Bloc de BalearWeb

PLATAFORMA PRO CAMINS PÚBLICS I OBERTS

COMUNICAT SOBRE LA SOL·LICITUD DE RETIRADA DE LA PROPOSTA DE MODIFICACIÓ PUNTUAL DEL PORN DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

La PLATAFORMA PRO CAMINS PÚBLICS I OBERTS de Pollença ha registrat un escrit a la Conselleria de Medi Ambient i Territori per l’acte d’iniciar el procediment de modificació puntual del Pla d'ordenació dels recursos naturals (PORN) de la Serra de Tramuntana, aprovat pel Decret 19/2007, de 16 de març, per considerar que aquest procediment de modificació puntual, pel que fa referència al terme municipal de Pollença i a la servitud d’accés públic a Cala Castell contemplada al PGOU de Pollença, no obeeix a cap criteri legal contemplat a la normativa del mateix PORN ni a les disposicions de la Llei 5/2005, de 26 de maig, per a la conservació dels espais de rellevància ambiental (LECO).

El motiu principal de tot quest embolic té el seu origen en una pericial errònia que el Tribunal Superior de Justicia de les Illes Balears va adoptar com a correcta, i és a partir d’aquesta falsedat que s’ha desenvolupat tot el llarg procediment judicial que ha comportat, per ara, als procediments de la supressió de la servitud del PGOU i a la modificació puntual del PORN de la Serra de Tramuntana per tal de poder fer possible la servitud.

Aquesta pericial concloïa que “El camino de acceso a la platja de Es Castell según la pericial emitida por el Ingeniero Técnico Agrícola Sr. Vidal (folio 322 de los autos) discurre 65 metros por Zona de exclusión ubicados todos ellos en su tramo final. Y hay un total de 2.864 m de longitud a lo largo de su total recurrido, repartidos en distintos tramos, que invaden zona de Uso limitado. Toda la zona limítrofe con la ribera del mar es Zona de Exclusión de forma que no es posible acceder al mar si no es cruzando esa zona.”

Doncs resulta que segons els plànols i el text de la normativa del PORN de la Serra de Tramuntana diuen tot el contrari, per quan els camins existents que condueixen a Cala Castell i al Castell del Rei n’estan exclosos del seu àmbit d’actuació, regulació i competència.

La part final de l’article 1.2 de la Normativa del PORN deixa ben clar que “exclou els sistemes d’infraestructures, equipaments i les APT de carreteres, tots aquests grafiats i prevists al PTI de Mallorca aprovat pel Ple del Consell Insular de 3 de desembre de 2004.”. Aquesta disposició queda ben reflectida gràficament al plànol 644-5 de la cartografia del PORN al dibuixar els camins de Cala Castell i el Castell del Rei de color vermell, igual que mols altres camins i carreteres de la Serra de Tramuntana doncs formen part del sistema d’infraestructures grafiats als plànols del Pla Territorial de Mallorca.

El mateix ocorre amb la franja litoral de Cala Castell, doncs segons la grafia del Plànol del PORN està dibuixada en color rosa, el que vol dir que aquesta franja litoral seria zona d’ús compatible, però en cap cas Zona d’exclusió com se va dir al tribunal.

A més la redacció de tot PORN de les Illes Balears no pot anar en contra de les competències urbanístiques que per Llei tenen els Ajuntaments i els Consells Insulars, doncs l’article 7.3 de la LECO diu què “el grau de detall i extensió de la regulació del Pla d'ordenació dels recursos naturals ha de ser respectuós, dins l'àmbit terrestre, amb la competència en matèria de l'ordenació del territori i urbanisme i, dins l'àmbit marí amb la competència en matèria de pesca.” Això vol dir que el PORN de la Serra de Tramuntana ha de respectar les determinacions dels planejaments urbanístics, sense poder canviar-los ni anul·lar-los.

El Ple de l’Ajuntament de Pollença de 23 de maig de 1990 va establir una servitud de pas o d’accés públic a la mar fins a Cala Castell en concordança amb l’article 28 de la Llei de Costes i el Reglament de Costes perquè aquest camí passes a formar part de la xarxa ce camins públics municipals, i així va quedar reflectit al plànols d’ordenació de la “Red viaria general y estructura orgánica del territorio”, concretament al Plànol 1, Fulla1, i amb la qualificació urbanística de Sistema General en No Urbanitzable. Aquest acord de Ple fou avalat per la sentència de Tribunal Suprem de 18 d’octubre de 2001.

En definitiva, que és impossible que el PGOU de Pollença se pugui adaptar al PORN de la Serra de Tramuntana com han dictaminat els diferents tribunals per quan no afecta ni pot afectar legalment les determinacions del PGOU de Pollença, i que si en tot cas fora així, hauria d’esser el PORN que s’hauria d’adaptar al PGOU de Pollença per invasió de competències no atorgades per la LECO.

Així doncs no té cap sentit iniciar una modificació puntual del PORN en relació a la servitud de pas o d’accés públic a Cala Castell si tanmateix no hi ha cap interferència entre el PORN i el PGOU de Pollença.

S’adjunta plànol del PGOU de Pollença on queda grafiada i reflectida l’intinerari sobre els terrenys privats on s’estableix de la servitud d’accés públic a Cala Castell amb la qualificació urbanística de Sistema General en No Urbanitzable i que com se pot bé observar sobrepassa en uns 80 metres la línia de domini públic marítim terrestre en direcció a la mar.

Pollença, 10 de febrer de 2021.

TEMPS DE MATERA (LLEONARD MUNTANER EDITOR), UNA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

Aquella maltempsada dodis és la que esbuca sense pietat el món dels protagonistes, una família xueta i esquerrana en un poble de Mallorca. Què fer davant la inesperada tempesta? Com barrar a la inundació que semportava a la mar els dies antics, els anys més feliços de la nostra existència?. La cultura i la solidaritat sesvaeixen en una maror plena dodis atàvics. De cop i volta, de les fondàries de lànima en surten els pitjors diables. Emergeixen odis socials, enveges, enemistat de classe, segregació cruel dunes persones innocents, revenges malaltisses o simplement pura maldat, la pitjor dolenteria. Per això la matera en aquells temps anava a lloure i voltava lilla de cap a cap com la fam de lany dotze. (Mateu Morro)

Per Mateu Morro, historiador i escriptor

Miquel López Crespí ha tractat una multitud de temes del nostre passat col·lectiu en la seva poesia, el seu teatre i la seva prosa. El món de la Guerra Civil i de la repressió franquista lha explorat en profunditat i en nombroses ocasions. En la novel·la Caterina Tarongí se centrà en una triple dimensió de la repressió: repressió de gènere i humiliació en tant que dones; repressió col·lectiva i segregació social dels xuetes de Mallorca i repressió directa de loposició cultural, social i política. Temàtica que ara recupera, amb nous matisos, en Temps de matera, que esdevé un magnífic exemple de literatura de combat al servei de la recuperació de la nostra memòria històrica.

Llegir aquest llibre, com ja ens passà amb Caterina Tarongí, ens du a evocar dies ombrívols, de por i de misèria. Certament, aquell juliol de 1936 una nova època començava. El padrí estava amagat darrera el llenyer de la soll, un amagatall senzill, però efectiu, que els falangistes mai no pogueren descobrir. Però el més sorprenent de tot no era el padrí, amagat dins ca seva sense que la padrina ho sabés. El que realment sorprenia als al·lotells que aleshores jugaven pels carrers polsegosos del poble, i que amb el temps tornarien grans, es casarien i, com els seus ancestres, farien cada matí el camí de la marjal, era el posat encarcarat den Martí Cerol, un malànima que amb la pistola en la mà i dues copes de conyac comandava aquell estol de matons. Val a dir que no era menys sorprenent veure aquells joves, que setmanes abans semblaven normals al·lots de poble, ara arrossegar aquells fusellots pels carrers o amagar-se damunt un morer de fullam espès, a laguait de persones humanes.

Nhi havia que feien por just de veurels, pobres dimonions de taverna amarats de cassalla, amb els ulls sangonosos que els espirejaven dolenteria. La dolenteria del miserable, del cussot de brega que lamo afua mentre ell roman lluny del carnatge. Però nhi havia daltres, que també sorprenien força, i anys després també sen parlaria a la vora del foc de les foganyes de les cases, en els llargs i tristos anys quaranta i cinquanta. Hi havia també aquell al·lot que feia de mecànic i arreglava amb cura el Citroën del metge republicà, integrant de la comissió gestora del Front Popular, que un mal dia trobaren mort, amb el cap esclatat a xapetades, ran duns batzers de la vorera del camí. Contaven que aquell mateix al·lot, el mecànic amatent del poble, havia fet part de lescamot executor. També es recordava aquell altre jove seminarista, actiu membre dels joves dAcció Catòlica, un bonàs, que cada horabaixa samagava, el fusell engaltat, dins unes figueres de moro prop de la casa de dos jornalers, pare i fill, que shavien amagat per la muntanya. El seu pecat era ser desquerres i haver xerrat massa en el cafè del poble. Conten com la dona daquell jornaler sortia a la porta i a grans crits, enfollida, blasmava els falangistes. Un dia, però, els dos homes, de manera imprudent, tornaren a ca seva, deixant els llunyans amagatalls del bosc, volien descansar un poc i els tragueren del llit sense donar-los temps a vestir-se, amb roba blanca, per dur-los a matar sota un ullastre, al costat duna carretera solitària, on un pastor va veure la feta. Eren temps de matera.

I la matera es congriava voltada de pors i complicitats. Uns sentiments que Miquel López Crespí copsa a la perfecció per descriure aquells moments llòbrecs que ho empastissaren tot de sang innocent i bastiren un món de mentides. Un món que shavia dautoreproduir durant decennis, castigant generacions senceres amb la seva misèria moral. Lambient que ens mostra Temps de matera ens permet apropar-nos a la constel·lació del mal. Perquè aleshores hi havia els matons, però també hi havia els que gaudien del mal dels altres. Hi havia els que manaven els matons, els amos de mans fines, i hi havia els que els aplaudien a mans plenes. És clar que molts dels que sho miraven, i fins i tot feien mamballetes, estaven aterrits per dins i tenien por de bon de veres, la por dun ca apallissat, dun ca humiliat una i altra vegada pels amos. Una por ancestral de poble derrotat.

Jo no cercava maldat en els ulls de la gent diu la protagonista del magnífic llibre de Miquel López Crespí. Però no feia falta fitar els ulls dels botxins, perquè malgrat les aparences encalmades, el mal covava per dins. Sols hi havia dhaver un moment favorable per a què vessunyàs, I això sesdevingué amb laixecament franquista del juliol de 1936. Llavors el mal semprengué de gents impensades, de bones gents benpensants com diria Bernanos, fent perdre per sempre la tranquil·litat que dóna la santa ignorància de la pagesia com diu Miquel López. Era el mal que manifestaven tant els amos, com els botxins i els espectadors còmplices de la malifeta.

El padrí Rafel mho advertí de ben joveneta: Mai no tapropis als que gaudeixen amb els sofriments dels altres. Són perillosos. Res de bo no pot sortir-ne dels que viuen somniant amb la sang. Miquel López Crespí, a Temps de matera satura a fer una introspecció sobre els ressorts interiors que duen al mal sense límits, fins i tot a les bones gents de missa diària. És clar que darrera lactuació sense pietat dels matons dels escamots falangistes hi ha sempre la reflexió freda dels que han organitzat la cacera, dels que la justifiquen en el pla de les idees, dels que decideixen quan cal matar, qui viurà i qui morirà. I aquests no es mouen tant per lodi irracional, com pel càlcul polític que els du a promoure els assassinats més terribles amb la intenció de castigar, aterrorir o tan sols de fer a saber a tothom qui mana de bon de veres. Són les diverses baules de la cadena del mal les que podem copsar en aquest llibre il·luminador dels ressorts psicològics i socials del feixisme.

La novel·la posa al descobert de manera precisa la hipocresia que tanmateix no pot encobrir la intenció de fer mal, la voluntat de destruir lesperit de resistència dels detinguts, mentre sels du fermats cap a lAjuntament amb la intenció que patissin sota les escopinades i els crits de la gentada que gaudia contemplant el lamentable espectacle. Lambient sòrdid que es descriu no és gaire diferent del que sha viscut, i adesiara es viu, a molts daltres països. Arreu del món hem vist les mateixes actituds en les situacions en què el gregarisme acrític, el fanatisme o lafany de preservar situacions de domini social o polític, combinat amb dosis ingents de por i dodi, han estat leix dominant. En aquests moments la solidaritat de les víctimes contrasta amb la complicitat dels botxins. Es pot conèixer en poc temps la grandesa i la mesquinesa, i ens podem interrogar amb motiu sobre els racons més foscos de la natura humana. Era possible que la misèria de les persones arribàs al grau de només gaudir de la felicitat contemplant la desgràcia dels altres?. És la pregunta que ens resta dempeus després de llegir lincisiu i apassionant relat de Temps de cacera. Una pregunta de la qual ara ja en sabem prou bé la resposta.

Mateu Morro Marcé

[16/02] Primera vaga general colombiana - La Plume Noire - «Antisistema» - Guillaume - Mirbeau - Owen - Miranda - Rodriguez - Martín Castro - Tacconi - Isgleas - Eikeboom - Blanco - Ros - Astolfi - Martínez Sagi - Saborit - Diego Santillán - Vallet - Rey - Benito - Sant - Okamoto - Moral - Granada - Avrich - Valls Puig

Anarcoefemèrides del 16 de febrer

Esdeveniments

Port de Barranquilla

- Primera vaga general colombiana: Entre el 16 i el 21 de febrer de 1910 esclata una vaga general de bracers portuaris, obrers de la construcció, ferroviaris i transportistes fluvials a la regió de Barranquilla, Puerto Colombia i Calamar (Colòmbia). Considerada com a la primera vaga general de la història de Colòmbia, despertà la solidaritat d'amplis sectors de la població i obligà els empresaris a concedir un lleuger augment salarial. A diferència dels moviments vaguístics de 1918 i de la dècada dels vint, els vaguistes de 1910 tenen encara una fràgil consciència de la seva autonomia i barregen a les idees anarcosindicalistes predominants –idees«estrangeres», com les qualificaren els sectors patronals, ja que la Costa Atlàntica, que a causa de la seva situació geogràfica estava menys aïllada que la resta del país, rebia la influència de mariners i d'immigrants anarquistes i socialistes–, nocions marxistes, liberals i, fins i tot, tradicionalistes.

***

La llibreia lionesa La Plume Noire

- Atemptat a la llibreria La Plume Noire: La nit del 15 al 16 de febrer de 1997, devers les quatre de la matinada, la llibreria anarquista de la Unió Regional Rhône-Alpes de la Federació Anarquista, a Lió (Arpitània), La Plume Noire, és víctima d'un incendi atribuït a l'extremadreta francesa. Tots els llibres i el mobiliari van cremar-se. Els danys van ser importants, però gràcies a la mobilització i a la solidaritat, la llibreria va poder reobrir el 17 de gener de 1998.

***

Capçalera del primer número d'Antisistema

- Surt Antisistema:El 16 de febrer de 2007 surt a Barcelona (Catalunya) Antisistema. Periódico anarquista de Barcelona–més tard portarà els subtítols«Periòdic anarquista de Barcelona i rodalies» i«Periòdic anàrquic»–, editat pel Fòrum Informal Anarquista de Barcelona (FIAB), de periodicitat mensual, en castellà –amb alguns articles en català– i un tiratge inicial de 4.000 exemplars. Era continuació d'Albesòs, editat per l'Ateneu Llibertari del Besòs. Volia ser un fòrum informal d'anàlisi, de contrainformació i de difusió de les lluites i ideals antiautoritaris. Tractà temes com la repressió, l'antiparlamentarisme, l'okupació, l'especulació, l'habitatge, l'economia, el veganisme, l'alliberament animal, l'ecologia, la política exterior, el sindicalisme, la poesia, etc. Entre els col·laboradors podem citar Severo Rosci, Carol, Liberto, Homo Economicus, David Fernández, Kabiria, Acratón, Ceibe, Ramiro Anzit, Jorge Méndez, Panagiotis Masouaras, Diana Reig, Victor Revo, Robi Cima, Grabriel Pombo, entre d'altres. En sortiren 30 números, l'últim el desembre de 2009 i fou substituït per En Veu Alta. Publicació Intermitent de la Xarxa Anarquista.

Naixements

James Guillaume (1866)

- James Guillaume: El 16 de febrer de 1844 neix a Londres (Anglaterra) el militant i historiador anarquista i sindicalista revolucionari James Guillaume. Fou fill de George Guillaume, un culte republicà i lliurepensador del cantó suís de Neuchâtel que dirigia, a la capital anglesa, la sucursal d'una petita fàbrica de rellotgeria de Fleurier; sa mare es deia Marie Suzanne Glady. Aquesta empresa familiar no pogué resistir la crisi sorgida a partir de 1848 i son pare retornà a Suïssa arran de la proclamació de la República a Neuchâtel, on exercir diversos càrrecs (jutge, prefecte de la Val-de-Travers, conseller d'Estat, etc.). Amb nou anys començà a estudiar al Col·legí Llatí de Neuchâtel i després, entre 1860 i 1862 va fer classes a l'acadèmia«Les Auditoires», on ja demostrà un esperit rebel i indisciplinat enfront les autoritats escolars monàrquiques i religioses. A la biblioteca de son pare llegí sobretot filosofia (Spinoza, els il·lustrats, etc.) i els autors clàssics (Homer, Shakespeare, Goethe, Byron, Rabelais, Molière, Voltaire, etc.), sense deixar de banda les ciències naturals (astronomia, geologia, entomologia, etc.). També cultivà la poesia i la música de manera apassionada. En aquests anys, per la casa familiar passaren els esperits més avançats i cultes de l'època: Versigny, Cantagrel, Chaudey, Erdan, Pascal Duprat, Pierre Leroux, Clémence Auguste Royer, Karl Vogt, Edouard Desor, Moleschott, Gressly, T. Barker, Félix Pécaut, Albert Réville, Jules Steeg, F. Buisson, Carl Vogt, Edouard Desor, Gustave Chaudey, Jean Baptiste-Victor Versigny, Pierre Leroux, Ferdinan Buisson, etc. Moltes d'aquestes personalitats eren republicans que havien hagut de refugiar-se a Suïssa després del fracàs de les revolucions de 1848, radicals de diverses tendències, lliurepensadors, materialistes, socialistes místics, protestants liberals, etc. Entre el setembre de 1862 i la primavera de 1864, sense cap objectiu definit, continuarà els estudis a Zuric, on es matriculà durant tres semestres en un seminari filosoficopedagògic, on tingué de professors el filòleg Hermann Kôchly i l'historiador de la literatura i de l'estètica Friedrich Theodor Vischer, ambdós alemanys refugiats a Suïssa. Però l'ambient alemany de Zuric desagradà al jove d'educació francesa. A més dels estudis es lliurà a nombroses lectures i a la traducció de novel·les de Gottfried Keller, qui conegué personalment i en revisà les seves versions. Ardent radical, segueix de prop la política del cantó i acusa el Consell d'Estat d'adormir-se a la poltrona. Però la família dels Guillaume tenien cinc infants a educar i, per raons financeres, no continuaren pagant els estudis del primogènit. De bell nou a Neuchâtel, acceptarà una substitució per un any a l'Escola Industrial de Le Locle on ensenyarà francès i història; en 1865 passà els exàmens de funcionari i fou nomenat a títol definitiu. En aquests anys, mentre llegia nous autors (Feuerbach, Darwin, Fourier, Louis Blanc, Proudhon, etc.), organitzà cursos de classes nocturnes per als joves obrers de la contrada. Força influït pel moviment cooperativista francès i per la fundació de la secció de La Chaux-de-Fonds de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT) en 1865, decidí, amb Constant Meuron –combatent republicà durant la revolució de 1831, refugiat al cantó de Berna després del fracàs d'aquesta, que acabà essent lliurat a les autoritats monàrquiques de Neuchâtel i condemnat a mort, però que finalment pogué fugir de la presó–, crear l'agost de 1866 la secció de Le Locle de la Internacional, secció a la qual representà en el I Congrés de l'AIT celebrat a Ginebra el mes següent. A partir d'aquest moment la vida de James Guillaume hi aniràíntimament lligada a la de la Internacional. D'antuvi, com a radical socialista, veurà en la política parlamentària el mitjà per aconseguir els objectius de l'AIT, però la influència dels delegats belgues, francesos, anglesos i alemanys que trobà en els dos primers congressos de la Internacional –Ginebra (1866) i Lausana (1867)– el porten a accentuar el punt de vista social i entén que l'organització de la classe obrera no pot realitzar-se més que lluitant contra la burgesia. A més, l'experiència durat la campanya electoral de 1868 mostrà als internacionalistes de Neuchâtel com els radicals en el poder havien negat qualsevol participació d'aquests en les seves llistes.És en aquest context quan Guillaume i sos companys acceptaren el plantejament teòric de Mikhail Bakunin: l'objectiu del moviment obrer és el col·lectivisme i no es pot realitzar aquest instaurant reformes des de l'aparell estatal, ans al contrari, cal abolir l'Estat per establir la nova societat futura i per això els proletaris han de trencat tots els ponts establerts amb la burgesia i renunciar a veure's representada per aquesta en assemblees legislatives. Aleshores esdevingué el principal animador de la Federació del Jura de la Internacional de caire anarcol·lectivista i bakuninista. Encara que va estar d'acord amb el principi de la «propaganda pel fet», ja que fou assumit per la Federació del Jura, se n'oposà a certes aplicacions, entrant en conflicte amb l’extremisme violent de Paul Brousse; sempre fugí de la verborrea revolucionària. Entre 1868 i 1870 edità Le Progrès, primer periòdic anarquista de Suïssa. A començaments d'agost de 1869 fou acomiadat del seu lloc de feina com a professor per la Comissió Escolar de Le Locle i fins al 1872 dirigí una petita impremta que pertanyia a son pare –fou en aquesta tipografia on Benoît Malon i Gustave Lefrançais, refugiats a Suïssa després de la caiguda de la Comuna, van donar a llum les seves memòries sobre la insurrecció parisenca–, a més de impartir lliçons particulars i fer traduccions per guanyar-se la vida. El setembre de 1869 representà la secció de l'AIT de Le Locle i la Societat de Gravadors de Neuchâtel en el Congrés de Basilea de l'AIT. En 1870 es casà ambÉlise Golay. L'11 d'abril de 1870 esdevingué el redactor de La Solidarité,òrgan dels internacionals de cultura francesa, i, a partir del 15 de febrer de 1872, redactà el Bulletin de la Fédération Jurassiene que sortí a Sonvillier. El seu federalisme llibertari s'oposà durament al centralisme autoritari marxista durant el Congrés de l'Haia de 1872 i en fou exclòs amb Bakunin. L'agost de 1874 va escriure Idées sur l'organisation sociale, text que fou publicat en 1876. Entre el 26 i el 30 d'octubre de 1876 representà la Federació del Jura en el Congrés General de Berna de l'AIT. El 18 de març de 1877 participà en una manifestació pels carrers de Berna juntament amb internacionalistes vinguts de tots els cantons suïssos i defensà la protesta dels atacs policíacs i dels elements reaccionaris de la ciutat, fet pel qual fou condemnat a 40 dies de presó. El maig de 1878, sense feina, casat i pare d'un infant, marxà a París, on esdevingué secretari de redacció de la Revue Pédagogique (1878-1887) i realitzà articles per al Dictionnaire de pédagogieet d'instrution primaire (1882-1887) de Ferdinand Buisson, sempre defensant la instrucció pública i l'escola laica. No tornà a Suïssa més que per vacances o per convalescències. A partir de 1887 fou el principal col·laborador del Dictionnaire géographiqueet administratif de la France (1887-1904). Durant més de vint anys viurà al marge de l'acció política, per por a la deportació, però també per decepció, actitud que no canviarà en 1889 quan aconseguí la nacionalitat francesa. Amb ocasió del centenari de la Revolució francesa, realitzà estudis històrics i publicà nombroses recerques sobre el tema. En 1890 publicà Pestalozzi.Étude biographique. Entre 1895 i 1913 va ajudar Max Nettlau en l'edició de les obres de Bakunin per a l'editorial Stock. En 1897 sa filla segona Marguerite va morir i ell començà a patir una malaltia nerviosa severa que l'obligà a interrompre qualsevol feina durant dos anys, refugiant-se al Mini i, a partir de 1898, a l'asil psiquiàtric de la Waldau (Berna, Suïssa) i fins a 1901 a Neuchâtel. Així que es va recuperar, sa esposa caigué malalta per no recuperar-se, morint a finals de 1901. En 1902 començà a recuperar documents i records de militants (Jaurès, Charles Andler, Lucien Descaves, etc.) de la Primera Internacional i realitzà nombroses conferències sobre el tema a la Universitat Popular del XIV Districte parisenc. Atret pel moviment de les Borses del Treball, es lligarà a Fernand Pelloutier i el seu sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball (CGT), hereva, segons ell, de l'esperit revolucionari de l'AIT. El novembre de 1903 publicà en La Sentinelle cinc articles sobre «El col·lectivisme de la Internacional», que després van ser reunits en un fulletó. Gràcies al consell de Lucien Herr, emprendrà la redacció de la seva obra major L'Internationale. Documents et souvenirs (1864-1878), que publicà en quatre volums entre 1905 i 1910 i que documenten la posició anarquista durant la Primera Internacional. En 1907 va escriure una biografia de Bakunin i en 1908 prologà el llibre d'Adhémar Schwitzguébel Quelques écrits. Entre 1908 i 1909 publicà Études revolutionnaires, treballs sobre la Revolució francesa publicats en dos volums per a l'editorial Stock. Com a treballador intel·lectual que era no pogué afiliar-se a cap sindicat, però col·laborà activament en la premsa de la CGT, en La Vie Ouvrière de Pierre Monatte, en La Bataille Syndicaliste o en La Voix du Peuple, traduint articles per al moviment sindicalista i col·laborant-ne amb els redactors. Quan esclatà la Gran Guerra, com la majoria dels militants de la CGT i dels socialistes, es pronuncià a favor de l'Entesa i de la«Unió Sagrada». El desembre de 1914 deixà París i passà a Suïssa. Els seus atacs contra els socialistes alemanys es dispararen i a començaments de 1915 va escriure un article, el seu darrer article, contra Karl Liebknecht, que acabava de votar en contra dels pressuposts militars al Reichstag alemany. En 1915 també sortí publicat el fulletó Karl Marx pangermaniste et l'Association Internationale des Travailleurs de 1864 à 1870. Novament atacat per la malaltia nerviosa, acabà a l'asil psiquiàtric de Marin, on progressivament va anar perdent totes les seves facultats. James Guillaume va morir el 20 de novembre de 1916 a la Casa de Salut de Préfargier (Marin, Neuchâtel, Suïssa) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

James Guillaume (1844-1916)

***

Octave Mirbeau

- Octave Mirbeau: El 16 de febrer de 1848 neix a Trévières (Normandia, França) el periodista, escriptor i polemista llibertari Octave Mirbeau. D'antuvi va ser per tradició familiar un jove burgès reaccionari i antisemita. Més tard, quan va prendre consciència de la injustícia social, se sentí més a prop dels pobres i abraçà els ideals anarquistes. Va col·laborar en el diari Le Cri du peuple, dirigit per la periodista llibertària Caroline Remy (Séverine). D'ençà 1885, preconitzarà l'abstenció en les eleccions. Va publicar diverses novel·les autobiogràfiques (La calvaire, L'abbé Jules, Sébastien Roch), on denunciava l'educació religiosa i la hipocresia burgesa. Va ser també crític de l'art avantguardista i va fer costat joves pintors i escriptors. En 1891 va participar en el diari L'Endehors, que publicava Zo d'Axa. En 1893 va fer el prefaci de llibre de Jean Grave La société mourante et l'Anarchie, que implicarà la condemna de 10 anys de presó per aquest darrer. Mirbeau va esdevenir un periodista prestigiós, un polemista talentós i un cronista temut (sempre se li retraurà la seva misogínia). Quan va esclatar l'afer Dreyfus, prendrà partit pels seus defensors. El desembre de 1897, la seva obra de teatreLes mauvais bergers es va estrenar amb escàndol. Li va seguir una brillant carrera: novel·les –Le journal d'una femme de chambre, va ser publicada en La Revue Blanche, en 1900–; peces teatrals; i una bona col·lecció d'articles antimilitaristes, contra la religió i el conformisme general. Octave Mirbeau va morir el 16 de febrer de 1917, el dia del seu aniversari, a París (França).

***

W. C. Owen fotografiat per Anglo French Photo Co. (Londres, ca. 1922) [CIRA - Lausana]

- William Charles Owen:El 16 de febrer de 1854 neix a Dinapore (Bengala, Índia) el militant i propagandista anarquista individualista William Charles Owen. Fou fill d'una família burgesa benestant lligada a la noblesa. Sos pares van ser el doctor William Charles Owen, cirurgià assistent en els serveis mèdics de l'exèrcit britànic a Bengala, mort sis mesos abans del naixement de son fill, i Adelaide Anne Owen. Va ser educat a la metròpoli, al col·legi de Wellington, i va estudiar Dret, però mai no es va especialitzar. A finals dels anys 70 va començar a despuntar com a un activista polític destacat. Va casar-se contra la voluntat de sa família i en 1882 va emigrar a Nova York (EUA). En 1884 es va instal·lar a Califòrnia, exercint diversos oficis (periodista, mestre...). En aquestaèpoca esdevindrà socialista i, després de conèixer Burnette G. Haskell, s'afiliarà en 1884 a la International Workmen's Association californiana, que havia estat fundada en 1881, i en 1885 va esdevenir-ne secretari del Comitè Central, col·laborant habitualment en Truth, el seu òrgan d'expressió. Durant un temps va col·laborar també en Nationalist, periòdic socialista publicat a LosÁngeles i San Francisco. Durant aquests anys va estar influenciat per Herbert Spencer i Henry George, però quan va descobrir els escrits de Kropotkin el seu pensament polític va canviar radicalment –va fer la primera traducció a l'anglès de Paroles d'un révolté. Ja anarquista, va escriure en The Commonweal (El Bé Públic), periòdic de la lliga socialista britànica de William Morris. En 1890 va instal·lar-se de bell nou a Nova York i va fundar amb alguns amics la Lliga Socialista Novaiorquesa; amb Severino Merlino i altres militants van publicar en 1890 Solidarity. Va retornar alguns mesos a partir del novembre de 1892 al Regne Unit–després de ser expulsat de la Lliga Socialista Novaiorquesa per «abandonar una al·lota que ben aviat serà mare»– i va trobar-s'hi amb Kropotkin. De tornada als EUA, l'estiu de 1893, va proposar a la revista londinenca Freedom publicar regularment una«pàgina americana» a partir de 1894, però finalment no es va materialitzar. Cap al 1895 el seu anarquisme canviarà radicalment sota la influència de Benjamin Tucker, abandonant el pensament de Kropotkin i passant-se a l'individualisme llibertari. En 1896, quan es va descobrir or a Klondike, va marxar-hi un temps a temptar sort, però no va guanyar res més que l'experiència. Després va fer de bell nou de periodista per a la Lliga per la Reforma de les Presons, que va publicar anònimament en 1910 la seva requisitòria contra el sistema penitenciari Crime and criminals. Va col·laborar en diversos periòdics anarquistes, com Firebrand, Free Society i Mother Earth, d'Emma Goldman, que també li va publicar el seu reeixit fullet Anarchism versus Socialism (1908). John Kenneth Turner i el seu llibre Barbarous Mexico (1910) li va fer descobrir la Revolució mexicana i el Partit Liberal dels germans Flores Magón. A partir d'abril de 1911 i fins al novembre de 1916, va participar en la redacció de la secció anglesa del periòdic Regeneración i en va ser el corresponsal amb la premsa llibertària internacional. En 1912 va publicar el fullet The Mexican Revolution: Its progress, purpose and probable results. Entre 1914 i 1915 va publicar el seu propi periòdic Land and Liberty, a Hayward (Califòrnia). Quan va esclatar la Gran Guerra, encara que allunyat de Kropotkin, li va fer costat signant el«Manifest dels Setze». L'estiu de 1915 es va retirar un temps i va muntar una petita granja avícola a Puget Sound (Washington, EUA). El 18 de febrer de 1916 els germans Flores Magón són detinguts, però Owen, alertat, va aconseguir fugir de la detenció i, després de passar sis mesos amagat a la serra californiana, va retornar al Regne Unit. Va aconseguir feina a Plymouth, però quan va poder instal·lar-se a Londres els agents d'Scotland Yard el van detenir, ja que, com que aleshores era ciutadà nord-americà, la policia dels EUA en demanava l'extradició; després d'un estira i arronsa amb les autoritats britàniques, va poder guanyar un permís d'estada al seu país natal. Va guanyar-se la vida com a periodista del Middleton Guardian i de la Commercial Review. Sempre va tenir dificultats per les seves posicions polítiques, especialment per la defensa de la violència com a mitjà d'alliberament dels oprimits. A partir de 1919 va participar en el periòdic Freedom i en el Commonwealth Land Party, que lluitava per la redistribució de la terra i per als qui la treballen. Durant aquest anys una o dues vegades per setmana s'adreçava a la gent a parcs i places londinenques. En 1926 es va retirar a una petita colònia cooperativista prop d'Storrington (West Sussex, Anglaterra). William Charles Owen va morir de càncer el 9 de juliol de 1929 en una residència de jubilats a Worthing (West Sussex, Anglaterra). Part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

William Charles Owen (1854-1929)

***

Francisco Miranda Concha

- Francisco Miranda Concha: El 16 de febrer de 1868 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Miranda Concha –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Sancho. Fou el fillastre d'Anselmo Lorenzo Asperilla –sa mare, Francisca Concha Gordo, després de enviudar de José Miranda, anarquista internacionalista, s'uní a Lorenzo. D'antuvi treballà com a moliner i després com a enquadernador. En 1902 presidí el Comitè Antimilitarista de Barcelona i l'octubre d'aquest mateix any intervingué en una gira de propaganda per Andalusia. El 15 de novembre de 1905 va ser jutjat en l'anomenat «Procés de les Bombes del Coll» –sobre unes bombes trobades a la muntanya del Coll de Barcelona– i fou absolt. Durant la Setmana Tràgica de Barcelona formà part del Comitè de Vaga i, amb Jaume Aragó i García, organitzà un grup a la Rambla que intentà assaltar la comissaria; per aquests fets, l'agost de 1909 hagué de fugir de la Península. Amb Eusebi Carbó Carbó, organitzà el Grup Anarquista Espanyol de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), estretament relacionat amb els exiliats peninsulars de París (França). En aquesta època fou buscat per la policia a Marsella (Provença, Occitània). Participà en la sessió secreta del I Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del 16 de setembre de 1911 i fou empresonat cinc dies després de la seva clausura; posteriorment assistí a diverses reunions amb la finalitat d'escampar la vaga revolucionària. En 1912 participà activament en les activitats del Centre Obrer d'Estudis Socials de Barcelona. En aquests anys treballava de mosso de magatzem. El 12 de juliol de 1913 dos textos seus (Diferencias entre el sentimiento y las ideas i Estrofas rojas) van ser llegits en un festival celebrat a l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. El 5 d'agost de 1913 va ser detingut, amb altres companys, a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) durant un míting de vaguistes. Entre 1913 i 1914, quan la CNT era il·legal, fou membre de la seva comissió clandestina a Catalunya. Com a representant la Federació Local de Societats Obreres de Barcelona, va assistir a l'Assemblea Nacional Unitària convocada per la Federació Nacional de l'Art Fabril, celebrada el 18 d'octubre de 1914 a Mataró. Després de la reconstrucció de la CNT, en 1915 va ser secretari ajudant del primer Comitè Nacional confederal i el maig d'aquell any assistí al Congrés Internacional de la Pau del Ferrol. Participà en els mítings pro amnistia de 1916 i 1917 i, en aquest últim any, va ser nomenat secretari de la Regional de Catalunya de la CNT fins que fou substituït per Ángel Pestaña Núñez. Signà, amb Salvador Seguí Rubinat iÁngel Pestaña Núñez, un manifest, publicat el 7 de maig de 1917 en Solidaridad Obrera, on es defensaven de l'acusació de gemanofília solapada i confessaven les seves majors simpaties pels aliats, encara que sense perdre el seu sentit crític, ja que l'imperialisme també inspirava els governs que lluitaven contra l'Imperi Alemany. Entre 1917 i 1918 fou secretari general de la CNT. En aquests anys, participà freqüentment en mítings i gires propagandístiques i fou força actiu en vagues, com ara la vaga general revolucionària d'agost de 1917, en la qual fou membre del Comitè de Vaga a Barcelona, i en la de La Canadenca de 1919. El gener de 1919 va fer un míting, amb Lola Ferrer Miralles, a Caldes de Montbui (Vallès Oriental, Catalunya), i poc després fou detingut a València i tancat al vaixell-presó Pelayo. El 19 de març participà en el míting de la plaça de toros de Les Arenes de Barcelona proposant en nom dels presos l'acabament de la vaga de La Canadenca. En 1920 fou un dels fundadors de l'Ateneu del carrer Pizarro de Madrid. Durant la dècada dels vint va escriure en Regeneración de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). El febrer de 1921 va ser detingut i empresonat durant dos anys arran de l'assassinat d'Eduardo Dato. Partidari de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, com ara El Porvenir del Obrero, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, Tramontana, etc. En 1936, durant la Revolució, fou responsable de les seccions de tancament i repartiment del Comitè de Control del periòdic El Mundo Deportivo de Barcelona. Sa companya fou Carme Groba Esparragó, amb qui tingué tres infants (Mercedes, Marina i Antonio) que sobrevisqueren. Francisco Miranda Concha va morir el 9 de febrer de 1950 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat.

***

Léon Rodríguez (ca. 1899)

- Léon Rodriguez: El 16 de febrer de 1878 neix al IX Districte de París (França) l'anarquista anarcoindividualista il·legalista León Armand Rodriguez, que va fer servir diversos pseudònims (Ernest Bertran,Benjamín Bolamar, Daucho, Delisle,Duez, Duhesse,Durol, Édouard Leduc, Roger, Sieronski, etc.). Sos pares, no casats, es deien Eugène Antoine Rodriguez, artista dramàtic, i Léonie Thérèse Etave, brodadora. Quan tenia 17 anys començà a treballar en un taller de carrosseria. En 1896 va ser condemnat per primera vegada a París per«ultratge als costums». El febrer de 1898 va ser sentenciat a París per«possessió d'arma prohibida» i«insults a l'exèrcit». Fugint de la repressió es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), on el 12 de setembre de 1898 formava part del grup editor del periòdic anarquista Le XXème Siècle. El 15 de setembre d'aquell any va ser detingut amb Joseph Thioulouze quan aferraven cartes on es feia apologia de l'atemptat de Luigi Luccheni contra l'emperadriu Elisabeth d'Àustria i el 17 de desembre de 1898 va ser condemnat a Brussel·les a un any de presó per aquest delicte. Expulsat de Bèlgica, s'establí a Anglaterra, on en 1901 va ser sentenciat a nou mesos de treballs forçats per«emissió de moneda falsa». L'Estat francès va demanar la seva extradició, que aconseguí. L'11 de novembre de 1901 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a cinc anys de reclusió per «emissió de moneda falsa» i purgà la pena a la presó de Melun (Illa de França, França), on aprengué l'ofici de tipògraf. Un cop lliure, tornà a Anglaterra, on en 1906 va ser novament sentenciat a set anys de treballs forçats per «emissió de moneda falsa i desvalisaments», pena que acomplí a la presó de Dartmoor (Princetown, Devon, Anglaterra). Acusat d'haver intentat vendre títols furtats en l'atracament a un recaptador al carrer Ordener de París pels anarquistes membres de la «Banda Bonnot» Raymond Callemin i Octave Garnier, el 12 de març de 1912 va ser detingut a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). El 26 de març d'aquell any va escriure al sotsdirector número 2 de Seguretat Nacional Louis-François Jouin demanant-li la llibertat a canvi de lliurar Jules Bonnot i Octave Garnier, però aquesta demanda no tingué resposta. El febrer de 1913 va ser jutjat per l'Audiència del Sena amb la resta de supervivents de la «Banda Bonnot» i va ser absolt, però traslladat després del veredicte a la presó de Lilla. Jutjat per l'Audiència de Lilla per «fabricació de moneda falsa», va ser condemnat per reincidència a vuit anys de treballs forçats i a l'assignació de residència perpètua a la Guaiana Francesa. En 1920 aconseguí evadir-se de la Guaiana i passar a Veneçuela remuntant l'Orinoco, on es guanyà la vida fent classes d'anglès. Posteriorment s'establí a Colòmbia. En 1924, amb un passaport fals a nom d'Édouard Leduc, s'establí a Nova York (Nova York, EUA). Durant vull anys, sota el nom d'Ernest Bertran, freqüentà els cercles anarquistes individualistes i sota aquest pseudònim col·laborà en el periòdic anarquista francès L'En-Dehors, on exposà els seus projectes de colònia anarquista a Llatinoamèrica. En 1932, amb un passaport espanyol a nom de Benjamín Bolamar, arribà a Europa. A París va fer tres conferències organitzades pels «Amis de l'En-Dehors» al Café du Bel Air de la plaça Maine del XV Districte, on exposà el seu projecte de colònia llibertària, tot afirmant que havia comprat centenars d'hectàrees de terra a Costa Rica i amb la proposta de posar a disposició dels companys que es presentessin voluntaris parcel·les de 15 hectàrees que no tindrien la possibilitat ni de vendre ni de llogar. En 1933 s'instal·là a Mastatal (Puriscal, Sanjosé, Costa Rica), amb la intenció d'arranjar el terreny i construir un rancho, però passaren 18 mesos sense que cap company que en un principi s'havia interessat en el projecte digués res. El 27 de juliol de 1934 prengué un vaixell cap a Nova York, però en la primera escala va ser detingut per les autoritats de Veneçuela i empresonat en una fortalesa. Gràcies a la intervenció del consolat francès, alertat pels seus companys, va ser posat en llibertat. Amb un vaixell va ser enviat a Fort-de-France (Martinica) per a lliurar-lo a les autoritats franceses per a verificar la seva identitat, però a Port-au-Prince (Haití) es va llançar a l'aigua. Després d'un tumultuós periple, aconseguí arribar a Torí on esperà l'amiga que li havia ajudat a fugir de les garjoles veneçolanes i va vendre les terres de Mastatal a Charles Simoneau per 250 dòlars. Amb un passaport a nom deSieronski, s'establí en 1939, sota el nom de Bolamar, a Suïssa, on es guanyà la vida venent sabó de manera ambulant. A finals d'abril de 1940 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per manca de llicència per a la venda i les empentes digitals enviades a la policia francesa permeteren identificar-lo. Internat al camp de Witzwil (Berna, Suïssa), aconseguí novament evadir-se i arriba a Lausana (Vaud, Suïssa). Gràcies als papers lliurats per un company anarquista suís, reprengué l'activitat de venedor ambulant fins el final de la II Guerra Mundial. En 1945 passà a Itàlia i pogué retornar a França gràcies a la prescripció dels seus delictes. En 1950 retornà a Costa Rica per a trobar-se amb la seva antiga companya Goya, d'origen indi, amb qui s'havia casat sota el nom de Leduc i que havia abandonat abans de néixer una filla pretesament comuna. Restà sis mesos a Costa Rica abans de retornar a Itàlia, però no visità Mastatal. En 1958 visità novament Veneçuela i sis mesos després es va fer repatriar pel consolat francès de Caracas. Passà la resta de sa vida en una residència d'Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França). Col·laborà en Défense de l'Homme i Contre-Courant, sota el pseudònim Bertran, i va fer algunes conferències. Sempre anarcoindividualista, va escriure una biografia que ha restat inèdita i que es conserva al Centre d'Història del Sindicalisme de la Sorbona de París. Léon Rodriguez va morir el 17 d'agost de 1969 a l'Hospital Fernand-Widal de París (França) i deixà el seu cos a la ciència.

***

Martín Castro

- Martín Castro: El 16 de febrer de 1882 neix a Merlo (Buenos Aires, Argentina) el compositor i payador anarquista Julián Martín Castro, conegut com Martín Castro o El Payador Rojo. Fill d'una família humil, sos pares es deien Martín Castro, ferrador de cavalleries, i María Lecumberry Ypar. En 1890 quedà orfe de pare i començà a fer feina d'infant; mai no pogué anar a l'escola. Aprengué a llegir i a escriure de manera autodidacta, ben igual que a fer versos. Cap els 13 anys començà a escriure els seus primers poemes i acompanyar-los a la guitarra. Després de treballar de peó de patí a la finca «La Choza» de Bernardo de Irigoyen a General Rodríguez (Buenos Aires, Argentina), ja adolescent, entrà a fer feina de paleta, freqüentant els suburbis i els centres proletaris, i fent cançons al gautxo i a l'obrer i als costums i penalitats d'ambdós. Anarcocomunista convençut, en 1917 ja cantava per a treballadors en vaga, sindicats, locals obreres i festes proletàries. Les seves lletres cantaven contra la propietat privada, la burgesia, l'Església, els rics, el capitalisme, l'Estat, els polítics, els militars i les guerres. Com molts anarquistes de l'època, condemnava l'alcohol, el tabac i els divertiments populars embrutidors. Els seus poemes van estar molt influenciats per Alberto Ghiraldo, Rodolfo González Pacheco i Lev Tolstoi. Arran de les seves actuacions, va ser detingut en diverses ocasions i un cop va ser agredit per membres de la Lliga Patriòtica. Cap a la dècada dels vint cantava i recitava els seus poemes a glorietes, bodegues, pulperías i salons populars de la Ciutat de Buenos Aires (Buenos Aires, Argentina), moltes vegades acompanyat pel seu amic José Antonio Mata. En 1927, amb el tipògraf anarquista Fernando Gualtieri, coedità la revista La Voz de los Tiempos. A més d'aquesta revista col·laborà en La Palestra i Vida Argentina. Va ser molt amic d'altres payadores, com ara Luis Acosta García, José Betinotti i Ambrosio Río. Un altre amic seu, Justo Monroy, li va regalar dos lots de terreny a Ciudadela i ell s'aixecà la casa on visqué. Després de treballar de paleta, regentà un modest clos de farratges i acabà la seva vida laboral com a empleat de la Salut Pública. A partir de 1945 simpatitzà amb el govern de Juan Domingo Perón, encara que mai no cantà en cap esdeveniment peronista, però aquest fet va moderar la radicalitat de les seves composicions i fins i tot reescrigué algunes lletres adaptant-les a la seva nova posició política. Publicà una vintena de llibres de poemes, entre els quals destaquen Armonías libertarias (1920), Guitarra roja (1928), Mario y Chala (1939), Camino del payador (1949), Chispazos del fogón (1950), Versos de Martín Castro (1950), El huérfano (1952),Hachando los alambrados (1959, amb Carlos Molina), El fogón de Don Martín (1964), Los gringos del país (1967), Los dos tocayos (1970), El adiós de Don Martín (1973, pòstum), Versos criollos de Martín Castro a Waldemar Lagos (1987, pòstum) i La vuelta de Don Martín (1992, pòstum). La seva obra ha estat enregistrada discogràficament per infinitat d'intèrprets (Claudio Agrelo, Leandro Álvarez, Roberto Ayrala, Hugo del Carril, Alberto Castillo, Marcos Castro, Oscar del Cerro, Ignacio Corsini, José Curbelo, Horacio Guarany, Abel Ivroud, Quiroga Larreta, Alberto Merlo, Marcelo Miraglia, Mario Pino, Edmundo Rivero, Carlos Solari, Carlos Spaventa, Antonio Tormo, Héctor del Valle, etc.) i entre els seus poemes més cèlebres tenim Añoranzas, Así transita el mundo, La duda, Guitarra roja, El Huérfano, Juancho, el desertor, Orgullo gaucho, Payador, Sacco y Vanzetti, etc. Martín Castro va morir el 7 d'abril de 1971 a Ciudadela (Buenos Aires, Argentina) i va ser enterrat al Cementiri Municipal de General San Martín de Villa Lynch (Buenos Aires, Argentina). Tots els anys, el dia de la seva defunció, payadores llibertaris de tot arreu es reuneixen davant la seva tomba per a retre'l tribut. La seva obra va ser lloada per l'escriptor Ernesto Sábato i carrers de diverses poblacions de la província de Buenos Aires porten el seu nom.

Martín Castro (1882-1971)

***

Ubaldo Tacconi

- Ubaldo Tacconi: El 16 de febrer de 1885 neix a Verona (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i sindicalista, i després sembla que comunista, Avellino Ubaldo Tacconi. Sos pares es deien Angelo Tacconi i Anna Agnelli. Durant sa vida treballà d'oficinista temporal, de missatger i de venedor de verdures. En 1904 ja militava en el moviment llibertari i segons la policia era un dels«instigadors anarquistes» més destacats tant de paraula com d'obra. El 19 d'agost de 1907 va ser denunciat juntament amb altres companys (els socialistes Angelo Donini i Francesco Orna) per mutilació, durant la nit del 17 al 18 d'agost, del monument del rei Humbert I d'Itàlia, però finalment en va ser exculpat. En 1908 el trobem a Gènova (Ligúria, Itàlia), on freqüentà els anarquistes locals i participà en les seves activitats. Formà part, amb altres companys (Giuseppe De Luisi, Giovanni Domaschi, Domenico Maitlasso, etc.), del Grup Llibertari de Verona i mantingué la corresponsalia dels periòdics Conquista i Guerra di Classe. Entrà a fer feina com a oficinista en els taller ferroviaris de Verona i després en les oficines d'equipatges de l'estació ferroviària, i a finals de 1910 era secretari de la secció de Verona del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI). Durant la Gran Guerra va ser traslladat a la província d'Avellino (Campània, Itàlia). Després del conflicte bèl·lic retornà a Verona i es mostrà força actiu en la Cambra del Treball Sindicalista, entrant l'octubre de 1919 en la seva comissió executiva. Entre 1921 i 1922 la policia detectà les seves relacions amb els anarquistes Guglielmo Bravo, Giovanni Domaschi, Paolo Psalidi i Arturo Zanoni, entre d'altres. En 1924 va ser fitxar, juntament amb altres companys (Biagio Crestani, Giovanni Domaschi, Romeo Ettore Marconcini, etc.), com a membre del reconstituït Grup Anarquista de Verona. Poc després, sembla, s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) i prengué part en l'intent de reconstruir la Cambra del Treball Confederal. Son germà Orsmida Tacconi, socialista des del 1896 i empleat del ferrocarril, a començaments de 1914 va ser traslladat a Milà (Llombardia, Itàlia) i en 1926 va ser confinat a Favignana (Sicília). En 1927 Ubaldo Tacconi va ser traslladat a Milà i la policia sospità de les seves visites setmanals a Verona, però els diversos escorcolls contra ell tingueren resultats negatius. En 1930 retornà a Verona, on, després de diversos escorcolls sempre amb resultats negatius, sembla que deixà les activitats polítiques. Ubaldo Tacconi va morir el 18 de gener de 1935 a Verona (Vèneto, Itàlia).

---

Continua...

---

Potser no estam d’acord amb les formes. Tal volta no ens agrada el rap. Tal vegada no coincidim amb les seves opinions. Però la llibertat d’expressió constitueix un dels fonaments de l’estat de dret. I l’Estat espanyol, en moltes ocasions, no respecta els drets fonamentals recollits a l’article 20 de seva pròpia constitució.

Avui matí han detingut Pablo Hasél per haver publicat uns quants tuits i per una cançó molt crítica amb la monarquia espanyola. Ningú no hauria d’anar a la presó per delictes d’opinió. Les idees es combaten amb idees. I amb fets. Però l’estat espanyol no és precisament el paradigma de la democràcia. El Tribunal Europeu de Drets Humans l’ha condemnat molts cops. Però tanmateix persisteix en l’error.

El pastor luterà Martin Niemöller (Alemanya, 1892-1984) inicialment va donar suport a Hitler, però a partir de 1933 se’n va desdir i va encapçalar un moviment de resistència contra el règim nazi. El 1937 la Gestapo el va detenir i el van confinar fins a la fi de la guerra als camps de concentració de Sachsenhausen i Dachau. Va sobreviure i, després de la guerra, va pronunciar conferències arreu d’Alemanya. Molt sovint les finalitzava amb un poema que s’ha fet famosíssim i que, erròniament, de vegades és atribuït a Bertolt Brecht.

