Anarcoefemèrides del 29 de desembre
Esdeveniments
Image may be NSFW.
Clik here to view.![Capçalera del primer número de "Les Réfractaires" [CIRA-Lausana] Fotografia: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lesrefractaires.jpg "Capçalera del primer número de \"Les Réfractaires\" [CIRA-Lausana] Fotografia: Éric B. Coulaud")
Capçalera del primer número de Les Réfractaires [CIRA-Lausana] Fotografia: Éric B. Coulaud
- Surt Les Réfractaires: El 29 de desembre de 1912 surt a Orleans (Centre, França) el primer número del periòdic bimensual –després passarà a mensual– Les Réfractaires. Ex-l'Ère Nouvelle, recueil d'idées, de fais, de comentaires; revue-journal paraissant deux fois par mois. Portava un curiós epigrama:«Els cans borden, la caravana passa... (Proverbi oriental)», i una datació original: «Any 13.453 del primer eclipsi reconegut». Editat per Émile Armand, es declarava contra tot sectarisme i donava acollida a tots els sectors del moviment llibertari (tolstoians, naturistes, anarcocristians, individualistes, nietzschians, naturistes, etc.), fins i tot els «dissidents» de l'anarquisme oficial. Hi van col·laborar Gino Aglietti, Émile Armand, John Nicolas Beffel, Eugène Bizeau, Jean Bouchard, M. Evelyn Bradley, P. Calmettes, B. Sanin Cano, Benjamin de Casseres, Ernest Crosby, Louis Dalgara, Max Dankwart, Robert Delon, Oberdan Gigli, Charlotte Perkins gilman, Frank Harris, Léon Hubert, Le Guepin, Le Retif, J. Hiam Levy, J. William Lloyd, Anselmo Lorenzo, Ernst Mac Gaffey, Henry Meulen, Georgina B. Paget, A. R. Proschowsky, Agénor de Rouegg, W. Curtis Swabey, Libero Tancredi, J. J. Thomasset, Francis Vergas, Anne Veronique, Whistler, Eliot White, Adolf Wolff i Henri Zisly, entr d'altres. Es van editar més d'una vintena de números, entre revistes i suplements, fins al maig de 1914.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Cartell propagandístic d'Ideas del dibuixant J. Cadena
- Surt Ideas: El 29 de desembre
de 1936 surt a
l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el
primer número del setmanari anarquista Ideas.
Portavoz del Movimiento Libertario de la Comarca
del Bajo Llobregat, CNT-FAI-AIT. A partir del
número 3 (14 de gener de 1937)
el subtítol seria Portavoz semanal del Movimiento
Libertario de la Comarca
del Bajo Llobregat, CNT-FAI-AIT i des del número 6
(4 de febrer de 1937) Periódico
anarquista. Contrari a la participació de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) en la política i defensor de les
tàctiques i principis clàssics
anarquistes, es convertí en «portaveu»
de l'oposició a les línies oficials
confederals i fugia totalment de les crítiques i
polèmiques personals. Se'n van
publicar 33 números fins al 30 de setembre de 1937.
L'administrador en serà
Senén Félix i van ser-ne
col·laboradors, molts d'ells marginats de
l'oficialista Solidaridad Obrera,
Josep
Abella, Ginés Alonso, Liberto Callejas, Severino Campos,
Evelio G. Fontaura, Ramón
Liarte, Floreal Ocaña i Josep Xena, entre d'altres.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Grup de preses de Saturrarán amb alguns dels seus fills (setembre de 1942)
- Presó de dones de Saturrarán: El 29 de desembre de 1937 una ordre de les autoritats franquistes estableix que els edificis destinats a balneari i residència que es troben a la platja de Saturrarán, a la badia d'Ondárroa (Motrico, Guipúscoa, País Basc), es destinin a penal de dones «altament perilloses». Construït a la desembocadura del riu Mijoa, en el seu origen va ser un complex hoteler i balneari d'atracció turística. A finals del segle XIX, en l'època de màxim esplendor, va comptar amb un edifici anomenat «Grand Hôtel». Davant la demanda d'usuaris, a l'altra banda del canal es van obrir altres establiments (Villa Capricho, Buena Vista, Casa Barrenengoa, Fonda Astigarraga). En 1921, els propietaris van cedir les instal·lacions a la Diòcesi de Vitòria, passant a ser balneari de seminaristes. A començaments de la Guerra Civil en 1936, els edificis van servir com a Quarter General de l'Eusko Gudarostea del Partit Nacionalista Basc (PNB), fins que van ser ocupats pels sediciosos feixistes. Les primeres preses van arribar el gener de 1938; republicanes, socialistes, comunistes i anarquistes, principalment asturianes, gallegues i càntabres. En acabar la guerra es va aplicar l'ordre segons la qual les preses havien de ser internades als llocs més allunyats dels seus llocs de naixement o de residència. Moltes de les primeres preses van ser traslladades a la presó de Palma (Mallorca), mentre que el seu lloc va ser ocupat per preses procedents d'Almeria, de