Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

L’esposa de Bernanos

Pensava en Bernanos. Una cosa era la seva bellíssima esposa; una altra era l’home. Amb Bernanos tenguérem algunes divergències malgrat que ens unís una visió semblant del món i de la vida. El nostre amor per la França eterna, pels valors del cristianisme, per l’herència d’aquella intel•ligent aristocràcia, l’esplendorós univers de l’Ancien Régime, l’harmonia feta malbé pels descamisats de la Revolució, ens feia sentir molt propers. No va ser la mateixa noblesa la que, per avorriment, per no saber què fer amb els seus dies, va permetre que la filosofia de Voltaire, Diderot i D’Alembert anàs ocupant els indrets abans en mans de la teologia? La mateixa Maria Antonieta va suplicar Lluís XVI que permetés les representacions de Les bodes de Fígaro, de Beaumarchais. La reina, influïda per Rousseau, abandonà els fastos del palau de Versalles i es va fer construir el Petit Trianon que, finalment, també li semblà massa gran. Per distreure’s del món dels cortesans basteix un poblet de cabanyes de palla on, com si fos una camperola, es dedica a fabricar formatges i fer confitures alhora que escolta les cançons que canten els criats que l’envolten. El final d’una època s’apropava a velocitat gegantina i ni la reina ni el rei s’adonaven de la tempesta que bramava, feresta, damunt dels seus caps.

Bernanos! S’imaginava passar a la història per les novel•les Journal d’un curé de campagne i La nouvelle histoire de Mouchette. Però hi va entrar per un pamflet contra Franco: Les grands cimentières sous la lune! Un llibre propagandístic contra el Moviment congriat a Mallorca, resum de les experiències negatives que va treure d’aquell estiu del trenta-sis.

Amb els anys, algú que em volia mal, gent d’ànima enverinada, van escampar que moltes de les informacions sobre els crims que són descrits al llibre les vaig donar jo. Qui fa unes afirmacions tan agosarades és que no em coneix prou bé. Les meves opinions sobre l’Alçament són prou conegudes. Fins i tot s’ha publicat el meu Diari de guerra. A les Falses memòries de Salvador Orlan es poden trobar les reflexions sobre els mesos que foren una Arcàdia feliç per a nosaltres. Llegint aquests llibres qualsevol persona pot saber què pensava dels fets de la guerra. On, a quin article, en quina de les obres es pot trobar la més mínima referència a l’existència de crims i tortures? Mai no vaig emprar aquests termes. Ni en llibres ni en articles. I, molt manco, en entrevistes. En aquella època ens pareixia ben normal tot el que s’esdevenia per salvar Mallorca dels rojos, de la invasió catalanista. Algú pot imaginat què hauria estat de nosaltres, de la gent que ens havíem posat la camisa blava per salvar Espanya, si els milicians haguessin arribat a Palma? Els tribunals del Comitè de Salvació Pública parisencs, la paròdia de justícia que impartien els extremistes de Madrid i València no haurien estat res en comparació als desitjos i intencions de la xurma desembarcada a Portocristo. Al començament del Moviment, els falangistes érem quatre moixos si els comparam amb els set o vuit mil milicians de la Generalitat. Sort que a la República no li va interessar la conquesta de les Illes. En cas contrari, d’haver enviat reforços a Bayo la nostra vida no hagués valgut un ral. Bernanos va enllestir el seu pamflet amb les informacions que, involuntàriament, sorgien de les nostres converses? Qui havia de pensar que, en pocs mesos, de ser un ferm defensor de l’Alçament esdevendria un dels seus pitjors enemics? Alfonso Zayas, cap de Falange, hauria rigut a les totes davant una suposició semblant. Aleshores era impensable que Bernanos actuàs contra els militars revoltats. No tenia una excessiva confiança en l’escriptor. Ens coneixíem, parlàvem sovint. No ho discutiré. Teníem una certa relació amistosa i cultural que seria absurd negar. Jo apreciava moltíssim la seva dona. Era bellíssima! La record asseguda al cafè Alhambra, amb un vestit color d’arena i un barret verd ametlló. Totes les mirades es dirigien cap a ella. Per a mi, en aquells moments tristíssims i alhora plens d’ardor per aconseguir una nova Espanya alliberada de polítics que no aturaven la decadència de la nació, veure-la era assolir uns instants d’èxtasi increïbles. Era la bellesa perfecta, una estàtua grega en moviment! L’expressió serena del seu rostre, un imperceptible però lasciu moviment de malucs, la forma de donar-te la mà quan t’hi apropaves, de moure els llavis en pronunciar unes paraules era talment una metzina. Mai no he vist una pell de braços i pits tan nacrada, amb uns matisos que cap pintor del renaixement no