Anarcoefemèrides del 24 de gener
Esdeveniments
Fanelli (al cim) amb el Nucli Provisional de l'AIT de Madrid
- Fundació AIT: El 24 de gener de 1869 al «Círculo Republicano Antón Martín», al carrer de la Yedra de Madrid (Espanya), es funda el nucli provisional de la Internacional. En aquesta reunió van assistir 21 obrers –entre ells Francisco Mora, sabater; Anselmo Lorenzo, tipògraf; Ángel Mora, fuster; Tomás González Morago, gravador; Juan Alcázar, paperaire– i un periodista. Aquests van constituir el nucli organitzador de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) dins de l'àmbit estatal i el van anomenar«Federació Obrera Regional Espanyola», es van acceptar els estatuts de l'AIT, van constituir tres comissions organitzadores (administrativa, correspondència i propaganda) i van decidir la redacció d'un reglament orgànic intern. El president de la Secció va ser Ángel Canegorta (sastre), i els secretaris Francisco Mora (sabater) i Enric Borrel (sastre). El«Nucli Provisional de l'Associació Internacional dels Treballadors d'Espanya, secció de Madrid» es va transformar en Secció de l'AIT el 21 de desembre de 1869. La primera iniciativa seriosa per propagar la I Internacional a Espanya va ser de Bakunin i de la «Aliança Internacional de la Democràcia Socialista». Amb motiu de la Revolució de Setembre de 1868, Bakunin va enviar Fanelli a la península, perquè va creure en la possibilitat de capgirar la revolució setembrina conforme els seus plans de revolució universal. Fanelli també és portador d'un missatge del Comitè ginebrí de l'AIT, signat el 21 d'octubre de 1868, per als treballadors espanyols on es desenvolupen els principis de l'Aliança bakuninista i on se'ls exhorta a l'ingrés en l'AIT: «Germans d'Espanya, veniu, ingresseu en la nostra organització en massa. No us deixeu enganyar pels eterns explotadors de totes les revolucions, ni pels generals, ni pels demòcrates burgesos. Recordeu, sobretot, que el poble mai no obté reformes com no sigui arrancant-les; que mai en cap país les classes dominants no han fet concessions voluntàries.» El 4 de novembre de 1868 Fanelli va arribar a Madrid, on es va entrevistar en diverses ocasions, a casa del litògraf català Juli Rubaudonadeu, amb el grup obrer del «Fomento de las Artes», espècie d'ateneu popular fundat en 1847, format per exrepublicans i excarbonaris, del qual sorgiria el grup que fundaria el nucli provisional de la Internacional.
***
Cartell de la conferència de García Oliver
- Conferència de García Oliver: El 24 de gener de 1937 al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) el destacat militant anarcosindicalista Joan Garcia Oliver, aleshores ministre de Justícia de la II República espanyola, fa una important conferència sota el títol El fascismo internacional y la guerra antifascista española, quarta d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). La sala es trobà plena de gom a gom i molta gent hagué d'escoltar la conferència amb altaveus fora del local. L'acte començà amb una presentació de Jacinto Toryho, cap de les Oficines de Propaganda CNT-FAI i director deSolidaridad Obrera. Després parlà García Oliver que anuncià que la conferència la donava com a militant anarquista i no com a ministre. Primerament blasmà contra els feixismes internacionals i contra la «hipocresia internacional» de les democràcies i comentà les relacions d'aquests dos factors amb les conquestes revolucionàries. Propugnà la creació d'unòrgan de defensa de la Revolució espanyola, que no era altra cosa que un «exèrcit revolucionari»: «La garantia de la Revolució és la formació de l'exèrcit revolucionari. Si l'haguéssim tingut, la temptativa feixista no duraria tant de temps.» Després digué que al capitalisme internacional li interessava que la guerra es perllongués. Continuà relacionant els problemes amb els quals se troba la Revolució espanyola i finalment parlà sobre l'estructuració de la nova economia, basada en la nacionalització, la socialització i la col·lectivització. L'acte acabà amb sonors aplaudiments i amb l'auditori victorejant a crits la FAI i la Revolució social. La conferència es va transmetre en directe per les emissores ECN 1 (Radio CNT-FAI), Ràdio Barcelona i Radio Associació de Catalunya per a tota la Península. Aquell mateix any s'edità la conferència en fulletó, amb el mateix títol, per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI.
Conferència de García Oliver (24 de gener de 1937)
Naixements
Foto policíaca d'Antoine Perrare (10 de març de 1894)
- Antoine Perrare:
El 24 de gener de 1841 neix a
Saint-Didier-sur-Beaujeu (Roine-Alps, Arpitània) el communard
i militant
anarquista Antoine Perrare, conegut com Chicago.
Sos pares es deien Jacques Perrare, obrer terrelloner, i Marie
Désvarenne. A
començament de la dècada dels setanta vivia al
número 150 del carrer Bougeaud
de Lió (Arpitània) i portava un negoci de venda
de vins a la plaça Brotteaux
d'aquesta ciutat. Freqüentava les reunions
públiques i participà en els fets
insurreccionals del 22 de març de 1871 com a membre de la
Comissió Provisional
de la Comuna de Lió. Afiliat a l'Associació
Internacional dels Treballadors
(AIT), el 26 de març de 1871 va ser nomenat delegat de la
Comissió Executiva
proclamada pel poble a la plaça pública de
Lió. Quan la desfeta de la Comuna es
refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i entre juliol i octubre
de 1871 formà
part de la Secció Central de Ginebra de l'AIT, de
tendència marxista, amb
Gustave Lefrançais, Benoît Malon i Charles Ostyn.
