Aurora Picornell en la literatura catalana contemporània: Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - La nit més llarga – (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Feia temps que l’Església preparava el poble per a la masacre. L’esquerra, i no diguem els socialistes!, eren vists com el Mal que calia exterminar de rel. Quan la revista Sa Marjal enlairava la participació espanyola en la guerra del Marroc no contava que els joves eren enviats a la matança per a defensar els interessos de la companyia del Rif. Tampoc no explicava res dels grans beneficis que obtenia el rei Alfons XIII amb l’explotació del mineral del protectorat espanyol. Per què no deien des de la trona que la Setmana Tràgica no era producte d’una conspiració del pedagog Ferrer i Guàrdia? Per quins motius mai no estaven a favor de les manifestacions de mares en el port de Barcelona, les pobres dones que demanaven que els fills no anassin a morir a les planures i muntanyes del Marroc? Les revistes mostraven les fotografies dels soldats passats a degolla per les tribus àrabs que defensaven la seva independència. Els homes de les cabiles eren durs amb els ocupants que volien conquerir el seu territori. (Miquel López Crespí)

Un dia vaig trobar l’oncle Joan plorant. Tenia uns papers a les mans. En entrar a casa em mirà, esglaiat.

-Caterina –em digué, amb un fil de veu-. Processen al teu pare i n’Andreu. Els acusen de fer costat als carrabiners. Els impliquen en la resistència contra el Moviment.

No sabia què dir-li, què fer en aquelles circumstàncies.

El pare no havia participat en els fets de dia dinou de juliol. Va veure la camiona que marxava amb els socialistes i carrabiners i els saludà des de la distància. Coneixia la majoria dels que fugien cap a les pinedes d’Alcúdia. Mestres, dirigents sindicals, treballadors que havien fet front a l’Alçament. Era possible que el condemnassin pel simple fet de ser amic dels que s’amagaven de la repressió?

-Els poden demanar pena de mort –afegí, consirós-. En els papers hi ha els noms de quinze coneguts nostres. Tots els que marxaren cap a Alcúdia i els que consideren, com és el cas del teu pare i n’Andreu, que dieron su apoyo a la rebelión comunista. La “rebel•lió comunista”! Quines ximpleries! I amb aquestes acusacions sense fonament envien els homes a la mort!

Preocupada, vaig agafar els papers. Les lletres de l’escrit oficial, el segell militar, em copejaren el rostre talment una brutal fuetada. Aquest era el llenguatge que empraven per condemnar la gent? Ho llegia i no ho podia creure. Acusaven el pare d’haver estat el fundador i el promotor de les cooperatives de consum de la comarca. La Societat, la feinada de tants d’amics i amigues esdevenia el centro de conspiración anarquista y comunista des del cual quería instaurarse la dictadura proletaria tal como se hizo en Astúrias en el treinta y cuatro y en la Rusia soviética en el diecisiete.

Com era possible el que deien? El pare treballava desinteressadament en la direcció de La Societat. Considerava important fomentar l’associacionisme, l’esperit d’ajuda mútua, el suport solidari entre els treballadors. Que tenia a veure poder comprar oli i cafè barats, però de bona qualitat, amb la dictadura proletaria?

Res del que deia l’escrit no tenia sentit. Així i tot, munió de persones s’ho creien. Quant temps feia que l’Església predicava contra les idees de justícia i llibertat? Una vegada el pare em va donar un exemplar de la revista Sa Marjal, una publicació de començaments de segle feta a sa Pobla pel rector Parera i Sansó. Ho llegia i no ho podia creure. El representant del Vaticà es felicitava per l’afusellament del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia! El govern havia considerat el fundador de l’Escola Moderna com el principal instigador dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona i, després d’una farsa judicial, l’executaren malgrat les protestes que hi hagué arreu del món.