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,

vaig guardar silenci,

perquè jo no era comunista,

Quan van empresonar els socialdemòcrates,

vaig guardar silenci,

perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan van venir a buscar els sindicalistes,

no vaig protestar,

perquè jo no era sindicalista,

Quan van venir a buscar els jueus,

no vaig protestar,

perquè jo no era jueu,

Quan van venir a buscar-me,

no hi havia ningú més que pogués protestar.

Bertolt Brecht, aquest cop sí, va dir que “molts jutges eren absolutament incorruptibles; res no pot induir-los a fer justícia”. No es tracta d'impartir justícia, sinó de fer el que és just. I la causa és tan indigna que un grup notable d’artistes han signat un comunicat en contra de l’empresonament de Pablo Hasél. No han pogut guardar silenci perquè, com diu l’encapçalament del comunicat, Sense llibertat d’expressió no hi ha democràcia.

Recentment s’ha constituït a Espanya LibEx, un grup de treball sobre la llibertat d’expressió que vol ser “una eina de suport a la tasca dels operadors jurídics que s'enfronten a casos límit de possibles delictes relacionats amb actes de comunicació, precisament allà on la llibertat d'expressió es troba en joc”. Jacobo Dopico, catedràtic de Dret Penal de la Universitat Carlos III de Madrid, n’és el director. Aquest mes és entrevistat a la revista digital Ctxt en relació amb al tema que ens ocupa. Per a Jacobo Dopico, un dels problemes rau en els tipus penals moderns, “principalmente el delito de incitación al odio, la violencia y la discriminación, que tienen también una amplitud indebida, problemática en España, especialmente desde la reforma del Código Penal de 2015. El artículo 510 plantea formas delictivas muy genéricas, como “lesionar la dignidad de las personas mediante acciones que entrañen humillación, menosprecio o descrédito de los grupos” y castigos de hasta dos años de prisión por difundir mensajes que no sean idóneos para alterar la paz pública ni para crear un sentimiento de inseguridad entre los miembros de grupos vulnerables. Los tribunales están intentando eludir este despropósito que, como se puede contemplar en LibEx.es, es contrario a la doctrina del Tribunal Europeo de Derechos Humanos (TEDH). Otro aspecto polémico es la disposición del Código que ordena al juez la destrucción de los libros que contienen los textos delictivos, que parece retrotraernos a épocas más oscuras”.

Sobre el cas de Pablo Hasél, en unes declaracions* recollides per La Vanguardia, Dopico és contundent. Per a ell, Hasél no és culpable de cap dels delictes que se li imputen: injúries a la Corona, injúries a les institucions de l’Estat i delicte d’enaltiment del terrorisme. A més, pronostica que el TEDH rectificarà el fall dels tribunals espanyols.

Finalment, Amnistia Internacional (AI) també s’ha posat al costat del raper, de la mateixa manera que demana la llibertat dels presos polítics Jordi Sánchez i Jordi Cuixart en un informe que es pot consultar al seu Centre de Documentació. Aquest informe, que du per títol España: libertad de reunión y de expresión, y principio de legalidad, a la luz de la sentencia del Tribunal Supremo en la Causa Especial 3/20907/2017 (us el podeu descarregar aquí) és contundent en les conclusions, de les quals us faig cinc cèntims:

-La pena de nou imposada pel Tribunal Suprem constitueix una restricció indeguda del dret a la llibertat de reunió pacífica.

-La vaguetat de la definició del delicte de sedició, i la interpretació extensiva que en fa el Tribunal Suprem, resulten contràries al principi de legalitat i obren la porta a la criminalització d’accions directament relacionades amb l’exercici dels drets a la llibertat d’expressió i de reunió pacífica.

-Definir els límits del delicte de sedició en funció del caràcter multitudinari de les accions suposa a la pràctica una limitació del nombre de persones que poden exercir de manera simultània el dret a protestar de manera pacífica, la qual cosa és contrària al dret internacional dels drets humans.

-Finalment AI insta l’Estat espanyol a revisar la definició del tipus penal de sedició per garantir que no criminalitza indegudament actes de desobediència civil pacífica, ni imposa penes desproporcionades per accions relacionades amb l’exercici de les llibertats d’expressió i reunió pacífica.

Després n’hi ha que els ve de nou que Espanya no sigui considerada una democràcia plena. Limitar la llibertat d’expressió i restringir la llibertat de reunió pacífica és molt greu. Afecta, com deia al principi, els fonaments de la democràcia. Però difícilment l’Estat espanyol ho arribarà a entendre. Perquè té els fonaments corcats. Perquè, a diferència d’Alemanya, no ha pogut ni ha volgut trencar amb la dictadura anterior. Això l’aboca inexorablement, sense remei, a ser una democràcia fallida i un règim amb inclinacions autoritàries permanents. Per això, nosaltres no podem guardar silenci.

* Desde el ámbito académico, hace tiempo que existe una reflexión muy crítica, en primer término, con la existencia de la mayoría de tipos penales que se aplican como límite a la libertad de expresión, pero también, y muy en concreto al caso, con la aplicación que de ellos hacen el Supremo y la Audiencia.

El catedrático de Derecho Penal de la Universidad Carlos III, Jacobo Dopico, director del observatorio jurisprudencial sobre libertad de expresión Libex.es, opina que ni siquiera con la existencia de los tipos penales invocados, cabe aplicarlos a los tuits de Hasél–la causa se centra en su actividad en Twitter, no en sus letras–, y lo explica en detalle: en cuanto al delito de injurias a la Corona, los tuits recogidos en la sentencia componen un discurso que no sobrepasa las críticas que “la prensa hace a la monarquía” y que deben estar cubiertos por “las garantías de la libertad de expresión”.

En cuanto al delito de injurias a las instituciones del Estado, relativas a sus tuits sobre la policía –a la que acusa de los “asesinatos” del Tarajal y de agredir a manifestantes y periodistas–, el catedrático de Penal sostiene que simplemente se trata de “una crítica en términos brutales contra ciertas acciones policiales, pero una condena penal transgrede los estándares que el Tribunal Europeo de Derechos Humanos ha impuesto en materia de libertad de expresión y discurso antipolicial”, y cita la jurisprudencia del TEDH, en los casos Savva Terentyev y Stomakhin contra el Estado ruso.

Y en tercer lugar, respecto al delito de enaltecimiento, centrado en tuits sobre condenados del Grapo, Dopico comparte el criterio de los magistrados Ana Ferrer y Miguel Colmenero, del Supremo, y Manuela de Prado, de la Audiencia, que emitieron votos particulares, subrayando que “no son constitutivos de delito de enaltecimiento” en la medida en que “no suponen una incitación idónea a la violencia”. El catedrático prevé que, si el Tribunal Constitucional no rectifica este fallo, lo hará el Tribunal Europeo de Derechos Humanos.

#llibertatpablohasel

Sens dubte hem estat testimonis d'una massa llarga postergació de la paraula viva de Joan Maragall per part de la paraula noucentista, tan emmidonada i aticista. Sense oblidar que tampoc el pensament del poeta ha semblat massa políticament correcte. És a dir, d'una banda hi hauria hagut una dificultat lingüística per prendre degudament en consideració la seva obra, però, d'una altra també hi hauria hagut una dificultat diguem-ne ideològica. Perquè gosarem afirmar que tenir idees pròpies no ha afavorit cap lletraferit en l'espai d'expressió catalana. (Bartomeu Fiol)

Per una lectura actual de Maragall

Bartomeu Fiol | 21/12/2010 |

Sens dubte hem estat testimonis d'una massa llarga postergació de la paraula viva de Joan Maragall per part de la paraula noucentista, tan emmidonada i aticista. Sense oblidar que tampoc el pensament del poeta ha semblat massa políticament correcte. És a dir, d'una banda hi hauria hagut una dificultat lingüística per prendre degudament en consideració la seva obra, però, d'una altra també hi hauria hagut una dificultat diguem-ne ideològica. Perquè gosarem afirmar que tenir idees pròpies no ha afavorit cap lletraferit en l'espai d'expressió catalana. Com tampoc el fet que l'autor d'Oda nova a Barcelona pogués considerar que la poesia era "una arma de coneixement". Aquesta darrera expressió és de D. Sam Abrams, l'autor del llibre de rabiosa actualitat -s'entén, per a la gent lletraferida- del qual volem donar notícia.

Aquesta postergació del valor de la paraula viva de Maragall ha estat seriosament denunciada per l'estudi Llegir Maragall, ara, de l'esmentat poeta, traductor, crític i assagista tan eficaçment arrelat i establert entre nosaltres des de fa quaranta anys. Es tracta d'un consistent treball que ocupa un volum de 478 pàgines, el qual acaba de publicar Proa, avalat pel premi Carles Rahola d'assaig d'enguany, per un jurat format per Ignasi Aragay, Glòria Granell, Josep Lluch, Jordi Nadal i Mariàngela Vilallonga.

Sam Abrams vol deixar ben clar que l'accés normal als poemes de Maragall, tant per qüestions de mètode com per qüestions extraliteràries, no ha estat gens fàcil. "Dels factors metodològics, cal assenyalar els excessos historicistes a l'hora de llegir els poemes, com si la comprensió de l'obra lírica del poeta depengués gairebé exclusivament de la reconstrucció minuciosa de l'entorn cultural, social i polític de la seva època". Sam Abrams ens precisa: "Aquest llibre es proposa suggerir-ne una lectura actualitzada, alliberada de la càrrega d'historicisme que ens ha allunyat del sentit contemporani i nostre dels magnífics poemes de l'autor". I també: "Dels factors extraliteraris destacaria la distorsió de la personalitat humana i pública del poeta al llarg dels anys, sobretot des de la seva mort". "Per exemple es diu que era un home més aviat intuïtiu, poc aplicat i diligent, decididament burgès, conservador i catòlic, sobretot a partir d'un cert moment de la seva trajectòria vital, que coincidiria amb l'inici del segle XX".

Però la realitat és que la personalitat de Maragall no tenia res de monolítica, que abominava de molts d'aspectes de la burgesia en la qual va trobar-se integrat, que no podia concebre una realitat espiritual que no estigués entranyablement integrada en la realitat material, ni decidir-se per la natura tot abandonant la ciutat, o per la soledat en contra de la col·lectivitat per molt que rebutgés la grolleria, Com apunta l'autor: "Sabia que la vida consisteix en l'alternança entre devastació i creació. El nostre poeta sabia el preu real de les coses". Llegir Maragall, ara, que no pretén substituir la lectura directa de la seva poesia, és un comentari a l'estil anglosaxó, de tota la seva obra poema per poema. Per l'amplitud extraordinària de les seves implicacions, em permetré destacar, a tall d'exemple, els apartats dedicats a "Enviant flors", "Donant les joies", els extraordinaris "Paternal" i "La vaca cega", de Poesies (1985) i "Oda nova a Barcelona", de Seqüències (1911), una gran anàlisi d'aquest celebèrrim poema antiverdaguerià.

Diari de Balears (dBalears)

La paraula viva: trenta anys de poesia: Antologia (1972-2002)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Fa uns anys (devia ser pel 2000), vaig començar a enllestir una petita antologia de la meva poesia. Vaig pensar que era una bona oportunitat per anar revisant els poemaris que havia escrit i publicat en aquests darrers trenta anys. Hi havia una limitació: l'editorial em digué que l'antologia no podia anar més enllà d'uns cent poemes. Per tant, era evident, el llibre no podia incloure tots els matisos que m'hauria agradat incloure-hi. Cal dir que cap a finals de l'any 2000 em vaig engrescar de tot cor en aquesta aventura que a poc a poc em semblà emocionant. Talment fer un llarg viatge a la recerca d'una civilització perduda! Trobar novament els poemes, els sentiments que et bategaren fa trenta anys o més! Tot plegat, pura arqueologia sentimental, però també una possibilitat de concretar alguns dels aspectes que m'han impulsat a escriure poesia, a viure la literatura en el sentit més estimat dels modernistes, en la línia marcada per Maragall quan demanava una escriptura de la "paraula viva" lluny de la falsa retòrica dels exquisits.

En aquesta recerca del que hi pogués haver de "paraula viva" en els meus poemaris, els he repassat tots. Vaig començar pels publicats: Foc i fum (Oikos Tau, Barcelona, 1983); Tatuatges (Ajuntament de Vila Real, Castelló, 1987); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); El cicle dels insectes (Editorial Moll, collecció Balenguera número 58, Ciutat de Mallorca, 1992); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, collecció Balenguera número 72, Ciutat de Mallorca, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, collecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, collecció Balenguera número 88, Ciutat de Mallorca 2000); Record de Praga (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, collecció Xibau de poesia, 2003).

També he emprat alguns poemes de llibres encara inèdits: Els naufragis lents (Premi de poesia "Salvador Estrem i Fa", Tarragona 1997); Calendaris de sal (Finalista del Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó 2001); Les banderes de l'ocàs; Gavines en el blau i Les bicicletes pintades de blau...

Una vegada feta aquesta primera triadella (que, amb poques variants, va ser la definitiva), vaig copsar de seguida que, en aquests trenta-tants d'anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurisma poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom. Naturalment, aquest és tan sols un llistat mínim, escadusser i provisional, escrit només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta.

Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua poesia espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T.S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Gàlicia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galicia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...

Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que serviren per anar consolidant la nostra dèria literària seria impossible en el curt espai que tenim per a parlar d'aquesta antologia que s'acaba de publicar en la collecció "El Turó": Antologia (1972-2002). Ací només es tracta de deixar constància del tarannà que, cap a mitjans dels anys seixanta, quan començ el conreu de la poesia, em fa anar per uns camins i no per uns altres. És, però, una experiència collectiva. A començaments dels anys seixanta molts joves ja estam immersos en la lluita política antifeixista, en organitzacions de caràcter marxista i revolucionari. Per a nosaltres la manca de llibertat del poble català, la destrucció de la nostra cultura en mans del feixisme, no és quelcom allunyat, eteri, vaporós que es pugui combatre des de la saleta d'un menjador senyorial escoltant l'obra de Maria Antònia Salvà (que per cert, havia fet poemes lloant el general Franco). Les històries contades pel pare i els oncles (que havien lluitat a favor de la República), la feina de corresponsal de Ràdio Espanya Independent, les vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres, amb les tortures de la Brigada Social contra miners i alguna esposa embarassada dels treballadors (que va ser brutalment colpejada per la policia), l'afusellament de Julián Grimau... tot plegat eren fets que, com a joves d'esquerres, ens feia veure que la llibertat de Catalunya i la reconstrucció de la nostra cultura no vendria mai donada pel simple conreu dels poemes d'ametlers en flors a què es lliuraven molts cappares de l'anomenada Escola Mallorquina. Cap a mitjans dels anys seixanta pensam que el combat per la llibertat i en defensa de la cultura catalana requereixen de l'organització militant i combativa de tots els antifeixistes en partits clandestins, en organitzacions de lluita cultural i política que, amb el seu esforç i el dels pobles silenciats per l'estat opressor, puguin veritablement conquerir la llibertat, l'autodeterminació de Catalunya i, de ser possible, la instauració de la República i el socialisme a la nostra terra.

Aquests són els fonaments de clar compromís polític i cultural que ens alleten als nostres divuit i dinou anys quan, a poc a poc, començam a escriure les nostres primeres ratlles. Bona part del que va ser la meva generació -el grup més combatiu, el més idealista- queda ressenyat en els llibres L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Lleonard Muntaner, Editor); Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).

Cal estudiar a fons Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears de Josep Massot i Muntaner i, especialment el capítol "Intellectuals mallorquins contra la dictadura franquista" (pàgs. 203-246) per a copsar, mitjançant els epígrafs "L'ensorrada de la cultura autòctona", "L'anticatalanisme militant" (sobretot dels germans Miquel i Llorenç Villalonga). "Intellectuals afusellats", "Depurats i empresonats", "Els exiliats"...

Tota la fonda i terrorífica persecució feixista contra el catalanisme i l'esquerra (especialment atiada pels falangistes i pels germans Villalonga", porta, en paraules de Josep Massot i Muntaner, a una situació crítica per a la nostra cultura: "En resum, podem concloure que la situació dels intellectuals mallorquins durant el franquisme fou ben poc brillant. Perseguits i amenaçats de múltiples maneres a partir de juliol de 1936, veieren ensorrar-se tot el món ideal que havien anat construint i que s'havia traduït en manifestacions no gens menyspreables. Els més conservadors, esporuguits per la marxa de les coses i impressionats per la persecució religiosa i la repressió contra les dretes a la zona republicana, s'adheriren al general Franco -com a mal menor i sense gaire entusiasme-. Els més significats per la seva militància esquerrana foren víctimes, al seu torn, de la repressió franquista -d'una duresa i d'una brutalitat indescriptibles-i, en tant que pogueren, optaren per la fugida i per l'exili".

Als vint anys, ja ho he dit, som plenament conscients de tota aquesta història dolorosa. És llavors que llegim àvidament Lorca, Vallejo, Neruda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Celaya, Gabriel Alomar, Vladimir Maiakovski, Bertolt Brecht... I Espriu que comença a editar-se força! De bon començament, ja en aquells anys, ens deixaven ben freds les primeres lectures de Costa i Llobera (potser exceptuaríem Lo pi de Formentor) i de Maria Antònia Salvà. Ambdós eren poetes molt allunyats de la nostra lluita en defensa de Catalunya i de la llibertat.

L'ambient de repressió política i cultural franquista (i d'una mínima resistència cultural mitjançant les trobades poètiques a cases particulars, especialment a casa dels oncles de l'historiador Josep Massot i Muntaner: Marià i Mercè Massot) és descrit pel mateix Massot en molts dels llibres publicats aquests darrers anys i sobretot en Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1990).

Per edat i per origen de classe nosaltres no várem participar mai en les tertúlies literàries que es feien a Ciutat en els quaranta i cinquanta. Però, amb posterioritat, quan aprofundirem en l'obra d'alguns dels participants en aquelles lectures, ens adonàvem que no podíem combregar mai amb aquella forma pansida d'entendre la vida i la literatura. En el llibre de Margalida Pons Poesia Insular de postguerra: quatre veus dels anys cinquanta podem trobar alguns fragments del dietari particular de l'escriptor Jaume Vidal Alcover que ens pot donar una idea aproximada de com era el món cultural d'aquelles senyores de possessió i canonges adscrits a l'herència de l'Escola Mallorquina. En la pàgina 46 d'aquest llibre, Margalida Pons reprodueix aquest fragment de Jaume Vidal Alcover: "'Violetes'. El nom ho diu tot. L'ambient que es respira en aquella amable casa: violetes, o sia petitor d'esperit, intranscendència, intimitat: es parla tot seguit del cor, de que si jo tenc cor i de que si tu no en tens i d'aquell que el té tan gros i de l'altre que el té estret o petit o tendre o romput o... lo que sia! Tot és cor allà dintre... També era allà Dona M. Antònia S[alvà], que llegí una cosa per a Dª M. M. i després s'amollà a dir els poemes folklòrics que havia fet, amb certa gràcia, a les taronges de Sóller, al vi de Binissalem, als 'sospiros' de Manacor, a l'anissat de Santa Maria, etc.".

Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repellia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".

Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així-arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'"ordre" literari (la "forma" per damunt de tot!) contra l'"anarquia" (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnás literari qui no accepti aquesta "contenció" que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a "aprofundir l'obra del senyor damunt la terra". Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de "l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síllabes i tons". Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: "versificació", "retòrica" i "artificiositat".

Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.

Josep M. Llompart, en els seus llibres La literatura moderna a les Illes Balears (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1964) i Els nostres escriptors (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1996) deixa constància de les aportacions i mancances d'alguns dels cappares de l'Escola Mallorquina. En La literatura moderna... (pàg 136) Llompart ens diu: "Maria Antònia va lluitar per aconseguir el seu art, per donar forma rigorosa a les seves intuïcions i vivències; va viure el seu món líric tan en to menor com es vulgui, però amb intensitat, explorant i apurant a plena consciència les seves possibilitats". I, en l'obra Els nostres escriptors (pàg. 177), conclou: "El seu valor essencial consisteix en una rara capacitat de conferir categoria i contingut poètic a les coses i als fets més vulgars. És clar que aquesta transfiguració de la pura anècdota en categoria poètica no sempre es produeix, i per això gran part de la poesia de Maria Antònia Salvà resta aturada en un nivell, trivial, en una absoluta superficialitat".

Josep M. Llompart, tot i reconeixent les aportacions de Costa i Llobera a la nostra poesia (sobretot en qualitat de llenguatge), no amaga tampoc cap crítica: "Va aportar a la literatura catalana [Costa i Llobera] un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia. Aquests valors compensen sense escreix les limitacions i els caires negatius d'una obra que -seria absurd amagar-ho cau a vegades en la vulgaritat, en la carrincloneria o en la fredor més insustancial".

Vet aquí uns valors, en Maria Antònia Salvà: 'trivial, absoluta superficialitat'; en Costa i Llobera: vulgaritat, carrincloneria, la fredor més insustancial... que els joves dels anys cinquanta i dels seixanta i setanta, no podíem acceptar de cap de les maneres, fills com érem d'unes avantguardes culturals que pensaven, com Maragall, en la "paraula viva", en la sinceritat fent front a la falsa retòrica dels exquisits.

Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol "paraula viva" que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de "bohèmia anarcoide" i "desfasat compromís" de l'intellectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.

Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intellectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intellectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avellí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castelló acaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs.

[17/02] Procés dels Trenta - Pacte amb Carranza - Conferència de Borghi - Surgand - Moussault - Cruz - Rosell - Vericat - Gavioli - Granados - Señer - Obregón - Torrano - Orobón - Giua - Serrano - Gouzien - Bruzzi - Tejerina - Boldrini - Carreño - Després - Ernestan - Simoncelli - Tarreras - Cuadrado - Mareš - Miguel Arpa - Millán - Moya - Tantini - Roig Soler

Anarcoefemèrides del 17 de febrer

Esdeveniments

Interrogatori d'Émile Henry

- Repressió arran del Terminus: El 17 de febrer de 1894, després de l'atemptat amb bomba de l'anarquista Émile Henry al cafè Terminus de París (França) el 12 de febrer, la policia francesa desencadena una forta repressió contra els cercles llibertaris, procedint a nombrosos escorcolls i detenint un gran nombre de militants anarquistes que més tard varen ser jutjats en el famós Procés dels Trenta.

***

Cartell amb la reproducció del pacte

- Pacte amb Carranza: El 17 de febrer de 1915 a l'edifici de Faros del port de Veracruz (Veracruz, Mèxic) se signa un pacte politicomilitar entre l'anarcosindicalista Casa de l'Obrer Mundial (COM) i el govern«revolucionari constitucionalista» de Venustiano Carranza. El pacte, redactat el 12 de febrer i publicat el 20 de febrer, serà signat per Rafael Zubarán Capmany, ministre de l'Interior de Carranza i Primer Cap de l'Exèrcit Constitucionalista, i vuit dirigents de la COM (Rafael Quintero, Carlos M. Rincón, Rosendo Salazar, Juan Tudó, Salvador Gonzalo García, Rodolfo Aguirre, Roberto Valdés i Celestino Gasca Villaseñor). Amb aquest pacte, els sindicalistes formaran part de les tropes de Carranza mitjançant les «Brigades Sanitàries Anarquistes» i en els«Batallons Rojos», que acabaran lluitant contra les tropes de Francisco Villa i d'Emiliano Zapata. A canvi, Carranza els donarà locals (a León, Tampico, Guadalajara, Colima, Monterrey, Tabasco, Tlaxcala, Querétaro, Guanajuato, Aguascalientes, Torreón, etc.) i periòdics, com ara Ariete o Revolución Social. Aquesta publicació lloarà les lleis laborals dels«heroics caps constitucionalistes» i s'arribarà a afirmar que el«triomf del constitucionalisme és el triomf de la Llibertat». L'aliança marcarà la història del moviment obrer mexicà i instaurarà les bases de la creació de la Confederació Regional Obrera Mexicana (CROM), veritable corretja de transmissió del poder. El «realisme» sembla apoderar-se de la major part dels anarcosindicalistes: es declara caduca l'era de la rebel·lió, es busca la protecció de l'Estat, penetren tota casa de polítics (carrancistes, marxistes, etc.) predicadors de la revolució a terminis i de la necessitat d'un tutor (cabdill, partit o Estat). Els grups hegemònics aconsegueixen imposar la seva llei: d'ara endavant, tot treballador ha de respectar i seguir les normes establertes per associar-se, fer vaga, discutir amb el patró, sortir al carrer en manifestació, etc. L'Estat es converteix en l'àrbitre suprem: l'Estat decidirà en última instància si una vaga és legal o il·legal. Malgrat tot, va haver un sector anarcosindicalista (ferroviaris, petrolers, treballadors tèxtils de Puebla i de Veracruz, electricistes, etc.) que no acceptà aquesta aliança i rebutjà la orientació política de l'anarcosindicalisme; aquest sector donarà lloc a la creació de la regional mexicana de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

***

Cartell de l'acte

- Conferència de Borghi: El 17 de febrer de 1946 el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi fa una conferència al Teatro Storchi de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) sota el títol «Perché siamo rimasti anarchici» (Per què romanem anarquistes). L'acte va ser organitzat per la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Mòdena, adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI).

Naixements

Foto policíaca d'Alphonse Surgand (4 de març de 1894)

- Alphonse Surgand: El 17 de febrer de 1859 neix al V Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Bernard Alphonse Surgand. Sos pares es deien Jean Claude Surgand, representant comercial, i Agustine Vial, cosidora. A començament dels anys noranta vivia al número 11 del carrer Partants de París (França) i treballava d'ataconador. L'abril de 1893, per a la convocatòria d'eleccions municipals, fou un dels candidats abstencionistes a Charenton-le-Pont (Illa de França, França), juntament amb Lucien Guérineau a Bagnolet (Illa de França, França) i Jean Billot al XII Districte de París. En 1893 assistí a les reunions de les Joventuts dels Antipatriotes i del grup anarquista que s'arreplegava a la sala del Chateau Rouge, al carrer des Vignoles del XX Districte de París. A començament de gener de 1894 va ser detingut amb una quinzena de companys a París quan les agafades antianarquistes. El 4 de març d'aquell any va ser novament detingut amb 12 companys i fitxat per Alphonse Bertillon. Sembla que despré s'establí a Baccarat (Lorena, França), Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Alphonse Surgand (1859-?)

***

Notícia sobre el processament d'Alphonse Moussault apareguda en el diari de Dijon Le Progrès de la Côte-d'Or del 31 de juliol de 1909

- Alphonse Moussault: El 17 de febrer de 1877 neix a Besançon (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista Alphonse Louis Moussault. Sos pares es deien Benjamin Célestin Moussault, torner, i Aglaé Gautherot. Xarcuter de professió, era anarquista partidari de la «propaganda pel fet». Instal·lat a Dole (Franc Comtat, França), el 14 d'abril de 1908 va ser condemnat a 50 francs de multa per ofenses a la senyora Delamotte, qui li devia diners. En plena vaga de empleats de correus, durant la nit del 14 al 15 de maig de 1909, va ser sorprès pels gendarmes, amb l'obrer fabril Joseph Dupoux, encenent una bomba de 10 quilos col·locada en un pal telegràfic al carrer del Château-d'Eau de Dole; aquella mateixa nit, les línies telegràfica, telefònica i subterrània van ser tallades per sabotatges anarquistes a diverses localitats (Chantilly, Moret-sur-Loing, Saint-Germain, etc.). Processat per aquest fet, va ser jutjat el 3 d'agost d'aquell any pel Tribunal Correccional de Dijon i condemnat a un any de presó i a 200 francs de multa; Joseph Dupoux va ser condemnat a la mateixa pena en rebel·lia, ja que no va ser detingut i es trobava desaparegut, encara que el gener de 1911 va ser capturat a París (França). El 5 d'agost de 1910 es casà a Dole amb Irma Josephine Thiriet (Jeanne Thiriet). En la dècada dels vint vivia al número 2 del carrer Michelet de Suresnes (Illa de França, França), on treballava de xarcuter. En aquesta època va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat en el 41 Regiment d'Infanteria i va ser destacat a la fàbrica«Schneider» de Besançon com a mecànic. En 1919 els informes policíacs apuntaven que havia abandonat la regió parisenca i en 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena, sospitant que tal vegada es trobava per la zona nord francesa. Alphonse Moussault va morir el 3 de desembre de 1956 a Courbevoie (Illa de França, França).

***

Necrològica de José Cruz Molina apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de juliol de 1968

- José Cruz Molina: El 17 de febrer de 1892 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Cruz Molina. Sos pares es deien Juan Cruz i Encarnación Molina. Quan era molt jove entrà a formar part del moviment llibertari. Treballà per lliure, sense patrons, i s'afilià al Sindicat de la Construcció de Granada de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En diferents ocasions fou membre del Comitè Pro-Presos i ajuda un gran nombre de companys perseguits (Aladabaldetrecu, Crespo, Morales Guzmán, etc). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera va ser empresonat en diferents ocasions. El desembre de 1930 va ser detingut a Granada, juntament amb una vintena de companys (Alcántara, Amadeo, Birgos, Guillermo, López Parra, Noguera, Maroto, Ramiro, Robles, Rosillo, Benito Pavón, Zarco, etc.); empresonat, va estar a punt de ser deportat si no hagués estat per una vaga general que es desencadenà i permeté el seu alliberament. En 1934 va ser novament detingut i torturat fins gairebé la mort. Quan la situació ja era insostenible a Granada, a començament de 1936 s'establí a Motril (Granada, Andalusia, Espanya), on s'ocupà de la construcció d'un grup escolar, fet pel qual segurament salvà la vida el juliol de 1936, ja que els falangistes el buscaven per Granada capital. El 18 de juliol de 1936 participà en els combats a Motril i organitzà un grup de voluntaris que realitzaren fortificacions i minaren les entrades a la localitat. Posteriorment fou responsable d'un batalló de sapadors fins al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Orleans, on treballà de paleta i milità en la Federació Local de la CNT del sector«ortodox». José Cruz Molina va morir el 29 de gener de 1968 al seu domicili d'Orleans (Centre, França). Deixà companya, Josefa Jiménez, i fills.

***

Necrològiques de Josep Rosell Solé i d'Elvira Gamisans apararegudes en el periòdic tolosà "Espoir" del 9 de maig de 1976

Necrològiques de Josep Rosell Solé i d'Elvira Gamisans apararegudes en el periòdic tolosà Espoir del 9 de maig de 1976

- Josep Rosell Solé: El 17 de febrer de 1892 neix a Bellcaire d'Urgell (Noguera, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Rosell Solé–a vegades el primer llinatge citat erròniament Rossell. Sos pares es deien Miquel Rosell i Celestina Solé. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'integrà en els grups anarquistes. A finals dels anys vint, a causa del seu activisme a les obres de la presa i de la centra hidroelèctrica de Camarasa (Noguera, Catalunya), hagué d'exiliar-se a França. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a Catalunya. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, fou membre dels comitès de la Federació d'Industria de la Fusta confederal. Segons alguns, presidí el Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de Castellbell i el Vilar (Bages, Catalunya), adherit a la CNT, després d'haver militat en el Sindicat Fabril i Tèxtil de Manresa (Bages, Catalunya), però sembla que es tracta d'un altre Josep Rosell Solé. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'integrà en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), sempre en contacte amb el moviment confederal. Sa companya, l'anarcosindicalista Elvira Antònia Rosa Gamisans Fainé, i sos infants van ser reenviats a l'Espanya franquista per les autoritats franceses. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona (Llenguadoc, Occitània). En 1947 va ser delegat en el II Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1950 s'establí a Le Havre (Alta Normandia, França), on milità en la Federació Local de la CNT. Pogué reunir-se finalment amb sa companya i son fill Emili que havien passat clandestinament la frontera. En 1952 fou delegat al Ple de Regionals confederals que se celebrà a Aymare (Guiana, Occitània). Josep Rosell Solé va morir el 22 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 28 de febrer– de 1975 a l'Hospital Flaubert de Le Havre (Alta Normandia, França).

***

Necrològica de Tomàs Vericat Roig apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 9 de febrer de 1958

Necrològica de Tomàs Vericat Roig apareguda en el periòdic tolosà CNT del 9 de febrer de 1958

Tomàs Vericat Roig: El 17 de febrer de 1901 neix a Traiguera (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Tomàs Vericat Roig. Sos pares es deien Baptista Vericat i Maria Roig. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili. Sa companya fou Carme Cervera. Malalt de cor i asmàtic, Tomàs Vericat Roig va morir el 11 de gener de 1958 al seu domicili de Serinhan (Llenguadoc, Occitània).

***

Luigi Gavioli

- Luigi Gavioli: El 17 de febrer de 1902 neix a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Luigi Gavioli. Sos pares es deien Geremia Gavioli i Brigida Quarri. Després d'una infància viscuda en la més absoluta misèria, en 1918 es traslladà a Gonzaga (Llombardia, Itàlia), on va fer feina d'aprenent en una pastisseria i entrà en el grup anarquista local. Participà activament en les agitacions del«Bienni Roig» (1919-1920) i l'agost de 1921 patí una agressió feixista a prop de Reggiolo (Llombardia, Itàlia). Poc després, els feixistes intentaren incendiar casa seva. L'1 de febrer de 1930 s'instal·là a Verona (Vèneto, Itàlia) i en 1933 s'establí definitivament a Roma (Itàlia), vivint anys de relativa tranquil·litat fent feina com a representat comercial. Regularment realitzà visites a Mirandola, per saludar família i amics. El 27 de juliol de 1934 es casà amb Virginia Benatti. En 1936 era propietari d'una lleteria i d'un cafè, on treballava son germà Nando Gavioli, un dels antifeixistes més actius de Mirandola. Després de l'ocupació alemanya d'Itàlia, entrà a formar part del moviment clandestí antifeixista. En 1944 s'integrà en els Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grups d'Acció Patriòtica) de Roma, a la zona del barri Itàlia, participant en diverses accions contra les tropes alemanyes. Al seu domicili trobaren refugi jueus i expresoners aliats, a l'espera de passar a la línia del front al sud de la península. A començaments de març de 1944, a causa d'una delació, va ser detingut amb sa companya i un dels seus dos fills. Torturat durant molt de temps al presidi del carrer Tasso, el 22 de març va ser traslladat a la presó romana de Regina Coeli. El 24 de març de 1944 Luigi Gavioli va ser portat pels nazis, amb altres 334 homes, a les pedreres de marès abandonades a prop de la Via Ardeatina de Roma i afusellat en represàlia per l'atac partisà del carrer Rasella, on havien mort 33 soldats alemanys. El seu cos reposa al sarcòfag número 102 del Santuari Nacional de la Fossa Ardeatina.

***

Necrològica de Diego Julián Granados Triviño apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 de setembre de 1979

Necrològica de Diego Julián Granados Triviño apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de setembre de 1979

- Diego Julián Granados Triviño: El 17 de febrer –algunes fonts citen erròniament l'11 de febrer– de 1907 neix a Zalamea de la Serena (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Diego Julián Granados Triviño. Sos pares es deien Diego Granados i Antonia Triviño. Durant la guerra exercí de metge i d'oficial en una unitat comunista. Exiliat, en els anys quaranta estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) «reformista» de Biarritz (Lapurdi, País Basc). En 1967 ja vivia a La Rochelle i en diverses ocasions va ser nomenat secretari del Nucli Confederal de Poitou-Charentes. Sa companya fou María de los Ángeles Luengo. Malalt del cor, Diego Julián Granados Triviño va morir el 29 de juliol de 1979 a l'Hospital Saint-Louis de La Rochelle (Poitou-Charentes, França).

***

Necrològica de Pasqual Señer Lucero apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 25 d'abril de 1989

Necrològica de Pasqual Señer Lucero apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 d'abril de 1989

- Pasqual Señer Lucero: El 17 de febrer de 1907 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Salt (Gironès, Catalunya)– l'anarcosindicalista Pasqual Señer Lucero. Sos pares es deien Pere Señer, ferroviari, i Florentina Lucero. Prengué la feina de son pare i abans de la guerra civil milità en el Sindicat de la Indústria Ferroviària de Saragossa (Aragó, Espanya), de Barcelona (Catalunya) i de Girona (Gironès, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà activament en la resistència a Girona i marxà com a voluntari cap el front. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a la zona de Sant Ors (Alvèrnia, Occitània), on, a partir de 1943, formà part del nucli clandestí de la CNT. Després de la II Guerra Mundial s'establí amb sa família a Clarmont d'Alvèrnia, on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la Federació Local de la CNT. Fou delegat en diferents assemblees regionals i en congressos de l'exili. Pasqual Señer Lucero va morir el 13 de març de 1989 a l'Hospital Sabourine de Clarmont (Alvèrnia, Occitània), un mes després de sa companya Carme Cruset (Carmeta), i ambdós van ser enterrats al cementiri de Saint Jacques d'aquesta població.

***

Luis Obregón Adrián

- Luis Obregón Adrián: El 17 de febrer de 1921 neix a Sestao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Luis Obregón Adrián. Fou fill de Luisa Adrían i del destacat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sestao i d'Ortuella Pedro Obregón; autodidacta, va ser detingut en nombroses ocasions per activitats sindicals i durant vagues, processat i desterrat per la mort del gerent d'Alts Forns; arran de la repressió engegada després del fracàs de la revolució asturiana de 1934 va ser novament detingut amb son fill Inocencio, militant de les Joventuts Llibertàries. En 1936, quan tenia 15 anys, Luis Obregón Adrián cavà trinxeres a Larrabetzu, per frenar l'ofensiva feixista sobre Biscaia. Patí les penalitats de la guerra; son pare, tinent d'un batalló de sapadors, i son germà Inocencio van ser capturats per les tropes franquistes a Santander. En 1937 entrà a treballar a la fàbrica Aurrerá. En 1954 passà a treballar a La Naval i intervingué en les primeres vagues. Com no coneixia cap militant de la CNT clandestina, ingressà en la Unió General de Treballadors (UGT) de la mà de Nicolás Redondo. Participà en les lluites obreres dels anys seixanta i setanta i per la seva activitat sindical al marge dels jurats d'empresa va ser multat en diferents ocasions, declarant-se insolvent, segons la tàctica del sindicat. A finals de 1969 purgà un mes de presó per impagament d'una d'aquestes multes. També patí presó preventiva amb motiu de les celebracions del Primer de Maig o quan les mobilitzacions andaluses de 1971. Fou detingut durant quatre mesos a causa dels afusellaments dels tres membres del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP) i de dos etarres el 27 de setembre de 1975. Durant la seva detenció morí el dictador Francisco Franco. En 1977 contactà amb la CNT i començà a militar en el sindicat anarcosindicalista, primer en la Federació Local de San Salvador del Valle i després en la de Barakaldo. Participà activament en tasques orgàniques confederals i en la comparsa Hontzak. El 18 de juny de 2006 va rebre, juntament amb altres antifranquistes, un homenatge a Bilbao i a Artxanda. Luis Obregón Adrián va morir el 25 de novembre de 2010 a l'Hospital de Cruces de Barakaldo (Biscaia, País Basc) i fou enterrat l'endemà al cementiri d'Ortuella (Biscaia, País Basc).

***

Serge Torrano en una manifestació (ca. 1971)

- Serge Torrano: El 17 de febrer de 1950 neix a Sureda (Rosselló, Catalunya Nord) el comunista llibertari i sindicalista Serge Torrano. Era fill d'una família simpatitzant del Partit Comunista Espanyol (PCE). Son pare, José Torrano, era un espanyol que passà a França amb la Retirada i s'instal·là al Llenguadoc on treballà com a obrer en una cooperativa agrícola i on, durant els anys cinquanta, fou delegat de la Confederació General del Treball (CGT); sa mare, Sylvane Sforzy, milità en els Socors Populars. Dos de sos germans i dues de ses germanes també van ser militants de Société Nationale des Chemins de Fer Français (SNCF, Societat Nacional dels Ferrocarrils Francesos) de la CGT. Son tercer germà va militar en la CGT de la companyia aèria privada Europ.aero. Després d'obtenir el certificat d'estudis primaris, en 1967 Serge Torrano aconseguí una titulació de serraller i va ser contractat entre 1967 i 1969 com a obrer metal·lúrgic en les empreses Richier, d'Elna, on visqué les seves primeres lluites sindicals, i Navarro, de Sant Genís de Fontanes, al Rosselló català. Quan els fets de «Maig del 68», després d'haver pintat «En vaga» en un dels dipòsits de la fàbrica, agafà un tren i marxà cap a París per a viure directament els esdeveniments, instal·lant-se finalment a la capital francesa. En 1969 va ser contractat per l'SNCF com a ferroviari a l'estació de selecció de trens de Juvisy-sur-Orge (Illa de França, França). Posteriorment treballà, fins a la seva jubilació, com a guardaagulles de la regió de París-Sud-Oest (estació d'Austerlitz). En 1971 prengué part en la important vaga de l'SNCF de juny, marcada pel radicalisme sorgit del «Maig del 68». Crític amb l'actitud de la CGT durant el conflicte, va ser expulsat d'aquest sindicat i aleshores s'afilià a la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT). Durant aquest mateix 1971 s'adherí al Grup Llibertari «Jules Vallés» de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), on freqüentà destacats militants, com ara Corinne i Ramon Finster, Claude Beaugrand, Rolf Dupuy, Dominique Gaultier, Michel Ravelli, Daniel i Marie Guérin, Gérard Mélinand, Geneviève Pauly, Guy Gibaud, etc. En 1972, després de seguir un curs de formació en «Edit 71», la impremta muntada per l'ORA, va ser en diverses ocasions membre del consell de redacció de la revista Front Libertaire des Luttes de Classes,òrgan de l'ORA i de l'OCL. Amb Henri Célié i Claude Beaugrand, fou l'iniciador del butlletí corporatiu Le Rail Enchaîne. Journal des cheminots comunistes libertaires (1973-1976). També milità en el grup anarquista del XIII Districte de París i freqüentà Daniel Guérin, Michel Ravelli i Ramon Finster. Prengué part en la militància de barri al XIII Districte de París i entre juliol de 1973 i l'estiu de 1974 animà el periòdic de contrainformació Le Canard du 13e. L'abril de 1974 publicà l'únic número del butlletí Terrain d'aventure. Entre 1975 i 1977 col·laborà en la revista teòrica parisenca Pour, dirigida per Gérard Sebbah, i entre 1976 i 1977 en Pour l'autonomie ouvrière, l'abolition du salariat,òrgan teòric de l'ORA. L'abril de 1976, durant el Congrés de l'ORA d'Orleans (Centre, França), on va ser expulsat de la tendència de la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), es posicionà amb la majoria que passà a anomenar-se Organització Comunista Llibertària (OCL). L'agost de 1976 es casà amb Chantal Savidan, amb qui tingué, el juliol de 1979, un fill, Julien. En 1977, seguin la línia a partir d'ara antisindicalista de l'OCL parisenca, dimití de la CFDT i es va unir a un col·lectiu radical i autònom de ferroviaris. També participà en l'Assemblea General Parisenca dels Grups Autònoms (AGPGA). Durant els anys setanta participà en nombroses ocupacions d'immobles, sempre al seu districte, contra la gentrificació i els desnonaments. En 1979 renuncià a l'antisindicalisme, abandonà l'OCL i s'afilià a la CFDT. A partir de 1979 col·laborà en Courant Alternatif, que prengué el relleu de Front Libertaire des Luttes de Classes. Durant l'hivern 1986-1987 participà activament en la gran vaga de l'SNCF, on, per primera vegada, constatà la necessitat de coordinació dels vaguistes. Durant aquest moviment va fer costat la Coordinació Nacional Intercategorial (CNI), que va ser contestada per nombrosos companys, com ara Henri Célié, que li reprotxaven d'estar manipulada per Lluita Obrera (LO). Un els principals animadors d'aquest CNI fou Daniel Vitry, militant de LO, amb qui ell tenia molta confiança. Fou un dels organitzadors del grup de més de dos-cents ferroviaris que s'uniren a la manifestació estudiantil en protesta per la mort del jove Malik Oussekine, assassinat durant la nit del 6 de desembre de 1986 per motoristes de la policia parisenca. Posteriorment, participà en totes les grans i petites vagues promogudes per l'SNCF, especialment en 1995, en 2003 i en 2010, data en la qual es va jubilar. Durant uns quinze anys, participà regularment durant els conflictes de l'SNCF en Chroniques syndicales de la radio de la Federació Anarquista (FA), on analitzava, amb altres companys, les lluites que es portaven a terme. En 1989 va ser elegit per unanimitat, fins i tot amb els vots dels militants de LO, secretari del sindicat de París-Sud-Oest (estació d'Austerlitz) de la CFDT. El desembre de 1995 participà activament en la vaga contra la depauperació de les pensions de l'anomenat «Pla Juppé». Trencà amb la direcció confederal de la CFDT, que havia abandonat el moviment, i a començament de 1996 cofundà, amb Jean-Luc Vidano, Raymond Defrel i altres, el sindicat «SUD-Rail de París-Rive gauche» (Austerlitz-Montparnasse), i el juny de 1996 va ser elegit secretari regional d'aquest sindicat, on milità fins a la seva jubilació en 2005. Un cop retirat sostingué el moviment estudiantil contra el Contrat Première Embauche (CPE, Contracte de Primera Ocupació) i participà en l'ocupació de les universitats Tolbiac i Jussieu. El setembre de 2006 formà part del col·lectiu «Jeudi Noir», contra els abusos dels lloguers abusius, i també va ser present en l'ocupació de l'immoble del carrer de la Banque de París on es va crear el«Ministeri de la Crisi de l'Habitatge» per part dels activistes de «Jeudi Noir», de l'associació Droit Au Logement (DAL, Associació Dret a l'Habitatge) i del Mouvement d'Animation Culturelle et Artistique de Quartier (MACAQ, Moviment d'Animació Cultural i Artística de Barri). En 2007 lluità en les vagues estudiantils contra la«Llei Pécresse». En aquesta època entrà a formar part dels«Amic/gues d'Alternative Libertaire» i va fer costat la lluita dels «sense papers». Entre 2012 i 2014 participà en el festival CinéSolidaires13, organitzat per l'Unió Local V-VIII Districtes de Solidaires. En 2014 s'instal·là a Agen i s'integrà en la Unió Local de Solidaires i s'afilià a Alternativa Llibertària (AL). El 13 de març de 2015 patí un atac cardíac i un edema de pulmó, hospitalitzat d'urgència, Serge Tarrano va morir dues setmanes més tard, el 30 de març de 2015 en una clínica d'Agen (Aquitània, Occitània). Centenars de persones acudiren al seu funeral el 2 d'abril i va ser enterrat a Sant Andreu de Sureda (Rosselló, Catalunya Nord). També s'organitzà un vetllada d'homenatge a la seva memòria al «Folie en Tête», cafè de la Butte-aux-Cailles, al XIII Districte de París, gestionat per Liberto Finster, fill de Ramon Finster.

Defuncions

Pedro Orobón Fernández

- Pedro Orobón Fernández:El 17 de febrer de 1937 mor a Madrid (Espanya) el militant anarcosindicalista Pedro Orobón Fernández. Havia nascut el 8 de juny de 1899 a La Cistérniga (Valladolid, Castella, Espanya). Fill major d'una família nombrosa de sis germans de classe mitja, sos pares es deien Mariano Orobón Martín i María Luisa Fernández Barrios, i sos germans Luis i Valeriano també van ser destacats militants anarcosindicalistes. Políglota com Valeriano, durant la dècada dels anys deu treballà en un comerç a Valladolid i també va fer feina en una foneria. Insubmís, fou declarat pròfug per les autoritats militars. En 1923 vivia a Lió (Arpitània) i entre 1925 i 1926 a París (França), on ajudà Manuel Pérez en la revista Tiempos Nuevos, que aquest dirigia, traduint les col·laboracions estrangeres–son germà era l'administrador amb Séverin Férandel. En 1926 assistí al Congrés Anarquista de Marsella i participà en la fundació a París de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1926, també, va ser expulsat dels Països Baixos amb altres deu companys espanyols sota la sospita d'organitzar un complot contra el rei. En 1927 representà Espanya en el Comitè Internacional Anarquista de París. Expulsat de França, marxà amb son germà Valeriano a Alemanya, tornant a França després de cinc mesos amb els papers en regla. A París, en aquesta època, va fer de mecànic. També milità a Lió, on va fer una bona amistat amb l'anarquista italià Raffaele Schiavina (Max Sartin). En 1931, amb la proclamació de la República, tornà a la Península i intervingué en el Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de juny d'aquell any. Després milità en la Federació Local de CNT de Valladolid, on entre 1932 i 1933 col·laborà en CNT. En 1933 fou membre a Madrid del secretariat de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè de Defensa Confederal de Madrid; després fou capità de l'Exèrcit Popular i, més tard, amb Manuel Salgado Moreiras, cap de negociat en el Serveis Especials del Ministeri de la Guerra. Pedro Orobón Fernández va morir el 17 de febrer de 1937 a Madrid (Espanya) quan la metralla, fruit d'un bombardeig de l'aviació feixista, penetrà dins del cotxe on viatjava –els altres dos ocupants del vehicle (Manuel Salgado i Lucas) també resultaren ferits. Altra versió diu que fou assassinat per agents comunistes. En el seu enterrament participaren delegacions del Comitè Nacional de la II República espanyola; de les federacions locals de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries; del Comitè Regional de Defensa Confederal; Isabelo Romero, secretari de la Confederació Regional del Treball del Centro de la CNT, que li va retre un homenatge; i una secció del «Batalló Orobón Fernández», la qual portà el taüt.

***

Renzo Giua durant la Guerra Civil espanyola

- Renzo Giua: El 17 de febrer de 1938 mor a Zalamea de la Serena (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'activista antifeixista de tendència llibertària Lorenzo Giua, més conegut com Renzo Giua i que va fer servir els pseudònims de Franco Franchi i Bittis. Havia nascut el 13 de març de 1914 a Milà (Llombardia itàlia). Sos pares, sards, es deien Michele Giua (Lino), reputat químic i professor de química orgànica industrial a la Universitat, i Clara Lollini, també química. Quan tenia sis anys, sa família s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia) i assistí a l'institut Massimo d'Azeglio d'aquesta ciutat, on fou deixeble d'Augusto Monti. Amb altres estudiants i professors antifeixistes (Vindice Cavallera, Mario Andreis, Gian Domenico Cosmo, Alfredo Perelli, Paolo Sabbione, Luigi Scala, etc.), s'adherí al moviment «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), al voltant de Carlo Rosselli. Aquest grup, juntament amb altres membre de GL de Torí (Aldi Garosci, Carlo Levi i Pier Leone Migliardi), el socialista Riccardo Poli i l'anarquista Michele Guasco, el setembre de 1931 creà el periòdic Voci d'Officina, del qual només sortires tres números i que pretenia arribar a una entesa entre totes les forces antifeixistes. El gener de 1932, amb altres membres de GL de Torí, va ser detingut per «propaganda subversiva» i jutjat pel Tribunal Especial per a la defensa de l'Estat i, després de 108 dies empresonat, va ser alliberat el 29 d'abril per manca de proves. Entre 1934 i 1938 col·laborà en el periòdic Giustizia e Libertà, moltes vegades signant com Bittis. Estudiant de Filosofia i Lletres a la facultat, el març de 1934, alarmat per la detenció de Leone Ginzburg, advertí als companys que amaguessin el material antifeixista que tenien a les seves cases i marxà cap a Balme (Piemont, Itàlia), localitat propera a la frontera, i poc després aconseguí passar clandestinament a França a través de les muntanyes gelades. A París, sempre en contacte am Carlo Rosselli, formà un grup de GL amb altres quatre intel·lectuals antifeixistes (Mario Levi, Aldo Garosci, Franco Venturi i Nicola Chiaromonte) i va fer estudis universitaris. Entre el 21 i el 25 de juny de 1935 assistí al Congrés Internacional d'Escriptor Revolucionaris, amb Carlo Rosselli, Mario Pistocchi, Nicola Chiaramonte, Leonardo Martini, Carlo Sforza i Gaetano Salvemini, entre altres. En els últims mesos de 1931 havia sorgí una profunda divergència política entre Rosselli i el grup de GL de Torí sobre el tipus d'Estat que calia instaurar després de la caiguda del feixisme. A la democràcia parlamentària representativa, defensada per Rosselli, el grup de joves de GL propugnava una democràcia més directa basada en els Consells Obrers i Pagesos. El desembre de 1935 la ruptura entre els dos grups va ser total i el gener de 1936 Nicola Chiaromonte, Mario Levi i Renzo Giua abandonaren GL i s'acostaren al pensament llibertari. En aquesta època s'assabentà de la detenció de son pare, també militant de GL, el qual va ser jutjat i condemnat a 15 anys de presó per les seves activitats antifeixistes. Durant una temporada s'establí al cantó de Ticino (Suïssa), on entrà en contacte amb altres exiliats italians, com ara Giuseppe Faravelli, B. Lugli ed E. Masini, i hagué de retornar a França quan la policia secreta italiana descobrí la seva presència a Suïssa i la denuncià a les autoritats helvètiques. De bell nou a França, continuà amb les seves activitats revolucionàries a París, Chambèri, Lió, Niça, Marsella, etc., organitzant grups d'exiliats, recollint suports econòmics, distribuint la premsa clandestina i realitzant tota mena de tasques conspiradores. Aprofitant la seva destresa com a esquiador, arribava a les poblacions muntanyeses properes a la frontera amb Itàlia, on podia reunir-se amb sos familiars i amics. Quan esclatà la Revolució espanyola, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on arribà el 24 de juliol de 1936 amb el seu amic Francesco Barbieri (Ciccio) i Giuseppe Sereni (Sereno). A primers d'agost, s'uní com a voluntari a un destacament volant del Grup Internacional de la «Columna Durruti». El setembre de 1936 va ser ferit en combat a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i va ser enviat una temporada a l'estranger perquè es guarís de les ferides. A començaments de novembre de 1936 retornà a la Península, però va ser enviat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on restà entre el desembre i el gener de 1937. De bell nou a la Península, el març de 1937 fou enviat a l'Escola d'Oficials de l'Estat Major, amb seu a Albacete (Castella, Espanya), d'on sortí amb el grau de tinent. El maig de 1937 va ser destinat al «Batalló Garibaldi» del a XII Brigada Internacional, distingint-se pels seus dots militars i pel seu coratge. Posteriorment va ser ferit en dues ocasions i l'octubre de 1937 va ser nomenat capità de la III Companyia del II Batalló de la «Brigada Garibaldi». Durant la nit del 16 al 17 de febrer de 1938 va ser ferit de bala a l'abdomen en un atac durant l'ofensiva d'Extremadura. Renzo Giua va morir el 17 de febrer de 1938 a Zalamea de la Serena (Badajoz, Extremadura, Espanya). Durant la II Guerra Mundial va existir un columna partisana lligada a GL que portà el seu nom.

