Anarcoefemèrides del 20 de novembre
Esdeveniments
Notícia sobre el judici a Pirro Orsolini apareguda en el diari pisà Corrieri dell'Arno del 16 de març de 1879
- Bomba atribuïda a
Orsolini: El 20 de novembre de 1878, en
acabar una manifestació monàrquica convocada per
congratular-se pel frustrat
atemptat tres dies abans de l'anarquista Giovanni Passannante contra el
rei
Humbert I de Savoia, esclata una bomba «Orsini» a
prop de la Prefectura de Pisa
(Toscana, Itàlia), desencadenant el pànic entre
els manifestants. El fuster i
obrer internacionalista anarquista Pirro Orsolini, que passava en
aquell moment
entre el Ponte di Mezzo i la Torre dell'Orologio, va ser acusat per
l'estudiant
Armando Romani d'haver llançat la bomba, incitant la
multitud contra ell.
L'explosió no afecta cap edifici de la zona ni cap persona,
si s'exceptua una
lleugera raspada al costat esquerre patida pel jove Augusto Bini;
però per a la
policia i les autoritats, la bomba va ser l'ocasió per
engegar una vasta repressió
contra el moviment internacionalista local. Un dia abans d'aquests fets
havia
explotat, en el curs d'una manifestació semblant a
Florència (Toscana, Itàlia),
una bomba que provocà la mort de quatre persones i ferides a
moltes altres.
Entre finals de l'any i els primers mesos de 1879 més d'un
centenar d'internacionalistes
van ser apercebuts, desenes detinguts i a molts d'ells se'ls va
condemnar a
residència obligatòria. Durant el
procés quedà demostrat que no hi havia cap
evidència contra Orsolini, llevat dels testimonis
contradictoris de l'estudiant
i de la policia. Tots els seus presumptes còmplices (son
germa Pilade Orsolini,
Antonio i Guido Sguanci, Oreste Guidi, Ferdinando Bozzi, Alessandro
Busoni,
Enrico Garinei, Ranieri Cipriani i Giovanni Rossi) implicats per les
forces de
l'ordre, van ser absolts durant la instrucció del sumari
després de passar dies
i fins i tot mesos empresonats; només Orsolini va ser
incriminat. El judici,
que tingué un gran ressò en premsa tant regional
com nacional, va tenir lloc
entre l'11 i el 13 de març de 1879 a l'Audiència
Siena (Toscana, Itàlia) en un
clima de cacera de bruixes i en el qual l'imputat va ser condemnat el
14 de
març, en només 20 minuts de
deliberació, a 19 anys de treballs forçats. En
ser
condemnat l'acusat digué: «Puc dir que s'ha
condemnat un innocent.» L'estudiant
acusador Armando Romani va ser premiat amb un lloc de feina en la
Prefectura de
Policia de Roma ofert directament pel Ministeri de l'Interior
italià. Pirro Orsolini
va morir el 13 de gener de 1887 a la penitenciaria de San Giorgio de
Lucca
(Toscana, Itàlia). Dies després, el 19 de gener,
els anarquistes pisans
publicaren una manifest en protesta per aquesta mort injusta i
l'endemà es
convocà una manifestació popular
solidària davant el seu domicili.
***
Portada del primer número d'El Rebelde
- Surt El Rebelde: El 20 de novembre de 1898 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número d'El Rebelde. Periódico anarquista. Aquesta publicació, considerada com el primer periòdic declaradament anarquista xilè, va ser editada pels tipògrafs i impressors Magno Espinosa, Luis Olea i Alejandro Escobar y Carvallo, que abans, entre 1893 i 1896 havien publicat altres periòdics obrers (El Oprimido,La Luz, El Grito del Pueblo y El Proletario). La publicació, que tingué una periodicitat irregular, era l'òrgan d'expressió del grup anarquista«Rebelión». A més dels citats, publicà articles de Francesco Saverio Merlino i d'Antonio Zozaya. Aquest periòdic plantejà obertament l'«acció directa» i el combat per tots els mitjans a l'Estat (boicot, saqueig, repartició de les propietats, destrucció del Congrés i la classe política i motí popular) i va ser el primer a convidar els obrers a celebrar el Primer de Maig com a data clau del moviment obrer. A causa de les declaracions del primer número, el seu coordinador, Magno Espinosa, va ser detingut per«abús de llibertat de premsa» i detingut durant 30 dies, però finalment va ser alliberat pel jutge perquè la publicació no tenia peu d'impremta –el certés que sí que en tenia («Imprenta Patria»). Només publicà un segon número, l'1 de maig de 1899, on va fer una crida a les societats de resistència a participar en un míting davant el Congrés Nacional per al dia de la seva obertura legislativa (1 de juny de 1899). Després de la seva publicació, Magno Espinosa va ser detingut per «ofenses a l'Estat i subversió». Després d'un mes empresonat va ser alliberat per la mateixa raó que el primer tancament–aquí també en tenia una pretesa «Imprenta El Rebelde»–, però la publicació fou clausurada.
