Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

La meva venjança

La lluita per defensar les teves opinions, els llibres que havies publicat dificultosament, era contínua. S’aprofitava qualsevol detall per a desvirtuar el treball de l’altre. Si escrivia en castellà era un pecat mortal. Excomunió, expulsió del temple, judici i condemnació. Jo era un espanyolista, defensor d’una cultura aliena, un home que no podria pertànyer mai al seu cercle, als iniciats en la secta. M’atacaven per qualsevol motiu. Per no defensar l’Estatut d’Autonomia, per llegir Spengler, per escriure uns articles a Acción Española, la revista de Ramiro de Maeztu, per portar endavant Brisas, una revista que no entenien i que consideraven esnob, forastera, dolenta, il•legible, plena de bogeries sense sentit, allunyades del sentir i la història de la terra.

Mesos abans d’esclatar la guerra l’ambient s’havia fet asfixiant. Com si visquessis dins d’una olla bullint, sotmesa a pressió. Hi havia tensió en la mirada de la gent. A les tertúlies no es parlava gaire. Les paraules es començaven a mesurar. Les colles d’amics se separaven per motius polítics. Els de dretes anaven amb els seus; els d’esquerres feien el mateix. Sovintejaven les bregues per les causes més inversemblants. Tot feia presagiar el pitjor. Qui ho veia més clarament en Miquel, el germà.

-La tempesta s’apropa, Salvador! –deia, content, talment esperàs un esdeveniment summament important.

Molts havien perdut les rialles, anaven seriosos cap a la feina, sense alçar el cap del terra, pensatius. Endevinava l’enveja covant en el cor de molta gent que m’envoltava. Aquelles mirades contingudes expressant una ràbia espessa, a punt d’explotar. El món literari també estava en ebullició. Tants escrivents que volien ser escriptors, grafòmans amb un desig immens d’arribar a la fama en el món de les lletres! No els bastava ser funcionaris, tenir una carrera. Aspiraven a més. Volien la immortalitat, ser considerats genis, pertànyer a la secta dels elegits, habitants del Parnàs per a l’eternitat. Cal dir que, amb això darrer coincidíem: tots volíem anar més enllà de la lluita per la simple subsistència quotidiana, per un parell de pessetes més, una caseta, l’hortet. No ens era suficient ser el metge especialitzat en malalties mentals, el funcionari que es passa vuit hores assegut rere el negociat de l’ajuntament o el mestre, el professor que perd els nervis i la paciència provant d’ensenyar a una colla de ganàpies. No critic ningú. Jo també volia ser escriptor. Potser el que ho desitjava amb més força malgrat que ho dissimulàs rere un posat d’estudiada fredor, de cínica indiferència. Eren increïbles les bestieses que arribaven a consentir per tal de veure el seu nom en lletra impresa. Col•laboraven de forma gratuïta als diaris i volien fer creure que cobraven moltíssim. Altres, aconseguien publicar després de convidar editors de la península a pasar unes vacances a Mallorca. Tot era permès. La fama literària, la glòria momentània per haver escrit un llibre que estigués de moda un moment, malgrat que fos de forma ocasional, ens omplia de goig. No importava saber que l’obra aviat seria oblidada per sempre més. Tot plegat no deixava de ser miserable, ridícules aspiracions sense sentit. Però el desig vers la immortalitat era la força que ens empenyia a escriure, a polemitzar amb els altres membres del gremi, a atacar, a parar trampes. Érem sempre a la palestra per provar de desvirtuar la feina del contrari alhora que enlairàvem els amics que sabíem que també parlarien bé de nosaltres en un proper article. Les desavinences amb els membres de l’Associació per la Cultura de Mallorca eren pel seu estret localisme o, era en el fons una competició entre diversos aspirants a la glòria? Qui tenia més enveja? Jo, com a escriptor que aspirava a veure reconeguts els meus mèrits literaris o els col•laboradors de La Nostra Terra, que també aspiraven a ser novel•listes, periodistes famosos? Mallorca no donava per a tants d’autors. Si cada mestre d’escola, cada funcionari, cada professor d’institut, el sacerdot de la parròquia més petita volia ser escriptor, assolir la immortalitat... on trobar els lectors, el públic que pogués adquirir les nostres obres? Hi havia més autors que lectors! Seria aquest el motiu exacte de les bregues literàries i polítiques dels anys vint i trenta? Jo no callava mai davant els atacs a la meva manera d’entendre la literatura i l’art. Quan ells escrivien desvirtuant la feina que feia, els tornava la pilota des de les pàgines dels diaris on escrivia. No hi havia treva ni repòs. La