Anarcoefemèrides del 30 de desembre
Naixements
- Michele
Centrone: El 30 de desembre de 1879 neix a Castellana di
Bari (actual
Castellana Grotte, Pulla, Itàlia) el propagandista
anarquista, anarcosindicalista
revolucionari i lluitador
antifeixista Michele Centrone. Sos pares es deien Antonio Centrone i
Rossa
Baccarelli. Fuster de professió, quan encara era adolescent
s'establí a Milà
(Llombardia, Itàlia) i cap al 1898 va ser perseguit per les
seves activitats
anarquistes. En 1903 emigrà als Estats Units. A San
Francisco (Califòrnia, EUA)
col·laborà en La
Protesta Umana,
dirigida per Enrico Travaglio, i en el periòdic Cronaca Sovversiva, publicat per Luigi
Galleani. De tendència anarcoindividualista,
fou membre del grup «Nihil» i gerent del seuòrgan d'expressió Nihil,
que es publicà a San Francisco
nou números entre el 4 de gener i el 6 de setembre de 1909.
Sindicalment, ocupà
càrrecs en la «Unió Llatina»
de la United Brotherhood of Carpenters and Joiners
of America (UBCJA, Germanor Unida de Fusters i Ebenistes
d'Amèrica) i el gener
de 1913 en va ser elegit secretari econòmic;
també estava afiliat a l'Industrial
Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del
Món). En 1916 va ser
detingut, amb Luigi Parenti, per organitzar manifestacions a favor de
Carlo
Tresca i altres militants llibertaris aleshores empresonats. El 29 de
setembre
de 1916 va ser novament detingut amb altres vuit companys, entre ells
Luigi
Parenti i Louis Tori, quan intentaven parlar en públic sobre
la sentència
condemnatòria en el cas de Warren Billings; jutjats, van ser
condemnats a penes
entre 10 dies i tres mesos de presó per«pertorbació de la pau». Detingut el 16
de maig de 1918 per «propagandista anarquista
estranger», després d'un temps
reclòs a Angel Island (Califòrnia, EUA) i de
gaudir de llibertat sota fiança de
2.000 dòlars, passà a Mèxic sota el
nom de Francesco
Paglia i retornà als EUA via Nova Orleans.
Novament detingut, l'abril de
1920, juntament amb Giuseppe Ciancabilla i Luigi Galleani, va ser
expulsat dels
EUA i deportat a Itàlia. Entre l'1 i el 4 de juliol de 1920
participà en el
congrés constitutiu de la Unió Anarquista
Italiana (UAI) celebrat a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia). Perseguit a
Itàlia, marxà cap al Canadà amb la
intenció de passar clandestinament als EUA; detingut quan
intentava creuar la
frontera, va ser expulsat cap a Europa i en 1924
s'instal·là a França, d'on fou
expulsat el desembre de 1928. Després passà a
Bèlgica –a Lieja (Valònia)
freqüentà Antonio Gamberi i Nicolas Lazarevitx,
entre altres exiliats–, a
Suïssa i a Luxemburg, llocs on es mostrà
especialment actiu en el Comitè d'Ajuda
per les Víctimes Polítiques (CAPVP). En 1936
vivia a París (França) i el juliol
d'aquell any formà part del primer grup d'anarquistes
italians (Camillo Berneri,
Mario Girotti, Giuseppe Bifolchi, Vincenzo Perrone, Ernesto Bonomini,
Enzo Fantozzi,
etc.) que des de Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord) passà a Catalunya per
lluitar contra l'aixecament feixista. S'allistà com a
milicià en la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso»,
comandada per Carlo Roselli i Mario Angeloni, i partí cap al
front d'Aragó per combatre
les tropes franquistes. Ben igual que altres companys (Mario Angeloni,
Fosco
Falaschi, Vicenzo Perrone, etc.), Michele Centrone va morir el 28
d'agost de
1936 d'un tret al cap la batalla de Monte Pelado, al front
d'Aragó, entre Osca
i Almudébar (Aragó, Espanya); fou el primer dels
italians a caure. A Castellana
Grotte existeix un carrer Michele Centrone. En 2012 Mario Gianfrate i
Kenyon
Zimmer publicaren l'assaig biogràfic Michele
Centrone. Tra vecchio e nuovo mondo. Anarchici pugliesi in difesa della
libertà
spagnola.
***
Alzir
Hella
- Alzir Hella: El
30 de desembre de 1881 neix a Vieux-Condé
(Nord-Pas-de-Calais, França) el
tipògraf, corrector, traductor i militant anarquista i
sindicalista, i després
comunista i socialista, Alzire Léonce Guillaume Hella–Alzireés nom
de dona, per això el va canviar a Alzir–,
conegut com Le Bossu. Sos pares,
que residien a Roisin (Honnelles, Hainaut, Valònia),
es deien Guillaume Josep Hella, empleat de duanes, i
Hortènse Léonie Sarot,
domèstica, i tingué una germana major Marie
Hella. Sa mare va anar a tenir son
fill a casa de sos pares a Vieux-Condé. De petita talla,
patia d'una deformació
de la columna vertebral causada per una tuberculosi òssia,
d'aquí el malnom de Le Bossu
(El Geperut). Quan tenia 14
anys va morir son pare i hagué d'interrompre els seus
estudis becats a l'escola
secundària de Péruwelz (Hainaut,
Valònia). D'antuvi entrà a fer feina a la
impremta «Delmée» de
Péruwelz, on aprengué l'ofici de
tipògraf. Quan tenia 16
abandonà Péruwelz per a rodar món.
