Anarcoefemèrides
del 25 de gener
Esdeveniments
Capçalera del primer i únic número de Bordeaux-Misère
- Surt Bordeaux-Misère: El 25 de gener de
1890
surt Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer
número del setmanari anarquista Bordeaux-Misère.
Organe des Révoltés.
Aquesta publicació va ser editada pels anarquistes Antoine
Antignac i Paul
Boutin i també hi va col·laborar el
polític antisemita Charles Bernard,
aleshores regidor de districte de Bordeus. Curiosament portava
publicitat.
Només va poder sortir aquest número.
***
Ramon Larroca i Pascual,
governador civil de Barcelona
- Atemptat contra Larroca: El 25 de gener de 1894 a Barcelona (Catalunya) el manobre de 37 anys Ramon Murull atempta contra el governador civil de Barcelona Ramon Larroca i Pascual. Va disparar un tret amb un revòlver, ferint-lo lleument a la galta esquerra, i va ser detingut quan es disposava a efectuar altre dispar. Segons la premsa, l'obrer havia atemptat contra el governador civil en considerar-lo un dels responsables principals de la forta repressió contra els cercles anarquistes i de les tortures infligides als detinguts arran de l'atemptat contra el Gran Teatre del Liceu del 7 de novembre de 1893. No obstant això, Murull va reconèixer que no era anarquista, encara que desitjava, com aquests, l'extermini de l'autoritat; va declarar que amb l'atemptat buscava ocasió perquè el matessin, ja que estava fart de privacions i cansat de viure. Segons la premsa, Murull portava una vida dissoluta, dilapidant diners i dedicant-se al joc, essent conegut com a busca-raons, jugador i buidaampolles; ja en una ocasió havia tractat de suïcidar-se, ferint-se lleument. El més provableés que els mòbils que van impulsar Murull no tinguessin cap relació amb l'anarquisme, sinó que es tractava simplement d'una venjança contra el governador que havia perseguit amb insistència el joc a Barcelona. No era lògic que si els anarquistes s'haguessin decidit a liquidar el governador, fessin servir únicament una mala pistola, quan disposaven d'altes mitjans (bombes i explosius) molt més eficaços. A més de Murull, van ser detinguts com a còmplices de l'atemptat Ramon Felip, Ramon Carné i Baltasar Balleras. En la vista del procés per jurats, que es va celebrar a mitjans de juliol, Murull va ser condemnat a 17 anys de presó, mentre que els altres tres detinguts van ser absolts; però més tard, van ser novament detinguts i un en va morir a causa de les tortures.
***
Notícia
sobre el míting apareguda en el diari de Melilla El Telegrama del Rif
del 25 de gener de 1914
- Míting a
Melilla: El 25 de gener de 1914 se celebra el primer
míting obrer a la «plaça
de sobirania espanyola» de Melilla (Nord
d'Àfrica). L'acte, organitzat per la
Societat Obrera «La Defensa», se celebrà
al Teatre Alfonso XIII de la ciutat.
De tendència anarquista, «La Defensa»
havia estat fundada el setembre de 1913
per Paulino Díez Martín. En aquellaèpoca Melilla estava sota administració
militar i l'Estat espanyol no reconeixia cap dret polític ni
social dels
vigents a la resta d'Espanya, per això aconseguir el
permís per fer el míting
per part del comandant general de Melilla Francisco Gómez
Jordana va ser tot unèxit dels obrers de la ciutat. El míting va estar
presidit per Victoriano
Mairena, aleshores president de «La Defensa», i
actuaren com a secretaris Pedro
Orte i Baldomero Salinas. Hi van prendre la paraula Ángel
Merino, que centrà la
seva intervenció en la manca de treball, en
l'alça dels preus dels articles de
primera necessitat i en l'elevat preu dels lloguers dels habitatges. El
capità
de la Guàrdia Civil Gerardo Alemán
assistí al míting com a responsable de
l'autoritat per a impedit que es diguessin coses no acceptades i el
sabater José
Estapé, segon dels oradors del míting, va ser«invitat» a callar-se quan es va
sortir del guió. Tancà l'acte Victoriano Mairena,
qui atacà els arrendadors i
proposà una vaga de llogaters si en dos mesos no s'havien
rebaixat les rendes.
Finalment s'aprovaren unes conclusions: exigir als propietaris de
finques
urbanes el sanejament de les mateixes i l'abaratiment dels lloguers;
desgravació de duanes i arbitris de materials de
construcció procedents de la
península com a mitjà de facilitar les
edificacions i posar fre als abusos dels
propietaris; desgravació o municipalització del
mercat, únic mitjà d'abaratir
els productes de primera necessita; i concedir als propietaris un
termini de
dos mesos per a rebaixar els lloguers o en cas contrari declarar la
vaga. Al final
del míting, al qual assistiren unes 400 persones sense cap
incident, es va fer
una col·lecta a favor dels familiars dels pescadors perduts
en el naufragi de
la barca Pepe y sus hermanos.
