[21/04] Lorenzo - Figueroa - Girier-Lorion -
Muñoz Benítez - GarcíaÁlvarez - García Polanco - Callemin - Monier -
Soudy - Ródenas - Garnery - Díaz - Pasotti -
FelicaniAnarcoefemèrides
del 21 d'abril
Naixements
![Anselmo Lorenzo]( "Anselmo Lorenzo")
-
Anselmo Lorenzo
Asperilla: El 21 d'abril de 1841 neix a Toledo (Castella,
Espanya)
un dels intel·lectuals
i militants més importants de l'anarquisme
hispànic Anselmo Lorenzo Asperilla.
Nascut en una família modesta, quan tenia 11 anys es va
traslladar a Madrid, on
va començar a treballar en una cereria d'un oncle seu.
Quatre anys més tard va
canviar d'ofici, començant a fer feina de
tipògraf, que serà la seva professió
definitiva. En 1863 es va fer soci del «Fomento de las
Artes», on va assistir a
classes nocturnes i va aprendre matemàtiques,
gramàtica i francès, i per la
seva aplicació va ser premiat pel catedràtic
Segismundo Moret Prendergast. En
aquesta època descobrirà les obres de Fourier i
de Proudhon, traduïdes pel
republicà federal Francesc Pi i Margall. En 1865 va escoltar
les conferències
proudhonianes de Serrano Oteiza. En 1866, al «Fomento de las
Artes», coneixerà
Tomás González Morago i aquest mateix any
entrarà com a tipògraf als tallers
del Diario Oficial de Avisos de Madrid. En aquestaèpoca va mantenir
contactes amb religiosos protestants anglesos. El 24 d'abril de 1868 es
va
reunir a la casa madrilenya de Julio Rubau Donadeu, juntament amb un
grup d'una
vintena de republicans, amb Giuseppe Fanelli, el qual
explicarà als congregats
el programa i els principis bàsics de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT), fet que significarà el naixement de la
Internacional a la
Península. En 1869 el grup d'internacionalistes madrilenys
(Francisco Mora,
Tomàs González Morago i ell)
organitzarà una conferència al Saló de
la Borsa
Mercantil de Madrid que causarà un tremend
escàndol entre la burgesia
madrilenya, mentre que la notícia, divulgada en la premsa,
serà acollida
gratament entre les classes populars i ben aviat la secció
madrilenya de l'AIT
comptarà amb més de mil inscrits. En aquestaèpoca va fer feina al periòdic El
Imparcial i alhora mantenia sa mare i sa germana. El 15 de
gener de 1870 va
aparèixer el primer número de La
Solidaridad, òrgan de la secció
espanyola de la Internacional, i on escriu una declaració de
principis de
l'AIT. Va participar com a delegat de la secció madrilenya
en el I Congrés
Obrer Espanyol que es va realitzar a Barcelona entre el 19 i el 26 de
juny de
1870, congrés del qual sorgirà la
Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT i on es va
acordar que el Consell
Federal radiqués a Madrid, amb la qual cosa va ser elegit
com a vocal d'aquest
consell conjuntament amb els seus companys de delegació
(Tomás González Morago,
Enric Borrell i Francisco Mora). En 1871, arran de la
repressió contra la
Internacional per part del govern de Sagasta a resultes de la por a que
es
repetís un moviment revolucionari com el sorgit a
França amb la Comuna de
París, els anarquistes de l'FRE es van haver d'exiliar i va
marxar, com la
major part dels seus companys, a Portugal; només Borrell va
quedar a Madrid per
mantenir un mínim la infraestructura. Durant la seva estada
a Lisboa, entre el
9 de juny i el 21 d'agost de 1871, va formar un nucli de joves
internacionalistes (José Fontana, Eduardo Maia, Antero de
Quental Batalha Reis,
Nobre França, etc.) al voltant del periòdic O
Pensamento Social i que
formaran el nucli fundacional de l'AIT lusitana. Entre el 10 i el 18 de
setembre de 1871, un cop de bell nou consentida l'AIT a Espanya,
participarà en
la Conferència Internacional de València, on
serà elegit com a delegat a la
Conferència del Consell Federal de l'AIT a Londres. A la
capital anglesa
romandrà a casa de Karl Marx, figura llegendària
que li causarà una gran
desil·lusió. En tornar de Londres es va reunir
amb els companys del Consell
Federal per informar de l'esdevingut a Londres i preparar una
estratègia
d'organització clandestina; es van dividir el territori
peninsular amb la
finalitat d'explicar la nova estratègia en cas d'una nova
repressió governamental
i Lorenzo va viatjar a Andalusia (Sevilla, Cardona, Utrera, Jerez,
Cadis, San
Fernando, Puerto Real, Màlaga, Loja, Linares), on els
principis
internacionalistes bakuninistes estaven fortament establerts.