Llevant i de la Manxa. La capacitat del penal era de 700 detingudes, però van arribar a penar entre 1.500 i 2.000 preses. El règim intern ho portaven soldats de l'Exèrcit, requetès i guàrdies civils. Les condicions de vida van ser terribles: menjar pèssim, fam, amuntegament, absència d'higiene, malalties (bronquitis, septicèmia, tuberculosi, tifus, insuficiència respiratòria...) i arbitrarietats. Gran part dels aliments enviats per les famílies de les preses eren furtats per les pròpies monges mercedàries, encarregades de la vigilància de les preses, i venuts al economat de la presó o d'estraperlo. Dins del penal van funcionar diversos tallers, on fabricaven bosses de paper, agendes i material d'escriptori, per a empreses exteriors, com ara la Casa Berásetegui, de Sant Sebastià. Els càstigs s'acomplien a cel·les situades als soterranis, freqüentment inundats. Una investigació realitzada als Registre Civil del Jutjat de Pau de Motrico, va donar una xifra de 116 dones i 56 infants morts a la presó de Saturrarán entre 1938 i 1946, xifra a la qual s'ha d'afegir altres defuncions no inscrites en el citat registre civil. Les mestre preses van fer classes d'alfabetització a les companyes, a les quals van assistir 350 preses el primer any, arribant posteriorment a més de 700 durant els anys posteriors. Entre les preses que hi van ser podem citar Isabel Ríos Lazcano, que va fer un retrat de Saturrarán en el seu llibre de memòriesTestimonios de la Guerra Civil; Josefa García Segret, que també va recollir les seves vivències en el llibre ¡Abajo las dictaduras!; la mestra Leonor Ruipérez Cristóbal, que va escriure Relato de mi vida; la comunista Rosario Sánchez Mora (Rosario la Dinamitera), qui li va dedicar un bonic poema Miguel Hernández; Urania Mella, filla del pensador anarquista Ricardo Mella i professora de solfeig i a qui el seu marit va ser afusellat pels feixistes; la cenetista gironina Carme Riera; María Purificación Gómez González, alcaldessa de A Cañiza (Pontevedra, Galícia) durant la II República; i fins i tot milicianes estrangeres de les Brigades Internacionals. En 1946 Santuarrán va tancar les seves portes com a centre penitenciari després de la intervenció de la Creu Roja; des d'aquell mateix any va tornar rebre seminaristes fins al seu tancament definitiu en 1968. Sumit en un total abandó, l'oportunitat de demolició va arribar arran de les riades d'agost de 1983. En 1987 l'Ajuntament de Motrico va comprar l'indret a l'Església i va ser esbucats tots els edificis. Actualment només hi queda una explanada inhòspita de ciment. L'1 d'abril de 2007 el Govern Basc va realitzar un homenatge a les víctimes de la repressió franquista de la presó de Saturrarán; hi van assistir algunes supervivents, com ara Carmen Riera, Anita Morales, Sagrario Merodio, Rosario Sánchez, Balbina Laseras i Victoria Rodríguez. El 7 de juliol de 2007 l'organització«Ahaztuak 1936-1977» hi va instal·lar una placa en memòria de les preses de Saturrarán.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Naixements
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto policíaca de
Giuseppe Merello
- Giuseppe Merello:El 29 de desembre de 1898 neix a Savona (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Merello. Es refugià a França, on treballà de paleta a Estrasburg (Alsàcia, França). Segons la policia, mantenia contactes amb el grup anarquista de Basilea (Basel-Stadt, Suïssa). El 8 d'octubre de 1936 va ser emès un decret ministerial d'expulsió al seu nom. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Natale
Passeri
- Natale Passeri: El
29 de desembre de 1898 neix a Gaifana (Roveto, Gualdo Tadino,Úmbria, Itàlia)
l'anarquista Natale Alfonso Tomaso Passeri, també conegut
com Natal Passeri.
Sos pares es deien Luigi
Passeri i Carolina Becchetti (o Benetti). D'antuvi pagès, va
fer
d'obrer per a
acabar treballant per compte pròpia. Fitxat per la policia
com a
subversiu de«tendència socialista», cap el 1923
s'exilià
a França. S'establí a Niça
(País
Niçard, Occitània) i després en
diverses
localitats, com ara Fontoy (Lorena), Conflans-Sainte-Honorine
(Illa de França, França), Audun-le-Tiche
(Lorena),
Hayange (Lorena) i Belfort
(Franc Comtat, Arpitània), on desenvolupà una
intensa
activitat antifeixista.
El 24 de març de 1923 es casà a Hayange amb
Magdalena
Gustineani (Il Perugino), amb qui
tingué quatre
infants. Inscrit en el registre de la policia de fronteres, temen
represàlies,
va demanar la nacionalitat francesa que li va ser atorgada el
març de 1929. Amb
sa companya regentà un cafè a Jarny (Lorena) que
va fer fallida ràpidament.
