Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 10346 articles
Browse latest View live

Josep Massot i Muntaner: literatura catalana i memòria històrica

0
0

Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novel·les de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). (Miquel López Crespí)


En el capítol ‘La literatura de la guerra civil a Mallorca’ (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel·les, poemaris i obres de teatre relacionades amb el conflicte bèl·lic i la repressió contra el poble mallorquí. (Miquel López Crespí)


Josep Massot i Muntaner i les novel·les de la guerra civil



Josep Massot i Muntaner

Josep Massot i Muntaner acaba de publicar una nova i important aportació a la nostra història més recent. Es tracta del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel·les, poemaris i obres de teatre relacionades amb el conflicte bèl·lic i la repressió contra el poble mallorquí.



Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga donà un suport actiu a la sublevació feixista encapçalada pel General Franco i tot el temps que durà la repressió contra el catalanisme i l'esquerra escrigué nombrosos articles justificant l'actuació criminal de militars i falangistes. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novel·les de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novel·la de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en Miquel Àngel Riera.

En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' i menfotistes que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (i per tant va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegirem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...

Hi ha una menció especial per a un llibre de Miquel Mas titulat Massa temps amb els ulls tancats (1976).

Altres autors que han escrit novel·les referents (o sota la influència de la guerra civil) són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978), Adéu, turons, adéu (1982); Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).

També es destaca Morts de cara al sol de Joan Pla i les novel·les d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Es recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.

Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novel·es mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1987). Més endavant, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novel·les Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'al·lota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".

"La literatura de la guerra civil a Mallorca" conclou amb referències a les novel·les d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999 i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.

Miquel López Crespí

(23-X-02)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


Josep Massot i Muntaner parla de l´obra de Miquel López Crespí

...”la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos” (Josep Massot i Muntaner)



Josep Massot i Muntaner: les novel·les de la guerra civil.

(1)

Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.


Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)


Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatallés una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)


Josep Massot i Muntaner

---------

(1) Fragment del capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002)

(2) Sobre aquestes obres, vegeu l'article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, "Quatre Illes", núm. 4 (6-10 d'abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d'abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.

(3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l'editorial Set i Mig, després d'obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d'un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d'anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s'hi parla de la duresa de a repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l'expedició de Bayo i els estrangers que l'hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com "un cop contra els revolucionaris" de les "forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE" (pàg. 45).

(4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, "El Mundo-El Día de Baleares", 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, "L'Estel", núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.

(5) Miquel López Crespí és també autor d'una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), "Perlas y Cuevas", 1 de gener de 1999.


[27/11] «La Comune» - Renaud - Billon - Gramantieri – Pérez Martínez - Ortiz - Ruiz Martín - Bergós - Merdzanov - Canela - «Pin el Cariñoso» - Ribeiro - Lima - Bartolini - Escudero - Castellari - Ferrer - Rexach - Quílez - Ull - Martínez Muñoz - Cazorla

0
0
[27/11] «La Comune» - Renaud - Billon - Gramantieri – Pérez Martínez - Ortiz - Ruiz Martín - Bergós - Merdzanov - Canela - «Pin el Cariñoso» - Ribeiro - Lima - Bartolini - Escudero - Castellari - Ferrer - Rexach - Quílez - Ull - Martínez Muñoz - Cazorla

Anarcoefemèrides del 27 de novembre

Esdeveniments

Portada del primer número de "La Comune"

Portada del primer número de La Comune

- Surt La Comune: El 27 de novembre de 1882 surt a Màntua (Llombardia, Itàlia) el primer número del bisetmanal anarquista La Comune. Urlo della canaglia (La Comuna. Crit del Canalla). Portava l'epígraf«Nessun diritto senza doveri. Nessun dovere senza diritti» (Cap dret sense deures. Cap deure sense drets). Era, probablement, continuació de L'Affarista alla berlina (6 de desembre de 1880 – 24 d'agost de 1882), ja que tingué el mateix director, Luigi Colli. En el primer número publicà el programa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Contra el poder de l'Estat central reivindicà la completa autonomia de les comunes locals, propugnant una Federació Lliure de Comunes Autònomes. Criticà durament el govern esquerrà d'Agostino Depretis qualificant-lo de burgès, alhora que reivindicà un «nou radical ordre». Parlà molt sobre política local i de com organitzar els consells municipals. També reivindicà el dret al treball. Trobem textos de Bellegarrigue, G. Benvenuti, Luigi Colli, Victor Hugo, Moruzzi Policarpo i O. Gnocchi Viani, entre d'altres. Publicà per lliuraments l'assaig de l'anarquista Gustave Lefrançais Della proprietà. En sortiren set números, l'últim el 2 de febrer de 1883, amb una interrupció entre el 10 de desembre de 1882 i el 23 de gener de 1883. Posteriorment, el 2 de setembre de 1888, sortí a Pàdua el primer i únic número del periòdic L'Urlo della Canaglia. A beneficio del giornale (El Crit del Canalla. A benefici del diari), que realment era un full editat per Attilio Borgatti que volia recaptar fons per publicar un nou diari.

Anarcoefemèrides

Naixements

L'atemptat de L'Assommoir segons un dibuix de la premsa de l'època

L'atemptat de L'Assommoir segons un dibuix de la premsa de l'època

- Jean Renaud:El 27 de novembre de 1841 neix a Lons-le-Saunier (Franc Comtat, Arpitània) el militant anarquista i anarcosindicalista Jean Célestin Renaud, també conegut com Cointot. Era fill d'uns carnissers, Jean Pierre Jules Renaud i Anne Cointot. Antic suboficial del 70è Regiment de Línia condecorat, fou conegut per viure en concubinat amb una dona amb qui tingué tres fills i es guanyava la vida fent classes d'esgrima. Esdevingué anarquista i fou membre de la Federació Revolucionària de la Regió Est a Lió. El 7 de novembre de 1867 fou condemnat pel Tribunal Correccional de Lons-le-Saunier a 18 dies de presó per«rebel·lió, cops i ferides». El 22 d'octubre de 1882 va anunciar en una reunió que un atemptat es realitzaria aquell mateix vespre. Unes hores més tard, una bomba va explotar al restaurant-cabaret «L'Assommoir» (La Taverna), al subsòl del Teatre Bellecour, al carrer de la República de Lió, freqüentat per la burgesia local, que va causar la mort d'un empleat de 20 anys, Louis Miodre, nombrosos ferits i importants danys materials. Per evitar les investigacions judicials, es va exiliar una temporada a Ginebra (Suïssa). El 19 de novembre de 1882 el Jutjat d'Instrucció de Lió llançà una ordre de detenció contra ell sota la inculpació d'«afiliació a una Associació Internacional de Treballadors». Va ser condemnat en rebel·lia dues vegades: el 6 de desembre de 1882, a dos anys de presó i 3.000 francs de multa, i el 19 de gener de 1883, durant el «Procés dels 66», a cinc anys de presó, 2.000 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils. Va viure amagat a Lió i en 1884 marxà a Marsella on, sota nom fals, va fer feina de mecànic alhora que reprengué la seva tasca militant. Reconegut per un«inspector especial», fou detingut el 13 de maig de 1885 al seu lloc de feina, sota l'acusació de«robatori de dinamita» i fou traslladat a Lió dos dies després on un tribunal correccional el condemnà el 27 de maig a 18 mesos de presó, 100 francs de multa i 10 anys d'interdicció. Va ser indultat pel decret del 8 de gener de 1886 i després va fer feina com a obrer metal·lúrgic. Instal·lat a París, va conèixer Paul Reclus, nebot d'Élisée Reclus, a la fàbrica de productes químics de Saint-Denis on feia feina. Amb Paul Reclus va marxar a Bessèges, on fou contractat com a mecànic a la Companyia de Foneries i Forges on Reclus era l'enginyer. A Bessèges organitzà la Cambra Sindical dels Treballadors Reunits (minaires, metal·lúrgics, sabaters, comerciants, etc.) i va fer de corresponsal per al periòdic anarcocomunista Le Révolté, de Jean Grave. El 17 de maig de 1886 fou acomiadat d'aquesta companyia i el 28 d'aquell mateix mes marxà a Marsella on s'instal·là, canviant sovint de domicili amb sa companya, Marie Félicité Verjon, i sos infants. Jean Renaud va morir el 20 de gener de 1904 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània).

