Image may be NSFW.
Clik here to view.
Repensar-nos
Fa una temporada que el partit “Proposta per les Illes” ( el PI ) va de rota batuda, entre bregues internes i diversitat de pensament de com s’ha d’enfocar el mallorquinisme polític de centre dreta. Caldria que es posassin d’acord, és un espai polític important que, si desapareix aquest partit, o s’esmicola massa, serà ocupat per la dreta nacionalista-espanyola o el centre-dreta regionalista. Poc per la socialdemocràcia i encara menys per l’esquerra.
No ha quallat a les illes un partit d’aquestes característiques després de la desfeta d’Unió Mallorquina, arrossegada per la corrupció de la seva principal lideresa Mª Aª Munar. La refundació, el PI, amb líders escindits del PP, més regionalistes, i el que quedava del partit ha mostrat els seus cruis, fruits dels personalismes, però també de la diferent visió política, més nacionalistes uns, molt més regionalistes-espanyolistes els altres.
Des de la realpolitik cal dir que, amb mentalitat d’esquerra socialdemòcrata i esquerra-nacionalista, es veu amb paor el fet que aquest espai polític centrista, més o menys nacionalista, s’esmicoli en dos o tres partits, així, xapat, es perd chance electoral i la suma per construir una altra majoria progressista, un altres pacte de progrés, se’n va en orris. Per tant ens hauria d’interessar a tots els qui des de les files del progressisme no volem veure la dreta aliada amb l’extrema dreta governant aquest país nostre.
És molt cert que el reflex de les votacions electorals, més a les generals que a les autonòmiques, però també a aquestes, és de cada pic més a les illes reflex de la situació general de l’estat. Quasi un calc. Amb petites excepcions, com és el cas d’el PI. La irrupció de l’extrema dreta de VOX i de la dreta extrema de Ciudadanos, n’és un bon exemple. Com ho és també la irrupció dels indignats de les places amb el sobrenom de Podemos, aglutinant comunistes i extrema esquerra. És aquest un espai també en disputa. Amb els esquerrans de MES, derivant entre el nacionalisme i el comunisme, el progressisme, el verdisme, el feminisme i el que sigui per no perdre vots per les bardisses. Tanmateix si es presenta Errejón o un partit estrictament verd, perdran el vots que es volen arreplegar, abandonant o maquillant el seu nacionalisme-independentisme.
A més —o a part— de les administracions públiques: ¿Qui comandava a les illes i qui comanda ara? Dels poderosos senyors de possessió, alguns dels quals nobles de segona, a la «nova burgesia» que havien de conformar els hotelers. En unes illes que no tengueren revolució industrial —ni la Il·lustració hi féu llum, malgrat els «Amigos del País», hem de ser francs— ara hi havien ascendit uns nous aristòcrates del ciment, la urbanització i l’hoteleria, unes desenes de personatges, que no han mirat gaire d’autobeneir socialment el seu poder, que en tenen. Les elits de poder, del poder fàctic, i no tan fàctic. Però qui comanda ara a les administracions públiques són els representants de les classes mitjanes i obreres que han aparegut aquests darrers cinquanta anys.
A Catalunya els fets recents han obligat a fer revisió del catalanisme polític i a València també, per molt distorsionada que es faci la del valencianisme, una altra realitat és contumaç. Com s’hauria de llegir avui un país com el nostre? On situar ecotaxes, territori, turisme i medi ambient, estrangers residents, immigrants, globalització, «Nuevas Mallorcas» i les noves burgesies emergents i descendents? Els mallorquins, els antics i els nous, com hem canviat? Els qui parlam la variant mallorquina del català, els qui viuen i treballen a Mallorca, els qui manifesten la voluntat de ser mallorquins a la seva manera? I la nació, el territori de referència? Un ciberpaís? I el mallorquinisme o el balearisme polítics?
El cas de la discussió interna del PI fa que de tant en tant es remoguin els fangs que ens obliguen a repensar-nos. I reafirmar-nos. O no.
Climent Picornell