Anarcoefemèrides del 3 de març
Esdeveniments
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Portada d'un exemplar de Der Eigene
- Surt Der Eigene: El 3 de
març de 1896 surt a
Berlín (Imperi Alemany; actual Alemanya) el primer
número de la revista anarcoindividualista
de cultura homosexual Der Eigene
(L'Únic). Dirigida per l'escriptor anarquista Adolf Brand,
està considerada la
primera publicació homosexual de la història. Els
10 primers números sortiren trimestralment
i després la revistà tingué una
periodicitat mensual. Portà diverses subtítols,
com ara «Ein
Blatt für Alle und Keinen»
(Diari per a tothom i per a ningú), «Monatsschrift
für Kunst und Leben»
(Revista mensual sobre l'art i la vida), «Ein Blatt
für männliche Kultur, Kunst
und Literatur» (Full de la cultura, l'art i la literatura
masculines), «Zeitschrift
fûr Freundschaft und Freiheit» (Revista al servei
de l'amistat i de la
llibertat), etc. El títol de la publicació
està tret de l'obra Der Einzige
und sein Eigentum (L'Unique
i la seva propietat) del filòsof anarcoindividualista Max
Stirner. A més de
tractar temes masculins i alguns de femenins, engegà debats
d'idees, tant
polítics (filosofia de Max Stirner, anarquisme, etc.) com
culturals (art,
literatura, etc.), a més dels que aleshores estaven en voga
(naturisme, cultura
física, ocultisme, teosofia, paganisme, etc.). La revista
arribà a tenir uns
1.500 subscriptors. A partir del gener de 1898, per por a la censura,
especialment al paràgraf 175 del Codi Penal alemany que
criminalitzava des del
1871 l'homosexualitat masculina, posà el seus personatges
obertament gais en el
pla de la ficció. Des de finals de 1898 fins a 1902 la
revista va ser
il·lustrada amb gravats, lleugerament eròtics i
de temàtica homosexual. El
gener de 1899 sortí una nova sèrie amb nova
numeració i maquetat segons l'estilart nouveau. En 1903, arran de la
publicació d'un poema titulat «Die
Freundschaft» (L'amistat), l'Estat prussià
atacà directament la revista; denunciada, durant el
procés Adolf Brand revelà
que el poema era del poeta nacional Friedrich Schiller i, evidentment,
la causa
va ser sobreseguda. A part del número únic
enquadernat que sortí en 1906, la
revista continuà publicant-se de manera irregular i entre
1907 i 1909, arran de
l'anomenat «Afer Harden-Eulenburg» (processos
militars i civils d'importants
membres del Govern de l'emperador Guillem II de Prússia
acusats de comportament
homosexual) de manera clandestina. Interrompuda la
publicació durant la Gran
Guerra, en 1919 es reprengué l'edició fins el
1932. En aquesta nova època la
revista abandonà la línia llibertària
i passà a fer costat la democràcia
liberal de la República de Weimar i especialment el
Sozialdemokratische Partei
Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya). A
partir de 1920
s'introduïren fotografies de joves nus. Adolf Brand
mantingué estretes
relacions amb el metge investigador de la sexualitat humana Magnus
Hirschfeld,
però se n'allunyà quan els seus treballs
científics deixaren de ser«estètics».
En 1933, suspesa la publicació, el domicili de Brand va ser
escorcollat i
assaltat en diverses ocasions pels escamots nazis i tots els seus
arxius van
ser confiscats pel dirigent nacionalsocialista homosexual Ernst
Röhm. Hi trobem
articles d'Erwin Bab, Hans Bethke, Adolf Brand, Erich Bruckner, Ernst
Burchard,
Moritz von Egidy, Hans Heinz Ewers, Maximilian Ferdinand, Benedict
Friedlaender, Wilhelm von Gloeden, Johannes Guttzeit, Peter Hamacher,
Eduard
von Hartmann, Karl Herman, Kurt Hiller, Hugo Reinhold Karl Johann
Höppener (Fidus), Ewald
Horn, Eugenie Jacobi,
Elisar von Kupffer, Theodor Lessing, R. Ed. Liesegang, John Henry
Mackay, Klaus
Mann, Thomas Mann, Ernst Manuel, Karl Merz, Eric Mühsam, Franz
Oppenheimer,
Robert Reitzel, Emil F. Rüdebusch, Saxnot, Eugen Heinrich
Schmitt, Sascha
Schneider, Heinrich Vormann i Bruno Wille, entre d'altres. En 1981
l'editorial
Foerster en publicà una edició
facsímil de tota la col·lecció.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Capçalera de Der Mistral
