Anarcoefemèrides
del 2 de març
Esdeveniments
"Sans
patrie"
- Expulsió de França dels germans Praet: El 2 de març de 1894 són expulsats de França Laurent Van Praet, nascut el 30 de gener de 1859 a Vilvoorde (Flandes, Bèlgica), i son germà Jules François Praet, nascut el 9 de novembre de 1861 a Gand (Flandes, Bèlgica). Tots dos eren membres del grup anarquista antimilitarista «Els Sense Pàtria», creat a Charleville (Ardenes, França) el 1891. Van ser víctimes de l’aplicació de les«Lois Scélérates» (Lleis Perverses), en trobar la policia a ca seva exemplars de la premsa llibertària.
***
Capçalera
de Le Tocsin
- Surt Le Tocsin: El 2 de març de 1934 surt a Antony (Illa de França, França) el primer número del periòdic bimensual anarcocomunista Le Tocsin. Contre tous les fascismes! Pour la liberté! El responsable d'aquesta publicació dedicada especialment a la lluita contra el feixisme fou Pierre Perrin (Pierre Odéon) i l'administrador Charles Durand. En sortiren quatre números, l'últim l'11 de maig d'aquell any.
***
Capçalera
del primer número de La Calle
- Surt La Calle: El 2 de març de 1936 surt a la Corunya (la Corunya, Galícia) el primer número del periòdic obrerista La Calle. Semanario popular. Era l'òrgan oficiós del Partit Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña Núñez i estava obert a totes les tendències esquerranes (anarquistes, anarcosindicalistes, republicans, galleguistes, etc.). Tractà temes locals i molt variats (qüestions municipals, treball, activitats polítiques, problemes de barris, esports, etc.) i alguns articles es publicaren en gallec. Trobem articles de P. Boleo, Plácido R. Castro, Victoriano Crémer Alonso, Manuel Fernández, Manuel Martínez Pérez, Gonzalo Pantín, Carlos Pereira (Karper), Pérez Hervada, Manuel Porto Casás, B. Varela do Campo i José Villaverde (Juan José), entre d'altres. L'il·lustrador fou Cebreiro. En sortiren set números, l'últim el 13 d'abril de 1936. Una col·lecció completa fou conservada per l'anarcosindicalista José Villaverde Velo que actualment es conserva a la Reial Acadèmia Gallega.
***
Capçalera
del número 0 de La
Revista Anárquica
- Surt La Revista Anárquica
de Juventudes
Libertarias:
El 2 de març de 1978 surt a Santa Coloma de Gramanet
(Barcelonès, Catalunya) el número 0 del
periòdic La Revista
Anárquica de Juventudes Libertarias. Órgano de
expresión de
la FL de Sta. Coloma de las JJLL. Portà
l'epígraf «Ni Dios, Ni Amo, JJLL». Cap
article va ser signat. Tractà temes molt diversos:
organització anarquista,
repressió, presos (COPEL), feminisme,
delinqüència, esperanto, poesia, acció
directa, antimilitarisme, violència estatal,
antiparlamentarisme, pedagogia,
marxisme, etc. El número 3 és un especial
monogràfic contra la Llei
antiterrorista. En sortiren cinc números, l'últim
el 4, que portà el subtítol«Portavoz de la FIJL» (Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries), de l'11 de
desembre de 1978 i deixà de publicar-se per problemes
econòmics.
