Anarcoefemèrides
del 5 de març
Esdeveniments
Borsa de París
- Acció de Charles Gallo: El 5 de març de 1886, a les 3 de la tarda, l'anarquista Charles Gallo llança des de les galeries superiors un flascó de 200 grams d'àcid prúsic en mig de la Borsa de París (França). L'ampolleta no esclata, però escampa una olor nauseabunda que provoca el pànic i seguidament Gallo va disparar tres trets de revòlver a l'atzar que no van ferir ningú. Detingut, va ser internat a la presó de Mazas, des d'on va escriure diversos articles per al periòdic Le Révolté. Jutjat el 26 de juny de 1886 i el 15 de juliol de 1886 serà condemnat a 20 anys de treballs forcats i constret a relegació com a reincident.
***
Cartell de la conferència neomaltusiana
- Conferència de
Nelly Roussel: El 5 de març de 1903 se celebra
al Salon de l'Harmonie de París
(França) una conferència«pública i contradictòria»
sota el títol «Le
néo-malthusianisme et la révolution»
(El neomaltusianisme i la revolució).
Organitzada per la Lliga de la Regeneració Humana, va ser
presidida per
l'anarcofeminista Nelly Roussel i hi van participar el pedagog
anarquista Paul
Robin i el llibertari neomaltusià Auguste Courtois (Liard-Courtois). Segons l'informe
policíac assistiren unes 400
persones de les quals 150 n'eren dones.
***
Capçalera
de L'Etna
- Surt L'Etna: El 5 de
març de 1921 surt a
Palerm (Sicília) el primer i únic
número del periòdic L'Etna.
Numero unico degli anarchici sicialiani. El director i
gerent d'aquesta publicació fou Paolo Schicchi. Era
continuació de La Scure. Numero
unico degli anarchici
siciliani, publicat el 30 de gener d'aquell any a la mateixa
ciutat també
per Schicchi.
***
Un
escorcoll d'aquest muntatge policíac
- Detenció de Pelissero, Massari i Rosas: El 5 de març de 1998 són detinguts a Torí (Piemont, Itàlia) els anarquistes italians Silvano Pelissero i Edoardo Massari, i l'anarquista argentina Maria Soledad Rosas, acusats de realitzar sabotatges amb explosius a les obres del tren d'alta velocitat a Val Susa. El 28 de març, a la presó d'homes de Torí, se suïcidarà Edoardo Massari i més tard, l'11 d'abril, ho farà Maria Soledad Rosas al pavelló de dones. El gener de 1999 Silvano serà condemnat per «ecoterrorisme» a més de sis anys de presó. En 2002 és alliberat i l'Estat ha de reconèixer la inconsistència de les proves contra ell. El periodista Martín Caparrós escriurà un llibre editat a l'Argentina sobre aquests episodis titulat Amor y Anarquía. La vida urgente de Soledad Rosas (2003).
Naixements
Foto policíaca de Pierre Eugène Cana (2 de març de 1894)
- Pierre Eugène
Cana: El 5 de març de 1847 neix al VIII
Districte de París (França)
l'anarquista Pierre Eugène Cana –a vegades el seu
nom escrit erròniament Canat.
Sos pares es deien François Marie
Cana, fuster, i Adèle Pauline Legou. Es guanyava la vida com
a muntador de
peces de coure i de bronze. El 2 d'octubre de 1869 es casà
al XI Districte de
París amb la bugadera parisenca Augustine Delpuech, amb qui
va tenir set
infants. En aquesta època vivia amb sos pares al
número 190 del bulevard de
Charonne del XX Districte de París. En 1871
nasqué son fill Eugène Louis Cana,
que treballarà en el mateix ofici que son pare i
també esdevindrà anarquista.
En aquesta època Pierre Eugène Cana vivia al
número 31 del carrer Amelot de
París. El 13 de juny de 1884 el seu nom figurava en un
llistat d'anarquistes i formava
part dels grups llibertaris del XX Districte (Amandiers i Alarme).
L'abril de
1892 freqüentà amb son fill el grup«Cercle Internacional», que es reunia tots
els diumenges a la tarda a la Sala Horel de París. En 1894
pare i fill
figuraven en un llistat d'«anarquistes perillosos»
i ambdós treballaven al
mateix taller, especialitzat en la confecció de vitrines i
aparadors de coure i
de bronze, al número 135 del carrer Ménilmontant,
i ell vivia al número 24
d'aquest mateix carrer. El 2 de març de 1894 en el marc
d'una gran batuda de
les Brigades d'Investigació de la Prefectura de Policia dels
comissaris Fédée i
Boy, que detingueren una trentena de militants anarquistes, el seu
domicili va
ser escorcollat sense cap resultat; detingut, va ser portat a
comissaria i
fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon. Cinc dies després, el 7 de març, va
ser posat en llibertat ben igual
que son fill. El 31 de desembre de 1894 figurava en el registre general
d'anarquistes i vivia al número 56 del carrer Sedaine.
Durant els anys següents
figurà en els registres policíacs i en 1898 vivia
la número 2 del carrer
Keller. Pierre Eugène Cana va morir el 20 de setembre de
1900 al seu domicili de Draveil (Illa de
França, França).