El 2 de setembre de 1871 va
ser condemnat en rebel·lia per un consell de guerra
francès a la deportació en
recinte fortificat. El 23 de novembre de 1871, en una assemblea general
de les
seccions ginebrines de l'AIT, es discutí el que havia passat
a la Conferència
de Londres (Anglaterra), de tendència marxista i, amb
Benoît Malon, Charles
Ostyn i Gustave Lefrançais, atacaren vigorosament les
resolucions d'aquesta
conferència i s'oposaren a la seva adopció; la
discussió fou tant acalorada que
s'hagué de convocar una nova sessió el 2 de
desembre d'aquell any, on es produí
l'escissió internacionalista. Després d'aquests
fets, formà part de la
Federació del Jura de l'AIT, de tendència
bakuninista, i amb altres companys
(Charles Alerini, Paul Brousse, Jules Montels i Jean-Louis Pindy)
representà
diverses seccions franceses en el VI Congrés de l'AIT
(antiautoritari) que se
celebrà entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 a Ginebra. En
aquest congrés
reivindicà una AIT reservada als obrers manuals. El 27 de
gener de 1875, a
Ginebra, fou un dels 54 signataris del manifest Au citoyen
Garibaldi,
adreçat als «proscrits de la Comuna». En
1876 pertanyia, amb François
Dumartheray, Jean Dumay i Jean-Claude Lauprêtre, a la
secció «L'Avenir» de la
Federació del Jura de Ginebra, primera secció que
propagà el comunisme
anarquista. En aquest mateix any publicà dos pamflets de
propaganda anarquista
que s'editaren a Ginebra: Aux trevailleurs manuels de Lyon
i Encore
un soufflet. Aux lyonnais–també per
aquesta època publicà el pamflet Fais
ce que veux. El 26 d'abril de 1879 va ser amnistiat per la
República
francesa, però rebutjà aquesta gràcia
i decidí no retornar a França. El 18 de
març de 1881 prengué la paraula, amb Piotr
Kropotkin i altres, en un míting que
se celebrà a Ginebra per commemorar la Comuna i celebrar
l'execució del tsar
Alexandre II. En aquesta època mantingué una
estreta correspondència amb Jean
Grave, Jacques Gross, Georges Herzig i Élisée
Reclus. En 1882 participà en la
fundació del periòdic L'Alarme
de Lió
i aleshores era responsable d'un taller de mecànica a
Ginebra, on tenia
contractats refugiats polítics francesos. En 1885 va ser
investigat, amb molts
altres militants, per les autoritats suïsses per les seves
activitats
anarquistes. En aquesta època freqüentava la
redacció del periòdic Le
Révolté i l'«Imprimerie
Jurassienne», i era membre de la Secció de
Propaganda, amb François Dumartheray Jean Grave i Georges
Herzig. El 16 de
juliol de 1889, a resultes d'una intervenció tumultuosa en
una assemblea de
desertors franceses, va ser expulsat, amb Toussaint Bordat, Ferdinant
Niquet i
Authelme Philippot, del Cantó de Ginebra.
S'instal·là primer a Lió i
després a
París, on milità en el moviment anarquista. Vivia
a la parisenca plaça del
Trocadéro i regentava un magatzem de bicicletes, que en 1892
va ser destruït
pel foc. Després treballà uns mesos a la
fàbrica dirigida per Paul Reclus a
Varangéville (Lorena, França). En aquestaèpoca sembla que assistí a les
reunions del Cercle Anarquista Internacional (CAI). En 1894,
després de
l'establiment de les repressives «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses), va ser
inclòs en el registre de la policia ferroviària
de fronteres francesa. A partir
del 15 de febrer de 1899 impartí cursos setmanals de
mecànica a l'Escola
Llibertària, que tenia la seu a l'Hôtel des
Sociétés Savantes de París. El 15
de març de 1904, en la inauguració dels locals de
la Unió Obrera del Moble, al
número 4 del passatge Davy de París, va fer la
conferència «Le mouvement
communaliste de 1871, les causes de sa défaite».
En 1907 viva al número 39 del
bulevard Ney de París. Sa companya fou Pauline Perret.
Antoine Perrare va
morir, asmàtic, el 5 de març de 1912 a
Niça (País Niçard,
Provença, Occitània).