Feia temps que l’Església preparava el poble per a la masacre. L’esquerra, i no diguem els socialistes!, eren vists com el Mal que calia exterminar de rel. Quan la revista Sa Marjal enlairava la participació espanyola en la guerra del Marroc no contava que els joves eren enviats a la matança per a defensar els interessos de la companyia del Rif. Tampoc no explicava res dels grans beneficis que obtenia el rei Alfons XIII amb l’explotació del mineral del protectorat espanyol. Per què no deien des de la trona que la Setmana Tràgica no era producte d’una conspiració del pedagog Ferrer i Guàrdia? Per quins motius mai no estaven a favor de les manifestacions de mares en el port de Barcelona, les pobres dones que demanaven que els fills no anassin a morir a les planures i muntanyes del Marroc? Les revistes mostraven les fotografies dels soldats passats a degolla per les tribus àrabs que defensaven la seva independència. Els homes de les cabiles eren durs amb els ocupants que volien conquerir el seu territori.

Mai no es va sentir la més mínima protesta des de les rectories. Cap sacerdot no alçà la veu des de la trona demanat la pau, el retorn dels soldats. Els treballadors, els fills de la pagesia sempre havien de donar la vida en defensa dels interessos dels poderosos? Els fills de famílies riques es lliuraven de la guerra, de morir esventrats a qualsevol encontre amb els moros que encerclaven els fortins espanyols. El patiment era per als pobres. I els representants de Crist damunt la terra callaven. El bisbe beneïa les tropes que, talment com les ovelles portades a l’escorxador, sortien des del port de Palma, València o Alacant vers una mort segura. Sempre em vaig preguntar per què el clergat era tan insensible al dolor de la humanitat, per quins motius no feia res en concret contra la misèria que sacsejava les classes més desfavorides de la societat. Quina era l’explicació de tanta insensibilitat? Què els feia ser hieràtics, completament aliens al dolor? Com era possible que no tenguessin una paraula per a condemnar l’egoisme de les classes benestants i mai no trobassin un moment per criticar l’analfabetisme, la mort a les fàbriques i mines d’al•lots i al•lotes de deu i onze anys?

Quanta hipocresia!

Des de les trones de Mallorca s’incitava a fer fogueres amb els llibres de les biblioteques populars, a cremar els diaris i les publicacions que poguessin servir per obrir els ulls a la població. Ben igual que en temps de la Inquisició!

De joveneta el padrí Rafel em deia que qui crema llibres després cremarà homes.

Tornaven els hereus del Pare Garau?

M’adonava de la profunda putrefacció d’una dreta que no dubtava a emprar botxins contra els obrers i les persones de pensament obert. Com era possible que haguéssim oblidat el Sindicat del Crim organitzat per Severiano Martínez Anido a Barcelona, amb suport del clergat i la Corona? Que el rector Parera i Sansó saludàs l’execució d’un innocent i no s’immutàs per la mort a les planures del Marroc de milers i milers de joves de vint anys ens hauria d’haver fet reflexionar. N’Aurora Picornell tenia raó! I els amics de la Federació Comunista Catalano-Balear també!

Quan els companys el POUM venguéren a fer el míting al local de l’Ateneu, ens ho recordaren.

-Nosaltres som els primers defensors de la cultura, de la creació d’escoles i instituts. Sense ensenyament públic i gratuït, sense una formació integral, no hi ha socialisme, cap canvi és possible –ens explicaven, al local de La Societat-. Si no som cultes, qualsevol demagog ens pot enganyar. Ja no es tracta de confiar en déus ni tribuns, per molt bé que parlin des de les pàgines dels diaris i les cadires del Parlament. Ara es tracta de fer un poble conscient. Els avenços en el camp cultural s’han de combinar amb l’aprofundiment de l’organització. Només uns forts partits obrers i sindicats podran fer front als reaccionaris.

N’Aurora Picornell estava convençuda que la República no duraria gaire. Els rumors sobre reunions militars i conspiracions eren constants. Els nazis d’Alemanya i els feixistes italians encoratjaven els grups que volien acabar amb la llibertat.

Record unes paraules de n’Aurora que em quedaren enregistrades per sempre dins del cervell. Havíem acabat el míting en suport dels antifeixistes empresonats a Alemanya quan, asseguts a la sala de lectura de l’Ateneu, ens feia saber el seu pensament. La veig com si fos ara mateix. Tenia un posat cansat i trist.

-Per desgràcia, si avancen els plans dels colpistes ja no hi serem a temps de veure les generacions que haurien de sortir de les escoles i instituts bastits per la República. Alguns dels nous edificis s’han inaugurat fa poc i molts altres encara són en fase de construcció.