***
Propaganda
de l'acte publicada en el periòdic
novaiorquès Spanish
Revolution del 8 de novembre de 1937
- Ball d'Spanish
Revolution:
El 20 de novembre de 1937 se celebra a l'Irving Plaza de Nova
York (Nova York, EUA) un ball-festa en suport del periòdic
quinzenal
anarquista Spanish Revolution, editat per
la coalició de grups
anarquistes United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions
Llibertàries
Unides) de Nova York amb la finalitat d'informar sobre la
Revolució espanyola i
la guerra civil. L'ULO va ser una organització
creada ad hoc per
Maximiliano Olay, aleshores representant de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT) als Estats Units, amb la finalitat d'aglutinar diverses
organitzacions anarquistes nord-americanes –Jewish Anarchist
Federation (JAF,
Federació Anarquista Jueva; editora de Freie
Arbeiter Stimme),
General Recruiting Union (GRU, Unió General de Reclutament),
Russian Federation
(RF, Federació Russa; editora de Dielo
Trouda), Libertarian Workers
Group, Vanguard Group (editor de Vanguard),
Spanish Younth Group
(Grup Juvenil Espanyol, editor de Cultura Proletaria), Il
Martello, diversos sindicats dels Industrial Workers of the
World (IWW,
Treballadors Industrials del Món), grups anarquistes
canadencs, grups
anarquistes italoamericans de Nova Anglaterra, diversos sindicats,
etc.)– per a
realitzar actes propagandístics de suport a la
Revolució espanyola. En aquest
esdeveniment hi van actuar el baríton Vargas
Semprún; el pianista Oddone
Sommovigo; els ballarins i ballarines Beryl Escudelo,
Martínez, Rita i Miriam
Schiller; i l'orquestra «A Good Jazz Band».
***
Bernat
Pou Riera parlant en un moment de l'homenatge
- Homenatge a
Durruti: El 20 de novembre de 1938 se celebra al cementiri
de Montjuïc de
Barcelona (Catalunya) un acte en homenatge a l'anarquista i
anarcosindicalista Buenaventura
Durruti Domínguez, mort dos anys abans al front de Madrid
(Espanya). L'acte,
que se celebrà davant la seva tomba, va estar organitzat per
la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i la Federació anarquista
Ibèrica (FAI). Hi intervingueren
amb parlaments nombrosos militants, com ara Segundo Blanco
González, Joan
García Oliver, Josep Juan Domènech, Miguel
García Vivancos, Valeri Mas Casas, Frederica
Montseny Mañé, Bernat Pou Riera, Joan Puig
Elías, Juan Rueda Ortiz, Ricard Sanz
García, etc. A l'acte assistiren milers de persones. En
nombroses poblacions de
la Península es realitzaren conferències,
mítings i homenatges en el seu honor.
Homenatge a Durruti (20 de novembre de 1938)
***
Notícia
de la festa publicada en la revista valenciana Umbral del 26 de
novembre de 1938
- Festa infantil de
SIA: El 20 de novembre de 1938 se celebra al Prat de
Llobregat (Baix Llobregat,
Catalunya) una festa infantil en el marc de la «Setmana
Durruti». L'acte,
organitzat per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA),
comptà amb
diversions infantils i musicals, i es repartirem 3.000 berenars.
Naixements
Foto policíaca d'Émile Barbichon (9 de març de 1894)
- Émile Barbichon:
El 20 de novembre –algunes fonts citen erròniament
el 21 de novembre– de 1831 neix
a Provins (Illa de França, França) l'anarquista
Jacques Émile Barbichon. Sos
pares es deien Charles Victor Barbichon, teixidor, i Anne Marguerite
Ozeré. Es
guanyava la vida treballant de teixidor com son pare. El 6 d'abril de
1853 es
casà a Provins amb la cosidora Marie-Arsène
Simonet, amb qui tingué, com a
mínim, tres infants: Armantine-Marie (1859),Émile (1860) i Moise Marius
(1866). L'octubre de 1860 s'establí com a ordinari
encarregat d'aferrar per les
poblacions notificacions de tota casta (circulars, defuncions, notes,
etc.). En
aquesta època vivia al número 19 del carrer Val
de Provins. En 1867 ja tornava
a fer feina en la seva professió de teixidor. El 13 de gener
de 1873 sa
companya va morir a Clermont (Picardia, França). L'octubre
de 1892 vivia al
número 8 del carrer Petits Champs de Bagnolet (Illa de
França, França). El 28
d'agost de 1893, segons un informe policíac,
assistí a una reunió al domicili
d'Émile
Méreaux, al número 14 del carrer Ruisseau de
París (França), sobre la
publicació Coup de trique.