***
Necrològica
de Giulio Berlucchi apareguda en el periòdic de
Barre Cronaca
Sovversiva del 5 de setembre de 1914
- Giulio Berlucchi: El 24 de gener de 1854 neix a Bedizzano (Carrara, Toscana, Itàlia) l'anarquista Giulio Berlucchi. Sos pares es deien Francesco Berlucchi i Olivia Gattini. Picapedrer de professió, amb son germà petit Emanuele Vittorio Berlucchi (Cristomo) entrà a formar part del moviment anarquista de ben jovenet. Acusat sense proves d'un assassinat, va ser condemnat per l'Audiència de Carrara a vint anys de presó, que va acceptar sense delatar al vertader assassí, el nom del qual coneixia. El 23 de desembre de 1891 son germà Cristomo va ser condemnat per l'Audiència de Casale Monferrato (Piemont, Itàlia) a 18 anys de presó per «associació criminal, assassinat i intent d'assassinat», però aconseguí fugir a la condemna emigrant clandestinament als Estats Units. El gener de 1894, quan feia dos anys que havia aconseguit la llibertat, Giulio Berlucchi, durant el motí de Lunigiana –insurrecció engegada arran d'una vaga de protesta contra la proclamació de l'estat de setge a Sicília i en solidaritat amb els membres dels«Fasci Siciliani» detinguts per ordre del govern de Francesco Crispi– va fer una crida a la revolta entre els picapedres que acudien als llocs de feina, fet pel qual va ser condemnat el 24 de febrer de 1894 pel Tribunal Militar de Guerra de Massa (Toscana, Itàlia) a 10 anys de presó i a 20 d'assignació de residència per «associació criminal» i «incitació a la guerra civil». El 20 de setembre de 1895 va ser amnistiat i es va reunir amb son germà als EUA, on continuà la seva militància anarquista. Instal·lat a Barre (Vermont, EUA), col·laborà com a cronista en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva i fou un dels puntals de la Companyia Filodramàtica Independent. Entre 1907 i 1910, amb Isidoro Bernacca, Serafino Frontini i Rodolfo Buzzi, entre d'altres, formà part del grup de suport a l'anarquista Arturo Bernacca, aleshores empresonat, que es reunia al seu domicili de Tomasi Block del carrer North Main de Barre. En 1908, segons les autoritats, s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), però el cert és que en aquestes dates, i fins molt més tard, col·laborava en Cronaca Sovversiva. El febrer de 1909 parlà, amb Giuseppe Sassi, en els funerals de Francesco Mariani a Barre. Giulio Berlucchi va morir el 22 d'agost de 1914, després d'uns mesos malalt, a Barre (Vermont, EUA). Una sentida necrològica va ser publicada en el periòdic Cronaca Sovversiva del 5 de setembre de 1914.
***
Necrològica
d'Édouard Lapeyre apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 6 d'octubre de 1922
-Édouard Lapeyre: El 24 de gener de 1854 neix a Vic de Sòs
(País de Foix, Occitània) l'anarquista Pierre
Joseph Denis Édouard Lapeyre –en algunes fonts
citen erròniament el nom Clément
que no surt a cap registre. Era
el fill primogènit de Léon Lapeyre, propietari, i
de Séraphine Ferriès.
Treballava d'empleat a la direcció dels Ferrocarrils del
Migdia i vivia al
número 140 del carrer Billaudel de Bordeus
(Aquitània, Occitània). Cap el 1890 fou
un dels organitzadors del grup anarquista de Bordeus i en aquestaèpoca viva al
número 58 del carreró de Marmande. El 27 d'abril
de 1892, arran d'una agafada
preventiva abans de la manifestació del Primer de Maig, va
ser detingut a les
oficines on treballava, però va ser posat en llibertat
després de
l'interrogatori. En l'escorcoll del seu domicili, realitzat en la seva
absència, la policia va trobar un petit moble amb un gran
nombre de
publicacions anarquistes. Durant la nit del 30 d'abril a l'1 de maig de
1892 va
ser detingut a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on acabava
d'arribar, amb els
companys Barthélémy Bernard i Louis Flasseyer; en
el moment de la detenció
portava correspondència de diferents companys (Dax, Didini,
Guilbert, etc.), un
text sobre l'anarquia, un exemplar del periòdic Le Falot Cherbourgeois i un cartell
electoral anarquista. Processat
per «associació criminal», el seu cas,
ben igual que el dels seus companys, el
27 d'agost d'aquell any va ser sobresegut. El 25 de febrer de 1897,
sota el
títol «Notre oeuvre»,
començà a publicar en Le
Libertaire un estudi sobre «la Idea i l'obra
anarquistes». El 5 d'agost de
1898, amb Rolland i Jeanne Villeneuve, va ser denunciat per«robatori»; jutjat,
va ser condemnat per l'Audiència de la Gironda, a un any de
presó. El 24 de
juny de 1899 es casà a Portets (Aquitània,
Occitània) amb Jeanne Labandehore. Entre
1905 i 1914 col·laborà en L'Anarchie
i durant la Gran Guerra en Ce Qu'il Faut
Dire de Sébastien Faure, de qui eraíntim amic. En 1921 va publicar el fulletEsquisses et portraits. En 1922
col·laborà, amb una secció
pròpia («Simples aperçus»),
en La Revue Anarchiste.Édouard Lapeyre va morir el 25 de setembre de
1922 al seu domicili del llogaret de La Cure de Portets
(Aquitània, Occitània).
Deixà un «testament
filosòfic», que va
ser llegit en el seu enterrant i publicat en Le
Libertaire del 6 d'octubre de 1922.