Escoltàvem en silenci. El sol s’havia post rere les muntanyes i la nit queia damunt nosaltres talment un estol d’aus de mal averany.

-El que no volen és la consolidació d’una joventut que s’hagi educat en la llibertat. Homes i dones lluny de sagristies i convents, que sàpiguen llegir i escriure, que gaudeixin de possibilitats d’estudiar el batxiller, de fer una carrera... –comentava, emocionada-. Tenen por a la saviesa, a la intel•ligència innata de les persones.

Na Isabel, la meva germana, no pogué deixar d’intervenir.

-Tens raó, Aurora –digué, situant-se al seu costat-. Saben que si podem aconseguir la consolidació d’aquesta generació culta, lliure de dogmes i supersticions, Mallorca i això que anomenen “Espanya”, mai no serà el mateix. La terra pot tremolar sota els peus dels que han estat senyors de vides i hisendes. La injustícia s’ha mantingut durant segles no solament per les fogueres de la Inquisició, sinó també, i molt especialment, a conseqüència de l’analfabetisme fomentat pels poderosos.

Quants d’anys fa d’ençà d’aquelles converses amb els amics de l’Ateneu? Només han passat uns mesos i sembla que pertanyen a una època pretèrita, llunyaníssima.

La memòria del passat, els records d’una existència anterior a l’angoixa actual esdevenen el meu tresor més preuat, el que em manté fermada a la vida. L’època de l’esperança. Els anys més feliços de la meva vida malgrat les contradiccions, les amenaces de tempesta que pronosticava n’Aurora Picornell.

L’oncle Joan em lliurà els papers enviats pel Tribunal Militar.

Encara era sota l’efecte de la notícia.

És evident que esperàvem qualsevol cosa. Qui podia estar segur de res en aquelles circumstàncies? Sabíem que érem al carrer per simple casualitat. Ningú no donava explicacions. Compareixia un grup de falangistes i, simplement, t’obligaven a deixar els teus i pujar al camió. De res no importaven els plors de les dones i els infants. Quan anaren a cercar el ferrer del nostre carrer, mestre Salvador Corriola, no el deixaren vestir. Dinava sense camisa. Era en ple estiu. No corria gens d’aire. Només portava una camiseta vella. Quan els sicaris d’en Martí Cerol entraren a la ferreria demanà si podia vestir-se.

-Allà on et portam no necessitaràs cap mena de roba –li contestaren, amb estudiada crueltat.

La dona, madò Antònia Molinera, es va acubar. Li digueren que no tornaria a veure mai més el seu home! Pocs dies després trobaren els pantalons i la camiseta de mestre Salvador en el cementiri de Palma.

Madò Antònia no es recuperà mai més de l’endemesa. Al cap d’un temps la trobaren penjada en un taronger del seu jardí.

Va ser una mort sonada. Fins al dia de la detenció de l’espòs havia estat una catòlica practicant. Mestre Salvador no anava mai a missa però ella era puntual. Cada diumenge compareixia amb els dos fills a l’ofici de les onze. Quan es va penjar de l’arbre, el rector no li volgué donar cristiana sepultura. L’enterraren a una fossa comuna existent a deu metres de la terra beneïda, un indret on una vegada enterraren una família protestant que morí de grip i una gitaneta vinguda amb un circ feia dècades. Heretges i suïcides anaven al mateix forat. Un bocí de terra que es mantenia brut, ple d’herba i sense emblanquinar. El fosser tenia ordres del batle i de la rectoria de no fer res en aquell racó maleït. A vegades, els més fanàtics, per fer-ne befa, hi llençaven moixos i cans morts.

Ningú no sap què s’esdevengué la nit abans d’enterrar madò Antònia. El cert és que l’endemà, quan hi portaren les despulles, no hi trobaren gens d’herba. Algú, de nit, degué segar i cremar les plantes salvatges. Les beates no ho podien creure. Hi hagué una gentada per acomiadar una dona que només havia fet favors als veïns.

-Els han posat un defensor militar. En Guillem Villalonga, el germà de l’escriptor Llorenç Villalonga –continuava l’oncle, nerviós-. La família més conservadora de Palma! En Llorenç Villalonga ha estat sempre l’ànima de la lluita contra l’esquerra. No recordes Centro, aquell recull d’articles on atacava la lluita en defensa de la cultura catalana i la República?

