Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12423 articles
Browse latest View live

La unitat de l'esquerra

0
0

 Queda poc més d'un any per acabar aquesta terrible legislatura, on la democràcia ha patit els atacs més forts des del final de la dictadura franquista. El PP ha anat més lluny que mai amb les seves agressions contra l'estat del benestar, el medi ambient, la nostra cultura i la nostra llengua.

Davant la situació actual és clar que s'ha de reaccionar. A nivell autonòmic els partits de l'esquerra eco-nacionalista s'han articulat entorn a MES. Des d'aquest àmbit, Alternativa ha estat convidada a formar part de la coalició de cara a les properes eleccions municipals.

Cal recordar que Alternativa per Pollença va nàixer a partir del desencant dels membres de l’assemblea d’Alternativa EU-Verdsde Pollençaamb el funcionament del partit a nivell autonòmic i sobretot pel desacord amb algunes decisions dins el pacte de progrés. Arran d’això, es va decidir impulsar un projecte municipalista. Pensàvem i pensam que cal una nova forma de fer política, partint d’un principi de radicalitat democràtica, treballant de forma assembleària i horitzontal, on els ciutadans assumeixin la seva part de responsabilitat i no ho deleguin tot en els polítics.

Tot i que som conscients de la necessitat d’unir forces des de l'esquerra per fer front als atacs que pateixen les classes populars, el fet és que no ens acabam de sentir còmodes en projectes que, més enllà de la política local, en certa manera ja naixen biaixats per la professionalització, la verticalitat i la suma de sigles.

Per això hem fet arribar a MES que la nostra proposta unitària passa per un projecte en torn a una assemblea conjunta, on no hi hagi un repartiment de poder en funció de sigles sinó que les decisions les prenguin les persones que en formen part. En definitiva, la coalició, més que de partits polítics o de sigles, hauria de ser de persones. Una assemblea així, tal com nosaltres la volem, presentaria total independència respecte a àmbits supramunicipals, encara que els seus membres podrien tenir doble militància i seguir en els seus partits dins l'àmbit autonòmic i nacional.

Més enllà de càlculs electorals concrets pensam que la unitat de l'esquerra ha de servir per articular noves alternatives al panorama polític actual. Però no es tracta sols de derrotar el PP sinó de lluitar contra un sistema polític i social,dominat pels poders econòmics i financers que està deixant de banda al 95 per cent de la població. Tornar a un sistema vertical on les decisions les prenen els aparells dels partits en lloc de les bases populars no pot conduir més que a repetir velles errades i a perpetuar el sistema.

Pensam que el nostre èxit no depèn del resultats a curt termini, sinó que del fet de ser capaços d’actuar amb coherència amb els nostres valors al llarg del temps.

Aquest és el camí que triam, un camí on no valen dreceres i que ens agradaria compartir cada vegada amb una part més gran de la societat.

La nostra recompensa es troba en l’esforç i no en el resultat. Un esforç total és una victòria completa”. Ghandi

El palau de tota victòria es construeix sobre el poble sencer. Ho Chi Minh

 Mereix la pena escoltar i veure"Som unitat popular i ho volem TOT"


Els catalans hauran d'escoltar els savis no sionistes, com En Claudio Gallo, posem.

0
0

     

      Els catalans hauran d'escoltar els savis no sionistes, com En Claudio Gallo, posem.

 

 

        De cada vegada són més els intel·lectuals d'Europa i dels EUA que denuncien el fals discurs polític ''occidental''. Com subratlla En Claudio Gallo, mentre Washington intenta blindar el seu imperi mundial per mitjà de creixents llaços militars amb els seus vassalls (les iniciatives econòmiques es deixen en mans de les multinacionals ianquis), Pequín ofereix ofertes econòmiques entre iguals. Mentre els EUA obre noves bases militars a l'estranger, la Xina desplega tot de projectes d'infrastructures que afecten tots el continents, Euràsia, en particular.

 

     Negant aquesta realitat, el govern de la Generalitat del Principat i els grans mitjans presents a Catalunya (Catalunya Sencera) es declaren decididament proianquis i prosionistes, i, alhora, minimitzen el paper internacional que juga la Xina.

 

     Podeu baixar el post d'En Gallo Àsia inverteix en projectes d'infrastructures.

L´Ajuntament de sa Pobla (Mallorca) homenatja l´escriptor Miquel López Crespí - Dia del Llibre 2014

0
0

Dia del Llibre 2014 – L´Ajuntament de sa Pobla ( Mallorca) homenatja l´escriptor Miquel López Crespí


Enguany, i en el marc de la Trobada d´Escriptors que convoca anualment l´Ajuntament de sa Pobla, s´ha decidit retre un senzill homenatge a qui signa aquesta nota, l´escriptor Miquel López Crespí (“Verdera”). El regidor de Cultura, el nostre bon amic Joan Enric Capella va venir a veure´m per a demanar-me, amablement, el meu permís per a començar a preparar l´homenatge. No cal dir que, honorat per la distinció, vaig acceptar de seguida i, d´ençà aquell moment, estam en contacte per aconseguir que l´acostumada festa literària del meu poble faci arribar, a escoles, instituts i tota la societat la força de la nostra cultura.



Praga, setembre 2009. Miquel López Crespí a Praga, a la recerca de Franz Kafka


En el moment que escric aquesta informació ja han confirmat la seva presència determinats autors i coneguts activistes de la vida política i cultural de les Illes. No sols contarem amb la intervenció dels autors poblers, també ens han dit que volen dir unes paraules en Mateu Morro, historiador i exsecretari general del PSM, els escriptors Miquel Àngel Vidal Pons, Rosa Maria Colom i Antoni Gost (“Curro”), l´exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca Cecili Buele Ramis, el regidor de Cultura de l´Ajuntament de sa Pobla Joan Enric Capella Servera... Hi haurà una taula rodona davant l´Ajuntament i, de no haver-hi res de nou, començarà a les 12h. del Dia del Llibre, el 23 d´Abril.

El regidor de Cultura també m´informa que, aquest homenatge no acabarà el 23 d´Abril. Com cada any es publicarà el Programa amb tots els actes oficials i es repartirà a escoles i instituts, a la població en general. Una exposició dels meus llibres restarà situada a l´Ajuntament i, posteriorment als actes oficials, l´ exposició serà mostrada a cada centre escolar de sa Pobla (i cal recordar que el meu poble té 10 centres – 5 de primària, 2 d´infantil, 2 instituts i 1 CEPA!). M´explica el representant del Consistori pobler que aquesta exposició de la meva obra literària “és la major projecció que se li haurà donat mai a una exposició a sa Pobla d´una persona i la seva obra, ja que als centres no només hi van tots els alumnes, sino que els mestres tendran motiu per fer activitats sobre l´exposició (i demanar-te col·laboració), i a la vegada tots els pares ho veuran. Fins i tot hem plantejat que els panells els muntaré, damunt roll-ups, la qual cosa ens facilitarà muntar-los a qualsevol àmbit, flexibilitzant l´exposició i fent-la més pràctica per a què no hi hagi problemes enlloc”.

L´homenatge de l´Ajuntament de sa Pobla m´ha fet recordar la història de les Trobades d´Escriptors Poblers. Just ara mateix he obert una de les meves carpetes de retalls de diaris, cartes, fotografies, cartells... Tot va començar en un dia llunyà de l´any 1997.

En aquesta carpeta encara tenc, com un petit tresor, el primer paper, escrit a mà!, que em va fer arribar l'Ajuntament de sa Pobla. Són les primeres notes, els primers esbossos del que amb els anys serà una brillant realitat cultural mallorquina. El paper, són les primeres "instruccions" per als escriptors de sa Pobla, diu: "Dia 23. Sant Jordi. Festa del Llibre. I Encontre d'Escriptors Poblers". Posteriorment, detallant l'horari de feina per a aquell dia de 1997, especifica les nostres "tasques" : "A les deu, a la Casa Consistorial el batle don Jaume Font rebrà els escriptors. De les onze a les dotze hores del matí els escriptors, prèvia distribució, aniran als centres escolars. De dotze a tretze hores: entrevistes als mitjans de comunicació. De tretze a catorze hores; signatura de llibres a les paradetes de la Plaça Major". Després del dinar, a les disset hores, "a la Biblioteca Municipal, els escriptors es trobaran amb alumnes i participaran en un col·loqui".

La idea de reunir en un Encontre anual tots els nostres autors es va anar congriant en una sèrie de reunions entre el batle Jaume Font, aquell que aleshores era el regidor de Cultura, el metge Antoni Serra i Mir, l'escriptor Alexandre Ballester, el director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla Ramon Molina i el també escriptor Francesc Gost.

Per poc que reflexioneu una mica en aquesta idea podreu copsar la importància que, primer per a donar a conèixer l'obra dels autors mallorquins entre els poblers, ha tengut i té; i, segon, el servei cultural que fan els Encontres per a ampliar igualment entre els alumnes d'escoles i instituts el coneixement dels nostres clàssics. Normalment, a part de la signatura de llibres dels autors convidats a les tauletes de la plaça Major de sa Pobla, l'Encontre serveix també per a parlar a les escoles i instituts de Ramon Llull, Francesc de Borja Moll, Alexandre Ballester, Miquel Costa i Llobera, del rei Jaume II i la fundació de sa Pobla... Evidentment, aquests Encontres anuals no reporten cap benefici econòmic als autors que hi participen. És una feina desinteressada en pro de la cultura catalana, tant per part dels organitzadors com per part dels autors convidats.



Joan Teran, Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició

L'Ajuntament de sa Pobla, en efecte, no paga en diners l'esforç dels seus autors (un dia donant conferències gratuïtes a escoles i instituts), però sí que treballa activament en la promoció de la cultura i els escriptors. L'Ajuntament, no solament coordina amb els mestres i professors la preparació de cada Dia del Llibre i l'estudi d'un dels nostres clàssics o un aspecte destacat de la nostra història. Fa més encara: edita un magnífic cartell que informa tot el poble de les activitats concretes de cada Encontre. Avisa i coordina la presència dels mitjans de comunicació -premsa, ràdio, televisió- que, aquell dia, demanen i informen damunt la vida i l'obra dels autors presents en la diada cultural.

Un honor i una gran alegria, doncs, que l´Ajuntament hagi pensat en la meva obra i que m´hagi convidat a participar, i aquesta vegada com a protagonista!, en la la Festa del Llibre d´enguany! Procuraem estar a l´alçada de les circumstància! Gràcies sa Pobla! Gràcies, poblers!


Sa Pobla: servar la memòria dels nostres padrins –


Avui voldria parlar de la gent -avis, rebesavis- que ens ha donat la parla, una determinada manera de veure el món i copsar la realitat que ens envolta. La meva besàvia, Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 1963. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural (pagesa) poblera, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els anys quaranta del segle passat.

El repadrí Antoni Caldés ja no el vaig conèixer. Però de la repadrina "Nana" (que visqué tota la vida, abans de marxar a Ciutat, en el número 4 del carrer de l'Escola) serv munió de records; anècdotes, històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes de rondalles (com moltes de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney (o les japonesos actuals!) els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

En el fons, amb la seva desbordant imaginació, aquella gent ens explicava la història de sa Pobla. I els professors eren els seus protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les generacions que els hem succeït no hem tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les centenars de sínies que hi havia a sa Pobla en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevindria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates, mongetes, blat, cacauets, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del nostre poble.

Potser el vertader progrés de sa Pobla s'inicià cap al 1866 amb l'arribada dels anglesos (Bateman i els enginyers Waring i Green) i els inicis dels treballs de dessecació de s'Albufera. Recordem que aquesta gran obra d'importància cabdal, a part d'ajudar a augmentar la riquesa del poble amb totes les quarterades aprofitades amb la dessecació, serví per a acabar amb la pesta -el paludisme!- que des de feia segles colpejava brutalment la salut dels pagesos. En menys de mig segle sa Pobla triplicà la població, i cap al mil nou-cents ja teníem sis mil habitants.

Dissortadament en les darreres dècades s'han deixat perdre molts molins d'aigua, s'han fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. )O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'albufera?

Inclemència del temps que tot ho desfà! )Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can "Verdera" i Ca Na "Ximbona") a plegar les veles del molí. Jo encara hi he estat a temps que els padrins m'enssenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. Potser la nostra és la darrera generació que ha vist treballar els fusters (i els seus descendents) de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro. I també hem vist els ferrers (arreglant, installant les bombes de pistó), els homes de Can Puça, can Cinto, Can Pèl de Mel, Can Cerol...

Tot es fa malbé. Caldria una decidida política de protecció de tot el que bastiren amb les seves mans aquestes generacions heroiques d'artesans únics, de pagesos i pageses.

El molí d'aigua apareix a sa Pobla a mitjans de segle XIX. Hi ha informacions que ens parlen de molins devers l'any 1855. Molins d'aigua, motors de benzina i d'electricitat permeten multiplicar les terres de conreu. Alhora ja es pot regar, sembrar, conrear qualsevol cosa no solament a l'àrea de les sínies (les terres baixes del poble, molt apropades a l'Albufera). El terreny s'estén a força de braços (llevar macs, roturar, fer els pous, bastir els molins...) i noves i noves famílies poden viure i prosperar en indrets on en altres segles només hi havia terra seca, pedres.

Jo encara vaig arribar a conèixer els pares del meu padrí Rafel. Tenien per nom Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern. Ambdós visqueren fins al dia de la seva mort en la casa pairal de Can Verdera (el número 9 del carrer de la Muntanya), i allà va ser on els vaig tractar. Moriren a començaments dels cinquanta, i va ser la primera vegada -jo era un infantó de cinc o sis anys- que em vaig enfrontar amb la mort. És a dir, amb la seva presència externa: el cadàver a la sala gran de la casa de Can Verdera, el banc a l'entrada (per avisar els veïns que hi havia un mort), la saleta amb tot de cadires on les beates del poble venien a resar el rosari i, els homes, pegaven un tomb fins a la cuina on una amiga de la família (com era costum) tenia una ampolla d'anís, per a les dones, o de cassalla, per als homes. Després hi havia el ritus d'acompanyar el mort fins a l'església, on el sacerdot oficiava la missa de difunts. Posteriorment la gent anava darrera el cotxe de la funerària fins davant "sa Fortalesa" (el nostre camp de futbol). A partir d'allà només els familiars acompanyaven el difunt fins al cementeri. Sacerdots i veïns en feien l'acomiadament i cadascú tornava a les seves ocupacions. El mort passava la darrera nit a la sala d'autòpsies del cementeri. Al matí següent l'enterrava el fosser.

En aquella època, abans de la mort dels avis, record que la majoria de carrers encara no eren asfaltats i els infants del carrer de la Muntanya jugaven a indis o al joc dels quatre cantons. Indrets polsosos a l'estiu, plens de fang en els hiverns.

Però aleshores, quan els padrins i repadrins vivien al nostre costat, ens preparaven bons berenars de pa amb sobrassada. Cap de nosaltres no imaginava que el temps era inclement amb les coses i les persones. Ningú no podia pensar encara que els poderosos molins d'aigua de sa marjal podrien esbucar-se i els cadúfols de les sínies restar per sempre aturats, sense treure més aigua del fons de la terra poblera per regar llegum, els arbres fruiters, les parres que ens donaven ombra a l'estiu. Em semblava que tothom era immortal.

Els poblers sabem que amb la mort d'un membre de Can Pelí, Can Verdera, Can Rian, Can Cuca, Can Ximbó, Can Pelut o Can Sabater mor una forma de parlar, una forma de cuinar, de bastir cases i molins, conrear la terra, fer espinagades, cantar, fer glosses, entendre la vida... És una cultura i tota una concepció del món que s'esvaeix amb cada persona que desapareix. La història completa de la construcció dels molins d'aigua, de l'aventura immensa que significà fer arribar el tren a sa Pobla, de la dessecació de l'Albufera, del conreu i exportació de la patata i les mongetes, de la guerra de Cuba o de la mateixa Guerra Civil, es perd amb cada darrer alè d'un dels nostres vells.

Qui vos parla ha conegut sa Pobla abans de l'embranzida turística, molt abans que la televisió acabàs amb les rondalles al costat de la foganya (aquella llum d'oli a les cuines o per anar al corral!). El camp de sa Pobla encara era lluny de la mecanització del present. Els tractors no es coneixien. Tot es feia a força d'home o animal. Cavall, mules i someres eren els reis de la creació. Només -i no sempre- una batedora servia per a alleugerir la feina a l'hora de preparar el blat o les mongetes per als magatzems i l'exportació.

Aleshores tot eren cançons (i alguna maledicció, evidentment!). Eren temps en els quals cada feina concreta del camp (batre, segar, llaurar, regar, recollir olives, sembrar mongetes...) tenia una tonada adient. No em parlem de les glosses i cançons de per Sant Antoni, davant el foguerons!

Crec que és tota aquesta saba popular el que no hem de deixar mai que es perdi, s'esborri de la nostra memòria collectiva. I crec que ha estat això el que m'ha fet pensar en els meus, en els padribns i repadrins que m'ensenyaren (a la seva manera) a estimar la meva terra, sa marjal de sa Pobla regada amb la sang dels agermanats, amb la suor de segles dels seus descendents. I d´aquí, de la terra poblera i de la suor de generacions i generacions de pagesos surten aquest llibres, la meva petita aportació a la història de la nostra literatura.


Miquel López Crespí: informació literària i professional


Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novellista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1968 l'escriptor començà les seves collaboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears... Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novella, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novella (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003", Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005...