***
Foto
policíaca d'Alphonse Ochart (22 de gener de 1894)
- Alphonse Ochart:
El 24 de gener de 1856 neix a Hazebrouck (Westhoek, Flandes)
l'anarquista
Alphonse Appolinaire Ochart. Sos pares es deien Louis Alexandre Nicolas
Ochart,
sabater, i Lucie Euphémie Justine Dilian, i
tingué sis germanes. Es guanyava la
vida com a sabater, igual que son pare. Vidu amb tres infants, vivia en
concubinat amb Clémentine Jacquet (o Jaglet) al
número 38 del carrer de l'Espérance
del XIII Districte de París (França). D'antuvi
fou partidari del socialisme
revolucionari de Paul Brousse, però a partir de novembre de
1892, després
d'haver empleat i albergat el llibertari Alexandre Bonnard, es
declarà
anarquista. El 22 de gener de 1894 la policia va detenir Bonnard al seu
domicili i durant l'escorcoll d'aquest hi trobà dins
l'estufa una gran
quantitat de papers a mig cremat i pogué decomissar un
número de Le Père
Peinard, dos exemplars de Le
Proletaire i un suplement de La
Révolte. Ochart fou detingut i fitxat
en el registre antropomètric del laboratori
policíac d'Alphonse Bertillon,
encara que el 3 d'abril d'aquell any el seu cas va ser sobresegut. L'1
de
juliol de 1894 va ser novament detingut en una agafada i durant
l'escorcoll del
seu domicili, al número 4 del carrer Buot del XIII Districte
de París, la
policia troba a l'habitació una llibreta de notes, un escrit
titulat Le vin de Marsala, retalls
de premsa
sobre anarquisme, un número de Le
Chambart i un altre de La
Révolta,
la cançó Le
château du diable i una
carta; a més, a la sala que servia de taller de sabateria la
policia trobà un
número del periòdic Les
Trois Huit i
al soterrani sis números de Le
Père
Peinard. Durant l'interrogatori negà ser
anarquista i justificà la
presència de periòdics anarquistes
perquè «en feia
col·lecció». Processat per«associació criminal», va ser tancat a
la presó parisenca de Mazas, però va ser
alliberat el 6 de juliol. Va gaudir de nombrosos testimonis favorables
de veïns
i d'artesans per als quals havia treballat, i fins i tot d'un diputat,
que el
considerava «un obrer laboriós i un fervent
republicà». Posteriorment el seu
cas va ser sobresegut. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto
policíaca de Jean Billot (1 de juliol de 1894)
- Jean Billot: El
24 de gener –algunes fonts citen erròniament el 23
de gener– de 1871 neix a Bourges (Centre, França)
l'anarquista Jean Billot. Era fill natural de la jornalera Jeanne
Billot i va ser surat per l'Assistència
Pública del
departament de Cher. A Bourges residí al número
56 del carrer Petit Charlet i
milità en el moviment anarquista de la ciutat. En 1891 fou,
amb Silvain
Marchand, animador del grup «La Jeunesse
Libertaire». Es guanyava la vida fent
d'electricista. Posteriorment s'establí a París
(França), on visqué al carrer
Saint Maur i fou gerent, entre el 18 de juny de 1893 i el
març de 1894 de La
Révolte. El més segur és que
sigui el
mateix Jean Billot que la policia va controlar el juliol de 1891 com a
assistent a les reunions de la Lliga dels Antipatriotes i del Cercle
Anarquista
Internacional (CAI) que se celebraven a la Sala Horel. Quan les
eleccions municipals
del 16 d'abril de 1893 fou un dels candidats abstencionistes del XI
Districte
de París i en aquell moment els grups anarquistes dels XI,
XII i XX districtes
parisencs editaren un cartell abstencionista signat per Jacques
Bonhomme. Fou
l'administrador del setmanari La Lutte
pour la Vie. Organe
révolutionnaire indépendant,
el primer número del qual sortí el 27 de maig de
1893. Durant l'estiu de 1893
participà en la campanya abstencionista portada a terme per
a les eleccions
legislatives. L'octubre de 1893 el seu domicili va ser escorcollat.
Sembla que
després retornà a Bourges, encara que
mantingué contactes amb els companys
parisencs, especialment amb Jean Mérigeau. L'1 de gener de
1894, ben igual que
molts altes companys, el seu domicili va ser escorcollat per la policia
i
fitxat antropomètricament per Alphonse Bertillon.
El 21 d'octubre de 1897 es casà al XI Districte de
París
amb Joséphine Vogues. Desconeixem la data i el lloc
de la seva defunció.
***
Jeanne Humbert
- Jeanne Humbert: El 24 de gener de 1890 neix a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània) la pacifista, neomaltusiana, naturista i militant anarquista Henriette Jeanne Rigaudin, més coneguda com Jeanne Humbert, amb el llinatge de son marit. Nascuda en una família petitburgesa, va ser educada a Tours pel teixidor anarquista Auguste Delalé, company de sa mare. Quan aquest va ser acomiadat de la feina per les seves activitats militants, van marxar a París, on van ser ajudats per Alfred Fromentin, conegut com L'anarquista milionari. En 1908 entrarà a formar part de la Lliga per a la Regeneració Humana (LRH) del militant llibertari i neomaltusià Eugène Humbert, amb qui tindrà una filla el 17 setembre de 1915 i es casarà en 1924. En l'LRH va començar a realitzar tasques de secretariat, gracies a les lliçons de mecanografia que havia après de Miguel Almereyda i havia esdevingut la padrina laica de son fill, el futur cineasta Jean Vigo. Durant la Gran Guerra marxarà a Barcelona (Catalunya) per trobar-se amb son company que s'hi havia exiliat per antimilitarista i hi restaran fins a l'armistici. Va ser pionera de la lluita per la contracepció i va col·laborar en Génération Consciente i en La Grande Réforme, periòdics fundats per Eugène Humbert, i per això va haver de patir la repressió sorgida arran de la llei de 1920 que prohibia els mitjans contraceptius i la propaganda antinatalista. El 27 d'octubre de 1921 va ser condemnada amb son company a dos anys de presó, que va purgar a Saint-Lazare i a Fresnes, i a 3.000 francs de multa. Quan va sortir, el 30 de juliol de 1922, va