***
Notícia de la detenció de Jean-Antoine Coindre apareguda en el periòdic parisenc Le Temps del 13 de desembre de 1882
- Jean-Antoine Coindre: El 5 de març de 1850 neix al barri de la Croix-Rousse de Lió (Arpitània) l'anarquista, i després socialista, Jean-Antoine Coindre, conegut com Joanny. Sos pares es deien Jean Marie Coindre, teixidor, i Julienne Morand. Es guanyava la vida com a envernissador de fusta i fou membre de la secció del barri de La Guillotière de la Federació Revolucionària de Lió (FRL); aquesta secció, de tendència anarquista, s'havia fundat cap el 1881 i es reunia al domicili de Toussait Bordat. El 9 de novembre de 1882 participà en una manifestació de teixidors organitzada pels grups llibertaris lionesos i fou un dels organitzadors de la gran reunió del 18 de novembre de 1882 a la Salle de l'Èlysée i de la col·lecta de fons per al periòdic L'Étendard Révolutionnaire, periòdic anarquista lionès successor de Le Droit Social, que tingué com a responsables Claude Crestin, Antoine Cyvoct i Jean Marie Bourdon, i que, perseguit per les autoritats, hagué de deixar de publicar-se. A finals de novembre de 1882, arran de les primeres detencions d'anarquistes, abandonà Lió i es refugià a Suïssa fins el 6 de desembre. De bell nou a Lió, el 10 de desembre de 1882 va ser detingut, amb Michel Sala, i jutjat per un Tribunal Correccional el gener de 1883 juntament amb altres anarquistes acusats de reconstituir l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT); aquest sumari judicial va ser conegut com«Procés dels 66». El 19 de gener va ser condemnat a sis mesos de presó, 50 francs de multa i cinc anys de privació dels drets cívics, civils i familiars, pena confirmada el 13 de març de 1883 pel Tribuna d'Apel·lació de Lió. La presó li va resultà molt dura i, penedit d'haver-se llançat en «aquesta política innoble», demanà al director de la presó la llibertat provisional. Després del seu alliberament, trencà amb l'anarquisme i s'adherí al grup del III Districte del Partit Obrer Francès (POF), seguidor de Jules Guesde, i a la Federació Nacional de Sindicats (FNS). En 1890 fou un dels organitzadors del Primer de Maig. Segons la policia que el vigilava era un «socialista revolucionari convençut i actiu». El 14 de setembre de 1901 es casà a Lió amb Antoinette Blanc, vídua de Claude Chorlet. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia sobre Antoine Desgranges apareguda en el periòdic lionès Le Réveil Lyonnais del 7 d'octubre de 1881
- Antoine Desgranges: El 5 de març –algunes fonts citen erròniament el 5 de maig– de 1852 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista i sindicalista revolucionari Antoine Desgranges. Sos pares es deien Jean Claude Desgranges, sabater, i Marie Berlande. Després de perdre la feina de sabater esdevingué tintorer. L'abril de 1877 va ser nomenat secretari d'una secció de la Cambra Sindical de la Tintoreria de Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània) que s'acabava de crear, i entre 1878 i el març de 1881 fou secretari general d'aquesta organització. El novembre de 1879 va ser elegit regidor municipal de Villefranche, però l'any següent, renovat en el carrer, el rebutjà. El setembre de 1881, arran del fracàs i de la dura repressió de la vaga de tintorers de Villefranche, de la qual va ser secretari de la seva comissió executiva, esdevingué anarquista i fou un dels creadors del grup llibertari d'estudis econòmics «Le Glaive». Com que no trobava treball, s'instal·là a Lió (Arpitània), on visqué al domicili del company anarquista Toussaint Bordat. El 21 d'octubre de 1882, durant una reunió pública a Villefranche, va fer una apologia dels atemptats dels grups anarquistes de miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França), tot dient que la burgesia tenia els dies comptats i que per trobar burgesos només calia anar al restaurant Assommoir del teatre Bellecour de Lió. Vint-i-quatre hores més tard, una bomba explotà a l'Assommoir. Encartat en l'anomenat«Procés dels 66», sumari instruït arran de les manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba perpetrats l'octubre d'aquell any a Lió, el 8 de gener de 1883 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Lió en la Primera Categoria i condemnat per «afiliació a una associació internacional de treballadors amb la intenció de provocar la suspensió del treball, l'abolició del dret de propietat, de la família, de la pàtria, de la religió i d'haver comés un atemptat contra la pau pública» a tres anys de presó, 500 francs de multa, 10 anys de vigilància i cinc anys de prohibició d'exercir els drets civils, cívics i familiars. El 13 de maig de 1883 aquesta pena va ser confirmada pel Tribunal d'Apel·lació de Lió. Sa companya, Mathilde Manasses, planxadora anarquista, va ser acusada d'haver participat en l'atemptat d'octubre de 1882, però finalment les investigacions se suspengueren. Un cop purgada la pena, retornà a Villefranche on continuà animat grups anarquistes. El 14 de novembre de 1885 va ser condemnat en rebel·lia a sis mesos de presó per ultratges vers l'alcalde de Villefranche, però el 31 de març de 1886 va ser detingut. En 1892 el grup anarquista de Villefranche, format per una trentena de membres, es reunia al seu domicili i en 1893 participà en les reunions preparatòries per a la publicació del setmanari anarcocomunista lionès L'Insurgé, del qual fou el seu dipositari a Villefranche. En 1894 encara era vigilat per la policia i el 29 d'agost d'aquell any en un escorcoll de casa seva es van trobar periòdics anarquistes. En aquests anys va ser membre de la Libre Pensée de Villefranche. El 10 d'octubre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del Roine, però el maig de 1914 en va ser esborrat en una revisió. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Joseph Gama (6 juliol de 1894)
- Joseph Gama: El 5
de març de 1853 neix al I Districte antic (actual IX
Districte) de París
(França) l'anarquista Joseph Constant Hippolyte Gama. Sos
pares es deien Jean
Hippolyte Gama, cotxer, i Marie Allard. Es guanyava la vida treballant
de gravador
en joies. En 1873 va ser sortejat al VIII Districte de París
i va ser declarat
exempt de fer el servei militar perquè un germà
seu ja servia a l'exèrcit. El 9
d'octubre de 1886 va ser condemnat a tres mesos de presó per
complicitat en
robatori. El 4 de juliol de 1894 el comissari de policia de
Levallois-Perret
(Illa de França, França) escorcollà el
seu domicili, al número 21 del carrer
Valentin, controlat com a refugi habitual de dones
prostituïdes i proxenetes. Juntament
amb 12 homes, vuit d'ells anarquistes, i tres dones, va ser detingut
quan es
trobava al llit amb Marie Legrand, a la qual tenia prostituïda
al seu càrrec.