Posteriorment
visitarà València, Barcelona i
Vitòria; en aquesta última ciutat
s'instal·larà
una temporada a casa de Manuel Cano, que havien treballat plegats al Diario
Oficial de Avisos de Madrid, i pocs dies després
fundaran la secció de
l'FRE de Vitòria. Mentrestant, el setembre de 1872 al
Congrés d'AIT de l'Haia,
es va produir la definitiva escissió entre antiautoritaris
(bakuninistes i
proudhonians) i autoritaris (marxistes), fet que afectarà
enormement l'FRE. La
polèmica es va desencadenar des del periòdic
madrileny La Emancipación,
dirigit per José Mesa i Francisco Mora, seguidor de les
teories marxistes, i va
ser continuada pel periòdic barceloní La
Federación, dirigit
per
González
Morago i on col·laboraven Gaspar
Sentiñón, Rafael Farga Pellicer i Anselmo
Lorenzo, defensor de les tesis bakuninistes. Lorenzo va intentar
equilibrar la
situació per mantenir unida la Internacional, fet que no va
ser entès per molts
i que va desil·lusionar-lo apartant-se un temps de
l'organització. En 1873 va
embarcar cap a Bordeus, on va fer feina del que va trobar alhora que
viatja per
mitja França, fins arribar a Marsella gairebé
arruïnat; gràcies a una col·lecta
dels obrers marsellesos de Le
Sémaphore va
aconseguir el bitllet
per tornar a Barcelona en 1874. Instal·lat a la casa
barcelonina de
l'internacionalista José Miranda a partir del
març de 1874, va ingressar en la
Secció de Tipògrafs de l'FRE de Barcelona i va
ser molt ben acollit per Farga,
Llunas i García Viñas. En 1876 s'unirà
amb Francesca Concha. El febrer de 1881
serà expulsat de l'FRE acusat d'haver falsejat la
votació de la Comissió
Federal. En 1883 va entrar en la lògia
maçònica «Fills del Treball»,
on va ser
conegut sota el nom simbòlic de Gutemberg. En 1885 va participar en el I Certamen
Socialista celebrat a Reus amb la ponència «El
ciudadano y el productor» i
aquest mateix any va tornar novament a la Societat d'Obrers
Tipògrafs de
Barcelona. En 1886, juntament amb Rafael Farga Pellicer, va editar la
revista Acracia i en 1887 va ser membre de la redacció
d'El Productor. L'abril de
1887 va fer pública la seva vinculació a la
maçoneria en una conferència
celebrada a l'Ateneu Barcelonès juntament a Josep Llunas. En
1888 va començar a
escriure la seva obra més important, El
proletariado militante, de la
qual
sortiran dos volums, restant sense acabar un tercer que mai no
veurà la
impremta. En 1889 va presentar quatre ponències en el II
Certamen Socialista
celebrat a Barcelona. En 1893 va publicar la novel·la
dramaticosocial Justo Vives i dos anys després va fundar a
Barcelona la revista Ciencia
Social. En 1895 va participar en
la inauguració de la Biblioteca Arús i en va
fer una ressenya en El Porvenir
Social de Barcelona i en La Idea Libre
de Madrid. A causa de l'atemptat de la processó del Corpus
de
Barcelona en 1896 va ser detingut la nit del 28 al 29 de juliol i
traslladat a
les Drassanes, on va romandre fins al 7 d'agost quan va ser enviat a la
fortalesa de Montjuïc. Malgrat les dures condicions i el
tancament, va
aconseguir fer arribar els seus articles a la premsa
llibertària, signant-los
amb el pseudònim Abdón
Terradas. El 4 de maig de 1897
van ser afusellats
cinc anarquistes al castell de Montjuïc i Lorenzo
serà desterrat com molts
altres a França, on coneixerà Malato, Albert,
Grave, Faure, Hamon i Ferrer i
Guàrdia. En aquesta època farà de
corrector en una editorial parisenca. A
finals d'aquell any va tornar a Barcelona, on es reunirà amb
sa companya i les
seves tres filles. En 1900 va començar a treballar per a les«Publicacions de
l'Escola Moderna», traduint del francès Las aventuras de Nono de
Jean Grave; en aquesta època també
col·laborarà en La
Revista Blanca que
dirigeix Federico Urales a Madrid. En 1901 sortirà el primer
tom d'El proletariado militante, dedicat al seu gran amic Fernando
Tárrida
del Mármol; també aquest any
col·laborarà en la revista La Huelga General fundada
per Francesc Ferrer i Guàrdia i dirigida per Ignasi
Clarià. En
1902 va publicar-se El hombre y
la
sociedad i l'any següent
el seu
fullet Criterio libertario; també traduirà i
prologarà Paraf-Javal i
Camille Pert. Tres anys després publicarà Vía libre,El patrimonio universal, La
ganancia, Incapacidad progresiva de la burguesía, El
obrero moderno i El banquete de la vida.
En 1906 es publica el primer tom de la
seva traducció d'El
Hombre y la
Tierra d'Élisée
Reclus i l'any següent,
amb l'acabada de crear organització «Solidaridad
Obrera», apareixerà el
portaveu que portarà el mateix títol i el
director del qual va ser Jaume Bisbal
i Lorenzo com un dels col·laboradors habituals. En 1909,
després dels fets de
la Setmana Tràgica, tot el personal de l'Escola Modernaés deportat el 20
d'agost a 245 quilòmetres de Barcelona; tot el patrimoni de
l'escola és
confiscat i Ferrer i Guàrdia afusellat als fosos de
Montjuïc. Lorenzo va ser
desterrat a Alcanyís on va començar a escriure el
segon tom d'El proletario
militante. En 1910, un cop
aixecat el desterrament,
va anar a Madrid, però de bell nou es va
instal·lar a Barcelona i, juntament
amb els vells companys, va intentar novament reorganitzar l'Escola
Moderna.
Durant els últims anys de sa vida va traduir La gran Revolución de
Kropotkin i publicarà els fullets Hacia
la emancipación i El proletariado y la humanidad. Anselmo Lorenzo Asperilla va morir el 30
de novembre de 1914 a la seva casa del carrer de Casanoves de Barcelona
(Catalunya). Va
col·laborar en incomptables publicacions
llibertàries i va traduir nombrosos
autors (Reclus, Malato, Paraf-Javal, Chardon, Engerrand, Engels,
Kropotkin,
Grave, Enslander, Letourneau, Pert, Pataud, Gille, Poget, Blonch,
etc.). A més
de les obres citades va publicar, entre d'altres, Fuera política (1886), Acracia
o
república (1886), Biografía de Pedro Kropotkin (1893), Solidaridad (1909), La
anarquía triunfante (1911)
i Contra la ignorancia (1913).
***
![Anselmo L. Figueroa a la Presó Territorial de Yuma]( "Anselmo L. Figueroa a la Presó Territorial de Yuma")
- Anselmo L. Figueroa:
El 21 d'abril de
1861 neix a Califòrnia (EUA) el periodista anarquista i
magonista Anselmo
Lorenzo Figueroa. Sos pares es deien Pablo Figeroa i Gertrudis
Contreras. El 7
de juny de 1889 es casà a la ciutat de Yuma amb Miriam
Mercedes Redondo, amb
qui tingue vuit infants (Isabel, Paul, Mercedes, María,
Marcelina, Eleonor,
Antonio i Anselmo). Fundà a Los Ángeles
(Califòrnia, EUA) la branca mexicana
del Partit Socialista. El setembre de 1910 assumí en aquesta
ciutat la direcció
de la quarta època del periòdic anarquista Regeneración.
Semanario revolucionario,òrgan d'expressió del Partit Liberal
Mexicà (PLM), on col·laboraren Ricardo i
Enrique Flores Magón, Lázaro Gutiérrez
de Lara i Antonio I. Villareal, que
havien estat excarcerats el mes anterior per les autoritats
nord-americanes.
