Anarcoefemèrides del 8 de novembre

Esdeveniments

La bomba de Bons-Enfants segons el diari parisenc Le Petit Journal del 19 de novembre de 1892

- Bomba de Bons-Enfants: El 8 de novembre de 1892 l'anarquistaÉmile Henry col·loca una bomba de retardament davant la porta de la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Opéra de París (França), en solidaritat amb els minaires de Carmaux en vaga. L'artefacte és finalment descobert i, transportat per l'imprudent conserge de l'edifici a l'interior de la comissaria del carrer dels Bons-Enfants, explota matant cinc policies –una sisena persona morirà després a causa d'una crisis cardíaca. L'endemà de l'atemptat Émile Henry fugirà al Regne Unit. Vers el 1968 Guy Debord, sota el pseudònim de Raymond la Science, va escriure una cançó, musicada per Francis Lemonnier, titulada La java des Bons-Enfants.

***

Severiano Martínez Anido fotografiado per Alfonso

- Martínez Anido, governador civil de Barcelona: El 8 de novembre de 1920 el cap del Govern Eduardo Dato, arropat pels sectors més conservadors de la societat catalana, nomena governador civil de Barcelona (Catalunya) el general i governador militar de Barcelona Severiano Martínez Anido (El Ferrol, Galícia, 1862 - Valladolid, Espanya, 1938), en substitució de Federico Carlos Bas. Resident des dels vuit anys a Barcelona, militar de professió, Martínez Anido va participar en les campanyes militars antiindependentistes de Filipines i de Melilla. En 1911 va ser nomenat director de l'Acadèmia d'Infanteria i més tard va ser nomenat governador civil de Sant Sebastià i, a partir de 1917, de Barcelona. La pressió del Sometent, de la Lliga Regionalista, de la Unió Monàrquica, del Foment del Treball Nacional i de la Cambra Mercantil van aconseguir de Dato el seu nomenament com a governador civil de Barcelona amb plens poders extensius en la pràctica a València i a Saragossa, iniciant-se el més negre període de repressió de l'obrerisme revolucionari anarquista de tota la història de l'Estat espanyol. Entre l'11 i el 14 de novembre va ser detinguts més de 400 sindicalistes; el que va començar sent detencions arbitràries, va passar a ser deportacions i finalment assassinats. Martínez Anido es va proposar eliminar físicament qualsevol militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que trobés. L'assassinat d'obrers s’organitzava des del Govern Civil amb la total col·laboració de la policia –del general Miguel Arlegui Bayones, cap superior de policia, i de l'inspector Antonio Espejo–, dels carlistes (Bertrán i Musitu, Salvador Anglada) i amb contractació de pistolers del Sindicat Lliure sostinguts per patrons i dirigits per Ramon Sales, confidents de tota casta –entre ells l'antic misser sindicalista Pere Màrtir Homs–, i amb una intensitat força major que durant el període anterior de Manuel Bravo Portillo. El mateix mes de novembre dictava una ordre prohibint els sindicats i deportant una trentena de dirigents anarcosindicalistes, al castell de la Mola a Maó. Durant els primers 15 dies del seu mandat se li va aplicar la «llei de fugues» a 22 cenetistes i el 30 de novembre va ser assassinat l'advocat laboralista i dirigent del Partit Republicà Català Francesc Layret, un fet que va commocionar enormement la societat catalana. La CNT va reaccionar muntant grups d'acció i de defensa i el 8 de març de 1921 era assassinat Eduardo Dato. Però els seus successors (Allende Salazar i Antoni Maura) van mantenir en el càrrec Martínez Anido. L'arribada a la presidència del govern de Sánchez Guerra el 21 de gener de 19922 semblava que acabaria amb el governador, però va sobreviure. Martínez Anido va presentar la dimissió, però els poders politicoeconòmics catalans va exigir-ne la continuació, fins i tot realitzant manifestacions a Barcelona, confirmant-se el càrrec. Finalment el 25 d'octubre de 1922 va ser destituït. Les xifres de morts de sindicalistes durant el seu mandat varien segons els historiadors, però es troben damunt el milenar. Amb la dictadura de Primo de Rivera va ser subsecretari de Governació i va fugir a França amb la proclamació de la República, però amb el començament de la Guerra Civil va tornar a la zona feixista com a cap de Seguretat Interior (1937-1938) i després ministre d'Ordre Públic en el primer govern franquista de Burgos fins a la seva mort, el 23 de desembre de 1938.

Naixements

Foto policíaca de Charles-Jean Capt (ca. 1894)

- Charles-Jean Capt: El 8 de novembre de 1855 neix a Corsier (Ginebra, Suïssa) –algunes fonts citen Carrouge (Vaud, Suïssa)– l'anarquista Charles-Jean Capt. Sos pares es deien Louis Capt i Georgette Dessange. Es guanyà la vida primer fent d'ebenista i ensostrant edificis i després de llanterner en l'empresa de gas de Berna (Berna, Suïssa). Entre el 4 i el 6 d'agost de 1877, amb Jean Pittet, fou delegat de la Secció Francesa de Berna en el Congrés de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 16 d'agost de 1877 va ser condemnat a 40 dies de detenció per la seva participació en la manifestació del 18 de març de 1877 a Berna en commemoració de la Comuna de París. Emigrà a França, on fou membre del Cercle d'Estudis Socials (CES) de Levallois-Perret (Illa de França, França). L'1 de maig de 1884 va ser detingut acusat d'agredir amb un puny americà dues persones durant una reunió anarquista celebrada a París. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Expulsat de França, es refugià a Londres (Anglaterra) amb sa companya i sa filla. A la capital anglesa treballà a l'escola llibertària fundada per Louise Michel i formà part del «Club Autonomie». També milità en la Secció de Llengua Francesa del Cercle Revolucionari Internacional de Londres. L'agost de 1894 va ser condemnat amb sa companya a 15 dies de presó per insults a un agent. Malalt, Charles Capt va morir en 1897 a Londres (Anglaterra).

***

Notícia sobre una xerrada d'Amédée Denéchère apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 13 de juliol de 1901

- Amédée Denéchère: El 8 de novembre –el registre civil reconstituït cita el 9 de novembre– de 1857 neix al VII Districte antic de París (França) el propagandista anarquista Amédée Charles Denéchère, conegut com Le Grand Ernest i Dornes. Anarquista des dels 17 anys, es guanyava la vida com a faixaire i vivia al número 41 del carrer de la Gare de Reully, al XII Districte de París–a partir de 1881 visqué al número 16 del carrer Censier. A començament dels anys vuitanta fou el responsable del grup anarquista «La Vengeance» i participà en les reunions celebrades al número 131 del carrer Saint-Martin de París dins de la taverna del Père Rousseau. El 19 d'abril de 1881 va ser detingut, amb el sastre Victor Menot, per haver entrat dins l'església de Saint-Médard i haver apallissat amb bastons el capellà Vignon davant dels feligresos; jutjat per aquests fets el 23 d'abril d'aquell any per la IV Sala Correccional, va ser condemnat a tres mesos de presó, mentre que Menot va ser penat amb sis mesos de presó i 200 francs de multa. En 1882 col·laborà en el periòdic Le Droit Social de Lió (Arpitània) i el 24 d'agost d'aquest any participà, amb el parlament «L'esclavage des femmes», juntament amb altres oradors (Clémentine Gaillard, Adolphe Grippa i Louise Michel), en el gran míting socialista revolucionari sobre la vaga de les dones que se celebrà a la Sala Vélard de París organitzat per la Lliga de les Dones –aquest mateix míting es va repetit tres dies després, el 27 d'agost de 1882, a la Sala Lévis de París. En 1885 era el gerent del periòdic parisenc Le Drapeau Rouge. Organe Révolutionnaire, anarchiste, International i col·laborà en parisenc La Question Sociale i en l'òrgan anarcocomunista Terre et Liberté (1884-1885), publicat per Antoine Rieffel també a París. Membre del grup anarquista «La Liberté», l'abril de 1884 va ser condemnat en rebel·lia, amb Pinoy, a 15 dies de presó i a 5 francs de multa per la publicació del manifest del grup Mystification électorale. Fou un dels fundadors, amb Jean Winter (Adolphe Grippa), del periòdic Le Tocsin, que publicà a París quatre números entre l'agost i setembre de 1885. En aquestaèpoca participà en la creació, dins del V Districte parisenc, del grup anarquista«L'Internationaliste». Entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 participà en el Congrés Anarquista Internacional celebrat a la Sala del Commerce de París on s'oposà a les teories il·legalistes, com l'equip de redacció de La Révolte. En 1893 pertanyia al grup «Les Travailleurs Communistes Anarchistes del XII», on s'ocupà especialment de la seva biblioteca (Biblioteca Sociològica dels Treballadors del XII), càrrec que ocupava en 1895 amb el sabater Lafond. L'1 de gener de 1894, quan la gran agafada d'anarquistes arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra dels Diputats francesa, el seu domicili va ser escorcollat per la policia, però només es trobaren algunes notes i cartes. El maig de 1895 va ser acomiadat de la feina pel patró per formar part del «partit que predica el robatori i l'assassinat». Entre maig de 1895 i juny de 1901 fou gerent de Les Temps Nouveaux i fou substituït per Jean Grave. El 25 de juliol de 1896, quan sortia d'una reunió del grup «Les Travailleurs Communistes Anarchistes del XII», va ser agredit amb un puny de ferro a la cara. Col·laborà també en la segona sèrie de l'òrgan dels obres del moble del barri parisenc de Saint-Antoine, Le Pot à Colle, que publicà 10 números entre el 20 de juliol de 1898 i l'11 de febrer de 1899, on aparegué com a administrador del número 10. L11 de desembre de 1898 participà en el míting dreyfuista, juntament amb altres oradors (Albert, Chesneau, Henri Couthier, F. Hesling, Idrin, Joindy, Charles Malato, Paule Minck i Tortelier), organitzat pel Comitè Revolucionari del Faubourg Antoine i el periòdic Le Pot à Colle, que se celebrà a la Sala dels Tableaux de París. En 1900 va fer costat el Grup de Solidaritat Internacional d'Ajuda als Detinguts. El 13 de juliol de 1901 va fer una conferència sobre l'eficàcia de la propaganda revolucionaria, anticlerical i antimilitarista als suburbis de l'est parisenc organitzada pel Grup de Treballadors Llibertaris de Saint-Mandé-Vincennnes (Illa de França, França). A partir de juliol de 1902 desaparegué el seu rastre de París i Jean Grave assenyalà que quan la visita del tsar, els policies el vingueren a detenir, com a molts altres anarquistes, però que no el trobaren. En 1907 publicà per lliuraments en Les Temps Nouveaux el text «Les gaîniers» i en aquestaèpoca mantingué correspondència amb Victor Pivoteau, que havia matat al seu contramestre a la feina, i el pogué visitar a la presó de Melun (Illa de França, França). Casat, tingué un fill adoptiu que morí durant la Gran Guerra. El maig de 1916 formà part de la segona llista de companys que s'adheriren a la «Unió Sagrada» i signaren el «Manifest dels 16», que aparegué en Le Bulletin des Temps Nouveaux de maig de 1916. Amédée Denéchère va morir el novembre de 1919 a París (França) i fou enterrat el 30 de novembre. La seva mort va ser anunciada en Les Temps Nouveaux de desembre de 1919 i en Le Libertaire del 14 de desembre d'aquell any.

***

Foto policíaca d'Augusto Norsa (ca. 1894)

- Augusto Norsa: El 8 de novembre de 1871 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf i propagandista anarquista Augusto Cesare Norsa. Sos pares es deien Sforza Bonaiuto Giuseppe Norsa i Bellina Terracini. Assistí a les primeres classes de l'ensenyament superior i esdevingué tipògraf. Entre 1888 i 1889 va ser detingut a Milà (Llombardia, Itàlia) i a Gènova (Ligúria, Itàlia), per vagabunderia i per freqüentar els cercles anarquistes. Denunciat per pertinença al grup anarquista «Sempre avanti!» de Porta Ticinese de Milà, se'l volgué enviar al correccional, cosa que es va evitar per la intervenció paterna. El desembre de 1889 emigrà a París (França), on segons la policia mantingué relacions amb el grup anarquista il·legalista d'Achille Vittorio Pino i de Luigi Parmeggiani. El 28 de maig de 1890 va ser expulsat per les seves activitats llibertàries. El novembre de 1890 signà un manifest, amb altres anarquistes (Errico Malatesta, Saverio Merlino, Paolo Schicchi, Peppino Consorti, Galileo Palla, etc.), on demanava als treballadors l'abstenció en les eleccions generals italianes. El maig de 1891 retornà a França via Suïssa acompanyat d'Attilio Cerri i va ser detingut per fabricació i tràfic de moneda falsa, així com per infracció al decret d'expulsió. Jutjat, va ser condemnat a vuit anys de presó i a 20 anys de prohibició de residència i reclòs a la Presó Central de Melun (Illa de França, França). En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Un cop excarcerat retornà a Milà, on treballà de tipògraf. A finals de 1902 entrà a formar part de la redacció del periòdic anarquista Il Grido della Folla on, segons la policia, col·laborà sota els pseudònims Erebo i Un tipografo. El juny de 1904 va ser detingut, juntament amb Giuseppe Manfredi, per violència contra els agents de policia en ocasió de la inauguració d'una làpida als morts de 1898 celebrada el 29 de maig anterior a Monza (Llombardia, Itàlia). Després d'una breu detenció, reprengué les seves funcions de redactor del periòdic. En 1906, quan Giovanni Gavilli retornà a Il Grido della Folla, abandonà el periòdic i l'any següent donà suport a la creació de La Protesta Umana. Sense domicili fix, hostatjat a casa de companys o a l'Alberg Popular, cap a finals de 1908 retornà a França. Condemnat per violació del decret d'expulsió, el novembre de 1909 va ser repatriat a Itàlia. Sempre treballant de tipògraf, en 1912 intentà, senseèxit, de crear un «Fascio Llibertari» a Milà i l'estiu d'aquest mateix any fundà Il Giornale Anarchico, de curta durada. Els anys successius, segons la policia, portà una vida «honesta i laboriosa». De tota manera, després de la Gran Guerra reprengué els seus contactes amb el moviment anarquista. L'agost de 1920 esdevingué administrador del periòdic anarquista Umanità Nova. Detingut el desembre de 1920, va ser alliberat el febrer de 1921 i el 25 de març va ser absolt del delicte de «conspiració», dos dies abans de l'atemptat al Teatre Diana. Amb el feixisme al poder, s'allunà de la militància. En 1926, malat i sense mitjans, va ser admès a la Casa Municipal d'Invàlids. Augusto Norsa va morir el 26 de març de 1932 a Milà (Llombardia, Itàlia).

Augusto Norsa (1871-1932)

***

Léo Sivasty

- Léo Sivasty: El 8 de novembre de 1879 neix a Vierzon (Centre, França) el periodista i propagandista anarquista i sindicalista Louis Verneuil, més conegut com Léo Sivasty. Sos pares es deien Louis Verneuil, fuster, i Catherine Lamouroux. Obrer vidrier a les fàbriques de Vierzon, quan tenia 17 anys s'introduí en el món de la política organitzant grups de joves amb idees polítiques avançades arreu de la regió del Centre francesa. En 1897 esdevingué administrador i redactor de Le Tocsin Populaire du Berry i portà diverses campanyes en Le Réveil des Verriers, que apareixia a Lió (Arpitània). En aquesta època treballà en l'organització sindical de la seva professió i esdevingué secretari del Sindicat de Vidriers de Vierzon. En 1900 realitzà una gira de conferències arreu d'un trentena de departaments. També col·laborà en diverses publicacions, com ara Le Journal du Peuple,Le Libertaire, Les Temps Nouveaux,La Vie Meilleure, La Revue Française, L'Aigle de Nice, L'Effort, etc. A Alèst (Llenguadoc, Occitània) treballà de periodista i visqué al Café Bonnet, al barri de Les Prés Rasclaux, i al número 15 del carrer Soubeyranne. En 1900 fou membre del Grup Llibertari Internacional (GLI) i fundador, impressor i gerent del periòdic L'Aube Nouvelle. Feuille révolutionnaire, que edità a Alèst tres números entre novembre de 1900 i febrer de 1901, i on nombrosos articles sortiren en«ortografia simplificada». En maig de 1900 havia de fer una conferència a Moulins (Alvèrnia, Occitània) titulada «La guerre sociale, le capital et le travail», però, boicotejada per sindicats i partits polítics, hagué de suspendre's per manca de públic. L'octubre de 1900 va fer una gira de conferències antimilitaristes a Borgonya (Chalon-sûr-Saône, Montceau-les-Mines, etc.). Arran d'una reunió celebrada el 15 de desembre de 1900 pel grup anarquista de Nimes (Llenguadoc, Occitània), s'engegà una col·lecta per recaptar fons per a la publicació del proper periòdic seu, Prolétaire Rouge–o Le Prolétaire du Midi, segons altres fonts–, que sembla que finalment no sortí. També col·laborà en La Tribune Libre. Organe hebdomadaire dels travaillerus de langue française, publicat entre 1896 i 1900 per Louis Goaziau a Charleroi (Pennsilvània, EUA), i en L'Effort Éclectique. Revue mensuelle libertaire internationale, publicada a Brussel·les (Bèlgica). El 7 de desembre de 1900 va fer una conferència, sota el títol «L'éducation de l'enfance», a la Borsa del Treball de Nimes; el 10 de desembre una titulada«Les crimes du sabre et des religions», al Casino de l'Évêché de Alàst; i el 16 de desembre d'aquell mateix any una altra a Vauvèrd (Llenguadoc, Occitània) titulada «Sabre et goupillon». El 22 de desembre de 1900 va fer una conferència pública i contradictòria a la Sala Azam de Bessier (Llenguadoc, Occitània), organitzada pel Grup de Llirepensadors, i l'endemà assistí al Congrés Llibertari Regional celebrat al Café de la Bourse de Besiers. El 13 de gener de 1901 va fer la conferència «L'anarchie, ses moyens, son idéal», a la Sala Rey de Canualas (Llenguadoc, Occitània). El 26 de maig de 1911 al teatre Vial de Castèurainard (Provença, Occitània) va fer la conferència, organitzada pel grup llibertari«L'Homme Libre», la conferència«Le rôle de la femme, avant et après la Révolution». El 29 de desembre de 1901 prengué la paraula en públic a Laudun (Llenguadoc, Occitània) i el 2 de novembre de 1901 a Nimes per al Grup Llibertari d'Estudis Econòmics (GLEC). A finals de 1901 hagué de deixar Alèst per fer el servei militar i s'incorporà al 146 Regiment d'Infanteria de Toul (Lorena, França) per decisió del Ministeri de la Guerra del 24 de desembre de 1901. El 13 de gener de 1902, sota la matrícula 2.838, servia en el 29 Regiment d'Infanteria al Creusot (Borgonya, França). Durant el seu servici militar, esdevingué col·laborador de Le Socialiste de Cévennes i poques setmanes després aquesta publicació s'uní a L'Avant-garde des Cévennes, que sortia a la Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). Entre 1902 i 1903 col·laborà en Ma Revue. Organe mensuel de littérature, publicat per Jean Treil a Lostanjas-Maiçac (Llemosí, Occitània). El novembre de 1903 es casà amb Adèle Vergnes i en 1904 demanà a les autoritats que fos esborrat del fitxer d'anarquistes. Des d'aquí es va perdre el seu rastre.

***

Higinio Noja Ruiz

- Higinio Noja Ruiz: El 8 de novembre de 1894 –algunes fonts citen erròniament 1896– neix a Nerva (Huelva, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i propagandista anarquista Higinio Noja Ruiz, que va fer servir els pseudònims José López Herrero i Fructuoso Vidal. Sos pares es deien Joaquín Noja, químic que treballava per a l'empresa britànica«Río Tinto Company Limited», i Aurora Ruiz, i era el segon de cinc germans. Quan tenia 12 anys, després d'acabar els estudis primaris i dos anys de batxillerat elemental, començà a fer feina per a l'empresa on feia feina son pare a les mines de coure de Huelva. De ben jovenet s'interessà per l'anarquisme i a començament de la dècada dels deu participà en les activitats del grup anarquista que es creà a Nerva (Andrés R. Alvarado, Salvador Pino, Francisco Ortega, etc.) i que tenia inquietuds literàries, especialitzant-se en fer propaganda pels pobles. En aquestes dates començà a estudiar la pedagogia racionalista i els clàssics (Rousseau, Pestalozzi,etc.), a llegir amb avidesa i a col·laborar en la premsa llibertària. En 1913 participà en la vaga d'aquell any i va ser acomiadat de l'empresa britànica. Aleshores decidí abandonar el seu poble natal i en 1913 mateix s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on es posà a fer feina primer en un taller de vidre i després en el túnel de Vallvidrera. Començà a col·laborar en Tierra y Libertad i va fer amistat amb destacats anarquistes (Salvador Seguí, Eusebi Carbó, Anselmo Lorenzo, etc.). Quan tenia uns vint anys ja despuntà com a escriptor, periodista, conferenciant i mestre en els cercles llibertaris. En 1915 signà un manifest anarquista publicat en Tierra y Libertad. Posteriorment intervingué en actes de controvèrsies amb socialistes. En 1917 va fer un míting en Aguilar de la Frontera i l'any següent participà en una gira propagandística, amb Cabello i Diego Alonso, arreu de la serra cordovesa. Entre 1917 i 1919 va fer classes a la localitat cordovesa de Peñarroya i redactà la publicació Vía Libre. En 1918 dirigí a Huelva aquesta publicació. En 1921 publicà el fullet Brazo y cerebro. Durant els anys vint residí en diferents localitats andaluses, com ara Màlaga i Còrdova, on mantingué escoles. Antimilitarista convençut, passà un temps exiliat a Portugal per evitar ser mobilitzat i marxar a la Guerra del Rif. En aquests anys publicà fullets en la«Biblioteca de Renovación Proletaria» de la localitat cordovesa de Pueblonuevo del Terrible. Després es traslladà al País Valencià, on muntà una escola al barri del Cabanyal de València i a Alginet (Ribera Alta, País Valencià), fins a la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Entre 1923 i 1933 visqué a cavall entre Palma (Mallorca, Illes Balears), on treballà en una botiga de fotografia amb son amic Ceballos i tasques per a l'editorial Espasa Calpe, i Tarragona (Catalunya), on obrí una sucursal del citat negoci fotogràfic, amb estades a París (França). En 1927 participà en la conferència fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) celebrada a València. En 1933 retornà al País València, on va fer de mestre racionalista a Alginet. Establert a la ciutat de València, col·laborà en la revista Estudios i s'encarregà de la secció editorial. L'amistat amb Marí Civera Martínez l'introduí en el món de l'economia i del sindicalisme. En 1933 assistí al Ple de Regionals de la FAI i formà part de la comissió encarregada de redactar un informe sobre els plans a seguir pel comunisme llibertari davant els problemes postrevolucionaris. L'octubre de 1933 formà part, amb Eusebi Carbó, Issac Puente–amb qui mantingué importants disputes– i José María Martínez, d'una comissió de la FAI encarregada de redactar un document programàtic, que finalment no es realitzà. Poc després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, redactà el diari UGT-CNT,òrgan del Comitè Unificat Antifeixista. Durant els anys bèl·lics formà part del Consell d'Economia de València, institució per a la qual redactà informes i fullets sobre les col·lectivitzacions i el programa econòmic revolucionari. Residí a Paterna i afiliat al Sindicat d'Art Gràfiques, continuà la seva tasca propagandística. En 1937 va ser nomenat president de l'Associació d'Amics de Mèxic a València. A partir de gener de 193 participà, amb Joan García Oliver, Frederica Montseny i Gaston Leval, en un cicle de conferències organitzades per«Radio CNT» i les Oficines d'Informació i Propaganda de la CNT-FAI per a la formació militant de la joventut obrera. El 21 de març de 1937 impartí al cinema Coliseum de Barcelona la conferència «El arte en la Revolución». Entre 1937 i 1938 va fer mítings a Barcelona, València i altres localitats. El març de 1938 va fer costat el pacte entre la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Unió General de Treballadors (UGT). El 17 de març de 1939 el Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) proposà la seva inclusió, juntament amb Juan López i Julián Martínez, en la delegació que havia d'enviar als Estats Units amb motiu del previsible desenllaç de la guerra, però finalment no hi va anar. Amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant. Jutjat pel Tribunal de Guerra de la Regió Valenciana, va ser condemnat a presó, pena que purgà al castell alacantí de Santa Bàrbara. En 1943 se li va concedí la llibertat provisional i es guanyà la vida fent classes particulars, on tingué com a alumne Vicente Martí Verdú. Trobem articles sues en nombroses publicacions, com ara Accion Libertaria, Acracia,Cenit, El Combate Sindicalista, El 4 de Febrero, Estudios,La Guerra Social, L'Imdoptable, Libre Estudio, Mañana, Nosotros,Nuevo Rumbo, El Obrero de Río Tinto, Psiquis, Reivindicación,Revue Internationale Anarchiste, Semáforo,Solidaridad Obrera,La Voz del Pueblo, etc. Entre les seves nombroses obres podem citar Balanza de Themis (sd), Los consejos de la economía confederal (sd), La libertad y la nueva constitución española (sd), La Santa de Valdespinos (sd), Por la enseñanza. Conferencia (1915), Prosa de combate (1919), Brazo y cerebro (1921 i 1923), Los galeotes del amor (1923), La palanca de Arquímedes (1923),Comunismo (1925), Los sombríos (1925), El Gracián que asesinó (1926), Polvo y humo (1926), Vidas quiméricas (1926), Aquelarre (1928), El azote implacable (1928), En mis horas perdidas (1928), Marivent. La que supo vivir su amor (1928), Como el caballo de Atila (1929), Gandhi, animador de la India (1932), El problema agrario en España (1932), Un puente sobre el abismo (1932), El sendero luminoso y sangriento. El instinto de conservación a través de la historia (1932), Hacia una nueva organización social (1933), Control y colectivización (1936), El arte en la revolución (1937), España: su lucha y sus ideas (1937, amb altres), La libertad y la nueva construcción de la revolución (1937), La obra constructiva de la Revolución (1937), La revolución actual española. Hacia una sociedad de trabajadores libres (1937), Amor y sexualismo (1938), Anselmo Lorenzo (1938), Mi primer amor. Notas sobre amor y sexualismo. La Virgen Brava (1938), La revolución española. Labor constructiva en el campo (1938), La Armonía o la escuela en el campo (Alginet, 1923) (1996), etc. Deixà nombroses obres inèdites, com ara Alba de una época, Babel (1955), La casa de la colina,chispas de la roca dura, Cuentos ingenuos,Cumbres nevadas (1952), Disquisiciones trascendentales, La eme-doble (1955), Ensayos y conferencias, Epistolario de Ricardo Garzón, Evolución y revolución, La fuerza nuclear,El hombre tétrico, Memòrias de Aurelio Pimentel (17 volums autobiogràfics), Novelas cortas, Seducción (1954), Sociología. El derecho a la salud,Sylock (1955), etc. Higinio Noja Ruiz va morir l'1 de febrer de 1972 al seu domicili de València (País Valencià) d'un infart de miocardi i va ser enterrat al cementiri del Grau de València. A Alginet hi ha una ronda que porta el seu nom.

Higinio Noja Ruiz (1894-1972)

***

- Gérard Leretour: El 8 de novembre de 1909 neix a Le Houlme (Alta Normandia, França) el militant anarquista, antimilitarista, pacifista i francmaçó Gérard Bernard Leretour. Fill d'una família obrera, sos pares es deien Henri Leretour, treballador del lli, i Clémence Picos. D'antuvi treballà a Rouen (Alta Normandia, França) d'empleat dels tramvies de la ciutat. En aquesta època s'acostà a les Joventuts Comunistes. A finals dels anys vint s'establí a Suresnes (Illa de França, França), on treballà com a obrer mecànic en una fàbrica de motors d'aviació, i entrà a formar part dels cercles llibertaris parisencs, descobrint l'octubre de 1929 l'objecció de consciència en una reunió pública de suport a l'insubmís Eugène Guillot. Incorporat al 12 Regiment d'Artilleria d'Haguenau (Alsàcia, França), refusà presentar-se davant el consell de revisió militar i el desembre de 1929 va ser detingut i enviat a la secció d'exclosos del 26 Regiment d'Infanteria, on començà una vaga de fam que el va portar a la secció de «dements» de l'hospital militar d'Estrasburg (Alsàcia, França). Finalment el 29 d'agost de 1931 s'evadí i fugí cap a Bèlgica. A Brussel·les freqüentà les anarcopacifistes Marcel Dieu (Hem Day) i Léo Campion. Mentrestant, el 7 d'octubre de 1932, va ser condemnat en rebel·lia a França a tres ans de presó per «deserció a l'estranger en temps de pau». A Bèlgica participà en el comitè de suport a l'objector flamenc Rutger Simoëns. De tornada al seu país, el 5 de gener de 1933 es va presentar a la gendarmeria de Suresnes (Illa de França, França) i va ser tancat primer a la presó militar de Nancy (Lorena, França) i després a la presó parisenca del Cherche-Midi, on començà immediatament una vaga de fam, a la qual es solidaritzaren altres objectors de consciència (Geores Chevé, Jean Especel, Henri Ferjasse, Eugène Guillot i Roger Lippler). Alliberat el 9 de febrer de 1933, el juliol d'aquell any creà, amb l'anarquista Eugène Lagomassini (Lagot), que n'exercirà de secretari i que morirà en l'exili a Panamà en 1945, la«Lliga dels objectors de consciència», que esdevindrà la Secció Francesa de la Internacional dels Resistents a la Guerra (SFIRG). En 1933 publicà el llibre autobiogràfic Soldat? Jamais!. A la tardor de 1933, fou detingut per haver destruït amb Bernard, Albert Daunay, Lagot, Hauchecorne, Madec i Saïl Mohamed, l'estàtua de Paul Déroulède, fundador de la «Lliga dels Patriotes», a la plaça parisenca de Laborde, per cridar l'atenció sobre la situació de l'objector Henri Ferjasse que portava 30 dies en vaga de fam; acció a la qual no es va solidaritzar la Lliga dels Combatents de la Pau (LICP). Condemnat el 20 de novembre de 1933 pel XIII Tribunal de Policia Correccional a 18 mesos de presó, realitzà de bell nou una vaga de fam a la presó parisenca de la Santé per obtenir l'estatut de pres polític. Després de 17 dies, el 17 de gener de 1934, fou enviat al calabós on comença una vaga de fam i de set. Una setmana més tard, i després de dues crisis cardíaques, fou transferit a la infermeria de la presó de Fresnes, on continua la seva acció fins al 13 de febrer, quan, per desig de sa família, acceptà deixar la vaga. La «Lliga dels objectors de consciència» fou dissolta oficialment per l'Estat arran d'aquest afer, el 13 de novembre de 1933, però fou reconstituïda en 1936 sota el nom de«Comitès de defensa dels objectors de consciència». El 10 de gener de 1936 va ser alliberat a resultes d'una mesura de gràcia. El juliol de 1936 va fer una crida en el periòdic Terre Libre, apel·lant a la creació de«Comitès de defensa dels objectors de consciència» a tot arreu com a mitjà per aconseguir l'alliberament dels companys empresonats. A partir del 25 de novembre de 1936 publicà el periòdic Rectitude. Organe des Pacifistes d’Action de la Ligue des Objecteurs de Conscience (SFIRG), que desaparegué el 3 de març de 1937 després d'haver publicat 13 números. Amb l'esclat de la Revolució espanyola de 1936, participà en el «Comitè per a l'Espanya lliure», creat per Louis Lecoin, i en el«Comitè anarcosindicalista per a la defensa i alliberament del proletariat espanyol», fundat l'agost de 1936 per la Unió Anarquista (UA), la Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF) i la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). A començament de 1937, amb les Joventuts Anarquistes i les Joventuts Socialistes del Sena, fundà les Joventuts Antimilitaristes. El gener de 1937 fou novament empresonat a la Santé per les seves declaracions en un míting a Le Mans (País del Loira, França). L'octubre de 1937 publicà a París, amb R. Rousseau i els germans Maurice i Charles Laisant, l'únic número del periòdic L'Insurgé.  Le vrai, per protestar contra la utilització d'aquesta capçalera fundada per Jules Vallès pel sectors dretans encapçalats per l'escriptor Thierry Maulnier i l'antisemita Edouard Drumont. Fugint de la mobilització durant la II Guerra Mundial, en 1939 s'exilià a Santiago de Xile (Xile), on mantingué correspondència amb Louis Lecoin. El 29 d'agost de 1953 es casà a Santiago de Xile amb Carmen del Rosario Madariaga. El març de 1967 passà unes setmanes a França per visità sa germana i es presentà, com a pura formalitat, a les autoritats militars. Gérard Leretour va morir el 29 d'agost de 1990 a Bulnes (Diguillín, Ñuble, Xile).

Continua...

---

L'avantguarda narrativa dels anys 70 i 80

"Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat". (Joan Triadú)

En altres capítols d'aquesta història personal i col.lectiva de la lluita antifeixista a Mallorca ja he parlat de la importància que tenia, per a un militant revolucionari de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, que la Brigada Social (la policia política del règim) et tengués certa "consideració" per allò que publicaves llibres i col.laboraves en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat. Aquestes coses, per a un escriptor que no es distingís en la lluita per la llibertat del nostre poble, no significaven res (perquè no es jugava anys de presó, insults, cops a comissaria, tortures); per a nosaltres, en canvi, era bàsic garantir el mínim de bufetades físiques (el feixisme i els seus servils no ens podien colpejar moralment, car nosaltres ens consideràvem a mil quilòmetres de les seves baixeses humanes).

L'avantguarda narrativa dels anys setanta i vuitanta. (II)

"...tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carles García Delgado, Manolo Cabellos; l'arquitecte del Brasil, però d'origen català, Joao Vila, etc). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria l'Ull de Vidre, membres dels grups Comunismo i Lluita de Classes (de Barcelona i Menorca), i l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...". (Miquel López Crespí)

Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel.la, poesia i teatre. El cert és què, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)".

"Estimat Miquel:

'Uns amics m'han fet arribar a aquesta adreça [Ruedo Ibérico. 6, rue de Latran, París 5] uns cinc llibres teus, que he llegit amb molt d'interès. M'agrada molt. Si està prohibit del tot, com em sembla que ho està, potser et seria útil posar-te en contacte amb les Edicions Catalanes de París, 18 rue Jobbé-Duval, París 15.

'Tinc notícies que Ruedo Ibérico prepara un número dels Cuadernos dedicat a la censura a Espanya, i especificament a la censura sota el govern Arias Navarro i el tàndem Pío Cabanillas-Ricardo de la Cierva. No et dono més detalls perquè no els sé tots, i perquè no em sembla apropiat fer-ho per carta. Penso que si poguessis fer un article (en català) sobre el teu llibre, el premi, la prohibició, el procés judicial, etc., aniria molt bé a aquest número i donaria una contribució illenca molt honorable.

'Una abraçada.

'J. Martínez Alier (París)".

El que sí record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi en va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos. Militants del PCE (el PSOE no existia encara, almenys nosaltres, els lluitadors d'aquells anys, no el trobàvem per part ni banda) del tipus Jaume Bonnín, es comportaren molt dignament, venent un llibre que (basta llegir alguna de les narracions) no anava gaire en la línia de renúncies i claudicacions davant la burgesia que Carrillo defensava en aquell moment.

En Jaume Bonnín, des de Cartagena, on complia el servei militar, m´havia escrit, de seguida de llegir el llibre (carta del 16 de març de 1974) el següent, emocionat:

"Cartagena, 16-III-74

'Estimat amic:

'He rebut el teu darrer llibre. Gràcies. L'he llegit tot d'una tirada, al sol, assegut a la coberta. Acabàvem d'arribar de fer um tomb amb el vaixell de dos dies i ha estat una sorpresa molt agradable.

'L'he llegit aviat i el tornaré a llegir encara. Ara ja més tranquil. M'ha parescut magnífic. Sobretot des d'un punt de vista estilístic. Ideologicament sorgeixen les diferències, que quan escrigueres el llibre em semblen més grosses que el que darrerament pensava.

'No les vull discutir aquí perquè no és el mitjà més adequat. Ja hi haurà temps de fer-ho. Així i tot voldria dir-te que em sembla que prens una actitud molt pessimista cap a la gent de Ciutat. Efectivament són la genteta que contes, però no creus que no hi ha res més?

...

'He mostrat un parell de coses a uns companys. Hi ha hagut una incredulitat total respecte a que fos un text publicat legalment. La veritat es que, a pesar de tots els 'peròs' que t'hi posaré, és el document més fort que he llegit mai damunt la influència del feixisme a l'Illa, damunt la nostra gent. Un dels companys és de l'Opus. Vaig xerrar un dia amb ell i és d'una tal manera reaccionari que no m'arrib a creure que xerri seriosament. Segons ell a l'Opus el consideren 'progresista'. Per a nosaltres no hi hauria paraules per a situar-lo. Tot el que els preocupa és una mena de salvació metafísica i estranya per a unes minories selectes econòmicament i socialment. L'hi he fet llegir un parell de retxes [de La guerra just acaba de començar] i no se'n podia avenir.

'Poca cosa més per ara. Et tornaré escriure quan hagi rellegit el llibre. Suposo que et durà molts problemes amb tot déu. Sort! Maldament no estiguem del tot d'acord, crec que tots dos provam de lluitar pel mateix.

'Jaume Bonnín".

Però no tohom dins del carrillisme illenc era tan obert culturalment com Jaume Bonnin. Els sectors més endarrerits politicament i culturalment, els més lligats al recent passat feixista, els més compromesos en l'abandonament de la lluita pel socialisme, l'autodeterminació i el leninisme, de seguida alçaren veus de crítica en contra d'aquest element "esquerranista i perillós" que, pel seu compte, "s'atrevia a criticar la gloriosa construcció del socialisme tant a l'URSS com en els altres països 'socialistes". Per entendre la ràbia del carrillisme contra La guerra just acaba de començar, cal llegir, per exemple, la narració "La nostra herència", on, entre moltes d'altres coses, el protagonista del conte demostra que la seva herència cultural no té res a veure amb el pretès "socialisme" de les castes parasitàries de l'URSS, la nova burgesia "roja" que viuen de la plus-vàlua popular com a vulgars capitalistes disfressats amb la bandera del proletariat universal. Però, com dèiem de bon començament, les actituds favorables al llibre, tant a nivell de premsa diària com a nivell de venda personal directa i militant, sobrepassaren en tot moment l'estret dogmatisme carrillista. Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts, tant a les Illes com a la resta de Països Catalans, l'Estat i l'estranger. Hagueren de menjar morena, els agents de la dictadura. Els hi havíem fet la punyeta! Amb els companys, el recordat Guillem Oliver, en Joan Vilà, i altres amics d'aquella època de lluites i esperances, ho anàrem a celebrar. Mai no havíem cantat les cançons de la resistència amb tanta alegria i fervor! Eren poques les alegries que teníem els antifeixistes; i aquella, vèncer les disposicions de la dictadura, aconseguir que el segrest del llibre no es fes efectiu, aconseguir distribuir-lo en porques setmanes, ho era, un triomf, un gran triomf de l'antifeixisme i de la cultura mallorquina; i així ho celebràrem.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

'Els contes de López Crespí, doncs, tenen aquestes qualitats. Hi ha moments en què la visió del món és expressada d'una manera més elusiva (com en el conte 'Amor'..., tan valent) i esquiven tot excés d'expressivitat. És un món que té camins, bé que en aquests reculls no en predomini encara ben bé cap, entre la lírica i la sàtira, que en el món en què vivim tot s'ho té prou guanyat".

Feia anys -d'ençà el 1969- que diverses publicacions de les Illes i del Principat (també algunes de l'Espanya) es feien ressò de les meves activitats literàries i de les dels altres companys de generació (Antoni Serra, Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, etc, etc). No cal dir que aquests articles parlant de les nostres incipients obres (articles com l'abans esmentat de Joan Triadú, altres d'Antoni Serra, Josep M. Llompart, Agustí Pons, Francesc Candel, Blai Bonet, etc, etc), a part d'encoratjar-me, com he explicat al començament de l'article, servien per a aconseguir que la Brigada Social ens "respectàs" una mica. Escric "respectàs" entre cometes perquè, aleshores, en plena dictadura, els antifeixistes no teníem cap garantia -ni una!- de ser "respectats" de caure en mans de la "social". Ara sembla que aquesta cosa tan senzilla i tan fàcil -sortir en els diaris- no tengui cap importància. Però en aquells moments era molt útil per a la nostra seguretat personal. Tenc al davant un article publicat per Francesc Candel en el diari Última Hora el disset d'agost de l'any 1973 i que es titula "Una novelística mallorquina". Aquest article de Candel anava il.lustrat amb fotografies de Joan Manresa, Antoni Serra i jo mateix (s'ha de recordar que l'amic Joan Manresa acabava de publicar Primer banyador blau marí, i Antoni Serra La gloriosa mort de Joan Boira). Candel comentava, doncs, aquests darrers llibres editats a Mallorca (A preu fet, entre ells). Sabíem que la Brigada Social, que ens seguia els passos i controlava en tot el que podia (domicili, correspondència, etc), n'estaria assabentada: entre les seves feines hi havia retallar els articles de la premsa illenca que feien referència a "actes subversius" -normalment conferències o presentacions de llibres- o a "destacats elements perillosos" -indiscutiblement els escriptors d'esquerres i procatalanistes: els tres autors abans esmentats.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

La generació literària des 70 i la narrativa insular del segle XX – Parets de foc (El Tall Editorial) – Articles d´Eduard Riudavets Florit, Clara Ferrer i Miquel López Crespi

La revista Iris de Menorca i el recull de narracions de Miquel López Crespí Parets de foc (El Tall Editorial)

PARETS DE FOC, Per Eduard Riudavets Florit

Desset són els capítols, desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan engrescadores com punyents. (Eduard Riudavets Florit)

Estava convençut que no em decebria. Donava per fet que m’agradaria. He llegit, i ressenyat a aquesta secció, algunes de les obres de Miquel López Crespí i per tant conec, ni que sigui un xic, la seva obra literària. Estava segur, llavors, que gaudiria de la lectura de Parets de Foc, l’últim, per ara, dels seus llibres.

Allò que no m’esperava, ni de bon tros, és la sorpresa que m’he emportat. Un altre cop López Crespí va més enllà d’allò que es podia esperar i ens regala un excepcional recull de relats que no permeten restar indiferent, que forcen a obrir els ulls, que ens interpel•len directament i sense concessions. I potser allò que més sobta és saber que aquests relats –narracions, evocacions, vivències, reflexions, records – foren escrits els anys 70 i 80 del passat segle i, malgrat això, no poden ser més d’actualitat.

Si, al seu moment, aquests textos tenien la voluntat, brillantment assolida, de trencar amb els esquemes de la pansida narrativa naturalista que dominava el panorama literari d’aquells anys, i fer-ho des de l’experimentació rupturista, en llegir-los ara ens sentim absolutament identificats amb les idees que ens exposen. Avui, quan la conxorxa, que va fer possible la gran mentida sacralitzada de la transició, s’esqueixa per tots els costats, els relats de Parets de foc, ens posen davant els ulls les misèries del poder, l’ofegor eterna dels explotats, la necessitat d’una veritable –i no només cosmètica- ruptura amb el passat.

No penseu, però, que López Crespí exerceix d’àugur visionari, res d’això. Simplement la fèrria coherència de les seves idees, el rebuig a la claudicació, el manteniment, contra l’embat de tots els vents, de la seva visió rebel, han fet que el temps i els esdeveniments li donin la raó.

Desset són els capítols, desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan engrescadores com punyents.

Si més no, ara em permetreu una apreciació estrictament personal. Una història obscura, un relat on es barreja el present i al passat, m’ha fascinat. És una d’aquelles històries que arriben, esmolades i sense anestèsia, al més profund de les entranyes. No me n’he pogut estar de fer-vos-ho saber.

Cal cloure ja aquesta ressenya i no hi ha millor manera que amb unes paraules del mateix autor,

“Un vertader poeta, un narrador extraordinari, sorgeix de la fondària de les seves pròpies vivències personals, de l’assimilació d’una intransferible experiència: la realitat que l’envolta. Si vol defugir el seu propi món, la pluja de sentiments que l’alletaren des de la infància, segurament podrà escriure llibres d’èxit conjuntural, però mai una obra que perduri”.

Sense pretendre-ho, López Crespi es defineix a ell mateix en aquest paràgraf. Ell és el vertader poeta, el narrador extraordinari, i no tinc cap mena de dubte que la seva obra perdurarà.

Parets de foc, un llibre que cal llegir. Llegiu-lo, us ho recoman de tot cor.

Eduard Riudavets Florits (Revista Iris de Menorca, 4-9-2020)

Alguns dels meus lectors - Antoni Vidal Ferrando i el meu llibre de narracions Parets de foc (El Tall Editorial)

Amic Miquel,

  Només uns mots per felicitar-te per les teves “Parets de foc”. Pots estar ben content d’aquest nou llibre. Realment, ha estat un plaer llegir-lo. Entre dones i homes crucificats en rodes de carro, entre interns del manicomi que mengen flors o teixeixen cistells amb les onades de la mar, entre volcans ocults sota la terra humida, ecos perduts de Grândola, Vila Morena, escriptors revolucionaris que només saben dir “tèbia besada de la mitjanit” o aspirants al Nobel de literatura que es renten i perfumen les mans abans d’obrir un llibre, hi he trobat moltes coses: idees, sentiment, ironia, humor, lirisme i un indomable esperit crític que, endemés, no comet l’error de parlar des de les seves secrecions biliars ni des de l’odi (jo diria que, fins i tot dins els moments més lacerants, hi he trobat més tendresa, més nostàlgia, que indignació). Però encara no he dit el que més valor de les teves “parets”, que també és el que més valor de qualsevol obra literària: que sigui ver, que neixi d’alguna necessitat. I, en aquest sentit, els teus relats són ben vius: vibren, respiren, interpel·len, sacsegen, qüestionen, es lamenten, donen testimoni. Segons com, pens que hi contes allò que jo ja fa estona que també intent contar quan escric, i que ja ho intentava Leonardo Sciascia quan parlava de la seva Sicília: la derrota de la raó i el triomf dels deliris, dels traumes,  de les ambicions i de les contradiccions dels humans.

  Una abraçada i enhorabona!

  Antoni Vidal Ferrando (8-IX-2020

Última Hora entrevista l´escriptor Miquel López Crespí - Una entrevista de la periodista Clara Ferrer

López Crespí publica Parets de foc, el inicio de una trilogía “experimental”

En este primer libro el autor apuesta por “recuperar la literatura rupturista de los 70 i 80” – En estes tres volumenes, el escritor tratará temas como el sexo, la política y la religión. En el libro el escritor funde técnicas en un collage de teatro, prosa, poesía, misivas o dietarios. (Clara Ferrer)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) regresa al género de los relatos breves con Parets de foc (El Tall Editorial). Es la primera entrega de una trilogía (con la que el prolífico autor intenta “recuperar la narrativa experimental y rupturista de los 70 i 80”, y que se basa en dietarios y documentos encontrados de aquella época y escritos por él mismo. La mayoría de los cuentos són inéditos, mientras que otros responden a algunas antologías publicadas entre los años 70 y la actualidad.

“Junto a escritores como Llorenç Capellà, Antònia Vicens, Vidal Ferrando, Maria Antònia Oliver o Guillem Frontera empezabamos a escribir de manera diferente a lo que hacía la Escola Mallorquina, con autores como Costa i Llobera, Llorenç Riber o Maria Antònia Salvà”, explica.

“Nos parecía que tenía un formalismo técnico interesant, pero que era vacio de contenido. Estábamos influidos por las vanguardias europeas y españolas y pensábamos que Mallorca estaba atrasada, pues la narrativa mallorquina eclesiàstica no trataba temas que nos interesaban, como la sexualidad, la política, la crítica social o la religión”, apunta. “Se trataba de cuestionar la herencia recibida, con la misma fuerza con la misma fuerza que lo hacían grupos de artistas como Equip Crònica, el colectivo Criada i Art Pobra”, insiste.

Así, en los 17 cuentos de Parets de foc, cada uno de un estilo diferente, López Crespí funde técnicas y formatos, como un collage, teatro, prosa, poesía, casrtas, dietarios y conversaciones de viajes e incluso incluye una especie de decálogo para quien quiere dedicarse a la escritura (Per a qui vulgui dedicar-se al dur ofici d´escriptor).

Mientras, sigue indagando en sus recuerdos para “volver a dar vida a esa literatura rupturista”, pues hace ya más de diez años que no se presenta a ningún concurso literario. Con todo, ya son muchos los premios que ha conseguido en su dilatada carrera de cerca de 50 años, entre ellos el Ciutat de Palma (narrativa y teatro), el Joanot Martorell, el Joan Ballester o el Ciutat de Manacor. (UH, 18-8-2020)

Parets de foc (El Tall Editorial)

La publicació del recull de narracions Partes de foc (El Tall Editorial) i i els altres llibres de narracions que sortiran l´any vinent corresponen al meu interès per deixar constància de la meva particular narrativa rupturista dels anys 70 i 80. La majoria de contes experimentals d´aquests llibres evidencien el desig (i el de tants d´altres autors de la meva generació) de defugir el pansit naturalisme de tants d´escriptors nostrats encara lligats a l´herència de l´Escola mallorquina. La majoria d´aquestes narracions són inèdites. D´altres han estat recuperades d´algunes de les antologies publicades entre els anys 70 i el present. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col•lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col•lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. (Miquel López Crespí)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80

És a començaments dels tenebrosos anys vuitanta –criminalització de les avantguardes revolucionàries marxistes i independentistes, control de la cultura per part dels intel•lectuals i partits del règim, oblit i menysteniment de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77... --que volem continuar avançant en la tasca literària rupturista començada a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col•lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col•lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Són anys de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura. Els nostres llibres de capçalera són La revolución y la crítica de la cultura (Barcelona, Grijalbo, 1970) d’Alfonso Sastre, La definición del arte (Barcelona, Ediciones Martínez Roca, 1971), Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas (Barcelona, Editorial Lumen, 1968), ambdós de Umberto Eco. Llegim La crítica de la cultura y la sociedad de T. W Adorno, Júlia Kristeva, les teoritzacions de Robbe-Grillet damunt el nouveau-roman, repassam Roland Barthes, Luckás, Henri Lefebre, Lucien Goldmann, Guy Debord, Jean-Paul Sartre, Antonio Gramsci, Hans Magnus Enzsensberger... sense deixar mai de banda les obres filosòfiques, polítiques, econòmiques dels clàssics del marxisme. Però aquests noms han estat escrits a l’atzar. Simplement per indicar quins eren alguns dels nostres interessos culturals quan començam a publicar els nostres primers reculls de narracions. Aprofitam els dos anys inútils que el franquisme ens fa perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre ens han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausias March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella. Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.

De tota aquesta problemàtica en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’ha fet recordar amb precisió des de quins fonaments començam a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que condicionen els nostres primers llibres, la decisió a entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article abans esmentat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.

‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col•laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.

‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King. ‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl•lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.

A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos s qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.

‘Els grans fets artístics col•lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il•lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.

‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il•lusionada dels seixanta.

‘Conclusions artístiques tan oposades com l’Hiperrealisme, l’art Povera i el Support-Surface semblen ésser l’arribada de les tendències apuntades a unes cotes extremes.

‘Per al pensament artístic, després de les idees Pop de Banham i Alloway, a hi hagué l’impacte de l’Estructuralisme, de Barthes i Goldmann, l’imperi de la Semiòtica de Tel Quel, de la ciència de la comunicació de Wiener i les teories sobre els mitjans de massa, de McLuhan”.

És aleshores, sota aquestes influències, que començam a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).

En els fulls de promoció de Notícies d’enlloc, el lector podia copsar les nostres intencions, del que anava aquella selecció de contes quan, llegia: "Notícies d’enlloc el portarà a ‘La misteriosa estació’ on l’espera un món inversemblant, diferent i alhora idèntic al desencisat present; més endavant coneixerà els indestriables laberints que porten a una senyora-bé a suïcidar-se en primavera; també hi podrà trobar, en aquest estrany i meravellós llibre de narracions la visió d’aquests curiosos amants que solen tenir alguns exmilitants d’aquella revolució que va ser traïda pels pares de la pàtria; a més a més es podrà distreure amb la descripció que l’autor fa del nostre món cultural fet d’amiguisme i capelletes de tota mena; la riallada immensa sobre els premis literaris i el seu significat s’evidència a ‘L’important és participar’, però això només és el començament. Què pot succeir un dissabte si vostè està avorrit i en sortir a la nit al carrer es troba una al•lota rossa amb Mercedes que el convida a seduir-la? I què en direm, de la nostra ‘Estimada burocràcia’ que cobra per a no fer res? Més endavant, a mesura que anem avançant per aquest obra al•lucinant també podrem ensopegar amb un hipotètic ‘Cop d’estat’ on són assassinats tots els polítics, cantants i escriptors nostrats; un mallorquí eixelebrat que se’n va voluntari a lluitar amb els sandinistes a Nicaragua; més suïcidis; viatges a països exòtics; robatoris, disbauxes discotequeres poblades de coneguts ‘bons vivants’ que han sabut canviar a temps de camisa i allà on digueren Visca la República!, ara diuen Visca el Rei!

‘Si per desgràcia totes aquestes narracions no l’han aconseguit impressionar més que qualsevol sèrie estato-unidenca, trobarà, a ‘Acqua alta’, la possibilitat de perdre’s pels laberints de la vella Venècia tant del grat dels babaus de totes les èpoques i totes les contrades. I les altres coses, els misteris, trampes, endevinalles, profecies que hi pugui haver-hi, no les explicam per tal que vostè les pugui descobrir pel seu compte sense necessitat de guia ni mestratge”.

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Anarcoefemèrides del 9 de novembre

Esdeveniments

Arribada de Louise Michel a l'estació de Saint-Lazare de París onés rebuda per Henri de Rochefort, Louis Blanc i Georges Clémenceau. Dibuix de Vierge

- Louise Michel amnistiada: El 9 de novembre de 1880, després de nou anys de presó i de deportació a Nova Caledònia, la militant anarquista Louise Michel, acompanya per 10 communards exdeportats com ella, és rebuda triomfalment a l'estació de Saint-Lazare de París (França), procedent de Newhaven via Dieppe, per una enorme multitud –entre 6.000 i 20.000 persones segons les diverses fons– que l'aclama amb els crits («Visca Louise Michel!», «Visca la Comuna!», «A baix els assassins!»...) i cants revolucionaris (La Marseillaise, cançons de la Comuna...). El prefecte Andrieux va posar tanques policíaques arreu, seleccionant les persones que podien penetrar a l'estació, entre elles Louis Blanc, Georges Clémenceau, Clovis Hugues, Henri de Rochefort, Barodet; es produiran nombroses detencions i ferits, i els estrangers arrestats acabaran expulsats. Louise Michel portada un pom de clavells vermells al capell. A cada aturada ferroviària entre Dieppe i París s'havia repetit la mateixa escena. Louise Michel va poder sortir lliure gràcies a un decret d'amnistia de l'11 de juliol de 1880 que afectava els condemnats per la seva participació en la Comuna de París. El 9 de novembre de 2000, 120 anys després d'aquest fet, es va repetir aquest viatge entre Dieppe i París en honor de la militant llibertària organitzat per l'associació «Amis de la Commune de París» i altres organitzacions.

Louise Michel amnistiada

***

Capçalera del primer número de L'Action Libertaire [CIRA-Lausana. Foto Éric B. Coulaud]

- Surt L'Action Libertaire:El 9 de novembre de 1933 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual L'Action Libertaire. Organe révolutionnaire. Portava l'epígraf anarcocomunista «A cadascú segons les seves forces i a cadascú segons les seves necessitats». Félicie Hubery (Lucie Huberty), amb el suport d'Achille Lausille, se n'encarregà de l'administració i de la tresoreria, i René Podevin de la gerència. Els articles es publicaren sense signar. Aquest periòdic portava il·lustracions, caricatures, fotografies i poemes, i es distribuí especialment als districtes parisencs X i XI i a Bezons i Aulnay-sous-Bois. S'han conservat vuit números, l'últim el 19 de març de 1934. Entre 1963 i 1965 es publicarà altre periòdic amb aquesta capçalera editat per Marc Prévolte com a òrgan d'expressió de la secció francesa de la Federació Internacional de Joventuts Llibertàries (FIJL).

***

Cartell del col·loqui

- Col·loqui sobre Ferrer i Guàrdia: Entre el 9 i el 14 de novembre de 2009 se celebra a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el col·loqui «100 anos da execução de Francisco Ferrer y Guardia». Aquest esdeveniment se celebrà a cinc espais diferents i va ser organitzat per diverses institucions científiques universitàries i arxius del moviment obrer. Es tractarem diversos temes relacionats amb la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva pedagogia (protestes, homenatges, premsa, ciència, francmaçoneria, pedagogia, etc.) i intervingueren destacats intel·lectuals, com ara Rogério Cunha de Castro, José Damiro de Moraes, Milton Lopes, Robledo Mendes da Silva, Sergio Mesquita, Silvério Augusto Moura Soares de Souza i Angela Maria Souza Martins.

Naixements

D'esquerra a dreta: Marie Ferré, Louise Michel i Paule Mink (Fotografia de J. M. Lopez)

- Paule Mink: El 9 de novembre de 1839 neix a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) la periodista socialista, militant feminista i revolucionària communarde Adèle-Pauline Mekarski (Paulina Mekarska), més coneguda com Paule Mink o Minck. D'origen polonès, son pare, el comte Jean Népomucène Mekarski, va ser membre de l'alta noblesa de Polònia–nebot del general príncep Poniatowski i cosí d'Stanislas II Poniatowski, últim rei de Polònia. Jean Mépomucène Mekarski es va casar a Varsòvia amb Jeanne Blanche Cornelie Delapierre, nascuda en un família de la petita noblesa francesa. Després de participar activament en la Revolució polonesa de 1830, J. M. Mekarski va emigrar l'any següent a França i va trobar una feina d'apoderat de recaptador d'impostos a Clarmont d'Alvèrnia, esdevenint alhora en un adepte de les idees de Saint-Simon. Ben aviat Paule Mink es decantarà pel republicanisme, escrivint articles i participant en reunions polítiques. En aquestaèpoca va escriure un petit pamflet Les mouches et l'araignée, dirigit contra Napoleó III (l'aranya) devorador del poble (les mosques). Cap el 1868 va instal·lar-se a París, on va fer feina de cosidora i impartint classes de llengües, i va crear una organització feminista, revolucionària i mutualista anomenada «Société Fraternelle de l'Ouvrière». Va defensar, amb Maria Deraismes i André Léo, en conferències al Tivoli-Vauxhall, els drets polítics de les dones i va col·laborar entre el gener i l'octubre de 1870 en La Réforme Sociale,òrgan de la Federació de Rouen de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Durant la guerra francoprussiana va prendre part en la defensa d'Auxerre i va aconseguir la Legió d'Honor, que va rebutjar. L'octubre de 1870 va escriure articles en La Liberté. Durant la Comuna es va lligar sentimentalment al pintor Noro, comandant del XXII Batalló Federat i va prendre part molt activa en els debats al club que es va instal·lar a partir del 14 de maig a l'església de Saint-Sulpice, juntament amb Lodoïska Kawecka, altra polonesa el marit de la qual, el doctor Constantin Kawecki, era comandant d'un batalló federat. També va fundar un club que es reunia a l'església de Notre-Dame de la Croix i va obrir una escola gratuïta a Saint-Pierre de Montmartre. Va realitzar nombrosos viatges per les comarques per explicar el moviment revolucionari de la Comuna. El maig de 1871, durant una d'aquestes gires propagandístiques, es va produir la desfeta de la Comuna i va aconseguir passar a Suïssa amagada al tènder d'una locomotora i es va reunir amb James Guillaume el juliol a Ginebra. A Suïssa va viure fent lliçons, va participar en el V Congrés de la Pau a Lausana i va continuar la seva tasca de propaganda feminista, socialista blanquista i guedista, de paraula i per escrit. Després de l'amnistia de 1880 va retornar a França, continuant amb la seva tasca militant fent conferències per tot arreu. Va assistir com a delegada de les obreres de Valença al congrés del Partit Obrer de França (POF), de Jules Guesde, a l'Havre el novembre de 1880, on va reclamar la instrucció civil, integral i idèntica per a tothom. El 31 de maig de 1881 va ser condemnada i condemnada a un mes de presó per haver participat en un míting de protesta contra la condemna del nihilista rus Jessy Helfman. Com a polonesa, legalment era russa i sempre estava sota l'amenaça d'expulsió; per això un company mecànic anarquista, Maxime Négro, va oferir-li el matrimoni per així aconseguir la nacionalitat francesa, alhora que va reconèixer Mignon i Héna, dos infants que Mink havia tingut a l'exili del seu primer matrimoni amb el príncep Bohdanowicz –un tercer fill (Lucifer Blanqui Vercingétorix Révolution) va morir al poc temps de néixer. També va ser membre de la lògia maçònica del Dret Humà. A partir de 1882 sa vida estarà lligada al POF fins al 1893 quan s'adherirà al Comitè Revolucionari Central Blanquista de París dirigit per É. Vaillant. En aquesta època col·laborarà en La Revue Socialiste, L'Almanach de la Question Sociale i La Petite République. En 1894 va estrenar dues peces de teatre social: Qui l'emportera? iLe pain de la honte. Per al primer número del periòdic feminista La Fronde, del 9 de desembre de 1897, va preparar un estudi sobre la condició de la dona treballadora. Cap al 1900 va ser una de les tres dones membres del consell d'administració del Sindicat de Periodistes Socialistes. Paule Mink va morir el 28 d'abril de 1901 al seu domicili del barri d'Auteuil del XVI Districte de París (França) i va ser incinerada l'1 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise, donant lloc a una important manifestació de socialistes, anarquistes i feministes i que acabarà en enfrontaments amb la policia.

