Anarcoefemèrides de l'11 d'agost
Esdeveniments
Reconstrucció de l'atemptat de Planas contra Quintana segons la revista argentina Caras y Caretas del 19 d'agost de 1905
- Atemptat contra Quintana:L'11 d'agost de
1905 el president de la República argentina Manuel Quintana
surt il·lès a
Buenos Aires (Argentina) d'un atemptat comès per un jove
anarquista català,
Salvador Planas i Virella –o Virelles, per alguns
autors–, que va
actuar tot
sol i volia venjar així els obrers assassinats durant la
manifestació del 21 de
maig anterior. Planas, disparà tres vegades contra el
jerarca amb una vella
pistola –Smith & Weson calibre 38 de 9
mil·límetres, fabricada en 1871–, a
l'alçada de la plaça de San Martín,
quan aquest es dirigia amb un cupè tirat
per cavalls cap a la Casa Rosada –seu del Govern. El
president
resultà il·lès,
ja que l'arma era defectuosa. Després Planas
intentà suïcidar-se, però l'arma
tampoc no funcionà i fou detingut. Va ser jutjat el 10 de
setembre de
1907 i, malgrat les
al·legacions d'inestabilitat
mental per part del seu advocat, fou condemnat a 10 anys de
presó per
temptativa d'homicidi i tancat a la penitenciaria de Las Heras. Pel seu
ofici
el destinaren a la impremta del penal. El 6 de gener del 1911, Planas
(penat
número 334 i condemnat fins el 29 d'abril de 1917) i
Francisco Solano Regis –o
també citat Reggis–, condemnat a 20 anys per haver
atemptat
contra
l'expresident José Figueroa Alcorta, aconseguiren fugir, amb
11 presos comuns
més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a
través d'un túnel, i la
seva pista es perdé definitivament. En 1917 Roberto G. Bunge
va publicar el
fullet, editat pel Centre Anarquista, Informe in
voce ante la Cámara
de lo Criminal en defensa de Salvador Planas y Virella, sobre
el cas.
Salvador Planas i Virella (1882-?)
***
Capçalera
de L'Émancipateur
- Surt L'Émancipateur: L'11
d'agost de 1906 surt a la colònia anarquista d'Stockel-Bois,
a prop de
Brussel·les (Bèlgica), el primer
número del setmanari L'Émancipateur.
Organe du Groupement
Communiste Libertaire.
A la capçalera figurava el lema anarcocomunista«De
chacun selon ses forces; à chacun selon ses
besoins» (A cadascú segons les seves
forces; a cadascú segon les seves necessitats). Els
responsables d'aquesta
publicació, que apareixia els dissabtes, van serÉmile Chapelier, fundador
d'aquesta comuna llibertària, i Georges Thonar, que se'n
carregava de
l'administració i de la impressió.
També van ser responsables de
l'administració Gustave Pierre i
Désiré Pierre. Hi van col·laborar,
entre
d'altres, Jean Airbonne, Max Borgueil, Émile Chapelier,
Henri Fuss-Amoré,
Gustave Hervé, Pierre Larue, Raymond Limbosch,
Eugène Gaspard Marin, Gabriel
Michaud, Mollier, Charles Panisel, Berthe Reanudet, Jean Robyn,
Félix
Springael, Tchedrine, Alexandre Theunissens, Georges Thonar i
Géo Tiper.
Publicà el fulletó per lliuraments L'individu, la nature, la
société, de
Tchedrine. L'últim número fou el 17/18, de l'1 de
desembre de 1906.
***
Capçalera d'una de les edicions de Golos Truda
- SurtGolos Truda: L'11 d'agost de 1917 surt a Petrograd (Rússia) el primer número del periòdic Golos Truda (o Goloss Trudà, «La Veu del Treball»), editat per la Unió per la Propaganda Anarcosindicalista i publicat per Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum (Volin) després del seu retorn dels Estats Units. Amb aquesta capçalera es publicarien nombrosos periòdics. Durant l'estalinisme les col·leccions de Golos Truda seran destruïdes de les hemeroteques.
