Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)

Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010

Per Miquel López Crespí, escriptor

Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.

Viatges – La generació literària dels 70 i els viatges - Los viajes de Crespí (diari Última Hora) -

Per Pau Faner, escriptor -

El poder de la prosa de Crespí nos hace vivir los episodios que narra, y ese debe ser uno de los mejores logros de un narrador. No se trata de erudición acerca de hechos históricos a menudo desgarradores, sino de capacidad para revivir y reinventar el sufrimiento humano junto a los personajes reales de la historia. Describir lo cotidiano cuando ocurren grandes tragedias como la guerra civil española, la revolución francesa, el confinamiento en un campo de concentración o la indefensión en una cueva prehistórica. Los jóvenes que iban a la guerra sin ser conscientes de que al cabo de pocas horas les esperaba la muerte. La madre que servía el arroz cuando acababa de comenzar una guerra entre la opresión y el hambre, sin llegar a pensar que los muertos dejan de comer para siempre. Un poco de café caliente en el frío inmisericorde de la trinchera. Los himnos dispares que idealizaban una guerra entre hermanos. El grifo abierto entre la confusión y el espanto. (publicado en Menorca y Última Hora, 27, II, 2024)

Pensé titular este artículo, “Un chino en la guerra”, porque Miquel López Crespí explica en su antología de viajes literarios que un chino vino en bicicleta desde su país a defender la República con las Brigadas Internacionales. Esto me da idea del fondo de este libro, la solidaridad, en este caso entre gentes con precariedad de medios frente a los poderosos. Esta idea de la solidaridad, la defensa de los desvalidos, es omnipresente en las páginas del libro, publicado por Diari de Balears, que forma parte de la colección que ofrece recopilaciones de artículos de intelectuales de las Illes Balears. En el libro de Crespí, Camins Literaris, se incluyen multitud de viajes propiciados por la imaginación: viaje al París de 1871, a la prehistoria, al primero de mayo de 1936, a un campo de concentración, al corazón de las Brigadas Internacionales, a la guerra de Cuba, al país del Gran Kan, a la Revolución Francesa, al primer día de la guerra civil en Sa Pobla, al Madrid del 1939, etc. A menudo son fragmentos de novelas o narraciones del propio autor, como Carambé, dietari de George Sand, Notícies d’enlloc, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, Gardènies en la nit, El vicari d’Albopàs, Viatge al país del Gran Kan, París 1973, Caterina Tarongí, Els crepuscles més pàl•lids, etc. Porque, además de ser el autor más premiado del mundo, López Crespí ha publicado más de sesenta libros de novela, narrativa breve, poesía, teatro, memorias, ensayo y ha sido ampliamente traducido. Enhorabuena.

Illes - Escriptors de la generació literària dels 70 -

El periodista del diari Última Hora Joan Martorell i l’ escriptor Miquel López Crespí

Un escriptor que ha deixat i deixarà petjada en la cultura catalana. Impacient i constant, infatigable enamorat de l’escriptura”. Com a tal, ha trescat tots els gèneres possibles, des de l’experimentalisme renovador de la literatura dels anys setanta fins als relats de viatges, la novel•la, el teatre, l’assaig, el cinema, la poesia, els llibres de memòries – autèntic cirurgià analític de la política i la cultura des dels últims anys del franquisme fins avui mateix -, i milers i milers d’articles als mitjans de comunicació. (Joan Martorell)

Miquel López Crespí Infatigable enamorat de l’escriptura. Amb la recent publicació de Fets i Personatges (El Tall), Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) furga de bell nou en la memòria personal, i també col•lectiva, per tal de fer una crònica sentimental de personatges en molts de casos maltractats o si més no silenciats per la història i la cultura oficials. El llibre s’afegeix a una llista gairebé inabastable que fa de l’autor probablement el més prolífic, i el més publicat, de la literatura en llengua catalana dels últims més de cinquanta anys. De fet, després de donar a conèixer el llibre que feia el número 100, Lopez Crespí deia, sorneguer, que deixà de comptar. Quelcom semblant amb els premis literaris, de poesia, de narrativa, de teatre, que ha guanyat en múltiples convocatòries arreu de totes les comunitats de parla catalana. Les traduccions de la seva obra recorren pràcticament tota la geografia peninsular dels premis literaris. Tot i que potser la distinció més gratificant fos l’Escut d’Or de Sa Pobla, atorgat l’any 2016, com a reconeixement del fet que, com autor i personalment, mai no ha deixat d’exercir de pobler. El gran mestre, estimat i recordat, Alexandre Ballester digué de Miquel Lopez Crespí: “És un monstre del treball quotidià de l’escriptura. Un escriptor que ha deixat i deixarà petjada en la cultura catalana. Impacient i constant, infatigable enamorat de l’escriptura”. Com a tal, ha trescat tots els gèneres possibles, des de l’experimentalisme renovador de la literatura dels anys setanta fins als relats de viatges, la novel•la, el teatre, l’assaig, el cinema, la poesia, els llibres de memòries – autèntic cirurgià analític de la política i la cultura des dels últims anys del franquisme fins avui mateix -, i milers i milers d’articles als mitjans de comunicació. Tot plegat sota l’empremta del compromís polític amb l’esquerra de l’esquerra “oficial”, la qual cosa li provocà l’encesa animadversió de molts dels cappares del comunisme d’aleshores; un compromís, insubornable, que perdura encara que, avui, matisat per un cert desencís. De fet, la militància a l’Organització d’Esquerra Comunista, OEC, el portà sovint als calabossos dels soterranis del Govern Civil i a la presó quan el franquisme encara mossegava a tort i dret. El mateix afany de qüestionar-ho tot ha mantingut Miquel López Crespí lluny, i allunyat, de “capelletes” (sectes?) que, a colzades en massa ocasions, encalcen un lloc de predomini i fins i tot de control dels àmbits editorials i de la cultura. A pesar de dirse jubilat des de fa un bon grapat d’anys, Miquel López Crespí segueix aportant paraules, idees, reflexions des de la més tenaç independència.

Joan Martorell

Illes . La generació literària dels 70 més activa que mai - El diari Última Hora entrevista l´escriptor pobler Miquel López Crespí

El Tall Editorial publica llibre de viatges

Per Raphel Pherrer (Última Hora, 4 de Juliol de l´any 2021)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca 1946) es novelista, autor teatral, poeta y ensayista. A finales de los años sesenta empezó a realizar colaboraciones en la prensa de las Islas (Última Hora, El Mirall, l´Estel) difundiendo innumerables artículos sobre temas culturales, memoria histórica y de opinión política. Desde comienzos de los setenta ha publicado más de noventa libros de poesía, teatro, memorias y novela. Miquel López Crespí hace años que está jubilado pero las editoriales no le dejan en paz y contínuamente solicitan nuevas obras, así que desde 2018 ha publicado “Repressió i cultura durant el franquisme” (Lleonard Muntaner Editor), “Joc d´escacs” (Llibres del Segle); “Allò que el vent no s´endugué” (El Tall Editorial); “Visions literàries de sa Pobla” (Llorenç Gelabert Editor); “Un hivern a Lluc” (El Tall Editorial); “Una història amagada” (Lleonard Muntaner Editor); “Dies Irae” (La Lucerna) i “El vicari d´Albopas” (Ajuntament de sa Pobla). A principios de julio de 2021 Miquel López Crespí saca a la luz(El Tall Editorial) su última aportación, “Llibre de viatges”.

Este libro de viajes trata de dejar constancia de la experiencia vital de un escritor de la generación literaria de los setenta. En los veintidós capítulos que conforman esta obra podemos encontrar algunas de mis experiencias esenciales, vivencias que hacen referencia a países como Irlanda, Grecia, Italia, Portugal, Francia, Rumanía, Inglaterra y a otros territorios como Menorca, Ibiza, Formentera y Castilla. También me refiero a diversos viajes nostálgicos al pasado, especialmente hasta la Mallorca de antes del turismo.

El libro que acabo de publicar pone de manifiesto cierta nostalgia de un mundo antiguo que está desapareciendo a una velocidad vertiginosa. Soy muy consciente de que aquel mundo de ilusiones y sensaciones, el ancho universo de muchos de los viajes de mi juventud, todo eso ha desaparecido, pulverizado por el impulso de las estaciones.

Llibre de Viatges ha ido articulándose en medio de una mezcla de emociones que, de forma inconsciente, traslucen la deseperada marcha del hombre en busca de una arcaica e imaginaria felicidad, precisamente por todas las geografías que he ido recorriendo en los últimos años. Es evidente para cualquier escritor que no encontrará nada de interés en los decorados que visita, a no ser que en su interior ese mismo escritor sea rico en experiencias, conocimientos y principios.

A veces me pregunto si todos esos viajes constituyen en realidad la geografía de mi espiritualidad y la respuesta es que en el libro trato de reivindicar, evidenciar la fuerte carga de ilusiones, rebelión y utopía militante que poseyó la generación de jóvenes de los años sesenta y setenta, heredera de todas las generaciones de luchadores que nos precedieron.

Al fin y al cabo como autor debo plantearme si podría omitir en mi obra todas esas referencias a los acontecimientos históricos que nos condicionaron y nos condicionan todavía. Por ello me pregunto cómo se puede separar el mundo personal del escritor de la misma realidad que le ha llevado a ser como es y qué clase de monstruo sería el que se hubiera sometido a tal lobotomía. O cómo dejar de mencionar la existencia de todo un ámbito cultural y político que nos ha ayudado a recargar las baterias de la ilusión.

Gabriel Janer Manila, el diari Última Hora (Raphel Pherrer) i El Tall Editorial comenten Llibre de viatges, de Miquel Lópewz Crespí

Gabriel Janer Manila comenta Llibre de viatges, de l´escriptor Miquel López Crespí

DIETARI DE GABRIEL JANER MANILA - 10 DE JULIOL DE L´ANY 2021

En Miquel ens diu que s’ha vist empès a escriure aquest Llibre de viatges perquè ha sentit la urgència de deixar constància escrita, “alguns senyals de les esperances i il•lusions que alletaren els millors homes i dones de la nostra generació”. Ens adverteix que s’adona que la vellesa és a prop, que cauen els fulls del calendari a una velocitat vertiginosa, que el sedueix “recuperar les efímeres, però sòlides emocions del passat”. Una fugida, perquè cada viatge és aquí una fugida, capa a la recerca d’un paradís només imaginat. (Gabriel Janer Manila)

Avui he rebut un exemplar de Llibre de viatges, de Miquel López Crespí, el seu últim treball publicat. He començat a llegir-lo. En Miquel és un escriptor intens. Sol dir-se, en parlar de la seva obra, que és “prolífic”. Ho diuen quan no saben què han d dir i, probablement, els que ho diuen no l’han llegit. Ell, fotent-se dels que ho diuen, assegura que la qualitat d’una obra literària sempre és discutible, el que és indiscutible és la quantitat: els quilograms de poesia i prosa que hem escrit. Conec bona part de la seva obra literària: la poesia austera, les proses de combat, la seva irrenunciable voluntat d’encercar la llibertat i esforçar-se en construir-la. En Miquel ens diu que s’ha vist empès a escriure aquest Llibre de viatges perquè ha sentit la urgència de deixar constància escrita, “alguns senyals de les esperances i il•lusions que alletaren els millors homes i dones de la nostra generació”. Ens adverteix que s’adona que la vellesa és a prop, que cauen els fulls del calendari a una velocitat vertiginosa, que el sedueix “recuperar les efímeres, però sòlides emocions del passat”. Una fugida, perquè cada viatge és aquí una fugida, capa a la recerca d’un paradís només imaginat. Des del primer viatge a Ses Casetes, vora la mar d’Alcúdia, com un ciutat feta a l’improvís amb canyes i sacs, lona enquitranada i llistons de fusta, el llibre respira una energia vagabunda que cerca cartografiar els somnis. Un llibre de viatges que ens retorna a les emocions efímeres. Pot ser Irlanda, poden ser les illes greques, austeres i alhora volcàniques com la prosa d’en Miquel. Poden ser les catacumbes de Roma, refugis obscurs, l’acqua alta de Venècia, l´Eivissa llibertària... El viatge es dirigeix llavors cap als records de la mare, Francesca Crespí, en visitar per primer cop els pobles perduts i les terres originàries del seu home, presoner republicà a Sa Pobla, en temps de Postguerra. També, al Portugal de 1974, quan els canyons de les armes de foc s’ompliren de clavells. Era el mes d’abril. I l’enyorança dels amics perduts a les voreres dels camins de la vida. Hi són en Miquel Vanrell i en Francesc Calvet, que també varen esser amics meus. Diria que aquest és el millor llibre que ha escrit en Miquel, s´hi destil•la tota la seva obra, com si la facés passar per un alambí.

Illes . La generació literària dels 70 més activa que mai - El diari Última Hora entrevista l´escriptor pobler Miquel López Crespí

El Tall Editorial publica llibre de viatges

Per Raphel Pherrer (Última Hora, 4 de Juliol de l´any 2021)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca 1946) es novelista, autor teatral, poeta y ensayista. A finales de los años sesenta empezó a realizar colaboraciones en la prensa de las Islas (Última Hora, El Mirall, l´Estel) difundiendo innumerables artículos sobre temas culturales, memoria histórica y de opinión política. Desde comienzos de los setenta ha publicado más de noventa libros de poesía, teatro, memorias y novela. Miquel López Crespí hace años que está jubilado pero las editoriales no le dejan en paz y contínuamente solicitan nuevas obras, así que desde 2018 ha publicado “Repressió i cultura durant el franquisme” (Lleonard Muntaner Editor), “Joc d´escacs” (Llibres del Segle); “Allò que el vent no s´endugué” (El Tall Editorial); “Visions literàries de sa Pobla” (Llorenç Gelabert Editor); “Un hivern a Lluc” (El Tall Editorial); “Una història amagada” (Lleonard Muntaner Editor); “Dies Irae” (La Lucerna) i “El vicari d´Albopas” (Ajuntament de sa Pobla). A principios de julio de 2021 Miquel López Crespí saca a la luz(El Tall Editorial) su última aportación, “Llibre de viatges”.

Este libro de viajes trata de dejar constancia de la experiencia vital de un escritor de la generación literaria de los setenta. En los veintidós capítulos que conforman esta obra podemos encontrar algunas de mis experiencias esenciales, vivencias que hacen referencia a países como Irlanda, Grecia, Italia, Portugal, Francia, Rumanía, Inglaterra y a otros territorios como Menorca, Ibiza, Formentera y Castilla. También me refiero a diversos viajes nostálgicos al pasado, especialmente hasta la Mallorca de antes del turismo.

El libro que acabo de publicar pone de manifiesto cierta nostalgia de un mundo antiguo que está desapareciendo a una velocidad vertiginosa. Soy muy consciente de que aquel mundo de ilusiones y sensaciones, el ancho universo de muchos de los viajes de mi juventud, todo eso ha desaparecido, pulverizado por el impulso de las estaciones.

Llibre de Viatges ha ido articulándose en medio de una mezcla de emociones que, de forma inconsciente, traslucen la deseperada marcha del hombre en busca de una arcaica e imaginaria felicidad, precisamente por todas las geografías que he ido recorriendo en los últimos años. Es evidente para cualquier escritor que no encontrará nada de interés en los decorados que visita, a no ser que en su interior ese mismo escritor sea rico en experiencias, conocimientos y principios.

A veces me pregunto si todos esos viajes constituyen en realidad la geografía de mi espiritualidad y la respuesta es que en el libro trato de reivindicar, evidenciar la fuerte carga de ilusiones, rebelión y utopía militante que poseyó la generación de jóvenes de los años sesenta y setenta, heredera de todas las generaciones de luchadores que nos precedieron.

Al fin y al cabo como autor debo plantearme si podría omitir en mi obra todas esas referencias a los acontecimientos históricos que nos condicionaron y nos condicionan todavía. Por ello me pregunto cómo se puede separar el mundo personal del escritor de la misma realidad que le ha llevado a ser como es y qué clase de monstruo sería el que se hubiera sometido a tal lobotomía. O cómo dejar de mencionar la existencia de todo un ámbito cultural y político que nos ha ayudado a recargar las baterias de la ilusión.

Llibre de viatges (El Tall Editorial) (I)

A Llibre de viatges podem constatar com, a mesura que els anys han anat avançant, els records de l´autor s'han fet més reals i presents. Nostàlgia per un món que s'esvaneix. Seguretat que potser no quedarà res de les il•lusions que alletaren els anys d'empenta, de feina i de revolta si no es deixa constància. I l´autor ho sap a la perfecció. Així d'injust i d'inclement és el temps amb els nostres instants evanescents de gaudi i esperança. En un dels capítols dedicats a Itàlia podem trobar uns versos que pertanyen al poemari Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat sde Tarragona 2005) on podem veure ben clarament quina és la intenció de l'autor i com s'evidencia de bon principi aquest desig de recuperar els instants feliços. Hores que mai més no tornaran per molt que l´escriptor ho provi amb el seu dèbil exèrcit de metàfores, de treballades paraules i recerques nocturnes pels diccionaris i els més fondos replecs de la memòria. Presència d'un llunyà i oblidat amor juvenil pels carrers empedrats de Roma, primeres besades al costat de les runes del Panteó mentre un grapat d'al•lots que surten d'escola, encuriosits, el volten ballant i fent jutipiris. El poema que comentam comença així: "Marxar vora teu novament, / sentint dins les venes com bateguen / altíssims reductes de tendresa inexplorada. / Palpar, / amb gest molt lent, / les pedres antigues del Panteó, / venerables. ". /p>

Els viatges i la generación literària dels 70

L'autor és ben conscient que aquell món d'il•lusions i sensacions, l'ample univers de molts dels viatges de la joventut, ha desaparegut, esmicolat per l'embranzida de les estacions. Però el record és una forma de servar el més preuat per a la persona: la primera besada, el batec del cor quan travessaves per primera volta la frontera, els sentiments que poblaven de somnis i juraments per acomplir quan eres davant el mur dels afusellats...Aquest llibre de viatges tracta de deixar constància de l´experiència vital d´un escriptor de la generación literària del 70: Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca, 1946) En els vint-i-dos capítols que conformen aquesta obra hi podem trobar algunes de les experiències vitals d´aquest autor. Experències que fan referència a Irlanda, Grècia, Itàlia, Portugal, Castella, França, Menorca, Romania, Eivissa i Formentera, Anglaterra… I, també, a nostàlgics viatges al passat, especialmente a la Mallorca d´abans del turisme que conegué l´autor en els cinquanta, a la repressió de la dictadura en un relat de com era la presó de Palma en els setenta. Alhora hi podem trobar, en aquests viatges per Europa, les esperances d'una generació, aquella que, a finals dels anys seixanta i començaments del setanta, se sent atreta per les idees de llibertat i justícia social que planaven arreu en la lluita contra la dictadura. Tanmateix Llibre de viatges s’ ha anat bastint enmig d'una barreja d'emocions que de forma inconscient traspuen la desesperada marxa de l'home a la recerca d'una antiga i imaginària felicitat per totes les geografies que Miquel López Crespí ha conegut. És evident que l'escriptor sap a la perfecció que res no trobarà en els decorats que l'envolten a no ser que el seu interior sigui ric en experiències, principis i coneixences. Davant la fugidesa del temps que s'escola com l'aigua entre els dits sovint, a través de les pàgines de Llibre de viatges, retornen altra volta els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s'aixecava des dels fondals de la misèria, l'oblit i l'esclavatge.

El poemari que hem comentat més amunt (i que pertany a Les ciutats imaginbades) ens proporciona moltes de les olaus de Llibre de viatges, En el poema "La recerca de l'imprevist", podem trobar, talment un manifest que exposa de forma clara i llampant el desig de l'autor, les motivacions, el significat de Llibre de viatges. Diu el poema: "Vet aquí la presència encegadora de les ciutats que hem visitat, / les primaveres de vent càlid colpejant el rostre, / la neu d'Irlanda acompanyant la nostra retina sense descans. / Sent encara els grills amagats en el racó més arrecerat de l'estiu, / la boirina d'una Venècia eternament inundada. / La pluja ens colpeja quan caminam per un París silenciós / a la recerca dels enfonsats somnis de Chopin i George Sand. / Aleshores la consigna era no mirar mai més enrere, / continuar el viatge a la recerca de l'imprevist. / Es tractava d'aconseguir que, / almanco, / canviàs la naturalesa immutable / del món que ens alletà d'infants, / el cel, / els camins, / els homes i dones que trobàvem al davant.". A Llibre de viatges hi ha referències concretes a molts dels indrets visitats per l'autor. El nom d'una ciutat, d'un carrer, d'un monument, d'una església... A unes ciutats hi va romandre molt temps. En unes altres només hi va estar el temps efímer que hi passa un turista quan hi va de vacances. En algunes, explica, hi va deixar part de la seva vida, ja que als carrers, a les places d'aquests pobles i ciutats que conegué en els anys més feliços, o imaginàriament feliços de Miquel López Crespí, s'esdevengueren fets cabdals en la vida personal de l'autor. Un llibre, doncs, amb la presència dels amors viscuts, dels amics i familiars esvanits en el temps... Una època, també, de viatges quasi clandestins a la recerca de llibres i revistes amb els quals alimentar la set de llibertat i de cultura d'uns joves mallorquins que acabaven de complir divuit, dinou o vint anys. (Promoció – El Tall Editorial)

Els escriptors de sa Pobla a la premsa de Menorca (Iris) - Eduard Riudavets Florit parla de Llibre de viatges (El Tall Editorial)

LLIBRE DE VIATGES

Un llibre de viatges, sí. Viatges arreu d’Europa i viatges al passat, al món dels records, un fantàstic itinerari per la immensa experiència vital de l’autor. Si a Les ciutats imaginades, el lirisme, farcit de sentiment i revolta, ens portava de la mà, a Llibre de viatges acompanyem l’autor en la reflexió, en l’anàlisi, en una recerca íntima d’explicacions. I això, gairebé no cal ni dir-ho, amb una prosa tant propera com impactant, tant engrescadora com contundent. (Eduard Riudavets Florit)

Anarcoefemèrides del 3 d'abril

Esdeveniments

Portada del primer número de Novos Horizontes

- Surt Novos Horizontes: El 3 d'abril de 1909 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del setmanari anarquista Novos Horizontes. Pequeno suplemento semanal, dedicado aos trabalhadores do campo. Era hereu de Novos Horizontes. Publicação mensal operaria de propaganda e de crítica, revista publicada per Agusto Machado, Tomás Rodrigues Matias, Carlos Cid Rodrigues, Miguel Córdova i altres a Lisboa entre el 15 de juny de 1906 i l'1 de maig de 1908. Era l'òrgan d'expressió del grup anarquista «Novos Horizontes» (1906-1913) i va ser dirigit per Augusto Machado. Després la publicació passà a quinzenal i s'edità a Algés (Oeiras, Lisboa, Portugal). Trobem articles d'Augusto Machado (Pero Botelho, Artur) i Tomás Rodrigues Matias, entre d'altres. A més de col·laboracions en defensa dels pagesos, publicà sobre diversos temes (anticlericalisme, antimilitarisme, feminisme, etc.) i molts d'articles estaven trets del periòdic Terra Livre. Publicà sis números, l'últim l'1 de juny de 1909. Després sortiren nous números mensualment fins l'octubre de 1912. Entre 1907 i 1913 el grup «Novos Horizontes» edità diversos fullets, com ara O 1º de Maio e o Sindicalismo, d'Augusto Machado; Pátria e humanidade, de Domela Nieuwenhuis; Sindicalismo e parlamentarismo, de Piotr Kropotkin, etc.

***

Marines dispersant una concentració de wobblies

- Atac a l'IWW: El 3 d'abril de 1917 els locals de Kansas City (Missouri, EUA) del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) són destruïts pel Cos de Marines dels Estats Units. L'antimilitarisme de l'IWW i l'ambient «antiroig» que havia suscitat la Revolució russa, va desfermar les ires patriòtiques dels sectors més reaccionaris de la societat nord-americana, sobretot des de la declaració de guerra. És en aquest ambient que es produeix l'atac als locals wobblies de Kansas City, incidents que es reproduiran a Chicago, a Detroit, a Duluth, a Seattle i a altres ciutats nord-americanes, sempre amb la complicitat de la patronal, les autoritats locals i l'Estat federal.

***

Notícia del míting apareguda en l'Heraldo de Madrid del 4 d'abril de 1931

- Míting dels«obrers blancs»: El 3 d'abril de 1931, pocs dies abans de les eleccions municipals que portaran la instauració de la II República espanyola, per commemorar el XXXIX aniversari de la fundació de la Societat d'Obrers Forners del Pa Candial, se celebra al saló-teatre de la Casa del Poble de Madrid (Espanya) un míting de propaganda i d'afirmació sindical. Hi van parlar Evaristo Gil; Mauro Bajatierra; Rafael Henche, per l'executiva del Sindicat de les Arts Blanques Alimentícies (Secció Candial); Ramón Martínez, per la Federació de les Arts Blanques; Wenceslao Carrillo, per la Unió General de Treballadors (UGT), i Pedro Rico, advocat del sindicat. L'únic anarcosindicalista dels ponents fou Mauro Bajatierra Morán i era la primera vegada que parlava en públic després de 10 anys de presó i quatre de desterrament. Bajatierra destacà pel seu radicalisme, fins al punt que Henche es mostrà disconforme amb algunes de les seves afirmacions. Per acabar, el president de l'acte llegí unes conclusions, aprovades per aclamació, dirigides als poders públics demanant l'amnistia general i protestant contra els excessos de la força pública en les últimes manifestacions. En acabar l'acte es victorejà Fermín Galán Rodríguez iÁngel García Hernández, capitans que havien estat afusellats el 14 de desembre anterior condemnats per l'aixecament republicà de Jaca.

***

Convocatòria de l'acte publicada en el periòdic barceloní La Vanguardia del 3 d'abril de 1986

- Xerrada de Ramon Sentís: El 3 d'abril de 1986 a l'Ateneu Llibertari de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Ramon Sentís Biarnau fa la conferència «Procés històric de l'anarquisme».

Ramon Sentís Biarnau (1913-2001)

Naixements

Paul Robin (1893)

- Paul Robin: El 3 d'abril de 1837 neix a Toló (Provença, Occitània) el pedagog, l'internacionalista llibertari, francmaçó i neomaltusià Louis Charles Jean Paul Robin, que va fer servir els pseudònims Bripon i Vindex. Era fill d'una família catòlica i patriòtica de l'alta burgesia. Sos pares es deien Jean Placide Robin, director de Subsistències de la Marina Reial i posteriorment director de comptabilitat de l'Arsenal de Brest (Bretanya), i Pauline Rose Blanche Martin; son germà, Charles Robin, fou oficial de Marina. La família va viure a Brest, Toló, Bordeus (Aquitània, Occitània) i novament a Brest. Va créixer al barri burges del centre de la ciutat, però va poder veure la misèria obrera del barri de Kéravel de Brest, proper a la penitenciaria. Estudià a l'Institut de Brest i en 1856 es matriculà a l'Escola Normal Superior de París (França), on seguí les classes de Louis Pasteur i es llicencià en ciències matemàtiques i de ciències físiques. En aquests anys esdevingué positivista, darwinista i ateu, tot admirant el polític Joseph de Gasté. Entre 1861 i 1865 va fer de professor de secundària, primer de física a l'Institut de La Roche-sur-Yon (País del Loira, França) i després al de Brest, però entrà en conflicte amb l'administració, rebel·lant-se contra les desigualtats educatives i socials, que l'impedien introduir l'educació en els cercles obrers, tot reivindicant l'educació popular. Per fugir d'aquell ambient, en 1865 demanà una llicència de tres anys per a viatjar a Nova Zelanda. Son pare el va convèncer perquè visqués un temps a Londres (Anglaterra) per a estudiar l'anglès abans d'embarcar cap a Nova Zelanda. Partí cap a Londres via Bèlgica, però a Lieja (Valònia) assistí al I Congrés Internacional d'Estudiants celebrat a Lieja (Valònia), que se celebrà entre el 29 d'octubre i l'1 de novembre de 1865, i els seus plans canviaren totalment. En aquest congrés establí contactes, a més de pedagogs progresistes, amb intel·lectuals socialistes i militants de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), com ara César De Paepe i Aristide Rey. Motivat per tot aquest ambient, decidí restar a Bèlgica. En 1866 publicà un Méthode de lecture. L'abril de 1867 participà en el II Congrés Internacional d'Estudiants, on defensà el seu projecte d'innovació pedagògica. En aquestaèpoca fundà el periòdic d'educació popularLe Soir. L'octubre de 1867 s'adherí a la secció belga de l'AIT. El 5 de febrer de 1868 es va casar a Brussel·les (Bèlgica) amb Alna Louise Émélie Delesalle, filla d'un militant internacionalista, amb qui va tenir set infants, tres dels quals moriren a curta edat. El 16 de gener de 1869, signà amb 16 persones més, una carta dirigida al grup creador de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista, on, encara que declarant estar d'acord amb el seu programa, acceptaven, per interès a la unitat, la decisió del Consell General de l'AIT de Londres de no admetre l'Aliança com a grup federat en la Internacional. En 1869, arran d'una vaga a Seraing (Valònia), que acabà en forts enfrontaments, va ser expulsat del país. Exiliat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), entaulà amistat amb Mikhail Bakunin, qui li donà alberg. El 14 d'agost de 1869 va ser admès com a membre de la secció ginebrina d'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. En aquesta època col·laborà en el setmanari suís L'Égalité de l'AIT, el qual dirigí un temps. En aquesta època col·laborà en Revue de Philosophie Positive. El setembre de 1869 assistí, com a delegat de la secció de Lieja, al Congrés de Basilea (Basilea, Suïssa) de l'AIT, on votà per la propietat col·lectiva de la terra i fou un dels membres de la comissió encarregada d'estudiar el problema de l'educació integral. El 3 de gener de 1870 dimití d'aquesta comissió i, després d'abandonar Ginebra, s'establí a París, on s'integrà en el Centre d'Estudis Socials (CES) d'Eugène Varlin, que federava 13 seccions parisenques de l'AIT. Quan el 30 d'abril de 1870 la policia imperial va detenir els membres més destacats de l'AIT francesa, redactà i signà, amb altres membres del Consell Federal de París, una dura protesta contra l'acusació de complot i de societat secreta de la qual se'ls acusava, tot reivindicant l'actuació de la Internacional. El 12 de juny de 1870 va ser detingut i el 22 d'aquell mes va ser jutjat davant el VI Tribunal de Policia Correccional, en el marc del tercer procés contra la Internacional parisenca. El 8 de juliol de 1870 se li va retirar l'acusació de «pertinença a associació secreta», però va ser condemnat a dos mesos de presó i a 25 francs de multa per formar part de l'AIT, «organització no autoritzada», de París. Després de passar per la presó parisenca de Sainte Pélagie, el 28 d'agost de 1870 va ser reclòs a la presó de Beauvais (Picardia, França) i va ser alliberat el 5 de setembre de 1870, l'endemà de la caiguda del II Imperi francès. En sortir de la garjola, va ser autoritzat pel govern belga a passar 15 dies a Brussel·les, on estaven refugiades sa companya i sos infants. Por passar-se en el temps de permanència al país, va ser detingut per «infracció del decret d'expulsió» i portat a la frontera. Com que no pogué arribar a París, aleshores assetjat, marxà cap a Brest, amb els pares. L'octubre de 1870 els internacionalistes de Brest convocaren una assemblea pública amb la intenció de crear un Comitè de Vigilància i de Defensa Nacional («Comuna») a la ciutat, però les autoritats militars van detenir els militants que encapçalaren la proposta i ell, fugint d'una possible detenció, es va exiliar a Londres, on arribà el 8 d'octubre, fet que li va ser recriminat pels militants de Brest. Els detinguts van ser jutjats en consell de guerra el 27 d'octubre de 1870 per«participació en complot amb la finalitat de capgirar l'autoritat» i condemnats durament, però donada la feblesa de les acusacions, finalment el govern acabà per indultar els condemnats setmanes després. A Londres Paul Robin va ser acollit per Karl Marx, qui el va proposar com a membre del Consell General de l'AIT. El setembre de 1871 assistí a algunes sessions de la Conferència de Londres de l'AIT, i declarà per carta que s'abstenia d'assistir a la conferència que es discutís la«qüestió suïssa» (la dissidència bakuninista de la secció del Jura de l'AIT), ja que no acceptava el paper d'acusat. Finalment, va ser exclòs del Consell General de l'AIT. Decebut, s'instal·là amb sa família a la zona rural londinenca, a  Woolwich (Greenwich, Anglaterra). Després de la ruptura amb la Internacional«autoritària», el seu paper en la Internacional es va anar diluint, malgrat mantenir sempre les seves simpaties per la Federació del Jura bakuninista i el vincles personals amb els seus militants, que es van veure reflectits en la seva assistència al congrés«antiautoritari» de Saint-Imier (Berna, Suïssa), en la seva correspondència –molt important amb la de Piotr Kropotkin, que esdevingué un bon amic durant el seu exili londinenc– i en la col·laboració, sota el pseudònim Bripon, en diferents publicacions periòdiques internacionalistes, com ara Almanach Socialiste o Bulletin de la Féderation Jurassienne. Durant el seu dur exili londinenc, que va durar gairebé 10 anys i en el qual visqué de les classes que donava, es va veure apartat de la lluita política i, de mica en mica, desencisat, es va allunyar finalment de l'activisme militant, encara que, fins el final de sa vida, va ser un fidel seguidor del moviment llibertari. En 1879 retornà a França, on Ferdinand Buisson, director de l'ensenyament primari del ministre Jules Ferry, el va nomenar inspector d'educació primària a Blois (Centre, França) –Robin havia col·laborat abans amb Buisson en el Dictionnaire de pedagogia. A Blois creà el primer Cercle de Pedagogia del departament de Loir i Cher, però gens apreciat pels mestres i superiors, demanà ser traslladat. Gràcies a Buisson, que el va ajudar constantment, entre 1880 i 1894 dirigí l'orfenat de Gabriel Prévost («Orfenat Prévost»), a Cempuis (Picardia, França). En aquest establiment, que depenia del Consell General del Sena, posà en pràctica, amb centenars d'infants entre quatre i 16 anys, les teories de l'educació integral que havia anat pensant entre 1869 i 1870. Aquesta educació emancipadora, que volia donar als infants pobres i oprimits l'accés a l'educació («educació popular»), es va caracteritzar, a part del seu ateisme i del seu internacionalisme, pel desig de desenvolupar harmoniosament l'individu en la seva globalitat, en tots els àmbits (físic, intel·lectual, moral, etc.), a més, i molt important, d'exercir la coeducació dels sexes, aspecte molt innovador aleshores, que feia que nins i nines s'eduquessin plegats. També lluità contra la discriminació establerta socialment entre «treballadors manuals» i «intel·lectuals», així com la separació educativa per edats, educant tots els infants plegats, reivindicat així l'«educació integral». Molt influenciat per la idea del «falansteri», l'educació en aquest centre era comunitària, on participaven direcció, mestres, empleats, infants i familiars. Els seus mètodes educatius, força revolucionaris en el seu temps, van fer que el 31 d'agost de 1894, sota l'acusació de«antipatriotisme», fos destituït, malgrat la defensa de diversos intel·lectuals (Octave Mirbeau, etc.), de la direcció de l'«Orfenat Prévost», a resultes d'una campanya de premsa molt virulenta contra la seva persona portada a terme pel diari populista La Libre Parole d'Édouard Drumont. La seva obra pedagògica serví d'inspiració a nombrosos pedagogs posteriors, com ara Ovide Decroly, Sébastien Faure, Francesc Ferrer Guàrdia, Julien Husson, Maria Montessori o Jean Wintsch. El 3 de setembre de 1896 fundà la Lliga per la Regeneració Humana (LRH), que introduí a França les idees del neomaltusianisme que havia estudiat a Anglaterra, militant sense descans per a difondre els mitjans de control de natalitat entre el proletariat. Per a ell aquesta«prudència genèsica» era un mitjà d'emancipació de les classes menys afavorides i molt especialment de les dones. El seu discurs passava per l'alliberament de la dona, posant en el seu poder el triar o no son company i el triar o no la seva maternitat. Creà una Lliga Antiesclavista per a l'Alliberament de les Joves, plantejà un sindicat de dones prostituïdes i fomentà una agència d'«unions lliures», entre altres iniciatives. En el seu neomaltusianisme també desenvolupà aspectes eugenèsics, pensament regeneracionista tant en voga aleshores. En aquests anys, a més d'editar el periòdic Régéneration, publicà nombrosos fullets de propaganda neomaltusiana, que es va preocupar d'escampar en cercles anarquistes, socialistes, feministes i francmaçons. Com a maçó, fou membre de la Gran Lògia Simbòlica Escocesa. Entre agost de 1898 i juliol de 1899 visità els falansteris anarquistes de Nova Zelanda. Després de molts d'anys de lluita gairebé solitària, trobà Eugène Humbert qui s'encarregà de l'organització material de l'LRH, la qual donà un nou impuls entre els anys 1902 i 1908 a la propaganda, organitzant conferències públiques per tot arreu amb destacats oradors i oradores (Lui Bulffi de Quintana, Jeanne Dubois, Sébastien Faure, Marie Huot, Nelly Rousel, etc.). En 1908 hi hagué un trencament entre Robin i Humbert que implicà una escissió, fundat el segon el seu propi grup, «Génération Consciente» (Generació Conscient). Robin, mancat de forces i estafat per alguns antics amics, acabà suspenent les activitats de l'LRH. Tot sol i amargat, gairebé cec i malalt de pròstata, decidí suïcidar-se el 31 d'agost de 1912, aniversari de la seva revocació de l'«Orfenat Cempuis», emmetzinant-se amb una sobredosi de clorhidrat de morfina diluïda en alcohol. Paul Robin va morir l'endemà, 1 de setembre de 1912 al seu domicili del XX Districte de París (França), després que un metge inepte perllongués la seva agonia intentant reanimar-lo. Deixà el seu cos a la ciència i finalment va ser incinerat el 15 de setembre d'aquell any al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Paul Robin (1837-1912)

***

Averardo Gianneschi

- Averardo Gianneschi: El 3 d'abril de 1857 –altres fonts citen el 3 d'agost de 1859– neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Averardo Gianneschi, conegut com Bobo. Sembla que a Pisa va pertànyer a la maçoneria. Va ser condemnat en diverses ocasions a Pisa, com ara el març de 1872 a una multa per «escàndol nocturn», el gener de 1878 a tres mesos de presó per «possessió d'armes», l'agost de 1878 a vigilància especial per «cops», el setembre de 1883 a un mes de presó per «aferrada de manifest sediciós» i el setembre de 1885 a 18 mesos de presó per «cops amb premeditació». Segons la policia pisana, hauria facilitat l'evasió del mariner Orsini, qui havia ferit a ganivetades tres superiors, dels quals dos moriren, i qui havia estat condemnat a mort en rebel·lia. El juny de 1891 s'establí a Niça (País Niçard, Occitània) i obrí una cantina, al número 53 del carrer Villefranche, que va servir de lloc de reunió dels cercles anarquistes, d'estafeta postal de la militància i de lloc d'asil i d'amagatall per als companys que es trobaven de passada per la ciutat. Des de 1892 l'agent de la policia Trucchi vigilava permanentment aquesta taverna. L'octubre de 1892 va ser absolt pel Tribunal Correccional de Niça de l'acusació d'haver-se fet passar per diputat italià; el «Cercle Mazzini» es congratulà de la sentència. A començament de 1894 va ser qualificat en un llistat d'anarquistes residents a Niça de la policia com a«molt perillós». El maig de 1894 va rebre la visita del mariner Orsini. En un informe del comissari especial del 27 de juliol de 1894 es feia constar que s'havia oferir com a confident al Consolat d'Itàlia i a la policia francesa amb la finalitat de donar informacions falses. L'estiu de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i aquesta hi va trobar una voluminosa correspondència política i dos segells de societats secretes italianes; detingut, va ser interrogat i es va comprometre, si no era expulsat, a prestar serveis a la policia local i al comissari especial. Arran d'una entrevista a la presó de Niça amb el comissari especial, defensà que no era anarquista i donà els noms de quatre militants italians, dos d'ells que usaven falsa identitat, que vivien a la zona malgrat tenir ordre d'expulsió. El 12 de setembre de 1894 se li va decretar l'expulsió de França. De bell nou a Pisa, l'octubre de 1894 la Comissió d'Assignació de Residència Obligatòria el va posar en llibertat argumentant que no era anarquista, però no li va concedir el passaport per a viatjar a l'estranger. En 1897 regentava el restaurant pisà «Lo Scoglio di Caprera». A partir de febrer de 1898 va promoure una subscripció per a la família de l'estudiant universitari pisà que acabava de morir Pilade dell'Omodarme, seguidor de Giuseppe Mazzini que havia participat en una insurrecció republicana i que va ser detingut per la policia, però que finalment aconseguí fugir. El 16 de novembre de 1906 gestionà la incineració del company Alessio di Gaddo. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Sortida dels obrers de l'Arsenal de Brest

- Raymond Lachèvre:El 3 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 30 d'abril– de 1894 neix a Bolbec (País de Caux, Normandia, França) el militant antimilitarista, anarquista, sindicalista revolucionari de l'Havre i francmaçó Raymond Albert François Lachèvre. Sos pares es deien François Jules Lachèvre, sastre, i Stéphanie Célestine Maréchal. Mobilitzat arran de la Gran Guerra, va servir com a mecànic 27 mesos en un creuer, però en 1917, destinat a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), és detingut i condemnat per propaganda anarquista i antimilitarista, i enviat als batallons disciplinaris de la ciutadella de Donibane Garazi. Un cop alliberat, treballarà com a emmotllador als taller de Le Havre. Va ser elegit secretari del grup llibertari adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC). El 5 de novembre de 1919 va esclatar una vaga dels emmotlladors que durarà 76 dies i serà elegit secretari del comitè de vaga del sindicats d'obrers metal·lúrgics i editarà el periòdic L'Ouvrier Métallurgiste. El desembre de 1919 es presentarà com a «candidat antiparlamentari» a les eleccions. Va abandonar la Confederació General del Treball (CGT) per adherir-se a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que va abandonar després d'oposar-se a les maniobres de control per part dels comunistes. El 5 de juny de 1920 es casà a Le Havre amb Raymonde Paulette Jeanne Davoust.  El 10 d'agost de 1924 va fundar un sindicat autònom d'emmotlladors i n'assumirà les tasques de secretari. En aquestaèpoca va ser inscrit en la llista negra de les empreses de la regió i per poder treballar va haver d'adoptar la identitat de son cunyat. Durant els anys vint serà una figura destacada del grup llibertari de l'Havre, uns anys marcats per la mobilització en defensa de Sacco i Vanzetti, però també per nombroses conferències i reunions que tenen temes d'allò més divers (sexualitat, ateisme, antifeixisme, etc.). En 1926 s'adhereix a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), creada per Pierre Besnard, i en 1927 va reconstituir el sindicat autònom. A finals de 1928 va deixar la UAC per formar la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (FACR) i s'adherirà a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Va ser delegat en el II Congrés de la CGT-SR de París en 1928 i assumirà, fins al 1935, la responsabilitat de la biblioteca del grup llibertari d'Havre. També va participar en nombrosos concerts de propaganda. Com a maçó, va ser membre a partir del 29 de gener de 1929 de la lògia «L'OlivierÉcossais», pertanyent a la Gran Lògia de França, i el 28 d'octubre de 1930 va ser nomenat mestre. Detingut per pràctiques abortives en 1938, serà condemnat a dos anys de presó, però en el tribunal d'apel·lació va ser absolt. En 1940 es refugiarà al camp a casa de sa germana fugint de la Gestapo i retorna a treballar a l'Havre sota una falsa identitat. Va ajudar alguns «refractaris» (pròfugs) gràcies a les seves relacions amb la francmaçoneria i després de la guerra reprendrà l'activitat militant. A finals dels anys 60 encara actuava dins la Federació Anarquista (FA). Raymond Lachèvre va morir el 27 d'agost de 1976 a Le Mans (País del Loira, França).

***

Notícia d'Henri Guérin apareguda en el periòdic Le Libertaire del 18 de desembre de 1936

- Henri Guérin: El 3 d'abril de 1896 neix al V Districte de París (França) l'anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Henri Auguste Guérin, conegut com Le Gros Riri. Sos pares es deien Jules Georges Guérin, empleat de comerç, i Marcelline Marie Gentils. En 1917 treballava de depenent en una papereria. Mobilitzat, el 22 de maig de 1917 va ser destinats als serveis auxiliars per«insuficiència muscular» i passà per diversos esquadrons. El 23 de setembre de 1919 va ser desmobilitzat. El 8 de novembre de 1919 es casà al XX Districte de París amb l'empleada parisenca Henriette Hélène Lagnier. En 1923 vivia al número 31 del carrer Boudeauville del XVIII Districte de París, domicili que mantingué en els anys trenta. Esdevingué corrector d'impremta. Amb son germà Jules George Guérin, també anarquista, va ser un  fundadors en 1924, juntament amb altres companys (Louis Anderson, Julien Content, Lucien Haussard, Kléber Nadaud, etc.) del periòdic parisenc L'Idée Anarchiste, que volia arreplegar totes les tendències de l'anarquisme. A partir de 1924 fou el responsable de l'anarquista «Grup Teatral i Artístic», que assajaven dilluns i dimecres a la Brasserie de la Mairie, al número 61 del carrer Faubourg-Saint-Martin. Entre 1935 i 1939 col·laborà activament el Le Libertaire, portant la secció «Notes et glanes». En 1936 fou l'organitzador del «Grup Artistic» de Le Libertaire, amb el qual va fer moltíssimes actuacions en festes i actes anarquistes. Entre 1936 i 1939 va fer nombroses gires amb el grup«Propagande per la Chanson» de la Unió Anarquista (UA), especialment amb el cançonetista Charles d'Avray, recitant ell les obres de Gaston Couté. L'abril de 1936 participà en una gira de propaganda antiparlamentària organitzada per Le Libertaire. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 assistí al Congrés de Pasqua de l'UA i va ser nomenat membre de la seva comissió administrativa. Entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1937 assistí al Congrés Nacional de l'UA celebrat a París i va ser confirmat en el càrrec de membre de la seva comissió administrativa, de la qual en 1939 encara formava part. El novembre de 1939, ell o son germà, col·laborà en l'edició del butlletí sindicalista revolucionari Notre Syndicalisme. Quan esclatà la II Guerra Mundial, en 1940 passà a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on va ser corrector de Le Petit Journal. S'integrà en el Moviment Obrer Francès (MOF), el sector sindicalista de la xarxa de resistència«Libération-Sud», a la qual proporcionà tres fullets, redactats per Charles Anderson (Louis Ander), per al Primer de Maig de 1942. Ajudà Raymond Perrier, responsable de la Confederació General del Treball (CGT), a subministrar plom al mestre impressor i resistent René Amarger a Sant Flor (Alvèrnia, Occitània). Per les seves activitats resistents, l'estiu de 1944 va ser detingut pels alemanys i internat al camp de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França). El 17 d'abril de 1944 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen sota la categoria de«Nacht und Nebel» (Nit i Boira), que implicava l'eliminació física. Henri Guérin va morir el 8 de maig de 1944 al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria).

***

Joan Turtós Vallès (Camp de concentració de Bram, 14 de juliol de 1939)

- Joan Turtós Vallès: El 3 d'abril de 1899 –algunes fonts citen erròniament 1900– neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Turtós Vallès–sovint citat erròniament com Antoni. Sos pares es deien Joan Turtós i Eugènia Vallès. Membre de les Joventuts Llibertàries del Clot i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant les jornades de juliol de 1936 fou el delegat a Barcelona del «Grupo Orto» de defensa revolucionària adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Participà activament en els combats de «Maig de 1937» a Barcelona contra la reacció comunista. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Bram (Llenguadoc, Occitània). Després s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc. Sa companya fou Neus Pujadas. Joan Turtós Vallès va morir el 12 de febrer –algunes fonts citen erròniament  el 14 de febrer– de 1965 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Joan Turtós Vallès (1899-1965)

***

Salvador Cano Carrillo

- Salvador Cano Carrillo: El 3 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 6 d'abril– de 1900 neix a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya) el pedagog racionalista, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Salvador Cano Carrillo. Fill d'una família humil i nombrosa, sos pare es deien Salvador Cano i María Carrillo. Ben aviat es traslladà a València, on a finals de 1919 s'acostà al moviment llibertari. Exercí de professor racionalista a la zona de València. Durant la dictadura de Primo de Rivera visqué una temporada al nord d'Àfrica. Des de Melilla (1927) i des d'Orà (1930) envià col·laboracions a La Revista Blanca. El 29 d'abril de 1932 fou detingut a Melilla, juntament amb altres companys (Valeriano Riobo de la Torre, Luis Navarro Paya, César de la Fuenete de Juan, Manuel Peña Lora, Juan Ruiz Calderón i Manuel Gramela), acusat de coaccionar esquirols durant la vaga general. A València aconseguí gran prestigi com a periodista, fent de corresponsal dels periòdics CNT i Solidaridad Obrera, de redactor per a Fragua Social i per a La Revista Blanca, i dirigint Nosotros, dedicant molts dels seus articles a la temàtica pedagògica i cultural. Durant els anys trenta fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en 1935 s'adherí al grup «Ariel» de Mislata integrat en aquesta organització. En aquests anys publicà dues obretes en la col·lecció«La Novela Ideal» de l'editorial de La Revista Blanca: Amor sin trabas (1934) i La cosecha, sus encantos y sus dolores (1935). En 1936 col·laborà en UGT-CNT, de València. Entre 1937 i 1938 fou secretari del Comitè Regional de Llevant de la FAI. En aquestaèpoca col·laborà en l'Ateneu de Mislata, alhora que feia de mestre d'escola. Entre el 4 i el 7 de juliol de 1937 representà la FAI de Llevant en el Ple de la FAI de València i fou un dels grans defensors en mítings de la nova estructura acordada, que feia de l'organització específica gairebé un partit polític. En 1937 prologà l'edició de la conferència de Tomás Cano Ruiz La FAI y los momentos actuales. El maig i el desembre de 1937 va fer conferències a València. En 1938 va escriure l'obra de teatre Paz en la tempestad, que va restar inèdita. El 20 de novembre de 1938 participà, amb Pura Pérez Benavent i José María Jover, en l'homenatge a Buenaventura Durruti que es va fer a Xàtiva. Amb el triomf feixista caigué pres al port d'Alacant quan intentava fugir i fou tancat al fortí de Santa Bàrbara. Aquest mateix any va ser tancat a la Presó Model de Mislata, on restà empresonat durant set anys. Quan fou alliberat restà a València, on es guanyà la vida com a representant. Va col·laborar en la premsa llibertària de l'exili i trobem textos seus en Anarkía,Cenit, Ideas-Orto, Ruta, etc. En 1974 col·laborà en l'enquesta «Pasado, presente y futuro del movimiento libertario español» publicada en Cuadernos de Ruedo Ibérico. El febrer de 1976 publicà una biografia del seu amic Valeriano Orobón Fernández en el número 26 (monogràfic) de la revista Ruta. En 1978 participà en el llibre col·lectiu, editat per Isidro Guardia Abella, Conversaciones sobre el movimiento obrero (Entrevistas con militantes de la CNT). Durant una estada a València de sos fills, Salvador Cano Carrillo patí una caiguda, portat a un hospital no se li va diagnosticar res d'important. Marxà a Montgailhard (La Guiena, Occitània) amb sos fills, però caigué paralitzat i va morir 15 dies després, el 17 de desembre de 1991; fou enterrat a Montgailhard, al costat de sa companya Francisca Gómez Aguirre.