***
Reconstrucció de l'atemptat de Varela segons la revista argentina Caras y Caretas del 3 de feber de 1923
- Atemptat contra Varela: El 25 de gener de 1923 –algunes fonts citen erròniament el 27 de gener–, al carrer Fitz Roy del barri de Palermo de Buenos Aires (Argentina), el militant anarquista i pacifista tostoià alemany Kurt Gustav Wilckens executa el tinent coronel Héctor Benigno Varela, responsable directe de l'assassinat de 1.500 obrers agrícoles en vaga a Santa Cruz (Patagònia) a finals de 1921, perpetrat pel Regiment 10 de Cavalleria de Línia d'Hússars de Pueyrredón que comandava. A les 7 del matí d'aquell dia, quan Wilckens està a punt de llançar una bomba de mà –que li havia proporcionat Andrés Vázquez Paredes, vinculat amb els grups«expropiadors»– contra Varela, una nina de 10 anys, María Antonia Palazzo, travessa el carrer i Wilckens frena l'acció i espanta la nina perquè fugi («Alerta el cotxe!»), fet que alerta Varela i obliga Wilckens a tirar la bomba sense protegir-se, resultant ferit en una cama. Varela, amb 12 ferides produïdes per l'explosió, intenta desembeinar el seu sabre i Wilckens li dispara cinc trets amb el seu colt matant el botxí. Entrebancat amb les ferides de la metralla a la cama, l'anarquista intentà arribar a l'avinguda Santa Fe, a pocs metros de l'indret. Els curiosos i veïns no gosaven detenir-lo ja que encara portava el revòlver, fins que dos vigilats (Díaz i Serrano) li apuntaren amb les seves armes reglamentàries. Wilckens les lliurà el colt mentre deia:«He venjat els meus germans.» L'agent Nicasio C. Serrano li arrià uns cops, mentre d'un regiment situat gairebé davant, s'acostaren oficials i soldats amb la intenció de linxar l'anarquista. Un oficial d'escrivania de la policia frenà l'envestida i amb fermesa assenyalà que el detingut era responsabilitat seva. Detingut, Wilckens només va dir: «Jo no sóc necessari en la vida, he complit amb el meu deure, poden matar-me.»
Atemptat contra Varela (25 de gener de 1923)
***
Cartell
de l'acte
- Míting per Sacco i
Vanzetti: El 25 de gener de 1925 al Paine Memorial
Hall, al núm. 9 del carrer Appleton de Boston
(Massachusetts, EUA), se celebra
un míting multitudinari en suport dels militants anarquistes
italoamericans
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti aleshores condemnats a mort i per
demanar un
judici d'apel·lació just. Va ser presidit per la
feminista Elisabeth Gurley Flynn,
de l'American Civil Liberties Union (ACLU, Unió
Nord-americana per les
Llibertats Civils), i hi van intervenir el sindicalista Joseph James
Ettor (Smiling
Joe), dels
Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials
del Món), que parlà en anglès; i el
professor i periodista de la publicació
llibertària La
Notizia Felice
Guadagni, del «Comitè de Defensa de Sacco& Vanzetti», que ho va fer en italià.
Naixements
Portada de Le
Père Peinard
- Émile Roger: El 25 de gener de 1871 neix a les Ardenes (França) el militant anarquista Émile Roger. Va ser membre dels grups anarcocomunistes de Nouzon «Les Deshérités» (1892-1894) i «Les Libertaires de Nouzon», creat en 1897 i instal·lat més tard a la colònia anarquista d'Aiglemont, i on participaran François Malicet, Henry Gualbert, Gustave Bouillard, Jules Desgrolard, Victor Dubuc, Jules Herbulot, Adonis Roger i Lucien Hulot, entre d'altres. Va ser el distribuïdor, no sense problemes, de Le Père Peinard a Nouzon. En 1905 era militant de«Libre Pensée» i corresponsal del periòdic La Guerre Social, de Gustave Hervé. Entre 1905 i 196 va col·laborar en el periòdic llibertari L'Affamé Ardennais. Al finals dels seus dies va decantar-se cap el sindicalisme i la col·laboració amb els socialistes.Émile Roger va morir el 14 de febrer de 1917.