Naixements
Multatuli
fotografiat per C. Mitkiewicz (Brussel·les, 1864)
- Multatuli:El 2 de març de 1820 neix al carrer Korsjespoortsteeg d'Amsterdam (Països Baixos) l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker, més conegut com a Multatuli («Molt he patit», en llatí, i fa referència a un famós passatge de Tristia d'Ovidi). Fill d'un capità de navili, en 1838 va viatjar a bord del vaixell comandat per son pare a lesÍndies Orientals Holandeses (actual Indonèsia), a la capital de les quals, Batavia, van arribar en 1839. D'antuvi va exercir de funcionari en aquestes terres, però va dimitir del càrrec fastiguejat del tractament reservat als indígenes i per les dures crítiques que havia rebut per la seva gestió comptable. Després de la seva renúncia es va quedar sense feina i va viatjar durant anys tot sol per Europa (Holanda, Bèlgica, Alemanya i França). En 1859 sa muller, la baronessa de Wijnbergen, i sos dos fills es van reunir amb ell a Europa. Aquest mateix any es va consagrar a la literatura i va publicar ambèxit Max Havelaar (1860), obra anticolonialista i antiesclavista. Multatuli, crític irònic del conformisme burgès, posarà en pràctica el seu ideal llibertari i escandalitzarà els seus contemporanis, vivint en harmonia amb ses dues companyes i amb sos dos fills. Els seus escrits contra l'Estat i contra el parlamentarisme, i els seus atacs contra la religió, la família i els prejudicis de tota mena (racistes, sexistes o sexuals) van tenir una gran influència dins elsàmbits socialista i llibertari. Multatuli va morir el 19 de febrer de 1887 a Nieder-Ingelheim (Renània-Palatinat, Alemanya) i fou el primer holandès que optà per la incineració. Existeix la «Multatuli Genootschap» (Societat Multatuli), que té com a objectiu donar a conèixer l'autor i ressaltar la seva vigència actual, tot administrant el Museu Multatuli, ubicat a la casa natal de l'escriptor. El juny de 2002, la«Maatschappij der Nederladse Letterkunde» (Societat de Literatura Holandesa) va proclamar Multatuli com el més gran escriptor holandès de tots els temps.
***
Foto
policíaca de Giovanni Colombo (ca. 1894)
- Giovanni
Colombo: El 2 de març de 1855–algunes fonts citen el 27 de març– neix
a Borgosesia
(Piemont, Itàlia) el lampista anarquista Giovanni Ottavio
Colombo, també
conegut per la seva transcripció francesa Jean-Octave
Colombo. Sos pares es deien Giuseppe Colombo i Teresa
Franchoni. Casat i amb
sis infants, emigrà a França. El 29 de
març de 1892 se li va decretar
l'expulsió d'aquest país per les seves activitats
anarquistes. Refugiat a
Londres (Anglaterra), freqüentà Charles-Jean Capt,
destacat membre del grup
anarquista «Club Autonomie». En 1894 el seu nom
figurava en una llista
d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa, que citava que es refugiava a Suïssa. En 1896
residia al Charlotte
Street de Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
![Jacques Gross-Fulpius fotografiat per O. Meistring (1896) [IISH]](http://www.estelnegre.org/fotos/grossfulpius.jpg "Jacques Gross-Fulpius fotografiat per O. Meistring (1896) [IISH]")
Jacques Gross-Fulpius fotografiat per O. Meistring (1896) [IISH]
- Jacques Gross-Fulpius: El 2 de març de 1855 neix a Mülhausen (Alsàcia) el bibliòfil, lliurepensador, maçó i militant anarquista Jacques Gross-Fulpius, conegut sota els pseudònims d'André,Jean Guise i Jean-qui-marche. Sos pares es deien André Gross i Suzanne Julienne Muller. Viatjant de comerç per a la fàbrica de tabacs Burrus de Boncourt (Jura, Suïssa), d'antuvi participà en el moviment antibonapartista. En 1870 s'adherí a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 fou delegat, sota el nom d'André, per les seccions obreres de Porrentruy i de Boncourt al VIII Congrés General de l'AIT antiautoritària celebrat a Berna. El 18 de març de 1877 participà en la manifestació de commemoració de la Comuna de París («Manifestació de la Bandera Roja») celebrada a Berna. Gràcies a la seva feina, pogué passar de contraban periòdics i llibres clandestins, com ara L'Avant-Garde, de Paul Brousse, i Freiheit, de