Anarcoefemèrides
de l'11 de gener
Esdeveniments
Ressenya de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 16 de gener de 1897
- Acte contra la«Inquisició a Espanya»:
L'11 de gener de 1897 se celebra als Salons du
Printemps de París (França) una reunió
per parlar sobre la «Inquisició a
Espanya», fent referència a la
repressió desencadenada durant l'anomenat«Procés de Montjuïc» i
després de la celebració, el desembre anterior,
del
primer consell de guerra a Barcelona (Catalunya) contra els acusats.
L'acte,
organitzat per la Biblioteca Sociològica dels Treballadors
Comunistes
Llibertaris del XII Districte de París a benefici del
periòdic Les Temps Nouveaux,
comptà amb les intervencions
de Georges Butaud, Sébastien Faure, Ernest Girault, Joseph
Tortelier, Francis
Prost, Roger Sadrin i L. Stroobant. Els oradors denunciaren les
tortures
infligides als companys catalans i la campanya
propagandística de certa premsa
a sou del Govern espanyol de negació d'aquesta
repressió. A la sortida de la
reunió, que arreplegà una gentada, Roger Sadrin
va ser detingut per la policia sense
cap motiu.
Naixements
Giovanni Rossi
- Giovanni Rossi:
L'11 de gener de 1856 neix a Pisa (Toscana, Itàlia)
l'enginyer agrònom, veterinari, escriptor i fundador de
colònies anarquistes
Giovanni Rossi, també conegut com Cardias.
Nasqué en una família
liberal; son pare era advocat i sa mare era filla d'una
família pisana de
metges molt coneguda. Contrari als desigs familiars que volien que
estudiés
medicina i dret, va fer estudis a Pisa i Perusa d'agronomia i de
veterinària a
l'Escola Normal Superior d'Agronomia, i en 1875 es llicencià
en medicina i cirurgia
veterinària. En els seus anys d'estudiant, llegí
les obres dels «socialistes
utòpics» francesos i en 1873 s'afilià a
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) de Pisa amb l'objectiu de posar en
pràctica les idees
anarquistes revolucionàries. A partir de 1875 va fer de
veterinari a
Montescuidaio, on sa família tenia possessions, i dos anys
després fundà en
aquesta localitat un parit socialista afiliat a la Internacional. En
1878, sota
el pseudònim de Cardias,
publicà en el periòdic La Plebe
de Milà Un
comune socialista. Bozzetto semi-veridico, on exposa el seu
projecte de
comuna llibertària i col·lectivista i critica la
religió, la propietat privada
i la família com a institució. En aquestaèpoca col·laborà en Il Lavoro.
La seva amistat amb Andrea Costa i el seu activisme en la
secció pisana de la
Internacional implicà la seva detenció el 21 de
novembre de 1878 per una
pretesa «actitud contra la seguretat interna de
l'Estat». Empresonat
preventivament durant cinc mesos, l'abril de 1879 va ser jutjat i
absolt de
tots els càrrecs. Compaginà la seva
militància llibertària amb activitats
agràries
i publicant llibres científics. En 1881 publicà
la segona edició revisada i
corregida d'Un comune socialista. Alhora
formà part de l'Associació
Electoral Democràtica organitzada a Pisa i
participà en la campanya electoral a
favor de l'escarceració del combatent llibertari Amilcare
Cipriani, aleshores
condemnat a 25 anys de presó. En 1882 guanyà una
oposició de veterinari a
Gavardo (Llombardia) i s'hi traslladà durant un temps,
fundant una cooperativa
social, el periòdic Dal campo alla stalla
i escampant les idees
llibertàries per la zona. En 1883
començà a col·laborar en Il
Socialista.
El 24 de febrer de 1884 publicà l'únic
número del periòdic Brescia per Cipriani,
alhora que buscà suports econòmics i morals per a
la realització del seu
projecte de colònia llibertària,
llançant una crida al Partit Socialista
Revolucionari Italià (PSRI) d'Andrea Costa i a nombrosos
periòdics socialistes
i anarquistes. En aquesta època
col·laborà en el periòdic La
Favilla. En
1886 fundà a Brescia el periòdic Lo
Sperimentale (L'Experiment), on
explica fonamentalment les seves idees sobre el model de«colònia anarcocomunista»
que té. El seu pensament de «socialisme
experimental» estava lluny de les
propostes insurreccionalistes aleshores en vigència en el
moviment anarquista. En
1897, gràcies al suport moral i econòmic de
Leonida Bissolati i de Giuseppe
Mori, pogué materialitzar les seves idees en la«Colonia di Cittadella»
(Colònia de la Ciutadella). L'11 de novembre de 1887, amb un
grup de pagesos de
la finca Cittadella d'Stagno Lombardo de Cremona (Llombardia),
constituí
l'«Associació Agrícola Cooperativa de
la Ciutadella a la Ciutat d'Stagno
Lombardo, Cremona». Aquesta associació
gestionà 120 hectàrees de camp i una
vintena de cases camperoles, a més de graners i una petita
escola de pàrvuls,
tot arrendat a Giuseppe Mori. La comunitat d'antuvi la formaren 16
persones,
l'administració es decidia comunitàriament i la
gestió de la casa s'assignà de
manera rotatòria entre les dones. No obstant
això, les dificultats es tornaren
insuperables a causa del refús del col·lectivisme
entre el pagesos de la
Ciutadella. Aquesta experiència decidí Rossi de
portar la seva experiència al
Nou Món. El 20 de febrer de 1890, amb un grup d'anarquistes
italians
(Evangelista Benedetti, Lorenzo Arrighini, Giacomo Zanetti, Cattina i
Achille
Dondelli), embarcà a Gènova amb el vaixell«Città di Roma» cap al Brasil amb la
finalitat de fundar una colònia experimental
llibertària que prendrà el nom de«La Cecília». Arribaren a Rio de Janeiro
el 18 de març de 1890. Després d'una
setmana a l'Hospederia da Ilha das Flores, l'hotel per a immigrants de
Rio de
Janeiro, marxaren cap a Porto Alegre (Rio Grande do Sul).