***
Francesco
Cucca en una fotografia enviada al seu amic Attilio Deffenu des de la
ciutat tunisiana de Tabarka (juny de 1914)
- Francesco Cucca: El 25 de gener de 1882 neix a Nuoro (Barbagia, Sardenya) l'escriptor i poeta anarquista Francesco Cucca. Orfe de pare (Salvatore Cucca) i de mare (Caterina Zunnui) de petit, amb nou anys començà a treballar de pastor a Nuoro i a Fonni. En 1896, arran d'una crisi agrària, abandonà la Barbagia i partí cap al poble d'Iglesias, al sud de l'illa, on treballà com a aprenent en una taverna. Més tard entrà a fer feina en una mina d'aquesta localitat, on entrà en contacte amb el pensament anarquista. Mentre, durant les nits estudiava, llegia i es conreava de manera autodidacta. A poc a poc, va anar arreplegant llibres, revistes, periòdics i reculls antològics dels autores de la literatura de la seva època, com ara Salvatore Satta, Giosuè Carducci, Giovanni Pascoli, Gabriele D'Annunzio, Olindo Guerrini (Lorenzo Stecchetti), etc. Després entrà a fer feina en l'empresa«Cignoni & Lumbroso», de Liorna, que importava fusta africana i amb 20 anys va ser enviat a Tunis (Tunísia) com a representant, agent i administrador, on va romandre fins al 1939. Viatjà per les ciutats i pobles magrebins (Marroc, Algèria i Tunísia), coneixen els seus habitants i els seus costums i estudiant les cultures araboberber i islàmica, sense oblidar la lectura i l'aprenentatge de llengües. A Tunísia començà a escriure en prosa i en vers. S'adherí al socialisme revolucionari i a l'anarquisme i sempre mantingué una postura anticlerical, anticolonialista –fou incondicional de Paul Vigné d'Octon– i antiintervencionista. Establí estretes relacions amb nombrosos escriptors (Sebastiano Satta, Attilio Deffenu, Grazia Deledda, Paolo Orano, Giuseppe Lipparini, Mario Puccini, Ezio Bartalini, etc.) i amb els moviments anarquista i socialista de la sevaèpoca. Col·laborà amb el periòdic anarquista i anticolonialista L'Unione di Tunisi, dirigit per Ettore Sottovia, i en diverses publicacions (Il Convegno, Il Nuraghe, Rivista Sarda, etc.). A Tunísia entaulà una estreta amistat amb l'anarquista Niccolò Converti. Sostingué econòmicament la revista Sardegna!, del seu amic Attilio Deffenu. En 1939, arran de l'esclat de la II Guerra Mundial, deixà definitivament l'Àfrica i s'instal·là a Roma, on entrà com a empleat en el Ministeri d'Indústria, i, posteriorment, a Nàpols. La temàtica de la seva literatura se centra en la història de Sardenya, en l'imaginari dels pagesos i pastors, en les tradicions locals, en el món dels bandits sards, en la infància, etc. Entre les seves obres destaquen Poemetto del dolore (sd), I racconti del Gorbino (1909), Veglie beduine (1913 i 1993), Galoppate nell'Islam (1922 i 1993), Muni rosa del Suf (1996, pòstuma), Algeria,Tunisia, Marocco (1998, pòstuma), etc. Francesco Cucca va morir, en la més absoluta pobresa i soledat, el 7 de maig de 1947 a Nàpols (Campània, Itàlia).
***
Article
de Chalam Dabi publicat en el periòdic anarquista Le Temps Nouveaux
del 10 d'octubre de 1908
- Chalam Dabi: El
25 de gener de 1886 neix a Tunis (Protectorat francès de
Tunísia; actualment Tunísia)
l'anarquista Chalam Dabi, també conegut com Charles
Dabi. Es guanyava la vida com a taquígraf i
empleat de comerç. En 1908 fou
corresponsal de Tunísia per al periòdic
anarquista Le Temps Nouveaux. Per
la seva militància, va ser inscrit en el«Carnet B» dels antimilitaristes. Posteriorment
s'instal·là a París
(França).
El febrer de 1913 passà l'examen de taquigrafia i el mes
següent va ser
acceptat com a membre de l'Association Syndicale
Interméthodique de
Sténo-dactylographes (Associació Sindical
Intermetódica de Taquígrafs i
Dactilògrafs,
també coneguda com «Alliance
Sténographique»), apadrinat pel seu president G.
Sénéchal. En 1919 sembla que abandonà
la capital francesa. En 1923 figurava en
un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena.
Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la detenció de Manuel Juan Juan apareguda en el diari
barceloní La
Vanguardia del 29 d'agost de 1937
- Manuel Juan
Juan: El 25 de gener de 1893 neix a Albatera
(Baix
Segura,
País Valencià) l'anarcosindicalista
Manuel Juan Juan. Sos pares es deien Manuel Juan i
Teresa Juan.
Instal·lat a Barcelona (Catalunya), es guanyà la
vida fent de calderer i en
1911 la Societat de Calderers de Ferro on militava s'integrà
en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Sembla que a Elx (Baix Vinalopó,
País Valencià)
formà part del grup anarquista «Los
Antijudas», fundat a mitjans de 1911, i
encapçalà el Comitè Pro-Presos a
començament de 1912. A mitjans d'aquest any,
sembla que fou un dels fundadors del periòdic Liberación,
iniciativa sorgida de diverses agrupacions llibertàries
de la localitat. En 1915 defensà una de les
ponències del III Congrés de la
Federació
Nacional d'Agricultors (FNA) celebrat a Úbeda
(Jaén, Andalusia, Espanya).
Insubmís al servei militar, va ser detingut i deportat entre
1916 i 1920 a una
companyia disciplinària al Marroc. De bell nou a Barcelona,
milità en la Secció
de Calderers del Sindicat del Metall de la CNT, aleshores
clandestí. Sempre
rebutjar ocupar càrrecs de responsabilitat
orgànica argumentant que s'estimava
més militar en la base. Inscrit en les llistes negres de la
patronal, patí en
nombroses ocasions el boicot d'aquesta i tingué dificultats
per trobar feina. Quan
el cop militar feixista de juliol de 1936 treballava en un taller de
metal·lúrgica, al número 8 del carrer
Vila i Vilà, i amb altres companys
organitzà el Taller Confederal Núm. 1
(«Llibertat i Progrés»), on,
després de
contactar amb Eugenio Vallejo Isla, membre de la Comissió
d'Indústries de
Guerra (CIG) de la Generalitat de Catalunya en la Secció de
Siderometal·lúrgica,
començà la fabricació
col·lectivitzada de camions cisterna blindats per al
front, i amb Vicente Pérez Viche (Vicente
Pérez Combina)
els camions dels Serveis d'Higiene i Salut Pública de
Barcelona.