Detingut, va ser portat a comissaria i interrogat. A més de
reconèixer-se
anarquista, declarà que es dedicava des de feia set anys a
la venda d'antiguitats
pels mercats pel seu compte, que no tenia estoc, que treballava a
comissió i
que aquesta activitat li reportava cinc francs diaris de mitja.
Reconegué que coneixia
des de feia molts d'anys Marie Legrand i que es prostituïa des
de feia un any –ella
confessà que ho feia des de feia nomes 15 dies i que no era
anarquista. Dos
dies després, 6 de juliol de 1894, va ser fitxat en el
registre antropomètric
del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i
presentat davant el
jutge d'instrucció sota l'acusació
d'«associació criminal i vagabunderia
especial (proxenetisme)». Segons informes
policíacs, freqüentava destacats
anarquistes, com ara Émile Bocquet, Jean Bouchet, Jules
Chatillon i Louis
Léveillé. La instrucció del cas no
arreplegà càrrecs suficients per mantenir-lo
tancat i el 13 d'agost de 1894 va ser posat en llibertat. El 30 de
juliol de
1895 aquest cas va ser sobresegut. Desconeixem la data i el lloc de la
seva
defunció.
Fotografia
policíaca de Célestin Bossard (2 de juliol de
1894)
- Célestin
Bossard:
El 5 de març de 1861 neix a La
Gaubretière (País del Loira, França)
l'anarquista i sindicalista Célestín
Félix Onésime Marie Bossard. Sos pares es deien
Célestin Auguste Bossard, transportista, i Marie Antoinette
Planchot. Sabater de
professió, des del 1891 treballava a domicili a compte del
fabricant de sabates
Guitaux, al número 23 del Fauburg Saint-Honoré de
París. L'1 de març de 1892 es
casà amb Antoinette Rigaud, però a partir del 21
de novembre de 1892 vivia tot
sol al segon pis del número 13 del carrer Lavieuville del
XVIII Districte de
París. Considerat un bon treballador, tot els diners que
aconseguia els gastava
en ajudar els companys anarquistes més necessitats i en
cotitzacions a diversos
grups. Anarcocomunista, rebia al seu domicili nombrosos companys i
formà part
de la Cambra Sindical de Sabaters de la Borsa del Treball. El 30 de
juny de
1894 el prefecte de policia lliurà una ordre d'escorcoll i
de detenció al seu
nom sota l'acusació d'«associació
criminal». L'1 de juliol de 1894 el comissari
de policia del barri parisenc de la Chapelle es presentà al
seu domicili on treballava
amb un altre sabater i li trobaren L'Almanach
de la Question Sociale de 1893, cinc actes de reunions de la
Cambra
Sindical de Sabaters, dos números de La
Révolote
del febrer i març de 1894 i
dos carnets electorals de l'any 1893
al seu nom. Dos dies després va ser tancat a la
presó parisenca de Mazas, però
va ser posat en llibertat provisional el 9 de juliol d'aquell any.
Durant la
tardor de 1900 formà part, amb François Liegeois,
Pierre Louvet, Noël i altres,
d'un petit grup de sabaters anarquistes que es reunien setmanalment al
cafè«Aux Lions Caulaincourt», al número 17
del carrer Caulaincourt de París. Més
tard, en 1902 fou membre, amb altres companys (Boulun, Liegeois, Louvet
i
Saulnier), de la Cooperativa de Producció de Sabateria, que
es trobava al
número 18 del carrer Molière de París.
El 5
d'abril de 1902 es casà al XVIII Districte de
París amb
Eugenie Robinat.