- Surt Der Mistral: El 3 de març de 1915 surt a Zuric (Zuric, Suïssa) el primer número del periòdic expressionista predadaista de caire anarquista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). Els editors responsables van ser Hugo Kersten, Walter Serner, Konrad Milo i Emil Szittya, i fou imprès per Julius Heuberger. Hi van col·laborar Guillaume Apollinaire, Hugo Ball, Johannes R. Becher, Max Herrmann-Neisse, Lajos Kassák, Filippo Tommaso Marinetti i Walter Serner (Wladimir Senakowski), entre d'altres. Immersa en el conflicte bèl·lic mundial, criticà la «gramàtica de la guerra», fonamentada en les estructures lingüístiques burgeses i blasmà contra la religió, la llei, la política i la indústria cultural d'aleshores. Romain Rolland atacà durament la sortida de Der Mistral, acusant-la de «cubista» i considerant-la una de les «malalties intel·lectuals» del seu temps. En sortiren tres números, l'últim el 26 d'abril de 1915, que portà com a subtítol «Zeitschrift für Literatur und Kunst» (Revista de Literatura i Art). En 1977 es reedità en facsímil.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Octaveta
anunciant la conferència
- Conferència de
Luigi Bertoni: El 3 de març de 1917 se celebra
a la sala del Restaurant «Zur
Sonne», al barri d'Aussersihl de Zuric (Zuric,
Suïssa), una conferència
contradictòria del propagandista anarquista Luigi Bertoni
sota el títol Come
farla finita? (Com acabar-la?), fent referència a la Gran
Guerra. En l'acte, organitzat
pel Grup Llibertari local, es va fer una crida als treballadors a
oposar-s'hi
al conflicte bèl·lic.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.![Capçalera de "L'Amico del Popolo" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lamicodelpopolo1946.jpg "Capçalera de \"L'Amico del Popolo\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
Capçalera
de L'Amico del
Popolo [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
- Surt L'Amico del Popolo: El 3 de
març de 1946
surt a Gènova (Ligúria, Itàlia) el
primer número del periòdic L'Amico
del Popolo. Edito dalla Federazione
Comunista Libertaria Ligure. Fundat per Aladino Benetti–que feia menys
d'un mes que havia mort–, en figura com a responsable
Vincenzo Toccafondo i el
seu primer director fou Virgilio Mazzoni. Era l'òrgan de la
Federació Comunista
Llibertària Lígur (FCLL), organització
fundada l'any anterior i adherida a la
Federació Anarquista Italiana (FAI). Encara que el primer
número d'aquesta
publicació porta la especificació«Número únic», en sortiren
bimensualment,
però de manera irregular, números fins el 30 de
maig de 1950, en que fou
substituït de qualque manera per Guerra
di Classe, l'òrgan de la reconstituïda
Unió Sindical Italiana (USI). A
partir del número de l'11 de novembre de 1946 el
subtítol serà «Periòdic de
la
Federació Anarquista Lígur», sense
referència al comunisme. Trobem articles d'Umberto
Marzocchi, Virgilio Mazzoni, Lorenzo Parodi i Cesare Guilio Zanetti,
entre
d'altres. Aquesta mateixa capçalera va ser emprada sovint
pel moviment
anarquista italià.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Seu de Le Monde Libertaire després de l'atemptat
- Atemptat de l'OAS: El 3 de març de 1962, quan la guerra d'Algèria era a punt d'acabar, la seu social i la llibreria de Le Monde Libertaire del carrer Ternaux, número 3, de París (França), són totalment destrossades per un atemptat amb bomba de l'Organització Armada Secreta (OAS). L'OAS, creada pels ultradretans després del cop d'Estat fracassat dels generals facciosos el 21 d'abril de 1961, aleshores va multiplicar els atemptats tant a França com a l'Algèria contra tots aquells que militaven pel final de la guerra i per la independència algeriana. De fet aquest atemptat es va produir un mes després de la «Matança del metro Charonne», del 8 de febrer de 1962, on nou manifestants van ser assassinats per la policia quan participaven en un manifestació contra les accions de l'OAS. El 18 de març de 1962 van signar-se els acords d'Evian que posaven fi al conflicte i declaraven la independència d'Algèria.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Fotomuntatge propagandístic del Grup «Primer de Maig»
- Ona d'atemptats a Europa: El 3 de març de 1968 sis bombes fan malbé edificis de les seus diplomàtiques espanyola, grega i portuguesa i de centres militars nord-americans a Londres, a l'Haia i a Torí. Aquestes accions van ser reivindicades per l'anarquista Grup «Primer de Maig», sota el nom de Moviment Solidari Internacional Revolucionari (MSIR).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Manifestació de Vitòria (2 de març de 1976)