ser condemnada de bell nou a dos anys de presidi per «complicitat en avortament». La parella va participar en la creació de la secció francesa de la Lliga Mundial de la Reforma Sexual. Entre 1932 i la declaració de guerra va ser membre de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), fundada per Victor Méric. En aquesta època va col·laborar en les revistes Controverse i Lucifer, editada per Aristide Lapeyre. Va ser autora de nombrosos articles de l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Va recórrer totes les regions franceses per realitzar més de cent conferències a favor del control de natalitat i del pacifisme. Durant una conferència de la LICP a Vire (Normandia) va citar la frase de Victor Margueritte del seu llibre La patrie humaine (1931): «I d'antuvi les dones no han de tenir més infants mentre que les pàtries tinguin el dret d'assassinar-los», fet que li va implicar una nova condemna, el 18 de juliol de 1934, de tres mesos de presó i 100 francs de multa; però no va ser empresonada arran de les protestes de nombrosos amics escriptors i intel·lectuals. Durant la guerra es va refugiar a casa de sa filla Claure a Lisieux, on Eugène Humbert serà detingut i empresonat abans de morir sota un bombardeig a Amiens el 25 de juny de 1944. Després de la guerra va reprendre la publicació de La Grande Réforme (1946-1949), amb Henri Brisemur com a gerent, però va haver de deixar de editar-la per manca de fons. Entre 1950 i 1960 va ser membre de «La Ruche cultural i llibertària», que agrupava al voltant de May Picqueray artistes, oradors i cantautors llibertaris –el desembre de 1968 va ser-ne elegida membre de la direcció. A partir de 1974 ajudarà May Picqueray en la fundació de Le Réfractaire, del qual no va poder assumir la direcció ja que estava privada dels drets cívics arran de les seves condemnes. En aquesta època va col·laborar en diverses revistes llibertàries (La Rue, Le Monde Libertaire, etc.). En 1981 el realitzador Bernard Baissat va realitzar un documental, Écoutez Jeanne Humbert, on aquesta explica sa vida. A més de la premsa citada, va col·laborar en Cahiers du socialisme libertaire, Ce Qu'il Faut Dire, Contre-Courant,Défense de l'Homme, L'Homme et la vie, Liberté,Les Nuvelles Pacifistes, Pensée et Action, Le Barrage, etc. Entre les seves obres podem destacar En pleine vie. Roman précurseur (1931), Le pourrissoir (Saint-Lazare). Choses vues, entendues et vécues (1932), Sous la cagoule. A Fresnes, prison modèle (1933), Contre la guerre qui vient (1933), Eugène Humbert: la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien (1947), Sébastien Faure: l'homme, l'apôtre, uneépoque (1949), Gabriel Giroud (Georges Hardy): disciple et continuateur de Paul Robin pionner du néo-malthusianisme en France, fondateur de Régénération (1948), Jean Vigo, cinéaste d'avant-garde (1957), Une grande figure: Paul Robin (1837-1912) (1967), Les problemes du couple (1970), Deux grandes figures du moviment pacifiste et néo-malthusien: Eugène Humbert et Sébastien Faure (1970), entre d'altres. Jeanne Humbert va morir l'1 d'agost de 1986 a París (França). L'arxiu d'Eugène i Jeanne Humbert es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1990 Roger-Henri Guerrand i Francis Ronsin, Francis li van dedicar una biografia Le sexe apprivoisé. Jeanne Humbert et la lutte pour le contrôle des naissances.
***
Notícia sobre Manuel Pitarch Llorca apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 23 de febrero de 1961
- Manuel Pitarch Llorca: El 24 de gener de 1892 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Pitarch Llorca. Sos pares es deien Vicens Pitarch i Josepa Llorca. Treballador en el sector tèxtil, milità en el sindicat del seu ram de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1923 va ser nomenat president del Sindicat del Tèxtil i Fabril de Barcelona quan la tendència comunista del sindicat restà minoritària. El 26 de juliol de 1927 va ser elegit vocal obrer del Comitè Paritari Circumstancial de l'Art Tèxtil del Pla de Barcelona. Després de la Guerra Civil s'exilià a França i a partir d'Alliberament va ser membre de la Federació Local de la CNT de La Bastida Roairós (Llenguadoc, Occitània). En 1945 fou delegat d'aquesta federació en el Ple de la II Regional confederal celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Apassionat per la història de la CNT, col·laborà amb la historiadora Renée Lamberet en el seus estudis. Greument malat, en 1964 se li va declarar invàlid i cinc anys després fou ingressat en un sanatori. Manuel Pitarch Llorca va morir el 10 d'abril de 1972 a l'Hospital Saint-Jacques de Masamet (Llenguadoc, Occitània). La interessant correspondència creuada entre Manuel Pitarch i Renée Lamberet es troba dipositada a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París.
***
Feliciano
Benito Anaya
- Feliciano Benito
Anaya: El 24 de gener de 1894 neix a Tabladillo
(Segovia, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista
Feliciano Benito
Anaya.
Sos
pares
es deien Eugenio Benito i María Anaya. Fuster de
professió, s'instal·là a
Madrid, on va ser un dels militants de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
més destacats. Formà part dels
grups anarquistes «Los Iguales» (Pedro Merino,
Mauro Bajatierra, Moisés López,
etc.) i, durant els anys vint, «Los Libertos»
(Celedonio Pérez, Melchor
Rodríguez, Francesc Tortosa, Francisco Trigo, Salvador
Canorea, Manuel López,
Santiago Canales, Luis Jiménez, Avelino González
Mallada, José Barrios, Guerra,
etc.) de la FAI, que actuava a l'Ateneu de Divulgació Social–del qual era
membre de la Junta Directiva amb el càrrec de
comptador– i
que no era partidari
de l'«acció directa» i reivindicava
l'«anarcohumanisme» i
l'«anarcopacifisme».