Renzo Giua (1914-1938)

***

Notícia de l'execució d'Ambrosio Serrano Ayuso apareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 18 de febrer de 1940

Notícia de l'execució d'Ambrosio Serrano Ayuso apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 18 de febrer de 1940

- Ambrosio Serrano Ayuso: El 17 de febrer de 1940 és afusellat a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Ambrosio Serrano Ayuso. Havia nascut el 9 de desembre de 1902 a Almodóvar del Pinar (Conca, Castella, Espanya). Sos pares es deien Alejandro Serrano Giménez i Martina Ayuso Moreno i tingué quatre germans. Destacat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), des de 1930 tingué com a companya Julia Cano Sáez, també militant llibertària, amb qui tingué dos infants (Pilar i Alejandro). En aquest any vivia a València (València, País Valencià) i militava en el ram metal·lúrgic. Durant la guerra civil lluità en la «Columna de Ferro». En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant (Alacantí, País Valencià) i reclòs al camp de concentració d'Albatera (Baix Segura, País Valencià). Aconseguí fugir-ne gràcies a una falsa ordre d'alliberament que va aconseguir sa companya i lluità en la clandestinitat antifranquista. Detingut, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Ambrosio Serrano Ayuso va ser afusellat el 17 de febrer de 1940 a València (València, País Valencià), juntament amb Tomás Alabau Verdaguer i Carmelo Ruiz Hernández.

***

Notícia sobre la condemna de Pierre Gouzien apareguda en el periòdic parisenc "L'Humanité" del 4 de gener de 1923

Notícia sobre la condemna de Pierre Gouzien apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 4 de gener de 1923

- Pierre Gouzien: El 17 de febrer de 1942 mor a Brest (Bretanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pierre Gouzien. Havia nascut el 18 d'abril de 1889 a Lambézellec (Bretanya). En 1913 entrà com a funcionari en pràctiques a la Llotja Municipal del Peix de l'Ajuntament de Brest i acabà la seva carrera com a redactor a l'oficina de beneficència. Militant anarcosindicalista, entre 1922 i 1923 reemplaçà el comunista Émile Carn en la secretaria del Sindicat dels Treballadors Municipals. En 1922 va ser nomenat secretari de la Borsa del Treball de Brest i col·laborà en el periòdic de la Confederació General del Treball (CGT) Le Syndicaliste de l'Ouest i en l'òrgan de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) Le Syndicaliste du Finistère. Arran de la publicació en el número 1 de Le Syndicaliste du Finistère, l'agost de 1922, de l'article col·lectiu «Plus que jamais Vive Cottin», on feia costat Émile Cottin, anarquista que el 19 de febrer de 1919 intentà assassinar sense èxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès, va ser condemnat a tres mesos de presó, juntament amb René Martin, militant anarquista, i Louis Marchand i Pierre Camblan, militants comunistes. El 22 d'agost de 1922 abandonà el lloc de treball, en tant que delegat sindical, per assistir, malgrat l'opinió contrària de l'alcalde socialista, al funeral de François Dravalen, exsecretari de la Unió Departamental del Finisterre de la CGT; per aquest fet, el 7 de setembre de 1922 va ser portat davant un consell disciplinari i advertit formalment. El 27 de maig de 1923 assistí a la reunió constitutiva de la VI Regió (Finisterre, Mayenne, Costes del Nord i Ille i Vilaine) com a delegat de la tendència anarquista, juntament amb Louis Quemerais i René Martin, i el novembre de 1923 al II Congrés de la CGTU celebrat a Bourges (Centre, França), esdevenint tresorer de la Federació Unitària dels Serveis Públics. El maig de 1924 va ser nomenat secretari de la Unió Departamental de la CGT de Finisterre. En 1935 el seu nom figurava en el llistat d'anarquistes de la policia del departament de Finisterre i també estava inscrit en el«Carnet B» dels antimilitaristes. Casat, fou pare d'una filla.

---

Continua...

---

TEMPS DE MATERA (LLEONARD MUNTANER EDITOR), UNA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

Per Mateu Morro, historiador i escriptor

Mateu Morro Marcé

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). (Miquel López Crespí)

Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....

Joan Teran, Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició

Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada transició, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional --reafermanent de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries meu, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1979). La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotsquistes com l´amic i company Van den Eynde, l´Anibal Ramos de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.

Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: per la Independència de Catalunya.

A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les possibilitats nacionalistes de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències més avançades, tant les fetes en temps de la guerra i de la postguerra com les dels anys seixanta i setanta. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´Anibal Ramos El proletariado contra la Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1984) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.

Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE). A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida escrivien pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976. I afegia: Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública.

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).

Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Fonts valuoses sobre les primeres dècades de lindependentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre daltres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per lalliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a lEstatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); Lesquerra nacionalista, avui, monogràfic de la revista Quaderns dalliberament, núm. 7 (febrer 1982); Lindependentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de lÍndex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de lorganització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, dECT, i La Nova Falç, de lOSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu dinformació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.

Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)

[18/02] «V com moja vera?» -«Germinal» - Conferència de Girault - Detenció dels Flores Magón - Revolta de subsistències (1918) - Revolta de subsistències (1919) - Baguet - Caffin - Chatillon - Pivi - Adam - Anceau - Parenti - Peiró - Piedra - Sapoundjiev - Guillén Salaya - Morató - Alvira - Morales - Le Lann - Susín - García Jiménez - Bella - Cuberos - Bayer - De André - Iacopucci - Acanfora - Jiménez Sánchez - Doubinsky - Noël - Girón

Anarcoefemèrides del 18 de febrer

Esdeveniments

Tolstoi llaurador, d'Ilià Repin (1887)

- Segrest de V com moja vera?: El 18 de febrer de 1884 la policia tsarista de Moscou (Rússia) segresta a la impremta totes les còpies del llibre V com moja vera? (En què consisteix la meva fe?), de Lev Nikolàievitx Tolstoi, declarat «molt perjudicial» per la censura de l'Església ortodoxa. En aquest llibre Tolstoi despulla els quatre Evangelis de tots els seus elements sobrenaturals, predica un deisme en l'esfera religiosa i l'anarquisme en la política i insta els seus lectors a amar a tothom i a no usar cap mena de violència contra ningú. Des d'aleshores Tolstoi s'oposà obertament a les formes de vida de la seva classe social aristocràtica, atacà l'Església oficial ortodoxa i la burocràcia estatal. Intentà abandonar la literatura, que li semblava una activitat inútil, i es dedicà al treball físic, es féu vegetarià i es trobà cada vegada més en contradicció amb la vida de la seva família burgesa. En aquesta obra, juntament amb Ispoved (1884, La confessió) i Tsarstvo Bozhiye vnutri vas (1890-1893, El Regne de Déu és en vosaltres),és on Tolstoi mostra més directament el seu pensament anarcocristià.

***

Portada del primer número de Germinal

- Surt Germinal: El 18 de febrer de 1905 surt a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Germinal. Periódico bimensual defensor de la clase obrera. L'edició d'aquesta publicació va ser iniciativa de la Secció d'Oficis Diversos de Terrassa i del grup anarquista «Hacia la Emancipación». Escrit en castellà, tenia articles en català. Es distribuïa a la Casa del Poble i al Cafè Colom de Terrassa. Tres articles del primer número van ser denunciats i el seu director, Antoni Navarro, processat com a responsable, fet pel qual els editors se'n van sentir orgullosos. Tractà temes molt diversos: sindicals, antimilitaristes, pedagògics (Escola Moderna), culturals, judicials, notícies i cròniques (locals, estatals i mundials), efemèrides obreres, presos, eleccions, esperanto, etc. Trobem articles d'Àngel Biel, Eduard Bonet, Lluís Bulffi, P. Carbonell, R. de Castilla, Paco Curto, Danti, J. Dejacques, Jeroni Farré, Sébastien Faure, Anatole France, Armando Golfier, José Herrán, Rossend Lloveras, Anselmo Lorenzo, Donato Lubén, Rafael Martínez, Ramon Masats i Puig, J. Médico, Mella, Luisa Michel, J. Miret, M. Morató, Arturo Niale, Llorenç Pahissa, M. Pascual, Boucher de Perthes, Pedro M. Pío, Víctor Pujol, Ernest Renan, Julio Rojo Orión, Fernando Soler, H. Spencer, F. Strakelberg, Eudaldo Tallapedra, Tarrida, Tillier, Tolstoi, Juan Trabaja, etc. El penúltim número, el 24, que sortí el 19 de febrer de 1906, fou un extraordinari dedicat a les víctimes obreres del 19 de febrer de 1902 metrallades per les autoritats als carrers de Terrassa. El març de 1906 va ser prohibit i el nou director, Jaume Rabassa, empresonat. En sortiren 25 números, l'últim el 3 de març de 1906. El 13 d'octubre de 1912, aniversari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia i a qui anava dedicat, en sortí el primer número d'una segonaèpoca que portava el subtítol«Periódico libertario», i que tragué 10 números fins al 28 de febrer de 1913. S'hagué d'estampar a Barcelona perquè cap impremta de Terrassa el volgué imprimir. Portà a terme una subscripció per recaptar fons per als llibertaris mexicans insurgents. Administrat també per Antoni Navarro, hi van col·laborar M. A. Acuña, J. Aguado, Salvio Aguaviva, Sabina Alcalde, Manuel Badía, José Chueca, J. Clemenceau, Sebastià Compte, Cunfit, Sébastien Faure, Emilio Gante, Pedro García, V. García, Antonio García Birlán, Acracio Germinal, Jean Grave, Emilio Laveniz, Anselmo Lorenzo, Núñez, Salvador Pino, Antoni Puig, Josep Pujal, Andrés Ramos Alvarado, D. Rodríguez Barbosa, Sebastián Sánchez, Jaume Serra, Antonio Tomás, Zeda, Zoais, etc. La publicació deixà de sortir perquè els distribuïdors no n'abonaven les vendes.

***

Octaveta anunciant la conferència de Girault

- Conferència de Girault: El 18 de febrer de 1910 el propagandista anarquista Ernest Girault, aleshores redactor del periòdic Le Libertaire, fa una conferència«pública i contradictòria» al Cafè Pélissier de Marsella (Provença, Occitània) que porta per títol «Sufragi Universal o Revolució Social». La conferència volia engegar el debat davant les properes eleccions que s'havien de celebrar el 24 d'abril i el 8 de maig d'aquell any.

***

Els germans Ricardo (esquerra) i Enrique Flores Magón (dreta) presos a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), en 1917

- Detenció dels germans Flores Magón: El 18 de febrer de 1916 Ricardo Flores Magón i son germà Enrique són detinguts a la seva granja comunal i cooperativa a prop de Los Ángeles (Califòrnia, EUA), on havien instal·lat la redacció i la impremta del periòdic Renovación, per la policia nord-americana. Enrique és violentament copejat i haurà de ser hospitalitzat. Els germans Flores Magón, revolucionaris llibertaris mexicans exiliats als Estats Units, són acusats d'haver enviat per correu articles incitant«l'assassinat, l'incendi provocat i la traïció». William Charles Owen també en serà acusat, però va aconseguir fugir a Nova York i embarcar al Regne Unit. Els articles incriminats –«Los levantamientos en Texas» (2 d'octubre de 1915), «A los soldados carrancistas» (25 de novembre de 1915), de Ricardo; i«Publicidad», d'Enrique– feien una crida els soldats a deixar les armes, però a guardar-les i utilitzar-les si calia per fer-les servir contra els seus oficials. Immediatament un comitè de suport es va formar per recaptar fons per a la fiança, que finalment va ser rebutjada malgrat l'estat de salut de Rircardo. El procés va tenir lloc el 21 de maig de 1916: Ricardo va ser condemnat a 12 mesos de presó, per trobar-se malalt, i 1.000 dòlars de multa; i Enrique a tres anys de tancament i 3.000 dòlars de multa.

***

Protestes per les subsistències (revista Baleares, 1918)

- Revolta de les subsistències: El 18 de febrer de 1918, coincidint amb les festes de carnaval, una irada protesta popular pel problema de les subsistències esclata a Palma (Mallorca, Illes Balears). Aquest dia es produí el saqueig de les botigues de carbó per part de nombrosos grup d'homes, dones i nens; hi hagué fortes topades amb la guàrdia civil, que disparà i ferí un jove socialista, Miquel Cabotà Serra –que morí la nit del 26 de febrer– i una dona, la senyora Humbert, vídua de Cunill, ferida lleu en un braç quan tancava el balcó de ca seva al Born. Les manifestacions i els avalots no acabaren fins ben entrada la nit, declarant-se l'estat de guerra a la ciutat. Sembla que els fets tingueren uns inicis força espontanis. Anarcosindicalistes, socialistes i simplement membres de les societats obreres hi intervingueren però no ho organitzaren. El problema de les subsistències assolí a Mallorca entre 1918 i 1919 una importància que no havia tingut entre els anys 1914 a 1917. Es degué sobretot a l'exportació beneficiosa, i en part il·legal, de matèries alimentàries a la península. Els acords governamentals presos per a solucionar el problema tendien en general a prohibir-ne el comerç si al lloc d'origen mancaven; les juntes provincials de subsistències presidides pels governadors civils havien de ser els òrgans encarregats de l'observança de les mesures restrictives. Dins Mallorca l'escassesa es féu notar sobretot a Palma. L'ajuntament culpà en general el governador de poca vigilància, especialment quan el problema s'agreujava i la pressió popular era forta. També gairebé tots els partits es veieren acusats d'estar implicats en afers d'exportacions clandestines. En mig de tot aquest ambient, mancat de subsistències en general i de carbó, producte bàsic a l'època, en particular, i enfrontats l'ajuntament i el govern civil, la protesta popular es desencadenà.

***

El saqueig de Palma de 1919

- Aniversari de la Revolta de les subsistències: El 18 de febrer de 1919, a Palma (Mallorca, Illes Balears), en l'aniversari de la Revolta de les subsistències del 18 de febrer de 1918, es reproduïren amb major amplitud els avalots d'aquella jornada, ara amb saqueigs de fleques i forns sobretot. Aquesta vegada els anarcosindicalistes van ser els instigadors dels fets. El socialista Llorenç Bisbal, el matí, intentà calmar la gent i aconseguí que el governador anés al mercat, on s'havien iniciat els incidents, per a promoure mesures radicals immediates. La intervenció va ser eficaç, però cap al migdia una multitud omplí la plaça de Cort en manifestació contra l'ajuntament; Bisbal, que recomanà pau i ordre, fou escridassat i el saqueig es generalitzà de nou per tota la ciutat. La situació fou dominada per les autoritats el vespre, quan l'exèrcit sortí al carrer. En aquesta ocasió la condemna dels avalots fou general; el clima espantadís s'estengué als pobles, tot i que només a Inca es produïren certs atacs de grups de manifestants contra l'ajuntament i el domicili del cap liberal local. El 30 de març de 1919 Jaume Palmer Escalas va estrenar al Teatre Balear de Palma el sainet Es saqueo de sa plasa fonamentat en aquests fets.

Naixements

Miners

- Jean Baguet: El 18 de febrer de 1847 neix a Buxières-la-Grue (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Jean Baguet, també conegut com Jean Bayet. Instal·lat a Lió com a sabater, va ser membre de la Federació Revolucionària de l'Est, a la qual van pertànyer la major part dels anarquistes de la regió. Per evitar les detencions que es van desencadenar arran de les violentes manifestacions de miners de Montceau-les-Mines durant el mes d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió l'octubre d'aquell any, s'hagué d'exiliar a Suïssa. Va ser processat en el «Procés dels 66» celebrat a Lió el 8 de gener de 1883 i el tribunal el va condemnar per no compareixença el 19 de gener de 1883 a cinc anys de presó, a 2.000 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets civils. Més tard va comparèixer al judici d'apel·lació davant el Tribunal de Lió que li va reduir la pena a un any de presó, a 100 francs de multa i a cincs anys de privació dels drets civils. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Els minaires de Montceau-les-Mines

***

Notícia sobre l'agressió d'Émile Caffin apareguda en el diari parisenc "Le XIXe Siècle" de l'1 d'abril de 1888

Notícia sobre l'agressió d'Émile Caffin apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle de l'1 d'abril de 1888

- Émile Caffin: El 18 de febrer de 1858 neix a Labosse (Picardia, França) el mestre llibertari i sindicalista Théophile Émile Caffin. Sos pares es deien François Théophile Caffin, esclopaire, i Olimpe Durer. Fou mestre de l'educació pública a la Picardia i a Saint-Ouen (Illa de França, França). L'agost de 1887, per qüestions merament administratives, va ser rellevat de les seves funcions de mestre adjunt de l'escola de Saint-Ouen; desesperat des d'aleshores, el 30 de març de 1888, en un atac de follia, apunyalà amb un ganivet de cuina diverses vegades el pit del brigadier Lang, dels Guardians de la Pau de Saint-Ouen, ferides que resultaren greus, però no mortals. En 1905 es va reintegrar en l'ensenyament. El gener de 1911 signà, amb molts altres companys, un manifest lliurat a l'ambaixada del Japó contra l'anomenat «Afer Kotuku» (condemna a mort per «alta traïció» de l'anarquista Shusui Kotoku i 11 companys més). Gran polemista, col·laborà en fulls locals, en publicacions polítiques (socialistes i comunistes) i en el periòdic anarquista fundat per Georges Bastien a Amiens (Picardia, França) Germinal. Journal du Peuple, que publicà 391 números entre el 19 de novembre i el 27 de juliol de 1914. Mestre durant 16 anys a la petita vila de Bray-Rully (Picardia, França), no dubtà en ensenyar les seves idees llibertàries als alumnes. Jubilat anticipadament, va ser nomenat secretari de la Secció Departament de l'Oise (Picardia, França) dels mestres afiliats a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En l'última etapa de sa vida visqué a Warluis (Picardia, França).Émile Caffin va morir el 5 d'agost de 1936 a Porcheux (Picardia, França).

***

Foto policíaca de Jean-Baptiste Chatillon (10 de maig de 1882)

- Jean-Baptiste Chatillon: El 18 de febrer de 1863 neix a Torteron (Patinges, Centre, França; actualment Torteron, Centre, França) l'anarquista Jean-Baptiste Chatillon, conegut com Jules Chatillon, Jules Minard o Jules Ménard. Sos pares es deien Gabriel Chaillon, sabater, i Marie Minard. Sortejat per l'exèrcit al departament del Cher, va ser llicenciat per«constitució feble». El 22 de juny de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a un mes de presó i a 100 francs de multa per «cops i ferides». Entre el 27 de desembre de 1892 i l'1 de març de 1894 vivia en un hotel de París (França) sota el nom de Jules Ménard amb Anne Marie Leroy (Jenny Leroy o Bethe Tudoret), que estava registrada per les autoritats com a prostituta des de 1883 i que feia molt de temps que no es presentava a la visita sanitària rutinària. Entre el 31 de març i el 4 de juliol de 1894 la parella vivia en una habitació moblada llogada al número 21 del carrer Valentin. En aquestaèpoca declarà que treballava a jornal en les parades de tir muntades en les festes públiques, però realment vivia sobretot de la prostitució de la seva amant. Era habitual de la Route de la Révolte, a Saint-Denis (Illa de França, França), en companyia de prostitutes i proxenetes. Freqüentava els grups anarquistes i, amb Jules Rousset, entre 1891 i 1893 organitzà els sopars-conferències a la Sala Favié del barri de Bellville de París, on es donava de menjar als indigents i es feia una conferència de caire llibertari. Sembla que també va ser agent electoral del catòlic social Théodore Garnier (l'abbé Garnier), del boulangerista Lucien Millevoye i del socialista Hubert Lelorrain. El 19 de febrer de 1894, en un escorcoll del seu domicili, la policia trobà una carta de l'anarquista Migeon, i freqüentà coneguts anarquistes (Amblard, Cherville, Gama, etc.). El 4 de juliol de 1894, en una agafada del comissari Rocher de Levallois-Perret (Illa de França, França), en el suposat cau de prostitució i de proxenetisme on vivia, al número 21 del carrer Valentin, el trobà enllitat amb la seva amant; detingut, va ser tancat entre el 7 de juliol i el 13 d'agost de 1894 a la presó parisenca de Mazas. En aquesta agafada, a més de 12 proxenetes i tres prostitutes, també van ser detinguts set anarquistes més: Émile Bocquet, Jean Bouchet, Joseph Gama, Fernand Guiard, Charles Mouette (Moumoutte), Jules Rousset i Prosper Thébaut. En la investigació la policia detallà que havia copejat la cara a la seva amant i aquesta va ser tancada com a prostituta fins al 9 de juliol, data en la qual desaparegué. En aquestaèpoca la Prefectura de Policia el tenia fitxat com a anarquista; en l'interrogatori, no obstant això, negà ser anarquista i reconegué que a finals dels anys vuitanta havia estat membre de la Joventut Blanquista del VI Districte de París, però que actualment no es dedicava a la política. El 3 de juliol de 1895 el jutge d'instrucció Meyer va sobreseure el seu cas d'inculpació d'«associació criminal» i de«vagabunderia especial» (proxenetisme), ja que el propietari d'una parada de tir va declarar que el tenia empleat, encara que no treballava regularment. El 31 de desembre de 1896 figurava en un registre de recapitulació d'anarquistes i en aquesta època vivia al número 9 de la Route de la Révolte (Neuilly-sur-Seine, Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Battista Pivi (ca. 1894)

- Battista Pivi: El 18 de febrer de 1866 neix a Cavriago (Emília-Romanya, Itàlia) el terrelloner anarquista Battista Pivi, també conegut per la seva transcripció francesa com Baptiste Pivi. Sos pares es deien Giuseppe Pivi i Zefirina Coselli. Amb son germà gran Antonio, també anarquista, es van veure implicats en disturbis a Sicília que els van obligar a emigrar a França. Ambdós entraren a treballar com a obrers picapedrers a les pedreres de Mazagran, a prop d'Argenteuil (Illa de França, França). L'11 de juny de 1894 li van ser decretades les seves expulsions per la seva propaganda llibertària a les pedreres; detinguts el 27 de juny d'aquell any a Argenteuil, tots dos van ser expulsats. Aquell any Battista Pivi figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Julienne Adam (ca. 1894)

- Julienne Adam: El 18 de febrer de 1872 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) la planxadora anarquista Julienne-Louise Adam. Sos pares es deien Théophile Adam i Christine Danel. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i l'octubre d'aquest mateix any es refugià a Londres (Anglaterra) amb son company Louis Girard. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Aimé Anceau (17 de juliol de 1894)

- Aimé Anceau: El 18 de febrer de 1874 neix al XII Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista Aimé Firmin Anceau. Sos pares es deien François Aimé Anceau, jornaler, i Victorine Félicie Devoge, envernissadora. Es guanyava la vida com a escultor en fusta. El 19 de gener de 1894 assistí a una reunió del grup anarquista del XI i del XX Districtes de París celebrada a la Sala Mormand, al número 92 del bulevard Ménilmontant. El 17 de juliol de 1894 va ser fitxat com a anarquista i acusat d'«associació crimininal». En 1894 va ser sortejat per fer el servei militar i declarat apte. El 7 d'agost de 1895 va ser condemnat a París a un mes de presó per «possessió d'arma prohibida». El 7 de febrer de 1896 va ser declarat insubmís al servei militar, va ser inscrit en els registres d'anarquistes desapareguts i/o«nòmades». Refugiat a Uccle (Brussel·les, Bèlgica), vivia al número 496 del carrer Waterloo. El 30 de març de 1901 es casà a Anderlecht (Brussel·les, Bèlgica) amb Anne Catherine Vanhaeren. L'1 d'abril de 1902 va ser esborrat del llistat d'insubmisos, per un error de procediment, però va ser novament declarat insubmís el 2 de juliol de 1902. El 3 de setembre de 1904 passà a la reserva militar activa. A partir del 20 d'agost de 1905 vivia al número 73 del carrer Haies del XX Districte de París i des de l'1 de juny de 1906 al número 78 del carrer Grands Champs del mateix districte. El 29 d'agost de 1909 s'instal·là a Brussel·les, al número 13 del carrer Liverpool. A començament dels anys deu vivia a Chennevières-sur-Marne (Illa de França, França) i era membre del grup anarquista de Montreuil (Illa de França, França). Des del 29 d'agost de 1910 vivia al número 148 del carrer Étienne Marcel de Montreuil. El 17 d'agost de 1914, en plena Gran Guerra, va ser mobilitzat en el 27 Regiment d'Infanteria. Aimé Anceau va morir el 25 de setembre de 1915 al front d'Aubérive (Xampanya-Ardenes, França). Condecorat amb la «Creu de Guerra», va ser enterrat a Mourmelon (Xampanya-Ardenes, França) i el 29 d'abril de 1920 traslladat al cementiri militar del «Bois du Puits» d'Aubérive.

***

Foto policíaca de Luigi Parenti

- Luigi Parenti: El 18 de febrer de 1887 neix a Calcinaia (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Luigi Parenti, també conegut com Louis Parenti. Durant els seus estudis formà part de la Lliga Democràtica Nacional (LDN), del pare Romolo Murri, considerat en Itàlia el precursor de la democràcia cristiana. Després començà a militar en el moviment sindical com a membre de la Societat de Socors Mutus de Pontetetto, a Lucca (Toscana, Itàlia), de la qual va ser exclòs per les seves idees radicals. Fou especialment actiu durant la vaga de tramvies de Luca. En 1910 emigrà als Estats Units i s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA), on esdevingué anarquista i s'afilià a l'any següent a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), arribant a ser un dels membres més destacats de la Secció Llatina d'aquest sindicat anarcosindicalista. En 1913 participà en una gira propagandística de conferències arreu Califòrnia. Mantingué estreta correspondència amb Carlo Tresca (Nova York) i amb Armando Borghi (Itàlia). La seva tasca anarcosindicalista es desenrotllà en diversos sectors, com ara els hotels, els restaurants, les foneries, les fàbriques i els ferrocarrils, i sempre intentà unir els treballadors al marge de races, llengües i cultures. En 1916 va ser detingut, amb Michele Centrone; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó per haver organitzat una manifestació a favor de Carlo Tresca i d'altres militants wobblies empresonats durant la vaga de la Mesabi Iron Range de Minnesota. El 29 de setembre de 1916 va ser detingut amb altres vuit companys, entre elles Michele Centrone i Louis Tori, quan intentaven parlar en públic sobre la sentència condemnatòria en el cas de Warren Billings; jutjats, van ser condemnats a penes entre 10 dies i tres mesos de presó per «pertorbació de la pau». Després treballà com a miner a Pennsilvània i, més tard, s'establí a la zona de Paterson (Nova Jersey, EUA). El 5 de setembre de 1917 va ser condemnat per un tribunal federal de Chicago per violació de la Llei d'Espionatge pel delicte d'«activitats antimilitaristes i derrotistes», juntament amb altres 165 membres dels IWW–entre ells Joseph J. Ettor, Elizabeth Gurley Flynn, Arturo Giovannitti, Bill Haywood, James Rowan, Vincent St. John, Carlos Tresca i Ben H. William–, a cinc anys de presó i a una multa de 30.000 dòlars. Durant el seu empresonament, entre setembre de 1917 i juny de 1919 a la penitenciaria de Leavenworth (Kansas, EUA), no se li va permetre comunicar-se amb sa companya Emma Bacci ni amb les seves tres filles, la petita de les quals va néixer durant el captiveri. El juny de 1919 va ser alliberat sota fiança i es posà a organitzar un sindicat independent de pescadors a San Francisco i com a corresponsal del periòdic liberal La Voce del Popolo, fet pel qual va ser criticat per alguns companys anarquistes. El maig de 1921 l'apel·lació del seu procés va ser rebutjada i tornà a la presó. Finalment se li va commutar la pena a condició que marxés dels EUA. L'agost de 1922 retornà a Itàlia amb sa família i s'instal·là a la zona de Lucca, on s'afilià a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Entre el 28 i el 29 de juny de 1925 fou delegat de Viareggio en el Congrés de la USI clandestí. Pressionat per les autoritats feixistes, en 1928 es reuní a Roma amb Edmondo Rossoni, un dels caps del sindicalisme del règim el qual havia conegut a Amèrica, i va començar a treballar en els sindicats feixistes i com a corresponsal del periòdic feixista de Liorna Il Telegrafo. En 1929 es autoritats italianes van informar que mostrava obediència a les consignes del règim feixista, però a principis de 1930 la policia descobrí que seguia rebent clandestinament exemplars del periòdic anarquista de Carlo Tresta Il Martello. El febrer de 1930 va ser detingut, jutjat i condemnat, però la sentència li fou commutada amb la promesa de bona conducta. Després abandonà tota activitat política i sindical i en 1932 va ser finalment esborrat per les autoritats feixistes de les llistes de«subversius perillosos». Luigi Parenti va morir el 12 de setembre de 1942 a Cacinaia (Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri municipal d'aquesta localitat. La seva mort va ser anunciada en la publicació anarquista de Paterson L'Adunata dei Refrattari.

***

Joan Peiró i Belis

- Joan Peiró i Belis:El 18 de febrer de 1887 neix al barri obrer de Sants (Barcelona, Catalunya) l'obrer del vidre, intel·lectual anarcosindicalista i ministre d'Indústria durant la II República espanyola Joan Peiró i Belis. Als 8 anys començà a treballar en una fàbrica de vidre barcelonina i no va aprendre a llegir i a escriure fins als 22. Va seguir treballant en el sector del vidre, i juntament altres companys fundà la Cooperativa del Vidre de Mataró, que mai no abandonaria. El 1907 es va casar amb Mercè Olives, obrera tèxtil, amb qui va tenir tres fills (Joan, Josep i Llibert) i quatre filles (Aurora, Aurèlia, Guillermina i Mercè). Segons ell mateix explica la seva militància sindical es va iniciar el 1906, i començà a tenir càrrecs de responsabilitat entre 1915 i 1920, com ara secretari general de la Federació Espanyola de Vidriers y Cristallers (1916-1920) i director de las publicacions La Colmena Obrera (òrgan dels sindicats de Badalona) i El Vidrio (portaveu dels vidriers federats). La seva agudesa intel·lectual el va portar més endavant a ser director del diari Solidaridad Obrera (1930) i del també diari Catalunya (1937). Molt influenciat pel sindicalisme revolucionari francès, començà a tenir tasques de responsabilitat a la CNT després del Congrés de Sants (1918) de la Regional catalana. Gràcies a la seva capacitat de treball, dots d'organitzador i gran prestigi, va ocupar els més alts càrrecs en aquesta organització. En el Congrés de La Comèdia (1919) defensà les federacions d'indústria que foren rebutjades en aquella ocasió. Durant els anys vint va patir la repressió desencadenada per l'Estat i la patronal en contra el moviment obrer. L'any 1920 va sofrir dos atemptats i fou detingut i empresonat a Sòria i a Vitòria. L'any 1922 fou elegit secretari general de la CNT. Durant la seva gestió es du a terme la Conferència de Saragossa, on es va aprovar la sortida de l'organització de la Internacional Sindical Roja i la seva afiliació a la reconstituïda Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En aquesta mateixa conferència Peiró defensà amb Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Josep Viadiu la «moció política», molt criticada pels sectors més ortodoxos de l'organització. Es va establir a Mataró el 1922 i el 1925 va dirigir la constitució de la Cooperativa del Vidre que ja havia intentat organitzar amb anterioritat. Amb la dictadura de Primo de Rivera la CNT va quedar il·legalitzada, les seves seus van ser censurades i les publicacions, suspeses. Molts dels seus militants foren detinguts, i Peiró fou empresonat els anys 1925, 1927 i 1928. Aquest darrer any fou novament elegit Secretari General de la CNT. Va criticar la UGT per la seva defensa de jurats mixtos durant aquella dictadura i també Pestaña, amb qui per altra banda coincidia en altres aspectes. També va criticar el sector més anarquista del sindicat, i malgrat que es va afiliar a la FAI mai no hi va militar, defensant, per contra, una organització de masses més sindicalista, i oposant-se als grups d'acció i a les minories de militants dirigents. L'any 1930 va signar el manifest de«Intel·ligència Republicana» i va rebre nombroses crítiques internes que el van portar a retirar la seva signatura. Va seguir defensant les federacions d'indústria fins que en el congrés de la CNT del 1931 a Madrid va aconseguir un suport en massa davant les tesis faistes. En aquest mateix congrés va fer costat a la ponència sobre la «Posició de la CNT envers les Corts Constituents» en la qual es defensava que la proclamació de la República podria suposar un avanç per a la classe treballadora. Aquesta ponència fou aprovada amb algunes modificacions malgrat l'oposició dels sectors faistes que hi veien un suport a la maquinària política burgesa. També l'any 1931 va signar juntament amb 29 altres destacats cenetistes, entre els quals es trobavaÁngel Pestaña, el«Manifiesto Treintista», on s'analitzava la situació econòmica i social d'Espanya i es criticava tant el govern republicà com els sectors cenetistes més radicalitzats. La reacció d'aquests va provocar la dimissió de Pestaña del seu lloc en el comitè nacional de l'organització i la sortida dels sindicats de Sabadell als quals posteriorment se'n van afegir d'altres que van acabar constituint un bloc denominat «sindicats d'oposició». Tot i que Peiró va participar en aquesta escissió no va tenir responsabilitats destacades i va intentar establir ponts per evitar-ne la ruptura definitiva. La unificació es va produir el 1936. Després de l'alçament dels militars rebels, Peiró va actuar de vicepresident del Comitè Antifeixista de Mataró, enviant els seus fills al front. Va defensar l'entrada de la CNT en els governs de Catalunya i Espanya i va plantejar una República Social Federal com a forma de Estat per quan s'acabés la guerra. Amb García Oliver, Frederica Montseny i Juan López fou un dels quatre ministres anarquistes en el govern de Largo Caballero, encarregat de la cartera d'Indústria. Des d'aquest lloc va elaborar el decret de confiscacions i intervenció en la indústria i va projectar la creació d'un banc de crèdit industrial, tot i que molts d'aquests projectes foren retallats o diluïts per Negrín. A la caiguda del govern de Largo Caballero va tornar a Mataró i a la Cooperativa del Vidre, dedicant-se també a donar conferències sobre el seu pas pel govern i a publicar durs articles contra el PCE per les seves actuacions contra el POUM. L'any 1938 va entrar de nou en el govern, ara presidit per Negrín, tot i que no amb el rang de ministre sinó de comissari general d'Energia Elèctrica, mantenint una actitud antiderrotista i proposant una certa revisió de l'anarcosindicalisme a la llum del desenvolupament, la revolució i la guerra. El 5 de febrer de 1939 va travessar la frontera francesa, sent breument detingut a Perpinyà, des d'on va anar a Narbona per reunir-se amb la seva família. Més tard va marxar a París amb l'objectiu de representar la CNT en la Junta d'Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE), amb la missió de treure els refugiats cenetistes dels camps de concentració francesos i facilitar-ne el trasllat a Mèxic. Després de la invasió nazi va intentar fugir, però fou detingut quan es dirigia a Narbona i retornat a París, on les autoritats franceses van emetre contra ell una ordre d'expulsió del país a l'objecte d'apartar-lo de l'acció de la Gestapo i així passar a la zona no ocupada i després a Mèxic. Però va ser detingut un altre cop per les tropes nazis i portat a Trèveris (Alemanya). El gener de 1941 el ministeri de Assumptes Exteriors franquista va sol·licitar-ne l'extradició, que es va materialitzar a Irun el 19 de febrer del mateix any, incomplint les lleis franceses i internacionals. Se'l va traslladar a la Direcció General de Seguretat de Madrid, on fou interrogat i sotmès a maltractaments (va perdre algunes dents). Iniciat el procés i ajornat excepcionalment, se'l va traslladar a València l'abril de 1941. El desembre d'aquest any es va obrir el procés sumarial en el qual Peiró va comptar amb testimonis a favor seu emesos per institucions i persones del nou règim (militars, falangistes, religiosos, jutges, funcionaris de presons, empresaris, gent de dretes, i fins i tot d'un futur ministre de Franco, com Francisco Ruiz Jarabo). Tot i així, la seva reiterada negativa a la proposta del govern de dirigir els sindicats franquistes determinaria la seva condemna. El maig de 1942 el fiscal va formular les acusacions, un mes més tard li fou assignat el defensor militar d'ofici i el 21 de juliol fou pronunciada la sentència de mort. El 24 de juliol de 1942 seria afusellat amb sis cenetistes més al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià). Algunes de les seves obres publicades: Trayectoria de la Confederación Nacional del Trabajo (1925),Ideas sobre sindicalismo y anarquismo (1930), Perill a la reraguarda (1936),De la fábrica de vidrio de Mataró al Ministerio de Industria (1937),Problemas y cintarazos (1938).

Jordi Albadalejo i Joan Zambrana: Inicis d'un sindicalista llibertari. Joan Peiró a Badalona (1905-1920). Fet a mà. Badalona, 2005

***

José Piedra Vázquez

- José Piedra Vázquez: El 18 de febrer de 1890 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Piedra Vázquez –en ocasions citat Vázquez Piedra–, conegut com El Quijote de la FAI. Sos pares es deien Francisco Piedra i Ángela Vázquez. Metal·lúrgic de professió i més anarquista que sindicalista, entre 1925 i 1926 col·laborà activament en el periòdic El Productor, editat per Manuel Buenacasa Tomeo a Blanes (Selva, Catalunya), i en Despertad, de Vigo (Pontevedra, Galícia). Segons alguns fou membre del Secretariat de la Federació Nacional de Grups Anarquistes i com a tal va assistir a la reunió fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) celebrada el juliol de 1927 a València (València, País Valencià). Entre 1927 i 1928 fou membre del Comitè Peninsular de la FAI amb seu a Sevilla. Molt lligat a Miguel Mendiola Osuna, Manuel Pérez Fernández i Pedro Vallina Martínez, s'oposà en 1928, en un Ple Anarquista de la Regional d'Andalusia celebrat a Huelva (Andalusia, Espanya), a la col·laboració amb la francmaçoneria per a derrocar la dictadura de Primo de Rivera. L'estiu de 1928 va ser detingut. Durant els anys republicans milità activament a Barcelona (Catalunya) i en 1937 era representant de l'Ateneu Llibertari del barri barcelonès de Verdum. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Finalment acabà instal·lant-se a Banhèras de Bigòrra, on treballà d'ajustador mecànic. Molt amic d'Antonio Morales Guzmán, en 1947 era secretari de la Comissió d'Estudis Econòmics i Socials de la Regional d'Andalusia en l'exili i membre de la Comissió de Relacions de la Regional d'Andalusia. En aquests anys col·laborà en diverses publicacions llibertàries (CNT, Ruta,Solidaridad Obrera, etc.). Fou autor de diversos estudis sobre economia federalista i de diversos aspectes de la societat llibertària. Sa companya fou Francisca Bosch Esfer, amb qui tingué dos infants, Francisco (Paco) i Helios. José Piedra Vázquez va morir l'1 de gener de 1949 al seu domicili de Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat quatre dies després.

***

Alexandre Sapoundjiev

- Alexandre Sapoundjiev:El 18 de febrer de 1893 neix a Bulgària el militant i propagandista anarquista Alexandre Sapoundjiev. Va estudiar Filosofia i després Dret, i ben aviat es va afegir a les files anarquistes. Va ser mobilitzat en 1915 i en juny de 1919 va participar en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). En 1921, després de nombroses detencions, va ser separat definitivament de l'ensenyament, consagrant-se aleshores a la publicació de periòdics clandestins (Anarquista, Pensament Obrer, Societat Lliure). Després del cop d'Estat del 9 de juny de 1923 i de la insurrecció de setembre, va ser de bell nou detingut i empresonat. Un cop alliberat va reprendre les seves activitats de propaganda, però, a causa de la repressió, s'exiliarà a França en 1928 i a Tolosa de Llenguadoc entrarà en contacte amb els anarquistes espanyols i francesos. En 1931, amb l'amnistia, va retornar a Bulgària i va recórrer tot el país reconstruint el moviment llibertari. Després del segon cop d'Estat profeixista de 19 de maig de 1934 es va retirar a la ciutat de Biala, al nord-est de Bulgària, per dedicar-se a la viticultura i al moviment cooperativista. En 1942 encara va ser detingut i empresonat sis mesos. En desembre de 1948 serà novament víctima de la repressió antianarquista, dirigida aquesta vegada pels comunistes. Alliberat, Alexandre Sapoundjiev sempre restarà un infatigable militant fins a la seva mort, el 6 de juliol de 1975 a Bulgària.

---

Continua...

---

[19/02] Vetllada pro Escola Racionalista - Revolta de les subsistències - Atemptat contra Clemenceau - Beaufort - Belloti - Oerter - Rosell - Foix - Girelli - Fontán - Trigo - Lavilla - Molina Ortega - Nadal - Ponce de León - Multatuli - «Herrerita» - Creaghe - Duchmann - Montacci - Besnard - Forner - Pierrot - Calzada - Armand -Álvarez Pérez - Morcillo - Gorrón - Lozano - Iacopucci

Anarcoefemèrides del 19 de febrer

Esdeveniments

Retrat de Rossend Arús Arderiu d'autor desconegut dipositat a la Biblioteca Arús de Barcelona

- Vetllada pro Escola Racionalista: El 19 de febrer de 1886 se celebra al Teatre Novetats de Barcelona (Catalunya) una vetllada literària i musical a benefici de les«Escoles Cosmopolites d'Ensenyament Lliure Popular de Catalunya» (Escola Racionalista de Barcelona), organitzada per la lògia maçònica«Emancipació» i sota l'auspici del periodista i escriptor Rossend Arús i Arderiu i del dibuixant i tipògraf anarquista Eudald Canibell i Masbernat. L'acte fou dividit en tres parts. En la primera, intervingueren diversos intel·lectuals catalans (Cristóbal Litrán, José María Lasarte, José Ruix, Conrado Roure, Josep Roca i Roca, Lluís Ricardo Forns, Rossend Arús i Arderiu i Josep Maria Vallès i Ribot) que llegiren diferents treballs sobre la importància del racionalisme pedagògic. En la segona, el grup Les Xilophonistes va interpretar dues peces musicals (Fantasia i Mandolinata). I en la tercera part, Dordal i Martí va executà al piano les obres de Franz Listz Dans le bois i Fête magyare; José Angulo y Morales, Juan Sol y Ortega i Frederic Soler (Pitarra) llegiren diferents escrits literaris; l'artista David cantà la mozartiana romança de Don Giovanni; i Celine Delepierre interpretà al violí Fantasia Russa.

***

Reunió en un centre obrer

- El Centre Obrer justifica la Revolta: El 19 de febrer de 1918 el Centre Obrer de Palma (Mallorca, Illes Balears) justifica l'actitud del poble en la Revolta de les subsistències del dia anterior, culpa d'imprevisió les autoritats, protesta per l'ús de les armes per part de la força pública, se solidaritza totalment amb la vaga de paletes que la Confederació Nacional del Treball (CNT) havia declarat poc dies abans i recomana com a solució provisional i immediata les restriccions d'electricitat. Per la seva banda, l'ajuntament insistí en la demanda de destitució del governador civil.

***

Recreació de l'atemptat de Clemenceau

- Atemptat contra Clemenceau: El 19 de febrer de 1919 a París (França) Louis-Émile Cottin, anarquista de 23 anys, dispara 10 trets contra el cotxe de Clemenceau, aleshores president del Consell de Ministres francès, a qui malfereix. El vidre de seguretat del cotxe va salvar la vida del polític. De les tres bales que fereixen Clemenceau, una penetrarà a prop de la columna vertebral i travessarà un pulmó. Cottin va ser detingut, jutjat el 14 de maig de 1919 davant el III Consell de Guerra i condemnat a mort. En el seu procés declarà: «No comprenc la societat actual... És autoritària i només engendra un fotimer de desgràcies. Aquesta autoritat sempre ha estat una bubota a mans dels governants i en detriment de la massa. Tots els governs són els responsables de totes les guerres que deixen com a resultat la mort de milions d'individus.» Gràcies a la campanya engegada pel periòdic Le Libertaire, el 8 d'abril la condemna serà commutada a 10 anys de presó i a 20 de desterrament.

Atemptat contra Clemenceau (19-02-1919)

Naixements

Foto policíaca de Gilbert Beaufort (5 de març de 1894)

- Gilbert Beaufort: El 19 de febrer de 1862 neix al XI Districte de París (França) l'anarquista Gilbert Jules Beaufort. Sos pares es deien Gilbert Beaufort, ebenista, i Marie Pauline Euphrasie Bonnissent, modista. Ebenista com son pare, en 1883 va ser sortejat al IX Districte de París i va fer el servei militar al III Regiment de Caçadors d'Àfrica a Constantina (Algèria). Estava casat amb Antoinette Joséphine Collier, amb qui va tenir un infant i de qui es va divorciar. D'antuvi seguidor del general Georges Boulanger, en 1891 es declarà anarquista i assistí a reunions llibertàries a la regió parisenca (Clichy, Saint-Denis, Saint-Ouen). El 5 d'agost de 1893 assistí a una vetllada familiar anarquista a la Salle de la Maison Blanche de Saint-Ouen (Illa de França, França). Treballador a la fàbrica de pianos «Pleyel», va ser despatxat a resultes d'una baralla amb l'encarregat Charlier per mor de les seves opinions anarquistes. Denunciat per agressió, va ser jutjat en un procés verbal per«violències lleus». El setembre de 1893 l'anarquista Péron va fer una col·lecta al seu benefici arran d'aquest l'acomiadament en una reunió anarquista celebrada a Saint-Ouen. En 1894 ja treballava a la fàbrica de pianos «Kriegelstein », on guanyava vuit francs. El 3 de març de 1894 el prefecte de policia lliurà una ordre d'escorcoll i d'arrest al seu nom i dos dies després el seu domicili, al número 5 del carrer Saint Rémy de Saint-Denis, va ser escorcollat, trobant-li exemplars de periòdics anarquistes (Le Père Peinard, La Révolte), retalls de premsa relatius al cas de l'anarquista Auguste Vaillant, dos fullets anarquistes (L'Almanach du Père Peinard i La philosophie de l'anarchie de Charles Malato) i la cançó Le chat des anti-propiétaires manuscrita. La policia també requisà un puny americà. Durant l'interrogatori confessà que era anarquista, però no partidari de la«propaganda pel fet» sinó de la«propaganda per la paraula», declarant-se a favor de l'abstenció en les votacions, amb la finalitat d'eliminar les lleis. Després de ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, l'endemà, 6 de març de 1894, va ser reclòs a la presó parisenca de Mazas sota l'acusació d'«associació criminal». Un nova col·lecta es va organitzar en el seu profit en una reunió a Saint-Ouen i una petició dels veïns del seu barri va ser adreçada a la judicatura. El 17 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat provisional pel jutge d'instrucció Henri Meyer. El 2 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. Fins a 1900 el seu nom es troba en els llistats d'anarquistes de la Prefectura de Policia de París i el juliol de 1903 va ser inscrit per les autoritats en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. El 25 de juliol de 1931 es casà al XVIII Districte de París amb Emélie Rougetet. En aquesta època treballava d'envernissador i vivia al número 2 del carrer Letort del XVIII Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Louis Belloti (18 de març de 1894)

- Louis Belloti: El 19 de febrer de 1868 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Luigi Belloti, més conegut com Louis Belloti. Es guanyava la vida com a venedor ambulant. Era fill de Vittoria Trucano (Victorine Belloti), que formava part com a encobridora del grup anarquista il·legalista encapçalat per Léon Ortiz («Banda Ortiz»). Vivia amb sa mare i nombrosos membres del grup (Orsini Beltrani, Paul i Annette Chericotti, Marie Milanaccio, etc.) al número 1 del bulevard Brune del XIV Districte de París (França), on s'emmagatzemava el botí dels diversos robatoris realitzats pel grup. El 18 de març de 1894 la policia va irrompre al citat domicili i va ser detingut i empresonat amb sa mare. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat davant l'Audiència del Sena amb tota la«Banda Ortiz» en l'anomenat«Procés dels Trenta», que processà teòrics anarquistes juntament amb anarquistes il·legalistes. Defensat per Félicien Paris, finalment va ser absolt i el 2 de maig de 1894 es decretà la seva expulsió del país. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Vittoria Trucano (1839-?)

***

Fritz Oerter (ca. 1921)

- Fritz Oerter: El 19 de febrero de 1869 neix a Straubing (Baviera, Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista Friedrich Oerter, que va fer servir el pseudònim Bernhard Rothmann. Fill d'un sergent de l'Exèrcit Imperial, quan era adolescent es traslladà amb sa família a Fürth, a prop de Nuremberg, on son pare havia estat destinat. En aquesta ciutat bàvara aprengué l'ofici de litògraf. Amb son germà Josef Oerter (Sepp), un any més petit que ell, en 1887 s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya), formant part de l'ala esquerrana del partit i organitzant, sobretot, les organitzacions juvenils. En 1890, arran de diverses expulsions, abandonaren l'SPD i es passaren al moviment anarquista. Els germans Oerter es van veure implicats en el contraban a través de la frontera i en la difusió de propaganda i premsa anarquista (Autonomie, etc.). En 1892 Sepp hagué de fugir als Estats Units i en tornar, el desembre d'aquell any, va ser detingut amb Fritz per fer «discursos sediciosos» en un míting de desocupats a Magúncia. Jutjats el 25 d'octubre de 1893, Sepp va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats a la presó de Münster i Fritz a 18 mesos. La presó afectà especialment a aquestúltim i durant la dècada posterior patí una delicada salut. Després ambdós germans es van afiliar a l'Anarchistischen Föderation Deutschlands (AFD, Federació Anarquista Alemanya), fundada en 1903, i participaren en el seu òrgan d'expressió Der Freie Arbeiter (El Treballador Lliure). Arran d'unes acusacions de malversació de fons del periòdic Der Freie Arbeiter, Sepp abandonà en 1908 el moviment anarquista i reingressà en 1913 en la socialdemocràcia, per posteriorment acabar en el Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit dels Treballadors Nacionalsocialistes Alemanys) i ser diputat pels nazis al nord d'Alemanya, morint en 1928; Fritz, però, restà anarquista durant tota sa vida. Quan esclatà la Gran Guerra, Fritz defensà la postura internacionalista i entre 1918 i 1919 participà en les activitats dels Consell d'Obrers i de Soldats de Fürth, a Baviera. En 1919 s'adherí a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya) i passà a ser un dels seus destacats afiliats, esdevenint l'editor del periòdic Der Syndikalist, per al qual escrigué molts d'editorials. Fou un gran defensor de la doctrina de resistència passiva dins de la FAUD, alhora que reivindicà la vaga general i el boicot com a eines de lluita al marge de la violència, arma aquesta que només s'havia de fer servir com a últim recurs. Aquesta teoria «pacifista» va ser resposta per molts militants que havien participat en els aixecaments revolucionaris armats de 1918 i posteriors. Propagà les seves idees de resistència passiva mitjançant gires propagandístiques i en 1920 publicà el fullet Gewalt, oder Gewaltlosigkeit? (Violència o no violència?). Va ser molt amic de Gustav Landauer, Ernst Toller i Erich Mühsam, tots protagonistes de la República dels Consell d'Obrers i de Soldats de Munic. En 1924 refugià Mühsam a la seva sortida de presó. En la dècada dels vint muntà una llibreria i una biblioteca de préstec a Fürth. En 1935 va ser detingut per les Sturmabteilung (SA, Tropes d'Assalt) i empresonat. Després d'un dur interrogatori, Fritz Oerter va morir el 19 de setembre de 1935 a l'hospital del camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya), oficialment de pneumònia.És autor de Nacktheit und Anarchismus (sd), Die sieben Todsünden der heutigen Gesellschaft (1910 i 1920, sota el pseudònim Bernhard Rothmann) Arbeiter-und Soldatenräte und ihre Aufgaben (1919), Was wollen die Syndikalisten? (1920), Grundlagen für ein neues Leben... (1920), Jugend ! Voran ! Eine Sammlung von Anregungen in Poesie u. Prosa (1923) i Die freie Liebe (1924), entre d'altres.