El 22 de
setembre de 1893 assistí a una reunió dels grups
abstencionistes de Lilas i de
Le Pré-Saint-Gervais. El desembre de 1893 figurava en el
recull de
recapitulació d'anarquistes del departament del Sena. El 9
de març de 1894 va
ser detingut al seu domicili, al número 16 del carrer
Turbigo de París, per«associació criminal» i va ser fitxat en
el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 4
d'abril d'aquell any va
ser posat en llibertat. En aquesta època es guanyava la vida
com a venedor
ambulant de morrons. Son fill homònim, Émile
Barbichon, també va ser fitxat com
a anarquista i algunes dades del període parisenc poden
estar barrejades.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Antoine Gay al seu domicili (Marsella, 1925)
- Antoine Gay:
El 20 de
novembre de 1845 neix a
Marsella (Provença, Occitània) el music
anarquista,
i després comunista, Antoine Gay. Era fill natural
de la modista Sophie
Clémentine Gay i va ser reconegut per sa mare el 18 de maig
de 1846. Entre març
i abril de 1871 participà en la insurrecció de la
Comuna de Marsella i fugí de
la ciutat quan la repressió desencadenada després
del seu fracàs. El 16 de
gener de 1872 va ser condemnat pel VIII Consell de Guerra a la
deportació en
fortificació per la seva participació en la
Comuna de Marsella. Enviat, sota la
matrícula 93, a la colònia
penitenciària de Nova Caledònia, va ser novament
condemnat a un any de presó per temptativa
d'evasió. El 17 de maig de 1879
aconseguí la remissió de la pena i
retornà a la metròpoli a bord del vaixell La Loire. De bell nou a Marsella, es
guanyà la vida treballant d'empaperador de papers pintats.
En 1891 viatjà per
Seta, La Grand Comba i Saint-Étienne, i el març
d'aquell any va ser interceptat
per la policia a Ginebra (Ginebra, Suïssa). El gener de 1894
freqüentà els
cercles anarquistes marsellesos i va ser assessor de
Sébastien Faure en les
conferències d'aquest. En 1895 esdevingué cantat,
músic ambulant de mandolina i
artista dramàtic de la companyia«Legendre» (Max Aurelly, baríton de«La
Cigale»; Antoine Breton, concertista parisenc; Louis Degray,
guitarrista; i
Paul Mikels, violoncel·lista de Brussel·les), i
sempre va estar vigilat per la
policia. El setembre de 1895 va fer una gira de concerts a
París en suport dels
vaguistes vidriers de Carmauç (Llenguadoc,
Occitània). L'agost de 1897 lliurà
35 francs en suport a les víctimes dels «Processos
de Montjuïc», resultat de la
venda, als carrers i places de Marsella, de cançons
d'Amédée Abel Pignet (Abel
Gay). A principis de la dècada dels
vint s'afilià al Partit Comunista - Secció
Francesa de l'Internacional
Comunista (PC-SFIC) i va ser candidat a la llista del Bloc Obrer i
Pagès en la
I Circumscripció de Marsella en les eleccions legislatives
de maig de 1924. En
aquesta època treballava de compositor musical. Durant la
primavera de 1925 va
fer campanya per als candidats comunistes a les eleccions municipals a
Marsella. Esdevingut un símbol vivent de la Comuna, entre
1924 i 1927 participà
en nombroses manifestacions i cerimònies, especialment en
les celebrades el
maig (aniversari de la Comuna) i el desembre (commemoració
de l'execució del communard
Gaston Crémieux). En aquests
anys rebé una ajuda financera regular del PC-SFIC i del
Socors Roig Internacional
(SRI). El 23 d'agost de 1925 va ser aclamant en un congrés
celebrat contra la
guerra del Marroc. El maig de 1926 participà en els actes de
celebració de la
Comuna de París al «Mur dels Federats».
En aquesta època era membre del Comitè
Central de la Secció Francesa del SRI. Desitjós
de visitar la tomba de Vladímir
Ilitx Uliànov (Lenin), en
1927 demanà
a la Prefectura Policia del departament de les Boques del Roine un
passaport
per viatjar a l'URSS amb la finalitat de residir en una
residència de repòs creada
a Moscou per als supervivents de la Comuna. El PC-SFIC pagà
una part de les
despeses del seu viatge i arribà el 7 de juliol de 1927 a
Moscou. L'agost de
1917 envià una carta des de Moscou a la premsa francesa per
protestar contra la
pena de mort dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti.
El 7 de novembre de 1927 va fer un discurs, juntament amb Henri
Barbusse i Nikolai
Bukharin, en les celebracions del desè aniversari de la
Revolució russa a
Moscou. Residí un temps a Odessa (Ucraïna, URSS;
actualment Ucraïna). Antoine
Gay va morir el 7 de juny de 1930 a la Residència dels
Veterans de la Revolució«Ilitch Lénine» de Moscou (URSS;
actualment Rússia).