***
Membres del Consell d'Aragó a l'entrada de la seva seu a Casp (1937)
- Dissolució del Consell d'Aragó: L'11 d'agost de 1937 el govern de la II República espanyola, com a conseqüència dels «Fets de Maig» del 1937 i obeint les ordres comunistes, dissol per decret i manu militari el Consell Regional de Defensa d'Aragó, més conegut com «Consell d'Aragó»,últim baluard revolucionari on les idees anarquistes de revolució social i de comunisme llibertari s'havien posat en pràctica des del setembre de 1936 a les col·lectivitats agrícoles aragoneses. El seu president, Joaquim Ascaso, germà de Francisco, així com els altres membres del Consell són detinguts a Caspe. Per destruir tot moviment de resistència per part dels col·lectivistes, el govern republicà envia l'11 Divisió conduïda pel comandant estalinista Enrique Líster, que anihilarà totes les realitzacions col·lectives i obligarà els pagesos a restituir les terres i eines als rics propietaris terratinents, tot detenint més de sis-cents militants cenetistes, molts dels quals seran afusellats en nom de la tornada a l'ordre estatal. El govern de Negrín va nomenar José Ignacio Mantecón governador general de la regió conquerida. En març de 1938, quan es va produir la caiguda del front aragonès i la consegüent reculada republicana, desenes de presos anarquistes seguien empresonats a tota la regió.
***
Capçalera del penúltim número de Nuevo Aragón del 10 d'agost de 1937
-
Supressió de Nuevo
Aragón:L'11
d'agost de 1937, a Casp (Saragossa,
Aragó, Espanya), les tropes del comandant comunista Enrique
Líster irrompen al
local del periòdic Nuevo Aragón. Diario
de la mañana i
el tanquen.
Aquest mateix dia s'havia publicat el número 175, que
serà l'últim. Aquest
portaveu del Consell Regional de Defensa d'Aragó, organisme
creat l'octubre de
1936 i reconegut i legitimat pel govern central del Front Popular el
mes
següent, havia començat a publicar-se el 20 de
gener de 1937. Juntament amb el Boletín
del Consejo de Defensa,
serà l'instrument bàsic per seguir les
vicissituds
de la guerra i de les transformacions socials a l'Aragó
republicà. Tècnicament
ben editat, va disposar de vuit pàgines habitualment. Creat
per col·laboradors
de Solidaridad
Obrera, donava
especial relleu als escrits referits als
pagesos, però també s'ocupava de la
política nacional i internacional, i de les
activitats del propi Consell. Els textos i les
il·lustracions anaven a càrrec
de Jaime Bagaría, Estivil, Saturnino Carod, Rosa Chacel, A.
Orts, Julián
Floristán, Ponzán, Ana María Sagi,
Viñuales, Zamacois, entre altres. De la
redacció s'encarregaven Bagaría, Carlos
Sampelayo, Baltasar Miró, José Almenar,
Masachs i Launión. Ives Levy fou el corresponsal a
París. Estava dirigit per
Carlos Gamón i fou substituït al mes per S.
López Muñoz. La dissolució del
Consell d'Aragó pel govern del Front Popular l'estiu del
1936 va portar-se Nuevo
Aragón,
que serà substituït per altre diari, El Día, que ja havia
començat a publicar-se el 24 de juliol de 1937 i que se
subtitulava «Portavoz
del Frente Popular».
***
La detenció de Carballo i de Christie segons la premsa franquista
- Detenció de Carballo i de Christie: L'11 d'agost de 1964 són detinguts a Madrid (Espanya) el militant llibertari Fernando Carballo Blanco i l'anarquista escocès Stuart Christie. Aquest darrer, sospitós per part de la policia d'haver vingut a la península a portar els explosius a Carballo amb la intenció de cometre atemptats contra el règim franquista o contra el dictador Francisco Franco mateix aprofitant el partit de futbol Espanya-URSS. L'1 de setembre de 1964 un consell de guerra condemnarà Carballo a 30 anys de presó i Christie a 20.
Naixements
Notícia sobre la relació de Tiburcio Straggiotti amb Caserio apareguda en el periòdic parisenc Le Radical del 4 d'agost de 1894
-
Tiburcio
Straggiotti: L'11 d'agost de 1871 neix a Novara (Piemont,
Itàlia) l'anarquista
Tiburcio Straggiotti, conegut com Crispi.
Sos pares es deien Giovanni Battista Straggiotti i Margarita Caumoni.