En 1937, després d'una comissió confiada pel
Comitè Regional de Catalunya de la
CNT, va ser detingut i tancat a la Presó Model de Barcelona,
on
els comunistes
el volgueren inculpar de «sabotatge i destrucció
de
material de guerra». Hi va
romandre des del 29 d'agost fins el 8 d'octubre, oficialment processat
per«adhesió a la
rebel·lió».
Gràcies a la intervenció del seu amic Amador
González,
membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va ser
finalment posat en
llibertat. Continuà gestionant el Taller Confederal
Núm.
1 fins a la Retirada,
moment en el qual passà a França.
Aconseguí reunir
sa família dispersada i
s'establí a Fumel (Aquitània,
Occitània), on
milità en la Federació Local de la
CNT i en la Secció Local de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). Fou
un dels organitzadors d'un grup artístic, amb sa companya
Amparo, que
s'encarregava d'elaborar el vestuari, creat per a recollir fons per als
malalts, els necessitats i els presos. Més tard
s'instal·là a Châtillon (Illa de
França, França). Sa companya fou Desamparados
Fort Castelló.
Després de
patir dues operacions a l'estomac, Manuel Juan Juan va morir el
17 de novembre de 1966 a l'Hospital Vaugiraud de París
(França).
Deixà
inèdites unes memòries, Datos
para la historia de un desgraciado.
***
Aristide
Giannini
- Aristide
Giannini: El 25 de gener de 1894 neix a Massa (Toscana,
Itàlia) el paleta anarquista
Aristide Giannini. Sos pares es deien Benedetto Giannini i Assunta
Tognarelli. El
5 de febrer de 1916 el prefecte provincial de Massa i Carrara en una
carta
enviada al Ministeri de l'Interior assenyalava que era membre del
Cercle
Anarquista «Cafiero» de Capaccola (Toscana,
Itàlia). Per qüestions de feina
emigrà d'antuvi a França i després a
Albània i a primers dels anys vint
s'establí a Ligúria. El 27 de gener de 1929 la
semblança biogràfica enviada per
la Prefectura de La Spezia (Ligúria, Itàlia)
indicava que durant el «Bienni
Roig» (1919-1920) va participar en totes les manifestacions
revolucionàries. El
14 de gener de 1929 va ser denunciat perquè en un lloc
públic de San Terenzio
(Lerici, Versilia, Ligúria, Itàlia) havia
reprès un feixista amb les següents
paraules: «Què fas amb aquesta
insígnia, avui, que aquest símbol
s'està morint
de fam?»; acusat d'«ultratge als distintiu del
feixisme» (fascio littorio),
va ser condemnat a 45 dies de presó. En sortir de
la garjola se li va notificar per part de la policia de Sarzana
(Ligúria,
Itàlia) que no podia retornar a la província de
La Spezia. El febrer de 1938 va
ser inclòs en el llistat de «terroristes
perillosos» de la província de Massa i
Carrara. Fins a principis dels anys quaranta va ser vigilat per les
autoritats
feixistes i en la seva fitxa del Registre Polític Central de
la Policia anotava
que havia de ser confinat en cas de guerra. Desconeixem la data i el
lloc de la
seva defunció.
***
Necrològica
de Domènec Bachero Piñón apareguda en
el periòdic
tolosà Espoir
del 6 de juny de 1965
- Domènec Bachero
Piñón:
El 25 de
gener de
1895 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista Domènec Bachero
Piñón, també citat
amb el seu nom en castellà com Domingo
Bachero Piñón. Sos pares es deien
Pascual Bachero i
Clara Piñón. Militant del SindicalÚnic del Ram la Pell de
Barcelona de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), durant els anys vint i trenta va ser empresonat en diferents
ocasions.
L'abril de 1931 formà part, amb Francesc Artal Pros, Miquel
Farreras Munner, Josep
Gardeñas Gil (Petroli),
Elisa Gimeno,
Ramon Magre Riera, Joan Peiró Belis, Tomàs Riera
Ordeix i Esteban Turó, del
comitè fundador de l'Obra Popular Antituberculosa de
Catalunya (OPAC),
promoguda per la CNT, però que no comptà amb el
suport de la FAI. Entre el 31
de maig i l'1 de juny de 1931 fou delegat del seu sindicat a la
Conferència
Regional de Sindicats de Catalunya de la CNT, que se celebrà
al Palau de
Projeccions de Barcelona. Durant la Revolució
milità en el Sindicat Únic de la
Indústria Fabril, Tèxtil, Vestir i Annexes de la
CNT. En 1939, amb el triomf
franquista, va ser detingut, jutjat en 1940 i condemnat a mort, pena
que va ser
commutada per la de 30 anys de presó. A finals de 1952 va
ser posat en
llibertat vigilada i continuà militant en la CNT
clandestina, fet pel qual patí
diferents detencions. Domènec Bachero va morir el 2 de
març de 1965 al seu domicili de Barcelona
(Catalunya) d'una hemorràgia cerebral i fou enterrat
l'endemà al cementiri de Les
Corts d'aquesta ciutat.
