Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Xima

Sempre tendré en la memòria aquell viatge a París.

L’òpera, els grans salons del museu del Louvre. Xima s’avorria, caminava al meu costat mirant-se les ungles, fent badalls. De l’art li interessava el preu dels quadres i de les joies. Era capaç de contemplar durant hores una polsera d’or ben treballada, els anells, els collars de perles i diamants. Als divuit anys ja sabia el valor d’una joia amb una simple ullada. Pel pes, per la brillantor de les perles i dels diamants valorava en segons el que costarien o el que en podria treure si hagués de vendre l’anell, les arracades, la polsera. En totes les altres qüestions semblava una pagesa de Bearn. L’art la deixava indiferent i si anàvem a l'òpera era per a lluir i poder mostrar els vestits. A la galeria dedicada a l’escultura grega i romana només obria els ulls davant les estàtues masculines. La història dels déus grecs i romans que jo provava d’explicar-li l’adormien. Talment prengués infusions d’herbes per a calmar els nervis. Però en veure el marbre d’un déu musculós, d’un atleta ple de vitalitat, amb tota la força que l’anònim artista del passat li va infondre, malgrat els meus advertiments dient-li que no estava permès tocar les obres d’art, es llevava els guants, s’apropava i, voluptuosament, com si volgués ressuscitar-les de la fredor, les acaronava molt lentament. Fins que arribava el vigilant i li cridava l’atenció. De Versalles el que més li agradava era la galeria dels Miralls ja que, avançant cap a les cambres reials, podia anar admirant el seu darrer pentinat, el vestit que acabaven d’anar a comprar als magatzems de monsieur Raspall. Mai no la vaig veure agafar un llibre. Em renyava quan ens aturàvem a les llibreries de vell i jo anava a la recerca d’alguna joia literària de valor incalculable. Les primeres edicions d’alguna novel•la o assaigs de Voltaire, volums de Montaigne, les cartes de baronesses o clergues de la cort de Maria Antonieta, les Memoires d’Outretombe... em delia per trobar velles partitures que, en descobrir-les, taral•lejava amb vertadera passió: Il re pastore, Lucrezia Borgia, Joseph, La Favorita... llibres, partitures que ara són el meu entreteniment a Bearn. Què hauria fet a la guerra, mentre m’arribaven les notícies de més morts i desaparicions, sense els llibres que vaig portar de París? Ara són aquí, al meu costat, en els prestatges. Maria Antònia, l’esposa, és prou comprensiva. Mai no m’ha demanat d’on he tret els volums. Ella sap molt bé que els vaig portar de París. És l´únic que vaig salvar d’aquell naufragi anunciant. Una maleta plena de llibres vells. Marxàrem amb molts diners, producte de les darreres hipoteques a les poques finques que em quedaven. Ja no podia treure més diners de Bearn. Cap banquer em volgué deixar un duro més. Però els pagesos, espavilats, sí que em deixaven el que volia amb uns interessos que sabien que mai no podria pagar. Per quins motius acceptaven la meva petició? Simplement pel desig ancestral que tenien de posseir les terres dels senyors. Tenir el que havia estat nostre des de moltes generacions enrere era una forma de sentir-se iguals. O una venjança pels segles d’haver d’acotar el cap davant els meus avantpassats. Amb les noves hipoteques es garantien els ametllerars i les vinyes a baix preu, quasi regalades. Era una manera elegant de robar-me que jo acceptava, sabent-ne les conseqüències. I tot ho feia per poder tenir a Xima contenta. Els havia costat anys i suors estalviar els diners que ara em lliuraven a canvi de les meves escriptures. Allargaven el munt de bitllets com aquell malalt a qui tallen una cama o un braç. Amb dolor. Però amb una amagada alegria interior que no podien dissimular. Notava el seu posat sorneguer, una rialleta que no podien ocultar. Estaven segurs que era una bona inversió. Deixar aquells duros als senyors de Bearn a canvi d’unes escriptures que sabien que quedarien per sempre en el seu poder. -El que vostè vulgui, senyor. No tenim molt però pot disposar dels nostres estalvis. Ja sabem que de seguida que pugui ens retornarà el que li hem deixat –explicaven, hipòcrites, pensant que jo em creia el que deien. Xima faria que perdés el poc que restava de l’herència rebuda. Què dirien el pare, la mare, els avis si, des de la fondària obscura del temps, retornassin i veiessin per on capllevava el seu hereu. Aquest era el joc mortal on estava embarcat i que, des d’anys enrere, Maria Antònia havia contemplat des d’un elegant distanciament. Xima podia acompanyar-me durant hores per les cambres i passadissos de Versalles, dignar-se a mirar