D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de noranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig entre els quals podríem destacar:; L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novella); Cultura i antifranquisme (assaig); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); La novel$la (novel$la); Punt final (poesia); El cicle dels insectes (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Estat d'excepció (novella); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel$la); Corambé: el dietari de George Sand (novel$la); Lletra de batalla (poesia); Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel$la); Temps moderns: homenatge al cinema (poesia); Damunt l´altura. El poeta il$luminat (novel$la); El cant de la Sibil$la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia); Naufragis lents (poesia); La conspiració (novel$la); No era això: memòria política de la transició (assaig); Carrer de Blanquerna (teatre); Un viatge imaginari i altres narracions (contes); París 1793 (novel$la); Espais secrets (poesia) i Novel$la, Poesia i Teatre: memòries 1968-2008 (memòries); Una Arcàdia feliç (novel·la); Gardènies en la nit (novel·la); Els crepuscles més pàl·lids (novel·la); Caterina Tarongí (novel·la) i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (novel·la).


Un nou retrocés per la qualitat de vida dels llucmajorers

0
0

Han passat ja uns mesos des de l’aprovació de la llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local, temps suficient per confirmar la nostra sospita que aquesta llei suposa un nou retrocés per la qualitat de vida dels llucmajorers.

Vagi per endavant que sempre hem estat favorables a introduir les mesures necessàries per racionalitzar i garantir la sostenibilitat dels ajuntaments. Favorables a definir amb claredat les competències que han d’assumir els ajuntaments i de cercar la manera de finançar-les adequadament, però sempre amb la prioritat de cobrir adequadament les necessitats dels ciutadans.

Mal finançament local

Els ajuntaments, que són l’administració democràtica més propera als ciutadans i ciutadanes, sempre han patit un pèssim finançament per part de l’Estat. Un problema agreujat a mesura que passen els anys i aquests es veuen obligats a assumir despeses que no són de la seva competència, però que formen part de les exigències dels ciutadans.

Malauradament aquesta no és la lògica de la nova llei de “racionalització i sostenibilitat de l’administració local”, sinó tot al contrari. Allò que fa no és altra cosa que aplicar els criteris de la política neoliberal del PP també als ajuntaments. És a dir aplica criteris tant sols de sostenibilitat econòmica, sense tenir en compte la sostenibilitat social, ni mediambiental ni cultural.

Pensam que per a qualsevol institució democràtica la prioritat són les persones; per tant, primer cal analitzar quines són les necessitats indiscutibles de la ciutadania i després cercar les formes i maneres de finançar-les.

Pèrdua de serveis als ciutadans

La filosofia de la nova llei és tot el contrari. Primer se parteix dels doblers que té l’ajuntament i si no són suficients per implementar determinats serveis cal desfer-se’n. Si l’Ajuntament de Llucmajor no pot mantenir l’escoleta, la residència o el centre ocupacional Molí d’en Gaspar se tanca o se traspassa a una altra institució. Sense tenir en compte que aquesta situació es podria resoldre fàcilment incrementant el finançament estatal cap als ajuntaments.

Així mateix, la nova llei introdueix una de les grans obsessions del PP, la recentralització. Tot al contrari de la filosofia dominant a la Unió Europea, basada en el principi de subsidiarietat, és a dir, que tot allò que es pot gestionar a l’administració més propera al ciutadà s’ha de fer.

De l’ajuntament al Consell, del Consell a la privatització.

D’entrada es parteix de la base que els serveis socials dependran, a partir del 2015, dels Consells Insulars. A part dels serveis socials, tots els ajuntaments que no puguin garantir uns comptes equilibrats, perdran les competències en temes educatius, culturals, mediambientals i d’altres. És evident que els comptes llucmajorers estan molt enfora d’estar equilibrats, per la qual cosa el risc de perdre el control sobre tots els serveis educatius, esportius, culturals, mediambientals... és més que evident.

Els serveis perduts per l’Ajuntament serien transferits a un Consell de Mallorca que no està en absolut en condicions d’assumir totes les competències municipals que li poden caure damunt. No oblidem que el Consell és l’única institució que no té cap mecanisme de finançament propi, sempre depèn d’altres instàncies.

A part de la contradicció que suposa veure com el PP s’ha passat els darrers anys buidant de contingut al Consell, ara resulta que pot assumir la majoria de competències dels ajuntaments mallorquins.

És raonable pensar que l’única opció del Consell, i així ho contempla la llei, serà la privatització d’aquests serveis. Són moltes les grans empreses, majoritàriament estatals que amb la fallida de la construcció estan esperant fer-se amb la gestió de residències, centres esportius, escoles de música o d’adults i no diguem dels residus, clavegueram i altres.

I amb això arribem al bessó de la nova llei. Les administracions més properes a la ciutadania perden poder, els grans poders econòmics en surten beneficiats i els ciutadans hi perden serveis o qualitat.

Defensam el municipalisme

Enfront de tot això, des del PSM ens reafirmam en la més estricta defensa del municipalisme. Defensem que davant la globalització neoliberal, l’acció política local és la base de la recuperació de la democràcia i de la presa de decisions per part de la ciutadania. I en aquest sentit els ajuntaments, les institucions democràtiques més properes als ciutadans i ciutadanes, han de poder fer front a les necessitats socials, mediambientals i culturals de milers de persones castigades per la crisi.

La crisi no pot ésser una coartada per reduir ni el poder ni el finançament municipal. Ben al contrari, que un dels camins per solucionar la crisi passa per donar més poder als municipis perquè puguin abordar les necessitats de la seva ciutadania i impulsar mesures de desenvolupament econòmic local. La crisi cal afrontar-la també des de l’economia local.

Jaume Tomàs i Miquel Serra

Regidors del PSM a Llucmajor

La cura com a activitat política

0
0

 La societat actual és una societat desigual, tan en l’accés als recursos, la redistribució i el gaudi dels mateixos. Una de les principals desigualtats que se dóna és la desigualtat de gènere; és a dir, la distribució diferencial d’oportunitats i possibilitats d’autonomia en raó del gènere al que un pertany. El feminisme, com a moviment social i polític modern, lluita contra aquest tipus de desigualtats i les discriminacions en què se sustenta i al mateix temps produeix. Així doncs, el feminisme ha de ser entès com aquell esforç de dones i homes que lluiten per l’emancipació de la dóna front a qualsevol forma de discriminació, des d’una perspectiva igualitària. Per tant, no hi pot haver projecte crític-polític emancipador que no reculli les reivindicacions feministes.

La societat desigual des de la perspectiva de gènere és anomenada societat patriarcal, entenent per aquesta, qualsevol forma d’estructuració social en què la dona està subordinada a l’home. Més enllà de la qüestió de si totes les societats han estat patriarcals o no, que diferenciaria la posició entre el feminisme radical i el feminisme socialista de la segona onada, el que ens interessa és esbrinar no tan allò que produeix el patriarcat, sinó com se reforça i reprodueix al llarg del temps. És a dir, el patriarcat crea una societat desigual des de la perspectiva de gènere. Desigualtats que se manifesten en l’àmbit productiu, distributiu i reproductiu. Ara bé, si un vol trencar amb aquestes desigualtats, hem d’anar a cercar quins són els mecanismes que reforcen i permeten la continuació d’aquest tipus de societat. En les societats formalment desenvolupades i democràtiques, la desigualtat no ve estructurada jurídicament; és a dir, la llei no segrega formalment entre homes i dones. Encara que algunes iniciatives legislatives de l’actual govern que atempten directament contra els drets de la dona, com per exemple l’avantprojecte de reforma de la llei de l’avortament que té en ment el Ministre Gallardón, pot ser entès en aquest sentit. Els mecanismes que permeten la perpetuació de las desigualtats de gènere són mecanismes ideològics, culturals o superestructurals. Entre els quals hi ha els rols i estereotips tradicionals de gènere.

Entenem per rol el conjunt de creences, actituds, comportaments i valors que la societat pressuposa que ha de complir o desenvolupar un individu en raó del seu “sexe”. La relació entre “sexe” i “gènere” és més complexa del que d’entrada pot semblar, encara que no hi podem entrar per manca de temps. Entenem per estereotips de gènere el conjunt de valors i normes socials que diferencien i reforcen els rols de gènere. Així, la societat marca i limita, a través del procés de socialització i si aquest no funciona amb mecanismes d’exclusió social, els papers, valors, actituds i comportaments que els individus hem de jugar dintre de la nostra societat.

Els rols de gènere que s’atribueixen a les dones són els de la debilitat, fragilitat, bellesa, tendresa, treball a casa i treball de cura dels infants i majors; és a dir dels dependents. En canvi, als homes se’ls atribueix la fortalesa, l’individualisme, la competitivitat, l’agressivitat, el treball públic, remunerat,... La lluita i el qüestionament d’aquests estereotips i rols tradicional és necessària si la nostra aspiració és copsar una societat radicalment igualitària.

En aquest sentit, un dels estereotips tradicionals de gènere és la separació entre l’àmbit públic i l’àmbit privat. El primer associat a l’home i el segon a la dona. Rompre aquesta dicotomia, que està ben arrelada dintre de la modernitat social i política fou una de les tasques que va intentar dur a terme el feminisme a partir dels anys 70; el conegut com a feminisme de la segona onada. El seu lema, en boca de K. Millet, una de les màximes representants d’aquesta segona onada del feminisme, fou que “allò personal és també polític”. Així, se’ns mostrà que necessitem un concepte més ample de política, que inclogui les diferents formes de relacions de subordinació i domini que se donin en la nostra societat. Manifestant que a l’àmbit privat també se donen relacions de subordinació i domini; és a dir, relacions polítiques que han de ser problematitzades. Apareix el concepte de la “política sexual” (1969, K. Millet). La violència de gènere deixa de ser violència domèstica i/o passional i les tasques domèstiques i de cura dels dependents (bé siguin infants, bé persones majors) passen a ser considerades com a treball, encara que no remunerat ni valoritzat socialment. El feminisme revoluciona i polititza àmbits d’acció i d’interacció fins llavors invisibilitzats o depreciats. Sols la revalorització i reconsideració de certes tasques i funcions ens pot mostrar les conseqüències de la societat patriarcal per les dones.

A partir d’aquí hi ha un canvi de marc interpretatiu. Les tasques domèstiques i de cura dels dependents són tasques on se donen relacions de domini, per tant relacions de subordinació. L’assignació acrítica i directe d’aquestes a les dones, tal com fan els rols i estereotips tradicionals de gènere, no deixa de ser una imposició que reforça l’estructura patriarcal de la nostra societat i perpetua la desigualtat de gènere. És necessari una redistribució en clau igualitària d’aquestes tasques, ja no sols per tal d’alliberar a les dones de la feixuga càrrega que els hi assigna injusta i arbitràriament la societat, sinó perquè aquestes tasques ben enteses i distribuïdes poden ser font d’un canvi social més profund. Un canvi que passi per la revalorització de les activitats reproductives i socialitzadores que reforcin els vincles socials i rompin la imatge ideològicament intencionada d’una societat individualista i egoista. Les tasques de cura dels infants, el seu acompanyament en el procés de convertir-se en adults autònoms i responsables socialment, a més, d’acompanyar a totes les persones dependents, ens pot obrir les portes a noves formes d’interacció i socialització no mercantilitzades, que ens duguin a viure una vida més plena i bona. Això sí, sempre com a activitats elegides i no imposades, com fins ara han estat en el cas de les dones.

L’esquerra alternativa que aspira a construir una societat radicalment igualitària s’ha de prendre ben seriosament la necessitat de redistribuir equitativament les tasques de la llar, rompre amb pràctiques micromasclistes i revaloritzar les tasques domèstiques i de cura dels demés com a activitats importants i valuoses de cara a la reproducció social i la realització personal de cada un. Ha de lluitar per polítiques públiques que permetin una millor conciliació de la vida laboral i familiar, a més d’una potent xarxa de serveis socials que facin de la cura una activitat lliurement elegida i no imposada. És a dir, lluitar per serveis públics que puguin permetre tan a l’home com la dona la seva vida laboral i tenir a càrrec seu alguna persona que requereixi cura. A més, hem de reconcepualitzar des de la perspectiva de la cura, la participació i militància política. Política se’n pot fer a molts de nivells i en molts de sentits. Fregar o contar un conta també és fer política. Fins que no ens prenguem de forma més seriosa la dimensió política de la cura, i la necessitat de la redistribució igualitària de les tasques domèstiques, difícilment podrem arribar a assolir una societat alternativa i igualitària.

Tomeu Sales Gelabert

 

 

 

Prensa Mallorquina creada entre 1885 y 1889

0
0

Prensa de los años 1885 a 1889 digitalizada y existente en la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica:

Recojo las siguientes informaciones de los volúmenes de la Gran Enciclopèdia de Mallorca (GEM), traduciendo libremente los contenidos:

prensa

Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana

Revista de historia editada en Palma desde 1885 por la Sociedad Arqueológica Luliana. Después del Boletín de la Real Academia de la Historia (1877), es la publicación de sus características más antigua de España. Su periodicidad ha variado, desde quincenal en la primera época, hasta anual en la actualidad. Contiene la relación anual de actividades de la Sociedad y recoge las novedades sobre investigación arqueológica, artística, histórica y etnológica de las Baleares, así como los trabajos realizados para la conservación del patrimonio artístico. Dedica especial atención a la figura y obra de Ramon Llull, patrón de la institución. Entre los trabajos publicados que se convirtieron en libros destacan Constitucions i ordinacions del Regne de Mallorca, de Antoni Pons (1934); Vida del beato Raimundo Lulio, de Antoni Ramon Pasqual (1890 - 91); Informacions judicials sobre els addictes a la Germania, de Josep Maria Quadrado (1896 - 1930); Enterraments i òbits del reial convent de Sant Domingo de la Ciutat de Mallorca, de Jaume d'Olesa (1920); Noticias y relaciones históricas de Mallorca. Siglo XIX, de Joan Llabrés Bernal (1959 - 1971) e Història de Llucmajor de Francesc Tallades (1974). De los números monográficos destacan los dedicados a Miquel Costa i Llobera (1923), al centenario del Concilio de Trento (1945), al VI centenario de la muerte de Jaime I (1976) y a Joaquín María Bover (1981).

Entre sus directores destacan Estanislau de Kostka Aguiló, Bartomeu Ferrà, Joan Pons Marqués, Bartomeu Font Obrador, Gabriel Llompart Moragues i Guillem Rosselló Bordoy. Entre los colaboradores se encuentran Antoni Maria Alcover, Isidor Macabich, Llorenç Riber, Josep Maria Quadrado y Miquel Batllori. Para facilitar su consulta han aparecido índices de autores (tomos I-XXV, 1971), de materias (tomos I-XXV, 1975) y de autores y materias (tomos XXVI-XXXIV, 1976).

GEM, vol. 2.

[Nota: Este volumen de la GEM no indica la fecha de publicación, pero es de hace un par de décadas por lo que la información no está actualizada.
Web dela Societat Arqueològica Lul·liana]

***** ***** ***** ***** *****

El tambor : setmanari d'es nostros

Semanario publicado en Palma entre octubre de 1884 y abril de 1887. Tuvo diferentes subtítulos: Instrument tocat á dues veus per una colla de voluntaris valents i poch dormidós. Setmanari d'es nostros y Semanario Católico - tradicionalista de las Baleares. Era el órgano del carlismo local. Inicialmente era bilingüe, en castellano y catalán dialectal, pero pronto pasó a ser sólo en castellano. Tenía cuatro páginas y se editaba en la imprenta Villalonga. Al desaparecer fue sustituído por El Centinela

GEM, vol. 17.

***** ***** ***** ***** *****

El centinela : semanario tradicionalista

Semanario editado en Palma entre 1887 y 1891. De ideología tradicionalista, atacaba el liberalismo y tomó partido por el pretendiente carlista Carlos VII hasta 1888 en que se adhirió a la escisión integrista contraria a Carlos VII y favorable a un catolicismo integrista. El número 48 fue denunciado por publicar un recordatorio del fusilamiento del general Jaime Ortega. Uno de sus directores fue Jaume Pou. Entre sus redactores figuraban Miquel Binimelis, Antoni Vidal Vaquer, Marià Safortesa y el filólogo Antoni Maria Alcover. Se redactaba íntegramente en castellano

GEM, vol. 3.

***** ***** ***** ***** *****

El correo de Mallorca : diario de noticias y avisos

Diario de información general editado en Palma en 1887 y 1888. Apareció en sustitución de Las Noticias. Se redactaba íntegramente en castellano.

GEM, vol. 4.

***** ***** ***** ***** *****

Semanario católico : doctrinal, científico y literario

Semanario editado en Palma entre ener de 1888 y diciembre de 1890. Aunque su principal objetivo era hacer propaganda católica, incluía trabajos literarios, especialmente poesía y narrativa. Además de trabajos originales, publicó algunas traducciones. Fueron directores Nicolau Dameto (hasta febrero de 1890) y Josep Miralles Sbert (desde marzo de 1890), que fue el principal impulsor. Salía cada sábado y, entre otros, colaboraron Antoni Maria Alcover, Miquel Victorià Amer, Margalida Caimari, Pere Joan Campins, Miquel Costa i Llobera, Bartomeu Ferrà, Josep Miralles, Marcel·lina Moragues, Dere d'Alcàntara Peña, Antoni M. Peña y Joan Torrandell. Salieron 156 números redactados en catalán y castellano. Se editaba en la Tipografía Católica y tenía la redacción en la calle Campaner de Palma.

GEM, vol. 16.

