Anarcoefemèrides
del 10 de gener
Esdeveniments
Erich Muhsam
- Detenció de Mühsam: El 10 de gener de 1919 a Munic (Alemanya) Erich Mühsam i altres 11 militants més del Revolutionäre Arbeiterrat (RAR, Consell Obrer Revolucionari) i del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista Alemany) són detinguts, per instigació de Kurt Eisner, president del Govern Revolucionari de Munic, per evitar els avalots sorgits arran de les eleccions legislatives alemanyes. Tots seran alliberats l'endemà gràcies a la gran manifestació organitzada pel moviment consellista.
***
Cartell anunciador de la conferència de Gaston Leval
- Conferència de Gaston Leval: El 10 de gener de 1937, al Cine Coliseum de Barcelona (Catalunya), el militant anarcosindicalista, pensador i historiador anarquista Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval, fa una conferència sobre el títol «Nuestro programa de reconstrucción», sobre els avanços en el procés revolucionari de les col·lectivitats llibertàries i sobre les situacions política, econòmica i social d'aleshores. L'acte, organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), acabà amb la interpretació dels himnes A las barricadas i Hijos del Pueblo. La sessió fou radiada a tota la Península i a l'estranger per les emissores ECN1, Ràdio CNT-FAI (ona normal i extracurta) i Ràdio Barcelona. A més d'això, la conferència fou enregistrada i impresa en discos per la discogràfica Fono Reclam; també s'edità en fulletó, amb el mateix títol, per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI i el qual fou traduït a l'anglès i publicat en 1938 a Londres per Freedom Press sota el títolSocial reconstruction in Spain.
Conferència de Gaston Leval (10-01-1937)
Naixements
Foto policíaca d'Auguste Garnier (2 de març de 1894)
- Auguste Garnier:
El 10 de gener de 1860 neix a Perrigny-sur-l'Ognon (Borgonya,
França)
l'anarquista Auguste Garnier, conegut com Fourot
o Picard. Era el fill
primogènit de
Jean Garnier, manobre, i de Jeanne Fourot. Establert a París
(França), treballà
de jornaler. Segons la seva fitxa policíaca d'abril de 1892,
vivia al número 1
del carrer Deparcieux del XIV Districte de París. El 14
d'abril de 1894 estava
inscrit en un llistat d'anarquistes i vivia al número 46 del
carrer Liancourt
amb sa companya Henriette Roumignière i dos infants. El 2 de
març de 1894 va
ser detingut al citat domicili, va ser fitxat en el registre
antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i
recobrà la llibertat deu
dies després. El 10 de setembre de 1894 el seu nom figurava
en un llistat
d'anarquistes ressenyat per la III Brigada d'Investigacions de la
Prefectura de
Policia i en aquesta època seguia vivint al carrer
Liancourt, però a finals
d'any ja vivia al número 73 del carrer Daguerre. El 31 de
desembre de 1896
figurava en els registres policíacs com«perillós». Vidu, el 16 d'abril de 1910
es casà al XIV Districte de París amb
Joséphine Félice Marie Lecerff, vídua
de
Léon Louis André François Verard, i
amb aquest matrimoni reconegueren sa filla
comuna Augustine Garnier, nascuda en 1902. Desconeixem la data i el
lloc de la
seva defunció.