Membre de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà
(JOPLM), amb Ricardo
i Enrique Flores Magón i Librado Rivera signà el«Manifest del 23 de setembre
de 1911», publicat en Regeneración,
on es reivindicava l'anarcocomunisme
davant la possibilitat d'un aixecament armant a Mèxic i feia
una crida als
obrers i camperols mexicans a expropiar la terra i els mitjans de
producció,
declarant la guerra a l'autoritat, al clergat i al capital. Entre el 14
de juny
de 1911 i el gener de 1914 romangué empresonat a la
penitenciaria federal de
McNeil Island (Pierce County, Washington, EUA), juntament amb Librado
Rivera i
Ricardo i Enrique Flores Magón, condemnats a 23 mesos de
treballs forçats pel
Tribunal Federal de Los Ángeles, a instàncies del
Departament de Justícia del
govern nord-americà, per «violació de
la Llei de Neutralitat» pels fets
revolucionaris de maig de 1911 a la Baixa Califòrnia. Molt
debilitat, en sortir
de la Presó Territorial de Yuma tornà a ocupar-se
de l'edició de Regeneración.
Anselmo L. Figueroa va morir el 14 de juny de 1915 a Palomas (Yuma,
Arizona,
EUA) a causa de la pobresa i del deteriorament físic causat
pels treballs
forçats realitzats a la presó, i fou enterrat al
Yuma Pioneer Cemetery de Yuma
(Yuma, Arizona, EUA).
Anselmo L. Figueroa (1861-1915)
***
![Revolta anarquista de la Guaiana segons "Le Petit Journal" del 16 de desembre de 1894]( "Revolta anarquista de la Guaiana segons \"Le Petit Journal\" del 16 de desembre de 1894")
- Anthelme Girier:
El 21 d'abril de 1869 neix a Lió (Arpitània) el
propagandista anarquista Jean-Baptiste Anthelme Eugène
Girier, més conegut com Jean-Baptiste
Lorion o Girier-Lorion. Nascut en una miserable
família obrera, quan
tenia 13 anys fugí de ca seva i fou condemnat a vuit dies de
presó per
vagabunderia. A partir de 1883 freqüentà les
reunions anarquistes de Lió,
prenent la paraula i destacant per la seva
eloqüència. Com a conseqüència
d'un
altercat amb un comissari de policia, fou internat en un correccional,
d'on
sortí a mitjans de 1886. A Lió trobà
treball, però fou acomiadat quan el seu
patró se n'adonà que era anarquista. Durant mesos
va vagabundejà i per un
discurs que va fer en una reunió pública fou
condemnat en rebel·lia el 12 de
novembre de 1888 per l'Audiència de Roine a un any de
presó. Després marxà a
París i al Nord, on adoptà el
pseudònim de Lorion. En 1890 fou el
principal redactor del periòdic anarquista Le Bandit du Nord, el gerent
del qual fou Donolet i l'administrador Vercruyze. Perseguit per
propaganda
anarquista, fou novament condemnat en rebel·lia i es
refugià a l'Havre. En 1890
el periòdic socialista de Jules Guesde Le Cri du Travailleur l'acusà de
ser un confident i Girier, tot ofès, sortí del
seu amagatall i prengué el tren
cap a Roubaix, on organitzà una reunió
pública a la qual convocà els seus
denunciants. La policia, que l'esperava, intentà detenir-lo,
però ell es va
defensar a trets de revòlver, ferint un dels agents.
Aconseguir fugí, però fou
detingut a la frontera belga. El 17 de desembre de 1890 fou condemnat
per
l'Audiència de Douai a 10 anys de treballs
forçats i a la relegació. Fou
internat a Maroni, a la colònia penitenciària de
la Guaiana, on conegué Clément
Duval a qui ajudà a superar les fortes febres que patia i
amb qui intentà en
diverses ocasions fugir. L'octubre de 1893 fou enviat a l'illa de
Saint-Joseph,
on treballà com a jardiner. L'11 de novembre d'aquell any
participà amb altres
companys en una xerrada nocturna per commemorar l'aniversari dels«Màrtirs de
Chicago» penjats l'11 de novembre de 1887. El 2 de juliol de
1894, 75
condemnats de l'illa de Saint-Joseph refusaren sortir de les seves
cabanes per
anar a fer feina a les pedreres i l'1 d'octubre el company Briens fou
ferit
mortalment pel guardià Mosca. La situació era
explosiva i entre el 21 i el 22
d'octubre de 1894 els forçats anarquistes es
rebel·laren i assassinaren el
vigilant Mosca. Durant els enfrontaments 12 detinguts van ser morts
(Garnier,
Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz,
Léauthier, Lebeau,
Mazarguil, Marpaux, etc.). Girier, considerat com
l'«ànima del complot», fou
condemnat el juny de 1895 a la pena de mort, amb Bernad Mamert, acusat
de ser
un dels assassins de Mosca. Durant vuit mesos, entre juliol de 1895 i
febrer de
1896, esperà cada matí la seva
execució. Redactà un diari en forma de cartes
dirigides al seu defensor Sévère que mai no
l'abandonà. El 16 de gener de 1896 la
pena capital fou commutada per cinc anys de reclusió en
cel·la, però la
notificació no li arribà fins al febrer. A
París el seu defensor i els seus
amics s'esforçaren per aconseguir l'endolciment de la seva
situació, però
sempre se'ls responia que havia tornat foll. Anthelme Girier va morir
el 16 de
novembre de 1898 a la Guaiana Francesa.
***
![Antonio Muñoz Benítez]( "Antonio Muñoz Benítez")
-
Antonio Muñoz
Benítez: El 21 d'abril de 1879 neix a Arcos de
la Frontera (Cadis, Andalusia,
Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i
anarcosindicalista
Antonio Muñoz Benítez, també conegut
com El Laico. Fou fill d'una
família pagesa i, encara que estava dotat
d'excel·lents condicions per a
l'estudi, no va passar de l'ensenyament primari a causa del seu estrat
social.
Més tard va estudiar, amb Blas Infante Pérez, amb
el mestre racionalista i
anarquista José Sánchez Rosa a Grazalema. Va fer
de mestre racionalista a
diversos pobles gaditans (Alcalá del Valle, Setenil de las
Bodegas, Torre
Alháquime, Overa, etc.), on conegué destacats
anarquistes (el fotògraf Germinal
Solá, l'ebenista Pompeyo Ojeda, etc.). Per fugir del servei
militar, es
traslladà amb el metge llibertari Pedro Vallina
Martínez al Marroc francès, on
aprengué francès i àrab i va fer
classes per les cabiles de la zona de
Casablanca. Quan va prescriure el delicte, retornà amb
Vallina a la Península.