***** ***** ***** ***** *****

El isleño : periódico científico, industrial, comercial y literario

Diario industrial, comercial y literario publicado en Palma (1857 - 1898). Se editaba en la imprenta de Pere Josep Gelabert. Fueron directores Pere Josep Gelabert Llabrés (1857 - 1866), Pere Josep Gelabert Pol (1866 - 84) y Joan Gelabert Crespí (1884 - 98). Colaboraron Enric Alzamora, Bernat Calvet, Pere Ferrer Gibert, Lluis Martí y Benet Pons Fàbregues entre otros. Órgano de la Unión Liberal, salió en sustitución de El Genio de la Libertad. Se redactaba íntegramente en castellano.

GEM, vol. 7.

FASES DE LA NEGOCIACION

[17/04] Llemotges 1905 - Ple Nacional de Blanes de la CNT - Míting a la Mutualité - Arnould - Tucker - Gómez - Quintas - Suárez García - Antona - Bachelet - Damiano - Bizeau - Miñana - Conxa Pérez

0
0
[17/04] Llemotges 1905 - Ple Nacional de Blanes de la CNT - Míting a la Mutualité - Arnould - Tucker - Gómez - Quintas - Suárez García - Antona - Bachelet - Damiano - Bizeau - Miñana - Conxa Pérez

Anarcoefemèrides del 17 d'abril

Esdeveniments

Manifestació per l'alliberament dels detinguts (17-04-1905)

- Revolta de Llemotges: El 17 d'abril de 1905 a Llemotges (Llemosí, Occitània) la població coneix una forta agitació social que ben bé pot ser qualificada de guerra civil; després de la vaga dels serrallers, seguida de la vaga dels obrers del calçat, s'afegeix tota la indústria de la porcellana, indústria puntera de la ciutat. Aquesta vaga, inicialment declarada per obtenir l'acomiadament d'un capatàs tirànic, s'estén a tota la professió. El 13 d'abril la patronal havia decretat el lock-out i els dies 14 i el 15 d'abril els obrers envaeixen les fàbriques, munten barricades als carrers de la ciutat i assalten les armeries. El dilluns 17 d'abril, després d'una gran manifestació pel firal de més de mil persones per reclamar l'alliberament dels manifestants detinguts els dies precedents, i després de tomar les portes de la presó, els dragons del 78è de Línia obren foc sense cap requeriment. Un obrer porcellaner de 20 anys, Camille Vardelle,és mortalment tocat, mentre que una dotzena de persones són ferides. El seguici fúnebre fins el cementiri de Louyat, el 19 d'abril, va donar lloc a una important manifestació obrera de més de 30.000 persones. Ellock-out serà finalment aixecat el 24 d'abril, però els anarquistes, que eren els que havien pres la part més activa en l'agitació, seran el blanc de la repressió: detencions arbitràries, acomiadaments, expulsions de la ciutat i del departament, com ara el cas de Régis Meunier. L'aniversari de l'assassinat de Camille Vardelle, el 1906, estarà marcat encara per un fort enfrontament entre la policia i els militants llibertaris, molts dels quals seran detinguts. A partir d'aquests fets Llemotges serà coneguda com a«la ciutat roja».

Revolta de Llemotges (abril de 1905)

***

Anagrama de la CNT

- Ple Nacional de Blanes de la CNT: Entre el 17 i el 18 d'abril de 1930, poc després de caure la Dictadura de Primo de Rivera, se celebra a Blanes (Selva, Catalunya) el Ple Nacional de Regionals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que pretendrà reorganitzar ràpidament des de la legalitat el sindicat anarcosindicalista. Aquest ple ratificava la reorganització operada abans de la legalització, que en síntesi era: celebració de l'Assemblea General del Sindicat, a partir dels«Quadres Sindicals» del Ram i les Associacions Professionals existents; elecció d'un Comitè reorganitzador que convoca una nova Assemblea; i aprovació per aquesta dels Estatuts i elecció de la Junta de Sindicat. Plantejat el problema de la col·laboració amb els partits republicans per derrocar la «dictablana» del general Dámaso Berenguer, Josep Peiró --que en febrer havia signat el«Manifest d'Intel·ligència Republicana»-- i Ángel Pestaña se'n mostraran partidaris, però la majoria s'inclinà per la tesi anarquista d'abstenció política. També s'acordà per unanimitat fomentar l'actuació política dels sindicats que, aleshores, estaven adquirint un desenvolupament extraordinari malgrat l'obstrucció de les autoritats. Ràpidament es reorganitzarà la premsa i tornaran a sortir Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. Finalment, la CNT aconseguirà la legalització el 30 d'abril d'aquell any.

***

Palais de la Mutualité (París)

- Míting a la Mutualité: El 17 d'abril de 1977 la Confederació Nacional del Treball (CNT) organitza un míting al Palais de la Mutualité de París (França) on es planteja el debat existent en l'organització sobre la legalització o no a l'Estat espanyol. En el míting intervindran Frederica Montseny; Juan Gómez Casas, secretari general de la CNT; José Luis García Rua, secretari nacional de la CNT; entre altres oradors. Paco Ibañez també hi participarà amb un recital. La CNT finalment va ser legalitzada a l'Estat espanyol el 7 de maig de 1977; va ser l'última central sindical a fer-ho.

Anarcoefemèrides

Naixements

Arthur Arnould

- Arthur Arnould:El 17 d'abril de 1833 neix a Dieuze (Lorena, França) l'escriptor, periodista, membre de la Internacional, communard i llibertari Arthur Charles Auguste Arnould, també conegut comA. Matthey. Fill d'un professor liberal de llengües estrangeres, va començar la carrera administrativa a la Sorbona de París, però la va abandonar per dedicar-se al periodisme. Els seus articles contra el Segon Imperi li van portar nombroses multes i estades a la presó. En 1868 va publicar el setmanari La Foire aux sottises (12 números). Després de la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, va ser nomenat sotsbibliotecari de la ciutat de París i adjunt a l'alcaldia del quart districte parisenc. El 26 de març de 1871 va ser elegit per al Consell de la Comuna i alhora per al del quart i setè districtes, i en va optar pel quart. A més d'altres càrrecs: membre de la Comissió de Relacions Exteriors (29 de març), de la Comissió del Treball i del Canvi (6 d'abril), de la Comissió de Subsistències (21 d'abril) i de la Comissió d'Ensenyament (4 de maig); també va ser elegit responsable, amb Auguste Vermorel, de la redacció del Journal Officiel, a partir de l'1 de maig. Va votar contra el Comitè de Salut Públic i va signar el «Manifest de la Minoria». Condemnat en rebel·lia a la deportació per un dels Consell de Guerra de Versalles després de la caiguda de la Comuna, es va refugiar a Suïssa, on va mantenir una important correspondència amb Jules Vallès --que va ser publicada en 1950-- i va fer amistat amb Bakunin a Lugano, del qual va ser un dels executors testamentaris, encarregant-se dels seus arxius. Va col·laborar en el Butlletin de la Fédération Jurassienne i en altres periòdics llibertaris i socialistes revolucionaris. En 1877 va publicar L'État et la Révolution, on explica el federalisme i la idea de comuna des del punt de vista proudhonià, autogestionari i anarquista. En 1878 va publicar a Brussel·les Histoire populaire et parlamentaire de la Commune de Paris, que és alhora un testimoni important sobre els personatges i sobre els esdeveniments i un preciós estudi sobre la ideologia de la Comuna (autonomia, federalisme, col·lectivisme, internacionalisme, millora de la condició obrera, reconeixement dels drets de les dones, accés a l'educació...). De tornada a París després de l'amnistia en 1880, va dedicar-se a escriure novel·les populars de manera reeixida sota el pseudònim d'A. Matthey --nom de sa dona-- i es va consagrar a la difusió de la teosofia, arribant a ser el president de la branca francesa de la Societat Teosòfica d'Orient i d'Occident --alguns escrits teosòfics els va signar amb el pseudònimJean Matthéus. Altres llibres seus són Le prêtre et l'impôt (1868), Histoire de l'Inquisition (1869) i Les croyances fondamentales du bouddhisme (1895), entre d'altres. Arthur Arnould va morir el 26 de novembre de 1895 a París (França). En 1987 Marc Vuilleumier va recollir les memòries de l'exili d'Arthur Arnould i de Gustave Lefrançais i les va publicar sota el títol Souvenirs de deux communards réfugiés à Genève (1871-1873).

***

Benjamin Tucker fotografiat per Hardy (Boston, ca. 1887)

- Benjamin Tucker: El 17 d'abril de 1854 neix a South Dartmouth (Massachusetts, EUA) l'editor, propagandista i principal teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Benjamin Ricketson Tucker. En 1872 va fer estudis universitaris al Massachussets Institute of Technology (MIT), a Cambridge (Massachussets). Interessat pel lliure pensament, va descobrir l'anarquisme a través dels debats sobre l'amor lliure i els drets de la dona. Des d'aleshores va freqüentar Ezra Hervey Heywood, Williams Batchelder Greene --qui li va descobrir Proudhon--, Stephen Pearl Andrews, Lysander Spooner, Josiah Warren i altres intel·lectuals radicals i llibertaris. En 1875 va viatjar a Europa i l'any següent va publicar la seva traducció a l'anglès de l'obra més coneguda de Proudhon, Qu'est-ce que la proprété? --més tard traduiria més obres de Proudhon, de Bakunin i d'Stirner. Va col·laborar en el periòdic The Word, de Heywood i de la radical New England Labor Reform League (Lliga per la Reforma Laboral de Nova Anglaterra), i n'assumirà la publicació quan aquest sigui empresonat per haver distribuït informació sobre contracepció i sobre l'eugenèsia. Entre 1877 i 1878 va publicar a New Bedford la revista lliurepensadora The Radical Review, a més d'escriure en la premsa informativa (The Boston Globe). El 6 d'agost de 1881 va llançar el primer número del seu periòdic Liberty, que durant 25 anys serà el portaveu de l'anarquisme individualista, oposat al anarcocomunisme de Piotr Kropotkin i de Johann Most. En 1887 va participar activament en la campanya de suport als acusats de l'afer Haymarket. Aquest mateix any, va fundar el Club Anarquista de Boston i una llibreria especialitzada en radicalisme. Entre 1889 i 1890 va publicar un suplement literari filosoficopolític de Liberty, anomenat The Transatlantic, on es traduiran obres de Claude Tillier, Émile Zola o Octave Mirbeau. En 1906 va obrir a Nova York la «Tucker's Unique Book Shop», llibreria de distribució de les seves obres. Després de l'incendi que va destruir la rotativa, l'arxiu, els estocs editorials i la redacció de Liberty el gener de 1908, com que no tenia contractat cap assegurança conforme a les seves idees, la seva empresa editorial va fer fallida i aquest mateix any va abandonar els Estats Units i es va instal·lar a França fins a la Gran Guerra, on es relacionarà amb els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Han Ryner, etc.). A partir de 1913 va escriure en The New Freewoman. Els seus darrers anys els va passar a Mònaco, sota un pessimisme vital total, allunyat de la vida pública i de l'interès pel seu país, llevat de casos concrets, com el seu suport als aliats o pel «cas Sacco i Vanzetti». Benjamin Tucker va morir el 22 de juny de 1939 a Mònaco (Principat de Mònaco), poques setmanes abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial.

***

Carnet de combatent de la Resistència de Manuel Gómez [militants-anarchistes.info]

- Manuel Gómez: El 17 d'abril de 1907 neix a Gérgal (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Gómez. Quan era jovenet va emigrar a Súria (Bages, Catalunya) i treballà a les mines de Sallent, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en l'aixecament revolucionari de l'Alt Llobregat de gener de 1932 i aconseguí no ser detingut; després s'ocupà de la solidaritat amb els presos i les seves famílies. El gener de 1933 participà en la vaga de les mines de Sallent. Quan els militars feixistes es sollevaren, l'estiu de 1936 va formar part de la Junta de Defensa i Coordinació de Catalunya. Després anà al front voluntari com a dinamiter en la Columna Durruti i després de la militarització va combatre enquadrat en la 119 Brigada de la 26 Divisió d'aquesta columna fins al final de la guerra. A començaments de 1939 passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració. Durant l'ocupació nazi participà en la resistència amb el maquis. Amb l'Alliberament fou condecorat per les autoritats franceses. Durant els seusúltims anys participà en les activitats de l'«Amicale de la 26 Divisió», també coneguda com «Amicale Durruti». Manuel Gómez va morir d'un atac de cor el 6 de juny de 1987 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) quan preparava un viatge a Súria per arranjar un problema referent al patrimoni sindical confederal.

***

José Luis Quintas Figueroa al Penal del Dueso

- José Luis Quintas Figueroa: El 17 d'abril de 1911 neix a A Calzada, al barri de Teis de Vigo (Pontevedra, Galícia), l'anarquista i anarcosindicalista José Luis Quintas Figueroa, conegut com El Quintas, Alfonso i Clemente Cabaleiro Covelo. Feia de llauner i, a partir de maig de 1928, entrà com a facturador en la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA). En elsúltims anys de la dictadura de Primo de Rivera s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1929 en l'autònom Sindicat de Petrolis. L'abril de 1931 va ser nomenat secretari dels sindicats confederals de Vigo i l'agost de 1931 representà la CNT en el Congrés d'Obrers de la Indústria del Petroli celebrat a Madrid, que acordà l'ingrés d'aquest sector en la CNT. Durant els anys republicans desenvolupà una intensa tasca orgànica, assistint a plens regionals–Santiago (1933) i Ourense (1935)–, reunions i congressos del sector (Madrid, València, etc.), etc. També participà en la fundació de les Joventuts Llibertàries, de les quals fou secretari a Vigo durant uns anys, i en un grup anarquista no adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Com a administrador de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT Vigo, va ser detingut durant la vaga general revolucionària de desembre de 1933 i restà tancat durant un mes i mig. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934 també va ser detingut i fou acomiadat de la CAMPSA, encara que el juny de 1936 fou readmès a conseqüència del triomf del Front Popular. El 7 de febrer de 1936 fou l'organitzador de l'assalt del local de Falange del carrer del General Riego de Vigo, per a obtenir documents sobre les seves activitats i fer-se amb el seu armament, acció en la qual morí el falangista Luis Collazo Docampo i el metal·lúrgic cenetista Robustiano Figueira Villar; ferit en un pulmó, va ser detingut i reclòs a l'Hospital Municipal. Durant el cop feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir de l'hospital i organitzà la resposta armada al barri d'O Calvario. Quan aquesta resposta fracassà, s'amagà a les muntanyes, on formà un dels primers grups guerrillers que actuà a la zona de Pontevedra. El 5 d'abril de 1937 son germà Manuel Enrique va ser assassinat pels feixistes a Xinzo de Limia. Visqué amagat a casa de Virginia González Pastoriza a Teis. En 1939 s'integrà en el grup dels germans José i Rogelio García Morales (Los Maletas), que agrupaven militants anarquistes i comunistes. En 1943 abandonà la guerrilla quan aquesta passà a control del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i sota el nom de Clemente Cabaleiro Covelo, passà molts anys camuflat a Toural, San Finx i Santiago, guanyant-se la vida, amb Manuel Ceruelo Ares, adobant i netejant màquines d'escriure, fins i tot les de la Comissaria de Policia. El març de 1947 Ceruelo va ser detingut i empresonat, juntament amb gairebé tota la xarxa clandestina confederal, i ell s'amagà a Ribadavia i a O Carballiño (Ourense, Galícia), on treballà com a ajudant d'un capellà i com a representant ambulant d'uns magatzems de queviures que l'obligaven a desplaçar-se arreu de Galícia. A causa d'una delació, el 16 de febrer de 1950 va ser detingut; jutjat en consell de guerra el 28 d'octubre de 1950 a Vigo per l'homicidi del falangista Collazo, per lesions, per tinença il·lícita d'armes i per rebel·lió armada, va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada per la de 25 anys de reclusió major. Novament jutjat a l'Audiència de Pontevedra pels fets de juliol de 1936, va ser condemnat a 30 anys de presó. Purgà gairebé 23 anys a Santoña, al Penal del Dueso i a altres indrets. Un cop lliure en 1973, passà a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on entrà en contacte amb la CNT de l'exili, però retornà a Vigo poc després, on treballà com a representant de llibres. Després de la mort del dictador Francisco Franco, intervingué en la reorganització del Comitè Regional de Galícia de la CNT a Vigo, al costat de Víctor Francisco Cáceres, Jaime Garrido Vila i Dalmacio Bragado Ruiz. José Luis Quintas Figueroa va morir el 17 d'agost de 1976 a A Calzada (Teis, Vigo, Pontevedra, Galícia) a resultes d'una afecció cardíaca.

***

Manuel Suárez García

- Manuel Suárez García: El 17 d'abril de 1921 neix a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Suárez García. Quan era infant entrà en contacte amb el pensament llibertari llegint els clàssics (Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i la premsa (La Revista Blanca, Solidaridad Obrera, etc.) i a través de les conferències d'Antonio Morales Guzmán en les seves gires propagandístiques. En 1936 s'afilià a les Joventuts Llibertàries i al Sindicat d'Oficis Diversos de Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la Revolució passà al Sindicat de Camperols de la CNT, del qual va ser nomenat tresorer i des del qual impulsà la incautació de finques rústiques. Amb el triomf feixista, aconseguí fugí amb un pesquer cap a Orà (Algèria), però no dels camps de concentració (Suzzoni i Morand) i de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), de les quals va fugir, vivint clandestinament sense papers a Orà fins al desembarcament aliat de Casablanca. Durant aquesta època africana aprengué esperanto. Amb l'Alliberament passà a França i, després d'un temps a la col·lectivitat d'Aymaré, s'establí a Tolosa de Llenguadoc, on participà en la reorganització confederal. Després s'instal·là a París, on treballà en la construcció i en la metal·lúrgia fins a la seva jubilació en 1981. A partir de 1977 realitzà viatges regulars a Adra i en 2006 s'hi instal·là, afiliant-se a la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Manuel Suárez García va morir el 9 de gener de 2010 a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya).