hauria pogut reproduir en la seva plenitud. Després de la derrota dels rojos, el dia de la desfilada militar era amb Bernanos al meu costat veient com marcaven el pas les milícies falangistes, l’exèrcit, els Dragones de la Muerte que havia organitzat Rossi... Si he de dir la veritat jo només tenia ulls per a ella. La meva admiració no va arribar en cap moment més enllà. Em conformava amb mirar-la de lluny estant. Gaudia de l’aborronadora presència d’aquella bellesa que esclatava, generosa, ocupant tot el que podia atalaiar la meva mirada. Tanmateix, amb les dones, mai no m’he atrevit a fer res de coneixedor. Maria Antònia, l’esposa, em diu mentre fa ganxet a la sala d’estar que, en referència al sexe femení, sóc un poruc. Crec que l’encerta. La nostra mateixa relació... no és la d’un covard? Per què no vaig lluitar per impedir que es casàs amb el primer home? Per què vaig estar tants d’anys en demanar-la a matrimoni quan enviduà? Qui sap. Potser tengui raó i finalment hagi de convenir que l´únic que m’ha interessat és la literatura. I, les dones, un mitjà per a poder arribar a assolir una posició adient, útil als meus objectius literaris. Les aventures d’abans de la guerra? Les relacions amb Emilia Bernal, Eva Tay, tantes aventures que s’han fet fonedisses amb el pas dels anys? Boira evanescent que s’ha emportat el pas inclement del temps. No cal donar-hi més voltes. Maria Antònia representava aquell clau de ferro roent al qual m’havia d'aferrar a la força si volia arribar a escriure el que m’havia proposat. Maria Antònia ho sabia. A vegades en parlàvem al costat de la foganya, sentint xiular, per damunt els nostres caps la tramuntanada, feresta. Nits llargues a Bearn, esperant el final de la guerra, la possibilitat de tornar a Palma, acabats els bombardeigs que tant atemorien la població. -Salvador... –em deia Maria Antònia, sense deixar de fer ganxet. No sé què hauria estat de la teva vocació literària si no haguessis vengut a demanar-me per casar. Ja havies fet net de totes les terres que et quedaven. El darrer que et restava de l’antiga resplendor, el collar de diamants de la mare, els donares a la neboda en un gest que volia recordar la teva antiga generositat. Alçava uns moments els ulls per a comprovar si seguia la conversa o em feia el despistat, jugant amb els moixos. En constatar que seguia les seves amables recriminacions, continuava, amb un to de veu suau, parlant lentament, parant esment que no ens sentís la cuinera, Francina, que feinejava per les cambres del primer pis. -Sort que m’has trobat. No sé que haguessis fet amb el teu mal cap. Aquí, amb mi, sempre tendràs un plat de sopa calent. Mai no et moriràs de fam. Jo tendré cura del poc que et resta de valor. El que em pertany ho vigilaré jo. No passis ànsia. Per res del món ho deixaria a les teves mans. Vés a saber què en faries. Possiblement provaries de fer un altre viatge a París. Series capaç d’anar a cercar novament na Xima, vendre el poc que tens per obsequiar-la? Hauries acabat a la Misericòrdia, ben cert que aquest hauria estat el teu final si no m’arribes a trobar. I se senyava tres vegades seguides, com si amb aquell gest mecànic volgués foragitar els mals esperits. -Un Bearn a la Misericòrdia! Només faltava això. Tanmateix mai no has sabut fer de metge. Quatre clients i gràcies. Per pagar el lloguer del despatx. Aquesta dèria per la literatura! Si haguéssim viscut en el passat, en temps de la meva àvia, segur que haurien cremat tots els teus llibrots. De llibres només basta tenir el Kempis. Els altres són sobrers. M’adormia. Aquella veu tranquil•la, suau, actuava com un sedant. La deixava predicar. Era com un bàlsam després de les preocupacions de Ciutat. El casal de Bearn, els moixos al meu costat, Maria Antònia fent ganxet. La calma més perfecte que un home podia gaudir. Pensava en Bernanos. Una cosa era la seva bellíssima esposa; una altra era l’home. Amb Bernanos tenguérem algunes divergències malgrat que ens unís una visió semblant del món i de la vida. El nostre amor per la França eterna, pels valors del cristianisme, per l’herència d’aquella intel•ligent aristocràcia, l’esplendorós univers de l’Ancien Régime, l’harmonia feta malbé pels descamisats de la Revolució, ens feia sentir molt propers. No va ser la mateixa noblesa la que, per avorriment, per no saber què fer amb els seus dies, va permetre que la filosofia de Voltaire, Diderot i D’Alembert anàs ocupant els indrets abans en mans de la teologia? La mateixa Maria Antonieta va suplicar Lluís XVI que permetés les representacions de Les bodes de Fígaro, de Beaumarchais. La reina, influïda per Rousseau, abandonà els fastos del palau de