Anarcoefemèrides del 12 de gener
Esdeveniments
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Anunci de la Festa-Conferència pro "L'Avenir Social"
-
Festa-Conferència pro «L'Avenir Social»:
El 12 de gener de 1908 se celebra a la
Sala de la Cooperació de les Idees de París
(França) una festa i conferència en
suport de «L'Avenir Social», la fundació
pedagògica llibertària de Madeleine
Vernet. El programa, dividit en dues parts, constà
d'actuacions musicals i
corals a càrrec del cor dels infants de «L'Avenir
Social» i del pianista
Louis-Alexandre Droccos, la conferència del propagandista
anarquista Charles
Malato «L'Europe au point de vue social de 1905 à
1908» i la representació de la
comèdia en un acte La Paix chez soi,
de Georges Courteline, a càrrec dels artistes Gaby i
Lebouvret. L'acte va ser
anunciat en dos números de Les
Temps
Nouveaux.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Ressenya del míting apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 13 de gener de 1919
- Míting
confederal d'afirmació: El 12 de gener de 1919
se celebra al teatre del Bosque
de Barcelona (Catalunya) un míting d'afirmació
sindical organitzat per la
Federació Local de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Barcelona i la
Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC). Hi
van intervenir Ferran
Castany, pel Sindicat de Metal·lúrgics;
José Molina, pel Ram de la Construcció;
Calixto García, pel Sindicat de l'Art Fabril; iÁngel Pestaña i Salvador Seguí
(El Noi del Sucre). Tots els oradors
atacaren durament el Govern espanyol, la Lliga Regionalista i la
patronal
catalana. Pestaña desmentí la notícia
sobre l'adquisició per part dels
sindicats confederals de 30.000 fusells i Seguí
denuncià que en una reunió
celebrada a casa d'un conegut patró s'acordà
recórrer a la violència per a anihilar
l'acció sindicalista i que un dels assistents, en clara
referència a Francesc
Cambó i Batlle, lliurà 1.500 pessetes per posar
en marxa l'operació. Es va fer
una crida a la serenitat i al seny i a fer servir procediments legals
en
comptes de l'atemptat personal. En sortí, la gran quantitat
d'assistents al
míting es trobà una desfilada pel carrer
Salmerón de Barcelona de diverses
seccions de sometents que havien assistit a la revista anual celebrada
a la
Gran Via Diagonal. Dies després, el 17 de gener, el Govern
Civil suspengué les garanties
constitucionals a la província de Barcelona, fet que
implicava que per detenir
una persona no calia cap ordre judicial per un delicte concret
sinó que bastava
amb la decisió del governador, i hores més tard
s'engegà una àmplia operació
policíaca que clausurà els centres obrers,
confiscà la seva documentació i
detingué els militants més destacats de la CNT.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
La seu dels IWW de Walsenburg després de l'atac
- Atac contra els wobblies: El 12 de gener de 1928 el local dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Walsenburg (Colorado, EUA), al South Main Street, és assaltat per la policia. A més de destrossar el local, són assassinats a trets dos militants anarcosindicalistes de les mines de carbó (Chávez i Martínez).
Atac contra els wobblies de Walsenburg (12 de gener de 1928)
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Naixements
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Rodolfo Felicioli llegint Umanità Nova
- Rodolfo
Felicioli: El 12 de gener de 1870 neix a Ancona (Marques,
Itàlia) el destacat
anarquista i anarcosindicalista Rodolfo Felicioli. Sos pares es deien
Annibale
Felicioli i Italia Fiorani. Durant sa vida treballà com a
ferrer, d'obrer
sucrer i fent de secretari privat. En 1891 ja dirigia el«Circolo di Studis Sociali»
(CSS, Cercle d'Estudis Socials) d'Ancona i formà part de
l'equip de redacció deL'Agitazione. Amic d'Errico
Malatesta, col·laborà especialment amb Adelmo
Smorti en l'organització del
moviment llibertari a les Marques. Fou responsable de
l'edició del número únic L'Errore Giudiziario, publicat el 28 de
juliol de 1896 a Ancona, en defensa dels processats a Lucera (Pulla,
Itàlia)
pels fets de l'1 de març a Tremiti, quan detinguts
polítics confinats en
aquesta illa s'aixecaren contra les forces de l'ordre. El
març de 1897 signà en
nom del grup «I Libertari» el manifest
abstencionista I socialisti anarchici ai
lavoratori italiani. El juliol d'aquell
any publicà, amb Adelmo Smorti, una carta oberta al
prefecte, denunciant la
