Anarcoefemèrides del 22 de març

Esdeveniments

Selfactina

- Vaga de les Selfactines: El 22 de març de 1854 al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) es produeix una important vaga dels teixidors a mà que presenten la primera reivindicació col·lectiva als patrons del gremi. Amb motiu de la instal·lació, cada cop més nombrosos, de màquines automàtiques (selfacting), conegudes popularment com selfactines, i per la crisi de la feina i la carestia de la vida, entre març i juliol de 1954 es van registrar diverses vagues a Catalunya; la més important va ser la que va començar a Sans el 22 de març de 1854 i va acabar el 4 d'abril. El capità general va fer detenir els representants dels vaguistes i aquest fet va motivar nombroses manifestacions populars de solidaritat pels carrers barcelonins; l'autoritat militar va proclamar la llei marcial amenaçant amb l'afusellament els vaguistes. Aquestes vagues estaven organitzades per «Comissions de Treballadors» autogestionàries i clandestines i entre els seus responsables podem citar Josep Barceló, Ramon Maseras i Antoni Gual. Un ofici del Govern Civil de Barcelona de juliol de 1854 parla de «comissió de treballadors de les fàbriques de filats» o de«comissió de la classe filadora». El conegut com «Conflicte de les Selfactines» va culminar la nit del 14 de juliol de 1854 amb la crema de fàbriques.

***

Alexandre Marius Jacob

- Condemna de Jacob i de Bour: El 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens (Picardia, França) es conclou el procés, que havia començat el 8 de març i que des de la instrucció va durar dos anys, d'Alexandre Marius Jacob, expropiador anarquista, i del seu grup«Els treballadors de la nit», que van cometre 156 robatoris provats a cases, viles, castells i esglésies. Marius Jacob i Félix Bour són condemnats, el 24 de juliol de 1905 després del recurs de cassació, a treballs forçats a perpetuïtat, altres 14 persones –entre les quals es trobaven sa companya, Rose Roux, i sa mare Marie Berthou– són condemnades de cinc a 20 anys de presó i set més són absoltes. «Els treballadors de la nit» van practicar el «robatori científic», dividint-se França en tres parts segons la xarxa ferroviària, com a mitjà d'atac contra el món dels poderosos i com a eina de lluita social. Els aldarulls i manifestacions al crit de «Visca Jacob! Visca l'anarquia!» van ser impressionants i l'exèrcit va haver de sortir al carrer per ajudar la gendarmeria i la policia. A la seu social del periòdic Germinal es va produir un míting multitudinari. El judici d'«Els treballadors de la nit» va ser un gran moment de propaganda anarquista. Marius Jacob serà deportat al penal de la Guaiana, on romandrà des de 1906 fins a finals de 1925, temps durant el qual intentarà una vintena d'evasions i pel qual passarà molts d'anys a cel·les de càstig.

***

Convocatòria de l'acte publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 22 de març de 1930

- Vetllada artística: El 22 de març de 1930 se celebra a la Sala de la Crypte de París (França) una gran vetllada artística a benefici del periòdic Le Libertaire. L'acte va ser dirigit per Bicot, amb M. Barto al piano, i van actuar nombrosos cantants d'òpera, actors de cabarets i cançonetistes anarquistes, com ara Charles d'Avray, Borgade, Charlot, Coladant, Delmas, Félix Gibert, Michel Herbert, Loréal, Maader, Mado Canti, Sigrist, Lucie Vori, Roger Xel, etc.

***

A la Facultat de Lletres

- Naixement del«Moviment 22 de Març»: El 22 de març de 1968 a la ciutat universitària de Nanterre (Illa de França, França), a prop de París, es realitza un míting de protesta contra la detenció de sis estudiants dos dies abans durant una manifestació contra la guerra del Vietnam. Al final del míting es produeix el primer acte no previst per les autoritats, ni acadèmiques ni policíaques: l'assemblea decideix l'ocupació dels locals administratius de la facultat. Uns 150 estudiants, dels quals menys de la meitat pertanyen a grups organitzats, realitza l'ocupació i engega un nou estil de debats polítics (discussions en petits grups, assemblees generals, tot es discuteix, tot es posa en qüestió...): fins a les dues del matí es manté el debat de temes polítics i es decideix la publicació d'un pamflet de denuncia de la policia, el capitalisme i la Universitat burgesa. Aquest text, Agir et réagir (Actuar i reaccionar), votat per 142 estudiants tancats a Nanterre, marca l'origen del «Moviment 22 de Març», germen anarcorevolucionari del Maig del 68 francès.

***

Anagrama de l'FIJL

- Multitudinària detenció d'anarquistes: El 22 de març de 1974 són detinguts a Barcelona (Catalunya) 22 llibertaris de la Federació Anarquista de la Regió Catalana i dels Grups Autònoms, i 10 a València i un a Cadis vinculats amb la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Paral·lelament a l'Estat francès es van succeir diverses accions reivindicades pel Grup Autònom d'Intervenció (GAI): voladura del pont de Parlamentia a Bidart, on la carretera nacional número 10 travessa les línies fèrries París-Irun; voladura de la línia fèrria Perpinyà-Cervera-Barcelona, a prop d'Elna; voladura del pont de Berduquet a tres quilòmetres d'Ais les Termes, sobre la carretera nacional número 2 en direcció cap a Andorra, col·locant senyals indicant «carretera minada» i obstruint així el pas dels vehicles; i voladura del pont del Voló, a prop del Pertús.

Naixements

Stephen P. Andrews

- Stephen Pearl Andrews: El 22 de març de 1812 neix a Templeton (Worcester, Massachusetts, EUA) l'advocat, lingüista, inventor, filòsof polític, abolicionista, socialista llibertari i anarquista individualista Stephen Pearl Andrews, conegut com Pearl i que va fer servir el pseudònim de Pantarch. Sos pares van ser Elisha Andrews, reverend de l'església baptista local, i Wealthy Ann Lathrop, i fou el més jove de vuit germans. Quan tenia quatre anys sa família es traslladà a Hinsdale (Cheshire, Nou Hampshire, EUA). Posteriorment estudià llengües clàssiques a l'Amherst College d'Amherst (Hampshire, Massachusetts, EUA). En 1831 s'instal·là amb una de les seves germanes majors a l'Estat de Louisiana. Mentre estudiava dret, va fer de mestre al Jackson Female Seminary (Seminari Femení de Jackson), escola de nines que regentava un germà seu a Jackson (East Feliciana Parish, Louisiana, EUA). En aquesta escola conegué la mestra Mary Ann Gordon, amb qui es casà en 1835 i amb qui tingué quatre infants. A partir de 1833 exercí l'advocacia al despatx d'un de sos germans, també advocat, a Clinton (East Feliciana Parish, Louisiana, EUA). En 1835 s'instal·là a Nova Orleans (Louisiana, EUA). Antiesclavista convençut, participà activament, juntament amb Lewis Tappan, en el moviment abolicionista. Va ser el primer advocat de Myra Clark Gaines, que portà la demanda més llarga de la història del sistema judicial nord-americà per reivindicar la seva condició legal com a única hereva de les propietats de son pare. El pànic de 1837 i les epidèmies de febre groga l'obligaren a traslladar-se en 1839 a Huston (Harris, Texas, EUA), on encapçalà la Primera Església Baptista de la ciutat i participà en la fundació d'una escola que amb el temps esdevingué la Universitat de Baylor. Va haver de fugir a correcuita amb sa companya Mary Ann Gordon i son fill petit William Swain Andrews en 1843 amenaçat de mort per les seves conferències abolicionistes i per donar refugi esclaus fugitius. Amb Lewis Tappan, marxà cap a Londres (Anglaterra) amb la finalitat de recaptar fons per al moviment abolicionista, relacionant-se amb la British Anti-Slavery Society (Societat Antiesclavista Britànica), però el projecte no reeixí i retornà als EUA. També intentà trobar aliats per aconseguir que Texas fos un estat independent. A Anglaterra a més s'interessà pel nou sistema d'escriptura taquigràfica d'Isaac Pitman i ensenyà als EUA el sistema taquigràfic de Pitman, inventant un sistema fonètic i fonogràfic pedagògic i popular, que divulgà en una sèrie de llibres d'instrucció i en dues revistes (The Anglo-Saxon i The Propagandist). A petició del govern de la República de Texas traduí la constitució i el codi legal al castellà. A finals dels anys quaranta, molt influenciat pels pensaments d'Auguste Comte, Charles Fourier i Emanuel Swedenborg, però sobretot per l'anarcoindividualista i socialista utòpic Josiah Warren, es decantà pel pensament individualista radical i se centrà en la defensa de les comunitats utòpiques. En 1846 va ser nomenant membre de l'American Academy of Arts and Sciences (AAAS, Acadèmia Americana d'Arts i Ciències) i també fou membre de l'American Ethnological Society (AES, Societat Americana d'Etnologia). En 1851 en el seu llibreThe Science of Society desenvolupà el seu concepte anarquista de «sobirania de l'individu», base de les relacions harmonioses entre iguals. Entre 1851 i 1864 encapçalà, amb Josiah Warren, la comunitat utòpica «Modern Times» (Temps Moderns), establerta a Brentwood (Islip, Suffolk, Nova York, EUA), on es desenvoluparen les idees de Warren sobre la sobirania individual i el comerç equitatiu com a base del mutualisme econòmic. En 1856 es casà amb sa segona companya, la mèdium Esther Hussey Berlett Jones, amb qui no va tenir infants. En 1857 creà la comunitat utòpica «Unity Home» a Nova York (Nova York, EUA). Durant la dècada dels seixanta proposà una societat ideal anomenada«Pantarquia», proposta d'un«nou govern espiritual per al món», gairebé una «nova església» o un «nou Estat», amb la seva pròpia llengua i que es basaria en una nova filosofia universal, la«Universologia», que reivindicava la unitat de tots els coneixements i de totes les activitats; aquestes idees es van discutir entre 1870 i 1876 a les pàgines del setmanari novaiorquès Woodhull & Claflin's Weekly, editat per les germanes Victoria Woodhull i Tennessee Claflin, i van ser adoptades per la Secció Americana Núm. 12 de l'Associació Internacional del Treball (AIT). També va ser un dels primers descobridors nord-americans de Karl Marx i el primer a publicar el seu Manifest comunista als EUA. Després de la Guerra Civil nord-americana, en 1869 rellançà el Liberal Club de Nova York. En 1871 va crear l'anomenat «Alwato», llenguatge filosòfic i científic amb el qual es relacionava amb sos alumnes. Com a destacat lingüista es va interessar per la fonètica i l'estudi de les llengües, coneixent-ne 32, entre elles l'hebreu, el sànscrit i el xinès. Va ser un dels primers a utilitzar la paraula«cienciologia», neologisme que va ser definit en el seu llibre de 1871 The Primary Synopsis of Universology and Alwato. The New Scientific Universal Language. Durant la dècada dels setanta promogué la psicometria, també coneguda com lectura tàctil o psicoscopia, del metge Joseph Rodes Buchanan, forma de percepció extrasensorial que adaptà a la seva universologia i que es relacionà força amb l'espiritualisme. Va ser un ferm defensor de l'alliberament de la dona, del sufragi femení i de l'amor lliure. En 1876 col·laborà en The Index. En els seus últims anys trobem textos seus en els periòdics Popular Science News i The Truth Seeker i va fer conferències al Manhattan Liberal Club de Nova York. Quan va morir recopilava un diccionari d'Alwato que es va publicar pòstumament. Entre les seves obres podem destacar The Phonographic Reader. A Complete Course of Inductive Reading Lessons in Phonography (1846, amb Augustus Boyle), Cost the Limit of Price (1851), The Constitution of Government in the Sovereignty of the Individual (1851), The Science of Society (1851), The Sovereignty of the Individual (1853), Discoveries in Chinese or the Symbolism of the Primitive Characters (1854), Principles of Nature, Original Physiocracy, the New Order of Government (1857), The Pantarchy (1871), The Primary Synopsis of Universology and Alwato. The New Scientific Universal Language (1871), The Basic Outline of Universology (1872), The Primary Grammar of Alwato (1877), The Labor Dollar (1881), Elements of Universology (1881) i The New Civilization (1885). Stephen Pearl Andrews va morir el 21 de maig de 1886 a Nova York (Nova York, EUA) i va ser enterrat al cementiri de Woodlawn del Bronx (Bronx, Nova York, EUA). L'anarcosindicalista Rudolf Rocker el considera un dels membres més destacats del socialisme llibertari nord-americà. En 1968 Madeleine B. Stern va publicar la biografia The Pantarch. A Biography of Stephen Pearl Andrews.

Stephen Pearl Andrews (1812-1886)

Charles Alerini fotografiat per D. Arnó a Alexandria entre 1879 i 1881

- Charles Alerini: El 22 de març–el seu certificat de defunció cita erròniament el 20 de març– de 1842 neix a Bastia (Còrsega) el mestre, communard i membre i animador de la Internacional antiautoritària Charles Alerini –a vegades citat erròniament com Alérini. Fou el primogènit d'una família nombrosa formada per 12 infants. Son pare, nascut en una antiga família corsa, metge de professió, es deia Quiricus Innocent Alerini i sa mare Émilie Milanta. En 1862 obtingué el batxillerat en ciències a l'institut de Bastia i en 1863 va ser nomenat aspirant a prefecte d'estudis. Exempt del servei militar com a membre de la instrucció pública, va ser traslladat als instituts provençals d'Avinyó i de Marsella. Després d'un temps com a prefecte d'estudis i ajudant químic a l'institut de Marsella, l'octubre de 1869 va ser nomenat mestre de ciències físiques al col·legi de la Barceloneta de Provença (Occitània) i va esdevenir membre i després secretari d'una secció de la l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'aquesta població; més tard en fou membre de la secció de Marsella i, entre finals de març i principis d'abril de 1871, membre de la secció executiva de la Comissió Departamental Insurreccionalista de les Boques del Roine (Provença, Occitània). L'abril de 1870 les autoritats educatives el suspengueren de les seves funcions al col·legi de la Barceloneta de Provença per la seva militància i esdevingué gerent de Le Rappel de Provence. A partir d'aquell moment prengué part molt activa en la Internacional marsellesa i col·laborà estretament amb André Bastelica. El 20 de maig de 1870 fou detingut per «adhesió a societat secreta» (l'AIT). Però el 8 d'agost de 1870 prengué part, juntament amb Gaston Crémieux, Combe Étienne, Célestin Matheron i altres insurgents, en l'ocupació de l'Ajuntament de Marsella, on es va establir la Comuna revolucionària. Després del fracàs d'aquesta insurrecció, va ser empresonat i alliberat el 4 de setembre amb la proclamació de la República i la caiguda de l'Imperi. Entre 1870 i 1871 col·labora en el setmanari anarquista madrileny La Solidaridad. El 23 de març de 1871 fou de bell nou, amb Gaston Crémieux, capdavanter d'un moviment insurreccional a Marsella, formant part del Comitè Director de la Comissió Departamental de 12 membres, que organitzà la resistència armada. Després del fracàs d'aquest nou moviment insurreccional el 4 d'abril de 1871, es refugià a Barcelona (Catalunya). Jutjat en absència el 24 de gener de 1872, va ser condemnat a mort –set anys més tard, el 17 de maig de 1879, va ser indultat. A Barcelona s'integra en el nucli de l'AIT i visqué al número 42 del carrer de Mercaders. Amic de Mikhail Bakunin, fou membre de l'Aliança de la Democràcia Socialista (ADS), creada en la primavera de 1870, i fou delegat de la Federació Regional Espanyola (FRE) en el congrés de la Internacional a l'Haia (Holanda, Països Baixos) a començaments de 1872, on es declararà l'expulsió de Bakunin i de James Guillaume. Aquest mateix any va contactar a Vitòria (Àlaba, País Basc) amb Anselmo Lorenzo en ruta cap a l'Haia i li va lliurar una carta de Bakunin; ambdós marxaren a Bilbao (Biscaia, País Basc) i Alerini va seguir cap a Holanda. Aquest any signà a Barcelona el fullet Cuestión de la Alianza. El 15 de setembre de 1872 assistí al congrés antiautoritari internacional de Saint-Imier (Berna, Suïssa) on fou un dels seus tres secretaris. El Consell General (marxista) de l'AIT el va excloure el 30 de maig de 1873. A Catalunya, durant la primavera de 1873, constituí amb Camille Camet i Paul Brousse, el«Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional», el qual apel·là a l'«an-arquia», al col·lectivisme i al materialisme, i edità el periòdic La Solidarité Révolucionnaire. Organe socialiste-révolutionnaire. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 fou un dels cinc delegats de la Federació Regional Espanyola (FRE) al congrés de Ginebra (Ginebra, Suïssa). De tornada a Catalunya, es mostrà força actiu en el Centre de Societats Obreres de Barcelona i va ser detingut arran de les insurreccions republicanes de 1873 i empresonat durant dos anys a Cadis (Andalusia, Espanya). El setembre de 1875, rebutjarà l'oferta d'Errico Malatesta, que havia vingut comissionat per Bakunin per organitzar la seva evasió del penal. L'abril de 1877 fou membre, amb Jean-Louis Pindy, Paul Brousse i François Dumarteray, del Comitè Federal de la Federació francesa de l'AIT, que tingué el seu congrés el 19 d'agost de 1877; el novembre d'aquell any, encara n'era membre, amb Pierre Jeallot, Hippolyte Ferré, François Dumarteray i Jean-Louis Pindy. Posteriorment va marxar al Caire (Egipte) i a Alexandria fou professor i formà part del Centre Europeu d'Estudis Socials (CEES). El setembre de 1889 es casà a Alexandria amb Marie-Catherine de la Rocca (Catherine Rocca), amb qui tingué cinc infants. En 1881 donà dues conferències amb Ugo Parrini (L'Orso), que en aquellaèpoca havia fundat una petita impremta clandestina. Com que podia entrar a França, el 1881 retornà i va ser nomenat cap del despatx de Péricles Grimanelli, prefecte departamental de Deux-Sèvres (Poitou-Charantes, França) i exadvocat republicà de Marsella, el qual havia gestionat la seva petició d'indult. Entre 1881 i 1888 ocupà diversos càrrecs a Bastia, Annecy (Savoia, Arpitània) i Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1888 obtingué una plaça d'administrador a Indoxina i en 1900 de president d'un tribunal. Segons les places, fou jutge civil i/o oficial civil de l'Estat, encarregat d'assentar els pressuposts i de l'execució de les obres públiques, a més de representar França vers els visitants europeus. També s'encarregà de denunciar els abusos de l'administració colonial. Charles Alerini va morir, a resultes d'un paludisme crònic, el 24 de juliol de 1901 al seu domicili de Vinh (Nghe, An, Tonquín, Indoxina francesa; actualment Vietnam).

Charles Alerini (1842-1901)

***

Notícia de la detenció d'Antonio Battaglia apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 8 de gener de 1897

- Antonio Battaglia: El 22 de març de 1848 neix a Venècia (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Antonio Nicola Battaglia, també conegut com Antoine Battaglia–a vegades el llinatge citat Bataglia. En 1885 emigrà a França, on treballà en una empresa en el seu ofici de dissenyador de joieria. En 1895 tenia una bodega, al pati del seu domicili, al número 42 del carrer del Pré Saint-Gervais de París, on es reunien obrers italians i a començament de 1896 rebia d'Itàlia manifests revolucionaris. També distribuïa periòdics italians, que li eren lliurats per Jean Grave, els quals els rebia de diversos països (Itàlia, Tunísia, EUA, Argentina). A començament de l'estiu de 1896, juntament amb Voiturier i Ernault, va fer circular una subscripció per a facilitar la publicació del manifest «Aux anarchistes des deux mondes» a Roma. El 31 de desembre de 1896 les autoritats franceses decretaren la seva expulsió i la de son fill Victor Battaglia, que li va ser notificada el 7 de gener de 1897, després de ser detingut, portant una navalla, en una manifestació davant l'ambaixada d'Espanya, navalla que en realitat feia servir per fer punta al llapis en la seva feina. Victor Battaglia va enviar una carta al diari parisencL'Intransigent, publicada el 10 de gener de 1897, on explicava els por menors de la detenció de son pare i on assegurava que aquest no era anarquista. Finalment l'expulsió va ser suspesa el 16 de febrer de 1900. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Nota necrològica de Louis Malaquin aparagueda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 17 de juny de 1904

- Louis Achille Malaquin: El 22 de març de 1868 neix al IX Districte de París (França) l'advocat i propagandista anarquista, i després socialista, Théodore Louis Achille Malaquin, també conegut com Ludovic Malquin o Ludovic Malaquin. Sos pares es deien Edme Isidore Malaquin, taverner, i Lucie Eugénie Hérson. Paralític de les dues cames i geperut de naixement, caminava amb crosses. A l'Institut Condorcet de París conegué Aurélien-Marie Lugné (Lugné-Poe) amb qui entaulà una estreta amistat. Visqué habitualment a Berck (Nord-Pas-de-Calais, França), on habitava sa família, i on va fer propaganda deLe Libertaire, publicació a la qual estava subscrit. Llicenciat en dret, vivia de rendes i també de les lliçons de francès i d'anglès que feia. En 1887 acollí a la seva residència de La Trinité (País Niçard, Occitània), on vivia alguns mesos durant l'any, Sébastien Faure, amb qui estava ben relacionat i va ser un dels quals va preparar la seva vinguda a Niça el març de 1897. Apassionat del teatre, va fer crítica teatral en la revista Art et Critique i va ser un dels promotors del grup «Cercle des Escholiers», que en 1891 estrenà l'obra Viardot et Cie, escrita amb Lugné-Poe, i Anachronisme, amb Georges Rousselle. Sembla que va estar entre els organitzadors del primer grup anarquista de Niça, el «Grup dels Llibertaris», creat el maig de 1897, i que es va reunir per primera vegada a la cantina «Comptoir de Nice», al número 33 del carrer Pastorelli; els joves membres d'aquest grup es formaren en l'anarquisme per Jean-Baptiste Oddo al domicili de Malaquin. Fou un dels promotors de la Lliga d'Ensenyament Llibertari, presentada el maig de 1897. En els anys noranta col·laborà, sota el nom de Ludovic Malquin o Louis Malaquin, en diferents publicacions anarquistes o anarquitzants (L'Aurore,Le Droit de Vivre,L'En-Dehors, L'Esclave,L'Idée, Le Journal du Peuple, Le Libertaire, La Liberté, Libre Examen,La Plume, La Révolte, La Revue Anarchiste, La Revue Blanche,La Revue Libertaire, Les Temps Nouveaux, etc.) i va ser corresponsal de Le Journal du Peuple i de Le Libertaire. El 18 de gener de 1903 va ser nomenat president de la secció local de Niça de la Lliga dels Drets de l'Home. En 1904 estava afiliat al Grup Socialista Francès (GSF) i va ser un dels redactors del número únic de Le Réveil Ouvrier de Nice, el gerent del qual va ser Louis Cauvin, i de La Lutte Sociale. Organe socialiste des Alpes-Maritimes. També va prologar el fullet antimilitarista L'outil de meutre. Durant sa vida sostingué financerament els companys perseguits. Louis Malaquin va morir després de terribles patiments el 15 de juny de 1904 a Niça (País Niçard, Occitània) a resultes de les lesions internes produïdes pels cops rebuts per la policia en el tancament el 28 de setembre de 1903 de la Borsa del Treball durant la vaga dels escombradors de Niça dels quals era el seu advocat. L'endemà de la seva mort, més de tres-mil persones acompanyaren el seu seguici mortuori fins a l'estació ferroviària on el seu cos va ser traslladat a París. En 1907 Jean Jullien publicà la biografia i recull dels seus articles Ludovic Malquin (1868-1904).

***

Foto policíaca de Charles Chapuis (7 de gener de 1894)

- Charles Chapuis: El 22 de març de 1876 neix al VII Districte de París (França) l'anarquista Charles Paul Chapuis. Sos pares es deien Charles Gaspar Chapuis, empleat, i Eugénie Angélique Lemarchand, i tingué una germana petita, Juana Chapuis, costurera. Tapisser de professió, va ser dispensat de fer el servei militar per fill de vídua. Des de febrer de 1891 formava part de la societat gimnàstica «La Libérale de Montmartre» i vivia amb sa mare al número 41 del carrer Douai de París. El 6 de gener de 1894 va ser detingut sota l'acusació de «pertinença a associació criminal» i fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 19 de gener d'aquell any recobrà la llibertat. Entre el 13 de novembre de 1897 i el 17 de setembre de 1898 va fer el servei militar en la IX Secció d'Infermers Militars. En 1898 vivia en l'avinguda Chemin de Fer de Colombes (Illa de França, França). El 18 de novembre de 1899 es casà al IX Districte de París amb la cotillaire Irma Eugénie Suaudeau, amb qui va tenir quatre infants. En aquesta treballava d'electricista i vivia a Colombes amb sa mare. En 1901 vivia a l'avinguda Lutèce de La Garenne-Colombes. El 28 de desembre de 1905 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a una multa de 100 francs. En 1912 vivia al número 5 de Villa de la Reine Henriette de Colombes. Entre l'1 d'agost i el 16 de desembre de 1914 i entre el 26 de març de 1915 i el 29 de novembre de 1918 va estar mobilitzat i lluità als fronts de la Gran Guerra. Charles Chapuis va morir el 15 de març de 1948 a Colombes (Illa de França, França).

***

Giuseppe Tosca

- Giuseppe Tosca: El 22 de març de 1886 neix a Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Giuseppe Tosca, conegut com Peppino Tosca. Sos pares es deien Emilio Tosca i Ermelinda Betta. Paleta de professió, emigrà molt jove amb sos pares a Suïssa. Treballà a Berna (Berna, Suïssa) i tal vegada a Zuric (Zuric, Suïssa). Implicat en l'anomenat «Afer de les Bombes» o «Complot de Zuric»–l'abril d'aquell any la policia descobrí un magatzem de granades a prop del riu Limmat a Zuric i detingué un centenar d'anarquistes (Luigi Bertoni, Ilario Bettolo, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Eugenio Macchi, Restelli, etc.)–, va ser tancat en presó preventiva uns mesos. Amb un decret d'expulsió signat el 2 de desembre de 1918, l'acusació es va retirar el març de 1919 i, després d'algunes setmanes hospitalitzat en una clínica de repòs de Mendrisio (Ticino, Suïssa), on se li va diagnosticar que tenia«trastorns mentals» i va ser sotmès a electroxocs, va ser expulsat de Suïssa aquell mateix any. De bell nou al seu país, s'establí a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia). Processat per deserció durant la Gran Guerra, no va ser condemnat a causa d'un error en la instrucció judicial. Secretari de la Lliga de Paletes de Borgonovo Val Tidone, col·laborà en diferents periòdics llibertaris. La policia el considerà com a un «element molt influent entre els seus companys». En correspondència amb Errico Malatesta, sostingué econòmicament els seus projectes editorials, com ara la revista Pensiero e Volontà. El març de 1923 emigrà a França i s'establí a Savigny-sur-Orge (Illa de França, França), on visqué amb Bianca Anna Rondini, neboda de l'anarquista Felice Vezzani, al número 129 del carrer de la Belle des Belles. En aquesta època estigué en contacte amb Giuseppe Peretti, de Bellinzona (Ticino, Suïssa), perquè s'encarregués de sa germana que residia a Borgonovo Val Tidone, i distribuí Il Risveglio de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Dirigí la Cooperativa de Construcció de Sartrouville (Illa de França, França), creada per exiliats italians, fou membre de la Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), va estar subscrit als periòdics anarquistesL'Avanti i Giustizia e Libertà i participà en la col·lecta a favor del diari Le Libertaire. Ben actiu en el moviment anarquista italià a França, entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 participà en el Congrés Anarquista dels Refugiats Italians celebrat a Puteaux (Illa de França, França), que donà lloc a la constitució de la Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (FAPI, Federació Anarquista dels Refugiats Italians). En 1934 fou membre del consell d'administració del periòdic de la FAPI Lotte Sociali (1933-1935), el gerent del qual fou Jean Girardin. Durant la guerra d'Espanya (1936-1939) col·laborà en el Comitè Anarquista Pro-Espanya de París (França), també conegut com«Comitè Espanya Lliure». El 5 d'octubre de 1940 va ser inscrit en la llista de residents anarquistes italians residents a França que la policia italiana va enviar a l'alemanya per a la seva detenció, però, a diferència d'altes, pogué fugir-ne. En 1946 retornà provisionalment a Borgonovo Val Tidone, segurament per visitar sa família, i retornà a Savigny-sur-Orge, on s'havia construït, durant anys, una petita casa. Sempre actiu en el moviment anarquista, Giuseppe Tosca va morir el 15 de setembre de 1946 al seu domicili de Savigny-sur-Orge (Illa de França, França). Correspondència seva amb Errico Malatesta es troba dipositada a l'International Institute of Social History d'Amsterdam.

***

Kléber Claux (The Cosmopolitan), dibuixat per Douglas Dundas (1931)

- Kléber Claux: El 22 de març de 1893 neix a Mogneville (Picardia, França) l'anarquista propagandista de les colònies llibertàries i del naturisme Kléber Claux, també conegut com Ramon Insa Lleo o Ray Insa Lleo. Sos pares, sabaters lliurepensadors, es deien Edmond Claux i Berthe Tassin. Abans de la Gran Guerra treballà de fuster. Fugint del reclutament, marxà a viure, amb Gaston Marin, a una colònia anarquista a Bèlgica. Marin després passà a la colònia anarquista tolstoiana de Whiteway establerta als Cotswolds de Gloucestershire, al Sud-oest d'Anglaterra, i ajudà Claux a entrar a Anglaterra amb un passaport fals i a obtenir l'estatut de refugiat, ja que havia rebutjat la llei francesa de reclutament al començament de la Gran Guerra. La Whiteway Colony havia estat creada en 1898 per membres de la Croydon Brotherhood Church (Església dels Germans Croydon) i aquests primitius pobladors, que cultivaven parcel·les individuals, no van veure amb bons ulls l'arribada que es va produir entre els anys 1914 i 1916 d'anarquistes procedents, principalment, de França i de Bèlgica. No obstant això, romangué a la colònia 13 anys, practicant el nudisme i el vegetarianisme. A la Whiteway Colony conegué Molly, que esdevingué la seva companya. En 1926 amb Molly viatjà a Londres, on ella es va veure fortament influenciada per la filosofia gimnosofista, barreja entre la teosofia i el naturisme. El juny de 1929 demanà autorització per viatjar al Brasil o a Austràlia, on un grup de colons de Whiteway havien establert una colònia anarquista a Cooktown (Queensland, Austràlia). Aquell mateix any, amb Molly i altres companys, desembarcà a la badia de Jervis i d'allà viatjaren al nord de Queensland, on van romandre uns 12 mesos a la colònia de Cooktown. El clima humit, les dificultats de tota casta i l'imminent naixement de la seva segona filla, Moira, va fer que l'expedició retornés a Sydney en 1931. En aquesta ciutat la parella visqué de la venda ambulant de fruites i vegetals que portaven en una carreta. Pels seus trets físics (gran barba), la seva manera de vestir (calçons curts i sandàlies, fins i tot a l'hivern), la seva llibertat sexual i la seva propaganda del nudisme –creà la primera colònia nudista australiana– va ser una persona molt coneguda, que escandalitzà la societat australiana de la dècada dels quaranta. Model de pintors, també aparegué a diversos documentals, com ara Hargreaves (1938), i en els llargs metratges Eureka Stockade (1949) i Kangaroo (1952). En 1947 la policia confiscà diversos curts metratges on apareixia Moira, de 16 anys, nua en «actituds seductores». Les seves festes nudistes van ser molt populars, a les quals l'actor Peter Finch era molt aficionat. Sembla que no milità en cap grup estrictament anarquista a Austràlia. El maig de 1956 abandonà la venda ambulant i en 1958 la parella assistí com a delegada per Austràlia al Congrés Naturista Mundial que se celebrà a Anglaterra, moment que aprofità per restablir els lligams amb la Whiteway Colony. Kléber Claux va morir el 9 de juny de 1971 a Marrickville (Sydney, Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i fou incinerat al cementiri de Woronora (Sutherland Shire, Nova Gal·les del Sud, Austràlia). En 2007 es creà en la seva memòria el grup anarcomusical The Kleber Claux Memorial Singers.

***

Necrològica de Manuel Abad Bermúdez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de maig de 1973

- Manuel Abad Bermúdez: El 22 de març de 1896–altres fonts citen erròniament altres dates– neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Abad Bermúdez. Sos pares es deien Juan Abad i Ascensión Bermúdez. En els anys vint desertà de la Guàrdia Civil i s'exilià, d'antuvi, a França i, després, a Itàlia. Cap el 1931, arran de la instauració de la II República espanyola, retorna a la Península i durant els anys republicans patí empresonaments. Forner, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Anglès (La Selva, Catalunya) i durant la Revolució de 1936 participà activament en la col·lectivització encapçalada pel Sindicat de la Fusta i de la Decoració. En 1939, quan acabava la guerra, es presentà voluntari per evacuar les dones i els infants que quedaven a Anglès i passà a França amb la Retirada. Tancat als camps de concentració d'Argelers i de Bram, posteriorment s'enrolà en la 226 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a Bram i posteriorment, el 22 de gener de 1941, va ser destinat al 412 Grup de Treballadors Estrangers (GTE). Durant l'Ocupació alemanya participà en la reorganització clandestina de la CNT i després de la II Guerra Mundial milità en el Federació Local de Bram de la CNT. Sa companya fou Amparo Pastor. Manuel Abad Bermúdez va morir el 14 de gener de 1973 a Bram (Llenguadoc, Occitània).

Noticía sobre la mort de Mario Garioni apareguda en el periòdic parisenc Le Populaire del 22 de novembre de 1935

- Mario Garioni: El 22 de març de 1896 –algunes fonts citen erròniament 1895– neix a San Rocco al Porto (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Mario Garioni, també conegut com Romeo Pezza. Sos pares es deien Giuseppe Garioni i Lionetta Bornelli. En 1920 fugint del feixisme es refugià a França i s'instal·là a Lió (Arpitània). El 12 d'octubre de 1925 va ser expulsat d'aquest país i marxà cap a Bèlgica, d'on també fou expulsat. Després d'una estada a Luxemburg i a Suïssa, en 1931, amb la proclamació de la II República, passà a Catalunya, però en 1933 va ser portat a la frontera portuguesa. Tornà clandestinament a Barcelona (Catalunya); detingut, el 20 de desembre de 1933 va ser condemnat a un any de presó. En acabar la pena, el maig de 1935 va ser alliberat i portat a la frontera francesa; detingut a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), va ser jutjat i condemnat a un mes de presó per«violació del decret d'expulsió» que purgà a la presó d'aquesta ciutat. Totes aquests detencions i empresonaments minaren poc a poc la seva salut mental i acabà paranoic. Un cop lliure, començà a errar per la zona i visqué en una mina abandonada al costat d'una via fèrria. El 17 de novembre de 1935 van trobar sobre unes vies del tren Tolosa-París, per Capdenac, al barri de la Croix-Daurade de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el cos decapitat de Mario Garioni. Com que no portava documentació, no va ser identificat fins dies després. Alguns diaris van dir que el cos va ser trobar fermat a la via, però el Comitè de Dret d'Asil de la Confederació General del Treball (CGT) confirmà que no havia estat així. La versió oficial d'aquesta mort fou «suïcidi».

***

Medalla de Bakunin realitzada per Mattia Léoni (1968)

- Mattia Léoni: El 22 de març de 1897 –algunes fonts citen 1896– neix a Puerto Cabello (Carabobo, Veneçuela) l'escultor, mosaïcista i pintor anarquista i antimilitarista Mattia Léoni, també conegut com Mathias Leoni. Fou fill d'una família de marbristes i escultors originària de Lucca (Toscana, Itàlia). Es formà com a escultor a l'Escola de Belles Arts de Carrara (Toscana, Itàlia) i ben igual que son germà Léonida, s'adherí molt jove al moviment llibertari d'aquesta ciutat de gran tradició anarquista. En 1915 va ser condemnat a 25 dies de presó i a una multa per haver llançat artefactes contra la policia durant una manifestació antimilitarista. Durant la Gran Guerra, amb son germà i altres insubmisos de la regió, s'amagà en un poblet de muntanya de la zona de Carrara. Mentre que Leonida aconseguí escapar, ell fou detingut i empresonat. En 1923 ambdós germans i sos pares aconseguiren exiliar-se a França i s'instal·laren a la«ciutat d'artistes» de La Ruche de París. Al seu taller de La Ruche, ajudat per Léonida, treballà per Miró, Léger i Chagall, a més de realitzar nombrosos busts. Sa companya, Ida, porta dos infants al món a La Ruche, Lucienne (1926) i Léonard (1933) –aquest últim seguí les passes artístiques de son pare. Aquest taller servia com a bústia al servei del moviment anarquista i com a lloc de reunió i d'amagatall de militants. A finals dels anys trenta s'hi gestaren atemptats contra determinats jerarques feixistes. Tota sa família visqué aplegada, fins que els avis s'instal·laren al carrer Ridder. A finals dels anys seixanta, a més del taller de La Ruche, tenia un petit estudi artístic al carrer parisenc de Vercingétorix, que feia servir el«Grup Albert Camus» de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). En aquest local, entre el 1968 i el 1969 es reuní el Col·lectiu Nacional de l'ORA, del qual formaven part aleshores Guy Malouvier, Michel Cavallier, Richard Pérez i Maurice Fayolle. En 1968 gravà i va fondre una medalla de bronze amb l'efígie de Mikhail Bakunin i dos anys després va fer el mateix amb la figura de Jules Vallès. Durant sa vida realitzà diverses exposicions, com ara al Museu Molière de Meudon, al Saló dels Artistes Francesos o al Saló dels Independents. Mattia Léoni va morir el 25 de febrer de 1984 a París (França).

Continua...

---

Crònica sentimental de sa Pobla (Anys 20 i 30)

De jovenet m´entretenia mirant les fotografies de l´arribada del general, del fill del rei Alfons XIII, de tota la parafernàlia de militars que els acompanyava. Era com contemplar un àlbum de cromos antiquíssims. Veig l´oncle-padrí, joveníssim, amb ulleres fosques, capell de senyoret i corbatí amplíssim al davant de la corporació municipal, caminant fins a l´entrada del poble; la banda de música en plena acció, el rector, suat, corrent per arribar d´hora a la balconada on es fan els discursos. Amb un poc d’imaginació pots sentir l’eco llunyà d’himnes i pasdobles, de jotes i boleros. Els comerciants més rics, amb les seves filles i esposes vinclen l’esquena davant el dictador i el fill mut del rei que compareix, hieràtic, a la inauguració. Hi ha un estol de jovenetes vestides de pageses per a ballar davant el cap de Unión Patriótica, posant, rialleres, davant el fotògraf oficial que enregistra la cerimònia per a la història. Hi pots veure tota la majestuositat de l´edifici, l’ampli pati amb les esveltes columnes que sostenen els dos pisos curulls d´aules, el laboratori, la biblioteca plena de llibres. Les classes, amb els pupitres i mobles més moderns de l´època, els cartells amb els grans mapes d´Espanya i del món, l´enrajolat amb la figura de Ramon Llull, les plantes del jardí just acabades de sembrar... El general, el fill del rei don Alfons de Borbó i el batle Miquel Crespí Pons són al davant del grup de dansaires, regidors municipals, sacerdots, la presidenta de les Filles de Maria, comandant de la Guàrdia Civil, metge i alguns dels més importants terratinents de la contrada en la que serà la fotografia que sortirà a tots els diaris de Palma. Al costat de l’oncle, dues al·lotetes d’uns sis o set anys: la meva mare i la seva germana, amb els millors vestits. I, just al darrere, quasi sense veure’s, perdut entre amics i amigues, uns padrins quasi irreconeixibles, ja que sempre els havia vist d’edat, envellits per la feina i les preocupacions familiars: el fill mort prematurament en un accident de moto; l’exili del batle quan entrà la República. (Miquel López Crespí)

Tot havia començat feia anys, quan per diverses circumstàncies, la família de la mare entrà en declivi. El batle Miquel Crespí Pons, el padrí-oncle, va ser el cap polític del partit del dictador Miguel Primo de Rivera. Els Crespí i Pons lligaren el destí familiar a la dictadura. Una puixant petita burgesia agrícola volia convertir el Port d’Alcúdia en un empori de riquesa, un indret que fes la competència a Palma i deslligàs les nostres comarques de la influència dels grans empresaris ciutadans. Es tractava de perllongar l’arribada del tren fins a Alcúdia i el seu port. Convertir l’indret en la base per a la importació i exportació dels productes que havien d’anar cap a ciutat. L’oncle de la mare s’implicà a fons en el projecte. Els seus amics l’animaren a no defallir en l’intent. Era abans que el turisme esdevengués la principal riquesa de l’illa. En aquell temps només la terra, l’exportació de la patata, l’ametlla, les mongetes, el cacauet i certa quantitat de tabac, representaven diners i benestar. Qui hauria pogut mai imaginar el futur, malgrat la construcció de l’Hotel Formentor? Cap pagès podia entendre que l’arena, les roques i el sol fossin una possible font de riquesa. Només la terra productiva, la marjal amb els molins fent rajar l´aigua esponerosa eren valorats. L’arena no valia res. La platja, per a la generació dels padrins, era solament un lloc on s’anaven a cercar les algues que servien per abonar els camps. I, també, el refugi on els pobres de Pollença i Alcúdia, de Búger i Santa Margalida, els que no tenien un hort, veles a l´albufera, provaven de sobreviure, pescant quatre peixos. Els petits ports de pescadors eren contrades d´exiliats. Cap infant no volia jugar amb els fills dels pescadors perquè, deien, “feien pudor”. La crueltat de la infància és terrible! Sovint pot causar mals irreparables, complexos que poden durar una vida sencera!

L’oncle Miquel Crespí Pons, el batle de la dictadura, va ser el culpable de la desfeta econòmica de la família. Oferí al Consistori cinquanta solars de forma quasi gratuïta, per a bastir l’escola que aquella societat agrària necessitava. El pla consistia a construir l´immens casalot del col·legi i convidar després el general a la inauguració. Els actes oficials, els dies en què romangués a Mallorca, servirien per explicar a les autoritats la idea de bastir un port de gran abast industrial a Alcúdia, una fàbrica d’electricitat i la necessària continuació de la línia del tren que aniria de sa Pobla fins al port.

L’escola es va construir.

De jovenet m´entretenia mirant les fotografies de l´arribada del general, del fill del rei Alfons XIII, de tota la parafernàlia de militars que els acompanyava. Era com contemplar un àlbum de cromos antiquíssims. Veig l´oncle-padrí, joveníssim, amb ulleres fosques, capell de senyoret i corbatí amplíssim al davant de la corporació municipal, caminant fins a l´entrada del poble; la banda de música en plena acció, el rector, suat, corrent per arribar d´hora a la balconada on es fan els discursos. Amb un poc d’imaginació pots sentir l’eco llunyà d’himnes i pasdobles, de jotes i boleros. Els comerciants més rics, amb les seves filles i esposes vinclen l’esquena davant el dictador i el fill mut del rei que compareix, hieràtic, a la inauguració. Hi ha un estol de jovenetes vestides de pageses per a ballar davant el cap de Unión Patriótica, posant, rialleres, davant el fotògraf oficial que enregistra la cerimònia per a la història. Hi pots veure tota la majestuositat de l´edifici, l’ampli pati amb les esveltes columnes que sostenen els dos pisos curulls d´aules, el laboratori, la biblioteca plena de llibres. Les classes, amb els pupitres i mobles més moderns de l´època, els cartells amb els grans mapes d´Espanya i del món, l´enrajolat amb la figura de Ramon Llull, les plantes del jardí just acabades de sembrar... El general, el fill del rei don Alfons de Borbó i el batle Miquel Crespí Pons són al davant del grup de dansaires, regidors municipals, sacerdots, la presidenta de les Filles de Maria, comandant de la Guàrdia Civil, metge i alguns dels més importants terratinents de la contrada en la que serà la fotografia que sortirà a tots els diaris de Palma.

Al costat de l’oncle, dues al·lotetes d’uns sis o set anys: la meva mare i la seva germana, amb els millors vestits. I, just al darrere, quasi sense veure’s, perdut entre amics i amigues, uns padrins quasi irreconeixibles, ja que sempre els havia vist d’edat, envellits per la feina i les preocupacions familiars: el fill mort prematurament en un accident de moto; l’exili del batle quan entrà la República.

El més emocionant, el que m’interessava especialment eren les fotos del poble, la pagesia, els jornalers i jornaleres que assistien a la inauguració. Els rostres reflectien alegria i il·lusió. Una escola per als fills! El somni dels treballadors en constatar que els seus al·lots podrien progressar, aprendre de llegir i escriure, fer comptes... Entre la gentada que hi és present i que camina rere la banda de música hi veus poques dones vestides com les esposes i filles de comerciants i rendistes. La majoria van amb els desgastats vestits de la feina. Algunes amb la senalla plena d´herba per als conills, el càvec que havien emprat per regar l’hort, netejar la terra de males herbes. Tothom amb una claror radiant en la mirada. Com si al davant no hi hagués les màximes autoritats de la nació, els representants d´un sistema d´injustícies etern, d´ençà de la derrota dels agermanats, sinó àngels venguts del cel que obrien la porta del paradís.

Per les cròniques que l’amic Alexandre Ballester em va deixar llegir molts d’anys més tard, vaig saber que, posteriorment als actes oficials hi hagué dinars, visites a l’església, grans recepcions en algunes possessions... Sembla que el general va ser receptiu als precs i suggeriments de la comissió que encapçalava el batle Crespí.

I és en aquest precís moment, quan pareixia que tot rutllava a la perfecció, quan comença la confusió i el declivi familiar.

Pocs mesos després de la visita, caigué la dictadura, el rei Alfons XIII hagué d’exiliar-se i, un any després, l’oncle-padrí també va haver de marxar del poble en direcció a l´Argentina, perdent, amb la caiguda del règim, els diners invertits en l’operació d’ampliació del port.

Amb el temps vaig poder anar reconstruint l’inici d´aquella desfeta espectacular. Els padrins ho comentaven sovint, provant d´explicar-se com havia començat la decadència. La ruïna venia determinada, no solament pel lliurament a l´Ajuntament dels cinquanta solars per bastir l’escola. Aquest només era un petit detall, una part del desastre que ens marcà de forma perenne. El batle Miquel Crespí Pons i alguns amics ja havien comprat nombrosos terrenys ben al costat del port. Els plans inicials per al desenvolupament de la zona preveien la construcció d´una gran àrea comercial, magatzems per a guardar les mercaderies que s´haguessin d’enviar a la península i l’estranger. L’amo Francesc Siquier, el propietari de la fonda més important del poble, invertí tots els seus estalvis en la compra de deu solars que servirien per a bastir un gran hotel.

Amb la caiguda de la dictadura i l´adveniment de la República, els plans bastits amb tanta il·lusió quedaren reduïts al no-res. Les noves autoritats republicanes eren més partidàries de potenciar el port de Palma i ampliar les infraestructures existents. No hi veien cap sentit, a voler perllongar la via del tren fins a la badia d’Alcúdia.

Amb la victòria de l´esquerra es començava a trencar la xarxa clientelar del més ranci caciquisme nostrat. Per si mancaven més problemes, Joan March, el capitalista més influent de Mallorca i, potser, de tot l´Estat espanyol, no en volia sentir parlar, de l´ampliació del port d´Alcúdia. La majoria dels seus interessos comercials romanien ben fermats a Palma i no desitjava que altres importadors i exportadors poguessin crear el més mínim entrebanc en els negocis.

Aquesta nova actitud, la fi del projecte somniat pels comerciants més decidits de la comarca, causà un terratrèmol entre els socis embarcats en l´aventura. La majoria havien hipotecat cases i finques en l’operació, amb la confiança, com aquell qui juga a la ruleta, que la sort els afavoriria. Pensaven tenir avantatges: la dictadura semblava dòcil a les seves indicacions. Alguns pensaven tornar a vendre la terra comprada barata a un preu més elevat. Nombrosos pagesos havien venut la sínia, i solars curulls d´arena a un preu ridícul. Qui volia adquirir res proper a la mar? Els terrenys sense aigua quasi no es valoraven. I en haver-hi pedres i roques ningú no en donava una pesseta. L´única riquesa, el que tenia un valor autèntic per a la pagesia, eren els horts amb aigua subterrània, una terra on es pogués aixecar un molí amb el safareig corresponent. Aleshores els camperols no podien imaginar-se una Mallorca vivint dels hotels i del turisme. L´Hotel Formentor i el Mediterráneo, els edificis dedicats a l´esbarjo en els anys vint, ho eren per a una petita elit de privilegiats estrangers que, reclosos en els seus guetos d´estiuejants, no formaven part de la vida diària del poble mallorquí. Per a la majoria d´illencs, se seguien les velles rutines, els oficis antics heretats de generació en generació, sense que ni el tren, ni l´arribada dels vaixells de vapor, el telèfon, els primers cotxes i la ràdio modificassin gaire les formes tradicionals d´existència.

Però tot s’ensorrava en uns dies. Talment el crac del 29 a Nova York. Els bancs començaren a demanar l’import dels crèdits concedits. Els usurers que havien deixat diners a uns interessos alts iniciaven les gestions per a quedar-se amb els negocis hipotecats. Va ser com un llamp que entrava, ferest, per la porta d’aquells confiats especuladors. Uns homes que no valoraren prou els perills que comportava l´especulació i que, inexperts, cregueren que no podien caure mai els borbons. Jugadors de cartes als bars dels privilegiats del poble, persones de missa dominical i encaputxats a les processons de Setmana Santa, especialistes a portar, descalços, cadenes que tanmateix no feien gaire mal als turmells i que no havien previst un canvi de règim tan sobtat.

Per als jornalers, la proclamació de la República va ser una festa. La mateixa banda de música que havia rebut, triomfal, el dictador i el fill del rei, ara encapçalava la manifestació, interpretant l’Himne de Riego i la Marsellesa. Era sorprenent! Les beates se senyaven, atemorides, en veure onejar, triomfant, la bandera tricolor pels carrers on, fins feia uns dies regnava la flaire de l´encens i el poder omnipotent de la Creu.

On havien après a cantar els pagesos l’himne de la Revolució Francesa? Al local de la UGT, a la Casa del Poble quan anaven a Palma? El matí de la victòria republicana tot eren crits d’alegria pels carrers sense asfaltar de la vila. La mare em deia que a casa dels repadrins no hi hagué festa. Els militants de Unión Patriótica es tancaren amb pany i clau i no gosaren sortir a veure l´espectacle. El meu oncle-padrí i els seus pares, a les fosques, amb les finestres tancades, ploraren en silenci esperant que la bulla no anàs a més.

(2 vídeos) Entre la desconfiança indòcil i l´evocació, una escriptura que parteix de la crònica familiar i tresca pels laberints inhòspits de l´art. Hi trobareu Eivissa de la mà d´Isidor Macabich, el germà mèrlera de Bernat Vidal. I Joan Fuster, distant com una esfinx. I Voltaire. I Cela, egòlatra i cínic. I Cesare Pavese, i Marià Villangómez, i Josep Carner, i Borges, i Joan Alcover, i Josep M. Llompart, i Flaubert, i Proust, i Sartre… I Blai Bonet amb els seus clarobscurs, amb les seves perversions inútils. (Gabriel Janer Manila)

Amors i laberints

Per GABRIEL JANER MANILA , escriptor

Acaba d´aparèixer a les llibreries, editat per Ensiola, Amors i laberints, el nou llibre d´Antoni Vidal Ferrando, l´entranyable poeta de Santanyí. L´he rellegit amb el fervor d´aquell que sap que després de la primera lectura –l´autor em féu arribar el mecanoscrit quan tot just era acabat d´escriure–, queden abundosos fragments als quals no fores capaç d´extreure tot el seu contingut, alguns dels misteris que hi eren implícits, els aromes secrets. L´he rellegit, perquè es tracta d´una obra que mereix ser llegida més d´una vegada, com aquell que camina per un camí que ja havia trescat i es disposa a descobrir-hi el que havia quedat ocult quan tinguérem la primera oportunitat de passar-ne.

Es tracta d´un text literari difícil d´enquadrar en els gèneres més habituals. L´autor ens diu que ha volgut fer un dietari i que l´ha escrit entre l´any 2008 i l´any 2009. I és un dietari, però és moltes més coses. La riquesa textual d´aquesta obra radica en la varietat de registres amb què el poeta desgrana la història que tracta de contar-nos: la vella història d´un al·lot de postguerra –"parl dels dies inclements de la postguerra", escriu a la primera pàgina, un temps d´indignitat i sòrdid–, indefens, perdedor, esporuguit, temorós del Déu irat, que descobreix que l´art –en el seu cas la literatura– potser és l´únic camí per mitjà del qual pot alliberar-se d´algunes servituds i de certes misèries. La història d´aquell al·lot que un dia descobrí que l´art és insubordinació, i resistència, i obstinada energia.

I escriu des de totes les decepcions del present. Sap que "un baf irrespirable travessa aquesta illa", per això en la seva escriptura hi ha l´amargor del qui ha vist que sempre guanyen els medíocres, i els dogmàtics, i els intransigents. Com si només ens interessàs el poder si podem pervertir-lo. I potser per això és sinònim de solitud. Però hi ha també l´esplendor d´una prosa que revela els dies viscuts: els amors, les obsessions, els sarcasmes del temps. I les primaveres amb què ha confiat, els desvaris que li han tocat el cor, la cultura que ha construït la seva vida, tot el que ha filtrat el cedàs de l´experiència i destil·lat l´alambí de la memòria. Per això el llibre conté un seguit de móns estimats i de peripècies evocades amb la subtil mà del jardiner. Entre la desconfiança indòcil i l´evocació, una escriptura que parteix de la crònica familiar i tresca pels laberints inhòspits de l´art. Hi trobareu Eivissa de la mà d´Isidor Macabich, el germà mèrlera de Bernat Vidal. I Joan Fuster, distant com una esfinx. I Voltaire. I Cela, egòlatra i cínic. I Cesare Pavese, i Marià Villangómez, i Josep Carner, i Borges, i Joan Alcover, i Josep M. Llompart, i Flaubert, i Proust, i Sartre… I Blai Bonet amb els seus clarobscurs, amb les seves perversions inútils. Hi és evocada l´illa de Menorca: un cementiri on hi ha els amics Andreu Murillo i Miquel Vanrell, també bons amics meus. I parlarà, tanmateix, de l´amor. I de la neu de l´any de la neu. I del campament de la Victòria, violent i sectari. I del barri de sa Llotja de Ciutat. Antoni Vidal no se serveix de la literatura ni de l´art –Brueghel, Edward Munch, Tàpies– si no és per referir-se a la pròpia experiència biogràfica. Parla de les ortigues i del sentiment de viure en una terra hostil, entre esparvers. Però és el testimoni d´un home que s´ha fet gran, molt gran, pel camí de les paraules i les il·lusions que en deriven, pel camí de la fidelitat als propis records.

Diario de Mallorca (25-II-2011)

L’Editorial El Tall ha publicat Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí. L’obra tracta de les reflexions, que va publicar en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat, que parlen, entre d’altres aspectes, del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. Per enllestir-ne els vint-i-sis capítols que conformen el llibre, López Crespí s’ha servit dels seus propis articles, escrits al llarg de quaranta anys de conreu de literatura i periodisme d’opinió. (Joan Fullana)

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí

Per Joan Fullana, director de la revista literària S’Esclop

L’Editorial El Tall ha publicat Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí. L’obra tracta de les reflexions, que va publicar en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat, que parlen, entre d’altres aspectes, del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. Per enllestir-ne els vint-i-sis capítols que conformen el llibre, López Crespí s’ha servit dels seus propis articles, escrits al llarg de quaranta anys de conreu de literatura i periodisme d’opinió. Aquests articles –literaris i d’opinió política– publicats d’ençà de 1969, quan començaren les seves col·laboracions en els suplements de cultura d’Última Hora i Diario de Mallorca; les entrevistes a escriptors a Última Hora i El Mirall [revista de l’Obra Cultural Balear]; a la secció “La columna de foc”, (que coordinava Josep Maria Llompart a Última Hora); les col·laboracions a Cort o en aquell experiment que va ser la revista rupturista Lavativa; les que va publicar a Diari de Balears i en les revistes Llegir, Sa Plaça, Quatre Illes, La Nau, L’Estel, Arrels i juntament amb els més de mil articles culturals i polítics publicats a Diari de Balears i El Mundo-El Día de Balears; i els també publicats (alguns d’ells amb pseudònim) a revistes clandestines –Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores–, i en la revista del PSM Mallorca Socialista, a més de la bibliografia consultada i estudiada d’aquelles quatre dècades de presència en els mitjans de comunicació, han estat la base des d’on ha partit López Crespí per bastir els capítols que componen Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Com diu ell mateix, resulta prou complicat provar d’encabir tants d’anys de records en el petit espai d'unes tres-centes pàgines..., en les que el lector trobarà una aproximació a les principals idees-força que condicionaren la seva forma d’entendre el fet literari en aquell període. L’autor també ha manifestat que té la intenció de continuar aprofundint en aquelles dècades d’activitat cultural, literària i política. Quant es refereix als aspectes derivats del compromís polític de l’autor, es poden veure en altres obres com L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició, Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart i en Cultura i transició a Mallorca .

“Però... com érem a finals dels anys seixanta del segle passat, en aquell mític 1968?” es pregunta el mateix López Crespí; i ens diu: “Ho anava pensant a mesura que redactava els articles del llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Possiblement mai no podrem saber com érem a finals dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques que marcaren aquells anys d'aprenentatge. L’any 1967, Editions Gallimard de París publicava Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations, l’obra de Raul Vaneigem, que condicionaria completament el Maig del 68 i les avantguardes de finals dels anys seixanta, juntament amb La societat de l’espectacle, de Guy Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de Barcelona i Palma i que compràrem, evidentment, d’amagat. Cal recordar igualment que la quasi totalitat d’escriptors mallorquins de la que s’ha anomenada “fornada dels setanta”, ens hem alletat amb el material de l’Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de «Llibres Mallorca» en els anys seixanta i setanta, perquè Moll ens fornia d’altres obres bàsiques per a la nostra formació com a ciutadans d’una terra trepitjada pel feixisme. Pens, ara mateix, en l’imprescindible La literatura moderna a les Balears de Josep M. Llompart, que Moll va editar l’any 1964, i en aquells llibrets de «Les Illes d’Or», que ens permeteren conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que, per a la nostra formació, tengué poder fruir de llibres, –enmig de tants silencis, tabús i prohibicions culturals, en plena dictadura franquista–, com Comèdies, de Pere d’A. Penya, La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber; L’Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover, Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés, Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L’amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L’hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, l’apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l’existència d’un Moll escriptor de primera magnitud. Com deia Josep M. Llompart en La literatura moderna a les Balears: “Tractant-se de l’obra d’un lingüista, no ens ha de sorprendre la perfecció de la seva prosa. Però a més de la bellesa que li donen la claredat i l’ordre, l’estil literari de Francesc de B. Moll és càlid i cordial, humaníssim; flueix sense esforç, amb persuasiva senzillesa, lliure de tot enfarfec”. “Record –continua dient-nos– que el primer article literari, que vaig publicar l’any 1969, precisament portava per títol El compromís polític de l’escriptor. La meva obsessió era, –com a de costum–, el necessari compromís de l’intel·lectual amb la societat i l’experimentació literària en la recerca de formes més adients amb l’època i la sensibilitat del temps que ens havia tocat viure. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l’existència de l’escriptor fora del combat per una societat més justa i solidària, en lluita per l’alliberament nacional i de classe, que no estàs revoltat contra els dictats del mandarinat cultural... És en aquells anys en què escric les primeres obres de teatre experimental com Ara, a qui toca?, Autòpsia a la matinada, Les Germanies i quan sorgeixen els esborranys del que després seran Atzucac i Homenatge a Rosselló-Pòrcel...” I López Crespí afegeix: “és quan anava enllestint les narracions que conformarien A preu fet, i La guerra just acaba de començar, llibres que serien publicats a l’Editorial Turmeda. Així mateix, serà l’època en què es congriaran aquells elements literaris que em serviran per bastir reculls de narrativa que sortiran durant els anys vuitanta i noranta, especialment Diari de la darrera resistència, Necrològiques, Paisatges de sorra i Notícies d’enlloc, sense oblidar els meus contes experimentals del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola”.

Publicat en el número 51 de la revista S’Esclop (maig-juny de 2010)

Anarcoefemèrides del 23 de març

Esdeveniments

Bombardeig de la Comuna de Marsella (4 d'abril de 1871)

- Proclamació de la Comuna de Marsella: El 23 de març de 1871, després de dues temptatives serioses avortades –el 8 d'agost i l'1 de novembre de 1870–, un moviment insurreccional estableix la Comuna de Marsella (Provença, Occitània). Assabentats de l'alçament a París i de la provocació de Thiers i de l'exèrcit, una revolta popular ocupa els edificis públics i s'hissa la bandera negra en senyal de duel al govern civil. Els poders de la Comuna revolucionària van ser ratificats per una Comissió departamental composta per 12 membres representant les diverses faccions de l'opinió pública, com ara els radicals, representats per Job iÉtienne; la Internacional, per Charles Alerini; la Guàrdia Nacional, per Bouchet i Cartoux; tres membres delegats pel Consell municipal; i tots encapçalats pel radical Gaston Crémieux. Aquesta Comissió declararà que a Marsella els ciutadans s'administraran per ells mateixos, en l'esfera dels interessos locals, tot reivindicant la descentralització administrativa amb autonomia total de la Comuna. El 3 d'abril, la tropa, amb el suport de tres vaixells de guerra que creuen la badia, marxarà sobre la ciutat. L'endemà, malgrat l'aixecament de barricades, la fraternitat de 19 batallons d'infanteria i una última temptativa de mediació de Gaston Crémieux, l'exèrcit bombardejarà la ciutat, 300 obusos explotaran al govern civil i durant tota la nit es desenvoluparan acarnissats combats; finalment, la marineria assetjà el govern civil. La Comuna marsellesa acaba vençuda i la repressió clerical i reaccionària és exercida despietadament.

Temptativa d'insurrecció comuna a Marsella (8 d'agost de 1870)

Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)

Gaston Crémieux (1836-1871)

***

Portada del primer número de Lux

- Surt Lux: El 23 de març de 1907 surt a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el primer número del periòdic mensual Lux. Revista de pedagogía ilustrada,òrgan de l'Escola Moderna de Badalona i amb el suport de la Societat Protectora de l'Ensenyament Racionalista. Es van editar cinc números, l'últim el del 31 d'agost de 1907. L'Escola Moderna de Badalona era una de les diverses escoles que el pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia va impulsar a Catalunya amb el desig de transformar radicalment els hàbits educatius mitjançant l'ensenyament racionalista. La seva manera d'entendre l'educació topava amb els interessos de la classe dominant catòlica, reaccionària i conservadora. Quan en va sortir el primer número, Francesc Ferrer i Guàrdia es trobava tancat a la presó Model de Madrid. Entre els seus col·laboradors podem citar Bartrina, Josep Belis, Julio Camba, F. De Carvic, William Croders, Francesc Ferrer i Guàrdia, Oliterio Galdsmith, J. García T., Eduardo Guillar Clarí, Jaume Llobera, María Losada, Mayor, J. Médico, R. Miserachs, J. Oller, Teodor Sanmartí, J. Sansoli-Verdier, Martín Théres i el doctor E. Xalabarder, entre d'altres. El tancament de la breu experiència de l'Escola Moderna de Badalona va ser fruit de la pressió política d'aquests sectors reaccionaris locals que van pressionar l'Ajuntament de Badalona. L'Escola Moderna de Badalona va tenir el suport de les societats obreres anarcosindicalistes, dels grups anarquistes i de diversos sectors locals del progressisme i del republicanisme.

