Anarcoefemèrides del 13 de març
Esdeveniments
L'atemptat contra Alexandre II segons The Ilustrated London News
- Atemptat contra Alexandre II:El 13 de març –1 de març segon el calendari julià rus de l'època– de 1881 a Sant Petersburg (Rússia) el tsar Alexandre II mor en un atemptat de l'associació secreta«Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble) quan una bomba esclata en passar el seu carruatge, que amb aquest gest pretenia «obrir la via cap a la Revolució social». Fou el quart atemptat en tres anys contra el tsar. Els anarquistes Nikolaï Kibaltxitx, Sofia Petrovskaïa, Nikolaï Rissakov, Gavril Mikhaïlov, Andreï Jeliabov, revolucionaris professionals, van ser detinguts i condemnats a mort. Hessa Hefmann, que estava embarassada, va ser deportada a Sibèria. La mort l'hi provocà l'activista polonès Ignati Grinevitski, que morí en l'atemptat, i que actuava motivat per la forta repressió cultural i política que es vivia a Polònia. «Narodnaia Volia» es va formar l'agost de 1879, després de la escissió de l'organització «Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat) en «Narodnaia Volia» i «Txernij Peredel» (Repartiment Negre) –la palabra volia significa en rus tant«llibertat» com «voluntat»–, i agrupava revolucionaris anarquistes, nihilistes i narodniki (populistes).
***
Capçalera
de Nè
Dio nè Padrone
-
Surt Nè
Dio nè
Padrone:
El 13 de març de 1910 surt a Pisa (Toscana,
Itàlia) el número únic
del periòdic anarquista Nè Dio
nè Padrone. Portava l'epígraf«Chi è
povero è schiavo. Chi è governato è
opresso» (Qui és pobre és esclau. Qui
governa és opressor). Aquesta publicació
s'edità per commemorar l'aniversari de
la Comuna de París de 1871 i la mort de Giuseppe Mazzini,
esdevinguda tres dies
abans. L'editor responsable fou Egidio Sivieri i va ser
imprès a la Tipografia
Cooperativa «Germinal» de Pisa. Portà
textos de Mikhail Bakunin i de Vincenzo
Morello.
***
Revolta de les subsistències
- Revoltes de les subsistències: El 13 i el 14 de març de 1919 es desencadena a Inca (Mallorca, Illes Balears) una versió repetida dels fets de Palma del 18 de febrer de 1918 i de 1919. Davant la manca de subsistències i amb una gran intervenció de les societats obreres, especialment sabaters i paletes anarcosindicalistes, es generalitzà el saqueig de les botigues de queviures. Malgrat l'actuació de la guàrdia civil i les detencions, les tensions aviat es complicaren en declarar-se en vaga els miners d'Inca, de Lloseta i de Selva, i en produir-se un gran moviment de solidaritats amb la vaga de La Canadenca de Barcelona. La tensió social a Inca ja es rossegava des de febrer; el dia 20 ja s'havia iniciat un moviment de protesta contra el batle i contra el cap liberal de la ciutat, tot això amb una gran quantitat de mítings obrers, i el dia 24 l'exèrcit va haver de sortir al carrer per reprimir els aldarulls.
***
Capçalera de L'Idée Anarchiste
- Surt L'Idée Anarchiste:El 13 de març de 1924 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual L'Idée Anarchiste, editat per Lucien Haussard com a eina d'expressió lliure de totes les tendències anarquistes. L'editorial del primer número («À nos amis, à nos lecteurs»), del qual es van editar 7.500 exemplars–dels quals 5.000 van ser enviats arreu de l'Estat–, estarà firmada per 21 signataris, molts col·laboradors de la publicació i militants internacionals que escriuran sobre el moviment anarquista d'arreu del món. També van ser fundadors Louis Anderson, Kléber Nadaud i Julien Content. Entre els principals col·laboradors podem citar Louis Anderson, Alphonse Barbé, Luigi Bertoni, André Bonder, Pierre Bonniel, Julien Content, Belaville, Anatoli Gorelik, Jules Guérin, Charles Hotz, Marc Klavansky (Marc Mratchny), Arthur Lehning, Haakon Lerouge, Gaston Leval, Errico Malatesta, Félix Michaud, André Mollot, Arthur Muller-Lehning, Kléber Nadaud, Max Nettlau, Rudolf Rocker, Édouard Rothen, Diego Abad de Santillán, Alexandre Schapiro, Samuel Schwarzbard, Imre Snaruka, Albert Soubervielle, Ugo Treni, Paul Veber, etc. Se'n van editar 13 números, l'últim del 15 de novembre de 1924.
***
Capçalera del primer número de Prometeo
- Surt Prometeo: El 13 març de 1926 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarquista Prometeo. N'eren responsables els germans González Inestal. Hi van col·laborar Francisco Caro Crespo, Juan Gallego Crespo, Anselmo Lorenzo, Antonio Moreno, Idilio M. Serrano i Sergio Sevillano, entre d'altres. Aquest primer número és l'únic conegut.