***
Honoré Bonnefoy
- Honoré Bonnefoy: El 10 de gener de 1861 neix a París (França) l'anarquista il·legalista Honoré Alphonse Joseph Bonnefoy, conegut sota diversos pseudònims (Fondet,Edme,Guilloux, Mezu, Sismondi i Arsac). Fill de Jean Amédée Bonnefoy i de Joséphine Fondet. Després d'estudiar un temps en un seminari, farà d'empleat comercial. Més tard s'enrolà en l'exèrcit i esdevingué sotsoficial i sergent major a Tonkín, d'on desertà en 1881. Després de vagar per Austràlia, Anglaterra i Suïssa, en 1889, després d'un temps a Algèria, s'instal·la a Marsella, on va fer contacte amb el moviment anarquista, alhora que comença la seva carrera de lladre a la metròpoli. Es casà amb Marcelle Deschamps, cantant de cafè-concert, amb la qual tingué dos infants. En 1894 s'alia amb altre lladre, Bernard, i aquest serà trobat mort al mateix vagó de la línia París-Lió-Marsella que Bonnefoy ocupava; però la policia conclogué que Bernard s'havia suïcidat i Bonnefoy fou alliberat. Després d'abandonar Marsella, hi tornà cap al 1897, data en la qual conegué Jules Clarenson i Alexandre Marius Jacob. Amb Clarenson freqüentà els casinos i a més de jugar realitzà robatoris a la Costa Blava. A Marsella desaparegué i la policia el va inscriure en la llista dels anarquistes a buscar i controlar i llançà un avis de crida i cerca el 8 de setembre de 1900. En aquesta època s'instal·là a París, on novament trobà Clarenson i Jacob, participant activament en la banda dels «Treballadors de la Nit». Un cop la banda fou desmantellada amb la detenció el 22 d'abril de 1903 de Jacob, el setge es va estrènyer i Bonnefoy fou detingut, després d'haver intentat fugir de França sota diversos noms, el 31 d'octubre de 1903. El 5 de maig de 1904 fou tancat a la presó d'Abbeville. El 22 de març de 1905 fou condemnat per l'Audiència de la Somme, pel robatori de la joieria Bourdin el 6 d'octubre de 1903, a vuit anys de treballs forçats; però l'Audiència de l'Aisne, l'1 d'octubre de 1905, reduí la condemna, penant-ne només set. Amb prohibició de viure a Lió, va fer de comerciant per les colònies i en 1930 s'instal·là a Lió, on malalt de càncer s'intentà suïcidar en dues ocasions. Honeré Bonnefoy va morir el març de 1930 a Lió (Arpitània).
***
Notícia
de la condemna d'Émile Carré apareguda en el
diari de Reims L'Indépendent
Rénois del 12 de setembre de 1912
- Émile
Carré: El
10 de gener de 1879 neix a l'XI Districte de París
(França) l'anarquista André
Joseph Carré, conegut com Émile
Carré.
Era el fill primogènit de Marie Joseph Carré,
sabater, i de Marie Rivollet,
domèstica. Es guanyava la vida fent de manobre jornaler. El
17 de setembre de
1904 es casà al X Districte de París amb la
florista Cécile Henriette
Dandrimont. En aquesta època vivia amb sos pares al
número 15 del carrer de
Mouzaïa de París. El juny de 1912, amb una
quarantena d'anarquistes comunistes i
sindicalistes revolucionaries, creà, impulsat per la
Federació Comunista
Anarquista (FCA), el Comitè«L'Entr'aide», caixa de resistència i
solidaritat
amb els militants empresonats i les seves famílies.
També en aquesta època era
l'administrador del «Grup d'Amics de Le
Libertaire». El 6 de juliol de 1912 va ser
condemnat en rebel·lia per
l'Audiència del Sena a dos anys de presó com a
gerent de Le Libertaire per un
delicte de «provocació a l'assassinat, al
robatori i al pillatge», arran d'un article sobre la«Banda Bonnot publicat en Le
Libertaire del 9 de març; en
l'apel·lació, celebrada el 10 de setembre de
1912, la pena va ser reduïda a
tres mesos de presó i a 1.000 francs de multa. El 30
d'octubre de 1912 es
lliurà a la presó parisenca de La
Santé, però denuncià que li havien
aplicat el
règim de dret comú en comptes del
règim dels penats polítics. El 3 de desembre
de 1912 se li va concedir el règim polític i el
18 de gener de 1913 va ser agraciat
per una amnistia per delictes polítics. El gener de 1916, en
plena Gran Guerra,
va ser mobilitzat en la Secció d'Infermers Militars de
l'Hospital Vuillemin de
Clamart (Illa de França, França). Vidu, el 2
d'agost de 1919 es casà a
Saint-Mandé (Illa de França, França)
amb la modista Yvonne Marcelle Baujard,
vídua de Louis Marie Émile Lainé. En
aquesta època treballava d'empleat de
comerç i vivia al número 37 del carrer de la
République de Saint-Mandé. El 22
d'octubre de 1921 es va divorciar. En 1939 col·laborava
regularment en Le Libertaire.
Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Tribut
necrològic de Casiano Edo Martín aparegut en el
periòdic
tolosà Espoir
del 3 de febrer de 1974
- Casiano Edo Martín: El 10 de gener de 1890 neix a Aragó (Espanya) l'anarquista Casiano Edo Martín. En 1917, quan ja formava part del moviment llibertari, emigrà als Estats Units. D'antuvi treballà de miner a Utah i a Virgínia. Després d'una breu estada en 1921 a Espanya per a portar sa companya i sos fills, s'instal·là a Detroit (Michigan, EUA) on treballà d'obrer metal·lúrgic en les grans fàbriques automobilístiques fins a la seva mort. Durat molts d'anys, juntament amb Federico Arcos, Miguel Mateo, José López Ríos, Francisco Riberas,Ángel García, Pascual Domingo, Lea Fernández, Lorenzo Albas, Rafael Berezo, Bienvenida Domingo, Marcelino García, Eulalia Rodríguez, María Mateo, Juan García Durán i altres, animà l'anarquista «Grupo Libertad» de Detroit. Amb sa companya, la militant anarquista Manuela Martín, participà en totes les activitats del «Grupo Libertad» (conferències, representacions teatrals i musicals, picnics, etc.) i en la difusió dels periòdics anarquistes publicats als EUA (Cultura Obrera i Cultura Proletaria). La parella fou particularment activa en la defensa de la Revolució espanyola de 1936. Casiano i Maria tingueren tres infants (Emiliano, María i Joaquín), que han estat benefactors de la Fundació Anselmo Lorenzo. El febrer de 1972 morí sa companya i per al funeral es recolliren 374 dòlars col·lectats pel «Grupo Libertad». Casiano Edo Martín va morir el 28 de novembre de 1973 a Dearborn (Comtat de Wayne, Michigan, EUA).
***
Pietro
Mosso
- Pietro Mosso: El
10 de gener de 1893 neix a Cerreto d'Asti (Piemont, Itàlia)
l'enginyer, lògic,
historiador i pensador anarquista Pietro Carlo Mosso, citat
també com Pietro Mossi,
i que va fer servir el
pseudònim Carlo Pietri.
Sos pares es
deien Giuseppe Mosso i Cecilia Berruti. Lluità en la Gran
Guerra. Enginyer mecànic
de carrera, s'especialitzà en la investigació
experimental de la lluita contra
els gasos bèl·lics i
col·laborà amb la Societat per a l'Increment de
les
Construccions Antigàs (SICA), a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), a Torí i a Roma. També
treballà per a la FIAT. Fou assistent de filosofia
teorètica a la càtedra de
Lògica de la Universitat de Torí (Piemont,
Itàlia), portada pel professor i
amic Valentino Annibale Pastore. Entre el 25 d'octubre i el 22 de
novembre de
1919 publicà, sota el pseudònim de Carlo
Pietri, en L'Ordine Nuovo,
el
setmanari d'Antonio Gramsci, Angelo Tasca i Palmiro Togliatti, en cinc
lliuraments, el polèmic assaig «Il sistema Taylor
e i Consigli di produttori»,
on defensà d'una manera teoricopràctica el
taylorisme, «vertadera ciència de la
vida en totes les seves manifestacions vitals», des del punt
de vista
anarquista. En 1920 formà part del Comitè
d'Estudi dels Consells de Fàbrica, autèntic«Comitè d'Acció» que durant
l'ocupació de les fàbriques jugà un
paper central
de coordinació i d'orientació, juntament amb
altres anarquistes, com ara Nonio
De Barlomeis, Pietro Ferrero i Maurizio Garino. En aquest
Comitè també
participaren socialistes, alguns dels quals després
fundarien el Partit
Comunista d'Itàlia (PCI), com ara Antonio Gransci, Angelo
Tasca, Umberto
Terracini i Palmiro Togliatti. A més de
col·laborar en L'Ordine Nuovo,
trobem articles seus en diferents publicacions
anarquistes, com Umanità Nova
i Volontà. En 1923
publicà l'important
treball Principii di Logica del
Potenziamento. Durant els anys del feixisme es
retirà de tota activitat
política i no obstant això va ser
contínuament vigilat per les autoritats. En
1929 va ser objecte d'una investigació policial ja que el
seu nom i adreça
aparegueren en una agenda del destacat intel·lectual
anarquista Camillo Berneri,
secretament copiada per un informador. Historiador local, entre 1940 i
1941
publicà Appunti per la storia di
Cerreto
d'Asti e paesi circonvicini, que foren continuats entre 1941
i 1944 per Storia di Piovà,
Cerreto e Castelvero del
Plebanato di Meyrate. Sembla que es va afilar al Partit
Feixista Republicà
(PFR) i va ser nomenat Comissari Prefecte de quatre petites poblacions
de la
zona d'Asti (Cocconato, Aramengo, Montafia i La Piovà).
