El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Abans de la tempesta

M’entretenia escoltant els records de joventut de Bernanos quan m’explicava les hores i hores de reunió, a París, llegint els darrers escrits de Lluís XVI abans de ser portat al cadafal. El testament, la carta a Maria Antonieta... La sensibilitat d’un rei que sabia arreglar els rellotges de palau, expert en qüestions de caça. Un home obert, alegre, fins que els descamisats de París, les dones afamegades arrabassen les portes de Versalles i, armats de forques i ganivets, penetraren fins les cambres reials.

Bernanos havia escrit contra el liberalisme i el caduc parlamentarisme occidental. Era un home brillant. L’escoltàvem sempre, summament interessats pel que deia. Era una espècie d’enciclopèdia vivent. Mai no he conegut ningú que sapigués la història de França tan bé com ell. Podria haver impartit classes magistrals a qualsevol universitat. Un europeista de debò. Mai no es va deixar seduir pels càntics de sirena germànics. Aleshores ja hi havia molta gent que, davant l’embranzida del comunisme, pensava que l´única salvació per a la civilització occidental era seguir els camins que marcava Hitler.

Bernanos s’enfurismava davant la idea que grans nacions com França i Espanya s’haguessin de supeditar al dictat germànic. Coincidíem en la valoració del règim sorgit de les eleccions municipals del trenta-u. Uns dirigents republicans, la majoria d’ells literats frustrats, que només sabien, i malament, l’a-e-i-o-u de la Revolució Francesa. Girondins de poca volada que ens portaren a la Revolució d’Astúries, la proclamació de la República Catalana sortosament anihilada pel general Batet amb quatre canonades. Molts d’aquells utòpics republicans lloaven les excel•lències de la República oblidant els trets a la panxa de Casas Viejas. Emili Darder era el més il•lús de tota la colla que vaig conèixer en aquells anys. No negaré que fos una bona persona. Ho era. La manera que tenia de parlar i tractar amb la gent, la sincera preocupació que sentia per millorar la vida dels ciutadans així ho demostraven. Un dia el vaig trobar quan entrava a l’Ajuntament. No teníem una relació d’estreta amistat. Em considerava un reaccionari eixelebrat. Però, a diferència de molts d’altres socis de l’Associació per la Cultura, mai no va deixar de saludar-me de forma educada. No record qui va començar la conversa. Serv una imatge boirosa, evanescent, d’aquell moment que sempre retorna a la meva memòria quan pens com va morir, pobre. Si davall a les fondàries del passat el puc veure prop del gran portalam de Cort, just davant el banc de la plaça, amb una vella cartera de cuiro a la mà dreta. El veies feliç, il•lusionat, ple d’una energia electritzant. Jo, que mai no he cregut en res, el mirava des de l’avantatge que em donava el meu abrandat escepticisme. -Salvador, ja sé que no creus en les bondats de la República. No et vull convèncer de res. Seria una tasca impossible. Basta llegir els articles que escrius en contra nostra! Però ja saps que, a diferència del que faríeu vosaltres, jo sempre defensaré el teu dret a la discrepància. Segurament no pots entendre el que et dic. T’has educat en un ambient de militars espanyols. Com podries copsar els sentiments del poble, sentir les necessitats dels més desvalguts? Tampoc en tens la culpa. Ets el producte de la teva família i de la teva classe social. S’atura un moment provant de saber quina era la meva reacció. Però mai ningú no ha pogut saber com era jo de veritat. El meu rostre pot esdevenir de pedra. Cap múscul delata el meu estat d’ànim. Ningú no pot saber mai el que estic pensant en un moment determinat. En veure que era impossible esbrinar el sentit dels meus pensaments, afegí, pensarós, segur que no em podia convèncer de cap de les maneres: -Ets un escriptor, un home de lletres. Reaccionari, enemic del progrés tal com l’entenem nosaltres. Però hauries de convenir que les escoles que estam construint són un progrés immens per a Mallorca i els mallorquins. Em mirà fixament als ulls, talment estigués posseït per un poderós foc interior que el consumís. “Les flames de la utopia”, vaig pensar, contemplant l’excitació que el dominava. -Les escoles que hem bastit a Palma i arreu dels pobles de Mallorca, el que fem quant a l’ensenyament, és la clau que obrirà definitivament les portes al coneixement, al deslliurament de la humanitat. A partir d’ara tothom sabrà llegir i escriure. Enfrontar-se als reptes de la societat moderna com un ciutadà lliure, no com un esclau. Poder llegir un llibre, un diari... Salvador... t’ho pots imaginar? La fi de les tenebres, de la ignorància en la qual l’església i l’aristocràcia han mantingut el poble. Va haver de marxar. Alguns regidors l’esperaven davant del portal de l’Ajuntament. Crec que s’acomiadà amb la secreta esperança que un dia copsàs el significat de tot el que feien per a les classes més desvalgudes de la nostra ciutat. En aquell temps el considerava un ximple. Bona persona, però ximple. Com si fos un d’aquells esperitats tan abundosos