Fritz Oerter (1869-1935)

***

Albà Rosell Llongueres, octogenari, a la seva residència de Montevideo

- Albà Rosell Llongueras: El 19 de febrer de 1881 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el pedagog, maçó, militant anarquista i anarcosindicalista, i propagandista del naturisme integral Albà Rosell i Llongueras –el seu nom i els seus llinatges sovint citats de diverses maneres (Alban,Albano, Rosel,Rossell, Llongueres, etc.). Era el novè fill, el petit, d'una família obrera nombrosa. Sos pares es deien Josep Rosell Calsa, filador de selfactina en una fàbrica i que havia estat afiliat l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i Eulàlia Llongueras Vallsdeperas. Freqüentà, molt poc, una escola privada, on conegué els germans Facund i Mateu Morral Roca. En 1889 assistí amb son pare a la seva primera manifestació obrera. Quan tenia nou anys sa mare morí i dos anys després començà a treballar en una fàbrica de teixits. En 1893 publicà el seu primer article en La Protesta de Sabadell. Cap el 1895 s'afilià al Sindicat Tèxtil i, com també feia feina de barber, organitzà el Sindicat de Perruquers. En aquests anys col·laborà en Tierra y Libertad, de Madrid, i en Juventud, de València. En 1899 fundà el Centre Fraternal de Cultura (Leopoldo Bonafulla, José Casasola, Odón de Buen y del Cos, Josep Prat, Sebastià Suñé, etc.). En aquestaèpoca, amb Mateu Morral Roca, creà el Grup«Vario» de la Federació Obrera de Sabadell i va ser iniciat en la lògica maçònica «Lleialtat» de Barcelona. Lector compulsiu de la premsa llibertària des d'infant, participà activament en la campanya per l'alliberament dels presos de Montjuïc i fou el corresponsal a Sabadell del periòdic lerrouxista El Progreso. També intervingué en mítings en defensa dels perseguits de «La Mano Negra» i dels fets d'Alcalá del Valle. Col·laborà en la premsa llibertària, sobre tot en La Protesta, d'Ernesto Álvarez, i conegué destacats anarquistes (Teresa Claramunt Creus, José López Montenegro, Josep Prat, Sebastià Suñé, etc.). Llegí moltes obres anarquistes i va escriure, sota la influència d'Henrik Ibsen i d'Ignasi Iglésias Pujadas, textos (Els llenyataires, La fàbrica, etc.). Aficionat al teatre des de la infància, actuà en grups d'aficionats, com ara el Centre Líric Dramàtic, i fundà l'Agrupació Dramàtica «Ibsen», en la qual participaran destacats anarquistes (Cranes, Duran, Mainé, Antoni Mas, Mateu Morral Roca, Rossend Vidal, Vivé, etc.). En aquest aspecte remarcà molt la necessitat de potenciar el teatre infantil, alhora pedagògic i lúdic. En 1900 començà a col·laborà en El Trabajo, òrgan de la Federació Obrera de Sabadell, i en 1901 el dirigí un temps. També va fer de mestre i ocupà la secretaria de la Institució Lliure d'Ensenyança de Sabadell fins el 1903, quan l'abandonà per discrepar del seu politicisme. Col·laborà en la Revista Pedagógica de Clemència Jacquinet i, a través de Mateu Morral Roca, va fer amistat amb Francesc Ferrer i Guàrdia. El 6 de gener de 1904 es casà amb la mestra racionalista Esperança Figueras Davi i Francesc Ferrer i Guàrdia li va encarregar la direcció de l'Escola Moderna de Montgat (Maresme, Catalunya), inaugurada el 30 d'abril d'aquell any. En 1905 va escriure l'opuscle Enseñanza integral (1905), en defensa d'aquest sistema d'ensenyament. S'integrà en el Museu Pedagògic Experimental de Francesca Rovira de Forn, creat en 1905. En aquests anys formà part de diverses institucions culturals catalanes, com ara l'Agrupació«Avenir» (Leopoldo Bonafulla, Felip Cortiella Ferrer, Joan Usón, etc.) o la Secció Catalana de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància (LIERI). En 1906 retornà a Sabadell i fundà i dirigí, amb el suport de la Federació Obrera de Sabadell, l'Escola Integral (1906-1909). En 1907 va fer una conferència a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i en 1908 publicà la revistaCultura, propugnant la creació d'una Biblioteca Populars per a Obrers. Coincidia amb els projectes educatius ferrerians, però els considerava molt difícils d'aplicar per manca de professorat i de llibres adequats, reivindicant més la línia de Paul Robin d'educació integral i d'altres pedagogs (Piotr Kropotkin, Luigi Fabbri, Johann Heinrich Pestalozzi, Maria Miller, Lev Tolstoi, Sébastien Faure, Madeleine Vernet, etc.). En 1909, arran dels fets de la «Setmana Tràgica» i la seva repressió, passà a França i després emigrà a Amèrica. A Buenos Aires (Argentina) dirigí durant un mes l'Escola Lliure del barri de Villa Crespo i conegué destacats militants anarquistes (John Greaghe, Alberto Ghiraldo, Apolinario Barrera, Rodolfo González Pacheco, Félix Basterra, Julio Barcos, Carlos Balsán, José de Maturana, etc.). Arran de l'atemptat de Simón Radowinsky contra Ramón Falcón, va ser detingut uns dies. L'ambient argentí no li va agradar i quatre mesos després d'arribar a Amèrica s'instal·là a l'Uruguai. A Montevideo, gràcies al suport de José Arechavaleta, Francisco Vázquez Cores i Manuel B. Otero, esdevingué funcionari de la Biblioteca Magisterial, adscrita al Ministeri d'Instrucció Pública, a més de tenir un càrrec en el Consell d'Ensenyança Primària. Entre 1909 i 1912 fou redactor de Los Anales de Instrucción Primaria i de l'Enciclopedia de Educación. Amb el suport d'Herminio Calabaza, en 1912 fundà a Montevideo la Lliga Popular per a l'Educació Raonada de la Infància i el seu periòdic Infancia, que dirigí entre 1913 i 1914. En aquest mateix 1912 ingressà en la maçoneria uruguaiana, de la qual acabà escalivat. En 1913 va crear l'Escola Integral de Montevideo, única escola racionalista integral existent a l'Uruguai. En 1915 retornà a Catalunya i s'encarregà d'escoles racionalistes a diverses poblacions, com ara Lloret de Mar (1915), Alaior (1918) i Carlet (1919). En aquests anys s'interessà per les qüestions naturistes i en 1922 fundà a Carlet (Ribera Alta, País Valencià) el periòdic El Naturista. Periódico de higiene, educación, ciencias, artes y crítica, exercint la corresponsalia de la revista Helios. A València creà el Centre Naturològic i s'oposà a les decisions de l'Assemblea Naturista d'aquesta ciutat. Amic personal d'Henri Zisly i seguint les posicions d'Émile Gravelle, reivindicava un «naturisme integral» (hidroteràpia, fitoteràpia, vegetarianisme, etc.), que abracés tots els camps de la vida humana (físic, social, ètic, científic, artístic, etc.) i treballà en la celebració d'un Certamen Naturista Ibèric que donés més ressò a la realitat social i revolucionària, tot en relació amb l'anarquisme; aquest certament, que s'havia de celebrar a Lisboa (Portugal), finalment no reeixí per discrepàncies entre els organitzadors. En 1922, quan anava a ocupar la direcció de l'Escola Lliure de Terrassa, per mor de la intensa repressió existent i poc abans del cop militar del general Primo de Rivera, emigrà definitivament a Montevideo (Uruguai). D'antuvi treballà com a cap d'arxiu en una empresa editora de diaris burgesos i després d'administratiu en el Consell d'Ensenyança fins a la seva jubilació en 1955. A la capital uruguaiana creà la seva pròpia editorial i revista (Analectos), fou redactor d'El Diario i de La Mañana, i col·laborà en diferents publicacions (La Calle, El Mundo, La República, etc.). Entrà a formar part dels cercles independentistes catalanistes a Montevideo encapçalats per Manuel Massó Llorens i en 1928 fou un dels fundadors, amb son fill Albà Rosell Figueres i Adolf Gamundi Roig, del Grup Separatista Avant –molt crític amb l'actuació de Francesc Macià Llussà, d'Estat Català i del Grup Nacionalista Radical–, dirigint entre 1928 i 1930 el seu òrgan oficiós quinzenal Nova Catalunya. Periòdic d'acció del separatisme català a Sud-amèrica, marcadament antiamericanista. Durant sa vida col·laborà, amb diferents pseudònims (Antonio Roca,Dr. Frank Aube,Laboremus, Laureano d'Ore, Germina Alba,J. E. Martí, Héctor Palmira Luz, Avenir Alba, Victoria Zeda, Héctor Thales, El Otro, etc.), en moltíssimes publicacions periòdiques, com ara Acracia,Ahora, Anales de Instrucción Primaria, El Autor Uruguayo,Avenir, Boletín Informativo, Cenit,CNT, Ciencia Social, Le Combat Syndicaliste, Cultura, Cultura Proletaria, Escuela Moderna, La Fuerza,Helios, Infancia,Inquietudes, Juventud,Naturismo, El Naturista, Nova Catalunya,Nueva Humanidad, Los Nuevos,Orto, La Protesta, Redención,Ruta, El Sindicalista, Solidaridad,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Trabajo, Umbral, etc.És autor d'Adaptación (humano actor) tramoya en ocho cuadros (sd), Argamasa social (sd), La argolla (sd), Artistes (sd), Aventando cenizas (sd), Calvari (sd), Bromas y veras o La cachada (sd), El dret a la vida (sd), Coeducación (sd), Colonia de amores (sd), Comentarios sobre educación (sd), El condenado (sd), El coupletismo (sd), Del natural (sd), La educación del pueblo (sd), ¡La educación de vuestros hijos, hombres libres! (sd),En el vacío (sd), Esbozo de un plan de educación razonada (sd), Espejuelos (sd), La fábrica. Bosquejo en un acto (sd), Factores para una educación revonvadora (sd), Floshilda Darien (sd), La Francia de ayer (sd), Los golosos (sd), La guerra y la escuela (sd), La guerra y nuestros puntos de vista (sd), Hacia el futuro. Sinfonieta sociológica (sd), Hipnosugestiomanía (sd), Instrucció i analfabetisme (sd), Iberia en la estacada (sd), Lícidas el Pastorcillo. Cuento infantil en cuatro actos (sd), Els llaminers (sd), Els llenyataires (sd), Migala (sd), La mujer y la sociedad (sd), Naturismo práctico en la sociedad y en las colonias (sd), Naturlogía humana (sd), Nidales (sd), Plors del cor (sd), El poder de la educación (sd),Qué cosas sabe abuelita (sd), Rasgos y anécdotas (sd), Realidades. Comedia en dos actos (sd), La renovación de la escuela desde el punto de vista naturista (sd), Risas y llantos (sd), Ruinas (sd), Sirenas (sd), El teatro y la infancia (sd), Teatro infantil. Diálogos (sd), Voluntad... y multiplicaos (sd), Claror lejana (1904), Enseñanza integral (1905), El tío Corneja (1908), Deberes (1912), La escuela ideal (1912), Astorga y el naturismo (1913), El actual momento histórico y los problemas educativos (1918), Lluita de classes (1918), Maternología (1918), Naturismo y educación de la infancia (1918), El poble sobirà (1918), Albores (1919 i 1932), Fraternal (1919), Opiniones y comentarios sobre viruela y vacuna (1919), Aspecto médico-social de la dignidad humana (1921), Una visita a Macrobia (1921),Naturismo en acción (1922), La protección masónica (1927), En el país de Macrobia (1928), Cataluña Nación (1900-1927) (1930), Alba y ocaso (1935), La Alemania de hoy (1940), Recuerdos de un educador (1940), La mentira escolar (1944), Las vidas por ideales (1944), Monólogos. F. Sánchez, puertas adentro (1951), El naturismo en el banquillo (1951), Teatro y arte (1952), Rasgos y anécdotas de algunas personas (1952), La llamada (1953), En plena civilización (1954), La otra humanidad (1954), Planeta en el vacío (1954), El naturismo integral y el hombre libre (inèdit), Vidas trágicas. Mateo Morral. Francisco Ferrer (inèdit), Vidas truncas. Mateo Morral. Francisco Ferrer (inèdit), etc. Albà Rosell Llongueras va morir el 28 de maig de 1964 a Montevideo (Uruguai) i fou incinerat al Cementiri del Nord d'aquesta ciutat.

***

Pere Foix

- Pere Foix: El 19 de febrer de 1893 neix a Torà (Segarra, Catalunya) el periodista i escriptor anarquista i anarcosindicalista, i després polític republicà, Pere Carles Josep Foix i Cases, que va fer servir nombrosos pseudònims (Albert de la Ville, Antonio Rodríguez Delaville, Delaville, León X, León Xifort, Xifor, etc.). Quan era molt jove, en 1910 marxà cap a l'Argentina per a guanyar-se la vida, on el febrer de 1911 fou un dels fundadors de la lerrouxista Unión Republicana Socialista Española (URSE), de la qual va ser bibliotecari del seu comitè a Buenos Aires. En 1913 retornà a Barcelona (Catalunya), on treballà fent de corredor de comerç i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1914, quan feia el servei militar a la Marina, antimilitarista convençut, desertà i s'instal·là a París (França), on s'integrà en el seu moviment llibertari. En 1919 col·laborà, sota diversos pseudònims (Albert de la Ville, León X,Xifort, etc.) en la premsa anarquista francesa (L'International, La Libertaire, etc.). De bell nou a Barcelona, va ser detingut i enviat a la base naval de Cartagena (Múrcia, Espanya), on va ser condemnat per un tribunal militar i se'l va enviar a complir la condemna a un penal a les colònies africanes; però quan el vaixell que el portava va fer una escala tècnica a Dakar (Senegal,Àfrica Occidental Francesa) pogué fugir i aconseguí enrolar-se en un vaixell francès que el portà fins a Marsella (Provença, Occitània) i d'allà, de bell nou, a París, on romangué uns mesos, col·laborant en La Revista Blanca. Novament a Barcelona, visqué clandestinament sota diverses identitats i ocupà la secretaria del Sindicat Mercantil de Barcelona de la CNT i va gestionar el conveni dels metal·lúrgics, als quals va animar a acceptar les Comissions Mixtes. En 1921 va ser nomenat delegat del Comitè Regional de Catalunya de la CNT contra la repressió. Va estar molt relacionat amb Eusebi Carbó Carbó, Ángel Pestaña Núñez, Josep Peiró Belis, Simó Piera Pagès, Salvador Seguí Rubinat i Josep Viadiu Valls. El febrer de 1923 va ser nomenat delegat de la CNT de Catalunya davant la maçoneria. El març de 1923 patí un atemptat que el ferí lleument i es va veure obligat a amagar-se un temps i l'octubre d'aquell any va passar a França, d'on tornà el novembre de 1924. Durant la dictadura de Primo de Rivera participà en conspiracions contra el règim. Detingut en, com a mínim, set ocasions, la més llarga entre desembre de 1924 i març de 1925 –en aquesta temporada de reclusió a la Presó Model de Barcelona rebé correspondència del seu amic Panaït Istrati que havia conegut a París–, sumà en total dos anys i mig de reclusió. Establert a Galícia, en 1926 viatjà a Cuba gràcies a la xarxa clandestina establerta a Vigo (Pontevedra, Galícia). En 1926 fou redactor del periòdic de Vigo El Pueblo Gallego i fou un dels fundadors del setmanari anarquista ¡Despertad! L'agost de 1926 es trobà amb Panaït Istrati a Niça (País Niçard, Occitània), on l'escriptor romanès havia llogat una casa per passar una temporada al costat de la mar. Entre 1927 i 1929 formà part del Comitè Nacional de la CNT, encapçalat per Joan Peiró Belis i establert a Mataró (Maresme, Catalunya). Va fer costat la gestió de Joan Peiró Belis enfront a les crítiques del Comitè de la Confederació Regional del Treball (CRT) de Catalunya, el Comitè Nacional Revolucionari (CNR) i els grups anarquistes. En 1928 mantingué una polèmica amb Joan Montseny Carret (Federico Urales) pel control de les subscripcions pro presos que feia La Revista Blanca. A finals de 1928 s'integrà en el grup anarquista«Solidaridad», precedent del corrent trentista, promogut per Ángel Pestaña Núñez de cara a integrar la CNT en un procés de «normalització política» i participà en la redacció d'Acción, portaveu oficiós de la CNT fins que es pogués publicar Solidaritad Obrera aleshores prohibida. El març de 1930 signà el«Manifest d'Intel·ligència Republicana», amb Eusebi Carbó Carbó, Josep Peiró Belis,Àngel Samblancat Salanova i Josep Viadiu Valls, entre altres, però en va retirar la signatura el juliol d'aquell any per a poder entrar en la redacció de Solidaridad Obrera, després de ser elegit pel Ple de la CRT, que confirmà Joan Peiró Belis en la direcció. L'11 d'octubre de 1930 va ser detingut juntament amb altres destacats militants obrers i polítics. El 4 de novembre de 1931 declarà sobre el «Terrorisme Blanc» (Pistolerisme) davant la Comissió de Responsabilitats pel Terrorisme de Barcelona. El novembre de 1931 va ser processat pels seus atacs contra els dictadors António Óscar de Fragoso Carmona i Benito Mussolini. Durant la II República espanyola s'afilià a la Unió Socialista de Catalunya (USC) i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). En 1933 representà ERC en l'Oficina de Premsa de la Generalitat i col·laborà en la seva premsa (La Humanitat, Meridià,L'Opinió, La Rambla, etc.). L'octubre de 1933 va ser nomenat membre del comitè de direcció del setmanari Mall, òrgan d'ERC. Quan esclatà la Revolució, el mateix juliol de 1936, va ser nomenat delegat-interventor del Govern de la Generalitat de Catalunya en la Companyia Telefònica Nacional d'Espanya. Entre 1937 i 1939 fou cap del Servei de Premsa de la Conselleria de Treball i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya i col·laborà en El Noticiero Universal i La Rambla. També va ser nomenat responsable de l'Oficina de Censura i Propaganda de la Caserna General del front d'Aragó. L'abril de 1938 va ser nomenat responsable de fortificacions, atrinxeraments i refugis. Participà activament en la creació de la Federació de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya de la Unió General de Treballadors (UGT) i va ser nomenat secretari d'Economia del seu comitè executiu en el congrés constitutiu d'aquesta federació celebrat el 18 de setembre de 1938 a Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després d'un temps reclòs al camp de concentració de Sant Cebrià, aconseguí fugir-ne i pogué embarcar-se cap a Mèxic. Al país asteca desenvolupà una intensa tasca d'escriptor i periodista, col·laborant en premsa americana (Excelsior, El Nacional, Patria Nueva, etc.) i de l'exili, tant americana com europea (Catalunya,Endavant, La Nostra Revista, El Poble Català, Pont Blau,Ressorgiment, etc.). A l'exili abandonà ERC i participà en el Moviment Social d'Emancipació Catalana (MSEC) i en el Partit Socialista de Catalunya (PSC), fins que, molt amic de Josep Pallach Carolà, s'adherí a la Secció de Mèxic del Moviment Socialista de Catalunya (MSC). En 1949 obtingué, per la seva obra Apòstols i mercaders, el«Premi Dr. Josep Trueta» en els Jocs Florals de la Llengua Catalana de l'Exili celebrats l'11 de setembre d'aquell any a Montevideo (Uruguai). En 1957 fou un dels fundadors d'Horizontes, publicació amb la qual col·laborà fins el 1967. En 1976 presidí els Jocs Forals de la Llengua Catalana de l'Exili que es van celebrat a Mèxic. En 1977 retornà a Catalunya i s'establí a Barcelona. Trobem escrits seus en nombroses publicacions, com ara Acción, ¡Despertad!,El Diluvio, Espoir,Generación Consciente-Estudios,La Humanitat, L'Internationale,Le Libertaire, Meridià,El Noticiero Universal, L'Opinió,El Puebló Gallego, La Rambla, La Revista Blanca,Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, La Tierra, Tierra y Libertad, etc. Va traduir obres de diversos autors, com ara Panaït Istrati, André Lorulot, Axel Robertson, Lev Tolstoi, Marcel Viard, etc. És autor, entre d'altres, d'Heroína y mártir (1928), Los archivos del terrorismo blanco. El Fichero Lasarte (1931 i 1978), La classe obrera, la revolució, la República i l'Estatut (1932), Corporativisme o República Social (1933), Barcelona, 6 de octubre (1935), Homes d'amor i de guerra (1935), La criminologia i el dret penal de la Revolució (1937), Mentre fem la guerra (1938), Catalunya, símbol de llibertat (1942), España desgarrada (1942), Problemas sociales del derecho penal (1942), Vidas agitadas (1943), Cárdenas (1947),Sancho Panza el idealista (1947), Juárez (1949), Pancho Villa (1950), Panaït Istrati. Novela de su vida (1956), Apòstols i mercaders. Quaranta anys de lluita social a Catalunya (1957, 1976 i 2019), Serra i Moret (1967), Què va dir Serra i Moret (1977), etc. Sa companya fou Josefina Rissech. Pere Foix Cases va morir el 14 de març de 1978 a Barcelona (Catalunya). El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya a Barcelona. En 2007 es va publicar la seva correspondència amb Manuel Serra Moret sota el títol Lletres de l'exili. Epistolari Manuel Serra i Moret & Pere Foix (1940-1963). El 26 d'abril de 2008 l'Ajuntament de Torà li va retre un homenatge.

Pere Foix (1893-1978)

***

Domenico Girelli (1988)

- Domenico Girelli: El 19 de febrer de 1893 neix a Civitella di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Domenico Girelli. En 1905 emigrà a Homécourt (Lorena, França), on son pare Giovanni feia feina d'obrer en una fàbrica, i començà a treballar com a rentaplats amb un sou de 20 francs al mes en un petit restaurant portat per immigrants italians. En 1908 va envellir-se un any en la data de naixement per poder ser contractat a la fàbrica on son pare treballava. En aquesta època, sota la influència de Virgilio Gemelli, responsable del grup anarquista local, esdevingué llibertari i, apassionat per la lectura a la qual dedicava cinc o sis hores diàries després de la seva jornada laboral, adquirí una sòlida cultura autodidacta. Durant unes vacances passades a Civitella es va fer amic de nombrosos joves anarquistes, com ara Cairo Giovannini i Leandro Arpinati, anarcoindividualista que esdevindrà més tard un dels feixistes més destacats de Bolonya. En 1913, després que son pare el convencé de no declarar-se insubmís a l'Exèrcit, retornà a Itàlia per fer el servei militar. Després d'uns mesos es trobava en un estat de depressió moral i física tan desastrós que obtingué un permís d'un any de convalescència per passar-lo a casa. Mentre se'n recuperava, el juny de 1914 esclatà la «Setmana Roja», vaga insurreccional en la qual participà en totes les manifestacions i es recorda que desplegà una bandera roja i negra al cim d'una torre a Civitella. Un cop acabat el moviment, retornà al seu batalló a Verona. Arran de la declaració de guerra, refusà portar armes i declarà que s'estimava més anar a la presó, però acceptar marxar al front com a infermer. El novembre de 1917 caigué presoner de les tropes alemanyes i enviat a un camp d'internament a Hongria on durant els últims mesos de la contesa treballà amb una família pagesa. Alliberat un cop acabada la guerra, acabà el seu servei militar i retornà a Civitella. Durant les eleccions de 1919 participà activament en la campanya antielectoral. A finals d'aquell any, buscant feina, marxà a Bolonya on el 8 de gener de 1920 va ser detingut durant una manifestació; jutjat, va ser condemnat, però la pena va ser suspesa i hagué de retornar a Civitella. Ben aviat tornà a Bolonya i començà a treballar a la fàbrica metal·lúrgica «San Martino Macchine Agricole», on feien feina una quinzena de companys llibertaris, entre ells Emilio Grassini. Encara que no afiliat, participà en les activitats del grup de la Unió Sindical Italiana (USI) i el setembre de 1920 durant l'ocupació de la fàbrica ajudà en el seu funcionament sota control obrer. Amb altres companys fabricà nombroses bombes i a finals de desembre de 1920 va ser implicat en un robatori d'armes en una caserna. Retornà a França, d'antuvi instal·lat a Romans i després a París, on durant sis anys treballà a les fàbriques Renault fins que va ser acomiadat arran de la vaga del Primer de Maig de 1930. Va ser detingut en nombroses ocasions a causa de la seva militància. L'agost de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i va combatre al front d'Aragó. L'abril de 1937 obtingué un permís i marxà a París per visitar sa companya i sos infants. Quan retornava a la Península amb un grup de companys, va ser detingut a la frontera i tancat quatre mesos a Perpinyà. Després marxà a Montpeller abans d'arribar a París, on renuncià de retornar a Espanya arran dels fets de «Maig de 1937» i de la repressió estalinista engegada. A París, en debats públics, s'enfrontà al dirigent comunista Luigi Longo, a qui acusà de complicitat en l'assassinat de Camillo Berneri i d'altres companys anarquistes. El juliol de 1938, durant la visita de la família reial britànica, va ser detingut i expulsat a Bèlgica, però l'endemà aconseguí arribar clandestinament a França i s'instal·là a la regió parisenca on va fer feina en multituds d'oficis, sempre acomiadat per la seva militància. En 1940, durant l'ocupació nazi, va ser denunciat per la policia francesa com a«antifeixista i antic combatent a Espanya» i tancat pels alemanys a la presó parisenca de la Santé. Durant els seus interrogatoris per part de la Gestapo declarà que havia anat a la Península buscant feina i passat quatre mesos va ser alliberat. Durant la guerra son fill va ser enviat al servei obligatori de treball a Alemanya on morí. No participà com altres companys en la Resistència, ja que considerava el conflicte bèl·lic com a una disputa entre Estats. A l'Alliberament, va ser detingut i empresonat durant quatre mesos per haver amagat armes que procedien de la Resistència. A partir de la postguerra residí a Suresnes, on continuà defensant el pensament llibertari i participant en les activitats de la Casa d'Itàlia i del Centre Cultural Italià a París. Assistí a nombrosos congressos, com l'internacional de Carrarra de 1968, i durant els anys setanta participà en nombrosos debats i reunions tinguts al local parisenc de la CNT en l'Exili. Després de la mort de sa companya, durant la dura repressió del moviment anarquista italià esdevinguda als anys setanta i vuitanta ajudà nombrosos companys exiliats fet pel qual va haver de patir continus escorcolls policíacs. Domenico Girelli va morir durant la nit del 3 al 4 de maig de 1991 a Suresnes (Illa de França, França) i com a bon lliurepensador, vegetarià i abstemi, deixà el seu cos a la medicina; però finalment fou incinerat. La seva biblioteca personal va ser donada a la Biblioteca Llibertària«Armando Borghi» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia).

---

Continua...

---

Sa Pobla (Albopàs) Records dels anys 10 i 20 - Roma - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

Finalment, Miquel Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà mhan convençut de fer un viatge a Itàlia i Grècia. I possiblement podrem arribar fins a Palestina. Memociona pensar que farem una llarga aturada a Roma. Hi ha en perspectiva una visita al Papa Lleó XIII.

Mha costat molt prendre la decisió. Deixar per unes setmanes Albopàs, les feines inajornables a lesglésia, la redacció dels articles per a la revista Sa Marjal.

No em sabia decidir. I el que em deturava més: els anys! Ja no som aquell sacerdot jove que enviaren a Albopàs. Not el pas dels anys. Cada vegada em costa més fer les meves passejades. No fa gaire temps anava caminant fins a Talapi, Son Amer, qualsevol indret de lAlbufera! Passejar fins a loratori de Crestatx era com si travessàs el carrer. Anava i venia com un jovenet de quinze anys. Ara tot ha canviat. Sent el bategar del cor quan prov de repetir les excursions dabans. Només fa dos anys, arribar fins a lesglesieta de sant Miquel o acompanyar uns amics a visitar les coves de Campanet no em significava res. Avui la fatiga em venç. Quan he fet una hora de passeig mhe dasseure a qualsevol indret, un munt de pedres, un vell tronc caigut. Mhe de recolzar en el gaiato que fa temps que macompanya. Les cames no em responen. Sent els nervis protestant, indicant-me que no puc seguir més endavant.

Quina diferència amb lèpoca de la meva arribada al poble, quan mhauria atrevit a competir amb els més joves de la vila a les curses de les festes de sant Jaume!

Què mha passat? No ho sé. El senyor Tomeu Amengual, lapotecari, sen riu de les meves preocupacions.

--Joan, els sacerdots viviu en una altra dimensió del temps! explica, sense amagar la seva rialla sincera--. O no veus que vas cap a la seixantena danys? El cos humà és ben igual que un giny mecànic. Lesperit duna persona pot romandre jove. Fins i tot a mesura que vas acumulant els anys pots arribar a sentir-te més eixerit que en el passat. Però la teva maquinària interna fa molt de temps que ha començat a rovellar-se. Els músculs, les articulacions, ja no responen com quan arribares al poble tot just ordenat. El cor comença a acusar el pas de les dècades que, no ho dubtis, et portaran inexorablement a la tomba en una data que ja està escrita als calendaris.

Reflexionava sobre les encertades paraules de lapotecari. Tanmateix era inútil fer-hi més voltes. Tenia tota la raó del món. Aquest organisme imperfecte que és el nostre cos té un temps programat. Déu nostre Senyor així ho ha volgut i mai no sabrem quin serà el moment en què deixarà de funcionar el motor que ens impulsa a través de venes i nirvis.

Per això la por dembarcar-me. Saber que, malgrat que vulgui seguir el ritme dels més joves de lexpedició, no ho podré fer. Hauré de demanar que em disculpin, que no puc córrer tant com ells. Mhauré daturar a descansar. Demanar aigua. Aconseguir que em deixi de pressionar el pit lofec que sentiré després duna llarga caminada. Abans no sentia res. Podia anar fins Alcúdia caminant entre horts, sínies i molins sense que sentís aquesta sensació dangoixa que ara em domina, matura en sec, em rendeix, menrampa les cames i em deixa exhaust a la vorera del camí.

Les recomanacions de Miquel Costa i Llobera no eren prou convincents. Sí, el cor batia pel desig de veure, palpar el Partenó, aprofundir en els misteris i secrets del bressol de la nostra civilització: Atenes. Palestina, sempre havien estat un somni dençà els anys de seminarista. Com no somniar a trepitjar Terra Santa? Quina felicitat podia haver-hi més gran que resar el rosari al Carmel, palpar amb les mans les runes del temple de Salomó, seguir, pam a pam, el Via Crucis, el camí que fa fer Nostre Senyor fin el Gòlgota?

Quantes vegades, a la llum del quinqué la claror elèctrica sempre mha fet mal als ulls!--, tancat a altres hores de la nit en el meu despatx, obrint polsosos mapes antics, no he imaginat tot el que faria si un dia trepitjàs Jerusalem.

Morir sense veure Natzaret, no seria un crim? Un cristià pot deixar aquest món sense haver besat la terra sagrada que va ser el bressol dels Profetes? Sovint, en dir missa, en comentar les paraules de lEvangeli, tenia davant meu les planures i valls, les muntanyes que agombolaren Jesús, trescant de jovenet enmig duna sorprenent quietud i la veu de la Verge Maria i sant Josep cridant a dinar el Fill de Déu enviat per redimir lhome dels seus pecats.

Però sempre maturava lexcussa de les meves obligacions i, també, certa comoditat a què mhe acostumat amb els anys. Les caminades per Albopàs no mhan representat gaire dificultats fins aquests darrers mesos. Primavera i tardor són les èpoques que més estim per a sortir a trescar pels nostres camps. A primera hora del matí, acabada la missa de les sis, és un dels moments més ideals. Just quan surten els carros amb els pagesos per anar a marjal. El sol és benigne i clement. Latmosfera encara no sha escalfat i la brisa matinenca majuda a obrir els ulls a la bellesa de la resplendent natura. Bona hora de resar el rosari mentre saludes els primers pagesos que surten a feinejar als horts.

Els horabaixes també són ideals. Hem acabat totes les tasques religiosos. I, si no hi ha cap funeral, podem gaudir de les impressionants postes de sol que es divisen des de qualsevol racó del pla. Però una cosa ben diferent és embarcar-se, arriscar-se a patir els embats dun temporal, marejar-te, passar dies presoner de les ones fins que arribis a port... I, com suportar les llargues caminades pels deserts de Palestina, larena penetrant per boca i oïdes? Quin tipus de vestit ha de portar un sacerdot per a fer front al vent huracanat del desert?

Per a mi tot eren problemes, inconvenients, a lhora de decidir-me a fer el viatge somniat.

Ha estat el poeta de Formentor, lamic i confident Miquel Costa i Llobera, qui mha empès a fer la passa definitiva i a abandonar pors i comoditats.

Els amics ens havien acomiadat al port de Barcelona. Hi eren Gaudí, que havia deixat el seu cau de la Sagrada Família per unes hores, Josep Carner, Picó, els jesuïtes i caputxins que havien fet costat a Miquel Costa i Llobera quan la presidència dels Jocs Florals... Les amistats duradores, quin gran cònsol per a l'esperit.

Tenguérem mala mar quasi fins arribar a les costes gregues. Maria Antònia Salvà es marejà i quasi no sortí de la cabina. Sortosament el meu mareig durà poc: els esquitxos de les onades, colpejant-me la cara, actuaven com a bàlsam miraculós.

Aquella nit era sol damunt coberta, m'havia abrigat bé i, amb el capità, un jove parisenc, excel·lent coneixedor de Victor Hugo i Verlaine, dos corruptors de la Humanitat!, havíem encetat conversa força interessant sobre la influència dels pensadors grecs en la nostra cultura, la història de les croades i l'autenticitat històrica dels dogmes catòlics referents al naixement de Jesús. Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà i jo mateix escoltàvem en silenci, amb certa prevenció. Ens volia convèncer de certes contradiccions i parlava dels evangelis apòcrifs, de la història de l'Església abans i després del Concili de Trento. Però no el deixàrem avançar per aquests camins tan perillosos i plens de trampes.

Era a bord del vapor Ile de France i, una vegada damunt coberta, amb el vent que em colpejava el rostre, mantenint-me així viu i despert, provava de descobrir mons a través de la fondària de la nit. No sempre ets senyor de la mar i dels elements. Hi havia moments en què m'imaginava un croat de l'Edat Mitjana, avançant amb la flota cristiana cap a Terra Santa. Alliberar Jerusalem dels infidels! Els guerrers de Gaudí vigilant les teulades de Barcelona! Com es desperta la imaginació quan t'alliberes, malgrat que sigui per uns dies, de les quotidianes obligacions que, inexorablement, has de complir sense poder-hi fer res.

¿Tancar-me dins la cabina, llegir com si fos a la meva cambra, a Albopàs, sentint ploure, el percudir de les gotes damunt les teules? Quants d'anys de soledat, amb l'única companyia de llibres i rosaris! Ara volia sentir el batec de la Mediterrània; si era possible, arribar a una comunió perfecta amb la història i la mar.

Navegar fins a poder besar amb els meus llavis ressecs per la soledat d'anys, els indrets que conegueren les petjades de Crist, el Salvador, el Messies anunciat a l'Antic Testament. Fer-me part de Galilea, aturar-me a resar el rosari al Carmel, a Natzaret, avançar cap a Tabor, el Jordà... Davallar fins al port de Haifa, travessar Judea, recórrer cada carrer de Jerusalem, palpar amb les meves mans els indrets de la salvació, talment aquell que s'aferra a un ferro roent. ¿Què som nosaltres sinó el resultat final del sacrifici i els miracles esdevenguts en el Gòlgota, el Sant Sepulcre, Getsemaní, Betlem, la Vall de Josafat, Jericó, la Mar Morta...?

Trepitjar els polsosos camins de Palestina imaginant l'antic passat, les petjades de Crist damunt la terra, talment com a Pollentia, en les grades del teatret romà, pensava en les representacions de Plaute i Terenci. Quants noms de pobles, ciutats, tirans i apòstols enregistrats en la memòria des de la tendra infantesa! Herodes el Gran, al servei de Roma. Un governant impopular, més apropat a la cultura grega que no pas a les tradicions jueves que, de boca enfora, jurava protegir.

Felip Caimari, el company d'estudis del Seminari, influït per les doctrines dissolvents de procedència nihilista, afirmava que Jesús no era el profeta de la pau que lEsglésia ens ha fet creure. Ell s'estimava més pensar que era la darrera provatura jueva per a servar la seva cultura i tradicions, ni que fos mitjançant un canvi radical: fent extensiva la salvació, com diuen els evangelistes, no solament als circumcisos sinó, sobretot, als incircumcissos. El poble elegit no serà ara el jueu, ni els dirigents fariseus o saduceus.

Roma havia vençut la resistència jueva. De res no serviren les constants insurreccions, les derrotes de les legions. A cada nova victòria dels rebels, els romans enviaven més i més forces d'ocupació. L'any 70, després d'un setge llarg i complicat, Jerusalem caigué i el temple dels jueus va ser destruït. Massada, la darrera espira de la resistència contra l'ocupant, caigué poc després.

Caimari deia que les diverses sectes jueves havien estat totalment derrotades, i malgrat la posterior reorganització dels fariseus a Jàmmia, el cert era que el terreny era abonat per la propagació del missatge de Jesús.

--Desenganyat: Jesús, la doctrina dels evangelis, van ser el que realment aconseguí acabar amb la Bèstia, la nova Babilònia, l'opressora dels pobles.

Caimari em volia fer creure que Jesús no havia vengut al món a portar el missatge de la pau i la germanor, sinó de la destrucció de l'enemic. Caimari transformava la història segons els seus interessos i els de les forces ocultes que li donaven suport. Jo no volia transitar pels viaranys que em proposava.

Els records de Roma pesen amb inusitada força en la meva ment.

El vaixell on viatjàvem va fer una primera escala al port de Roma. Hi arribàrem de nit, fosca tancada. Polsosos, però alegres darribar a una de les parades principals del nostre viatge.

Aquella nit Roma era sota els nostres peus.

La ciutat d'on degueren sortir els soldats que l'any 123 abans de Crist arribaren a les platges del port de Pollença, Alcúdia, Campos o s'Arenal de Ciutat. Les hosts de Quint Cecili Metel arribant a la nostra terra amb les naus cobertes de pells tibants per a fer front a les allaus de pedres llançades pels foners.

Memòria dels foners en Livi, Diodor Sícul, Vegeci, Ovidi, Claudi, Estrabó. Aquest darrer va escriure: "Per aquesta mateixa fertilitat, quan eren atacats, encara que fossin pacífics, es diu tanmateix que eren els millors foners. Practicaven, segons diuen, aquest art altrament des del moment en què els fenicis ocuparen les illes. Conten que aquests foren també els primers a vestir els homes amb 'quitons d'amples bandes de porpra. Es llançaven als combats descenyits, amb un escut de pell de cabra a la mà i amb un petit venable endurit al foc i rarament guarnit d'una petita punta de ferro. Al voltant del cap, tres fones 'melancranis', una mena de jonc del qual s'entreteixien les cordes".

Roma, enyorada des dels dies de llegir Horaci i Ovidi sobre els esglaons gastats del teatret romà de Pollentia, a Alcúdia, en una de les meves primeres excursions en arribar a Albopàs.

¿Per quina de les divuit portes que tenia la murada d'Aureli, bastida en el segle III, penetrava la nit de l'arribada?

Via Cavour.

M'aferrava als meus pensaments. Imaginava que, envoltats per les ombres de la nit, havíem penetrat per la porta Pinciana i avançàvem cap al nostre destí final acompanyats per tots els fantasmes del passat.

Vet aquí, al costat, la solemne processó de Constantí el dia que decretà la llibertat per als cristians i els donà, entre altres propietats, una vella caserna de cavalleria on, a poc a poc, s'aixecaria la basílica de Sant Joan del Laterà. Per aquí entraren els exèrcits romans després de la conquesta de les Gàl·lies, molt abans que l'enveja es tenyís de sang i els millors amics de Cèsar acomplissin llur sinistre jurament sobre el cadàver del conqueridor. La mateixa porta per on entraren, dins gàbies, com feres o fermats de peus i mans amb cadenes, els cabdills de les nacions que s'oposaren a la puixança d'aquesta ciutat immortal.

Per aquí entraren també els bàrbars de Genseric i Totila, amb la destral a les mans i la ferotgia dels pagans, cremant les antigues biblioteques dels patricis, enderrocant les basíliques aixecades als ídols del passat amb la mateixa fúria que calaven foc a les noves esglésies cristianes.

Els bàrbars de totes les èpoques! Com els mercenaris de l'emperador Carles V, asseguts, borratxos i sense respectar cap autoritat, fent ballar meuques nues als altars de les esglésies romanes. I aquest era lemperador que havia de salvar la cristiandat de l'heretgia luterana?

Recordava la carta de sant Pau als romans. Les mateixes disputes entre els seguidors de l'Evangeli, els cismes dins el cor dels homes i les dones: els uns, fills d'Israel, sense arribar a copsar que el Messies ja havia vengut a predicar la Bona Nova; els altres, els nous creients procedents del paganisme, com si s'avergonyissin de compartir una mateixa religió.

Una Roma cristiana aixecada damunt les ruïnes d'un passat que mai més no tornaria.

La muralla d'Aureli era una de les obres més impressionants de l'antiguitat. Amb una alçada que pareixia arribar al cel, a cada cent peus romans s'hi trobava una torre més poderosa que els més grans dels nostres castells. Les divuit portes que tenia en el passat eren obertes a les nombroses vies empedrades que arribaven fins a la Mar Negra, els deserts de Palestina i Síria, per l'est, i fins als frondosos boscos de la Germània, pel nord. Altres travessaven els camins dels Alps i els Pirineus, pels mateixos indrets per on havien vengut els exèrcits d'Hanníbal amb llurs màquines de guerra i elefants, en vana provatura de conquerir Roma. Un imperi que s'estenia per terra i mar, amb les poderoses naus de la flota imperial emproant qualsevol esquadra enemiga que volgués presentar batalla.

Guerres a Sicília per a expulsar els grecs. Guerres contínues amb els cartaginesos per a controlar el nord d'Àfrica, els països dels ibers i altres tribus no sotmeses encara al Senat o l'emperador de torn. No serviren de res les victòries ocasionals d'Hanníbal a les batalles de Trèbia, Trassimèn i Cannes. La por d'atacar Roma desféu les esperances dels cartaginesos. Gneu Escipió, en derrotar larmada púnica, trencà tot el sistema de comunicacions de Cartago que, finalment, desapareix de la història enmig dels foguerons dels incendis. Ni l'herba hi pot créixer, ara que els legionaris han sembrat de sal els solars en runes dels comerciants i artesans de la ciutat oblidada. Com els habitants de Sagunt i Numància, perint entre flames, com Jerusalem en l'any 70 dJC. Espectacle dantesc idèntic allà on arriben els centurions romans. El temple de Jerusalem com un fogueró gegantí alimentat pels centenars i centenars de cilindres de la Torà duits de tots els indrets de Judea.

Qui sap si aquí comença el mal que acabarà enfonsant el Forum Romanum Magnum. La Diàspora, l'exili del poble jueu, la dispersió per tots els indrets del món d'un poble que cova la idea d'un déu únic i poderós, el Déu de l'Antic Testament que, reencarnat en un home, ha de salvar la humanitat de la misèria i del pecat.

M'ho demanava enfebrat per l'emoció: com havia pogut finir una civilització en aparença indestructible? Quin corc, procedent dels estables i catacumbes on moraven els esclaus, aconseguí vèncer des de dins els exèrcits dels emperadors romans, fer caure tots els falsos déus dels temples i, en el mateix indret on els sacerdots pagans obrien el ventre dels coloms per a llegir el futur dels homes, enlairar la creu del pobre fill del fuster de Betlem?

Ho volia descobrir amb els propis ulls. Volia esbrinar d'on sorgia aquella força incommensurable, tan ferma, tan poderosa com les ones que colpegen els penya-segats de Formentor.

Roma sota els meus peus.

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes (un petit tast de la novella Els crepuscles més pàllids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)

Fotografies de la guerra

Res no queda de les cançons sota el sol roent, de la suor antiga i de lesforç de la batalla. Amb la mort del pare desapareixien núvols, les constellacions que illuminaren lesclat esplendorós de lesperança. Reialme de fantasmes amb acompanyament d´una banda de músics folls. Ebris captaires donen la benvinguda a la Mort coberta de torbadors draps de seda negra. Vet aquí la seva riallada eixorca rovellant somnis, anunciant, ardent i suada, l´exèrcit de tèrboles mirades que ens espera més enllà del portal de la cambra. Sonen tambors secs en la distància (fúria del pànic acompanyant la immensa por que ens domina). (Miquel López Crespí)

Tenir el pare, uns oncles que havien estat en primera línia en la lluita contra el feixisme conformà, de forma absoluta, la meva vida. Ho puc dir ara, quan ja fa prop de vint-i-cinc anys d'ençà la mort del pare. Potser ha estat aquesta prolongada absència, la que m´ha fet més conscient del pes del passat en la meva vida. Anys més tard de la seva desaparició física també morien els oncles, ferms, amb les idees que sempre havien defensat aferrissadament, inflexibles quant a la necessitat dacabar amb les injustícies duna societat que barrava el pas al naixement dels somnis.

Quin vendaval furient i sense pietat, la Mort! La generació de lluitadors dels anys vint i trenta del segle passat ha anat desapareixent de forma inexorable, deixant-nos hereus del tresor inabastable de les seves esperances i magnes utopies. Mir les fotografies que tenc penjades davant la màquina descriure. Tot m´indica que he de continuar feinejant per deixar constància d´una història que es fa més i més gran amb el pas dels anys. Són les veus del pare i els oncles, dels presoners republicans dels anys quaranta, els homes i les dones que m´inocularen el verí de la revolta i que ara, retornant des del llarg viatge que feren pel fred, seran per sempre més al costat, fins al moment del meu darrer alè.

Sóc vora seu. Sent la seva agitada respiració. Veig els rostres provinents del passat. La corrua de presoners que davalla del vaixell en un llunyà estiu del 40. Com en somnis, a les palpentes, cerc el pare. Potser el trobi pel tacte, o demanant a les ombres evanescents que, provinents del passat, van sortint de la bodega del vaixell. Però ningú em veu ni em pot sentir. Jo encara no he nascut. No sóc res. El pare encara no ha davallat a terra. Els fan formar a coberta. Conten els presoners. Tot començarà a canviar quan trepitgi terra mallorquina. Una arribada sense possible retrocés. La terra que veu serà la que l´acollirà el dia de la mort. Dóna una llambregada al port, la catedral, els pescadors que davallen el peix que han acabat de pescar i donen les caixes plenes de sardines i alatxes a les peixateres que esperen, impacients. Els filferros del camp de treball que encara vaig tocar amb les mans, quan era un infant i el pare ens portava als indrets on va romandre a mans dels guanyadors. La història dels oblidats. Els historiadors empren xifres, nombres desprovists de sang i d´esperit per descriure les grans batalles, els fets que, en la seva opinió, trasbalsaren el món. Obris qualsevol llibre referent a la guerra i pots llegir: A la batalla de l´Ebre els republicans tengueren cinquanta mil baixes, entre morts i ferits. Però cada nombre d´aquests cinquanta mil és format per un ésser de carn i os, un home com el pare, els oncles, els companys de les trinxeres que sentien damunt la pell, la carícia de les formigues, la gèlida ganivetada del gebre a l´hivern, a Terol; el ferro roent del sol, a l´estiu, a qualsevol front d´una Castella en flames, per les terres ermes d´Aragó moments abans d´entrar en combat. La majoria dels combatents eren joves que no havien complit els vint anys i que, quan el comissari donava l´ordre definitiva d´abandonar els refugis, pensaven en la mare, els germans, els jocs d´infant, en alguna primavera remota on encara hi havia geranis sota l´emparrat, jocs d´adolescent a la platja o la vorera del riu, sota l´ombra protectora dels oms. Després, la bala i la metralla travessant el pit. Els crits d´angoixa, la negror definitiva que poblava l´antic espai obert que abarcaven les pupilles. Morir amb la pols de la terra dins la boca, mesclant-se amb la sang que, fluent, raja, de les ferides i es confon amb pedres i terrossos. I la paraula Mare!, en la boca dels moribunds. Quanta sang vessada, segles de treball esclau per arribar a l´instant de lacomiadament definitiu! El pare morí el mes dagost del 84, d´un infart sobtat. Dies abans de ser ingressat a l´hospital es va trobar malament. No podia respirar. Sofegava. Els metges li prohibiren fumar. Tots sabíem que la ferida que tenia al cor no es podia guarir i que el cor petaria d´un moment a laltre. Em demanà una cigarreta que fumà damagat de les infermeres. Em digué, amb veu calmada:

-No hi ha res a fer. Ja ho sé. El metge no mha amagat la gravetat de la lesió. El que no entenc és per què no volen que fumi. Tanmateix, aquestes són les meves darreres hores i tothom ho sap. Una cigarreta més o menys no em salvarà la vida.

Parlava tranquillament, sense fer gens coneixedor el dolor infinit que sentia per dintre, pensant que ja no ens podria donar suport, ajudar-nos. La mare havia anat un moment a veure el doctor, a demanar més informació sobre la malaltia. Segurament cercava unes paraules de consol. Volia aferrar-se a qualsevol promesa miraculosa. No volia acceptar de cap de les maneres que el cor del pare no podia acceptar ja cap mena d´intervenció mèdica.

-Conserva les fotografies de la guerra. És el record daquells anys apassionats. Al darrere de cadascuna trobaràs la data, el nom dels companys llibertaris.

El pare i els oncles pogueren salvar poques coses de la desfeta del 39. Moments abans de caure presoners es varen desfer dels carnets de sindicats i de partit, de la correspondència que havien mantingut amb els companys de la idea. Cada carnet esdevenia prova per a una condemna a mort, passaport per a la tortura en infinites nits de xiscles i fuetades. Només pogueren salvar, i segurament al preu de jugar-se la vida, alguns llibres i un petit munt de fotografies polsoses, esgrogueïdes pel pas temps, salvades, per miracle, de la inclemència dels dies.

Són imatges on podem veure uns joves soldats republicans, confiats en l´avenir. Rostres somrients. Ningú no ha perdut lesperança. Com si tenguessin diamants o robins dins els ulls. Basta veurels la cara: creuen en la victòria. Tenen una confiança quasi absoluta en poder bastir un món nou. Ells i elles. Les noies que els fan costat. Les dones que, armades com els homes, desfilen en les columnes de milicians que marxen de Barcelona per alliberar Saragossa i València, per a conquerir Terol. La mateixa determinació que els milicians que surten de Madrid per aturar les columnes de Mola que ja són al Guadarrama.