descarada vigilància per part de les autoritats a
ambdós. Fou un dels promotors
de les manifestacions que es donaren entre el 17 i el 18 de gener de
1898 a
Ancona contra l'apujada del pa; detingut, va ser jutjat amb la
totalitat del
grup anarquista local (Tito Alfredo Baiocchi, Italo Bellavigna, Ciro
Bersaglia,
Arturo Cagnoni, Alessandro Cerusici, Emilio Lazzarini, Errico
Malatesta, Carlo
Maroni, Alfredo Panfichi, Antonio Petrosini, Luigi Rocchetti i Adelmo
Smorti) i
condemnat a sis mesos de presó. El 12 de setembre d'aquell
any se li va
assignar per un període de tres anys la
residència i portat a l'illa de
Ventotene i després traslladat a Favigna
(Sicília), on restà fins a finals del
juliol de 1900, quan va ser alliberat amb l'obligació de
mantenir bona
conducta. El novembre de 1899 col·laborà amb
l'article «Era tempo» en el númeroúnic I Morti, text molt
polèmic
enfrontat amb la «candidatura protesta» ideada pel
Partit Socialista Italià
(PSI). De bell nou a Ancona, reivindicà l'anarquia en L'Agitazione i va fer costat el grup
llibertari d'aquesta localitat
que aleshores patia un nou procés. El març de
1901 va ser nomenat membre de la
comissió executiva de la Cambra del Treball d'Ancona i el
desembre de 1902
substituí Alberico Angelozzi en la seva secretaria. A partir
d'aquell moment,
el seu nom apareix en tots els documents anarquistes i sindicalistes, a
més
d'organitzacions diverses, com ara la Greu Groga, de la qual, amb
Augusto
Giardini, n'era membre de la junta directiva. El febrer de 1903 va
participar
en el I Congrés de la Federació
Socialista-Anarquista de les Marques i l'any
següent s'encarregà, en nom del CSS, de
l'edició del número únic L'Astensionista. El 20 de setembre de
1904 representà el «Circolo Risveglio»
d'Ancona en el Congrés de Roma de la
Federació Internacional de la Libre Pensée. El 26
de novembre de 1905 assistí
al Congrés Sindicalista de Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia), promogut per
Ottavio Dinale, on intervingueren Armando Borghi, Pietro Gori, Luigi
Fabbri, Domenico
Zavattero, Giuseppe Sartini i Oberdan Gigli. El 7 de desembre d'aquell
mateix
any participà activament en els disturbis esdevinguts a
Ancona en protesta per
l'encariment dels preus; dictada ordre de detenció contra la
seva persona i
contra Adelmo Smorti i Augusto Giardini, aquesta no es donà
a causa de la
intercessió de l'alcalde. Durant la vaga general esdevinguda
entre el 9 i el 12
de maig de 1906, encapçalà la marxa dels obrers
sucrers i de les drassanes
navals pels carrers d'Ancona i per aquest fet va ser processat. Entre
1906 i
1908 va ser l'ànima del quinzenal socialista-anarquista La Vita Operaia. Quindicinale di propaganda
socialista anarquista per
le Marche, del qual va ser gerent una curta temporada, i
entre 1908 i 1912
col·laborà en el Bolletino
della Camera
del Lavoro di Ancona e provincia; també va
col·laborar en La
Gioventù Libertaria. En aquesta època
mantingué correspondència entre els anarquistes
exiliats a Londres
(Anglaterra). El juliol de 1906 els anarquistes Andrea Borsetti i
Arturo Mazza
li van demanar consell per organitzar el moviment a Ferrara
(Emília-Romanya,
Itàlia), aprofitant el moment per fer una visita a aquesta
ciutat i a la qual
seguirien moltes altres. El 3 de novembre de 1907 assistí al
Congrés
Sindicalista Revolucionari que se celebrà a Parma
(Emília-Romanya, Itàlia) i on
va ser nomenat membre del Comitè Nacional de
Resistència. En aquesta època
col·laborà en L'Internazionale
i en L'Alleanza Libertaria. El 29
de març de
1908 presidí el Congrés Italià dels
Obrers Sucrers que se celebrà a Bolonya. El
12 de maig d'aquell any va fer un encès discurs als
vaguistes de les fàbriques
de paper de Fabriano (Marques, Itàlia), al terme del qual el
propietari de la
factoria el demandà per difamació. A principis de
1909 va ser processat per la
vaga promoguda el juny de l'any anterior per la Cambra del Treball
d'Ancona en
suport amb la lluita dels pagesos parmesans. El 23 de gener de 1910
intervingué
en el Congrés Anarquista Interprovincial que se
celebrà a Ancona. El 18 de maig
de 1913 assistí a la conferència organitzada per
Domenico Zavattero a Bolonya
per a fer balanç de la seva polèmica amb Maria
Rygier. Tota aquesta activitat
llibertària va ser estretament vigilada per les autoritats.
Entre 1913 i 1914
es posà a disposició d'Errico Malatesta i del
moviment llibertari local per a
reconstituir el CSS i donar vida al periòdic Volontà.