Johann Most. Amic d'Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Jean Grave, James Guillaume, Luigi Galleani i Max Nettlau–ajudà aquest en les seves investigacions històriques–, entre d'altres, organitzà clandestinament l'ajuda als companys empresonats o expulsats, com ara Errico Malatesta o Zamfir Arbore (Z. Ralli). Finançà discretament publicacions anarquistes, com ara Le Révolté, i destacà com a bibliòfil. Subscrit a Les Temps Nouveaux, col·laborà en Le Réveil Anarchiste sota el pseudònim de Jean-qui-marche. En 1905 entrà en la francmaçoneria (lògies «Grand-Orient» i «La Fraternité») i realitzà nombroses conferències i publicà llibres sobre el tema, com ara La Franc-Maçonnerie sous la Commune (1871). Conférence (1908) i La franc-maçonnerie exposée aux profanes (sd). Sa companya, Elisabeth Fulpius, filla del lliurepensador Charles Fulpius i escultora, redactà l'article«Sculture» per a l'Encyclópedie Anarchiste. En 1920 una part important de la seva col·lecció bibliogràfica va ser venuda al Frankfurt Institut für Sozialforschung (Institut per a la Investigació Social de Frankfurt). Jacques Gross-Fulpius va morir el 4 d'octubre de 1928 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Els seus arxius constituïren un dels primers fons del Centre Internacional de Recherches sur l'Anarquisme (CIRA) fundat en 1957 a Ginebra. Una important correspondència seva amb nombrosos anarquistes (Nettlau, Reclus, Ettore Molinari, etc.) es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Foto
policíaca de Louis Delesderrier (16 de març de
1894)
- Louis Delesderrier:
El 2 de març de 1860 neix al III
Districte de París (França) l'anarquista Lois
Delesderrier, conegut com Le Ciseleur.
Era el fill primogènit de
Jean Delesderrier, joier, i d'Eugénie Rottembourg, venedora
de roba i
abillaments de segona mà. Es guanyava la vida com a
cisellador i gravador. El 3
d'abril de 1886 es casà al XI Districte de París
amb la jornalera Arsène
Eugénie Dubois i amb aquest matrimoni legitimaven dos
infants nascuts de la
parella: Louis (1882) i Georges Louis (1885). En aquestaèpoca vivia al número
14 del passatge Vaucouleurs. El 16 de març de 1894 va ser
detingut juntament
amb altres 11 anarquistes i el seu domicili, al número 25
del carrer Haxo, va
ser escorcollat. Els 12 anarquistes van ser portats a la Prefectura de
Policia
i, després de ser fitxats en el registre
antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon i interrogats l'oficial de Pau de la III
Brigada
d'Investigació Fédée, van ser tancats.
El 29 de març de 1894 va ser posat en
llibertat sota l'acusació d'«associació
criminal». El 26 de desembre de 1894
figurava en un registre de recapitulació d'anarquistes de la
policia i vivia la
número 25 del carrer Haxo. També figurava en
diversos registres d'anarquistes
establerts per la policia en anys posteriors i en domicilis diferents.
El 27 de
setembre de 1901 es va divorciar a París d'Arsène
Eugénie Dubos i es va quedar
amb la custòdia dels infants. En aquesta època
vivia al número 22 del carrer
Tourelles de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
De
dreta a esquerra: Jacob Abrams, Mary Abrams, Joseph Spivak i la
companya d'Spivak
- Joseph Spivak: El 2 de març de 1882 neix a Uman (Txerkassy, Ucraïna, Imperi Rus) el militant anarquista Joseph Spivak. En 1902 emigra als Estats Units, instal·lant-se a Nova York, però torna a Rússia quan esclata la revolució de 1905, participant en l'agitació antitsarista i en la defensa contra els pogroms antijueus que assolaren la regió. Va retornant Nova York en 1906, quan la revolució es va transformar en reacció. Va treballar en una fàbrica de cigars mentre estudiava química els vespres a Cooper Union, on es va llicenciar en 1915 i acabant després llicenciat en farmàcia i treballant com a d'apotecari a Nova York, Cleveland i Niagara Falls. Durant la Primera Guerra Mundial participa activament en els cercles anarquistes i en la campanya antimilitarista contra el reclutament duta per Emma Goldman i Alexandre Berkman. Va prendre part en la campanya