Anarcoefemèrides del 12 d'agost
Esdeveniments
Portada del primer número de Le Drapeau Noir
- SurtLe Drapeau Noir: El 12 d'agost de 1883, després de l'adopció de la bandera negra pels anarquistes gràcies en bona part a les intervencions de Louise Michel, surt a Lió (Arpitània), ciutat on el canuts revolucionaris ja havien brandit aquest emblema durant les revoltes de 1831 i de 1834, el primer número del setmanari Le Drapeau Noir. Organe anarchiste. De fet, en aquest primer número farà referència a una revolta d'obrers terrissaires a Reims a començaments de 1831 i que aixecaren aquest signe de desesperació i de misèria. Els gerents van ser-ne Vitre i J. L. Pagent i entre els redactors tenim Auguste Baudry, Clovis, Demure, Léon Domergue, Marius Monfray i Vitre, entre d'altres. El periòdic, que serà una continuació de La Lutte. Journal communiste-anarchiste (1883), serà víctima de la repressió i només se n'editaran 17 números, l'últim dels quals el 2 de desembre de 1883. En el seu lloc es publicarà L'Émeute (1883-1884).
***
Portada
del primer número de Proteo
- Surt Proteo: El 12 d'agost de
1916 surt a
Buenos Aires (Argentina) la revista cultural llibertària Proteo. Dirigida per l'escriptor
anarquista Andrés Falco i amb
Martín Cires Yrigoyen com a cap de redacció, es
publicà acuradament impresa i
comptà amb les il·lustracions de destacats
dibuixants (Aarón Bilis, Ernesto G.
Cabral, Hohmann, etc.). Hi col·laboraren els escriptors
argentins i uruguaians
més importants de l'època, com ara Eduardo
Acevedo Díaz, Enrique Agesta,
Antonio Aita, Luis Barrantes Molina, Segundo Barreiro, José
Pedro Bellán, Martín
Bernal, Juan Burghi, Evaristo Carriego, César Carrizo,
Joaquín Castellanos,
Félix Esteban Cichero, Martín Cire Yrigoyen,
Julio Cruz Ghio, Julio Díaz
Usandivaras, Juan Pablo Echagüe, Ángel
Falcó, Emilio Frugoni, Juan José
Frugoni, Manuel Gálvez, Alberto Ghiraldo, Carlos Ibarguren
Uriburu, Aníbal J.
Imperiale, José Ingenieros, Alberto Lasplaces, Carlos
César Lenzi, Gabriel A. de
León, Julio Lerena Juanicó, Agustín
Luján, Horacio Maldonado, Julio Raúl
Mendilaharsu, Daniel Muñoz, Carlos Muzio Sáenz
Peña, Alberto Nin Frías, José
Alberto Ochogavía, Emilio Oribe, Ernesto Pacio,
Valentín de Pedro, Víctor Pérez
Petit, Wifredo Pi, Enrique E. Potrie, José Enrique
Rodó, Ricardo Rojas, Carlos
Roxlo, Carlos Sabat Ercasty, Florencio Sánchez,
Fernán Silva Valdéz, Alfonsina
Storni, Eduardo Talero, Manuel Ugarte, Mario Varangot, Arturo
Vázquez Cey,
Félix B. Visillac, Julian World, Juan Zorrilla de San
Martín, Juan Antonio
Zubillaga, etc. El número 13 està dedicat a la
memòria de l'escriptor
anarquista Florencio Sánchez. Hipólito Yrigoyen,
publicà, en el número 10, del
12 d'octubre de 1916, el mateix dia de la seva presa de
possessió com a
president de la República argentina, un article
(«La Unión Cívica Radical»),
fet únic en una revista d'aquestes
característiques. En sortiren 24 números,
l'últim
el 20 de gener de 1917.
Naixements
Notícia de l'escorcoll del domicili de François Guy apareguda en el diari parisenc La Presse del 3 de juliol de 1894
- François Guy: El
12 d'agost de 1843 neix a Besiers (Llenguadoc, Occitània) el
cultivador
i jardiner socialista, i després anarquista,
François
Guy. Sos pares es deien Étienne Guy, conreador, i Marianne
Montau.
Membre del «Cercle des Amis
Réunis» (Cercle dels Amics Reunits) de Besiers,
vivia al número 60 de
l'avinguda de Bédarieux d'aquesta localitat. Entre el 20 i
el 31 d'octubre de
1879 assistí al Congrés Obrer Socialista de
França, que se celebrà a la sala
dels Folies-Provençales de Marsella (Provença,
Occitània). Posteriorment va ser
elegit regidor municipal socialista de Besiers, càrrec del
qual va dimitir
després d'haver-se passat al moviment anarquista. En 1881,
comissionat pel grup
anarquista «La Plèbe Biterroise» en el
Congrés Regional Obrer Socialista del
Migdia celebrat entre el 19 i el 23 de juny d'aquell any a Seta
(Llenguadoc,
Occitània), va ser delegat al Congrés
Internacional de Londres (Anglaterra). La
comissió encarregada d'aplicar les decisions del
Congrés Regional, el secretari
del qual fou Louis Hebrard, precisava que devia «defensar les
idees anarquistes
revolucionàries i pronunciar-se per
l'organització de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT)». Fou un dels militants
detinguts, sota
l'acusació de pertànyer a l'Internacional, en la
batuda de desembre de 1882 que
es realitzà a diferents poblacions franceses. En aquestaèpoca mantenia la corresponsalia
local del periòdic anarquista Le
Révolté.