Després d'un nou
viatge amb nau («Desterro»), amb tren i amb
diligència, arribaren el 3 d'abril
a un lloc adient al bosc de Santa Bàrbara, a 18
quilòmetres al sud de la petita
població de Palmeira (Paraná, Brasil), on
establiren la comunitat anarquista. Malgrat
tot un seguit de problemes (manca de coneixement del territori, limitat
coneixement de les tècniques agrícoles,
dificultats per obtenir maquinària,
etc.), la colònia obtingué bons resultats tant
des dels punts de vista agrari,
econòmic i social, permetent el desenvolupament d'unes
relacions personals no
jeràrquiques en una comunitat que arribà a tenir
uns 300 membres. En 1893 va
publicar a Liorna el fullet Cecilia. Comunità
anarchica sperimentale.Un
episodio d'amore nella colonia «Cecilia»,
on descriu l'experiència comunal
brasilera de manera positiva, encara que evidencia els components
antisocials i
egoistes que a la colònia començaven a donar-se.
Noves dificultats personals
(població majoritàriament masculina, problemes en
l'aplicació de l'«amor
lliure», etc.) i econòmiques, inclosa la fuita
d'un dels colons amb la caixa de
la comunitat, determinaren la dissolució de «La
Cecília» l'abril de 1894. Un
any després publicà el llibre Il
Paranà nel XX secolo. Utopia di Giovanni
Rossi (Cardias). Visione di un ubriaco raccontata da lui stesso,
on en la
primera part va fer una examen detallat de les raons
polítiques i socials que
van portar al fracàs de «La
Cecília» i en la segona una mena de
novel·la
utòpica amb els seus nous projectes comunals. En 1897 Alfred
Sanftleben,
seguidor seu, publicà Utopie un Experiment
sobre el seu pensament. Després
de l'aventura de «La Cecília» Rossi
prengué algunes responsabilitats
agronòmiques –director d'una estació
d'investigació agrícola a Rio dos
Cedros– i pedagògiques –professor a
l'Escola Superior
d'Agricultura de
Taquari– institucionals, sempre sota vigilància
policíaca i en estreta
col·laboració amb les autoritats italianes.
Continuà propagant el pensament
llibertari i fundà cooperatives agrícoles a Rio
dos Cedros i a Ascurra i
treballà per millorar els sistemes locals d'agricultura. El
4 d'abril de 1907
retornà, amb sa companya i filles, definitivament a
Itàlia. Al seu país
abandonà gairebé la política, encara
que sempre fou partidari de les comunitats
i de l'emancipació de la dona, i es dedicà a
l'experimentació agrícola, a la
veterinària i a l'ensenyament. L'adveniment del feixisme
l'agafà vell i cansat
i només participà en els funerals dels seus
antics companys. En 1942 Afonso
Schmidt publicà a São Paulo la
novel·la Colônia Cecília.
Giovanni Rossi
va morir el 9 de gener de 1943 a Pisa (Toscana, Itàlia). En
1976 el cineasta
Jean-Louis Comolli estrenà la
pel·lícula La Cecilia sobre
l'experiència d'aquesta
comunitat brasilera.
