Anarcoefemèrides
del 4 de març
Esdeveniments
Capçalera del primer
número d'Avenir
amb una nota manuscrita de Cortiella: "Periòdic anarquista,
el
primer i únic, fins al present, en català, segons
creu el
seu fundador i director Felip Cortiella. Barcelona, juny de 1920"
(Biblioteca de Catalunya)
- Surt Avenir:El 4 de març de 1905 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista Avenir. Publicació setmanal de nous horitzons de perfecció. Fundada i promoguda per l'escriptor i dramaturg llibertari Felip Cortiella i Ferrer arran de fracassar en l'intent de crear un centre cultural obrerista (Centre Fraternal de Cultura). La publicació sortia en català, amb alguns articles en castellà i en francès, i els col·laboradors (Felip Cortiella, Jaume Bausà, Josep Mas-Gomeri, Claudio Jóvenes, Pere Papiol, Maria Vila, Josep Yxart, J. Pérez Jorba, Valentí Giménez, J. Uson, Josep C. Noguera, Pere Esteve, Ernest Vendrell, etc.) formaven una barreja entre anarquisme, sindicalisme, naturisme, intel·lectualitat noucentista i catalanisme progressista. Publicà textos d'autors no catalans, com ara Kate Austin, Jean-Marie Guyau,Élisée Reclus, Henrik Ibsen, Charles Albert, Jean Grave, etc. La revista volia succeir i superar les revistes modernistes des del punt de vista de la militància obrerista. Va criticar durament el politicisme dels medis obrers i el catalanisme burgès, a més de l'autoritat, l'Estat, l'Església i el capitalisme. Se'n van editar cinc números, l'últim l'1 d'abril de 1905. Aquesta publicació també edità fulletons sota el títol «Biblioteca d'Avenir», amb textos de Felip Cortiella, Maria Vila, Octave Mirbeau, Henrik Ibsen, Lucien Descaves i Paul Hervieu.
Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)
Inventari del Fons Felip Cortiella de la
Biblioteca de Catalunya
***
Pamflet
anunciant l'acte
- Vetllada
solidària: El 4 de març de 1922 se
celebra al Prospect House de Yonkers
(Westchester, Nova York, EUA) una vetllada extraordinària en
solidaritat amb
les víctimes polítiques, organitzat pel Comitato
Anarchico Pro Vittime
Politiche (CAPVP). L'acte consistí en la
representació del drama social en tres
actes Amore e giustizia, a
càrrec de
La Filodrammatica Aurora de Nova York, i altres entreteniments (cants,
declamacions i ball).
Naixements
Fotografia policíaca de Pierre Émile Rabouin (28 de febrer de 1894)
- Émile Rabouin:
El 4 de març de 1853 neix a Ouzouer-sur-Loire (Centre,
França) l'anarquista PierreÉmile Rabouin –en ocasions citat
erròniament com Raboin.
Sos pares es deien Donatien Rabouien i Victoire Varry.
Destil·lador de professió, a
començament dels anys noranta vivia, amb sa mare i
son germà Paul Rubouin, al número 15 del carrer
de l'Épinette de Choisy-le-Roy
(Illa de França, França). Amb sos germans Paul i
Victor i sa germana Émile,
animà un grup de joves anarquistes a Choisy-le-Roy.
Considerat per la policia
com «anarquista perillós», el 22 d'abril
de 1892 va ser detingut preventivament,
juntament amb altres companys de la regió parisenca, abans
de la manifestació
del Primer de Maig. El 28 de febrer de 1894 va ser novament detingut
sota
l'acusació d'«associació
criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Necrològica
d'Éleonore Teissier apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 14 de setembre de 1969
- Éleonore Teissier: El 4 de març de 1886 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista Marie Louise Régina Teissier –a vegades el seu llinatge citat erròniament de diverses maneres (Tessier, Teyssier, etc.)–, coneguda com Éleonore Teissier o simplement Nonore. Era filla de l'obrer calderer Claude Marius Teissier i de l'ocultista anarcoindividualista Marie Andrieux (Marie de Saint Rémy). El 23 de febrer de 1905 es casà a Toló amb Louis Alexandre Eugène Coulomb, funcionari de contribucions indirectes, de qui es divorcià el 5 de gener de 1928. El 5 de novembre de 1907 va ser detinguda a Marsella (Provença, Occitània) per encobriment després d'haver cobrat unes lletres de canvi dubtoses a l'agència marsellesa del Comptoir d'Escompte de París. En aquestaèpoca vivia a la Villa Rose, al barri de Brunel de Toló. En 1914 s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània), al número 14 del bulevard Mac Mahon, i en aquesta població obrí un comerç de cotilleria. Mantingué un estret contacte amb els anarquistes Sébastien Faure i Frédéric Stackelberg. Durant els anys trenta fou membre del Grup d'Estudis Socials (GES) de Niça, animat per Jean i Yvonne Lhuillier i adherit a la Unió Anarquista (UA). En 1936 s'uní sentimentalment