Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - L´any de la neu (XXV) - (Un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)
Mai no podré oblidar aquella nevada! Per als infants va ser un esdeveniment per a recordar sempre. Els records que tenia abans de la neu eren quelcom d'evanescent i fonedís: queien flocs, però es fonien abans de prendre forma. El 1963, la màgica blancor es va mantenir, oh miracle!, més d'un dia sense fondre's, s´acumulà per moments, arribà a alçades properes al metre. Al matí, just acabats d'aixecar-nos del llit, ens arribava als genolls. En alguns indrets ens tapava! En aquell temps, la família ja havia deixat la botiga del carrer de la Marina (al costat de Can Miquel Pancuit, davant Can Pelí) i, morts els repadrins materns, ens mudàrem a viure al gran casalot que tenien en el carrer de la Muntanya. És la primera mudança de què serv exacta memòria. Feia un fred sec, que t'arribava fins al moll dels ossos. Però aleshores les cases de sa Pobla estaven ben assortides de material per al foc. Tothom tenia (normalment en el corral, damunt la soll) el "llenyer". Amb grans feixos de pi procedents de Formentor o de qualsevol indret de la badia d'Alcúdia (en aquell temps sense hotels) o de llenya d'ametlers, mai no hi havia por de patir fred. A mitjans dels cinquanta a moltes cases (i a la nostra també) existien encara nombrosos forns familiars on les àvies i la mare feien el pa, acabat de pastar en les tradicionals "pasteres" mallorquines. El pa o les coques de verdura (amb pebres o amb sardines), les típiques espinagades de sa Pobla amb anguiles, les panades... Forns que tenien diverses utilitats (a part de servir per a fer aquell pa tan especial que ja no es troba enlloc): en moments de festa familiar servia igualment per fer un tipus de porcella única, ben rostideta, en el seu punt exacte (punt que mai més no hem trobat tan ben aconseguit). (Miquel López Crespí)
El temps és summament variable a Lluc. D´un dia amb sol esplendorós pots passar a un altre de ventós, amb aigua que cau a bots i barrals o, com ha passat aquests dies, amb neu fins els genolls. Només havia vist tanta neu en el 56, quan el poble i tot Mallorca s´aixecà vestit de blanc.
Mai no podré oblidar aquella nevada! Per als infants va ser un esdeveniment per a recordar sempre. Els records que tenia abans de la neu eren quelcom d'evanescent i fonedís: queien flocs, però es fonien abans de prendre forma. El 1963, la màgica blancor es va mantenir, oh miracle!, més d'un dia sense fondre's, s´acumulà per moments, arribà a alçades properes al metre. Al matí, just acabats d'aixecar-nos del llit, ens arribava als genolls. En alguns indrets ens tapava! En aquell temps, la família ja havia deixat la botiga del carrer de la Marina (al costat de Can Miquel Pancuit, davant Can Pelí) i, morts els repadrins materns, ens mudàrem a viure al gran casalot que tenien en el carrer de la Muntanya. És la primera mudança de què serv exacta memòria. Feia un fred sec, que t'arribava fins al moll dels ossos. Però aleshores les cases de sa Pobla estaven ben assortides de material per al foc. Tothom tenia (normalment en el corral, damunt la soll) el "llenyer". Amb grans feixos de pi procedents de Formentor o de qualsevol indret de la badia d'Alcúdia (en aquell temps sense hotels) o de llenya d'ametlers, mai no hi havia por de patir fred. A mitjans dels cinquanta a moltes cases (i a la nostra també) existien encara nombrosos forns familiars on les àvies i la mare feien el pa, acabat de pastar en les tradicionals "pasteres" mallorquines. El pa o les coques de verdura (amb pebres o amb sardines), les típiques espinagades de sa Pobla amb anguiles, les panades... Forns que tenien diverses utilitats (a part de servir per a fer aquell pa tan especial que ja no es troba enlloc): en moments de festa familiar servia igualment per fer un tipus de porcella única, ben rostideta, en el seu punt exacte (punt que mai més no hem trobat tan ben aconseguit).