Versalles i es va fer construir el Petit Trianon que, finalment, també li semblà massa gran. Per distreure’s del món dels cortesans basteix un poblet de cabanyes de palla on, com si fos una camperola, es dedica a fabricar formatges i fer confitures alhora que escolta les cançons que canten els criats que l’envolten. El final d’una època s’apropava a velocitat gegantina i ni la reina ni el rei s’adonaven de la tempesta que bramava, feresta, damunt dels seus caps. Em sorprengué l’estrany comportament de George Bernanos. Fins que fugí de Mallorca i publicà Les grands cimetières sous la lune, sempre l’havíem fet dels nostres. Qui hauria pensat que els morts trobats per les carreteres, que les quatre històries que li contaven aquí i allà quan trescava l’illa bastarien per fer un atac tan brutal contra Franco, contra l’església catòlica i contra tots aquells que donaven un suport actiu al Moviment! Alguns, els més apropats a la família, digueren que el feren marxar de Mallorca per tal que no el matassin els mateixos falangistes que ell i Ives, el fill, havien defensat tan aferrissadament. Parlava massa. Havia començat a criticar les execucions, l’arribada d’italians, la presència del Comte Rossi. “Les Illes seran ben aviat una colònia d’Itàlia”, havia declarat un dia davant tothom que el volgués sentir, al cafè Alhambra. No sé el que hi pugui haver de veritat en aquests rumors. Possiblement encertaven. Bernanos no callava per res i ben cert que, si hagués continuat criticant el que s’esdevenia a Mallorca hauria pogut acabar detingut, portat a Can Mir o al castell de Bellver per molt amic que fos de Zayas i Falange. Així i tot era mal d’entendre el que havia fet. En aquella època... qui podia ser més de fiar que Bernanos? No era íntim d’Alfonso Zayas, senyor de vides i hisendes? Ives, el fill, no era el falangista més abrandat del moment, el primer que sortí amb les armes a la mà per acabar amb la República? Bernanos ja era un aferrissat enemic de la vulgaritat, del nefast democratisme que havia ajudat a consolidar el desastre de 1789 a França quan nosaltres encara somniàvem amb l’amor de les tres taronges. Molts d’anys abans de l’esclafit del trenta-sis ja advertia dels perills del marxisme i del front populisme, de la decadència occidental a causa de les absurdes idees igualitàries que havia propagat Rousseau. A Mallorca jo encara escrivia acudits graciosos i inventava jocs de paraules, entreteniments per a les senyoretes desenfeinades. Divertiments que sortien publicats a la revista Brisas quan ell feia anys que era a la trinxera de la regeneració europea. Sabíem que havia militat amb l’Action Française de Carles Maurras. De jove era membre actiu dels grups més violents de París, els Camelots du Roi. Quan contava alguna de les seves heroïcitats de joventut jo sentia un calfred que em feia tremolar de cap a peus. La violència em feia por! Em demanava si, per servar la cultura d´una societat, els bons costums, tot el que existia d’amable i bell sota el cel hauríem de recórrer a l’espasa i el fuet com a Itàlia i Alemanya. Al Teatre Líric havia vist documentals i em feien fàstic aquells primitius italians i alemanys apallissant sindicalistes, jueus i persones d’esquerra. Mirava espaordit les immenses fogueres de llibres on cremaven Darwin, Marx, D’Alembert, Diderot, Heine, Voltaire, Remarque, Tolstoi... Marx i Engels m’eren indiferents. Mai no he volgut aprofundir en les ximpleries de Karl Marx. Però m’indignava l’odi vers Voltaire, a qui havia llegit quan estudiava a Saragossa. Era necessari portar a les fogueres una part del saber universal? El preu per garantir els nostres privilegis era cremar un nombre indeterminat d’homes i llibres? Hem de tornar als anys de la Inquisició, bastir un nou autoritarisme? La necessitat de la militarització de la societat, com havia dit en les meves conferències de suport al Moviment en temps de la guerra? Ho record de memòria. Era quan sonaven els trets dels escamots d’extermini per tota l’illa. Què hi feia jo, a la ràdio, donant ànims a qui tancaria i executaria molts dels intel•lectuals mallorquins amb els quals havia compartit taula, amables converses, inacabables discussions per arreglar –o acabar de desarreglar-- el món? Militaritzar la societat! “Es necesario militarizarse de vez en cuando para destruir las vegetaciones parásitas de la pequeña política, para que los hombres aprendan a ofrecer sus vidas y las mujeres, sus alhajas”. Hauria d’haver afegit “y también para que los hombres aprendan a quitar vidas”? Hauria estat de mala educació incitar a les execucions massives just en el moment en què aquestes eren la realitat de cada dia.