Llorenç Villalonga, el món cultural dels anys 30 a Palma, el suport al feixisme i la guerra civil a Mallorca en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Cololm (vet aquí un petit tast de la novel•la)

Llorenç Villalonga, el món cultural dels anys 30 a Palma, el suport al feixisme i la guerra civil a Mallorca en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Cololm (vet aquí un petit tast de la novel•la)

Obscures premonicions

Volia deixar Palma, enclaustrar-me a Bearn amb Maria Antònia. Provar d’oblidar les nits de guàrdia, quan sentia els trets dels escamots d’afusellament. Desitjava deixar de banda els dies atziacs, poder sortir els horabaixes que no tenia servei al Mercat Central, al manicomi, i veure com florien els ametllers. Desitjava retrobar-me amb mi mateix per sentir novament l’alegria d’abans de la guerra, quan escrivia a Brisas... Marxar, desaparèixer de Palma... serviria per fer oblidar el meu compromís amb Falange? No ho sé. Sempre he tengut els meus dubtes al respecte. Malgrat el meu Diari de guerra, les declaracions als mitjans de comunicació i als estudiosos que durant dècades han vengut a entrevistar-me al carrer de l’Estudi General, pens que sempre hi haurà un esquerrà amb males intencions, un hereu de l’Escola Mallorquina, algun historiador montserratí que em retregui aquells escrits de circumstàncies. Hauríem de veure que haurien fet molts dels meus crítics, els inquisidors del present, si s’haguessin trobat en una situació semblant a la meva!

Bernanos i Les grands cimentières sous la lune!