Potser es tracti del mateix Bossard,
militant anarquista que en 1907 substituí Auguste
Delalé al front de la
secretaria del Sindicat de Sabateria de París, lloc que
ocupà anteriorment en alternança
amb ell. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Alberico
Angelozzi
- Alberico Angelozzi: El 5 de març de 1874 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Alberico Angelozzi, conegut sota el pseudònim de Leonidas. En 1892 i 1897 va ser processat per activitats anticlericals i arran dels avalots de 1898 entrà en contacte amb el moviment anarquista, lligant-se posteriorment amb destacats llibertaries locals, com ara Augusto Giardini, Ferrucio Mariani, Nicola Farinelli, Felipe Felici, Enrico Ricciardelli o Raniero Cecili. Membre del grup«Carlo Cafiero», mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com ara Errico Malatesta i Felice Vezzani. El 17 de juliol de 1900, durant un escorcoll a la seu del periòdic clandestí L'Agitazione, nombrosos documents i correus seus van ser confiscats. L'octubre d'aquell any, reemplaçà Arturo Belleti en la gerència de L'Agitazione, abans de ser substituït per Augusto Crinelletti. A començaments de desembre de 1900, durant una manifestació pública per a retre homenatge a Oreste Regni, paleta anarquista assassinat en un aldarull setmanes abans, va ser detingut portant una corona amb cintes roges i negres i empresonat cinc dies. Poc després, el 19 de desembre, el Tribunal d'Ancona el condemnà a 15 mesos de presó a resultes des documents descoberts en l'escorcoll del juliol anterior; després de l'apel·lació, però, va ser posat en llibertat provisional. El 22 de gener de 1901 va ser declarat culpable d'haver participat en una concentració anarquista durant l'enterrament d'Aristodemo Traghini i algunes setmanes després va ser condemnat a nou mesos de presó per«incitació a l'odi de classes»; alhora, va ser acusat d'haver participat en un complot per a assassinar el president del Tribunal de Gènova i va ser finalment empresonat per purgar una pena de 15 mesos. A la presó continuà rebent la premsa anarquista, especialment La Tribuna Libera, de Alexandria, i La Nuova Civilta, de Buenos Aires. En sortir de la garjola l'estiu de 1902, participà activament en les activitats de la Cambra del Treball i durant aquest mateix any en va ser nomenat secretari, càrrec del qual va dimitir després de veure l'apatia dels treballadors locals. Durant els anys de 1910 realitzà una important tasca sindical, mentre mantenia una diligent correspondència amb els moviments anarquistes italià i internacional. Va ser un dels fundadors dels periòdics d'Ancona La Vita Operaia i Lo Sprone. En 1911 fou un dels redactors, amb Casimiro Accini, Luigi Bertoni, Luigi Fabbri, Charles Malato i Libero Merlino, del setmanari anarquista d'Ancona Germinal. El 28 de setembre de 1911 participà en una reunió a la Cambra del Treball on es pronuncià contra la guerra a Líbia. En aquestaèpoca la policia el considerava un dels principals propagandistes anarquistes de la regió i membre fundador dels grups «Picconieri», «Paolo Chiarella» i «Katuko». L'abril de 1912, juntament amb sa companya i sos quatre infants, abandonà les Marques i s'instal·là buscant feina a París (França). Entre el 17 i el 18 de maig de 1914 assistí al Congrés Anarquista de l'Ombria i de les Marques, que es va celebrà a Fabriano (Marques, Itàlia). Quan esclatà la Gran Guerra, es va veure obligat el setembre de 1914 a retornar a Ancona, on s'integrà en el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). En 1915 treballà de porter a la Cambra del Treball i el maig d'aquell any va ser detingut per«activitats sedicioses». En 1917 la policia requisà una carta signada Leonidas dirigida a Armando Borghi on explicava la seva estada a París, el seu obligat retorn a Itàlia i el desenvolupament del moviment llibertari a Ancona. En 1919 per les seves activitats va ser novament detingut. A començament dels anys vint obrí una petita llibreria, la qual finalment va fer fallida. Durant el feixisme deixà de banda tota activitat política i en 1940 va ser esborrat dels fitxers de vigilància policíacs dels «subversius comunistes». Després de la II Guerra Mundial s'adherí a la Federació Anarquista de les Marques (FAM), adscrita a la Federació Anarquista Italiana (FAI). Alberico Angelozzi va morir l'11 d'octubre de 1948 a Ancona (Marques, Itàlia).
***
Foto
policíaca de Ludovico Caminita (1908)
- Ludovico
Caminita: El 5 de març de 1878 neix a Palerm
(Sicília) el periodista, poeta,
dramaturg, dibuixant i propagandista anarquista Michele Caminita,
més conegut
com Ludovico Caminita, Duvico Caminita o Ludwig
Caminita, i que signava Ludovico
M. Caminita. Sos pares es deien Vincenzo Caminita i Giovanna
Pizzo.
Freqüentà els cercles socialistes de Palerm abans
d'emigrar en 1902 als Estats
Units, amb son germà Ludovico, insubmís al servei
militar. En arribar a Nord-Amèrica
es posà a fer feina de miner a Jessup
(Pennsilvània, EUA) i es decantà per
l'anarquisme després d'un debat amb el català
Pere Esteve, seguidor d'Errico
Malatesta. Posteriorment, va ser un dels animadors de la vaga dels
tintorers de
seda de Paterson (Nova Jersey, EUA). Després
residí a Barre (Vermont, EUA), on
treballà d'impressor en la publicació anarquista
de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva,
en la qual també
col·labora. En 1904 era portaveu de la Secció
Socialista del Nucleo dell'Arte
Ediliria Italiano (NAEI, Nucli de l'Art Editorial Italià) de
Barre. El 31 de
desembre de 1904 estrenà a l'Opera House de Barren el drama L'Idea cammina, publicat en 1905 en
aquesta ciutat, amb un prefaci de Raimondo Fazio, i del qual es tiraren
1.200
exemplars. El 8 d'abril de 1905 organitzà una festa de ball
al Pavillon Hall de
Barre a benefici dels condemnats polítics i per a
l'edició de L'idea cammina.
En 1905 va ser fitxat
per la policia com a «actiu propagandista
anarquista». En aquesta època també
publicà el llibre de poemes Versi.
Però el vertader Ludovico no només no figura en
el registre de subversius, sinó
que resulta que va morir el 13 de març –el 12 de
febrer, segons Michele– de
1903 a l'Hospital General de Mont-real (Quebec) –a Winnipeg
(Manitoba, Canadà),
segons la versió de Michele– a causa d'una
fractura en una cama després de
caure d'un tren en marxa. L'enigma es resol mitjançant una
carta que Michele
mateix dirigeix, l'octubre de de 1906, al prefecte de Palerm,
responsable
d'haver interrogat sa inassabentada mare. Per evitar comunicar als
pares la
mort de Ludovico, Michele havia pres com a pseudònim el nom
de son germà.