***
Necrològica
de Josep Ribé Soperas apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera de l'11 de febrer de 1954
- Josep Ribé Soperas: El 25 de gener de 1895 neix al Pla de Cabra (actualment el Pla de Santa Maria, Alt Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Ribé Soperas. Sos pares es deien Joan Ribé i Maria Soperas. A començament del segle començà a militar en els files dels grups populistes dels «Joves Bàrbars» del Partit Republicà Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux García, però, després d'adonar-se de l'ambigüitat d'aquest moviment, amb 15 anys, s'integrà en els grups anarquistes i en el Sindicat Únic de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participant en els fets revolucionaris de la «Setmana Tràgica» de 1909. En els anys vint, durant l'època del governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i del cap de policia Miguel Arlegui Bayones, va estar tancat en diverses ocasions a la Presó Model de Barcelona. Tramoista de professió, estava afiliat al Sindicat Únic d'Espectacles Públics (SUEP) de Barcelona de la CNT i fou un dels organitzadors i impulsor de la lluita sindical i de les vagues contra la patronal dels cinemes i dels teatres barcelonins, aconseguint un gran augment del nombre d'afiliats al sindicat, en detriment de la militància del sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT). El maig de 1926 va ser denunciat al Jutjat Municipal de Barcelona per una brega al Teatre Eldorado amb Josep Soler Iniesta, tramoista company de feina. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en la resposta popular als carrers, especialment a la zona del Paral·lel. Com a membre del Comitè Central del SUEP, el Comitè Regional de Catalunya de la CNT el nomenà, amb Vicente Barriendos i Lacalle, responsable de la col·lectivització dels espectacles públics a Barcelona i de l'organització del sector als pobles catalans. En aquestaèpoca realitzà diferents gires propagandístiques a França. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després s'instal·là a Tarba (Llenguadoc, Occitània). Quan l'ocupació alemanya, va ser detingut per la Gestapo i enviat a Dunkerque (Flandes del Sud) enquadrat en el Servei de Treball Obligatori (STO). Encara que malalt, aconseguí fugir-ne i arribar a Occitània, on participà en la resistència a la zona de Sent Gaudenç. Després de la II Guerra Mundial, les seves malalties (patiments al cor, asma, bronquitis aguda i crònica, etc.) s'agreujaren i es va veure obligat a romandre hospitalitzat durant llargues estones i impossibilitat per a la feina. Durant la postguerra milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA), organitzacions de les quals va rebre ajuda. Sa companya fou Carmen Domenech. Josep Ribé Soperas va morir, allunyat de sa família, que havia quedat a Barcelona, el 9 de gener –algunes fonts citen erròniament el 8 de gener– de 1954 a l'Hospital de Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània).
***
Foto policíaca de Vincenzo Perrone
- Vincenzo
Perrone: El 25 de gener de 1899 neix a Salern
(Campània, Itàlia) l'anarquista
Vincenzo Perrone. Sos pares es deien Leonardo Perrone i Antonietta
Padula. El
juliol de 1917 va ser enrolat en l'exèrcit italià
i, després de participar en
diversos combats de la Gran Guerra, va se enviat a
Tripolitània per participar
en les operacions militars contra les revoltes líbies. El 20
de desembre de
1920 va ser desmobilitzat i entrà a formar part de la
secció de Salern dels«Combattenti ed ex Arditi di Guerra»
(excombatents). Funcionari dels
ferrocarrils estatals, participà en diverses vagues i en
1923 va ser cessat per
les seves activitats polítques. Com a sospitós de
ser membre del grup
antifeixista «Italia Libera» (Itàlia
Lliure), el 29 d'abril de 1925 va ser
detingut amb un grup de militants comunistes quan intentaven aferrar
manifests
a favor del Primer de Maig. El juliol de 1925 abandonà
Salern amb el militant
anarquista Gerardo Landi i s'establí a Milà
(Llombardia, Itàlia), on freqüentà
els cercles llibertàries i, sota la influència de
Gino Bibbi, esdevingué
anarquista. L'agost de 1926 retornà a Salern i a partir
d'aquesta data patí
nombrosos escorcolls per part de la policia feixista. El 17 de novembre
de 1926
va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 15 dies de presó
per «portar una
navalla». Un cop lliure, va ser condemnat a cinc anys de
confinament i enviat a
diverses colònies penitenciàries (Favignata,
Ponça i Lipari). Amb altres
companys (Emilio Lussu, Francesco Fausto Nitti i Carlo Rosselli),
participà en
un projecte d'evasió de l'illa de Lipari. L'agost de 1928 va
ser portat davant
un Tribunal Especial per «activitats comunistes»,
però finalment va ser absolt
per manca de proves. El 29 de febrer de 1932 va ser alliberat i el
novembre de
1933 passà clandestinament a França i
després a Suïssa, on a Ginebra establí
contacte amb Luigi Bertoni. El març de 1934 marxà
cap a Tunísia, on, gràcies
als militants anarquistes Luigi Damiani, Antonio Casubolo i Giulio
Barresi,
obtingué l'autorització per a residir-hi.