Treballador del marbre, emigrà a França. A
començament de la dècada dels
noranta compartí una habitació amb Julien
Chevallier, al carrer Sébastine
Gryphe de Lió (Arpitània). El juliol de 1893 es
va relacionar amb Sante
Geronimo Caserio, a qui va acollir al seu domicili, i altres
anarquistes, com
ara Babis, Lablier, Menans, Sero (Barrès),
etc. Detingut en una agafada, el 23 de desembre de 1893 se li va
decretar
l'expulsió per les seves activitats anarquistes i se li va
notificar el 29 de
gener de 1894. Es va refugiar, sota falsa identitat, a Seta
(Llenguadoc,
Occitània), on a començament de 1894 la policia
no l'aconseguí localitzar.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Volin (circa 1919)
- Volin: L'11 d'agost de 1882 neix a Tikhvine, a prop de Nóvgorod (Nóvgorod, Rússia), el periodista, historiador, militant i intel·lectual anarquista Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum, més conegut com Volin (o Voline). Nascut en una família burgesa benestant –sos pares eren metges–, amb el seu germà Boris va ser educat per institutrius que els van ensenyar el francès i l'alemany. En 1901, després de realitzar estudis de Dret a Sant Petersburg, va trencar amb sa família i es lliura al moviment socialista revolucionari rus, en el grup eserista. Després del «Diumenge Roig» de gener de 1905, va formar part del primer Soviet creat per ajudar les víctimes de la repressió tsarista. El novembre de 1906 va prendre part en una insurrecció a l'illa de Kronstadt i va ser detingut i empresonat abans de ser deportat a Sibèria d'on va poder fugir cap a França en 1907. A París va completar els seus estudis socials i va freqüentar els cercles de revolucionaris refugiats russos. En 1911, per influència de Apollon Karelin, va evolucionar cap a l'anarquisme i va participar a partir de 1913 en les accions antimilitaristes contra la imminent guerra, però, davant del perill de ser detingut i confinat en un camp de concentració fins al final de la guerra, va fugir de França el 6 d'agost de 1916 via Bordeus i entrar clandestinament als Estats Units, instal·lant-se a Nova York; a França va deixar sa companya i quatre fills. Va militar en la Federació de les Unions Obreres Russes dels EUA, realitzant mítings, i va col·laborar en el setmanari anarcosindicalista Golos Truda. En 1917, després de la caiguda del tsar, va retornar a Rússia, on va publicar amb Alexandre Schapiro Golos Truda,òrgan de la Unió de Propaganda Anarcosindicalista de Sant Petersburg. En 1918 va marxar a Ucraïna, on es va reunir amb sa família, i a Kursk va organitzar el novembre la primera conferència de la Confederació Anarquista NABAT i va editar el periòdic Nabat. Quan la llibertat de premsa és suprimida pels bolxevics, va afegir-se, durant l'estiu de 1919, al moviment makhnovista on es va ocupar de les qüestions educatives i culturals abans de ser nomenat responsable del Consell Militar Insurreccional. Víctima del tifus va marxar a Moscou per ser curar, però va ser detingut i lliurat a començaments de 1920 a la Txeca. Alliberat l'octubre de 1920, gràcies a un acord militar entre el govern bolxevic i Makhno, va ser novament detingut el 24 de desembre, el dia abans del Congrés del NABAT, i empresonat a Butirki i Lefortov. Va ser gràcies a una vaga de fam seguida per una desena de companys, entre ells Maksimov i Fléchine, i a la intervenció inesperada de delegats sindicals europeus reunits en el Congrés del PROFINTERN, que va poder recobrar la llibertat, juntament amb altres nou companys, un cop condemnat a mort per Trockij, i a condició de no retornar mai a Rússia. Proscrit de Rússia, va marxar en 1922 a Berlín amb els companys de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys); va crear el periòdic L'Obrer anarquista (en rus), va traduir el llibre d'Arshinov sobre el moviment makhnovista i va publicar La Répression de l'anarchisme en Russie soviétique (1923). En 1925 es va instal·lar a França i va militar en el Grup d'Estudis Socials. El juliol de 1926 va participar amb Makhno en el congrés de la Unió Anarquista. Després d'haver traduït al francès el manifest de la Plataforma d'Organització, centre de les discussions dels anarquistes de l'època, Volin i altres companys va publicar la Réponse de quelques anarchistes russes à la Plateforme (1927). En 1930 va formar part, amb Sébastien Faure, de l'equip de redacció de L'Encyclopédie Anarquiste. En aquests anys va dedicar-se a escriure denunciant els crims del bolxevisme i va publicar Le fascisme rouge (1934). En 1936 va prendre part en la creació de la Federació Anarquista Francesa, va animar el grup «Síntesi Anarquista» i va col·laborar en els periòdics L'Espagne Nouvelle, a proposta de la CNT espanyola, i Terre Libre, on va denunciar la participació en el poder dels anarquistes a Espanya. En 1939 va instal·lar-se a Marsella on, amb André Arru, va crear en 1941 el Grup Anarquista Internacional, format per espanyols, italians, francesos, txecs, etc. El maig de 1945 va caure malalt de tuberculosi i son fill Léo el va portar a París, on morirà a l'hospital Laennec el 18 de setembre de 1945; les seves despulles van ser incinerades al cementiri de Père-Lachaise en presència de molts companys. En 1947, Jacques Doubinsky en nom de l'Associació dels Amics de Volin va publicar la seva obra pòstuma i més coneguda: La Révolution inconnue. Una part del seu arxiu es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Dario Cagno
