Anarcoefemèrides
del 9 de gener
Esdeveniments
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Capçalera de Der Freie Arbeiter
- Surt Der Freie Arbeiter:
El 9 de gener de 1904 surt a Berlín (Alemanya) el primer
número del periòdic Der
Freie. Arbeiter. Wissen und Wollen. Anarchistische Zeitung
(L'Obrer Lliure.
Coneixement i Voluntat. Periòdic anarquista). D'antuvi
setmanal, passà a
quinzenal, i amb una mitja de 3.000 exemplars, arribà a
publicar-ne 5.000. A
partir de 1920 serà l'òrgan
d'expressió de la Federació Comunista Anarquista
d'Alemanya. En seran directors Albert Weidner, Karl Kielmeyer, Hans
Ruegg,
Joseph Oerter; Rudolf Rocker, Rudolf Oestreich i Berthold Cahn, en
diferents
moments. Els responsables de la redacció al llarg dels anys
van ser Paul Alisch,
Gustav Gladasch, Rudolf Oestreich, Berthold Cahn, Karl Langecker, Franz
Langecker, Fritz Klose, Walter Nickel, Friedrich Reder, Max Barkowski,
Kurt
Röhl, Th. Höppner, Georg Fölber, Emil
Ulbrich, O. Stern, Paul Lehnigk, Erich
Schulz, W. Kanold, Gustav Pittelkow, Wilhelm Nieschalke, Otto
Wieberneit,
Berthold Rehme, Emil Witzig, Ed. Rauch, W. Boretti, H. Hartwig, E.
Neumann.
Entre les seves col·laboracions, moltes de l'estranger,
tenim Errico Malatesta,
Rudolf Oesterei, M. Kauger, Pierre Ramus (Rudolph Grossmann),
Piotr
Kropotkin, John Henry Mackay, E. Labriola, Élie Reclus,
Mikhail Bakunin, Karl
Henckell, Max Nettlau, Maksim Gorky, Hugo Grünenberg, Adolf
Schaewe, Domela
Nieuwenhuis, Max Hirschfeld, Erich Mühsam, W. Anderson, Arnold
Roller, Louis de
Brouckere, Louis de, Edmondo de Amicis, Lev Tolstoi, Wiltling Weitling,
Alexander Wilhelm, Fritz Brupbacher, Emma Goldman, Jacques Schmid, Sepp
Oerter,
Heinrich Vogeler, Berthold Cahn, San Ch. Waldeck, Hem Day, Rudolf
Rocker, Paul
Robin, Arthur Holitscher, etc. Perseguida nombroses vegades (86
segrests) per
les autoritats, l'1 d'agost de 1914, amb la Gran Guerra,
serà prohibida i no
tornarà sortir fins a l'abril de 1919, desapareixent el
febrer de 1933 amb el
nazisme. Fundà una editorial amb el mateix nom que
publicà nombrosos suplements
i llibres.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Concentració del"Sindicato de Voceadores de la Prensa" (Bogotà, 25 d'abril
de 1925)
- Surt Organización: El 9 de gener de 1925 surt a Santa Marta (Magdalena, Colòmbia) el primer número del periòdic anarquista Organización. Semanario de sociología y combate. Va ser editat pel«Grupo Libertario», que va tenir certa influència entre els treballadors de la zona productora de bananes i que jugarà un paper destacat durant la vaga revolucionària de desembre de 1928. Dirigit per C. Castilla Villareal. A començaments de 1926 va aparèixer una segona sèrie dirigida per B. Nicolás Betancourt. Defensava les idees central del projecte anarquista colombià: antiestatisme, autonomia federal, anticlericalisme, ateisme, antipartidisme, anarcosindicalisme. El periòdic abordarà insistentment la lluita contra el«vici» (alcohol, joc, prostitució...), inspirada per la moral racionalista i l'ascetisme llibertari. Aquesta publicació adoptarà una línia d'acció unitària en relació a altres corrents socials que es reclamen socialistes; diversos membres del «Grupo Libertario» parciparan en l'organització d'una gira de propaganda del «socialisme revolucionari» a començaments de 1928 a Magdalena, encapçalada per María Cano i Ignacio Torres Giraldo, i va mantenir una forta relació amb la Federació Obrera de Colòmbia i el Partit Socialista Revolucionari. Sindicalment va desplegar una intensa campanya d'agitació, propaganda i organització entre els treballadors de la regió, fundamentalment en la zona productora de bananes, basada en els principis bàsics de l'anarcosindicalisme: acció directa, control total i permanent dels representants elegits, assemblea general, sindicalisme concebut com a prefiguració d'una nova forma d'organització social, apolicitisme, antimutualisme, lluita contra la corrupció sindical dels sindicats marxistes i liberals pagats per la patronal, etc. Entre els seus col·laboradors podem citar José Montenegro, José G. Russo, Genaro Tironi, Eduardo Sánchez, José Solano, Venegas Gamboa, Generoso Tapia, entre d'altres. El «Grupo Libertario», a més d'editar el periòdic, publicarà butlletins, pamflets, llibres, etc., i realitzarà conferències, mítings i gires de propaganda.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.![Portada d'un número d'"El Luchador" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/elluchador.jpg "Portada d'un número d'\"El Luchador\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
Portada d'un número d'El Luchador [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