Pietro Mosso va morir
el 29 de gener de 1945 a la petita població de Sessant,
depenent d'Asti
(Piemont, Itàlia), com a conseqüència
del metrallament aeri del seu cotxe, quan
tornava cap a casa seva després de fer gestions amb el
sacerdot Molas dei
Becchi per demanar la llibertat d'un religiós
salesià pres com a ostatge pels
alemanys. Al seu poble natal existeix una plaça dedicada a
la seva memòria.
***
Emilia
Pérez Pazos
- Emilia Pérez Pazos:
El 10 de gener de
1894 neix a Marín (Pontevedra, Galícia) la
resistent antifranquista llibertària
Emilia Pérez Pazos, coneguda com Manchada.
Encara que no pertanyia a cap organització
política ni sindicat, després de la
caiguda del seu poble a mans de l'exèrcit feixista, fou una
de les agents
d'enllaç de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de la Corunya. Acusada
d'haver amagat al seu domicili militants antifranquistes i d'haver
participat
el març de 1937 en una temptativa d'evacuació de
militants a bord de la llanxa
motora pesquera Sisargas des de la
Corunya, el maig de 1937 va ser condemnada a 20 anys de
presó (Causa 291/37)
per «auxili a la rebel·lió»,
juntament amb altres companys (Generoso Rumbo
Lafuente, Enrique Sardinero Rey, Carlos Ponte Patiño, etc.).
Emilia Pérez Pazos
va morir el 27 de maig de 1960.
***
Colla d'obrers al Forn del Vidre de Mataró als anys trenta. Joan Peiró, en primer pla a l'esquerra, n'era el director
- Eduard Calpe Pérez: El 10 de gener de 1899 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eduard Calpe Pérez. Sos pares es deien Juan Calpe i María Pérez. Afiliat al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Mataró. Durant els anys de la repressió de Martínez Anido, va ser detingut i amenaçat de mort pels pistolers de la patronal, però l'atzar va fer que pogués escapolir-se'n. Va estar amagat i en 1924 milità a València. Més tard va fer de vidrier a Badalona, on conegué Joan Peiró, i Arenys de Mar. En 1928 es retrobà amb Joan Peiró al Forn de Vidre de Mataró. A la Cooperativa del Forn del Vidre d'aquesta ciutat tingué càrrecs directius com a membre de la CNT. Durant la guerra civil lluità al front i tingué càrrecs de responsabilitat en la 28 Divisió, comandada per Miguel García Vivancos. Amb el triomf feixista s'exilià i passà pels camps de concentració. Participà en la resistència antinazi fins que fou detingut per la Gestapo. Deportat als camps de concentració d'Alemanya, aconseguí escapar. Passant per França, en 1947 retornà a Mataró. Fundà una de les primeres associacions de jubilats al carrer Beat Oriol. Eduard Calpe Pérez va morir el 17 de juny de 1984 a Mataró (Maresme, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
***
Juan
Martín Roldán (El Baena)
- Juan Martín
Roldán: El 10 de gener de 1902 neix a El Viso
del Alcor (Sevilla, Andalusia,
Espanya) l'anarcosindicalista Juan Martín Roldán,
conegut com El Baena. Jornaler de
professió, destacà
com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
del seu poble
natal i era membre de la seva Junta Local en 1936. El febrer d'aquest
any participà
en un míting al corral de «Los
Alfileres» d'El Viso del Alcor, amb Blas Infante
Pérez de Vargas, l'anarcosindicalista Manuel Blanco Morillo (El Perdigón) i altres. Quan el
cop
militar feixista de juliol de 1936 es negà a abandonar el
poble, però, per
evitar el seu processament, decidí viure al camp,
però dos mesos més tard va
ser detingut a Trigueros (Carmona, Sevilla, Andalusia, Espanya). Tancat
al
Palacio de los Condes de Castellar d'El Viso del Alcor, el setembre de
1936 va
ser enviat a la Presó Provincial de Sevilla. Juan
Martín Roldán va ser
assassinat el desembre de 1936 a Sevilla (Andalusia, Espanya).
Deixà sa
companya Rosario Falcón Figueroa embarassada i amb un fill,
Julio, de tres
anys. L'11 de juliol de 2017 l'Ajuntament d'El Viso del Alcor
inaugurà una
plaça del poble amb el seu nom.