***

Foto policíaca de Gabriel Billon (14 d'agost de 1893)

Foto policíaca de Gabriel Billon (14 d'agost de 1893)

- Gabriel Billon: El 27 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 27 d'octubre– de 1872 neix a Boulogne-sur-Seine (Illa de França, França) el tipògraf anarquista Gabriel-André-Adolphe Billon. Sos pares es deien Edmond Billon, pedraire, i Marguerite Fanny Lejeune, costurera. Recorria les zones rurals, sembla que com a venedor ambulant, per a difondre la premsa llibertària. Detingut per la policia, va ser jutjat i condemnat per vagabunderia. El 7 de març de 1894 fou detingut en un cafè de Flers (Baixa Normandia, França) per cridar«Visca l'anarquia!» i portar«papers compromesos» i tancat a la presó de Domfront (Baixa Normandia, França). Implicat en el«Procés dels Trenta», entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i, defensat per l'advocat Henri Lévy-Alvarez, va ser absolt. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1897, segons l'informe d'un confident, havia bravejat d'haver après a fabricar explosius ja que aleshores estava en contacte amb anarquistes russos. Entre 1898 i 1899 pertanyia al grup anarquista parisenc «Le Cri de Révolte», de Montmartre, que edità un periòdic homònim entre setembre de 1898 i març de 1899. El 3 d'abril de 1900 va ser detingut, juntament amb Louis Jourdain i François Mugnier, a  Le Havre (Alta Normandia, França), per intentar passar monedes d'or falses als comerços de la ciutat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Gabriel Billon (1872-?)

***

Joves anarquistes. D'esquerra a dreta: Rivoluzio Gilioli, Renzo Cepelli, ?; (asseguts) Luigi Evangelista i Antonio Gramantieri (Mòdena, començaments de 1920)

Joves anarquistes. D'esquerra a dreta: Rivoluzio Gilioli, Renzo Cepelli, ?; (asseguts) Luigi Evangelista i Antonio Gramantieri (Mòdena, començaments de 1920)

- Antonio Gramantieri: El 27 de novembre de 1898 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Antonio Gramantieri. Sos pares es deien Giuseppe Gramantieri i Maria Margotti. Fill d'una família«subversiva», després de participar en la Gran Guerra, que el deixà mutilat, es traslladà a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). En els primers anys del feixisme va ser contínuament perseguit i en 1923 decidí passar a França. De bell nou a Itàlia, s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà de pintor per a la Fàbrica Italiana d'Automòbils de Torí (FIAT). El novembre de 1935 el prefecte de policia el proposà per al confinament, per haver pronunciat «frases escandaloses» contra el Duce, fet que va provocat que un obrer feixista que treballava al seu costat el bufetegés, però finalment només va ser amonestat formalment per les autoritats. Per mor d'aquest episodi, va ser despatxat de la FIAT i retornà a Mòdena. En 1940 el trobem empresonat a Asti (Piemont, Itàlia) i un cop lliure s'establí a Alba (Piemont, Itàlia). Durant la Resistència fou partisà en la 48 Brigada «Garibaldi», que operà a Langhe (Piemont, Itàlia). Després de la II Guerra Mundial retornà a Mòdena i s'adherí a la Federació Anarquista de Mòdena (FAM). El maig de 1947, amb Carlo Venturelli, va ser denunciat per difusió de manifests antimilitaristes. Processat en 1950, va ser absolt per manca de proves, però de tota manera va ser condemnat a dos anys de presó per «instigació a la desobediència». Posteriorment continuà militant en el moviment anarquista, però sense destacar ni comprometre's. Antonio Gramantieri va morir el 30 de maig de 1973 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Francisco Andrés Pérez Martínez

Francisco Andrés Pérez Martínez

- Francisco Andrés Pérez Martínez: El 27 de novembre de 1907 neix a La Aljorra (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Andrés Pérez Martínez, conegut com Paco. Sos pares es deien Francisco Pérez i Carmen Martínez. Emigrà a Andalusia, on milità en el moviment llibertari. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 aconseguí arribar a Cartagena i d'allà passà a Barcelona (Catalunya). Va ser nomenat membre del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a la capital catalana. Després lluità al front de València. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus amb sa companya Carmen Pérez Estévez i sa filla Violeta, de 15 dies, i tots van ser reclosos al camp de concentració de Sant Cebrià. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lió (Arpitània), en estreta amistat amb Cayetano Zaplana Zapata i molt lligat a les Joventuts Llibertàries i als grups específics de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'agost de 1946 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT en l'Exili com a delegat de la Regional 4-5. A començaments dels anys cinquanta fou secretari dels fons destinats als companys empresonats a l'Espanya franquista. En 1951, arran de l'assalt el 18 de gener d'aquell any per un grup d'acció llibertari d'un furgó postal davant l'oficina de correus del carrer Duguesclin de Lió, va ser detingut juntament amb una trentena de militants confederals, entre ells Josep Peirats, Pere Mateu i J. Pascual, que van ser maltractats per les policia francesa. Malgrat no tingués res a veure amb aquest assalt, fou acusat d'haver participat i de ser còmplice de diversos atacs realitzats a la zona de Lió i de Grenoble entre 1946 i 1950. Jutjat, el gener de 1955 va ser condemnat a 10 anys de presó. Després de vuit anys de tancament, fou alliberat i se li va assignar la residència durant molts anys a Angers (País del Loira, França). Després pogué retornar a Villeurbanne (Lió, Arpitània). Francisco Andrés Pérez Martínez, un any després de retirar-se, va morir el 26 de gener de 1973 a l'Hospital Édouard Herriot de Lió (Arpitània) d'un càncer d'estomac fruit de la pallissa de 1951.