Després d'un temps viatjant d'ací
d'allà per
Alemanya i Europa central vivint de la seva feina de
tipògraf i treballant
d'ajudant químic en refineries del Nord,
s'instal·là als Vosges i després a
París (França), on estudià les tardes
a la Universitat per aprofundir en el
seus coneixements en la llengua alemanya. Va ser multat en diferents
ocasions i
patí penes de presó per«violència», per propaganda anarquista i
per
infraccions a la policia ferroviària. En aquestaèpoca va fer una estreta
amistat amb el cançonetista anarquista Gaston
Couté. L'octubre de 1905 signà un
cartell de l'Associació Internacional Antimilitarista dels
Treballadors (AIAT)
que feia una crida a la insurrecció contra la
mobilització, fet pel qual va ser
condemnat a vuit mesos de presó. El 7 de setembre de 1906 va
ser tancat a
Saint-Dié-des-Vosges per «ultratges a la
gendarmeria i possessió d'armes
prohibides»; jutjat, va ser condemnat a 21 dies de
presó. El 16 d'abril de 1908
va ser condemnat a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a dos
anys de presó per«provocació i injúries a
l'exèrcit» a resultes de l'article «Aux
conscrits»
publicat l'octubre de 1907 en L'Action
Syndicale de Lens (Nord-Pas-de-Calais, França).
Durant la seva reclusió a
la presó de Béthune (Nord-Pas-de-Calais,
França), el periòdic Le
Libertaire, denuncià que estava
sotmès al règim de dret comú i obligat
a restar a la seva cel·la, ja que es
negava a portar una caputxa durant el passeig pel pati carcerari.
L'octubre de
1909 el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie
(l'anarchie) anunciava que estava en
tractament a l'Hospital de la
Pitié-Salpêtrière de París.
Fins a 1911
col·laborà regularment com a tipògraf
en L'Anarchie
i també com a col·laborador amb articles que
signava amb son nom. Entre
desembre de 1910 i gener de 1911 en va ser gerent en
substitució d'André Miquel,
però va tenir diferències amb André
Georges Roulot (Lorulot), el seu
director, i acabà allunyant-se'n. El desembre de
1910 publicà un petit anunci en L'Anarchie
on oferia els seus serveis com a traductor d'alemany al
francès. L'agost de
1911 escrivia en La Vie Anarchiste.
Molt
proper a nombrosos antics col·laboradors de L'Anarchie,
va estar força vigilat per la policia quan
esclatà el cas de la «Banda Bonnot»
i sota la sospita d'haver albergat membres d'aquest grup. A principis
de febrer
de 1912, en una reunió del grup organitzador de les«Causeries Populaires»
(Xerrades Populars), defensà fermament
l'il·legalisme de la «Banda Bonnot». A
partir de 1913 formà part de la redacció de Le
Libertaire. A finals del mes de febrer de 1913
reprotxà des de les pàgines
de Le Libertaire que Lorulot
realitzes conferències sobre la «Banda
Bonnot» cobrant. L'1 d'agost de 1912
s'adherí al Sindicat de Correctors de París i de
la Regió Parisenca de la
Confederació General del Treball (CGT),
d'inspiració sindicalista
revolucionària i oposat a la reformista Federació
del Llibre; n'esdevingué un
militant força actiu, formà part en diverses
ocasions del Comitè Sindical (1914-1916,
1919-1922, 1924-1928 i 1932-1934) i entre 1925 i 1928 en fou secretari;
representà aquest sindicat en diversos Congressos Federals
(Lilla, 1921; agost
de 1924; Tolosa, agost de 1929; Estrasburg, 1934) i entre 1935 i 1939
fou
membre del Comitè Federal. Entre 1913 i 1931
col·laborà en La Revue
Européenne, la qual va presentar als lectors
francesos
escriptors en llengua alemanya com ara Thomas Mann, Rainer Maria Rilke
o Stefan
Zweig. En 1914 era membre del grup de Moulins (Borbonès,
Occitània) de la
Federació Anarquista Comunista Revolucionària
(FACR), el secretari de la qual
era Émile Vignes. Durant la Gran Guerra participà
activament en el moviment
pacifista al voltant de Romain Rolland. El gener de 1915 va ser
declarat exempt
del servei militar i no fou mobilitzat durant la guerra. Entre 1916 i
1917
col·laborà en el periòdic anarquista
de Sébastien Faure Ce qu'il faut
dire. Entre 1921 i 1923, quan treballava com a
tipògraf en L'Humanité
i col·laborava
en la columna «Lettres allemandes»,
s'acostà als comunistes, fet pel qual va
ser atacat des de les pàgines de Le
Libertaire, i acabà afiliant-se a la
Secció Francesa de la Internacional
Comunista (SFIC), que finalment abandonà, adherint-se a la
socialista Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Entre 1922 i 1926 fou
conseller de
la Magistratura del Treball del departament del Sena, a la
Secció de Productes
Químics, i entre 1936 i 1938 a la Secció de
Productes Químics i de
l'Alimentació i entre 1937 i 1938 vicepresident d'aquestaúltima secció. A
partir de 1926 compaginà amb la seva activitat professional
i militant una
important tasca de traductor de l'alemany al francès. Tot
sol, o en
col·laboració amb Louis Marie Jean-Baptiste
Angé (Olivier Bournac i Comfort),
traduí gairebé tota l'obra d'Stefan Zweig, de qui
va esdevenir amic i agent
literari, a més de mantenir una estreta
correspondència, la qual va ser
requisada per la Gestapo durant l'Ocupació. També
traduí l'obra de diferents
autors, com ara Chalom Ash, Max Brod, Albert Daudistel, Knut Hamsun,
Wilhem
Hauff, Ernest Theodor Amadeus Hoffman, Friedrich Hölderlin,
Gottfried Keller,
Andreas Latzko, Alfons Petzold, Erich Marie Remarque, Jean-Paul
Richter, Rainer
Maria Rilke, Arthur Schnitzler, Theodor Storm, Ernst Toller, Fritz von
Unruh, Evgenij
Varga, Armin Theophil Wegner, etc. En 1950 va ser condecorat amb la
Legió
d'Honor francesa. Alzir Hella va morir a
conseqüència d'una embòlia el 14 de
juliol de 1953 a l'Hospital Broussais-la-Charité de
París (França); després
d'un sepeli provisional el 17 de juliol al cementiri de Montrouge (Illa
de França,
França), va ser definitivament enterrat el 28 de novembre de
1953 al cementiri
de Bagneaux (Borgonya, França). Son marmessor testamentari
va ser l'anarquista
Marcel Body, a qui llegà els seus drets de traductor i els
seus arxius, a
condició que tingués cura de sa companya Rosalia
Magdalena Sarkies Marthérus.