***
Detenció de Liabeauf
- Jean-Jacques Liabeuf: L'11 de gener de 1886 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista i apatxeJean-Jacques Liabeuf. Sos pares es deien André Louis Liabeuf, venedor d'objectes de segona mà, i Marie Vignal. Acomiadat de la feina de sababer per la seva militància llibertària, va realitzar petits robatoris que van ser castigats amb la prohibició de restar a la seva ciutat natal i es va instal·lar a Paris (França). Va iniciar una relació sentimental amb una prostituta, a qui va comminar a deixar l'«esclavitud sexual». El juliol de 1909 va ser detingut per dos agents de policia quan es trobava al carrer amb sa companya i el 14 d'agost va ser sentenciat a tres mesos de presó i a una nova prohibició d'estada per «proxenetisme». Condemnat injustament per un delicte que odiava, en sortir de la presó de Fresnes va decidir venjar-se dels dos policies, que justament es dedicaven a extorsionar prostitutes de la zona com a sobresou i l'havien detingut perquè les esperonava a deixar l'«ofici». El 8 de gener de 1910, armat d'una pistola i de dos coltells de sabater, protegit per uns estranys braçals de cuiro armats amb claus acerats de la seva fabricació, va assassinar al carrer Aubry-le-Boucher un dels policies–l'agent Deray–, en va ferir l'altra a la gola i en va enviar sis més a l'hospital abans de ser detingut ferit pel sabre d'un dels policies. El socialista revolucionari i antimilitarista Gustave Herve, va defensar-lo en l'article«Doit-on le tuer?» (Se l'ha de matar?) del periòdic La Guerre Sociale, fet que va produir un gran escàndol i pel qual va ser condemnat el 22 de febrer, en un procés tumultuós, a quatre anys de presó. Aleshores els anarquistes van començar una gran agitació, a la qual es va sumar tota l'esquerra, contra la condemna a mort de Liabeuf (L'Àngel Venjador) el 7 de maig –els diputats Rochefort, Sembant, Edouard Vaillant i Jaurès van declarar a favor seu en el judici–, originant una gran manifestació. La seva execució, a les 3.40 hores de l'1 de juliol de 1910 als afores de la presó de La Santé de París (França), es va realitzar en un clima d'insurrecció al crit de «Vive Liabeuf et mort aux vaches!» (Visca Liabeuf i mort a la bòfia!), on un agent va morir i centenar de manifestants fa resultar ferits en els enfrontaments amb la policia. Un grup d'anarquistes disfressats de periodistes va accedir al lloc de l'execució amb la intenció d'alliberar-lo, però la conxorxa va ser descoberta. Liabeuf va ser guillotinat al crit de«Jo no sóc un macarró!». Ives Pagès ha relatat la història en L'homme hérissé: Liabeuf, tueur de flics (2001).
***
Notícia
del judici de Gabriel Journé publicat en el diari
parisenc Le
Radical de l'1 de juny de 1920
- Gabriel Journé:
L'11
de gener de 1895 neix a Saumur (País del Loira,
França) l'anarquista Jules Gabriel
Journé, citat a vegades erròniament com Journet. Sos pares es deien Jules
Journé, sastre, i Angèle Louise Berthe Thenaisy,
costurera.
Treballava
de barber i era membre de la Unió Anarquista (UA). Entre
1919 i 1922 fou gerent
del periòdic Le Libertaire
en
diferents períodes. Es presentà, amb altres
companys, en nom de la Federació
Anarquista (FA), a les eleccions legislatives de novembre de 1919 per a
la II
Circumscripció del Sena. Durant la vaga general del 29 de
febrer de 1920 va ser
detingut i el seu domicili, al número 71 del carrer Vallier
de Levallois (Illa
de França, França), escorcollat. El 7 de juny de
1920 va ser condemnat,
juntament amb Louis Raffin (Loréal)
i
Julien Content, pel XI Tribunal Correccional per«provocació als militars a la
desobediència» a un any de presó i a
1.000 francs de multa per l'article «Appelà la classe 20» publicat en Le
Libertairedel
15 de febrer d'aquell any. A finals dels anys quaranta vivia al
número 9
del carrer Jean Jaurès de Levallois i militava en el grup
anarquista d'aquesta
població adherit a la FA. Durant la primavera de 1948 amb
aquest grup intentà
crear una cooperativa agrícola de consum i de
producció a la regió parisenca. Gabriel
Journé va
morir el 18 d'abril de 1960 a Leugny (Poitou-Charentes, France).
***
Necrològica de Juan
Perea Doña apareguda en el periòdic
parisenc Le Combat
Syndicaliste
del 5 de febrer de 1973
- Juan Perea Doña: L'11 de gener –el certificat de defunció cita el 5 de gener– de 1899 neix a Morón de la Frontera (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Perea Doña –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Oñate. Sos pares es deien Francisco Perea Acevedo, jornaler, i María Josefa Doña Ordoñez. Jornaler de professió, quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal i fou delegat en diverses quadrilles jornaleres. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, entrà a formar part de les milícies que es formaren a Morón de la Frontera i lluità a diversos fronts (Màlaga, llevant peninsular, Aragó i Catalunya), aconseguint el grau militar de capità gràcies als seus coneixements de cavalleria. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Mans (País del Loira, França) i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Luisa María Maquilla. Juan Perea Doña va morir, després de patir una malaltia durant 12 anys, el 16 de gener de 1973 a l'Hospital Château de Lucé a Le Grand-Lucé (País del Loira, França).
***
Necrològica
de Juan Timoneda Celma apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
de l'1 de novembre de 1983
- Juan Timoneda
Celma: L'11 de gener de 1900 neix a Barcelona (Catalunya)–algunes fonts citen
erròniament Terol (Aragó, Espanya)–
l'anarcosindicalista Juan Timoneda Celma.
Sos pares es deien Ildefonso Timoneda i María Celma.
Milità en el Sindicat de
l'Alimentació de Barcelona de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en
l'Ateneu Llibertària de Gràcia. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a
França i va ser internat al camp de concentració
de Barcarès. Acabà
establint-se a Ieras. Juan Timoneda Celma va morir el 19 de setembre–algunes fonts
citen erròniament el 21 de setembre– de 1983 al
seu domicili d'Ieras (Provença,
Occitània).