Després s'instal·là a
Héricourt (Franc Comtat, Arpitània), on
treballà d'obrer
i després de cap de colla a la fàbrica
siderúrgica Sidelor d'aquesta població. Fitxat
com a actiu propagandista anarquista, durant l'estiu de 1931 va ser
detingut a
Héricourt arran d'haver rebut un paquet que contenia vint
cartutxos de
dinamita. Jutjat per això, va ser condemnat a vuit mesos de
presó, però en
l'apel·lació en el Tribunal de Nancy (Lorena) va
ser absolt. Entre 1936 i 1939
estigué afiliat a la Federació del Metall de la
Confederació General del
Treball (CGT), participant en diverses vagues. Posteriorment
s'establí a Jarny,
on fou propietari del «Café du Cinema»,
lloc, segons les autoritats, de «reunions
comunistes». Un informe policíac afirmà
que estigué afiliat al Partit Comunista
Francès (PCF) «durant quatre mesos abans de la
guerra». En plena ocupació
alemanya de França, el 15 de juliol de 1941 va ser detingut
per distribuir
pamflets «comunistes» durant la nit del 10 a l'11
de juliol i internat
administrativament a la presó de Briey (Lorena), on va
romandre 15 dies. En
1942 li va ser revocada la seva nacionalitat francesa. Durant la nit
del 19 al
20 de febrer de 1942, quan vivia a Homécourt (Lorena), va
ser detingut per les
autoritats alemanyes i enviat al centre d'estada vigilada
d'Écrouves (Lorena).
El 5 de març de 1942 va ser enviat al camp de
trànsit alemany Royallieu, a Compiègne
(Picardia, França), a l'espera de ser deportat com a
ostatge. El 6 de juliol de
1942 va ser deportat al camp de concentració d'Auschwitz en
el comboi
d'ostatges conegut com dels «4.500» i
arribà dos dies després, essent
enregistrat sota el número 45.950. Natale Passeri, desnodrit
i malalt de tifus,
va morir, probablement gasejat, el 18 de setembre de 1942 al camp de
concentració d'Auschwitz (Oświęcim, III Reich; actualment
Petita Polònia,
Polònia), després d'una selecció de
persones aptes i no aptes per al treball.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Joan
Serramitjanas Ribas
- Joan Serramitjana Ribas: El 29 de desembre de 1898 –algunes fonts citen erròniament 1899– neix a Salt (Gironès, Girona) el mestre, escrivent i militant anarcosindicalista Joan Àngel Miquel Serramitjana Ribas–els seus llinatges també citats sovint erròniament com Serramitjanas Rivas.Sos pares es deien Francesc Serramitjana Juanola, hostaler, i Emília Ribas Bartés. D'esquerres i catalanista, en 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bonmatí (la Selva, Catalunya), població on residia. El 10 de setembre de 1936 va ser nomenat conseller de Cultura i secretari del II Comitè Revolucionari de la localitat, càrrecs que ocupà durant tres mesos. També fou responsable de la col·lectivització de la fàbrica de fills de Casa Coberta. Fou contrari a les execucions sumàries, amb risc de la seva vida. Amb el triomf feixista tingué oportunitat de passar a França, però cregué les promeses franquistes que deien que els quin no tenien delictes de sang no havien de passar pena i va restar a Catalunya. Detingut, el 26 d'abril de 1939 va ser jutjat en consell de guerra a Girona amb 25 encausats més i condemnat a mort amb nou processats més. Joan Serramitjana Ribas va ser afusellat el 7 de juliol de 1939 a Girona (Gironès, Catalunya) juntament amb 19 sentenciats. Deixà esposa, Rosa Capdevila Noell, i quatre infants (Maria, Ramon, Josep i Montserrat).
Image may be NSFW.
Clik here to view.
René Frémont (1936)
- René Frémont: El 29 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 23 de desembre– de 1902 neix a Laval-en-Brie (Illa de França, França) el militant anarquista René Maurice Frémont. Sos pares es deien Victor Frémont, manobre, i Berthe Marie Longuet. D'antuvi militant de les Joventuts Comunistes, cap al 1920 va instal·lar-se a París i en contacte amb els militants sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes va esdevenir anarquista. En 1924 va participar en les reunions setmanals de les Joventuts Anarquistes que es realitzaven a la «Librairie Sociale» del carrer Louis Blanc de París. En 1928 va ser membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista Comunista (UAC). Durant el Congrés de Tolosa de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) del 17 i 18 d'octubre de 1931 va ser elegit administrador de Le Libertaire; entre l'octubre de 1934 i el maig de 1935 en va ser el gerent. El 3 d'abril de 1932 va ser delegat pel XIX Districte i per Le Libertaire en el congrés de la Federació Anarquista Parisenca (FAP) on va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la UACR que en 1934 esdevindrà Unió Anarquista (UA). Després del congrés de la UAC del 21 de maig de 1934 va ser triat per a la redacció de Le Libertaire, del qual serà gerent durant 26 números. Arran d'un article titulat«Ton corps est à toi» aparegut en Le Libertaire del 5 d'abril de 1935, va ser condemnat en rebel·lia a 15 dies de presó, però va ser absolt en l'apel·lació. També va col·laborar en aquesta època en La Revue Anarchiste. Arran de l'aixecament feixista parisenc del 6 de febrer de 1934, va representar, amb Anderson, Faucier i Lecoin, la Unió Anarquista en la reunió del Comitè d'Enllaç i de Coordinació de les Forces Antifeixistes del 7 de febrer on es va decidir la vaga general per al 12 de febrer juntament