Antoine Gay
(1845-1930)
Foto policíaca de Guiseppe Alterant (ca. 1894)
- Giuseppe Alterant: El 20 de novembre de 1857 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Petronio Alterant, citat sovint en la transcripció francesa Joseph-Pétronille Altérant (o Altérand) i conegut com David. Es guanyava la vida com a polidor de metalls i després va fer de sabater. Insubmís a Itàlia, estava casat i era pare de quatre infants. En 1875 s'exilià a França i freqüentà els cercles anarquistes durant els anys noranta. El 6 de maig de 1891 se li va decretar l'expulsió de França i el 8 de maig va ser detingut amb altres companys (Joseph Bastard, Joseph Gauthier i Auguste Heurtaux) a Saint-Denis (Illa de França) i acusats de formar part d'un grup de manifestants que el Primer de Maig d'aquell any dispararen contra agents a Levallois i a Clichy. Amb sa companya es refugià a Londres (Anglaterra), on participà activament en els grups anarquistes francòfons exiliats. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. A finals d'aquest mateix any, sa companya retornà a França. En 1896 encara era a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto policíaca de Caroline Braun (ca. 1894)
- Caroline Braun: El
20 de novembre de 1859 neix a Pforzheim (Gran Ducat de Baden,
Confederació
Germànica; actualment pertany a l'Estat de
Baden-Württemberg, Alemanya)
l'anarquista Caroline Braun –el seu llinatge a vegades citat Brann. Sos pares es deien Christian
Braun i Marthe-Léonie Barthe. Es guanyava la vida com a
sastressa de vestits
d'home. Per les seves activitats anarquistes el 20 de juliol de 1894 es
va
decretar la seva expulsió de França. En 1894 va
ser inscrita en el registre
d'anarquistes a controlar per la policia ferroviària de
fronteres. Passà a
Anglaterra i entre 1894 i 1896 visqué al domicili d'una tal
Etter, al número 37
d'Upston Street de Portland (Londres, Anglaterra). Desconeixem la data
i el lloc
de la seva defunció.
***
Notícia de la detenció de Nicolas Chevry apareguda en el diari de Lilla Le GrandÉcho du Nord et du Pas-de-Calais del 9 d'abril de 1892
- Nicolas Chevry:
El 20 de
novembre de 1859 neix a Buxières-lès-Clefmont
(Xampanya-Ardenes, França)
l'anarquista
Nicolas Valéry Anatole Chevry. Sos pares es deien
Valéry Théodore Chevry, mestre,
i Marie Clémence Mustel. Es guanyava la vida com a agent de
negocis. Visqué sis
mesos a Orleans (Centre, França) i a Luzarches (Illa de
França, França). Cap el
1885 s'instal·là a Angers (País del
Loira, França) i vivia, amb sa companya
Marie Artel, vídua de Mathurin François Ledu, al
número 33 del carrer París. A
començament de la dècada dels noranta
milità activament en el grup anarquista
d'Angers, participant en les vetllades familiars. Abans de la sevaúltima
condemna de 1894, va ser sentenciat set vegades per diversos delictes
(estafas,
ultratges, cops i ferides, etc.). Considerat per la policia com a una«perillós» propagandista anarquista, va
ser sotmès a una estreta vigilància
arran de la visita de Joseph Tortelier a Angers en 1889. Durant la nit
del 5 al
6 d'abril de 1892 un cartutx de dinamita col·locat a la
finestra de la
comissaria de policia de la plaça Cupif d'Angers
explotà i un agent resultà
ferit. Va ser automàticament acusat per la policia d'aquest
atemptat, però va
ser posat en llibertat per manca de proves. El 22 de desembre de 1893
va ser
detingut amb possessió de 18 cartells (Les
dynamitards aux panamitards), un pot de cola i un pinzell;
malgrat els
indicis que li incriminaven, va ser posat en llibertat ja que
només se li podia
acusar d'una temptativa d'aferrada de cartells. El 20 d'abril de 1894,
quan la
gran onada contra el moviment anarquista a França, va ser
detingut
definitivament a Nantes sota l'acusació de
possessió de propaganda anarquista,
ja que se li havien trobat exemplars de Le
Père Peinard i de La
Révolte al
seu domicili, i de mantenir una estreta relació amb
l'anarquista Albert
Philippe (Volke), acusat aquest
d'haver fet un discurs violent el 15 de novembre de 1893 en un local
llogat a
Angers. El 30 de maig de 1894 va ser condemnat, en virtut de les«Lois
Scélérates» (Lleis Perverses) del
desembre anterior, per l'Audiència d'Angers a
cinc anys de treballs forçats i a 10 anys de
prohibició de residència, i
deportat a Caiena (Guaiana Francesa) sota la matrícula
26.657. Els anarquistes
de Trélazé (País del Loira,
França), partidaris d'una propaganda no violenta,
el consideraven un «canalla» per les seves idees de«propaganda pel fet».
Nicolas Chevry va morir el 3 de juny de 1898 a la colònia
penitenciària de
l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana
Francesa), de
disenteria, segons l'anarquista Auguste Liard-Courtois a les seves
memòrires Sovenirs du bagne.