Paule Mink (1839-1901)

***

Notícia de la detenció de Napoléon Lombard apareguda en el diari La Lanterne del 2 de maig de 1892

- Napoléon Lombard: El 9 de novembre de 1865 neix al IV Districte de Lió (Arpitània) el passant de notari anarquista Napoléon-Jean-Antoine Lombard. Sos pares es deien Antoine Lombard, dependent de negoci, i Jeanne Marie Fricaudes. Milità en el moviment llibertari de Lió juntament amb Raoul Chambon i Joseph Molmeret, entre d'altres. El 30 d'abril de 1892 va ser detingut, juntament amb altres set companys, després de trobar durant l'escorcoll de casa seva, al número 4 del carrer Perrache de Lió, periòdics, fullets i manifests anarquistes. A resultes d'una condemna, es refugià a Londres (Anglaterra), on residí al número 16 de Church Street i treballà com a obrer pintor. El març de 1894 va ser condemnat per l'Audiència de Lió, amb Alphonse Camberousse, Jean Boger i Jacomme, per «injúries a l'Exèrcit». En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Des de Londres mantenia correspondència amb l'anarquista de Lió Désiré Brothier (Morel). L'abril de 1895 la policia l'acusà de fabricar moneda falsa amb Jules Corti i Désiré Brothier, que també s'havia exiliat. En 1896 vivia al número 24 de Charlotte Street de Londres. En 1897 va ser condemnat a Anglaterra entre sis i vuit mesos de presó per robatori. En 1899 encara es trobava a Londres. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Felip Cortiella (ca. 1908)

- Felip Cortiella i Ferrer:El 9 de novembre de 1871 neix a Barcelona (Catalunya) el dramaturg, poeta, narrador, agitador cultural, tipògraf i propagandista anarquista Felip Cortiella i Ferrer. Nascut –al número 36 del carrer Sant Jeroni, en un edifici emplaçat, actualment, a la Rambla del Raval– en una família acomodada vinguda a menys, primer fill del matrimoni Ferran Cortiella i Salvador i Maria Ferrer i Prats, va anar, com la majoria dels infants de procedència humil, molt poc a l'escola i als 11 anys ja treballava com a aprenent de tipògraf. De molt jove es va apassionar per les lletres i, sobretot, a l'art dramàtic. Les seves aficions culturals les compaginava amb la feina al periòdic La Publicidad, on va desenvolupar la seva afició al teatre sempre en contacte amb els crítics d'aquest periòdic. Per la seva condició obrera, i influït per son germà Josep, es va decantar ben aviat per l'anarquisme. Les lectures de Déu i l'Estat, de Bakunin, i la presència en actes de propaganda internacionalista el transformaran en un actiu militant àcrata. A començament dels 90 es va traslladar a viure a Madrid i seguint les passes de son germà Josep es va introduir en els cercles llibertaris madrilenys. Va fer de tipògraf i va assistir a conferències sociològiques, fent amistat amb el dirigent socialista Pablo Iglesias. Desil·lusionat de l'«ambient de ganduleria» madrileny, en 1894 retorna a Barcelona decidit a consagra sa vida a l'art i aquell mateix any fundarà la Companyia Lliure de Declamació, actuant a ateneus, centres obrers i teatres barcelonins, representant obres modernes d'autors –Pompeu Gener (Senyors de paper), Teresa Claramunt (El mundo que muere y el mundo que nace) i Henrik Ibsen (Casa de niñas, primera representació a l'Estat espanyol)– que les empreses burgeses de teatre rebutjaven; també aquesta companyia va editar un butlletí Teatro Social, del qual només sortirà un número gairebé tot dedicat a Ibsen (23 de maig de 1896). Arran de l'atemptat del Corpus al carrer Canvis Nous, el 7 de juny de 1896, la companyia va ser dissolta i el grup perseguit i patí represàlies, ben igual que tot el moviment obrer llibertari. En 1897 va començar a treballar de caixista en la revista modernista L'Avenç, fet que li influirà des dels punts de vista artístic i de defensa de la llengua catalana. El seu compromís queda recollit en el llibret Anarquines (1908, 27 poemes d'exaltació àcrata) i en l'obra de teatre La brava joventut, on defensarà la catalanització de l'anarquisme. En l'editorial de L'Avenç publicarà obres com El goig de viure (1897), Els artistes de la vida (1898), El cantor de l'ideal (1901), Dolora (1903), El morenet (1904). A començaments de segle va promoure noves iniciatives culturals, com ara el Grup Alba Social, del qual formaven part militants llibertaris com Josep Prat, Ricardo Mella, Pere Ferter, Manuel Freixes, Ramon Costa o els germans Ramón i Cristóbal Piñón. Des de 1901 es va dedicar a traduir al català les obres dramàtiques de diversos autors europeus (Mirbeau, Brieux, Descaves, Hervieu, Hauptmann, Donnay...). Durant la primavera de 1902 viatjarà a París, on va conèixer Octave Mirbeau, de qui traduirà al català la seva reeixida obra Els mals pastors (1902). En 1903 va crear el Centre Fraternal de Cultura, amb el suport de Joan Casanova i de Pere Ferrets, dedicant-se a fomentar activitats culturals, artístiques, excursionisme, etc., entre la classe treballadora. També va col·laborar amb l'Ateneu Enciclopèdic Popular realitzant conferències i organitzant vetllades d'art dramàtic. Les seves idees teatrals i culturals les va difondre a través de conferències i d'escrits en la premsa obrera, essent col·laborador habitual de Ciencia Social. En 1904 publicarà la seva conferència El teatro y el arte dramático de nuestro tiempo, que va realitzar el 9 de gener del mateix any al Teatre Lara de Madrid. El 4 de març de 1905 surt primer número d'Avenir. Publicació setmanal de nous horitzons de perfecció; en aquesta revista anarcomodernista dedicada al teatre, fundada i promoguda per Cortiella, van participar nombrosos intel·lectuals llibertaris (J. Mas-Gomeri, Albert, Claudio Jóvenes, Jaume Bausà, etc.), i a més de notícies artístiques i de divulgació teòrica de l'art dramàtic, també publicava poemes socials. Cap al 1902 havia fundat l'Agrupació «Vetllades Avenir», al barri del Poble Sec de Barcelona, que serà la seva gran obra; durant cinc anys, aquesta companyia estable d'art dramàtic serà la principal experiència organitzativa de teatre anarquista a la península ibèrica, i a més tindrà una editorial de llibres de teatre i un periòdic. El grup Avenir realitzarà representacions dramàtiques a Barcelona i a diverses comarques catalanes i en seran col·laboradors habituals intel·lectuals com Albà Rosell, Joan Lunes, Leopold Bonafulla, Joanet Sallent, Joan Usón i Enric i Miquel Guitart. Les representacions teatrals anaven precedides d'una conferència que emmarcava l'obra i també es repartien els periòdics Avenir i Teatro Social. En 1906 va organitzar l'«Homenatge dels catalans a Enric Ibsen». L'1 d'agost de 1907 va començar a publicar el setmanari anarquista en català Tramontana, que portava com a subtítol «Sociologia. Interessos populars. Arts i lletres» i del qual només sortiran vuit números, passant al castellà en canviar d'editor. En 1910 publicarà la conferència Irradiacions, que va realitzar a l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i que portava com a subtítol «De la simplicitat de cor i elevació moral i intel·lectual com a condició essencial per a la més alta creació i fruïció de la Bellesa». En 1911 va caure malalt a causa d'un esgotament nerviós. Fill del modernisme i del naturalisme, sempre es va declarar «anarquista català», fet que va fer que no fos ben acollit en els ambients catalanistes per la seva condició llibertària i que fos marginat en certs sectors anarquistes per la seva fidelitat a la llengua catalana. Malgrat tot, va militar en la Confederació Nacional del Treball, va col·laborar en la premsa llibertària i fins i tot va ser proposat per dirigir Solidaridad Obrera en 1917, però com que va posar com a condició d'acceptació que el diari confederal fos redactat en català, la cosa no va prosperar. La sevaúltima obra publicada va ser La vida gloriosa (1933), recull d'articles, de poemes i de peces dramàtiques, escrits entre 1918 i 1927, sobre els seus temes de sempre: la cultura, la llibertat, l'emancipació humana i la llengua catalana [«Ditxós el dia, / oh Montserrat!, / que l'anarquia / t'hagi llevat / monjos i frares i el lladre Estat!»]. En plena Guerra Civil va col·laborar en el periòdic cenetista Catalunya. Malalt, Felip Cortiella i Ferrer va morir d'una embòlia cerebral el 31 de juliol de 1937 a la casa del carrer Taquígraf Garriga de Barcelona (Catalunya), on vivia amb sa companya i son fill il·legítim –amb els anys fou reconegut legalment com a un dels seus hereus. La seva esposa i els seus dos fills legítims vivien al carrer Viladomat, al costat del Paral·lel, molt a prop del barri del Raval, on havia viscut la major part de sa vida. Fou enterrar el 2 d'agost i la comitiva fúnebre li retré un homenatge davant el monument dedicat al doctor Martí Julià, íntim amic de Cortiella, a la Diagonal barcelonina. Una bona part de la seva obra ha restat inèdita. En 1941 els hereus de Felip Cortiella llegaren a la Biblioteca de Catalunya un recull de correspondència i d'esborranys d'obres publicades i inèdites del seu pare, entre les quals cal destacar una autobiografia (La vida que jo he viscut); aquest llegat fou augmentat en 1974 per Aureli Cortiella, que feu arribar a la Biblioteca de Catalunya un important recull de premsa compilat pel seu pare i per la seva família que incloïa poemes i articles del seu pare publicats en diverses publicacions, així com recensions de llibres, crítiques teatrals, homenatges i necrològiques, així com un recull d'articles sobre el metge i polític Domènec Martí i Julià.

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

Enric Gallén: «Felip Cortiella i Ferrer», en Història de la literatura catalana, 8. Ariel. Barcelona, 1985. pp. 427-429

Inventari del Fons Felip Cortiella de la Biblioteca de Catalunya

Enric Olivé i Serret: «Catalanisme i anarquisme. L'anarquisme i el fet nacional català (1900-1907)», en Mayurqa, 18 (1978-1979), pp. 21-27

***

Jacques Caillat

- Jacques Caillat: El 9 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 10 de novembre– de 1876 neix a Marsella (Provença, Occitània) el jornaler i agitador anarquista Jacques Louis Guillaume Caillat. Sos pares es deien Guillaume Joseph Caillat, dependent, i Berhe Charlotte Louise Graff. Vivia amb l'àvia en un apartament del carrer du Baignoir de Marsella. A partir dels 15 anys començà a freqüentar els cercles llibertaris i amb 16 ja figurava en les llistes policíaques amb la nota «a vigilar». Amic del propagandista anarquista Joseph Barnouin, participà activament en els actes de protesta contra les diades organitzades en honor de l'esquadra russa en escala a Marsella; en aquesta acció repartí el fulletó de Tolstoi Le conseil de révision. En els arxius policíacs figurava en la Primera Categoria amb la nota «perillós i ja condemnat». Segons un informe policíac, va rebre el febrer de 1891 2.000 exemplars d'un manifest anarquista on feia una crida als revolucionaris a marxar dels domicilis sense pagar els lloguers. Entre setembre i octubre de 1895 fou força actiu durant les conferències impartides per Sébastien Faure a Marsella. Fou esborrat dels arxius policíacs el 3 de maig de 1900, data en la qual es perd el seu rastre.

Delfín Lévano

- Delfín Lévano: El 9 de novembre –algunes fonts citen el 4 de novembre– de 1885 neix a Lurín (Lima, Perú) el forner, periodista, poeta, músic, propagandista anarquista i agitador anarcosindicalista Delfín Amador Lévano Gómez. Son pare, Manuel Caracciolo Lévano (Manuel Chumpitás o Comnalevich), fou un destacat activista anarquista, i sa mare, Hermelinda Gómez, fou una treballadora i lluitadora social. Tingué dos germans, Hemérita i Eufrasio Lévano Gómez. Abandonà els estudis en tercer de primària per veure's obligat a fer feina. Quan va fer el servei militar aprengué a tocar el clarinet, afició musical que sempre l'acompanyà. De formació autodidacta, a partir de 1904 va escriure cròniques sobre els gremis obrers per als diaris. En 1908 fundà el grup llibertari«Humanidad», que després es va integrar en el Centre Socialista «1 de Maig», donant lloc al Centre d'Estudis Socials «1 de Maig», que passà a encarregar-se de l'edició del periòdic El Oprimido (1907-1909). Presidí el Cercle Artístic «Apolo». També encapçalà el grup «Luchadores por la Verdad», que a partir de 1911 esdevingué el principal nucli anarquista peruà. Aquest mateix 1911 fundà, amb Adalberto Fonkén, Pedro Cisneros, Eulogio Otazú, Pablo León i altres, el grup anarquista«La Protesta», que publicà un periòdic homònim, considerat el més important de l'anarquisme peruà, del qual fou redactor fins la seva desaparició en 1926. Entre 1920 i 1921 animà la revista Armonía Social i, en aquest últim any, fundà el periòdic El Proletario. L'abril de 1921 presidí, com a secretari general de la Federació Obrera Local de Lima (FOLL), el I Congrés Obrer Local de Lima, convocat per la Federació Obrera Regional Peruana (FORP), on va fer una crida a l'organització i a la unitat proletària per a la defensa dels interessos i drets col·lectius, amb la finalitat d'arribar a la revolució social. L'11 de novembre de 1922 fou un dels creadors del Centre Musical Obrer de Lima, el qual dirigí. Influenciat pel pensament de Mikhail Bakunin, de Piotr Kropotkin, d'Élisée Reclus i d'Errico Malatesta, de qui posseïa tota la seva bibliografia, deixà publicada una gran producció intel·lectual, artística i revolucionària en diversos periòdics, revistes i setmanaris, signant els articles amb el seu nom o amb pseudònims (Lirio del Monte,Amador del Ideal, Amador Gómez, Amador,D. D., etc.), articles la temàtica dels quals fou d'allò més variada (religió, filosofia, antiestatisme, anticapitalisme, antimilitarisme, contra la repressió, feminisme, sindicalisme, educació, etc.) i sempre reivindicant les eines clàssiques d'acció anarcosindicalista (el sabotatge, el boicot i la vaga). Va seríntim amic de l'intel·lectual anarquista Manuel Gonzalez Prada. Es guanyava la vida com a forner i des de la Federació d'Obrers Forners«Estrella del Perú», de la qual era un destacat militant –ocupà vuit vegades el càrrec de secretari general, una de president, una de tresorer, dos de comptador, una de bibliotecari, una de secretari de l'Exterior i una d'administrador del periòdic La Voz del Panadero–, i malgrat la persecució, la presó i la tortura, fou un gran organitzador de les reivindicacions de la jornada de vuit hores, lluita que s'engegà el maig de 1905 i que s'aconseguí guanyar en 1919. A partir d'aquesta data, fou un dels més important crítics i adversaris del sindicalisme i del partidisme marxistes, encapçalats per José Carlos Mariátegui i Víctor Raúl Haya de la Torre. Com a escriptor dramàtic destaca la seva obra Mama Pacha i com a poeta va escriure nombroses composicions (Anárquica, Romántica,Rebéldica, Los políticos, ¡Rusia!,Mi lira, etc.); sense oblidar els seus contes (Noche de navidad, Los anónimos,Redención, Balada de amor, El proscrito, etc.). Va compondre nombroses peces musicals i cançons (La Sinfonía del Trabajo, El perseguido, Mis flores rojas,La obrera, Mis cantos de amor, etc.). Molt castigat durant la sevaúltima detenció i empresonament, en el qual patí dures tortures que el deixaren gairebé invàlid, Delfín Lévano va morir el 23 de setembre de 1941 a l'asil de pobres de Barrios Altos de Lima (Perú). Son fill, el comunista Edmundo Dante Lévano La Rosa (César Lévano),és un reconegut periodista i docent universitari el qual publicà en 2006, amb Luis Tejada, les obres completes de son avi i son pare sota el títol La utopía libertaria en el Perú. Manuel y Delfín Lévano. A Lima existeix un Col·lectiu Social «Delfín Lévano».

***

Nota enviada per Alfred Bidet al Bulletin de la Société Végétarienne de France publicat en el número de setembre de 1920

- Alfred Bidet: El 9 de novembre–algunes fonts citen erròniament el 8 de novembre– de 1897 neix a Balanava (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista naturista Alfred Jean-Baptiste Bidet. Sos pares es deien Jean Bidet, conreador, i Justine Rouanoux. Va ser declarat exempt del servei militar. S'instal·là a París (França), on treballà de sabater i visqué al número 5 del carrer Lally-Tollendal del XIX Districte. En 1920 va ser inscrit, amb el número 1.978 en la Societat Vegetariana de França (SVF). Mancat de feina i maldient la vida urbana parisenca antinatural, abandonà la capital francesa i s'instal·là el juliol de 1920 amb sa companya Jeanne a la colònia llibertària naturista i vegana muntada per Georges Butaud i Sophia Zaïkowska a Bascon, a prop de Château-Thierry (Picardia, França), on nasqué son fill Georges. Cap el 1921 retornà a París on, seguint els consells del doctor Carton, introduí algunes variacions a la seva dieta gairebé crudivegana, com ara la llet i la cocció de determinats aliments. A mitjans dels anys vint vivia al número 14 del carrer de Condé de La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França), des d'on va contestar l'enquesta llançada en 1924 pel «Foyer Végétalien» (Llar Vegà) de París sobre el veganisme i que va ser publicada en el periòdic Le Végétalien. El 7 de desembre de 1925 es casà a La Ferté-sous-Jouarre amb Marie Jeanne Eugénie Jean. Va estar subscrit a nombrosos periòdics llibertaris, com ara Génération Consciente, Le Libertaire,Le Neo-Malthusien (on col·laborà), Le Sphinx d'après guerre, etc. També va subscriure una acció de la impremta «La Fraternelle» de Sébastien Faure. Alfred Bidet va morir el 18 d'octubre de 1986 al seu domicili de Balanava (Alvèrnia, Occitània).

***

Manuel Sirvent Romero

- Manuel Sirvent Romero: El 9 de novembre de 1889 –ell pensava, o volia fer creure, que havia nascut el 16 de novembre de 1890– neix a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià) el destacat anarquista i anarcosindicalista Manuel Sirvent Romero. Fill d'una família de jornalers del camp, sos pares es deien Manuel Sirvent Navarro i Isabel Romero González. No va anar molt a l'escola i de molt jove recorregué la comarca buscant feina. En 1897 entrà com a aprenent de sabater. En 1909, mentre feia feina a Almansa, s'introduí en el pensament socialista de la mà del mestre laic José Lorite i el 25 d'octubre d'aquest any fundà a Elda una agrupació socialista. En 1910 passà un temps a Barcelona (Catalunya), on fou responsable del grup «Cultura». De tornada a Elda, en 1911, després d'abandonar totalment el pensament socialista, s'integrà en el grup anarquista«Los Invencibles», al voltant de José Gil. En 1913 s'uní lliurement a la seva cosina Dolores, que esdevindrà sa companya durant tota sa vida i amb qui tindrà quatre infants, tres dels quals suraren (Amor, Luz i Redención). L'agost de 1913, sense feina pel boicot de la patronal que el vol castigar per enterrar civilment sa mare, viure en amor lliure amb una cosina i militar en l'anarquisme, marxà a Barcelona. Tomás Herreros Miquel i Manuel Buenacasa Tomeo el van introduí en el moviment llibertari català i ingressà en el Sindicat del Calçat de la «Sociedad La Armonía», de la qual va ser nomenat tresorer. En 1914 entrà com a redactor del periòdic antimilitarista de Sabadell Regeneración, d'Eusebi Carbó i Carbó, i a formar part de l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. En 1915 retornà a Elda i aconseguí que Carbó i Antonio Loredo Martínez s'encarreguessin de l'escola racionalista i del periòdic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Novament el boicot patronal l'obligà a marxar i s'establí a Villena, on en aquest mateix 1915 fundà el grup anarquista «Paso a la Anarquía», i més tard marxà de bell nou a Barcelona. Amb Gastón Leval, Fortunato Barthe i Basilio Artal, milità en el grup anarquista barcelonès «Los Hijos del Pueblo» i formà part del comitè de la societat de sabaters. En 1917 s'integrà en la comissió presidida per Tomás Herreros encarregada d'organitzar una conferència nacional de grups anarquistes en ple moment revolucionari i durant la vaga insurreccional d'agost d'aquell any lluità a les barricades. El juny de 1918, durant la vaga de sabaters que durà tres setmanes, va fer un míting ambÁngel Pestaña Núñez i Josep Viadiu Valls. Buscat per la policia, es refugià un temps a Saragossa. El juny d'aquest 1918 assistí al Congrés de Sants de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) i participà en la creació del Sindicat Únic de la Indústria de la Pell. El març de 1919, durant la vaga de la Canadenca, va ser detingut i empresonat a Montjuïc. Després d'un temps deportat a Extremadura, abandonà Barcelona i s'establí a Villena, on realitzà tasques sindicals afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT), ja que no havia sindicat anarcosindicalista a la localitat, i entrà a formar part del Comitè Executiu Local d'aquest sindicat socialista. Presidí un míting contra l'encariment de vida. Cap al 1921, sota el pseudònim de Un noi audaz, col·laborà en el periòdic Redención d'Alcoi i a Villena fundà un sindicat afiliat a la CNT, fet pel qual va ser amenaçat de mort per un oficial de la Guàrdia Civil del poble i retornà a la Barcelona en plena època del pistolerisme. El juliol de 1922, com a delegat de Sant Pere Pescador, assistí a la Conferència Extraordinària de la CRTC a Blanes i aquest mateix any entrà a formar part, com a representant del Sindicat de la Pell, del Comitè Nacional confederal. El desembre de 1922 participà en la Conferència Regional de Grups Anarquistes de Barcelona. A començaments de 1923 va fer una gira propagandística pel País Valencià per recaptar fons per mantenir la defensa armada contra el Sindicat Lliure i una gira arreu de l'Estat per explicar el projecte d'acció revolucionària de la CNT. A mitjans de 1923 substituí el secretari nacional de la CNT Bartolomé Viñas, que s'havia ferit accidentalment amb la seva arma, i convocà un Ple de Federacions de Regionals a València a començaments d'agost el qual decidí traslladar la secretaria nacional confederal a Sevilla. El setembre de 1923 abandonà Barcelona i s'establí a Villena i poc després a Elda, on es guanyà la vida com a representant de llibres i on fou nomenat president del sindicat ugetista, únic legal. Detingut, va ser deportat a peu fins a Motilla del Palancar (Conca) i romangué tancat quatre mesos a Conca capital, essent alliberat a començaments de 1925. Després d'una temporada a Elda, des d'on va enviar diners per a la «Subscripció Internacional a favor dels presos per qüestions socials», en 1925 retornà a Barcelona. Entre 1925 i 1927 patí alguns mesos de presó. En 1927, segons alguns, participà activament en la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i assistí a la seva reunió fundacional a València, però sembla que no va ser així. El juny de 1930 va ser nomenat vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT, amb Progreso Alfarache Arrabal de secretari. També va ser secretari de la Comissió de Relacions de la FAI i, amb aquest càrrec, encarregat de dialogar amb Fermín i Galán i altres militars amb la finalitat de derrocar Primo de Rivera. Al final de la dictadura d'aquest es mostrà força actiu i ocupà diversos càrrecs orgànics: vaga de metal·lúrgics i portuària de Sagunt, organitzador d'un Ple Regional de grups anarquistes del País Valencià celebrat a Villena, gira valenciana en representació del comitè revolucionari, membre del Comitè Peninsular de la FAI, assistència al Ple Regional de Llevant en representació del Comitè Nacional de la CNT, míting a Vitòria amb Sebastià Clarà i Isaac Puente, etc. El Comitè Revolucionari el va enviar per trobar-se amb Ramón Franco a Madrid per tractar temes insurreccionals; després d'aquesta entrevista, el 10 d'octubre de 1930 va ser detingut a Alcázar de San Juan de camí a València i empresonat fins al març de 1931. Un cop lliure, aquest mateix any presidí el Sindicat de la Pell, càrrec que abandonà per entrar en el Comitè de Relacions de la Federació Nacional d'Indústria de la Pell. El juny de 1931, durant la Conferència Peninsular de la FAI, la seva acció conspiradora va ser desaprovada i se li va prohibí exercir càrrecs durant mig any. El seu paper també va ser durament criticat durant el Congrés de la CNT d'aquell any. Marginat per alguns sectors, va ser enviat pel Comitè Nacional de la CNT per participar en un míting a València a favor dels presos, juntament amb Libertad Ródenas i Juan Rueda López, però el grup anarquista local li va prohibí l'accés a la tribuna. L'abril de 1932 representà el Sindicat de la Pell en el Ple Regional de Catalunya celebrat a Sabadell. L'1 de maig de 1932 va fer un míting amb Bru Lladó Roca a Saragossa, pel qual el jutjat de la capital aragonesa el reclamà per processar-lo per injúries; detingut el 4 d'agost de 1932 a Barcelona, va ser alliberat el 12 d'aquest mes. En aquesta època va fer una gira propagandística per Aragó i les Illes Balears. L'estiu de 1932 va estar tancat un temps a la presó Model de Saragossa. Sembla que visqué uns temps a les Illes Balears. Després tingué problemes amb alguns militants del ram de la pell i es va veure obligat a abandonar el sindicat entre 1933 i 1935, muntant un taller de sabateria amb altres obrers anarquistes. El juliol de 1936 lluità a les barricades barcelonines contra l'aixecament feixista. En el període revolucionari participà activament en el procés col·lectivitzador. Va ser nomenat secretari, amb Tomás Ruiz Morales, de la Indústria Socialitzada del Calçat i l'octubre de 1936 assistí a la Conferència de la Pell entre la CNT i la UGT celebrada a València. En aquesta conjuntura, s'oposà a la participació confederal en els governs estatals. El març de 1937 presentà la seva dimissió en la Indústria Socialitzada del Calçat en desacord a certes orientacions polítiques. Treballà després als tallers d'aeronàutica de Sabadell i es presentà voluntari en una missió secreta de muntatge d'avions de combats a Vilabertran, a prop de Figueres. El gener de 1939 intentà creuar la frontera per la Jonquera, però hagué de retornar a Figueres i a Olot. El febrer, finalment, creuà els Pirineus amb la Retirada. A França patí els camps de concentració (Arle, Sant Cebrià, Agde, Gurs, Setfonts) i el febrer de 1940 s'allistà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que fou destinada a diversos indrets (Sent Medard de Jalas, Mamisan, Bula de Terranera i Campossí). Detingut per les tropes alemanyes a Rennes, va ser enviat a la base submarina de Brest per treballar en el reforçament de dics, a Cherbourg i finalment confinat entre el 22 de febrer de 1942 i el 21 de juliol de 1944 a l'illa anglonormanda d'Alderney. Després de l'Alliberament s'establí a Rennes on ajudà a la reorganització llibertària, fundant la seva Federació Local de la CNT. El març de 1945 dirigí Libertad, butlletí setmanal regional del moviment llibertari espanyol a Bretanya. A partir de l'1 d'abril entrà a treballar com a cambrer a les cantines d'una base de l'Exèrcit nord-americà a Rennes. A començaments de maig de 1945 representà la Federació Local de Rennes en el I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París. Va ser membre del Comitè Regional de Bretanya i el seu representant en la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). A finals de 1945 s'establí a París, on milità en la CNT i en el grup anarquista «Los Cosmopolitas» de la FAI. L'octubre de 1947 fou delegat per Nanterre, Amiens i Nancy al Congrés de Tolosa de Llenguadoc. L'agost de 1948 enviduà i passà a viure amb son fill Amor. En 1961 una hemiplegia del costat esquerre el va impossibilità per a tasques orgàniques. Manuel Sirvent Romero va morir l'1 de desembre de 1968 al seu domicili d'Orsay (Illa de França, França). En 2012 es publicaren, amb una edició crítica a càrrec de Joël Delhom Kervréhan, les seves memòries sota el títol Manuel Sirvent Romero, un militante del anarquismo español (Memorias, 1889-1948).

***

Foto policíaca de Acácio Tomás de Aquino

- Acácio Tomás de Aquino: El 9 de novembre de 1899 neix a Alcântara (Lisboa, Portugal) el militant anarquista i anarcosindicalista Acácio Tomás de Aquino. Fill d'una família obrera, sos pares es deien João Tomás de Aquino i Maria Teresa. Va treballar primer de paleta i després d'operari de la Cambra Municipal de Lisboa, entre 1918 i 1922. A començaments dels anys vint es va fer llibertari, primer enquadrat en les Joventuts Sindicalistes i després en la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, de la qual arribarà a ser secretari. També va ser secretari de la Federació dels Sindicats de la Construcció Civil. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics anarquistes, com ara A Batalha, òrgan de la CGT, i O Construtor. A partir del cop d'Estat de 1926 i la instauració de la dictadura d'António de Oliveira Salazar, les seves activitats les haurà de desenvolupar en la clandestinitat i en aquest mateix any entrà a treballar com a ferroviari. En 1927 es casà amb la també destacada militant llibertària Luísa Adão. L'11 de desembre de 1933 va ser detingut, en qualitat de membre del Comitè d'Acció Confederal de la CGT, mentre preparava amb altres companys (Custódio da Costa, Serafim Rodrigues, etc.) una vaga general insurreccional per al 18 de gener de 1934 que fou avortada. El 9 de març de 1934 va ser condemnat per un Tribunal Militar Especial a 12 anys de confinament acusat de lliurar bombes a un altre militant insurrecte a l'estació del Rocio de Lisboa. El 8 de setembre de 1934 va ser enviat a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes Açores) i el 23 d'octubre de 1936 va ser deportat a la Colònia Penal de Tarrafal (Chão Bom, Illa de Santiago, Sotavento, Cap Verd). Al penal jugà un paper força important en l'Organització Llibertària Penitenciària i en la denúncia del col·laboracionisme de determinats presos, com ara Bento Gonçalves, secretari general del Partit Comunista Portuguès (PCP) i membre de l'Organització Comunista Penitenciària de Tarrafal. Va tornar a la Península el 10 de novembre de 1949, però no aconseguí la llibertat total fins al 22 de novembre de 1952. Després de la Revolució dels Clavells del 25 d'abril de 1974, participà activament en la reorganització del moviment llibertari portuguès, centrant-se sobretot en la creació del Centre d'Estudis Llibertaris i en la publicació del periòdic A Batalha. També col·laborà en Voz Anarquista, d'Almada. En 1978 sortiren publicades les seves memòries, O segredo das prisões atlânticas, do Forte de S. João Baptista de Angra ao Campo do Tarrafal, mena de història de tot el moviment anarquista portuguès. Aquest mateix any també col·laborà en el llibre col·lectiu O 18 de Janeiro e alguns antecedentes: depoimento colectivo. Acácio Tomás de Aquino va morir el 30 de novembre de 1998 a Lisboa (Portugal).

Acácio Tomás de Aquino (1899-1998)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 10 de novembre

Esdeveniments

Primera edició del Segon Certamen Socialista

- Segon Certamen Socialista: El 10 de novembre de 1889 té lloc al Palau de les Belles Arts de Barcelona (Catalunya) el Segon Certamen Socialista, convocat pel grup«Onze de Novembre», un conjunt de militants anarquistes que volien commemorar i glorificar els Màrtirs de Chicago, executats dos anys abans; també es desitjaven confrontar i harmonitzar les tendències anarcocol·lectivista i anarcocomunista enfrontades aleshores. A l'acte de cloenda van assistir unes 20.000 persones–10.000 segons El Productor i 30.000 segons Palmiro de Lidia– i es va aconseguir el doble èxit de demostrar la capacitat de mobilització de l'anarquisme ibèric i de palesar la qualitat dels treballs presentats, malgrat les divergències ideològiques. Varen presentar-s'hi 63 treballs, convocats per a 14 temes (teoria revolucionària, l'anarquia, les passions humanes, la literatura, el caràcter científic del col·lectivisme, els deures dels treballadors...), que procedien de localitats catalanes gairebé tots –llevat un de Bilbao, un de Madrid i un de Buenos Aires. Van formar part del tribunal Canivell, Esteve i Pellicer, entre d'altres. Les idees anarcocol·lectivistes van ser defensades per Josep Llunas i les idees anarcocomunistes per Teobaldo Nieva i Sergio de Cosmo, essent premiats els seus treballs. Ricardo Mella va aconseguir el primer premi amb la memòria«Anarquia. El seu origen, progrés, evolucions, definicions i futur d'aquest principi social». L'exposició més original, i que acabaria creant escola, va ser la de Fernando Tárrida del Mármol, defensant el principi de l'«anarquisme sense adjectius econòmics». El tipògraf alacantí Rafael Carratalà Ramos va guanyar la secció «Himne revolucionari anarquista» amb un que arribaria a ser mític, Hijos del Pueblo. També van presentar treballs Anselmo Lorenzo, N. Tasso, J. Torrents Ros, Soledad Gustavo, M. Burgues, Abayà Garriga, Sevilla, Cascales, entre d'altres. En 1890 es van publicar els treballs, que han estat reeditats en diverses ocasions (1903, 1927 i 1990).

***

La Presó Model de Barcelona a l'època

- Execució de Llàcer i de Montejo: El 10 de novembre de 1924, a les cinc de la matinada, al pati de la presó Model de Barcelona (Catalunya) són garrotats, pels botxins de Madrid i de Burgos, Josep Llàcer Bertran, català de 26 anys, i Juan Montejo Arranz, de 19 anys i natural de Liceras (Sòria, Espanya), militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –Llàcer del Sindicat del Metall i Montejo del Sindicat Únic del Ram de l'Alimentació–, condemnats en Consell de Guerra sumaríssim per un Tribunal Militar per matar un guàrdia de seguretat (Bruno López Ruiz) i ferir-ne un altre (José Jarque) durant l'assalt de la caserna de les Drassanes, el 6 de novembre de 1924, i de la mort del botxí de Barcelona, el 28 de maig d'aquell mateix any. Les últimes paraules de Montejo van ser: «Visca l'anarquia!»; l'últim gest de Llàcer va ser escopir el rostre de qui l'havia de matar, el botxí de Burgos. Llàcer, que tenia esposa i un fill, abans de morir va fer testament, on recomanava a sa companya que eduqués de manera llibertària sos fills; aquesta dona, encinta, va posar-se de part per la impressió la nit de l'execució, però la bessonada va néixer morta pel mal tràngol. La militant anarcofeminista Lola Iturbe, que va passar la vetlla amb la família de Montejo a la presó amb els condemnats, va escriure un article antològic, «Héroes de ayer. Llàcer y Montejo», que va ser publicat en Solidaridad Obrera, el 16 de novembre de 1938, amb el seu pseudònim Kyralina.

***

Capçalera de SIA

- Surt SIA: El 10 de novembre de 1938 surt a París (França) el primer número del setmanari SIA. Organe de la Solidarité Internationale Antifasciste. Amb l'esclat de la Revolució espanyola en 1936, l'anarquista i antimilitarista Louis Lecoin va crear el Comitè per l'Espanya Lliure, que es va transformar, arran del congrés de la Unió Anarquista de 1937 en Solidarité Internationale Antifasciste (SIA), la finalitat del qual era l'ajuda als revolucionaris espanyols aprovisionant-los de queviures, medicaments i armes. Des de novembre de 1937 a octubre de 1938 el periòdic Le Libertaire va acollir dues pàgines escrites per SIA, però finalment aquestes pàgines van acabar independitzant-se i creant el setmanari bilingüe francoespanyol SIA, els principals responsables del qual van ser Louis Lecoin (secretari de redacció), Nicolas Faucier (administrador) i Vintrigner (gerent). Va comptar amb el suport de nombroses personalitats dedicades a la defensa de la llibertat i de la justícia social, mobilitzades en pro del poble espanyol contra els feixismes coaliats. La secció francesa de SIA comptarà el febrer de 1939 amb 15.000 adherits i el setmanari tindrà 5.500 subscriptors, amb un tiratge que arribarà als 50.000 exemplars en números especials i que es repartiran especialment durant els nombrosos mítings de suport a l'Espanya Lliure que es faran. Però, a finals de juliol de 1939, la repressió governamental s'abatrà sobre l'equip del periòdic; Robert Louzon, Henri Jeanson, membres també del Comitè de Defensa dels Pobles Colonials i autors d'articles en defensa del poble tunisià publicats a SIA, seran condemnats a 18 mesos de presó «per atemptar a la integritat de l'Imperi»; i Vintrigner, Lecoin i Faucier seran condemnats a dos anys de presó cadascun per «provocació de militars a la desobediència amb la finalitat de propagar l'anarquisme». L'últim número serà el 38, del 3 d'agost de 1939; encara que va sortir un número clandestí el setembre d'aquell any. En la postguerra, en 1947, el periòdic reapareixerà i publicarà cada any un calendari per recaptar fons, ara, per ajudar els anarquistes espanyols refugiats a França.

Naixements

Camilo Arriaga (ca. 1900)

- Camilo Arriaga: El 10 de novembre de 1862 neix a San Luís Potosí (San Luís Potosí, Mèxic) l'enginyer de mines, polític liberal i revolucionari llibertari Camilo Arriaga. Fill d'una família oligarca de San Luis Potosí, son pare, Benigno Arriaga Leija, era nebot de Ponciano Arriaga, que havia estat en 1857 diputat constituent i aliat del liberal Benito Juárez; sa mare es deia Carlota Ramos Aguirre. Benigno Arriaga en 1876 va fer costat el Pla de Tuxtepec, proclamat per Porfirio Díaz, contra la reelecció de Sebastián Lerdo de Tejada i quan Díaz arribà a la presidència de Mèxic compensà la família Arriaga amb càrrecs polítics. En 1875 Camilo ingressà a l'Escola Nacional Preparatòria (ENP) de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). En aquests anys d'estudiant llegí els clàssics socialistes (Karl Marx, Friedrich Engels, etc.) i anarquistes (Pierre-Joseph Proudhon, Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, etc.) i realitzà un viatge a Europa, on adquirí una important biblioteca d'autors anarquistes a París (França). En 1880 entrà a l'Escola Nacional d'Enginyers per estudiar Enginyeria Civil, especialitzant-se en els temes referents a l'explotació minera. En 1884 realitzà pràctiques professionals a les mines de plata propietat de sa família a Guanajuato i Hidalgo. El 17 de gener de 1887 aconseguí el títol d'Enginyeria en Mines amb altes qualificacions. En 1888, quan son pare ja era senador, va ser nomenat diputat a la Legislatura Local a San Luis Potosí per ordre de Porfirio Díaz i, en morir son pare, en 1890 va ser ascendit a diputat federal del Congrés Nacional, càrrec que mantingué fins a 1898. En 1892 impulsà les mobilitzacions estudiantils de la Ciutat de Mèxic i en 1898 encapçalà una protesta anticlerical al Congrés contra el bisbe Ignacio Montes de Oca y Obregón, exigint la separació real entre l'Església i l'Estat, i per aquest motiu va se cessat per Díaz juntament amb altres diputats que el van secundar. En 1899 retornà a San Luis Potosí i amb el capital que li restava arran de la crisi financera («Crisi de la Plata») de 1892-1895 es dedicà a preparar un moviment de protesta contra Díaz. S'ajuntà amb joves revolucionaris d'una classe social més baixa, com ara Juan Sarabia, Antonio Díaz Soto y Gama, José María Facha, Blas C. Rodríguez, Santiago R. de la Vega, Moisés García, Genaro L. Zapata, Librado Rivera i Rosalío Bustamante, entre d'altres, i el grup fundà el Club Liberal «Ponciano Arriaga», on es discutien textos socialistes i anarquistes de la biblioteca que Arriaga havia adquirit a París. Entre el 5 i el 10 de febrer de 1901 el Club Liberal«Ponciano Arriaga» celebrà al Teatro de la Paz de San Luis Potosí, davant l'estricta vigilància de l'Exèrcit Federal, el I Congrés Liberal Mexicà, que aglutinà 50 clubs i creà el Partit Liberal Constitucionalista (PLC), reivindicador de la Constitució de 1857, de la llibertat d'impremta, del sufragi lliure, de la supressió dels caps polítics i de la solució dels problemes agraris. Entre els delegats que assistiren al congrés es trobaven els germans Flores Magón, editors del periòdic anarquista Regeneración, i altres destacats llibertaris (Librado Rivera, Antonio I. Villareal, etc.). El pensament del Club Liberal «Ponciano Arriaga» es radicalitzà de mica en mica, passant per l'anticlericalisme i l'oposició directa contra la dictadura de Díaz. El II Congrés Liberal Mexicà, que havia de començar el 5 de febrer de 1902, no se celebrà perquè el porfidista Heriberto Barrón, infiltrat en el Club Liberal «Ponciano Arriaga» per propiciar l'escissió, el 24 de gener de 1902 disparà contra el membre del club Julio Uranga, fet que propicià la detenció d'Arriaga, la seva acusació pels delictes de sedició i d'ultratge a funcionaris públics i el seu tancament a la presó de Belén de la Ciutat de Mèxic. Un cop alliberat el 10 de gener de 1903, reorganitzà el Club Liberal«Ponciano Arriaga», moment en el qual s'afegiren els germans Ricardo i Enrique Flores Magón. El 27 de febrer de 1903 el Club Liberal «Ponciano Arriaga» publicà un manifest on denunciava les injustícies socials i econòmiques imperants i la corrupció governamental i eclesiàstica; protestava contra la lleva, les tiendas de raya (botigues ubicades a les fàbriques on els obrers eren obligats a comprar els productes vitals) i el lliurament dels béns nacionals a l'estranger, per acabar amb una crida a la lluita armada. Aquest mateix 1903 s'exilià a Laredo (Texas, EUA), on es reuní amb els germans Flores Magón, i a Saint Louis (Missouri, EUA), on col·laborà en els periòdics anarquistes i revolucionaris Regeneración,El Hijo del Ahuizote i El Diario del Hogar. Diferències, econòmiques més que ideològiques, amb Ricardo Flores Magón, el separaren del grup que en 1905 fundà la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM). Curiosament, Arriaga, que havia escampat les idees radicals socialistes i anarquistes europees entre la joventut intel·lectual mexicana de les classes mitjana i baixa, es va desmarcar del pensament llibertari quan aquestes idees van començar a posar-se en pràctica. En 1908 retornà a San Luis Potosí i treballà contra el govern de Díaz, fet pel qual va ser empresonat. En 1910 s'uní al moviment antirreeleccionista que encapçalava el seu amic Francisco Ignacio Madero González. El març de 1911 participà en el Complot de Tacubaya, la finalitat del qual fou el derrocament de Porfirio Díaz amb el suport de Madero; detingut el 27 de març, va ser processat, però va ser alliberat el maig d'aquell any com a resultat de la presa per part dels revolucionaris de Ciudad Juárez i de la firma dels Tractats de Ciudad Juárez. Un cop lliure, el 28 de juliol de 1911 participà en la Junta Iniciadora de la Reorganització del Partit Liberal a la Ciutat de Mèxic i s'afegí d'una manera crítica al maderisme. El maig de 1912 fundà una Escola Socialista. Durant el govern de Victoriano Huerta Márquez s'exilià a Nova Orleans (Louisiana, EUA) i en 1920 retornà a Mèxic amb la intenció de reintegrar-se en la lluita revolucionària. Aquest mateix any va ser nomenat cap del Departament Forestal de Caça i Pesca del govern d'Álvaro Obregón Salido, càrrec que mantingué fins 1924. En aquesta època visqué a la Ciutat de Mèxic i es dedicà al periodisme, col·laborant en El Demófilo, El Renacimiento,El Porvenir, Regeneración,Tercer Imperio i El Heraldo de México. En l'últim període de sa vida, simpatitzà amb la II República espanyola i amb l'URSS, alhora que s'oposà al feixisme europeu i a la seva versió mexicana, el sinarquisme. Camilo Arriaga va morir el 26 de juny de 1945 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i les seves restes van ser dipositades al Panteó Civil de Dolores.

Camilo Arriaga (1862-1945)

***

Notícia de la detenció d'Antoine Gleizal apareguda en el periòdic parisenc La Lanterne del 25 d'abril de 1891

- Antoine Gleizal: El 10 de novembre de 1862 neix al III Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Antoine Gleizal, conegut com Garnier-Gleizal. Fill de pare desconegut, sa mare es deia Marie Philomène Gleizal i era obrera en la indústria de la seda. Treballà d'obrer tapisser i de mecànic a Lió. El 19 de gener de 1883 va ser condemnat a Lió, en el famós «Procés dels 66», a 15 mesos de presó, 200 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils per«afiliació a l'Associació Internacional dels Treballadors» (AIT). La pena va ser finalment reduïda el 13 de març de 1883 pel Tribuna d'Apel·lació a un any de presó, 100 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets civils. En 1885 engegà una campanya per l'abstenció en les eleccions legislatives. El 23 d'abril de 1891 va ser detingut, amb altres quatre companys (Claude Andauson, Alexandre Teyssier, Jean Teyssier i Veillet), acusat de fabricació de moneda falsa; jutjat, el 21 de maig de 1891 va ser condemnat per l'Audiència del Rhône a dos anys de presó i 100 francs de multa per fabricació i emissió de moneda falsa. Per alguns companys, el seu comportament i els seus costums eren més que discutibles. El 10 de gener de 1896 envià una carta a Rivaud, prefecte de policia del Rhône, on es retractava del seu passat i es declarava no anarquista. Entre 1882 i 1883 els cercles llibertaris denunciaren la seva«traïció» i el seu paper d'agent provocador. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Gaetano Bresci

- Gaetano Bresci: El 10 de novembre de 1869 neix a Coiano (Prato, Toscana, Itàlia) l'anarquista, partidari de la propaganda per l'acció, Gaetano Bresci. Sos pares, pagesos humils, es deien Gaspare Bresci i Maddalena Godi. Son pare es guanyava la vida com artesà de llata per a capells. Quan era adolescent, després d'haver passat per l'Escola d'Arts i Oficis de Prato, començà a treballar en una fàbrica tèxtil («Fabbricone»), on entrà en contacte amb el món sindical. Quan tenia 15 anys començà a participar en les activitats del Cercle Anarquista de Prato. El desembre de 1892, després d'haver participat en la seva primera vaga, va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratge i insubordinació a la força pública» i fou catalogat com a«anarquista perillós». Després de la vaga, que implicà l'ocupació militar de la fàbrica, va ser acomiadat. Tot seguit va treballar en diverses feines, però va ser detingut cautelarment com a «mesura de seguretat pública» i, segons les lleis especials que havia aprovat el Govern de Francesco Crispi, confinat juntament amb altres 52 anarquistes de Prato a Lampedusa entre 1893 i 1895. El maig de 1896 va ser amnistiat i, com que no trobà feina a Prato, s'establí a Ponte all'Ania (Barga, Toscana), on va ser contractat a la fàbrica de llanes«Michele Tisi e C.». Més tard decidí emigrar i a finals de desembre de 1897 embarcà cap els Estats Units, arribant el 29 de gener de 1898 a Nova York. Es va establir a Paterson (New Jersey), on treballà a la filatura «Hamil& Booth» i freqüentà la colònia d'emigrants anarquistes italians, formant part de la«Società per il Dirito all'Esistenza» (Societat per al Dret a l'Existència). A Paterson tenia esposa i fill. Fou un dels fundadors, amb Errico Malatesta, del periòdic anarquista La Questione Sociale i va comprar accions de l'editorial «Era Nuova». El novembre de 1899, durant un animat debat entre Malatesta i l'anarcoindividualista Giuseppe Ciancabilla, Bresci salvà la vida del primer al desviar el revòlver d'un provocador anomenat Passaglia que disparà contra el gran pensador anarquista ferint-lo en una cama. Durant la seva estada als EUA, s'assabentà de l'anomenada «Protesta de l'Estómac», insurrecció popular que es donà en 1898 a Milà (Llombardia, Itàlia) arran de la pujada del preu de la farina i del pa que durà uns dies i que donà lloc a l'assalt de fleques. El motí fou durament reprimit per l'exèrcit italià a les ordres del comandant general Fiorenzo Bava-Beccaris, deixant més de cent morts i centenars de ferits. Aquest fet trasbalsà Bresci i decidí tornar a Itàlia per venjar aquests assassinats en la figura del rei Humbert I d'Itàlia, responsable màxim d'aquesta repressió. El maig de 1900 ja era a París (França) i el 4 de juny a Prato, on demanà al director de la Seguretat Pública un permís d'armes que li va ser denegat. Entre el 20 de juny i el 8 de juliol els passà a Castel San Pietro (Bolonya) a casa de sa germana, la qual regentava amb el seu marit una taverna. El 8 de juny participà a Bolonya en la inauguració del monument a Garibaldi i a continuació passà uns dies a Parma. Després llogà una habitació a l'avinguda San Pietro all'Orto de Milà amb la finalitat d'espiar durant uns dies els moviments del monarca que des del dia 21 de juliol es trobava de vacances a la Vila Reial de Monza. El diumenge 29 de juliol de 1900 Bresci assassinà de tres trets de revòlver el rei d'Itàlia Humbert I de Savoia, davant centenars de persones que el saludaven i victorejaven. El sobirà retornava amb carrossa oberta a la seva residència de Monza després d'assistir a una competició gimnàstica a la societat esportiva «Forti e Liberi» i de lliurar el premi. El regicida, que no oposà cap resistència, va ser detingut pel mariscal de carrabiners Andrea Braggio que li va salvar la vida quan estava apunt de ser linxat per la xusma enfurida. Després de l'assassinat es desencadenà una important repressió contra el moviment anarquista italià (detencions, saqueigs, etc.) amb un intent de presentar el regicidi com un gran complot internacional que tingué repercussions fins i tot a Paterson. Durant el procés, que va tenir lloc els dies 9, 18 i 29 d'agost, Bresci va ser defensat, després d'haver rebutjat l'advocat d'ofici Mario Martelli que venia avalat pel diputat socialista Filippo Turati, per l'advocat anarquista Francesco Saverio Merlino. El 29 d'agost de 1900 va ser condemnat a presó perpètua per l'Audiència de Milà. Bresci rebé la sentència al crit de«Visca la Revolució Social!». Anys abans, en 1878, l'anarquista Giovanni Passannante havia atemptat senseèxit contra el monarca i havia estat condemnat a mort i només per la gràcia del mateix rei la pena havia estat commutada per la de cadena perpètua. En 1889 la pena de mort fou abolida del codi penal italià per a tot tipus de delicte. El 23 de gener de 1901, després de ser traslladat per mar mitjançant el vaixell de guerra Messaggero, va ser tancat sota el número de matrícula 515 en una cel·la especial de tres per tres metres, sense cap equipament, a la penitenciaria de l'illot de Santo Stefano, a les Illes Poncianes. La condemna especificava que els set primers anys els havia de passar en una cel·la d'aillament. El comportament del pres fou pacífic i normal. Gaetano Bresci va aparèixer penjat amb una tovallola el 22 de maig de 1901 a la seva cel·la. Evidentment la versió oficial de suïcidi no va ser creguda pels cercles anarquistes i les conjectures sobre el seu assassinat van ser més que sospites. El seu cos, segons uns, va ser enterrat al cementiri de Santo Stefano i, segons altres, va ser llançat al mar. Les úniques coses que quedaren de la seva persona van ser el seu capell de pres, que va ser destruït durant una revolta carcerària durant la postguerra, i el revòlver del regicidi, un Hamilton & Booth. La seva filla, Getanina Bresci, seguí les passes de son pare i va ser una destacada anarquista. A Carrara existeix un monument dedicat a Bresci, obra en marbre realitzada per l'escultor milanès Carlo Sergio Signori. A Prato, població natal de Bresci, en 1976 se li va dedicar un carrer.

***

Foto policíaca de Joseph Hostenbock (26 de febrer 1894)

- Joseph Hostenbock: El 10 de novembre de 1871 neix a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista Joseph-Louis Hostenbock, conegut com Louis Carlos. Sos pares es deien Louis Hostenbock i Elisabeth Hanozet. Treballava de perruquer. Sospitós d'haver participat en 1894 en els atemptats anarquistes de Barcelona (Catalunya), va ser expulsat el 8 de març de 1894 de França. La policia francesa el considerà un «lladre professional». En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 20 de març de 1925 va ser detingut a Marsella, amb sa companya, Julia Werck (Jukie), i Auguste-Marius Levallard (Sam), a la Borsa de París quan intentava vendre obligacions creditícies, bons del tresor, etc. Tots tres van ser acusats de formar una banda de lladres internacional caracteritzada per realitzar importants robatoris de papers borsaris i bancaris a domicilis burgesos francesos i belgues i d'haver assassinat el 18 de novembre de 1924 el ric rendista Ledoux a la seva mansió parisenca. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Joseph Hostenbock (1871-?)

***

Foto antropomètrica d'Agustí Camps Caja (9 de maig de 1916)

- Agustí Camps Caja: El 10 de novembre –fonts policíaques citen erròniament el 12 de setembre– de 1877 neix a Sant Andreu de Palomar (Barcelona, Catalunya; actualment és un barri de Barcelona) l'anarquista Agustí Feliu Camps Caja. Sos pares es deien Josep Camps Català i Maria Caja Molas. Es guanyava la vida com a torner en fusta. El 26 de març de 1916 arribà a França i, després de fer la declaració d'estrangeria i de residència a Cortsaví (Vallespir, Catalunya Nord), s'instal·là a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). En aquesta població treballà per al negociant de fusta Llaurens i vivia a la pensió Lafleur de l'avinguda Pépinière. Mantingué correspondència amb un tal Joan Vila, amb qui s'havia de reunir a París tant bon punt tingués diners per anar-hi. Cap el maig de 1916 intentà, amb un tal Ferrer, de crear un moviment vaguístic per obtenir un augment de salari i per aquest motiu va ser fitxat aquell mes com«anarquista i propagandista militant» per la policia per la Comissaria de Perpinyà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Virgilio Gozzoli

- Virgilio Gozzoli:El 10 de novembre de 1886 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) el mecànic, tipògraf, escriptor i pintor anarquista Virgilio Gozzoli. Sos pares es deien Paolo Gozzoli i Angelica Gelli.A la seva ciutat natal va ser introduït a l'anarquisme individualista per Tito Eschini i Ettore Bartolozzi. En 1899 va participar en la protesta antimonàrquica en ocasió de la visita a Pistoia del futur rei Víctor Manuel III d'Itàlia. En aquesta època va experimentar literàriament amb el futurisme, el paroleliberisme i la dramatúrgia publicant obres comÈ un gran mondaccio buffo (1907), I due Macigni (1911), Ficcanaso(1911), Per un Mantellaccio (1911),Un par di calzoni (1912), Pistoia ne' su' rioni (1913), Marchesino(1915),Il mattaccio (1918), Mara (1919), Il prodigio (1919) i Il lebbroso (1921). En 1913 va començar a col·laborar en el periòdic L'Iconoclasta i en l'únic número d'Il Pensiero Iconoclasta Individualista. En 1914 fou condemnat a un mes de presó per participar en els fets de la«Setmana Roja». Cridat a files en 1916, fou tot d'una llicenciat i escrigué nombrosos textos i peces teatrals de caràcter social i antimilitarista. L'abril de 1919 fundà la revista Iconoclasta. Com a obrer d'una fàbrica mecànica al complex industrial de San Giorgio, va participar en el moviment d'ocupacions de fàbriques i en la lluita contra la pujada del feixisme. L'abril de 1921 la seva impremta fou destruïda pels feixistes i, un cop apallissat, fou detingut com a membre del grup «Arditi del Popolo» de Pistoia. El novembre de 1922 s'exilià a França i col·laborar en el«Comitè en favor de les víctimes polítiques», organitzat el maig de 1923 per Raffaele Schiavina a París. També va col·laborar en el periòdic La Revendicazione, fundat el juny de 1923. A partir de maig de 1924, amb Ugo Fedeli, va publicar una nova sèrie de la seva revista Iconoclasta! a París i participà en la fundació d'«Obres Internacionals de les Edicions Anarquistes». Amb Ugo Fedeli i Tintino Rasi, formà part de la redacció de La Rivista Internazionale Anarchica (1924-1925) a París. També va prendre part en la dura polèmica en els cercles llibertaris entre partidaris i opositors de formar part de les legions garibaldines i d'una expedició armada a Itàlia, que resultarà ser una provocació muntada per l'agent feixista R. Garibaldi. Va col·laborar amb l'entrada «Art» en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure i entre 1925 i 1926 en el periòdic La Tempra. Amb sa companya Marguerite Guestini, el juliol de 1925, es va instal·lar a Courbevoie, on va fer feina de mecànic alhora que tenia instal·lada una impremta al seu domicili. El maig de 1929 publica, amb Gigi Damiani, el periòdic Fede. El 3 de juliol de 1930 fou detingut amb una ordre d'expulsió, però va aconseguir una pròrroga. Amb l'establiment de la II República espanyola, marxà a Barcelona on, amb Bruzzi i Castellani, formà part de l'Oficina Llibertària de Correspondència. A finals de 1932 marxà a Brussel·les i entrà clandestinament a França. El 12 de novembre de 1933 va participar com a delegat en el Congrés de Puteaux, on va ser fundada la Federació Anarquista de Refugiats Italians i el seu òrgan d'expressió, Lotte Sociali (1933-1935), del qual serà membre de la redacció. El 4 de juny de 1934 es va reactivar la seva ordre d'expulsió i, segons la policia, marxà a Espanya fins al març de 1935, quan, per desencadenar una campanya a favor del dret d'asil, es va presentar davant la policia francesa amb altres militants anarquistes (Marzocchi, Perissino, Bonomini, Tammassini, etc.). L'1 i el 2 de novembre de 1935 va participar en el Congrés Anarquista Italià de Sartrouville, on va ser fundat el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària. El 26 de juliol de 1936 prengué part a París en la reunió on es decidí enviar immediatament voluntaris a lluitar en la Revolució espanyola i es va encarregar de les relacions entre París i Barcelona. A partir d'octubre de 1936 va entrar en la redacció de la revista barcelonina Guerra di Classe, de la qual es va encarregar de la direcció arran de l'assassinat el maig de 1937 per agents estalinistes de Berneri i de Barbieri. En aquesta època, amb Celso Persici i Domenico Ludovici, representà la Unió Sindical Italiana (USI) en el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1937 tornà a França i participà en el congrés de fundació de la Unió Anarquista Italiana (UAI) a Marsella i del seuòrgan Il Momento, del qual serà responsable amb Leonida Mastrodicasa. Quan la situació dels immigrants empitjorà, va emigrar als Estats Units el novembre de 1938, on va col·laborar en el periòdic de Carlo Tresca Il Martello. En 1942, amb Tintino Rasi, fou responsable del mensual antifeixista novaiorquès Chanteclair (1942-1945). Durant la guerra va fer seves les posicions de Rudolf Rocker, partidari de fer costat les democràcies liberals davant el nacionalsocialisme. En 1958 tornà a Pistoia, on va traduir a l'italià el llibre de Rocker Nationalismus und Kultur. Durant sa vida va fer servir diversos pseudònims, com ara Vir,Iconoclasta, Mataccio, Gigi Vizzo-Rollio, etc. Virgilio Gozzoli va morir el 24 d'agost de 1964 a Pistoia (Toscana, Itàlia). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i a l'Arxiu Família Berneri - Aurelio Chessa de Reggio Emilia.

Virgilio Gozzoli (1886-1964)

***

Notícia de la detenció d'Alain Le Duff i d'altres companys apareguda en el diari de L'Ouest-Éclair del 11 de gener de 1919

- Alain Le Duff: El 10 de novembre de 1888 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista i anarcosindicalista Alain Marie Le Duff. Sos pares es deien Herve Le Duff, mecànic del port de Brest, i Marie Anne Aline Jestin. El 16 de novembre de 1903 entrà com a aprenent a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). Obrer calderer, ben aviat formà part del moviment anarquista i anarcosindicalista, pertanyent a les Joventuts Sindicalistes. El 14 de setembre de 1914 es casà a Brest amb Augustine Émilie Cloarell. El setembre de 1914 va ser cridat a files, però va ser llicenciat l'octubre d'aquell any i enviat a treballar a l'Arsenal de Brest com a«obrer mobilitzat». Entre 1915 i 1917 fou secretari adjunt del sindicat de l'Arsenal de Brest de la Confederació General del Treball (CGT). Durant tota la Gran Guerra, el seu correu va ser obert pel control postal a causa del seu anarquisme i del seu antimilitarisme. Membre del grup «Les Amis de La Vague» (publicació bolxevic), s'entusiasmà per la Revolució russa. En 1916 era secretari del Comité pour la Reprise des Relations Internationales (CRRI, Comitè per a la Represa de les Relacions Internacionals), que feia costat l'estratègia de la Conferència de Zimmerwald. El març de 1918, en una carta enviada a Alphonse Merrheim, afirmà la necessitat d'una escissió sindical i durant els anys següents fou membre de la directiva de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) local. En aquests anys col·labora en Le Libertaire. El 5 de gener de 1919 fou detingut a Brest, amb altres 27 companys civils i mariners, inculpat per«propaganda antimilitarista i complot contra la seguretat de l'Estat» i empresonat a Nantes. Jutjat en consell de guerra en aquesta ciutat, va ser absolt i el 31 de maig de 1919 alliberat. A començament dels anys trenta vivia a Montigny-lès-Cormeilles (Illa de França, França) i estava subscrit a Le Libertaire. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia orgànica de Julien Aufrère apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 31 d'agost de 1935

- Julien Aufrère: El 10 de novembre de 1889 neix a Frontenat (Archignat, Alvèrnia, Occitània) el sindicalista revolucionari socialista, després comunista i finalment anarquista i anarcosindicalista, Jules Martin Aufrère, conegut com Julien Aufrère. Sos pares es deien Gilbert Aufrère, conreador i difunt en el moment del seu naixement, i Nathalie Prévost. Corrector d'impremta sindicat des de 1910, vivia a Colombes i treballava a la impremta cooperativa «La Cootypographie», de Courbevoie (Illa de França, França). El gener de 1921, aleshores membre de la Secció Socialista de Colombes, passà amb gairebé tota aquesta secció al Partit Comunista (PC) i amb Monier va ser nominat cosecretari adjunt. En aquesta època fou membre de les Joventuts Sindicalistes del XV Districte de París i l'abril de 1922 reemplaçà Charles Salembier en el càrrec de secretari de la Federació dels Joves Sindicalistes del Sena, la qual es mostrà, el setembre d'aquell any, partidària a l'adhesió a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Militant del PC, defensà les posicions de Pierre Monate i Alfred Rosmer. En 1922 col·laborà en Le Travailleur du Livre i en L'Imprimerie Communiste. Entre 1923 i 1925 fou secretari adjunt, amb Victor Godonèche, de la Federació Unitària Francesa dels Treballadors del Llibre de la CGTU i assistí entre el 8 i el 9 de març de 1924 al I Congrés Nacional de la Federació Unitària del Llibre i entre el 22 i el 25 d'agost de 1925 al II Congrés Nacional d'aquesta federació, on va ser nomenat, amb Victor Godonèche, representant de la seva comissió executiva en el Comitè Internacional de Propaganda (CIP). El 24 de desembre de 1924 va ser nomenat secretari del CIP del Llibre per als Països Llatins, en un moment en el qual el nucli sindicalista revolucionari agrupat al voltant de Pierre Monatte va ser exclòs del PC. Joanny Berlioz, secretari del Buró Llatí de la Internacional Sindical Roja (ISR), el 2 d'octubre de 1925, contestà aquesta nominació per«divergències profundes amb la línia general de l'ISR». En 1923 fou membre suplent de la comissió executiva de la CGTU, càrrec que prengué en titularitat l'any següent, però en el qual no ser reelegit en 1925. El gener de 1925 participà en la creació de la revista La Révolution Prolétarienne, on col·laborà fins el 1935. Amb Jules Raynaud va ser expulsat del PC i en 1926 organitzà un Grups d'Estudis Comunistes i Sindicalistes a Colombes. El febrer de 1931 era secretari del Cercle per la Unitat Sindical (Comitè Unitari Sindical) de Colombes, creat després de la publicació del «Manifest dels 22». El 20 de març de 1932, per transferència de la CGTU, va ser admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) i fou membre del seu comitè sindical (1937-1942, 1947) i secretari adjunt d'aquest sindicat (1941). En 1935 era secretari del Centre Sindical Confederat de Colombes i animà el Grup Anarquista d'aquesta població, adherit a la Unió Anarquista (UA), tot representant la tendència anarcosindicalista a la Casa del Poble de la localitat. En aquesta època col·laborà en Le Libertaire. Entre 1937 i 1939 representà el seu grup anarquista, en qualitat d'administrador, en la Universitat Popular de Colombes. Sa companya, Yvonne Robin, assistí sovint a les reunions del grup. Julien Aufrère va morir sobtadament el 26 de febrer de 1952 al seu domicili de Colombes (Illa de França, França).