Juan Martín Roldán
(1902-1936)
***
![Charles Aigon (dreta) [ca. 1920]](http://www.estelnegre.org/documents/aigon/aigon01.jpg "Charles Aigon (dreta) [ca. 1920]")
Charles
Aigon (dreta) [ca. 1920]
-
Charles Aigon: El 10 de gener de 1903 neix a Lo Pòrt de Boc
(Provença, Occitània)
l'anarquista Charles Jean Aigon. Primogènit d'una
família de tres infants, cap el 1919 es traslladà
des de La
Ciutat (Provença, Occitània), on havia treballat
a la companyia naviliera«Messageries Maritimes», a Marsella amb sa
família. Va fer feina amb son pare,
que segons la policia també era anarquista, a les drassanes
navals del carrer
de Lyon de Marsella i vivia amb ell, sa mare Lucie Dho i sos dos
germans al
número 22 del carrer Ferrari. A començament dels
anys vint, fou un dels
militants més actius del grup «Joventut
Anarquista» (JA), que es reunia al bar«Coq d'Or», al passeig dels Capucines. En 1921
treballa d'obrer forjador a la
caldereria «Chaudronnerie du Midi», a l'avinguda
d'Arenc. Durant la nit del 30 d'abril
a l'1 de maig de 1921 va ser sorprès per membres dels«Guardians de la Pau»
quan aferrava cartells als murs de l'oficina de correus, juntament amb
Alphonse
Léon Boissin i Édouard Clément
Arestein, cartells signats pel Grup de les
Joventuts Anarquistes de la Unió Anarquista (UA) titulats«Contre la guerre,
contre le crim». Processat pel Tribunal Correccional de
Marsella per «provocació
de militars a la desobediència», el 2 de juny de
1921 va ser condemnat, amb Édouard
Arestein, a un mes de presó, mentre Alphonse Boisson era
condemnat a dos mesos.
Durant la primavera de 1923 començà a fer el
servei militar al 24 Batalló de
Caçadors a Peu establert a Vilafranca de Mar
(Provença, Occitània). Charles
Aigon va morir el 4 de febrer de 1954 a Marsella (Provença,
Occitània).
***
Necrològica
de José García Ortega publicada en el
periòdic tolosà Cenit del 26 de
setembre de 1989
- José García Ortega: El 10 de gener de 1904 neix a Albox (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José García Ortega. Sos pares es deien Felipe García i Francisca Ortega. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Emigrà amb alguns companys a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya), on treballà en la construcció d'un canal per als alts reguius aragonesos. Va ser detingut per la seva participació en l'aixecament anarquista de desembre de 1933. A finals de 1935 va ser empresonat a Osca per la seva intervenció en una vaga. Després de les eleccions de febrer de 1936 i la seva amnistia, fou alliberat i retornà al seu poble. Durant la Revolució espanyola participà en la col·lectivitat agrícola local i en 1937 exercí, en nom de la CNT, de regidor. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Barcarès. Més tard hagué de fer feina en companyies de treball obligatori, alhora que actuà en la resistència antinazi. Després de la II Guerra Mundial, milità en la CNT de Grenoble (Roine-Alps, Arpitània) des de la seva residència a Saint-Martin-d'Hères (Roine-Alps, Arpitània). José García Ortega va morir el 23 d'abril de 1989 a l'Hospital Universitari de La Tronche (Roine-Alps, Arpitània). Deixa esposa, María Rosa García, i fills.
***
Necrològica de Joan Ferrer García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 d'octubre de 1979
-
Joan Ferrer
García:
El 10 de gener de
1914 neix a
Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Baptista Ferrer
García. Sos pares es deien
Josep
Ferrer i Tomasa García.
Començà a militar molt jove en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. El 9 de
setembre de 1932
va ser detingut amb altres companys a Terrassa sota
l'acusació de «reunió
clandestina». Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
feia la mili a Maó
(Menorca, Illes Balears) i pogué traslladar-se a Barcelona
(Catalunya) amb la
seva unitat, enrolant-se immediatament en una columna confederal i
partint cap
el front d'Aragó, on lluità durant tota la
guerra. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França. Passà pels
camps de concentració i per les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1942, durant
l'Ocupació,
participà en la reconstrucció clandestina del
Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) al departament de Puèi Domat (Alvèrnia,
Occitània). Després de la II
Guerra Mundial treballà d'agent en l'empresa Michelin i va
ser
responsable en diferents ocasions de la
Federació Local
de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània) de la CNT. En morir el dictador
Francisco Franco, participà en la reconstrucció
moral i econòmica de la CNT a la
Península. Sa companya fou Maria Rita Prats. Joan Baptista
Ferrer
García va morir el 23 de setembre de 1979 al seu
domicili de Cité de
Bezance de Romagnat
(Alvèrnia,
Occitània).