-Qui és en Guillem Villalonga? –li vaig demanar-. N’he sentit parlar a l’Ateneu. Però ara mateix no el podria situar amb precisió. També és falangista, com el seu germà Llorenç?

L’oncle feia memòria. Plegava lentament els papers enviats pel Tribunal Militar i, pensant en cada una de les paraules que em deia, provà de contestar les meves preguntes.

-Fa feina pels militars revoltats. Va ser un dels primers oficials, juntament amb el seu germà Miquel, que anà a la Comandància Militar de Palma a demanar un fusell per estar al costat de Franco i Mola.

L’oncle Joan s’aturà un moment de parlar i em mirà de fit a fit, summament preocupat.

-Què podem fer en aquestes circumstàncies? –mormolà amb un fil de veu.

No sabia què dir-li. D’ençà del dinou de juliol ens anaven engrunant lentament. A poc a poc ens barraven totes les sortides. Subsistíem per miracle. Els sacs que mans anònimes ens deixaven a la porta del jardí, les senalles que feia el padrí Rafel en el seu amagatall, les verdures de l’hort del torrent... I, el més important: el suport absolut de l’oncle, que es desvivia per ajudar-me. Ell no tengué fills. Viudo, tan sols pensava en nosaltres. Jo sempre havia dit que tenia dos pares: l’oncle Joan i el meu pare. No era capaç de fer-ne cap distinció. Els dos ens estimaven més que a la seva vida. I ara ho podia constatar novament. Quantes vegades no m’ho digué quan em veia trista, després de tornar de les presons.

-No pateixis, Caterina. Ja saps que tot el que tenc és vostre –em deia, procurant tranquil•litzar-me. Si he de vendre la casa, la vendré. Mirarem de cercar un bon advocat. Els diners que pugui tenir, tots els meus estalvis serviran per provar de sortir d’aquesta situació. Pots dir-li al meu germà que no faci més senalles. A partir d’ara t’aniré donant el que consideris necessari.

Sabia, sense necessitat que m’ho digués, que tot el que tenia l’oncle era per a la família. Mai no ho havia dubtat. Però el padrí s’entretenia allà dins fent les senalles que portàvem a vendre. No podia estar dia rere dia, setmana rere setmana, tancat, amagat en el seu petit enfony sense cap mena d’entreteniment. Què fer en aquell forat, sense saber mai quan podria sortir? La desesperança l’hauria pogut fer enfollir. Amb les senalles se sentia útil. Era una feina que li servia per acursar aquelles hores eternes de captiveri.

La notícia del procés no em venia de nou. Molt abans que arribàs la notificació del Tribunal Militar ja havia sentit rumors al respecte. Ho comentàrem amb la mare i l’oncle. Quan et detenien la perspectiva era clara: la mort o el processament. No podies imaginar res més.

Quines serien les acusacions?

Quina mena de falsedats emprarien per a condemnar dos innocents?

Dirien que n’Andreu pujà a la camiona que portà els carrabiners i els socialistes a les pinedes d’Alcúdia. Marxaren perquè en els primers moments de l’Alçament, tothom pensava que els revoltats serien derrotats en dos dies. Els amics que fugiren pensaven que, com va passar amb el cop d’estat del general Sanjurjo, en una setmana la República restabliria l’ordre. Ningú no era capaç d’imaginar una guerra de llarga durada! Els més pessimistes podien pensar en un judici contra els carrabiners que feren front a la revolta contra les autoritats legítimament constituïdes.

Quan n’Andreu va veure que els socialistes sortien del poble cantant “La Internacional” pujà al vehicle. Agitaven fusells i banderes. Com anar a una festa. Ell no visqué els fets de la caserna dels carrabiners. Marxava alegre, inconscient, pensant solament en la tornada. El retorn dels defensors de la República! El coneixia a fons. Feia uns anys que sortíem plegats. Cap jove de la meva edat no era conscient de la gravetat extrema de la situació malgrat les advertències de n’Aurora Picornell i els companys del POUM i la CNT. Qui podia creure que quatre eixelebrats es farien amb el poder i que una bona part de l’exèrcit espanyol s’afegiria a la rebel•lió? La nit del divuit de juliol hi hagué gent del poble a Palma. Companys del Partit Socialista, del PCE i de la CNT arribaren fins a la Casa del Poble per a saber què s’esdevenia amb les notícies que parlaven d’un possible aixecament militar. En Joan Patena i en Miquel Guixa anaren amunt i avall pels carrers de Palma amb els homes i dones dels sindicats que demanaven armes. N’Ignasi Ferretjans, n’Aurora Picornell i n’Emili Darder anaren a veure el governador Antonio Espina. Tot foren bones paraules per a tranquil•litzar la gent que amb quatre garrots volien defensar la legalitat.