***

Capçalera del primer número de L'action anarchiste

- Surt L'action anarchiste: El 23 de març de 1913 surt a Micheroux-Fleron (Lieja, Bèlgica) el primer número del bimensual L'action anarchiste. Révolutionnaire. Communista. El periòdic era el resultat de la fusió de Le Révolté (Brussel·les, 1908-1914) i L'Émancipateur (Micheroux, Lieja, 1910-1913). El gerent i cap de redacció del periòdic va ser Jean Kroonen. L'administració corria a càrrec de L. Pleyers. Entre els col·laboradors, que havien de ser«obrers, assalariats de la indústria», podem citar C. Brassine, J. Delville, Lucien Jules, Jean Kroonen, A. Lebrun, Loupy, François Requilez, Gabriel Reuillard, Rhillon, Victor Rousselle, P. Ruscart, Touchatout, Vehem, entre d'altres. L'epígraf de la capçalera deia:«Els anarquistes volen instaurar un medi social que asseguri a cada individu la quantitat més gran de felicitat adequada al desenvolupament progressiu de la humanitat.» El periòdic, que tenia difusió arreu de Bèlgica (Brussel·les, Lieja, Verviers, Charleroi, Anvers, etc.), desapareixerà després de vuit números, l'últim el de l'1 al 15 de juliol de 1913.

***

Interior del teatre Diana després de l'atemptat

- Bomba al teatre Diana: El 23 de març de 1921 al teatre Diana de Milà (Llombardia, Itàlia), durant l'intermedi entre el segon i el tercer acte de l'opereta de Franz Lehár La mazurka blu, esclata una bomba que provocà 21 morts i uns 50 ferits. L'atemptat va ser obra d'un grup anarquista individualista que pretenia assassinar el comissari de policia Giovanni Gasti i denunciar la detenció a la presó de San Vittore d'Errico Malatesta i altres companys (Borghi i Quaglino) redactors d'Umanità Nova en vaga de fam. L'atemptat, sembla ser que preparat i manipulat per la policia que havia informat sobre la presència falsa de Gasti al teatre, servirà de pretext per a una repressió generalitzada contra els anarquistes. Els responsables de la malifeta van ser jutjats el 9 de maig de 1933. Els feixistes van aprofitar per atacar les seus dels sindicats i de les organitzacions esquerranes. El local del periòdic anarquista Umanità Nova va ser destruït, així com les seus de la central anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i la del rotatiu socialista L'Avanti!. Jutjats el 9 de maig de 1922 els autors materials de l'atemptat, Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini van ser condemnats a cadena perpètua, mentre Ettore Aguggini va ser condemnat a 30 anys de presó; altres nombrosos anarquistes que no van tenir res a veure en l'atemptat van ser castigats entre 5 i 18 anys. En 1979 Mantovani Vincenzo va publicar una historia sobre el fet sota el nom Mazurka blu. La strage del Diana, reeditada en 2007 sota el títol Anarchici alla sbarra. La strage del Diana tra primo dopoguerra e fascismo. En 1988 el director Gianfranco Bettetini va realitzar una pel·lícula (L'ultima mazurka) basada en aquest atemptat.

***

Cartells de la I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu

- I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu: El 23 de març de 1987 comença la I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu al local dels antics sindicats verticals de Palma (Mallorca, Illes Balears), organitzada pel col·lectiu llibertari «Els Gnomos». Es tractaran temes com feminisme, lluita obrera, okupació, anarquisme o música, tot sempre des d'una perspectiva llibertària, i es presentarà a l'illa la revista barcelonina La lletra A. Durant les reunions, nombroses en públic, va sorgir la idea de crear un ateneu llibertari a Palma i, després d'algunes reunions, naixeria l'Ateneu Llibertari Estel Negre, grup al qual s'integraria «Els Gnomos».

Naixements

Anselme Bellegarrigue

- Anselme Bellegarrigue: El 23 de març de 1813 neix a Montfòrt (Gascunya, Occitània) l'anarcoindividualista Jacques Marie Anselme Bellegarrigue. Sos pares es deien Josep Bellegarrigue, negociant, i Therèze Goulard. Home de certa cultura, va fer l'escola primària a l'institut d'Aush, conreà els estudis clàssics i estudià la carrera de lletres. Influenciat pel poeta Eugène Pradel, publicà la revista de narrativa Mosaïque du Midi. Després de fer diversos viatges per Amèrica i les Antilles, el 23 de febrer de 1848 arribà a París (França) procedent dels Estats Units (Nova York, Boston, Nova Orleans, etc.). Als EUA treballà com a periodista, com a comerciant ambulant de mules i, fins i tot, provà la carrera eclesiàstica, entrant en un convent de jesuïtes fundat a Nova York pel Pare Boulanger, que abandonà fugint amb una irlandesa. Sentí una forta admiració pels aspectes més individualistes de la democràcia americana –establí contactes amb Henry David Thoreau i, probablement, amb Josiah Warren– i en un viatge amb un vaixell de vapor pel Mississippí conegué el president nord-americà James Knox Polk, experiències que explicà en el seu relat Le Baron de Camebrac, en tournée sur le Mississippi (publicat en La Liberté de Penser, núm. 43, de juny de 1851) i en el seu assaig Les femmes d'Amérique (1853). Assistí, així, per casualitat, a la Revolució de Febrer de 1948 a París, que esclatà l'endemà de la seva arribada i que acabà derrocant la monarquia de Lluís Felip I. Durant els fets revolucionaris freqüentà la Societat Republicana Central (Club Blanqui) i reivindicà la desaparició de tot govern, alhora que denuncià la confiscació de les llibertats individuals i locals pel nou règim. Poc després abandonà la capital francesa i s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc on publicà el seu primer fullet, Au fait! Au fait! Interprétation de l'idée démocratique (1848), d'on s'ha citat sovint la seva llegenda «L'Anarquia és l'ordre, el governés la guerra civil». Entre 1849 i 1851 publicà, amb Barrousse, a Tolosa de Llenguadoc el periòdic La Civilisation, on va escriure diversos articles contra la República i sobre les idees de l'autogovern i la negació de l'autoritat; un dels, publicat l'11 de juny d'aquell any, va ser denunciat, però el 18 de juny va ser exculpat. A començaments de 1850 s'establí a Mézy-sur-Seine, petita població a prop de París, on amb un grup d'amics –entre ells Ulysse Pic (Pic Dugers) i Joseph Noulens– formà l'Associació de Lliurepensadors, una de les primeres que es crearen a França, i intentà mantenir una comunitat llibertària a Melun dedicada a la vida natural i a la propaganda anarquista amb l'edició de pamflets. Aquestes activitats alertaren la policia i un dels seus membres, Jules Clédat, va ser detingut el 7 d'abril de 1850. La comunitat acabà dissolent-se i retornà a París. En 1850 publicà Le Dieu des riches  et le Dieu des pauvres i, amb Ulisse Pic (Dugers), Jean Mouton et le percepteur. L'abril de 1850 sortí el primer número del periòdic mensual L'Anarchie. Journal de l'ordre, primera publicació que es declarà anarquista i on exercí les funcions d'editor, director i col·laborador. Mancat de fons econòmics, d'aquesta revista només es publicaren dos números. En 1851 prengué part en la redacció de l'Almanach de la Vile Multitude i preparà un Almanach de l'Anarchie per a l'any següent, però no es publicà a causa del cop d'Estat de Louis Napoléon Bonaparte el 2 de desembre de 1851. Obligat a exiliar-se, marxà a Amèrica Llatina, on va fer de mestre d'escola a Hondures i de funcionari governamental a San Salvador (El Salvador) –en 1862 exercia de ministre plenipotenciari de la República d'El Salvador a París. Segons son fill, acabà retornant a la natura i vivint de la pesca a la costa del Pacífic com un indígena més a Teotepeque (La Libertad, El Salvador). Malalt, retornà a San Salvador (El Salvador) buscant suport mèdic, però va morir el 31 de gener de 1869.  Anselme Bellegarrigue va ser enterrat l'endemà, després d'una solemne misa a la nau central del temple de Santo Domingo de San Salvador, al cementiri d'aquesta població. Considerat un dels primers anarquistes individualistes, en la línia de Max Stirner, alguns l'identifiquen més amb el pensament anarcocapitalista.

***

Notícia del judici contra Albert Nicolet publicada en el periòdic parisenc Le XIXe Siègle del 22 de desembre de 1889

- Albert Nicolet: El 23 de març de 1850 neix a La Ferrière (Berna, Suïssa) l'anarquista Albert Nicolet, també conegut com Metternich. Després d'aprendre l'ofici de gravador a Ginebra (Ginebra, Suïssa), es posà a treballà en la indústria rellotgera a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Membre de la secció local de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors, l'agost de 1875 va ser elegit membre del seu Comitè Federal. Cap al 1877, amb altres dos gravadors, Frédéric Graisier i Jacob Spichiger, i el joier torner Auguste Spichiger, reconstituí la Cooperativa Obrera de Le Locle (Neuchâtel, Suïssa). En aquests anys col·laborà en el periòdic Le Révolté de Ginebra. Entre el 17 i el 18 d'agost de 1889 participà en l'aferrada del cartell, a les principals poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun, Basilea, Olten, etc.), del Manifest dels anarquistes suïssos, del qual Jean Grave imprimí a París (França) 10.000 exemplars. Aquest manifest bilingüe reivindicava la «propaganda pel fet», denunciava les expulsions per part de les autoritats de nombrosos anarquistes estrangers, s'oposava a la creació del càrrec permanent de procurador general de la Confederació Suïssa i al reforçament de la policia política. Els presumptes responsables van ser processats per la Cambra Criminal del Tribunal Federal, reunida a Neuchâtel: ell fou acusat de ser l'autor del text, que havia estat redactat a petició del grup anarquista de La Chaux-de-Fonds; Félicien Derbellay, de Lausana, i Ferdinand Hänzi, de Basilea, van ser acusat de difondre'l. Nombrosos testimonis (Charles Froidelance, Paul Janner, Marc l’Eplattenier, Arthur Monnin, Jules Coullery, Alcide Dubois, Rieser, Meyrat, Marthe Wirz, Emile Allemand) s'autoinculparen d'haver participat en la difusió del cartell. El 20 de desembre de 1889 els tres acusats van ser absolts ja que el Codi penal no preveia la sancion d'amenaces generales contra l'ordre social i polític. A partir de 1890 s'encarregà d'administrar a Suïssa les vendes i subscripcions del periòdic parisenc de Jean Grave La Révolte. En 1892, amb Alcide Dubois i Jules Coullery de Saint-Imier, redactà el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent, publicat anònimament a Ginebra. Formà part dels obrers, especialment amb Aimé Bovet, que lluità contra el socialisme reformista. El Primer de Maig de 1893 ambdós distribuïren un manifest, signat pels «Anarquistes del Jura», on encoratjaven els obrers a distanciar-se d'allò que havia esdevingut el Dia del Treball, una«processó pacífica que porta al fang parlamentari». En 1895 envià breus corresponsalies de Suïssa per a Les Temps Nouveaux de París i aquest mateix any, amb Aimé Bovet i Auguste von Gunten, fou expulsat per anarquista del Cercle Obrer de La Chaux-de-Fonds. En 1904 militava en el Grup Llibertari de La Chaux-de-Fonds. Albert Nicolet va morir el 2 de desembre de 1905 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa).

***

Redacció de Les Temps Nouveaux

- André Girard: El 23 de març de 1860 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant anarquista i sindicalista André Girard, també anomenat Max Buhr. Oficinista en la Prefectura de Policia, serà cessat tot d'una que es descobreix la seva col·laboració amb la premsa anarquista, especialment en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, de qui era bon amic; però també enL'Action Social, de Bernard Lazare; en L'Art Social, de Gabriel de la Salle; o en Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure. Reconvertit en corrector d'impremta, començarà a militar en el sindicalisme. Durant el Congrés Anarquista de París d'agost de 1913 formarà part dels vuit membres designats per constituir la nova Federació Anarquista Comunista. En aquest mateix any serà un dels fundadors de la cooperativa «Le Cinéma du Peuple», segur que el cinema és un mitjà més adient de difondre les idees que la literatura. En 1915, amb Charles Benoît, s'oposarà al «Manifest dels 16», representats per Kropotkin i Grave, publicant un llibret sota el títol Un désaccord. Després col·laborarà en Ce Qu'il Faut Dire, de Sébastien Faure, i més tard esdevindrà redactor de L'Avenir International (1918-1920). S'adhereix a la Confederació General del Treball Unitària (CGT-U), en 1922, però restarà fidel a l'anarquisme fins la fi dels seus dies. També és autor de nombrosos fulletons, com ara Éducation et autorité paternelles (1897), Anarchie (1901), Au fumier le drapeau (1901), L'Éducation pacifique (1902), L'Enfer militaire (1911), Le parlementarisme contre l'action ouvrière (1912, amb Marc Pierrot), o Anarchistes et bandits (1914). André Girard va morir el 8 d'abril de 1942 a Chartres (Centre, França).

***

Arthur Henriet

- Arthur Henriet: El 23 de març de 1866 neix a Senuc (Ardenes, França) l'anarquista, sindicalista i cooperativista, i després socialista i polític comunista, Paul Arthur Henriet. Era fill d'Alexandre Antoine Léon Henriet, conreador, i de Marie Élisabeth Adin. Es guanyà la vida treballant d'artesà cisteller. Vidu de Délia Elvire Pauline Guiot, en 1893 ja convivia amb la bugadera, i després domèstica i empleada, Marie Juliette Tanret. En 1893 vivia al carrer Dague de Charleville (Ardenes, França), al domicili de l'anarquista Jean-Baptiste Tisseron.  Aquest mateix any fundà amb altres companys el grup anarquista «Les Libertaires Ardennais» i el 8 de juny de va ser condemnat per«ultratges a agents» a dos dies de presó per haver insultat el 26 d'abril anterior uns policies. Aquest mateix estiu de 1893 s'instal·là a París (França) i visqué al número 12 del carrer Mathis del XII Districte. En 1893 va ser, amb Clovis Hugues, candidat abstencionista i en aquesta època mantingué contactes amb el grup anarquista «Les Déshérités» de Nouzon (Ardenes, França) i amb l'anarquista Gustave Bouillard (Le Grand Bouillard). L'1 de gener de 1894 va ser detingut durant l'escorcoll del domicili de Jean-Baptiste Tisseron i la policia li va trobar periòdics anarquistes i el fullet Riches et pauvres; processat per «associació criminal», reivindicà el seu anarquisme i, sembla, va ser tancat a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Posteriorment s'establí a Bellot (Illa de França, França), on estava subscrit a Le Père Peinard i la policia el tenia fitxat com a «anarquista militant». En 1895 era administrador de la societat «La Prévoyance» de Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França), que arreplegava més de cinc-centes famílies, i va ser delegat al Congrés de Cooperatives celebrat a París, on es va crear la Borsa de Cooperatives Socialistes (BCS). En 1897, segons informes policíacs, treballava en una empresa de cistelleria, el taller de la qual estava al passatge Buisson Saint-Louis de París. En 1898 vivia al número 24 del carrerÉmile Augier de Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). El 7 d'octubre de 1900 assistí com a delegat suplent de la nova BCS al Comitè General d'Organitzacions Socialistes Franceses. En aquests anys va ser secretari i comptable de l'Associació d'Obrers Cistellers de París. Cap el 1902 va ser nomenat administrador de «La Bellevilloise», gran cooperativa socialista del XX Districte de París i, amb aquest càrrec, va ser un dels fundadors i un dels primers administradors dels Magatzems a l'Engròs de Cooperatives de França. En aquestaèpoca esdevingué una figura clau en el consell de la BCS. En 1910 assistí com a delegat de la BCS al Congrés Internacional Cooperativista celebrat a Hamburg, en el qual havia triomfat la tendència a l'autonomia i a la independència del moviment cooperativista, i esdevingué en un ferm defensor de la unitat d'aquest moviment, entrant com a membre del Comitè Confederal de la Federació Cooperativa de París i contínuament mantenint conflictes amb els antics companys de «La Bellevilloise», més fidels a les posicions polítiques de la BCS. El 17 de juny de 1913 es casà al XX Districte de París amb sa companya Marie Juliette Tanret i amb aquest matrimoni legitimà dues filles–Marcelle Élisa Germaine (París, 1893) i Blanche Paule (Bellot, 1895)– i un fill –Georges (París, 1903)– de la parella. En aquesta època vivia al número 48 del carrer Ramponeau de París. Sembla que es el mateix Henriet que en 1913 participà en les activitats del «Grupe des Mille Communistes» (Georges Butaud, Madeleine Pelletier, Marcel Liénard, Henriette Tilly, etc.). Durant la Gran Guerra visqué a La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França). En 1920 esdevingué administrador de «La Famille Nouvelle», cooperativa de restaurants obrers fundada el maig de 1900 per un grup de treballadors del Sindicat de l'Automòbil. En tots els congressos nacionals de cooperació celebrats entre 1919 i 1925 representà la minoria revolucionària. A principi dels anys vint es mostrà partidari de la Rússia bolxevic i, adoptat posicions que va combatre en 1910 i 1912, s'acostà al comunisme. En 1920 va publicar Coopération et communisme. Rapport du délégué de«La Famille Nouvelle» au congrés de Strasbourg (1920). En aquests anys col·laborà en L'Humanité. Va ser nomenat membre del comitè director del Partit Comunista - Secció Francesa de la Internacional Comunista (PC-SFIC) en el II Congrés d'aquest, celebrat entre el 15 i el 20 d'octubre de 1922 a París. En 1922 participà en la creació del Comitè de Cooperatives Comunistes i el novembre d'aquell any viatjà a Moscou (Rússia, Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques; actualment Rússia), on assistí al Congrés Internacional de Cooperatives Comunistes, alhora que formà part de la delegació francesa al IV Congrés Mundial de la Internacional Comunista, celebrat entre el 5 de novembre i el 5 de desembre de 1922 a Moscou i a Petrograd, participant en la Sessió 23 referent a les cooperatives. Va ser nomenat diputat comunista per la II Circumscripció del Sena en les eleccions de l'11 de maig de 1924, càrrec que mantingué fins el 31 de maig de 1928, participant com a membre de les comissions d'Agricultura, d'Assegurances i de Previsions Socials, de Duanes i de Convenis Comercials. Assistí al IV Congrés del PCF, celebrat entre el 17 i el 21 de gener de 1925 a Clichy-sous-Bois (Illa de França, França), on es va crear el Consell Pagès Francès (CPF) i del qual va ser membre consultiu del seu buró. A finals d'agost de 1925 va ser enviat pel PC a Algèria per a participar en una gira de propaganda contra la guerra del Marroc. El setembre de 1925 va ser detingut a Alger (Algèria Francesa; actualment Algèria) sota l'acusació de «complot contra la seguretat de l'Estat» i, després d'uns dies empresonat, va ser traslladat a Orà i posat en llibertat. L'octubre de 1925 va ser un dels signatari de la «Carta dels 250», enviada al comitè executiu de la Internacional Comunista, on es criticaven els mètodes i les decisions de la direcció del PC-SFIC, fet pel qual va ser marginats dels cercles dirigents. En 1925 era fou gerent de Le Coopérateur. Organe mensual de la Fédération Nationale des Cercles de Coopérateurs Révolutionnaires. Participà en el V Congrés del PC, celebrat entre el 20 i el 26 de juny de 1926 a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), però no va ser elegit per cap càrrec. El juliol de 1927 el grup parlamentari comunista l'encarrega investigar uns incidents a la Presó Marítima de Toló (Provença, Occitània), però el prefecte de Policia es negà a rebre'l. En 1928 s'anuncià la seva candidatura comunista per a la II Circumscripció de Meaux (Illa de França, França), però finalment va ser André Bolze el candidat i ell no se'n presentà. En aquestaèpoca, després d'abandonar totalment la vida política, treballà en el seu ofici d'artesà cisteller a Jouarre (Illa de França, França). Vidu de Marie Juliette Tanret es casà amb Catherine Victorine Lallemand. Un cop jubilat passà a viure en una residència de la tercera edat de Jouarre. Arthur Henriet va morir el 2 de juliol de 1954 a l'Hospital-Hospici de Jouarre (Illa de França, França). 

***

Notícia de la detenció d'Alexandre Girard apareguda en el diari parisenc Le Soleil del 28 d'abril de 1912

- Alexandre Girard: El 23 de març –algunes fonts citen erròniament el 28 de març– de 1877 neix a Saint-Brisson-sur-Loire (Centre, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Alexandre Henri Girard. Sos pares es deien Magloire Girard, jornaler, i Lucrèce Hélène Colas. Xofer de professió, milità, ben igual que son germà petit Maurice Girard –protagonista en 1908 de l'anomenat «Cas Girard-Jacquart»–, en el Sindicat de Xofers d'Automòbils de la Confederació General del Treball (CGT) de París (França). Els dos germans treballaven de taxistes a París amb un automòbil matrícula 279 U-3. En 1910 militava en el Comitè de Defensa Social (CDS) i en 1911 entrà a formar part de la Federació Revolucionària Comunista (FRC). En aquesta època vivia al número 6 de l'impàs Gravel de Levallois-Perret (Illa de França, França), amb son germà Maurice Girard i la companya d'aquest, la costurera Berthe Bourgoin, la filla de la parella, i els companys Émile Dulac i Albert Jacquart. El 27 d'abril de 1912 va ser detingut a Levallois-Perret en l'anomenat «Cas dels Bandits de l'auto» («Cas Bonnot»), sota l'acusació d'haver refugiat Jules Bonnot, però finalment no va ser processat. El 21 de febrer de 1914 es casà al XIII Districte de París amb la domèstica Marie Henriette Girard. En aquesta època, i fins la resta de sa vida, visqué al número 8 del carrer Wurtz, juntament amb son germà Maurice Girard. En 1914 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes i mobilitzat en la V Secció d'Infermers Militars. En 1919 pertanyia al CDS. El 16 de maig de 1931 va ser esborrat del «Carnet B». El 15 d'octubre de 1932 sa companya Marie Henriette Girard va morir. En aquesta època sembla que militava en la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Alexandre Girard va morir el 10 de juny de 1934 al seu domicili del XIII Districte de París (França). El periodista anarquista Réne de Marmande li va retre una sentida necrològica en la primera plana del diari parisenc Le Peuple del 17 de juny de 1934.

La família Bizeau (Maciac, 1926): Eugène, sa mare, Anna, Claire (tres anys) i Max (vuit anys)

- Anne Bizeau: El 23 de març de 1882 neix a Tremolha (Alvèrnia, Occitània) la mestra llibertària, feminista, pacifista i sindicalista revolucionària Adélaïde-Françoise Chambonnière, més coneguda com Anne Chambonnière i Anne Bizeau, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Jean Chambonnière, esclopaire, i Anne Spinoux. Després de fer estudis a l'Escola Primària Superior i seguir estudis superiors, esdevingué mestra i exercí a Menet i a Maciac (Alvèrnia, Occitània). En 1905 va fer costat el «Manifeste des Instituteurs Syndicalistes» que reivindicava la independència dels mestres davant els inspectors estatals. Entre el 28 i el 30 de març de 1907 assistí al Congrés de Nantes i s'adherí a la Federació Nacional de Mestres de la Confederació General del Treball (CGT), la qual en 1915 esdevingué Sindicat de Mestres. Des de 1910 va ser corresponsal de la revista L'ÉcoleÉmancipée. En 1912 era la secretària adjunta de l'Amical dels Mestres d'Ensenyament Primari Públic del departament de Cantal i defensà Gabrielle Bouët, Hélène Brion i François i Marie Mayoux, perseguits per les seves idees pacifistes. Fundà el «Grup Feminista de Cantal», de la qual va ser secretària durant la Gran Guerra, reivindicant el pacifisme–un germà seu morí al front en 1917. Conegué a través dels periòdics anarcoindividualistes d'E. Armand el poeta i cançonetista anarquista Max Eugène Bizeau, amb qui es casà el 28 d'octubre de 1916 a Maciac, i amb qui va tenir dos infants (Max Olivier i Claire). En aquesta època era directora de l'escola maternal de Maciac. En 1919 fundà el Sindicat Departamental de l'Ensenyament, afiliat a la Federació Sindical Mundial de l'Ensenyament Laic, del qual va ser secretària entre 1919 i 1924, col·laborant en el periòdic L'Émancipateur i assistint a tots els consells sindicals entre 1927 i 1934. En aquests anys també col·laborà en Le Réveil Syndical, butlletí de la Unió Departamental de la CGT. En 1927 creà el Grup Feminista de l'Ensenyament, del qual fou secretària entre 1928 i 1930. Denuncià especialment els llibres escolars xovinistes, nacionalistes i patrioters. El seu sindicat unitari arreplegà 40 membres en 1927 i 60 en 1929, contra 650 del Syndicat National des Instituteurs (SNI, Sindicat Nacional d'Educadors). Representà la tendència sindicalista revolucionària en la Lliga Sindicalista; no obstant això, en 1930 votà per un buró majoritari. El 25 de maig de 1931, a la Borsa del Treball d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània), convidà tots els sindicats professionals i totes les organitzacions a la unitat sindical. El 4 d'agost de 1931 prengué la paraula en una reunió de suport al mestre comunista Louis Escuroux a Maurç (Alvèrnia, Occitània). A finals de 1944 s'instal·là amb son company a Véretz, població natal d'aquest.És autora dels poemaris Les ailes de soie (1959) i Sovenance (1970). Anne Bizeau va morir el 20 de febrer de 1973 al seu domicili de Véretz (Centre, França).

Anne Bizeau (1882-1973)

***

Necrològica de Giovanni Gandini apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 9 de juliol de 1926

- Giovanni Gandini: El 23 de març de 1884 neix a Castel San Giovanni (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Giovanni Gandini, conegut com Bass. Sos pares es deien Pietro Gandini, sabater, i Carolina Tagliotti, i son germà Mario Gandini també va ser militant anarquista. Es guanyà la vida com son pare treballant de sabater. En 1908 es dedicà a distribuir el periòdic anarquista de La Spezia (Ligúria, Itàlia) Il Libertario. Va ser un dels promotors de la creació d'un taller comú de confecció i de sabateria entre els anarquistes. En aquests anys destacà com a propagandista anarquista. En 1909 organitzà una reunió anarquista i sindicalista al Teatre Municipal. En 1910 el Ministeri de l'Interior el fitxà com a subscriptor de la revista anarquista Il Pensiero, editada per Luigi Fabbri i Pietro Gori. La Prefectura de Policia de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) el qualificà de «socialista antimilitarista» i de destacat «vaguista». En 1913 organitzà una conferència de propaganda llibertària. Es pronuncià en contra, en contrast amb els sindicalistes revolucionaris, de les «candidatures de protesta» o«candidatures abstencionistes». Arran d'una campanya antiparlamentària dels anarquistes de Castel San Giovanni, va ser denunciat per«instigació a l'odi de classe». Amb el suport de l'anarquista Giuseppe Sartini, aleshores secretari de la Cambra del Treball de Piacenza, a principis de 1914 participà en el congrés de la Cambra del Treball, organitzà dos mítings anarquistes al teatre i assistí al Congrés de la Lliga Sindical de Val Tidone (Emília-Romanya, Itàlia), on representà la Lliga de Sabaters de Castel San Giovanni. Arran de l'esclat el 10 de juny de 1914 de la «Setmana Roja» (vaga general, manifestacions, ocupació de l'estació ferroviària, etc.) a Val Tidone, va ser denunciat com a responsable dels desordres i de la violència i hagué de passar a Suïssa, encara que posteriorment es beneficià d'una amnistia. Després de l'esclat de la Gran Guerra, fou un dels cinc membres del Comitè de Piacenza de la Unió Anarquista (UA), encarregant-se de recaptar fons per a la premsa llibertària. El 2 de febrer de 1915 va ser detingut sota l'acusació de«robatori de gallines» i va ser condemnat a cinc dies de presó. El 6 de febrer de 1915 participà en el congrés de la Lliga de Val Tidone com a representant dels sabaters. En aquestaèpoca s'encarregà de la reorganització de la Lliga Femenina de Castel San Giovanni i va ser mantingut en estreta vigilància per la policia. El març de 1915 participà en el congrés de la Cambra del Treball Sindicalista de Piacenza i en la seva moció proposà que el periòdic de la cambra, La Voce Proletaria, es declarés clarament contra el capitalisme, la burgesia i la guerra, proposició que va ser aprovada. L'abril de 1915, després d'una manifestació contra la carestia de la vida i la guerra i per la revolució, va ser denunciat per«incitació al delicte», però finalment el seu cas va ser sobresegut. En aquesta època es dedicà a la distribució de L'Avvenire Anarchico de Pisa (Toscana, Itàlia) i aconseguí que la Cambra del Treball Sindicalista de Piacenza s'integrés en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Cridat a files, va ser finalment llicenciat. Durant la primavera de 1917 formà part de la comissió executiva de la Cambra del Treball, que va aconseguir millores salaries per als camperols arrossers de Val Tidone. Recaptà fons per al Comitè d'Iniciativa Anarquista (CIA). L'octubre de 1917 el seu domicili va ser escorcollat i es trobaren propaganda anarquista i documents de protesta contra les deportacions dels anarquistes Armando Borghi i Attilio Sassi. En aquestaèpoca estava subscrit a Cronaca Libertaria de Milà (Llombardia, Itàlia). Cridat novament a files, va ser enviat a un dipòsit militar de Reggio Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) a la zona del riu Isonzo. El gener de 1919 va ser llicenciat i reprengué la seva activitat militant, organitzant mítings, reunions i conferències. El febrer de 1920 va ser nomenat responsable del comitè de correspondència de l'UA de Piacenza i el juliol d'aquell any assistí al Congrés Anarquista de Llengua Italiana celebrat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Entre octubre i gener de 1921 va promoure mítings en suport de les víctimes polítiques. El 17 de maig de 1921 va ser denunciat per «amenaces a mà armada contra un càrrec públic». El desembre de 1922 s'integrà en el «Grup Bakunin» de Milà. En 1923 s'exilià a París (França), on treballà de sabater i fundà el grup anarquista italià«Pietro Gori». Malalt del cor, el desembre de 1925 tornà a Castel San Giovanni per a ingressar en un hospital. Un cop donat d'alta, marxà cap a Milà on confessà a Diego Guadagnini, del «Grup Bakunin», la seva intenció de tornar a viure a Milà, però hagué de retornar malalt al seu poble natal. Giovanni Gandini va morir dies després, el 28 de juny de 1926, a Castel San Giovanni (Emília-Romanya, Itàlia). Sa companya fou Pierina Campagnoli.

***

Salvadora Medina Onrubia

- Salvadora Medina Onrubia: El 23 de març de 1894 neix a La Plata (Buenos Aires, Argentina) la periodista i escriptora anarcofeminista Salvadora Medina Onrubia, coneguda per alguns com La Venus Roja. Visqué la seva infància a Gualeguay (Entre Ríos, Argentina) on després va fer de mestra i tingué son primer fill, Carlos Natalio (Pitón), com a mare fadrina. Des de molt jove començà a escriure, abraçant tots els gèneres, i a militar en el moviment anarquista. A partir de 1909 mantingué una intensa campanya en defensa del jove anarquista Simón Radowitzky, tancat a la presó d'Ushuaia per haver assassinat aquell any el cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, responsable de la repressió de la«Setmana Roja» de 1909 a Buenos Aires; mantenint correspondència amb ell, planificant la seva evasió i, quan el llibertari ucraïnès fou recapturat, lluitant pel seu indult fins aconseguir-lo. La primera carta enviada per Radowitzky quan sortí de la presó de l'illa de Flores (Montevideo, Uruguai) en llibertat fou dirigida a ella.  En 1914 s'instal·là a Buenos Aires i començà a col·laborar en el periòdic anarquista La Protesta. En 1915 conegué Natalio Botana, editor i fundador i director del popular diari Crítica, on qui es casà i tingué tres fills. Arribà a tenir molta influència en el periòdic de son marit, posant-lo al servei de campanyes a favor de la llibertat de nombrosos presos polítics. En 1919 participà activament, amb son fill, en els fets de la «Setmana Tràgica» de Buenos Aires atenent els ferits. El 6 de setembre de 1930 fou detinguda i empresonada –amb la matrícula 21.849– per la dictadura militar del general José Félix Uriburu; aquest fet fou contestat per un grup d'intel·lectuals argentins que envià una carta al dictador sol·licitant«magnanimitat» amb l'escriptora per la seva«triple condició de dona, de poeta i de mare», però quan s'assabentà d'aquesta iniciativa envià des de la presó al general una carta on li manifestava tot el seu menyspreu. Entre 1946 i 1951 dirigí el diari Crítica, un cop ja mort son marit. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics, anarquistes i «burgesos», com ara Fray Mocho, PBT, Crítica, Caras y Caretas, La Nación,El Hogar, etc. Destacà com a autora teatral –Almafuerte (1913), La solución (1921),Las descentradas (1929),Lo que estaba escrito i Un hombre y su vida (1934)–, d'obres de teatre per infants, contista –El libro humilde y doliente iEl vaso intacto–, novel·lista –Akasha (1924)–, i de poemaris–El misal de mi yoga iLa rueca milagrosa (1921). En 1958 publicà el sue últim llibre, Crítica y su verdad, assaig sobre el diari que dirigí. Va estar molt influenciada per la teosofia i col·laborà en nombroses publicacions d'aquesta filosofia esotèrica. Salvadora Medina Onrubia va morir el 21 de juliol de 1972 a Buenos Aires (Argentina). La seva correspondència, entre la que es troba la mantinguda amb Radowitzky des que sortí de la presó en 1930 fins a la seva arribada a Mèxic fugint de la repressió franquista, i la de son marit, es troba dipositada al Centro de Documentación e Investigación de la Cultura de Izquierdas (CENINCI) de Buenos Aires. En 2005 Josefina Delgado en publicà una biografia, Salvadora. La dueña del diario Crítica.

Salvadora Medina Onrubia (1894-1972)

Continua...

---

Una arcàdia feliç, premi de Narrativa Pare Colom 2010, ens situa al Mallorca a començament de la guerra. Ens mostra l’engranatge criminal falangista d’aquell juliol del 36 quan a Mallorca l’escriptor Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) col·labora amb el Movimiento, que alhora vol executar tots aquells intel·lectuals autòctons que anys enrere van desprestigiar la seva novel·la Mort de dama (1931). D’entrada Una arcàdia feliç és una aproximació valenta de l’autor, Miquel López Crespí, a la guerra civil, una anàlisi sense complexos lluny del maniqueisme i de la visió compacte que tenim dels territoris de parla catalana davant el conflicte bèl·lic. La novel·la es construeix a partir del retrat – l’esmicolament- psicològic de Salvador Orlan, protagonista que encarna el pes de la biografia real de Llorenç Villalonga i de l’univers literari de l’escriptor, en especial, de Bearn o la sala de les nines (1961). (Patrícia Font)

Revista Benzina - Una arcàdia feliç

Per Patrícia Font

Tanmateix eixordadora. És la inquietud dels migdies d’estiu a la platja –sense construir- amb tot d’insectes que criden (?), torrats al sol, sota tones de llum. Potser aquesta primera reflexió només és comprensible per a les poblacions de més de mil habitants. El silenci humà d’aquests migdies comparat amb el parlar continu de les ciutats és l’intent nostre per resumir un instant d’emoció, allò que aquells que som de ciutat busquem quan sortim fora. I no ho trobem. La naturalesa somiada de la natura. Aquell alleujament bucòlic. Però la natura no és innocent. És un lloc infernal. És “una celebració constant de l’assassinat” (W. Herzog, director de cinema), un camp de batalla.

Un referent bucòlic per parlar de la guerra civil? Una arcàdia feliç, premi de Narrativa Pare Colom 2010, ens situa al Mallorca a començament de la guerra. Ens mostra l’engranatge criminal falangista d’aquell juliol del 36 quan a Mallorca l’escriptor Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) col·labora amb el Movimiento, que alhora vol executar tots aquells intel·lectuals autòctons que anys enrere van desprestigiar la seva novel·la Mort de dama (1931). D’entrada Una arcàdia feliç és una aproximació valenta de l’autor, Miquel López Crespí, a la guerra civil, una anàlisi sense complexos lluny del maniqueisme i de la visió compacte que tenim dels territoris de parla catalana davant el conflicte bèl·lic. La novel·la es construeix a partir del retrat – l’esmicolament- psicològic de Salvador Orlan, protagonista que encarna el pes de la biografia real de Llorenç Villalonga i de l’univers literari de l’escriptor, en especial, de Bearn o la sala de les nines (1961).

El retrat de Salvador se’ns presenta sobre tres eixos. Primer: la ràbia envers les crítiques dels companys escriptors “autors de poca volada”. Una endogàmia hermètica i servil. No es tracta d’un sentiment de venjança sinó d’un despit intel·lectual cap a allò que tant s’estima –la literatura- però que no és correspost pel professionalisme mediocre. Segon: la República, “el triomf democràtic de la vulgaritat i l’absurd” confrontat als anys previs, de tertúlies amb aires aristocràtics i amors de dones estrangeres. I tercer: el pas del temps que allunya la infantesa. Tot plegat davant un futur sense descendència que provoca l’obsessió de mirar enrere.

Mirar enrere la recerca del temps perdut. M.Proust. Referent de Llorenç Villalonga i que López Crespí sap utilitzar en la construcció de la narració, a través de quinze capítols i dues línies temporals de diferent mesura: una abasta la presència a Mallorca de l’escriptor G.Bernanos i la fugida amb l’esclat de la guerra. Una segona ens fa mirar la fugida d’Orlan/Villalonga a Bearn després que el Movimiento volgués utilitzar l’escriptor com a testimoni per executar els intel·lectuals republicans.

“El silenci més absolut és la nostra resposta en aquest dia que ja s’ha perdut en la fondària dels calendaris” Una arcàdia feliç té l’habilitat gairebé matemàtica de convertir la línia recta del temps en un cercle. Un cercle que de tant recorre’l provoca una força centrífuga i engolidora. López Crespí té el mèrit de saber empastifar aquell record bucòlic del passat, de saber embrutar la melangia típica del record amb el pes de la culpa, amb la sang de la guerra perquè al final, la naturalesa somianda dels records sigui, en essència, un malson i allò que es rememora sigui, en part, inexistent.

Revista Benzina, 31 Març de 2011

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)

Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010

Per Miquel López Crespí, escriptor

Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.

Anarcoefemèrides del 24 de març

Esdeveniments

Pamflet anunciant l'acte

- Conferència d'Armando Borghi: El 24 de març de 1945 el propagandista anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi, aleshores exiliat als Estats Units, fa la conferència «La nostra utopia» al Garibaldi Hall de Broadway (Manhattan, Nova York, Nova York, EUA). Aquesta serà una de les sevesúltimes aparicions en públic als Estats Units ja que el 16 d'octubre de 1945 retornà a Europa embarcant-se al port de Nova York cap a Nàpols (Campània, Itàlia), a bord del vaixell Gripsholm.

Naixements

Wordsworth Donisthorpe

- Wordsworth Donisthorpe: El 24 de març de 1847 neix a Springfield Mount (Leeds, West Yorkshire, Anglaterra) l'advocat, inventor, fotògraf i pioner de la cinematografia, escaquista i anarquista individualista Wordsworth Donisthorpe. Son pare, George Edmund Donisthorpe va ser enginyer i també inventor, sa mare era una neboda del poeta William Wordsworth i son germà Horace Denisthorpe fou un reputat mirmecòleg. Estudia a la Leeds Grammar School i al Trinity College de Cambridge (Cambridgeshire, Anglaterra). El 17 de desembre de 1873 es casa amb Ann Maria Anderson. En 1885 cofundà l'Associació Britànica d'Escats i el Club Britànic d'Escats. En 1886 va fer una conferència sobre anarquisme a la Societat Fabiana. Col·laborà en la revista anarcoindividualista Liberty de Boston (Massachusetts, EUA), editada per Benjamin Tucker. El seu anarcoindividualisme, ben igual que el de Auberon Herbert, es fonamentà en el liberalisme en la tradició filosòfica d'Herbert Spencer. Fins al 1886 va ser membre de la Lliga de Defensa de la Llibertat i la Propietat i l'Individualisme, que edità el setmanari liberalJus. A Weekly Organ of Individualism, contrari al sindicalisme i a tota l'escola socialista. També fou membre de la State Resistance Union (SRU, Unió de Resistència Estatal) per a lluitar contra el corrent socialista i la Societat Fabiana. El 9 de novembre de 1876 havia patentat el kinesígraf, la primera càmera en captar imatges en moviment, que comercialitzà a finals de la dècada. En 1890 filmà, amb son cosí William Carr Crofts, imatges en moviment de Trafalgar Square de Londres. En 1893 fou un dels fundadors de l'anarquista Legitimation League (LL, Lliga de la Legitimació), organització en defensa de la legitimació dels infants il·legítims i de l'amor lliure, la qual presidí, però que abandonà en 1897 quan aquesta es va radicalitzar. Divorciat d'Anna Maria Anderson, visqué amb Edith Georgina Fleming, amb qui tingué un infant. Entre les seves obres podem destacar Principes of Plutology (1876), The claims of labour, or, Serfdom, Wagedom, and Freedom (1880), Liberty or Law (1884), Democracy. A Lecture of State Structure (1886), Empire and Liberty, a Lecture on the Principles of Local Government (1886), Labour capitalization (1887), Socialism Analyzed (1888), Individualism, a System of Politics (1889), Love and Law: An Essay on Marriage (1893), Law in a Free State (1895) i Down the Stream of Civilization (1898), entre d'altres. Wordsworth Donisthorpe va morir d'insuficiència cardíaca el 30 de gener de 1914 al barri de Shottermill de Haslemere (Waverley, Surrey, Anglaterra).

***

Foto policíaca de Jean-Claude Margerand (3 de juliol de 1894)

- Jean-Claude Margerand: El 24 de març de 1861 neix a Beaujeu (Arpitània) l'anarquista Jean-Claude Margerand, conegut com Margeraud i a vegades citat com Margeron. Sos pares es deien Joseph Margerand, jornaler, i Catherine Chervet. Obrer sabater al seu domicili, s'establí a París (França). En 1889 ja participava en reunions de la Joventut Anarquista dels III i IV Districtes parisencs. El març de 1892 declarà que ja estava preparat per a l'acció i s'adherí per a aquesta finalitat al «Grup Internacional», que s'estava formant als XIII i XIV Districtes de París. En aquesta època, a casa seva, al número 12 del carrer de la Braque, havia format una autèntica llar anarquista, on els companys (Vaudelle, Ferter, Roy, etc.) eren allotjats i alimentats. També va freqüentar les reunions del Grup de Propaganda Anarquista, al número 66 del carrer Vieille du Temple de París. El 4 de gener de 1894, arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la Cambra de Diputats, el seu domicili, al número 5 del Passage Corbeau, va ser escorcollat i la policia va trobar un gran nombre de fullets d'autors anarquistes (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotlin, etc.) i números de diverses publicacions llibertàries (Ça Ira, Pot à Colle,La Révolte, etc.); també va trobar un retrat de l'anarquista François Claudius Koënigstein (Ravachol) aferrat a la paret i dos revòlvers rovellats sense armar. Durant l'interrogatori declarà que era «anarquista teòric» i reprovà la«propaganda per l'acció». Va ser alliberat poc després. El 27 de febrer de 1894 se'n va ordenar un segon escorcoll, però ja s'havia mudat del seu domicili. Entre maig i el 13 de juny d'aquell any va romandre al seu poble. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia lliurà una ordre d'escorcoll i de detenció contra la seva persona sota l'acusació d'«associació criminal». L'1 de juliol de 1894 el seu nou domicili, al número 75 del Faubourg du Temple, va ser escorcollat, però la policia no va trobar res de compromès. Durant l'interrogatori va negar ser anarquista i afirmà que no havia assistit a cap reunió política des de 1890. Detingut, el 4 de juliol de 1894 va ser portat a la presó parisenca de Mazas. Dos dies després, va ser posat en llibertat provisional. El 4 de juliol de 1895, el jutge d'instrucció Meyer va sobreseure la seva acusació d'«associació criminal». El març de 1896 mantenia correspondència amb el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux. Figurava en una relació d'anarquistes establerta el 31 de desembre de 1896 i en aquesta època encara vivia al 75 del Faubourg du Temple. El 29 de novembre de 1897 es casà a Beaujeu amb Françoise Champragnon. En un llistat policíac d'anarquistes de 1900 apareixia com a «desaparegut». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Aristide Ceccarelli

- Aristide Ceccarelli: El 24 de març –algunes fonts citen el 27 de març– de 1872 neix a Ceccano (Laci, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Aristide Ceccarelli, també conegut com Refrattario. Sos pares es deien Giuseppe Ceccarelli, estanyador, llauner i lampista, i Giuseppa Bucciarelli. Es guanyà la vida fent de fuster i amb només 20 anys ja era un dels militants anarquistes més destacats de Roma (Itàlia), participant en la propaganda, organitzant reunions i creant grups llibertaris. El març de 1894 va ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat per un any a causa de seu «rebuig». De bell nou a Roma, reprengué la seva activitat en el cercle anarquista «9 Febbraio» i el juliol d'aquell any va ser detingut juntament amb altres companys. Denunciat a l'autoritat judicial, va ser absolt per manca de proves, però se sol·licità dos anys de confinament. Detingut novament el 27 d'agost de 1894, va ser traslladat el 25 de febrer de 1895 a Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia) i el maig enviat definitivament a la colònia penitenciària de l'arxipèlag de Tremiti, on romangué fins el març de 1896, quan sortí en llibertat condicional. Retornà a Roma i immediatament va ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat definitivament. En 1897 es casà amb Adele Bottini, amb qui tingué dues filles, Bianca i Fernanda. Reprengué la seva activitat militant, esdevenint un dels militants més importants després de la fi de les lleis d'emergència i refundant el primer grup anarquista romà, «La Rivendicazione». En estreta relació amb Errico Malatesta, defensà el naixement d'una nova federació amb una comissió de correspondència, capaç de relacionar els diversos grups anarquistes romans amb els de la resta del país. També va estar molt relacionat amb el grup editor del periòdic L'Agitazione, d'Ancona (Marques, Itàlia). Malgrat només tenir educació primària, esdevingué un dels conferenciants punters del moviment i, sota el pseudònim de Refrattario, col·laborà en la premsa llibertària. En 1898 fou un dels signants del manifest publicat en L'Agitazione contra el procés d'uns companys per «associació per a delinquir» i per «solidaritat amb els anarquistes detinguts». El setembre d'aquest any va ser detingut amb Ettore Sottovia i jutjat en un procés a 44 anarquistes romans que havien expressat la seva solidaritat amb Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria, i en el qual van ser tots absolts. El mateix passà el 9 de juny de 1900, quan el Tribunal d'Apel·lació de Teramo (Abruços, Itàlia) el va absoldre del delicte de conspiració amb Pietro Acciarito, autor de l'atemptat frustrat contra el rei Humbert I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897; rossegava aquesta causa des de novembre de 1897 quan va ser processat amb altres anarquistes (Pietro Colabona, Cherubino Trenta, Ernesto Diotallevi, Federico Gudino, Ettore Sottovia, Umberto Farina i Eolo Varagnoli) per complicitat en el magnicidi. El 25 d'agost de 1901 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, esdevenint-ne el 7 de setembre secretari. En aquesta època sindicalista no s'allunyà del moviment anarquista, participant directament en el renaixement de L'Agitazione, embarcant-se en una llarga gira de conferències propagandístiques (Ancona, Fabriano, Foligno, Ravenna, Forlì, Rimini, Tivoli, Perugia), participant en la redacció amb Luigi Fabbri del «Programa Socialista Anàrquic» adoptat per l'acabada de crear Federació Socialista Anarquista del Laci (FSAL) i reprenent la seva col·laboració amb el grup de redacció de L'Avvenire Sociale de Messina (Sicília). En aquests anys estava fortament convençut de la necessitat per part dels anarquistes d'organitzar-se i d'intervenir en les estructures del moviment sindicalista a fi i efecte de contrarestar el reformisme. Entre finals d'agost i primers d'octubre de 1901, com a secretari de la Cambra del Treball de Roma, romangué un breu període a Carrara (Toscana, Itàlia), on, a més de mantenir correspondència amb L'Agitazione, treballà intensament per aconseguir la constitució de la Federazioni Arti Edili ed Affini (FAEA, Federació de l'Art de la Construcció i Afins; coneguda com «Edilicia»), que agrupava els treballadors del marbre de la Lunigiana. Malalt de tuberculosi, en 1903 es va veure obligat a romandre una temporada a l'Hospital de Nettuno (Laci, Itàlia). En 1904 edità el fullet L'anarchia volgarizzata, que va ser immediatament segrestat. El 19 de gener de 1905 emigrà a l'Argentina amb tota sa família, amb sa germana Fabrizia inclosa. La nit abans de partir, molts amics i militants anarquistes romans i d'Itàlia central l'acomiadaren en una gran festa. El maig de 1906, quan arribà a l'Argentina, l'ambaixada italiana a Buenos Aires havia donat ordre que fos vigilat com a un dels anarquistes més actius del país. Immediatament es posà en contacte amb els grups llibertaris italoargentins, participant en una sèrie de conferències. El 19 d'agost de 1907 retornà a Itàlia i s'establí novament a Roma. Amb Luigi Fabbri marxà cap a Amsterdam (Països Baixos) per assistir al Congrés Anarquista Internacional en representació de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Posteriorment va ser denunciat per apologia del delicte durant un míting a Milà (Llombardia, Itàlia). El desembre de 1908 participa en l'assemblea de la FSAL, on va ser nomenat, amb Luigi Fabbri, corresponsal de la mateixa en el Comitè Internacional Llibertari (CIL) de Londres (Anglaterra). En aquesta anys seguí amb les seves conferències propagandístiques a Itàlia, on abordà, entre altres qüestions, l'organització del treball agrícola i obrer. També participà en el congrés organitzat pels anarquistes d'Ancona, Pesaro i Perugia, i en una sèrie de conferències a l'illa d'Elba. En aquesta mateixa època, fou tresorer de la FSAL, col·laborant entre 1908 i 1911 en Alleanza Libertaria, on, amb Ettore Sottovia, continuà destacant la necessitat de la participació del moviment anarquista en els sindicats, i posteriorment, entre 1913 i 1914 en Il Pensiero Anarchico. En 1910 col·laborà en La Plebe i es publicà una nova edició del fullet L'anarchia volgarizzata. El 3 de novembre de 1910 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, després de la fusió esdevinguda l'estiu anterior entre la Cambra del Treball reformista i la Lega Generale del Lavoro (LGdL), i el juliol de 1911 de la comissió executiva del Congrés Anarquista que s'havia de celebrar el setembre següent. Realitzà una nova gira propagandística i el 7 de gener de 1912 participà en la commemoració del primer aniversari de la mort de Pietro Gori a Rosignano Marittimo (Toscana, Itàlia). En aquestaèpoca lluità activament per l'antimilitarisme i contra la guerra i pels principis del comunisme anarquista. El 28 d'abril de 1913 va ser nomenat membre de la secretaria del Fascio Comunista Anarquista (FCA) de Roma, nascut el 28 de febrer anterior, però el 14 de juliol deixà el càrrec i assumí la direcció del periòdic Il Pensiero Anarchico. Arran de l'esclat de la Gran Guerra, es centrà en la lluita antimilitarista i per la pau, intentant contrarestar la tendència intervencionista que també existia en el moviment anarquista. Malgrat els seus greus problemes de salut, fou un els promotors del nou periòdic anarcocomunista La Favilla, que sortí el 16 d'octubre de 1917, i el 4 d'agost de 1918 acceptà la direcció el Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA), en substitució de Temistocle Monticelli. A partir de 1919, quan la seva salut empitjorà considerablement, es retirà progressivament de les activitats orgàniques, mantenint, per un curt període, les periodístiques. Aviat es va veure obligat a suspendre la redacció i publicació de La Favilla i a deixar fins i tot la seva militància en el grup anarquista romà«I Martiri di Chicago», que havia fundat en 1918. Aristide Ceccarelli va morir de tuberculosi el 5 d'agost de 1919 a Roma (Itàlia) i fou enterrat tres dies després acompanyat d'una gran manifestació de milers d'obrers anarquistes i socialistes. Pòstumament, en 1920, es va publicar la seva traducció del llibre de Paul Berthelot Il Vangelo dell'Ora. En 1984 sa filla, Bianca Ceccarelli, coneguda pel seu nom artístic de Bianca Star, publicà la biografia Mio padre, l'anarchico, i en 2009 Aldo Papetti Aristide Ceccarelli. L'anarchico di Ceccano, tribuno del popolo.

Aristide Ceccarelli (1872-1919)

***

Charles Benoît (29 de setembre de 1911)

- Charles Benoît: El 24 de març de 1878 neix a Rouen (Alta Normandia, França) el militant socialista revolucionari i després anarquista Charles Lubin Benoît. Sos pares es deien François Lubin Benoît i Constance Julie Berroux. Va ser educat per Bazire, un lliurepensador adherit al Partit Socialista Revolucionari (PSR), successor del Comitè Revolucionari Central de caràcter blanquista. De molt jove ja militava en el moviment sindical i en la Unió Comunista Revolucionària (UCR) de Rouen, i amb 16 anys ja participava en les vagues. En 1895 es va adherir a la Federació Socialista del Sena-Inferior. Va ser un dels secretaris de la Unió Departamental, creada en 1896. Assistí al Congrés de París de 1900 de la Federació Socialista en representacio de dos grups del PSR, de la UCR de Rouen i de L'Avenier Social, de Saint-Étienne-du-Rouvray. A Rouen va ser perseguit en 1902 per haver organitzat una conferència antimilitarista destinada als reclutes; sa mare, vídua, que regentava un cafè, es va veure obligada a liquidar l'establiment i fugir amb son fill a París. En aquesta ciutat Benoît trobarà els anarquistes i particularment Jean Grave i el seu periòdic Les Temps Nouveaux, a qui aportarà la seva ajuda realitzant tasques administratives sense cobrar. Cap al 1910 crearà un grup de «propaganda pel fullet», del qual serà secretari, i s'ocuparà activament de la difusió dels llibrets editats pels periòdics de Jean Grave Le Révolté,La Révolte i Les Temps Nouveaux, que eren un excel·lent mitjà de propaganda gràcies al seu baix preu o a la seva gratuïtat. En 1912 va participar activament amb André Girard i Guérin en la campanya del «Comitè de Defensa Social en favor del soldat Rousset», testimoni de l'assassinat d'Aernoult per un oficial. Durant la Gran Guerra, Charles Benoît prendrà una posició contrària Jean Grave i el «Manifest dels Setze» dins del «Grup Suport Mutu dels Temps Nouveaux»–on figuraven entre d'altres André Girard, A. Mignon, Hasfeld, Garnery, Paul Signac, Péricat...– i del qual serà tresorer. També publicarà La Paix par les Peuples per fer costat la campanya antimilitarista. En 1916 va formar part del Comitè d'Acció Internacional contra la Guerra i el juliol d'aquell any va realitzar una important gira de conferències antimilitaristes contra la Gran Guerra. En aquests anys també serà membre el grup pacifista Unió Federativa de Transformació Social. A partir del gener de 1918 col·laborarà amb nombrosos antics redactors de Les Temps Nouveaux (Émile Masson, A. Girard, A. Mignon, J. Mesnil, Frédéric Stackelberg, Fernad Desprès, Alzir Hella, Martinet, Genold, etc.) en la revista mensual L'Avenir International, publicació dirigida per J. Béranger i André Gurard i que serà favorable al procés revolucionari rus. En aquesta època va col·laborar en el periòdic La Plèbe, editat per Alignier i que reagrupava militants llibertaris, sindicalistes i socialistes oposats a la guerra. El 9 d'abril de 1919 va ser nomenat vicepresident de la secció Monnaie-Odéon de la Lliga dels Drets de l'Home. Cap al 1925 s'adherirà a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), on restarà fins a la seva mort. A partir de 1931 va col·laborar en la revista Plus Loin, animada pel doctor Marc Pierrot. L'1 de febrer de 1927 va ser esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. En aquests últims anys militarà poc i només es reunirà amb els vells llibertaris i sindicalistes revolucionaris, alhora que farà tasques de comptable i de venedor de llibres de bibliòfil. Sa companya fou Marie Louise Pillot. Charles Benoït va morir el 19 de març de 1950 al seu domicili del VI Districte de París (França) i va ser incinerat al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Charles Benoît (1878-1950)

***

Foto policíaca d'André de Blasüs (2 d'abril de 1912)

- André de Blasüs: El 24 de març de 1884 neix a Sant-Maloù (Bro Sant-Maloù, Bretanya) l'anarcoindividualista André Jules Marie de Blasüs, citat de diverses maneres (De Blasiis, De Blasius, Deblassus, etc.) –el certificat de defunció cita De Blasiis. Era fill d'Andréa de Blasüs, artista músical, i d'Anna Antonia Lauletto, parella italiana que s'establí a Sant-Maloù. Es guanyava la vida fent de sabater. A partir de 1905 col·laborà en L'Anarchie i visqué a la seu del periòdic (carrer del Chevalier de la Barre). Esdevingué company d'Anna Mahé, ex amant d'Albert Joseph (Libertad) i cofundadora de la citada publicació. Sembla que un germà seu també hi vivia, ja que diversos informes policíacs parlen dels«germans De Blasüs» i el nom de«Léonard de Blasüs» apareix en un anunci de Le Libertaire al costat dels d'André i d'Anna. En 1905 va ser condemnat per «tinença d'arma prohibida». Després de la ruptura entre Libertad i Paraf-Javal, arribà a les mans amb el segon. En 1910 s'allunyà dels cercles anarcoindividualistes i participà en el grup anarquista de Montmartre fundat per Henry Combes i Georges Durupt. Des del 8 de gener de 1912 vivia al número 34 del carrer Prony d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), amb Anna Mahé i un infant de vuit anys que aquesta havia tingut amb Libertad, i sembla que la parella no participava molt activament de la política. Fabricava sabates de dona al seu domicili per a un tal Salmon del carrer Milton i per encàrrecs i Anna s'encarregava de lliurar-les i de comprar el material. Quan l'afer de la «Banda Bonnot», va ser denunciat per haver allotjat Édouard Carouy i el seu domicili va ser escorcollat el 2 d'abril de 1912, trobant-se documentació de Léon Lacombe (Leontou), aleshores buscat per homicidi, i una màquina d'escriure robada que un company anomenat Aubin li havia deixat. Dies després va ser alliberat, però amb càrrecs. El 17 de maig de 1912 va ser jutjat pel XI Tribunal Correccional de París i condemnat a sis mesos de presó per encobriment de robatori i a cinc anys de prohibició de residència al departament del Sena. El 25 de gener de 1917 es casà a Baiona (Lapurdi, País Basc) amb Élisabeth Dameshoy. El 5 de setembre de 1925 es casà novament a Saint-Cyr-l'École (Illa de França, França) amb Marie Rose Lagadec. En els anys trenta visqué a Saint-Cyr-l'École, on encara treballà de sabater. En 1932, segons la policia, era tresorer de la«cèl·lula comunista» local. André de Blasüs va morir el 2 d'octubre de 1976 a l'Hospital Richaud de Versailles (Illa de França, França). 

***

Louis Montgon

- Louis Montgon:El 24 de març –algunes fonts citen erròniament el 26 de març– de 1885 neix a Lorlanges (Alvèrnia, Occitània) el militant i propagandista anarquista i sindicalista Louis Montgon, conegut com Vérité. Sos pares es deien Félix Montgon, fuster, i Catherine Marguerite Chazelle. Va treballar d'obrer i després d'artesà rellotger i joier a Lió. En 1917 es va instal·lar a Perpinyà amb sa companya Marie Sannajust. A començament dels anys vint era el secretari del grup anarquista de Perpinyà i un informe de la policia el qualificava d'«enemic de tota autoritat». Militant sindical de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), el 5 d'abril de 1922 fou el mentor d'una conferència organitzada pel Comitè de Defensa Social (CDS) i la CGTU. Fou membre de la delegació que exigí a la Borsa del Treball, aleshores monopolitzada per la CGT, els locals per a la Unió Local de la CGTU. El 21 de setembre de 1923 representà la Unió Anarquista (UA) i assessorà una reunió contra el feixisme presidida per André Marty. El 14 de maig i el 21 d'octubre de 1923 presidí dues conferències de Jules Chazoff realitzades a Perpinyà on es criticà durament la dictadura bolxevic soviètica. Després abandonà la CGTU, controlada pels comunistes, i s'adherí a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). Entre el 15 i el 16 d'agost de 1925 assistí com a delegat de Perpinyà al Congrés de la Federació Revolucionària del Llenguadoc, que havia estat fundada el 19 d'octubre de 1924 a Besiers. En aquests anys presidí nombroses conferències anarquistes a Perpinyà, entre elles la de l'11 de desembre de 1929 de Lucien Huart i la de l'1 de gener de 1931 d'Émile Armand sota el títol «Peut-on croire en Dieu?». En aquests anys regentà un petit taller de rellotgeria al número 1 del carrer Lucia de Perpinyà. Entre juliol de 1936 i març de 1937, va ser responsable departamental del Comitè de Defensa de la Revolució Espanyola, de la Federació d'Emigrats Antifeixistes Espanyols i de la Federació dels Comitès Espanyols d'Acció Antifeixista a França. També fou el gerent del bilingüe (francès i castellà) Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste, que edità 11 números entre el 6 de febrer i el 23 de setembre de 1937 a Perpinyà. Després de l'aparició del número 3 (15 d'abril de 1937) dimití per estar en desacord amb la línia oficial de col·laboració governamental i institucional del moviment llibertari espanyol i fou reemplaçat per Jean Ay. Així i tot, continuà representant el grup de Perpinyà en la Federació i s'encarregà, després dels «Fets de Maig de 1937», de recollir fons a favor dels companys de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) empresonats per la reacció estalinista. Després de la Segona Guerra Mundial, va continuar la militància llibertària i fou secretari de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) de Perpinyà. Louis Montgon va morir el 28 d'agost de 1972 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Necrològica de Josep Domingo Espasa apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 2 de juliol de 1981

- Josep Domingo Espasa: El 24 de març de 1894 neix a Ulldemolins (Priorat, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Domingo Espasa. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Escala (Alt Empordà, Catalunya). Contrari al servei militar es declarà insubmís i en 1914 passà a França. Posteriorment retornà a l'Escala i milità fins el final de la guerra civil, exiliant-se a França en 1939 amb son fill Helenio. Formà part de la Federació Local de la CNT de Bordeus (Aquitània, Occitània), ciutat on s'havia establert. Josep Domingo Espasa va morir el 9 de maig de 1981 en una casa de repòs de Castèthnau dau Medòc (Aquitània, Occitània), on havia ingressat després d'una estància a l'hospital. Llegà el seu cos a la ciència mèdica.