***
Fontaura
(1986)
- Fontaura: L'11 de
gener de 1902 neix a
Mataró
(Maresme,
Catalunya) l'escriptor, periodista,
mestre racionalista i propagandista anarcoindividualista i
anarcosindicalista
Vicente Galindo Cortés, més conegut com Fontaura,
encara que va fer servir molts pseudònims (Daniel
Brel, Evelio, Ciro Palermo, Antonio
Duarte, Helios Aracil, Néstor Vandellós, Aldebarán, Daniel
C. Alarcón, Argos,Marcolan, Evelio
G. Fontaura, etc.). Fill de pares aragonesos emigrats a
Catalunya
(Tomás Galindo i Valeria Cortés), durant la
seva
infància patí diverses malalties que malmenaren
l'economia familiar. Estudià
amb els escolapis, cosa que el decantà per
l'anticlericalisme i l'ateisme, i
ben aviat s'interessà per la literatura. Sa
família s'instal·là a Badalona
(Barcelonès, Catalunya) i quan tenia 15 anys
establí contacte amb l'anarquisme
i entrà a treballar en un taller, on aprengué
l'ofici d'ajustador mecànic. A
Badalona es conreà culturalment llegint la premsa anarquista
i conegué Avelino
Luis Bulffi de Quintana, el neomaltusianisme i l'anarcoindividualisme
del qual
el va influí força. En 1917 contactà
amb anarcoindividualistes barcelonins que
el van introduí en les idees d'André Lorulot i E.
Armand a les quals restarà
fidel, encara que això no li va impedir
col·laborar amb l'anarcosindicalisme i
el comunisme llibertari. Antimilitarista convençut, a 19
anys, fugint del
servei militar, passà a França, on
patí tota mena de penalitats. A Graisseçac
(Llenguadoc, Occitània) treballà en diverses
feines (peó agrícola, miner, etc.)
i fundà un grup anarquista; aquest activisme el va obligar
sovint a canviar de
residència (Marsella, Marinhana, Lió, etc.). A
Lió (Arpitània), on treballà
d'ajustador, s'integrà en el Centre d'Estudis Socials (CES)
i participà des de
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), amb altres
exiliats peninsulars, en
diverses accions a Bera i a Barcelona destinades a derrocar la
dictadura de
Primo de Rivera. Posteriorment es traslladà a
París (França), on tractà
coneguts intel·lectuals anarquistes (Sébastien
Faure, Han Ryner, E. Armand, Valeriano
Orobón Fernández, etc.) i
començà a escriure. Retornà
clandestinament a
Barcelona i s'integrà en el Comitè Peninsular de
la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Després passà al
País Valencià (València, Elx, Elda),
on formà
el Comitè Regional de la FAI. A Elda (Vinalopó
Mitjà, País Valencià)
treballà
de mestre a l'escola racionalista de l'Ateneu Llibertari d'Elda i
dirigí la
revista La Voz del Pueblo. En 1931
fou redactor de Solidaridad Obrera
i
en 1933 edità a Xàtiva el mensual Faro.
Folleto de Cultura Racionalista, a més
d'encapçalar «Ediciones Faro».
Més
tard, fundà i dirigí Proa,Al Margen i Vida
i fou secretari de Cultura de la Regional de Camperols de
Llevant. En 1936 passà a treballar en la redacció
de Solidaridad Obrera, la qual
dirigí quan Liberto Callejas estava
malalt. Durant la guerra civil fou corresponsal de premsa al front
d'Aragó. Amb
el triomf franquista, va ser capturat a Alacant i gràcies
que no fou
identificat pogué salvar la vida. Després de
patir cinc anys de presó, durant
els quals va intentar suïcidar-se, va ser desterrat a Granada
(Andalusia,
Espanya), on va fer contactes amb la resistència
antifranquista. Un any i mig
més tard, retornà a Badalona i
s'integrà en la FAI i en la Confederació
Nacional del Treball (CNT), dirigint la clandestina Solidaridad
Obrera. Fugint de la pressió policíaca,
creuà els
Pirineus i s'establí a Lió, on durant dos anys
fou secretari de Cultura del
Secretariat Intercontinental de la CNT a Tolosa de Llenguadoc. En
aquesta
ciutat fundà «Liberacana Fraktion», la
societat dels esperantistes llibertaris,
així com el seu butlletí Libera
Ligilo.