***

Grigorij Petrovic Maksimov i Olga (París, 5 de maig de 1925)

- Grigorij Petrovic Maksimov:El 10 de novembre de 1893 neix a Mitusino (Smolensk, Rússia) l'anarcosindicalista i escriptor rus Grigorij Petrovic Maksimov –també transcrit com Maximov i Maximoff. Els seus pares el van enviar de nin al seminari ortodox de Vladimir perquè estudiés el sacerdoci, però acausa de les seves protestes va acabar finalment estudiant agronomia a Sant Petersburg i en 1915 es va graduar a l'Acadèmia Agrícola. En una biblioteca provincial va descobrir dos llibres de Mikhail Bakunin i s'hi va veure profundament influenciat, definint-se anarquista amb 17 anys. Després dels estudis va ser cridat per l'exèrcit, on va fer propaganda revolucionària i antimilitarista a files. En 1917 va tornar a Sant Petersburg i va ser present activament a les vagues de febrer que tindrien com a conseqüència la caiguda del tsar. En agost d'aquest mateix any s'afegeix al comitè de redacció del periòdic anarcosindicalista Golos Truda (La Veu Obrera) que s'edita per primer cop i que era una publicació que s'oposava a la Federació Anarcocomunista, a la qual acusava de ser visionària, romàntica i utopicopastoral. Es va afegir a l'Exèrcit Roig, però quan el van utilitzar com a policia per desarmar els treballadors es va negar a obeir ordres i va ser condemnat a mort. La solidaritat dels obrers metal·lúrgics li va salvar la vida i finalment va ser alliberat. Quan el govern bolxevic va suprimir Golos Truda l'agost de 1918, va publicar Volny Golos Truda (La Veu Obrera Lliure), juntament amb Nikolai Dolenko i Efim Jartxuk. Maximov va ser el primer en utilitzar el terme «capitalisme d'Estat» per definir el que els bolxevics havien establer a la Unió Soviètica. En el segon congrés anarcosindicalista rus a Moscou de novembre de 1918, va ser nomenat secretari de la comissió encarregada de crear les bases d'una federació anarcosindicalista russa. Durant el segon congrés de la Internacional Comunista a Moscou (juliol i agost de 1920), va mantenir contacte estret amb els delegats anarquistes i anarcosindicalistes estrangers que hi van anar, com ara l'alemany Augustin Souchy, l'espanyol Ángel Pestaña, l'italià Armando Borghi i el francès Lepetit, i va fer veure els visitants la repressió despietada que els bolxevics feien servir contra els anarquistes, els socialrevolucionaris i, fins i tot, els bolxevics dissidents. Després d'aquest congrés la repressió encara va augmentar més i Maksimov es reuneix amb Alfred Rosmer, representant francès de la Internacional Comunista, i li lliura cartes de protesta que no tindran cap resultat. El 8 de març de 1921 és detingut poc després de la gran batuda contra els membres de l'anarquista Confederació NABAT de Kharkov i enmig de la rebel·lió de Kronstadt i es va juntar amb Volin, Jartxuk, Aron Baron i Mark Mratxny a la presó moscovita de Taganka. Quatre mesos després, Maksimov i altres anarquistes es van posar en vaga 10 dies. Sindicalistes d'Europa occidental que havien vingut a un congrés de la Internacional Sindical Roja (Profintern) van intercedir pels presoners i finalment van ser expulsats del país i pogueren arribar a Berlín. Maksimov a Berlín va participar en la fundació de l'Asociació Internacional dels Treballadros (AIT-IWA) i del Comitè Mixt  per a la Defensa dels Revolucionaris Empresonats a Rússia (1923-1926). Va editar, juntament amb Jartxuk i Alexander Schapiro el periòdic anarcosindicalista Rabocij Put' (El Camí del Treball). En 1924 es trasllada a París i d'allà a Chicago (EUA). Treballa de tapisser de dia i de nit en l'edició del periòdic de l'IWW Golos Truzhenika (La Veu del Treballador). Amb la tornada de Piotr Arshinov a la Unió Soviètica, Maskimov s'encarregarà de la correcció del periòdic Dielo Truda, transferit de París a Chicago. Aquesta publicació es fusionarà amb el diari anarquista de Detroit Probuzhdenie (El Despertar), amb Maksimov com a principal redactor fins a la seva mort. Durant els anys 30 i 40 Maksimov va intentar reconciliar els anarconsindicalistes russos amb la resta de corrents russes de l'anarquisme, sabent que moltes lluites internes eren degudes més a disputes personals que a diferències ideològiques. Va publicar en 1940 el llibre The Guillotine at Work, on exposava la repressió bolxevic al seu país. Malalt del cor, va morir sobtadament d'un atac quan encara participava activament en el moviment anarquista el 16 de març de 1950 a Chicago (Illinois, EUA). Els seus llibres Constructive Anarchism i The Political Philosophy of Bakunin: Scientific Anarchism, amb el qual havia estat treballant des de feia 20 anys, van ser finalment publicats pòstumament en 1952 i 1953 respectivament. El seu ric arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute fo Social History (IISH) d'Amsterdam.

Continua...

---

Anarcoefemèrides de l'11 de novembre

Esdeveniments

Portada del primer número d'El Combate

- Surt El Combate: L'11 de novembre de 1891 surt a Bilbao (Biscaia, País Basc) el primer número de la publicació quinzenal anarcocomunista El Combate. Periódico anarquista. La capçalera portava el següent epígraf: «Los trabajadores contra quienes se cometan abusos y atropellos deberan ponerlo en nuestro conocimiento los que haremos públicos para vergüenza de abusadores y atropelladores, siempre que, se garantice la veracidad del hecho debidamente. Los que se consideren calumniados en nuestros escritos, tienen a su disposición las columnas del periódico para defenderse. Queremos luz, mucha luz.» Va ser dirigit per Vicente García i administrat per Mateo Díaz. Trobem articles de Luis Barcia, J. C. Campos i Teresa Claramunt, entre d'altres. En el número dos s'anuncià la creació d'un grup de«Solteros Anarquistes» a Bilbao, els membres del qual feien el jurament de «no casar-se amb dones que no fossin anarquistes». Per raons econòmiques només en sortiren tres números, l'últim el 12 de desembre de 1891. D'aquesta publicació només es conserven exemplars a l'International Institute of Social History (IISH) d'Àmsterdam.

***

Portada del primer número de La Lucha

- Surt La Lucha: L'11 de novembre de 1894 surt a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el primer número de La Lucha. Periódico comunista-anárquico. Defensor del obrero. Portava l'epígraf: «Siendo la propiedad fruto de nuestro trabajo, la expropiación es un derecho (para quedar en comun). Condenados por esta socidad mal organizada a ser explotados no explotadores, la Revolución Social es una necesidad.» Com a responsable figura J. Rojo. Només es coneix aquest número, que publicà un dels seus articles en italià.

***

Portada del primer número de La Voz de Ravachol

- Surt La Voz de Ravachol: L'11 de novembre de 1895 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número iúnic número de la publicació «anarcopetardista» La Voz de Ravachol. Periódico comunista-anárquico. Portava l'epígraf: «El único contrario del bienestar social es la propiedad. El único enemigo del obrero es el rico.» El responsable de la publicació, partidària de la «propaganda per l'acció», va ser F. Vázquez. Realment aquesta publicació és sobretot una apologia de l'anarcoterrorista François Claudius Koënigstein (Ravachol). Trobem textos de José Altafulla, J. Robert i Ravachol.

***

Portada d'El Rebelde

- Surt El Rebelde: L'11 de novembre de 1898 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la publicació de periodicitat irregular El Rebelde. Periódico anarquista. Alguns números portaren l'epígraf: «La propietat és un furt.».  Estava patrocinada pel grup anarcoindividualista «La Luz» i comptava amb el suport dels grups «Libertario»,«Juventud Anárquica», «Anti Federativo» i «Los Ácratas». Va ser dirigit primer per J. Mayorka (Manuel Reguera), després per Manuel Requena, per Juan Valls, per G. García i finalment per A. V. Rigüela Vargas. Fou un dels periòdics anarquistes amb major tirada d'aquells anys, juntament amb La Protesta Humana i L'Avvenire, amb els quals polemitzà. Trobem articles de José M. Acha, Alecrim, Adolfo Anarkos, José Aquistapace y Balestra, Domingo Aznar, Leopoldo Bonafulla, Gaetano Bresci, Ramón Canto, Pedro Carbonell, Blas Catalao, Juan C. Cazabat, G. Ciancabilla, Félix Corominas, J. Costas, Cráter, Delafranca, V. Dessola, Alejandro Escobar y Carvallo, Sébastien Faure, Nemesio Ferreyra, Francisco Fonseca, Julia P. García, Carlos Gilardoni, Jean Grave, Pepita Guerra, Soledad Gustavo, A. Hamon, Fortunato G. Imundo, Fernando Izapitobide, Piotr Kropotkin, Braulio Labarta, Felipe Layda, F. Lydia Pelea, Santiago Locascio, P. Lorenec, Errico Malatesta, Carlos Manco, A. Marconi, J. Mauri, Hugo Muocioli, Segundo Nachón, Luis Olea, José Padón Cabeza, Juan Bautista Pérez, Juan Quesada, Elam Rável, José Reguera, Manuel Reguera (Mayurka), M. J. Requena, L. Rémy, Ribera, María Rubí, J. Sarmento, Sauvarine, F. Serrano, León Urutia, Jaime Vidal, José Villar, G. Volscos, Zelaznog i Antonio Zozaya, entre d'altres. Fins al 1903 publicà, com a mínim, 104 números. Cal no confondre amb el periòdic anarquista xilè del mateix títol que es publicà en la mateixa època.

*** 

Naixements

Saverio Friscia

- Saverio Friscia: L'11 de novembre de 1813 neix a Sciacca (Agrigent, Sicília) el metge, defensor de la unitat italiana, sociòleg, maçó i anarquista Saverio Friscia. De família burgesa, la seva primera vocació fou la sacerdotal, però després va fer la carrera de medicina. Metge de professió, rebutjà la«medicina oficial» i es decantà per l'homeopatia, en la qual assolí un notable prestigi. En un principi abraçà les idees socialistes de Charles Fourier i les nacionalistes de Giuseppe Mazzini i de Giuseppe Garibaldi. Després de fer els estudis, en 1838 retornà a la seva terra natal, on organitzà una important tasca de conspiració contra els Borbons, destacant els fets revolucionaris de 1848. Aquest any fou elegit diputat en la Cambra dels Comuns de Palerm i des d'aleshores defensà posicions d'extrema esquerra, oposant-se a la desamortització dels bens eclesiàstics argumentant que aquests havien de ser restituïts al poble. Un cop aconseguida la unificació, fou elegit diputat al Parlament Nacional d'Itàlia, promovent el desenvolupament econòmic de Sicília. Més tard va fer amistat amb Pierre-Joseph Proudhon i, sobretot, a partir de 1865, amb Mikhail Bakunin. Després de fer seves les idees federalistes i antiautoritàries bakuninistes lluità per una Sicília independent o, com a mínim, federada a altres regions de la zona. En 1867 fundà a Nàpols amb Giuseppe Fanelli l'anarquista Societat dels Legionaris de la Revolució Social. En 1868, amb Carlo Gambizzi, Giuseppe Fanelli i Alberto Tucci fundà a Nàpols el grup «Libertà e Giustizia» (Llibertat i Justícia) i el primer periòdic anarquista, L'Eguaglianza. També fou l'organitzador de la secció de Catània de l'Associació Internacional del Treball (AIT) i un dels membres del Comitè Central de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista. En 1882 abandonà totes les seves activitats polítiques parlamentàries. Entre el 16 i el 22 d'agost de 1891 participà com a delegat en el Congrés de Brussel·les de la Primera Internacional. Com a membre de la maçoneria, que arribà al tercer grau, intentà acostar aquesta organització al moviment internacionalista bakuninista. Saverio Friscia va morir el 22 de febrer de 1886 a Sciacca (Agrigent, Sicília). A la Via Figuli d'Sciacca existeix un monument a la seva memòria.

Saverio Friscia (1813-1886)

***

Adriano Ascensi (1892)

- Adriano Ascensi: L'11 de novembre de 1856 neix a Alatri (Laci, Itàlia) l'anarquista Adriano Flavio Enrico Ascensi. Sos pares es deien Serafino Ascensi i Rose Noce. Entre 1877 i 1880 serví com a guàrdia al Principat de Mònaco. L'11 de desembre de 1878 arribà a Niça (País Niçard, Occitània) i cap el 1880 s'establí de sabater. El 22 de febrer de 1887 es casà a Niça amb la francesa d'origen italià Anne Marie Carbone, amb qui tingué tres infants (Jacques, Joseph Charles i Pascal Charles). El 6 de juliol de 1891 va ser un dels signants del manifest imprès per l'anarquista Giovanni Talchi titulat «Al signore Cerbero Vanni Candide, correspondente dell'Epoca...», fet que sembla va fer que fos inscrit com a«anarquista» per les autoritats, encara que com a «no perillós». En 1893 figurava en un llistat d'anarquistes estrangers residents a Niça. En aquesta època vivia al número 20 del carrer Barillerie. Va estar lligat als anarquistes Menozzi, Lombardo Rocco, Pilade Rugiardi i G. Talchi. El desembre de 1903 va ser inscrit per les autoritats en un registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. L'11 d'agost de 1904 la gendarmeria assenyalà que havia arribat a Falicon (Provença, Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Joan Mir i Mir

- Joan Mir i Mir:L'11 de novembre de 1871 neix al carrer de s'Arraval, número 13, de Maó (Menorca, Illes Balears) l'intel·lectual anarquista, anarcosindicalista, pedagog llibertari i maçó Joan Mir i Mir. Son pare, Pere Mir i Mercadal, i sa mare, Teresa Mir i Febrer, eren terratinents maonesos. L'avi patern, Pere Mir i Pons, havia estat batle de Maó. Joan Mir serà el tercer de set germans. Quan va morir sa mare, en 1881, va ser internat al col·legi jesuïta de Sant Ignasi (Manresa, Catalunya) i va estar-hi fins al 1883, any de la mort de son pare per una malaltia mental. Entre 1883 i 1884 va estudiar al col·legi barceloní de Vilar i després al col·legi d'Oriola (Alacant) de Santo Domingo (1885) i a l'Institut d'Alacant (1885-1886). En 1886 tornarà a Maó i estudiarà a l'Institut d'Ensenyança Mitjana de la ciutat. En 1892 va mantenir un duel amb pistola sense conseqüències amb Josep Mercadal. En 1893 comença a publicar articles en la premsa burgesa i religiosa i s'inscriu a l'Institut de Maó. Va participar en la creació de l'Escola Nocturna d'Es Castell promoguda per la Conferència de Sant Vicenç de Paül de caràcter religiós. En 1896 comença a escriure en la revista espiritista La Estrella Polar i se separa de l'Església catòlica. L'1 de setembre de 1898 es comença a publicar el periòdic mensual El Porvenir del Obrero, dirigit pel cooperativista republicà Bartomeu Briones Mesa. S'engega un moviment de solidaritat amb Joan Mir arran d'una polèmica amb el bisbe Castellote. Comença a participar activament amb la maçoneria i manté correspondència amb coneguts intel·lectuals (Hermenegildo Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, etc.). En 1899 llançarà un projecte d'Escola d'Educació Integral de caire llibertari a Maó, però aquesta primera temptativa fracassarà. Aquest mateix any, El Porvenir del Obrero esdevindrà l'òrgan de la societat llibertària Agrupació Germinal i Joan Mir en serà el director. L'abril de 1900 la impremta del periòdic començarà a publicar fullets anarquistes (Kropotkin, etc.) i el mes de desembre es va celebrar el judici contra Joan Mir per mor de l'article«A El Grano de Arena», aparegut en El Porvenir del Obrero (20-10-1899). En 1901 marxa una temporada a Barcelona on visitarà Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. En 1902 va participar activament en la creació de la Federació Obrera de l'Illa de Menorca (FOIM), de caràcter llibertari, i va impartir nombroses conferències sobre qüestions socials i anticlericals. En aquest any també va participar en la constitució de l'Escola Laica de la Societat Progressiva Femenina, que s'integrarà l'any següent en el Col·legi Germinal de la FOIM. Jutjat l'abril de 1903 per haver reproduït un article contra Weyler va sortir sense càrrecs; també en aquest anys va participar en mítings sindicalistes i va ser empresonat a Maó per la seva participació en les vagues de la FOIM. L'agost de 1904 participarà en la vaga de l'Angloespanyola a Maó i l'octubre escriurà el pròleg de Vía Libre, d'Anselmo Lorenzo. El 28 d'octubre de 1904 s'inaugurarà l'Escola Lliure de Maó, dirigida per Esteve Guarro, procedent de l'Escola Moderna de Barcelona. Aquest mateix any mantindrà una polèmica periodística amb J. J. Rodríguez, cap del Partit republicà maonès, per mor de l'actuació d'anarquistes i de republicans en les vagues recents. El febrer de 1906 és jutjat i absolt de dos judicis, un per l'article «Amor Divino», sobre la corrupció del clergat i la falsedat de la religió, i l'altre per l'article «Los asesinos». Durant aquest any es crearan escoles lliures a Alaior i a Sant Lluís i Joan Mir farà de professor a la primera. En 1907 va ser empresonat per haver ressenyat un míting celebrat a favor de l'alliberament de Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes; se'l jutjà el 24 de juny i, tot i que el fiscal demanava 11 anys, quatre mesos i un dia de presó, sortí absolt.El Porvenir del Obrero serà suspès i no tornarà aparèixer fins al 5 d'abril de 1912. En 1908 s'ajunta amb Anna Maurín, amb qui es casarà civilment l'any següent, i participa en la fundació de l'Ateneu Popular. L'agost de 1909 el domicili de Joan Mir i Anna Maurín és escorcollat per ordre del delegat del Govern i se li requisen 13 llibres considerats«anarquistes». En 1910 participa en la Comissió d'Higiene Social de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic i escriu sobre temes d'higiene. Aquest mateix any, participarà en l'elaboració i la correcció d'«El Pacte de Maó», que establia una treva electoral entre els partits polítics; la seva posició, favorable al pacte i la seva participació en l'elaboració, motivarà dures crítiques d'alguns membres de l'anarquisme maonès. En 1912 redactarà les bases per a la constitució de la Casa del Poble i l'any següent participa en la creació de l'Escola Racionalista de Ciutadella. L'abril de 1913 publica l'article «La lucha de clases» en el setmanari El Sindicalista, de Vilanova i la Geltrú, i a la tardor llança una Biblioteca de Divulgació, amb l'edició local de Dinamita Cerebral. Los cuentos anarquistas más famosos. Aquest mateix any l'anarcosindicalista catalana Teresa Claramunt visitarà Maó per participar en l'edició d'El Porvenir del Obrero. La salut de Joan Mir comença a patir els primers problemes greus. En 1914 l'Escola Lliure d'Alaior serà clausurada per ordre governativa. En 1915 Joan Mir trencarà amb els anarquistes per la seva clara postura aliadòfila i El Porvenir del Obrero serà clausurat definitivament. La revista Cultura Obrera, de Nova York, treu una informació sobre el paper d'aquesta publicació en les lluites socials. En 1917 es crea la Federació Obrera Menorquina amb la convergència de les forces socialistes, de recent creació, i anarquistes; Joan Mir manifestarà públicament el refús a aquest moviment sindicalista que considera massa polititzat. En 1918 comença a publicar en La Veu de Menorca, nou diari republicà del qual serà després copropietari, i entra a fer feina en la secretaria de la Unió Comercial i Industrial. En 1920 mantindrà dures polèmiques amb els socialistes i es casarà per l'Església, com a culminació del seu procés de«revisió» i com a ruptura total amb l'anarquisme menorquí. En 1921 es nomenat bibliotecari de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic. El novembre de 1922 marxa a Barcelona amb la intenció de romandre-hi i l'any següent es fa soci de l'Ateneu Barcelonès, treballa als tallers d'El Día Gráfico, publica en La Veu de Catalunya; però el març de 1923 tornarà a Menorca decebut, i es nomenat escrivent de la secretaria de l'Ajuntament de Maó. Va participar en la creació de la societat cultural regionalista La Nostra Parla i escriurà en l'òrgan d'expressió del mateix nom. En 1924 serà nomenat secretari de Literatura i Música de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic, i treballarà en una ponència sobre l'Autonomia de Menorca amb la finalitat d'enviar-la al directori de Primo de Rivera, però abandonarà la comissió davant la seva desconfiança en el concepte de «regió balear». A partir de 1925 passarà llargues temporades retirat a Bini-Umaia (Es Mercadal). En 1929 va escriure una sèrie d'articles a La Veu de Menorca, sobre l'avanç del feixisme a Itàlia i a Alemanya. L'any següent escriurà una llarga sèrie d'articles, La paz del mundo, considerats el seu testament polític; l'últim «Una veu amiga» el va publicar el 8 de juliol de 1930, 13 dies abans de morir,el 21 de juliol de 1930 a Maó (Menorca, Illes Balears) d'una hemorràgia cerebral. En 1931, quan es va proclamar la II República, se li va dedicar l'actual carrer Infanta de Maó in memoriam, i durant el franquisme un consell de guerra el va condemnar a mort. El 15 de desembre de 1990 l'Ajuntament de Maó el va nomenar menorquí il·lustre.

Joan Mir i Mir (1871-1930)

***

Notícia de la condemna de René Gendot publicada en el diari parisenc La Petite République del 8 de març de 1902

- René Gendot: L'11 de novembre de 1881 neix a Brion (Borgonya, França) l'anarquista René Gendot, conegut com Gendoz. Es guanyava la vida com a ajustador mecànic. A principis de 1901 vivia al número 116 del carrer Chemin Vert de París (França) i la policia el tenia fitxat com a actiu propagandista antimilitarista i membre del grup anarquista«Le Pot à Colle». El 9 de febrer de 1902 va ser detingut, juntament amb Albert Ganssen, per haver amenaçat de mort la filla d'una portera durant uns aldarulls. El 7 de març de 1902 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional de París a tres mesos de presó per «violències», per haver ferit un agent anomenat Massot a la sortida d'un míting dels desocupats celebrat a la Borsa del Treball el 2 de març anterior. En aquesta època vivia al número 75 del Faubourg Saint-Antoine. El maig de 1903 la policia no el tenia controlat i va ser inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. En 1904 vivia a Londres (Anglaterra) i mantingué correspondència amb el periòdic Le Libertaire, solidaritzant-se amb l'obrer ajustador Victor Pivoteau, amb qui havia treballat i que havia estat condemnat per la mort a trets i a cops de punxó un capatàs que es negava a tornar-lo a contractar després d'haver-lo acomiadat, i va fer una crida per obrir una subscripció al seu favor per ajudar la mare de l'empresonat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto antropomètrica de Vittorio Puffich

- Vittorio Puffich: L'11 de novembre de 1885 neix a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) l'anarquista Vittorio Puffich, també conegut com Viktor Puffich. Sos pares es deien Ferdinando Puffich i Caterina Marostica. Quan tenia 15 anys patí la seva primera condemna per robatori, causat per la necessitat de supervivència. L'agost de 1907 participà, com a molt altres anarquistes, especialment els companys del grup «Germinal» (Ferdinando Castro, Giovanni Colombin, Girardi, Rudolf Golouh, Kerpan, Oblak, Renato Siglich, etc.), en les revoltes contra la carestia de la vida i el 14 d'aquell mateix mes va ser condemnat a quatre mesos de arrest per «accions prohibides per la llei»–durant una manifestació anticlerical havia llaçat crits subversius, com ara«Visca l'anarquia!» i «Fora capellans i frares!». El seu procés va ser seguit pel setmanari anarquista de Trieste Germinal, dirigit per Marcello Andreani, amb el qual col·laborava assíduament. El juliol de 1909 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia) buscant una feina estable i, segons informes de la Prefectura de Policia milanesa, freqüentà Giovanni Galmozzi, redactor de La Protesta Umana. En una nota publicada el març de 1911 en Il Grido dell Folla, la citada Prefectura assenyalà la seva presència a Monfalcone (Friül), fent feina de mecànic a les drassanes navals que feia poc s'havien creat. Amb l'anarquista Ernesto Radich, que més tard es passà al comunisme, participà activament en les lluites obreres i amb l'anarquista de Trieste, de llengua eslovena, Rudolf Golough, va col·laborar en el quinzenal revolucionari local La Gioventù Socialista, dirigit per Ercole Bucco. Després de la Gran Guerra treballà a les drassanes navals San Marco de Monfalcone i esdevingué cap de colla, encara que no es mostrà com a anarquista a la nova direcció. Va estar present, en concomitància amb els obrers, durant la ocupació de dos dies de la fàbrica, però la direcció considerà que havia intentat salvar els seus interessos i li va lliurar un premi de 200 lires. De bell nou a Trieste, el setembre de 1925 va ser identificat per les autoritats com a membre de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El 14 d'aquell mateix mes va ser detingut, amb un grup de companys, en una agafada de la policia realitzada al Cafè Union, lloc de reunions llibertàries diàries al centre de la ciutat. Se li segrestaren nombrosos opuscles i una «afilada fulla d'acer d'uns 20 cm de llargària» i va ser tancat uns dies. El març de 1932 va fer un breu discurs al funeral laic il·legal del socialista Angelo Tommasini, pare de l'anarquista Umberto Tommasini. En 1935 la Prefectura de Policia de Trieste assenyalà que en elsúltims anys el seu comportament polític no havia donat problemes, però que no era partidària d'esborrar-lo del registre de subversius. En 1937 participà en un avalot amb els treballadors municipals de l'Azienda Comunale Elettricità Gas Acqua e Tramvie (ACEGAT, Companyia Municipal d'Electricitat, Gas, Aigua i Tramvia) i va ser acomiadat. Desesperat a causa de no poder mantenir la seva companya i les seves dues filles malaltes, i davant el xantatge de veure's obligat a afiliar-se al Partit Nacional Feixista (PNF) per a la seva readmissió laboral, Vittorio Puffich es va suïcidar el 29 de juny de 1938 a Trieste (Friül).

***

Attilio Bulzamini

- Attilio Bulzamini: L'11 de novembre de 1890 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Attilio Bulzamini. Sos pares es deien Ercole Bulzamini i Agnese Zuffa. Després de fer els estudis primaris, durant l'adolescència s'acostà al moviment anarquista. Després de la Gran Guerra marxà a Milà on treballà com a maquinista dels ferrocarrils i milità en els grups llibertaris de la capital llombarda. En 1920 participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i la policia el qualificà de «destacat propagandista revolucionari». En aquests anys esdevingué amic íntim d'Errico Malatesta, amb qui mantindrà correspondència durant tota sa vida. Després de l'atemptat al teatre Diana del 23 de març de 1921, formà part dels grups de suport als companys detinguts. Constantment vigilat i perseguit, va ser acusat per les autoritats d'ajudar els militants cercats a exiliar-se clandestinament. En 1923, després de ser violentament agredit per un escamot feixista, va ser acomiadat dels ferrocarrils i es va veure obligat a viure en la semiclandestinitat, treballant a l'empresa«Breda» a Sexto San Giovanni (Llombardia, Itàlia), però continuant amb la militància. L'octubre de 1927, després de ser novament acomiadat, emigrà clandestinament a Suïssa, on treballà com a mecànic en la indústria metal·lúrgica. D'antuvi s'instal·là a Ginebra i al cantó de Valais i després a Zuric. A Suïssa s'assabentà que son germà Pasquale, també militant anarquista, havia resultat mor el 31 d'octubre de 1928 a Viareggio (Toscana, Itàlia) arran de l'agressió que patí a mans d'un escamot feixista uns dies abans. Malgrat les condicions penoses que patí a Suïssa (llargs períodes de desocupació, problemes de salut causats per la seva úlcera duodenal, amenaça permanent d'expulsió, etc.), continuà militant en el moviment llibertari, sempre amb el suport de sa companya Carolina Bafarra. Mantingué estrets contactes amb el grup de Luigi Bertoni, que editava el periòdic Il Risveglio / Le Réveil, i continuà amb la correspondència amb Malatesta i sa companya Elena Melli. Entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 representà, amb Giuseppe Spotti i Guido Rusconi, els anarquistes italians refugiats a Suïssa en el Congrés Anarquista dels Refugiats Italians que tingué lloc a Puteaux (Illa de França, França) i que donà lloc a la Federació Anarquista dels Pròfugs Italians (FAPI). Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 fou el delegat de Zuric en el Congrés Anarquista Italià celebrat a Sartrouville (Illa de França, França), promogut per Camillo Berneri i on es va fundar el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936, en assabentar-se de l'aixecament feixista a Espanya, abandonà Suïssa i, amb Berneri i altres, marxà immediatament a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Responsable d'una bateria al front d'Aragó, l'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado. El setembre d'aquell any, a instàncies de Berneri, s'integrà en el grup italià«Errico Malatesta», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També va ser membre del grup «Michele Angiolillo». El novembre de 1936 marxà a Suïssa per veure sa companya i renovar el seu permís de residència, però va ser immediatament detingut i expulsat amb sa parella per«violació de la neutralitat suïssa». Ambdós es refugiaren a França i ell després passà a Catalunya. Amb l'anarquista Pio Turroni, també milicià en la Columna Ascaso, i altres companys, presentà a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) un projecte d'atemptat contra Benito Mussolini, però no va ser acceptat per la dificultat organitzativa. Retornà al front enquadrat en la 28 Divisió, però el gener de 1937 va ser hospitalitzat a Barcelona per a ser operat de la seva úlcera duodenal. El març d'aquell any, acabada la convalescència, retornà als fronts. El setembre de 1937 obtingué una llicència i va fer una estada a Marsella per reunir-se amb sa companya i després de bell al camp de batalla. Molt dèbil físicament, al front va contreure la febre tifoide. Ingressat, Attilio Bulzamini va morir l'1 de juny de 1938 en un hospital de Barcelona (Catalunya).

Attilio Bulzamini (1890-1938)

***

Dret a l'esquerra Ácrato Lluc; asseguts, a l'esquerra Manuel Joaquin de Sousa, i a la dreta Sebastià Clarà (Barcelona, 12 de novembre de 1930)

- Sebastià Clarà Sardó: L'11 de novembre de 1894 neix a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Sebastià Clarà i Sardó. Sos pares es deien Sebastià Clarà i Maria Sardó. Passà la seva infantesa al camp, a casa d'un oncles, i anà a l'escola laica de Sant Feliu. D'adolescent treballà de pagès, a la indústria suro tapera del seu poble i, com a manobre, a la carretera de Sant Feliu a Tossa. Emigrà a França, on va fer feina a les fàbriques de taps de suro de la Gascunya; després marxà a París, on l'aplegà la Gran Guerra i va viure el debat que aquest conflicte suscità en el moviment anarquista. Entre 1915 i 1917 va ser secretari de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a París. En 1917 fou responsable del Grup de Propaganda Llibertària de Llengua Espanyola i intentà publicar, sembla que sense èxit, el periòdic Tribuna Libertaria. Detingut, va ser portat a la frontera francoespanyola. Aquell mateix 1917 s'establí a Mataró, on participà en els conflictes vaguístics que es desencadenaren arreu de la comarca. En 1919, des de Salt, s'encarregà d'organitzar els Sindicats Únics de la Federació Comarcal de Girona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual va ser nomenat secretari. Entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 assistí al II Congrés Nacional de la CNT (Congrés de la Comèdia). El 7 de setembre de 1920 va ser jutjat en consell de guerra a Girona per «insult de paraula a força armada». Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922, en representació de la CNT de Salt, assistí a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) que se celebrà a Blanes. Aquest mateix any fou membre del Comitè Nacional de la CNT. En 1923 s'integrà en el Comitè de la Federació Regional Catalana de Grups Anarquistes, que s'havia acabat de crear. També aquest any representà la CNT, amb J. Ferrer Alvarado, en la Conferència d'Évora (Alentejo, Portugal), que pretenia unificar la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i la CNT sota el nom de Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT). A més a més, en 1923 va fer mítings a diverses poblacions (el Prat de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Sebastià). Durant la dictadura de Primo de Rivera intervingué en diverses conspiracions antimonàrquiques juntament amb sectors polítics i en 1927, arran de la vaga dels suro tapers, va ser desterrat i marxà de bell nou a França, establint-se a Montalban. Novament a la Península, en aquests anys de final de la dictadura, destacà com a orador, fent mítings a diverses localitats (Manresa, València, etc.). El 27 d'abril de 1930 va fer un míting d'afirmació sindical al Teatre Nou de Barcelona, amb Joan Peiró, Emili Mira, Pere Massoni i Ángel Pestaña. L'1 de maig de 1930, al Cafè del Carril de Vic, organitzat per l'Associació Obrera de Vic, llegí la conferència «Orientació sindical», i el 13 de maig d'aquell any, al teatre Fortuny de Blanes, organitzat pel Sindicat Únic confederal, la conferència «La finalitat i tàctiques de la Confederació Nacional del Treball». El 10 de juliol de 1930 impartí la conferència«Modalitats i finalitats del sindicalisme» a la Casa del Poble de València. En aquesta època es posà al front de la Federació Local de la CNT de la capital catalana i l'11 d'octubre de 1930 va ser detingut juntament amb altres companys (Ángel Pestaña, Tomàs Tuso, Pere Foix, etc.). Fins al setembre de 1931 fou redactor de la Solidaridad Obrera dirigida per Joan Peiró i fins i tot la dirigí entre l'octubre de 1930 i juny de 1931, fins que en 1936 va ser novament redactor. En 1931 prologà el llibre de Francisco CañadasEl Anarquismo. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT que se celebrà al Teatro Conservatorio de Madrid, i a partir d'aquesta reunió assumí progressivament les tesis purament sindicalistes, arribant a reivindicar un «sindicalisme neutre» compatible amb activitats polítiques al marge de la lluita sindical. L'agost de 1931, fou un dels redactors i signants del «Manifest dels Trenta» i per això fou expulsat de la CNT. El 22 de setembre de 1931 dimití, junt amb Joan Peiró i la resta de la redacció, de Solidaridad Obrera. Durant la II República espanyola s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) –era amic personal de Lluís Companys, a qui havia conegut a la presó Model de Barcelona– i fou cap d'Estadística del Departament de Treball i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. Després del IV Congrés Nacional de la CNT, celebrat entre l'1 i el 10 de maig de 1936 a Saragossa, reingressà en els Sindicats d'Oposició de la CNT i es va fer càrrec de la Secció de Funcionaris del Sindicat de Serveis Públics i, per aquest sindicat, fou delegat en el Comitè Regional de la CNT. El 13 de març de 1938 participà en l'homenatge a la memòria de Salvador Seguí que es realitzà davant la seva tomba al cementiri de Montjuïc. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, però en 1941 retornà a la Península i entaulà relacions amb els falangistes, participant en la formació del Partit Laborista, fet pel qual una gran part de la militància confederal l'acusà de traïdor. Durant la dictadura crea el Centre Lleidatà, lloc de trobada i d'informació, boicotejat per la militància confederal. En 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants a Barcelona, inici de la reconstrucció definitiva de la CNT després del franquisme. Trobem articles seus, alguns signats sota el pseudònim de Floreal, en diverses publicacions, com Acción Social Obrera, Acracia, Boletín Oficial, La Comena Obrera, Cultura Libertaria, Solidaridad Obrera,El Vidrio, etc. Sebastià Clarà i Sardó va morir el 17 de maig de 1986 a la Residència Armonia de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementir de Les Corts d'aquesta ciutat.

***

Necrològica de Cristóbal Rodríguez Pérez apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 23 de maig de 1953

- Cristóbal Rodríguez Pérez:L'11 de novembre de 1894 neix a Igualeja (Málaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Cristóbal Rodríguez Pérez. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya). Durant la guerra civil va ser adscrit al Servei de Tren Automòbil del X Cos de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Exiliat, treballà de llenyataire a Sacy (Borgonya, França). Desesperat per la malaltia que patia, Cristóbal Rodríguez Pérez es va suïcidar el 2 de maig de 1953 llançant-se a les vies del tren a l'indret anomenat «Le Champ du Noyer» de Vermenton (Borgonya, França).

***

Fotografia policíaca de Vairoleto

- Juan Bautista Vairoleto: L'11 de novembre de 1894 neix a Cañada de Gómez (Santa Fe, Argentina) el bandejat anarquista Juan Bautista Vairoleto –citat també com Bairoletto–, que va ser nomenat amb un gran nombre de pseudònims (Gaucho Bairoletto, Juancito Bairoletto,José Ortega Bairoletto, Marcelino Sánchez,Martín Mirando, El Pampeano, El Atila de La Pampa, San Bautista Bairoleto, etc.). Fill d'immigrants italians, sos pares es deien Victorio Vairoleto i Teresa Bondino, i fou el segon de sis germans. Sa família s'establí a la província de La Pampa, a la zona bladera situada entre Castex i Monte Nueva, on arrendaren unes terres. Sa mare morí quan era un adolescent i es posà a treballar en diverses feinetes (mosso, filferrador, venedor ambulant, etc.) per ajudar sa família. Des de jove tingué problemes amb la policia. Treballà fent de gautxo i com a militant llibertari representà els treballadors en diversos comitès. El 4 de novembre de 1919, després de matar Elías Farach (El Turco), caporal de policia de la ciutat Eduardo Castex (La Pampa, Argentina), d'un tret a la gola en una disputa amorosa per Dora, una jove prostituta d'aquesta localitat, fugí de la justícia i engegà la seva carrera de bandolerisme. El 12 de desembre de 1919 morí son pare en un accident i durant la vetlla del difunt la policia esperà amagada l'arribada de fill fugitiu; només després els agents van saber que el proscrit havia dit l'adéu a son pare disfressat de dona. Arran d'una delació, el 14 d'abril de 1920 va ser detingut i tancat a la presó de Santa Rosa fins l'1 de juliol de 1921 que aconseguí la llibertat després de ser exculpat de l'assassinat de Farach ja que es considerà que hi havia hagut provocació. Després va fer diverses feinetes, el 24 de març de 1925, arran de furtar en una botiga de teles i de vestits per cobrar-se un deute, passà novament a la clandestinitat. Durant anys es dedicà a robar, a vegades ajudat per Eusebio Espíndola, Vicente Gazcón (ElÑato) i pel també anarquista i maçó Segundo David Peralta (Mate Cosido), la gent acabalada de diverses províncies argentines (Córdoba, San Luis, Mendoza i San Juan) per repartir els guanys entre la gent humil i a fer «justícia popular» contra els terratinents explotadors; per aquest motiu va ser anomenat Robin Hood Argentí o Robin Hood Criollo. Especialment lluità contra l'empori britànic «La Forestal», indústria d'extracció de taní caracteritzada per la dura explotació del seus obrers i pobladors. Va rebre el suport de la població, que li ajudava a fugir, li proporcionava queviures i l'informava del moviment de les tropes que el buscaven. A més de les activitats expropiadora i repartidora, es va consagrar a la propaganda anarquista. Durant un any, entre febrer de 1926 i juny de 1927, marxà a Buenos Aires fugint de la persecució policíaca. En la dècada dels trenta si li va fer responsable de tots els delictes que es realitzaven a la zona i a començaments de la següent dècada les autoritats decidiren acabar amb la seva figura i organitzaren una persecució sistemàtica contra ell. Entaulà una relació sentimental amb Telma Cevallos i el 29 de febrer de 1939 nasqué sa primera filla, Juana. Arran d'aquest fet decidí abandonar la vida errant, prengué el nom de Francisco Bravo i començà a construir un ranxo a la localitat de Carmensa, a la riba de l'Atuel, en una finca regalada pels líders del Partit Radical de la zona en gratitud a determinats favors rebuts. El 28 de juliol de 1940 nasqué sa segona filla, Elsa. La detenció de Vicente Gazcón (El Ñato) l'agost de 1941 posà sobre la pista de la seva vertadera identitat a les autoritats. Encerclat per la policia, després d'un tiroteig i sense possibilitats de fugida, Juan Bautista Vairoleto es va suïcidar d'un tret a la cara el 14 de setembre de 1941 a la seva finca de la Colònia de San Pedro de Atuel (Carmensa, Mendoza, Argentina). La vetlla es realitzà a la Biblioteca Popular Sarmiento de la ciutat de General Alvear, on havia estat traslladat el seu cos, i assistiren més de 6.000 persones vingudes d'arreu de La Pampa i de Mendoza. Un seguici de 3.000 persones acompanyà el finat fins al cementiri de General Alvear (Mendoza, Argentina) on fou sepultat. Mesos després el cadàver de Gazcón, el seu delator, aparegué cruelment assassinat a General Pico. La vida de Vairoleto creà una gran admiració popular i la seva figura es mitificà durant la seva vida i després de mort. Convertit en un personatge de culte, els dies del seu naixement i de la seva mort de cada any els«devots» encenen espelmes al seu mausoleu pagat per una col·lecta popular i li demanen de tot (treball, salut, amor, etc.) com si d'un sant es tractés, atribuint-li nombrosos miracles. La seva vida ha estat inspiració per a novel·les, obres de teatre, pel·lícules i sobretot cançons populars.

***

D'esquerra a dreta: Martín Alandí Pomer, Miguel García Vivancos i Olegario Pachón Muñez (París, 1957)

- Martín Alandí Pomer:L'11 de novembre de 1895 neix a València (València, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Port de Sagunt (Sagunt, Camp de Morvedre, País Valencià)– l'anarcosindicalista i maçó Martín Alandí Pomer–a vegades el seu nom citat erròniament com José.Sos pares es deien Josep Alandí García, carboner, i María Pomer Sugarra. Sembla que es va criar a Port de Sagunt, d'on era sa mare. En 1912 va fer oposicions per a Correus i Telègrafs i en 1916 va ser cridat a fer el servei militar. En 1930 i 1931 era membre, amb l'anarquista Marí Civera Martínez, de la junta directiva de la Societat Valenciana de Conferències. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1931 presidí el Centre d'Estudis Socials (CES) de València (València, País Valencià), on va fer, entre 1931 i 1933, diverses conferències («La incorporación de la técnica la movimiento social», etc.). En 1931 era president de l'Associació d'Empleats i Dependents del Mont de Pietat de València. Francmaçó, formà part de la lògia«Federación Valentina» de València. Simpatitzà amb l'estratègia trentista. El novembre de 1936 formà part, amb Domingo Torres Maeso i Higinio Noja Ruiz, del Consell Econòmic de València i entre l'1 i el 4 de desembre d'aquell any fou un dels promulgadors de les normes reguladores obligatòries de les col·lectivitzacions i dels centres socialitzats. A favor de la participació confederal en el Govern de l'Estat, a partir del 21 de novembre de 1936 ocupà la subsecretària de Comerç quan Juan López Sánchez fou ministre de Comerç –entre el 9 i el 19 d'abril de 1937 fou ministre interí en absència del titular. Col·laborà en Libre-Studio (1936-1938) de València. Cap al final de la guerra formà part del Consell Nacional de la Infància Evacuada (CNIE). Amb el triomf franquista va ser capturat pels feixistes i tancat a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis, on en 1942 fou secretari del Comitè de la CNT a la presó. Un cop lliure, s'exilià a França. Instal·lat a Marsella (Provença, Occitània), en 1946 era un dels 20 membres de la lògia maçònica «Esperanza» d'aquesta ciutat, integrada en el Gran Orient de França (GODF). En 1947 defensà les tesis de la CNT«política». El 22 de gener de 1961 va fer a París la conferència «Primer plano y perspectiva de los sindicatos». El 12 de març de 1967 va ser nomenat a París vicesecretari de la Comissió Coordinadora del grup «Los Amigos de la CNT de España», grup de tendència«col·laboracionista» que des de París (França) encapçalà Antonio Barranco Hanglin, i com a tal defensà el cincpuntisme. Deixà uns apunts sobre «la nova civilització dels sindicats» i en unes notes sobre la llibertat. Martín Alandí Pomer va morir el 12 de setembre de 1973 al Sanatori dels Ferroviaris de Ris-Orangis (Illa de França, França).

Continua...

---

Nou llibre de Miquel López Crespí - Un tast del llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla -

El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tor presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.

Dia del Llibre a sa Pobla

Presentació del llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla a càrrec del batle Gabriel Freragut, l´editor Llorenç Gelabert, el regidor de cultura Antoni Simó Tomàs Canyelles i l´autor. Dia 23 d´Abril, a les 12h a l´Ajuntament.

Anarcoefemèrides del 12 de novembre

Esdeveniments

Capçalera de Le Drapeau Noir

- Surt Le Drapeau Noir: El 12 de novembre de 1888 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número de Le Drapeau Noir. Organe communiste anarchiste. El gerent i impressor en fou A. Molier. Els articles són anònims llevat de la crònica «Mots de Combats» que conté citacions d'Edmond About, Camille Flammarion, Paul Lafargue, A. Leroy, Louis Antoine de Sant-Just, etc. En el número segon, únic que es coneix i el qual no està datat, però sembla ser de finals de desembre de 1888 o de començaments de 1889, s'informa sobre el procés que Sébastien Faure va patir el 20 de desembre de 1888. Sembla ser que es publicaren tres números d'aquesta publicació.

***

Litografia propagandística realitzada per Henri-Gabriel Ibels per a L'Escarmouche

- Surt L'Escarmouche: El 12 de novembre de 1893 surt a París (França) el primer número del periòdic satíric L'Escarmouche. En aquest polèmic setmanari va ser creat i redactat exclusivament per l'escriptor llibertari Georges Darien i va comptar amb la participació artística d'Henri-Gabriel Ibels i d'altres nombrosos il·lustradors, ja siguin llibertaris o no, com ara Toulouse-Lautrec, A. Willette, D'Anquettin, F. Vallotton, Hermann Paul, Bonnard. El març de 1894 deixarà de publicar-se. «Editions À l'Écart» en va realitzar una impressió facsímil de 99 exemplars en 1988.

***

Capçalera de Le Cyclone

- Surt Le Cyclone: El 12 de novembre de 1895 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic en llengua francesa Le Cyclone. Organe communiste-anarchiste. Amb un tiratge de dos mil exemplars, només van sortir quatre números coneguts, l'últim de gener de 1896.

***

El cadàver de Canalejas al Ministeri de la Governació

- Assassinat de Canalejas: El 12 de novembre de 1912 és assassinat a Madrid (Espanya) José Canalejas y Méndez, president del Consell de Ministres espanyol, a mans de l'anarquista Manuel Pardinas Serrano, també citat Pardiñas. A les 11.25 del matí d'aquell dia, Canalejas passejava per la Puerta del Sol madrilenya després d'haver despatxat amb el rei Alfons XIII i es va aturar davant el mostrador de la «Libreria San Martín», aquest va ser el moment que va aprofitar Pardinas per disparar-li tres trets per l'esquena amb una pistola Browning, causant-li la mort instantàniament. L'anarquista va intentar fugir, però quan es va veure encerclat i sense possibilitat de fugir es va disparar dos trets, caient moribund. Canalejas va ser traslladat al Ministeri de la Governació per quatre agents de l'ordre públic, però els metges que hi van acudir només van poder certificar la defunció. Pardinas, encara viu, va ser portat a la Casa de Socors del Districte Centre de la propera Plaza Mayor i a les 14.23 moriria sense haver recobrat el coneixement. En el cadàver de l'agressor es van trobar una partida de naixement, un retrat de dona amb la dedicatòria «A mi inolvidable Manuel», un document amb el rètol«Conflagració mundial: París» redactat en clau, un fullet de propaganda anarquista, un fragment de l'Astronomia popular de Flammarion, un número del periòdic ABC del dia del crim, una ploma estilogràfica d'or, una cèdula personal i una carta del Comitè Internacional de Ginebra on se li demanava si continuaria treballant en les obres del Palace Hotel madrileny, i, per últim, un bitllet de 25 pessetes, 16 en plata i 1.55 en menuts. El cos del president Canalejas va ser exposat al Saló principal del Ministeri de la Governació, que des d'aleshores es coneix com a «Saló Canalejas». El Rei es va presentar amb el Marqués de la Torrecilla i l'Ajudant de Guàrdia, el general Aranda. El cos de Pardinas va ser objecte d'una autòpsia segons els patrons de l'antropologia criminal i de les teories de Lombroso aleshores en voga que volien confirmar l'existència del «criminal innat», però no van trobar res que avalés la teoria. Canalejas va ser enterrat al Panteó d'Homes Il·lustres del Santuari de la Mare de Déu d'Atocha (Madrid). L'atemptat contra Canalejas s'ha explicat com a venjança de diferents motius: repressió sobre els ferroviaris (militarització i llei antivagues), problema del Marroc (Tractat Hispanomarroquí, execució de Ferrer i Guàrdia, «Llei del Pany» contra les ordres religioses, etc. Aquesta acció va ser molt discutida fins i tot en els cercles anarquistes i va retardar la legalització de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

***

Cartell d'aquest míting commemoratiu

- Míting commemoratiu«Màrtirs de Chicago»: El 12 de novembre de 1916 té lloc al Carpenters' Hall de San Francisco (Califòrnia, EUA) un gran míting internacional anarquista per commemorar el 29è aniversari de les execucions dels «Màrtirs de Chicago». Va ser organitzar pel «Radical Br. Workmen's Circle No 511», amb el suport de la Federated Revolutionary Groups de San Francisco. Presidit per Selig Schulberg, hi van intervenir Enrique Flores Magón, Robert Minor, Alexander Berkman, Williamm McDevitt, B. Nikolaiev, J. Shaffer i Luigi Galleani.

***

Cartell dels mítings pro Radowitzky

- Mítings per Radowitzky: Entre el 12 i el 14 de novembre de 1927 se celebren a Buenos Aires (Argentina) tres mítings consecutius per exigir la llibertat de l'activista anarquista Szymon Radowicki, més conegut com Simón Radowitzky, en commemoració del 18 aniversari del seu «gest de venjança social»,és a dir, l'assassinat, el 14 de novembre de 1919 a Buenos Aires, del coronel Ramón Lorenzo Falcón, un dels símbols de la repressió contra el moviment anarquista argentí. Aquests mítings van ser organitzats pels sindicats autònoms, pel Comitè Pro Presos Socials i per diverses agrupacions i publicacions anarquistes. El primer míting (12 de novembre) se celebrà a la Plaza Constitución, el segon (13 de novembre) a la Plaza Once i el tercer (14 de novembre) a la Plaza Congreso. Hi van prendre la paraula Rodolfo González Pacheco, Horacio Elité Roqué, M. Ramos, [Miguel A. ?] Arcelles i Aldo Aguzzi (en italià).

***

Capçalera del primer número de Despertar

- Surt Despertar: El 12 de novembre de 1961 surt a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalista no venal Despertar. Boletín interno de la Confederación Nacional del Trabajo de España en el Exilio. Cultura e información social. La seva secretaria de redacció fou Frederica Montseny i hi van col·laborar Severino Campos, Marcelino García, Iniesta, Piquer, Porté, Trabal, entre d'altres. Va sortir provisionalment quan el portaveu setmanal de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili CNTfou suspès pel Ministeri d'Informació francès aquell mateix mes de novembre de 1961. En sortiren, com a mínim, set números i fou substituït a partir del 7 de gener de 1962 per Espoir (1962-1982).

Naixements

Josep Aparisi Ivars

- Josep Aparisi Ivars: El 12 de novembre de 1893 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Aparisi Ivars –el certificat de naixement cita com a llinatge Aparici. Sos pares es deien Francesc Aparisi Abad i Consolació Ivars Aznar. Teixidor de professió, entre 1911 i 1915 creà, amb Vicent Tortosa i Francesc Villaplana, el grup anarquista«Juventud Rebelde Anarquista» d'Alcoi, i més tard formà part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1920 era tresorer de la Confederació Nacional del Treball (CNT) alcoiana, la qual presidí en els anys trenta. Va ser tancat arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934. Adscrit a la tendència trentista, entre 1935 i 1936 dirigí la revista alcoiana Boletín CNT-AIT Oposición. Órgano mensual del Sindicato de la Industria Textil y Fabril de Alcoy. Durant la guerra civil fou responsable de l'armament de la caserna confiscada a Alcoi i més tard encapçalà el departament de fabricació tèxtil del Comitè de Confiscació de la Indústria Tèxtil i Fabril que produí cel·lulosa per a la fàbrica de pólvora de Múrcia. Lluità contra la centralització que els comunistes volien imposar a les col·lectivitats i aconseguí del Govern central el permís perquè les fàbriques d'oli i vi, com ara «Rodes Hermanos», produïssin armes per a l'exèrcit republicà. Participà en gires propagandístiques fent conferències a diferents poblacions (Madrid, Canals, Anna,Énguera, l'Alcúdia de Crespins, etc.). També va ser regidor de l'Ajuntament d'Alcoi fins al final de la guerra i des de març de 1937 membre del Consell Econòmic Polític i Social (CEPS) fins el final del conflicte. El març de 1939 va fer costat la Junta Nacional de Defensa (JND). El 5 d'abril de 1939 va ser capturat pels feixistes i reclòs a la presó d'Alcoi. El 15 de novembre de 1941 va ser enviat al Reformatori d'Alacant (Alacantí, País Valencià) esperant judici. El 27 de setembre de 1941 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a 16 de presó menor per «auxili a la rebel·lió». El 22 de desembre de 1943 obtingué la llibertat condicional amb desterrament a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), mesura que s'aixecà el 9 de març de 1944. El 19 de novembre de 1946 se li va concedí l'indult. Durant la dècada dels quaranta rebutjà la invitació de sumar-se al sindicat vertical franquista. El desembre de 1947 va ser detingut amb altres companys en el març d'una gran agafada contra la CNT clandestina. Acusat de ser el secretari administratiu de la CNT, va ser enviat pres al Reformatori d'Alacant, sortint en llibertat el 4 de febrer de 1948. Després de la mort del dictador Francisco Franco, malgrat la seva avançada edat, participà en la reconstrucció de la CNT. Josep Aparisi Ivars va morir d'arterioesclerosi generalitzada l'1 de juny de 1993 al seu domicili d'Alcoi (Alcoià, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Son fill Celoni Aparisi Aracil també va ser militant anarcosindicalista.

Josep Aparisi Ivars (1893-1993)

***

Necrològica de Joan Casals Serradell apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 24 d'abril de 1977

- Joan Casals Serradell: El 12 de novembre de 1897 neix a Sant Hipòlit de Voltregà (Osona, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Casals Serradell –el segon llinatge a vegades citat de diferents maneres (Sarradell,Serradels, etc.). Sos pares es deien Pere Casals i Clara Serradell. Obrer de fleca, milità en el Sindicat de l'Alimentació de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou delegat del seu sindicat a la Conferència Regional de Catalunya de desembre de 1931 i als Plens de Sindicats de la Regional de Catalunya d'agost de 1931 i d'abril de 1932. Entre 1931 i 1932 va fer nombrosos mítings arreu de Catalunya (Esparraguera, Parets, Girona, Sant Feliu de Llobregat, Premià, etc.). El novembre de 1932 fou secretari en l'assemblea del seu sindicat celebrada per expulsar Ricard Fornells, president del Sindicat de l'Alimentació que s'havia declarat trentista. En 1934 era membre del grup anarquista «Emancipador» de Barcelona de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la Revolució i la guerra civil hi ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i des de l'Ocupació fou membre del Nucli de la CNT de Combs-la-Ville (Illa de França, França), del qual fou un dels seus fundadors. Treballà en una fleca cooperativa de Brie-Comte-Robert (Illa de França, França) i milità en la Federació Local de la CNT de Combs-la-Ville, població on residia. En 1976 viatjà a Barcelona i es relacionà amb el moviment llibertari que es reconstituïa. Joan Casals Serradell va morir el 13 de febrer de 1977 a l'Hospital de Melun, situat a Vaux-le-Pénil (Illa de França, França), i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Brie-Comte-Robert. Deixà companya, María Magdalena Bispa López, i fills.

***

Necrològica de Benigno Cabanas Sánchez apareguda en el periòdic tolosà CNT de l'1 de febrer de 1959

- Benigno Cabanas Sánchez: El 12 de novembre de 1900 neix a la Corunya (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Benigno Cabanas Sánchez. Sos pares es deien Jesús Cabanas Pérez, destacat militant confederal, i Francisca Sánchez. Paleta d'ofici, treballava en la construcció de nínxols al cementiri de la Corunya. El 5 de novembre de 1923 es va veure implicat amb altres companys en un intent d'atemptat. En 1936 era membre del Sindicat de la Construcció de la Corunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després d'enfrontar-se al cop militar feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir cap a les muntanyes amb un grup de companys. Posteriorment, després del triomf franquista, pogué creuar els Pirineus amb sa companya i dos infants. D'antuvi s'instal·là a Baiona (Lapurdi, País Basc) i després a Agen (Aquitània, Occitània), on treballà de paleta i milità en la Federació Local de la CNT i de la qual va ser nomenat durant la primavera de 1948 secretari. En 1957 impulsà una temptativa de reorganització en l'exili de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT que fracassà. Un mes després de ser operat, Benigno Cabanas Sánchez va morir el 2 de gener de 1959 al seu domicili d'Agen (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

- Josep Saleta Pla: El 12 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 15 de novembre– de 1900 neix al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) l'anarquista Josep Miquel Vicenç Saleta i Pla, conegut com El Nano de Sants. Sos pares es deien Josep Saleta Cuní, forner, i Maria Pla Baila. Torner de metalls, milità en el Sindicat de Metal·lúrgica de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Des de 1919 formava part dels seguidors de l'«anarquisme pur» dins de la CNT i es mostrava contrari als anarcosindicalistes«reformistes» partidaris de l'acció purament sindical. En 1919 sembla que amenaçà Salvador Seguí Rubinat si traïa el moviment. En 1920 encapçalà un dels grups d'acció de la CNT de Barcelona, format per Llorens i Vicenç Cervera, Ramon Company, Francisco García (El Pastillas), Joan Gussí, Bartomeu Llabrés, Juan López, Andreu Masdeu Bautista (El Llarg), Gener Minguet, Joan Tarragó Janer (El Menta) i altres. Segons la policia, el 8 de setembre de 1920 atemptà contra els caixistes del diari barceloní La Publicidad José Román, que morí als pocs dies, i José Villalta, que restà greument ferit, ambdós membres del Sindicat Lliure; també resultà ferit Emilio Azorín, administrador de la Presó Model de Barcelona que casualment passava per allà. Membre del grup format per Vicenç Sales, participà el 18 de gener de 1921 en l'atemptat contra l'inspector de policia Antonio Espejo Aguilar i el 17 de maig de 1921 pogué fugir de l'ona de detencions que es desencadenà arran de l'explosió accidental d'un taller de fabricació de bombes al carrer Toledo de Barcelona. El 30 de juny de 1921, per venjar la mort de Ramon Archs Serra i de Pere Vandellós Romero, secretari de la Federació Local de Barcelona de la CNT, organitzà, amb Andreu Masdeu Bautista, Llorens i Vicenç Cervera, Francisco García i Joan Tarragó Janer, un atemptat contra el Cercle de Caçadors de Barcelona, lloc de reunió dels pistolers del Sindicat Lliure i de la burgesia catalana que els contractava per assassinar sindicalistes. El 24 de juliol de 1921 va ser detingut, amb Andre Masdeu Bautista, a la casa de camp La Farinera, als voltants del riu Llobregat, però el 2 d'abril de 1922 va ser alliberat per manca de proves. El 20 de setembre de 1923 participà en l'atracament d'una sucursal de la Caixa d'Estalvis de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on resultà mort el membre de sometent Joan Castellà España, i va ser detingut amb Joaquín de Marco Martínez i Jesús Pascual Aguirre. Jutjats en consell de guerra el 21 de setembre a Terrassa per atracament a mà armada, Saleta i Pascual van ser condemnats a mort, mentre que De Marco va se absolt. Josep Saleta Pla, juntament amb Jesús Pascual Aguirre, va ser garrotat el 23 de setembre de 1923, pocs dies després de l'arribada al poder de Primo de Rivera, al pati de la presó de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya); les seves últimes paraules foren: «Així moren els homes per l'anarquia! Visca l'anarquia!».