***

Léo Campion

- Léo Campion: El 24 de març de 1905 neix al barri de Montmartre del XVIII Districte de París (França) l'artista anarquista, lliurepensador, pacifista i francmaçó Léon Louis Octave Campion, més conegut com Léo Campion. Sos pares es deien Octave Émile Désiré Campion, empleat comptable d'origen belga, iÉmilie Clémence Jouant, parisenca. Va fer estudis a Montlhéry (Illa de França, França). En 1923 s'instal·là a Brussel·les (Bèlgica), on va fer amistat amb el llibreter de vell anarquista Marcel Dieu (Hem Day), qui el va introduir en la francmaçoneria. Retornà a França, però, per mor de la seva nacionalitat belga, va ser expulsat arran d'una campanya orquestrada per «L'Action Française». Va fer una sòlida amistat amb Francisco Ascaso Abadía i Buenaventura Durruti Domínguez, aleshores refugiats a Brussel·les –en 1930 va publicar a Brussel·les el llibre Ascaso et Durruti. El 7 d'abril de 1930 va ser iniciat a la lògia«Les Amis Philanthropes» de Brussel·les. Esdevingué secretari de«Libre Pensée» de Brussel·les. Entre 1930 i 1936 va col·laborar com a caricaturista en el periòdic de Brussel·les Rouge et le Noir i va començar la seva carrera de cantautor. En 1933, com a secretari de la secció belga de la War Resisters Internacional (WRI, Internacional de Resistents a la Guerra) i del Comitè per l'Objecció de Consciència, torna, amb Hem Day, la seva cartilla militar, fet pel qual va ser jutjat el 19 de juliol de 1933, moment en el qual Léo Campion ridiculitzarà les autoritats judicials i militars a l'estil d'Ubu Rei; va ser condemnat a 18 mesos de presó, però va sortir aviat de la presó. En 1935 publicà Réflexions sur la violence. En aquesta època col·laborà en el periòdic Le Semeur contre tous les tyrans. En 1936 publicà Zo d'Axa, assaig biogràfic sobre aquest anarquista. Durant l'Ocupació, torna a París però, fitxat com a objector de consciència, va ser internat amb altres antifeixistes al camp de concentració d'Argelers. Un cop lliure col·laborà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial va triomfar a França com a cantant, actor de teatre, director de cabaret i productor artístic, realitzant moltíssimes gales de suport en favor de la Federació Anarquista (FA) i sempre va fer costat el moviment llibertari. El 4 de desembre de 1956 es casà al VIII Districte de París amb Jeanne Louise Matie Closon. Va ser també autor d'algunes obres humorístiques, com ara Le Petit Campion Illustré, i obres sobre la francmaçoneria (Sade franc-maçon,Les anarchistes dans la Franç-maçonnerie, Le drapeau noir, l'équerre et le compas, etc.). Va ser fundador i primer Gran Mestre de la «Confrérie des Chevaliers du Taste Fesses» (Confraria dels Cavallers Tastadors de Culs). Léo Campion va morir el 6 de març de 1992 al Centre Mèdic Jeanne-Garnier del XV Districte de París (França) i va ser enterrat al cementiri de Saint-Ouen (Illa de França, França). En 2004 es va crear un «Cercle Maçònic i Llibertari Léo Campion».

Léo Campion (1905-1992)

***

Simón Tapia Colman

- Simón Tapia Colman: El 24 de març de 1906 neix a Aguarón (Saragossa, Aragó, Espanya) el músic i compositor anarquista Simón Tapia Colman–també citat com Tapia-Colman. Sos pares es deien Benito Tapia, músic clarinetista, i Remedios Colman. Quan tenia sis anys ja tocava el violí en les festes del poble i amenitzava els descansos dels jornalers. Apadrinat pel periodista i compositor de sarsueles Juan José Lorente Millán, aconseguí una beca de la Diputació de Saragossa per estudiar música a l'Escola Municipal de Música. Quan tenia 11 anys ja feia concerts al teatre Parisiana de Saragossa, amb obres de Paganini i Sarasate. Instal·lat a Madrid, estudià amb Julio Francés, concertino de l'Orquestra Simfònica madrilenya, i amb Conrado del Campo i Francisco Calés al Real Conservatori. Novament becat, marxà a París, on estudià a partir de 1924 en la càtedra de composició de Vicent d'Indy. En tornà creà una orquestra i el «Quartet de Corda Colman» i fou membre de l'orquestra del teatre Apolo de Madrid. Quan esclatà la guerra ja pertanyia al moviment llibertari. A finals de 1936 fou nomenat instructor de Tir a les casernes Fermín Salvochea de Barcelona per formar les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El gener de 1937 ingressà, com a integrant del Grup Hispània, en la Federació barcelonesa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1937 assistí a València al Ple Peninsular de la FAI en representació del Comitè Regional de Catalunya. En acabar la guerra passà els Pirineus i acabà al camp de concentració de Sant Cebrià, del qual fugí; capturat, fou internat al camp d'Agde. Aconseguí embarcar a l'«Ipanema» i el 7 de juliol de 1939 arribà al port de Veracruz, s'establint-se a Mèxic. Al país asteca desenvolupà una important tasca musical: professor i director del cor del Colegio Ruiz de Alarcón, director del Ballet Español d'Ana Maria, violinista de l'Orquestra Simfònica Nacional de Mèxic, programes radiofònics de comentaris musicals (Música de España), fundador i director del Cor de Mèxic, director del Cor de la Comissió Federal d'Electricitat, professor i director del Conservatori Nacional de Mèxic, catedràtic d'Història de la Música i d'Organologia, investigador musical de l'Institut Nacional de Belles Arts, catedràtic d'Estètica de la Universitat Iberoamericana, membre de l'Institut Mexicà de Ciències i d'Humanitats, etc. Nacionalitzat mexicà, es casà amb Esperanza Alcázar, filla del cardiòleg del president Lázaro Cárdenas del Río, amb qui tingué vuit fills, tots vinculats amb la música, especialment sa filla Silvia Tapia (Prisma). En 1956 fou el primer representant de Mèxic al qual la BBC londinenca li estrenà una simfonia amb l'Orquestra de Manchester, dirigida aleshores per Hugo Ringold. Aquest mateix any rebé el premi de la Unió de Cronistes de Teatre i Música de Mèxic. En 1989, mig segle després del seu exili, viatjà a Saragossa, convidat per la directora del Conservatori de la ciutat, i rebé un homenatge a la Sala de Música del Palau de Sástago. Fou autor de més de dues-centes obres, algunes força conegudes (Una noche en Marruecos,Leyenda gitana, Estampa de Iberia,Sísifo, etc.), que s'han publicat en forma de llibre-disc sota el títol Obra sinfónica completa de Simón Tapia-Colman. També publicà centenar d'articles de crítica musical de diverses publicacions mexicanes. Ha estat enquadrat en l'anomenada«Generació Musical de 1927», al costat de Rodolfo Hallfter, Gustavo Pitaluga, Jesús Bal y Gay, Adolfo Salazar i Pilar Bayona, entre d'altres. Simón Tapia Colman va morir víctima d'un càncer, poc abans de concloure la seva òpera en tres actes Iguazú, el 13 de febrer de 1993 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Fou l'últim compositor exiliat arran de la Guerra Civil espanyola que quedava a Mèxic.

Simón Tapia Colman (1906-1993)

***

Benjamín Cano Ruiz (1947)

- Benjamín Cano Ruiz: El 24 de març de 1908 neix a La Unión (Murcia, Espanya) el dibuixant, pintor, mestre i editor anarquista Benjamín Cano Ruiz –va fer servir el pseudònim Ben-Karius. Era fill de Ramón Cano Pérez, jornaler, i de María Ruiz Ibáñez. Fou membre d'una coneguda i molt humil família anarquista, entre els quals destaquen sos germans Tomás, Vicente i Juan. Per motius econòmics la família emigrà al País Valencià i a Barcelona (Catalunya). Des de molt infant, malalt d'asma, es dedicà al món de l'art (poesia, pintura, etc.) i ja adolescent començà a militar en el moviment anarquista. En les Joventuts Llibertàries destacà com a editor de periòdics i de llibres i com a pedagog seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia. Instal·lat a València, en 1927 participà en la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època polemitzà amb Progreso Fernández sobre el plataformisme revolucionari rus («Plataforma d'Arshinov»). Fugint de la policia valenciana, tornà a Barcelona i en 1929 s'exilià a París, on aprengué francès i freqüentà els cercles anarquistes i destacats militants (Sébastien Faure, Nestor Makhno, Émile Armand, etc.). Més tard marxà a Alger amb sos germans i sa mare on visqué de la pintura de manera bohèmia, venent estampetes, il·lustracions i quadres pels carrers i tavernes. Amb l'establiment de la II República espanyola tornà a la Península. Entre 1931 i 1932 va fer de mestre racionalista a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya). En aquests anys milità en les Joventuts Llibertàries i realitzà diversos mítings (Castelldefels, Gironella, Sabadell, l'Hospitalet de Llobregat, etc.). En aquesta època fou detingut a Alacant per participar en una vaga, però fou alliberat poc després. Durant les jornades de juliol del 1936 participà en els combats i fou membre del Comitè Revolucionari d'Alacant. En 1937 ocupà la secretaria de les Joventuts Llibertàries de Sant Gabriel (Alacant), alhora que treballava com a mestre racionalista. En 1938 fou secretari de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, va fer de mestre en una escola racionalista del Poble Nou de Barcelona i dirigí Ruta fins al final de la guerra. Introduït en el món editorial per Elías García, publicà Tiempos Nuevos i la revista infantil Porvenir. En 1938 també va fer conferències a València i a Barcelona. Fou nomenat secretari general de la Federació Regional Catalana d'Escoles Racionalistes (FCER), contrària al governamental Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU). A començaments de 1939 fou nomenat director de Solidaridad Obrera, l'últim abans de la desfeta. Amb el triomf feixista passà els Pirineus i pogué eludir els camps de concentració, establint-se a París i vivint amb l'anarquista romanès Ionesco Capatzana. Amb Capatzana edità en 1939 la revista Artistocratie. Revue mensuelle d'art et de littérature, rédigée en français, espagnol, roumain et esperanto, on van col·laborar Eugen Relgis i Gérard de Lacaze-Duthiers. A la capital gala travà amistat amb el científic llibertari Paraf-Javal i amb Jean Grave. Amb l'entrada dels alemanys a França fugí cap al sud i finalment pogué embarcar a Bordeus cap a Mèxic, dues hores abans que els nazis prenguessin el port. A Mèxic treballà en diversos oficis (pintor de parets, corrector, venedor de perfums que ell mateix feia, etc.) i amb Patricio Redondo i altres mestres intentà muntar escoles racionalistes, però el projecte fracassà a causa del boicot comunista. Es relacionà amb el grup editor de Renovación (Efrén Castrejón, Nicolás T. Bernal, Jacinto Huitrón, la vídua de Ricardo Flores Magón, etc.). Acabà muntant una impremta que esdevingué l'editorial«Ideas». Destacà en el sector més anarquista de l'exili llibertari americà, editant Solidaridad Obrera (1952) i dirigí Tierra y Libertad. En 1964 també dirigí a Mèxic Mundo Editorial. Mantingué una famosíssima polèmica amb Josep Peirats sobre el tema del determinisme i el voluntarisme. Publicà –amb el suport de Víctor García, Ángel J. Cappelletti, Tomás Cano Ruiz, José Muñoz Congost, Ismael Viadiu– la traducció castellana de l'Enciclopedia Anarquista, de la qual només sortiren els dos primers toms, en 1970 i 1983, respectivament. Com a anarquista no congenià amb l'anarcosindicalisme. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Adarga,Cenit, Espoir, Faro,Humanidad, Ideas-Orto, Inquietudes,Liberación, El Nacional,Nervio, A Plebe, Ruta,Simiente Libertaria, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, etc. Publicà nombrosos llibres, alguns signats com Ben-Karius, i diverses antologies sobre figures destacades de l'anarquisme mundial, com araLa vida amorosa de Lord Byron (1952), La enseñanza laica ante la racionalista. La Escuela Moderna (1960, amb Costa Iscar), Ronda de la luna. Cuento (1960, amb Campio Carpio), Discusiones sobre ¿qué es el anarquismo? (1960, amb Formós Plaja), Excursión sobre los fundamentos del anarquismo. Albores del anarquismo (1961, amb George Woodcock i introducció de Víctor García), Determinismo y voluntarismo. Polémica (1966), Marxismo y anarquismo (1972),Ricardo Flores Magón (1976),William Godwin. Su vida y su obra (1977), La moral del apoyo mutuo (1977),El pensamiento de Pedro Kropotkin (1978), El pensamiento de Malatesta (1979),El pensamiento de Miguel Bakunin (1979), El pensamiento de Ricardo Mella (1979), Narraciones y cuentos anarquistas (1979, amb Salvador Hernández), El pensamiento de Sebastián Faure (1980),La obra constructiva de la Revolución española (1982, amb altres), ¿Qué es el anarquismo? (1985, amb pròleg d'Ignasi de Llorens), etc. Sa companya fou Maria Rossell Rossell, filla d'una família anarquista de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya), que col·laborà en Tierra y Libertad de Mèxic. Benjamín Cano Ruiz va morir el 5 d'abril de 1988 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i fou enterrat l'endemà al Panteó Espanyol del Districte Federal.

Benjamín Cano Ruiz (1908-1988)

Tomás Cano Ruiz (1900-1986)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 25 de març

Esdeveniments

Obrers fent una barricada amb un tramvia als carrers de València durant la vaga general de març de 1919

- Suspensió de les garanties constitucionals: El 25 de març de 1919 el president del Consell de Ministres, comte de Romanones, signa la suspensió de les garanties constitucionals a tot el Regne d'Espanya. Aquesta mesura sorgí arran de la declaració de vaga general que esclatà a Barcelona (Catalunya) com a conseqüència de no haver-se complert els acords presos arran de la negociació de la vaga de «La Canadenca». A València (País Valencià) aquesta suspensió de les garanties portaria tràgiques conseqüències. El governador civil de la capital valenciana, Bernardo Rengifo y Tercero, ordenà la prohibició de totes les reunions obreres convocades per aquell dia i la clausura dels centres obrers, fins i tot la Casa del Poble. Van ser detinguts i empresonats diversos membres pertanyents a les directives de les societats obreres i es donà ordre de practicar altres nombroses detencions. Va ser suspesa per ordre governativa la publicació de la premsa obrera. La gran indignació que tots aquest fets provocaren va fer que fos declarada la vaga general. El periòdics deixaren de sortir a partir de l'endemà i aquell dia la vaga general fou gairebé absoluta, alhora que es produïen alguns incidents que desembocaren en un assalt general als comerços, que donà lloc a morts i ferits. A les dotze del matí d'aquell dia, el governador civil Rengifo es declarà impotent per controlar la situació, conferenciant amb el capità general Palancas, qui assumí el poder declarant l'Estat de guerra i ordenant que es prenguessin els punts estratègics. Després de vuit dies de vaga total a la ciutat de València, el 2 d'abril s'acordà la tornada a la feina, però l'Estat de guerra no fou aixecat fins el dia 7. No obstant això, les garanties seguiren suspeses i la premsa sotmesa a la prèvia censura governativa. Les experiències de la lluita desenvolupada en aquesta cruenta vaga intensificaren els treballs encaminats a afavorir el desplegament del sindicalisme anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La filiació augmentà sense aturall i als anomenats poblats marítims es creà una potent organització. D'aquesta sorgí el Sindicat del Transport, un dels més importants de la CNT valenciana.

***

Capçalera de La Antorcha

- Surt La Antorcha: El 25 de març de 1921 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del setmanari llibertari La Antorcha. Publicación anarquista. Els principals col·laboradors n'eren Rodolfo González Pacheco, Teodoro Antillí, Alberto S. Bianchi, Horacio Badaracco i Antonio Rizzo, que també n'era l'administrador. Va durar fins a 1931. El títol del periòdic està pres d'una publicació de la Federació Gastronòmica Argentina que va sortir entre 1911 i 1912.

***

Cartell de l'acte

- Xerrada sobre la Revolució espanyola: El 25 de març de 1937 se celebra a la Gran Sala Krasnapolky d'Amsterdam (Països Baixos) una xerrada, sota el títol «Wat dunkt u van Spanje?» (Què en penses d'Espanya), sobre la situació de la Revolució i la guerra civil espanyoles. Organitzada per l'Associació de Lliurepensadors «De Dageraad» (L'Alba) i el periòdic llibertari De Vrijdenker  (El Lliurepensador) pretenia donar informació fiable gràcies a testimonis directes que havien anat a la Península i hi havien vist els esdeveniments amb els seus propis ulls. Hi van parlar Ko Beuzemaker, Albert Andries de Jong i Sam de Wolff.

***

Cartell del congrés

- Conferència Internacional d'Estudis sobre els Nous Patrons: Entre el 25 i el 27 de març de 1978 se celebra a l'Aula Magna de la Facultat d'Arquitectura de Venècia (Vèneto, Itàlia) el «Convegno Internazionale di Studi su i Nuovi Padroni» (Conferència Internacional d'Estudis sobre els Nous Patrons). Organitzada pel«Centro Studi Llibertari - Archivio Giuseppe Pinelli» de Milà (Llombardia, Itàlia) i la revista anarquista parisenca i torinesa Interrogations. Revue Internationale de Recherche Anarchiste, promoguda per Louis Mercier Vega, se centrà sobre l'estudi de la tecnoburocràcia imperant i dels «nous patrons» dels països desenvolupats i dels anomenats«Països del Tercer Món», des de diversos punts de vista (econòmics, polítics, psicològics, ideològics, etc.). Hi van participar destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Mikhail Agurski, Alberto Argenton, Nino Berti, Amedeo Bertolo, Francesco Codello, Eduardo Colombo, Paolo Flores D'Arcais, Marianne Enckell, Enzo Ferrero, Enrique Gutiérrez, Luciano Lanza, Dave Mansel, Roberto Marchionatti, Mok Chiu Yu, Laurent Monnier, Alessandra Nannei, Stefania Orio, Pier Luigi Pascarella, Luciano Pellicani, Gabro Tamas Rittersporn, Carlos Rama, Nino Staffa, Claudio Venza, Wu Man i Yu Shuet, entre d'altres. Les actes d'aquest congrés es publicaren aquell mateix any sota el títol I nuovi padroni.

Conferència Internacional d'Estudis sobre els Nous Patrons (25-27 de març de 1978)

Naixements

Jules Montels amb l'uniforme de militar de la Comuna (1871)

- Jules Montels: El 25 de març de 1843 neix a Ginhac (Llenguadoc, Occitània) el communard i militant anarquista Jules Louis Montels. Sos pares es deien Jean Montels, recaptador, i Henriette-Jeanne-Elisa Bouisset. De petit va ser en 1851 testimoni del cop d'Estat de Lluís Napoleó Bonaparte i la subsegüent repressió. Es va instal·lar a París, on va fer feina de passant i de representant de vins. Membre de la Internacional, quan va esclatar a Comuna de París es va afegir immediatament. Va ser delegat en el Comitè Central Republicà dels Vint Departaments i va ser un dels signants del «Cartell Roig» el 7 de gener de 1871, que denunciava la incapacitat del Govern de Defensa Nacional i que constituïa la primera crida a la formació de la Comuna. Va ser coronel de la XII Legió Federada de la Comuna i va enviat en missions a Besiers i a Narbona. Amb Émile Digeon va participar en la Comuna de Narbona, del 24 al 31 de març de 1871. Quan va caure la insurrecció comunal es va refugiar a Ginebra i va ser condemnat en rebel·lia a mort per un consell de guerra. Sempre va tenir un gran ressentiment per Karl Marx i els seus deixebles, per la denigració que els marxistes van fer de la Comuna. A Ginebra va acollir el seu amic Jules Guesde, que s'ocupava del grup francès d'exiliats de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària Socialista, ajudat sempre per Montels, que va mantenir correspondència amb els internacionalistes de Besiers, de la resta d'Occitània i de la Península Ibèrica, fins que Guesde va partir a Roma l'abril de 1872. Va ser un dels redactors del pamflet de Guesde Le Livre Rouge et la Justice Rurale. El setembre de 1873 va assistir al Congrés de Ginebra de la Internacional. Entre 1873 i 1877 va redactar informes per als congressos de l'AIT i va escriure diversos pamflets revolucionaris i en la premsa llibertària. Va contribuir a la fundació de la Internacional a Besiers i va ser membre del Cercle d'Estudis Socials (CES), grup que va editar nombrosos pamflets abstencionistes en 1876. En aquest any va escriure el pamflet Lettre aux socialistes revolutionnaires du Midi de la France, on feia una crida a l'abstenció a les eleccions d'aquell any. Va ser molt actiu en el moviment anarquista ginebrí. Amb Paul Brousse va ser un dels fundadors de la Federació Francesa de la Internacional en 1877. Entre el 17 i el 20 d'agost de 1877 va assistir al congrés secret de la Federació Francesa, juntament amb Brousse i Jean-Louis Pindy. Representà, amb Brousse, les seccions de la Federació Francesa de la Internacional en el Congrés Internacional de Vervirs (Bèlgica) el setembre de 1877; i després assistirà amb Brousse al Congrés Socialista Mundial de Gand, on va participar en el debat entre el sector anarquista i el sector socialdemòcrata, que va donar lloc a la separació de les dues postures. Amb Paul Brousse, Piotr Kropotkin i François Dumartheray va redactar una moció en el Segon Congrés de la Classe Obrera de Lió el 1878; la moció, presentada per Ballivet, delegat del Sindicat de Mecànics de Líó, que feia una crida a la col·lectivització de les terres i dels instruments de producció, va ser rebutjada. L'agost de 1877 va marxar a Rússia, on va esdevenir tutor de dos dels infants de Lev Tolstoi, Matxa i Tafia. És va casar amb Lucie Gachet (1849-1900), governanta d'Iasnaia Poliana, la residència de Tolstoi. En 1880 va retornar a Occitània. Rememorant la insurrecció de 1851, va publicar en 1881 La Justice de l'Ordre en 1851. La vie et mort d'André-Abel Cadelard. Alguns anys després marxarà a Tunis, on va treballar com a redactor en cap del periòdic local Tunis Journal i com a taxador. Jules Montels va morir el 20 de setembre de 1916 a Sfax (Sfax, Tunísia). Va deixar inèdit Chez le Comte Léon Tolstoï i altres papers que es conserven en el «Fons Lucien Descaves» de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Foto policíaca de Joseph Baudart (15 de març de 1894)

- Joseph Baudart: El 25 de març de 1851 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Joseph-Philippe Baudart. Sos pares es deien Nicolas-Denis Baudart, carnisser cansalader, i Marie-Joséphine Doinet. Es guanyava la vida en el mateix ofici que son pare a París (França). El 4 de setembre de 1893 assistí a una reunió anarquista al domicili d'Émile Méreaux, al número 14 del carrer Ruisseau de Bagnolet (Illa de França, França), on parlà sobre les eleccions. El 7 de setembre de 1893 assistí a una reunió a la Sala Laurent, al número 268 del carrer Paris de Montreuil (Illa de França, França), on es va concretar una trobada a la tomba d'Émile Eudes al cementiri parisenc de Père Lachaise. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes de la policia, on se citava que era«militant» i que vivia al número 233 del carrer Paris de Montreuil. El 15 de març de 1894 va ser detingut sota l'acusació d'«associació criminal» i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; el 27 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. El 31 de març de 1894 la Prefectura de Policia envià el seu dossier al jutge d'instrucció Henri Meyer. El 31 de desembre de 1896 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes i en aquesta època vivia al número 270 del carrer Belleville de París. Vidu de Juliette Simonar, Joseph Baudart va morir el 19 de març de 1906 al seu domicili del número 30 del carrer Montmartre de Saint-Ouen (Illa de França, França).

***

Émile Held

- Émile Held: El 25 de març de 1870 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el tipògraf i impressor anarquista i sindicalista revolucionari François Émile Held. Sos pares es deien Jean Held i Mina Wilhalmine. En 1890 participà en la publicació d'un fullet sobre l'abstencionisme. Gràcies a l'anarquista Luigi Bertoni, en 1893 contactà amb els cercles llibertaris ginebrins. Va ser l'impressor responsable de moltes publicacions en llengua russa del grup d'anarquistes russos kropotkians de Ginebra. En aquesta època col·laborà en el periòdic sindicalista revolucionari La Fédération. El 6 d'agost de 1894 es va decretar la seva expulsió preventiva de França en cas de ser interceptat en territori gal. En 1898 publicà la declaració feta per l'anarquista Émile Henry durant el seu procés de 1894 i que havia estat traduïda al rus pel grup de Ginebra. Va ser inculpat, amb Luigi Bertoni i Carlo Frigerio, de la publicació de L'Almanacco socialista anarchico per l'anno 1900; jutjats, tots tres van ser absolts el 29 de maig de 1900 pel Tribunal Federal. A partir de 1900 col·laborà en Le Réveil Socialiste Anarchiste i entre 1902 i 1904 en L'Émancipation, setmanari de la Federació de Sindicats Obrers. En 1903 edità la revista mensual anarquista kropotkiana en llengua russa Khleb i Volia (Pa i Llibertat), redactada per Giorgi Ilitx Gogelia, sa companya Lidia i Marie Goldsmith (Maria Korn); aquesta publicació, que contenia nombrosos articles de Piotr Kropotkin i traduccions de al rus d'obres d'anarquistes destacats (Varlaam Cherkezishvili, Jean Grave, Errico Malatesta, Johan Most, Élisée Reclus, etc.), es distribuïa clandestinament a l'Imperi Rus (Polònia, Rússia, Ucraïna, etc.). Va ser un dels 112 signants del manifest «Les antimilitaristes suisses aux travailleurs» (Els antimilitaristes suïssos als treballadors), publicat en el número del 28 d'abril de 1906 de Le Réveil, i col·laborà ocasionalment en La Voix du Peuple de Lausana (Vaud, Suïssa), òrgan de la Federació d'Unions Obreres de Suïssa Romanda (FUOSR). En 1913 fou, amb Luigi Bertoni i altres tipògrafs anarquistes, un dels fundadores del Grup Tipogràfic de la Suïssa Romanda. Després d'un temps, sembla, d'inactivitat militant, el 5 de novembre de 1918 signà el cartell «Une séquestration» (Un segrest), en protesta contra la llarga detenció patida per Luigi Bertoni a Zuric (Zuric, Suïssa). A partir de 1924 participà activament en la constitució i en desenvolupament de la cooperativa«L'Imprimerie Populaire» i en «Le Jeune Typographe» de Ginebra, ocupant-se com a «artesà tècnic» de la formació dels aprenents de tipografia. Acabà la seva vida professional treballant de corrector i l'agost de 1940 es va jubilar.Émile Held va morir l'1 de novembre de 1954 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Rudolf Rocker

- Rudolf Rocker: El 25 de març de 1873 neix a Magúncia (Renània, Palatinat, Alemanya) el teòric anarcosindicalista, propagandista llibertari i escriptor Rudolf Rocker. Orfe des de molt jove, és educat per un oncle republicà i esdevé enquadernador. S'adhereix a les«Jungen», les joventuts del Partit Socialdemòcrata (SPD), que formaven oposició dins el partit. Descobreix l'anarquisme en la lectura de Freiheit, de Johann Most. En 1891, assisteix al congrés socialista de Brussel·les, i quan torna a Magúncia, enfortit per la lectura de Déu i l'Estat, de Bakunin, s'integra en un grup anarquista i porta la propaganda llibertària il·legal que va atreure l'atenció de la policia. En 1892 es refugia a París on s'ajunta amb els refugiats alemanys i entra en contacte amb els anarquistes francesos, com ara Jean Grave. Però, arran de les persecucions policíaques de 1894, parteix cap a Londres on vivent nombrosos anarquistes. Va traduir Paraules d'un rebel, de Kropotkin, a l'alemany, i es va lligar amb Max Nettlau. En 1896 participa en el Congrés Internacional Socialista i dos anys més tard, per haver elogiat la Unió Lliure, és expulsat amb sa companya Milly dels Estats Units on s'havien vist obligats a emigrar. Aleshores començarà a militar amb els obrers anarquistes jueus de Londres; actiu propagandista, tant de paraula com per escrit, aprèn el jiddish i comença a editar a partir de 1898 el periòdic Arbeiter Freund i després Zsherminal. En 1906 pren part en la creació del Worker's Freind Club and Institute i fa costat a les vagues dels picapedres (1906 i 1912). En 1907, a Amsterdam, és un dels secretaris amb Malatesta, Jean Wilquet, John Turner i Schapiro del Congrés Anarquista Internacional. En 1909 se li prohibeix l'estada a França arran d'un míting de protesta contra l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1913 farà una gira de conferències pel Canadà, però com que esclata la guerra, és internat per les autoritats angleses en un camp de concentració com a«estranger perillós». Expulsat del Regne Unit el març de 1918, va viure un temps amb Domela Nieuwenhuis a Amsterdam abans d'anar a Berlín; però és de bell nou internat, amb Fritz Kater, per «incitació a la vaga i atemptat contra la seguretat de l'Estat». Alliberat, es consagra a reconstruir el moviment anarcosindicalista alemany i la Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD), que aconseguirà a nivell internacional, en desembre de 1922 a Berlín, el renaixement de la secció antiautoritària de l'AIT; Souchy, Schapiro i Rocker en seran els secretaris internacionals. En aquesta època nombrosos escrits seus seran publicats i com a orador farà conferències arreu, fins i tot a Suècia (1929). En 1933, fugint dels nazis, retornarà als EUA on intentarà en 1936 mobilitzar l'opinió pública en favor de la Revolució espanyola. En 1937 s'instal·larà amb Milly en una comunitat anarquista a Mohigan i publica una de les seves obres principals, Nacionalisme i Cultura (1937). Durant la postguerra, les autoritats nord-americanes intenten expulsar-lo, però alhora Alemanya el rebutja.És autor de nombroses obres, com ara Els soviets traïts pels bolxevics (1921), Socialdemocràcia i anarquisme (1921), Anarquisme i organització (1921), Artistes i rebels (1923), Johann Most (1924), Anarcosindicalisme (1938), Influencia de les idees absolutistes en el socialisme (1945), o Max Nettlau, l'herodot de l'anarquia (1950). Rudolf Rocker va morir el 19 setembre de 1958 a Nova York (Nova York, EUA).

Milly Witkop (1877-1955)

***

Giovanni Forbicini

- Giovanni Forbicini: El 25 de març de 1874 neix a Castelbolognesse (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista Giovanni Forbicini, conegut com Forbice. Sos pares foren el pintor de parets Francesco Forbicini i Maria Barbieri. De jovenet s'instal·là a Roma i des del 1894, any en el qual participà en la fundació dels cercles llibertaris «La Morte» i«Dinamite», és conegut per la policia romana com un «element anarquista» que cal seguir de ben a prop. El febrer de 1894 fou detingut per primer cop per les seves activitats anarquistes, però durant el judici fou absolt per manca de proves. Novament arrestat el maig d'aquell any, va ser acusat de ser el responsable d'un atemptat, però també fou absolt de la imputació del delicte d'associació per a delinquir. El 31 d'agost de 1894 se li intentà assignar la residència obligatòria, però de bell nou aconseguir eludir la pena. En desembre d'aquest intens any, fou cridat a files. Llicenciat tot d'una, reemprengué la seva activitat política lligat a Ciro Corradini, Armando Acciarino, Giuseppe Del Bravo, Enrico Bartolini i Dante Lucchesi. El setembre de 1898 fou denunciat i detingut juntament amb dotzenes d'anarquistes romans, com a conseqüència de l'assassinat de l'emperadriu d'Àustria Elisabet de Baviera, ja que se'ls hi considerava moralment implicats. Absolt, com a tots dels detinguts, per manca de proves a finals d'any, participarà en una campanya d'actes públics de denúncia. El 7 d'agost de 1900 fou novament detingut per«associació per a delinquir», romanent empresonat fins al 24 d'octubre, quan es va sobreseure la causa. El 25 d'agost de 1901 fou elegit membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, amb E. Varagnoli i A. Ceccarelli, reconstituïda a començaments d'aquell any després de la seva dissolució en 1898. Aquest any serà important orgànicament per al moviment llibertari italià, ja que es dotarà d'un «programa socialista anarquista», elaborat per Luigi Fabbri i Ceccarelli. En aquests anys participarà activament en el sindicalisme romà per la seva acció en la Cambra del Treball i esdevindrà el cap de les protestes sindicals dels paletes romans desocupats i en les lluites internes orgàniques entre socialistes i anarquistes. Sempre vigilat per les autoritats, en 1903 aconseguí eludir els controls policíacs i pogué realitzar una gira de conferències a Forli i a Rimini en commemoració del Primer de Maig. En 1905 publicà el llibretAbolite le carceri i l'estiu de 1906 un fullet titulat Le 4 forche di Chicago i pel qual serà denunciat i condemnat a pagar una multa. Fou un dels organitzadors del banquet en honor de Ceccarelli que havia retornat d'Amèrica. En 1910 sortí la seva autobiografia Memorie di uno sciagurato, amb un prefaci de Pietro Gori. Durant aquest període accentuà la seva tasca propagandística, fent conferències a Roma i altres ciutats del centre italià sobre diversos temes (crisi de subsistències, antimilitarisme, revolució social, etc.). Les seves contínues crítiques contra l'aventura militarista a Líbia i contra l'imperialisme, el portaren a ser condemnat diverses vegades per«incitació a l'odi de classe». En 1913 fou un dels membres destacats del«Fascio Comunista Anarquico» (FCA) de Roma. El juliol 1914, en una conferència, va fer una crida a l'aixecament insurgent. Cridat a files el febrer de 1917, fou exonerat de prestar servei a l'Exèrcit, però continuà lluitant a favor de l'antimilitarisme i a finals de 1918 intervingué en una conferència demanà la desmobilització dels soldats amb la finalitat de desencadenar un moviment insurreccional. En acabar la guerra participà en la reorganització de diversos grups anarquistes romans amb l'objectiu de reconstituir la Federació Anarquista del Laci i fou un dels promotors del grup anarquista romà«Il Pensiero», esperó de la futura insurrecció anarquista. Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919, amb Temistocle Monticelli, representà els anarquistes romans en el Congrés Nacional que donà lloc al naixement de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) i que l'any següent crearà la Unió Anarquista Italiana (UAI), participant especialment en la qüestió de l'organització. El novembre de 1920 fou elegit membre del Consell General de l'UAI i de la secretaria de la Federació Comunista Anarquista del Laci. Amb S. Stagnetti, T. Monticelli i E. Sottovia, creà la campanya per aconseguir mig milió de subscriptors per a Umanità Nova, i quan la seu milanesa del periòdic fou clausurada, participà en la represa del periòdic a partir del 14 de maig de 1921 a Roma. L'estiu de 1921 representà els anarcocomunistes lacis en el Comitè de Defensa Proletari (CDP) de Roma, organisme unitari constituït ad hoc amb la intenció de plantar cara políticament els escamots feixistes; també col·laborà en la creació dels grups de combat dels «Arditi del Popolo». Per la seva participació en Umanità Nova, el desembre de 1922, després del tancament definitiu d'aquest per part del feixisme, fou denunciat amb Malatesta Stagnetti, Sottovia, Damiani, Diotallevi, Fabbri i Ciciarelli. Amb l'adveniment del feixisme la seva activitat reculà a causa de la repressió, però mantingué contactes amb el món anarquista, especialment amb Errico Malatesta, malgrat estar constantment vigilat. Amb la caiguda del feixisme i sobretot a partir de 1945 la seva activitat ressorgirà completament i el gener d'aquell any inaugurà la seu del grup «Pietro Gori» a Piombino. Entre el 14 i el 20 de setembre de 1945 fou delegat del Laci, amb R. Sacconi, en el Congrés de Carrara que donarà lloc al naixement de la Federació Anarquista Italiana (FAI). El 13 d'octubre de 1946, en ocasió de l'aniversari de la mort de Pietro Gori, inaugurà, amb Armando Borghi, un bust en la seva memòria a Civitavecchia. Malgrat la seva edat, jugà un paper important en la reconstrucció de la xarxa de grups llibertaris romans que participen en el món sindical i mantindrà posicions molt crítiques quan la constitució del Partit Comunista Italià (PCI) i de la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball). Amb 73 anys, l'1 de maig de 1947 participà, amb R. Sacconi i A. Borghi, en un míting a Roma organitzat com a alternativa a l'esquerra i on reflexionà sobre els orígens històrics de la teoria anarquista. Giovanni Forbicini va morir el 28 de març de 1955 a Roma (Itàlia).

***

Fàbrica tèxtil

- Jean-Baptiste Knockaert: El 25 de març de 1877 neix a Tourcoing  (Flandes) el militant anarcosindicalista, comunista i després lliurepensador d'origen belga Jean-Baptiste Knockaert (o Knokaert), també conegut com Jean Rouge. Va començar a militar de ben jove en el moviment anarquista, fet que li implicarà ser expulsat de França en 1895 per haver participat en una manifestació«antipatriòtica» l'agost d'aquell any. Arran de la naturalització de son pare, va tornar a França i militarà amb els anarquistes de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Serà elegit delegat pels grups de l'AIA de Roubaix-Tourcoing al congrés antimilitarista de Sant-Etiève de juliol de 1905. Obrer tèxtil, es compromet amb el sindicalisme i s'amistança amb l'anarcosindicalista Benoît Broutchoux. En 1905 va ser membre del Comitè Federal de la Confederació General del Treball (CGT). Va col·laborar en el periòdic Le Combat de Roubaix Tourcoing (1906) i més tard serà administrador d'una nova època del periòdic Le Combat (1911-1914). També va ser gerent del periòdic anticlerical La peste cléricale (1907-1908) i un dels redactors de la publicació de defensa sindicalista revolucionària Le Réveil du Textile (1911). Durant els anys 20, seduït per la Revolució russa, s'adhereix al Partit comunista i a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), i fundarà la Borsa de Treball de Marcq-en-Baroeul. En 1924 abandonarà les responsabilitats sindicals i es consagrarà a la Federació Nord del Lliure Pensament. Cap el 1931, va cessar progressivament la seva militància comunista abans de trencar totalment en 1939 després del pacte germanosoviètic. Jean-Baptiste Knockaert va morir el 20 de novembre de 1957 a Tourcoing (Flandes).

***

Notícia de la comndemna de Jean Bucco apareguda en el periòdic parisenc Le Petit Parisien del 20 d'octubre de 1923

- Jean Bucco: El 25 de març de 1886 neix a Le Plessis Brion (Picardia, França) l'advocat anarquista Jean Baptiste Joseph Bucco. Sos pares es deien Jean Bucco, terrelloner, i Marie Bernardini, jornalera–posteriorment van fer de conserges a Trosly-Breuil (Picardia, França). En 1913 es casà al XIV Districte de París (França) amb la bordadora parisenca Madeleine Gabrielle Emma Millet. En aquesta època treballava de boter i la parella vivia al 44 del carrer des Plantes. Durant els anys vint col·laborà en el diari parisenc Le Libertaire i en el periòdic anarcoindividualista L'Insurgé, publicat per André Colomer després de la seva sortida de la redacció de Le Libertaire arran de l'«Afer Philippe Daudet». Fins 1922 va ser secretari del grup anarquista del XIII Districte de París. El juny de 1923 va ser membre del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista (UA), format per 16 membres encarregats de preparar l'aparició diària de Le Libertaire, que començà a sortir el 18 de desembre d'aquell any. El 19 d'octubre de 1923 fou condemnat, amb Charles Chauvin, per la XI Tribunal Correccional de París, per apologia de Germaine Berton, assassina de l'extremista dretà Marius Plateau, i d'Émile Cottin, magnicida frustrat de Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, en un article publicat en Le Libertaire, del qual era aleshores gerent, a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. Durant les eleccions legislatives de l'11 de maig de 1924, va ser candidat abstencionista de l'UA pel XIII Districte de París, amb Marcel Bonvalet, Albert Doucet, Gabriel Lattés, Chassan i Lucien Villain. Fou gerent de l'únic número publicat del periòdic italià L'Agitazione a favore di Castagna e Bonomini (París, 15 de desembre de 1924), en suport dels dos militants acusats d'haver matat dos feixistes. En aquestaèpoca es va oposar a l'entrada d'anarquistes a la maçoneria. Durant la primavera de 1926 la policia sospità que havia participat, amb altres companys (Luigi Cavadini, Renato Siglich i Ugo Fedeli), en un projecte d'atemptat contra l'ambaixador d'Itàlia. L'1 d'abril de 1927 va ser detingut per fer efecte la condemna de 1923 i tancat, amb Jules Chazanoff (Chazoff), Jean Girardin i Achille Lausille, a la presó parisenca de la Santé. Tots van ser posteriorment alliberats, però van ser retinguts a la garjola en nom de la«detenció de constrenyiment»; a començaments de maig engegaren una vaga de fam i, després de 10 dies a l'Hospital Cochin de París, obtingueren la llibertat el 10 de juliol. Des de 1927, com a advocat, fou un dels responsables (secretari) de l'italià Comitato Anarchico Pro Vittime Politiche (CAPVP, Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques), amb Giuseppe Nardi, Remo Franchini i Savino Fornasari, i s'encarregà de les campanyes de suport a Sacco i Vanzetti (1927), a Gino Lucetti (1927) i a Michele Schirru (1931). En 1927 edità a París, en nom del CAPVP, el llibre de Raffaele Schiavina Sacco e Vanzetti. Cause e fini di un delitto di Stato, que va ser reeditat en 1951. Amagà al seu domicili l'anarquista Federico Giordano Ustori, en situació irregular a França. En 1930 vivia al número 116 del carrer del Chateau-des-Rentiers del XIII Districte de París. En 1935 figurava en un llistat de«verificació de domicilis» de la policia. El 30 de setembre de 1948 va ser esborrat de la llista de domicilis anarquistes a vigilar de la Regió Parisenca establerta per la policia. Jean Bucco va morir el 30 de març de 1961 al XIII Districte de París (França).

***

Necrològica d'Antonio Gambau Cerezuela apareguda en el periòdic parisenc CNT del 29 de setembre de 1957

- Antonio Gambau Cerezuela: El 25 de març de 1892–algunes fonts citen erròniament el 1894– neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el picapedrer anarcosindicalista Antonio Gambau Cerezuela. Sos pares es deien Antonio Gambau i Casilda Cerezuela. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1936 combaté el feixisme i ajudà molts de companys quan la reacció antirevolucionària estalinista destruí les col·lectivitats llibertàries aragoneses. Després d'un temps a Catalunya amb sa família, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va fer feina de pagès. Quatre germans i un cunyat seus van ser afusellats pel franquisme i una germana seva deixà la vida en un bombardeig. Antonio Gambau Cerezuela va morir a causa d'una malaltia laboral el 17 de juny de 1957 a Vilacomdau d'Arròs (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat civilment l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Juan Miguel Arpa Plou apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de maig de 1974

- Juan Miguel Arpa Plou: El 25 de març de 1895–algunes fonts citen erròniament 1898– neix a Plou (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Miguel Arpa Plou –algunes fonts citen erròniament el nom Miquel com a llinatge. Sos pares es deien Nicolás Arpa i Miguela Plou. Vivia al seu poble natal amb sos pares molt grans. Des de molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i en 1932 fou un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Plou. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Bram (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Juan Miguel Arpa Plou va morir el 17 de febrer de 1974 a Mont-real (Llenguadoc, Occitània).

***

Benito Pabón en la seva época de professor en l'Escola de Periodisme de la Universitat de Panamà

- Benito Pabón y Suárez de Urbina: El 25 de març de 1895 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'advocat anarcosindicalista Benito María de la Encarnación José Juan Bautista de la Concepción Francisco de Asís Luis Gonzaga Diego Dimas Agustín de la Santísima Trinidad Pabón y Suárez de Urbina. Sos pares es deien Benito Pabón y Domingo, advocat, i María Teresa Suárez de Urbina y Cañaveral. Fill d'una família benestant i il·lustrada–germans seus van ser catedràtics d'universitat–, començà el batxillerat amb els jesuïtes d'El Puerto de Santa María i l'acabà en 1910 a l'institut de Sevilla. Després començà Dret a Salamanca i va concloure la carrera en 1915 a Sevilla. Com a misser es dedicà als temes socials i esdevingué un dels advocat principals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Granada, Saragossa i Madrid. Defensà, entre altres casos, els camperols insurrectes del maig de 1932 i els pagesos de l'aixecament revolucionari de Casas Viejas de gener de 1933. Membre de la tendència purament sindical de la CNT, formà part del sector trentista i del Partit Federalista, i en 1932 s'afilià al Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña. L'agost d'aquell any, participà en el gran míting cenetista de Sevilla, amb Vicente Ballester, Valero i Miguel González. El 5 de novembre de 1933 parlà, juntament amb Josep Corbella, Francesc Isgleas, Valeriano Orobón Fernández, Domingo Miguel González (Domingo Germinal) i Buenaventura Durruti, en el gran míting de la plaça de toros Monumental de Barcelona contra les eleccions, organitzat per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), sota el lema «Enfront de les urnes, la revolució social». El 2 de febrer de 1936 participà en un gran míting a favor de l'amnistia al Frontó Aragonès de Saragossa. En les eleccions de 1936 fou elegit, amb el beneplàcit del Comitè Nacional de la CNT, diputat independent del Partit Sindicalista per Saragossa i per Cadis–son germà Jesús també fou diputant en la legislatura de 1936, però per la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA) i arribarà a ser director de la Reial Acadèmia de la Història durant el franquisme– amb 43.130 vots. El juliol de 1936 lluità en la Columna «Águilas de la Libertad» al front de Madrid. A finals d'octubre de 1936 s'entrevistà, junt amb Joaquín Ascaso i Miguel Chueca Cuartero i altres, per trobar solució als problemes polítics sorgits en el Consell d'Aragó, amb Lluís Companys, primer, i amb Largo Caballero i Azaña, després. El desembre de 1936 ocupà la secretaria general del Consell d'Aragó presidit per Joaquín Ascaso a Casp. El març de 1937, Joan García Oliver, ministre de Justícia de la II República, el nomenà president de la Comissió Jurídica Assessora del seu ministeri i com a tal el setembre de 1937 signà els informes sobre la constitucionalitat de la tasca legislativa desplegada per la Generalitat de Catalunya des de l'inici de la guerra; també, en nom d'aquest càrrec, participà en la delegació espanyola de la «Conferència Internacional per a l'abolició del règim de capitulacions» («Conferència de Montreux») . El juny de 1937 va fer un míting, amb García Oliver, David Antona i Frederica Montseny, al Velòdrom d'Hivern («Vel d'Hiv») de París en defensa de la Revolució espanyola. Aquest mateix any va fer un cicle de conferències a València. El juliol de 1937 assumí la defensa del Comitè Executiu del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), empresonat arran dels«Fets de Maig» de 1937, però després d'uns mesos de gestions judicials hagué d'abandonar la defensa com a conseqüència de la campanya d'amenaces de què fou objecte per la premsa comunista. En témer per sa vida, ja que havia sofert un atemptat, es va refugiar a França. El desembre de 1937 va representar la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Josep Xena Torrent, Horacio Martínez Prieto i García Oliver, en el Congrés Extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de París. L'octubre de 1938 s'exilià definitivament, primer a França i després a Filipines. Durant la II Guerra Mundial fou detingut pels ocupants japonesos a instàncies directes de Ramón Serrano Súñer –cunyat del dictador Francisco Franco i que havia estat adversari polític durant les eleccions de 1936– i tancat en una gàbia de bambú a la presó militar del Fuerte Santiago fins al seu alliberament en la tardor de 1942. Més tard marxà a Panamà, on ensenyà llengües a Santiago de Veraguas i a Colón. En 1947 s'instal·là a Mèxic, on milità en l'Agrupació de la CNT, favorable a l'organització anarcosindicalista de l'Interior i al col·laboracionisme. Posteriorment s'establí a la Ciutat de Panamà, on fou professor a l'Escola de Periodisme de la Universitat de Panamà. Benito Pabón y Suárez de Urbina va morir el 28 d'agost de 1954 a l'Hospital Santo Tomás de la Ciutat de Panamà (República de Panamà).

***

Francisco Atarés Tolosana

- Francisco Atarés Tolosana: El 25 de març –algunes fonts citen erròniament el 29 de març– de 1900 neix a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Atarés Tolosana. Sos pares es deien Antonio Atarés Aso, llaurador, i Pascuala Tolosana Viu. Llaurador de professió, aconseguí una basta cultura i entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove. En 1921, quan feia el servei militar, lluità en la guerra colonial del Marroc i en 1923 servia com a corneta en el Batalló de Caçadors «Tarifa 5» dels Tambors d'Infanteria del Grup de Forces Regulars Indígenes d'Alhucemas Núm. 5. Amb Benito Gil Abiol i José Sanz Prad, fou dels militants anarcosindicalistes més actius del seu poble i va ser corresponsal del periòdic anarcosindicalista barceloní Solidaridad Obrera en Albudébar. Sa companya fou Máxima Atarés Sen, amb qui tingué un fill. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 va ser capturat i tancat a la presó d'Osca. Francisco Atarés Tolosana va ser afusellat el 31 d'agost de 1936 a Osca (Aragó, Espanya). Son germà petit Máximo Atarés Tolosana, també confederal, havia estat apallissat fins la mort uns dies abans, el 23 d'agost.

***

Notícia de la detenció d'Anatole Goavec apareguda en el periòdic de Rennes L'Ouest-Éclair del 7 d'agost de 1935

- Anatole Goavec: El 25 de març de 1901 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista Anatole Benjamin Goavec. Sos pares es deien Alexandre Guillaume Marie Goavec, calderer, i Anne Salaun, modista. Treballà de dibuixant tècnic a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra) i fou fitxat com a anarquista per les autoritats. Entre 1921 i 1923, juntament amb son germà Alexandre Goavec, també anarquista, difongué el periòdic Le Libertaire. El 22 d'abril de 1928, com a membre de la Unió Anarquista-Comunista (UAC), va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives franceses. El 25 d'agost de 1928 es casà a Brest amb Anne Jeanne François Marie Le Bars, de qui es va divorciar en 1930. El 23 d'agost de 1935 –a conseqüència de les violentes vagues mantingudes entre el 6 i el 8 d'agost d'aquell any contra uns decrets-lleis i per les quals ja havia estat condemnat a vuit dies de presó i posat amb llibertat provisional amb càrrecs– va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Brest, juntament amb altres companys, per «ultratges a la força pública», «deteriorament de material públic» i «llançament de pedres», a dos mesos de presó. En aquestaèpoca vivia al número 18 del carrer Yves Collet de Brest. Acomiadat de l'Arsenal de Brest, deixà de figurar en les llistes electorals. A mitjans dels anys trenta participà en l'organització de mítings del grup anarquista de la Casa del Poble, com ara la conferència de Sébastien Faure celebrada el 21 de febrer de 1937 sobre «La mort et la naissance dels dieux», que arreplegà unes cinc-centes persones. Durant la Revolució espanyola formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 20 de gener de 1938, amb una dotzena de companys (René Lochu, René Martin, etc.), a bord de quatre automòbils amb pancartes de SIA i en suport a la Revolució espanyola, circulà pels carrers de Brest per atreure l'atenció sobre el tema. El 23 de febrer de 1951 es casà a Brest amb Marguerite Louise Tanguy. Anatole Goavec va morir el 10 de maig de 1970 a l'Hospital Clermont Tonnerre de Brest (Bretanya).

Continua...

---

Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany". (Miquel López Crespi)

El teatre català experimental. El meu primer premi Ciutat de Palma (I)

Voldria recordar l'origen, els motius que m'impulsaren a escriure Autòpsia a la matinada, Premi Ciutat de Palma de Teatre 1974... Si consultam els grogosos papers de l'època (per exemple, el diari Última Hora del 18-I-75), ens assabentarem que els guardons foren lliurats en el Palau Vivot i, abans de la proclamació dels guanyadors, en Miquel Dolç pronuncià una interessant conferència que tractava sobre "La Fundació Bernat Metge".

El premi de periodisme l'obtingué Sebastià Verd, de Diario de Mallorca; el de ràdio, el programa "Siurell" de Ràdio Popular, realitzat per José Cabrinetti i Pedro Prieto (aquest darrer, col.laborador de Última Hora); el premi de poesia va anar a parar a mans d'un amic meu, Xavier Vidal Folch, que aleshores era actiu militant del PSUC, i que feia la "mili" a Mallorca. El poemari d'en Xavier es titulava significativament Hem marxat amb el temps i, posteriorment a la concessió del premi, va ser publicat per l'Editorial Moll. Record moltes xerrades sobre cultura i política amb l'amic Vidal Folch (amb els anys esdevingut un alt responsable del diari El País). Fent broma, discutint les respectives obres que ambdós presentàvem als Ciutat de Palma (ell de poesia, jo de teatre) dèiem que aniria de primera per a la "causa" (la lluita antifeixista) que guanyàssim el premi tots dos, alhora. Hi hagué sort! Ho celebràrem, amb els companys, prop de plaça Gomila (ell, de soldat, tenia un apartament llogat al final del passeig Marítim). El jurat del premi de poesia, els responsables de concedir el guardó a tan destacat militant revolucionari, eren... en Guillem Colom (!), en Llorenç Moyà (!), en Jaume Pomar, en Coco Meneses i en Josep M. Forteza.

El premi de novel.la va ser concedit a una obra en castellà (Tres estrellas en la barra) de Salvador García.

El premi Ciutat de Palma de teatre el guanyà, com ja he dit abans, una obra meva. Portava per títol Autòpsia a la matinada i el jurat que em concedí el guardó estava format per Jaume Vidal Alcover, Climent Garau, Joan Bonet, Octavio Aguilera i Jaume Adrover. L'obra estava inspirada en l'assassinat de l'estudiant Enrique Ruano, fet esdevingut a Madrid en el mes de gener de 1969. En el Palau Vivot, mentre el Comte de Zavellà Don Pedro de Montaner i Sureda oferia una copa de xampany als guanyadors, jo marxava cap al lloc de trobada amb Xavier Vidal Folch, l'amic del PSUC que havia guanyat el premi de poesia.

En Xavi i jo teníem les coses ben clares. Una qüestió era arrencar uns diners per a la causa a l'enemic i l'altra ben diferent era participar en segons quins saraus. Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany.

Però recordava l'origen, el motiu inicial d'haver-me posat a escriure Autòpsia a la matinada. Deixant enrere el Palau Vivot, remembrava...

D'ençà les gran vagues d'Astúries, Lleó, Euskaki, Catalunya, etc, dels anys seixanta-dos/seixanta-tres, el règim resistia com podia l'àmplia onada de vagues i manifestacions cada vegada més radicals. La universitat era un niu d'opositors. A ran d'una sèrie d'enfrontaments amb els "grisos" (policia armada) i amb elements de la tètrica Brigada Social, fou detingut (dia 17-I-69) l'estudiant Enrique Ruano amb altres tres dirigents universitaris. Tots eren militants del FLP i del Sindicat Democràtic d'Estudiants (com és de suposar, ambdues organitzacions antifranquistes completament il.legals en l'Espanya del dictador).

Tres dies després de la seva detenció, l'estudiant Enrique Ruano moria en "caure" sorpresivament des d'un setè pis. La policia l'havia conduït fins al seu domicili, en el número 60 del carrer General Mola de Madrid, per a practicar-hi un escorcoll. D'allà, del setè pis, va ser des d'on, segons la versió policíaca, "el estudiante se lanzó al vacio". "Suicidio" fou la versió oficial del Ministeri de l'Interior. Però aquella mateixa nit, mitjançant les emissores de ràdio estrangeres (Ràdio Moscou, Londres, París o Ràdio Espanya Independent), ja sabíem que arreu del món no hi havia cap mitjà de comunicació, cap govern, cap autoritat universitària que cregués les mentides del franquisme.

Fou durant aquella llarga nit al costat de la ràdio quan s'anà congriant el nucli essencial de l'obra (Autòpsia a la matinada) que guanyaria el Ciutat de Palma.

En aquelles alçades (any 1969) ens feien esclafir de riure els "suïcidis" d'antifranquistes periòdicament anunciats pel règim. Enrique Ruano no era el primer a "caure" inexplicablement per una finestra. L'any 1962 ja havia "caigut" per "casualitat" des d'un finestral de la Dirección General de Seguridad el dirigent del PCE Julián Grimau. Després sabérem que la Brigada Social provava així, d'aquesta manera tan brutal, d'esborrar els senyals de tortura abans de portar el dirigent comunista al paredó d'afusellament. També, uns anys abans que Ruano, un altre jove estudiant anomenat Rafael Guijarro moria misteriosament en "caure" des d'una altra dependència policíaca.

L'autòpsia (d'aquí el títol de la meva obra) de l'estudiant assassinat tengué lloc a la matinada del dia 23 o 24 de gener de 1969. El cert fou que, a la una del 24, el secretari d'un jutjat de Madrid lliurava un informe complet dels fets al fiscal del Tribunal Suprem, que era Herrero Tejedor. Dues hores després, en copsar l'amplitud de la revolta obrera i estudiantil arreu de l'Estat, i per primera vegada d'ençà el 18 de juliol de 1936, Manuel Fraga Iribarne anunciava la decisió del Consell de Ministres presidit pel sanguinari botxí, la mà dreta de la burgesia terrorista espanyola, el dictador Franco: quedava proclamat l'estat d'excepció per tal d'evitar "que el país entrara en una ola de confusión y de subversión mundial para la que se utilizaba a la juventud llevándola a una orgía de nihilismo, anarquía y desobediencia". El diari feixista ABC féu un paper essencial en l'encobriment d'aquell nou crim del feixisme en manipular un suposat dietari de l'estudiant assassinat per la policia franquista. Aquest libel del règim (ens referim, evidentment al diari ABC) provà a les totes de reforçar la hipòtesi (que volien fer creure a l'opinió pública) d'un jove desequilibrat psíquicament que, sense motiu aparent optà, per llançar-se des de la finestra d'un setè pis.

Vint-i-set anys després dels fets que narram, tres dels policies que intervingueren en el "suïcidi" han comparegut davant els tribunals de Madrid acusats d'assassinat per la família de l'estudiant. Els "presumptes" assassins són els policies franquistes Jesús Simón Cristóbal, Celso Galván y Francisco Luis Colino Hernán. Són els policies que aquell tràgic dia de gener de 1969 portaren Enrique Ruano fins al número 60 del carrer General Mola (avui Principe de Vergara). Per la premsa d'aquests dies hem sabut (El Mundo, 7-VII-96) que durant els darrers anys aquests tres presumptes assassins policíacs han rebut més de vint-i-sis condecoracions i medalles per part dels respectius governs que hi ha hagut a l'Estat d'ençà l'any 1969. Els policies Galván, Simón i Colino reberen, el febrer de 1969 (un mes després de la mort violenta d'Enrique Ruano) una felicitació pública "con motivo de los servicios prestados durante el estado de excepción". Celso Galván pertanyia a l'escorta de Franco i després entrà a formar part del servei de la Casa Reial. L'any 1994, quan la família de Ruano inicià el procés per assassinat, Celso Galván i en Colino (els principals acusats) estaven destinats a la Jefatura Superior de Policía, i l'altre, el tal Simón, havia deixat d'exercir com a comissari de Torrejón de Ardoz. Evidentment, com volia Carrillo, en temps de la transició no hi hagué depuració de criminals, ni de l'administració de l'Estat ni dels cossos repressius!

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

La comtessa de Zavellà i les seves filles lluïen els seus millors vestits. Els llums eren resplendents. A manera de menyspreu envers aquella rància aristocràcia sustentada damunt la suor i explotació de generacions i generacions de pagesos mallorquins, vaig saludar en Jaume Adrover amb el puny tancat -com saludaven els herois de la lluita antifeixista que sempre hem admirat- i, girant l'esquena a aquell sarau, em vaig trobar enmig del carrer, sentint encara, a la meva esquena, els parlaments oficials". (Miquel López Crespí)

El teatre català experimental. El meu primer premi Ciutat de Palma (i II)

Palau Vivot. La comtessa de Zavellà i les seves filles lluïen els seus millors vestits. Els llums eren resplendents. A manera de menyspreu envers aquella rància aristocràcia sustentada damunt la suor i explotació de generacions i generacions de pagesos mallorquins, vaig saludar en Jaume Adrover amb el puny tancat -com saludaven els herois de la lluita antifeixista que sempre hem admirat- i, girant l'esquena a aquell sarau, em vaig trobar enmig del carrer, sentint encara, a la meva esquena, els parlaments oficials.

En arribar a casa, abans d'anar a veure en Vidal Folch en el lloc on ens havíem de reunir -amb altres companys i soldats, militants del PSUC i altres grups antifranquistes- vaig passar per casa. Hi havia una nota de la direcció del diari feixista Baleares (encara portava en primera plana el jou i les fletxes!) demanant que em posàs en contacte amb ells. Com podeu imaginar, era tanta la nostra ràbia contra el feixisme, la dreta terrorista que havia assassinat tants patriotes i marxistes (i anarquistes i republicans i... tants i tants homes i dones valuosos) que vaig rompre a l'instant la convidada per a anar a fer l'entrevista.

A l'endemà, amb la informació i entrevistes fetes a tots els guanyadors, sota un titular que deia "Premio de teatro: Miguel López Crespí, difícil de localitzar", un text de la direcció deia, justificant no haver pogut trobar l'autor guardonat: "Lo aparentemente fácil a veces se convierte en lo más dificil. El ganador del premio de Teatro, vive en Palma, hasta se puede decir que cerca de la Redacción. Miguel López Crespí, autor de la obra premiada, Autòpsia a la matinada, tiene su domicilio en la calle Antonio Marqués núm. 38, 3º de nuestra ciudad.

'Pero aún así, ayer, una vez conocido el fallo del jurado, fue imposible localizar al Sr. López Crespí, quien, para complicar todavía más el trabajo del periodista, no tiene teléfono en su domicilio. Todas las visitas a su piso de la calle Antonio Marqués resultaron infructuosas. Tampoco dió resultado un recado que le dejamos escrito, rogándole se pusiese en contacto con nosotros" (Baleares, 18-I-75, pàg. 4).

En aquell mateix moment de la concessió del Premi de Teatre Ciutat de Palma (gener de 1975), quan nosaltres, fervents i il.lusionats lluitadors per la llibertat, ens negàvem a establir el més mínim contacte amb la premsa del feixisme, altres, els "exquisits", els que "mai no s'embrutaren contagiant amb la realitat els seus escrits", ja feia dècades que s'havien anant enriquint col.laborant -i ben activament- amb els assassins i opressors del nostre poble. Em referesc a aquells (una minoria, per sort) que, fent d'advocats dels sindicats feixistes, essent regidors dels ajuntaments franquistes (ajuntaments, ben cert, no elegits democràticament pel poble), anaren creant les bases d'una riquesa material que, amb els anys, els permetria fer una obra "no contaminada" pels esquitxos de la lluita del nostre poble per la seva llibertat. Allà ells, amb la seva consciència... si és que en tenien! Nosaltres estiguérem -i estam!- allà on en cada circumstància ens han portat les nostres idees d'igualtat, lluita per la independència del nostre poble i per una societat més justa, on no existesqui l'explotació de l'home per l'home.