Després de la «Setmana Roja» es
perdé el seu rastre, però en
1924 una nota de la policia el registrà com a lector de Pensiero e Volontà. Durant la
postguerra encarà prengué part activa
en el moviment anarquista de la seva localitat. Rodolfo Felicioli va
morir el
13 d'agost de 1964 a Ancona (Marques, Itàlia).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Marino
Grilli
- Marino Grilli: El 12 de gener de 1884 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Marino Bruto Armelino Grilli, conegut com Il Gobbo (El Geperut). Sos pares es deien Napoleone Grilli i Claudia Facchini. Segons algunes fonts ja residia a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) des de la infància, però segons fonts policíaques es traslladà a aquesta ciutat el 28 de maig de 1914. El 30 de gener de 1911 es casà amb Ida Cini a Bolonya. Es guanyà la vida fent de paleta i fou membre del grup anarquista«Emilio Covelli», creat a Bolonya el novembre de 1915 i que dos anys més tard prendrà el nom de «Fascio Libertario Bolognese» (FLB, Fascio Llibertari de Bolonya). Aquest grup va ser especialment actiu en la propaganda antimilitarista durant la Gran Guerra i molts dels seus membres van ser detinguts, empresonats o cridats a files, desertant alguns d'ells. Ell va ser reclutat i, per la seva propaganda anarquista dins de les casernes, castigat, fet pel qual va desertar. Detingut, va ser jutjat pel Tribunal Militar de Bolonya i condemnat a tres anys de reclusió. Aconseguí fugir-ne i es refugià a Suïssa. En 1919, gràcies a una amnistia, retornà a Itàlia, però s'exilià en 1923 a França. Fins al març de 1925 residí a Montreux (Vevey, Vaud, Suïssa), on treballà de tintorer en una bugaderia, i després s'establí al departament del Somme (Picardia, França), on regentà una tintoreria pel seu compte, però el negoci no reeixí i en 1927 va haver de tancar-lo. Després d'un temps a la regió parisenca, en 1931 establí definitivament a l'illa de Port-Cros, a prop de Toló (Provença, Occitània). Inscrit en el registre de la policia de fronteres, el gener de 1937 marxà cap a Catalunya i s'enrolà en els Serveis Auxiliars del Batalló«Garibaldi». El maig de 1938 va ser ingressat en un hospital de Badalona (Barcelonès, Catalunya)–altres fonts diuen de Mataró (Maresme, Catalunya)– i operat d'una otitis purulenta a l'oïda esquerra i d'una trepanació a l'apòfisi mastoide esquerra. L'octubre de 1938, probablement amb un comboi sanitari, passà a França i retornà de bell nou a Port-Cros. El 20 d'octubre de 1939 va ser detingut amb altres subversius a Toló i internat al camp de concentració de Vernet. El 25 de setembre de 1941 va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes i deportat a l'illa de Ventotene per quatre anys. Posteriorment va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on va ser alliberat gràcies a l'armistici del 8 de setembre de 1943. Marino Grilli va morir el 20 d'octubre de 1952 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Ruggero
Chiarini i sa companya Francesca Albamonte (1917)
- Ruggero
Chiarini: El 12 de gener de 1890 neix a Bagno a Ripoli
(Toscana, Itàlia)
l'anarquista Ruggero Chiarini. Sos pares es deien Serafino Chiarini i
Giuseppina Brosi. Després dels estudis primaris, es
guanyà la vida fent de
mecànic per a l'empresa Muzzi. Anarquista, ben igual que sos
germans Bruno i
Nello, en 1915 va ser cridat a files i enviat al front. Un cop
llicenciat, participà
activament en l'agitació obrera durant el «Bienni
Roig» (1919-1920) al seu
poble natal i a Florència (Toscana, Itàlia). El
21 de maig de 1921 va ser
condemnat pel Tribunal de Florència a tres mesos de
presó per tenir armes no
registrades. Ben relacionat amb anarquistes i comunistes de diverses
regions
italianes, va ser processat per impedir la feina d'esquirols
(«atemptat contra
la llibertat del treball»), però el 7 de novembre
de 1921 va ser absolt.
Detingut en dues ocasions com a mesura de «seguretat
pública», a principis de
1923 es va traslladar a Palerm (Sicília), juntament amb sa
companya, Francesca
Albamonte, sos quatre infants i son germà Nello Chiarini,
per evitar patir les
accions violentes dels escamots feixistes. El maig de 1923 el seu
domicili va
ser escorcollat, acció durant la qual va expressar les seves
idees subversives.