Recorregué com a mestre de poble la serra cordovesa, va fer
una història de
l'època romana i àrab de Còrdova,
realitzà conferències i dissertà sobre
el
comunisme llibertari per diverses localitats. En 1914
s'establí en Dos Hermanas
(Sevilla) i visqué a la seu de la Confederació
Nacional del Treball (CNT).
Impartí classes diürnes i nocturnes a infants i
adults. La burgesia local el
batejà com El Laico, ja que tots els
seus alumnes sortien ateus. Durant
la II República, el 21 de juliol de 1932
organitzà amb Vallina una vaga general
revolucionària en defensa dels drets obrers (jornada
màxima laboral de vuit
hores, descans dominical, etc.), que s'escampà per tota la
província de Sevilla
i que a Dos Hermanas tingué com a resultat la mort del
cenetista Manuel Alcoba
Andrada a mans de la Guàrdia Civil i 27 ferits lleus. Arran
d'aquests fets,
l'alcalde de Dos Hermanas dimití i el 2 d'agost de 1932 fou
proclamat per
aclamació popular batlle, càrrec que
ocupà fins a la seva destitució pel
governador civil el 7 d'agost de 1934, acusat d'obrerista i ateu.
Durant el seu
mandat va posar un impost a les campanes de l'església per
molestar les oïdes
dels ciutadans, sufragà els enterraments i els casaments
civils i les murgues
del Carnaval van interpretar cançons seves
al·lusives al caciquisme local i al
clergat. Un cop expulsat de l'alcaldia, tornà a la seva
tasca docent a l'escola
racionalista. Es presentà candidat del Front Popular pel
Partit Republicà
Federal en les eleccions del 16 de febrer de 1936 i fou nomenat regidor
d'Instrucció Pública. El 17 de juliol de 1936
tropes feixistes ocuparen el
poble i dies despres, el 30 de juliol, fou detingut. Antonio
Muñoz Benítez va
ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, a la porta del
cementiri d'Alcalá
de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) per un escamot de falangistes.
***
![Agustín García Álvarez (1948)]( "Agustín García Álvarez (1948)")
-
Agustín GarcíaÁlvarez: El 21 d'abril de 1899 neix a La
Felguera (Astúries, Espanya)
l'anarcosindicalista Agustín GarcíaÁlvarez. En 1915 s'afilià a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) de La Felguera. En 1922 assistí a
la Conferència de
Saragossa d'aquest sindicat. El febrer de 1932 fou delegat pel Sindicat
d'Oficis Diversos de la CNT de La Felguera al Ple Regional confederal.
El
setembre d'aquell any representà la Federació
Local de La Felguera de la CNT al
Congrés Regional confederal. Abans de la guerra civil
milità en el sindicat «El
Porvenir de la Humanidad» del barri de Bidebieta de Basauri
(Biscaia, País
Basc). Durant el conflicte bèl·lic
lluità a la zona de Bilbao enquadrat en el«Batalló Isaac Puente» de la CNT.
Greument ferit al final de la guerra, fou
evacuat a França on, com a excombatent del front nord, va
ser hospitalitzat a
Iparralde en un hospital reservat als bascos. Després fou
internat al camp de
concentració d'Argelers. Més tard,
després d'una breu estada a Tolosa de
Llenguadoc, s'instal·là a Bordeus. Amb
l'Alliberament intentà emigrar als
Estats Units, on son germà gran hi vivia, però li
va ser denegat el visat per
l'administració nord-americana. En 1946 era vocal de la
Federació Local de la
CNT d'Euskadi Nord de Bordeus. Contrari a les tesis de
Martínez Prieto, fou
partidari de la tendència reformista o
col·laboracionista. Agustín GarcíaÁlvarez
va morir de càncer el 29 d'abril de 1965 a Bordeus
(Aquitània, Occitània) i fou
enterrat al cementiri de la Cartoixa d'aquesta ciutat al costat de sa
companya.
Agustín GarcíaÁlvarez (1899-1965)
***
![Bernabé Garcia Polanco i la passatgera de l'Andrea Doria Linda Morgan que salvà del naufragi]( "Bernabé Garcia Polanco i la passatgera de l'Andrea Doria Linda Morgan que salvà del naufragi")
- Bernabé
García Polanco: El 21
d'abril de 1920 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el militant
anarquista
Bernabé Miguel García Polanco. Durant la seva
infància freqüenta l'Ateneu
Llibertari i l'Escola Racionalista de Cadis. Va lluitar en la 70
Brigada Mixta
i, en acabar la guerra, a Alacant, el 28 de març de 1939,
aconsegueix embarcar
al buc anglès Stanbrookm, últim que va sortir del
port, cap a Orà. En aquest
vaixell viatjaren 2.638 republicans espanyols, inclosos 94 estrangers.
Internat
al camp de concentració francès de Morand enmig
del desert, va poder escapar i
s'allista en la Legió estrangera de Sid-Bel-Abbé.
Per mor d'un enfrontament amb
un superior, és enviat vuit mesos a un manicomi de Marsella
i a l'asil d'Ais de
Provença. Fugit de bell nou, és detingut pels
alemanys, que l'internen al camp
de concentració de Grin (Noruega) fins a l'alliberament pels
anglesos. Portat
per la Creu Roja a Suècia, treballa com a ajudant de cuina a
Sigtunas i farà
classes d'espanyol a Göteborg. Després
s'enrolarà com a marí mercant al vaixell
Stockholm que el 25 juliol de 1956 topa amb l'Andrea Doria, salvant-se
del
naufragi i rescatant-ne quatre persones; va ser un dels desastres
marítims més
famosos de la història, només superat pel
Titanic. Roman un mes a Nova York i
passa un temps a París, abans de recalar com a mariner a
Montreal. Allà va
fundar un centre cultural a partir del qual es va formar la
Federació
Anarquista Canadenca i el Front d'Alliberament del Quebec (FAQ).És detingut el
1963 quan vivia a Sherbrooke acusat d'actes terroristes i de ser el cap
de
l'FAQ. Aleshores portava sis anys il·legal a
Canadà i com a apàtrida feia feina
a Correus i gaudia de les simpaties dels estudiants, fet que li va
permetre fer
xerrades a la Universitat de McGill. Alliberat de tots els
càrrecs poc temps
després, marxarà a Puerto España i a
Mèxic. En 1972 passa una temporada per
Argentina i Xile, d'on és expulsat, sobrevivint amb grans
penúries econòmiques.