***

- Oreste Belli: El 3 d'abril de 1902 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Oreste Belli, conegut com Alfredo. Sos pares es deien Alfredo Belli i Diomira Lotti. Era fill, segons la policia, d'una família d'elements subversius i fitxats. Va assistir a l'escola fins al quart de primària i després es posà a fer feina de manobre i, posteriorment, d'obrer mecànic. En 1920 va ser condemnat per robatori, per possessió d'armes i per ultratge. Entre 1921 i 1922 va fer el servei militar a la Marina Reial i va ser destinat a Grècia (Corfú i el Pireu). En aquests anys també va participar en l'organització dels «Arditi del Popolo» del seu barri i amb l'arribada del feixisme al poder freqüentà els cercles subversius. En 1927 esdevingué anarquista i el seu domicili va ser escorcollat per la policia per les seves preteses relacions amb subversius italians exiliats i de dins d'Itàlia. El 29 de novembre de 1929 va ser detingut, juntament amb els comunistes Dino Frangioni i Alcide Nocchi, en una taverna després d'haver brindat per la Revolució russa durant un sopar. Fitxat, va ser amonestat formalment. En 1930 va ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades circumstàncies i reclòs juntament amb els anarquistes Attilio Cantini i Virgilio Antonelli. El juny de 1931 la prefectura de policia assenyalà la seva expatriació clandestina a França; segons les autoritats, aquesta expatriació es realitzà via marítima a través de Còrsega, mentre que declarava que havia creuat la frontera a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia) per despistar les investigacions policíaques. El fet és que el maig de 1931 havia passat a França amb un veler juntament amb l'anarquista Armando Bientinesi, els comunistes Ilio Barontini i Armando Gigli, i l'antifeixista Decimo Tamberi. A partir d'una carta enviada a la seva companya Maria Rosa Cheloni, trobada en un escorcoll policíac portat a terme al seu domicili, al número 16 del carrer Cappellina, al popular i revolucionari barri de San Marco Pontino de Liorna, el 13 de juny de 1931, la policia pogué confirmar que es trobava a Marsella (Provença, Occitània), on treballava de soldador mecànic; per aquest fet, va ser denunciat per«expatriació clandestina» i posat en el butlletí de busca i cerca per a la seva detenció. El març de 1932 va ser detingut a Marsella per indocumentat i l'agost següent va ser arrestat al port de Gènova (Ligúria, Itàlia) per «immigració clandestina amb finalitats polítiques» i empresonat per complir una condemna de sis mesos, a més de haver de pagar una multa de 3.000 lires, a la qual se li havia condemnat en rebel·lia el 22 d'abril de 1932. No obstant això, el novembre de 1932 es beneficia d'una amnistia i va ser alliberat després d'una amonestació formal. El 22 de març de 1933 va ser detingut a Liorna arran dels funerals antifeixistes del comunista Mario Camici i dels enfrontaments que es donaren. El 5 de maig de 1933 va ser excarcerat, però va ser qualificat com a«terrorista potencial». Segons una informació de la Legió Territorial dels Carrabiners Reials de Liorna, datada el 31 de març de 1933, estava considerat«capaç de cometre actes terroristes i d'executar ordres a cegues dictades pels dirigents del Partit Comunista». En aquesta conjuntura, es traslladà a Catània (Sicília), on treballà en una fàbrica de betum. L'any següent retornà a Liorna, on trobà feina de dependent en una empresa filial d'aquesta mateixa fàbrica. Després es traslladà amb sa família a Derna (Cirenaica, Tripolitania italiana; actual Líbia), on treballà per a la Società Italiana Costruzioni e Lavori Pubblici (SICELP, Societat Italiana de Construccions i Treballs Públics). En 1937, encara que no es va afiliar al Partit Nacional Feixista (PNF), va ser esborrat del registre de subversius. Després de la II Guerra Mundial, en 1947, retornà a Itàlia amb sa família. No reprengué la militància activa, però continuà freqüentant la Federació Anarquista de Liorna (FAL). Oreste Belli va morir el 4 de març de 1991 a Liorna (Toscana, Itàlia).

***

Silvio Brescancin

***

Necrològica de Pere Amargan Marès apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de maig de 1966

- Pere Amargan Marès: El 3 d'abril de 1906 neix a Sant Feliu de Pallarols (Garrotxa, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Amargan Marès. Sos pares es deien Joan Amargan i Maria Marès. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En un accident de treball en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a la qual va ser destinat va perdre una cama. S'establí a Carcassona, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Montserrat Soler, amb la qual es va divorciar. Pere Amargan Marès va morir el 7 d'abril de 1966 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Autoretrat de Joan Borràs Casanova

- Joan Borràs Casanova: El 3 d'abril de 1909 neix a l'Olleria (Vall d'Albaida, País Valencià) el pintor i cartellista anarquista Joan Borràs Casanova, conegut com Borràs Casanova o simplement Casanova. Sos pares es deien Vicent Borràs i Josepa Casanova. Quan tenia dos anys, sa família s'instal·là a València. Entre 1919 i 1921 estudià dibuix a l'Acadèmia Fuster i era assidu del Museu de Belles Arts. Més tard passà a l'Escola d'Arts i Oficis i entre 1923 i 1928 estudià a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. En aquests anys feia feina al taller d'adobar pells que tenia sa família i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Josep Renau el posà en contacte amb els cercles artístics d'avantguarda valencians. En 1929, gràcies a una beca de la Diputació de València, marxà a Madrid (Espanya) –no pogué aconseguí la beca de Roma– per estudiar a l'Escola de San Fernando, sota el magisteri de Josep Garnego i Alda, i va ser deixeble directe de Julio Romero de Torres i de Manuel Benedito Vives. En aquest anys madrilenys es guanyava la vida com a retratista i durant una estada de tres mesos a Oviedo pintà 14 retrats, molts d'ells de mida natural. El març de 1932 exposà amb altres artistes (Arroute, Waldo Insúa, Cobo Barquera, Serny, Marisa Pinazo, Gil Guerra, Cristóbal González, Rosario de Velasco, Florit, Horacio Ferrer, Compostela, Monreal i Vassallo) al Saló d'Heraldo de Madrid. En 1934 va realitzar la primera exposició individual al Cercle de Belles Arts de Madrid, presentat per Marià Benlliure. Entre els anys 1934 i 1935 exposà a València (Acció d'Art) i a Madrid (Cercle de Belles Arts), on fou reconegut pels seus grans quadres de denúncia social i titllat de «pintor proletari». El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Madrid i d'allà es traslladà a València. S'incorporà a l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura i al Sindicat de Dibuixants de la CNT. Durant els anys de la guerra formà part de l'associació cultural«Libre-Studio» i realitzà dibuixos i cartells per a la revolució, per a la Delegació de Propaganda i Premsa del Consell Executiu Popular (CEP) de València i per a la premsa llibertària (Estudios, Libre-Studio, etc.). En 1936 va ser un dels artistes de l'«Exposició d'Artistes Ibèrics» parisenca i l'any següent participà en el Pavelló de la II República espanyola de l'Exposició Internacional de París amb l'oli Vieja España. L'abril de 1938 exposà al Sindicat de Professions Liberals de la CNT de València cinquanta pintures sobretot centrades en la guerra i per la qual cosa començà a parlar-se del «Pintor de la Revolució»; en aquest any també exposà a l'Ateneu Popular de«Libre-Studio». Amb el triomf feixista sobrevisqué com pogué a la Península i en 1950 s'instal·là a Montevideo (Uruguai). A partir de 1952 visqué a Buenos Aires (Argentina) fins al 1960, que retornà a la Península. En aquest països americans va fer una pintura d'influència onírica que tingué molt bona acollida. Entre el 27 de febrer de 1991 i el 15 de febrer de 1992 una exposició antològica itinerant mostrà els seus quadres per diferents indrets de la Península. És autor, entre moltes altres obres, d'El luchador romano (1928), Andaluzas (1931), Despertar sensual (1935), Juan Simón (1935), Perfum d'estiu (1935), La carta (1935), Fusilamiento en masa. Julio 1936 (1937), Lucrecia di Baccio del Fede, esposa de Andrea del Sarto (1944), Retrato de doctor (1944), Lección de medicina (1944), Torrealta (1964) i de còpies de pintors clàssics famosos (El Grec, Rembrandt, Goya, etc.). Joan Borràs Casanova va morir el 15 de novembre de 1987 a l'Hospital Clínic de València (València, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. El pintor naïf Juan Borrás II és son fill.

Continua...

---

JOSEP VALERO: PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ REPRESSIÓ I CULTURA DURANT EL FRANQUISME (LLEONARD MUNTANER EDITOR)

Miquel té en el conjunt de la seva obra tres característiques que sempre hi són presents. L’origen de classe d’on surt i d’on es crià. Visibilitzar el patiment i enaltir la dignitat i la difícil lluita per la supervivència, dels republicans derrotats. Defensar la cultura pròpia del poble i la seva llengua catalana, front a la impostura de les classes dominants. (Josep Valero)

En primer lloc vull agrair a Miquel i a l’editorial Llorenç Muntaner, la possibilitat de presentar el llibre «Cultura i repressió en temps del franquisme» Ja vaig sentir en directe la ponència de Miquel, en la taula rodona que jo mateix moderava, en les Jornades «Mallorca davant el centralisme» que organitzaren les Fundacions Darder-Mascaró, com aportació als diferents actes que es feren a Mallorca, arran del tricentenari de la desfeta de les nostres institucions en mans del centralisme borbònic. Les investigacions iniciades en aquell moment per Miquel, li han servit de base per ampliar i completar de manera significativa, una visió documentada i crítica, del que suposà pel mon de la cultura de Mallorca, el tràgic període del franquisme.

Miquel té en el conjunt de la seva obra tres característiques que sempre hi són presents. L’origen de classe d’on surt i d’on es crià. Visibilitzar el patiment i enaltir la dignitat i la difícil lluita per la supervivència, dels republicans derrotats. Defensar la cultura pròpia del poble i la seva llengua catalana, front a la impostura de les classes dominants.

Aquests tres trets també hi són presents en el conjunt del llibre que presentam avui. Miquel no engana a ningú a l’hora de llegir la seva obra. El que té de novetat el llibre que presentam, és la informació ampla i detallada de tota una panoràmica dels diferents àmbits culturals que es donaren a Mallorca el temps del franquisme. Ja tan sols per la informació continguda sobre autors, publicacions, esdeveniments, contexts socioculturals, tertúlies, polèmiques...val la pena la lectura del llibre.

A la vegada com era d’esperar, Miquel no agafa cap posició de «neutralitat» a l’hora d’analitzar la realitat que descriu. Combina la recerca de texts i opinions d’altres autors per confirmar les seves apreciacions. I manifesta sense cap subterfugi les seves pròpies opinions. I és quan apareix en el decurs del llibre, unes interessants reflexions sobre el paper de l’art, el compromís de l’intel·lectual, l’autonomia de la producció artística, els criteris de l’estètica...Miquel intenta justificar les seves opinions a partir d’unes reflexions sobre l’art i la producció artística, incardinades en la tradició del pensament marxista i amb la d’autors com Luckacs, Lenin, Trostki, Gramsci... Com si Miquel tingués necessitat de demostrar que en la seva obra hi ha dolor, ràbia, patiment, indignació, contestació...però que no hi són per ressentiment, ni venjança cega, ni per sublimació de neguits personals. Sinó per compromís conscient amb la classe d’on prové, per necessitat de lluitar per la justícia històrica, per coherència amb el que ell pensa i amb la pràctica que vol realitzar. Com una aportació a la creació de l'intel·lectual orgànic que necessita construir la classe obrera per aconseguir el seu alliberament.

També per a mi és summament valuosa, l’explicació sobre les dificultats i entrebancs que té un escriptor com ell, per a poder realitzar la seva tasca. Un autèntic patiment d’autònom cultural, que per a garantir la seva subsistència, ha de promocionar contínuament la seva producció; participar en el seu moment, en quantitat de premis literaris en el context dels Països Catalans, i a sobre, guanyar els màxims possibles. No tan per aconseguir una teringa de reconeixements, com sobretot, per obtenir els mínims materials imprescindibles per tenir la seva autonomia personal i garantir així també, la seva independència ideològica. Un autònom amb la tossudesa necessària per no defallir mai, per fer de la seva voluntat d’escriure una mena de lluita contra el sistema. Per a convertir la seva presència en el mon de la literatura, en un clam de reivindicació de les classes subalternes a poder disputar la hegemonia cultural que, des de sempre, han tingut les classes dirigents en aquesta terra nostra. No és doncs casual, la forta polèmica que manté amb els autors i crítics literaris partidaris de la supressió dels esmentats premis. Els premis són una finestra d’oportunitat per a trencar els monopolis culturals i les restriccions imposades des de els mitjans de comunicació de masses. Una porta oberta a la innovació juvenil, al pensament incorrecte, a la trencadura de l’anquilosament.

En la literatura de Miquel estan sempre molt presents les seves vivències personals. Ens els seus darrers treballs descriu amb molta claredat els ambients de les reunions clandestines, els debats, les normes de seguretat, les tàctiques per a combatre els interrogatoris de la Brigada Política-Social, el planejament de les organitzacions de les lluites...I el que torna a sortir en el llibre actual, és un altre tema que el crema per dedins. És l’anomenat «obrerisme» que en el seu parer, hi havia en aquells moments en les organitzacions marxistes d’oposició. També és prou interessant veure en el recorregut del llibre, la diferent evolució de la lluita per la defensa del català, des de la seva supervivència oral als inicis del feixisme, els treballs per la seva normativització, el naixement de l’Obra Cultural Balear, la simbiosi que s’arriba a donar entre la la defensa de la llengua i la cultura amb els incipients moviments d’oposició antifranquistes. Pens que és molt important descriure com fa el llibre aquesta evolució. Especialment pel que fa al coneixement per a les noves generacions de les singularitats d’aquelles experiències.

Jo vaig viure la meva primera experiència militant en 1972 formant part del comitè de curs estudiantil clandestí, de la delegació de la Facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona, que estava a l’Estudi General Lul·lià. I vaig viure una experiència prou interessant participant en la creació del Col·lectiu de Teatre. Una opció cultural per influir políticament dintre i fora de la Facultat. Férem tres sessions al pati del casal Balaguer de Ciutat i anàrem pels pobles interpretant un seguit d’entremesos mallorquins del segle XVIII. Amb aquell Col·lectiu, dirigit per Antoni Maria Thomás, vaig aprendre el valor subversiu que podia tenir el teatre. Com des de el conjunt del muntatge, una obra innòcua i fins i tot reaccionària, podria convertir-se en una eina de crítica i d’aspiració a la llibertat, tal com acabàvem l’obra cantant L’Indesinenter de Salvador Espriu, musicat i cantat per Raimon. El que ara semblaria una ximpleria, era aleshores un acte d’oposició i de resistència cultural important. Si no donam a conèixer aquestes vivències, una persona que no ha viscut el franquisme, no pot entendre mai l’anorreament cultural que fa significar la seva existència.

Finalment tota la publicació, té ben diferenciada la part expositiva dels fets, amb la valoració crítica de l’autor. Una valoració crítica feta des de la seva experiència d’oposició i resistència individual al franquisme en una primera etapa, i en una segona, en la seva militància en l’Organització d’Esquerres Comunista. El febrer de 1973 jo vaig ingressar en el Partit Comunista d’Espanya a les Illes. No comparteixo amb Miquel algunes de les seves valoracions sobre l’activitat del PCE a la clandestinitat. En qualsevol cas, a l’any 2019, ja estam en disposició de posar al servei dels historiadors, els materials i les nostres valoracions, per tal de fer una aproximació crítica i a la vegada de reconeixement, a la tasca del conjunt de l’oposició democràtica als trists anys de foscor del franquisme.

Un treball el de Miquel, que recobra actualitat amb els nous vents de feixisme que semblen tornar a bufar en les nostres contrades. Com sempre la llengua i cultura catalana estan en el punt de mira dels nous cadells del feixisme i de l’autoritarisme. I amb ella, els valors democràtics i republicans de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Cal recordar sempre al monstre del franquisme per intentar crear els anticossos per a combatre’l.

Vull acabar donant la més sincera enhorabona al treball efectuat per Miquel López Crespí. Un treball que sols pot sortir de l’esforç , la perseveració, la bona organització i la sistematització. En Miquel, en el bon sentit de la paraula, és un autèntic animal de feina. I com pensava Picasso, sols sorgeix la bona inspiració artística, a partir del treball continuat, constant i rigorós.

Palma a 25 de febrer de 2019. Josep Valero

Anarcoefemèrides del 4 d'abril

Esdeveniments

Anagrama de l'AIT

- Congrés de Saragossa de l'AIT: Entre el 4 i l'11 d'abril de 1872 té lloc a Saragossa (Aragó, Espanya) el II Congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Va ser un congrés semiclandestí, ja que el governador havia prohibit la seva celebració. El Consell Federal de la FRE va convocar privadament els delegats per al 4 d'abril i es va decidir fer dues sessions públiques el dia 8 a la tarda i a la nit, que van ser dissoltes per la policia. Es va dictar ordre de presó contra Morago, Pagès i Mesa, però no es va portar a terme davant l'actitud dels obrers saragossans, que s'havien declarat en vaga per poder assistir a l'acte. Un cop expulsats els congressistes del Teatro Novedades, el congrés va continuar les sessions als locals de la Federació Local de Saragossa, sota la protecció dels obrers saragossans. Hi van assistir 42 delegats que representaven 31 federacions locals i uns 25.000 afiliats, a més dels set membres del Consell Federal. Segons l'informe presentat per Francisco Mora la FRE tenia 102 federacions locals, 284 sindicats d'oficis, 69 sindicats d'oficis diversos, vuit unions i 13 adhesions individuals. El Congrés de Saragossa va tractar diverses qüestions: informe del Consell Federal; dissidència de la Federació Local Madrilenya; disseny d'un pla per a l'ensenyament integral; dictàmens sobre l'emancipació de la dona, sobre cooperatives de consum i sobre la propietat i organització de les Unions d'Ofici com a mitjà més adequat per a l'èxit de les vagues, etc. Anselmo Lorenzo va llegir un dictamen sobre la propietat redactat per ell i inspirat en Lafargue, que va ser aprovat pel congrés. És important l'acord sobre la dona, on el congrés es determina pel treball femení i per la incorporació de la dona en el moviment obrer. Es va adherir a la proposta del Congrés de la Federació de les Seccions Belgues, de desembre de 1871, on es demana la revisió dels estatuts generals de l'AIT amb la finalitat d'evitar tot centralisme. El Congrés de Saragossa declara una vegada per totes que«la Internacional és i ha estat sempre un grup de federacions autònomes i que el Consell General de Londres no és ni ha estat mai més que un centre de correspondència, de dades i de ressenyes». Pel que fa a l'organització general dels treballadors es reafermen els acords tinguts en la Conferència de València de setembre de 1871. Dues sessions de quatre hores cadascuna es van dedicar al problema de l'expulsió a Madrid dels redactors de La Emancipación; finalment es va acordar«que els redactors de La Emancipación retirin tot allò que ha donar ocasió a l'expulsió i la Federació Local Madrilenya retiri també tot allò que tingui caràcter ofensiu sobre aquests redactors així com l'acord d'expulsió». Aquesta reconciliació segons Anselmo Lorenzo va ser un «ajornament dels odis». Es va elegir un nou Consell Federal format per Anselmo Lorenzo (secretari general) –que dimitiria el 20 de juny de 1872 essent substituït pel tallista Ramón Blanco–, Vicens Torres (comptador), Vicens Rosell (tresorer), Vicens Asensi (secretari econòmic), Frances Tomàs, Ramón Blanco (secretari de la Comarca Nord), Severino Albarracín (secretari de la Comarca Sud) –en comptes de Francisco Mora, que no va acceptar el càrrec–, Pelegrín Montoro (secretari de la Comarca Est), Cayetano Martí (secretari de la Comarca Oest) i Francisco Martínez (secretari de la Comarca Centre). La seu del Consell Federal es va traslladar a València per evitar la repetició del que havia passat a Madrid.

***

Escorcoll policíac buscant armes i propaganda anarquista (França)

- Creació del«Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional»: El 4 d'abril de 1873 Charles Alerini, Paul Brousse i Camille Camet, anarquistes francesos exiliats a Barcelona (Catalunya), funden en aquesta ciutat el«Comité de propagande révolutionnaire socialiste de la France méridionale». Alerini ja es trobava a Barcelona des de 1871 després de les seves activitats revolucionàries a Ais i a Marsella, i ingressa en la Federació local barcelonesa de l'AIT i des de desembre d'aquest any forma part de l'Aliança bakuninista; en 1872 participarà com a delegat espanyol en els congressos de l'Haia i Saint-Imier. Brousse, metge de Montpeller, va militar en les files republicanes federals fins a 1872, any en què s'adhereix a la Internacional; l'any següent és condemnat a quatre mesos de presó, cinquanta francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona abans de ser detingut. Camet, lionès, era l'únic d'aquest grup d'origen proletari i pertanyia a la secció d'obrers teixidors de l'AIT; va participar en els congressos de l'Haia i Saint-Imier com a delegat de les seccions franceses, i va entrar a Espanya a principis de 1873. En el seu manifest, publicat el mateix 4 d'abril de 1873, anuncien l'aparició del periòdic La Solidarité Révolutionnaire i explica que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de França (emancipació lliure dels treballadors, an-arquia, col·lectivisme, antimutualisme i insurreccionalisme antiestatista), i informar sobre la naixent revolució espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris transpirinencs. Jules Guesde, des d'Itàlia, se sumarà a la redacció d'aquest periòdic que editarà 10 números. Aquest grup d'exiliats estarà constantment vigilat per agents de la Direcció de Seguretat francesa.

***

Laurent Tailhade, Julia Mialhe i el cambrer Tommaso a l'atemptat del Foyot (Le Petit Journal. Supplément Illustré del 16 d'abril de 1894) [Dibuix de J. Belon]

- Bomba al restaurant Foyot:El 4 d'abril de 1894, en plena instrucció del procés de l'anarquistaÉmile Henry, explota una bomba amagada en un test col·locat a l'ampit d'una finestra del restaurant Foyot, al carrer Condé de París (França), un dels més elegants, elitistes i burgesos de la capital gala. L'escriptor llibertari Laurent Tailhade –qui havia dit allò de: «Les víctimes no importen si el gestés bell.», en defensa de l'atemptat amb víctimes d'August Vaillant del 9 de desembre de 1893–, hi era casualment i va perdre l'ull dret en l'explosió. El cambrer Tommaso també resultà greument lacerat al clotell i l'esquena i ambdós ferits van ser ingressats a l'Hospital de la Charité. Altres persones resultaren contusionades i nafrades de diversa consideració. El prefecte de policia Lépine acusà l'anarquista Louis Matha de ser l'autor de l'atemptat, però, en no haver-hi cap prova, no va poder ser processat. Félix Fénéon possiblement fou el vertader autor de l'acció terrorista, però mai no va ser punit; encara que hi ha historiadors que pensen que va ser una «bomba intel·ligent» col·locada per la policia justament per eliminar Tailhade i la seva propaganda de l'«acció directa». Un cop guarit de les ferides, el 23 de maig de 1894 Tailhade va ser donat d'alta i aquest mateix dia dinà al restaurant Foyot; posteriorment va fer una gira de conferències a París i a diversos departaments francesos sobre les«sensacions d'un dinamitat misericordiós».

Bomba al restaurant Foyot (4 d'abril de 1894)

***

L'atemptat de Sipido segons Le Petit Journal. Supplément Illustré del 22 d'abril de 1900

- Atemptat de Sipido: El 4 d'abril de 1900 a l'estació ferroviària de Brussel·les-Nord de Brussel·lès (Bèlgica) el llauner anarquista d'origen italià Jean-Baptiste Victor Sipido, de 15 anys d'edat, intenta assassinar Albert Edward, príncep de Gal·les i futur rei Eduard VII, en viatge cap a Copenhaguen (Dinamarca). Sipido saltà al marxapeu del compartiment reial, just quan el tren sortia de l'estació, i li va disparar dos trets a través de la finestra. Ràpidament reduït, va ser detingut i el magnicida acusà el príncep d'haver causat milers de morts en la matança de les guerres anglobòers a Sud-àfrica. Encara que la seva responsabilitat en l'intent d'assassinat eraòbvia, el jurat sostingué que per raó de la seva curta edat no havia actuat amb discerniment i no podia ser considerat culpable legalment i el 5 de juliol de 1900 va ser absolt per l'Audiència de Brabant. Estranyament el tribunal no establí la necessitat que Sipido fos reclòs en un reformatori i el va alliberà, però posar a disposició del govern belga fins que tingués la majoria d'edat. Immediatament després del judici, però, Sipido fugí i creuà la frontera cap a França. L'absolució va provocar la reacció hostil de gran part de la premsa i de la Cambra dels Comuns britàniques. Després de llargues negociacions entre les autoritats dels dos Estats, Sipido va ser detingut el 26 d'octubre de 1900 a París i lliurat a les autoritats belgues, fet que va provocar una crisi política a França i la caiguda el juny de 1902 del ministre de Justícia gal Ernest Monis.

***

Portada del primer número de L'Assiette au Beurre [Caixa de resistència de vaga: I el ministres, que no envia res? Sí, 3.000 soldats de tropa]

- Surt L'Assiette au Beurre: El 4 d'abril de 1901 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista L'Assiette au Beurre. Revue satirique illustrée. «Assiette au beurre» ve de l'expressió francesa«accaparer l'assiette au beurre», que podria ser traduït com «remenar les cireres»,«tallar el bacallà» o«controlar el poder». Aquesta revista, oberta als dibuixants llibertaris, es caracteritzà per la seva qualitat i per la publicació d'obres inèdites; cada número estava constituït per 16 dibuixos o caricatures a pàgina completa, moltes a color, i amb un tema concret, cosa que feia que cada lliurament constituís un autènticàlbum il·lustrat. La finalitat del setmanari era riure-se'n de les autoritats, dels rics, dels militars, dels policies, dels capellans, etc., mitjançant la caricatura, i tractant diversos temes polítics i socials (la prostitució, el tràfic d'infants, els diners, els jueus, el funcionariat, el capitalisme, el colonialisme, la burgesia, el clergat, la maçoneria, la justícia burgesa, la policia, els frenopàtics, la vaga, el conformisme social, el neomaltusianisme, la Revolució russa de 1905, la «Mano Negra», la guerra, els afers Ferrer i Guàrdia i Dreyfus, la pena de mort, la Setmana Tràgica de Barcelona, etc.). El seu creador fou el jueu hongarès, nacionalitzat francès, Samuel Schwarz i la gerència fou portada per E. Victor. Aquesta publicació tingué una caràcter internacional, col·laborant 216 artistes francesos i estrangers. Entre els dibuixants podem destacar Benjamin Rabier, Jules Grandjouan, René Hermann-Paul, Henri-Gustave Jossot, Cornelis T. M. Van Dongen, Frantisek Kupka, Théophile Alexandre Steinlein, Bernard Naudin, Adolphe Willette, Félix Wallotton, Aristide Delannoy, D'Ostoya, Ricardo Flores Magón, Camara, Henri-Gabriel Ibels, Kirchner, Charles Léandre, Bernard Naudin, Paulbot, Auguste Roubille, Umberto Brunelleschi, Ardengo Soffici, Jacques Villon, Joan Gris, etc. També van participar escriptors importants en determinats números, com ara Anatole France, Octave Mirbeau, Léon Bloy, Laurent Tailhade, Jehan-Rictus, Méaulle o Charles Malato. Aquesta publicació estava adreçada a la burgesia benestant d'esquerres favorables a les idees anarquitzants, però aquesta sensibilitat canviarà quan s'acostà la Gran Guerra. El preu de venta del setmanari (entre 20 i 50 cèntims) era molt elevant i inaccessible als obrers i a les classes modestes. Així i tot, en 1904 el setmanari va fer fallida i fou reprès per André de Joncières, que consagrà una part de la seva fortuna a la revista, fins al seu final. D'una gran qualitat, entre 1910 i 1911 la publicació minvà en la seva exigència tècnica i artística a causa dels seus problemes financers. En sortiren 593 números, l'últim el 15 d'octubre de 1912, i publicà set números extres i nombrosos almanacs i targetes postals.

***

Adhesiu d'Ona Lliure (1979)

- Ona Lliure comença a emetre: El 4 d'abril de 1979 la ràdio lliure, popular, autogestionada i independent Ona Lliure (també«Onda Lliure»), de Barcelona (Catalunya), comença a emetre des de l'Ateneu Llibertari del Poble Sec i des de la freqüència 91.5 FM i una potència de 20 W, de 9 a 12 del vespre. L'assemblea de la ràdio estava formada per estudiants de periodisme, professors, objectors de consciència, ecologistes, grups de suport a presos, feministes, col·lectius de gais i lesbianes, grups proautonomia obrera i, en general, persones interessades a fer ràdio. Pocs dies després, el 19 d'abril, Ona Lliure és tancada i tres membres del Ministeri de Cultura i dos policies en precinten els aparells. Malgrat tot, el 23 d'abril amb nous emissors Ona Lliure tornarà a emetre. Ona Lliure va ser la segona ràdio lliure que va existir, la primera fou Ràdio Maduixa, de Granollers, que va començar a emetre en 1977. L'1 d'octubre de 1980 sortirà la primera sentència de tancament d'Ona Lliure, acusada de «desacatament a l'autoritat i gravíssima alteració de l'ordre públic» tot i que el jutge declara l'absolució de tots els detinguts, membres de ràdios lliures, en «no considerar delicte la lliure emissió».

Ona Lliure comença a emetre (4 d'abril de 1979)

Naixements

William B. Greene

- William B. Greene: El 4 d'abril de 1819 neix a Haverhill (Essex County, Massachusetts, EUA) el pastor protestant unitarista, militar, economista proudhonià, mutualista i pensador anarcoindividualista William Batchelder Greene. Son pare, Nathaniel Greene, fou un periodista demòcrata que dirigí el Boston Statesman, a més d'administrador de correus de la ciutat de Boston. En 1835 entrà a l'Acadèmia Militar de West Point (Nova York, EUA), però l'abandonà abans de la graduació per problemes de salut. El juliol de 1839 va ser nomenat segon tinent del VII Regiment d'Infanteria de l'Exèrcit dels Estats Units i, després de servir en la II Guerra Seminola (Guerra de Florida), el novembre de 1841 presentà la seva renúncia. Després va entrar en contacte amb el moviment Brook Farm (Granja Brook), experiment de comunitat transcendentalista d'inspiració fourierista posat en pràctica per l'exministre unitarista George Ripley i sa companya Sophia Ripley a la granja Ellis a West Roxbury (Massachusetts, EUA), i es posà a estudiar teologia a la Harvard Divinity School, graduant-se en 1845. Fou pastor d'una església unitarista a West Brookfield (Massachusetts, EUA) i va ser elegit diputat per la Convenció Constitucional de Massachusetts, que es reuní en 1853 amb la finalitat d'elaborar propostes per a una modificació de la Constitució, pronunciant un brillant discurs a favor de la igualtat de drets polítics i socials de les dones. Després marxà amb son pare a París (França), on conegué personalment Proudhon. En 1861 retornà als EUA per lluitar en la Guerra de Secessió. Abolicionista convençut, a començaments de la Guerra Civil esdevingué coronel del XIV Regiment d'Infanteria de Massachusetts i després del I Regiment d'Artilleria Pesant d'aquest Estat. En 1862, mentre es trobava acantonat amb el seu regiment a Fairfax (Virgínia, EUA), va ser cridat i reassignat pel general George McClellan com a comandant d'una brigada d'Artilleria de la divisió del general Amiel Weeks Whipple. L'octubre de 1862, però, renuncià al seu càrrec per continuar amb els seus viatges i estudis econòmics. Entre 1850 i 1851 havia pensat, amb ciutadans de Brookfield, Warren i Ware, a Massachusetts, la creació d'un Banc Mutualista segons el model establert per Pierre-Joseph Proudhon. En 1870 publicà dues obres importants en aquest sentit: Mutual Banking, segona edició d'una primera de 1850 i on proposà un sistema bancari lliure d'interessos i on la «mesura del valor» no fos els diners sinó el treball, i el pamflet Transcendentalism, crítica de l'escola filosòfica de Nova Anglaterra. Durant la dècada dels setanta sorgiren iniciatives semblants promogudes per la Labor Reform League (LRL, Lliga per a la Reforma del Treball) de Nova Anglaterra, organització obrera mutualista proudhoniana de la qual va ser vicepresident. Aquests experiments mutualistes tingueren una gran influència en el pensament anarquista de Benjamin Tucker i la seva revista Liberty. En 1869 va ser nomenat president de la Unió Obrera de Massachusetts. Cap al 1872, quan sorgí als Estats Units l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), ingressà en la seva secció francesa i fou força actiu en la reivindicació del mutualisme. Segons el seu pensament, el mutualisme era una síntesi de la llibertat i de l'ordre, una base de noves condicions socials de vida que s'ampliaven de la mateixa manera que es restringien les funcions del govern; un sistema on la disminució del poder de l'Estat es convertia en un termòmetre de la llibertat personal, fins que s'arriba a un punt en el qual tot govern es dissolt en una administració de les coses on tothom hi participa de la mateixa manera. A finals de 1876 va marxar a Anglaterra. També destacà com a matemàtic i com a especialista en literatura hebrea i antiguitats egípcies, sense oblidar els seus intents poètics i filosòfics. Altres obres seves són Remarks on the Science of History, followed by an a priori Autobiography (1849), Equality (1849), Sovereignty of the People (1863), Explanations of the Theory of the Calculus (1870), Theory of the Calculus (1870), The Facts of Consciousness and the Philosophy of Mr. Herbert Spencer (1871), The Blazing Star: With an Appendix Treating of the Jewish Kabbala. Also, a Tract on the Philosophy of Mr. Herbert Spencer and One on New-England Transcendentalism (1872), Socialistic, Communistic, Mutualistic, and Financial Fragments (1875), entre d'altres. William B. Greene va morir el 30 de maig de 1878 a Weston-super-Mare (Comtat de Somerset, Anglaterra), però les seves restes van ser traslladades a Boston i enterrades al Cementiri de Forest Hills (Jamaica Plain, Comtat de Suffolk, Massachusetts, EUA).

***

Foto policíaca de Louis Lelarge (2 de juliol de 1894)

- Louis Lelarge: El 4 d'abril de 1848 neix a l'antic VI Districte de París (França) l'anarquista Louis Eugène Lelarge. Sos pares, obrers en una fàbrica de raspalls ambdós, es deien Pierre Joseph Alexis Lelarge i Louise Catherine Chouland. Es guanyava la vida, sembla, com a empleat en un comerç de pelleteria. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili, al número 2 de l'avinguda de la Défense de Courbevoie (Illa de França, França), va ser escorcollat sense resultat pel comissari Labussière. Detingut, va ser fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i posat a disposició judicial inculpat pel delicte d'«associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto políciaca de Marie Bertout (26 de febrer de 1894)

- Marie Bertout: El 4 d'abril de 1852 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Marie Ismérie Bertout. Sos pares es deien Victor Joseph Bertout, carter, i Marie Louise Moraux. El 28 de maig de 1872 es casà a Reims amb Liévin Désiré Joseph Dernoncourt, representant comercial, de qui va enviudar. S'establí a Aubervilliers (Illa de França, França), on es guanyà la vida com a comerciant de vins i tendera. El 25 de febrer de 1894 el seu domicili, al número 6 bis del carrer Solférino d'Aubervilliers va ser escorcollat per la policia. Detinguda, va ser fitxada l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 2 de març d'aquell any va ser posada en llibertat. Tal vegada no tingué res a veure amb el moviment llibertari. Marie Bertout va morir el 28 de novembre de 1930 al seu domicili del X Districte de París (França).

Notícia del suïcidi de Louis Diétrich apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 31 de maig de 1902

- Louis Diétrich: El 4 d'abril de 1860 neix a Ribeauvillé (Alsàcia, França) l'anarquista Louis Diétrich. Sos pares es deien François Diétrich, filador de cotó, i Catherine Préty. Membre de la Legió Estrangera, va ser condemnat pel II Consell de Guerra d'Orà (Algèria) a dos mesos de presó per «robatori qualificat en prejudici d'un habitant». Un cop civil, treballà en una farmàcia del barri de Bad El-Oued d'Alger (Algèria), després en una cerveseria, en una sastreria a Bad El-Oued i en una confiteria al carrer Bad Azoun. A partir de la dècada dels noranta freqüentà els cercles anarquistes algerins i formà part del «Grup dels Anarquistes d'Alger-Mustapha», integrat per una vintena de membres. En 1890 participà en la subscripció de suport del periòdic algerí Le Cri Social. Organe oficial des travailleurs socialistes-révolutionnnaires d'Algérie En 1892 participà en la subscripció de suport financer per al periòdic algerí Le Libertaire, el gerent del qual fou Jean Faure. En 1893 la policia controlà que distribuïa pamflets anarquistes i periòdics arribats de la metròpoli, com ara Le Père Peinard i La Révolte, en quioscos de begudes i establiments públics algerins. En 1897 residia amb sa companya al número 6 del carrer Mac-Mahon. El 25 de gener de 1898 va ser detingut durant una manifestació i inculpat per«incitació a l'assassinat per paraula» i per «possessió d'arma prohibida», però el seu cas va ser sobresegut i el 14 de febrer d'aquell any alliberat. El maig de 1899 partí cap a Tunis (Tunísia), però retornà a Alger l'agost següent, establint-se al carrer d'Isly al barri algerià de Mustapha. Amb la companya Catalina Marie Jeanne malalta a l'hospital, Louis Diétrich es va suïcidar el 27 de maig de 1902 al seu domicili del barri de Mustapha d'Alger (Algèria; actualment Sidi M'Hamed, Alger, Algèria).

***

Maurice de Vlaminck observant una obra seva en l'exposició retrospectiva de la Galeria Charpentier (París, 23 de març de 1956)

- Maurice de Vlaminck: El 4 d'abril de 1876 neix al I Districte de París (França) l'escriptor, pintor i anarquista Maurice Edmond De Vlaeminck, més conegut com Maurice de Vlaminck–el 16 de novembre de 1878 es canvià el llinatge oficialment al de Devlaminck. Primogènit de cinc germans d'una família flamenca de músics bohemis, on son pare, Edmond Julien De Vlaeminck, tocava el violí i sa mare, Joséphine Caroline Grillet, el piano. Passà la seva infància a Le Vésinet (Illa de França) i durant la joventut estudià violí, tot i que la seva vocació era ser ciclista professional, alhora que aprenia l'ofici de mecànic. En 1893 començà a anar a classes de dibuix amb el pintor Jacques-Lucien Robichon, però aviat abandonà la formació acadèmica. Amb Henri Rigal pintà a l'illa de Chatou, mentre es guanyava la vida com a violinista zíngar i impartint classes, participant en curses ciclistes professionals per guanyar diners i fent tota mena d'oficis (jugador de billar, halterofília, boxejador de fira, etc.). En 1894 es casà amb Suzanne Berly, amb qui tingué tres filles. La seva carrera com a ciclista finalitzà a causa d'unes febres tifoides que contragué l'any 1896. Durant la tardor d'aquell any començà el servei militar i serví com a músic al 70è Regiment d'Infanteria acantonat a Vitré (Bretanya), on el caporal Fernand Sernada el va introduir en el pensament anarquista i l'animà a col·laborar en Le Libertaire. El 18 de juny de 1900, en un viatge en tren París-Sainnt-Germain durant un permís militar, conegué André Derain, amb qui llogà un estudi a l'illa de Chatou i començà a pintar-hi. L'amistat amb Derain durarà tota la seva vida i aquest li va descobrir l'obra de Van Gogh, el qual exercirà una gran influència en les seves pintures. A primícies de segle començà a comprar màscares iídols negres, convertint-se en un dels primers col·leccionistes d'art negre africà, paper pioner que li va ser reconegut per Guillaume Apollinaire en 1912. Publicà amb el caporal anarquista Fernand Sernada les novel·les D'un lit dans l'autre (1902), amb il·lustracions de Derain, i Âmes de mannequins. Roman de moeurs égoïstes (1907). Entre 1902 i 1903 escrigué diverses novel·letes pornogràfiques d'estètica decadent, que Derain il·lustrava i amb les quals podien viure. Els anys següents visqué a Chatou o rodalies pintant i exposant amb Derain, Matisse i altres artistes fauvistes. Alhora, la seva pintura exhuberant i l'ús vibrant del color testimonià la influència decisiva de Van Gogh i, de forma més general, un cert apropament als impressionistes, alguns dels quals havien pintat a la mateixa zona durant les dècades de 1870 i 1880. En 1905 s'instal·là a Rueil-Mailmaison (Illa de França) i participà amb cinc olis en el seu primer Saló dels Independents, que resultà escandalós ja que marcà el debut del fauvisme–«La cage aux fauves», la«gàbia de feres» formada per Matisse, Dufy, Rousseau, Vuillard, Rouault, entre d'altres. En 1907 descobrí l'obra de Paul Cézanne la qual li va influir força. El reconegut comerciant d'art Ambroise Vollard s'interessà per la seva obra, li va comprà nombroses teles i en 1908 li organitzà una exposició. A partir d'aquest any la seva paleta esdevingué més monocromàtica, sota la influència predominant de Cézanne. També establí contactes amb comerciant de quadres Daniel-Henry Kahnweiler i va fer especial amistat amb els pintors Van Dongen, Braque, Picasso i Jacob. En aquesta època començà a crear les seves primeres ceràmiques. El 1911 Vlaminck viatjà a Londres i pintà el Tàmesi. En 1913 tornà a pintar amb Derain, aquest cop a Marsella i a Martigues. Com que tenia tres filles, quan esclatà la Gran Guerra no va ser enviat als fronts i sempre mostrà un profund antimilitarisme llibertari. En aquests anys bèl·lics s'establí en una fàbrica de la regió parisenca, on començà a escriure poesia a més de pintar. Quan acabà el conflicte es divorcià i s'uní amb Berthe Lucienne Combes, amb qui es casà el 8 d'abril de 1928 a Rueil-la-Gadelière i amb qui tindrà dues filles (Edwige i Godeliève), i passà a viure a Valmondois. En 1925 comprà un immens casal en plena natura, La Tourillière, a Rueil-la-Gadelière, on es va instal·lar i on viurà fins a la seva mort. En 1929 publicà el llibre Tournant dangereux, on palesà el seu esperit de revolta. En els anys posteriors viatjà arreu de França, tot i que prosseguí pintant majoritàriament el Sena prop de París. La seva obra final mostra uns colors foscs, puntillats amb pinzellades gruixudes de blanc contrastant. En 1933 exposà al Palau de Belles Artes de París i en 1937 a Nova York. En 1936 publicà un llibre de suggestiu títol, Désobéir. El maig de 1939 reuní un grup d'amics al restaurant Compagnons du Tour de France i com a reivindicació comuna contra les amenaces dels nazis, calaren foc un retrat d'Adolf Hitler. En 1944 participà en un viatge a Alemanya organitzat per les autoritats de la França ocupada, fet pel qual va ser detingut després de la guerra, acusat de col·laboracionisme i marginat de la vida pública. En 1953 publicà el llibre Paysages et personnages, on continuà amb la seva reivindicació de la revolta. En 1956 la parisenca Galeria Charpentier li va organitzar una gran exposició, la qual provocà un gran debat sobre la seva pintura. A més de Le Libertaire, col·laborà en altres publicacions anarquistes, com ara Anarchie, de París (1901); Rebellion, de Brussel·les (1937); L'Homme et la Vie, de París (1946); i Le Monde Libertaire, de París. Maurice de Vlaminck va morir 11 d'octubre de 1958 a Rueil-la-Gadelière (Centre, França).

Maurice de Vlaminck (1876-1958)

***

Julià Abad Guitart

- Julià Abad Guitart: El 4 d'abril de 1882 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Julià Abad Guitart, conegut com El Poca-roba. Sos pares es deien Joaquim Abad i Josefa Guitart. Obrer tèxtil, durant els anys vint treballà en una filatura i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre el 14 i el 16 de febrer de 1932 participà activament en l'aixecament insurreccional a Terrassa que proclamà el comunisme llibertari a la ciutat, especialment en la presa de l'Ajuntament, revolta que finalment fracassà. D'antuvi aconseguí fugir de la repressió, però va ser detingut tres mesos després a Barcelona. El 24 de juliol de 1933 va ser jutjat a Terrassa en consell de guerra juntament amb 41 companys i el 29 de juliol fou condemnat a 20 anys i un dia de reclusió major pel delicte de «rebel·lió militar»; a dos mesos i un dia d'arrest major i 250 pessetes de multa per l'ús de nom suposat; i a 250 pessetes per l'ús de cèdula falsa. Durant la guerra civil, va pertànyer als sectors de la FAI partidaris d'emprar la repressió violenta per a defensar la revolució a la rereguarda. El gener de 1939, greument malalt, va ser detingut a casa seva per les tropes feixistes que acabaven d'ocupar la ciutat. Va ser alliberat pel seu estat de salut crític i aconseguí passar els Pirineus, refugiant-se a Tornon d'Agenés. Sa companya fou Sara Ourben. Julià Abad Guitart va morir el 31 de març de 1939 a Agen (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Continua...

---

La novel·la històrica a les Illes - Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí - El polifacètic escriptor de sa Pobla publica una novel·la testimoni sobre les lluites de la Transició – Joc d´escacs (Llibres del Segle) - Per PERE ANTONI PONS (Ara Balears)-

Miquel López Crespí va viure intensament els anys 70, va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària.

Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores. (Pere Antoni Pons)

Varen ser uns anys d’esperança i d’expectatives, però també de decepcions i de por. Uns anys de grans paraules, però també de lluites subterrànies i callades. Uns anys en què tot havia de canviar per sempre, però en què ja es veia que algunes coses -potser les més centrals i transcendents- en realitat no arribarien a canviar mai. A Mallorca, igual que arreu de l’estat espanyol, la dècada dels 70 va estar marcada per la llarga agonia del franquisme, primer, i després per les maniobres -ben intencionades i amb unes ànsies autèntiques de progrés en uns casos, reaccionàriament maquiavèl·liques i conspiratives en altres- de la Transició.

Miquel López Crespí, el polifacètic escriptor de sa Pobla (1946), va viure intensament els 70. Va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària, va estar tancat uns mesos a la presó, va esmerçar moltes hores i energies en la causa de l’antifranquisme i del socialisme i, a la fi, es va sentir desconcertat i traït pels pactes a què els principals partits de l’esquerra espanyola (PSOE i PCE) arribaren amb les elits del franquisme per dur a terme el que ell qualifica de “restauració borbònica”, en la qual encara vivim.

Recuperació

Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores.

“La meva voluntat inicial era literaturitzar unes experiències dels anys 70 i, a la vegada, fer un homenatge a tota la gent de Mallorca i dels Països Catalans que va militar en l’antifranquisme”, resumeix l’escriptor. El punt de partida de la novel·la és una anècdota que, vista amb perspectiva, té una certa gràcia, però que en la grisa i convulsa Espanya del postfranquisme era greu i seriosa. “Jo militava a l’Organització d’Esquerra Comunista i, tot i que érem pertot arreu, als barris, als instituts, a les fàbriques, ningú parlava de nosaltres als mitjans. Per solucionar-ho -diu López Crespí-, convocàrem una roda de premsa clandestina, a la qual només vingueren l’ Última Hora i el Diario de Mallorca. Sabíem que ens la jugàvem i, en efecte, l’endemà ens detingueren. Passàrem uns dos mesos a la presó”. Era a finals del 1976 i ja es veia -segons l’escriptor- que “la Transició era una estratègia de la burgesia espanyolista per controlar els moviments populars. Nosaltres ja vèiem que més que una lluita per la llibertat -argumenta-, tot allò era una reforma del règim per continuar amb l’essencial, que era la unitat d’Espanya, els Borbons i el capitalisme”.

Joc d’escacs té un interès documental evident. Hi surten personatges molt representatius de l’època. Hi ha, per exemple, una comunista tan sectàriament proletària que considera que els llibres i tota forma de cultura són imperdonablement burgesos. Curiosament, el personatge en qüestió -una dona- va ser de les primeres militants que, a finals dels 70, va abandonar la causa de la revolució i es va apuntar, des de les files del PSOE, a la política institucional. “Aquest personatge no està basat en una persona concreta, sinó en desenes!”, exclama López Crespí. També hi ha escenes que retraten amb exactitud el món de la clandestinitat. Per exemple, les interminables reunions secretes, espesses de fum de tabac i de retòrica ideològica inflamada. “Les reunions eren molt llargues perquè ho discutíem tot. Cada pàgina que redactàvem era debatuda paraula per paraula, línia a línia, paràgraf a paràgraf -explica l’autor-, perquè no ens podíem desviar del que era correcte. Fèiem les reunions en pisos llogats, o en esglésies i seminaris”.