Naixements
Maximilien Jules Luce (ca. 1910)
- Maximilien Luce:El 13 de març de 1858 neix a París (França) el pintor, gravador i militant anarquista Maximilien Jules Luce. De nin va ser testimoni de molts fets tràgics durant la Comuna de París. Des de 1881 va freqüentar els cercles anarquistes parisencs. Lector de La Révolte, va esdevenir amic de Jean Grave. En 1887, Pissarro, Seurat i Signac el van acollir dins del grup dels neoimpressionistes. Va signar aleshores nombrosos dibuixos per a diversos periòdics anarquistes (Le Père Peinard,La Révolte, L'En Dehors, La Feuille, etc.). En 1894, com a conseqüència dels atemptats de Ravachol, Vaillant i altres, va ser detingut i empresonat. Definit com a «anarquista perillós», els seus dibuixos van ser jutjats per «incitar el poble a la revolta» en el famós«Procés dels Trenta». Sobre la vida carcerària, Luce va realitzar una sèrie de litografies, acompanyades d'un text de Jules Vallès. Un cop alliberat, va col·laborar amb la revista Les Temps Nouveax. En 1934 va assumir la presidència de la Societat d'Artistes Independents i el mateix any va signar una crida apel·lant a la lluita antifeixista. Va pintar nombroses teles de temàtica obrera i camperola i moltes sobre la Comuna de París. Maximilien Luce va morir el 7 de febrer de 1941 a París (França).
***
Notícia sobre Joseph Zielinski apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 8 de novembre de 1919
- Joseph Zielinski: El 13 de març de 1861 neix a Piotrków (Piotrków, Imperi Rus; actual Piotrków Trybunalski, Łódź, Polònia) el metge i militant anarquista i sindicalista revolucionari Josef Zielczak, conegut com Joseph Zielinski. Entre 1901 i 1906 estudià medicina a París (França) i participà en les activitats del grup editor de Les Temps Nouveaux, publicació anarquista en la qual col·laborà. També publicà diversos fulletons, com ara La grève générale (1901), Le socialisme hypocrite (1902), L'anarchisme a-t-il une raison d'être en Pologne (1906) i Syndicats ouvriers de combat (1906). Entre el 3 i el 7 de setembre de 1905 representà Polònia en el Congrés Internacional de la Libre Pensée de París i en 1907, sa companya, Iza Zielinska, amb Josef Schweber, fou delegada de Polònia en el Congrés Anarquista d'Àmsterdam. En 1919 signà un manifest en protesta contra el bloqueig a la Rússia bolxevic. En 1920 marxà a Polònia, on, partidari del sindicalisme revolucionari, fou l'introductor d'aquest corrent i dels seus pensadors (Émile Pouget, Fernand Pelloutier, Victor Griffuelhes, etc.) en aquest país. Posteriorment va ser nomenat cap del Servei d'Higiene del Treball i de Malalties Professionals del Ministeri del Treball polonès. Prengué part activa en l'elaboració de tot un seguit de lleis socials, especialment en el projecte relatiu a les malalties professionals que esdevingué el Decret del 22 d'agost de 1927. En 1927 publicà el fullet sobre higienisme laboral a Polònia. Fou membre de l'Organització Internacional del Treball (OIT), on destacà en la seva tasca a favor de la higiene industrial, i conseller del Ministeri del Treball i de l'Assistència Social de Polònia. Joseph Zielinski va morir el 12 de desembre de 1927 Varsòvia (Polònia). El 15 de desembre de 1934 sa companya Iza Zielinska morí a Varsòvia (Polònia).
***
Foto
policíaca de Paul Dupit (2 de juliol de 1894)
-
Paul Dupit: El 13
de març de 1874 neix al XVII Districte de París
(França) el sospitós d'anarquista
Paul Léon Dupit. Sos pares es deien François
Dupit, negociant, i Marie
Clémentine Aimée Petier. Vivia a casa dels pares,
al número 10 del carrer Poncelet,
ja que sos pares havien estat agraciats amb una petita
herència. En morir els
pares, treballà com a mosso de magatzem, al
número 5 del carrer Auber, i,
segons la policia, vivia a les costelles dels altres. El 5 de setembre
de 1892
va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a tres mesos de
presó per«robatori», però sortí en
llibertat provisional. A partir de juliol de 1893
visqué al número 45 de l'avinguda Ternes,
però a partir de juliol de 1894 es
trobava sense domicili fixe. El 30 de juny de 1894 el prefecte de
policia
lliurà un manament d'escorcoll i de detenció de
son germà Henri Dupit per
pertinença a «associació
criminal». L'1 de juliol de 1894, en el marc d'una
gran agafada antianarquista, la policia es personà al
domicili de son germà, al
número 2 del carrer Vivienne, i trobà Paul
ocupant l'habitació que son germà
Henri havia deixat després d'haver partit el vespre abans
cap a Sèvres (Illa de
França, França). La policia trobà en
l'escorcoll diversos papers, una clau
falsa i una quinzena de cartutxos de revòlver. Durant
l'interrogatori negà ser
anarquista i ni tant sols saber que era això de«l'anarquia». L'endemà, va ser fitxat
en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon com a «anarquista». En una nota de juliol
de 1894 la Prefectura de
Policia indicà que Paul Dupit no estava controlat pels
serveis de seguretat i
que no figurava com a anarquista, ben al contrari que son
germà Henri Dupit –implicat
aquell any en el cas del grup anarquistes de desvalisadors al voltant
d'Émile
Spannagel i la seva «Banda del Point du Jour».
