Sa Pobla (Albopàs) – El vicari de sa Pobla i l´assassinat de la família del tsar - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

Sa Pobla (Albopàs) – El vicari de sa Pobla i l´assassinat de la família del tsar - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

D’ençà l’octubre del 17, quan triomfa la revolució i es consolida el poder dels comunistes, hem viscut un any angoixós. Quan pareixia que les forces de les potències occidentals que havien envaït Rússia per tornar-la a la pau i la llibertat havien obtingut una victòria plena, noves victòries dels bolxevics en tots els fronts ens feien copsar que aquesta vegada el Mal triomfava i la creu retrocedia. Un nou Apocalipsi planava damunt el món, anunciant desgràcies. El primer que feien els seguidors de Lenin i Trotski en arribar a una ciutat era empresonar i matar el clergat, derruir les esglésies o convertir-les en estables, fàbriques, hospitals, teatres per a la diversió de la gent.

Aquests dies, per allunyar-me de les males notícies que ens arriben de Rússia, una revolució comunista que sacseja els fonaments d’aquella gran nació, m’he endinsat per les pàgines del manuscrit de Jeroni Boix de Berard Viaje a las villas de Mallorca, de 1789. El manuscrit, en perfecte estat de conservació, me l’ha deixat l’arxiver de la Biblioteca Municipal de Ciutat, un conegut de Can Oliver, el senyor Antoni Busquets i Siquier.

Però em costa concentrar-me en l’escrit. Les notícies que sabem a través de les revistes catòliques de Barcelona, València i Madrid són terrífiques. La monarquia dels Romànov, la ben amada família imperial russa que tan encertadament ha dirigit aquell gran país d’ençà fa tres-cents anys, ha caigut de forma irremeiable. Els comentaristes diuen que ha estat a conseqüència de la desastrosa guerra que el tsar ha portat contra Alemanya i que ha perdut en tots els fronts de batalla. D’altres afirmen que tot el que passa prové de la derrota l´any 1904 de l’esquadra russa davant els japonesos a Port Arthur. Derrota que va portar al primer intent revolucionari del 1905 i que enguany, amb la revolució comunista, ha consumat la desfeta.

Con fer-ho per a concentrar-me en la història d’Albopàs, ara que la sang dels cristians, dels propietaris, de militars i aristòcrates és vessada sense pietat en el país més gran del món? D’ençà la caiguda de la monarquia al febrer encara visquérem uns mesos d’esperança pensant que una ràpida intervenció dels aliats en la guerra contra Alemanya podria revertir la situació. Tanmateix tothom podia advertir que la República de Kerenski tan sols era una pausa que acabaria amb la restauració de la monarquia o, el que s’ha esdevengut, un pas cap a la dictadura més sangonosa que mai ha conegut la història: el poder de socialistes i comunistes units sota el comandament de Lenin.

Tothom estava pendent del que farien els generals Kornílov, Wrangel i Koltxak. Teníem esperances què es pogués capgirar la situació. Però res no ha estat possible. Els bolxevics, els nous bàrbars de l’edat contemporània, han estat més ràpids i, de forma decidida, amb l’ajut dels soldats que no volien anar a la guerra i els pagesos àvids de la terra dels seus senyors naturals, han acabat amb el govern de Kerenski, instaurat un règim de terror i començat a assassinar munió de sacerdots de l’església ortodoxa, rics propietaris i militars del tsar.

Per això prov de llegir els vells manuscrits que tenc damunt la taula. Què he de fer per no aprofundir encara més en el dolor que em porten els diaris, plens amb els telegrames que arriben de Sant Petersburg, Moscou i altres ciutats de l’imperi rus?

Què farem per aturar aquesta onada que sacseja la humanitat? Els antics fets de les Germanies, la revolta de Barcelona de fa uns anys, fins i tot els esdeveniments de la Comuna de París, no són res en comparació amb el que passa en aquell gran país! Les idees socialistes i anarquistes de la Comuna de París duraren poc; en uns mesos les forces de la pau i l’ordre pogueren acabar amb els comuners al preu de més de trenta mil afusellats i exiliats, enviats a les presons que França té a Amèrica, Àfrica i Àsia. Un escarment, que com el de les Germanies, serveix de lliçó al poble revoltós durant generacions i generacions. Després de les Germanies, després de la Comuna, o amb l’execució de Ferrer i Guàrdia, principal cap de la revolta de la Setmana Tràgica a Barcelona, ja sabem que cal un escarment públic, perquè sense fer caure tota la força de la Llei sobre els amotinats, no podrà haver-hi mai una pau duradora.