Manuel Suárez García (1921-2010)

***

David Antona González

- David Antona González: El 17 d'abril de 1930 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'escriptor, urbanista i activista llibertari David Antona González. Fill del destacat militant anarquista i anarcosindicalista David Antona Domínguez i de María Isabel González, nasqué durant l'exili de sos pares que en 1925 s'havien instal·lat a Bordeus fugint de la repressió desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, sa família retornà a la Península i quan tenia sis anys va ser registrat com a nascut a Segòvia (Castella, Espanya). Després de la mort de son pare en 1945, pogué fugir de l'Espanya franquista i passar a França amb sa mare. Instal·lat a París (França), participà activament en la resistència antifranquista i estigué molt unit a Octavio Alberola Suriñach. En 1963 s'integrà en Acció Sindical de Treballadors (AST), que actuava a la Península, i col·laborà en la seva«Editorial Halcón». Entre 1965 i 1974 col·laborà en la redacció de la revista parisenca Presencia. Tribuna Libertaria, lligada a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), signant els articles amb els pseudònims D.A.,Sergio DAN i Sergio Daniel, i gràcies a l'AST es distribuïren molts d'exemplars d'aquesta publicació a la Península. Participà activament en els fets de «Maig del 1968». En 1969, en un viatge a Espanya, va ser detingut a l'estació de madrilenya de Chamartín procedent de París; jutjat, va ser condemnat a vuit mesos de presó per «propaganda il·legal». Després d'un mes de tancat a la presó madrilenya de Carabanchel, va ser posat en llibertat provisional. En 1974 retornà a la Península i, després de treballar en diversos oficis (magatzemista, ferroveller, envernissador de mobles, ascensorista, traductor, etc.), acabà fent feina d'urbanista. Treballà, juntament amb Ramón Fernández Durán, de qui esdevingué un gran amic, en la revisió del Pla General de l'Àrea Metropolitana de Madrid i fou acomiadat arran d'una vaga. En 1982 publicà el llibre El río en la sangre, novel·la que té molts de trets de la seva autobiografia. Durant els anys noranta participà en les Marxes Europees contra la Desocupació. En 2001 s'uní sentimentalment a Elena Esther Pérez Andrés. Des de 2006 col·laborà amb articles de combat polític en la pàgina web Rebelión. També trobem articles seus en Libre Pensamiento i Pueblos. Revista de información y debate. En 2012 publicà la novel·la La balada del metro sin puertas. David Antona González va morir, a causa d'un càncer, el 12 de novembre de 2013 a Montealegre de Campos (Valladolid, Castella, Espanya), petita població on residia. Deixà inconclús un assaig sobre Erick Satie i centenars de pàgines manuscrites.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto policíaca d'Émile Bachelet

- Émile Bachelet: El 17 d'abril de 1967 mor a Pouligny (Saint-Germain-des-Prés, Centre, França) l'anarcoindividualista i antimilitarista Émile Bachelet, conegut com Milo. Havia nascut el 14 de gener de 1888 a Corné (País del Loira, França) --altres fonts citen Avion (Nord-Pas-de-Calais, França). Fou fill d'un forner anarquista que regentava una botiga de begudes al barri parisenc de Ménilmontant. Fuster artesà, recorregué França vagabundejant com a membre de la societat gremial«Compagnon du Tour de França» i, finalment, en 1907 s'instal·là a París, on començà a freqüentar els cercles anarcoindividualistes al voltants del propagandista Libertad i del periòdic L'Anarchie. També participà activament en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) de la rue du Chevalier de la Barre, on acabarà instal·lant-se amb Alice Morand, germana de la militant anarcoindividualista Jeanne Morand, companya aleshores de Libertad. En 1908 es declararà insubmís al servei militar --ben igual que son germà Ernest que fugirà al Caire (Egipte)-- i viurà amb una falsa identitat, sota la qual serà condemnat dues vegades per delictes menors. A començaments de 1912 el seu domicili a Maisons-Alfort fou escorcollat en el marc de les investigacions lligades a la«Banda Bonnot» i la policia descobrí un revòlver, eines per perpetrar robatoris, fulletons llibertaris i llibres sobre alimentació vegetariana,«proves» de la seva militància anarquista. Detingut, fou lliurat a les autoritats militars que l'enviaren als batallons disciplinaris africans («Bat'd'Af»). Hi veurà partir nombrosos companys cap a les colònies penitenciàries o a la guillotina, com ara el pare i la mare de l'infant que adoptarà i que esdevindrà son gendre. Més tard s'instal·là al molí de Pouligny, on es dedicà a l'apicultura i a la fabricació de ruscs ajudat per son gendre, i crearà una petita comunitat rural llibertària autosuficient, la qual serà freqüentada per l'escriptor llibertari Michel Ragon. Entre 1946 i 1947 col·laborà en Les Cahiers du Peuple.Publicà les seves memòries de vagabund en dos volums: Mais un vagabond passa (1946) i Trimard (1951), amb un prefaci d'Édouard Dolléans, i deixà un llibre inèdit Chemin scabreux.

Émile Bachelet (1888-1967)

***

Cipriano Damiano

- Cipriano Damiano González:El 17 d'abril de 1986 mor a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el resistent antifranquista confederal Cipriano Damiano González. Havia nascut el 22 de setembre de 1916 a Comares (Màlaga, Andalusia, Espanya). Orfe de pare als set anys, amb altres dos germans barons menors de quinze anys, sa mare es va veure forçada a traslladar-se a Màlaga i ingressar els dos menors a la Casa de la Misericòrdia durant dos anys. Encara un nin treballarà en distintes feinetes (vendre diaris i llepolies, aprenent de sabater, mosso en la construcció...) per ajudar sa família, fet que implicarà que la seva formació sigui del tot autodidacta. Amb 14 anys, després de l'aixecament de Jaca el desembre de 1930, entra en el moviment llibertari i s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1931. El maig de 1931 pateix la primera de les moltes detencions que sofrirà --fins al 1937 sumarà tres anys de presó. Va ser un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries a Màlaga, de la Federació local de la qual va ser secretari, per més tard exercir aquest mateix càrrec en la Federació provincial, alternant aquest darrer càrrec amb el de secretari del Sindical Únic de l'Alimentació de CNT fins l'enfonsament del front malagueny. En 1935 va militar en el grup d'afinitat malagueny «Los Amantes de la Luz» (Laya, Antonillo El Chofer, Roa, Juan Santana Calero, Antonio El Carbonero), i va cofundar, amb Santana Calero, el setmanari anarquista malaguenyFaro(1936-1937). Més tard, també amb Santana Calero i Mariano Gallardo i Morales Guzmán, va editarNervio, portaveu de la 147 Brigada Mixta (antiga «Columna Maroto»), i va col·laborar en diversos periòdics (Emancipación, d'Almeria;Fragua Social;Hombres Libres, de Guadix;OrtoiUmbral). Durant els anys bèl·lics va ser adjunt a la Secretaria de Propaganda del Comitè Regional de Llevant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) fins la seva elecció el maig de 1937 com a secretari de les Joventuts Llibertàries andaluses, càrrec que farà compatible amb el de milicià de la mencionada brigada. Després de la derrota va poder arribar al port d'Alacant, però serà detingut i passarà pels camps de concentració de Los Almendros i Albatera, per la presó de Porta Coeli de València i pel castell lleidatà de Gardeny, on s'incorporarà al Batalló de Treball número 22 amb el qual recorre Ibars d'Urgell, Tudela de Duero i Valladolid, des d'on aconsegueix arribar a Màlaga i entrar a Gibraltar. La seva popularitat arrenca de les seves activitats clandestines: emparat en una identitat falsa, aconsegueix un càrrec burocràtic en la Comissió Tècnica de Fortificació de la Costa Sud, que actua al sector que va d'Algesires, per Tarifa, Barbate, Cadis i Jerez, a Sevilla i serveix d'enllaç a José Piñero, en els seus contactes amb el Comitè Nacional i Gibraltar, i al qual facilita documentació i vehicles. Així mateix presta suport a la guerrilla fins que localitzat, quan servia en la Comandància Militar d'Obres de Cadis, fuig a Barcelona i s'incorpora en el Comitè Nacional de Manuel Vallejo, del qual és designat vicesecretari en 1949 i accedeix al càrrec de secretari quan Vallejo fuig el 1951, càrrec que mantindrà fins la seva detenció el 6 de juny de 1953 a Madrid. Va ser condemnat a 15 anys en consell de guerra celebrat a Madrid el 5 de febrer de 1954, que va complir a Carabanchel i Guadalajara, temps de presó que aprofitarà per estudiar el batxillerat. Quan surt en llibertat, després d'una breu estada a França, fa contacte amb la militància madrilenya i es trasllada a Barcelona, on treballarà en una empresa de publicitat, de la qual va arribar a ser cap de mitjans i de pressuposts. A Barcelona es relacionarà amb nombrosos militants catalans i en funda amb alguns el grup«Renacer», sempre treballant en la reorganització de la molt feble CNT primer a Catalunya i després a Llevant i Andalusia, que el portarà a ser detingut en dues ocasions, però aconseguint eludir les acusacions policíaques. Aquest esforç organitzatiu dóna fruit en el Comitè Nacional de Francisco Calle Mansilla (1962-1964) i l'aparició del butlletí clandestíVórtice(amb Antonio Cases); i quan aquest comitè de Calle cau, encapçalarà el Comitè Nacional, d'abril de 1964 a abril de 1965, quan és detingut, però es fuga espectacularment i passa a França, per retornar al poc temps amb documentació falsa. Instal·lat a Madrid, s'oposarà alcincpuntisme, editant el butlletíPanorama. Detingut l'abril de 1970, va romandre tres anys empresonat i no va aconseguir la seva llibertat definitiva fins la mort de Franco. Instal·lat a Barcelona, treballarà per la revistaInterviúi col·laborarà enActual,El Correo Catalán,Diario de Barcelona,Mundo,Sindicalismo, entre altres publicacions. Va intervenir en les Jornades Llibertàries de Barcelona (juliol de 1977) i es va inhibir de la militància orgànica després dels conflictes del Congrés de la Casa de Campo, mostrant-se comprensiu amb els minoritaris. Després va col·laborar amb el Centre de Documentació Històrico-Social (CDHS) de Barcelona i va escriure enLa Hora de Mañana iPolémica, dirigint un tempsSolidaridad Obrera. Ha utilitzat diversos pseudònims: Segundo Canillo, El Niño, Cigadón, Devenir, Paco, León, Antonio González, Yayo. És autor, amb la col·laboració de Carlos E. Bayo Falcón, deLa resistencia libertaria. La lucha anarcosindicalisa bajo el franquismo (1939-1970)(1978), en bona part deutor del llibre de Juanel Molina i que interessa per al període en el qual Damiano va ser al front de CNT.

Cipriano Damiano González (1916-1986)

***

Eugène Bizeau

- Eugène Bizeau: El 17 d'abril de 1989 mor a l'hospital de Tours (Centre, França) el vinyater, jardiner, apicultor, poeta, ateu i cantautor anarquista Eugène Bizeau. Havia nascut el 29 de maig de 1883 a Véretz (Centre, França), en un família de vinyaters socialistes i anticlericals, i va descobrir ben aviat les idees llibertàries. Als 13 anys obté el seu certificat d'estudis primaris i exerceix diversos oficis abans de dedicar-se a la vinya. Subscrit des dels 14 anys a la premsa anarquista, hi lliurarà els seus primers poemes, publicant en el periòdic L'Anarchie, fundat per Libertad. La seva poesia social i revolucionària serà interpretada pels cantautors de La Muse Rouge, una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris. En 1914 Eugène va ser llicenciat per«constitució feble» i no va deixar de denunciar el militarisme en les seves cançons, burlant la censura i col·laborant en la premsa anarquista, com ara CQFD, La Mêlée, Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée. En 1916 es va ajuntar amb Adélaïde Chambonnière, una institutriu i poetessa anarquista que va conèixer a través dels periòdics anarquistes d'Armand, i amb la qual tindrà dos infants (Max i Claire). En 1921 va participar en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti des de les pàgines de Le Libertaire. En 1929 i en 1934 els seus poemes van ser musicats i enregistrats i van ser contínuament emesos durant la Revolució espanyola a través de Ràdio Barcelona. En 1936 viurà amb sa família a Massiac (Cantal) treballant com a jardiner i apicultor. A Alvèrnia, Bizeau assistirà al final de la II Guerra Mundial. Retirat a la seva vila natal, Eugène Bizeau va morir amb 105 anys i va ser enterrat a Véretz. Entre els seus llibres de poemes destaquenBalbutiements (1910), Croquis de la rue (1933), Paternité (1938), Hommage à Paul-Louis Courrier (1972), La muse au chapeau vert (1972), Entre la vie et le rêve (1978), Les sanglots étouffés (1979), Les grapillons d'arrière-saison (1982), Lueurs crépusculaires (1985), Guerre à la guerre (1988); i entre els seus llibres de cançons Verrues sociales (1914), Cinq chansons (1929), Croquis de guerre (1988); a més del recull Eugène Bizeau a 100 ans, chansons et poésies (1983). En 1981 el cineasta llibertari Bernard Baissat va estrenar coutez Eugène Bizeau, un film dedicat a la seva memòria basat en una entrevista realitzada per l'historiador Robert Brécy. La sala de festes de Véretz porta el seu nom.

***

Treballadors de la fusta col·lectivitzada

- José Miñana: El 17 d'abril de 1991 mor a l'hospital de Saint-Jacques de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista José Miñana. Havia nascut cap al 1900 a Xàtiva (La Costera, País Valencià). Quan era un infant es traslladà amb sa família a Catalunya. Ebenista de professió, des de molt jove milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. De manera autodidacta aconseguí una bona cultura i coneixements profunds del pensament anarquista. Durant la guerra civil ocupà càrrecs orgànics de responsabilitat en la col·lectivitat del ram de la fusta. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i patí els camps de concentració francesos. Amb l'Alliberament s'instal·là a Aubière (Alvèrnia), on fou un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT de Clarmont d'Alvèrnia i secretari de la Federació Comarcal de la CNT de l'Exili. Assistí com a delegat de la CNT de Clarmont a diversos plens i congressos.

***

Conxa Pérez (Barcelona, 27-06-07). Foto de Xabier Mikel Laburu

- Conxa Pérez:El 17 d'abril de 2014 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista Concepció Pérez Collado (Conxa Pérez). Havia nascut el 17 d'octubre de 1915 a Barcelona (Catalunya). Filla de Joan Pérez Güell, militant anarcosindicalista analfabet que va restar pres a la presó Model durant la dictadura de Primo de Rivera, va començar a treballar als 13 anys en una fàbrica tèxtil i després en una impremta. Quan va proclamar-se la República va començar a militar en el moviment llibertari. Va freqüentar l'Ateneu Llibertari«Agrupació Cultural Fars» a l'avinguda Mistral de Barcelona i va ingressar en les Joventuts Llibertàries, en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (grups «Sacco i Vanzetti», primer, i «Siempre Adelante», després). Va intervenir en la insurrecció anarquista de 1933, enquadrada en el «Moviment 8 de gener» de Joan García Oliver, i va acabar empresonada cinc mesos a la presó de dones d'Amàlia per amagar la pistola d'un company al pit, temps que va aprofitar per llegir moltíssim. Cap al 1935 va ser membre de l'Ateneu Humanitat de les Corts i de la seva escola autogestionària«Élisée Reclus», muntada per Félix Carrasquer. En juliol de 1936 va combatre l'aixecament feixista a Barcelona, participant en els assalts de la caserna de Pedralbes i de la presó Model. Immediatament després va sortir al front d'Aragó (Zaida, Belchite, Quinto) com a miliciana enrolada en la Columna Ortiz, on va romandre mig any. De tornada a Barcelona va treballar als menjadors populars de la Maternitat i després va retornar al front (Almudévar) incorporada en el grup de Carlo Rosselli. Novament a Barcelona, va fer feina en una fàbrica d'armes a Sants i participa en el seu Consell de Fàbrica. Durant els Fets de Maig de 1937 va ser ferida. Quan va caure la República va passar a França via Girona i Portbou, para realitzar un recorregut per tot el territori francès (a prop de la frontera amb Bèlgica, Argelers, Marsella, als castells de Reinarda finançats pel Govern mexicà, Montgran...). El setembre de 1942 creua la frontera espanyola amb un fill de tres mesos, que havia tingut a l'hospital dels quàquers nord-americans de Marsella, fruit de la relació amb un metge socialista al camp d'Argelers que va marxar a la França ocupada. Durant la postguerra tenia la parada del duro al mercat de Sant Antoni, on ajudava els presos de la CNT que sortien de la presó i participava activament en el grup clandestí cenetista que es reunia al bar Los Pajaritos de la Ronda de Sant Pau. Va col·laborar en l'Associació de Veïns del Raval de Barcelona durant els anys setanta i en la Transició va participar en l'organització del Sindicat de Comerç de la CNT, ja que regentava una botigueta de bijuteria. A partir de 1999 formarà part de l'agrupació «Dones del 36», realitzant xerrades als instituts d'ensenyament. En 2004 va participar en «La Ruta de l'Anarquisme», organitzada per Turisme Tàctic. Ha intervingut en diversos documentals, com ara De toda la vida, Vivir la utopía i Mujeres del 36, i en els llibres col·lectius Nosotras que perdimos la paz (2005), realitzat per la periodista Llum Quillonero, i Dones contra Franco (2007), de l'historiador Jordi Creus. En el dia del seu 92 aniversari (17-10-2007) va participar en les jornades culturals a Saragossa organitzades per la Confederació General del Treball (CGT) Mujeres Libres. Proyectando ilusiones y haciendo historia. Son company, el també llibertari Maurici Palau Casas.