Les fotografies de la guerra! Ningú no pot imaginar encara la tragèdia que caurà sobre la vida de cadascun dels combatents. Entre les que estic mirant nhi ha també algunes amb el rastre quasi esvanit dels viatges a València, de quan, des del front de Terol, els comandaments donaven uns dies de permís als soldats. La fotografia que més em sobtava és una en la qual pots veure el pare abans de fer els vint anys, marxant al front... en tramvia! Mirant al darrere, va escriure, amb llapis: Amb els companys d´Arts gràfiques de la CNT. Pels rostres riallers que encara podem distingir per damunt la pols del temps, podem arribar a pensar, malgrat que els fusells i les pistoles ho desmenteixin de seguida, que aquella gent que saluda des de les finestres i plataforma del tramvia, són joves del barri que marxen a una excursió de diumenge.

De sempre em sorprenien aquelles imatges salvades de la desfeta per pur miracle. Cotxes amb grans sigles pintades a les portes, UHP, uniu-vos, germans proletaris, CNT-FAI, UGT, POUM. Desfilades d´improvissats soldats amb espardenyes i roba de feina marxant, decidits, a la mort, talment anassin a una festa. Tothom imaginant que la revolta militar durarà uns dies i que, els feixistes, en veure les banderes de la CNT-FAI fugiran a la desbandada. Camions protegits amb planxes de ferro, amb retxilleres per on collocar el canó del fusell o la metralladora, improvisats tancs populars que tengueren una importància cabdal els primers dies de combats. Llargues desfilades de vehicles de totes les marques cap els fronts. Els Fiat i Renault esportius de rendistes i senyorets que mai no havien fet feina, endiumenjats de símbols proletaris, curulls d´allotes rialleres que mostren, orgulloses, les pistoles agafades als oficials franquistes morts a la caserna de la Muntanya o plaça de Catalunya. Camionetes del repartiment del pa i la llet, amb canons que apunten el cel i treballadors que mostren el fusell en una mà i el pernil en laltra. La banda de música de Sants que interpreta Els Segadors, La Internacional i La Varsoniana. I, les veïnes de Coll Blanc que ofereixen el poc que tenen a les ardents tripulacions dels estranys ginys i artefactes de guerra que surten envers el front: pastissos fets a casa, ampolles d´aigua per als milicians, mantes velles per dormir sota els arbres, llençols per a fer benes als ferits. Els infants corren, rere els camions i els cotxes incautats. S´acomiaden, jugant, del germà, el pare i fins i tot del padrí que, amb la vella escopeta de caça, vol marxar amb els joves i la padrina el persegueix, perquè troba que ha trabucat i considera que ha de restar a casa, per tenir cura dels néts. Autobusos de transport amb les banderes dels partits i sindicats desquerres onejant al vent. Antics cotxes de luxe, ara amb la Creu Roja i amb infermeres que porten les còfies blanques dels hospitals saludant, puny enlaire, quan passen davant les màquines de retratar que les immortalitzaran per a leternitat. Són algunes de les que marxen a les Illes, amb lexpedició del capità Bayo? Les mateixes que, quan la retirada de les tropes republicanes, en no ser a temps per reembarcar, són capturades pels falangistes, passejades pels carrers de Manacor, escarnides, violades i posteriorment afusellades a Son Coletes? Qui pot imaginar ara, quan el sol de la llibertat resplendeix en els cors dels combatents, que demà hi haurà llàgrimes, humiliacions, la tortura quotidiana regnant per places i carrers?

Però encara manquen molts dies per a larribada dels dies de la por i la desesperança.

El pare em contava com, en el camp dAlbatera, inesperadament, sense que ningú ho esperàs, els oficials disparaven sense motiu contra els presoners.

A les antigues fotografies que tenc al davant hom pot veure dones que marxen al costat dels milicians. S´agafen les mans, caminen junts, com si no volguessin separar-se mai. Són les esposes que no poden marxar al front, que tenen cura dels infants dels combatents, dels vells que queden a les cases, de les fàbriques que no poden aturar la producció per fornir de material els fronts que sestan consolidant. Arreu hi ha cançons, salutacions als homes i dones que surten de la ciutat per a enfrontar-se amb lenemic. No deixen de causar-me sorpresa aquestes cares de mirada clara i posat altiu. Com si ningú conegués encara el cost en sacrificis, dolor i sang de la guerra.

Em sorprenia la capacitat de resistència de tantes ombres evocadores. Han passat més de seixanta anys dençà foren fetes aquestes fotografies. Hi ha moltíssima gent que no solament resistiren les endemeses dels tres anys de combats, sinó que, amagats per les fondalades de valls i serralades, en pisos ocults de pobles i ciutats, combateren el franquisme fins ben entrats els anys seixanta. Don naixia la força tellúrica que els mantenia ferms, com una altiva roca al cap dels cims, lluitant, ferms, en les dècades dobscurantisme i tenebror?

Com el pare i l´oncle quan, amb veu baixeta, cantaven La Varsoviana, l´himne de la Jove Guàrdia a les nits de la postguerra. Els veig al racó de la cuina, acabada la feina, mentre la mare feineja preparant el sopar. Record que shavien acabat de rentar les mans a la pica, després de treure un parell de cubells daigua de la cisterna. La llenya cremava a la xemeneia. Feia un moment que havien acabat de sentir el parte de Ràdio Nacional dEspanya. Eren en silenci mentre jo acabava de fer els deures de lescola.

De cop i volta, com espitjats per un poderós i invisible resort, començaven a xiuxiuejar les cançons de la guerra. La mare els mirava en silenci, comprensiva, parant esment en què totes les portes de la casa fossin ben tancades, no fos cosa que algun veïnat els pogués sentir. Però no hi havia por. No cantaven en veu alta. La cançó els sortia dels llavis quasi inaudible, talment un soterrat pensament. Què pensaven en aquells moments, a quina llunyana època geològica provaven de retrocedir amb la cançó? Cercaven l´ombra dels amics desapareguts, de les allotes rialleres que conegueren en el passat?

La mare els servia el primer plat que menjaven en silenci, amb els ulls girats cap a dins. De cop i volta, pronunciaven unes paraules, fent-nos copsar quins eren els pensaments que els mantenien en silenci, rememorant els anys de la guerra.

-Recordes en Guillem, el fill de mestre Joan Antoni? El condemnaren a mort després de la guerra. Estigué amb mi a Porlier. Lhavien tengut nou mesos a la cella dels condemnats a mort. Jo no sé com podien resistir aquella espera angoixosa, sense saber mai el dia exacte en què et vendrien a cercar. Em deixà per herència el seu llapis. Era el llapis amb el qual havia escrit la darrera carta a la mare. Al pare ja lhavien mort els falangistes quan entraren al poble. La nit que lanaren a cercar cantà La Jove Guàrdia i ningú no el va poder fer callar. Tan sols quan sentirem la descàrrega de lescamot dafusellament deixà de cantar.

Després continuaven sopant en silenci.

Dins el meu subconscient dinfant restaven enregistrats, per a tota la vida, leco de les cançons daquella generació pretèrita, el record dels gests, els noms de rius, pobles i batalles, les anècdotes, la memòria dels homes i dones soterrats ja per sempre sota la inclemència dels dies que no tornarien mai més.

Una vegada, aleshores jo era molt jove, el pare em digué que hagueren de cremar tot el que pogués relacionar les persones de les fotografies amb una determinada organització o, fins i tot, amb una feina concreta en el front o en la rereguarda. En acabar la guerra tot servia com a prova acusatòria per anar a la presó o al mur dexecució: una carta, una insígnia, un carnet, un article escrit al diari, una denúncia dient que eres responsable daquell Ateneu, daquella fàbrica collectivitzada... El pare i els oncles, que havien collaborat en diverses publicacions anarquistes i comunistes cremaren tots els seus arxius. Un article en defensa de la igualtat de la dona o dels drets dels treballadors esdevenia al moment prova indiscutible de la teva participació en el complot per fer esclaus de la Rússia soviètica els espanyols.

Per una estranya circumstància, potser per la moda dels pseudònims, el pare i els oncles signaren sempre les collaboracions de premsa amb els noms més inversemblants. En les llargues nits de la postguerra, molt abans de desaparèixer en direcció a lindret que no té mai tornada, feien bromes recordant els noms de guerra que havien emprat: El Aguilucho, Pancho Villa, Los Libertarios, Emiliano Zapata, Acero, Uno más, El Espartaco moderno, Liberto o Naturaleza Libre... Imagín que no els implicaren en cap procés durgència sumaríssim perquè cap dels presoners daquelles voluntarioses publicacions els delatà a les autoritats.

Ningú no pensi que els feixistes només processaven i executaven els militars dalta graduació, els comissaris de les unitats republicanes, els polítics importants. Mataven les infermeres, els metges dels hospitals, els mestres descola, les cosidores de material per als soldats, els que havien ajudat a llançar al terra els sants de les esglésies. Ningú no se salvava de la fúria inquisitorial dels vencedors. Tant ell com els oncles tengueren una sort immensa, si hom pot dir tenir sort a haver de passar, com el pare, prop de sis anys en un camp de treballs forçats. Mai no vàrem saber si el temps passat en el camp foren per una denúncia anònima informant que, alguna vegada, en els moments desbarjo, quan no hi havia combats, el pare, amb una companyia teatral dafeccionats, es dedicava a recitar poesies per les trinxeres. Hi hagué actors, fins i tot còmics, ajudants de direcció, decoradors, simples músics duna orquestra republicana que foren brutalment torturats o moriren afusellats pel simple fet dhaver collaborat en una determinada activitat cultural. De quina manera es decidia la sort d´un presoner? Què o qui determinava qui moria o qui se salvava, per què un era condemnat a mort o aquell altre era amollat sense càrrecs o enviat als camps? Labsurd, regnant, omnipotent i immisericorde per celles i galeries, per presons i casernes, per les naus de les fàbriques convertides en indrets dinternament.

Mai ningú no va saber per quins motius va romandre tants danys en el Batallón de Trabajadores. Simple casualitat o mala sort?

Gir les fotografies i prov de llegir els noms dels soldats retrats al costat del pare. Llegesc: Maria Antònia, Guillem, Rafel, Joan Busquets, Dolors, Assumpta, José López, Antonio, el de Cartagena, Juan Sánchez, Paulino, el Molinero...

En ladolescència havia sentit tantes vegades aquests noms! Em resten fragments dhistòries, relats de mons que desaparegueren engolits per les aigües. La prova concreta que hi hagué un dia, esvanit en el temps, en què existien uns homes i dones plenes de vida, una humanitat apassionadament vital, rebel, que vivia al costat del pare i els oncles, una gernació amb lalçada de les més altes muntanyes de la terra.

[20/02] Míting de Michel - Rossi cap al Brasil - Revolta de les subsistències - Atemptat contra Bonservizi - «La Protesta» - Pissarro - Philippe - Cini - Jerrold - Faas-Hardegger - Le Bris - Arrigoni - Benito - Bifolchi - Ciliga - Lepoil - Miguel Martorell - Blasco - Forner - Ulldemolins - Sordia - Bauló - Pascual - García Barba - Durand - Balkhov - Clar - Binimelis - Alfarache - Recasens - Gasperini - Rosa - Patiño - García Sánchez - Pérez Mur - Prévôtel

Anarcoefemèrides del 20 de febrer

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Míting de Louise Michel: El 20 de febrer de 1883 se celebra a la Salle des Folies-Montrouge del XIV Districte de París (França) un míting públic de la destacada militant anarquista Louise Michel. L'acte, organitzat pel grup «La Vengeance Anarchiste» del XX Districte de París, tingué com a tema la repressió desencadenada arran de l'anomenat «Procés dels 66» jutjat pel Tribunal Correccional de Lió (Arpitània). A l'acte, al qual assistiren uns cinc-centes persones i en el qual hi hagué aldarulls a la porta d'entrada, parlaren a més de Louise Michel diversos anarquistes.

***

Membres de la Colònia Cecília

- Giovanni Rossi embarca cap al Brasil:El 20 de febrer de 1890 un grup d'anarquistes italians (Evangelista Benedetti, Lorenzo Arrighini, Giacomo Zanetti, Cattina i Achille Dondelli), per iniciativa de Giovanni Rossi, embarca a Gènova (Ligúria, Itàlia) amb el vaixell «Città di Roma» cap al Brasil amb la finalitat de fundar una colònia experimental llibertària que prendrà el nom de«La Cecília». Arribaren a Rio de Janeiro el 18 de març de 1890. Després d'una setmana a l'Hospederia da Ilha das Flores, l'hotel per a immigrants de Rio de Janeiro, marxaren cap a Porto Alegre (Rio Grande do Sul). Després d'un nou viatge amb nau («Desterro»), amb tren i amb diligència, arribaren el 3 d'abril a un lloc adient al bosc de Santa Bàrbara, a 18 quilòmetres al sud de la petita població de Palmeira (Paraná, Brasil), on establiren la comunitat anarquista.

***

Revolta de les subsistències

- Revolta de les subsistències: El 20 de febrer de 1919 esclata un fort moviment de protesta a Inca (Mallorca, Illes Balears) davant la manca de subsistències, tal i com havia passat a Palma dos dies abans. La revolta es va centrar contra el batle i el cap liberal (Domènec Alzina) d'Inca. El moviment de protesta durà una quants dies.

***

Seguici fúnebre de Nicola Bonservizi a Milà

- Atemptat contra Nicola Bonservizi: El 20 de febrer de 1924, a la terrassa del petit restaurant italià Savoia, a prop de l'Òpera, de París (França), el jove anarcoindividualista italià Ernesto Bonomini, fereix de mort mentre dinava, per dos trets realitzats a boca de canó al cap, Nicola Bonservizi, primer secretari general local del fascio italià, corresponsal del periòdic Popolo d'Italia i redactor parisenc del periòdic feixista L'Italia Nouvelle. Bonomini es va fer contractar de cambrer al restaurant Savoia per poder realitzar l'atemptat. Bonservizi morí setmanes després, el 24 de març, a l'hospital parisenc de Beaujon a conseqüència de les ferides i després de diverses operacions i trepanacions. Arrestat després de l'atemptat, Bonomini fou jutjat i condemnat el 23 d'octubre de 1924 a vuit anys de treballs forçats; pena que finalment serà tot d'una commutada per presó. A favor seu va jugar l'assassinat el 10 de juny de 1924 del diputat antifeixista italià Giacomo Matteotti per un escamot a les ordres de Mussolini, que va mostrar al món el veritable rostre del feixisme.

***

Capçalera de La Protesta

- Surt La Protesta: El 20 de febrer de 1933 surt a Puteaux (Illa de França, França) el primer número del periòdic bilingüe (italià i francès) bimensual La Protesta - La Protestation. Reemplaçà el periòdic Umanità Nova (1932-1933), prohibit per les autoritats franceses el gener d'aquell any. Va ser publicat per Antonio Cieri i Rivoluzio Gilioli, amb la col·laboració de Camillo Berneri. La gerència la portà Antoine Ballet. En sortiren dos números més (12 i 28 de març de 1933), abans de ser prohibit.

Naixements

Lucien Pissarro (ca. 1937)

- Lucien Pissarro: El 20 de febrer de 1863 neix al IX Districte de París (França) el pintor, escultor, gravador i editor anarquista Lucien Camille Pissarro. Era el fill major del pintor impressionista anarquista Camille Pissarro i de Julie Vellay, filla d'un viticultor que havia entrar al servei domèstic del pintor i que esdevingué la seva model i companya. Fugint de la guerra francoprussiana, sa família s'instal·là en 1870 a Londres (Anglaterra) i el 14 de juny de 1871 Camille i Julie, que estava embarassada del quart fill de la parella, es casaren civilment a Croydon (Londres, Anglaterra); ambdós tingueren en total vuit infants. Dies després de la cerimònia, els Pissarro retornaren al continent i s'instal·laren, primer, a Louveciennes (Illa de França, França) i, poc després, a Pontoise (Illa de França, França). Lucien Pissarro cresqué envoltat d'amics de son pare (Paul Cézanne, Édouard Manet, Claude Monet, etc.) i començà a dibuixar i a pintar. D'antuvi conreà la pintura paisatgística i a parir dels anys vuitanta s'interessà per l'escultura i la xilografia. Entre 1884 i 1890 treballà per la societat d'impressió i d'edició artística «Manzi, Joyant et Cie». En 1886 participà amb son pare en la VIII Exposició Impressionista, on mostrà 10 pintures, fortament influenciades pels seus amics Paul Signac i Georges Seurat. Fou un dels primers artistes en reivindicar el moviment neoimpressionista, exposant el I Saló dels Independents i en 1888 a Brussel·les (Bèlgica) amb el grup avantguardista «Les Vingt». En 1890 marxà cap el Regne Unit i s'instal·là definitivament a Londres. En 1891 va fer una conferència sobre l'impressionisme al Art Workers Gild. El 10 d'agost de 1892 es casà a Richmond (North Yorkshire, Anglaterra) amb la il·lustradora artística Esther Levi Bensusan. Entre 1893 i 1897 la parella visqué a Epping (Essex, Anglaterra). El 8 d'octubre de 1893 nasqué l'únic infant de la parella, Orovida Camille Pissarro, que amb el temps esdevindrà una pintora i gravadora reconeguda. El maig de 1893 participà amb dibuixos en el número especial dedicat a l'Anarquia de la revista La Plume i en 1894 col·laborà en la sèrie londinenca de la revista anarquista francesa Le Père Peinard; en aquests anys també col·laborà en el periòdic de Jean Grave La Révolte. En 1894 creà a la seva casa d'Epping, molt influenciat per William Morris i la seva «Kelmscott Press», l'editorial «Eragny Press», que jugà un important paper en el desenvolupament de l'edició artística europea i que prengué el nom d'Éragny-sur-Epte (Picardia, França), població de la seva residència familiar, publicant 32 llibres fins al 1914. En 1895 il·lustrà, amb Louis Anquetin i Félix Valloton, el llibre del propagandista anarquista Zo d'Axa Le grand trimard. En 1896 abandonà la Societat dels Independents. El març de 1897 patí un vessament cerebral, cosa que li va impedir pintar fora de casa fins el 1905. L'abril de 1897 es traslladà amb sa família la número 62 de Bath Road, al barri de Bedford Park de Chiswick (Londres, Anglaterra). Entre 1897 i 1908 col·laborà amb dibuixos per la publicació llibertària Le Temps Nouveaux. A partir de 1902 visqué amb sa família al número 27 de Stamford Brook Road, al mateix barri londinenc de Chiswick. En 1903, amb els artistes llibertaris Maximilien Luce i Théo van Rysselberghe, il·lustrà el llibre del propagandista anarquista Jean Grave Les aventures de Nono. Entre novembre i desembre de 1904 exposà al New English Art Club (NEAC) de Londres, societat artística alternativa a la Royal Academy, i dos anys després n'esdevingué membre. En aquests anys establí una forta amistat amb els artistes prerafaelites i els pintors plenairistes. Conegué Charles Ricketts i Charles Shannon i contribuí amb gravats a la seva revista The Dial. En 1907 entrà en el Walter Sickert’s Fitzroy Street Group i en 1911 fou un dels cofundadors del londinenc Camden Town Group, que agrupava els artistes britànics postimpressionistes. Entre 1913 i 1919 pintà paisatges a diferents indrets (Dorset, Westmorland, Devon, Essex, Surrey i Sussex). El maig de 1913 realitzà la seva primera exposició individual a la Carfax Gallery de Londres. El juliol de 1916 esdevingué ciutadà britànic. Amb James Bolivar Manson i Théo van Rysselberghe, en 1919 fundà el «Monarro Group», que tenia com a finalitat promoure la pintura dels artistes impressionistes Claude Monet i Camille Pissarro (el nom ve d'ajuntar el principi i el final dels llinatges dels dos artistes); aquest grup contribuí fortament a la divulgació de l'impressionisme al Regne Unit, però deixà de funcionar tres anys més tard. Entre 1920 i 1930 exposà moltes vegades, en ocasions amb son pare i sa filla. Entre 1922 i 1937 pintà regularment al migdia francès i també al comtat anglès de Derbyshire. Entre 1934 i 1944 exposà a la londinenca Royal Academy. Lucien Pissarro va morir el 10 de juliol de 1944 en una petita casa de camp a Hewood (Comtat de Somerset, Anglaterra), on s'havia traslladat en 1940 fugint dels bombardeigs alemanys. En morir, la vídua donà el seu arxiu a l'Ashmolean Museum d'Oxford (Oxfordshire, Anglaterra).

Lucien Pissarro (1863-1944)

***

Auguste Albert Philippe

- Philippe: El 20 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 26 de febrer– de 1864 neix a Lorient (Bretanya) el periodista anarquista Auguste Albert Philippe, conegut com Philippe, André Philippe o Léon Wolke. Sos pares es deien Pierre Marie Félix Philippe, representant comercial, i Reine Marie Guénéguès. En 1894 va ser condemnat per un tribunal del Maine-et-Loire a cinc anys de presó ajornable per «associació de malfactors». Instal·lat a Reims, el maig de 1897 marxà a Roubaix buscant feina i, després de passar un mes a Londres (Anglaterra), esdevingué el gerent del periòdic La Cravache, que entre 1897 i 1898 s'edità a Roubaix, i on signà diversos articles sota el pseudònim Léon Wolke o Wolcke. El 29 de desembre de 1897 va ser condemnat pel tribunal correccional de Lille a un mes de presó, a 50 francs de multa i a 100 francs d'indemnització per «difamació a l'alcalde de Roubaix» en un article publicat en el citat periòdic. Per evitar l'empresonament, ja que amb aquesta condemna perdia el dret d'ajornar la pena anterior de cinc anys, fugí a Londres i fou substituït per Jean Bourguer i A. Sauvage en la gerència del periòdic. El febrer de 1898 Le Cravacheur de Roubaix publicà una carta seva, datada el 12 de febrer a Londres, on certificava que signava els articles com a Léon Wolke, exculpant així a d'altres de l'autoria de les seves col·laboracions. Sembla que, sota el nom d'Albert, en 1907 regentà un petit cafè a Reims, alhora que exercia el seu ofici i col·laborava en la novaèpoca de La Cravache, editada en aquesta ciutat entre 1906 i 1913 per Jean Bourguer, Charles Dhooghe i Victor Grimbert. Philippe va morir el 22 d'octubre de 1917 a Londres (Anglaterra).

***

Attilio Cini

- Attilio Cini: El 20 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 21 de febrer– de 1868 neix a Correggioverde (Dosolo, Llombardia, Itàlia) el mosaïcista anarquista Attilio Cini. Sos pares es deien Mansueto Cini i Clementina Vernizzi, que morí durant el seu part. Durant la primavera de 1901 va ser buscat per la policia suïssa per posar-lo sota vigilància, ja que havia estat expulsat d'Alsàcia-Lorena per anarquista. L'abril de 1903 el Ministeri de l'Interior francès el fitxà com a «anarquista estranger». En 1905 es casà amb Marie Louise Désirée Dauverchain, de pare normand i mare belga, amb qui tingué quatre infants, nascuts tots quatre a llocs diferents d'Europa (Yvonne a Longwy, Edmond a Torí, Suzanne al Mayenne i Maurice a Montelaimar). En 1915 s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), amb sos dos fills majors, mentre que sa companya retornà a Normandia amb els infants més petits. En 1917 la parella tornà a reunir-se i visqué a diferents indrets de Normandia. Malalt, Attilio Cini va morir el 3 d'abril de 1926 d'un càncer a l'Hospital Lariboisiere de París (França) i fou enterrat al cementiri d'Argenteuil (Illa de França, França). Deixà unes memòries manuscrites que sa companya destruí. Un nét seu, Gilbert Roth, fou un destacat llibertari de Marsella (Provença, Occitània), membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) d'aquesta ciutat.

***

Laurence Jerrold

- Laurence Jerrold: El 20 de febrer de 1873 neix al barri de Saint Giles de Londres (Anglaterra) el periodista, assagista, crític teatral i anarquista Laurence Jerrold. Sos pares es deien Evelyn Douglas Blanchard Jerrold i Florence Lucy Yapp. Instal·lat a París (França) des de la infància, en 1888 començà els estudis a la prestigiosa, progressista i experimental Escola Monge. En 1896 cofundà, amb Bernard Lazare i Achille Steens, el «Grup d'Art Social». En aquesta època col·laborà en L'Art Social i La Revue Blanche. Freqüentà Fernand Pelloutier, també membre del «Grup d'Art Social», per a qui va realitzar nombroses traduccions. En 1896 col·laborà en La Société Nouvelle. El juliol de 1896 va ser delegat del «Grup d'Art Social» al Congrés Internacional Socialista de Londres. Entre 1897 i 1903 va escriure regularment la columna «Chronique des lettres anglaises» en L'Humanité Nouvelle d'Augustin Hamon. En 1902 col·laborà en la revista britànica The Artist. Era membre del grup «Pharos Club», del barri londinenc de Covent Garden, que va produir en 1902 la primera representació amateur de l'obra de teatre The Admirable Bashville de George Bernard Shaw. L'agost de 1906 va cobrir el desastre de la mina de Courrières (Nord-Pas-de-Calais, França) per al diari The Telegraph. Va ser un dels fundadors, el desembre de 1907, de l'Associació de la Premsa Angloamericana de París, de la qual fou membre del seu comitè, ocupant diversos càrrecs (tresorer, president, etc.). El 29 de juny de 1908 es va casar a Saint-Martin-aux-Buneaux (Alta Normandia, França) amb la pintora Germaine Leprince-Ringuet, amb qui tingué tres infants (Gilbert Oliver, Francis Gabriel i Margery Kate). A partir de 1908 i fins la Gran Guerra, va ser corresponsal a París del diari London's Daily Telegraph. Entre 1910 i 1918 va ser membre de l'«Autors' Club», al Whitehall Court de Londres. En aquests anys va escriure diferents llibres sobres les relacions francobritàniques, com ara The Real France (1911), The French and The English (1913), France, Her Peuple and Her Spirit (1916), France Today (1916), À l'honneur de l'Armée française (1917), etc. Altres publicacions on va col·laborar van ser The Contemporary Review, The Fortnightly Review, Le Magazine International, Mercure de France, The Motntly Review, Renaissance Artistique et Littéraire, L'Oeuvre d'Art International, Revue France,Revue Hebdomadaire, etc. Traduí poemes de Walt Whitman al francès, autor del qual va ser un dels seus introductors a França. Laurence Jerrold va morir l'1 de novembre de 1918 a l'Hospital Anglès de Levallois-Perret (Illa de França, França), a conseqüència de l'epidèmia de grip espanyola, i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població –posteriorment va ser traslladat al cementiri parisenc de Montmartre, on reposa amb sa companya. A l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam es troba dipositada correspondència seva amb Augustin Hamon.

Laurence Jerrold (1873-1918)

***

Margarethe Fass-Hardegger (Munic, 1909)

- Margarethe Faas-Hardegger: El 20 de febrer de 1882 neix a Berna (Berna, Suïssa) la sindicalista, pacifista, feminista i escriptora llibertària Margarethe Hardegger, més coneguda com Margarethe Faas-Hardegger, amb el llinatge de son primer marit. Durant els seus anys escolars va desenvolupar un fort esperit reivindicatiu i per la qual cosa va ser internada en un pensionat per sos pares. Va estudiar medicina després de treballar un temps en l'empresa PTT (Postes, Téléphones et Télegraphes), on son pare treballava, i de casar-se amb Philippe Faas. Paral·lelament a la seva activitat estudiantil –va canviar els estudis de medicina pels de dret–, va organitzar cercles de discussió i va contribuir a la creació de sindicats. Va prendre part en la creació de la Unió Sindical dels Treballadors del Tèxtil. En aquests anys va introduir-se en els cercles llibertaris i antimilitaristes, especialment amb els de Fritz Brupbacher, James Guillaume i Gustav Landauer, de qui s'enamorarà. Més tard passa a ser secretària de la Unió Suïssa dels Sindicats Professionals (USSP) i publica en 1906 el periòdic Die Vorkämpferin (La Pionera), òrgan de la Federació Obrera Suïssa; un any més tard sortirà la versió francesa sota el títol L'Exploitée. A més del món sindical, impulsarà reivindicacions educatives, neomaltusianes, anticlericals i antimilitaristes. En 1907 va participar en la primera conferència de dones socialistes a Stoccarda (Alemanya) i va conèixer l'anarquista de Zuric Ernest Frick. Son company la deixar per continuar amb la seva carrera de cantant líric a Viena. En 1908 va participar en el Congrés Anarquista de Chaux-de-Fonds, on va exposar la seva tesi sobre l'amor lliure. Mentrestant les relacions entre el Comitè Sindical Federal i Margarethe s'alteren, a causa dels seus articles sobre sexualitat i control de natalitat, però sempre comptarà amb el suport de les Unions Obreres i dels sindicalistes revolucionaris llibertaris, posant el seu òrgan d'expressió La Voix du Peuple al servei de L'Exploitée. L'abril de 1909, quan L'Exploitée deixa de publicar-se a partir d'octubre de 1908 després de 18 números, Faas-Hardegger abandona el càrrec de secretària de l'USS. S'afiliarà al Sozialistiche Bund, al costat de Landauer, i col·laborarà en el seu periòdic Der Sozialist. Amb Erich Mühsam crearà el grup TAT i trencarà amb Landauer, que havia criticat la seva obra sobre l'amor lliure. Va estar molt lligada durant aquests anys a l'anarquista Filareto Kavernido. En 1912 va ser condemnada a tres mesos de presó i novament en 1915 a un any de presó per propaganda neomaltusiana i per ajudar a l'avortament. Amb son nou company Hans Brunner va participar en experiències comunals a la zona de Zuric i a Minusio, a prop de la Baronata. Va fundar el«Comitè per la protecció dels orfes de guerra». Durant els anys 50 va lluitar contra la prohibició de les armes nuclears i en 1959 va organitzar unaàmplia campanya pel sufragi femení. Es va divorciar en dues ocasions i va tenir dues filles amb Philippe Faas (Olga i Lisa). Margarethe Faas-Hardeger va morir el 23 de setembre de 1963 a Minusio (Ticino, Suïssa).

***

Notícia de la condemna d'Edmond Le Bris apareguda en el diari parisenc "La Lanterne" del 28 de desembre de 1911

Notícia de la condemna d'Edmond Le Bris apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 28 de desembre de 1911

- Edmond Le Bris: El 20 de febrer de 1890 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Edmond August Le Bris. Era el fill primogènit d'Edmond Marie Le Bris, pintor del port de Brest, i d'Yvonne Marie Joséphine Guéguen. Treballà d'escrivent administratiu de la Marina a l'Arsenal (drassanes de vaixells de guerra) de la ciutat. En els anys 1910 milità en la Joventut Sindicalista i en el Cercle Neomaltusià de Brest. Era molt amic de l'anarquista Paul Gourmelon. El 10 de novembre de 1911 refusà per motius de consciència incorporar-se a la seva caserna del 106 Batalló d'Infanteria a Châlons-sur-Marne, actual Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França), per a fer el servei militar. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, va ser detingut el 4 de desembre de 1911. El 26 de desembre va ser jutjat en consell de guerra a Nantes (País del Loira, Bretanya) i condemnat a un any de presó per insubmissió. En 1912 va ser inscrit en el «Carnet B» del departament de la Marne (Xampanya-Ardenes, França) on realitzava el servei militar. El 14 d'octubre de 1915 es casà a Brest amb la costurera Valérie Henriette Gourmelon i en aquesta època era soldat del 154 Regiment d'Infanteria establert a Saint-Brieuc (Bretanya). Durant el Congrés de la Unió Departamental dels Sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) del Finisterre (Bretanya) celebrat entre el 4 i el 5 d'abril de 1920 a Carhaix-Plouguer (Bretanya), va ser elegit successor de François Dravalen en el càrrec de secretari general. El 15 d'octubre de 1920 va ser nomenat secretari de la Casa del Poble de Brest i membre del seu consell d'administració, que aleshores comptava set anarquistes entre els 19 membres. En 1921 representà el Sindicat d'Estibadors del port en el«Comitè Sacco-Vanzetti». En 1922, durant l'escissió de la CGT, fou partidari de la majoria confederal, però el seu nom no figura a partir d'aquesta data en els congressos nacionals d'aquest sindicat. Edmond Le Bris va morir el 27 de juliol de 1972 a Villiers-le-Bel (Illa de França, França).

***

Enrico Arrigoni (dreta) i Franco Leggio (Ragusa, 1973)

- Enrico Arrigoni: El 20 de febrer de 1894 neix a Pozzuolo Martesana (Llombardia, Itàlia) l'escriptor, dramaturg, periodista i propagandista anarcoindividualista Enrico Arrigoni, també conegut sota diversos pseudònims, com ara Brand, Frank Brand, Harry Arrigoni, Harry Goni o Ciriaco. Sos pares es deien Luigi Arrigoni, sastre d'origen pagès, i Giuseppina Bianchi. Quan tenia nou anys abandonà l'escola i marxà cap a Milà (Llombardia, Itàlia) a la recerca de feina, on va ser contractar com a ajudant en una fleca. Amb 14 anys entrà de torner en una fàbrica de locomotores i ja es declarava anarquista. Durant la tardor de 1909 participà en les manifestacions contra l'execució del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia. Entrà en contacte amb els cercles anarquistes i milità en un grup de joves anarquistes (Francesco Ghezzi, Ugo Fedeli, Giuseppe Monani, Leda Rafanelli, etc.). En 1910 va ser detingut per primera vegada quan venia periòdics anarquistes durant el concert d'una banda en un parc milanès i tancat durant vuit dies. Quan esclatà la Gran Guerra prengué part en les manifestacions i en els violents enfrontaments amb els partidaris de la intervenció armada. L'abril de 1916 va ser cridat a files, però com era obrer qualificat, va ser destinat a una fàbrica militaritzada, on continua fent propaganda antimilitarista. Després d'haver organitzat una vaga a la seva fàbrica, desertà amb Francesco Ghezzi i passà a Suïssa. A Ginebra entrà en contacte amb el grup editor del periòdic anarquista Le Réveil. El setembre de 1916 va ser detingut durant una manifestació contra la guerra; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. Gràcies a una vaga de fam i a una campanya de suport portada a terme per Luigi Bertoni pogué evitar ser expulsat del país. El novembre d'aquell any va ser alliberat juntament amb altres companys (Dario Fieramonte, Emilio Emidio Leonardi i Fedrico Ustori) i el 2 de setembre de 1916 va ser expulsat del cantó de Ginebra. Després treballà a La Chaux-de-Fonds; a Lucerna, de torner en una fàbrica sota estricta supervisió policíaca; i a Zuric, com a operari en una fàbrica. A finals de 1917 participà en una nova manifestació contra la guerra i el febrer de 1918, per evitar ser internat com la resta de desertors estrangers, marxà cap als Països Baixos, però va ser detingut quan viatjava amb tren a prop de Karlsruhe (Baden-Wurtemberg, Alemanya) i tancat algunes setmanes. Després treballà com a torner en una fàbrica a la zona de la Selva Negra i en un gest antibel·licista sabotejà la maquinària; detingut, va ser empresonat a Karlsruhe acusat de sabotatge en temps de guerra; s'enfrontava a la pena capital, però gràcies a una vaga de fam aconseguí el seu alliberament per manca de proves. Després treballà a Karlsruhe i a Frankfurt, on romangué fins al final de la guerra treballant en un torn. Més tard s'instal·là a Berlín, on sobrevisqué tocant el violí i venent el periòdic revolucionari Die Rote Fahne pels carrers. El gener de 1919 participà en la revolució espartaquista i especialment en la ocupació del local del periòdic Vorwaerts. El juny de 1919, durant el procés a Suïssa de l'anomenat«Afer de les bombes de Zuric», fou jutjat en rebel·lia, però va ser absolt. Després de la caiguda del moviment revolucionari dels Consells a Alemanya, aconseguí escapar de la repressió i, per poder sortir d'Alemanya, marxà, amb Mario Montovani, com a presoner de guerra repatriat cap a la Rússia bolxevic. Després de tres mesos per Moscou sense documents, ambdós van ser detinguts per les autoritats bolxevics acusats d'«espionatge» i només gràcies a la intervenció d'Angelica Balabanov, secretària del Komintern que havia viscut a Suïssa, van ser alliberats. Balabanov els envià, fingint ser presoners de guerra hongaresos repatriats a Hongria, com a correus a Itàlia amb documents del Komintern. A Budapest assistí a la revolució soviètica hongaresa promoguda per Béla Kun, amb qui s'entrevistà. Pogué reprendre la seva militància a Itàlia sota el nom de Frank Brand–Brand és un personatge fictici d'una de les obres teatrals d'Henrik Ibsen. Fou detingut en diverses ocasions i condemnat a mesos de presó amb pròrrogues. Fugint de la policia, marxà a Berlín, on es guanyà la vida fent classes d'italià a l'Academia Berlitz i s'entrevistà amb Rudolf Rocker; a París, on es reuní amb E. Armand; i finalment a Espanya, on s'introduí en els cercles llibertaris i es lligà sentimentalment amb María Rascón, militant anarquista que sempre considerà la dona de la seva vida. A Barcelona treballà en una fàbrica, però tingué problemes amb la policia i el van ficar de polissó en un vaixell amb destinació a l'Argentina. A Buenos Aires durant any i mig treballà d'operari en una fàbrica i de fuster; durant cinc mesos compartí domicili amb Diego Abad de Santillan i Kurt Wilckens. En 1922 passà a Mèxic i creuà el riu Grande a peu i entrà als Estats Units, però fou detingut, empresonat set mesos i l'octubre de 1922 expulsat cap a Itàlia per immigrant il·legal. A Itàlia encara estava subjecte a una condemna de 17 anys, així que embarcà a Palerm i arribà a Roma, on Errico Malatesta el va ajudar a passar a França. Després d'un any a París, en 1924 marxà cap a Cuba, on col·laborà en la premsa anarquista de l'illa. Mesos després arribà als EUA i, després d'un temps a Nova Orleans (Louisiana, EUA), s'establí a Nova York (Nova York, EUA) amb sa companya María Rascón, on visqué il·legalment fins al 1928 treballant en diferents oficis (torner, operari de fàbrica, pintor de parets, paleta, etc.). Milità en grups anarquistes de llengua italiana («Circolo Volontà» de Brooklyn i el «Circolo Operario di Cultura Sociale»), espanyola (grup editor de Cultura Obrera) i anglesa («Road to Freedom Groups»). En aquests anys col·laborà en diferents publicacions anarquistes, com ara L'Adunata dei Refrattari, Challenge, Cultura Obrera, Intesa Libertaria, The Road to Freedom, etc. Entre l'abril de 1928 i el gener de 1932 edità a Nova York 11 números de la revista anarcoindividualista«eclèctica» Eresia di oggi e di domani. També col·laborà en el periòdic de Carlo Tresca Il Martello i en la publicació de The Ego and His Own, edició nord-americana de Der Einzige und sein Eigentum de Max Stirner, la coberta de la qual fou dibuixada per Fermin Rocker. En 1930 sa companya María Rascón morí d'una pneumònia, fet que el deixà desconsolat. En 1937 viatjà a Catalunya per ser testimoni de la revolució que s'estava gestant i assistí als«Fets de Maig»; detingut per la reacció comunista, va ser tancat a la presó Model de Barcelona i pogué salvar la vida gràcies a la intervenció d'Emma Goldman, Augustin Souchy, Abe Bluestein i el consol nord-americà. Després d'alguns mesos a Barcelona retornà definitivament als Estats Units. En 1937 el «Libertarian Book Club» (LBC, Club del Llibre Llibertari) edità el seu text autobiogràfic Freedom. My dream, que es reedità en 1986 i en 2012. Després de la II Guerra Mundial continuà definint-se com a anarcoindividualista. Fou membre del LBC de Nova York, al qual llegà les seves col·leccions discogràfiques d'òpera i els seus llibres. El 5 de maig de 1978 impartí una conferència sobre Max Stirner a la New York Freespace Alternate University. En 1982 el seu testimoni va ser recollit en el documental Anarchism in America, d'Steven Fischler i Joel Sucher. Publicà diverses obres, com ara Las Multitudes. Drama social en tres actos (1931, amb María Rascón), Il cane militare dell'ottocento (1973), Zuluito il mini-missionario. Ovvero. Storia di un'incauta predicazione biblico-evangelista tra gli animali della giungla (1973), Le gioie degli scimuniti. Ovvero. Il divertimento dei trogloditi. Dramma in tre atti (1966), Minus One (1975), That character called God (1975), The totalitarian nightmare (1975), The lunacy of the Superman (1977), L'incubo totalitario (1978), Avventure nel paese dei monoliti oppure. Il paese dove la libertà fu sepolta (1980), i Adventures in the country of the monoliths, or The country where liberty has been buried (1981), La follia del superuomo, ed altri drammi e commedie (198?), entre d'altres, i col·laborà en la revista anarquista Controcorrente, d'Aldino Felicani. Enrico Arrigoni va morir el 7 de desembre de 1986 al seu apartament del barri de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) i fou incinerat l'11 de desembre. En 1995 Pau Avrich publicà una entrevista seva realitzada en 1972 en el llibre Anarchist voices. An oral history of anarchism in America.

***

Necrològica de Miguel Benito Abella apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de maig de 1967

- Miguel Benito Abella: El 20 de febrer de 1895 neix a Beseit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Miguel Benito Abella. Sos pares es deien Pascual Benito i Carmen Abella. En 1916 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Beseit, que pertanyia a la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). Amb una centena de companys llibertaries de la comarca, va ser empresonat arran de la seva participació en la insurrecció del 8 de desembre de 1933. Després del cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la resistència i fou voluntari en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a La Sala (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Dolors Borràs. Paralític, Miguel Benito Abella va morir el 16 de febrer de 1967 a la residència «Cité Beau Séjour» de Firmin (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat tres dies després en aquesta població.

***

Giuseppe Bifolchi

- Giuseppe Bifolchi: El 20 de febrer de 1895 neix a Balsorano (Abruços, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giuseppe Bifolchi, conegut com Luigi Viola. Fill d'una família pagesa, en 1913 s'enrolà voluntari en l'exèrcit i lluità en la campanya de Líbia com a sotsoficial. Entre 1915 i 1918 participà en la Gran Guerra i a començament de 1920 es llicencià amb el grau d'oficial. En acabar la guerra s'adherí al corrent anarcoindividualista i posteriorment passà a militar en l'anarcocomunisme. El maig de 1920, fugint dels escamots feixistes, marxà cap a França, amb una aturada a Corticella (Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia) per visitar Luigi Fabbri. Participà en el únic número del periòdic italià L'Agitazione a favore di Castagna e Bonomini, que sortí el 15 de desembre de 1924 a París (França), per fer costat els companys Mario Castagna i Ernesto Bonomini acusats d'haver donat mort dos feixistes, que estaven amenaçats d'expulsió i que finalment van ser condemnats a set i a vuit anys de presó. Entre el 5 i el 6 de setembre de 1925 participà en el Congrés de la Unió Sindical Italiana (USI) que se celebrà a París i fou un dels atiadors de la reconstrucció de la Unió Anarquista Italiana (UAI) a França. En 1927 treballà com a obrer en una fàbrica de ciment i visqué al carrer Rebeval del XIX Districte de París amb sa companya Argentina Gantelli. També en 1927 participà en la creació de la Plataforma Organitzativa dels Comunistes Llibertaris («Plataforma Arshinov»), fundada per anarquistes russos exiliats i que s'enfrontava estratègicament amb el grup editor de Pensiero e Volontà (Camillo Berneri, Luigi Fabbri, Ugo Fedeli, etc.). En aquesta època, sota els pseudònims de V i Luigi Viola, col·laborà en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Libertarire, Fede! i La Tempra, i fou un dels fundadors de la Secció Italiana de la Federació Internacional Comunista-Anarquista (FICA). El 7 d'agost de 1927 participà al bosc de Vincennes en la manifestació del Comitè Internacional de Defensa Anarquista a favor dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El setembre d'aquell any li fou decretada l'expulsió i s'establí a Brussel·les (Bèlgica), encara que retornà clandestinament a França en diverses ocasions. Entre 1928 i 1929 col·laborà en el periòdic nord-americà Germinal i entre 1929 i 1931 fundà i dirigí a Brussel·les el periòdic mensual anarquista italià Bandiera Nera. En aquests anys col·laborà en la publicació francoitaliana Il Risveglio Anarchico, que es publicava des de 1900 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per Luigi Bertoni, i en la revista mensual de Lugano Vogliamo (1929-1931). El juliol de 1936, amb diversos companys (Camillo Berneri, Michele Centrone, Mario Girotti, Vincenzo Perrone, Ernesto Bonomini i Enzo Fantozzi), formà part del primer grup d'italians que arribà a Perpinyà per passar a la Península i lluitar contra el feixisme. A Barcelona (Catalunya) fou un dels fundadors de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i instruí milicians a la Caserna Bakunin de Pedralbes. El 28 d'agost de 1936 fou responsable d'un grup de milicians que lluità a la Batalla del Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). Després va ser nomenat responsable militar de la«Columna Rosselli», destinada al front d'Osca i el novembre de 1936, durant l'atac sobre Almudébar, fou responsable de l'ala dreta de l'ofensiva. El 6 de desembre de 1936 Carlo Rosselli dimití i passà a comandar la columna. L'abril de 1937 va ser nomenat comandant del XIX Regiment de la 126 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, de la qual depenia el Batalló Italià (antiga Secció Italiana de la «Columna Ascaso»), sota el comandament d'Antonio Cieri, però ambdós renunciaren al càrrec ja que es mostraren contraris a la militarització de les milícies. Durant els «Fets de Maig» de 1937, fou membre de la Secció Italiana del Comitè de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i el juny d'aquell retornà a París. El setembre de 1937 va ser detingut, amb Luigi Evangelista, a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), quan volia creuar la frontera francoespanyola amb un camió carregat de roba i aliments. Reclòs al camp de concentració de Vernet, aconseguí fugir. A començaments de 1938 s'instal·là de bell nou a Brussel·les, on, gràcies a nombrosos passaports de companys morts durant la guerra d'Espanya i verges de la República espanyola, ajudà molts anarquistes a fugir cap a Amèrica del Sud amb les seves identitats. El 10 de maig de 1940 va ser detingut per la policia belga per enviar-lo a França; a prop de l'estació ferroviària de Ath (Hainaut, Valònia) el tren on viatjava patí el bombardeig de l'aviació alemanya i va ser ferit a l'espatlla dreta per la metralla. Després de passar 10 dies a l'hospital d'Ath, va ser enviat a Brussel·les on es guarí a casa seva amb serveis de l'hospital d'Ixelles. El 25 de novembre de 1940 va ser detingut per la policia nazi i el 16 de desembre extradit a la Itàlia feixista. El 28 de gener de 1941 va ser jutjat pel Tribunal de l'Aquila i condemnat a tres anys de confinament per«combatent antifranquista a Espanya». Després d'un temps a l'illa de Ponça, el 8 de febrer de 1941 va ser traslladat a l'illa de Ventotene. El 25 de juliol de 1943 va ser enviat per ordre del govern de Pietro Badoglio al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia), on a finals d'agost aconseguí escapar. Retornà a Balsorano, on s'integrà en la guerrilla partisana de la Resistència, establint contactes amb oficials anglesos per a la presa de Cassino. Després de la II Guerra Mundial va ser durant un temps «alcalde de l'Alliberament» de Balsorano i organitzà una cooperativa anarquista on s'imprimia la premsa llibertària d'aleshores (Umanità Nova,L'Adunata dei Refrattari, L'Internazionale, etc.). En 1970 emigrà als Estats Units, on romangué a prop de set anys. Durant els anys setanta col·laborà en l'editorial «Antistato» de Cesena i participà en edicions de llibres editats per una impremta de Sora. En 1971 publicà el llibret Spartaco. La rivolta che dura, del qual en 2013 James Fantauzzi realitzà un còmic sota el títol Spartacus. L'eroe della libertà. Giuseppe Bifolchi va morir el 16 de març de 1978 a l'hospital d'Avezzano (Abruços, Itàlia). A Balsorano existeix un col·legi públic que porta el seu nom.

***

Ciliga a Ienisseïsk, presoner del goulag estalinista, el juliol de 1935

- Ante Ciliga: El 20 de febrer de 1898 neix a Segotici, a la península d'Ístria, actualment Croàcia, el dissident estalinista i pensador llibertari Ante Ciliga, també anomenat Anton Ciliga. Estudia filosofia i després de la Primera Guerra Mundial s'adhereix al Partit socialista croat. Més tard s'entusiasma amb la Revolució russa i s'adhereix al Partit comunista iugoslau en 1920. Continua en l'exili els seus estudis de filosofia i d'història, i participa en la creació de la Federació Internacional d'Estudiants Marxistes, obtenint finalment un doctorat en Història en la universitat de Zagreb. Després de la repressió de Kronstadt, comença a veure l'autèntica realitat soviètica. Expulsat de Iugoslàvia en 1925, marxa a Moscou per ensenyar. A la capital soviètica prendrà consciència del règim estalinista i comença a participar en un grup clandestí llibertari qualificat de trotskista per les autoritats. El 21 de maig de 1930 és detingut per la policia política soviètica i empresonat sota règim d'incomunicació i en 1933 és deportat a Sibèria. En desembre de 1935 és finalment expulsat de l'URSS, marxant a París. Entre 1936 i 1937 escriu el llibre Au Pays du grad mensonge–titulat Dix ans au pays du mensonge déconcertant en la seva versió definitiva–, una de les grans denúncies de l'estalinisme, publicat en 1938, on descriurà totes les seves experiències a l'URSS, que definirà com «capitalisme d'Estat». Més tard, durant la Segona Guerra Mundial serà de bell nou internat en un camp de concentració, a Jasenovac (Croàcia), d'on fugirà a peu. Persona profundament optimista, va continuar el combat fins a edat molt avançada, essent testimoni un cop més d'un conflicte balcànic durant els anys noranta del segle XX. Ante Ciliga va morir el 21 d'octubre de 1992 a Zagreb (Croàcia). A més del citat llibre és autor de Crise d'Etat dans la Yougoslavie de Tito (1974), L'insurrection de Cronstadt et la destinée de la Révolution russe (1983) i Où va-tu Europe?, Après la Russie (1936-1990), entre d'altres. En 1996 l'historiador Philippe Bourrinet li va dedicar una biografia, Ante Ciliga (1898-1992). Nazionalisme e comunisme in Jugoslavia.

---

Continua...

---

Sa Pobla i la cultura en temps del franquisme

Els pobles, les classes populars, són sempre més intel·ligents que les dictadures. Si repasam els diaris i revistes dels anys quaranta i cinquanta veurem com, a sa Pobla, malgrat el domini aclaparador del més ferest nacionalcatolicisme i de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, els sectors més dinàmics de la nostra societat sempre trobaven la forma, d'una manera o d'una altra, per fer arribar una mica de cultura autèntica a la població. Ja hem parlat en un article que sortí publicat recentment de l'arribada de Fellini a sa Pobla. Ara bé, l'encontre amb la cultura no venia tan sols de la mà de les produccions cinematogràfiques, de la lectura del món que el setè art ens oferia. Aquest només era un aspecte de la batalla cultural per a provar de sobreviure enmig de la ignorància i brutalitat políticocultural dels guanyadors de la guerra contra la República i la cultura catalana.

En el llibre de Miquel López Crespí Temps i gent de sa Pobla el lector pot anar aprofundint en molts d'aspectes de la nostra història local i veure moltes fotografies antigues. Unes de començaments del segle vint, altres del temps de la dictadura franquista.

Les activitats culturals que es feien a sa Pobla a mitjans dels anys cinquanta eren tan nombroses i diverses que encara avui dia ens sorprèn que quatre eixelebrats -aquells voluntariosos promotors-, poguessin fer tot allò: remoure una mica el que la dictadura volia fossilitzat, aturat en un temps inamovible sense perspectives de futur.

Fins i tot, com molt bé explica l'escriptor Alexandre Ballester en un article publicat en aquestes mateixes pàgines, els balls de Carnestoltes esdevenien un esclat de llibertat mal d'imaginar per al jovent actual. Aconseguir que actuassin a sa Pobla Josep Guardiola i Ramón Arcusa i Manolo de la Calva, el Dúo Dinámico significava una alegria infinita per al jovent d'ara farà quaranta anys. Com explica el conegut autor pobler: "Dins la foscor general d'aquells anys, de prohibicions i de restriccions polítiques i culturals, el període de la Quaresma era una mena de retorn a la més profunda negror, d'aires inquisitorials, de l'edat mitjana. Tots els perjudicis dogmàtics d'una fe cega i fèrrica, tornaven a ésser vigents durant la temporada més trista de l'any". Per això mateix un ball dins del Teatre Coliseum amb Josep Guardiola i el Dúo Dinámico era festa, alegria i llibertat. Això sí, segellada amb el permís de Govern Civil, de l'Ajuntament i de la Guàrdia Civil.