En aquesta època realitzà nombroses
conferències, col·laborà en la premsa
llibertària i ocupà càrrecs
orgànics en el Nucli Confederal de Roine-Loira i en
l'Ateneu Cervantes, entitat aquesta que fundà amb altres
companys. Amb Francisco
Hiraldo Aguilar, creà la Federació Local
d'Oullins (Roine-Alps, França) i
milità en el «Grupo Lealtad». En 1973
ocupà la secretaria de Propaganda del
Nucli Confederal Roine-Loira i va fer conferències a
París i a Perpinyà. En
1975 defensà la unificació de totes les
tendències del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) en el Congrés de Marsella. Descontent de
divisió confederal,
s'allunyà de la primera línia militant. En els
anys vuitanta s'establí a
Vénissieux, des d'on realitzà viatges a la
Península. Col·laborà amb el Centre
Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) i especialment en
el
butlletí consagrat als Anarchistes
espagnols dans la tourmente (1989). Trobem
col·laboracions seves en
infinitats de publicacions llibertàries, com ara Açao Direta, Acción
Social
Obrera, Anarres, Ateneo de Alcoy, Boletín
Interior de la FIJL, Boletín
Ródano-Alpes, Cenit,CNT, Le
Combat Syndicaliste, Confrontación,Cultura Libertaria, Cultura
Proletaria, ¡Despertad!,Despertar, Esfuerzo,España Nueva, Espoir, Ética,Fragua Social, Frente
Libertario, Ideas, Ideas-Orto, Inquietudes,L'Internazionale, IRL,El
Luchador, Más Lejos,Mi Tierra, Mujeres
Libres, La Noche, Nueva Senda, El
Productor, La Razón,Reconstruir, Ruta,El Sembrador, Sistema
Comunal, Solidaridad, Solidaridad
Obrera, Suplemento de Tierra y
Libertad, Tiempos Nuevos,Tierra y Libertad, Umbral,L'Unique, etc. És
autor de ¿Cómo es
posible vivir
actualmente en anarquía? (1934), La
escuela del trabajo (1950), Hacia
una
vida mejor. En la ruta de la CNT (1969), Liberakanaj
vivkonceptoj pri socio organizado (1970), El
Anarquismo. Sus posibilidades (1971), La
juventud ante la incógnita del
futuro
(1972), Anarquismo para anarquistas
(1973), Anarquismo individualista en la
sociedad de consumo (1975), Poesía
y
anarquismo (1977), Felipe Alaiz,
anarquista heterodoxo (1978), La
estela de los recuerdos. Ideas y figuras (1986), El anarquismo en Alicante (1987), El periodismo independiente y libertario de Felipe
Alaiz (1990),
etc. Sa companya fou Francisca Arróniz Meroño.
Vicente Galindo Cortés va morir el 24 de febrer de 1990
al seu domicili de Vénissieux
(Roine-Alps, França) i fou incinerat el 28 de febrer a
Lió (Arpitània). Deixà
textos inèdits, com ara Una tarde
en el
parque, i una gran part del seu arxiu i de la seva biblioteca
va ser llegat
al Centre Llibertari «Isaac Puente» de
Vitòria (Àlaba, País Basc), que
posteriorment va ser cedit al CIRA de Lausana i a la
Fundació Anselmo Lorenzo
(FAL) de Madrid.
***
Dominick
Sallitto
- Dominick Sallitto: L'11 de gener de 1902 neix a Calatafimi (Trapani, Sicília) l'anarquista Domenico Sallitto, més conegut com Dominick Sallito, Dom Sallito o Menico. Un bon amic seu de la seva infància fou el també futur anarquista Valerio Isca, que també havia nascut a Calatafimi. En l'adolescència treballà a la taverna que regentava son pare i milità en els cercles socialistes de la seva població amb Isca. En 1918 emigrà a Amèrica i s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA). Jardiner d'ofici, als Estats Units, influenciat per Errico Malatesta, esdevingué anarquista, del sector antiorganitzatiu. A Nova York fou partidari de Luigi Galleani i de la seva Cronaca Sovversiva. Durant els anys vint participà en els grups de suport a Sacco i Vanzetti i en el Grup Internacional novaiorquès, format especialment per anarquistes jueus, on conegué la seva futura segona companya, Aurora Alleva (1912-1992), filla d'una família anarquista italoamericana instal·lada a Filadèlfia i popular oradora llibertària durant els anys vint i trenta i col·laboradora de L'Adunata dei Refrattari. En 1930 s'instal·là amb Aurora a Oakland (Califòrnia, EUA), on treballà recollint albercocs. En 1932 la parella tingué una filla, però morí de tuberculosi poc després. Col·laborà en diferents periòdics, com ara L'Adunata dei Refrattari, el qual dirigí un temps, i Man!, dirigit per Marcus Graham, i participà en les activitats de l'«Emancipation Group», editor del periòdic antifeixista L'Emancipazione. Amb Vincenzo Ferrero (Vincent Ferrero) muntà un petit restaurant a la cantonada dels carrers Ten i Jefferson d'Oakland (Califòrnia, EUA), on donaven de menjar de manera gratuïta els obrers necessitats i on, a l'altell, instal·laren la redacció del periòdic anarquista Man! Quan el Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) aconseguí la llista de subscriptors d'aquest periòdic en una estafeta de correus, decidí engegar un expedient de deportació a tots els membres de la llista. L'11 d'abril de 1934 Sallito i Ferrero van ser detinguts per agents del Servei d'Immigració, tancats a Ellis Island i sotmesos a una ordre d'expulsió. El febrer de 1935, quan el consolat italià s'assabentà de la seva detenció, expressà que estava interessat en la seva deportació a l'Itàlia feixista. Gràcies a una intensa campanya de suport, organitzada pel Comitè de Defensa Ferrero-Sallitto, encapçalada pel seu amic Valerio Isca, la International Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de Treballadores del Vestit) i altres organitzacions, s'aconseguiren recollir els 2.000 dòlars necessaris per a la fiança. Sallitto i Ferrero reberen el suport de nombrosos intel·lectuals de l'època, com ara Sherwood Anderson, Alice Stone Blackwell, Clarence Darrow, John Dewey, W.E.B. Du Bois, Max Eastman, Arthur Garfield Hays, Langston Hughs, Sinclair Lewis, Dorothy Parker, Upton Sinclair, Ida B. Tarbell, Norman Thoamas, Mary Heaton Vorse, etc. Sallito i Ferrero van ser posat en llibertat a l'espera de judici, però Ferrero fugí al Canadà i després retornà clandestinament a San Francisco sota el nom de John the Cook, perdent el moviment llibertari els 1.000 dòlars de la fiança. Finalment, el gener de 1938, Sallito fou alliberat definitivament i retornà a Oakland. El gener de 1954 se li concedí la ciutadania nord-americana. Posteriorment participà activament en l'American Civil Liberties Union of Northern California (ACLU-NC, Unió Americana per les Llibertats Civils de Nord de Califòrnia), organització que s'havia oposat en els anys trenta a la seva deportació, i que li concedí el Premi Lola Hanzel. Dominick Sallito va morir el 26 de desembre de 1991 a Los Gatos (Califòrnia, EUA). Sa companya Aurora Sallitto morí cinc setmanes després. Paul Avrich recollí el testimoni de Sallitto en Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995).