A Palerm freqüentà destacats anarquistes,
considerats «molt perillosos» per les
autoritats, com ara Nino Napolitano, Gabriele Pappalardo i Paolo
Schicchi, i
formà part de la redacció del periòdicIl
Vespro Anarchico, fins a finals de setembre de 1923, quan el
periòdic va
ser suprimit arran de la publicació d'alguns articles de
Paolo Schicchi
considerats delictius per la magistratura. L'octubre de 1923, amb
Calogero
Aronica Pontillo, Osvaldo Celani, Raffaele Frugis, Nino Guarisco, Nino
Napolitano, Gabriele Pappalardo i Paolo Schicchi,
llançà una subscripció
pública per a equipar Il Vespro
Anarchico
amb una impremta pròpia, per deixar de banda qualsevol
caràcter comercial del
periòdic i poder publicar fullets i altres publicacions de
propaganda. El 5 de
gener de 1924 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Palerm, que
el va
descriure com una persona intel·ligent i familiar. El 7 de
juny de 1926 es va
traslladar a Porto Empedocle (Sicília) per motius laborals i
el 26 de desembre
d'aquell any va ser advertit formalment, segons la nova llei
d'excepció de
Seguretat Pública, que implicà
l'abolició de totes les llibertats, i obligat a
obtenir el carnet d'identitat. Inclòs en el llistat
d'«elements perillosos per
qüestions polítiques», durant la nit del
15 al 16 de gener de 1927 el seu
domicili va ser escorcollat pel general Giovanni Maggiotto, prefecte
d'Agrigent
(Sicília), sense que es trobés res
d'incriminable. Posteriorment es traslladà
novament a Palerm. Ruggero Chiarini va morir el 31 de gener de 1930 a
Palerm
(Sicília). Els anarquistes italians exiliat a
França obriren una subscripció
per a sa companya i sos infants i les sumes recaptades van ser enviades
a
Palerm per Nello Chiarini, des de Marsella (Provença,
Occitània), i per l'anarquista
C. Vogt, des de Ginebra (Ginebra, Suïssa).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Paraules de Lanti recopilades per
Lucien Bannier
- Lucien Bannier: El 12 de gener de 1893 neix a Damvillers (Lorena, França) l'esperantista llibertari Lucien Bannier, també conegut com Lucien Banmer o pel seu nom en esperanto Lucio Banje'. Sos pares es deien François Jules Bannier, sastre, i Marie Harmant, coneguda com Eugénie, modista. Treballava al banc Comptoir National d'Escompte de Paris (CNEP). En 1906 aprengué l'esperanto en un curs que aparegué en el periòdic Le Petit Parisien, alhora que pertanyia a la Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto) i mantenia una important correspondència amb esperantistes d'arreu del món. En 1913, durant el servei militar a Verdun, un oficial li donà permís per assistir al Congrés Mundial d'Esperanto que s'havia de celebrar l'agost de 1914 a París, però l'esclat de la Gran Guerra ho va impedir i hagué de lluitar quatres mesos als fronts fins que fou ferit en un braç. El 19 de gener de 1918 es casà al XX Districte de París amb l'empleada Suzanne Marguerite Chaudron. Aquest mateix any se celebrà un curs d'esperanto a París on conegué els anarcoesperantistes Eugène Lanti i Louis Glodeau. Sota la influència de la Revolució russa, participà en la secció comunista de laSecció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), però ben aviat quedà decebut del leninisme. A partir de 1921 fou el principal animador, amb Lanti i Glodeau, del grup esperantista revolucionari Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional), que agrupava obrers de totes les tendències (anarquistes, comunistes, ecologistes, pacifistes, sindicalistes, etc.), la seu del qual es trobava a Bellevilloise i que havia reemplaçat el grup Liberiga Stelo, que edità Le Travailleur Espérantiste. Organe mensuel de l'Union Espérantiste Ouvrière Française (1912-1914) i que reaparegué entre 1920 i 1937. L'agost de 1921 prengué part en el Congrés Internacional Esperantista de Praga. Va fer servir el pseudònim «Lucien Banmer» en l'Enciklopedio de Esperanto. Entre 1935 i 1968, amb només l'interval de la guerra, fou secretari general de la SAT. Entre el gener de 1946 i agost de 1948 fou el responsable de l'edició de la revista Sennaciulo. Lucien Bannier va morir el 20 de novembre de 1986 a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Benito
Maldonado Serrano
- Benito Maldonado
Serrano: El 12 de gener de 1893 neix a Madrid (Espanya)
l'anarcosindicalista
Benito Maldonado Serrano. Establert a Barcelona (Catalunya),
milità en el
Sindicat de la Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) del
barri del Prat Vermell. El gener de 1913 va ser multat amb 75 pessetes
per«blasfem» i el desembre de 1920 va ser detingut amb
documents anarcosindicalistes
i fulls clandestins. Participà activament, com a delegat de
les comissions i
dels comitès, en la vaga de lloguers de les «Cases
Barates» de Can Tunis del
barri barceloní d'Horta –ell vivia al
número 505 del carrer 2– i en la
perllongada vaga
dels obrers contra la «Companyia Colindres»
d'extraccions d'arenes del riu
Llobregat. Fou un dels dinamitzadors del grup
teatral de l'Ateneu Cultural de Defensa Obra del Prat Vermell de
Barcelona. També
va ser soci i pregoner de l'Organització
Sanitària Obrera (OSO). Entre 1931 i
1933 col·laborà en Solidaridad
Obrera
sobre els temes dels lloguers, la vaga de les arenes i altres temes
referents a
la ciutat. El març de 1933 intervingué, amb Diego
S. Asturiak, Domènech i
altes, en el míting que organitzà la
Federació Local de la (CNT sobre
orientació sindical. Durant aquests anys republicans va ser
empresonat en
diferents ocasions, com ara l'estiu de 1933 i el 12 de juny de 1934 que
va ser
tancant governativament. Quan esclatà la
Revolució de 1936 va formar part del
Comitè Revolucionari de la Barriada del Prat Vermell.
Posteriorment lluità als
fronts com a milicià en la «Columna
Ortiz» i va ser ferit al front. Benito
Maldonado Serrano va morir de caquèxia el 18 de novembre de
1961 a l'Hospital
d'Infecciosos de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri
de
Montjuïc de la ciutat.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
José
López Soriano
- José
López
Soriano: El 12 de gener de 1896 neix a Cuevas de Almanzora
(Almeria, Andalusia,
Espanya) l'anarcosindicalista José López Soriano.