En 1888 publicà a Besiers el llibre Les
Préjugés
et l'Anarchie. Entre 1889 i 1890
col·laborà en el periòdic parisenc L'Attaque. Organe socialiste
révolutionnaire
de la jeunesse. En 1893 ja col·laborava amb la
segona època del periòdic L'Agitateur.
El 30 de juny de 1894 vuit
domicilis de Besiers van ser escorcollats per la policia i ell va ser
l'únic
que no va negar la seva militància anarquista; la causa dels
escorcolls va ser
l'enviament d'una carta a l'alcalde Mas de Besiers on s'anunciava que
patiria
un atemptat i que l'ajuntament i el teatre volarien. En l'escorcoll del
seu
domicili la policia va trobar correspondència d'un
període de 18 anys amb
anarquistes de diferents indrets d'Europa (París, Londres,
Espanya, Itàlia i
Alemanya) i el manuscrit d'un futur fullet que va ser requisat. En 1895
col·laborà en el periòdic parisenc Les
Temps Nouveaux. Durant la dècada dels noranta
s'instal·là a Marsella, on visqué
en habitacions llogades, primer (1896) al número 45 del
carrer Curiol, després al
número 16 del carrer Pierre i finalment al número
43 del carrer Charras. En febrer
de 1897 col·laborà en els dos números
de la tercera sèrie del periòdic
marsellès L'Agitateur,
publicat pel
grup «La Jeunesse Internationale», del qual eren
membres Maurice Chaumel, Jules
Cheylan, Marius Escartefigue, Fréderic Gros, Alexandre
Jacob, Émile Rampal i
Victor Rapallo. L'abril de 1897 edità a Marsella el
periòdic Pamphlet d'un jour. Philosophie moderne sur l'invention d'un dieu,
que es
tractava d'un únic número en format cartell per
aferrar a tres columnes. Quan
el juny de 1898 la redacció de Le
Libertaire es traslladà a Marsella,
formà part de la seva redacció local,
amb Maurice Chaumel, Fouque, Victor Rapallo i Augustin Sartoris. Sa
companya fou Anne Bourrel.
François Guy
va morir el 13 de desembre de 1899 a l'Hospital Hôtel-Dieu de
Marsella
(Provença, Occitània) on estava en tractament.
***
El jove Luigi Galleani
- Luigi Galleani: El
12 d'agost de 1861 neix a Vercelli (Piemont, Itàlia) el
militant, pensador i
propagandista anarcocomunista Luigi Galleani, conegut sota diversos
pseudònims (Gigione, Antonio Valenza, Luigi
Pimpino, etc.). Nascut en una família de classe
mitjana; son pare era
professor. De ben jovenet s'interessà per la
política i en 1881 es matriculà a
la Facultat de Dret de Torí. D'antuvi milità en
el republicanisme i en el
garibaldisme, col·laborant en el periòdic
demòcrata L'Operaio de
Vercelli. En 1885, ja anarquista i després d'abandonar
els estudis per lliurar-se a la militància, fundà
a Vercelli el periòdic La Boje
i col·laborà en La
Questione Sociale de Torí. Després de
trencar amb sa família, dirigí una lliga de
treballadors a Vercelli i organitzà
un gran nombre de conferències a diverses localitats
piemonteses. En 1886
participà activament en el moviment vaguístic de
Torí d'aquell, que acabà amb
una dura repressió policíaca. Entre 1887 i 1888
va ser un dels animadors del
full anarcosocialista La Gazetta Operaiai
de Torí i entre 1888 i 1889 de La
Nuova
Gazetta Operaiai. Participà en el III
Congrés del Partit Obrer Italià (POI)
celebrat a Pavia i col·laborà en el seuòrgan d'expressió, Fascio
Operaio. El setembre de 1888, a Bolonya, durant el IV
Congrés del POI intentà sense èxit que
s'adoptés la línia revolucionària i
abstencionista. En 1889, any d'important agitació obrera i
de força vagues,
destacà com a activista i, buscat per les autoritats,
s'exilià primer a Suïssa,
on assistí a la Universitat de Ginebra, però va
ser expulsat per agitador arran
d'haver organitzat en aquesta ciutat un homenatge als
màrtirs de Haymarket. A
Suïssa conegué importants teòrics i
militants anarquistes (Élisée Reclus,
Jacques Gross, Alexander Atabekian, etc.). Després
passà a França, on arran de
les seves activitats, va ser detingut i empresonat, però va
ser alliberat
gràcies a la intervenció del socialista Alexandre
Millerand sol·licitada pel
revolucionari llibertari Amilcare Cipriani. L'octubre de 1890
retornà a Suïssa
i el desembre d'aquest any va ser detingut, amb altres companys (Paul
Bernard, Giuseppe
H. Rovigo, etc.), per haver distribuït un manifest anarquista
trilingüe. Lliurat
a les autoritats italianes, pogué beneficiar-se d'una
amnistia. El 6 de gener
de 1891 participà en el Congrés de Capolago
(Ticino, Suïssa) on va fer costat
les tesis d'Errico Malatesta consistents en crear una
autèntica organització
anarquista que abracés tota la península italiana
(Partit Socialista Anàrquic).
L'abril de 1891, en la Conferència Internacional pel Dret
dels Treballadors,
celebrada a Milà, va fer un discurs contra les
tendències legalistes del
moviment obrer i presentà una moció a favor de
l'organització de manifestacions
per al Primer de Maig. L'agost de 1892 participà con a
delegat en el Congrés de
Ginebra de l'Associació Internacional dels Treballadors
(AIT). A finals de 1892
i principis de 1893 es va veure implicat en el procés per«associació de
malfactors» de Gènova, amb altres 35 anarquistes,
i el juny va ser condemnat a
tres anys de presó. Tancat a Parma, poc després
va ser confinat a Pantel·leria.