- Surt El Luchador: El 9 de gener de 1931 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Luchador. Periódico de sátira, crítica, doctrina y combate. Fou dirigit per Joan Monseny (Federico Urales), que polemitzà força amb totes les tendències del moviment llibertari (Solidaridad Obrera, Cultura Libertaria, etc.). Aquesta publicació sorgí per recollir els articles de combat i violents i descarregar així d'aquesta tasca La Revista Blanca. Tingué una tirada d'uns 12.000 exemplars. El cos de redacció el formaven la família Montseny. Hi van col·laborar Frederica Montseny, Soledad Gustavo, Federico Urales, Max Nettalu, Justo Esparza, Felipe Alaiz, Josep Bonet, Diego Velázquez (Lebrija), Miguel Pérez Cordón, Gallego Crespo, Joan García Oliver, Rivas, Solano Palacio, entre d'altres. Mantingué una forta hostilitat amb el trentisme i important fou la campanya de Joan Montseny contra Emilio Mira i Ángel Pestaña, aleshores responsables dels comitès Regional i Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de nombroses interrupcions (denúncies, segrests, boicot de correus, etc.) en la publicació –tres mesos seguits suspès per les autoritats en 1932–, deixà de publicar-se el 4 d'agost de 1933 després d'haver tret 122 números.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Propaganda
de les representacions apareguda en el periòdic de
Terrassa Brazo
y Cerebro del 9 de gener de 1932
- Representació d'El Proceso Ferrer: El 9 i el 10 de
gener
de 1932 es representa, a
càrrec de la «Companyia d'Anita Tormo»,
al Saló Catalunya
de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) el drama
històric en tres actes,
distribuïts en deu quadres, d'Eduard Borràs El
Proceso Ferrer, una de
les primeres obres dramàtiques basades en la
història de Francesc Ferrer i
Guàrdia i la Setmana Tràgica. Aquesta obra
s'havia estrenat amb gran èxit el 24
de novembre de 1931 al Teatre Talia de Barcelona (Catalunya) i de la
qual es
feren una centena de representacions.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Naixement
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Portada del llibre de Charles Cival
- Charles Cival: El 9 de gener de 1833 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'obrer joier anarquista Julien Marius Henri Cival, més conegut com Charles Cival, també citat Sival. Sos pares es deien Apollinaire Cival, joier, i Anne Suzanne Feneron. Membre de la Lliga Marsellesa de l'Ensenyament (LME), en 1869 publicà a Marsella el llibre Égalité, c'est justice! ou question de vie ou de mort pour la dignité humaine. Fou president de la Cambra Sindical dels Joiers de Marsella, de majoria socialista, i participà activament en tota casta de manifestacions polítiques. En 1878 fou delegat en l'Exposició sobre els Crèdits Municipals i redactà una llarga ponència. Fou delegat per la Cambra Sindical dels Joiers a la III Sessió del Congrés Obrer Socialista, que se celebrà entre el 20 i el 31 d'octubre de 1879 a la sala dels Folies-Provençales de Marsella i, durant la sessió sobre l'emancipació de les dones del 22 d'octubre, intentà demostrar, amb el suport de la ciència i amb nombroses cites d'escriptors i de Pierre-Joseph Proudhon, després d'anys d'estudi, la inferioritat de la intel·ligència de la dona sobre l'home en un discurs interminable i els congressistes, cansats i avorrits, reclamaren a crits, sobretot per part de les dones assistents, la tornada a l'ordre del dia; Cival, furiós, abandonà la sala i no retornà al congrés. L'octubre de 1881 pertanyia al grup anarquista «Club Internacional» (Blanc,Étienne Desnier, Henry, Émile Maurin, Justin Mazade, Raffaele Moncada, Joseph Toche, Alexandre Tressaud, etc.), que es reunia al Café des Voyageurs i al Café Depouzier del Cours Belzunce de Marsella. Entre 1881 i 1884 col·laborà en el setmanari satíric marsellès Le Pilori. En 1892 publicà articles en L'Agitateur de Marsella, que s'havia fundat amb els beneficis de conferències antireligioses de Sébastien Faure. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Necrològica
de Pere Salvó Daví apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 17 de
març de 1968
- Pere Salvó
Daví:
El 9 de gener de
1883 neix a Sant Llorenç Savall
(Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere
Salvó Daví, conegut comL'Avi. Sos pares es deien Ramon
Salvó i Clara Daví.
Començà
a militar en el moviment llibertari del seu poble
natal en l'adolescència i el seu domicili va servir en
diferents ocasions de
refugi dels companys perseguits. El 5 de febrer de 1922 va ser
detingut,
juntament amb Francesc Codina Pobla, Francesc Solà
Ollé i Jaume Valls Daví, per
agressió a una parella de la Guàrdia Civil al
col·legi electoral de Sant
Llorenç Savall durant la jornada de celebració de
les eleccions municipals;
tancats a la presó de Sabadell (Vallès
Occidental, Catalunya), van ser posats
en llibertat provisional el 22 de febrer d'aquell any.