- Fets de Vitòria: El 3 de març de 1976, a Vitòria (Àlaba, País Basc), la repressió policíaca contra la tercera vaga general convocada des de gener de 1976 provoca la mort de cinc treballadors –Francisco Aznar Clemente, treballador de Panificadora Vitoriana de 18 anys, d'un tret; Pedro María Martínez Ocio, treballador de Forges Alaveses de 27 anys, tres trets; Romualdo Barroso Chaparro, treballador d'Agrator de 19 anys; José Luis Castillo García, treballador de Basa de 32 anys; i Bienvenido Perea, treballador de «Grupos Diferenciales» de 30 anys, que moriria dos mesos després–, més de 150 persones pateixen ferides de bala, 20 d'elles greus, i una mala fi de detinguts. Durant el mes de gener de 1976 uns sis mil treballadors van començar una vaga en contra del decret de límits salarials i en defensa de millors condicions de feina. Dos mesos més tard convocaven per tercera vegada una vaga general que va ser seguida en massa el 3 de març. Aquest dia la Policia Armada va entrar a l'església de Sant Francesc d'Assís, al barri de Zaramaga de Vitòria, on estava previst realitzar una assemblea de treballadors i, fen cas omís de la decisió del capellà i del contingut del Concordat, va comminar al desallotjament. Uns segons després disparaven gasos lacrimògens en un recinte tancat i farcit de gent creant indignació i sobretot pànic. Els que van sortir primer mig asfixiats i amb mocadors a la boca van ser apallissats i cosits a trets de pistola i de metralleta. El responsable directe dels fets va ser Manuel Fraga Iribarne, ministre de la Gobernació i cap màxim de les forces d'ordre públic. La versió oficial, recollida en la sentència d'un tribunal militar,és que la policia va fer ús de la «legítima defensa per respondre a una agressió dels treballadors»; la justícia militar va reconèixer que es tractava d'«homicidis», però va arxivar el cas en no trobar culpables. La lluita a Vitòria va sorgir de plataformes i assemblees obreres, al marge de les organitzacions i dels sindicats que van pactar la Transició amb la dictadura. La mateixa nit dels esdeveniments, el cantautor català Lluís Llac va compondre la cantata Campanes a morts en memòria dels treballadors assassinats.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Naixements
Image may be NSFW.
Clik here to view.
William Godwin
- William Godwin: El 3 de març de 1756 neix a Wisbeach, al comtat de Cambridge (Anglaterra), el pensador i teòric anglès, precursor de l'anarquisme, William Godwin. D'antuvi pastor protestant dissident, abandona la religió i publica, en 1793, Disquisició sobre la justícia política, obra filosòfica que conté les principals bases polítiques i econòmiques de l'ideal llibertari. Considera que «tot govern és un mal», ja que és una«abdicació del nostre propi judici i de la nostra consciència», un fre en la recerca de l'harmonia entre els homes, un objectiu que es realitzarà per mitjà de l'educació lliure, únic mitjà de destruir les supersticions de la religió i de la temptació totalitària. Sa primera esposa, Mary Wollstonecraft, qui publicà en 1792 Reivindicació dels drets de les dones, li donarà una filla, Mary, qui esdevindrà més tard companya del poeta Percy Busshe Shelley, qui es veurà conquistat per les idees de Godwin –Mary Wollstonecraft Shelley (Mary Shelley) serà l'autora del cèlebre Frankenstein. Godwin serà víctima de la premsa conservadora i, enfonsat en la misèria, morirà el 7 d'abril de 1836 a Londres (Anglaterra). El seu pensament tindrà una considerable influència en el moviment socialista i anarquista, tan britànic com europeu i americà.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto
policíaca de Casimir Iwanowski (6 de març de 1894)
- Casimir Iwanowski:
El 3 d'abril de 1837 neix a Chalon-sur-Saône (Borgonya,
França) l'anarquista
Casimir Iwanowski –també citat
erròniament Ivanowski–,
conegut com Pierre Kasnin. Era el
fill primogènit del polonès Stanislas Iwanowski,
professor de llengües al
Col·legi de Chalon-sur-Saône, i d'Agathe Julienne
Langlois. Fou alumne, fins a
1849, de l'Escola Polonesa del barri de Batignoles de París
(França) i
posteriorment membre de l'Associació d'Antics Alumnes de
l'Escola Polonesa. El
18 de març de 1871 es casà a Vanves (Illa de
França, França) amb la modista
Geneviève
Ginisty (Rose). En aquestaèpoca
treballava de mecànic i vivia al carreró Canuel
de Vanves. En els anys vuitanta
milità en el moviment anarquista de París, on
vivia al número 16 del carreró Vandal
del XIV Districte de París. En 1887 fou un dels fundadors
del grup anarquista
del XIV Districte de París, també conegut en 1891
per «La Revanche de Fourmies»,
que es reunia al Cafè Apollon, al número 25 del
carrer Gaité, i del qual
formaven part Barbier, Delesalle, Guyot i Villeval, entre d'altres.