Sa Pobla mesos abans de la guerra civil. La República va provar de promocionar la dona, amb el dret al vot i a la cultura. El feixisme aturà en sec aquesta experiència que considerava idea dels "bolxevics".

Entre el caramull infinit d'activitats culturals en podem destacar algunes de curioses. El Cine Club (un Cine Club a sa Pobla en els anys cinquanta!) del "Club Cultural y de Ajedrez", anunciava la projecció de les pel·lícules El pequeño Fugitivo i Canciones Vascas. Després de les projeccions hi havia un interessant colloqui on es discutien els mèrits (o demèrits) dels films que s'havien vist. Pensem que aquests col·loquis (un mínim espai de llibertat en plena dictadura franquista) tan sols es veurien a Ciutat a mitjans dels anys seixanta (deu anys més tard que a sa Pobla!). Pel mes d'abril de 1957 la revista Vialfás lloava la figura de Miquel Costa i Llobera en un excel·lent article de Miquel Castanyer. Costa i Llobera havia mort sobtadament a Ciutat el dia 16 d'octubre de 1922 en el convent de les Tereses. Com diu Llompart de la Peña en el seu llibre La literatura moderna a les Balears: "Se celebrava missa solemne amb motiu de les festes centenàries de la canonització de la santa titular... Aleshores esdevingué la catàstrofe. Cop en sec el predicador [Costa i Llobera] va emmudir i, lentament, a anar desplomant-se dins la trona. Quan, passats els primers moments d'estupor, anaren a alçar-lo, era mort". Posteriorment el cadàver de l'insigne autor va arribar en tren a sa Pobla. La fúnebre comitiva que l'acompanyava, seguí camí fins el cementiri de Pollença, on va ser soterrat. Amb l'homenatge que el senyor Miquel Socias va fer a la memòria de l'illustre escriptor, s'honrava també la nostra llengua i cultura. Com va escriure Llompart de la Peña en el seu assaig Els nostres escriptors: "Miquel Costa i Llobera és la primera gran figura que apareix en el marc de la literatura moderna de les Illes. Va aportar a la literatura catalana un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia".

Amb la victòria del feixisme les dones mallorquines tornaren al seu lloc "natural", és a dir a la llar, la família i la màquina de cosir. En la fotografia podem veure una escola poblera on s'ensenyava les dones a cosir.

Una mica més endavant, i dins del mateix any 1957 que comentam, un rumor que ningú no podia creure feia referència a la possible construcció d'una escola de música a sa Pobla. Amb el temps, l'Escola Municipal de Música de sa Pobla creada gràcies a l'esforç desinteressat del professor i compositor Gaspar Aguiló, esdevingué una realitat.

La "Congregación Mariana" servia en aquell any 1957 per a les trobades i representacions teatrals (ben vigilades per l'esgésia, evidentment!). Els dies 21, 22 i 23 d'abril s'estrenaven dues obres: Mestre Quel es curandero i Los apuros de Don Juan Tenorio, aquesta darrera una sátira escrita per Emilia Gallardo. L'actor principal de l'obra de la senyoreta Gallardo va ser el Felicià Bonnín. Posteriorment hi hagué vetllada musical a càrrec del quartet pobler "Los Panchos", conjunt musical format pels joves Antoni Rodríguez, Pere Crespí, Francesc Rodríguez i Julià Gallardo.

El mateix dia 23, commemorant la "Fiesta del Libro", el senyor Miquel Bordoy Cerdà parlà de l'immortal obra de Miguel de Cervantes en una conferencia titulada "La cuarta salida de Don Quijote". A l'horabaixa i en el cinema "Coliseum" (Can Pelut) es va projectar la pel·lícula Don Quijote de la Mancha. Hi anàrem una munió d'allots de les escoles i de l'Institut de sa Pobla. Qui signa aquest article tenia aleshores deu anys i tot eren descobriments: el cine, els llibres "per a grans" (nosaltres encara llegíem i fèiem intercanvi de "tebeos"), les conferències, el teatre, la música popular i la música clàssica, els glossats... Joves com érem, curiosos, com la jovenalla de totes les èpoques, el nostre esperit era com una esponja oberta a tots els descobriments. Tantes ganes hi havia d'aprendre i de saber!

El pintor Josep Coll Bardolet, que es va haver d'exiliar de Catalunya en entrar les tropes franquistes i que feia uns anys residia a Valldemossa, era a sa Pobla per pintar temes relacionats amb sa marjal. Igualment, en el número 7 de la revista Vialfás s'informava que el funcionari de l'Ajuntament de sa Pobla i col·laborador de la publicació, l'escriptor Alexandre Cuéllar, havia rebut una "menció extraordinària" en el premi de teatre "Carlos Arniches 1956" que lliurava l'Ajuntament d'Alacant. Per no sé se quines estranyes circumstàncies, els autors teatrals poblers (Cuéllar, Ballester...), les representacions teatrals a la Casa de la Congregació o en la plaça del Mercat tengueren el seu efecte en un jovenet anys que anava amunt i avall, cercant cultura de forma instintiva. Anys més endavant, qui signa aquest article guanyaria el primer premi de teatre en català "Carles Arniches" lliurat també a Alacant per la meva obra Ara, a qui toca? Després vendrien moltes altres obres de poesia, novella, teatre i assaig. I molts d'altres premis. Ben cert que alguna cosa degué quedar en l'esperit dels joves d'aquell temps. Les sessions de cine, les representacions de teatre, les festes de Sant Antoni amb la màgia dels foguerons i de les cançons de sa marjal, la revista Vialfàs, la Biblioteca de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, l'Escola Municipal de Música dirigida pel professor Gaspar Aguiló, les lliçons dels mestres de l'Escola Graduada o de l'Institut, el paisatge pobler, la llengua catalana parlada per aquelles gernacions d'homes i dones de la pagesia ens anaren fent talment com hem arribat a ser. I per res del món no canviaríem aquesta sana influència cultural viscuda i assimilada a sa Pobla!

Miquel López Crespí

[21/02] «Le Père Peinard» - «Acción Directa» - Revolució de Baviera - Moviment Llibertari de Resistència - II Congrés Nacional Llibertari de Cuba - COPEL - Waisbrooker - Mareuil - Costa - Corucci - Longas - Bartolí - Vatteroni - Castro Sampedro - Carod - López Urranqui - Amo - Percheron - Maurin - Pérez Miguel - Vincey - Fabra - Miera - Gallardo - Soto - García García - Gomar - Cano - Grau

Anarcoefemèrides del 21 de febrer

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de Le Père Peinard

- Interrupció de Le Père Peinard: El 21 de febrer de 1894 el periòdic d'Émile Pouget Le Père Peinard de París (França) va interrompre la seva publicació en el número 253, víctima de les anomenades «Lois Scélérates», lleis «perverses» i lliberticides que limitaven els drets ciutadans, especialment en l'esfera anarquista (escorcolls, detencions...). Com Le Père Peinard nombroses publicacions llibertaries desapareixen i els anarquistes són perseguits per la justícia (Procés dels Trenta). Pouget es va refugiar a Londres (Anglaterra), on va editar vuit números del periòdic («Sèrie londinenca») entre 1894 i 1895.

***

Capçalera del primer número d'Acción Directa

- Surt Acción Directa: El 21 de febrer de 1914 surt a Cartagena (Múrcia, Espanya) el primer número del periòdic anarquista Acción Directa. Semanario sindicalista. Reivindicava un sindicalisme basat en el boicot i el sabotatge. Va estar dirigit per Manuel Ferreira i fins al número 26 va ser administrat per Pedro Esteve. Tirà uns 2.000 exemplars per número, patí dificultats econòmiques i la seva redacció va ser escorcollada per la policia. Trobem textos i articles de Francisco Blanco Sánchez, Francisco Cueto Asensio, Fermín Elaurrea, Pedro Esteve, Manuel Ferreira, Francisco Flores, José Gallart, V. García, Juan Antonio Gracía Villena, María Giménez, César Guillén, Carlos Letourneau, Domela Nieuwnhuis, Julián Ochoa, Oscar Wilde, etc. Se'n publicaren 41 números, l'últim el 4 de desembre de 1914.

***

Ofrena floral improvisada d'un grup de soldats on Eisner va ser assassinat

- Atemptats a Baviera: El 21 de febrer de 1919 el socialista Kurt Eisner, impulsor de la Revolució de Baviera i president de la República de Consells, és assassinat d'un tret a Munic (Baviera, Alemanya) per Anton Graf von Arco-Valley, membre mig jueu de la Societat Thule –agrupació secreta d'extrema dreta que estudiava la història i la mitologia germànica i que serà una de les bases del futur Partit Nacionalsocialista Alemany– que amb aquesta acció pretenia rentar la «taca» racial davant els seus camarades. A partir d'aquest fet la violència es va desencadenar a Munic i un carnisser quan es va assabentar de la mort d'Eisner va agafar una pistola i va atemptar contra Erhard Auer, líder del Partit Socialdemòcrata i aleshores Ministre de l'Interior, deixant-lo greument ferit; per al carnisser, com per bona part de la població, Auer era l'instigador de l'assassinat d'Eisner. El Consell Central de la República, compost per 11 membres, entre ells l'anarquista Erich Muhsam, decreta la vaga general i l'Estat de setge.

***

D'esquerra a dreta: Enrique Martínez, Facerías i Celedonio García, membres de l'MLR (Pirineus, gener de 1948)

- Autodissolució de l'MLR: El 21 de febrer de 1948, a la Península Ibèrica, el Moviment Llibertari de Resistència (MLR), també anomenat a vegades Moviment Llibertari Revolucionari, decideix autodissoldre's. L'MLR va ser el nom que finalment va rebre el Moviment Ibèric de Resistència (MIR) a instàncies de Liberto Sarrau que, amb això, volia ressaltar el seu component llibertari, però que va provocar l'abandonament de nombrosos partidaris i l'oposició de l'exili confederal i juvenil, que hi veien l'aparició d'un nou organisme creador de confusionisme i de dispersió. El seu punt d'arrencada es troba en el MIR –encara que la idea venia de 1944– i aquest de la materialització d'una ponència que les Joventuts Llibertàries barcelonines van elaborar i que va ser aprovada per les joventuts catalanes; el dictamen, aprovat a mitjans de 1946, proposava la creació d'un òrgan de conspiració de CNT-FAI-FIJL amb autonomia i dirigit per tres membres. El projecte de MIR va quedar mort quan Josep Lluís Facerías, el seu secretari de defensa i secretari general, va ser detingut el 17 d'agost de 1946. El seu rellançament va tenir lloc amb l'arribada a Barcelona de Liberto Sarrau el març de 1947, enviat com a delegat per la CNT de França, que va aconseguir adhesions de militants disposats a lluitar amb fermesa: Ramón González Sanmartí, Pere Adrover Font (El Yayo), Josep Lluís Facerías, Celedonio García Casino, Joaquina Dorado, Francesc Ballester Orovitg, Antonio Gil Oliver, Manuel Pareja, Tom Mix, etc. Els intents de Sarrau per estabilitzar la nova organització, que pretenia ser la branca militar del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), no van tenir força èxit ja que l'oposició al projecte va ser unànime en el camp llibertari, llevat les Joventuts Llibertàries catalanes que en un Ple Regional de juliol de 1947 va deslligar totalment de les tasques pròpiament orgàniques l'MLR i en va concretar les tasques: copejar l'economia de l'Estat no limitant-se a accions de carrer, però sense menysprear l'actuació contra repressors del règim i atemptats contra confidents, i repartir propaganda ajustada al sentir de l'MLE–es van editar periòdics, manifests i pamflets de propaganda contra el règim franquista. Sustentat per les Joventuts Llibertàries de Catalunya, l'MLR va començar immediatament les seves activitats: col·locació d'un explosiu el maig de 1947 a la caserna de la Guàrdia Civil de la Travessera de Gràcia (Barcelona) –que guerrillers comunistes es van atribuir– i d'una bomba a les torres de l'emissora al Tibidabo (Barcelona), que va ser descoberta abans de l'explosió; i execució, el 12 juliol de 1947, de l'antic cenetista que actuava com a confident de la policia Eliseu Melis Díez. Aquesta acció, malgrat la seva popularitat, no va ablanir les postures del conjunt de les Joventuts Llibertàries ni de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant els seus plens de 15 i 18 de juliol respectivament, on es van rebutjar els plantejaments l'MLE i com a rèplica van decidir crear un Comitè Nacional de les tres organitzacions amb finalitats similars a les d'aquest grup d'acció. La manca de mitjans econòmics per al desenvolupament de les activitats insurreccionals va suposar la necessitat de portar a terme cops econòmics en empreses i entitats bancàries (casa de xampany Noyet, fàbrica tèxtil Umbert de Granollers, Banc de Crèdit, apotecaries, etc.). Per altra banda, el II Congrés del MLE de Tolosa de Llenguadoc de 1947 va trencar amb l'MLR, fet que va suposar la retirada de Sarrau de la delegació de l'MLE a la península; a finals d'any el Comitè Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) va fer el mateix. La conseqüència de tants rebuigs va ser que molts dels seus primitius partidaris van abandonar (Gil, Adrover, García Casino) estimant-se més seguir la lluita armada dins de les organitzacions clàssiques. Sense suport de la CNT, l'MLR va decidir l'autodissolució el 21 de febrer de 1948. Tres dies després, el 24 de febrer, Liberto Sarrau i Joaquina Dorado van ser detinguts per la policia franquista, quan aquesta va descobrir que pamflets de l'MLR s'havien editat a la impremta«Industrial Tecnigraf», propietat de Joaquín Sarrau, que va ser també arrestat, juntament amb Ramón López, impressor, i Juan Rucabado, advocat i professor catedràtic. En un document de setembre de 1947 dirigit a la militància de l'MLE en general s'exposa l'estructura de l'MLR: 1) L'MLR està integrat per unitats mòbils de muntanya i urbanes, que compten amb delegats integrats en un comitè revolucionari. 2) Aquest comitè es una mena d'Estat Major que elabora plans i decideix la seva materialització. 3) Els seus membres són llibertaris amb excel·lent preparació i de moral irreprotxable, ja que es basa en la qualitat sobre la quantitat dels seus components. 4) Hi ha membre actius i passius; els primers viuen al marge de la legalitat i subvencionats econòmicament. 5) Independent de la CNT, de la FIJL i de la FAI. 6) La seva principal missió és oposar-se al terror feixista amb els seus mateixos mitjans. 7) El risc, que evidentment existeix, de convertir-se en una organització autoritària se superarà només si els seus components són moralment solvents.

***

Cartell del II Congrés Nacional Llibertari de Cuba (1948)

- II Congrés Nacional Llibertari de Cuba: Entre el 21 i el 24 de febrer de 1948 se celebra als Salons de la Federació Nacional de Plantes Elèctriques de l'Havana (Cuba) el II Congrés Nacional Llibertari, organitzat per l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En l'acte d'obertura van intervenir Agustín Souchy, en representació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), Marcelo Salinas, Modesto Babeito i Helio Nardo. La sessió plenària es realitzà el 22 de febrer i fou presidida per Rafael Sierra i Vicente Alea actuà com a secretari provisional. Hi van participar 153 delegats i la Mesa del Congrés fou constituïda per Francisco Bretau i Gilberto Lima. Es van organitzar quatre comissions de treball: Organització, amb Modesto Barbeito i Helio Nardo; Propaganda, amb N. Suárez i Manuel González; Finances, amb Manuel Castillo i Vicente Alea; i Assumptes No Inclosos, amb Antonio Landrián i Suria Linsuaín. Aquest congrés acabà el 24 de febrer amb una sèrie de dictàmens que van ser publicats a l'Havana aquest mateix any en un fullet (Memoria del II Congreso Nacional Libertario celebrado en La Habana los días 21, 22, 23 y 24 de febrero de 1948. Dictámenes) que contempla la creació d'una societat llibertària a Cuba, apellant tots els nivells industrials, sindicals, econòmics i/o agropecuaris a tota l'Illa. En el congrés es plantejaren temes importants, com la situació de la República en aquells anys incerts, la denúncia de l'estalinisme del Partit Comunista Cubà (PCC), els perills de la influència de l'Església Catòlica, etc. L'ALC es declarà anticapitalista i antiimperialista, atacant tant els EUA com la Unió Soviètica, qualificades de«potències estrangeres». Entre els punts que s'acordaren, i que abraçaven gairebé tot l'aspecte social i econòmic de Cuba, es plantejà la necessitat de tenir un òrgan d'informació i propaganda efectiu i constant. Ja existia dins del sector gastronòmic la publicació mensual Solidaridad Gastronómica, que per acord d'aquest congrés es convertí en el portaveu de l'ALC i que tindrà una llarga vida. També es va elegí una nova directiva, on Vicente Alea fou nomenat secretari general; Barbeito, responsable d'Organització; Domingo Alonso, de Finances; i Néstor Suárez Feliu, secretari de Propaganda.

II Congrés Nacional Llibertari de Cuba (21-24 de febrer de 1948)

***

Motí de la COPEL

- Motins de la COPEL: El 21 de febrer de 1977 la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL), de caràcter llibertari, provoca disturbis a les presons espanyoles. A Barcelona (Catalunya) l'enfrontament amb la policia causa 10 ferits i al Penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya) més de 100 presos s'autolesionen en senyal de protesta.

Naixements

Lois Waisbrooker a la porta de la seva nova casa a la Colònia Home (1902)

- Lois Waisbrooker: El 21 de febrer de 1826 neix a Catharine (New York, EUA) l'anarcofeminista radical, lliurepensadora, espiritista, escriptora i editora Adeline Eliza Nichols, més coneguda com Lois Waisbrooker. Defensora de l'amor lliure, estava fermament convençuda no de la igualtat dels sexes, sinó de l'absoluta superioritat de les dones. Embarassada als 17 anys, va ser obligada a casar-se amb George Fuller el 12 d'abril de 1843 a Cuyohoga (Ohio), fet que la fastiguejarà i radicalitzarà. Va ser detinguda acusada de violar les Lleis de Comstock contra l'enviament de materials «obscens», però el cas va ser sobresegut. En 1901, després de l'assassinat del president William McKinley, va ser novament encausada per obscenitat com a una part del muntatge policíac que l'Estat va orquestrar contra el moviment anarquista i en aquesta ocasió va ser declarada culpable per la Cort Federal el juliol de 1902. Va ser autora de nombrosos fullets i llibres sobre la revolució anarcofeminista, com araSuffrage for woman: The reasons why(1868),Alice Vale: A story for the times (1869), Helen Harlow's Vow (1870), Mayweed blossoms (1871), Nothing like it or Steps to the Kingdom (1875), From generation to regeneration (1879),Facts and figures for working men (1886), Perfect motherhood or Mabel Raymond's resolve (1890), The fountain of life, or The three fold power of sex (1893), A sex revolution (1893, novel·la feminista utopicopacifista), My century plant (1896), The temperance folly (1900), Eugenics (1907), entre altres. Va editar tres periòdics (Our Age, Foundation Principles i Clothed with the Sun), va participar en l'edició i en la direcció del setmanari anarquista i lliurepensador Lucifer. The Light-Bearer, i va escriure a nombroses publicacions espiritistes (Banner of Light, Religio-Philosophical Journal, Hull's Crucible, Woodhull& Claflin's Weekly) i anarquistes (Free Society, Discontent). Lois Waisbrooker va morir el 3 d'octubre de 1909 a Antioch (Califòrnia, EUA).

***

Notícia del judici d'Eugène Mareuil apareguda en el periòdic parisenc "La Lanterne" del 6 de juny de 1883

Notícia del judici d'Eugène Mareuil apareguda en el periòdic parisenc La Lanterne del 6 de juny de 1883

- Eugène Mareuil: El 21 de febrer de 1850 neix a Rompsay (Périgny, Poitou-Charentes, França) el sabater anarquista Eugène Mareuil. El 9 de març de 1883 participà en una manifestació de desocupats, convocada per la Cambra Sindical dels Fusters a l'explanada dels Invàlids de París (França). Durant aquesta manifestació, Louise Michel, portant una bandera negra i secundada per Émile Pouget, encapçalà la gentada. La manifestació, de més de sis-centes persones, es dirigí cap el raval de Saint Antoine i pel camí tres fleques van ser assaltades als crits de «Pa, treball o plom». Els manifestant van ser dispersats per la policia a la plaça Maubert iÉmile Pouget i Eugène Mareuil van ser detinguts i empresonats acusats d'haver organitzar els assalts; Louise Michel va poder fugir, però va ser detinguda setmanes després. Entre el 21 i el 23 de juny de 1883 comparegué davant l'Audiència del Sena i l'acusació el presentà com un dels «lloctinents» de Louise Michel durant la manifestació dels Invàlids. En aquest procés comparegueren dos grups d'acusats: un grup imputat per haver dirigit el pillatge dels forns de pa (Louise Michel,Émile Pouget i Eugène Mareuil) i un grup incriminat per haver rebut els paquets del fullet antimilitarista À l'Armée, enviat per Émile Pouget (Léon Thiéry, absent en el procés; Jacques Moreu, també conegut com Gareau; Paul Martinet; Henri Enfroy; Claude Gorget, absent; i Marie-Anne Bouillet). En el judici quedà clar que Anne-Marie Bouillet només era l'hostatgera del veritable destinatari del paquet i va ser exclosa de la causa. Louise Michel va ser condemnada a sis anys de presó i 10 anys de vigilància;Émile Pouget, a vuit anys de presó i 10 anys de vigilància; Jacques Moreau, a un any de presó; Léon Thiéry i Clude Gorget, en absència, a dos anys de presó i 300 francs de multa; i tota la resta, entre ells Eugène Mareuil, van ser absolts. Entre 1884 i 1885 col·laborà en Terre et Liberté. Organe anarchiste-communiste i entre abril i maig de 1885 fou l'impressor-gerent de Le Tire-Pied. Organe internationale, théorique et pratique de la cordonnerie ouvrière. En aquestaèpoca vivia al número 18-19 del passatge de l'Òpera del IX Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Emilio Martins Costa

- Emílio Costa: El 21 de febrer de 1877 neix a São Lourenço (Portalegre, Alentejo, Portugal) l'escriptor, professor, pedagog, maçó i propagandista anarquista i anarcosindicalista Emílio Martins Costa, que va fer servir diversos pseudònims (Demétrio,Jorge Pires, etc.). Fill d'una família burgesa de petits industrials de caire liberal, sos pares es deien Boaventura Costa i Angélica Martins Costa. Després de fer els estudis a l'institut local, en 1896 s'establí a Lisboa (Portugal) per a estudiar a l'Institut Industrial, on es va matricular al Curs Superior de Lletres. En aquests anys d'estudiant va ser quan entrà en contacte amb els moviments socials, republicans i intel·lectuals. La seva primera col·laboració en premsa fou al periòdic A Rua, on signà sota el pseudònim Jorge Pires, i amb José Duro fundà el periòdic A Faísca. En 1897 signà el «Manifest Acadèmic Republicà» i participà en la fundació del Centre Acadèmic Republicà, ambdues propostes relacionades amb la Maçoneria Acadèmica. Quan encara era estudiant entrà a formar part, amb Artur Augusto Duarte da Luz de Almeida (Luz de Almeida), de la Maçoneria Acadèmica i en la Carbonària Portuguesa, organització secreta vinculada a la francmaçoneria republicana. El 19 de juliol de 1900 va ser iniciat en la Lògia Núm. 214 («Montanha») de Lisboa, sota el nom simbòlic de Viriato, on va assolir el grau de mestre. Fou un dels fundadors del diari O Amigo do Povo (1901-1903), on sota el pseudònim Demétrio defensà les idees anarquistes i anarcosindicalistes. En aquesta època participà en la creació de la Federació Socialista Lliure (FSL) i s'incorporà en la direcció del «Teatro Livre». Sense acabar els estudis, entre 1903 i 1909 es dedicà a viatjar arreu d'Europa (Bèlgica, França i Suïssa). Entre 1903 i 1907 estudià sociologia a la Facultat de Ciències Socials de la Universitat Nova de Brussel·les (Bèlgica), on conegué Faria de Vasconcelos i fou deixeble d'Élisée Reclus. A començament de 1906 es casà amb la belga Valentina Harmon, amb qui va tenir un fill, David, el qual va morir el 5 de juliol de 1910. A París (França), entre 1908 i 1909, va ser secretari personal del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, participant en la creació de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància i en tornar a Portugal engegà la secció lusitana d'aquesta organització (Liga Internacional para a Educação Racional da Infância de Portugal). En aquesta estada parisenca col·laborà en diverses publicacions anarquistes (Les Temps Nouveaux, La Révolution, etc.) i posteriorment, quan esclatà la Gran Guerra, va fer costat les posicions de Jean Grave i de Piotr Kropotkin contra l'hegemonia i el militarisme alemanys, tot defensant la causa aliada. A França s'integrà en els cercles de sindicalisme revolucionari i anarcosindicalista. Després del seu periple europeu i de bell nou a Portugal, entrà a formar part del grup de divulgació anarcosindicalista «Germinal» i participà en la propaganda antimonàrquica, col·laborant en el periòdic republicà de Portalegre Intransigente. També entrà a formar part del grup d'educació anarquista editor del periòdic A Era Nova de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal). Arran del triomf de la República portuguesa, a partir de l'1 de febrer de 1911 va ser nomenat agregat de legació de l'Ambaixada portuguesa a Berna (Berna, Suïssa) i secretari particular de l'ambaixador Guerra Junqueiro, però, després de la repressió desencadenada el març de 1911 contra uns treballadors de Setúbal (Setúbal, Portugal), va renunciar l'11 d'abril de 1911 i retornà a Portugal. En aquesta època s'integrà en la redacció del periòdic A Capital i posteriorment en O Século. Divorciat de Valentina Harmon, es casà amb la mestra del Liceu Passos Manuel, Maria Luísa Palma Lamy, amb qui va tenir dos infants (Adriana i Jaime). El 31 de desembre de 1911 en la inauguració de la Casa Sindical de Lisboa va fer la conferència Acção directa e acção legal, que l'any següent es va editar en fullet. En aquestaèpoca, a més d'incorporar-se en la redacció d'Intransigente, començà la seva carrera docent. Entre 1911 i 1913 va fer classes al Liceu Mouzinho da Silveira, a la Portalegre, i entre 1915 i 1919 al Liceu Passos Manuel de Lisboa. Entre 1919 i 1921 ensenyà al Col·legi Estoril. La seva faceta de professor també es va desenvolupar a l'Escola Comercial Ferreira Borges, a l'Escola-Oficina Núm. 1 i a l'Escola Acadèmica. En 1921 fou un dels fundadors de la Universitat Popular Portuguesa i aquest mateix any participà en el Congrés Nacional d'Educació Popular, on va presentar la ponència «Os factores dinâmicos da educação em todos os seus aspectos, e especialmente no ético». En 1925 intervingué en el II Congrés de l'Associació de Professors de Portugal i ens va incorporar a l'Institut d'Orientació Professional, dirigit per Faria de Vasconcelos, on va romandre fins a la seva jubilació en 1947. Aquesta tasca pedagògica es va veure reforçada per la publicació de treballs sobre temes educatius que va escriure per a diverses publicacions periòdiques (Ámanhã,O Asenalista, Atlântida,A Batalha, A Conquista do Pão, Cultura Popular, Educação,Educação Social, Germinal, A Greve, Lúmen, A Luta, Novaj Horisontaj,A Pátria, O Primeiro de Janeiro, Renovação,República, Seara Nova, A Semana, A Sementeira, Terra Livre, A Voz do Operário, etc.) i en nombroses conferències sobre política i metodologia docents. Va traduir textos de destacats anarquistes, com ara Victor Griffuelhes, Piotr Kropotkin, Hubert Lagardelle o Émile Pouget. Fou autor de diferents obres, com ara É preciso a República? (1903), A magna questão (1912), Ilusões políticas (1913), As mulheres e o feminismo (1928), Karl Marx (1930), Jean Jaurès (1931), Sindicalismo independente (1931), Élisée Reclus. Uma figura moral (1933), Ascensão, poderio e decadência da burguesia (1939 i 1946), Aspetos sociais da orientação profissional (1942) i Filosofia Caseira. Pedagogias, educações, políticas e outras curiosidades (1947), entre d'altres. Allunyat progressivament de l'anarquisme, en els seus últims anys s'oposà amb vigor a l'«Estado Novo». Emílio Costa va morir el 17 de juliol –algunes fonts citen el 17 de febrer– de 1952 a Mercês (Lisboa, Portugal) a conseqüència d'un atac cardiovascular patit dos dies abans. Des de 1980 una plaça del seu poble natal porta el seu nom.

Emílio Costa (1877-1952)

***

Sguardo Corucci

- Sguardo Corucci: El 21 de febrer de 1889 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el barber anarquista Sguardo Corucci, més conegut com Osvaldo. Sos pares es deien Abdenago Corucci i Gemma Chelini. Entre 1910 i 1911 formà part, amb son germà Ateo Corucci, del grup juvenil anarquista «L'Avvenire», que actuava al barri de Porta al carrer pisà de Piagge. El 24 d'octubre de 1910 va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratge a l'Exèrcit». Participà en la fundació del setmanalL'Avvenire Anarchico. Periodico settimanale di propaganda, di critica e di battaglia i en 1912 en va ser nomenat gerent responsable. Entre 1914 i 1919 es traslladà, per motius laborals, a Seravezza (Versilia, Toscana, Itàlia), on continuà amb la seva professió de barber. L'octubre de 1914 patí una nova condemna de tres mesos de reclusió per «manifestació sediciosa». En 1921 s'exilià clandestinament a França amb sa família. Durant els anys trenta continuà amb la seva militància anarquista i fou vigilat constantment per les autoritats consulars italianes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Emilio Longas Castro apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de gener de 1980

- Emilio Longas Castro: El 21 de febrer de 1895 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Emilio Longas Castro –el segon llinatge moltes vegades citat de diferents maneres (Costa, Costo,Cotó, etc.). De ben jovenet s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa. A començament de la dècada dels vint es traslladà a Barcelona (Catalunya), on milità en el sindicat anarcosindicalista i fou perseguit per les seves idees. El 22 de desembre de 1934 va ser detingut, juntament amb altres companys, a l'Ateneu Eclèctic de Barcelona i acusat d'haver participat en l'atracament d'una fleca. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer per sufocar l'aixecament feixista i durant la guerra civil i la Revolució fou membre dels Comitès de Defensa Confederals i participà en la col·lectivització de la indústria fustera. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat als camps de concentració d'Argelers, Barcarès i Sant Cebrià. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser reclòs al camp de Le Haras, a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), per a fer el servei gratuït per a les autoritats franceses. Quan la victòria alemanya, va ser enviat a Vernet, després al fort de Cotlliure i finalment deportat a Djelfa (Algèria), on restà fins l'alliberament del camp per les tropes aliades. Després milità en la CNT d'Alger fins al 1961, quan passà a Tours (Centre, França), després a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània) i més tard a Rochefort (Poitou-Charentes, França). En 1967 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Emilio Longas Castro va morir el 26 de juliol de 1978 a l'hospital de La Rochelle (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat a Tours.

***

Foto de la policia francesa d'Isidre Bartolí Llorarch (5 de març de 1918)

- Isidre Bartolí Llorach: El 21 de febrer de 1896 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista Isidre Bartolí Llorach. Sos pares es deien Antoni Bartolí i Antònia Llorach. Sembla que fugint del servei militar, el 4 de gener de 1918 emigrà des de Reus a França i d'antuvi va fer feina d'obrer agrícola a Banyuls de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord) i posteriorment de cuiner a l'Hôtel du Lion d'Or de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). El 5 de març de 1918 va ser fitxat a Perpinyà com a «anarquista militant, considerat perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. Son germà major Josep Bartolí Llorach també fou un destacat militant anarcosindicalista.

***

Stefano Vatteroni [IISH]

- Stefano Vatteroni: El 21 de febrer de 1897 neix al barri d'Avenza de Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Stefano Vatteroni. Estanyer i llauner de professió, milità en el moviment anarquista des de l'adolescència. Participà en els enfrontaments amb els escamots feixistes a la regió de Carrara i quan la pujada de Benito Mussolini al poder, per a evitar les represàlies dels feixistes locals, s'instal·là a Roma on entrà en contacte amb Errico Malatesta i participà en la propaganda llibertària i en la lluita antifeixista. Arran de l'atemptat comès l'11 de setembre de 1926 per Gino Lucetti, amic seu des de la infància, contra Mussolini, va ser detingut, com centenars de companys anarquistes, i acusat de«complicitat en atemptat, possessió d'armes i ferides a persones». En realitat el seu paper en l'atemptat va ser crucial, tant en l'organització, establint un mapa amb tots els detalls del camí que havia de seguir el cotxe del Duce, com en el finançament, ja que arribà a vendre un terreny que pertanyia a sa mare a Avenza per sostenir econòmicament la conxorxa. Jutjat, l'11 de juny de 1927 va ser condemnat pel Tribuna Especial per a la Defensa de l'Estat a 18 anys i nou mesos de presó i a tres anys de vigilància especial, purgant la pena a diferents presons: Lucca, Alessandria, Finalborgo, Civitavecchia (1932), Pallanza, Fossano, novament a Civitavecchia i Roma (1936-1937). Els tres primers anys els passà en total aïllament. El febrer de 1937, quan havia de ser alliberat a resultes d'una amnistia i d'una reducció de la pena, va ser novament condemnat el 5 d'abril de 1937 per la Comissió Provincial de Roma a cinc anys de confinament i deportat a les Illes Tremiti. També va ser condemnat a un any de presó per haver-se negat a fer la salutació feixista. A Tremiti conegué Jolanda Setti, que havia vingut a visitar son germà també confinat i la qual esdevingué sa companya. Més tard fou trasllada a l'illa de Ponça on restà fins al 1939, quan va ser enviat a l'illa de Ventotene. El 25 de gener de 1942, amb l'expiració de la seva pena, considerat particularment perillós, va ser traslladat a la colònia penitenciària de Tursi (Basilicata, Itàlia), on romangué fins la caiguda del règim feixista el setembre de 1943. Aleshores organitzà un grup de partisans que es dedicà a atacar les posicions alemanyes i a participar en l'alliberament de la regió. Acabada la II Guerra Mundial, s'establí a Nàpols (Campània, Itàlia) i a Roma, per acabar finalment a Carrara. Col·laborador d'Umanità Nova, fou l'autor de la necrològica d'Elena Melli, la companya de Malatesta. Participà, amb Alberto Meschi, en la Cooperativa del Partisà i amb sa companya en la gestió de les colònies llibertàries «Gino Lucetti» i«Maria Luisa Berneri». Militant de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara i de la Federació Anarquista Italiana (FAI), assistí a nombrosos congressos, com ara els de Carrara (setembre de 1945), de Florència (març de 1946), de Canosa (febrer de 1948), Liorna (maig de 1954) i Senigallia (novembre de 1957). Stefano Vatteroni va morir el 3 de gener de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou inhumat al Cementiri Municipal de Turigliano d'aquesta localitat al costat de Gino Lucetti i d'Alberto Meschi.

Stefano Vatteroni (1897-1965)

***

Felisa de Castro (dreta), amb Concha Liaño Gil i sa filla Mouchina (Bordeus, 1943)

- Felisa de Castro Sampedro: El 21 de febrer de 1898 neix a Belver de los Montes (Zamora, Castella, Espanya) la militant anarcofeminista i anarcosindicalista Felisa de Castro Sampedro. Conscient de la necessitat d'una organització específicament feminista dins del moviment llibertari, fundarà amb altres companyes a Barcelona a finals de 1934 el grup Grup Cultural Femení de Catalunya. La iniciativa va partir d'un petit grup de jovenetes militants dels sindicats i dels ateneus llibertaris –Maruja Boadas, María Cerdán, Nicolasa Gutiérrez, Soledad Estorach, Elodia Pou i Conchita Liaño entre d'altres, que comptarien amb el suport i la col·laboració de destacades i experimentades militats, com ara la mestra racionalista Pilar Grangel, Libertad Ródenas i Áurea Cuadrado, que seria directora de la Casa de la Maternitat de Barcelona durant la guerra– amb l'objectiu de conscienciejar les dones en la necessitat de la seva participació en la lluita social. El nom que van triar, Grup Cultural Femení, era ja indicatiu del seu camp d'actuació, limitat a la conscienciació i captació, al marge del camp estrictament sindical. Es pretenia impulsar així mateix les relacions de solidaritat entre les dones, que s'ajudarien mútuament en aquelles dificultats específiques que, com a dones, trobessin en la seva activitat militant. Un dels seus acords, per exemple, consistia a establir torns perquè una d'elles tingués cura dels fills de les altres, possibilitant així les mares assistir a les reunions sindicals. La mancança d'un espai propi va limitar les possibilitats d'actuació. Van aconseguir organitzar un reeixit míting al Teatre Olímpia de Barcelona, per al qual van sol·licitar la col·laboració de Frederica Montseny que, sempre reticent als grups específics de dones, va rebutjar la invitació. Van col·laborar activament també en la campanya de solidaritat organitzada per la CNT davant la vaga general de Saragossa de 1934, quan nombroses famílies catalanes van acollir els fills dels vaguistes, posant en contacte les dones catalanes amb les mares saragossanes. En 1936 el Grup Cultural Femení s'integrà dins l'«Agrupación Mujeres Libres». Després de la derrota en la Guerra Civil, Felisa de Castro s'exiliarà a França, on trobarà altres companyes de CNT i de «Mujeres Libres» (Pepita Carpena, Pilar Grangel, etc.), tancades al camp de concentració de Clermont-l'Hérault. En 1943 marxarà a Bordeus. Felisa de Castro Sampedro va morir el 16 de novembre de 1981 a Caracas (Veneçuela).

***

Saturnino Carod al front d'Aragó

- Saturnino Carod Lerín: El 21 de febrer de 1903 neix a Moneva (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Saturnino Carod Lerín, també conegut com Cuco Caballero o Jacinto Lahoz María. Nascut en una família anarquista, començar a treballar quan tenia sis anys i amb 12 llaurava; més tard va fer de segador per terres castellanes i quan acabava la Gran Guerra emigrà per Europa buscant feina. Després s'instal·là a Barcelona fent feina en el ram de la construcció. Analfabet, quan tenia 20 anys aprengué les primeres lletres. Afiliat en la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou un actiu anarcosindicalista que sempre es negà a ocupar càrrecs de responsabilitat. Durant els anys del pistolerisme, formà part d'un grup d'acció i va haver de fugir de Barcelona cap a França fugint de la repressió engegada per la dictadura de Primo de Rivera. Tornà de l'exili amb l'amnistia atorgada per la II República i participà activament en el Sindicat de la Construcció de la CNT de Saragossa. El febrer de 1936 formà part del Comitè Regional d'Aragó cenetista encarregat d'organitzar els sindicats pagesos. Interessat per la problemàtica camperola, intervingué amb Florentino Galván en diverses gires propagandístiques, entre maig i juny de 1936, per la comarca de Valderrobres. El juliol d'aquell any, fou nomenat secretari d'Agitació i de Propaganda. Quan el cop militar, fugí de Saragossa el mateix 19 de juliol de 1936 cap al Baix Aragó i després a Tortosa, on organitzà una columna de milícies (Columna Carod-Ferrer) amb pagesos del Baix Aragó que, sortint des de Tarragona, alliberà diversos pobles aragonesos (Alcanyís, Calanda, Alcorisa, Montalbán) un cop pres Calaceit el 26 de juliol. A Azuara i a Fuendetodos establí un centre d'operacions d'una xarxa d'enllaços per salvar lluitadors amagats i perseguits a la Saragossa en poder dels feixistes. Quan l'alliberà el seu poble natal, salvà la vida del capellà de Moneva, Enrique Guallar, amic de la infància, que estava a punt de ser linxat per la població i aquest es convertí durant tota la guerra en el secretari d'avituallament de la petita vila col·lectivitzada –es mostrà contrari a la col·lectivització total de la terra. Més tard la seva columna es fusionà amb la d'Antonio Ortiz Ramírez –que prengué el nom de «Columna Confederal Sud-Ebre»– i amb la militarització fou nomenat comissari de la 118 Brigada, amb Victorio Castán Guillén com a cap militar, i més tard de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular, prenent part en la presa de Tosos, Aladrén, Vertice Sillero, i en combats a Belchite, Terol, Alfambra i Llevant. El maig de 1937, comandant diversos grups de la 25 Divisió, es dirigí cap a Catalunya davant els fets esdevinguts a Barcelona i amb la intenció d'acabar amb la contrarevolució, però fou detingut per les ordres dels dirigents cenetistes. A finals del conflicte, es traslladà a Madrid i finalment fou detingut al port d'Alacant. Acabà als camps de concentració de Los Almendros i d'Albaterra, d'on fugí, amb Castán i Sebastián Vicente Esteban, falsificant uns avals i passant a França amb el suport dels guies de Francisco Ponzán Vidal. A França patí els camps de concentració, però a finals de 1940 s'incorporà a la lluita clandestina enquadrat en el grup de resistència de Ponzán. El gener de 1941 passà a la Península i va fer contacte amb el Comitè Nacional de la CNT de Manuel Amil Barcia i de Celedonia Pérez a Madrid. De bell nou a França, exposà les dures condicions dels tancats a les presons franquistes. El juny de 1941 s'internà novament a la Península i viatjà per València, Barcelona i Madrid fins a la seva detenció a Barcelona el 7 d'agost de 1941, sembla ser que delatat pel traïdor Eliseu Melis Díez, del qual fou un dels primers a sospitar. L'11 d'octubre de 1949 fou condemnat a Madrid en un consell de guerra a 25 anys –en el qual testimonià a favor Enrique Guallar, que havia estat «exiliat» a Épila per les autoritats franquistes–, que penà a les presons de Figueres, Barcelona i Sant Miquel dels Reis, d'on sortí a finals de 1960. Després del seu alliberament, fou detingut novament l'octubre de 1961 i en 1962 per la seva relació amb l'Aliança Sindical Obrera (ASO). El juliol de 1965, ben igual que altres militants que havien estat presos força anys, sorprenentment va fer costat les positures del cincpuntisme–negociacions entre anarcosindicalistes i el sindicalisme vertical franquista. En aquests anys es guanyà la vida treballant en el transport i en espectacles públics, com a ajudant de cabina i acomodador. El febrer de 1976 participà en l'assemblea confederal de Sans on es reconstruí la CNT i l'any següent fou un dels promotors de la fundació del barceloní Ateneu Llibertari de La Verneda. Publicà articles en Cultura y Acción i en Nuevo Aragón. Saturnino Carod Lerín va morir el 7 de març de 1988 a Barcelona (Catalunya). Sa companya fou Adoració Lahoz.

Saturnino Carod Lerín (1903-1988)

***

Necrològica Justo López Urranqui apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 de juliol de 1979

Necrològica Justo López Urranqui apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de juliol de 1979

- Justo López Urranqui: El 21 de febrer de 1911 neix a Eixea (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Justo López Urranqui. Es guanyava la vida fent de paleta i ja de molt jove s'afilià al Sindicat de la Construcció de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, marxà voluntari al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial milità en el Federació Local de Poitiers (Poitou-Charentes, França). Justo López Urranqui va morir el juny de 1979 i va ser enterrat el 27 de juny al cementiri de Chasseneuil-du-Poitou (Poitou-Charentes, França).

***

Josep del Amo Ribera

- Josep del Amo Ribera: El 21 de febrer de 1920 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep del Amo Ribera. Ebenista de professió, des de 1936 milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Estudiantil de Consciències Lliures (FECL). Participà activament en els «Fets de Maig» de 1937 i al final de la guerra civil fou comissari polític. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs en diversos camps de concentració (Agde, Sant Cebrià, Argelers). Treballà a les comarques de Bordeus i de Marsella i en 1942 retornà a la Península. Després de fer els anys de servei militar que el franquisme l'adjudicà a les Illes Balears, treballà d'autònom en el seu ofici d'ebenisteria i posteriorment en una fàbrica tèxtil. En aquests anys mantingué una certa activitat clandestina i ajudà Raúl Carballeira Lacunza durant les seves detencions de 1953. Vegetarià convençut, formà part de la Societat Vegetariana i entre 1963 i 1977 en fou secretari. En 1977 va ser expulsat de la Societat Vegetariana i en creà una de nova a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), de la qual va ser secretari. En 1960 entrà a formar part del grup musical«Los millonarios de la canción» com a lletrista (Mi canción de Navidad, Plegaria, Vagabundo, etc.), grup que assolí un cert èxit (enregistrament de discos, presència mediàtica, premis, etc.). En 1960 també estrenà la comèdia dramàtica en tres actes Y por nuestro mundo, piedad, de la qual s'imprimí el llibret aquest mateix any. El 15 d'abril de 1972 va fer la conferència«El alcoholisme, epidemia impuesta» a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), dins el cicle«Sábados Culturales», organitzats per la Secció d'Estudis del Centre Excursionista «Puig Castellar». Després de la mort del dictador Francisco Franco, entrà en la CNT, la qual abandonà arran dels conflictes sorgits després del V Congrés Confederal de 1979. Col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Gramanet del Besós i Mujeres Libres. Sa companya fou Vicente Alcácer, de família llibertària. Amic de Josep Peirats Valls i de Benito Milla Navarro, deixà unes extenses Memorias. Josep del Amo Ribera va morir en 1992 a Barcelona (Catalunya). El 4 de novembre de 2008 el seu nét Aymar del Amo estrenà una videoinstal·lació documental sobre la seva vida i els seus amics a l'Espai Eart de Barcelona sota el títol «Veus de l'exili intern». Sembla ser que existí un altre José del Amo que actua entre 1947 i 1951 en la resistència llibertària a Lió (Arpitània).

---

Continua...

---

[22/02] «Le Révolté» - Gran Ball al Gran Price -«Catalunya» - Míting antifranquista - Borghesani - Ball - Gallego - «El Petiso» - Martín Hernanz - Cortese - Ferrús - Serra - Chapin - Lobo - Tripiana - Gómez Peláez - Marey - Barroso - Baude - Verdaguer - Friscia - Monfray - Paillette - Herreros Miquel - Bassal - Claveria - Sordia - Breffort - Rosell - Peña Pérez - Götze - Iacoponi - Moyse

Anarcoefemèrides del 22 de febrer

Esdeveniments

Capçalera de Le Révolté [CIRA-Lausana] Foto:Éric B. Coulaud

- Surt Le Révolté: El 22 de febrer de 1879 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual Le Révolté. Organe socialiste creat pels anarquistes Piotr Kropotkin, François Dumartheray i Georges Herzig, amb el suport d'Élisée Reclus i de Jean Grave, que el dirigirà a partir de la tardor de 1883. En la seva primera sèrie, fins al 14 d'abril de 1885, va publicar 159 números i va portar dos subtítols més: «Òrgan anarquista» i «Òrgan comunista-anarquista». Els articles es van publicar sense signar. El tiratge variarà entre els 1.500 exemplars dels primers números als 3.000 dels darrers. Va prestar molta atenció en les informacions sobre el desenvolupament de l'anarquisme internacional, a més de ressenyar reunions, congressos, processos, etc. En la segona sèrie, publicada a París (França) entre el 12 i 25 d'abril de 1985 i el 10 de setembre de 1887, de periodicitat bimensual primer i setmanal després, la responsabilitat de la publicació va estar al càrrec de A. Bataille, Émile Mereaux, A. Reiff i Habert, i es van editar 23 números. Va portar el subtítol«Òrgan comunista anarquista» i els articles tampoc no portaven signatura, però sí els dels grans noms (Kropotkin, C. Cafiero, Ch. Gallo, Clément Duval, Malatesta). Jean Grave posteriorment, a partir del 17 de setembre de 1887, el publicarà de bell nou a París (França) sota el nou nom de La Révolte. Organe communiste-anarchiste, per evitar les persecucions judicials.

***

Full volant del Gran Ball al Gran Price

- Gran Ball al Gran Price: El 22 de febrer de 1937 el SindicatÚnic d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) organitza un Gran Ball popular al teatre Gran Price de Barcelona (Catalunya) amenitzat per l'orquestrina«Price Band».

***

Capçalera de Catalunya

- Surt Catalunya: El 22 de febrer de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari vespertí anarcosindicalista Catalunya. Òrgan Regional de la Confederació Nacional del Treball. A partir del número 267 (1 de gener de 1938) afegirà «d'Espanya - AIT». Era el complement de Solidaridad Obrera, que sortia els matins en castellà i la primera vegada que s'editava una publicació oficial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en llengua catalana. D'antuvi fou dirigit per Ricard Mestre Ventura, des de l'agost de 1937 per Joan Peiró Belis i després per Joan Ferrer i per Eusebi C. Carbó. L'equip de la redacció estava format pel grup confederal que seguia en part l'orientació trentista de Joan Peiró i era partidària de la catalanització de la CNT, defensant el dret de l'autodeterminació i proclamant el federalisme. Tingué un tiratge que passà dels 12.500 exemplars del principi fins als 2.000 del final. Hi van col·laborar Diego Abad de Santillán, Mauro Bajatierra, Josep Joan Domènech, Marianet, Federico Urales, Frederica Montseny, Joan Usón, Josep Viadiu, Joan Ferrer, Josep Anselmo, Josep Mas Gomeri, Josep A. Arbós, entre d'altres. També van publicar articles diversos periodistes de L'Instant, com ara Puig, Sivera Surmení, Co i Triola o Josep Maria Vilà–que no tenien res d'anarcosindicalistes– i va fer servir la infraestructura tècnica de La Veu de Catalunya; ambdós diaris, propietat de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, havien estat socialitzats per la CNT el juliol de 1936. Durant quatre dies sortí al matí i en castellà per cobrir una suspensió governativa de Solidaridad Obrera, que compartia el local amb Catalunya. Aquesta publicació sempre va tenir pocs recursos i a partir de desembre de 1937 deixà de distribuir-se a les comarques de Girona, de Lleida i de Tarragona per manca de paper. En sortiren 377 números, l'últim el 28 de maig de 1938, i fou substituït per CNT. Diario de la tarde en castellà, quan l'organització central cenetista es traslladà a Barcelona. Posteriorment la capçalera ha tingut novesèpoques.

Catalunya (1937-1838)

***

Cartell del míting antifranquista a la Sala Wagram de París (22 de febrer de 1952)

- Míting antifranquista: El 22 de febrer de 1952 a la Sala Wagram de París (França) es realitza un gran míting, sota el títol «Franco assassina encara!», per protestar contra els crims franquistes i contra les condemnes a mort d'11 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Sevilla i a Barcelona. L'acte, organitzat per la Lliga dels Drets de l'Home i sota la presidència d'Émile Kahn, comptà amb la participació de George Altman, André Breton, Albert Béguin, Albert Camus, Louis Guilloux, Jean-Paul Sartre, René Char, Ignacio Silone i d'altres intel·lectuals. En l'organització de l'acte participaren Fernando Gómez Peláez, del periòdic Solidaridad Obrera, i Josep Ester Borràs, de la Federació Espanyola de Deportats i d'Internats Polítics (FEDIP). El text llegit per André Breton fou publicat, sota el títol «Discours de Wagram», en Le Libertaire del 6 de març de 1952. Aquesta protesta i altres que es realitzaren arreu d'Europa no pogueren evitar l'execució de cinc dels condemnats, els anarquistes Pere Adrover Font, José Pérez Pedrero, Santiago Amir Gruañas, Ginés Urrea Piña i Jordi Pons Argilés, que van ser afusellats el 14 de març de 1952 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya).