amb la Confederació General del Treball (CGT); els anarquistes també van prendre part en la gran manifestació del 14 de juliol de 1935, no com a formació política però sí com a sindicats, ja que el prefecte de policia havia prohibit la presència de la bandera negra en la manifestació. El juliol de 1935 va formar part del Comitè Provisional d'organització de la Conferència Nacional contra la Guerra que es realitzarà a Saint-Denis entre el 10 i l'11 d'agost d'aquell any. En 1936 va participar, amb Ribeyron i Faucier, com a delegat de la tendència sindicalista de la CGT, en l'assemblea constitutiva del Front Popular, on van prendre part més de cent organitzacions d'esquerra i d'extrema esquerra. El febrer de 1936 va participar activament com a orador en la gira propagandística arreu de França per presentar el Front Popular. Durant el moviment d'ocupació de fàbriques i de vagues, va denunciar el paper del Partit comunista sota el lema «Si el PC no hagués existit, la burgesia l'hagués inventat». El 26 d'agost de 1936 va participar com a orador de la Unió Anarquista en el gran míting de suport a la Revolució espanyola que va tenir lloc a la sala Wagram i que va reunir unes tres mil persones i on també va participar, entre altres destacats militants anarquistes, David Antona, secretari de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1936 va ser, amb Anderson, delegat de la Unió Anarquista en l'enterrament de Buenaventura Durruti a Barcelona. El gener de 1938 a Marsella va demana a Schiano la reorganització de la Federació Provençal de la Unió Anarquista a partir dels grups Germinal de Saint-Henri i d'Antíbol. Després dels Acords de Munic, va ser condemnat amb Scheck i Anderson a sis mesos de presó per repartir un pamflet antimilitarista. En 1939 va esdevenir secretari general de la Unió Anarquista i secretari de redacció de Le Libertaire. Va mostrar la seva opinió partidària a «la defensa nacional en una guerra antifeixista» en els seus articles en Le Libertaire. Esperant un aixecament revolucionari, va respondre a l'ordre de mobilització i es va incorporar al 214 Regiment d'Artilleria Divisionària. René Frémont va morir el 10 de juny de 1940 al front de Sedan (Ardenes, França) durant un bombardeig; l'endemà, son germà petit, també en va caure a pocs quilòmetres.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Martí
Gallart Melian
- Martí Gallart Melian: El 29 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 29 de novembre– de 1902 neix a Taradell (Osona, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Martí Gallart–algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Malián. Sos pares es deien Gil Gallart Bosés i Narcisa Melian Badia. Milità en el moviment anarquista de Roda de Ter (Osona, Catalunya) i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 fou voluntari a la «Columna Durruti». Durant la tardor de 1936 fou un dels responsables del grup «Los Guerrilleros de la Noche», especialitzat en accions rere les línies enemigues al front d'Aragó. Fou molt amic de Joan Baptista Albesa Segura. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus amb sa companya i son fill de 10 anys i mig. Instal·lat a Avinyó, fou un dels fundadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat, on milità fins a la seva mort. Martí Gallart Melian va morir el 19 d'agost–algunes fonts citen erròniament 20 d'agost– de 1979 a Avinyó (Provença, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població.
Martí Gallart Melian (1902-1979)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto
policíaca de Rodolfo Gunscher
- Rodolfo
Gunscher: El 29 de desembre de 1902 neix a Trieste
(Friül) l'anarquista Rodolfo
Gunscher, conegut com Rudi i que va
fer servir els pseudònims Rodolfo
Gunsar, Bixio Sorbi i Jean
Herlay. Sos pares es deien Giovanni Gunscher i Lucia
Zupancich.
Obrer mecànic de professió, entre 1919 i 1920
buscà inútilment feina a Viena. D'antuvi
milità en el Partit Comunista d'Itàlia (PCI),
però en 1921 va ser exclòs per«indisciplina». Aleshores passà al
moviment llibertari i fou un dels
distribuïdors dels periòdics Fede!
i Libero Accordo. Formà
part del grup anarquista
(Ludovico Blokar, Aliprando Giovannetti, Nicola Modugno, Umberto
Tommasini,
etc.) que es reunia la Caffè Union de Trieste. Durant un
temps treballà com a
mariner i, amb Nicola Modugno i Alibrando Giovannetti,
organitzà una secció
local dels treballadors del mar de l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana
(USI). Gràcies a la seva propaganda, aconseguí
que molts grups de joves
comunistes es passessin a les files llibertàries. En 1925,
després d'una breu
estada en l'USI de Milà, retornà a Trieste on,
animat per Ludovico Blokar –que
més tard es descobrirà que era un confident de la
policia feixista– intentà formar
el grup d'acció revolucionari «Fiamme
Libere» de Trieste. El novembre de 1925
fou un dels primers militants de Trieste que van ser condemnats a
confinament,
purgant cinc anys i cinc dies de desterrament a Favignana, Ustica i
Lipari. El
26 de novembre de 1931 va ser alliberat i, després d'un mes
a Trieste, passà
per diversos països europeus (Iugoslàvia,Àustria, Bèlgica, etc.) dels quals va
ser expulsat. El maig de 1932 emigrà clandestinament al
cantó de Ticino (Suïssa).