en els cafès de poble, un seguidor de Rousseau que encara no sabia les conseqüències que pot tenir la lectura de llibres dissolvents. Una humanitat que sap llegir i escriure representa un avenç, un autèntic progrés? Sempre ho he dubtat. Llegir els autors realistes francesos, els socialistes de totes les tendències... significa avançar en el deslliurament de la humanitat? No ho he cregut mai. L’estúpida literatura realista tant del gust de les societats obreres. Atacar les classes dirigents; fomentar l’amor envers els delinqüents. Vet aquí l’objectiu d’escriptors com Emile Zola, Lleó Tolstoi, Blasco Ibáñez. La brutor portada a la literatura. És això el progrés que desitjaven els nostres utopistes? Es pensen savis i no saben res de la història. Ningú no ha llegit Oswald Spengler ni José Ortega y Gasset. Creuen ser deixebles de Rousseau i descobreixen que en el segle XX, a qui de veritat interessa que el poble sàpiga llegir i escriure és a la burgesia, als nous rics. Sense una mà d’obra qualificada l’empresari modern no pot funcionar. Emili Darder no s’adonava que, amb les escoles, obria les portes a la vulgaritat burgesa, al poder dels nous rics. No ho podien entendre. Els republicans de província, talment els regionalistes de La Nostra Terra, mitificaven el saber, la creació d’escoles i instituts. Creien en el progrés indefinit de l’home. “De la barbàrie al socialisme”, predicaven les revistes marxistes de Palma. No copsaven que la humanitat mai no ha avançat a no ser per empitjorar. Eren ells els que no entenien l’autèntic esperit de la nostra terra, la felicitat dels pagesos de les possessions que, sense necessitat de saber llegir i escriure, vivien en una pau d’esperit perfecta. La ignorància de la política, les prohibicions inquisitorials de llibres dissolvents els havien mantingut en la més pura innocència. L’Arcàdia feliç no era el món de trens i avions, de telèfons i gramòfons, de màquines d’escriure, la universitat i la sanitat pública per a tothom que prometien els esquerrans. La felicitat era tot el contrari d’aquella xerrameca mancada de sentit. Es tractava de poder mantenir aturada en el temps la Mallorca idíl•lica que ells, a força d’escoles, diaris, mítings i manifestacions, s’esforçaven a enfonsar. Era jo qui estimava de veritat els pagesos mallorquins en llur ruda simplicitat. Els entestats a acabar amb la Mallorca que jo estimava feinejaven per crear les condicions d’una terra curulla de fàbriques i hotels. Una terra que no tendria res a veure amb tot el que nosaltres, la gent culta i educada, havíem sabut preservar a través dels segles. Segurament la guerra va ser necessària per desintoxicar Espanya de la vana xerrameca liberaloide, de les teranyines de la maçoneria, del catalanisme que amenaçava amb supeditar Mallorca a Catalunya. Com si la nostra llengua, el mallorquí, tengués res a veure amb els projectes de Pompeu Fabra i tots els seus! Nosaltres som una raça diferent. Quina? Àrabs, aragonesos, occitans... però mai catalans. A Barcelona mai no han entès els matisos del mallorquí. Correctors d’estil més fabristes que el mateix Fabra sense saber res de les subtilitats i riqueses de les variants mallorquines. Sempre he tengut problemes amb les editorials. Quan em retornaven l’original corregit no reconeixia el que hi havia escrit. Havien trabucat de forma barroera el sentit de la novel•la o dels contes. Els personatges eren uns altres. Res a veure amb els que vivien en la meva imaginació. Solament Jaume Vidal Alcover i altres correctors de la mateixa corda entenien els meus problemes com a escriptors. Què sabien aquells fabristes de poca volada i curta imaginació com parlava una dama de l’aristocràcia mallorquina? Qui era capaç de distingir, a Barcelona, la diferència essencial entre els senyors provinents del temps del rei en Jaume i els nobles de nou encuny, aquells comerciants que s’havien ennoblit pagant el títol de marquès a una cort sense cap mena d’escrúpols? Quan llegia les proves dels meus escrits tenia ganes d'abandonar la literatura. Restava deprimit un parell de setmanes. Les pàgines en les quals havia deixat part de la meva vida, els records d’una Mallorca que desapareixia inexorablement, m’arribaven tan canviades que, més d’una vegada vaig necessitar d’un diccionari per a copsar el que significava el que jo havia escrit. Havia advertit d’aquest problema els regionalistes moltes vegades. Mai no m’escoltaren. En els anys trenta vaig escriure nombrosos articles al respecte. Em sublevava la poesia de sagristia i diccionari. Com era possible que no s’adonassin que escrivint al dictat d’unes normes disciplinàries s’allunyaven del sentir de la gent? No ens podíem entendre de cap de les maneres. Per això, exceptuant Emili Darder i alguns amics de veritat, no em saludaven, quan coincidíem pel carrer o en un acte cultural. Jo era l’enemic a exterminar. Hauria d’estranyar algú que no em sentís identificat amb la supeditació a una gramàtica venguda de Catalunya i que pretenia anihilar la riquesa del mallorquí, de les variants idiomàtiques