Francisco Andrés Pérez Martínez (1907-1973)

***

Necrològica de Francisco Ortiz Pérez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 22 de març de 1981

Necrològica de Francisco Ortiz Pérez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 de març de 1981

- Francisco Ortiz Pérez: El 27 de novembre de 1911 neix aÁlora (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Ortiz Pérez. En 1939, després de participar en la guerra i la Revolució, passà a França quan la Retirada i va ser internat en diversos camps de concentració i enviat a fer feina a la «Línia Maginot» enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Quan l'ofensiva alemanya de la primavera de 1940 aconseguí evitar ser capturat i posteriorment s'establí a l'Alta Savoia (Roine-Alps, Arpitània). A començament de 1944 s'integrà en el maquis que operava a l'altiplà dels Glières (Roine-Alps, Arpitània). Quan l'ofensiva alemanya de la primavera de 1944 contra la zona dels Glières, aconseguí amagar-se al cim d'un arbre i durant la nit franquejar les línies alemanyes. Després de la II Guerra Mundial fou un dels responsables de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Annecy (Roine-Alps, Arpitània) i en 1951 era el secretari de Coordinació del Comitè Regional de Roine-Alps, fet pel qual va ser detingut arran del cas de l'atracament del furgó postal de Lió (Arpitània) de gener d'aquell any. En diferents ocasions fou delegat als plens i congressos de la CNT, entre ells el Congrés de Reunificació de 1961 a Llemotges (Llemosí, Occitània). Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a Màlaga i posteriorment va fer la vida entre Annecy i Màlaga. En 1976 morí sa companya Visitación Esteván Montero. Francisco Ortiz Pérez va morir el 25 de febrer de 1981 a Màlaga (Andalusia, Espanya) víctima d'un infart.

***

Juan Ruiz Martín

Juan Ruiz Martín

- Juan Ruiz Martín: El 27 de novembre de 1911 neix a Marbella (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Ruiz Martín. Sos pares es deien José Ruiz Lina, jornaler, Concepción Martín Gómez. D'educació autodidacta, treballava de jornaler. Estudià magisteri, però no pogué acabar la carrera a causa dels empresonaments per la seva militància. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, el març de 1932 fou elegit segon secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Marbella, càrrec que encara mantenia quan esclatà la guerra el juliol de 1936. Membre dels primers Comitès Antifeixistes, el setembre de 1936 formà part del Comitè d'Enllaç, del Comitè del Front Popular i del Comitè d'Abastiments fins a la caiguda de Màlaga el gener de 1937. Després fou oficial d'Artilleria de l'Exèrcit Popular de la II República en el front de l'Ebre, on caigué ferit. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Vernet. Després fou enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), d'on pogué fugir, però va ser detingut per la policia i deportat als camps de concentració magribins. En 1941, al camp de Djelfa (Algèria), fou ajudant d'infermeria i membre del comitè del camp. S'enrolà en l'Exèrcit britànic i quan acabà la II Guerra Mundial restà a Anglaterra, juntament amb altres militants (Agustín Roa Ventura, Antonio Vargas Rivas, etc.). Es guanyà la vida treballant a la cuina d'un hotel i la seva militància es concretà en organitzar l'ajuda als companys de la Península. Expert en pedagogia infantil, va fer conferències sobre el tema en universitats angleses. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Cenit,España fuera de España,Faro o Nervio. Juan Ruiz Martín va morir el 22 d'agost de 1983 –segons altres fonts el 2 d'agost– a Londres (Anglaterra).

***

Notícia de la detenció de Nicolás Bergós Ferrero apareguda en el diari saragossà "La Voz de Aragón" del 27 de setembre de 1935

Notícia de la detenció de Nicolás Bergós Ferrero apareguda en el diari saragossà La Voz de Aragón del 27 de setembre de 1935

- Nicolás Bergós Ferrero: El 27 de novembre de 1916 neix a la Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Primitivo Nicolás Bergós Ferrero –el segon llinatge citat també erròniament com Ferraire. Era fill de Timoteo Bergós Cuella (El Abuelo), destacat militant anarquista, i Pilar Ferrero. Participà amb son pare i altres companys (Samuel Falgás, Casimiro Agut, etc.) en l'aixecament insurreccional de desembre de 1933, fet pel qual va ser empresonat a Val-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent)  i Allepús (Terol, Aragó, Espanya). El 26 de setembre de 1935 va ser detingut al seu poble per la Guàrdia Civil, juntament amb son pare i Manuel Falgás Aguilar, per haver refugiat companys perseguits pels fets revolucionaris de desembre de 1933, entre ells Baptista Albesa Gil, i per guardar propaganda i llibres anarquistes. Sa companya era Luisa Miguela Irene Arnau Capaces, també militant anarquista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà l'agricultura. En 1942 s'instal·là a Montpeller amb sa companya. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Montpeller de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Nicolás Bergós Ferrero va morir el 21 d'octubre de 2000 a l'Hospital General de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Slave Merdzanov (dreta) amb Petar Sokolov

Slave Merdzanov (dreta) amb Petar Sokolov

- Slave Merdzanov: El 27 de novembre de 1901 és executat a Adrianòpolis, actual Edirne (Turquia), el guerriller i revolucionari anarquista macedoni Svetoslav Txanev Merdzanov, més conegut com Slave Merdzanov–també citat com Slav Merdjanov. Havia nascut el 16 de juliol de 1876 a Karnobat (Burgas, Bulgària), que aleshores formava part de l'Imperi Otomà. Quan encara estudiava a l'institut de Ruse, gràcies a la influència del llibertari Varban Kilifarski, s'adherí al grup anarquista d'aquesta ciutat del Danubi i no acabà els estudis secundaris. Després de treballar un temps en una notaria, marxà a Ginebra (Suïssa) per estudiar Dret, però no es matriculà i entrà a formar part de l'anarquista«Cenacle de Ginebra», fundat en 1898 per Petar Mandjoukov i estretament relacionat amb el Comitè Revolucionari de Macedònia. Arran de la decisió del Cenacle de consagrar-se a la lluita per l'alliberament de Macedònia del poder turc, marxà a Tessalònica. En 1899, amb Mandjoukov i Petar Sokolov, formà part del grup guerriller de Gotsé Deltxev, adscrit a l'Organització Revolucionària Interna de Macedònia (ORIM), que actuà a les zones muntanyenques de Pirin,Òrvilos i Falakró. En 1900 arribà a Constantinoble on creà el grup anarcoterrorista «Els Barquers» i, sempre amb Mandjoukov i Sokolov, participà en la preparació de la voladura del Banc Imperial Otomà de Constantinoble, per la qual cosa foradaren un túnel sota l'oficina bancària. Aquest grup també preparà un atemptat contra el soldà Abdul Hamid II i contra la Companyia de Tabacs de Constantinoble. El juliol de 1901 formà un nou grup d'acció amb la participació de cosacs revolucionaris armenis i partí a la zona d'Adrianòpolis, on es dedicà a segrestar membres de l'alta burgesia turca. Després de segrestar Nuri Bey –fill de Mustafa Dertli Chiflik, ric propietari d'Adrianòpolis–, el grup tingué un enfrontament armat amb l'exèrcit, Sokolov i altres dos membres del grup resultaren morts, així com Nuri Bey; Merdzanov sortí greument ferit i fou capturat amb altres dos militants. Després de terribles tortures, els sobrevivents van ser condemnats a mort. Slave Merdzanov, i els seus companys, van ser penjats el 27 de novembre de 1901 a Adrianòpolis, actual Edirne (Turquia). Moments abans de morir, pronuncià un curt discurs en turc que acabà amb «Visca la llibertat! Visca l'anarquia!». En un parc del seu poble natal de Karnobat s'aixecà un monument en la seva memòria.