Un altre aspecte interessant de la novel·la és que mostra les interioritats d’una esquerra revolucionària poc tractada des del món de la cultura. “El nostre objectiu, com a OEC, era el socialisme, però veníem de l’herència del POUM i no tinguérem mai contacte amb l’esquerra estalinista, és a dir, amb el PCE. A diferència d’ells -continua López Crespí-, que només llegien material oficial (Dolores Ibarruri, Carrillo, documents de la Tercera Internacional), nosaltres érem uns heterodoxos que llegíem de tot, des de Gramsci i Marcuse fins a Wilhelm Reich, passant per Rosa Luxemburg, el Che, Sartre i Andreu Nin”.

Vinculació

Per López Crespí, un fet clau va ser la vinculació amb la cultura catalana de Mallorca i d’arreu dels Països Catalans, que, segons diu, els diferenciava del neoestalinisme i dels grups maoistes, en general més espanyolistes. “Per a mi i per a molts altres, l’Editorial Moll, Josep Maria Llompart i l’Obra Cultural Balear varen ser determinants. Ens varen fer obrir els ulls. Per a uns autodidactes que no havíem posat un peu a la universitat, poder disposar dels seus llibres era com tenir una fàbrica d’armament”.

Palma 30/06/2018

Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa. (Pere Rosselló Bover)

MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ: TRENTA ANYS DE POESIA MALLORQUINA

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tot el temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tot els gèneres literaris. La seva dedicació a les lletres ha assolit gairebé el difícil objectiu de la professionalització, un repte històric per als autors en llengua catalana. Home compromès amb les causes socials justes i molt vinculat als moviments polítics d’esquerra, durant el franquisme i la transició democràtica va dur una intensa activitat política a la clandestinitat, de la qual ha deixat constància en nombrosos articles i assaigs memorialístics com L’antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994) o Literatura mallorquina i compromís polític (2003). Fruit d’aquest compromís, l’obra de López Crespí s’inscriu en un realisme d’herència modernista, crític i inconformista, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals, pròpies de la literatura d’avantguarda.

Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest autor que, en canvi, com a narrador i novel·lista ha tengut més ressò. De fet, la poesia de López Crespí no ha tengut la difusió que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast força limitat i –cal dir-ho– no ha comptat amb el suport dels principals factòtums del país. Bastarà recordar alguns dels títols publicats per López Crespí per adonar-nos-en: Foc i fum (1983), Les plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2003), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Lletra de batalla (2003), Les ciutats imaginades (2006), etc.

L’aparició d’Antologia (1972-2002) reflecteix aquesta dilatada trajectòria de Miquel López Crespí com a poeta, car recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents. Per tant, aquesta antologia constitueix una bona aproximació a la seva obra poètica, que permet veure quins són els principals trets de la seva personalitat lírica. Tot i que es tracta d’una selecció, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. Aquesta unitat ve donada per causes diverses. En primer lloc, per la unitat formal del volum, que és el resultant de l’herència literària heterodoxa, clarament antinoucentista, en què l’autor s’ha format: ...“en aquests trenta-tants anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina i seguint el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurismà poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom”, explica el poeta al clarificador pròleg del llibre.

La recerca de la llibertat formal de la poesia de López Crespí troba la seva expressió en l´ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme, però que tampoc no cau en la discursivitat ni en la facilitat que va caracteritzar certa poesia realista dels anys 60. Tanmateix, la poesia de López Crespí poques vegades es rendeix a la gratuïtat dels jocs formals, aparentment innovadors, que tant de moda es posaren entre els poetes del final dels anys 60 i dels 70. Sí hi trobam algun joc visual en l’adopció de recursos tipogràfics o en la distribució dels mots sobre el paper, però la paraula segueix constituint el bessó dels seus poemes. Potser per aquest motiu, la seva poesia ha resistit l’esvaïment de la febre de l’experimentalisme, que es produí a partir dels anys 80.

A més, la poesia de Miquel López Crespí es caracteritza per la unitat temàtica. Així, els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren els principals temes i motius de la poesia de López Crespí, que podem enumerar ràpidament: en primer lloc, la memòria del temps històric viscut, des de la consciència del ciutadà engatjat que se sent hereu d’un passat i compromès amb la realitat que li ha tocat viure; en segon lloc, la lluita social i política i el compromís nacional, que sovint dóna lloc a homenatges a algunes de les personalitats que han esdevingut símbols d’aquesta lluita, com Emili Darder o Aurora Picornell; i, finalment, el cinema i els viatges, com a elements bàsics de la seva formació com a intel·lectual i com a persona.

Tanmateix, aquestes tres línies temàtiques arriben a confondre’s en una sola: l’experiència del poeta. Així, la tendència a la rememoració dels fets històrics viscuts és una constant de tota la producció del nostre escriptor, tant en la poesia com en la narrativa, el teatre i l’assaig. Els anys grisos de la postguerra viscuts a la infantesa i la participació en la lluita contra el franquisme durant la joventut són l’experiència vital del poeta i, per tant, formen la part més essencial de la seva evocació del temps perdut amb el pas dels anys. Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa.

En resum, rere l’aparença d’una poesia que evoca fets, personatges i motius culturals, en l’obra poètica de Miquel López Crespí batega la paraula d’un creador que ens transmet una visió completament personal i intransferible del món i del temps que li ha tocat viure.

1 Aquest text fou redactat per a la presentació de l'Antologia (1972-2002) al Centre de Cultura "Sa Nostra", de Palma, la primavera de l'any 2003. Hem actualitzat algunes referències a les obres del nostre autor.

2 Miquel López Crespí: Antologia (1972-2002) (Ciutat de Mallorca, Fundació "Sa Nostra", Col·lecció "El Turó", núm. 64.

3 Ibidem, p. 8.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 5 d'abril

Esdeveniments

La detenció de la Banda del Matese segons un gravat de Ballarini

- Insurrecció al Matese: El 5 d'abril de 1877, al massís del Matese, al nord de Nàpols (Campània, Itàlia), zona pagesa fortament explotada, un grup format per una quarantena d'internacionalistes –entre ells Carlo Cafiero, Errico Malatesta, Pietro Cesare Ceccerelli i el rus Serge Krafchinsky (Roublef)–, que serà designat amb el nom de «Banda del Matese», amb l'objectiu de fer una acte de«propaganda pel fet» davant una població presta a l'aixecament, alliberen nombrosos municipis i viles muntanyenques entre Benevento i Campobasso (Gallo, Letino, San Lupo, etc.), tot proclamant el comunisme llibertari. Van calar foc els arxius municipals, els documents de propietat de la terra i els retrats del rei Vittorio Emanuele. El moviment insurreccionalista havia de realitzar-se el maig i no l'abril, amb neu i fred, però una delació d'un conjurat local va alertar els carrabiners i va fer que els internacionalistes avancessin l'acció. El fred i les privacions van anar abatent els insurgents fins que la nit de l'11 al 12 d'abril els 23 revolucionaris que quedaven refugiats a la masia Concetta van ser encerclats, gràcies a la traïció de l'amo del lloc, per un grup dels 12.000 soldats que s'havien desplaçat al Matese fer sufocar l'aixecament. Aquests fets aconseguiren guanyar les simpaties de les classes populars.

Insurrecció al Matese

Procés contra la «Banda del Matese»

***

Carrabiners reprimint una manifestació

- Repressió a Decima: El 5 d'abril de 1920 a San Matteo della Decima (San Giovanni, Persiceto, a prop de Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia) després d'un míting organitzat per la Camera del Lavoro Anarchica per discutir el nou pacte agrícola, els carrabiners assassinen a trets i cops de baioneta vuit obrers agrícoles, entre ells l'orador del míting, Sigismondo Campagnoli, un dels principals dirigents del sindicat anarquista de Bolonya, i en fereixen 45. Com a resposta es declara la vaga general a tota la província i en altres municipis italians, que durarà fins el 7 d'abril. Aquest dia, a Modena, en una manifestació de denúncia de la matança de Decima di Persiceto, els carrabiners assassinaran cinc treballadors. A Bolonya existeix un carrer batejat Sigismondo Campagnoli.

Naixement

Notícia de la mort de Casimir Mérignargues apareguda en el diari de Nimes Le Populaire du Midi del 27 de juny de 1912

- Casimir Mérignargues: El 5 d'abril de 1856 neix a la X Secció de Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Casimir Mérignargues. Fill d'una família protestant, sos pares des deien David Mérignargues, tallador de pedra, i Anne Bigòt, modista i germana del poeta occità Antòni Bigòt. Es guanyava la vida com son pare, de tallador de pedres de monuments funeraris i treballava al cementiri de Saint-Baudile de la població. Va fer moltes feines per son germà gran, Léopold Mérignargues, destacat escultor i ornamentista, a més de regidor municipal de Nimes. Abonat al periòdic La Révolte, Casimir Mérignargues des de 1891 era membre del Grup Comunista Anarquista (GCA) de Nimes i freqüentava regularment companys llibertaris (Henri Meck, Edmont Ruhaut, César Soulier, etc.), fet pel qual va ser fitxat en 1893, encara que no el considerava perillós. En aquesta època vivia al número 8 del carrer Saint-Félix de Nimes. També fou membre de la Lliga dels Antipatriotes i el seu nom figurava en un quadern d'adreces embargat el març de 1892 al domicili de l'anarquista Léon Lepiez a Le Havre (Alta Normandia, França). El 10 de juliol de 1894, ben igual que altres companys de Nimes, el seu domicili va ser escorcollat i la policia va trobar un Almanach du Père Peinard pour 1894 i el fullet Les jocrisses de sacristie. A principis d'agost d'aquell any tornà a patir una nova perquisició, però aquest no es pogué materialitzar perquè no hi havia ningú a casa, ja que ell havia anat al seu taller i sa companya, Eugénie Rose Amélie Besson, havia anat al rentador públic a fer la bugada. Sempre en estreta vigilància policíaca, cap el 1896 muntà l'empresa de treballs funeraris«Mérignargues & Lagont». L'11 de gener de 1897 envià una carta a la Prefectura de Policia per exigir que li fos llevada la vigilància ja que aquesta destorbava el seu negoci i la policia considerà que, malgrat considerar-se anarquista, ja no freqüentava les reunions llibertàries i demanà que fos esborrat dels registres policíacs. Casimir Mérignargues va morir el 26 de juny de 1912 al seu domicili del carrer de l'Avenir de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Saint-Baudile d'aquesta població.

Foto policíaca de Salomon Rubinstein (ca. 1894)

- Salomon Rubinstein: El 5 d'abril de 1864 neix a Zolkiew (Regne de Galítsia i Lodomeria, Imperi austríac; actual Jovkva, L'viv, Ucraïna) el rellotger anarquista Salomon Rubinstein. Descendent d'una família de rabins, sos pares es deien Mordechai Rubinstein (Marcus) i Shiffra Kahana. Emigrà a França, visqué al número 76 del carrer Sedaine de París i estudià filologia a La Sorbona. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1895 publicà a Cracòvia el llibre Das Eigentum in der vergangenheit, gegenwart und zuhunft, un assaig sobre la propietat i la seva història en polèmica amb el diputat alemany al Reichstag Eugen Richter. Sa companya fou Chinke Guttmann, amb qui tingué tres infants (Anna, David i Paula). Salomon Rubinstein va morir en 1924 a Sankt Gallen (Sankt Gallen, Suïssa) i va ser enterrat en aquesta població.

***

Notícia sobre la candidatura de Camille Denayer apareguda en el diari de Lille Le GranÉcho du Nord de la France del 19 d'abril de 1914

- Camille Denayer: El 5 d'abril de 1880 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Camille François Denayer. Sos pares es deien Jean Joseph Denayer, ordidor, i Louise Justine Verbeke. Es guanyà la vida com a obrer pentinador en el sector tèxtil a Roubaix i fou un dels militants anarquistes més actius de la zona abans de la Gran Guerra. El 31 d'agost de 1901 es casà a Roubaix amb l'esborradora tèxtil Marie Joseph Baty, amb qui en 1911 tingué un fill, Lucien Camille Denayer. Fou candidat abstencionista per la VII Circumscripció de Lille (Nord-Pas-de-Calais, França) a les eleccions legislatives d'abril-maig de 1914. Camille Denayer va morir el 24 de novembre de 1946 a l'Hospital de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Portada de l'obra més coneguda de Charles Boussinot

- Charles Boussinot: El 5 d'abril de 1896 neix a Senta Peironelha de la Rèula (Aquitània, Occitània) el mestre, escriptor, anarquista i sindicalista revolucionari Jean-Charles Boussinot. Sos pares es deien Bernard Boussinot (Amédée), agricultor, i Marie Dagut (Valentine), i vivien a Pondaurat (Aquitània, Occitània), on ell es va criar. Fou mestre a Auròs, a Beautiran, a Talence i a Bordeus (Aquitània, Occitània), i a Tunis (Tunísia), on es va refugiar durant la Gran Guerra. Adherit al «Moviment Freinet», pertanyia al Sindicat Unitari de l'Ensenyament Laic del departament de la Gironda. A partir del 17 de maig de 1930, moment de les celebracions del centenari de la presa d'Alger pels francesos, publicà per lliuraments en el diari L'Humanité la novel·la Les meskines, que posteriorment en aquell mateix any la Librairie du Travail de París (França) publicà en format llibre. Aquesta obra descriu la vida miserable del pagès (felah) magrebí sotmès a la religió, al caid, al notable, al colon i al gendarme. Gràcies al seu personatge principal (Mohamed Ali) podem veure la proletarització, l'infern del treball a les mines, les injustícies als batallons de treballs forçats africans (Biribi) i les revoltes obreres. És tracta, d'una manera lliure, d'una mena d'història de la Confederació General del Treball (CGT) de Tunísia. Aquesta obra, que no tingué cap ressò en les crítiques literàries ni en les antologies colonials, jugà un paper molt important en l'imaginari militant llibertari dels anys trenta.És, amb Action d'Emmanuel Roblès, la primera novel·la magrebí sobre el món del treball i les reivindicacions obreres. En 1925 polemitzà amb altres mestres francesos tot defensant el principi «a igual treball, igual salari» i condemnant els privilegis colonials. En els anys trenta col·laborà en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Barrage, Prolétariat i La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest, i en L'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure. Durant l'Ocupació organitzà una xarxa de mestres, entre ells molts del «Moviment Freinet», que protegiren infants jueus, com ara Boris Cyrulinik, que posteriorment desenvoluparia el concepte deresiliència. En elsúltims anys de sa vida retornà a Pontdaurat.És autor de Le coeur qui chante. Drame en 3 actes en vers (sd), L'école, antichambre de caserne et de sacristie. Le vrai visatge de l'école laïque (1931, amb altres), Les savants et la foi (1933), La délivrance de Prométhée. 1. La femelle (1933), La laïque en fleur (1933), Mourir pour la Patrie? Ah! Non. Pas ça! (1933) i Mon copain Jésus. Prophète messianique ou mythe? (1969). Charles Boussinot va morir el 9 de juny de 1970 a «Les Plantes», a Pontdaurat (Aquitània, Occitània). Sa companya fou Marie Françoise Casanova i son fill, Roger Boussinot, també va ser un destacat escriptor llibertari.

***

Necrològica de Salvador Gimeno Gimeno apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de març de 1964

- Salvador Gimeno Gimeno: El 5 d'abril de 1899 neix a Manises (Horta Oest, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Gimeno Gimeno. En l'adolescència ingressà com a aprenent a la fàbrica de ceràmiques de Manises i en 1923 entrà en un grup anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la dictadura de Primo de Rivera i les persecucions contra els confederals, com molts altres companys, s'afilià a la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), tolerada per les autoritats, on hi restà fins a la proclamació de la II República espanyola l'abril de 1931. Amb el suport de la Federació Local de la CNT de València, el juny de 1931 organitzà el Sindicat d'Oficis Diversos i la Secció d'Obrers Ceramistes, de la qual va ser nomenat secretari. També fou secretari del grup local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat tinent d'alcalde de de l'Ajuntament de Manises per la CNT. La tardor de 1937 va ser enviat pel Comitè Regional de la FAI del Centre com a delegat a València. El final de la guerra l'agafà al port de Gandia i, juntament amb Juan Pastor Sevilla i Arturo García Torviso, membres del Subcomitè Peninsular de la FAI de la zona centre-sud, aconseguí embarcar el 30 de març de 1939 a bord del Galatea, vaixell amb el qual navegaren cap a Marsella amb els membres del Consell Nacional de Defensa del coronel Segismundo Casado López. El 4 d'abril de 1940 s'instal·là a Londres. Intentà portar sa família a Anglaterra, però va ser impossible. Milità en el nucli confederal de Gran Bretanya. Salvador Gimeno Gimeno va morir el 2 de febrer de 1964 a Londres (Anglaterra) d'una hemorràgia cerebral. Sa família viatjà a Londres i son fill, que mai no havia vist son pare, el pogué vetllar.

***

Antonio Perxés Costa

- Antonio Perxés Costa: El 5 d'abril de 1899 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Perxés Costa –el seu primer llinatge citat de diferents maneres (Prexes, Prexés, etc.). Ferroviari de professió, a partir de 1924 milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). En 1929 retornà a Madrid. Participà en els fets revolucionaris de desembre de 1930, en la vaga de la Companyia Telefònica d'agost de 1931, en l'aixecament anarquista a Fígols (Berguedà, Catalunya) i en conflictes ferroviaris a Andalusia en 1932, i en la vaga general revolucionària de 1933. Arran del III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT, celebrat entre l'11 i el 17 de juny de 1931, abandonà el sindicat, però posteriorment va seguir militant en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT. El 20 de desembre de 1931 va fer un míting de l'FNIF a Ciudad Real (Castella, Espanya). El febrer de 1932 fou delegat de Madrid al Ple Nacional de l'FNIF. El desembre de 1932 parlà a Navalmoral de la Mata (Càceres, Extremadura, Espanya). Juntament amb Natividad Adalia Cardillo, Antonio Castillejo García, Valentín Losmozos i Julián Martínez, creà la Federació Ferroviària Sindicalista Llibertària (FFSL) de Madrid, fet pel qual va ser expulsat el 23 de febrer de 1934 de la CNT. Afiliat al Partit Sindicalista (PS), a començament de 1936 organitzà a Cadis (Andalusia, Espanya) la candidatura d'Ángel Pestaña Núñez en les llistes del Front Popular. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en l'assalt de la Caserna de la Montaña a Madrid enrolat en les milícies confederals i lluità amb aquestes a les poblacions castellanes de Buitrago i d'Arenas de San Pedro. Col·laborà en l'organització del IX Batalló de Milícies, conegut com «El Pestaña». El novembre de 1936 retornà a la defensa de Madrid i va ser nomenat delegat suplent de Francisco Caminero Rodríguez, del PS, en la Delegació d'Evacuació de la Junta de Defensa de Madrid. En 1936 va demanar la reintegració en la CNT, però aquesta li va ser denegada. A començament de 1937, després de la remodelació, va ser nomenat subdelegat de l'àrea del Front. El 24 d'octubre de 1937, com a president de l'Agrupació Local madrilenya del PS, presidí un gran míting al Monumental Cinema de Madrid del PS, on intervingueren Edmundo G. Acebal,Ángel Pestaña Núñez i José Sánchez Requena. El 25 de novembre de 1937 va ser nomenat conseller de Foment del Consell Provincial de Madrid. El 13 de febrer de 1938 presidí l'homenatge a Ángel Pestaña Núñez, organitzat pel PS, celebrat al teatre Fuencarral de Madrid. L'11 de juny de 1938 va ser detingut pel Servei d'Informació Militar (SIM) acusat d'altra traïció per robatori de joies i monedes d'or d'una sucursal madrilenya del Crédit Lyonnais per valor de més de dos milions de pessetes. Les joies van ser tornades per la companya d'Antonio Márquez Rubio, membre del PS, jutge delegat especial d'evasió de capitals i un dels implicats en el robatori, a José García Pradas de CNT i aquest les retornà al SIM. El 20 de juliol de 1938 presentà la dimissió del seu càrrec de conseller de Foment del Consell Provincial de Madrid. El novembre de 1938 va ser condemnat per «apropiació indeguda» a 30 anys de presó i a 10 d'inhabilitació per a càrrec públic, membre que Antonio Márquez Rubio va ser condemnat a mort. Tancat a la Presó Provincial de Madrid durant el franquisme, en 1948 va sortir en llibertat condicional. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Antonio Perxés Costa (1899-?)

***

Necrològica de Ciriaco Puyo Manero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 d'octubre de 1969

- Ciriaco Puyo Manero: El 5 d'abril de 1899 neix a Valljunquera (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Ciriaco Puyo Manero. Sos pares es deien Liborio Puyo i Antonia Manero. Quan era adolescent, durant la dictadura de Primo de Rivera, marxà amb son germà David a França per treballar en una mina d'extracció de talc als Pirineus. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 amb son germà retornà a Valljunquera, on tots dos participaren en la col·lectivitat agrícola de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la primavera de 1937, quan l'ofensiva reaccionària comunista, ambdós van ser detinguts per les tropes estalinistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà a la pedrera de talc de Trimouns, al massís de Taba, i continuà militant en la CNT. Ciriaco Puyo Manero va morir el 6 de juliol de 1977 al seu domicili de Pàmies (Llenguadoc, Occitània), just quan li havien donat el passaport per retornar a la seva terra.

***

El grup que fugí a França el 5 de juliol de 1938. De dalt a baix i d'esquerra a dreta: Valeriano Gordo Pulido, Martín Terrer Andrés, Emilio Máñez Zaragoza, Salvador Vicente Pino, Alfonso Domínguez Navasal, Joaquín Ascaso Budría, Jacinto Santaflorentina López de Oñate i Antonio Ortiz Ramírez

- Emilio Máñez Zaragoza: El 5 d'abril de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Emilio Máñez Zaragoza. Es guanyava la vida treballant de fuster i milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Va fer el servei militar a l'Àfrica colonial com a caporal tirador. En 1936 formà part del grup anarquista«Nosotros», motor del Comitè de Defensa de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. Quan el cop militar feixista, el 18 de juliol de 1936, al domicili d'Antonio Ortiz Ramírez, muntà una metralladora que havia estat recuperada pels companys. Després lluità al front d'Aragó en la «Columna Sud-Ebre», encapçalada per Antonio Ortiz Ramírez. Durant la primavera de 1938 fou tinent adjunt de l'Estat Major de la 24 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, comandada per Antonio Ortiz Ramírez. En 1938 formà part del grup anarquista «Entereza» de Barcelona. El 5 de juliol de 1938, amb altres companys (Joaquín Ascaso Budría, Alfonso Domínguez Navasal, Valeriano Gordo Pulido, Ramon Negre Bas, Antonio Ortiz Ramírez, Jacinto Santaflorentina López de Oñate i Martín Terrer Andrés), passà a França, pel coll de Boet, a prop d'Andorra, fugint dels estalinistes, però diversos sectors confederals van qualificar aquesta acció de deserció, traïció i derrotisme. Tots aquests militants van ser interrogats pel II Buró de la Prefectura de Foix (País de Foix, Occitània) i després a Baiona (Lapurdi, País Basc), i se'ls va assignar la residència a diversos indrets mentre el govern republicà espanyol demanava les seves extradicions. Finalment se li va assignar la residència a Nevers (Borgonya, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Vicente Soto Royo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de juny de 1977

- Vicente Soto Royo: El 5 d'abril de 1903 neix a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Soto Royo. Sos pares es deien Mariano Soto i Casilda Royo. Pastor de professió, en 1931, després de la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Durant la Revolució fou membre de la col·lectivitat local. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, en 1946, s'instal·là amb sa companya Carmen Royo a San Laurenç de la Cabrerissa, on s'integrà, amb son sogre Manuel Royo, en la Federació Local de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Malalt, Vicente Soto Royo va morir el 22 d'octubre de 1976 al seu domicili de Sant Laurenç de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri civil d'aquesta localitat.

***

Libertario Tassi

- Libertario Tassi: El 5 d'abril de 1904 neix a Sassoferrato (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i resistent antifeixista Libertario Tassi. Sos pares es deien Ciro Tassi i Cleofe Amori. Des d'infant es manifestà procliu a les idees anarquistes, participant activament en la propaganda. En 1923, amb altres companys, fugint dels escamots feixistes, passà clandestinament a França. Després d'anar i venir, s'instal·là a Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg), on trobà feina en una acereria de la localitat. A l'exili també es mostrà força actiu en la propaganda anarquista i l'acció subversiva. Va ser acusat de l'atemptar contra al domicili d'un destacat feixista local anomenat Rossini, la casa del qual va ser destruïda per una bomba, i per aquest i altres incidents el juny de 1928 va ser expulsat del país. Restà clandestinament a Luxemburg, buscant feina, fent propaganda i militant en la Secció Local del Socors Roig i del Comitè Anarquista. Rehabilitat per les autoritats luxemburgueses, es va casar amb Settimia Albertini, amb qui tingué dos infants, un nen, anomenat Kropotkin (Tino) i una nena, anomenada Virgilia (Ilia). En 1934 reprengué amb força novament les seves activitats llibertàries, arriscant-se novament a l'expulsió. El gener de 1935 el seu nom i foto aparegué en el butlletí de recerca de subversius de l'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), definit com «anarquista perillós a detenir i portar a Ancona». Quan li va caducar el passaport, va ser expulsat de Luxemburg. Sense feina, decidí anar a lluitar a la guerra d'Espanya i el novembre de 1936 hi arribà. Després d'un breu període d'instrucció militar a Albacete, s'incorporà al Batalló«Garibaldi». Després de combatre al front de Madrid (Espanya), va demanar ser enviat a la secció telefònica i, amb aquest nou destí, va ser enquadrat a la Brigada «Garibaldi» i destinat a la seva caserna. El maig de 1937 en va ser nomenat comissari polític de la II Companyia del II Batalló. Després dels fets de «Maig de 1937», va ser enviat de permís a França, però, vista la situació de perill a les files anarquistes, retornà a Espanya abans l'expiració de la llicència. El setembre de 1937 marxà definitivament de la Península i retornà, sota el compromís davant les autoritats luxemburgueses de no portar a terme cap activitat política, a Dudelange, on retrobà sa família; malgrat tot, continuà lluitant en el moviment antifeixista local. Amb l'ocupació nazi de Luxemburg la seva situació perillà i el 4 d'agost de 1940 va ser detingut a Dudelange; l'abril de 1941 les autoritats alemanyes el deportaren a Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya) i posteriorment va ser extradit a Itàlia. Interrogat per la Prefectura d'Ancona (Marques, Itàlia), intentà minimitzar les seves activitats antifeixistes, però les autoritats no se'l cregueren i va ser condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene. A la deportació emmalaltí, però continuà amb les seves activitats polítiques. El juliol de 1943 va ser trobat en possessió d'un manuscrit de propaganda antifeixista i va ser tancat a la presó judicial de Santa Maria Capua Vetere (Campània, Itàlia). L'agost de 1943 va ser enviat al camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana, Itàlia), on s'encarregà del manteniment del magatzem; malgrat això, en aquest període la seva salut empitjorà força. El setembre de 1943 pogué fugir-ne aprofitant que la vigilància havia minvat. Libertario Tassi va morir el 21 d'abril de 1966 a Roma (Itàlia).

Libertario Tassi (1904-1966)

***

Necrològica de Juan Segura Morales apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de març de 1984

- Juan Segura Morales: El 5 d'abril de 1911 neix a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Juan Segura Morales. Sos pares es deien Juan Segura i María Morales. Emigrat a Catalunya, quan tenia 17 anys s'afilià al Sindicat del Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Puig-reig (Berguedà). El juliol de 1936 entrà en la Junta Sindical i presidí el Comitè Revolucionari de la seva fàbrica. Després lluità en la Columna «Tierra y Libertad» a Madrid, Belchite, Terol i altres zones d'Aragó. En acabar la guerra s'exilià a França, on treballà de miner a La Grand Comba, emmalaltint de silicosi. Després de l'Alliberament participà en la reorganització de la CNT de l'Exili, ocupant diversos càrrecs orgànics. Sa companya fou Juana González. Juan Segura Morales va morir el 23 de febrer de 1984 al seu domicili de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània).

***

Simón Estallo Aso

- Simón Estallo Aso: El 5 d'abril de 1913 neix a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Simón Estallo Aso. Sos pares es deien Benito Estallo Ferrero, jornaler, i Pabla Aso Monreal. El novembre de 1930, quan circulava amb bicicleta per Canfranc (Osca, Aragó, Espanya), atropellà el carter Gregori Casasús que resultà mort. Ebenista de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Jaca. Va ser capturat pels feixistes a casa seva quatre dies després de l'aixecament del cop militar feixista de juliol de 1936. Simón Estallo Asó va ser afusellat el 28 de juliol de 1936 al Fuerte de Rapitán de Jaca (Osca, Aragó, España) i enterrat en una fossa comuna del cementiri d'aquesta localitat.

***

Miguel Molina Vivo

- Miguel Molina Vivo: El 5 d'abril de 1915 neix a Pliego (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Molina Vivo. Fill d'una família de jornalers molt pobres, sos pares es deien Miguel Molina i Maria Vivo. Pogué assistir fins al 16 anys a l'escola i estudiar música. A finals de 1933 fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari de Pliego, del qual va ser nomenat secretari, i en 1934 participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual també serà secretari. Quan esclatà la guerra, confiscà les finques abandonades pels feixistes. Després de la caiguda de Màlaga s'enrolà en la 82 Brigada Mixta i marxà al front d'Aragó, lluitant a Puerto Escandón. Refusà la militarització de les milícies i rebutjà l'ascens a tinent. El desembre de 1937 intervingué en la presa de Terol i poc després va ser agafat per les tropes franquistes i tancat a Pamplona. L'abril de 1938 va ser enrolat forçosament en una companyia d'Intendència i portat als fronts de Catalunya, Còrdova i Extremadura fins a començaments de 1939. En aquesta data va ser empresonat a Màlaga, on romangué sis anys. En sortir passà dos anys en un batalló de treballadors a Ceuta. Pogué fugir del pantà d'Oliana (Alt Urgell, Catalunya) i via Andorra creuà els Pirineus. L'abril de 1947 s'establí a Carmauç (Guiena, Occitània) i durant 24 anys treballà a les mines. Després treballà en la collita de la fruita per diverses zones d'Occitània. Milità en la CNT de Carmauç, de la qual va ser nomenat secretari general i d'Administració de la Federació Local. Representà aquesta localitat en diversos congressos: Vierzon (1959), Llemotges (1960-1961), Montpeller (1965), etc. En 1974, després de la jubilació i de passar mig any a Mèxic, s'establí a Perpinyà, on milità en la CNT ortodoxa i ocupà diversos càrrecs orgànics: secretari d'Administració (1979-1982), delegat de Perpinyà al Congrés de Barcelona de 1983, etc. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín,Boletín Interno CIR, Cenit,Le Combat Syndicaliste, Espoir, Orto,Solidaridad Obrera, etc. A partir de 2006 va col·laborar amb el Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera (Alt Empordà, Catalunya). Sa companya fou Violeta Tejerina. Miguel Molina Vivo va morir el 23 de febrer de 2014 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). 

***

Jaime Cubero en la trobada «Outros 500. Pensamiento Libertario Internacional» (São Paulo, 19-24 d'agost de 1982) [ CIRA-Lausana ]

- Jaime Cubero: El 5 d'abril de 1927 neix a Jundai, ciutat obrera pròxima a São Paulo (São Paulo, Brasil), el periodista, pedagog i militant anarquista Jaime Cubero. Fill d'una família d'immigrants espanyols, quan tenia dos anys perd el pare i en 1934 la família es trasllada al barri de la Móoca de São Paulo. Als 10 anys deixa el estudis i comença a treballar de sabater; el seu veí anarquista, Liberto, li deixa llibres anarquistes i anticlericals, i comença a organitzar un grup d'estudis llibertaris. Alguns anys després crearan el Centre Juvenil d'Estudis Socials i participaran en les lluites de resistència contra la Dictadura de l'Estat Nou entre 1937 i 1945. A finals de 1945 el grup entra en contacte amb els militants del Centre de Cultura Social (CCS), una espècie d'ateneu llibertari que havia estat fundat en 1933 i havia estat reprimit per la dictadura, i obren un local al barri de Brás de São Paulo. El conegut anarquista Edgard Leuenroth també hi participarà. Més tard Cubero passarà a ser el secretari del CCS i s'integrarà activament en el seu grup de teatre. En 1953 deixarà São Paulo i marxarà a Rio de Janeiro, on treballarà a la redacció del periòdic O Globo fins a 1964, i coneixerà José Oiticica qui el convidarà a participar en el periòdic Ação Direta, que dirigeix. Quan en 1964 és expulsat del periòdic O Globo per la dictadura militar a causa d'haver participar en una vaga de gràfiques, torna a São Paulo, on viurà amb la seva companya Maria; denunciarà les injustícies socials, defensarà la llibertat i propagarà les idees anarquistes. Ajudà nombrosos acadèmics i estudiants en l'elaboració de tesis i estudis sobre la història de les lluites socials brasileres i sobre pedagogia llibertària. Al CCS va organitzar nombroses activitats, jornades educatives, seminaris, debats, i va participar en congressos nacionals i internacionals, com ara «Outros 500. Pensamento Libertário Internacional» (1992) i el Congrés Internacional Anarquista de Barcelona (1993). Durant els últims anys de sa vida va participar en la revistaLibertárias, editada per Imaginário, sota la direcció de Plinio Coelho i Edson Passetti. Jaime Cubero va morir, després una llarga malaltia, el 20 de maig de 1998 a l'Hospital de Voluntaris de São Paulo (São Paulo, Brasil) i va deixar una biblioteca de més de tres mil exemplars, molts d'ells sobre ateisme.

***

Peter Miller

- Peter Miller: El 5 d'abril de 1943 neix a Leicester (East Midlands, Anglaterra) el militant anarquista, sindicalista i lliurepensador Peter Miller. D'antuvi militant de la Trotskyist Socialist Labour League (TSLL), aviat evolucionarà cap a l'anarquisme i després d'un míting amb Albert Meltzer començarà una llarga cooperació amb l'Anarchist Black Cross (ABC) i amb el suport a la lluita dels presos. Com a militant laïcista serà durant més de 10 anys el responsable de la Leicester Secular Society. Treballarà activament també en el camp sindicalista des de la Trade Unionist de Leicester. Col·laborà en la premsa llibertària (Black Flag, Freedom,Cienfuegos Press Anarchist Review, Anarchy Magazine) i editarà durant els anys 70 del segle passat la revista cultural anarquista Z Review. Peter Miller va morir d'un càncer el 9 d'octubre de 1999 a Leicester (East, Midlands, Anglaterra).

***

Franco Salomone

- Franco Salomone: El 5 d'abril de 1948 neix a Celle Ligure (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Franco Salomone. De ben jovenet començà a militar en el grup anarquista «Pietro Gori» de Savona (Ligúria, Itàlia) i entaulà una estreta amistat amb Umberto Marzocchi. Després entrà a formar part del a Federazione Anarchica Giovanile Italiana (FAGI, Federació Anarquista Juvenil Italiana) i quan aquest es dissolgué amb altres companys fundà el grup anarquista«Bakunin». Durant els anys seixanta i setanta, amb altres companys, participà en la reestructuració del corrent comunista llibertari dins del moviment anarquista italià, reivindicant posicions de l'anomenat «anarquisme de classe» i del «plataformisme». Fou un dels promotors de l'Organització Anarquista Lígur (OAL), que agrupava l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) de Savona (antic grup anarquista«Bakunin»), l'Organització dels Comunistes Llibertaris (OCL) de Gènova i els grups comunistes llibertaris de Sanremo i d'Imperia. Va fer la vida entre França, on milità en la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), i Itàlia i fou un dels organitzadors de diversos congressos obrers llibertaris realitzats en aquells anys. Afiliat a la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball), durant els anys vuitanta fou un dels responsables del sector de Sanitat, lluitant especialment entre els treballadors dels hospitals. Entre 1997 i 2003 exercí de secretari general del sector de l'Administració Pública de la CGIL. En 2003 s'afilià a la Federació dels Comunistes Anarquistes (FdCA). Després de molts d'anys malalt, Franco Salomone va morir el 24 de març de 2008 a Savona (Ligúria, Itàlia) i tres dies després fou incinerat i enterrat a la tomba familiar del cementiri de Savona. El 30 d'octubre de 2010 es va inaugurar a Fano (Marques, Itàlia) el Centre de Documentació «Franco Salomone» que recull el seu arxiu i el de la FdCA.

Defuncions

Foto antropomètrica de Paul Guéry (12 de març de 1894)

- Paul Guéry: El 5 d'abril de 1904 mor a Épinay-sur-Orge (Illa de França, França) l'anarquista Paul Alphonse Guéry. Havia nascut el 30 de juny de 1856 a Laversine (Picardia, França). Era fill de Jean Louis Alphonse Guéry, serrador de pedres i pedraire, i de Georgina Philippine Durand. Es guanyava la vida com son pare, de serrador de pedres a jornal. El 21 d'octubre de 1880 es casà al XVII Districte de París amb la modista Maria Lainé, amb qui tingué quatre infants. En aquesta època vivia amb sos pares a París. El 12 de març de 1894 va ser detingut sota l'acusació de pertinença a«associació criminal» i aquest mateix dia va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El seu expedient va ser lliurat el 30 de març al jutge d'instrucció i el 6 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat. El 14 d'abril de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes i aleshores vivia al número 32 del carrer Hermet de Saint-Ouen (Illa de França, França), que serà el seu domicili definitiu. Es va presentar candidat per la III Circumscripció de Saint-Denis (Illa de França, França) en les eleccions legislatives d'abril-maig de 1902. Paul Guéry va morir el 5 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 8 d'abril– de 1904 aÉpinay-sur-Orge (Illa de França, França).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 6 d'abril

Esdeveniments

Destrucció de la guillotina a la plaça de l'Ajuntament el 6 d'abril de 1871, segons un gravat de l'època

- Crema de guillotines a París: El 6 d'abril de 1871, durant la Comuna de París (França), el 137è batalló de la Guàrdia Nacional arrossega dues guillotines que havien descobert encarregades per Adolphe Crémieux, ministre de Justícia, des del carrer Folie-Régnault, a prop de la Roquette, fins a la plaça de l'ajuntament del XI districte, i sota l’estàtua de Voltaire –el defensor de Jean Calas, injustament ajusticiat. Les guillotines són cremades davant d'una gentada joiosa i amb els crits d'«A baix la pena de mort». Henri Rochefort va declarar en aquesta ocasió que ja no era hora de«tallar els caps sinó d'obrir les intel·ligències». Caldrà esperar més d'un segle perquè François Mitterrand, com a president de la República, aboleixi la pena de mort en 1981 i enviï aquest instrument de mort definitivament al museu. 125 anys després de la crema, el 6 d'abril de 1996, els Amics de la Commune faran cendres una maqueta de la guillotina al mateix lloc per commemorar el fet, tot i que sense l'estàtua de Voltaire que va desaparèixer durant l'ocupació nazi.

***

Pietro Gori en plena al·locució

- Procés contra Camillo Di Sciullo: El 6 d'abril de 1894 al Tribunal de Chieti (Abruços, Itàlia) es processat l'anarquista Camillo Di Sciullo, responsable del periòdic Il Pensiero, acusat de «vilipendi de la institució monàrquica, provocació a l'odi entre les diverses condicions socials, provocació contra l'ordre familiar, ofensa al dret de la propietat». La defensa corre a càrrec de l'advocat llibertari Pietro Gori. Di Sciullo serà absolt gràcies a l'arenga de defensa de Gori, un discurs que amb el temps s'ha fet famós com a exemple de propaganda anarquista.

***

Cartell de l'acte

- Concert de Fabrizio De André: El 6 d'abril de 1982 se celebra al Teatro Politeama Giuseppe Verdi de Carrara (Toscana, Itàlia) un concert de Fabrizio De André (Faber), organitzat pel Cercle Cultural Anarquista (CCA) de Carrara en suport de la premsa llibertària. Aquest cantautor anarquista va ser acompanyat pel grup«Tempi Duri» (Marco Bisotto, Cristiano De André, Carlo Facchini i Loby Carlo Pimazzoni) i pels músics i compositors Mark Harris, Lele Melotti, Pier Michelatti, Mauro Pagani, Claudi Pascoli, Maurizio Preti i Toni Soranno.

Naixements

Gustave Jeanneret, fotografiat per Victor Attinger, al seu jardí a Cressier (ca. 1900)

- Gustave Jeanneret: El 6 d'abril de 1847 neix a Môtiers (Val-de-Travers, Neuchâtel, Suïssa) el pintor anarquista i internacionalista Gustave-Auguste Jeanneret. Sos pares van ser Louis-Auguste Jeanneret i Henriette Oehl. Des de jove es va veure atret a Neuchâtel, juntament amb son germà, pel món de l'art de la mà del seu oncle, el pintor i mestre de dibuix Georges Grisel. A Zuric aprengué a l'Escola Cantonal el gravat sobre acer per a la realització de paper d'empaperar i en 1864 marxà a Alsàcia on aquesta indústria estava en ple desenvolupament. El seu aprenentatge a la fàbrica de papers pintats Zuber a Rixheim el descoratjà força per la feina purament tècnica d'aquest treball decoratiu i en 1867 abandonà Alsàcia i s'instal·là a París (França), on es lliurà cent per cent a la pintura, alhora que feia feines com a dissenyador industrial per guanyar-se la vida. A la capital gala estudià a l'Acadèmia Suïssa i el 20 d'abril de 1870 s'afilià al Sindicat de Dissenyadors sobre Teixits –tenia el carnet número 30. En 1870, durant una estada a Suïssa, decidí restar a Neuchâtel a causa de l'esclat de la guerra francoprussiana. Amic de la infància de James Guillaume, s'adherí el 3 de setembre de 1870 a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de caire bakuninista. A començaments de juliol de 1871, en plena repressió dels membres de l'extinta Comuna, retornà a París amb una maleta de doble fons plena de passaports destinats a facilitar la fuita de communards. També tenia la missió d'investigar sobre la sort de l'internacionalista llibertari Eugène Varlin. A París tingué especial relació amb els internacionalistes Henri Roullier i Charles Rochat. En 1872, després d'una estada a Lió (Arpitània), retornà a Suïssa, on va ser nomenat secretari de la Secció de Neuchâtel de l'AIT bakuninista. El 19 de maig de 1872 assistí al II Congrés de la Federació del Jura de l'AIT a Locle. El 24 de setembre de 1872, en nom d'aquesta secció, es manifestà en contra de l'exclusió de James Guillaume votada arran del Congrés de l'Haia. En 1876 el seu quadre Le vauseyon va ser acceptat al Saló de París. Entre 1876 i juliol de 1877, data de la seva sortida cap a París, formarà part del Comitè Federal de la Federació del Jura. Entre juny de 1877 i desembre de 1878 va ser membre del comitè de redacció de L'Avant-Garde de La Chaux-de-Fonds, juntament amb Brousse, Spichiger, Schwitzguébel i Rossel. El 12 d'octubre de 1879 fou el secretari, amb Schwitzguébel, de la Reunió General de la Federació del Jura a La Chaux-de-Fonds. Ajudà son amic Guillaume en la recerca d'informació per a la seva obra històrica sobre la Internacional. Quan la Federació del Jura s'extingí, es lliurà totalment a la pintura, realitzant obres d'allò més variades (paisatges, natures mortes, retrats, imatges de marginats socials, representacions del treball pagès i semiindustrial, motius regionals i alpestres, visions de la solidaritat social, etc.) i acostant-se al pintor Albert de Meuron. Tingué influències de diversos artistes, com ara Gustave Courbet, Ferndinand Hodler, Claude Monet, Camille Corot, Charles-François Daubigny i Jules Bastien-Lepage, entre d'altres. També realitzà faiances, ceràmiques i grafismes. En 1888 es casà amb l'acabalada Emma Wolfrath i s'instal·là definitivament a Cressier, on adquirí una possessió vitícola, la vida i les tasques pageses de la qual li varen inspirar nombroses obres. En 1889, amb Eugène Burnand i Alfred Lanz, va fer de comissari de la Secció Suïssa de Belles Arts en l'Exposició Universal de París. Durant molts anys va ser membre de la Societat de Pintors, Escultors i Arquitectes Suïssos, en la qual lluità a favor de la creació d'una caixa de socors per als artistes; i entre 1903 i 1904 va ser president d'aquesta societat. També presidí entre 1901 i 1905 la Comissió Federal de Belles Arts. En 1919 llançà un projecte d'una federació suïssa de treballadors intel·lectuals. Exercí de crític d'art en ocasió de determinades polèmiques i va ser molt amic de teòrics de l'art (Philippe Godet, Gaspard Vallette, William Ritter, etc.). Gustave Jeanneret va morir el 13 de setembre de 1927 a Cressier (Neuchâtel, Neuchâtel, Suïssa). Les seves obres es poden veure en els millors museus suïssos (Boudry, Ginebra, La Chaux-de-Fonds, Le Locle, Neuchâtel, etc.). Son germà Georges Jeanneret també va ser un gravador, artista i escriptor llibertari i sos fills Blaise Jeanneret i Baucis de Coulon també van ser pintors. En 1934 M. P. Verneuil publicà Gustave Jeanneret. En 1998 es realitzà una exposició retrospectiva al Museu de l'Art i de la Història de Neuchâtel que va treure de l'oblit el seu art.