D’ençà l’octubre del 17, quan triomfa la revolució i es consolida el poder dels comunistes, hem viscut un any angoixós. Quan pareixia que les forces de les potències occidentals que havien envaït Rússia per tornar-la a la pau i la llibertat havien obtingut una victòria plena, noves victòries dels bolxevics en tots els fronts ens feien copsar que aquesta vegada el Mal triomfava i la creu retrocedia. Un nou Apocalipsi planava damunt el món, anunciant desgràcies. El primer que feien els seguidors de Lenin i Trotski en arribar a una ciutat era empresonar i matar el clergat, derruir les esglésies o convertir-les en estables, fàbriques, hospitals, teatres per a la diversió de la gent.

El diari La Fe Católica parla ja de més de vuit mil sacerdots assassinats. I què n’hem de dir dels rics propietaris a qui han pres les terres i han mort amb llur família?

Un caos espantós s’estén per a les províncies de l’imperi i amenaça d’envair Europa que, just ara, es comença a guarir de les ferides causades per la Guerra Mundial. Em deman si estam preparats per fer front al que pot passar ben aviat si els nostres governants no adopten les mesures adients. Roma ha advertit que ara ja no es tracta d’una revolució en un país determinat: aquesta vegada els dirigents instal·lats a Moscou per la força de les armes aspiren a més. Es proclamen hereus d’una veritat universal i volen portar la revolta a tots els països de la terra. Ens ho adverteixen els observadors més lúcids del món catòlic. La Revolució que ha fet seva la bandera roja de la Comuna té aspiracions universals, vol propagar el socialisme arreu, mitjançant la guerra. Una sola bandera, un sol himne, La Internacional, serà el destí de la humanitat si no s’organitza una ferma resistència contra el bolxevisme, fill nefast de la Revolució Francesa, dels enciclopedistes del segle XVIII, de les idees dissolvents contra les quals la nostra Santa Mare Església lluita d’ençà fa segles.

Han arribat noves de l’espantós assassinat de la família imperial. El crim ha passat a Iekaterinburg, just un parell de dies abans que les tropes tsaristes alliberassin la ciutat del jou bolxevic. Un telegrama enviat per un corresponsal anglès ha assabentat el món de l’horrorosa notícia. Els botxins de Lenin no tenen pietat! El matrimoni imperial, les filles, el tsarevitx Aleksei, els criats, foren cridats una nit i, amb l’excusa d’un trasllat a un altre centre d’internament, els portaren al soterrani.

No hagueren d’esperar gaire. Just havien davallat al tràgic indret, un destacament d’assassins començà a disparar contra els innocents. El primer a morir fou el tsar. Després, els sicaris anaren pegant el tret de gràcia a cada un dels màrtirs. Per si no bastàs aquesta salvatge follia exterminadora, els cossos varen ser joguina de les baionetes dels malfactors que, talment feres salvatges, s’acarnissaren amb els cadàvers de les víctimes.

El corresponsal informa que, posteriorment al brutal assassinat, els comunistes, amb les botes xopes de sang, despullaren els cossos de la família màrtir a la recerca de les joies que sembla que portaven els pobres desgraciats. Talment voltors sinistres i sense ànima, a manotades, despullaren les filles de l’emperador i el matrimoni reial a la recerca dels diamants que els servien per a pagar les despeses essencials per a la supervivència.

Del que va passar amb els cadàvers, ningú no en sap res. El mateix corresponsal diu que quan les forces alliberadores conqueriren Iekaterinburg no hi trobaren cap indici d’on els devien haver enterrats. La casa del crim fou escorcollada habitació per habitació i no s’hi trobà res. El soterrani romania intacte, amb sang assecada pel terra i les parets. Les noves autoritats pensen fer una capella a l’indret del sacrifici i, amb el temps, quan la serp satànica del bolxevisme hagi estat vençuda, bastir-hi una església per a etern recordatori de mort tan espantosa.

Pareix que el motiu essencial de l’assassinat fou precisament l’aproximació de les tropes que havien d’alliberar la ciutat. A Moscou tenien por que, rescatada amb vida, la família imperial pogués convertir-se en una bandera invencible en el combat per a recuperar la llibertat. Altres publicacions parlen del desig de riquesa dels destacaments de la policia política, els “àngels del terror” que, sabedors de les joies que portaven amagades les filles del tsar, les volien robar, com va passar realment. Altres corresponsals expliquen que la mort no va agradar a Trotski, que volia muntar un judici espectacular a la capital de l’imperi per explicar al món, deia, els "crims” dels Romànov contra la humanitat.

El cert és que a hores d’ara no se sap què han fet amb els cadàvers i continua la recerca pels boscos dels voltants de la ciutat. Esperem que reïxin a trobar-los per tal d’honorar les seves despulles talment com mereixen aquestes cristianíssimes criatures.