Quin enrenou arreu del món quan, de sobte, després de la seva fugida de Mallorca ens llançà el llibre a la cara. Sense pietat, emportat per una dèria terriblement venjativa, obria la nafra del que s’esdevenia a la nostra terra sense que cap dels seus amics de Palma poguéssim fer-hi res. Mai no he deixat de pensar en aquells anys quan, sense saber-ho jo, l’antic Camelot du Roi anava acumulant la informació que li permetria redactar el famós pamflet. És la guerra que torna i torna a la memòria sense que pugui fer-hi res per alliberar-me dels malsons que em produeix. Les desfilades militars celebrant la victòria de Portocristo. Els crits exacerbats del comte Rossi aclamat per totes les famílies benestants de Palma... La guerra, com un corc, una secreta malaltia que niava dintre del meu esperit produint-me un cert desassossec. Maria Antònia, l’esposa, no podia imaginar els records que retornaven en algunes d’aquelles nits, a Bearn, quan marxàrem de Palma per por dels bombardeigs republicans. S’”avió”, que arribava a Ciutat puntual devers les onze del matí, amollava quatre bombes a qualsevol lloc i marxava a la mateixa velocitat que havia vengut. Mai no anàrem als refugis. Les vegades que hi vaig davallar no hi havia cadires. Romandre drets, enmig d’aquella gentada fent olor d’alls, de peix fregit? No ho podia suportar. Sovint, enmig de la calma plena d’obscures premonicions de qualsevol xafogosa nit d’estiu o, en ple hivern, quan semblava que els trons ensorrarien el casalot on vivíem, compareixien les imatges desolades que poblaven la meva retina d’ençà l’estiu del trenta-sis. El sinistre rebombori s’iniciava quan feia estona que érem al llit, després que Maria Antònia havia acabat de cosir els escapularis que enviava als soldats del front. Aquell silenci de la saleta de la planta baixa congriava fantasmes. Tot s’esdevenia talment com ho relatava Georges Bernanos en la seva obra. Els camions amb els homes i dones que falangistes i soldats portaven a matar avançaven amb un soroll eixordador i passaven ben arran de la finestra de la cambra. Podies sentir les imprecacions dels botxins, la protesta d’alguna de les víctimes que no es resignava a la injusta condemna que tribunals especials, amb caputxa posada, dictaven cada dia. La majoria de vegades no hi havia cap mena de ficció judicial que servís per a dissimular legalment aquelles morts. Els escamots, comandats per gent que jo coneixia, per algun company de tertúlia del cafè Alhambra, anaven a les presons, als vaixells on romanien tancats els republicans i se’ls emportaven sense cap mirament. Bernanos és un gran novel•lista, malgrat que passi a la història de les lletres franceses per l’impuls de la política. Els camions amb els pagesos, els mestres, els militants dels partits d’esquerra que poblaven els meus malsons eren grisos; i les persones portaven grans taques roges de sang en els pits. Grisos a causa de la pols de les carretes. Com també eren grisos els homes asseguts de quatre en quatre, amb les gorres grises col•locades de través i llurs mans allargades sobre els pantalons de cotí, ben assenyadament. Era la mateixa gent que havia celebrat l’adveniment de la República com una Revolució. La República es presentà recoberta de mel i sucre. Dins l’ambient que ens envoltava hi havia un cert fàstic per la indiferència del rei Alfons XIII envers els problemes d’Espanya. La decadència del país d’ençà de la pèrdua de les colònies d’Amèrica i Filipines s’anà accentuant al llarg dels anys. Ningú no tengué pietat de la monarquia. Com si hagués arribat el temps en què havia de caure com una fruita madura. Els monarques marxaven a l’exili sense que ningú els donàs suport. Ni els cortesans, ni els militars que sempre eren prop d’ells. El mateix Romanones el traí anant a la presó a pactar amb els republicans. Sanjurjo, que era director general de la Guàrdia Civil, no volgué treure les tropes al carrer quan les candidatures republicanes guanyaren a les principals ciutats de la nació. Cap estament de la societat no volia saber res d’un monarca que, juntament amb el general Miguel Primo de Rivera, havia instaurat una dictadura al país. Qui podia imaginar, l’abril de mil nou-cents trenta-u, que la situació aniria enrarint-se fins a esdevenir insostenible, angoixosa. A l’inici de l’època republicana tot marxà com en una pel•lícula amable i divertida: les noves autoritats posaven a disposició de la reina un vaixell de guerra; la gent cantava i ballava com si a tothom li hagués tocat la loteria. Vaig viure a Palma la proclamació de la República. Sense entusiasme, simple espectador d’una festa popular. Al•lots i al•lotes desfilaven pels carrers i avingudes de Palma, davant la plaça de Cort amb grans banderes tricolors, estendards amb els rostres dels afusellats per la sublevació de Jaca. Gabriel Alomar, que m’havia prologat Mort de dama, anava xalest, portador d´una alegria que encomanava a tothom que parlava amb ell. Per uns dies, després de l’homenatge que li reteren al Gran Hotel, tot semblava confirmar les paraules que havia pronunciat davant el selecte auditori que l’aplaudí apassionadament en aquell àpat en el seu honor. Un dia que vengué a veure’m a l’Alhambra i em parlà del nou règim emocionat. Em volia mostrar alguns poemes que volia encloure en un llibre que volia editar a Barcelona. -Salvador, no has de passar ànsia. Això no és una revolució com ho va ser el 1789 a França o el 1917 a Rússia. No t’amoïnis. No hi ha per què tenir por. T’assegur, i ho pots dir als teus amics conservadors, que el nou règim representa la concòrdia. La llibertat no ve armada de canons i fusells, com les dictadures. Les paperetes del vot són fràgils com papallones blanques. I per això mateix l’hem de preservar, protegir dels possibles ensurts del futur. El vaig mirar sense pronunciar cap paraula. Vaig pensar: “És un poeta, i com diu Telèmac a l’Odissea, els poetes parlen inspirats pels déus i no saben el que es diuen”. La primera cremadissa d’esglésies i convents, a Madrid, em deixà summament preocupat. En efecte, el nou règim no venia al món amb les bales i els trets de la Revolució Francesa o la Russa, però començava a semblar-s’hi una mica. O, almanco, aquesta era la impressió que em produïen aquells primers incendis. Volia pensar que eren uns excessos ocasionals, provocats per alguns agitadors incontrolats. No imaginava que l’ocupació de terres i les accions violentes com la Revolució d’Astúries o les constants vagues generals dels anarquistes anirien en augment fins arribar al paroxisme, fins a deteriorar totalment i absolutament la normal convivència ciutadana.