***

Foto policíaca de Ludwig Heilmann (ca. 1894)

- Ludwig Heilmann: El 6 d'abril de 1857 neix a Schifferstadt (Baviera, Confederació Germànica; actualment Renània-Palatinat, Alemanya) l'enquadernador i propagandista anarquista Ludwig Hämmerli Heilmann, conegut com Louis Heilmann o Fritz Hämmerli. Emigrà a Suïssa i s'establí a Lausana (Vaud, Suïssa). Segons la policia, es trobava entre els «anarquistes més exaltats» i en relacions directes amb els grups anarquistes de Nova York (Nova York, EUA), a més de distribuir la premsa d'aquests a Europa. El 27 de febrer de 1885 s'escorcollà el seu domicili, al número 13 del carrer du Pré de Lausana, i es trobaren nombrosos fullets, publicacions i periòdics anarquistes, entre ells 326 exemplars Freiheit, periòdic editat per Johann Most i que distribuïa, a més de correspondència compromesa. El 3 de juny de 1885 se li va decretar l'expulsió de la Confederació Helvètica per les seves activitats llibertàries, juntament amb altres 20 companys (Bodenmüller, Brenner, Brilitzki, Daschner, Dorat, Fitzek, Jean Grave, Halbedl, Jonata, Klinger, Koubsky, Leonhard, Nikitscher, Nowack, Nowotny, Petersen, Schultze, Remlinger, Wakenreuter i Zahradniczek). Passà a França, però a començament de la dècada dels noranta també va ser expulsat del país gal i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Georges Darien retratat per Métivet

- Georges Darien:El 6 d'abril –oficialment el 7 d'abril– de 1862 neix al VII Districte de París (França) l'escriptor anarcoindividualista Georges Hippolyte Adrien, més conegut com Georges Darien. Fill d'una família protestant, sos pares es deien Honoré Charles Émile Adrien, propietari d'un magatzem de novetats, i Françoise Chatel. Durant la Comuna de París es va refugiar amb sa família a Versalles. En 1869 perdé sa mare (Françoise Sidonie Chatel) i es va trobar amb una madrastra (Élise Antoinette Schlumberger) odiosa que el volia convertir al catolicisme. Després d'un batxillerat mediocre a l'Institut Charlemagne de París, per fugir d'aquest ambient, el 16 de març de 1881 es va allistar en el II Esquadró de Transports. Però com la seva personalitat no estava feta per suportar les baixeses i les mesquineses de la vida militar va acabar, el 23 de juny de 1883, davant un tribunal militar que el condemnà al trasllat a la I Companyia Disciplinària de Sapadors a Tunísia. El 16 de març de 1886 fou alliberat després de cinc anys de servei militar i 33 mesos de treballs forçats als batallons africans (Biribi), experiència que el marcarà per a tota la vida. Quan tornà a París, va trencar definitivament amb sa família. Sol i sense amics, va començar a freqüentar els cercles llibertaris. En unes golfes llogades al carrer de l'Odéon, va començar a escriure els records de les seves experiències tunisianes. En 1888, l'editor Savine va acceptar publicar el manuscrit sota el títol Biribi, que havia estat rebutjat per altres editorials per considerar-lo escandalós. Poc després, en 26 dies, va escriure un llibre sobre la guerra de 1870 i la repressió de la Comuna, Bas les coeurs!, que fou publicat pel mateix editor el 28 de desembre de 1889. En 1890 publicarà la novel·la Florentine i una nova edició de la seva primera obra sota el títol Biribi, discipline militaire. L'èxit d'aquesta nova edició és tan gran que el govern de la República decideix suprimir oficialment les companyies disciplinàries de sapadors, encara que les restablirà més tard sota el nom de«batallons disciplinaris», però el Ministeri de la Guerra prohibeix els cartells anunciadors de l'edició popular de l'obra. Aquest mateix any, amb Lucien Descaves, estrena Les Chapons, adaptació teatral de la seva obra Bas les coeurs!, que resultarà tot un escàndol per a la burgesia. Després d'una disputa amb Savine, que no li pagava els drets d'autor, recobra la seva llibertat i signa, el 25 de juny de 1890, un contracte amb l'editor Stock. Però aquesta editorial li rebutjarà el manuscrit de L'Ogre davant el perill de processos judicials sorgits arran d'una possible publicació. El llibre, una dura crítica a l'escriptor antisemita Edourard Drumont, serà publicat el març de 1891 per Genonceaus sota el títol Les Pharisiens. Gràcies a la publicació d'aquest llibre farà amistat amb l'escriptor llibertari Bernard Lazare. Poc després, començarà a col·laborar en el periòdic anarquista L'En Dehors, de Zo d'Axa –destaca la publicació de l'assaig «Le roman anarchiste», el 28 de setembre de 1891. A partir de novembre de 1893 redactarà en solitari el setmanari L'Escarmouche, que es publicarà amb il·lustracions de Toulouse Lautrec, Valloton, Ibels, Willette i Vuillard. Arran de l'assassinat del president de la República, Sadi Carnot, el 24 de juny de 1894, a mans de Sante Caserio, que desencadenarà una forta repressió en els cercles anarquistes, i el fet de no tenir-ne ni cinc, l'obligà, com Zo d'Axa o Michel Zévaco, a fugir de França i es refugià a Anglaterra, després de viure un temps a Brussel·les (Bèlgica) i a Wiesbaden (Alemanya). A Londres freqüenta els cercles d'anarquistes francesos en l'exili i, gràcies a que parla amb fluïdesa l'anglès, també participa en els grups llibertaris britànics. En aquesta època descobreix el món de delinqüència (lladres, prostitutes, matons, usurers, falsificadors, polítics corruptes, etc.), que li servirà d'inspiració per al seu proper llibre, Le voleur, que envia en 1897 al seu editor Stock, que acabava de reeditar Biribi, i que es compromet a publicar-lo a finals d'any. Aquest llibre defensa una mena d'anarcoindividualisme messiànic, on l'única solució per a la humanitat passa per la destrucció de l'ordre establert, de l'Estat; encara que criticarà el cercles llibertaris francesos i determinats militants destacats sota pseudònims transparents, com ara Charles Malato. L'11 de novembre de 1898, després d'haver estat boicotejada per la censura, s'estrenà al Grand Guignol l'obra L'ami de l'ordre, que descriu la repressió de la Comuna de París. En 1900 publicà una obra força dura, La belle France, on critica durament i violentament la societat burgesa del seu temps. En 1901, la primera versió de L'Épaulette va ser refusada per La Revue Blanche sota el pretext que es tractava simplement d'un pamflet. Encara que amnistiat, decidirà restar a Anglaterra i no tornarà a França com van fer gairebé la resta de companys. En 1903, Émile Janvion li va proposar escriure una publicació anarquista per preparar el Congrés Antimilitarista i Pacifista que s'havia convocat per a l'any següent i, encara que ell no es declarava en absolut pacifista, va publicar el periòdic anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on criticarà tothom (burgesos, revolucionaris, maçons, jesuïtes, radicals, socialistes, etc.). El juny de 1904 formarà part de la delegació francesa al congres antimilitarista d'Amsterdam, on destacarà per les seves invectives gens ni mica pacífiques. En aquesta època esclatà una dura polèmica amb Malato, qui l'insultà de valent, controvèrsia que fou tan important que Janvion, director de L'Ennemi du Peuple, s'estimà més suprimir la publicació que haver d'intervenir en la disputa. En 1904, fart dels editors francesos, publicà en l'editorial londinenca Everett el llibre Gottlieb Krumm. Made in England, escrit directament en anglès i on també criticarà la societat burgesa britànica. En 1905 sortirà finalment a França L'Épaulette, novel·la marcadament antibel·licista i on repassarà els escàndols del militarisme francès des de l'afer Boulanger a la matança de Fourmies. Aquest any també retornarà finalment a França i ho farà acompanyat de Suzanne, una anglesa d'origen alemany amb qui s'havia casat en 1899. En 1906 escriurà l'obra teatral Le parvenu, sobre Napoleó durant la nit abans de Waterloo. També estrenarà al Teatre Antoine el melodrama Biribi, sobre els batallons africans. Altres obres dramàtiques, com l'adaptació de Le voleur, Le pain du Bon Dieu o La viande à feu, seran refusades per tots els directors teatrals. En 1909 crearà el periòdic anarquista Terre Libre i el desembre d'aquell any fundarà la Unió Sindical dels Artistes Dramàtics. Una de les activitats d'aquest sindicats consistí, l'1 de juny de 1910, bombardeja amb bombes fètides l'escena del Teatre de l'Òpera i cantar La Internacional durant una representació de Tosca. En aquesta època creà la branca francesa de la Lliga per a l'Impost Únic, basada en les idees de l'economista nord-americà Henry Georges i finançada per l'empresari Joseph Fels, i l'1 de juliol de 1911 sortí el primer número del seuòrgan d'expressió, Revue de l'Impôt Unique. Després del fracàs en les eleccions municipals de 1912 d'aquesta lliga georgista, Fels tancat l'aixeta i la seva branca francesa desaparegué. El 30 d'abril de 1919, sa companya Suzanne va morir i ell encara aguantarà dos anys més, malalt i abandonat de tothom. No obstant això, el 19 de març de 1921 es casà al VI Districte de París amb l'empleada de comerç parisenca Julie Delpuech, divorciada de Jacques Louis Latuile. Georges Darien va morir el 19 d'agost de 1921 a la seva casa del carrer Saint-Placide del VI Districte de París (França). Darien sortí de l'oblit en 1955 amb la reedició de Le voleur i dos anys després amb la de Bas les coeurs! En 2002 Valia Gréau publicà l'estudi criticobiogràfic Georges Darien et l'anarchisme littéraire.

***

Colònia "L'Essai" (Aiglemont)

- André Mounier: El 6 d'abril de 1878 neix a Joigny (Borgonya, França) l'anarquista André Mounier, també conegut com Jean Prolo o L'Agrònom. Fill d'un brigadier del 4t Regiment de Dragons, fet que va intentar amagar sempre, en 1904 s'instal·la a la colònia llibertària«L'Essai», més coneguda com a Colònia d'Aiglemont, a les Ardenes, com a enginyer hortícola titulat. L'Agrònom pondrà en pràctica el desenvolupament agrícola en gran escala. El 10 de juny de 1906 fundarà el periòdic Le Cubilot, que serà, a partir de 1907, imprès a la Colònia. Però arran de la publicació de dos articles antimilitaristes, Mounier serà jutjat el 18 de febrer de 1908 per «injúries a l'Exèrcit». Per evitar la condemna, deixa la Colònia el 25 de gener de 1908 i es refugia a Râpe-sur-Veytaux, al cantó suís de Vaud. Condemnat per no comparèixer a tres mesos de presó i 500 francs de multa, tornarà a entrar a França per Chambéry l'octubre de 1910 i farà una apel·lació del judici. El 14 de febrer de 1911 l'Audiència de les Ardenes l'absol dels càrrecs pendents. És autor del llibret En communisme: la colonie libertaire d'Aiglemont (1906). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Erich Mühsam (ca. 1928)

- Erich Mühsam: El 6 d'abril de 1878 neix a Berlín (Alemanya) l'escriptor i propagandista anarquista Erich Mühsam. Son pare, Sigmund Mühsam, fou un apotecari jueu de la petita burgesia alemanya que volgué donar-li una educació força autoritària i contra la qual se'n revoltarà ben aviat. El gener de 1896 fou expulsat de l'institut de Lübeck, ciutat on s'havia instal·lat sa família, per «intrigues socialistes» després d'haver publicat anònimament en un full socialdemòcrata local (Lübecker Volksboten) diversos articles denunciant les practiques dictatorials dels professors a l'internat; va haver d'acabar el batxillerat a Parchin. El seu talent literari fou molt precoç: amb 11 anys escrivia faules i amb 16 feia diners component versos satírics. En 1900 abandonà la farmàcia familiar, a la qual havia començat a fer feina com a aprenent, per consagrar-se a l'agitació cultural, de la qual esdevindrà un dels màxims exponents de la seva generació. Aquest mateix any s'instal·là a Berlín, començà a treballar en una fàbrica de productes químics i s'adherí al cercle «Neue Gemeinschaft» (Nova Comunitat) que reagrupava joves intel·lectuals polititzats i partidaris de la vida comunal, com ara els germans Hart, Peter Hille, Pau Scheerbart, Wilhelm Bölsche, Martin Buber o Gustav Landauer. Sota la influència d'aquest últim, després d'abandonar el Cercle, descobrirà els escrits anarquistes, especialment els de Mikhail Bakunin. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com Der Freie Arbeiter, Der Anarchist i sobretot la revista Der Kampf, fundada per Johannes Holzman (Senna Hoy), i edità a Berlín el periòdic Der Arme Teufel. Ben aviat esdevingué molt popular en els cercles dels cabarets literaris i de la vida bohèmia i esdevingué el productor del «Cabaret zum Peter Hille», nom d'un vell membre de la «Neue Gemeinschaft» que acabava de morir. La policia el considera un agitador perillós i és constantment vigilat. Entre 1904 i 1907 viatjà arreu d'Europa: Itàlia, Suïssa –on trobà Fritz Brupbacher, biògraf de Bakunin, i participà en la comunitat de Monte Verità d'Ascona–,Àustria i França. A París freqüentà els cabarets «Le Lapin Agile» i «Le Chat Noir», participà en diverses reunions del Club Anarquista Alemany de París i fa amistat amb Gustave Hervé, James Guillaume i antics communards. En tornà a Berlín, continuà col·laborant en Der Freie Arbeiter i en el seu suplement mensual (Generalstreik), on reivindicà l'antimilitarisme, però també en Jugend i en Simplicissimus. Arran del Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907, va fer una crida a la desobediència civil i a rebutjar el pagament de l'impost per a l'Exèrcit. Aquest mateix any, per haver redactat un pamflet sobre aquests temes, fou condemnat a 500 marcs de multa per«provocació a l'odi de classe i foment de la desobediència a la llei». El novembre de 1908 s'establí a Munic, on fundà el grup «Tat» (Acció), adherit a la Sozialistischer Bund (Lliga Socialista) que acabava de fundar Landauer. A poc a poc es deslligarà de la influència de Landauer i reivindicarà l'anarcocomunisme i orientà la seva propaganda vers el subproletariat. Detingut nombroses vegada i perseguit especialment per haver organitzat manifestacions de desocupats, sempre aconseguia no ser inculpat per manca de proves, però els continus processos acabaren amb el grup «Tat». En 1911 llançà a Munic un nou periòdic, Kaïn, on publicarà gran part de la seva obra i que sortirà fins al 1914 i tirarà uns 3.000 exemplars. Quan esclatà la Gran Guerra, d'antuvi s'alineà amb els partidaris de la Unió Sagrada («Manifest dels Setze»), fet pel qual fou durament criticat, especialment per Landauer; però, en adonar-se del seu error, lluitarà contra la guerra amb un grup d'intel·lectuals (Gustav Landauer, Heinrich Mann, Lujo Brentano, etc.) amb la finalitat de reunir pensadors i humanistes per crear un corrent pacifista. Aquesta actitud considerada«derrotista» per les autoritats el portarà a ser desterrat als Alps bavaresos. El 17 de juny de 1916 participà en una gran manifestació contra la fam. El gener de 1918, durant una vaga dels obrers de les fàbriques de munició a Munic, prengué la paraula davant uns 100.000 treballadors de les fàbriques Krupp fent una crida a la vaga general; les autoritats, per desempallegar-se'n, li imposà un «servei auxiliar patriòtic» que refusà. Detingut per insubmissió, va ser tancat a Travenstein i no fou alliberat fins al 5 de novembre de 1918, poc abans de la revolució. Durant la Revolució alemanya de novembre de 1918 que proclamà la República, fou un dels fundadors de la Unió dels Internacionalistes Revolucionaris, reedità Kaïn–13 números entre el novembre de 1918 i l'abril de 1919– i va ser un dels promotors del moviment a Baviera, on formà part del Comitè Executiu del Consell Obrer Revolucionari de Munic; fou ell qui, després de la caiguda de la monarquia bavaresa, proposà la proclamació de la República dels Consells de Baviera, que fou ratificada el 6 d'abril de 1919 per 243 vots contra 70. El 13 d'abril, després d'una temptativa d'aixecament de la guarnició de Munic, fou detingut amb altres responsables i empresonat a Ansbach. Després de la supressió del Consell per les tropes sota les ordres del socialdemòcrata Noske, fou condemnat a 15 anys de presó. Tancat durant sis anys a la fortalesa de Niederschonenfeld amb altres companys, com ara Ernst Toller, fou amnistiat el 21 de desembre de 1924 després d'una important campanya d'agitació. Durant l'empresonament pogué escriure poemes, peces propagandístiques (Brennende Erde, Verse eines Kämpfer, Alarm,Manifeste ais zwanzig Jahren) i el drama en cinc actes Judas, homenatge a Landauer assassinat durant la repressió. En el moment del seu alliberament, el 22 de desembre de 1924, fou acollit per milers d'obrers a l'estació de Berlín. Durant sis mesos recorregué Alemanya i parlà a favor dels presoners polítics. Entre 1926 i 1931 edità la revista Fanal i en 1928 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA). En aquests anys participà activament en la campanya a favor de Sacco i de Vanzetti i en la de Durruti i d'altres anarquistes espanyols amenaçats d'expulsió. Partidari d'un concepte de filosofia revolucionària, refusà la doctrina del materialisme històric en la seva obra Die befreiung der Geselischaft vom Staat (1932) i reivindicà la substitució de l'Estat per una organització de consells lliures d'obrers manuals i intel·lectuals. També denuncià el Partit comunista rus per haver confiscat la revolució i creat una dictadura en nom del proletariat. Denunciat sense treva per la premsa nazi, intentà crear un ample front antifeixista. Goebels l'anomenà «aquest porc jueu roig» i l'òrgan nazi publicà en primera pàgina tres fotos (Rosa Luxembourg, Karl Liebknecht i Mühsam) amb la llegenda:«L'únic traïdor de l'equip que no ha estat executat.». El 20 de febrer de 1933 presidí l'últim míting dels artistes antifeixistes de Berlín. Poc després, el 28 de febrer de 1933, l'endemà de l'incendi del Reichstag, fou detingut quan intentava arribar a Praga. La propaganda nazi li atribuí l'execució de 22 ostatges a Munic el 30 d'abril de 1919, sense adonar-se que des del 13 d'abril estava tancat a la presó d'Ebrach. D'antuvi fou internat al camp de Sonnebrug, a prop de Berlín, on fou apallissat i amenaçat d'execució en diverses ocasions. Després d'haver rebutjat cantar l'himne nazi (Deutschlandüber alles), fou colpit fins a l'esvaïment: la nit següent entonà La Internacional, per la qual cosa fou novament atupat. Més tard fou traslladat a la presó de Ploetzensse i al camp de concentració de Brandenburg, on diàriament fou apallissat per les SA que li destrossaren les mans perquè no pogués escriure. Patint una malaltia cardíaca, sord a força de cops i gairebé cec, sense poder caminar tot sol, fou hospitalitzat. El febrer de 1934 fou transferit al camp de concentració d'Oranienburg, on trobà entre altres el company Kurt Hiller, i se li encarregà la neteja de les latrines del camp. Quan les SS s'encarregaren de l'administració del camp, el comandant li donà 24 hores per penjar-se. Durant la nit del 9 al 10 de juliol de 1934 Erich Mühsam fou penjat pels seus botxins a les latrines del camp de concentració d'Oranienburg (Brandenburg, Alemanya). La versió oficial fou suïcidi. Mühsam fou enterrat el 16 de juliol de 1934 al cementiri de Dahlem (Berlín, Alemanya). Sa companya, Zenzl Mühsam, es refugiarà a la Unió Soviètica després de la seva mort, on intentarà editar les seves obres, però acabarà deportada a Sibèria.

Erich Mühsam (1878-1934)

Continua...

---

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d'antics dirigents feixistes- sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista. (Miquel López Crespí)

EL CARRILLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (I)

L'onze d'abril de 1977, la monarquia borbònica, la burgesia espanyola, els sectors reformistes del franquisme d'acord amb els EUA (i evidentment, amb la CIA), legalitzaven el P"C"E carrillista. Amb el temps tots sabríem les brutors dels pactes Carrillo-franquisme. La "unitat sagrada" del P"C"E amb la monarquia de Juan Carlos. Però en aquell moment -setmana santa de 1977- encara no sabíem -malgrat ja intuíem quelcom- de tota la putrefacció de Carrillo i els diferents comitès de direcció provinciales que li donaven suport.

Nosaltres - l'OEC- no vèiem tan pròxima la nostra legalització. Els partits comunistes que no acceptàvem la reforma érem sistemàticament silenciats i marginats. Premsa, ràdio i televisió no en volien saber res, de comunistes i republicans. Per a nosaltres, els militants d'OEC, aquella havia estat una setmana de molta feina. Record repartides de fulls per s'Arenal, amb Antònia Pons i altres companys i companyes. Repartides de fulls i revistes de les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes) amb Domingo Morales i els camarades del front obrer per Llucmajor, Inca i Lloseta. El P"C"E, com tots ja havíem imaginat, seria l'únic partit amb etiqueta de "comunista" que es podria presentar legalment a les eleccions del 15-J. Els altres partits comunistes (OEC, PTE, MCE, POUM, AC, etc) ens hi hauríem de presentar camuflats sota la ficció d'unes agrupacions d'electors. Al Principat, l'aliança entre AC, POUM i OEC s'anomenava FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A les Illes, on hi havia implantació ni d'Acció Comunista (AC) ni del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista), els comunistes ens presentàrem sota la disfressa de FTI (Front de Treballadors de les Illes). Nosaltres (l'Organització d'Esquerra Comunista) no seríem legalitzats fins passat l'estiu del 77, quan ja la reforma s'havia anat consolidant. La banca capitalista només oferí préstecs, milions de pessetes, als partits del consens amb el franquisme reciclat. Tan sols qui acceptà la monarquia, la unitat d'Espanya i el manteniment dels aparats d'Estat heretats del franquisme, pogué participar-hi amb un mínim de possibilitats. Premsa, ràdio i TVE jugaren fort a favor de P"C"E, AP, PSOE i UCD, que -juntament amb les organitzacions nacionalistes de la burgesia basca i catalana- eren els partits amb el suport del capitalisme internacional -la Trilateral- i l'imperialisme nord-americà.

L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare moments abans d´entrar a la presó de Palma (Mallorca). La legalització dels carrillistes va comportar una major repressió i criminalització dels comunistes (OEC) que no havien pactat amb els franquistes reciclats.

Els comunistes d'OEC -a part de no estar legalitzats- no rebérem ni una pesseta de cap banc. A Mallorca, la campanya la férem amb dues-cents mil pessetes -ajut econòmic dels militants. Els partits d'ordre abans esmentats funcionaven -per a pagar propaganda- amb desenes i centenars de milions. La dreta (UCD), per exemple, a més de tots els diners de la banca, disposava de tota la xarxa administrativa del franquisme i de la majoria de mitjans de comunicació.

La victòria del franquisme reciclat (UCD) era d'esperar. Igualment el relatiu enfonsament del carrillisme també es veia venir. La burgesia ja tenia, amb el PSOE, el partit que en els propers anys havia de servir per a portar a terme una de les reconversions econòmiques més dures i antipopulars de tot Europa. El P"C"E, es a dir, el carrillisme, ja s'havia cremat molt fent acceptar als seus militants tot el que els havia fet acceptar (el primer dia de la legalització, Carrillo els va fer besar la bandera de Franco, entronitzant-la en la primera reunió legal que feia el Comitè Central del P"C"E d'ençà la guerra civil).

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d'antics dirigents feixistes- sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Tant per a la monarquia com per al capitalisme, comptar amb un P"C"E domesticat era una necessitat urgent que venia de molt lluny. Lluís Maria Xirinacs ho explica a la perfecció en el seu llibre La traïció dels líders (volum II). Ara ja no són un secret per a ningú, els contactes Carrillo-Juan Carlos-Suárez. D'ençà el 1977 s'han escrit multitud de llibres de memòries i ja és un lloc comú saber dia a dia com va anar el pacte entre el franquisme reciclat i la pretesa oposició. Sorprenentment, el rei Juan Carlos en persona conta que fou el primer de connectar amb Santiago Carrillo en vista a la futura legalització del P"C"E, ja en l'any 1974, quan encara només era príncep i quan tot el règim hi podia estar radicalment en contra. (Miquel López Crespí)

EL CARRILLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (II)

La direcció del PCE defensant la monarquia i la bandera que havia guanyat la guerra a la República el mateix dia de la legalització (Carrillo és el segon per l'esquerra). El carrillisme va ser essencial per acabar amb la lluita republicana i la memòria històrica en temps de la transició. Posteriorment va ser necessari per acabar amb el comunisme i va estar a l'avantguarda de la lluita contra l´independentisme i en la defensa de l'economia mercat capitalista signant tota mena de pactes contra els inteerssos dels treballadors (Pacte de la Moncloa, per exemple). La direcció carrillista s´ha enriquit en aquests darrers trenta anys de servei a la monarquia i al capitalisme.

Tant per a la monarquia com per al capitalisme, comptar amb un P"C"E domesticat era una necessitat urgent que venia de molt lluny. Lluís Maria Xirinacs ho explica a la perfecció en el seu llibre La traïció dels líders (volum II). Ara ja no són un secret per a ningú, els contactes Carrillo-Juan Carlos-Suárez. D'ençà el 1977 s'han escrit multitud de llibres de memòries i ja és un lloc comú saber dia a dia com va anar el pacte entre el franquisme reciclat i la pretesa oposició. Sorprenentment, el rei Juan Carlos en persona conta que fou el primer de connectar amb Santiago Carrillo en vista a la futura legalització del P"C"E, ja en l'any 1974, quan encara només era príncep i quan tot el règim hi podia estar radicalment en contra.

Són divertides les temeroses frases que sobre aquesta qüestió n'iniciaren la confidència a José Luis de Vilallonga, dinou anys després.

- "La veritat és que no sé si t'hauria d'explicar això. Encara avui és un tema tan delicat... Hi ha gent que quan s'assabenti que jo ja pensava legalitzar el Partit Comunista essent encara príncep d'Espanya... Diran... no ho sé... Diran que em disposava a enganyar-los... a trair-los" (Arreu, p.2).

Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). El llibre narra la història oculta de la transició, les traïdes del PCE a la causa republicana i la lluita de l’esquerra alternativa en defensa del socialisme, la república i l’autodeterminació.

Explica [pàgs. 218-224 de La traïció dels líders (II)] que conegué Nicolae Ceaucescu, president de la Romania socialisto-degenerada, a les festes commemoratives del xa de l'Iran a Persèpolis. Aleshores el líder romanès li digué que coneixia molt bé Carrillo, estiuejant a Romania.

Hom se n'adona com, finalment!, funcionà la política de reconciliación nacional [amb els sectors liberals del feixisme i el capitalisme]. D'ençà l'any 1956, el P"C"E s'havia especialitzat a llançar missatges envers el feixisme i uns hipotètics sectors democràtics del capitalisme. No res de bastir un partit de classe, un partit marxista-leninista en camí d'anar agrupant l'avantguarda més combativa dels treballadors, la pagesia, la intel.lectualitat antifeixista.

Com a oient i corresponsal de l'emissora de Carrillo (Ràdio Espanya Independent, record a la perfecció les continuades prèdiques democràtico-burgeses d'allò que, en teoria, hauria d'haver estat una emissora comunista, leninista, al servei d'un canvi radical de la societat d'explotació capitalista. Però la política de Carrillo havia trobat un bon oient: el futur rei d'Espanya, el príncep Juan Carlos. Tot un èxit de la política de col.laboració de classes carrillista, tenir per seguidor el futur rei d'Espanya, malgrat mai no funcionàs la famosa Huelga Nacional General Pacífica!

Per no perdre el fil dels esdeveniments seguirem punt per punt la magnífica descripció que Lluís Maria Xirinacs fa d'aquests primers contactes del P"C"E amb els enviats personals de Juan Carlos.

"A la primavera de 1974 convocà [el príncep] 'un amic molt íntim' -creiem que es tractava de Manuel Díez Alegría, ambdós de pura corda pro-ianqui- 'i de qui no diré el nom, puix que no crec que li agradi veure's barrejat públicament en aquesta història'. Li féu l'encàrrec de sondejar només verbalment Carrillo, en el més absolut secret. No li agradava la missió. 'Li vaig explicar que era l'únic en qui podia dipositar tota la meva confiança', va dient el rei. El juny del 74, via Europa, volà el missatger a Bucarest. Endebades lliurà una carta de presentació del príncep d'Espanya. Fou detingut durant dos dies. Finalment, el rebé Ceaucescu. De viva veu li féu avinent que comuniqués al seu amic Carrillo que el futur rei d'Espanya legalitzaria el partit comunista si Carrillo confiava en ell i no s'hi oposava. El missatger tornà quinze dies després d'haver partit".

Gregorio Morán ens conta encara moltes més coses de les que en el seu moment havia confessat el rei a Vilallonga. Vejam què diu d'quest afer l'ex-ministre d'Afers Estrangers del PSOE: "Quan el tinent general Manuel Díez Alegría, aleshores cap de l'Alt Estat Major, féu un viatge a Romania, no suficientment explicat al Generalíssim, fou destituït fulminantment. Ningú que conegués Díez Alegría i les coordenades intel.lectuals i polítiques en què es movia un cap de l'exèrcit, no fóra capaç d'imaginar-se aquest home enfilant contactes amb forces antifranquistes en l'estranger i menys encara amb Santiago Carrillo i el Partit Comunista" (Arreu, p.2).

Totes aquestes provatures, contactes, missatges, cartes, etc., servien per a anar perfilant el tipus de transició que finalment es faria a l'Estat, sota la direcció política total i absoluta del gran capital i dels aparats d'Estat i personal heretat del franquisme.

En el llibre de José Luis de Vilallonga (El Rey, p. 105 i ss.) podem anar seguint, punt per punt, el desenvolupament del fulletó que portaria, l'abril del 77, a la legalització del carrillisme (P"C"E).

"Un mes o dos abans que Juan Carlos d'Espanya fos definitivament nomenat cap d'Estat (1975), un ministre romanès entrà clandestinament a l'Estat espanyol, ajudat pels comunistes. Fou avisat l'intermediari a Madrid i finalment es veié amb el príncep. Ceaucescu responia: 'Carrillo no mourà un dit fins que no sigueu rei. Després caldrà concertar un termini, no gaire llarg, perquè es faci efectiva la vostra promesa de legalització'".

El rei digué a Vilallonga: "Vaig respirar tranquil per primer cop des de feia temps. Carrillo no llançaria la seva gent al carrer".

Ben cert que el carrilisme feia tot el possible per a controlar el poble i que aquest no posàs en qüestió cap de les herències del franquisme (aparats d'Estat repressius, monarquia, unitat d'Espanya, sistema capitalista, etc).

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

El pacte secret monarquia-carrillisme s'anava concretant en la pràctica. Encara mancaven quatre mesos perquè Carrillo entronitzàs públicament la bandera de la monarquia en totes les seus del P"C"E, fent callar i expulsant tots els militants republicans i marxistes-leninistes. L'ala més corrompuda i podrida del carrillisme, somniant poltrones, l'escalfor del poder, anava tirant al fems, ara la bandera de la revolució socialista, ara la republicana o la de la llibertat de les nacions oprimides; més endavant arribaria el torn al leninisme, al tipus d'organització per cèl.lules... en la desfeta, l'herència històrica del P"C"E es fonia com un bocí de sucre dins un tassó d'aigua, només en olorar sous institucionals, poder personal. Més endavant el carrillisme esdevingué l'avantguarda de la lluita contra les assemblees obreres, la democràcia directa, el consellisme, i de tota política popular antipactes i de resistència enfront la crisi capitalista. (Miquel López Crespí)

EL CARRLLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (i III)

L'esquerra revolucionària era a l'avantguarda de la lluita per la República i el socialisme en el mateix moment què el carrillisme (PCE) pactava amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Just en el moment en el qual els oportunistes cobraven els primers sous del nou règim sorgit de la reforma, els comunistes d´OEC eren perseguits i demonitzats. Josep Capó, Miquel López Crespí i Jaume Obrador anaven a la presó just en el moment que els venuts començaven a cobrar els primers sous de la monarquia.

A Mallorca, la direcció del PCE manava donar la mà a la policia armada que ens apallissava. A Madrid, després de la sangonosa matança d'advocats laboralistas (Atocha, 23/24-I-77), el P"C"E, al posterior enterrament dels advocats, ordenà el silenciament dels crits espontanis de "España, mañana, será republicana", "Fascistas, vosotros sois los terroristas", i féu fent estripar -mitjançant el seu servei d'ordre- totes les banderes republicanas que els militants i sectors populars, espontaniament, havien portat a la manifestació.

A poc a poc, el pacte secret monarquia-carrillisme s'anava concretant en la pràctica. Encara mancaven quatre mesos perquè Carrillo entronitzàs públicament la bandera de la monarquia en totes les seus del P"C"E, fent callar i expulsant tots els militants republicans i marxistes-leninistes. L'ala més corrompuda i podrida del carrillisme, somniant poltrones, l'escalfor del poder, anava tirant al fems, ara la bandera de la revolució socialista, ara la republicana o la de la llibertat de les nacions oprimides; més endavant arribaria el torn al leninisme, al tipus d'organització per cèl.lules... en la desfeta, l'herència històrica del P"C"E es fonia com un bocí de sucre dins un tassó d'aigua, només en olorar sous institucionals, poder personal. Més endavant el carrillisme esdevingué l'avantguarda de la lluita contra les assemblees obreres, la democràcia directa, el consellisme, i de tota política popular antipactes i de resistència enfront la crisi capitalista.

La lluita republicana en temps de la transició va ser impulsada per partits com l'OEC, MC, PTE, PCE(ml), PSM, AC, LCR i molts d'altres grups revolucionaris que varen ser perseguits i criminalitzats pel franquisme reciclat i pels dirigents del PCE, principalment.

Però la legalització -som a començaments de 1977- encara no s'ha esdevengut. El termini pactat amb Ceaucescu per a legalitzar el P"C"E, "no gaire llarg", fou d'un any i mig. Xirinacs diu (pàg. 219 del llibre La traïda dels líders): "Arias no era de la corda del Rei. I Carrillo esperà, amb Arias pacientment i amb Suárez d'una faiçó intel.ligent i ardida". Els pactes, a partir d'ara, es faran amb el franquisme reciclat, directament. La línia directa amb la monarquia borbònica s'establiria així: Juan Carlos-Suárez-José Mario Armero. I quan un pensa que aleshores -i ara també!- el carrillisme acusava els partits autènticament comunistes de ser agents del franquisme! Fa feredat comprovar tanta putrefacció política en uns dirigents!

El rei, Suárez i Carrillo -mitjançant Armero- ho pactaren tot a partir de setembre de 1976. Establits els contactes permanents amb la monarquia, esdevingut el P"C"E peça clau -momentània- per a acabar amb el republicanisme a l'Estat i amb qualsevol força política autènticament comunista o revolucionària, "Armero presenta [escriu Xirinacs a les pàgs 219-224], de seguida, unes quartilles de Carrillo a Suárez en les quals li feia avinent que no volia 'girar la truita', que calia un govern provisional de reconciliació nacional de la dreta, el centre i l'esquerra. Si no es podia fer immediatament (que fàcilment renuncià Carrillo a un govern provisional!), exigí al govern Suárez que legalitzés tots els partits (també, ben fàcilment, renunciaria a això), que fes eleccions a corts constituents i que, mentrestant, governés per decret-llei d'acord amb l'oposició (condició igualment oblidada). També demanà un passaport per tornar a l'Estat espanyol acollit a la llei d''amnistia' del juliol. Això ho explicà Alfonso Osorio, que contra Suárez veia impossible la legalització del PCE mentre fos vigent l'article 172 del codi penal tot just reformat (14-VII-76), que vetava el pas als partits 'que, sotmesos a disciplina internacional, pretenguin instaurar un règim totalitari', expressament inclòs a suggeriment d'Osorio per evitar la legalització del PCE. Osorio patia el contagi de l'anticomunisme visceral característic de la gent de la CIA".

Propaganda republicana a Palma (Mallorca) en temps de la transició. Els cartells eren dibuixats i pintats per l'escriptor Miquel López Crespí.

A partir d'aquests estrets contactes, la iniciativa de la reforma del règim aniria a parar completament a mans de Suárez i els reformistes del franquisme. L'antic aparat franquista (exceptuant els quatre nostàlgics del búnker) jugà tot el que volgué amb l'oposició Dividí i enfrontà els diversos grups. S'assistí llavors a l'espectacle vergonyós de veure com destacats membres dels organismes unitaris (especialment P"C"E i PSOE) negociaven en secret amb Suárez per a mirar de perjudicar el soci. Carrilllo fou el que s'oferí més a la baixa, molt més a la baixa que Felipe González! I, com no podia ser d'una altra manera, en un determinat moment, el PSOE -saltant-se les promeses unitàries de la Platajunta- també abandonà Carrillo.

Vejam què diu Xirinacs, al respecte: "El 8 de desembre, en el seu congrés, Felipe González va dir públicament: 'No farem tota la nostra lluita en funció de la legalitat del Partit Comunista'.

Començaven aleshores -d'acord amb Suárez i els reformistes del règim- les provocacions de Carrillo per a fer veure als militants que ell, el Secretari General, lluitava aferrissadament per la legalització del P"C"E. Foren els dies de la perruca -Carrillo entrà clandestinament a l'Estat disfressat amb una perruca. Després féu una conferència de premsa clandestina. Ara ja era a l'Estat. Els contactes amb el règim serien directes, sense necessitat d'intermediaris. A la pàgina 22 de La Traïda... podem llegir: "...Suárez... contra el parer del seu vice-president Osorio, celebrà, el diumenge 27 de febrer [1977], una reunió directa, també secretíssima, amb Carrillo en el xalet d'Armero. A part d'Osorio, només la coneixien el Rei i Torcuato Fernández Miranda. Vuit hores. El resultat? Carrillo acceptava la bandera vermella i groga (renunciava a la bandera republicana) i la monarquia borbònica. Cap de les dues coses no eren encara acceptades pel PSOE. Franco ens imposava la monarquia i eternitzava la seva victòria sobre la legalitat republicana.

'En aquest afer, el poble ni hi tindrà res a dir. La Itàlia postbèlica (1945) havia estat consultada i votà república. Què haurien votat els pobles de l'Estat espanyol si haguessin estat consultats? Però Carrillo no es parà aquí. Prometé, com ho havia fet anys abans a Juan Carlos, que no hi hauria vagues generals i que defensaria la unitat d'Espanya. Més papista que el Papa. Morán comentà que disgustaren a Suárez les contínues expressions de Carrillo: 'Si Déu vol', 'que Déu ens ajudi'. Encara més. Carrillo pregà a Suárez que no deixés enverinar els conflictes. Ell s'oferia com negociador, com a 'fre de les agitacions'.

'Ací, al meu entendre, va consumar-se la traïció del P"C"E de Carrillo als pobles de l'Estat espanyol i a la classe treballadora".

Una baixada de pantalons total i absoluta. La direcció carrillista es venia pel plat de llenties d'un parell de poltrones institucionals, per uns quants sous dins de l'administració. Tota la sang vessada pel poble en la lluita per la llibertat només servia ara, en mans d'un P"C"E promocionat per tots el poders de l'Estat, per lloar el sistema. La direcció carrillista es conformava en fer de criats i servils del gran capital.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Anarcoefemèrides del 7 d'abril

Esdeveniments

La detenció de Raymond Callemin (al centre) i Pierre Jourdan (amb gorra)

- Detenció de Raymond Callemin: El 7 d'abril de 1912 es detingut al domicili del quincaller anarquista i insubmís Pierre Jourdan (Clément) i de sa companya àcrata neomaltusiana Louise-Marceline Hutteaux, situat al número 48 del carrer de la Tour d'Auvergne de París (França), l'anarquista il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Raymond Callemin (Raymond la science). Es disposava a prendre la seva bicicleta al pati de l'immoble quan els agents, sota la direcció del comissari Xavier Guichard, cap de la Policia de París, el prengueren. Un cop arrestat, Callemin declarà als policies que el detingueren:«Heu fet un bon negoci! El meu cap està valorat en 100.000 francs i cadascun de vosaltres només en set cèntims i mig. Sí, és el preu exacte d'una bala de browning!» Alguns acusaren Louise Hutteaux com a delatora de Callemin, ja que aquesta mai no va ser molestada per les autoritats, fet del tot insòlit.

***

Membres del Consell Executiu de la República dels Consells a la presó d'Ansbach fotografiats per Eugen Barberich l'abril de 1919: 1) Toni Waibel (condemnat a 15 anys), 2) Erich Mühsam (15 anys), 3) August Hagemeister (10 anys), 4) Willy Olaschefski (7 anys), 5) Josef Rever (4 anys), 6 Rudof R. Hartig (2 anys), 7) M. Reishert (12 anys) i 8) Saúl Gerassel (14? anys); Saúl Forester (3 anys) i Hans Klein (6 anys) no figuren a la foto

- Proclamació de la República dels Consells de Baviera: El 7 d'abril de 1919, després de la caiguda de la monarquia (7 de novembre de 1918) i de l'assassinat del cap de Govern socialista Kurt Eisner (21 de febrer de 1919), els Consells d'obrers i de soldats, influïts per les revolucions russa i hongaresa, declaren la República dels Consell de Baviera a Munic (Baviera, Alemanya). En l'entusiasme revolucionari, els anarquistes són convidats a prendre part activa en les instàncies dirigents, malgrat l'oposició del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya): el poeta Ernst Toller serà designat president del Consell Central; Erich Mühsam, encarregat de les relacions exteriors; Gustav Landauer, educació; Ret Marut (Ben Traven), responsable de premsa i propaganda; Silvio Gesell, finances. Però les decisions radicals seran boicotejades ràpidament pels comunistes que es faran amb el poder el 13 d'abril, instaurant la República Soviètica de Baviera, després de la temptativa avortada de pustch reaccionari i del segrest de Mühsam. Finalment, 30.000 membres dels Freikorps (forces militars estatals reaccionàries) reprendran violentament la ciutat entre el 29 d'abril i el 2 de maig de 1919, amb un resultat sagnant de més de 700 víctimes.

***

Propaganda de la conferència apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 7 d'abril de 1937

- Conferència de Martí Ibáñez: El 7 d'abril de 1937 el doctor Félix Martí Ibáñez, destacat metge i militant anarquista, aleshores subsecretari de Sanitat del Govern de la II República espanyola i director general de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya, va fer la conferència radiofònica «Salutación al poeta judío». Aquesta xerrada va ser radiada per les emissores de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i per Ràdio Barcelona.

Naixements

Foto policíaca d'Albert Mainfroy (3 de juliol de 1894)

- Albert Mainfroy: El 7 d'abril de 1852 neix a Courbevoie (Illa de França, França) el sospitós d'anarquista Albert Pierre Mainfroy. Era fill d'Alfred Mainfroy, forner i rendista, i de Joséphine Mathilde Morin, obrera de ganxet i fornera. En 1872 va ser cridat a files per a fer el servei militar, però estava allistat voluntari en el Regiment de Caçadors d'Àfrica i va ser llicenciat per una malaltia del cor. Instal·lat a Versalles (Illa de França, França), entrà a treballar d'obrer a la fleca d'una tal Simon i es casà amb sa filla, Henriette Simon, amb qui tingué una filla. El 13 de novembre de 1875 va ser condemnat a tres mesos de presó a París per «abús de confiança i estafa». En 1880 es va instal·lar a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França), on muntà una oficina de negocis i un comerç de vins que no reeixiren. El 21 d'abril de 1886 va ser multat amb 50 francs per un delicte de premsa. En 1892 enviudà i s'instal·là amb una amant seva anomenada Dufour, que tenia des de feia temps. Es va construir al camp una cabana amb maons de guix i amb cartró enquitranat, on visqué amb sa companya i sos sis infants, que no hi anaven a escola i, segons la policia, es dedicaven a la mendicitat i a robatoris. El 30 de juny de 1894 la Prefectura de Policia ordenà l'escorcoll de la seva cabana, al número 113 del carrer Alsace-Lorraine de Le Perreux-sur-Marne (Illa de França, França), i la seva detenció sota l'acusació d'«associació criminal». L'endemà es realitzà la perquisició i protestà per la seva detenció, argumentant que mai no havia estat anarquista, però sí republicà socialista independent, tot presentant un exemplar del periòdic Le Petite Sentinelle, el qual dirigia i imprimia en una de les peces de la seva mísera cabana, i on es planyia de la mort del president de la República francesa Sadi Carnot; la policia, però, considerà que el periòdic era anarquista. El 3 de juliol de 1894 va ser fitxat pel registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i l'endemà va ser presentat davant el jutge d'instrucció Anquetil, el qual ordenà el seu tancament a la presó de Mazas, però el 9 de juliol va ser posat en llibertat provisional, després de rebre una petició en el seu favor dels habitants de Le Perreux-sur-Marne i d'un informe del comissari de policia de Joinville-le-Pont (Illa de França, França) on es deia que no tenia cap relació amb l'anarquisme. El 7 d'agost de 1894 va enviar una carta al jutge d'instrucció on protestava per la vigilància policíaca a la qual es veia subjecte. El 31 de desembre de 1894 figurava en el llista de recapitulació d'anarquistes. El juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El 29 d'octubre de 1896 es casà al X Districte de París amb la cuinera alemanya Marie Catherine Duckheim, amb qui es va divorciar el 23 de juny de 1898. El 14 de gener de 1905 es casà al XVIII Districte de París amb la brocantera Victoire Célina Dervillez. Al final de sa vida treballà de brocanter i vivia al número 140 del carrer Romainville de Montreuil (Illa de França, França). Albert Mainfroy va morir el 6 d'agost de 1910 a l'Hospital de Saint-Antoine del XII Districte de París (França).

***

Gustav Landauer

- Gustav Landauer:El 7 d'abril de 1870 neix a Karlsruhe (Baden-Württemberg, Alemanya) el novel·lista, periodista, crític, filòsof i teòric anarquista alemany Gustav Landauer. Sos pares es deien Hermann Landauer i Rose Neuburger. Va venir al món en una família jueva de classe mitjana i en una regió amb una llarga història des de l'Edat Mitjana d'inconformisme social, i on altres dos importants anarquistes alemanys, Johann Most i Rudolf Rocker, van néixer i es van formar. En 1870 esclata la guerra francoprussiana, que marca el naixement d'Alemanya com a un poder militar centralitzat. Landauer va lluitar durant tota sa vida contra aquest creixent Leviatan, alhora que es va oposar a la versió de socialisme centralitzat i estatista inclòs en el programa del Partit socialdemòcrata alemanys, pel seu caràcter hieràtic i autoritari. Va estudiar filosofia a les universitats de Heidelberg i de Berlín, i es va veure influenciat per pensadors tan diversos com Spinoza, Schopenhauer, Ibsen, Nietzsche, Tolstoi, Proudhon, Bakunin i Kropotkin, i també pels moviments Garden City de Geddes i Arts & Crafs de Ruskin; amb tot plegat va arribar a construir una filosofia coherent i una teoria de la revolució, alhora individualista i socialista, romàntica i mística, activista i pacifista. En acabar els estudis, en 1892, Landauer va reunir a Berlín un grup de dissidents marxistes anomenat «Die Jungen», del qual Rocker era també membre, i que havia estat expulsat l'any anterior del Partit socialdemòcrata alemany. Assumint el paper d'editor de la revista del grup, Sozialist. Organ der unabhängigen Sozialisten (El Socialista. Òrgan dels socialistes independents), va desenvolupar una crítica anticentralista i antiautoritària del marxisme en la línia de Bakunin i de Kropotkin, fent una crida a la substitució de l'Estat per una federació de comunes autònomes organitzades des d'avall. Com Kropotkin i William Morris, Landauer admirava la vida comunal descentralitzada de l'Edat Mitjana «una totalitat d'unitats independents»,«una societat de societats». Encara que acceptava la noció de lluita de classes, rebutjava la rigidesa dogmàtica de la teoria marxista, així com a tota autoritat burocràtica centralitzada, econòmica o política. En 1893 era un dels dissidents –Rosa Luxemburg n'era una altra-exclosos del congrés de la II Internacional de Zuric, fet que va implicar la sortida del veterà revolucionari italià Amilcare Cipriani en solidaritat. Landauer va ser de bell nou expulsat, juntament amb Errico Malatesta, Ferdinand Domela Niewenhieus, i altres delegats anarquistes, del Congrés de Londres de 1896, en el últim intent que els anarquistes van fer per entrar en les sessions de la Internacional Socialista. En la seva Aufruf zum Sozialismus (Crida al Socialisme), publicada el 1911, Landauer anomena el marxisme com «la plaga de la nostra era i la maledicció del moviment socialista». En 1893, després del Congrés de Zuric, Landauer publica la seva novel·la El predicador de la mort, però les seves activitats literàries es van veure interrompudes per una estada a la presó per disseminar «materials sediciosos» en Sozialist, la publicació del qual va ser suspès temporalment. Encara que va ser empresonat més vegades–una per criticar el cap de policia de Berlín–, va continuar publicant Sozialist fins el final de la dècada, fent una revista d'alta qualitat intel·lectual, però de limitat valor per a l'agitació. La seva creixent orientació teòrica i filosòfica li impedien guanyar audiència en la classe treballadora. La revista resultava cada cop més atractiva per als intel·lectuals i professionals, però no per als treballadors industrials i pagesos; aquest fet va provocar contínues discussions amb els treballadors de la redacció que objectaven que la revista perdia efectivitat com a instrument de propaganda anarquista. Landauer va intentar canviar la seva línia editorial, però no de manera suficient i la revista va tancar en 1899. En aquells moments Landauer havia abandonat els seus atacs frontals al capitalisme i a l'Estat; anteriorment el seu pensament havia estat dominat per l'anarquisme revolucionari de Bakunin i de Kropotkin. En 1901 va editar amb Max Nettlau una col·lecció en alemany dels escrits de Bakunin i durant els anys següents traduiria alguns dels més importants llibres de Kropotkin, però des de finals de segle cau cada vegada més sota la influència de Tolstoi, i especialment de Proudhon, a qui considera «el més gran socialista de tots». La seva filosofia estava fortament influenciada pel mutualisme proudhonià, adoptant la idea de crear bancs populars capaços de concedir crèdits barats als petits productors, així com facilitar l'honest intercanvi dels seus productes. Cada cop més insistia en la revolució social pacífica i en la importància d'una educació llibertària, especialment com la desenvolupada per Francesc Ferrer i Guàrdia i els seu moviment de l'Escola Moderna. Quan va ser fidel a Kropotkin, ho era no tant pels seus aspectes militants i revolucionaris, sinó pels seu pensament ètic, per la seva teoria del suport mutu i pel seu accent sobre la producció cooperativa descentralitzada. Barrejant els principis federalistes de Kropotkin i Proudhon, Landauer buscava una societat basada en la cooperació voluntària i el suport mutu, una societat d'intercanvis igualitaris, assentada en comunitats regionals, combinant indústria i agricultura. Parlava cada vegada menys de lluita de classe, i acció directa ara significava la creació de cooperatives pacifistes, resistència passiva a l'Estat en comptes de rebel·lió armada o actes de propaganda pel fet. Per a Landauer, a més, vaga general va arribar a significar no l'atur de la feina sinó la seva continuació per a benefici propi i sota una autoorganització. Caracteritzant l'Estat com a la negació de l'amor i la humanitat, volia la seva substitució gradual mitjançant comunitats voluntàries. Apel·lava els intel·lectuals, treballadors i pagesos perquè despertessin de la seva alienació i sortissin d'un sistema estatal de coerció, explotació i injustícia, mitjançant comunes urbanes i rurals. El socialisme per a Landauer no era ja la inauguració de quelcom de nou, de cop, no un acte apocalíptic, sinó el descobriment i desenvolupament d'una cosa ja present, conreant una cosa«sempre començada» i «sempre en moviment». La seva idea sembla el conegut eslògan dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de «construir la nova societat sense la closca de la vella». En els seus escrits més coneguts, Die Revolution i Aufruf zum Sozialismus, demanava al poble una societat lliure al marge de l'existent; calia«sortir del capitalisme» i «començar a seréssers humans», per crear el que avui anomenaríem una «societat alternativa» en forma d'espais llibertaris, que servirien d'inspiració i de model a seguir. Concebia la revolució no com un violent aixecament de les masses, sinó com una pacífica i gradual creació d'una«contracultura»; les influències del filòsof francès Étienne de La Boétie i la seva crítica de la «servitud voluntària» de les masses són més que evidents. Segons La Boétie calia que el poble retirés el suport a les institucions autoritàries i alhora crear institucions llibertàries pròpies, si ningú no obeïa el tirà, el seu poder desapareixeria. La Lliga Socialista de Landauer, fundada en 1908, era un intent de crear una alternativa social en aquesta línia, formada per grups naturals i voluntaris, de denúncia de la societat centralitzada coercitiva i burocràtica; la Lliga Socialista era una alternativa llibertària al jeràrquic i autoritari Partit socialdemòcrata. Cap al 1911 la Lliga Socialista tenia més de vint grups a Berlín, Zuric i altres ciutats alemanyes i suïsses, a més de la de París. Encara que s'havia convertit en el portaveu de la cooperació voluntària i de la resistència passiva, no va deixar mai de banda la revolució de masses; no va rebutjar la insurrecció popular espontània, i encara que s'oposava al terrorisme individual, sempre va entendre la desesperació que els portava a actual. Pensava, però, que el fonamental era que es produís una revolució espiritual alhora que una revolució individual; el problema social no es pot resoldre per la violència o per la presa del poder, la vertadera revolució social és la del rejoveniment espiritual; calia un«renaixement de l'esperit humà». Durant els anys precedents a la Gran Guerra es va guanyar moltes antipaties i enemics per la seva oposició frontal a la guerra i la seva acusació als alemanys d'agressors. Durant el conflicte mundial va defensar la pau i la necessitat d'una associació de nacions que controlés les armes i que defensés els drets humans. Quan va esclatar la revolució a Baviera el 7 de novembre de 1918, va ser convocat a Munic pel seu amic Kurt Eisner, president socialista de la nova república bavaresa. Però no es va convertir en membre del govern d'Eisner; juntament amb els seus companys Erich Mühsam i Ernst Toller, va jugar un paper important en el moviment d'organització dels Consells d'obrers, camperols, soldats i mariners, per començar la nova societat federal que tant havia reivindicat. Sempre va defensar un sistema de consells i de cooperatives, basat en l'autonomia i en l'autoorganització, enfront d'un govern parlamentari o d'una dictadura del proletari. Va diferir fortament amb Mühsam en aquest punt, ja que criticava fortament la dictadura revolucionària creada a Rússia per Lenin. Enfront de la visió marxista del socialisme d'Estat i de la dictadura del proletariat, reivindicava una societat descentralitzada, de comunitats i cooperatives lliures, amb control local i autoorganització dels treballadors des d'avall. Després de l'assassinat d'Eisner, va ser nomenat ministre d'Educació en el nou Consell de la República proclamat a Munic el 7 d'abril de 1919, però la seva cartera només va durar una setmana, col·lapsat per la presa del poder pels comunistes, el seu programa d'educació llibertària mai no va ser posat en pràctica. L'1 de maig de 1919, el ministre de Defensa de Berlín va enviar unitats per acabar amb la revolució bavaresa i l'endemà va ser detingut. Al pati de la presó, un oficial nerviós el va copejar i un grup de soldats es va afegir a la pallissa amb porres, cops de culata, puntades de peu, etc.; després va ser tirotejat. Gustav Landauer va morir a resultes d'aquests fets, era el 2 de maig de 1919 a Munic (Baviera, Alemanya). El seu cos va ser despullat i llançat a la bugaderia. El socialdemòcrata Noske va felicitar el comandat de la força de xoc per la forma discreta i reeixida amb la que havia portat l'«operació a Munic». El soldat que va matar Landauer va ser exonerat després de declarar que només «complia ordres». L'oficial que va copejar Landauer va ser multat amb 500 marcs i altre oficial va estar arrestat cinc setmanes, però no per assassinar-lo, sinó per robar-li el rellotge. L'oficial en cap mai no va ser portat a judici. Un monument a Landauer, erigit per la Unió Anarcosindicalista, va ser tomat pels nazis després de la pujada de Hitler; mai no ha estat reconstruït.