El 20 de maig de 1911 va ser
detingut, juntament amb son germà Pedro, per la
Guàrdia Civil de Sorbas
(Almeria, Andalusia, Espanya), per haver disparat contra Antonio
Guerrero
Rodríguez que resultà ferit lleugerament al coll;
processat, va ser jutjat el
14 d'agost de 1912. Peó de paleta de professió,
abans de la guerra civil milità
en el Sindicat de la Construcció del barri obrer de les
Cases Barates de la Marina
del Prat Vermell de Barcelona (Catalunya) de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
participà en els
combats als carrers de Barcelona i posteriorment marxà com a
milicià cap el
front d'Aragó. El 30 de gener de 1940 va ser detingut;
jutjat el 14 de juliol
de 1941 en consell de guerra, va ser condemnat el 6 de setembre de 1943
a dues
penes de presó, una de 12 anys de reclusió
temporal per «auxili a la
rebel·lió»
i altra de 17 anys, quatre mesos i un dia de reclusió menor
i indemnització de
20.000 pessetes per la mort en una baralla del ferroviari Joaquim
Minesa, i
reclòs a diverses presons (Model de Barcelona,
Alcalá de Henares, Guadalajara).
L'abril de 1950 va ser posat en llibertat condicional a la
penitenciaria d'El
Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya).
Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
María Mateo Bruna
- María Mateo Bruna:
El 12 de gener de 1902 neix a Torrijo del Campo
(Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
María Mateo Bruna. El 19 de juliol
de 1936 participà en la construcció de barricades
al barri de Gràcia de
Barcelona (Catalunya), fornit els combatents i tenint cura dels ferits.
Després
passà a treballar a les cantines populars
col·lectivitzades. En acabar la
guerra passà a França i s'establí amb
son company Miguel Alba Lozano, poeta
confederal que col·laborà en Cenit
(1991-1996), a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), militant sempre en el Moviment Llibertari
Espanyol (MLE). María
Mateo Bruna va morir el 22 de juliol de 1992 a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Son
germà Blas també va ser militant anarquista.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Defuncions
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Celso Ceretti
- Celso Ceretti: El 12 de gener de 1909 mor a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) el garibaldí, internacionalista anarquista i, després, polític socialista Celso Ceretti. Havia nascut el 23 de gener de 1844 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Ceretti i Maria Malagodi. Quan tenia 14 anys s'enrolà com a voluntari en l'expedició de Giuseppe Garibaldi a Sicília. Es convertí en un dels acòlits més propers a Garibaldi i serví d'enllaç entre aquest i el moviment obrer. En 1871 participà a París (França) en la defensa de República francesa i de la Comuna i aquest mateix any creà a Mirandola la Societat Anticatòlica Republicana (SAR). Fou un dels fundadors de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la qual va ser membre de la Comissió d'Estadística, i mantingué estrets contactes epistolars amb Mikhail Bakunin. Detingut per les seves activitats internacionalistes, l'11 de març de 1873, després de cinc mesos d'empresonament, va ser jutjat per«conspiració» i absolt. Aquest mateix any intentà, sense èxit, organitzar el II Congrés de la Internacional a Mirandola, però va ser prohibit per les autoritats. En 1876 dirigí l'expedició garibaldina de suport a la revolta contra la dominació turca primer a Hercegovina i després a Sèrbia, on demostrà la seva capacitat de comandament i el seu carisma de combatent. En 1886 fundà la Società dei Reduci Radicali (Societat dels Veterans Radicals). En 1888 patí un atemptat a ganivetades a París i l'ambaixada italiana acusà l'anarquista il·legalista Vittorio Pini de l'acció ja que determinats sectors del moviment anarquista estaven convençuts que Ceretti era un confident de la policia. En 1888 fundà i dirigí a Mirandola el periòdic socialista Il Sole dell'Avvenire (El Sol del Futur). En 1890 va ser el primer socialista en entrar en el Consell Municipal de Mirandola. Durant sa vida mantingué correspondència amb Giusseppe Garibaldi, Giussepe Mazzini, Mikhail Bakunin, Errico Malatesta i Andrea Costa, entre d'altres. En 2007 Franco Verri publicà la biografia Celso Ceretti. Garibaldino mirandolese.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Jules
Erlebach
- Jules Erlebach:
El 12 de gener de 1913 mor a París (França)
l'anarquista individualista i
sindicalista revolucionari Jules Charles Ignace Erlebach, a vagades
citat Erlbach, conegut com Ducret. Havia nascut l'1 de febrer de
1881 a Friburg (Friburg, Suïssa). Era fill de Reynold