En aquesta illa conegué sa futura companya, Maria
Ralló, amb qui tindrà dos
infants. També va fer amistat amb destacats militants
anarquistes i socialistes
(Nunzio Valenza, G. D'Ancona, G. Errera, Giovanni Gavilli, Galileo
Palla,
Emidio Recchioni, etc.). El 2 de novembre de 1899 promogué
la publicació del
número únic de I Morti,
publicat a
Ancona per Alfredo Lazzari i que era una resposta antiparlamentarista i
antilegalista a la proposta d'un diputat socialista de presentar a les
eleccions nombrosos militants anarquistes empresonats per
així obtenir les
seves llibertats. A finals de 1899, després de llegir
aquesta publicació, un
estudiant, ajudat per son pare, capità d'un navili,
facilità la fugida de
Galleani i sa companya de Pantel·leria i pogué
arribar a Tunísia i, després, a
Malta, on, sota la falsa identitat d'Antonio
Valenza, arribà a Egipte, primer a Alexandria i
després al Caire, on
reprengué contactes amb el moviment llibertari europeu. En
1900, després de
l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I, va ser detingut,
però no
extradit. Aleshores marxà a Londres, on l'octubre de 1901
s'embarcà cap als
Estats Units. En arribar reemplaçà, a partir del
26 d'octubre de 1901, Giuseppe
Ciancabilla en la direcció del periòdic La
Questione Sociale, que es publicava a Patterson (Nova York,
EUA), ciutat
que comptava amb una important presència d'anarquistes
italians immigrants. Destacat
conferenciant i partidari de l'acció directa i de la
insurrecció, esdevingué
als Estats Units un dels opositors més intransigent a la
tendència
organitzativa del moviment llibertari. Els seus postulats crearen
escola i entre
els seus seguidors (galleanistes)
podem citar Frank Abarno, Gabriella Segata Antolini, Pietro Angelo,
Luigi Bacchetti,
Mario Buda (Mike Boda), Carmine
Carbone, Andrea Ciofalo, Ferrucio Coacci, Emilio Coda, Alfredo Conti,
Roberto
Elia, Luigi Falsini, Frank Mandese, Riccardo Orciani, Nicola Recchi,
Giuseppe
Sberna, Andrea Salsedo, Raffaele Schiavina, Nestor Dondoglio (Jean Crones), Carlo Valdinoci, Nicola
Sacco i Bartolomeo Vanzetti, entre d'altres. En 1902 va fer una gira
propagandística per Vermont i Connecticut. El 18 de juny de
1902 va fer costat la
vaga dels obrers teixidors de Patterson; orador de talent, en un
míting al
Saals Park, al barri de Haledon de Patterson, on assistiren 8.000
persones, va
incitar els vaguistes a manifestar les seves reivindicacions i la
provocació
d'un capatàs va fer bascular la manifestació en
motí. La llei marcial va ser
decretada entre el 20 de juny i el 2 de juliol i la vaga va ser
sufocada. Ferit
d'un tret de revòlver, hagué de fugir de la
detenció passant a Mont-real
(Quebec, Canadà). Retornà clandestinament als
Estats Units l'any següent sota
el nom de Luigi Pimpino i
s'establí a
Barre (Vermont), on el 6 de juny de 1903 començà
a publicar el setmanari
anarcocomunista en llengua italiana Cronaca
Sovversiva, que es publicarà fins al 1919. En
1906, amb l'assessorament del
químic i expert en explosius Ettore Molinari,
publicà el fullet La Saluteè in voi!, que explicà con fer
una bomba, però va cometre un error en la
transcripció de la fórmula de la nitroglicerina
que li havia donat Molinari i causà més d'una
explosió a militants que van
intentar fer-ne; en 1908 va fer la pertinent correcció que
va ser publicada en Cronaca Sovversiva.
En aquesta època
mantingué una dura polèmica amb l'advocat i
propagandista anarquista Francesco
Saverio Merlino i amb el periodista socialista Giacinto Menotti
Serrati,
redactor del periòdic Il Proletario
de Nova York; aquest descobrí a les autoritats
nord-americanes la seva
autèntica identitat i va ser detingut i extradit a Paterson
on va ser jutjat
l'abril de 1907 i absolt. En 1912 es traslladà a Lynn
(Massachusetts) on
continuà amb la seva tasca propagandística.
Durant la Gran Guerra criticà els
anarquistes intervencionistes i organitzà un gran nombre de
reunions contra la
guerra i contra el reclutament obligatori. En 1914 publicà Faccia
a facciao
col nemico. Entre 1914 i 1919 es
desencadenà als EUA (Nova York, Chicago, Boston, San
Francisco, Milwaukee, Washington,
etc.) una ona d'atemptats realitzats per galleanistes
i les autoritats
nord-americanes decidiren acabar amb l'instigador del moviment.