Més endavant, malgrat la victòria obtinguda, malgrat els reconeixements i felicitacions d'amics i membres del gremi de la ploma, el cert és que per algun indret s'havia filtrat que l'autor guardonat (qui signa aquest article) era un escriptor "difícil", "conflictiu". Jo crec, ara passats els anys, que s'escampà arreu -i això era perillós en una societat somorta i conservadora com la nostra- que el guanyador era un destacat militant revolucionari. Cal tenir en compte que, avui dia, vint anys i escaig després dels fets que narram, ser d'esquerres, no haver-se embrutat les mans amb la politiqueria barata, encara fa aflorar la ira i la ràbia de la pesta dretana i feixista que ens envolta.

A l'any 1975 (i potser ara mateix, a l'any 1996, quan escric aquesta tercera part de L'Antifranquisme a Mallorca [1950-1970]) no era gaire presentable anar pel món amb l'etiqueta de lluitador antifeixista. El cert és que Autòpsia a la matinada tengué molts problemes (pagant l'edició l'Ajuntament de Ciutat!) per a editar-se. Per l'Editorial Moll tenien molts compromisos; en Luis Ripoll (no sé qui em recomanà que anàs a parlar-hi) em mirà com a esperitat, sense entendre res de res. Finalment, mitjançant les gestions de l'amic Joan Perelló -l'excel.lent poeta de Campos-, que coneixia un jovenot anomenat Sebastià Roig (el fill de la Impremta Roig), el llibre pogué sortir a la llum pública.

El Teatre de la Revolta mallorquí continuava amb els seus acostumats entrebancs, no sols per a ser estrenat, sinó per a ser publicat. Era el "normal" dins de la nostra llastimosa situació teatral. ¿Cal dir al lector que, a hores d'ara, vint-i-sis anys després de ser guardonada amb el Premi Ciutat de Palma de teatre, aquella Autòpsia a la matinada, homenatge a tots els estudiants de l'Estat morts en la lluita per la llibertat, continua sense estrenar?

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 26 de març

Esdeveniments

Portada del primer número d'Il Piccone

- Surt Il Piccone: El 26 de març de 1905 surt a Brescia (Llombardia, Itàlia) el primer número de la publicació mensual Il Piccone. Periodico minsile anarchico. Portava l'epígraf:«La verità ci farà liberi» (La veritat ens farà lliures). En va ser el responsable Arnaldo Ziliani. Trobem textos d'Olindo Guerrini, Errico Malatesta, Morel, Leda Rafanelli-Polli, Fedele Rivolta, Arnaldo Ziliani i d'altres que signaren amb pseudònims. Tracta diversos temes: abstenció, anticlericalisme, antimilitarisme, cultura, història, poesia, Primer de Maig, prostitució, repressió, vaga, etc. Només en sortí un altre número, l'1 de maig de 1905.

***

Todor Darzev

- Tragèdia de Iàmbol: El 26 de març de 1923 a Iàmbol (Iàmbol, Bulgària), un dels bastions del moviment llibertari d'aquest país, durant un míting anarquista prohibit organitzat per la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) per protestar contra les decisions del govern agrarista d'Stambolijski de desarmar el poble, l'exèrcit obre foc contra la massa, ferí l'orador Atanas Stoitxev i provocà una carnisseria entre els assistents. Una trentena d'anarquistes van morir el mateix dia durant el tiroteig o l'endemà afusellats a la caserna de Iàmbol. Entre els assassinats es trobaven: Todor Darzev, nascut a Kazanlik en 1880, oficinista i gran figura del moviment revolucionari, orador i propagandista anarquista que gaudia d'un gran prestigi en la classe obrera, i que serà afusellat el 27 de març; Pani Botxkov, sabater i secretari del grup anarquista local; Dimitar Vassilev, militant clandestí i insubmís al servei militar; Cyrille Kehaiov; Spiro Obretenov; Pétar Kassapina; Rousko Nanime; Pétar Gavtxev; etc. Més tard, el 9 de juny, un cop d'Estat d'extrema dreta enderrocà i afusellà Stambolijski, cap del Partit Agrari en el poder des del 6 d'octubre 1919, i va sumir tot el moviment obrer en la clandestinitat absoluta.

***

Cartell del míting

- Míting de Consulado: El 26 de març de 1989 se celebra al Cine Consulado de Madrid (Espanya) el míting internacional«¿Después del 14-D qué?». L'acte, organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT), de l'Associació Internacional del Treball (AIT), es realitzà per presentar les anàlisis efectuades en la V Conferència de la CNT-AIT celebrada entre el 24 i el 25 de març de 1989 sobre la Vaga General del 14 de desembre de 1988 a l'Estat espanyol, convocada per protestar contra la important reforma del mercat laboral engegada pel govern socialista de Felipe González Márquez, que abaratia l'acomiadament i introduïa els contractes temporals per a la joventut treballadora, tot beneficiant la patronal. Aquest acte també fou un precedent al judici definitiu de les segles de CNT realitzat, el 29 de març de 1989, en el Tribunal Suprem, i de la seva sentència favorable a la CNT-AIT.

***

Cartell de les Jornades

- Jornades Ferrer i Guàrdia: Entre el 26 de març i el 14 d'octubre de 2009 se celebren als locals de la Federació Local de Sindicats de Barcelona (Catalunya) de la Confederació General del Treball (CGT) unes jornades dedicades al pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia sota el títol «100 anys de l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia». Organitzades per la CGT barcelonina, aquestes jornades consistiren en sis conferències i en dues exposicions. Les conferències van ser: «La guerra d'Àfrica (La revolta de les mines de Beni-Fru-Ifrur)», celebrada el 26 de març (Manel Aisa Pàmpols, Alberto Bru Sánchez-Fortún, Jacindo Ceacero Cubillo i Francesc Espinet Burunat); «Ferrer i la Pedagogia Racionalista», el 23 d'abril (Rafael Iniesta i de Manresa i Pere Solà Gussinyer); «La Setmana Tràgica de Barcelona», el 21 de maig (Ferran Aisa Pàmpols, Laura Gómez, Dolors Marín Silvestre i Bernat Muniesa Brito), «L'Escola Moderna i les seves clausures», el 18 de juny (Emili Cortavitarte Carral i Maria Àngels Rodríguez García); «"Els crims d'Estat" al voltant del record d'Agustí Rueda, assassinat per la democràcia», l'1 d'octubre (Associació d'Amics de l'Agustí Rueda, CGT de Sallent, Josep Maria Loperena Jené i Fernando Ramírez); i«Detenció, judici i afusellament de Ferrer», el 13 d'octubre (Josep Maria Loperena Jené, Bernat Muniesa Brito, Pere Solà Gussinyer i Javier Zapata). Les dues exposicions van ser «Els fets de l'any 1909 (La revolta del "Barranco del Lobo" i Francesc Ferrer i Guàrdia», del 26 de març al 18 de juny; i «Francesc Ferrer i Guàrdia», del 3 de setembre al 14 d'octubre.

Naixements

Foto policíaca de Paul Mathias Laumesfelt (2 de juliol de 1894)

- Paul Laumesfelt: El 26 de març de 1859 neix a l'XI Districte de París (França) –algunes fonts citen erròniament altres dates i altres districtes– l'anarquista Paul Mathias Laumesfelt–en ocasions escrit Laumesfeld–, conegut com Paul Le Boiteux. Sos pares es deien Mathies Laumesfeld i Hortense Félicité Cheux. Va ser criat per l'Assistència Pública fins que va fer els 21 anys. A començament de la dècada dels vuitanta vivia, amb Courtois, al número 30 del carrer Rochechouart de París i treballava de sastre. En 1887 era membre de la Societat dels Iguals Revolucionaris Antipropietaris («Lliga dels Antipropietaris»), fundada per Jean Couchot, que s'especialitzà en els desnonaments«à la cloche de bois»–s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys i companyes que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. Va ser sortejat per l'exèrcit a Autun (Borgonya, França), però va ser llicenciat per coixesa a la cama dreta. Entre 1886 i 1887 registrà a la Prefectura de Policia diverses reunions organitzades per la Lliga dels Antipatriotes i pel grup anarquista «La Panthère des Batignolles». Participà en diverses reunions, però, segons la policia, no hi intervenia mai; els confidents també assenyalaren que freqüentava els establiments de Louis Duprat i de Constant Martin. El 18 de juliol de 1887 va ser detingut per haver participat en un«desnonament clandestí» de mobles embargats al domicili de la confeccionista Delacour, al número 38 del carrer Abbesses, on s'enfrontà violentament al conserge Gagelin que intentà impedir l'acció. En aquestaèpoca estava desocupat des de feia dos mesos. Inculpat de «desviació d'objectes embargats», va ser tancat a la presó parisenca de Mazas, però després d'una reclusió preventiva d'un mes, el seu cas va ser sobresegut, com els d'altres companys (Laurent Ansiaux, Lucien Bécu, Pierre Dufour, Jules Leroux i Louis Thérion), mentre la confeccionista Delacour va ser condemnada el 18 d'agost de 1887 per la X Cambra del Tribunal Correccional del Sena a un mes de presó i Jean Couchot a quatre mesos. Durant la tardor de 1887 era membre de la Cambra Sindical de Manobres i participà en nombroses accions del grup d'«à la cloche de bois». El juliol de 1891 abandonà el seu domicili, al número 25 del carrer Saint Augustin, sense pagar el lloguer, després d'haver escrit sobre les parets «Fora l'or! Fora els diners! Fora la propietat!». En la primavera de 1893 vivia al número 111 del carrer Montmartre, on, segons la policia, havia muntat un petit taller de sastreria en el qual donava feina a joves obreres que després oblidava de pagar-les el sou. El juliol de 1894 va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. En aquestaèpoca vivia al carrer Vivienne, on treballava de sastre a domicili amb sa companya, la modista Augustine Adolphine Gagé, amb qui es va casà el 10 de febrer de 1898 al IX Districte de París, i la policia el tenia diàriament vigilat. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut, però negà la seva militància anarquista argumentant que pertanyia al Cercle Catòlic d'Autun. En l'escorcoll de casa seva, la policia va trobar un retrat d'Auguste Vaillant. Inculpat d'«associació criminal», el 26 de juliol de 1894 va ser alliberat i el seu cas va ser sobresegut el 29 de juny de 1895. En aquesta època vivia al número 26 del carrer Cadet i, almenys fins a la tardor de 1898, va ser objecte d'estricta i diària vigilància policíaca. Paul Laumesfelt va morir el 2 de setembre de 1900 a l'Hospital Lariboisière de París (França).

***

E. Armand

- E. Armand: El 26 de març de 1872 neix al XI Districte de París (França) l'anarquista individualista Lucien Ernest Juin, més conegut com E. Armand, un dels activistes llibertaris més coneguts i populars de la sevaèpoca, especialment en els cercles àcrates lligats a l'eclecticisme, el naturisme, el vegetarianisme i les opcions comunitàries de vida. Sos pares es deien Bernard Lucien Juin,communard i obrer en una fàbrica de raspalls, i Ursule Cyprienne Cornet, florista. No va trepitjar mai una escola, però son pare que tenia una gran biblioteca el va instruir, ensenyant-li nombroses llengües. Descobrirà l'anarquisme per mor de la lectura del periòdic Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1901 va fundar el periòdic L'Ere Nouvelle, òrgan de l'anarquisme cristià o també anomenada«tendència tolstoiana», però no va ser l'únic: Hors du troupeau (1911),Par delà la mêlée (1916). El 18 de maig de 1907 es divorciar a Boulogne (Illa de França, França) de Félicienne Mélina Fridoline Germond i el 4 de maig de 1911 es casà a Orleans (Centre, França) amb Denise Alphonsine Rougeault. Va dirigir durant un temps el periòdic L'Anarchie; va col·laborar en Le Libertaire, de Sébastien Faure; i va ser l'animador de la revista L'En Dehors, apareguda a Orleans des de 1922 fins a 1939 amb un total de 335 números. Aquesta revista prendrà el subtítol en 1926 de: «Òrgan de pràctica, de realització, de camaraderia individualista anarquista». També va esperonar la publicació de la seva continuadora, L'Unique, també a Orleans i que aparegué des de 1945 a 1956 amb 110 números. Va participar en l'EncyclopédieAnarchiste, de Faure. Armand va passar d'un cristianisme militant a un individualisme anarquista pacifista i no violent, encara que sempre va defensar des de les seves revistes tots els llibertaris, fins i tot els partidaris de l'expropiació, tan comuns dins del moviment llibertari europeu d'entreguerres. La seva defensa de l'«il·legalisme» en les revistes anarquistes li va crear no pocs enemics dins del moviment anarquista, de sectors més«calmats», com ara el de Jean Grave, que acusarà Armand, André Lorulot, Alberto Libertad, Paraf-Javal i alguns més del cercle de L'Anarchie, de desviació ideològica i de provocar amb la seva vida dissoluta –segons Grave– la desmoralització del moviment llibertari. També Max Netllau dedicarà adjectius no gaire agradables al nucli d'individualistes francesos en la seva magna La anarquia a través dels temps. De totes maneres, la virulència de la seva escriptura, les seves positures antireduccionistes, la seva amplitud de mires i la seva constant provocació de l'ortodòxia anarquista, dotaren el moviment llibertari europeu d'una nova vitalitat. També de nous aires de renovació que paradoxalment enllaçaven amb els seus inicis i amb l'agrupació espontània en cèl·lules d'afinitat dels seus individus a la manera bakuninista. Els individualistes, gràcies a la propaganda escrita, van posar en marxa alguns sectors esclerotitzats del sindicalisme revolucionari, ja que el van dotar d'un pensament i d'una filosofia més acordes amb les idees d'autoeducació i de crítica que preconitzaven. El corpus teòric d'Armand gira al voltant de tres idees clau: l'individualisme anarquista, la camaraderia amorosa o sexualitat sense traves i la lliure agrupació d'individus en comunes, anomenades generalment a principis del segle XX pels anarquistes: milieux libres (medis o ambients lliures). La idea internacionalista també va calar en l'ideari d'Armand i va ser un gran defensor de les llengües artificials i planificades com l'Esperanto o l'Ido, que segons ell esborrarien les diferències d'enteniment entre els individus. Armand en les seves obres introdueix a Europa alguns dels corrents anarquistes comunitaristes i pacifistes més allunyats del sindicalisme revolucionari francès. Es recuperen així les línies de pensament de Benjamin Tucker, de l'stirnerià John-Henry Mackay, de Morris Hillquit, Josiah Warren, etc. També, es recupera tota la llarga tradició del comunitarisme llibertari europeu deixada de banda en el moviment obrer europeu a partir de la desqualificació marxista de l'anomenatSocialisme científic contra el que es va anomenarSocialisme utòpic; Armand revitalitza així les idees de Cabet, d'Owen i sobretot de Fourier en donar notícies sobre les comunes creades a partir de les seves idees. Armand establirà fructíferes polèmiques amb altres individualistes anarquistes partidaris de la llibertat sexual sense restriccions, un contrapunt interessant seran les polèmiques amb la lliurepensadora anarquista brasilera Maria Lacerda de Moura i amb diversos escriptors més. La influència d'Armand en el moviment llibertari europeu, i en el de l'Estat espanyol especialment, va ser molt més gran del que a simple vista pugui semblar. Armand va divulgar en els medis obrers, amb les seves revistes i llibres, les idees més avançades sobre la sexualitat, les comunes i la posició de l'individualista autodidacta i crític contra l'autoritarisme i l'explotació. Armand va ser condemnat en diverses ocasions, especialment per«complicitat de deserció» durant la Primera Guerra Mundial, i entre 1940 i 1941 va ser internat en diferents camps de concentració. E. Armand va morir el 19 de febrer de 1962 al seu domicili de Rouen (Alta Normandia, França). Les seves obres més importants són: L'initiation individualiste anarchiste (1923) i La révolution sexuelle et la camaraderie amoureuse (1934).

Xavier Díez Rodríguez: L'anarquisme individualista a Espanya (1923-1938). Tesi doctoral de la Universitat de Girona

***

Georges Cochon (ca. 1912-1913)

- Georges Cochon: El 26 de març de 1879 neix a Chartres (Centre, França) l'anarquista i militant del moviment okupa Georges Alexandre Cochon. Sos pares, bugaders, es deien Alexandre Victor Cochon i Ermance Léonce Boulanger. Obrer tapisser, va servir en la Marina i va prendre part en la campanya de Creta. El 8 de març de 1904 es casà al XIV Districte de París amb Berthe Journeaux, de qui es va divorciar el 25 de març de 1922. Després de passar tres anys als batallons punitius d'Àfrica per objector de consciència i fundar un falansteri anarcocomunista que durà dos mesos a Vanves, el desembre de 1909, va ser nomenat tresorer de la «Union Syndicale des Locataires Ouvriers et Employés» (USLOE, Unió Sindical de Llogaters Obrers i Empleats), revifalla d'un primer Sindicat Confederat de Llogaters creat el 1903 per l'anarquista Pennelier. En 1911 va esdevenir president de la USLOE, que comptava aleshores mig milenar d'afiliats a París i el programa del qual reivindicava la prohibició de l'embargament del mobiliari, el pagament a termini vençut i l'aforament dels lloguers. El 13 de desembre de 1911 va organitzar la muda pública del seu propi domicili arrendat, al carrer Dantzing número 52, amenaçat d'embarg; quan la portera va cridar la policia, va muntar una barricada («Fort Cochon») a ca seva tot desplegant una bandera roja i una pancarta que deia:«Respectuós de la llei violada per la policia al servei de la propietat, només sortiré obligat per la força.» Assetjat per la policia, abastit pels veïns durant cinc dies, va fer que un agent judicial prengués acta de la violació del seu domicili i va obtenir la primera victòria, ja que el tribunal de recursos d'urgència li va donar la raó i la policia va haver d'aixecar el setge. Poc després, el 7 de gener de 1912, va organitzar una acció de reallotjament al Jardí de les Tuileries d'una família amb vuit infants en la qual els companys del Sindicat de Fusters van muntar en minuts una barraca improvisada; aquesta acció comportarà el vot per part del consell municipal parisenc d'un emprèstit de 200 milions de francs per a la construcció d'habitatges econòmics per a famílies nombroses. Després va crear la famosa«Raffût de Saint-Polycarpe», fanfara heteròclita que en forma d'escamot ajudava a buidar les cases amenaçades de desallotjament omplint unes carretes tirades a coll amb tots els trastos dels llogaters; el cantautor llibertari Charles d'Avray va compondre per aquest grup la coneguda cançó La marche des locataires. Mitjançant aquesta acció directa de caire lúdic, van assetjar i okupar tots els habitatges que trobaven buits, alhora que okupaven els centres públics: el 10 de febrer de 1912 van okupar el pati de la Prefectura de Policia, el març el de la Cambra de Diputats, el 12 d'abril de 1913 amb milers de persones que no tenien habitatge per arrendar van assetjar l'Ajuntament de París, i el 24 van prendre a l'assalt l'església de la Madeleine. A més d'això, van ocupar entre el 8 i el 9 d'abril de 1912 la caserna parisenca del Chateau d'Eau i hi van allotjar 50 famílies, infants inclosos, i el 21 de juliol de 1913 van okupar al bulevard Lannes la vil·la La Vérone amb la complicitat del seu llogater, el Comte de La Rochefoucauld, i hi van ser reallotjades vuit famílies i 36 infants; van ser expulsats set dies després. En 1912 va començar a col·laborar en el periòdic anarquista de Brussel·les Le Combat Social, on amb Georges Schmickrath i León de Wreker van publicar articles sota la rúbrica «Sus aux vautours» (Sobre els voltors) en contra dels propietaris. Aquest mateix any es va produir una escissió en la Unió Sindical dels Llogaters; pel maig Cochon es va presentar a les eleccions municipals pel barri de Père-Lachaise i va ser exclòs, per les crítiques dels militants anarquistes, d'aquesta organització per«electoralisme», fundant aleshores la Federació Nacional i Internacional dels Llogaters. En 1913 va fer nombroses conferències arreu de l'Estat francès, especialment a Marsella, on l'agost va organitzar una impressionant manifestació pels carrers de la ciutat, reunint més de quatre mil persones al Palais de Cristal. Quan va esclatar la Gran Guerra, va ser mobilitzat en el XXIX Regiment d'Infanteria Territorial i va participar en la batalla del Marne; el gener de 1915, va ser destinat a la fàbrica Renault de Billancourt, però quan va ser reenviat a la seva unitat va desertar el 16 de febrer de 1917. Detingut l'agost, va ser condemnat el 17 de desembre per un consell de guerra a tres anys de treballs a la comunitat. Per aquesta època va publicar a Maintenon el periòdic Le Raffût, que va ser efímer –va sortir una nova sèrie entre 1920 i 1922 amb més fortuna. Durant la guerra, la Unió Federal de Llogaters (UFL) va esdevenir Unió Confederal de Llogaters (UCL), que en 1946 esdevindrà Confederació Nacional de Llogaters (CNL), apropada al Partit comunista. El 18 de desembre de 1923 es va casar al IX Districte de París amb Berthe Lejeune, amb qui es va divorciar el 20 de gener de 1938. Entre 1925 i 1926 encara va participar en el moviment dels llogaters i va haver de comparèixer davant un tribunal de París el 21 d'abril de 1926. Retirat amb sa companya Tounette a Pierres, a prop de Maintenon, va anar diverses vegades a París durant els anys cinquanta per evocar els seus records en l'emissió radiofònica de J. Mollion«Les rêves perdus». Georges Cochon va morir el 28 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 25 d'abril– de 1959 a la seva casa del carrer Grandes Cours a Pierres (Maintenon, Centre, França). Sos fills van reprendre la torxa i durant els anys setanta van participar activament en el sindicat de llogaters. Va escriure el petit tractat 39 manières de faire râler son concierge. Es van crear un gran nombre de cançons sobre Cochon i el seu moviment okupa, com ara La Cochonette; Donnez des logements; Papa Cochon; C'est Cochon; V'la Cochon qui démémage, de Montéhus; Le chant des locataires, de Robert Lanoff; o La marche des locataires, de Charles d'Avray. El famós dibuixant Steinlein va realitzat per a la seva lluita cartells i dibuixos. En 2000 Patrick Kamoun va publicar V'là Cochon qui déménage. Prélude au droit au logement, que explicar la història d'aquest personatge i la seva lluita.

***

Dante Armanetti

- Dante Armanetti: El 26 de març de 1887 neix a Pontremoli (Lunigiana, Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Dante Armanetti. Sos pares es deien Angelo Armanetti i Elisabetta Sordi. Va fer els estudis primaris fins al cinquè curs. Començà a militar de molt jovenet al moviment anarquista de Torí, on treballà com a obrer a la fàbrica FIAT Ferriere i després com a representant de la casa Singer. Durant la Gran Guerra difongué els pensaments llibertari i antimilitarista i es dedicà a recaptar fons per a la premsa anarquista. L'agost de 1917 participà en les manifestacions contra el conflicte bèl·lic i durant postguerra en les lluites socials que es desencadenaren. El setembre de 1920 destacà en el moviment d'ocupació de fàbriques i en 1923 va ser detingut. En 1927 va ser condemnat per intentar sortir il·legalment del país. En 1929 es traslladà a Mirandola (Emília Romanya, Itàlia) per a dirigir un taller de mecànica. A començament dels anys trenta col·laborà en el periòdic clandestí del moviment «Giustizia e Libertà» Voci d'Officina. Membre del grup anarquista torinès «Barriera di Milano», format sobretot per companys toscans (Dario Franci, Settimo Guerrieri, els germans Vindice i Muzio  Tosi, etc.), i del grup«Barriera di Nizza», prengué part en el comitè de coordinació del grups anarquistes de Torí. Un cop més intentà exiliar-se amb altres companys (I. Innesti, F. Fasola i R. Alicardi), però va ser detingut a Moncenisio i condemnat. El 8 de febrer de 1931 va ser detingut a Torí amb altres companys (Arduilio D’Angina, Musio Tosi i Settimo Guerrieri); jutjat, fou condemnat a dos anys de confinament per «activitat anarquista i difusió de periòdics antifeixistes» i deportat a les illes de Lipari i de Ventotene. El 9 de febrer de 1933 va ser alliberat i tres anys després, el 9 de setembre de 1936, passà clandestinament a França per Val di Vanzo amb els companys anarquistes Antonio Calamassi i Settimio Guerrieri, gràcies al suport del Comitè Antifeixista de Chambèri (Roine-Alps, Arpitània). Mentre militava en el moviment anarquista d'aquesta ciutat i de Lió, la seva família patí persecucions a Itàlia i sa germana, Maria Felicita, va ser detinguda i processada per tribunals especials. El 15 de gener de 1937 arribà a Barcelona (Catalunya) en plena Guerra Civil i el 21 de gener va ser destinat als fronts d'Almudébar i del Carrascal d'Osca (Aragó, Espanya), però per la seva avançada edat i per la seva miopia no pogué agafar les armes, encarregant-se de les relacions entre els companys de la Secció Italiana de la«Columna Ascaso» i de ses famílies. El maig de 1937, mentre era a Barcelona amb tasques del servei postal, va ser detingut, juntament amb Ermanno Neri i Libero Mariotti, per la reacció estalinista al local de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», espai que fou saquejat, i acusat de «deserció i espionatge». El febrer de 1938 encara restava empresonat i la Unió Anarquista Italiana (UAI) llançà una campanya per reclamar el seu alliberament, així com el dels seus companys Pompeo Crespi i Carlo Cocciarelli. Aquesta campanya tingué el suport a França de Sébastien Faure i de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). L'octubre de 1938 va ser reclòs a Montjuïc. Un cop lliure, en 1939 passà a França, on fou tancat durant un any als camps de concentració de Sant Cebrià (tres mesos) i de Gurs (al Grup Italià de la IX Companyia). Després va ser incorporat forçosament en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat al nord de França fins al juny de 1940. Arran de l'ocupació de París per les tropes nazis, passà a Brussel·les (Bèlgica), on visqué amb Armando Bientinesi, Aldo Demi i Ateo Vannucci. El 16 d'agost de 1941 va ser detingut per la policia alemanya amb concomitància dels serveis secrets italians. Extradit a Itàlia, va ser jutjat per un Tribunal Espacial feixista i condemnat el 17 de novembre de 1941 a set anys de reclusió a Castelfranco Emilia, a 20.000 lires de multa i a la prohibició vitalícia per a exercir càrrecs públics. Va ser alliberat després de l'anunci de la rendició italiana (8 de setembre de 1943) i marxà cap a Torí, on s'integrà en la resistència enquadrat en l'Squadre di Azione Patriottica (SAP, Esquadra d'Acció Patriòtica) de la FIAT Ferriere i en la VII Brigada «Edoardo De Angeli», comandada per l'anarquista Ilio Baroni. L'octubre de 1944 entrà en la redacció del periòdic clandestí torinès Voce dei Comunisti Llibertari i esdevingué el seu director des de l'Alliberament, moment en el qual canvià el non per Era Nuova, fins el seu últim número, el març de 1949. Entre el 23 i el 25 de juliol de 1945 participà com a delegat del Piemont en el Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Amb Italo Garinei, dirigí entre febrer de 1951 i març de 1966 el periòdic torinès Seme Anarchico i el seu suplement Lotta Anarchica. Voce del Campeggio Internazionale Anarchico. A començament de la dècada dels cinquanta fou responsable del Bolletino Interno della Federazione Anarchica Italiana, del qual es publicaren a Torí cinc números entre novembre de 1952 i març de 1953, amb la finalitat de preparar el V Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre el 19 i el 23 de març de 1953 a Civitavecchia. Dante Armanetti va morir el 3 de febrer de 1958 a Torí (Piemont, Itàlia); incinerat el 6 de febrer, les seves cendres van ser dipositades al Tempio Crematorio.

***

Notícia sobre la gira d'Achille Blicq i Sébastien Faure publicada en el periòdic parisenc L'Espagne Antifasciste del 21 de novembre de 1936

- Achille Blicq: El 26 de març de 1889 neix a Comines (Nord-Pas-de-Calais, França) el lliurepensador i anarquista comunista Achille Joseph Blicq. Sos pares es deien Alfred Auguste Blicq, barber, i Marie Hubertine Leleu, domèstica i cosidora belga, i tingué cinc germans i dues germanes. El 13 de març de 1909 portà la contradicció«anarquista-llibertària» en la conferència pública contradictòria de Gaston Sorlin, organitzada a Comines pel grup local del moviment catòlic «Le Sillon» de Marc Sangnier. El 19 d'octubre de 1912 es casà a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) amb la mestra Jeanne Margueride Tabary, amb qui tingué un infant, Jean Jacques Achille Blicq. Fou secretari del grup llibertari «Terre Libre» de Lilla. En 1925 vivia al número 7 del carrer Château d'Un de Lilla. A finals dels anys vint fou un dels responsables entre els anarquistes comunistes del departament del Nord de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma d'Arshinov»). Es va oposar, amb Hoche Meurant, entre 1927 i 1928, quan l'escissió de la Unión Anarquista (UA), als anarquistes individualistes encapçalats per Constantin Dryburgh que havien creat l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). El 8 de juny de 1930 fou el secretari del Congrés de la Federació del Nord de Libre-Pensée Obrera i d'Acció Social que se celebrà a la Sala Vernier de Lilla i 1931 era delegat regional del Nord de la Federació Nacional dels Lliurepensadors de França, organització per a la qual va fer conferències. Col·laborà regularment en Le Libertaire i en 1934 participà en la redacció d'articles per a l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure –curiosament, veient la seva trajectòria posterior, va escriure l'entrada «Xenofòbia». En 1934 era representant del Comitè d'Acció Laica de Lilla. Entre 1934 i 1938, com a mínim, regentà al seu domicili, al número 14 del carrer Marengo de Lilla, la «Librairie Sociologique», que sembla que només venia llibres per correspondència i distribuïa l'Encyclopédie Anarchiste. Com a membre del Comitè d'Acció Laica (CAL), va fer costat entre 1935 i 1936 el Front Popular. Militant de la Lliga Internacional de Combatents de la Pau (LICP) des de la seva fundació, va ser membre del seu comitè de direcció i fou un dels signants del «Manifeste pour une conférence nationale contre la guerre et l'union sacrée», publicat el 12 de juliol de 1935 en Le Libertaire. Entre el 10 i l'11 de novembre de 1935 assistí a l'Assemblea Anarquista de Lilla contra la guerra i contra la «Unió Sagrada». Com a membre de la LICP, signà el manifest «Pour sauver la Paix!», publicat el 14 de maig de 1936 al setmanariLa Barrage. El 27 de juny de 1936 va fer la conferència «La leçon d'une grève» al Cabaret Flamand de Lilla. A principis d'octubre de 1936 acompanyà Sébastien Faure a Catalunya i al front d'Aragó per a veure les realitzacions revolucionàries que es portaven a terme. En retornar a França va fer amb Sébastien Faure una gira de conferències (Bordeus, Marsella, Montpeller, Niça, París, Saint-Étienne, Toló, etc.) a favor de la Revolució espanyola, com ara la celebrada el 24 de novembre de 1936 al Teatre de Belleville de París, o el 6 de desembre de 1936 a la Salle Olympia Cinéma de Marsella (Provença, Occitània), on assistiren unes 1.500 persones, o la celebrada quatre dies després a Narbona (Llenguadoc, Occitània). En aquestaèpoca va publicar una sèrie d'articles sobre la Revolució espanyola en Le Libertaire. Amb altres companys (Édouard de Mulder, Marceau Dryburgh, Hélène Gombert, etc.), fou animador del grup de l'UA de Lilla, que es reunia al número 319 del carrer Léon Gambetta. Posteriorment s'establí a Saint-Cloud (Illa de França, França), on regentà un comerç de gèneres de punt i de calceteria. També en aquesta ciutat animà diversos grups anarquistes. La policia, en els seus informes, el considerava«força intel·ligent, bon orador i propagandista influent». El 14 de novembre de 1938 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1939 la policia anotà que s'encarregava de recollir fons per als refugiats espanyols internats als camps de concentració. Instal·lat a París (França), el 13 de desembre de 1939 va ser detingut per ordre del governador militar i, sota l'acusació d'«activitats anarquistes», tancat a la presó parisenca de La Santé; el 14 de gener de 1940, però, el seu cas va ser sobresegut i posat en llibertat. Durant l'Ocupació s'acostà al col·laboracionisme i va ser nomenat«gerent-administrador ari» de l'empresa de confecció confiscada al jueu polonès Wolf Schoumann, al número 6 del bulevard Saint-Denis del III Districte de París. L'11 d'agost de 1941 dirigí una carta a l'alcalde de Charenton-le-Pont (Illa de França, França), en nom del Comissariat de Qüestions Jueves, interessat per una clínica propietat del metge jueu Marcu Copelovici; l'alcalde va contestar que aquesta estava ocupada pels alemanys. En aquesta època vivia al número 21 de l'avinguda Alfred Belmontet de Saint-Cloud. Després de la II Guerra Mundial els propietaris de l'empresa de Wolf Schoumann el denunciaren per «robatori i malversació», però el cas no va arribar enlloc. En 1947 informes policíacs assenyalaven que vivia en un pavelló molt luxós i que gaudia d'importants recursos econòmics. A finals de 1949 va ser nomenat delegat de personal a la fàbrica de maquinària agrícola«Magnier-Bedu» de Groslay (Illa de França, França) en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT) francesa. Achille Blicq va morir el 28 de maig –algunes fonts citen erròniament el 30 de maig– de 1975 al Centre Hospitalari Quatre Villes de Saint-Cloud (Illa de França, França).

***

Foto d'Albert Doccioletti d'un dossier policíac (1924)

- Alberico Boccioletti: El 26 de març de 1889 neix a Fano (Marques, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alberico Boccioletti. Sos pares es deien Angelo Boccioletti i Rosa Perlini. Mariner de professió des d'infant, entrà a formar part del moviment anarquista de la mà del destacat militant Casimiro Accini. En 1911 lluità a la guerra italoturca. Sense feina en tornar a Fano, demanà un passaport per a emigrar als Estats Units, però el març de 1913 es va embarcar novament. El juny de 1913 va ser un dels creadors de la Lliga de Resistència dels Mariners de Fano (LRMF), de la qual va ser nomenat membre de la seva comissió executiva, esdevenint una persona molt popular. El 9 de gener de 1914 va ser un dels signants de l'«Acord entre armadors d'embarcacions i patrons pesquers i mariners». Quan esclatà la Gran Guerra, Fano va ser un dels primers ports a bombardejar pels austríacs i la flota marinera de la població tingué prohibit de pescar durant el conflicte bèl·lic. El 31 de maig de 1915 els representants de l'LRMF reclamaren disposicions legals per solucionar la seva situació, sota l'amenaça d'engegar un moviment d'agitació; la guerra, no obstant això, silencià tota les reivindicacions. Cridat a files i enquadrat en la Marina de Venècia (Vèneto, Itàlia), va ser castigat amb el trasllat a l'illa sarda de La Maddalena en descobrir-se que havia mantingut correspondència amb Casimiro Acciani i altres anarquistes «perillosos». En acabar la guerra esdevingué el principal exponent del sindicat Unione Marinai (UM, Unió dels Mariners), nou nom de l'LRMF, adherit a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Participà activament en les manifestacions i en la vaga política del 20 al 21 de juliol de 1919 i en nombroses reunions durant l'anomenat «Biennio Rosso» (Bienni Roig). Va ser nomenat secretari de l'UM, que comptà amb 800 afiliats i que, a més de lluites pròpies de la marineria, intentà solucionar el problema històric a Fano de la venda de peix, ja que els mariners, a més de les lluites contra els armadors de les embarcacions, havien de bregar amb els venedors dels peix, que sempre tergiversaven els comptes al seu favor. Es va intentar el sistema de la venda directa, obrint un negoci a la ciutat i promovent el sistema de subhasta pública per a la venda del peix. L'UM també intentà obrir una botiga cooperativa per als membres per a així donar resposta a l'elevat preu dels aliments i al xantatge dels preus imposats pels comerços als aliments adquirits per la marineria. Entre el 20 i el 23 de desembre de 1919 fou delegat de Fano al III Congrés Nacional de l'USI celebrat a Parma (Emília-Romanya, Itàlia). Els mariners de Fano van ser dels primers a patir les agressions dels escamots feixistes i el 15 de maig de 1921 es produí un enfrontament a Fano entre mariners i feixistes de Lugo di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia), i un d'aquests, Giovanni Borghini, va disparar uns quants trets de pistola, però finalment acabà a les aigües del port. Dos dies després, com a represàlia, un escamot feixista de Lugo di Romagna amb un camió i uns cotxes entrà al barri del port disparant pistoles i fusells, procedint després a l'assalt de la seu de l'UM, que va ser totalment destruïda. Ell denuncia a les autoritats els danys, valorats en 5.000 lires. Entre el 10 i el 12 de març de 1922 fou delegat de Fano al IV Congrés Nacional de l'USI celebrat a Roma (Itàlia). El desembre de 1922 el feixisme es va fer amb l'UM, substituint la junta directiva anterior per una de nova afí, esdevenint d'aquesta manera l'UM en el primer sindicat feixista de Fano. Per mor de la repressió feixista i dels problemes financers vinculats als establiments comercials que l'UM havia intentat muntar –en 1923 va ser jutjat per«infracció a la llei de pesos i mesures», encara que va ser absolt–, es va veure obligat a refugiar-se uns anys a Cesanatico (Emília-Romanya, Itàlia). A finals de 1925, esdevingut cap de barca, retornà a Fano. En 1926, juntament amb la marineria del vaixell Nettuno (Fioravante Donnini, Antonio Magrini, Giovanni Mazzanti, etc.), definida per les autoritats marítimes com «temibles comunistes anarquistes», va ser acusat de«pertorbacions greus a l'ordre públic al port de Fano» per no haver treballat el Primer de Maig. En 1929, acusat d'incompatibilitat per motius polítics i per la seva «actitud derrotista», es va proposar la cancel·lació de la seva matrícula de la Marina Mercant italiana, fet que es materialitzà entre 1931 i 1943, condemnant-lo a la fam. Alberico Boccioletti va morir en 1972 a Fano (Marques, Itàlia).

***

Raymond Callemin en una foto policíaca

- Raymond Callemin: El 26 de març –el 28 de març segons la partida de defunció– de 1890 neix a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Raymond François Callemin (Raymond la science). Sos pares es deien Narcisse Callemin, sabater socialista, i Joanne Napoléon. Esdevingué obrer tipogràfic i milità un curt temps en les Joventuts Socialistes. Cap al 1906 es va fer anarcoindividualista i s'integrà en la comunitat d'Émile Chapelier a Stockel-Bois, col·laborant en el periòdic anarquista belga Le Révolté. En 1910, fugint del servei militar, s'exilià a França on trobà amics anarquistes belgues, com ara Jean de Boë, Edouard Caroy i Victor Kibatchiche (Victor Serge), que vivien a la comunitat anarcoindividualista de Romainville. Aquest grup editava L'Anarchie i passà a encarregar-se de la gestió i de la impressió amb René Valet. Amant de la ciència, de la música, del teatre, del vegetarianisme i àvid de coneixements i de lectures, va ser anomenat Raymond la science (Raymond la ciència) pels membres de la «Banda Bonnot», amb els quals cometrà la seva primera expropiació el 21 de desembre de 1911 a la Societat General del carrer parisenc Ordener. Després d'una mala fi de robatoris, tot deixant una estela de morts, i la rebequeria de la premsa contra els «bandits amb cotxe», van ser encerclats per la policia. Fou detingut el 7 d'abril de 1912 al carrer parisenc de la Tour d'Auvergne, domicili del quincaller anarquista i insubmís Pierre Jourdan i sa companya àcrata neomaltusiana Louise Hutteaux. Un cop arrestat, declarà als policies que el detingueren:«Heu fet un bon negoci! El meu cap està valorat en 100.000 francs i cadascun de vosaltres només en set cèntims i mig. Sí, és el preu exacte d'una bala de browning!» Jutjat a l'Audiència del Sena amb els altres 21 supervivents de la banda i col·laboradors, el 28 de febrer de 1913 va ser condemnat a la pena capital, amb André Soudy,Élie Monier i Eugène Dieudonné. Raymond Callemin va ser guillotinat el 21 d'abril de 1913 a les portes de la presó de la Santé de París (França), després d'haver intentat exculpar Dieudonné en una mena de notes autobiografies enviades pel seu misser a la premsa («Notes de Raymond la Science écritesà la Santé»). Deixà inèdites unes Mémoires de Callemin dit Raymond la Science.

***

Manuel de Castro

- Manuel de Castro: El 26 de març de 1896 neix a Rosario (Santa Fe, Argentina) l'escriptor, poeta, periodista i torero anarquista Manuel de Castro. Fou fill de Manuel de Castro Cobas, capellà gallec, i de Soledad Pardiñas, concertista de piano i pintora; ambdós es conegueren a la Corunya (Galícia) i enamorats fugiren a París (França) i d'allà a la ciutat argentina de Rosario, on es casaren civilment. El fill de la parella s'educà a Córdoba (Córdoba, Argentina) i després estudià al Seminari Conciliar de Concepción (Concepción, Xile). De molt jove quedà orfe de mare, primer, i de pare, després –vidu reingressà al sacerdoci–, i s'establí a Montevideo (Uruguai), on restà definitivament. A la capital uruguaiana participà de la bohèmia literària –va fer una bona amistat amb Ernesto Herrera– i també s'introduí en els grups anarquistes, experiència que més tard recrearà en la seva novel·la Oficio de vivir. Buenas y malandanzas de Gabriel (1958). D'aquests anys juvenils publicà més tard la sèrie «Cronicones montevideanos» en el«Suplemento Femenino» del diari La Mañana. En 1928 publicà Historia de un pequeño funcionario, crítica a la burocràcia estatal. Exercí el periodisme en diferents publicacions, com ara Mundo Uruguayo (Montevideo), Ercilla (Santiago de Chile), Clarín (Buenos Aires), etc.; però sobre tot conreà la poesia, la novel·la i el conte. En els seus últims anys creà la seva pròpia editorial, Banda Oriental, on publicà les seves obres. El seu art taurí recorregué les places de Montevideo, Xile, Argentina i Espanya. A finals de la dècada dels trenta, convidat pel British Council, viatjà a Londres per mediació de l'ambaixador britànic a l'Uruguai. Formà part de diversos grups literaris i d'edició de revistes culturals, com ara Teseo, Revista Oral,Cuadernos Julio Herrera y Reissing,«Meridión», etc. Participà en les Jornades Poètiques celebrades a Piriápolis. Alguns dels seus relats més aclamats van ser adaptats al teatre i a la ràdio a l'Uruguai i a Xile. Entre les seves obres destaquen Canto de oro (1917), Las estancias espirituales (1919), El padre Samuel. Su vida sacra y profana evocada por un llamado su sobrino. Novela picaresca americana (1937), Lámpara. Vigilias de la luz y la flauta (1938), Meridión. 33 cantos y 2 alabanzas (1946), Consagración de Hernandarias (1946),Pregón lírico diciendo de la muerte de Manuel Rodríguez, Manolete (1949), Retorno (1951), Hernandarias. Exploración poética on ocho cantos (1951), Pastoral melacolía y otros poemas (1954), El enigma del ofidio (1955), Encantamiento. Poesía sobre motivaciones infantiles (1955), Festival y transfiguración de Helena. Treinta poemas de amor (1957), Hernandarias. Exploración poética en XIII cantos (1957), Espantapájaro. Poesía sobre motivos infantiles y un cuento (1960), El nuevo encantador (1961), Laurel sangriento. Épica nativa (1961), Humo en la isla (1962), Metafísica del vino y otros poemas (1963), Goya y la fiesta de los toros. Estudio (1964), Víspera y olvido. Doce nocturnos y otros poemas (1965), La vida bohemia. Cronicones montevideanos (2005, pòstuma), etc. En les seves obres descriu la impersonalitat burocràtica, la incomprensió que separa els éssers humans, el món del treball i la pobresa aclaparadora, tot de manera realista i alhora filosòfica. Manuel de Castro va morir el 8 de juny de 1970 a Montevideo (Uruguai). El seu arxiu personal es troba dipositat a la Secció d'Arxiu i Documentació de l'Institut de Lletres (SADIL) de la Facultat de Humanitats i Ciències de l'Educació de la Universitat de Montevideo.

Manuel de Castro (1896-1970)

Continua...

---

Carta oberta al Govern de les Illes Balears – Miquel López Crespí

Domingo Morales, Isidre Forteza, Paco Ferrer, Isabel Rosselló, Toni Roig, Antònia Serrano, Jaume Adrover, Jaume Moncades, Gerard Matas, Miquel Morell, Llorenç Buades, Paco García, Miquel Vanrell, Josep Planas Montanyà, Sebastià Serra, Francesc Calvet, Maties Tugores, Antònia Sabater, Aina Montaner, Joan Pericàs…

Per la dignitat i la memòria

Carta oberta de l´escriptor Miquel López Crespí al Govern de les Illes

No ens basta el ritual homenatge al tanatori (ni que sigui enmig de la Plaça Major de Ciutat!). No ens és suficient una medalleta de reconeixement quan aquella persona ja no pot veure reconegut públicament el seu esforç. Què hauria estat dels polítics professionals sense el suport d’aquesta munió d´intel·lectuals i activistes? Qui ha creat el teixit social de la nostra societat? Qui ha fet la feina per enlairar qui està situat a les cadiretes institucionals? No ens basten excuses de mal pagador. Manco paraules i més accions en defensa dels nostres! Volem una permanència perenne. Volem que el seu exemple no desaparegui amb el pas inexorable del temps! La paraula ritual d’homenatge s’esvaneix. El llibre perdura. Potser estudiat durant generacions i generacions! (Miquel López Crespí)

El silenci oficial en referència a la mort d´alguns dels nostres activistes culturals i polítics més destacats, d´artistes i escriptors, m’ha fet reflexionar; i voldria suggerir algunes possibles actuacions a les nostres autoritats culturals. Pens ara mateix (però la relació de noms podria ser interminable!) en determitats i significatius silencis sobre persones que han estat imprescindibles per a crear el bastiment essencial de la societat civil i cultural de les Illes. Seria el cas de tants coneguts i companys de lluita morts recentment: Domingo Morales, Isabel Rosselló, Toni Roig, Antònia Serrano, Jaume Adrover, Jaume Moncades, Gerad Matas, Miquel Morell, Llorenç Buades, Paco García, Miquel Vanrell, Josep Planas Montanyà, Sebastià Serra, Francesc Calvet, Maties Tugores, Aina Montaner, Joan Pericàs… La llista es pot anar ampliant; són els primers noms que m´han vingut en ment. I encara d’altres que moriren fa temps: Rosa Bueno, Joan Soler Antich…

La meva proposta és crear una petita Biblioteca Popular, una col·lecció de llibres que, amb una acurada biografia, servís per a mantenir viva la memòria i l’exemple de tants i tants sindicalistes, intel·lectuals, autors, artistes, activistes culturals que, com els esmentats, han estat la columna fonamental del nostre redreçament nacional i social. I que, en el cas concret de Llorenç Buades, recollís la seva obra (articles, història de Mallorca…) que es pot trobar en el Web que ell coordinava, Ixent.

No ens basta el ritual homenatge al tanatori (ni que sigui enmig de la Plaça Major de Ciutat!). No ens és suficient una medalleta de reconeixement quan aquella persona ja no pot veure reconegut públicament el seu esforç. Què hauria estat dels polítics professionals sense el suport d’aquesta munió d´intel·lectuals i activistes? Qui ha creat el teixit social de la nostra societat? Qui ha fet la feina per enlairar qui està situat a les cadiretes institucionals? No ens basten excuses de mal pagador. Manco paraules i més accions en defensa dels nostres! Volem una permanència perenne. Volem que el seu exemple no desaparegui amb el pas inexorable del temps! La paraula ritual d’homenatge s’esvaneix. El llibre perdura. Potser estudiat durant generacions i generacions!

Just en aquest moment, gràcies al nou Pacte de Progrés, els partits que aquests lluitadors situaren en el poder polític (em referesc a MÉS, Podem i PSOE) tenen a la seva disposició els recursos adients per a portar endavant aquesta proposta de Biblioteca Popular d´activistes illencs.

No és la primera vegada que faig una provatura semblant. Però els nostres no escolten. Mesos després de la mort del company Llorenç Buades el silenci més brutal era la resposta de l’esquerra oficial a la suggerència de salvar l´obra d’un dels intel·lectuals marxistes que més han fet pel redreçament nacional i social dels Països Catalans.

Vet aquí la nota escrita quan morí l’historiador marxista i independentista Llorenç Buades:

“Caldria fer justícia en record dels grans activistes culturals i polítics que, com Llorenç Buades i Jaume Adrover (entre tants d´altres!), han portat a coll la lluita contra la dreta i en defensa de les idees republicanes i antifeixistes.

Cal pensar en l’edició d’un llibre amb els articles més importants de Llorenç Buades! Un volum que pogués preservar tot el que va fer en defensa de la nostra memòria històrica, la lluita contra la dreta neofeixista espanyola i les claudicacions constants de certa esquerra. També caldria portar endavant la realització d’un documental damunt el constant combat en defensa dels nostres drets nacionals i socials. No seria gens difícil ara que, amb el nou Pacte Progressista de les Illes, es poden emprar els nombrosos mitjans que té a l’abast el Govern per fer realitat una aportació útil i valuosa a la recuperació de la memòria històrica dels Països Catalans. El material amb el qual podria fer feina un equip de la Conselleria de Cultura es pot trobar en el web Ixent. Per tant, editar un llibre i fer un documental no causaria cap greu problema econòmic als nostres gestors. Es tracta de tenir voluntat i voler transmetre a les noves generacions l’exemple de lluitadors plens de dignitat, teòrics del pensament independentista i revolucionari, grans historiadors com era Llorenç Buades.

Hauríem de recordar que els homenatges s’esvaneixen, però els llibres resten! Ara que tenim l’esquerra al Govern és el moment oportú de portar endavant aquesta tasca. Un llibre no costa tant! Un documental de trenta o quaranta minuts, tampoc! En cas contrari, tan sols restarà el record i la interpretació dels vencedors, dels que signaren amb els franquistes la repartició de sous i cadiretes per a poder viure sempre d’esquena dreta. Sense aquesta feina summament senzilla, la memòria dels grans pensadors i activistes culturals illencs d’esquerra quedarà esborrada, oblidada sota tones de ciment armat, de la mateixa manera que ha estat liquidat el record de tants revolucionaris intel·lectuals republicans i independentistes, marginats sempre per alguns sectors que controlen la nostra cultura.”

És evident que mai ningú, al cap d’un any i mesos de la mort de l’historiador, ha fet res al respecte. Ara demanam més. Ara la petició inclou també les persones esmentades més amunt. Una col·lecció de llibres que servi els fets més essencials de la seva lluita pel nostre redreçament nacional i social. Les autoritats que ells ajudaren a situar en el poder no poden mantenir el silenci i la inacció actuals.

La Biblioteca Popular que volem podria titular-se “Els Imprescindibles”.

Esperam una resposta.

Miquel López Crespí (Palma, 23-VIII-2016)

En un sol dia, aquest passat mes de gener, m'he topat amb la imatge de tres lluitadors populars, tres obrers culturals, que m'han esmerilat la memòria amb paper de vidre. La mort de l'inquiet, galant, generós i gentil Toni Morlà ha espolsat d'un mal toc les teranyines del record. Miquel Brunet, Tomàs Graves i d'altres, s'exclamaven de l'escàs reconeixement en consonància al que es mereixia. Així van les coses en aquesta terra governada per gent a qui fa nosa la cultura. En Toni va gestionar el disc Lluc i el poble, va fer cançons dedicades a la protecció del paisatge i de la terra, va cantar en suport de la llengua i la cultura... Durant la dècada dels vuitanta del segle passat, en defensa de causes justes i nobles, va actuar de franc per a diverses entitats civils del país que ara han tengut la indecència i displicència de no correspondre amb l'agraïment; amb un recordatori ni que fos. Com a membre d'aquesta comunitat negligent, em faig responsable en la part que em toca d'aquest silenci col·lectiu eixordador que també va afectar, en major o menor mesura, altres encantadors cantadors com Guillem d'Efak, Rafel Estaràs i Toni Roig, enaltits a misses dites. (Bartomeu Mestre)

Els exclosos culturals

Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo" | 01 febrer 2014

En un sol dia, aquest passat mes de gener, m'he topat amb la imatge de tres lluitadors populars, tres obrers culturals, que m'han esmerilat la memòria amb paper de vidre. La mort de l'inquiet, galant, generós i gentil Toni Morlà ha espolsat d'un mal toc les teranyines del record. Miquel Brunet, Tomàs Graves i d'altres, s'exclamaven de l'escàs reconeixement en consonància al que es mereixia. Així van les coses en aquesta terra governada per gent a qui fa nosa la cultura. En Toni va gestionar el disc Lluc i el poble, va fer cançons dedicades a la protecció del paisatge i de la terra, va cantar en suport de la llengua i la cultura... Durant la dècada dels vuitanta del segle passat, en defensa de causes justes i nobles, va actuar de franc per a diverses entitats civils del país que ara han tengut la indecència i displicència de no correspondre amb l'agraïment; amb un recordatori ni que fos. Com a membre d'aquesta comunitat negligent, em faig responsable en la part que em toca d'aquest silenci col·lectiu eixordador que també va afectar, en major o menor mesura, altres encantadors cantadors com Guillem d'Efak, Rafel Estaràs i Toni Roig, enaltits a misses dites.

El mateix dia d'assabentar-me de la mala nova, passejant per un cercador virtual, em compareix una notícia de fa tres anys de Pep Roig del nonat Museu de l'Humor. “Toni Torrens va fer menció a dos personatges de gran importància dins la cultura popular: Bel Cerdà, que ja es morta, i Toni Rotger, que està ben viu. Sembla que molts, del món cultural i polític de Mallorca han oblidat, perquè no els convé reconèixer que el calatraví Rotger va ser peça fonamental”. Efectivament, un altre que reclama memòria. Picapedrer voluntari a l'Obra Cultural Balear, Toni Rotger, els anys 1976 i 1977, va ser l'artífex d'una revolta cívica que va revifar les festes populars. Va promoure la desfilada de grups com Comediants, Els Joglars, Dagoll Dagom, Garibaldi, Pluja, A-71, S'Estornell... Anys després, l'Ajuntament de Palma va “oficialitzar” aquells projectes i va institucionalitzar el Festival de Teatre, Sa Rua, Sant Sebastià i altres activitats ressuscitades, sense barreres, des de Sa Calatrava. Algú ha agraït, reconegut ni que sigui, la iniciativa de Toni Rotger? Embolicat amb aquestes cabòries, el mateix dia vaig a comprar al mercat de Manacor i veig, en cadira de rodes, Mateu Joan Florit. S'atura per fer fotos a una placera i li demana si viuríem millor independents. Reparteix L'Estel, publicació nascuda l'any 1981 a s'Arenal de Mallorca, assetjada, censurada i perseguida l'any 1992 per tots els grups polítics parlamentaris, contestats per un Comitè de Defensa de la Llibertat d'Expressió amb Josep Maria Llompart, Jaume Santandreu i Guillem d'Efak. L'editor no va fer figa ni va defallir. Com en Toni Morlà i en Toni Rotger, és un obrer de la cultura, un defensor pràctic de la llengua catalana, un manobre que trepitja el carrer i s'allunya de les torres d'ivori. De retorn a cases, cerc si algú li ha retut qualque reconeixement. Només he trobat que la revista Sa Plaça, dirigida per Damià Quetgles, va lliurar el premi Placer 2006 a Mateu Marió pel “compromís amb la llengua catalana”.

Tot plegat, aquell dia vaig tocar amb les mans que, també en matèria cultural, hi ha conflictes de classe! El premis generen greuges, discrims i marginacions. Els qui en concedeixen, tendeixen a mirar cap a l'aire i no a tall de carrer. Així potencien, com a model i referència, la figura dels il·lustrats. Els exclosos són sempre els treballadors que, sovint anònims, incansables i discrets, estiren el carro. Els guardons estableixen nivells, són competitius, atien el dirigisme cultural, atenen l'interès efímer del discurs dominant del moment i tenen més en compte l'oportunisme i l'efecte públic que no el reconeixement a un compromís i a una trajectòria. No parlem ja de les recompenses partidistes, dels criteris endogàmics i elitistes de permuta o, pitjor encara, de l'amiguisme i el nepotisme. Els exclosos no reben distincions en vida. Correspondre la seva aportació sol fer-se, amb tardana reciprocitat, post mortem i des d'un sentiment reconegut de culpabilitat! Els morts, però, no hi senten i estaria bé que els tonimorlàs que ens acompanyen, escoltin en viu un aplaudiment agraït per la seva feina. La mort, ja se sap, és un mal recurs per reparar la discriminació o la covardia social. Tots, sobretot els aquicorrespongui, faríem bé de parar esment i evitar que hi hagi obrers culturals excel·lents oblidats. Al cap i a la fi, la mala consciència no prescriu. Puc assegurar-vos-ho.

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo (dBalears)

Anarcoefemèrides del 27 de març

Esdeveniments

Capçalera de Le Gueux

- Surt Le Gueux: El 27 de març de 1892 surt a París (França) el primer i únic número del setmanari anarquista Le Gueux. Semences de Révolte Libre (El Bergant. Llavors de Revolta Lliure). El redactor en cap fou Michel Zévaco i el gerent Louis Vivier (Pas d'Erreur). Hi van col·laborar Léon Cladel, Charles Malato, Constant Martin, Louise Michel, Stéphane Mougin, Émile Odin,Émile Tresse, Louis Vivier i Michel Zévaco, entre d'altres.

***

L'edifici de Bulot després d'esclatar la bomba de Ravachol (27 de març de 1892)

- Bomba de Ravachol: El 27 de març de 1892 a París (França) l'anarquista Ravachol diposita una bomba que destrueix parcialment l'immoble on viu l'assistent del procurador general de l'Audiència, el tinent fiscal Bulot–carrer Clichy, 39–, qui havia condemnat durament els anarquistes Henri Descamps i Charles Dardare en el procés del 28 d'agost de 1891. Només va haver set ferit i 120.000 francs d'estralls. Ravachol va ser detingut tres dies després. Segons el químic M. Girard, que va testificar durant el judici de Ravachol el 26 d'abril de 1892, el fet que hi hagués nombroses obertures al badalot de l'escala que van permetre l'evacuació del gas va evitar que tot l'edifici s'esbuqués. Ravachol i el seu còmplice, Charles Achille Simon, van ser condemnats per aquest atemptat a treballs forçats a perpetuïtat.

***

Cartell de la conferència

- Conferència de Dhorr: El 27 de març de 1898 se celebra a la sala del Café du Fortin del barri de Mont Redon de Marsella (Provença, Occitània) una xerrada pública i contradictòria del redactor del periòdic parisencLe Libertaire Henri Dhorr sota el títol «La Révolution est-elle necessaire?» (La Revolució és necessària?).

***

Manifestació del 27 de març de 1917 a Madrid

- Pacte CNT-UGT: El 27 de març de 1917 a Madrid (Espanya) es fa públic amb un manifest el pacte d'unitat d'acció signat dos dies abans entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT) per exigir canvis fonamentals en el sistema polític del Regne d'Espanya, que vivia un clima prerevolucionari. Una delegació cenetista, composta per Ángel Pestaña, Salvador Seguí iÁngel Lacort, marxà a Madrid a posar-se d'acord amb el sindicat ugetista per dirigir l'acció revolucionària. El 27 de març hi hagué una gran manifestació a Madrid precedida d'un míting a la Casa del Poble en el qual van parlar Francisco Largo Caballero i Julián Besteiro, per l'UGT, i Pestaña, Seguí i Lacort, per la CNT. En aquest míting es llançà un Manifest a l'opinió pública on s'amenaçava amb una vaga general sense termini limitat «amb la finalitat d'obligar les classes dominants a aquells canvis fonamentals de sistema que garanteixin al poble el mínim de les condicions decoroses de vida i de desenvolupament de les seves activitats emancipadores». En el Manifest es diu que «els organismes proletaris procediran a l'adopció de totes aquelles mesures que considerin adequades a l'èxit de la vaga general». El Govern, davant aquest Manifest, suspengué de bell nou les garanties constitucionals; tancà els centres obrers i empresonà totes els signants del Manifest que pogué trobar. Valladolid declarà la vaga general contra aquestes mesures, però en abril, el nou Govern restaurà les garanties. Malgrat tot, els preus dels productes de primera necessitat continuaren pujant. Es declarà la vaga general a València. La Companyia de Ferrocarrils del Nord acomiadà un grup d'obrers i davant el fracàs de les gestions perquè fossin admesos els 36 companys acomiadats, el 10 d'agost es declarà la vaga en aquesta companyia. Mentrestant s'havien declarat en vaga també 27.000 metal·lúrgics i miners de Bilbao, i s'havia declarat l'Estat de guerra el 20 de juliol. La vaga dels ferroviaris del Nord i dels metal·lúrgics de Bilbao, empalmarà amb la gran vaga general d'agost de 1917, fruit d'aquest pacte CNT-UGT, que enfrontarà obertament els sindicats amb les estructures de l'Estat. Aquesta vaga fou un fracàs a causa de la repressió governamental que declara l'Estat de guerra i tragué l'Exèrcit als carrers,  i va costar 70 morts, 43 d'ells a Catalunya, centenars de ferits i prop de dos mil treballadors empresonats.

***

Assemblea a la fàbrica Fiat (Torí, 1920)

- Vaga general a Torí: El 27 de març de 1920 a Torí (Piemont, Itàlia) es declara la vaga general en la metal·lúrgia. El periòdic anarquista L'Ordine Nuovo de Torí publica el manifest «Pel congrés dels consells de fàbrica. Als obrers i pagesos d'Italia», signat pel grup llibertari torinès, que prendrà part amb Pietro Ferrero i Maurizio Garino en el moviment dels Consells de Fàbrica. El 14 d'abril les autoritats intervindran amb extrem rigor per trencar el moviment vaguístic, que perdurarà fins al 23 d'abril. De les detencions en massa va ser significada la de Maurizio Garino, un dels representants del sindicat de la metal·lúrgia.