En 2018 Anna-Élise Delatte va publicar la biografia Alzir Hella, la voix française de Stefan
Zweig.
***
- Giovanni Domaschi: El 30 de desembre de 1891 neix en una aldea a pocs quilòmetres de Verona (Vèneto, Itàlia) el militant anarquista i anarcosindicalista Giovanni Domaschi, també conegut com Ciclo. Era fill d'una família pagesa pobra de vuit infants, tres dels quals moriren amb pocs anys. Quan tenia 16 anys s'afilià al «Circolo Giovanile Socialista» (Cercle Juvenil Socialista) del barri veronès de Porto San Pancrazio, on vivia sa família, però aviat es passà a l'anarquisme. Començà a treballar com a obrer mecànic als tallers dels ferrocarrils de Verona. Com a antimilitarista, refusà la crida de reclutament i fou tancat uns mesos en una presó militar abans de ser finalment llicenciat. Membre de la Cambra del Treball, a partir de 1919 fou força actiu com a militant de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), per la qual cosa fou inscrit en la llista negra de la patronal. Arran del Congrés Regional de la Cambra de Treball l'octubre de 1919, en va ser elegit membre de la Comissió Executiva. El juliol de 1919 va ser empresonat per participar en una vaga general. Sense feina, obrir un taller de mecànica al barri de Veronetta, lloc on l'any següent organitzà un grup anarquista. El 21 d'abril de 1921 participà en un enfrontament armat amb un escamot feixista que intentà ocupar el barri obrer de San Stefano. Detingut amb Giuseppe Boresi –qui morirà a la garjola–, fou condemnat el 26 de maig de 1915 mesos de presó i a un any de vigilància especial. Alliberat el juliol de 1922, continuà la lluita després de la presa del poder per part de Mussolini. El febrer de 1925 realitzà un viatge a França abans de retornar a Itàlia, on entre el 28 i el 29 de juliol participà en el congrés clandestí de l'USI a Gènova. El 13 de novembre de 1926 fou novament detingut i condemnat a cinc anys de presó. Transferit a Favignana, l'abril de 1927 fou internat a l'illa de Lipari on conegué sa futura companya, Maria Ciarravano. En aquesta època llançà una cridà a la unitat de tots els anarquistes enfront de la situació política. Aconseguí mantenir una correspondència clandestina amb els companys de Verona, com ara Achille Marinoni a qui indicarà el lloc d'una caixa de granades amagades al seu taller. El 21 de juliol de 1928, disfressat de capellà, aconseguí fugir amb altres companys antifeixistes (Mario Magri, Giovanni Battista Canepa i Alfredo Michelagnoli), però fou enxampat dos dies després i condemnat a quatre mesos suplementaris per un tribunal de Messina. El novembre de 1928 el Tribunal Especial de Roma, on havia estat transferit, el va condemnar a 15 anys per«activitats subversives contra el règim». La resta de condemnats en aquest procés foren Achille Marinoni, Umberto Bonetti, Giovanni Bercelli i Giovanni Braida. El gener de 1929 fou retornat a Messina per un procés d'apel·lació referent a la seva evasió de Lipari. El 16 de febrer de 1929, amb Antonio Spangaro, aconseguí novament fugir de la presó de Messina, però fou detingut tres dies després i condemnat a una pena suplementària de tres anys. Internat a Fossombrone, en 1932 organitzà una manifestació en ocasió del Primer de Maig. Aleshores fou transferit a Piacenza, on preparà una nova evasió. Un cop els seus projectes foren descoberts, fou traslladat a Roma. En 1936, en expirar sa pena, fou enviat primer a l'illa de Ponça, el juliol de 1939 a Ventotene i, finalment, després de la caiguda del govern de Mussolini, al camp de concentració de Renicci d'Anghiari, d'on en 1943 aconseguí sortir. De bell nou a Verona, s'integrà en la resistència en un grup de partisans anarquistes i fou un dels representants del moviment llibertari en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). El 14 de juliol de 1944 fou capturat amb altres antifeixistes per la Brigata Nera (Brigada Negra) feixista que el torturaren durant 20 dies i li arrabassaren una orella. Lliurat a les SS alemanyes, fou deportat el 7 de setembre de 1944 amb altres membres del CLN al camp de concentració bavarès de Flossenbürg i el 7 d'octubre al de Dachau. Giovanni Domaschi, amb el número de matrícula 116.381, va morir el 23 de febrer de 1945 al camp d'extermini de Dachau (Baviera, Alemanya). Després de l'Alliberament, el grup llibertari de Verona animat per Randolfo Vella portava el nom de Domaschi. Des de 1990 existeix a Verona una«Biblioteca Giovanni Domaschi. Spazio culturale anarchico». En 2007 es van publicar les seves memòries Le mie prigioni e le mie evasioni. Memorie di un anarchico veronese dal carcere e dal confino fascista, a cura d'Andrea Dilemmi. Els seus papers es troben dipositats a l'«Istituto veronese per la storia della Resistenza e dell’età contemporanea» i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
I
Congrés de la FAI (Carrara, 15-19 de setembre de 1945).