al militant sindicalista revolucionari Robert Louzon. A finals de 1937, després de la sortida d'Henri Roques de l'UA i el seu ingrés al grup«Nouvel Âge», que s'encarregava de la difusió de Le Libertaire a la seva llibreria, es dedicà a la venda d'aquest periòdic pels carrers. En 1938, ben igual que son company Robert Louzon, entrà a formar part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup local creat el 21 de desembre de 1937 a la llibreria regentada per la parella formada per Nelly Meylan i Henri Roques i del qual fou secretària. Arran de la primera festa organitzada per SIA a principis de febrer de 1938, es responsabilitzar d'anar a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per a lliurar a una delegació espanyola un carregament de queviures i de roba, a més de 1.500 francs recol·lectats per a la compra d'aliments, especialment llet per als infants de la Granja Escola «Sebastián Faure» de Llançà (Alt Empordà, Catalunya). El 13 de maig de 1938 va ser una de les organitzadores de la conferència de Maurice Duwiquet (Maurice Doutreau)«Pourquoi nous ne tendrons pas la main aux catholiques», organitzada per l'UA i a la qual assistirien, segons la policia, unes cent-cinquanta persones. Cada diumenge organitzà trobades amb els vells companys a la seva residència de prop de Niça i albergà nombrosos companys de pas (Paul Delasalle, Sébastien Faure, Louis Lecoin, Jean Marestan, May Picqueray, etc.). Fins a la seva jubilació en 1965, recollí la correspondència de nombrosos companys.Éleonore Teissier va morir el 6 de febrer de 1969 al seu domicili, a la Villa L'Auracaria, del barri de Pertuades de Valàuria (Provença, Occitània).
***
Frank Tannenbaum (1915)
- Frank Tannenbaum:
El 4 de març de 1893 neix a Brody (Galítsia,
Imperi austrohongarès; actualment
pertany a Lviv, Ucraïna), en una família jueva
pagesa, l'historiador, sociòleg,
economista, criminalista, sindicalista i activista llibertari Frank
Tannenbaum.
En 1904 emigrà amb sos pares i sos germans petits (Louis i
Estelle)
als Estats Units d'Amèrica. En una granja de Berkshire Hills
(Great Barrington,
Massachusetts, EUA) passà la infància i
assistí a l'escola elemental, alhora
que estudià les bases teològiques del judaisme.
Quan tenia 13 anys marxà a la
ciutat de Nova York, treballant durament en diferent feinetes (mosso,
ascensorista, cobrador d'autobusos, etc.). Durant les nits
estudià a l'Escola
Moderna Ferrer de Manhattan i entrà en contacte amb el
moviment anarquista,
coneixent a diferents activistes i intel·lectuals
llibertaris (Emma Goldman,
Alexander Berkman, Lincoln Steffens, Sasha Berkman, etc.). A mitjans de
1910
s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers
of the World (IWW,
Treballadors Industrials del Món), del qual
esdevingué ràpidament un destacat
militant. L'1 de març de 1914
encapçalà una marxa de l'Exèrcit dels
Desocupats,
grup format per uns tres-cents treballadors sense feina, que
ocupà pacíficament
l'església de St. Alphonsus, al West Broadway del sud de
Manhatttan, demanant pa
i sostre; dies després a aquesta iniciativa es van anar
sumant altres
concentracions a altres esglésies, demanant una jornada
laboral màxima de vuit
hores diàries i un salari mínim de tres
dòlars al dia. Detingut per aquest fet,
va ser portat a la penitenciaria de Blackwell's Island de Nova York; en
el seu
judici es defensà ell tot sol i va ser condemnat a un any de
presó i a 500 dòlars
de multa. Entre 1915 i 1916 participa activament en les vagues de les
refineries petrolíferes de Bayonne (Nova Jersey, EUA) i el
juny de 1915 va ser
detingut com a «agitador» –Emma Goldman
va escriure sobre la seva detenció i
empresonament en les seves memòries Living
my life (1931). Max Eastman li va oferir una feina temporal
en el periòdic Masses,òrgan wobblie, on
col·laborà durant tres mesos i on va escriure
tres articles
sobre les condicions i les precarietats de la vida
carcerària. Amb aquest punt
de partida, s'interessà per l'anàlisi
sociològic del crim i per l'organització
de les presons nord-americanes, recorrent setanta penitenciaries.
Gràcies al
seu amic Thomas Mott Osborne, director de presons, obtingué,
amb identitat
falsa, un confinament voluntari d'una setmana a la presó de
Sing Sing i amb
aquesta experiència va escriure tres llibres: Wall
Shadows. A Study in American Prisons (1922), Osborne
of Sing Sing (1933) i Crime and the
community (1938). L'estiu
de 1915 ingressà al Columbia College, on conegué
l'editor jueu Joseph Freeman,
que més tard publicarà les revistes The
Liberador i The New Masses.