Denunciat per «vagabunderia» i
per «associació criminal», Paul Dupit va
ser reclòs a la presó parisenca de
Mazas, però el 6 de juliol d'aquell any va ser posat
llibertat provisional. El 4
de juliol de 1895 el seu cas va ser sobresegut pel jutge
d'instrucció Henri
Meyer. El 4 de novembre de 1895 vivia al número 96 de
l'avinguda Villiers i
treballava de comptable. El 28 de novembre de 1895, per mor dels seus
antecedents
judicials, va ser enrolat en el II Batalló d'Infanteria
Lleugera d'Àfrica. El
24 de setembre de 1897 va ser destinat al I Regiment de Zuaus. El 27
d'octubre
de 1898 va ser llicenciat de l'exèrcit. El 8 de novembre de
1899 vivia al
número 97 del carrer Sainte-Catherine de Bordeus
(Aquitània, Occitània). El 19
d'abril de 1899 s'instal·là a Saint-Louis
(Senegal, Àfrica Occidental Francesa;
actualment Senegal), com a empleat de l'empresa Delmas de Bordeus. El
20 de gener
de 1906 es casà al XIV Districte de París amb
Marie Marguerite Maisondieu. En
aquesta època treballava de negociant i vivia al
número 46 del carrer
Saint-Lazare de París. El 8 d'agost de 1914 va ser
llicenciat per «acuïtat
visual insuficient» en la revisió
mèdica militar de Dakar (Senegal, Àfrica
Occidental Francesa; actualment Senegal). Entre 1915 i 1916 fou
representant de
la companyia de tabacs «La Régie» per a
l'Àfrica Occidental Francesa. El 20 de
juliol de 1917 tingué una llicència militar de
tres mesos a Bordeus i l'1 de
novembre de 1920 va ser llicenciat definitivament de
l'exèrcit. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Mammolo
Zamboni
-
Mammolo Zamboni: El
13 de març de 1882 neix a Lovoleto (Granarolo dell'Emilia,
Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i sindicalista, i després
feixista, Mammolo Zamboni, que
va fer servir el pseudònim Anteo.
Sos
pares es deien Lodovico Zamboni i Assunta Menini. Per raons
econòmiques va
interrompre els seus estudis en quart de primària,
però va aconseguir una
important cultura autodidacta. Tipògraf de
professió, ja de molt jove s'integrà
en el moviment anarquista. En 1897, amb 15 anys, publicà una
carta en el diari L'Agitazione
d'Ancona (Marques, Itàlia)
en la qual expressava les seves idees anarquistes. Tenia relacions amb
l'anarquista bolonyès Ugo Bagnarola, obligat a
residència forçada. Participà
activament en la propaganda llibertària a la seva zona i
rebia i difonia la
premsa anarquista, fins i tot estrangera. Estava afiliat a la Societat
Obrera,
on intentà contrarestar en diverses ocasions l'hegemonia
socialista. Participà
en mítings i debats públics sobre diversos temes,
com ara les condicions
laborals, l'organització sindical, l'antimilitarisme,
l'anticlericalisme,
contra l'assignació de residència, etc. Membre
del Comitè de Propaganda dels
Tipògrafs, formà part de la secretaria de la
Cambra del Treball en el seu
període constituent. S'integrà en la
redacció del setmanari anarquista bolonyèsIl Popolino, que sortí el
gener de
1903 i on signà sota el pseudònim Anteo,
però que deixà de publicar-se després
del seu tercer número. En 1901 va ser
fitxat per la policia. En 1905 s'uní amb Viola Tabarroni,
amb qui acabà
casant-se civilment en 1908, després del naixement de sos
fills Assunto i
Lodovico, i en 1911 tingué son tercer, Anteo; no
batejà cap dels fills. Cap el
1912 fundà, als números 14 i 16 del carrer
Fondazza de Bolonya, la «Impremta
Zamboni», que també funcionà com a
editorial. Durant la Gran Guerra fou
partidari de la no intervenció i es retirà de la
política activa. Durant la
postguerra, amic de l'exanarquista i aleshores seguidor de Benito
Mussolini,
Leandro Arpinati, s'acostà, segons alguns per
qüestions econòmiques, al
moviment feixista. Encara que no afiliat, a causa de la seva
oposició a la
guerra, freqüentà assíduament els
ambients feixistes locals i donà suport el moviment
feixista i les organitzacions col·laterals, esdevenint
l'impressor oficial de
la Federació Local del Partit Nacional Feixista (PNF). Fou
accionista i soci
fundador de la nova Casa del Fascio promoguda per Leandro Arpinati. En
1923
edità el periòdic humorístic Il Canto
della Mosca. En aquesta època es definia com«anarquista i feixista». El 31
d'octubre de 1926 va ser detingut durant la investigació
arran de l'atemptat
fallit contra Benito Mussolini a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia), la responsabilitat
del qual va ser atribuïda al seu fill Anteo de 15 anys, linxat
per la multitud
i assassinat al lloc de l'incident per militants feixistes. Va ser
processat
per complicitat en l'atemptat, juntament amb sa companya Viola
Tabarroni, sa
cunyada Virginia Tabarroni i sos fills Assunto i Lodovico.