L'agost de 1922 va ser detingut, amb Alfredo Moreno Martín,
Modesto Magro
García i Ángel Díaz, membres del
Comitè de Ram de la Fusta, acusat d'haver
preparat un atemptat contra Félix Graupera Lleonart,
president de la Federació
Patronal Espanyola, i contra el patró Vicente
Pérez Martín. L'1 de setembre de
1923 va ser detingut, amb Manuel González Marín,
acusat de l'atracament a mà
armada a Villaverde del caixer de la «Companyia
Bilbaïna de Construccions
Euskalduna», empresa en la qual havia fet feina; considerat
per la policia com
a un «anarquista individualista i
teòric», va ser tancat a les presons
madrilenyes de la Model i de Getafe. Per aquest delicte va ser jutjat
el 26 de
novembre de 1925. El març de 1930 va ser un dels signants,
amb un gran nombre
de militants d'esquerres de totes les tendències, del«Manifest a la joventut
espanyola» contra la monarquia i el militarisme. El 10
d'agost de 1930 fou un
dels oradors, amb Melchor Rodríguez García, Luis
Caballero Montalbán i José
Olalla García, del Míting Pro Amnistia celebrat
al Teatre Fuencarral de Madrid,
i una setmana després, el 17 d'agost, representant a la
Societat de Fusters del
Formigó, amb Melchor Rodríguez (Societat de
Constructors de Carruatges), Mateo
López (Federació Tabaquera), Juan Gallego Crespo
i Antonio Paulet participà en
un míting pro amnistia al Centre de la Federació
Tabaquera. El 13 de setembre
de 1930 participà, amb Luis Zulillaga i Olalde, Miguel
González Inestal, José
Antonio Balbontin i José Martínez Pastor en un
míting contra la dictadura
celebrat a l'Ateneu de Divulgació Social. El 4 de novembre
de 1930, amb Pedro
Correa, Vicente García Muisa i José Olalla,
participà en el míting de
presentació de la Societat de Paletes «El
Avance» celebrat al Cine Victoria del
barri madrileny de Tetuán. El 24 de maig de 1931
participà en el míting
organitzat per la Federació Local de SindicatsÚnics de Madrid al Teatre
Fuencarral contra la campanya de descrèdit i confusionisme
portada a terme per
desprestigiar la CNT, i on intervingueren també NicasioÁlvarez de Sotomayor,
Pedro Palomín, Mora, Miguel González i Gallego
Crespo. Entre l'11 i el 16 de
juny de 1931 assistí a Madrid al III Congrés de
la CNT com a delegat del
Sindicat de Fusters d'aquesta ciutat. En aquesta època era
membre del grup
anarquista «Los Intransigentes» (Cipriano Mera,
etc.). El 14 de setembre de
1931 parlà en el míting d'orientació
sindical celebrat als locals de la
Federació de Sindicats Únics de Madrid i on
també intervingueren Miguel
González, Anselmo Sánchez, Gregorio
Antón i Pablo María Yusti. En 1932 va ser
nomenat administrador del periòdic CNT.
Amb Cipriano Mera, Teodoro Mora
i Miguel González Inestal, va ser un dels principals
defensors de l'exclusió
dels bolxevics del Sindicat de la Construcció de Madrid. En
1933 va fer un
míting a Navalmoral i l'any següent
presidí un acte públic a Madrid. Arran de
la insurrecció d'octubre de 1934 va ser empresonat. En 1934
publicà Cómo
traicionaron los socialistas el movimiento revolucionario de diciembre.
Durant els anys republicans va ser redactor de la publicació
clandestina Revolución
Social. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí
al IV Congrés de la CNT
celebrat a Saragossa. Quan esclatà la guerra,
comandà una columna de la CNT-FAI
que portà el seu nom, que després d'alliberar
Alcalá de Henares el 20 de
juliol, continuà la seva marxa cap a Guadalajara, on
participà en la derrota
dels aixecats feixistes. Aquesta columna es traslladà als
límits de la
província per intentar ocupar posicions per a frenar
l'avanç de les tropes del
general Emilio Mola des d'Aranda del Duero i Sòria.
També lluità amb la Columna
Mera en la defensa de Madrid. El desembre de 1936 comandà el
Batalló Sigüenza,
en el qual va romandre arran de la militarització.
Després passà a ser
inspector de Milícies de l'Exèrcit
Republicà i més tard comissari en cap del IV
Cos de l'Exèrcit, establert a Guadalajara, fins al final de
la guerra. El
febrer de 1937 assistí en representació de les
Milícies del Centre al Ple de
Columnes celebrat a València. Trobem articles seus en Castilla
Libre, Construcción,Solidaridad
Obrera, ¡Rebeldía!,La Tierra,
etc. Amb el
triomf feixista va ser detingut, processat, entre altres acusacions,
com a
responsable de la Txeca de les Ursulines de Guadalajara, i condemnat a
mort. Feliciano Benito Anaya va ser afusellat el 26 d'octubre de 1940
al cementiri de Guadalajara (Castella, Espanya).
Feliciano Benito Anaya (1894-1940)
***
Notícia
de la condemna de Jules Téty apareguda en el diari
algerí L'Écho
d'Alger del 21 de gener de 1914
- Jules Téty:
El
24 de gener de 1895 neix a Sent Liunard (Llemosí,
Occitània) l'anarquista,
sindicalista i antimilitarista, i després socialista, Jules
Téty, que va fer servir
el pseudònim Enrique Bramer.