Cap a l’octubre de mil nou-cents trenta-sis tothom sabia que l’illa havia esdevengut un gran cementiri sota la Lluna. Qui era el que no sabia que els anaven a agafar cada vespre als llogarets perduts, a casa seva, quan tornaven del camp? Em pregunt per què no vaig dir res, per quins motius mai de la vida no he escrit com Bernanos i m’he refugiat a Bearn, al despatx del carrer Estudi General sense voler denunciar la violència que vaig ajudar a consolidar d’ençà d’aquell terrible juliol. I no solament això. Callar davant la mort, sabent que a l’hora que jo estava amb Zayas, el cap dels falangistes, els pagesos dels quals parl a les Falses memòries, els criats i amitgers, aquelles persones tan amatents que ens portaven un cove de figues acabades de collir, els primers albercocs de l’anyada, una carretada de sacs de blat, eren exterminats sense pietat.

La guerra, sempre aquell malson retornant de forma intermitent, sense descans. Volia deixar Palma, enclaustrar-me a Bearn amb Maria Antònia. Provar d’oblidar les nits de guàrdia, quan sentia els trets dels escamots d’afusellament. Desitjava deixar de banda els dies atziacs, poder sortir els horabaixes que no tenia servei al Mercat Central, al manicomi, i veure com florien els ametllers. Desitjava retrobar-me amb mi mateix per sentir novament l’alegria d’abans de la guerra, quan escrivia a Brisas... Marxar, desaparèixer de Palma... serviria per fer oblidar el meu compromís amb Falange? No ho sé. Sempre he tengut els meus dubtes al respecte. Malgrat el meu Diari de guerra, les declaracions als mitjans de comunicació i als estudiosos que durant dècades han vengut a entrevistar-me al carrer de l’Estudi General, pens que sempre hi haurà un esquerrà amb males intencions, un hereu de l’Escola Mallorquina, algun historiador montserratí que em retregui aquells escrits de circumstàncies. Hauríem de veure que haurien fet molts dels meus crítics, els inquisidors del present, si s’haguessin trobat en una situació semblant a la meva! Comprenc que és una tasca de titans provar d’amagar el passat particular, desfer-se d’històries públiques i notables. O és que la gent que em veia passejar pel Born amb el Marquès de Zayas, amb tota aquella tropa de primitius que envoltava el comandament militar i les autoritats fidels al Movimento salvador de España ho oblidarà? Malgrat que passin els anys, els fills i filles dels morts, les vídues, els que sobrevisqueren a les presons... hauran perdut la memòria? Ho dubt. Aquesta terra és curulla de rancor. No m’han perdonat ni un simple divertimento com Mort de dama! Més d´una vegada vaig compartir taula de cafè amb el tinent coronell García Ruiz, amb el coronell Tamarit i tants d’altres comandaments i autoritats del moment. Sortosament no em vaig fer cap fotografia amb Arconovaldo Bonaccorsi, el “Comte Rossi”. No vull pensar què dirien ara de la meva persona si els meus detractors poguessin mostrar aquesta foto! Ens trobàrem en més d´una ocasió. A Manacor, quan la retirada del capità Bayo, el vaig tenir molt a prop. A l’església, el dia del Te Déum en acció de gràcies per l’alliberament de l’illa dels bàrbars enviats per la Generalitat, vaig sentir el seu alè diabòlic a prop meu. Després em digueren que poc abans, amb un grup dels Escuadrones de la Muerte, havien violat repetidament les infermeres republicanes que no havien pogut fugir amb els descamisats de la CNT-FAI i Estat Català. Després les mataren sense cap mirament. Mai en la vida no he olorat la Mort tan al costat. Aleshores ningú no dubtava de les versions oficials de l’alt comandament militar, de les interpretacions del Marquès de Zayas a les quals el meu germà Miquel donava forma literària. En Miquel em deia que perdia el temps amb la literatura. En aquells moments històrics i únics, els versos s’escrivien amb les pistoles, afirmava, i el millor poema només tenia tres paraules, les mateixes que pronunciava el Comte Rossi quan deia, enfurit, enviant a la mort els republicans dels pobles on entraven els seus homes: “Visca el feixisme redemptor!”