Georges Palante (1914)
- Georges Palante: El 20 de novembre de 1862 neix a Blangy-les-Arras (Pas-de-Calais, França; actualment Saint-Laurent-Blangny) el filòsof reivindicador de l'individualisme aristocraticollibertari Georges Toussaint Léon Palante. Sos pares, belgues, es deienÉmile Palante, comptable, i Thérèse Tricot. Quan era adolescent li van descobrir una malaltia rara i invalidant, l'acromegàlia, una alteració hormonal que provoca l'allargament dels membres, i que el va fer un introvertit. Després dels estudis a Arras, París i Douai, on es va llicenciar en 1883, va obtenir dos anys més tard plaça com a professor de Filosofia a Aurillac. Influenciat per l'obra de Schopenhauer, de Nietzsche, d'Stirner i de Freud, va desenvolupar una filosofia anarcoindividualista radical i una «moral de la resistència». En 1911 va començar a col·laborar amb Le Mercure de France amb una crònica filosòfica. En 1916, a Saint-Brieuc, on exercirà fins a la seva jubilació, coneixerà l'escriptor Louis Gilloux, que s'inspirarà en la vida de Palante per a la seva novel·la Le sang noir (1935). Entre les seves obres podem destacar Précis de sociologie (1901), Combat pour l'individu (1904), Anarchisme et individualisme. Étude de psychologie sociale (1907) La sensibilité individualiste (1909), Les antinomies entre l'individu et la société (1912), Pessimisme et individualisme(1914), entre altres. El 5 d'agost de 1925 va decidir suïcidar-se a ca seva d'Hillion (Bro Sant Brieg, Bretanya), engegant-se un tret a la templa. El 7 d'agost de 1925 va ser inhumat al cementiri d'Hillion. El seu epitafi és definitiu:«L'individu és l'única font d'energia, l'única mesura de l'ideal.» En 1989, el filòsof llibertari francès Michel Onfray va publicar l'assaig Physiologie de Georges Palante, un nietzschéen de gauche tot reivindicant-ne la memòria. En 2000 van començar a ser reeditades les seves obres completes.
***
Edmundo
González Blanco
- Edmundo González
Blanco: El 20 de novembre de 1877 neix a Luanco
(Gozón, Astúries, Espanya)
l'intel·lectual llibertari Edmundo González
Blanco, que va fer servir els
pseudònims Félix Arias
i E. Moro de Luanco.
Estudià les primeres
lletres a Luanco i seguí la formació fent estudis
eclesiàstics a Conca
(Castella, Espanya) que abandonà al tercer any de Teologia.
Després d'estudiar
el batxillerat, va fer alguns cursos de filosofia i lletres a la
Universitat de
Madrid, carrera que per mor de la mort de son pare hagué
d'abandonar ja que es
va veure obligat a fer el servei militar. Després d'una
baralla amb un sergent,
desertà i passà a França. Quan
retornà a la Península va ser jutjat i condemnat
a set anys de presó dels quals va fer tres en un presidi
militar de Lanzarote
(Illes Canàries), on va ensenyar a llegir altres penats.
Retornà a Luanco, però
en 1902 fugí cap a Madrid després de tenir un
problema amb l'oncle de la que
seria sa companya María Luaces. A Madrid es
dedicà al periodisme, a la
novel·lística, a l'assaig i a la
traducció. Destacà en els estudis
filosòfics,
històrics i sociopolítics (diversos assaigs sobre
anarquisme) i biogràfics
(Costa, Ganivet, Jovellanos, Strauss, Voltaire, etc.). També
va traduir de
diverses llengües (alemany, anglès,
francès i italià) nombrosos autors
(Baldwin, Blake, Carlyle, Cooper, Croce, De Quincey, Emerson,
Fouillé, George,
Girard, Guizot, Hailman, Høffding, Hume, Maquiavelo, Marx,
Morley, Nietzsche,
Poe, Reid, Renan, Rousseau, Ruski, Schopenhauer, Stendhal, Voltaire,
etc.). En
1934 publicà la primera versió completa en tres
volums dels Evangelios apócrifos.
Va fer gires de
conferències per Espanya, Portugal i
Llatinoamèrica. Col·laborà en
nombroses
publicacions periòdiques, com ara Cosmopolis,La Esfera, La
España Moderna, Helios,La Lectura, El
Liberal, La Libertad, Mercure de France, Nuestro
Tiempo, Psiquis, Revista Contemporánea, Revista General de Legislación y
Jurisprudencia, Solidaridad Obrera,La Voz de Lanzarote, etc., i
dirigí
la revista Norte. Autor de
més d'un
centenar d'obres, moltes escrites per encàrrec, destaquen D'Annunzio y el anarquismo aristocrático
(sd), La libertad de enseñanza
(sd), Las
Iglesias del Estado (1902), Las
variedades del anarquismo contemporáneo (1903), Crónica
científico-filosófica. El anarquismo como
creencia. El
anarquismo intel·lectual. La esencia del anarquismo
(1904-1915, per
lliuraments), El feminismo en las
sociedades modernes (1904), Mesalina
(1904), Biblioteca de Ciencia, Literatura y
Religión (1906),El materialismo. Combatido
en
sus principios cosmológicos y psicológicos
(1906), Discursos sobre filosofía
de la naturaleza
(1909), Los origenes de la religión
(1909), Jovellanos. Su vida y su obra
(1911), Strauss y su tiempo
(1911),El socialismo, la patria
y
la guerra (1912), El hilozoísmo como
medio de concebir el mundo (1915),Jesús de Nazareth (1915),Alemania
y la guerra europea (1915), Carranza
y la revolución de Méjico (1916), Alemania
y la guerra europea (1917), España
ante el conflicto europeo (1917), Iberismo
y germanismo (1917), Costa y el problema de la
Educación Nacional (1920),Historia del periodisme.