Durant els anys 80 torna, després de quaranta anys d'exili,
a l'Estat espanyol
i s'estableix juntament amb sa germana a Saragossa, militant en el
Sindicat de
Jubilats. Va realitzar en aquests anys moltes xerrades i va publicar enCenit
(1995-1999), CNT (1991), La Escuela
Moderna, Ideas-Orto, Force,Ráfagas i Umbral, de
Montreal. Així mateix va escriure diversos
llibres i fulletons, com ara El abuelo del parque
(Saragossa, 1989), El
hombre de Cádiz, Pensamientosácratas (Saragossa, 1991), Pensamientos
de un viejo luchador, Un viejo marino, Por
tierra de señoritos,El Profeta, Papá Perro,El pastor de Ejea o Cosas
marineras. Bernabé García Polanco va
morir l'11 de maig de 2004 a Saragossa
(Aragó, Espanya).
Guindilla: «A Bernabé
García
Polanco», en Butlletí Estel Negre,
146 (novembre 2004)
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Defuncions
![Fitxa policíaca de Raymond Callemin]( "Fitxa policíaca de Raymond Callemin")
-
Raymond Callemin: El 21 d'abril de 1913 és
guillotinat a París (França)
l'anarquista il·legalista, membre de la Banda Bonnot,
Raymond Callemin (Raymond
la science). Havia nascut el 26 de
març de 1890 a Brussel·les (Bèlgica).
Fill d'un sabater socialista, esdevingué
obrer tipogràfic. Milità un curt temps en els
Joventuts Socialistes. Cap al
1906 es va fer anarcoindividualista i s'integrà en la
comunitat d'Émile
Chapelier a Stockel-Bois, col·laborant en el
periòdic anarquista belga Le
Révolté. En 1910, fugint del servei
militar, s'exilià a França on trobà
amics anarquistes belgues, com ara Jean de Boë, Edouard Caroy
i Victor
Kibatchiche (Victor Serge), que vivien a la
comunitat
anarcoindividualista de Romainville. Aquest grup editava L'Anarchie
i
passà a encarregar-se de la gestió i de la
impressió amb René Valet. Amant de
la ciència, de la música, del teatre, del
vegetarianisme i àvid de coneixements
i de lectures, va ser anomenat Raymond la science
(Raymond la ciència)
pels membres de la «Banda Bonnot», amb els quals
cometrà la seva primera
expropiació el 21 de desembre de 1911 a la Societat General
del carrer parisenc
Ordener. Després d'una mala fi de robatoris, tot deixant una
estela de morts, i
la rebequeria de la premsa contra els «bandits amb
cotxe», van ser encerclats
per la policia. Fou detingut el 7 d'abril de 1912 al carrer parisenc de
la Tour
d'Auvergne, domicili del quincaller anarquista i insubmís
Pierre Jourdan i sa
companya àcrata neomaltusiana Louise Hutteaux. Un cop arrestat,
declarà als
policies que el detingueren:«Heu fet un bon negoci! El meu cap està valorat en
100.000 francs i cadascun de
vosaltres només en set cèntims i mig.
Sí, és el
preu exacte d'una bala de browning!» Jutjat a
l'Audiència del Sena amb els altres 21
supervivents de la banda i col·laboradors, el 28 de febrer
de 1913 va ser
condemnat a la pena capital, amb André Soudy,Élie Monier i Eugène Dieudonné.
Raymond Callemin va ser guillotinat el 21 d'abril de 1913 a les portes
de la
presó de la Santé de París
(França), després d'haver intentat exculpar
Dieudonné en una mena de notes autobiografies enviades pel
seu misser a la
premsa («Notes de Raymond la Science écritesà la Santé»). Deixà
inèdites unes Mémoires
de Callemin dit Raymond la Science.
***
![Foto sinalèptica d'Élie Monier (24-04-1912)]( "Foto sinalèptica d'Élie Monier (24-04-1912)")
- Élie Monier:
El 21 d'abril de 1913 és guillotinat a París
(França) l'anarquista
il·legalista, membre de la«Banda Bonnot», Élie Étienne
Monier (també escrit Monnier), conegut com Simentoff.
Havia nascut el 20 d'agost de
1889 a
Estagell (Rosselló, Catalunya Nord) en una
família pagesa. Va començar a
treballar quan tenia 12 anys en un castell com a jardiner i
floricultor.
Ràpidament va prendre consciència d'explotat i
arran d'una gira de conferències
anarquistes va començar a militar en els cercles
llibertaris. Proper a André
Lorulot, l'acompanyà en les seves gires
propagandístiques. En 1909 es va
instal·lar a París i el 4 de desembre de 1910 es
va declarar insubmís davant
les autoritats militars. Amb els papers d'un amic anarquista anomenat
Samuelis
Simentoff --nascut el 15 de gener de 1887 a l'illa de Siros-- va
canviar
d'indentitat i marxà a Bèlgica, on va fer de
quincaller. En aquesta època feu
contacte amb Octave Garnier, Raymond Callemin i Édouard
Carouy, i tots plegats
es van instal·lar en la comunitat llibertària de
Romainville, on Victor
Kibaltxitxe i Rirette Maîtrejean editaven el
periòdic L'Anarchie. Lligat
a Jules Bonnot i a altres anarquistes il·legalistes --que la
premsa batejarà
amb el nom de «Banda Bonnot»--, participaran tots
plegats en diverses accions
violentes. Buscat per la policia per un robatori comès a
Carcassona el 27
d'agost de 1911, també serà sospitós
d'haver participat en l'atracament de la
Societat de Mines de Plata d'Alès. El 25 de març
de 1912 va participar en el
robatori d'un automòbil a Montgeron, on morí una
home, i després en l'atracament
de l'entitat bancària «Societat General»
a Cantilly, on dos empleats resultaren
morts. Va treballar un temps a Ivry per a un soldador anarquista,
Antoine
Gauzy, i s'ajuntarà amb una joveneta, Marie Basse.