- Dario Cagno: L'11 d'agost de 1899 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i activista antifeixista Dario Cagno. Artesà de professió, amb 14 anys s'embarcà a Gènova en un vaixell mercant i deambulà per diversos països fins que fou repatriat dels Estats Units durant els anys de la Gran Guerra. En 1920 fou condemnat a tres anys de presó per deserció. Expiada la pena, passà clandestinament a França, on va fer contactes amb els cercles de l'emigració antifeixista. Assumí la tasca de «correu subversiu» i entrà nombroses vegades a Itàlia fins el setembre de 1934, quan fou detingut en un pas fronterer i confinat a l'illa de Ponça per tres anys i després reconfinat per cinc anys a Ponça, Ventotene, Pisticci i Castel di Guido. A Ponça participà en un motí anarquista i fou condemnat a 10 mesos de presó. El novembre de 1942 sortí en llibertat condicional. Durant un temps constà com a desaparegut, però finalment fou novament detingut i tancat a partir del 25 de juliol de 1945 al camp d'Anghiari, del qual, arran de l'armistici del 8 de setembre de 1943, pogué sortir i retornar a Torí. A la capital del Piemont s'integrà en la Resistència enquadrat en un grup dels Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grups d'Acció Patriòtica) format per anarcocomunistes. També participà en la creació de comitès sindicals clandestins de fàbrica que tingueren forta presència durant les vagues de març de 1943 i formà part de grups dels GAP especialitzats en sabotatges i en l'eliminació de dirigents feixistes. La primera eliminació decidida pels grups dels GAP torinesos, primera acció de la Resistència antifeixista a Torí, fou la del major de la Milícia Feixista Domenico Giardina, acció que fou fixada per al matí del 24 d'octubre de 1943 i els executors de la qual van ser triats Ateo Tommaso Garemi i Gagno. A les 8.30 hores del dia assenyalat els dos gappistiesperaren l'oficial feixista a prop de casa seva, situada en una transversal del Corso Vittorio; quan Giardina agafà el carrer Carlo Alberto cap a la Comandància de la Legió, Garemi i Cagno descarregaren els seus revòlvers, caient el dirigent feixista mortalment ferit a terra i fugit els resistents. El cop reeixí, però la policia seguí les passes dels activistes. Dos dies després, denunciats per un infiltrat, Garemi i Cagno van ser capturats, torturats, jutjats pel Tribunal Especial de Torí i condemnats a mort. Dario Gagno fou afusellat el 23 de desembre de 1943 al pati de la caserna de Monte Grappa de Torí (Piemont, Itàlia) –Garemi havia estat executat dos dies abans.
***
Necrològica d'Emilio Gómez Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de novembre de 1962
- Emilio Gómez Rodríguez: L'11 d'agost de 1899 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Emilio Gómez Rodríguez, conegut com El Carbayu. Sos pares es deien José Gómez i María Rodríguez. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Astúries (Espanya) i quan la Guerra Civil espanyola combaté el feixisme al front Nord enquadrat en el Batalló d'Infanteria Núm. 268 («Batalló Victorero»), comandat per Enrique García Victorero. Amb el triomf franquista passà a França. Un dels seus germans morí durant la guerra, un altre va ser afusellat pel franquisme i un tercer va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per llargs anys de presó. Després de la II Guerra Mundial Emilio Gómez Rodríguez milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Sa companya fou Etelvina González. Emilio Gómez Rodríguez va morir el 9 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 10 d'octubre– de 1962 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), després de passar dos mesos d'agonia arran d'un accident de treball, i fou enterrat dos dies després al cementiri de Terre Cabade d'aquesta ciutat.
***
Primo
Fragori
- Primo Fragori: L'11 d'agost de 1900 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Primo Fragori. Sos pares es deien Antonio Fragori i Clotilde Levoni. Amb son germà Ivo Fragori, Amilcare Muzzioli i altres companys, formà part del grup anarquista del barri de La Paganine de Mòdena, de forta tradició llibertària. Abans de l'arribada del feixisme, va ser acusat d'haver participat en el llançament de manifests, i amb Benito Mussolini al poder mantingué una aptitud explícitament antifeixista. El març de 1930 emigrà legalment amb passaport a França i s'instal·là a París, on treballà de carnisser en diverses botigues. En 1934 es reuní amb son germà Ivo, que a França s'adherí al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) i en 1937 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya, lluitant en la Brigada Garibaldi, per a morir en combat el 24 de juliol de 1937 al front de Guadarrama, a Brunete (Madrid, Castella, Espanya). Son germà Primo també va ser sospitós d'haver-se enrolat en la lluita contra el feixisme a Espanya, però són dades confoses amb son germà. En 1939 va ser expulsat de França i passà a Bèlgica, però va ser detingut i posar en la frontera. De bell nou a Itàlia, el febrer de 1940 arribà a Mòdena. A finals de 1941 es traslladà per qüestions de feina a Reggio Calàbria (Calàbria, Itàlia) i retornà a Mòdena mesos després. Primo Fragori va morir el 27 de febrer de 1949 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia).