***
Antoni
Pascual Bonfill
- Antoni Pascual
Bonfill: L'11 de gener de 1904 neix a Morella (Els Ports,
País Valencià)
l'anarcosindicalista Antoni Pascual Bonfill. Sos pares es deien
Germà Pascual i
Miquela Bonfill. Des de la infància patí una mena
d'epilèpsia. Després de
l'escola elemental, amb 14 anys marxà cap a
Vinaròs (Baix Maestrat, País
Valencià) amb la intenció de curar-se de la
malaltia i tot d'una començà a
treballar en la construcció de carros i carretes. En aquestaèpoca es va sentir
atret pel cristianisme. En 1925 s'establí a Amposta
(Montsià, Catalunya) i
l'any següent començà a treballar en una
fusteria mecànica a la Sénia (Montsià,
Catalunya), on va freqüentar el Centre Obrer Socialista.
Després de la lectura
del periòdic de José Nakens Pérez El
Motín, s'allunyà de la
religió i, gràcies a Gabriel Alian,
s'introduí en el
pensament anarquista i amb aquest i alguns pagesos formà un
grup anarquista. En
1927 participà en una subscripció en favor dels
presos promoguda per La Revista Blanca.
L'estiu de 1927
s'establí a Ulldecona (Montsià, Catalunya), on
treballà en una fàbrica de
mobles, portant a terme una intensa activitat
propagandística arreu la regió.
El gener de 1928, amb Gabriel Alian, intentà organitzar a
Ulldecona la
Federació de Grups Anarquistes de la comarca. En 1931, amb
tota sa família,
inclosos sos germans Hermini i Josep, també militants de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de les Joventuts Llibertàries,
s'establí a
Saragossa (Aragó, Espanya) per a ocupar-se d'una
fàbrica de dolços adquirida
per sa família, però aquesta acabà
fent fallida a causa de les idees
llibertàries familiars. En 1935 retornà amb els
seus a Ulldecona. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, va fer tot el possible per evitar
arbitrarietats i ocupà diversos càrrecs de
responsabilitat en el Sindicat de
Regants de la CNT i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), abans de ser
nomenat conseller municipal per la CNT. Després dels fets de
maig de 1937 a
Barcelona (Catalunya) amb els estalinistes, fugint de la
repressió, hagué
d'abandonar Ulldecona. L'abril de 1938 marxà cap a Tortosa
(Baix Ebre,
Catalunya) i Barcelona i lluità contra el feixisme als
fronts de Lleida
(Segrià, Catalunya) i de l'Ebre amb el grau de sergent. El
febrer de 1939, quan
el triomf franquista era un fet, passà a França
per Portbou (Alt Empordà,
Catalunya) i va ser internat als camps de concentració
d'Argelers i de Sant
Cebrià. El gener de 1940 s'instal·là a
Sant Esteve del Monestir (Rosselló,
Catalunya Nord), on treballà d'obrer agrícola i
en la indústria. Després de la
II Guerra Mundial va ser nomenat secretari de la Federació
Local de Sant Esteve
del Monestir de la CNT, càrrec que ocupà fins
1965. Després de la mort del
dictador Francisco Franco, realitzà nombroses visites a
Ulldecona. En 1985
publicà les seves memòries sota el
títol Tristezas,
amores y luchas de un anarquista, prologades per
Félix Álvarez Ferreras.
Cap el 1987 passà a residir a casa del seu fill Josep Pere
Pascual Homs a
Ulldecona. Antoni Pascual Bonfill va morir el 30 de desembre de 1989 al
seu
domicili d'Ulldecona (Montsià, Catalunya) i va ser enterrat
al cementiri d'aquesta localitat.