El governador s’entrevistà amb els responsables de l’esquerra mallorquina i prometé que els militars no s’aixecarien contra el govern.

-Podeu anar a dormir tranquils. Avui he parlat amb Goded i m’ha promès de forma solemne, pel seu honor, que romandrà fidel a la República –digué als congregats davant l’edifici de governació.

La majoria d’antifeixistes que sortiren al carrer no confiaven tant en els militars com n’Espina. N’Aurora Picornell, que era dalt d’una de les lleones del Born, volia que les autoritats repartissin armes entre el poble. Però... on anar a cercar-les? Les quatre escopetes de caça dels mostradors de les armeries? Si l’exèrcit decidia sortir al carrer, de res servirien els garrots i les armes d’anar a caçar conills! Com fer front a les modernes metralladores de repetició, als canons que sortirien al carrer, apuntant els locals sindicals, les seus dels partits d’esquerra, la Casa del Poble? Record que en Joan Patena i en Miquel Guixa arribaren al poble a altes hores de la matinada. Ja érem a dormir, cansats d’esperar noves. Na Isabel llegí fins tard, però finalment la son guanyà la batalla. Jo romania desperta, amb el llum apagat. El pare i el padrí eren a la cuina, al costat del foc. Digueren a la mare i la padrina que anassin a dormir, que ells volien esperar els amics que eren a Palma a la recerca de notícies. El padrí pensava que aquesta vegada la sublevació podia ser més seriosa que la de Sanjurjo.

El pare volia que anàs a descansar.

-Demà ja et contaré el que ha passat –em digué-. Ara és molt tard. No té sentit que tots vetllem a la cuina com si estàssim en un velatori.

-El velatori de la mort de la llibertat –mormola el padrí, amb un somriure tristíssim.

Aquella nit del divuit de juliol va ser llarguíssima. No podia aclucar els ulls. Donava voltes i més voltes en el llit. Què dirien els amics que havien anat a Palma? Alguns joves de l’Ateneu, els més revolucionaris, pensaven que si hi havia una revolta militar, la resposta popular podria convertir-la en Revolució, l’espira que propiciàs un autèntic canvi social.

N’Andreu pensava el mateix. Vivíem enmig d’un bell somni utòpic. El poble, com en temps de la Revolució Francesa o Russa, fent front, amb el pit obert, als fusells de la reacció. Com en aquella pel•lícula d’Abel Gance que havíem vist a la Casa del Poble de Palma, Napoleó, un film on s’explicava la victòria dels jacobins i la instauració de la República. Ben igual que en l’obra mestra d’Eisenstein, Octubre, que uns amics del BOC ens portaren de Barcelona. El cine ens fornia d’un espectacular univers d’imatges on les revolucions funcionaven meticulosament, talment la maquinària d’un rellotge.

N’estàvem ben convençuts: la classe obrera esdevendria l’onada imparable que no deixaria res del passat. El futur ens pertanyia. Així ho explicaven els clàssics del pensament socialista i anarquista d’arreu del món.

Què sabíem del poder dels fusells i les metralladores?

Just ara, en el transcurs d’aquesta llarga nit del divuit de juliol, constatàvem l’evident fragilitat dels nostres somnis.

Em vaig aixecar de puntetes-puntetes. Escoltava amb l’orella aferrada a la porta de la cuina. Sentia la veu del pare, baixeta per a no despertar ningú de la família.

-No he volgut dir res a les nines –deia al padrí-. Coneguts nostres que han anat a escoltar alguns mítings d’Alfonso Zayas, el cap de Falange, m’han dit que aquesta vegada pot haver-hi molta sang.