***

Marie Equi

- Marie Equi: El 7 d'abril de 1872 neix a New Bedford (Massachusetts, EUA) la metgessa anarcofeminista i anarcosindicalista Marie Diana Equi. Filla d'italià i d'irlandesa, entre els 8 i els 13 anys treballà en una fàbrica de teixits. Després de viure una tempora a Itàlia amb son avi, retornà quan tenia 17 als Estats Units. En 1893, fugint de les fàbriques i per crear-se una nova vida, es traslladà a The Dalles (Oregon, EUA) amb la seva amiga Bess Holcomb, que havia ofert a treballar com a ensenyant; ambdues viuran plegades amb allò que aleshores es deia un Boston mariage (Matrimoni de Boston). El 21 de juliol de 1893 fou objecte d'un article que aparegué en el periòdic local (The Dalles Times-Mountaineer); segons el seu autor, que l'anomena «Miss Aqua», el contractant de Bess Holcombe, el reverend Orson D. Taylor, rebutjava pagar a aquesta última la suma promesa de 100 dòlars, i, en represàlies, Equi l'amenaçava amb fuetejar-lo públicament. El fuet va fiblar i Holcomb no rebé els seus diners, però l'opinió pública va aprovar l'acte i subhastà el fuet: els guanys superaren amb escreix els 100 dòlars en litigi. Uns anys després la parella s'instal·là a San Francisco, on Equi començà a estudiar medicina i en 1903 aconseguí el títol en la Universitat d'Oregon a Porland, una de les primeres que permeté l'accés als estudis a les dones. Durant un temps, viatjant a cavall, tractà els problemes de salut dels indis i dels vaquers del centre d'Oregon. Sempre prestà els seus serveis de forma desinteressada a la classes treballadores, especialment a les dones (ginecologia) i els infants (pediatria). El 18 d'abril de 1906 la ciutat de San Francisco pateix un terrible terratrèmol i incendi i Equi organitzà aleshores un equip de metges i d'infermeres per facilitar els primers auxilis d'urgència, fet pel qual rebé els reconeixements oficials de l'Exèrcit nord-americà i un premi del president Theodore Roosevelt. Poc després conegué Harriet Speckart, que esdevindrà la seva assistent i poc després passaran a viure juntes a Portland. Harriet Speckart, neboda de Leo Schmidt, fundador de l'Olympia Brewing Company, rebé fortes pressions familiars –Schmidt contractà un detectiu privat que sempre mantenia vigilada la parella– perquè deixés sa companya, fins i tot les amenaces de ser desheretada, però hi continuà fidel. Equi fou dels metges de Porland que acceptar practicar avortaments i ho va fer sense tenir en compte la classe o l'estatus social a la clínica Ruth-Barrett. Participà activament en el moviment que promogué la informació sobre el control de natalitat. En aquesta època conegué Judith Schwartz, amb qui mantingué una relació sentimental. També participà en el moviment del dret al sufragi femení i lluità amb les sufragistes d'Oregon fins que aquesta reivindicació fou acceptada en 1912. En 1913 estava present en els actes durant una vaga organitzada per les triadores de cireres de l'empresa empacadora Oregon Packing Company afiliades a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i, quan assistia una vaguista ferida, fou atacada per les forces de l'ordre que intentaven acabar manu militari amb el moviment. El espectacle d'aquestes brutalitats la portaren a prendre consciència política, a rebutjar el capitalisme i a esdevenir anarquista enquadrada en l'IWW, encara que no pogué afiliar-se a aquest sindicat a causa de la seva professió liberal. En 1915 la parella Equi-Speckart que desitjaven tenir un infant, adoptaren un nina, Mary, que anomenava mamà a Harriet i papà a Marie. Més tard aquesta nina, quan tenia 16 anys, fou la dona més jove del Nord-oest del Pacífic a pilotar un aeroplà en solitari. En 1916 Equi s'afilià a l'American Union Against Militarism (AUAM, Unió Americana Contra el Militarisme) i durant una manifestació contra la guerra a Porland desplegà una bandera amb el text«Prepareu-vos a morir, treballadors, J. P. Morgan & Cie es preparen per enriquir-se», que provocà uns aldarulls que portaren a la seva detenció. En 1916 també fou detinguda amb Margaret Sanger per propagar el control de natalitat. El 31 de desembre de 1918 fou condemnada per sedició, en aplicació de la nova Llei contra l'Espionatge, per un discurs contra la Gran Guerra pronunciat als locals de l'IWW on incitava els soldats a la insubmissió. Els seus advocats intentaren vanament que es retractés i durant aquesta època la parella fou insultada i escopida nombroses vegades quan anava pels carrers. La pressió fou tan gran que Harriet marxà amb Mary a Seaside (Oregon) i ja mai més Marie i Harriet viurien plegades. L'octubre de 1920 fou tancada a la presó estatal de San Quintin (Califòrnia) per purgar una pena de tres anys, que fou reduïda més tard a un any i mig gràcies a un indult del president Woodrow Wilson. A la presó escrigué moltes cartes a companys i amics i algunes s'interrogava i posava dubtes sobre el seu lesbianisme. Després del seu alliberament, en una gira propagandística contra l'amenaça d'execució de Sacco i de Vanzetti, conegué la militant wobblie Elizabeth Gurley Flynn, amb qui es lligà sentimentalment i acabarà convivint durant 10 anys. El 15 de maig de 1927 Harriet Speckart morí a Seaside (Oregon) d'un tumor cerebral i Mary s'instal·là a Porland amb son pare. Marie Equi va morir oblidada de tothom el 13 de juliol de 1952 a l'hospital Fairlawn de Portland (Oregon, EUA).

***

Notícia de la naturalització de Primo Tognacci apareguda en el Journal Officiel de la République française del 21 de juliol de 1929

- Primo Tognacci: El 7 d'abril de 1885 neix a Rímini (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Primo Tognacci. Per les seves activitats anarquistes, cap el 1925, es va veure obligat a refugiar-se a França. L'11 de juliol de 1929 va ser naturalitzat francès i residia a Bethoncourt (Franc Comtat, Arpitània), on treballava de paleta. En 1929 era pare de sis infants (Joséphine, Albert, Dinanée, Alfred, Armand i Vanzetti). En 1937 figurava en un llistat d'anarquistes a vigilar, sobretot durant els viatges oficials de representants de governs estrangers, establerta per la policia francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Mario Mantovani

- Mario Mantovani: El 7 d'abril de 1897 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Mario Mantovani, que va fer servir diversos pseudònims (Lucio Adorni, Mario Ferrarini,Lucio Adali). Era fill de Gaetano Mantovani i de Maria Tacchini. Es crià al barri milanès de Greco i, després de l'escola elemental, aprengué l'ofici de tipògraf, professió en la qual romandrà la resta de sa vida. Començà a militar molt jove en el moviment anarquista, en el sector anarcoindividualista, i mantingué estrets contactes amb els socialistes«maximalistes». A partir de 1914 col·laborà en el periòdic anarquista milanès Il Ribelle. En aquesta època, amb Federico Giordano Ustori, va ser considerat com un «anarquista perillós» i vigilat per les autoritats de manera especial. L'agost de 1915 va ser detingut per«incitació a la revolució» i el novembre d'aquell any es declarà insubmís al servei militar i fugí clandestinament, amb Federico Giordano Ustori, a Suïssa. D'antuvi s'establí a Saint-Prex (Vaud, Suïssa), hostatjat per Dario Fieramonte. En 1915 freqüentà les reunions a la Casa del Poble de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i l'agost d'aquell any va ser denunciat per la policia suïssa per«propaganda subversiva». En aquesta època, gràcies a Marcel Lamauve, col·laborà en el grup editor del periòdic francoitalià Le Réveil Anarchiste, al voltant del propagandista anarquista Luigi Bertoni, i, mitjançant sa germana Anita, feia arribar fons econòmics als companys milanesos. Després passà a Berna (Berna, Suïssa), on trobà Macchi Eugenio. El gener de 1919 passà a Munic (Baviera, Alemanya), on restà uns mesos de passada cap a la Rússia revolucionària; hi va arribar clandestinament, amb l'anarcoindividualista Enrico Arrigoni (Brand), viatjant gairebé sempre a peu. Sense documents, a Moscou, va ser detingut per la txeca i gràcies a la intercessió d'Angelica Balabanov, que havia conegut a Suïssa, aconseguí la llibertat. De tornada, amb documentació falsa expedida per la III Internacional Comunista, passà per Budapest (Hongria), aleshores en plena revolució, amb el temor de ser pres per un rus blanc en fuita, i per Viena (Àustria), on es va presentar al consolat italià fingint ser un presoner de guerra. El gener de 1920 retornà a Milà, però va ser detingut a Milà i posat a disposició de les autoritats militars, les quals el van destinar a un destacament de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia). Després d'una conferència revolucionària, desertà i marxà cap a Espanya, on residí un any. Expulsat d'allà, va ser repatriat i el 26 de gener de 1921 va ser detingut a Gènova (Ligúria, Itàlia); jutjat, el 18 d'abril d'aquell any va ser condemnat a un any i mig de presó per«deserció». El 22 de maig de 1922 va ser alliberat de la presó de Gradisca d'Isonzo (Friül). De bell nou a Greco, treballà de tipògraf i fou un dels animadors del Comitè per a les Víctimes Polítiques (CPVP). Detingut i empresonat en diferents ocasions, com ara el febrer i el maig de 1925, el juny de 1928 passà clandestinament a França i sota diverses identitats (Luis Adorni,Mario Ferrarini, etc.) s'instal·là d'antuvi a Rivery (Picardia, França), des d'on col·laborà en el periòdic anarquista Fede. Després s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França) i freqüentà nombrosos militants anarquistes italians, com ara Luigi Fabbri, Virgilio Gozzoli, Camillo Berneri i Leonida Mastrodicasa. Detingut a la seu de la Llibreria Internacional de París, l'abril de 1930 va ser expulsat del país. Marxà cap a Bèlgica (Brussel·les i Lieja), on milità en el grup editor dePensée et Action, animat per Marcel Dieu (Hem Day). En aquestaèpoca col·laborà en nombroses publicacions llibertàries italianes, com ara Guerra di Classe, Lotte Sociali,L'Adunata dei Refrattari, Il Risveglio,Eresia di Oggi e di Domani, L'Aurora, etc. Membre del Comitè de Defensa Anarquista (CDA), va ser, amb Luigi Bertoni i Luigi Fabbri, encarregat de l'edició en tres volums dels escrits d'Errico Malatesta. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 fou delegat al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França); promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. També participà en la campanya per obtenir l'alliberament de Francesco Ghezzi i Alfonso Perrini empresonats a la URSS. En 1936, amb Hem Day, participà en la campanya de suport a la Revolució espanyola (Comitè Anarquista Pro Espanya), sobretot en el reclutament de voluntaris i en la recaptació de fons econòmics, i formà part, amb altres (Umberto Marzocchi, Rivoluzio Gilioli, Hoche Meurant, etc.), del grup que, el setembre d'aquell any, s'ocupà a la frontera francobelga, des de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), del tràfic d'armes destinat als companys del sud. En 1938 va ser membre del comitè directiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Brussel·les (Bèlgica), juntament amb Hem Day, Desmet, Ernestan i Vittorio Cantarelli. Després de l'esclat de la II Guerra Mundial, l'11 de maig de 1940 va ser detingut, com molts altres estrangers, a Brussel·les per la policia belga i internat a Bruges (Flandes Occidental, Flandes), on patí maltractes; posteriorment va ser tancat al camp de concentració de Lombartzijde (Flandes Occidental, Flandes), amb altres anarquistes italians, i d'on fou ràpidament alliberat per l'avanç de les tropes nazis. Arribà a Brussel·les i demanà el repatriament a Itàlia. Detingut a la frontera de Brenner (Tirol) el 17 de juliol de 1940, va ser jutjat i condemnat a cinc anys de confinament a illa de Ventontene, on arribà el 24 de setembre d'aquell any. El 25 de juliol de 1943 va ser traslladat al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia), d'on fou alliberat el 8 de setembre d'aquell any. Marxa immediatament cap a Milà, on s'integrà en la Resistència armada. Fou un dels organitzadors, amb Antonio Pietropaolo, Germinal Concordia i Mario Orazio Perelli, de la Brigada«Malatesta-Bruzzi», formada per partisans anarquistes, i de la qual va ser nomenat comissari polític i amb la qual participà el 25 d'abril de 1945 en els combats per l'alliberament de Milà. Després de la II Guerra Mundial, creà, amb Ivan Aiati, i dirigí el setmanari clandestí milanès Il Comunista Libertario (1944-1945), òrgan de la Federació Comunista Llibertària Italiana (FCLI) llombarda, i del seu continuadorIl Libertario (1945-1961). Entre els anys 1940 i 1960 participà en gairebé tots els congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i a començaments dels anys cinquanta, durant la ruptura entre la FAI i els Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini, intentà servir de mediador entre les dues postures, oferint als darrers les pàgines d'Il Libertario, fet pel qual va ser durament criticat per la tendència lligada a L'Adunata dei Refrattari. Sempre en relació amb el moviment llibertari suís, entre l'1 i el 2 de maig de 1954 fou delegat del Grup Anarquista de Zuric al Congrés Nacional de la FAI que se celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia). En 1961, després de la desaparició d'Il Libertario, s'instal·là a Roma, on en 1966 s'integrà en la redacció i en la gestió del setmanari de la FAI Umanità Nova, funció en la qual restarà fins al 1971. L'agost de 1968 fou un dels delegats italians al Congrés de les Federacions Anarquistes celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia). A començament dels anys setanta retornà a Llombardia. Mario Mantovani va morir el 4 de març de 1977 a Limbiate (Llombardia, Itàlia). Documentació seva es troba dipositada al Circolo di Studi Sociali «Errico Malatesta» de l'Arxiu Històric de la FAI.

Mario Mantovani (1897-1977)

***

Ciro Beltrandi

- Ciro Beltrandi: El 7 d'abril de 1900 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el mestre d'escola elemental i militant anarquista Ciro Beltrandi. Fou fill d'Antonio Beltrandi i de Maria Rosa Frontali. De jove formà part de la Federació de la Joventut Socialista, quan en aquellaèpoca encara mantenia posicions revolucionàries i antimilitaristes. Després de la Gran Guerra s'adherí als grups anarquistes i en 1920 començà els estudis de pedagogia a la Universitat de Bolonya. L'11 de juliol de 1921 a Imola fou apallissat per un escamot feixista i es defensà a trets. Detingut per haver disparat l'exrepublicà Mansueto Cantoni, esdevingut cap del feixisme local, i inculpat de temptativa d'homicidi, fou condemnat el 16 de maig de 1924 a nou mesos i 10 dies de presó. Però fou alliberat per una amnistia i per fugir de la repressió feixista s'instal·là a Roma. En 1926 passà clandestinament a França. Després de viatjar per Moscou i per Odessa en 1927, entre 1929 i 1930 s'instal·là a Suïssa, on fou ajudat per companys arran d'una hospitalització per tuberculosi. Després de viure entre Suïssa i Bèlgica, freqüentant diversos sanatoris (Ginebra, Zuric, etc.), tornà a França, on entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 representà els grups de Savoia en el II Congrés Anarquista dels Exiliats Italians realitzat a Puteaux i on es decidí la publicació del periòdic Lotte Sociale (1933-1935), els principals redactors del qual foren Leonida Mastrodicasa, Virgilio Gozzoli, Amleto Astolfi i Remo Franchini. A causa de la seva mala salut no podia treballar i sobrevivia gràcies a la solidaritat dels companys. El 16 de juliol de 1935 fou detingut per expulsar-lo, però el seu estat de salut ho impedí i s'instal·là a Chambéry amb sa mare, on col·laborà amb el grup «Giustizia e Libertà». A finals de 1936 marxà a Barcelona (Catalunya) per ocupar-s'hi en tasques de propaganda anarquista. El 6 de març de 1937 deixà Barcelona i amb Giuseppe Tinti retornà a França. El 8 d'octubre de 1938 fou expulsat d'aquest país i es refugià a Brussel·les amb el suport dels companys Ugo Guadagnini i Celso Bendanti, naturals d'Imola. Ciro Beltrandi va morir el 7 de maig –alguns apunten el 9 de maig– de 1941 en un hospici de Brussel·les (Bèlgica).

***

Necrològica de José Bescós Rodrigo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de setembre de 1992

- José Bescós Rodrigo: El 7 d'abril de 1901 neix a Alberuela de Laliena (actualment pertany a Abiego, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Bescós. Era fill de Tomás Bescós i de María Rodrigo. Quan era molt jove emigrà a Vic (Osona, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Quan l'Ocupació, va ser enviat pel Servei de Treball Obligatori (STO) a treballar en la construcció de les fortificacions alemanyes. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Casat amb Candida Riu, tingué dos infants, José i Libertad. José Bescós Rodrigo va morir el 2 d'agost de 1992 a la Residència «La Renaudié» d'Albi (Llenguadoc, Occitània) on vivia.

***

Josep Oliver Calle

- Josep Oliver Calle: El 7 d'abril de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Oliver Calle, conegut com Chispa. Fou membre del Sindicat d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. L'octubre de 1926 es casà amb María Pérez Ortiz, amb qui tindrà dos infants, José i Pilar. Amb el triomf feixista s'exilià a França i durant l'ocupació alemanya fou un dels reorganitzadors, amb José Berruezo, de la CNT a la resclosa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Expert en direcció escènica, organitzà un grup teatral francoitaloespanyol. Entra a formar part de les Forces Franceses de l'Interior (FFI) de la Resistència francesa. En 1946 col·laborà en el periòdic Exilio, publicat a Aynès (Alvèrnia, Occitània), que va ser la primera publicació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili que s'edità a França. Arran de l'escissió, fou membre de la Federació Local d'Aynès de la CNT, de tendència«col·laboracionista». Josep Oliver Calle va morir el gener de 1979.

***

Necrològica d'Enric Grau Calafell apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 13 d'octubre de 1992

- Enric Grau Calafell: El 7 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 2 d'abril– de 1908 neix a Manresa (Bages, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Enric Grau Calafell. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Pere Grau Prat i Ignasia Calafell Tapiolas. Entrà de molt jove a formar part del moviment llibertari, participant amb 12 anys en les reunions de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb 15 anys va ser nomenat delegat de la CNT al taller d'ebenisteria on feia feina. Participà activament en els grans moviments vaguística portats a terme a les mines de Fígols (Berguedà, Catalunya) i Sallent (Bages, Catalunya). En 1927 entrà a formar part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en 1928 del Comitè Anarquista de la Comarcal de Manresa. Participà, amb altres companys (Pedro Cano, Josep Camps, Josep Corbella, Soler, etc.), en robatoris de materials per a sabotatges durant les vagues. En el Ple Confederal del 6 d'octubre de 1930 va ser nomenat membre del Comitè Intercomarcal. L'agost de 1931 va ser delegat del Sindicat de la Fusta al Ple Regional de Catalunya que se celebrà a Barcelona. Col·laborà activament en diversos aixecaments revolucionaris, com ara el de gener de 1932, el de gener i desembre de 1933 i el d'octubre de 1934. El 24 de setembre de 1933, juntament amb altres companys (Josep Claramunt, Rosario Dulcet, Bru Lladó i Carles Prades), va fer un míting a Sallent. En 1934 va ser detingut a Manresa com a membre de les Joventuts Llibertàries. El febrer de 1936 va ser nomenat secretari del Comitè Comarcal de la CNT. Després de l'aixecament feixista, el 19 de de juliol de 1936 formà part del Comitè Revolucionari Provisional de Manresa i, des d'agost d'aquell any, representà la FAI en el Comitè Central Antifeixista d'aquesta població, on s'encarregà de l'organització de les milícies i de la defensa. A finals de setembre de 1936 dirigí un grup de milicians confederals de la«Columna de Defensa Costera» a Sant Carles de la Ràpita (Montsià, Catalunya). Posteriorment estudià a l'Escola Popular de Guerra Núm. 3. Incorporat a l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, acabà la guerra com a oficial al front d'Andalusia. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració. Posteriorment milità en la Federació Local de Marsella (Provença, Occitània) de la CNT, població on residia. En 1985 va escriure unes memòries («Recorrido por mi vida») que han restat inèdites. Enric Grau Calafell va morir l'11 de setembre de 1992 a La Clínica«La Casamance» d'Aubanha (Provença, Occitània) i va ser incinerat tres dies després.

***

Necrològica de Joaquim Andreu Pastor apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 6 d'abril de 1978

- Joaquim Andreu Pastor: El 7 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 10 d'abril– de 1910 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Andreu Pastor. Sos pares es deien Joaquim Andreu i Antònia Pastor. Electricista de professió, quan era adolescent començà a militar en els grups llibertaris del Poblenou de Barcelona i en el Sindicat de Llum i Electricitat del Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta fou membre, amb Joaquim Gil Mir i altres, del grup anarquista «Los Anónimos» de Barcelona (Catalunya). El 22 d'abril de 1933 fou detingut al Poble Nou per la Guàrdia Civil, amb Joan Adelantado Andreu i Elies Vallabriga Esteve, per coaccionar esquirols de les fàbriques de la barriada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de la CNT de Castres i de La Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània), on residia, i n'ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. Sa companya fou Natàlia Albalat, també militant anarcosindicalista. Joaquim Andreu Pastor va morir l'1 de gener de 1978 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després.

Continua...

---

Mallorca, 2025: la generació literària dels anys 70 a debat - El diari Última Hora entrevista l’ escriptor pobler Miquel López Crespí - La periodista Clara Ferrer parla amb l’ autor dels llibres de narracions Diari d’ un home sol (Llibres del Segle) i Una nit qualsevol (Lleonard Muntaner Editor) -

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) lleva más de medio siglo dedicado a la literatura, cultivando desde novela hasta poesía y ensayo, pero sin abandonar nunca su espíritu combativo, fuertemente marcado por la lucha contra la represión franquista. Y es que el autor, uno de los más prolíficos y premiados que ha dado Mallorca, pertenece a una generación de escritores, la de los años 70, que tenía la clara voluntad de «romper con el pasado, con la literatura de los capellanes, de la Iglesia, demasiado conservadora y puritana».

«Autores como Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Antoni Vidal Ferrando, Antònia Vicens o Xesca Ensenyat luchamos contra ella, pero también éramos discípulos e hijos de los que abrieron el camino, como Josep Maria Llompart, Jaume Vidal Alcover o Blai Bonet. Además, muchos eran hijos de padres republicanos, no como Llorenç Villalonga, que era falangista», destaca. «Nos era imposible escribir desde la óptica de los predecesores, de esos pulcros sacerdotes o rendistas de las clases dominantes. No teníamos nada que ver con ellos, ni ideológicamente ni como clase. Veníamos de otro mundo y, por tanto, como era lógico, escribíamos desde otras coordenadas culturales», razona.

«Es una época de ruptura y, por eso mismo, ni la forma de escribir ni los temas tratados en novela y teatro son los mismos que el que desarrollan los autores procedentes de una sociedad rural, aferrada a las tradiciones del XIX. Intentábamos usar un lenguaje directo, innovador, que introduzca en la literatura catalana contemporánea temas considerados tabú hasta entonces: la liberación sexual, la lucha política clandestina, el experimentalismo textual con una utilización a veces exagerada del collage», explica.

Con todo, reconoce que le seducía más el contenido que la forma, «la irrupción subversiva de problemas cotidianos que habrían atemorizado los doctos conservadores de la Escola Mallorquina y que, seguramente, nunca hubieran sido considerados ‘literatura’ en sus tertulias alrededor de la camilla».

Es en esta tendencia rupturista, de «narrativa experimental y subersiva» tan propia de los años 70 y 80 se inscriben sus dos nuevos títulos: Una nit qualsevol (Lleonard Muntaner) y Diari d’un home sol (Llibres del Segle). «En estas narraciones se tratan temas tabú en aquel entonces, como el sexo o la política», apunta, a la vez que reconoce que «quien no escribe de política es el más político». «No querer opinar de política ya es una postura política. Es imposible no posicionarse, porque todo es política. Tenemos los bombardeos en Gaza, donde han matado a más de un centenar de niños, la guerra de Ucrania y el panorama no es nada esperanzador con Trump en el poder. El mundo se oscurece».

«Muchas narraciones reflejan épocas oscuras, en el sentido de que la Transición había terminado, pero todavía continuamos luchando. Ahora salimos a la calle con la camiseta verde, pero no es lo mismo. Nuestra generación lideró muchas luchas: la republicana, la socialista, la feminista, la ecológica... Esas eran nuestras señas de identidad, pero lo triste es que se fueron a pique porque la izquierda oficial pactó con los franquistas, se pactó por ejemplo que no hubiera república, ni independentismo en Catalunya, Euskadi y Galicia, que mantuviéramos a los borbones... todo se pactó para repartir sillas y sueldos», recuerda el autor, que llegó a entrar en prisión en el invierno de 1976, por «republicano y comunista».

Anarcoefemèrides del 8 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de Ça Ira!

- Ça Ira!: El 8 d'abril de 1931 surt a Agen (Aquitània, Occitània) el segon número del periòdic anarcocomunista Ça Ira! Journal local et d'avant-garde. Es desconeix la data de sortida del primer número, del qual no s'ha conservat cap exemplar. Sembla que es va crear en ocasió de la gira de conferències que Sébastien Faure va fer a Agen, les quals publicitava. Portava l'epígraf «El nostre enemic és el nostre patró», de Jean de La Fontaine. D'antuvi bimensual, passà a mensual a partir del número 5 i llevà del subtítol «Journal local». La gerent fou Charlotte Musky. Hi trobem articles d'André Bernard, H. Bleno, Caliban, P. Celton, L. Coster, Crudelis, René Devry, Epsilon, Sébastien Faure, G. Hesse, Jaurès, G. Jayart, Laurent, Denise Meissonier, J. Millasseau, Paul Mounier, Charlotte Musky, Nadaud, F. Reault, Maurice Rostand, M. Theureau, Samuel Vergine i Yannic, entre d'altres. L'últim número conegut és el 9, de juny de 1932. Només es conserven exemplars d'aquesta publicació a la Biblioteca Nacional de França.

***

Josep Lluís Facerías

- Bomba de Facerías: El 8 d'abril de 1950 el guerriller anarquista Josep Lluís Facerías diposita una potent bomba en una finestra de la comissaria de Lonja, al carrer Ample, número 23, de Barcelona (Catalunya), i en esclatar fereix sis policies, alguns de gravetat, i causa importants danys materials. Aquesta bomba va provocar una gran confusió ja que a prop d'on va explotar hi vivia Rafael López Moreno, un dels caps del servei d'espionatge encarregat especialment dels«Serveis d'Informació a França» i principal organitzador de la infiltració d'elements addictes en les organitzacions antifranquistes de l'exili.

Naixements

Ramón de la Sagra

- Ramón de la Sagra: El 8 d'abril de 1798 neix a la Corunya (La Corunya, Galícia) el científic naturalista, sociòleg, economista, pedagog, escriptor, polític, maçó i intel·lectual protoanarquista Ramón Dionisio José de la Sagra y Peris –també citat Périz. Fou fill d'una família de la burgesia mercantil il·lustrada enriquida amb el comerç colonial amb Amèrica; son pare, Lorenzo Martínez de la Sagra, era comerciant i sa mare es deia Antonia Rodríguez Perís. Després d'estudiar a l'Escola Nàutica del Consolat de Mar de la Corunya, en 1815 passà al Reial Col·legi d'Apotecaria de Sant Carles de la Universitat de Santiago de Compostel·la i entre 1816 i 1818 estudià Matemàtiques Sublims amb Domingo Fontán i començà Medicina i Anatomia. En 1819 conegué Casiano de Prado, amb qui es traslladà a la Universitat d'Alcalá de Henares (Madrid), on en 1820 acabà els seus estudis, mostrant especial predilecció per les ciències naturals. Perseguit per la Inquisició a causa del seu liberalisme i les seves idees racionalistes, restà un any empresonat. En 1819 edità els primers textos d'Immanuel Kant a Espanya. En 1820, amb el triomf liberal, s'instal·là a Madrid, on contribuí a la publicació del periòdic El Conservador, periòdic liberal anomenat així per antífrasi. En 1822 es casà amb Manuela Turnes del Río Maldonado. El 25 de juny de 1823 s'embarcà cap a L'Havana (Cuba) per realitzar una missió científica com a director del seu Jardí Botànic, estada que es perllongarà 12 anys. En 1824 se li creà la càtedra de Botànica de l'Escola d'Agricultura. Entre 1827 i 1830 edità els Anales de Ciencias, Agricultura, Comercio y Artes, a més de textos sobre geologia, botànica, agronomia i economia. En 1831 publicà Historia económica-política y estadística de la Isla de Cuba, que li atorgà prestigi mundial com a científic i antecedent de la seva monumental Historia física, política y natural de la Isla de Cuba (1832-1861). A l'illa defensà l'abolició del tràfic negrer contra les tesis, aleshores decididament esclavistes, de José Antonio Saco i va fer amistat amb l'exiliat belga Jean Hippolyte Colins, fundador del«socialisme racional», qui el va influir especialment. Entre el 20 d'abril i el 23 de setembre de 1835 viatjà pels Estats Units, país del qual sortí força impressionat, amb va fer amistat amb Nicolaus Heinrich Julius i el saintsimonià Michel Chevalier, i fruit del viatge del qual publicà el seu llibre Cinco meses en los Estados-Unidos de la América del Norte, que publicà a París l'any següent i ple d'observacions econòmiques, socials i polítiques. Després, durant el mateix 1835, tornà a Europa. D'antuvi residí un temps a París (França) i en 1837 retornà a la Península. En 1837, 1838 i 1840 fou elegit diputat per La Corunya, amb un programa modernitzador i pioner en nombroses qüestions (criminologia, prostitució, educació, ensenyaments especials, economia, etc.). En aquests anys s'afilià a la francmaçoneria gallega. Sovint viatjà arreu d'Europa, prestant atenció sobre el més innovador de l'època en tots els camps –fou el primer que parlà de krausisme, ja que havia conegut a Brussel·les Heinrich Ahrens, deixeble de Karl Christian Friedrich Krause. En 1838 promogué la fundació de la Societat Filantròpica de Madrid, dedicada a les reformes judicial i penitenciària i a l'ensenyament a cecs i sordmuts. Aquest mateix any inaugurà una sèrie de lliçons magistrals a l'Ateneu de Madrid on palesà la misèria del poble espanyol i la necessitat de la seva regeneració. En 1840 creà una Sala de Lactància i una escola, sota el nom d'Asil de Cigarreres, a la finca que havia estat Casino de la Reina (Madrid). Després emprengué activitats empresarials amb poc èxit a les comarques malaguenyes. El seu prestigi com a economista i sociòleg aixecà aprensions per les seves crítiques a la societat burgesa i per seu reformisme socialitzant. Durant la dècada dels quaranta formà part del cercle intel·lectual d'Antolín Faraldo a Santiago de Compostel·la, amb qui fundà en 1845 El Porvenir, considerat per molts com el primer periòdic anarquista de la Península i que fou suprimit per un decret del general Ramón María Narváez. A Madrid edità la Revista de los intereses materiales y morales. Periódico de doctrinas progresivas en favor la Humanidad, on reivindicava la reforma social, inici de la seva etapa socialista. En aquesta època també va escriure nombrosos fulletons denunciant l'absurditat de l'ordre social imperant i del liberalisme econòmic. S'acostà al pensament de Pierre-Joseph Proudhon i entre 1848 i 1849 col·laborà amb aquest en la formació del Banc del Poble, i tractà de convèncer de les seves idees a diverses institucions científiques i, en última instància, al govern espanyol, publicant el llibre Banque du Peuple. Théorie et pratique de cette institution, fondée sur la théorie rationelle. Testimoni de la Revolució de 1848 a París, l'any següent fou expulsat de França per les seves «inclinacions socialistes». Acceptà ser diputat per Lugo i en les Corts defensà positures anarquitzants (col·lectivisme de la terra, supressió dels diners, etc.); titllat de«socialista» i «revolucionari», abandonà el Parlament. El rebuig a les seves idees i projectes, la ruïna econòmica i la seva progressiva vellesa, van fer que s’acostés als sectors conservadors, que el van tractar amb honors –agregat honorari de l'ambaixada d'Espanya a París, vocal del Reial Consell d'Agricultura, cònsol general de l'Uruguai a França, etc.– i a una mena de misticisme religiós exaltat, que el portaren cap al 1857 a postures polítiques absolutistes i integristes que li ajudaren a refer la seva malmesa situació econòmica. Entre 1859 i 1869 visqué a Cuba. Fou un clar precursor de l'anarquisme peninsular. Trobem articles seus en infinitat de publicacions (El Azucarero, Boletín de Empresa, El corresponsal, La Democratie Pacifique, El Eco Hispanoamericano,Guía de Comercio, Journal desÉconomistes, Le Peuple, La Phalange, etc.) i és autor de centenars d'obres, entre les quals destaques, a més de les citades, Principios fundamentales para servir de introducción a la Escuela Botánica Agrícola del Jardín Botánico (1824), Contestación al número séptimo del Mensagero Semanal de New York (1829), Memorias de la Institución Agrónoma de La Habana (1834), Breve idea de la administración del comercio y de las rentas de la Isla de Cuba durante los años de 1826 a 1834 (1836), Apuntes destinados a ilustrar la discusión del artículo adicional al proyecto de Constitución que dice: «Las provincias de Ultramar serán gobernadas por leyes especiales» (1837), Voyage en Hollande et en Bilbao, Belgique sous le rapport de l'instruction primaire, desétablissements de bien faisance et des prisons, dans les deux pays (1839 i 1844 en castellà), Lecciones de economía social (1840), Investigaciones para enriquecer las fincas del Real Patrimonio (1841), Álbum de aves cubanas (1842), Informe sobre el estado actual de la industria belga con aplicación a España (1842), La industria algodonera y los obreros en Cataluña (1842), Reflexiones sobre la industria española (1842), Mapa geográfico de la Isla de Cuba (1842), Análisis del censo de la población de la Isla de Cuba en 1841 (1843), Atlas carcelario (1843), Discurso para la mejora del sistema carcelario, correccional y penal de España (ca. 1843),Informe sobre el estado de la industria fabril en Alemania (1843), La reforma de la Constitución de 1837, innecesaria, inoportuna y peligrosa (1844),Estudios estadísticos sobre Madrid (1844), Industria algodonera (1844),Notas de viaje escritas durante una corta excursión a Francia, Bélgica y Alemania en el otoño de 1843 (1844), Estudios coloniales con aplicación a la Isla de Cuba. De los efectos de la supresión en el tráfico negrero (1845),Sur l'inexactitude des principes economiques dans les colleges (1848), Aforismos sociales (1848), Mon contingent á l'Academie (1849), Apuntes para una Biblioteca de escritores económicos españoles (1849), Révolutionéconomique, causes et moyens (1849), Sur les conditions de l'ordre et des reformes sociales (1849), Notas para la historia de la prostitución en España (1850), Sur les produits espagnoles envoyés á l'exposition de Londres (1851), Memoria sobre los objetos estudiados en la Exposición Universal de Londres (1853), El problema de los bosques bajo el doble punto de vista, físico y social (1854), Catálogo de escritores económicos españoles (1855), Relación de los trabajos físicos y meteorológicos hechos por Don Andrés Poey (1858), Artículos varios sobre las malas doctrinas, comunicadas a la verdad católica (1859), Le mal et le remède (1859), El guano del Perú (1860), Noción del poder (1861), Lettres á M. Sainte-Beuve au sujet de ses idées philosophiques (1867),L'Ame. Démonstration de la realité deduite de l'étude des effets du chioroforme et du curare sur l'economie animale (1868), etc. Ramón de la Sagra va morir el 25 de maig de 1871 a Cortaillod (Neuchâtel, Suïssa), a casa del seu amic Adolphe Hugentobler, altre dels deixebles de Jean Hippolyte Colins.

***

Émile Aubry fotografiat per Émile Appert (ca. 1871)

- Émile Aubry: El 8 d'abril de 1829 neix a Rouen (Alta Normandia, França) el proudhonià, internacionalista i communardÉmile Hector Aubry, que usà els pseudònims Henri Ricard i G. Durand. Fill natural de Germain Aubry, fuster, i de Victorine Dosmont, bugadera, va ser reconegut el 5 de novembre de 1831. El maig de 1850 participà en la fundació d'una associació mutualista encaminada a la creació d'un restaurant a Rouen. El 19 d'octubre de 1852 es casà amb la planxadora Louisse Blavette, amb qui tingué cinc infants, dels quals sobrevisqueren tres (Euphémie Anna, Camille i Thémis). Impressor litògraf de professió, treballà per al periòdicNouvelliste de Rouen. En 1858 intentà sense èxit aconseguí un diploma d'impressor. En 1861 muntà un negoci d'impressió, retall i engomat d'etiquetes per a filatures i enquadernacions. Entre 1863 i 1864 mantingué correspondència amb Pierre-Joseph Proudhon sobre les eleccions legislatives. En 1865 fundà per lluitar contra els monopolis el Cercle d'Estudis Econòmics (CEE), de caire proudhonià, del qual va ser nomenat secretari. Va ser un dels fundadors de la Federació Obrera de Rouen de l'Associació Internacional del Treball (AIT), que arribà a tenir més de dos-cents associats, i de la qual va ser secretari de correspondència i la representà en els congressos internacionalistes de Ginebra (1866), de Lausana (1867), de Brussel·les (1868) i de Basilea (1870). El maig de 1869 es presentà com a «candidat obrer» pel CEE de Rouen a les eleccions generals legislatives, però, malgrat treure 936 vots en dues circumscripcions, no va ser elegit. Després tornà al Nouvelliste de Rouen i el gener de 1870 fundà a Rouen el periòdic internacionalista La Réforme Sociale. Organe de l'affranchissement du prolétariat, pel qual va ser condemnat a penes de presó i de multes en tres ocasions per injúries i difamació. Mantingué una interessant correspondència amb Eugène Varlin sobre temes referents a l'organització de la Internacional. Va ser candidat a les eleccions municipals, celebrades entre el 6 i el 7 d'agost de 1870, pel«Comitè Electoral Obrer». El 30 d'agost de 1870 va ser jutjat a Rouen amb altres quatre companys (Jean-Claude Creusot, Eugène Piéton, Arnoux-Antoine Régnier i Pierre-Victor Julieu) i condemnat l'endemà a sis mesos de presó i 500 francs de multa per«associació il·legal» (CEE i AIT); però va ser amnistiat el 4 de setembre. Arran de la proclamació de la República, entre l'11 i el 25 de setembre de 1870 publicà tres números del Bulletin de la Fédération Ouvriere Rouennaise i animà el Comitè de Vigilància per lluitar contra les tropes prussianes. El 19 de novembre de 1870, amb Ernest Vaughan, parlà en una reunió pública en representació del la Federació Obrera de Rouen sobre les circumstàncies polítiques d'aleshores i el conflicte bèl·lic. Arran de la caiguda de Rouen, el 5 de desembre de 1870, es refugià, amb altres companys, a l'Havre. El 8 de febrer de 1871, fou candidat a l'Assemblea Nacional per una llista republicana i aconseguí 4.085 vots. El 16 de març de 1871 aconseguí arribar a la capital i participà en la reunió de la Internacional que prengué la decisió de fer una crida als parisencs a participar en les eleccions del 26 de març i votar per la instauració de la Comuna de París. El 18 d'abril de 1871 la Comuna el nomenà tresorer de l'administració central de correus. Quan la Comuna de París caigué, va ser detingut el 2 de maig per les tropes de Versalles a Lorient i tancat a la presó de Mazas, però va se alliberat el 14 d'aquell mes sense càrrecs–Paule Mink escrigué articles en la seva defensa en la premsa. Entre el 21 de novembre de 1871 i el 24 de febrer de 1872 visqué a Brussel·les. Reprengué l'activitat política clandestina a París i col·laborà, sota els pseudònims Henri Ricard i G. Durand, en el periòdic L'Internationale de Brussel·les. Quan va ser novament investigat pels fets revolucionaris de la Comuna, el 20 de juliol de 1873 fugí a Brussel·les. El 12 de març de 1874, el IV Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. El 27 de novembre de 1879 va ser amnistiat, però no retornà a França. Després d'un temps a Schaerbeek, en 1881 s'instal·là a Saint-Gilles de Brussel·les on muntà un taller de litografia i fotografia al carrer d'Anglaterre que perdurà fins al 1896. Les seves opinions evolucionaren amb el temps fins fer-se partidari de les idees populistes, xovinistes i revengistes del general Georges Boulanger. En 1889, pel centenari de la Revolució, reedità sota el títol Justice et Solidarité, de l'organisation des forces sociales articles publicats en L'Internationale en 1872. Durant sa vida va escriure articles per a nombrosos  periòdics, com ara Le Réveil Normand, Le Réveil de Normandie, Le Salariat i Le Réveil Social.  Émile Aubry va morir el 23 de febrer de 1900 a l'hospici d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), on portava ingressat des del 16 d'agost de l'any anterior. En 1998 Jean-Pierre Levaray publicà l'assaig Émile Aubry et la Fédération Rouennaise (1866-1871).

***

Foto policíaca de Nicolas Kieffer (2 de juliol de 1894)

- Nicolas Kieffer: El 8 d'abril de 1849 neix a Altviller (Lorena, França)–algunes fonts citen Altwiller (Alsàcia, França)– l'anarquista Nicolas Kieffer. Sos pares es deien Pierre Kieffer i Marie Huth. Durant tres anys serví en l'exèrcit alemany. Instal·lat a París (França), el 15 de gener de 1889 i el 31 d'octubre de 1893 va fer declaració d'estrangeria. Fuster de professió, treballava a l'ebenisteria de Dubar, al número 127 del carrer d'Allemagne, i posteriorment a la fusteria de Daguenet, al número 5 del carres Haies, i en un taller al número 8 del carrer de Bellevue. El 12 de setembre de 1891 el Tribunal Correccional del Sena el va condemnar a sis dies de presó per«ultratges als agents». Quan treballà a l'ebenisteria de l'anarquista Eugène Daguenet, assistí a les reunions àcrates que se celebraven en aquest taller. Estava relacionat amb l'anarquista Faivre, que sempre parlava de la necessitat de suprimir la burgesia i la patronal. Entre setembre i desembre de 1893 vivia en una habitació moblada llogada al número 11-13 del carrer Vignoles del XX Districte de París i després passà a viure al carrer Mathis. A finals de desembre de 1893, la policia sospitava que estava en relació amb el fuster anarquista Jean Mérigeau, que havia estat detingut arran de l'atemptat d'Auguste Vailllant, i també amb els anarquistes Eugène Hettisch, Henri Smogglie i Guillaume Springer, que vivien en el mateix edifici del carrer Vignoles. El 23 de febrer de 1894 el comissari Poëte del barri de la Villette intentà escorcollar el seu domicili, al número 12 del carrer Mathis, però ja havia abandonat el domicili des de feia 15 dies i el nou n'era desconegut. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia aixecà un manament d'escorcoll i d'arrest per«associació criminal». L'1 de juliol de 1894, a les quatre de la matinada, el comissari de policia del barri del Combat es presentà al seu domicili, al número 72 del carrer Compans, on tenia llogada una habitació a un tal Donzel, però l'escorcoll no descobrí res de compromès, llevat de correspondència. Durant l'interrogatori negà ser anarquista i fins i tot argumentà que menyspreava i detestava els llibertaris. Detingut, va ser tancat el 4 de juliol a la presó parisenca de Mazas i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, però va ser alliberat dos dies després. El 4 de juliol de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas per «associació criminal». Com que no tenia la nacionalitat francesa, el 12 de juliol de 1894 se li va decretar l'expulsió del país. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Ernest Lassalas (2 de gener de 1894)

- Ernest Lassalas: El 8 d'abril de 1860 neix al IV Districte de París (França) l'anarquista Ernest Auguste Lassalas. Era fill de François Lassalas, ebenista, i de Marie Anne Julie Levasseur, modista. Es guanyà la vida com son pare d'ebenista. L'11 d'agost de 1883 es casà al XI Districte de París amb Sophie Dret, obrera en una fàbrica de raspalls, amb qui va tenir cinc infants. En aquesta època vivia al número 23 del carrer Basfroi de París i des de mitjans de 1891 al número 38 del carrer Compans. Exiliat a Londres (Anglaterra), l'estiu de 1893, retornat a França, participà en la campanya abstencionista en les eleccions legislatives. El 2 de setembre d'aquell any en un míting de la campanya, la policia l'acusà, juntament amb els germans Wagner, Barthélém i Guillemard, d'haver enganxat nombrosos manifests de Le Père Peinard i dels anomenats «Dinamitadors» als districtes XIX i XX de París. El 24 de setembre de 1893 assistí a una vetllada familiar d'anarquistes al carrer Abbesses. El 18 de desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes i en el llistat de recapitulació del 26 de desembre d'aquell any. L'1 de gener de 1894 va ser detingut amb nombrosos companys arran de les agafades desencadenades després de l'atemptat d'Aguste Vaillant contra la Cambra dels Diputats francesa. La policia l'acusà d'estar en estreta relació amb el Comitè Anarquista de Londres (Anglaterra) i va ser fitxat com a anarquista, però el 15 de gener va ser amollat. En aquest època vivia al número 38 del carrer Compans de París, amb sa companya i sos cinc infants, el major dels quals encara no tenia nou anys. El 4 de mars d'aquell any va ser novament detingut amb altres 12 companys; en el moment d'aquesta detenció, el joier Eugène Margaret, que aleshores era present, va insultar els agents tot cridant «Visca l'anarquia!, i també va ser capturat. A finals de 1895, enfurit per la vigilància policíaca a la qual estava sotmès, copejà un agent de civil; portat a comissaria, acusà l'agent d'haver-lo insultat i copejat, fets confirmats pels companys Guillon i Pégon que el van acompanyar, mentre el comissari afirmà que no es tractava de cap agent sinó d'un simple individu que hi passava. En aquesta època treballava al taller de Pégon. En 1895 tenia per companya una llevadora anarquista anomenada Navarre, la qual, a principis de juliol, havia tingut un fill que va ser anomenatÉmili Henry. També figurava en un llistat d'anarquistes residents a l'estranger. El 4 de febrer de 1901 el seu taller d'ebenisteria i d'elaboració de mobles, situat al número 33 del carrer Damrémont de París, es va declarar en fallida. El seuúltim domicili va ser al número 82 del carrer de la Villette de París. Ernest Lassalas va morir el 10 de maig de 1941 a l'Hospital Bicètre de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament el 29 d'abril de 1941 al XIX Districte de París (França).

***

Manuel Real Pérez

- Manuel Real Pérez: El 8 d'abril de 1881 neix a Ferrol (La Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Real Pérez. Sos pares es deien Luis Real Santos, mariner, i María Antonia Pérez Domínguez. Estibador al port de Ferrol, en 1909 i 1912 fou membre del Comitè de la Societat de Mariners i Fogoners d'aquesta ciutat. A finals de 1915, quan era president de l'Ateneu Obrer Sindicalista, va ser detingut arran de la repressió desencadenada després d'unes agressions contra diversos patrons. L'octubre de 1921 va ser deportat. En 1923 militava en el Sindicat de Transports del Ferrol i en 1931 fou membre de la seva junta directiva. Arran dels fets revolucionaris de maig de 1933  i d'octubre de 1934 va ser empresonat. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser detingut per la Guàrdia Civil. Manuel Real Pérez va ser afusellat el 10 d'agost de 1936 a Ferrol (La Corunya, Galícia). El 16 de gener de 1985 va ser declarat oficialment mort. 

Manuel Real Pérez (1881-1936)

***

Foto policíaca de Léon Charrié (1 de març de 1894)

- Léon Charrié: El 8 d'abril de 1886 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista León-Joseph Charrié –el llinatge també citat erròniament Charrier. Sos pares, venedors de carbó, es deien  Jean Louis Charrié, que posteriorment fou funcionari municipal a Levallois-Perret (Illa de França, França), i Victoire Delous. Es guanyava la vida fent d'ajudant de lampista. A finals de 1893 el domicili de sos pares on vivia, al número 1 del carrer Alsace de Levallois-Perret (Illa de França, França), va ser escorcollat i ell detingut sota l'acusació d'«associació criminal». L'1 de març de 1894 va ser fitxat a París, juntament amb altres anarquistes, en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon com a anarquista militant. En aquesta època vivia al número 92 del carrer Provence de París. Segons la policia encapçalava una banda de desvalisadors, de la qual formarien part son germà petit Cyprien Charrié, també militant anarquista, i altres (Blanc, Boucher, Raymond Boutté, Marcel Marchand, Joseph Ouin i Saint Martin). El 9 de juny de 1900 es va casar al XV Districte de París amb la cosidora, de família bretona pagesa, Marie Gillo. En aquesta època vivia al número 5 de l'Impasse de l'Enfant Jésus. Léon Charrié va morir el 17 de desembre de 1929 al seu domicili del número 9 de l'Impasse de l'Enfant Jésus del XV Districte de París (França). 