Després d'una
investigació llarga i contradictòria, Viola i
Assunto van ser posats en
llibertat per manca de proves. El 7 de setembre de 1928, el Tribunal
Especial
per a la Defensa del Estado, presidit pel jutge militar Guido Cristini,
condemnà Mammolo Zamboni i Virginia Tabarroni a 30 anys de
presó, prohibició
perpètua per exercir càrrecs públics i
tres anys de vigilància, i Lodovico va
ser absolt per manca de proves. L'octubre de 1932 l'advocat socialista
Roberto
Vighi, després que s'hagués rebutjat el recurs
presentat al Tribunal Especial
per a la revisió del judici, va presentar a Mussolini, a
través de Leandro Arpinati,
un memorial en el qual se sostenia la innocència de Mommolo
Zamboni i de la
seva família i la manca de proves amb la qual va ser
condemnat. Alhora, va
tenir lloc una misteriosa i secreta negociació entre son
fill Assunto, exiliat
a Suïssa, i l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione
dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la
Vigilància i la Repressió de
l'Antifeixisme) per a l'alliberament dels membres de la
família a canvi de la
seva activitat com a espia entre els refugiats antifeixistes. Mammolo
Zamboni
va ser indultat a través d'un decret reial i posat en
llibertat el 24 de novembre
de 1932. Un mes després, Virginia Tabarroni també
aconseguí la gràcia. Després
d'haver mantingut durant molts anys, juntament amb la seva
incontestable
innocència, fins i tot la més
problemàtica del fill, després de la II Guerra
Mundial, reivindicà en un llibret commemoratiu (Anteo Zamboni nel ventennale del suo olocausto (31
ottobre 1926-31
ottobre 1946). Riassunto storico critico dell'attentato a Mussolini e
della
sentenza del tribunale speciale) la voluntat tiranicida
d'Anteo, reobrint
novament el tema. En aquesta època se separa de Viola
Tabarroni. Acostant de
bell nou a la militància anarquista, a finals dels anys
quaranta fundà la«Libreria Internazionale di Avanguardia» (LIDA),
nom inspirat en la seva nova
companya Lyda Magagni, i es dedicà a l'edició de
publicacions i a la difusió
d'escrits llibertaris (Mikhail Bakunin, Ezio Bartalini, Armando Borghi,
Nikolai
Ghe, Lev Tolstoi, Mario Rapisardi, Élisée Reclus,
Oscar Wilde, etc.). Entre els
seus escrits podem destacar Il canzoniere
sociale (sd), L'occhio nell'alcova.
Ovvero il sex-appeal e la libertà di concepire
(1946), Del metodo anarchico
(1948), Construire
l'anarchia. Parole semplici ai compagni e simpatizzanti
(1951). També va
traduir textos de diversos autors (Luigi Bertoni, Rabindranath Tagore,
etc.).
Mammolo Zamboni va morir, deixant sense resoldre molts d'enigmes, l'11
d'agost
de 1952 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i va
ser incinerat. La tragèdia
d'aquesta família va ser el tema d'una
pel·lícula televisiva que, sota el
títolGli ultimi tre giorni, va ser
estrenada en 1978 per Gianfranco Mingozzi.
***
Necrològica de Joan Jové Vallès apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 23 de setembre de 1982
- Joan Jové
Vallès:
El 13 de març de 1897 neix a Les Oluges (Segarra,
Catalunya)
l'anarcosindicalista Joan Jové Vallès. Sos pares
es deien Ramon Jové i Manuela
Vallès. Pagès a Cervera
(Segarra, Catalunya), en 1916 es traslladà
a Terrassa (Vallès
Occidental, Catalunya), on treballà d'obrer
tèxtil i s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). En els anys vint fou membre, amb Gustau
Puig Alegre
(Espartaco Puig), Pablo
Rodríguez
Escamilla i altres, de la Comissió Regional Anarquista de
Catalunya. Participà
activament en les activitats culturals de l'Escola Racionalista i del
Centre
Cultural Llibertari en els moments més durs de la
repressió i en 1923
col·laborà en La
Revista Blanca. En
1926 fou un dels fundadors, amb Valentí Noguera
Martín, Pablo Rodríguez
Escamilla i Francesc Sabat Romagosa, de la Mutualitat Cultural i
Cooperativista
de Terrassa, membre de la Federació Regional de Escoles
Racionalistes (FRER),
institució que presidí. En 1934
acceptà la proposició d'un empresari,
simpatitzant de les idees llibertàries, de cedir-li un
taller de foneria on es
podrien fabricar els explosius necessaris per als aixecaments
revolucionaris.
Durant la Revolució jugà un paper important en
les col·lectivitzacions agràries
a la comarca del Vallès Occidental. Entre octubre de 1936 i
juliol de 1937 fou
regidor de l'Ajuntament de Terrassa. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França i s'establí amb sa companya Rita
Prunés, amb qui tingué tres infants (Chantal,
Germinal i Marcel), a Sieisforns de Mar, on continuà
treballant com a obrer
agrícola i militant en la CNT. Joan Jové
Vallès va morir el 28 d'agost de 1982 al seu domicili
de Sieisforns de Mar (Provença,
Occitània).