d'agitació en pro de Tom Mooney i Warren Billings, falsament acusats de posar una bomba durant la desfilada per la mobilització a San Francisco el 22 de juliol de 1916. Malgrat les persecucions, detencions i amenaces d'expulsió, continuarà amb la militància. Va traslladar-se a Los Ángeles en 1921, on es va adherir a la secció Kropotkin del Workmen's Circle, així com a la secció local dels Industrial Workers of the World (IWW). Amb l'anarquista escocès Tom Bell va organitzar el Libertariam Forum, que programava conferències i debats setmanals sobre temes diversos, i un Free Worker's College (Col·legi Lliure Obrer), espècie d'universitat obrera, pel 1925. Col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, especialment en The Road to Freedom, d'Hippolyte Havel, i en Fraye Arbetr Shtime. Amb l'establiment de la dictadura bolxevic va perdre la fe en la revolució de masses i es va fer stirnerià, alhora que participava en activitats anarcocomunistes i anarcosindicalistes. En 1927, va retornar a Nova York, es va adherir a la secció Francisco Ferrer del Workmen's Circle, a la Jewish Anarchist Federation i al grup New Trends, organitzat a finals de la Segona Guerra Mundial per Alexander Shapiro. Però on va desenvolupar la tasca de sa vida va ser en el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), publicant La revolució desconeguda, de Volín (1954-1955); Men against the State, de James J. Martin (1957); L'anarquisme, de Paul Eltzbacher; L'únic i la seva propietat, d'Stirner (1963), i altres obres fonamentals del pensament anarquista. Militant actiu fins al final–algunes setmanes abans de finar encara va fer una conferència sobre El moviment cooperatiu–, Joseph Spivak va morir amb 90 anys el 7 de novembre de 1971 a Nova York (Nova York, EUA).
***
Notícia
de l'alliberament de Louise Kaiser apareguda en el diari
parienc La
Liberté del 2 de març de 1912
- Louise Kaiser: El
2 de març de 1890 neix a Nancy (Lorena, França)
l'anarquista individualista Louise
Kaiser –a vegades citada erròniament Kayser.
Sos pares es deien Pierre Kaiser, paleta empleat en el manteniment
d'infraestructures públiques, i Marie AnneÉlisabeth Vidal, i tingué dos
germans majors, Marie Isabelle Kaiser i Pierre Kaiser. Es guanyava la
vida com
a planxadora i cosidora. Entre 1906 i 1908 fou assídua de
les conferències
anarquistes i socialistes que es portaven a terme a Nancy i en una
d'aquestes
conegué el fuster ebenista anarquista Camille
Eugène Marie Dieudonné, amb el
qual es casà el 20 de juliol de 1907 a Nancy. L'11 de
desembre de 1907 la
parella tingué un infant, Charles Pierre
Dieudonné. En 1911 abandonà son
company i s'instal·là a la seu del
periòdic L'Anarchie,
a Romainville (Illa de França, França), i
esdevingué companya de l'anarquista
André Roulot (André
Lorulot). El 28
de febrer de 1912 va ser detinguda, juntament amb son marit
Eugène Dieudonné,
amb qui havia tornar a reprendre vida conjugal, sota
l'acusació de complicitat
amb la «Banda Bonnot». Dos dies després
va ser posada en llibertat i no va ser
imputada. La premsa la va qualificar com La
Vénus Rouge. Eugène
Dieudonné va ser condemnat a la deportació
perpètua. El
18 de març de 1919 el Tribunal Civil de Primera
Instància del Sena declarà el
divorci de la parella. L'octubre de 1927, després de
beneficiar-se d'una gràcia
presidencial, fruit d'una campanya portada a terme pel moviment
anarquista que
comptà amb el suport de Louise Kaiser –va escriure
una llarga carta on proclamava
la innocència de son company que va ser publicada en
diferents diaris parisencs
el novembre de 1926–, Eugène Dieudonné
retornà de la colònia penitenciària de
Caiena (Guaiana Francesa) i
s'instal·là com a ebenista al número
75 del carrer Faubourg de Saint-Antoine de
París, vivint de bell nou amb sa companya. El 31 de gener de
1928 la parella es
tornà a casar al XI Districte de París,
però es va tornar a divorciar el 7 de
desembre de 1934 al VIII Districte de París. Louise
Kaiser va morir el 19 de desembre de 1971 a l'Hospital Jacques Parisot
de
Bainville-sur-Madon (Lorena, França).