Milicià durant la guerra
civil, l'11 de desembre de 1936 va ser nomenat jutge popular
interí de Sant Llorenç
de Savall. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. En 1940
s'instal·là a La Sala (Llenguadoc,
Occitània), on milità en la Federació
Local
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta
localitat. Sa companya fou Maria Calvet. Malalt, Pere
Salvó Daví va morir el 14 de gener de 1968 al seu
domicili de La
Sala (Llenguadoc, Occitània) i
va ser enterrat civilment dos dies després al cementiri
d'aquesta localitat.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Mario
Lami
- Mario Lami: El 9 de gener de 1887 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) el d'antuvi socialista i sindicalista i després anarquista i anarcosindicalista Mario Lami, també conegut com Umberto Cecotti i Mario Colami. Fill de la petita burgesia, sos pares es deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de feltre i de tintoreria, i Gemma Masi, i tingué tres germans (Antonio, Dagoberto i Ottorino). En acabar l'escola primària abandonà els estudis a causa de la fallida del negoci patern i amb sa família es traslladà a Pisa, on amb sos germans prengué part en les activitats dels cercles socialistes i subversius de la ciutat. En 1906 entrà a l'Escola de la Companyia Saint-Gobain com a aprenent mecànic i destacà com a propagandista socialista al seu lloc de feina. Afiliat a la Federació de Joves Socialistes, mantingué estretes relacions amb militants d'altres localitats toscanes. En aquesta època destacà pel seu antimilitarisme. El setembre de 1907 es casà amb Rita Martini, amb qui va tenir dues filles, Cosetta –que l'abril de 1941 es casà a París amb el destacat militant anarquista Gino Balestri– i Elda. En els anys següents s'acostà al sindicalisme i en 1912 s'afilià al Comitè Pisà d'Acció Directa. En 1913 entrà a fer feina als tallers ferroviaris i començà a fer mítings i conferències. Participà activament durant la vaga general en manifestacions i en accions contra els esquirols i per això va ser denunciat per«atemptat a la llibertat del treball». En 1915 s'instal·là al llogaret de Castiglioncello, a Rosignato Marittimo (Toscana), on sempre va ser vigilat per la policia. Durant la Gran Guerra hagué de marxar al front, on va ser gasejat. En 1919, amb son germà Dagoberto, fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom de «La Comuna». En 1920 s'establí a La Spezia, on treballà a les drassanes de la Companyia Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La Spezia. Acostat al pensament llibertari, es relacionà amb nombrosos militants, com ara Camillo Berneri, Antonio Cieri, Rivoluzio Gilioli, Umberto Marzocchi, Alberto Meschi, Tintino Rasi, etc. Esdevingué un destacat militant anarquista i anarcosindicalista, participant en nombrosos mítings i col·laborant, amb Pompeo Scipione Barbieri, en la redacció d'Il Libertario de La Spezia. L'agost de 1920 es distingí en el Congrés Nacional d'Organitzacions Metal·lúrgiques de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) que tingué lloc a La Spezia. El setembre de 1920 fou força actiu durant el moviment d'ocupació de fàbriques i formà part de la Comissió de Fàbrica de les drassanes de Muggiano on treballava. El maig de 1921, l'endemà d'una manifestació on l'exèrcit i la policia havien disparat la multitud i matat dones i infants, fou l'orador d'un míting sindical a Muggiano durant el qual un policia de paisà havia estat reconegut i linxat pels assistents. Considerat com l'instigador, fou perseguit i considerat com un fugitiu. Aconseguí arribar a Pisa i a Liorna embarcà clandestinament cap a Marsella, on es reuní furtivament amb sa família. Buscat per la policia italiana, va ser jutjat en 1923 i condemnat en rebel·lia a 22 anys de presó per«homicidi voluntari»; mentre que son germà Ottorino, també expatriat a Marsella, va ser condemnat en rebel·lia a 11 anys de presó. Sos altres germans també van ser detinguts: Dagoberto va ser condemnat a set anys de presó –morí el 18 de març de 1924 a la presó política de Soriano del Cimino en circumstàncies sospitoses– i Antonio, en canvi, va ser alliberat, però així que va sortir del tribunal fou apallissat per un escamot feixista i morí dies després, el 15 de maig de 1925, a resultes dels cops rebuts. Mario Lami, sota els noms d'Umberto Cecotti i de Mario Colami, s'instal·là a Fontenay-sous-Bois, a prop de París, on continuà militant en el moviment anarquista. Amb Leonida Mastrodicasa, Savino Fornasari, Renato Castagnoli i altres, participà en el grup de Fontenay-sous-Bois que s'agrupava al voltant del periòdic Lotta Anarchica (1929-1933) i fundà la Unió Comunista Anarquista dels Pròfugs Italians (UCAPI) la finalitat de la qual va ser la reconstitució de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Maria Lami, exgasejat i castigat per la tuberculosi, l'exili i la seva condemna injusta, va morir el 24 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 31 d'octubre– de 1930 al seu domicili de Fontanay-sous-Bois (Illa de França, França).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Raffaele