***
José
Ramón Arana
-
José Ramón Arana:
El 13 de març de 1905 neix a Garrapinillos (Saragossa,
Aragó, Espanya)
l'escriptor anarcosindicalista, i després socialista i
comunista, José Ruiz
Borau, més conegut sota el pseudònim de José
Ramón Arana Alcrudo, encara que va fer servir
d'altres (Pedro Abarca, Juan de Monegros, etc.). En 1913, arran
de la mort per tuberculosi
de son pare, el mestre rural Ventura Ruiz Lara,
s'instal·là amb sa família a
Pina de Ebro, on sa mare –Petra Borau Alcrudo, tia del
cineasta José Luis Borau–
muntà un taller-acadèmia de tall i
confecció, però el projecte no reeixí
i sa
família es traslladà a Saragossa. Per ajudar sa
mare, de ben jovenet hagué de
posar-se a treballar en diferents feines (impremtes,
comerços, tallers,
oficines, etc.) i fins i tot provà sort en el món
de la tauromàquia. En els
anys vint, coincidint amb la dictadura de Primo de Rivera,
marxà cap a
Barcelona (Catalunya) i entrà a fer feina de fonedor a la
factoria «Can Girona»–a partir de 1947 prengué el nom de MACOSA
(Material i Construccions SA)–, al
Poblenou. En 1926 es casà a Barcelona amb Mercedes Gracia,
amb qui tindrà cinc
infants (Alberto, Augusto, Rafael, Marisol i Mercedes). Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
freqüentà els ateneus llibertaris i es
creà una important cultura autodidacta. Entre 1924 i 1926
col·laborà amb versos
en la revista Pluma Aragonesa. Poc
abans de l'esclat de la Guerra Civil, retornà a Saragossa,
on entrà a fer feina
com a empleat bancari en el Banc Hispanoamericà i
s'afilià a la socialista Unió
General dels Treballadors (UGT), de la qual va ser vicepresident
provincial de
la seva l'Associació d'Empleats de Banca i Borsa. En aquestaèpoca fou fundador
i secretari de l'Ateneu Popular de Saragossa. El 17 de juliol de 1936,
quan el
cop militar feixista, es refugià amb sa família a
Monegrillo. Durant els
primers moments de la guerra fou milicià en la«Columna Durruti», però
després,
amb al suport del moviment anarquista, va fer de mestre a Monegrillo.
El Partit
Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i la UGT li van encarregar la
reorganització
d'aquestes dues entitats a l'Aragó republicà. El
8 de desembre de 1936, quan ja
s'havia afiliat en secret al Partit Comunista d'Espanya (PCE), va ser
nomenat
en nom del PSOE conseller d'Obres Públiques i,
més tard, d'Hisenda en el Consell
Regional de Defensa d'Aragó (CRDA, també anomenat«Consell d'Aragó»),
institució de la qual arribà a ser vicepresident.
També ocupà nombrosos càrrecs
en les files socialistes, com ara membre de les Comissions Executives
Regionals
del PSOE i de l'UGT, del Comitè d'Enllaç UGT-CNT
d'Aragó, caixer del Banc
d'Espanya a Casp, delegat de la Caixa de Reparacions, delegat
interventor
d'Abastaments del Govern de la II República a Terol, etc. En
aquesta època
entaulà relació amb l'escriptora i periodista
María Dolores Arana Ilarduya (Marixa),
de qui posteriorment prengué el
llinatge amb el que titulà totes les seves obres, llevat de
la primera, que
sortí amb el seu nom real, i de les dues que
signà amb el pseudònim de Pedro
Abarca. Un viatge a la Unió
Soviètica entre abril i maig de 1937 en
representació del Consell d'Aragó per a
les celebracions del Primer de Maig, donà lloc al seu primer
llibre, Apuntes de un viaje a la URSS
(1938;
anteriorment publicat entre juny i juliol de 1937 en el diari de LleidaUHP). De tornada d'aquest viatge,
s'afilià oficialment al PCE i formà part del seu
Comitè Regional d'Aragó. En
aquesta època publicà dos llibres de poemes, Mar del Norte. Mar Negro (1937) i Viva y doliente voz (1938); un llibre de
contes, El tío Candela. Cuentos de
la Segunda Guerra
de Independencia (1938); i una obra de teatre, El
viejo, la vieja y el olmo (1938). També
col·laborà en periòdics
comunistes (UHP, Vanguardia,
etc.). Un cop dissolt per decret el Consell d'Aragó,
l'11 d'agost de 1937, va ser nomenat cap de premsa i propaganda del
Comissariat
de la 44 Divisió de l'Exèrcit
republicà i a partir de 1938 començà a
participar
en missions especials del Ministeri de Defensa a França,
essent nomenat cap del
Servei d'Informació i Contraespionatge del Servei
d'Investigació Militar (SIM)
a Baiona (Lapurdi, País Basc), amb el nom de José
Ramón Arana Alcrudo (nascut a Sant
Sebastià), que a partir
d'aleshores usaria com a propi. Quan acabà la guerra es
trobava a França i va
ser reclòs al camp de concentració de Gurs, d'on
aconseguí fugir. A França
tingué el primer (Juan Ramón) dels seus dos fills
amb María Dolores Arana
Ilarduya. El juny de 1939, amb el suport de l'activista
quàquera Margaret
Palmer, embarcà des de Marsella amb La
Salle cap a La Martinica, fent servir el nom de José Ramón Arana Alcrudo,
amb sa nova companya, abandonant la seva
esposa i sos quatre fills supervivents –Mercedes
morí quan encara no tenia dos
anys–, residents a Monistrol (Bages, Catalunya).