Després
de la suspensió de Cronaca
Sovversiva
el 18 de juliol de 1918 –segons la Llei d'octubre de 1917 que
obligava
tots els
periòdics en llengua no anglesa a portar la
traducció dels articles sobre la
guerra–, de l'edició d'alguns números
clandestins fins al març de 1919 i dels
enfrontaments arran de la celebració
del
Primer de Maig a Nova York, va ser detingut i el 26 de juny de 1919
extradit
conforme a l'«Anarchist Exclusion Act» (Llei
d'Exclusió dels Anarquistes) i la«Sedition Act» (Llei de Sedició) de
1918, amb altres companys, cap a Itàlia, on
arribà el juliol a Gènova. Establer a
Torí, amb Raffaele Schiavina (Max
Sartin), que també havia estat
expulsat dels EUA, reprengué l'edició de Cronaca
Sovversiva, editant-se 19 números entre el 17 de
gener i el 2 d'octubre de
1920. També en 1920 i a Torí, publicà A
Stormo, el gerent del qual fou Pietro Rayneri,
periòdic del qual s'editaven
4.000 exemplars destinat als EUA. El 28 d'octubre de 1922 va ser
condemnat per
l'Audiència de Torí a 14 mesos de
presó per un delicte de premsa. El gener de
1924 va ser alliberat, però amb la salut malmesa.
Constantment vigilat per la
policia feixista, no es va veure amb forces de passar a
França com van fer
nombrosos companys. En 1925 publicà La fine
dell'anarchismo? El novembre
de 1926, després de l'atemptat d'Anteo Zamboni contra Benito
Mussolini, va ser
detingut i confinat a Lipari durant tres anys. En el confinament en
aquesta
illa tirrena va ser novament condemnat a nou mesos de
reclusió per haver
insultat el Duce. El febrer de 1930 va ser alliberat i els companys
Pasquale
Binazzi i Zelmira Peroni el van acollir a la seva residència
de Caprigliola, on
va ser constantment vigilar per les autoritats feixistes. Luigi
Galleani va
morir d'un atac cardíac el 4 de novembre de 1931 a
Caprigliola (Toscana,
Itàlia). El novembre de 1933, en el segon aniversari de la
seva mort, el grup
anarquista «I Liberi» de New London (Connecticut,
EUA) edità un únic número de Cronaca Sovversiva en el seu honor. En
1935 es va publicar pòstumament la seva obra Aneliti
e singulti.
***
Fotografia d'Oreste Ristori de la fitxa policíaca brasilera (São Paulo, 1911)
- Oreste Ristori: El 12 d'agost de 1874 neix al llogaret de Pino (San Miniato, Toscana, Itàlia) el periodista i militant anarquista Oreste Antonio Maria Ristori, conegut sota el pseudònim Bicudo. Son pare, Egisto Ristori, feia de pastor d'ovelles i sa mare, Massima Gracci, realitzava petites tasques rurals. Aviat, buscant millors condicions de vida, sa família es traslladà a la ciutat toscana d'Empoli, on cap al 1880 nasqué sa germana Linda. En plena crisi econòmica i enmig dels típics enfrontaments de classe, començà a militar en grups anarquistes i il·legalistes. En 1891 es va veure involucrat en l'incendi de l'oficina de recaptació municipal d'Empoli, lloc on es reunien els imposts guardat per ser enviats al govern central, enmig d'una campanya contra la recaptació impositiva del rei Humbert I d'Itàlia. Jutjat per aquest fet, fou absolt per manca de proves, però va ser reconegut culpable d'«associació per a delinquir» i condemnat a la deportació. A partir d'aquest moment passarà per diverses colònies penitenciàries (Ustica, Ponça, Porto Ercole, Tremiti), on conegué nombrosos presos polítics i començà a escriure per a la premsa anarquista, sobretot explicant la vida dels presos deportats. Després d'un intent frustrat de fuga cap a França, un cop repatriat decideix abandonar Itàlia i s'embarca clandestinament i sense passaport cap a Sudamèrica. En 1902 arriba a Buenos Aires, on fou rebut per companys anarquistes; però l'any següent, per les seves activitats llibertàries, les autoritats argentines el repatriaren com a «persona non grata». Durant la primera escala del camí de tornada, a Montevideo, aconseguí fugir. A la capital uruguaiana conegué en una festa anarquista Mercedes Gomes, l'amor de sa vida. En 1904 fou detingut de bell nou i deportat al seu país, però en aquesta ocasió pogué fugir del vaixell perquè uns companys l'esperaven en una barca. Instal·lat a São Paulo (Brasil), publicà el setmanari anarquista en llengua italiana La Battaglia (1904-1913), on col·laboraren Alessandro Cerchiai, Angelo Bandoni, Tobia Boni i Gigi Damiani, entre d'altres, i que ràpidament s'especialitzà a criticar l'explotació dels obrers dels cafetars i a realitzar una intensa campanya contra la immigració al Brasil; també en les seves pàgines atacà l'Església brasilera a causa de l'escandalós cas de pedofília i d'homicidi de la nina Idalina, desapareguda de l'orfenat Cristóvão Colombo de São Paulo. En 1906 la redacció de La Battaglia fou assaltada per la policia. En 1912 deixà la redacció de la revista a mans de Gigi Damiani i amb sa companya marxà –ell sota el nom de Cesar Montemayor– a Buenos Aires, on fundà, en 1917, la