Virgulti
- Raffaele Virgulti:
El 9 de gener de 1894 neix a Imola
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Raffaele Virgulti. Analfabet,
aprengué a llegir i a escriure amb el suport i
l'estímul dels seus companys
llibertaris. Després de lluitar en la Gran Guerra,
hagué d'abandonar la feina
de pagès a causa de les nombroses ferides i va viure un
llarg període desocupat
fins que va obtenir, com a mutilat de guerra, un feina de
peó al ferrocarril. D'antuvi
acostat al Partit Socialista d'Itàlia (PSI), en els remoguts
anys vint s'incorporà
a l'anarcosindicalista Cambra del Treball Sindicalista i al moviment
anarquista. Contribuí econòmicament en el
Comitè Pro Víctimes Polítiques i
estava
subscrit a la premsa llibertària, especialment en Sorgiamo!. Durant la vaga
unitària nacional del 2 d'agost de 1922, en
una «expedició punitiva» d'un escamot
feixista, un dels seus joves militants, l'estudiant
Andrea Tabanelli, resultà mort d'un tret, gairebé
amb tota seguretat
accidentalment pels seus propis companys. No obstant això,
aquest feixistes
culparen d'aquesta mort els anarquistes d'Imola Diego Guadagnini i el
seu cosí
Enrico Guadagnini. Feixistes de tota la ciutat vingueren a centenars a
venjar-se i atuparen amb extrema violència tots els«subversius» que trobaren
als carrers de la ciutat. Raffaele Virgulti va ser brutalment
apallissat a cops
de bastó i de garrots de ferro a la plaça
Vittorio Emanuele (avui Matteotti) i,
després d'una nit d'angoixa, va morir el 3 d'agost de 1922 a
Imola (Emília-Romanya,
Itàlia).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
"Collusion de Gaulle-Franco?",
un article de Robert Proix en Liberté
- Robert Proix:El 9 de gener de 1895 neix a Albert (Picardia, França) el corrector d'impremta, sindicalista revolucionari, anarcoindividualista i anarcopacifista Robert Pascal Proix. Sos pares es deien Zéphir Jules Auguste Proix, industrial, i Agathe Hortense Clotilde Prudhomme. Va créixer al Familisteri de Guisa (Picardia, França), fundat pel fourierista Jean-Baptiste André Godin, on es va veure influenciat per un bibliotecari socialista i en 1911 s'adherí al grup socialista local. Treballà al Familisteri com a empleat i conegué Nono, sa futura companya. En 1914, per influències del llibertari Gustave Mathieu, es declarà anarquista i sindicalista revolucionari. A començaments de 1915 va ser mobilitzat i enquadrat com a telefonista a l'Estat Major del VIII Regiment de Zuaus. En aquesta època participà activament en les campanyes contra la mobilització per a la Gran Guerra. Després de la contesa, entrà a treballar com a representant de comerç, professió que exercirà durant 25 anys i, a partir de 1947, per consells d'André Prudhommeaux, esdevingué corrector d'impremta. Amb Maurice Wullens, després de ser exclòs aquest del Partit Comunista Francès (PCF), participà fins al 1938 en l'administració d'una de les sèries de la revista parisenca Les Humbles (1916-1939). Bon amic d'André Prudhommeaux, també nascut al Familisteri, col·laborà en les seves publicacions Terre Libre (1934-1939) i L'Espagne Nouvelle (1937-1939). Durant la II Guerra Mundial va ser internat al Fort du Hâ a Bordeus, especialment per haver ajudat jueus. Ardent pacifista, després de la guerra prengué part en el Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió, i en el Comitè per l'Extinció de les Guerres fundat per Louis Lecoin. Va ser amic d'Albert Camus i de Georges Navel. A més dels citats, va col·laborar en diversos periòdics anarquistes, com araDéfense de l'Homme,Le Temoin,Contre-courant,Le Monde Libertaire, etc. Va ser administrador del periòdic pacifistaLa Voie de la Paixi de la seva editorial. En 1952, a través de Prudhommeaux, coneix Jean-Paul Samson qui l'ofererí la gerència a França de la revista llibertària suïssaTémoins (1953-1963). Amb Louis Lecoin va participar en les campanyes per l'objecció de consciència i col·laborà en Liberté (1958-1971); quan aquest setmanari desaparegué, col·laborà regularment en el butlletí L'Union Pacifiste,òrgan de la Unió Pacifista de França (UPF). Cap als anys setanta es retirà a Alvèrnia. Robert Proix va morir el 24 de gener de 1978 en una casa de salut de Vatan (Centre, França).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Pedro
Pujalte García