Treballà com a representant comercial
i per aquest motiu realitzà nombrosos viatges a
França. El juliol de 1936, quan
es trobava a París i esclatà la guerra d'Espanya,
amb altres companys (Camillo
Berneri, Michelle Centrone, Mario Girotti, Giuseppe Bifolchi, Ernesto
Bonomini,
etc.), formà part del grup d'anarquistes que,
després de passar per Perpinyà, entraren
a la Península gràcies al suport de Giuseppe
Passoti. Milicià enquadrat en el«Batalló Giacomo Matteotti» de la
Secció Italiana de la «Columna Ascaso»,
partí
cap al front d'Aragó per lluitar contra les tropes
franquistes. Vincenzo
Perrone caigué abatut el 28 d'agost de 1936 durant els
combats al Monte Pelado,
entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i fou
enterrat al cementiri de Bizién
(Osca, Aragó, Espanya). Giustizia
e
Libertà, de París; L'Adunata
dei
Refrattari, de Nova York; L'Avanti,
de París; Tunis Socialiste,
de Tunis;Il Risveglio Anarchico, de Ginebra;
iGuerra di Classe, de Barcelona,
entre
altres publicacions, li van retre homenatge i recordaren el seu
sacrifici. En
1999, pel centenari del seu naixement, Giuseppe Galzerano
publicà la biografia Vincenzo
Perrone. Vita e lotte, esilio e
morte dell'anarchico salernitano volontario della libertà in
Spagna.
***
Emilio
Bernasconi
- Emilio
Bernasconi: El 25 de gener de 1901 neix a Vercelli
(Piemont, Itàlia)
l'anarquista Emilio Bernasconi. Sos pares es deien Antonio Bernasconi i
Carlolina Giordano. Quan era adolescent emigrà a
Torí (Piemont, Itàlia), on
començà
a treballar amb son germà qui feia feina en una barberia.
Amb gairebé 16 anys participà
activament en els motins populars contra l'apujada dels preus i la Gran
Guerra
que esclataren l'agost de 1917 al Piemont. En 1920 va ser detingut quan
es
disposava a cometre un atracament a mà armada; jutjat per
l'Audiència de Torí,
va ser condemnat a 10 anys i vuit mesos de presó,
més dos anys de vigilància
especial, i a la prohibició perpètua d'exercir
càrrecs públics. Portat a la colònia
penitenciària de l'illa de Pianosa, el 29 d'abril de 1928 va
ser alliberat
gràcies a un indult. De bell nou a Torí,
s'integrà immediatament en la lluita
antifeixista. Difongué activament publicacions anarquistes
que l'enviaven des
de França exiliats anarquistes, es comprometé en
la recaptació dels fons pro
víctimes polítiques i en
l'organització de l'expatriació clandestina de
militants. També s'encarregà de proporcionar
informació sobre l'estat d'ànim
dels treballadors i de la població en general a Cesare
Sobrito, corresponsal a
Torí, sota el pseudònim Germinal,
del
periòdic llibertari Il Risveglio
Anarchico de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i de L'Adunata dei Refrattari de Nova York
(Nova York, EUA) i
estretament lligat a Luigi Bertoni. La rebotiga de la seva barberia, al
carrer
Saluzzo de Torí, esdevingué un lloc de
reunió clandestí del moviment
llibertari. L'estiu de 1930 va ser identificat com a el cap del grup
anarquista
clandestí «Barriera di Nizza» (Michele
Candela, Michele Guasco, Vittorio Levis,
Eugenio Martinelli, Cesare Sobrito, etc.) i va ser fitxat com a«una de les
figures més destacades del moviment anarquista
torinès». En la semblança
biogràfica enviada al Ministeri de l'Interior, el comissari
de Torí el va
definir com a «element molt perillós i digne de
disposicions especials de
penalització, per les seves tenaces conviccions
polítiques, per la seva
animositat i el nodrit odi que sent contra el règim i per la
seva capacitat de
cometre accions violentes i impulsives quan l'ocasió sigui
favorable». El
febrer de 1931 va ser detingut i va ser proposat per la
Comissió Provincial per
a l'Assignació al Confinament per a una
amonestació formalment. Poc mesos més
tard, va ser inscrit en la cinquena llista de persones a detenir en
determinades circumstàncies. A partir d'aquest moment, sense
deixar de banda
els seus ideals llibertaris, reduí dràsticament
les seves activitats
antifeixistes sense, però, abandonar definitivament la
militància. El juny de
1942 se li va enviar una petició explícita a
Benito Mussolini perquè fos
esborrat del registre de persones a detenir en determinades
circumstàncies,
però aquesta instància va ser rebutjada a causa
dels seus antecedents polítics
i perquè no havia demostrat amb evidències
concretes el seu penediment.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Fumiko
Kaneko