Marcello
Bianconi, quart per la dreta. A la seva dreta Ugo Fedeli. A la
gatzoneta Ugo Mazzucchelli
-
Marcello
Bianconi: El 30 de desembre de 1898 neix a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) el
mecànic i propagandista anarquista i anarcosindicalista
Marcello Bianconi. Sos
pares es deien Alfonso Bianconi i Aldina Argia. El març de
1900 sa família es
traslladà al barri genovès de Pontedecimo, on
després de assistir a classes
elementals abandonà l'escola i es posà a
treballar en una fàbrica. De ben
jovenet es mostra actiu en els cercles subversius i va ser fitxat com a«comunista». En aquests anys formà part
dels «Arditi del Popolo» del barri
genovès de Sestri Ponente, amb Elio Caviglia, Francesco
Costa, Angelo Dettori,
Giuseppe Giacobbe, Emilio Grassini, Giovanni Mariani, Gino Monti,
Pierino
Pesce, Giacomo Pizzorno, Edmondo Sighicelli, Carlo i Dante Stanchi. El
2 de
maig de 1922 va se condemnat a 18 mesos de presó pel
Tribunal Militar de
Venècia (Vèneto, Itàlia) per delictes
(insubordinació, amenaces i atac contra
un superior) comesos durant el servei militar. Apallissat en diferents
ocasions
pels escamots feixistes, a finals de 1924, es va veure obligat a passar
clandestinament a França. S'establí a
Villeurbanne (Lió, Arpitània), on
entrà
en contacte amb militants del grup anarquista lionès«Sacco i Vanzetti»,
destacant, segons la policia, «per la violència de
les seves accions i per la
seva activa propaganda». En aquesta època va ser
inscrit en el registre de la
policia de fronteres. El desembre de 1925 es casà amb
Pierina Coda i dos anys
després nasqué son fill Enzo. Durant tota la seva
permanència a França
mantingué estrets contactes amb els companys de l'exili
polític (Antonio Silvio
Casella, Giulio Conte, Ennio Mattias, Attilio Scarsi, Egisto Serni,
Dante i
Roberto Stanchi, etc.) i desenvolupà un intensa tasca
propagandística en els
cercles de l'emigració antifeixista. Per la seves
activitats, va ser expulsat
de França i el 4 de novembre de 1931 va ser detingut per
violació del decret
d'expulsió. Un cop lliure passà a
Bèlgica, primer a Brussel·les i
després a
Lieja, on continuà la seva incansable activitat
propagandística i es relacionà
amb destacats anarquistes (Hem Day, Mario Mantovani, Pasquale Rusconi,
Pietro
Sini, etc.). Posteriorment retorna una temporada a Lió, on
restava empresonat
l'anarquista Eugenio Nastini, però en 1934 el trobem de bell
nou a Bèlgica, on
va ser fitxat com a actiu distribuïdor del periòdicIl Risveglio Anarchico. En 1935, de
bell nou a França, entre
l'1 i el 2 de novembre assistí al Congrés
Anarquista
Italià («Congrés d'Entesa dels
Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà
a Sartrouville (Illa de França, França); promogut
per Camillo Berneri, reuní
una cinquantena de militants d'arreu de França, de
Suïssa i de Bèlgica (Giulio
Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio,
Gusmano
Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione
Rivoluzionaria (CAAR,
Comitè Anarquista d'Acció
Revolucionària), els responsables del qual van ser
Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Carlo Frigerio, Giuseppe Mariani i
Umberto
Marzocchi. El desembre de 1936 va anar a lluitar a la guerra d'Espanya,
d'antuvi en la Secció Italiana de la «Columna
Ascaso», de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), i
després en la Divisió«Garibaldi», caient ferit en els combats
d'Almudébar (Osca,
Aragó, Espanya). Arran dels «Fets de
Maig» de 1937 i la repressió estalinista,
retornà a Bèlgica i
s'instal·là a Brussel·les, on
participà activament en la
solidaritat amb els combatents antifranquistes juntament amb altres
companys (Azelio
Bucchioni, Mario Mantovani, Antonio Moscardini, etc.). El 8 de juliol
de 1938
va ser detingut en possessió d'armes i empresonat tres
mesos. Un cop purgada la
pena, va ser expulsat de Bèlgica i se li va perdre el
rastre. Segons el
Ministeri d'Exteriors, s'embarcà a Anvers (Flandes) cap a
Mèxic. El setembre de
1939 es va confirmar la seva inscripció en la registre de
fronteres amb l'ordre
de detenció. L'octubre d'aquell any el trobem de bell nou a
Bèlgica i demanà al
consolat italià el visat per a retornar a Itàlia,
via Alemanya. El març de 1940
partí de Bèlgica i es traslladà a
Alemanya, primer a Colònia i després a
Frankfurt. El 21 de març de 1942 va ser detingut per la
policia alemanya i, amb
una ordre d'expulsió del país, lliurat l'1 de
juny de 1942 a la policia italiana,
que el va detenir i li va assignar quatre anys de confinament a l'illa
de
Ventotene. Després de la caiguda del feixisme va ser
internant per ordre del Govern
de Pietro Badoglio, juntament amb altres anarquistes (Giuseppe
Bifolchi, Ernesto
Gregori, Giorgio Jaksetich, Onofrio Lodovici, Emilio Marziani, Ulisse
Merli,
etc.), al camp de concentració de Renicci d'Anghiari
(Toscana, Itàlia), distingint-se
en la lluita dels interns per aconseguir l'alliberament. A finals de
1943
retornà a Gènova i s'integrà amb
altres companys en la lluita partisana,
entrant a formar part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN,
Comitè
d'Alliberament Nacional) de Pontedecimo com a representant
comunistallibertari.