També en
aquesta època assistia a les reunions del grup anarquista
del XV Districte de
París. El 24 de febrer de 1892 el seu domicili va ser
escorcollat arran del
robatori d'un dipòsit de dinamita a
Soisy-sous-Étiolles (actualment
Soisy-sur-Seine, Illa de França, França). El 18
de març de 1892, en un control
de domicilis d'anarquistes, va ser declarat «en
fuita». El 26 de desembre de
1893 el seu nom figura en un registre de recapitulació
d'anarquistes. El 6 de
març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al
número 16 del carreró Vandal
de París, i va ser fitxat en el registre
antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon; vidu des de feia 15 dies i amb una filla
de 20
anys, va ser posat en llibertat sis dies després. A finals
de 1894 figurava en
un registre confidencial d'anarquistes estrangers no expulsat residents
fora de
França. En el registre de recapitulació
d'anarquistes del 31 de desembre de 1896
s'anotà que vivia al número 253 del carrer
Fourneaux de París. Al final de sa
vida treballava d'ortopedista i vivia al número 127 del
carrer Castagnary del
XV Districte de París. Casimir Iwanowski va morir el 26 de
maig de 1898 a
l'Hospital Hôtel-Dieu del IV Districte de París
(França).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto
policíaca d'Auguste Bordes (29 de febrer de 1894)
- Auguste Bordes: El 3 de març de 1853 neix a Entraigas (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Guillaume Auguste Bordes, conegut com Sedob o Sedrot, i també citat com Léon Bordes. Sos pares es deien Hippolyte Bordes, sastre, i Catherine Calvet. Figura en els arxius policíacs que treballava de sastre de dones i com a gravador. Desertà de l'exèrcit i en 1884 es refugià a Londres (Anglaterra). A finals de 1884 creà, amb altres companys (Émile Gautier, Raoux, Heydeaux, Lucca, etc.), el «Cercle Anarquista Francès de Londres». A partir de 1885, amb altres anarquistes francesos (els germans Henri i Martial Bourdin, Gustave Brocher, Auguste Coulon, etc.), col·laborà, sense afiliar-se, amb la Socialist League (SL, Lliga Socialista). El 12 de juny de 1885 parlà, juntament amb altres companys (Harry Quelch, Victor Dave, Henry M. Hyndman, Frank Kitz, Joseph Lane, Charles Mowbray, J. MacDonald, William Morris, Edward Aveling, Belfort Bax, Keir Hardie i J. E. Williams, en un míting en commemoració de la Comuna de París. En 1888, amb Piotr Kropotkin, Saverio Merlino i la flor i nata del socialisme britànic, prengué la paraula en un acte sobre el mateix tema organitzat per la Social Democratic Federation (SDF, Federació Socialdemòcrata). El maig de 1890 creà, amb Luigi Parmeggiani, Henry Dupont i Jean Molas, el periòdic mensual anarquista clandestí francès L'International,òrgan «oficiòs» del grup «La Libre Inicitive», que actuava al si del«Club Autonomie» de Londres, i del qual va ser un dels seus principals redactors; aquest grup es caracteritzava pel seu anarquisme il·legalista i contrari a tota mena d'organització. També formà part del Cercle Revolucionari Internacional de Llengua Francesa (CRILF) del «Club Autonomie» i del grup antiorganitzacional«L'Anonymat». Entre 1890 i 1891 col·laborà en el periòdic anarcocomunista Le Réveil des Mineurs. El novembre de 1893, arruïnat i gràcies al suport econòmic de la Société de Bienfaisance Française (SBF, Societat Benèfica Francesa), abandonà amb sa família la capital anglesa i retornà a França. En 1894 el seu nom figura en un registre d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Novament marxà cap a Anglaterra i en 1896 residia al Charlotte Street de Londres. A Anglaterra destacà pels seus intents de relacionar els cercles internacionals entre si. En 1899 encara residia a la capital anglesa i volia publicar un periòdic anomenat Le Droit au Bonheur, que no sabem si finalment sortí. Son fill també era anarquista i també es deia Auguste Bordes. En 1886 existia un Bordes que era membre del grup de sastres anarquistes «L'Aiguille», però no sabem si es tracta de la mateixa persona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto
policíaca de Célestin Nic (26 de febrer de 1894)
- Célestin Nic:
El 3 de març de 1873 neix a
Conflans-Sainte-Honorine
(Illa de França, França) l'anarquista
Célestin Nic. Era el fill
primogènit de Jean Baptiste Nic, pedraire
i empresari de la construcció, i de Marie Jouanin. Es
guanyava la vida com a
embalador. En 1893 va ser sortejat i declarat apte per a fer el servei
militar.