***
Manuel
Bolufer Francés
- Manuel Bolufer Francés: L'11 d'agost de 1903–algunes fonts citen 1901– neix a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Manuel Bolufer Francés –el seu primer llinatge també citat Balufet. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'instal·là a les «Cases Barates» del barri popular d'Horta. En representació de la Comissió del Barri de les «Cases Barates» intervingué en diferents mítings, atiant la vaga de lloguers de 1931. Durant la Revolució de 1936 va ser membre, amb Joan Bernis, Josep Gilabert i Antonio Mula, del Comitè Agrícola. El novembre de 1936 intervingué en un míting organitzat per la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa company Gumersinda Daura i sos fills i va ser reclòs a diversos camps de concentració. Posteriorment va ser capturat pels nazis i internat en diverses camps d'extermini (Mauthausen, Treblinka, etc.), mentre que sa companya i fills retornaren a l'Espanya franquista. En 1945, un cop alliberat per les tropes soviètiques, va ser enviat a l'URSS i va romandre als gulags comunistes fins 1948. Manuel Bolufer Francés va morir en 1969 a Simferópol (República Socialista Soviètica d'Ucraïna, URSS; actualment pertany a la República de Crimea, Federació de Rússia).
***
Sigfrid Català Tineo
- Sigfrid Català Tineo: L'11 d'agost –algunes fonts citen erròniament l'11 de juliol– de 1906 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Sigfrid Català Tineo, conegut sota el pseudònim de Lohengrin. Son pare, Vicent Català Úbeda, fonedor de bronze anarquista, fou un dels fundadors a València de l'Escola Moderna d'inspiració ferreriana, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per tot això hagué d'exiliar-se a França; sa mare es deia Isabel Tineo Escamilla. De ben jovenet Sigfrid s'afilià al Sindicat de la Pell de la CNT i des del 12 anys treballà a la impremta de Solidaridad Obrera, on conegué Rafael Vidiella Franch. Més sindicalista que anarquista, entrà a formar part dels Sindicats d'Oposició, els quals representà el febrer de 1936 en un ple de la CNT celebrat a València, on es va decidir la reunificació confederal. Formà part de l'agrupació cultural valenciana Libre Studio. Nomenat secretari del Sindicat de la Pell i de la Federació Local de Sindicats de la CNT valenciana, durant la guerra civil ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara delegat d'Abastiments del Comitè Executiu Popular de València, director general de Comerç en el Ministeri de Comerç encapçalat per Juan López Sánchez i governador civil de Conca fins el final de la guerra. El juliol de 1937 fou delegat pel ram de la Pell i dels ferroviaris d'Alacant al Congrés Regional de Llevant que se celebrà a València. El gener de 1938 representà el Comitè Regional de Llevant en el «Ple Nacional Ampliat de caràcter econòmic» de la CNT que se celebrà a València i participà en la redacció de la ponència relativa a la«Forma de retribució del treball». Després va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats d'Indústries de la CNT de Catalunya. Amb el triomf franquista, fou detingut i empresonat al camp de concentració d'Albatera. Posteriorment va ser enviat a una companyia de treball al camp de Porta Coeli. Un cop lliure en 1942, restà a la Península. Participà en la reorganització de la CNT a València i fou nomenat secretari de la CNT de Llevant, integrant-se en la lluita antifranquista. En 1943 defensà en el Comitè Regional de Llevant de la CNT la necessitat d'establir contactes amb les altres forces polítiques i sindicals per coordinar la lluita antifranquista i fou un dels creadors de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), de la qual va ser nomenat secretari general. Fugint de la repressió marxà a Madrid, on assistí, com a delegat de la Regional de Llevant, al Ple Nacional de la CNT que se celebrà el 13 de març de 1944 i en el qual va ser nomenat secretari del Comitè Nacional, amb Ramon Rufat Llop com a vicesecretari, càrrec que mantingué fins la seva detenció el 25 de desembre de 1944 a Madrid, poc després d'haver assistit a una reunió de delegats de les guerrilles anarquistes. Jutjat, el juliol de 1946 va ser condemnat a mort, però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó i restà tancat a diverses presons (Sant Miquel dels Reis, Alcalá de Henares i Burgos). El 23 de maig de 1951 participà, amb Antonio Castaños Benavent, Manuel Rodríguez Moya i Manuel Puesto Amaya, en el grup de presos que fou interrogat per Elisabeth Ingrand, de la International Commission against Concentration Camp Practices i autora, entre d'altres, del Livre blanc sur le système pénitentiaire espagnol (1953). Un cop lliure en els anys seixanta, s'arrenglerà en els sectors més sindicalistes del sector de Juan López, cosa per la qual fou durament criticat per alguns sectors. Participà en l'estratègia cincpuntista i assistí al seu Ple Nacional clandestí de setembre de 1968. En el seus últims anys organitzà un centre de documentació acostat a la CNT i en 1973 impartí classes sobre el moviment obrer a l'Escola de Formació Empresarial i Comunitària (EFEC) de València. En 1975 i 1976 coordinà les ponències de les primeres i segones «Jornades sobre l'autogestió de l'empresa i la societat futura». Sigfrid Català Tineo va morir el 9 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 7 de juliol– de 1978 a l'Hospital Universitari Doctor Peset de València (València, País Valencià) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat. El10 d'octubre d'aquell any se celebrà als locals de Libre Studio una «Vetllada necrològica» en la seva memòria i de la qual s'edità un fulletó.