revista satírica El Burro. Semanario anticlerical ilustrado, que tingué un gran èxit i una enorme tirada (40.000 exemplars), i que va estar finançada amb els 2.000 reis que havia expropiat quan treballava de químic en l'empresa Johnson de Rio de Janeiro. En 1919 fou detingut de bell nou i obligat a retornar cap a Itàlia. En aquesta ocasió també fugirà llançant-se del vaixell a una barca, però en la caiguda es fracturarà una cama, quedant coix la resta de sa vida. Fins al 1922 visqué a Montevideo, any en el qual retornà a São Paulo, apartant-se una mica de la militància activa, encara que col·laborà en els periòdics L'Alba Rossa i Manifesto Comunista, on mostrà l'opinió dels anarquistes contrària a la revolució autoritària leninista; i sempre lluità frontalment contra el govern de Getúlio Vargas. En aquesta època incentivà la creació de l'Escola Moderna segons els criteris pedagògics del català Francesc Ferrer i Guàrdia, creant diversos d'aquests centres escolars a l'Estat de São Paulo. També fou mentor literari de la futura escriptora Zélia Gattai i promogué una tertúlia política al Cafè Guaraní, a la Rua Quinze, on participaren nombrosos intel·lectuals i llibertaris (Antonio Piccarolo, Paolo Mazzoldi, Alessandro Cerchiai, Gigi Damiani, etc.). A mitjans dels anys trenta participà amb campanyes contra la guerra d'Abissínia i d'Etiòpia en el Comitè Antibel·licista i Antifeixista, per la qual cosa fou fitxat per la policia política com a «militant comunista». El desembre de 1935 fou detingut per fer una conferència en la Lliga Antifeixista i se li assignà la residència a São Paulo. En 1936 fou novament detingut i, requerit per la policia feixista italiana, deportat a Gènova, deixant sa companya a Sudamèrica. Després una breu estada a Empoli, marxà a Catalunya per participar en la revolució llibertària que s'hi estava produint, encara que, per la seva coixesa no pogué lluitar als fronts, realitzant tasques periodístiques i al·locucions radiofòniques. L'1 de gener de 1937 va fer un discurs al Club Internacional dels Mariners de Barcelona. Amb el triomf franquista, es traslladà a França, on visqué fins al maig de 1940, quan el govern feixista de Vichy el deportà a Itàlia. Després d'un període d'empresonament, se li assignà la residència a Florència, però finalment la policia feixista l'obligà a retornà a Empoli, on va viure una temporada a la pensió Maggino, al costat del famós restaurant Il Canto Ghibellino, lloc de reunió dels companys llibertaris. Més tard es traslladà a Spicchio, on va fer feina en un taller d'ampliacions fotogràfiques. En aquests anys no s'implicà massa en el moviment, ja que estava vigilat constantment. Però el 25 de juliol de 1943, amb la caiguda de Mussolini, fou un dels principals organitzadors de les manifestacions il·legals que es produïren a la ciutat; immediatament detingut juntament al seu company Asterio Corti, quan el portaven a la comissaria es revelà contra el comandant de la Policia. Tancat a la presó florentina de Le Murate, fou acusat de injúries a un oficial públic. La matinada del 2 de desembre de 1943 fou agafat per un escamot feixista de la banda Carità i portat al camp de tir de Le Cascine (Florència, Toscana, Itàlia), on, juntament amb altres quatre companys, fou afusellat, ell amb la pipa a la boca i cantant La Internacional. Es tractava d'una represàlia per venjar l'execució del coronel Gobbi, alt jerarca feixista, portada a cap per un grup partisà de gappisti, militants del Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica). Oreste Ristori és una figura gairebé llegendària al Brasil, on una plaça de São Paulo porta el seu nom. En 2002 Carlo Romani publicà la biografia Oreste Ristori. Uma aventura anarquista.
***
Fitxa
policíaca de Giacomo Ardissone (1898)
- Giacomo
Ardissone: El 12 d'agost de 1881 neix a Diano Marina
(Ligúria, Itàlia)
l'anarquista Giacomo Ardissone, també conegut com Jacques Ardissone. Sos pares es deien
Giacomo Ardissone i Teresa
Messiga. El 28 de setembre de 1898, a resultes d'informe de les
autoritats
italianes, va ser fitxat com a «anarquista
militant» a Niça (País
Niçard,
Occitània), juntament amb son germà gran
Valentino Ardissone i altres tres
companys (Jean Battistuti, Mariano Berbeci i Giovannini Colombo). Vivia
al
número 1 del carrer Deux Emmanuel, però no hi
anava fins el dissabte a la tarda
a causa de la llunyania amb la propietat Maral del barri de Saint
Pierre de
Féric on treballava de jornaler. El març de 1899
el comissari central de Niça
demanà a la Guàrdia Rural que el
vigilés especialment. L'agost de 1903 un
informe policíac reportava que havia abandonat
Niça amb la finalitat d'anar a
Diano Marina. De bell nou a Niça, l'octubre de 1909
retornà a la seva població
natal per visitar sa mare malalta. Desconeixem la data i el lloc de la
seva
defunció.