L´any de sa neu" agafà els poblers ben proveïts de llenya. A part de la gran quantitat de feixos (pi, ametler, bocins d'alzina...) que teníem a les cases, cal recordar que per a combatre el fred també s'empraven altres sistemes complementaris. Qui no recorda les estufes que funcionaven amb serradís o les restes de la molinada del raïm? Existia igualment, malgrat la possibilitat de molestes emanacions i evident perill per a la salut, el braser de carbó (carbó de llenya, el més comú, o de pedra, que era el que empraven els ferrers). A casa meva, a part del llenyer teníem una d'aquestes útils estufes de serradís... De fred no en patírem, el famós "any de sa neu"! El problema era quan sortíem al carrer, a jugar a fer homenots o a lluitar en la ineludible batalla de bolles de neu amb els amics del carrer. Parlam de tota aquella colla amb calçons curts (ells) i trenes amb llacet (elles), amb la qual vaig passar els millors anys de la meva infantesa. Joan Retich, amb el pare del qual anava a repàs a les golfes de casa seva, era un bon amic. No en parlem de les batalles amb els cosins de Can Verdera (en Miquel Crespí, que després seria famós jugador de futbol, entrenador de vàlua reconeguda).
En resten, de dies tan lluminosos (per l'alegria, perquè no anàvem a escola, perquè érem els senyors del carrer), unes fotos mig esgrogueïdes, màgiques per les evocacions que em porten a la memòria. Però el rodet de la vella màquina de retratar (i que el meu oncle José López havia arrossegat pels fronts de batalla de la península, quan lluitava en favor de la República) s'acabà abans de poder retratar l'homenot de neu que havíem fet just davant de casa meva. Quina llàstima tot plegat, no poder servar el record d'una "obra mestra" de l'escultura. Hi treballàrem a fons, aquell matí de febrer del 56. En Joan Grau, el mestre, que ens va veure feinejar emocionats, ens donà certes instruccions imprescindibles: posar-li una bufanda vella pel coll (no fos cosa que es constipàs!), una jaqueta de no se sap quin segle pretèrit, mig arnada, plena de forats. Na Pedrona Crespí ens portà una granera vella, una altra al·lota un bocí de fusta que ens serví de nassot. La meva cosina, amb una pala de ferro que manejava com podia, anava enfortint aquell homenot colpejant aquí i allà... Una meravella, l'escultura que bastírem entre tots! Més tard l'haguérem de defensar contra l'enveja de les colles d'al·lots d'altres carrers (els "contraris" del carrer de l'Escola, els que venien a atacar-nos amb bolles procedents d'indrets tan "llunyans" com la plaça Major). Però l'alegria va ser grossa. Pares i mestres ens miraven satisfets en veure tanta alegria i animació pels carrers del poble estranyament vestits de blanc, curulls de rialles esponeroses. El mestre Nicolau Socies ens recomanà de no fer-nos mal amb el llançament de les bolles de neu... Però no ens férem mal!
Els floquets de neu continuaven caient, insistents, damunt la plaça del santuari, damunt les cases, el monestir i les teulades. Aleshores ens refugiàvem al bar d´en Nofre. L´home té ben assortit el llenyer i a la foganya no hi manquen mai bones soques i estelles d´olivera i pi.
Quan, per la neu, la camiona no podia portar-nos les ensaïmades del matí, ens conformàvem amb una bona grapada de galetes d´Inca. Madò Juliana o na Margalida, sempre amatents, ens demanaven si volíem xocolata o cafè amb llet.
M´agradava contemplar el ritu de fer el cafè. En Nofre agafava la capsa d´alumini on hi tenia el preuat tresor. L´obria amb el mànec d´una cullera i, amb gests repetits una i mil vegades, posava la quantitat de grans necessària per a la comanda del moment. A casa nostra, com a casa de tothom, teníem un molinet semblant. Jo era l´encarregat d´anar a cercar el cafè sense moldre a la botiga i, abans que els pares s´aixecassin, ja tenia el cafè preparat damunt la taula. Cap diferència entre els moviments precisos de Nofre Crespí i els meus!