Sigfrid Català Tineo (1906-1978)
***
Marcel
Lobry
-
Marcel Lobry:
L'11 d'agost de 1910 neix a Montreuil (Illa de França,
França) el professor i
militant pacifista i anarquista, i després comunista, Marcel
Henri Lobry. Sos
pares es deien Nicolas Jean Baptiste Lobry, oficinista en una gran
empresa de
fabricació de cuines, i Juliette Lefèvre (La
Mother), domèstica a cases burgeses parisenques.
Vivia amb sos pares i sos
dos germans en un petit apartament al XVIII Districte de
París. Després d'estudiar
al barri de Belleville, en 1930 s'instal·là a
Lilla (Alts de França, França)
per acabar els estudis. A la Facultat de Matemàtiques de
Lilla conegué la també
llibertària Renée Clara Germaine Bienvenu, amb
qui es casà el 20 de juny de
1934 a Lilla. En 1933 creà a Lilla el Front Universitari
Antifeixista (FUA),
grup d'estudiants esquerrans enfrontat als grups estudiantils de dreta,
aleshores majoritaris a Lilla. Amb sa companya i un petit grup d'amics,
distribuí pamflets antifeixistes i periòdics
pacifistes, com ara La Patrie Humaine.
En 1934 la parella
realitzà un gran viatge d'un mes i mig per Europa
(Bèlgica, Luxemburg, Suïssa,
els Alps, Marsella, Barcelona, Tarascó). Decidí
amb sa companya acabar els
estudis a Marsella (Provença, Occitània) i
s'instal·laren en una petita cabana
sense aigua ni electricitat a Lei Penas de Mirabèu
(Provença, Occitània), on
ell preparà oposicions a professor de
Matemàtiques que aprovà en 1936. El
setembre de 1936 va ser nomenat professor de l'Institut de Gap
(Provença, Occitània).
Secretari del Comitè d'Acolliment als Refugiats Espanyols de
Gap, va ser
expulsat amb sa companya del seu primer apartament perquè
havia allotjat
refugiats polítics espanyols. Entre 1936 i 1937
formà part de l'Ateneu
Llibertari de Marsella, constituït per una cinquantena de
membres (Anne i Henri
Dalgon, Martial Desmoulins, Joseph Gleize, Théodore Jean,
etc.). En aquestaèpoca col·laborà en Le
Libertaire i Terre Libre,òrgan de la Federació
Anarquista Francesa (FAF). Després de tenir problemes amb el
sector religiós de
Gap, va ser destinat a Saintes (Poitou-Charentes, França) i
en 1937 a
l'Institut Saint-Charles de Marsella. En una pausa docent, la parella
viatjà,
amb un salconduit de Sébastien Faure, per Catalunya en plena
revolució i en
tornar tota la documentació que portaven sobre les seves
impressions amb la
població i amb els sindicats que havien recollit per exposar
als companys li
van ser confiscades a la frontera. A començament de 1938
informà en una reunió
pública del seu viatge a la Catalunya
revolucionària. També fou el promotor de
l'anomenat «Col·legi de Treball», grup
organitzador de conferències destinades
al proletariat. En 1938 va ser nomenat delegat de la
Federació de Funcionaris
dels Alts Alps per assistir al Congrés Nacional d'aquesta
organització celebrat
a París, on vota en contra de l'informe sobre«moral». En aquest any estava
fitxat com a anarquista per la Direcció dels Serveis
d'Investigacions Generals
i es relacionà amb Vsévolod Mikhaïlovitx
Eichenbaum (Volin). Apassionat de la
bicicleta, realitzà gires, allotjant-se
als albergs del Centre Laïc dels Albergs de Joventut (CLAJ) i
en aquests
cercles d'alberguistes la parella conegué Romaine Toussainte
Luciani. L'estiu
de 1938 realitzà amb sa companya un periple
turístic amb bicicleta per Itàlia
feixista amb la finalitat de testimoniar la situació
d'aquest país. Defensor de
les idees neomaltusianes, el gener de 1939 prengué la
paraula en un debat
públic que se celebrà al Palace Cinéma
de Gap; denunciat per la Federació de
Famílies Nombroses, i amb un testimoniatge fals, va ser
condemnat el 25 d'abril
de 1939 pel Tribunal Correccional a 25 francs de multa per«injúries». A
l'inici del curs de 1939 va ser traslladat a l'Institut Thiers de
Marsella. En
començar el curs de 1940, després de l'armistici
amb Alemanya, arran d'una
discussió amb el director de l'institut, presentà
la dimissió. A partir
d'aquest moment la parella visqué de diverses feinetes i
treballs agrícoles a
diversos indrets, ajudats per son germà gran
André Lobry i la mare de Renée.