Després d'una breu estada a
l'illa caribenya, on tingué son segon fill (Federico),
marxà cap a Ciudad
Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana), on
publicà el seu llibre
de poemes Ancla (1941).
Després d'un
intent d'establir-se a Cuba,
el 14
d'octubre de 1941, gràcies al suport de Manuel
Andújar, arribà a Veracruz
(Veracruz, Mèxic) amb sos fills Juan Ramón i
Federico Arana. A la Ciutat de
Mèxic (Mèxic) començà a
publicar obres poètiques, com ara A
tu sombra lejana (1942) i creà
col·leccions (Cuadernos del
Destierro) i revistes, com ara Aragón.
Gaceta mensual de los aragoneses en México
(1943-1945), Ruedo Ibérico
(1944), Las Españas. Revista
literaria (1946-1956)–fundada amb Manuel Andújar i Anselmo Carretero i
que serà una de les més
importants de l'exili republicà–, Crisol
(1953-1960) o Diálogo de las
Españas
(1957-1963). Entre 1943 i 1945 portà la secció«La hora de España» en el diari El Popular. En 1945 publicà
l'assaig Politiquería y
política. Es guanyà la
vida com a venedor ambulant de llibres, activitat que va ser
novel·lada per
Simón Otaola en la seva obra La
librería
de Arana. Historia y fantasía (1952), i
més tard treballà en l'editorial
González Porto. A començament de la
dècada dels cinquanta entaulà una nova
relació
amorosa, amb Elvira Godàs Vila, que feia classes de
música i regentava una
pensió de senyoretes i amb qui es casà el 29 de
desembre de 1960 i tingué un
altre fill (Miguel Veturián) –Elvira
Godàs no conegué l'existència de sa
família espanyola fins 16 anys després. En
1950 publicà el seu recull de contes El
cura de Almuniaced, considerada la seva obra mestra. En 1951
s'edità el
drama rural de fort contingut social Veturián.
En 1968 se li va diagnosticar un càncer i,
després de 13 dies internat al
Sanatori Espanyol de Mèxic, realitzà els
tràmits per tornar a Espanya. A finals
de 1971 va ser operat d'un tumor cerebral i el juny de 1972
retornà a la
Península i s'instal·là a
Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya). A més de
les obres citades, és autor de Fantasmas
(1949), Por un Movimiento de
Reconstrucción Nacional (1949, aparegut sota el
nom col·lectiu de Las
Españas), Esta hora de
España. Contestación a una encuesta de«Ibérica»
(1957), Antonio Machado y Pablo Casals
(1957), Romance del ciego Viroque
(1960), De pereza mental (1967), Cartas a las nuevas generaciones
españolas
(1968), ¡Viva Cristo Ray! y todos
los
cuentos (1980, pòstuma) i Poesías
(2005, pòstuma). El gener de 1973 publicà Can
Girona. Por el desván de los recuerdos, primera
part d'unes memòries
novel·lades, testimoni de la Barcelona obrera durant la
dictadura de Primo de
Rivera i en la qual la CNT té un marcat protagonisme, que no
tingueren
continuació a causa de la seva mort. José
Ramón Arana va morir, a conseqüència del
càncer que arrossegava, el 23 de juliol de 1973 a la
clínica Quirón de Saragossa
(Aragó, Espanya) i fou enterrat a Monegrillo (Saragossa,
Aragó, Espanya), al
costat de sa mare. El seu fons personal es troba dipositat des del 2009
a
l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) de Barcelona.
José Ramón Arana
(1905-1973)
***
Gabriel
Aspas Argilés
- Gabriel Aspas
Argilés: El 13 de març de 1912 neix
a Orea (Guadalajara,
Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista
Gabriel
Aspas Argilés. Sos pares es deien Florencio Aspas i
Valeriana Argilés. Metal·lúrgic
de professió, treballà als Alts Forns de Sagunt
(Camp de Morvedre, País
Valencià) i estava afiliat a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Quan
esclatà la guerra civil lluità al front de Terol.
Ferit greument, fou hospitalitzat
a Conca i a Utiel. En aquesta última localitat
conegué Gabriela Lahuerta, que
esdevindrà sa companya en 1938. Després
s'enquadrà en la «Columna de Ferro»
fins el final de la guerra. Amb el triomf franquista, fou detingut a
Alacant i
acabà internat al camp de concentració
d'Albatera. Després de diverses presons,
fou tancat a la de València. Fou amollat en llibertat
condicional per treballar
al pantà de Benaixeve (Serrans, País
Valencià), on creà la CNT clandestina, de
la qual fou secretari, i establí contactes amb la guerrilla.