Míting antifranquista a la Sala Wagram de París (22 de febrer de 1952)

Naixements

Notícia de l'expulsió de Domenico Borghesani apareguda en el diari parisenc "Le Matin" del 30 de gener de 1895

Notícia de l'expulsió de Domenico Borghesani apareguda en el diari parisenc Le Matin del 30 de gener de 1895

- Domenico Borghesani: El 22 de febrer de 1858 neix a Roncoferraro (Llombardia, Itàlia) l'obrer anarquista Domenico Borghesani. Sos pares es deien Domenico Borghesani i Rosa Santi. Força actiu durant els anys vuitanta, fou membre del Consolat Obrer i president de l'Associació d'Obrers Paletes de Màntua, considerada per les autoritats com a subversiva. En ocasió del V Congrés de la Confederació Obrera de Llombardia (COL), que se celebrà entre el 4 i el 5 de gener de 1885 a Brescia (Llombardia, Itàlia), va ser nomenat membre de la Comissió Directiva formada per set companys, i, amb Croce, Paganini i De Nardelli, constituí la majoria obrera enfrontada a la tendència democraticoreformista. En el VI Congrés de la COL –II Congrés del Partit Obrer Italià (POI)–, celebrat entre el 6 i el 7 de desembre de 1885 a Màntua, fou membre del subcomitè del POI i l'exponent més influent del comitè organitzador, presidint una sessió i participant en les tasques, al costat de Lazzari, Croce, Brando, Kerbs i altres, proposant la reorganització del sindicat de pagesos en sectors i reivindicant la vaga com a la millor eina per a millorar les condicions de treball als camps. Després de la dissolució del POI el juliol de 1886, promogué la reorganització del Partit i topà amb l'obra de Sartori, qui, excarcerat després del procés de Venècia (Vèneto, Itàlia) contra la revolta pagesa coneguda com «La Boje», estava constituint la seva pròpia organització. El 15 d'agost de 1886, a Gènova (Ligúria, Itàlia), participà en la fundació de la Federació Nacional de Paletes. Amb la divisió, de 1887, en el si del socialisme de Màntua entre «evolucionistes» i«revolucionaris», amb Fabio i Ciro Baraldi, creà el Cercle Anarquista Comunista, que esdevingué Cercle Socialista Obrer, l'objectiu del qual, segons el Prefecte de Policia de Màntua,és preparar els pagesos per a un «general i sagnant aixecament contra els terratinents», ben ajudats pel seu òrgan d'expressió L'Amico del Popolo, que només va poder treure tres números en 1888. Repetidament processat per delictes menors, gairebé sempre va ser absolt o amnistiat. En 1894 va ser proposat perquè se li assignés domicili obligat. Instal·lat a Lugano (Ticino, Suïssa), el gener de 1895 va ser expulsat amb altres companys (Giovanni Baracchi, Riccardo i Ettore Bonometti, Giovanni Domanico, Pietro Gori, Edoardo Milano, Luigi Redaelli, etc.). Durant aquest mateix any, va ser condemnat en rebel·lia a tres anys de deportació. L'1 de març de 1896 va ser enviat a les illes Tremiti, però arran dels fets que provocaren la mort d'Argante Salucci, va ser traslladat poc després a l'illa de Ventotene. El maig de 1896, per motius de salut, va ser posat en llibertat condicional i sotmès a«vigilància especial» fins a finals d'aquell any. Sempre atent als problemes de l'organització obrera, a començament de 1900 va promoure la constitució de la Federació Provincial de la Lliga dels Paletes i poc després la Cambra del Treball, del consell directiu de la qual va ser nomenat membre electe. Posteriorment el seu compromís minvà. Amb l'esclat de la Gran Guerra, tornà a freqüentar el moviment anarquista i antimilitarista. Durant la postguerra va ser considerat perillós per les autoritats, sobretot per instigador entre la joventut. Només en 1927, quan va ser admès en un hospici de mendicitat i de malalts de salut, va deixar de ser considerat perillós per les autoritats. Domenico Borghesani va morir el 9 de juny de 1929 a Màntua (Llombardia, Itàlia).

***

Hugo Ball recitant un dels seus poemes

- Hugo Ball: El 22 de febrer de 1886 neix a Pirmasens (Renània-Palatinat, Alemanya) l'escriptor, poeta, músic i filòsof anarquista Hugo Ball, un dels fundadors del Dadaisme. Nascut en una rígida família catòlica, arran d'una depressió nerviosa, va ser autoritzat a abandonar el seu lloc d'aprenent en una fàbrica de cuir i inscriure's en la universitat. Entre 1906 i 1907 estudiarà sociologia i filosofia a les universitats de Munic i de Heidelberg, on es va interessar per l'anarquisme rus, la psicoanàlisi naixent i la mística hindú. El setembre 1910 es va traslladar a Berlín per estudiar art dramàtic i va ingressar en l'Escola d'Art Dramàtic de Max Reinhardt i es relacionarà amb el moviment expressionista (Hans Leybold, Vassili Kandinsky, Richard Huelsenbeck, etc.). En 1913 va treballar com a director d'escena del Teatre de Cambra de Munic i va col·laborar en els periòdics anarquistes Der Revoluzzer (El Revolucionista), d'Erich Mühsam, i Revolution, de Bachmair. Al Cafè Westens de Berlín, s'ajuntava amb altres poetes, artistes i militants llibertaris per discutir sobre art i anarquia (Johannes Becher, Georg Heym, Klabund, Richard Huelsenbeck, Hans Leybold, etc.). Va estar molt influït pel pensament anarquista germànic de Martin Buber, de Gustav Landauer i d'Erich Mühsam, i des pensaments bakuninista i kropotkià, però també de l'individualisme d'Stirner i de Nietzsche. A partir de març de 1915 participa en el periòdic anarcopacifista Der Mistral, coordinat per Emil Szittya i Hugo Kersten, i on també participa Walter Serner. El maig de 1915, fugint de la Gran Guerra, va emigrar amb sa companya l'actriu anarcofeminista i antimilitarista Emmy Hennings a Zuric (Suïssa), on viurà la resta de sa vida, al principi treballant com a pianista i sa dona com a recitadora–en el seu repertori tenien poemes de l'anarquista Erich Müsham. El 5 de febrer de 1916 fundaria el mític Cabaret Voltaire, un dels centres d'irradiació més fèrtils del dadaisme europeu i on hi col·laborarien el poeta Tristan Tzara, el pintor Marcel Janco, ambdós refugiats romanesos, i el pintor i poeta alsacià Hans Arp. Pocs mesos després de la seva inauguració, els espectacles del Cabaret Voltaire van ser famosos a tota la ciutat. L'espectacle dadaista havia nascut, carregat de provocació, tendència agressiva, propostes il·lògiques i absurdes. Ball es va interessar per la llengua com a mitjà d'expressió i va mostrar sempre els desigs d'endinsar-se dins la paraula, fet que el portarà al desenvolupament del«poema fonètic» activitat continuada per–Hausmann i Schwitters a partir de 1918–, arribant a la reducció del llenguatge a síl·labes i fins i tot a lletres. El març de 1917, amb la col·laboració de Tristan Tzara i de Huelsenbeck, va obrir la Galeria Dada, lloc de conferències, espectables i exposicions. Després d'abandonar el moviment dada el maig de 1917 es va traslladar a Berna i va col·laborar per al periòdic anarquista Die Freie Zeitung; també va reprendre una obra que havia començat en 1915 contra el fervor nacionalista i militarista prussià i que publicarà en 1919 sota el títolZur Kritik der deutschen Intelligenz. En 1920 es casarà amb Emmy Hennings i es retiraran al cantó de Ticino, on va viure una vida franciscana i anarcomística, estudiant el cristianisme primitiu. En 1927 publicarà un diariíntim del període 1910-1921 sota el títol Die Flucht aus der Zeit. Entre les seves obres podem destacar Die Nase des Michelangelo (1911), Karawane (1916), Dada-Gedichte (1916), Ein Krippenspiel (1916), Das Carousselpferd Johann (1916), Flametti oder Vom Dandysmus der Armen (1918), Byzantinisches Christentum (1923), Die Folgen der Reformation (1924), Die Kulisse. Das Wort und das Bild (1946, edició pòstuma). Tambéés conegut com a biògraf del seu amic Hermann Hesse i crític de la seva obra –Hermann Hesse. Sein Leben und sein Werk (1927)– i per haver traduït algunes obres de Mikhail Bakunin i una biografia seva que no podrà acabar. Va mantenir una bona amistat amb Walter Benjamin. Hugo Ball va morir el 14 de setembre de 1927 a Sant'Abbondio, a prop de Lugano (Ticino, Suïssa), d'un càncer d'estómac.

***

Juan Gallego Crespo, sa companya Eustaquia Santisteban Molina i dos infants de la parella (Úbeda, 1914)

- Juan Gallego Crespo: El 22 de febrer de 1886 neix a Torreperogil (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan José Gallego Crespo. Sos pares es deien Antonio Gallego Soto i Antonia Crespo Nieva. Entrà a formar part del moviment llibertari des de la joventut i es va titular com a practicant de medicina i cirurgia. En 1910 envià diners des de Barcelona (Catalunya) a Tierra y Libertad. Durant la dècada dels deu es desplaçà per Andalusia (Còrdova, Jaén i Sevilla), residint a Castro, on l'agost de 1911 intervingué en una vetllada amb José Sánchez Rosa, a Úbeda, a Cañete, etc. En 1911 s'establí a Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya), amb la intenció de fundar una escola racionalista, però hagué de fugir acusat de repartir propaganda antimilitarista a les casernes. El setembre de 1911 va ser detingut durant una vaga general. Aquest mateix any va tenir un fill (Julio Amor) amb Eustaquia Santisteban Molina, amb qui visqué en unió lliure i amb qui tingué set infants més (Acracio, Aurora, Camelia, Helios, Justo, Palmira i Rosa). En 1912 va fer un míting amb el socialista Juan Palomino Olaya en suport dels presos polítics i participà en la fundació, amb Francisco González Sola i José Sánchez Rosa, de l'Ateneu Sindicalista de Sevilla. En 1913 s'establí a Còrdova, on visqué de la fotografia al taller de Francisco González Sola, participant en les activitats del Centre Obrer, on va fer conferències, formant part del grup anarquista «Los Iconoclastas» i fent mítings. En 1915 va fer una gira propagandística arreu de Còrdova i, com a vocal de la Lliga Antigermanòfila de Sevilla, defensà la causa aliada en la Gran Guerra. En 1916 representà els sabaters en reunions amb els socialistes a Sevilla i projectà, sense èxit, treure un periòdic (Tiempos Nuevos) a Sevilla. En 1918 fundà i dirigí a Sevilla Acción Solidaria, a més de fer conferències. El maig de 1918 representà el Sindicat d'Oficis Diversos en el Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Andalusia. També en 1918 participà en la Gira de Propaganda Nacional, amb Salvador Seguí Rubinat i Sebastián Oliva Jiménez, per Andalusia occidental, a més de fixar la seva residència a la zona del llevant peninsular i assistint al Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors (FNA) a València (València, País Valencià). En aquesta època col·laborà en Solidaridad Obrera. En representació de la Confederació Regional de Llevant i d'alguns sindicats, com ara «L'Obrer Instructor» de Soneixa (Alt Palància, País Valencià), va assistir entre el 10 i el 17 de desembre de 1919 al II Congrés de la CNT («Congrés de la Comèdia») celebrat a Madrid. El 15 de desembre de 1919 va ser jutjat en consell de guerra a València per«injúries a un institut armat». El maig de 1920 intervingué en el gran míting madrileny pro presos. El 31 de març de 1921 va ser jutjat en consell de guerra a València, juntament amb 16 companys, per «injúries a l'exèrcit» i el setembre de 1921 encara romania empresonat. El juny de 1922 assistí a la Conferència Nacional de Saragossa de la CNT. L'1 de setembre de 1923 participà, en representació de la CNT, a Bilbao (Biscaia, País Basc) en un míting unitari amb socialistes i comunistes. Seguidor de la tendència Urales-Montseny, entre 1924 i 1935 col·laborà molt en La Revista Blanca. En 1925 participà des de Madrid en la subscripció per als presos promoguda per La Revista Blanca. El juliol de 1927 assistí a la clandestina conferència fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) celebrada a València. En 1929 residia a Madrid i el 17 d'agost de 1930 participà, com a membre de la Comissió Pro Amnistia, en un míting a favor d'aquesta al Centre de la Federació Tabaquera, on assistiren nombroses cigarreres madrilenyes. L'abril de 1931 va ser proposat per el periòdic barcelonès El Luchador, juntament amb José Alberola Navarro, com a candidat per a participar en la gira propagandística arreu de la Península que havia de fer la Federació de Grups Anarquistes. El 24 d'abril de 1931 participà en la creació del Sindicat Únic del Ram de Sanitat de Madrid de la CNT del qual va ser nomenat vocal. L'1 de maig de 1931, representà la CNT de Madrid, en un gran míting que se celebrà a la Plaça de Toros de València i aquella mateixa nit va fer la conferència «El sindicalismo, como instrumento de lucha» al local de La Marítima Terrestre d'aquella ciutat, conferència que repetí dos dies després al Cine Alhambra de les Drassanes del Grau de València. Aquell mateix mes participà a Madrid en el míting de clausura de la Conferència de la FAI. L'11 d'octubre de 1931 participà, amb Mauro Bajatierra Morán, Eduardo Barriobero Herrán, Domingo Miguel González (Domingo Germinal) i Alberto Ghiraldo, en un míting en memòria de Francesc Ferrer Guàrdia al Teatre Fuencarral de Madrid organitzat per l'Ateneu de Divulgació Social (ADS). El 18 d'octubre de 1931 participà, amb Santos Bejarano Merino, Feliciano Benito Anaya, Serafín González Inestal, Teodoro Mora Pariente i Pablo María Yusti, en un míting d'afirmació sindical al Teatre Fuencarral de Madrid organitzat pel Sindicat de la Construcció de la CNT. El 29 de novembre de 1931, en nom de l'ADS, participà en un míting en homenatge de Francesc Pi i Margall organitzat pels republicans federalistes, on parlà sobre les relacions entre federalisme i anarquisme. En 1931 publicà el relat La aurora en «La Novela Ideal» de La Revista Blanca–aquesta novel·leta que va ser reeditada en 2009 pel seu nét Rafael Enrique González Gallego. Durant els anys republicans participà activament en mítings, com ara en 1932, on representà el Comitè Nacional Pro Presos, a València, o l'abril d'aquell any en un acte a Madrid organitzat per l'Ateneu de Divulgació Social (ADS). El 7 d'abril de 1932 va fer la conferència «Las pasiones humanas» al Sindicat Únic de Gas, Aigua i Electricitat de Madrid. En 1933 participà en les activitats de l'Ateneu de Practicants de Madrid. En 1935 fou membre de la redacció d'Ética. Durant la guerra civil va fer mítings i conferències, com ara la de setembre de 1936 a Madrid, el 27 de setembre de 1936 al Teatre Municipal de Castelló, el míting organitzat per Fragua Social d'octubre de 1936, l'organitzat pel Comitè Regional del Centre de la FAI en 1937 a València, i a altres poblacions (València, Alcanyís, Castelló, Xest, Sagunt, etc.). Prestà el seus serveis a Institut del Càncer de Madrid i durant la guerra fou practicant en el Serveis Mòbils d'Epidemiologia, així com en la Subsecretaria de Sanitat de Madrid, València i Barcelona del Comitè Nacional de la CNT. També fou vocal de la CNT en el Ministeri del Treball. En 1937 sortí el seu l'assaig Síntesis de la Acció Sanitaria del Centro, editat en el llibre de diversos autors De julio a julio. Un año de lucha, que arreplegava els treballs publicats en el número extraordinari de Fragua Social del 19 de juliol de 1937. En 1938 representà la CNT en reunions dels comitès del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El maig de 1938 va ser nomenat secretari de la Secció de Cultura i Sanitat en el Consell del Treball i el 25 de juliol d'aquell any va ser nomenat vocal de la representació obrera en la Comissió Permanent del Consell del Treball. L'octubre de 1938 assistí al Ple de Regionals de Barcelona, on va fer costat el Comitè Nacional encapçalat per Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), durament criticat per la delegació catalana. El desembre de 1938 va anar, amb Emilio Maldonado Vita, com a membre del Comitè Nacional de la CNT, a Menorca en missió orgànica per a organitzar el Congrés Regional del Treball de Balears. També fou delegat de la Regional de Llevant en el Comitè Nacional de la CNT i ocupà la secretaria del Comitè Regional del Centre fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat i tancat al camp de concentració d'Albatera, però aconseguí fugir-ne i arribar a França. El febrer de 1939 formà part del Consell General de l'MLE a París i aquest any s'establí a La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França). Durant l'Ocupació, aconseguí embarcar a Marsella (Provença, Occitània) a bord del vapor Nyassa cap a Mèxic, arribant el 22 de maig de 1942 al port de Veracruz, juntament amb sa companya i ses filles Camelia, Rosa i Palmira. En 1945, després de la ruptura interna confederal, encapçalà la Delegació de la CNT i en 1946 defensà les tesis de la CNT de l'Interior i també en 1947, des de l'«Agrupació de CNT» mexicana, es mostrà partidari de les posicions«col·laboracionistes». L'11 d'octubre de 1955 fou un dels signants de la carta dirigida al secretari general de l'ONU on es sol·licitava la no acceptació de l'Espanya franquista com a membre d'aquesta organització. El novembre de 1956 va fer una conferència a Mèxic. En 1966 col·laborà en la premsa de l'«Agrupació de Militants de la CNT». Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions, com ara Acción Libertaria,Boletín de l'Agrupació de Militante de CNT,¡Desperdad!, España Libre, España Nueva,Estudios Sociales, Fragua Social, Fructidor, Generación Consciente, Liberación,El Luchador, Luz y Fuerza, Nosotros, Nueva Senda, El Porvenir del Obrero, Proa,Prometeo, Redención,La Revista Blanca,Salud y Fuerza, Solidaridad Obrera, La Tierra,Tierra y Libertad, La Vanguardia de Peones, La Voz del Campesino, La Voz Libertaria, etc. Al final de sa vida realitzà un fugaç viatge a Espanya. Juan Gallego Crespo va morir el 14 d'abril de 1974 a l'Hospital Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i va ser enterrat al Panteón Jardines del Recuerdo de Tlalnepantla de Baz (Mèxic, Mèxic).

Juan Gallego Crespo (1886-1974)

***

Necrològica d'Abraham Díaz Tendero apareguda en el periòdic tolosà CNT del 30 d'agost de 1959

- Abraham Díaz Tendero: El 22 de febrer de 1896 neix a Consuegra (Toledo, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Abraham Díaz Tendero, més conegut com El Petiso. Va emigrar a l'Argentina, on milità en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Després passà a Xile, on a finals dels anys vint va ser membre, amb José F. Cortés i altres, del grup anarquista «Siempre», que edità un periòdic del mateix nom. Com que Siempre sempre estava amenaçat de segrest per les autoritats, en cada edició d'un número es portava els mil exemplars a casa seva per evitar que fossin embargats per les autoritats a la impremta. En 1928, arran d'una denúncia, va ser detingut i deportat, amb altres membres del grup, a la colònia penitenciària de l'illa Más Afuera de l'arxipèlag Juan Fernández. Un dels companys detinguts no sobrevisqué a les tortures infligides. Un cop lliure, en 1930 visqué a Santiago, on participà en diversos complots contra la dictadura de Carlos Ibáñez del Campo. En 1931 fou l'editor del periòdic La Barricada, continuador de Siempre, la redacció del qual estava formada per nou companys (Berlamino Estay Peña, Luis Heredia Menares, Simón Barriga, Pedro Nolasco Arratia, José F. Cortés, Daniel Reyes, José Correa Vargas, Raimundo de la Cruz Silva i Abraham Díaz Tendero mateix). Finalment, tota la redacció del periòdic fou detinguda i torturada. Després d'un procés per«propaganda subversiva» que durà 21 dies, i gràcies a una defensa procurada per la lògia maçònica «La Montaña», tots van ser alliberats després de pagar una fiança de 7.000 pesos cadascun. De tota manera, molts d'ells (Belarmino Estay Peña, Pedro Nolasco Arratia, Daniel Reyes, Luis Heredia Menares, Simón Barriga El Chico i Abraham Díaz Tendero mateix), van ser novament detinguts per la policia i enviats dos mesos de confinament a Aysén (Patagònia, Xile). El juliol de 1931, després de la dimissió i fugida del dictador Ibáñez, van ser alliberats i a través de Puerto Mont arribaren a Santiago, on organitzaren tota mena de manifestacions. Estava casat amb María Álvarez Soto, amb qui tingué quatre infants. Abraham Díaz Tendero va morir el 22 de juliol de 1959 a Santiago de Xile (Xile).

***

Portada del llibre d'Enrique Martín Hernanz

- Enrique Martín Hernanz: El 22 de febrer de 1896 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Enrique Martín Hernanz. Fill d'una família humil, de ben jovenet entrà a formar part del moviment llibertari. Conspirà contra la monarquia d'Alfons XIII i va se empresonat. Cap el 1921 fou membre, amb El Madriles (Pedro Fernández Alonso ?), del grup anarquista del barri madrileny de Bellas Vistas de Cuatro Caminos. Durant la II República espanyola s'integrà en el clandestí Comitè Pro Presos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid i va ser empresonat durant dos mesos i acusat d'atracaments. En 1934 es traslladà a Barcelona (Catalunya) i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 entrà a formar part de les Patrulles de Control fins a la dissolució d'aquestes arran dels fets de maig de 1937. Posteriorment, amb José Magaña, treballà en diverses col·lectivitats aragoneses (Sariñena, etc.) fins que hagué de fugir a causa de la repressió estalinista. Després fou secretari de les col·lectivitats de Maials (Segrià, Catalunya), que deixà després de l'ofensiva franquista del Segre. A Barcelona fou secretari del comitè d'una fàbrica col·lectivitzada i el 10 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Patí els camps de concentració i posteriorment s'allistà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i fou enviat a les fortificacions d'Alsàcia i Lorena. Finalment va ser capturat per l'exèrcit alemany i el novembre de 1942 deportat al camp de concentració nazi de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), d'on sortí, completament debilitat, quan aquest fou alliberat per les tropes aliades el 5 de maig de 1945. Després de anar i venir per diversos sanatoris, s'instal·là definitivament a Bandòu (Provença, Occitània), on visqué de la restauració de mobles. Durant el seu exili formà part de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i participà activament en el suport als presos i perseguits del franquisme. En 1979 publicà, amb un prefaci de Sara Berenguer Laosa, el llibre Recuerdos de un militante de la CNT. Tambéés autor de l'obra Testimonio de un deportado (ca. 1981). Sa companya fou BasiliaÁlvarez. Enrique Martín Hernanz va morir l'1 de gener de 1985 –oficialment el 31 de desembre de 1984– al seu domicili de Bandòu (Provença, Occitània).

***

Foto policíaca de Salvatore Cortese

- Salvatore Cortese: El 22 de febrer de 1899 neix a Lungro (Calàbria, Itàlia) l'anarquista i antifeixista Salvatore Cortese, també conegut com Salvaturi Piliviut. Segon fill d'una família d'origen arbëreshë–minoria d'ètnia albanesa que viu a Itàlia–, son pare, Domenico Cortese, era jornaler del camp, i sa mare es deia Teresa Maria De Marco. Va ser alumne del mestre i pedagog Camillo Vaccaro i es crià en un context social caracteritzat pel moviment obrer sorgit al voltant de la indústria minera de sal gemma. Participà com a soldat en la Gran Guerra, on va ser ferit i fet presoner pels alemanys. D'antuvi socialista, la lectura del Manifest Comunista, de Marx i d'Engels, i de l'exemple de la Revolució russa el decantà pel bolxevisme. El gener de 1921, arran de l'excisió de Liorna del Partit Socialista Italià (PSI), s'adherí al Partit Comunista Italià (PCI), fundat pel també arbëreshë Antonio Gramsci i Amedeo Bordiga, entre d'altres. Després de la mort de son pare, i amb l'adveniment del feixisme, el 14 de març de 1924 emigrà a l'Argentina i a Buenos Aires treballà en els ferrocarrils. A la capital argentina freqüentà els cercles comunistes i es conreà culturalment de manera autodidacta, arribant a aprendre –a part de l'italià i l'albanès– el castellà, el francès i l'anglès. Però el mateix 1924, amb l'estalinisme al poder i després de veure la«degeneració» bolxevic, abandonà la ideologia comunista i s'acostà al moviment anarquista i, sobretot, al pensament kropotkià. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara L'Allarme (1928-1929), d'Aldo Aguzzi; Eresia (1928-1932), d'Enrico Arrigoni; Studi Sociali (1930-1935), de Luigi Fabbri; Fede!; etc. En els seus articles defensà un anarquisme no violent i respectuós amb les diferències. També destacà com a conferenciant i es relacionà amb destacats militants i intel·lectuals anarquistes, com ara Giacomo Barca, Lino Barbetti, Luce Fabbri, Salvatore o Ermacora Cressati. El 20 d'agost de 1926 el Tribunal de Castrovillari el condemnà en rebel·lia a vuit mesos de presó i a 1.000 lires de multa per «ofendre el Duce» en una carta que envià a sa mare i va ser interceptada per la policia feixista. A mitjans de 1929 entrà a formar part del grup d'«Umanità Nuova», fundat per Lino Barbetti, i fou secretari del «Comitè Pro-Víctimes Polítiques d'Itàlia» de Buenos Aires. Poc després tingué una dura polèmica amb el periòdics comunistes La Internacional i Ordine Nuovo sobre la deportació a Sibèria de l'anarquista Francesco Ghezzi. Des de l'Argentina enviava publicacions llibertàries i antifeixistes als companys de Lungro per a la seva distribució. Durant un temps hagué de refugiar-se a Montevideo (Uruguai). En 1931, a causa de la seva activitat subversiva i acusat de ser l'«inspirador moral» dels atemptats amb dinamita del grup de Severino Di Giovanni, va ser tancat, amb Cesare Cucchi, Antonio De Marco i Gregorio Soria, a la presó de Villa Devoto, on va fer amistat amb Benito Sak. El febrer de 1932, després de la caiguda del règim de José Félix Uriburu i pocs dies abans de la proclamació del nou president Agustín Pedro Justo, va ser deportat juntament amb altres 150 «anarquistes perillosos». El 23 de març de 1932 la nau d'aquests deportats arribà al port de Nàpols i just arribar va ser detingut per«activitats antifeixistes a l'estranger» i empresonat a Cosenza a l'espera de judici. Condemnat a cinc anys de deportació acusat de ser un«individu dominat per la passió revolucionària i capaç d'infringir a la primera ocasió l'ordre constituït», va ser confinat a l'illa de Ponza, on trobà vells companys argentins, destacats militants (Giorgio Amendola, Lelio Basso, Pietro Nenni, Mauro Scoccimarro, Giuseppe Romita, Pietro Secchia, Umberto Terracini, etc.) i va fer especial amistat amb el socialista Sandro Pertini i els anarquistes Alfonso Failla, Pio Turroni i Nino Malara. El 26 d'agost de 1932 va ser condemnat per la Prefectura de Ponza a 500 lires de multa per haver violat el reglament de la colònia penitenciària. El febrer de 1937 conclogué el seu confinament. L'1 d'abril d'aquell any va ser alliberat i retornà a Lungro, on reprengué la seva feina de pagès sota l'estreta vigilància de les autoritats feixistes. A la seva ciutat restablí els contactes amb el moviment antifeixista, participant activament sobretot en les seves activitats propagandístiques, cosa que implicà diversos escorcolls, detencions i «purgues» sistemàtiques a mans d'escamots feixistes. El 27 de març de 1939 va ser tancat durant la visita de Mussolini a Calàbria. Després de la II Guerra Mundial freqüentà la Cambra del Treball de Lungro i col·laborà en la revista anarquista Volontà. En 1948 el volien presentar a alcalde, però per diversos motius abandonà la vida política. Malalt d'un tumor al ronyó, Salvatore Cortese va morir el 27 de juliol de 1951 a Lungro (Calàbria, Itàlia). En 2007 son fill, Domenico Cortese (Miku), publicà la biografia Salvatore Cortese, un antifascista arbëresh di Lungro.

***

Necrològica de Josep Ferrús Rodes apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 10 de juliol de 1960

Necrològica de Josep Ferrús Rodes apareguda en el periòdic tolosà CNT del 10 de juliol de 1960

- Josep Ferrús Rodes: El 22 de febrer de 1899 neix a Flix (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Ferrús Rodes. Sos pares es deien Josep Ferrús i Teresa Rodes. De ben jovenet marxà cap a Barcelona (Catalunya), on acabà d'aprendre l'ofici de paleta i s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista sortí cap el front, però se li va demanar tornar per a formar part del Comitè de Control Obrer de la col·lectivitat i de l'administració del poble. El 3 de maig de 1937 va ser nomenat president del Consell Municipal de Flix per la CNT, càrrec que va ser renovat, després dels fets de «Maig del 37», el juliol d'aquell any, assumint també la Conselleria de Relacions. Els bitllets que s'editaren en 1937 porten la seva signatura. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Establert a Condòm (Gascunya, Occitània) amb sa companya Consol Sabaté, formà part en diferents ocasions del comitè de la Federació Local de CNT. Josep Ferrús Rodes va morir el 5 de maig de 1960 al seu domicili de Condòm (Gascunya, Occitània).

Josep Ferrús Rodes (1899-1960)

***

Joan Serra Monrabà

- Joan Serra Monrabà: El 22 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 25 de febrer– de 1901 neix a Sant Celoni (Vallès Oriental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Serra i Monrabà –alguns citen erròniament el segon llinatge com Moncada–, conegut com En Tinos. Sos pares es deien Martí Serra Illa, paleta, i Montserrat Monrabà Agell. Estava casat amb Constància Ferrer Mitjavila, amb qui va tenir dos infants, Joaquim i Teresina, nascuts a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya), població on la parella visqué uns anys a principis de la dècada dels trenta. L'estiu de 1935, amb Agustí Mandil Valls, Marià Rubio García i altres, reorganitzà la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Celoni, de la qual va ser nomenat secretari. En aquesta època treballava de paleta per a Pere Clopés. Quan la Revolució, el 7 d'agost de 1936, en representació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), entrà a formar part del Comitè Local de Milícies Antifeixistes de Sant Celoni i el 25 d'agost, també en nom de la FAI, del primer consistori d'aquesta població, càrrec que va mantenir els el 14 de novembre de 1936. El 15 de setembre de 1937 entrà de bell nou a l'Ajuntament de Sant Celoni, en substitució de Josep Valls Planas, que s'havia incorporat al front, càrrec que va mantenir fins el 18 de maig de 1938, quan ell s'incorporà a l'exèrcit. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Sembla que passà per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». Fet presoner pels ocupants nazis a Vosgues o al Territori de Belfort, va ser enviat al Frontstalag 140 a Belfort i posteriorment a l'Stalag XI-B a Fallingbostel (Lüneburger Heide, Baixa Saxònia, Alemanya). El 25 de gener de 1941 va ser deportat, sota la matrícula 6.713, amb un comboi de 1.472 persones, de les quals moriren 1.079, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria), on arribà dos dies després. El 2 de juliol de 1943 va ser enviat al «Kommando Sankt Lambrecht». Aconseguí sobreviure treballant de paleta fins a l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945. Repatriat a França, s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on treballà de paleta i milità en la Federació Local de la CNT. També va ser membre del grup cultural i artístic«Acracia» i de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP), de la qual va ser en diferents ocasions president de la seva regional de Provença-Costa Blava. En 1951 era president de la «Llar Catalana» de Marsella. En 1971 col·laborà en el periòdic Le Combat Syndicaliste i en aquestaèpoca participà en el manteniment econòmic del periòdic Terra Lliure. Joan Serra Monrabà va morir el 29 de maig–algunes fonts citen el 4 de maig– de 1981 a, sembla, Marsella (Provença, Occitània) i va ser enterrat el 31 de maig en una petita població dels Alps de l'Alta Provença on estiuejava amb sa companya Amàlia.

Joan Serra Monrabà (1901-1981)

***

Notícia sobre la retractació de Joseph Chapin publicada en el diari de Caen "L'Ouest-Éclair" del 27 de juliol de 1931

Notícia sobre la retractació de Joseph Chapin publicada en el diari de Caen L'Ouest-Éclair del 27 de juliol de 1931

- Joseph Chapin: El 22 de febrer de 1904 neix a Gassicourt (Mantes-la-Jolie, Illa de França, França) el lliurepensador, anticlerical, antimilitarista i anarquista Joseph Chapin. Sos pares es deien Joseph Marie Chapin, ferroviari, i Marie Joseph Goupillet. Després de passar pel seminari, esdevingué anarquista. Primer milità en el grup local de la Unió Anarquista Comunista (UAC) de Rennes (Bretanya) i en el comitè d'organització de la Federació de l'Oest d'aquesta organització. Actiu propagandista de l'objecció de consciència, en 1925 fundà el «Comité Rennais de Libre Pensée et d'Action Sociale» (Comitè de Rennes de Libre Pensée i d'Acción Social) i el seu òrgan d'expressió, L'Étincelle, aparegut entre novembre de 1925 i desembre de 1926, on desenvolupà una intensa campanya antialcohòlica i neomaltusiana, reivindicant les idees de Paul Robin. A resultes d'un article aparegut en el número 13 de L'Étincelle, considerat injuriós pel director del periòdic La Vie Rennaise, Gabriel Borde, que el denuncià, va ser condemnat el 22 de gener de 1917 a 50 francs de multa i a 1.000 francs en concepte de danys i prejudicis; aquesta condemna portà la desaparició del periòdic. L'1 de març de 1926 va fer un míting antialcohòlic i aquest mateix any edità un calendari anticlerical. S'instal·là a Brest (Bretanya) i en la primavera de 1927 era membre, amb René Martin, Paul Gourmelon, René Lochu, Jean Treguer, Auguste Le Lann i A. Goavec, del grup llibertari d'aquesta població. El juny de 1927 participà en la fundació del periòdic Le Flambeau (1927-1934) i treballà com a comptable en la cooperativa«L'Égalitaire». A partir de maig de 1927 participà en la gira de conferències anticlericals arreu de Bretanya i el 14 de maig d'aquell any prengué la paraula en el míting a favor dels militants anarquistes italoamericans Nicola Saco i Bartolomeo Vanzetti que el Comitè de Defensa Social (CDS) organitzà a la Casa del Poble de Brest i en el qual va fer una crida a «executar el jutge Thayer». Inculpat per«apologia de fets criminals» i de«provocació a l'assassinat», va ser detingut l'11 de juny i jutjat el 28 de juny de 1927 davant el Tribunal Correccional de Brest. Durant el judici la defensa cità com a testimonis els companys Jean Treguer, estibador, Jean Cornec, mestre, i Charles Berthelot, obrer de l'Arsenal de Brest. El 5 de juliol de 1927 va ser condemnat a tres mesos de presó i reclòs al penal de Bouguen de Brest; des del dia 1 de juliol havia engegat una vaga de fam per obtenir el règim polític, fet que aconseguí cinc dies després. En aquesta època hauria estat l'autèntic autor del xec fraudulent emès el 15 de juliol de 1927, que malversava 34.700 francs de la cooperativa«L'Égalitaire», pel qual Paul Gourmelon havia estat detingut i tancat abans de morir sense haver estat jutjat el 9 de novembre de 1928 i sense haver estat denunciat. Segons Louis Lecoin, defensor de Gourmelon, Chapin havia falsificat la signatura d'aquest i els diners desfalcats els emprà en propaganda anticlerical. L'11 de setembre de 1927 va ser alliberat, però com que durant la seva estada a la presó havia escrit una carta al procurador reprotxant-li ser un«home de la capellanada», va ser inculpat d'«ultratge a magistrat en l'exercici de les seves funcions»; jutjat, l'11 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat en rebel·lia pel tribunal de Brest a dos anys de presó. En 1927 les Joventuts Sindicalistes de Brest li editaren el fullet L'Église, la femme et l'amour i per aquesta època també publicà Fout-il croire en Dieu?. El 8 de novembre tingué el judici d'apel·lació, en el qual va ser condemnat a 18 mesos de presó, pena que va ser confirmada el 28 de febrer de 1928 per la Cort d'Apel·lació de Rennes. En 1930 realitzà una gira de conferències organitzada per la Libre Pensée, que el portà a diverses poblacions (Gannat, Orne, Mortagne, Sées, Alençon, Caen, Moulins, etc.), i la qual va ser molt problemàtica, ja que algunes d'elles van ser prohibides i en altres fou acusat d'immoral i«pornògraf». Aquest mateix any va ser denunciat per «difamació» pel Sindicat Eclesiàstic de diverses poblacions (Tours, Grenoble, Brive, Laval, Saint-Étive, Sées, Moulins, Caen, etc.) i acabà sumant nombroses condemnes de mesos de presó i importants multes. Arran d'aquests fets, el juliol de 1931 va escriure una carta de retractació dirigida al president del Sindicat Eclesiàstic i algunes denúncies van ser retirades. Alguns autor diuen que en 1931 prengué els hàbits, però sembla ser una informació incorrecta. Posteriorment es casà amb Yvonne Marie Dubois i va ser denunciat per«malversació de fons». Joseph Chapin va morir el 19 de novembre de 1954 al seu domicili de Rennes (Bretanya).

---

Continua...

---

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - El casalot - (Un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot. (Miquel López Crespí)

Al cap d´uns dies ens arribà la notícia de la mort, a Inca, de Josep Ferrer. En Martí, el xofer de la camiona, ens ho comunicà de seguida que ho va saber. En Josep s´havia fet imprescindible a les tertúlies nocturnes, a les excursions pels voltants del santuari! Un home que hauria pogut escriure un munt de llibres d´història, la narració exacta de com eren els republicans dels anys trenta. A vegades em demanava com era possible que aquelles persones no haguessin escrit les seves memòries i d´altres, que passaven per autèntics escriptors, narraven fets que no valien dos rals. La vida de qualsevol persona del poble, la més insignificant, la que sembla no té res a explicar, és, sovint, més interessant que el relat de tants volums buits de vertadera saba vital.

Alguns autors es passen la vida tancats en el despatx, sense saber ni endevinar com és la vida que batega fora del seu estret univers. Rendistes de casa bona, gent que sempre ha tengut el plat damunt la taula sense necessitat d´aixecar-se de bon matí per anar a l´hort o, com en el passat, a una fàbrica. Si parlen d´amor o patiments és perquè han memoritzat les emocions humanes mitjançant la literatura, llegint a l´estudi, espipellant d´un autor a l´altre fins a xopar-se amb els sentiments expressats pels autors de totes les èpoques i contrades. Falsa literatura bastida amb idees copiades d´aquí i d´allà, refrit d´emocions que mai no han viscut. Descripció de vivències que mai no han tengut, amors inexistents, falsos patiments existencials.

M´agradaria escriure un dia la vida de Josep Ferrer, la del pare i la mare, la dels padrins. Per això volia ser escriptor; submergir-me en el món de les persones que he conegut, que he tengut al costat i de les quals sé que el que expliquen és autèntic.

La padrina va anar a parlar amb els capellans i pagà diverses misses per l´ànima del vell combatent. Ben segur que en Josep, descregut com tants dels republicans que cremaren esglésies en temps de la guerra civil, hauria dit que valdria més gastar els diners en bons àpats a la seva salut i la de tothom. Ens hauria renyat per un dispendi tan innecessari. En el fons deixava de patir, que era el que cercava de forma inconscient amb la insistència a fumar dia i nit malgrat la prohibició dels metges. Una mort cercada? Possiblement. El que més l´afectà va ser la marxa de la dona quan el negoci va fer fallida i, també, i de forma molt especial, l´insaciable interès dels fills per heretar el poc que restava de la riquesa del passat.

M´hauria agradat estar al seu costat a l´hora de la mort. Que hagués pogut marxar d´aquest món amb el consol d´una veu amiga a la vora. Segurament m´hauria dit: Ara sabrem de debò si són veritat els sermons dels sacerdots sobre l´existència del cel i l´infern. A mi, de segur, em tocarà anar a veure Llucifer, el Satanàs que ens ha de tenir dins les olles d´oli bullent per a tota l´eternitat. I hauria afegit: No ho dubteu: si el cel i l´infern existeixen sereu els primers a assabentar-vos; us vendré a veure en somnis i així podreu saber el que existeix de debò. Si passats uns mesos no he comparegut és que era un conte de fades talment com ho he cregut sempre.

Sabia que no tornaria. El padrí, incrèdul com en Josep, em comentava com s´havia conjurat amb els amics, els companys de truc de la taverna, els veïns de l´hort de Can Verdera. Un poc més joves que ell, la majoria havien mort. Tots els morts també havien fet idèntica promesa: en morir tornarien a explicar als companys dels jocs de cartes si el cel existia o no. El padrí m´ho contava modulant bé les paraules, una mica trist, enyorant els companys desapareguts: Et penses que ningú ha tornat del més enllà? Cap ni un! Resten al cementiri, tapats pel marbre de les tombes, podrint-se com un ca abandonat enmig del camp. I continuava, en veu baixa alhora que amb les tenalles, removia el caliu de la foganya: Pot ser que hi hagi un Déu més enllà de les nostres percepcions i coneixements, algú que hagi creat de veritat el cel i la mar, els núvols i les estrelles. No ho sé. Però cal no creure mai en les invencions dels sacerdots. És un romanço del qual viuen i gaudeixen de la vida sense necessitat d´anar a llaurar de sol a sol. Sermons que només serveixen per a tenir-nos conformats aquí baix, a la terra. Volen que visquem en l´esperança que si no hi ha justícia en aquest món, la trobarem en el cel. I així passen els anys, els segles, sense que res canviï per al pobre, sempre sotmesos al poder implacable dels rics i militars.

Una de les persones que va tenir més influència en la meva infantesa va ser la repadrina. Com la mare, com tots els que m´envoltaren i em donaren la parla, una determinada manera de copsar la realitat que ens envolta. La meva repadrina (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 63. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural pagesa, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els quaranta i cinquanta.

El repadrí Antoni Caldés ja no el vaig conèixer. Però de la padrina "Nana" (que visqué tota la vida, abans de marxar a Ciutat, en el número 4 del carrer de l'Escola) serv munió de records; anècdotes, històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes, de rondalles (com la majoria de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney, els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

En el fons, sigui contant esdeveniments concrets o les més fantasioses rondalles, ens explicaven a la seva manera la història de sa Pobla. I els professors n´eren els protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les successives generacions que els han succeït no han tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les més de mil sínies que hi havia en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevendria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates i mongetes, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del meu poble.

Potser el vertader progrés de sa Pobla s'inicià cap al 1866 amb l'arribada dels anglesos (Bateman i els enginyers Waring i Green) i els inicis dels treballs de dessecació de l'Albufera. Recordem que aquesta gran obra d'importància cabdal, a part de contribuir a augmentar la riquesa del poble amb totes les quarterades aprofitades amb la dessecació, serví per a acabar amb la pesta --el paludisme!-- que des de feia segles colpejava brutalment la salut dels pagesos. En menys de mig segle sa Pobla triplicà la població, i cap al 1900 ja teníem sis mil habitants.

Dissortadament en els darrers anys s'han deixat perdre molts molins d'aigua i fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'Albufera?

Inclemència del temps que no deixa res dempeus? Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can Verdera i Ca Na Ximbona) a plegar les veles del molí. Encara hi he estat a temps que els padrins m'ensenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. I si la meva fos la darrera generació que veurà treballar els fusters de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro?

Tot es fa malbé.

La repadrina vivia prop de l´església. Jo hi tenia una cambra sempre preparada. Sovint demanava permís als pares i em deixaven anar-hi a dormir o a estar uns dies. Entrar al casalot del carrer de l´Escola era penetrar amb molta cura en un món diferent. Em trobava bé en aquell antic casal. Una vegada, investigant indicis que em permetessin saber més, a l´arc de l´entrada, tapat per dècades de capes de calç, hi vaig poder endevinar una data: 1668. Volia dir que l´edifici s´havia bastit en aquella època? Possiblement era anterior. Pens que la marca que vaig descobrir a l´arc podria correspondre a un temps de reformes, un any en el qual es feren importants modificacions al buc inicial de la construcció. A casa sempre havia existit la tradició de dir que la planta inicial era dels temps dels moros, molt abans de l´existència històrica de sa Pobla, fundada a l´època del rei Jaume II, enmig de les terres insalubres de l´Albufera.

D´on sortien aquestes suposicions? El padrí m´ensenyà el pou d´on trèiem l´aigua abundosa de què ens servíem. Efectivament, mirant amb atenció el coll de la cisterna podia veure com els murs existents corresponien a una sínia antiquíssima. Els experts que visitaren el pou quan el batle Miquel Crespí Pons governava el poble, uns arqueòlegs procedents de Barcelona, confirmaren sense cap mena de dubte que es tractava d´una sínia àrab, ja que era exactament igual a algunes que es conservaven en el camí que portava a la badia d´Alcúdia.

Aleshores es confirmaven les sospites de la família, que, sense tenir estudis, només per les pedres i el tipus de construcció, endevinaren l´època que es construí. Ara entenia a la perfecció per què la repadrina no recollia l´aigua quan plovia! No necessitava omplir la cisterna amb la pluja! Simplement tenia un corrent d´aigua subterrània, un riu!, sota els peus! A diferència de casa nostra, en el carrer de la Muntanya, on sí que disposaven d´una cisterna que s´omplia quan plovia, al casalot del carrer de l´Escola no hi havia aigua corrent. Tota la que es necessitava per al manteniment de la casa i els animals es treia a força de poals. Encara avui, en aquest hivern de pluja, vent i neu puc sentir (o és la meva imaginació?) el soroll del líquid element circulant sota els peus. Com la majoria de cases benestants de la pagesia, la repradina disposava de dues cuines. Una era la bona, la del menjador, enrajolada, moblada amb luxosos mobles dels anys deu, curulla d´inversemblats làmines amb idíl·lics paisatges i composicions plenes de fruites i animals de ploma. Menjador que mostrava, orgullosa, a les visites i on menjàvem i acollíem els convidats. L´altra, ben diferent, més de feina, era al corral, prop de les antigues piques de pedra on es rentava la roba i, els dies que feia bon temps, les dones planxaven la roba amb pretèrites planxes de ferro encalentides al foc o amb carbó dintre.

La cuina del corral era on hi havia el fogó de ferro, la llenya, els plats i les olles, les paelles i torradores. Malgrat l´emblanquinat de cada any, el fum s´ensenyoria de les parets i sempre vaig conèixer aquell indret amb un color grogós. Per molt que emblanquinassis, sempre sortia a relluir, fort i poderós, l´indestructible color producte del foc congriat durant generacions i generacions. Un món increïble, aquell racó de la casa, amb el forn de pedra al costat de l´entrada de la cuina, les grans piques, possiblement del segle XVII (o anteriors), enmig del corral, l´empedrat del patí fet amb còdols anats a cercar al torrent de sant Miquel, les parres protegint-nos del sol. Malgrat la bombeta elèctrica de pocs vats, sempre hi havia els llums d´oli penjats al costat de la foganya. De petit mirava amb extremada curiositat l´operació de posar-hi l´oli, el ble que ens hauria d´il·luminar de nit. /p>

Tot el que anava bastint la repadrina Francesca eren per a mi encateris, misteris indesxifrables, prodigis fets per una fada venguda de la fondària d´un fantàstic conte infantil. Feia rodar el petit molí de farina que tenien a la portassa amb la mà i en sortia una farina blanca mesclada amb segó. Al costat, amb un sedàs, separava la farina del segó i anava a la pastera de fusta de nord on feia el pa. Afegia un poc de llevat i ho tapava tot amb un pedaç blanc que ella mateixa havia cosit feia temps. Es deixava reposar i, quan hi tornàvem, la massa havia pujat fins assolir el punt convenient. Senyal que ja era apta per entrar en el procelós món del foc i el caliu. De feia temps en el forn es cremava intensament fusta de pi mesclada amb branques de figuera. La repadrina deia que un poc de llenya de figuera i olivera esmorteïa la flaire del pi i donava al pa un gust especial que només les velles generacions sabien apreciar.

Guaitant podies veure les darreres flames, el caliu, roig encara, amb petites guspires sorgint dels bocins més grans de la llenya. El pa era situat a un lloc adient, una mica allunyat del caliu. Moreno, la repadrina li havia fet uns talls al damunt per aconseguir que el calor penetràs a fons dins la pasta.

El pa ens durava una setmana sencera i era igual de bo el primer dia que el darrer! Res de semblant al present, el pa industrial fet amb màquines. Ja no existeix cap forner que pasti amb les mans. Motors elèctrics, pales d´acer mogudes per motors per remoure la pasta fan tota la feina que la repadrina feia a mà.

Sovint les gallines, provinents del corral existent al costat de les païsses, compareixien a cercar recapte, insidioses amb les unes insaciables exigències de gra! El gall, eixerit, les seguia vigilant les seves evolucions. Dominant, les feia fugir quan la repadrina treia del sac unes grapades de blat de les índies i els feia menjar dins la mà. Com era que podia aguantar les picotades de l´aviram i a mi de seguida em feien mal? Un dia em vaig fixar força bé en les seves mans aspres i rugoses pels anys de conrear el camp. A casa érem pagesos benestants, però sempre vaig veure tothom fent feina als horts. Les dones no eren les senyores que podies veure sempre al costat de la tauleta, rere les cortines amb randes dels finestrals, brodant o petant la conversa amb les amigues. Quan no hi havia res a fer sí que teníem visites i tertúlies parlant de la vida dels sants i el preu de l´anyada. A mitja tarda, xocolata Rosselló per a tothom. M´enviaven al forn del costat a comprar ensaïmades i pastissos.

La repadrina em mirava satisfeta alhora que les amigues d´aquell horabaixa reien veient els meus mostatxos de xocolata i el sucre de les ensaïmades adornant la meva boca. Apa, ves de seguida a rentar-te la cara, em deia, rieta. No veus que així no pots tornar a casa teva?.

El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tot presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.

[23/02] Explosió - «La Nueva Idea» - «A Batalha» -«Gimnàstica revolucionària» - Borràs - Pellicer - Kaision - Fernández Montalva - Schneider - Pelaud - Soudy - Asara - Bauchet - Andreo - Monleón - Mongay - Tuñón - Hernández Marichal - Launay - Català Balañà - Vives - Mancuso - Ayora - Aubry - Clément - Domaschi - Gracia - García García - Vitales - Villar - Caicedo - Segura - Dubost - Marín - Puyal - Lozano - Taitz

Anarcoefemèrides del 23 de febrer

Esdeveniments

El cos de Paul Métayer després de l'explosió a l'hospital de Saint Jean de Brussel·les

- Explosió accidental: El 23 de febrer de 1883 a Ganshoren (Brabant, Bèlgica) els anarquistes de Lió, Antoine Cyvoct i Paul Métayer, mentre feien una «passejada» pel camp, són víctimes de l'explosió accidental d'una bomba que transportaven, probablement destinada a un assaig. Métayer, que havia d'embarcar a Anvers cap a Amèrica, mor l'endemà com a conseqüència de les ferides, fet que no serà divulgat a la policia; durant l'enterrament civil, l'anarquista brussel·lès Egide Govaerts en farà l'elogi fúnebre i el diari anarquista d'Anvers De Opostand en lloarà el silenci davant la policia:«És així com moren els anarquistes.» Cyvoct, supervivent a la deflagració i denunciat pel cotxer que els va portar i testimoni de l'explosió, va ser condemnat tres mesos per emprar un nom fals; després serà extradit a França per jutjar-lo per l'atemptat al restaurant del teatre Bellecour de Lió.

***

Portada del primer número de La Nueva Idea

- Surt La Nueva Idea: El 23 de febrer de 1895 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic anarquista La Nueva Idea. Portava l'epígraf «A cadascú segons les seves forces» i cites de Pierre-Joseph Proudhon («El primer que digué: Això és meu, fou el primer lladre» i de Nicolas Champfort («Gaudeix i fes gaudir sense fer mal ni a tu ni als altres. Aquesta és la vertadera moralitat»). Lluís Mas Gassió, que dos anys després fou afusellat a Montjuïc després de ser processat per la bomba del carrer Canvis Nous, formà part de la redacció. De periodicitat irregular, els articles anaven sense signar, però hi van col·laborar José López Montenegro i Enric Pujol, entre d'altres. Tractà temes diversos, com ara textos teòrics i literaris, notícies locals i exteriors, antimilitarisme, maltusianisme, etc. En sortiren 4 números, l'últim el 5 de maig de 1895. Lluís Mas anuncià en la premsa llibertària la suspensió de la publicació del periòdic per mor d'una demanda imposada per les autoritats.