Detingut sense cap explicació per la gendarmeria, va ser
portat a la presó
d'Avinyó (Provença, Occitània) i vuit
dies després traslladat al camp
d'internament de presos polítics de Saint-Paul (Esjau,
Llemosí, Occitània).
Acusat de comunista, Renée demostrà la seva
militància en el moviment
anarquista portant un dossier sobre els seus articles publicats en la
premsa
llibertària i el desembre de 1941 va ser alliberat. Mancat
de recursos, en 1942
participà en un espectacle on demostrava les seves qualitats
per al càlcul
mental al públic amb operacions aritmètiques
complicadíssimes. El 29 d'agost de
1943 nasqué a Salenches (Arpitània) Claude Lobry,
l'únic infant de la parella.
Després de la II Guerra Mundial, acceptà amb sa
companya l'oferta per a
treballar de professor de matemàtiques a l'Escola
Politècnica Nacional de Quito
(Equador) que s'havia de fundar. Després d'embarcar-se cap a
Nova York (Nova
York, EUA) i passar-hi el Nadal de 1945, s'encaminaren a
Bogotà (Colòmbia), des
d'on marxaren cap a Quito, on participaren amb altres quatre professors
francesos (Edmond Bruel, Michel Conard, Robert Hoffstteter i Julien
Martelly),
de l'anomenada «Missió Francesa», en
aquesta experiència escolar. També
impartí
la càtedra de Matemàtiques a la Facultat
d'Enginyeria, Ciències Físiques i
Matemàtiques i en la Facultat de Filosofia, Lletres i
Ciències de l'Educació de
la Universitat Central de Quito. En aquesta època
aprofità per travessar la
serralada dels Andes amb bicicleta, alhora que elaborà cinc
manuals de
matemàtiques, que esdevingueren clàssics a
l'Equador, i alguns textos
d'aprenentatge de la llengua francesa. De bell nou a França,
el 9 de juny de
1948 la parella se separà. El 23 de setembre de 1948 es
casà a Vilanòva
d'Avinhon (Provença, Occitània) amb Romaine
Luciani, amb qui tingué dos infants
(Hélène Romaine i Rémi Olivier). Fou
secretari del departament de Valclusa del
Cartell d'Acció Laica (CAL), per al qual va fer
conferències. L'estiu de 1949
assistí, amb Maurice Agulhon, al II Festival Mundial de la
Joventut i els
Estudiants, celebrat a Budapest (Hongria), i en tornar va fer
conferències
sobre el viatge. Instal·lat a Douai (Alts de
França, França), en 1950, amb sa
companya, s'afilià al Partit Comunista Francès
(PCF), encara que no va entrar
amb bon ull, qualificat com a«intel·lectual». De bell nou a
París, entre 1957
i 1961 va pertànyer a la cèl·lula
comunista de l'Institut Condorcet. Entre 1966
i 1969 va fer classes a Londres (Anglaterra) i després va
ser nomenat professor
de l'Institut Chaptal del VIII Districte de París. En 1968
retornà de bell nou
al moviment anarquista. En 1971, cansat de la vida estressant
parisenca,
establí a Rumans (Valentinès, Delfinat,
Occitània), on es va jubilar. En
aquesta època era subscriptor de Le
Réfractaire i publicà setmanalment en
un periòdic local la seva columna «Le
point de vue du vieil anar» (El punt de vista del vell
anarco) i va fer amistat
amb el dibuixant Jean Cabut (Cabu).