A Lugano, gràcies al republicà Randolfo
Pacciardi, treballà com a ajudant de
cuina a l'Helios i freqüentà els anarquistes
Assunto Zamboni, sobre el qual les
autoritats sospitaven que era un dels organitzadors d'atemptats contra
Benito Mussolini,
Claudio Vanza i Luigi Bertoni. A Suïssa també
treballà com a traductor per a una
agència de turisme. L'octubre de 1932
desemmascarà un agent de l'Organizzazione
per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA,
Organització per la
Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) i
organitzà manifestacions contra el
periòdic italià Giornale
del Popolo que
es publicava a Ticino favorable al règim feixista. El 16 de
gener de 1933, amb Randolfo
Pacciardi, va ser expulsat de Suïssa acusat de preparar un
atemptat contra el
ministre de Gràcia i Justícia de la
Itàlia feixista Alfredo Rocco; aquesta
expulsió provocà el 4 de febrer d'aquell any la«indignació» i denúncia del
Comitè Central del Partit Socialista Suís (PSS).
A mitjans de febrer de 1933
s'establí a Marsella i més tard a
París (França), on va fer feina en una
vidrieria i participà, amb Umberto Tommasini i els germans
Gilioli, als quals
estava força lligat, en les activitats conspiradores de
l'exili, mostrant-se
partidari de col·laborar amb les altres forces
antifeixistes, com ara Giustizia
e Libertà (GL). El 14 de març de 1935 va ser
expulsat de França sota la sospita
de preparar un atemptat contra el cònsol italià
de París. El 6 d'abril de 1935,
sota el nom de Bixio Sorbi, es va
embarcar
a bord del Duc d'Aumale, juntament
amb sa companya Ida Caroni, cap a Tunísia; detingut sota
l'acusació de voler
cometre un atemptat contra Mussolini a Stresa i contra Dino Grandi a
Ginebra,
fou enviat a Marsella d'on fou expulsat. Amb el nom de Jean
Herlay, s'establí a París on
participà en diverses reunions organitzades
pels anarquistes Camillo Berneri i Umberto Marzocchi. Entre l'1 i el 2
de
novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista
Italià («Congrés d'Entesa dels
Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a
Sartrouville; promogut per
Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu
de França, de
Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo
Bruschi, Antonio Cieri, Enzo
Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc
al Comitato
Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista
d'Acció
Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo
Berneri, Bernardo
Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. Amb
Angiolo
Bruschi, Renato Castagnoli i Tintino Rasi, entre d'altres,
formà part del Comitè
Provisional per al Dret d'Asil. Malgrat la seva tuberculosi, a finals
de juliol
de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i
s'enrolà com a milicià metrallador
en la Secció Italiana de la Columna Ascaso, participant de
diferents combats al
front d'Aragó, inclosa la batalla de Monte Pelado del 19
d'agost de 1936.
Després de la dissolució de la Secció
Italiana, s'integrà en el Batalló Garibaldi,
comandat pel seu amic Randolfo Pacciardi, on fou nomenat
capità de tres
centúries que actuaren al Vallès Oriental
(Catalunya). La seva malaltia
respiratòria es va agreujar i Rodolfo Gunscher va morir de
pneumònia l'1 de
març de 1938 en un hospital de Barcelona (Catalunya).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Horacio
Martínez Prieto (març de 1937)
- Horacio Martínez
Prieto: El 29 de desembre de 1902 neix al barri obrer
d'Ollerías de Bilbao
(Biscaia, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista
Horacio Martínez Prieto,
també conegut com Horacio Prieto,
que
signà freqüentment com Horacio
M. Prieto
i que va fer servir el pseudònim Karnuzsky.
Era fill del sabater i militant anarquista Braulio Martínez
Alcalde i de de la
sardinera Martina Prieto Sáez, que tenia una parada de venda
de peix a la plaça
del Mercat Antic. La família vivia al número 21
del carrer Ollerías. Als set
anys, perquè pogués entrar a estudiar a l'escola
pública municipal d'Ollerías,
s'hagué de batejar –amb el nom d'Horacio i no
d'Acracio que era com li deia sa
família– i sos pares, que vivien en
unió lliure, s'hagueren de casar. Compaginà
l'escola amb la feina de mosso en una sabateria de senyores. Quan tenia
14 anys
entrà a treballar d'aprenent en una impremta i
després en un taller de
rellotgeria i començà a lluitar en els moviments
socials, essent testimoni de
les vagues revolucionàries d'aquells anys i
freqüentant la Casa del Poble de la
ciutat. En 1919 patí la seva primera detenció per«possessió d'arma prohibida»
i aquest mateix any entrà a formar part del grup anarquista«Los Sin Patria»,
on també militava Elías García
Segarra. El 14 de setembre de 1920 va ser
detingut amb Elías García Segarra a Bilbao i
patí el seu primer tancament, tres
mesos, a la presó de Larrinaga de Bilbao per«possessió d'armes» (una pistola«Star»).