- Pedro Pujalte García: El 9 de gener de 1901 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Pujalte García. Sos pares es deien Andrés Pujalte i Josefa García. Ebenista, regentà un taller a Villena. Destacat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1924 va ser un dels fundadors de la societat «La Solidaridad», tapadora del moviment anarquista a la localitat. Amb Ginés Camarasa García, de qui fou un gran amic, i altres, formà part del grup anarquista «Humanidad Libre». En 1927, amb Ginés Camarasa García, fou un dels assistents a la reunió fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i ambdós, fugint de la repressió, marxaren pel 1928 cap a Barcelona (Catalunya). En 1930 retornà a Villena i a partir de 1932 ocupà la secretaria de la CNT i col·laborà en El Luchador. Arran de les vagues de 1933 hagué de fugir a Alcoi (Alcoià, País Valencià), on romangué fins el juliol de 1936, mantenint una intensa activitat al costat d'Enric Barberà Tomàs. Participà en la col·lectivització del sector del moble, encara que no ocupà càrrecs a causa de les seves conviccions anarquistes. En 1937 col·laborà en Ruta Confederal. Mobilitzat, va ser enviat a fortificar la zona compresa entre València i Terol. El març de 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut al port d'Alacant i tancat als camps de concentració de Los Almendros i Albatera i posteriorment a les presons de Villena, Monóvar i Alacant. Jutjat en consell de guerra a Alacant, va ser condemnat a mort, encara que la pena va ser commutada per 30 anys de presó. A mitjans de 1944 aconseguí la llibertat condicional i s'establí a Villena, on muntà un nou taller de fusteria, formant part de la CNT clandestina. En 1947, arran d'una agafada, fugí i romangué amagat a València fins a finals de 1948, marxant després cap a Barcelona. De bell nou a Villena, mantingué la militància confederal i, amb Ginés Camarasa García, Melchor Rodríguez García, Bernardo García Navarro i Francisco Cortés Cordobés, s'oposà fermament a la maniobra cincpuntista. A més de les feines de fuster, treballava d'acomodador al Cine Avenida de Villena. Pedro Pujalte García va morir el 10 de març de 1974 al seu domicili de Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
Pedro Pujalte García (1901-1974)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Amerigo Vecchietti: El 9 de gener de 1904 neix a Gualdo Tadino (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Amerigo Vecchietti –el seu nom també citat Americo. Sos pares es deien Nicola Vecchieti i Lucia Cangi –altres fonts citen Teresa Canci. Amb sa mare i son germà Emidio, embarcà a Nàpols (Campània, Itàlia) a bord del Duca degli Abruzzi cap els Estats Units, arribant el 19 abril de 1915 al port de Nova York (Nova York, EUA). Al país nord-americà es reuní amb son pare, que havia emigrat tres anys abans. Als EUA no es va distingir per la seva militància. Durant la primavera de 1937, amb l'anarquista Galileo Tobia, salpà de Nova York (Nova York, EUA) cap a França. Un cop desembarcat a Cherbourg (Normandia, França), passà per París (França) i després va anar a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Amb la finalitat de lluitar contra el feixisme, creuà clandestinament la frontera espanyola. En arribar a Barcelona (Catalunya) es trobà amb els «Fets de Maig» i va fer front la reacció comunista a les barricades. Enrolat en la «Columna Ortiz» –altres fonts diuen que en la XV Brigada del«Batalló Abraham Lincoln» de les Brigades Internacionals–, marxà a lluitar al front d'Aragó. Amerigo Vecchietti va caure el 20 de juny de 1937 al front d'Osca (Aragó, Espanya).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Fitxa
policíaca d'Oscar Montagnani del Bolletino delle Ricerche.
Supplemento dei Sovversivi del 4 de setembre de 1937
- Oscar
Montagnani: El 9 de gener de 1907 neix a Bientina
(Toscana, Itàlia)
l'anarquista Oscar Montagnani. Sos pares es deien Lorenzo Montagnani i
Paola
Bacci. En 1929 emigrà legalment a França per a
treballar i s'establí a La Sanha
(Provença, Occitània), on treballà
d'obrer a la construcció i d'operari en una
drassana. El 27 de febrer de 1932 assistí a Toló
(Provença, Occitània), amb
Sabatino Gambetti, Romualdo Del Papa, Fosca Corsinovi i altres
anarquistes, al
procés del company Francesco Barbieri, acusat d'haver usat
falsa identitat i
passaport falsos. Fitxat com a anarquista, en 1933 residí a
Ieras (Provença,
Occitània), prop de son germà Angiolo, i en 1934
destacà per les seves
activitats subversives. En 1937 estava inscrit en el registre de la
policia de
fronteres amb l'anotació de detenció i
també va ser inscrit en la llista de
recercats amb l'ordre de detenció. El 10 de juny de 1940 va
ser detingut per
les autoritats franceses, arran de l'entrada de la Itàlia
feixista en la II
Guerra Mundial, i enviat al camp de concentració de Sant
Cebrià de Rosselló. El
15 de juliol de 1940 va ser alliberat i retornà a La Sanha,
però se li va
decretar la seva expulsió del país. Repatriat, va
ser detingut a Sanremo
(Ligúria, Itàlia) i en els interrogatoris del 2
de novembre de 1940 a Pisa
(Toscana, Itàlia) negà haver militat en el
moviment anarquista, però va se
amonestat per la Comissió Provincial. S'establí a
Buti (Toscana, Itàlia), on va
se posat sota vigilància. Desconeixem la data i el lloc de
la seva defunció.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto
policíaca de Silvio Astolfi
- Silvio Astolfi: El
9 de gener de 1909 neix a Sacile (Friül) l'anarquista
il·legalista Silvio
Astolfi, que va fer servir els pseudònims d'Eugenio
Sartor i Eugenio Poletti.