alguns quadres i escultures del Louvre. Però incapaç d’entrar a l’interior d’una llibreria de vell parisenca. Si alguna vegada vaig aconseguir que hi entràs va ser a la força, dient-li que no li compraria la polsera o l‘anell que desitjava si no m’hi acompanyava. Només sota la promesa d’un regal s’avenia a entrar-hi. -No sé com et poden agradar aquestes coses –deia, posant-se el mocador de seda a la boca. Només hi ha pols i uns animalets oiosos que surten de dins les pàgines en obrir els llibres. Com els cucs dels morts. Quin ensurt! Callava, sufocada per l’esforç d’haver intentat explicar-me la seva repugnància a la lletra impresa. -I pensar que després d’haver agafat aquests objectes tan bruts amb les mans t’apropes i em vols acaronar. No t’ho consentiré, Salvador. No t’ho consentiré. No mentia. L´únic moment en què no consentia que m’hi acostàs era després d’haver anat a mirar llibres. Potser fos al•lèrgica a la pols. De lluny, quan encara no havíem arribat a vint metres de la botiga, començava a tossir. Semblava que no podia respirar. Com si hagués de patir un atac de cor s’aturava a una distància prudencial. Mirava la llibreria de vell com aquell qui contempla un enemic mortal. Es recolzava a les parets. Caminava a poc a poc. Em mirava als ulls talment una ovella que porten a l’escorxador demanant-me pietat amb la mirada. Una vegada va treure unes gotes de sang i em mostrà el mocadoret de seda brodat, amb aquelles taques, petites, roges. -Veus el que aconseguiràs amb els teus capricis? –em digué, amb un to de veu que volia ser sever. Potser desitges la meva mort? Ja no m’estimes com abans, Salvador. Abans no anaves tant de llibreries! Sempre eres al meu costat. Després suavitzava el to de veu i tornava a apropar-se a mi, insinuant. -Per què no anam de joieries? La comtessa Jacqueline d’Ambrois m’ha dit que al carrer de l’Ille hi ha una nova joieria amb uns collars de perles meravelloses. En parlar de perles mudava l’expressió del rostre. Es transformava completament. Com si hagués vist el cel, una fantàstica aparició. Per art d’encanteri desapareixia la tos, la sang li començava a circular de nou. Reia com un infant i, agafant-me la mà, m’acaronava amorosament el rostre com en els nostres millors moments. És evident que actuant d’aquesta manera ho aconseguia tot. Qui podia negar res a aquella mirada insinuant? En acabar els diners vaig haver de tornar a Mallorca tot sol. Xima s’havia encapritxat de París. Conegué un banquer suís i no volgué tornar a una terra que no entenia les seves follies. I ara tornava, en plena guerra, quan acabava de casar-me amb Maria Antònia. Una aparició inesperada. La vaig mirar de dalt a baix, meravellat de la seva bellesa. No havia canviat en tots aquests anys d’absència. Anàrem a París quan tenia divuit anys. Tornava amb els vint-i-sis acabats de fer. Regressava amb la mateixa aclaparadora bellesa de sempre. El rostre de l’eterna joventut. No sabia què dir-li. -Xima... què fas aquí, enmig d’aquest somni? No veus que estam en guerra? Ara no és temps de balls ni de xampany, com quan érem a la capital de França. No sents les campanes que toquen a dol? Hi ha dones que ploren tot el dia. Les vídues dels desapareguts, les mares que tenen fills morts. Arreu hi ha desfilades de soldats. Si fas una passa més en la meva direcció et trobaràs amb tota la sang del malson que em domina. No veus les taques roges de la paret? Els trets dels escamots d’execució se senten en la distància. No em deixen dormir. No puc escriure. Hauries de marxar el més ràpidament possible, abans que els falangistes et vénguin a interrogar. Com és que no ets París, amb el teu banquer? -Érem a Formentor, amb el iot. L’autoritat militar no ens deixa partir fins que no arribin instruccions de Burgos. Volen saber qui som. Pensen que podríem ser espies francesos malgrat que a Comandància saben que sóc de Bearn. Marxarem de seguida que en donin l’autorització. A Pierre no li agrada aquest ambient opressiu, les mirades inquisitives de la gent, la mala educació dels teus, Salvador. Els meus? Es referia als falangistes? Evidentment, per a ella jo era un dels culpables del que s’esdevenia, de les molèsties que havien de patir en no poder sortir de la badia de Pollença i haver de romandre a la força a Mallorca. En vaig mirar al mirall. Encara portava la camisa blava de Falange que em permetia viatjar en tren de forma gratuïta. M’hauria d’haver mudat de roba. Maria Antònia no volia veure uniformes dins del casal. I tenia raó. A què treia cap la camisa blava i el punyalet florentí per les amples cambres endomassades del casalot. -Xima, no facis burla