***
Guido
Bucciarelli
- Guido Bucciarelli: El 12 d'agost de 1901 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el paleta anarquista Guido Bucciarelli, conegut com Buzzi. Sos pares es deien Diego Bucciarelli i Candida Strozzi. Participà activament en les lluites del «Bienni Roig» (1919-1920). Durant la segona meitat de 1920 entrà a formar part d'un grup anarquista sorgit arran de l'assassinat, el 7 d'abril de 1920, de cinc obrers a la plaça Grande de Mòdena a mans de les forces de seguretat i de la detenció d'una trentena de militants de la Federació Comunista Anarquista (FCA) i de la Cambra del Treball Sindicalista, implicats en el robatori de metralladores per a defensar-se en les manifestacions obreres. Formà part, amb altres companys (Renzo Cavani, Luigi Evangelisti, Aldo Gilioli, etc.), del Comitè d'Acció Anarquista (CAA), dedicat a respondre les accions violentes dels escamots feixistes. L'11 de novembre de 1921, quan anava de camí cap a casa en companyia de l'anarquista Renzo Cavani, va caure en una emboscada d'un escamot del Gruppo d'Avanguardia del Fascio de Mòdena, format per quatre individus (Renzo Rubbiani, Gino Tabaroni, Mario Lasagni i Silvio Lasagni), però ambdós reaccionaren i en el tiroteig morí el feixista Gino Tabaroni i Mario Lasagni resultà ferit. L'agressió feixista en realitat estava destinada a Renzo Cavani, presumpte responsable de la mort del feixista Mario Ruini esdevinguda el 21 de gener d'aquell any. Després d'aquest enfrontament armat, ambdós hagueren de fugir d'Itàlia i, després de diverses peripècies i un llarg periple (França, Suïssa, Països Baixos, Alemanya, Turquia, etc.), arribaren a Odessa (Ucraïna, URSS; actualment Ucraïna). El 13 de gener de 1923 el Tribunal Ordinari de l'Audiència de Mòdena els va condemnar en rebel·lia a 30 anys de presó per la mort de Tabaroni. A Odessa trobaren l'anarquista Luigi Evangelisti, però mentre aquest i Cavani es traslladaren a França, ell va romandre a la Unió Soviètica. Les notícies sobre la seva estada a l'URSS son escasses i contradictòries. En 1928 es trobava a Moscou (Rússia, URSS), però algunes fonts deien que era a Novorossiïsk (Krasnodar, Rússia, URSS), on segons l'Ambaixada italiana treballava en una taller mecànic i desenvolupava «propaganda comunista». En 1933 va ser detingut per la policia política a Feodòssia (Crimea, Rússia, URSS) per realitzar propaganda anarquista i alliberat posteriorment. En 1935 era el director del garatge i taller de reparació de vehicles del Comissariat del Poble per a l'Agricultura de Simferòpol (Crimea, Rússia, URSS). En aquesta època estava casat amb una ciutadana soviètica i era pare d'un nin. En 1937 dirigents del Partit Comunista d'Itàlia (PCI) que treballaven en la Secció de Quadres del Komintern intentaren, senseèxit, obtenir informació sobre la seva vida i sobre les seves posicions polítiques. El febrer de 1938, durant el «gran terror estalinista», va ser detingut per «activitats contrarevolucionàries» i enviat a un gulag, on va morir en data desconeguda. La sentència promulgada contra Bucciarelli i Cavani va ser definitivament anul·lada el 17 d'agost de 1953, ja que s'emmarcava en un«episodi de lluita contra el feixisme».
***
Carles
Lombarte Serrat
- Carles Lombarte Serrat: El 12 d'agost de 1905 neix a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Carles Eusebi Lombarte Serrat. Sos pares es deien Rafael Lombarte i Dolors Serrat. Des de molt jove treballà al pantà del seu poble i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 es trobava a França i assistí a reunions amb republicans i catalanistes amb la finalitat d'afavorir la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera. Durant els anys republicans es caracteritzà com a home d'acció. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 lluità a Vall-de-roures i després marxà cap el front i arribà al grau de tinent. Quan ja gairebé la guerra s'acabava, va perdre l'oïda a Barcelona (Catalunya) arran d'una explosió al port. En 1939 passà, amb el també ferit Joan Manent Pesas, la frontera per Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) i arribà a Lo Vigan (Llenguadoc, Occitània). Quan esclatà la II Guerra Mundial, lluità en la guerrilla antinazi i després del conflicte bèl·lic s'establí a Besiers, on es guanyà la vida venent verdures. Quan l'escissió confederal, en 1946 arrenglerà amb els escindit a Besiers. Col·laborà activament en la colònia espanyola establerta a Besiers i fou un gran amic de Joan Manent Pesas. Posteriorment s'uní als Grups de Presència Confederal i Llibertària i entre l'1 i el 2 de maig de 1970 assistí a l'anomenada Conferència de Narbona d'aquesta tendència. Sa companya fou Antònia Claudia Borràs. Carles Lombarte Serrat va morir el 20 de març de 1993 al seu domicili de Besiers (Llenguadoc, Occitània).
***
Notícia
de la condemna de Charles Monighetti apareguda en el diari de
Saint-Maurice (Valais, Suïssa) Le Novelliste del
30 d'abril de 1939
- Charles
Monighetti: El 12 d'agost
de 1907 neix a
Lausana (Vaud, Suïssa) l'anarquista i
lluitador antifeixista Charles Monighetti. Sos pares es deien Charles
Monighetti,
conductor de
ferrocarril, i Marie-Alice Martinet, teixidora. A principis de 1936
freqüentà reunions
comunistes a Lausana. El juny d'aquell any va ser acomiadat de la seva
feina de
mecànic i tingué conflictes amb la
justícia, fets que el van decidir a canviar
radicalment de vida. El 22 de juliol de 1936 marxà cap a
Espanya, en plena
revolució. Va ser un dels primers suïssos, amb Hans
Nüssler, que esdevingué
milicià. A Barcelona (Catalunya) s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i va ser destinat a un grup que anava de poble en poble
detenint
feixistes. Es casà amb Aurora Álvarez del Blanco,
que havia conegut a l'estació
just arribar a Barcelona. A finals de setembre de 1936
retornà a Suïssa amb la
finalitat de conduir un camió«Hispano-Suiza» de matrícula francesa
amb un
carregament de metralladores italianes de Sierre (Valais,
Suïssa) a Cervera
(Rosselló, Catalunya Nord). Adherit a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), a
partir d'octubre de 1936 lluità en l'anarcosindicalista«Columna López Tienda»
al front de Madrid. El desembre d'aquell any el Comissariat de Guerra
de Madrid
li va encarregar de muntar un taller de reparació d'armament
i de blindatge de
camions. Va ser el creador d'un «llançabombes
transportable» i d'un
llançagranades, invents que van ser certificats per
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. Durant la tardor de 1937
demanà passar a l'aviació i
després d'un temps a l'Escola de Pilotatge serví
10 mesos en una esquadra de
bombarders de les Forces Aèries republicanes. Posteriorment
s'encarregà de
l'organització d'un taller de fabricació de peces
d'automòbils i d'armament a
Granollers (Vallès Oriental, Catalunya) fins a la
desmobilització dels voluntaris
estrangers de les «Brigades Internacionals» el 12
de novembre de 1938 a Calella
(Maresme, Catalunya). Quan la caiguda de Barcelona va perdre de vista
sa
companya. El desembre de 1938 retornà a Suïssa i va
ser jutjat i condemnat a
dos mesos de presó militar. Entre 1939 i 1959
treballà a la fàbrica
d'«Hispano-Suiza» de Ginebra (Ginebra,
Suïssa) i es va retirar de la política. Charles
Monighetti va morir el 12 de març de 1994 a
Thônex (Ginebra, Suïssa).