Josep Saleta Pla (1900-1923)

***

Notícia de l'atemtat a la casa de Justo Val Franco apareguda en el periòdic madrileny ABC del 19 de juliol de 1934

- Justo Val Franco: El 12 de novembre de 1902 neix a Albalate de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Justo Val Franco. Sos pares es deien José Val i Justa Franco. Fill d'una família benestant, tingué una bona educació, però encara adolescent s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on treballà en diversos oficis, especialment en la construcció. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), representant el sindicat a la fàbrica i a la Junta Sindical. En 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, la seva militància l'obligà a exiliar-se a França. S'establí a Occitània, on col·laborà en les activitats insurgents contra la dictadura peninsular, participant activament el 7 de novembre de 1924 en l'aixecament de Bera, en el qual va ser ferit i detingut. El 13 de gener de 1927 va ser jutjat en consell de guerra per aquests fets, juntament amb altres 32 companys, i fou condemnat a 10 anys de presó. Restà més de sis anys empresonat, temps que aprofità per conrear-se culturalment. Un cop lliure, l'abril de 1931 retornà a Albalate de Cinca, on entrà a formar part del grup anarquista al voltant de Félix Carrasquer Launed, amb qui efectuà gires de conferències, col·laborant en els seus projectes pedagògics, propagandístics, sindicals i teatrals. Durant els anys republicans fou primer secretari de la CNT d'Albalate i del Comitè Comarcal del Cinca. Per aquestes activitats va ser empresonat, però fou alliberat per la pressió popular. Abans de la guerra, s'integrà en una col·lectivitat al seu poble i s'uní lliurement amb Esperanza Casado, fet molt cridaner en una societat rural com aquella. Participà en la insurrecció anarquista de desembre de 1933 i fugint de la repressió–el 18 de juliol de 1934 la seva casa d'Albalate de Cinca va ser incendiada com a represàlia–  visqué a Lleida fins juliol de 1936. Durant els anys de la Revolució espanyola fou secretari comptable en una col·lectivitat pagesa lleidatana, alhora que ajudà a organitzar les col·lectivitats del seu poble. El 22 d'agost de 1936 assistí, amb José Alberola Navarro i Manuel Lozano Guillén, a l'assemblea que se celebrà a Albalate de Cinca on es debaté sobre «el mitjà o manera d'estructurar una nova economia natural i proletària» i on van ser representats els 21 pobles de la comarca del Cinca. També fou membre del Comitè Provincial de Lleida de la CNT. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i després de les penalitats típiques de tots els refugiats, acabà instal·lant-se a Carpentràs (Provença, Occitània), on treballà de pagès. Durant els anys seixanta s'establí a Perpinyà, on, molt fatigat, va ser feina de paleta. En l'exili sempre milità en el moviment llibertari, però no exercí càrrecs orgànics. Justo Val Franco va morir el 2 de febrer de 1978 al seu domicilli de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Laureano Cerrada Santos (1951)

- Laureano Cerrada Santos: El 12 de novembre de 1903–algunes fonts citen erròniament altres dates– neix a Miedes de Atienza (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Laureano Cerrada Santos. Sos pares es deien Domingo Cerrada García, llaurador, i Robustiana Santos Noguerales. De molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Fou alumne de l'escola racionalista del pedagog anarquista José Alberola Navarro. Peó de vies de professió, s'afilià al Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a diverses organitzacions anarquistes i formà part dels grups de defensa confederals contra el pistolerisme de la patronal. Durant els anys republicans la seva militància s'accentuà molt. El juliol de 1936 intervingué en la resposta popular contra l'aixecament feixista a Barcelona (pressa de la caserna de les Drassanes i de l'edifici de Capitania General i en l'ocupació de l'Estació de França) i fou membre destacat del Comitè de Control dels Ferrocarrils de la capital catalana. En 1937 fundà la Direcció General Tècnica dels Ferrocarrils i, com a responsable de la caixa central de l'Administració de Ferrocarrils, ajudà força el front d'Aragó. Durant els fets de «Maig de 1937», desplegà el «Tren Blindat», a les Vies Noves, enfocant les seves llançadores d'obusos de gran calibre cap al Palau de la Generalitat. El 29 de juliol de 1938, en representació de la Federació Nacional d'Indústries Ferroviàries (FNIF) de la CNT, va ser nomenat vicesecretari del Comitè Regional d'Enllaç de Catalunya de la CNT i del Sindicat Nacional Ferroviari (SNF) de la Unió General de Treballadors (UGT). L'octubre de 1938 la seva companya Rosario Falcó morí a Barcelona. Amb el triomf franquista passà a França i s'instal·là a París. Durant l'ocupació nazi organitzà diverses xarxes (propaganda, impremtes, arsenals, pisos francs, hotels, transports, garatges, etc.) i s'introdueix en el tràfec d'armes, establint contactes amb diversos grups de la guerrilla clandestina. Detingut pels alemanys, va ser obligat a treballar en la fortificació de la línia de defensa de Normandia i aconseguí sortint-ne falsificant l'ordre de llibertat. Després de la II Guerra Mundial ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. En 1944 fou secretari de la XI Regional (París i Normandia) de la CNT i l'any següent secretari de Coordinació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Fou un dels organitzadors del I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París el maig de 1945. Rebutjà el càrrec de secretari general de la CNT, afavorint el triomf de Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas). En 1946 va ser nomenat secretari de Foment i en 1948 membre del Comitè de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra havia aprés a falsificar paper moneda i documents oficials (papers de la Komandatur alemanya, passaports, permisos de conduir, fons del tresor francès, bitllets de loteria nacional, cartilles i vals de racionament, etc.) i en la postguerra inundà la península amb bitllets falsos –havia aconseguit planxes d'impressió de bitllets espanyols autèntics de 50 i de 100 pessetes que per qüestions estratègiques el règim franquista imprimia a Itàlia– i proveí de papers nombrosos perseguits. Muntà a l'Espanya franquista una xarxa d'empreses d'importació-exportació («Empresa de Transports Galícia») que servien de tapadores per activitats clandestines confederals (introducció d'armament, permetre l'estabilitat econòmica dels companys, etc.). Ajudà econòmicament a la CNT en la propaganda, finançant Solidaridad Obrera, i a grups de lluita antifranquista. Entre febrer i setembre de 1948, amb Pere Mateu, Antonio Ortiz Ramírez, José Pérez Ibáñez (El Valencià) i el pilot Primitivo Pérez Gómez, organitzà un atemptat aeri a la badia de la Concha de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) contra el dictador Francisco Franco, que no reeixí. També va estar darrera d'altres intents d'atemptat contra el dictador («Pla 1001», «Pla Pànic», etc.). En 1950 fou detingut a Gaillon (Alta Normandia, França) per una delació i acusat de tràfic de moneda falsa i de falsificació de documents oficials. El febrer de 1951 la seva xarxa de negocis tapadora fou descoberta per la policia i una part de la seva infraestructura desmuntada. Tancat a la presó normanda d'Évreux, va caure en desgràcia; molts companys li giraren l'esquena i va ser expulsat de la CNT per«unanimitat i de manera irrevocable» a causa dels seus «mètodes inadmissibles» i les seves «connexions criminals». A partir d'aquest moment la seva vida transcorrerà entre grups de mafiosos i delinqüents i el finançament no oficial a les activitats del moviment llibertari, col·laborant secretament amb Defensa Interior (DI). En 1957 va ser detingut en possessió de marcs alemanys falsos. El 27 de maig de 1970 va ser novament detingut per tràfic de documentació falsa (documents d'identitat francesos i permisos de conduir) i empresonat fins l'agost de 1974. Laureano Cerrada va ser cosit a trets el 18 d'octubre de 1976 al bulevard Bellville de París (França). Alguns apuntaren que el seu assassí fou Ramón Benichó Canuda (Leriles o El Caid del Pigalle), exconfederal que s'havia integrat de ple en la màfia francesa i el proxenetisme, i altres acusen els serveis secrets que actuaren de manera que semblés un «ajust de comptes» entre delinqüents. En 2009 César Galiano Royo publicà la biografia novel·lada Laureano Cerrada, el empresario anarquista.

Laureano Cerrada Santos (1902-1976)

***

Secundino Pruñonosa Ferreres i la seva companya Magdalena Palomo

- Secundino Pruñonosa Ferreres: El 12 de novembre de 1905 neix a Santa Magdalena de Polpís (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Juan Bautista Secundino Pruñonosa Ferreres. Sos pares es deien Lorenzo Pruñonosa i Magdalena Ferreres. Quan encara era un nin emigrà a Monistrol (Bages, Catalunya) i posteriorment al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), on nasqueren sos fills. Pagès de professió, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució, com a tècnic, formà part del Comitè de la col·lectivitat agrícola del Prat de Llobregat, administrada per la CNT i la Unió General dels Treballadors (UGT), i després va ser mobilitzat i lluità als fronts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a treballar el camp a la zona de Rius de Pelapòrc i de Varilhas (Llenguadoc, Occitània), on va coincidir amb l'anarcosindicalista José Borràs Cascarosa. Durant l'Ocupació participà en l'avituallament de la guerrilla local. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la CNT i el juny de 1946 aconseguí portar clandestinament a França sa companya Magdalena Palomo i sos fills (Pascual, Joaquín i Josefina) que havien restat a l'Espanya franquista. Secundino Pruñonosa Ferreres va morir, sobtadament, el 29 d'abril de 1974 al seu domicili de Rius de Pelapòrc (Llenguadoc, Occitania) i va ser enterrat l'1 de maig de 1974 al cementiri d'aquesta localitat.

Secundino Pruñonosa Ferreres (1905-1974)

***

Necrològica d'Antonio León Rubio apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 26 de setembre de 1989

- Antonio León Rubio: El 12 de noviembre –algunes fonts citen erròniament el 12 de febrer– de 1909 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Antonio León Rubio. Sos pares es deien Nicolás León i Paulina Rubio. Obrer impressor, en 1936 militava en el Sindicat d'Arts Gràfiques d'Amposta (Montsià, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i estava casat amb un fill. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en les milícies confederals i va ser destinat al front d'Aragó als serveis especials de Mines i Contramines. Participà en els combats a Terol i Sabiñánigo i en 1938 va ser nomenat capità. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França per la Tor de Querol (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) amb la seva unitat i va ser internat al Fort de Mont-Louis i als camps de concentració de Vernet i de Sètfonts fins al desembre de 1939, moment en el qual va ser enviat a treballar a les mines de carbó de la Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). Durant l'Ocupació, després d'una vaga, va ser detingut i reinternat al camp de Vernet. Cap el 1944 va ser deportat a un camp de concentració alemany. Després d'alliberament del camp per part de les tropes aliades, s'allistà en l'exèrcit nord-americà fins al final de la guerra. A finals de 1945 s'establí a la Grand Comba, on treballà sobretot al pou miner Richard fins a la seva jubilació amb 55 anys. Durant sa vida ocupà nombroses vegades càrrecs de responsabilitat en la Federació Local de la Grand Comba de la CNT i en la Comissió de Relacions Erau-Gard-Losera, de la qual va ser secretari. Entre els anys seixanta i setanta fou secretari de Cultura i Propaganda del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT en tres ocasions i es traslladà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on a començament dels anys setanta fou l'administrador del setmanari Espoir, dirigit per Antoine Turmo. Durant el congrés de la CNT celebrat entre el 19 i el 23 d'agost de 1967 a Marsella (Provença, Occitània) va ser nomenat membre del SI, juntament amb Fernando Alemany (secretari) i Francisco Pérez (secretari adjunt). Va ser delegat en diferents del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili, com ara el Congrés de Llemotges (1961), de Marsella (1975), i plens, com els intercontinentals de 1967, 1971 i 1980. Greument minat per la silicosi, es va veure obligat a viure enganxat a una botella d'oxigen. Antonio León Rubio va morir l'11 de juliol de 1989 a l'hospital d'Alèst (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat dos dies després al Centre Funerari d'Aurenja (Provença, Occitània). Sa companya fou María Lourdes Almo.

***

Foto d'Ismael Viadiu Ródenas del Servei de Migració mexicà

- Ismael Viadiu Ródenas: El 12 de novembre de 1926 neix al carrer del Torrent de l'Olla de Barcelona (Catalunya) l'anarquista Ismael Viadiu i Ródenas. Era fill dels destacats militants anarquistes Josep Viadiu Valls i Llibertat Ródenas Domínguez. Quan la Guerra Civil va ser enviat, juntament amb sos dos germans (Armand i Hèctor), a l'URSS i fou l'únic que retornà l'estiu de 1946, unint-se amb sa família que s'havia exiliat a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Heretà les idees llibertàries familiars i treballà com a corrector d'estil per a diferents editorials mexicanes, participant en l'edició de nombroses publicacions anarquistes. Milità en les Joventuts Llibertàries de Mèxic. En 1963 fou administrador i col·laborador del periòdic Solidaridad Obrera, especialment en el «Suplemento Literario». Casat amb Rosita Ilarraza Rossell, tingué dos infants: Mireya (1965) i Héctor (1967). Entre 1970 i 1983 col·laborà en la traducció castellana de l'Enciclopedia Anarquista. A partir de 1971 fou membre del grup«Tierra y Libertad». Amb Salvador García, Ricard Mestre, Fidel Miró, Domingo Rojas i Marcos Alcón, participà activament en campanyes de solidaritat amb el Moviment Llibertari Cubà en l'Exili (MLCE). Col·laborà en Ruta i Tierra y Libertad, publicació que dirigí una temporada. En 1977 edità el llibre de Peter G. Earle i Robert G. Mead Historia del ensayo hispanoamericano, per a «Ediciones de Andrea», i treballà en diferents edicions de l'editorial de la Universitat de Veracruz (Veracruz, Mèxic). En 1997 donà el seu testimoni sobre el seu pas per Leningrad (URSS) en el llibre d'Eduard Pons Prades Las guerras de los niños republicanos (1936-1955). Amb Benjamín Cano Ruiz publicà el fullet El colectivismo agrario en la Revolución española. Ismael Viadiu Ródenas va morir el 24 de maig de 2002 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Jacky Toublet

- Jacky Toublet: El 12 de novembre de 1940 neix al X Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Julien Jacques Toublet, més conegut com Jacky Toublet. Sos pares es deien Julien Gabriel François Toublet (Jean Thersant), joier, corrector d'impremta i destacat anarcosindicalista, i Denise Émilie Boutiller, joiera. Entre 1954 i 1960 visqué a Fontenay-le-Fleury (Illa de França, França). Després d'estudiar als instituts Chaptal de París i Hoche de Versailles (Illa de França, França), amb 17 anys començà cursos de tipografia a l'EscolaÉstienne de París i va ser contractat com a corrector a la impremta Georges-Lang. En 1960 va ser cridat a files i enviat a Algèria durant dos anys, experiència que el marcà profundament, esdevenint un anticolonialista militant. En retornar s'instal·là a Saint-Cyr-l'École (Illa de França, França), on visqué amb sa primera companya fins a 1975, i continuà treballant a la impremta Georges-Lang. Posteriorment treballà a la Impremta Municipal de París i com a corrector de premsa en Le Figaro. S'afilià al Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) i entre 1973 i 1975 jugà un paper important en la vaga del periòdic Le Parisien Libéré. A partir de 1966 freqüentà el Cercle de Sociologia Llibertària (CSL) animat per Roger Hagnauer i Gaston Leval, on va conèixer René Berthier, que esdevingué un bon amic, i participà en els debats de La Révolution Prolétarienne. En 1971 fou un dels fundadors de l'Aliança Sindicalista Revolucionària i Anarcosindicalista (ASRAS) i entre 1971 i 1981 publicà nombrosos articles sense signar en el seu òrgan d'expressió Solidarité Ouvrière. En aquesta època va fer estrets contactes solidaris amb militants sindicalistes de diversos països (Espanya, Polònia, Suècia, etc.), ajudant a les víctimes de la repressió. Entre 1975 i 1995 fou secretari delegat del Sindicat de Correctors de la CGT. En 1980 s'instal·là a Bagnolet (Illa de França, França), amb sa segona companya Jeanne-Marie Laurant, correctora i militant de la CGT, i amb qui tingué un fill, Marc Toublet. En 1981 formà part de la Coordinació de Solidaritat de la CGT amb«Solidarnosc», participant en diversos congressos confederals. Després de la dissolució de l'ASRAS, i d'una curta experiència en la Coordinació Nacional dels Anarco-Sindicalistes (CNAS), en 1981 creà, amb altres companys, el Grup«Pierre-Besnard», adherit a la Federació Anarquista (FA). A partir de 1981, també, començà a col·laborar en«Radio Libertaire», especialment en el programa Chroniques syndicales. En els anys posteriors participà en nombrosos congressos federals de la FA. Sempre va ser un gran defensor de la unitat sindical contra el sistema capitalista, l'1 de maig de 1988 signà una crida per a manifestar-se unitàriament contra el Front Nacional (FN) de Jean-Marie Le Pen. A mitjans dels anys noranta fou membre del comitè de redacció deLe Monde Libertaire, on va escriure regularment. A partir de 1995, quan la renovació de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), participà en les activitats del seu Sindicat de Comunicació i s'integrà en el comitè de redacció de la seva revista teòrica Les Temps Maudits. També col·labora en la revista Réfractions. A partir de març de 2001 es distancià de la CNTF arran de ser reprotxat per la seva doble militància en una CGT plena d'estalinistes. En 2001 fou un dels signataris de la crida del 22 de març a la unitat del moviment llibertari. El febrer de 2002 s'afilià a Alternativa Llibertària (AL). Malat durant anys, Jacky Toublet va morir el 14 de juny de 2002 a l'Hospital Avicenne de Bobigny (Illa de França, França).

Jacky Toublet (1940-2002)

Julien Toublet (1906-1991)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 13 de novembre

Esdeveniments

L'atemptat de Léauthier segons un dibuix d'F. Lix publicat en Le Petit Journal del 2 de desembre de 1893

- Atemptat de Léauthier: El 13 de novembre de 1893 el sabater anarquista Léon-Jules Léauthier apunyala greument amb el seu coltell de sabateria al restaurant Bouillon Duval de l'avinguda de l'Òpera de París (França) el pit de Georgevitch, ministre plenipotenciari de Sèrbia a França. Léauthier, que declarà que seguia l'exemple de Ravachol i que havia atemptat contra «el primer burgès que es topà», el dia abans de l'atemptat havia escrit una carta a Sébastien Faure anunciant-li la intenció d'assassinar un burgès amb la seva eina de feina. Léauthier fou jutjat i condemnat el 24 de febrer de 1894 per l'Audiència del Sena per aquest fet a treballs forçats a perpetuïtat i no a la pena capital ja que el jurat considerà que tenia«trastorns mentals»; en sentir la condemna Léauthier cridà: «Visca l'anarquia!». Però la seva vida fou curta, ja que morí el 22 d'octubre d'aquell any durant la repressió sorgida arran de la revolta anarquista de la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació.

Léon Léauthier (1874-1894)

***

Capçalera del primer número de Solidaridad Obrera

- Surt Solidaridad Obrera:El 13 de novembre de 1909 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número deSolidaridad Obrera. Periódico sindicalista. Órgano de las sociedades de resistencia gijonesas. Sortia a la ciutat asturiana per substituir a la publicació de Barcelona del mateix nom que fou suspesa pels fets de la Setmana Tràgica. D'antuvi quinzenal, a partir del número 8 (29 de gener de 1910) passà a setmanal. Es declarava hereva de la I Internacional feia professió de fe del sindicalisme revolucionari i de l'antiparlamentarisme. Dirigida per Emilio Rendueles, hi van col·laborar Eleuterio Quintanilla, Pedro Sierra, Josep Prat, Anselmo Lorenzo, Ricardo Mella, Marcelino Suárez, Ossip Louné, etc. Se'n van publicar 32 números, l'últim el 24 de desembre de 1910, i va haver de suspendre l'edició pel dèficit acumulat ja que molts distribuïdors del periòdic no pagaven; no obstant això, després de la suspensió encaren es van publicar alguns suplements al periòdic.

***

Capçalera del primer número d'O Sindicalista

- Surt O Sindicalista: El 13 de novembre de 1910, enmig de l'eufòria de l'acabada de crear I República portuguesa, surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic sindicalista revolucionari O Sindicalista. Semanário defensor da classe trebalhadora. Propietat del Grup Sindicalista, va ser dirigit per António Evaristo i com a editor figurava Alfredo D. Laureano; posteriorment fou dirigit per Alexandre Vierira, redactor principal, i editat per Carlos Mendes da Mota. Fou l'òrgan d'expressió de la Comissió Executiva del Congrés Sindicalista. Trobem articles de Severino de Carlaho, Francisco Cristo, António Evaristo, Augusto Machado, Manuel Ribeiro, Bernardo de Sá, João Pedro dos Santos i Alexandre Vieira, entre d'altres. Rebé el suport de subscriptors de l'Argentina i de Mèxic. En sortiren, amb interrupcions, 173 números, l'últim el 26 de març de 1916.

Naixements

Única foto coneguda de Pere Marbà i Cullet

- Pere Marbà i Cullet: El 13 de novembre de 1860 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista Pere Marbà i Cullet–gairebé sempre anomenat erròniament Cullell, Cullel, Callet o Collel– i que va fer servir els pseudònims de Poble Patiràs i Patiràs. Era fill major d'una família se set germans i sos pares es deien Ignasi Marbà, teixidor republicà i obrerista, i Rosa Cullet. Quan tenia vuit anys ja treballava, especialment de pastor, però d'adolescent pogué assistir a classes a l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i ja més gran formà part del grup anarquista del Centre d'Amics del carrer d'Òdena, on es feien conferències, teatre social, etc. Després va fer d'obrer teixidor a la fàbrica de vetes de cotó a mà de can Ramon Carrer i en 1876 s'afilià a la secció d'Igualada de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre 1879 i 1882 va fer el servei militar a Navarra. El 29 de juny de 1882 retornà a casa seva i a la feina, cotitzant en el Societat de Vetaires de Cotó de l'anarcosindicalista Unió Manufacturera, societat de la qual va ser nomenat secretari. En aquestaèpoca entrà en la Societat Recreativa i de Ball Centre Coral Apol·lo (Coro Vell), de la qual va ser nomenat vicepresident; també cantava en l'agrupació coral L'Estrella. Fou un dels responsables, amb Pau Font Poch, Frederic Carbonell Barral, Bonaventura Botines Codina, Lluís Llansana Sabaté, Francesc Serra Constansó, Josep Paloma i Josep Carras Llansana, del setmanari anarquista La Federación Igualadina. Órgano de las secciones federades en Igualada, que sortí entre el 9 de febrer i el 17 de juliol de 1885. Entre el 17 i el 18 de març de 1883 representà la Societat de Vetaires de Cotó en el II Congrés de la Unió Manufacturera de la Regió Espanyola que se celebrà a Igualada. En 1884 s'apuntà a la societat recreativa «La Lumbrera Igualadina», coneguda com Bandera Negra. En 1883 passà a treballar de cordoner per a la fàbrica de faixes d'home d'estam i de cotó de Josep Casadesús (El Tajà), feina que havia de realitzar a casa seva. Amb el tancament dels locals de la Federació Regional Espanyola (FRE), la Societat d'Obrers Vetaires i Cordoners passà a la clandestinitat. Entre el 23 i el 26 d'agost de 1885 assistí com a delegat de la seva societat al congrés clandestí de la Unió Manufacturera que se celebrà a Sants, on conegué Anselmo Lorenzo i Fernando Tarrida del Mármol. El novembre de 1885 va ser acomiadat amb altres companys per protestar contra una retallada salarial. En 1886, amb altres companys (Pere Botines, Pelegrí Tapioles, Josep Fargas, Joan Bursós, Jaume Carbonell i Sans, Martí Salinas, Frederic Carbonell, Josep Lilla), la majoria de la Societat de Teixidors d'Igualada, creà el Grup Lliurepensador d'Igualada que fou un fracàs. Aquest mateix 1886 s'establí a Barcelona, on entrà en contacte amb el moviment anarquista de la ciutat. El 9 de novembre de 1889 entrà a formar part de la Secció de Teixidors de Vel i de Fil i Cotó de Barcelona. En 1890 va ser un dels organitzadors de la celebració per primera vegada del Primer de Maig, en la qual va se convocada una vaga general. Arran de l'aprovació el 26 de juny de 1890 de la llei del sufragi universal masculí a l'Estat espanyol, organitzà, amb altres companys, un míting antipolític al saló de ball del carrer de les Ramelleres de Barcelona, on parlaren Anselmo Lorenzo, Manuel Ars i ell mateix. Durant la primavera de 1891 va ser enviat a Madrid per col·laborar en l'organització del «congrés ampli» del Pacte d'Unió i Solidaritat (Federació Espanyola de Resistència al Capital). En aquest congrés, que se celebrà entre el 22 i el 25 de març al Liceu Rius del carrer Atocha de Madrid, va ser nomenat secretari provisional i va tenir un fort enfrontament verbal amb el dirigent socialista Pablo Iglesias; en acabar el congrés la Comissió Nacional quedà fixada a Barcelona i sembla que Marbà va ser nomenat secretari de l'Exterior. Durant la primavera de 1893, amb Manuel Ars, van cantar a Palma (Mallorca) amb els Cors de Clavé. En 1893, arran dels atemptats de la Gran Via i del Liceu, va ser empresonat. En 1896, també, arran de l'atemptat del carrer de Canvis Nous, va ser encausat en l'anomenat«Procés de Montjuïc» i tancat a diversos indrets (a les Drassanes, a Montjuïc, a la presó militar dels Docks i a la presó nacional del carrer d'Amàlia). En 1897 signà diverses cartes protestant contra el procés i l'1 de novembre d'aquell any va ser alliberat, formant part d'un contingent de 54 presos. Entre 1901 i 1905 visqué a la Bisbal, on treballà com a encarregat de la fàbrica de faixes de bolquers de Jesús Esteva Carnicer. A començaments de 1904 participà en l'homenatge a Anselmo Lorenzo que li van organitzar els anarquistes de Palafrugell al Centre Obrer de la localitat. Després que la fàbrica on treballava fes fallida, el juny de 1905 es traslladà a Barcelona, on es col·locà com a ajudant a la fàbrica Ferran i Parés. En aquesta època col·laborà en El Igualadino, òrgan de la Fraternitat Republicana. Posteriorment es va fer soci de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. En 1931 entrà en contacte amb l'historiador anarquista Max Nettlau, a qui relatà les seves experiències en el moviment obrer català. Entre 1931 i 1933 col·laborà en el periòdic quinzenal igualadí El Sembrador. Pere Marbà i Cullet, sembla, que morí en 1938. Pere Marbà va escriure una autobiografia en uns quaderns de comptabilitat que Joan Ferrer Farriol va emprar per al seu llibre Costa amunt (1975), però actualment només es conserva el tercer quadern. El gener de 1987 la seva biblioteca i hemeroteca va ser adquirida per l'AEP de Barcelona. Marbà tingué, com a mínim, tres infants (Juli, Isabel i Palmiro); Palmiro Marbà (Federico Fructidor), va ser també un destacat militant anarquista.

Ton Lloret i Ortínez:«Poble Pitaràs [sic]: vivències d'un obrer igualadí del segle XIX», en Miscellanea Aqualatensia, 12 (2006). pp. 389-408

Antoni Dalmau i Ribalta: «Una vida per la causa: Pere Marbà i Cullet (1860-1938?)», en Revista d'Igualada, 31 (abril 2009). pp.6-21

***

Foto policíaca de Jean-François de Paëpe (ca. 1894)

- Jean-François de Paëpe: El 13 de novembre de 1868 neix a París (França) l'anarquista Jean-François de Paëpe. Sos pares es deien Jean de Paëpe i Antoinette Dupont. Treballava de sastre. En 1894 el seu nom figurava en un registre d'anarquistes a vigilar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Romain Labeyrie (10 de gener de 1894)

- Romain Labeyrie: El 13 de novembre de 1874 neix a Caunar (Gascunya, Aquitània, Occitània) l'anarquista Romain Joseph Labeyrie. Sos pares es deien Laurent Labeyrie, fuster, i Anne Trabos, domèstica.Es guanyava la vida com a escultor. En 1894 vivia a l'avinguda Saint-Ouen, al XVIII Districte de París (França) i aquest mateix any va ser declarat «apte per al servei» en la revisió militar. El 10 de gener de 1894 va ser detingut, juntament amb altres llibertaris que es reunien al carrer Abbesses de París, per«associació criminal» i fitxat com a anarquista en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Posteriorment visqué amb sa mare el número 2 del carrer Gareau. Segons la policia, hauria entrat en el moviment anarquista de la mà de Georges Mocquet i va freqüentar les reunions del grup anarquista del barri de Belleville. Durant una discussió amb un de sos germans que el va amenaçar d'apallissar-lo, va prometre no ficar-se més en política. Durant 1895 els germans Romain i Augustin Labeyrie s'instal·laren a Brussel·lès (Bèlgica), on durant un temps es dedicaren a la falsificació de monedes de plata franceses i belgues. Cap a començament de desembre de 1895 retornaren a París i s'establiren al domicili de sa mare vídua. Amb complicitat de sa mare i d'una tal Hubert, amant d'Augustin Labeyrie, que vivia amb ells, es dedicaren a la fabricació de monedes franceses de dos francs, que les dues dones es dedicaven a posar en circulació. Cap a finals d'aquell mes, amb altres còmplices, es repartiren en dos grups els locals on actuar. El 14 de novembre de 1895 va ser cridat a files, però, després de desobeir la incorporació, va ser declarat insubmís l'1 de gener de 1896. El 23 de març de 1896 va ser detingut amb son germà Augustin a la Sala Van Dyck de Brussel·les per haver disparat un tret a l'aire. En una perquisició al domicili de son germà Augustin, al carrer Grotte del barri de Laeken de Brussel·les, la policia va trobar objectes sospitosos per a la fabricació de moneda falsa, i al seu domicili, al carrer Allée Verte, on vivia amb sa germana Anne-Charlotte Labeyrie la policia descobrí instruments idèntics. Jutjats els dos germans el juliol de 1896, Augustin va ser condemna a quatre anys i dos mesos de presó i Romain a dos anys i dos mesos. Ambdós, un cop acomplida la pena, van ser obligats a residència i posats sota vigilància especial policíaca durant cinc anys. No obstant això, el 15 de novembre de 1898, acabats de sortir de la presó de Mons (Henao, Valònia), violaren l'obligació de residència i marxaren cap a Brussel·les. Romain Labeyrie va morir el 16 de setembre de 1961 a Niça (País Niçard, Occitània).

***

Notícia de l'escorcoll de Victor Busquère apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 28 de febrer de 1906

- Victor Busquère: El 13 de novembre de 1876 neix a Seisforns de Mar (Tolonenc, Provença, Occitània) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Victor Marius Busquère. Era fill d'Alexandre Busquère, miner anarquista originari de l'Alt Loira que esdevingué obrer de l'Arsenal de la Marina Nacional –drassanes dels vaixells de guerra– de Toló (Provença, Occitània), i de Marie Césarine Rosalie Truchi. Residia al barri de Pont-de-Bois de Toló, amb sa companya i un infant. El 20 de març de 1894 entrà a treballar al taller de la caldereria petita de l'Arsenal i en 1902 va li va atorgar la titularitat del lloc de feina. En 1895 s'allistà en l'Artilleria de Marina, on romangué fins el 1898, quan fou admès al taller de bastiments de ferro. El febrer de 1902 passà a treballar a la caldereria gran, on fou sancionat en diverses ocasions per no respectar la disciplina interior. En 1904 fou un dels fundadors del Grup Antimilitarista de Toló i en 1907 del grup anarquista«La Jeunesse Libre» (La Joventut Lliure). També fou secretari de la secció local de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), que havia estat fundada en 1904 per Antoine Bertrand, i membre del Sindicat d'Obrers del Port. El 15 de novembre de 1904, amb Henri Riémer, Ernest Nahon i Jean Marestan, organitzà un míting a la Borsa del Treball, amb Miguel Almereyda i Francis Jourdain com a oradors. Entre el 14 i el 16 de novembre de 1905, durant la vaga general de l'Arsenal de la Marina Nacional de Toló, convocada per a defensar els drets sindicals de sis obrers sancionats, entre ells Victor Pengam, fou membre de la Comissió Executiva de Vaga i un dels delegats, amb Auguste Berthon i Ange Frès, que marxà cap a París (França) per a entrevistar-se amb el ministre de Marina, entrevista de la qual rendí comptes el 28 de novembre en una assemblea general d'uns sis mil obrers. El 26 de febrer de 1906 el seu domicili, com el d'altres antimilitaristes (Benjamin Faissole, Henri Riémer, Henri Jourdan, Pelosi, Eugène Cholet i Jean Cervelli), va ser escorcollat per la policia, trobant-se nombrós material propagandístic. Entre 1906 i 1907 fou corresponsal de La Guerre Sociale. En 1907 esdevingué administrador de la Unió de Cambres Sindicals Obreres (UCSO) del departament del Var i el 23 de desembre d'aquell any la representà en una desfilada d'obrers agrícoles d'Ieras (Provença, Occitània) en vaga; en aquesta ocasió, el sotsprefecte de la policia el qualificà com «antimilitarista destacat» i «vaguista consumat». El novembre de 1908, acusada per la policia de ser una «agència de deserció», la seu del grup«La Jeunesse Libre», al número 14 del carrer Nicolas Laugier de Toló, va ser escorcollada, així com el seu domicili del carrer del Chemin-de-Fer-au-Pont-de-Bois. Durant les eleccions legislatives de 1910 es presentà com a candidat abstencionista per a la circumscripció de Draguinhan (Provença, Occitània), enfrontant-se amb el socialista Gustave Fourment de laSecció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 3 de maig de 1910 el setmanari de la Federació SFIO Le Cri du Var anuncià que havia estat exclòs del Sindicat d'Obrers de l'Arsenal. El gener de 1917 passà a treballar al taller de reparacions i el juliol de 1919 entrà a formar part del Comitè d'Acció dels No-Desmobilitzats, desconeixent si finalment va ser enviat al front. L'agost de 1919 fou candidat a la Comissió Administrativa del Sindicat, però no va ser elegit. Participà en la vaga que se celebrà entre el 6 i el 8 de maig de 1920 i per aquest motiu se li van retenir 24 dies de salari. Després formà part del Comitè per l'Amnistia Integral, participant en nombroses reunions. El 7 de març de 1922 va ser nomenat secretari adjunt de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i el 17 de març de 1922 va ser nomenat delegat de la Unió Local de la CGTU que s'havia constituït, oposant-se a Toussaint Flandrin, que preconitzava una entesa amb els comunistes. Quan pogué, en 1922, deixà l'Arsenal amb 302 mesos antiguitat i el 9 de juliol d'aquell any es jubilà. Victor Busquère va morir el 15 d'octubre de 1936 a Toló (Provença, Occitània).

***

Fitxa policíaca de Valentino Ardissone (1898)

- Valentino Ardissone: El 13 de novembre de 1877 neix a Diano Marina (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Valentino Ardissone. Sos pares es deien Giacomo Ardissone i Teresa Messiga. Es guanyava la vida treballant de sastre. El 28 de setembre de 1898, a resultes d'informe de les autoritats italianes, va ser fitxat com a «anarquista militant» a Niça (País Niçard, Occitània), juntament amb son germà petit Giacomo Ardissone i altres tres companys (Jean Battistuti, Mariano Berbeci i Giovannini Colombo). Vivia amb son germà al número 1 del carrer Deux Emmanuel. El 18 d'abril de 1900 visità, ben igual que son germà, la seva població natal. Entre 1905 i 1906 marxà cap a Torí (Piemont, Itàlia) en diverses ocasions per visitar sa companya, aleshores malalta, i sempre retornà dies després al seu domicili del número 17 del carrer Cassini de Niça. El setembre de 1906 va fer una visita a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1910 encara vivia a Niça, al número 24 del carrer de la République de Niça. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Ramón Ramón

- Antonio Ramón Ramón: El 13 de novembre de 1879 neix a Molvízar (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista Antonio Miguel Ramón Ramón. Fill d'una família molt humil, sos pares es deien Antonio Ramón Ortiz i Encarnación Ramón Ortega. Ben aviat hagué de fer de jornaler en les tasques agrícoles del poble. La misèria l'obligà a emigrar i quan tenia 23 anys marxà al Marroc, on realitzà diverses feines. A Tànger (Marroc) descobrí que tenia un mig germà per part de pare, anomenat Manuel Vaca, quan va ser confós per un amic d'aquest. Decidí buscar son germà i finalment el trobà a l'Àfrica, fent-se ambdós inseparables. La necessitat econòmica els impulsà a emigrar a Amèrica, però al Brasil decidiren separar-se: Antonio restà al Brasil 11 mesos i Manual marxà a Buenos Aires (Argentina), on romangué dos mesos i després emigrà al nord de Xile atret per la feina del salnitre. Manuel s'establí a la regió de Tarapacá, on va fer feina a les salnitreres de la pampa, i Antonio a l'Argentina, on comencen a freqüentar els cercles llibertaries i els ateneus socials, relacionant-se a través de la correspondència. A finals de 1907, però, Antoni no va rebre més notícies de son germà. Assabentat de la «Matança de l'Escola Santa María d'Iquique» –el 21 de desembre de 1907 el comandant de l'Exèrcit xilè Roberto Silva Renard assassinà més de 2.000 obrers del salnitre i familiars d'aquests– mitjançant la premsa argentina, el juny de 1908 decidí creuar la serralada dels Andes cap a Xile per dirigir-se cap al Nord Gran xilè tot buscant informació sobre son germà. Poc temps després, s'assabentà que Manuel Vaca havia estat una de les víctimes de la matança. Després va treballar de jornaler a la pampa xilena i de bodeguer a Valparaíso.Àvid de venjança, el matí del 14 de desembre de 1914 quan el general Roberto Silva Renard caminava pel carrer Viel, a prop del parc Cosiño de Santiago (Xile), en direcció al seu despatx de la direcció de la Fàbrica de Cartutxos de l'Exèrcit, l'apunyalà diverses vegades per l'esquena. No aconseguí matar-lo, però si deixar-lo postrat mesos al llit i obligant-lo a retirar-se. Després de l'atemptat, Antonio es va prendre un flascó de verí, que no produí cap efecte, i corregué cap al parc, on fou capturat per guàrdies de l'exèrcit i ajudants del general i ferit a cops de sabre al cap. A mitjanit fou portat a l'hospital de la presó. Els grups anarquistes ràpidament engegaren una campanya de col·lecta per a defensar-lo davant els tribunals i grans mostres de solidaritat (mítings, manifestacions, aturades, vagues de fam, etc.) tingueren lloc quan entrà a la presó, amb la intenció de forçar una revisió del cas. Una campanya de solidaritat internacional, encapçalada per Piotr Kropotkin i Rudolf Rocker, van fer que centenars d'anarquistes d'arreu del món s'hi sumessin. Jutjat, va ser condemnat en ferm el 19 de novembre de 1917 a cinc anys de presó per lesions greus i per tant havia de recuperar la llibertat el 14 de desembre de 1919, però restà empresonat. Una versió diu que en 1922 es va dictar la seva expulsió del país i que embarcà al port de Valparaíso rumb a la Península; establert al seu poble natal, morí (o se suïcidà) en 1924 a causa d'una profunda depressió que l'abatia. Altres, però, desmenteixen aquesta teoria i diuen que mai no sortí de la presó, morint en l'anonimat. En 2007, centenari de la«Matança de l'Escola Santa María d'Iquique», en el lloc de l'atemptat contra el general Silva Renard, a Santiago de Xile, s'ha pujat un monòlit en memòria d'Antonio Ramón Ramón. Aquest mateix any Ximena Salazar estrenà el documental La venganza de Ramón Ramón i el col·lectiu dramàtic Teatro del Oráculo realitzà el muntatge Ramón Ramón.

Antonio Ramón Ramón (1879-1924?)

***

Francois Le Levé segons una obra d'E. Le Nethier [cartoliste.ficedl.info]

- François Le Levé:El 13 de novembre de 1882 neix a Lokmikaelig (Ar Mor-Bihan, Bretanya) el militant anarquista i sindicalista Jean Le Levé, més conegut com François Le Levé o Jean-François Le Levé. En 1900 va entrar com a aprenent a l'Arsenal de Lorient (drassanes de vaixells de guerra) i l'any següent hi realitzarà el servei militar. A més d'un actiu militant del Sindicat dels Treballadors del Port de Lorient de la Confederació General del Treball (CGT), serà l'animador del grup llibertari «Les Temps Nouveaux» i l'administrador de la Borsa del Treball. En 1913 és el secretari adjunt de la Unió Departamental de Sindicats i, en contacte amb Émile Masson, col·labora en la revista d'educació pagesa bilingüe (bretó i francès) Brug (bruc, en bretó), de la qual serà gerent. En aquests anys, també col·laborà en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux (1895-1914). Fitxat amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, es va adherit a l'«Unió Sagrada» arran de la declaració de Guerra de 1914 i, d'acord amb Jean Grave i Kropotkin, signà en març de 1916 el «Manifest dels Setze» favorable a la intervenció armada. Durant la Gran Guerra col·laborà en el periòdic La Libre Fédération, editat a Lausana entre 1915 i 1919, en el diari sindicalista La Bataille (1915-1920), i en Lettres aux abonnés des Temps Nouveaux (1916-1917). Després de la guerra, va continuar amb la seva militància sindical, encara que una mica marginat del moviment llibertari per la seva posició durant la guerra, i molt lligat al militant anarquista de Brest Jules Le Gall. També continuarà col·loborant en la nova sèrie de Les Temps Nouveaux publicat pel doctor Marc Pierrot i per Jacques Reclus entre 1919 i 1921. En 1929 rebutjà el càrrec de secretari de la Borsa de Treball, estimant-se més fer de secretari del Sindicat de l'Arsenal. Entre 1929 i 1939, va ser secretari general de la Unió Departamental de la CGT. Retirat de l'Arsenal en 1935, continuarà exercint responsabilitats sindicals i serà conseller de la CGT reunificada. En 1936 va participar en els comitès del Front Popular i dirigí L'Action Syndicaliste,òrgan del sindicat de l'Arsenal. Durant la II Guerra Mundial i l'ocupació alemanya, va ser administrador de la Caixa Regional de les Assegurances Socials, però el gener de 1943, es va veure obligat a abandonar Lorient per Vannes per mor dels bombardeigs sobre la ciutat, on trobarà el militant anarquista René Lochu. Hi prendrà part en el Comitè Departamental de la Resistència, fet que el va portar a la seva detenció per la policia alemanya el 18 de març de 1944 i a la seva deportació el 31 de juliol al camp de concentració de Neuengamme, a prop d'Hamburg (Alemanya), sota el número de matrícula 39.879. Alliberat, François Le Levé va morir el 20 de juny de 1945 d'esgotament durant el viatge de repatriació a França. La ciutat de Lorient té dedicat un carrer a la seva memòria.

***

Antonio Duria

- Antonio Duria: El 13 de novembre de 1904 neix a Foggia (Pulla, Itàlia) l'anarquista Antonio Duria, també conegut com Il Signore di Foggi, per la seva aparença aristocràtica, i que va fer servir el pseudònim d'Antonio Dorini. Sos pares es deien Giovanni Duria i Carolina de Luca –un germà d'aquesta estava casat amb la germana de l'anarquista Michele Angiolillo. Fill d'una família obrera, que vivia en una cova al barri de Vico Fornello de Foggia, aconseguí acabar l'educació primària. De ben jovenet començà a treballar de barber i s'acostà al moviment llibertari, oposant-se immediatament a la violència feixista. En 1924 es relacionà amb Errico Malatesta i es va subscriure a Pensiero e Volontà i al periòdic anarquista italoamericà L'Adunata dei Refrattari. També mantingué correspondència amb llibertaris de l'estranger, com ara Luigi Bertoni. Entre el 4 d'octubre de 1924 i el 23 de maig de 1925 romangué a Torí (Piemont, Itàlia). Segons un informe policíac del 9 de desembre de 1925, que el qualifica de«comunista», era«perillós per a l'ordre públic» i devia ser «atentament vigilat». A mitjans dels anys vint, fugint de les contínues pallisses que patia a mans dels escamots feixistes, es va traslladar a Gènova (Ligúria, Itàlia), on treballà al barri de Rivarolo de barber i continuà militant en el moviment anarquista fent servir el pseudònim d'Antonio Dorini. Antonio Duria va morir el 4 de setembre de 1937 a l'Hospital Civil del barri de Sampierdarena de Gènova (Ligúria, Itàlia) arran d'una tuberculosi pulmonar accentuada per una condició física malmenada per les agressions feixistes. Deixà la companya embarassada, Maria Roncallo, amb una filla petita. L'11 de desembre de 2010, per iniciativa d'un grup de familiars i amics, que comptà amb el suport municipal, s'inaugurà una placa en marbre commemorativa a la seva casa natal. També, l'1 de juny de 2012, es dedicà amb el seu nom un carrer de Foggia.

Antonio Duria (1904-1937)

***

Necrològica de Juan Coronel Giménez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de maig de 1986

- Juan Coronel Giménez: El 13 de novembre de 1914 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Coronel Giménez. Sos pares es deien Simeón Coronel i María Concepción Giménez. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lorca. Durant la guerra civil lluità com a milicià als fronts. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i passà pels camps de concentració i per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial formà part, amb Amado Canalis, Ramón Sanz Almudébar, Juan Torner i altres, de la Federació Local de Montalban (Guiena, Occitània) de la CNT, de les Joventuts Llibertàries i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organitzacions en les quals ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. Es dedicava a distribuir amb bicicleta el calendari anual de SIA als companys de la regió. Sa companya fou Felipa Josefa Viñuales Monclús. Juan Coronel Giménez va morir l'1 de gener de 1986–algunes fonts citen erròniament el 31 de desembre de 1985– al seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània).

***

Necrològica de Vicent Català Balaguer apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de març de 1980

- Vicent Català Balaguer: El 13 de novembre de 1916 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Català Balaguer. Sos pares es deien Facund Català i Dolors Balaguer. Exiliat, visqué a Sant Tiorre i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou María de la Paz Felicidad Altemir. Vicent Català Balaguer va morir el 2 de novembre de 1979 al seu domicili de Sant Tiorre (Alvèrnia, Occitània) i va ser enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

José Ignacio Cabañas Magán (1998)

- José Ignacio Cabañas Magán: El 13 de novembre de 1958 neix a Madrid (Espanya) el periodista, advocat i militant anarcosindicalista José Ignacio Cabañas Magán, conegut com Nacho o Nachete. Fill d'una família comunista de treballadors del Metro, cap el 1976 formà part del Partit Comunista d'Espanya (PCE), única força implantada al barri, i participà en la Coordinadora Autònoma d'Aturats. Després de llegir els clàssics anarquistes, freqüentà l'acabat de crear Ateneu Llibertari d'Aluche i el març de 1979 entrà a treballar a la Secció de Via del Metro de Madrid. A finals de 1980, després de fer la mili, es trobà que l'Ateneu Llibertari del barri madrileny d'Aluche havia desaparegut i l'abril de 1981, després de l'intent de cop d'Estat militar, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), participant, sense massa èxit, en els intents de revitalitzar la Secció del Metro de la CNT. En 1983 conegué Juani Robles, que esdevingué sa companya. Després de l'aparició al Metro d'una Secció de la CNT-València, intentà unificar forces, fet pel qual en 1984 va ser suspès de militància en la CNT. Després d'assistir al Congrés d'Unificació dels sectors de CNT-València i els escindits de la CNT, en 1986 participà en les eleccions sindicals i va ser nomenat vocal del Comitè d'Empresa, càrrec que mantingué fins 2011, formant part de diferents comissions negociadores de convenis i de seguiment i productivitat. En 1988 va ser nomenat secretari de Premsa del Transporte de la CNT escindida de Madrid. Després del Congrés de 1989 de la Confederació General del Treball (CGT), abandonà aquesta organització i en 1990 participà en la fundació de la nova confederació sindical Solidaritat Obrera (SO), de la qual ocupà la secretaria general entre 1996 i 2000 i entre 2014 i 2017. Col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Contramarcha,Expresiones, Libre Pensamiento, Mujeres Libertarias, Polémica,Rojo y Negro, El Solidario i Solidaridad Obrera. El novembre de 2017 es publicà el llibre Rue Cavanilles. 30 años de historia del Metro, recopilació de la pàgina còmica inclosa en diferents publicacions (Contramarcha, Solidaridad Obrera, El Solidario) de la qual era autor. José Ignacio Cabañas Magán va morir el 3 de desembre de 2017 a Madrid (Espanya) i va ser incinerat l'endemà al cementiri madrileny de Carabanchel.

José Ignacio Cabañas Magán (1958-2017)

Defuncions

Georges Vidal (1923)

- Georges Vidal: El 13 de novembre de 1964 mor a París (França) el poeta, periodista, escriptor i militant anarquista Georges Marie Valentin Vidal. Havia nascut el 24 d'abril de 1903 a Guérigny (Borgonya, França). Sos pares es deien André-Jean-Raphaël Vidal, empleat de contribucions indirectes, i Emma-Constance Guillemaut. De ben jovenet s'integrà en el moviment llibertari i en el món de la poesia, fortament influenciat per Verlaine, Samain, Guérin i Laforgue, entre d'altres. Estudià a Grenoble, després d'haver estat expulsat de diversos instituts d'Ais de Provença i de Marsella per propaganda anarquista. Entre els 12 i els 15 anys va escriure moltes poesies, però en cremà gairebé totes. Quan tenia 15 anys publicà una petita plagueta amb versos (Quelques rimes). Viatjà molt arreu de França (Marsella, Ais, Toló, Lió, Dijon, Briançon, les Vosges, etc.). Col·laborà en diferents publicacions, com ara L'Essor, Primaires,La Criée, La République des Alpes, etc. Amb altres companys, fundà a Marsella el periòdic anarquistaTerre Libre. El 16 de novembre de 1922 va ser condemnat a Marsella a dos mesos de presó i a 100 francs de multa per haver publicat un poema en Terre Libre i Le Libertaire. Dies després, el 24 de novembre, va ser condemnat a París a tres mesos de presó i a 200 francs de multa pel mateix delicte i tancat a la presó parisenca de la Petite Roquette. Per reclamar l'estatut de pres polític, engegà una vaga de fam i una campanya solidària es desencadenà en la premsa obrera (L'Oeuvre, L'Humanité, L'Ère Nouvelle, etc.) obtenint el que demanava. Després fou traslladat a la presó d'Ais de Provença, on va escriure el poemari Devant la vie.... Un cop lliure va ser nomenat secretari i administrador de Le Libertaire. El novembre de 1923 es va veure implicat en l'«Afer Philippe Daudet». En aquestaèpoca publicà assaigs d'estètica en Art et Action. En 1925 publicà el poemari La halte. En 1926 edità, amb el seu gran amic André Colomer, Dix-huit ans de bagne, de Jacob Law; i l'abril d'aquest any publicà Jules le Bienheureux, amb dibuixos de Germain Delatousche. En 1926 s'exilià a Costa Rica i s'establí a Puriscal (San José, Costa Rica); havia triat aquest país després de llegir les descripcions paisatgístiques que Pedro Pratt havia publicat en L'En Dehors. A Costa Rica recollí molts de temes que després desenvoluparia en les seves narracions. En 1928 retornà a França, on es guanyà la vida com a corrector d'impremta i començà a escriure novel·les policíaques i d'aventura i guions cinematogràfics que signà amb diversos pseudònims (Georges de Guérigny,Jorge Jimenez, Jorge El Macho, Edward G. Georgie, Georgie Val, Georges-Marie Valentin, etc.). El 26 d'agost de 1930 es casà a Marsella amb Mary Marguerite Anna Fernade Giorgi, de qui es va divorciar. En 1930 publicà Aventure. Poèmes. Entre les seves obres polítiques podem destacar Comment mourut Philippe Daudet (1924), Han Ryner. L'homme et l'oeuvre (1924), Commentaires. 1re série (1923-1924) (1925), Six-fours. Bourgade provençale (1925), etc. El 10 de desembre de 1953 es casà al XVII Districte de París amb Georgette Mayou. El seu últim domicili va ser al número 61 del carrer La Condomine de París. El juliol de 1964 va ser internat a l'Hospital Beaujon de París per un càncer gàstric. Georges Vidal va morir el 13 de novembre de 1964 a l'Hospital Saint-Joseph del XIV Districte de París (França) i va ser enterrat cinc dies després al cementiri de Saint-Ouen (Illa de França, França).

Georges Vidal (1903-1964)

***

André Prudhommeaux

- André Prudhommeaux: El 13 de novembre de 1968 mor a Versalles (Illa de França, França) el militant, primer comunista revolucionari, després anarquista, André Jean Eugène Prudhommeaux, també conegut com André Prunier i Jean Cello. Havia nascut el 15 d'octubre de 1902 al Familisteri de Guisa (Picardia, França) –comunitat fourierista fundada per son besoncle Jean-Baptiste André Godin. Era fill de Jules Jean François Prudhommeaux, enginyer agrònom, professor universitari a Nimes (Costiera de Nimes, Llenguadoc, Occitània), editor i publicista llibertari, i de Marie Jeanne Dallet. El 10 d'octubre de 1928 es casà al XX Districte de París (França) amb la suïssa Dora Esther Ris (Dori). Amb sa companya va obrir a París la «Librairie Ouvrière», una llibreria especialitzada en història social i també emprada com a lloc de debats dels grups comunistes dissidents. Entre 1929 i 1930, amb Jean Dautry, va editar L'Ouvrier Communiste,òrgan dels grups d'obrers comunistes. A començaments dels anys trenta, després d'un viatge a Alemanya (Berlín i Leipzig) i d'establir contactes amb grups llibertaris, la parella va esdevenir anarquista i van col·laborar en la premsa llibertària, denunciant-hi la política dels bolxevics a Alemanya. Prudhommeaux va participar activament en 1933 en el comitè de defensa del company Marinus van der Lubbe, i va animar, amb Volin, el periòdic Terre Libre,òrgan de la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1936 va marxar a Barcelona, on va publicar, amb Aristide Lapeyre, els primers números del periòdic L'Espagne antifasciste i La Nouvelle Espagne Antifasciste, i van participar amb el grup«Los Amigos de Durruti». De tornada a França, va publicar a Nimes  L'Espagne nouvelle (1937-1939), molt crítica amb la participació ministerial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la II Guerra Mundial es va refugiar a Suïssa a casa de sos sogres, realitzant tasques literàries (crítica, traducció, emissions radiofòniques, etc.), ja que tenia prohibides les activitats polítiques. Amb l'Alliberament, va tornar a França en 1946, establint-se a Versalles, i va col·laborar amb Le Libertaire i, a partir de 1954, amb Le Monde Libertaire,òrgan de la nova Federació Anarquista (FA). En aquells anys va fomentar el Cercle Llibertari d'Estudiants (CLE). Entre 1948 i 1958 va ser secretari general de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) i des de 1956 secretari de relacions internacionals de l'FA. Va escriure nombrosos articles en la premsa anarquista internacional (L'Unique, Contre-Courant,Pages Libres, Défense de l'homme, Volontà, Freedom,L'Adunata dei Refrattari,Pensée et Action, etc.) i és autor d'Spartacus et la commune de Berlin (1934), Catalogne (1936-1937) (1937), Catalogne libertaire(1946), Espagne libertaire (1955), etc. André Prudhommeaux va morir el 13 de novembre de 1968 al seu domicili de Versalles (Illa de França, França) després de patir llargament la malaltia de Parkinson. El seu arxiu personal i familiar es troba dipositat des de 1987 a l'lnternational Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Continua...

---

Paraules de Mateu Morro, exsecretari general del PSM el dia de la presentació de Joc d´escacs (Llibres del Segle) a Santa Maria del Camí (Mallorca) -

La generació literària dels 70: Miquel López Crespí, un escriptor de sa Pobla -

L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable. (Mateu Morro)

Miquel López Crespí ha dedicat la seva vida a escriure. La seva tasca ha estat immensa, ja que ha publicat entorn d’un centenar de llibres. Ha fet teatre, poesia, assaig, novel·la, narració curta, periodisme... Jo el record de quan encara no el coneixia personalment, en un temps en què no era fàcil trobar veus valentes i crítiques. Aleshores en Miquel escrivia a les pàgines culturals del “Diari de Mallorca”. Escrivia de literatura, d’art i feia una crònica cultural d’aquells temps lligada a unes idees molt clares, amb unes col·laboracions que s’havien iniciat l’any 1969. Més que res donava a conèixer autors i maneres de pensar que fins aleshores havien estat gairebé proscrites. Eren textos de llibertat, però també textos per fer pensar i, sobretot, textos per obrir portes al món.

Els escrits d’en Miquel, com els de n’Antoni Serra i altres, eren l’oxigen que ens alimentava, un dia a la setmana, des dels suplements de cultura dels dos diaris que hi havia. Tots els altres dies sols hi havia espai per al pensament oficial del règim. Darrerament he viscut sensacions semblants a les de fa tants d’anys, quan pareixia que tothom estava alabat del règim i els demòcrates s’havien d’amagar. No és el mateix, però hi ha punts de contacte: la sensació de falta de llibertat, l’ofec des dels mitjans de comunicació, el veure com s’empresona i com hi torna haver exiliats.

Després varen sortir els seus primers llibres: “A preu fet” el 1973 i “La guerra just acaba de començar” el 1974. Un poc més tard una obra de teatre “Autòpsia a la matinada” el 1976. En aquests llibres va tractar la narrativa i el teatre des d’una nova perspectiva: una literatura del nostre temps, lligada al món real i, a la vegada, molt compromesa.

Per mor d’aquesta tasca periodística i d’aquests llibres jo vaig conèixer en Miquel i vaig anar a xerrar amb ell, al seu pis de Ciutat. La primera cosa que em va impressionar va ser la seva biblioteca: uns prestatges ben nodrits dels millors llibres d’arreu del món. No de bades en Miquel ha estat un viatger consumat i aleshores aprofitava tots els viatges per tornar amb el cotxe estibat de llibres. A partir d’aquesta coneixença, jo devia tenir setze o desset anys, hem mantingut sempre el contacte i l’amistat.

En aquells temps, a principis dels anys setanta vàrem conèixer molta gent. Gent jove i carregada de noblesa, que sense pensar en cap càrrec ni en cap recompensa, dedicava temps i esforços a una batalla que en aquells moments era indefugible. Molta d’aquella gent, rostres amics i il·lusionats, s’ha anat esvaint amb el temps. Uns han mort, altres han anat a viure a altres llocs i la majoria han fet la seva vida com qualsevol altra persona. A molts ja no els he tornat veure. Els anys acaben esborrant els records i afluixant les amistats. Però no ha estat aquest el cas de l’amistat entre en Miquel López Crespí i jo, que s’ha mantingut al llarg dels anys. Crec que el mèrit és tot seu. Ell sempre m’ha convidat a tots els actes, presentacions i conferències; m’ha demanat adesiara escrits sobre llibres seus; m’ha telefonat sense cap altre motiu que fer un canvi d’impressions; m’ha estès el paraigua i m’ha donat una mà quan queien calabruixades rabioses i sempre m’ha fet arribar totes les seves obres. No tan sols això, sinó que a vegades m’hi ha fet sortir, com és el cas de les dues obres que avui presentam. I no tan sols m’ha convertit en un personatge més, sinó que m’ha tractat molt bé, potser fins i tot massa bé. Per això jo sé que en Miquel López no és que sigui un amic meu, és que és un dels meus millors amics.

Jo no vull presentar l’obra d’en Miquel, ja ho faran ell i en Cil, que segur que ho faran millor. Vull presentar l’amic. En Miquel va néixer a sa Pobla, la seva mare era d’una antiga família pagesa, amb un germà del seu padrí que havia estat batle de sa Pobla el temps de la Dictadura de Primo de Rivera. Son pare era un republicà que havia perdut la guerra i havia vingut a Mallorca a fer feina als camps de treball forçat per als presos. Va ser prop del campament on estaven els presos, a la Badia d’Alcúdia, que va conèixer una al·lota poblera que acompanyava son pare amb el carro a cercar alga de la platja per dur als camps de conreu. En Miquel, d’al·lot, va viure el sa Pobla pagès i tancat de la postguerra, però en va saber captar l’ànima treballadora de la seva gent. Mai s’ha desvinculat del seu poble, i el seu poble sempre l’ha tingut molt en compte.

De fet en Miquel, com a bon pobler, ha conrat la literatura, ha llaurat els records per fer-ne llibres, ha sembrat paraules, s’ha embrutat les mans dins la marjal de les lletres i n’ha recollit una anyada fecunda, amb un caramull de llibres per omplir el nostre graner de lectures.

A Ciutat en Miquel López Crespí va ser un al·lot normal, estudiós, però d’unes inquietuds per la causa popular que li venien d’avior i de les seves conviccions. Escoltava la ràdio, llegia, escrivia i tot d’una es va manifestar com qui era, com un incansable lluitador per la llibertat i la dignitat de la persona humana. Es va solidaritzar amb la vaga dels miners asturians i això li va costar la primera detenció. El Tribunal de Menors per molt poc no el condemnà a un any d’internat a un reformatori. Va haver de deixar els estudis i posar-se a fer feina. Anys més tard tornaria a ser detinguts en diferents ocasions, entre les qual hi ha la que descriu de manera magistral a “Allò que el vent no s’endugué” i a “Jocs d’escacs”.

El compromís amb el seu poble i amb el seu país el va dur a una activitat intensa, compromesa i desinteressada. Va fer tot el que va poder i va saber per fer caure un règim dictatorial i fer passes cap a una societat més democràtica i més justa. En Miquel va dedicar molts d’afanys al combat social i polític, però així i tot, ha tingut temps d’escriure una obra enorme, amb més de noranta obres publicades i havent guanyat multitud de premis, essent traduït a l’anglès, castellà, francès i romanès.

L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable.

Per Mateu Morro

(Santa Maria del Camí, 06/06/2018).

Anarcoefemèrides del 14 de novembre

Esdeveniments

Capçalera de Free Society

- Surt Free Society: El 14 de novembre de 1897 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número de Free Society. A periodical of anarchist thought, work and literature (Societat Lliure. Un periòdic del pensament anarquista, sindical i literari), òrgan d'expressió de Free Society of Anarchists of North America (Societat Lliure dels Anarquistes de Nord-amèrica). Era el successor de The Firebrand (L'Atxa) i estava editat per l'anarquista rus exmenonita Abraham Isaak (Ade Isaak). Va deixar de publicar-se en 1904, quan Isaak es va traslladar a Nova York.

***

Capçalera del primer número de La Cravache

- Surt La Cravache: El 14 de novembre de 1897 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari anarquistaLa Cravache. Organe International des Travailleurs. La tirada d'aquesta publicació va anar dels 3.500 als 2.500 exemplars. Els gerents van ser André Philippe i Sauvage. La major part dels articles no van ser signats, però van col·laborar Jean Bourguer, Charles Dhooghe, Jean Grave, Jean Hardi, André Philippe (Léon Wolke) i Henry Zisly, entre d'altres. Va fer especial seguiment de les conferències que Sébastien Faure va realitzar a Roubaix els dies 6, 9 i 14 de desembre de 1897. Publicà dos fullets Notre cher et vénéré président i Bruch Mitsu, de Georges Eckhoud. El seu primer gerent, André Philippe, va ser condemnat el 29 de desembre de 1897 pel Tribunal Correccional a un mes de presó i a 50 francs de multa per «difamació a l'Ajuntament de Roubaix» i es va refugiar a Anglaterra, on continuà col·laborant amb el periòdic. En sortiren 11 números, l'últim el datat 22-29 de gener de 1898. Va ser substituït per Le Cravacheur (1898).

***

Primera edició de La société du spectacle (1967)

- La societat de l'espectacle: El 14 de novembre de 1967 s'imprimeix a París (França), editat per Buchet/Chatel, l'influent assaig de l'intel·lectual situacionista francès Guy Debord La société du spectacle. El llibre és compost per nou capítols dividits en 221 paràgrafs. La frase amb la qual obre el primer capítol és una derivació conscientment malversada de la frase que Karl Marx utilitza per començar la seva obra El Capital: «La riquesa de les societats on domina el sistema de producció capitalista apareix com una"acumulació immensa de mercaderies".» (primera frase de Marx); «Tota la vida de les societats dominades per les condicions modernes de producció es presenta com una immensa acumulació d'espectacles.» (primera frase de Debord). És essencialment una crítica radical del mercat i del seu domini en la vida, que l'autor veu com a una forma particular d'«alienació» de la societat de consum. El concepte d'espectacle es refereix a una manera de reproducció de la societat basada en la reproducció de mercaderies, sempre en major nombre i sempre més semblants en la seva varietat. Aquest llibre desenvolupa conceptes relacionats amb la cultura moderna i amb mode de vida acomodatici que desemboquen en una crítica oberta de la societat del seu temps. També conté una crítica punyent del marxisme leninisme en totes les seves variants i presenta un camí comunista llibertari alternatiu a seguir. L'editor Buchet/Chatel realitzà tres edicions seguides del llibre gràcies a l'èxit obtingut arran dels fets de«Maig del 68», abans de ser novament publicat a partir de setembre de 1971 per l'editorial Champ Libre, de Gérard Lebovici. En 1973 Guy Debord estrena una pel·lícula del mateix nom basada en els postulats teòrics d'aquest llibre i relacionant-los amb altres obres. Aquesta obra segueix mantenint actualment una gran influència en un bon nombre de moviments filosòfics i polítics d'allò que s'ha anomenat «postmodernisme».