***

Necrològica de Dionisio Miranda Giménez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 de novembre de 1966

- Dionisio Miranda Giménez: El 8 d'abril de 1887 neix a Senegüé (Sabiñánigo, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Dionisio Miranda Giménez–algunes fonts citen erròniament el segon llinatge Jiménez. Sos pares es deien Vicente Miranda i Simona Gimenez. No pogué anar a l'escola, però esdevingué ferroviari. Militant de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. S'establí a Carcassona, on visqué en el número 41 del carrer 4 de setembre, i milità en l'FNIF de l'exili. En 1947 va ser nomenat secretari de Premsa i Propaganda de la Federació Local de Carcassona de la CNT. Sa companya fou Petra Ene. Després d'anys de sofriment, i després de patir l'amputació de les dues cames en dues intervencions quirúrgiques i d'esdevenir cec, Dionisio Miranda Giménez va morir l'11 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 12 de juliol– de 1966 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Retrat de Juan Pérez Bouzas

- Juan Pérez Bouzas: El 8 d'abril de 1890 neix a Ourense (Ourense, Galícia) el sabater anarquista i anarcosindicalista Juan Pérez Bouzas, també conegut per la seva versió brasilera João Peres. En 1915 emigrà al Brasil i s'instal·là el novembre d'aquell any a Rio de Janeiro, on començà a interessar-se pel moviment llibertari arran d'assistir a una conferència de José Oiticica. Entre 1917 i 1919, afiliat a l'Aliança dels Treballadors del Calçat i Classes Annexes (AACCA), prengué part en diverses vagues i moviments insurreccionals. En 1920 s'establí a São Paulo (São Paulo, Brasil) on va establir contactes amb el moviment anarquista i anarcosindicalista, militant activament en la Federació Obrera de São Paulo (FOSP). Estudià els clàssics llibertaris i segons la policia esdevingué un teòric i agitador àcrata«perillós». En 1920 també visqué a Guarantinguetá, però retornà a São Paulo, on prengué part en les vagues, piquets i manifestacions de l'època. En aquest any refugià a casa seva l'anarquista Juan Perdigón Gutiérrez (João Perdigão Gutiérrez), perseguit per la policia. En 15 de juliol de 1924 encapçalà un manifest del Comitè Revolucionari de São Paulo dirigit al Comandament Militar de les tropes insurgents que ocupaven la ciutat pel qual els anarquistes demanaven armes per lluitar al costat de la Revolució, però la petició obrera va ser negada pels militars. En la dècada dels trenta formà part de la Lliga Anticlerical. En 1934, en plena dictadura de Getúlio Dornelles Vargas, va ser detingut arran de la «Batalla de Sé» del 7 d'octubre d'aquell any, quan els anarquistes de la FOSP dissolgueren a trets una manifestació de l'Ação Integralista Brasileira (AIB, Acció Integralista Brasilera), grup feixista els membres del qual eren coneguts com galinhas-verdes (gallines verdes, en referència al color de les seves camises). Torturat i empresonat, però va ser finalment expulsat a Paranà i Santa Caterina. Després s'exilià a Rio Grande do Sul i mesos després retornà a São Paulo, per acabar instal·lant-se a Rio de Janeiro. Més tard formà part de la coordinadora antifeixista Aliança Nacional Llibertadora (ANL), la finalitat de la qual era combatre l'imperialisme i el latifundisme. Després de la caiguda del dictador Vargas, participà en 1946 en la fundació del periòdic Ação Directa, amb José Oiticica, José Romero, Manuel Peres, Amílcar dos Santos i altres. En 1953 participà en el Congrés Anarquista, realitzat a la casa de José Oiticica al barri d'Urca de Rio de Janeiro. Juan Pérez Bouzas va morir el 4 d'octubre de 1958–algunes fonts citen el 5 de setembre– per problemes pulmonars a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Sa companya fou l'obrera tèxtil Carolina Bassi i Ideal Peres, fill de la parella, també va ser un destacat militant anarquista.

Juan Pérez Bouzas (1890-1958)

***

Notícia de la multa de François Labregère apareguda en el diari de Vierzon La Dépêche de Berry del 14 d'agost de 1910

- François Labregère: El 8 d'abril de 1891 neix a Les Chauses (Pauçac e Sent Bebian (Perigord, Aquitània, Occitània) l'anarquista individualista, antimilitarista i sindicalista revolucionari François Labregère, conegut com Albert Labregère. Sos pares es deien Antoine Lebregère, paleta, i Françoise Peyron, conreadora. Es guanyava la vida com a pintor en la construcció. L'agost de 1910 va ser multat amb 50 francs per infracció a la policia ferroviària.  L'11 de juliol de 1911 participà activament en la vaga del sector de la construcció de París (França) i de la regió parisenca i va ser detingut, juntament amb Marcel Schmitt, després d'entrar en un cafè del bulevard Barbès, on treballaven obrers pintors, per exigir, sense èxit, que s'unissin a la vaga. En aquestaèpoca vivia al número 4 del carrer Trésor de París. L'agost de 1912 fou gerent d'alguns números de Le Libertaire i entre maig i octubre d'aquell any de L'Anarchie. Es declarà insubmís i en 1913 vivia a Suïssa. El 15 de gener de 1918 es casà a Alfortville (Illa de França, França) amb l'anarquista Émilie Vinçon, divorciada de Charles Marie Guerder. En aquesta època vivia al número 93 del carrer Villeneuve de Alfortville a casa de la família de sa companya. En 1921, instal·lat a Reims (Xampanya-Ardenes, França), vivia al carrer de Kairouan. El 16 de gener de 1921 estigué a la mesa d'una reunió celebrada al«Foyer des Travailleurs», al bulevard de la Paix de Reims, presidida per sa companya, en la qual parlaren Louis Lecoin i Henri Sirolle, on assistiren unes 120 persones, i que va ser boicotejada pels comunistes. L'abril de 1924 intentà, amb Martial Quintane, crear a Reims una minoria sindicalista revolucionària. Son fill fou militant de les Joventuts Comunistes de Reims. En 1935 vivia a Viry-Châtillon (Illa de França, França), al número 98 de l'avinguda de Morsang, i militava amb sa companya en el grup «Terre et Liberté». La parella estava inscrita en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Es jubilà com a professor d'ensenyament tècnic. François Labregère va morir el 14 de setembre de 1970 al seu domicili de Montagrier (Perigord, Aquitània, Occitània).

***

Foto de la policia nord-americana de Raffaele Schiavina

- Max Sartin: El 8 d'abril de 1894 neix a San Carlo (Ferrara, Emília-Romanya, Itàlia) el militant i propagandista anarquista individualista italoamericà Raffaele Schiavina, més conegut com a Max Sartin o Bruno. Sos pares, pagesos, es deien Angelo Schiavina i Albina Lodi. L'any 1912, en acabar l'escola, emigra als Estats Units i s'instal·la a Brockton (Massachusetts) en 1913, on descobreix l'anarquisme durant l'estiu de 1914 llegint les memòries de Kropotkin. Comença a col·laborar amb el periòdic de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva i l'abril de 1916 n'accepta el càrrec d'administrador. L'any següent és detingut per rebutjar servir a l'Exèrcit i condemnat a un any de presó i expulsat cap a Itàlia el 9 de juliol de 1919. A Nàpolsés de bell nou detingut per les autoritats militars per deserció en temps de guerra i internat a la presó militar de Sant'Elmo, on va restar fins a l'amnistia del 2 de setembre de 1919 quan va ser portat a capitania militar i incorporat a l'Exèrcit i el 12 del mateix mes llicenciat. A començaments de 1920 reprendrà a Torí el càrrec d'administrador de Cronaca Sovversiva, de la qual enviarà 4.000 exemplars als EUA sota el fals títol d'A Storno per evitar la censura nord-americana que havia prohibit la publicació, però després de vint números el periòdic és declarat il·legal per la divulgació d'articles antimilitaristes. L'agost de 1922 és detingut i empresonat durant 15 mesos, acusat absurdament de pertànyer a l'organització «Arditi del Popolo», abans de ser finalment absolt per l'Audiència de Torí. El març 1923, fugint de l'amenaça feixista a Itàlia, s'instal·la a París on publica amb Emilio Coda i Giuseppe Mioli La Difesa per Sacco e Vanzetti, butlletí en defensa dels anarquistes italoamericans condemnats a mort. Després d'una breu estada a Londres, tornarà a París, on va treballar en la indústria tèxtil i va publicar el periòdic Il Monito (1925-1928). Després de residir a Marsella serà expulsat de França i retorna clandestinament als EUA –amb aquest estatus legal de«clandestí» romandrà fins a la seva mort. Allà col·laborarà primer i dirigirà després el setmanari novaiorquèsL'Adunata dei Refrattari durant 44 anys, de maig de 1928 fins l'abril de 1972. A més de nombrosos articles en periòdics anarquistes (Man!, La Frusta, Internazionale, Cronache Sovversive, Veglia, etc.) sota diversos pseudònims (Cesare, Nando,Michetta, Calibano,Melchier Seele, Max Sartin, Labor,Manhattanite, Bob,Juan Taro, XY, RS,MS, etc.), és autor dels llibresSacco e Vanzetti: causi e fini di un delitto di stato (1927), Berneri in Spagna (1938) i Il sistema rappresentativo e l'ideale anarchico(1945), entre molts d'altres. Max Sartin va morir el 23 de novembre de 1987 a Salt Lake City (Utha, EUA). Els seus impressionants arxius sobre el moviment anarquista internacional («Fons l'Adunata») són dipositats a la nord-americana Boston Public Library, on també es troba el fons documental d'Aldino Felicani sobre el cas Sacco i Vanzetti; també va donar documentació (fotografies, fullets, publicacions, etc.) a l'Arxiu Pinelli de Milà (Itàlia). L'arxiu de L'Adunata dei Refrattari es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Sa companya va ser la militant anarquista Fiorina Rossi.

Max Sartin (1894-1987)

***

Necrològica de Melitó Ferrer Batrin apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 2 d'agost de 1957

- Melitó Ferrer Batrin: El 8 d'abril de 1898 neix al Poble Nou de Manresa (Bages, Catalunya) l'anarcosindicalista Melitó Jaume Josep Ferrer Batrin. Sos pares es deien Pau Ferrer Prat i Maria Batrin Capdevila. En 1919 ja militava en el Sindicat de Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Manresa. Fou delegat en els Plens Regionals confederals d'agost de 1931 i de març de 1933. També fou delegat de Callús, del Sindicat d'Alimentació i de la Fusta i de la Federació Local de Manresa de la CNT al Ple de Sindicats de Catalunya que se celebrà l'abril de 1932 a Sabadell (Vallès Occidental). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí a Estrasburg, on treballà de paleta i milità en la seva Federació Local de la CNT. Melitó Ferrer Batrin va morir el 6 de juliol de 1957 a l'Hospital Civil d'Estrasburg (Alsàcia, França).

Continua...

---

Després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base". (Llorenç Capellà)

Aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges [Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida]que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard. (Miquel López Crespí)

La República i els nous conversos. La lluita contra el dogmatisme i el sectarisme a les Illes

Els actes, les conferències que s'han fet durant tot aquest mes a sa Pobla en honor a la República han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles dels voltants per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous dels franquistes reciclats. Ens referim als famosos pactes de la transició entre els hereus del franquisme i la pseudoesquerra que, mitjançant aquells pactes contra la República, es va enriquir amb el silenci i la traïció i ara, quan va magra de vots i de suport, compareix a les manifestacions republicanes per a sortir en les fotografies. Pur oportunisme electoral que a ningú no enganya, però amb el qual s'ha d'estar alerta i vigilants sempre.

Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article recent deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".

Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà: l'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.

El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".

Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien malgrat que sigui amb tres dècades de retard.

L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.

Els "nous conversos", que diu Llorenç Capellà, els "joancarlistes 'republicans'", com escriu Josep Juárez, tots els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment, sovint amb intencions electoralistes, ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana si no fan aquesta autocrítica que els demanam pel seu bé i per la seva credibilitat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca, 14 d'abril de 2006

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 9 d'abril

Esdeveniments

Abarno i Carbone durant el judici

- Condemna a Abarno i Carbone: El 9 d'abril de 1915, a Nova York (Nova York, EUA), els anarquistes Frank Abarno i Carmine Carbone, membres del grup anarquista italià de Gaetano Bresci, detinguts el 2 de març i acusats de col·locar dues bombes el 13 d'octubre de 1914 a Nova York, una a la catedral de St. Patrick i una altra a l'església de St. Alphonsus, per «celebrar» el cinquè aniversari de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia (13 d'octubre de 1909), son condemnats a sis i 12 anys de presó. Emma Goldman aportarà gran part dels diners necessaris per a sufragar el judici aconseguits mitjançant les conferències que dóna. L'arxiu sobre el «cas Abarno-Carbone» es troba al fons Anthony Capraro de l'Immigration History Research Center de la Universitat de Minnesota (EUA).

***

Els anys del pistolerisme

- Creació dels escamots de la patronal: El 9 d'abril de 1919 el secretari general de la Federació Patronal de Barcelona (Catalunya), Josep Pallejà, informa en carta al capità general de Catalunya, Joaquín Milans del Bosch, «que en vista que la policia barcelonina ha donat palmàries mostres de la seva impotència per evitar les coaccions i atemptats dels quals són víctimes tant els patrons com els obrers lliures, [els patrons de Barcelona] han resolt la formació d'una policia particular que supleixis aquestes deficiències i que sigui l’empara de les seves vides constantment amenaçades, encarregant de l'organització d'aquesta policia al senyor Manuel Bravo Portillo, que tantes mostres té donades de competència policíaca». A partir d'aquesta data es crearan escamots armats pagats per la patronal per assassinar destacats militants anarcosindicalistes. La Confederació Nacional del Treball (CNT) crearà en resposta grups de defensa confederals armats. L'era del pistolerisme es desencadena. Aquesta carta es conserva al Fons Comte de Romanones de l'arxiu de la Reial Acadèmia de la Història de Madrid (Lligall 96, carpeta 8).

Pere Gabriel:«Pistolerisme», en Gran Enciclopèdia Catalana, 18. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1988. p. 78

***

Manifestació en suport de Sacco i de Vanzetti

- Cas Sacco i Vanzetti: El 9 d'abril de 1927 el Tribunal Suprem de l'Estat de Massachusetts (EUA) confirma les penes de mort per a «aquests bastards anarquistes», segons la cita literal del jutge Webster Thayer durant el judici, Nicolas Sacco i Bartolomeo Vanzetti.

***

Capçalera del primer número de Más Lejos

- Surt Más Lejos: El 9 d'abril de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari de teoria anarquista Más Lejos. Crítica. Ideas. Documentación social y económica. Sembla que fou dirigit per Eusebi Carbó Carbó. Trobem articles de Jaume Balius, Emma Goldman, Manuel Haro, Albert de Jong, Arthur Lehning, Josep Mas Gomeri, Evelio Servet Martínez Vicente, Ricardo Mella, Ricard Mestres, Josep Peirats, Amparo Poch, Josep Pros, Isaac Puente, Lucía Sánchez Saornil, Alexander Schapiro, Evaristo Viñuales, Mariano Viñuales, etc. Realitzà una enquesta sobre l'abstencionisme electoral a la qual van respondre Camillo Berneri, Pierre Besnard, Armando Borghi, Sébastien Faure, Fontaura, Frederica Montseny, Josep Peirats, el doctor Pierrot, Evaristo Viñueles, Volin, etc. En sortiren nou números, l'últim el 2 de juliol de 1936.

***

- Surt Liberdade: El 9 d'abril de 1938 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual en llengua portuguesa Liberdade. Porta-voz dos antifascistas portugueses. Portava l'epígraf «Una nova barricada que s'erigeix als camps de lluita contra la dictadura i una bandera que simbolitza les aspiracions supremes d'emancipació humana». En sortiren almenys 29 números fins al 1939.

***

La placa d'homenatge a Oriol Solé Sugranyes (Foto: Pere Carol)

- Homenatge a Oriol Solé Sugranyes: El 9 d'abril de 2005 a la façana de les Voltes de la Casa Bas de Capellades (Anoia, Catalunya), davant l'assistència d'un centenar de persones, es va inaugurar una placa commemorativa de la defunció del militant anarquista Oriol Solé Sugranyes, que va ser mort per la Guàrdia Civil quan intentava fugir de la presó de Segòvia el 6 d'abril de 1976, ja desaparegut Franco i abans que la pressió popular aconseguís l'amnistia política tant demanada. L'acte d'homenatge va estar organitzat per l’Assemblea de Joves de Capellades, poble d'on era veí Oriol Solé, i va comptar amb la participació de l’escriptor i poeta David Castillo; de Frederic Sánchez, company de fuga de Solé; i del cineasta Manel Muntaner. David Castillo va recordar l'homenatjat llegint un poema de Vicente Serrano; particularment emotiva va ser la intervenció de Frederic Sánchez, que va parlar de la necessitat de recuperar i mantenir la memòria; i Manel Muntaner va llegir un text inèdit escrit per Solé quan estava pres la nit que van assassinar Salvador Puig Antich, el 2 de març de 1974. Finalment, després del parlament d'Adela Morera, de l’Assemblea de Joves de Capellades, la mare de Oriol Solé, la capelladina Conxita Sugranyes de Franch, va destapar la placa i, tot seguit, va tenir lloc l’ofrena floral.

Homenatge a Oriol Solé Sugranyes (09-04-2005)

Joana Domènech:«L'Oriol Solé Sugranyes ja té placa a Capellades», en La Miranda, 201 (maig 2005), p. 19

***

Cartell de la trobada

- XVII Trobada de la FICEDL: Entre el 9 i el 10 d'abril de 2016 se celebra al Cercle Anarquista Berneri de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) la XVII Trobada de la Federació Internacional de Centres d'Estudis i de Documentació Llibertaries (FICEDL). En aquesta trobada biennal diverses organitzacions d'arreu d'Itàlia i de diversos països europeus debateren sobre l'estat actual de la gestió dels arxius anarquistes (projectes, investigacions, iniciatives, problemes, etc.) a més de diversos aspectes tècnics (programari lliure, escaneig, digitalització, etc.). També es va valorar l'experiment de la Rete delle Biblioteche e Archivi Anarchici e Libertari (REBAL, Xarxa de Biblioteques i Arxius Anarquistes i Llibertaris).

XVII Trobada de la FICEDL (9 i 10 d'abril de 2016)

Naixements

Foto policíaca d'Aristide Gardrat

- Aristide Gardrat: El 9 d'abril de 1859 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) el socialista i anarquista Pierre Aristide Gardrat (Pierre Gardrat)–a vegades citat erròniament Garderat. Era fill natural d'Eugénie Bacqueville i va ser reconegut en el registre civil per son pare, el cirurgià dentista, francmaçó, lliurepensador, republicà i regidor municipal de Lilla, Pierre Aristide Gardrat. Es va llicenciar, segons Charles Malato, en lletres i en ciències, i estava dotat per a les matemàtiques. El 5 de juny de 1881 es traslladà a París (França) per a treballar d'obrer tipògraf i s'instal·là al número 13 del carrer Champollion de París. El 13 de desembre de 1881 demanà permís a les autoritats per continuar publicant i estampant a la seva impremta, al número 9 del carrer Aboukir de París, L'Égalité. Organe hebdomadaire du Parti Ouvrier. En 1882 assistí a les reunions del grup«L'Égalité», al número 183 del carrer Saint-Denis. En 1882 troba feina de comptable en la companyia asseguradora «L'Union», al número 15 del carrer Banque, i vivia al número 62 del carrer Pigalle. El 28 de juliol de 1882 va ser jutjat com a gerent de L'Égalité, juntament amb Jules Guesde, per un delicte de«difamació i injúries» arran de la denúncia de l'antic pintor Veyssier i ambdós van ser condemnats el 4 d'agost a 100 francs de multa. En aquestaèpoca era secretari de Jules Guesde i es dedicava a copiar-li documents de les biblioteques. En 1883 vivia al número 20 del carrer Chévenet de París. Entre 1883 i 1884 treballà sis mesos com empleat supernumerari als ferrocarrils estatals a Orleans (Centre, França). De bell nou a París, en 1884 continuà assistint a les reunions del grup«L'Égalité». En aquestaèpoca encara militava en el Partit Ouvrier, en la Federació Socialista Revolucionària del Centre de la Regió Parisenca, on ocupà càrrecs orgànics, i assistia a les reunions de «La Libre Pensée». El març de 1885 assistí a les reunions de la Unió Socialista Revolucionària (USR). L'abril de 1885 va ser gerent de la publicació parisenca La Question Sociale. Revue des idées collectivistes, communistes et anarchistes et du mouvement révolutionnaire des deux mondes, dirigida per Paul Argyriadès. En aquesta època freqüentà les reunions del grup anarquista «La Vengeance», fundat per Arsène Crié i Delamarre, que es reunia al carrer Lyonnais de París. El juliol de 1885 freqüentà les reunions del Cercle Col·lectivista Revolucionari del XI Districte de París. En 1886, segons informes policíacs, fou membre, amb Louis Duprat, Eugène Joutant (Rozier) i Lapierre, del grup «Les Dynamitards». Durant la primavera de 1886 assistí a les reunions del grup «Germinal», escissió de grup«La Vengeance» al V Districte de París, i l'estiu d'aquell any era present a les reunions del «Grup Anarquista del barri de Père-Lachaise», fundat el maig anterior per Jean Baptiste Louiche. També en 1886 assistí a les reunions del grup «Les Décadents». En 1887 va fer conferències antimilitaristes al grup anarquista «Les Antipatriotes», s'encarregà de la distribució del periòdic La Voie du Peuple i assistí a les conferències del Grup de Propaganda del XI Districte de París. En aquest 1887 assistí a diverses reunions on, segons els informes policíacs, prengué partit pel «col·lectivisme científic» marxista. En un informe de la I Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París s'assegurava que no era anarquista, sinó més bé un «socialista de l'escola de Proudhon i de Blanqui». En 1887 assistí a les reunions del grup «La Montagne», al número 46 del carrer de la Montagne Sainte Geneviève, a les del grup «Coup de Feu» i a les del grup atiador del futur periòdic L'Ère Nouvelle. El 24 de setembre de 1887, en una reunió del «Cercle Germinal», a la Sala Gaucher, per commemorar la proclamació de la I República francesa, recità, entre altres poemes, La charogne, de Charles Baudelaire. El 31 de desembre de 1887 s'adherí al«Cercle Artístic i Socialista Eugène Pottier». A finals de 1887 treballava d'obrer tipògraf a la impremta «Lucotte et Cadoux», al número 21 del carrer Croix-des-Petits-Champs. Sa companya en aquestaèpoca era l'obrera cosidora parisenca Azeline Decastiaux. A principis de 1888, segons la policia, creà, amb Léopold Espagnac i Alain Gouzien, el grup «Les Gueux» del V Districte de París, que prengué el relleu de «La Vengeance». El febrer de 1888 demanà permís per imprimir el periòdic Le Va-Nu-Pied. El 25 de maig de 1888, en plena agitació boulangista, assistí, amb una trentena de companys, a una reunió celebrada al carrer Vieille du Temple per parlar de la manifestació commemorativa de la Comuna de París prevista per a dos dies després al cementiri de Père-Lachaise. Posteriorment, freqüentà el Cercle Internacional Anarquista (CIA), que havia estat fundat en 1888 i era el principal lloc de trobada anarquista del moment. En 1889 assistí a diverses reunions de grups anarquistes, com ara «Ça Ira»,«Joventut Anarquista», »La Sentinelle de Montmartre» i «Les Insurgés». L'octubre de 1891 fou present a les reunions del grup anarquista «Unió Socialista Revolucionària». Assistí el 9 de desembre de 1891 a la primera reunió del grup «Les Peinards», celebrada a la Sala Gros Boeuf, i en una altra reunió, el 23 de desembre, declarà que no s'havia presentat a la caserna per efectuar el període d'instrucció militar de 13 dies que li corresponia. Va ser a les reunions del CIA que se celebraren a la Sala Horel. Entre el desembre de 1891 i el gener de 1892 va fer un curs de química per als anarquistes italians del «Grup Secret d'Accions i de Propaganda pel Fet», que es reunia clandestinament als locals de la Biblioteca Anarquista i a diversos domicilis de companys. En aquesta època vivia al número 13 del carrer Harpe del V Districte de París. Entre l'1 de maig de 1892 i l'1 de gener de 1893 fou gerent de Le Père Peinard. Va ser demanat per un jutge d'instrucció, però no va hi va comparèixer; tement ser detingut, demanà asil una nit a un antic company de l'escola, esdevingut funcionari, a qui intentà convèncer de les virtuts de l'anarquisme. El 28 d'agost de 1892 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per haver reeditat la ja tradicional Le bon dieu dans la merde, ou La chanson du Père Duchêne, sota l'acusació d'«ultratge als bons costums» després d'haver publicat un article titulat «Horreurs» i la citada cançó, entonada per François Claudius Koënigstein (Ravachol) just abans de ser executat. El 5 de novembre de 1892 l'Audiència de París el condemnà en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per «instigació a l'assassinat» per la publicació en tres números diferents de Le Père Peinard dels articles «Les ronchonnads d'un 28 jours» (núm. 186), «Chieries militaires» (núm. 187) i «Parlottes ouvrières»,«Babillardes d'un campluchard» i «Coups de tranchet» (núm. 188). Fugint de la repressió, s'establí a Londres (Anglaterra), des d'on va enviar al president de l'Audiència la seva nova adreça londinenca perquè li enviés la correspondència –malgrat l'exili, Émile Pouget el deixà com a gerent de Le Père Peinard i així entrebancava possibles denúncies. El 10 de novembre de 1892 va ser entrevistat a Londres, juntament amb altres anarquistes (Auguste Bordes, Louis Matha i Gustave Mathieu), per un periodista de Le Journal. En la més absoluta misèria, es guanyà com pogué la vida treballant de rentaplats i va caure malalt després de dormir als bancs d'Hyde Park. Era assidu de l'anarquista «Autonomy Club» de Londres. Sembla que va ser en aquestaèpoca que esdevingué el confident «Z2» de la Prefectura de Policia, els informes del qual començaren el 17 d'agost de 1892; no existeixen proves, però sí evidències de la identificació de Gardrat i «Z2». L'11 de novembre de 1892, amb l'anarquista Lucien Weil, redactà un manifest explicatiu dels motius de les explosions de París. El 21 de novembre de 1892, en la més absoluta de les misèries, només alleugerida pel suport d'alguns refugiats anarquistes (Errico Malatesta, Jean Rapp, etc.), es plantejà demanar la repatriació a l'ambaixada francesa. El 18 de desembre de 1892 parlà, juntament amb Errico Malatesta, Charles Malato, Louise Michel i altres, en un míting celebrat al Grafton Hall de Londres sobre el «Cas de Panamà». Sospitós de ser un confident policíac entre els companys llibertaris, el 12 de febrer de 1893 els informes de «Z2» deixaren d'enviar-se, però va ser substituït per un tal «Z6». Malalt, el 26 de febrer de 1893 l'«Autonomy Club» organitzà una vetllada en el seu suport, i dos dies després abandonà el barri londinenc de Charing Cross de Wetsminster i passà a Oostende (Flandes) i d'allà a Brussel·les (Bèlgica) i a Gand (Flandes), albergat per un forner. Expulsat de Bèlgica, passà a França i el 16 de maig de 1893 va ser detingut al carrer Galande de París. El 19 de maig de 1893 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional pel deute amb la justícia que tenia sobre la publicació de la cançóLe bon dieu dans la merde i el tribunal reduí la pena anterior a sis mesos de presó. El 8 de juny de 1893 va ser jutjat per l'Audiència per l'anterior pena del 5 de novembre de 1892 i, gràcies a circumstàncies atenuants, va ser condemnat a sis mesos de presó. El 12 de juny de 1893 va ser tancat a la presó parisenca de Saint-Pélagie, greument tísic. El 29 de juny d'aquell any va ser traslladat a la presó parisenca de La Santé, on encara el seu estat s'agreujà. Aristide Gardrat va morir el 30 de juliol de 1893 a l'Hospital Laënnec de París (França) i el seu cos va ser lliurat a l'Escola de Medicina. Un amic i un parent informats per la premsa de la seva mort intentaren recuperat el cadàver, però el 5 d'agost havia estat dissecat i aquell mateix dia incinerat al cementiri de Père-Lachaise. L'11 d'agost de 1893 un grup d'anarquistes (Marius Gabion, Paule Mink, Lucien Pemjean i François Quay-Cendre) publicaren una carta en diferents diaris parisencs en protesta pel tractament que havia tingut. El 13 d'agost de 1893 s'organitzà una cerimònia en la seva memòria davant el «Murs dels Federats» de Père-Lachaise on assistiren una cinquantena de persones (Félix Bichon, Decrêpe, etc.), acompanyades d'una vintena de policies, i on Lucien Pemjean prengué la paraula; els assistents portaren una corona que duia la inscripció «A Gardrat, víctima de la societat» i l'acte finalitzà als crits de «Visca la Revolució Social! Visca l'anarquia!». La mort de Gardrat va ser instrumentalitzada pels anarcoindividualistes per atacarÉmile Pouget, que res havia tingut a veure amb la detenció de Gardrat, i desacreditar les idees de «solidaritat» i d'«altruisme». Segons alguns, Gardrat va ser l'autor, i no Théodule Meunier, de l'atemptat el 15 de març de 1892 contra la caserna parisenca de Lobau.

***

Foto policíaca de Louis Rimbault (1912)

- Louis Rimbault: El 9 d'abril de 1877 neix a Tours (Centre, França) el militant llibertari i propagandista del anarconaturisme Louis Rimbault. Era fill natural de Prudence Désirée Réchaussat (Marie), modista, i va ser reconegut posteriorment pel matrimoni de l'11 d'agost de 1880 amb Charles Rimbault, obrer serraller. Nascut en una família pobre de vuit germans i de pare alcohòlic, primer coneixerà la garjola i després la vagabunderia. Més tard trobarà feina en un hotel restaurant, d'on fugirà amb la filla dels patrons, Marie Clémence Charlotte Paquet, corbatera, aleshores embarassada. La parella es casà el 14 de desembre de 1899 al X Districte de París i munta una quincalleria a Livry-Gargan (Illa de França) i després Rimbault treballarà com a serraller. En 1903 és triat com a regidor municipal en una llista radicalsocialista. A partir de 1908 esdevé abstencionista i anarquista. Son germà Marceau, llibertari com ell i que escriu per a L'Anarchie, passarà una temporada amb Louis i tots dos freqüentaran els cercles anarcoindividualistes. Atret pels milieux libres (medis o ambients lliures), participa a la colònia comunistallibertària de Bascon (Picardia) entre els anys 1910 i 1912. En 1913 es veu implicat en el procés de la Banda Bonnot i és condemnat per complicitat, però simulant la follia, és finalment alliberat després de dos anys de presó. En 1919 serà un dels fundadors dels Consells d'Obrers Sindicats («aplicació el comunisme econòmic en plena societat burgesa»), embrió dels Soviets Federats que s'oposen al dirigisme dels comunistes –alguns dirigents de la CGT acusaran Rimbault d'«agent provocador». En 1922 col·labora en el periòdic Le Néo-Naturien que reivindica el retorn a la natura per mitjà de l'alimentació, promovent el vegetarianisme i criticant els carnívors («cementiris ambulants» o«necròfags»), i escriu un gran nombre de conferències sobre el tema. En aquesta línia, funda en 1923 la colònia «Terre Libérée» (Terra Alliberada) a Luynes (Indre i Loira), a 11 quilòmetres de la seva localitat natal, amb la finalitat de crear una «Ciutat Vegetariana» basada en la llibertat, l'autonomia i la regeneració, i on també crearà una editorial del mateix nom especialitzada en teories vegetarianes. El desembre de 1924 començarà a publicar el periòdic Végétalien, amb Georges Butaud i Sophia Zaïkowska. El desembre de 1926 Clémence, la companya i primera esposa de Louis, mor després d'una tuberculosi que arrossegava des de feia anys i que es va sumar als traumatismes mai curats que va patir per mor de les tortures infligides per la policia durant la detenció de Rimbault pel cas Bonnot. D'altra banda, Louis Rimbault és el creador d'una recepta de cuina, La basconaise, plat únic compost d'una trentena de verdures crues, assenyada per regenerar l'ésser humà. Víctima d'un accident en 1932 durant una classe de construcció d'edificis, restarà paraplègic fins la seva mort. El 17 de març de 1938, però, contraurà matrimoni a Luynes amb Léonie Blanche Pierre, una òrfena que havia recollit quan era nina. Durant la guerra «Terra Libérée», situada a l'anomenada França Lliure, servirà de refugi a molts desplaçats i Rimbault serà acusat de bocheper la seva negativa a participar en la recol·lecta per al retrat de Pétain, fet que implicarà l'escorcoll de la colònia a la recerca d'armes i propaganda subversiva. Louis Rimbault va morir el 9 de novembre –oficilament el 10 de novembre– de 1949 a Luynes (Centre, França) i a la seva tomba es pot llegir:«Fundador de Terre Libéré / escola de pràctica vegetariana / a la qual va consagrar sa vida amb la finalitat / d'una regeneració social». És autor de llibrets, especialment sobre vegetarianisme i antitabaquisme –com ara Les secrets bienfaits de la maladie, Pour ne jamais fumer: Suvre d'éducation individuelle, Comment choisir sa femme? (1923), Peut-on cesser subitement de fumer? (1925), Le tabac, les infirmités, les fléaux qu'il provoque: le remède naturel (1927), Les origines de la vie humaine révélées par la pratique du naturisme intégral: le végétalisme, interprétation vécue inédite sur la vie du primitif (1929), L'être humain sous la fumée décerveleuse du tabac (1930), Le grand problème naturiste: se libérer, sans délai, dans un jardin: guide complet de jardinage naturiste selon les méthodes expérimentées par l'École de pratique végétalienne et de retour à la terre (1934), Prémisses de l'état de révolution naturarchiste en France d'après la chevauchée makhnoviste et l'Histoire (1936), Plantes sauvages alimentaires (1937), Les empoisonneurs méconnus. Crimes alimentaires. Les soins qui tuent (1938), entre d'altres– i de quatre entrades de l'Enciclopèdia Anarquista de Sébastien Faure. Tambéés autor de 10 cançons (lletra i música, entre elles la «Marsellesa internacional naturista») publicats per «Terre Libérée». Alguns manuscrits seus es troben al Centre d'Histoire Sociale (CHS) de París.

Louis Rimbault (1877-1949)

***

Alfredo Melani

- Alfredo Melani: El 9 d'abril de 1886 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alfredo Melani. Fill d'una família d'artesans, quedà orfe de pare i mare ben aviat i, després d'haver assistir a l'escola elemental, es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on va treballar en feines ocasionals i va començar a introduir-se en el moviment llibertari. En 1907 va ser contractat pels Ferrocarrils de l'Estat i tornà a Florència, on es va casar amb Assuntina Giannini. Posteriorment es traslladà a Roma (Itàlia) i a Pistoia (Toscana, Itàlia) i en 1915 s'establí amb sa família a Arezzo (Toscana, Itàlia). Treballà de cap de colla al departament de pintura de la SA Construccions Ferroviàries i Mecàniques (SACFEM), la gran planta industrial ferroviària, anomenada popularment Il Fabbricone, que donava feina a un milenar d'obrers durant la Gran Guerra. Encara que vidu i amb una filla petita, participà activament en activitats polítiques i sindicals. Mantingué un estret contacte amb Mario Mari i Attilio Sassi, destacats anarquistes del Sindicat de Miners de Valdarno, i amb el grup anarquista «Pietro Gori» de Foiano della Chiana (Toscana, Itàlia). Juntament amb Guido Gherardi, Giuseppe Merli, Umberto Peccianti, Guido Rossi, Ezio Squarcialupi i Ruggero Turchini, promogué la constitució de la Federació Local d'Arezzo de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), esdevenint un dels màxims exponents dels sindicalistes metal·lúrgics. El setembre de 1920 participà en l'ocupació d'Il Fabbricone, realitzant tasques de gestió del departament de pintura i d'organització militar de la «Guàrdia Roja». Quan l'ocupació va caure a mans de la policia, va ser detingut i el seu domicili escorcollat. Malgrat el resultat negatiu de l'escorcoll de casa seva, el maig de 1921 va ser processat, juntament amb altes 48 treballadors, sota l'acusació d'haver confeccionat i amagat bombes i explosius. Jutjat, va ser condemnat a tres anys i tres mesos de presó. Quan tenia la meitat de la pena acomplida, va ser amnistiat i retornà a Arezzo. A finals de 1922 va ser novament detingut a Le Murate (Florència, Toscana, Itàlia), mentre els escamots feixistes destrueixen la Cambra del Treball i la seu local de l'USI. Acomiadat de la SACFEM, muntà una petita botiga de pintura amb la qual visqué de mala manera. Malgrat les penalitats, va fer costat el Comitè de Defensa Llibertària, els companys empresonats i els fugitius. En 1926 intentà, sense èxit, aconseguir un passaport per a poder sortir del país. Malgrat ser constantment vigilat per la policia com a irreductible antifeixista, mantingué correspondència amb altres anarquistes, com ara Alberigo Graverini i Umberto Peccianti, residents a França, i freqüentà assíduament els companys de l'USI Ezio Squarcialupi i Ruggero Turchini que havien restat a la ciutat. El 2 de maig de 1937 a Ceciliano (Toscana, Itàlia) va ser atacat per un escamot feixista i restà ferit al cap. Durant la II Guerra Mundial va fer costat la resistència armada antifeixista i a casa seva es reunia el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) local. Després del conflicte bèl·lic, s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI) i dedicà part del seu temps a l'estudi de la cultura social subversiva i de les expressions artístiques llibertàries. Alfredo Melani va morir el 21 de desembre de 1973 a Arezzo (Toscana, Itàlia). Uns anys després de la seva mort, es creà el Centre Etnogràfic d'Arezzo «Alfredo Melani», centre de documentació i d'investigació sobre les tradicions populars de la regió.

Alfredo Melani (1886-1973)

***

Rose Witcop fotografiada per Senya Fléchine

- Rose Witcop: El 9 d'abril de 1890 neix en una població a prop de Kiev (Ucraïna, Imperi rus; actualment Ucraïna) l'anarquista, periodista, feminista i propagandista del control de natalitat i de l'educació sexual Rachel Vitkopski, més coneguda com Rose Lilian Witcop Aldred, o simplement Rose Witcop. Sos pares es deien Shimon Vitkopski i Freda Grill. Nascuda dins la comunitat jueva de la localitat, era la menor d'una família de quatre germanes–la més gran, Milly, també militarà en el moviment anarquista amb son company Rudolf Rocker. Fugint dels pogroms russos, en 1895 s'establí amb sos pares i germanes a Londres (Anglaterra); sa germana Milly Witkop–Milly es va registrar amb k en el llinatge i Rose amb c– havia emigrat l'any anterior i amb els diners guanyats pogué pagar el viatge de la resta de sa família. Sos pares, sastres, treballaran a Londres en el seu ofici, ajudats per les filles grans. Ben aviat entrà a formar part del grup anarquista que es reunia al carrer Jubilee Street («Jubilee Street Club»), on també ho feia sa germana Milly Witkop i Rudolf Rocker, i va ser allà on va conèixer l'anarquista Guy Aldred, que esdevingué son company. El gener de 1907 la parella s'instal·là a Thorpebank Road, al barri londinec de Shepherd's Bush, i el 2 de maig de 1909 tingué son fill Annesley –s'havia posat de part en la manifestació del Primer de Maig. Esdevingué l'assistent editorial dels dos periòdics anarquistes que son company edità, Herald of Revolt (1910-1914) i The Spur (1914-1921). En 1914 col·laborà en el periòdic anarcofeminista The Woman Rebel. Entre 1916 i 1919 dirigí ella sola The Spur, ja que Guy Aldred estava empresonat per insubmissió a la incorporació a files durant la Gran Guerra. Després del conflicte bèl·lic la parella s'integrà en els Communist Propaganda Groups (CPG, Grups de Propaganda Comunista) en suport de la Revolució russa, que en 1919 esdevingué Communist League (CL, Lliga Comunista). Quan aquesta fracassà, en 1921 fundaren la Anti-Parlamentaru Communist Federation (APCF, Federació Comunista Antiparlamentària) i viatjà a la Unió Soviètica per a demanar suport, però sense cap èxit i després de veure la situació allà, es va anar progressivament oposant a la política soviètica. A partir d'aquí es concentrà en la lluita a favor de la despenalització del control de natalitat, fent costat la tasca de Margaret Sanger, que s'allotja al seu domicili quan va a Londres i amb qui en 1920 va fer un viatge a Berlín per a investigar sobre un nou anticonceptiu químic que s'havia inventat a Alemanya. Difongué els escrits de Margaret Sanger i organitzà conferències seves per a les treballadores del Regne Unit. En 1923 la parella va ser detinguda per «obscenitat» després de publicar i distribuir l'edició britànica del fullet de Margaret Sanger Family Limitation en l'editorial «Bakunin Press» que havien fundat. El seu cas es va mediatitzar i reberen el suport moral i financer de destacats intel·lectuals (Bertrand Russell, Dora Russell, John Maynard Keynes, etc.) i d'associacions (New Generation League, etc.). Van ser condemnats, però la publicitat al voltant del seu cas va ser molt desfavorable per al govern i en 1925 va permetre que en pogués editar una nova edició. Aquesta última edició no va ser denunciada, però va ser amenaçada pel Ministeri de l'Interior britànic de ser deportada a la Unió Soviètica en tant que ciutadana estrangera. Malgrat que la parella s'havia separat en 1924, sobretot per desavinences polítiques i a la militància procomunista de Guy Aldred, el 2 de febrer de 1926 es casà civilment a Glasgow (Escòcia) per evitar el perill de la deportació i confirmar així la seva ciutadania britànica. Amb Stella Browne, Dora Russell i altres, creà el Workers Birth Control Grup (Grup Obrer pe Control de Natalitat) per a pressionar el British Labour Party (BLP, Partit Laborista Britànic) perquè introduís centres de planificació familiar a les clíniques. En aquesta època es relacionà molt amb els moviments feministes i col·labora en TheVoice of Labour i en The Freewoman, especialment sobre articles d'alliberament de les dones (sexual, polític, econòmic, etc.). En 1925 obrí la seva pròpia clínica privada de planificació familiar (People's Clinic), amb suport del BLP, primer al barri londinenc de Fulham i després a Shepherd's Bush, també a Londres, però en 1928 va haver de tancar-la per manca de finançament. Rose Witcop va morir el 4 de juliol de 1932 al St George's Hospital de Londres (Anglaterra), després que una apendicitis es compliqués en peritonitis, i va ser incinerada dos dies després al Golders Green Crematorium de Londres. Va rebre nombrosos homenatges pòstums.

Rose Witcop (1890-1932)

***

Amedeo Roccheggiani

- Amedeo Roccheggiani: El 9 d'abril de 1892 neix a Ancona (Marques, Itàlia) l'anarquista Amedeo Roccheggiani, que va fer servir el pseudònim de Nereo Mancini. Sos pares es deien Amilcare Roccheggiani i Maria Baldini. En la seva joventut va perdre un ull a les drassanes navals i es guanyà la vida fent de cambrer i d'ajudant de botiga. Abans de la Gran Guerra no va ser investigat per la policia, però entre el 26 i el 27 de juny de 1920 va participar activament en l'aixecament revolucionari d'Ancona conegut com la«Revolta dels Bersaglieri», fet pel qual va haver de fugir a San Marino per evitar la detenció. Jutjat l'estiu següent, va ser absolt. L'abril de 1923 va ser condemnat en rebel·lia a cinc anys de presó per formar part dels «Arditi del Popolo», però a principis d'any, sota el nom de Nereo Mancini, ja havia passat clandestinament a França i treballava en un taller de Puteaux (Illa de França, França). En aquesta època fou membre del Grup«Pietro Gori», format majoritàriament per sindicalistes de la Unió Sindicalista Italiana (USI) residents a París, com ara Erasmo Abate, Armando Borghi, Raniero Cecili, Virgilia D'Andrea, Angelo Diatallevi, Amleto Fantozzi, Remo i Silvio Franchini, Alberto Meschi i altres. El 7 de juliol de 1924 va ser acusat d'haver matat durant la«Revolta dels Bersaglieri» de 1920 el sotstinent Giovanni Ramella i el soldat Ubaldo Marchiani; jutjat, l'Audiència de l'Aquila (Abruços, Itàlia) el declarà culpable i el 30 de juny de 1926 el condemnà en rebel·lia a 22 anys de presó. Inscrit en el butlletí de recerca de la policia de fronteres, el juliol de 1930 va ser detingut per agents francesos amb documentació falsa a Antíbol (Provença, Occitània) i va ser jutjat i condemnat a dos mesos de presó per aquest delicte. Els informes policíacs d'aleshores indicaven que visitava freqüentment «individus de tendències extremistes», entre ells el diputat socialista Alessandro Bocconi. En una carta de 1936 va informar que l'anarquista d'Ancona Pietro Ranieri havia mort lluitant contra els franquistes a Osca (Aragó, Espanya) i que tenia la seva maleta i objectes personals, dada que fa pensar que ell també va lluitar contra el feixisme a Espanya. El 5 de maig de 1940 va escriure un «acte de sumissió» a Benito Mussolini demanant la seva repatriació a Itàlia. El fet és que continuà vivint clandestinament a França fins el 28 de novembre de 1942, quan va ser detingut a Antíbol i reclòs al camp de concentració de Vernet. El consol italià de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) intervingué i va ser enviat a Ancona. L'abril de 1943 el Tribunal de l'Aquila declarà prescrit la seva condemna de doble homicidi de 1926 i va ser alliberat, encara que sota rigorosa vigilància policíaca. Es reintegrà immediatament amb els cercles subversius locals i s'uní a la Unió Antifeixista. El 30 de març de 1944 la policia ordenà la seva detenció per a interrogar-lo. Després de trobar feina com a intèrpret de les forces aliades, el setembre de 1945 va ser novament detingut arran d'haver fet miques alguns exemplars del periòdic monàrquic i populista L'Uomo Qualunque en un quiosc davant la negativa del quiosquer a treure'ls de la venda. El febrer de 1946 s'instal·là a Antíbol i a partir d'aquí es va perdre el seu rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Dino Cherici

- Dino Cherici: El 9 d'abril de 1899 neix a Volterra (Toscana, Itàlia) l'anarquista Dino Cherici, que va fer servir diversos pseudònims (Giuseppe Lanzani, Konrad Stochr, etc.). Sos pares es deien Dario Cherici i Rosa Mussorrizi. Es guanyava la vida treballant l'alabastre i des de molt jovent entrà a formar part del moviment llibertari. Durant la Gran Guerra va ser enrolat en la Infanteria. En 1917 va ser declarat desertor i posteriorment fou detingut; jutjat, va ser condemnat, un cop degradat, a 16 anys de reclusió. Posteriorment va ser amnistiat. En 1921 s'expatrià clandestinament canviant contínuament de lloc de residència (Bèlgica, França, Alemanya i Espanya) i de nom. En 1929 va ser detingut a Kehl (Friburg, Baden-Württemberg, Alemanya) mentre intentava travessar la frontera francoalemanya proveït d'un passaport fals a nom de Konrad Stochr. Va ser jutjat i condemnat per la justícia alemanya a cinc setmanes de presó. En aquesta època les autoritats estaven convençuts que formava part d'una associació secreta encarregada d'aconseguir diners per a subvencionar grups anarquistes i comitès de suport als presos polítics, a més de dedicar-se a la fabricació de passaports falsos. Un cop lliure es traslladà a Bèlgica, on va restar fins 1931, any en el qual va passar a Espanya. En 1935 es trobava refugiat a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on va escriure una carta a Benito Mussolini per a poder retornar a Itàlia, on tenia prohibida l'entrada per anarquista. En 1936, quan esclatà la guerra, s'enrolà en l'antifeixista Corpo di Truppe Volontarie (CTV, Cos de Tropa Voluntària). En aquesta època va ser inscrit en els butlletins de recerca i en els registres de la policia de fronteres. En 1937, durant la batalla de Santander (Cantàbria, Espanya), va caure presoner de les tropes franquistes quan intentava fugir per mar. D'antuvi va ser internat al camp de concentració de Murgui (Àlaba, País Basc) i posteriorment al camp de concentració d'Orduña (Biscaia, País Basc). Jutjat en consell de guerra el 2 de desembre de 1938 a Vitòria (Àlaba, País Basc), va ser condemnat a 30 anys de reclusió, segons va reportar el 7 de desembre de 1939 el general de brigada G. Carboni al Ministeri de l'Interior italià. Les autoritats feixistes espanyoles el consideraven responsable de l'organització de l'incendi d'Irun (Guipúscoa, País Basc) de setembre de 1936; també se li va acusar que va treballar de xofer de «personatges rojos», de que hi anava armat durant el govern del Front Popular, de realitzar passaports falsos, de fer estafes i de desvalisar morts, entre altres delictes. Posteriorment se li va rebaixar la pena a sis anys. El juny de 1942 es trobava al Fuerte San Cristóbal de Pamplona (Navarra) i en 1943 va ser posat en llibertat atenuada. Sembla que va ser totalment alliberat durant la primavera de 1945. En 1947 s'instal·là, sembla, a Bordeus (Aquitània, Occitània). Dino Cherici va morir el 26 de gener –algunes font citen el 29 de gener– de 1959 a Uchau (Provença, Occitània).