dels falangistes. Ara comanden. La teva vida, la meva, poden penjar d’un fil. Una denúncia, qualsevol paraula en contra teva pot esdevenir mortal. Hi ha gent que mor cada dia a les parets dels cementiris, a qualsevol entreforc dels camins pel simple fet de no haver anat a missa, per no haver-se llevat el capell quan passava el senyor. Na Xima em mirà de dalt a baix i no pogué reprimir una rialleta burleta. -Salvador... què fas vestit de pallasso? Un senyor de Bearn vestit d’uniforme, com si fossis el porter de l’hotel Victòria! Quina vergonya! O és que no t’has mirat al mirall? Atemorit, sense saber qui podria escoltar des del carrer, li vaig fer un gest amb les mans demanant silenci. S’enrigué encara més. -I Maria Antònia et consenteix aquestes pallassades? Com és possible? Quan la vegi la renyaré. A més... per què m’hauria de preocupar dels falangistes? Se situà al meu davant i, amb el ventall, anà seguint el jou i les fletxes que portava brodat a la camisa. -No m’atemoreix la paraula Falange. Tu n’ets un dels caps principals. No és així? Ja he vist els teus articles en els diaris. T’he sentit per la ràdio. Mai no t’hauria imaginat tan exaltat. Amb aquest to en la veu! Qui ho hauria dit! Tu, que no creies en res, defensant idees polítiques, donant suport als que maten. Com has canviat, Salvador, com has mudat des de l’època en què passejàvem agafats del bracet pels jardins de les Tulleries! No sabia què contestar-li. Encara restava embadalit davant la seva inesperada presència. No gosava dir-li res, amb por que, talment com havia penetrat exuberant, dins del somni, marxàs, es perdés rere els vells cortinatges del casal. -Però no et pots quedar a casa, Xima –li vaig poder dir, articulant amb dificultat les frases. Maria Antònia dorm. Ara estic casat, no puc repetir els anys de disbauxa del passat. La nostra història morí fa molt. Només em resta la memòria d’uns dies meravellosos, inoblidables. No vénguis ara a fer malbé la memòria d’aquella època. Fuig abans que sigui tard o el record de la teva existència es farà malbé. Et vull recordar com abans. Ben igual que quan reies dalt del vaixell que ens portà a Marsella, camí de París. Has de ser un somni perfecte en els llibres que encara he d’escriure. -Ah! Salvador! Sempre els llibres, sempre la literatura. Tot sacrificat a les teves novel•les! Quin egoisme, el teu! Vols dir que mai has estimat les dones com pertocava? T’has demanat per quins motius fracassaren les teves relacions amb Emilia Bernal, amb Eva Tay, amb Eleanor Sackett, amb mi mateixa? S’apropà a l’indret on jo romania, atemorit encara per la seva inesperada presència. -No passis ànsia. Ja t’ho he dit. No hem pogut marxar a causa de la guerra. Havien estat unes vacances meravelloses a Formentor, amb amics venguts d’Itàlia, de Portugal, d’Alemanya. Pierre és esplèndid amb els amics! Anàvem a sortir quan el general Goded proclamà l‘estat de guerra. Però el coronell Tamarit ens ha ofert el xalet que té al Terreno. Quina vista més impressionant! Viu prop de l'hotel Mediterrani. Sempre estam convidats a les festes que celebren els oficials italians. El Comte Rossi és extremadament amable. Vol convèncer Pierre del que s’ha de fer per acabar amb el comunisme a França. En Pierre s’avorreix amb tanta explicació de matances i empresonaments. Però no podem rebutjar aquestes amabilitats estant a l’espera del vist i plau de Burgos per marxar. Jo crec que el Comte Rossi s’ha enamorat una mica de mi. Però els nostres protectors són molt gelosos. Tamarit m’ha dit que ja ha parlat amb Comandància per tal d’aconseguir que l’enviïn a Itàlia novament. Xima, esvaint-se enmig de la boira que omplia cambres i passadissos, perdent-se pel camí que no té mai tornada, amagant-se en els replecs dels calendaris, en les escletxes dels rellotges que dormien abandonats a les golfes. Una altra nit de paor i malsons. Em demanava com ho faria per a netejar aquell esclat de sang que tot ho envaïa. Em sentia caient dins un pou mol profund, inabastable. Provava d’aferrar-me a les parets d’aquella tenebrosa cisterna on romania presoner, descendint a velocitat vertiginosa cap al no-res, sense poder aferrar-me enlloc, sense que ningú em pogués donar una mà, aturar la davallada envers l’obscuritat. Al matí, quan m’aixecava, em trobava completament xop, banyat per la freda suorada de la nit anterior. Miraculosament, Maria Antònia dormia, serena i tranquil•la al meu costat. Les esquitades de sang havien desaparegut de les parets. Els mobles, intactes; les cortines de vellut, sense cap taca aparent. En despertar-me, corria apressat al despatx on la nit anterior havia