***

Portada d'un exemplar d'A Batalha

- SurtA Batalha: El 23 de febrer de 1919 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del diari anarcosindicalista A Batalha, òrgan de la Unió Operaria Nacional (UON), que poc després es transformaria en la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i que en 1923 s'adherirà a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El seu director i principal redactor va ser el conegut militant llibertari Alexandre Vieira; els col·laboradors havien de ser treballadors. Francisco Perfeito de Carvalho, Manuel Joaquim de Sousa, Manuel Ribeiro –que després fundaria A Bandeira Vermelha– i Carlos Rates en serien també destacats col·laboradors. Aquesta publicació es llegia en veu alta a les cantines de les fàbriques, perquè mots treballadors eren analfabets. Es va convertir en el segon periòdic del país, amb un tiratge de 25.000 exemplars i en determinades lluites sindicals de 40.000. Va mantenir una forta polèmica en 1925 sobre qüestions sindicalistes amb el periòdic comunista A Bandeira Vermelha de la Federació Maximalista. Durant la seva existència va tenir 21 episodis de repressió per part de l'Estat, entre assalts, detenció de redactors i operaris, tancaments, segrests i prohibicions de circulació, moltes vegades de diversos dies. El 26 de maig de 1927 va sortir l'últim número, l'endemà un escamot de la policia va destrossar la seu del periòdic i del sindicat i la publicació va ser prohibida, un any després del cop d'Estat militar que va sacsejar Portugal. Posteriorment, el 25 d'abril de 1974, després de l'enderrocament de la dictadura i la tornada de la democràcia a Portugal, A Batalha reapareixerà de bell nou, però sense recobrar la influència que va tenir durant els anys 20.

***

Bar"La Tranquilidad" de Barcelona

-«Gimnàstica revolucionària»: El 23 de febrer de 1923 Joan García Oliver, en una reunió portada a cap al bar «La Tranquilidad», al número 69 de l'Avinguda del Paral·lel de Barcelona (Catalunya), al costat de l'actual teatre Victòria, amb els delegats de diversos grups d'afinitat anarquistes, va exposar la seva tàctica de la«gimnàstica revolucionària», que va ser aprovada amb el nomenament d'un comitè de coordinació constituït per Aurelio Fernández i Ricard Sanz. La tàctica de la«gimnàstica revolucionària» era partidària d'un enfrontament permanent amb el capital i l'Estat burgès, amb la finalitat d'aguditzar els possibles conflictes i provocar l'esclat revolucionari que instaurés el comunisme llibertari. Aquesta pràctica d'intransigència i d'enfrontament implicava un intent, per part de grups reduïts de militants anarquistes, de desencadenar la mobilització de les masses i la revolució. Aquests «anarquistes purs», en contraposició als anarcosindicalistes, sostenien que els treballadors havien de llançar-se a accions insurreccionals –principalment la vaga revolucionària– com a forma d'«exercitar», de guanyar experiència, en l'art de la insurrecció; malgrat que contessin amb escasses o nul·les possibilitats de triomfar. La confiança en l'espontaneïtat de les masses i el voluntarisme eren elements constitutius d'aquesta concepció de la transformació revolucionària. Una marcada hostilitat vers tots els partits polítics, i en especial vers els partits marxistes, era característica d'aquests grups. Els sindicats eren concebuts, abans de tto, com a instruments útils per aquesta transformació revolucionària. Per això els«anarquistes purs» havien insistit històricament en la importància que aquests sindicats estiguessin dotats d'objectius revolucionaris. La Confederació Nacional del Treball (CNT) va mantenir des de 1919 com a objectiuúltim la instauració del comunisme llibertari. Aquesta tàctica de la «gimnàstica revolucionària» es concretarà especialment amb el sorgiment de la Federació Anarquista Ibèrica i la seva estratègia insurreccional, a partir, sobretot, de la instauració de la Segona República espanyola. Aquesta tàctica va rebre fortes crítiques del sector anarcosindicalista o sindicalista, ala més moderada de la CNT, que sostenien que calia enfortir els sindicats (disciplina, organització, preparació, reivindicacions, etc.) i deixar de banda «aventures imprudents» inacceptables que l'únic que feien eren augmentar la repressió estatal (detencions, deportacions, clausura de locals sindicals i d'ateneus, etc.). Els «anarquistes purs», partidaris de la«gimnàstica revolucionària», veien aquestes crítiques dels sindicalistes com idees dòcils que postergaven indefinidament l'esclat de la revolució, caient en posicions reformistes i col·laboracionistes. L'organització, el desenvolupament i les conseqüències d'aquesta tàctica de la «gimnàstica revolucionària» constitueixen un dels capítols més importants de la història de la CNT, perquè hi convergeixen problemes de tàctica i d'estratègia, però també problemes d'estructura orgànica i de finalitat última cenetista.

Naixements

Signatura de Martí Borràs Jover (1894)

- Martí Borràs Jover:El 23 de febrer de 1845 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) el sabater anarquista Martí Borràs Jover, conegut com El Sord, pels seus problemes d'oïda. Sos pares van ser Josep Borràs Vidal, un teixidor de cotó també igualadí, i Rosa Jover Faura, de Cornellà de Llobregat. Milità en el moviment anarquista del barri barceloní de Gràcia. El 19 d'octubre de 1869 es casà amb la també llibertària Francesca Saperas Miró, amb qui tindrà com a mínim 10 fills, dels quals, després d'un nin gran que es deia Joan, només van sobreviure cinc nines: Salut, Antonieta –que morí jove–, Mariona, Mercè i Estrella –Salut i Mariona també seran militants–, i el seu domicili es convertí en centre d'activisme llibertari i refugi de perseguits. En 1871 fou elegit membre del Comitè Local de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT) de Barcelona i participà el 29 de març de 1871 en la redacció de la Protesta de la Asociación Internacional de los Trebajadores. Federación barcelonesa, publicada aquell mateix dia en La Federación, on va fer palesa la seva postura política dins els corrents de l'època: tot canvi social havia de ser pacífic i amb el consentiment del poble. Amb el pas del temps la seva actitud va anar decantant-se cap a posicions més radicals. Des del 22 de setembre de 1872 fou secretari de la Comarca de l'Est de la Unió de Constructors de Calçat de la Regió Espanyola i en constituí a ca seva la seu. Durant el Congrés Obrer de la Regió Espanyola, celebrat entre el 23 i 25 de setembre 1881 al teatre Circ de Barcelona, fou un dels oradors que s'oposà a l'entrada del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Pablo Iglesias a l'aliança. D'antuvi col·lectivista, evolucionà cap a l'anarcomunisme després d'entrevistar-se en 1875 amb Errico Malatesta en una estada d'aquest a Barcelona i de llegir els periòdics francesos Le Révolté i La Révolte; i formà un grup propagador del comunisme anarquista a Gràcia animat també per Emili Hugas. El maig de 1883, amb la secció de Gràcia, publicà un document, conegut com «Projecte de reglament de la Federació de la Regió Espanyola», on demanà la supressió del Consell Comarcal o, per defecte, del Consell Regional. A partir del 18 d'abril de 1886, i fins al 25 de novembre d'aquell any en que desaparegué, amb Emili Hugas edità el periòdic La Justicia Humana. Quincenal Comunista-Anárquico, primera publicació anarcocomunista de la Península. Malgrat tot, el seu grup anarcocomunista edità un nou òrgan d'expressió, Tierra y Libertad. Quincenario Anárquico-Comunista, que es publicà entre el 2 de juny del 1888 i el 6 de juliol de 1889, i que s'imprimia en un petit local de Gràcia i era distribuït per sa companya i per sa filla Salut. Creà la «Biblioteca Anarcocomunista», on traduí i publicà importants fullets –El Salariado, de Piotr Kropotkin; La sociedad al día siguiente de la Revolución i Autoridad y organización, de Jean Grave (Jehan Le Vagre); i Proceso de los anarquistas de Chicago–, i que distribuïa fullets editats a França. En aquesta època col·laborà en La Revolución Social, El Revolucionario i El Combate. Entre 1892 i 1894 col·laborà com a corresponsal en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido. Periódico Comunista Anárquico. La policia el va implicar en l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina el 24 de setembre de 1893. Detingut l'endemà del fet, fou tancat incomunicat durant 21 dies al castell de Montjuïc. El 15 d'octubre de 1893 va ser ingressat a la presó de Barcelona, al carrer de la Reina Amàlia. Borràs, que era completament sord, en no poder escoltar i contestar adequadament durant els continus i durs interrogatoris es desesperà totalment. Martí Borràs Jover s'emmetzinà ingerint una capsa de mistos el 9 de maig de 1894 a la cel·la de la presó Model de Barcelona (Catalunya) després d'haver escrit una carta a la seva dona on aconsellava a ses filles que treballessin a cor ple per l'anarquisme mitjançant el convenciment i no mitjançant la força. Durant el seu enterrament es produïren aldarulls quan un grup de companys interceptaren el carro fúnebre i intentaren arrabassar, sense èxit, la creu del taüt. Pocs dies després, el 16 de maig de 1894, la causa instruïda contra ell i altra vintena de militants anarquista, va ser sobreseguda definitivament. Deixà obres inèdites, com ara la peça teatral Un grano de arena.

Antoni Dalmau i Ribalta: «Martí Borràs i Jover (1845-1894) o el primer comunisme llibertari», en Revista d'Igualada, 26 (setembre 2007). pp.14-31

***

Antoni Pellicer i Paraire

- Antoni Pellicer Paraire: El 23 de febrer de 1851 neix a Barcelona (Catalunya) el tipògraf, maçó i destacat militant anarquista de la I Internacional Antoni Pellicer i Paraire–el segon llinatge a vegades citat Perayre–, conegut com Pellico o Pellicu. Sos pares es deien Ramon Pellicer Padrol, sabater, i Antònia Peraire Balart. Son pare va morir a trets en 1868 víctima d'una càrrega dels Mossos d'Esquadra a la Rambla de Barcelona. Tipògraf (caixista, corrector i escriptor) des dels 11 anys, es va afiliar a la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i a l'Aliança de la Democràcia Socialista (ADS) de Mikhail Bakunin. Formà part de la Societat Fraternal d'Oficials Impressors, fundada en 1868, que estava afiliada al Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona, i que a finals de 1869 canvià el nom pel de Societat Cooperativa Solidària d'Obrers Impressors i que s'adherí a la Federació Local de Barcelona de la Internacional, suprimint la definició«cooperativista» del seu nom, restant Societat Solidària d'Obrers Impressors. En 1869 fou nomenat secretari de la Unió de Noògrafs de Barcelona. Va col·laborar en la direcció del setmanari obrer La Federación (1869-1874), quan va passar a ser l'òrgan d'expressió de la Internacional barcelonesa. L'1 d'agost de 1872 fou un dels signants del document Cuestión de laAlianza, on es defensava l'Aliança bakuninista dels atacs dels redactors marxistes de La Emancipación de Madrid (Espanya). L'octubre de 1872 assistí al congrés constitutiu de la Unió de Noògrafs de la Regió Espanyola, celebrat a Barcelona, organització de la qual va ser nomenat secretari. També l'octubre de 1872 participà activament en la primera vaga del sector tipogràfic per tal d'establir noves tarifes. Durant la segona meitat dels anys setanta, durant la repressió dels internacionalistes en els primers anys de la Restauració borbònica, viatjà durant quatre anys per Amèrica (Mèxic, Cuba i Estats Units) treballant en el seu ofici. De bell nou a Barcelona en 1878, després de viatjar de polissó al vaixell de tornada, s'integrà en l'acabada de crear tipografia«L'Acadèmia», que jugà un paper cabdal en el desenvolupament del moviment obrer d'aleshores. L'agost de 1879 participà en la fundació de la Societat Tipogràfica i el setembre de 1881 en la constitució de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) a Barcelona, formant part de la seva Comissió Federal entre 1882 i 1883 –aquesta Comissió Federal fou la que desautoritzà els anarquistes andalusos radicals durant el cas de «La Mano Negra». Així mateix participà en la fundació de la societat anarquista «La Solidària», escindida de la Societat Tipogràfica el 1881, de la Comissió Federal de la qual fou membre entre 1881 i 1883. En aquests anys va redactar La Crónica de los Trabajajores (1882-1883), òrgan oficial de l'FTRE. També va participar en la formació en 1883 de la Unió d'Obrers Tipògrafs. Assistí al congrés de Sevilla de la FTRE de l'AIT i en fou membre de la Comissió Federal, fent costat el grup anarcocol·lectivista català de Rafael Farga Pellicer (cosí seu; també fou nebot de Josep Lluís Pellicer), Josep Llunas Pujals, Francesc Tomàs Oliver, etc. Col·laborà regularment en LaRevista Social(1881-1885) i després en ElProductor (1887-1893), així com en LaAsociación, portaveu de la Societat d'Obres Tipògrafs de Barcelona (1883-1889). Fou un dels fundadors el setmanari Acracia (1886-1888), una de les publicacions més importants de l'anarquisme ibèric i la qual dirigí, signant els seus articles P. El maig de 1888 fou un dels organitzadors del Congrés Ampli de Barcelona, que va decidir la creació de la Federació Espanyola de Resistència al Capital (FERC). Un cop dissolta la FTRE en 1888, passà a militar en l'Organització Anarquista de la Regió Espanyola (OARE), en l'anomenat «Grup Benevento» (Adrián del Valle Costa, Pere Esteve, Anselmo Lorenzo Asperilla, Fernando Tarrida del Mármol, etc.) i en la nova Societat d'Impressors de Barcelona (SIB). El 10 de novembre de 1889 fou secretari del jurat del II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1890 participà activament en l'organització de la primera vaga del Primer de Maig per les vuit hores. En aquesta època va ingressar, com altres internacionalistes, en la maçoneria. El 29 de març de 1891 participà en un míting unitari amb els marxistes al Circ Eqüestre de Barcelona organitzat per la SIB. L'11 de novembre de 1891 presidí un míting, on parlaren Francesc Abayà Garriga, Teresa Claramunt Creus, Errico Malatesta, Pere Esteve i Jaume Torrents Ros, en commemoració del quart aniversari dels «Màrtirs de Chicago», que se celebrà al Teatre Gayarre de la barriada barcelonina de Sants. A finals de 1891 va marxar cap a Buenos Aires (Argentina) atret per l'oferta que la casa «Curt Berger& Cia», representant a l'Argentina de la firma alemanya «Berger& Wirth», li va oferir per organitzar i encarregar-se de la nova revista professional Exito Gráfico, que no s'engegà fins 1905 i que dirigí fins a la seva mort. A l'Argentina dirigí altres revistes professionals com ara La Tarjeta Postal, La Unión Cartófila Argentina,Anuario Cartográfico Sudamericano, i La Noografía (1899-1901). S'integrà en el cercle d'intel·lectuals anarquistes promogut per Fortunato Serantoni i encara que no va participar personalment en la fundació de la Federació Obrera Argentina (FOA) les seves idees organitzatives va ser acceptades. En aquests anys són especialment valuosos els seus 12 articles apareguts en La Protesta Humana (1900-1901) sobre l'organització obrera, síntesi d'organització econòmica i revolucionària quan a l'Argentina predominava l'«espontaneïsme»–per això va ser criticat pels individualistes– i en els quals combat l'autoritarisme, el«funcionarisme» i la centralització, alhora que propugna el federalisme, l'organització de la comuna revolucionària, l'internacionalisme i el paral·lelisme en l'actuació de sindicats i anarquistes, tot això en consonància amb l'esperit de l'antiga FRE. El maig de 1901 parlà en un míting organitzat pel gremi de paletes. Fou un dels impulsors del congrés fundacional de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Cap el 1905 va reduir la seva militància, reafirmant les seves idees, interessant-se per l'anarquisme ibèric i mantenint correspondència amb els companys catalans. El 18 de maig de 1907 fundà i presidí a Buenos Aires l'«Instituto Argentino de las Artes Gráficas» i a iniciativa seva es fundà l'Escola de Tipografia Argentina. En aquests anys americans col·laborà en nombroses publicacions, com ara Cultura Obrera, La Cuña,El Despertar, Futuro,Liberación, La Llumanera, La Questione Sociale, Tierra y Libertad, La Protesta, La Sierra, En Titella, El Trabajo, La Voz del Pueblo, etc. És autor de Disquisiciones sociales. La paz y el socialismo (sd), En defensa de nuestros ideales (1894), Organización obrera (1899), Conferencias populares sobre sociología (Buenos Aires, 1900) –que tingueren una gran difusió a l'Estat espanyol a través de moltes reedicions fetes a Barcelona, València i Palma–, Memorándum con motivo y en celebración de mis 55 años (1906), El individuo y la masa. La educación de la libertad (1908), La política juzgada por los políticos. Análisis de la cuestión de la vida (1909), Germen individualista (1912), Colección de escritos literario-sociales (1916) i Análisis de la cuestión de la vida (1926, pòstum). Va articipar en la redacció de Garibaldi. Historia liberal del siglo XIX i va escriure diverses obretes de teatre social en català (En lo ball , Celos, Jo vaig, La mort de la proletària,Sense Esperança, etc.). Antoni Pellicer i Paraire va morir el 21 d'abril de 1916 a Buenos Aires (Argentina).

***

Foto policíaca de François Kaision (9 de març de 1894)

- François Kaision: El 23 de febrer de 1855 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista François Joseph Kaision, conegut com Titi. Sos pares es deien Joseph André Kaision, filador, i Jeanne-Adelaïde Poterlet, esborradora de draps. Es guanyava la vida treballant de blanquer. El 24 de novembre de 1885 va ser condemnat a París (França) a 25 francs de multa per «embriaguesa i ultratges a agents». En 1890 vivia a Saint-Denis (Illa de França, França), on treballava a la fàbrica Claparède, més tard anomenada «Chantiers de la Loire». En aquesta fàbrica, segurament, congenià amb l'anarquista Charles Chaumentin (Chaumartin) que hi treballava de mecànic i era també membre del grup anarquista de Saint-Denis. L'1 de maig de 1890 va ser detingut, juntament amb altres companys (Ernest Bourgeois, Anselme Monpercé, François Pourrv i Philogéne Ségard), com a«anarquistes perillosos» que organitzaven la manifestació del «Primer de Maig» a Saint-Denis. El juliol de 1890 va anar a Reims amb Auguste Faugoux, gerent del periòdic anarquista Le Père Peinard, per a fer-hi propaganda, especialment entre els soldats. La policia el va qualificar d'«anarquista militant preconitzador dels mitjans violents». Durant la tardor de 1890 vivia al número 149 del carrer Barbatre de Reims i era secretari del grup «La Jeunesse Libertaire». El 9 de març de 1894, quan vivia al número 49 del carrer Saint-Charles de París, va ser fitxat per la policia en l'anomenat«Fitxer Bertillon». François Kaision va morir l'1 de febrer de 1906 a l'Hospital Tenon de París (França).

***

Ricardo Fernández Montalva

- Ricardo Fernández Montalva: El 23 de febrer de 1866 neix a Santiago de Xile (Xile) el poeta i dramaturg i escriptor anarquista Ricardo Fernández Montalva, que va fer servir diversos pseudònims, com Armando,Fernán Rodríguez,Juan de Sánchez, etc. Estudià a partir de 1879 al Col·legi Anglès de Robert Radford de Santiago de Xile i a partir de 1884 Dret a la Universitat de Xile. Fundà i dirigí a Santiago de Xile La Revista Cómica. Periódico ilustrado, satírico-literario (1895-1905), on es van divulgar nombroses composicions modernistes i també innovacions en la concepció gràfica gràcies a les influències de l'art nouveau. Col·laborà en nombroses revistes i diaris, alguns dels quals dirigí (El Ateneo de Santiago, etc.), i exercí de diplomàtic a París (França). Publicà poemaris, com ara Íntimas. Ensayos poéticos (1888), Nocturnos (1897) i Canciones de un guardia nacional (1898); obres de teatre, com El lujo de las santiaguinas o el galeoto chileno (1884), La mendiga (1888),Cuando menos se piensa (1897), La mujer de mundo (1897) i La copa de marfil (sd); novel·les com El demonio de la venganza (1885), El joven Julio (1886) i Amor moderno. Diálogo (1895); i assaigs biogràfics com Julio Bañados Espinosa (1891). Ricardo Fernández Montalva va morir el 5 de novembre de 1899 a Valparaíso (Valparaíso, Xile). Son germà Samuel també fou poeta.

***

André Schneider (1907)

- André Schneider: El 23 de febrer de 1866 neix a Hayange (Lorena, França) l'anarquista il·legalista i insurreccionalista Andre Schneider. Era el fill primogènit de Jean Schneider, ferroviari, i d'Anne Taite. Es guanyava la vida treballant de terrelloner. Segons la policia, que el considerava com a«anarquista perillós», per a fer costat la vaga de ferroviaris d'octubre de 1910, havia realitzat sabotatges. En 1910, durant algunes setmanes, va ser membre de la secció del XIII Districte de París (França) del Partit Revolucionari promogut per Miguel Almereyda. També va ser membre d'una«organització de combat», creada per llibertaris i socialistes insurreccionalistes, promoguda per La Guerre Sociale. Arran de la seva fundació el 13 de novembre de 1910, va ser el primer secretari de la Federació Revolucionària Comunista (FRC). En aquesta època vivia al número 126 del carrer de Choisy, al XIII Districte de París. Instal·lat a Bezons (Illa de França, França), el 2 d'abril de 1911 passà la secretaria de l'FRC a Auguste Dauthuille. Fervent defensor del sabotatge i de l'acció directa, el maig de 1911 es va veure implicat en un cas de «complot contra la policia», juntament amb els anarquistes Eugène Moucheboeuf i Paul Trouillier, on, segons les autoritats, preparaven atemptats contra diverses edificis públics (Prefectura, comissaries, seus de sindicats grocs, etc.). En aquesta època també formava part del grup de defensa «Les Bakounistes». El 4 de juny de 1911 representà el grup anarquista de Bezons en el Congrés Regional de l'FRC, on va proposar, davant la possibilitat d'eventuals aixecaments revolucionaris, la creació de«dipòsits d'explosius», conegutsúnicament pel «comitè de direcció i per militants segurs»; amb el suport de Paul Trouillier, va expulsar un «pertorbador individualista» del congrés. En aquestaèpoca treballava en una fàbrica de porcellanes al carrer d'Aboukir de París. El 31 de juliol de 1911 va ser condemnat per un tribunal correccional a 18 mesos de presó per haver incitat son fill Maurice Schneider de 12 anys a furtar plomes estilogràfiques de luxe en un gran magatzem del carrer Rivoli de París on estava empleat; son amic Eugène Moucheboeuf, a qui n'havia donat una, va ser condemnat a sis mesos per «encobriment», i un tal Dubois a vuit mesos. La policia l'acusava d'haver comprat, amb diners sortits de robatoris i de la falsificació de moneda, una finca a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França), coneguda com «Le Maroc», on diàriament diversos anarquistes l'usaven com a camp de tir i de perfeccionament en l'ús d'armes de foc. El 12 d'abril de 1913, en una reunió plenària de l'FCA, va ser nomenat membre de la comissió, formada per sis membres (François Cuisse, Albert Goldschild, Robert Guérard, Ernest Labrousse, Henri Lemonnier i ell), encarregada de preparar el Congrés Nacional Anarquista que se celebrà entre el 15 i el 17 d'agost de 1913; a resultes d'aquest congrés, entrà a formar part de la comissió encarregada de crear definitivament la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). En aquests anys també fou membre del «Foyer Populaire» de Belleville i del«Club Anarquista Comunista» que es reunia al carrer Clignancourt i del qual Albert Goldschild era secretari. Va ser l'autor d'un informe sobre l'organització anarquista a França que s'havia de presentar al Congrés Anarquista Internacional que s'havia de celebrar entre el 28 d'agost i el 5 de setembre de 1914 al Devonshire Hall de Londres (Anglaterra). Durant la Gran Guerra, amb altres companys de l'FCAR, va ser destinat a feines al campament atrinxerat de París, on mantingueren activitats revolucionàries clandestines i, com a membres de«Les Amis du Libertaire», recaptaren diners amb la finalitat de fer reaparèixer el setmanari. En aquestaèpoca vivia al número 10 de l'avinguda de la Glacière a Argenteuil (Illa de França, França). El juliol de 1916, durant l'enterrament d'Hélène Lecadieu, pronuncià el discurs fúnebre que havia de fer Pierre Martin aleshores malalt. El 14 de novembre de 1917 va ser nomenat gerent de l'escola llibertària «La Ruche», de Sébastien Faure, en aquell moment mancada de fons, i especialment encarregat de vetllar pel material. En acabar la guerra va ser un dels refundadors de l'organització anarquista, que va prendre el nom de Federació Anarquista (FA). En 1919 redactà durant una temporada la secció «Billet de la glèbe», crònica pagesa apareguda en Le Libertaire. També aquest any ajudà Sébastien Faure en el desenvolupament de la impremta cooperativa obrera«La Fraternelle», que havia fundat amb un capital de 120.000 francs al número 55 del carrer Pixérécourt del XX Districte de París. Divorciat l'11 de juliol de 1904 de Marie Hélène Thiriet, el 27 de març de 1919 es casà al X Districte de París amb la domèstica Eugénie Amantine Laurent. En aquesta època treballava de conreador i vivia al número 50 del carrer Château Landon de París. El 17 de febrer de 1928 va ser detingut a París, juntament amb sa companya, sota l'acusació d'haver estafat per valor d'un milió de francs grans quantitats de queviures (sucre, conserves, barrals de vi, bacallà sec, etc.) que havien demanat a majoristes i que després no havien pagat, per a posteriorment revendre en una botiga muntada a Joigny (Borgonya, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Louis Pelaud apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 de maig de 1936

- Louis Pelaud: El 23 de febrer de 1870 neix a Avinyó (Provença, Occitània) l'anarquista Louis Ferdinand Pelaud. Era el fill primogènit de François Isidore Pelaud, sabater, i de Gertrude de Baldo. Es guanyava la vida com a escultor en fusta. A començament de la dècada dels noranta va ser fitxat com a anarquista a Avinyó, on participava activament en les reunions llibertàries. El 16 de febrer de 1895 es casà a Avinyó amb la costurera Marie Augustine Gapiand. En 1897 va ser controlat per la policia a Lió (Arpitània) i en 1903 pertanyia al grup anarquista cultural «Réveil des Harmonistes» d'aquesta ciutat. En aquesta època col·laborà econòmicament amb Les Temps Nouveaux. A començament dels anys deu del segle XX figurava, amb altres companys (Nicolas Berthet, Hipp, Gabriel Laplanche, Pages, etc.), en una llista d'anarquistes de Saint-Étienne. En aquesta època vivia al número 41 del carrer Benoît Malon de Saint-Étienne i treballava de sabater. Pel seu caràcter erudit, en el període d'entreguerres fou bibliotecari de la Borsa del Treball de Saint-Étienne. Poeta i cançonetista llibertari, fou autor de nombrosos textos i era membre del grup artístic «Les Amis des Muses». Era conegut a Saint-Étienne pel seu amor als animals. Louis Pelaud va morir l'1 de maig de 1936 a l'Hospital de Bellevue de Saint-Étienne (Forez, Arpitània).

***

Foto policíaca d'André Soudy (3 d'abril de 1912)

- André Soudy: El 23 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 25 de febrer– de 1892 neix a Beaugency (Centre, França)l'anarquista il·legalista, membre de la«Banda Bonnot», André Soudy. Sos pares es deien Albert Eugène Soudy, guixaire, i Juliette Palmyre Alexandrine Laluque. Va tenir una infància miserable i començà a treballar com a mosso d'una adrogueria quan tenia només 11 anys i dos anys més tard va contreure la tuberculosi. Com a sindicalista, és condemnat tres cops per «ultratge als agents». Surt de presó rebel i malalt. Comença a freqüentar la colònia anarquista de Romainville, on s'edita L'Anarchie, i on trobarà Bonnot i els altres membres de la banda. El 25 de març de 1912 participa en els atemptats de Montgeron i de Chantilly on dos empleats de la Société Générale moren. Detingut a la platja de Berck el 30 de març de 1912 on es curava de la seva tuberculosi, serà condemnat a mort per l'Audiència del Sena de París el 27 de febrer de l'any següent, juntament amb els seus companys de la «Banda Bonnot» Raymond Callemin, Élie Monier i Eugène Dieudonné. André Soudy va ser guillotinat pel botxí Anatole Deibler, amb Callemin i Monier, el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França). Les seves últimes paraules van ser: «Fa fred, a reveure!».

***

Romeo Asara i Fioravante Meniconi (amb barba)

- Romeo Asara: El 23 de febrer de 1896 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Romeo Asara. Sos pares es deien Samuele Asara i Letizia Vegetti. Després de fer els estudis elementals, exercí la professió de mecànic i entrà de molt jove en el moviment llibertari, desenvolupant la propaganda anarquista en estret contacte amb altres companys, com ara Mario Mantovani, Angelo Damonti, Fioravante Meniconi, Angelo Rognoni, etc. Va ser detingut i condemnat en diverses ocasions per delictes comuns i per«instigació a la deserció». Membre del Comitè Pro Víctimes Polítiques, el juny de 1929 va ser detingut i processat pel Tribunal Especial, juntament amb el ferroviari Giuseppe Peretti, Domenico Guadagnini, Gino Bibbi, Guglielmo Cimoso, Angelo Rognoni, Umberto Biscardo, Ermenegildo Villa i altres, acusat de possessió de«materials idonis per a la confecció de màquines explosives»–sembla que fou l'inventor d'un sistema de retardament per als explosius. A la presó envià diverses cartes a Benito Mussolini on renunciava al seu passat anarquista i s'oferia com a confident de la policia. Absolt per manca de proves, el 20 d'octubre de 1929 la policia l'assignà per a ser confinat per un període de tres anys a l'illa de Ponça. Una oportuna estada al manicomi de Mombello (Llombardia, Itàlia) evità la deportació i la mesura va ser commutada per dos anys d'amonestació. Durant els anys trenta residí a Milà, on treballà de dissenyador, sense destacar en la militància i sense ser molestat per la policia. No obstant això, mantingué contactes amb Alfredo Brocheri, organitzador de l'emigració clandestina de militants, i Michele Schirru, durant la seva estada a Milà entre abril i maig de 1930. Considerat perillós, el 17 de juny de 1940, quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp de concentració de Collefiorito (Guidonia Montecelio, Laci, Itàlia) i, a partir del desembre de 1940, al de Manfredonia (Pulla, Itàlia). Un cop alliberat, retornà a Milà i a partir del 8 de setembre de 1943, data de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades, es va perdre el seu rastre. Participà en la Resistència i va ser detingut en dues ocasions; torturat, va ser deportat a Alemanya. Aconseguí fugir i s'integrà de bell nou en les forces partisanes. Formà part, amb Augusta Farvo, com a comissari polític, de la II Brigada«Bruzzi-Malatesta» que operà a Pero-Rho de Milà. Després de la II Guerra Mundial participà activament en el moviment anarquista milanès. Romeo Asara va morir el 23 de desembre de 1957 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

D'esquerra a dreta: Louis Simon, Louis Lecoin i Émile Bauchet

-Émile Bauchet: El 23 de febrer de 1899 neix a Roissy-en-France (Illa de França, França) el militant llibertari i pacifista Émile-Alexandre Bauchet. Era el desè infant d'una família miserable; son pare, jardiner alcohòlic, es deiea Léon Michel Bouchet i sa mare, bugadera, Alexandrine Thérèse Noël. Després d'aprendre l'ofici de paleta, va ser incorporat a files en 1919, va desertar després de 14 mesos de servei i va aconseguir escapar durant 10 anys als tribunals militars. A partir de 1927 va col·laborar en el periòdic d'Alphonse Barbé Le Semeur i es va declarar objector de consciència. Detingut en 1929 per la seva deserció, va ser condemnat el 10 de juliol de 1929 a un any de presó, malgrat el suport de Louis Lecoin, d'Han Ryner i de Georges Pioch durant el procés. Finalment va ser alliberat l'abril de 1930 gràcies a una remissió de pena. El 8 de maig de 1930 es casà a Bondy (Illa de França, França) amb Léontine Laclan. Es va associar fins al 1932 amb l'anarquista Paul Barbé, germà d'Alphonse, per explotar una línia d'autocars a Dives-sur-Mer (Baixa Normandia). Després milità en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en presidirà la federació de Calvados abans d'esdevenir-ne secretari de comptes de l'oficina nacional. Va col·laborar en La Patrie Humaine i en La Voie de la Paix, de la qual serà gerent. El juliol de 1935 va ser un dels anarquistes i sindicalistes signants en nom de la LICP d'un manifest aparegut en Le Libertaire apel·lant a l'organització d'una conferència nacional contra la guerra i la «unió sagrada» Sempre actiu després de la guerra, intentarà en 1958 reagrupar les organitzacions i grups pacifistes amb la fundació del Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió.Émile Bauchet va morir el 7 d'agost de 1973 a Villers-sur-Mer (Baixa Normandia, França).

***

Necrològica de Juan Andreo García apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de maig de 1980

Necrològica de Juan Andreo García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de maig de 1980

- Juan Andreo García: El 23 de febrer de 1902 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Diego Andreo García. Sos pares es deien Pedro Andreo i Juana García. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Va ser internat en diversos camps de concentració i passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Malalt crònic, el final de sa vida el passà en un hospici d'Airaga (Provença, Occitània), població on milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Antonia Morcillo y Herrera. Juan Andreo va morir d'una pulmonia el 30 de març –algunes fonts citen erròniament el 20 de març– de 1980 a l'Hospital d'Avinyó (Provença, Occitània) i contra la seva voluntat, i la de sos campanys, va ser enterrat religiosament per sa família.

***

Manuel Monleón Burgos

- Manuel Monleón Burgos: El 23 de febrer de 1904 neix a València (València, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Andilla (Serrans, País Valencià)– el pintor, il·lustrador, cartellista, naturista, esperantista i anarquista Manuel Monleón Burgos. Sos pares es deien Manuel Monleón Traves, jornaler, Maria Burgos Ibáñez. D'educació autodidacta, després d'estudiar les primeres lletres a l'Escola Pública, en 1916 entrà d'aprenent al taller de Mariano Pérez, prestigiós pintor de ventalls i miniaturista, iniciant-se en aquest art i del qual en realitzaria exposicions a Madrid, Barcelona i València entre 1928 i 1930. A partir de 1929 s'especialitzà en la il·lustració de cartells, de llibres i de revistes, sobre tot de caire anarquista i lligades als seus amics Marín Civera Martínez i Joaquín Juan Pastor (Cuadernos de Cultura, Orto,Estudios, Helios, Crisol), on introduí idees renovadores com la utilització de fotomuntatges o les innovadores tècniques d'aerògrafia. En 1933 participà en la I Exposició d'Art Revolucionari, celebrada a Madrid, i s'integrà en la Unió d'Escriptors i d'Artistes Proletaris (UEAP), organitzadora de l'acte. Entre 1934 i 1936 participà en concursos de cartells de les Falles. Com que d'infant havia patit raquitisme, es decantà per una vida naturista (vegetarianisme, excursions, gimnàstica, etc.). Com a esperantista, publicà en 1933, sota el pseudònim de Manuel Burgos, el llibre Un idioma para el mundo proletario: el esperanto; fou el primer president del Grup Laborista Esperantista de València i establí contactes amb escriptors esperantistes russos. Quan esclatà la guerra, amb Artur Ballester Marco i Josep Renau Berenguer, tingué un paper importantíssim en el desenvolupament del cartellisme polític, sobre tot en campanyes anarquistes (CNT-AIT, FAI), socialistes (UGT), del Partit Sindicalista i de l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura (AIDC). En 1937 participà en l'exposició de París. En acabar la guerra fou detingut al barri alacantí de Benalua per les tropes italianes del general Gámbara i fou tancat als camps de concentració de Los Almendros i d'Albatera. Després de passar per diverses presons alacantines (Benalua, Sant Ferran, Plaça de Braus i Santa Bàrbara), restà tancat tres anys en diverses presons (Carabanchel, Palència i la Model de València). En sortir, fundà amb Antonio Castaños l'empresa de publicitat Gràfiques Diarco (1943-1949). A partir de 1946 col·laborà com a director artístic i il·lustrador en el setmanari cinematogràfic Triunfo i en dues pel·lícules (La escalera i El hombre). Entre 1951 i 1957 visqué a Bogotà (Colòmbia), on maquetà i dibuixà per a l'editorial Reina, fou director artístic d'agències publicitàries nord-americanes, restaurà dibuixos de Gregorio Vázquez de Arce Ceballos, col·laborà en revistes colombianes (Adán,Semana, Estampa) i aprofundí en la pintura –entre el 6 i el 20 de maig de 1955 exposà una gran col·lecció d'aquarel·les al Museu Nacional de Bogotà. En 1958 s'instal·là a Caracas (Veneçuela). En 1962 retornà a la Península i s'establí a València, on dirigí, juntament amb son fill, el també dibuixant Lenko, la secció artística de l'agència publicitària Cid fins a la seva jubilació. Va col·laborà en diversos periòdics, com ara Nueva Cultura,El Sindicalista, Umbral i Verdad, entre d'altres. Manuel Monleón Burgos va morir el 7 d'agost de 1976 al seu domicilio de Mislata (Horta Oest, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. En 2004 s'estrena el documental sobre la seva vida i obra Manuel Monleón, un crit pegat a la paret, realitzat per Pilar Molina, Valentí Figueres i Helena Sánchez.

---

Continua...

---

Sa Pobla (Albopàs) Records dels anys 10 i 20 (XIV) La guerra de Cuba - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

--Weyler no sabia com sortir-ne. El suport de la població als combatents era total. Com fer-ho per acabar amb aquesta ajuda permanent? No va tenir altra idea que concentrar els pagesos en tancats enfilferrats envoltats de seccions especials dinfanteria. Creia, equivocadament, que daquesta forma seria més fàcil sortir a caçar els mambises. Però amb la idea de tancar els cubans dins aquestes grans presons lúnic que va aconseguir fou enfortir la voluntat de lluita dels que ens feien la guerra. Ningú no sabrà mai els milers de persones que moriren a causa de les disposicions del general Weyler! Qui en va portar el compte? Per a lalt comandament espanyol els cubans no eren persones. Si morien de fam... a la fossa comuna! Res no importava als generals i oficials que ens comandaven en aquella tràgica aventura.

Volia anar a veure Jaume Cladera. Record que era un dia de primavera, lluminós, amb un blau immaculat i esclatant que convidava a sortir del despatx. Vaig dir a na Catalina que em preparàs la sotana danar per sa marjal. No volia embrutar-me els baixos amb la pols del camí o amb algun dels bassiots imprevists que resten per les dreceres dels horts quan el pagès acaba de regar el seu bocí de terra.

Era una sotana amb mig pam manco de llargària que les que utilitz per estar per casa o trescar pel poble. Na Catalina la va retallar i tornar a cosir com pertoca. Una mica vella pels anys, però útil per a caminar per camp i muntanya.

Sé que en Jaume em va veure de ben lluny. Una sotana negra enmig de la planura, sota el sol primaveral, no es pot amagar.

Mesperava assegut al pedrís de davant la caseta. Havia començat a carregar la pipa de canya i fang i em guaitava seriós, fumant amb tota tranquil·litat sota lemparrat.

--Bon dia tengui, don Joan! --va ser el primer que em digué--.

Li vaig estrènyer la mà que moferia cordialment.

Romanguérem uns minuts en silenci gaudint del paisatge.

Érem asseguts al banc de pedra. La calma que ens envoltava afavoria la reflexió, el gaudir de la companyia de la natura.

Jo també callava encisat per la meravella que veia, lluny de la foscor de les capelles de lesglésia. Sota lemparrat, una suau brisa primaveral feia lestada paradisíaca: la flaire dels camps regats a primera hora dulcificava lambient. La bonior propiciava el moment exacte duna oració per donar gràcies a Déu per tanta bellesa oferta als ulls dels homes. Em sentia en pau, lluny de les meves nits dinsomni pensant en el destí dels homes, navegant pels vells pergamins que parlaven de temps difícils per als albopassins, de llunyanes guerres i execucions.

Ara entenia a la perfecció lamor per la bellesa del paisatge que ompl els poemes de Miquel Costa i Llobera! Com sent el meu amic coral cada un dels racons de la nostra terra!

Les preguntes sacumulaven una rere laltra Però a Mallorca no tot ha estat calma i placidesa. A Miquel Costa i Llobera li basta veure un pi del seu Formentor, la calma de Cala Murta, per fer-ne un poema immortal sense demanar-se res més. No li agrada aprofundir en els aspectes tèrbols i sagnants de la nostra història. Però jo em deman sovint com devia ser el paisatge en temps de les Germanies, quan la pagesia es revoltà contra els seus senyors naturals. Es distingiria des daquí el fumeral de lesglésia de Pollença cremant amb els seus habitants dins? Se sentirien els trons de canons, el soroll dels arcabussos en la vana provatura agermanada de conquerir Alcúdia? Just a dues passes daquí, prop de Crestatx els seguidors de Joanot Colom foren derrotats per les tropes de lemperador i més enllà, guaitant cap a Muro, prop del torrent, a la planura de Son Fornari, es lliurà la batalla que rompré per sempre la columna vertebral de les forces revoltades contra la llei i lorde.

--Vol saber el que em va passar a Cuba? És per això que ha vengut a veurem? --em digué de sobte, tranquil--.

No calia mentir. Era cert. Minteressava saber noves de la seva vida, els motius perquè havia decidit romandre a la caseta, lluny del brogit del poble. Altres soldats que havien anat amb ell no feren el mateix quan tornaren. A poc a poc sintegraren novament a la vida dAlbopàs, i si patiren pel que havien vist allà procuraven no fer-ho coneixedor. Nhi havia que fins i tot feien acudits sobre els combats lliurats amb els mambises, explicaven com era de difícil conquerir una cubana, fos blanca, negra o mulata. La majoria no volia saber-ne res dels espanyols i els miraven amb altiu posat de menyspreu.

--Sí li vaig contestar--. No vas errat. He vengut especialment fins a lhort per saber-ne la teva versió. He llegit sovint cròniques de la guerra, però parlar-ne seriosament amb algú que va ser testimoni dels fets que narren les revistes i els llibres, minteressa molt. No tho puc negar.

Jaume Cladera va tornar a carregar la pipa i, mirant a la immensitat del paisatge, talment parlàs amb les ombres dun món invisible, va començar a parlar.

--Sovint no sé com vaig poder tornar. Ningú pot imaginar-se linfern si no ha estat a Cuba. Els frondosos boscos tropicals, els aiguamolls traïdors, les trampes amb punxes que ens paraven els separatistes, tot plegat unit a la calor sufocant, la humitat, els mosquits, les llargues marxes forçades i la fam em feien veure que havíem caigut en una trampa mortal. Sortir de les casernes de les ciutats, avançar per aquells camins enfangats esperant un atac dun moment a laltre, era viure dins un somni dantesc.

Aturà de parlar alhora que acaronava el seu ca, en Moreno, única companyia del nostre conegut. Diuen, els que lanaven a visitar, que les converses més llargues les feia amb en Moreno. Sovint el trobaven enraonant amb lanimal, explicant-li coses de la seva vida o de la feina a lhort. Inseparables, el ca el seguia arreu on anàs, dòcil, obeint cada una de les seves indicacions.

--Moreno, descansa aquí, al costat, a lombra li digué alhora que continuà amb la història sense deixar de mirar les muntanyes en direcció a Pollença amb accentuat posat de nostàlgia i tristor als ulls--.

En Jaume fuma tranquil·lament, assaboreix les glopades del perniciós fum com aquell que gaudeix dun plaer immens. La tossina linterromp sovint. Sembla que abusa massa del tabac. Però Albopàs nés un gran productor i lexporta arreu dEspanya. En Jaume en fa algunes anyades i sempre, després dhaver assecat les fulles al sol, en deixa un bon saquet pel propi consum i pels amics i coneguts que acudeixen a la caseta.

--Sí, és el tabac. No sé si un dia hi deixaré la pell. Ja sé que és un mal vici. Però no puc deixar de fumar. És superior a les meves forces! Ho he provat moltes vegades. Mai no ho he pogut aconseguir.

--Les instruccions que tenien els nostres oficials --continuà-- eren romandre al camp i anar en persecució dels sublevats. Però, què sabien aquells jovenets sortits de les acadèmies, el que era una lluita de guerrilles en territori desconegut? Alguns, com els soldats, morien de febres els primers dies; daltres, els més covards, en constatar que allò no era una desfilada militar amb al·lotes que et tiren flors quan passen davant les tribunes, escrivien de seguida a qui coneguessin a recer del poder per a ser destinats a lHavana o tornar a Espanya.

Ens enviaren a Aguitas, una remota posició perduda enmig de la selva, de difícil accés, ja que la major part de lany estava envoltada pels mambises. Tan sols hi restaven setanta homes. Els altres havien mort a conseqüència de les febres, la fam i els atacs dels sublevats. Només hi restava un sergent manant aquelles desferres. Els oficials havien mort en el darrer combat. Altres havien desertat. Encara no sé com hi arribàrem! Havíem perdut quinze homes en el llarg viatge des de Matanzas. El perill no era solament latac directe, quan et trobaves enmig de la selva i atacaven, nus, salvatges, amb el matxet a la mà, cavalcant com a dimonis embogits, tallant els caps dels nostres soldats. El perill més evident tesperava a la nit, mentre feies guàrdia rere els troncs que ens servien de defensa en aquella allunyada posició. Els mambises són també assenyats animals nocturns. Et vigilen des de la foscúria i la protecció que els ofereix la selva i, quan menys ho esperes, et llancen unes fletxetes enverinades mitjançant uns senzills tubs de canya. Encerten en el coll, a les mans, a les cames. En un moment ja has caigut a terra i mors enmig dels sofriments més esfereïdors.

En Moreno ens distreu per uns moments. Em mossega els baixos de la sotana i no hi ha forma de fer-li deixar la improvisada joguina. Pens si està gelós de latenció que em presta Jaume Cladera. Potser no vol que enraonem tant de temps. Segurament mindica que marxi, que ja està bé de plàtica i que és hora de deixar tranquil lamo. Finalment en Jaume aconsegueix que deixi de mossegar la sotana i, amb un gest imperatiu, el fa marxar a un racó des don mira amb mals ulls.

--Podríem estar parlant dies sencers continua explicant-- i mai ningú que no hagi patit aquelles desgràcies podrà copsar el terror que ens dominava. Com resistir en aquelles condicions? Havíem pogut arribar al fortí per miracle. Qui sap si pensaven que era mes fàcil acabar amb nosaltres a força de fam i de por sense necessitat dentrar en combat!

A la nit, els tambors no ens deixaven dormir; sonaven de forma implacable hora rere hora, sense descans. La selva somplia d'estranys càntics de significat indesxifrable per a nosaltres. Quins déus invocaven? No ho sabrem mai! La seva cultura no tenia res a veure amb lespanyola, malgrat els anys de restar sota el domini de la corona.

Menjàvem pa amb cucs, restes del que quedava de les provisions enviades al destacament feia mesos. Lalt comandament instal·lat a lHavana robava tot el que podia dels queviures. Hi hagué comandants que, mancats de cap moral, venien els fusells i les bales als nostres enemics! No parlem del menjar! Cues immenses de carros esperaven larribada dels vaixells enviats de Cadis i Cartagena, de Màlaga o Barcelona. Les capses amb llaunes de conserves, les bótes de vi desapareixien en minuts en direcció als magatzems secrets que tenien els especuladors. Res no feien les autoritats per aturar un desgavell que afectava igualment les medecines, lalcohol per a+ les ferides, les benes... Amb la venda de tots aquests productes els oficials de Weyler vivien una vida de luxe, de luxúria. Abundaven els prostíbuls i els casinos, sempre plens de gom a gom per membres de lexèrcit i la burocràcia de lEstat.

Nosaltres no existíem per a lalt comandament. Carn de canó barata! Un número en un paper a lhora de parlar de les baixes que havíem tengut aquell dia. Què menjàvem? Les galetes dInca shavien podrit. Així i tot les bullíem per a fer una sopa de supervivència. Sabedors de les nostres mancances, els rebels, amagats a la selva, torraven porcs senglars, aus de ploma, i la flaire daquelles menges ens feia enfollir.

Maleíem el destí que patíem. Ens sabíem condemnats sense possibilitat de fugida. Envoltats, lluny de tot remei humà, els més creients resaven el rosari de forma continuada, alhora que els altres escopíem al terra a lespera de qualsevol atac sobtat dels fantasmes de la selva.

En Moreno continuava fitant-me amb posat de pocs amics. Sembla que la nostra conversa li havia desbordat la paciència. Saixecava del racó on estava condemnat i feia provatures datacar de nou. Però es contenia pel gest que cada estona feina Jaume Cladera.

--Què hi feíem en aquell país llunyà, quins interessos defensàvem en terra tan inhòspita? Eren les preguntes que ens rosegaven per dins mentre esperàvem la mort. Era fàcil imaginar el destí final dels espanyols a Cuba. Centenars de guarnicions solitàries, perdudes a linterior de les selves, a les serralades, a les planures sembrades de canya i tabac. Tanmateix era impossible vèncer un poble revoltat contra els dictats duna metròpoli llunyana. Mancats de proveïments, sense saber quina tàctica emprar per derrotar lenemic, lagonia em què vivíem es perllongava durant mesos sense cap via de solució. Inútils els camps de concentració de Weyler, els presoners penjats a les places dels poblats, a les clarianes del bosc. Inefectiva larribada de noves reserves de carn de canó que es menjava la boscúria. Obscur reialme de serps i mosquits i dels cocodrils dels pantans que sovint havíem de travessar. Crits dangoixa dia i nit. Morir sense extremunció. Univers del matxet que tesperava a qualsevol entreforc de camí quan anaves a cercar aigua lluny del destacament.

La història sallargà fins a mitjans horabaixa. Dinàrem dun trempó sota lemparrat, amb els ulls sempre vigilants den Moreno que, cansat de la conversa, finalment shavia adormit damunt el sac que li servia de matalàs. Aquell dia vaig marxar de la caseta amb el cor encongit. Jaume Cladera no mentia. Notava que la seva història em produïa contradiccions. Em demanava què feia jo defensant les guerres de la monarquia des de la trona. Per quins motius no he parlat mai dels patiments dels soldats que morien a Filipines, el Rif, Cuba? Mentre des de la distància sentia els lladrucs del ca reflexionava sobre el meu paper en la vida. I si tenguessin raó les mares que no volien que els seus fills anassin a la guerra? I si els meus esforços per provar de salvar costums i tradicions només haguessin estat una mentida, una gran estafa ordida i planificada per a mantenir en calma els pagesos, barrar el pas a les seves justes peticions?

Quan vaig tornar a casa moments abans del rosari de les set, el cor em bategava com no ho havia fet mai.

Jardins (d'Altri) Climent Picornell

Camins públics i oberts

Mallorca i la guerra civil en la literatura catalana contemporània

TEMPS DE MATERA (LLEONARD MUNTANER EDITOR), UNA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

Tots som Pablo Hasél

Sa Pobla i la poesia mallorquina contemporània

Per una lectura actual de Maragall

La paraula viva: trenta anys de poesia: Antologia (1972-2002)

Sa Pobla i la guerra civil en la literatura catalana contemporània

TEMPS DE MATERA (LLEONARD MUNTANER EDITOR), UNA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

Xirinacs i les traïdes de l´esquerra borbònica

Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....

Sa Pobla (Albopàs) Records dels anys 10 i 20 - Roma - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

Sa Pobla (Albopàs) Records dels anys 10 i 20 - Roma - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes (un petit tast de la novella Els crepuscles més pàllids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes (un petit tast de la novella Els crepuscles més pàllids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)

Fotografies de la guerra

Sa Pobla i la cultura en temps del feixisme

Sa Pobla i la cultura en temps del franquisme

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - El casalot - (Un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - El casalot - (Un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Sa Pobla (Albopàs) Records dels anys 10 i 20 (XIV) La guerra de Cuba - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

Sa Pobla (Albopàs) Records dels anys 10 i 20 (XIV) La guerra de Cuba - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

TEMPS DE MATERA (LLEONARD MUNTANER EDITOR), UNA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

Per una lectura actual de Maragall

La paraula viva: trenta anys de poesia: Antologia (1972-2002)

TEMPS DE MATERA (LLEONARD MUNTANER EDITOR), UNA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....

Sa Pobla (Albopàs)  Records dels anys 10 i 20 - Roma - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes (un petit tast de la novella Els crepuscles més pàllids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)

Fotografies de la guerra

Sa Pobla i la cultura en temps del franquisme

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - El casalot - (Un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Sa Pobla (Albopàs)  Records dels anys 10 i 20 (XIV) La guerra de Cuba - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

Sa Pobla (Albopàs) Records dels anys 10 i 20 - Roma - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes (un petit tast de la novella Els crepuscles més pàllids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)

Sa Pobla (Albopàs) Records dels anys 10 i 20 (XIV) La guerra de Cuba - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)