De petit m´agradava aixecar-me ben d´hora per anar al forn, la botiga i la vaqueria d´on portàvem la llet. Preparava la llenya per encendre el foc i, de seguida que arribava amb la senalleta i l´olleta amb la llet, agafava un poc de fullaraca de pi, quatre branques fetes bocinets, i amb la pàgina d´un diari encenia el foc. Pels hiverns era nit fosca. Els pagesos començaven a partir cap a marjal. Senties els lladrucs dels cans i el soroll de les rodes dels carros avançant pels carrers encara sense asfaltar. Mirava com les flames prenien força, envoltaven les branques i la resplendor del foc il·luminava el meu rostre. De lluny estant, des del fons de la casa, l´habitació on dormien els pares, sentia la veu de la mare demanant-me si ja havia anat a la botiga i el forn. Quan ho tenguis preparat ens avises, deia. El teu pare ha d´acabar de pintar un cotxe i ha de marxar prest al taller.
Em sentia útil, fent les feines matineres. El pares ho sabien i em deixaven fer. Per uns moments era l´amo de la casa. Feia i desfeia amb la llenya, amb les compres, posava plats i tassons damunt la taula. El sucre, les ensaïmades, les tovalloles. I, el més important, veure com el foc anava consumint la llenya talment un déu poderós sortit de les fondàries de la terra. El foc, que avança, vencent, en un increïble combat contra el fred, la gelor que tot ho omplia.
De cop i volta, veient nevar, amb els moixos del bar demanant-me recapte, insistents, pesats, m´adonava dels canvis que en la nostra vida comença a fer la incipient arribada del turisme. El temps s´accelerava a velocitat vertiginosa. Comprenia que, possiblement, la meva seria la darrera generació de mallorquins que havia vist com els pagesos conreaven la terra, sembraven, segaven i batien el blat.
Els moixos, na Nit i en Mostatxos; el ca, en Buscaret, eren ben a prop. Sempre compareixien al meu costat. Sabien que m´agradaven els animals i, malgrat que fossin unes bestioles summament aviciades per na Margalida i en Nofre, venien de seguida a fregar-se el llom a les cames. En Buscaret era més persona, més civilitzat. Se´m situava al meu davant bellugant la cua sense aturar, atent a cada un dels moviments de les meves mans, esperant ansiós bocins d´ensaïmada o galetes. Li era ben igual. Tot s´ho aviava a una velocitat vertiginosa. Com si no li haguessin donat res en setmanes!
Els moixos eren més desvergonyits. Sense tenir por de res, d´un bot saltaven a la tauleta de marbre on berenàvem i, amb un miolar sense aturall, s´apropaven al plat amb els pastissos. A vegades demanava dues ensaïmades i així els podia tenir entretenguts.
Les meves feines al camp no deixaven de ser una distracció, un simple entreteniment d´estiu, quan l´escola tancava per un parell de mesos. De pagesos ho eren els padrins i repadrins. El pare era un professional de la pintura, amb taller establert. Jo feia molta vida a casa dels padrins i anava amb ells als horts. Encara he regat amb càvec, llevat herba amb un xipó. He ajudat a portar algues des de la platja d´Alcúdia a sa Pobla per abonar el camp. Tampoc desconec el que és treure patates amb uns gavilans, escollir les més bones per a l´exportació, guardar el patató per fer el menjar dels porcs. Patató o figues mesclades amb segó i gra! Pujar l´escala per collir figues, ajudar la padrina a fer-les confitades, amb fonoll i uns grans d´anís. M´agradava tenir cura del cavall quan era hora de batre les mongetes o les faves a l´era. M´encarregava de portar les regnes i, des d´un parell de cantons situats al centre del cercle, controlava el voltar de l´animal amb el rodet de pedra. Acompanyava el padrí a la revisió de la patata que es feia a la plaça del Mercat. Cada carro dels pagesos havia de passar per un estricte control de les autoritats a fi que cap veí, fent el viu-viu, aprofitàs per enviar un producte sense la qualitat adequada. Llargues hores fent cua amb centenars de carros allargassant-se pels carrers al voltant de la plaça i l´estació. Els inspectors agafaven dos sacs de qualsevol punt del carro, els obrien controlaven així si la patata era bona o dolenta.