En 1921, novament detingut, va ser conduit pres, per decisió
administrativa i
sense judici, a peu per la Guàrdia Civil des de Biscaia a
Sevilla (Andalusia,
Espanya). Poc després el trobem a Madrid (Espanya),
després d'haver-se fugat
dels calabossos de Cabanillas de la Sierra (Madrid, Castella, Espanya)
durant
la «conducció ordinària»;
però, després d'haver intentat senseèxit contactar
amb Mauro Bajatierra Morán, es traslladà a
València (València, País
Valencià) i
a Alacant (Alacantí, País Valencià),
on va ser detingut arran de la
l'assassinat del president del Consell de Ministres Eduardo Dato e
Iradier. En
aquests anys mantingué relacions amb Galo Díez
Fernández, Buenaventura Durruti
Domínguez, Joan García Oliver i Ángel
Pestaña Núñez, entre d'altres. En
1923, amb
la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a París
(França), on s'oposà a les
tesis insurreccionalistes de García Oliver i la idea de
crear una aliança revolucionària
contra la dictadura; no obstant això, el 6 de novembre de
1924 participà en
l'intent d'aixecament de Bera (Navarra). Entre 1929 i 1930 va estar
pres a la
Península i retornà a França fins
l'agost de 1931, que en retornà. En 1932, com
a obrer de la construcció i «anarquista
pur», s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i es mostrà contrari a la
pràctica
insurreccionalista propiciada per la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Aquest
mateix any entrà com a redactor del periòdic CNT i realitzà, convidat pel
Partit Comunista Espanyol (PCE), un
viatge amb tres delegats més a la URSS, sobre el qual va
publicar l'any següent
el fullet crític Facetas de la
URSS.
Instrucció, justícia, higiene, prisiones
(Impresiones de un anarquista que
vivió un mes en Rusia), amb pròleg
d'Isaac Puente. El setembre de 1932 va
fer mítings, amb altres companys (Miguel Abós
Serena, Acracio Bartolomé Díaz i José
Villaverde Velo) a la Corunya (la Corunya, Galícia) i el
novembre a Gijón
(Astúries, Espanya). En 1933 fundà i
dirigí els quatre números del periòdic
bilbaí La Voz Proletaria
i l'abril de
1934 presidí l'assemblea de vaguistes saragossana. En aquest
1934 va ser
nomenat vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT i
participà en la Revolució
d'Octubre a Astúries, encara que es mostrà
contrari a l'aliança entre la CNT i
la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Entre
1935 i 1936, en
substitució de Miguel Yoldi Beroiz, fou secretari del
Comitè Nacional de la CNT.
En el IV Congrés Nacional Extraordinari de la CNT de maig de
1936, que se
celebrà a Saragossa (Aragó, Espanya) i del qual
va ser secretari, va ser atacat
durament i presentà la dimissió, però
tornà a la secretaria entre setembre i
novembre de 1936. Passà vuit mesos empresonat a Bilbao per
les seves
responsabilitats en la revolució asturiana. Quan
esclatà la guerra civil,
representà la CNT (Sanitat) en el Comitè
Provincial de Defensa de Biscaia i
l'agost de 1936 redactà la Carta
del
combatiente, reglament militar dels milicians de la CNT del
País Basc.
Després marxà cap a Madrid per a fer-se
càrrec de la secretaria general del
Comitè Nacional de la CNT. El 18 d'octubre de 1936, en una
reunió amb Francisco
Largo Caballero, president del Consell de Ministres de la II
República
espanyola, es mostrà contrari a l'abandó de
Madrid davant l'avanç feixista,
però, alhora, va pressionar Joan García Oliver i
Frederica Montseny Mañé a fi i
efecte que el moviment llibertari s'integrés en el Govern
republicà. El 18 de
novembre de 1936 abandonà la secretaria del
Comitè Nacional de la CNT, segons
uns, destituït en el Ple celebrat a València i,
segons altres, per a evitar les
seves responsabilitats en l'abandó de Madrid. A partir
d'aquí fou polèmic abanderat
de les posicions polítiques i revisionistes dins del
moviment llibertari,
entrevistant-se amb polítics (Francisco Largo Caballero i
Manuel Azaña Díaz) i
expressant les seves posicions en diverses reunions i plens
confederals. El
novembre de de 1936 representà el Comitè
Peninsular de la FAI en l'assemblea de
Barcelona que confirmà l'entrada en el Govern
republicà i en el Ple de
Regionals de la CNT d'aquell mateix mes va ser titllat de«traïdor i
liquidacionista», però a finals d'aquell mateix
mes va ser nomenat director de
Comerç Exterior del ministeri de Comerç presidit
per Juan López Sánchez. El
setembre de 1937 representà Catalunya en el Ple de
Regionals, on amb David Antona
Domínguez, Joan García Oliver i Carlos
Zimmermann, redactà un dictamen«liquidacionista». Entre el 6 i el 17 de desembre
de 1937 encapçalà la
delegació confederal (David Antona Domínguez,
Marià Rodríguez Vázquez, Helmut
Rüdiger, Josep Xena Torrent, etc.) al Congrés
Extraordinari de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a
París (França), on
justificà el «governamentalisme»
cenetista i on va ser nomenat secretari en
substitució de Pierre Besnard. El 6 de gener de 1938, en nom
del Comitè
Peninsular de la FAI, va fer a Barcelona la conferència«Problemas planteados
en el Pleno Económico de la CNT». L'abril de 1938
va ser nomenat subsecretari
de Sanitat del ministre d'Instrucció Pública i
Sanitat del Govern de la II
República espanyola Segundo Blanco González.