El 26 de febrer de 1894 el comissari Garnot de la Prefectura de Policia
escorcollà el seu domicili, al número 22 del
carrer Norvins de París, però
només va trobar un article retallat del periòdic L'Éclair,
on parlava de
l'execució d'Auguste Vaillant. Detingut, va ser fitxat
aquell mateix dia en el
registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon.
El 2 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 16 de
novembre de 1894 va
ser destinat al VIII Regiment d'Artilleria i el 19 de setembre de 1897
tornà a
la vida civil. L'1 de juliol de 1899 es casà al XVII
Districte de París amb la
modista parisenca Marie Henriette Pizello, de qui es va divorciar. En
aquesta època treballava
d'empleat. Durant
la Gran Guerra, lluità als fronts entre el 24 de
març de 1915 i el 8 de gener
de 1919. En 1919 vivia a Montigny-Beauchamp (Illa de França,
França). En 1925,
sembla, era empleat municipal a París. Célestin
Nic va morir el 15 de desembre de 1946 al seu domicili de
Taverny (Illa de
França,
França).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Notícia
de la mort d'Alice Marcellin apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 27 d'abril de 1923
- Alice Marcellin:
El 3 de
març de 1874 neix a Angulema (Poitou-Charentes,
França)
l'anarquista Alice Blanche Marcellin, també coneguda com Alice Calazel, pel llinatge de son
company. Era la filla primogènita de
François Laurent Marcellin, barretaire, i de Marie Louise
Bertelière. Amb son
company, l'anarquista Ferdinand Joseph Calazel, es guanyava la vida
fent de
firaire, treball que aprofitava per a fer propaganda
llibertària arreu França. L'octubre
de 1892 va ser interceptada per la policia a Reims (Xampanya-Ardenes,
França),
juntament amb son company, venint de Chaumont-la-Ville
(Xampanya-Ardenes,
França), on havien partit sense pagar l'allotjament i on
havien deixat una
caixa amb roba, utensilis i periòdics, fullets i cartells
anarquistes. En
aquesta època vivien venent de manera ambulant guixos,
colorants, pols per
encerar els mobles i netejar els metalls, esmoladors de dalles i altres
eines.
El 13 de juliol de 1894 va ser detinguda a Angers (País del
Loira, França) i
portada per dos gendarmes a Montluçon (Borbonès,
Occitània), on estava
reclamada per un jutge d'instrucció per«associació criminal». A Nimes
(Llenguadoc, Occitània) ambdós van ser fitxats
com a «anarquistes molt
perillosos» per la policia i posats sota
vigilància, de la qual van poder fugir
el març de 1895. A finals de 1896 ja vivien a Marsella
(Provença, Occitània) i
se n'establiren al número 8 de l'avinguda Cours Belsunce. Va
ser fitxada en diversos
llistats d'anarquistes establerts per les autoritats. Sembla que va
formar part
amb son company del grup «La Jeunesse
Internationale» (Maurice Chaumel, Jules
Cheylan, Marius Escartefigue Jouvarin, Alexandre
Jacob, Frédéric Gros,Émile Rampal, Victor Rapallo, etc.) i que edità
el febrer de 1897 la terceraèpoca del periòdic anarquista
marsellès L'Agitateur.
El 10 de març de 1901 a Amiens (Picardia,
França), població on residia
aleshores, participa, amb son company i altres anarquistes (Carpentier,
Dubourgute, Gosselin, Goullencourt, Lemaire, Péchin,
Pépin, els germans Camille
i Émilien Tarlier, etc.), en una petita
manifestació on recorregueren la
població amb un carro que representava «Le Capitalécrassant le Travail» (El
Capital humiliant el Treball) i des d'on es llançaren
paperets multicolors amb
textos revolucionaris («Fora el Capital! Ni amo ni
criat!», «Fora l'autoritat!