 Escriu-nos

Actualització: 17-04-14


Pregària escèptica

0
0

 

 

Pare nostre, que estau en el cel,

sigui certificat el vostre nom,

véngui a nosaltres…

 

 

L'últim peu de s'Àvia Corema i els arbres caramel·lers

0
0

Moltes vegades ens agrada, a les persones que treballen en la cultura popular, quan organitzem o participem en un acte el resaltar-ho amb frases grandiloqüents, això sol ser fruit de la il·lusió invertida en el mateix que fa que ens sembli gran el que hem fet, com les il·lusions depositades. Però és que en la festa acomiadament de S’Àvia Corema d'ahir capvespre el titular és el que és: “El pla de la Parròquia de Maó estava a vessar de gent”.

Ja feia alguns dies que s’anunciava,  s’Àvia anava coixa i havia de perdre l’últim peu i per una altre banda, els arbres caramel·lers ja eren plens dels seus fruits.

la geganta s'avia corema de mao amb la colla de geganters de Maó i la Senyora Garcia, la animadora de la quaresma 2014.

Poc abans de les sis de la tarda els membres del grup de Geganters de Maó ja eren a la Plaça per a baixar a s’Àvia Corema per últim cop de l’Ajuntament per aquest any 2014. Els membres de la Xaranga de la Banda de Música de Maó també estaven a punt, els instruments ben afinats, i una petita volta de la geganta i la música pel centre de Maó va encetar la festa.

Un cop de tornada al pla de la parròquia, direm que molts van ser els que van seguir el passacarrers, com també molts els que esperaven la geganta a sa plaça, ja podia començar, o continuar la festa. En aquesta ocasió  no va fer falta que els petits escolliguessin quin peu havia que treure a la geganta, doncs del que es tractava era de treure l’únic que li quedava. La Senyora Garcia va engrescar de dalt de tot i un cop feta la obligada comèdia la geganta va quedar coixa del tot.

Des de fa alguns anys la festa de l’últim peu de la quaresma compta també amb l’al·licient de que és el dia en que es recolleixien els fruits dels arbres caramel·lers,  regats durant les set setmanes i que a punt d’entrar en la setmana santa sols podien donar com a fruit els tradicionals caramels.

Fent un apunt sobre la tradició dels caramels de setmana santa, es conta que aquests  representarien el que hi ha un cop despresos de l’envoltori, fent el paral·lelisme amb la representació de la resurrecció, quan l’anima surt també del seu envoltori que és el cos. Apuntarem també que de igual manera que per Nadal les empreses és costum regalar el lot als treballadors en la part de ponent per setmana santa és costum regalar l’empresari un lot de caramels a cada un dels empleats.

la geganta s'avia corema de mao amb la colla de geganters de Maó i la Senyora Garcia, la animadora de la quaresma 2014.

Tornant al tema que ens ocupa, cada any la quaresma s’ens fa més curta (contradicció però real) i un cop acaba la festa gran ja sols quedava fer la fotografia de grup dels geganters amb la Senyora Gargia, com a record d’aquest novè any de s’Avia Corema, que avui ja sembla que la hem tingut sempre entre nosaltres.

La quaresma és acabada, setmana santa ja és començada i el mon gegant de Menorca ja està escaufant  motors per a en pocs dies celebrar tots junts el 60è aniversari dels Gegants d’Alaior. Altres de grosses s’en preparen per aquest estiu que arriba i que des de aquest mateix medi anirem informant.

www.gegantsmao.menorca.es

www.youtube.com/gegantsmao

Noves instal·lacions per EMSER (Consell administració 2)

0
0

Segona part del resum del darrer Consell d'Administració d'EMSER (llegir primera part

Continuam amb el nostre compromís d'informar als ciutadans el que es decideix a organismes i reunions no obertes al públic. A aquest cas informam com representant de l'oposició al Consell d'administració d'EMSER del que s'informa i decideix a la principal empresa municipal de Pollença fonamental amb el dia a dia (fems i aigua) de tots els pollencins. 

6.- Adquisició, si procedeix de la finca urbana ubicada en el polígon industrial de Pollença, carrer B, Sola B-17.

Aprovada per unanimitat.

Vam donar suport i aprovar  a l'adquisició d'aquesta nau (547 m2 de nova construcció) aferrada a dos solars municipals al polígon per a destinar-ho a magatzem, oficines i taller de l'empresa municipal. El preu al que s'ha comprat el solar 375.000 euros resulta un 62,50% del valor tipus (és propietat d'una entitat declarada en concurs).

Les instal·lacions que actualment té EMSER no compleixen la normativa de seguretat i higiene, ni tenen la disposició ni distribució idònia per desenvolupar la feina.

7.- Informació Gerència

Aquesta és la informació que va donar el Gerent al Consell d'Administració:

Selectiva

 La gestió de la recollida d'iglús de les fraccions de selectiva no ha suposat cap cost addicional per EMSER.

2012 +3.751,47 €

2013 +8.602,19 €

El gerent considera que la getió ha millorat de forma notable, desapareixent gairebé completament els desbordaments d'iglús, a més de solucionar de forma immediat qualsevol tipus de problema.

En referència als punts negatius se segueix sense augmentar el percentatge del 15% de recollida selectiva i cal realitzar altres accions.

Aquest any es disposarà d'una caixa pròpia per realitzar recollida de vidre, així com altres tres per a recollida de material d'obra i voluminosos de major valor afegit.

Dessaladora

Al ser un contracte bianual aquest any no s'ha de formalitzar cap nou.

Pous

S'ha donat de baixa al contracte del pou de Can Feliui s'ha realitzat l'adequació dels contractes de Gommar i Can Colet.

Inversions

Subministrament aigua a la Cala Sant Vicenç: tubs, comptadors, instal·lacions dipòsit... Lectura telemàtica Cala Sant Vicenç. Possible ampliació al Port i a Pollença.

Deixalleria: Bàscula, oficina, moll de càrrega i caixes metàl·liques.

Compra camió: camió per a recollida RSU càrrega posterior de 26 Tn

Compra nau industrial que ja hem comentat.

Vàlvules mecàniques telecomandament Ternelles, Fàbrica i Monument.

CONVENI COLECTIU

Falta la firma dels delegats personal.

ITR

Ens ha sorprès negativament que la  campanya de comprovació de la gestió de residus, coneguda com a ITR no ha funcionat i que només 55 persones (44 a Pollença i 8 al Port) s'han apuntat al programa (s'havien previst 200). Una vegada comprovat que es reciclava correctament es té un descompte de 52,25 euros a la taxa de fems.

El gerent també ens va informar que com l'haviam demanat a la Junta havia afegit a la memòria la procedència de les aigües:

Pous propis 27,76%

Pous externs. 25,85 %

Dessaladora 13,12 %

Fonts propis 23,40%

Fonts externs 9,86%

I el consum municipal. el consum per part de les instal·lacions municipals ha suposat el 3,34% de l'aigua impulsada.

 Ferrán Aguiló

 

La pesta de l'insomni (un homenatge)

0
0

 

 

 

Un día estaba buscando el pequeño yunque que utilizaba para laminar los metales, y no recordó su nombre. Su padre se lo dijo: “tas”. Aureliano escribió el nombre en un papel que pegó con goma a la base del yunque: tas. Así estuvo seguro de no olvidarlo en el futuro. No se le ocurrió que fuera aquella la primera manifestación del olvido…

Cien años de soledad

 

 

Llavors vingué la pesta de l’insomni,

i amb l’insomni la boira de l’oblit,

i les coses perderen el seu nom,

 

i els carrers polsegosos del poblet

es van omplir de rètols: “una acàcia”,

“el forn”, “un safareig”, “cal carnisser”;

 

i les cases es feren universos

salvats per l’escriptura: “la banyera”,

“la llar de foc”, “un pa”, “la greixonera”…

 

El que no sap ningú és que quan el son

tornà va venir un vent endiastrat

que passà tot el vespre movent rètols.

 

Per això els cants antics se’ns fan estranys,

les llegendes d’un temps són un enigma

i els mots tenen un dring de falsedat.

 

 

MÉS per Mallorca es presenta

0
0
Aquest dimecres ha tingut lloc el primer acte per donar a conèixer el projecte de MÉS per Mallorca als mallorquins. A partir d'aquí MÉS s'anirà presentant a tots els pobles per acostar-se als ciutadans.

MÉS per Mallorca vol sumar forces entre partits, una unitat que és ben necessària també a Pollença. Però no només es queda en això. MÉSés un nou projecte, amb una organització pròpia feta des de baix, basada en l'Assemblea de tots els seus afiliats i simpatitzants, on tots hi tenen veu hi vot.

El passat 26 d'octubre MÉS va celebrar la seva assemblea constituent a nivell de Mallorca, triant la seva executiva amb llistes obertes i on hi varen poder votar tant els militants dels partits que s'hi han integrat com aquelles persones que, sense estar afiliades, es varen voler inscriure i votar.

MÉS per Mallorca permet la participació de tota la ciutadania, tant dels militants dels partits que s'hi han adherit, com de les persones que es vulguin afiliar a directament a MÉS per Mallorca, com també a ciutadans que hi vulguin participar sense ser militants. Per tant es tracta d'un projecte compartit entre persones que tenim inquietuts comunes, i no una unio entre cúpules de partits.

MÉS per Mallorca es un projecte municipalista, basat en el contacte directe de les assemblees locals i els càrrecs municipals amb els ciutadans dels municipis de Mallorca.

MÉS per Mallorca vol canviar l'actual línia dels governs conservadors i retalladors de drets i llibertats, però també generar un canvi social que faci una societat més justa i equilibrada, amb el respecte que totes les cultures i llengües mereixen, inclosa la nostra.

A Mallorca estam patint greus retrocessos democràtics, i en drets socials i nacionals. El Govern Bauzá, en compte de solucionar els problemes de la gent, només es dedica a satisfer els seus amiguets poderosos, a imposar la seva ideologia antimallorquina i a dividir la societat.

Davant això, volem traslladar un missatge d’esperança: és possible el canvi polític i social, per començar a solucionar els problemes reals de la ciutadania d’aquesta illa i per recuperar el futur que ens han robat.

Perquè tothom té dret a tenir un horitzó de futur, a realitzar el seu projecte de vida i a ser feliç.

Si volem un futur millor, hem de treballar per aconseguir-lo. És a les nostres mans.

Cal que siguem MÉS. I nosaltres, avui, deim: Som MÉS. Precisament perquè som MÉS, podrem recuperar el futur que ens estan robant.

 


 

Sant Jordi 2014 - L´Ajuntament de sa Pobla homenatja l´escriptor Miquel López Crespí

0
0

Dia del Llibre 2014 – L´Ajuntament de sa Pobla ( Mallorca) homenatja l´escriptor Miquel López Crespí


Enguany, i en el marc de la Trobada d´Escriptors que convoca anualment l´Ajuntament de sa Pobla, s´ha decidit retre un senzill homenatge a qui signa aquesta nota, l´escriptor Miquel López Crespí (“Verdera”). El regidor de Cultura, el nostre bon amic Joan Enric Capella va venir a veure´m per a demanar-me, amablement, el meu permís per a començar a preparar l´homenatge. No cal dir que, honorat per la distinció, vaig acceptar de seguida i, d´ençà aquell moment, estam en contacte per aconseguir que l´acostumada festa literària del meu poble faci arribar, a escoles, instituts i tota la societat la força de la nostra cultura.



Praga, setembre 2009. Miquel López Crespí a Praga, a la recerca de Franz Kafka


En el moment que escric aquesta informació ja han confirmat la seva presència determinats autors i coneguts activistes de la vida política i cultural de les Illes. No sols contarem amb la intervenció dels autors poblers, també ens han dit que volen dir unes paraules en Mateu Morro, historiador i exsecretari general del PSM, els escriptors Miquel Àngel Vidal Pons, Rosa Maria Colom i Antoni Gost (“Curro”), l´exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca Cecili Buele Ramis, el regidor de Cultura de l´Ajuntament de sa Pobla Joan Enric Capella Servera... Hi haurà una taula rodona davant l´Ajuntament i, de no haver-hi res de nou, començarà a les 12h. del Dia del Llibre, el 23 d´Abril.

El regidor de Cultura també m´informa que, aquest homenatge no acabarà el 23 d´Abril. Com cada any es publicarà el Programa amb tots els actes oficials i es repartirà a escoles i instituts, a la població en general. Una exposició dels meus llibres restarà situada a l´Ajuntament i, posteriorment als actes oficials, l´ exposició serà mostrada a cada centre escolar de sa Pobla (i cal recordar que el meu poble té 10 centres – 5 de primària, 2 d´infantil, 2 instituts i 1 CEPA!). M´explica el representant del Consistori pobler que aquesta exposició de la meva obra literària “és la major projecció que se li haurà donat mai a una exposició a sa Pobla d´una persona i la seva obra, ja que als centres no només hi van tots els alumnes, sino que els mestres tendran motiu per fer activitats sobre l´exposició (i demanar-te col·laboració), i a la vegada tots els pares ho veuran. Fins i tot hem plantejat que els panells els muntaré, damunt roll-ups, la qual cosa ens facilitarà muntar-los a qualsevol àmbit, flexibilitzant l´exposició i fent-la més pràctica per a què no hi hagi problemes enlloc”.

L´homenatge de l´Ajuntament de sa Pobla m´ha fet recordar la història de les Trobades d´Escriptors Poblers. Just ara mateix he obert una de les meves carpetes de retalls de diaris, cartes, fotografies, cartells... Tot va començar en un dia llunyà de l´any 1997.

En aquesta carpeta encara tenc, com un petit tresor, el primer paper, escrit a mà!, que em va fer arribar l'Ajuntament de sa Pobla. Són les primeres notes, els primers esbossos del que amb els anys serà una brillant realitat cultural mallorquina. El paper, són les primeres "instruccions" per als escriptors de sa Pobla, diu: "Dia 23. Sant Jordi. Festa del Llibre. I Encontre d'Escriptors Poblers". Posteriorment, detallant l'horari de feina per a aquell dia de 1997, especifica les nostres "tasques" : "A les deu, a la Casa Consistorial el batle don Jaume Font rebrà els escriptors. De les onze a les dotze hores del matí els escriptors, prèvia distribució, aniran als centres escolars. De dotze a tretze hores: entrevistes als mitjans de comunicació. De tretze a catorze hores; signatura de llibres a les paradetes de la Plaça Major". Després del dinar, a les disset hores, "a la Biblioteca Municipal, els escriptors es trobaran amb alumnes i participaran en un col·loqui".

La idea de reunir en un Encontre anual tots els nostres autors es va anar congriant en una sèrie de reunions entre el batle Jaume Font, aquell que aleshores era el regidor de Cultura, el metge Antoni Serra i Mir, l'escriptor Alexandre Ballester, el director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla Ramon Molina i el també escriptor Francesc Gost.

Per poc que reflexioneu una mica en aquesta idea podreu copsar la importància que, primer per a donar a conèixer l'obra dels autors mallorquins entre els poblers, ha tengut i té; i, segon, el servei cultural que fan els Encontres per a ampliar igualment entre els alumnes d'escoles i instituts el coneixement dels nostres clàssics. Normalment, a part de la signatura de llibres dels autors convidats a les tauletes de la plaça Major de sa Pobla, l'Encontre serveix també per a parlar a les escoles i instituts de Ramon Llull, Francesc de Borja Moll, Alexandre Ballester, Miquel Costa i Llobera, del rei Jaume II i la fundació de sa Pobla... Evidentment, aquests Encontres anuals no reporten cap benefici econòmic als autors que hi participen. És una feina desinteressada en pro de la cultura catalana, tant per part dels organitzadors com per part dels autors convidats.



Joan Teran, Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició

L'Ajuntament de sa Pobla, en efecte, no paga en diners l'esforç dels seus autors (un dia donant conferències gratuïtes a escoles i instituts), però sí que treballa activament en la promoció de la cultura i els escriptors. L'Ajuntament, no solament coordina amb els mestres i professors la preparació de cada Dia del Llibre i l'estudi d'un dels nostres clàssics o un aspecte destacat de la nostra història. Fa més encara: edita un magnífic cartell que informa tot el poble de les activitats concretes de cada Encontre. Avisa i coordina la presència dels mitjans de comunicació -premsa, ràdio, televisió- que, aquell dia, demanen i informen damunt la vida i l'obra dels autors presents en la diada cultural.

Un honor i una gran alegria, doncs, que l´Ajuntament hagi pensat en la meva obra i que m´hagi convidat a participar, i aquesta vegada com a protagonista!, en la la Festa del Llibre d´enguany! Procuraem estar a l´alçada de les circumstància! Gràcies sa Pobla! Gràcies, poblers!


Sa Pobla: servar la memòria dels nostres padrins –


Avui voldria parlar de la gent -avis, rebesavis- que ens ha donat la parla, una determinada manera de veure el món i copsar la realitat que ens envolta. La meva besàvia, Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 1963. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural (pagesa) poblera, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els anys quaranta del segle passat.