Desde sus comienzos hasta nuestra época (1920), Así
consquistaba
César (1922), El universo invisible (1927), Cincuenta
españoles il·lustres (1928),Más allá de lo humano (1929), El
mundo invisible (1929), Ángel
Ganivet (1930), La
família, su
pasado, presente y porvenir (1930), La
mujer según los diferentes aspectos de su espiritualidad
(1930), El
nacionalismo expuesto por Hitler... (1930?),Los sistemas sociales contemporáneos. Colectivismo,
anarquismo,
sindicalismo, bolcheviquismo (1930), El amor en la naturaleza, en la historia y en el
arte (1931), El anarquismo expuesto
por Kropotkin
(1931), El comunismo expuesto por Lenin
(1931), El sindicalisme expuesto por
Sorel (1931 i 1934), Nuevo ideal de la humanidad (1931), La
República espanyola y los problemes nacionales (1932),
etc.
Molts autors han criticat el poc rigor científic dels seus
assaigs i la visió
totalment misògina i antifeminista dels seus textos. Edmundo
González Blanco va
morir l'abril –algunes fonts citen erròniament el
12 de juny– de 1938 a Madrid
(Espanya). Son germà Pedro González Blanco
(1879-1961) també fou anarquista i
maçó i l'altre germà més
petit, Andrés González Blanco (1888-1924), fou un
crític literari de prestigi.
***
Necrològica
de Félix Vispe Cancer apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de setembre de 1966
- Félix Vispe Cancer: El 20 de novembre de 1882 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Vispe Cancer, conegut com El Abuelo. Sos pares es deien Francisco Vispe i Felipa Cancer. Es guanyava la vida fent de pagès i milità, com son fill Fabián Vispe Vilellas, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angües. Quan el cop militar feixista de juliol 1936, la Guàrdia Civil va anar al seu domicili buscant son fill i com que no el trobaren se'l volgueren portar, però sota el pretext que agafava la jaqueta, pogué fugir per una finestra i aconseguí arribar a zona republicana. Posteriorment participà en la col·lectivitat d'Angües. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya María Vilellas Lasierra. D'antuvi al departament d'Avairon (Llenguadoc, Occitània), després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sant Juèri, on milità en la Federació Local de la CNT. Félix Vispe Cancer va morir el 7 d'abril de 1966 a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) a conseqüència d'una úlcera d'estómac.
***
Giuseppe
Boldrini
- Giuseppe
Boldrini: El 20 de novembre de 1894 neix a Cicognara
(Viadana, Llombardia,
Itàlia) l'anarcoindividualista Giuseppe Boldrini, conegut
com Lo Spaccapietre i que va fer
servir el
nom fals de Taiani.
Sos pares es
deien Giovanni Boldrini i Cecilia Madesani. Rebé
educació
elemental i es
traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia),
on
s'acostà al moviment llibertari.
Sembla que per influències de Giuseppe Mariani,
entrà a
formar part del corrent
llibertari de joves anarcoindividualistes. Arran de dos atemptats
contra el
restaurant Cova de Milà, les autoritats
començaren a
tenir-lo en el punt de
mira i després d'aquests esdeveniments passà,
juntament
amb Giuseppe Mariani i
Ettore Aguggini, a Suïssa per l'estació de Chiasso
(Ticino,
Suïssa) disfressat
de treballador ferroviari. Refugiat a Zuric (Zuric, Suïssa),
el
setembre de
1920 retornà a Milà, després d'un
difícil
viatge a traves de les muntanyes, atret
pel desig de participar activament en els esdeveniments del que
serà anomenat«Bienni Roig» Sempre al costat de Giuseppe Mariani,
el seu
company inseparable,
i altres militants, en ocasió d'un intent de portar armes i
municions d'Schio
(Vèneto, Itàlia) a Milà per fer costat
l'ocupació de la fàbrica
metal·lúrgica
Franco
Tosi del carrer Bergognone de Milà, tingué una
accident
automobilístic i es
cremà les mans i la cara. Per consell d'Errico Malatesta, es
traslladà a Milà, on
va ser guarit clandestinament i després retornà a
casa
seva. El 14 d'octubre de
1920 intentà amb altres companys una acció
directa contra
l'alberg Cavour, on
romania la delegació anglesa que participava en el
congrés de la Societat de
Nacions. L'octubre de 1920 va ser detingut i reclòs,
aïlladament i sense cap imputació,
fins al final d'aquell any. Un cop lliure es reuní amb
Giuseppe
Mariani a
Màntua (Llombardia, Itàlia), on
treballà fins a
mitjans de febrer de 1921 com a
obrer en la construcció d'un pont sobre el riu Mincio–a
partir d'aquest moment
serà conegut com Lo Spaccapietre
(El
Picapedra). Després, participà en les reunions
que se celebraren en una casa al
carrer Casale de Milà on sembla que es va preparar
l'atemptat al teatre Diana. El
21 de març de 1921 portà, amb Giuseppe Mariani,
els explosius a la ciutat i
ambdós formaren part del grup que perpetrà
materialment l'atemptat dos dies
després. Un parell de dies després de comesa la
matança (21 morts i 80 ferits),
juntament amb Ettore Aguggini, passà a la
República de San Marino i després a
Suïssa i a Alemanya, on trobà feina de miner a prop
d'Hagen, a la conca del
Ruhr, sota el nom fals de Taiani.