L´espera es feia llarga. Els vagons del tren que portaria el producte als vaixells que anaven a Anglaterra esperaven a l´estació. La màquina del tren ja era en marxa, esbufetegant, expulsant el vapor amb força demoníaca. El padrí, esperant el seu torn, petava la conversa amb els veïns comentant si l´anyada seria rendible o no. Tot depenia del preu establert pels comerciants de Londres. Fumaven sense aturar, nerviosos a l´espera de la inspecció. Jo m´entretenia jugant amb altres amics que també havien vengut acompanyant pares i padrins. No record haver vist mai que les autoritats fessin marxar un carro. Els pagesos procuraven complir les normes establertes i la millor patata era la que partia per al consum dels anglesos.
També he tallat les patates per sembrar i les he posades al solc i he anat rere la padrina sembrant mongetes i faves. Les mongetes duen una feinada: no bastava segar i batre; després d´aquesta feina s´havien de triar, llevar les pedretes. En cas contrari els magatzemistes no les volien. La feina es feia a la portassa de les cases, l´indret on es guardava el carro, els ormejos d´anar a marjal. Llargues horabaixes ajudant a desgranar el blat de les índies, llevar la closca de les ametles. Hores de sentir les dones cantant les cançons del camp: romanços, glosses, tonades de la feina...
Evidentment, eren jocs d´aprenentatge, jocs d´infant. Altres amics, a la meva edat, ja havien deixat l´escola i feien una feina equivalent a la d´un home.
A Lluc, la calma s´apodera del nostre esperit. Mestre Josep Ferrer, l´antic combatent republicà, ja és al costat del foc quan nosaltres travessam la porta del local. Després de les salutacions pertinents ens preparam a passar un matí sense excursions. En dies de mal temps només tenim el bar com a refugi o, una altra possibilitat, podem perdre´ns pels passadissos del santuari i visitar el que encara em resta per veure del museu. Però el fred és inclement i preferim el refugi que ens ofereix el bar.
Per mi no és cap patiment no fer alguna de les sortides acostumades a les possessions dels voltants, tornar a fer el camí del Rosari o entretenir-me en el jardí botànic. L´ambient solitari del bar em tranquil·litza. I, ara, amb la marxa de les germanes Gelabert, estam més bé, sense haver de patir les mirades reprovadores de les falangistes. Tots férem un alè quan agafaren, enfurismades, la camiona que les portaria a Inca. Encara ens demanàvem quin eren els motius secrets que les havien portat a Lluc. Però, ben mirat, elles també podien fer-se idèntiques preguntes. Què hi fa un jove de catorze anys en aquell indret? Per quins motius no és a l´institut, estudiant? I el republicà... què hi fa un tísic a una zona de boires hivernenques perjudicials per a la salut?
En el fons tot el que ens envoltava aquelles setmanes d´hivern era irreal, fantasmagòric. La neu caient insistent, lenta, parsimoniosa, era un espectacle únic. Alhora que, situat a la vora del foc, m´encalentia les mans amb el tassó de cafè amb llet, mirava embadalit la plaça blanca com una patena. Tan sols unes petjades en el centre demostraven que algú més matiner que nosaltres havia travessat l´espai enlluernador. La Guàrdia Civil tornant de la seva patrulla nocturna? Algun frare del monestir a la recerca de més llenya per als blauets i la congregació? Un fantasma invisible, algun esperit que nosaltres no podíem veure, anant a retre homenatge a la Verge, amagada rere l´altar major de l´església?
La nevada es fa més insistent. Se senten els picarols de les ovelles. A poc a poc, talment fos un exèrcit que apareix inesperadament, veiem com entren a la plaça el pastor de Son Orfila, en Felipet i el seu ramat. Dimoni, el seu ca negre, va amunt i avall provant de governar les ovelles que van ocupant diversos punts de l´esplanada. Lladrucs del ca i picarols! De cop i volta el silenci que omplia la plaça ha cessat. Els pobres animals resten al costat de la font, sense saber cap on anar. La neu, el tapís blanc que tot ho ocupa, pareix que ha paralitzat el seu sentit instintiu d´orientació.