lluita per defensar les teves opinions, els llibres que havies publicat dificultosament, era contínua. S’aprofitava qualsevol detall per a desvirtuar el treball de l’altre. Si escrivia en castellà era un pecat mortal. Excomunió, expulsió del temple, judici i condemnació. Jo era un espanyolista, defensor d’una cultura aliena, un home que no podria pertànyer mai al seu cercle, als iniciats en la secta. M’atacaven per qualsevol motiu. Per no defensar l’Estatut d’Autonomia, per llegir Spengler, per escriure uns articles a Acción Española, la revista de Ramiro de Maeztu, per portar endavant Brisas, una revista que no entenien i que consideraven esnob, forastera, dolenta, il•legible, plena de bogeries sense sentit, allunyades del sentir i la història de la terra. Mallorca era un món tancat i reclòs i jo jugava a ser més modern que ningú. No m’ho podien perdonar-me de cap de les maneres! Em delia per assistir a les festes del l’hotel Mediterráneo, el Victoria. S’havia inaugurat el Formentor, i la pràctica de la natació, els tea-partys vora la piscina parlant de Freud, Adler i Gide em feien sortir del provincianisme de les discussions dels autors nostrats. Com era possible que fossin incapaços de publicar en la seva revista aquells articles comentant les ambivalències de Bleuler? Qui m’hagués conegut en temps de Brisas hauria dit que jo era un enfant terrible, abrandat seguidor dels futuristes italians, de qualsevol isme d’avantguarda. La signatura del Manifest Antiartístic català promogut per Dalí, Montanyà i Gasch, l’apologia a favor de l’obra de l’arquitecte Le Corbussier així ho podria fer pensar. Les meves relacions amb els futuristes-ultraistes Joan Alomar, Miquel Àngel Colomar i Ernest M. Dethorey ho acabarien de confirmar. No és estrany que els amics de Miquel Ferrà considerassin que no tenia solució, que era un personatge irrecuperable per a la causa regionalista. Defensar l’arquitectura de Le Corbussier quan aquí tot el que no fos els casals del barri de la Seu no era tengut en compte. Quina heretgia! Em divertia veure’ls nerviosos. Jo sabia que eren poca coseta, que mai arribarien molt lluny en el camp de la literatura. I ells també intuïen el que pensava. Ben cert que Mort de dama responia, malgrat el seu esquematisme, a la idea que de jove tenia d’una societat que feia pudor de sagristia. La guerra, les reflexions de postguerra, feren que retornàs a valorar com calia el mestratge de Marcel Proust que, tanmateix, sempre va ser el far lluminós que guià la meva feina literària. Però ara som a l’època de la publicació de la meva polèmica novel•la, l’obra que prologà Gabriel Alomar i amb la qual em digué: “naixia la literatura mallorquina del segle XX, diguin el que diguin els beats i beates que ens volen fer callar”. Em preguntava d’on sorgia aquell odi sucós i tens per haver escrit Mort de dama: per col•laborar en els diaris mallorquins? Sempre vaig pensar que m’atacaven perquè sabien que mai no podrien escriure una novel•la semblant. Com podien anar més allá de la misèria localista, del costumisme d’anar per casa? Què havien llegit de Waldo Frank? On eren els articles amb comentaris de les idees d’Eugeni d’Ors, el comte de Keyserling, Gregorio Marañón, José Ortega y Gasset? Amb el seu estret bagatge cultural no podrien esdevenir mai autors d’abast universal. Les enveges en el camp literari eren intenses. Qualsevol pretext era bo per provar de desqualificar l’altre. Cadascú s’aferrava a la petita escletxa de poder que tenia a l’abast i emprava la revista, l’article d’opinió, com a esmolat estilet per enfonsar el proïsme. Molta de la gent que coneixia ja s’havia guanyat un petit espai en el tancat parnàs del localisme. L’Escola Mallorquina era l’univers que satisfeia les aspiracions d’aquells escriptors provincians. Miquel Ferrà, Joan Pons i Marquès, els germans Miquel i Bartomeu Forteza, Guillem Colom es conformaven amb el que tenien a la mà, el petit cercle d’iniciats que envoltava La Nostra Terra. Qui, d’entre aquella gernació de costumistes aspirava a albirar nous horitzons? Escrivien en mallorquí sabent que mai no serien llegits ni coneguts a Madrid, Buenos Aires, Mèxic, Santiago de Xile. Es resignaven. Trista resignació cristiana, llegint uns poemes a casa dels Forteza. Aconseguir que sortís una ressenya de les seves obretes a Barcelona era per a ells el súmmum al qual aspiraven. Per això cap dels que m’atacaren ha passat a la història de la literatura. Ningú no els coneix. Cap institut ni universitat no recomana els seus llibres. Són ignorats per historiadors i catedràtics. No s’han fet traduccions a