Charles Monighetti
(1907-1994)
***
Félix
Benito Martínez
- Félix Benito
Martínez: El 12 d'agost de 1910 neix a
Sartaguda (Navarra) l'anarcosindicalista
Félix Benito Martínez. Jornaler de
professió, militava en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Sartaguda. Estava casat amb Felisa
Moreno, amb
qui tingué una filla Felisa Benito Moreno. Capturat pels
feixistes, va ser
obligat a formar part del «Tercio Legión General
Sanjurjo». Félix Benito
Martínez va ser assassinat pels feixistes el 2 d'octubre–algunes fonts citen
el 10 d'octubre– de 1936, juntament amb son germà
major Francisco Benito
Martínez, i molts altres companys, a Saragossa
(Aragó, Espanya) i enterrat en
una fossa al cementiri de Torrero d'aquesta ciutat.
***
Bernard Voyenne
- Bernard Voyenne: El 12 d'agost de 1920 neix a Vichy (Alvèrnia, Occitània) el periodista, professor i escriptor proudhonià, militant anarcosindicalista i federalista Bernard Fernand Jean Claude Voyenne. Sos pares es deien Paul Maurice André Voyenne i Louise Justine Henriette Coularou. El 31 de desembre de 1940 es va casar a Niça (País Niçard, Occitània) amb Suzanne Marie Jeanne Joullié. Va prendre part durant la II Guerra Mundial en la Resistència antinazi i va participar, juntament Albert Camus, en la redacció del diari Combat. A partir de 1952 va esdevenir professor al Centre de Formació de Periodistes, als quals va transmetre la seva passió pel periodisme i per la llengua francesa. Més tard ensenyarà a l'Institut Francès de la Premsa de la Universitat de París. Seguidor convençut de Proudhon, va ser també militant anarcosindicalista i federalista, actuant com a secretari general de la Universitat Federalista. També va fer estudis històrics, especialment la biografia de Pierre-Joseph Proudhon Mémoires sur ma vie. Acabà la seva carrera d'ensenyant fent cursos a l'Escola d'Alts Estudis de Ciències Socials. Era membre destacat de la «Société Les Amis de Proudhon». Entre les seves obres podem destacar Petite histoire de l'idée européenne (1954), Guide bibliographique de la presse (1958), La presse dans la société contemporaine (1962), Histoire de l'idée européenne (1964), C-F Ramuz et la sainteté de la terre (1967), Glossaire des termes de presse (1967), Les principes du fédéralisme et la construction de l'Europe (1969), Le droit a l'information (1970), L'information en France (1972), Le fédéralisme de P. J. Proudhon (1973), Histoire de l'idée fédéraliste (1976), L'information aujourd'hui (1979), Les journalistes françaises. D'ou viennent-ils? Qui sont-ils? Que font-ils? (1985), Une Révolution libertaire (1985), Proudhon et la révolution (1986), i, pòstumament, Proudhon et Dieu. Le combat d'un anarchiste (2004), entre altres. Bernard Voyenne va morir el 22 de desembre de 2003 al seu domicili del XIV Districte de París (França).
***
Enriqueta
Borràs Mateu
- Enriqueta Borràs Mateu: El 12 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 8 de setembre– de 1934 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Enriqueta Borràs Mateu. Filla d'una família llibertària, sos pares es deien Agustí Borràs Mañà, treballador de la Companyia de Gas, i Maria Rosa Mateu Segalès, ambdós militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil la llar familiar del barri de la Barceloneta va ser destruïda en un bombardeig i va ser evacuada amb sa mare i son germà petit Víctor Borràs Mateu a una casa confiscada al barri barcelonès de Vallvidrera, mentre son pare va ser mobilitzat. Al final de la guerra va morir son pare a Barcelona a conseqüència de ferides de guerra. El 12 de juliol de 1939 sa mare, impossibilitada de mantenir sos dos infants, els va ingressar en l'edifici de Protecció de Menors del carrer Wad Ras del Poblenou i ella va ser detinguda el febrer de 1940 i tancada fins el novembre d'aquell any a la presó de Les Corts de Barcelona; en 1942 va ser novament detinguda i, jutjada, va ser condemnada a 12 anys i un dia de presó per «auxili a la rebel·lió», i no va sortir de la presó de Les Corts fins el novembre de 1949. De nina Enriqueta visità durant vuit anys un pic al mes sa mare tancada a la presó. Quan tenia 10 anys, a principis de 1944, va ingressar al col·legi del convent de les monges Carmelites Tereses de Sant Josep de Reus (Baix Camp, Catalunya) i dos anys més tard va ser adoptada, a petició de sa mare, per la parella confederal formada per Ricard Gombau i Purificació Villanueva Blet. Va ser surada i educada en un ambient de militància clandestina llibertària. En 1961 emigrà a França i en 1976 retornà a Catalunya. Sempre va militar en el moviment anarcosindicalista, primer en la CNT i després en la Confederació General del Treball (CGT). En 2004 publicà el llibre de memòries ¿Qué pasó con los niños desamparados de la guerra? La seva última etapa visqué a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya). Enriqueta Borràs Mateu va morir el 10 de gener de 2017 a l'Hospital de Sant Llorenç de Viladecans (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser enterrada al cementiri municipal d'aquesta població.