***
Necrològica
de Domingo Macías Muñoz apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 19 de
setembre de 1989
- Domingo Macías
Muñoz: El 10 de gener de 1914 neix a Casares
(Màlaga, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Domingo Macías Muñoz.
Pogué anar molt poc a l'escola i amb
set anys ja guardava els porcs. En l'adolescència
s'adherí al moviment
anarquista. Després de la caiguda de Màlaga a
mans feixistes, va ser evacuat
cap a Catalunya, on s'integrà en la 24 Divisió
(antiga «Columna Durruti») de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França amb la seva
divisió i va ser internat en diversos camps
de concentració, fet que va agreujar el seu problema de
descalcificació de la
columna vertebral que patia des de feia anys i que en 1940 el va
obligar a
ingressar en un Hospital Civil de Montalban (Guiena,
Occitània), on va restar
vuit anys. Durant l'ocupació, quan estava a punt de ser
operat, un ciutadà
francès que patia la mateixa malaltia, va ser elegit en el
seu lloc. En 1948 va
ser acollit a la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare
(Guiana, Occitània), on
restà sis anys. Posteriorment s'establí amb una
família de companys a Rochefort
(Poitou-Charentes, França) i milità en la
Federació Local de Confederació
Nacional del Treball (CNT). Domingo Macías Muñoz
va morir el 23 d'abril de 1989
a La Rochelle (Poitou-Charentes, França).
***
Marcelino Boticario, a l'esquerra, amb Marcel·lí Massana (Tolosa, setembre de 1949)
- Marcelino Boticario Sierra: El 10 de gener de 1921 neix a Errenteria (Guipúscoa, País Basc) el militant anarquista i resistent antifranquista Marcelino Boticario Sierra–alguns fons citen erròniament Serra–, conegut com Boti. Sos pares es deien Dionisio Boticario Bañu, fuster, i Justina Sierra Díaz Exiliat a França, en acabar la II Guerra Mundial fou delegat per la Lliga de Mutilats per reconstruir aquesta organització a la Península i hi va entrar en 1947, on feu contacte amb diversos membres d'aquesta lliga (Josep Ribas, Casimiro Rojo, Claudio Pueyo). El juliol de 1947 representà les Joventuts Llibertàries de l'Exili en el Ple clandestí celebrat a Madrid. Aquest mateix any fou delegat en el Congrés de Tolosa per la Federació de Montalban i en 1948 participà en el Comitè de les Joventuts Llibertàries. A finals de 1960 fou nomenat secretari general de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a França –Buil, Melich, Sos i Ángel Fernández en van ser membres del comitè. En 1961 assistí al Congrés d'Unificació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Llemotges i l'any següent en el Ple fou nomenat secretari de coordinació de l'FIJL. El març de 1962 va assistir a la primera reunió de Defensa Interior (DI) com a secretari de relacions de l'FIJL i fou considerat després com a un dels màxims representants d'aquest organisme secret de lluita antifranquista llibertari. També aquest any va fer mítings a Grenoble. En 1963, quan era secretari de coordinació del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT i arran de l'assassinat dels companys Delgado i Granado pel règim franquista, li fou assignada residència pel Govern francès i l'estiu d'aquell any va ser expulsat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb José Borrás Cascarosa i Roque Santamaría Cortiguera. Entre 1963 i 1964 formà part de la comissió esclaridora de les activitats del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en representació de Brussel·les. En 1965 fou delegat per Tolosa al Congrés Intercontinental de Montpeller i després formarà part de la tendència del grup editor de Frente Libertario. En 1970 va participar en la Comissió Pro Presos de l'FIJL a Tolosa. Allunyat de la tendència representada per Germinal Esgleas i Frederica Montseny arran de la unificació cenetista de 1960, després de l'última ruptura formà part dels Grups de Presència Confederal i Llibertària des de la seva constitució. En 1979 fou membre del Comitè Nacional de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya a França. En 1986 encara seguia en aquesta lliga amb el càrrec de secretari de relacions. Durant molts anys fou un dels responsables del periòdic Ruta. Sa companya fou María Luisa Mondragón. Marcelino Boticario Sierra va morir el 20 de setembre de 2007 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