En
1917 ingressà en el sindicat reformista American Federation
of Labor (AFL, Federació
Americana del Treball). Entre agost de 1918 i febrer de 1919
realitzà el servei
militar en un destacament de Carolina del Sud i en aquest temps
pogué observar
de prop les plantacions de cotó, el racisme i la
violència del Ku Klux Klan,
experiència que li va servir per al seu llibre Darker phases of the South (1924). En
1921 es graduà amb menció
honorífica en Economia i Història al Columbia
College i aconseguí entrar en la
prestigiosa societat acadèmica Phi Beta Kappa. En 1921
publicà la seva primera
obra, The Labor movement. Its
Conservative Functions and Social Consequences, que
dedicà al professor
anarquista John Dewey. Entre 1922 i 1923
col·laborà en la revista Century
i viatjà a Mèxic per conèixer de
base la seva problemàtica política i social. En
1924 aquesta revista canvià el
nom per Survey i passà a
ser dirigida
per Thomas Mott Osborne, col·laborant
intel·lectuals esquerrans de primera
línia (John Dewey, Samuel Gompers, Ernest Gruening, Samuel
Guy Inmman, etc.). Com
a corresponsal a Mèxic d'aquesta revista,
realitzà nombroses entrevistes a
personatges en ple procés revolucionari (Plutarco
Elías Calles, Felipe Carrillo
Puerto, Manuel Gamio, Carleton Beals, Pedro Enríquez
Ureña, José Vasconcelos,
Ramón Negri, Dr. Atl, Diego Rivera, etc.), a més
de escriure articles sobre
diversos temes mexicans (la revolució, la reforma educativa,
l'estabilitat
política, la reforma agrària, les associacions
agràries i laborals, les
relacions Església i Estat, l'art, l'indi, etc.), recorrent
els Estats Units de
Mèxic de punta a punta. En aquesta època
formà part de la Confederació Regional
Obrera Mexicana (CROM). En el seu segon viatge a finals de 1923 i 1924
fou
testimoni dels conflictes entre Álvaro Obregón i
Adolfo de la Huerta (Rebel·lió
delahuertista), fent costat el primer. A finals de 1924 amb Samuel
Gompers com
a delegats de l'AFL viatjaren des de Texas a la ciutat de
Mèxic per assistir a
la presa de possessió de Plutarco Elías Calles el
30 de novembre. Realitzà
diverses investigacions sobre l'educació rural mexicana i
fou assessor del president
Lázaro Cárdenas, que esdevingué un
dels seus millors amics. En aquests anys va
estar constantment vigilat per agents de l'FBI. A Washington
ingressà en el
primer programa de doctorat de l'acabada de crear Facultat d'Economia
de
Brookings Institution i escrigué la tesi The
mexican agrarian Revolution, que fou publicada en 1929. En
1932 ensenyà
criminologia a la Universitat de Cornell. En 1935 entrà com
a professor d'Història
d'Amèrica Llatina a la Universitat de Columbia (Nova York) i
en 1944 fundà la
càtedra «Latin American Seminar» en
aquest centre universitari. En 1965 es
retirà de la tasca docent. Entre les seves obres destaquen Wall Shadows (1922), The
Mexican agrarian revolution (1930), Peace
by revolution (1933), Whither Latin
America? (1934), Slave and citizen.
The Negro in the Americas (1947), Mexico:
the struggle for peace and bread (1950), Crime
and the Community (1951), A
philosophy of labor (1951), The
United States and Latin America (1959) i Ten
Keys to Latin America (1962), entre d'altres. Frank
Tannenbaum
va morir l'1 de juny de 1969 a Nova York (Nova York, EUA). El seu arxiu
es
conserva a la Biblioteca Butler de la Universitat de Columbia.
