El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la). -

El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la). -

La meva covardia

M’han dit covard i traïdor per provar d’ensorrar la meva obra. No saben que fent aquestes afirmacions no m’insulten. Sempre he reconegut la meva covardia. Tothom ho sap. No he presumit de valent ni en temps de la guerra ni ara mateix. La covardia forma part de la meva personalitat. Com la por als canvis sobtats, a les revolucions, a la grolleria, a la mala educació. Quina beneitura els que s’imaginen que poden fer trontollar el meu esperit amb aquestes ximpleries!.. A mi m’han reconegut en vida. Quan els meus crítics siguin pols, un nom que ningú no recorda, jo seré en el cor, dins l’ànima dels lectors que arreu del món es continuaran llegint les meves obres. L’esquerra, els catalanistes, els pitjors enemics que mai no he tengut em faran homenatges, enlairaran cada dia la meva figura, els estudiants de Mallorca faran cua davant la casa on vaig escriure Bearn. Ho sé cert. Ho veig en somnis.

Teníem por a un canvi de la situació. Por que Franco perdés la guerra. I, en els anys quaranta, en temps de la Segona Guerra Mundial, preocupació per un possible desembarcament aliat a Mallorca. Aquell temor que et rosegava per dins va fer que s’anàs refredant el meu entusiasme inicial per Falange Española. Almanco aquella Falange de consignes, discursos oficials, desfilades militars pels carrers de Palma.