Naixements

Foto policíaca d'Edmond Bossaut (27 d'abril de 1894)

- Edmond Bossaut: El 14 de novembre de 1842 neix a Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Edmond Alphonse Léon Bossaut –algunes font citen erròniament Bossant. Sos pares es deien Léonard François Joseph Bossaut, antic notari, i Marie Claire Joseph Divuy. Sos pares vivien a Saint-Amand-les-Eaux (Nord-Pas-de-Calais, França) i sa mare va anar a parir a la seva població natal. El juliol de 1893, amb sa companya i sa filla, provinent de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), s'establí a París (França), al número 31 del carrer Cadet. A començament d'abril de 1894 s'instal·là al número 15 del carrer Tour-d'Auvergne. Sense treball fixe, deia que era un antic notari que tenia negocis en borsa. El 25 d'abril de 1894 la policia va detenir l'anarquista Armand Matha al seu domicili on s'allotjava des de feia uns dies a instàncies de la seva companya. L'endemà la policia va detenir sa companya, qui, des de l'exili de l'anarquista Ernesta Forti a Londres (Anglaterra), regentava la lleteria de l'anterior, al número 3 de carrer Jocquelet de París. El 27 d'abril ell va ser detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i el seu domicili escorcollat sense cap resultat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de François Hannedouche (1 de gener de 1894)

- François Hannedouche: El 14 de novembre de 1861 neix a Lillers (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista François Hannedouche. Sos pares es deien François Hannedouche, jornaler, Appoline Dave. Casat amb Blanche Clémence Bouzac, era pare de tres infants, Es guanyava la vida fent de pintor-decorador en la construcció i visqué a les zones parisenques de Grenelle i d'Auteuil. Fou membre de la Societat dels Drets de l'Home i del Cercle d'Estudis Socials d'Auteuil. En 1892 habitava al número 87 del carrer Thiers de Boulogne-sur-Seine, actual Boulogne-Billancourt (Illa de França, França). El 28 de juliol de 1892 el seu domicili va ser escorcollat i la policia va trobar 44 exemplars del fullet Ravachol anachiste? Parfaitement. L'1 de gener de 1894, com a conseqüència de les agafades d'anarquistes portades a terme després de l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la Cambra dels Diputats, el seu domicili va ser novament escorcollat i ell detingut i fitxat com a anarquista; en aquest escorcoll es trobaren fullets, periòdics (Le Père Peinard, La Révolte, etc.), manifests antimilitaristes, correspondència i manuscrits compromesos. François Hannedouche va morir el 2 de novembre–algunes font citen erròniament el 3 de novembre– de 1901 al seu domicili del XV Districte de París (França).

François Hannedouche (1861-1901)

***

Foto policíaca de Louis Barbier (27 de febrer de 1894)

- Louis Barbier: El 14 de novembre de 1862 neix a Jussecourt-Minecourt (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Louis Alexandre Barbier. Sos pares es deien Louis Julien Barbier, conreador, i Marie Céline Piat. Antic estudiant i batxiller en lletres, es guanyà la vida treballant de comptable a París (França). El 27 de febrer de 1894, en un escorcoll policíac a l'establiment de l'anarquista Ernesta Forti (Mère Martin), companya del també militant Constant Martin, va ser detingut juntament amb Ernesta Forti i el fill d'aquesta, Alfred Forti. Aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i l'endemà va ser interrogat pel comissari. Tenia llogada una habitació, al número 79 del carrer Jeanne d'Arc, que ocupava un dels seus amics. La policia sospitava que fos un dels còmplices de l'anarquista Émile Henry i a l'escorcoll de seu domicili es trobaren nombrosos documents anarquistes. Inculpat de«pertinença a associació criminal», el 2 de març de 1894 va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

- Avelino Fóscolo: El 14 de novembre de 1864 neix a Sabará (Minas Gerais, Brasil) el químic, farmacèutic, periodista, dramaturg i escriptor anarquista António Avelino da Silva, més conegut com Avelino Fóscolo. Segons alguns descendia, per part de la seva besàvia, de l'escriptor Ugo Foscolo, però això no és cert, ja que adoptà posteriorment el pseudònim d'AvelinoFóscolo en honor del seu admirat escriptor italià. Era fill natural d'una costurera, Maria Avelino da Silva Dinis, i de José Caetano de Paula Rocha. Estudià a diferents col·legis i quan tenia 11 anys quedà orfe. Després de realitzar diverses feines humils, es posà a treballar a la mina d'or de Morro Velho, a Congonhas de Sabará (actualment Nova Lima, Minas Gerais, Brasil). En una ocasió assistí a un espectacle de la«Companhia de Quadros Vivos Keller», dirigida per un nord-americà, i captivat per la vida de la faràndula, i amb moltes ganes de fugir de les dures condicions de feina de la mina, va dir als membres de la companyia que se'l portessin. Durant uns anys va fer d'actor circense, recorrent diversos països llatinoamericans i representant espectacles escrits per ell. En 1886 passà de gira per Sabará i decidí quedar-se i a partir d'aquest moment començà la seva carrera periodística i literària en aquesta població, involucrant-se en les lluites abolicionistes i republicanes, establint vincles amb la maçoneria i guanyant-se la vida fent de comercial. A partir de 1887 col·laborà en el periòdic local Folha Sabarense. En 1890 publicà, amb Luís Cassiano Martins Pereira, la novel·la A Mulher. A començament de segle s'adherí al moviment anarquista i a la ciutat minera de Taboleiro Grande (actualment Paraopeba, Minas Gerais, Brasil) es casà amb una estudiant de magisteri de la zona, Maria Gonçalves Ribeiro (Mariquinha), filla d'un farmacèutic, amb qui va tenir 10 infants. Amb son sogre, Manuel Pinto Ribeiro, regentà a Taboleiro Grande l'apotecaria«Fóscolo & Cia» i aprofità l'espai de la farmàcia per a fer difusió cultural i del pensament llibertari, realitzant debats polítics i literaris i venent literatura anarquista a preus mòdics, especialment llibres de Piotr Kropotkin i Élisée Reclus. El 6 de gener de 1893 començà a publicar a Taboleiro Grande amb una impremta manual que comprà el periòdic quinzenal A Vida, que fou substituït en 1896 pel periòdic obrerista O Industrial. A prop de Taboleiro Grande hi havia la fàbrica tèxtil Cedro, propietat del ric empresari Bernardo Mascarenhas, caracteritzada per l'explotació sistemàtica dels seus obrers i als quals ell ajudava fent costat les seves reivindicacions i proveint-los gratuïtament dels medicaments que necessitaven i no podien pagar. En 1903 va escriure O mestiço, on descriu la vida d'una hisenda i la trista realitat dels esclaus, i A capital, primera novel·la ambientada a Belo Horizonte, on relata la construcció de la ciutat, inaugurada el 12 de desembre de 1897, i on denuncia els fraus en la distribució dels lots de terra. En aquests anys fundà periòdics, biblioteques i grups teatrals («O Clube Dramático e Literário»). Investigador químic–inventà nombroses i exitoses fórmules industrials i un quall que es comercialitzà força a Europa–, en una ocasió viatjà a Alemanya per fer cursos d'especialització farmacèutica a l'empresa Bayer; no se sap molt bé com, arribà a Taboleiro Grande la notícia que havia mort a Europa durant el viatge, causant, temps després, natural consternació quan retornà a la població i trobà de dol sa nombrosa família. La seva literatura s'emmarca en l'anomenada «estètica del naturalisme tardà» de la literatura brasilera, amb una forta preocupació per la denúncia d'una «societat retrògrada i injusta», motivada per les desigualtats socials, l'esclavitud, el conservadorisme de l'Església catòlica, la discriminació sexual de la dona i els casos derivats de l'empobriment de la població (orfandat, suïcidi, prostitució, violació, castració, joc, etc.). El seu estil literari es va veure molt influenciat per autors com Gustave Flaubert, Jean Grave, Victor Hugo, Guerra Junqueiro, Piotr Kropotkin, Eça de Queiroz, Lev Tolstoi, Élisée Reclus, George Sand, Jules Verne i Émile Zola. Un dels seus leitmotiv és la figura del«sembrador», sobre el qual va escriure en 1921 un drama social en tres actes (O semeador). Entre juliol de 1906 i desembre de 1907 dirigí a Taboleiro Grande el periòdic anarquista A Nova Era. El 13 de maig de 1909 fundà l'Academia Mineira de Letras (Acadèmia de Lletres de Minas Gerais) a Juiz de Fora (Minas Gerais, Brasil), en la qual ocupà la cadira número 7 amb el patrocini del seu amic l'escriptor Luís Cassiano Martins Pereira. Fou regidor, en representació de Taboleiro Grande, a l'Ajuntament de Sete Lagoas (Minas Gerais, Brasil), sense adscripció a cap partit polític, i quan en 1912 es creà el municipi de Paraopeba, ocupà el càrrec de regidor en el seu primer consistori. En aquests anys col·laborà en el periòdic anarquista A Lanterna, de São Paulo, on entre octubre de 1913 i maig de 1914 publicà en lliuraments la seva obra No circo. En 1915 es traslladà a Belo Horizonte (Minas Gerais, Brasil) i amb ell l'acadèmia que havia fundat. Els seus últims anys van ser d'aïllament i d'oblit. A més de les obres citades podem destacar O caboclo. Novela de costumes mineiros (1902), Vulcões (1920) i O jubileo. Romance social (1920). Avelino Fóscolo va morir el 29 d'agost de 1944 a Belo Horizonte (Minas Gerais, Brasil) i fou enterrat al cementiri de Bonfim d'aquesta ciutat. En 1987 Letícia Malard publicà l'assaig Hoje tem espetáculo. Avelino Fóscolo e seu romance i 1992 Regina Horta Duarte la biografia A Imagen rebelde. A trajetória libertária de Avelino Fóscolo. En 1999 Letícia Malard i José Américo Miranda publicà la seva obra pòstuma Morro velho, que havia transcrit son fill Hugo Fóscolo. En 2013 el Coletivo Mineiro Popular Anarquista inaugurà una nova llibreria a Belo Horizonte amb el nom «Livraria Anarquista Avelino Fóscolo».

Avelino Fóscolo (1864-1944)

***

Adolf Brand fotografiat per Jaro von Tucholka a Berlín

- Adolf Brand: El 14 de novembre de 1874 neix a Berlín (Alemanya) l'anarcoindividualista i activista pels drets homosexuals Adolf Brand. Sos pares es deien Franz Brand, mestre vidrier, i Auguste, i va tenir un germà i una germana. Després d'una breu etapa de professor, en 1896 creà la seva pròpia editorial i entre aquest any i 1932 edità la revista literària i artística Der Eigene (El Especial o L'Únic), considerada la primera publicació regular homosexual del món i amb clares influències del pensament anarcoindividualista de Max Stirner i de la filosofia de Friedrich Nietzsche. Aquesta revista també publicava un suplement, Eros. En la seva editorial Brand publicà l'antologia de literatura homoeròtica d'Elisar von Kupffer (Elisarion)Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur (1899-1900), convertint-se en un clàssic força influent de la literatura gai. En 1903, amb Benedict Friedländer, Wilhelm Jansen, Peter Hille, Walter Heinrich, Hans Fuchs, Otto Kiefer, Richard Meinreis, Paul Brandt, Lucien von Römer, Martha Marquardt i altres, fundà l'associació gai Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Especials), que considerava l'amor entre homes com a un dels atributs de la virilitat i reivindicava la pederàstia, segons el model grec espartà. Els membres de la GdE s'acostaven al pensament intel·lectual de Hans Blüher i Gustav Wyneken i el seu«Eros pedagògic» (erotopedagogia), alhora que rebutjaven les teories mèdiques que reivindicaven l'homosexualitat aleshores en voga, com ara la «teoria dels estadis sexuals intermedis» de Magnus Hirschfeld, al qual criticaren per «afeminat» i jueu, fet pel qual Brand i els seus seguidors van ser acusats per alguns de racistes i misògins. La GdE realitzava diverses activitats (càmpings, excursions, naturisme, etc.), on es practicava sovint el nudisme. La GdE tenia moltes semblances al Wandervogel, una mena de grup escolta alemany, i fins i tot un dels fundadors de la GdE, Wilhelm Jansen, fou un dels principals animadors del Wandervogel. Brand defensà fer pública la homosexualitat de personatges públics –l'actual outing– i en 1907, durant l'«afer Harden-Eulenburg»–seguit de processos militars per comportament homosexual en els quals es van veure implicats dos membres del gabinet de govern de l'emperador Guillem II de Prússia–, després d'afirmar que el canceller reial Bernhard von Bülow tenia una relació homosexual amb el conseller privat Max Scheefer, per a obligar-lo a eliminar el Paràgraf 175 –article del codi penal alemany que penava les relacions homosexuals entre persones de sexe masculí i que fou vigent a Alemanya entre 1872 i 1994–, va ser denunciat per aquest per calumnia i, el novembre d'aquell any, condemnat a 18 mesos de presó. Posteriorment va ser condemnat en diverses ocasions, com ara a un any per copejar un diputat amb una corretja de ca a causa d'una discussió o per publicar textos i imatges considerades escandaloses. En 1908 reedità Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur. Durant la Gran Guerra minvà la seva activitat reivindicativa i serví tres anys en l'exèrcit. Es casà amb la infermera Elise Behrendt, qui acceptà la seva homosexualitat i hagué d'acceptar la seva relació amb Max Miede, vivint tots tres plegats. Durant la dècada dels vint, participà amb el Wissenschaftlich-humanitäres Komitee (WhK, Comitè Cientificohumanitari), organització creada per Magnus Hirschfeld pel reconeixement social de l'homosexualitat i del transgènere i per a eliminar el Paràgraf 175, lluita que fou un fracàs. A partir de l'arribada del nacionalsocialisme al poder, després de patir atacs pels nazis i el 3 de maig de 1933 la confiscació dels seus llibres i documents per un escamot d'assalt comandat per Ernst Röhm, dirigent nazi i gai declarat, es va veure obligat a abandonar la militància homosexual i a deixar de publicar Der Eigene, fets aquests que el van portar a una profunda depressió i a la fallida econòmica. El 29 de novembre de 1933 va escriure una carta a F. F. Bennett, secretari de la British Sexological Society (BSS, Societat Sexològica Britànica), on denunciava la seva delicada situació. Per sobreviure va vendre el seu apartament a son amant Miede i passà a viure amb sa companya en una petita habitació d'un edifici. Adolf Brand i la seva espasa van morir el 2 de febrer de 1945 a Berlín (Alemanya) durant un bombardeig nord-americà. Brand havia enterrat part del seu arxiu en un jardí, però aquest llegat mai no s'ha recuperat.

Adolf Brand (1874-1945)

***

Amilcare Bertini

- Amilcare Bertini: El 14 de novembre de 1884 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Amilcare Bertini. Sos pares es deien Narciso Bertini i Elettra Del Bravo. Va créixer en els ideals anarquistes, ja que son pare, quan encara era molt jove, entrà a formar part del grup anarquista revolucionari de Putignano (Pulla, Itàlia) i en 1893 va ser fitxat com a «anarquista perillós» de Riglione (Pisa, Toscana, Itàlia). Amilcare Bertini, que es guanyava la vida fent de mecànic, es caracteritzà de jove per la seva capacitat organitzativa i esdevingué un dels militants més actius i compromesos en la distribució de la premsa llibertària. El 27 de febrer de 1912, juntament amb un grup de companys (son pare, Pilade Balestri, Duilio Casalini, Gino Cordoni, Oreste Melani, Arrigo Mori, Angelo Orsini, Torello Vannini i altres), fundà el Cercle Anarquista «Demolizione», que desenvolupà una contínua i eficaç acció de propaganda i de lluita. L'agost de 1913 va ser nomenat gerent responsable del periòdic mensual antireligiós Il Prete i entre el 27 de setembre i el 3 de novembre de 1913 assumí la gerència de L'Avvenire Anarchico. Immers en la propaganda anticlerical, organitzà i intervingué sobretot en mítings locals, com el de juliol de 1912, que arreplegà unes dues-mil persones de Riglione i que comptà com a orador Virgilio Salvatore Mazzoni. Va ser present en les lluites i manifestacions obreres durant el«Bienni Roig» (1919-1920) i després de l'arribada del feixisme patí tota casta de persecucions com a «anarquista perillós». En 1925, durant un escorcoll domiciliari, se li segrestaren diverses fotos de Giacomo Matteotti. Amb el temps, el seu compromís polític a Riglione va anar minvant i durant els anys següents treballà al seu petit taller mecànic portant una vida retirada, fins al punt que en 1928 les autoritats afirmaren que ja no era perillós –son pare havia estat esborrat dels fitxers polítics en 1925. En els primers anys quaranta fou president de la Secció de Riglione de l'Assistència Pública i es va distingir el 31 d'agost de 1943 en tràgics dies que seguiren al bombardeig de la ciutat de Pisa en el rescat dels morts i dels ferits. Amilcare Bertini va morir el 23 de maig de 1945 atropellat per un camió de les tropes angloamericanes a Riglione (Pisa, Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Amilcare Bertini (1884-1945)

***

Notícia sobre l'expulsió d'Umberto Pedruzzi apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 8 de desembre de 1912

- Umberto Pedruzzi: El 14 de novembre de 1884 neix a Massa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Umberto Pedruzzi. Sos pares es deien Giuseppe Pedruzzi i Antonio Giavannelli. Paleta de professió, quan era molt jove començà a freqüentar els cercles anarquistes de Massa. L'octubre de 1903 va ser condemnat a cinc dies de presó per «lesions». Enviat a fer el servei militar, el juliol de 1905 desertà de la seva unitat i es refugià a Biasca (Ticino, Suïssa), on entrà a formar part del grup anarquista local. S'establí a Zuric (Zuric, Suïssa), on l'agost de 1906 va ser detingut durant una vaga; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de reclusió per «violència a la llibertat laboral i lesions a agents de la força pública» –havia clavat una ganivetada a un oficial de policia. Expulsat de Suïssa, s'instal·là a França. En 1909 entrà a formar part del grup anarquista italià «Germinal» de Marsella (Provença, Occitània). Establert a París (França), el 2 de setembre de 1912 va ser detingut, juntament amb el mecànic anarquista Marcel Migrot, a la sortida d'una conferència anarquista; jutjat el 9 d'octubre de 1912 pel X Tribunal de París, va ser condemnat a quatre mesos de reclusió per«violència, resistència i ultratge als agents» –Marcel Migrot va ser condemnat a dos mesos de presó. Purgada la pena, se li va decretar l'expulsió i es traslladà a Montreuil (Illa de França, França), on visqué fins al 1915 sota una documentació falsa que li havien proporcionat els companys del grup editor de L'Anarchie. Després passà a Suïssa i l'estiu de 1920 marxà, juntament amb sa companya suïssa Berta Mathez, cap a Massa. Esdevingué secretari de la Lliga de Paletes de Massa i posteriorment del Comitè Local de la Cambra del Treball de Carrara (Toscana, Itàlia). Entre el 30 i el 31 de gener de 1921, en el Congrés de la Cambra del Treball de Carrara, va ser nomenat membre de la seva Comissió Executiva. Molt actiu en les lluites econòmiques i socials dels treballadors de la zona, el maig de 1921 va ser nomenat secretari de la Unió Anarquista de Lunigiana. El juny de 1921 els escamots feixistes destrossaren el seu domicili de Carrara i al mes següent organitzà un grup dels«Arditi del Popolo», participant en diverses accions contra els feixistes a les muntanyes de Carrara, a la plana de Sarzana i a Vinça. L'agost de 1921 aquest grup dels«Arditi del Popolo» es dissolgué; perseguit, l'octubre de 1921 va ser detingut a Roma i portat a la presó de Massa. Jutjat, va ser condemnat a tres anys i tres mesos de reclusió. El novembre de 1923 va ser alliberat gràcies a una amnistia i s'establí a Roma amb sa companya amb qui s'havia casat. En 1926 passà a Biel (Berna, Suïssa). Umberto Pedruzzi es va suïcidar d'un tret de revòlver el 27 de maig de 1931 després d'haver assassinat sa companya, de la qual feia un temps s'havia separat, de tres trets en un cafè de Biel (Berna, Suïssa).

Necrològica de José Pérez César apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 8 de març de 1947

- José Pérez César: El 14 de novembre de 1894 neix a la Corunya (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista José Ramón Pérez César –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Tesar. Sos pares es deien Jesús Pérez Fernández, carrabiner d'Infanteria, i Ángela César Vila. Exiliat a França, es guanyà la vida com a manobre i milità en la Federació Local de Bilhom de la Confederació Nacional del Treball (CNT). José Pérez César va morir el 13 de febrer de 1947 al seu domicili de Bilhom (Alvèrnia, Occitània).

***

Stolpersteine al número 61 del carrer Fray Luis de León de Mataró on Camil Quintana Bassas va viure

- Camil Quintana Bassas: El 14 de novembre de 1906 neix a Mataró (Maresme, Catalunya) l'anarcosindicalista Camil Quintana Bassas –el segon llinatge citat en la partida de naixement com Basas. Sos pares es deien Joaquim Quintana Ruiz, vidrier, i Teresa Bassas Tubet. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1940 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) o en un Batalló de Marxa i quan l'Ocupació va caure presoner a mans de les tropes alemanyes i enviat a Magdeburg (Saxònia, Alemanya). El 6 d'agost de 1940 a ser deportat, sota la matrícula 9.601, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria) i destinat al camp auxiliar de Gusen (Alta Àustria, Àustria). Camil Quintana Bassas va ser assassinat («desinfectat») en una cambra de gas el 22 de setembre de 1941 al castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria), on havia estat portat per al seu extermini. El 20 de setembre de 2020 es va col·locar una stolpersteine al número 61 del carrer Fray Luis de León de Mataró, on va viure.

***

Necrològica de Manuel Torner Bosqué apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de maig de 1966

- Manuel Torner Bosqué: El 14 de novembre de 1914 neix a Alcolea de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Torner. Sos pares es deien Manuel Torner i Francisca Bosqué. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Combatent, en acabar la Guerra Civil espanyola va ser detingut i empresonat. En 1945, amb Ángel Sánchez, aconseguí fugir de la companyia disciplinària madrilenya de Lozoyuela (Madrid, Castella, Espanya) i passà a França, on demanà asil polític. Visqué a París (França) i milità en la Regional d'Aragó, Rioja i Navarra de la CNT en l'exili. Manuel Torné Bosqué va morir el 15 de gener –algunes fonts citen erròniament el 19 de gener– de 1966 a l'Hospital Laennec de París (França).

***

Vladimiro Muñoz i son fill (8 d'abril de 1961)

- Vladimiro Muñoz: El 14 de novembre de 1920 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'historiador i propagandista anarquista Bladimir Muñoz Álvarez, més conegut com Vladimiro Muñoz. Sos pares es deien Manuel Muñoz Ubero i Soledad Álvarez García. Fill d'un ferroviari comunista, portarà el nom en homenatge a Lenin. En 1924 sa família s'instal·là a Tarragona (Catalunya) i a partir de 1932 a Irun. Més tard es traslladà a San Sebastià per estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis fins a l'esclat de la guerra. Amb la destrucció d'Irun, passà a França i retornà a la Península per Tarragona. En 1937 fou mobilitzat i, com que encara no tenia 17 anys, fou destinat com a carter. En aquesta època descobrí el pensament pacifista i anarcoindividualista d'Han Ryner llegint els seus llibres traduïts al castellà per José Elizade. Quan acabava la guerra, el gener de 1939 passà la frontera francesa amb barca, però fou detingut per la policia gala. Després d'un temps tancat al camp de concentració d'Argelers, fou destinat al de Bram. Després marxarà a Amèrica. Alliberat en 1940, va fer de mecànic a Tolosa de Llenguadoc i de llenyataire a l'Avairon. Lliurat a l'exèrcit nazi, fou internat en diversos camps i després fou destinat per treballar en la construcció d'una base submarina a prop de La Rochelle, fins que pogué fugir. En 1947 pogué embarcar amb sos pares i sa germana cap a Montevideo (Uruguai), on residia des de començaments de segle una branca familiar. Anarcoindividualista i pacifista, mai no va pertànyer a cap organització llibertària, però es va fer amb tothom, com ara Eugen Relgis –a qui conegué personalment i traduí obres seves–, Han Ryner, Hem Day, José Tato Lorenzo, Voluntad, Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), etc. En 1976, amb la instauració de la dictadura militar, deixà de banda el moviment anarquista, relacions que reemprengué amb la caiguda d'aquesta. Estudiós del moviment anarquista internacional, se'n dedicà a recopilar documents. La seva tasca com a investigador de les fonts anarquistes i els seus estudis cronològics (Voltairine de Cleyre, Johann Most, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Rafael Barret, Coelho Netto, Agustín Barrios, etc.) són força importants, així com la labor de prologuista d'obres clàssiques llibertàries (Errico Malatesta, Joseph Ishill, Anselmo Lorenzo, Max Nettlau, etc.). També destaca la seva producció epistolar, rica en dades bibliòfiles i bibliogràfiques, i les seves traduccions. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Cénit,Cahiers des Amis d'Han Ryner, Le Combat Syndicaliste, Espoir,Frente Libertario, Marcha, Reconstruir,Ruta, Solidaridad,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Voluntad, etc. Va participar en la història del moviment anarquista en fascicles de Diego Abad de Santillán. És autor de Contribución a la historia del anarquismo español. Correspondencia selecta de Federico Urales, Recordando a José Tato Lorenzo, Correspondencia selecta de Joseph Ishill (1967),Correspondencia selecta de Francisco Ferrer Guardia (1971), Breve historia del movimiento anarquista en Estados Unidos de América del Norte (1973, amb Frederica Montseny i Alberto Martín), Antologíaácrata española (1974), Barret en Uruguay (1974, amb Ernesto Herrera), El pensamiento vivo de Barrett (1976), Li Pei Kan and chinese anarchism. A chronology (1977), Max Nettlau, historian of anarchism (1978), Anarchists. A biographical encyclopedia (1980), Coelho Netto y Agustín Barrios. Ensayos filológicos (1981, amb Rodrigo Díaz-Pérez i Viriato Díaz-Pérez), Barret en Montevideo (1982), Bibliografía de Germinal. Asunción 1908 (1982), Bibliografía de Rafael Barrett. Uruguay (1908-1911) (1982), Sembrando ideas. Rafael Barrett (1992, amb Roberto Lavín),  Barrett(1992), etc. Vladimiro Muñoz va morir en 2004 a Montevideo (Uruguai).

Vladimiro Muñoz (1920-2004)

***

Agustín Rueda Sierra

- Agustín Rueda Sierra: El 14 de novembre de 1952 neix en una barraca de les colònies de «Potasas Ibéricas» del poble miner de Sallent (Bages, Catalunya), a prop de Barcelona i amb un gran percentatge d'immigració el militant anarquista, Agustín Juan Bonifacio Rueda Sierra. Sos pares, granadins, es deien Agustín Rueda Martínez, miner, i Soledad Sierra Valenzuela, teixidora. Després de l'escola farà feina quatre anys en una empresa auxiliar de l'automòbil fent matrius industrials. Amb 18 anys crea un Club Juvenil per dinamitzar el seu barri (cinema, conferències, recitals, futbol). L'abril de 1971 deixa la fàbrica i aconsegueix feina de miner a Sallent. El febrer de 1972 es produeix una vaga important i un tancament dels minaries de Balsareny i Sallent; Agustín Rueda hi participarà activament (assemblees informatives, manifestacions, grups de suport...). El setembre del mateix any, i com a conseqüència de la seva participació en l'ambient insurgent, és acomiadat de la feina. El 17 de novembre de 1972 mor atropellada la mare d'un company per mor de la mala situació de les carreteres de la colònia on viu, i en la manifestació de protesta dos dies després és detingut i ingressa a la presó Model de Barcelona, d'on sortirà el febrer de 1973. Després de diverses feines esporàdiques (picapedrer, veremador...) i d'encalçament policíac, és cridat a files. El 9 de maig de 1974 s'incorpora en infanteria de marina a Cartagena i després a Ferrol el 26 de juny. El 17 de juliol mor son pare de tuberculosi i misèria i el 28 d'octubre del mateix any sa mare, amb la qual cosa perd la llar familiar. El 28 de d'octubre de 1975 es llicència i torna a Sallent. L'abril de 1976 es passa a França per primer cop pe ajudar un amic desertor i pren contacte amb els exiliats llibertaris de Perpinyà, vivint damunt de la Llibreria Espanyola de la ciutat, que poc després és destrossada per una bomba quedant-se sense habitatge. Després de diverses feines al camp a Ceret i Conellà de la Rivière, l'octubre de 1976 arriba clandestinament a Barcelona carregat de llibres i pamflets llibertaris. Torna a casa amb desertors i retorna el novembre a Sallent on ocupa una masia abandonada. El febrer de 1977 amb passaport torna a Perpinyà i entra en contacte amb un grup autònom llibertari d'acció, però no és un revolucionari professional i continua vivint de les feines del camp. El 15 d'octubre de 1977 a les 6 del matí és detingut a la frontera per mor d'una delació. Després de tres dies a la comissaria de la via Laietana, és portat a la presó de Figueres per restablir-se de la pallissa, i a final de mes és portat a la presó de Girona. Entra en contacte amb la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL) i és converteix en membre actiu. Els missers Vidal, del Comitè Propresos de CNT, i M. Seguí, de Familiars i Amics dels Presos Polítics, s'encarregaran del seu cas, però només el van veure un pic. Com a conseqüència de les seves activitats en la COPEL és traslladat, sense que els seus advocats se n'assabentin, l'1 de gener de 1978 a la presó madrilenya de Carabanchel on també s'incorpora de ple en la COPEL. La nit del 13 al 14 de març de 1978, quan els funcionaris de presó descobreixen que Agustín s'ha assabentat del noms dels infiltrats policíacs en la COPEL i en grups anarquistes,és assassinat d'una pallissa; el doctor Gregorio Arroyo certifica a la infermeria de la presó l'òbit a causa d'un «shock traumàtic» a les 7.30 hores del 14 de març. Ningú no el va veure després de la seva mort i el cadàver va ser traslladat a Sallent on va ser enterrat sense cap permís, ni tan sols el de sanitat, calia evitar escàndols. 12 funcionaris de presó i dos metges van ser jutjats i condemnats 10 anys després dels fets a penes compreses entre els 10 i dos anys de presó per la pallissa mortal «generalitzada, perllongada, intensa i tècnica» realitzada en el 70% del cos d'Agustín Rueda.

Defuncions

Necrològica de Martial Teillet apareguda en el periòdic de Llemotges La Voix Libertaire del 25 de novembre de 1933

- Martial Teillet: El14 de novembre de 1933 mor a Llemotges (Llemosí, Occitània) l'anarcosindicalista Martial Teillet. Havia nascut el 24 de setembre de 1903 al castell de Masdelage de Cosés (Llemosí, Occitània). Sos pares es deien Pierre Teillet i Marguerite Francher, criats al castell de Masdelage. Obrer sabater a la fàbrica de calçat del patró Bidault de Llemotges, milità en la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), fundada per Pierre Besnard, i fou un dels animadors a Llemotges del grup «Les Amis du Combat Syndicaliste». Per participar en una vaga del sector, va ser acomiadat per Bidault el 7 de maig de 1932. Malat i sense feina, Martial Teillet va morir el 14 de novembre de 1933 a Llemotges (Llemosí, Occitània).

***

Josep Belloví Jamàs

- Josep Belloví Jamàs: El 14 de novembre de 1940 és afusellat al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) el republicà federal, anarquista i anarcosindicalista Josep Belloví i Jamàs –el segon llinatge citat de diverses maneres (Jamas, Jamens,James, etc.)–, conegut comEl Belloví. Havia nascut en 1901 a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Es guanyava la vida treballant de torner mecànic. Vidu amb dues filles, vivia al número 22 del carrer de Francesc Macià de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya). A partir de 1931 milità en Esquerra Republicana Federal (ERF), en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Sant Sadurní d'Anoia. Participà activament en els fets revolucionaris del 6 d'octubre de 1934 i per la qual cosa va ser detingut i tancat al vaixell-presó Uruguay, fondejat al port de Barcelona (Catalunya). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè de Milícies Antifeixistes. Durant la guerra treballà a la«Fàbrica Z» (Cal Benach), dedicada a la construcció de carros d'assalt i a la reparació de tancs i de camions de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Quan les tropes franquistes s'acostaven a Catalunya, traslladà la maquinària de la «Fàbrica Z» a Bescanó (Gironès, Catalunya). El 28 de gener de 1939 creuà els Pirineus pel coll de Pertús (Vallespir, Catalunya Nord). Procedent de França, el 4 d'abril de 1939 es va presentar a les autoritats franquistes de Figueres (Alt Empordà, Catalunya). El 21 de juny de 1939 va ser detingut a casa seva de Sant Sadurní d'Anoia i fins a mitjans de setembre va estar ingressat a l'Hospital Comarcal a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya) afectat de nefritis. Durant els interrogatoris mai delatà ningú i sempre va negar qualsevol relació amb els fets que se li imputaven (instigador de col·lectivitzacions, escorcolls, robatoris de maquinària i d'eines d'un taller, cobrament de diners a famílies benestants, participació en assassinats, etc.). Posteriorment va ser tancat a la Presó Model de Barcelona. El 16 de desembre de 1939 va ser jutjat en consell de guerra pel III Tribunal Militar Territorial de Barcelona i condemnat a mort per «rebel·lió militar». Josep Belloví Jamàs va ser afusellat el 14 de novembre de 1940 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) i enterrat en una fossa comuna del Fossar de la Pedrera de la ciutat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 15 de novembre

Esdeveniments

Portada del primer número de La Tribune Libre

- Surt La Tribune Libre: El 15 de novembre de 1890 surt a Londres (Anglaterra) el primer número de la revista mensual en llengua francesa La Tribune Libre. Organe International, socialiste, révolutionnaire anarchiste. El gerent d'aquesta publicació fou J. Olivon. Sortí a continuació de L'International, publicació que continuà en deixar de publicar-se La Tribune Libre. De tendència anarcocomunista, encara que obert a totes les tendències, els seus editors estaven en relació amb el Cercle Revolucionari Internacional de Llengua Francesa i amb el «Autonomy Club» de Londres, i promocionà la creació d'una Escola Socialista francesa al barri londinenc de Fitzroy Square dirigida per Louise Michel. Els articles sortiren sense signar i l'únic nom que apareix és Léon Schiroky (Léon Ortiz), però també sabem que hi va col·laborar Guillaume Bordes (Serdob). Amb un tiratge de 3.000 exemplars, es distribuí a més de vint poblacions franceses, a Bèlgica, a Itàlia i als Estats Units. En sortiren quatre números, l'últim l'1 de març de 1891. Entre juny de 1891 i juliol de 1891 en sortí una nova sèrie amb tres números de la qual no han quedat exemplars. Una altra La Tribuna Libre havia sortit entre 1896 i 1900 a Charleroi (Pennsilvània, EUA).

***

Capçalera d'El Porvenir Anarquista

- Surt El Porvenir Anarquista: El 15 de novembre de 1891 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic trilingüe (castellà, francès i italià) anarcocomunista individualista El Porvenir Anarquista. Órgano Comunista-Anárquico. Aquesta publicació nasqué de la unió del Grup Anarquista «Los Desheredados» de Gràcia (Sebastià Suñer, Emili Hugas, etc.), d'un de francès (Paul Bernard, Tomás Ascheri, etc.), que volia que la publicació es digués El Bandit, i d'un d'italià (Paolo Schicchi, L. Ettore Bernardini, etc.). Era continuació de la publicació El Revolucionario, que havia estat prohibida. Va estar dirigit per l'exiliat sicilià Paolo Schicchi i tirà uns 4.000 exemplars. Atacà durament l'anarcocol·lectivisme i el seu director criticà fortament Errico Malatesta, que aleshores passava una temporada a Gràcia, i Pere Esteve, que realitzaven una intensa propaganda anarcocol·lectivista a Catalunya. Hi col·laborà Paul Bernard, membre del grup anarquista de Lió (Arpitània) «Les Vagabons», aleshores també exiliat a Gràcia. Només publicà un altre número, el 20 de desembre de 1891. Després de l'explosió del petard de la Plaça Reial de Barcelona, el 9 de febrer de 1892, el comitè de redacció al complet, que es reunia en un pis del carrer de Còrsega de Gràcia, va ser empresonat a la fortalesa de Montjuic i torturat brutalment. La companya de Bernard, que era gracienca, va ser violada al castell de Montjuïc i morí producte de les tortures. Anys després Schicchi va posar una bomba davant el consolat espanyol de Nàpols com a venjança per aquest crim.

***

Portada del número 2 de La Huelga General

- Surt La Huelga General: El 15 de novembre de 1901 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de La Huelga General. Periódico Libertario. Fundat i finançat pel pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, va ser dirigit per Ignasi Clarià i el publicava clandestinament Batllon en una editorial catòlica. En principi sortia cada deu dies, però a partir del número 8 va ser quinzenal, i es van publicar 21 números fins al 20 juliol de 1903, quan la redacció es va embarcar en el projecte del diari Tierra y Libertad. Entre febrer de 1902 i gener de 1903 no es va publicar perquè va ser suspesa per les autoritats arran de la vaga general de febrer de 1902, que va acabar amb sis mort, i on Clarià mateix va ser greument ferit. El periòdic feia publicitat de la tàctica de la vaga general com a mitjà per aconseguir la revolució social i va ser molt perseguit per subversiu, patint Clarià diversos processos i empresonaments. Hi van publicar articles habitualment a més de Ferrer i Guàrdia –que signava sota el seu pseudònim maçònic Cero–, Anselmo Lorenzo i José López Montenegro; també van col·laborar Bonafulla, Castellote, Salvochea, Reclus, Tárrida, Robin, Claramunt, Conelissen, Grave, Hamon, Kropotkin, Malato, Mella, Nieuwenhuis, Pert, Parf-Javal, Soledad Gustavo, Tailhade, etc. L'1 de desembre de 1901, Ferrer i Guàrdia va escriure una carta a Kropotkin anunciant-li el pagament d'un article, carta que constitueix l'únic manuscrit de Ferrer on es comprova la seva connexió amb aquesta publicació. A més a més el periòdic va editar una col·lecció de 14 fullets monogràfics, «Biblioteca de La Huelga General», dedicats a difondre els postulats i les tàctiques del sindicalisme revolucionari francès teoritzades per Fernand Pelloutier, amb obres de Lorenzo, Pert, Robin i Reclus, entre d'altres. Per l'octubre de 1904 va reaparèixer clandestinament un únic número, editat pretesament a París, però probablement imprès a Barcelona, amb un caràcter«exclusivament revolucionari d'acció» i que apel·lava al magnicidi i a la destrucció total de la societat existent, i on tots els articles anaven sense signar. En 1910 Anselmo Lorenzo va recopilar els editorials escrits per Ferrer i Guàrdia en un fullet reivindicatiu titulat Ferrer y la huelga general. En 1975 es va publicar una edició facsímil de la col·lecció prologada per Diego Abad de Santillán.

***

L'atemptat de Rubino segons La Vie Illustrée, núm. 214, del 21 de novembre de 1902

- Atemptat contra Leopold II:El 15 de novembre de 1902 a la Rue Royale de Brussel·les (Bèlgica), davant el Banc de Brussel·les, l'anarquista italià Gennaro Rubino dispara tres trets de revòlver, als crits de «Visca la Revolució social! Visca l'anarquia!», sobre la tercera de les tres berlines del seguici del rei de Bèlgica Leopold II que tornava de la Catedral de Santa Gúdula del Te Deum tradicionalment celebrat per la Festa del Rei –que aquell any va ser substituït per un Requiem en memòria de la reina, Marie-Henriette, recentment havia finat. El rei, que viatjava a la primera carrossa, va resultar indemne i cap persona no va resultar ferida en aquest atemptat, però Rubino va poder fugir per poc del linxament de la gentada ja que la policia el detingué. Després de l'intent d'assassinat els anarquistes el condemnaren com a agent provocador i alguns especularen sobre l'atemptat com un acte per justificar la posterior repressió que sobre el moviment llibertari es desencadenà. Fins i tot s'apuntà que la pistola estava carregada amb bales de salva, però la realitat és que la policia mai no trobà l'arma de foc. Durant el seu procés, que comença el 26 de gener de 1903 a Brussel·les, va declarar haver actuat tot sol i ser un anarquista individualista que volia venjar-se de la mort de sis manifestants abatuts per la Guàrdia Cívica durant la nit del 18 d'abril de 1902 als carrers de Lovaina quan demanaven el sufragi universal. Fou defensat perÉmile Royer, misser de Jules Moineau, i per Charles Gheude, advocats socialistes. Encara que no va ferir o matat cap persona, va ser condemnat durament a treballs forçats a perpetuïtat. Durant el tancament escrigué diversos articles i memòries amb l'intent de justificar la seva fidelitat al moviment anarquista. Gennaro Rubino va morir malalt de grip espanyola i enfollit per l'aïllament el 14 de març de 1918 a la presó de Lovaina (Bèlgica). En 2006 Anne Morelli va publicar el llibre Rubino, l'anarchiste italien qui tenta d'assassiner Léopold II.

Gennaro Rubino (1859-1918)

***

Portada d'un número de Salud y Fuerza

- Surt Salud y Fuerza: Pel novembre de 1904 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic neomaltusià anarquista Salud y Fuerza. Revista mensual de la Liga de Regeneración Humana. Procreación consciente y limitada. A partir del número 5 (setembre de 1906) portarà el subtítol«Revista mensual ilustrada de la Liga de Regeneración Humana» i des del número 46 (1912) «Revista mensual neo-malthusiana». Creat pel metge Avelino Luis Bulffi de Quintana, va ser durament perseguit per les autoritats civils i eclesiàstiques i suspès en diferents ocasions i durant diversos mesos. Durant els intervals, va ser substituït per la revista El Nuevo Malthusiano. L'abril de 1909 la Clínica de Salud y Fuerza del carrer Urgell de Barcelona, seu de la Lliga de la Regeneració Humana i gabinet d'assessorament gratuït per a la prevenció d'embarassos, va ser tancada definitivament per les autoritats i Luis Bulffi empresonat. Hi van col·laborar José Alarcón, Émile Armand, Fortunato Barthe, Bellamy, Luigi Berta, Brochón, Luis Bulffi, Lorenzo Cabós, René Chaugui, José Chueca, Corday, Mariano Costa Iscar (Antonio Faciabén), Delastre, Manuel Devaldés, Drisdrale, Juana Dubois, Juan Gallego Crespo, Emilio Gante, Vicente García, Grandidier, H. Grau, Antoni Guàrdia,Ángel Guerra, G. Hardy, Lanoff, Juan Lazarte, Lericolais, Anselmo Lorenzo, Charles Malato, Miguel Martínez, Maymón, Félix Nieves, Lorenzo Pahisa, Pastrejo, Madeleine Pelletier, Potier, Josep Prat, Rafael, Recasens, Paul Robin, Horacio E. Roqué, Satler, Suñé, Frank Sutor i Zuriaga, entre d'altres. Es van publicar 60 números fins al 1914. També edità diversos fullets de diferents autors (Luis Bulffi, René Chaughi, Alejandra David, Manuel Devaldés, G. Drysdale, M. Dubinsky, Sébastien Faure, Pietro Gori, Jean Grave, Augustin Hamon, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Juan de l'Ourthe, A. Pellicer, Josep Prat, M. Rey, Paul Robin, J. Rutgers, J. Sergi, etc.).

***

Capçalera de L'Ordre Naturel

- Surt L'Ordre Naturel: Pel novembre de 1905 surt a París (França) el primer iúnic número del periòdic anarconaturista L'Ordre Naturel. Clameurs libertaires antiscientifiques. Va ser editat pel militant anarquista naturista Henri Zisly. Un periòdic que portava aquest mateix títol va ser publicat a França entre 1920 i 1922.

***

Portada d'un exemplar de Le Réveil Anarchiste Ouvrier

- Surt Le Réveil Anarchiste Ouvrier: El 15 de novembre de 1912 surt a Les Lilas (Illa de França, França) el primer número del periòdic mensual Le Réveil Anarchiste Ouvrier. Era un dels òrgans d'expressió, amb Les Temps Nouveaux et Le Libertaire, de la Federació Comunista Anarquista (FCA). Va ser administrat per Charles Bedouet i imprès per Émile Lepreux. La gerència la va portar Jean Labbat i Charles Bervilitas, i en el comitè de redacció trobem Edouard Boudot, Eugène Jacquemin i Edouard Sené (Edouard Lebreton). Hi van col·laborar, entre d'altres, Georges Alabri, Camisard, Christian Cornelissen, Étienne Habert, Charles-Ange Laisant, L. Lebrun, E. Mainjacque, Eugène Maréchal, Han Muhré, Charles Malato, Masetti, Eugène Péronnet i Jean Wintsch. Aquest periòdic fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista que se celebrà entre el 15 i el 17 d'agost de 1913 i que donà lloc a la creació de la Federació Comunista Revolucionaria Anarquista de Llengua Francesa (FCRA). En sortiren 14 números, l'últim l'1 de desembre de 1913. Edità el fullet La triple action de la CGT (1914), de Georges Yvetot. L'administrador, Charles Bedouet, i els seus principals redactors van ser detinguts l'1 de juliol de 1913 i empresonats acusats de«provocació de militars a la desobediència i a la deserció», però, gràcies a la creació del«Grup d'Amics del Réveil», el periòdic reaparegué sota el nom Le Réveil Anarchiste l'1 d'abril de 1914, tot i que només se n'editaren tres números, l'últim el de l'1 de maig de 1914.

***

Capçalera del primer número de Pendant la mêlée

- Surt Pendant la mêlée:El 15 de novembre de 1915, en plena Gran Guerra, surt a París (França) el primer número del bimensual Pendant la mêlée. Acrate, individualiste etéclectique. El gerent i l'administrador en va ser Charles Michel. Hi trobem textos d'Émile Armand, Raphaël Barret, Eugène Bizeau, Edward Carpenter, Voltairine de Cleyre, Benjamin de Casseres, Denis Diderot, Rémy de Gourmont, Émile Gravelle, Henriette Hoogeven, Félix Le Dantec, Joseph Le Guépin, Burus Lee, Ricardo Mella, Charles Michel, André Montagne, René Morley, Pierre Nada, Lorenzo Nanunta, Georges Palante, Léon Pascal, J. Plesyo, Léda Rafanelli, Élie Reclus, Victor Kibaltchite (Le Rétif), Agénor de Rouegg, Job Sanchini, Sanine, Alba Satterthwaite, Jules Sésame, Petra Stockman, W. Curtis Swabey, José Tarralvo, Pierre Torrent, Louis Untermeyer, Francis Vergas, Walt Whitman i Henri Zisly, entre d'altres. Se'n van publicar quatre números. A partir del gener de 1916, per dissensions internes, es va publicar a Orleans, sota el nom Par delà la mêlée, administrat aleshores per Émile Armand, però quan aquest va ser detingut l'octubre de 1917 per complicitat en delicte de deserció, va ser substituït per Pierre Chardon fins al febrer de 1918. El març de 1918 el periòdic canviarà el nom per La Mêlée fins al 1920.

***

Capçalera del primer número de Le Néo-Malthusien

- Surt Le Néo-Malthusien: Pel novembre de 1916 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Néo-Malthusien. Mensuel. Portava un epígraf del pedagog anarquista Paul Robin: «Bon naixement. Bona educació. Bona organització social.» Gabriel Giroud (G. Hardy) fou el creador d'aquesta publicació, que n'exercí la direcció i la gerència. Preconitzà el neomaltusianisme des d'un punt de vista llibertari. Els seus principals redactors van ser Gabriel Giroud i Fernand Morel. En sortiren 20 números, l'últim el juliol de 1920.

***

Portada d'un número de Le Néo-Naturien

- Surt Le Néo-Naturien:Pel novembre de 1921 surt a Chatillon-sur-Thouet (Poitou-Charentes, França) el primer número del bimestral anarconaturista Le Néo-Naturien. Revue des idées philosophiques et naturiennes. Publicat per Henry Le Fèvre, serà una revista especialitzada en la propaganda del pensament regenerador i alliberador del neonaturisme, sobretot des del punt de vista del vegetarianisme integral, reivindicat com a una doctrina emancipadora, i es farà ressò de les experiències de les colònies llibertàries, com la de Bascon –on radicava la Societat Vegetariana, presidida per Georges Butaud–, la de«Terre Libérée» a Luynes i les sud-americanes. Hi van col·laborar Aimé Bailly, Alfred Bidet, Eugène Bizeau, Georges Butaud, Hervé Coatmeur, Jacques Cohen-Toussieh, Gérard de Lacaze-Duthiers, Henri Le Fevre, Dr. Legrain, Renée Papon, Robert Peyronnet, Louis Rimbault, Georgette Ryner, Han Ryner, Camille Spiess, Aug. Trousset, Sophie Zaikowska, Henri Zisly; i hi van il·lustrar F. Larapidie, Jean Lebedeff, Louis Moreau i A. Vilna. La revista deixarà d'aparèixer el novembre de 1925, però encara sortirà un últim número, editat per Louis Rimbault, l'agost de 1927.

***

Capçalera de Rebelle

- Surt Rebelle: Pel novembre de 1927 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdicRebelle. Organe mensuel d'Action Sociale, anti-dogmatique, anti-autoritaire. Portava un epígraf d'Oscar Wilde: «Arreu on un home exerceix l'autoritat, hi ha un home que resisteix l'autoritat.» Editat per Hem Day, hi van col·laborar Eugène Bizeau, G. Butaud, Pierre Chatel, Donald Crocker, Hem Day, Ernestan, Floris, Dr. Mad. Pelletier, F. Rondelet, A. Schapiro, Volney Soltera, A. Vercruyce, H. Vrijheid, etc. A partir del número 4 (març-abril de 1928) passà a ser bimensual, però només en publicarà un més, el de maig-juny de 1928. Va editar almenys un fulletó, Les Martyrs de Chicago. Premier mai (1928), i el gener de 1929 publicà, amb la col·laboració de Jean de Boe, un suplement en castellà, Rebelde, com a número especial.

***

Capçalera del primer número de Vida Nueva

- Surt Vida Nueva: El 15 de novembre de 1934 surt a Osorno (Osorno, Región de los Lagos, Xile) el primer número de la publicació llibertàriaVida Nueva. Periódico quincenal. Òrgan de la Confederació General de Treballadors (CGT) i de la Federación Anarquista de Chile (FAC), va ser dirigida pel tipògraf Juan Segundo Montoya (Juan 2º Montoya) i perdurà, en diverses etapes, fins al 1942.

***

Portada del primer número de Construcción

- Surt Construcción: Pel novembre de 1975 surt a Madrid (Espanya) el primer número de Construcción. Sindicato de Madrid. CNT. AIT. Era l'òrgan del Sindicat de la Construcció de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Existí una primeraèpoca en 1936 dirigit per José García Pradas. Es mantingué estable entre mensual i bimestral fins al número 18 (febrer de 1978), després només aparegué de manera esporàdica. Els articles no solien anar signats, però trobem les firmes de Jorge Bao, Germinal C., A. Llorent, Luve, Rexa, Ángel U., Urzáiz. En sortiren 25 números fins al 1980.

***

Portada de l'únic número de Grito Ácrata

- Surt Grito Ácrata: Pel novembre de 2008 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer i únic número de Grito Ácrata. Fanzine libertario. Editat pel grup «Estudiants Llibertaris Anarquistes», cap article sortí signat. Tractà exclusivament temes d'organització i de resistència estudiantils.

Naixements

Joan Oliva Moncusí segons la premsa alemanya

- Joan Oliva Moncusí: El 15 de novembre de 1855 neix a Cabra del Camp (Alt Camp, Catalunya) l'obrer boter anarquista Joan Ramon Francesc Oliva i Moncusí–també citat com Moncousí o Moncasí. Sos pares es deien Francesc Oliva i Rosa Moncusí, pagesos i propietaris, i tenien dos fills i dues filles. Quan tenia 12 anys va ser matriculat a l'Institut Provincial de Tarragona, però assistí poc a classe. Després va fer estudis d'escultura i d'impremta, que abandonà, entrant com a aprenent de boter i freqüentant l'associació d'obrers d'aquest gremi «La Cooperadora». Trencà amb sa família per casar-se el 23 de desembre de 1877 amb la criada del Centre de Lectura de Valls Francesca Cartañà Recasens, amb qui havia tingut una filla (Rosa) que havia nascut el 25 de maig d'aquell any. Membre de la Internacional, es va veure influenciat per les accions dels regicides alemanys. Sota l'excusa que anava a treballar a Alger, demanà suport econòmic a sa família, la qual li va finançar el viatge a Madrid per a realitzar un gran magnicidi. El 25 d'octubre de 1878, al carrer Major de Madrid (Espanya), intenta, senseèxit, assassinar el rei d'Espanya Alfons XII disparant-li dos trets; desarmat per la multitud, va ser detingut. Alfons XII retornava de la seva gira pel nord a cavall i al capdavant del seu Estat Major, però cap de les dues bales va ferir el monarca. La policia aprofità l'avinentesa per ordenar l'escorcoll dels locals obrers, entre ells «La Cooperadora» i l'«Ateneo Tarraconense». Jutjat a Madrid, el 12 de novembre de 1878 va ser condemnat a mort. El periòdic anarquista de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) L'Avant-Garde, del 18 de novembre de 1878, publicà una crònica del seu corresponsal a Espanya que expressava la seva solidaritat moral amb Oliva, qui, segons el diari, havia admirat els atemptats de Max Hödel i Karl Eduard Nobiling contra el kàiser i havia decidit emular-los, disposat a morir en l'intent. Els liberals tarragonins encapçalats per Pere Antoni Torres Jordi van promoure propostes en 34 ajuntaments i recolliren 7.531 signatures per reclamar-ne l'indult. El rei va rebre en audiència particular l'advocat defensor d'Oliva, Jiménez del Cerro, el procurador de l'Audiència, Manuel de Elías, i el germà de l'acusat, Gregori, que li presentaren els plecs de signatures recollits. Els rei els va prometre que demanaria al president del Consell de Ministres l'indult, i sa germana, la princesa Isabel, igualment. Antonio Cánovas del Castillo es va excusar en el Tribunal Suprem i digué que, una vegada coneguda la seva sentència, la debatria el Consell de Ministres. El 2 de gener el fiscal del Tribunal Suprem havia retornat informada negativament la petició d'indult. Joan Oliva Moncusí, després de rebutjar qualsevol possible indult, i mostrant una enteresa sorprenent, va ser garrotat el 4 de gener de 1879 al Campo de Guardias de Madrid (Espanya). Part de la premsa local prengué partit per l'indult de manera que, consumada l'execució, aparegueren en grans titulars els noms dels consellers de l'Ajuntament que s'hi van oposar. Aquest fet va motivar l'empresonament del periodista que dirigia La Opinión, Antoni Carbó Olivella, acusat d'un delicte de desacatament a l'autoritat, que acabà entre reixes a la presó de Pilats per la seva agosarada portada. Un cop executat, el rei va atorgar, de la seva butxaca, una pensió a la filla de l'infortunat, ja que el considerava més pertorbat que responsable.

Joan Oliva Moncusí (1855-1879)

***

Alfred Marpaux

- Alfred Marpaux: El 15 de novembre de 1862 neix a Champagnole (Franc Comptat, Arpitània) el militant federalista, sindicalista, cooperativista i, després,«socialista possibilista» de Borgonya i del Franc Comptat Alfred Eugène Marpaux. Sos pares es deien Sidoine Florestan Marpaux, sastre, i Marie Salvina Rousy. Establert a Dijon com a tipògraf, s'adherí al Sindicat de Tipògrafs, pel qual assistí entre el 25 i el 27 de juny de 1894 a Lió com a delegat al III Congrés de les Borses de Treball. Prengué part en el desenvolupament de les cooperatives de Dijon i de Saint-Claude. Influenciat per les idees de Proudhon, de Bakunin i de Benoît Malon, reivindicà un «socialisme integral» farcit de les idees llibertàries que havien fonamentat la Federació del Jura. Creà i animà el «Grup Tipogràfic d'Estudis Socials». Després va participar en la creació de la Federació de l'Est del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane, que reivindica un«socialisme possibilista» que s'allunya de les idees anarquistes ja que participa en els eleccions. En 1894 participà activament en les campanyes de suport a Dreyfus. En maig de 1896 fou elegit regidor a Dijon i, com a primer adjunt a l'alcaldia, participà en nombroses realitzacions socials, com ara la caixa de resistència, residència de retir, assistència mèdica gratuïta, cantines escolars (gratuïtes pels més pobres), etc. En el Congrés Socialista de París de 1899, lluità contra el sectarisme i es pronuncià a favor del federalisme comunal. Després del fracàs de les eleccions municipals de 1900, abandonà Dijon i s'establí a l'Ain on dirigí una impremta cooperativa. Malalt, continuarà la seva militància des de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) fins a la seva mort, el 6 de maig de 1934 a Dijon (Borgnoya, França).És autor de nombrosos articles en la premsa socialista (Les annales de la jeunesse laïque, etc.) i de diverses llibrets i fullets, com ara Le droit au travail,étude sur la journée de 8 heures (1890), Le socialisme au conseil municipal. Le chômage (1892), L'évolution naturelle et l'évolution sociale (1894), De la reconstitution du vignoble par l'association, conséquences de l'association viticole (1900), La foi de nos pères d'après les traditions et légendes franc-comtoises (1903), etc. El pensament d'Alfred Marpaux representa una síntesi entre els vells utopistes, l'anarquisme, el marxisme, el socialisme, els lliurepensadors i el radicalisme. A Dijon existeix un carrer amb el seu nom.

***

Notícia de la detenció de Paul Bury apareguda en el diari parisenc catòlic La Croix del 18 d'octubre de 1894

- Paul Bury: El 15 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 26 de febrer– de 1864 neix Roubaix (Nord-Pas de Calais, França) l'anarquista Paul Joseph Bury. Sos pares es deien Danis Joseph Bury, teixidor, i Juliette Dujardin. Treballava de teixidor a Roubaix i arran de la seva participació en els disturbis del 14 de juliol de 1883 en aquesta localitat, que sorgiren durant les manifestacions contra les condemnes de Louise Michel i d'Émile Pouget a París (França), va ser detingut, tot cridant «Visca la Revolució Social! Mort als explotadors!», portant una bandera roja i a la butxaca un exemplar del periòdic lionès La Lutte i un gatzoll de baster; jutjat, va ser condemnat a un any de presó per portar un «emblema sediciós». Durant aquest procés es definí com a «individualista» i assegurà no pertanyia a cap grup anarquista. L'any següent, un cop lliure, venia pels carrers la publicació anarcocomunista Terre et Liberté (1884-1885), editada per Antoine Rieffel a París. En 1885 fou el gerent del periòdic Le Paria, que edità Pol Martinet a Roubaix fins el 1886. Quan li tocà fer el servei militar, va ser enviat a l'Àfrica i d'allà al Protectorat de Tonquín, i retornà a la metròpoli malalt; un dia, en un accés febril, prengué a un vianant el rellotge i per aquest motiu va ser condemnat a tres anys de presó. En 1890 va ser condemnat a tres mesos de presó per «estafa» i el febrer de 1891 a tres anys de presó per «atac nocturn i robatori». El 15 d'octubre de 1894, durant una conferència socialista a Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França) on participà Jules Guesde, va ser detingut per la violència dialèctica de la seva intervenció de 16 minuts; jutjat el 9 de novembre de 1894 pel Tribunal Correccional de Lille, va ser condemnat a 13 mesos de presó en deportació, en aplicació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), i enviat a la Secció Mòbil de la badia de Prony, a la colònia penitenciària d'Île des Pins de Nova Caledònia. En 1900 encara estava deportat i es demanà la seva amnistia en una campanya de suport en la premsa (Les Temps Nouveaux, etc.) i entre gener i febrer de 1901 els anarquistes de Roubaix organitzaren una campanya de solidaritat per sa mare, que vivia en l'extrema misèria, amb actes i festes per treure diners; també el grup Liberté d'Opinion et Solidarité Internationale (LOSI, Llibertat d'Opinió i Solidaritat Internacional) hi participà. L'11 de març de 1901 va ser amnistiat i retornà a la metròpoli el maig i LOSI finançà el seu viatge de Marsella a Roubaix. Restà visquent amb sa mare i treballant en una filatura. El maig de 1905 les autoritats el declararen desaparegut de Roubaix i se'l buscava pel Marne, on havia marxat a la recerca de feina. El juliol de 1905 retornà a Roubaix. Paul Bury va morir el 23 de juliol de 1924 a Roubaix (Nord-Pas de Calais, França).

***

Luigi Granotti

- Luigi Granotti: El 15 de novembre de 1867 neix a Sagliano Micca (Piemont, Itàlia) l'anarquista Luigi Granotti, conegut com Il Biondino (El Ros), però també com Granson,Luigi Granolli, Luigi Gianotti i Maurico Magliola. Sos pares es deien Giovanni Granotti i Teresa Bussetti. Va anar a escola fins el tercer grau d'escola elemental i després treballar de barretaire. Fitxat per la policia com a anarquista, era considerat per aquesta com «tranquil». En 1888 fou cridat a files i va fer el servei militar en el 76 Regiment d'Infanteria a Sicília, d'antuvi a Agrigent i després a Messina, sense manifestar idees anarquistes. Llicenciat l'agost de 1890, retornà a la seva localitat natal. El maig de 1894 emigrà als Estats Units i s'establí a Paterson (Nova Jersey, EUA), on treballà de teixidor i freqüentà els cercles llibertaris, especialment, i amb son germà Giuseppe, el grup«Diritto all'Esistenza» (Dret a l'Existència), del qual va ser el seu tresorer, i fou l'administrador de periòdic La Questione Sociale. El 30 de maig de 1900 s'embarcà amb sa mare cap a Itàlia, oficialment per a casar-se. Segons informes policíacs posteriors, viatjà a diverses ciutats (Bolonya, Milà i Monza) amb la finalitat de preparar, en connivència amb l'anarquista Gaetano Bresci, l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia. La nit següent al regicidi, que es perpetrà el 29 de juliol de 1900, retornà a Sagliano Micca, passant després, amb el suport del seu cosí Giacomo Busseti, a Suïssa i dirigint-se cap a París (França), on gràcies al passaport de l'anarquista Isidoro Besso aconseguí arribar al Regne Unit. Des d'aquell moment es va perdre el seu rastre, però la policia sabia que la seva intenció era embarcar-se camp als Estats Units amb identitat falsa. Defensat per Francesco Merlino, el 25 de novembre de 1901 va ser condemnat per l'Audiència de Milà (Llombardia, Itàlia) en rebel·lia a cadena perpètua com a còmplice de Gaetano Bresci en el magnicidi. Quan encara no feia un mes d'això, el 21 de desembre de 1901, el periòdic anarquista La Questione Sociale de Paterson informà que el perseguit es trobava lliure i en lloc segur. El detectiu privat Alexander Seguera, a sou del govern italià, el buscà sense èxit arreu dels Estats Units. Durant els anys posteriors, la policia italiana rebé informes de diferents confidents, a la recerca de gratificacions econòmiques, de la seva presència a diferents indrets del món (Buenos Aires, Shanghai, Pequín, Londres, São Paulo, Chicago, Nova York, Saint Louis, Kansas City, Mont-reial, Zanzibar, Espanya, Portugal, Suïssa, Austràlia, Nova Caledònia, Transvaal, Mèxic, etc.). En 1918 la Prefectura de Novara (Piemont, Itàlia) assenyalà que el més probable és que s'amagués als Estats Units i un altre informe de 1941 de la Prefectura de Vercelli (Piemont, Itàlia) el feia «en qualque lloc desconegut d'Amèrica del Nord». Luigi Granotti va morir el 30 d'octubre de 1949 a Nova York (Nova York, EUA) i la notícia va ser publicada pel periòdic anarquista L'Adunata dei Refrattari del 3 de desembre de 1949.