***

Josep Canela Recasens

Josep Canela Recasens

- Josep Canela Recasens: El 27 de novembre de 1920 és assassinat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Canela Recasens–també citat erròniament Caneda. Havia nascut cap el 1887. Milità en el Sindicat d'Hostaleria de Barcelona, primer; posteriorment, en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i, finalment, en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la CNT. Després del «Procés de Montjuïc», va ser deportat a Tenerife (Illes Canàries). Va ser enviat a fer el servei militar com a soldat del Cos d'Enginyers a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries), on va organitzar un sindicat de soldats que editava un periòdic antimilitarista –segons alguns, en aquesta època col·laborà en el periòdic El Socialista sota la signatura JC i sota el pseudònim Gabriel del Río.  En 1913 col·laborà en Tierra y Libertad. El gener de 1916 va ser detingut a Barcelona i empresonat. Des de la Presó Model de Barcelona col·laborà en Solidaridad Obrera amb articles anticarceraris. Quan el fets revolucionaris d'agost de 1917, va ser detingut, processat i, sembla, deportat a les Illes Canàries. Ocupà la secretaria d'Organització de Gràcia, on dirigí un grup dedicat a desarmar el sometent. Entre el 10 i el 17 de desembre de 1919 assistí, com a delegat del Sindicat de Cigarrers de Santa Cruz, al II Congrés de la CNT («Congrés de la Comèdia») que se celebrà al Teatre de la Comèdia de Madrid (Espanya), on va signar la declaració de principis que establia el comunisme llibertari com a meta. Va ser processat sota l'acusació d'haver col·locat dues bombes a la fàbrica de Rosa Cabezas el 12 de desembre de 1919. El novembre de 1920 parlà en un míting a Manresa (Bages, Catalunya) en nom del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Era assessor de Salvador Seguí i membre sector dels sindicalistes «temperats i realistes» (Salvador Seguí Rubinat, Eveli Boal López, Salvador Quemades Barcia, Josep Viadiu Valls, Joan Peiró Belis, Andreu Nin Pérez, entre d'altres). Josep Canela Recasens va ser assassinat el 27 de novembre de 1920 al bar El Ciclista de la plaça Bonsuccés de Barcelona (Catalunya) per un escamot de pistolers del Sindicat Lliure –format, segons Innocenci Feced, per Ramon Sales, Josep Cinca i els germans Alvarado–, dirigit pel governador civil Severiano Martínez Anid. Andreu Nin Pérez va ser testimoni d'aquest crim. En el moment de la seva mort era president del Sindicat Únic de l'Alimentació de la CNT.

Josep Canela Recasens (ca. 1887-1920)

***

Edició de 2001 del llibre d'Isidro Cicero Gómez

Edició de 2001 del llibre d'Isidro Cicero Gómez

- José Lavín Cobo: El 27 de novembre de 1941 cau abatut a Santander (Cantàbria, Espanya) el guerriller anarquista antifranquista José Lavín Cobo, també conegut com Pepín o Pin el Cariñoso, pseudònim heretat de son avi. Havia nascut a San Roque de Riomiera (Pas-Miera, Cantàbria, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball, durant la Guerra Civil espanyola lluità en el batalló«Libertad», format per cenetistes, com a sergent. Caigut en el front del Nord, retornà al seu poble i va fer feina a la fleca de son oncle Pepe Vian, a San Roque de Riomiera, fins a la seva detenció per la Guàrdia Civil. Traslladat a la seu de Falange de Liérganes, a finals de 1937 aconseguí fugir quan s'assabentà que es preparava el seu assassinat. Setze familiars seus van ser empresonats. Amb son germà Belisario i altres –Orestes García, els germans Nemesio Hazas Arce i Rafael Hazas Arce (Ferroviario), Raimundo Casar Acebo (Tampa), Domingo Samperio (Rada), Ramiro Agudo, Andrés (El de la Valienta), Víctor (El Americano), etc.– formà un escamot guerriller que actuà per Miera, Pas i Asón. José Lavín Cobo, el 27 de novembre de 1941 a l'entrada del número 44 del carrer de Santa Lucía de Santander (Cantàbria, Espanya), quan preparava la seva marxa a Veneçuela, caigué mort en una emboscada policíaca. A aquest grup se li van atribuir gran nombre d'accions contra els facciosos: execució de delators i feixistes (Berto Casar, Manuel García), raptes, assalts econòmics, etc. L'escamot fou anihilat entre octubre i novembre de 1941 per la delació d'Escalante, un enllaç de la guerrilla; però anteriorment ja havia patit baixes significatives: Orestes Gutiérrez, Ramiro Agudo i Belisario Lavín. La traïció d'Escalante portà la mort de diversos militants: Constantino (El Madrileño) i Nemesio Hazas Arce, a La Cavada, el 24 d'octubre de 1941; i sos germans Dolores Lavín (Lola) i Marcos Lavín (Cenizo) i son cosí Pedro Lavín (Melenas), al barri de Peñacastillo, l'endemà de caure José Lavín Cobo. Dies després, a Orejo, a prop de la capital càntabra, fou eliminat altre membre del grup, Santiago Martín Fernández. Sa companya més coneguda fou María Solano (Cuca), que patí tortura i cops al seu ventre embarassat; però tingué diverses relacions amoroses, com ara Laura Mantecón. Les accions contra aquest grup guerriller foren dirigides pel governador civil, el falangista Carlos Ruíz García, i executades pel capità Herrara de la Guàrdia Civil. Militants d'aquest grup que sobrevisqueren constituïren posteriorment la«Brigada Malumbres». En 1978 Isidro Cicero Gómez publicà una biografia, Los torvos y fieros motivos de El Cariñoso, reeditada posteriorment sota el nom d'El Cariñoso. Los emboscados del Miera. Una referència literària a aquesta partida la troben a la novel·la de Julio Llamazares Luna de lobos (1985), que fou adaptada al cinema en 1997.