***
Notícia
de la detenció de Marius Theureau apareguda en el diari
parisenc Le
Rappel del 21 de juliol de 1926
- Marius Theureau: El 4 de març de 1893 neix al IV Districte de París (França) el pintor decorador anarcoindividualista i antimilitarista Marius Ferdinand Theureau. Sos pares es deien Ferdinand Theureau, guardià de la Pau, i Jeanne Legaud. Des de 1923 mantingué correspondència amb E. Armand a fi i efecte de trobar una comunitat per veure-hi. El novembre de 1924, durant el V Congrés de la Unió Anarquista (UA), va ser nomenat membre del consell d'administració del diari Le Libertaire. El 20 de juliol de 1926 va ser detingut a París, juntament amb André Daudel, Léon Rollet i Roger Bodeven, per repartir pamflets en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En la primavera de 1927 partí, amb sa companya Fernande Miquet i l'escriptor Georges Vidal, cap a Costa Rica per a organitzar-hi una comunitat anarquista. Entaulà una estreta relació amb Miguel Palomares, un dels animadors de la Colònia de Mastatal (Puriscal, San José, Costa Rica), fundada per Charles Simoneau (Pedro Prat). Durant l'estiu de 1927, en el diari El Sembrado.Le Semeur de Santiago de Puriscal (Puriscal, San José, Costa Rica), llançà amb Palomares un projecte d'associació de suport a les persones que es volien instal·lar a Costa Rica, però per diverses raons el projecte fracassà, retornà a França i se separà de sa companya. A París fundà, amb altres companys (Lucien Barbedette, Sébastien Faure, Victor Margueritte, Victor Méric, etc.), la «Lliga dels Refractaris a totes les Guerres», que publicà entre octubre de 1927 i desembre de 1932 13 números de Le Réfractaire, el seu òrgan d'expressió. El febrer de 1931 va ser nomenat administrador d'aquesta lliga en substitució de A. Martin. En aquesta època vivia al número 12 del carrer Vicq-d'Azir, al X Districte de París, seu de la seva Cooperativa d'Edicions Franco-Espanyola, que publicà traduccions al castellà d'obres d'anarquistes francesos, com ara Sébastien Faure. Partidari de l'anomenada«síntesi anarquista»‒formulada per Sébastien Faure i que volia agrupar totes les tendències de l'anarquisme‒, abandonà l'UA i entrà a formar part de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), fundada per Faure. En 1928 representà l'AFA en el Comitè de Defensa Social (CDS) i l'any següent va ser nomenat secretari del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA). En 1929, quan vivia al número 84 del bulevard de Port-Royal, al V Districte parisenc, participà en la constitució de la colònia infantil llibertària «Nos enfants à la campagne» (Els nostres infants al camp), grup format per Pierre Lentente, Maurice Langlois, Gaston Rolland i Jane Morand, els quals acollirien a casa seva durant l'estiu cinc infants de companys. Des d'aleshores i fins el 1939 participà activament en el grup editor de La Voix Libertaire, periòdic publicat a Llemotges (Llemosí, Occitània) en el qual també col·laborà. En aquests anys, a més de les publicacions citades, publicà articles en L'Anarchie (París, 1926-1929), Le Réveil du Bâtiment (Lió, 1927-1932) i L'Éveil Social (Aulnay-sous-Bois, 1932-1934), a més de L'Encyclopédie Anarchiste. En 1935 el seu nom figurava en la llista de domicilis d'anarquistes a controlar establerta per la policia. El 22 de juliol de 1939 es casà al IX Districte de París amb Yvonne Pourtoy. Durant els anys cinquanta signà nombrosos articles en Le Monde Libertaire,òrgan de la Federació Anarquista (FA), i posteriorment fou membre de «La Ruche Culturelle et Libertaire», formada al voltant de May Picqueray i que agrupava conferenciants i artistes llibertaris. L'1 de juny de 1962 se separà d'Yvonne Pourtoy i el 4 de maig de 1964 es tornà a casar a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) amb Marie Demeure, assistenta social molt més jove que ell. És autor dels llibres L'Église et la guerre (1928),Les crimes du militarisme (1930?), L'objection de conscience et l'idéal anarchiste (1930?) i Heureux les pauvres d'esprit! (1966). Marius Theureau va morir l'1 de febrer de 1969 al seu domicili d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) ‒algunes fonts citen erròniament Les Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França)‒ i fou enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise quatre dies després.
***
Maria
Amalia Melli