***

Fitxa policíaca d'Attilio Tonetti

- Attilio Tonetti: El 15 de novembre de 1872 –algunes fonts citen erròniament 1874– neix a Fontanella (Llombardia, Itàlia) el sastre anarquista Attilio Francesco Tonetti. Sos pares es deien Giovanni Tonetti i Catterina Lazzari. Entre 1893 i 1894, segons la policia, que el considerava «temible pel seu caràcter audaç i violent», va ser condemnat a breus penes de presó per cantar himnes subversius i per desobediència a les autoritats. El setembre de 1894 se li va assignar la residència i passà a Lugano (Ticino, Suïssa), on mantingué contactes amb Pietro Gori, però quan retornà a Itàlia a començament de 1895 va ser detingut i, acusat d'«incitació a l'odi entre les classes socials», enviat, d'antuvi, a Porto Ercole (Toscana, Itàlia) i, més tard, a les illes Tremiti, on romangué 15 mesos detingut. Un cop lliure, el juliol de 1896 es traslladà de bell nou a Lugano, on treballà de sastre i residí fins el setembre de 1898. Expulsat el 4 d'octubre de 1898 amb altres anarquistes (Mauro Modesto Fraschini, Angelo Maccarinelli, Adolfo Radi, Antonio Sarli i Giovanni Silva), marxà cap a Londres (Anglaterra). L'agost de 1899 retornà a son país i s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on es va casar i reprengué la seva feina de sastre. A partir d'aquest moment deixà la militància i no freqüentà els cercles anarquistes. En 1918, segons un informe, encara que«mantenint-se fidel a la teoria llibertària i mostrant-se contrari a la guerra», no preocupava a la prefectura de policia. En 1926 encara era considerat anarquista, però no adoptà actituds«sospitoses» cap el govern feixista. En 1942, a causa de la seva avançada edat, la seva bona conducta i la seva«orientació cap a les directrius del Règim», va se proposat per a ser suprimit del fitxer dels subversius. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Attilio Tonetti (1872-?)

***

Jules Ravaté fotografiat per Boffety & Gouttebaron a Roanne

- Jules Ravaté: El 15 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 15 de setembre– de 1875 neix a Roanne (Roine-Alps, Arpitània) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Jules Ravaté, conegut com F. Sauvert o Sauvert. Sos pares es deien Claude Ravaté, venedor de diaris, i Joséphine-Louise Échalier, obrera teixidora. De molt jovenet s'integrà en «Le Révolté de Roanne», petit grup anarquista d'aquesta localitat. Treballà de mecànic encarregat de reparar les màquines teixidores i en 1890 s'adherí a les Joventuts Socialistes Revolucionàries (JSR) i fundà la seva biblioteca. Col·laborà amb elements del sector esquerrà dels seguidors de Jules Guesde, agrupats al voltant de Duffin i influenciats per Édouard Mayeux. En 1896 entrà a formar part de la cooperativa«La Solidarité» i fou inscrit en la llista d'«anarquistes perillosos» establerta per les autoritats. A partir d'octubre de 1896 la seva casa es converteix en lloc de reunió dels companys per fer lectures comunes i conferències. En 1897 fou delegat al congrés de les JSR celebrat a Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània) i aquest mateix any començà a col·laborar amb el periòdic socialista de Lió Le Peuple. Encara que la seva formació cultural fou autodidacta, en 1899 ideà una Universitat Popular, que acabà fundant dos anys després, sota el nom de «La Coopération des Idées» (La Cooperació de les Idees), i de la qual fou el seu tresorer, dedicant-se a la tasca docent. Membre del consell directiu de la Unió Sindical de la Indústria Tèxtil (USIT), n'esdevingué el secretari i dirigí importants i nombroses vagues en 1901, encara que presentà la dimissió poc després quan el sindicat va caure sota influència socialista. El 14 de setembre de 1901 es casà a Roanne amb la teixidora i militant de la Confederació General del Treball (CGT) Eugénie Marguerite Bonnet. En 1907 va ser assenyalat com un dels membres més destacats dels «antipatriotes» del departament del Loira. A partir del 27 de març de 1911 l'Ajuntament de Roanne li encarregà la gestió de la biblioteca popular, càrrec del qual fou cessat el 31 de desembre de 1912 per part del nou alcalde reaccionari. Amb el temps esdevingué un dels conferenciants més populars del moviment llibertari i antimilitarista. En 1914 va ser mobilitzat, però va ser retornat a casa seva a causa de la seva precària salut. En 1915 treballà d'ajudant de bibliotecari al seu poble i, entre juliol i desembre, fou secretari de l'anarquista positivista Georges Deherme, el qual li influencià força. Sota els pseudònims de F. Sauvert i Sauvert, publicà entre 1897 i 1914 nombrosos articles en diverses publicacions periòdiques anarquistes i socialistes, com ara Les Amitiés Foréziennes et Vellaves, Bulletin d'Union et d'Action Morale, Bulletin des UP (Universitats Populars),Les Cahiers du Centre, Le Coopérateur de Roanne, La Coopération des Idées,Le Flambeau, Le Mutualiste Français, Le Peuple, Le Réveil Roannais, Le Roannais Socialiste,Rodumna, Les Temps Nouveaux, Le Textile, L'Union pour la Vérité, La Vie Ouvrière, etc. És autor de L'Action syndicale et les partis socialistes (1903) i La défense desêtres vivants (1914). Jules Ravaté va morir el 20 de juliol de 1916 a Roanne (Roine-Alps, Arpitània) i sa vídua, Eugénie Bonnet, l'11 de gener de 1917 llegà els seus llibres científics i filosòfics i els seus arxius personals a la biblioteca municipal d'aquesta localitat. En 1920 Georges Deherme publicà el fulletó biogràfic Un prolétaire. Jules Ravaté.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 16 de novembre

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de Le Libertaire

- Surt Le Libertaire: El 16 de novembre de 1895 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista Le Libertaire. Fundat per Sébastien Faure, recollí la capçalera del periòdic publicat entre 1858 i 1861 a Nova York (Nova York, EUA) per Joseph Dejacque i entre 1893 i 1894 a Brussel·les (Bèlgica) per Henri Willems i Charles Herkelboeck. Durant la seva existència portà diferents subtítols i es va dividir en quatre sèries. El periòdic aparegué entre 1895 i 1914, amb un parèntesi entre febrer i desembre de 1899, període en el qual el setmanari va ser substituït pel diari Le Journal du Peuple; a partir d'agost de 1899 aparegué el suplement Le Libertaire Illustré. Comptà amb nombrosos gerents, com ara Louis Matha, P. Guyard, Lemanceau, Léon Barrier, Gustave Rebut, Regis, Lafond, Émile Janvion, Louis Grandidier, Georges Durupt, Francis Jourdain, Pierre Martin i Hélène Lecadieu, entre d'altres. Durant els períodes electorals, el periòdic es publicà en paper de color per aferrar-lo pels carrers. Hi van publicar una gran quantitat de col·laboradors, com ara Hans Aden, Chales Albert, Henri Albert, Alla, Miguel Almereyda, G. Amyot, Michel Angiolillo, Antoine Antignac, Aricine,Émile Aubin, Georges Auclou, Émile Bans, Barbassou, Léon Barrier, H. Beaujardin, Léon de Bercy, Louis Bertho, Julia Bertrand, Ludovic Bertrand, Gédéon Bessede, Pierre Boissie, Jean Bonafous, Benoît Broutchoux, H. De Bruchard, Ferdinand Calazel, Eugène Carre, Suzanne Carruette, Santo Caserio, Manuel Césaire, Florentin Chantemesse, Henri Chapey, René Chaugi, Maurice Chaumel, Pierre Comont, Julien Content, Édouard Cousin, Gaston Maxime Couté, Léon Couturier, Émile Czapek, Georges Damias, Jean Degalves, Robert Depalme, Derhoyl, Fernand Després, Manuel Devaldés, Henri Dhorr, Oreste Donati, Eugène Doniau-Morat, Gaston Dubois-Desaulle, Henri Duchmann, Dudragne, Georges Dulac, Amédée Dunois, Raphaël Dunois, Clément Dupieu, Georges Durupt, Ch. Jacques Ehrli, Idan Ehrli, Sébastien Faure, Francesc Ferrer i Guàrdia, J. Ferrière, Feure, Gaston Fournier, Michel Franssen, Charles Gandrey, Paul-Louis Garnier, Maurice Gilles, André Girard, Ernest Girault, Jean Goldsky, L. Gosse, Adrien Gourdouze, Louis Grandidier, Jules Grandjouan, Jean Grave, Alfred Griot, Louis Guérard, Guerdat, Émile Guichard, François Guy, P. Guyard, A. Harrent, Jules Hénault, Lucien Hénault, Albert Henri,Émile Henry, Fortuné Henry, J. Hérache, André Ibels, Eugène Jacquemin, L. Jamin,Émile Janvion, Georges Javogues, Théodore Jean, Émile Joindy, Francis Jourdain, Charles Keller, Gaston Kleyman, François Labregère, René Lafon, Claude Lafond, D. Lagru, Charles-Ange Laisant, José Landes, François Lavezzi, Hélène Lecadieu, Léon Leclerc, Lemanceau, Jean-Marie Lenormand, Eugène Lephay, Eugène Lericolais, Auguste Liard-Courtois, Jacques Liber, Albert Libertad, Victor Loquier, Alfred Loriot, François Lucchesi, Maximilien Luce, Louis Lumet, Stephen Mac Say, Charles Malato, Ludovic Malquin, François Marenge, Jean Marestan, Louis Marsolleau, Constant Martin, Pierre Martin, Louis Matha, Victor Méric, Louise Michel, Mignard, Pierre Monatte, Élie Murmain, Félicie Numietska, Paul Paillette, Noël Paria, Georges Paul, Max Pellerin, Eugène Péronnet, Lucien Perrin, Auguste Philippe, Marc Pierrot, Georges Pioch, Fred Pol, Émile Pouget, François Prost, Henri Rainaldy, Raoul, Victor Rapallo, Gustave Rebut,Élisée Reclus, Jules Régis, Adolphe Retté, Jehan Rictus, Maurice Robin, Paul Robin, Nicolas Rogdaieff, Jules Sacleux, Michel Sanas, Augustin Sartoris, L.-Frédéric Sauvage, A. Sedrob,Édouard Sené, Silve, Laurentine Souvraz, Georges Spil, Sylvaire, Laurent Tailhade, Lev Tolstoi, Léon Torton, Édouard Vaillant, André Veidaux, Émile Verhaeren, Redolphe Vérin, Madeleine Vernet, Soledad Villafranca, E. J. Villemejane, Maurice de Vlaminick, Lucien Wahl, A. G. Wuyts, Georges Yvetot, Michel Zévaco, Henri Zisly, etc. En 1905 i 1909 edità col·leccions de postals sobre diversos temes (Colònia llibertària d'Aiglemont, anticlericales, Ferrer i Guàrdia, L'Avenir Social, La Ruche, etc.). Aquesta publicació va ser un dels pilars de les campanyes per la llibertat d'Alfred Dreyfus i de Louise Michel. El periòdic, després de publicar 960 números, deixà de publicar-se a causa de les seves opinions antimilitaristes l'1 d'agost de 1914 coincidint amb l'esclat de la Gran Guerra. En 1917 intentà sortir clandestinament, però la feta acabà amb la condemna de diversos companys i el segrest del periòdic. Després la mateixa capçalera serà publicada en diferents ocasions.

***

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic de l'Havana Nuevos Rumbos de l'1 d'octubre de 1939

- Gala SIA: El 16 de novembre de 1939 se celebra a l'Havana (Cuba) una gala en suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). L'acte va ser organitzat pel Consell Nacional de Cuba de SIA i comptà amb pel·lícules, discursos, poesia, música, varietats, etc.

Naixements

Foto policíaca d'Antoine Landoin (16 de març de 1894)

- Antoine Landoin: El 16 de novembre de 1860 neix a Quincié-en-Beaujolais (El Beaujolais, Arpitània) l'anarquista Antoine Eugène Landoin. Sos pares es deien André Landoin, sabater, i Bénigne Saunier. Es guanyava la vida treballant de comptable. Arran de la mort de l'anarquista Désiré Pauwells a l'interior de l'església de la Madeleine de París el 15 de març de 1894, l'endemà la Prefectura de Policia ordenà diversos escorcolls als domicilis de sospitosos anarquistes. Aquell dia va ser detingut i el seu domicili, al número 13 del carrer Robert-Fleury de París, escorcollat; seguidament, després de ser interrogat pel comissari Fédée de la III Brigada d'Investigació, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'endemà, 17 de març de 1894, va ser posat en llibertat. Posteriorment es guanyà la vida de passant de notari. Sa companya fou Armandine Louise Chevalier. Antoine Landoin va morir el 15 de maig de 1928 al seu domicili del número 62 del carrer Blomet del XV Districte de París (França).

***

Foto policíaca de Jean-Frédéric Baériswil (8 de gener de 1894)

- Jean-Frédéric Baériswil: El 16 de novembre de 1864 neix a Friburg (Friburg, Suïssa) l'anarquista Jean-Frédéric Baériswil, també citat com Baeriswyl. Era fill natural de Thérèse Baériswil. Es guanyava la vida fent d'obrer ebenista. Des de 1889 vivia a Arràs (Nord-Pas-de-Calais, França), al número 46 del carrer Augustin. El 8 de gener de 1893 va ser fitxat com a anarquista per la policia gal·la. El 3 de gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per ordre judicial i la policia trobà publicacions anarquistes (L'Almanach du Père Peinard,L'Avenir, La Révolte, La Revue Anarchiste), un exemplar del llibre Paroles d'un révolté de Pietr Kropotkin, un diccionari de volapük, diversos escrits estenografiats, un retrat de Ravachol i una foto de Mikhail Bakunin; portat a la presó parisenca de Mazas, va ser interrogat i reconegué la seva subscripció a La Révolte. El 12 de febrer de 1894 va ser posat en llibertat provisional i tres dies després se li va decretar la seva expulsió de França; no obstant això, el 6 de juny de 1895 el jutge d'instrucció arxivà el seu cas. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Jean-Frédéric Baériswil (1864-?)

***

Foto policíaca d'Eugène Lamure (2 de juliol de 1894)

- Eugène Lamure: El 16 de novembre de 1873 –algunes fonts citen erròniament el 5 de novembre– de 1873 neix al I Districte de París (França) l'anarquista Eugène Lamure –algunes fonts policíaques citen Clément com a segon nom, però a les partides de naixement i de defunció no hi figura. Sos pares es deien Jean Marie Lamure, sastre, i Madeleine Dumas. Entre 1888 i 1890 treballà de mosso de magatzem de la camiseria parisenca Périer-Febvre i vivia amb sa mare i sa germana al número 32 del carrer Saint-Germain d'Auxerrois de París. Després partí cap a Amèrica, on restà 16 mesos abans de ser repatriat pel consolat francès. Entre abril i maig de 1892 va ser buscat sense èxit per la policia, que l'inculpava de pertànyer al grup anarquista«L'Action». Assistí a reunions anarquistes i quan el procés contra François Claudius Koënigstein (Ravachol) intentà entrar a la força al Palau de Justícia, fet pel qual va ser detingut unes hores. Després de l'adopció de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), actuà, segons la policia, «amb gran reserva», desconfiant de tothom. Des de novembre de 1893 treballà amb l'intermediari florista Bourgognon. Fill major de vídua, va ser sortejat en 1893, després d'haver-se ajornat la seva incorporació al servei militar a causa d'una malaltia venèria i d'haver intentat, en el consell de revisió, de fer-se passar per analfabet, encara que tenia un certificat d'estudis primaris. Es declarà antipatriota i manifestà en diverses ocasions que desertaria en cas d'incorporació. Segons un informe policíac, apallissava sa mare i sa germana, amenaçant-les d'estripar-les; els cops que va rebre sa mare van ser tan violents que es va veure obligada a fer llit durant dies. El 2 de març de 1894 sa mare es presentà a l'oficina militar de l'Ajuntament del I Districte per a suplicar poder alliberar-se de son fill. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia lliurà un mandat d'escorcoll i d'arrest contra la seva persona sota el delicte d'«associació criminal» i l'endemà el comissari de policia escorcollà el seu domicili, descobrint diversos materials per a la fabricació d'explosius i exemplars de premsa anarquista (Chambard,Le Courrier de Londres et l'Europe, Le Père Peinard, La Révolte, etc.) i de diversos fullets (Jean Grave, Charles Malato, Pietr Kropotkin, etc.). Detingut, va ser portat a comissaria, on reconegué la seva militància anarquista teòrica («partidari de reformes necessàries per l'evolució i no pel crim») i que els materials referents a explosius se'ls havien col·locat per a incriminar-lo. També afirmà que no coneixia cap nom d'anarquista i que no estava afiliat a cap organització. Pel que feia a la premsa i als fullet anarquistes afirmà que els havia comprat a la via pública o als quioscos, on es venien lliurement. El 4 de juliol de 1894 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i el 12 de juliol sa mare lliurà per correu al jutge d'instrucció certificats de feina on es relacionaven les bones referències dels seus patrons. Una carta d'una amiga de la família explicà que havia anat a Amèrica per a guanyar diners a fi i efecte d'ajudar sa família i el qualificà de «minyó absolutament inofensiu». El 18 d'agost de 1894 va ser posat en llibertat. El 4 de juliol de 1895 el jutge Meyer lliurà una ordre de sobreseïment per la inculpació d'«associació criminal». En 1900 figurava en un llista d'anarquistes parisencs. El seu últim domicili va ser a Cachan (Illa de França, França). Eugène Lamure va morir el 22 de juny de 1949 a l'Hospital Antoine-Chantin de París (França).

***

Foto policíaca de Jean Baptiste Pancrazi (1912)

- Jean Baptiste Pancrazi: El 16 de novembre de 1882 –algunes fonts citen erròniament el 16 de setembre de 1886– neix a Bône (Bône, Constantina, Algèria francesa; actualment Annaba, Annaba, Algèria) l'anarquista il·legalista Jean Baptiste Pancrazi. Sos pares es deien Napoléon Pancrazi, comerciant, i Alexandrina Caddes. Instal·lat a París (França), freqüentà les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars), així com altres llocs parisencs on es feien conferències i debats llibertaris. Conegué els anarquistes Pierre Cardi, Henry Crozat de Fleury, Antoine Gauzy i Arthur Mallet, tots lligats a la il·legalista«Banda Bonnot». Investigat per la policia per aquestes amistats, el seu domicili, al número 10 del carrer Pelouze de París, va ser escorcollat i es van trobar títols bancaris furtats per membres de la «Banda Bonnot». Detingut el 27 d'abril de 1912, va ser empresonat. El 6 de maig de 1912 va ser posat en llibertat sense ser inculpat ni processat. El 27 d'agost de 1919 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Clémence Marie Antoinette Nicolas. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Notícia sobre la condemna de Louis Couilleau apareguda en el diari parisenc Le Gaulois del 30 de maig de 1912

- Louis Couilleau: El 16 de novembre de 1884 neix a Les Beaubois (Saint-Maurice-sur-Aveyron, Centre, França) l'anarquista i antimilitarista Louis Couilleau, també conegut com Marcel Couilleau, Dervilli i Mackensy. Sos pares, grangers, es deien Louis-François Couilleau i Marie-Eugénie Péron. Es guanyava la vida com a representant de comerç i com a intermediari de productes fotogràfics. El 3 d'agost de 1908 va ser detingut per distribuir pamflets antimilitaristes de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). El 3 de novembre de 1909 declarà voler publicar com a gerent, en substitució de Maurice Imbard, el setmanari L'Anarchie, fundat el 13 d'abril de 1905 per Albert Libertad. El maig de 1910, amb Albert Bumir, Émile Dutilleul, J. Hulot, André Lorulot, Alp. Aufauvre, Raul Audignan i altres, formà part del grup organitzadors de les Xerrades Populars (Causeries Populaires). El 5 d'agost de 1910 va ser condemnat a Caen (Baixa Normandia, França) a 15 dies de presó per rebel·lió. El 22 d'agost de 1910 cessà com a gerent del periòdic. Com a exgerent de L'Anarchie, va ser condemnat en absència el 30 de desembre de 1910 per l'Audiència del Sena a la màxima pena, un any de presó i a 3.000 francs de multa, arran de l'article «Lettre ouverte au soldat Graby», publicat en el número del 9 de juny de 1910 L'Anarchie signat sota el pseudònim de Victor Grangau, que el ministre de la Guerra considerà injuriós i difamatori cap a l'Exèrcit. El 18 d'abril de 1912 va ser novament detingut; rejutjat pel mateix delicte, el 29 de maig la seva condemna a un any de presó i a 3.000 francs de multa va ser reafirmada. El 20 de setembre de 1912 fugí sense deixar adreça. Inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, va ser esborrat en 1922. Llicenciat, no lluità en la Gran Guerra. Fadrí, el 14 d'octubre de 1920 abandonà París (França) i marxà cap a Buenos Aires (Argentina). De bell nou a França, el 9 d'abril de 1927 es casà al XVII Districte de París amb la barretaire de senyores Henriette Marie Madelaine Louvel. En aquestaèpoca treballava d'electricista i vivia al número 19 del carrer Messageries de París. El seu últim domicili va ser al número 15 del carrer Baigneur de París. Louis Coulleau va morir el 7 d'octubre de 1975 a l'Hospital Lariboisière de París (França).

***

Clovis Pignat

- Clovis Pignat: El 16 de novembre de 1884 neix a Vouvry (Valais, Suïssa) el militant anarquista i anarcosindicalista Clovis-Abel Pignat, també conegut com Tschombine Pategnon o Pierre des Marnettes. Sos pares foren Henri Pignat i Aurélie Lovet. Després d'aprendre l'ofici de vidrier, treballà en diverses feines de la construcció. Va ser un dels fundadors del sindicat revolucionari «Fédération des Unions Ouvrières de la Suisse Romande» (FUOSR, Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de cultura francesa) del cantó de Valais i un gran propagandista de l'acció directa i de la«vaga salvatge». Entre 1906 i 1914 col·laborà en La Voix du Peuple, òrgan de la FUOSR. En 1906 organitzà un grup anarquista al cantó de Valais. L'abril d'aquest mateix any va ser tancat tres mesos i 19 dies a la presó del castell de Saint-Maurice per rebutjar el servei militar. Inscrit en les llistes negres, no pogué trobar feina. Va exercir nombrosos oficis (vidrier, paleta, llenyataire, serrador, agricultor, venedor ambulant, etc.) i en 1909 marxà a Itàlia, on va fer teatre de carrer i titelles per Pavia i pel centre del país per mantenir sa família, tot denunciant l'explotació i el clericalisme. De bell nou a Valais, en 1913 i 1914 va fer els discursos del Primer de Maig a Monthey. L'1 de maig de 1914 va crear a Vouvry el periòdic mensual àcrata francoitalià Le Falot / Il Fanale (El Fanal), que es publicà fins al 1919, i on defensà la via sindical com aúnica possible i s'oposà a la constitució d'un partit socialista de Valais. En aquesta època va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Le Réveil Anarchiste, de Luigi Bertoni. En 1916 fou novament empresonat durant dos mesos per les seves conviccions antimilitaristes. En 1918 signà una crida amb altres anarquistes demanant la nacionalitat a la Unió Soviètica per als desertors llibertaris italians a Suïssa detinguts en camps de treball. Entre 1921 i 1946 fou secretari permanent de la«Fédération des Ouvriers du Bois et du Bâtiment» (FOBB, Federació dels Obrers de la Fusta i de la Construcció), afiliada a la Unió Sindical Suïssa (USS).  Va fundar L'Action Ouvrière, que en 1922 esdevingué L'Ouvrier du Bois et du Bâtiment, òrgan de la FOBB de llengua francesa. En aquests anys promogué nombroses vagues, manifestacions, etc., les més importants de les quals foren la vaga de Ginebra (1928), la de Sion (1931) i la de Dixence (1935), i moltes de les quals van ser engegades sense el suport del Comitè central de la FOBB. Partidari de la independència sindical, sempre es trobà en conflicte amb els comunistes. En 1926 fou condemnat per un tribunal d'Aigle a 10 dies de presó i a 200 francs de multa per haver copejat el prefecte del districte de Vaud. En 1942 va participar en la festa organitzada per celebrar el setantè aniversari de Luigi Bertoni. Clovis Pignat va morir el 13 de gener de 1950 a Monthey (Valais, Suïssa). Va estar casat amb Alice Teinturier. Lucien Tronchet, altre militant anarquista suís, en va escriure una biografia: Clovis Pignat, una vocation syndicale internationaliste (1971).

Clovis Pignat (1884-1950)

***

Pícnic per a recaptar fons per a la premsa anarquista italoamericana (Colònia Mohegan, 1949).
D'esquerra a dreta: drets, John Vattuone, Frank Loforese, Ciccone, Pasquale Buono, Rudolf Rocker, Armando Borghi, Maxima Pirani; assegudes, Ida Pilat Isca, Catina Ciullo (companya de Borghi), Elvira Vattuone, Sarah Buono, Caterina Ciccione. La nina és la neboda d'Elvira Vattuone

- Maxima Pirani: El 16 de novembre de 1888 neix a Caracas (Veneçuela) l'anarquista Máxima Otamendi, més coneguda com Maxima Pirani o Massima Pirani, pel llinatge de son company. A finals de la dècada dels deu conegué a Caracas l'anarquista italià Alberico Pirani, que esdevingué son company. Posteriorment la parella es traslladà a Nova York, on treballaren en la confecció de capells de senyora i militaren activament en el moviment llibertari. Entre 1919 i 1920 participà amb son company en la construcció de la colònia llibertària«Francisco Ferrer» de Stelton (Nova Jersey, EUA) i després en el seu manteniment. L'únic fill de la parella va morir en 1922 de pneumònia amb 18 mesos d'edat. Armando Borghi passà una temporada al domicili de la parella a Brooklyn. Després de la mort en 1985 de son company, continuà sostenint la premsa anarquista, especialment Tierra y Libertad (Mèxic) i L'Internazionale (Ancona). Maxima Pirani va morir centenària el 6 de juny de 1993 en un hospital de Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) i va ser incinerada.

***

Necrològica de Francesc Boya Rella apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de setembre de 1962

- Francesc Boya Rella: El 16 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 16 de setembre– de 1895 neix a Montgarri (Naut Aran, La Vall d'Aran, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Boya Rella. Sos pares es deien Francesc Boya España, llaurador, i Isabel Rella Moya. Miner de professió, emigrà a França i treballà a les mines pirinenques. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 retornà a Catalunya i participà en el procés revolucionari i en la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i treballà de miner a la zona pirinenca afiliat a la Federació Local de Sent Gironç de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt de silicosi, Francesc Boya va morir el 17 de maig de 1962 a Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània). Francesc Boya Rella va morir el 16 de maig –algunes fonts citen erròniament el 17 de maig– de 1962 al seu domicili de Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica d'Eduardo Sanjuán Castro apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de gener de 1994

- Eduardo Sanjuán Castro: El 16 de novembre de 1901 neix a Santa Cruz (La Palma, Illes Canàries) –alguns citen erròniament San Andrés y Sauces (La Palma, Illes Canàries)– el periodista anarcosindicalista Víctor Eduardo Sanjuán Castro. Sos pares es deien Calixto Sanjuán i Dolores Castro. Des de molt jove formà part del moviment anarquista i fou un dels fundadors del Sindicat d'Obrers del Tabac de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de les Illes Canàries. Durant les dècades del vint i del trenta fou un dels principals animadors del moviment llibertari canari, juntament amb Antonio Vidal Arabí, Antonio Hernández i Horacio de Paz Martín. En els anys vint es traslladà a Barcelona (Catalunya). El 24 de març de 1924 negocià a Madrid (Espanya) amb el general Godofredo Nouvilas, secretari del Directori de Primo de Rivera, l'indult del seu amic, el dibuixant anarquista Alfons Vila Franquesa (Shum o Joan Baptista Acher), condemnat a mort per l'Audiència de Barcelona. En 1925 col·laborà en la revista barcelonina Vértice. En 1926 publicà a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) la biografia «Shum»íntimo, sobre el seu amic. El 6 de setembre de 1934 va ser detingut a La Orotava (Tenerife, Illes Canàries) acusat de ser enviat per la CNT per a atiar la vaga entre el sector tabaquer, però va ser alliberat dies després. El 28 de setembre de 1935 va ser novament detingut a Tenerife, juntament amb altres companys (Ángel Domínguez, Alberto Herrera Rodríguez, Alfonso Jorge Frías,Ángel Mejías Zamorano, Diego Rodríguez Alberto, Tomás Rodríguez Benítez, i Juan Yanes Pérez), per desencadenar una vaga entre els obrers tabaquers de l'illa. En 1936 fou membre del Sindicat de Professions Liberals de Barcelona de la CNT i en 1937 membre de la seva Secció de Periodistes. En 1936 col·laborà en Mi Revista. Durant la Revolució espanyola fou membre de les Milícies Canàries Antifeixistes, del Front Antifeixista de Canàries, del Comitè de Gerència de la Companyia Arrendatària de Tabacs i del Comitè Antifeixista de Canàries a Barcelona i, amb Horació de Paz, formà part del Batalló«Canàries», creat per aquest últim comitè. Horacio de Paz i ell van se anomenats Los Cubanitos. Amb altres companys del Comitè Antifeixista de Canàries (Hernández, Nóbrega, De Paz Martín i Vidal Arabí), participà en diverses activitats la finalitat de les quals fou l'aixecament al Marroc sota sobirania espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració, entre ells el d'Argelers. En 1940 estava integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Bourges (Centre, França). Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou membre del Sindicat de Pensionistes i Jubilats de la CNT a Madrid (Espanya), on participà en el moviment llibertari local. Algunes fonts li atribueixen l'autoria del llibre La tragèdia de Benagalbón, obra de l'advocat republicà Eduardo Sanjuán Albi, i mesclen dades biogràfiques d'ambdós. Víctor Eduardo Sanjuán Castro va morir el 28 de novembre de 1993 a la Residència San José de Madrid (Espanya), on residia, i va ser enterrat al Cementiri del Sud d'aquesta ciutat.

***

Bonaventura Rofes Llorens i Paulina Ballester (1949)

- Bonaventura Rofes Llorens: El 16 de novembre de 1903 neix a Colldejou (Baix Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Bonaventura Rofes Llorens. Sos pares es deien Joan Rofes i Josepa Llorens. En 1920 emigrà amb a família a França. Instal·lat a Lo Pojòl (Llenguadoc, Occitània), treballà d'obrer agrícola. En 1927 va ser requerit per les autoritats militars del Regiment d'Almansa (Albacete, Espanya). El juliol de 1936 retornà a Catalunya i a Barcelona fou membre del Comitè Revolucionari del seu barri. En 1939, amb el triomf franquista, retornà a Lo Pojòl i durant l'ocupació alemanya s'integrà en la Resistència. En complicitat amb sa germana Maria, amagà a casa seva armes i nombrosos companys del maquis. Son fill Adonis, nascut en 1927 d'un matrimoni anterior, també s'integrà en la Resistència i en 1943 era el membre del maquis més jove del sector Bedarius-Faugièiras (Llenguadoc, Occitània). En 1944 Bonaventura Rofes Llorens pogué fugir de la mort pels pèls: capturat pels nazis a la plaça del poble i en el moment que estava contra el mur per a ser afusellat, un oficial va interrompre l'execució per portar-lo a casa seva a escorcollar el seu domicili, mentrestant els veïns havien previngut sa germana Maria i els membres del maquis que hi havia amagats pogueren desaparèixer amb les seves armes; aquesta intervenció va permetre que, possiblement, salvés la vida. En 1957 s'instal·là a Besiers amb sa companya Paula Carme Maria Ballester (Paulina), que havia militat a Barcelona en una organització de dones antifeixistes i havia estat internada en 1939 al camp de concentració de Ribesaltes, on milità activament en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Son germà gran, Joan Rofes Llorens, també va ser militant llibertari. Bonaventura Rofes Llorens es va suïcidar el 13 d'abril de 1985 al seu domicili de Besiers (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica d'Eusebio Martínez Muñoz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de desembre de 1983

- Eusebio Martínez Muñoz: El 16 de novembre de 1909 neix a Águilas (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Eusebio Martínez Muñoz. Sos pares es deien Vicente Martínez Sánchez i Lucía Muñoz López. Paleta de professió, emigrà a Catalunya. A començament dels anys trenta presidí el Sindicat de la Construcció de la Confederació del Treball (CNT) de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). Entre el 25 i el 28 de gener de 1936 va ser delegat de Montcada i Reixac en la Conferència Regional Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) que se celebrà a Barcelona. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la «Columna Durruti», on continuà lluitant fins la militarització de les milícies, moment en el qual restà en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939 amb el triomf franquista passà a França i va ser internat en diversos camps. Posteriorment participà en la reorganització de la CNT de Bordeus (Aquitània, Occitània). Durant els anys setanta fou membre del Comitè Regional Exterior de la CNT. Sa companya fou Paulette Georgette Léa Bruge. Eusebio Martínez Muñoz va morir el 27 de novembre de 1983 al seu domicili d'Athis-Mons (Illa de França, França).

***

Necrològica de Ramón Serón Félix apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de setembre de 1979

- Ramón Serón Félix: El 16 de novembre de 1913 neix a Albalat de l'Arzebispe (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramón Serón Félix, que va fer servir el pseudònim Don Pío. Sos pares es deien José Serón i Francisca Félix. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). En els anys republicans, fou un dels fundadors, amb altres companys (Josep Casajuana Gol, Antonio Díaz, Juan García, Antonio López, Juan i Francisco Manzanares, Floreal Ródenas, Ángel Rodríguez i els germans Francesc i Josep Sabaté Llopart), del grup anarquista «Los Novatos», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan la revolució d'octubre de 1934, va ser detingut a Barcelona i tancat a Montjuïc. En 1937 fou Conseller d'Economia per la CNT a l'Hospitalet de Llobregat. Durant la Guerra Civil lluità als fronts i el desembre de 1938 va ser nomenat sergent d'Infanteria de la 133 Brigada Mixta de la 70 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser tancat al camp de concentració de Sant Cebrià. Aconseguí poder embarcar cap a l'Argentina, on s'instal·là i treballà d'ajustador mecànic en una fàbrica de màquines teixidores. Posteriorment retornà a França i s'establí a la regió parisenca. Entre 1959 i 1961 porta la columna «De mi anecdotario» del periòdic tolosà CNT. En 1960 va ser un dels promotors de la reunificació confederal i un dels fundadors de la Federació Local de Cachan (Illa de França, França) de la CNT. En 1969, després de mostrar el seu rebuig a diverses expulsions, es considerà marginat del sindicat anarcosindicalista. El seu testimoni va ser recollit per Antoni Téllez Solà per al seu llibreLa guerrilla urbana en España. Sabaté (París, 1972). Sota el pseudònim Don Pío, col·laborà, sobretot amb poemes, en diverses publicacions llibertàries, com ara Acción Libertaria,Boletín Confederal, Boletín Interno, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir,Tierra y Libertad i Umbral. Visqué al final de sa vida a Gentilly (Illa de França, França), amb sa companya Laura Asó Palacín, amb qui tingué tres infants. Malat de càncer, Ramón Serón Félix va morir el 26 de juliol de 1979 a l'Hospital Sainte-Anne del XIV Districte de París (França) i va ser incinerat l'1 d'agost al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Tosca Tantini

- Tosca Tantini: El 16 de novembre de 1913 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i miliciana Tosca Tantini. Sos pares es deien Giuseppe Tantini, cartoner, i Attilia Melonari, i era germana de l'anarquista Ferrucio Tantini. Es guanyava la vida fent de gelatera. En 1930 marxà cap a França, on retrobà son pare que havia emigrat en 1923. A finals de 1931 vivia a Arcueil (Illa de França, França) amb son company, l'anarquista Bruno Gualandi. A França s'encarregà de la distribució del periòdic anarquista Guerra di Classe, de Camillo Berneri. L'agost de 1936, amb son germà Ferrucio, passà a Catalunya i a Barcelona s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», ben igual que altres companys –Antonio Calamassi, Pietro Morin, Giovanni Fontana, Carlo Cocco, Antonio Calamassi, Armando Malaguti, Leonida Mastrodicasa, Tintino Rasi (Auro d'Arcola), Azelio Bucchioni, Settimo Guerrieri, Arrigo Catani, Natale Matteucci. Participà en els combats d'Osca i d'Almudébar, al front d'Aragó, on son company morí. El maig de 1937 compartia un apartament amb altres anarquistes italians (Francesco Barbieri, Camillo Berneri, Leonida Mastrodicasa, Enzo Fantozzi i Fosca Corsinovi), al número 2 de la plaça de l'Àngel de Barcelona, i fou testimoni de la detenció de Camillo Berneri i de Francesco Barbieri per un escamot estalinista, companys que posteriorment van ser assassinats. Va escriure una carta a Adalgisa Fochi, mare de Camillo Berneri, on explicà els últims moments de la vida de son fill. Després d'aquests esdeveniments, a finals de 1937 retornà a París (França). El 6 de setembre de 1939 es casà al XVIII Districte de París amb Victor Manuel Bistué Sampietro (1910-1993), obrer matricer de fresadora, de pares emigrants aragonesos que havia nascut a França. Tosca Tantini va morir el 29 d'abril de 1940 a l'Hospital Lariboisière de París (França) –algunes fonts citen erròniament el 29 de març.

Bruno Gualandi (1905-1936)

***

Necrològica de César Cuello Díaz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 d'octubre de 1991

- César Cuello Díaz: El 16 de novembre de 1918 neix a Rozadas (Boal, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista César Cuello Díaz. Sos pares es deien Amalino Cuello i Beneranda Díaz. Quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil participà en els combats al front del centre i en 1939, amb el triomf franquista, aconseguí arribar a Algèria, on va ser internat en diversos camps de concentració. Després del desembarcament aliat al Nord d'Àfrica i de l'Alliberament, s'instal·là a Orà (Algèria), on milità en la Federació Local de la CNT. En 1957 abandonà Algèria i s'establí amb sa família a Jonage, a la metròpoli de Lió, on continuà militant en la CNT. Sa companya fou Carmen Pascual. César Cuello Díaz va morir el 17 de maig de 1991 a la Clínica Mutualista de Lió (Arpitània).

Continua...

---

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- Enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça (XVII)

El pare, que mai anà de senyors, i manco si aquests explotaven cinquanta o seixanta treballadors, somreia, descregut, quan la padrina explicava la bonior d´aquells grans propietaris de vides i hisendes. “No res d´estimar la terra”, intervenia en la conversa; “pur interès material”. Vigilar la feina dels pagesos per a controlar qui era bon llaurador, pastor experimentat o excel·lent cuinera, com madò Juliana. Sovint, amo i missatges aprofitaven l´absència dels senyors per fer menys feina o apropiar-se d´algunes gallines, saquets de blat o d´ametles per compensar el migrat sou que rebien. Els Ferrà de Montpeller ho sabien i per això mateix s´estimaven més romandre a la possessió, atents al desenvolupament de les feines agrícoles dels seus terrenys. (Miquel López Crespí)

El bar de la plaça, el negoci que regentaven Nofre Seguí i na Margalida de can Toniet, seria el nostre centre d´operacions, l´indret on ens podria trucar la família i nosaltres a ells. Un lloc excepcional, amb bons amics i servei de menjar bo i barat. Coneixíem el bar per les nostres estades estiuenques; però no hi havíem anat mai a l´hivern, a no ser per fer la xocolata després de sentir la Sibil·la. La mare de Nofre Seguí, madó Juliana, era experta en menges de primera qualitat. Ho sabíem per les vegades que hi anàvem a dinar i sopar en els estius de feia uns anys. La fama arribava fins a tots els pobles dels voltants, i es donava el cas que alguns senyors de Palma feien excursions fins a Lluc tan sols per tastar les seves receptes.

Quin era el secret que la feia coneguda arreu?

La padrina i la repadrina deien que de joveneta havia estat cuinera a la possessió de son Ferrà, prop de Valldemossa. Els Ferrà de Montpeller eren aquella classe d´aristòcrates en curs d´extinció. Aferrats a la terra, no eren dels que solament anaven a veure les terres alguns dies a l´any i es conformaven amb el que l´amo els portava al casalot de Palma. Ben al contrari, mai no deixaren de viure a la possessió i establiren una relació ferma amb els missatges i jornalers d´aquells immensos terrenys que en el segle XIX volgué comprar l´arxiduc i que la rica família no va vendre mai.

El pare, que mai anà de senyors, i manco si aquests explotaven cinquanta o seixanta treballadors, somreia, descregut, quan la padrina explicava la bonior d´aquells grans propietaris de vides i hisendes. “No res d´estimar la terra”, intervenia en la conversa; “pur interès material”. Vigilar la feina dels pagesos per a controlar qui era bon llaurador, pastor experimentat o excel·lent cuinera, com madò Juliana. Sovint, amo i missatges aprofitaven l´absència dels senyors per fer menys feina o apropiar-se d´algunes gallines, saquets de blat o d´ametles per compensar el migrat sou que rebien. Els Ferrà de Montpeller ho sabien i per això mateix s´estimaven més romandre a la possessió, atents al desenvolupament de les feines agrícoles dels seus terrenys.

El pare continuava fent la rialla en sentir parlar de senyors bons o dolents. “O no veieu que tots són iguals?”, demanava, inquisitiu. “Els bons, els que donen alguna almoina a final d´any, una camisa nova el dia de festa senyalada, un pa el cap de setmana si els jornalers han fet feina com pertoca, només ho fan per tenir el personal content. Tanmateix... quina despesa important significa lliurar unes camises, dues coques bambes, un pa gran als missatges? Tot reverteix en la millora de la possessió. Tan sols ho donen a qui s´ho ha guanyat, a qui sua de veritat, als que hi deixen la vida damunt el terrós. Són bons treballadors; Produeixen com pertoca: no és qüestió de deixar que marxin. I si els nous jornalers no donen els beneficis dels actuals? Val més mantenir el ramat content que no haver de provar amb gent que no coneixes i no saps quin rendiment els pots treure, pensen, alhora que assaboreixen la xocolata de l´horabaixa que els ha portat la criada”.

El pare encenia una cigarreta i continuava, sorneguer: “Pensau en el que fan quan els servents han envellit: la dida, la cuinera, el pastor, l´amo són foragitats de la possessió sense cap misericòrdia. Generacions i generacions d´excel·lents missatges han acabat al carrer, sense diners, mancats de recursos, perquè ja no podien carregar un sac a l´esquena o no tenien forces per llaurar, recollir l´anyada d´ametles, tondre les ovelles, anar a recollir figues, segar faves i mongetes. Per als senyors, són improductius, un destorb del qual desfer-se ràpidament. Ja no els poden explotar. Adequar una cambra a la possessió, mantenir-los fins a la mort? Qualsevol proposta en aquest sentit seria considerada una bogeria. El senyor que s´atrevís a fer-ho seria blasmat per boig pels altres propietaris”.

“En aquest aspecte, continuava, mentre acabava de fumar, “no hi ha cap diferència entre senyors bons i dolents. Tots són igual, actuen amb idèntica indiferència amb les persones que els han ajudat a enriquir-se, a viure durant generacions d´esquena dreta, sense fer mai res a no ser gaudir dels més increïbles àpats i anar a missa els diumenges”.

Quan acabava, ningú deia res. En el fons, tothom sabia que la vida a les possessions era així, i els exemples que confirmaven el que deia el pare eren innumerables.

Els Ferrà i Montpeller sabien que mentre els criats fossin joves i sans tot rutllava a la perfecció. Per això no anaven quasi mai a Palma: alguna vegada, per arreglar determinats assumptes amb les autoritats, anar el teatre o a la sarsuela, que era l´espectacle que més agradava al senyor de Montpeller. Dies especials on es treien les robes de festa i ostentació. Una feinada per a les criades planxant camises i vestits amb les antigues planxes de ferro que s´encalentien damunt el foc. Els missatges netejant les tartanes, els cavalls que havien d´estar a punt, netíssims, adornats amb els millors ormejos que s´empraven en aquestes ocasions.

Madó Juliana, la mare de Nofre Seguí, sempre havia tengut a l´abast els millors productes de la terra. No res de comprat a Palma! Tot cultivat a la possessió! El blat per al pa, panades i coques, la verdura fresca, just a l´hortet proper a la cuina: cebes, albergínies, llorer, moraduix, alls, pebres, tomàtigues... I els llimoners i tarongers de la clastra! Les cireres, els pomers, els magraners. I, a cura dels missatges, munió d´animals de ploma i el porquim. Tot era sempre a disposició de la cuina i la taula dels senyors: ànecs i conills, gallines, indiots, coloms per quan volien brou de colomí. No em parlem del rebost curull fins a les bigues d´olles plenes de tallades de porc amb saïm, els botifarrons, camaiots i sobrassades; el bisbe, la sobrassada més preuada, presidint el rebost. De la carn de xot i vedella s´encarregava el pastor, un bon carnisser a les ordes de madó Juliana. Les receptes que podia fer amb els productes de la possessió eren infinites! I les mil combinacions que preparava feien que fos una de les treballadores més estimades de la casa. Les seves indicacions eren llei per a qualsevol servent. El dia que digué als senyors que marxava, que volia anar a ajudar el fill que havia obert un bar a Lluc, hi hagué dol a la possessió. No volien que marxàs. Li oferiren augment de sou, vestits per als dies de festa, vacances, cosa excepcional en aquella època! Però madó Juliana es va mostrar inflexible. Primer era la família; després els altres.

Just acabat d´aixecar-nos, el primer que férem va ser anar a saludar els propietaris del bar. Ambdós, en veure´ns, tengueren una gran alegria. Margalida, que em coneixia de petit, em va donar una forta abraçada i, de seguida, demanà per la repadrina i els pares.

Vaig comprovar que les informacions rebudes al poble no eren falses: na Margalida somreia, com sempre, xalesta i feliç. No hi havia res que denotàs que enyorava la vida amb el ferrer. Pel que podia comprovar, el poc temps viscut amb en Tomeu de can Serrall era una història finida, antiquíssima. Ni ella ens va demanar per l´espòs ni nosaltres en férem cap menció. La vida fa aquestes voltes i els camins de l´amor són inescrutables. El que avui sembla ferm i perdurable es pot desfer en uns minuts. Impossible analitzar les causes autèntiques d´una separació! Des de l´exterior, sense haver viscut els problemes íntims de la parella, ens podem errar en les nostres apreciacions. La subjectivitat campa arreu, victoriosa, i cada un dels implicats té arguments de sobres per justificar les seves accions. El que pot semblar blanc a un observador podria ser que, en realitat, fos negre. El cert és que na Margalida es sentí seduïda per la presència d´en Nofre i el resultat va ser la separació amb el seu home.

La padrina li havia portat un regalet: un rosari de plata comprat en un viatge a Lorda, quan feia poc hi havia anat en peregrinació amb altres amigues a veure la verge miraculosa.

Les vaig deixar enraonant, fent recordatori de velles històries del passat, parlant dels anys de la jovenesa de na Margalida, quan compareixia tan sovint per la casa dels padrins.

En Nofre, després de demanar pels pares, per la feina del taller, a Can Ripoll, em serví un cafè amb llet i una ensaïmada. La flaire del forn inquer on les feien m´entabanà. Em sentia en el paradís. Lluny dels meus deures amb els estudis, fora de la mirada vigilant del pare i la mare, a la fi podria llegir i pensar amb tranquil·litat. Em vaig instal·lar en una de les tauletes de marbre de l´establiment. En el centre del bar, la foganya cremant abundosa llenya. M´agradava assaborir la flaire dels trons d´olivera, d´ametler, de figuera, la fullarraca del pi que cremava a la xemeneia creant un ambient tebi, de benestar, en tota l´amplària de la sala. De lluny estant m´arribava el soroll esmorteït de la ràdio. A la programació de discos sol·licitats, els nuvis i els amics es dedicaven cançons. Antonio Machin, Gloria Lasso, Antonio Molina, los Tres Sudamericanos, Lucho Gática, el Dúo Dinámico, Nat King Cole sonaven evanescents, ambientant el gran saló amb la música del moment. Les brodadores i cosidores dels pobles s´entretenien sentint aquestes cançons i, més que res, les radionovel·les, que els feien somniar amors impossibles, viatges que mai no farien, aventures que les allunyaven per uns instants de la grisa estretor quotidiana.

En Nofre continuava amb els seus quefers, taral·lejant alguna de les cançons que sonaven per vell Telefunken dels anys quaranta. La televisió, just acabada d´instal·lar, romania en silenci: la programació televisiva començava d´horabaixa i els matins eren propietat exclusiva de la ràdio. A uns prestatges, sota l´aparell just acabat d´estrenar, un munt de diaris i revistes em feia saber que durant totes aquestes setmanes tendria a la meva disposició material informatiu. Per curiositat em vaig aixecar per mira què hi trobava. A part del diari del Movimento, el Baleares, hi vaig veure el Diario de Mallorca, el Siete Fechas, uns números endarrerits d’El Ruedo, exemplars de Diez Minutos i El Caso.

Novament a la tauleta, assaboria aquells moments de felicitat. El sol, penetrant pels grans vitralls de l´entrada, anava ocupant lentament l´espai del saló. Si t´hi fixaves amb deteniment podies contemplar com anava avançant mil·límetre a mil·límitre fins a ensenyorir-se de taules i rajoles del bar. Els dos moixos de la casa restaven instal·lats prop de la xemeneia, endormiscats, tranquils. Ni s´havien immutat quan hi havíem entrat... Després sabria que el negre era en realitat una moixa, na Nit, i el gris era en Mostatxos, jove i juganer, que s´entretenia atacant la vella moixa del local.

Na Nit no feia cas de les provocacions del moixet. El deixava jugar. Permetia que li mossegàs la cua, les orelles, que li pujàs damunt l´espinada. Però tot tenia un límit: quan es cansava de tantes malifetes, amb un simple urpada el llançava al terra.

Inútil que provàs de desfer-se de les seves provocacions. En un segon, en Mostatxos era novament al damunt i de nou començava la batalla.

Na Nit, que es considerava, amb tota la raó del món, reina i senyora absoluta del local, tan sols obria un ull per controlar què passava al voltant. Després, es girava d´esquena i continuava dormint fins que la fam o la set la feien anar a fregar l´espinada a les cames d´en Nofre o na Margalida.

Quina diferència amb el tragí de l´estiu, quan no hi ha cap tauleta buida i els infants van i vénen sense aturar, jugant i fent impossible la vida de pares i padrins! No res de la calma del present! A la plaça, cotxes i motos arriben a cada moment. Diàriament, algun autocar ple de turistes ve a fer l´obligada visita al santuari. Com a ramats d´ovelles els he vist davallar del vehicle i, amb presses, fer l´oportuna visita al cambril de la Verge, fer una volta pel pati, retratar-se davant el monument al bisbe Campins, comprar unes postals a la botiga de souvenirs i marxar a la mateixa velocitat amb què han comparegut.

És la follia del món modern! Quedar-se en la superficialitat de les coses, no aprofundir mai en la història de l´indret que visites. Què pots saber de Lluc, d´Alcúdia o Palma si només tens unes hores a l´abast? Sí, potser que abans de partir d´excursió, els més llegits s´han entretingut amb una guia per a turistes; però són la minoria. La majoria de visitants espanyols i estrangers no saben res de la terra que trepitgen i, possiblement, tampoc no els interessa gaire. La nostra terra, per al noranta-nou per cent de visitants, és un espai de sol i platges. A les nits, festa a les discoteques, molt de beure i, a l´endemà, estendre la tovallola damunt la sorra i cremar-se la pell fins a fer-se plagues.

Al cap d´una estona, mentre assaboria aquells moments de felicitat infinita, entrà a l´establiment mestre Josep Ferrer. Ens havien dit que era a Lluc per provar de guarir-se la tisi. Amb l´única diferència essencial que la seva era una malaltia real i la meva completament fictícia.

Li podies notar al rostre una blancúria sospitosa, com si la sang no circulàs per les venes, talment estàs posseït per una anèmia inaturable.

L´home, ben vestit, just acabat d´afaitar, ens digué bon dia i s´assegué a una tauleta a la meva esquerra després de deixar l´abric al moblet de l´entrada.

Anà a agafar un dels diaris de sota l´aparell de televisió i s´assegué a una taula.

Em saludà novament.

--Bon dia? Sou nous per aquí? –demanà, després de comanar un cafè amb llet al propietari.

--Sí -li vaig contestar--. Arribàrem ahir, però fins ara mateix no hem sortit de l´habitació. Diluviava i no teníem cap desig d´agafar un xop.

Va ser la conversa inicial que encetà una amistat que durà tot el temps de la nostra estada a Lluc. Amb els dies Josep Ferrer ens explicà munió de detalls de la seva vida. En pocs moments s´adonà, parlant amb la padrina, de qui érem, que el meu pare era un presoner de guerra republicà, i, el fet li va fer obrir el cor a tota mena de confidències.

Crec que es sentia perdut. Els metges no li donaven gaire esperances. La seva arribada a la desesperada a Lluc era, possiblement, la darrera taula de salvació. Vidu d´ençà feia deu anys, només li restava una filla, a Barcelona, que, per motius de feina, no el podia atendre. Potser mai havia vist un home tan abatut. Li costava parlar i, cada moment, s´havia de treure el mocador per portar-lo a la boca. També vaig saber que els propietaris del bar li tenien reservats plats i tassons especials. L´admetien, com sempre havien acollit els malalts, però volien anar amb compte amb un possible contagi als clients. Per sort Mallorca i els mallorquins ja no eren com els dels temps de la vinguda a l´illa de George Sand i Frederic Chopin, quan els feren sortir de Son Vent i el propietari cremà els mobles que havien emprat.

De seguida s´adonà que podia parlar amb confiança. Jo era fill d´un defensor de la República! I ell, pel que ens explicà, també havia lluitat en defensa de la Llibertat.

Josep Ferrer pogué salvar-se de la inicial repressió dels sublevats gràcies a formar part de l´expedició de mallorquins que anava a l´Olimpiada Popular de Barcelona. Com a membre destacat de la CNT era un dels dirigents més coneguts del ram del comerç, a Palma. La nit que embarcaren cap a Barcelona, tot eren rialles i cançons. Prop de mil persones marxaven a la capital del Principat sense saber que aquella nit era la de la sublevació. L´exèrcit d´Àfrica ja afusellava al Marroc, Ceuta i Melilla, just en el moment que ells, a coberta del vapor, agitaven banderes republicanes, roges i de la CNT.

Jo havia acabat de berenar i la padrina, asseguda al meu costat, després de les respectives presentacions, escoltava amb deteniment. Al vell cenetista li brillaven intensament els ulls, com si ressuscitàs, com si l´únic que el fes viure altra volta fos navegar fins al passat, sentir-se de nou un jove de vint anys dalt de la coberta de la nau que l´allunyava de Mallorca just en el moment que el general Goded treia les tropes al carrer i els falangistes començaven les primeres detencions.

El sol li il·luminava la cara i, per uns moments, es transformà. Mentre explicava la història de l´anada a Barcelona veia al meu davant el mateix jovenet que feia tants d´anys agitava la bandera de la CNT al capdamunt de la nau.

--En arribar a Barcelona –continuà, emocionat-- no ens permeteren desembarcar. Se sentien canonades i trets de metralladora. Els treballadors assaltaven les casernes i es bombardejava el Govern Militar, just davant el port. Vèiem passar cotxes i camions amb banderes onejant al vent. Pels crits que sentíem des de la distància ens adonàvem que la batalla girava a favor nostre. Com era possible que no ens deixassin desembarcar? Qui era el responsable de la malifeta? Què pretenien? Que no anàssim a reforçar les milícies? Si haguéssim pogut posar peus a terra, ben segur que centenars de mallorquins haurien anat a combatre a favor de la República!

Finalment, el capità del vaixell rebé ordes d´anar fins a Tarragona, i al cap de dos dies d´haver marxat de Mallorca, desembarcàrem en el port de l´antiga Tàrraco romana.

Josep Ferrer aturava l´explicació per prendre aire. Estava malalt de veritat. Li costava parlar, es returava de tant en tant. A moments s´aixecava i anava als serveis. Senties tossir. Crec que ho feia per tal que nosaltres no veiéssim la sang. La padrina em mirava preocupada. Amb la seva ullada podia llegir les preguntes que es feia: No seria millor que estàs internat a Caubet? Què fa per aquestes muntanyes sense ningú que li tengui cura?

Eren els meus mateixos interrogants.

Hauria vengut a morir en un indret solitari, a una habitació per a peregrins lluny del món i de la frenètica activitat dels hospitals? Tot era possible. En Josep em feia la impressió d´un home que s´acomiadava de la vida, del que ha estat fonamental en la seva existència: les idees de la joventut, l´amor per una dona i els fills, el treball. Ara només li restaven guspires enceses en la mirada, en les paraules que pronunciava per fer saber a algú qui ha estat, quins foren els fonaments de la seva existència.

Quan es reincorporà a la conversa, parlà amb dificultat.

--Bé; m´ha agradat molt fer aquesta xerrada. Però avui estic cansat. Demà, si voleu, us contaré com va ser el desembarcament del capità Bayo l´any 1936.

El vaig veure sortir per la porta del bar. La seva figura va desaparèixer de sobte enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça.

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)

Anarcoefemèrides del 17 de novembre

Esdeveniments

L'atemptat d'Umbert I segons La Ilustración española y Americana del 8 de desembre de 1878

- Atemptat contra Humbert I: El 17 de novembre de 1878 a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista Giovanni Passannante intenta apunyalar, als crits de «Mort al Rei! Visca la República Universal Visca Orsini!», amb un ganivet de cuina de vuit centímetres, el rei Humbert I de Savoia, que travessa la ciutat en un carruatge de visita reial. El rei només resultarà ferit lleument a un braç en aquesta acció. Aquest atemptat va provocar la caiguda del govern. Després de ser torturat a ferro roent per que confessés una inexistent conxorxa, Passannante serà jutjat el 7 de març de 1879 i condemnat a mort, pena que serà posteriorment commutada a treballs forçats a perpetuïtat per un Decret regi del 29 de març de 1879. Sa mare de 76 anys, dos germans i tres germanes seves van ser detinguts i tancats al manicomi criminal d'Aversa fins a la mort com a expiació per haver«parit» i conviscut amb el«monstre»; només son germà Pasquale va poder fugir. Després de molts anys de terrible captivitat en absoluta soledat a la presó de Portoferraio, a l'illa d'Elba, morirà el 14 febrer de 1910 al frenopàtic judicial de Montelupo Fiorentino.

***

L'atracament de Primera Junta segons la publicació de Buenos Aires Caras y Caretas, núm. 1.417, del 28 de novembre de 1925

- Atracament de Primera Junta: El 17 de novembre de 1925, minuts abans de la mitjanit, dos individus irrompen armats a l'estació del metro de Primera Junta, al barri de Caballito de Buenos Aires (Argentina), i exigeixen la recaptació del dia al venedor de bitllets Durant. Els atracadors fugiren per la sortida del carrer Centenera amb una capsa de fusta on habitualment es guardava el recapte. Als crits de Durant, un dels atracadors disparà a l'aire per acoquinar-lo i evitar així la persecució, però el tret alertà el caporal de policia Núñez que es trobava prestant servei entre Rivadavia i Centenera i sortí corrent amb l'arma a la mà cap l'enrenou. Un dels dos atracadors que vigilaven les dues entrades del metro en veure l'agent armat li disparà dos trets mortals. Els quatre assaltants entraren en un taxi que els esperava entre els carrers Rosario i Centenera, però el xofer no aconseguí posar el cotxe en marxa i els atracadors fugiren a peu pel carrer Rosario en direcció a l'Est, on desaparegueren. El taxista J. de Juanes va ser l'únic detingut. L'atracament va resultar un fracàs total, ja que els diners de la recaptació no havien estats posats a la capsa de fusta, sinó en una capsa de ferro situada sota la finestreta del despatx de bitllets; la capsa de fusta no contenia res. Dies abans, el 18 d'octubre de 1925, un atracament de les mateixes característiques s'havia portat a terme a l'estació de tramvies «Las Heras» del barri de Palerm de la capital argentina. En ambdós casos l'accent dels assaltants era espanyol. Al mateix temps la policia argentina va rebre un dossier de xilena, amb el suport de la policia espanyola, on contenia les fotografies d'una banda d'atracadors espanyols, mexicans o cubans que actuava sota el nom de «Los Errantes» i que amb nacionalitats i noms suposats amagava les identitats dels militants anarquistes Buenaventura Durruti Domínguez (Ramón Carcaño Caballero, mexicà), Francisco Ascaso Abadía (Teodoro Pichardo Ramos, mexicà), Alejandro Ascaso Abadía (José Manuel Labrada Pontón o José Manuel S. Pautan, cubà) i Gregorio Jover Cortés (Manuel Serrano García, valencià). A totes els cotxes del metro i a tots els tramvies es penjaren les fotografies dels atracadors buscats, però mai no van ser detinguts.

Naixements

Notícia de la detenció de Maurice Onic apareguda en el diari parisenc Le Temps de l'1 de juliol de 1894

- Maurice Onic: El 17 de novembre de 1857 neix a Caromb (Provença, Occitània) l'anarquista Maurice Alfrède Onic, conegut com Mort aux Rats. Sos pares es deien Pierre Onic, guarda forestal, i Marie Anne Cordet. En 1875 es presentà voluntari per cinc anys en el I Regiment de Caçadors d'Àfrica i en 1879 va ser degradar de brigadier a soldat de segona classe. Es guanyava la vida fent de venedor ambulant i de viatjant de comerç. Anarquista aïllat, no freqüentà cap grup i rarament assistí a reunions i conferències. Recorregué les Boques del Roine per ocupar-se del seu negoci i visitava sovint Marsella (Provença, Occitània). Condemnat per robatori, el 26 de gener de 1892 va ser novament condemnat pel Tribunal de Marsella a 15 dies per estafa. El novembre de 1893 va ser detingut a Tarascó (Provença, Occitània) com a còmplice de l'atemptat comès contra el Quarter General i alliberat tres dies després. Setmanes després, va ser greument ferit al Bar Artistique de Marsella durant una baralla i, segons la policia, escridassà paraules violentes contra la societat i amenaçà en tot moment amb cometre un atemptat. Durant les eleccions legislatives del 4 de març de 1894 es presentà com a candidat anarquista en la primera circumscripció de Marsella tenint com a programa «la supressió de tot govern». En aquesta ocasió, signà un cartell verd titula«Appel des morts aux vivents» (Crida dels morts als vius), amb calavera i tíbies, considerada injuriosa pel director del periòdic Le Radical; el cartell va ser imprès pel cunyat del director de Le Petit Provençal i es desencadenà una violenta polèmica entre ambdós diaris. Onic obtingué 15 vots sobre 4.659 vots emesos. El juliol de 1894 va ser detingut a Nevers (Borgonya, França) acusat de fer «apologia de l'anarquia i de la propaganda pel fet»; en aquesta ocasió digué ser el «professor d'anarquia» de Sébastien Faure. En 1895 retornà a Marsella i assistí a les conferències donades per Sébastien Faure. En 1897 participà en un col·lecta a favor dels jueus algerians arran de les revoltes antisemites de l'època. La policia assenyalà la seva presència a Marsella el maig i el setembre de 1898. Maurice Onic va morir el 7 de maig de 1906 a l'Hôtel-Dieu de Marsella (Provença, Occitània).