***

Detenció de Roscigno al carrer Curupí de Montevideo (27 de març de 1931)

- Detenció de Miguel Arcángel Roscigna: El 27 de març de 1931 és detingut a Montevideo (Uruguai) el cèlebre anarquista expropiador argentí Miguel Arcángel Roscigna (o Roscigno). Roscigna havia nascut en 1891 a Buenos Aires (Argentina) en una família d'origen italià. En 1909 s'interessa per les idees anarquistes a partir de la «Setmana Sagnant de Buenos Aires» i coneix els germans Moretti (Antonio i Vicente), amb els quals s'ajuntarà per militar. Ferrer de forja artesana, treballarà sobretot en la realització del «Pasaje Barolo», el gratacel més alt del Buenos Aires d'aleshores. Membre actiu del «Comitè Sacco i Vanzetti» i després secretari del Comitè de defensa dels Presoners i Deportats, es farà contractar en 1924 com a guàrdia de presó a la penitenciària d'Ushuaia per intentar alliberar Simón Radowitzky, però denunciat per un comunista, és expulsat; però abans de desaparèixer calarà foc a la casa del director. Perseguit per la policia i pels membres de la Lliga Patriòtica, passa de la militància anarcosindicalista a l'acció violenta i expropiadora. El gener de 1926 prendrà part, juntament amb Durruti, Ascaso i Jover, en l'atracament del Banca de San Martín, i els 64.000 pesos són furtats permetran finançar la propaganda i ajudar els companys empresonats i ses famílies. L'1 d'octubre de 1927, Roscigno, en companyia d'Andrés Vázquez Paredes, Vicente i Antonio Moretti, efectua una nova«expropiació» als pagadors de l'hospital Rawson de Buenos Aires, fet que li reportarà l'impressionant botí de 141.000 pesos. Un policia és abatut, però aconsegueixen desfer-se de la policia argentina i refugiar-se a l'Uruguai. Els diners serviran per a la solidaritat, però també per finançar un taller de moneda falsa, gràcies als talents de l'anarquista alemany Erwin Polke. Després de la detenció dels«expropiadors» el 9 de novembre de 1928, retorna a l'Argentina on efectua nous atracaments, especialment en octubre de 1929, a Palermo, amb Severino Di Giovanni, i el botí servirà per finançar l'espectacular evasió de la penitenciaria de Punta Carretas (Montevideo) el 18 de març de 1931. Però Miguel Roscigno i Vicente Moretti seran detinguts el 27 de març al seu refugi del carrer Curupí de Montevideo per un grup format per 53 policies –per si un cas s'havia mobilitzat el 4 Regiment de Cavalleria– en ser reconeguts atzarosament per un expresidiari que els denuncia per cobrar la recompensa. També seran detinguts Andrés Vázquez Paredes, Fernando Malvicini i José Manuel Paz. Torturats pel comissari Luis Pardeiro, seran tot d'una condemnats a sis anys de presó a l'Uruguai. El desembre de 1936, Roscigna, Paredes i Malvicini són alliberats, però detinguts de bell nou. Un jutge els torna a alliberar, fet que permet a la policia argentina apoderar-se'n, segrestant-los en un soterrani de la comissaria d'Avellaneda abans d'assassinar-los. Mai no es trobaran els seus cossos, «mètode» que es generalitzarà durant la dictadura militar. Pel que fa José Manuel Paz, quan serà transferit a Còrdova (Argentina), podrà evadir-se d'una comissaria gràcies a la intervenció d'un grup d'anarquistes armats.

***

Míting de San Sebastián de los Reyes (27 de març de 1977)

- Míting de San Sebastián de los Reyes: El 27 de març de 1977 a la plaça de toros de San Sebastián de los Reyes (Madrid, Espanya) es realitza el primer míting de masses públic i autoritzat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'ençà de la Guerra Civil –anteriorment, el 26 d'agost de 1976, s'havia fet un homenatge a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya), que fou en realitat el primer acte públic confederal. El lloc del míting, mal comunicat aleshores, va ser imposat pel govern d'Adolfo Suárez que pretenia aïllar l'anarcosindicat. El va presidir Juan Gómez Casas, secretari general de la CNT, i hi van intervenir Lluis Andrés Edo, delegat regional a Catalunya; Eduardo Prieto Marcos, delegat regional a Astúries; Mekel Orrantía, al País Basc; Joan Ferrer, del País Valencià; José Luis García Rúa, d'Andalusia, i Leandro Quevedo, de Madrid. També va parlar Miguel Celma Martín, destacat militant històric de l'anarquisme aragonès; Fernando Carballo, un dels presos polítics que va romandre més temps a la presó (26 anys) que havia estat recentment amnistiat; i Navarro, un jove francès que va parlar en nom de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT). No va poder ser-hi present Frederica Montseny ja que el consolat espanyol de Tolosa de Llenguadoc no li va concedir el passaport sol·licitat. Va ser un míting de masses, on van assistir unes 25.000 persones i en van quedar fora del recinte unes 15.000, arribades de diferents punts de l'Estat i de l'exili. D'aquest míting es va realitzar una pel·lícula documental, filmada pels llibertaris francesos Roger Langlais i Guy Costes, que va ser lliurada a la CNT de París i que la va difondre.

Míting de San Sebastián de los Reyes (27 de març de 1977)

Naixements

Foto policíaca de Joseph Capette (7 de març de 1894)

- Joseph Capette: El 27 de març de 1838 neix a l'antic VI Districte–actual IV Districte– de París (França) l'anarquista Joseph Désiré Capette. Sos pares es deien Jean Louis Capette i Marie Louise Tarcy, mercera. Es guanyava la vida com a marroquiner i obrer cuireter a casa seva. El 22 de febrer de 1868 es casà al I Districte de París amb la londinenca Anne Charlotte Thirion, que treballava d'obrera fent abrics de pell per a la Casa Révillon de París, i amb qui tingué tres infants. En aquesta època vivia al número 131 del carrer del Temple de París. L'estiu de 1888 participà en les reunions del Grup Anarquista de Belleville, fundat el juny d'aquell any per Casimir Arthur Pennelier. A partir de desembre de 1888 assistí a les reunions del grup «Els Treballadors Comunistes Llibertaris del XX Districte», fundat per Thomas. També participà en les reunions del Cercle Anarquista Internacional celebrades a la Sala Horel. El 21 de maig de 1893, amb una vintena d'anarquistes, assistí a una reunió a la Sala Voisin, al número 118 del carrer Flandres, sobre la necessitat de la propaganda antipatriòtica, ja fos de manera escrita o de paraula. El 2 de juliol de 1893, amb son fill Gustave Capette, assistí a una vetllada de germanor, celebrada a la Sala Georget, al número 31 del carrer Aumaire, que arreplegà una cinquantena de companys i una dotzena de companyes; la finalitat de la trobada consistia a recollir fons per a muntar, el 8 de juliol, una gran vetllada familiar a la Sala Commerce en memòria de l'execució de l'anarquista François Claudius Koënigstein (Ravachol). El 13 d'agost de 1893 assistí, juntament amb altres cinc-centes persones, al míting celebrat a la Sala Favié, del carrer Belleville, organitzat pel Comitè de Vaga General. El 31 d'agost de 1893, amb son fill Gustave Capette, va respondre a la crida apareguda en el periòdic Le Père Peinard, juntament amb una trentena d'anarquistes, per a una reunió abstencionista celebrada al número 104 del carrer Bellville; però pare i fill abandonaren la sala per la manca d'aforament alhora que qualificaven els electors de «cretins i imbècils». El 25 de novembre de 1893 assistí, amb altres set-centes persones, al míting anarquista celebrat a la Sala Commerce sobre l'atemptat amb bomba al Teatre del Liceu de Barcelona (Catalunya). El 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes i des de l'octubre anterior vivia al número 105 del carrer Belleville. Quan la gran agafada del 19 de febrer de 1894, aquest domicili va ser escorcollat pel comissari de policia Leygonie del barri de la Roquette. Segons declaracions que va fer al diari Le Temps, no es declarava anarquista i els periòdics llibertaris que la policia va trobar al seu domicili (Le Père Peinard, La Révolte, etc.) els tenia «per curiositat». El 7 de març de 1894 va ser fitxat pel registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i el 12 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. Assistí al míting del Primer de Maig celebrat al Théâtre de la République, on més de 3.500 persones ompliren la sala. El 31 de desembre de 1894 figurava en el llistat d'anarquistes i en aquesta època vivia al 47 del carrer Villette. El 8 de gener de 1896 es reuní amb altres companys (Amédée Charles Denechère, Latz i Texier) en una destil·leria del carrer Faubourg du Temple amb la finalitat de trobar treball a uns companys italians que havien arribat a París provinents de Lió (Arpitània) i ell donà feina a un obrer marroquiner. El 2 de febrer de 1896 assistí, juntament amb un centenar de persones, a la gran vetllada familiar que se celebrà al número 34 de l'avinguda Gambetta a benefici de l'insubmís Edme Grangé. El 16 de març de 1896 era una de les 1.500 persones presents al míting de protesta contra l'expulsió de Piotr Kropotkin. A principis de l'estiu de 1896 participà en la subscripció llançada pels companys de Roma (Itàlia) amb la finalitat de publicar el manifest «Als anarquistes dels dos mons». El 31 de desembre de 1896 figurà com a «perillós» en el registre recopilador d'anarquistes establert per la policia i en aquesta època vivia al número 38 del carrer Mignottes. Entre 1897 i 1898 sembla que assistí a les reunions anarquistes, especialment als mítings en favor d'Alfred Dreyfus. El 3 d'agost de 1897 va ser esborrat del registre recopilador d'anarquistes. Joseph Capette va morir el 6 d'agost de 1903 al seu domicili del número 10 del carrer Jourdain del XX Districte de París (França).

Joseph Capette (1838-1903)

Jules Lermina

- Jules Lermina: El 27 de març de 1839 neix al X Districte de París (França) el periodista, historiador, crític literari, escriptor de novel·les populars, anarquista i ocultista Jules Hippolyte Lermina, també conegut sota el pseudònim de William Cobb. Sos pares es deien Hippolyte Lermina i Charlotte Marie Pauline Legay. Quan tenia 19 anys es va casar i a l'any següent ja era pare de família, fet pel qual va haver de deixar els seus estudis de dret. Després d'haver treballat en diversos oficis (policia, banca, assegurances, treballs a Anglaterra, etc.) i intentat senseèxit alguns negocis, en 1859 començà de manera professional la seva carrera periodística, col·laborant en diversos periòdics, com ara Diogène,Le Journal Littéraire, Le Petit Journal, Le Soleil–del qual va ser redactor en cap entre 1865 i 1866–, etc. En 1867 fundà i dirigí el periòdic Le Corsaire, que patí nombroses censures i multes. Per la seva militància socialista i antibonapartista va ser empresonat en diverses ocasions i comptà amb el suport de Victor Hugo quan en 1867 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. En sortir de la garjola fundà el periòdic republicà Satan, que va ser igual de reprimit que l'anterior. Destacat orador en els clubs parisencs revolucionaris, a partir de 1868 publicà diversos llibres historicopolítics. En 1870, inspirat per Pierre-Joseph Proudhon, publicà el fullet incendiari Questions sociales. À MM. Les propriétaires! Plus de loyers! Aquest mateix any va ser condemnat a dos anys de presó per haver reclamat públicament la condemna de l'emperador Napoleó III a treballs forçats, però fou alliberat arran de la proclamació de la III República francesa. S'allistà a l'exèrcit i combaté els prussians en les batalles de Buzenval i de Bourget. En 1871 participà en la Comuna de París i sembla que fou secretari d'una comissaria durant la insurrecció. Després de la guerra es consagrà al periodisme, col·laborant en Le Gaulois, Le Petit République Française, La Presse i altres periòdics. A partir dels anys 1889, influenciat pel científic i espiritista William Crookes, s'introduí en el món de l'ocultisme i l'esoterisme, impartint conferències i participant activament en el Grup Independent d'Estudis Esotèrics (GIEE); publicant en 1890 el llibre La science occulte, magie pratique, révélation des mystères de la vie et de la mort (1890) i col·laborant en publicacions afins, com ara L'Initiation (1888), Le Magicienne (1892) i La Deux Fois Morte (1895). Les seves primeres novel·les es van publicar sota el nom de William Cobb i deixà una dilatada obra, que compren novel·les d'aventures, com ara les seqüeles de Mystères de Paris, d'Eugène Sue, o les del Comte de Monte-Cristo, d'Alexandre Dumas; policíaques, inspirades en Edgar Allan Poe; contes ocultistes i fantàstics; un Dictionnaire universel illustré, biographique et bibliographique (1885) i un Dictionnaire thématique français-argot (1900), entre d'altres. També va traduir diverses obres de William Shakespeare. Entre les seves obres historicopolítiques destaquen La Révolution (1868), Alphonse Baudin, représentant du peuple, mort le 3 décembre 1851 (1868), Histoire anecdotique illustrée de la révolution de 1848 (1868, amb E. Spoll i E. Faure), Histoire de la misère, ou le Prolétariat à travers les âges (1869), Fondation de la République française 1789-1848-1870. Histoire de cent ans (1882, tres volums), La France martyre, documents pour servirà l'histoire de l'invasion de 1870 (1887), Jeanne d'Arc, grand roman national (1888), Question sociale. Ventre et cerveau (1894), Les crimes du cléricalisme. I. L'Église sanglante. II. L'Église ignorante (1900). El febrer de 1906 la colònia anarquista d'Aiglemont (Xampanya-Ardenes, França) li va publicar el seu llibre L'ABC du libertaire, obra que també sortí per lliuraments en Le Libertaire, i que tingué nombroses reedicions. Després de divorciar-se de Marie Lesly Levois es casà amb Marie Josephine Rosalie Philippine Humbertine De Groot. Jules Lermina va morir el 23 de juny de 1915 al seu domicili del X Districte de París (França).

***

Foto policíaca de Pietro Baima (ca. 1894)

- Pietro Baima: El 27 de març de 1852 neix a Noli (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Pietro Bernardo Maria Baima, també conegut com per la seva versió francesa Pierre Bernard Marie Baïma. Sos pares es deien Giuseppe Baima i Francesca Beria. Es guanyava la vida fent d'esquivador en caceres. Emigrà a França i el maig de 1890 s'establí a París (França). Per les seves activitats anarquistes, juntament amb altres 46 anarquistes estrangers (italians, belgues, alemanys i austríacs), l'abril de 1892 va ser expulsat de França. Novament en territori gal, el 29 de març de 1894 se li va decretar l'expulsió i retornà a Itàlia. En aquest any el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Adrienne Tarby a «L'Essai» d'Aiglemont

- Adrienne Tarby: El 27 de març de 1862 neix al XVI Districte de París (França) l'anarquista Alexandrine Alphonsine Tarby, més coneguda com Adrienne Tarby. Sos pares es deien Louis Jospeh Tarby, torner mecànic francmaçó, i Honorine Alexandrine Plier, bugadera. Es guanyà vida com sa mare, treballant de bugadera. En 1882 vivia amb sa mare ja vídua al número 19 del carrer Letellier. El 27 de febrer de 1882 tingué una filla, Fernande Marie Tarby (Georgette), de pare desconegut. El 21 d'octubre de 1882 es casà al XV Districte de París amb l'ajustador Victor Xavier Lequine, i amb aquest matrimoni legitima sa filla. Cap el 1895 es casà amb el viatjant de comerç Paul Ernest Thiébaux i aquest anys la parella tingué una filla, Marguerite Francé Thiébaux (Andrée), coneguda com Toto Tarby. Des de la primavera de 1904 visqué amb sa filla Toto Tarby a la colònia anarquista «L'Essai» d'Aiglemont (Xampanya-Ardenes, França), fundada en 1903 per Fortuné Henry. Sembla que en aquest mateix 1904 es casà amb Fortuné Henry. El juliol de 1908 la parella s'instal·là a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França), on les seves dues filles vivien a prop. Adrienne Tarby va morir el 20 de desembre de 1938 a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França).

Adrienne Tarby (1862-1938)

***

Necrològica d'Étienne Demeure apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 6 d'agost de 1948

- Étienne Demeure: El 27 de març de 1882 neix a Arnay-le-Duc (Borgonya, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Étienne Joseph Demeure. Sos pares es deien Marie-Fleury Demeure, obrer lliçador, i Marie Boëdot. Lluità sindicalment a la conca del Loira i el 8 d'agost de 1903 es casà a Lo Chambon (Alvèrnia, Occitània) amb Berthe Cautain. Posteriorment s'establí a París (França), on visqué al número 2 del carrer Pressoir del XX Districte. Entre 1932 i 1939 milità activament en la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1932 i en 1934 formà part del consell d'administració de la CGTSR i en 1934 passà a ser tresorer de la seva Unió Regional Parisenca. En 1934, amb Achille Hodot i A. Radoube, fou membre de la comissió de control del grup de solidaritat«L'Entraide», el secretari de la qual fou Auguste Huet. Malalt, hagué d'abandonar la militància activa encarà que formà part de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Étienne Demeure va morir el 20 de juliol de 1948 al seu domicili del carrer Pressoir de París (França) i dos dies després va ser enterrat al cementiri de Pantin (Illa de França, França). El 31 d'agost d'aquell any va ser esborrat dels llista d'anarquistes a vigilar per la policia.

***

Louis Estève

- Louis Estève: El 27 de març de 1884 neix a Galhac (Llenguadoc, Occitània) el filòsof, assagista, novel·lista, poeta i anarquista individualista Louis Jean Marie Estève. Sos pares es deien Augustin Antoine Estève, propietari, i Marie Silvie Pelégry. Estudià a la universitat de Tolosa de Llenguadoc. Va ser col·laborador del periòdic anarquista individualista d'Armand L'En Dehors i després de L'Unique. Trobem articles seus en nombroses publicacions periòdiques, com Les Cahiers du Sud, Le Domaine, L'Esprit Français, etc.És autor de La nouvelle abbaye de Thélème (1906), De Nietzsche à Bouhélier. Essai de philosophie naturiste (1912), Une nouvelle psychologie de l'Impérialisme. Ernest Seillière (1913), L'hérédité romantique dans la littérature contemporaine (1914), La premièreéducation amoureuse (1922), Quelques aberrations de l'amour romantique (1924), L'amour grec aux temps héroïques (1925), Le Nudisme. Vertige érotico-mystique (1932), Élagabal ou un Lénine de l'androgynat (1933) i Parfums et Belles-Lettres (1939), entre d'altres obres. Louis Estève va morir el 12 de març de 1955 a Galhac (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia del judici de Léonard Lacour apareguda en el diari de Nantes L'Ouest-Éclair del 29 de juliol de 1932

- Léonard Lacour: El 27 de març de 1886 neix a Rosiérs (Llemosí, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista, i després comunista, Léonard Lacour, també conegut com Félix Passet. Sos pares es deien François Lacour, peó de camins, i Léonarde Arnaud. Entre el sis i els 11 anys assistí a l'escola municipal d'Aimostier (Llemosí, Occitània) i obtingué el certificat d'estudis primaris. En 1897 començà a treballar de criat en una granja i posteriorment, fins la Gran Guerra, de paleta. Entre 1904 i 1912 formà part de diversos grups anarquistes i abans de 1914 i durant el conflicte bèl·lic milità en l'anarcosindicalisme. A París (França) es relacionà especialment amb el grup editor de Les Temps Nouveaux i llegí un gran nombre de fullets anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Élisée Reclus, etc.). Fou membre durant tres anys de les Joventuts Sindicalistes i entre 1905 i 1914 milità en el Sindicat de la Construcció, del qual fou membre de la seva comissió executiva i delegat de Propaganda entre 1910 i 1914. En 1914 fou tresorer del Sindicat de la Construcció de la Casa dels Sindicats. Participà en diferents vagues de la construcció (1905, 1906 i 1911) i va ser detingut en diverses ocasions, arreplegant condemnes de presó, com ara tres mesos en 1906, un any en 1907 per«provocació a la desobediència dels militars», un mes en 1910 per un tribunal militar, vuit dies en 1911 i a 15 dies en 1916 arran de la revolta militar del Grand Palais, etc. En 1917 desertà de l'Exèrcit i esdevingué sabater. En 1920, arran del Congrés de Tours, s'adherí, sota el nom de Félix Passet, a la Cèl·lula 557 de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) de Montrouge (Illa de França, França). Aconsellat per Octave Rochereuil, que coneixia la seva situació militar, abandonà la militància temporalment fins l'amnistia de 1925. Un cop agraciat, esdevingué secretari de la cèl·lula i de subsecció fins el 1931. El 2 de març 1925 es casà a Montrouge amb Marie-Louise Camuzat, filla d'un pagès de Nesploy (Centre, França) que tenia un fill professor d'anglès a Llemotges (Llemosí, Occitània), socialista i francmaçó. En 1926 la secretaria del Partit Comunista (PC) li va encarregar l'enllaç entre els comerciants i artesans amb la Comissió de Classes Mitjanes. En aquesta època també va ser detingut, jutjat i empresonat en diverses ocasions, com ara vuit dies en 1929 arran de l'anomenat«Afer del Complot» i 10 dies el 26 d'agost de 1932, amb Maurice Birembault, per«ultratges als magistrats» durant la campanya contra el tancament a la presó de Saint-Nazaire d'Henri-Antoine Gautier. També fou membre del Socors Roig Internacional (SRI) i d'organitzacions locals. L'octubre de 1929 va ser nomenat president del Comitè de Defensa dels Petits Comerciants i Artesans, també anomenat Confederació del Petit Comerç i de l'Artesanat, i en 1933 secretari de la Federació dels Petits Comerciants i Artesans. El juliol de 1933 publicà el seu primer article en Cahiers du bolchévisme. Organe théorique du Parti Communiste Français (SFIC). El PC el presentà a les eleccions legislatives del 22 d'abril de 1928 i de l'1 de maig de 1932 per a la VII Circumscripció d'Sceaux (Illa de França, França). Dirigí a Montrouge la candidatura comunista a les eleccions municipals del maig de 1929 i les del 5 de maig de 1935. Per mor dels seus escassos èxits electorals, la Comissió de Quadres del PC li va reprotxar en un informe del 14 de novembre de 1933 la seva«manca de vigilància» dels provocadors i la seva resistència a aplicar determinades decisions de la Comissió de Control Polític, tot recordant el seu passat anarquista, les seves relacions familiars amb son cunyat socialista i francmaçó i fins i tot la seva deserció de 1917. Léonard Lacour va morir l'11 de gener de 1950 a l'Hospital Broussais de París (França). 

***

Antonio García Birlán

- Antonio García Birlán: El 27 de març de 1892 neix a Pinos Puente (Granada, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament el 26 de maig de 1891 a Fuente Vaqueros (Granada, Andalusia, Espanya)– l'intel·lectual, publicista, periodista, traductor i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio García Birlán, també conegut sota diversos pseudònims, com ara Dionysios,Pío Ayala, Denis,Fabio,Julio Barco, etc. Sos pares es deien Antonio García i Francisca Birlán. Va començar a militar molt jove en el moviment llibertari. Cap al 1915 va fer de mestre, a més de fuster i pagès, en una escola obrera a Castro del Río, i es diu que va ensenyar les primeres lletres a Federico García Lorca. Després es va instal·lar a Barcelona, on va participar en el Centre Obrer Barceloní de Serrallonga, a més de col·laborar assíduament en la premsa anarquista i com a redactor i director d'importants periòdics: va dirigir Revista Nueva en 1925 a Barcelona; Mañana en 1930 a la mateixa ciutat; membre destacat del grup editor de Tierra y Libertad i d'Acción entre 1930 i 1931, que va dirigir; redactor de Solidaridad Obrera en el període d'Ángel Pestaña; director de la revista valenciana Estudios, etc. Durant la dictadura de Primo de Rivera va viure a Barcelona: en 1925 treballava en una editorial i en 1928 va ser membre del grup«Solidaridad», encapçalat per Ángel Pestaña. Entre 1927 i 1929 va ser membre del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) presidit per Joan Peiró. Durant la Guerra Civil va realitzar tasques de responsabilitat: membre del Consell d'Economia de la Generalitat per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on es va encarregar de la indústria de la premsa i del paper a partir d'agost de 1936; conseller de Sanitat Pública i d'Assistència Social de la Generalitat entre el 26 de setembre de 1936 i el 17 de desembre del mateix any; en 1938 va ser un dels encarregats per la CNT-FAI per a sol·licitar a Manuel Azaña la caiguda del cap de govern Negrín; i durant tot el període bèl·lic va dirigir La Vanguardia de Barcelona. En acabar la guerra va formar part del polèmic Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLLE) creat a París el març de 1939. Va ser membre de la secció bibliogràfica de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) fundada el novembre de 1949. Va treballar com a corrector de textos en el diccionari enciclopèdic de l'editorial Larousse. En 1951 es va instal·lar a París. Durant l'exili va dirigir Tiempos Nuevos i Cenit, va ser redactor de Solidaridad Obrera i administrador del periòdic CNT. Més tard va marxar al Brasil i després a l'Argentina, on va romandre fins a començaments de 1983 treballant a l'editorial Americalee, per acabar retornar a Barcelona, ja molt vell, procedent de Buenos Aires. Molt influenciat per Nietzsche –del qual va traduir al castellà Así habló Zarathustra–, Kierkegaard, Berdjaev, Tolstoi, Schestow, Unamuno i Pérez Galdós, va desconfiar del progrés materialista i considerava que no havia revolució sense ètica ni humanisme; la seva biblioteca personal era una de les més importants del moviment llibertari de la sevaèpoca. Va ser amic personal d'Errico Malatesta. Podem trobar articles seus en Almanaque de Tierra y Libertad, Cenit,CNT,Despertad,Floreal,Generación Consciente, Liberación,La Revista Blanca, RevistaÚnica,Revue Internationale Anarchiste,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Vértice, etc.És autor d'A la lucha,Esbozos de ideas, Historia universal del proletariado,Resultados de la guerra, Sabor de ceniza, El anarquismo, sus doctrinas, sus objetivos (1934), El sindicalismo, sus orígenes, sus tácticas, sus propósitos (1934), El socialismo (1934), El comunismo (1934),El movimiento libertario español enÁfrica, Francia, América y España (1945), així com una sèrie d'antologies publicades amb els seus pròlegs a París i Buenos Aires en 1954 (Ciencia y filosofía,Cultura y civilización,El amor y la amistad, El Estado, la patria y la nación,El hombre y la mujer, Pueblos y razas); va deixar més de cent títols inèdits. Antonio García Birlán va morir el 20 de juny de 1984 a l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya) a causa d'una crisi cardíaca i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya).

Antonio García Birlán (1892-1984)

***

Giuseppe Polidori

- Giuseppe Polidori: El 27 de març de 1893 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Polidori, conegut com Joseph o Beppe. Sos pares es deien Bartolomeo Polidori i Teresa Parlanti. Va ser el segon de sis germans d'una família treballadora que emigrà en 1914 a Torí (Piemont, Itàlia). Es guanyà la vida de diferents maneres (peó, viatjant de negocis, cambrer, etc.). Quan tenia 17 anys emigrà a França buscant feina. Amb sos germans, lluità als fronts de la Gran Guerra i va ser llicenciat el setembre de 1919. Durant el Biennio Rosso (Bienni Roig), entre els anys 1919 i 1920, participà en el moviment d'ocupació de fàbriques i, segons informes policíacs, era membre de la Unió Anarquista (UA) i formava part del Comitè Pro Víctimes Polítiques, freqüentant assíduament els cercles i les reunions subversives. L'octubre de 1923 s'instal·là al Soho de Londres (Anglaterra), on trobà feina primer de cambrer en un restaurant i posteriorment com a representant comercial d'un marbrista, i entrà en contacte amb la comunitat d'exiliats antifeixistes italians (Francesco Galasso, Emidio Recchioni, Vittorio Taborelli, etc.). Quan el 3 de febrer de 1931 l'anarquista Michele Schirru va ser detingut a Roma (Itàlia), se li va implicar, amb Salvatore Antonio Dettori i Antonio Giuseppe Meloni, en la conxorxa per a atemptar contra la vida de Benito Mussolini; la policia italiana, amb el suport del coronel Cartel de l'Oficina Política de la Policia Metropolitana de Londres, intentà trobar-hi proves de la seva participació finançant l'intent frustrat d'atemptat, i de la d'altres anarquistes, però després de mesos d'investigació, res no es va poder demostrar. La seva família a Itàlia va ser estretament vigilada i correus i habitatges van ser escorcollats sistemàticament per la policia feixista. El 2 d'abril de 1931 el seu nom va ser inscrit en el butlletí de recerca policíaca. Durant el judici Michele Schirru intentà per tots els mitjans eliminar les sospites sobre la seva participació en l'atemptat. Finalment va ser exclòs del procés incoat pel Tribunal Especial feixista per trobar-se en rebel·lia. Malalt d'un càncer incurable a l'abdomen, Giuseppe Polidori va morir el 15 d'agost de 1931 a l'Hospital Westminster de Londres (Anglaterra). Aquell mateix dia, la seva companya Maria Luisa es va suïcidar i ambdós van ser enterrats al cementiri d'Hendon del barri londinenc de Barnet.

***

Emilio Navarro Beltrán en la seva intervenció en el Ple Nacional Econòmic Ampliat (gener de 1938)

- Emilio Navarro Beltrán: El 27 de març–algunes fonts citen erròniament altres dates– de 1898 neix a València (València, País Valencià) el metge i mutualista llibertari, especialista en previsió social, Emilio Navarro Beltrán. Sos pares es deien Vicente Navarro Bonet, industrial, i Dolores Beltrán Gómez. Tingué un paper molt destacat en les revoltes estudiantils de finals dels anys vint i fou el primer president de la Federació Universitària Escolar (FUE) a la Facultat de Medicina de València, on 1930 es llicencià. L'abril de 1930 assistí, en nom de la FUE de Medicina, al Congrés de la FUE, que se celebrà a Madrid (Espanya). Treballà a l'Hospital Provincial de València i milità en el Sindicat de Professions Liberals de València de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup cultural llibertari «Libre Studio». En 1934 col·laborà en Sindicalismo. Fou responsable de la Mútua d'Accidents del Sindicat de Transports del Grau de València i l'organitzador (carnet número 1) del Sindicat de Sanitat de València de la CNT, del qual va ser nomenat secretari. Durant la Guerra Civil, va ser nomenat, en nom de la CNT, director de l'Hospital Provincial de València i, posteriorment, conseller de Sanitat i Assistència Social del Consell Provincial de València. Dirigí el Departament d'Hospitals i Sanatoris del Comitè Sanitari Popular de València i el Control Sanitari de la CNT. Organitzà i dirigí la Mútua Confederal d'Assegurances Socials de València. El gener de 1937 assistí al Ple Nacional de SindicatsÚnics de Sanitat de la CNT i el març d'aquell any al Congrés Nacional de Sanitat, ambdós celebrats a València. El juliol de 1937 fou delegat del Sindicat de Sanitat de València de la CNT al Congrés Regional d'aquesta. El 14 de gener de 1938 fou delegat de la Federació Regional de Sanitat de la CNT al Ple Regional de Llevant d'aquesta. El gener de 1938 fou delegat per la Federació Local de València de la CNT en el Ple Nacional Econòmic Ampliat, on participà en la ponència sobre mútues i assegurances. El maig de 1938 va ser nomenat delegat especial del Ministeri d'Instrucció Pública i Sanitat en diverses províncies (Albacete, Alacant, Almeria, Castelló, Jaén, Múrcia i València), a proposta de la Federació Nacional de Sanitat i Higiene de la CNT. Durant la guerra formà part de les tertúlies i de les conferències que es realitzaven a la cafeteria Fénix de València, on tenia com a participants habituals destacats intel·lectuals (Joan Borràs Casanova, Sigfrid Català Tineo, Mercedes Maestre Martí, Higinio Noja Ruiz, etc.). Quan el triomf franquista era un fet, l'1 de març de 1939 aconseguí embarcar cap a Orà (Algèria) i d'allà passà a França. En 1942, amb sa companya, la pediatra socialista Mercedes Maestre Martí, s'establí a Mèxic. Entre 1946 i 1947 formà part de la Regional de Llevant de l'Agrupació de la CNT de l'exili, favorable a les tesis de l'Interior, i administrà el periòdic Acción. A començament de la dècada dels seixanta la parella retornà a València. Emilio Navarro Beltrán va morir el 24 de febrer de 1969 al seu domicili de València (València, País Valencià) d'una crisi cardíaca i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 28 de març

Esdeveniments

Proudhon "destructor" de la societat. Dibuix d'Honoré Daumier

- Condemna de Proudhon: El 28 de març de 1849 Pierre-Joseph Proudhon, malgrat ser membre de l'Assemblea legislativa i en teoria immune,és condemnat a París (França) a tres anys de presó i a 3.000 francs de multa per un dels seus pamflets en contra del president de la República, Lluís Napoleó Bonaparte, publicats en el periòdic El Peuple i qualificat pel tribunal«d'excitació a l'odi al govern, de provocació a la guerra civil i d'atac a la Constitució i a la propietat». El novembre de 1848 va ser un dels 30 diputats que va votar en contra de la Constitució dels 739 que formaven l'Assemblea legislativa. Proudhon va qualificar Lluís Napoleó Bonaparte d'«infame aventurer, bastard adúlter de la filla de Josefina, fill i nét de meuques, inepte, incapaç» i altres renecs. Després de la condemna, en principi va decidir fugir a Bèlgica, però finalment va esperar la seva detenció, que es va produir el 5 de juny quan sortia de ca seva i va ser portat a la presó parisenca de Sainte-Pélagie dos dies després. Gràcies a l'estatut que permetia els presos polítics unes hores de llibertat diàries, va contreure matrimoni amb la jove i pobre obrera Euphrasie Piégard, que li donarà dos fills. Durant la seva estada a la presó de Sainte-Pélagie va escriure quatre llibres: La confesion d'un révolutionnaire (1849), Idée générale de la Révolution au XIXè siècle (1851), La Révolution sociale par le demontrée par le coup d'État du 2 decembre 1851 (1852) i La philosophie du progrès (1853). Proudhon va sortir lliure el 4 de juny de 1852.

***

Proclamació solemne de la Comuna de París

- Proclamació de la Comuna de París: El 28 de març de 1871 a la plaça de l'Ajuntament de París (França), davant més de 200.000 persones, es proclama «en nom del poble» la Comuna. El Comitè Central de la Guàrdia Nacional accepta el nou poder dels membres de la Comuna elegits, els noms dels quals són llegits a la gentada que els aclama sota els sons de La Marseillaise. Els membres són una barreja de liberals, radicals i líders obrers; 17 dels 92 membres estaven afiliats a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de caràcter bakuninista. Aquest va ser un dia de festa revolucionària i la bandera roja, hissada als edificis públics, és triada com a emblema de la Comuna.

***

Capçalera del primer número de L'Anarchiste

- Surt L'Anarchiste: El 28 de març de 1886 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer iúnic número del periòdic L'Anarchiste. Organe communiste anarchiste. Editat per Égide Govaerts, era continuació de L'Interdit, que va ser prohibit, i de fet té la mateixa presentació. Portà els epígrafs: «Si Dieu existait, il faudrait l'abolir» (Si Déu existeix, caldrà abolir-lo), de Mikhail Bakunin, i «Notre ennemi, c'est notre maître» (El nostre enemic és el nostre amo), de Jean de La Fontaine. Els articles sortiren anònimament. Es publicà un gran nombre de correspondències rebudes d'arreu França.

***

Congrés de la FORA

- Congrés d'Unificació de les Organitzacions Obreres: El 28 de març de 1907, al Teatre Verdi de Buenos Aires (Argentina), comença el «Congrés d'Unificació de les Organitzacions Obreres». El Consell Federal de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) havia enviat mesos enrere una circular a tots els sindicats del país, a la qual van respondre, adherint-se al Congrés, 69 societats de la FORA, 30 de la Unió General dels Treballadors (UGT) i 36 societats autònomes. Altres més van enviar la seva adhesió en les setmanes següents. En total, 182 societats obreres van acceptar la idea del Congrés, però aquest en va fer les sessions amb menys de 152. Vint no van concórrer i deu només van estar presents en una sola sessió. L'1 d'abril el Congrés es donava per tancat amb la sortida dels sindicats de la UGT i d'alguns autònoms, després de la votació en pro de la propaganda pel comunisme anàrquic, durant la tretzena sessió. En el moment de la votació havien a la sala 109 societats; 62 votaren a favor, 9 en contra i 38 es van abstenir. Molts«sindicalistes» –nom amb el qual eren coneguts els militants de la UGT– eren partidaris de la fusió. La proposició del delegat ugetista dels Torners en Fusta de Buenos Aires, i que amb el temps serà diputat socialista, Jacinto Oddone, plantejava la creació d'una nova organització, la Confederació Nacional del Treball (CNT); proposició debatuda per 90 vots en contra, 34 a favor i 8 abstencions. Segons els termes de la proposta, la nova organització es pretendria neutra i fora de tota qüestió política, «podent cadascú acceptar fora de l'organització els mitjans de lluita que estiguin d'acord amb les seves idees filosòfiques o polítiques». Aquest «fora» no podia ser acceptat pels anarquistes –representats especialment pel delegat dels Empleats de Comerç, Francisco Jaquet– per als quals no existeix la dicotomia política/economia i per als quals els mitjans de lluita són indissociables de l'organització. La votació sobre el comunisme llibertari va representar un mitjà per rebutjar les temptatives fusionistes i per reafirmar l'especificitat de la FORA. El resultat del Congrés va ser un fracàs ja que els«sindicalistes», actuant en funció dels seus propis interessos, no podien sotmetre's a la fusió dins de la FORA, mentre que pels anarcosindicalistes, la fusió era possibleúnicament sobre la base de l'acceptació del projecte anarcocomunista. En 1909 la UGT es va autodissoldre per fusionar-se amb altres sindicats i crear la Confederació Obrera Regional Argentina (CORA), que en 1914 es dissoldria també per integrar-se en la FORa, com a passa prèvia perquè els corrents sindicalista revolucionari i socialista desplacessin de la direcció els anarquistes en el IX Congrés de 1915.

***

Cartell de la pel·lícula realitzat per Maximilien Luce

- Estrena de La Commune!: El 28 de març de 1914 s'estrena al Palais des Fêtes del carrer Saint-Martin de París (França) la pel·lícula, realitzada per la cooperativa llibertària «Le Cinéma du Peuple» i dirigida pel cineasta anarquista José María Estíbalis Calvo (Armand Guerra), que actuà com a guionista i actor, La Commune! Du 18 mars au 28 mars 1871. Com a assessor historicoliterari per al guió Armand Guerra tingué l'escriptor anarquista Lucien Descaves. Inicialment el film havia de tenir dues parts, però a causa de la Gran Guerra només es va rodar la primera part, d'una duració d'aproximada de 20 minuts. La pel·lícula està dividida en diferents episodis: la revolta del 88 Batalló, l'execució dels generals Thomas i Lecomte, la fuita d'Adolphe Thiers cap a Versalles i la proclamació de la Comuna de París. Les llargues seqüències que es desenrotllen al despatx de Thiers, interpretat per Armand Guerra–també va fer del general Lecomte–, s'oposen a les dinàmiques seqüències exteriors, enregistrades en escenaris naturals (Pré de Saint-Gervais) amb una cinquantena de figurants. Diverses seqüències representen restes de les antigues fortificacions parisenques. Els plans interiors (estàtics) s'enfronten voluntàriament als plans exteriors (dinàmics) a fi i efecte de representar les autoritats rígides enfront de les masses populars mobilitzades. Les seqüències finals són les millors realitzades, quan es conclou la cinta amb uns segons de documental on es mostren supervivents de la Comuna (Zéphyrin Camelinat, Jean Allemane, Nathalie Lemel, etc.) reunits al voltant de la seva bandera, després una escena de l'escultura de Paul Moreau-Vauthier Aux victimes des révolutions al cementiri de Père Lachaise i, finalment, la imatge d'una bandera amb la inscripció«Visca la Comuna!». El cartell de la pel·lícula el realitzà el pintor anarquista Maximilien Luce. A l'estrena n'assistiren més de 2.000 persones, amb la presència de vells combatents communards, i va ser calorosament acollida. L'esclat de la Gran Guerra no només va impedir la realització de la segona part, sinó que hordes nacionalistes cremaren els negatius de les pel·lícules i suposà la fi de la cooperativa cinematogràfica. El cineasta Henri Langlois trobà un còpia del film i durant els anys noranta pogué ser restaurada per Claudine Kaufmann de la Cinemateca Francesa amb música de Marc Perrone (2009).

***

Fitxa policíaca d'Emma Goldman (setembre de 1901)

- Detenció d'Emma Goldman:El 28 de març de 1915 l'anarquista Emma Goldman és arrestada per explicar, davant d'una audiència de 600 persones al Sunrise Club de Nova York (Nova York, EUA), l'ús dels mètodes anticonceptius per primera vegada en la història dels Estats Units. Després d'un judici tempestuós, va ser condemnada a passar 15 dies fent feina als tallers carceraris o pagar una multa de 100 dòlars, Emma Goldman va triar la presó entre els aplaudiments del públic. Una periodista de Little Review va dir: «Emma Goldman va ser enviada a presó per sostenir que les dones no sempre han de mantenir la boca tancada i el seu úter obert.» Més tard va ser considerada pel director de l'FBI, Edgar Hoover, «la dona més perillosa d'Amèrica», tot ordenant la seva expulsió del país.

***

Capçalera del primer número de Vida Libre

- Surt Vida Libre: El 28 de març de 1918 surt a Tampico (Tamaulipas, Mèxic) el primer número del periòdic anarquista Vida Libre. Semanario Sociológico. Editat pel grup «Vida Libre», era el nou nom que havia agafat el grup anarquista magonista «Germinal», editor d'un setmanari d'igual nom. Va ser administrat per Jesús B. Hernández. Trobem textos de J. M. Aguirre, E. Armand, J. F. Barrera, Augusto Bebel, José Beya, José María Blázquez de Pedro, Bondareff, John Burnes, Vicenta Cabrera, Ramón F. Cobas, Pablo Constans, Rubén Coto, F. Crane, Esteban Dagnino, Onofre Dallas, David Díaz, Joaquín Dicente, J. L. Dónez, Juan Durán Murillo, Abelardo Espinosa, Francesc Ferrer i Guàrdia, Ricardo Flores Magón, Emilio Gante, María Gómez, Fernando Gonzalo, P. Gudino, Práxedes G. Guerrero, Rogelio Huerta, L. M. Jordán, Piotr Kropotkin, Leoncio Lasso de la Vega, Alejandro Lerroux, Inocencio P. Lomba, Anselmo Lorenzo, Enrique Lluria, Jacinto López, Ángel Macías, Charles Malato, Enrique Maret, M. Marrero, Númez de Prado, Octave Mirbeau, G. de Molinari, Blanca de Moncaleano, Juan Francisco Moncaleano, Johann Most, S. L. Navarro, Friedrich Nietzsche, J. Novicow, Carlos Osorio y Gallardo, Antoni Pellicer Paraire, Francesc Pi i Margall, E. Plaza, Josep Prat, Andrés Ramón Alvarado, M. Rey, Fernando Robaina, Julián Salinas, Manuel Serra, Gerardo Tancredi, R. Treviño, Miguel de Unamuno, Federico Urales, Adrián del Valle, J. Vaqué y Soler, Y. Villareal, L. Zuñiga, entre d'altres. En sortiren al menys 11 números, l'últim el 27 de juliol de 1918.

***

Portada del primer número del Bulletin del GIJA [IISH]

- Surt el Bulletin del GIJA: El 29 de març de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del Bulletin. Edite par le Groupe International des Jeunesses Anarchistes. Fou l'òrgan oficial del Grup Internacional de les Joventuts Anarquistes (GIJA) i estava imprès en linotípia perúnicament una cara i redactat íntegrament en francès. La major part dels articles van ser signat amb inicials i just apareixen dos noms de col·laboradors (Hem Day i Federico Urales) i algunes cites d'escriptors (Benjamin Franklin, Victor Hugo i Piot Kropotkin). Alguns textos són traduccions d'articles d'altres publicacions periòdiques anarquistes peninsulars (Ideas, Nosotros,Solidaridad Obrera, etc.). Només es publicaren dos números més, el 14 d'abril i l'1 de maig de 1937. El GIJA tenia la seu al número 32 del carrer Claris de Barcelona, on radicaven l'Ateneu Llibertari i les Joventuts Llibertàries del Sindicat Fabril, Tèxtil, Vestir i Annexes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona.

***

Un moment de la intervenció de León Felipe al Cinema Coliseum [Foto de Carlos Pérez de Rozas]

- Conferència de León Felipe: El 28 de març de 1937 el poeta Felipe Camino Galicia de la Rosa (León Felipe) fa al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) una conferència poètica sota el títol «Poesía revolucionaria». Aquesta conferència-recital n'era la desena del cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Contravenint el costum, aquesta xerrada no va ser retransmesa per cap emissora radiofònica. L'estiu d'aquell any la conferència es va publicar per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI sota el títol Poesía revolucionaria, que publicà per primera vegada el poema «La insignia».

Conferència de León Felipe (28 de març de 1937)

***

Notícia del míting de Frederica Montseny apareguda en el diari madrileny La Libertad del 31 de març de 1937

- Míting de Frederica Montseny: El 28 de març de 1937 se celebra a Jaén (Andalusia, Espanya) un míting de Frederica Montseny Mañé, aleshores ministra de Sanitat del Govern de la II República espanyola, organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'acte va ser presentat per Carlos Zimmerman i també van intervenir Manuel Váez i Galo Díez Fernández, del Comitè Nacional de la CNT. Montseny justificà la col·laboració governamental, va fer lloances al«govern democràtic», advocà per la unió obrera contra el feixisme, que implicava la unió dels sindicats anarcosindicalista i socialista, i va fer una crida a la «disciplina».

***

Convocatòria de l'acte

- Representació d'Il prodigio: El 28 de març de 1939 es representa al nou Teatro del«Circolo Camillo Bernerni» de Broadway (Nova York, Nova York, EUA) el drama en quatre actes de Virgilio Gozzoli de 1919 Il prodigio. L'obra, a benefici del Comitè Pro Exiliats, va ser interpretada per la «Filodrammatica Berneri», dirigida per J. Montalto. Després de la representació hi va haver ball i orquestra, a més de refrigeris i menjues diverses.

Naixements

Foto policíaca d'Édouard Guttin (ca. 1894)

- Édouard Guttin: El 28 de març de 1865 neix al II Districte de París (França) l'anarquista Henri-Édouard-Léon Guttin, conegut sota diversos pseudònims (Chauvière, Gustin,Cotin, Cottance, etc.). Sos pares es deien Émile Louis Guttin, joier, i Honorine Chauvière. Es guanyava la vida fent d'obrer cisellador. A començament de la dècada de 1890 les autoritats franceses el consideraven un«militant perillós». En aquestaèpoca vivia, amb sa companya marmanyera, al carrer del Roi de Sicile i posteriorment al carrer de Venise de París. El 12 d'abril de 1893 va testimoniar en el judici dels còmplices de l'atemptat del restaurant Véry de París. El juliol de 1893 es refugià Anglaterra i residí al 53 de Charlotte Street de Londres, on albergà la filla del militant anarquista Jean-Pierre François (Francis), que havia estat detingut i extradit en 1893 a França. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Entre 1893 i 1895 alguns militants i publicacions anarquistes (Le Père Peinard i The Torch) el consideraren un confident policíac que actuava sota el pseudònim de Delannoy. En la primavera de 1895 vivia al número 101 del carrer Beaubourg i treballava pel seu compte en un petit taller al número 54 del Quai de Jemmapes on tenia fent feina alguns companys. En aquesta època continuava cuidant la filla de Francis amb sa companya. El 19 de juny de 1926 es casà a Golfe-Juan (Valàuria, Provença, Occitània), població on residia i treballava de cisellador, amb la parisenca Sophie Virginie Sas, vídua de Louis Vogent. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'escorcoll del domicili d'Emmanuel Broussard apareguda en el diari de Nantes Le Phare de la Loire de l'1 de juny de 1892

- Emmanuel Broussard: El 28 de març –algunes fonts citen erròniament el 20 de març– de 1868 neix a La Fournillère (Chantenay-sur-Loire, País del Loira, França; actualment pertany a Nantes, País del Loira, França) l'anarquista Emmanuel Joseph Broussard, conegut com Beau Soleil. Sos pares es deien Emmanuel Julien Broussard, pedraire, i Marie Julienne Ruquay, cosidora. Ajustador de professió, pertanyia a la Cambra Sindical d'Ajustadors de Saint-Nazaire (País del Loira, França). Relacionat amb l'anarquista Émile Pouget, el 20 de maig de 1892 el seu domicili, al camí Gran Armeau de Saint-Nazaire, va ser escorcollat per ordre del jutge d'instrucció Anquetil. El seu nom figurava en un llistat de 28 militants de Saint-Nazaire adherits, o amb possibilitat d'adherir-se, al moviment anarquista, consignat pel procurador general de Rennes el 18 de desembre de 1893. El 21 de juliol de 1900 es casà a Le Havre (Alta Normandia, França) amb Marthe Cécile Lagadec. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Enea Lanari

- Enea Lanari: El 28 de març de 1878 neix a Jesi (Marques, Itàlia) l'anarquista, i després feixista i confident policíac, Enea Lanari. Era fill de Pacifico Lanari i d'Evige Contadini. De jove es guanyà la vida treballant de pintor de cases. Afiliat d'antuvi al Partit Socialista Italià (PSI), en 1895 participà en la campanya electoral en suport de l'advocat Vittorio Lollini a Roma, però, després d'aquesta decebedora experiència, s'acostà a l'anarquisme. Participà activament, amb altres companys (Nicola Barchiesi, Enrico Canonici, Ernesto Canuti, Enrico Emiliani, Aurelio Leonardi, Aurelio Malanga, Nazzareno Marani, Innocenzo Tombolesi, Giovanni Trillini), en el moviment anarquista de Jesi En 1895 es va diplomar en Estenografia Oratòria a l'Institut d'Estudis Superiors de Dresden (Saxònia, Alemanya). A finals de 1897 va ser investigat per la policia sota les sospites que intentava cometre un atemptat. El juliol de 1898 s'establí a Gènova (Ligúria, Itàlia) a la recerca de feina. A principis del segle, va anar i venir per qüestions de feina entre Jesi, Gènova i Milà. L'agost de 1900 va ser condemnat pel Tribunal d'Ancona a 18 mesos de presó i a 1.500 lires de multa per«difusió pública de manifests anarquistes». En 1905 inventà una màquina de taquigrafia que va patentar i vendre a l'Officina Meccanica Bianchi. En aquests anys s'inicià en l'activitat periodística i en 1909 s'integrà com a redactor en el diari genovès Il Lavoro. Durant la Gran Guerra, va fer de corresponsal per a diversos periòdics als fronts, fins el moment en el qual va ser cridar per Leonida Bissolati per a col·laborar en el diari L'Italia del Popolo, fundat per Benito Mussolini. Com a redactor de Vedetta d'Italia, participà amb Gabriele D'Annunzio en l'aventura de l'Estat Lliure de Fiume (1920-1924). En 1921 col·laborà en la revista Tutto. En 1925 entrà com a redactor en Popolo di Roma i en 1929 en Volontà d'Italia. El juliol de 1928 va ser nomenat Cavaller de la Corona d'Itàlia. En 1933 dirigí el quinzenal romà Lo Stato Corporativo i en 1936 col·laborà en Gioventù Fascista. En 1937 publicà el fullet Che cosa è lo Stato Corporativo fascista. En 1941 vivia al número 3 del carrer Cesare Correnti de Roma i treballava de periodista. Després de la II Guerra Mundial es va descobrir que, sota el pseudònim de Bruno Luigi, havia estat confident de la feixista Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) i de la República Social Italiana, lliurant molta informació relativa al moviment «Italia Libera» i als seus dirigents Romualdo i Luigi Rossi. Enquadrat dins de l'Schola Italica, destacà pels seus estudis sobre la filosofia pitagòrica. Enea Lanari va morir el 10 d'octubre de 1965 a Roma (Itàlia).

***

Otto Karmin

- Otto Karmin: El 28 de març de 1882 neix a Dubna (Daugavpils, Curlàndia, Imperi rus; actualment Letònia) l'historiador, lliurepensador, propagandista de l'ateisme i pensador anarquista Otto Karmin. Sos pares van ser Frédéric Karmin, enginyer, iÉlise Kortschoner. En 1898 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Estudià ciències socials a Ginebra, Londres, Halle i Heidelberg. En 1902 traduí l'obra de Paul Eltzbacher L'Anarchisme, autèntic bestseller de l'època. En 1904 entrà com a professor a la Universitat de Ginebra i en 1905 es doctorà en filosofia. Durant la Gran Guerra fou secretari de l'Oficina Internacional de la Libre Pensée. El 25 d'octubre de 1918 participà a Plaimpalais, amb L. Willemin, E. Neher i Alfred Amiguet, en un gran míting de protesta contra el tractament inhumà infligit a l'anarquista Luigi Bertoni. S'especialitzà en l'estudi del paper jugat per la religió en la societat i en la francmaçoneria. Com a historiador publicà nombrosos articles, especialment sobre la Revolució francesa i l'Imperi, així com diferents biografies (Nicolas de Condorcet, Turgot, François Villegardelle, Francis d'Ivernois, Sylvain Maréchal, etc.). Dirigí la Revue Historique de la Révolution française et de l'Empire (1910-1923) i fou redactor del periòdicLe Chênois. Membre de l'Institut Nacional Ginebrí (ING), impartí cursos en el Col·legi Lliure de Ciències Socials de París. Fou secretari del Comitè Internacional per a la construcció del monument dedicat a Miquel Servet. Entre les seves obres destaquen Sur la terminologie des doctrines politiques et sociales (1904), Vier Thesen zur Lehre von den Wirtschaftskrisen (1905), Les doctrines médicales. Leur évolution (1905, amb Édouard Boinet), La Legge del Catasto fiorentino del 1427 (1906), Peut-on rester chrétien? Conférence faite à l’hôtel de ville de Lausanne, le 27 janvier 1907 (1907), Michel Servet et Voltaire (1908), Jules Barni und seine Verdienste um die Ausbreitung der deutschen Philosophie in Frankreich (1908), Le problème du Bien. Conférence faite à Bienne, au Lode et à Saint-Imier les 30 et 31 mars et le 2 avril 1908 (1908), Avant la guerre (1909), Une offrande genevoise à l'Assemblée nationale (1909), L'apprentissageà Genève de 1539 à 1603 (1910), Les prétentions du catholicisme contemporain (1910), Documents sur l'histoire religieuse de Genève à l'époque de la restauration (1910), Tableaux chronologiques pour servir à l'étude de l'histoire des systèmeséconomiques et socialistes de 1500 à 1886 (1911), Serveto-Bruno (1911, amb Nicola Checchia), La question du sel pendant la Revolution (1912), Unécrit inédit contre Simonde de Sismondi,économiste (1913), Essai sur les dernières années du régime corporatifà Genève (1793-1798) (1913), Dieu, le christianisme et la guerre mondiale (1916). Otto Karmin, que estava casat amb Jeanne Friedländer, va morir sobtadament el 7 d'abril de 1920 a Chêne-Bougeries (Ginebra, Suïssa). Als arxius de la Hoover Institution de la Universitat d'Stanford (Califòrnia, EUA) es conserva correspondència seva amb destacats intel·lectuals de l'època (Friedrich Wilhelm Foerster, Piotr Kropotkin, Franz Oppenheimer, Elisée Reclus, Hans Vaihinger, etc.) i a l'Institut de França de París existeix un Fons Karmin sobre economia política, moviments socials i la Comuna de París; també a la Biblioteca Unversitària «Svetozar Markovic» de Belgrad (Sèrbia) existeix un important fons seu sobre la Revolució francesa.

Otto Karmin (1882-1920)

***

Notícia d'una de les detencions de Georges Quesnel publicada en el diari parisenc La Presse del 15 de juliol de 1910

- Georges Quesnel: El 28 de març de 1890 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista individualista Georges Louis Quesnel, conegut com Zan. Sos pares es deien Emmanuel Paul Louis Quesnel, emmotllador anarquista, i Marie Alphonsine Adnet, modista. Va créixer a la zona est de París i es guanyava la vida treballant de calderer. El 3 de juny de 1909 va ser condemnat a 15 dies de presó per«robatori». El 14 d'octubre de 1909 participà en els disturbis esdevinguts a les proximitats de l'ambaixada d'Espanya a París per protestar contra l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia; detingut per la policia, va ser acusat de trencament de reverber i de possessió d'arma prohibida (un revòlver i sis bales) i jutjat per aquest fet, el 30 d'octubre de 1909 va ser condemnat a 50 francs de multa per«possessió d'arma prohibida» i l'11 de novembre a sis mesos de presó per«degradació d'objecte d'utilitat pública». En aquesta època vivia amb l'anarquista Georges Durupt, al número 16 del carrer Sainte-Marie de París. El 14 de juliol de 1910 va ser detingut, juntament amb l'anarquista Perry, a Bordeus (Aquitània, Occitània) després de cridar eslògans antimilitaristes i d'insultar el general Oudard i el prefecte de la Gironda en una revista de tropes. Segons informes d'un confident policíac, en 1911 freqüentava el grup editor de la revistaLa Guerre Sociale i es declarava anarcoindividualista. El 8 de febrer de 1911 va ser condemnat a una multa de 50 francs per «infracció a la policia ferroviària». En els anys deu visqué al número 46 del carrer Julien Lacroix del XX Districte de París i freqüentà el grup editor del periòdic L'Anarchie. Quan la Gran Guerra, encara que amb problemes de palpitacions, va ser mobilitzat com a auxiliar en el XIX Esquadró del Tren d'Equipatges i a principis de 1916 destinat a la fàbrica«Brasier» d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França); posteriorment tingué altres destins. El 30 de gener de 1917 va escriure E. Armand per demanar-li que subscrivís Victor Serge en Par delà la Mêlée i en aquesta carta afirmava ser anarquista individualista. El 7 de setembre de 1920 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de presó amb llibertat provisional i 200 francs de multa per «ultratge públic al pudor». En 1933 vivia a Niça (País Niçard, Occitània) i en una carta del 10 de maig d'aquell any dirigida al llibreter Blain alertava sobre la sort de Víktor Lvóvitx Kibàltxitx (Victor Serge) i la seva família política perseguida pel règim estalinista, després de la detenció de la companya d'aquest, Anna Henriette Estorges (Rirette Maîtrejean), el març d'aquell any; en aquesta carta menciona l'existència de documents i de llibres amagats en una casa de Crosne (Illa de França, França), residència de Rirette Maîtrejean i lloc d'acollida de nombrosos companys. El 22 d'agost de 1936 es casà a Bagnolet (Illa de França, França) amb l'empleada parisenca Marcelle Lucie Cadaze. En aquesta època treballava de mecànic i vivia amb sos pares al número 4 del carrer du Château de Bagnolet. Va estar molt unit al net de Rirette Maîtrejean i a les seves dues filles, i també visqué com aquesta a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). Sempre mantingué les idees anarquistes. Georges Quesnel va morir el 21 d'octubre de 1979 a Fontainebleau (Illa de França, França).

***

Notícia de la detenció de Lluís Riera Planas apareguda en el periòdic madrileny La Correspondencia de España del 10 de setembre de 1920

- Lluís Riera Planas: El 28 de març de 1898–algunes fonts citen erròniament 1900– neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Lluís Riera Planas, també conegut com Pere Carner. Era fill d'una família obrera de sis fills de Sant Andreu de Barcelona. Adober de professió, estava afiliat a la Unió Popular d'Adobers adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Participà activament en la vaga general revolucionària d'agost de 1917, formant part del grup que va evitar la sortida d'un ferrocarril de l'Estació de França, i en els conflictes socials que es generaren posteriorment entre 1918 i 1920. Després marxà a Saragossa (Aragó, Espanya), on el setembre de 1920 va ser detingut amb altres companys (Pedro Fusté Pérez, Vicente Segura i Mercedes Carreta); processat, va ser condemnat per tinença d'armes i explosius a cinc anys de presó. També se li va processar per «excitar a la rebel·lió i per auxiliar a la deserció de quatre soldats» i se li va voler implicar en l'assassinat del carrabiner Vicente Cano. El 8 de novembre de 1923 aconseguí evadir-se, amb altres vuit companys (Francisco Ascaso Abadía, Luis Lasierra Esquerra, Gregorio Suberviola Baigorri, Luis Muñoz Cano, Antonio Mur Dar, Pascual Yáguez, Melchor Pérez i son germà Joaquim Riera Planas), de la presó de Saragossa obrint un forat al sostre, però va ser detingut l'endemà –Yáguez i Pérez van ser capturats el mateix dia de l'evasió. Després de diverses detencions més, durant la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a França, on es casà amb Maria Ascaso Abadía, amb qui tingué un fill (Sol). A París va intervenir en la campanya internacional a favor de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover. Pressionat per l'Estat francès, es va veure obligat a exiliar-se a Bèlgica. Poc abans de la instauració de la II República espanyola, retornà a Catalunya, on treballà traient sorra i grava del Besòs i milità en el Sindicat Fabril i Tèxtil, jugant un paper important en les negociacions amb la patronal. Durant la Revolució, va ser un dels organitzadors de la unió entre els sindicats Fabril i del Vestir. En aquesta època fou un dels responsables, amb Paula Feldstein i Maria Ascaso, de la«Colònia Ascaso-Durruti», fundada a Llançà per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i que acollí 300 infants, la majoria orfes. El febrer de 1939, durant la Retirada, creuà els Pirineus. Tancat en un camp de concentració, Lluís Riera Planas va morir poc després a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània), després d'haver-li estat vetat l'embarcament cap a Mèxic, d'un tifus que havia contret en aquest darrer internament. Son fill Sol també morí en un camp de concentració francès.