- Maria Amalia Melli: El 4 de març de 1895 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) l'anarquista Maria Amalia Melli. Sos pares es deien Rodolfo Melli i Cristina (o Giustina) Paglia, i sa germana Elena va ser la companya d'Errico Malatesta. El 17 d'octubre de 1915 emigrà, amb con marit Isidoro Prati, a França i s'establí a Ate (Provença, Occitània), on el 24 de gener de 1918 nasqué sa filla Armida, que també arribarà a ser una destacada militant anarquista. Més tard s'uní amb l'anarquista Edel Squadrani i ambdós desenvoluparen una intensa activitat revolucionària a Marsella (Provença, Occitània), freqüentant Ugo Boccardi, Emilio Giammattei, Gino Belli i Léopold Faure. En 1931 va ser inclosa en el registre de la policia de fronteres amb l'anotació «escorcoll, fitxatge i vigilància» i en 1932 en el butlletí de recerca policíac amb l'ordre de ser detinguda. A França visqué amb moltes penalitats. Com a membre del Comitè Anarquista Pro Perseguits Polítics (CAPPP), va ser una de les que s'encarregà del cas d'Angelo Sbardellotto, proporcionant-li l'advocat Mario Trozzi entre d'altres coses, després de la seva detenció el 4 de juny de 1932 a Roma (Itàlia) acusat de voler atemptar contra la vida de Benito Mussolini. En 1935 encara vivia a Marsella i militava activament en el moviment llibertari, fent d'enllaç postal amb nombrosos companys refugiats a França. El 26 d'octubre de 1936 creuà amb sa filla a Perpinyà la frontera amb Espanya, juntament amb altres destacats anarquistes i antifeixistes (Lucette Bled, Giovanni Dettori, Camillo Lanzillotta, Karl Ernst Teuffel, etc.), per a trobar-se amb son company Edel Squadrani, que s'havia enrolat en la «Columna Italiana», majoritàriament anarquista. El 10 de desembre de 1936 ella també s'enrolà en la columna. El desembre de 1937 retornà a França. A finals de 1938 va ser detinguda, juntament amb Edel Squadrani, i condemnada pel Tribunal d'Ais de Provença (Provença, Occitània) a dos mesos de presó per haver hostatjat son company, que tenia ordre d'expulsió; ell va ser condemnat a un any de presó. En 1939 la seva inscripció en el registre de fronteres va ser confirmada amb l'ordre de detenció i els seus intents de obtenir el permís de residència a França per a la seva germana Elena no reeixiren. Després de la II Guerra Mundial romangué a Marsella, des d'on mantingué correspondència amb sa germana. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Renato
Gialluca
- Renato Gialluca:
El 4 de març de 1900 neix a Castellammare Adriatico
(Abruços, Itàlia) –algunes fonts
citen Pescara (Abruços, Itàlia)–
l'anarquista i resistent antifeixista Renato
Gialluca. Sos pares es deien Alderico Gialluca, empleat de banca, i
Giovina De
Amicis. Amb la mort de son pare, abandonà els estudis
després de fer el primer
nivell d'estudis tècnics i aconseguí una bona
cultura política autodidacta llegint
els fullets que l'anarquista Camillo Di Sciullo li deixava. Cridat a
files, va
servir en els batallons d'assalt durant la Gran Guerra. Obrer ferrer en
els Ferrocarrils
Estatals, participà activament en els agitacions del«Bienni Roig» (1919-1920)
i destacà especialment en la vaga antifeixista de d'agost de
1922. En 1923 va
ser acomiadat de la feina per la seva militància
política i, amb son germà
Giuseppe Gialluca, va estar treballant en un taller fins al maig de
1926, data
en la qual emigrà clandestinament a França,
fitxant la seva residència a La
Ciotat (Provença, Occitània). Posteriorment
passà a viure a Marsella (Provença,
Occitània), on milità en el moviment llibertari i
freqüentà la Cambra del
Treball de la ciutat. En 1931, arran de la proclamació de la
II República
espanyola, es va traslladar a Barcelona (Catalunya) amb son
germà Mario
Gialluca. Poc després també va arribar son
germà Giuseppe Gialluca i els tres
germans freqüentaren els anarquistes italians i catalans
més combatius,
participant en accions subversives. El 29 de setembre de 1931 la
Prefectura de
Policia de Pescara proposà al Ministeri de l'Interior
sotmetre'l a mesures
policíaques tant bon punt es repatriés, alarmat
pel seu activisme anarquista.
De bell nou a Marsella, després de passar cinc mesos a
Catalunya, amb una
companya espanyola i decebut de la política republicana
espanyola, continuà amb
la seva tasca de propaganda anarquista. En 1932, amb Luca Bregliano i
Angelo
Girelli, va se un dels promotors del Comitè Pro
Víctimes Polítiques creat per a
defensar l'anarquista Pietro Cociancich i el republicà Dante
Fornasari,
detinguts després un atemptat amb explosius a la Casa dels
Italians d'Aubanha
(Provença, Occitània). En els anys
següents freqüentà el socialista
maximalista,
antic anarquista i ara republicà, Alfredo Tinacci, a
més d'Antonio Chiodini i
altres exiliats, i continuà militant activament en els grups
llibertaris marsellesos,
tot mostrat la seva hostilitat cap el règim feixista. El
novembre de 1936 va
ser present en la conferència sobre la Revolució
espanyola que va fer el
socialista maximalista Giuseppe Bogoni, que havia combatut al front
d'Aragó. El
gener de 1937 marxà cap a Barcelona i s'enrolà en
una unitat militar no
identificada. Restà a la Península fins a la
caiguda de Barcelona, el 26 de
gener de 1939, i pogué arribar als Pirineus
després de moltes penalitats. El 7
de febrer de 1939 passà a França, sortejant els
camps de concentració i trobant
refugi a Marsella, al costat de Pietro Sini i altres companys
llibertaris.
L'octubre de 1939 va ser identificat a Campagne Brun (Bauduen,
Provença,
Occitània) i en 1941 encara era a l'estranger.
Després de la II Guerra Mundial
retornà a Itàlia i s'establí a
Montesilvano. Renato Gialluca va morir el 10
d'octubre de 1969 a Montesilvano (Abruços,
Itàlia) arran d'un accident de
trànsit.