El repadrí Antoni Caldés ja no el vaig conèixer. Però de la repadrina "Nana" (que visqué tota la vida, abans de marxar a Ciutat, en el número 4 del carrer de l'Escola) serv munió de records; anècdotes, històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes de rondalles (com moltes de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney (o les japonesos actuals!) els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

En el fons, amb la seva desbordant imaginació, aquella gent ens explicava la història de sa Pobla. I els professors eren els seus protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les generacions que els hem succeït no hem tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les centenars de sínies que hi havia a sa Pobla en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevindria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates, mongetes, blat, cacauets, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del nostre poble.

Potser el vertader progrés de sa Pobla s'inicià cap al 1866 amb l'arribada dels anglesos (Bateman i els enginyers Waring i Green) i els inicis dels treballs de dessecació de s'Albufera. Recordem que aquesta gran obra d'importància cabdal, a part d'ajudar a augmentar la riquesa del poble amb totes les quarterades aprofitades amb la dessecació, serví per a acabar amb la pesta -el paludisme!- que des de feia segles colpejava brutalment la salut dels pagesos. En menys de mig segle sa Pobla triplicà la població, i cap al mil nou-cents ja teníem sis mil habitants.

Dissortadament en les darreres dècades s'han deixat perdre molts molins d'aigua, s'han fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. )O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'albufera?

Inclemència del temps que tot ho desfà! )Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can "Verdera" i Ca Na "Ximbona") a plegar les veles del molí. Jo encara hi he estat a temps que els padrins m'enssenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. Potser la nostra és la darrera generació que ha vist treballar els fusters (i els seus descendents) de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro. I també hem vist els ferrers (arreglant, installant les bombes de pistó), els homes de Can Puça, can Cinto, Can Pèl de Mel, Can Cerol...

Tot es fa malbé. Caldria una decidida política de protecció de tot el que bastiren amb les seves mans aquestes generacions heroiques d'artesans únics, de pagesos i pageses.

El molí d'aigua apareix a sa Pobla a mitjans de segle XIX. Hi ha informacions que ens parlen de molins devers l'any 1855. Molins d'aigua, motors de benzina i d'electricitat permeten multiplicar les terres de conreu. Alhora ja es pot regar, sembrar, conrear qualsevol cosa no solament a l'àrea de les sínies (les terres baixes del poble, molt apropades a l'Albufera). El terreny s'estén a força de braços (llevar macs, roturar, fer els pous, bastir els molins...) i noves i noves famílies poden viure i prosperar en indrets on en altres segles només hi havia terra seca, pedres.

Jo encara vaig arribar a conèixer els pares del meu padrí Rafel. Tenien per nom Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern. Ambdós visqueren fins al dia de la seva mort en la casa pairal de Can Verdera (el número 9 del carrer de la Muntanya), i allà va ser on els vaig tractar. Moriren a començaments dels cinquanta, i va ser la primera vegada -jo era un infantó de cinc o sis anys- que em vaig enfrontar amb la mort. És a dir, amb la seva presència externa: el cadàver a la sala gran de la casa de Can Verdera, el banc a l'entrada (per avisar els veïns que hi havia un mort), la saleta amb tot de cadires on les beates del poble venien a resar el rosari i, els homes, pegaven un tomb fins a la cuina on una amiga de la família (com era costum) tenia una ampolla d'anís, per a les dones, o de cassalla, per als homes. Després hi havia el ritus d'acompanyar el mort fins a l'església, on el sacerdot oficiava la missa de difunts. Posteriorment la gent anava darrera el cotxe de la funerària fins davant "sa Fortalesa" (el nostre camp de futbol). A partir d'allà només els familiars acompanyaven el difunt fins al cementeri. Sacerdots i veïns en feien l'acomiadament i cadascú tornava a les seves ocupacions. El mort passava la darrera nit a la sala d'autòpsies del cementeri. Al matí següent l'enterrava el fosser.

En aquella època, abans de la mort dels avis, record que la majoria de carrers encara no eren asfaltats i els infants del carrer de la Muntanya jugaven a indis o al joc dels quatre cantons. Indrets polsosos a l'estiu, plens de fang en els hiverns.

Però aleshores, quan els padrins i repadrins vivien al nostre costat, ens preparaven bons berenars de pa amb sobrassada. Cap de nosaltres no imaginava que el temps era inclement amb les coses i les persones. Ningú no podia pensar encara que els poderosos molins d'aigua de sa marjal podrien esbucar-se i els cadúfols de les sínies restar per sempre aturats, sense treure més aigua del fons de la terra poblera per regar llegum, els arbres fruiters, les parres que ens donaven ombra a l'estiu. Em semblava que tothom era immortal.

Els poblers sabem que amb la mort d'un membre de Can Pelí, Can Verdera, Can Rian, Can Cuca, Can Ximbó, Can Pelut o Can Sabater mor una forma de parlar, una forma de cuinar, de bastir cases i molins, conrear la terra, fer espinagades, cantar, fer glosses, entendre la vida... És una cultura i tota una concepció del món que s'esvaeix amb cada persona que desapareix. La història completa de la construcció dels molins d'aigua, de l'aventura immensa que significà fer arribar el tren a sa Pobla, de la dessecació de l'Albufera, del conreu i exportació de la patata i les mongetes, de la guerra de Cuba o de la mateixa Guerra Civil, es perd amb cada darrer alè d'un dels nostres vells.

Qui vos parla ha conegut sa Pobla abans de l'embranzida turística, molt abans que la televisió acabàs amb les rondalles al costat de la foganya (aquella llum d'oli a les cuines o per anar al corral!). El camp de sa Pobla encara era lluny de la mecanització del present. Els tractors no es coneixien. Tot es feia a força d'home o animal. Cavall, mules i someres eren els reis de la creació. Només -i no sempre- una batedora servia per a alleugerir la feina a l'hora de preparar el blat o les mongetes per als magatzems i l'exportació.

Aleshores tot eren cançons (i alguna maledicció, evidentment!). Eren temps en els quals cada feina concreta del camp (batre, segar, llaurar, regar, recollir olives, sembrar mongetes...) tenia una tonada adient. No em parlem de les glosses i cançons de per Sant Antoni, davant el foguerons!

Crec que és tota aquesta saba popular el que no hem de deixar mai que es perdi, s'esborri de la nostra memòria collectiva. I crec que ha estat això el que m'ha fet pensar en els meus, en els padribns i repadrins que m'ensenyaren (a la seva manera) a estimar la meva terra, sa marjal de sa Pobla regada amb la sang dels agermanats, amb la suor de segles dels seus descendents. I d´aquí, de la terra poblera i de la suor de generacions i generacions de pagesos surten aquest llibres, la meva petita aportació a la història de la nostra literatura.


Miquel López Crespí: informació literària i professional


Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novellista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1968 l'escriptor començà les seves collaboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears... Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novella, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novella (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003", Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005...

D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de noranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig entre els quals podríem destacar:; L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novella); Cultura i antifranquisme (assaig); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); La novel$la (novel$la); Punt final (poesia); El cicle dels insectes (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Estat d'excepció (novella); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel$la); Corambé: el dietari de George Sand (novel$la); Lletra de batalla (poesia); Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel$la); Temps moderns: homenatge al cinema (poesia); Damunt l´altura. El poeta il$luminat (novel$la); El cant de la Sibil$la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia); Naufragis lents (poesia); La conspiració (novel$la); No era això: memòria política de la transició (assaig); Carrer de Blanquerna (teatre); Un viatge imaginari i altres narracions (contes); París 1793 (novel$la); Espais secrets (poesia) i Novel$la, Poesia i Teatre: memòries 1968-2008 (memòries); Una Arcàdia feliç (novel·la); Gardènies en la nit (novel·la); Els crepuscles més pàl·lids (novel·la); Caterina Tarongí (novel·la) i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (novel·la).


19 ABRIL - ES FANGAR


Les dues cares del partit popular

0
0
Que el Partit Popular te dues cares és un fet difícilment negable. Això fa que els seus criteris puguin passar del blanc al negre en qüestió d'hores o simplement en passar d'un poble al poble veí. Fins i tot, en ocasions el criteri pareix canviar en funció de l'interlocutor al qual s'enfronta. Per demostrar el que vull dir, permeteu-me posar un parell d'exemples concrets:


TIL

Un exemple clar i llampant d'aquesta bipolaritat, ha estat com ha tractat el tema del TIL el PP de Llucmajor. El seu costat més proper a la gent, va permetre l'aprovació d'una moció municipal en la qual es demanava al Govern de les Illes Balears que derogàs el Decret de tractament integrat de llengües i que s’assegués a dialogar i a elaborar, sense precipitacions i amb els recursos humans i econòmics necessaris, una nova norma consensuada amb la comunitat educativa, que reforci l’aprenentatge d’una llengua estrangera en els centres educatius sense que això vagi en detriment de la llengua pròpia.

La postura municipal pareixia definida, però a l'hora de ratificar-la a l'Assemblea de Batles (òrgan consultiu del Consell de Mallorca), tot va canviar i el nostre batle va oblidar allò que li va demanar el poble i va votar mantenint la postura del PP oficial. Un fet que ha decebut els seus conciutadans i que ha posat en entredit quins són els interessos que defensa el batle: els del seu poble o el de les seves sigles?


PGE

Un segon exemple d'aquest doble joc és la postura del Partit Popular en referència als pressuposts generals de l'Estat. Sorprèn com dins les mateixes sigles puguin conviure plàcidament els que defensen i perpetuen l'espoli fiscal de les nostres Illes, i, per l’altre costat, aquells que tenen una postura crítica cap a aquest fet.

En aquest segon grup semblava que se trobarien els nostres representants municipals, que varen aprovar una moció presentada per ells mateixos en la qual se sumaven a allò que fa dècades que altres reclamam: un tractament pressupostari just per a les Illes Balears. No com el que tenim ara i que ens situa cada any a la coa en finançament i inversions i que ens situa a anys llum, no només de les comunitats millor tractades, sinó simplement de la mitjana.

Aquesta escenificació feta pel nostre batle i els seus regidors acaba en el moment que se li exigeixen accions reals i efectives. D'aquesta forma el PP s'oposa a reclamar que els representants balears, al Congrés i al Senat, votin en contra d'uns pressuposts que un altre any maltracten aquesta terra. Fent això, la seva indignació inicial queda en un simple gest de cara a la galeria.


Insults

No només és el fons, a vegades són les formes les que es mostren oposades. D'aquesta manera podem constatar una altra divergència dins el Partit Popular: a un costat, la infanteria digital del PP, amb en Toni Camps a l’Ajuntament i la parlamentària Aina Maria Aguiló al capdavant, que insulta, amenaça i intenta ridiculitzar els qui no pensen com ells en general i els docents en particular. En canvi, la fesomia més amable del PP, que s'avergonyeix i renega de l'altra cara. Recordem, en aquest sentit, com regidors del PP a Llucmajor han fet visible en nombroses ocasions, tant en públic com en privat, sentir-se avergonyits pels comentaris llançats pels seus companys a les files populars.


Segurament no és necessari cercar molts més exemples per evidenciar el meu diagnòstic inicial. La doble cara podria indicar l'inici d'un esquerda dins del, fins ara, monolític partit polític, però és molt més probable que es tracti d'una jugada política per intentar agradar a tots. Però la gent ha obert els ulls. Per molt que vulgui el Partit Popular, l'oscil·lació en els criteris no ajuda a ningú, i és impossible intentar mantenir l'equidistància en temes tan greus com l'educació dels nostres joves, els pressuposts generals de l'Estat, o el saber estar dels nostres representants. En aquest, i en altres casos, la solució no pot ser quedar entre dues aigües, i molt manco intentar estar a les dues bandes al mateix temps.


Quin és el PP autèntic?

El dubte de tot això és aclarir quin és el PP autèntic i si són compatibles en una mateix partit polític postures directament enfrontades. Mentre que resolem aquest dubte, són fàcilment audibles les veus que demanen el retorn del PP raonable, del PP amb seny, d'un PP de consens. Un PP raonable que faci front al PP radical que avui ens mal governa, ens maltracta, ens insulta, ens buida les butxaques i que ha recuperat formes autoritàries de fer polítiques que pensàvem superades. Perquè, a la fi, el gran problema més greu no és que en tengui dues, de cares, sinó que la que comanda sigui la més radical, la més allunyada del poble, la que ataca la nostra historia i la nostra llengua i cultura.


[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» - Míting de «Los Amigos de Durruti» - Labadie - Granach - Sendón - Vicente Castells - Escalé - Morneghini - Haldimann

0
0
[18/04] «La Justicia Humana» -«We have fed you all a thousand years» - Míting de «Los Amigos de Durruti» - Labadie - Granach - Sendón - Vicente Castells - Escalé - Morneghini - Haldimann

Anarcoefemèrides del 18 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de "La Justicia Humana"

- Surt La Justicia Humana: El 18 d'abril de 1886 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic La Justicia Humana. Quincenal comunista anárquico. Aquesta publicació de periodicitat en realitat irregular serà el primer òrgan d'expressió anarcocomunista de la Península. El gerent en va ser Francesc Pagès i altres responsables foren Victorià San José, Emili Hugas, Martí Borràs Jover i Jaume Clarà --l'anomenat «Grup de Gràcia», pel barri barceloní on actuaven. La introducció de l'anarcocomunisme a la Península va suposar un canvi radical en la concepció de l'organització i aquesta publicació serà la introductora de la teoria segons la qual ja no es dipositava cap confiança en una estructura perfecta organitzativa anarquista («organització positiva»), sinó que es defensava emfàticament l'organització espontània («organització negativa») i el desenvolupament d'aquesta teoria en grups petits, que resultaran efímers; són els primers plantejaments teòrics d'allò que passarà a anomenar-se «grups d'afinitat», que tanta importància tindran en el moviment anarquista peninsular. A mitjans de 1886 només aquesta publicació defensava el comunisme anarquista, la resta de periòdics llibertaris (Bandera Social, El Grito del Pueblo, La Lucha Obrera, El Cuarto Estado,Los Deseredados,La Asociación, etc.) reivindicaven l'anarquisme col·lectivista. En varen sortir vuit números, l'últim el 25 de novembre de 1886. El 2 de juny de 1888 apareixeria el seu successor Tierra y Libertad, que tindria més sort en l'escampament de les idees anarcocomunistes.

***

«We have fed you all a thousand years»

- Surt We have fed you all a thousand years: El 18 d'abril de 1908 es publica per primera vegada a Chicago (Illinois, EUA), en l'Industrial Union Bulletin, setmanari de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), el poema We Have Fed You All a Thousand Years. Escrit per «Un proletari desconegut», fou musicat en 1916 per Rudolph von Liebich. Aquesta cançó, que descriu la misèria i l'opressió de la classe treballadora, tingué un gran èxit i ràpidament es convertí en un himne de l'IWW.

We have fed you all a thousand years

***

"Los Amigos de Durruti"

- Míting de«Los Amigos de Durruti»: El 18 d'abril de 1937 al Teatre Poliorama de Barcelona (Catalunya), ple de gom a gom, l'Agrupació «Los Amigos de Durruti» realitza el seu primer míting, presentació pública de la seva existència i del seu programa. En van ser els oradors Francesc Pellicer --del Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya, el més nombrós amb cent mil afiliats--, Pablo Ruiz --delegat de l'Agrupació de Gelsa de la Columna Durruti--, Jaume Balius Mir --promotor de l'Agrupació«Los Amigos de Durruti»--  i Francisco Carreño --membre del Comitè de Guerra de la Columna Durruti. Vicente Pérez Viche (Combina) --militant molt popular entre els treballadors, president del Sindicat de Transports i cap de la minoria confederal en l'Ajuntament de Barcelona--, que havia de prendre part també en l'acte, es trobava a València, d'on envià la seva adhesió. L'acte fou presidit per Romero. Aquest començà l'acte recordant la figura de Durruti per després passar a parlar sobre el tema de les subsistències, que havien arribat a tenir un preu impossible de pagar amb els jornals d'aleshores, i la necessitat de suprimir els especuladors. Després prengué la paraula Pablo Ruiz que enraonà sobre l'exèrcit revolucionari (formació, vicissituds al front d'Aragó, comandament únic, necessitat d'adquirir armament eficient, crítiques a l'Exèrcit Popular i els seus oficials, etc.). Jaume Balius, que mai no fou un bon orador, llegí unes quartilles sobre la guerra i la revolució, recordà Ascaso, reivindicà la socialització de les riqueses del país, criticà durament la classe que s'havia format de «nous rics» i els polítics parlamentaris, i sobre l'obligació de depurar la reraguarda. Francisco Carreño, que parlà enúltim lloc i al qual se'l demanà«moderació», desenvolupa el tema de la unitat sindical i la col·laboració política i explicà que si per guanyar la guerra es perdia la revolució, dins d'uns quants anys tornaria a produir-se altre moviment feixista; també blasmà contra la propietat privada, rebutjada pel poble que lluitava per la socialització, i contra la premsa burgesa, defensora de la contrarevolució. Acabà el seu discurs reivindicant la indispensabilitat de la unitat sindical i proletària basada en la sinceritat i demanà la llibertat dels presos, especialment la de Francisco Maroto del Ojo, pres pel governador d'Almeria. Romero, finalment, llegí unes conclusions i es donà per acabat l'acte. Russell Blackwell (Rosalio Negrete) i Hugo Oehler, de la nord-americana Revolutionary Workers League (RWL, Lliga de Treballadors Revolucionaris) propera al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), redactaren un informe escrit sobre aquest acte datat a Barcelona aquest mateix dia i que fou publicat per primer cop en Fourth International aquell any. L'acte fou ressenyat per diversos periòdics, però fou silenciat per Solidaridad Obrera ja que la línia oficial de la CNT era completament oposada a l'Agrupació «Los Amigos de Durruti».