***
Necrològica
d'Eugenio Salvador Mollá apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'11 d'abril de 1971
- Eugenio Salvador
Mollá: El 2 de març de 1894 neix a
Queretes (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Eugenio
Salvador
Mollá –a vegades el segon llinatge citat Malla.
Sos pares es deien José
Salvador i Dolores Mollá. Llaurador de professió,
milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). L'abril de 1934 va ser condemnat a 10 anys
de presó
per la seva participació en l'aixecament revolucionari de
desembre de 1933,
pena que purgà a les presons de Valls-de-roures (Matarranya,
Franja de Ponent),
Terol (Aragó, Espanya) i, a partir de maig de 1934, a
Saragossa (Aragó,
Espanya). En 1936 fou secretari de la Junta de la CNT i membre del
Comitè
Revolucionari local. Durant la Revolució
participà activament en les
col·lectivitats de la comarcal de Vall-de-roures i quan
l'avanç franquista
passà amb nombroses famílies a Catalunya. En
1939, amb el triomf franquista,
s'exilià a França i després de la II
Guerra Mundial fou un dels organitzadors
de les Joventuts Llibertàries i de la Federació
Local de la CNT de
Condat-Fumèl. Sa companya fou Serafina Prospera Fons.
Eugenio Salvador Mollá va
morir el 10 de desembre de 1970 al seu domicili de Limouzy de
Fumèl (Aquitània,
Occitània) i va ser enterrat l'endemà al
cementiri de Fumèl.
***
Eugen
Relgis
***
Necrològica de Domingo Ferrer Chordi apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 4 de desembre de 1972
- Domingo Ferrer Chordi: El 2 de març de 1897 neix a Binèfar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Domingo Ferrer Chordi. Sos pares es deien Domingo Ferrer i Casilda Chordi. Des de jove emigrà a Catalunya, on s'integrà en el moviment llibertari i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per la seva activitat revolucionària fou condemnat abans de la guerra civil a 80 anys de presó a Barcelona. En 1939 s'exilià a França, on fou tancat als camps de concentració. Durant l'ocupació alemanya fou deportat als camps de concentració nazis. En 1946 s'instal·là a Rodés i l'any següent fou nomenat secretari de la CNT d'aquesta localitat, càrrec que ocupà durant la resta de sa vida. En 1947 fou delegat de Caors en el Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Gumersinda Ardanuy. Domingo Ferrer Chordi va morir l'11 de novembre de 1972 al seu domicili de Rodés (Roergue, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.
***
Aristide
Ribolini
- Aristide
Ribolini: El 2 de març de 1899 neix a Carrara
(Toscana, Itàlia) l'anarquista
Aristide Carlo Ribolini, que va fer servir els pseudònims Batista Leonardi i Battista
Izze. Sos pares es deien Carlo Ribolini i Teresa Faggiani.
Assistí a l'escola
elemental i de molt jove s'adherí al moviment anarquista.