Visca l'anarquia!», «L'Exèrcit, escola
del crim», «La dona és igual a
l'home»,«La propietat és un robatori. Fora la
propietat!»). L'estiu de 1901 va ser
processada, amb Carpentier, Lemaire, Marie Mécrent i els
germans Camille iÉmilien Tarlier, per «injúries a
l'exèrcit», però finalment tots van ser
exonerats. Posteriorment recorregué amb son company tot el
Migdia com a venedora
ambulant. El 9 d'octubre de 1910 es casà in
extremis per un metge amb Ferdinand Joseph Calazel, ja que
ell es trobava
malalt al llit, al seu domicili, a la Caseta Núm. 7 del
número 42 del carrer
parisenc de la Goutte d'Or; matrimoni que va ser ratificat dos dies
després a
l'Ajuntament del XVIII Districte de París. En 1914 va morir
son company. El seuúltim domicili va ser al número 15 de Villa
Poissonnière de París. Alice
Marcellin va morir el 4 d'abril de 1923 a l'Hospital
Lariboisière de París
(França) i va ser incinerada quatre dies després
al cementiri parisenc de Père
Lachaise.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto
policíaca de Fernand Solier (12 de gener de 1894)
- Fernand Solier: El
3 de març de 1875 neix a Cernay-la-Ville (Illa de
França, França) l'anarquista
Fernand Louis Émile Solier. Fill d'una família
benestant, sos pares es deien
Jean Pierre Solier, comissionista de mercaderies, i Louise Honorine
Ursule Buchère,
que vivien a París (França), però que
decidiren tenir l'infant a casa dels avis
materns a Cernay-la-Ville. Després d'abandonar els seus
estudis de clàssiques,
entra a l'Escola d'Arts Decoratives, on va fer disseny. Delineant de
professió,
treballava amb l'arquitecte Boyart i vivia a casa de sos pares, al
número 69 de
l'avinguda d'Orléans. Examinant la documentació
requisada a casa d'anarquistes
fruit dels escorcolls que a partir de l'1 de gener de 1894 es
desencadenaren en
els cercles anarquistes, el jutge d'instrucció Meyer
trobà un cert nombre de
cartes de Fernand Solier que contenien «incitacions a la
violència», esbossos
d'articles dirigits als periòdics Le
Père
Peinard i La Révolte,
i una carta
dirigida a Élie Reclus on es declarava anarquista. En una
d'aquestes missives
havia jurat matar el primer agent que el detingués. El 12 de
gener de 1894 el
comissari Bernart, sota ordre del jutge d'instrucció Meyre,
el va detenir quan
tornava a casa. En l'escorcoll de la seva habitació, segons
la premsa, la
policia va trobar periòdics il·lustrats relatant
diverses detencions d'anarquistes,
nombrosos números de Le
Père Peinard,
de La Révolte i de La Revue Anarchiste, l'Almanach
du Père Peinard de 1894,
fullets revolucionaris, nombroses fórmules d'explosius i una
barba postissa.
Segons la Prefectura de Policia, era una anarquista solitari que no
militava en
cap grup i que s'havia exaltat molt arran de la detenció de
l'anarquista
Auguste Vaillant, qui havia atemptat contra la Cambra dels Diputats
francesa.
Segons el periòdic catòlic La
Croix,
era un habitual de les reunions anarquistes. El 25 de gener de 1894 va
ser
posat en llibertat. Fernand Solier va morir el 10 de gener de 1949 a
Cernay-la-Ville
(Illa de França, França).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Jean-Louis
Chambon
- Jean-Louis
Chambon: El 3 de març de 1879 neix a Gouise
(Alvèrnia, Occitània) el jornaler
agrícola, apicultor i militant anarquista i
anarcosindicalista Jean-Louis
Chambon. Sos pares, masovers de Les Roux de Guoise, es deien
François Chambon i Louise Charpin. Era membre de la
Federació de Treballadors de la
Terra (FTT) del Borbonès,
organització independent de la Confederació
General del Treball (CGT) fundada
en 1905 per Michel Bernard. De tendència anarcosindicalista,
amb Antoine Dumont,
va ser un dels militants més favorables a
l'adhesió de l'FTT a la CGT, però en
el VIII Congrés de la FTT, celebrat el 9 d'octubre de 1908,
aquesta proposició
va ser rebutjada ja que els seus membres no volien restar
diluïts dins del gran
sindicat, però també perquè, arran
d'una manifestació a la regió de la CGT
contra l'augment dels preus dels productes alimentaris, els pagesos van
vendre
els seus productes al mercat. En 1909, amb Antoine Dumont,
projectà la creació
d'una comunitat comunista llibertària. En 1910
col·laborà en Le
Travailleur Rural, on va escriure
contra les eleccions. El 19 d'agost de 1911 es casà a
Neuilly-le-Réal (Alvèrnia, Occitània)
amb Angeline Philomène Garguilo. Durant la Gran Guerra