Buscat per les tropes de la República Social Italiana (RSI),
fugí a les
muntanyes per evitar la captura. De bell nou a Gènova
l'abril de 1945,
participà, juntament amb son fill Enzo, també
anarquista, en la insurrecció de
la ciutat. Després de la II Guerra Mundial fou un dels
membres destacats dels
grups anarquistes de la Val Polcevera (Ligúria,
Itàlia) i milità en la
Federació Comunista Llibertària (FCL).
Força actiu sindicalment, va ser un dels
membres més destacats del grup anarquista de la
Conferedazione Generale
Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del
Treball) i fou
secretari del Sindicat Provincial de Descarregadors del port de
Gènova. Gran
organitzador, promogué la constitució del
Comitè de Defensa Sindical (CDS) del
sector ferroviari i participà en actes contra el
desmantellament de la
indústria pesada genovesa. Com a delegat del CDS, juntament
amb Gaetano
Gervasio, Umberto Marzocchi, Alberto Meschi, Lorenzo Parodi, Attilio
Sassi i
Stefano Vatteroni, formà part del Comitè Nacional
de la CGIL i participà en els
seus tres primers congressos. A començament dels anys
cinquanta, juntament amb
anarquistes «confederals» (Pietro Caviglia, Wanda
Lizzari, etc.), polemitzà amb
el grup de companys genovesos (Antonio Andrea Dettori,
Cristoforo Piana,
Francesco Rangone, etc.) que
s'esforçà per
reconstruir la Unió Sindical Italiana (USI). El novembre de
1959 assistí com a
testimoni de descàrrec en el judici celebrat a
Gènova contra els anarquistes Gaetano
Busico, Eugenio De Lucchi, Gaspare Mancuso i Vincenzo Toccafondo,
acusats d'un
atemptat contra el consolat espanyol a Gènova del 8 de
novembre de 1949.
Militant actiu de la Federació Anarquista de
Ligúria (FAL), assistí a gairebé
totes les reunions i congressos de la Federació Anarquista
Italiana (FAI) de
després de la guerra. Marcello Bianconi va
morir el 13 de setembre de
1959 a Gènova (Ligúria, Itàlia).
***
Necrològica
de Ricard Brangolí Escarré apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 20
novembre de 1966
-
Ricard Brangolí
Escarré: El 30 de desembre de 1900 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Ricard Brangolí Escarré–els llinatges sovint citats de
diferents maneres (Branguli, Escardó,Escarió,
etc.).
Sos
pares es deien Ramon Brangolí i Josepa Escarré.
Militant de la Secció
d'Autobusos del Sindicat de
Transports
i Comunicacions de Barcelona (Catalunya) de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT), es mostrà especialment actiu en les vagues
d'autobusos i de
tramvies. El març de 1932 s'entrevistà amb
Santiago Casares Quiroga, ministre
de la Governació de la II República espanyola,
per a denunciar la deportació de
quatre companys del seu sindicat a bord del vaixell-presó Buenos Aires. El 9 de maig de 1933, quan
exercia de comptador del
seu sindicat, va ser detingut durant la vaga general
revolucionària convocada
per la CNT. El 19 d'octubre de 1934 va ser jutjat en
rebel·lia per «sabotatge»
pel Tribunal d'Urgència com a membre, juntament amb altres
companys (Juan
Cardón Martínez, Ramón
Casaubón Maldonado, Félix Julián
Gurrucharri Mendívil,
Ramon Roig Vernet, Pedro Sánchez Álvarez,Ángel Sobrino González i Pablo
Villafáfila
Pérez), del comitè de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) encarregat de la
destrucció de vehicles públics. El 9 de juliol de
1935 va ser jutjat per
l'Audiència Provincial per incendi. Durant la
Revolució participà, amb Joaquim
Bassons Viñas i altres, en la
col·lectivització del sector dels transports. En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
després de la II Guerra
Mundial entrà a formar par de la Federació Local
d'Orleans de la CNT. En 1961
va morir sa companya Marguerite Mathieu (Margot).
Ricard Brangolí Escarré va morir el 8 de
setembre –algunes
fonts citen erròniament l'1
de setembre–
de 1966 a l'Hospital Regional d'Orleans
(Centre, França).