Pedraire a les
pedreres de marbre de Carrara, desenvolupà una intensa tasca
propagandística a
la feina i tingué una certa influència dins del
moviment llibertari local ja
que sempre era present a totes les reunions. En 1919 era secretari del
Cercle Juvenil«Germinal» i l'any següent de la Lliga
Proletària dels Invàlids de Guerra. Fou
gerent i col·laborador de la redacció dels
periòdics de Carrara Il Cavatore
(1911-1921) i Il '94 (1911-1920),
bimensual
anarcocomunista dirigit per Alberto Meschi. També
assistí a les reunions de la
Cambra del Treball. El 21 d'octubre de 1920 va ser detingut sota
l'acusació de
ser l'autor de l'explosió d'una bomba a la Banca
d'Itàlia de Carrara en senyal
de protesta per l'arrest d'Errico Malatesta i d'Armando Borghi,
però va ser
absolt per manca de proves. Immediatament va ser acusat de ferir un
feixista,
però també va ser absolt. Després
d'aquests episodis repressius, marxà de
Carrara fugint de les represàlies dels escamots feixistes i
s'instal·là a Vilafranca
de Mar, a prop de Niça (País Niçard,
Provença, Occitània). En 1925 vivia amb sa
companya Giuseppina Morelli a Marsella (Provença,
Occitània), acollit al
domicili de l'anarquista Gino Lucetti. El maig de 1926, a
petició de les
autoritats italianes, arran de l'atemptat de Lucetti contra Benito
Mussolini, s'ordenà
la seva detenció, però pogué fugir i
marxà cap a Amèrica, instal·lant-se a
Baltimor (Maryland, EUA). En 1929 va ser inscrit en el registre de la
policia
de fronteres amb l'ordre de detenció. En 1933 va ser fitxat
com a antifeixista
a Bèlgica. Entre els anys 1934 i 1935 residí a
Marsella sota el nom fals de Batista Leonardi–també va fer servir el
de Battista Izze–, on
treballava de
marbrista i sempre destacant com a anarquista militant. En 1935 va se
inscrit
pel Ministeri de l'Interior italià en el registre de
persones a detenir. Entre
1936 i 1937 lluità en una columna anarquista durant la
Revolució espanyola. En
1938 va ser descobert per les autoritats franceses, jutjat i condemnat
a dos
anys de reclusió, que finalment se'n reduïren a 18
mesos, per «violació del
decret d'expulsió» i per«incitació a l'odi de classes», pena que
acomplí a la
presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1940,
quan estava tancat a la presó
marsellesa de Chave, en aplicació de l'acord d'armistici
entre Itàlia i França,
les autoritats italianes exigiren a les franceses l'alliberament i
lliurament
dels ciutadans italians detinguts a França, però
ell es negà retornar a Itàlia
i en 1942 encara residia a França. Aquest mateix any es
traslladà a Califòrnia
(EUA). En 1952 obtingué la ciutadania nord-americana i en
1958 treballava en
una botiga de menjars exquisits i altres delicadeses a San Mateo
(Califòrnia,
EUA). El 25 d'agost de 1970 era a Carrara de viatge. Aristide Ribolini
va morir
el 18 de març de 1994 –algunes fonts citen el 19
de novembre de 1973– a Berkeley
(Alameda, Califòrnia, EUA).
***
Juan
Baeza
- Juan Baeza: El 2
de març de 1902 neix a Almería (Andalusia,
Espanya) l'anarquista Juan Baeza,
conegut per la seva transcripció al francès Jean
Baeza o com Jean l'Espagnol.
Emigrà a França i
s'instal·là, d'antuvi a Bois-Colombes (Illa de
França,
França), i des de 1929 a Le Blanc-Mesnil (Illa de
França, França), on treballà
de lampista i participà en els cercles llibertaris
parisencs. En 1935, quan es
trobava desocupat des de feia mig any, prengué part en les
vasectomies
voluntàries realitzades a companys anarquistes de la zona de
Bordeus
(Aquitània, Occitània) al domicili de la parella
formada per André i Andrée
Prévotel, juntament amb Louis-Émile Harel, com a
assistent del doctor Norbert
Bartosek. Denunciats, els protagonistes d'aquest episodi
(«Afer de les Esterilitzacions
o de les Mutilacions») van ser detinguts. No obstant
això, ell aconseguí fugir
el 31 de març de 1935, però hagué de
deixar abandonats sa companya i sos dos
infants. Durant l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa
propaganda
anarquista i neomaltusiana. Activament buscat per la policia francesa i
estrangera, mai no va ser trobat. Jutjat el 2 de maig de 1936 amb la
resta de
companys, va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de
presó, a 100 francs de
multa i a 10 anys de prohibició de residència.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Afusellats republicans, per Torsten Jovinge
- Celonio Abadía Arrastia: El 2 de març de 1903 neix a Lodosa (Navarra) el jornaler cenetista Celedonio Abadía Arrastia. Va ser assassinat pels feixistes el 1936 juntament amb el seu germà anarquista Marco Bruto. Son altre germà Mateo, membre de la junta de Sindicat Únic de CNT, va ser assassinat el 24 de setembre de 1936 a Dicastillo (Navarra).