sentit les passes d’Antonio Espina i mirava les quartilles de les conferències que llegia per Ràdio Mallorca esperant trobar-ho tot desfet, espenyat qui sap si a conseqüència de la cega ira de l’exgovernador que, rompent els meus articles, els exemplars de Mme. Dillon que m’acabaven d’arribar de la impremta, pensava venjar-se del meu suport actiu als sublevats. Tot havia estat un malson. Xima romania a París, lluny de la guerra, sense venir a pertorbar les meves relacions amb Maria Antònia . El tipus de vida que havia escollit d’ençà el meu casament. Havien acabat les bogeries de la joventut. Els amitgers s’ho havien quedat tot. Maria Antònia sempre m’ho advertí. Però què pot fer un home quan resta dominat per la passió? Xima havia estat una folla passió de la joventut. Ara restava en el record, com Eva Tay, com Emilia Bernal, com totes les dones que havia conegut al llarg de la meva vida. Material per a escriure novel•les. Fantasmes que la meva imaginació aniria transformant segons les exigències de la narració. Els amors, les coneixences del passat esdevengut material literari. Aquest era el present. I gràcies que havia trobat el refugi, l’aixopluc que m’oferia Maria Antònia! No sé el que hagués estat de mi sense la seva presència protectora. Bastava una mirada seva per a tranquil•litzar-me, per a poder continuar escrivint amb calma. Amb la primera claror del matí finia un altre malson. El casal semblava intacte. Res no pertorbava la calma que planava sobre Bearn malgrat la guerra. Els coves amb la fruita que ens havien portat els pagesos eren a la cuina, damunt de la mateixa taula on Maria Antònia els havia deixat. Els sacs de blat, a l’entrada, esperant que l’amo en Biel els vengués a pesar per portar a vendre al magatzem de Can Abrines, prop de l’estació. Les quartilles amb la conferència “El genio supremo de Franco” eren al costat del llibre de José Antonio que estic llegint. Mir la biblioteca, un dels indrets on vaig sentir més renou ahir a la nit, d’on sortí tota l’endemesa que commogué la casa. Veig els prestatges ben igual que sempre, sense cap modificació aparent. Els llibres, talment com els vaig col•locar el dia que ens portaren les capses des de Palma. Cap rastre de la presència d’Antonio Espina, de les exigències de Xima, cercant un altre collar de diamants, qualsevol joia que, d’amagat de Pierre, donaria a qualsevol jove tinent pobre que l’enamoràs. Sempre els tinents joves! Quants protectors no ha perdut per anar sempre a la recerca d’un amor impossible! Tanmateix ella només estima l’or. Per quins motius s’entesta a voler anar amb jovençans que no poden comprar-li ni els guants de seda que porta? Inútil provar d’explicar la follia dels sentiments. Ben igual que la meva follia d’abandonar-ho tot, de perdre bona part de les terres de Bearn per anar a viure una aventura amb ella, a París. Xima, en la memòria. En el lloc on ha de romandre per sempre. En les pàgines de llibre que estic escrivint, la novel•la que narra els meus records de Bearn. Una suau brisa matinenca mou les fulles del lledoner de la clasta. Què va passat ahir a la nit? Per quins motius els fantasmes del passat tornen sense aturar? És la guerra, els trets dels escamots d’execució que sent des del manicomi, el que m’ha fet trabucar el cap, els crits dels desgraciats que són portats a l’escorxador. Per això vaig molt poc a la clínica mental. El metge i amic Jaume Escales, que hi resideix amb la seva família, m’ha fet multitud de favors... i moltes de les guàrdies que m’hauria tocat fer al pavelló que tenc assignat! No sé què hauria fet sense la seva amistat. Només hi vaig un parell de vegades a la setmana i ja he complit. El ressò dels trets quan mataven els republicans romania durant dies i dies dins del meu cervell i no em deixava concentrar-me en la lectura. M’hauria estat impossible escriure les conferències per a la ràdio, els primers esborranys de Bearn si hi hagués hagut d’anar cada dia. Romandre al meu pavelló de la clínica mental entre els crits dels malalts i l’eco dels trets de gràcia que remataven la feina de soldats i falangistes, fora del tot insuportable. Respir alleugerit. Maria Antònia s’aixeca i comença a donar ordres a la cuinera com si res no s’hagués esdevengut. I, en efecte, res no ha passat. Ha estat el meu esperit malaltís qui ha vist fantasmes allà on només regna la calma del casalot. Només el tic-tac del rellotge de paret romp el silenci del matí. Comença un nou dia. La blavor endomassada del cel es filtra per les retxilleres de les finestres. Un ca lladra en la distància. Fa temps que els galls acabaren el seu concert matinal.