***

Ines Lida Scarselli

- Ines Lida Scarselli: El 28 de març de 1906 neix a Certaldo (Toscana, Itàlia) l'anarquista Ines Lida Scarselli. Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Era filla d'una família anarquista adherida a la Unió Anarquista Italiana (UAI), coneguda com els Zoppo. Tots sos germans i germanes (Ferrucio, Egisto, Oscar, Tito i Ida) formaven part del moviment llibertari i eren anomenats per la policia com la «Banda dels Zoppo». Durant la nit del 27 al 28 de febrer de 1921 un escamot armat feixista decidí atacar la població del barri de San Frediano de Certaldo, produint-se un enfrontament armant en el qual resultaren morts nombrosos anarquistes, entre ell son germà Ferruccio, víctima de l'explosió d'una bomba; arran de la repressió sorgida per aquest fet i la vaga general que es desencadenà posteriorment, va ser detinguda, juntament amb alguns de sos germans, amb només 15 anys. El 26 de juny de 1921 va ser condemnada per aquests fets pel Tribunal de San Miniato (Toscana, Itàlia) a dos anys de reclusió per«suport al motí» –se l'acusava d'haver proveït de munició una de les barricades durant el conflicte revolucionari armat amb els carrabiners– i reclosa en una casa de correcció. No obstant això, el Tribunal d'Apel·lació de Florència (Toscana, Itàlia) l'absolgué el 21 de març de 1922 per manca de proves. Sense llar, ja que casa seva havia estat destruïda i incendiada per un escamot feixista, amb sos germans Oscar i Tito fugats i sos pares empresonats, va ser hostatjada, durant una breu temporada, a Castelfiorentino (Toscana, Itàlia) a la casa familiar de Socrate Sanesi, pare d'una jove molt amiga de son germà Ferrucio. En 1922 es traslladà a Roma (Itàlia) amb sa mare i es retrobà amb sa germana Ida. Entrà a fer feina fent maons en una empresa de teules i durant els primers dies de maig de 1929, durant unes investigacions portades a terme per l'Oficina de Policia del barri romà de l'Esquilino a la fàbrica on treballava, va ser detinguda per propaganda subversiva, juntament amb el propietari Pasquale Rainone i altres cinc treballadors. Amb ordre del 29 de juny de 1929, el jutge instructor del Tribunal Especial li va concedir la llibertat provisional i ordenà la seva excarceració. De bell nou a la feina, el febrer de 1931, un obrer de la fàbrica, de manera anònima, va escriure una carta dirigida a Benito Mussolini mateix acusant-la de distribuir propaganda subversiva, de mantenir correspondència amb anarquistes de l'estranger (Amèrica, Alemanya, França i URSS), de cantar cançons subversives i de tenir un munt de membres de sa família en fuita o deportats. Morta la mare, son pare, contínuament deportat, va caure greument malalt i va ser internat a l'Hospital Psiquiàtric de Santa Maria della Pietà de Roma, encarregant-se ella de la seva assistència, però sense deixar de banda el treball organitzatiu i de suport econòmic i psicològic a sos germans Oscar i Tito, refugiats a l'URSS, i a son germà Egisto, reclòs en diverses presons, i a sa germana Ida, confinada a l'illa de Ponça, amb sa filla Scintilla i son marit, l'anarquista Giacomo Bottino. En 1929 la Prefectura de Policia de Roma segrestà la suma de 1.000 lires enviada a Ines Leda per un obrer francès a compte d'Osca i de Tito Scarselli, que s'havien trobar durant un viatge d'una delegació obrera francesa a l'URSS. A aquest primer segrest li va seguir un altre, també de 1.000 lires, sota l'acusació que aquestes sumes de diners no eren el fruit aconseguit pel treball de sos germans, sinó que eren sumes aportades pel«Socors Roig». Entre 1929 i 1931 sol·licità formalment al Ministeri de l'Interior en diverses ocasions la restitució d'aquestes sumes retingudes per la policia, i son germà Oscar, amb data del 2 de maig de 1930, demanà també aquesta restitució al cònsol italià d'Odessa (Ucraïna, URSS), però sense cap èxit. A causa del dur i estressant treball portat a terme per Ines Leda, la seva salut es deteriorà força. L'11 d'agost de 1931, mentre es trobava a Ponça visitant sa germana Ida, son cunyat Giacomo Bottino i sa neboda Scintilla, tots confinats a l'illa, el metge cirurgià Giuseppe Bruzzese li va certificà una«depauperació orgànica acompanyada d'un fort estat anèmic», patologia confirmada el 26 de gener de 1932 pel doctor Alessandro Bernardini, metge cirurgià de la Governació de Roma, que parlà d'«anèmia i depauperació orgànica en grau notabilíssim»; situació molt preocupant per a una jove de 25 anys. Però la seva vida dóna un gir quan s'uní sentimentalment amb el jove empresari Virginio Federici. La parella s'instal·là a Roma i la seva llar serví de refugi durant la II Guerra Mundial a nombrosos fugitius dels bombardeigs de Cassino (Laci, Itàlia) i a molts veïns amb dificultats. D'aquesta unió nasqueren sis infants, quatre nines (Lidia, Franca, Ivana i Mara) i dos nins (Francesco i Ivano), tots nascuts a Roma. Virginio Federici, a finals dels anys trenta, fundà a Roma una pedrera de grava i Ines Leda s'encarregà de l'administració i de la comptabilitat. En 1933 s'assabentà, amb gran dolor, de la mort de son germà Tito en un accident. Constantment vigilada per l'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), va canviar en diferents ocasions de domicili i, en 1942, amb els diners de la seva feina, adquirí una casa a la Via Nomentana de Roma. En constant relació epistolar amb son germà Oscar des de l'URSS, qui li va informar dels seus avanços amb les autoritats soviètiques per aconseguir un passaport i poder retornar a Itàlia, també s'ocupà dels assumptes legals amb les autoritats italianes de son germà Egisto per aconseguir una reducció de les seves penes. Després de la II Guerra Mundial tota la família es pogué reunir a Roma. Sa germana Ida, amb Giacomo i sos tres infants (Scintilla, Germinal i Spartaco) el 5 de gener de 1947 partiren cap a Roma on restaren durant 14 dies; el 19 de gener s'embarcaren a Nàpols (Campània) cap a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil), on arribaren el 17 de febrer. Egisto, que representà a Cosenza (Calàbria, Itàlia) els anarquistes del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), es reuní amb la resta de sa família a Roma i finalment decidí viure amb sa germana Ines Leda fins el 3 de març de 1993 quan, amb 93 anys, morí de vell. El maig de 1948, son marit Virginio Federici, quan tornava d'una cacera amb automòbil, a causa de la boira, va ser envestit per un camió; després d'una setmana d'agonia, Virginio morí deixant-la amb cinc infants petits–Ivano havia mort de diftèria en 1942. Ràpidament es va treure el permís de conduir i amb son fill Francesco, de 16 anys, agafà les regnes del negoci familiar. Ja anciana, en 1970 decidí vendre la seva casa de Via Nomentana i un bloc de pisos que havia adquirit amb grans sacrificis i els dividí en parts iguals entre sos fills i es va anar a viure de lloguer amb son germà Egisto a un apartament. La convivència entre els dos germans (Ines Leda realista, pràctica i organitzada, mentre Egisto, un filòsof idealista somiador i mancat de tot sentit pràctic) provocà més d'un problema. Ines Lida Scarselli va morir el 20 d'octubre de 1985 a Roma (Itàlia) d'un càncer de còlon.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 29 de març

Esdeveniments

L'escultor Lamberto Borgioli (amb una creu)

- Condemna de Borgioli: El 29 de març de 1894 el Tribunal de Guerra de Carrara (Toscana, Itàlia) condemna per «associació per a delinquir i per incitació a la guerra civil» l'escultor anarquista Lamberto Borgioli a set anys de presó, 14 mesos de confinament i tres anys de vigilància. Borgioli havia participat en els«Motins de Lunigiana», aixecaments populars espontanis sorgits arran de la rebel·lió organitzada el gener d'aquell any pels treballadors anarquistes de les pedreres de marbre de Carrara.

***

Portada d'un número de Revista Nueva

- Surt Revista Nueva: El 29 de març de 1924 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari de filosofia anarquista Revista Nueva. Va ser dirigida per Antonio García Birlán (Dionysios), amb el suport de Felipe Alaiz de Pablo (Rodela i Calatraveño). Hereva de la tradició de revistes com Acracia,Ciencia Social, Natura, etc., intentarà novament establir les bases teòriques d'un anarquisme de caràcter obert (moviments socials, art, literatura, ciència, sociologia, filosofia, etc.) i receptiu a les noves idees llibertàries; amb una concepció humanista àmplia, es col·locava fora de tot grupuscle o sectarisme. Va ser durament criticada per diversos sectors anarquistes que pensaven que havia temes més urgents a tractar, com ara Pere Esteve des de Cultura Obrera de Nova York. Hi van aparèixer textos i articles de Pío Ayala, Mariano Ciro, Antonio García Birlán (Julio Barco), Garcilán, Guyau, Ramón M. Llorente, Mauricio Maeterlinck, Ricardo Mella, Masferrer, Margarita Parvitt, Rudolf Rocker, Oscar Wilde, entre d'altres. La publicació estava patrocinada econòmicament per Miquel Salvat, propietari de la«Impremta Salvat, Duch i Ferré», on s'imprimia la revista, i de l'«Editorial Hoy». El seu últim número va ser el 69, del 25 de juliol de 1925.

***

Convocatòria de l'acte

- Conferència de Bertoni: El 29 de març de 1935 se celebra a la Grande Salle du Grutli del barri de Chantepoulet de Ginebra (Ginebra, Suïssa) la conferència de l'anarquista Luigi Beroni «Pourquoi nous restons anarchistes» (Per què seguim sent anarquistes). L'acte va ser organitzat pel grup editor del periòdic Le Réveil Anarchiste.

***

Presó Model de Barcelona (fotografia realitzada per Quico Sabaté)

- Execució del grup de Pallarès Tomàs: El 29 de març de 1943 són garrotats a la presó Model de Barcelona (Catalunya) nou membres del grup guerriller anarquista antifranquista comandat per Joaquim Pallarès. Joaquim Pallarès Tomàs havia nascut en 1923 a La Torrassa (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelona, Catalunya) i va ser cap d'un grup d'acció que va començar a actuar tot d'una que va acabar la guerra en 1939 a l'Hospitalet, Santa Eulàlia, Sants i La Torrassa, barris i pobles de l'àrea metropolitana de Barcelona. Entre les accions que se li van atribuir destaquen l'execució el 30 d'abril de 1939 del comissari en cap de la policia del districte de l'Hospitalet José León Jiménez, que havia estat elegit directament per Franco per a organitzar la repressió a Barcelona; així com diversos robatoris d'armes, atemptats a policies i expropiacions. El grup estava format per catalans als quals es van afegir aragonesos de les comarques d'Osca. A més de l'activitat guerrillera, van realitzar una notable tasca de reorganització de les Joventuts Llibertàries de Catalunya: van crear el primer Comitè Regional i el Comitè Local barceloní i en el moment de ser detinguts tres dels seus membres (Pallarès, Álvarez i Ruiz) tenien càrrec en el Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries. Van ser detinguts el març de 1943 i després de ser torturats, dies després, Joaquim Pallarès Tomàs, que va mostrar gran enteresa, va ser executat, juntament a FranciscoÁlvarez Rodríguez, Fernando Ruiz Fernández, Francisco Atarés Martín, Josep Serra Lafort, Benito Saute Martí, Juan Aguilar Mompart, Bernabé Argüelles Depaz i Pere Tréssols Meix. Dos dies després van ser executats tres més: José García Navarro, Vicente Martínez Fuster i Joan Pelfort Tomàs. Altres membres del grup (Vicente Iglesias, José Urrea, Manuel Gracia, Rafael Olalde i Hilario Fondevilla Fuentes) van salvar la vida. El de Pallarès Tomàs va ser un dels primers grups de guerrilla urbana antifranquista.

Naixements

Alegoria de Moloch sobre les Comunes de Lió, París i Marsella

- Claude Rougeot: El 29 de març de 1830 neix a Demigny (Borgonya, França) l'anarquista Claude Rougeot. Sos pares es deien Jean Baptiste Rougeot, vinyataire, i Anne Miséréré. Es guanyava la vida com a sabater. Va prendre part el 30 d'abril de 1871, dia previst per les eleccions municipals organitzades pel Govern de Versalles a tota França, en la insurrecció del raval de la Guillotière a Lió (Arpitània) amb la intenció d'establir-hi la Comuna. La revolta va ser durament reprimida i l'1 de maig l'«ordre» regnava definitivament a Lió. En 1873 la policia el buscà per implicar-lo en l'anomenat«Complot de Lió» contra els militants anarquistes de la I Internacional antiautoritària. Cap al 1881 formà part del Partit Obrer Revolucionari (POR) i del grup «Drapeau Rouge» (Bandera Roja). Dins del sector antiabstencionista, en 1884 casa seva, al número 16 del carrer Saint-Georges de Lió, serví com a lloc de reunió entre els anarquistes i els blanquistes de la «Lliga per l'abolició de les armes permanents». El 7 de juliol de 1884, durant una d'aquestes reunions, reivindicà la realització d'una«contramanifestació» a la nacionalista del 14 de juliol. En 1894 participà en la subscripció col·lectiva a favor de l'anarquista Henri Boriasse, aleshores detingut. En 1899 va ser esborrat de la llista d'anarquistes lionesos sotmesos a vigilància policíaca. L'11 d'abril de 1899 es casà al I Districte de Lió amb Jeanne Marie Bochard, coneguda com Maison. En aquesta època vivia al número 31 del carrer del Bon Pasteur de Lió. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Léon Berchtold publicada en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 4 d'abril de 1903

- Léon Berchtold: El 29 de març de 1850 neix a París (França) l'anarquista Léon Berchtold. D'origen suís, treballà d'oficinista i vivia al número 60 del carrer Lepic del XVIII Districte de París. En 1871, durant la Comuna de París, fou delegat de la Comissió de Barricades. Desconeixem si estava afiliat a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Refugiat a Suïssa en 1871, treballà amb son oncle Alexis, professor de música, a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa). Després va fer feina en treballs ferroviaris a Murten (Friburg, Suïssa), s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on esdevingué arquitecte i muntà una empresa general de materials per a la construcció (pintures, guixeria, motors, rails, vagonetes, etc.); visqué al número 5 del carrer Lissignol i posteriorment al número 10 del Chemin des Chalets del barri de Servette de Ginebra. El 21 de desembre de 1874 va ser condemnat en rebel·lia pel III Consell de Gerra a la deportació en recinte fortificat –mai no havia patit cap condemna anterior. Membre de la Societat dels Refugiats de la Comuna «La Solidarité», signà una proclama-convocatòria per a una assemblea general que se celebrà el 28 de març de 1879 al Cafè Gaulois de Ginebra on s'havia d'examinar la llei d'amnistia per als communards que França elaborava. El 26 d'abril de 1879 va ser amnistiat pel govern francès, però continuà vivint a Suïssa. El 17 de maig de 1880 signà, amb altres proscrits que vivien a Ginebra, un manifest on es demanava el vot per a Auguste Blanqui per a les eleccions legislatives del 23 de maig d'aquell any a la I Circumscripció del Roine. L'octubre de 1890 signà, amb altres proscrits que vivien a Ginebra (Maurice Bertrand, A. Meichou, Jules Perrier), una petició al VIII Congrés del Partit Obrer Francès (POF), reunit a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on es demanava que «la cita"Vuit hores de treball" fos seguida per les paraules "i desarmament"». L'1 de maig de 1892 signà, amb Nicolas Joukovsky, Jules Perrier, Charles Perron i altres, una crida proposant, en la manifestació del Primer de Maig, adjuntar a la reivindicació de les vuit hores la del desarmament. En 1897 participà en la col·lecta«Pro refugiats espanyols» organitzada per Les Temps Nouveaux. En aquesta època distribuïa els fullets del periòdic parisenc L'Aurore, dirigit per Ernest Vaughan. En 1900 el seu informe sobre el desarmament va ser presentat per Nino Samaja al Congrés Antiparlamentari Internacional de París i l'any següent va ser publicat a Ginebra en fullet i en el Suplement Literari de Les Temps Nouveaux sota el títol Propagande indépendante. Pour le désarmament. El març de 1901 va fer a Ginebra el discurs fúnebre del communard internacionalista Louis Marchand. En 1902 publicà a Ginebra el fullet Le Musée de Damoclès i aquest mateix any participà en una col·lecta en suport del communard anarquista Constant Martin organitzada per L'Aurore. Va ser amic de Lucien Descaves, qui l'esmentà en el seu llibre Philémon, vieux de la Vieille (1913) i qui conservà les seves memòries inèdites i la correspondència creuada. Léon Berchtold, que va estar lligat al grup editor de Le Réveil Anarchiste, va morir el 27 de març de 1903 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i en el seu funeral i incineració dos dies després al cementiri Saint-Georges de Ginebra prengueren la paraula Luigi Bertoni i Jean-Louis Pindy. Documentació seva es conserva a l'International Institute of Social History d'Amsterdam.

***

Notícia de la detenció de Louis Frumence apareguda en el diari parisenc L'Aurore del 31 de març de 1900

- Louis Frumence: El 29 de març de 1869 neix al II Cantó de Nantes (Bro Naoded, Bretanya) l'anarquista Louis-René Frumence –a vegades citat erròniament Frumente–, conegut com Le Coiffeur. Sos pares es deien Joseph-Marie Frumence, sabater, i Marie-Magdeleine Chartier, cosidora. Es guanyà la vida treballant de barber ambulant, fet pel qual es desplaçava molt. Residí a Marsella (Provença, Occitània) i Saint-Symphorien-d'Ozon (País de l'Ozon, Arpitània). Es declarà insubmís i passà a Bèlgica, on treballà en el seu ofici. En 1889 va ser amnistiat i retornà a França. A partir de 1892 la policia el tenia controlat a Lió (Arpitània). Arran de l'atemptat al cafè Terminus de París (França) del 12 de febrer de 1894, va ser un dels nou anarquistes de Lió (Octave Jahn, Louis Morel, Louis Perrody, etc.) que, segons la policia, va desaparèixer de la ciutat. L'1 d'abril de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia. Després de l'atemptat mortal de l'anarquista Sante Geronimo Caserio, el 24 de juny de 1894, contra el president de la República francesa François Marie Sadi Carnot, va ser detingut. En 1895 marxà cap a La Côte-Saint-André (Delfinat, Arpitània). Entre 1896 i 1897 participà en les reunions de la «Jeunesse Nouvelle» (JN, Nova Joventut). El 26 de desembre de 1896, en una reunió de protesta contra la repressió al Regne d'Espanya («Procés de Montjuïc»), pronuncià un violent discurs, amb atiaments a la sedició i a l'assassinat, i el 6 de gener de 1897 va ser detingut. Aquell any, es refugiat a Montreaux (Vaud, Suïssa) i amb papers falsos sembla que s'establí a Zuric (Zuric, Suïssa). Segons la policia de Ginebra (Ginebra, Suïssa), es tractava d'un «anarquista molt perillós». El 23 de setembre de 1898 es va decretar la seva expulsió de la Confederació Suïssa, juntament amb altres 35 anarquistes (Archimed, Audibert, Avondo, Balistrato, Basso, Bielli, Boffino, Borgnis, Cantú, Cenci, Ceppi, Ciancabilla, Colombelli, Corti, Fortunato, Germani, Ghignola, Izquierdo, Lephay, Litkié, Marazzi, Mattei, Mazzoldi, Mozetti, Oliva, Panizza, Pedeux, Ravaglia, Ravina, Righetti, Riva, Rizieri, Rossi, Santoro i Sonvico). A principis de segle figurava en els llistats d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. El 24 de març de 1900 va ser detingut a Nantes sota l'acusació d'insubmissió i tancat a la caserna de Le Cambronne de la ciutat. Louis Frumance va morir el 7 de novembre de 1941 a l'Hospital de Nanterre (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Gheorghe Levezan (ca. 1894)

- Gheorghe Levezan: El 29 de març –algunes fonts citen el 19 de març– de 1869 neix a Bacău (Bacău, Moldàvia, Romania) l'anarquista Gheorghe Levezan, citat de diferents maneres (Georges Levezan, Georges Levezant, Georges Lavezan, Pierre Lavezan, etc.). Fill d'una família benestant romanesa, sos pares es deien Gheorghe Levezan, membre del Parlament de Bucarest, i Maria Coudurath. Cap el 1887 arribà a París (França) per estudiar matemàtiques i s'establí a Le Vésinet (Illa de França, França). A París fundà l'anomenat Grup Internacional d'Estudiants Anarquistes i l'abril de 1890 redactà i publicà a la impremta de Jean Grave un Manifeste auxétudiants du monde entier (Manifest dirigit als estudiants de tot el món), del qual distribuí 40.000 exemplars –la lliberia de Les Temps Nouveaux encara venia exemplars en 1914. Detingut la vigília de la manifestació del Primer de Maig de 1890, va ser inculpat de«fomentar un atropament» i de realitzar«propaganda socialista» –també li volien encolomar complicitat amb els nihilistes russos–, va ser alliberat el 18 de maig, però el 28 de maig d'aquell mateix any se li va decretar l'expulsió de França; detingut el 2 de juny de 1890, va ser posat a la frontera i es refugià a Zuric (Zuric, Suïssa) i a Ginebra (Ginebra, Suïssa). A Ginebra participà en nombroses assembles, especialment en la de novembre de 1890, i va fer amistat amb Jacques Gross-Fulpius. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. Ensenyà matemàtiques a Ginebra. En 1897 el trobem a Bacău, des d'on envià a Max Nettlau algunes correccions sobre textos en romanès citat en la sevaBibliographie de l'anarchie. En 1935 el trobem fent de periodista a París i l'agost d'aquell any va ser detingut per«vagabunderia» i investigat arran de la mort d'una amiga seva. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Gheorghe Levezan (1869-?)

***

- Ángel Mejías Zamorano: El 29 de març –algunes fonts citen erròniament el 28 de març de 1892 i el 5 de juny de 1896– de 1892 neix a La Orotava (Santa Cruz de Tenerife, Tenerife, Illes Canàries) l'anarcosindicalista Ángel Mejías Zamorano, conegut com El Canario i El Gringo. Sos pares es deien José Mejías Rosa, industrial i comerciant, i Nieva Zamorano Villar. Tingué, com a mínim, set germans (Nieva, Tomás, Carmen, Marieta, Amparo, Candelaria i Matilde), ocupant el setè lloc, entre Candelaria i Matilde. Posteriorment sa família s'instal·là a Santa Cruz (Santa Cruz de Tenerife, Tenerife, Illes Canàries), on son pare desenvolupà les seves tasques comercials. Quan tenia 18 anys morí son pare i posteriorment emigrà a Buenos Aires (Argentina), on milità activament en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1930, arran del cop militar de José Félix Uriburu, va ser expulsat de l'Argentina per les seves activitats polítiques i retornà a les Illes Canàries. En aquesta època era conegut com El Gringo, treballava en activitats relacionades amb el tabac i militava en el Sindicat d'Obrers Tabaquers d'Ambdós Sexes (SOTAS) de Santa Cruz de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser detingut, juntament amb altres companys (Ángel Domínguez, Alberto Herrera Rodríguez, Alfonso Jorge Frías, Diego Rodríguez Alberto, Tomás Rodríguez Beníntez, Eduardo Sanjuán Castro i Juan Yanes Pérez), per la seva participació en la vaga del sector tabaquer del 28 de setembre de 1935 a Santa Cruz, que implicà la clausura del SOTAS i una multa de 2.000 pessetes a cada un dels detinguts. El juliol de 1936, arran del cop militar feixista, va ser capturat per les tropes franquistes i tancat uns mesos a la presó de Fyffes de Santa Cruz, però aconseguí escapar l'execució. L'agost de 1938 fou un dels centenars de presos que van ser bescanviats amb el bàndol republicà («Canje de prisioneros "Frente Rojo"») i el setembre d'aquell any arribà a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Membre d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), va ser capturat per les tropes alemanyes en data indeterminada. En 1941 es trobava reclòs al camp de presoners de Ziegenhain (Stalag IX), a Trutzhain (Schwalmstadt, Hesse, Alemanya), i el 27 d'abril d'aquell any va ser enviat, juntament amb altres 27 espanyols, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria), amb la matrícula 5.037. En 1943 va ser integrat al «Komando Tenberg», encarregat de la construcció d'una pressa hidroelèctrica al riu Enns. Més tard va ser reintegrat a Mauthausen i posteriorment enviat al subcamp de Gusen, depenent del de Mauthausen. El 5 de maig de 1945 va ser alliberat per les tropes nord-americanes i repatriat a França. S'instal·là a Tolosa de Llenguadoc, on treballà de pintor i milità en la CNT i en la Federació Espanyola de Deportats i d'Internats Polítics (FEDIP). En l'exili era conegut com El Canario.Ángel Mejías Zamorano patí una paràlisi fulminant i després d'un mes en estat comatós, el 20 de gener de 1965, va morir a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), essent enterrat l'endemà.

Ángel Mejías Zamorano (1892-1965)

***

Renato Castagnoli

- Renato Castagnoli: El 29 de març de 1897 neix a Porreta Terme (Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia) el socialista, anarquista i anarcosindicalista després, i finalment comunista, Renato Castagnoli. Sos pares es deien Rinaldo Castagnoli i Maria Ropa. Ferroviari de professió, va ser nomenat cap d'estació de primera categoria a Bolonya. A partir de 1914 milità en la Secció de Bolonya del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) i des del 1921 en el Partit Socialista Italià (PSI). Membre de la direcció de l'SFI, fou un dels organitzadors de les vagues que tingueren lloc entre 1920 i 1921 i de la vaga antifeixista del 2 i del 3 d'agost de 1922, convocada per l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball). En represàlia, el desembre de 1923 va ser rellevat del seu servei als ferrocarrils. Entre 1923 i 1925 prengué part en el moviment antifeixista clandestí «Italia Libera». En 1925 el Comitè Central de l'SFI li va informar que s'havia lliurat una ordre de detenció contra ell per haver detingut un tren de carrabiners i de la Guàrdia Reial que es dirigia a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i per fugir de la detenció passà a França. A París treballà en la construcció i s'adherí al moviment anarcosindicalista, afiliant-se a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU) i a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), participant en totes les vagues i manifestacions i en la campanya en suport dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En aquesta època col·laborà en els periòdics publicats per Camillo Berneri i amb el Comitè d'Ajuda per a les Víctimes Polítiques (CAPVP). En 1934 va ser expulsat de França i, abans de tornar clandestinament a París, va ser també expulsat successivament de Bèlgica, Luxemburg i Suïssa. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville; promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. Amb l'esclat de la Revolució espanyola, decidí marxar cap a la Península i el 29 de juliol de 1936 arribà a Barcelona (Catalunya). D'antuvi fou voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», participant en el combat de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i després, a demanda de l'SFI, va ser enviat a Portbou (Alt Empordà, Catalunya) com a coordinador dels ferrocarrils espanyols. Després va ser nomenat per la Generalitat de Catalunya responsable del Servei de Radiotelegrafia i Goniometria de les estacions de retransmissió de Barcelona, encarregant-se de dues estacions de transmissions i de quatre d'intercepció, i posteriorment cap del Servei de Radiotelegrafia de l'aeròdrom militar de Sarinyena (Osca, Aragó, Espanya). Participà en nombroses missions aèries i efectuà intercepcions radiofòniques de les posicions clandestines enemigues i de totes les transmissions cap a altres països (Alemanya, França, Regne Unit, Turquia, etc.) per als serveis fronterers de Portbou. En aquestaèpoca també fou membre del grup anarquista italià«Pisacane» i, a partir de començaments de 1937, de la redacció del periòdic Guerra di Classe. També col·laborà en diferents publicacions, com ara Le Combat Syndicaliste, L'Espagne Antifasciste,L'Adunata dei Reffratari i Il Martello. El desembre de 1937, a resultes d'una doble otitis, retornà a França, on va ser detingut per violació del decret d'expulsió de 1934; jutjat, fou condemnat a un mes i quinze dies de presó. Un cop lliure, no retornà a la Península i s'instal·là, sota falsa identitat, a Marsella (Provença, Occitània). Com que el seu nom figurava en la llista de«subversius» aixecada per les autoritats feixistes italianes, l'abril de 1940 va ser detingut a Marsella i tancat, amb altres antifeixistes, durant vuit dies en un cinema. Posteriorment va ser internat al camp de concentració de Vernet (Conflent, Catalunya Nord) i més tard al de Remolins (Llenguadoc, Occitània), on, el febrer de 1941, va ser extradit cap a Itàlia. Jutjat per la Comissió Provincial de Bolonya, el 29 d'abril de 1941 va ser condemnat a cinc anys de desterrament i enviat a Ventotene. El mes de juliol, en aquesta illa de confinament, se solidaritzà amb la Unió Soviètica, que havia estat envaïda pels nazis. Després de la caiguda del feixisme, va ser internat al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia). El 6 de setembre de 1943 va ser alliberat i s'integrà en la resistència, participant activament en la reconstrucció del moviment sindical clandestí a les poblacions romanyeses. Fou redactor del butlletí clandestí tirat amb multicopista La Tribuna dei Ferrovieri. Després de la II Guerra Mundial s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), amb el qual col·laborava des del 1940, i ocupà càrrecs de responsabilitat en l'SFI, com ara la seva vicesecretaria. Renato Castagnoli va morir el 24 de gener de 1967 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Renato Castagnoli (1897-1967)

***

Necrològica d'Eustaquio Bravo Linacero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 29 de novembre 1970

- Eustasio Bravo Linacero: El 29 de març de 1899 neix a Dueñas (Palència, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Eustasio Bravo Linacero –algunes fonts citen erròniament el seu nom com Eustaquio. Sos pares es deien Cipriano Bravo i Felisa Linacero. De família llibertària, sos germans Emiliano, Mariano i Vicente van ser destacats militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fuster de professió, en 1917 entrà a formar part de la CNT a Santander (Cantàbria, Espanya). A finals de la dècada dels vint s'establí a Sevilla (Andalusia, Espanya), on milità en la CNT, i en 1931 retornà a Santander. Lluità als fronts durant la guerra civil i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1945 formà part dels grups organitzats llibertaris a Bordeus (Aquitània, Occitània) i posteriorment s'establí a Caen, on milità en la Federació Local de CNT. Sa companya fou Josefa Solana Rumoroso. Eustasio Bravo Linacero va morir el 2 d'octubre de 1970 a l'Hospital Clemenceau de Caen (Normandia, França) i va ser enterrat tres dies després en aquesta localitat.

***

Manuel Carret Humanes

- Manuel Carret Humanes: El 29 de març 1901 neix a la Huerta del Carmen (El Cotillo, Dos Hermanas, Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Carret Humanes. Sos pares van ser Antonio Carret Claro, de Dos Hermanas, i Dolores Humanes Tamargo, d'Alcalá del Río. Criat al camp, en 1922 va ser cridat a files i enviat al Protectorat Espanyol de Marroc quan les guerres colonials i lluità en diverses batalles al Rif (Xeruta, Bab Taza, Ketama i Xauen), enquadrat en el Cos d'Exèrcit del general Dámaso Berenguer y Fusté, contra les tropes d'Abd el-Krim. Acabà el servei militar a Kasr al-Kabir i en tornar a la Península treballà com a obrer agrícola i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a les Joventuts Llibertàries i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 10 de juliol de 1927 es casà amb Josefa Rueda García, amb qui tingué tres infants: María, Floreal –com a gran lector de Federico Urales que era– i Amparo. Durant els anys republicans destacà en les lluites socials a Dos Hermanas. El juliol de 1936, quan l'aixecament feixista, presidí el Comitè de Forces Antifeixistes creat per la CNT a la seva seu de Dos Hermanas i organitzà les patrulles de vigilància i de control i manà construir una barricada davant la seu del sindicat. Detingut el 20 de juliol de 1936 per les tropes franquistes, va ser empresonat al vaixell«Cabo Carvoeiro» i portat a Sevilla. Manuel Carret Humanes va ser afusellat l'1 d'agost de 1936 a la paret del cementiri de Sevilla (Andalusia, Espanya) juntament amb altres militants.

***

Michele Damiani

- Michele Damiani: El 29 de març de 1903 neix a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia) el propagandista anarquista Michele Damiano, més conegut com Michele Damiani. Sos mares es deien Leonardo Damiano i Rosa Lombardi. Pagès de cultura modesta, però lector apassionat de llibres i de publicacions subversives, després d'una breu passada per les Joventuts Socialistes i pel Partit Socialista Italià (PSI), abraçà les idees llibertàries, dedicant-se a la propaganda entre els camperols. En 1921 fundà a Canosa, amb Agostino Raimo i altres companys, el grup anarquista «Luce», destacant en el seu paper d'organitzador de l'agitació social dins dels pagesos de la zona i per la seva presència activa en totes les manifestacions polítiques, fet que va provocar que fos detingut en diferents ocasions. En 1923 s'enfrontà a trets amb un escamot feixista local i fins i tot quan el feixisme es consolidà en el poder continuà enfrontant-se al règim. El juny de 1929 va ser acusat d'haver atiat desordres durant una festivitat religiosa local i d'«actitud irreverent cap els sentiments religiosos de la població». L'abril de 1932, a petició del prefecte de Bari (Pulla, Itàlia), va ser amonestat formalment pels seus «sentiments de revolta», però el novembre d'aquell any va ser exonerat per un «acte de clemència» de Benito Mussolini mateix. Amb son germà Antonio i almenys una dotzena de joves antifeixistes del seu poble, projectà un aixecament armat que havia d'esclatar el 15 de gener de 1933 i que pretenia prendre per assalt alguns edificis públics i neutralitzar els elements destacats del Partit Nacional Feixista (PNF); frustrada la revolta per la intervenció policíaca, va ser detingut amb gairebé tots els participants. Jutjat per aquests fets, va ser condemnat a la pena màxima de cinc anys de confinament, que purgà la colònia penitenciària de Ventontene primer i a la de Ponça després, i on, segons les autoritats, «no donà cap mostra de penediment, sempre freqüentant la companyia dels confinats anarquistes més perillosos». Un cop lliure retornà a Canosa i el 8 de setembre de 1943 reprengué la lluita política denunciant en un acte públic la prohibició de la publicació anarquista, que hagué de sortir clandestinament, titulada Rivoluzione Libertaria,òrgan de l'Alleanza dei Gruppi Libertari dell'Italia Liberata (AGLIL, Aliança dels Grups Llibertaris de la Itàlia Alliberada), que edità amb altres companys. Durant els anys posteriors desenvolupà una intensa acció propagandística i organitzativa, que acabà reconstituint el moviment anarquista de Pulla, alhora que participà en congressos i conferències sobre la realitat local i promogué reunions i assemblees regionals. El juliol de 1945 participà activament en el Congrés dels Grups Llibertaris de Pulla i el 19 de desembre de 1965 fou un dels fundadors, amb Aurelio Chessa, Ivan Guerrini i altres, dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), escissió de la Federació Anarquista Italiana (FAI) oposada al «Pacte associatiu» d'aquesta, que també publicà el periòdic Iniziativa Anarchica. Portovoce precongressuale. En 1975 publicà el llibre L'anarchismo degli anarchici, amb un prefaci de Ciro Cesarano. Michele Damiani va morir el 17 de gener de 1977 a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia) arran d'un accidenta automobilístic. La seva biblioteca personal va ser donada a l'Archivio Pinelli de Milà (Llombardia, Itàlia) pels seus hereus. Entre 1992 i 1993 l'Archivio Famiglia Berneri publicà dos volums miscel·lanis en el seu record sota el títol Ricordando Michele Damiani.

***

Necrològica de Pasqual Fabregat Martí apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 7 de setembre de 1978

- Pasqual Fabregat Martí: El 29 de març de 1905 neix a Les Useres (L'Alcalatén, País Valencià)–algunes fonts citen erròniament Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Pasqual Fabregat Martí. Sos pares es deien Pasqual Fabregat i Josepa Martí. Quan era molt jove emigrà a Barcelona, on treballà en els serveis de neteges públics i milità en el Sindicat del Foment de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment milità en la Federació Local de Valença (Roine-Alps, Occitània) fins als anys seixanta, quan, molt malalt, retornà a la Península. Pasqual Fabregat Martí va morir d'insuficiència cardíaca el 14 de juliol de 1977 a l'Hospital Provincial de Castelló (La Plana Alt, País Valencià) i va ser enterrat en aquesta població, on residia.

***

Martín Gudell

- Martín Gudell: El 29 de març –16 de març segons el calendari julià rus– de 1906 neix a Rochester (Nova York, EUA) l'escriptor, periodista i traductor anarquista i anarcosindicalista Martynas Gudelis, més conegut com Martín Gudell Petrowsky o, simplement, com Martín Gudell, encara que també va fer servir altres pseudònims (Martyno Gudelio, M. Skynimas, M. Petrowsky,P. Šalna, L. Guoba, V. Davainis, etc.). D'origen lituà, tenia la nacionalitat nord-americana. Va fer els estudis secundaris a l'Institut de Marijampolė (Marijampolė, Suvalkija, Lituània). Entre 1926 i 1929 estudià a Kaunas (Kaunas, República de Lituània) i a la Universitat de Berlín (República de Weimar, Alemanya) diverses disciplines (economia, idiomes, periodisme). Treballà de periodista a Lituània i a Berlín en diverses publicacions (Aušrinė, Kovos Kelias, Kultūra,Darbas, etc.) i formà part de la Lietuvos Socialistinės Moksleivijos Organizacija (LSMO, Organització d'Estudiants Socialistes de Lituania). En aquesta època era membre del cercle marxista consellista de Karl Korsch, però establí contactes amb Augustin Souchy, aleshores secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que el decantà pel moviment llibertari i l'anarcosindicalisme. Membre de la Lietuvos Socialistų Revoliucionierių Maksimalistų Sąjunga (LSRMS, Unió Maximalista de Socialistes Revolucionaris Lituans), el 6 de maig de 1929, amb els escriptors Aleksandras Vosylius i Andrius Bulota, participà en l'atemptat frustrat contra el primer ministre lituà Augustinas Voldemaras al Teatre de l'Estat de Kaunas i en el qual resultà mort el capità Pranas Gudynas; Vosylius va ser detingut, jutjat i executat, però Bulota i sa companya i Martynas Gudelis aconseguiren passar a Polònia i arribar aÀustria a través de Txecoslovàquia. Després va fer de corresponsal del periòdic lituà LietuvosŽinios a Berlín i París. En 1932 s'establí a Barcelona (Catalunya), on, a més d'enviar col·laboracions a Lietuvos Žinios, treballà de professor de rus i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Barcelona vivia amb diversos companys anarcosindicalistes alemanys, especialment amb Arthur Lewin. A Catalunya deia que era fill d'una russa blanca (Petrowsky) i d'un català anarcosindicalista (Gudell) que havia emigrat als EUA. En 1933 publicà en lituàSukilusi Ispanija (Revolta a Espanya), sobre el moviment revolucionari anarquista durant la II República espanyola, i traduí al castellà, sota el pseudònim M. Petrowsky, el llibre d'Efim Yarchuk Cronstadt. Su significación en la Revolución Rusa. El novembre de 1936, amb Francisco Carreño Villar i José Berruezo Romera, en qualitat de traductor, formà part de la delegació de la CNT que va ser enviada a Moscou (URSS) per a participar en la desfilada commemorativa de la Revolució d'Octubre. En aquest viatge fou el secretari d'Antoni Maria Sbert Massanet, president de l'ambaixada extraordinària de la II República davant l'URSS. Sobre aquest viatge, en 1945 publicà en lituà una important ressenya crítica del règim comunista (Ką girdėjau Sovietų Sąjungoje), que fou traduïda al castellà i publicada l'any següent a Mèxic sota el títol Lo que oi en la URSS i al suec a Estocolm com Spanjor I sovjet. Vad jag hörde i SSRU. Membre del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1937 va ser nomenat secretari de les Oficines de Propaganda Exterior de la CNT-FAI, creades el 10 d'abril d'aquell any i de la qual també formava part Helmut Rüdiger, per l'AIT, i Joaquín Cortés, per la CNT, encarregades de la publicació de periòdics, fullets, llibres, etc., en diverses llengües. Després de la sortida de Ferdinand Götze dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i la fundació d'un grup alternatiu enfrontat, la Sozialrevolutionäre Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF, Moviment Lliure Socialrevolucionari Alemany), va fer costat, amb Gerhard Thofern i Eugen Scheyer, aquest darrer grup. Entre novembre i desembre de 1937 formà part del servei jurídic de la CNT-FAI que defensà els nombrosos companys detinguts per haver tingut relacions amb el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) o per haver desertat de les Brigades Internacionals arran dels enfrontaments sorgits el maig de 1937 contra la reacció estalinista. Però la seva discreció vers els companys alemanys detinguts, va ser durament criticada per part dels DAS. En un informe dels serveis especials comunistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), d'octubre de 1937, és definit com a«un emigrat rus blanc» que encapçala dins de la CNT «un grup obertament contrarevolucionari, que ha participat estretament amb el POUM en la preparació i en la realització d'un cop contrarevolucionari a Barcelona». En 1937 publicà, sota el pseudònim M. Skynimas, la seva traducció al lituà del llibre de Vicente Blasco Ibáñez La barraca, sota el títol Prakeikta žemė (Terra maleïda). En 1938 fou membre de l'«Agrupació FAI» de Barcelona. L'octubre de 1938 acompanyà, amb Lola Iturbe i Pedro Herrera Camarero, la veterana anarquista Emma Goldman, de qui va fer de traductor, de visita per la Península per a veure les realitzacions de la Revolució espanyola, en els seus desplaçaments al front i a les col·lectivitats. Quan el front català caigué, amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) i Nicolás, signà a París un acord per a transferir els fons documentals de la CNT a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam (Països Baixos) i el febrer de 1939, ambSimon Radowitzky (Raúl Gómez), passà amb camió aquests arxius a França. En aquests anys col·laborà en «Radio CNT-FAI», de Barcelona, i en Solidaridad Obrera i en Umbral. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial, en 1940 es traslladà als EUA –com que no tenia documentació que demostrés que era nord-americà, va convèncer els buròcrates d'immigració cantant Twinkle,  Twinkle, Little Star, cançó que havia aprés a la guarderia. El 31 de maig de 1940 parlà en l'homenatge pòstum a Emma Goldman que se celebrà al Town Hall de Nova York (Nova York, EUA), on també intervingueren Leonard D. Abbott, John Haynes Holmes, Roger Baldwin, Norman Thomas, Harry Weinberger, Rose Pesotta, Harry Kelly, Rudolf Rocker, Dorothy Rogers, Eliot White i Clifford Demarest. En 1941, publicà en lituà Ispanų kovos dėl laisvės. Svarbiausi pilietinio karo epizodai (La lluita espanyola per la llibertat. Episodis de la Guerra Civil). En aquests anys col·laborà en la premsa anarquista de l'exili, com ara España Libre i Estudios Sociales, i en Delo Truda, de Nova York. En els anys cinquanta col·laborà en les revistes literàries lituanes Literatüra i Literatüros Metraštis. Instal·lat a Chicago (Illinois, EUA), treballà en la redacció del periòdic socialista nord-americà en llengua lituana Naujienos. The Lithuanian Daily News, del qual assumí l'administració en 1951 i el qual fou l'editor responsable entre 1969 i 1986. Presidí la Societat d'Escriptors Lituans de Chicago, fou president de l'associació cultural«Žiburėlio» i director del Cementiri Nacional de Lituània de Chicago. A més de les obres citades, és autor  d'Skynimai dega (1935), BoliausŠilinio nuotykiai (1943), Martinaičio atsiminimai (1947), Lietuviai gynė savo miškus (1950) i Povilas Mileris. Biografijos bruožai (1973), entre d'altres. Alguns autors pensen que també va fer servir el pseudònim M. Perkūnija. Martín Gudell va morir el 4 de juliol de 1993 a Chicago (Illinois, EUA). A l'IISH d'Amsterdam es conserva documentació seva, com ara correspondència (Emma Goldman, Andrés Bulota, Virgilio Gozzoli, Agnes Inglis, Jesus Lara Trueba, Vitas, Zhang Yan, etc.), informes sobre les seves tasques confederals a Catalunya, documents personals, etc.

Martín Gudell (1906-1993)

Continua...

---

Pau era un d´aquests amics imprescindibles, una persona d´una vàlua humana indiscutible i que, en moments difícils per a qui escriu aquestes retxes, i com si no fes res, com si fos la qüestió més normal del món, em va donar suports que encara avui agraeixo de tot cor. Pens que, bona persona com era, ni s’adonava del que feia per la cultura catalana de Mallorca, per la cultura en general, pels autors de la nostra terra. Feia les coses com pertocava, perquè era el seu deure, perquè era un professional fora mida, tant com a president del Gremi de Llibreters, com a director de fires de la Institució Firal de Balears (IFEBAL), com a organitzador de la Setmana del Llibre Infantil i Juvenil o al capdavant de la Setmana del Llibre en Català. (Miquel López Crespí)

Pau Taura en el record: el suport als escriptors de les Illes

La mort de l´amic Pau Taura m´ha fet reflexionar damunt l´inexorable pas del temps, sobre la tèrbola presència de la Mort que, bel al costat nostre, cínica i sorneguera se’n riu de molts dels plans que fem per a un esdevenir que sempre és imprevisible. La mort de Pau Taura, sentida en el fons del cor, em fa copsar altra volta la veritat d´unes afirmacions recents d’un altre gran amic, l´escriptor Antoni Vidal Ferrando, el recent Premi de la Crítica Serra d’Or. Diu Vidal Ferrando que, sovint, molts d´escriptors, preocupats com és ben normal per la promoció de la seva obra, tan sols sabem veure les accions i campanyes rebentistes dels quatre poca-vergonyes que ens posen travetes i ens fan la vida impossible. Potser ens preocupen més del que tocaria les malifetes ordides per alguns llefiscosos comissaris de pàgina cultural o companys del gremi de la ploma que, encegats pel més ferest i malaltís autoodi, només saben atacar, sense cap mena de fonament, l´obra del company. És la misèria personal de tots aquells que saben que mai podran bastir una obra literària de qualitat, els que són incapaços de valorar la feina dels altres, ja que l´enveja els rosega les entranyes. Antoni Vidal Ferrando explica molt encertadament que en lloc de perdre el temps comentant les malifetes dels miserables hauríem de pensar en totes aquelles persones, l’exèrcit d´amics i amigues que, cada qual posant el seu granet d´arena, ens han ajudat a bastir la nostra obra. Conclou l´autor de L´illa dels dòlmens que, si reflexionam en tot això, constatarem com els amics i amigues, aquells que al llarg de la vida ens han donat i donen suport, són molts més que els enrabiats enemics de l´escriptor nostrat.

Vidal Ferrando té tota la raó del món, i la mort de Pau Taura m´ha fet pensar molt en els seus assenyats consells. M´ha fet reflexionar perquè en Pau era un d´aquests amics imprescindibles, una persona d´una vàlua humana indiscutible i que, en moments difícils per a qui escriu aquestes retxes, i com si no fes res, com si fos la qüestió més normal del món, em va donar suports que encara avui agraeixo de tot cor. Pens que, bona persona com era, ni s’adonava del que feia per la cultura catalana de Mallorca, per la cultura en general, pels autors de la nostra terra. Feia les coses com pertocava, perquè era el seu deure, perquè era un professional fora mida, tant com a president del Gremi de Llibreters, com a director de fires de la Institució Firal de Balears (IFEBAL), com a organitzador de la Setmana del Llibre Infantil i Juvenil o al capdavant de la Setmana del Llibre en Català.

1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987, premi organitzat per Pau Taura

Els meus primers contactes amb Pau Taura es remunten a mitjans dels anys setanta, com a client de la primera llibreria que va obrir i, ja posteriorment, quan un jurat format per Josep M. Llompart, Pau Faner, Francisco Díaz de Castro i Jaume Adrover lliurà el Premi de les Lletres a la meva obra Noticies d´enlloc, ell era l´organitzador i ànima del premi. Recordem que el Premi de les Lletres era organitzat per IFEBAL, organització que, efectivament, aleshores presidia Pau Taura. Aquell recull de narracions seria editat per Documenta Balear el 1987. El llibre, amb disseny de l´artista Jaume Falconer, seria presentat per Josep M. Llompart a la Llotja de Palma pocs dies després de la seva sortida al carrer.

La mort de l´amic Pau Taura m´ha fet tornar a la memòria aquells dies de fa vint-i-un anys, quan en Ferran Aguiló em portava les proves de Notícies d´enlloc des del local de Documenta Balear del carrer de la Impremta o jo anava a veure Pau Taura al despatx d’ IFEBAL, al carrer de Federico García Lorca, 16, i petàvem la conversa damunt llibres i els problemes de la difusió de la cultura. En aquells dies del 87 record igualment la carpeta que em deixà amb els seus poemes. Un poemari que vaig llegir amb deteniment i que després comentàvem en els bars propers a IFEBAL. Potser seria interessant anar a la recerca d’aquesta carpeta amb l´obra poètica de Pau Taura i provar d´editar el poemari a títol d´homenatge pòstum.

D’ençà l´edició del Premi de les Lletres sempre que ens trobàvem petàvem la conversa literària i política.

Més endavant, quan es discutí el meu nom com a pregoner de la Fira del Llibre de l´any 2003, Pau Taura acceptà, com els altres llibreters, la meva nominació, tot i algunes pressions en contra dels ressentits de sempre que volien que fos un altre el pregoner. En Pau Taura se’n reia olímpicament d´aquestes pressions i no se’n podia avenir de tants d´odis en el gremi de la ploma quan deia: “no vos jugau cap fortuna; simplement unes retxes o una fotografia en els diaris”. Tornava tenir raó: era i és summament estúpida aquesta mena de bregues per aconseguir els favors dels comissaris de torn, per barrar el pas a la “competència” literària. Tanmateix els diners se’ls emporten els especuladors, aquells que han fet i fan malbé la nostra terra, els encimentadors i destructors del territori.

L´acte inaugural de la XXI edició de la Fira del Llibre es va celebrar en moments molt delicats per al catalanisme i l´esquerra. Les forces progressistes havien perdut el poder polític i tothom estava enfonsat en una profunda depressió. Vaig aprofitar la presència de tots els mitjans de comunicació per, a través d´un homenatge a la figura de Francesc de B. Moll, demanar la necessària recuperació de l´esperit de lluita contra l´espanyolisme regnant, la necessària recomposició de la unitat progressista per a fer font als depredadors que destruïen les nostres senyes d´identitat, el poc que ens restava de territori sense destruir.

Més tard, quan el periodista Joan Pericàs s'encarregà de la revista Llegir que ell havia fundat, també em demanà determinats articles. Alhora aprofitava el lliurament dels materials per a parlar del temps passat, de com ens havia anat passant la vida sense quasi sense que ens n’adonàssim. Bé; podria continuar i no acabaríem mai. Però el motiu d´aquestes notes plenes de melangia per l´amic recentment traspassat era deixar constància d´unes anècdotes, d´un petits records, d’uns fets que demostren (ara ho veus ben clarament), com diu Antoni Vidal Ferrando que, són més els amics i amigues dels nostres autors que no els enemics. I, Pau Taura és un dels esglaons de la munió de gent que, d´una manera o una altra, amb el seu granet d´arena, amb el seu tarannà obert i amable, ens han ajudat a resistir la rabiosa endemesa dels malfactors, a bastir l´obra que hem anat fent durant aquests anys. Gràcies, Pau, per tot el que feres per nosaltres.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 30 de març

Esdeveniments

La detenció de Ravachol segons un dibuix d'Henri Meyer (Le Petit Journal Illustré, 16 d'abril de 1892)

- Detenció de Ravachol: El 30 de març de 1892 l'anarcoterrorista François Claudius Koënigstein, més conegut com Ravachol, es detingut, no sense dificultat, al restaurant Véry, situat al número 24 del bulevard de Magenta, de París (França). Tres dies abans, el 27 de març, després de posar una bomba al domicili de l'assistent del procurador general de l'Audiència, s'aturà al restaurant Véry on conegué Jules Lhérot, cambrer i cunyat de l'amo. Lhérot li exposà algunes crítiques al servei militar i Ravachol aprofità l'avinentesa per explicar-li teories anarquistes i antimilitaristes, alhora que feia diversos comentaris sobre la bomba que acabava d'explotar. Quan tres dies després, Lhérot va veure entrar el sospitós home de dies abans, reconegué l'autor de l'atemptat que havia descrit la premsa i cridà la policia. Ravachol fou detingut per una desena d'agents policíacs comandats pel comissari Dresch. La mateixa horabaixa de la seva detenció dictà als seus guardians i interrogadors una mena de memòries; perdudes, van ser trobades als Arxius de la Policia de París per l'investigador Jean Maitron i publicades en 1964 en el llibre Ravachol et les anarchistes. El 25 d'abril de 1892, un dia abans del judici a Ravachol, una bomba esclatà al restaurant Véry matant l'amo i un client.

Detenció de Ravachol (30 de març de 1892)

***

Premsa llibertària Internacional

- Surt L'Action Révolutionnaire: El 30 de març de 1902 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari anarquista L'Action Révolutionnaire. Philosophique, artistique et littéraire. Volia ser una tribuna lliure que recollís totes les concepcions filosòfiques, artístiques i literàries, alhora que ser un òrgan d'expressió dels «febles, oprimits i explotats», amb la finalitat d'«elevar la mentalitat humana». El periòdic combatrà el parlamentarisme i reivindicarà l'abstenció a les eleccions polítiques. Va ser fundat per Martin –gerent dels dos primers números– i Henri Fabre (Dayen), membre del grup anarquista«Germinal» –gerent de la resta de números. De la redacció local van formar part C. Morin, Surville, Luc Rozard i Henri Fabre. Trobem articles d'Henri Fabre, Sébastien Faure, Guerdat, Ense, Jean Canut, Eugène Merle, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Paul Reclus, Dubois-Desaules, Jean Grave, Octave Mirbeau i Émile Pouget, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim fou el del 4-11 de maig de 1902, del qual es van tirar 1.100 exemplars, i deixà de publicar-se per problemes financers.

***

Capçalera de L'Affranchi

- Surt L'Affranchi: El 30 de març de 1906 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista L'Affranchi. Organe de propagande libertaire. Editat i imprès per Raphaël Fraigneux, primer va ser mensual i més tard apareixeria irregularment fins la seva desaparició, el 9 de febrer de 1914, després d'haver publicat 47 números. Entre els seus col·laboradors, molts dels quals no signaven, trobem  Émile Armand, Marcel Calas, Edmond Darteze, F. Legrand, Maurice Marchal, Paul Paillette, Paraf-Javal, Paul Sosset, Georges Yvetot, entre d'altres. El periòdic («Editions de L'Affranchi») també va editar dos fullets de temàtica llibertària i antimilitarista de Fraigneux en 1911: Étude sur un cas de conscience iSi la guerre venait... Va tornar-se a publicar, pel mateix editor, en 1920 amb el títol L'Affranchi. Organe indépendant bi-mensuel.

***

Portada del primer número d'Internationale Arbeiter Chronik

- Surt Internationale Arbeiter Chronik: El 30 de març de 1914 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic mensual anarquista en llengua alemanya Internationale Arbeiter Chronik. Organ zur Förderung eigener Initiative, selbstständiger Aktion im Proletariat (Crònica Internacional del Treball. Òrgan per a promocionar en el proletariat la pròpia iniciativa i l'acció independent). Va ser editat i publicat pel propagandista anarquista Max Baginski, amb l'ajuda d'August Lott i el suport financer dels membres del Frei Wort Group (Grup Paraula Lliure). Tenia la redacció al número 751 East 181st Street del Bronx novaiorquès. Aquest periòdic antimilitarista, reproduí textos de Mikhail Bakunin, Karl Marx, Johann Most i Friedrich Nietzsche, entre d'altres, i publicà textos sobre sindicalisme, notícies sobre el moviment anarquista als EUA i l'estranger, a més de poesies i altres notícies culturals. En sortiren set números, l'últim el setembre de 1914.

Max Baginski (1864-1943)

***

Es saqueo de sa plasa

- Estrena d'Es saqueo de sa plasa: El 30 de març de 1919 Jaume Palmer Escalas estrena al Teatre Balear de Palma (Mallorca, Illes Balears) el sainet Es saqueo de sa plasa. Sainete historich bilingüe amb'un acte, fonamentat en la Revolta de les subsistències que va tenir lloc el 18 de febrer d'aquell any en aquesta ciutat patrocinada pels anarcosindicalistes. Pareix que el nom de l'autor és un pseudònim de l'escriptor satíric es Mascle Ros (Jordi Martí Rosselló). La peça, que es va publicar aquell mateix any, aporta una valuosa informació sobre com visqué una família obrera aquells fets. La tria dels dos protagonistes masculins, en Simó i en Perico, tots dos obrers ferrers de la Companyia de Ferrocarril, sembla encertada, ja que representen dos tipus d'obrer molt característic a la Palma d'aleshores. Tots dos comparteixen la seva admiració pel líder socialista Llorenç Bisbal, aquells anys regidor de Palma, i per les seves intervencions a l'Ajuntament denunciant l'embarcament il·legal de subsistències amb el vistiplau de l'autoritat. I ambdós expliquen que estan en vaga per demanar augment salarial davant la desmesurada pujada dels preus. Difereixen, però, en el fet que Simó continua tenint els referents tradicionals de l'obrer-artesà, ja que tot i que accepta la vaga com a forma de lluita, no aspira a un canvi radical de la societat. Els seus valors cristians el fan condemnar el saqueig com a robatori, sense que la fam ho justifiqui. En canvi, en Perico, militant socialista, parla de «la Repartidora», el mite revolucionari, i crida a favor de la igualtat i contra la burgesia. I, curiosament, moltes d'aquestes consignes són en castellà, però en canvi ell fa servir el català amb els soldats castellanoparlants. Palmer també ens explicar alguna cosa sobre la cultura obrera ciutadana, quan en Perico eufòric canta La Marsellesa, o quan la família obrera demostra la seva afició a la sarsuela. L'estrena d'Es saqueo de sa plasa va ser un èxit«sorollós».

Jaume Palmé Escalas: Es saqueo de sa plasa. Tip. de Antonio Homar. Pont d'Inca, 1919

***

Capçalera de ¡Despertad!

- Surt ¡Despertad!: El 30 de març de 1928 surt a Vigo (Pontevedra, Galícia) el primer número del periòdic anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) ¡Despertad! Decenario órgano de la Federación Regional Marítima afecta a la CNT. A partir del número 8, del 9 de juny de 1928, passarà a ser setmanal, amb una tirada entre 2.500 i 3.000 exemplars. La direcció corria a càrrec de José Villaverde i van escriure Diego Abad de Santillán, Progreso Alfarache, T. Armengol, T. de la Llave, Pere Foix Cases (Delaville), Dionysos, Miguel Giménez, E. Labrador, Gastón Leval, Juan López, M. Mascarell, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Issac Puente, Tomassetti, entre d'altres. Va publicar 125 números, l'últim el del 25 d'octubre de 1930, resultat de l'acord d'un Ple Regional que va decidir la suspensió del periòdic per facilitar la sortida de Solidaridad Obrera. En 1930 Joan Peiró va publicar un fullet (Ideas sobre sindicalismo y anarquismo), amb un epíleg de José Villaverde, amb un recopilació dels articles publicats en aquest periòdic.

***

Cartell de la Fira

- I Bay Area Anarchist Book Fair: El 30 de març de 1996 se celebra a l'SF County Fair Building del Golden Gate Park de San Francisco (San Francisco, Califòrnia, EUA) la I Bay Area Anarchist Book Fair (I Fira del Llibre Anarquista de la Badia de San Francisco). L'acte va ser organitzat per la llibreria Bound Together Bookstore per celebrar el seu vintè aniversari. Hi van participar una quarantena de llibreries, editorials, revistes i individualitats anarquistes, realitzant-se tota mena d'activitats (xerrades, exhibicions audiovisuals, entreteniments, cafeteria, guarderia, etc.). Hi van intervenir Kathy Acker, Freddie Baer, Jello Biafra, Susie Bright, Winston Smith, Robert Anton Wilson i John Yates, entre d'altres. Aquesta fira esdevingué anual a partir d'aquesta data.

Naixements

Notícia de l'escorcoll d'Henry Wysmans apareguda en el diari parisenc La Lanterna del 21 de març de 1893

- Henry Wysmans: El 30 de març de 1858 neix a Saint-Josse-ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica) l'anarquista Henry Wysmans, citat de diferents maneres (Wysman,Weysmans, Weysman, etc.). Es guanyava la vida fent de joier i negociant amb pedres precioses. Segons un informe policíac, en 1880 era membre de la Lliga Col·lectivista Anarquista (LCA) de Brussel·les. Amb Hubert Delsaute i Ferdinand Monier, publicà un article sobre Bèlgica en el número 5 (23 de març de 1884) de L'Hydra Anarchiste, de Lió (Arpitània). Milità en el Syndicat Bruxellois des Ouvriers Bijoutiers (SBOB, Sindicat dels Obrers Joiers de Brussel·les). Entre 1885 i 1886 col·laborà en el periòdic Ni Dieu ni maître, publicat per Egide Govaerts. Destacat orador, entre 1886 i 1891 intervingué, a vegades amb Jules Moineau, en nombroses conferències i mítings de propaganda anarquista i de la Libre Pensée a diferents poblacions belgues i dels Països Baixos. El gener de 1886, organitzat perL'Étincelle Révolutionnaire, parlà en un míting a Verviers (Valònia) on va fer una crida a la «revolució violenta».El 10 de gener de 1886 participà en una reunió anarquista a Lieja (Valònia) i un mes més tard ho va fer en una vetllada literària, musical i de dansa, on va fer una xerrada sobre la història de la humanitat, l'estat actual de les coses i els mitjans per a millorar la situació. El 27 de març de 1886 va fer un violent discurs en un míting anarquista a Brussel·les a la sortida del qual es produïren diferents incidents. El 14 de juny mantingué un  intens debat dialèctic en un míting a Brussel·les amb el socialista Edouard Anseele. En 1886 acompanyà Guillaume Davister (Jean) per les regions mineres de le Borinage i la conca de Charleroi per distribuir socors econòmics, especialment el resultat d'una col·lecta de la Socialist League (SL, Lliga Socialista) de Londres, i per escampar les idees anarquistes amb l'esperança de poder portar dinamita als obrers de Verviers en lluita. En 1888 publicà a Brussel·les, sense citar-ne l'autor, el primer volum del fullet d'Hector Morel Dialogues entre un anarchiste et un autoritaire. Publication anarchiste; el segon volum va ser publicat el novembre d'aquell any també a Brussel·les per Ferdinand Pintelon. El 29 d'octubre de 1887 participà en una protesta anarquista contra les penes de mort als «Màrtirs de Chicago». En 1889 formà part del grup anarquista«L'Égalité» (Octave Berger, Émile Brassine, Léon Dauphin i Hubert Delsaute) que intentà comprar material per a muntar una impremta. Aquest grup edità el fullet Le Communisme Anarchiste i entre abril i agost de 1889 publicà a Saint-Josse-ten-Noode el periòdic Le Drapeau Noir. La policia el presentà com «el cap d'un grup d'anarquistes moderats». En el Congrés Internacional Obrer Socialista que se celebrà entre el 16 i el 23 agost de 1891 a Brussel·les, representà els grups anarquistes belgues, que finalment van ser exclosos, i amb Ferdinand Pintelon i Fernández Ramos, va fer un míting el 22 d'agost a la Sala Rubens per protestar per aquesta mesura i defensar les posicions anarquistes, que reivindicaven la dissolució de totes les organitzacions centrals. El 19 de març de 1893 el seu domicili, al número 13 del carrer Sacilquin de Saint-Josse-ten-Noode, va ser escorcollat sense èxit per la policia en la seva absència, ja que es trobava a la feina; en aquesta ocasió, sa companya assegurà que des de feia molt de temps son marit no s'ocupava de la «política militant» i durant l'escorcoll només es van trobar unes cartes enviades des de la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa) per l'anarquista Placide Schouppe. Son germà Corneille Wysmans (1868-?), carnisser de professió, també va ser un destacat anarquista de Brussel·les. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Charles Galau (21 de febrer de 1891)

- Charles Galau: El 30 de març de 1873 neix a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) el carreter anarquista Charles-Louis-Joseph Galau–també citat erròniament Gallau i Gallot–, conegut com Baudin. Sos pares es deien Louis Galau, carreter, iÉléonore Prou. El 19 de febrer de 1891, en un sorteig de reclutes a Saint-Denis (Illa de França, França), amb altres companys anarquistes, crida diverses consignes («Fora la pàtria! Visca l'anarquia»), fet pel qual va ser processat, juntament amb altres companys (Michel Bastard, François Collion, Henry Decamps, Nestor Ferrière, François Pernin i Arthur Voyez), el 23 de març d'aquell any per «crits sediciosos»; tots van ser absolts a excepció de Decamps, que va ser condemnat a 15 dies de presó. El 22 d'abril de 1892 va ser detingut amb son pare, juntament amb molts altres anarquistes, de manera preventiva davant la manifestació del Primer de Maig. Cap el 1893 es refugià a Londres (Anglaterra) i visqué al Stanhope Street de la ciutat. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 23 de febrer de 1894 va ser detingut per la policia britànica portant els retrats de Ravachol i d'Auguste Vaillant, a més de circulars i manifests (Vengeance is a duty i Dynamiters' Manifesto). En 1896 vivia al Seaton Street d'aquesta ciutat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Charles Galau (1873-?)