***

Manuel Ribeiro

Manuel Ribeiro

- Manuel Ribeiro: El 27 de novembre de 1941 mor a Lisboa (Portugal) el poeta, escriptor, periodista, traductor i propagandista anarquista i anarcosindicalista, i més tard comunista i, finalment, catòlic conservador, Manuel António Ribeiro. Havia nascut el 13 de desembre de 1878 a Albernoa (Beja, Alentejo, Portugal). Després d'educar-se a l'Escola Secundaria de Diogo de Gouveia i a l'Institut de Beja, es traslladà a Lisboa per estudiar medicina, carrera que no acabà. En 1908 començà a militar en el moviment anarquista i la primera col·laboració en la premsa llibertàriaés de l'any següent. Entre 1912 i 1914 col·laborà en el periòdic anarcosindicalista O Sindicalista i, més tard, fou un dels fundadors del periòdic del mateix corrent llibertari A Batalha, amb qui col·laborà fins el març de 1921. Entusiasta de la Revolució d'Octubre, el maig de 1919 fundà la Federació Maximalista Portuguesa (FMP), organització bolxevic de la qual formà part de la seva Comissió Executiva, ocupant el càrrec de secretari general, a més de dirigir el seu òrgan d'expressió, Bandeira Vermelha, fundat el 5 d'octubre d'aquell any i un dels principals embrions del comunisme portuguès. Empleat dels Caminhos de Ferro Portugueses (CFP, Ferrocarrils de Portugal) i partidari del sindicalisme revolucionari, l'octubre de 1920 va ser detingut, tancat durant un mes a la presó de Limoeiro i acomiadat de la feina per solidaritzar-se amb una vaga de ferroviaris. Fou un dels fundadors i principals impulsors del Partit Comunista Portuguès (PCP), s'integrà en la seva primer direcció i fou director i principal redactor d'O Comunista, el primer òrgan del PCP. Durant el seu empresonament es va veure influenciat pel misticisme i es va interessar per l'estudi de l'art sacre, acabant convertint-se en 1926, en privat, al catolicisme. En aquesta època dirigí la revista catòlica Renascença i fundà, amb el pare Joaquin Alves Correia, Era Nova. En els any trenta cooperà amb el PCP en iniciatives unitàries antifeixistes. Intentà establir una síntesi intel·lectual entre el comunisme i el catolicisme, el«catocomunisme». Traduí obres al portuguès de Gorki, Tolstoi, Kropotkin i Paul Eltzbacher. Fou un els autors més llegits dels anys vint del segle passat a Portugal i entre les seves obres, considerades neorealistes, podem destacar la seva «Trilogia social» [A catedral (1920), O deserto (1922) i Ressurreição (1923)], Na linha de fogo. Crónicas subversivas (1920), «Trilogia nacional» [A colina sagrada (1925), Planície heróica (1927) i Os vínculos eternos (1929)],A verdadee dos anjos (1926), Batalha nas sombras (1928), Novos horizontes. Democracia cristã (1930), Sarça ardente (1942), Rosa mística e outros poemas (2013, pòstum), etc. A partir de 1932 treballà a la Biblioteca Nacional de Portugal i de conservador a l'Arxiu Nacional de Torre do Tombo. El seu arxiu i biblioteca es trobem dipositats a la Biblioteca Municipal de Beja. Entre el 13 de setembre i el 18 d'octubre de 2013 es pogué veure a la Biblioteca General de la Universitat d'Évora l'exposició «Manuel Ribeiro, o trabalho e a cruz» (Manuel Ribeiro, el treball i la creu).

***

Adolfo Lima

Adolfo Lima

- Adolfo Lima: El 27 de novembre de 1943 mor a Lisboa (Portugal) l'advocat, pedagog, traductor i escriptor anarquista i anarcosindicalista Adolfo Godfroy de Abreu Lima. Havia nascut el 28 de maig de 1874 a Lisboa (Portugal). Fill d'una família noble, rebutjà fer servir el títol de comte. En 1900 es llicencià en dret per la Universitat de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) i exercí l'advocacia entre 1902 i 1910, quan deixà la jurisprudència i es dedicà en cos i ànima a la pedagogia llibertària. En 1908 fou professor de sociologia en el Curs Lliure d'Art de Representar de l'Associació de Classe dels Artistes Dramàtics. Entre 1911 i 1923 ensenyà a l'escola Liceu Pedro Nunes i va ser professor de metodologia a l'Escola Normal Primària de Lisboa, on destacà especialment fins el 1921 pels seus mitjans pedagògics. També va fer classes a l'Escola Taller Núm. 1, a Largo de Graça, i a l'Escola Normal de Benfica. Amant del teatre, participà activament en la iniciativa «Teatro Livre» i en 1914 publicà la conferència O teatro na escola. També fou cap dels serveis escolars de la societat «A Voz do Operário», col·laborador de la Universitat Popular Portuguesa (UPP) i membre destacat de la Sociedad d'Estudis Pedagògics (SEP) i de la Lliga d'Acció Educativa (LAE). Col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara A Aurora, A Batalha, O Debate, Humanidade,O Intransigente,Novos Horizontes, A Sementeira, Terra Livre iO Trabalho, entre d'altres. Entre 1915 i 1920 col·laborà en Atlantida. Mensário artístico literário e social para Portugal e Brazil. Fou corresponsal de la revista francesa L'Éducation (1921-1927) i responsable de la Secció Portuguesa de la Lliga Internacional Pro-Educació Nova. En 1922 assistí al III Congrés Anarcosindicalista de Covilhã (Castelo Branco, Centre, Portugal) de la Confederació General del Treball (CGT), on presentà la tesi Organizaão social sindicalista, que publicà el mateix any. Entre 1924 i 1927 dirigí Educação Social. Revista de pedagogia e sociologia. Arran de la implantació de la dictadura en 1926, l'octubre de 1927 va ser detingut i processat juntament amb altres membres de la Unió del Professorat Primari (UPP). Traduí Verdade, de Zola;As leis sociológicas, deGuillaume de Greef, A multidão criminosa, d'Scipis Siphole; As lições da guerra, d'Augustin Hamon; A psicologia do amor, de Gaston Dauville, A história da Terra, de L. de Launay, O direito do povo, de Edmond Picard, A luta universal, de Félix Le Dantec, i A Liga da Gente Nova, d'Henrik Ibsen, entre altres obres de sociologia, de psicologia i de divulgació científica. Dirigí l'Encilopédia Pedagógica Progredir i publicà nombroses obres pedagògiques, com ara Educação e Ensino. Educação integral (1914), O Ensino da História (1914), Metodologia (1921 i 1932) iPedagogia sociològica. Princípios de pedagogia e plano de uma organização geral de educação (1936); estudis laboralistes, com O contrato do trabalho. Esboço histórico, critica do actual contrato do trabalho, contrato colectivo (1909), i obres de teatre llibertàries.

***

Guglielmo Bartolini fotografiat per Pietro Bezzi (Ravenna, febrer de 1950)

Guglielmo Bartolini fotografiat per Pietro Bezzi (Ravenna, febrer de 1950)