de les Illes? Però els problemes amb els fabristes són posteriors a l’època que ara rememor. M’hauria de centrar en els anys anteriors a la guerra, als debats que mantenia amb Bernanos abans que marxàs de Mallorca. Ens preguntàvem què era el feixisme, què significava exactament ser feixista. Aferrissades discussions fins altes hores de la nit. Un psicòleg opinaria que el liberalisme és confusió mental, i un feixista diria que és pobresa d’esperit. Jo crec que el liberalisme són les dues coses juntes. Miquel, el germà, no tenia tants dubtes com els que a mi em rosegaven per dins. Ell sempre va tenir clar que s’havia d’acabar amb el parlamentarisme, amb el sistema de partits, per a poder garantir una certa pau i estabilitat social. M’entretenia escoltant els records de joventut de Bernanos quan m’explicava les hores i hores de reunió, a París, llegint els darrers escrits de Lluís XVI abans de ser portat al cadafal. El testament, la carta a Maria Antonieta... La sensibilitat d’un rei que sabia arreglar els rellotges de palau, expert en qüestions de caça. Un home obert, alegre, fins que els descamisats de París, les dones afamegades arrabassen les portes de Versalles i, armats de forques i ganivets, penetraren fins les cambres reials. Què fer per salvar el record d’aquell savoir vivre, la memòria d’una esplèndida civilització ensorrada per la xurma, per l’enveja popular, per demagogs de totes les tendències? Com comparar l’esplendor, la vida bella, radiant del temps de la monarquia amb el terror decretat pels jacobins? Anys de felicitat suprema, d’harmonia i perfecció. Escoltar les evocacions de Bernanos era com sentir un clavicordi interpretant Scarlatti dins un saló de dames de cabellera enfarinada. Talment viure al palau de Soubisse, a le Marais. Les seves explicacions eren com una gran novel•la, un impressionant fresc històric d’una època esfondrada per sempre a causa del primitivisme de la humanitat, d’una concepció de progrés i igualitarisme que dificulta la pau i la serenor dels esperits. De sempre he admirat la perfecció de la Sainte Chapelle. Com es podria comparar amb l’Arc de Triomf napoleònic? Són dues formes ben distintes de copsar l’existència. La retxa que separa el que és sublim de les pretensions dels nous burgesos. Els Camelot du Roi es reunien regularment per a escollir el lloc de l’acció contra l’esquerra; ara un local sindical, ara una llibreria on es venien llibres de Heine, Spinoza, Emile Zola. Els enfrontaments entre aquells idealistes i els esquerrans a barris extraradials o en el mateix Barri Llatí eren feréstecs, amb ferits greus i amb intervenció de la policia. Una vegada, en una batalla nocturna contra els aferradors de cartells del diari comunista L’Humanité, Bernanos resultà ferit. Els partidaris de l’absurd igualitarisme social li havien romput dues costelles! I sort que no patí ensurts més greus ja que, molt abans que a Madrid i Barcelona socialistes i falangistes es matassin a trets, l’esport de la lluita entre faccions polítiques oposades ja era practicat a França. I, a Roma i Berlín, abans que Mussolini i Hitler posassin ordre i fessin respectar la llei. Les xerrades amb Bernanos feien entenent el que potser s’esdevendria a Espanya, a Mallorca, quan la situació política s’anàs agreujant. M’adonava que, possiblement, hauríem de recórrer a les porres, a l’oli de ricí, a lleis d’excepció com a Itàlia i Alemanya per poder preservar la pau i la tranquil•litat. Notava massa rancúnia dins l’ambient. Les vagues sovintejaven. Les manifestacions del Primer de Maig, els mítings a la Casa del Poble eran cada vegada més agressius. Agitadors i agitadores provinents dels barris més pobres de Palma, del Molinar, de Son Serra, enardien la població prometent la consecució del paradís damunt la terra si se seguien les consignes que propagaven els diaris socialistes, els pamflets de les més diverses organitzacions obreres. Tremolava, només de pensar en el que podia esdevenir-se si un dia guanyàs aquella xurma desfermada. Per això les experiències que ens narrava Georges Bernanos eren enriquidores. Un personatge ben curiós, l’escriptor francès. Sempre en tensió, inquiet, apassionat, amb una colla de sis fills que li anaven al darrere, mal vestits, com el pare. Només l’esposa, Jeanne, era un posat de bellesa i d’elegància en el vestir. Bernanos mai no em demanà cap avançament per pagar el lloguer o anar al mercat. Però ningú no ignorava que patia greus dificultats econòmiques. Sovint no podia fer front a les despeses del lloguer i el menjar. Deien que havia fugit de França perseguit pels propietaris del pis on vivia, a la desesperada. A Mallorca, canvià d’indret de residència en nombroses ocasions i, pel que sembla, el problema de la manca de diners era constant. Així i tot no perdia mai la seva fúria creativa, la passió per l’escriptura i, fos on fos, a l’Alhambra, als cafès de prop del Mercat Central, el trobaves enfeinat en una nova novel•la, escrivint els polèmics articles que enviava a París i que representaven els fonaments de la seva subsistència.