***

Notícia de la detenció de Lucien Navel apareguda en el diari parisenc Le Journal del 20 de juliol de 1918

- Lucien Navel: El 30 de març de 1894 neix a Pont-à-Mousson (Lorena, França) l'antimilitarista i anarquista Louis Lucien Navel. Sos pares es deien Charles François Navel, jornaler, i Anastasie Rommé. Era el germà major de l'escriptor Georges Navel, a qui el va introduí en el pensament llibertari. Es guanyava la vida treballant en una foneria. Ben aviat destacà pel seu antimilitarisme i, arran d'un informe de la comissaria de policia de Pont-à-Mousson del 26 de maig de 1913 elaborat per les seves crítiques a la«Llei dels Tres Anys» –llei que ampliava de dos a tres anys la duració del servei militar amb la finalitat de preparar l'exèrcit per a una eventual guerra amb Alemanya–, va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes amb l'anotació «a detenir». En aquestaèpoca es definia com a «socialista unitari i anarquista llibertari» i era membre dels «Amics de Le Libertaire». L'agost de 1913 la policia l'acusà de distribuir La Bataille Syndicaliste i Le Libertaire. No obstant tot això, en 1914 s'enrolà voluntari en el 169 Regiment d'Infanteria, però va ser desmobilitzat després per commoció cerebral. S'instal·là al número 28 del carrer Geoffroy-l'Asnier del IV Districte de París (França) i, després de llegir Ce qu'il faut dire i La Vague, publicacions anarquistes contràries a la«Unió Sagrada», retornà al seu antimilitarisme de preguerra. Entre el juny i desembre de 1917 treballà a la fàbrica Revelin i entre el 25 d'abril i el 10 de setembre de 1918 a l'empresa Dedart, al número 57 del bulevard Pictus. En aquesta època vivia al número 6 de l'avinguda Bel-Air. El 19 de juliol de 1918 va ser detingut per haver ferit d'una ganiveta al coll l'ajustador Aristide Rimez durant una discussió. Després s'instal·là a Lió (Arpitània), on sa família s'havia establert. Animador de les Joventuts Sindicalistes, la policia local elaborà un informe el 15 de desembre de 1918 pel discurs apologètic de Karl Liebknecht i de la Revolució russa que realitzà en una manifestació del Sindicat de la Metal·lúrgica a la Borsa del Treball. El juliol de 1919 vivia al número 62 del carrer de la Part-Dieu, del barri de La Guillotière de Lió i en aquesta època treballava com a obrer en una màquina desbarbadora al taller de motors d'aviació Zénith («Société du Carburateur Zénith»). El 6 de setembre de 1919 es casà amb la cantant antimilitarista i anarquista Marguerite Jeanne Fort. El febrer de 1920 va ser nomenat delegat sindical de la fàbrica Zénith i fou un dels animadors de la vaga de metal·lúrgics de Lió. Lucien Navel va morir el 18 d'agost de 1974 a l'Hospital Louis-Pradel de Bron, a la metròpoli de Lió (Arpitània).

***

Giuseppe Mariani

- Giuseppe Mariani: El 30 de març de 1898 neix a Castellucchio (Llombardia, Itàlia) l'activista anarquista Giuseppe Mariani. Per influència de sos germans, va començar a militar de molt jove en el moviment llibertari de Castellucchio. En 1913 emigrà amb sa família a Màntua, on començà a treballar a ca un sastre i, després d'una temporada desocupat, en els ferrocarrils. Durant la primavera de 1917 fou cridat a files i dos mesos després emmalaltí de malària; durant la convalescència desertà. Obligat a comparèixer davant un tribunal de justícia, simular estar foll i fou llicenciat per «malaltia mental», però, a resultes d'aquests antecedents no va trobar cap feina. En aquesta època continuà militant en el moviment anarquista i en el sindicat de ferroviaris de Màntua. A començaments de 1919 s'instal·là a Milà com a obrer mecànic i participà activament en el moviment anarquista de la capital llombarda. En aquesta època fou empresonat per col·laboració secundària en un seguit d'atemptats comesos pel grup de Bruno Filippi. Després del seu alliberament, l'octubre de 1920 participà, amb Giuseppe Boldrini i Ettore Aguggini, en una sèrie d'atemptats i d'enfrontaments amb la policia i escamots feixistes. A finals de 1920 retornà a Màntua, on muntà un Cercle d'Estudis Socials i començà a arreplegar armes i explosius per engegar un moviment insurreccional. Arran de l'empresonament d'Errico Malatesta i d'una crida a la vaga general, retornà a Milà, on el 23 de març de 1921 fou un dels autors de l'atemptat contra el teatre Diana; aquest atemptat, d'antuvi dirigit contra Giovanni Gasti, cap de la policia milanesa i futur prefecte feixista, i que sens dubte fou preparat i manipulat per la policia, va causar 21 morts i uns 50 ferits entre els espectadors i fou l'origen d'una espectacular repressió contra el moviment llibertari. L'abril de 1921 fou detingut a Màntua; després de confessar la seva participació en l'atemptat, fou jutjat i condemnat a cadena perpètua. El 20 de juny de 1922 fou transferit de la presó de San Vittore a la penitenciaria de San Stefano, on passà 10 anys en una cel·la d'aïllament. Un cop fou restablert a la presó ordinària, treballà com a sastre i va fer cursos de francès i d'italià a la resta de penats. El 15 de novembre de 1943 fou un dels promotors del sagnant motí de la presó de San Stefano. L'1 de juliol de 1946 sortí alliberat gràcies a l'amnistia que s'atorgà l'any anterior. Com a membre de la Federació Anarquista Italiana (FAI), participà en el II Congrés d'aquesta organització tingut a Bolonya entre el 29 i el 30 de setembre de 1946. El 20 de maig de 1951 assistí com a delegat al Congrés de Bolonya del Comitè Nacional per les Víctimes Polítiques. En aquests anys publicà els seus llibres de records, Memorie di un ex terrorista (1953) i Nel mondo degli ergastoli (1954), i deixà inèdit un altre, 25 anni dopo. Després del congrés de la FAI tingut a Liorna entre l'1 i el 2 de maig de 1954, fou nomenat, amb la finalitat d'assegurar-li uns petits ingressos, responsable de la llibreria de la FAI, càrrec que serà renovat en el congrés de Senigallia portat a terme entre l'1 i el 4 de novembre de 1957. En 1956 es casà amb l'anarquista francesa Suzanne Saunnier. Després s'establí a La Spezia, a Carrara i, finalment, a Sestri Levante. Giuseppe Mariani va morir d'una broncopneumònia el 25 de març de 1974 a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia).

Giuseppe Mariani (1898-1974)

***

Giuseppe Livi (anys cinquanta)

- Giuseppe Livi: El 30 de març de 1899 neix a Arezzo (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giuseppe Livi, conegut com Beppone Livi i com a Unico i Iconoclasta en la resistència. Sos pares es deien Alessandro Livi, maleter temporer a l'estació, alcohòlic i violent (assassinà son fill Attilio en una baralla), i Vittoria Livi; parella que havia retornat a Itàlia després d'una desgraciada emigració al Brasil. Era fill d'una molt empobrida família nombrosa treballadora formada per set germans i ell va ser donat en acolliment. Només pogué assistir a l'escola elemental i ben aviat es va posar a fer feina com a venedor ambulant (de joguines que construïa, de medicaments per a gallines, de galetes, etc.) i com a fruiter. En aquests anys de joventut la seva passió fou el ciclisme. Fascinat per les idees de Pietro Gori i Errico Malatesta, des de molt jove començà a militar, juntament amb sos germans, en el grup anarquista local. Segons els arxius policíacs, tingué un caràcter violent i freqüentà els elements de la petita delinqüència de la seva ciutat, però alhora desenvolupà una intensa activitat propagandista anarquista entre la classe treballadora. Va ser detingut, jutjat i empresonat en diverses ocasions per delictes comuns (robatoris, danys, lesions, etc.). Antimilitarista convençut, durant la Gran Guerra patí condemnes per part dels tribunals militars de Bolonya i de Florència per un total de quatre anys i sis mesos sota l'acusació de «derrotisme», desobediència i insubordinació. A finals de 1920, com palesa les notes seves publicades al diari Umanità Nova, signades Livi i BF, manifestà una destacada actitud cap a rebel·lia social. Encapçalà una comissió de desocupats i protagonitzà una incursió als locals de la directiva de l'«Officine Bernardini», tallers de mecànica general d'Arezzo. Condemnat a un any de reclusió pel Tribunal d'Apel·lació de Florència, va sortir de la presó el gener de 1923. Fitxat com a«perillós anarquista», causant de lesions, ultratges i violència a la força pública, va ser posat sota estricta vigilància. Encara que continuà tenint la residència a Arezzo, es traslladà en 1924 a Anghiari (Toscana, Itàlia) i es mogué contínuament amb bicicleta i amb el seu carro per mor de la seva feina d'un mercat a un altre, alhora que estableix contactes per al moviment anarquista. En 1925 va morir la seva primera companya i posteriorment conegué Angiola Crociani (Giangia), amb qui es casà en 1930 i qui esdevingué sa companya durant tota la seva vida. El seu contacte es trobà en una agenda d'Errico Malatesta que la policia romana havia interceptat en morir aquest en 1932. Durant la II Guerra Mundial treballà amb sa companya a la zona de Valdichiana i va haver d'estar amagat una temporada a Foiano della Chiana (Toscana, Itàlia), on va contreure una greu malaltia pulmonar. Solidari amb els perseguits, organitzà activitats de suport per als refugiats jueus a Anghiari i posteriorment per als presos eslaus i anarquistes reclosos al campo de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia). Durant aquests anys visqué del mercat negre i del contraban de tabac. A finals d'octubre de 1943 realitzà delicades funcions de coordinació de la resistència a la zona. Per disposició del Comitè Provincial de Concentració Antifeixista (CPCA), juntament amb sa companya Angiola Crociani (partisana de la 23 Brigada Garibaldina «Pio Borri»), fou responsable de l'avituallament i del subministrament d'armes d'un grup de tres-cents eslaus evadits armats que s'amagaven als boscos de castanys toscans de Ponte alla Piera i Pieve Santo Stefano. S'integrà com a combatent en el grup «Tani-Zuddas» i en la «Banda Autonoma del Russo», resultant un destacat membre de la resistència d'Arezzo, juntament amb el sacerdot Nilo Conti, principal referent de la zona de Valtiberina. Durant una temporada realitzà funcions d'enllaç amb el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) toscà a Florència, sobretot amb membres del Partit d'Acció (PdA) i amb anarquistes i portà a terme l'anomenada «Missió Morris», desemmascarant l'activitat d'una espia infiltrada entre els partisans (Morris) que finalment va ser afusellada. A Florència mantingué contactes amb el tipògraf anarquista d'Umanità Nova Lato Latini i treballà en estreta col·laboració amb Sante Tani. Interceptat per la feixista Guardia Nacional Republicana (GNR), va ser detingut i reclòs a la presó d'Arezzo per la seva activitat de suport logístic militar –abans de ser agafat, es va menjar documents compromesos del CLN. Condemnat a la deportació a Alemanya, aconseguí evadir-se durant un bombardeig. El 26 de juny de 1944 ajudar a salvar les poblacions d'Anghiari, La Chiassa, Montauro i Borgo a Giovi de les represàlies, amb el suport de la «Banda Autonoma del Russo» i aconseguint alliberar dos presos dels alemanys. Tots els diners que tenia els va dedicar a finançar la lluita armada contra el nazifeixisme. Durant la postguerra ocupà càrrecs de responsabilitat en la Cooperativa de Consum dels Treballadors del seu poble i en l'Associació Nacional dels Partisans d'Itàlia (ANPI). El 20 de juliol de 1947 participà en el III Congrés Provincial de l'ANPI. El 31 de juliol de 1948 el diari La Nazione publicà una nota on deia que Giuseppe Livi havia estat confident l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), amb un sou de 50 lires mensuals. El juny anterior havia estat detingut per, segons Umanità Nova, per «resistència a la força pública», condemnat a un any de reclusió i tancat a la infermeria de la presó d'Arezzo. Finalment es va demostrar que la informació de La Nazione que l'acusava d'espia havia estat una calúmnia comunista i l'1 de novembre de 1949 cobrà una pensió com a partisà combatent, invàlid de quinta categoria, i el seu nom apareix al número 714 de la llista de partisans combatents de l'ANPI provincial. Antonio Curina, destacat exponent de la Resistència i primer alcalde d'Arezzo després de la II Guerra Mundial, destacà en les seves memòries (Fuochi sui monti dell'Appennino toscano) el paper que havia jugat Beppone en la lluita partisana. Molt malalt de bronquitis crònica i emfisema a causa de les vicissituds passades durant els anys en la Resistència, hagué de passar temporades hospitalitzat. Giuseppe Livi va morir el 29 de gener de 1972 a Anghiari (Toscana, Itàlia) i dies després de la seva mort el seu arxiu va desaparèixer del seu domicili. El 7 de setembre de 2019 se li va retre un homenatge a Anghiari sota el títol «Renicci 1943: Un campo d'internamento fascista e badogliano. Giornata di studi in memoria di Beppone Livi e Angiola Crociani».

Giuseppe Livi (1899-1972)

***

Nicolas Faucier (setembre 1939)

- Nicolas Faucier: El 30 de març de 1900 neix a Orleans (Centre, França) el militant anarquista, sindicalista i pacifista francès Nicolas Joseph Faucier. Sos pares es deien Alfred Faucier, ajustador mecànic, i Marie Madeleine Schaan. Als 18 anys s'enrola en la marina i el febrer de 1919 és sancionat per haver participat en les manifestacions de solidaritat amb els amotinats del Mar Negre. Desmobilitzat en 1921, treballa com a mecànic a fàbriques d'automòbils i milita un temps en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En 1927 és l'administrador deLe Libertaire i gerent de La Librairie Sociale. El 3 de juliol de 1931 es casà a Narbona (Llenguadoc, Occitània) amb Alice Marie Boucher. En 1934 esdevé corrector d'impremta i dos anys més tard, quan esclata la Revolució espanyola, amb Louis Lecoin, crea el «Comitè per l'Espanya lliure», que es transforma, després del congrés de la Unió Anarquista (UA) el 1937, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i ajuda els revolucionaris espanyols a aconseguir queviures, medicaments i armes. El 31 de juliol de 1939, Nicolas Faucier és condemnat en rebel·lia per «incitació als militars a la desobediència», pels seus articles antimilitarista en la revista SIA, a dos anys de presó. Des de la declaració de guerra, encara en llibertat, participa amb Louis Lecoin en l'edició del primer manifest contra la guerra, el pamfletPaix immédiate. Detingut el 8 d'octubre de 1939, és de nou condemnat a tres anys de presó per insubmissió, ja que havia escrit, el 3 de setembre, al governador de París informant-li del seu refús d'obeir l'ordre de mobilització. Aleshores serà internat en diversos camps de treballs forçats, abans d'aconseguir evadir-se el desembre de 1943 i restarà amagat fins l'Alliberament. El setembre de 1944 reprèn el seu ofici de corrector així com la seva militància sindical i pacifista al barri del Croissant. Participarà en el Cercle Zimmerwald, que editarà la revista La Révolution Prolétarienne i formarà part també de la cooperativa «Les Editions Syndicalistes». Col·laborarà amb articles en Défense de l'Homme i Le Monde Libertaire, entre altres publicacions. En 1977 encara testimoniarà a favor dels objectors de consciència processats. Nicolas Faucier va morir el 20 de juny de 1992 a l'Hospital de Sant-Nazer (Bretanya) i va donar el seu cos a la investigació científica.És autor de La presse quotienne. Ceux qui l'inspiretn. Ceux qui la font (1964), Les ouvriers de Saint-Nazaire. Un siècle de luttes, de révoltes, de dépendance (1976), Pacifisme et antimilitarisme dans l'entre-deux guerres (1983), Dans la mêlée social, itinéraire d'un anarcho-syndicaliste (1988). El seu arxiu està repartit entre el Centre de Recerques de la Historia dels Moviments Socials i del Sindicalisme (CRHMSS), de París, i el Centre d'Història del Treball (CHT), de Nantes.

***

Bruno Filippi

- Bruno Filippi: El 30 de març de 1900 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) el militant anarcoterrorista Bruno Filippi. Sos pares es deien Averardo Armando, tipògraf, i Anna Spagnoli. Va ser el primer de sis germans. Sa família es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia) quan era infant. En 1915 treballava de missatger i ja era conegut per la policia, que el va qualificar d'«element perillós». El 20 de maig d'aquest mateix any va ser detingut durant una manifestació antimilitarista portant una pistola, amb la inscripció «Visca l'anarquia» i 59 bales; incriminat, el desembre de 1915 va ser condemnat per complicitat en l'assassinat d'Adriano Gadda, una de les víctimes dels enfrontaments entre intervencionistes i neutralistes. Després d'un any i vuit mesos de presó, el febrer de 1917 va ser alliberat i entrà a treballar com a tipògraf en la impremta de la Unió Cooperativa. En 1918 va ser cridat a files i el març de 1919 va ser llicenciat definitivament. El 2 d'abril de 1919 va ser detingut per «atemptat contra la llibertat del treball» per haver obligat sota amenaces alguns propietaris a tancar els negocis durant la vaga dels perruquers, però va ser posat en llibertat el 23 de maig. En aquesta època va ser col·laborador habitual del periòdic anarcoindividualista Iconoclasta! de Pistoia (Toscana, Itàlia), on va fer servir diversos pseudònims (For well, Filippo Rubin). En 1919, la crisi social esclata arreu d'Itàlia i en els enfrontaments entre revolucionaris i policia a Milà sempre va ser present. Se li van atribuir, juntament amb altres joves anarquistes (Guido Villa, Aldo Perego, etc.), diverses accions: explosió d'una bomba la Palau de Justícia de Milà (29 de juliol de 1919), atac amb àcid sulfúric al capitalista Giovanni Breda i explosió d'una bomba a ca seva, i atemptat amb explosius a al domicili del ric senador Ettore Ponti. El 7 de setembre de 1919, sobre les 21 hores, Bruno Filippi va morir, a conseqüència de l'explosió de la bomba que portava adossada, al Circolo dei Nobili (Cercle dels Nobles), que es trobava alpiano nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà (Itàlia). La bomba va explotar uns minuts abans del previst. El seu funeral fou l'11 de setembre. Entre el 12 i el 13 de juliol de 1920, a Milà, van processar els anarquistes còmplices de l'atemptat del Circolo dei Nobili: Guido Villa, Aldo Perego, Elena Melli i Maria Zibardi; Perego va ser condemnat a 12 anys de presó i Villa a 10. En 1920 els redactors d'Iconoclasta! van reunir els articles de Bruno Filippi i els van publicar en forma de fullet sota el títol Scritti postumi. Son germà Annunzio Filippi, dos anys menor que ell, va ser detingut a finals de 1920 amb altres 17 anarquistes (Ettore Aguggini, Antonio Pietropaolo, etc.) en possessió de material explosiu i detonadors; jutjat, va ser condemnat a dos anys de presó i a un de vigilància especial. En 2004 l'escriptor Francesco Pellegrino va publicar Libertà estrema. Le ultime ore dell'anarchico Bruno Filippi, novel·la biogràfica sobre Filippi.

Bruno Filippi (1900-1919)

***

Vicent Artés Tornero

- Vicent Artés Tornero: El 30 de març de 1902 neix a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista i dramaturg Vicent Artés Tornero. Sos pares es deien Antoni Artés i Consuelo Tornedo. Quan era adolescent entrà a formar part del moviment llibertari. Entre 1919 i 1923 fou mestre racionalista d'una escola organitzada per la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cullera. En 1923, quan la dictadura de Primo de Rivera clausurà l'escola, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on milità, estudià i treballà com a corrector en una editorial. Posteriorment entra a fer feina com a oficial de far en el Cos de Fars de Senyales Marítimes de l'Autoritat Portuària i en 1931 estava destinat a Santa Cruz de Tenerife (Tenerife, Illes Canàries). Durant la guerra entrà en la Marina i va ser destinat al far del cap de Creus (Alt Empordà, Catalunya), on en 1936 desbaratà diversos intents de desembarcament de les tropes feixistes a les costes catalanes. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. A França patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Va ser destinat a fortificar la Línia Maginot i després passà per indisciplina al camp de concentració de Gurs (Aquitània, Occitània), on s'encarregà d'enterrar els jueus assassinats. Quan acabà la II Guerra Mundial s'establí a Lorda, amb sa companya Mónica Gómez Martínez que aconseguí passar a França, on treballà de mecànic en una fàbrica d'aviació i participà en la fundació de la Federació Local de la CNT de la localitat, de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat. Va escriure nombroses obres teatrals (La Santa Família, Hoy las ciencias adelantan, Fantasía española, etc.), moltes de les quals van ser representades per grups escènics del moviment llibertari. El 16 d'octubre de 1949 el seu drama social Polos opuestos va ser representat pel grup teatral marsellès «Acracia» a Tarba (Llenguadoc, Occitània). En 1960 col·laborà en el llibre conjunt Salvador Seguí. Su vida, su obra. En 1961 representà Lorda en el Congrés de Llemotges (Llemosí, Occitània). Formà part del teatral «Grupo Artístico Iberia». Col·laborà en la premsa llibertària, com ara Boletín Confederal,Boletí Informativo, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir,Inquietudes, Solidaridad,Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Els seusúltims anys milità a Tarba. Vicent Artés Tornero va morir el 30 de juny de 1988 a l'Hospital de Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

Necrològica de Joaquín Benítez Villalta apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de gener de 1993

- Joaquín Benítez Villalta: El 30 de març –algunes fonts citen erròniament el 20 de març– de 1907 neix a Coria del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Joaquín Benítez Villalta. Sos pares es deien Joaquín Benítez Bizcocho, camperol, i María Villalta Garrido. Quan encara era un infant sa família es traslladà a viure a Dos Hermanas i d'adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys republicans assistí a les reunions anarquistes que es feien al domicili de Fernando Fournon Raya (El Francés) a Dos Hermanas, on assistiren destacats llibertaris, com ara Miguel Martín Rubio, Pedro Martínez Algeciras i Pedro Vallina Martínez. Després de la guerra civil, durant els anys quaranta, fou tresorer de la CNT clandestina de Dos Hermanas. L'1 de novembre de 1951 fou el promotor de la marxa en homenatge als afusellats pels feixisme cap a la fossa comuna del cementiri de Dos Hermanes, que a partir d'aquesta data es realitzarà anualment. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT. Formà part, en nom de la CNT, del «Comitè d'Investigació» dels assassinats pels feixistes durant els últims sis mesos de l'any 1936 a Dos Hermanas, creat el 14 d'abril de 1976. Joaquín Benítez Villalta va morir el 17 de desembre de 1992 al seu domicili de Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Continua...

---

La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos. (Miquel López Crespí)

Presoners de guerra republicans a sa Pobla: El batalló de treballadors 153

Però amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153 i amb el núm. de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.

El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això li feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.

La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.

S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble. Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represalitats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)

Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada

Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro"és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides del 31 de març

Esdeveniments

Capçalera d'Anticristo

- Surt Anticristo: El 31 de març de 1906 surt a La Línia (Cadis, Andalusia, Espanya) el primer número d'Anticristo. Periódico quincenal anarquista. Editat pel grup «Andalucía Rebelde», fou dirigit per José Rodríguez Romera, administrat per Salvador Rodríguez i es tirava a la impremta d'A. Roca d'Algesires. Hi van col·laborar Salvador Rodríguez, Josep Prat, Vicente March, A. Herrero, Luís de la Corza i F. Rodríguez Cabrera, entre d'altres. D'aquesta publicació anarquista de tendència individualista, molt influenciada per Nietzsche i Stirner, només sortirà a causa de l'encalçament de la justícia un altre número el 19 de maig d'aquell any, i ambdós es dedicaran gairebé exclusivament a atacar l'aspecte místic de l'anarquisme des del punt de vista purament individualista. L'única col·lecció que es conserva d'aquesta publicació es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Capçalera d'El Briocense del 31 de març de 1907

- Poesia antianarquista: El 31 de març de 1907 es publica en el periòdic El Briocense de Brihuega (Guadalajara, Espanya) la poesia antillibertària El anarquismo, del col·laborador habitual d'aquesta publicació José Pérez y Pérez, de forts conviccions catòliques. Amb aquest poema, José Pérez, resumia la seva apassionada i visceral oposició a l'anarquisme, un corrent de pensament davant del qual manifestava la seva incomprensió i el seu terror; poques vegades s'ha palesat més clarament que en aquests versos fins quin punt els somnis d'alguns són els malsons d'altres. Curiosament el director de la publicació, Antonio Pareja Serrada, i un col·laborador, Antonio Pareja Serrada, eren militants republicans federals i tenien simpaties per l'anarquisme, com es demostra en la publicació de dues ressenyes sobre una novetat editorial d'aleshores, El hombre y la tierra, d'Élisée Reclus, editada per l'Escola Moderna de Barcelona, en els números del 15 de desembre de 1905 i en el del 15 de gener de 1906 d'El Briocense (1904-1907).

José Pérez y Pérez: «El anarquismo» (El Briocense, 31 de març de 1907)

***

Cartells dels concerts

- Concerts de Léo Ferré: El 31 de març i l'1 d'abril de 1989 se celebren al Teatre Francesco Di Bartolo de Buti (Toscana, Itàlia) dos concerts del cantautor anarquista Léo Ferre.

Naixements

Foto policíaca de Pierre Hyvon (4 de març de 1894)

- Pierre Hyvon: El 31 de març de 1848 neix a Bourbon-l'Archambault (Alvèrnia, Occitània) el gravador litògraf anarquista Pierre Hyvon, conegut com Yvon–a vegades escrit Hivon i Yvons. Era fill natural d'Élizabeth Hyvon. Formà part del grup anarquista «Le Drapeau Noir» de Charonne de París (França), del qual formaven part Adolphe Fontaine, François Sevestre i Blaise Tessier, entre d'altres. El 22 d'abril de 1883 publicà el fullet Mirroir des électeurs. Tètes de bois et oreilles d'ànes, editat pel Grup d'Acció Política «Le Perce-Neige». Durant la tardor de 1883, amb François Sevestre, Diamisis i altres, participà en les reunions del nou grup«Le Drapeau Noir de Bel Air», que es reunia al Cours de Vincennes de París. En aquesta època tenia al seu domicili, sembla que a l'Impasse Canart de Saint-Mandé (Illa de França, França), una petita premsa manual i recaptava diners per a adquirir una més important que li pogués permetre imprimir fullets i cartells. El desembre de 1887 era secretari de la Secció de Vincennes (Illa de França, França) de la Cambra Sindical d'Operaris («homes de peine»), fundada per Gustave Leboucher, Jean-Baptiste Louiche i altres. Durant la tardor de 1887 el grup havia publicat el cartell«Aux ouvriers sense travail», signat per la Comissió d'Obrers Sense Feina. També participà en les reunions del grup«Les Libertaires du XXème», que es realitzaven al carrer parisenc de Ménilmontant i va difondre el manifest «Aux Conscrits», de la Lliga dels Antipatriotes. Segons un informe d'un confident del 13 de juliol de 1892, havia encomanat la impressió de 20.000 exemplars del ban Vive Ravachol! a resultes de la condemna a mort d'aquest. A començament de gener de 1894 va ser detingut, juntament amb una quinzena d'altres companys parisencs, arran de les agafades antianarquistes que es desencadenaren. En aquesta època vivia al número 51 del carrer Saint-Blaise de París. El 4 de març de 1894 va ser de bell nou detingut. Sembla que es tracta del mateix Hivon que un confident situà el 28 d'agost de 1897 en una reunió amb nombrosos companys sobre la qüestió de la carestia del pa que se celebrà al Tivoli-Vauxhall de París. En 1902 vivia a l'île de Saint-Pierre d'Alfortville i es va presentar a les eleccions legislatives d'aquell any per a la segona circumscripció d'Sceaux (Illa de França, Franca). Pierre Hyvon va morir el 18 de febrer de 1919 a l'Hospital de la Charité del VI Districte de París (França).

Pierre Hyvon (1848-1919)

***

Foto policíaca de Charles Vaury (16 de març de 1894)

- Charles Vaury: El 31 de març de 1851 –algunes fonts citen erròniament 1859– neix a Sedan (Ardenes, França) l'anarquista Charles Joseph Vaury, conegut com La Baleine. Sos pares es deien René Remy Vaury (Jean-Baptiste Vaury), sabater, i Catherine Agnès Jacquemin, obrera fabril. Es guanyava la vida treballant de mecànic i, segons un informe policíac de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París (França), vivia al número 28 del carrer Vilin i figurava com a«anarquista militant». En 1887 participà en les reunions del grup «Les Libertaires du XXème Arrondissement», on, segons els confidents policíacs, reivindicava el robatori i l'assassinat durant la revolució. El 18 de maig de 1887 va ser testimoni d'una baralla en una taverna al carrer Savies i avisà a la policia amb dos trets de revòlver a l'aire. En 1892 era habitual, amb son germà petit Jean-BaptistaÉmile Vaury, tallador en vidres i també militant anarquista, de les reunions del Cercle Anarquista Internacional que es reunia a la Sala Horel i l'any següent ambdós freqüentaven les reunions dels Grup Anarquista dels V i XIII Districtes de París. El 27 de febrer de 1893 sa companya, la jornalera Anna Bidal, amb qui estava casat, va morir al seu domicili. L'abril de 1893 es traslladà al número 26 del mateix carrer i a partir de desembre d'aquell any vivia al número 24 del carrer Envierges, que va ser el seu domicili definitiu. El 13 de gener de 1893 assistí a una reunió anarquista celebrada a la Sala Miquet. Amb son germà, el 3 de juny de 1893 assistí a un míting anarquista celebrat a la Sala Commerce per protestar contra la condemna a mort de l'anarquista Jean-Baptiste Foret, al qual eren presents unes 500 persones. L'1 de juliol de 1893 els germans Vaury assistiren amb altres 400 persones a la conferència pública organitzada pels anarquistes Dufour i Marin a la Sala Commerce. El 16 de març de 1894, en el marc d'una agafada contra el moviment anarquista, el seu domicili va ser escorcollat; detingut, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i el 3 d'abril d'aquell any la policia envià l'informe al jutge d'instrucció. El 3 de juliol de 1894 era present al míting organitzat pels anarquistes Saint-Martin i Eugène Cottée. Charles Vaury va morir l'11 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 12 de desembre– de 1898 a l'Hospital de la Pitié del V Districte de París (França).

Àgape familiar de «La Muse Rouge» a la Maison de la Coopération de Paris (27 d'abril de 1920):
1. Colladant, 2. Noël-Noël, 3. Pierre Simon-Mérop, 4. Tiziny, 5. Jolivet, 6. G.-M. Gouté, 7. Clovys, 8. Masselier, 9. Germaine Cailor, 10. Fernand Jack, 11. Mand Geor

- Fernand Colladant: El 31 de març de 1881 neix a Vouzon (Centre, França) el cançonetista i propagandista anarquista Albert Fernand Colladant –més conegut com Fernand Coladant i citat a vegades Ferdinand Coladant. Sos pares es deien François Colladant, jornaler, i Catherine Silvine Pâques –Joséphine Pasquier segons la partida de defunció. Patia una paràlisi a les cames des del naixement. Cap el 1905 marxà cap a París, on es guanyava la vida fent d'albarder. El 2 de febrer de 1913 participà en un concert a la sala de la Universitat Popular de París en suport del moviment anarquista i el 3 de desembre de 1916 en el concert «Punch Goguette» a la Salle de la Maison Commune de París en suport de la Joventut Sindicalista del Sena. En col·laboració amb altres cançonetistes revolucionaris, fou gerent de la publicació Nos chansons, de la qual sortiren una vintena de fascicles entre 1918 i 1933 i que era un delsòrgans d'expressió del grup artístic revolucionari«La Muse Rouge» (La Musa Roja) on es recollien periòdicament les seves creacions, com ara«Chants de révolte», de Sébastien Faure; «La berceuse du dormant»,«Premier de Mai» i «L'odeur de fumier», de Gaston Gouté; «La Commune a passé per là», d'Eugène Pottier;«Bonhomme Misère», de Charles D'Avray. També col·laborà en Muse Rouge. Revue de propaganda révolutionnaire par les arts, altre dels òrgans de «La Muse Rouge». Fou molt amic de Gaston Couté. Quan esclatà la Gran Guerra rebutjà la «Unió Sagrada» i fou propagandista revolucionari alhora que cada dimecres, durant quatre anys, continuà amb les cançons revolucionàries. Durant la postguerra seguí amb la seva propaganda per la cançó i defensà les idees pacifistes. En els anys vint i trenta participà en els concerts organitzats per «La Chanson de París». Cap el 1933 participà en una gala per recaptar fons per al Comitè de Suport dels Desocupats de Drancy (Illa de França, França), que publicava el periòdic Le Chômeur (1932-1933). El 17 de febrer de 1934 participà en l'homenatge a Xavier Privas que se celebrà a la sala Noctambules de París organitzat per «La Chanson de Paris». Fernand Colladant va morir el 3 de juny de 1935 a l'Hospital Lariboisière de París (França) d'una crisis d'urèmia. Dos dies després, uns quaranta militants llibertaris, membres de «La Musa Rouge» i de «La Vache Enragée» assistiren al moment que se'n portaren el cadàver.

***

Necrològica d'Eugénie Casteu publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 10 de juny de 1937

Rudolf Michaelis fotografiat per sa companya Margaret Michaelis (ca. 1932)

- Rudolf Michaelis:El 31 de març de 1907 neix a Leipzig (Saxònia, Alemanya) l'arqueòleg anarquista i anarcosindicalista Rudolf Michaelis, també conegut com Rudolf Michel. Sa mare morí poc després del seu naixement i des dels sis anys visqué en una família d'acollida. En 1924 s'afilià a les joventuts anarquistes de Leipzig. Afiliat a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), fou el responsable de la seva branca cultural, la Gilde Freiheitlicher Bücherfreunde (GFB, Guilda dels Amics del Llibre Llibertari). En 1927 s'establí a Berlín, on es formà de manera autodidacta. En 1928 va fer amistat amb Buenaventura Durruti quan aquest passà per Berlín. En 1929 conegué la fotògrafa anarquista Margarethe Gross, amb qui es casà l'octubre de 1933. Treballà al Departament de Restauració d'Antiguitats d'Orient Pròxim del Museu Estatal de Berlín i participà en nombroses missions a l'estranger, com ara una de sis mesos entre 1932 i 1933 a la mesopotàmica Uruk (Iraq). En 1933 participà clandestinament en el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Amsterdam. Mantingué una gran amistat amb Rudolf Rocker i Helmut Rüdiger. Les seves activitats antifeixistes i el seu rebuig a reconèixer les noves autoritats nacionalsocialistes va implicar que fos cessat del seu càrrec al Museu Estatal de Berlín i empresonat per la Gestapo. Gràcies a la intervenció del director del citat museu, fou alliberat cinc setmanes després i s'exilià amb sa companya el desembre de 1933 a Catalunya. A Barcelona, amb altres companys alemanys, formà part dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), organització que reagrupava llibertaris exiliats alemanys i que tenia la seu central a Amsterdam. La parella es va separar en 1934 i en 1937 aconseguí el divorci, tot davant les autoritats barcelonines del Ministeri de Justícia. En aquesta època treballà al Museu Arqueològic de la capital catalana i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb l'esclat de la Revolució espanyola, va combatre entre agost i novembre de 1936 com a milicià i fou delegat de la«Centúria Erich Mühsam», que s'integrà en la Columna Ascaso. Participà, amb una vintena de anarcosindicalistes catalans, en l'ocupació del Club Alemany, cau del nazisme a Barcelona. Quan la Universitat de  Barcelona va ser denunciada per ser un niu de reaccionaris, intervingué amb èxit a favor del seu excap en el Museu Arqueològic, Pere Bosch i Gimpera, perquè cessessin els atacs en la premsa. Després fou nomenat delegat polític del Grup Internacional de la Columna Durruti fins l'abril de 1937, quan substituí Elly Büchner (Elli Götze) en la presidència dels DAS. Arran dels «Fets de Maig» de 1937, fou detingut a la Porta de l'Àngel de Barcelona per agents estalinistes i empresonat a SantaÚrsula i a Segorbe. Un cop lliure el febrer de 1938, s'integrà en l'Exèrcit Popular republicà i prengué la nacionalitat espanyola. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus, però retornà clandestinament i amb nom fals a finals de 1939. Detingut a la frontera per les autoritats franquistes, fou jutjat, condemnat a 30 anys i empresonat fins al 1944. Visqué fins al 1946 sota vigilància policíaca a Madrid. A la República Democràtica Alemanya acabà afiliant-se en el Sozialistische Einheitspartei Deutschlands (SED, Partit Socialista Unificat d'Alemanya) i va ser nomenat director administratiu dels museus estatals a Berlín. En 1951 va ser expulsat del Partit, però restà a Berlín-Est i treballà, fins a la seva jubilació en 1964, com a mestre de primària al barri berlinès de Treptow. En 1967 rebé la visita de la seva antiga companya, que havia emigrat a Austràlia, i amb qui mantindrà correspondència fins al 1975. A partir d'aquest any tornà a contactar amb els seus antics companys de la FAUD a l'Alemanya Occidental. Sota nom fals va fer conferències a Berlín Occidental, entre altres temes, sobre la Revolució espanyola. Rudolf Michaelis va morir el 28 de novembre de 1990 a Berlín (Alemanya). En 1995 es publicà Mit der Centuria «Erich Mühsam» vor Huesca. Erinnerungen eines Spanienkämpfers, anlässlich des 100. Geburtstages Erich Mühsams, espècie de memòries sobre les seves experiències bèl·liques al front d'Aragó que ja s'havien editat en 1989 en un volum conjunt sota el pseudònim Hans Bronnen.

Rudolf Michaelis (1907-1990)

Margaret Michaelis (1902-1985)

***

Ramón Regueras Deza

- Ramón Regueras Deza: El 31 de març de 1909 neix a Bustillo del Oro (Zamora, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Regueras Deza. Sos pares, Francisco Regueras i Grimalda Deza, havien emigrat a l'Argentina i després s'havien instal·lat a Biscaia. En 1923 començà a treballar a la mina Covaton, a la Vall de Somorrostro (Biscaia), i aleshores tenia com a veïna Dolores Ibárruri Gómez i el seu marit Julián Ruiz Gabiña, ambdós dirigents comunistes. Després s'enrolà com a mariner al vaixell Gobeo, on Alfonso Ramos l'inicià en el pensament anarquista. En 1932, durant una travessia, conegué la Unió Soviètica i allò que va veure el decebé força. De bell nou a la Península, aquest mateix any s'afilià a la societat obrera biscaïna«El Baluarte» de Sestao, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i a la Federació Local de la CNT, on militava son amic Pedro Obregón i Casajús. El grup llibertari de Somorrostro, del qual formava part Manuel Echevarría Novoa, futur capità del Batalló «Isaac Puente», mantenia, gràcies a la intervenció de Manuel Rodríguez Zaball, estrets contactes amb els companys càntabres de Castro Urdiales. A Somorrostro arreplegà un estoc d'armes i de municions útils per als grups d'acció i per als aixecaments revolucionaris de desembre de 1933 i d'octubre de 1934, insurreccions en les quals participà activament. Després dels «Fets d'Octubre» de 1934, fugint de la repressió, s'amagà a les muntanyes i després es refugià a Andalusia, on restà fins a l'amnistia de febrer de 1936. De bell nou a Somorrostro, quan el cop feixista de juliol de 1936, formà part del grup de companys que el 19 de juliol marxaren cap a Bilbao i l'endemà a Eibar a la recerca d'armament, podent recuperar alguns fusells. El 21 de juliol, amb un grup format per una quarantena de militants s'integrà en la primera columna d'Otxandio (Biscaia), comandada per Joaquín Vidal Munárriz, i marxaren al front amb l'autobús de la línia Bilbao-Vitòria. Aquesta columna comptà amb uns vuit-cents membres, entre ells Germán Vergara, Casajús, els germans Lucarini, Erico Arce, Gaspar de Abajo, etc. Durant la tardor de 1936 s'enrolà en el Batalló Confederal«Isaac Puente», el qual, a finals de novembre, va ser enviat al front de Villarreal amb la finalitat d'intentar reprendre Vitòria. Participà en els combats de Villaro-Areatza, Ubidea i Gorbea-Txiki. L'abril de 1937 va ser enviat a l'Escola de Guerra de Santander, però l'ofensiva franquista l'obligà a embarcar-se i arribar a Ribadesella, on es va reintegrar en el Batalló «Isaac Puente», el qual aconseguí trencar l'encerclament enemic de Reinosa i l'octubre de 1937 resistir amb els batallons«Larrañaga» i«Guipúscoa» en el front bèl·lic comprès entre Niembro i el Mazuco. L'abril de 1937 havia estat nomenat tinent i l'agost capità de la V Companyia de metralladores. El 21 d'octubre de 1937 va ser capturat per les tropes franquistes a bord del vapor Draga San Juan de Nieva arran de la caiguda del front nord i de la temptativa d'evacuació del batalló. Va ser internat a diversos camps de concentració i presons, com ara Camposancos (Pontevedra), Santoña (octubre de 1937), Orduña (novembre de 1937), Carmelo (Vitòria), Murguia, Bilbao, Miranda de Ebro (des del maig de 1940) i el Batalló de Treball 77 a Parideras de San Gil (Saragossa), abans de ser alliberat el 5 d'octubre de 1940. Després d'un temps a Sodupe (Biscaia), on havia de presentar-se periòdicament a la Guàrdia Civil, retornà a Somorrostro, on treballà en la construcció. Amb sa companya, Consuelo Ibáñez Orrantia, participà en activitats i reunions clandestines de la CNT, especialment entre 1945 i 1946 a Santurtzi. Després, però, cessà la seva militància, encara que restà fidel a les idees llibertàries. En morir el dictador Francisco Franco, s'afilià a la Federació Local de la CNT de Berango-Getxo (Biscaia), en la qual milità fins al seu final. En els seusúltims anys rebé diversos homenatges. Ramón Regueras Deza va morir el 26 de març de 1998 a Berango (Biscaia, País Basc) i va ser enterrat en aquesta localitat.

Miquel Beltran Alomar

- Miquel Beltran Alomar: El 31 de març de 1911 neix a Inca (Mallorca, Illes Balears) l'escriptor, republicà primer i anarquista després, Miquel Beltran i Alomar. Era fill de l'escriptor satíric anticlerical Llorenç Beltran i Salvà –conegut com a EsBarbó, ja que era barber de professió–, col·laborador de la revista popular Foch y Fum (1917-1936), on signà Barbó Inquero, i de la revista anarcosindicalista Avance, del seu amic Gabriel Buades Pons. Sa mare es deia Apol·lònia Maria Alomar Ramis. Miquel Beltran va fer estudis eclesiàstics al Seminari Conciliar de Mallorca, que abandonà després d'una crisi de fe i retornà a Inca, on es dedicà a l'alfabetització d'adults. Al final de la dictadura de Primo de Rivera es va afiliar al Partit Republicà Federal (PRF) de Mallorca, però va evolucionar cap a l'anarquisme radical a partir de 1932; concretament, el gener d'aquest any, va pronunciar una conferència al Centre Republicà d'Inca amb el títol «Libertad y poder» on es va declarar anarquista. Va conèixer el grup anarquista d'Inca, especialment Gabriel Buades i Pons, i va començar a col·laborar en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera. El gener de 1932 va ser acusat, amb els companys Dante Luz i Bartomeu Bestard, de tomar les creus de terme d'Inca. Fundà el grup àcrata «Sol y Libertad» i va esdevenir un conegut orador entre els obrers mallorquins. El 17 de març de 1933 va fer un míting, amb Bartomeu Albertí, Enrique Carcedo, Francisco García i Andrés Quintana, als locals de la CNT d'Inca. Aquest any s'encarregà de la presentació de Frederica Montseny en el cicle de conferències que va fer a Mallorca (Inca, Sóller i Pollença). Al començament de 1934, la tuberculosi que li causarà la mort l'obligà a allitar-se, i fou llavors quan va escriure una novel·la breu en castellà, Violeta, que va ser publicada el 24 d'octubre de 1934 en la col·lecció«La Novela Ideal», una de les publicacions de La Revista Blanca que dirigia Joan Montseny Carret (Federico Urales). Miquel Beltran Alomar va morir el 28 de març de 1935 de tuberculosi a Inca (Mallorca, Illes Balears). Abans de morir, Beltran va expressar el desig que el seu enterrament fos civil i com que es tractava del primer enterrament d'aquestes característiques que havia de tenir lloc a Inca, la cerimònia va despertar una gran expectació. L'endemà de morir, el seu fèretre va ser portat per anarquistes vinguts de tot Mallorca i passejat pels principals carrers de la població mentre una banda interpretava música clàssica; fou  enterrat a la tomba 520 del cementiri d'Inca, on ja havien estat enterrats son germà Ramon en 1929 i sa germana Antònia Maria en 1933. Son pare, Llorenç Beltran Salvà, va ser afusellat pels feixistes el 19 de juliol de 1937 al cementiri d'Inca i enterrat immediatament a la tomba familiar 520. En 2010 les Edicions El Moixet Demagog publicà un llibret que conté la conferència «Poder y Libertad» i la novel·leta Violeta sota el títol La llibertat contra el poder.

***

Necrològica de Juan Rueda Ona apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de desembre de 1976

- Juan Rueda Ona: El 31 de març de 1915 neix a Alozaina (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Rueda Ona. Sos pares es deien Miguel Rueda Sánchez, afusellat pels rebels feixistes, i Teresa Ona Navarro. En l'exili patí els camps de concentració francesos i després hagué de fer feina en una Companyia de Treballadors Estrangeres (CTE) a Manzac (Alvèrnia, Occitània). Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Riam, on desenvolupà tasques orgàniques, com ara la de secretari (1962-1963). Encara que malalt, l'agost de 1975 representà la Federació Local de Riam de la CNT en el congrés confederal que se celebrà a Marsella (Provença, Occitània). Sa companya es deia Acracia Aso Bailo i son fill Juan Miguel Rueda Aso. Juan Rueda Ona va morir el 20 d'agost de 1976 al seu domicili de Riam (Alvèrnia, Occitània).

Continua...

---

La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans). (Miquel López Crespí)

Abans del 23-F: desmobilització popular, desencís, involucionisme (i II)

La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans).

El famós "Congrés d'Unitat" (3 i 4 de febrer de 1979) entre el Moviment Comunista i l'Organització d'Esquerra Comunista va ser una gran mentida. Al Congrés no hi arribà ni un deu de per cent de militants de l'antiga OEC. La majoria de l'organització entengué el procés com a simple integració dins el MC i no acceptà el diktat del partit "germà". El número 140 (febrer de 1979) de Combate, la revista de la LCR, explicava: "Lo que sí parece claro es que, básicamente, esta unificación se ha producido sobre la ideología, la estrategia, la táctica e incluso la estructura organizativa de MC, lo que le da más un carácter de integración de OIC en este partido que de verdadera fusión. De hecho, y desde hace ya tiempo, OIC atravesaba un prolongado proceso de crisis, con numerosas escisiones internas y pérdida de militantes. En el fondo de estas escisiones ha estado presente la negativa de sectores de militantes a aceptar lo que se ha llamado el 'proceso de reactificación marxista-leninista de la OIC', al que se acusaba de abandono irresponsable de la línea política de este partido, para llevar, 'cueste lo que cueste, al partido al MC' (de la resolución de los escindidos de Guipúzcoa)".

Com deia una mica més amunt, la crisi de les organitzacions que es reclamaven del comunisme a l'Estat espanyol i als Països Catalans requeriria un llibre especial. Però, resumint, i centrant-nos en el cas de l'Organització d'Esquerra Comunista, podríem dir que els principals errors del partit (els nostres errors!) els podríem situar en un accentuat espontaneisme (anar sempre i d'una manera acrítica rere qualsevol iniciativa obrera i popular) i un total economicisme (creure que només la lluita en defensa de les reivindicacions materials dels treballadors era "lluita de classes", tot considerant que la lluita cultural, política i ideològica contra el sistema era una qüestió "superstructural"). Tot això, combinat amb una manca de formació prou preocupant (descuidar la formació de quadres en les idees del marxisme revolucionari), va fer que no sapiguéssim enfrontar els reptes de la nova etapa de democràcia restringida que sorgia de les eleccions del 15 de juny de 1977. I, més que res, ens afectà greument la manca de consolidació d'una estructura de partit ferma, leninista. En efecte: portats per aquell seguidisme tan accentuat envers el moviment obrer, cometíem el greu error de desatendre tasques imprescindibles, com ara la consolidació organitzativa de l'OEC i la formació política de la militància. Tot plegat anà portant a la desintegració del 78-79.

La desfeta de l'esquerra revolucionària també facilità la regressió quant a les conquestes dels anys d'ofensiva obrera i popular (especialment de 1976). En el moment més greu de la reforma, quan, a les eleccions autonòmiques d'Euskadi i del Principat (1980), amb un 40% i un 41% respectius d'abstenció, l'UCD s'enfonsà i els estalinistes i reformistes de tota mena retrocediren, no hi hagué a l'esquerra del PCE-PSOE cap partit capaç de representar els interessos populars ni de superar aquella onada de desencís. A Euskadi, ETA i Herri Batasuna aguantaven l'endemesa; Euskadi es consolidava com a únic bastió de resistència al règim, a l'Estat i al sistema: el reformisme pactista hi havia fracassat, i la dinàmica popular i rupturista continuava desenvolupant-s'hi.

El 1980 també assenyala l’inici de la crisi final de l'eurocomunisme. Els motius d’aqueixa ensulsiada internacional serien analitzats amb extrema lucidesa pel cèlebre historiador marxista britànic Perry Anderson en l’article "La paràbola de la socialdemocràcia", publicat a L’Avenç, núm. 112 (febrer 1988), pàgs. 50-58: "Essencialment, aquest [l’eurocomunisme] va consistir en l’abandonament, per part dels partits comunistes del Sud, de les tradicions de la Tercera Internacional, força alterades des dels anys vint, però encara visibles en els seixanta, i l’adopció de perspectives estratègiques similars a les dels partits socialdemòcrates del Nord al començament de la seva carrera, és a dir, quan encara concebien explícitament una transició real al socialisme. Gairebé tots els temes del nou discurs eurocomunista ressuscitaven, de fet, el discurs original socialdemòcrata de la Belle Époque, sobre la via gradual pacífica constitucional al poder. [...] El resultat fou que, generalment, l’eurocomunisme simplement preparà el camí per a l’ascens de l’eurosocialisme, és a dir, l’inesperat ascens de partits socialdemòcrates pròpiament dits, nous o renovats, des de posicions molt modestes fins al centre de l’escenari, a costa dels propis partits comunistes. La lògica d’aquesta substitució no és pas un misteri: si, en una societat capitalista avançada, les masses han de triar entre dos partits, proclamant tots dos una política socialdemòcrata, és molt probable que hi hagi una forta tendència a triar la versió més coherent, és a dir, la basada en models socialdemòcrates d’organització i afiliació internacionals" (pàg. 54). La cita és llarga, però realment valia la pena. Aixií doncs, pel gener de 1980 Carrillo és a Romania per a demanar instruccions al dictador Ceausescu; però ja és tard: ni Berlinguer ni Marchais, secretaris generals dels partits comunistes oficials italià i francès, poden fer ja res per a ressuscitar el cadàver eurocomunista. La burocràcia imperialista i estalinista del PCUS ha envaït l'Afganistan i exigeix als PC finançats directament o indirectament per Moscou que el rescabalin en forma de suport polític a aqueixa invasió. Carrillo està dividit entre la lleialtat envers la burocràcia espanyola proianqui i la pressió dels sectors proestalinistes del PCE mateix. Dins el PCE comencen els preparatius escissionistes dels "prosoviètics": Ardiaca i Clemente al Principat; Gallego a la resta de l'Estat. Al cap d'uns anys, hi organitzarien, respectivament, el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) i el Partido Comunista de los Pueblos de España (PCPE). Enrique Líster, líder d'un fantasmal Partido Comunista Obrero Espanol (PCOE), era ja des de feia temps al servei de la burocràcia del Kremlin.

Davant el liquidacionisme de l'esquerra pactista, la bancarrota o debilitat dels partits que es reclamaven del comunisme (OEC, MC, PTE-ORT-PT, POUM, AC...) i la crisi de la CNT, la classe obrera i els sectors populars només poden portar endavant lluites de resistència, tot i que de vegades arribin, a peu, davant el Congrés i mostrin les dents a un diputats lliurats en cos i ànima a la burgesia. Són els combats heroics dels vuitanta: els estibadors, els obrers i obreres de Nervacero, Crimidesa, Olarra... Crimidesa encara serví per a commocionar la consciència de l'esquerra d'aquells anys: la solidaritat encara va ser potent. A partir de 1980 l'esquerra oficial multiplicarà els esforços per aïllar les lluites antisistema; per a aillar-les, silenciar-les, ofegar-les. L'exemple més evident de mobilitzacions heroiques (abandonades per l'esquerra dels pactes malgrat el cost de morts que tengueren) varen ser la dels treballadors d'"Euskalduna" (sector navall) d'Euskadi. La lluita d'Euskalduna va ser narrada fil per randa en el llibre La batalla de Euskalduna escrit pel "Colectivo Autónomo de Trabajadores" i publicat per Editorial Revolución l’any 1985.

Com les altres forces anticapitalistes, l’independentisme revolucionari dels Països Catalans visqué llavors uns anys ben negres: era el principal enemic a abatre, des del moment que, a més del règim postfranquista i del sistema capitalista, qüestionava la mateixa existència dels estats opressors francès i espanyol.

Recordem que l’escola política de l’independentisme revolucionari català sorgit pels volts del 1968 no havia estat tant la tradició nacionalista del país com, sobretot, la rica experiència tercermundista de lluites d’alliberament nacional i de classe, a què ja ens hem referit. Ho analitza amb gran agudesa Josep Ferrer en el pròleg a Les nacions de l’Europa capitalista, d’Imma Tubella i Eduard Vinyamata (Barcelona, La Magrana, 1977; vegeu, en particular, pàgs. 7-33). Activíssim i combatiu, contínuament sotmès a la repressió tant pel feixisme com per la democràcia burgesa, aquest independentisme de nou encuny (que recuperarà aviat la memòria d’un Jaume Compte i d’un Andreu Nin) percep l’alliberament nacional com a alliberament de classe, i viceversa, i és la primera força políticament organitzada a plantejar-se com a marc nacional d’actuació política tot el conjunt dels Països Catalans, i no ja aquesta o aquella regió aïlladament: de fet, l’independentisme és el principal factor que aplica en la pràctica les riques lliços de Joan Fuster.

En aquest període a què ens referim, les principals organitzacions de l’independentisme revolucionari eren la nordcatalana ECT (Esquerra Catalana dels Treballadors, 1971) i el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans), nascut, aquest, el 1969 a partir de l’escissió que el 1968 protagonitzaven les joventuts de l’històric FNC (Front Nacional de Catalunya, 1940). Més a l’esquerra, acabaven de dibuixar una nova estratègia de futur sengles escissions d’aqueixos partits: respectivament, l’OSAN (Organització Socialista d’Alliberament Nacional, 1977/1978) i el PSAN-P (Partit Socialista d’Alliberament Nacional provisional, 1974). També hi hagué intents d’impulsar la lluita armada: ÈPOCA (Exèrcit Popular Català, 1970), FAC (Front d’Alliberament Català, 1970), OLLA (Organització de Lluita Armada, 1974), RCAN (Resistència Catalana d’Alliberament Nacional, relacionada amb el PCE-i)... Dos militants del FAC, Carles Garcia Solé i Ramon Llorca, prengueren part en la cèlebre Fuga de Segòvia (abril 1976), juntament amb altres vint-i-set militants d’ETA i d’altres organitzacions revolucionàries.

Durant la transició, i mentre ECT evolucionava cap a l’autonomisme burgès, el PSAN pateix un seguit d’escissions per l’ala dreta, les quals acabaren deixant-lo poc menys que en quadre en 1979-1980, però alhora li permeteren un exercici de clarificació i consolidació amb què projectar-se endavant. Fou també en aquest 1979 desolat quan acabaven de perfilar-se les grans línies de desenvolupament que seguiria l’independentisme en el període ulterior, mitjançant la naixença d’IPC (Independentistes dels Països Catalans) com a fusió entre el PSAN-P i l’OSAN (3 de març), així com les prineres accions de l’organització armada Terra Lliure (26 de gener). Fonts valuoses sobre aquestes primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); "L’esquerra nacionalista, avui", monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984).

Publicat en la revista L'Estel (1-VIII-05)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Anarcoefemèrides de l'1 d'abril

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Lutte

- Surt La Lutte: L'1 d'abril de 1883 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic dominicalLa Lutte. Organe anarchiste. Era continuació de L'Étendard Révolutionnaire (1882). Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Els gerents van ser Lemoine, Morel, Félicien Bonnet i Louis Chautant. Entre els redactors estaven Jules Boissy, Louis Chautant, Léon Domergue i Henri Tricot, i els articles es publicaven sense signar. Entre els números 14 i 17 es publicà la sèrie«Produïts antibourgeois», que enumerava els productes explosius o inflamables més fàcilment manipulables. Durament perseguit per les autoritats, en sortiren 19 números, l'últim el 5 d'agost de 1883 i va ser continuat per Le Drapeau Noir (1883).

***

Capçalera del primer número d'Il Pugnale

- Surt Il Pugnale: Per l'abril de 1889 surt a París (França) el primer número del periòdic anarquista il·legalista en llengua italiana Il Pugnale. Editada pel«Grup Intransigent de París i de Londres» –Vittorio Pini (París) i Luigi Pareggiani (Londres)–, tenia periodicitat irregular i es distribuïa gratuïtament. Portava els epígrafs: «A la força bruta de la burgesia cal oposar la força bruta, però intel·ligent i conscient, de l'individu i de les masses» i«Quan més homogènia sigui la propaganda anarquista, més proper i segur serà el triomf de la Revolució Social». Entre les seves pàgines donà receptes de com fabricar bombes de nitroglicerina. Aquesta publicació, que es va finançar gràcies als cops «socialitzadors» de Vittorio Pini i el seu grup expropiador, es distribuí també per l'Amèrica Llatina. Hi trobem textos d'Achille Callidis, Raffaele Ciucci i Frederico Rava. Només va poder sortir un altre número, el 14 d'agost de 1889, que portava el subtítol «Giornale anarchico» (Diari anarquista).

***

El "Terror Verd" segons Le Petit Journal

- Contra el «Terror Verd»: L'1 d'abril de 1893, en ple«Terror Verd», el Laboratori Central de la Prefectura de Policia (LCPP) de París (França) crea un Servei Especial d'Explosius operatiu les 24 hores del dia encarregat de neutralitzar i de destruir els enginys perillosos. Verd era el color de la pólvora utilitzada en la major part dels explosius dipositats pels anarcoterroristes (Ravachol, Henry, Vaillant), que també feien servir dinamita. La idea sorgí quan Charles Girard, de l'LCPP, neutralitzà un llibre-bomba dirigit a Jean Constans, ministre de l'Interior francès. Finalment, davant la manca de feina propiciada pels anarquistes, el Servei Especial d'Explosius acabarà desactivant els obusos que quedaven operatius de la guerra de 1870 que sorgien durant les excavacions parisenques i jugarà un paper important durant la Gran Guerra en la investigació dels gasos tòxics.

***

Capçalera de Le Plébéien

- Surt Le Plébéien: L'1 d'abril de 1894 surt a Dison (Valònia, Bèlgica) el primer número del bimensual Le Plébéien. Organe de combat pour l'émancipation des trevailleurs. Portava a la capçalera dos epígrafs: «De l'infern dels pobres es fa el paradís dels rics» (V. Hugo) i«El nostre enemic és el nostre amo» (Lafontaine). El gerent va ser Étienne Montulet i l'impressor G. Brandt. Víctima de la repressió policíaca, només se n'editaren quatre números, l'últim el del 13 de maig en 1894. Tornarà a reaparèixer amb el subtítol «Journal communiste-anarchiste» –més tard«Sociologie, arts, littérature»– a Vaux-sous-Olne, a iniciativa de Jean Bosson, el 6 de gener de 1895–a partir del número 9, del 28 d'abril de 1895, a Ensival (Valònia, Bèlgica)– i n'editarà 25 números, l'últim el del 15 de desembre del mateix any. De la redacció i la gerència s'encarregava el mateixÉtienne Montulet. Entre els col·laboradors de les dues sèries podem citar Jean Ajalbert, Jean Bosson, A. Cipriani, Henri Depasse, Jules Deprez, F. Domela-Nieuwenhuis, Sébastien Faure, Flaustier, Paul Guille, Jean Grave, Louis de Grammont, Ed. Henin, E. Henry, G. Jacques, Jules Jouy, P. Kropotkin, Roger Laurend, Louise Michel, G. Montorgueil, Max Nordeau, Passe-Partout, H. Patenotre, F. Pelloutier, Adolphe Peluge, Edgar de Pondrome, Victor Serfant, Severine, H. Sevrin, Spartacus, Berthe Suttner, Tristan, Vindex, Zenitram, Henri Zisly, etc. El periòdic tenia una gran difusió per l'estranger (França, Suïssa, Regne Unit, Romania, Espanya, Portugal, Amèrica del Nord i del Sud, etc.) i va editar almenys un fullet en 1895 (L'anarchie en Cour d'Assisses-plaidoirie de M. Royer).

***

Un exemplar de Ciencia Social

- SurtCiencia Social: L'abril de 1897 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic mensual llibertari Ciencia Social. Socilogía, artes y literatura. Era continuació de la revista del mateix títol publicada a Barcelona (Catalunya) entre 1895 i 1896 i que va haver de deixar de publicar-se a causa de la repressió sorgida arran del Procés de Montjuïc. Va sortir fins al febrer de 1900. Dirigida per l'anarquista italià Fortunato Serantoni, hi van col·laborar William Morris,Élisée Reclús, Sébastien Faure, Errico Malatesta, Jean Grave, Charles Malato, Altair, J. Molina y Vedia. F. Basterra, John Creaghe, Miguel de Unamuno, entre d'altres. Cal destacar la publicació de les classes dictades per Pietro Gori a la Facultat de Dret de la Universitat de Buenos Aires durant la seva estada argentina. També van publicar fullets, com ara el reeixit La inquisición fin de siglo. Los verdugos de Montjuich ante la justicia popular. La redacció s'ubicava al carrer Corrientes 2041.