Marcel
Lobry va morir el 16 de maig de 1986 a Rumans (Valentinès,
Delfinat, Occitània).
***
Necrològica
de Tiburcio Ferrer Cano apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 25 d'abril de 1989
- Tiburcio Ferrer Cano: L'11 d'agost de 1911 neix a Fuentelespino de Moya (Conca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Tiburcio Ferrer Cano. Sos pares es deien Miguel Ferrer i Eugenia Cano. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 vivia a València (València, País Valencià) amb sa companya Hermenegilda Pérez García i formà part de les patrulles de la Guàrdia Popular Antifeixista a la ciutat. Participà en els enfrontaments esdevinguts a la plaça Tetuán entre milicians confederals de la «Columna de Ferro» i milicians comunistes. Posteriorment va fer la guerra en la «Columna Durruti» i en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Després d'una temporada a l'Escola Popular de Guerra d'Infanteria i Cavalleria establerta de Paterna (Horta Oest, País Valencià), l'agost de 1937 sortí amb el grau de tinent d'Infanteria i adscrit a la IV Companyia de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió. Ferit cap al final de la guerra, va ser ingressat en un hospital de Barcelona (Catalunya) i després va fer la convalescència a casa seva a València. Intentà a Alacant (Alacantí, País Valencià) ser evacuat cap a França, però el 24 d'abril de 1939 va ser capturat per les tropes franquistes i internat en diversos camps de concentració. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys de presó per «suport a la rebel·lió». El novembre de 1941 va ser posat en llibertat condicional i retornà a València, on s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. Es guanyava la vida fent de camioner i entre els anys 1945 i 1946 fou agent d'enllaç entre la CNT i el grup guerriller encapçalat pel comunista Juan Ramón Delicado González (Delicado), de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). L'acompanyà en diverses ocasions a diferents campaments i reunions. Aquests contactes amb la CNT van fer sospitós Delicado davant el Partit Comunista d'Espanya (PCE) que el novembre de 1946 ordenà la seva execució. El juny de 1946 va ser detingut amb Luis López Sánchez a Barcelona, on ambdós havien anat a procurar-se munició per a la guerrilla. Traslladats a València, van ser ràpidament posats en llibertat. En 1947 passà a França i s'instal·là al barri de l'Île de Carcassona, on més tard es traslladaren sa companya, Hermenegilda García, i ses dues filles. Sempre milità en la CNT de l'exili. Tiburcio Ferrer Cano va morir el 15 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 16 de febrer– de 1989 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).
***
Celedonio
Aparisi Aracil (Alcoi, 22 de març de 2007)
- Celedonio Aparisi Aracil: L'11 d'agost de 1923 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarcosindicalista Celedonio Aparisi Aracil. Era fill del militant cenetista Josep Aparisi Ivars i de Maria Aracil Mostacero. Durant la guerra civil estudià a l'Internat Escola«Durruti» de l'Agrupació Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València (València, País Valencià), però el final de la guerra impedí que pogués continuar estudis a l'Institut Obrer d'aquesta ciutat. En acabar la guerra, amb el pare empresonat i dos germans petits, es convertí en el cap de família amb 15 anys i entrà a fer feina durant un any en un magatzem. Després va fer feina en una fàbrica d'etiquetes i durant les nits en una fàbrica tèxtil. A començament dels anys cinquanta s'integrà com a enllaç sindical i vocal en la Confederació Nacional de Sindicats («Sindicat Vertical») franquista i col·laborà amb l'«Hermandad Obrera d'Acción Católica» (HOAC). En 1969, després d'haver intentat sense èxit orientar-les cap a una línia més obrerista, abandonà aquestes organitzacions. Després de la mort del dictador Francisco Franco i la reconstitució de la CNT, fou el primer secretari de la Federació Local de Sindicats Únics d'Alcoi de la CNT i organitzà el míting del 22 de juliol de 1977 que se celebrà en aquesta localitat. En els seusúltims anys milità en la Confederació General del Treball (CGT) d'Alcoi i durant uns anys fou secretari de la UNESCO. Sa companya fou Maria Roselló Gutiérrez. Celedonio Aparisi Aracil va morir el 4 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 2 d'octubre– de 2009 mor a l'Hospital Verge dels Lliris d'Alcoi (Alcoià, País Valencià) i va ser incinerat. Documentació seva, donada pel Centre Alcoià d'Estudis Històrics i Arqueològics (CAEHA), es troba dipositada a l'Arxiu Municipal d'Alcoi.
---