Profundament anticlerical –anomenà son fill
Lucifero–, en 1906 l'impressor
anarquista Camillo Di Sciullo li va publicar el fullet Che
cosa è la religione, amb un prefaci de Guido
Podrecca, i Free country! Gli Stati Uniti
sono un paese
libero. El 4 de febrer de 1906 tingué una
conferència contradictòria amb
Nicola Barbato al Malnati's Hall de Barre. Fou un dels oradors, amb
Trueba i
Cavalazzi, en la festa-conferència celebrada en
ocasió del Primer de Maig de
1906 als locals del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis
Socials) de
Barre. El 25 d'octubre de 1906 es representà al Circolo
Filodrammatico «Enrico
Ibsen» de Nova York la seva obra L'idea
cammina. També en 1906
col·laborà en The
Emancipator i Il Lavoratore Italiano.
En aquest mateix 1906, els informes nord-americans el situen com a un
dels
anarquistes italians «més reputats i
perillosos» i membre del «Gruppo Diritto
all'Esistenza» (Grup Dret a l'Existència). Actiu
conferenciant, va fer
intervencions a Rhode Island, Massachussetts, Connecticut.
S'instal·là a
Paterson i esdevenint redactor, amb Pere Esteve, del
periòdic anarquista La Questione
Sociale, on publicà
articles amenaçadors contra el president dels Estats Units
Theodore Roosevelt i
la reina mare italiana o glorificant el regicidi d'Humbert I
d'Itàlia a mans de
l'anarquista Gaetano Bresci. El setembre de 1907 fou un dels tres
delegats per
Paterson per assistir al III Congrés Nacional dels
Industrial Workers of the
World (IWW, Treballadors Industrials del Món), reivindicant
la vaga com a mitjà
de lluita. El 24 d'abril de 1908 va ser detingut a Buffalo (Nova York,
EUA), on
segons les autoritats atacà les «institucions
nord-americanes i al president
Rooselvelt». Dos dies després, el 26 d'abril de
1908, va ser novament detingut
a Syracusa (Nova York, EUA) després de fer una
conferència en nom dels IWW,
però va ser posat en llibertat dos dies després
amb la condició que mai no
tornès a la regió; un mes després, va
ser acusat a Nova Jersey d'«incitació
a la revolta» arran d'uns
articles publicats en La Questione
Sociale. En 1908 tingué una sonada
relació amb una dona casada, Amalia
Canova (Amalia Fontanella, de fadrina), que esdevingué sa
companya, donant lloc
a un gran escàndol local; ella va ser repudiada per sa
família i va perdre la
custòdia de sa filla de tres anys –en 1917 encara
la mare demanava al pare
poder veure la filla. En 1908 publicà Il
diritto d'amare i L'educazione
dè
fanciulli. Perseguit per les autoritats, el maig de 1908
desaparegué de
Paterson amb sa companya i es reuní amb Emma Goldman i
Alexander Berkman amb la
finalitat de treballar en les oficines de Mother
Earth. A començament de 1909
començà a publicar a Filadèlfia
(Pennsilvània,
EUA) la revista quinzenal anarquista L'Internazionale.
També col·laborà en Cronaca
Sovversiva,
de Lynn (Massachussetts, EUA), i dirigí, amb Franz Widmar i
Camillo Rosazza Riz,L'Era Nuova, de Paterson. A Chicago
(Illinois, EUA), promogué el suport al moviment
revolucionari mexicà entre els
membres de la comunitat italiana i formà part de la Chicago
Mexican Liberal
Defense League (CMLDL, Lliga Mexicana de Defensa Liberal de Chicago),
de la que
Honoré Jaxon era secretari i Voltairine de Cleyre tresorera.
En 1910 es
traslladà a Los Ángeles (Califòrnia,
EUA), on promogué la integració dels jornalers
italians i mexicans en l'American Federation of Labor (AFL,
Federació Americana
del Treball), i per això participà, com a orador
en italià, en el «Gran Míting
Internacional», celebrat el 14 de desembre de 1910 a
l'Italian Hall. El maig de
1910 participà en la formació del
Comitè Internacional del Partit Liberal
Mexicà (PLM), integrat per treballadors italians,
nord-americans, alemanys,
russos, polonesos i mexicans. Aquest comitè es
proposà difondre
internacionalment les posicions del PLM davant el govern de Francisco
Ignacio
Madero i la seva primera acció fou publicar una«Crida als Treballadors del
Món». En aquest mateix 1910 el «Gruppo
La Demolizione», de Latrobe
(Pennsilvània, EUA), li va publicar I
delinquenti. Entre juliol i octubre de 1911 edità
la columna italiana del
periòdic mexicà magonista Regeneración
i posteriorment també col·laborà amb
articles i il·lustracions en aquesta
publicació. El desembre de 1911 el PLM l'envià a
realitzar una gira
propagandística entre els treballadors italians arreu els
EUA. El 4 de febrer
de 1912 participà, amb Filippo Perrone, en una
conferència contradictòria sobre
la Revolució mexicana al Roosevelt Hall de Chicago. El
març de 1912 va ser
detingut a Paterson a causa d'un antic procés cinc anys
abans per uns articles
publicats en La Questione Sociale.