***

Capçalera del primer número d'El Proletario

- Surt El Proletario: L'1 d'abril de 1902 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic quinzenal anarquista El Proletario. Hi van col·laborar, entre altres, Raimundo Suárez, Francisco Guerrero, Ignacio Mondragón, Miguel Martínez, Isabel Duran, José Jiménez i el grup gadità «Amor y Libertad». Publicà notícies sobre el moviment obrer, sobre l'estranger i pàgines literàries. En van sortir 21 números, l'últim l'1 de febrer de 1903, i un suplement al número 14; deixà de publicar-se per manca de mitjans i fou continuat per Germinal, que només publicà un número el 24 de març de 1903. L'única col·lecció completa d'El Proletario es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Portada de Le Réveil Anarchiste

- Surt Le Réveil Anarchiste: L'1 d'abril de 1914 surt a Les Lilas (Illa de França, França) el primer número del periòdic Le Réveil Anarchiste. Era el successor de LeRéveil Anarchiste Ouvrier, que s'havia publicat des del 15 de novembre de 1912 i fins a l'1 de desembre de 1913. Entre el comitè de redacció i els col·laboradors hi havia noms com Edouard Boudot, Eugène Jacquemin, Edouard Sené, Christian Cornelissen, Charles.Ange Laisant, Charles Malato, Benoit Broutchoux, Jean Wintsch, etc. L'administrador, Charles Bedouet, i els principals redactors de Le Réveil Anarchiste Ouvrier seran empresonats a la tardor de 1913, però el periòdic reapareixerà sota el nom Le Réveil Anarchiste el primer d'abril, tot i que només se n'editaren tres números, l'últim el de l'1 de maig de 1914.

***

Anagrama de la FORA V Congrés

- IX Congrés de la FORA: L'1 d'abril de 1915 a Buenos Aires (Argentina) comença el IX Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1905, en ocasió del seu V Congrés, la FORA va establir expressament en la seva Declaració de Principis l'adhesió als «principis econòmics i filosòfics del comunisme llibertari». En 1915, el IX Congrés de la FORA, amb majoria sindicalista revolucionària, decideix eliminar de la Declaració de Principis l'adhesió a la finalitat del comunisme anàrquic. Aquest fet produeix la ruptura i a partir d'aleshores funcionaran dues federacions separades: la FORA del V Congrés (anarquistes) i la FORA del IX Congrés (novenarios o reformistes, amb majoria sindicalista revolucionària i minoria socialista, i després també comunista). La FORA del V Congrés, sense haver acceptat mai el terrorisme com a mètode d'acció sindical, es va adherir i es va mantenir acostada als anarquistes individualistes que realitzaren actes considerats terroristes, o als anarquistes expropiadors, com Salvador Planas –que havia atemptat contra el president Quintana–, Simón Radowitzky–que va assassinar el coronel Ramón Falcón, el repressor del Primer de Maig de 1909– o Kurt Gustav Wilckens –que va matar el coronel Héctor B. Varela en venjança dels afusellaments de la Patagònia. El sindicat més poderós i influent de la FORA del IX Congrés era la Federació Obrera Marítima (FOM). En 1922, la FORA del IX Congrés es va fusionar amb altres sindicats per formar la Unió Sindical Argentina (USA), que més tard s'integrarà en la Confederació General del Treball de la República Argentina (CGT).

***

Assemblea obrera

- Vaga general a Palma: L'1 d'abril de 1919 es produeix a Palma (Mallorca, Illes Balears) una vaga general amb fortes i constants topades entre manifestants, per una banda, i l'exèrcit i el sometent que ocuparen els barris, per una altra. Els obrers mallorquins tenien plantejats diversos conflictes laborals, especialment sederes i adobers, i des del 26 de març els locals obrers estaven clausurats per ordre del governador. Ningú no va voler responsabilitzar-se del moviment vaguístic, però les acusacions com a instigadors es dirigiren contra un grup de paletes anarcosindicalistes que pocs dies abans havien aconseguit organitzar clandestinament reunions d'obrers de diferents gremis. La vaga general va durar fins el 2 d'abril.

***

Capçalera de Germinal

- Surt Germinal: L'1 d'abril de 1926 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del periòdic en llengua italiana Germinal. Mensile anarchico di propaganda. Després portarà com a subtítol «Anarchico di propaganda» i, més tard, en canviar la periodicitat «Quindicinale anarchico». Va ser dirigit per Antonio Martocchia i van participar en la seva redacció Erasmo Abate, Gigi Damiani, Carlo Pagella, Armando Riberi, Hugo Roland i Silvestro Spada, entre d'altres. En sortiren 72 números, l'últim l'1 de maig de 1930. Anteriorment, el 7 de setembre de 1913, havia aparegut unúnic número de distribució gratuïta de la mateixa capçalera editat pel «Grup de Propaganda Anarquista» i redactat per Umberto Postiglione.

***

Capçalera d'Anarchia

- Surt Anarchia: L'1 d'abril de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic bimensual Anarchia. Quindicinale. Portava l'epígraf «Per totes les llibertats i totes les rebel·lions». Contraposà el concepte d'associació lliure al d'organització, tot reivindicant l'autonomia del moviment específic anarquista del sindicalisme i la llibertat com a autonomia individual. Va ser editat per Aldo Aguzzi i estava finançat per Severino di Giovanni, qui hi col·laborà fent servir també diversos pseudònims (Mario Vando,Alberto Lubeni, El Albigense, etc.). També hi van escriure Alejandro Scarfó i América Scarfó (JAS), entre d'altres. Portarà una secció fixa sobre l'emancipació de la dona i parlarà sobre diversos temes (l'antifeixisme, els presos polítics, les dictadures americanes, l'expropiació, l'«anarcobandidisme», l'il·legalisme, la premsa burgesa, etc.). Aquesta publicació també edità llibres i fullets de diversos autors, com araÉlisée Reclus, Nino Napolitano, etc. En sortiren 10 números, l'últim el 10 de setembre de 1930, quatre dies després del cop d'Estat del general Uriburu. En aquestúltim número s'incità a lluitar contra el militarisme i la dictadura. L'octubre, però, es publicà clandestinament un darrer número, l'11, que posava, per eludir la censura, que estava tirat a Montevideo (Uruguai), encara que fou imprès a Buenos Aires.

***

Capçalera del primer número de Regeneración (1937)

- Surt Regeneración: L'1 d'abril de 1937 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número de Regeneración. Periódico libertario. Editada per l'anarquista Efrén Castrejón, es declara hereva de la publicació editada entre 1900 i 1918 pels germans Flores Magón iòrgan del Partit Liberal Mexicà (PLM). Aquesta nova etapa, la tretzena, es va dedicar especialment a fer costat la Revolució espanyola. Es van publicar 15 números fins al 1938.

***

Capçalera del primer número de Rumbos Nuevos

- Surt Rumbos Nuevos: L'1 d'abril de 1939 surt a l'Havana (Cuba) el primer número del periòdic mensual anarquista Rumbos Nuevos.Órgano libertario. Posteriorment va portar els subtítols«Órgano libertario de Cuba» i«Publicación semanal antitotalitaria». Portà els epígrafs «Propulsor de la cultura» i «Órgan d'orientació social». Va ser editat per l'Associació Llibertària de Cuba (ALC), que agrupava anarquistes cubans i espanyols exiliats. Dirigit per Federico Marín, la gerència la portà Rafael B. Valdés; en la segona època, a partir de 1940, va ser dirigit per Domingo R. Díaz i administrat per Vicente Alea Puig; i en la tercera, a partir de 1941, dirigit per Marcelo Salinas i administrat per Juan R. Álvarez. Trobem textos de Diego Abad de Santillán, Roberto Alfonso, Domingo Alonso, John Anderson, Julio Ayllón Morgan, R. Bernal, José Ignacio Bustamante, Manuel Cabanellas, Adolfo Camiño, P. G. Campón, Álvaro César, Juan Chávez Romero, Diosdado, L. Dulzaides, G. Fosco, Jorge Gallart, Miguel González Inestal, Abelardo Iglesias Saavedra, Palmiro de Lidia, Jaume R. Magrinyà, Víctor Marguerite, José Martí, Claudio Martínez, Ricardo Mella, Muriel, Gregorio Ortuzar, Damián Paredes, Rudolf Rocker, Rafael Serra, Agustín Souchy, Jacinto Toryho i Adrián del Valle Costa, entre d'altres. Tractà temes molt variats, com ara economia, anarcosindicalisme, història, biografies, cultura, notícies orgàniques, cròniques locals i internacionals (moltes sobre Espanya i contra el pacte germanosoviètic), etc. Aquesta publicació, amb el suport de l'Associació Cultural d'Ex-Combatents Antifeixistes (ACECC), engegà una campanya de suport econòmic per als anarquistes espanyols exiliats a Cuba. En sortiren números, almenys, fins el 30 d'octubre de 1941.

***

Portada del primer número de Le Réfractaire

- Surt Le Réfractaire: L'1 d'abril de 1974 surt a París (França) el primer número de la publicació mensual Le Réfractaire. Journal de l'association«Les Amis de Louis Lecoin». Social, pacifiste, libertaire.  A partir del número 11, de maig de 1975, portarà el subtítol «Organe libertaire pour la défense de la Paix et des libertés individuelles». El periòdic era una iniciativa absoluta de May Picqueray, amb el suport de Claude Eric Laporte i de Alain Grandremy. Hi van col·laborar Francis Agry, Jean Alex, Berthier, Eugène Bizeau, Marcel Doby, Bontemps, René Cavanhie, André Claudot, Jean Coudret, Alexandre Croix, Simoni Dalbano, Patrick Davanche, Dupuis, Dominique Durand, Pierre-Gabriel Fabregues, Nicolas Faucier, G. Ferdiere, Jean Gauchon, René Gieure, Alain Grandemy, Armand Guidi, Silvère Herzog, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Maurice Laisant, Claude Laporte, Paule Lejeune, Maurice Lime, Calude Maignien, Pierre Martial, Pierre Martin, Philippe Mermin, Franck Neveu, Xavier Pasquini, Erwan Picard, May Picqueray, Marcel Pourrat, Francis Ronsin, Gilbert Roth, André Royer, Magda Sagwan, Saint-Els, Jean Tavantzis, Hervé Terrace, A. Thevenet, Jacky Turiot, Émile Veran, Jean Zeller, etc. La revista està editada amb nombroses fotografies i dibuixos d'autors com Cabu, Cardon, Dominique, Effel, Escard, Giraud, Kerleroux, Kubin, J. Lap, Moisan, Plantu Soulas, Pino Zac, etc. En van sortir 83 números, l'últim el de desembre de 1983. En aquest mateix, Bernard Baissat va realitzar la pel·lícula documental Écoutez May Picqueray, on nombroses seqüències estan filmades a la seu del periòdic.

Naixements

Augusto Bernardello

- Augusto Bernardello: L'1 d'abril de 1846 neix a Pontelagoscuro (Ferrara, Emília-Romanya, Itàlia) l'internacionalista Augusto Bernardello, que va fer servir els pseudònims Dott. Gilbert i Bernardo della Zucca. Sos pares es deien Enrico Bernardello i Maria Pasqualini. Quan tenia 20 anys publicà el periòdic humorístic anticlerical La Pietra Infernale. Cronaca Serio-umoristica. Després de fer estudis tècnics a Venècia (Vènet, Itàlia)–segons Max Nettlau i la policia era advocat–, en 1863 retornà a Pontelagoscuro i treballà de comptable en una empresa de transports. En 1868 va ser processat, amb Giuseppe Sacco, per un delicte d'impremta. En 1870 es traslladà amb sa família a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) i el 20 de setembre d'aquest any va ser detingut per proferir «crits sediciosos» («Visca Mazzini, visca Garibaldi, visca la Republica!») i tancats uns dies a la presó. A Ferrara treballà de comptable a«Ghedini», una botiga on es venia tota mena de productes (arròs, vi, licors, oli, cafè, xocolata, productes colonials, espelmes, sabons, etc.), i posteriorment treballà també de comptable a la impremta «Soati». En 1872 fundà la Secció de Ferrara de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i el març d'aquest any envià la sol·licitud d'afiliació de la Societat dels Treballadors de Ferrara, de la qual era secretari, al Consell General de l'AIT, a la qual Friedrich Engels va respondre afirmativament. En el mateix mes participà en el Congrés Regional de Romanya de l'AIT que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Fou un dels que defensà Carlo Terzaghi, nom amb el qual batejarà un dels seus tres fills, acusat de ser confident de la policia. Col·laborà en el periòdic republicà Il Povero, del qual esdevingué el principal redactor, i assumí la direcció d'Il Petrolio, publicat a Ferrara fins al març de 1874. Amb Vincenzo Dondi dirigí La Lanterna i col·laborà en Il Tribuno deSalerno (Campània, Itàlia). En 1873 fou un dels promotors de la constitució de la Federació Italiana de la Central Italiana de l'AIT, però l'any següent participà en la Lliga Universal de les Corporacions de Ginebra (Ginebra, Suïssa), entrant a formar part dels socialistes«intransigents». En 1878 col·laborà en el periòdic napolità de Carlo Terzaghi Rabagas, on signà sota el pseudònim Dott. Gilbert. En 1888 es casà amb Clotilde Scanabissi. Finalment, les seves posicions antisocialistes el portaren a les files liberals i a col·laborar en Nueva Ferrara, en Elettore Liberale i en Gazzetta Ferrarense. En 1906 publicà Racconti poliglotti stupefacenti. Augusto Bernardello va morir el 20 de novembre de 1907 a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Autoretrat de Charles Maurin (1890)

- Charles Maurin: L'1 d'abril de 1856 neix a Lo Puèi de Velai (Alvèrnia, Occitània) el pintor, gravador i anarquista Jean Baptiste Joseph Antonin Charles Maurin. Sos pares es deien Jean Antoine Maurin, empleat, i Virginie Salles. En 1875 obté el Premi Crozatier que el va permetre anar a París a estudiar Belles Arts i després a l'Acadèmia Julian, on acabarà ensenyant. Va exposar al Saló dels Artistes Francesos i va esdevenir membre de la Societat dels Artistes Francesos en 1883. Félix Valloton l'introduirà en el gravat i en l'anarquisme. Va rebre el suport de Vollard i va ser amic de Toulousse-Lautrec –qui farà la seva primera exposició particular amb ell el 1893–, i també de molts altres artistes (Carabin, Aristide Bruant). Inspirat pels artistes japonesos, va revolucionar la tècnica de l'aiguafort, però sense oblidar les xilografies. En 1892 va exposar al Saló dels Rosa-Creu. Va col·laborar amb La Revue Blanche, dirigida per Fénéon, i amb Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Profundament anticlerical, fou un gran admirador de Jules Vallès, Piotr Kropotkin, Flora Tristan i Louise Michel. Sa companya fou Séraphine Rapicault. Charles Maurin va morir el 18 de juny –altres fonts citen erròniament el 22 de juliol– de 1914 a Grassa (Provença, Occitània). Famosaés la seva xilografia de Ravachol, amb el tors nu, camí de la guillotina.

***

Foto policíaca d'Émile Hédin (ca. 1894)

- Émile Hédin: L'1 d'abril de 1869 –altres fonts citen erròniament 1865– neix a La Neuville-en-Tourne-à-Fuy (Ardenes, França) l'anarquista Émile-Jules Hédin–citat a vegades com Edit–, també conegut com Gustave Rousseau i Erdin. Sos pares es deien Louis Adolphe Hédin, manobre, i Marie-Irma Feh. Treballà en diversos oficis (barber, rellotger, restaurador, etc.). A començament de la dècada de 1890 milità en el departament del Sena. En aquests anys va ser condemnat en vuit ocasions per «abús de confiança». El desembre de 1893 es va refugiar a Londres (Anglaterra) per les seves activitats anarquistes i en 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El març de 1894 la seva rellotgeria londinenca va ser escorcollada per la policia. El 23 d'agost de 1894 va ser jutjat en absència per l'Audiència del Sena, juntament amb altres companys (Paul Lamarine, Alfred Grandidier, Édouar Bascourt i Jean Fanéon), per«robatoris i complicitat per encobriment»; ell, en concret, va ser acusat de ser la persona que negociava els títols i valors furtats pel grup anarquista expropiador. El març de 1895 vivia al costat de New Oxford Street i en 1896 residia al número 17 de Rathbone Place de Londres. El juliol de 1896 comprà el restaurant «Francis» al Dean Street de Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fotografia antropomètrica de Giovanni Baldazzi

- Giovanni Baldazzi: L'1 d'abril de 1883 neix a Sesto Imolese (Imola, Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Giovanni Baldazzi, també conegut d'altres maneres (Jean Baldazzi, John Baldazzi, John Bladazi, John Baldazza) i que va fer servir el pseudònim Giovanni Obdast. Sos pares es deien Luigi Baldazzi i Agata Gadoni. Va poder realitzar estudis secundaris i es va fer electricista, militant en el seu sindicat. L'agost de 1903 la policia va obrir el seu expedient i des de feia un any col·laborava en el periòdic del sector «antiorganitzador» del moviment anarquista Il Grido della Folla, sota el pseudònim Giovanni Obdast. Posteriorment va publicar textos en Il Popolino, de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), i en La Rivoluzione Sociale, de Londres (Anglaterra). Defensor de l'acció directa, el febrer de 1903 va llançar la proposta de fer un referèndum entre la població treballadora per a un dia de vaga general per a reivindicar la jornada laboral de vuit hores. En aquesta època creà un grup d'agitació anarquista amb altres companys (Pietro Chiesa, Umberto Cini, Castore Poggiopollini, Giovanni Tagliaferri, etc.), al qual s'hi va afegir el seu company de conferències a Bolonya Armando Borghi. El 20 de setembre de 1903 participà en la contramanifestació de la inauguració del monument als caiguts del 8 d'agost de 1848 a Bolonya i va ser detingut i empresonat vuit dies. En 1904 va ser condemnat a quatre mesos i 10 dies per encapçalar una manifestació i resistir-se a la detenció durant una vaga general convocada el setembre d'aquell any. En 1905 publicà en Il Grido della Folla un llarg article sota el títol Lo sciopero generale e l'esproriazione i el fullet Socialisti e anarchici. En 1906 publicà els fullets La lotta per l'esistenza e il principio di solidarietà i Le organizzazioni operaie. El febrer de 1907 deixà Bolonya i s'establí a Londres (Anglaterra), on va treballar de cambrer i col·laborà amb la revista anarcoindividualista italiana de literatura i art Vir, de Giuseppe Monanni, Leda Rafanelli i Camillo Signorini, encara que després va trencar amb questa publicació a la qual acusà de «culturalment deficitària». L'agost de 1907 vivia al número 34-36 del carrer des Cascades de París (França) i treballava com a operari en una escrivania, alhora que realitzava conferències. En aquestaèpoca aixoplugà l'anarquista Decio Anzani i sa companya Marta Giorgi. Acomiadat de la feina, es traslladà a Argenteuil (Illa de França, França), on treballà de pintor en la construcció. En 1908 fou membre del grup anarquista italià parisenc «Grupi di Studi Sociale» i el juliol d'aquell any col·laborà en el númeroúnic de la revista italiana Quand Même, de la qual era gerent Alfredo Consalvi. Després d'una breu estada a Itàlia a finals de 1908, s'establí novament a París, amb la intenció, sembla, d'emigrar a Amèrica. Gràcies a la seva activitat de representant comercial, es pogué moure freqüentment entre París, Londres i Itàlia. El 24 d'abril de 1910 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional de París a tres anys de presó per «ús de segells postals falsos» –Antonio Suardi, també processat pel mateix delicte, va ser condemnat a dos anys, Étienne Marie Peretti va ser absolt i Antonio Capellari havia enfollit i es trobava ingressat a l'asil de Sainte-Anne–  i el setembre de 1912 va ser expulsat de França. Durant el seu empresonament va publicar en Novatore, editada per Libero Tancredi a Nova York (Nova York, EUA), un article sobre la seva concepció revolucionària de l'individualisme sota el títol «Egoismo e altruismo». Establert a Milà (Llombardia, Itàlia), reivindicà posicions sindicalistes llibertàries i seguí de prop les vagues dels metal·lúrgics durant la primavera de 1913, enviant cròniques a La Voix du Peuple, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT) francesa. Després de la vaga general d'agost de 1913, atacà durament la gestió de Pulvio Zocchi, dirigent de la Unió Sindical Milanesa i criticà diversos aspectes de com es desenvolupava el moviment sindicalista del moment en diverses publicacions (L'Avvenire Anarchico, Il Libertario, etc.). A finals de 1913, fugint de la vigilància policíaca, passà a Basilea (Basilea, Suïssa), on va col·laborar en el periòdic Utopia. Rivista Quindicinale del Socialismo Rivoluzionario Italiano, de Benito Mussolini –en el número 1, del 22 de novembre de 1913, publicà un article sobre l'heroisme, l'audàcia, l'idealisme i el sacrifici revolucionaris de Louis Auguste Blanqui. En 1913 la Cooperativa Tipogràfica «La Scuola Moderna» de Bolonya li va publicar la conferència Il Militarismo e la Rivoluzione. Després d'una breu estada a Bolonya l'agost de 1914, emigrà als Estats Units. Establert a Nova York, l'11 d'octubre de 1914 va fer a Brooklyn la conferència«Sindicalismo rivoluzionario» per al grup anarquista «M. Bakounine» i el 25 del mateix mes per al grup «Giuventù Libertaria» de Nova York la conferència«La tecnica dello sciopero generale». El novembre de 1914 treballava en la redacció del periòdic Il Proletario a Nova York. El 26 de novembre de 1914 va fer a l'Umberto I Hall de Jersey City (New Jersey, EUA) la conferència«L'antimilitarismo». En aquesta època participà activament en tasques d'organització i fent conferències per al sindicat Bakers' Union de Nova York Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Posteriorment s'establí a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), on durant la Gran Guerra mantingué contacte epistolar amb Armando Borghi i Enrico Meledandri i organitzà i envià subscripcions al periòdic Guerra di Classe de la Unió Sindicalista Italiana (USI). En 1917 va ser detingut dues vegades per «instigació a la revolta» i el setembre d'aquell any, en el marc d'una gran operació contra els wobblies que incriminà 168 persones, va ser empresonat a petició de les autoritats federals sota l'acusació d'haver promogut, com a propagandista i membre dels IWW, vagues i agitacions en detriment de la política dels EUA i a favor «directa o indirectament dels Imperis centrals». En 1917 va fer el prefaci del fullet de Albino Braida L'Unionismo industrial, editat per «Italian IWW», del qual era membre del comitè d'administració de la seva Oficina de Publicacions. L'agost de 1919 va ser jutjat i condemnat a 10 anys de reclusió i a 35.000 dòlars de multa per «actes contraris als interessos dels Aliats i a la continuació de la guerra». En 1919 obtingué la llibertat provisional. En 1920 era secretari de la Lliga Italiana de Defensa Obrera (LIDO), mantingué correspondència amb Bartolomeo Vanzetti i col·laborà en The One Big Union Monthly. En 1922 va ser expulsat dels EUA i repatriat. Establert a Roma, entre juny de 1923 i desembre de 1930 va treballar en l'«Opera Nazional Dopolavoro (OND, Obra Nacional del Lleure), associació recreativa obrera creada pel règim feixista i per a la qual va ser redactor de la seva revista La Stirpe, d'Edmondo Rossoni, exanarquista i exwobblie que havia conegut als EUA, juntament amb altres membres de l'Italian Socialist Federation in North America (ISFNA, Federació Socialista Italiana als EUA). En 1926 les autoritats feixistes van proposar que fos esborrat del registre de subversius. Entre gener de 1931 i març de 1936 va entrar com a traductor en el Comitè Olímpic Nacional Italià i després en la Federació Internacional del Tècnics Agrícoles. En 1935, després de ser-li interceptada correspondència amb l'exiliat antifeixista Carlo Sforza, comte de Castel San Giovanni, i d'assabentar-se de l'intent per part d'un advocat francès d'obtenir la revocació del seu decret d'expulsió de França, va ser posat novament sota vigilància en la creença que la seva aparent lleialtat al règim mussolinià era una tapadora i que es mantenia «íntimament hostil al feixisme». El setembre de 1940 va dirigir una sol·licitud al cap del govern demanant l'anul·lació de la vigilància argumentant la seva bona conducta civil, política i professional. A partir d'aquest moment, res no sabem més d'ell. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 2 d'abril

Esdeveniments

Paolo Chiarella

- Enfrontaments a Roma: El 2 d'abril de 1908 a Roma (Itàlia) durant l'enterrament d'un obrer mort en un accident laboral es produeixen enfrontaments amb les forces de l'ordre. La policia va obrir foc, amb el resultat de quatre morts i 17 ferits. Entre els morts es troba el paleta anarquista Paolo Chiarella, que caigué a la plaça del Gesù.  Van ser detinguts el paleta anarquista Mario Casadei i els sindicalistes revolucionaris Adolfo Canali i Egidio Vitali, entre d'altres. Es va declarar la vaga general. Arran d'aquests esdeveniments, es condemnarà diversos anarquistes a dures penes de presó.

***

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva de l'11 de març de 1911

- Conferència de Galleani: El 2 d'abril de 1911 l'anarquista il·legalista i insurreccionalista Luigi Galleani llegeix la conferència«Cinquant'anni di socialismo» (Cinquanta anys de socialisme) al Manhattan Lyceum de Nova York (Nova York, EUA). El 26 de maig d'aquell any repetí la conferència a l'Arlington Hall de Nova York, sempre amb gran èxit de públic.

***

Capçalera de Ce qu'il faut dire

- Surt Ce Qu'il Faut Dire: El 2 d'abril de 1916 surt a París (França), en plena Gran Guerra, el primer número del setmanari anarquista Ce Qu'il Faut Dire (Allò que cal dir). Editat per Sébastien Faure, amb el suport de Mauricius, atacarà el militarisme i el capitalisme, atiadors de la guerra. El periòdic tindrà una bona acollida, però enfurisma la censura que amputa sovint una gran part del text. Trobem articles de Théo Argence, C. Auban, Henri Becirard, Marcel Bonnet, Charles Bontemps, Constant Bougon, Benoit Broutchoux, Maurice Cancel, André Claudot, C. Content, A. B. Croix, R. C. Delon, Camille Delong, Dr. Elosu, Alfred Fàbregues, Sébastien Faure, Anrdré Girard, Léonce Guillaume, Alzir Hella, Octave Jahn, C. A. Laisant, Edourd Lapeyre, Félix Larivalliere, Pierre Lariviere, B. Leveque, Lisitchtine, Mauricius, Marie i François Mayoux, Alfred Mignon, Marc Pierrot, Han Ryner, Georges Serviere, Frédéric Stackelberg, Maurice Veil, Madeleine Vernet, etc. El periòdic va editar fullets mensuals de diversos autors (Sébastien Faure, Eugène Delong, Mauricius, etc.). S'editaran 83 números, l'últim el 22 de desembre de 1917. El títol del periòdic serà reprès per Louis Louvet entre 1944 i 1949.

***

Makhno i un grup de companys

Naixements

Foto policíaca de Constant Martin (27 d'abril de 1892)

- Constant Martin: El 2 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 5 d'abril– de 1839 neix a Entrevaus (Provença, Occitània) el communard, membre de la Internacional, blanquista i després anarquista, Gabriel-Constant Martin. Sos pares es deien Édouard Martin, hostaler, i Anne Guibert. Partidari de la Comuna de París, en serà el delegat de l'Ensenyament i es pronunciarà, el 27 de maig de 1871, contra tota mena de capitulació. Quan va caure la Comuna, va ser condemnat en rebel·lia a la deportació. Refugiat a Londres, va esdevenir membre del Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 15 de setembre de 1872 va signar, amb Arnould, Vaillant i Cournet, el llibretInternacional i Revolució. Sobre el Congrés de l'Haia, per uns refugiats de la Comuna, exmembres del Consell General de la Internacional, que s'oposarà a Marx i al seu Consell General. Serà també el creador d'una escola francesa a Londres, freqüentada pels infants dels exiliats. En 1874 s'instal·la a Brussel·les. Amb l'amnistia, tornarà a París, on serà un dels fundadors del Partit blanquista després de la mort d'aquest. Tot d'una, però, torna amb els anarquistes i va esdevenir força actiu a partir de la dècada dels noranta. En aquests anys va col·laborar activament en la premsa llibertària: Terre et Liberté, d'Antoine Rieffel; Ça ira, ambÉmile Pouget; La Révolte; Le Gueux, de Michel Zévaco; etc. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. De resultes de les«Lois Scélérates» (Lleis Perverses) va ser inculpat en el «Procés dels Trenta» d'agost de 1894 i condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a 20 anys de treballs forçats. Refugiat de bell nou a Londres, no tornarà a França fins el 1896, quan és absolt. Després seguirà escrivint en diversos periòdics, com ara L'Incorruptible, de Jules Regis; Le Droit de Vivre, del qual serà gerent; L'Anticlérical,òrgan de la Liga Anticlerical; Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure, on farà costat la causa de Dreyfus; Le Libertaire;Le Cri de Révolte; etc. Va fer servir diversos pseudònims durant sa vida: Len Cromier, Georges Gasquet, Louis Gruny, Schmidt, etc. Al final dels seus dies va col·laborar en l'òrgan anarcocomunista L'Ordre, del qual era gerent Léon Darthou, i va regentar una taverna. Constant Martin va morir el 10 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 9 de juliol– de 1906 al seu domicili del I Districte de París (França) i el 12 de juliol fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise; les exèquies van ser civils i hi assistí Édouard Vaillant; cap discurs es va pronunciar i les cendres van ser dipositades a la caixa 226. Entre les seves obres podem destacar Inquisition et antisémitisme. Résumé de l'histoire juive (1898).

Constant Martin (1839-1906)

***

Isidore Guillemin-Remy amb sa companya Marie Keny i sos infants

- Isidore Guillemin-Remy: El 2 d'abril de 1854 neix a Aiglemont (Ardenes, França) el simpatitzant anarquista i sindicalista Nicolas Isidore Hubert Guillemin. Sos pares es deien Quentin Guillemin, clavetaire, i Marie Louise Coche, domèstica i filla de clavetaires. Seguí la tradició paterna i dels avis i es dedicà a la fabricació d'objectes de ferreteria en un taller adjacent al seu domicili. Es casà amb Marie Oliva Keny, amb qui tingué sis infants (Albert, Célina, Élise, Jules, Félicie i Marcel) i de qui va enviudar. En 1891 era inspector del Sindicat d'Obrers Metal·lúrgics d'Aiglemont. En 1900 va ser nomenat regidor municipal d'Aiglemont, càrrec en el qual va ser reelegit el 12 de maig de 1912. En el novembre de 1903 un vagó de fusta enviat per l'anarquista Francesco Longhi (Franco Dossena) des de Bauen (Uri, Suïssa), per a construir els edificis de la colònia anarquista d'Aiglemont, va ser enviat a la seva adreça. El desembre de 1903 es va subscriure a la publicació anarquista Les Temps Nouveaux i en 1913 encara n'estava. El maig de 1909 envià 2.000 fullets (L'ABC du Libertaire, En comunisme, La Question Sociale i Grève et sabotage) de la colònia d'Aiglemont a Les Temps Nouveaux per a ser venudes en suport d'aquesta publicació. Quan es va desmuntar la colònia anarquista d'Aiglemont en 1909, comprà una part dels mobles de la casa, que els conservà fins a la seva defunció. Isidore Guillemin-Remy va morir el 29 d'abril de 1922 al seu domicili d'Aiglemont (Ardenes, França).

Isidore Guillemin-Remy (1854-1922)

***

Luigi Parmeggiani a la seva galeria

- Luigi Parmeggiani: El 2 d'abril de 1860 neix a Villa Ospizio di Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) –altres fonts citen el 24 de juliol de 1858 a Reggio nell'Emilia– l'anarcoindividualista expropiador i antiquari d'art Luigi Francesco Giovanni Parmiggiani, més conegut per Luigi Parmeggiani, encara que va fer servir altres pseudònims (Le Beau Louis, Louis Marcy, etc.). Nascut en una família pagesa jornalera, en 1872 treballava com a aprenent de tipògraf i durant els anys posteriors muntà un taller de bijuteria. En 1878 entrà en el grup local de l'Associació Internacional del Treball (AIT) de Reggio nell'Emilia. En 1879 marxà d'Itàlia per fugir del servei militar. Entre 1880 i 1885 visqué fent de sabater per Occitània i Arpitània, on conegué Maria Carronis, que esdevindrà sa companya durant una desena d'anys. A Lió (Arpitània) entrà en contacte amb grups revolucionaris llibertaris. En 1885 es traslladà a París, on la seva casa del carrer Bert es convertí en lloc de reunió d'anarquistes i antics communards. En 1886, amb Vittorio Pini, creà el grup anarcoindividualista il·legalista expropiador «L'Intransigeant» (L'Intransigent) que aviat va ser perseguit per la policia. Detingut, va ser condemnat a dos mesos de presó i, com que si li va privar del permís de residència, a l'expulsió. És en aquest expedient policíac quan esdevingué Parmeggiani per una errada de transcripció. Aquest mateix 1886 marxà a Brussel·les (Bèlgica), on treballà de mosso i de sabater i fou acusat d'apunyalar un agent; després passà a Londres (Anglaterra), on creà el grup anarquista«L'Anonimato» i va fer amistat amb Errico Malatesta. El gener de 1889 retornà a París on entrà de bell nou en contacte amb «L'Intransigeant» i engegà una violentíssima polèmica amb els socialistes reformistes italians que acusaven el grup de ser una colla de bandits pagats per l'Estat. Amb Pini marxà a Itàlia i el 14 de febrer a Mirandola apunyalaren Celso Ceretti, director del periòdic Il Sole dell'Avvenire, i l'endemà atemptaren contra Camillo Prampolini a Reggio nell'Emilia. Entre març i abril de 1889 en dos fulletons ambdós activistes reivindicaran l'autoria dels atemptats. Determinats sectors del moviment anarquista acusaren el grup«L'Intransigeant» d'agent provocador a sou dels serveis secrets de l'Estat. El juliol de 1889 Pini va ser detingut, mentre son company fugí a Londres, on fundà el grup anarquista «La Libera Iniziativa». El 23 de juny de 1890 ambdós van ser jutjats per l'Audiència de Reggio nell'Emilia i van ser condemnats en rebel·lia a 30 anys de presó. L'any 1891 suposà un punt d'inflexió en la seva vida: minvà la seva militància, abandonà Maria Carronis i posà en marxa la seva activitat antiquària; en aquest canvi intervingué força l'haver conegut el pintor Ignacio León y Escosura que l'introduí en el món de l'art i de les antiguitats. Però, que amb qui realment estava interessat era per Marie Augustine Thérese Marcy-Filieuse, l'esposa del pintor, que esdevingué la seva amant. Per enfortir els llaços amb la família Escosura, el gener de 1892 marxà a París, però va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 15 mesos de presó per possessió il·legal d'armes i per violació del decret d'expulsió. Per evitar ser extradit acusà dels atemptats al company Luigi Laborio Maria que feia temps havia emigrat a Sud-amèrica. El juliol de 1893 va ser alliberat i s'instal·là a Londres on, sota el nom de Louis Marcy i fent-se passar pel germà de la seva amant, obrí una galeria antiquària al barri de Bloomsbury, aleshores de moda, i, aprofitant les relacions amb els Escosura, va fer contacte amb nombrosos experts i col·leccionistes d'art, especialment amb Sir John Charles Robinson, exdirector del Victoria & Albert Museum i conservador de la col·lecció artística personal de l'emperadriu Victòria. Gràcies a aquestes relacions, posà al mercat peces d'alt contingut antiquari, com ara armes, esmalts, orfebreria, etc. En 1895, sembla, abandonà definitivament la militància. Durant els anys de finals del segle la Galeria Marcy esdevingué el punt de referència obligat per als col·leccionistes d'art a Londres i en 1899 l'emperadriu Frederica d'Alemanya la visità. En 1899 també publicà a Bolonya el llibre de poemes Versi. En 1901, any de la mort d'Escosura, sorgiren dubtes sobre l'autenticitat de determinades peces venudes per Marcy i decidí canviar l'oferta dels productes i traslladà la galeria a un lloc més discret (Mechlemburg Street). Durant l'hivern de 1902 a Nova York, aprofitant les relacions amb el general Luigi Palma di Cesnola, admirador d'Escosura i director honoraria del Metropolitan Museum, intentà vendre antiguitats al museu novaiorquès, però l'oferta no va ser considerada raonable. Retornà a Londres i desmantellà la galeria. En 1903 anà a París i el 27 de juny d'aquell any va ser detingut a la «Maison Marcy», que regentava la seva amant; l'endemà admeté la seva vertadera personalitat, que ja no militava en el moviment anarquista i que havia desenvolupat durant anys el paper d'administrador de la «Maison Marcy». Al seu local es van trobar gran quantitat d'objectes d'art, pintures de mestres antics, tapissos, armes antigues, mobles, etc., per un valor aproximat de dos milions de francs. Durant el seu procés es contaren multitud d'històries d'allò més fantasioses: els objectes eren el resultat de diversos robatoris arreu d'Europa, Escosura havia estat assassinat i enterrat en un soterrani, Parmeggiani era el cap d'una banda de lladres anarquistes, etc. Després de cinc mesos engarjolat, va ser alliberat sense càrrecs. Immediatament després d'aquest escàndol, en sorgí un altre. L'inspector d'Scotland Yard John Sweeney publicà a Anglaterra un llibre de memòries on un capítol estava dedicat a Louis Marcy; a més de denunciar el seu passat anarquista, va fer al·lusions a la seva activitat com a falsificador, perista, propietari de bordells i, fins i tot, sodomita. L'octubre de 1905 tingué lloc a Londres el procés per difamació que interposà al comissari, però el seu passat llibertari prevalgué sobre les acusacions i no aconseguí res; en 1906 publicà a París la seva versió dels fets sota el títol L'Ex ispettore inglese Sweeney condannato per diffamazione. A proposito del processo Parmeggiani-Sweeney innanzi all’Alta Corte di Giustizia d’Inghilterra. Després reprengué les seves activitats comercials a París i el juny de 1907 fundà la revista Le Connaisseur. Revue critique des arts et curiosités, barreja entre crítica, teoria estètica, diatribes politicosocials i publicitat dels seus negocis, que perdurà fins al febrer de 1914. El començament de la Gran Guerra restringí qualsevol activitat antiquària. Durant el mateix 1914 morí el pintor Augusto Cesare Detti, vidu de Juliette Émille i germana de la vídua d'Escosura, que deixà una filla, Blanche Leontine (Anna Detti), que acabarà vivint amb sa tia materna. També aquest any publicà a París els seus Ricordi e riflessioni. En 1918, amb la mort de la senyora Escosura, es trobà que disposava de tots els seus béns, però sense cap paper que legitimés l'herència. El matrimoni amb Anna solucionava el problema hereditari i aquest es realitzà civilment el 3 de gener de 1920 –Parmeggiani tenia gairebé 60 anys i Anna 39. En aquest any tancà la«Maison Marcy» i creà el«Parmeggiani Antiquarie», en un intent d'esborrar el maleït nom. En 1921 publicà el llibre de poemes Fiori d'autunno. Versi all'antica. En 1922, en el primer número de la revista alemanya Belvedere, Otto von Falken publicà l'article «Die Marcy Falshungen», on retornà obrir el debat sobre l'originalitat de les peces del seu comerç. Com de costum, ordí una estratègia de defensa i, aprofitant l'amnistia que eliminava els seus deutes amb la justícia, marxà a Itàlia. El setembre de 1922 registrà el seu matrimoni parisenc a Reggio nell'Emilia i, després de clausurar la galeria de París, comprà immobles en aquesta ciutat. El 3 de juliol de 1924 anuncià oficialment a l'alcalde de Reggio nell'Emilia la intenció formal de«regalar» les seves col·leccions a la ciutat. El novembre d'aquell any l'arquitecte Ascanio Ferrari començà les obres de la Galeria Parmeggiani al palau goticorenacentista de mossèn Sorell al Corso Cairoli de Reggio nell'Emilia. El 7 d'abril de 1926 s'inaugurà la galeria i el 30 d'octubre de 1926 rebé la visita del president del Consell de Ministres d'Itàlia Benito Mussolini. Parmeggiani transformà la seva galeria en un centre cultural de primer ordre, amb exposicions de pintors contemporanis i d'arts decoratives, conferències artístiques, concerts, etc. Amb grans dificultats econòmiques, en 1932 proposà a l'Ajuntament la cessió de les seves col·leccions a condició que els seus dubtes fossin sanejats, s'acabés de construir l'edifici i li fos concedida una pensió vitalícia a la seva esposa. Amb l'autorització del Partit Nacional Feixista (PNF), el podestà Adelmo Borettini començà la negociació assistit per diversos experts en art (Ugo Ojetti, Adolfo Venturi, Pietro Toesca, Angelo Silvio Mercati, Lorenzo Rovere, Vittorio Viale, etc.). Finalment, no sense dubtes, el 13 de març de 1933 se signà l'acord davant el notari Abate i el 30 de març el Ple Municipal acceptà la«donació». El 18 de juny de 1933 s'inaugurà la «Civica Galleria Anna e Luigi Parmeggiani», completant-se així la seva jugada i aconseguint un retir d'allò més profitós i una imatge d'«anarquista redimit» i mecenes de les arts. Malgrat tot, sempre mostrà un gran menyspreu cap el règim feixista i les seves autoritats. A partir de 1943 la seva salut física i mental es deteriorà ràpidament i en aquests anys s'acostà a l'«Istituto Buon Pastore» de caire religiós. Luigi Parmeggiani va morir el 17 de juny de 1945 a Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia).

Luigi Parmeggiani (1860-1945)

***

Foto policíaca de Jules Vendel (2 de juliol de 1894)

- Jules Vendel: El 2 d'abril de 1861 neix a Chevry (País de Gèx, Arpitània) l'anarquista Jules Vendel. Sos pares es deien Jean-Marie Vendel, conreador, i Antoinette Larderaz. Establert a París (França), treballà de mosso de cuina al restaurant «La Ménagère», del restaurador Legros, al bulevard de Bonne Nouvelle, i hi vivia a prop, al número 27 del carrer Saint-Sauveur. Va ser sortejat en la lleva de 1882 a Gèx (País de Gèx, Arpitània) i va ser llicenciat per«malaltia». Cap el 1884 treballà en diverses cuines parisenques (Philippe, Duchesne, Barate). El 21 de setembre de 1891 va ser condemnat a quatre mesos de presó per «ultratge i rebel·lió als agents», delictes comesos durant una manifestació a la plaça de l'Opéra en ocasió de la representació de Lohengrin. Era habitual a les reunions dominicals que se celebraven a la Sala Horel i es relacionà amb nombrosos anarquistes (Cherville, Henry Dupont, Louis Duprat, Édouard Leboucher, Victor Vinchon, etc.). Va ser amic íntim de Chalbert i d'Auguste Faugoux, i amb aquest últim assistí  en 1891 a reunions anarquistes. Segons un informe policíac, amb aquests últims formava part del «Groupe de la Reprise» (Grup de la Recuperació), especialitzat a desvalisar aparadors. Lligat a François Claudius Koënigstein (Ravachol), va ser acusat d'haver participat en el robatori de dinamita de Soisy-sous-Étiolles (actualment Soisy-sur-Seine, Illa de França, França) perpetrat el 15 de febrer de 1892 i d'haver repartit cartutxos entre diversos companys de París i de la regió parisenca; detingut el 29 de febrer de 1892 al carrer Faubourg du Temple, després de cinc dies a comissaria, va ser tancat a la presó de Corbeil a Corbeil-Essonnes (Illa de França, França), on trobà diversos companys (Chalbret, Georges Étiévant, Auguste Faugoux). L'1 d'abril de 1892 va ser fitxat al llistat d'anarquistes militants del departament del Sena. Durant l'interrogatori presentà com a coartada que el dia del robatori de dinamita es trobava amb dos militars del IV Batalló de Caçadors en un cabaret del bulevard d'Italie; aquests fets van ser corroborats el 23 d'abril, però va ser castigat amb dos dies de calabós a pa i aigua per haver sortit de la cel·la sense cogulla, violant el reglament penitenciari. El 16 de maig de 1892 va ser posat en llibertat i finalment el seu cas va ser sobresegut; alguns pensaren que havia estat alliberat després de trair els companys. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia ordenà l'escorcoll del seu domicili i el seu arrest sota l'acusació d'«associació criminal»; l'endemà la policia es presentà al seu domicili, però no va trobar res incriminable. Portat a comissaria, el 2 de juliol de 1894 va ser fixat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i dos dies després va ser tancat a la presó parisenca de Mazas; el 12 de juliol va ser posat en llibertat provisional. El 29 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas. En 1895 va exhibir pel departament de l'Ain dos cartutxos de dinamita de diferents longituds, tot exposant davant el públic els seus principis explosius. En 1895 figurava en un llistat d'anarquistes residents en el II Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Crida d'Ersilia Cavedagni publicada en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 27 d'abril de 1912

- Ersilia Cavedagni: El 2 d'abril de 1864 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) la propagandista anarquista Ersilia Cavedagni, també coneguda com Ersilia Grandi, pel llinatge del seu marit. Sos pares es deien Francesco Cavedagni i Enrica Amadei. Va completar els estudis primaris i es dedicà a les tasques domèstiques. En la seva joventut es casà amb l'anarquista bolonyès Giulio Grandi, amb qui tingué una filla (Edvige). La seva personalitat despuntà en el moviment anarquista de la seva regió, destacant en tasques propagandístiques, distribuint la premsa llibertària i prenent la paraula en mítings, generalment dirigits a les dones. El seu domicili de Bolonya va ser un lloc de trobada del moviment i refugi de molts militants, entre ells Pietro Gori i Vivaldo Lacchini. Es relacionà força amb la internacionalista Luigia Minguzzi i son marit Francesco Pezzi, i també conegué Pietro Gori i Errico Malatesta. El setembre de 1894 se li va assignar la residència a Bassano Veneto, actual Bassano del Grappa (Vèneto, Itàlia), i l'abril de 1895 retornà a Bolonya, on promogué la fundació del Cercle «Giordano Bruno», organització anticlerical que pretenia acostar els membres a l'anarquisme. En 1897 va ser denunciada per haver promogut una reunió del Cercle «Giordano Bruno» a Coroncina (Emília-Romanya, Itàlia) que va ser dissolta per la policia. Encara que va ser absolta «per absència de delicte», el juliol d'aquell any el Cercle «Giordano Bruno» va ser dissolt. El 7 de setembre de 1897, en una reunió amb companys anarquistes celebrada per organitzar la campanya contra l'assignació de residència, presentà un programa on es rebutjava explícitament la «lluita parlamentària». En aquesta època col·laborà, sota la signatura Ersilia Grandi i amb articles referits a la dona, en La Question Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA) i en L'Agitazione de Ancona (Marques, Itàlia), realitzà gires propagandístiques a Romanya i a les Marques, i freqüentà els anarquistes napolitans i romans. Distribuí un gran nombre de periòdics i impresos, com ara el full«Oppresso ricordati», signat pels anarquistes d'Alexandria (Egipte), i del qual li van segrestar un gran nombre de còpies. Constantment seguida i espiada per la policia, els informes policíacs la desprestigiaven acusant-la de«mala reputació» i de «costums llicenciosos». El setembre de 1897 conegué a Bolonya Giuseppe Ciancabilla, aleshores de visita a la ciutat per participar en les tasques preparatòries del V Congrés Socialista, al qual assistí com a representant de les Societats Obreres de Foligno (Úmbria, Itàlia) i de Carrara (Toscana, Itàlia). És més que evident la influència que exercí la personalitat d' Ersilia Cavedagni en el pas del socialisme a l'anarquisme de Giuseppe Ciancabilla. El 20 d'octubre de 1897 abandonà la seva llar i marxà amb Ciancabilla a París (França) i, exceptuant una breu tornada a Bolonya el desembre d'aquell any, sempre el seguí en tot el seu periple vital i militant. El 26 de desembre de 1897 participà, amb Giuseppe Ciancabilla, Vivaldo Lacchini (Visaldo Lucchini), Lazzaro Raffuzzi, Giuseppina Torri, Felipe Vezzani i altres, en el Congrés Regional de Romanya que havia de crear la Federació Socialista Anarquista Italiana (FSAI), promoguda per Errico Malatesta, idea que hagué de ser abandonada arran de la detenció de Malatesta dies després. De París, en 1898 passà a Suïssa, on entre juliol i agost d'aquell any, amb Oreste Giuseppe Boffino, Giuseppe Borello, Alfonso Donini, Ferdinando Germani, Vivaldo Lacchini, Felice Vezzani, Domenico Zavattero i altres, col·laborà en el periòdic L'Agitatore. Periodico comunista anarchico de Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa), fundat per son company. L'octubre de 1898 la parella marxà cap els Estats Units, on, després d'alguns mesos a Nova York (Nova York, EUA), s'instal·là a Paterson, on Ciancabilla havia estat cridat per a dirigir La Questione Sociale. Aquest mateix any Ciancabilla fundà a Paterson L'Aurora. Periodico anarchico, on ella col·laborà i que edità en 1901 a Spring Valley (Illinois, EUA) quan el seu company va ser detingut per lloar Leon Czolgosz, l'anarquista que assassinà aquell any el president dels Estats Units William McKinley. Amb Ernestina Cravello, intentà, sense èxit, editar una publicació exclusivament anarcofeminista. Dins de les files dels anomenats«antiorganitzadors», amb son company i Enrico Travaglio, el febrer de 1902 reedità a Chicago La Protesta Umana, periòdic que desencadenà una croada contra els«organitzadors» i reivindicà figures de l'anarquisme violent, com ara Gaetano Bresci i Émile Henry. El febrer de 1903 la parella marxà cap a San Francisco (Califòrnia, EUA). Aquest mateix any va ser detinguda a San Francisco, ja que les autoritats italianes encara la tenien sota vigilància considerant-la«perillosíssima». Després de la mort de Ciancabilla, esdevinguda el setembre de 1904 a San Francisco, tenim poca informació sobre la seva persona, referida sobretot a correspondència i subscripcions a nombrosos periòdics anarquistes. El 19 de març de 1905, amb altres companys dels Grups Llibertaris de Llengua Italiana, Francesa i Espanyola, organitzà a San Francisco una vetllada dramaticolírica a benefici dels revolucionaris russos. En 1905 col·laborà en Cronaca Sovversiva. El gener de 1906 era a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), l'agost de 1906 a Newark (Nova Jersey, EUA), el setembre de 1907 a Home (Washington, EUA) i el novembre de 1908 a Seattle (Washington, EUA). En 1909 Nella Giacomelli (Ireos) i Ettore Molinari (Epifane) explicaren en el opuscle Un triste caso di libellismo anarchico la intensa activitat que desenvolupava en el moviment anarquista. El setembre de 1910 era a Seattle i a finals d'aquell any era novament a Nova York. El febrer de 1911 estava a Cle Elum (Washington, EUA) i a finals de 1911 ja convivia amb l'anarquista espanyol Leon Morel a Seattle, on en 1912 subscriu des d'aquesta ciutat una crida a favor d'Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia). El 17 d'abril de 1912 va fer una crida al Primer de Maig i en suport de Cronaca Sovversiva, que va ser publicada en aquest periòdic el 27 d'abril de 1912 i que tingué molt de ressò. El gener de 1913 vivia a Vancouver (Columbia Britànica, Canadà), des d'on participà en una recol·lecta de suport als fills de Gaetano Bresci i entre gener i novembre de 1916 visqué a San Francisco. En 1917 encara vivia a Vancouver subscrita a Il Libertario. En 1923 la policia informà sobre ella a Nova York i en 1926 a San Francisco. En 1932, a San Francisco, on possiblement acabarà els seus dies, participà en la recol·lecta de suport per a una gira propagandística de Carlo Tresca i del seu periòdic Corriere del Popolo. En 1938 comunicà al consolat italià d'Stockton (Califòrnia, EUA) que no té cap intenció de retornar a Itàlia i en 1939, amb 75 anys, va ser esborrada de les llistes de subversius i dels registres de fronteres d'Itàlia. L'última notícia seva que tenim és de 1941, quan la policia italiana, que mai no va deixà d'interessar-se per aquesta «acèrrima enemiga de l'ordre», la té encara com a resident a l'estranger. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Urbano Arrighi

- Urbano Arrighi: El 2 d'abril de 1878 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista Urbano Arrighi, conegut com Ferruccio. De pare desconegut, sa mare es deia Enrichetta Arrighi. Es guanyava la vida fent de representant i s'adherí al moviment anarquista poc després de l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I d'Itàlia el 29 de juliol de 1900. Considerat la figura més representativa de l'anarquisme de la seva ciutat, per la seva activitat propagandística va ser constantment vigilat per la policia que el va qualificar d'«anarquista perillós». Col·laborà amb breus articles en la premsa llibertària i en L'Iconoclasta de l'1 de gener de 1920 publicà l'article«Perché sono anarchico? Che cosa voglio?». Mantingué contacte directe amb Errico Malatesta i va difondre i sostenir Pensiero e Volontà. Durant el feixisme continuà vigilat per les autoritats i de tant en tant era empresonat preventivament en determinades ocasions o visites particulars de la jerarquia del règim. En 1929 va ser detingut com a sospitós d'haver enviat una carta amenaçadora al secretari del Partit Nacional Feixista (PNF) Carlo Scorza, però desconeixem com acabà l'afer. Restà vigilat fins el 1943. Participà en la Resistència i en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) com a coordinador dels contactes de les forces antifeixistes a Lucca juntament amb Vittorio Giovannetti. Després de la II Guerra Mundial contribuí a la reorganització del grup anarquista «Pietro Gori» i va ser corresponsal a Lucca del periòdic Il 94, on en el seu número del 24 de febrer de 1946 publicà una ressenya de la conferència que Alfonso Failla va fer el novembre de 1945 a Lucca, amb una introducció d'ell mateix i de Luigi Velani. Urbano Arrighi va morir el 13 de març de 1956 a Lucca (Toscana, Itàlia).

***

Notícia del processament de Jean-Michel Ihuel apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 2 de desembre de 1907

- Jean-Michel Ihuel: El 2 d'abril de 1881 neix a Ploemeur (Ploemeur, Bretanya) l'anarquista i antimilitarista Jean-Michel Pascal Ihuel. Sos pares es deien Jean Marie Ihuel, treballador del port, i Marie Anne Victoire Le Boulboise. Obrer planxista i calderer a l'Arsenal (drassanes de vaixells de guerra) d'An Oriant (Ar Mor-Bihan, Bretanya). El 24 de setembre de 1904 es casà amb Anne Le Corrè. El 6 de desembre de 1907, després de dos mesos empresonat, va ser absolt per l'Audiència d'Ar Mor-Bihan per un delicte de«provocació a l'assassinat i incitació de militars a la desobediència» arran de les seves paraules en un míting de protesta i per haver repartit cançons antimilitaristes. Com a membre destacat de la Unió dels Sindicats d'An Oriant, assistí al congrés d'aquesta organització que se celebrà entre el 24 i el 25 de novembre de 1912 i s'encarregà de llegir l'informe «La compra de material per a les sopes comunistes». En 1914 era arxiver de la Borsa del Treball d'aquesta ciutat. Quan feia pocs dies que havia esclatat la Gran Guerra, el 6 d'agost de 1914 a An Oriant, quan la partida del 262 Regiment d'Infanteria al front, davant una multitud immensa i silenciosa, cridà repetides vegades«A baix la guerra!», «A baix França!» i «Visca Alemanya!»; agredit per la gentada, va ser detingut, jutjat públicament pel Consell de Guerra Marítim d'An Oriant i condemnat. El Primer de Maig de 1920 participà activament en els actes públics organitzats pe la Borsa del Treball d'An Oriant. El 22 de febrer de 1922 es casà a An Oriant amb Berthe Josephine Voisin. En 1935 vivia al Chemin de la Villeneuve de Kéryado (Ploemeur, Bretanya) i el seu nom figurava en una llista d'anarquistes del departament d'Ar Mor-Bihan amb la qualificació de«perillós, antimilitarista i partidari de l'acció directa». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Marietta Bibbi

- Marietta Bibbi: El 2 d'abril –algunes fonts citen 2 d'agost– de 1895 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Marietta Bibbi, coneguda com Maria Bibbi. Sos pares es deien Carlo Bibbi i Gioconda Paglini. Sa vida i la seva militància està estretament lligades a la de son germà Gino Bibbi, que afectuosament l'anomenava Zingrina. Va ser detinguda i processada, juntament amb altres companys (son germà Gino Bibbi, Giovanna Gherardi, Adele Crudeli, Adolfo Corsi, Domenico Bibbi, etc.), per un Tribunal Especial feixista per «complicitat» amb Gino Lucetti, que l'11 de setembre de 1926 havia atemptat contra la vida de Benito Mussolini; absolta el 27 de juny de 1927 de tots els càrrecs «per no haver participat en el delicte», va ser posteriorment condemnada a sis mesos de presó per haver «prestat suport i ajuda el juliol de 1926» al frustrat tiranicida. L'octubre de 1927 apel·là la sentència i es reuní voluntàriament amb son germà Gino, aleshores confinat a l'illa d'Ustica, on restà fins el març de 1928. El 30 de maig d'aquell any va ser definitivament absolta pel Tribunal d'Apel·lació de Gènova (Ligúria, Itàlia) per «absència de delicte» pel que feia la «complicitat» amb Lucetti. Des del moment de la seva primera detenció va ser posada sota vigilància i, després de la fugida de son germà del confinament el juliol de 1930, va ser amonestada formalment per ser considerada «hostil al Règim i perillosa per a l'Ordre Nacional». Realment mai no havia desenrotllat una particular activitat política i segurament tots els seus problemes deriven del vincle parentiu amb son germà Gino Lucetti. L'autoritat policíaca la va descriure com a«dotada d'una ràpida intel·ligència i de discreta cultura havent aconseguit el diploma de mestre elemental», encara que mai no va ensenyar. El 24 de juliol de 1931 una ordre de la Comissió Provincial de la Policia li va assignar el confinament per a cinc anys sota la sospita que tenir la intenció d'emigrar clandestinament per a reunir-se amb son germà a França i el 25 d'agost de 1931 arribà a l'illa de Ponça. Durant els primers mesos de confinament mantingué una estreta correspondència amb son germà, que vivia a cavall entre Tunísia, Algèria i Espanya. El setembre de 1931 envià un informe amb una sol·licitud d'absolució de la seva condemna a Leandro Arpinati, exanarquista que havia esdevingut un dirigent feixista, i al cap de la policia. Després de diverses vicissituds, el novembre de 1932, en ocasió del desè aniversari de la «Revolució feixista», la seva sol·licitud va ser acceptada i posada en llibertat. Després d'un temps a Carrara, passà a Torí (Piemont, Itàlia), on mantingué contacte epistolar amb son germà Gino i amb altres familiars de Carrara. Des de Torí, el juliol de 1934 emigrà amb passaport regular a París (França), on es reuní amb son germà i freqüentà la família Rosselli, especialment Marion Cave, la companya de Carlo Rosselli –va fer de mestra dels fills de la parella–, que aleshores mantenia una gran i forta amistat amb Giovanna Caleffi, la companya de Camillo Berneri. Durant l'emigració visqué al costat de son germà i quan aquest es va traslladar a Gandia (Safor, País Valencià), es reuní amb ell. El 8 de març de 1936 va ser inscrita en el butlletí de recerca de la policia ferroviària de fronteres amb l'ordre de «detenció». A més d'assistir a les reunions de «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), durant la guerra d'Espanya va fer d'infermera en el IV Batalló de Socors Sanitaris de la 81 Brigada Mixta («Columna Benedicto») de l'Exèrcit de la II República espanyola al front de Terol (Aragó, Espanya). Sota el nom de Maria del Carmen Rodríguez, va fer de correu entre Espanya i França i romangué a la Península fins i tot després del final de la guerra. L'estiu de 1945 va demanar al cònsol italià el seu repatriament. De bell nou a Itàlia, pogué reunir-se amb son germà a Carrara, on reprengué els contactes amb el moviment anarquista. Entre 1951 i 1962 participà en l'experiència pedagògica de la Colònia «Maria Luisa Berneri», promoguda per Giovanna Caleffi a Ronchi (Toscana, Itàlia). Participà com a observadora, juntament amb son germà Gino, en el V Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Marietta Bibbi va morir l'11 d'abril de 1993 a Carrara (Toscana, Itàlia).

Gino Bibbi (1899-1999)

***

Notícia de la detenció de Francisco Elizalde Martínez apareguda en el diari madrileny ABC del 27 de juliol de 1934

- Francisco Elizalde Martínez: El 2 d'abril de 1898 neix a Allo (Estella, Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Elizalde Martínez, conegut com El Roña. Sos pares es deien Francisco Elizalde i Valentina Martínez. Paleta de professió, començà a militar molt jove en el moviment llibertari. El març de 1919 va ser processat per agredir l'esquirol Manuel Varañans i fou condemnat a dos anys de presó. El 5 d'octubre de 1922, quan complia una pena per estafa a la Companyia dels Camins de Ferro del Nord d'Espanya (Companyia del Nord), intentà senseèxit escapar-se de la secció de presos polítics de la presó de Larrínaga de Bilbao amb Secundino Felguero Ruiz i Ramiro López Iglesias, resultant aquest últim greument ferit de bala per un sentinella. El febrer de 1923 sortí de la presó i poc després, el 24 de març, va ser detingut amb altres companys (Vicente Pérez Sierra, Domingo Sáinz i José Santorcuato) acusat de ferir a Larreineta (Trapagaran, Biscaia, País Basc) Pedro Gutiérrez Sánchez, caporal de la Guàrdia Civil, quan intentaven atracar a mà armada Julián Goiri, pagador de l'excavació«Unión» de l'empresa minera«Martínez Rivas», que anava custodiat pel caporal i el corneta Domingo Alegre; jutjat el 26 de març de 1926, fou condemnat d'antuvi a 10 anys de presó i posteriorment a 17 anys per agressió a la força armada i a sis mesos per robatori frustrat quan va ser jutjat el 3 de novembre d'aquell any per un Consell Suprem de Guerra i Marina en el qual va ser defensat per Eduardo Barriobero. Coincidí amb l'anarcosindicalista Horacio Martínez Prieto a la presó de Larriñaga, on Elizalde ferí greument un militant del Partit Nacionalista Basc (PNB). En aquesta època destacà per una polèmica amb el cap nacionalista José Antonio Aguirre Lecube. Durant una temptativa d'evasió resultà ferit, evasió que sembla va ser un parany muntat per partidaris d'Alejandro Lerroux García que volien assassinar-lo. Un cop lliure, explicà la seva experiència carcerària en el número 171 la publicació barcelonina La Revista Blanca, de l'1 de juliol de 1930. El 14 d'abril de 1931 fou un dels primers que enarborà la bandera tricolor duran la Proclamació de la II República espanyola. El gener de 1932 va ser detingut a Estella acusat de venda clandestina d'armes i de possessió de 14 quilos de dinamita. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1933 intervingué activament en l'aixecament revolucionari a la conca de l'Ebre i el juliol de 1934 va ser detingut a Saragossa, amb Domingo Sáez Nubla (Txomin) i Horacio Martínez Prieto, com a cap d'un taller de fabricació de bombes. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 formava part, amb Florencio Herce García, de la Junta del Sindicat d'Estella de la CNT. Francisco Elizalde Martínez va ser assassinat pels franquistes el 9 de setembre–algunes fonts citen errònniament el 9 d'octubre– de 1936 a Arieta (Estella, Navarra) d'un tret a la nuca.

Continua...

---