. Més d´una vegada el vaig advertir que no es deixàs portar per la seducció de la sang, que provàs de servar la calma enmig de l’eixordador esclafit de les bombes, dels trets d’execució que sentia des del despatx, al manicomi quan, de nit, mentre hi feia guàrdia, sentia els crits dels esquerrans dient: “Ens porten a matar, ens porten a matar!”. I, moments després, la descàrrega de l’escamot d’execució i els secs trets de gràcia de l’oficial que manava la tropa. En l’obscuritat no podia saber mai si els encarregats de la matança eren militars o falangistes com jo. Podien ser alguns amics de la tertúlia, al Born. Qui ho podia esbrinar? Ningú no deia res. A vegades prenia calmants per a tranquil•litzar-me. Altres vegades la feina amb els interns em distreia de la mort que planava, victoriosa, radiant, per l’exterior. Preparar les dutxes d’aigua freda per als més nerviosos. Electricitat per a tots aquells que requerien un tractament més especialitzat. A d’altres, com l’antic Governador republicà de les Illes, l’escriptor Antonio Espina, els receptava bromhioscin i bromur. Record que Antonio Espina estava excitat, molt nerviós. Patia insomni. S’havia aprimat fins a semblar un fantasma, sempre reconcentrat, sense parlar amb ningú. Com si li haguessin tallat la llengua. Sovint, enmig de la nit, en sentir els trets, pegava un bot del llit i es posava a delirar. Donava cops a la porta de la cel•la on el teníem tancat, a les parets. Arribava a fer-se sang a les mans. Més d’una vegada el fermaren al llit per por que no es matàs pegant-se cops contra els murs. Espina era dominat per les pitjors crisis depressives que mai no havia vist en els anys d’estar a la clínica mental. La seva desesperació, la follia que el dominava eren producte de la mala consciència que tenia quan pensava que tot el que s’havia esdevengut a Mallorca, l’èxit del Movimento, la persecució contra els republicans, era culpa seva per haver-se deixat enganyar pel general Goded. En Goded sempre li va fer creure que es mantindria fidel al Govern. Espina s’ho va creure i, la nit de l’alçament, quan el comandament militar, juntament amb els Jinetes de Alcalá i els falangistes de Palma ja eren al carrer, ell, el Governador, es dedicà a anar en cotxe de local sindical en local sindical, de grup en grup, dient als treballadors i ciutadans que demanaven armes per a defensar la legalitat constituïda, que no s’esdevendria res, que anassin a casa seva, que els militars li havien donat paraula d’honor de no fer res contra la República. Ni comunistes, ni anarquistes, ni socialistes pensaven el mateix. Però estaven desarmats. Diuen que els més exaltats proposaren assaltar les armeries, agafar qualsevol arma de caça, els estris de la feina, garrots, martells, destrals... Ximpleries de desesperats. Malgrat que els descamisats haguessin sortit armats amb forques i ganivets, amb llances de l’antigor i garrots, amb martells i destrals... què podien haver fet contra els moderns fusells de repetició de l’exèrcit, les metralladores que disparaven centenars de trets en un minut, els canons que sortirien al carrer? Molts d’anys després de la guerra, alguns dels supervivents de les presons em digueren que la majoria de gent marxà a casa seva de mala gana, amb ràbia i desesperació als ulls. Com si els enviassin a l’escorxador, a una mort segura. Aquella nit Antonioo Espina va ser inflexible. No va donar cap instrucció per a garantir una mínima resistència als sublevats. Anà amunt i avall, parlant amb els grups de ciutadans i ciutadanes que volien enfrontar-se als revoltats. Va ser summament actiu en la dissolució de la gentada que s’havia concentrat davant el Govern Civil i l’Ajuntament de Palma, a les seus dels partits i sindicats d’esquerra...