***

Voltairine de Cleyre fotografiada per Kuebler (Filadèlfia, 1891)

- Voltairine de Cleyre:El 17 de novembre de 1866 neix a Leslie (Michigan, EUA), en una família d'origen francès molt humil, l'activista atea, lliurepensadora, antimilitarista i militant anarcofeminista Voltairine de Cleyre. Sa mare, Eliza, era una costurera a domicili i son pare, Auguste de Cleyre, artesà socialista i lliurepensador, li va posar el nom en honor de Voltaire; però amb el temps va recloure a la força sa filla adolescent en un convent catòlic a Sarnia (Ontario, Canadà), encara que més per necessitat econòmica que perquè hagués tornat al si de l'Església. Va fugir del convent en dues ocasions: la primera nedant a Port Huron Michigan i caminant 17 milles, però son pare la va tornar a internat, i la segona va escapar-se amb èxit i mai no va tornar; en total va estat tres anys i mig tancada, temps en el qual va aprendre francès i a tocar el piano. Aquesta experiència, juntament amb els lligams que sa família tenia amb el moviment abolicionista i l'Underground Railroad–el Ferrocarril Clandestí era una xarxa de rutes furtives construïdes pels esclaus afroamericans per fugir i refugiar-se als Estats del Nord i al Canadà amb el suport dels abolicionistes blancs–, sumat a la pobresa amb la qual va créixer i la influència de les idees lliurepensadores, van fer d'ella una atea i van radicalitzar la seva forma de pensar. Quan va deixar el convent va posar-se d'institutriu, fent classes particulars de música, de francès, d'escriptura i de cal·ligrafia, activitats que li van permetre guanyar-se durant tota sa vida. Va començar a implicar-se en el moviment lliurepensador, especialment anticatòlic i anticlerical, també en sortir del convent, realitzant conferències en nom de la l'American Secular Society i escrivint articles en els periòdics del lliure pensament –del The Progressive Age, va ser redactora en cap. A començaments dels anys 1880, es va veure influenciada per Thomas Paine i sobretot per Mary Wollstonecraft, així com per Henry David Thoreau, Big Bill Haywood, Clarence Darrow, i més tard per Eugene Debs. Va esdevenir anarquista després de l'execució, l'11 de novembre de 1887, dels quatre anarquistes dels fets de Haymarket (Els Màrtirs de Chicago). En aquesta època va començar a destacar com a una excel·lent oradora, posseïdora d'un talent literari excepcional, i va estar força unida a Emma Goldman, Alexander Berkman i Lucy Parsons. Després va començar a freqüentar els anarquistes individualistes i va adoptar aquest punt de vista llibertari, especialment pel que fa els temes de la propietat –de la qual era partidària, i que li va portar discussions amb Emma Goldman, partidària de l'abolició de la propietat privada i de la instauració del comunisme econòmic– i de la llibertat; però es va qualificar com a «anarquista sense adjectius» i va mirar sempre d'harmonitzar les diverses faccions llibertàries sempre que fossin antiestatistes i anticapitalistes. En aquesta època va col·laborar en Liberty, el periòdic de Benjamin R. Tucker. També va ser partidària de l'«acció directa» com a forma de lluita. Pel que fa al seu anarcofeminisme, va lluitar contra els ideals de bellesa que atiaven les dones a deformar els seus cossos i les pràctiques educatives sexistes; també va lluitar contra la violència domèstica i les violacions dins del matrimoni. Com a antimilitarista va mostrar-se fortament en contra dels exèrcits en temps de pau, ja que l'únic que fan es que les guerres siguin més probables, i va fer una crida a la insubmissió. Molt pròxim intel·lectualment a Dyer D. Lum, que va acabar suïcidant-se en 1893, i a T. Hamilton Garside, de qui va estar follament enamorada. El 12 de juny de 1890 va tenir un fill, Harry, amb el lliurepensador James B. Elliot, però com que no es trobava capacitada per ser mare ni físicament, ni emocionalment, ni econòmicament, Harry va ser pujat a Filadèlfia per son pare que s'havia separat de Voltairine; mare i fill van tenir molt poc contacte, però Harry adorava sa mare i la seva primera filla la va batejar Voltairine. De naturalesa malaltissa i depressiva, De Cleyre va intentar suïcidar-se almenys en dues ocasions. En 1892 va ser una de les fundadores de la Ladies Liberal League (Lliga Liberal de Dames), una organització de lliurepensadores que tractava temes feministes (sexualitat, avortament, sexisme, etc.) i temes socials (criminalitat, socialisme, anarquisme, etc.); també va participar en la creació del Club de Ciència Social, grup anarquista de discussió i de lectura. El 19 de desembre de 1902 va sobreviure a un intent d'assassinat, del qual sortí greument ferida amb tres trets, per part de Herman Helcher, un antic alumne enfollit que l'assetjava i a qui es va negar a reconèixer davant la justícia com a bona llibertària tolstoiana. En 1905 va obrir, amb altes companyes anarquistes (Natasha Notkin, Perle McLeod, Mary Hansen, etc.) la Biblioteca Revolucionària, que prestava obres radicals als obrers subscrits per una mòdica quantitat. En aquest període va viatjar en dues ocasions a Europa de gira propagandística i a Anglaterra va fer contacte amb els cercles d'exiliats russos, espanyols i francesos, a més de fer amistat amb destacats militants, com ara Kropotkin, Louise Michel, Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Durant la primavera de 191, en un moment de crisi anímica, va treure coratge i va fer costat la revolució mexicana i especialment el pensament i l'acció de Ricardo Flores Magón, fent conferències, recaptant fons pels llibertaris mexicans i distribuint Regeneración, el seu òrgan d'expressió. Va col·laborar en infinitat de publicacions: Open Court,Twentieth Century,Magazine of Poetry, Truth, Lucifer,Boston Investigator,Rights of Labor, Chicago Liberal, Free Society, The Independent, TheProgressive Agee, The Truth Seeker, Liberty, Mother Earth,Freedom, Regeneración, etc. Entre les seves obres podem destacar The drama of the nineteenth century (1889), In defense of Emma Goldmann [sic] and the right of expropriation (1894), The past and future of the Ladies Liberal League (1895), The gods and the people (1898), The worm turns (1900), Det anarkistiske ideal (1903, en suec), Crime and punishment (1903), McKinley's assassination from the anarchist standpoint (1907), Anarchism and american traditions (1909), The dominant ideal (1910), Direct action (1912), Sex slavery (1914, pòstum), The first mayday: the Haymarket speeches, 1895-1910 (1980, pòstum), entre d'altres. També va realitzar traduccions del jiddisch a l'anglès, obres de Jean Grave, articles del castellà i també va fer la versió anglesa de L'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, que va tenir molta influència en el desenvolupament de la pedagogia llibertària als Estats Units. Les seves obres s'han traduït a diverses llengües, com ara el danès, el suec, l'italià, el castellà, l'alemany, el txec, el rus, el jiddisch, el xinès, etc. Voltairine de Cleyre va morir el 20 de juny de 1912 al St. Mary of Nazareth Hospital de Chicago (Illinois, EUA) d'una meningitis sèptica i va ser enterrada a prop dels Màrtirs de Haymarket, al Cementiri Waldheim de Forest Park (Chicago); dos mil persones li van dir l'últim adéu.

***

Notícia de la condemna de Louis Thomasson apareguda en el diari parisenc Le Temps del 8 d'abril de 1892

- Louis Thomasson: El 17 de novembre de 1871 neix a Roanne (Forez, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Louis Thomasson, conegut com Lucien Marcus. Sos pares, teixidors, es deien Pierre Thomasson i Eléonore Merle. Es guanyava la vida com sos pares fent de teixidor. En 1891 fou, amb son germà major Jean-Marie Thomasson i altres companys (Claude James, Louis Segaud, etc.), un dels fundadors de la Joventut Antipatriota de Roanne i s'encarregava de distribuir els periòdics Le Conscrit i Le Père Peinard. En aquesta època vivia al número 107 de la carretera de París. El 21 de setembre de 1891va prendre la paraula en un banquet antipatriòtic que reuní 35 comensals i on figurava en el menú «potatge anarquista, llonganissa a la dinamita i amanida revolucionària». El gener de 1892 el grup en el qual formava part, amb Barre i Jules Genouel, no va poder, mancat de recursos, enviar un delegat al Congrés Anarquista que se celebrà a Lió (Arpitània). En aquesta època era un dels representants del Sindicat dels Teixidors a la Borsa del Treball i es va oposar a la creació d'un Sindicat de Manobres, que hauria permès als anarquistes disposar d'un local a la Borsa del Treball, tot argumentant que aquesta era un dels edificis que s'havia d'enderrocar. El 3 de febrer de 1892, quan va ser sortejat per a la quinta a l'Ajuntament de Roanne, mostrar el seu rebuig a l'acte, va intentar fer un discurs i abandonà el local al crit de«Fora la pàtria! Visca l'anarquia!». Processat per «crits sediciosos», el 4 d'abril de 1892 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Loira a un mes de presó. També va ser acusat de ser l'autor, dies abans del sorteig, de l'aferrada del cartell«Appel aux conscrits». No es va incorporar al seu regiment i a començament de novembre de 1892 s'exilià a Londres (Anglaterra). En 1893 compartia allotjament amb l'anarquista Ferrié (Lorin) de Roanne al barri londinenc de Balham. Posteriorment retornà a França i s'instal·là a Angers (País del Loira, França), on treballà d'empleat de comerç. El 20 de juny de 1898 es casà a Ancenis (País del Loira, França) amb Eugénie Anne Marie Dupé, de qui es va divorciar el 29 d'abril de 1915. En aquests anys regentà amb sa companya el comerç d'alimentació«Produits de Bretagne», al número 192 del arrer Saumuroise d'Angers. El 5 de maig de 1927 es casà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) amb Marie Jeanne Labadie. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Emilio González Linera fotografiat per Cartagena (ca. 1916)

- Emilio González Linera: El 17 de novembre de 1879 neix a Salamanca (Castella, Espanya) el tipògraf anarquista, maçó, teòsof, esperantista i propagandista del vegetarianisme Emilio González Linera, conegut també com Emilio G. Linera,Emilio G. de Linera i Emilio González de Linera. D'antuvi republicà, derivà a l'anarquisme. Propietari d'una petita impremta tipogràfica i llibreria al Pasaje del Comercio de Madrid, edità nombroses publicacions de tota casta; anys després traslladà la seva impremta i residència al número 5 del carrer San Lucas. L'abril de 1908 va ser condemnat per editar «publicacions clandestines» per publicar un full amb un text de Francesc Pi i Margall promogut per la Federació Anticlerical. Participà activament en l'alfabetització i l'educació dels infants de les escoles laiques, escrivint i publicant uns 200 contes infantils en la seva«Colección Linera», de la qual arribà a vendre tres milions d'exemplars anuals, i llibres de lectura. Com a esperantista publicà nombroses obres en aquesta llengua, algunes traduccions seves. En 1912, amb els militars Julio Mangana Rosenörn i Fernando Redondo Ituarte, publicà la revista esperantista Homaro i també l'obra La Deveno de la Homo. En 1913 publicà la Politikan kaj religian deklaracion, del pare de l'esperanto Ludwik Lejzer Zamenhof, a qui va fer costat econòmicament. En aquesta època era membre de la Lliga Espanyola per a la Defensa dels Drets de l'Home. Afamat cervantista, entre el 10 de març de 1915 i el 25 d'octubre de 1918 edità 88 números de la revista ultraistaLos Quijotes. Revista mensual ibero-americana. El febrer de 1917 fundà amb Julio Mangada Rosenörn la «Zamenhofa Federacio» i publicà el seu òrgan oficial Hispana Esperantisto (1917-1922). També fou membre de la Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto). Dies abans que esclatés la vaga general d'agost de 1917 es reuniren a la seva impremta alguns dels organitzadors d'aquesta, com ara Daniel Anguiano Mangado, Eduardo Barriobero Herrán, Francisco Largo Caballero i Julio Mangada Rosenörn. El març de 1918 fou un dels fundadors de l'Associació Nacional de la Premsa No Diària, de la junta directiva de la qual fou vocal. En 1919 col·laborà en la revista Letras. Durant els anys vint publicà llibres per a invidents en alfabet Braille gràcies a un artefacte que inventà en 1924 que n'abaratia l'edició. En 1924 contribuí en la subscripció popular per a sufragar la làpida d'homenatge a Francesc Pi i Margall per al centenari del seu naixement. Participà en la vaga d'arts gràfiques de gener de 1931. Com a maçó ja pertanyia en 1905 a la lògia«El Progreso» de Madrid, on va fer servir el nom simbòlic Civilización, i publicà les revista Luz Española / Hispana Lumo, escrita en castellà i esperanto, i Vida Masónica (1926-1933), de la lògia madrilenya «La Catoniana», que presidí. També fundà la maçònica«Biblioteca Catón» (1916-1934), propietat de la citada lògia. Fou un dels grans promotors del Gran Orient d'Espanya (GOE) i sempre reivindicà la total igualtat entre homes i dones en la maçoneria. A partir de 1924, va pertànyer a la «Rama Madrid» de la Societat Teosòfica Espanyola (STE), de la qual va ser nomenat vicepresident (1924) i president (1925-1926). També fou membre de l'associació«Los Amigos del Progreso» i va fer conferències a l'Ateneu de Divulgació Social. Publicà un Catecismo humano-social. Máximas morales (sd). És el personatge Lucas, de l'obra La huelga de los poetas, de Rafael Cansinos Asens, redactor de la revista Los Quijotes, que apareix en aquesta novel·la com La Ofrenda. Emilio González Linera va morir el 22 d'abril de 1933 a Madrid (Espanya) i fou enterrat civilment l'endemà. Curiosament, després d'anys ja mort, el Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i del Comunisme franquista li va obrir causa judicial.

Emilio González Linera (1879-1933)

***

Primo Bassi

- Primo Bassi: El 17 de novembre de 1892 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Primo Bassi, que va fer servir el pseudònim de Wania. Sos pares es deien Battista Bassi i Giulia Venturi. A començaments de segle sa família es traslladà a Imola, on son pare treballà el vímet i sa mare venent teles. De ben jovenet, després d'haver assistit a l'escola elemental, s'integrà en les lluites pageses i contra els esquirols. Entrà a treballar com a operari en una vidrieria d'Imola i en 1913 se subscriví al periòdic anarcosindicalista d'aquesta ciutat Il Pungolo i distribuí el setmanal L'Agitatore. Aquest mateix any va ser cridat a files i conegué Aldino Felicani, redactor del periòdic antimilitarista anarquista Ropete le file!. Influenciat per l'antimilitarisme de Gustave Hervé, intentà, no sin dificultats, distribuir propaganda subversiva en l'exèrcit. En 1919 va ser llicenciat sota la qualificació de «tirador de primera». Ben aviat esdevingué un dels anarquistes més influents de la Romanya i entrà a formar part de la Comissió de Correspondència de Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) i de la direcció de la Unió Sindicalista Italiana (USI) d'Imola, partidari del corrent organitzador i seguidor d'Errico Malatesta. Freqüentà la casa de Luigi Fabbri i va fer amistat amb Augusto Masetti. El 10 de novembre de 1919, durant un míting socialista en un teatre, prengué la paraula per contradir els socialistes Anselmo Marabini, Nicola Bombacci i Romeo Galli. El 4 de gener de 1920, al mateix teatre ple de gom a gom, presentà Malatesta que feia poc havia retornat a Itàlia. Col·laborà regularment en el setmanari regional Sorgiamo! de Rimini i, en nombroses conferències i mítings parlà sobre la Revolució russa i la possibilitat d'una revolució a Itàlia. El maig de 1920, amb Diego Guadagnini, prengué la direcció de Sorgiamo! que havia estat traslladat a Imola. Entre 1920 i 1921 fou secretari administratiu de l'USI d'Imola. El desembre de 1920, amb altres companys i armat amb una metralladora, frustrà el primer intent d'assalt d'un escamot feixista a Imola; en els anys posteriors, però, patí la violència dels seguidors de Mussolini. El gener de 1921 el periòdic Sorgiamo! deixà de tenir caràcter regional i esdevingué l'òrgan dels anarquistes d'Imola i de Massalombarda. Col·laborà en aquesta publicació, fent servir el pseudònim de Wania, amb articles de diferents temes: l'antimilitarisme, el sabotatge, el creixement del feixisme, la lluita agrària, el suport a les víctimes polítics, la violència estatal, Tolstoi –en 1920 posà a un fill seu el nom de Leone en honor a l'escriptor rus–, els fets del Teatre Diana, etc. El 9 de juliol de 1921 sortí l'últim número de Sorgiamo! dirigit per ell. Aquella nit, com a cloenda d'una jornada de provocacions feixistes, mentre es troba a la cerveseria Passetti, és reconegut i apallissat a l'exterior del bar per un grup d'uns quinze feixistes; afortunadament pogué agafar la pistola que portava i ferí en una cama un dels agressors anomenat Casella, aconseguint fugir. Perseguit a trets per l'escamot feixista i pels carrabiners, va ser agafat i, després de portar-lo a la comissaria i a l'hospital per les primeres cures, detingut. Acusat de la mort d'Edgardo Gardi, simpatitzant feixista que passava per davant de la cerveseria, va ser tancat a la presó de San Giovanni in Monte. Durant la nit els esquadrons feixistes conclogueren la jornada de violència, destrossant i calant foc les seus de diversos grups anarquistes, de Sorgiamo! i de la USI locals. L'octubre de 1922, coincidint amb la«Marxa sobre Roma», s'engegà el procés; va ser defensat per Francesco Saverio Merlino i Genuzio Bentini i l'acusació la portà l'advocat Oviglio–futur ministre de Gràcia i Justícia– i Tomaso Casoni, secretari del Partit Popular d'Imola. El dia de l'audiència, on el públic era exclusivament feixista, van ser agredits son germà, sa companya i son oncle. Malgrat les proves exculpadores i l'informe de balística que confirmava que el tret mortal no havia sortir de la seva arma, el 23 d'octubre de 1922 va ser condemnat per l'Audiència de Bolonya a 20 anys, sis mesos i 28 dies de presó. La premsa feixista lamentà que Merlino no fos tancat també per instigador moral dels fets. Proves de solidaritat de la classe obrera es donaren arreu del país i la premsa obrera (L'Avanti,L'Ordine Nuovo,Sorgiamo!, etc.) blasmà contra la sentència, engegant-se una gran campanya per aconseguir el seu alliberament. En 1923 va ser traslladat a la presó de Castelfranco Emilia, on compartí cel·la amb l'anarquista d'Imola Angelo Errani, i rebé el suport econòmic del Comitè de Defensa Llibertària (CDL), coordinat pel Libero Accordo. Totes les publicacions anarquistes que encara circulaven es van fer ressò del cas i demanaren al ministre Oviglio l'indult. Mentrestant va ser traslladat a Ancona. L'agost de 1925 el jurat que l'havia condemnat signà un document en el qual es reconeixia la seva «substancial innocència» i demanaren la gràcia. Fins i tot la família del finat afirmà que no creia en la seva culpabilitat i un cop escarcerat es reuní amistosament amb ella. Després de l'amnistia de 1925 i l'indult de 1928, la pena es purgà el 8 d'octubre de 1929, però, considerat com a un anarquista perillós, romangué empresonat i el 20 de desembre de 1929 confinat amb sa companya i son fill a l'illa de Lipari per penar tres anys més. A Lipari va fer de cambrer i conegué l'anarquista Luigi Galleani. El 7 d'octubre de 1932 va ser alliberat, però se li va fixà la residència a Faenza, on vivia son germà Terzo i el qual li va donar feina al seu taller mecànic. El setembre de 1933 s'instal·là de bell nou a Imola, a la casa del seu germà Secondo, anarquista també que s'havia vist obligat a emigrar a França en 1927. En aquesta ciutat visqué com a venedor ambulant de fruita i verdura que conreava al seu hort. El novembre de 1934, com a contrari al règim, se li considerà«sospitós» en la seva targeta d'identitat. El 22 de gener de 1935, arran d'una circular ministerial que prohibia viure a la mateixa província els condemnats d'assassinat de feixistes, es va veure obligat a canviar de residència. Aquest mateix dia, pressionat per la situació econòmica i davant la impossibilitat de mantenir sa família, envià una carta a l'autoritat governativa demanant poder restar a Imola, però el prefecte de Bolonya no acceptà i es va veure obligat a traslladar-se a Faenza. El gener de 1936 marxà clandestinament a Castel Bolognese i visqué a casa d'una anciana anarquista, retornant a Imola quan els companys li avisaven que els carrabiners el buscaven. El febrer de 1943 pogué retornar legalment a Imola on, no obstant la constant vigilància, amb altres companys (Enea Camaggi, Andrea Gaddoni i Cesare Fuochi, Attilio Diolati, Massenzio Masia, etc.), creà un grup anarquista clandestí que es reunia a casa seva sota la cobertura del comerç de costurera de la seva companya. L'11 de gener de 1944 va ser detingut per la milícia feixista i tancat uns dies a la Rocca d'Imola. Participà en totes les reunions clandestines del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) local, aprofitant el seu permís per circular amb bicicleta per la província com a venedor ambulant. Després d'Alliberament, el CLN el nomenà assessor en qüestions alimentàries, càrrec que va mantenir fins a les eleccions de 1946. En 1945 publicà, a càrrec d'Amedeo Tabanelli, el fullet autobiogràfic Lettere clandestine dalle case di pena. Proposat pel socialista Romeo Galli, va ser nomenat director de l'hospici municipal. Participà activament en la reorganització del moviment llibertari i el juny de 1945 assistí al Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FCLAI) i el 9 de desembre parlà a Bolonya sobre la situació política a Espanya. En 1946 va fer conferències a Imola, Faenza i Castel San Pietro, publicà articles sobre autonomia municipal i col·laborà en el periòdic regional de la Romanya L'Aurora. El març de 1947 participà en el II Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI) celebrat a Bolonya, on va ser nomenat membre de la Comissió de Correspondència. El 5 de setembre de 1948 presentà a Imola un congrés de grups anarquistes de Romanya. Entre 1948 i 1949 va fer nombroses conferències arreu de Romanya, sobretot referents a l'autonomia municipal i a l'antimilitarisme. El novembre de 1950, denunciat per una hostessa de l'hospital psiquiàtric local, manejada per un membre comunista del consell d'Administració de l'hospici, va ser detingut per assetjament sexual. El muntatge polític fou tan evident que fins i tot La Scintilla Socialista publicà articles en la seva defensa, reben el suport moral i econòmic de tots els anarquistes italians i italoamericans. El juny de 1952, com s'esperava, va ser absolt, però no va ser restituït en la direcció de l'hospici. Vell, reprengué el seu antic ofici de venedor ambulant de verdures i reprengué la seva activitat política. El març de 1953 intervingué en el V Congrés de la FAI a Civitavecchia i el maig de 1954 en el Congrés Nacional de Liorna d'aquesta organització, on va ser reelegit en el càrrec de membre de la Comissió de Correspondència. Continuà participant activament en el grup anarquista d'Imola, col·laborant en Umanità Nova amb articles sobre les víctimes polítiques, l'autonomia municipal, l'anarcosindicalisme, les lluites a la Rússia tsarista, etc. El 18 de desembre de 1955, com a membre de la Comissió de Correspondència, presentà el míting commemoratiu de la «Settimana Rossa» celebrat al teatre Goldoni d'Ancona i on intervingueren els anarquistes Armando Borghi, Sabino Sabini, Randolfo Vella, Umbertor Marzocchi i altres oradors socialistes i republicans. Mantingué polèmiques amb Palmiro Togliatti, director del comunista Rinascita, i Ottavio Pastore, senador del Partit Comunista d'Itàlia (PCI). El novembre de 1957 assistí al Congrés de la FAI que se celebrà a Senigallia, el desembre de 1958 al de Bolonya i el maig de 1965 a la Convenció Nacional. Quan l'escissió de la FAI i la creació dels Grups d'Iniciativa Anàrquica (GIA), el grup anarquista d'Imola restà en la FAI. En aquests anys col·laborà en el Bollettino Interno i en el setmanari de la FAI. Primo Bassi va morir el 5 d'agost de 1972 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia).

Primo Bassi (1892-1972)

***

Antonio Moreno Toledo

- Antonio Moreno Toledo:El 17 de novembre de 1896 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fidel Antonio Moreno Toledo. Sos pares es deien Fidel Moreno i Eugenia Toledo. Durant la dictadura de Primo de Rivera patí presó i formà part de la Casa del Poble de Madrid. El 14 d'abril de 1923, quan ocupava el càrrec de tresorer del Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut en una gran agafada. En aquesta època ja estava casat i vivia al barri madrileny de Tetuán. El juliol de 1927 va ser nomenat vocal primer de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Treballava com a encarregat del gas i milità en el Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat de la Regional del Centre de la CNT. El 3 d'octubre de 1930 va fer la conferència «Los trabajadores del gas, electricidad y agua» a l'Ateneu de Divulgació Social. En 1931 representà el Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat en el Congrés de la CNT. En 1932 va fer un míting a Laguardia (Àlaba, País Basc). En aquesta època formava part, amb Francisco Crespo, Manuel Clemente Blanco i Antonio Tirado, d'un grup de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Madrid. Secretari de la Regional del Centre de la CNT, l'octubre de 1933, amb Benigno Rodríguez Reyes, representà el Comitè Nacional de la CNT en el Ple Nacional de Sindicats Pesquers. El maig de 1936 destacà, amb Cipriano Mera Sanz i David Antona Rodríguez, durant la vaga madrilenya del sector de la construcció i aquest mateix any era un membre destacat del Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat i era secretari provisional del Comitè Nacional de la CNT, càrrec amb el qual assistí al Congrés Nacional confederal de Saragossa. Com a cap del Comitè Nacional de la CNT, en substitució de David Antona Rodríguez, aleshores empresonat, declarà, des dels estudis radiofònics de la «Unión Radio», la vaga general a Madrid quan el cop feixista del 18 de juliol de 1936. El novembre d'aquell any, a instàncies del Comitè Nacional de la CNT, se li va encarregar entrevistar-se amb el lehendakari José Antonio Aguirre i Lecube per aconseguir que la CNT del Nord fos admesa en el Govern basc. El 3 de setembre de 1936, en un Ple Nacional de la CNT, desestimà participar com a ministre en el govern estatal de Francisco Largo Caballero. El maig de 1938, en una reunió del Comitè Nacional de la CNT, va ser nomenat, en representació del Sindicat Llum i Força de la CNT, membre del Consell de Treball, en la secció d'Agricultura. El 13 d'octubre de 1938 va ser nomenat membre del Consell Provincial de Madrid i el 3 de novembre d'aquell any membre de Foment i de Govern Interior de la Permanent del Consell Provincial madrileny. El 17 de març de 1939 va ser nomenat director general de la Caixa de Reparacions del Ministeri d'Hisenda, Economia i Comunicacions de la II República espanyola. El final de la guerra l'agafà a Alacant (Alacantí, País Valencià); detingut, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera (Baix Segura, País Valencià), d'on aconseguí fugir amb documentació falsa, elaborada pel I Comitè Nacional clandestí de la CNT. Quan intentava passar a França creuant els Pirineus navarresos, va ser detingut per la Guàrdia Civil i traslladat a la presó provincial madrilenya de Porlier. Jutjat, va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada. En 1945 aconseguí la llibertat provisional. En 1947 s'encarregà del gabinet de premsa del ministre d'Informació Luis Montoliu Salado del Govern de la II República espanyola en l'exili presidit per Rodolfo Llopis Ferrándiz. Milità activament en la clandestinitat i formà part del Comitè Nacional de la CNT. En 1954, fugint de la repressió, s'exilià a París (França) i mostrà una posició d'equilibri entre els dos sectors enfrontats de l'exili confederal, encara que més acostat al sector«possibilista». A l'exili va treballar com a simple peó de la construcció i després com a electricista d'ascensors, ocupació de la qual va ser jubilat quan tenia seixanta ans a causa d'una malaltia circulatòria. Fou molt amic de Cipriano Mera Sanz i de Joan Ferrer Farriol. En 1959 ocupava la secretaria de la Regional del Centre de la CNT en l'exili i en 1960 el govern del general Charles de Gaulle el confinà, juntament amb altres anarquistes d'arreu d'Europa, a Còrsega. A començament dels setanta retornà a la Península i s'integrà en la clandestinitat confederal. En 1976 ajudà en la reorganització del Sindicat d'Arts Gràfiques i la Federació Local de Madrid de la CNT, realitzant una intensa tasca propagandística per Castella. Trobem textos seus, moltes vegades fent servir pseudònims (Juan Español,Rabassaire, etc.), en Le Combat Syndicaliste, España Libre, La Opinión, etc. Després de patir diverses operacions a causa d'un càncer a l'intestí, Antonio Moreno Toledo va morir, durant una d'aquestes intervencions, l'11 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 26 d'agost– de 1978 a l'Hospital Virgen de la Paloma de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà al cementiri civil de La Almudena d'aquesta ciutat. Deixà inèdites unes Memorias, uns fragments de les quals van ser publicades en el número 2  (gener de 1979) de la revista Historia Libertaria.

Antonio Moreno Toledo (1896-1978)

***

Progreso Fernández

- Progreso Fernández: El 17 de novembre de 1897 neix a Llíria (Camp de Túria, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Fernández Bailén, més conegut com Progreso Fernández o Epicuro. Sos pares es deien Antonio Fernández i María Bailén. En 1913 començà a militar en grup anarquista «Ni Dios ni Amo» de Llíria. Malgrat fer de funcionari municipal, aviat s'afilià en la camperola Societat Obrera L'Espiga, de caire anarcosindicalista. Més tard s'instal·là al feu anarquista de Pedralba, on mantingué amistat amb el misteriós Narcís Poeymirau Rochina, i en 1917 marxà a França fugint del servei militar. Milità en els grups anarquistes de Lió i constituí un nou grup «Ni Dios ni Amo». En 1918, després de la Gran Guerra, retornà a la Península i participà en l'organització de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la comarca del Camp de Túria, juntament amb Eusebi Carbó Carbó i altres militants. En 1921 s'uní sentimentalment amb Concepción Escrig Gil (Concha Escrig), amb qui viurà la resta de sa vida. De bell nou a França, visqué fins al 1927 a Lió fins, ciutat on nasqué son primer fill, Progreso, que va morir 18 mesos després, i on participà en les tasques del Centre d'Estudis Socials d'aquella ciutat arpitana. Després, a la Península, milità en el grup d'agitació anarquista «Luz y Vida», realitzant gires propagandístiques per tot arreu, i fou un dels primers en destacar la importància de la necessitat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), assistint a la seva creació entre el 25 i el 26 de juliol de 1927 i realitzant una gira propagandística arreu el País Valencià aquell mateix any. En aquesta època va fer costat la«Plataforma Arshinov» contra les opinions de Prudencio Caja i de Benjamín Cano. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 assistí al Congrés de la CNT a Madrid en representació dels sindicats de Xàtiva i dels de Construcció i Pell de València, on defensà les tesis de la FAI i condemnà el dictamen«col·laboracionista» la CNT amb el govern republicà i el «pretentisme» de Joaquín Cortés. En 1932 inaugurà amb una conferència l'Ateneu Llibertari d'Alacant. Arran dels fets de Fígols fou detingut, tancat al vaixell Buenos Aires i deportat al Sàhara fins al setembre. Després realitzà una gira propagandística arreu el País Valencià amb Juan López i Frederica Montseny, i, en tornà, fou nomenat secretari del Comitè Regional de Llevant de la CNT. El març de 1933 assistí a l'assemblea de la Federació Local de València de la CNT, celebrada a la plaça de Bous de la ciutat, on criticà durament els militants més moderats. En 1934 abandonà la FAI per considerar-la autoritària. Durant la guerra civil es dedicà a l'ensenyament infantil –el febrer de 1939 feia de mestre al barri d'Els Orriols de València– i impartí nombroses conferències. En acabar la guerra, i de manera estranya, no fou reprimit, però en 1948 fou acusat de ser un dels caps de la FAI valenciana i acabà empresonat cinc mesos. Durant els anys posteriors, després de rebutjar exiliar-se a França, continuà mantenint les idees llibertàries i després de la mort de Franco tornà a la militància activa, realitzant mítings i conferències al País Valencià (1977-1980) i participant activament en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT. En 1980 dubtà davant el trencament cenetista gràcies a les seves relacions amb l'equip editor de la revista Bicicleta. En 1984 va participar en el Congrés Internacional Anarquista de Venècia. Durant sa vida va publicar en nombrosos periòdics llibertaris, com ara CNT, Ética,Fragua Social, Ítaca,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Progreso Fernández va morir el 23 de maig de 1996 al seu domicili del número 4 del carrer Sant Esperit de València (València, País Valencià) assistit per ses dues filles Libertad i Armonía i les seves restes foren incinerades. En 1998 Libertad i Armonia, seguint els desigs de son pare, van fer cessió de la biblioteca d'aquest a la Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo de Madrid.

Progreso Fernández (1897-1996)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 18 de novembre

Esdeveniments

Capçalera d'Acción Libertaria

- Surt Acción Libertaria:El 18 de novembre de 1910 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número del setmanari Acción Libertaria. El periòdic, que apareixia els divendres, va ser dirigit per Avelino Iglesias (José Machargo), Eleuterio Quintanilla i Pedro SierraÁlvarez. En van sortir 27 números fins al 14 de juliol de 1911. A partir del número 23 (16 de juny de 1911) se subtitularà «Periódico anarquista». Prohibit i sense impremta, va ser continuat per Ricardo Mella a Vigo (Galícia) del setembre al novembre de 1911 (sis números) –Pedro Sierra i Avelino Iglesias van estar tancats en aquest període per delicte d'impremta– i tornarà a reaparèixer a Gijón del 8 de gener de 1915 al 14 de febrer de 1916 (47 números), amb el subtítol «Periódico semanal», dirigit per Eleuterio Quintanilla, amb el suport deMarcelino Suárez i Pedro Sierra. A més de purament anarquista (kropotkià), va ser també propagador de l'anarcosindicalisme de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Comptarà amb nombrosos col·laboradors (José Chueca, Vicente Blanca, Rafael Rueda López (Azuaga), Higinio Noja Ruiz, Marcelino Suárez, Joanonus, Galo Díez, R. Macías Picavea, Arcadio, etc.), molts d'ells teòrics de l'anarquisme internacional (Marcelino Suárez, Pedro Sierra, José Suárez Duque, Emilio Rendueles, Gabriel Alomar, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Fermín Salvochea, Eladio Díez, José Arias, J. Menéndez, Grave, Ingenieros, Maeztu, Fabbri, Rovira, Cornelissen...). La circular anunciant-ne la sortida anava signat per Mella, Quintanilla, Sierra, Tárrida, Prat, Lorenzo i Rogelio Fernández, i el nom que se li volia posar era Acción Social.Fou un dels periòdics més prestigiosos del moviment llibertari d'aleshores i va haver de patir nombroses denúncies i abusos durant el temps que es publicà. Molts dels articles van ser de tall antimilitarista i feien referència a la Gran Guerra que devastava Europa. Va desaparèixer per motius ideològics. Abans de l'etapa de Gijón, va tenir un període madrileny, dirigit per Sierra, entre el 23 de maig de 1913 i el 22 de gener de 1914 (34 números), però sol considerar-se aquesta etapa com a continuació d'El Libertario. Aquest mateix títol serà emprat nombroses vegades posteriorment.

***

Notícia sobre el míting sindicalista apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 19 de novembre de 1935

- Míting sindicalista: El 18 de novembre de 1935 se celebra a la plaça de toros de València (València, País Valencià) un míting d'afirmació confederal i contra la guerra. L'acte va ser organitzat pels Sindicats Únics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. En el míting, presidit per Manuel Pérez Feliu, van intervenir Francisco Ascaso Abadía, Tomás Cano Ruiz, Pau Montllor i José Villaverde Velo. Durant l'acte, al qual va acudir escassa concurrència, es va denunciar el moment difícil pel qual passava la CNT per mor de les escissions i es va explicar la posició de la CNT en el moviment revolucionari d'octubre de 1934 del qual es feia un any. Els ponents atacaren l'Aliança Obrera i propugnaren l'abstenció electoral. L'acte acabà amb visques a la CNT, a la FAI i al comunisme llibertari.

***

Anagrama de la Federació Anarquista Gautxesca

- Fundació de la Federação Anarquista Gaúcha: El 18 de novembre de 1995, en una assemblea de la Federación Anarquista Uruguaya (FAU) a Montevideo (Uruguai), es funda la Federação Anarquista Gaúcha (FAG, Federació Anarquista Gautxesca), agrupació de grups de tendència llibertària del sud del Brasil. El nom de la federació es deu a la tradicional cultura gautxesca que tambéés part del sud del Brasil. Defensa el socialisme llibertari, l'autogestió, l'acció directa, l'autogovern popular i el federalisme. Són partidaris de l'anomenat«anarquisme especifista», l'objectiu del qual és crear una«organització política específicament anarquista». La FAG està estesa a diverses ciutats de Rio Grande do Sul, amb seu principal a Porto Alegre, i treballa amb els moviments populars, com ara els «catadores de lixo» (buscadors de fems), el Movemento Sem Terra (MST) i la ràdio comunitària de Restinga, un dels barris més grans de la ciutat. Manté lligams orgànics amb la FAU i és membre de Solidaritat Internacional Llibertària (SIL) i del Fòrum de l'Anarquisme Organitzat (FAO).

Naixements

Foto policíaca d'Stanislaw Mendelson (ca. 1894)

- Stanislaw Mendelson: El 18 de novembre de 1857 –algunes fonts citen erròniament 1858– neix a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus) el periodista i propagandista anarquista i nihilista, i posteriorment polític socialista, Stanislaw Salomon Naftali Mendelson, citat Stanislas Mendelsohn oMendelsshon, i també conegut com Aleksander Messin. Fill d'una família benestant jueva assimilada, sos pares es deien Voff Mendelsohn, banquer, i Salomé Marguliès, i era net del filòsof Moïse Mendelsohn, traductor de Jean-Jacques Rousseau, i cossí del compositor Félix Mendelsshon Bartholdy. Després d'estudiar el batxillerat, amb 16 començà a estudiar medicina en la Universitat de Varsòvia. Quan feia el tercer curs de medicina, amb altres estudiants (Ludwing Warynski, Kasimir Dluski, Simon Dickstein), encapçalà l'anomenat Moviment Socialista Polonès (MSP), que es relacionà amb els treballadors, creant petits cercles, fundant caixes de resistència que van ser les bases dels primers sindicats il·legals, organitzant les primeres vagues i difonent la formació socialista entre alguns treballadors més motivats. Fou partidari de la independència de Polònia de l'Imperi Rus –va ser considerat un dels teòrics del«socialpatriotisme»– i topà amb els postulats del Partit Socialrevolucionari «Proletariat», que rebutjava la independència polonesa com a una meta immediata de la lluita socialista. El març de 1878, arran de la seva participació en uns disturbis als carres de Varsòvia, va ser perseguit per les autoritats tsaristes i s'exilià a Àustria, d'on fou expulsat, i en 1878 passà a Suïssa, on el novembre de l'any següent fundà i finançà a Ginebra el periòdic revolucionari Równość (Igualtat), que durà fins el 1881, i que fou continuat per Przedświt (1881-1883, L'Aurora) i Walka Klas (1884-1887, Lluita de Classes). En 1879 retornà a Polònia, on a finals de març de 1880 va ser detingut a Cracòvia amb 34 altres nihilistes; jutjat, va ser absolt. Posteriorment passà clandestinament a Àustria, on fou detingut, jutjat i condemnat a un mes de presó per entrada il·legal al país. En 1881, a Poznań, a la Polònia prussiana, defensà la candidatura de Zanisczewski, obrer enquadernador, que es presentava a les eleccions contra Virchow; de bell nou jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. Un cop lliure, i abans de ser lliurat a les autoritats russes, marxà cap a París (França), on es posà a estudiar dret, llicenciant-se a l'Escola de Ciències Polítiques. En 1885 publicà els llibres L'évolutionéconomique dans la Pologne russe i La Loi allemande de 18 juillet 1885 sur les Sociétés par actions. En 1888 cofundà el periòdic Il Proletariat i l'any següent participà en l'organització del Congrés Internacional de la II Internacional. En 1889 va ser detingut a París, juntament amb altres nihilistes (Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.). El 21 de novembre de 1890 va ser novament detingut a Fontenay-aux-Roses (Illa de França, França) i, acusat de complicitat en l'assassinat el 18 de novembre d'aquell any a París del general rus Seliverstov a mans de Stanislas Padlewski; se li va decretar l'expulsió de França, però aquest mesura no se li va notificar. Després es refugià a Londres (Anglaterra), on esdevingué amic íntim de Friedrich Engels i del qual fou secretari. El 17 de novembre de 1892 fou un dels fundadors a París del Zwiazek Zagraniczny Socjalistow Polskich (ZZSP, Unió dels Socialistes Polonesos de l'Exterior) i un dels redactors del programa de la futura República Democràtica Independent de Polònia. El gener de 1893 creà a Varsòvia el Polska Partia Socjalistyczna (PPS, Partit Socialista Polonès) i aquest mateix any assistí, en representació de Polònia, al III Congrés de la Internacional Socialista que se celebrà a Zuric, a més de publicar el llibre Kwestyja polska i polityka koła polskiego. A finals de 1893, per disputes intestines, abandonà el PPS. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i aquest mateix any col·laborà en la revista Lucifer d'Estocolm. En 1899 col·laborà en la revista Przeglad Europejski, que s'edità a París. En 1904 publicà a Lviv (Galítsia) el llibre Historya ruchu komunalistycznego we Francyi 1871 r (Historia del moviment comunalista a França en 1871), on criticà la concepció marxista de la dictadura del proletariat. En 1909 enviduà de la seva esposa Maria Jankowska-Mendelson, militant socialista. En 1911 fou l'editor del Przeglądu Codziennego, periòdic defensor dels drets civils dels jueus als territoris polonesos sota domini rus. En elsúltims anys de sa vida s'interessà pel sionisme. Poc abans de morir, en 1912, es casà per segona vegada amb Maria Sokolowa, filla del líder sionista Nahum Sokolow, i visqué a Lviv, on fou corresponsal de diversos periòdics polonesos. Stanislaw Mendelson va morir el 25 de juliol de 1913 a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus) i fou enterrat al cementiri jueu d'aquesta localitat.

Stanislaw Mendelson (1857-1913)

***

Notícia de la condemna de Rémy Schouppe apareguda en el periòdic parisenc Le Rappel del 10 d'octubre de 1895

- Rémy Schouppe: El 18 de novembre de 1861 neix a Dikkelvenne (Gavere, Flandes Oriental, Flandes) el fuster ebenista i expropiador anarquista Rémy Schouppe, també citat com Rémi Schouppe i conegut com Revolver. Era germà de Placide Schouppe, anarquista partidari de la «recuperació individual» i membre de la banda expropiadora encapçalada per Vittorio Pini. El 14 de març de 1893 va ser detingut a Schaerbeek (Brussel·les, Bèlgica) arran de la captura de son germà i durant l'escorcoll policíac del seu domicili es van trobar objectes provinents de diversos robatoris a Bèlgica i a França, claus falses i barbes postisses; també se li va acusar d'haver albergat Gustave Mathieu, membre de la «Banda Pini». Sa germana, Mathilde Schouppe, també va ser implicada. Jutjat, el 22 de juliol de 1893 Rémy Schouppe va ser condemnat a sis mesos de presó per haver donat asil Mathieu, però en l'apel·lació del 26 d'agost de 1893 la pena li fou incrementada a un any. El 5 de maig de 1895 va ser detingut amb Mathieu a Brussel·les quan ambdós petaven la caixa forta del plomaller Vandeweghe; el fruit d'aquest robatori havia de finançar l'evasió de l'anarquista Charles Achille Simon (Biscuit), condemnat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa arran del procés de Ravachol. Jutjats, el 8 d'octubre de 1895 van ser condemnats pel Tribunal de Brussel·les a 10 anys de treballs forçats. Posteriorment s'exilià a Londres (Anglaterra). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Odón de Buen (ca. 1886)

- Odón de Buen y del Cos: El 18 de novembre de 1863 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) el científic, naturalista, introductor del darwinisme, fundador de l'oceanografia espanyola i simpatitzant llibertari Odón de Buen y del Cos. Fill de Mariano de Buen Ropín, sastre de professió, i de Petra del Cos Corroza, va estudiar batxillerat becat a l'institut de Saragossa, ciutat a la qual es va traslladar sa família per a facilitar-ne l'educació. Posteriorment, amb una altra beca, es traslladà a Madrid per a fer la carrera de Ciències Naturals. Pensionat per l'Ajuntament de Zuera, va ampliar estudis amb Máximo Laguna i José Macpherson, amb els quals es va iniciar en els estudis de petrografia a la serra madrilenya. En aquesta època, i per a ajudar-se econòmicament, va començar a fer classes particulars, essent un dels seus alumnes Miguel Primo de Rivera. Durant aquest període realitzà estudis d'herbes i de plantes que inclouria més tard en els Anales de Historia Natural (1883). Al costat de Vicente Castelló, va crear l'Anuario Científico Español. Després d'un viatge a la seva terra natal, on el 1885 s'havia declarat una epidèmia de còlera, de la qual va morir el seu pare, cosa que l'obligà a fer-se càrrec de la seva família, tornà a Madrid on va rebre la notícia d'haver estat seleccionat per a realitzar investigacions científiques a bord d'una vella fragata, Blanche, supervivent de la batalla del Callao. Aquest viatge, preparat per la Marina de Guerra, havia estat pensat per a donar la volta al món com a instrucció de guardamarines, però per raons pressupostàries es va reduir a un viatge en dues etapes: la primera pel nord d'Europa, i la segona pel mediterrani i el nord d'Àfrica. En ambdós viatges, en els quals no van faltar les penalitats, es va formar la seva vocació oceanogràfica. Durant aquest viatge va recollir importants materials que van servir per a classificar; i entre ells dues espècies d'isòpodes que van ser classificats, en al·lusió a ell, com Metropontus Bueni i Porcelio Bueni. Afeccionat a escriure, va relatar les peripècies del viatge en l'obra Kristanía a Tuggurt: impresiones de un viaje, obra que ell va trobar més tard ingènua i plena de defectes, però d'interès per al públic que havia començat a afeccionar-se a aquests mena de relats. Després d'aquest viatge va buscar una estabilitat econòmica que li permetés casar-se, i el 1889, després d'altres intents, va obtenir la càtedra de Zoologia a la Universitat de Barcelona, plaça que va ocupar fins 1911 quan es va traslladar a Madrid. Durant la seva estada a Barcelona va reformar completament l'ensenyament de les ciències a aquesta universitat: va introduir material científic avançat, va establir pràctiques de laboratori i sortides al camp i va establir relacions estretes amb l'Estació Biològica de Banyuls de la Marenda. Els seus extensos manuals explicaven els fenòmens naturals amb plantejaments evolucionistes i sense embuts. Va introduir les doctrines darwinistes a Espanya, però això li va valer l'oposició del cardenal Casañas, que va declarar els seus ensenyaments herètics. L'oposició del cardenal va aconseguir la seva separació de la càtedra, però fou acollit pel govern francès qui el va nomenar oficial d'instrucció pública. Participà activament en política, difonent idees republicanes i lliurepensadores –fou senador entre 1907 i 1910 en les files de Nicolás Salmerón i regidor d'Esquerra Republicana a l'Ajuntament de Barcelona. Va ser col·laborador de Los Dominicales del Librepensamiento que dirigiria Fernando Lozano y Montes, amb la filla de les quals, Rafaela Lozano Rey, es va casar el 1889. El matrimoni va tenir sis fills homes. Va publicar una Historia Natural completa (Zoologia, Botànica i Geologia) amb il·lustracions i gravats que va tenir gran acceptació tant a Espanya com a Amèrica, malgrat que els sectors més conservadors de l'ensenyament van promoure la prohibició d'aquests llibres com contraris a les doctrines de l'Església catòlica, que els va incloure a l'Índex. La seva separació de la càtedra va produir nombroses protestes i revoltes entre els estudiants, que van arribar a apedregar la casa del bisbe i la d'altres persones notòries pel seu clericalisme. Traslladà les seves classes al saló del Centre Federal i va continuar amb les seves sortides al camp, però els disturbis no cessaven i al final, durant les vacances de Nadal, el Govern, aconsellat pel general Valerià Weyler, capità general de Catalunya, va disposar que reprengués les seves classes. El 1906 va inaugurar un laboratori oceanogràfic a Porto Pi (Mallorca) i més tard altres a Màlaga, Vigo i Santa Cruz de Tenerife, en els quals es van formar generacions de oceanògrafs. Fundà més tard l'Institut Espanyol d'Oceanografia, iniciant així el camp de la investigació oceanogràfica a Espanya. A partir de 1908 va realitzar una sèrie de campanyes marítimes a bord de l'Averroes, vaixell ben equipat que pertanyia a la Marina de Guerra, i amb el qual va poder traçar cartes de navegació, estudiar els fons de l'Estret de Gibraltar i analitzar els corrents, la fauna i la flora mediterrànies. Durant aquest període va sumar-se al projecte llibertari de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer Guàrdia, de qui era amic personal, amb altres científics, entre els quals estaven Ramón y Cajal i Martínez de Vargas. Va col·laborar en el seu Boletín i es va integrar al seu patronat, va impartir nombroses conferències i va escriure cinc llibres de Ciències Naturals, que van servir de llibres de text en aquest centre. En la premsa anarquista, republicana i lliurepensadora (Boletín de la Escuela Moderna, Dominicales del Librepensamiento,Humanidad Nueva, El Radical, La Voz del Obrero, etc.), sobretot, va fer servir el pseudònim Polemófilo. El 1907 va formar part de la Junta per a l'Ampliació d'Estudis. En aquesta època rebé nombrosos premis i condecoracions tant nacionals com estrangeres. En 1910 assistí a Barcelona al I Congrés Lliurepensador, on redactà una ponència en la qual reivindicava una escola neutra, cosa que l'allunyà del moviment pedagògic ferrerià. En 1911 es va traslladar a Madrid on va continuar la seva obra pedagògica defensant sempre l'ensenyament científic, completa i experimental. En aquesta ciutat es va reprendre la seva amistat amb Ramón y Cajal i amb el seu antic alumne Miguel Primo de Rivera. Durant tot aquest temps es va preocupar també per millorar Zuera, aconseguint la creació d'una biblioteca pública. L'escultor Marià Benlliure va modelar un bust per a aquest centre, del que en el seu moment va ser lliurada una reproducció a la Universitat de Saragossa que l'exhibeix en el seu paranimf com a homenatge. Una altra còpia és al mausoleu erigit a Zuera. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va crear la Direcció general de Pesca, a la qual es va agregar l'Institut d'Oceanografia, i en fou nomenat director general, conservant aquest càrrec durant la II República Espanyola. El 1934 li arribà l'edat de la jubilació després de quaranta-cinc cursos d'ensenyament ininterromput, havent passat per les seves aules 25.000 estudiants. No obstant això, no abandona la investigació. La Guerra Civil espanyola el sorprèn a Palma (Mallorca) treballant en el seu laboratori, i és capturat pels revoltats; després de restar un any tancat a la presó dels Caputxins de Palma,és canviat per la germana i la filla del general finat Miguel Primo de Rivera–el setembre de 2004, en desgreuge, serà nomenat fill il·lustre de Palma. En acabar el conflicte es troba a Banyuls de la Marenda, però marxà de seguida a Mèxic. Odón de Buen y del Cos va morir el 3 de maig de 1945 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En aquest país viuen encara la major part dels seus nombrosos descendents. El 4 d'abril de 2003 les seves restes mortals van ser trasllades a Zuera, el seu poble natal, per a ser inhumades en un mausoleu del cementiri. En l'actualitat un vaixell de l'Institut Oceanogràfic Espanyol duu per nom «Odón de Buen». L'obra de Odón de Buen és molt extensa i es troba totalment dispersa a causa de l'exili. A més de la seva magna obra científica, va traduir les memòries de Giuseppe Garibaldi i una biografia de Ignacio Jordán de Asso, a més d'ajudar en la traducció espanyola d'El hombre y la tierra d'Élisée Reclus. La Institución Fernando el Católico i l'Ajuntament de Zuera han iniciat la tasca de recopilar la seva obra, de reeditar alguns dels seus llibres, com ara Síntesis de una vida política y científica (1998) i Mis memorias (2003). Odón de Buen va redactar les seves memòries a Banyuls amb 76 anys, i foren guardades les 1.177 quartilles per la seva família fins a l'actualitat. La Biblioteca de Zuera ha emprès la tasca de recopilar la seva obra, comptant ja amb un important fons a la disposició d'estudiosos i d'investigadors.

***

Foto antropomètrica de Joseph Molmerret (1894)

- Joseph Molmerret: El 18 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 20 de novembre– de 1865 neix al I Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Josep Camille Molmerret –algunes fonts citen erròniament Molmeret. De pare desconegut, era fill natural de la modista Marie Louise Molmerret, qui va reconèixer l'infant l'1 de desembre d'aquell any. Es guanyà la vida com dissenyador litògraf. Cap a 1890 treballava de gravador litògraf a Vauriàs (Provença, Occitània), on va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives, va fer conferències, fundà un Grup d'Estudis Socials i envià mensualment 10 francs al periòdic anarquista La Révolte. A començament de la dècada dels noranta milità, amb Raoul Chambon (Lambert) i Napoleón Lombard, en el moviment llibertari de Lió. A resultes dels atemptats anarquistes perpetrats entre 1892 i 1894, s'establí a París (França). A començament de 1894 vivia amb sa companya al carrer Beauregard del II Districte, on va allotjar l'anarquista Raoul Chambon que també s'havia instal·lat a París. El 28 de maig de 1894 ambdós van ser detinguts i entre el 6 i el 12 d'agost d'aquell any van ser jutjats a l'Audiència del Sena en l'anomenat«Procés dels Trenta», que barrejava militants anarquistes amb desvalisadors il·legalistes. Com la major part dels inculpats, va ser absolt. Aquell any figurava en un llistat d'anarquistes establert per la policia ferroviària de fronteres. Exiliat a Anglaterra, el març de 1900 vivia a Londres amb sa companya, on freqüentà el tipògraf anarquista Morin, que tal vegada fos un confident. Posteriorment s'instal·là a Neuilly-Plaisance (Illa de França, França), on treballà de dissenyador litògraf. El 16 de març de 1914 es casà a Neully-Plaisance amb Thérèse Boesch, vídua de Pierre Henri Zbinder i que treballava de domèstica. En aquesta època vivia al número 54 del carrer del Marne de Neuilly-Plaisance. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Domenico Ballardini (1892)

- Domenico Ballardini: El 18 de novembre de 1869 neix a Santo Stefano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Domenico Ballardini, també conegut com Dominique Ballardini. Sos pares es deien Giuseppe Ballardini i Lucia Gagliarini. En 1887 en la inspecció mèdica militar va ser donat de baixa per conjuntivitis crònica per tracoma. Fuster de professió, cap el 1891 s'establí a França. El maig de 1892 va ser encausat a Niça (País Niçard, Occitània), juntament amb altres anarquistes italians (Bocchi, Consani, Foglia, Rolli, Vanni, Zibelin) per «associació criminal», però aconseguí fugir abans de ser detingut. Va ser acusat per la policia d'haver robat dinamita en una obra de la construcció del túnel de Cimiez de Niça. De tota manera, com que cap càrrec de pes se li va poder encolomar, no se li va poder decretar l'expulsió del país. Un cop el seu cas va ser sobresegut, retornà a Niça, on continuà amb la propaganda anarquista, essent qualificat per les autoritats com a «anarquista actiu i perillós». Entre el 6 i el 13 de gener de 1894 va romandre a un hospital de Gènova (Ligúria, Itàlia). En aquesta època vivia al número 4 del carrer Alger, en una habitació llogada pel matrimoni Blancan, domicili que el 3 de juliol d'aquell any va ser escorcollat per la policia sense cap resultat, llevat d'haver-li trobat un puny americà. La policia sospitava que podia haver estat implicat en l'atemptat de Paolo Lega, de qui era amic, el 16 de juny de 1894 contra el president del Consell italià Francesco Crispi. El 12 de setembre de 1894 se li va decretar l'expulsió de França i el 29 d'aquell mes portat a la frontera de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Albin Villeval

- Albin Villeval: El 18 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 18 de desembre– de 1870 neix al XIX Districte de París (França) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Albin Paul Antoine Villeval. Sos pares, no casats, es deien Albin Joseph Villeval (Albin), tipògraf, militant de la Internacional i communard d'origen belga que acabà deportat a Nova Caledònia, i Céline Alexandrine Rodriguez, bugadera. Criat pels seus oncles Paul i Denis, amb 14 anys, després de realitzar els estudis primaris al barri de Plaisance, al XIV Districte de París, entrà com a aprenent a la impremta tipogràfica Lahure, on treballaven els seus oncles, i amb 17 anys se sindicà. Durant l'hivern de 1888 i 1889, fou un dels fundadors al barri de Plaisance del  Partit Socialista Revolucionari (PSR), on milità Paul Delesalle, company d'escola, i d'aquest grup es creà un cercle anarquista que s'encarregà d'animar i que estigué en estret contacte amb el Cercle Anarquista Internacional (CAI) de París. En 1891 va ser nomenat administrador del periòdic bimensual anarquista Le Forçat i el 29 de juliol d'aquell any va ser condemnat per l'Audiència del Sena a sis mesos de presó i a 100 francs de multa per«provocació a la mort i al pillatge». A començaments de 1892 creà, redactà i edità l'efímer periòdic La Misère. Insubmís al servei militar, decidí exiliar-se i s'instal·là a Brussel·les (Bèlgica), on ja existia un nodrit grup de refractaris a la guerra i de desertors, i com son pare era d'aquest país, adoptà la nacionalitat belga. Amb el suport del seu oncle Denís, edità a Brussel·les La Misère, que va publicar 10 números entre el 9 d'abril i el 24 de setembre de 1892 i que fou administrat per Jean Profiter. Aquest mateix any, imprimí a Saint-Gilles (Brussel·les, Bèlgica) l'únic número que es publicà de L'Antipatriote, que serà reprès en 1894 per Charles Herkelboeck a Saint-Josse-ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica). A la Impremta Villeval estampà nombrosos fullets anarquistes. En 1892 fundà el grup llibertari «Art Social», que publicà la revista L'Art pour l'Art (de desembre de 1892 a maig de 1893), on un dels seus redactors fou el seu oncle Denis. El febrer de 1893 va ser condemnat per un delicte de premsa a dos anys de presó i a una multa, però aconseguí fugir de Bèlgica amb el suport de militants del Partit Obrer Belga (POB). Després visqué clandestinament a Chimay (Hainaut, Valònia) i a Le Cateau (Nord-Pas-de-Calais, França), on hi treballà de tipògraf, però on no hi pogué desenvolupar propaganda. Després d'una ràpida estada a París, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on es relacionà amb Fernando Tarrida del Mármol, que havia conegut a Brussel·les; però, ignorant la llengua i sense feina, decidí establir-se al Llenguadoc (Occitània), passant per diverses localitats (Seta, Besiers, Nimes i Montpeller) i treballant en diversos oficis (mosso de cafè, figurant teatral, aferrant papers pintats, etc.). Descobert, va ser detingut, jutjat i condemnat a dos anys de presó, però ràpidament fou amnistiat; malgrat tot, va ser processat per insubmissió, jutjat en consell de guerra i condemnat a sis mesos de treballs comunitaris el quals acomplí. Un cop lliure després d'haver de fer el servei militar, fundà una família i reprengué la seva professió de tipògraf, especialment en el periòdic dreyfusard parisenc Le Journal du Peuple (1899), dirigit per Sébastien Faure, i va fer reaparèixer La Misère(1898). El 9 de gener de 1900 es casà al II Districte de París amb la venedrora de magatzem parisenca Jeanne Reine Goujon. En aquestaèpoca viva al número 2 del carrer Chabanais de París. En 1902 fou gerent de la Revue sociale des travailleurs du Livre, òrgan mensual durant un any de la minoria revolucionària del sector editorial. Sota la influència de Gustave Franssen, esdevingué corrector i l'1 de setembre de 1904 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París, organització a la qual li donà un gran impuls i on assentà les bases programàtiques de la «Carta d'Amiens». Encapçalà aquest sindicat i lluità contra la direcció reformista de la Federació del Llibre. Entre el 12 i el 20 de setembre de 1904 participà en el XIV Congrés Nacional Corporatiu, VIII de la Confederació General del Treball (CGT), que se celebrà a Bourges (Centre, França), on es manifestà contra la representació proporcional. Entre el 5 i el 12 d'octubre de 1908 participà en el X Congrés de la CGT celebrat a Marsella (Provença, Occitània) i posteriorment en els de Lió (1919) i Orleans (1920). Entre 1905 i 1910 fou responsable del Sindicat de Correctors, i entre 1913 i gener de 1920 –durant la Gran Guerra organitzà la solidaritat amb les famílies dels correctors víctimes del conflicte bèl·lic–, i finalment, entre juny de 1932 i la seva mort. En 1911 publicà, en lliuraments dins L'Humanité, el fullet Les amours d'un communard. Entre gener de 1920 i novembre de 1921 fou secretari adjunt de la Federació Francesa de Treballadors del Llibre (FFTL), en substitució de Claude Liochon. En aquests anys col·laborà en l'òrgan de la CGT,La Bataille Syndicaliste (1911-1915), i en La Bataille (1922-1925),òrgan de les minories sindicalistes de la CGT. Entre abril i maig de 1918 col·laborà en La Plèbe, que reagrupava els antibel·licistes. Influenciat per la Revolució russa, en 1921 s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF), però l'abandonà ràpidament. El març d'aquell any col·laborà en el triple número especial de Les Temps Nouveaux consagrat a Piotr Kropotkin. En 1924 entrà a formar part del grup editor de La Révolution Prolétarienne i durant els anys 1930 i 1931 va fer costat la crida del «Comitè dels 22», que pretenia la reunificació sindical. Albin Villeval va morir el 2 de gener de 1933 al seu domicili del XIII Districte de París (França) i fou incinerat tres dies després al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

- Maurice Doublier: El 18 de novembre de 1873 neix a Cloyes-sur-le-Loir (Centre, França) el cançonetista, poeta i militant anarquista i sindicalista revolucionari Maurice Eugène Gabriel Doublier. Sos pares, comerciants, es deien Eugène Doublier, cafeter, i Marie Anne Gabrielle Tremblay, modista. D'antuvi treballà de venedor en una adrogueria de París (França) i milità en la Federació de l'Alimentació de la Confederació General del Treball (CGT). Participà activament en la vaga de 1898 organitzada pel Sindicat d'Empleats per a la millora de les condicions laborals del seu gremi. A finals dels anys noranta va escriure nombroses cançonetes del gremi i populars, com ara Les chants du commisépicier (1897), Le crayon sur l'oreille (1898), Les boîtes (1900) i La chanson des arpètes (1900). En aquestaèpoca s'adherí al «Grup de poetes i cançonetistes revolucionaris» (Sébastien Faure, Constant Marie, Paul Paillette, etc.). En 1901 publicà Jules Lemaître en tournée i en 1902, per lliuraments en la revista La Boucherie Ouvrière, l'obra teatral As-tu-vu la ferme... ta boite à 4h. le dimanche. Fantasie corporative en un acte. El 20 de juny de 1903 es casà amb Marie Rauez al XVIII Districte de París. En 1904 publicà les sàtires polítiques antinacionalistes La Syvetonienne & Carmagole des assomoirs. El març de 1905 creà i animà, amb René Mouton, el periòdic revolucionari La Chanson Ouvrière,òrgan del «Groupe des Chansonniers» (Grup dels Cançonetistes), que es fusionà cap el 1907 amb el grup «La Muse Rouge» (La Musa Roja), fundat en 1901 per Constant Marie (Le Père Lapurge) i Ferdinand Massy, del qual esdevingué, segons les èpoques, secretari i tresorer. Cada dimecres a la tarda feia permanències a la seu de «La Muse Rouge», al número 6 del bulevard Magenta, davant la Borsa del Treball, i que, gràcies als seus esforços, esdevingué la societat obrera cantant més important. Nombrosos autors, intèrprets i cantautors, propers al cercles anarquistes, entraren a formar part de l'associació, com ara Charles d'Avray, Eugène Bizeau, Claudine Boria, Ferdinand Coladant, Madeleine Ferré, Maurice Hallé, Jeanne Monteil, Clovis Poirier (Clovys), etc. «La Muse Rouge» es lligava a la tradició de les goguettes (concerts organitzats entre amics que es solien realitzar un cop al mes) i dels cafès militants, salvaguardant el rigor ideològic i l'autonomia econòmica, fent alhora propaganda d'una manera artística de qualitat. En 1906 col·laborà en el recull Almanach de la chanson du peuple pour 1907, redactat per René Mouton i Paul Delesalle. En 1908 publicà el fullet Un scandale. Ignoble séquestration du personel après le travail, dans les maisosn Damoy et Potin. Participà amb «La Muse Rouge», gairebé sempre de franc, en nombroses actuacions i festes obreres, i actuà a diversos cabarets, com ara«L'Âne Rouge». També va fer actuacions per a diverses organitzacions, com ara sindicats, lògies maçòniques, societats literàries i artístiques, Cases del Poble, Universitats Populars, les Joventuts Sindicalistes, els Cercles d'Estudis Socials, la Lliga dels Dret de l'Home, la Federació Obrera Antialcohòlica, etc. A l'editorial de L'Almanach de la Muse rouge pour 1914 denuncià l'ús del terme«cançó social» i reivindicà el de«cançó revolucionària». Cançons d'aquestaèpoca són Accouchement Royal,Brebis galeuse, La chanson de Bardes, La chanson de la semaine anglaise,Impressions de grand-père, Mariages en musique, Qui veut des chansons, Les retraites ouvrières,Sarto a des visions, T'as ben dit mon gas i Variations sur les doigts, entre d'altres. L'agost de 1914 va ser mobilitzat com a caporal en el 91 Regiment d'Infanteria Territorial i destinat a la Cooperativa de la IX Divisió d'Infanteria, on pogué escriure cançons relatant la vida de les trinxeres (A la branière, Aux meurisons,Le Vieux Poilu, Mimi d'Amour, Le joueur de flûte, etc), les quals interpretà als fronts. Els seus poemes i cançons aconseguiren expressar el patiment i l'angoixa del soldat, podent esquivar la censura militar. Les seves últimes composicions van ser publicades en el periòdic Le Bonnet Rouge i també en forma de cartes postals. Greument ferit en el combat del«Bois des Merliers», al front d'Argonne, Maurice Doublier va morir a resultes de les ferides el 16 d'abril de 1916 a Clermont-en-Argonne (Lorena, França). El 23 d'abril de 1922 va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise i les cendres dipositades al seu columbari.