Anarcoefemèrides

Naixements

Jo Labadie fotografiat per Millard (Detroit)

- Joseph Labadie: El 18 d'abril de 1850 neix a Paw Paw (Michigan, EUA) l'escriptor, poeta, editor, periodista, sindicalista i anarcoindividualista Charles Joseph Antoine Labadie, conegut comGentle Anarchist (L'Anarquista Suau). Son pare, Euphrosyne Labadie, descendent d'una família hugonot francesa, feia de intèrpret entre els missioners jesuïtes i les tribus índies, i es va casar amb una índia nativa. Jo Labadie, com era conegut per tothom, només va rebre estudis uns mesos en una escola parroquial. Als 17 anys va recórrer el país fent feines d'impremta i va acabar instal·lant-se a Detroit, on va treballar a la impremta del periòdic The Detroti Post and Tribune. En 1877 es va adherir a l'acabat de crear Socialist Labor Party (SLP, Partit Socialista Obrer) de Detroit. Aquest any també es va casar amb la seva cosina Sophie Elizabeth Archambeau, devota catòlica; la parella, que va dur bé les diferències religioses, ja que Jo Labadie feia gala del seu agnosticisme, tindrà tres fills: Laura, Charlotte i Laurance, que també serà un destacat assagista anarquista. Com a impressor que era, va participar en la Unió Tipogràfica de Detroit i va ser un dels dos delegats al congrés de la Unió Tipogràfica Internacional l'any 1878 a Detroit. Aquest mateix any va participar en la creació a Detroit de l'organització secreta sindical d'inspiració maçònica«Knights of Labor» (Cavallers del Treball), però a partir de 1883, influenciat per Josiah Warren, Benjamin Tucker i les lectures de Proudhon, va esdevenir un militant propagandista de l'individualisme anarquista i de l'associació voluntària. En aquesta època la seva tasca periodística es va desenvolupar força, publicant temes laborals en Detroit Times, Advance and Labor Leaf, Labor Review, The Socialist, Lansing Sentinel, etc.; sense oblidar les seves col·laboracions en el periòdic anarcoindividualista de Tucker Liberty. En 1887, encara que no feia costats els seus sistemes de lluita, va visitar els presos anarquistes del «cas Haymarket», víctimes de la histèria antianarquista. En 1888 va presentar la dimissió en «Kinghts of Labor», ja que el seu líder, Terence Powderly, l'havia repudiat pel seu suport als acusats de l'afer de Haymarket, i va fundar la Michigan Federation of Labor (MFL, Federació Obrera de Michigan), de la qual es va convertir en el seu primer president i va forjar una aliança amb el sindicalista moderat Samuel Gompers. En 1894 va crear nombrosos clubs de discussió sobre l'anarquisme i va organitzar mítings d'Emma Goldman. Es va autoeditar artesanalment la seva poesia en la col·lecció «The Labadie Booklets». En 1908 l'inspector postal de Detroit va prohibir la seva correspondència perquè els sobres portaven adhesius amb cites anarquistes i un mes més tard va ser acomiadat de la Junta d'Aigües on feia feina --havia deixat les impremtes perquè l'aire enrarit de les tintes destrossava la seva salut-- per expressar les seves idees llibertàries; en ambdós casos les protestes populars van ser sonades, ja que era una persona molt popular. A començaments de segle va llegar la seva important biblioteca i el seu arxiu a la Universitat de Michigan, sota l'esment d'Agnes Inglis, fons que passarà a anomenar-se«Labadie Collection» i que és la col·lecció més completa de literatura radicals dels Estats Units. Entre les seves obres destaquen Who should be socialists? (188?, amb altres), Anarchism: what it is and what it is not (189?), What is love (1909), Doggerel for the under dog (1910), I welcome disorder (1910), The red flag and other verses (1910), What is love?, and other fancies (1910), Workshop rimes (1911), Songs of the spoiled (1922), My friend indeed. A friend's acceptance (1922), Windows (1924), Anarchism: genuine and asinine (1925), Russian verses (1932), Anarchism (1932), entre d'altres. Joseph A. Labadie va morir el 7 d'octubre de 1933 a Detroit (Michigan, EUA).

***

Alexander Granach en 1920

- Alexander Granach:El 18 d'abril de 1890 neix a Wierzbowce (Imperi Austrohongarès) --actualment Verbovcy (Ivano-Frankivsk, Ucraïna)--, en una família jueva, el comediant i actor cinematogràfic llibertari Jessaja Szajko Gronish, conegut com Alexander Granach. De jovenet va treballar de forner i va contactar amb els cercles anarquistes i estudiantils de jueus russos, descobrint el teatre jiddisch. En 1905 es traslladà a Londres on creà amb altres anarquistes un grup de teatre. Freqüentà Errico Malatesta, Piotr Kropotkin i, sobretot, Rudolf Rocker, tots exiliats com ell. En 1906, procedent de Viena, s'instal·là a Berlín on treballà de forner, entrà a formar part d'un grup de teatre jiddisch i es va veure obligat a aprendre l'alemany que només xampurrejava una mica. En 1909 realitzà cursos amb Max Reinhardt al Deutsches Theater de Berlín i començà la seva carrera d'actor professional amb el paper de Hamlet de Shakespeare, quan substituí l'actor principal malalt. Representà nombroses obres al prestigiós teatre Volksbühne de Berlín. Entre 1914 i 1918, durant la Gran Guerra, fou mobilitzat en l'Exèrcit austrohongarès; lluità al front dels Alps, a la frontera amb Itàlia, i va caure presoner de guerra per les tropes italianes. Després de la guerra a la capital Alemanya va fer obres al Berliner Theater i al Preussischen Staatstheater. Des de 1920 engegà a Berlín una gran carrera cinematogràfica a partir del rodatge de Nosferatu (1921), de F. W. Murnau, i després Kameradschaft (1931), de G. W. Pabst. En 1927 va ajudar econòmicament, a través de Rudolf Rocker i Eric Mühsam, els anarquistes Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, la qual cosa els permeté refugiar-se a Bèlgica. Va tenir el paper principal en la peça teatral Staatsraison (Raó d'Estat), escrita pel seu amic Erich Mühsam; aquesta obra és un vibrant homenatge en favor de Sacco i de Vanzetti alhora que una denúncia de la màquina judicial nord-americana. En 1933, fugint de les persecucions antisemites del règim de Hitler, marxà a Suïssa i després a Varsòvia, on fundà una companyia de teatre jiddisch. En 1935 rebé una oferta de feina per al teatre jiddisch de Kiev i s'instal·là a la Unió Soviètica, on tenia alguns amics revolucionaris. A l'Estat soviètic realitzà dues pel·lícules. En 1937, arran d'una purga estalinista, fou detingut i empresonat. Un cop alliberat, gràcies a la intervenció de Lion Feuchtwanger, marxà a Suïssa i en la primavera de 1938 emigrà, sense saber anglès, als Estats Units, on continuà la seva carrera cinematogràfica amb èxits com Ninotchka (1939), d'Ernst Lubitsch; For Whom the Bell Tolls (1943), de Sam Wood, que serà un dels seus darrers films --en filmà una cinquantena--; i sense oblidar l'antifeixista The Hitler Gang (1944). Realitzà nombrosos films antinazis. En aquests anys va donar suport als refugiats polítics que fugien tant del feixisme com del comunisme, i els trobà feina a la indústria cinematogràfica. Durant sa vida va conviure amb dues dones: Martha Guttman, amb qui va tenir son fill Gerhard (Gad Granach), que emigrà en 1936 a Palestina, i de la qual es divorcià en 1921, i amb Lotte Lieven-Stiefel, amb qui no es va casà, però que sempre considerà esposa legítima. Alexander Granach va morir d'una embòlia pulmonar a resultes d'una apendicectomia el 14 de març de 1945 a Nova York (Nova York, EUA) i es troba enterrat al cementiri Montefiore (Saint Albans, Queens County, Nova York, EUA). Aquest mateix any va ser publicada la seva autobiografia There Goes an Actor, reeditada en 2010 sota el títol From the shtetl to the stage. The odyssey of a wandering actor. En 1997 son fill Gad Granach publicà la seva autobiografiaHeimat los! Aus dem Leben eines juedischen Emigranten, traduïda a l'anglès com Where is home? Stories from the life of a german-jewish émigré (2009), on hi ha nombroses referències a son pare.

Alexander Granach (1890- 1945)

***

Claro José Sendón Lamela

- Claro José Sendón: El 18 d'abril de 1897 neix a Louro (Muros, la Corunya, Galícia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Claro José Sendón Lamela. Sos pares es deien Pío Sendón Sieira i María Lamela García. A començaments dels anys vint emigrà a Amèrica. A Buenos Aires (Argentina) treballà d'estibador al port i venent diaris. Més tard marxà als Estats Units, a la zona de Filadèlfia i després a Nova York, on treballà de mariner i de cambrer. Als EUA conegué el moviment llibertari espanyol, aleshores amb una important implantació, i es va fer amb una important cultura autodidacta que el va permetre intervenir en activitats propagandístiques (mítings, conferències, premsa, etc.). Arran de la crisi de 1929, les seves accions de propaganda s'incrementaren, denunciant l'atur i reivindicant l'anarquisme. Als EUA col·laborà en Cultura Proletaria, però també en diverses publicacions llibertàries de la Península, com ara ¡Despertad!–destaquen les seves «Crónicas de Yanquilandia» (1928)–, Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. També participà en les activitats dels grup anarquista «Floreal» i en els diversos actes dels centres socials establerts per la colònia d'emigrants gallecs. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a Galícia per Vigo amb una important quantitat de diners. S'establí a la Corunya i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'oposà a la moderació de José Villaverde Velo, no obstant això, el defensà de les calumnies llançades per Federico Urales. Escampà la seva tasca propagandística per les comarques de Muros i Noia de la Corunya. Entre 1932 i 1933 va fer mítings i conferències, sovint en gallec, i participà en polèmiques (Vivero, Puerto del Son, Vigo, la Corunya, Cambre, Órdenes, Monforte, Payosaco, Sada, Lugo, Sanjenjo, Poyo, San Pedro de Nos, Mondego, Betanzos, Madrid, Barcelona, Talavera, Castro del Río, Lleó, Cadis, etc.). En 1933 també dirigí, en substitució de José Villaverde Velo, Solidaridad Obrera de la Corunya i a partir d'agost d'aquell any entrà en la redacció de CNT, fins el seu empresonament el desembre. En el Ple Regional de la CNT celebrat a Santiago, representà Noia. L'1 d'octubre de 1933 participà en una important controvèrsia pública amb militants dels Partit Comunista d'Espanya (PCE) a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya). En 1934 va fer mítings a la Corunya, ciutat en la qual s'havia instal·lat a partir de l'aixecament revolucionari d'octubre. També en 1934 publicà en «La Novela Ideal» l'obreta Amor que se afirma. A començaments de 1935 s'establí a Lousame, on treballà de peó a les mines de wolframi de San Finx fins el seu acomiadament. També va fer de mestre dels infants dels miners en una escola habilitada per la companyia anglesa que explotava la concessió minera i desenvolupà, amb Enrique Fernández Maneiro, una important tasca orgànica en el Sindicat Miner i Professions Diverses i en la Federació Comarcal de Noia. A finals de 1935 va fer una gira propagandística per Galícia (Orense, Betanzos, la Corunya, Cariño, Lugo, Ferrol, Carballo, etc.) amb Jaime Baella Pérez i Frederica Montseny, i a començaments de 1936 va intervenir a Villagarcía, Barrio, Noia, Cruceiro, Escarabote, Vivero i Carril. El maig de 1936, cridat per la CNT de Huelva (Andalusia, Espanya), participà en l'organització del Sindicat de la Indústria Pesquera i va fer mítings amb Arturo Parera Malí, Francisco Martínez Arín i María Durán, a més de treballar a les mines de Riotinto. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità contra les forces de la Guàrdia Civil a Huelva fins que les tropes franquistes ocuparen la ciutat; després aconseguí amb una barca pesquera passar a Àfrica (Casablanca, Orà i Alger) i durant la tardor de 1936 retornà a la Península. A Madrid treballà en la redacció de CNT i després es traslladà a València. El novembre de 1936 signà un manifest de suport a la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT) i el desembre d'aquell any va ser nomenat delegat del Comitè Regional de Llevant en el Comitè Nacional de la CNT, jugant un paper important en la secció de Propaganda. Intervingué en nombrosos mítings amb Frederica Montseny i altres. Representà l'Agrupació d'Amics de Mèxic de València en diferents actes. El juliol de 1937 va ser enviat amb Serafín Aliaga Lledó, Juan López Sánchez i Avelino González Mallada als EUA i a Mèxic en viatge propagandístic. Claro José Sendón va morir l'1 de desembre de 1937 a Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) d'un atac d'asma. A més dels citats, trobem escrits seus, moltes vegades signats tota el pseudònim Clarín Libertario, en Castilla Libre,Fragua Social, Indomptable,Juventud Libre, El Luchador, Solidaridad i Umbral.

Claro José Sendón Lamela (1897-1937)

***

Joan Vicente Castells

- Joan Vicente Castells: El 18 d'abril de 1921 neix al barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya) el geòleg, arqueòleg, activista cultural i militant llibertari Joan Vicente i Castells. Quan tenia quatre anys es traslladà amb sa família a Santa Coloma de Gramenet i va fer estudis a al col·legi Salvatella i l'Escola Nacional de Sant Adrià de Besòs. Quan tenia 13 anys deixà l'escola i començà a treballar d'aprenent en una fusteria i durant les nits acudia a la societat «El Pensament», al Fondo de Santa Coloma, per aprendre esperanto. Més tard treballà com a oficinista a Material i Construccions SA (MACOSA) i en sortir de la feina continuava els estudis a l'Escola Complementària d'Arts i Oficis del Clot. En 1936, quan esclatà la guerra, passà a fer feina en una empresa siderometal·lúrgica de Barcelona. Atret per la lectura de la revista llibertària Estudios s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i finals de 1936 entrà en les Joventuts Llibertàries de Santa Coloma, on realitzà importants tasques: bibliotecari, cap de la Secretaria de Propaganda i Propaganda, membre de l'equip fundacional del periòdic Aurora Libre, etc. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, però en 1941 retornà a Catalunya i l'any següent es va veure obligat a complir el servei militar, que va fer com a topògraf. En 1943 es casà amb Anna Vila i poc després nasqué sa filla Roser. A partir de 1945 s'interessà per la geologia i cap al 1950 entrà en contacte amb Joaquim Juan Pastor, el qual, en sortir de la presó, creà a València Ediciones Pastor, que publicà la «Colección Estudios. Enciclopedia Educativa Popular» i recuperà part del fons editorial de «La Biblioteca de Estudios». A més de distribuir aquestes publicacions, creà un grup amb altres companys dedicat a escampar el pensament anarquista i la cultura en general, fent cursos d'esperanto, d'arqueologia, de ciències naturals, etc. També establí contactes amb l'editorial Regina i, a partir de 1952, amb el Centre Excursionista Puig Casteller, on amb Manuel Llatser Tomàs, Joan Vaello Sarrión i altres companys, organitzà activitats culturals i llibertàries. En 1952 fou nomenat per l'Ajuntament de Santa Coloma delegat local d'Excavacions per a la salvaguarda del poble ibèric de Puig Castellar. En aquests anys cinquanta s'interessà per l'espeleologia i muntà, amb Enric Suñer Coma i Enric Boixadera, un equip multidisciplinari. El 9 de maig de 1955 va ser detingut acusat de ajudar en l'elaboració de premsa clandestina (Solidaridad Obrera i CNT) i tancat durant vuit mesos a la presó de Barcelona. Un cop lliure continuà amb la seva tasca cultural i durant dos anys va fer conferències a l'escola L'Esperança. En 1961 fundà la revista Puig Castellar, butlletí de la Secció d'Estudis del Centre Excursionista de Santa Coloma, que tingué dues èpoques. Es va fer monitor de grups infantils, que va fer mixtos, coeducació que aleshores era prohibida per les autoritats franquistes. En els anys posteriors creà el Museu Municipal, el qual dirigí i va fer funcionar de manera autogestionada entre 1974 i 1985. En aquestaèpoca animà José Berruezo Silvente a escriure les seves memòries, que van ser publicades en 1987 sota el títol Por el sendero de mis recuerdos: veinte años de militancia libertaria en Santa Coloma de Gramanet (1920-1939). En 1974 s'especialitzà en estudis en ciències geològiques. Després de la mort del dictador s'adherí a la CNT i va fer que bona part de la plantilla de l'editorial Regina se n'afiliés, destacant en la vaga d'arts gràfiques de 1978. Quan es creà l'Ateneu Llibertari de Santa Coloma, hi col·laborà activament, així con en el seu Grup d'Estudis Històrico-Socials, participant en l'edició de diversos llibres de companys llibertaris. També formà part de la Unió de Joves Antifeixistes (UJA) de Santa Coloma de Gramenet i participà en les seves Jornades Antifeixistes. Donà una important col·lecció bibliogràfica a la Biblioteca Social «La Hoguera». En 1980, amb Josep Xena Torrent, Joaquín Amores Ortíz i Severino Campos Campos, promogué l'edició de la revista Ideas. En 1985 fundà el Centre d'Estudis de la Natura del Barcelonès Nord i en 1990 proposà a l'Ajuntament de Santa Coloma, sense èxit, la creació d'una Universitat Popular. El maig de 1991, amb Joan Ros, Fátima Carrasco, Silver Ruiz i M. Valero, creà la revista Gramenet de Besòs, de l'Ateneu Llibertari, substituïda en 1999 per Liber, de la Biblioteca Llibertària de Santa Coloma. En 2002 va ser guardonat amb el Premi Ciutat de Santa Coloma. La seva intensa tasca científica s'ha vist reflectida en centenars d'articles, especialment en els camps de l'arqueologia, de la geologia, de l'espeleologia, de la paleontologia i de la paleobotànica, impresos en infinitat de publicacions periòdiques de caire acadèmic --Acta Geológica Hispánica, Butlletí de l'Institut d'Estudis de la Natura,CSIC, Instituto Geológico y Minero de España, Puig Castellar, Speleon, etc.-- i obres monogràfiques --La flora fósil de Montjuïc (1988), Los hipogeos de Santa Coloma de Gramenet (1999), Losíberos de Puig Castellar (2001, ambÀngel Martínez i Hualde), Nuevos aspectos de la historia de Santa Coloma de Gramenet (2002), Estudio morfológico de la Flora Cretàcica de Isona (Pallars Jussà) (2002), Nuevos aspectos de la historia de Santa Coloma de Gramenet (2002), etc. També conreà l'art poètic i en 2005 publicàRecull de poesies. El novembre de 2008 se li va dedicar l'exposició «Anarquisme Ibèric», organitzada per la Biblioteca Can Peixauet i la Fundació d'Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes (FELA). Joan Vicente i Castells va morir el 9 de març de 2010 a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). El 27 de març de 2011 l'Ajuntament de Santa Coloma inaugurà l'Ecometròpoli (Centre de Recerca Joan Vicente i Castells), espai dedicat a la divulgació de l'entorn natural de la ciutat, en homenatge a la seva memòria i on es conserva el seu arxiu particular.