Erlebach, petit industrial
originari de
Portalban (Friburg, Suïssa), per mor de les seves conviccions
anarquistes,
trencà amb sa família, i d'Emma Madelaine
Ducrest. Membre del Cercle de
Treballadors de Friburg, entre 1904
i 1908 fou un dels animadors, amb Jules Schneider, i secretari (1906),
de la
Unió Obrera (UO) d'aquesta ciutat, la qual reagrupava 640
membres en 12
sindicats i que s'adherí a la Federació de les
Unions Obreres de la Suïssa
Romanda (FUOSR) durant dos anys. En 1906 començà
a col·laborar en el periòdic
sindicalista revolucionari La Voix del
Peuple, de Lausana (Vaud, Suïssa). L'estiu de 1908
marxà cap a París
(França) i entrà en contacte amb els cercles
anarcoindividualistes. A partir de
juliol de 1911, sota el nom de Ducret
(nom de la seva àvia materna), portà una petita
llibreria, on també feia
enquadernacions, situada al número 15 del passatge de
Clichy, seu de la primera
sèrie de la revista anarcoindividualista L'Idée
Libre (1911-1913), fundada per André Lorulot. Com
que amb les entrades de
la llibreria no tenia suficient per a viure, també
treballà de dissenyador
industrial en una fàbrica a Levallois-Perret (Illa de
França, França), on
guanyava 600 francs mensuals. Quan l'afer de la «Banda
Bonnot», va ser declarat
sospitós per la policia d'haver albergat entre octubre i
desembre de 1911
Octave Garnier i d'encobrir les seves accions, fet pel qual va ser
estretament
vigilat. Acusat de no haver declarat la seva residència en
tant que estranger,
va perdre la seva feina de dissenyador. Entre octubre, reemplaçant
Albert Labregère, i novembre de 1912 fou gerent
del periòdic L'Anarchie
i albergà l'anarquista
il·legalista Léon Lacombe (Leontou),
amb qui, segons la policia, hauria preparat l'atracament de l'1 de
novembre de
1912 de l'Oficina de Correus de Bezons (Illa de França,
França) i durant el
qual el recaptador morí. Durant la nit del 8 al 9 de
novembre de 1912 uns 400 membres de la Guàrdia de la Pau i
un esquadró de la
Guàrdia Republicana, pensant trobar-lo, encerclaren la seva
llibreria per a
efectuar-hi un escorcoll. El sastre anarquista italià Carlo
Scalvini (Charles Scalvini), que
s'allotjava a
casa seva, va ser detingut, juntament amb altres tres persones, i
després
amollat. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 va ser segrestat
per Léon
Lacombe, aleshores buscat per les autoritats per nombroses accions
il·legalistes i per assassinat, el qual estava
convençut que Erlebach era un
confident de la policia i que l'havia delatat. Després
d'interrogar-lo durant
la nit, el ferí greument d'un tret al coll. Internat a
l'Hospital Bichat de
París en un estat crític, després de
ser interrogat pel jutge d'instrucció i de
42 dies d'agonia, Jules Erlebach va morir el 12 de gener de 1913 d'una
congestió pulmonar produïda a resultes de la bala
que tenia allotjada a
l'esòfag; després d'una cerimònia
religiosa a Nôtre-Dame, fou enterrat quatre
dies després al cementiri de Bagneux (Illa de
França, França). Deixà esposa
(Jeanne-Marie
Clément) i un fill adoptat de cinc anys (Roger). L'escriptor
Henry Poulaille,
que havia estat iniciat en l'anarquisme per Erlebach, l'evoca en les
seves
novel·les i, una vegada, el cap de policia Xavier Guichard
li va assegurar que
les sospites de Lacombe eren absolutament infundades.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Pedro Augusto Motta
- Pedro Augusto Motta:
El 12 de gener de 1926 mor a Saint-Georges-de-lOyapock
(Guaiana Francesa) l'operari gràfic, periodista,
anarcosindicalista i militant
anarquista Pedro Augusto Motta. Havia nascut sobre la dècada
dels noranta del
segle XIX a Ceará (Brasil). Va començar la seva
militància anarcosindicalista a
Fortaleza (Ceará, Brasil) durant els anys vint lligat al
sindicalisme en les
arts gràfiques (Associació Gràfica de
Ceará, Unió General de Treballadors i
Federació dels Treballadors de Ceará). En 1921
col·laborà en O Combate
de Fortaleza. Va ser
corresponsal del periòdic A Voz do Graphico (1920-1922) de Fortaleza, una de les
publicacions més
importants del sindicalisme revolucionari del nord-est brasiler,
signant molt
d'articles amb pseudònims. Atret per la puixança
de l'anarcosindicalisme del
sud de Brasil es va instal·la a São Paulo
(São Paulo, Brasil), on participà
activament en el Centre Llibertari «Terra Livre». A
partir de 1923 va esdevenir
corresponsal del periòdic A Plebe, on va
escriure regularment articles
sobre Ceará. En aquests anys van començar els
debats entre anarquistes i
comunistes i ell va mantenir una forta posició
crítica contra l'autoritarisme
leninista, divulgant en A Plebe textos d'Emma
Goldman i signant articles