Encara que membre de la Comissió
Assessora Política (CAP) del Comitè Regional de
Catalunya de la CNT, que
s'encarregà de dirigir la «política
anarquista» durant la guerra, l'abril de
1938 s'oposà a la creació del comitè
executiu de Joan García Oliver –també
s'oposà, just acabada la guerra, a la creació del
Partit Obrer del Treball
(POT), encapçalat per García Oliver, tot
argumentant «inoportunitat». El
setembre de 1938 va ser nomenat delegat pel Comitè Nacional
de la CNT al Congrés
de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC,
Organització Central de
Treballadors Suecs) i en el Ple confederal d'octubre de 1938 delegat
per al
Congrés de l'AIT. En aquell moment, donant per perduda la
guerra, s'oposà a la
resistència i en el Ple del Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) d'octubre de
1938 es mostrà partidari que la FAI es convertís
en un partit polític, tesi que
ja havia exposat en la revista Timón
i en un cicle de conferències a la Casa CNT-FAI de
Barcelona, alhora que
reivindicava el politicisme i el reformisme. Presidí el
Comitè d'Enllaç entre
la CNT i la UGT, marcadament estalinista, i demanà engegar
negociacions amb
Francisco Franco. L'octubre de 1938 participà en el Ple de
Regionals del MLE
celebrat a Barcelona, on plantejà que la FAI havia de ser
l'òrgan polític del
moviment i que la CNT s'havia de limitar a funcions
econòmiques. El 7 de
setembre de 1938 fou un dels representants de la CNT a la
reunió que se celebrà
al domicili de Juan Negrín López amb totes les
organitzacions polítiques i
socials per tal d'exposar-los la situació d'aleshores. En
1939, amb el triomf
franquista, passà a França amb sa mare i sa
companya. S'establí a Meaux (Illa
de França, França), on fou membre, sense exercir,
del Consell General del MLE,
creat a París aquell any. En 1945, després de la
II Guerra Mundial, assistí al
Congrés de París, participant en la
ponència que estudià els anys
bèl·lics. El
maig de 1945 participà en les reunions del sector basc
parisenc, que preparà la
ruptura del Comitè Regional del Nord. L'estiu de 1945
formà part del Comitè
Regional del Nord i va fer mítings (Tolosa, Tarba, Albi,
etc.). Posteriorment
entrà a formar part de la fracció «Pro
Espanya» i mantingué tesis i activitats
clarament col·laboracionistes. Entre setembre de 1945 i
febrer de 1947 fou
ministre d'Obres Públiques del Govern republicà
de l'exili encapçalat per de
José Giral Pereira. El gener de 1946 signà el
document «Por la unidad del
Movimiento Libertario en Francia». El 23 de gener de 1948
signà la proposta de
creació del Partit Llibertari (PL), que finalment no
prosperà, i el març
d'aquest mateix any també signà la carta«A todos los libertarios espanyoles.
Dedicado especialmente a los presos», que també
fou molt polèmica. Entre gener
i febrer de 1948 assistí al Ple de Regionals de la CNT, on
defensà que el
Comitè Nacional confederal havia de residir a
França i va ser nomenat per a
representar la Regional en el consell assessor polític de la
fracció
reformista. A patir de 1950 es va marginar una mica, rebutjà
la tàctica cincpuntista
i abandonà les lluites
orgàniques, lliurant-se a la seva feina de pintor en la
construcció i a tasques
intel·lectuals teòriques tendents a la
renovació de l'anarquisme i a l'escriptura,
obres que han quedat gairebé totes inèdites (¡Ananké!, Gobierno vasco.
Algunos antecedentes para el libro blanco de Euskadi-Norte CNT,Problemas planteados en la Casa CNT-AIT de
Barcelona el 6-1-1938, Semblanza y
personalidad de Galo Díez, Señoritos,Los utopistes, Los
vaniloquios, etc.). Entre 1957 i 1972, any de la seva
jubilació, es dedicà a fer classes d'espanyol.
Durant els últims anys de sa
vida gairebé no sortí de casa seva. Trobem
col·laboracions seves en diverses
publicacions periòdiques, com ara Boletín
del Gobierno Republicano en Exilio, CNT,Cultura y Acción, España Libre, Exilio,Liberación, Península, Revolución
Española, Solidaridad
Obrera, Timón,La Voz Confederal, etc.És autor d'El movimiento libertario
y sus necesidades
urgentes (sd), Anarcosindicalismo.
Cómo afianzaremos la revolución (1932),Facetas
de la URSS (1933), Los problemes de
la revolución española (1933), El
anarquismo español en la lucha política
(1946), Marxismo y socialismo libertario
(1947), Anarquismo relativo.