- Guglielmo Bartolini: El 27 de novembre de 1958 mor a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Pietro Guglielmo Bartolini. Havia nascut el 2 de desembre de 1889 a Cervia (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Domenico Bartolini i Eugenia Medea Soprani. El 19 de novembre de 1898 es traslladà amb sa família a Ravenna, on, encara adolescent, començà a treballar de jornaler i de fuster. El 29 de desembre de 1909, després de ser cridat a files, va ser enrolat en la Marina, on va rebre diversos càstigs per professar idees subversives i per fer-hi propaganda. Un cop llicenciat, va ser posat sota vigilància per part dels carrabiners, però no sabem res de concret sobre les seves activitats polítiques. Formà part de la Cambra del Treball de Ravenna i la representà en diversos congressos. En aquestaèpoca treballava de fogoner de vaixells mercants i va fer alguns viatges a Kotor (Montenegro). Quan esclatà la Gran Guerra es declarà neutral, però el 10 de juliol de 1915 va ser novament cridat a files i destinat com a fogoner de vaixells de guerra a Venècia (Vèneto, Itàlia) i després a Bríndisi (Pulla, Itàlia). Jutjat per un delicte militar, va ser condemnat a un any de reclusió. Quan estava empresonat a Venècia, tot esperant ser traslladat a Gaeta (Laci, Itàlia), conegué dos militars detinguts, el mariner electricista Achille Moschini i el caporal de cavalleria desertor Giorgio Carpi, que van explicar que estaven en contacte amb agents secrets austríacs disposats a pagar importants sumes de diners a qualsevol que fes esclatar pels aires vaixells de guerra italians i decidí unir-se amb ells en aquesta empresa. Quan encara era a la presó, el 27 de setembre de 1915 el cuirassat Benedetto Brin, ancorat al port de Bríndisi, patí un sabotatge, que tingué com a resultat 456 morts, entre oficials, sotsoficials i mariners. El 15 d'octubre de 1915 va ser traslladat a la presó militar de Gaeta i probablement va perdre el contacte amb Moschini i Carpi. Després de l'enfonsament del vaixell de guerra Leonardo da Vinci, el 2 d'agost de 1916, decidí confessar a les autoritats el que sabia. Les seves revelacions ajudaren en la investigació del cas, però va ser acusat d'alta traïció i intel·ligència amb l'enemic. L'1 d'agost de 1918 va ser jutjat per un tribunal militar romà pel cas de la Benetto Brin i condemnat, prèvia degradació, a cadena perpètua. Moschini i Carpi va ser condemnats a la pena de mort mitjançant afusellament d'esquena, encara que la pena va ser commutada el 20 de març de 1919 per la de cadena perpètua; un altre implicat, Michele Azzoni, que s'autodefinia com a actor cinematogràfic, va ser absolt. Durant tota la seva vida va declarar la seva innocència, encara que sembla que va pecar d'ingenuïtat. Va estar empresonat durant 25 anys, sobretot a Porto Longone, a l'illa d'Elba. El més curiós del casés que Moschini va ser alliberat el març de 1937 i Carpi en 1940. Per insistència de la seva família, va demanar la gràcia i passà gairebé un any de confinament a Ventotene. El 8 de setembre de 1943, amb la caiguda del feixisme, recuperà la llibertat i prengué part activa en la Resistència com a partisà combatent, amb el nom de batalla deVecchio, enquadrat en la 28 Brigada«Garibaldi», que operava als Apenins de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia). El 20 d'abril de 1944 va ser capturat pels alemanys durant una«neteja» a les muntanyes i empresonat a Forlì a l'espera del seu afusellament. Quan els companys se n'adonaren de la seva agafada, organitzaren una evasió muntada amb una estratagema en la qual intervingueren Manilla Guadani, companya de l'anarquista Attilio Bazzocchi, i la partisana Ginetta Ghirardini. Un cop lliure, entre el 12 de juny de 1944 i el 4 de desembre d'aquell any, formà part de l'«Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana) «Ravenna» i representà el moviment anarquista en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Ravenna. Després de la II Guerra Mundial, va ser un destacat militant de la Federació Comunista Llibertària (FCL) i després de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) de Ravenna. Com a secretari de la Federació Anarquista de Ravenna (FAR), signà l'expulsió de Domenico Zavattero del moviment anarquista. Amb Pirro Bartolazzi i Digione Bosi col·laborà en la refundació del periòdic L'Aurora. Guglielmo Bartolini va morir el 27 de novembre de 1958 d'un atac cardíac a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Necrològica de José Escudero Mermejo publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 27 de gener de 1963)

Necrològica de José Escudero Mermejo publicada en el periòdic tolosà Espoir del 27 de gener de 1963)

- José Escudero Mermejo: El 27 de novembre de 1962 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Escudero Mermejo –el segon llinatge a vegades citat erròniament Bermejo–, conegut com El Maño. Havia nascut cap el 1896 a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). Pagès de professió, en 1926 entrà a formar part de l'Associació de Llauradors de Saragossa. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola participà en la col·lectivitat local. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Son pare va morir el 17 de febrer de 1939 al camp de concentració de la Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord) i ell, internat a al Fort de Montlluís (Alta Cerdanya, Catalunya Nord), no pogué assistir al seu enterrament. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Pàmies de la CNT.

***

Vincenzo Castellari, en segona fila marcat amb una creu, amb altres companys

Vincenzo Castellari, en segona fila marcat amb una creu, amb altres companys

- Vincenzo Castellari: El 27 de novembre de 1966 mor a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Castellari. Havia nascut el 19 de juliol de 1880 a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Paolo Castellari i Mariangela Cornacchia. Només pogué assistir fins a la segona classe de primària. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista i quant tenia 20 anys les autoritats el consideraven un dels caps d'aquest moviment a Faenza. En la seva formació política tingué molta influència l'internacionalista Serafino Mazzotti. Es guanyava la vida fent de carrosser. Mantingué correspondència amb altres anarquistes italians i rebé L'Agitazione d'Ancona, periòdic que distribuïa, i L'Avvenire Sociale de Messina. També va rebre còpies de periòdics anarquistes publicats a l'estranger i manifests, moltes vegades segrestats per l'autoritat judicial. Entre l'abril de 1901 i el setembre de 1903 va fer el servei militar al III Regiment d'Artilleria establert a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). El maig de 1904 promogué una manifestació no autoritzada a Faenza per protestar contra la matança de vaguistes que tingué lloc a Cerignola (Pulla, Itàlia); denunciat per aquest fet per l'autoritat judicial, va ser jutjat i condemnat pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) a 20 dies de reclusió i a una multa. El juny de 1909 va ser elegit membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Faenza amb els vots dels obrers socialistes i anarquistes. El 23 de febrer de 1913 prengué part en el Congrés Anarquista d'Emília-Romanya que se celebrà a Faenza. El seu nom aparegué en 1914 en una carta segrestada per la policia a Domenico Ghetti, detingut a Milà amb possessió d'una bomba. L'autor de la carta, Cesare Magri, responsable del Fascio Comunista Anarquista de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), presenta Ghetti als companys de Romanya, fent menció de militants considerats especialment actius i de confiança, Castellari entre ells. El 2 de maig de 1915 participà en la manifestació a Forlì contra la guerra i el juliol d'aquell any va ser cridat a files, però l'abril de 1916 retornà a Faenza després de ser llicenciat de la mili per una hèrnia. En contacte amb el moviment dels desertors anarquistes, especialment estès a la Imola (Emília-Romanya, Itàlia) rural, el 22 de setembre de 1917 prengué part en el congrés clandestí de la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) celebrat a la seu de la Unió Sindical Italiana (USI) d'Imola, en el curs del qual es prengueren decisions sobre la manera d'actuar i de fer la propaganda contra la guerra. En aquest congrés conegué nombrosos companys altres localitats, entre ells Giuseppe Sartini, Primo Bassi i Nello Garavini, que esdevingué un gran amic seu. Durant els primers mesos de 1918, després de passar la revisió general dels llicenciats, va ser declarat hàbil per al servei i enquadrat en l'exèrcit. A finals de setembre de 1918 retornà a Faenza amb una llicència especial per mor de l'hèrnia, mentre esperava el llicenciament definitiu. Després de la Gran Guerra freqüentà la fonda del Gioco del Pallone de Porta Montanara de Faenza, lloc de reunió dels anarquistes de la ciutat (Renato Cicognani, Francesco Guerrini, Pietro Lega, Serafino Mazzotti, Ugo Resta, etc.). Durant el feixisme va ser apallissat quatre vegades per escamots i cremaren el seu taller de carrosseria; malgrat tot, seguí tenint les mateixes idees llibertàries juvenils.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Llavors de Fonoll a Campos, el proper 28 de novembre a les 12h

0
0

La Fundació Mallorca Literària, dins el cicle d'actes per presentar el Calendari Folkloric del Pare Ginard: Tardor, organitza un concert-recital poètic, amb Llavors de Fonoll, a la Plaça de Can Pere Ignasi a les 12h. Per tal de complir les recomanacions sanitàries cal fer reserves a info@mallorcaliteraria.cat

 

Llavors de Fonoll és un projecte musicopoètic en el que participa el glosador de Mallorca Miquel Àngel Adrover "Campaner".