Sos pares
es deien Giovanni Astolfi i Agata Zorzetto. Es guanyava la vida com a
paleta i
a Itàlia, sembla, no participà en activitats
polítiques. En 1927, per a no
realitzar el servei militar, emigrà a l'Argentina. A Buenos
Aires treballà de
metal·lúrgic i esdevingué amic de
l'anarquista Severino Di Giovanni, qui exercí
sobre ell una forta influència i que el portà a
adherir-se al seu grup
anarquista il·legalista, del qual eren membres els germans
Scarfó, Emilio
Uriondo, José Paz, Giulio Montagna, Giuseppe Romano,
Agostino Cremonesi i Jorge
Tamayo. Durant dos mesos mantingué un fals festeig amb
América Josefina Scarfó,
amant de Di Giovanni, per a facilitar la comunicació entre
ambdós. Entre 1928 i
1930 participà en la major part de les expropiacions i dels
atemptats
realitzats pel grup, accions que van crear una forta
polèmica en el moviment
llibertari argentí. Després de
l'execució l'1 de febrer de Severino Di Giovanni
i de Paulino Scarfó, s'integrà en el grup
il·legalista encapçalat per
l'anarquista xilè Jorge Tamayo (Gavilán)
amb qui participà, com a xofer, el 2 de maig de 1931 en
l'atac del pagador de
l'empresa Villalonga. Durant la fugida i en un intercanvi de trets amb
policies, va ser ferit al cap i un dels seus companys, Morgan, de 18
anys,
mort. Després d'abandonar el cotxe, mentre Tamayo fugia pel
seu compte, tot
sagnant, intentà escapar de la policia. Després
d'una llarga persecució a peu,
amb tramvia i amb taxi i de nombrosos intercanvis de trets, durant els
quals va
ferir i matar almenys tres policies, finalment va ser evacuat per un
taxi que
hi passava per atzar el xofer del qual era militant de la
Unión de Resistencia
de Chauffeurs (URC, Unió de Resistència dels
Xofers). D'antuvi s'amagà a casa
de Benedicta Settecase de Montaña i de Gioacchino Scorrano
Bayo, a finals de
maig a casa de Nicola Recchi i, finalment, al refugi de Gino Gatti.
Aquestúltim el portà a La Plata (Buenos Aires,
Argentina), on el doctor Delachaux,
simpatitzant anarquista, el guarí de les seves greus
ferides. Posteriorment es
refugià a Montevideo (Uruguai), on restà dos
anys. Segons altres versions,
marxà cap a Barcelona (Catalunya) per reunir-se amb
Buenaventura Durruti. El 10
d'agost de 1933 participa en una reunió anarquista a Buenos
Aires i va aconseguir
fugir quan la policia encerclà l'immoble i
detingué nombrosos militants, com
ara Marello Fune, Antonio Bragio, Antonio González, Giovan
Battista Bustamante,
Filippo Biarritz, José Rodríguez i Umberto
Lanciotti. A partir d'aquí es perd
el seu rastre. En 1942 figurava a totes les llistes de recerca
establertes tant
per la policia argentina com per les autoritats feixistes italianes.
Segons
algunes versions, en 1937 hauria estat assassinat pels serveis secrets
o per la
policia argentines. Una altra versió assegura que
morí en 1935 a Barcelona i América
Scarfó digué que fou abatut al front durant
Guerra Civil espanyola.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Necrològica
de Basilio Sanz de Lucas apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 8 de març de 1994
- Basilio Sanz de Lucas: El 9 de gener de 1909 neix a Aguilafuente (Segòvia, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista Basilio Sanz. Sos pares es deien Gregorio Sanz i Vicenta de Lucas. De jove emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 lluità a Barcelona contra el cop feixista i immediatament després s'enrolà en la Columna Durruti, amb la qual va fer tota la guerra ja com a 26 Divisió. El febrer de 1939 passà els Pirineus i fou tancat al Fort de Mont-Louis i als camps de concentració de Vernet i de Setfonts. Després va fer feina de pagès al Tarn i milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Camaux. Més tard s'establí a Albí i va fer feina de sabater. Basilio Sanz de Lucas va morir el 2 de febrer de 1994 a la residència d'ancians de La Renaudié, a Albi (Albigès, Occitània), després que sis mesos abans li amputessin una cama, i fou enterrat a Monestiés (Albigès, Occitània).
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Defuncions
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Louise Michel
-
Louise Michel:El 9 de gener
de 1905 mor a Marsella
(Provença, Occitània) l'escriptora,
poeta, educadora, communarde i militant i
propagandista llibertària Clémence Demahis
Michel, més coneguda com Louise
Michel–també sota el
pseudònim literari d'Enjolras–, una de les
figures més importants de l'anarquisme francès
del segle XIX. Havia nascut el
29 de maig de 1830 al castell de Vroncourt (Lorena, França)
i n'era filla del senyor,
Charles-Étienne Demahis –o
més probablement de son fill Laurent–, i de la
jove
serventa Marianne Michel.