de crítica a la dictadura del Partit comunista i a les
posicions dels
exanarquistes brasilers, com Astrogildo Pereira, que s'havien convertit
en
adeptes del leninisme. En aquesta època va publicar un
llibre de poesia social
titulat Verbo de Fogo. Durant les
lluites contra el govern de Artur Bernardes va ser un dels militants
que va
signar el document «Moció dels militants obrers al
Comitè de Forces
Revolucionàries», on els militants
anarcosindicalistes i anarquistes
presentaven les seves reivindicacions al grup militar que s'havia
aixecat a São
Paulo. Un cop establert el règim militar i derrotada la
resistència obrera, el
periòdic A Plebe va ser tancat i
diversos militants, entre ells Pedro
Motta, van ser detinguts i enviats presos a Rio de Janeiro (Rio de
Janeiro,
Brasil). A finals de 1924, arran de la Revolució Paulista i
la repressió que es
desencadenà, va ser deportat al camp de
concentració de la Colònia Militar de
Clevelândia
do Norte (Oipoque, Amapá, Brasil), conegut com
l'«Inferno Verde», juntament amb
centenars d'altres militats obrers, anarquistes i comunistes. En 1926
va
aconseguir fugir a la Guaiana Francesa, però va morir a
conseqüència dels
maltractaments, de les condiciones insalubres i de la
mancança de medicines
resultants de la seva deportació a Oiapoque.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Cosimo Pirozzo
- Cosimo Pirozzo: El 12 de gener de 1937 mor a Bicién (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista Cosimo Cosma Damiano Pirozzo. Havia nascut el 4 d'agost de 1912 a Rosarno (Calàbria, Itàlia). De família benestant, sos pares foren Bruno Pirozzo i Giovanna Amoroso. Els seus li deien Cosmo. Estudià a l'institut de Nicotera i aconseguí graduar-se en llengües clàssiques a Reggio Calabria. Més tard es va matricular a la Facultat de Lletres de la Universitat de Messina. En 1934 demanà inscriure's en el Partit Nacional Feixista, obtenint el carnet el 12 de gener de 1935; però en 1936 un informe anònim dirigit al prefecte posa en dubte la seva «qualitat moral», ja que es relaciona sovint amb la classe obrera i els pagesos analfabets. En aquesta època marxà a Torí i es va inscriure a la Facultat de Lletres assistint als cursos de filosofia. En aquesta ciutat començà a freqüentar els cercles anarquistes i la policia feixista sempre el té sota vigilància. En 1936 abandonà clandestinament Itàlia i a través de Ventimiglia passà a França, on fou ajudat pel Socors Roig Internacional. El 20 de novembre de 1936 el Ministeri de l'Interior italià demana la captura de l'«anarquista Pirozzo», per subversiu i per infiltrat en el Partit feixista. Aquest mateix any, s'inscriu amb el grup de voluntaris de les Joventuts Comunistes Franceses que surt per lluitar en la guerra d'Espanya. Formarà part de la primera brigada de la «Columna Italiana Rosselli», juntament amb anarquistes, republicans, alguns socialistes i un grup de militants de«Giustizia e Libertà», el moviment dirigit per Carlo Rosselli. En aquesta conjuntura farà amistat amb Umberto Marzocchi, Camillo Berneri i Francesco Barbieri. El novembre de 1936 fou assignat a una companyia anarquista que tenia per missió defensar una posició estratègica a la ciutat d'Osca. El 12 de gener de 1937 un escamot de milicians treballava en les obres de reparació d'una carretera a prop de Bicién, a pocs quilòmetres d'Osca, i durant aquestes tasques un projectil de fragmentació fereix greument el calabrès Luigi Tallarico. Malgrat que els bombardeigs continuen, Pirozzo intenta socórrer el ferit i portar-lo a resguard. Un cop portà a la tenda de campanya que feia d'infermeria Tallarico, Pirozzo fou abatut per la metralla d'una nova explosió. Tallarico aconseguí salvar la vida. La commoció per la mort de Pirozzo fou immensa i al seu funeral assistí la «Columna Italiana Rosselli» completa, a més de gent de Bicién i d'Osca. Comentaristes han apuntat que aquest incident inspirà l'escena del funeral de la pel·lícula Land and Freedom (1995) de Ken Loach. A Rosarno un carrer porta el seu nom.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Mariano
Viñuales Fariñas
- Mariano Viñuales
Fariñas: El 12 de gener de 1955 mor a la Ciutat
de Mèxic (Mèxic) el periodista,
escriptor i poeta anarquista i anarcosindicalista Mariano
Viñuales Fariñas.
Havia nascut l'abril de 1900 a Madrid (Espanya), en una
família oriünda de
Loporzano (Osca, Aragó, Espanya). Orfe des de molt infant,
visqué a Galícia amb
sa tia Dominga. Posteriorment, després d'abandonar el
seminari d'El Escorial (Madrid,
Espanya) i la carrera sacerdotal –conegué el
llatí i la literatura
grecollatina– a la qual sa família li havia
destinat, treballà dos anys en una mina.