Antoni Pascual
Bonfill (1904-1989)
***
- Francisco García
Aguilar: L'11 de gener de 1906 neix a Montejaque
(Màlaga, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Francisco García Aguilar. Fill d'una
família pagesa, cap
els 20 anys començà a compaginar la feina de
jornaler i d'obrer surer amb la
d'electricista. En els anys republicans milità, amb altres
companys (Antonio
Benítez Pinos, Cristóbal i Francisco Calle
Naranjo, Juan De Miguel García,
Bartolomé Espinosa Melga, Antonio Furmon Morales, Jacinto
García Escalante,
Francisco i José Melgar Calle, Francisco Montes
García, Francisco Montes
Melgar, Manuel Sánchez Gallego, etc.) en el SindicatÚnic de Treballadors de
Montejaque de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En
1936, quan el cop
militar feixista, s'enrolà en la Columna «Pedro
López» i va combatre fins el
final de la guerra. Ferit en un hospital en acabar la contesa,
aconseguí creuar
els Pirineus amb crosses. A La Sala (Llenguadoc, Occitània)
treballà de miner.
Durant l'ocupació, aconseguí fugir dels alemanys
i el març de 1943 arribà a
Marsella, on treballà en una empresa de serveis
públics i organitzà un grup de la
CNT, amb Alabar, Morato i altres, grup que es fusionà amb el
format per Acracio
Bartolomé Díaz. El desembre de 1943
assistí al Ple de Marsella en representació
d'aquesta ciutat. En 1945, arran de la divisió confederal,
s'arrenglerà amb els
escindits. Posteriorment visqué a Marsella treballant
d'obrer portuari. Després
de la reunificació confederal s'abocà a la CNT.
Assistí a les Conferències de
Narbona (Llenguadoc, Occitània), d'abans i
després de la mort del dictador
Francisco Franco. Fins el seu final lluità per una CNT
unificada. Francisco
García Aguilar va morir el 3 de gener de 2000 a Marsella
(Provença, Occitània).
***
Certificat de defunció de Josep Dalmau Ferran
- Joan Dalmau Ferran: L'11 de gener de 1907 neix a Puigpelat (Alt Camp, Catalunya) el militant anarcosindicalista Joan Dalmau Ferran, també conegut com Joan de la Castanyola. Pagès i mestre de cases, es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Revolució llibertària, va ser membre de la col·lectivitat agrícola cenetista de Puigpelat. El 25 de maig de 1937 assistí, com a delegat amb credencial, al Ple Regional de Sindicats, Seccions i Col·lectivitats que se celebrà a Barcelona, amb una representació de 80 afiliats. Amb altre company, el 8 i 9 de gener de 1938 assistí com a delegat al Ple Regional de la CNT que es va celebrar a Barcelona. En acabar la guerra, s'exilià a França i acabà enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar a les fortificacions de la«Línia Maginot». Fet presoner pels alemanys, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen. Joan Dalmau Ferran va morir el 28 d'agost de 1941 al camp de Gusen (AltaÀustria,Àustria).
***
![Jesús Veiga Fervenza (esquerra) amb un company (Bordeus, ca. 1948) [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/veigafervenza.jpg "Jesús Veiga Fervenza (esquerra) amb un company (Bordeus, ca. 1948) [militants-anarchistes.info]")
Jesús
Veiga Fervenza (esquerra) amb un company (Bordeus, ca. 1948)
[militants-anarchistes.info]
- Jesús Veiga Fervenza: L'11 de gener de 1908 neix a Meira (Moraña, Pontevedra, Galícia) l'anarcosindicalista Jesús Veiga Fervenza. Pescador de professió, durant els anys de la II República espanyola fou un dels principals puntals de«Solidaritat Marinera» del Sindicat de la Indústria Pesquera de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Moraña i, sota el pseudònim de El Duende Pescador, col·laborà en Solidaridad Obrera, òrgan de la CNT gallega. Quan els fets d'octubre de 1934 i després del cop militar feixista de juliol de 1936 s'hagué d'amagar. Durant els anys quaranta participà, especialment amb Manuel Rua, en la reorganització clandestina de la CNT dels pescadors de Moraña i fou delegat d'aquesta població i de Cangas (Pontevedra, Galícia), alhora que estava embarcat amb els pesquers de Bouzas (Vigo, Pontevedra, Galícia). En 1947, a conseqüència de les agafades repressives franquistes, passà a França, on mantingué contactes amb el Confederació Regional Galaica de la CNT de la Península, especialment amb Desiderio Comesaña. Amb sa companya, Amelia Martínez Pérez, i sos tres infants residí a Blaia (Aquitània, Occitània). En 1950 emigrà amb sa família a Xile, on continuà militant en la Delegació del Moviment Llibertari del país. Després alguns mesos treballant en una conserveria d'Antofagasta (Antofagasta, Antofagasta, Xile), s'instal·là a Talcahuano (Concepción, Bío-Bío, Xile), on visqué amb uns oncles i treballà de pescador artesanal. Cap a mitjans dels anys cinquanta s'instal·là amb sa família a San Antonio (San Antonio, Valparaíso, Xile), on continuà fent de pescador. A començament dels anys seixanta s'implicà en l'organització dels pescadors artesanals del centre de Xile, ja que no hi havia cap federació pesquera en aquesta zona. Fou un dels fundadors de l'associació de pescadors artesanals «Cooperativa San Antonio», de la qual va ser nomenat president. Després de mantenir contactes amb altres associacions de pescadors de la regió, el 5 de juny de 1964 fundà la Federació de Cooperatives de Pescadors de la Zona Central, que reagrupava els ports de Caleta El Membrillo, Regional Quilombo, Padre Camilo, Maule Sur i San Antonio. Entre 1964 i 1970 es mostrà particularment actiu en l'organització i el finançament de terminals portuàries de comercialització de la pesca gestionades pels mateixos pescadors. Però la creació de noves cooperatives, amb finalitats polítiques, donaren lloc a la divisió del moviment. Durant el govern de la Unitat Popular de Salvador Allende, la gestió d'aquestes terminals va ser confiada als sindicats. Entre 1970 i 1973 esmerçà molt de temps tractant de trobar un acord sobre la forma de comercialitzar i de gestionar les terminals pesqueres. En 1974, després del cop militar feixista d'Augusto Pinochet, va ser exclòs de tota activitat i privat dels seus drets de pescador artesanal. Jesús Veiga Fervenza va morir el 18 de desembre de 1989 a San Antonio (San Antonio, Valparaíso, Xile).