En
sortir de la presó el primer que va fer fou una
conferència a Nova York (Nova
York, EUA) sobre el caràcter llibertari de la
Revolució mexicana. L'octubre de
1912 va ser detingut, i posteriorment alliberat sota fiança,
juntament amb
Firmino Gallo: Caminita «per haver dibuixat i Gallo per haver
exposat al
mostrador de la seva llibreria [Llibreria Sociològica de
Paterson] del carrer
Straight una figura que volia ser una sàtira contra l'obra
civilitzadora
d'Itàlia a Líbia»; la caricatura
(«El Triunfo de Italia sobre Turquía»),
que va
ser publicada en primera plana de Regeneración
i l'octubre de 1912 en Mother Earth,
havia
suscitat el «ressentiment» d'alguns italians
residents a Paterson i va ser
acusada d'«atiar una guerra entre els Estats Units i
Itàlia». En 1913
col·laborà amb il·lustracions en el
periòdic Land and Liberty.
El 14 d'abril de 1917 agents federals envaïren
l'oficina de L'Era Nuova a Paterson
i
el van detenir com a editor responsable, prohibint l'edició
d'aquesta
publicació. Ente 1917 i 1918
col·laborà amb articles i dibuixos en The Blast, revista editada per Alexander
Berkman a San Francisco (Califòrnia, EUA). En 1919, de
tornada a Paterson,
edità el periòdic clandestí La Jacquerie,
que va treure pocs números a causa de la
repressió. En aquest mateix any dirigí
a Paterson Il Boletino de l'Era Nuova.
La creació de la Cambra del Treball de Nova York,
més radical que els IWW, va provocar
dures crítiques d'aquest sindicat cap a Caminita, acusant-lo
d'«espia pagat per
la burgesia». Les acusacions llançades per
l'òrgan propagandístic de la
Federació Italiana del Socialist Party of America (SPA,
Partit Socialista
d'Amèrica) provocaren una gran batuda a Paterson. El 14 de febrer de
1920
John Edgar Hoover, com a cap de la General Intelligence Division (GID,
Divisió
General d'Intel·ligència) de la Bureau of
Investigation (BI, Oficina
d'Investigació) nord-americana, amb el suport de dotzenes de
voluntaris de
l'American Legion (AL, Legió Americana), realitzaren una
gran batuda a Paterson
que portà a la detenció de 29«perillosos terroristes» anarquistes locals,
entre ells Ludovico Caminita i altres destacats militants (Pietro
Baldisserotto, Firmino Gallo, Serafino Grandi, Alberto i Paulo
Guabello,
Beniamino Mazzotta, Franz Widmar, etc.).
Empresonat a Ellis Island, va ser condemnat a la deportació
a Itàlia, però la
mesura es va suspendre uns mesos i finalment va ser revocada,
probablement per
les admissions que va fer durant l'interrogatori davant John Edgar
Hoover, portat
a terme el 8 de març de 1920. Posat en llibertat sota una
fiança de 10.000
dòlar el maig de 1920, va ser novament detingut el setembre
de 1921 i el gener
de 1922, essent novament interpel·lat. La
informació treta de tots aquests
interrogatoris portaren a la detenció dels anarquistes
Andrea Salsedo, Roberto Elia
i Gaspare Cannone, acusats d'uns atemptats de 1919. Per aquest motiu,
en 1922 L'Avvenire Anarchico
parlarà de la seva
col·laboració amb la policia i Carlo Tresca
serà un dels seus detractors. En
1922 va escriure les seves memòries Twenty
Years of Experience in the Radical Movement, que resten
inèdites. En 1924
publicà el llibre autobiogràfic Nell'isola
delle lagrime: Ellis Island, sobre el seu empresonament en
una cel·la
aïllada en aquesta illa. L'única cosa
certa, però, és que en 1926, per
evitar la deportació, va prometre al cònsol de
Nova York que «mai no havia
militat en el partit anarquista». Després de
l'afer de 1920, abandonà completament
l'anarquisme i es dedicà al «periodisme
burgès». El 16 de maig de 1921 la
representació del seu drama en quatre actes Sonata
elegiaca, al Teatre Olimpic de Nova York i interpretada per
Mimì Aguglia,
obtingué un gran èxit de públic i va
ser publicat finançat per sa companya
Amalia Fontanella. En 1922 es «retractà
completament» del seu passat anarquista
en articles publicats en els diaris New
York World i New York Herald.
En
1924 col·laborava en Corriere
d'America
i en 1926 era redactor d'Il Bolletino
della Sera, declarant que professava «sentiments
patriòtics». En 1930 la
policia d'Scranton (Pennsilvània, EUA), on publicava el
periòdic Il Minatore, va
ser informada per les
autoritats de Palerm del seu passat «sense pàtria
i desertor», però que segons
les investigacions de les autoritats consulars «exerceix una
apreciable obra
d'italianitat» i que a hores d'ara era «un gran
admiradors del Duce i del
Feixisme». Per tot això, es va proposar que fos
esborrat del registre de subversius.
No obstant tot això, el novembre de 1931 va ser detingut
acusat d'estar
implicat en la col·locació d'una bomba al
domicili de Fortunato Tisca, vicecònsol
italià a Scranton, i només posat en llibertat
després de pagar una fiança de
2.500 dòlars. L'abril de 1933, amb Angelo Fiorani,
creà a Scranton l'empresa
radiofònica «Italian Reveries Broadcasting
Company», però l'abandonà el juny
d'aquell any. En 1936 publicà el llibre In
Nuova York i en 1943 una biografia del multimilionari Amedeo
Obici (Peanut King) sota el
títol Obici. Biografia.
Traslladat a Virginia,
Ludovico Caminita va morir cap a la segona meitat dels anys cinquanta.
Ludovico Caminita (1878-?)