Anarquista convençut, en 1921, en plena guerra del Marroc,
va ser empresonat
per insubmissió al reclutament i posteriorment destinat a
les quadres del
Regiment de Llancers del Rei. Després d'anar i venir per
presons i comissaries
de Vigilància, s'establí a Bilbao (Biscaia,
País Basc), fins que va ser
interceptat per la policia. Quan la instauració de la II
República espanyola s'instal·là
a Barcelona (Catalunya), on participà en moviments socials i
activitats
anarquistes. Durant els anys de la II República espanyola
obtingué un cert
prestigi com a divulgador i periodista. En 1935 publicà el
fullet Los horrores de la guerra
aeroquímica. La ciencia
al servicio de la barbarie i l'any següent
col·laborà en diverses
publicacions llibertàries (Biofilia,Más Lejos i Solidaridad Obrera). En 1936, en plena
guerra civil, s'integrà com
a «auxiliar no lletrat» en l'Oficina
Jurídica de Barcelona, dirigida per Eduardo
Barriobero y Herrán, i en 1937, després de la
seva dissolució, fou fiscal dels
Tribunals Populars catalans. El febrer de 1939, quan el triomf
franquista era
un fet, creuà els Pirineus, però
deixà, al seu domicili de Tona (Osona,
Catalunya), sa companya Pilar i sos infants Mariano, José i
Ariel. L'octubre de
1939 aconseguí embarcar, al port de Saint-Nazaire
(País del Loira, França), a
bord d'El Frandre rumb cap a Ciudad
Trujillo, actual Santo Domingo (República Dominicana), on
arribà el 7 de
novembre. Va
ser enviat a treballar a la Colònia
Agrícola «San Rafael» d'El Llano, a prop
de Las
Matas de Farfán (San Juan, República
Dominicana), amb l'anarquista Fidel Miró Solanes,
l'exdiputat
socialista Luis Romero
Solano i altres companys exiliats (Aurelio Abid, L. Cabrera, Guillermo
González, José González,
José
Jiménez Millares, Joaquín Martínez,Ángel
G.
Roldán, Alfredo G. Roldán, José G.
Roldán,
etc.), i exercí tasques docents. En
aquesta època col·laborà en la revistaHogar.
Finalment s'establí a la Ciutat de Mèxic
(Mèxic). Lligat al grup «Estudios
Sociales» de Mèxic,
col·laborà en el seu òrgan
d'expressió Humanidad
(1942). Afecte al sector«col·laboracionista», el 13 de
gener de 1945 es pronuncià a favor de la formació
d'un «programa mínim de
govern». Membre de la Delegació General de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Mèxic, en 1945 participà en la sevaúltima junta, encapçalada
per Juan Gallego Crespo.
Posteriorment es reintegra en la CNT «ortodoxa» i
col·labora en la seva premsa.
Es guanyava la vida fent de corrector i de traductor. Trobem articles
seus en
diverses publicacions llibertàries, com ara Cenit,CNT, CNT
de Toledo, Criticón,Cultura Proletaria, Humanidad,Inquietudes, Luz
y Fuerza, Mediterrani, Nuevo Aragón,La Revista Blanca, Tierra
y Libertad, etc. És autor de tres
llibres, Blanquito (1943, relats
autobiogràfics amb pròleg de Benjamín
Jarnés, reeditats en 1946 a França sota
el títol Blanquito. A los
niños
dominicanos sin hogar, hermanos de Chilico, i adaptats en
2013 al còmic amb
dibuixos de José Antonio Ávila Herrero), Titín
y los perros (1944, amb pròleg de A. Almarza y
Herranz) i Frente a la Cruz del Sur.
Selección poética
(1947, amb pròleg de R. Sancho Granados). Deixà
nombroses obres inèdites i
inconcluses, com ara una selecció de poesies i Mi tía Dominga. Mariano
Viñuales Fariñas va morir el 12 de gener de
1955 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) d'una angina de
pit i fou enterrat l'endemà.
Mariano Viñuales
Fariñas (1900-1955)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Retrat
de Jules Rathier
- Jules Rathier: El12 de gener de 1960 mor a París (França) l'anarcoindividualista Jules Hippolyte Rathier, conegut com Le Père Rathier. Havia nascut el 14 de setembre de 1896 a Le Havre (Alta Normandia, França). Sos pares es deien Jules Rathier, ajustador socialista i secretari del Sindicat de Mecànics Fogoners, i Georgette Laurentine Florestine Thuret. En 1921, ell o son pare, gairebé segur son pare, era corresponsal a Le Havre del diari parisenc La Vague. Journal de débourrage et de combat i animador del seu «Grup d'Amics de La Vague». També era membre del Grup d'Educació Social i Revolucionària i secretari de l'antimilitarista l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC) de Le Havre, i acabà com a militant comunista. En aquestaèpoca vivia al número 40 del carrer Gustave-Cazavan de Le Havre. Jules Hippolyte Rathier esdevingué un conegut militant anarquista individualista del barri de la Montagne i Sainte Geneviève i del carrer Mouffetrd de París (França), amb una estètica patriarcal ben definida (cabells i barba llarga, sandàlies, etc.). Més tard va ser un representant característic de la bohèmia del Barri Llatí parisenc. A finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta freqüentà el local de la Federació Anarquista (FA), al Quai de Valmy, sovint acompanyat d'altres companys (Lapin, Lefeuvre, etc.), amb la finalitat d'aconseguir exemplars de Le Libertaire que després venien pels carrers del barri parisenc d'Écoles. A començament de la dècada dels cinquanta s'acostà al grup anarquista «Louise Michel» i col·laborà regularment en Le Monde Libertaire. En 1952 va ser hospitalitzat a Limeil-Brévannes (Illa de França, França), però va fugir dels sanatoris. Jules Rathier va morir el 12 de gener de 1960 a l'Hospital Broca del XIII Districte de París (França) i deixà el seu cos a la Facultat de Medicina.
---
Image may be NSFW.
Clik here to view.