***
Necrològica
de Bartolomé Navarro Cervantes apareguda en el
periòdic
parisenc Cenit
del 4 de gener de 1994
- Bartolomé Navarro Cervantes: L'11 de gener de 1910 neix a Turre (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Bartolomé Navarro Cervantes. Sos pares es deien Francisco Navarro i María Cervantes. De jove emigrà a Catalunya, on va fer feina en la construcció de marjades, de carreteres i de vies fèrries a la comarca del Pallars Jussà (Tremp, La Pobla de Segur, Senterada, etc.) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la qual assumí diversos càrrecs dels comitès. Amb l'aixecament feixista de 1936 formà part dels grups de defensa i va fer d'enllaç del Comitè Nacional a Lleida. En 1936 s'exilià a França i patí els camps de concentració i les companyies de treball. En acabar la II Guerra Mundial s'establí a Martres-Tolosana (Llenguadoc, Occitània) i treballà a als pous petroliers de Sent Gaudenç fins que un accident laboral li tallà una cama. En 1987 es reuní a Besiers amb sa germana i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Bartolomé Navarro Cervantes va morir el 23 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 25 de novembre– de 1993 al Centre Hospitalari de Besiers (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat a Martres-Tolosana.
***
Francisco
Soler Ciércoles
- Francisco Soler Ciércoles: L'11 de gener de 1915 neix a Bergé (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Soler Ciércoles, conegut com Paco Soler. En 1936 entrà a formar part del Sindicat de la Fusta de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), així com de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aquell mateix any assistí al míting del Congrés de Saragossa (Aragó, Espanya) i en aquesta època era tresorer i comptable de la Federació Local de Barcelona de la CNT. Quan esclatà la Revolució, es traslladà a Tremp (Pallars Jussà, Catalunya), on organitzà les Joventuts Llibertàries i els grups de la FAI, intervingué en mítings i prestà la seva ajuda en el sindicat local. Després passà a la secretaria de Propaganda del Comitè Provincial de les Joventuts Llibertàries de Lleida i s'integrà en un batalló d'Artilleria de la«Columna Durruti», seguint a sa companya, la militant anarquista Florencia Vicente Carreras. Des de finals de 1936, amb sa companya, entrà a formar part de la col·lectivitat d'Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya). El 2 juliol de 1937 tingué un fill, Renacer Soler Vicente, que també serà militant llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner dels feixistes italians a València i va ser tancat als camps de concentració de Los Almendros i Albatera, d'on va sortir amb avals falsos gràcies a la seva companya. Aconseguí passar els Pirineus i poc després va ser detingut pels alemanys i portat a treballar a una base submarina a Bordeus (Aquitània, Occitània). Pogué fugir, però va ser novament detingut i tancat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial, milità en la CNT i ocupà càrrecs de responsabilitat. En 1946 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) de la CNT i posteriorment fou secretari de Propaganda de la Regional d'Aude-Erau-Losera-Pirineus Orientals-Gard i delegat pels Pirineus Orientals al Ple d'Aymare de 1952. Amb altres companys (Andrés Clavero Flores, Eulalio Esteban, Florencio Gallego, Mariano Puzo Cabero, etc.) formà part dels grups de suport a la resistència antifranquista i fou membre del Comité Ibérico de Liberación (CIL, Comitè Ibèric d'Alliberament); per aquests fets, en 1963 va ser detingut a Perpinyà. Participà en el grup teatral «Talía» de Perpinyà i, amb Jordi Gonzalvo Benedicto i son fill Renacer Soler Vicente, publicà el butlletíEl Cencerro. Després dels conflictes interns dels anys seixanta, en 1965 s'integrà en els Grups de Presència Confederal. Francisco Soler Ciércoles va morir el 17 de gener de 1988 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
---