Maurice Doublier (1873-1916)

***

Zelindo Vicenzi

- Zelindo Vincenzi: El 18 de novembre de 1882 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Zelindo Vincenzi. Sos pares es deien Cesare Vincenzi i Clementina Bizzocoli. Paleta de professió, després d'una breu militància en el Partit Socialista Italià (PSI) s'adherí al Grup Anarquista de Mòdena, del qual fou un dels seus fundadors, i a la Lega Muratori (LM, Lliga de Paletes) de Mòdena, d'orientació sindicalista revolucionària. Fou un dels promotors de l'intent d'acostament entre les tres Cambres del Treball de la província de Mòdena (Carpi, Mirandola i Mòdena), que portà al Congrés de la «Unitat Sindical» de gener de 1913, que marcà la divisió del moviment sindical de Mòdena entre dues Cambres del Treball, una d'orientació socialista i altra de sindicalista revolucionària. Després d'aquest fet, fou un dels màxims exponents de la Cambra del Treball Sindicalista i entrà a formar part de la seva comissió executiva, col·laborant en el seu òrgan d'expressió, La Bandiera Proletaria–posteriorment dirigí la seva continuació Bandiera Operaia–, i encapçalant algunes lluites laborals, com ara entre abril i juliol de 1913 la vaga dels paletes, que, però, acabà amb el triomf de la patronal. En aquest mateix període participà en congressos i reunions a diversos indrets d'Itàlia i es relacionà amb els principals exponents de l'anarquisme i del sindicalisme revolucionari italià. En 1916 va ser nomenat gerent dels periòdics La Voce Proletaria i Guerra di Classe,òrgan de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), que s'imprimia a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia). El 31 de desembre de 1916 participà en el Congrés Anarquista d'Emília-Romanya que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), en el curs del qual es va fundar la Unió Anarquista d'Emília-Romanya. El maig de 1917 va ser detingut durant una manifestació antimilitarista que havia promogut. El prefecte demanà al Ministeri de l'Interior el seu confinament i«internament coactiu» a Campobasso (Molise, Itàlia), o en mig d'una illa, però la mesura no va ser acceptada. El juny de 1917 participà en el congrés anarquista que se celebrà a Florència (Toscana, Itàlia). En 1918 es va allistar i va ser enviat a Llombardia, primer a Crema i després a Brescia. En acabar la Gran Guerra retornà a Mòdena i reprengué les seves activitats sindicalistes a la Cambra del Treball i llibertàries en la Federació Comunista Anarquista (FCA) de la ciutat. Va ser detingut, amb altres companys, arran del robatori de metralletes organitzat el maig de 1920 per un grup d'anarquista de Mòdena amb la finalitat de defensar les manifestacions obreres, sobretot arran dels fets esdevinguts el 7 d'abril d'aquell any a Mòdena quan la força pública obrí foc sobre una manifestació i assassinant cinc obrers. Aquesta important agafada tenia com a finalitat deixar fora de lloc els membres més destacats de la Cambra del Treball Sindicalista i de la FCA, però en el seu cas, durant el procés que tingué lloc en 1921 a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia), va ser absolt de tots els càrrecs. Un cop lliure, continuà amb la seva feina de paleta sense destacar-se massa en qüestions polítiques, encara que militant en el moviment anarquista. Advertit formalment per les autoritats en 1926 i en 1931, entrà a formar paret de la llista de persones considerades«perilloses en cas de pertorbació de l'ordre públic» i restà constantment vigilat fins el 1942. Zelindo Vincenzi va morir el 4 d'abril de 1946 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

Zelindo Vincenzi (1882-1946)

***

Necrològica de Miguel García Jardiel apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 9 de gener de 1964

- Miguel García Jardiel: El 18 de novembre de 1899 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Miguel García Jardiel. Sos pares es deien Valero García i Trinidad Jardiel. Des de jove milità en el moviment llibertari, especialment en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al barri de Hostafrancs de Barcelona. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, aixecà barricades als carrers. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià. Establert a Estrasburg (Alsàcia), milità en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser secretari, i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització de la qual va ser delegat. Sa companya fou Mercedes Dey. Malalt, Miguel García Jardiel va morir el 14 de desembre de 1963 a Brumath (Alsàcia) i va ser enterrat tres dies després.

Continua...

---

”Els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible”. (Miquel López Crespí)

El teatre modern a Mallorca

Nereu, un altre dels protagonistes de Carrer de Blanquerna, l'obra de teatre que acaba de publicar Edicions Can Sifre, constata el final de les idees revolucionàries existents en el darrer temps de la dictadura. Estam al començament de l'escena tercera. Els anys de lluita clandestina, la lluita abnegada i la dignitat antifeixista dels lluitadors antifeixistes de la postguerra no han servit de res. Amb uns versos manllevats del poemari Els poemes de l'horabaixa, el titulat "La pluja àcida", Nereu ens informa de la situació: "Vers la ponentada, les hores cremaven sense pietat, s'enfonsaven en el violent artifici efímer de la nit. Terra ombrívola curulla de gent vanitosa, sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat, la pluja àcida caient sense aturar". Un dels personatges de l'obra descriu en poques paraules el sentiment que alletava els vençuts. Les frases "les hores cremaven sense pietat", "terra ombrívola curulla de gent vanitosa sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat" o "la pluja àcida caient sense aturar" ens ho diuen tot.

Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible. Es parlava amb sornegueria de pragmatisme i possibilisme, de consens amb els vencedors de la guerra civil. Tot eren rialles amb els assassins i torturadors. Es criminalitzaven diàriament les idees de canvi social, de transformació del món. Eren -i és encara!- les idees de Caterina elevades a la categoria de discurs oficial. La més perfecta sofisticació de la brutor i la mentida política i històrica.

En el poemari Els poemes de l'horabaixa, que havia guanyat el Premi de Poesia Principat d'Andorra ("Grandalla") 1993 hi havia un poema premonitori. El poema portava per títol "El maig del 68" i també va ser inclòs en Antologia (1972-2002), llibre que edità la Fundació "Sa Nostra" en la col·lecció "El Turó" que dirigeix l'escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover. Aquest poema, "El maig del 68", escrit a mitjans dels anys vuitanta, és el bessó de Carrer de Blanquerna. La poesia és un instrument molt més sintètic que el teatre per a expressar idees o bastir determinats experiments literario-culturals. Amb cinquanta versos el poeta volia deixar constància de l'alè vital que mobilitzà aquella esforçada generació de lluitadors per la llibertat. El poema "El maig del 68" pretenia aconseguir aquest objectiu. Finalment el poema es convertí en la introducció "brechtiana" a l'obra Carrer de Blanquerna. Qui sap si és una de les meves poquíssimes incursions en el món de Brecht quant a la ruptura de les concepcions tradicionals del "misteri" en la progressió argumental d'una obra teatral. Amb la introducció descarnada d'aquell a l'inici de Carrer de Blanquerna ja no resta cap misteri per a desvetllar, cap "catarsi" a fer, cap "màgia" per a distreure l'espectador al llarg del temps que duri l'espectacle teatral. Imagín que a l'Antonin Artaud, el brillant teòric de Els tarahumara no li hauria agradat res del que allunyàs el teatre de la seva concepció ritual primitivista. Ell que cercava la "salvació" en tot el que s'allunyàs de les concepcions convencionals del fet teatral, hauria considerat que aquesta dèbil incursió en el brechtisme no servia per a enriquir dins el camp de la màgia i el misteri que ell va aprendre dels indis tarahumara, l'obra Carrer de Blanquerna. I consti que qui signa aquestes notes entén el contingut, sovint subversiu, d'algunes de les propostes d'Artaud.

El poema "El maig del 68" ens informa d'alguns dels noms que alletaren aquella generació d'homes i dones antisistema i que s'anomenen Gabriel Alomar, el Che, Rosselló-Pòrcel, Julio Cortázar, Salvador Espriu, Raimon... Amb aquests noms es tractava solament de "situar" les coordenades ideològiques, político-culturals, en les quals es movien -ens movíem!- aquells antifeixistes de finals dels seixanta. El lector del poema, l'assistent a una hipotètica representació de Carrer de Blanquerna, entén a la perfecció que els noms que hem anomenat ho són tan sols a nivell indicatiu. Impossible fer la llista de tots aquells pensadors i escriptors, filòsofs i polítics que ens condicionaren i en certa mesura condicionen encara. De Gramsci a Marx, d'Andreu Nin a Joan Fuster, de Trotski a John Reed, de Francesc de B. Moll a Noam Chomski, la llista podria allargar-se fins a l'infinit.

Fent un resum del que hem escrit fins aquest moment en referència a Carrer de Blanquerna, podem dir breument que, vint anys després de la victòria dels oportunistes en temps de la transició, un grup d'exmilitants d'aquella època es troben per rememorar el passat, els anys de la joventut. Francesca Bosch, una antiga dirigent del carrillisme illenc, ha mort després de patir una llarga malaltia. Els antics companys de lluita clandestina es troben després d'haver acomiadat una antiga dirigent esquerrana. Tots han anat a les exèquies de Francesca Bosch, aquella militant del PCE que pocs anys abans de morir havia rebutjat les idees carrillistes de pactes amb els franquistes reciclats. Una dona que al final de la seva vida va fer autocrítica dels errors comesos en temps de la transició. Fins i tot abandonà el PCE i entrà a militar en un grup que es declarava marxista-leninista i que reivindicava la República i el pensament de Lenin. Un grup de militants de l'esquerra revolucionària, l'espectador ha de suposar que són exmembres de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) o del PCE (ml), partits que va combatre a mort el PCE i la mateixa Francesca Bosch, ara la recorden i parlen del seu canvi d'idees quan el mal fet per l'oportunisme dins el moviment obrer ja està fet i és irreversible.

L'obra Carrer de Blanquerna comença, doncs, quan aquest grup d'exmilitants revolucionaris, Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat es troben novament després d'anys de no haver-se vist. Un streap tease d'una generació fet sense xarxes, amb el cor obert, sense amagar res. Un ritu iniciàtic? Teatre-confessió? Vés a saber si a patir d'ara sí que hauria agradat a Artaud el desenvolupament de Carrer de Blanquerna!

Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides del 19 de novembre

Esdeveniments

Anunci de les dues conferències londinenques d'Emma Goldman

- Conferència d'Emma Goldman: El 19 de novembre de 1899 a l'Athenaeum Hall de Londres (Anglaterra) la destacada anarcofeminista Emma Goldman imparteix la conferència«The aim of humanity» (L'aspiració de la humanitat). Era la primera vegada que Goldman parlava en públic a Londres. Aquest cicle de dues conferències programat a l'Athenaeum Hall londinec es tancà la setmana següent, el 26 de novembre, amb la xerrada «Woman» (Dona). En el cartell anunciador de l'acte s'animava al públic a preguntar i a discutir sobre els temes exposats. Aquestes dues conferències seran unes de les més conegudes i impartides per tot arreu per Emma Goldman i sempre amb un èxit assegurat de públic.

***

Capçalera de Germinal sobre el judici a l'anarquista Marius Jacob

- Surt Germinal: El 19 de novembre de 1904 surt a Amiens (Picardia, França) el primer número del periòdic bimensual Germinal. Journal du Peuple. Creat per Georges Bastien, tindrà amb el temps diversos gerents, com ara Jules Lemaire, Auguste Cauvin, Henri Pacaud, Carette, Dubois, Albert Andrieux, Louise Joly, Charles Cahon i Émilien Tarlier. A partir del número 36, del 10 de febrer de 1906, passarà a ser setmanal. Deixarà de publicar-se, després de 391 números, l'agost de 1914 arran de la declaració de guerra, però reapareixerà a partir del 29 d'agost de 1919 i fins al juliol de 1933, després de publicar 723 números. Set números més encara es publicaran durant l'any 1938. En 1920 donarà suport a la Federació Comunista Llibertària de la regió del Nord i en 1924 va fer costat les candidatures anarcoabstencionistes. El periòdic edità diversos fullets, postals i partitures. Hi van col·laborar, entre molts altres, A. Andrieux, Georges Bastien, Armand Beaure, Alice Bernard,Émile Caffin, A. Cauvin, R. Chaughi, A. Delannoy, Charles Desplanques, Charles Dhooghe, Henri Dhorr, Alcide Dumont, Georges Dufosse, Sébastien Faure, Jean Goldsky, Gustave Herve, Jobert, Piotr Kropotkin, Achille Legeret, Jules Lemaine, André i Maurice Lucas, Anna Mahe, Manacau, A. Merrheim, Joseph Ouin, Eugène Peronet, Charles Rimbault i Georges Thonar. Fou perseguit per les autoritats per diversos delictes (propaganda antimilitarista, injúries, provocació de mort, etc.) i arribà a tirar 4.500 exemplars.

***

Anagrama de "Solidaritat Obrera"

- «Solidaridad Obrera» de Montilla: El 19 de novembre de 1908 es crea a Montilla (Còrdova, Andalusia, Espanya), a imitació de Catalunya, «Solidaridad Obrera» de Montilla, que reuneix societats obreres anarcosindicalistes de Montilla, Espejo, La Rambla, Fernán Núñez i Montemayor. El mes anterior, la Conferència de Treballadors Agrícoles d'Alzira (País Valencià) havia decidit adherir-se a la«Solidaritat Obrera» catalana i, aquell mateix any, el Congrés de Societats Obreres d'Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya) decideix sumar-se a «Solidaridad Obrera». En altres ciutats com La Corunya, Saragossa, Gijón, Granada, Cadis, Jaén i Còrdova, busquen la manera de fer que «Solidaridad Obrera» sigui una organització de caire estatal.«Solidaritat Obrera» va obtenint un gran prestigi entre la classe obrera que augmentarà amb la seva actitud durant la vaga general de l'anomenada «Setmana Tràgica» de Barcelona de juliol de 1909.

***

Notícia de la creació de l'Ateneu Sindicalista apareguda en el diari madrileny El País del 20 de novembre de 1911

- Ateneu Sindicalista: El 19 de novembre de 1911 es crea l'Ateneu Sindicalista al Centre Federal de Madrid (Espanya). La idea de fundar aquesta associació instructiva sindicalista de caire anarquista va sorgir arran d'una conferència realitzada al Teatre Barbieri de Madrid per Anselmo Lorenzo Asperilla i seguint l'exemple d'altres poblacions on s'havia donat una iniciativa semblant. Les funcions principals de l'entitat eren «apartar la classe proletària de la política» i«alliberar els obrers de la ignorància». La junta directiva estava formada per Mauro Bajatierra Morán (president); Antonio Gil Taboada (vicepresident); César Caraballo (secretari primer); Antonio Lozano (secretari segon); Moisés López (comptador); Juan de la Mata Cordovés (tresorer); José González, José M. Jiménez, Antonio Rodríguez, Juan Salas i Enrique Sánchez (vocals).

***

João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

- Tancament de les Escoles Modernes de São Paulo: El 19 de novembre de 1919 a São Paulo (São Paulo, Brasil) l'Escola Moderna Núm. 1, creada pel pedagog anarquista João de Camargo Penteado el 13 de maig de 1912 seguint l'exemple del català Francesc Ferrer i Guàrdia, és obligada a tancar per ordre governativa. La raó argüida pel director general d'Instrucció Pública de l'Estat de São Paulo, Oscar Thompson, per a la clausura va ser l'explosió d'una bomba en una casa de São Paulo que matà quatre militants anarquistes: l'espanyol José Prol, de 31 anys; el tipògraf portuguès Joaquim dos Saltos Silva, de 26 anys; Belarmino Fernades, també portuguès; i José Alvés, portuguès de 30 anys i director de l'Escola Moderna Núm. 3 de São Caetano, barriada de São Paulo, que havia estat fundada el desembre de 1918 i que també acabarà sense llicència de funcionament. Els recursos que es van presentar i l'habeas corpus no van sortir efecte i les tres Escoles Modernes brasileres –l'Escola Moderna Núm. 2 s'havia creat en 1918 a Brás– van ser tancades definitivament, acusades de temptativa insurreccional i de propagar idees anarquistes i subversives. Al local de l'Escola Moderna Núm. 1 es va crear l'Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després el Col·legi Saldanha Marinho, on Penteado romandrà com a director fins a la seva mort, encara que sense la filosofia pedagogicollibertària de la seva predecessora.

***

Crònica de l'acte publicada en el periòdic tolosà España Libre de l'1 de gener de 1961

- Homenatge cubà a Durruti: El 19 de novembre de 1960 se celebra al local social de l'Associació Llibertària de Cuba (ALC) de l'Havana (Cuba) un acte d'homenatge a Buenaventura Durruti en el vint-i-quatrè aniversari de la seva mort. Hi van intervenir Salvador García, secretari de la delegació cubana de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya, organització que coorganitzà l'acte amb l'ALC; el comandant de la Revolució Cubana i metge de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola durant la Guerra civil Eloy Gutiérrez Menoyo; i el destacat militant anarquista cubà Marcelo Salinas López. L'acte va concloure amb la projecció del reportatge de l'enterrament de Durruti i un film documental sobre la«Columna Durruti» al front d'Aragó.

***

Colette Durruti (dreta) amb Joaquina Dorado a Montjuïc (19 de novembre de 2006) [Foto: Samuel Aranda]

- Homenatge a Durruti: El 19 de novembre de 2006 membres de diverses organitzacions anarquistes, anarcosindicalistes i anarcofeministes es reuneixen al cementiri de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) per retre homenatge al destacat militant anarquista Buenaventura Durruti en el 70è aniversari de la seva mort, esdevinguda el 20 de novembre de 1936 a Madrid (Espanya). L'acte es va celebrar davant la tomba de Durruti, contigua a la del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, executat arran dels fets de la«Setmana Tràgica» de 1909, i la de l'activista anarquista Francisco Ascaso Abadía, mort el 20 de juliol de 1936 durant el setge de la caserna de les Drassanes. Hi van intervenir Colette Durruti, filla de Buenaventura, Aurora Tejerina i Enric Casañes.

***

Portada del primer número de La Brecha

- Surt La Brecha: El 19 de novembre de 2015 surt a Xile el primer número de La Brecha. Revista anarquista de historia y geografia. Aquesta revista cultural tractà temes històrics i geogràfics referents al moviment anarquista molt diversos, com ara l'anarquisme llatinoamericà, la premsa anarquista xilena, l'autogestió, l'anarcosindicalisme, l'educació, les relacions del moviment anarquista amb la política, la sexualitat, la dona, la historiografia anarquista, la geografia del treball, geografia indígena, els geògrafs anarquistes, etc. Trobem articles de nombrosos estudiosos, com ara Francisco Acaso C., Paulo Lisandro Amaral Marques, Mario Araya, Maximiliano Astroza-León, Mauricio Basterra, Uriel Bautista, René Cerda I., Esteban Coronel Salazar, Joël Delhom, Ana Domínguez, Julio Elisarde, Laura Fernández Cordero, Pedro García Olivo, Eduardo Godoy Sepúlveda, Álvaro Gutiérrez, Andrés Jiménez, Nadia Ledesma, José Julián Llaguno Thomas, Gisela Manzoni, Ivanna Margarucci, Jorell Mélendez-Badillo, Víctor Múñoz C, Andrea Noble,  Ignació Palma, Marcela Paz Carrasco, Eduardo Pillaca Matos, Rodolfo Porrini, Lucía Prieto Borrego, Camilo Reyes V., Roberto R. Rodríguez, Tamara Rodríguez, Huáscar Rodríguez García, entre d'altres. En sortiren quatre números, l'últim l'octubre de 2017.

Naixements

Foto policíaca de Nicolas Laponte (2 de juliol de 1894)

- Nicolas Lapointe: El 19 de novembre de 1848 neix a Marbache (Lorena, França) l'anarquista Nicolas Céleste Lapointe. Sos pares es deien Jean Lapointe, sabater, i Luce Meurice. Sabater com son pare, el 23 de desembre de 1872 es casà a Metz (Lorena, França) amb Françoise Biven. L'any següent vivia a Nancy (Lorena, França) i nasqué son fill Louis François Lapointe. En 1884 nasqué altre fill, Georges Émile Lapointe, a Le Havre (Alta Normandia, França) i en aquesta època vivia al carrer Augustin Normand. En 1890 nasqué son fill Jacques Louis Lapointe a Le Havre. En 1882 treballava a Reims (Xampanya-Ardenes, França) al taller d'un fabricant de sabates i vivia al carrer Trois Piliers. La fàbrica on treballava va fer fallida i quedà desocupat. A finals de 1891 acollí al seu domicili del número 42 del carrer Thibault de La Havre l'anarquista Joseph Paridaen, que havia vingut de la regió parisenca, i aquest, amb sa filla Marie Laponte, es posà a vendre fruites de manera ambulant. A finals de 1891 buscà feina amb son fill Louis per París (França) i a principis de 1892 s'hi reuní la resta de la família. El 17 de febrer de 1892 la policia escorcollà el domicili familiar, al número 14 del carrer Myrha, i trobà armes (un puny americà i un fusell), exemplars del periòdic anarquista La Révolte i objectes furtats. Louis Lapointe, amb l'ajuda de sa mare, intentà fugir agredint els policies. El 18 de desembre de 1893 Nicolas Lapointe figurava en un llistat de la policia com a«anarquista militant» i implicat en el cas dels anarquistes Bernard Chappuiliot i Henri Meyrueis, que havien executat un membre del seu grup, Gustave Bisson, acusat de confident. El 26 de desembre de 1893 figurava un llistat de la policia i vivia al número 19 de passatge Poteau. L'1 de gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat senseèxit pel comissari Prélat i va ser posat en llibertat. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili, al número 5 de Cité Durel, va ser escorcollat pel comissari Archer; detingut; l'endemà va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 31 de desembre de 1894 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes i vivia al passatge 4 Frères de Saint-Ouen (Illa de França, França). En el llistat de 1901 figurava com a «desaparegut». Al final de sa vida, vidu, vivia al número 50 del carrer Vieux Chemin de Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). Nicolas Lapointe va morir el 31 de març de 1928 a l'Hospital Pietié-Salpêtrière de París (França).

***

Foto policíaca d'Alexandre Dembsky (ca. 1894)

- Alexandre Dembsky: El 19 de novembre de 1857 neix a Mogielnica (Grójec, Polònia, Imperi Rus) el matemàtic, tipògraf i activista anarquista Aleksandr Dembski, més conegut per la seva traducció al francès com Alexandre Dembsky. Sos pares es deien Ippolit Dembski i Antuanetta Meguinska. Estudià matemàtiques a la Universitat de Sant Petersburg (Rússia) i en el quart curs, a causa d'una denúncia, fugí a Varsòvia, on es dedicà a la propaganda revolucionària i fou un dels fundadors del Partit Socialrevolucionari«Proletariat», que rebutjava la independència polonesa com a una meta immediata de la lluita socialista. Buscat per la policia, emigrà a Suïssa i entrà a l'Escola Politècnica de Zuric (Zuric, Suïssa). Després d'una brillant carrera que finalitzà, aprengué a fabricar explosius de la mà de Jakob Brinstein (Jacques Brynstein). El 6 de març de 1889, en una prova d'explosius a Peterstobel, a prop de Zuric, dos bombes explotaren i Brinstein morí, dos dies després, a resultes de ferides, i ell resultà malferit; després d'un temps a l'Hospital Cantonal de Zuric, va ser expulsat de Suïssa i s'establí a París (França), on treballà en una impremta. Malalt de tisi, el maig de 1890 va ser detingut a París, juntament amb altres nihilistes (Stanislaw Mendelson, Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.). El 26 de gener de 1891 signà, amb moltes altres refugiats russos, una protesta contra la detenció il·legal, realitzada pel govern tsarista a Turquia, del refugiat Vladimir Loutzky, crida que fou publicada per la premsa parisenca. El 5 de gener de 1893, acusat de nihilista, se li va decretar l'expulsió de França i es refugià a Bèlgica. En 1994 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto antropomètrica de Liard-Courtois

- Liard-Courtois: El 19 de novembre de 1862 neix a Calais (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i neomaltusià Auguste Florentin Courtois, més conegut com Liard-Courtois. Fill d'obrers nascuts a Poitou, sos pares es deien Gervais Courtois, perruquer, i Adèle Blanchard. Aprengué l'ofici de pintor decorador amb el qual recorregué tota França. Els seus companys li van posar de malnom L'Avocat, ja que per tot arreu reivindicava millores en les condicions de feina. També marxà a Algèria i a Espanya milità en societats secretes. Després de fer el servei militar en el Cos de Caçadors, començà a freqüentar els cercles llibertaris. En 1888 va fer el seu primer discurs públic al cementiri parisenc de Père-Lachaise en ocasió de l'aniversari de la Comuna de París i d'aleshores ençà militarà en el moviment anarquista. A partir de 1889 serà membre del«Comitè d'Auxili a les famílies dels detinguts polítics», el secretari del qual fou B. Morel. L'any següent, juntament amb Paul Reclus, Bernhart, Cabot, Duffour, Siguret i Tortelier, signà una crida per a la creació d'un diari anarquista que aparegué en La Révolte (31 d'agost de 1890).  En 1891 participà en una gira propagandística arreu de França en favor de la vaga general i parlà sobretot a Angers i a Cholet. Arran d'una reunió tinguda a Nantes, fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. El Primer de Maig de 1891, a Fourmies, l'exèrcit disparà contra la multitud, matant nou persones; Courtois hi marxà sota nom fals i intervingué en les reunions on es pronuncià contra els polítics. S'instal·là a la regió i hi fundà un grup llibertari, La Revanche Fourmisienne. Fugint de la detenció, es refugià a Bèlgica, d'on fou expulsat poc després. De bell nou a França, marxà a Anglaterra i després novament a Bèlgica. De tornada al seu país, residirà sis mesos a Lille, a casa d'un antic gerent de Le Père Peinard, i després a París i a Bordeus. El 18 de març de 1892, durant un gran míting de celebració de la Comuna de París a Bordeus, pronuncià un discurs pel qual fou perseguit, refugiant-se a Marsella, on muntà un petit negoci d'exportació sota el nom de «Liard et Cie». Poc després, fou detingut pel seu discurs de Bordeus. El ministeri fiscal de la Gironda el confongué amb Louis Liard, anarquista mort a Le Havre dos anys abans; Liard-Courtois no protestà perquè tenia moltes denúncies anteriors. Absolt i amb la nova identitat, s'instal·là a Bordeus, on farà de pintor. L'agost de 1893 participà en la vaga dels obrers de la construcció i el 22 d'aquell mes el Tribunal Correccional el condemnà a quatre mesos de presó per entrebancar la llibertat del treball. En aquest afer, la policia s'assabentà que el seu vertader nom era Auguste Courtois, però fou alliberat el 22 de desembre. El 27 de juny de 1894 es casà a Bordeus amb l'anarquista Marie Alice Léonie Dedieu. El 27 de gener de 1894, però, fou novament detingut i inculpat d'usar nom fals i encausat per un delicte de falsificació de documents públiques; jutjat per l'Audiència de la Gironda el 16 de novembre, fou condemnat a cinc anys de treballs forçats a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa i a 100 francs de multa. Alliberat el 27 de gener de 1899, se li fixà la residència a Caiena (Guaiana Francesa). Intentà evadir-se, però fou agafat; absolt, obtingué la remissió pels cinc anys de relegació que encara li quedaven i l'abril de 1900 arribà a La Havre. Durant els primers anys del segle participà activament amb la neomaltusiana Lliga de la Regeneració Humana de Paul Robin i en 1910 fou jutjat a Rouen amb Eugène Humbert per difondre cartells i pamflets a favor de la limitació de la natalitat. Abans de la Gran Guerra col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris i neomaltusians, com ara Le Libertaire, Génération Consciente i Régénération. Durant la guerra mundial no fou partidari del «Manifest dels Setze», però no criticarà els que van lluitar en el conflicte bèl·lic. Liard-Courtois va morir el 22 de novembre –algunes fonts citen erròniament l'1 novembre– de 1918 a Poitiers (Poitou-Charentes, França).És autor de dos llibres de memòries Souvenirs du bagne. Par un ex-forçat (1903) i Aprés le bagne! (1905), reeditats en 2005 i 2006, respectivament.

***

Notícia del nomenament d'Henri Baud com a secretari de redacció de La Voix du Peuple apareguda en Les Temps Nouveaux del 13 de gener de 1906

- Henri Baud: El 19 de novembre de 1878 neix a Corsier (actual Corsier-sur-Vevey, Vaud, Suïssa) l'anarquista i sindicalista revolucionari Henri Baud. Sos pares es deien Edouard Baud, jardiner, i Élise Frédérique Conne. Després d'aprendre l'ofici de tipògraf, en 1897 s'afilià al Sindicat de Tipògrafs de Lausana (Vaud, Suïssa), esdevenint en 1902 el seu president. Entre 1903 i 1908 fou president de la Unió Obrera de Lausana i reivindicà la separació dels sindicats del Partit socialista. El febrer de 1905, en un qüestionari de l'Agència Telegràfica Suïssa que li demanava quines eren les seves obres principals, respongué:«Exclusió de la política en la Unió Obrera de Lausana». En 1901, però, va ser candidat socialista al Consell Comunal i en 1905 a les eleccions cantonals per al Gran Consell, sense que fos elegit. Esdevingué sindicalista revolucionari i fou un dels fundadors, amb Luigi Bertoni, de la Fédération Unions Ouvrières de la Suisse Romande (FUOSR, Federació de les Unions Obreres de la Suïssa de parla francesa). L'octubre de 1905 presidí el congrés de Neuchâtel de la FUOSR i fou nomenat secretari de redacció del periòdic La Voix du Peuple, que s'edità a partir del gener de 1906 i l'editor responsable del qual fou son germà Louis. L'octubre de 1906 fundà amb dos germans i alguns col·legues (Louis Noverraz, Samuel Casteu, etc.) la «Impremta Comunista», on s'imprimí La Voix du Peuple, L'Exploitée,Gutenberg i altres publicacions sindicalistes revolucionàries. En 1908 albergà, amb la documentació de son germà Louis, Pierre Monatte quan aquest es refugià a Suïssa fugint de la persecució que s'havia desencadenat sobre la seva persona a França. El març d'aquell any, amb Gustave Noverraz i Adhémar Schwitzquébel, s'entrevistaren a Zuric (Zuric, Suïssa) amb Fritz Brupbacher amb la finalitat de publicar el periòdic Der Synidalist, que havia d'aparèixer el Primer de Maig; aquest projecte de publicació comuna entre els sindicats de la Suïssa francesa i els alemanys no reeixí. Com a responsable de La Voix du Peuple, va ser processat en diferents ocasions, com ara el 22 de novembre de 1910 quan el Tribunal de Lausana el condemnà a 400 francs de multa per ultratges al president de la República francesa –abans ja havia estat condemnat a 150 francs per difamació i a 10 dies de reclusió per amenaces. L'agost de 1911, a resultes del conflicte desencadenat arran de l'acomiadament del mestre Duvaud de l'Escola Ferrer de Lausana, dimití amb els seus companys (son germà Louis, Philippe Barroud i Paul Villard) de les seves obligacions en la «Impremta Comunista» i La Voix du Peuple passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). També dimití de la Unió Obrera de Lausana i de la FUOSR, i a partir d'aquell moment s'allunyà del moviment llibertari, no sense entaular polèmiques amb els antics companys, i s'acostà al sindicalisme reformista. El novembre de 1912 va ser nomenat president de la Comissió Central Federativa de la Tarifa Tipogràfica. En 1930 fundà el setmanari Journal de Pully. També col·laborà amb una crònica de política internacional en la revista La Révolution Prolétarienne, fundada per Pierre Monatte, i fou assidu lector de La Vie Ouvrière. Estava casat amb Berthe Méry Rithner. Henri Baud va morir el 4 d'abril de 1967 a Pully (Vaud, Suïssa).

***

Francesco Porcelli

- Francesco Porcelli: El 19 de novembre de 1886 neix a Bari (Pulla, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Francesco Porcelli, que va fer servir diversos pseudònims (Le Bohémien,Ermete De Fiori, etc.). Sos pares es deien Giuseppe Porcelli i Stella Ximenes. Va fer estudis clàssics, però no els va acabar. A Bari va ser classificat per les autoritats com a«socialista», però sense antecedents. Ajudà son pare en un restaurant familiar i quan aquest va tancar es posà a fer feina de cambrer. Quan son pare va morir, el febrer de 1908 es va veure obligat a emigrar a Suïssa. A Ginebra (Ginebra, Suïssa) treballà de cambrer al cafè «Le Bohémien» i de mecànic i milità en el sindicalisme anarquista. En 1908 va ser denunciat per haver participat en una brega. El setembre de 1909 abandonà el grup sindicalista local i entrà a formar part del grup «Germinal». A partir de 1910 col·laborà en el periòdic Il Risveglio Socialista Anarchico, signat els articles sota el pseudònim Le Bohémien, i aquest mateix any, amb Sasso i Mario Florindo Aldeghi, fundà el«Fascio Rivoluzionario», grup d'oposició als anarcoindividualistes i antisindicalistes del grup «Germinal»–aquest grup «Germinal» es dissolgué en 1911. A principis de 1912, a conseqüència de divergències amb el Circolo di Studi Sociali (CES, Cercle d'Estudis Socials) i per fugir de la vigilància policíaca, abandonà Ginebra i s'establí, d'antuvi, a Levallois-Perret (Illa de França, França) i després a París, on treballà d'electricista. Les autoritats franceses el catalogaren d'«ànima de les reunions del grup revolucionari italià local». En aquesta època col·laborà en Il Libertario, signant els articles com Ermete De Fiori. Quan esclatà la Gran Guerra, el desembre de 1914 retornà a Ginebra i a partir del desembre de 1917, en la seva columna del periòdic Il Risveglio Comunista Anarchico, comença a criticar el govern bolxevic basant-se en l'antiautoritarisme anarquista. Contrari al tractat russoalemany i al Tractat de Brest-Litovsk, l'abril de 1915, com a exemple aïllat en la premsa anarquista, condemnà la dissolució de l'Assemblea Constituent russa. El desembre de 1918, quan el conflicte bèl·lic ja havia acabat, va ser declarat desertor i denunciat al Tribunal de Guerra italià. A començaments de 1919, com a membre del grup editorial d'Il Risveglio, substituí Luigi Bertoni, aleshores empresonat arran del cas de la«Bomba de Zuric», en la direcció de la versió italiana del periòdic, on continuà denunciant la«dictadura del proletariat». Paradoxalment, el maig de 1919 va ser detingut per«propaganda bolxevic» i decretada la seva expulsió de Suïssa, juntament amb altres sis anarquistes (Giovanni Mateozzi, Lamauve, Brunet, Raveau, Huppa i Giuseppe Clerico). Com que es negà a repatriar-se, el juny d'aquell any va ser internat a la colònia penitenciària d'Orbe (Vaud, Suïssa). Quan s'assabentà d'una amnistia, retornà a Itàlia per a regularitzar la seva situació militar. El novembre de 1919 el trobem a Legnano (Llombardia, Itàlia), a casa d'Eugenio Montanari, secretari de la Cambra del Treball local. A Milà (Llombardia, Itàlia) participà en el moviment que s'anomenà «Bienni Roig» i esdevingué redactor del periòdic anarcosindicalista Umanità Nova. El 17 d'octubre de 1920 va ser detingut juntament amb tota la redacció d'Umanità Nova (Carlo Frigerio, Errico Malatesta, Dante Pacchiai, Mario Orazio Perelli, Corrado Cesare Quaglino, etc.). Encara que el 12 de novembre d'aquell any va ser excarcerat per manca de proves, es va veure implicat en una instrucció judicial per«conspiració contra el poder de l'Estat» que el febrer de 1921 va obri el jutge Carbone contra els redactors i principals col·laboradors d'Umanita Nova; absolt ben igual que tots els acusats, el 25 de març de 1921, arran del sagnant atemptat contra el teatre Diana, es traslladà a Roma amb la redacció d'Umanità Nova. En 1923 el trobem treballant de corrector tipògraf a Roma i vivint amb Gigi Damiani. En aquesta època col·laborà en Fede!, periòdic dirigit per Gigi Damiani, i mantingué una relació sentimental amb l'anarquista Wanda Lizzari. Quan en 1924 Errico Malatesta començà a publicar Pensiero e Volontà, col·laborà en el projecte i en 1925 assumí la gerència de Parole Nostre i de Vita Libertaria, periòdic dirigit per Gigi Damiani. El setembre de 1926 va ser detingut amb altres cinc-cents companys, la majoria anarquistes, i un mes després se li va assignar el confinament; fugint d'aquest, passà a Milà, on visqué clandestinament fins la seva detenció el gener de 1927 i posterior deportació a l'illa de Lipari. El maig de 1931 va ser posat en llibertat condicional i retornà a Milà, on treballà en una llibreria. En aquesta època va ser inscrit en el llistat de persones a detenir en determinats circumstàncies. En els anys posteriors, encara que conservant les idees anarquistes, mantingué una«conducta normal», segons la policia. Posteriorment es traslladà a Roma. Francesco Porcelli va morir l'agost de 1966 a Bari (Pulla, Itàlia).

***

Ponciano Alonso Alonso (Mingo)

- Ponciano Alonso Alonso: El 19 de novembre de 1897 neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'escriptor, pedagog i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ponciano Alonso Alonso –també citat erròniament com Ponciano Alonso Sanmartín–, més conegut com Mingo. Sos pares es deien Silverio Alonso i Cristina Alonso. Treballà com a cobrador de tramvies i milità en la Secció de Tramvies del Sindicat Únic del Ram del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). En 1918 participà en la Campanya Nacional de Propaganda per informar sobre els acords del I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat el juny d'aquell any a Barcelona (Congrés de Sants) i recorregué Cartagena i Múrcia amb Francisco Tortosa, Cano, Caballero i Quesada. El 15 de febrer de 1932, durant la vaga general organitzada per la CNT, va ser detingut amb altres companys del Sindicat del Transport (Ferran Ciscar Tomé i Antoni Juan Bauzà) acusat de «coaccions als tramviaris» i engarjolat. El març de 1932, des de la presó, subscriví un manifest contraÁngel Pestaña i la seva estratègia. En aquesta època col·laborà en Tierra y Libertad i Solidaridad Obrera. Entre 1932 i 1933 fou secretari del Sindicat del Transport confederal. El 20 d'octubre de 1936 va ser elegit conseller, amb altres vuit companys de la CNT –Manuel Muñoz Díaz, Vicente Pérez (Combina), Jaume Aragó García, Jaume R. Magrinyà, Joan Puig Elías, Magín Cabruja Martra, Alejandro G. Gilabert i Vicente Barrientos Cirach–, del Consell Municipal de Barcelona. El 24 d'octubre de 1936 dissertà sobre el procés col·lectivitzador, el 4 de novembre sobre la guerra i la revolució i el 13 de novembre sobre avantguarda i reraguarda en tres programes radiofònics d'«ECN 1 Ràdio CNT-FAI» de Barcelona. Entre 1937 i 1938 ocupà la Secretaria de la Federació Regional del Transport de Catalunya de la CNT. El novembre de 1937 va ser comissionat, amb Vicente Pérez (Combina), per als Serveis Públics i Circulació del Comitè Municipal Permanent de Barcelona. Col·laborà en La Noche, periòdic dirigit per Jaume Balius Mir, i en El Amigo del Pueblo. El juliol de 1937 assistí com a delegat del grup anarquista «Los Anónimos» al Ple Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on s'arrenglerà amb els més radicals. L'abril de 1938 va ser elegit conseller delegat del districte novè de Barcelona del Comitè Municipal Permanent de Barcelona en substitució de Joan Puig Elías, que havia estat nomenat subsecretari del Ministeri d'Instrucció Pública. El 15 de maig de 1938, a l'Ateneu Barcelonès, impartí la conferència El transporte y la guerra, organitzada per l'Ateneu Professional de Periodistes i que posteriorment va ser publicada amb pròleg d'I. de la Fuente. El 22 de juny de 1938 assistí, amb altres autoritats municipals, a l'homenatge a la memòria de Francesc Pi i Margall que se celebrà a Barcelona. El 18 de novembre d'aquell any visità, amb altres consellers municipals confederals, l'«Exposició a la memòria de Durruti» muntada al Casal de la Cultura barceloní. Amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Més tard s'establí a Bordeus on, amb Vicent Llansola Renau, Pablo Benaiges i Francisco Pérez, desenvolupà una important tasca en la CNT d'aquesta ciutat, ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara conserge de la seu i secretari de fet de la Federació Local. El setembre de 1943 va ser nomenat tresorer del primer Subcomitè Nacional de la CNT establert a Bordeus. Assistí com a delegat als congressos confederals de Tolosa de Llenguadoc (1948) i Llemotges (1961). Durant els anys quaranta milità en el reconstituït grup anarquista «Los Anónimos» (González, Bayón, etc.). En 1965, amb Ramos, fou delegat per Bordeus al Congrés de Montpeller. Durant els anys posteriors fou secretari de la Unió Departamental de la CNT amb seu a Bordeus. Gran propagandista, especialment amb conferències –Bordeus (1970), Portet (1972), etc.–, també destacà com a pedagog, mantenint una escola a Bordeus durant 15 anys. Col·laborà en diferents periòdics llibertaris d'Espanya, França i Mèxic, com ara Boletín Interno CIR, CNT,Le Combat Syndicaliste, Espoir,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Fou un dels col·laboradors més destacats del projecte d'història de la CNT. Deixà nombroses obres de teatre inèdites (La duda, Más allá de las fronteres,Santa mujer, etc.), però algunes les estrenà a Barcelona i França. És autor de novel·letes publicades en edicions populars («La Novela Ideal»), com ara Avelina(1930), Yo soy su hijo (1932), Ramillete de flores (1934), Rosalía (1936), Una vida de mujer (1937); i algunes de les seves conferències es van publicar, com La sociedad y el anarquismo. Ponciano Alonso Alonso va morir el 13 de desembre de 1973 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

- Alfons Vila Franquesa: El 19 de novembre de 1897 neix a Sant Martí de Maldà (Sant Martí de Riucorb, Urgell, Catalunya), encara que algunes fonts citen erròniament l'any 1896 a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), el dibuixant anarquista i anarcosindicalista Alfons Joan Manuel Vila Franquesa, més conegut amb els sobrenoms de Shumi de Joan Baptista Acher (o Atcher), però també per El Poeta, El Artista de las manos rotas o Grau Oller. De família d'artesans, son pare, Llorenç Vila Carretero, fabricava carrosseries per a landós, i sa mare es deien Maria Franquesa Suñé. Atret per l'art, a Lleida conegué el pintor Miquel Viladrich Vila. Quan tenia 14 anys abandonà ca seva i marxà a peu a Terrassa i després a Barcelona, on es guanyava la vida fent caricatures a cafès, barets i cases de barrets i col·laborant amb dibuixos per a la publicació Papitu. Quan tenia 17 anys, després de morir sa mare, passà cinc anys a París, on treballà d'orfebre, col·laborà en diverses publicacions i s'introduí en els cercles llibertaris. També és possible que lluités amb l'Exèrcit Revolucionari d'Insurrecció d'Ucraïna, de Nestor Makhno. En 1920 tornà a Barcelona sota el nom de Juan Bautista Acher, per així eludir la policia que el buscava per no haver fet el servei militar, s'afilià al Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es convertí en un militant anarquista partidari de l'acció violenta, participant en nombrosos atemptats. Amb Juan Elías Saturnino, Roser Segarra, Fernando Sánchez Raja i altres, formà un escamot vindicatiu que atemptà el 17 de març de 1921 contra diversos militants carlista barcelonins. També, amb aquest grup, l'abril de 1921, preparà un atemptat contra el general Severiano Martínez Anido, governador civil i militar de Barcelona i cap del terrorisme blanc; l'acció fracassà quan el 2 de maig d'aquell any es produí una deflagració fortuïta al taller de modistes de Rosario Benavent, que morí en la feta, al barri de Sans, on guardaven els explosius, que causà cremades greus a la cara i les mans d'Acher. Després d'un any d'hospital, fou tancat, jutjat i condemnat a uns anys de presó. Estan a la presó del Dueso, l'octubre de 1922, fou jutjat per una acció anterior contra una cerimònia religiosa organitzada pel sometent al Passeig de Gràcia i condemnat a mort. Això originà una intensa campanya anarquista (Solidaridad Obrera, El Suplemento de La Protesta, etc.) contra la pena de mort en general i la seva en particular, a la qual se sumaren nombrosos intel·lectuals de l'època (Santiago Ramón y Cajal, Valle-Inclán, els germans Serafín i Joaquín Álvarez Quintero, Jacinto Benavente, José Francés, Rafael Altamira, Julián Zugazagoitia, Álvaro de Albornoz, Luis Araquistáin, Benlliure, Concha Espina, Panaït Istrati, Roman Rolland, Alberto Ghiraldo, Emma Goldman, Sébastien Faure, Henri Barbusse, Maksim Gorki, Errico Malatesta, etc.). En 1924, gràcies a aquesta companya, la pena li fou commutada. Empresonat a Santoña, es dedicà a la pintura i a l'escultura, i des d'allà organitzà exposicions de la seva obra sota el nom artístic de Shum: Sabadell (1925) –de la qual es publicà el catàleg Álbum artístico. Exposición Shum–, Bilbao (1926)–guanyà el Premi d'Escultura Villa de Bilbao–, Santander, etc. En 1929 es formà un comitè en pro del seu indult, format per diversos intel·lectuals anarquistes i d'esquerres (Formós Plaja, Ramón Acín, Pedro Vallina, Joan Peiró, Isaac Puente, Antonio Amador, Julián Zugazagoitia, García Venero, etc.). En 1931, amb la proclamació de la II República, fou alliberat gràcies a l'amnistia i es dedicà a la pintura com a professió. En 1934 participà en el grup«Els Sis» (amb Helios Gómez, Josep Bartolí, Porta, Elías i Benigania) i, com a vocal, en la Junta de Museus de Barcelona; aquest any també il·lustrà el periòdic anarquista d'Igualada El Sembrador. Fou un dels fundadors del Sindicat de Dibuixants Professionals de la CNT. Entre 1936 i 1939 dibuixà per al CNT d'Astúries, però també lluità en primera línia als fronts. Amb el triomf franquista, s'exilià, primer a França, on passà pels camps de concentració, i després a Amèrica (Santo Domingo, Cuba, Estats Units, etc.). A Mèxic adquirí un gran prestigi com a pintor, realitzant diverses exposicions: sobre la dona (1964), olis i dibuixos (1965), etc. També exposà a l'Havana i a Nova York, amb pintures modernistes i ultraistes. A l'exili sempre milità en el moviment llibertari. Durant elsúltims anys de sa vida, minat per l'arteriosclerosi, va continuar dibuixant, agafant el pinzell amb les dues mans. Els seus dibuixos il·lustraren moltes obretes de «La Novela Ideal» i de «La Novela Social» i llibres de nombrosos autors (Samblancat, Wilde, Bejarano, Elosu, Puente, Maymón, Elías García, Solano Palacio, Salvador Cordón, Alaiz, Brandon, Nalé, Mario B. Rodríguez, Pedro Villa, etc.). També col·laborà amb dibuixos en nombroses publicacions, com ara La Batalla, Crisol, L'Esquella de la Torratxa, Hoy,La Humanitat, Iniciales, Mañana,L'Opinió, La Opinión, El País, Post-Guerra,La Protesta, Solidaridad Obrera, El Sr. Daixonses, Tierra y Libertad, Vértice, etc. Alfons Vila Franquesa va morir el 28 d'agost de 1967 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic).

Alfons Vila Franquesa (1897-1967)

Continua...

---

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Els sacerdots comunistes i la lluita pel poder obrer i popular– Crònica sentimental de la transició --

Jaume Calafell era un gran orador. L’educació del seminari és quasi perfecta! L´Eglésia catòlica porta segles ensenyant els sacerdots l´art de l´oratòria, els diversos sistemes de controlar la conducta humana. La gran xarxa de poder religiós, polític i econòmic que té el centre en el Vaticà fa dos mil anys que sap com controlar la voluntat de les persones! Jaume havia estat missioner a Perú i al Burundi, compartint la vida amb els sectors més pobres i marginats de la societat. Després, en un viatge a Roma per assistir a una audiència concedida pel papa Pau VI als sacerdots mallorquins, en constatar l’insultant riquesa de la Cúria, decidí abandonar la disciplina eclesial i anar a viure i treballar en un barri. Organitzador de les Joventuts Obreres Catòliques, a poc a poc anà evolucionant cap al marxisme, fins que un dia trobà necessari entrar al partit. (Miquel López Crespí)

El passat compareixia novament a la memòria. En aquella trobada clandestina als afores de Palma, a Son Macià, no érem més de cinquanta. Per a nosaltres, la xifra representava un exèrcit! Era la primera vegada que vèiem aquella gentada antifranquista junta, disposada a debatre el futur del moviment veïnal. Un dia històric, ensopegar amb companys de diverses organitzacions. Veure’ns les cares, donar-nos la mà, intercanviar opinions sota els pins, lluny de les reunions habituals en habitacions plenes de fum, davant cendrers plens de llosques, vigilant que ningú de la finca ens pogués sentir. (Miquel López Crespí)

Abans de començar la meva exposició vaig fer un ràpid cop d´ull al meu despatx. Tot era en calma. Els companys que vigilaven pels carrers dels voltants, aferrats a les cabines de telèfon i dins els bars propers, no donaven senyals de vida (la qual cosa volia dir que no hi havia cap perill a la vista).

Lentament, sentint cada una de les paraules que pronunciava, vaig fer una petita història, molt resumida, de l´organització. Calia explicar que nosaltres no procedíem de l’estalinisme, de cap de les escissions que tengué el PCE a partir dels anys seixanta. Els nostres orígens eren ben diferents. Una línia que procedia de l’oposició obrera a Stalin i la policia política soviètica. Res a veure, doncs, amb la burocràcia que havia expropiat a sang i foc la Revolució Socialista. ¿Quants milers de bolxevics de totes les tendències, anarquistes, revolucionaris sense partit, persones que donaren els millors anys de la seva vida lluitant contra el tsarisme, combatent en temps de la guerra civil, no havien estat assassinats, d’un tret al cap, en els soterranis de la Lubianka, a qualsevol presó russa, en els camps gelats de Sibèria?

Els que pactaven amb els franquistes eren els que havien donat suport a l´assassinat d´Andreu Nin i Camillo Berneri a Barcelona, l´any 1937. Quan començàrem a bastir la nostra organització ens inspiràrem en el Bloc Obrer i Camperol i en el POUM, en la tradició internacional dels Consells Obrers i la democràcia directa, en els situacionistes i la Comuna de París.

Res de lluitar pel poder d’un partit. Enteníem la militància com a dinamitzadors de la lluita política i cultural dels treballadors. Una avantguarda quasi invisible, la columna vertebral de la resistència sense voler monopolitzar cap mena de protagonisme especial. Potser érem una espècie d´anarco-comunistes? Qui sap!

Aquesta manera de comportar-nos tenia un perill que, amb els anys, va ser l´origen de nombroses dificultats. No fer la propaganda adient de les sigles de l´organització produïa un efecte que rebotava en contra nostra. Els partits que eren dins els organismes unitaris de l’oposició aprofitaven qualsevol escletxa per a fer-se la màxima propaganda possible. Era el que més els importava! A les vagues, en les assemblees, malgrat que només tenguessin un militant, sempre aconseguien fer creure que ho feien tot. Era oportunisme exacerbat o nosaltres no enteníem el que passava davant els nostres ulls? Segurament aquell fet era producte de la història d’on procedíem. L’herència de l’oposició obrera massacrada pel capitalisme i l´estalinisme feia que ens repugnassin la manipulació i la mentida. Altres companys i companyes, veient el que s’esdevenia, la nostra provada manca de sectarisme, de patriotisme de partit, pensaven que tot era causat per la gran quantitat de gent provinent del cristianisme anticapitalista. Creients de bona voluntat esdevenguts comunistes sense haver passat per l’escola de l’estalinisme!

-Més que consolidar una sigla –els explicava- el que ens interessa de debò és enfortir les autoorganitzacions obreres i populars. Nosaltres volem ampliar al màxim el partit, evidentment. Qui ho nega? Voldríem tenir les persones més honrades i combatives. Allà on s’han bastit assemblees poderoses, on s’han creat embrions de poder popular com a Vitòria i les barriades obreres de tantes ciutats, el que cal és consolidar aquests organismes sorgits des de les profunditats del tall!

Idealisme? Il·lusions que la realitat ensorraria en pocs mesos?

Jaume Calafell intervengué explicant com, amb altres grups, havíem creat les primeres comissions de barri a començaments dels setanta. La dictadura s’enfonsava de forma irremeiable en una lenta i sangonosa agonia. Moria matant. Salvador Puig Antich, vint minuts en el garrot, torturat per un botxí inexpert o, vés a saber, amb instruccions precises per a fer-lo patir fins a l´últim instant. Els cinc afusellats d’ETA i FRAP, els estudiants i obrers morts a les manifestacions, a l’interior de les comissaries, mentre pintaven consignes llibertàries enmig del carrer. La manca d’equipament escolar i sanitari a les barriades populars. El nostre partit de seguida va ser sensible a les exigències de la població. Una guarderia, un ambulatori, materials per a l´ensenyament! Milers i milers de persones vivint a zones suburbials, amb els carrers sense asfaltar i una total manca d'infraestructures. La dictadura, una vegada rebuda la benedicció dels Estats Units i l´Europa capitalista, només es preocupava de la construcció d´hotels i aeroports. Juntament amb els dòlars regalats per Washington, l´entrada de divises provinents de l´emigració i del turisme, esdevenien la base econòmica sobre la qual s´aixecava tot l´edifici dels vencedors. Els europeus oblidaven els crims, la manca de llibertat existent a l´Estat espanyol i, com una inundació salvatge, en apropar-se l´estiu, en tren i avió, per carretera i amb vaixells, milions de persones travessaven les fronteres per a prendre el sol a la costa mediterrània.

Jaume Calafell s’emocionà explicant el naixement de les primeres comissions de barri.

El passat compareixia novament a la memòria. En aquella trobada clandestina als afores de Palma, a Son Macià, no érem més de cinquanta. Per a nosaltres, la xifra representava un exèrcit! Era la primera vegada que vèiem aquella gentada antifranquista junta, disposada a debatre el futur del moviment veïnal. Un dia històric, ensopegar amb companys de diverses organitzacions. Veure’ns les cares, donar-nos la mà, intercanviar opinions sota els pins, lluny de les reunions habituals en habitacions plenes de fum, davant cendrers plens de llosques, vigilant que ningú de la finca ens pogués sentir!

Per primera vegada, malgrat les diferències ideològiques, coincidíem a donar un suport actiu als incipients moviments populars, coordinar les lluites i consolidar les assemblees. Sens dubte, les intencions de cada grup podien ser oposades. Uns coincidien amb nosaltres solament per aprofitar-se del combat i aconseguir militants per a la seva organització; d´altres per no quedar despenjats de processos en els quals mai no havien participat; alguns, per frenar tot el possible la radicalitat que començava a desbordar els fantasmals organismes unitaris de l´oposició. La nostra intenció anava per un altre camí. Ens havíem adonat que calia anar aglutinant forces si de veritat volíem arribar a la República Socialista per la qual lluitàvem. Érem ben conscients que encara no érem el “partit”, tal com es considerava la majoria d´organitzacions que comparegueren a la trobada. Res més allunyat de les nostres concepcions! Si de cas, ens consideràvem un “embrió”, l´inici del que, en un futur proper, hauria de ser el gran Partit dels Treballadors que el poble necessitava.

Jaume Calafell era un gran orador. L’educació del seminari és quasi perfecta! L´Eglésia catòlica porta segles ensenyant els sacerdots l´art de l´oratòria, els diversos sistemes de controlar la conducta humana. La gran xarxa de poder religiós, polític i econòmic que té el centre en el Vaticà fa dos mil anys que sap com controlar la voluntat de les persones! Jaume havia estat missioner a Perú i al Burundi, compartint la vida amb els sectors més pobres i marginats de la societat. Després, en un viatge a Roma per assistir a una audiència concedida pel papa Pau VI als sacerdots mallorquins, en constatar l’insultant riquesa de la Cúria, decidí abandonar la disciplina eclesial i anar a viure i treballar en un barri. Organitzador de les Joventuts Obreres Catòliques, a poc a poc anà evolucionant cap al marxisme, fins que un dia trobà necessari entrar al partit.

Jaume Calafell era la nostra “arma secreta” a les assemblees clandestines quan ens havíem d’enfrontar amb els defensors dels pactes amb la burgesia. Aleshores es transformava, esdevenia un encès profeta de les Sagrades Escriptures, enrogia d’ira davant determinades trampes polítiques i no perdonava la demagògia. La seva veu, potent, queia com un raig justicier damunt els oportunistes. Era capaç d´animar una reunió de gent somorta, de treballadors i estudiants desencisats, avorrits de les manipulacions dels aspirants a sous i cadiretes. Mai no havia sentit un verb tan electritzant, uns gests clars, precisos, subratllant cada una de les paraules que pronunciava, talment Moisès quan va davallar de la muntanya amb les taules de la Llei, blasmant contra els adoradors dels ídols d´or i de plata!

Impulsat per una set de justícia social inabastable, no podia entendre que partits autodenominats d’esquerres propugnassin l´entrada als sindicats feixistes en descomposició. Aquesta manera d’actuar ens repel·lia. Just en el moment en què el poble organitzava les coordinadores de lluita, com a Euskadi, Catalunya, els indrets més combatius d´Andalusia i Castella i, potent, es consolidava el poder de les assemblees al marge del vertical franquista, els estalinistes justificaven l’entrisme amb històries inversemblants que res no tenien a veure amb la realitat.

Però la intenció d´aquests grups era evident. Penetrant dins els sindicats oficials, s´establien contactes amb la burocràcia més podrida del règim, els vividors que havien engreixat controlant una maquinària sempre al servei dels empresaris i l´Estat. Entrar en el vertical, estrènyer les relacions amb qui en coneixia el funcionament, crear una nova capa de sindicalistes estretament unida amb els falangistes, podria servir, el dia de demà, per a controlar i posseir els centenars de locals escampats arreu! Potser aquesta fos la jugada mestra que nosaltres, impulsats per la dèria de voler enfonsar tots els instruments de dominació del franquisme, no sabérem veure.

Escoltava en Jaume, que, emocionat, feia un relat de les lluites de barris on el partit era el capdavanter, l’ànima de les mobilitzacions. Però qui ho sabia, a part de la gent de la barriada? Cap diari s’havia fet mai ressò del que passava més enllà de les reunions semioficials de les inútils Juntes i Plataformes Democràtiques!

Nosaltres no existíem, érem invisibles!