Denunciat, fou torturat
i empresonat a València. Un cop lliure, marxà a
França. En 1950 s'instal·là a
Besiers, on milità d'antuvi en la CNT i després
en els Grups d'Afinitat
Confederal (GAC). En 1972 formà part de la
Comissió de Relacions de «Frente
Libertario», amb Sara Berenguer, Acracio Ruiz i altres.
Participà activament en
les activitats de la colònia d'exiliats espanyols de
Besiers. Gabriel Aspas
Argilés va morir el 12 d'octubre de 1997 a Besiers
(Llenguadoc, Occitània).
Gabriel Aspas Argilés (1912-1997)
***
Foto de la policia italiana de Renzo Giua
- Renzo Giua: El 13 de març de 1914 neix a Milà (Llombardia itàlia) l'activista antifeixista de tendència llibertària Lorenzo Giua, més conegut com Renzo Giua i que va fer servir els pseudònims de Franco Franchi i Bittis. Sos pares, sards, es deien Michele Giua (Lino), reputat químic i professor de química orgànica industrial a la Universitat, i Clara Lollini, també química. Quan tenia sis anys, sa família s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia) i assistí a l'institut Massimo d'Azeglio d'aquesta ciutat, on fou deixeble d'Augusto Monti. Amb altres estudiants i professors antifeixistes (Vindice Cavallera, Mario Andreis, Gian Domenico Cosmo, Alfredo Perelli, Paolo Sabbione, Luigi Scala, etc.), s'adherí al moviment «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), al voltant de Carlo Rosselli. Aquest grup, juntament amb altres membre de GL de Torí (Aldi Garosci, Carlo Levi i Pier Leone Migliardi), el socialista Riccardo Poli i l'anarquista Michele Guasco, el setembre de 1931 creà el periòdic Voci d'Officina, del qual només sortires tres números i que pretenia arribar a una entesa entre totes les forces antifeixistes. El gener de 1932, amb altres membres de GL de Torí, va ser detingut per«propaganda subversiva» i jutjat pel Tribunal Especial per a la defensa de l'Estat i, després de 108 dies empresonat, va ser alliberat el 29 d'abril per manca de proves. Entre 1934 i 1938 col·laborà en el periòdic Giustizia e Libertà, moltes vegades signant com Bittis. Estudiant de Filosofia i Lletres a la facultat, el març de 1934, alarmat per la detenció de Leone Ginzburg, advertí als companys que amaguessin el material antifeixista que tenien a les seves cases i marxà cap a Balme (Piemont, Itàlia), localitat propera a la frontera, i poc després aconseguí passar clandestinament a França a través de les muntanyes gelades. A París, sempre en contacte am Carlo Rosselli, formà un grup de GL amb altres quatre intel·lectuals antifeixistes (Mario Levi, Aldo Garosci, Franco Venturi i Nicola Chiaromonte) i va fer estudis universitaris. Entre el 21 i el 25 de juny de 1935 assistí al Congrés Internacional d'Escriptor Revolucionaris, amb Carlo Rosselli, Mario Pistocchi, Nicola Chiaramonte, Leonardo Martini, Carlo Sforza i Gaetano Salvemini, entre altres. En els últims mesos de 1931 havia sorgí una profunda divergència política entre Rosselli i el grup de GL de Torí sobre el tipus d'Estat que calia instaurar després de la caiguda del feixisme. A la democràcia parlamentària representativa, defensada per Rosselli, el grup de joves de GL propugnava una democràcia més directa basada en els Consells Obrers i Pagesos. El desembre de 1935 la ruptura entre els dos grups va ser total i el gener de 1936 Nicola Chiaromonte, Mario Levi i Renzo Giua abandonaren GL i s'acostaren al pensament llibertari. En aquesta època s'assabentà de la detenció de son pare, també militant de GL, el qual va ser jutjat i condemnat a 15 anys de presó per les seves activitats antifeixistes. Durant una temporada s'establí al cantó de Ticino (Suïssa), on entrà en contacte amb altres exiliats italians, com ara Giuseppe Faravelli, B. Lugli ed E. Masini, i hagué de retornar a França quan la policia secreta italiana descobrí la seva presència a Suïssa i la denuncià a les autoritats helvètiques. De bell nou a França, continuà amb les seves activitats revolucionàries a París, Chambèri, Lió, Niça, Marsella, etc., organitzant grups d'exiliats, recollint suports econòmics, distribuint la premsa clandestina i realitzant tota mena de tasques conspiradores. Aprofitant la seva destresa com a esquiador, arribava a les poblacions muntanyeses properes a la frontera amb Itàlia, on podia reunir-se amb sos familiars i amics. Quan esclatà la Revolució espanyola, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on arribà el 24 de juliol de 1936 amb el seu amic Francesco Barbieri (Ciccio) i Giuseppe Sereni (Sereno). A primers d'agost, s'uní com a voluntari a un destacament volant del Grup Internacional de la «Columna Durruti». El setembre de 1936 va ser ferit en combat a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i va ser enviat una temporada a l'estranger perquè es guarís de les ferides. A començaments de novembre de 1936 retornà a la Península, però va ser enviat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on restà entre el desembre i el gener de 1937. De bell nou a la Península, el març de 1937 fou enviat a l'Escola d'Oficials de l'Estat Major, amb seu a Albacete (Castella, Espanya), d'on sortí amb el grau de tinent. El maig de 1937 va ser destinat al «Batalló Garibaldi» del a XII Brigada Internacional, distingint-se pels seus dots militars i pel seu coratge. Posteriorment va ser ferit en dues ocasions i l'octubre de 1937 va ser nomenat capità de la III Companyia del II Batalló de la «Brigada Garibaldi». Durant la nit del 16 al 17 de febrer de 1938 va ser ferit de bala a l'abdomen en un atac durant l'ofensiva d'Extremadura. Renzo Giua va morir el 17 de febrer de 1938 a Zalamea de la Serena (Badajoz, Extremadura, Espanya). Durant la II Guerra Mundial va existir un columna partisana lligada a GL que portà el seu nom.