Just hem acabat de berenar quan s´obre la porta del local i una glopada d´aire fresc i floquets de neu envaeix la gran sala on estam instal·lats. En Felipet, abrigat amb una manta coberta de neu, tanca de seguida i, amb veu tremolosa, ens diu un sonor Bon dia!, alhora que, apressat, es situa davant la xemeneia fregant-se les mans. S´espolsa la neu aferrada a la manta, als calçons, al sarró on porta menjar, ganivet, la pipa i el tabac. Ho sé perquè sovint, anant d´excursió amb la padrina pels voltants del santuari, l´hem trobar i hem petat la conversa. Dins el sarró, tot el que necessita per anar pel món: quatre bocins de pa, formatge o sobrassada per passar el dia, alguna poma o taronja, segons la temporada, i els més preuat: els seus estris de fumador.
Mentre prova d´encalentir-se, ens explica els problemes que ha tengut durant la nit que acabam de passar. De cop i volta, conta, adreçant-se a l´escassa clientela del bar, la neu ens agafà a la muntanya, lluny de qualsevol recapte. Quan sortírem a pasturar el ramat res no feia sospitar el que passaria. El sol lluïa esplendorós i sortírem de Son Orfila com cada dia, sense cap mena de preocupació. Per desgràcia vaig endinsar-me més enllà del recorregut habitual. En veure l´aspecte que prenia la tempesta vaig provar d´apressar-me, mirar de tornar prest. Però el més fort de la nevada ens va fer deturar. No podíem avançar. Les ovelles estaven atemorides, belaven sense aturar. El ca em mirava sense saber el que havia de fer.
En Nofre li serví un cafè ben carregat i una copa de conyac que en Felip es va beure d´immediat. Amb un gest en va demanar un altre. Als seus peus, la neu que es fonia a l´escalfor de la foganya; havia fet un bassiol que arribava fins a l´indret on dormien, senyors, els moixos. Aquests, amb cara de pocs amics, marxaren cap allà on no arribaven els petits rierols d´aigua. Miolaven, protestant d´aquella interrupció en la seva vida, per haver d´abandonar el lloc privilegiat de què gaudien davant el foc.
En Felipet, ja més calmat, posà la manta damunt una cadira a fi que s´anàs eixugant mentre continuava el relat. Sortosament ensopegàrem amb un garrofer gran. No era una caseta que ens pogués protegir gaire, però almanco, a sota, estaríem un poc millor que caminant per la neu. Patia per les ovelles. Són com la meva família. Les conec a totes. Les he vist néixer, créixer al meu costat. A cada una sé com tractar-la, els hi he posat noms: n´Estrella, na Pepa, na Joana, na Dolenta... Tenia por que alguna morís de fred. El garrofer ens protegia mínimament, però les ràfegues de vent gelat ens colpejaven amb força. Dit i fet. Vaig fer un senyal al ca i aquest, amb quatre corregudes i un parell de lladrucs, arreplegà les quaranta desgraciades sota l´arbre i de seguida es situà al meu recer, tremolant.
Es va beure l´altra copa de conyac. L´escoltàvem en silenci, atents al més mínim detall de la seva aventura nocturna. Sort que hem pogut resistir l´endemesa! Hem aguantat ferms, esperant que la nevada disminuís i poguéssim tornar a Son Orfila!.
Havia obert el sarró i després dels cafès i les copes carregava la pipa amb el contingut de la petaca. Agafà un tió del foc i la va encendre, aspirant amb deler la nociva metzina. Notaves que s´havia tranquil·litzat però passava més pena pels animals que per ell mateix. En Dimoni, des dels vidres entelats de la porta, provava de guaitar, escarrinxant el cristall amb les potes. Senties els seus gemecs cridant en Felipet.
En Nofre no li volgué cobrar el preu de la consumició. Madò Juliana li havia preparat un entrepà de pernil. L´home s´acomiadà de nosaltres agraint amb un senzill Gràcies! el gest del propietari del bar.
![Capçalera del primer número d'"Alba Rossa" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/albarossa.jpg "Capçalera del primer número d'\"Alba Rossa\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