[28/11] Míting de Malatesta i Esteve - Pisacane - Chaumentin - Smorti - Huchet - Rosado - Girolimetti - Dávila - Higueras - Luis Antonio - Zaplana - Dueso - Gavaldà - Laffranque - Gurucharri - Grogan - Bevington - Sorrentino - Bertout - Abós - Riqué - Ishikawa - López Alarcón - Marfà - Rigat - Edo - Porras - Ivorra - Bulleri - Michaelis - Serveto - Sanjuán

0
0
[28/11] Míting de Malatesta i Esteve - Pisacane - Chaumentin - Smorti - Huchet - Rosado - Girolimetti - Dávila - Higueras - Luis Antonio - Zaplana - Dueso - Gavaldà - Laffranque - Gurucharri - Grogan - Bevington - Sorrentino - Bertout - Abós - Riqué - Ishikawa - López Alarcón - Marfà - Rigat - Edo - Porras - Ivorra - Bulleri - Michaelis - Serveto - Sanjuán

Anarcoefemèrides del 28 de novembre

Esdeveniments

Full volant del míting [Arxiu de l'Ateneu Enciclopèdic Popular]

Full volant del míting [Arxiu de l'Ateneu Enciclopèdic Popular]

- Míting de Malatesta i Esteve: El 28 de novembre de 1891 se celebra al teatre Tívoli de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya) un míting obrer de controvèrsia els oradors del qual van ser els destacats anarquistes Errico Malatesta i Pere Esteve. Pel novembre de 1891 Pere Esteve conegué Errico Malatesta en un congrés a Milà (Llombardia, Itàlia) i entre novembre de 1891 i febrer de 1892 ambdós realitzaren una gira propagandística per la Península, gira que pretenia llimar les diferències entre anarcocomunistes i anarcocol·lectivistes.

Anarcoefemèrides

Naixements

Silvia Pisacane

Silvia Pisacane

- Silvia Pisacane: El 28 de novembre de 1852 –algunes fonts citen 1853– neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'activista anarquista Silvia Pisacane. Filla del revolucionari llibertari Carlo Pisacane i d'Enrichetta De Lorenzo. Per amor, el 2 de juliol de 1847 Enrichetta deixà Nàpols, son marit (Dionisio Lazzari) i sos tres fills i es traslladà a Gènova amb son nou company Carlo, que abandonà una prometedora carrera en l'Exèrcit napolità. El 2 de juliol de 1857 Carlo Pisacane va morir amb 85 companys revolucionaris a la tràgica expedició de Sapri que pretenia enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Els pocs supervivents de l'expedició, entre ells Giovanni Nicotera, van ser empresonats. Enrichetta amb la petita Silvia, malalta, retornaren a Gènova, on ca seva va ser nombroses vegades escorcollada per la policia. En 1859 Silvia entrà al Col·legi Femení de la Peschiere, el director del qual era Luigi Mercantini, autor del famós poema La spigolatrice di Sapri (1857). Un dels primers decrets que Garibaldi emeté després de desembarcar a Sicília establia que es concedia una pensió de seixanta ducats mensuals vitalicis per a Silvia Pisacane,«filla de l'heroic Carlo Pisacane, assassinat a Sança quan combatia per l'alliberament dels germans, el juliol de 1857». Mare i filla marxaren a Nàpols, on la nina fou adoptada per Giovanni Nicotera quan aquest sortí de la presó i a la casa del qual s'instal·laren. De Lorenzo reprengué l'activitat política i en 1862, amb altres companyes, formà part del Comitè de Dones de Roma. En aquests anys Silvia, malalta de tuberculosi, i son pare adoptiu passaren temporades a San Gregorio Matese a la casa de camp del diputat Achille Del Giudice, amicíntim de Nicotera. L'abril de 1877 un grup d'internacionalistes llibertaris, guiats per Carlo Cafiero i Errico Malatesta, portaren a terme un moviment insurreccional al Matese, que s'escampà des de San Lupo fins a Gallo i Letino. L'estreta amistat entre Nicotera, que esdevingué ministre de l'Interior, i el senador i terratinent més ric del Matese Achille Del Giudice, ajudà al desplegament de la forta repressió militar desproporcionada que les autoritats romanes desplegaren per a la captura de l'escamot anarquista. La jove Silvia, coneixedora de l'aixecament anarquista del Matese i crescuda en la veneració del pensament llibertari de son pare, no dubtà acusar Matteo Imbriani, monàrquic i oficial dels Granaders de Sardenya i nebot de sa mare adoptiva, de«servir al tirà». A Nàpols s'havia promès al jove advocat Silvio Pallotta, que mantenia contactes amb els internacionalistes de la ciutat. Quan els insurrectes anarquistes van ser capturats, davant la absoluta probabilitat d'una condemna a mort, l'advocat d'aquest, Carlo Gambuzzi,íntim amic de Bakunin, demanà Silvia que intercedís davant son pare adoptiu i ministre de l'Interior, en nom de l'afinitat ideològica entre la Banda del Matese i Carlo Pisacane. La intercessió fou efectiva i el judici sumaríssim per un tribunal militar va poder evitar-se i finalment els militants anarquistes van ser absolts. El novembre de 1878, a causa de diversos problemes financers (deutes, hipoteques dobles, talons bancaris falsos, etc.), Nicotera donà en préstec 66.000 lliures, que era la dot sencera de Silvia, al seu amic Del Giudice. Nicotera durant anys intentà inútilment que la suma prestada fos restituïda i en 1885 manà a l'advocat Gaetano Cannada Batoli, un dels més coneguts i apreciats jurisconsults napolitans, que esdevingué tutor de Silvia, que fes tot el possible per recuperar la dot. Sense aconseguir res per les bones, el maig de 1887 demandà el senador Del Giudice. El 26 de novembre de 1887 el Senat es constituí en Alt Tribunal de Justícia i nomenà una comissió instructora, formada per Francesco Auriti, Luigi Basile, Tancredi Canonico, Tommaso Celesia di Vegliasco, Vincenzo Errante i Giuseppe Piroli, que durant mesos investigà el patrimoni de Del Giudice i l'afer de la Banca Romana. Des del febrer de 1888 i durant mesos les portades dels diaris nacionals dedicaren amplis espais a l'escàndol del senador Del Giudice i de la seva apropiació de la dot de Silvia Pisacane; mesos després presentà la seva dimissió del càrrec de senador, cosa que fou acceptada sense debat. Mesos després, el 16 de setembre de 1888 –moltes biografies citen erròniament 1890–, Silvia Pisacane va morir de sobte a Nàpols (Campània, Itàlia) sense haver rebut cap cèntim de la seva dot.