Crítica de los hechos y sugestiones revisionistes
(1948), Posibilismo libertario
(1966), etc. Horacio Martínez Prieto va morir el 26 d'abril
de 1985 a
l'Hospital Henri-Mondor de Créteil (Illa de
França, França) d'un pneumotòrax
espontani i fou enterrat quatre dies després al cementiri de
Valenton (Illa de
França, França). En 1969 son fill
César Martínez Lorenzo publicà el
llibre Les
Anarchistes espagnols et le pouvoir (1868-1969), on defensa el politicisme confederal de son pare,
i que va ser
ampliat en 2006 en Le mouvement anarchiste en Espagne.
Pouvoir et révolution
sociale; també son fill publicà la
biografia Horacio Prieto. Mon père
(2012).
Horacio Martínez Prieto (1902-1985)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Camp de concentració d'Argelers
- Victorià Manresa Balañà: El 29 de desembre de 1905 neix a Cervià de les Garrigues (Garrigues, Catalunya) l'anarquista Victorià Manresa Balañà. Sos pares es deien Miquel Manresa i Teresa Balañà. Durant la Revolució llibertària de 1936-1939 s'integrà en la col·lectivitat del seu poble, de la qual fou un dels màxims animadors. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració d'Argelers. Més tard, a la zona de Tarn, treballà el camp, en la construcció i en la metal·lúrgia. En 1946 aconseguí fer venir de la Península sa companya Concepció Gelonch i son fill de vuit anys Helios. Instal·lat a Albi, milità en la Federació Local de Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat i fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), per a la qual organitzà regularment festivals i la«Festa dels Infants». Els seus últims anys els passà amb sa filla Rosette i son company Serge Thoron a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitania). Victorià Manresa Balañà va morir el 30 de març de 1995 a la Clínica Claude Bernard d'Albi (Llenguadoc, Occitània).
***
Clik here to view.
Emili Justicia Pavón amb una escultura seva en homenatge als paletes llibertaris
- Emili Justicia Pavón:
El 29 de desembre de 1947 neix a
València (València, País
Valencià) l'anarcosindicalista Emili Justicia
Pavón.
Sos pares, immigrants andalusos, es deien Emilio Justicia
Guzmán, paleta, i
Francisca Pavón Martín. Es guanyà la
vida treballant de mestre paleta i també
es dedicà a l'escultura. Milità en la
Confederació General del Treball (CGT) i
va ser secretari d'Organització del Comitè
Confederal de la CGT del País
Valencià i de Múrcia. També va estar
implicat en la Fundació «Ferrer i
Guàrdia»
de València i participà activament en diverses
lluites socials. Vivia a
Alcàsser (Horta Sud, País Valencià).
Emili Justicia Pavón va morir el 15 d'agost
de 2020 a l'Hospital Pare Jofre de València
(València, País Valencià) i va ser
incinerat a Alfafar (Horta Sud, País Valencià).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Tomás
Aznar Lou
- Tomás Aznar Lou:
El 29 de desembre de 1954 neix a Muniesa (Terol, Aragó,
Espanya)
l'anarcosindicalista Tomás Aznar Lou, conegut com El Maño. Sos pares es deien Manuel
Aznar i Dolores Lou. Participà
activament en la refundació de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) al
Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), població on
residia. Treballà
fins a la seva jubilació en l'empresa Damm del Prat de
Llobregat, on va exercir
la seva activitat sindical. Tomás Aznar Lou va morir el 9 de
febrer de 2019 a
Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser incinerat
quatre
dies després al Tanatori Gran Via de l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès,
Catalunya).
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Defuncions
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Membres de la "Socialist League", entre ells William Morris i, possiblement, Tom Cantwell
- Thomas Cantwell: El 29 de desembre de 1906 mor a Londres (Anglaterra) el militant i propagandista anarquista Thomas Edouard Cantwell. Havia nascut el 14 de desembre de 1864 a Londres (Anglaterra). Primer va fer de cisteller i després d'impressor. Es va adherir a la «Socialist League» (Lliga Socialista), esdevenint-ne un dels responsables del Comitè Directiu durant alguns anys. En 1885 va editar, amb David J. Nicoll i William Morris, i imprimir el periòdic anarquista The Commonweal. Víctima de la repressió va ser condemnat en 1891 per un delicte de premsa. El 29 de juny de 1893 va ser detingut, juntament amb Ernest Young, també membre de The Commonweal, per repartir uns pamflets convocant a un míting per al 2 de juliol a Hyde Park contra el malbaratament de les «sangoneres reials» i cridant a la revolució. El 31 de juliol de 1894 va ser jutjat a l'Old Bailey, Tribunal Criminal Central de Londres, acusat d'«incitació a l'assassinat dels membres de la Família Reial». En aquest judici va acudir William Morris com a testimoni de la defensa, però Cantwell va ser condemnat a sis mesos de presó amb treballs forçats. Després va participar amb el grup editor del periòdic anarquista Freedom, del qual va ser un temps el seu gerent. Una part del seu arxiu de lesèpoques de la«Socialist League» i de Freedom es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
---
Image may be NSFW.
Clik here to view.