Marcelino Boticario Sierra (1921-2007)
***
Salvador
Fernández Canto
- Salvador Fernández Canto: El 10 de gener de 1925 neix a Híjar (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Fernández Canto. Era fill de l'anarcosindicalista i cooperativista Salvador Fernández Sampedro i va néixer a Híjar quan sos pares s'hi trobaven circumstancialment. Encara no tenia un any quan sa família s'establí a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Fins als 12 anys anà a l'escola i després a l'acadèmia alhora que ajudava son pare en la burocràcia sindical i cooperativista. En aquestaèpoca son pare el va dissuadir d'allistar-se en l'Exèrcit. En 1939 s'exilià amb sa família a França i va ser internat en un refugi d'Aiffres (Poitou-Charentes, França); posteriorment, amb tota sa família, s'establí a Souppes-sur-Loing (Illa de França), on amb son pare treballà en una fàbrica de sucre. Durant l'ocupació tota sa família va ser enviada a un camp de concentració. En 1943 va ser reclòs al camp de concentració de Montendre (Poitou-Charentes, França) i aquest mateix any s'afilià a la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT), fent en diverses ocasions d'enllaç amb la CNT de Bordeus (Aquitània, Occitània). Posteriorment va ser requerit pels alemanys per a treballar al camp d'aviació de Royan (Poitou-Charentes, França) per a tapar els clots causats pels bombardeigs aliats. Més tard visqué a Montluçon (Alvèrnia, Occitània). Durant els combats per l'Alliberament, participà com a guaita de la Resistència en les voladures de les vies fèrries. Entre octubre de 1945 i maig de 1946 participà en els treballs de reconstrucció de Royan. Després de la II Guerra Mundial ocupà, sempre acostat al sector proper a la família Montseny-Esgleas i ferotgement oposat a la tendència«col·laboracionista», nombrosos càrrecs orgànics: membre dels comitès de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Federació de Joventuts Llibertàries (FIJL); secretari de les Joventuts Llibertàries de Montendre; organitzador en 1946 de les Joventuts Llibertàries a Montluçon; secretari en 1948 de la VI Regional Juvenil; secretari de la CNT de Montluçon; secretari del grup «Cultura y Acción» (amb Juan i FélixÁlvarez Ferreras), adherit a la FAI; etc. Fou assidu de plenàries, plens de nuclis confederals, plens nacionals de regionals i congressos, etc. Entre 1950 i 1951 i entre 1962 i 1963, fou secretari de la Regional III (Massís Septentrional, Occitània). El 10 de febrer de 1962 assistí a Tolosa de Llenguadoc a la Plenària del Secretariat Intercontinental (SI) i el 15 de desembre de 1963, com a secretari del Massís Septentrional, a la Plenària del SI. Des de començament dels anys vuitanta fou secretari de la CNT de Montluçon, càrrec que encara mantenia en 2002. Entre 1989 i 2004 col·laborà en el setmanari i en la revista Cenit. Sa companya fou Teodora López Ruiz, amb qui tingué tres infants.
***
Philip
Levine
- Philip Levine: El 10 de gener de 1928 neix a l'Hospital Henry Ford de Detroit (Michigan, EUA) el poeta, professor i escriptor anarquista Philip Levine. Fill d'una família jueva russa d'immigrants –sos pares, no se sap per quina raó, li van dir que era d'ascendència espanyola–, fou el segon de tres fills i el primer dels dos bessons idèntics. Son pare, Harry Levine, fou propietari d'un negoci de peces d'automòbils usats i sa mare, Esther Gertrude Prisckulmick (Esther Priscol), fou llibretera. Quan tenia cinc anys son pare va morir. Durant la dècada dels trenta escoltà amb indignació els programes radiofònics antisemites del sacerdot catòlic pronazi Charles Edward Coughlin (Father Coughlin). Quan tenia 14 anys començà a treballar en diversos «stupid jobs» (feines estúpides): en una fàbrica de sabó, traginant capses de refrescos en una embotelladora (Mavis Nu Icy Bottling Co.), a les plantes de fabricació d'automòbils, de boxejador amateur, etc.; experiència que reflectirà en nombrosos poemes. En 1946 es va graduar a la Detroit Central High School i pogué anar a la Universitat de Wayne de Detroit, on va començà a escriure poesia encoratjat per sa mare, a qui li va dedicar el llibre de poemes The Mercy. A la universitat conegué estudiants poetes, com ara Florence Goodman, Robert