***

Necrològica d'Antoni Marcet apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de febrer de 1983

- Vicenç Marcet Vidal: El 9 d'abril de 1907 neix a Rubí (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Vicenç Joaquim Marcet Vidal, més conegut com Antoni Marcet. Sos pares es deien Joan Marcet Pallerols, llaurador, i Dolors Vidal Juncà. Fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la reunió clandestina que tingué lloc entre el 25 i el 26 de juliol de 1927 a València (País Valencià), on representà la Federació Regional dels Grups Anarquistes de Catalunya. Sembla que treballà a la General Motors i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Formà part, amb José Conesa Martínez i Jaume Saludes, de l'Equip Núm. 5 encarregat, per iniciativa de l'Oficina de Propaganda de la CNT-FAI, des de setembre de 1936, de recórrer les comarques gironines amb camions, convertits en tendes flotants d'opuscles revolucionaris, amb la finalitat de fer propaganda de la Revolució per les zones pageses; a principis de desembre d'aquell any, l'equip es desplaçà a les comarques tarragonines. El 10 de gener de 1937, amb Ginés Alonso, Avel·lina Alsina, Manuel Collado, Amadeu Colom i Josep Peirats Valls, va fer un míting al Cinema Juventud del barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat de Barcelona, organitzat per les Joventuts Llibertàries de la localitat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i aconseguí embarcar cap a Mèxic. Al país asteca fou membre del grup anarquista «Tierra y Libertad». Vicenç Marcet Vidal va morir el 8 de gener –algunas fonts citen erròniament el 9 de gener– de 1983 a Mèxic i fou incinerat.

***

Milicians de la «Columna Ascaso»

- Casildo Pantaleón Arteaga Cerón: El 9 d'abril de 1912 neix a Fuente de Cantos (Badajoz, Extremadura, Espanya)–algunes fonts citen erròniament Lleó (Castella, Espanya)–l'anarcosindicalista Casildo Pantaleón Arteaga Cerón. Era fill de Francisco Arteaga Calvo, jornaler, i de Modesta Cerón Balsera. Quan tenia 18 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la«Columna Ascaso» i lluità al front d'Aragó. Durant la batalla de l'Ebre va ser ferit. Un cop restablert, el maig de 1938 s'integrà en la «Brigada Carlos Marx» on restà fins al final de la guerra. A començaments de 1939 passà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià. En sortir, passà a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) de Savoia, de la qual fugirà després de diversos intents per integrar-se al maquis antinazi. Arran de la seva segona evasió, va ser condemnat a sis mesos de presó. Després de l'Alliberament milità a Savoia fins a començaments dels anys setanta. En aquesta data, amb sa companya Maria Celina Luiset i sos cinc infants, s'instal·là a Lió (Arpitània). A la capital arpitana freqüentà la Unió Local de la Federació Anarquista (FA) i la llibreria «La Plume Noire», situades al mateix local. En 2002, amb 90 anys, durant el moviment estudiantil d'aquellaèpoca, anava a les portes dels instituts per parlar amb els joves de les seves experiències. Casildo Pantaleón Arteaga Cerón va morir el 12 d'agost de 2006 al seu domicili de Tassin-la-Demi-Lune (Lió, Arpitània).

Continua...

---

Paraules de Mateu Morro, exsecretari general del PSM el dia de la presentació de Joc d´escacs (Llibres del Segle) a Santa Maria del Camí (Mallorca) -

La generació literària dels 70: Miquel López Crespí, un escriptor de sa Pobla -

L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable. (Mateu Morro)

Miquel López Crespí ha dedicat la seva vida a escriure. La seva tasca ha estat immensa, ja que ha publicat entorn d’un centenar de llibres. Ha fet teatre, poesia, assaig, novel·la, narració curta, periodisme... Jo el record de quan encara no el coneixia personalment, en un temps en què no era fàcil trobar veus valentes i crítiques. Aleshores en Miquel escrivia a les pàgines culturals del “Diari de Mallorca”. Escrivia de literatura, d’art i feia una crònica cultural d’aquells temps lligada a unes idees molt clares, amb unes col·laboracions que s’havien iniciat l’any 1969. Més que res donava a conèixer autors i maneres de pensar que fins aleshores havien estat gairebé proscrites. Eren textos de llibertat, però també textos per fer pensar i, sobretot, textos per obrir portes al món.

Els escrits d’en Miquel, com els de n’Antoni Serra i altres, eren l’oxigen que ens alimentava, un dia a la setmana, des dels suplements de cultura dels dos diaris que hi havia. Tots els altres dies sols hi havia espai per al pensament oficial del règim. Darrerament he viscut sensacions semblants a les de fa tants d’anys, quan pareixia que tothom estava alabat del règim i els demòcrates s’havien d’amagar. No és el mateix, però hi ha punts de contacte: la sensació de falta de llibertat, l’ofec des dels mitjans de comunicació, el veure com s’empresona i com hi torna haver exiliats.

Després varen sortir els seus primers llibres: “A preu fet” el 1973 i “La guerra just acaba de començar” el 1974. Un poc més tard una obra de teatre “Autòpsia a la matinada” el 1976. En aquests llibres va tractar la narrativa i el teatre des d’una nova perspectiva: una literatura del nostre temps, lligada al món real i, a la vegada, molt compromesa.

Per mor d’aquesta tasca periodística i d’aquests llibres jo vaig conèixer en Miquel i vaig anar a xerrar amb ell, al seu pis de Ciutat. La primera cosa que em va impressionar va ser la seva biblioteca: uns prestatges ben nodrits dels millors llibres d’arreu del món. No de bades en Miquel ha estat un viatger consumat i aleshores aprofitava tots els viatges per tornar amb el cotxe estibat de llibres. A partir d’aquesta coneixença, jo devia tenir setze o desset anys, hem mantingut sempre el contacte i l’amistat.

En aquells temps, a principis dels anys setanta vàrem conèixer molta gent. Gent jove i carregada de noblesa, que sense pensar en cap càrrec ni en cap recompensa, dedicava temps i esforços a una batalla que en aquells moments era indefugible. Molta d’aquella gent, rostres amics i il·lusionats, s’ha anat esvaint amb el temps. Uns han mort, altres han anat a viure a altres llocs i la majoria han fet la seva vida com qualsevol altra persona. A molts ja no els he tornat veure. Els anys acaben esborrant els records i afluixant les amistats. Però no ha estat aquest el cas de l’amistat entre en Miquel López Crespí i jo, que s’ha mantingut al llarg dels anys. Crec que el mèrit és tot seu. Ell sempre m’ha convidat a tots els actes, presentacions i conferències; m’ha demanat adesiara escrits sobre llibres seus; m’ha telefonat sense cap altre motiu que fer un canvi d’impressions; m’ha estès el paraigua i m’ha donat una mà quan queien calabruixades rabioses i sempre m’ha fet arribar totes les seves obres. No tan sols això, sinó que a vegades m’hi ha fet sortir, com és el cas de les dues obres que avui presentam. I no tan sols m’ha convertit en un personatge més, sinó que m’ha tractat molt bé, potser fins i tot massa bé. Per això jo sé que en Miquel López no és que sigui un amic meu, és que és un dels meus millors amics.

Jo no vull presentar l’obra d’en Miquel, ja ho faran ell i en Cil, que segur que ho faran millor. Vull presentar l’amic. En Miquel va néixer a sa Pobla, la seva mare era d’una antiga família pagesa, amb un germà del seu padrí que havia estat batle de sa Pobla el temps de la Dictadura de Primo de Rivera. Son pare era un republicà que havia perdut la guerra i havia vingut a Mallorca a fer feina als camps de treball forçat per als presos. Va ser prop del campament on estaven els presos, a la Badia d’Alcúdia, que va conèixer una al·lota poblera que acompanyava son pare amb el carro a cercar alga de la platja per dur als camps de conreu. En Miquel, d’al·lot, va viure el sa Pobla pagès i tancat de la postguerra, però en va saber captar l’ànima treballadora de la seva gent. Mai s’ha desvinculat del seu poble, i el seu poble sempre l’ha tingut molt en compte.

De fet en Miquel, com a bon pobler, ha conrat la literatura, ha llaurat els records per fer-ne llibres, ha sembrat paraules, s’ha embrutat les mans dins la marjal de les lletres i n’ha recollit una anyada fecunda, amb un caramull de llibres per omplir el nostre graner de lectures.

A Ciutat en Miquel López Crespí va ser un al·lot normal, estudiós, però d’unes inquietuds per la causa popular que li venien d’avior i de les seves conviccions. Escoltava la ràdio, llegia, escrivia i tot d’una es va manifestar com qui era, com un incansable lluitador per la llibertat i la dignitat de la persona humana. Es va solidaritzar amb la vaga dels miners asturians i això li va costar la primera detenció. El Tribunal de Menors per molt poc no el condemnà a un any d’internat a un reformatori. Va haver de deixar els estudis i posar-se a fer feina. Anys més tard tornaria a ser detinguts en diferents ocasions, entre les qual hi ha la que descriu de manera magistral a “Allò que el vent no s’endugué” i a “Jocs d’escacs”.

El compromís amb el seu poble i amb el seu país el va dur a una activitat intensa, compromesa i desinteressada. Va fer tot el que va poder i va saber per fer caure un règim dictatorial i fer passes cap a una societat més democràtica i més justa. En Miquel va dedicar molts d’afanys al combat social i polític, però així i tot, ha tingut temps d’escriure una obra enorme, amb més de noranta obres publicades i havent guanyat multitud de premis, essent traduït a l’anglès, castellà, francès i romanès.

L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable.

Per Mateu Morro

(Santa Maria del Camí, 06/06/2018).

Anarcoefemèrides del 10 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de Verbo Nuevo [CIRA-Lausana]. Foto d'Éric B. Coulaud

- Surt Verbo Nuevo: El 10 d'abril de 1928 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número de la publicació anarquista en llengua castellana Verbo Nuevo. Periódico de ideas y de lucha. El responsable legal de l'administració i de la redacció va ser Ernest Tanrez (Ernestan), encara que la publicació la portava Juan Manuel Molina Mateo (Juanel). Es mostrà partidari al sector de l'exili acostat a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la dictadura de Primo de Rivera. Hi van col·laborar Josep Magrinyà i Federico Pizana, entre d'altres. El disseny de la capçalera estava realitzat pel dibuixant Helios Gómez. En sortiren, com a mínim, dos números.

***

Portada d'un número d'Ação Direta

- Surt Ação Direta: El 10 d'abril de 1946 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic anarquista Ação Direta. Semanario anarquista. Fundat i dirigit per José Oiticica, n'havia tret una primera època a partir del 10 de gener de 1929. Canvià de periodicitat en diverses ocasions (quinzenal, mensual i bimestral) i així mateix es distribuí a São Paulo. També va ser dirigit per Sônia Oiticica i van ser administradors Ideal Peres i Manuel Pérez. Hi van col·laborar, entre d'altres, P. Bertholot, J. Bestieu, Pedro Ferreira da Silva, José Gomes Cardoso, Edgard Leuenroth, Clara Luz, Peloriano Maia, Roberto das Neves, José Oiticica, Sônia Oiticica, Ideal Peres, Juan Peres, Manuel Pérez, Serafim Porto, Rudolf Rocker, José Romero, Dr. Satan, Edgar Rodrigues i Josef Tibogue. En sortiren 136 números, l'últim el 30 d'octubre de 1959. En 1970 l'editorial Germinal publicà una antologia d'articles de José Oiticica publicats en el periòdic sota el títol Ação Direta (meio século de pregação libertária).

Naixements

Karl Eduard Nobiling

- Karl Eduard Nobiling: El 10 d'abril de 1848 neix a Kollno (Posen, Alemanya) el doctor en filosofia i partidari de la propaganda pel fet Karl Eduard Nobiling. Fill d'un funcionari benestant, va fer els seus estudis al Liceu de Züllichau i després farà estudis d'economia rural i de filosofia a les Universitats de Halle i de Leipzig; obtindrà el doctorat de filosofia en 1876 i s'acostarà a les idees socialistes. Després treballarà a Dresde com a estadístic en una oficina del Ministeri de l'Interior de la Saxe i amb la finalitat d'aconseguir una bona formació en economia política. En 1877 efectua un viatge a Londres, a Bèlgica, a França, a Suïssa i a Àustria, contactant amb cercles llibertaris. De tornada a Berlín, passa alguns mesos sense feina i projecta escriure un estudi crític sobre la situació econòmica alemanya. El 2 de juny de 1878, un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel, atemptarà contra l'emperador alemany Guillem I disparant dos cops amb un fusell de caça sobre el seu cotxe descobert, però només el va ferir. Aconsegueix fugir i es parapeta a la seva cambra, disparant contra les persones que van a arrestar-lo, per després tornar l'arma contra ell i ferir-se. Detingut, declararà durant l'interrogatori que va actuar per motius polítics. Karl Eduard Nobiling va morir el 10 de setembre de 1878 a la presó de Berlín (Alemanya). El canceller Otto von Bismarck va usar les accions de Hoëdel i de Nobiling com a pretext per instaurar la Llei antisocialista d'octubre de 1878 i desencadenar una forta repressió en els cercles revolucionaris.

***

Notícia de la mort de Claude Crestin apareguda en el diari lionès Le Progrès de l'1 d'agost de 1900

***

Louis Matha

- Louis Matha: El 10 d'abril –alguns citen erròniament el 6 d'abril– de 1861 neix a Castèlgelós (Aquitània, Occitània) el propagandista anarquista Arnaud Matha, més conegut com Armand-Louis Matha i que va fer servir el pseudònim Belle-Barbe. Sos pares es deien Pierre Matha i Marie Lescouzères, i vivien a l'illa de la Reunió. Fou fill d'una família de pagesos bonapartistes, mai no va anar a l'escola i aprengué a llegir quan tenia 14 anys amb llibres de temàtica social. Perruquer de professió, exercí el seu ofici a Castèlgelós. D'antuvi fou seguidor del republicanisme de León Gambetta i, després, del socialisme deLouis Auguste Blanqui, però cap el 1887 començà a militar en el moviment llibertari. En 1891 s'instal·là a París (França). Conegué Élysée i Paul Reclus, Piotr Kropotlin i  Jean Grave i col·laborà amb aquests en La Révolte. A partir del número 39 (31 de gener de 1892) reemplaçà Charles Chatel en la gerència del periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors, editat per Zo d'Axa. Denunciat arran de la publicació d'un article, va ser condemnat el 4 de juny i el 5 de juliol de 1892 per l'Audiència del Sena de París a dues penes de 18 mesos de presó per«provocació a l'assassinat». Arran d'això, fugí a Londres i va ser reemplaçat per Félix Bichon en la gerència del periòdic. A la capital anglesa freqüentàÉmile Henry i les reunions del Club«Autonomie». El febrer de 1894 retornà clandestinament a París i intentà senseèxit evitar l'atemptat que Émile Henry va cometre el 12 de febrer de 1894 a cafè Terminus. Després de l'atemptat, segons un informe de la policia, es personà amb Léon Ortiz i Millet al domicili d'Henry a la rue des Enviergés, per eliminar qualsevol prova comprometedora. El 24 d'abril de 1894 va ser detingut arran de l'atemptat del restaurant Foyot del 4 d'abril, però va ser alliberat per manca de proves. El 6 d'agost de 1894 va ser jutjat en el conegut com«Procés dels Trenta», amb altres companys (Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Chatel, Félix Fénéon, Paul Reclus, etc.) i sortí absolt. Formà part, amb Sébatien Faure i Constant Martin, en el grup editor del setmanari Le Libertaire, que publicà el primer número el 16 de novembre de 1895 i del qual va ser nomenat gerent. El 15 de juliol de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional Núm. 9 de París, com a gerent de Le Libertaire, a 20 dies des presó per «apologia del crim» pels articles «Les morts qui vivent» i «Un précurseur». Organitzà gires de conferències de Sébastien Faure i de Louise Michel arreu França. Durant l'«Afer Dreyfus», va ser l'administrador del diari Le Journal du Peuple (1899), editat per Sébastien Faure, i de la revista monogràfica Les Hommes de Révolution, que sortí a París entre desembre de 1899 i maig de 1900 i on fou un dels seus principals redactors Michel Zévaco. En 1901 es va veure implicat en un cas de «robatori de valors», però fou finalment absolt pel Tribunal de Montbrisson. Entre març i juny de 1902 col·laborà en els tres números que es publicaren del periòdic La Grève Général, que editaren a Londres Henry Cuisinier i Louis Depoilly. Novament dirigí Le Libertaire en 1904 i entre 1908 i setembre de 1910, anys aquests darrers que donà al periòdic un enfocament neomaltusià amb el suport de Louise Sylvette. El 19 de gener de 1905 prengué la paraula, amb altres (Sébastien Faure, Liard-Courtois, Almereyda, Nelly Roussel, etc.), en el míting homenatge a Louise Michel, que acabava de morir, que se celebrà al Palais du Travail de París. El 27 de novembre de 1905 fou testimoni en el judici incoat contra Charles Malato, conegut com el«Procés de "La Pomme de Pin"» («Procés de la Pinya [explosiva]»). El setembre de 1907 va ser detingut acusat de «còmplice moral» en un delicte de la fabricació de moneda falsa, però el 21 de novembre va ser absolt per l'Audiència de París. També va ser administrador de la impremta anarcocomunista«L'Espérance», establerta al Districte 18 de París i on treballaven una dotzena de companys. El febrer de 1910 formà part del Comitè Revolucionari Antiparlamentari. Entre 1915 i 1920 col·laborà en el periòdic sindicalista parisenc La Bataille. Finalment es retirà a la «Cité Paris-Jardins» de Draveil (Illa de França, França), on s'ocupà de cooperatives, d'obres laiques i, sobretot, de la Caixa de les Escoles. Louis Matha va morir el 12 de febrer de 1930 al XVI Districte de París (França) d'una crisi cardíaca. Sa companya morí el 29 d'octubre de 1946 a Draveil (Illa de França, França).

Louis Matha (1861-1930)

***

Foto policíaca de Louis Guénant (2 de març de 1894)

- Louis Guénant: El 10 d'abril de 1862 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Louis Désiré Guénant. Era fill de François Guénant, ferrer de tall, i d'Anne Poirier, jornalera. Es guanyava la vida com a empleat de comerç i comptable. El 7 de juliol de 1883 es casà al X Districte de París amb Marie Françoise Morin, cuinera, i aleshores vivia amb sa mare ja vídua al número 11 del passatge d'Allemagne. En 1893 treballava de comptable a l'empresa de metalls a l'engròs«Kaiser et Haas», al número 65 del bulevard Beaumarchais, i vivia al número 12 del carrer Panoyaux. En aquesta època estava inscrit en els inventaris de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París i el 26 de desembre de 1893 en el llista de recapitulació d'anarquistes. En 1894, segons la premsa, tenia cinc infants. El 2 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 21 persones de París i de la regió parisenca, sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», el seu domicili escorcollat pel comissari Mourgues i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; posat a disposició judicial, el 7 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Émile Janvion

- Émile Janvion: El 10 d'abril de 1866 neix a Mâcon (Borgonya, França) el pedagog llibertari, antimilitarista i anarcosindicalista, i després sindicalista nacionalista i antisemita, Philippe Janvion, conegut com Émile Janvion o Pisse-Vinaigre (Esquerp). Sos pares, comerciants de merceria, es deien Henri Josep Janvion, francmaçó, i Eugénie Moindrot, catòlica practicant. Va fer el batxiller en ciències i es diplomà a l'Escola Superior de Comerç. Entre 1885 i 1890 va fer el servei militar amb els caçadors a peu de la infanteria lleugera. Entre 1891 i 1894 treballa com a professor a l'Escola Professional de Toló (Provença, Occitània). En 1894 esdevingué anarquista arran d'assistir a una conferència de Sébastien Faure i en 1896 col·laborà en el periòdic anarquista parisenc Le Père Duchêne. Entre 1895 i 1897 fou professor de l'Escola de Comerç de París i en aquesta època freqüentà el grup literari anomenat«Cenacle de la Montagne-Sainte-Geneviève», on conegué nombrosos intel·lectuals anarquistes (Zo d'Axa, Georges Deherme, Louis Lumet, Victor Barrucant, Jules Guérin, Lucien Jean, etc.). En 1896 fou secretari de redacció de Le Libertaire i el maig d'aquell any la policia el mencionà per primera vegada en un informe com a orador en un míting anarquista a Saint-Ouen (Illa de França, França). El juny de 1897, amb Jean Degalvès, fundà, seguint les idees pedagògiques de Paul Robin, la Lliga d'Ensenyament Llibertari, creada per subscripció popular amb la finalitat d'obrir una escola mixta anarquista i serà una de les primeres grans experiències pedagògiques llibertàries. Aquest mateix any ambdós publicaren el fullet La liberté par l'enseignement i col·laborà en L'Éducation Libertaire. Mancat de mitjans econòmics, malgrat la participació de grans figures, com ara Jean Grave, Émile Zola, Maurice Barrès o Octave Mirbeau, l'experiència pedagògica acabà limitant-se a l'organització durant l'estiu de 1898 i de 1899 de vacances llibertàries a Pontorson (Baixa Normandia) per a un grupet de 19 infants, a la realització d'algunes conferències i a cursos nocturns a l'Hôtel des Sociétés Savantes entre 1899 i 1900. Entre 1898 i 1899 col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara La Aurore, Le Libertaire, Le Cri de Révolte, L'Homme Libre o Le Journal du Peuple. El juliol de 1899 entrà a fer feina a l'Ajuntament de París com a ajudant no funcionari i aquest mateix any creà en la Confederació General del Treball (CGT) el primer sindicat d'empleats de les prefectures de l'administració territorial francesa (Sindicat d'Empleats Municipals de París), del qual va ser secretari. Tot l'any 1898 el dedicà en cos i ànima en fer costat la campanya de suport al capità jueu Alfred Dreyfus, fent conferències i publicant articles als diaris. Entre 1899 i 1902 col·laborà en el periòdic Germinal. Organe libertaire, que es publicava a Paterson (New Jersey, EUA). En 1900, davant la perspectiva del Congrés Antiparlamentari Anarquista que s'havia de celebrar a la tardor a París, però que finalment va ser prohibit pel ministre de l'Interior francès, elaborà tres documents: Individualisme et communisme; Enseignement libertaire; i De l'attitude des anarchistes pendant l'affaire Dreyfus, on es declarà contrari a la indiferència manifesta per alguns companys amb l'estil d'intervenció d'altres, criticant el «lirisme republicà» de Sébastien Faure. En 1901, per manca de diners i per desavinences  amb Degalvès,  l'Escola Llibertaria tancà. Entre el 8 i el 9 de novembre de 1902 participà en el Congrés de les Joventuts Laiques celebrat a París. El desembre de 1902 participà en la fundació, amb Henri Beylie, Paraf-Javal, Albert Libertad i Georges Yvetot, de la Lliga Antimilitarista i entre 1902 i 1903 va fer una gira de conferències, amb Louise Michel, sobre «el pensament humà a través dels temps». Entre agost de 1903 i octubre de 1904 dirigí el periòdic bimensual anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on van col·laborar, entre d'altes, Georges Darien, Zo d'Axa, Han Ryner, Eugène Bonaventure de Vigo (Miguel Almereyda), Lucien Descaves, Élie Faure, Urbain Gohier i Jehan Rictus; en aquesta publicació s'atacà la maçoneria i a certs anarquistes reconeguts, com ara E. Armand, Christiaan Cornelissen o Lev Tolstoi. L'1 de gener de 1904 esdevingué funcionari, amb grau de sisena classe. Entre el 26 i el 28 de juny de 1904 assistí al Congrés Internacional Antimilitarista d'Amsterdam (Països Baixos), que donà lloc a l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). L'octubre de 1906 fou delegat pel Sindicat d'Empleats Municipals de París al XV Congrés Nacional Corporatiu de la CGT, que se celebrà a Amiens, i l'octubre de 1908 al XVI, que se celebrà a Marsella, i on intervingué sobre el tema de l'antimilitarisme. Funcionari municipal en la Prefectura del Sena, en 1907 va ser cessat del seu lloc de feina per haver signat un cartell de la CGT, però una amnistia posterior el reintegrà amb tots els drets en l'administració. El 20 de març de 1908 participà, amb Jean Grave, Jacques Bonzon, René de Marmande, Eugène Merle, Jules Grandjouan i Miguel Almereyda, en el gran míting al Palau del Treball de París contra l'expulsió d'activistes russos. En 1909 fundà el periòdic Terre Libre. Organe d'action syndicale, de caire antirepublicà, antifrancmaçó, antisemita i antimarxista, on col·laborà Marius Riquier, un dels fundadors del Cercle Proudhon, i Georges Darien, i que intentà acostar els cercles sindicalistes al grup ultradretà monàrquic Action Française (AF). En aquesta publicació criticà els jueus ja fossin capitalistes o obrers. En 1910 Terre Libre s'integrà en AF. En 1913 va ser exclòs de la CGT pel seu antisemitisme. Ben igual que altres sindicalistes revolucionaris (Georges Valois o Georges Sorel), s'acostà a AF amb l'objectiu de crear un sindicalisme corporatiu i «nacionalista integral», pensament que alguns consideren la primera manifestació de la ideologia feixista. És autor de Le dogme et la science (1897), L'école, antichambre de caserna et de sacristie (1902), Du syndicat de fonctionnaires (1907) i La franc-maçonnerie et la classe ouvrière (1912). Émile Janvion va morir el 15 de juliol de 1927 a l'Hospital Fernand-Widal de París (França) assistit pels sagraments eclesiàstics i fou enterrat el 22 de juliol al cementiri de Bagneux (Illa de França, França) envoltat dels seus companys d'AF.

Émile Janvion (1866-1927)

***

Necrològica de Louis Avennier apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 23 de febrer de 1924

- Louis Avennier: El 10 d'abril de 1872 neix al barri de Saint-Gervais de Ginebra (Ginebra, Suïssa) el periodista, poeta, novel·lista, docent i militant anarquista i sindicalista revolucionari Louis Joseph Avennier, conegut com Alexis Lavanchy. Fill d'un obrer rellotger especialitat en cadenes (cabinotier) de«La Fabrique» de Saint-Gervais, després de fer els estudis primaris, i de treballar un temps a «La Fabrique», abandonà els estudis en 1892 per provar sort artística i literària a París (França). A la capital francesa fou deixeble dels poetes François Coppée i Sully Prudhomme. A finals de segle col·laborà en diverses revistes, com ara La Plume (1896), Signal de Genève (1896), La Montagne. Revue suisse d'Art et de Littérature (1896). Sense l'èxit que pretenia, retornà en 1898 a Ginebra, on publicà el seu primer poemari, Puisque l'oiseau chante..., que va ser reeditat en 1895 a Lausana amb un pròleg de Sully Prudhomme, i alguns poemes d'aquest van ser musicats per Ernest Bloch. Posteriorment es guanyà la vida treballant d'empleat d'oficina i fou membre del Partit Socialista de Ginebra. En aquests anys publicà les novel·les L'épreuve (1897) i Une faute (1899), on intentà palesar els costums de certs cercles protestants ginebrins força exclusius i que tingueren menys acollida que la seva poesia. El febrer de 1900 fundà Revue Helvetique, que desaparegué dos anys després. També en aquests anys col·laborà amb cròniques literàries en Journal de Genève. En 1903 esdevingué president de la Unió d'Empleats i Empleades i vicepresident de la sindicalista revolucionària Federació de Sindicats Obrers (FSO), de la qual va ser entre 1908 i 1909 secretari sense sou. Entre 1904 i 1906 col·laborà en periòdic bimensual La Lutte, publicat a Lausana per Ulrich Gailland. Milità activament, al costat de Luigi Bertoni, i encapçalà les vagues ginebrines i del cantó de Vaud, fent nombroses conferències. Col·laborà habitualment, moltes vegades sota el pseudònim d'Alexis Lavanchy, en Almanach du Travailleur, en Le Réveil Anarchiste i en La Voix du Peuple,òrgan de la Federació d'Unions Obreres de Suïssa Romanda (FUOSR). En 1906 col·laborà amb el Cercle Cooperativista Comunista de Ginebra. El 8 de juliol de 1906 assistí al IV Congrés de la FUOSR que se celebrà a Friburg (Friburg, Suïssa) i amb Luigi Bertoni i Jean Wintsch parlà en el míting de clausura. En 1907 publicà, editat per La Voix du Peuple, el fullet Politique, syndicalisme et action directe, del qual, sembla, no es coneix cap exemplar. En 1907 va ser orador, juntament amb altres companys (Auguste Bérard, Margarethe Faas-Hardegger, Charles Fulpius, Georges Herzig i Adrien Wyss), en un míting en suport de Luigi Bertoni, que patia un decret d'expulsió del cantó de Ginebra, que comptà amb el suport de la Federació de Sindicats de Ginebra, la Unió Obrera d'Obrers del Metalls,«La Libre Pensée», el Cercle Cooperatiu Comunista, el Grup de Le Réveil. Va ser un dels principals animadors de la vaga general de la Pasqua de 1907 a Ginebra en suport dels xocolaters d'Orbe i de Vevey (Vaud, Suïssa). Durant la tardor de 1907 va ser designat pels companys russos per rebre totes les informacions i documentacions amb l'objectiu d'editar en rus un«Almanac anarquista», coordinat per Nicolai Rogdaev. En aquests anys participà activament en la campanya de suport a Luigi Bertoni –publicà el fullet Considérations à propos de l'Affaire Bertoni (1909)– i en les manifestacions del Primer de Maig, defensant els insubmisos a l'exèrcit (Juvet, Mischler, Swarzenbourg, Vaucher, etc.) i vivia al número 24 de l'avinguda Soret de Ginebra. L'abril de 1908 declarà que no desitjava que al seu nom s'adjuntés el qualificatiu d'«anarquista», malgrat les seves simpaties declarades, i fins i tot va amenaçar amb emprendre accions legals si no es respectava aquest desig. Entre 1908 i 1915 portà la secció literària«Contes et nouvelles» del diari L'Humanité. En 1909 col·laborà en el diari parisenc La Révolution. Quotidien de lutte sociale. El maig de 1909 fou orador, amb Giovanni Devincenti i Jean Wintsch, en un míting en defensa de Luigi Bertoni, detingut durant la vaga de tipògrafs, celebrat a la Casa del Poble de Lausana (Vaud, Suïssa). El 18 de juliol de 1909 va fer una conferencia a la Gran Festa de Propaganda de la Casa del Poble de Lió (Arpitània), celebrada al Palais d'Été del barri de Montplaisir de la ciutat. Durant una bona temporada fou professor privat a Breslau (Baixa Silèsia, Silèsia, Imperi Alemany; actualment Polònia), on va escriure diversos articles sobre la qüestió polonesa. En 1913 va ser orador, amb A. Fuliani, en els actes del Primer de Maig a Lausana. Abans de la guerra va ser redactor d'un periòdic esportiu del barri de la Coulouvrenière de Ginebra. En 1914, durant el conflicte a la fàbrica Ormond, va fer costat la FUOSR, en contra de la reformista Federació de l'Alimentació. El 15 de març de 1914 va fer la xerrada La chansonnette et les contes français a la Casa del Poble de Lausana. Entre 1914 i 1915 va ser mestre a l'Escola Ferrer de Lausana i entre 1915 i 1919 col·laborà en el periòdic quinzenal anarquista intervencionista de Jean Wintsch La Libre Fédération. Partidari de la causa aliada durant la Gran Guerra, cobrí la batalla del Marne per al diari ginebríLa Suisse–publicà un assaig («Les collaborateurs de La Grande Revue tombés au Champ d'Honneur») sobre els germans, i escriptors anarquistes, Léon i Maurice Bonneff– i envià cròniques des de la mateixa Alemanya. El juny de 1915 organitzà una conferència sobre els voluntaris suïssos al front francès i també un concert celebrat el desembre d'aquell any en defensa de la causa aliada. Publicà el llarg assaig «La Suisse et la Guerre» en el número de juny de 1915 del periòdic mensual parisenc La Grande Revue, que tingué una enorme repercussió. En 1917 prologà el fullet de l'anarquista Armand Lapie En convoyant des rapatriés français. Mostrà la seva solidaritat pública amb Luigi Bertoni, quan aquest va ser detingut preventivament arran de l'explosió d'una bomba a Zuric (Zuric, Suïssa), publicant una carta en el diari Le Genevois del 15 de setembre de 1918. Després de la guerra, reprengué les seves conferències sobre història de l'art, però sembla que ja no freqüentà els cercles llibertaris. Durant un any i mig fou redactor d'un periòdic francès al Caire (Imperi Britànic; actualment Egipte), però retornà a Ginebra. En 1921 col·laborà en La Suisse Libérale. Destacat crític d'art, en 1922 va publicar a Ginebra les plaguetes sobre els escultors J. J. Pradier. Statuaire (1790-1852) i James Vivert. Statuaire. En 1922 col·laborà en La Bibliothèque Universelle i en La Revue Suisse. Poc després de la defunció de sa mare, Louis Avennier va morir el 5 de febrer de 1924 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Samuel Torner Viñallonga

- Samuel Torner Viñallonga: El 10 d'abril de 1881 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Mallorca (Illes Balears)– el mestre racionalista i propagandista anarquista Samuel Daniel Ezequiel Torner i Viñalllonga, el seu primer llinatge a vegades citat Torné. Era fill de Josep Torner Capdevila, argenter, i de Dolors Viñallonga Mauri, i sa família vivia al tercer pis del número 1 del carrer de Manresa de Barcelona. Posteriorment sa família es traslladà al tercer pis del número 35 del carrer Major del Clot de Sant Martí de Provençals de Barcelona. El 22 de setembre de 1894, amb només 13 anys, va sol·licitar l'admissió a l'examen d'ingrés per als estudis de magisteri a l'Escola Normal Superior de Mestres. En 1896 vivia al tercer pis del número 99 del carrer del Carme de Barcelona i el 20 de desembre de 1897 se li va expedir el títol de mestre de primera ensenyança elemental de l'Escola Norma Superior de Mestres de Barcelona. En aquesta època militava en el republicanisme i en 1898, quan va començar a fer de mestre, vivia a Sant Andreu de Palomar de Barcelona. Ja militant anarquista, entre 1899 i 1901 fou orador en diversos mítings, com ara a favor de les víctimes del procés de Montjuïc, sobre els «Fets de Chicago», el Primer de Maig. El febrer de 1900, fou un dels signants, amb altres republicans i anarquistes, d'una protesta de la Comissió de Revisió del Procés de Montjuïc dirigida al govern. Arran de la vaga de tramviaires de maig de 1901 va ser empresonat al vaixell-presó Pelayo, juntament amb altres destacats anarquistes (Leopold Bonafulla, Francesc Callís Clavería, Mariano Castellote Targa, Teresa Claramunt Creus, Ramon Sempau Barril, etc.). En aquestaèpoca patí tres mesos de presó per dos delictes de sedició fins que finalment va ser indultat. En aquesta època col·laborà en el periòdic lerrouxista madrileny Progreso i la publicació anarquista barcelonina El Productor, dirigida per Teresa Claramunt Creus i Joan Baptista Esteve Martorell (Leopoldo Bonafulla). El juliol de 1901 formà part d'un grup de propaganda anarquista (Leopoldo Bonafulla, Teresa Claramunt Creus, Joaquina Cornet, Antonio Cruz Sallés, José López Montenegro, Eduardo Valor, etc.). El 4 d'agost de 1901 va ser detingut juntament amb Sebastià Sunyer Gavaldà a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya), després de participar en un míting de protesta per la repressió desencadenada el maig d'aquell any a la Corunya (Galícia). L'octubre de 1901 fundà i dirigí l'Acadèmia Lliure «La Nueva Humanidad» al carrer del Carme de Sants, que va ser inaugurada el 12 d'octubre d'aquell any amb un míting amb Teresa Claramunt Creus i José López Montenegro. El 12 de maig de 1902 va ser jutjat amb José Jacas en consell de guerra per haver qualificat d'«esbirro» un guàrdia civil durant un míting i ambdós condemnats a dos anys, quatre mesos i un dia de presó correccional, però van ser indultats arran de la coronació d'Alfons XIII i van ser alliberats el juliol de 1902. En aquesta època col·laborà en el periòdic maonès El Porvenir del Obrero. A finals d'aquell any va ser novament detingut per participar en un intent de vaga i per repartir un fulls; el 5 de gener de 1903 es va decretar la seva llibertat, però va continuar a la presó. En sortir de la garjola participà en diversos mítings i el maig de 1903 va ser detingut per participar en una vaga. En aquesta època col·laborà en el periòdic madrileny Tierra y Libertad i a finals de 1903 va col·laborar en la fugaç reedició del periòdic La Tramontana. Durant la primavera de 1904 patí dos processos judicials per delictes d'impremta i participà en la campanya del moviment d'inquilins. Després de fer feina en una escola protestant barcelonina, dirigí l'Escola Moderna de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya), al primer pis del número 36 del carrer del Col·legi, que va ser inaugurada el 27 de novembre de 1904. Amb l'oposició frontal dels sectors catòlics, el març de 1905 l'escola va ser assaltada i se'n va destruir el material i la biblioteca, i finalment l'escola va ser clausurada amb pretextos legals per la Inspecció de Primera Ensenyança. L'escola, però, continuà funcionant en altre local i a primers de maig de 1905 va reobrir gràcies a les gestions d'Alejandro Lerroux García. Arran de la bomba que esclatà a la rambla de les Flores de Barcelona el 3 de setembre de 1905, fou un dels 25 signants d'un manifest de rebuig i protesta contra la violència publicat pels anarquistes de Vilanova i la Geltrú. Quan la detenció de Francesc Ferrer Guàrdia entre el 31 de maig de 1906 i el 13 de juny de 1907 arran de l'atemptat contra Alfons XIII al carrer Mayor de Madrid (Espanya), coordinà les escoles i els mestres de l'Escola Moderna, que va ser clausurada, al voltant de l'anomenada Federació Racionalista. L'estiu de 1906 amb la seva companya, Serafina Groba, passà a dirigir la nova Escola Moderna de València (València, País Valencià), creada per la Primitiva Societat d'Instrucció Laica, continuadora d'una associació de lliurepensadors valencians; ell, a més, s'encarregà de la classe elemental i ella de la classe de pàrvuls. A part d'això va fer nombroses conferències sobre l'Escola Moderna, per demanar la llibertat de Francesc Ferrer i Guàrdia i José Nakens Pérez, i sobre l'ensenyament racionalista a diversos indrets. El gener de 1907 son germà David Torner, encara adolescent, que treballava d'auxiliar a l'escola, va morir després d'una llarga malaltia. Poc després fundà i dirigí Humanidad Nueva. Revista pedagógica ilustrada y órgano de la Escuela Moderna de València (7 de febrer de 1907 - abril de 1909), que seguia les passes del Boletín de la Escuela Moderna de Barcelona. En el curs 1907-1908 promogué la creació de l'Agrupació de Professor Racionalistes i en 1908 va il·lustrar el llibre d'Anselmo Lorenzo Asperilla Igualdad, libertad y fraternidad. Poc després va declarar a Barcelona en el procés contra el terrorista anarquista i confident de la policia Joan Rull Queraltó, on digué que l'estiu de 1906 aquest l'havia visitat a Vilanova i la Geltrú i que s'havia allotjat a casa seva. Entre els anys 1908 i 1909 fou secretari del Comitè del Centre de la Casa del Poble de València i participà activament en la campanya en suport dels presos de l'enfrontament revolucionari d'Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya) de l'1 d'agost de 1903. En 1908, amb l'Agrupació de Professors Racionalistes, participà en la campanya contra l'intent del govern d'Antoni Maura i Montaner d'aprovar una llei antiterrorista. Entre el 21 i el 23 de juny de 1909 representà, amb Benigne Ferrer, els mestres racionalistes en la II Assemblea Reformista d'Instrucció Nacional que se celebrà a València i entre el 12 i el 16 de juliol d'aquell any participà en el Congrés Nacional Pedagògic de València. Arran dels fets de la«Setmana Tràgica», el 29 d'agost de 1909 l'escola va ser clausurada i ell tancat a la Presó Model de València. Es decretà el seu desterrament i, d'antuvi, va ser enviat amb la seva companya a Cañete (Conca, Castella, Espanya) i poc després, l'11 de setembre de 1909, embarcats a bord del vapor Valbanera cap a l'Argentina. Entre setembre de 1909 i 1914 la parella residí a Buenos Aires (Argentina). Sembla que en 1910 fundà una Escola Moderna i poc després va crear un petit negoci, l'editorial Sarmiento, on va poder publicar i dirigir la revista quinzenal Francisco Ferrer. Revista de educación racional. Continuadora de la obra de la Escuela Moderna (11 de maig de 1911 - 1 de febrer de 1912). En aquesta època col·laborà en la publicació madrilenyaLa Palabra Libre. Periódico republicano de cultura popular. En 1912 creà la Liga de Educación Racionalista, que edità la revista La Escuela Popular. A l'Argentina conegué el pedagog anarquista Albà Rossell Llongueras, amb qui no s'avingué gaire. Cap el març de 1914 retornà a Catalunya i, després d'una amnistia, pogué fer-se càrrec novament de l'escola. El juliol de 1917 va ser detingut amb altres companys i poc després alliberat. L'abril de 1918 fou un dels fundadors del Centre Català de València, del qual va ser bibliotecari. En aquesta època dirigí la revista quinzenal El Constructor, dedicada a les arts constructives. El 28 de març de 1920 el diari republicà valencià El Pueblo publicà la notícia sobre la greu malaltia que patia des de feia dos mesos, però es va recuperar, ja que el 26 de juny de 1920 participà en una vetllada d'homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia celebrada al Casino Republicà del Museu de València. L'última notícia que en tenim és de febrer de 1922, després es va perdre el seu rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Dalmau i Ribalta, Antoni: «Samuel Torner, mestre racionalista i activista llibertari (1881-?)», en Educació i Història, 18 (juliol-desembre de 2011), pp. 205-226

Marcos Alcón Selma

- Marcos Alcón Selma: El 10 d'abril de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Marcos Alcón Selma. A partir d'agost de 1917 es va afiliar al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. En 1919 va participar en els grups de defensa contra els atacs dels escamots armats de la patronal. Va intervenir en la vaga del ram de 1920 i va acabar empresonat quan encara no tenia fets els 18 anys. L'agost de 1920 va ser alliberat i va ser ferit en un tiroteig contra el sometent i de bell nou empresonat. El 21 de març de 1921 va ser detingut acusat de ser l'executor de Lluís Vivó Tubau, lerrouxista que col·laborava amb els pistolers del Sindicat Lliure, i va passar alguns anys empresonat (Alcalá, Granada, El Puerto de Santa Maria). En 1924, després de fugir de Barcelona, s'instal·la a Sevilla, on residia el Comitè Nacional, i participa en la reorganització de la CNT. Fou un dels que des del cop d'Estat del general Primo de Rivera van pensar en la necessitat de constituir una Federació Anarquista Ibèrica i va pertànyer al grup que el 1927 va prendre l'acord de crear-la. Durant els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera va ocupar càrrecs de rellevància en la organització regional–membre del Comitè Regional entre 1929 i 1931– al costat de Ángel Pestaña, Hernández i Joaquim Bassons. Durant el període republicà la seva importància militant encara s'accentuarà: membre del Comitè Nacional de la CNT entre 1931 i febrer de 1933, delegat al Congrés de 1931, president del Sindicat i de la Federació del Vidre entre 1929 i 1932 i després fins al començament de la revolució de juliol del 1936, responsable del periòdic El Vídrio, comissionat en 1932 amb Alexandre Schapiro i Eusebi Carbó a València per solucionar el problema dels Sindicats d'Oposició (trentistes), membre del Comitè Pro-Presos, etc. Quan va esclatar la guerra treballava en uns estudis cinematogràfics i va ser membre de la Comissió Tècnica, creada el 26 de juliol de 1936, encarregada de preparar el projecte del nou règim de treball col·lectivitzat per a les sales de cinema i de teatre de Barcelona. Fou elegit el 8 de juliol de 1937 secretari nacional de la Federació Nacional de la Indústria d'Espectacles Públics i va tenir un paper important en l'organització de la producció cinematogràfica de documentals i de noticiaris bèl·lics, tasca per la qual comptà amb la col·laboració del son cunyat Joan Saña. Va substituir Buenaventura Durruti, quan aquest marxà al front, en el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, encarregant-se dels Transports de guerra, que aprovisionaven els milicians al front, i de les requises dels cotxes i camions particulars de Barcelona, càrrec que va desenvolupar amb absoluta fidelitat als criteris de Joan García Oliver fins a la seva dissolució d'aquest comitè el setembre de 1936. En 1937 els Comitès de Defensa de Barcelona van demanar-li que forcés la dimissió del secretari de la CNT catalana. Va formar part, en representació de la CNT i al costat de son germà Rosalio, de la Comissió Interventora dels Espectacles Públics de Catalunya, dependent del Departament d'Economia de la Generalitat, formada a Barcelona el 19 de gener de 1938. Aquest mateix any es va oposar a les pretensions de la Generalitat de controlar el sector autogestionat dels transports. En acabar la guerra es va exiliar a París (França) i després de restar tancat a la presó d'Orleans, va ser internat al camp de Vernet. El 19 de juny de 1940, amb son germà Rosalio, va embarcar a Bordeus cap al port de Coatzacoalcos (Veracruz, Mèxic), on va arribar el 26 de juliol. Instal·lat a Mèxic, es va afiliar al Sindicat de Fàbrica de Vidre i el gener de 1941 va ser elegit secretari d'Organització Obrera del Comitè Nacional Executiu de la Confederació General de Treballadors (CGT) de Mèxic. En 1942 es va alinear amb la «Nueva FAI» i en la Delegació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), oposant-se a les pretensions de Joan García Oliver i d'Aurelio Fernández i del grup«Ponència», el qual s'emparava sota les sigles de la CNT. La seva activitat llibertària va ser força intensa tant pel que fa a l'anarquisme espanyol de l'exili com a l'anarquisme mexicà: secretari d'organització i propaganda de la CNT, col·laborador del periòdic Regeneración, membre del Comitè de CNT en diverses ocasions entre 1940 i 1979, element destacat del grup editor de Tierra y Libertad, etc. En 1953 va participar a Mèxic en el V Congrés de la Federació Anarquista Mexicana (FAM) com a representant de «Tierra y Libertad». Durant els anys vuitanta i noranta vivia a Cuernavaca i, al costat de Katia Landau, va seguir, malgrat els seus anys, al servei de l'anarquisme escrivint i amb el seu suport econòmic. Entre el 14 i el 16 de setembre de 1991 va participar a Ocotepec (Morelos, Mèxic) en el «Primer Encuentro Nacional de Anarquistas». Va publicar articles en CNT,Combat Syndicaliste, El Compita, Cultura Obrera, Cultura Proletaria, El Despertar Marítimo,Espoir, Ideas-Orto,Inquietudes, Libertad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Vídrio, etc. Marcos Alcón Selma va morir el 6 de juliol de 1997 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic). La seva biblioteca i arxiu es troba dipositada a la Biblioteca Social Reconstruir de Mèxic.

Marcos Alcón Selma (1902-1997)

***

Foto antropomètrica de Manuel Prats Pedrós (17 d'octubre de 1927)

- Manuel Prats Pedrós: El 10 d'abril de 1903 neix a Linyola (Pla d'Urgell, Catalunya) l'anarquista Manuel Prats Pedrós. Era fill de Ramon Prats, ferrer, i de Rosa Pedrós. Es guanyava la vida com son pare, treballant de ferrer i forjador. Insubmís al servei militar, l'octubre de 1924 es refugià a Millars (Rosselló, Catalunya Nord). Entre abril i agost de 1925 visqué a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i posteriorment s'instal·là a Vernet (Conflent, Catalunya Nord), on treballà de rentaplats a l'Hotel Mercaders. De bell nou a Perpinyà l'octubre de 1926, en 1927 treballà de ferrer i vivia al número 7 del carrer Farnés. Fitxat com a anarquista, freqüentava el grup llibertari que es reunia al número 8 del carrer Fabriques Nadal. Segons els informes policíacs, era vegetarià. Durant la tardor de 1947 va ser detingut juntament amb altres anarquistes espanyols i sembla que se li va decretar l'expulsió del país. Sa companya va ser Conception Françoise Larret. Manuel Prats Pedrós va morir el 8 de desembre de 1994 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Son germà Antoni Prats Pedrós també va ser militant llibertari.

Continua...

---

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. (Miquel López Crespí)

Per a la recuperació de la memòria històrica

Falsos republicans

El diari El País parlava recentment, comentant l'estrena del documental de Manuel Palacios Rejas en la memoria, del "pacte de silenci" entre PCE, PSOE i els franquistes reciclats en tot el que feia a la memòria històrica del nostre poble. La pseudoesquerra acceptà de seguida les condicions d'aquests franquistes aperturistes per a instal·larse en els privilegis que comportava la gestió del nou règim. Personatges com Santiago Carrillo, la "Pasionaria", Ignacio Gallego, Pere Ardiaca (tots plegats autèntics protagonistes dels assassinats dels militants del POUM, d'Andreu Nin, de centenars d'anarquistes en temps de la guerra civil) per part del PCE o Alfonso Guerra, per part de la socialdemocràcia, foren els encarregats de perseguir la dissidència en temps de la transició i anys posteriors. Els serveis d'ordre del carrillisme (PCE) estripaven les banderes republicanes en les manifestacions de la transició, criminalitzaven els partits republicans i nacionalistes, acusaven sense cap mena de vergonya les diverses organitzacions d'esquerra i marxistes que no acceptaven els pactes amb la patronal i el franquisme reciclat de "fer el joc al feixisme".

A les Illes eren els Antoni M. Thomas, els Pep Vílchez i CIA, els encarregats de defensar la política antipopular de Santiago Carrillo. Aquesta ràbia contra la gent que hem treballat en servar la memòria històrica dels grups marxistes de les Illes, arriba fins al punt que, en una data tan recent com el 28 d'abril de 1994, les restes d'aquest carrillisme estantís publicaven un pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per Lleonard Muntaner i que, precisament, jo havia escrit per a servar la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. Els autors del pamflet, els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida s'atrevien a dir, i ho signaven sense cap mena de vergonya, que els partits a l'esquerra del carrillisme... "ajudaven el franquisme per a debilitar el PCE". Quina manca d'ètica, quina brutor atrevir-se a escriure aquestes mentides contra l'esquerra alternativa de les Illes!

Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina

Com diu l'article de El País que comentam, la munió de personatges que, a nivell estatal o de les Illes, tant mal feren a causa de la recuperació de la nostra memòria històrica en temps de la transició, volen llevar-se la taca que porten d'ençà aquells anys i, sovint, els trobam en determinats actes en record de la República. Fa vergonya aliena veure'ls! Nosaltres, que en temps de la transició hem vist els serveis d'ordre del PCE estripar les banderes de la República Espanyola i que posteriorment hem sofert en carn pròpia les campanyes rebentistes en contra nostra i en contra dels llibres escrits en defensa de la memòria republicana, nosaltres, repetesc, no podem creure en la "sinceritat" dels exdirigents carrillistes. Per part ni banda no hem llegit una rectificació pública dels seus errors. Mai no hem llegit una petició de perdó per totes les mentides i calúmnies que han escrit i signat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. La participació en determinats actes republicans un quart de segle després de les accions contra la memòria republicana i la lluita per la República tan sols amaga el conegut oportunisme polític dels dirigents propers a l'òrbita "pecera". Es pensen poder enganar les joves generacions de ciutadans i ciutadanes de l'estat, aquells que, per l'edat, no els pogueren veure ni sentir criminalitzant els republicans, demonizant els partits comunistes que no combragaven amb la línia de Santiago Carrillo i CIA. Ara, portats als límits de l'extraparlamentarisme, proven de recuperar alguns vots practicant un "republicanisme" de fotografia electoral. Quin oportunisme, tot plegat!

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme i el leninisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història i de lluites del poble. Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservar l'essencial del sistema.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III).

Republicans i oportunistes en temps de la transició (I)

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació.

Particularmente record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils (i plens d'esperances!), era cada volta més complicada la lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars assassinats pel feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d'oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d'"ordre" del PCE s'encarregava d'estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República (enfront de la forma monàrquica d'Estat que ens imposaven els aspirants a entrar en la nòmina institucional). No, ni molt manco. Ara, militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com "els nostres" -el carrillisme illenc- s'encarregaven de la feina que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española. Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols -el PCE- de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients en el Parlament, per a poder trepitjar les catifes dels salons de la burgesia, prendre cafè amb els botxins de la guerra civil i de la llarga postguerra.

Alguna vegada, per allò de "quedar bé" amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d'anat darrere de l'acció, PSOE i PCE s'avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d'amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l'avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Ho feien d'una forma miserable, anant a contracor als actes que l'esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s'havia d'anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya unitària, capitalista i monàrquica, provar d'anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme, la socialdemocràcia finançada per la banca alemanya i l'imperialisme ianqui, esdevenien així els més poderosos enemics d'un autèntic aprofundiment democràtic, els contraris més aferrissats de l'autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia, els agents -ben pagats, evidentment!- d'una monarquia imposada que no havia estat sotmesa a un referèndum popular (per a saber si el poble optava per la monarquia o per la república).

Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s'hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren un homenatge emocionat a qui havia estat l'ànima de l'esquerra a Búger i la seva comarca en temps de la República. Una néta del batle afusellat pels falangistes s'encarregà de col·locar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: "Padrí, quan t'assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida...". Les llàgrimes i l'emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle republicà de Bunyola, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d'ençà les Germanies per recordar tots els desapareguts, víctimes de l'irracional odi del nazifeixisme a tot el que era progrés i cultura.

El moment més àlgid de l'acte fou, després de la lectura d'un comunicat en favor de la República de l'OEC, fou quan els joves de les JEC (les Joventuts d'Esquerra Comunista) desplegaren, enmig d'un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins.

Per acabar, es llegí una carta -aleshores ja estava malament de salut- de l'històric dirigent del PSOE, Andreu Crespí. L'Agrupació Socialista de Santa Maria del Camí tancà l'acte recordant els amics del dirigent republicà assassinat per la reacció que, per l'avançada edat, no havien pogut anar, aquell matí, a Santa Maria per participar, com hauria estat la seva voluntat, en l'homenatge als republicans afusellats en el cementiri.

Amb el temps l'OEC esdevingué l'avantguarda d'aquest tipus d'homenatges (una forma de provar de servar la memòria de la lluita antifeixista del nostre poble). En els meus arxius encara guard, com un inapreciable tresor, els retalls que, des de Menorca i d'altres indrets de les Illes, m'enviaven els companys de l'organització. Com a membre del Consell de Redacció de la revista dels comunistes de les Illes (Democràcia Proletària) i del nostre òrgan federal (La voz de los trabajadores) jo m'encarregava de fer els corresponents resums informatius per a aquestes publicacions i moltes altres. Record ara mateix les cròniques enviades a les nostres publicacions d'Astúries (El comunista), d'Aragó (Surcos) dels Països Catalans (Lluitem), etc.

Miquel López Crespí

"La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició (I)". Del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria polìtica de la transició. Lleida. Edicions El Jonc, 2001.

Republicans i oportunistes en temps de la transició (i II)

En la nit del 29 d'octubre de 1977, un jove d'esquerres mallorquí, Simó Capó, s'"atreví", malgrat el clima d'intimidació antirepublicana i promonàrquica que hem descrit, a col·locar la bandera tricolor i la senyera de les quatre barres en el balcó del seu pis.

En Tomeu Febrer, que a Menorca era membre de la direcció de l'OEC, organitzà, juntament amb una delegació de les JEC de l'illa germana, així com amb altres forces d'esquerra (republicans independents, PCI-Menorca, PTE i PSOE), un nou acte d'homenatge als republicans afusellats pel feixisme i en commemoració de la instauració de la Segona República. El 14 d'abril de 1978 pagaren una esquela en el diari Menorca recordant "tots aquell menorquins que, aquí o a l'exili, perderen la vida pels seus sentiments republicans". El periodista Joan C. de Nicolás en va fer una crònica de dues pàgines en el mateix diari informant que: "el día 14 de abril [de 1978] se celebró, en un local de la calle del Carmen de Mahón un acto recordando a aquel otro 14 de abril de 1931...". I els actes en record del republicans represaliats per la reacció continuaren, com molt bé informa el periodista abans esmentat, dia 15: "...a las 4,30 de la tarde se celebró una concentración en el cementerio Municipal de Mahón, previamente a la celebración de una emotiva ofranda floral ante la tumba de destacados dirigentes de diversos partidos políticos y la fosa común de los republicanos represaliados... sobre la que se depositaron dos ramos de claveles rojos por miembros de la OEC y de la CNT".

En els retalls que m'envià Tomeu Febrer es veu l'al·lota de les JEC (Joventuts d'Esquerra Comunista de Menorca) en el moment de deixar els clavells rojos damunt la fossa comuna on reposaven les restes dels assassinats per la dreta antiesquerrana.

Costava molt, com explicava més amunt, poder organitzar aquesta sèrie d'actes. Amb el temps, a mesura que s'anava consolidant la reforma, arribaven a les sucursals illenques dels partits espanyols (especialment PCE i PSOE) les ordres sorgides del pacte amb el franquisme reciclat, i tota mena de commemoració anà finint. I si no anaren finint (perquè l'esquerra revolucionària les va continuar celebrant) el cert és que, entre els partits d'"ordre", els partits que havien acceptat no parlar de l'autodeterminació ni de la República per fruir de sous i poltrones, s'anà deixant de banda qualsevol tipus de celebració republicana (i de lluita per l'autodeterminació). Els serveis d'ordre (la "nova policia democràtica") continuà encarregant-se d'estripar les banderes republicanes i les direccions partidistes anaren accentuant la campanya interna (i externa) contra el que fes olor de qüestionar els pactes amb el franquisme reciclat.

En temps de la Diada per l'Autonomia de 1977, concretament en la nit del 29 d'octubre de 1977, un jove d'esquerres mallorquí, Simó Capó, s'"atreví", malgrat el clima d'intimidació antirepublicana i promonàrquica que hem descrit, a col·locar la bandera tricolor i la senyera de les quatre barres en el balcó del seu pis. Va ser pitjor que col·locar una bomba a una caserna policíaca! Tot varen ser corregudes i anades amunt i avall de la Policia Armada, dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil... Es trucà al Governador Civil, als bombers... sonaren les sirenes, els cotxes de la policia anaren tota la nit amunt i avall. Tant era l'odi que, en els primers anys de la transició, despertava, entre els forces reaccionàries, la bandera de la república i la nostra, la quadribarrada.

Els bombers hagueren de fer una operació ben complicada per a llevar les banderes que els nostres bons amics Simó Capó i na Maribel Montesinos havien col·locat en el balcó de la casa on vivien. Finalment, amb cordes i escales, pujant a la terrassa de la finca i davallant posteriorment fins al pis, forçant la porta, pogueren entrar-hi (en Simó i na Maribel no hi eren en aquells moments) i, com qui guanyà la batalla de Verdun, policies i servils del règim celebraren la retirada dels estendards.

Set mesos després dels esdeveniments que comentam, en Simó Capó i na Maribel Montesinos havien de comparèixer davant els tribunals ja que el fiscal demanava dos mesos i un dia de presó per "incitació al desordre públic"(!).

Evidentment l'OEC, les JEC (també hi hagué comunicats del PSOE i el PCE en favor de la llibertat d'expressió) encapçalaren la lluita contra aquest repugnant procés antinacionalista i antirepublicà. A part dels comunicats que sortiren en el diari Baleares (4-V-1978) i Última Hora (5-V-1978), les JEC bombardejaren, amb nombrosos fulls de protesta, instituts i centres de producció. Particularment, jo -amb altres companys del partit- vaig estar a la plaça d'Espanya (davant la "paret del poble", a les estacions) repartint els fulls volants que havia fet l'OEC i cridant en defensa de la llibertat d'expressió amb un atrotinat aparell de megafonia que, per a aquestes accions d'urgència, llogàvem a Eléctrica Española.

Era normal que la premsa oficial -que sempre pugnava per silenciar les nombroses activitats dels comunistes i independentistes mallorquins- no parlàs mai de les nostres campanyes de solidaritat. Però en aquesta ocasió Última Hora reproduí quasi integrament el comunicat del partit. Sota el titular "Un nuevo atentado contra la libertad de expresión", el diari explicava: "L'Organització d'Esquerra Comunista ha emitido un comunicado de repulsa al juicio que se celebrará mañana contra Simó Capó, por haber colgado desde un balcón una bandera republicana en la Diada del pasado 29 de octubre. 'El juicio representa' -dice el comunicado- 'un nuevo atentado contra la libertad d'expresión'. 'Volem recordar' -añade- 'que la Monarquía encara no ha estat escollida per ningú. Que seria necessari un referèndum popular sobre la forma d'Estat, per dotar-la d'una base democràtica'. OEC, pues, convoca a todas las personas que puedan asistir al juicio mañana, a las once y media, en el Palacio de Justicia".

A l'endemà matí -el 4 de maig de 1978- un nombrós grup de ciutadans i ciutadanes érem davant les portes del Palau de Justícia per a demanar la llibertat de Simó Capó i la seva companya. Les JEC havien pintat una pancarta enorme que, presidida per la falç i el martell i la quadribarrada dels joves comunistes de les Illes (JEC), deia "Llibertat d'expressió. Llibertat Simó Capó". Record que hi havia molts antics republicans salvats, per miracle, dels escamots d'afusellament dels anys de la guerra i postguerra. Entre els membres de l'OEC i de les JEC vaig poder parlar amb en Macià Abraham, n'Antoni Mir (l'actual president de l'OCB), en Rafel Ramis, na Margarida Chicano Sansó, en Francesc Delgado, na Josefina Valentí, en Domingo Morales...

La lluita per la democratització del règim sorgit dels pactes amb el franquisme reciclat anava quedant en mans de l'esquerra de les Illes (MCI, OEC, LCR, PSM, PORE, etc, etc.), partits que érem sistemàticament silenciats i criminalitzats per tota mena de servils a sou del poder.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Anarcoefemèrides de l'11 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de L'Home Libre

- Surt L'Homme Libre: L'11 d'abril de 1891 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista L'Homme Libre. Organe de combat pour l'émancipation des travailleurs, publicat pel grup del mateix nom. N'eren administradors Léon Dauphin, encarregat del comitè recaptador del suport econòmic per als anarquistes espanyols, F. Pintelon i A. Reniers; i l'impressor Alexandre Longfils. Els articles es publicaven sense signatura. D'antuvi setmanal i després quinzenal, sortirà fins al 10 de desembre de 1892, quan cedeix el lloc a La Débâcle.

***

Convocatòria del míting publicada en el diari parisenc L'Humanité de l'11 d'abril de 1924

- Míting per Rolland: L'11 d'abril de 1924 se celebra a la sala de les«Sociétés Savantes» de París (França) un míting a favor de l'anarquista antimilitarista Gaston Rolland, condemnat a 15 anys de reclusió i dels quals ja n'havia complet set, i per l'amnistia general. El 19 de juliol de 1918 Gaston Rolland havia estat condemnat pel IV Consell de Guerra de París per insubmissió, encobriment de desertor (Raymond Bouchard) iús de documentació falsa a 15 anys de treballs forçats, més 10 anys de residència obligada i a la degradació militar. L'agost de 1919, quan estava a punt de ser deportat a la Guaiana Francesa, el Comitè de Defensa Social (CDS) es mobilitzà per que el seu nom fos inclòs en la Llei d'amnistia que l'Assemblea Nacional francesa preparava i portà a terme una intensa campanya pel seu alliberament. El 22 de desembre de 1921 la resta de la pena de treballs forçats que li quedava va ser commutada per la de 10 anys de reclusió, que purgà a la presó de Melun (Illa de França, França). El març de 1923 el propagandista anarquista Han Ryner, que participà activament en la seva campanya d'alliberament, publicà el fullet Una conscience pendant la guerre. L'affaire Gaston Rolland, que tingué nombroses reedicions. En aquest míting celebrat a les «Sociétés Savantes» prengueren la paraula Oscar Bloch, advocat de Gaston Rolland; Suzanne Lévy, advocada del CDS; Antoine Pommier, secretari del CDS; Georges Pioch, periodista pacifista; Han Ryner, escriptor llibertari; i un delegat de la Lliga dels Drets de l'Home. El 25 de juliol de 1924 Gaston Rolland va ser definitivament alliberat.

***

Capçalera del Bulletin of the Anarchist Red Cross

- Surt Bulletin of the Anarchist Red Cross: L'11 d'abril de 1924 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del Bulletin of the Anarchist Red Cross. Aquesta publicació va fer una crida als treballadors americans i a les seves organitzacions per pressionar les autoritats bolxevics i aconseguir el cessament de les persecucions i empresonaments dels quals són víctimes els treballadors russos i els militants revolucionaris socialistes, sindicalistes i anarquistes, que no s'adhereixen a la dictadura comunista. L'Anarchist Red Cross Society, responsable del Bulletin, també va editar la publicació en jiddisch i en anglès Behind the bars, de la qual només va treure un número el gener de 1924.

***

Cartell de l'acte

- Arestanten Ball!: L'11 d'abril de 1931 se celebrà al Folk House Auditorium de Los Angeles (Califòrnia, EUA) la quarta edició anual de l'«Arestanten Ball!» (Ball per als Presos). L'acte, organitzat per la «Secció Kropotkin» i la «Secció Kropotkin de Dones» del Libertarian Grup (LG, Grup Llibertari) de Los Angeles, tenia com a objectiu recaptar fons per ajudar econòmicament els presos polítics i els deportats del règim bolxevic a l'URSS. L'esdeveniment consistí en un ball amb begudes i entreteniments musicals i de tota casta.

***

El doctor Félix Martí Ibáñez durant la seva intervenció en el míting pro Hospitals de Sang de la Monumental (Barcelona, 11 d'abril de 1937)

- Míting pro Hospitals de Sang: L'11 d'abril de 1937 se celebra a la plaça de toros Monumental de Barcelona (Catalunya) un míting de clausura de la«Setmana d'agitació pro Hospitals de Sang no subvencionats oficialment», organitzat per la Federació Local de Sindicats Únics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Presidí l'acte Roberto Alonso, secretari de la Federació Local de Sindicats Únics, i hi van intervenir Soler, de la Comissió Pro Hospitals de Sang; Miguel Espinar, del SindicatÚnic d'Espectacles Públics; el doctor Félix Martí Ibáñez, director general de Sanitat; Joaquín Cortés, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; i Frederica Montseny, que intervingué no com a ministra de Sanitat sinó en representació del Comitè Peninsular de la FAI. Joaquin Cortés digué que les divergències de criteri entre els diferents partits i organitzacions del bloc antifeixista cada cop s'accentuarien més i més, ja que en aquest bloc hi havia tres tendències: els que desitjaven retornar a l'status quo republicanodemòcrata, els que volien guanyar la guerra però no volien modificar l'organització econòmica de la reraguarda i els que pensaven que el moviment del 19 de juliol no era simplement una resposta a un aixecament militar sinó una pugna per la revolució social. Frederica Montseny justificà la presència de la CNT i de la FAI en els governs de la II República i de la Generalitat de Catalunya i digué que no es podia dissociar la guerra de la revolució,«encara que calia donar a aquesta un sentit de responsabilitat»; també va fer una crida a la unió sindical entre la CNT i la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Una nodrida representació de l'agrupació«Los Amigos de Durruti» portà una gran pancarta on demanava la llibertat de l'anarquista Francisco Maroto del Ojo i de«tots els presos antifeixistes víctimes de l'estalinisme» i durant tota la intervenció de Frederica Montseny l'esbroncà amb xiulades, demanant la llibertat de Maroto i cridant «Fora política! Fora Govern!», tot provocant un gran escàndol. Roberto Alonso tancà l'acte i la banda i els cors de la Creu Roja interpretà diversos himnes.

***

Lloc de l'atemptat minuts després

- Atemptat a Rudi Dutschke: L'11 d'abril de 1968, a les 5.23 hores, al Kurfürstendamm de Berlín Oest (República Federal d'Alemanya) el líder intel·lectual de la revolta estudiantil anarcomarxista anomenada «Moviment del 68» Rudolf Dutschke –Rudi el Roig, com li deia la premsa sensacionalista–, que havia anat a la farmàcia per comprar un medicament per son fill Hosea Che, és víctima d'un atemptat perpetrat pel jove aturat ultradretà del grup Springer, Erwinn Josef Bachmann, qui li va disparar tres trets al cap al crit de «Porc comunista!». Malgrat la gravetat de les ferides va sobreviure, però amb unes seqüeles importantíssimes. Després d'aquest atemptat va haver-hi impressionants lluites de carrer a moltes ciutats alemanyes i europees i va ser un dels fets que va radicalitzar el moviment estudiantil alemany, radicalització que portaria a la creació de la Rate Armee Fraktion (Fracció de l'Exèrcit Roig). El neonazi que va atemptar contra Rudi Dutschke va mantenir correspondència epistolar amb aquest i va acabar suïcidant-se a la presó. Molts analistes polítics van responsabilitzar de l'atemptat Axel Springer, magnat de la premsa dretana i propietari de Bild Zeitung, que sempre va mantenir una forta campanya contra Dutschke.

Naixements

Tomba de Primo Ghio al cementiri de Turlock

- Primo Ghio: L'11 d'abril de 1864 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Primo Ghio, que va fer servir el pseudònim Athos. Era fill de Giuseppe Ghio i de Rosa Tanzi. Només va poder fer els estudis elementals i es posà a fer feina de picapedrer de marbre. Bon orador, segons informes de la Prefectura de Carrara al Ministeri de l'Interior italià, que el considerava «molt perillós», exercí una gran influència entre els anarquistes locals (Giovanni De Santis, Luigi Pedroni, Ezio Puntoni, Cesare Volpi, etc.). Va ser l'organitzador de totes les manifestacions anarquistes de Carrara, inclosa la de juliol de 1888 convocada per demanar l'alliberament d'Amilcare Cipriani, arran de la qual es produí un intent d'assassinat del delegat de la Seguretat Pública Ruvioli. En aquesta època formava part, amb altres companys (Augusto Arata, Pompeo Arata, Angelo Cenderelli, Ezio Puntoni, Entimio Raffo, etc.), de la Federació de Grups Anarquistes Revolucionaris de Carrara. Segons informes policíacs, presidí, a partir de 1890, 126 reunions celebrades a locals o al camp. En 1892 estava en contacte amb destacats anarquistes, com ara Vittorio Fabrizioli, Luigi Galleani, Pietro Gori, Luigi Molinari, Galileo Palla i Pilade Tocci. En 1893 col·laborà en el periòdic socialista democràtic La Fionda de Carrara. Insurreccionalista convençut, en una reunió celebrada el 19 de març de 1893 amb la resta de forces polítiques properes al moviment obrer, celebrada per examinar la situació econòmica de la zona, rebutjà en nom dels anarquistes, juntament amb Giovanni Domanico, amb el suport dels republicans col·lectivistes, entre ells Giuseppe Lavagnini i Alberto Mario Lazzoni, la proposta de crear un frontúnic«democràtic» que hauria distret el moviment obrer de l'acció revolucionària. En contacte amb l'advocat anarquista Luigi Molinari, el va convidar a fer conferències a Carrara. En una reunió durant la nit de l'11 al 12 de desembre de 1893 celebrada a la taverna de Felice Pedroni incità sos companys a la revolta. Mantingué una estreta relació epistolar amb Errico Malatesta, aleshores exiliat a Londres (Anglaterra). Juntament amb altres companys, com ara Augusto Arata, Pompeo Arata, Carlo Gattini i Mario Lazzoni, va ser un dels protagonistes de les revoltes obreres del 13 de gener de 1894 al barri d'Avenza de Carrara i va ser present a les barricades construïdes al barri de la Foce de la ciutat. El carrabiner Bertolini resultà mort i el sotsbrigadier Mugnaine ferit en aquests enfrontaments entre manifestats i policia. També participà en l'atac a la caserna Dogali de Carrara. Segons els informes de la policia, es trobava al capdavant d'aquest moviment insurreccionalista i per evitar la detenció es va refugiar a Marsella (Llenguadoc, Occitània). El Tribunal Militar de Massa, per la seva participació en els citats aldarulls, el va condemnar en rebel·lia el 27 d'abril de 1894 a 30 anys de presó i a tres anys de vigilància especial –amb l'amnistia del 24 d'octubre de 1896 aquesta pena es va commutar per la de dos anys de confinament a Asti (Piemont, Itàlia) i sis mesos de vigilància especial. Fugitiu, cap el juny de 1894 decidí emigrar, amb nom fals –Luigi Tanzi, sembla–, des de França als Estats Units, on treballà en el seu ofici de picador de pedra. Després d'un temps a Boston (Suffolk, Massachusetts, EUA), on residí al domicili de son cunyat Luigi Petacchi, que havia arribat als EUA un any abans, cap el 1896 s'instal·là, per motius laborals, a Barre (Washington County, Vermont, EUA) i després a Montpelier (Washington, Vermont, EUA), on participà activament en el moviment llibertari, formant part del Cercle Anarquista de la ciutat, del qual s'encarrega de la seva correspondència. El 10 de febrer de 1897 desembarcà al port de Nova York (Nova York, EUA), a bord del vapor Oregon, sa companya Antonietta Petacchi i ses dues filles Ione Rose Ghio i Amelia Aurelia Ghio. En aquests anys col·laborà, moltes vegades fent servir el pseudònim Athos, en els periòdics anarquistes Combattiamo!,La Questione Sociale i Cronaca Sovversiva. El 29 d'agost de 1900 va ser naturalitzat nord-americà pel Tribunal del Districte de Burlington (Chittenden, Vermont, EUA). Va estar vigilat constantment pels serveis secrets del Consolat General d'Itàlia. L'1 de maig de 1905 intervingué en una conferència contradictòria del socialista Arturo Caroti a Montpelier. Segons informes de la Prefectura de Massa, entre 1912 i 1916 visqué a San Francisco, on treballà per a l'empresa «Musto Kiernan Marble Factory». Primo Ghio va morir el 27 de desembre de 1926 a San Francisco (Califòrnia, EUA) i va ser enterrat al cementiri de Turlock (Stanislaus, Califòrnia, EUA). En 1941 la policia feixista va emetre el darrer informe sobre ell qualificant-lo d'«introbable a l'estranger».  

***

Foto policíaca de Jules Leballeur (1 de març de 1894)

- Jules Leballeur: L'11 d'abril de 1864 neix a Rouessé-Vassé (Maine, País del Loira, França) –el certificat de defunció cita erròniament Sillé-le-Guillaume (Maine, País del Loira, França)– l'anarquista Jules Léon Laballeur. Sos pares es deien Louis Leballeur, taverner, i Clotilde Henriette Orry, domèstica. Es guanyà a vida treballant de sabater a París (França). L'agost de 1889 va ser nomenat membre de la Comissió de Socors a les Famílies de Detinguts Polítics, el secretari de la qual era Benoît Morel i el tresorer Gabriel Cabot (L'Argument), comissió que es reunia tots els divendres a la tarda a la Sala Gutenberg, al número 127 del carrer Montmartre de París, i de la qual formaven part destacats anarquistes (Baudoin, Brunet, Cuisse, Gourtois, Gille, Larbaud, Leballeur, Louvel, Sicart, Vigneau, etc.). El 7 de juny de 1890 el periòdic La Révolte anunciava que, en ocasió de la unió lliure entre ell i Louise Duprat, una de les filles de l'anarquista Louise Pioger, celebrada a la Sala Horel, s'havia realitzat una col·lecta en suport de la subscripció per a les famílies dels detinguts polítiques que havia reportat 13,25 francs. El 14 de març de 1891 va ser un dels organitzadors de la Festa de Propaganda Revolucionària organitzada al carrer Ramey de París per a commemorar la Comuna. El 12 de gener de 1892 assistí, amb altres companys (Louis Charveron, Louis Duprat, Constant Martin, etc.), a una reunió del Grup de Propaganda Anarquista que se celebrà al número 127 del carrer Montmartre, i lliurà articles, de caràcter antimilitarista, per a la composició del número únic del periòdic Le Conscrit. E seu nom figurava en un llistat d'anarquistes redactat el 26 d'abril de 1892 i aleshores vivia i tenia el taller de sabateria al número 96 del bulevard Magenta de París. El 7 de juliol de 1893, arran de diverses manifestacions organitzades després del tancament de la Borsa del Treball, van ser detingudes unes tres-centes persones, de les quals van ser posades a disposició judicial a més d'ell 114. Jutjat pel X Tribunal Correccional, va ser condemnat a un mes de presó per la seva participació en una manifestació. Figurava en l'estat de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893. L'1 de març de 1894 va ser detingut al bulevard Magenta pel comissari de policia Vérillon, que el considerava gendre de Louis Duprat, anarquista que regentava una taverna al carrer Ramey i que havia fugit. Després de ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, el seu domicili, al número 22 del passatge Saulnier, va ser escorcollat i la policia trobà correspondència i un gran nombre de periòdics anarquistes. El 16 de març de 1894 la Prefectura de Policia lliurà el seu expedient al jutge d'instrucció. El seu nom va ser inscrit el 31 de desembre de 1894 en un llistat de recapitulació d'anarquistes. En 1895 va ser administrador deLe Libertaire i amb Émile Guyard s'encarregà de les expedicions d'aquest periòdic fins a l'estiu de 1896, moment en el qual per reduir despeses va se acomiadat. A principis de 1896, amb altres companys (Bard, Fallière, Guyard, Constant Martin, Robinet, Rousset, Vivier, etc.) participà en un intent de manifestació a l'església de Saint-Vincent-de-Paul. En l'estat de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 va ser qualificat de«perillós» i en aquesta època vivia al número 176 del carrer Marcadet. En 1897 s'encarregà de la distribució de les col·lectes a favor, entre altres, de la companya d'Auguste Vaillant i dels empresonats de l'església de Saint Ambroise. Segons un informe d'un confident policíac del 2 de juliol de 1900 estava empleat en l'expedició de Le Libertaire i vivia com podia gràcies al suport econòmic de Sébastien Faure. Malalt, el periòdic Le Libertaire va anunciar en la seva edició del 23 de febrer de 1900 una crida perquè els companys portessin les seves sabates a adobar o per a fer-se-les de bell nou a la seva petita sabateria, al número 8 de La Tour-d'Auvergne. Segons l'estat de recapitulació d'anarquistes de 1901 vivia al número 86 del carrer Rochechouart. El seu últim domicili va ser al número 15 del carrer d'Orsel. Tuberculós, Jules Leballeur va morir el 27 de setembre de 1901 a l'Hospital Dubois del X Districte de París (França) i va ser enterrat dos dies després, amb forta presència policíaca i en companyia de nombrosos companys, entre quals Auguste Courtois (Liard-Courtois) prengué la paraula, al cementiri de Pantin (Illa de França, França).

Jules Leballeur (1864-1901)

***

Notícia de la detenció de Cyrille Rondeau apareguda en el diari parisenc L'Écho de Paris del 29 de novembre de 1901

- Cyrille Rondeau: L'11 d'abril de 1872 neix a Monthermé (Ardenes, França) l'anarquista Cyrille Xavier Rondeau. Era fill de Jean Baptiste Rondeau, clavetaire de fàbrica, i de Pauline Eugénie Dragier. Es guanyava la vida treballant d'ajustador mecànic a Charleville (Ardenes, França). En 1893 el Consell de Revisió de Charleville el va declarar per «feblesa» no apte per a fer el servei militar. El 18 d'abril de 1894, ben igual que molts altres militants anarquistes de la regió, el seu domicili de Charleville va ser escorcollat i se li va segrestar un exemplar de La Revue Anarchiste. A final dels anys noranta recorria les Ardenes i el Marne a la recerca de feina. En 1901 treballava de venedor ambulant i, segons informes policíacs, ja no freqüentava les reunions i es feia amb els militants anarquistes. El 28 de novembre de 1901, després d'haver passat dos dies a la garjola, va ser detingut novament després de trencar una gran vidrieria a l'estació d'Orléans de París amb la finalitat de passar uns dies més a cobert. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carlo Restelli

- Carlo Restelli: L'11 d'abril –algunes fonts citen el 7 d'abril– de 1880 neix a Rockland (Knox, Maine, EUA) l'anarquista Carlo Restelli, també conegut com Charlie Restelli i Fabbro. Era fill de Giovanni Restelli i de Cristina Arioli. En 1884 retornà amb sa família a Itàlia. En 1897 marxà de nou als EUA i l'any següent tornà a Itàlia. En 1901, de bell nou als EUA, on es guanyà la vida treballant de picapedrer a Barre (Washington County, Vermont, EUA), on s'integrà en la important colònia anarquista de la localitat, participant en diverses iniciatives, com ara el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i estava subscrit a Cronaca Sovversiva. En 1906 va ser expulsat dels EUA i s'establí a Besano (Llombardia, Itàlia). En 1912, considerat com a «anarquista perillós», patí una condemna de dos anys i mig de presó per robatori. En 1915, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files, però el febrer de 1916 es declarà insubmís i es va refugiar a Suïssa. Entre 1917 i 1918 va viure a Grenchen (Solothurn, Suïssa) i després a Seebach (Zúric, Suïssa). A Zúric va freqüentar el grup anarquista editor del periòdic La Verità. A partir del 16 d'octubre de 1918 va restar en presó preventiva a Zúric, juntament amb altres companys (Arrigoni, Castagna, Fieramonte, Ghezzi, Macchi, Magni i Pozzi), arran del descobriment d'explosius al llarg de la línia fèrria a prop de Zúric (Zúric, Suïssa), va ser detingut; juntament amb Castagna, Ghezzi, Macchi, Magni i Pozzi, va ser posat en llibertat provisional un dies abans del judici del 13 de juny de 1919, tot i que va haver de romandre a disposició del tribunal i participar en les sessions del judici, en el qual va ser absolt per manca de proves i indemnitzat amb 600 francs suïssos per«empresonament injust», però va ser expulsat de la Confederació Helvètica per anarquista. Arran d'una amnistia concedida als desertors, el setembre de 1919 retornà a Milà (Llombardia, Itàlia), on treballà de picapedrer. Va patentar una mena de dalla i amb els anarquistes Eugenio Macchi i Antonio Pietropaolo va obrir un taller mecànic per a la seva producció. En 1921, durant la investigació policíaca de l'atemptat al teatre Diana de Milà, va ser denunciat per complicitat, ja que les reunions del grup subversiu es van realitzar al seu taller, però el seu cas va ser sobresegut durant la instrucció preliminar. Des de setembre de 1921 va ser membre de la junta directiva de l'Escola Moderna de Clivio (Llombardia, Itàlia) i de la redacció del periòdic homònim fins al tancament de l'escola l'any següent. En 1923 es traslladà a Eboli (Campània, Itàlia) i posteriorment a Amantea (Calàbria, Itàlia), Nàpols (Campània, Itàlia) i França per motius laborals. Malalt de malària, retornà a Besano. En 1928 va ser detingut arran de l'atemptat a la Piazzale Giuliano Cesare i restà dos mesos empresonat. En 1929 va ser novament detingut sota l'acusació de mantenir relacions amb subversius de l'altra banda de la frontera. En aquesta època se li va detectar tuberculosi. El setembre de 1930 l'anarquista Eugenio Macchi el va acusar des de les columnes del periòdic L'Adunata dei Refrattari d'haver traït el moviment anarquista col·laborant amb la policia i haver esdevingut un espia feixista; aquesta acusació ha ser reiterada posteriorment per Giuseppe Mariani, però mai s'aportaren proves d'aquestes acusacions i Luigi Bertoni, des d'Il Risveglio Anarchico de Ginebra (Ginebra, Suïssa), li va fer costat. Carlo Restelli va ser assassinat el 5 de setembre de 1933 a Porto Ceresio (Llombardia, Itàlia), juntament amb el contrabandista Mario Avellini, per guàrdies fronterers italians quan intentava passar clandestinament cap a Suïssa amb destinació a França. Va ser enterrat a Besano. En 2018 Alessandro Pellegatta publicà la biografia Infinita tristezza. Vita e morte di uno scalpellino anarchico.

Carlo Restelli (1880-1933)

***

Targeta postal dibuixada per Denis Morer dedicada a Emmaneul Capmarty arran del seu acomiadament de PTT

- Emmanuel Capmarty:L'11 d'abril de 1884 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista Emmanuel Maurice Capmarty –a vegades el llinatge citat erròniament Capmarti. Era fill natural de la barretaire de senyores Anastasie Marguerite Capmarty, que reconegué l'infant molt posteriorment, el 27 de setembre de 1901. Entre el 6 d'octubre de 1906 i el 25 de setembre de 1908 va fer el servei militar en el 15 Regiment de Caçadors i posteriorment en el VIII Batalló d'Enginyers. El 5 de gener de 1909 entrà a fer feina com a empleat de correus, destinat als serveis ambulants postals de la Línia Ferroviària de l'Est a París (França), però el 13 de maig de 1909 va ser acomiadat de la seva feina en Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons) per vaguista. El 17 de gener de 1910 va ser reintegrat, però en situació de disponibilitat. Vivia al número 11 del carrer Gérando del IX Districte de París. Fou secretari del grup anarquista (Bruon, Lefèvre, Leydet, Moreau, etc.) del XVIII Districte de París (Secció Saint-Ouen) de la Federació Comunista Anarquista (FCA), que es reunia al número 135 el carrer Damrémont. Abans de la Gran Guerra, participà activament amb mítings en la campanya per la pau i contra la«Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. Detingut a finals de juliol de 1913, el 20 d'agost d'aquell any va ser jutjat, arran d'unes declaracions en dos míting, pel X Tribunal Correccional per«provocació a l'assassinat del cap de l'Estat» i, malgrat la defensa de Pierre Laval, condemnat a tres anys de presó i a 2.000 francs de multa; acollí la sentència al crit de «Visca l'anarquia!». En el judici d'apel·lació, celebrat l'1 de gener de 1914, la pena va ser reduïda a la d'un any de presó i a 100 francs de multa. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat enquadrat en el 19 Regiment de Caçador a Cavall, del qual va ser caporal i va ser condecorat per accions de guerra. El 21 d'agost de 1917 es casà a Boulogne-Billancourt (Illa de França, França) amb Claire Edmée Jubeau. Entre 1919 i 1931 visqué a Boulogne-Billancourt i entre 1931 i 1932 a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), moment en que s'instal·là a Arcaishon. En aquests anys col·laborà en el periòdic L'Avenir d'Arcachon. Emmanuel Capmarty va morir el 9 de febrer de 1934 al seu domicili d'Arcaishon (Aquitània, Occitània).

***

Notícia sobre la detenció d'Alfred Amiguet apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 19 d'octubre de 1907

- Aldred Amiguet: L'11 d'abril de 1885 neix a Le Sépey (Ormont-Dessous, Vaud, Suïssa) l'anarquista, sindicalista revolucionari, antimilitarista i lliurepensador Alfred Amiguet, que va fer servir el pseudònim de Louise Desprès. Sos pares es deien François Amiguet i Caroline Gasser. Quan era adolescent s'introduí en el pensament anarquista llegint Piotr Kropotkin,Élisée Reclus i Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. A començaments del segle conegué Luigi Bertoni durant una conferència a Montreux (Vaud, Suïssa), de qui esdevingué un gran amic i col·laborador. D'antuvi treballà de tipògraf i posteriorment com a obrer de la construcció (pintor, electricista, etc.). En 1905 s'instal·là a Morges (Vaud, Suïssa) i en 1906 a Vevey (Vaud, Suïssa). L'octubre de 1906 va ser condemnat a Saint Claude (Franc Comtat, Arpitània) a un mes de presó per haver«entrebancat la llibertat laboral». En 1907 va ser nomenat delegat, amb Auguste Rouiller, Burnier i Légéret, de la Unió Obrera de Vevey i participà activament en la vaga general de març d'aquell any en aquella ciutat, fet pel qual va ser condemnant el 8 d'agost de 1907 a 15 dies de presó per haver bufetejat un soldat. Entre 1907 i 1908 va ser secretari de la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR). Va ser nombroses vegades condemnat per«ultratge a l'autoritat», com ara a 30 dies de presó el 15 de novembre de 1907 per fer discursos públics anticapitalistes i antigovernamentals a Vevey amb el secretari de la Unió Obrera de Lausana Gustave Noverraz o a 15 dies de presó i 50 francs de multa el 15 de gener de 1908, amb Henri Baud i Henri Bornand, arran d'un article aparegut el 19 de gener de 1907 en La Voix du Peuple, òrgan sindicalista revolucionari publicat a Lausana del qual era col·laborador habitual, signant sovint com Louise Desprès o A.A., i del qual va ser editor responsable entre 1911 i 1914. En 1908 també va ser empresonat un mes per la negativa a presentar-se a la inspecció militar. Visqué durant 14 mesos a Niça (País Niçard, Occitània). El setembre de 1910 s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on col·laborà estretament amb Bertoni. Quan esclatà la Gran Guerra participà, amb Auguste Bérard, Bertoni, Georges Herzig i altres, en una assemblea anarquista antibel·licista. Entre 1914 i finals dels anys vint, col·laborà en Le Réveil anarchiste, dirigit per Bertoni. El desembre de 1914 assistí, amb Moïse Kneller, Bertoni i Carlo Frigerio, entre d'altres, al congrés de la Unió Obrera de Lausana. Entre 1915 i 1918 col·laborà en el periòdic sindicalista revolucionari Le Falot, de Clovis Pignat. Quan Bertoni va ser empresonat arran del muntatge policíac del «Complot de Zuric», entre 1918 i 1919 va fer una sèrie de conferències exigint el seu alliberament. Posteriorment als fets de la sagnant repressió obrera del 9 de novembre de 1932 a Ginebra, va ser interrogat per la policia. Entre 1939 i 1946 col·laborà en Le Réveil clandestí i, després de la mort de Bertoni, en les noves sèries de Le Réveil (1947-1960), figurant com a editor responsable entre 1947 i 1950. Conservà una part important dels arxius de Le Réveil i de la Biblioteca Germinal, els quals van ser donats al Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) quan aquest va ser fundat en 1958. Aldred Amiguet va morir el 27 d'abril de 1963 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), arran d'una crisi cardíaca, i va se incinerat l'1 de maig en presència de nombrosos companys, entre ells André Bösiger, el qual li reté un emotiu homenatge en nom del grup editor de Le Réveil. Estava casat amb Emma Nallet.

***

- Florentino Monroy Quirós: L'11 d'abril de 1896 neix a Lleó (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Florentino Monroy Quirós. Sos pares es deien Juan Monroy González i Ignacia Quirós Escapa. Amic de la infància de Buenaventura Durruti Domínguez, quan encara era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en fundar-se a Lleó. Quan l'atemptat mortal contra el tinent coronel i exgovernador de Biscaia (País Basc) Fernando González Regueral, executat el 17 de maig de 1923, va ser detingut, però va ser alliberat per manca de proves. També va ser membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de l'Ateneu Obrer, del qual va ser nomenat president. Obrer fuster, treballà a les prestigioses fusteries de Miguel Pérez Vázquez i de Bernardo Trobajo. Subvencionat per les autoritats, el gener de 1930 visità, amb altres obrers, l'Exposició Internacional de Barcelona (Catalunya). Secretari de la Federació Local de Lleó de la CNT, entre l'11 i el 16 de juny de 1931 fou delegat pel Sindicat de la Fusta al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT («Congrés del Conservatori») que se celebrà a Madrid. El 28 de setembre de 1932 fou delegat al III Congrés de la Confederació Regional d'Astúries, Lleó i Palència, on participà en la redacció de la ponència sobre les«Reivindicacions i conflictes» i presidí la mesa en la segona sessió. En 1933 va ser nomenat president del Sindicat de la Fusta de la CNT. Arran de l'aixecament revolucionari anarquista de desembre de 1933 va ser empresonat. Participà activament en la revolució d'octubre de 1934 i pogué fugir de la repressió, però el 18 de gener de 1935 es lliurà a les autoritats militars i va ser empresonat fins el 13 d'abril de 1935, quan el seu sumari i el d'altres companys van ser sobreseguts. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, la CNT aconseguí evacuar-lo de Lleó per passar a zona lleial i fou soldat de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola als fronts. El 17 de maig de 1937 se li va obrir expedient de responsabilitats civils per part de les autoritats franquistes i l'11 d'octubre de 1937 va ser multat amb 2.500 pessetes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial es traslladà a Ralvila (Llenguadoc, Occitània), on treballà de fuster i continuà militant en la CNT de l'exili. En 1967 va fer una conferència a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El seu testimoni va ser recollit per Hans Magnus Enzensberger per al seu llibre Der kurze Sommer der Anarchie. Buenaventura Durrutis Leben und Tod (1971). Sense pensió de jubilació, visqué reparant la marqueteria dels rics mobles de la burgesia i de l'aristocràcia. Ja gran, va caure malalt i després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i visqué una temporada en una llar d'ancians de Ferrol (La Corunya, Galícia). Participà, amb Juan Manuel Porto García i Jesús Rodríguez Pérez, en la reconstrucció del Sindicat de Jubilats de la CNT de Ferrol. Florentino Monroy Quirós va morir el 15 de febrer de 1983 a l'Hospital Monte San Isidro de Lleó (Castella, Espanya) i va ser enterrat al cementeri d'aquesta població. Son fill, Florentino Monroy, va ser militant de la CNT clandestina durant el franquisme.

Florentino Monroy Quirós (1896-1983)

***

Georges Salanson

- Georges Salanson: L'11 d'abril de 1898 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista individualista Georges Pierre Marie Salanson. Fill d'una família francesa de magistrats i d'alts funcionaris, son pare era jutge de pau i visqué a Florac (Llenguadoc, Occitània) la seva infantesa, rebent una educació burgesa i una sòlida cultura. A començament dels anys vint freqüentà els cercles llibertaris de París (França) i col·laborà en Le Libertaire. En 1921 sos pares, arran del seu matrimoni amb Anne Alyra, li van donar la suma de 60.000 francs. El 4 de novembre de 1923 va ser detingut i condemnat el 14 d'aquell mes a tres mesos de presó i a 100 francs de multa per«apologia del crim de Germaine Berton» en un article publicat en Le Libertaire. En 1924 era secretari del grup anarquista el XV Districte de París. L'octubre de 1925 va ser condemnat per «provocació a l'assassinat» a tres mesos de presó o 500 francs de multa i el 15 i el 24 de desembre de 1926 a penes de tres i de dos anys, respectivament, per «abús de confiança i estafa». El desembre de 1929 finançà amb les seves expropiacions el llançament de La Revue Anarchiste, publicació oberta a totes les tendències anarquistes; però aquest llançament va ser durament criticat per militants de la Unió Anarquista Comunista (UAC) que li van reprotxà l'haver usurpat el títol de la seva antiga revista, editada entre 1922 i 1925 per Sébastien Faure, tot denunciant aquesta edició com una estratègia comercial al marge de la propaganda llibertària. Un informe policíac de març de 1929 el qualifica de pederasta, drogoaddicte i ocultista, i a partir d'aquestes dates desapareixerà dels cercles llibertaris. El 12 de febrer de 1931 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a tres anys de control domiciliari per haver ferit el 3 d'octubre de 1930, als jardins del Camp de Mart de París, Jean Pougin. Partidari de la «presa individual», segons la policia, el 23 de maig de 1932 desvalisà la caixa forta (213.000 francs) del notari Chaslot de Saint-Denis (Illa de França, França) on havia entrat contractat com a jardiner sota el nom de Roger Combet-Farnoux, un company que li havia deixat la seva documentació militar. Aquest fet l'obligà a amagar-se i a abandonar les activitats polítiques, i amb els diners va comprar a Finisterre el iot Jock. El 25 de desembre de 1934 va ser detingut a L'Estaque de Marsella (Provença, Occitània) i tancat a la presó de Saint-Charles arran del seu rebuig a pagar 6.000 franc en concepte de reparació del seu iot. Amb el vaixell viatjà per Espanya i per Bulgària. Posteriorment va ser detingut en diverses ocasions per estafes i possessió de documentació falsa i el 2 de maig de 1935 va ser condemnat per l'Audiència de Var (Provença, Occitània) a vuit anys de presó i a la relegació perpètua per temptativa de fabricació de monedes de plata. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Enric Barberà Tomàs (Carrasca)

- Enric Barberà Tomàs: L'11 d'abril de 1908 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Enric Barberà Tomàs, conegut com Carrasca. Sos pares es deien Rafael Barberà, jornaler, i Dolors Tomàs Belda. Després de fer els estudis primaris a Agres (Comtat, País Valencià), on havien nascut sos pares, entrà a treballar en una fàbrica de barrets a Alcoi i, quan aquesta tancà, com a cambrer en un cafè, moment en qual s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), arribant a ser delegat sindical en la seva empresa. Anarquista de la tendència naturista i vegetariana, creà una societat anarconaturista que disposava d'una petita biblioteca i on s'organitzaven excursions, cursos, conferències, audicions musicals, etc. En un indret alcoià anomenat Els Canalons, els membres de la societat, a cop de pic, van fer una explanada, construïren una presa al rierol i muntaren un trampolí a la roca, a més de plantar arbres fruitals i flors, convertint el paratge en un idíl·lic verger on practicar el naturisme. També fou un entusiasta de la gimnàstica i de l'esport, exercint de professor d'educació física i aconseguint una extraordinària resistència física, comparable a la resistència d'una carrasca, d'aquí el malnom. Va ser íntim amic del militant anarconaturista i escriptor alcoià Agustí Belda Carbonell. El juliol de 1931 participà en un míting ambÀngel Ferrer, Mira i altres. Durant els anys republicans, amb Rafael Martí, va ser l'animador del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) de la CNT alcoiana. El gener de 1932 fou delegat pel SOD d'Alcoi al Ple Regional confederal i el juliol de 1934 al Ple Nacional de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, es va fer milicià de la Columna Alcoiana que partí el 7 d'agost de 1936 cap al front de Còrdova, per lluitar a les zones de Pedro Abad, Espejo, Castro del Río i Cerro Muriano. Quan retornà a Alcoi, va ser nomenat vicepresident de la Conselleria d'Avituallament de l'Ajuntament, càrrec que exercí fins a la seva mobilització per combatre al front de Llevant. Després de fer un curs a l'Acadèmia Militar de Bètera (Camp de Túria, País Valencià), va ser nomenat tinent de l'Exèrcit republicà i el 15 de gener de 1939 capità de la 82 Brigada Mixta. El març de 1939, amb el triomf feixista, es trobava de permís a Alcoi on sa companya Francisca Llorens, davant el perill d'una detenció, l'animà a fugir, cosa que refusà argumentant que no havia fet res de dolent i que l'únic que se li podia reprotxar era haver anat al front. Després d'uns dies a València a casa d'un amic, retornà a Alcoi, on va ser reconegut, detingut i tancat a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli. Més tard va ser traslladat a Alcoi i després a Alacant. El 6 de juny de 1941 va ser jutjat en consell de guerra acusat de diversos delictes (participació en l'atac de la caserna d'Alcoi, simulacre d'execució d'una persona, organització de la Columna Alcoiana confederal i haver donat conformitat a l'execució de sis persones de dretes a la població cordovesa de Pedro Abad) i, malgrat diversos testimonis favorables, condemnat a mort. Després d'un nou judici d'apel·lació el 5 de setembre de 1942 a Alacant, on testimonis l'exculparen–com el del seminarista Antonio García Sánchez, al qual Barberà havia salvat la vida–, la seva condemna de mort va ser refermada. Entre el 5 de juny de 1941 i el 14 de setembre de 1942 va escriure clandestinament, fent servir paper higiènic, un diari a la seva cel·la de la presó de Banalua d'Alacant, on descriu amb cruesa les saques, l'angoixa de les famílies dels presos, el patiment dels condemnats, etc. Enric Barberà Tomàs va ser afusellat el 16 de setembre de 1942 a Alacant (Alacantí, País Valencià) i enterrat al cementeri d'aquesta ciutat –vint anys més tard les seves restes van ser traslladades al Cementiri Municipal d'Alcoi. El diari va arribar a sa vídua dissimulat al farcell del seu company i l'amagà en una ampolla hermèticament tancada que enterrà per por a represàlies. En 1994 aquest diari va ser transcrit i publicat modestament a Alcoi per sa filla Marcela i en 2003, gràcies l'interès de l'escriptora Rosa Montero, publicat a Barcelona per l'editorial RBA sota el títol Estampas de luz. Diario de un condenado a muerte (1941-1942).

Continua...

---