***
Daniel
Berbegal Rico (París, 1960)
- Daniel Berbegal
Rico: El 2 de
març de 1911 neix a la Canyada (Alt Vinalopó,
País Valencià) –algunes
fonts citen
erròniament Villena
(Alt
Vinalopó, País Valencià)– l'anarquista
i
anarcosindicalista Daniel Berbegal Rico. Sos pares es
deien Juan Bautista Berberal i Margarita Rico. Barber de
professió, en 1934 ja militava en les
Joventuts Llibertàries i col·laborava en Tierra
y Libertad de Barcelona (Catalunya). El març de
1934 va ser detingut per
repartir fulls clandestins. A partir de setembre de 1936 fou membre del
Comitè
Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i del
Comitè Regional de Catalunya de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries
(FIJL). Entre el 5 i el 6 de desembre de 1936 representà la
Federació Local de
Barcelona de la CNT en la I Jornada de la Nova Economia, celebrada al
Palau
Nacional de l'Exposició de Montjuïc per explicar la
importància del decret de
col·lectivització en la Revolució. En
aquesta època col·laborà en Solidaridad Obrera. El gener de 1937
demanà la seva integració en el grup anarquista«Eliseo Reclus», adherit a la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. El febrer de 1937
assistí com a delegat
de Catalunya al Ple de l'FIJL que se celebrà a
València (València, País
Valencià). El juny d'aquell any dimití del
Comitè Regional de Catalunya de
l'FIJL per integrar-se l'1 de juliol d'aquell any, arran del Ple
Nacional de
Regionals de l'FIJL, en el Comitè Peninsular de l'FIJL com a
delegat del Comitè
Nacional de la CNT. El setembre de 1937 va ser nomenat president del
Consell
Nacional de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA), que
reagrupava les Joventuts
Llibertàries, les Joventuts Socialistes Unificades (JSU),
les Joventuts
Republicanes i la Unió Federal d'Estudiants Hispans (UFEH).
Durant aquest any
va fer nombrosos mítings al País
Valencià (Russafa, València, Mislata, etc.).
En 1938 va ser reemplaçat per Serafín Aliaga
Lledó. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França, on trobà
feina de planxador. En 1941 vivia a
Bordeus (Aquitània, Occitània) i, amb Pedro Mas
Valois i Germinal Sentís
Biarnau, defensà les posicions«col·laboracionistes». Membre de la
Comissió de
Relacions de la CNT, s'encarregà dels contactes amb la Zona
Lliure (Marsella),
especialment amb Diego Camacho Escámez (Abel
Paz). En 1944 era membre del Comitè Regional
clandestí de París i amb
altres companys (Manuel González Marín, Olegario
Pachón Muñoz, Liberto Ros
Garro, etc.) participà en la reconstrucció de la
CNT a la zona ocupada. Després
de participar en els combats per l'alliberament de París
entre el 19 i el 24
d'agost de 1944, s'enrolà voluntari en la II
Divisió Blindada del general Philippe
Leclerc de Hauteclocque, però sense fer-ho de manera
oficial, com altres
companys (José Mariño Carballada, Liberto Ros
Garro, etc.). Després de
l'escissió del moviment llibertari en 1945,
s'arrenglerà amb les posicions del
Subcomitè Nacional de tendència«col·laboracionista», en el
Comitè Nord (Aurelio
Pernia Álvarez, Liberto Ros Garro, etc.), i
col·laborà en el seu òrgan
d'expressió tolosà España
Libre. A
finals dels anys quaranta fou membre, amb altres companys (Carlos Calpe
Pastor,
José Mariño Carballada, Lorenzo Roig,
Matías Suñer i Juan Zafón Bayo), del
petit grup animat per Horacio Martínez Prieto i el 23 de
gener de 1948 fou un
dels signants del manifest pro creació d'un Partit
Llibertari. En 1957, sota
els consell de Horacio Martínez Prieto, retornà a
les posicions ortodoxes de la
CNT. En aquesta època vivia amb sa companya Monserrat
Rodríguez en un edifici
noble al carrer de la Huchette del Barri Llatí de
París; posteriorment es traslladà a Bagnolet
(Illa de França, França). Després de
prohibir-li
qualsevol responsabilitat orgànica dins de la CNT«ortodoxa» i una mica
enemistat amb Horacio Martínez Prieto, Daniel Berbegal Rico
va morir el 22 de
maig de 1965 a l'Hospital Cochin de París
(França) a resultes d'una malaltia als
ronyons.