Gràcies a ell, Bonnot es
refugiarà al domicili de Gauzy. El 24 d'abril de 1912 fou
detingut en un
hotelet del barri parisenc Belleville. El seu judici va
començar el 3 de febrer
de 1913 a l'Audiència del Sena, juntament amb els
supervivents i els còmplices
de la banda. El 27 de febrer fou condemnat a mort, amb Raymond
Callemin,
Eugènne Dieudonné i André Soudy.Élie Monier fou guillotinat el 21 d'abril de
1913 davant la presó de la Santé de
París (França), juntament amb Callemin,
Soudy i Dieudonné. Marie Besse, l'amant de Monier de 17
anys, malalta de tuberculosi
i abatuda per la mort de son company, morirà dos mesos
més tard a l'hospital
parisenc de Laënnec.
Élie Monier (1889-1913)
***
![Foto policíaca d'André Soudy (3 d'abril de 1912)]( "Foto policíaca d'André Soudy (3 d'abril de 1912)")
-
André Soudy: El 21 d'abril
de 1913 és guillotinat a París
(França) l'anarquista il·legalista, membre de la«Banda Bonnot», André
Soudy. Havia nascut el 25 de febrer de 1892 a Beaugency
(Centre, França) i va tenir una
infància miserable; començà a
treballar com a mosso d'una adrogueria quan tenia
només 11 anys i dos anys més tard va contreure la
tuberculosi. Com a
sindicalista, és condemnat tres cops per «ultratge
als agents». Surt de presó
rebel i malalt. Comença a freqüentar la
colònia anarquista de Romainville, on
s'edita L'Anarchie, i on trobarà Bonnot
i els altres membres de la
banda. El 25 de març de 1912 participa en els atemptats de
Montgeron i de
Chantilly on dos empleats de la Société
Générale moren. Detingut a la platja de
Berck el 30 de març de 1912 on es curava de la seva
tuberculosi, serà condemnat
a mort per l'Audiència del Sena de París el 27 de
febrer de l'any següent,
juntament amb els seus companys de la «Banda
Bonnot» Raymond Callemin, Élie
Monier i Eugène Dieudonné. André Soudy
va ser guillotinat pel
botxí Anatole Deibler, amb
Callemin i Monier, el 21 d'abril
de 1913 davant la presó de la Santé
de
París (França). Les seves últimes
paraules van ser: «Fa
fred, a reveure!».
***
![Els anys del pistolerisme]( "Els anys del pistolerisme")
-
Armando Ródenas:
El 21 d'abril de 1921 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
Francisco
Armando Ródenas Villalba. Havia nascut cap al 1888. Afiliat
al Sindicat Únic
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona,
destacà en la seva
tasca en el Comitè Pro Presos. Era cosí dels
germans Ródenas Domínguez
(Libertad, Progreso i Volney), que formaven un grup d'acció
i de defensa
confederal. El 16 de febrer de 1921 patí un atemptat al
carrer barceloní de
Rocafort, cantonada amb el de Sepúlveda, a mans de pistolers
del Sindicat
Lliure. Ferit de gravetat amb quatre trets al cos, Armando
Ródenas va morir dos
mesos després, el 21 d'abril de 1921 a l'Hospital
Clínic de Barcelona
(Catalunya) on havia estat ingressat. Encara que les autoritats van dir
que ell
també formava part del grup d'acció dels seus
cosins, la veritat és que sempre
s'havia mantingut al marge i fou assassinat pel simple fet de
pertànyer a
aquesta destacada família anarcosindicalista.
***
![Actes del congrés de la Carta d'Amiens]( "Actes del congrés de la Carta d'Amiens")
- Auguste Garnery:El 21
d'abril de 1935 mor a Saclas (Illa de França,
França) el militant anarquista,
sindicalista revolucionari i antimilitarista Auguste Garnery, conegut
sota el
pseudònim Garno. Havia
nascut el 3 de juliol de 1865 a
Roche-et-Raucourt (Franc Comtat, França). En 1901 va ser
delegat dels joiers en
el congrés de constitució de la
Federació de la Joieria de la Confederació
General del Treball (CGT), de la qual serà secretari. A
partir de 1904 va
assistir a totes els congressos estatals: delegat dels joiers en el XIV
Congrés
(VIII de la CGT) de Bourges el setembre de 1904; representant de la
Federació
de Joieria-Orfebreria en el XV Congrés i
Conferència de les Borses del Treball
a Amiens entre el 8 i el 16 d'octubre de 1906, on va signar la
declaració dels
drets sindicals dels treballadors coneguda com «Carta
d'Amiens»; delegat de
diversos sindicats de joiers als congressos XVI (Marsella, octubre de
1908) i
XVII (Tolosa, octubre de 1910) de la CGT; etc. Va ser
nombroses vegades
condemnat per fets de propaganda i el desembre de 1905 es ve veure
implicat en
el procés contra els dirigents de l'Associació
Internacional Antimilitarista
(AIA) per l'afer del «Cartell Roig» --crida
antimilitarista als joves
conscrits--, pel qual va ser condemnat a 15 mesos de presó i
a 100 francs de
multa, mentre que Georges Yvetot, secretari de l'AIA, va ser condemnat
a tres
anys de presó i a 100 francs de multa. En 1908 va
reemplaçar Yvetot, que havia
estat detingut l'1 d'agost d'aquell any, en la secretaria de la
Federació de
les Borses de Treball. Es va retirar a Saclas i cap el 1911 va intentar
criar
porcs, però va ser un fracàs; després,
amb un nebot, organitzà una granja de
conills, pollastres i ànneres. La idea va prospera i
esdevingué una empresa
força moderna. Abans i durant la Gran Guerra s'encarregava
de les compres de la
cooperativa parisenca «La Belleviloise» al mercat
de les Halles de París. En
1916 va ser un dels signants del «Manifest per la
Pau». Durant els anys vint se
li va relacionar amb un projecte d'atemptar contra el rei d'Espanya
Alfons
XIII. Company de Pierre Monatte, va participar en 1925 en el
llançament de la
revista La Révolution Prolétarienne,
fidel als principis sindicalistes
revolucionaris i anarcosindicalistes de la Carta d'Amiens.
***
![Manuel Díaz Pan]( "Manuel Díaz Pan")
-
Manuel Díaz Pan:
El 21 d'abril de 1947 --algunes fonts citen erròniament el
15 de maig de 1947--
cau abatut a O Fontao (Abellá, Frades, La Corunya,
Galícia) el guerriller
anarquista Manuel Díaz Pan, conegut com Rogelio
i Casado. Havia
nascut cap al 1926 a Os Castros (La Corunya, Galícia) i
vivia a Cambre, on feia
de fuster. En maig de 1946 formava part d'un grup guerriller itinerant
que
actuava per terres gallegues i del qual formaven part Marcelino
Rodríguez
Fernández (Marrofer), Avelino Rivas Pombo
(Edelmiro), Antonio
Seoane Sanchez (Julián), José
Gómez Gayoso (Pepe), José
Piñas
Pons i Amador Rodríguez Pan (Pimentel).