***
Necrològica
de Pablo Gimeno Valero apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 17 de juny de 1976
- Pablo Gimeno
Valero: El 4 de
març de 1900 neix a
Paniza (Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Pablo Gimeno Valero. Sos pares es deien
Francisco Gimeno i
Carmen Valero. Ocupà càrrecs en el Sindicat de la
Telefònica de Barcelona
(Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
a Portbou (Alt
Empordà, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i durant
l'Ocupació va ser internat en diversos camps de
concentració, entre ells de Cerelhac.
Després de la II Guerra Mundial s'establí a
Llemotges, on milità en la
Federació Local de la CNT, de la qual va ser tresorer. Pablo
Gimeno Valero va
morir el 13 d'abril de 1976 a Llemotges (Llemosí,
Occitània) i va ser enterrat
dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.
***
Caterina
Piolatto
- Caterina
Piolatto: El 4 de març de 1900 neix a Vische
(Piemont, Itàlia) la costurera i
obrera tèxtil anarquista Caterina Piolatto –citada
a vegades com Silvana Piolatto–,
coneguda com Rina i que va fer
servir el pseudònim deMaria Gaiazzo. Sos pares es deien
Carlo Piolatto, pagès i anarquista, i Caterina
Anarò. Sa família es traslladà a
Milà quan son pare aconseguí feina de conserge al
cadastre. Son pare la
introduí en el moviment anarquista i es formà a
l'Escola Moderna, on a més de
classes de costura i de màquina de cosir estudià
literatura, història,
esperanto, teoria anarquista, higiene social i laboral, sistemes
anticonceptius, amor lliure, etc. Es diplomà en l'Escola
Comercial de Maria
Laetitia i durant un temps treballà d'ajudanta d'un notari.
Es va veure molt influenciada
per Pietro Gori i per les accions de la francesa «Banda
Bonnot». La Prefectura
de Policia de Alessandria (Piemont, Itàlia) la
definí com a «fervent anarquista
i perillosa» i formà part d'un grup llibertari
molt actiu durant el Bienni Roig
(1919-1920) al barri de Barriera di Milano de Torí (Piemont,
Itàlia), on també
participà en les activitats del Circolo «Francisco
Ferrer», al carrer Palermo i
després al número 63 del carrer Vercelli
d'aquesta barriada. El 29 de desembre
de 1919 acollí Errico Malatesta que havia vingut del seu
exili londinenc i va
fer un míting a la Cambra del Treball i a la tarda es
realitzà una gran festa
al seu honor al Circolo «Francisco Ferrer».
Companya de l'anarquista expropiador
Giuseppe De Luisi (Gigi), el 7 de
gener de 1922 participà amb ell en un tiroteig al
Caffè Reale del carrer Regina
Margherita de Torí on l'anarquista Raffaele Milesi
resultà mort i un policia
ferit de gravetat. Per aquest fet, aquest mateix any va ser condemnada
a dos
anys i un mes de reclusió, però fugí
cap a París (França) abans de ser
capturada. En aquest 1922 entrà a formar part de la banda
il·legalista de Sante
Pollastro (o Pollastri) i esdevingué companya de Luigi
Peotta, membre del grup.
En 1926 retornà a Itàlia, establint-se amb Luigi
Peotta, que aleshores feia
servir el nom de Garibaldi Pedrocco,
a Rho, a prop de Milà (Llombardia, Itàlia), on
visqué a casa de l'actor Michele
De Rosa sota la falsa identitat de Maria
(o Rosa)
Gaiazzo, fins que va ser detinguda el novembre de 1926 a
Milà. El
20 de novembre de 1929, durant el judici a la «Banda
Pollastro» a Milà, va ser
condemnada a tres anys i quatre mesos de reclusió per
complicitat en
l'assassinat de dos suboficials de la Seguretat Pública, que
tingué lloc a Milà
durant un robatori realitzat per Sante Pollastro. En 1930 va ser
alliberada i
s'ocupà de l'assistència als detinguts de la
banda de Pollastro i de De Luisi, dissenyant
plans d'evasió i distribuint el suport econòmic
que els anarquistes italians
emigrats als Estats Units enviaven a través de L'Adunata dei Refrattari i d'Osvaldo
Maraviglia i des de França o
des d'Il Risveglio de
Suïssa. Durant
el règim feixista, el seu domicili al número 92
del carrer Vercelli de Torí, on
vivia amb son germà Francesco, esdevingué centre
de correspondència i
propaganda del moviment anarquista clandestí. En 1931 va ser
amonestada
formalment per les autoritats i posteriorment fitxada en el registre de«terroristes». En 1938 es casà amb
l'anarquista Amleto Moiso i, denunciada per
un confident, en 1940 va ser detinguda i internada a la
colònia penitenciària
de Ventotene i a Pisticci, però fou alliberada en 1941 i
s'exilià. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
José Moren Torres, segon per l'esquerra amb granota obscura, en una cooperativa de forners acomiadats durant les vagues dels anys trenta a la Corunya
-
José Moreno Torres: El 4 de març de
1904 neix al barri de Vioño de La
Corunya (La Corunya, Galícia) l'activista anarquista i
anarcosindicalista José
Moreno Torres. Fill del destacat anarquista José Moreno
Bello i de Dominga
Torres, fou forner de professió. De jove emigrà a
Nova York (Nova York, EUA),
on va fer feina en la fàbrica Singer i milità en
el moviment anarquista de
l'emigració gallega. Afiliat a la Confederació
Nacional del Treball de La
Corunya, fou president del seu Sindicat d'Oficis Diversos el juny de
1931. Soci
de «Germinal», en fou vocal aquell mateix any.