***
Dora
Marsden
- Dora Marsden: El 5 de març de 1882 neix a Marsden, petit poble a prop de la ciutat industrial de Huddersfield (Yorkshire, Anglaterra), l'anarquista individualista i militant sufragista Dora Marsden. En 1890 son pare abandona la família després del fracàs econòmic de la fàbrica tèxtil que els mantenia. Va aconseguir amb dificultats estudiar a la Universitat de Manchester i va haver de treballar obligatòriament com a professora cinc anys en aquesta ciutat per poder pagar els seus tres anys d'estudis. Mentre estudiava va participar en el moviment de les sufragistes, que lluitaven pels drets de les dones. En 1909 va ser detinguda per les seves activitats polítiques. Va formar part de la Women's Social and Political Union (WSPU), organització feminista que va abandonar en 1911 per considerar-la moderada, i va participar en la fundació de la Women's Freedom League (WFL). Va editar un important nombre de publicacions llibertàries: The Freewoman (1911-1912), amb Mary Gawthorpe; The New Freewoman (1913); The Egoist (1914-1919), etc., sufragades per acabalades mecenes, com ara Harriet Shaw Weaver. A més del seu feminisme radical, entre 1912 i 1914 va estar molt influenciada per l'anarquisme individualista i la filosofia egoistaexistencial de Max Stirner. Va estar en contacte amb Benjamin R. Tucker, editor del periòdic anarcoindividualista Liberty. També va editar entre 1911 i 1919 publicacions de literatura avantguardista, on van publicar primícies Wyndham Lewis, Herbert Read, Ezra Pound, T. S. Eliot, D. H. Lawrence, James Joyce –va editar el seu Portrait of the artist as a young man–, etc. En 1920 abandona els ambients literaris i polítics, aïllant-se amb sa mare en un llogaret de la regió dels Llacs i dedicant-se a escriure la seva inacabada opera prima sobre filosofia, matemàtiques, física, biologia i teologia, de la qual serien publicat per Harriet Shaw Weaver dos volums del sis projectats, The Definition of the Godhead, en 1928, i Mysteries of Christianity, en 1930; any que tindrà una etapa de fortes depressions que s'aguditzaran a partir de 1935, arran de la mort de sa mare. Dora Marsden va morir el 13 de desembre de 1960 d'un atac de cor en un sanatori mental de Dumfries (Dumfries and Galloway, Escòcia), on va viure els últims 25 anys de sa vida. El seu arxiu es troba dipositat a la biblioteca de la Universitat de Princeton (Nova Jersey, EUA).
***
Pau Sabater i Lliró (El Tero)
- Pau Sabater Lliró:El 5 de març de 1884 neix a Algerri (Noguera, Catalunya) el militant anarcosindicalista Pau Sabater i Lliró, conegut com El Tero. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de 1909, marxà a l'Àfrica, on es dedicà a caçar cocodrils. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà a la tintoreria«Canilla» del Poble Nou. En 1916 fou nomenat secretari president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT i destacà durant la vaga de «La Canadenca» (1919). Era assidu del Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona. En el moment de la seva mort, com a president de la comissió negociadora del Ram de l'Aigua, portava una vaga en marxa. Com que figurava en la llista negra de la patronal, no podia trobar feina i subsistia gràcies a un petit comerç que portava sa companya Josepa Ros Lleugé, amb qui tingué tres fills. A la una de la nit del 18 de juliol de 1919, dos cotxes van aparcar davant la fàbrica de cervesa La Bohemia, a la barriada de Sant Martí de Provençals de Barcelona (Catalunya), i una banda de pistolers formada per quatre individus de l'anomenat «Sindicato Libre», finançat per la patronal i dirigit per l'excomissari Manuel Bravo Portillo –dos en van ser reconeguts: Luis Fernández García i Joan Serra, fill d'un empresari– van anar al domicili de Pau Sabater (Dos de Maig, 274 baixos), i identificant-se com a policies segrestaren el sindicalista portant-lo a una riera del Camp de l'Arpa, a la carretera de Montcada, prop de Torre Baró, on li van disparar sis trets, dos de mortals. El cadàver el van trobar l'endemà, 19 de juliol, i la notícia va sortir el diumenge 20 juliol en la premsa, assabentant-se així Josepa Ros del seu assassinat. Durant el seu enterrament, el 24 de juliol, més de vuit mil obrers seguiren el seguici des de l'Hospital Clínic fins al cementiri de Montjuïc. Va circular entre els treballadors el rumor, sembla que sense gaire fonament, que l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde havia estat un dels patrons que havia finançat el seu assassinat i el fill d'aquest, Arturo Luis Elizalde, patí un atemptat per militants cenetistes el 19 de desembre del mateix any del qual resultà il·lès, però en el qual morí el seu xofer Florencio Palomar Valero. El judici per l'assassinat de Sabater, ple d'irregularitats, se celebrà entre el 10 i l'11 de maig de 1992 i l'únic acusat, Luís Fernández García, va ser absolt. Pau Sabater va ser, de fet, una de les primeres víctimes del terrorisme patronal (Terrorisme Blanc) que es desenvoluparà a començaments dels anys vint del segle passat, especialment a Catalunya, i que tindrà tres principals instigadors: el capità general Milans del Bosch, el governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i el cap de policia Miguel Arlegui Bayones. El «Fitxer Lasarte», conegut a la caiguda de Primo de Rivera, va permetre descobrir-ne la trama. Alfonso Vidal y Planas novel·là la mort de Sabater en la seva obra Bombas de Odio. Des del 2001 un carrer de Barcelona porta el seu nom.