Era fill
natural de la serventa Anne Téty, vídua de Joseph
Téty. En 1911 vivia al número
51 del carrer Montmailler de Llemotges (Llemosí,
Occitània). D'antuvi aprenent
d'emmotllador en una fàbrica de porcellana, el juny de 1911
abandonà la feina i
entrà com a empleat als magatzems del Societat Cooperativa«L'Union». Animador
de l'antic Grup de Defensa Social (GDS), s'ocupà
especialment de la difusió del
setmanari L'Insurgé,òrgan dels
revolucionaris de la zona centre. L'agost de 1911 participà
en la fundació del
Grup d'Unió Revolucionària (GUR) de Llemotges,
que arreplegava anarquistes i
revolucionaris locals. Segons la policia, aquest grup hauria notificat
a la
Federació Revolucionària Comunista (FRC) de
París (França) un projecte de
sabotatge per a temps de pau i per a temps de guerra.
Destacà com a
propagandista anarquista i com a venedor de periòdics i
fullets en mítings
anarquistes i socialistes. El juny de 1912 fou cofundador de la
Secció de
Llemotges de l'FRC, que es reunia al número 43 del carrer de
Montmailler.
L'octubre de 1912 signà el manifests «Aujord'hui
insoumis, demain réfractaire,
plus tard déserteur», de l'FCA i dels Grups de
Conscrits. En 1913 era membre,
amb Martial Desmoulins i Marcel Vardelle, de les Joventuts
Sindicalistes i a
finals de maig d'aquell any el seu domicili va ser escorcollat per la
policia a
la recerca de documentació antimilitarista. Fou un dels
organitzadors del
Congrés Anarquista dels Llibertaris del Centre que se
celebrà entre el 28 i el
30 de juny de 1913 a Llemotges, on acudí com a delegat de
Llemotges juntament
amb Barrière, Jourde, Pouyaud i Robert, i on es va fundar la
Federació Comunista
Anarquista del Centre (FCAC), adherida l'any següent a la
Federació Comunista
Anarquista (FCA), que més tard fou la Federació
Comunista Anarquista
Revolucionària (FCAR). En aquesta època era
responsable del Comitè de Defensa
Social (CDS) de Llemotges i treballava com a empleat de
comerç. El 2 d'octubre
de 1913 va ser detingut quan distribuïa el fullet de l'FCA Contra les trois ans a la porta de la
caserna del 63 Regiment
d'Infanteria de Línia i aconsellava els soldats desertar. El
19 de gener de
1914 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Llemotges a quatre
mesos de
presó per «provocació de militars a la
desobediència». Posteriorment va ser
secretari del grup local de l'FCAR. En 1914, quan esclatà la
Gran Guerra, es
declarà insubmís i passà a Catalunya,
on fou, sota el pseudònim d'Enrique
Bramer (Henri Bramer),
secretari del «Grup Internacional» de Barcelona,
que
es reunia al número 416 del carrer de les Corts, del qual
formaven part
destacats anarquistes, com ara (Nicolás Barrabés,
Camille Bauer, Francisco
Bravo Bañon, Mariano Costa Iscar, Martial Desmoulins, Jean
Donna, Louis Dressier,
Agustí Flor Silvestre, Alphonse Gally, José
Hernández Silvestre, Gaston Leval, Maggi,
Rirette Maîtrejean, Benito Menacho Marco, Josep Prat, Leopold
Segala, Victor
Serge, etc.). De bell nou a França, va ser detingut i
incorporat a files. Entre
1918 i 1920 col·laborà, sota el
pseudònim Henri
Bramer, en el periòdic La
Mêlée.
En els anys vint s'afilià a la socialista Secció
Francesa de la Internacional
Obrera (SFIO). El 10 d'agost de 1925 es casà a Bergerac
(Aquitània, Occitània)
amb Marguerite Lefebvre. Posteriorment marxà cap a Senegal
(Àfrica Occidental
Francesa; actualment Senegal). A Dakar treballà d'empleat
municipal. En 1929 el
trobem treballant d'empleat de comerç a Kayes (Sudan
Francès, Àfrica Occidental
Francesa; actualment Mali). El 6 d'agost de 1932 es casà a
Dakar amb Francine
Roudier. En 1938 era secretari administratiu de la Federació
Socialista de
Senegal i com a tal denuncià públicament la
repressió de la vaga general dels
treballadors del ferrocarril Dakar-Níger que el 27 de
setembre d'aquell any a
Thiès, a 70 quilòmetres de Dakar, es
cobrà la vida de sis persones i on
quedaren 90 de ferides. Durant els anys cinquanta fou un dels
responsables de
la Unió Departamental de Força Obrera (FO) de
Dakar. L'octubre de 1956, en el
Congrés Confederal de FO, votà contra l'informe
d'activitats presentat pel buró
confederal. Més tard retornà a la
metròpoli, on col·laborà en la revista
anticomunista de Georges Albertini Est et
Ouest, especialment amb articles on analitzava
l'acció comunista a
Occitània, però també en la seva
administració i difusió. Jules Téty va
morir
el 22 de desembre de 1972 a Basens (Aquitània,
Occitània).
***
Silvio
Biscàro
- Silvio Biscàro:
El
24 de gener de 1901 neix a Treviso (Vèneto,
Itàlia) el periodista i militant
anarquista Silvio Fernando Biscàro –el segon nom
també citat Ferdinando.