Que mai he criticat el règim? Ho reconec. I per això sóc un covard? Qui no ha viscut els anys d’anarquia de la República no pot copsar la tranquil•litat dels anys posteriors a la fi de la guerra. Mallorca era una Arcàdia feliç, com he deixat escrit a les meves falses memòries. Sempre vaig estar al costat de Franco i el Moviment. Diuen que sempre he estat un oportunista a recer de qui comandava, sense criticar cap injustícia, al servei dels poderosos. Possiblement. Ho diu molta gent que m’ha conegut de prop. Alguns ho han deixat escrit. Són molts els que m’han traït al llarg de tots aquests anys de lluita literària. Ho han dit i ho han escrit persones que havia tengut per amigues. No et pots fiar de ningú i manco dels escriptors. És la raça més oportunista i desprovista de sentiments que pots trobar damunt la terra. Entre escriptors pot haver-hi una unió momentània per fer front a un competidor més poderós, per provar d’anihilar el poder de l’endollat més aviciat. Sempre serà una aliança conjuntural. Quan ha passat el perill, aquella amistat que semblava eterna, torna a fer-se fonedissa, s’esvaneix com la boira amb els primers raigs de sol. M’han dit covard i traïdor per provar d’ensorrar la meva obra. No saben que fent aquestes afirmacions no m’insulten. Sempre he reconegut la meva covardia. Tothom ho sap. No he presumit de valent ni en temps de la guerra ni ara mateix. La covardia forma part de la meva personalitat. Com la por als canvis sobtats, a les revolucions, a la grolleria, a la mala educació. Quina beneitura els que s’imaginen que poden fer trontollar el meu esperit amb aquestes ximpleries!.. A mi m’han reconegut en vida. Quan els meus crítics siguin pols, un nom que ningú no recorda, jo seré en el cor, dins l’ànima dels lectors que arreu del món es continuaran llegint les meves obres. L’esquerra, els catalanistes, els pitjors enemics que mai no he tengut em faran homenatges, enlairaran cada dia la meva figura, els estudiants de Mallorca faran cua davant la casa on vaig escriure Bearn. Ho sé cert. Ho veig en somnis. Aquesta certitud els desespera. Covard i traïdor? Em fan riure. Nosaltres guanyàrem la guerra. Hem viscut quaranta anys en pau i tranquil•litat gaudint de les rendes que ens volien robar els rojos. Covard, traïdor, oportunista? Què volien? Que perdés el temps rere utopies impossibles, defensant els miserables? Com hauria pogut bastir la meva obra? Mai no he estat cap eixelebrat que vulgui morir lluitant per unes idees. En la meva psicologia hi ha algun component felí, dels moixos que tant m’agraden. La por a tot allò misteriós i desconegut, al que no coneixes, ha dominat sempre el meu esperit.És molt fàcil opinar des del present, quan els tambors de guerra ja no sonen i les desfilades militars han desaparegut del Born i les Avingudes. Ara em diuen covard per no haver provat de salvar les vides d’alguns amics i professors. Altres, més radicals, afirmen que sóc un traïdor a Mallorca per haver-me posat l’uniforme dels guanyadors. Els crítics del present em fan riure. Un home de bona posició, educat en un ambient d’amor a les tradicions, de respecte a Espanya... com havia de fer costat als incendiaris d’esglésies i convents, als salvatges que ens volien prendre les propietats, posar-nos a fer feina? Els col•lectivistes de totes les tendències volien instaurar una disciplina de caserna, acabar amb dos mil anys de cultura occidental. Voldria saber quina hauria estat l’actitud dels que em crucifiquen si s’haguessin trobat enmig d’aquell sarau. Acceptarien sense oferir la més mínima resistència haver de treballar per l’Estat, quasi sense sou, com un esclau en temps del feudalisme? Voldrien veure les dones treballant com si fossin homes, monstres asexuats? Qui desitja viure en un gran camp de concentració, privat de llibertat, sotmès al fuet del comissari de torn, amb por de ser detingut per la txeca, enviat a Sibèria per tota l’existència? Mai no he negat la meva por. Teníem una por immensa al socialisme, als obrers de Santa Catalina i es Molinar, als pagesos de Porreres i sa Pobla, a les modistes i els manobres de Palma. Els havia vist desfilant, els Primers de Maig, amenaçants, alçant el puny, cantant La Internacional. Per això em vaig fer falangista. Per aquest motiu he defensat sempre el règim del general Franco. Provàrem de salvar el més essencial de la humanitat: la propietat, la família, la religió, la unitat d’Espanya. És un pecat provar de preservar la cultura, tot el que t’ha alletat? Si això és un pecat, és evident que sóc culpable. Les pors eren múltiples. Temor als rojos i pànic a la possibilitat que els militars volguessin que actuàs de forma més decidida en defensa del Moviment. Alfonso Zayas i el coronell Tamarit eren insaciables. No els bastava res del que feies cada dia. Sempre en volien més. Exigien una dedicació absoluta. Si no seguies el seu ritme et consideraven tebi, propens a la traïció. Un escapista, un home que no era de fiar. Coincidien amb els meus actuals detractors. Sempre les acusacions de voler romandre al marge, d’escapolir-me de les meves responsabilitats, de veure la cursa de braus des de la barrera. M’havia posat la camisa blava, era al seu costat el dia de la desfilada de la victòria per les avingudes. Escrivia tot el que volien. Què més volien? Fins a quin punt volien forçar la meva adhesió al Moviment? No ho podria dir amb exactitud quan vaig adonar-me del perill que corria amb la meva participació activa a favor dels sublevats. Passejar pel Born de Palma, anar a missa els diumenges a la Seu vestit amb l’uniforme de Falange era molt compromès. Ser amic de Lluís Zaforteza, Mateu Palmer, Ricardo Fernández Tamarit, Alfonso Zayas era prou seriós. Una guerra no s’ha guanyat fins que el general victoriós no escriu el parte final. La situació política podia canviar en uns dies. En un determinat moment, el suport d’Alemanya i Itàlia, l’ajut de Portugal, tot ens afavoria. França, el Front Popular de Lleó Blum tampoc no s’implicava excessivament en el suport a Madrid. Les fronteres franceses romanien tancades sense deixar entrar armes a la zona roja. La República depenia solament de la fe dels milicians i del material bèl•lic que, amb