Al castell rebé una bona instrucció liberal i,
després d'haver completat els
seus estudis a Chaumont, obtingué el títol de
mestra. Escapolint-se de prendre
jurament a l'Imperi per ocupar una plaça, el gener de 1853
obrí una escola
lliure a Audeloncourt (Champanya-Ardenes). En 1855
inaugurarà una altra a la
mateixa regió, a Millières, on
ensenyarà inspirada en els preceptes republicans
blanquistes i sempre sota les reprimendes de les autoritats. En 1856
s'instal·là
a París i continuà fent de mestra a l'escola
dirigida per la senyora Vollier, a
la rue du Château-d'Eau, amb qui establirà lligams
gairebé filials. En aquests
anys desenvolupà una intensa activitat literària,
escrivint en prosa, rimant
poemes, alguns dels quals remetrà a Victor Hugo, i
col·laborant en els
periòdics de l'oposició. També
seguí diversos cursos durant els vespres i
freqüentà animades reunions polítiques,
on coneixerà destacats revolucionaris,
com ara Jules Vallès, Eugène Varlin, Rigault,Émile Eudes o Théophile Ferré,
amb qui es lligarà sentimentalment. A
començaments de 1869 ja pren part activa
en el naixent moviment anarquista i en aquest mateix any fou nomenada
secretària de la Societat Democràtica de
Moralització, la missió de la qual era
ajudar les obreres. El 12 de gener de 1870, vestida com un home i
armada amb un
punyal, assistí, amb uns 200.000 parisencs més,
als funerals del periodista
Victor Noir, assassinat per Pierre Bonaparte. Segons els informes
policíacs, en
aquesta època ja estava afiliada a l'Associació
Internacional dels Treballadors
(AIT). El novembre de 1870 fou elegida presidenta del Comitè
Republicà de
Vigilància Ciutadana del XVIII Districte parisenc. En un
París assetjat, durant
el dia dirigia l'escola de la rue Houdon –externat que havia
fundat en
1865 i
on havia creat una cantina per als seus afamegats alumnes– i
el vespre
freqüentava les reunions polítiques, sobretot al
Club de la Pàtria en Perill.
El 22 de gener de 1871, vestida amb l'uniforme de la Guàrdia
Nacional, assistí
a la manifestació a la plaça de l'Ajuntament
contra el govern, el qual era
acusat pels parisencs d'inèrcia, de covardia i d'esperit de
capitulació. El 18
de març de 1871 participà activament armes al
coll, amb els companys del Comitè
de Vigilància de Montmartre, en la insurrecció
popular que acabarà instaurant
la Comuna de París, moviment revolucionari en el qual
intervindrà com a
propagandista, com a guàrdia del 61 Batalló, com
a infermera d'ambulància i com
a assessora d'instrucció i d'educació, sempre
defensant un ensenyament lliure,
les escoles professionals i els orfenats laics. Animà el
Club de la Revolució,
sovint presidint les sessions que es realitzaren a
l'església de Saint-Bernard
de la Chapelle, i col·laborà en Le
Cri du Peuple, de Jules
Vallès.
Marxà als fronts d'Issy i de Clamart, on combaté
a primera línia i on es dedicà
també a reincorporar desertors. Durant la «Setmana
Sagnant», amb algunes
desenes de companys del seu batalló, disparà elsúltims trets a la barricada de
la Chausée Clignancourt. Aconseguí escapar de la
repressió de les tropes de
Versalles, però es lliurà per alliberar sa mare
que havia estat agafada com a
ostatge. Fins al seu processament passà per diverses
presons: Satory,
Versalles, Arras, etc. Davant el VI Consell de Guerra comptà
amb els testimonis
al seu favor dels alcaldes de Vroncourt i d'Audeloncourt i del delegat
cantonal
del XVIII Districte parisenc, però de tota manera, el 16 de
desembre de 1871,
fou condemnada a la deportació en recinte fortificat.
Després d'estar tancada
durant vint mesos a la presó central d'Auberive, fou
embarcada el 24 d'agost de
1873 al vaixell «La Virginie» i quatre mesos
després abordaren a Nova
Caledònia. Com era connatural en ella, sempre
rebutjà qualsevol tracte de favor
distint del que es tenia als homes. A l'arxipèlag de la
Melanèsia es dedicà a
instruir les natives i va fer costat la revolta canaca del cabdill
Ataï de 1878
contra el colonialisme francès, contràriament a
alguns communards que participaren en la seva repressió.
El 8 de maig de 1879 la pena li
fou commutada a deportació simple i fou traslladada a
Nouméa, on reprengué
l'ensenyament, d'antuvi amb els infants dels deportats i
després com a
professora de dibuix i de música a escoles de senyoretes.
Després de refusar mesures
de gràcia individuals, el juliol de 1880 fou amnistiada amb
la resta de communards. El 9 de novembre de 1880 arribà a
l'estació de Saint-Lazare de París,
provinent de Newhaven per Dieppe, on l'esperava una gentada entusiasta.
Des del
seu retorn a la metròpoli es declarà, i fins a la
seva mort, anarquista de
manera contundent. Militant infatigable, realitzà centenars
de conferències a
França i a la resta d'Europa (Regne Unit,
Bèlgica, Holanda, etc.). Entre el 14
i el 20 de juliol de 1881 assistí al Congrés
Anarquista Internacional de
Londres que reivindicà l'autonomia de les federacions
regionals i la
consagració oficial de la propaganda pel fet com a
mitjà més eficaç
d'emancipació de la classe treballadora. El 8 de gener de
1882 fou detinguda
per ultratge a un agent en una manifestació en
commemoració del primer
aniversari de la mort de Blanqui i condemnada a 15 dies de
presó. El 9 de març
de 1883, brandint uns enagos negres com a bandera,
encapçalà, amb Émile Pouget,
una manifestació de desocupats des de l'esplanada dels
Invàlids a la plaça
Maubert, on la policia la dispersà. Durant la
manifestació dos forns van ser
assaltats i per aquest motiu fou perseguida, detinguda i condemnada, el
22 de
juny de 1883, a sis anys de presó per«incitació al pillatge». Alliberada el
14
gener de 1886 sota la intervenció de Clemenceau i de
Rochefort, esdevingué una
figura capdavantera del moviment anarquista. El 3 de juny d'aquell any,
amb
Jules Guesde, Paul Lafargue i el doctor Susini, realitzà un
gran míting en solidaritat
amb els miners vaguistes de Decazeville que havien estat jutjats
responsables
de la mort de l'enginyer Watrin i pel qual fou condemnada a quatre
mesos de
presó per «insults al govern»,
però pogué beneficiar-se d'una
remissió de la
pena i fou alliberada el novembre. El gener de 1887 es
pronuncià contra la pena
de mort en general i en particular contra la del company Clement Duval.