Joan Vicente Castells (1921-2010)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Anagrama de la CNT de Lleida

- Jaume Escalé Trillo: El 18 d'abril de 1940 es afusellat a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Jaume Escalé Trillo --a vegades els seus llinatges se citen erròniament com a Escabe i Filló. Havia nascut en 1905 a Cal Garrelles d'Arbeca (Garrigues, Catalunya). Quan era un infant s'instal·là a Madrid. Ferroviari de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i fou un dels fundadors durant la II República de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària. El maig de 1932 fou detingut a Sallent. L'abril de 1936 retornà a Lleida per tenir cura de sa mare. Va ser secretari del Comitè Intercomarcal de la CNT de la Zona VIII --entre 1936, en substitució de Cèsar Broto Villegas, i mitjans d'octubre de 1937, en què deixà el càrrec, que fou ocupat per Sirio del Solar, provinent del País Basc--, i membre del Comitè de Salut Pública i del Tribunal Popular. La seva tasca propagandística destacà des del punt de vista radiofònic. El 5 de novembre de 1936, en el Ple de la Federació Local del Sindicat Únic de la CNT de Lleida, es mostrà partidari del reclutament forçós i de la militarització. Entre el 6 de novembre i el 30 de desembre de 1936 formà part, en nom de la CNT-FAI, del Comitè d'Enllaç CNT-UGT de Lleida --els altres membres en van ser Félix Lorenzo Páramo i Miquel París (CNT-FAI) i Queraltó, Lluís García-Lago i Josep Arias Bringola (UGT-PSUC). El 29 de novembre de 1936 va fer mítings, representant la CNT en aquest Comitè d'Enllaç, a Tàrrega i a Cervera, amb Francesc Tomàs (FAI), Rafael Aleñar (UGT) i Lluís García-Lago (PSUC). El 29 de gener de 1937 participà a Barcelona en el Ple Regional de Federacions Locals i Comarcals de la CNT. El 3 de març de 1937 fou nomenat regidor de l'Ajuntament de Lleida, tot i que va deixar aquest càrrec després de la forta crisi municipal del consistori lleidatà de maig del mateix any, quan comunistes i anarquistes abandonaren el govern municipal. El 28 de març de 1937 participà en la creació de l'Ateneu Llibertari de Lleida, formant part de la directiva com a membre de la seva Secció de Propaganda.  El 12 de juny de 1937, com a secretari del Comitè Intercomarcal de la CNT, elaborà un informe per al Comitè Nacional confederal on es queixava de les campanyes contrarevolucionàries que el sindicat patia arran dels «Fets de Maig» de 1937, fet que suposava una pèrdua constant d'afiliats especialment al camp, i on criticava l'actitud del comissari Francesc Viadiu, que afavoria els discursos anticonfederals. El juliol del 1937 mantingué una forta polèmica en el periòdic Acracia, amb el suport d'Agustí Villas, en contra de la versió aportada per Francesc Viadiu sobre la detenció del xofer de Raimundo Villafañes, representant del Consell Regional de Defensa d'Aragó. També fou comissari de batalló. Jaume Escalé Trillo va ser detingut per les tropes feixistes, jutjat en consell de guerra, condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió» el 19 d'octubre de 1939 i afusellat el 18 d'abril de 1940 a la presó de Lleida (Segrià, Catalunya).

***

Vittorio Morneghini

- Vittorio Morneghini: El 18 d'abril de 1945 mor al camp d'extermini de Mauthausen-Gusen (AltaÀustria, Àustria) l'anarquista i resistent antifeixista Vittorio Morneghini. Havia nascut el 5 de juny de 1922 a Milà (Llombardia). Paleta de professió, milità en el moviment llibertari i lluità contra els nazis. El 4 d'agost de 1944 va ser capturat i tancat a la presó de San Vittore de Milà. Gràcies a la informació d'un carceller italià, va saber la data en la qual havia de ser traslladat a una altra presó del nord de la península italiana. Així, amb altres detinguts polítics, pogué organitzar la fuga amb el suport de son pare Angelo i de son germà Riccardo. L'escamot llibertari d'alliberament aconseguí separar el vagó del tren que portava els detinguts a l'estació de San Cristoforo, entre Milano i Corsico. Però els alemanys, fortament armats, impediren que el pla reeixís. Després d'aquests fets, el 8 de gener de 1945 va ser deportat de Bozen (Trentino) al camp de concentració de Mauthausen. Vittorio Morneghini va morir metrallat el 18 d'abril de 1945 –algunes fonts apunten l'1 d'abril– en un intent de fuga al camp d'extermini de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria,Àustria).

***

Mark Haldimann

- Mark Haldimann: El 18 d'abril de 2007 mor a Bienne (Berna, Suïssa) l'impressor i activista i propagandista anarquista Mark Haldimann, conegut com Mark de Bienne. Havia nascut el 24 d'octubre de 1954 a Suïssa. Va créixer a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) i quan encara era a l'institut començà a militar en el moviment anarquista, publicant en el periòdic Le Révolté (1972-1976) textos escollits en homenatge a Piotr Kropotkin. Membre del «Groupe Suisse sans Armée» (GSsA, Grup Suís Sense Exèrcit), es declarà insubmís al servei militar i fou empresonat en dues ocasions. Abandonà prest la llar familiar, jurant que mai no treballaria per a cap patró. En 1974 s'instal·là a Bienne, ciutat bilingüe on aprengué l'alemany i participà en la fundació de nombroses iniciatives, com ara la Imprimerie Commune Autonome, d'habitatges, l'Infokiosque del Chat Noir i, especialment, el Centre Autonome de Jeunesse (CAJ, Centre Autònom de Joventut) instal·lat a La Coupole, lloc de referència de l'escena alternativa de Bienne. Le CAJ, fundat arran de les manifestacions de 1969, fou un centre sociocultural autogestionat (asil nocturn, cuina popular, lloc de trobada, exposicions, concerts, impremta, reunions de grups alternatius, etc.) que tenia com a òrgan d'expressióNoir & Rot. En 1979 publicà, amb Raoul Vaneigem, el fullet De la division du travail appliquée au vol à l'étalage. Une introduction à la marchandise. Membre fundador de l'Organització Socialista Llibertària (OSL), fou un dels pilars del seu òrgan bilingüe Rebellion, així com de diferents fòrums anarquistes que reuniren a començaments dels anys noranta militants de les tres regions lingüístiques suïsses. També participà regularment en els càmpings anuals organitzats a França per l'Organització Comunista Llibertària (OCL) i mantingué bones relacions amb Alternativa Llibertària (AL). Participà activament en diferents lluites socials, com ara els refugiats, els sense-papers, els sense sostre, els insubmisos, pel desenvolupament de llocs d'acollida per a toxicòmans, contra l'Organització Mundial del Comerç (OMC) i les centrals nuclears, etc. Destacà com a propagandista i pedagog de la filosofia llibertària. En 1992 publicà, amb Gertrud Vogler i Bänz Hähnle, el llibre Tout va bien. Travail de rue en Suisse (1981-1991). Es guanyava la vida com a impressor autònom i com a traductor. Trobem textos seus en Offensive i Courant Alternatif. Mark Haldimann va morir el 18 d'abril de 2007 en un hospital de Bienne (Berna, Suïssa) d'una greu i ràpida malaltia. Deixà companya, Marianne, i una filla. Centenars de persones participaren en la cerimònia que s'organitzà a La Coupole en la seva memòria. Es treballà en l'edició d'un volum de recull dels seus principals escrits.

 Escriu-nos

Actualització: 18-04-14

Els EUA i els seus aliats s'estan preparant per a la guerra, segons fa saber En Caleb Maupin.

0
0

   

  

    Els EUA i els seus aliats s'estan preparant per a la guerra, segons fa saber En Caleb Maupin.

 

 

         Són a milers els periodistes rebels que denuncien la corrupció moral de l'Imperi i dels seus aliats vassalls. La major part d'aquests periodistes són nord-americans.

    Coincideixen en denunciar que Washington fa una política en funció dels interessos de Wall Street, i que, per això, tracta d'esclafar tots els moviments democràtics.

 

   Al meu parer, els periodistes que treballen en els mitjans ''occidentals'' (o sigui, al servei de Wall Street) de cada vegada els costarà més amagar l'esquizofrènia que els rosega.

 

     He trobat que l'article d'En Maupin és molt aclaridor. He pensat que seria bo penjar-ne una versió en català a la Xarxa. 

Informe SIPRI: Els EUA i els seus aliats s'estan preparant per a la guerra

Brutal atac de feixistes i exdirigents carrillistes (i sectors afins) contra l´escriptor Miquel López Crespí - Memòria històrica

0
0

1994: atacs carrillistes (PCE) contra l'esquerra revolucionària de les Illes (I)

"El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".

"En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)


Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquillament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.


Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida.

El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.

Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de Mallorca. 1994).

'El revuelo se armó en la órbita de los antiguos dirigentes del PCE y actuales propulsores de Izquierda Unida. El libro de López Crespí se limitaba a reivindicar a la extrema izquierda revolucionaria en la lucha contra el franquismo y a demostrar que muchos de los que ahora viven de las rentas de aquella dura etapa, tampoco cargaron entonces con el peso de la lucha y en cambio hicieron mucho daño a la causa de los trabajadores en la época de la llamada 'transición'".

En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes).

Na Marisa Gallardo, la directora de Baleares (i antiga militant trosquista illenca), ho deixava ben escrit en un article publicat a Baleares el 25 de març del 1994 (pàg. 41) quan deia: "Los pactos de la Moncloa diseñaron en España un modelo de transición por el que sellaba la 'reconciliación' nacional. Fruto de aquellos pactos nadie pidió cuentas de su gestión política a todos aquellos que con tanto entusiasmo como dedicación habían colaborado con la dictadura: el pasado quedaba enterrado. Y, poco a poco, por esa tendencia anteriormente descrita, se fue maquillando al muerto de tal manera que, a veces, se llega a dar la sensación de que, sobre todo en el tardofranquismo, todo el mundo en España era demócrata, todos luchaban por la libertad, todos menos Franco, naturalmente, y unos pocos más".

I més endavant afegeix: "López Crespí dirige su mirada hacia ese pasado, y es la suya una memoria distinta, una memoria que rescata la lucha de aquellos hombres y mujeres de Mallorca que se enfrentaron a la dictadura y que lo hicieron desde posiciones abiertamente opuestas a las de la socialdemocracia o el estalinismo. Esas gentes que, herederas de una cultura de izquierdas, denunciaron el papel que jugaban los partidos socialdemócratas en la Europa Occidental y el de las capas burocráticas en los países del Este... Rescatar del olvido esa historia, esa 'otra historia', tejida de enfrentamientos, de miedo, de agrias disputas ideológicas y de esperanzas, es sin duda el mayor mérito de la obra de López Crespí.

Miquel López Crespí


"Després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base". (Llorenç Capellà)


Miquel López Crespí, en el centre de la fotografia, amb jersei vermell al coll, moments després d'haver acabat la seva intervenció en l'acte en defensa de la República. Més de dos-cents joves de sa Pobla i dels pobles dels voltants hi eren presents. L'escriptor està enrevoltat pels altres poetes participants, familiars dels assassinats pel feixisme i membres de l'Associació de Joves Pinyol Vermell de sa Pobla, organitzadors d'aquest acte en defensa de la nostra memòria històrica.

Els actes, les conferències que s'han fet durant tot aquest mes a sa Pobla en honor a la República han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles dels voltants per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous dels franquistes reciclats. Ens referim als famosos pactes de la transició entre els hereus del franquisme i la pseudoesquerra que, mitjançant aquells pactes contra la República, es va enriquir amb el silenci i la traïció i ara, quan va magra de vots i de suport, compareix a les manifestacions republicanes per a sortir en les fotografies. Pur oportunisme electoral que a ningú no enganya, però amb el qual s'ha d'estar alerta i vigilants sempre.


Repressió del PSOE contra els republicans a l'any 1990. Diari Última Hora (5-V-1990). Pàg. 8.

Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article recent deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".

Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà: l'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.

El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".

Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien malgrat que sigui amb tres dècades de retard.


Repressió estalinista contra els republicans a l'any 1994. Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs, Pep Vílchez, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.

Els "nous conversos", que diu Llorenç Capellà, els "joancarlistes 'republicans'", com escriu Josep Juárez, tots els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment, sovint amb intencions electoralistes, ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana si no fan aquesta autocrítica que els demanam pel seu bé i per la seva credibilitat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca, 14 d'abril de 2006

La necesaria reconversión de la FAPMA

0
0

Hace tiempo que la Federación de Padres y Madres de Menorca (FAPMA) está empeñada en participar de forma activa de la acción política insular. Su posicionamiento político a favor de la escuela en catalán, su animadversión hacia el gobierno legítimamente elegido en las urnas y su oposición a un modelo educativo trilingüe han provocado que muchísimos padres y madres, hoy, ya no se sientan representados por una junta directiva que parece utilizar la federación como ariete de los partidos de izquierdas, intentando alargar de forma artificial el conflicto educativo para que éste llegue vivo hasta las próximas elecciones municipales y autonómicas.

El último episodio protagonizado por la FAPMA ha sido la interposición de una querella al presidente José Ramón Bauzá, a la consellera Juana Maria Camps i al secretario autonómico, Guillem Estarellas. Los acusan de prevaricación, desobediencia e impedimento del ejercicio de derechos cívicos. Una querella sin ningún recorrido judicial y que lo único que busca es la foto, el titular en el periódico y mantener encendida la llama de la crispación. De hecho, expertos en derecho ya han puesto de manifiesto que no existe base alguna para esta querella, por lo que sólo se puede explicar esta iniciativa cómo un acto más de precampaña con el único objetivo de desalojar al actual presidente del Consolat de Mar.

Desgraciadamente, han elegido la estrategia de la confrontación, frente a la estrategia, más inteligente y sensata, de la colaboración. Han preferido la guerra abierta contra el Govern, en lugar de intentar, por el bien de los alumnos, consensuar la aplicación de un modelo trilingüe que, según todas las encuestas, es el que prefieren la inmensa mayoría de los ciudadanos de Baleares, frente al de la inmersión lingüística en catalán cuya preferencia es marginal.

Muchos padres ya se han dado cuenta que, quienes se han apoderado de la federación, los han utilizado para hacer política contra el Govern. Se han percatado que la junta directiva no se mueve a favor de la mejora de la calidad educativa, o a favor que los alumnos tengan una mejor educación, sino que su única preocupación es seguir imponiendo el catalanismo en los colegios y mantener el modelo de inmersión en catalán, como si esto fuera la panacea para resolver todos los problemas educativos.

De hecho, la política firme del Govern y del presidente Bauzá, parando los pies al omnipresente catalanismo que invadía las aulas de nuestra comunidad es, en realidad, lo que ha soliviantado sobremanera a estos que dicen hablar en nombre de los padres de alumnos, pero que ya sólo representan a una minoría radicalizada, catalanista y de extrema izquierda.

Considero que instrumentalizar a los padres para defender determinados posicionamientos políticos extremados es una actitud totalmente deleznable. Los padres merecen unos representantes ecuánimes y sensatos, que dejen sus ideas políticas en su casa y que, realmente, se preocupen de que sus hijos reciban una mejor educación. Necesitan personas al frente de la federación que aparquen la confrontación y que sepan sentarse, dialogar y consensuar medidas que supongan una mejora de nuestro modelo educativo.

Afortunadamente muchos padres ya se han empezado a organizar al margen de la FAPMA, al comprobar como ésta se ha convertido en un tentáculo más del catalanismo más estridente y cabeza visible de la izquierda radical. Muchos padres han empezado a dar la espalda al sectarismo, a la intolerancia y a los que tienen como único objeto el hacer política en las escuelas. La FAPMA debería reconvertirse, aparcar su vertiente de beligerancia política y centrarse en lo que realmente preocupa a las familias que no es otra cosa que el alto índice de fracaso escolar y la escasa preparación con la que acaban la escolarización obligatoria los alumnos.
Viewing all 12423 articles
Browse latest View live