***
René-Louis Lafforgue
- René-Louis Lafforgue: El 13 de març de 1928 neix a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) el cantant, compositor i actor llibertari Renato Luis León Francisco Lafforgue y Durudeau, més conegut com René-Louis Lafforgue. Era fill de l'industrial Sylvain Lafforgue, de Baiona (Lapurdi, País Basc), i de la parisenca Lucie Durudeau. Després de la guerra civil la família passà a França. Amb 16 anys, en 1944, entra en la resistència contra els nazis, igual que son germà Sylvain Lafforgue, també llibertari, que tindrà menys sort i morirà en acció. Instal·lat a Cachan, a prop de París, i després de treballar en multitud d'oficis –el que més temps li va durar va ser el de carnisser–, esdevé actor de teatre, cantant i compositor. Durant els anys 50 el seu talent va ser reconegut. Va actuar en les primeres parts dels recitals de Georges Brassens i després a l'Olympia en 1955; també va fer una gira amb el mim Marceau. Cançons com Julie la Rousse (1957), van aconseguir una enorme popularitat. Amb sa companya Claudie va obrir el cabaret L'École Buissonnière, lloc on els llibertaris i pacifistes realitzaven les seves festes. En el cinema i en la televisió va interpretar 13 pel·lícules, moltes als Estats Units. Va pertànyer a la lògia maçònica «L'Estrella Polar». René-Louis Lafforgue va morir el 3 de juny de 1967 a Albi (Llenguadoc, Occitània) d'un accident de cotxe i es troba enterrat a Cachan.
***
Ferre Grignard
- Ferre Grignard: El 13 de març de 1939 neix a Anvers (Flandes) el cantautor anarquista Fernand Grignard, conegut com Ferre Grignard. Fill d'una família burgesa, de jove formà part del moviment escolta amb son germà Roger, vuit anys més petit. Estudiant art a l'Institut Municipal d'Arts Decoratives d'Anvers, durant els anys cinquanta aconseguí un cert prestigi entre els artistes de la seva ciutat, però no per les vendes de les seves obres, pintures i gravats, sobretot, sinó com a guitarrista autodidacte. La relació amb sos pares no podia ser pitjor i, segons alguns, marxà als Estats Units, on visqué uns anys als ghettos negres; però, a causa de les seves idees anarquistes, va ser expulsat i retornà a Bèlgica–aquesta aventura americana va ser desmentida per son germà Roger que apuntà que mai no havia estat als EUA. En 1964 Hans Kusters, de la discogràfica Philips, el descobreix cantant al bar «De Muze» d'Anvers i l'any següent tocà en el primer Jazz-Festival de Bilzen. En 1966, gràcies a les cançons Ring, ring, I've got to sing, My crucified Jesus i Drunken sailor, de l'àlbum Ring, ring, aconseguí l'èxit. La seva imatge beatnik i el seu estil musicalblues i folk, acompanyat amb una harmònica i un violí elèctric, el caracteritzaren. Els textos de les seves cançons pacifistes s'oposaren a la política colonialista nord-americana, esdevenint un capdavanter de l'anomenada«cançó protesta». Després d'una actuació a l'Olympia de París (França), Johnny Hallyday llançà la cançó Cheveux longs et idées courtes, adaptació lliure de la seva cançó My crucified Jesus i per la qual no li va pagar cap dret. Després passà a la discogràfica Barclay i en 1968 publicà l'àlbum Captain disaster. En 1966 comprà una mansió, on s'envoltà d'una vintena d'amics en festa contínua, dilapidant tot el que guanyava en els seus concerts. Com que es negà sistemàticament a fer la declaració de la renda, va ser condemnat i una gran part dels seus drets d'autor passaren al fisc. Finalment acabà cantat pels cafès i tots els intents per reprendre la seva carrera artística, com l'àlbum I warned you (1978) i la recopilació Het Beste Van (1997), no reeixiren. Els seus últims anys els visqué en un àtic sense calefacció, en un estat de pobresa total i alcoholitzat. Ferre Grignard va morir el 8 d'agost de 1982, d'un càncer de gola a causa del tabaquisme que patia, a l'Hospital Universitari d'Edegem (Anvers, Flandes) i fou enterrat al cementiri de Schoonselhof, a Hoboken (Anvers). El seu esperit i la seva música, però, ha estat un referent per a multitud de grups i cantautors flamencs.
---