tots els idiomes del món de les seves obres... Obres? Pocs escrigueren res de profit, exceptuant els articlets de la revista. El rancor els matà de rel l’esperit creatiu. El verí interior que portaven a dins els va fer eixorcs per a la creació. Perderen el temps provant de barrar el meu pas. S’erraren. Restaren per a tota la vida en aquesta terra de ningú que és l’odi, un odi que els impossibilità fer res de concret. Jo anava fent. Preparava el futur. Els temps de la guerra foren difícils, malgrat que Bearn era una Arcàdia feliç. Sortosament vaig anar creant els fonaments del que serien les obres del dia de demà. Maria Antònia, l’esposa, era al costat, brodant. La calma de Bearn, aquella felicitat perpètua, mentre els joves falangistes pacificaven Mallorca d’una forma violenta, traumàtica! Ningú va ser capaç de seguir-me pel camí que havia escollit. Els vaig anar deixant enrere, a una distància tan considerable que ja no record ni rostres ni noms. S’han fet fonedissos, han desaparegut de la història. Ara només resta el nom de Salvador Orlan. Sempre vaig sentir prevenció davant una literatura regional de curta volada. Els ho havia dit l’any vint-i-quatre. Conreaven el mallorquí, es feien passar per catalanistes amb l’esperança que els tenguessin en consideració a Barcelona. Sabien que mai no podrien triomfar a Madrid. Refugiar-se en una literatura menor, com la mallorquina, era un defecte en el qual jo també havia caigut. Escriure en mallorquí era un bon truc per a ser considerat al teu redol, dins el tancat ambient provincià que ens encerclava. Però era evident, i ho vaig deixar escrit en nombrosos articles, que el mallorquí era impropi per a expressar idees una mica subtils o senzillament immaterials. Mai no els vaig entendre. Tanta curtor de mires. Aquest desig malaltís de mirar-se sempre el melic, perduts a un raconet del món, veient com la cultura universal passava al seu costat sense que els interessàs, sense entrar a una llibreria a comprar la darrera novetat arribada de París i Londres. Com era possible anar pel món sense voler alçar mai la mirada envers el cel, les grans constel•lacions culturals que eren al firmament? Els grans escriptors espanyols i francesos eren maons de cultures universals. I ells semblaven conformar-se a ser coneguts a Lloseta i Esporles, a un forat minúscul del planeta. L’èxit de Mort de dama obria l’aixeta de l’enveja més mortal. L’excusa per caure damunt mi, per negar-me el pa i la sal, era la visió irònica que jo tenia del catalanisme local, del paisatgisme nostrat, dels arnats estaments de la nostra societat. La ridiculesa de certs sectors aristocràtics, el fàstic que em produïen els polítics professionals. Tots s’ajuntaren per atacar-me. Amb Mort de dama, l’obscur món d’aspirants a la immortalitat es trobava que era un altre qui estava destinat a restar per sempre a la història de les lletres. No eren beneïts. Intuïen a la perfecció d’on procedia el perill per a les seves aspiracions. Malgrat que la ràbia pogués encegar-los en un primer moment, el llibre els feia copsar la indigència cultural on romanien. La novel•la, amb tots els defectes i contradiccions que pogués tenir, palesava l’existència d’un escriptor amb nervi, d´un autor amb un univers particular que podria esdevenir un valor de les lletres mallorquines. Menystingut fins aquell moment, vilipendiat, però amb una capacitat creativa que cap d’aquells contraris mai no tendria. I ho sabien. D’ací la desesperació, els atacs ferotges contra la meva persona i contra el que escrivia. Després del violent article de Miquel Ferrà ho vaig entendre tot de seguida. En llegir el que escrivien en contra meva, i passat el primer moment d’intranquil•litat, vaig veure ben clarament, com si tengués un mirall al davant, que la crítica negativa era la demostració palpable del meu triomf futur. Vaig riure interiorment contemplant la grandària de la seva desfeta. Tan desesperats solament per un llibre! Què farien quan sortís a la llum, a poc a poc, tota la meva obra, el que encara havia d’escriure però ja tenia en ment? Intuïa que la lluita per obrir-me pas en el camp literari no seria fàcil. Aquella primera novel•la només era un exercici irònic, res que s’assemblàs a les obres amb les quals assoliria una definitiva consagració en el món de les lletres. Per primera volta en molt de temps vaig estar segur de les perspectives que s’obrien al meu davant. M’adonava ben bé del que s’esdevenia. Sabien que mai no podrien escriure una obra com la meva. N’eren ben conscients. I per això mateix l’atac amb tota l’artilleria i, l’”assenyat " consell