dificultats, li feien arribar els bolxevics. Seria sempre així, la bona sort continuaria al nostre costat? Aleshores no podíem preveure els vents de la història. I, per això mateix, la por. Ens preguntàvem què podia esdevenir-se si França decidia obrir les fronteres al material de guerra que havia comprat el govern republicà. A Perpinyà hi romanien els trens aturats, amb tot de tancs, avions i metralladores que podien ser decisius per capgirar la situació militar. Josep Pla, des de Marsella, informava Burgos dels vaixells que romanien a l’espera del permís adient per a poder descarregar la seva càrrega de municions i queviures en els ports de Barcelona i València. Moscou, arriscant-se un poc més, podia donar un suport més actiu als republicans, deixant de banda el temor a rompre determinades aliances amb França i Anglaterra. I si esclatava una guerra europea i Itàlia i Alemanya haguessin de retirar les tropes que lluitaven a Espanya? Franco podria derrotar els rojos solament amb el suport de moros, requetès i falangistes? Altres companys de partit eren més despreocupats. Els més místics confiaven amb el suport de l’església catòlica. -Amb Déu i el Papa al nostre costat, la victòria és segura –afirmaven sense cap dubte en el to de veu. No s’adonaven del perill que significava haver-se destacat tant en la defensa d’unes idees. Passejaven exultants, lluint el jou i les fletxes brodats en vermell damunt la tela blava de la camisa. Ben igual que el que feia jo. Amb la diferència que la meva alegria era més aparent que real. La retirada de l’expedició del capità Bayo ens va fer respirar amb més tranquil•litat. Va ser com si ens hagués tocat la loteria. Els mirava i em mirava a mi mateix. El punyalet florentí que em penjava per la cintura, la boina roja del requetè. I el fusell quan anava a fer guàrdies al Mercat Central. Podia haver-hi signes més evidents de compromís amb el Moviment? Ser amic íntim del cap dels falangistes, Alfonso Zayas, haver fet les lloances als metges falangistes que participaren en la campanya contra Bayo. I si algú, en el futur, em retreia els panegírics a Mateu Palmer, cap de les milícies de Falange i els sinistres Dragones de la Muerte? Quanta gent no llegia el que publicava als diaris? Cada article, una prova irrefutable de la meva adhesió a Moviment. Pensava que els republicans podrien fer el mateix que nosaltres férem a Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni M. Ques. Adjuntar qualsevol escrit al procés. Que un testimoni hagués vist els inculpats en una manifestació, participat en un míting electoral servia per anar acumulant anys de condemna. La mort, en el cas d’Emili Darder. Quants d’anys de condemna em podrien caure per la meva actitud a favor dels sublevats? Què haguessin fet amb mi les vídues dels milers de desapareguts? Quina mena de pietat podria esperar quan tothom sabia que els escamots de Falange, no solament es dedicaven a matar. Els voluntaris de la Mort anaven més enllà. Fins a límits increïbles de sadisme i perversió. En Miquel, el germà, m’ho digué sovint: -El que més em preocupa és la deshumanització dels escamots de pacificació. En aquesta guerra només haurien de matar. Per quins motius s’acarnissen amb els detinguts, els torturen, els tallen les parts, els claven tatxes al cap, els arrosseguen vius, fermats, al camí, fins que només resten unes despulles irreconeixibles? Em mirava, preocupat. -T’hauries pogut imaginar mai la bestialitat dels mallorquins? No ho puc entendre. Una cosa és la netedat de la mort. Els rojos saben que els anirem a cercar, que són homes sense sortida. Molts moren amb el puny tancat, cridant ¡Visca la República! o ¡Visca el comunisme! Respect el seu valor. Fins i tot puc acceptar que ens escupin a la cara quan els matam. Fins aquí, tot perfecte. Són les regles de la guerra. Nosaltres hem guanyat; ells han perdut. Però... la tortura? Com pot ser que la humanitat hagi caigut tan baix? Què queda de la cavallerositat del passat? S’aturava uns moments i després prosseguia, continuant la conversa iniciada: -On és el nostre cristianisme, en què han acabat les ensenyances dels sacerdots? Els militars hem estat educats per tractar l’enemic com si fos un igual. Però no tothom és un cavaller. La xurma tot ho contagia. Els baixos instints de la gent del poble! Amb una altra mena d’educació no seria necessària tanta crueltat. No sabia què contestar. Quan vaig escriure el poema als falangistes els considerava uns déus, els joves del futur, els herois d’una nova civilització, aristocràtes de nou encuny que vigoritzarien i enfortirien l’Espanya de demà. Georges Bernanos, des de París, ens refregava per la cara la realitat de les nostres utopies. Ens comparava amb els pitjors assassins. Ell, que desitjava un escarment exemplar per acabar amb el socialisme! Ara, des de la distància, des de la seguretat de París ens volia ensenyar a combatre els rojos! A Palma vivíem encerclats per la por. La por a les possibles responsabilitats pel que podria esdevenir-se si la guerra mundial era guanyada pels aliats. Em dominaven tot de pensaments obsessius. A Bearn, assegut al balancí de la clasta, sense voler dir res a Maria Antònia, pensava en el que s’esdevendria si caigués el règim de Franco. Si els americans haguessin desembarcat a Alcúdia i els rojos, ressuscitats de les tombes, ens haguessin portat als tribunals, com a Nuremberg... com justificar el suport a Barrado, considerat un criminal de guerra pels sectors de l’esquerra nostàlgica, els que tenen per ofici el rancor, la memòria? Com justificar les xerrades amb Lluís Zaforteza i el coronell Tamarit? Què fer davant l’embranzida del ranci dogmatisme que no entén de situacions especials ni de matisos? Perdonaran mai els elogis a Barrado del qual vaig dir “que tan excelentes servicios está prestando a la causa”? Com justificar aquests elogis escrits en El Día. Què contestar quan em demanassin si no sabia en què consistien aquests famosos “servicios a la causa” que jo exalçava diàriament a la premsa i la ràdio? Quina ignorància podia al•legar? Com podria justificar-me davant les generacions futures? Per quins motius vaig ser al costat d’aquells que mataven i mai al costat de les víctimes?