Detingut per ordre de la policia milanesa, va ser extradit a
Itàlia i
processat. Jutjat entre el 9 i el 31 de maig de 1922, negà
tots els càrrecs i
va ser condemnat a cadena perpètua amb la
circumstància agreujant de vuit anys
d'aïllament penal. El 10 de juny de 1922 va ser
reclòs al penal d'Alessandria
(Piemont, Itàlia) i posteriorment va ser traslladat a la
penitenciaria de Porto
Longone (avui Porto Azzurro, Toscana, Itàlia), on
restà confinat en aïllament
durant gairebé 16 anys, amb un breu interval entre 1928 i
1932. A partir de
1927 la seva salut començà a decaure. Va ser
repetidament castigat per «frases
iròniques i al·lusions indegudes al
règim feixista» i «actitud irrespectuosa
i
arrogant» cap els funcionaris. A començament de
1930 va ser traslladat a la
presó d'Ancona (Marques, Itàlia), on no li va ser
permès treballar i es dedicà
a l'estudio. Constantment assetjat per la seva actitud de
confrontació cap a
les autoritats carceràries i feixistes, només en
1935 va ser castigat en 30
ocasions. El 30 de setembre de 1932 va ser traslladat a Porto Longone
quan la
seva salut ja estava molt deteriorada. L'última
anotació en el seu expedient
carcerari és del 15 d'abril de 1943, on cita que la seva
conducta és «normal»,
i la seva última carta, dirigida a son germà,
està datada el 19 de juny de 1943
des del camp de concentració de Fossoli
(Emília-Romanya, Itàlia). El 17 de
març
de 1944, afeblit per la fam i la malaltia, va ser ingressat en la
infermeria de
Porto Longone i a principis d'abril, amb altres presos condemnats a
cadena
perpètua, va ser traslladat pels nazis a Parma
(Emília-Romanya, Itàlia). Des d'aquest
moment es va perdre el seu rastre. Segons uns testimonis, va ser
traslladat al
camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria), on Giuseppe Boldrini va morir el 17 de
febrer de 1945 al camp
auxiliar de Mödling;
segons altres testimonis,
després del bombardeig de Parma, aconseguí fugir,
però va ser detingut a
Alemanya quan intentava arribar a la Unió
Soviètica i portat a un camp de
concentració.
***
Rose
Pesotta porta pa als obrers en vaga (Los Angeles, 1941)
- Rose Pesotta: El 20 de novembre de 1896 neix a Derazhnia (Khmelnitski, Ucraïna) la militant anarcosindicalista i feminista Rakhel Peisoty, més coneguda com Rose Pesotta. Nascuda en una família de comerciants jueus de grans, ja des de petita llegia el periòdic anarquista NorodnayaVolya i sa mare, Masyas Peisotaya, era una destacada agitadora cultural de la seva comunitat. Entre 1909 i 1912 va estudiar a l'escola femenina privada de Rosalia Davidoff i va participar en grups llibertaris en activitats contràries al tsarisme. En 1913, fugint d'un matrimoni concertat, va emigrar amb sa germana major a Nova York (EUA), on va treballar de costurera en una fàbrica de camises i es va adherir International Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de les Treballadores del Tèxtil), on militaven majoritàriament dones jueves, llatines i afroamericanes, entre elles Fannia Cohn, Pauline Newman i Rose Schneiderman. En 1919 se li va notificar que son pare, Itsaak Peisoty, havia mort en un progrom perpetrat per nacionalistes ucraïnesos i aquest mateix any serà detinguda en les tristament famoses«Ràtzies Palmer», que pretenien deportar tot estranger subversiu. En 1922, després d'haver tingut una entrevista amb Sacco i amb Vanzetti a la presó, realitzarà mítings en la seva defensa i col·laborarà en el periòdic anarquistaThe Road to Freedom. Entre 1924 i 1926 estudiarà en la Brookwood Labor College, escola residència de dirigents sindicals i d'activistes de l'esquerra no comunista. En 1927 serà de bell nou detinguda per protestar per l'execució de Sacco i de Vanzetti. En 1933 va ser enviada a Los Ángeles per organitzar les treballadores tèxtils mexicanes i xineses, i gràcies a la seva reeixida gestió va ser elegida vicepresidenta de l'ILGWU en 1934, va emprendre una lluita d'una desena d'anys per l'organització dels treballadors i s'enfrontarà a l'oposició de la fracció comunista i de la jerarquia masclista. Entre 1934 i 1935 va organitzar les treballadores tèxtils de Puerto Rico, de Seattle, de Buffalo i d'Akron. En 1936 va ser enviada, a petició de Bernard Shane, a Mont-real (Quebec) per ajudar Lea Roback en l'organització sindical de les treballadores del sector tèxtil i en l'organització de la vaga general d'abril de 1937. Durant aquesta