Daniel Berbegal Rico (1912-1965)
***
![Antonio Escartín Gracia (1936) [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/antonioescartin.jpg "Antonio Escartín Gracia (1936) [militants-anarchistes.info]")
Antonio
Escartín Gracia (1936) [militants-anarchistes.info]
- Antonio Escartín Gracia: El 2 de març de 1911 neix a Los Arañones (Canfranc, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Escartín Gracia. Sos pares es deien Antonio Escartín Guillén, ferrer, i Julia Gracia. Quan tenia tres anys quedà orfe de mare i va ser lliurat per son pare a sa germana que vivia a Sipán (Loporzano, Osca, Aragó, Espanya). Quan tenia 12 anys son germà gran el portà a Saragossa i el posà a pidolar pels carrers; mort de vergonya, una persona ben mudada li lliurà un duro tot dient-li: «Tu no has de demanar, has de prendre el que és teu, t'ho diu un anarquista.» Durant una vaga de tramvies son germà, que aleshores s'havia afiliat a la Falange, li proposà fer feina en la companyia en vaga, però ell refusà l'oferiment i abandonà el domicili de son germà per no tornar a veure'l pus. Després va aprendre l'ofici de rellotger, feina que exercia de manera ambulant recorrent els pobles aragonesos. El 19 de juliol de 1936 va ser detingut pels falangistes i, sota l'amenaça de ser executat, es va veure obligat a allistar-se en l'exèrcit feixista. Durant un subministrament d'armes al front, obligà el xofer a passar-se a zona republicana i arribà a una zona controlada pel grup llibertari «Los Ciervos» (o «Los Cuervos»). Trobà aquest grup força indisciplinat i s'allistà en la 47 Divisió, creada el juny de 1937 sota comandament comunista. Va ser nomenat tinent i capità, però va rebutjar els graus militars. Quan se li va ordenar afusellar 17 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la Retirada, en comptes d'acatar l'ordre fugí amb ells i creuà els Pirineus amb el grup. A França participà durant la II Guerra Mundial en la Resistència enquadrat en el grup Osiris, que operà a la zona de Dordonya, i sempre lluitant contra l'intent de control dels estalinistes. Treballà d'obrer agrícola i en 1948 s'afilià a la Federació Local de la CNT de Bordeus, on milità fins el seu final. Durant els seus últims anys visqué a Cuers (Provença, Occitània). Antonio Escartín Gracia va morir el 9 de juliol de 1969 al barri de la Tour Sainte-Anne de La Crau (Provença, Occitània). Sa companya fou Julia Concepción Buil.
***
Nicèfor
Llumà Vila
- Nicèfor Llumà Vila: El 2 de març de 1913 neix a Súria (Bages, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Nicèfor Llumà Vila. Sos pares es deien Miquel Llumà i Tomasa Vila. Establert a Manresa (Bages, Catalunya), treballà de tallador de pells i de xofer. Fou un gran aficionat al ciclisme i va córrer en certàmens d'aquest esport, aconseguint diversos premis. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat; jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió per «auxili a la rebel·lió», pena que li va ser rebaixada a nou anys. El 16 de juny de 1939 entrà a la presó i en va sortir el 16 de juny de 1941, passant per les penitenciaries de Manresa i la Presó Model de Barcelona (Catalunya). Un cop obtinguda la llibertat provisional, va ser desterrat a Saragossa (Aragó, Espanya). La llibertat definitiva l'obtingué el 31 de gener de 1951. Desconeixem la data i el lloc de defunció. Son germà Joan Llumà Vila també va ser empresonat.
---