***
Nelly
Trumel al micro de Radio Libertaire (1990)
- Nelly Trumel: El
12 d'agost de 1938 neix al XII Districte de París
(França) l'artista pintora i
militant anarcofeminista Nelly Suzanne Pauline Campo, més
coneguda com Nelly Trumel, pel
llinatge de son marit.
Sos pares es deien André Auguste Campo, garatgista, i Simone
Marie Louise
Frénisy, secretària. Nascuda
en una família de classe mitjana catòlica i de
dretes, va créixer a La
Varenne-Saint-Hilare (Saint-Maur-des-Fossés, Illa de
França, França). Va fer el
batxillerat científic a l'Institut Marcelin-Berthelot de
Saint-Maur-des-Fossés
i entre 1956 i 1958 estudià l'Escola Politècnica
Femenina (EPF, Escola
d'Enginyers) d'Sceaux (Illa de França, França).
Per fugir de l'ambient familiar,
amb un pare violent i una mare de caràcter
difícil, es casà amb Christian Luc
André Trumel i abandonà els
estudis en el últim any. La parella tingué un
fill en 1960 i una filla en 1966
i vivia al XIX Districte de París. En 1969, embarassada de
bell nou, decidí
avortar amb l'ajuda d'una agulla de tricotar. Després de
patir violència
masclista, i de 14 anys de depressió i de teràpia
psicoanalítica, es va
divorciar. Entre els anys 1970 i 1984 milità en la
Fédération des Conseils de
Parents d'Élèves (FCPE, Federació de
Consells de Pares d'Alumnes). En 1970
participà en la creació de la llar socioeducativa
del Col·legi de
Montefontaines, a Soisy-sous-Montmorency (Illa de França,
França). Durant tres
mesos formà part de la Gran Lògia Femenina de
França (GLFF). Després de llegir Ainsi
soit-elle de Benoîte Groult, Du
côté des petites filles d'Elena
Gianini Belotti i Le deuxième sexe
de
Simone de Beauvoir, començà a militar en el
moviment feminista, d'antuvi en el Collectif
National pour les Droits des Femmes (CNDF, Col·lectiu
Nacional pels Drets de
les Dones) i després en «Les Chiennes de
Garde» (CDG, Les Gosses de Guarda).
Després d'haver realitzat diverses feinetes, en 1975
decidí dedicar-se
professionalment a la pintura, art que ja havia practicat de manera
autodidacta
des de la joventut, realitzant còpies dels mestres al Museu
del Louvre. Membre
de l'associació de dones creadores «Souffles
d'Elles» (Alè d'Elles), també fou
secretària de la Societat d'Artistes Francesos (SAF), a
més de participar amb
el «Salon Violet» i la «Fontation
Taylor». Entre 1988 i 1993 fou membre de la
Union des Femmes Peintres et Sculteurs (UFPS, Unió de Dones
Pintores i
Escultores). En 1986 entrà a formar part de la
Federació Anarquista (FA) i en
la seva Comissió de Dones, i entre aquest any i fins al
març de 2013 animà el
programa «Femmes Libres» de Radio Libertaire. Entre
1989 i 1991 fou secretaria
de programació de Radio Libertaire. En 1989
col·laborà en el llibre Mai
68 par eux-mêmes. En 1995 participà
en l'obra col·lectiva Femmes et
violences
contre les femmes dans le monde. Com a activista
anarcofeminista defensà
l'antimilitarisme, lluità contra prostitució,
criticà totes les religions i
mostrà la seva solidaritat amb les dones immigrants i les
persones sense-papers
i exiliades. A finals dels anys noranta es concentrà en la
seva carrera
artística i fotogràfica, pintant teles sobre els
temes de la llum i els
objectes quotidians, especialment bodegons i natures mortes, obres que
mostrà a
París en exposicions individuals i col·lectives.
En 2000 s'integrà en la «Marxa
Mundial de les Dones» i es dedicà a realitzar
reportatges fotogràfics i
muntatges de les manifestacions feministes. En 2008 publicà
el llibret Le Jardin d'Éden de
Nelly Trumel. En
2013 s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
En 2016 publicà el llibre Faut
qu'ça germe! Trobem textos seus en
diferents publicacions, com ara Chimère,Le Monde Libertaire, Réfractions,Ruptures, etc. Nelly Trumel va morir
el 3 de desembre de 2018 al seu domicili de
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El seu arxiu personal va ser
donat a
l'associació «Archives du
Féminisme» i es troba dipositat al Centre d'Arxius
del Feminisme de la Universitat d'Angers (País del Loira,
França).
---