***
Nota
necrològica d'Henri Raitzon apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del 4
de març de 1948
- Henri Raitzon: El 5 de març de 1886 neix al II Districte de París (França) l'antimilitarista i anarcosindicalista Henri Raitzon. Sos pares es deien Louis Raitzon, passamaner, i Françoise Bloch, modista. Obrer metal·lúrgic de professió, abans de la Gran Guerra formà part del Comitè Intersindical de Levallois-Perret (Illa de França, França) de la Confederació General del Treball (CGT). Durant la guerra va ser mobilitzat com a ajustador a les«Foneries i Acereries de la Marina» a Saint-Chamond (Roine-Alps, Alvèrnia). Participà activament en les vagues de desembre de 1917 per la reintegració del sindicalista pacifista Clovis Andrieu. El gener de 1918 va ser nomenat secretari del Sindicat dels Metal·lúrgics de Saint-Chamond i va ser encarregat per la Unió Departamental de formar part de l'organització de la vaga, gairebé femenina totalment, del sector tèxtil de Saint-Julien-Molin-Molette (Roine-Alps, França). Després d'un viatge a París (França) on s'entrevistà amb membres del sector minoritari confederal en vista a organitzar un moviment contra la guerra, decidí consagrar-se totalment a aquesta activitat. El 3 de febrer de 1919 exaltà a Saint-Chamond la manifestació de dones que s'havia celebrat el 31 de desembre de 1918 a Firminy (Alvèrnia, Occitània) les quals havien impedit partir la lleva de 1913 mobilitzada. En aquestaèpoca orientà els seus esforços en intentar que els joves i les dones s'afiliessin al sindicat, atiant-los a l'acció revolucionària i el 12 de maig de 1918, durant una reunió amb joves de Saint-Chamond, explicà els principis d'aquesta. Durant el moviment de maig de 1918 jugà un paper important en les manifestacions i els mítings a Saint-Chamond, alhora que participà en reunions del Comitè Departamental de Vaga. El 26 de maig de 1918 va ser detingut, juntament amb altres companys, jutjat en consell de guerra i presentat com «sindicalista imbuït d'idees anarquistes de tendències revolucionàries». Tancat a Clarmont d'Alvèrnia, va escriure a Émile Hubert sobre les seves condicions d'empresonament i va triar com a defensors els advocats socialistes Ernest Lafont i Pierre Laval. Posteriorment s'establí a Lió (Arpitània) i esdevingué membre del Comitè de Defensa Social (CDS). També donà la seva adhesió al «II Comitè de Lió per a la Represa de Relacions Internacionals», que esdevingué ràpidament «Comitè per a la III Internacional», on es barrejaven socialistes, anarquistes i sindicalistes. En 1919 mostrà el seu acord amb el règim soviètic que caracteritzava com a «un règim polític construït sobre el sindicalisme revolucionari». El juliol de 1920 era secretari del Partit Comunista (PC) de Raymond Péricat i pertanyia al CDS. A partir de setembre de 1920, arran d'un debat organitzat a Lió pels metal·lúrgics de la CGT, es posicionà contra l'adhesió a la III Internacional, ja que «els comunistes es mantenien parlamentaristes». El juny de 1921, amb altres companys (Berthet, Duffaux, Herclet, Laplanche) fou delegat de Villeurbanne al Congrés Anarquista Regional del Sud-est celebrat a Lió. Com a membre de la Comissió Executiva de la Unió dels Sindicats del Roine, fou favorable a la participació de la Unió Departamental del Roine al Congrés de París, de sindicalistes minoritaris, celebrat entre el 22 i el 24 de desembre de 1921, principi de l'escissió de la Unió Departamental del Roine el gener de 1922. El març de 1922 esdevingué secretari del Sindicat Unitari de Metal·lúrgics de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i el juny d'aquell any prengué part en el I Congrés de la Federació celebrat a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). Ben aviat començà a tenir problemes amb la direcció confederal unitària. L'agost de 1922, quan les violències policíaques assassines a Le Havre (Alta Normandia, França), combaté, amb Henri Fourcade, la decisió d'anar a la vaga nacional del 29 d'agost i defensant la idea d'una vaga per l'endemà 30 d'agost. Membre del I Comitè Regional dels Sindicats Unitaris, l'agost de 1923 va ser designat per a participar en la Comissió de Propaganda creada per la Unió Sindical. Representà els metal·lúrgics de Givors (Roine-Alps, Arpitània) en el Congrés Ordinari de la CGTU del Roine, celebrat el 5 d'agost de 1923 al Cercle Sindicalista de Villeurbanne, i vota les resolucions presentades per Henri Fourcade, en oposició a l'orientació majoritària confederal comunista. En els següents mesos, amb Théo Argence, Henri Fourcade i Pierre Pontal, contribuí a provocar la crisi que donaria lloc el febrer d'una escissió i la creació d'una nova Unió Regional Sindicalista formada per sindicats autònoms, sindicats minoritaris i minories sindicalistes de tota la zona. El 31 d'octubre de 1926 va ser nomenat delegat de la Unió Departamental dels Sindicats Autònoms del Roine en el congrés d'aquesta Unió Departamental celebrat a Villaurbanne. Va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) constituïda entre el 15 i el 16 de novembre de 1926 a Lió. També va ser nomenat secretari de la Federació de Metal·lúrgics de la CGT-SR. El 28 de juny de 1928 es va casar a Villeurbanne (Lió, Arpitània) amb Sophie Maddii. Acabà per abandonar l'acció sindical i s'instal·là com a cafeter a prop de Limonest, a la zona de Lió. Henri Raitzon va morir el 24 de febrer–algunes fonts citen erròniament el 29 de febrer– de 1948 al seu domicili de Lissieu (Lió, Arpitània).
---