- Fumiko Kaneko: El 25 de gener de 1902 neix a Yokohama (Kanagawa, Japó) la militant anarquista Fumiko Kaneko. Nascuda en una família molt pobra, on els pares no estaven casats i passaven d'una relació a l'altra, va ser criada a Corea per una tia. En tornar al Japó, va treballar a Tokio de criada i de venedora de diaris i de sabó en pols a domicili. En aquests anys va llegir moltíssim, sobretot temes polítics i socials. A Tokio coneixerà el militant llibertari i antiimperialista coreà Yôl Park, fundador del grup clandestí anarconihilista«Futeisha» (Societat dels Insubmisos o Revoltosos), amb qui compartirà sa vida, el pensament anarquista i els desigs d'alliberament de l'opressió nipona a Corea. Ambdós van fundar la «Societat Negra dels Treballadors». Després del gran terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre de 1923, les autoritats imperials van aprofitar l'avinentesa per desempallegar-se dels revolucionaris i va inventar una pretesa conxorxa encaminada a assassinar l'Emperador. Detinguts i jutjats, Fumiko Kaneko i Yôl Park, amb falses confessions, van ser condemnats a mort el 25 de març de 1926 per alta traïció; però el 5 d'abril les penes van ser commutades, per pressions diplomàtiques, per treballs forçats a perpetuïtat. Quan el director de la presó d'Ichigaya li va lliurar el certificat de la commutació, el va destrossar en bocins davant d'ell. Traslladada a la presó d'Utsunomiya, es va negar a realitzar cap feina i va ser tancada en règim d'aïllament. Després de tres mesos va demanar fer feina al taller de realització de cordes de cànem. Fumiko Kaneko va suïcidar-se l'endemà, el 23 de juliol de 1926 a la presó de dones d'Utsonomiya (Tochigi, Japó), amb una corda que ella mateixa havia elaborat. Després de la seva mort, el germà major de Park va traslladar el cos a Corea, on va ser enterrat al cementiri familiar dels Park a Pallyeong-ni (Mungyeong, Corea). Son company, Yôl Park, restarà empresonat fins a l'octubre de 1945, en acabar la Segona Guerra Mundial. Kaneko va deixar escrites unes memòries sobre la seva estada a la presó i sobre el seu interrogatori, que només van ser publicades després de la guerra del Pacífic i que han estat traduïdes a l'anglès i al francès, on revela les seves idees polítiques (igualitarisme radical, antimilitarisme, antiimperialisme, crítiques al socialisme i al cristianisme, etc.) i feministes (crítica a l'estructura familiar nipona, divorci, etc.). El novembre de 2003 el cos de Kaneko va ser traslladat i enterrat de bell nou al jardí de la casa on va néixer Park a Maseong-myeon (Corea). La televisió pública coreana (Korea Broadcasting System, KBS-TV) va estrenar l'agost de 2006 una pel·lícula documental (Kaneko Fumiko) sobre la seva vida.
***
Carme
Millà Tersol davant la sala «Selecciones
Jaimes» (Barcelona, maig 1959)
- Carme Millà
Tersol: El 25 de gener de 1907 –algunes fonts
citen erròniament 1911– neix a Barcelona
(Catalunya) la dibuixant, dissenyadora, publicista i cartellista
anarcosindicalista Carme Millà Tersol. Sos pares es deien
Francesc Millà i Isabel Tersol. Estudià a
l'Escola Municipal Patronat
Domènech del barri de Gràcia de Barcelona, on
coincidí amb el pedagog Artur
Martorell i Bisbal. En 1930 participà en el concurs per al
cartell del Club
Femení i d'Esports de Barcelona, sense ser premiada. Entre
els anys 1931 i 1934
fou alumna en els cursos de gravat artístic de l'Institut
Català de les Arts
del Llibre. En 1931 treballava en l'agència de publicitat
Valor i entre 1934 i
1936 realitzà els dibuixos per a les cobertes i interiors de
la revista La Piel y sus industrias.
També realitzà
figurins de moda i composicions decoratives en laca. Vinculada amb la
impremta
obrera col·lectiva i cooperativa «La
Neotipia», regida per son pare Francesc
Millài
Gàcio, dibuixà per a la publicitat
d'aquest establiment i realitzà el seu calendari per a l'any
1936. Arran del
cop militar feixista de juliol de 1936, fou una de les creadores,
juntament amb
altres companys (Enric Money, Gustau Cochet, Frank Alpresa, Ricardo
Fernández,
Lluís Alsina, Enrique del Amo, Enric Saperas, Josep
Ballús, Ramon Saladrigas
Ballbé, Joaquim Cadena, Josep Company, Eduard Badia
Vilató, Albert Sanmartí,
etc.), l'agost de 1936, de la Secció de Dibuixants, Pintors
i Escultors del
Sindicat Únic de Professions Liberals de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Barcelona, conegut com «Dibuixants CNT», i
va ser nomenada vocal de la
seva Secretaria de Dibuix. El juliol de 1936 redactà els
estatuts del Comitè
de l'Escola
Nova Unificada (CENU) i dissenyà el seu cartell Escola Nova, poble lliure. L'octubre de
1936, amb Ramon Saladrigas
Ballbé, formà part, en nom de la CNT, del
Comitè Permanent d'Enllaç amb el
Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP), afiliat a la
Unió General de
Treballadors (UGT). El maig de 1937, arran dels fets sagnants que es
produïren
a Barcelona, signà, amb altres militants confederals i
ugetistes, un manifest
demanant que s'aturés tota violència entres els
obrers; en aquesta mateixa
data, va ser nomenada professora d'art de la Generalitat de Catalunya.