Aquest grup estava enquadrat en
l'«Agrupación Pasionaria», antiga IV
Agrupació de Guerrillers de Galícia,
comandada per Manuel Ponte Pedreira (Pintor). El 26
de juny de 1946 fou
un dels set supervivents de l'atac de la Guàrdia Civil
contra el destacament
guerriller «Santiago Álvarez» a Milreo
(Fervenzas, Aranga, La Corunya), on
moriren Marcelino Rodríguez Fernández (Marrofer),
Lisardo Freijo (Teniente
Freijo) i José Doldan Don. El 18 d'agost de 1946
participà amb Francisco
Rey Balbis (Moncho), Antonio Seoane
Sánchez, José Pedereira de las
Iglesias (Tomás Padilla), Amador
Domínguez Pan (Pimentel), Mery
Pin Pan i Manuel Bello Parga (Luis Seijoo Freire) en
el mortal atemptat
contra el falangista Manuel Doval Lemat a Cambre. Manuel
Díaz Pan fou abatut el
15 de maig de 1947, amb Manuel Ponte Pedreira (Pintor)
i Manuel
Rodríguez Suárez (O Asturiano)
a O Fontao (Abellá, Frades, La Corunya,
Galícia), quan es preparaven per atacar Órdenes.
***
![Giuseppe Pasotti]( "Giuseppe Pasotti")
-
Giuseppe Pasotti:
El 21 d'abril de 1951 mor a Tunísia el militant anarquista,
anarcosindicalista
i antimilitarista Giuseppe Pasotti. Havia nascut el 10 de febrer de
1888 a
Conselice (Romanya, Itàlia) i era fill d'una
família que havia participat en
les lluites republicanes i anticlericals als Estats Pontificis: l'avi
fou
republicà i son pare i son germà Romolo
socialistes. Des de molt jove milità en
el moviment anarcosindicalista i en 1911 fou condemnat a tres mesos de
presó
per haver impedit fer feina uns esquirols. Com a fervent
antimilitarista, fou
un dels animadors en 1914 de la «Setmana Roja». En
1915 fou detingut per la
seva participació en les manifestacions contra la guerra i
per incitar els
joves a la deserció. En 1916
s'instal·là a Milà on
s'adherí a la secció local
de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i l'any
següent fou
perseguit per un delicte de premsa. El 18 de gener de 1918 fou
condemnat pel
Tribunal Militar de Milà per «incitació
a la desobediència i a la deserció» i
tancat a la fortalesa d'Aosta fins al final de la guerra. Durant la
seva
detenció, sa companya, Maria Bernardi, va morir de grip
espanyola. En 1920, en
qualitat d'obrer mecànic, esdevingué secretari
sindical a la casa Alfa-Romeo de
Milà. Quan esclataren a Itàlia els moviments
populars inspirats en la Revolució
russa fou un dels capdavanters, però no s'adherí
a la III Internacional i
sempre restà fidel al pensament anarquista. Més
tard, s'oposarà radicalment al
feixisme i en 1924 va haver de fugir de Milà, escapant pels
pèls de la
repressió engegada pels escamots d'Italo Balbo. En tornar a
la regió milanesa,
començà a treballar com a muntador
mecànic en una empresa de Malnate, a prop de
Varese, feina que li permetia viatjar a través del
país i mantenir contacte amb
els companys llibertaris d'arreu. Però els disturbis sorgits
arran de
l'execució de Sacco i de Vanzetti l'assenyalaren de bell nou
a les autoritats
feixistes. Obligat a amagar-se, emigrà clandestinament a
França en 1929,
instal·lant-se d'antuvi a París. En 1930,
després de treballar uns mesos a
Alemanya aprenent l'ús dels motors diesel,
s'instal·là amb sa nova companya,
Maria Linari, a Tolosa de Llenguadoc, on reprengué les seves
activitats
llibertàries. En aquesta ciutat
freqüentà la llibreria del professor antifeixista
italià Silvio Trentin, lloc de reunió dels
emigrats italians de la regió. En
aquesta època exercí de corresponsal dels
periòdics anarquistes L'Adunata
dei Refrattari, que apareixia als EUA, i Il
Risveglio Anarchico, de
Ginebra. El maig de 1932, a Perpinyà,
centralitzà, com a president de la Liga
Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de
l'Home) de
la regió, les activitats antifeixistes d'aquesta zona de
l'Estat francès.
Dirigí una pensió, al número 3 del
carrer Duchalmeau, que albergà nombrosos
companys. En 1935, juntament amb Raniero Cecili, Ernesto Bonomini,
Leonida
Mastrodicasa, Luigi Daminai i nombrosos antifeixistes italians, li fou
incoat
un expedient d'expulsió, però aquesta mesura fou
prorrogada, perquè el 31 de
maig de 1936 participà a Chambéry en el
Congrés de la LIDU. A partir de juliol
de 1936 i fins al final de la guerra, va fer d'intermediari entre el
moviment
llibertari espanyol --fou cap de l'Oficina d'Investigacions
Polítiques de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI)-- i els companys italians que
partien cap a la
Península a combatre. El seu domicili, al carrer
Grande-la-Réal, esdevingué el
centre d'organització i de pas dels voluntaris italians
(Centrone, Girotti,
Bilfolchi, Perrone, Bonomini, etc.) que marxaren a Catalunya.
També s'allotjà a
casa seva Carlo Rosselli, que més tard fou assassinat per un
escamot de La
Cagoule --sobrenom de la feixista Organització Secreta
d'Acció Revolucionària
Nacional (OSARN)--; el filòsof llibertari Camillo Berneri,
que serà assassinat
pels estalinistes a Barcelona durant els Fets de Maig de 1937; el
periodista
Luigi Campolonghi, membre actiu de la LIDU; i altres. El novembre de
1936 la
policia el considerà com un dels principals activistes del
moviment llibertari
dels Pirineus Orientals. En aquests anys fou membre del grup de
Perpinyà de la
Federació Anarquista del Midi, que segons informes
policíacs comptava 25
membres, 21 dels quals eren estrangers (espanyols i italians), i que
tenia la
seva seu al domicili de Louis Montgon (Vérité),
al número 13 del carrerÉmile Boix. Portà una lluita acarnissada contra
el representant consular italià
que residia a Portvendres, que era el centre de les conxorxes
franquistes a
Perpinyà, fins a la seva declaració com a persona
non grata per les
autoritats franceses i la seva expulsió. Arran d'un atemptat
comès l'11 de març
de 1937 contra el tren Marsella-Portbou, fou detingut amb l'anarquista
espanyol
Melchor Escobar y Moliner i implicat en el robatori de
correspondència d'unes
cartes dirigides a militants franquistes en un hotel de la ciutat; i el
2 de
juny de 1937 fou condemnat a tres mesos de presó per«violació de
correspondència» pel tribunal de
Perpinyà, malgrat que la LIDU havia encarregat
la seva defensa als prestigiosos advocats Louis Noguères i
Léon-Jean Grégory.