També va ser militant de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual
fou un dels màxims representants
durant els anys republicans. Entre 1930 i 1934
col·laborà en Solidaridad
Obrera de La Corunya, periòdic que
dirigí en 1934. El setembre de 1931
representà els forners en l'Assemblea de La Corunya i
s'alineà amb els més
radicals. El 12 de febrer de 1933 fou delegat dels forners, del qual
n'era
president, en el Ple Regional confederal i substituí
Villaverde en el càrrec de
secretari de la Regional fins a finals d'any, quan passà a
la clandestinitat i
fou reemplaçat per Méndez. Entre 1931 i 1933
realitzà nombrosos mítings (La
Corunya, Cambre, Laracha, Elviña, Ferrol, Orense, Santiago,
Cee, Corcubión,
Santa Cruz, Verín, Tuy, Padrón, Noya, Monforte,
Chapela, Oza, Tomiñó, San Pedro
de Nos, Lugo, Arteixo, Borroa, Chanela, Vigo, Puenteceso, Sada,
Moaña, Eirís,
Villagarcía, Betanzos, etc.). Fou detingut arran de la vaga
general de La
Corunya de maig de 1933. En 1934 també va ser capturat
després d'un míting
d'Azaña a La Corunya i com a director del
periòdic regional. Aquest any també
col·laborà en CNT. A finals
de 1935 intervingué en mítings a La Corunya
i Lugo amb Frederica Montseny, Baella i Sendón; i
també a San Pedro de Nos, Cambre,
Corcubión i Cecebre. El gener de 1936 va fer
mítings amb Amil, Baella i Vitales
a Sada. Aquest mateix any representà els cervesers a La
Corunya, la Federació
Local i Irijoa en el Congrés de Saragossa de la CNT. El
juliol de 1936 fou
elegit secretari de la CNT de La Corunya i amb aquest càrrec
s'integrà en el
Comitè de Defensa el 17 de juliol, parlant en l'assemblea de
l'endemà a la
plaça de toros, i dirigint la resistència contra
el cop feixista. Quan les
tropes franquistes triomfaren, restà amagat uns mesos als
túnels dels
ferrocarrils fins que pogué fugí a
Astúries amb una motora pesquera («La
Libertaria») des d'As Xubies, gràcies al suport
dels militants del sindicat «El
Despertar Marítimo». Des del desembre de 1937 fou
tinent a Gijón i després comandant
en el «Batalló Galícia» de la
Divisió Asturiana de Xoc de l'Exèrcit
Republicà,
el qual dirigí al Front Nord (País Basc,
Cantàbria i Astúries) contra les
tropes feixistes italianes, nazis alemanyes i colonials marroquines. En
l'ofensiva de febrer de 1937 va ser ferit en un peu. Fou membre del
grup«Tierra» de la FAI i un dels fundadors de
l'Agrupació Confederal Galaica. Quan
caigué el front asturià, s'internà per
les muntanyes gallegues i lluita fins a
la seva mort. José Moreno Torres fou capturat, torturat i
assassinat per un
escamot de falangistes i de la Guàrdia Civil el 29 d'octubre
de 1937 a l'Alto
do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia); la mateixa
sort tingueren 16
companys seus. Les seves restes foren llançades en una fossa
comuna.
***
Necrològica
de Rafael Amat Picón apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 d'agost de 1991
- Rafael Amat Picón: El 4 de març de 1907 neix a Alicún (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Nicolas Pedro Amat Picón. Sos pares es dien Rafael Amat i Enriqueta Picón. De jove emigrà a Catalunya i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). A la Torrassa de l'Hospitalet, on vivia, conegué Carmen Varga, activa participant en les activitats de l'Ateneu de les Joventuts Llibertàries d'aquest barri. El juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, intervingué en l'assalt de la caserna d'Infanteria del Bruc de Pedralbes, que passà a dir-se «Caserna Bakunin». Després lluità als fronts com a comissari de batalló. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat als camps de concentració. En 1945 viva a Marsella (Provença, Occitània) i més tard va fer de pagès a Sant Romieg de Provença. En 1948 sa companya creuà la frontera gala i es reuní amb ell. De bell nou a Marsella, ocupà la tresoreria de la Federació Local de la CNT durant molts anys. Carmen Varga morí el 13 de desembre de 1965 a Airaga amb 54 anys. Posteriorment es casà amb Josefina Pérez (Fifi). Rafael Amat Picón va morir el 19 de juliol de 1991 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Airaga (Provença, Occitània). Son germà Luis Amat Picón també va ser militant confederal.