En 1938
es casà amb el dibuixant anarcosindicalista Ramon Saladrigas
Ballbé, amb qui
romandrà fins el 1959. El març de 1938 va ser
nomenat vicepresidenta de la
junta directiva de «Dibuixants CNT», presidida pel
seu company Ramon
Saladrigas. L'abril de 1938 signà, juntament amb els
companys cenetistes Ramon
Saladrigas, Eugenio Vicente, Ramon Arqués, Felipe Prado,
Emili Freixes, Josep
Company, Gaietà Marí i Joan Abellí, un
manifest dirigit al poble de Catalunya
demanant la resistència contra l'atac feixista. En 1939, amb
el triomf
franquista, passà a França i pogué
embarcar, amb son company, cap a Amèrica. El
27 de juliol de 1939 arribà a bord del Mexique
al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). En 1941, amb Pere
Calders i Ramon
Saladrigas Ballbé, va fer una exposició a
Veracruz. A Mèxic il·lustrà nombrosos
llibres, com ara 13 ½ cuentos,
de
José M. Francés, i Los
senderos
fantásticos, de Jaime F. Gil de Terradillos, i
encapçalà l'equip de
dibuixants del Diccionario
Enciclopédico
de l'editorial UTEHA, a més de pintar murals i dedicar-se a
la decoració
d'interiors. En 1959 tornà a Barcelona, on el maig
realitzà una exposició d'aiguades
sobre indis mexicans a la sala «Selecciones
Jaimes». En 1960 retornà a Mèxic i
en 1961 s'instal·là definitivament a Barcelona,
dedicant-se a la publicitat. Un
cop jubilada continuà amb activitats artístiques,
fent dibuixos sobre ceràmica,
i participant en diferents activitats culturals, com ara les
realitzades per la
Unió Excursionista de Catalunya (UEC). Carme
Millà Tersol
va morir l'1 de desembre de 1999 a l'Hospital Vall d'Hebron de
Barcelona (Catalunya) i va ser incinerada.
Defuncions
Prosper-Olivier Lissagaray
- Prosper-Olivier Lissagaray: El 25 de gener de 1901 mor a París (França) el periodista socialista i communard Hippolyte Prosper-Olivier Lissagaray (Lissa). Havia nascut el 24 de novembre de 1838 a Aush (Gascunya, Occitània). Fill d'una família basca, sos pares es deien Laurent Prosper Lissagaray, apotecari, i Marie Louise Olympie Boussès de Fourcaud. Després dels seus estudis de Filologia Clàssica i d'un viatge a Amèrica, es va instal·lar a París en 1860, on va crear una mena d'Universitat Popular («Conferències Literàries de la rue de la Paix»), amb el suport de diversos intel·lectuals (Jules Vallès, Eugène Pelletan, Charles Floquet, Élisée Reclus, etc.), i on feia xerrades sobre literatura i editava laRevue des cours littéraires. En 1864 va publicar la conferència Alfred de Musset devant la jeunesse. L'agost de 1868 va fundar a Aush el periòdic L'Avenir du Gers, on va criticar l'Imperi. Es va batre en duel amb el seu cosí, el diputat bonapartista Plaul de Cassagnac. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara La Réforme, de Vermorel, i La Marseillaise, de Rochefort. Mentrestant, multes i penes de presó no van deixar de caure-li, ja fossin per difamació vers l'Estat o per «incitació a l'odi governamental». El 10 de maig de 1870 va fugir a Bèlgica per escapar d'una condemna d'un any de presó. Va tornar a França amb la caiguda de l'Imperi i va ser nomenat per Gambetta comissari de Guerra a Tolosa de Llenguadoc, organitzant els exèrcits de reserva. Traslladat al front el gener de 1971, allà li sorprèn l'armistici. Desmobilitzat, va tornar a París el 18 de març de 1871 amb l'esclat de la revolució, però no va voler ser ni membre, ni militar, ni funcionari, ni empleat de la Comuna, només va voler servir-la com a periodista llançant L'Action i Le Tribun du Peuple, i com a combatent durant la Setmana Sagnant. D'antuvi es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), on va publicar Les huit journées de mai derrière les barricades (1871), primer esborrany de la seva història de la Comuna, i després al Regne Unit, on va fer cursos i conferències. En 1873, a Brussel·les, va publicar La vision de Versailles, evocació literària dels malsons dels jutges de Versalles que assisteixen a la resurrecció de les seves víctimes. Va freqüentar la casa de Karl Marx a partir de 1874 i sembla que va haver projectes de matrimoni entre ell i Eleanor, tercera filla de Marx. Amnistiat en 1880 amb l'últim grup de communards, va tornar a París, on va crear el periòdic La Bataille, que tindrà dues etapes (1882-1885 i 1888-1893). Va lluitar pel socialisme, denunciant el general Boulanger i defensant Dreyfus, però sense adherir-se mai a cap partit i propugnant sempre la unió de tots els sectors de la família socialista; va simpatitzar pels blanquistes anticlericals, pels anarquistes i va ser sempre fidel al seu amic llibertari Amilcare Cipriani. Va ser candidat a les eleccions legislatives en 1885 i 1893. La seva Histoire de la Commune de 1871, publicada a Brussel·les en 1876 i augmentada en la reedició de París de 1896,és la millor història mai no escrita, pel seu rigor i informació, sobre aquest esdeveniment revolucionari, i que va estar molts anys prohibida a França. Prosper-Olivier Lissagaray va morir el 25 de gener de 1901 al IX Districte de París (França). En 1991 René Bidouze li va dedicar una biografia, Lissagaray, la plume et l’épée.
---