Sos pares es deien Giulio
Biscàro i Barbara Mengazzi. Després de fer
estudis primaris, cap el 1905 es
traslladà amb sa família a Milà
(Llombardia, Itàlia). En 1915, davant la Gran
Guerra, va prendre posicions intervencionistes. Posteriorment
s'acostà als
cercles socialistes juvenils i freqüentà
l'anarcosindicalista Unió Sindical
Italiana (USI), con conegué Mario Orazio Perelli, Antonio
Pietropaolo i altres
anarquistes. En 1919 va ser fitxat per les forces de seguretat i en
aquestaèpoca, en la qual ja formava part de manera definitiva dels
cercles
anarcoindividualistes milanesos, va tenir els primers problemes amb la
llei. Treballador
mecànic a la fàbrica Isotta-Fraschini de
Milà, el juny de 1920, durant una
vaga, va ser detingut juntament amb altres anarquistes. Empresonat en
diferents
ocasions, en una d'aquestes declarà «professar les
idees anarquistes des de fa
anys, però abominar de la violència».
Participà en les reunions celebrades a la
Via Casale, on es va organitzar l'atemptat al teatre Diana de
Milà del 23 de
març de 1921, i es va veure implicat en les investigacions
policíaques
posteriors. Després de l'atemptat, considerat per la policia
com un dels autors
materials del fet, es va refugiar un temps, sembla, en el cercle del
grup
editor del periòdic Il Libertario
de
La Spezia (Ligúria, Itàlia) i més tard
a Suïssa. El juny de 1921 va ser
detingut, juntament amb Giordano Ustori i Carlo Bianchi, a Mendrisio
(Ticino, Suïssa)
per haver passat clandestinament la frontera per Arzo (Morbegno,
Llombardia,
Itàlia). Tancat a Bellinzona (Ticino, Suïssa),
aconseguí fugir-ne amb Giordano
Ustori, però ambdós van ser capturats dos dies
després i portats a la
Penitenciaria Cantonal de Lugano (Ticino, Suïssa). El 15 de
setembre de 1921 va
ser extradit a Itàlia. Acusat
d'«associació criminal, ultratges i
violència», va
ser condemnat a sis anys i tres mesos de presó i a dos anys
de vigilància
especial. En 1925 va ser amnistiat i començà a
treballar d'empleat i fent
algunes col·laboracions periodístiques. Amb
Augusto Micelli, fundà i dirigí el
periòdic mensual Theatralia,
prohibit
a finals del 1927 perquè desagradava el règim
feixista. Al mateix temps
col·laborà en les revistes Teatro
i Pensiero di Bergamo.
Posteriorment va
acceptar la direcció d'un setmanari
propagandístic de l'abadia de Montecassino,
però el prefecte de policia de Frosinone (Laci,
Itàlia) descobrí alguns
articles antifeixistes seus i va ser acomiadat. A partir de 1928
patí
tuberculosi, malaltia que li va provocar contínues
hospitalitzacions. La nit
del 5 de juliol de 1932 va ser detingut per «activitats
antifeixistes» i acusat
d'intentar publicar el periòdic clandestí Lo
Studente. Després de tres mesos de
presó preventiva, va ser alliberat amb
una amonestació. El 18 de maig de 1934 va ser detingut per
la policia suïssa,
lliurat a les autoritats italianes i denunciat per«expatriació clandestina per
motius polítics»; processat a finals de juny
d'aquell any davant el Tribunal de
Sondrio (Llombardia, Itàlia), es va defensar afirmant haver
creuat la frontera
involuntàriament mentre esquiava enmig d'una tempesta de
neu. L'octubre de 1934
obtingué el passaport per motius d'estudi per a visitar el
Museu Britànic i
marxà cap a Londres (Anglaterra), on va romandre fins a
principis de 1935,
moment en el qual es traslladà a Versalles (Illa de
França, França), on va
romandre més de quatre anys. A França va mantenir
contactes amb nombrosos
antifeixistes (Francesco Fausto Nitti, Carlo Rosselli, etc.) i
freqüentant
durant un temps les reunions del moviment «Giustizia e
Libertà» (GL, Justícia i
Llibertat), abans de ser marginat per donar«informació no massa favorable des
del punt de vista antifeixista». En aquesta època
treballà de corrector de
galerades del diari Ce Soir i va
publicar el llibre en el qual havia treballat els anys anteriors
titulat Roma o Mosca? En 1937,«en consideració
al seu grau de perillositat», va ser inscrit en el registre
policíac de
fronteres i a l'ambaixada italiana a França, on va ser
definit com un actiu
militant del «Partit Socialista Massimalista»,
però que n'havia estat expulsat
per «boig i perillós per als companys».
L'estiu de 1939 retornà a Itàlia i va
ser detingut a la frontera. Confinat a Limosano (Molise,
Itàlia) per cinc anys,
posteriorment va ser tancat a la presó de Campobasso
(Molise, Itàlia). Després
de la caiguda del feixisme, fou director del diari de la
Federació Marítima i
vicesecretari del Partit
Socialista
Italià d'Unità Proletària (PSIUP) de
Nàpols (Campània, Itàlia). En aquestaèpoca col·laborà en Sempre
Avanti!.
En acabar la II Guerra Mundial, retornà a Milà i
va ser periodista fins el
1968, quan abandonà la direcció del setmanari ABC. En 1967 havia publicat l'assaig L'inconformista i en 1973 va ser reeditat
la seva obra Roma o Mosca?, sota el
títol La coesistenza impossible
i amb un prefaci
de Franco Catalano. Silvio Biscàro va morir l'11 d'octubre
de 1978 a Milà
(Llombardia, Itàlia).
---