de Miquel Ferrà dient-me, sense embulls, que la literatura no era el meu camí. Quan un altre escriptor et diu que ho fas malament o que deixis d’escriure és que ho fas millor que ell i, en endevinar les teves potencialitats, fa el possible perquè deixis el conreu de la literatura. És un axioma matemàtic. Sortosament sempre vaig estar al costat dels guanyadors. I quan esclatà el Moviment les possibilitats del triomf literari que havia intuït d’anys enrere augmentaren fins a límits increïbles. Ara érem nosaltres els que comandaven. El món dels meus detractors s’ensorrava talment un castell de cartes sotmès a una bufada de vent. I quina bufada de vent eren els falangistes passejant, armats, pels carrers de Palma, amb la facultat de detenir i portar a la mort qui volguessin! Si Miquel, el germà, com a cap de Premsa i Informació de la Comandància Militar de Balears, hagués fet el més mínim suggeriment a Zayas, no sé què els hauria pogut pasar. Es podria dir que nosaltres, els germans i jo mateix, érem els ideòlegs de la nova situació. Els que impartíem “doctrina” des dels diaris i la ràdio. Segurament exercíem el poder més absolut que un escriptor pot exercir sobre els altres. El poder de censurar-los, de criticar-los amb total impunitat. Els podíem denunciar públicament, inventar el que volguéssim en contra seva sense que ells poguessin replicar. Hi ha hagut mai una victòria semblant? Només a Itàlia i Alemanya, quan els seguidors de Hitler i Mussolini feren callar els autors rojos, la maçoneria universal que portava aquests països al desastre. Ara manàvem nosaltres, en Miquel, des de la Comandància Militar; jo, des de les pàgines dels diaris del Moviment. Els que em negaren el pa i la sal quan vaig publicar Mort de dama tremolaven com cans apallissats quan, després del dinou de juliol, obrien el diari i llegien els meus articles. -Què dirà avui, de qui parlarà? –comentaven, atemorits, amb por de veure escrits els seus noms en lletres de motlle. El coronell Tamarit els volia enviar a Madagascar. Hauria estat fàcil acabar d’enfonsar-los. Un article, unes paraules a Alfonso Zayas, el cap de Falange i aquella persona desapareixia. Aleshores creia ben sincerament que havíem esclafat l’estantís catalanisme. I si no l’havíem arrencat de rel, almanco el teníem reduït a allò per al que servia: per cantar els goigs de Maria, les floretes dels ametllers, la imaginada bellesa de les pagesetes de la possessió de Maria Antònia Salvà. No seríem gaire cruels amb ells. Ja patien abastament. Seríem condescendents. Els respectaríem les Rondalles, alguna obra de Miquel Costa i Llobera i Llorenç Riber... sempre que editors i panegiristes precisassin que pertanyien a la cultura mallorquina i que era un obra completament deslligada de les aspiracions separatistes del catalanisme que ens bombardejava i enviava els borratxos del barri xinès a envair-nos i matar-nos. El poder dels germans Orlan durant el primer any de la guerra! Potser mai en la història de la cultura mallorquina ningú no havia tengut unes possibilitats tan absolutes per fer callar els altres escriptors. Quin poder que donen les armes! Molts dels signants de la Resposta als Catalans optaren per callar, per deixar de conrear les lletres. Es desanimaren, en veure com eren menystinguts, criticats pels defensors del nou règim. Com havien canviat les coses! No me’n podia avenir. Ara ja no era el metge esnob, el col•laborador de El Día que havien de foragitar de la nostra cultura. Tot havia mudat de forma irreversible. De ser perseguit pels estaments ben pensants de la societat, pels grupets culturals localistes, ara era jo el que podia dictar les ordres, assenyalar amb el dit, públicament, qui volgués. Sense anar a cercar-ho, pel simple fet de portar l’uniforme dels guanyadors esdeveníem senyors absoluts. Aquella sensació de poder resultava embriagadora. Com si hagués aspirat uns grams de cocaïna. Estar amb qui comanda, amb el que pot fer el que vol, és indescriptible. Com volar pels núvols. Saps que, amb un gest, amb dues retxes escrites damunt el diari, pots fer callar qui vulguis, momentàniament o per sempre. Depèn de la teva voluntat. Tots els meus enemics eren dins les meves mans. No ho podia creure! Bastava fer una xerrada per la ràdio i fins i tot la vida de qui anomenaves perillava. De nit, al manicomi, mentre sentia els crits d’Antonio Espina volent suïcidar-se i els trets d’execució que, des del cementiri, m’arribaven, nítids, agafava la ploma per escriure l’article que llegiria per Ràdio Mallorca a l’endemà. Somrient em preguntava fins on podia arribar la meva venjança.