En
1888, alhora que Joseph Tortelier, desencadenà una activa
propaganda en favor
de la vaga general, que associà, en 1890, al Primer de Maig.
El 22 de gener de
1888, durant una conferència a l'Havre, un individu li
disparà dos trets de
revòlver; encara que ferida amb una bala que sempre
restarà al seu cap, farà
tot el possible per obtenir la gràcia del seu agressor. A
resultes dels avalots
de l'1 de maig de 1890 a Sant-Etiève i a Viena del Delfinat,
hagué d'exiliar-se
a Londres, on restarà fins al 1895 lligada a communards i
a anarquistes
exiliats (Rochefort, Kropotkin, etc.) i dirigint una escola per als
infants
dels refugiats fundada pel Grup Llibertari de Llengua Francesa, que
hagué de
tancar a causa de les provocacions policíaques. De tornada a
França en 1895,
reemprengué les seves gires de conferències–tallades amb estades a Londres
amb sa amiga Charlotte Vauvelle (Louise
Nouvelle) i sempre vigilada per
la
policia–, primer amb Sébastien Faure i Matha
(1895-1897) i
després amb Ernest
Girault (1903-1904). En 1898 participà en la campanya
d'agitació de l'afer
Dreyfus. En tornar d'Algèria de la gira de
conferències amb Girault, molt
afeblida i cansada, Louise Michel va morir el 9 de gener de 1905 a
l'Hotel de
l'Oasi de Marsella (Provença, Occitània) en
sortir d'un míting. El seu cos fou portat a
París i les seves exèquies, el 22 de gener, des
de l'estació de Lió al
cementiri de Levallois, foren seguides per una multitud de
més de 100.000
persones. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba
tenia lloc cada any. A
més de poemes, de contes i de llegendes, escrigué
sobre pedagogia i novel·les«populars», però sobre tot destaquen les
seves Mémoires (1886) i La
Commune. Histoire et souvenirs (1898).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Notícia
de l'assassinat de Céline Ducommun apareguda en el diari
parisenc Le
Petit Parisien del 10 de gener de 1910
- Céline Ducommun: El 9 de gener de 1910 és assassinada a Mâçon (Borgonya, França) l'anarquista Marie Céline Ducommun, també coneguda com Céline Colas i Claudine Deschizeaux. Havia nascut el 7 de juliol de 1869 a Dijon (Borgonya, França). Sos pares es deien Jean Louis Ducommun, sabater, i Françoise Desconche. Es guanyava la vida treballant de tintorera i d'obrera filadora. El març de 1888 es casà amb l'anarquista Claude Colas (Nicolas o Claude Berger), company de militància de sos germans Henri Louis i Jean Louis Ducommun, i la parella va ser fitxada per la policia al registre d'anarquistes. En 1899 viva amb son company a casa del militant Louis Mortperrin a Troyes (Xampanya, França) i en 1900 treballava amb son company a la tintoreria Marots del carrer Simart d'aquesta ciutat. Aquest mateix any tingué un infant, Jules, nascut a Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània). Divorciada de Claude Colas, cap el 1901 s'uní al tintorer, però també contrabandista d'alcohol i de mistos, Jean-Marie Vachet. En 1905, sota el nom de Claudine Deschizeaux (o Desciseaux), vivia a Troyes. A partir de març de 1909 la parella visqué a Vaux-Verzé (Borgonya, França), on ella treballà en la fabricació de flors artificials de paper. Vachet tingué per costum apallissar-la amb freqüència. El 3 d'agost de 1909 Vachet va ser empresonat per purgar diverses condemnes, moment que ella aprofitar per abandonar el domicili on vivia amb Vachet i es posà de lloguer a casa del drapaire Joanny Tissot, al número 28 del carrer Loché de Mâçon (Borgonya, França). En aquesta època son infant Jules morí. Quan Vachet sortí de la presó el 3 de desembre de 1909, va ser requerit per les autoritats militars i, després de patir un mes de presó per una condemna per insubmissió que li havia estat imposada en un consell de guerra a Lió (Arpitània), va ser enviat al 22 Regiment d'Infanteria a Bourgoin (Arpitània) per a fer un període d'instrucció de nou dies. Un cop lliure, el 9 de gener de 1910 va anar cap a Mâçon, on trobà sa companya enllitada amb Tissot. Després d'una escena de gelosia, Vachet va ferir greument Tissot i assassinà de 21 punyalades Céline Ducommun. Jutjat, el 30 d'abril de 1910 Jean-Marie Vachet va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats per l'Audiència de Saona i Loira.
---
Image may be NSFW.
Clik here to view.