lluità als fronts com a caporal en el 89 Regiment
Territorial d'Infanteria. Llicenciat, Louis Chambon va morir de
peritonitis bacteriana el 6
de maig de 1915 a Neully-le-Réal (Alvèrnia,
Occitània) a
resultes de
les ferides patides al front de guerra.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto
policíaca de Florentino de Carvalho
- Florentino de Carvalho: El 3 de març de 1883 –algunes fonts citen erròniament 1871 i 1879– neix a Campomanes (Astúries, Espanya) el propagandista i pedagog anarquista Primitivo Raimundo Suárez Alves, també citat per la seva versió en portuguès dePrimitivo Raymundo Soares, però més conegut sota el nom de Florentino de Carvalho. Sos pares es deien José Suárez i Francisca Alves. Quan tenia sis anys emigrà amb sa família a São Paulo (São Paulo, Brasil). Son pare era un comerciant i mestre catòlic que el matriculà al col·legi religiós del Sagrat Cor de Jesús d'aquella ciutat amb la perspectiva que acabés ordenant-se sacerdot. Sense cap vocació, en 1898 s'allistà, fugint del seminari, en la Força Púbica (policia) de São Paulo, però, després de llegir A conquista do pão de Piotr Kropotkin, abandonà en 1901 el cos amb el grau de sergent. Poc després s'instal·là a Santos (São Paulo, Brasil) –aleshores anomenada la «Barcelona brasilera»–, on va fer feina carregant i descarregant al port i, més tard, a causa de la seva fràgil salut, de tipògraf, alhora que militava en el grup local de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Fugint de les persecucions per la seva militància, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires fundà una escola segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser expulsat de l'Argentina i posat en un vaixell amb destí a Espanya, però aconseguí evadir-se gràcies a un grup d'estibadors del port de Santos i s'instal·là en aquesta ciutat sota el nom de Florentino de Carvalho. Juntament amb León Antonio Vidal, Carlos Zaballo i Garrido Gutiérrez fou un dels propagandistes llibertaris més destacats al Brasil d'aleshores. En 1911 va ser expulsat amb destí a Portugal i l'any següent també arran de la vaga d'estibadors portuaris. Fou assidu dels congressos obrers i impartí nombroses conferències. Fundà i dirigí diverses escoles a diferents Estats brasilers (Rio Grande do Sul, Minas Gerais i São Paulo) i creà la Universitat Popular de Cultura Racional i Científica de São Paulo. Publicà articles en diferents periòdics (A Plebe, O Libertario,Germinal! - La Barricata,A Obra, Nova Era, Arte e Vida, O Comentario, Prometeu,Renascença, A Rebelião, La Guerra Sociale, Revista Liberal, A Voz do Trabalhador, etc.), alguns dels quals dirigí. Fou partidari de la creació d'una organització purament anarquista, però s'oposà a l'anarquisme exaltat. En 1917 formà part, amb Edgard Leuenroth i Gigi Damiani, del Comitè de Defensa Proletària (CDP). En 1920 fou un dels primers anarquistes a denunciar la dictadura bolxevic i s'oposà durament a la creació del Partit Comunista del Brasil (PCB). En la dècada dels vint fundà amb Fábio Luz, José Oiticica, Carlos Dias i altres, el col·lectiu de propaganda anarquista «Os Emancipados». El seu domicili es transformà en una mena de posada anarquista de fugitius i exiliats, on es feien cursets, reunions i vetllades de teatre social, amb el suport de sos germans Maria Antonia, Matilde, Manolo i Pilar, sa madrastra Paulina Soares i son nebot Arsénio Palácio, tots militants llibertaris. Durant la dictadura d'Artur Bernardes fou detingut amb altres companys i ficats en un vaixell de càrrega amb ordre de desembarcar-los al primer país que els acceptessin, però com que aquest fet no es donà, visqueren durant uns mesos en alta mar. És autor de Da escravidãoà liberdade (1927), A guerra civil de 1932 em São Paulo (1932) i Anarquismo e sindicalismo (2008, pòstum); i deixà nombroses obres inèdites (Crise do socialismo, Filosofia do sindicalismo, Revolución española, A revoluçao de 24,Sintese de una filosofia anarquista –fou destruït el manuscrit a la impremta per la policia–, Constituçao socialista libertaria–idem–, Os anarquistas e os movimentos politicos, etc.). Florentino de Carvalho va morir el 24 de març de 1947 en una petita hisenda de Marília (São Paulo, Brasil) on encara feia de mestre racionalista. En 2000 Rogério H. Z. Nascimento publicà la biografia Florentino de Carvalho, pensamento social de um anarquista.