Huff, William Leach, Paul Petrie, Bernard Strempeck, Ruby Treague, etc. En 1950 aconseguí el títol de Bachelor of Arts i es posà a treballar a les fàbriques de Chevrolet Gear & Axle, fent transmissions, i de Cadillac Engine, a la secció d'engranatge; posteriorment va fer feina a la fàbrica Wyandotte Chemical i portant un camió per a la Railway Express. En 1951 es casà amb Patty Kanterman, de qui es divorcià dos anys després. En 1953 assistí, sense matricular-se, a la Universitat d'Iowa (Iowa City, Iowa, EUA), on estudià amb poetes com Robert Lowell i John Berryman. En 1954 es doctorà amb una tesi sobre l'Ode to Indolence de John Keats i el 4 de juliol d'aquest any es casà a Boone (Carolina del Nord, EUA) amb l'actriu Frances J. Artley (Franny), amb qui tingué tres infants (Mark, John i Theodore Henri). Retornà a la Universitat d'Iowa, on ensenyà escriptura tècnica i en 1957 es doctorà en Belles Arts. Aquest mateix any va ser guardonat amb el Premi «Jones Fellowship» de Poesia de la Universitat d'Stanford. En 1958 s'incorporà al departament d'anglès de la californiana Universitat Estatal de Fresno, on va ensenyar fins la seva jubilació en 1992. També va ensenyar a altres universitats (Nova York, Columbia, Princeton, Brown, Tufts, Berkeley, etc.). En 1968 signà el manifest «Writers and Editors War Tax Protest», on escriptors i editors nord-americans es comprometien a no pagar els seus impostos en protesta contra la guerra del Vietnam. Entre el 2000 i el 2006 fou membre del consell de chancellors de l'Academy of American Poets (AAP, Acadèmia de Poetes Americans) i entre 2011 i 2012 fou «Poeta Llorejat dels Estats Units» per la Biblioteca del Congrés. El tema central de la seva poesia és la classe obrera de Detroit, vista des de diferents punts de vista (familiar, social, econòmica, laboral, etc.), sense oblidar la seva herència d'immigrant jueu. La Revolució espanyola de 1936 també fou font d'inspiració d'alguns dels seus poemes més populars i consagrà una elegia al destacat militant anarquista Francisco Ascaso Abadía («Francisco, I'll Bring You Red Carnations», en 7 years from somewhere) i un poema al militar José del Castillo Sáenz de Tejada, i el seu llibre de poemes The Names of the Lost està dedicat a Buenaventura Durruti. És autor dels poemaris On the Edge (1963), Not this Pig (1968 i 1982), Pili's Wall (1971 i 1980), Red Dust (1971), They Feed They Lion (1972), 1933 (1974), The Names of the Lost (1976), Ashes. Poems New and Old (1979), 7 years from somewhere (1979), One for the Rose (1981), Selected Poems (1984),Swett Will (1985), A Walk with Tom Jefferson (1988), New Selected Poems (1991), What Work Is (1992), The Simple Truth (1994 i 1996), Unselected Poems (1997), The Mercy (1999), Breath (2004 i 2006), Stranger to Nothing. Selected Poems (2006) i News of the World (2009). També es autor de l'assaig autobiogràfic The Bread of Time. Toward an Autobiography (1994) i de dos llibres d'entrevistes, Don't Ask (1981) i So Ask. Essays, Conversations and Interviews (2002). Entre 1965 i 1966 i entre 1968 i 1969 visqué a Barcelona (Catalunya) amb la família Castelldefels, on aprengué el castellà, i ha traduït d'aquesta llengua a l'anglès seleccions de poemes de Gloria Fuertes (amb Ada Long), de Jaime Sabines (amb Ernesto Trejo), de Pablor Neruda, de César Vallejo i d'altres. Col·laborà habitualment amb els periòdics The New Yorker i Harper's Magazine. La seva poesia ha estat guardonada amb important premis, com ara el«Frank O'Hara» (1973), el «Lenorre Marshall» (1977), el«Harriet Monroe Memorial» (1978), el«National Book Critics Circle Award» (1979), el«National Book Award for Poetry» (1980 i 1991), el «Guggenheim» (1980), el «Levinson» (1981), el «Ruth Lilly» (1987), el «Pulitzer» (1995), el «Wallace Stevens» (2013), etc. En 1983 el seu testimoni va ser recollit per Steven Fischler i Joel Sucher en el documental Anarchism in America. El 29 de novembre de 2007 la ciutat de Nova York li va retre un homenatge on intervingueren destacats poetes (Yusef Komunyakaa, Galway Kinnell, E. L. Doctorow, Charles Wright, Jean Valentine i Sharon Olds). Diagnosticat amb un càncer de pàncrees, Philip Levine va morir gairebé un mes després, el 14 de febrer de 2015, al seu domicili de Fresno (Califòrnia, EUA).
---