vaga va ser víctima d'una agressió, el seu rostre va ser tallat per una navalla i va perdre audició de manera irreversible. En aquests anys va formar part dels comitès de suport a la II República Espanyola i quan va acabar la Guerra Civil espanyola va ajudar els refugiats tancats als camps de concentració francesos, evitant que fossin deportats a l'Espanya feixista. Amiga íntima d'Emma Goldman, van viatjar plegades al Regne Unit. En 1942 va passar unes llargues vacances a Mèxic. En 1944 va dimitir de la Junta Executiva de l'ILGWU en protesta pel fet que, malgrat un 85% de la filiació del sindicat eren dones, ella era l'única dona de l'executiva. Aquest mateix any va publicar una autobiografia, Bread upon the waters. En 1945, arran de l'holocaust europeu, treballarà amb la Anti-Defamation League of the B'nai B'rith, organització maçònica jueva, fent campanya contra l'antisemitisme i el racisme, i viatjarà per Noruega, Suècia i Polònia visitant les comunitats jueves i ajudant els seus habitants a instal·lar-se als EUA. A partir de 1946 tornarà al seu ofici de costurera. En 1950 visitarà Europa i Israel. En 1955 es casarà amb Albert Martin (Frank López). En 1958 va publicar la segona part de les seves memòries, Days of our lives. Rose Pesotta va morir el 6 de desembre de 1965 a Miami (Florida, EUA). Una part dels seus arxius es troben a la New York Public Library, on es conserven els seus papers sobre la Guerra Civil espanyola, i a la Cornell University Library. En 1993 Elaine J. Leeder li va dedicar una biografia, The gentle general: Rose Pesotta, anarchist and labor organizer.
***
Notícia
de la detenció de Pedro Molina Tomás apareguda en
el diari de Melilla El
Telegrama del Rif del 30 d'abril de 1932
- Pedro Molina
Tomás: El 20 de
novembre –algunes fonts citen erròniament
el 30
de
novembre– de 1901 neix a Jumilla
(Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista
Pedro Molina y Tomás. Sos pares es deien Antonio
Molina Jiménez, bracer, i Juana
Tomás Tomás. Quan era molt jove emigrà
amb sos pares i sos tres
germans a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Obrer tintorer,
s'afilià ràpidament
al Sindicat Fabril i Tèxtil de Badalona de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Durant la dècada dels vint participà en
les lluites contra els pistolers
del Sindicat Lliure i en un atemptat contra el patró Sierra
a Barcelona, fet
pel qual va ser jutjat i condemnat a set anys de presó.
Durant els últims anys
de la dictadura de Primo de Rivera fou un dels reorganitzadors de la
CNT.
Després de la proclamació de la II
República espanyola, col·laborà en el
periòdic La Colmena Obrera
(1931-1932) de Badalona. El 29 d'abril de 1932, quan ocupava el
càrrec de
comptador del Sindicat Fabril i Tèxtil de Badalona de la
CNT, va ser detingut
arran de la clausura governativa de la seu d'aquest sindicat. Fou un
dels
protagonistes del moviment revolucionari d'octubre de 1934 a Badalona.
Arran de
l'aixecament feixista de juliol de 1936, sembla que fou un dels
fundadors de la«Columna de Ferro». Amb Josep Costa Font,
participà en els «Fets de Maig» de
1937. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus.
En l'exili treballà de perruquer.
Amb Marco, Ruches
i Emili Vivas Blanco, fou un dels primers a reorganitzar la CNT a la
zona de
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Entre l'1 i
el 12 de maig de 1945 assistí
al Congrés de Federacions Locals de la CNT que se
celebrà a París. El novembre
de 1957 va ser nomenat en el VI Ple Nacional membre del
Comitè Nacional de la
CNT «possibilista». Estava casat amb Magdalena
Valls, de qui es va divorciar. Malalt durant els seusúltims tres anys de sa vida, Pedro
Molina Tomás va morir el 30 de desembre de 1963 a l'Hospital
de la
Pitié-Salpêtrière de París
(França) i fou enterrat el 4 de gener de 1964 al
cementiri de Thiais (Illa de França, França).
Pedro Molina Tomás (1901-1963)
---
![Full volant del míting [Arxiu de l'Ateneu Enciclopèdic Popular]](http://www.estelnegre.org/fotos/miting1891vilafranca.jpg "Full volant del míting [Arxiu de l'Ateneu Enciclopèdic Popular]")
![Soledad Gustavo, fotografiada per Xavier Pellicer, amb una dedicatòria a Max Nettlau (3 de desembre de 1929) [IISH]](http://www.estelnegre.org/fotos/teresamanye2.jpg "Soledad Gustavo, fotografiada per Xavier Pellicer, amb una dedicatòria a Max Nettlau (3 de desembre de 1929) [IISH]")