Florentino de Carvalho (1883-1947)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Manifest
abstencionista de Maurice Gilles aparegut en el primer
número de La
Révolte d'Alger de l'1 de maig de 1906
- Maurice Gilles: El 3 de març de 1883 neix a Le Pont de Las Olièras (Vivarès, Occitània) el propagandista anarquista Maurice Zéphirin Gilles, conegut com Judex. Sos pares es deien Zéphirin Jean Pierre Guilles, ferroviari a París (França), i Alixe Léa Serre. Emigrà a Alger (Algèria) i es guanyava la vida com a fotògraf retratista i publicista, regentant la botiga fotogràfica«Société Artistique Algérienne», al carrer Tànger d'Alger. Entre maig i novembre de 1904 fou un dels editors i col·laboradors de la primera etapa del periòdic anarquista La Révolte, d'Alger, del qual va ser gerent. El maig de 1906 fou candidat abstencionista per a les eleccions legislatives a Alger. Fou membre del grup anarquista algerià «Les Précurseurs». Entre 1908 i 1910 col·laborà en el periòdic satíric, humorístic i antipolític Papa-Louiette, d'Alger. Entre el juliol de 1909 i el gener de 1910 fou gerent de la nova sèrie del setmanari anarquista La Révolte. L'agost de 1909 va ser detingut arran de la publicació d'un article; processat per «incitació a l'assassinat», després de tres mesos de presó preventiva, va ser finalment absolt. A partir del número 9 (4 de setembre de 1909) d'aquesta publicació, va ser substituït en la seva gerència per Jules Labonne i F. H. Emeric. Entre 1909 i 1914 col·laborà en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux. Cap el 1911 retornà a la metròpoli i s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1911 publicà el fullet Bagnes d'enfants. En aquests anys col·laborà en Le Libertaire (1895-1914). Durant els anys de la Gran Guerra, va estar estretament vigilat per les autoritats. Durant la postguerra col·laborà en Le Libertaire i Le Raffût. Entre el març de 1919 i el maig de 1920 edità a Montpeller el setmanari Le Poilu Déchaîné,òrgan dels soldats desmobilitzats, que feia costat les tesis revolucionàries del la Confederació General del Treball (CGT); col·laborà en aquesta publicació signant com Judex, i desaparegué poc després arran d'un procés que interposà De Baichis, dirigent realista de l'Erau i director de L'Éclair, a més de ser condemnat a quatre mesos de presó, per no pagar la multa de 911 francs a la qual havia estat condemnat. El 12 de març de 1921 va fer la conferència«Les bagnes militaires et les bagnes d'enfants» al Teatre de Montmartre de París. El desembre de 1921 fundà a Montpeller el periòdic Le Fouet, que defensà les tesis del sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball Unitari (CGTU) i del qual fou gerent fins el febrer de 1922. En desacord amb alguns companys, fundà el periòdic Esprit de Tous, que publicà quatre números i s'oposà a tota mena de política i a tota mena de sindicalisme. El 4 de gener de 1923, al Théatre de la Fourmi de París, realitzà la conferència «Le gran mystère: Avons-nous déjà existé? La réincarnation.». L'1 de maig de 1923 es va casar a Vincennes (Illa de França, França) amb Blanche Marin. El 28 d'abril de 1924 prengué part en un debat contra les colònies penitenciàries militars (Biribi), al Théâtre de la Fourmi de París, on intervingueren Albert Londres, Émile Rousset, el comandant Balland, Margue, Camoscasse i exdeportats (Malheurthy, Cochon, Laurent,etc.). El 15 de gener de 1925 participà en nom de Le Journal du Peuple, amb altres companys d'altres periòdics (Noël Garnier, Louis Roubaud, Jacques Dhur, Pierre Plessis, Louis Loréal, etc.), al Club du Faubourg del Théâtre de la Fourmi de París, en el debat «La verité sur les bagnes d'enfants. Le scandale des colonies correctionnelles. Comment on martyrise des gosses! Les solutions». El 23 de febrer de 1931 participà en un acte de protesta a la Salle des Sociétés Savantes de París, presidit per Émile Rousset, contra la detenció d'uns militars a la presó de Cherche-Midi, on van intervenir destacats intel·lectuals esquerrans (Fernand Corcos, Gaston Guiraud, Zyromski, Georges Augé, Georges Pioch, Victor Méric, Ernest Lafont, Le Meillour, Pierre Odéon, Germaine Decaris, etc.). Membre de la Lliga Internacional dels Combatents per la Pau (LICP), el 20 de gener de 1932 participà, amb altres companys (Georges Pioch, Bernard Lecache, Victor Méric, Marc Sangnier, Jean Piot, Pierre Odeon, Sirolle, Charles Lussy, Victor Basch, etc.), en un acte contra les provocacions feixistes organitzat per la LICP a la Salle des Sociétés Savantes de París i el 25 de gener d'aquell any participà, amb Victor Méric i Louis Loréal, en un acte per la pau a Angers (País del Loira, França), organitzat per la LICP, on parlà sobre els problemes financers de la Gran Guerra. Amb Roger Monclin, el març de 1932 participà en una gira propagandística de la LICP contra la guerra a l'Avallonnais (Guillon, Isle-sur-Serein, Coulanges, Châtel, Censoir i Saint-Léger-Vantan). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
---
Image may be NSFW.
Clik here to view.