El 19 d'agost de 1937 fou emesa una ordre d'expulsió i,
buscat per la policia,
es refugià a Marsella. El 19 de setembre fou novament
detingut per «infracció a
l'ordre d'expulsió» i, després d'un
breu tancament, s'amagà durant unes
setmanes al domicili de Louis Montgon, a Haut-Vernet.
Continuà, però, entrant
regularment a la Península i participant en
l'organització de l'ajuda entre
París, Marsella, Niça i Espanya. A la primavera
de 1938, gràcies al suport dels
anarquistes marsellesos, aconseguí arribar a
Tunísia, on reprengué les
activitats polítiques i organitzà un grup
anarquista en col·laboració amb el
periodista i escriptor llibertari Luigi Damiani, hereuàcrata d'Errico Malatesta,
que havia freqüentat Milà durant els anys vint i
també Tolosa. El 5 d'abril de
1939, arran d'un atemptat contra una empresa feixista, fou detingut com
a
presumpte còmplice, però aviat fou amollat. En
1943, després de la invasió de
Tunísia per les tropes de l'Eix, passà a
Algèria. Encara que antimilitarista,
s'enrolà, malgrat els seus 55 anys i la mala salut, en les
forces
francobritàniques, però sense portar armes, per
la qual cosa fou nomenat
intendent i cuiner del grup de voluntaris italians. En acabar la
guerra, tornà
a Itàlia i a partir de 1946 militarà en el grup
de la Federació Anarquista
Italiana (FAI) de Villadossola. En el II Congrés de la FAI
tingut a Bolonya
entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí com a
delegat dels grups de la Vall
d'Aosta. Encarregat de reorganitzar els moviment llibertari a la zona
de
Ferrara, a començaments de 1948
s'instal·là a Pontelagoscuro, però,
decebut per
la situació política que prenia el seu
país gens revolucionària
--«Compromís
Històric» entre el Partit Comunista
Italià (PCI) i la Democràcia Cristiana--,
retornà a Tunísia, on morí.
***
![Aldino Felicani]( "Aldino Felicani")
- Aldino Felicani:
El 21 d'abril
de 1967 mor a Boston (Massachusetts, EUA) el tipògraf,
militant i propagandista
anarquista Aldino Felicani, també conegut com Il
Muratore. Havia nascut
el 15 de març de 1891 a Vicchio di Mugello (Toscana,
Itàlia). En 1910 va tenir
la primera denúncia per «propaganda
antimilitarista» i l'any següent dues
més,
una per «incitació a la vaga» i altre
per un article aparegut en el periòdic
llibertari L'Agitatore de Bolonya. El 10 d'agost de
1912 va ser detingut
per «propaganda antimilitarista» i condemnat a dos
mesos de presó. A partir del
15 de maig de 1913 va esdevenir responsable de l'edició del
periòdic bimensual
antimilitarista bolonyès Rompez les rangs
(Rompeu files). La seva
activitat antimilitarista, i en particular la seva campanya a favor de
Maria
Rygier i d'Augusto Masetti, que havien disparat l'octubre de 1911 al
coronel
d'una caserna de Bolonya, es veurà recompensada entre 1912 i
1913 amb nombroses
condemnes: el 10 d'agost de 1913 va ser detingut i alliberat
després d'un mes
de presó; altra de quatre mesos i 15 dies de
presó, i encara una altre de
quatre mesos i 18 dies a finals de 1913. Per evitar un nou
empresonament, va
decidir expatriar-se i el 2 de març de 1914 va fugir
clandestinament d'Itàlia.
Exiliat als EUA, prossegueix la seva activitat militant a Cleveland, on
publica
a partir del 23 d'abril de 1914 La Gioventu Libertaria
(La Joventut
Llibertària) i més tard a Nova York La
Questione Sociale (1914-1916). En
1918 marxa a Boston i troba feina d'impressor en el periòdicLa Notizia.
En aquesta ciutat va conèixer Bartolomeo Vanzetti, amb qui
va projectar editar
un nou periòdic titulat Cara Compagna.
Quan aquest és detingut en 1920
juntament amb Nicola Sacco, Felicani organitza el moviment de suport
als presos
i crea, per a la seva defensa, el «Comitè de
Defensa Sacco-Vanzetti» i els
periòdics L'Agitazione (1920-1925), Protesta
Umana (1926-1927)
--ambdós seran els butlletins oficials d'aquest
comitè i del qual Felicani serà
tresorer-- i més tard la publicació antifeixista La
Lanterne
(1927-1929). En 1928 va fundar el periòdic L'Aurora
(1928-1930), el
director del qual serà Ilario Margarita. A partir de 1938
publicarà la primera
etapa del periòdic antifeixista Countercurrent/Controcorrente
(1938-1951) en dues llengües (anglesa i italiana), i a partir
de 1957 només en
italià, fins a la seva mort. Paral·lelament a
aquesta activitat editorial va
desenvolupar una tasca de propaganda en forma de mítings i
de conferències. Els
seus importants i complets arxius relatius al cas Sacco i Vanzetti
(Fons
Felicani) van ser donats en 1979 a la Biblioteca Pública de
Boston.
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
Actualització:
21-04-14
![[23/04] «Freie Gesellschaft» - «La Gioventù Libertaria» - Mella - Kasperski -...](http://www.estelnegre.org/fotos/fernandezseco.jpg)
![[22/04] Atemptat d'Acciarito - «Actualité de l'anarchisme» - Gallea -...](http://www.estelnegre.org/documents/arandamarti/arandamarti01.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/documents/pedrolopezcalle/pedrolopezcalle02.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/fotos/albertpierre.jpg)
.jpeg)