***
Antoni
Castells Ibarz
- Antoni Castells Ibarz:
El 4 de març –algunes fonts citen
erròniament el 4 de maig– de 1911 neix a
Caserres del Castell (Estopanyà, Ribagorça,
Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista Antoni Castells Ibarz –algunes fonts
citen erròniament el segon llinatge Ibars. Sos pares es
deien Antoni Castells i Antònia Ibarz. Des de la
infància visqué amb sa
família a Tamarit de Llitera (Llitera, Franja de Ponent), on
s'integrà en el
moviment llibertari. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
s'enrolà en
la «Columna Durruti» i amb la
militarització de les milícies passà a
la 26
Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i va ser
internat en diversos camps de
concentració i, més tard, va ser enrolat en una
Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions de la«Línia Maginot». El
juny de 1940 va ser capturat pels alemanys al departament de Meurthe i
Mosel·la, deportat al camp de concentració de
Mauthausen (Alta Àustria,Àustria) i destinat al «Komanndo
César». Quan l'alliberament del camp en 1945,
va ser repatriat cap a França i
s'instal·là a Ausat (Llenguadoc,
Occitània), on
treballà a la fàbrica de producció i
transformació d'alumini Pechiney i milità
en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Espanyola de
Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Sa companya fou
Antònio Montoliu Mongay. Antoni Castells Ibarz,
després d'una
llarga malaltia, va morir el 30 de març de 1987 a l'Hospital
SSR de
Pàmies (Llenguadoc,
Occitània).
Antoni Castells
Ibarz (1911-1987)
***
Necrològica
de Francisco Arrufat Sorolla apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 7 de juny de 1981
- Francisco Arrufat Sorolla: El 4 de març de 1914 neix a Pena-roja (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Francisco Arrufat Sorolla –algunes fonts citen Soralla. Sos pares es deien Juan Arrufat i María Sorolla. S'afilià molt jove a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), on ben aviat participà en les lluites contra els cacics locals. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les columnes confederals i participà en la implantació del comunisme llibertari arreu de tota la comarca. Greument ferit, va ser llicenciat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Ajudat per nombrosos companys, es guanyà la vida fent feinetes. Durant l'Ocupació, reprengué el contacte amb la CNT clandestina i després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Peròus (Llenguadoc, Occitània), militant en la Federació Local de la CNT de Montpeller. Francisco Arrufat Sorolla va morir el 10 de maig de 1981 al seu domicili de Peròus (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat civilment dos dies després en aquesta localitat.
***
Carnet
de resistent d'Henri Duquesne
- Henri Duquesne: El
4 de març de 1918 neix a Lessines (Hainaut,
Valònia) el resistent antifeixista
llibertari Henri Désiré Duquesne. Sos pares es
deien Alexandre Désiré Duquesne
i Marie Van Hove. Es guanyà la vida com a xofer. En plena
Ocupació alemanya de
Bèlgica, el 21 de gener de 1943 es va veure obligat a
treballar de camioner per
a l'«Organització Todt» –grup
de construcció i d'enginyeria creat pel
nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme
esclavitzà
milions de persones dels països ocupats per la
Wehrmacht–, viatjant arreu
d'Europa, des del front rus fins a Itàlia. Quan
s'anuncià l'armistici del 8 de
setembre de 1943 es trobava a Bozen (Tirol del Sud). Malalt de
bronquitis
crònica, el desembre de 1944 va ser ingressat en un hospital
i després de
passar per diversos centres mèdics, el 25 de març
de 1945 va ser donat d'alta i
declarat apte per al servei. En aquest moment va decidir desertar.
Sembla que
va ser detingut i havent arribar a Munic amb tren, tement ser internat
al camp
de concentració de Dachau, aprofità la
confusió produïda per un bombardeig
aliat i fugí amb un rus i un francès robant un
camió, posant rumb cap a Itàlia.
L'abril de 1945 s'integrà en les formacions
llibertàries de Verona (Vèneto,
Itàlia) i quan la insurrecció italiana
antifeixista es trobava a Milà
(Llombardia, Itàlia) formant part de l'anarquista Brigada« Malatesta-Bruzzi». En
acabar la II Guerra Mundial, després de passar pel camp per
als refugiats
belgues que la Creu Roja nord-americana muntà al castell de
Moncalieri de Torí
(Piemont, Itàlia), retornà al seu
país. El 9 d'agost de 1947 es casà a
Molenbeek-Saint-Jean (Brussel·les, Bèlgica) amb
Simone Julienne Louis Demaecker.
Henri Duquesne va morir el 4 d'agost de 1973 a Overijse (Brabant
Flamenc,
Flandes) i va ser enterrat a Molenbeek.
---