***
Nisse
Lätt (1936)
- Nisse Lätt:El 30 de desembre de 1907 neix a
Södermanland (Suècia) el militant, agitador i
periodista anarquista i
anarcosindicalista Nisse Lätt, també conegut com Nils Lätt o Nils el
Rojo
(pel color dels seus cabells). Es va criar en una granja a
Södermanland
i quan tenia 15 anys s'enrolà en la marina mercant,
s'afilià a l'organització
anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC,
Organització
Central de Treballadors Suecs) i començà a
aprendre
l'esperanto. A començaments
de la dècada dels trenta, arran d'una escala
marítima, va
fer contacte amb la
Confederació Nacional del Treball (CNT) a Bilbao (Biscaia,
País Basc). Arran de l'aixecament feixista de juliol de
1936, el
gener de 1937 creuà els Pirineus i a Barcelona es
posà al
servei del moviment llibertari català. Després
s'allistà
en el Grup Internacional de la Columna Durruti i marxà cap
al
front d'Aragó. A
mitjans d'abril de 1937 fou ferit greument a Santa Quiteria (Osca) per
l'esclat
d'una granada i perdé l'ull esquerre. Després de
la seva
recuperació en un
hospital militar de Tarragona no pogué reincorporar-se al
front
i s'integrà en
un col·lectivitat agrícola de Favara de
Matarranya. En
1938 tornà a Suècia i
publicà el fullet Som milisman och kollektivbonde
i Spanien,
on explicà
les seves experiències de milicià i
col·lectivista
a la Revolució espanyola. En
aquests anys treballà en diversos oficis (forestal,
construcció, etc.) i milità
en la SAC de Göteborg, essent conegut per la seva tasca de
difusió del
pensament anarquista venent diaris i llibres del moviment. En 1945
publicà el
llibre Havest arbertare, sobre la seva experiència en la
marina mercant. A finals dels anys quaranta
començà a
col·laborar en Syndikalismen, òrgan de la SAC.
Durant els
anys cinquanta
s'oposà a la línia reformista seguida per aquesta
organització sindical. En els
anys setanta edità la revista anarquista Brand. La seva casa de
Göteborg
es convertí en lloc de reunió de militants
anarquistes i anarcosindicalistes.
Entre 1972 i 1975 traduí al suec el llibre La CNT en la
Revolución española,
de Josep Peirats. Entre el 22 i el 25 de juliol de 1977
participà en les«Jornades Llibertàries Internacionals»
de Barcelona, organitzades per la CNT,
per diversos ateneus llibertaris barcelonins i per la revista Ajoblanco.
Nisse Lätt va morir el 14 de gener de 1988 a Göteborg
(Västra Götaland,
Suècia). Pòstumament, en 1993, s'edità
el llibre En
svensk anarkist
berättar. Minnesbilder ur Nisse Lätts liv som
agitator och kämpe för de
frihetliga idéerna (Un anarquista suec parla.
Records de la vida de Nisse
Lätt, agitador i lluitador per les idees
llibertàries), autobiografia i
testament polític que havia escrit en 1982.
***
Roc Llop i Convalia
-
Roc Llop
Convalia: El 30 de desembre de 1908 –algunes fonts citen
erròniament el 31
de desembre de 1909– neix a Miravet (Ribera
d'Ebre, Catalunya)
el mestre, poeta i militant anarquista i anarcosindicalista Roc Llop i
Convalia,
que va fer servir el pseudònim Solsticio.
Sos pares es deien Vicent Llop i Rosa Convalia.
Va estudiar al col·legi del poble i des de molt jove
entrà a formar part del
moviment anarquista i del món de la poesia.
Estudià magisteri a l'Escola Normal
i per pagar-se els estudis universitaris, treballà de
cambrer a Barcelona
(Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), quan «Fets
d'Octubre» de 1934 feia de mestre a Vallfogona de Riucorb
(Conca de Barberà,
Catalunya); per la seva participació en aquesta
revolució, va ser detingut i
tancat en un vaixell-presó Manuel
Arnús,
ancorat al port de Tarragona (Tarragonès, Catalunya), i al
Fortí de Tarragona. Després
de tres mesos de presó preventiva, va ser posat en llibertat
provisional i, com
que va perdre el lloc de feina, hagué d'abandonar
l'ensenyament i es va fer
representant d'objectes ortopèdics viatjant arreu de la
Península, a més de
realitzar cures naturals d'hèrnies. Quan era a prop de la
frontera amb
Portugal, hagué de tornar a Catalunya per a ser jutjat l'1
de juny de 1935 en
consell de guerra a la Comandància Militar de Tarragona i va
ser condemnat a
sis mesos i un dia de presó, acabant la condemna a la
presó de Reus (Baix Camp,
Catalunya), on ensenyà a llegir i a escriure altres presos.
Un cop lliure
retornà a Barcelona i trobà feina de mestre a la
Colònia Escolar de
l'Arrabassada de Tarragona. Durant la Revolució
participà en la reorganització
del sistema d'ensenyament català –va escriure
infinitat d'assaigs i articles
sobre et tema–, fou inspector d'Ensenyament i
ocupà càrrecs de responsabilitat,
al costat de Joan Puig Elías, com a delegat provincial de
Tarragona de la CNT al
Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU), i delegat de
Cultura de la
Generalitat de Catalunya a les Vegueries del Tarragonès i
del Baix Ebre. En
1937 era el secretari del Sindicat Únic del Professions
Liberals de Tarragona
de la CNT. També fou milicià de la Cultura en un
Batalló de Sanitat. L'11 de
febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà
a França i va ser
internat al camp de concentració d'Argelers i al camp de
Judes de Sètfonts.
Quan esclatà la II Guerra Mundial s'enrolà en la
24 Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) per a treballar en les fortificacions de l'est de
França, a
Morhange (Lorena, França), on la CTE va ser allotjada en
l'antiga fàbrica de
maons desafectada SIMAC, ocupant-se de la infermeria d'un
batalló del V Cos de
l'Exèrcit i de la biblioteca del «Foyer du
Soldat». L'estiu de 1940 va ser fet
presoner pels alemanys a la zona de Gérardmer (Lorena,
França) i va ser
internat, d'antuvi, a Colmar (Alsàcia, França) i
Belfort (Franc Comtat,
França), i posteriorment a l'Stalag XIB a Fallingbostel
(Lüneburger Heide,
Baixa Saxònia, Alemanya), d'on el 13 de gener de 1941 va ser
deportat al camp
de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria), on va arribar el 27 de
gener, i el 16 de febrer de 1941 al camp auxiliar de Gusen. En aquest
camp, en
petits bocins de paper de sacs, pogué escriure poemes sobre
la deportació. En
condicions infrahumanes pogué resistir fins a
l'alliberació del camp per les
tropes nord-americanes el 5 de maig de 1945. Repatriat a
França, s'establí a Vitry-sur-Seine
(Illa de França, França) i milità en
la Federació Local de París de la CNT,
encarregant-se de la llibreria dels locals confederals (el del carrer
Sainte-Marthe
i el del carrer Vignoles) i de tot el Moviment Llibertari Espanyol
(MLE). Fou
un dels fundadors de la Federació Espanyola de Deportats i
Internats Polítics
(FEDIP), de la qual fou secretari, i dirigí el seu Boletín de los deportados
españoles, i en 1946 la primera sèrie
de
la revista Hispania. Fou membre del
Comitè Regional de Catalunya de la CNT en l'exili i
dirigí Terra Lliure,
portaveu d'aquesta regional. Administrà Cenit,
a més d'altres publicacions de
l'exili entre 1945 i 1997. Fou un dels animadors de les reunions de
premsa
celebrades a la Mutualité i dels mítings
commemoratius de la Revolució espanyola.
En 1951 fou membre del Comitè Internacional contra el
Règim dels Camps de
Concentració (CICRC), fundat per David Rousset, i, amb Jaume
Borrell i César
Zayuelas Moreno, fou un dels delegats espanyols en la
Comissió de Grècia. En el
Congrés de Tolosa (Llenguadoc, Occitània),
celebra entre el 21 i el 23 de
setembre de 1961, va ser nomenat secretari de Cultura i Propaganda del
Consell
Nacional de la FEDID i director de la segona sèrie d'Hispania. També fou membre de
Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA) i secretari del Servei d'Invàlids
Confederals (SIC). Trobem
articles seus en nombroses publicacions, com ara Cenit,CNT, Le
Combat Syndicaliste, Umbral,
etc. En 1965 guanyà la «Flor
Natural» als «Jocs Florals de la Llengua
Catalana» de París i en 1974 l'accèssit«Víctor Català» als Jocs
Florals d'Amsterdam amb el recull en prosa Contes
negres de les vores del Danubi, on
relata la seva experiència al camp d'extermini de Gusen. En
1981 prologà el
llibre de Cristóbal Vega Álvarez (Veguita)Con Andalucía en el alma.És autor dePoemes de llum i tenebra (1967), Requisitòria. Jo
també sóc jutge, botxí!
Maleït siguis! (1975), Mission
ratée de l'homme sur la terre
(1979) i Tríptic de l'amor i proses
(1986, on s'inclou Contes negres de les
vores del Danubi). En 1991 donà el seu fons
personal a l'Arxiu Històric de
Tarragona. Sa companya fou Maria del Carme Miró Puntes. Roc
Llop Convalia va morir el 15 d'agost de 1997 a l'Hospital de
Bicêtre de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de
França, França) –algunes fonts citen
erròniament
Vitry-sur-Seine
(Illa de França, França). El seu testimoni
pòstum va ser recollit en el
documental de Richard Prost Otro futuro
(1998). En 2008, en commemoració del centenari del seu
naixement, l'Ajuntament
de Miravet organitzà una sèrie d'actes en el seu
record i aquest mateix any
s'edità l'estudi biogràfic Roc Llop i
Convalia, l'exili d'un poeta miravetà, a càrrec de Josep Maria
Sàez Pujol i Emigdi
Subirats Sebastià. En 2012 s'edità
una edició dels Contes negres de
les vores del Danubi a cura d'Emigdi Subirats.
***
Isabel Mesa Delgado en els anys trenta
- Isabel Mesa Delgado: El 30 de desembre de 1913 neix a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i anarcofeminista Isabel Mesa Delgado, que va fer servir el pseudònim Carmen Delgado Palomares en la clandestinitat. Filla d'una família obrera de militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser neboda neta del tipògraf i destacat internacionalista socialista José Mesa Leompart. Quan tenia 11 anys començà a treballar com a costurera. En 1928, amb sa família, marxà a Ceuta, on s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la Federació Local de la CNT i a l'Ateneu Llibertari de la ciutat, on s'encarregava de la biblioteca. Participà en la creació del Gremi de l'Agulla cenetista, obtenint el carnet número 1. Durant una vaga a l'Almadraba de Ceuta, en la qual l'empresa havia portat enganyades dones magribines que cobraven menys de la meitat que les espanyoles, aconseguí que les primeres se sumessin a la vaga i aconseguiren millores per ambdós col·lectius. En 1934 morí son pare i durant una temporada milità en les Joventuts Llibertàries de Tetuan, que funcionaven disfressades de societat esperantista, fins a la seva expulsió per les seves activitats llibertàries. De bell nou a Ceuta, en 1936 mantingué correspondència amb el grup fundador de la revista Mujeres Libres. Amb l'aixecament feixista d'aquell any, ajudà molts companys a fugir i l'octubre aconseguir passar a la Península, amb 12 homes, amb l'últim falutx que hi sortí i arribar a Màlaga, a través de Marbella i d'Estepona; després arribà a València per Adra, Almeria i Cartagena. Des del febrer de 1937 treballà d'infermera a diferents hospitals valencians (Gandia i Torres de Quart). El setembre de 1937 participà a València en el congrés de constitució de la Federació Nacional de «Mujeres Libres» i ajudà a la propagació d'aquesta organització, amb Lucía Sánchez Saornil, Pura Pérez Benavent, Amelia Torres Maeso i altres companyes. Fou secretària de l'Agrupació Local de València de«Mujeres Libres» i representà aquesta organització en el Comitè Nacional de la CNT i en el Ple de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'agost de 1938 a València. En 1938, com a representant del Sindicat del Vestir de la CNT, ingressà en l'Institut Obrer de València (IOV). Quan les tropes feixistes arribaren al País Valencià intentà fugir per Alacant cap a Algèria, però com que no arribava cap vaixell fugí a peu cap a Almeria i després a Màlaga. En aquesta ciutat, en 1941, creà amb altres companys el periòdic clandestí El Faro de Málaga. Descoberta per la policia, fou processada en rebel·lia i condemnada a dues penes de mort. Mai detinguda, aconseguí eludir la presó i la mort gràcies a l'ús d'un nom fals (Carmen Delgado Palomares). En 1942 participà a Màlaga en la gestació, amb altres companyes anarquistes, de la Unión de Mujeres Demócratas, organització clandestina de suport a les persones preses i ses famílies. Aquesta militància es realitzà coordinada amb la inseparable Angustias Lara (Maruja Lara), amiga des de 1937, amb qui muntà un quiosc i a la rebotiga del qual distribuïen premsa anarquista. En 1956 va ser detinguda i torturada durant vuit dies per la policia franquista a la comissaria del carrer Samaniego de València. A partir de 1975, en morir en dictador, intervingué en multitud d'activitats organitzades pels col·lectius llibertaris valencians (Libre Studio, Ràdio Klara, Ateneu «Al Margen», Federació de Pensionistes de la CNT, Dones Lliures, Fundació Salvador Seguí, etc.). En 1996 va rebre un homenatge organitzat per la Confederació General del Treball (CGT). En 1997 col·laborà en el periòdic El Noi. Isabel Mesa Delgado va morir el 25 de febrer de 2002 a València (País Valencià) i fou inhumada embolicada amb la bandera confederal als sons d'A las barricadas.
Isabel Mesa Delgado (1913-2002)
***
Necrològica
d'Agustín Bellet Ferrer apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 18 de març de 1986
- Agustín Bellet
Ferrer:
El 30 de desembre de
1914 neix a Vall-de-roures (Matarranya,
Franja de
Ponent)
l'anarcosindicalista Agustín Bellet Ferrer.
Sos pares es deien Fulgencio Bellet i Juaquina Ferrer. Quan
tenia 20 anys s'afilià a la Confederació Nacional
del Treball (CNT) del seu
poble natal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
participà amb els
companys de la zona en l'alliberament, a més de
Vall-de-roures, de diverses
poblacions, com ara Vilalba dels Arcs (Terra Alta, Catalunya) i
Calaceit
(Matarranya, Franja de Ponent). Després s'integrà
en la «Columna Carod-Ferrer»
i va combatre l'exèrcit franquista especialment als fronts
aragonesos de
Belchite i d'Azuara. Als fronts d'Aragó i de Catalunya va
pertànyer a una unitat
especial encarregada d'infiltrar-se dins de les línies
enemigues. Quan
l'ofensiva de l'Ebre el seu grup realitzà missions a zona
franquista. En 1939,
amb la victòria feixista, passà a
França per Puigcerdà (Baixa Cerdanya,
Catalunya) i va ser internat als camps de concentració de
Maseras, Vernet,
Sètfonts i Brams. Posteriorment va ser enrolat en una
Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) i destinat a Orleans (Centre, França) i
treballà com a obrer
agrícola a Malesherbes (Centre, França). Quan
l'ofensiva alemany de la
primavera de 1940, participà en l'èxode i
arribà a Bèlfòrt de Carcin, on
acabà
instal·lant-se, formant una família amb Fernande
Odette Carrieres i militant en
la Comarcal de Val-de-roures
de la CNT. Agustín Bellet Ferrer va morir el 8 de
febrer –algunes
fonts citen erròniament el 9 de febrer– de 1986 a
Albugues (Bèlfòrt
de Carcin, Llenguadoc,
Occitània).
Rafael
Melendo Erviti
- Rafael Melendo Erviti: El 30 de desembre de 1916 neix el militant anarquista i resistent antifranquista Rafael Melendo Erviti. Barber de professió, durant els anys quaranta fou un dels guies encarregats de passar pels Pirineus els perseguits i fugats d'una banda a l'altra de la frontera, enquadrat en la Xarxa d'Evasió encapçalada per Francisco Ponzán Vidal que treballava alhora amb la Resistència francesa i el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El novembre de 1943, durant la detenció a Tolosa de Llenguadoc per la Gestapo d'Elisa Ruiz Garrido (La Maña), col·laboradora de Ponzán, on Rafael Melendo vivia, aconseguí fugir saltant per una finestra sota els trets dels nazis que no aconseguiren ferir-lo. Sa companya fou Margarita Navascués Ventura (La Melera), afusellada a Saragossa (Aragó, Espanya). Rafael Melendo Erviti va morir en 1980 a Novillas (Saragossa, Aragó, Espanya).
---