Insurrecció al Matese

Procés contra la«Banda del Matese»

***

Charles Chaumentin (1892)

Charles Chaumentin (1892)

- Charles Chaumentin: El 28 de novembre de 1857 neix a Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista Charles Ferdinand Chaumentin, conegut com Chaumartin. Sos pares es deien Charles Philippe Chaumentin, xofer, i Henriette Charlotte Pierredon. Casat amb dos infants, treballava d'obrer metal·lúrgic a la fàbrica Claparède de Saint-Denis (Illa de França, França) i militava en el grup anarquista d'aquesta població, on, segons la policia, hauria instal·lat, a la seu del grup, al número 15 de carrer del Pont, un petit taller de fabricació de bombes. Del seu domicili de Saint-Denis va ser d'on l'11 de març de 1892 va partir François Claudius Koënigstein (Ravachol,Léon Léger) per cometre l'atemptat contra el magistrat Edmond Benoît. Charles Chaumentin va ser detingut el 17 de març arran d'un escorcoll on la policia va trobar diversos productes químics, casquets de bala de fusell de caça i sis petits obusos. Durant aquest escorcoll, sa companya Clotilde es va oposar amb totes les seves forces a la seva detenció. El 26 d'abril de 1892 va ser jutjat per l'Audiència del Sena juntament amb Ravachol i va ser absolt, mentre que Ravachol i Charles Achille Simon (Biscuit) van ser condemnats a treballs forçats a perpetuïtat. La seva absolució deixà clar que durant els interrogatoris havia carregat les culpes als altres processats i aquest fet va ser durament denunciat pels anarquistes, entre ells Sébastien Faure, que el tractà de «delator i traïdor». De fet, Chaumentin havia estat denunciat per una delatora, S. d'A. (X2), que freqüentava el seu domicili, cinc dies després de l'atemptat i la policia coneixia tots els detalls de l'afer. Probablement és el mateix Chaumartin sobre el qual la Prefectura del Loira informà l'octubre de 1882 que una capsa de dinamita, dirigida al seu nom, restava abandonada a l'estació de Neuville-sur-Saône. Segons la policia, Chaumartin, que havia fet el servei militar en un regiment d'artilleria i havia treballat a l'Arsenal de Lió (Arpitània), hauria estat l'autor de diverses notes de correspondència aparegudes en el periòdic L'Étendard Révolutionnaire, on es denunciava diversos petits caps de l'Arsenal. Posteriorment va anar a Saint-Étienne (Forez, Arpitània), on va formar part del grup «Les Outlaws» i treballà com a obrer metal·lúrgic. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Adelmo Smorti

Adelmo Smorti

- Adelmo Smorti: El 28 de novembre de 1864 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el tipògraf i propagandista anarquista i anarcosindicalista Adelmo Smorti. Sos pares es deien Giuseppe Smorti i Argemide Angelucci. A principis de la dècada dels vuitanta fou un dels internacionalistes més representatius de les Marques i, amb Ugo Panzini i Dante Rocchi, creà la secció d'Ancona de la Federació Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Amb Cesare Agostinelli i Rodofo Felicioli, jugà un paper importantíssim en el pas de la fase internacionalista a la clarament anarquista. Fou membre de la junta directiva del «Circolo di Studi Sociali» (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i representà els anarquistes en la reunió del Primer de Maig de 1891 a Ancona. Posteriorment va ser un dels fundadors i redactors dels periòdics L'Art. 248 i L'Agitazione. Constantment vigilat per la policia d'una manera descarada, el juliol de 1897 dirigí, amb Rodolfo Felicioli, una carta oberta al prefecte, publicada en L'Agitazione, denunciant aquest fet. El 21 de  setembre de 1897 fou l'orador en una reunió convocada per l'esquerra d'Ancona. Mantingué una estreta relació epistolar amb Errico Malatesta, Élisée Reclus, Pietro Gori, Luigi fabbri i amb els principals militants llibertaris de les Marques. Un informe policíac de gener de 1900 destacava la seva capacitat propagandística i les maneres que tenia de saber defugir de tota responsabilitat penal. En els seus antecedents judicials entre maig de 1892 i desembre de 1897, només figuren cinc imputacions per delictes polítics i totes acabaren arxivades sense judici. Promogué les manifestacions que tingueren lloc a Ancona el gener de 1894 en suport dels«Fasci Sicilians» i del motí de la Lunigiana i fou el primer a signar, tres anys més tard, el manifest abstencionista I socialisti-anarchici ai lavoratori italiani. A finals del segle tingué una gran activitat entre els treballadors locals amb la finalitat de crear organitzacions obreres. El gener de 1898 destacà durant els disturbis per l'augment del preu del pa a Ancona, fets pel qual va ser detingut, juntament amb altres destacats anarquistes (Tito Alfredo Baiocchi, Italo Bellavigna, Ciro Bersaglia, Arturo Cagnoni, Alessandro Cerusini, Rodolfo Felicioli, Emilio Lazzarini, Errico Malatesta, Carlo Maroni, Alfredo Panfichi, Antonio Petrosini i Luigi Rocchetti) i condemnat a sis mesos de presó per pertinença a«associació criminal». El 12 de setembre d'aquell any la Comissió Provincial per al Domicili Forçat li va assignar la residència a l'illa de Lipari i posteriorment va ser traslladat a l'illa de Pantelleria, on coincidí amb destacats anarquistes (Cesare Agostinelli, Luigi Galleani, Giovanni Gavilli, Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc.). El juliol de 1900 signà la protesta contra el procés al grup editor de L'Agitazione i l'octubre d'aquell any va ser alliberat condicionalment de l'assignació de residència. A partir d'aquest moment, es dedicà en cos i ànima en l'activitat sindical i va ser elegit, amb el major nombre de vots, com a membre de la Comissió Executiva de l'acabada de crear Cambra del Treball d'Ancona, fundada el desembre de 1900 i de la qual esdevingué el seu primer secretari el març de 1901. El juliol de 1902 dimití, juntament amb Cesare Agostinelli, de la Comissió Executiva per motius de feina. En aquest any de 1902 dissolgué la seva empresa comercial de cereals «Smorti e C.». El 22 de febrer de 1903 assistí al I Congrés de la Federació Anarquista de les Marques que se celebrà a Ancona. En aquesta època continuà rebent periòdics llibertaris d'arreu del món i mantenint correspondència epistolar amb Errico Malatesta, aleshores exiliat a Londres (Anglaterra). El setembre de 1904 el full anarcoindividualista de Milà (Llombardia, Itàlia) Il Grido della Folla intentà crear una polèmica contra ell denunciant el seu comportament incoherent amb els ideals anarquistes, ja que setmanes abans havia demandat judicialment un home per qüestions econòmiques i, amb el suport legal d'Augusto Giardini, l'havia fet condemnar. Arran dels disturbis del 7 de desembre de 1905 a Ancona contra la pujada del cost de la vida, es llançà una ordre de detenció contra ell i contra Rodolfo Felicioli i Augusto Giardini, però no es va executar gràcies a la intercessió de l'alcalde. En aquestaèpoca col·laborà en periòdic La Vita Operaia. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907 prengué part en el I Congrés Anarquista Italià, que el va elegir com a membre de la comissió encarregada d'estudiar la viabilitat d'un òrgan nacional de premsa, que es materialitzà en L'Alleanza Libertaria, periòdic publicat a partir del 8 de maig de 1908 a Roma (Itàlia). En el Congrés Interprovincial Anarquista, que se celebrà el 23 de gener de 1910 a Ancona, se li va encarregar de la correspondència de L'Alleanza Libertaria amb els grups anarquistes locals. Quan en 1913 Errico Malatesta retornà a Itàlia, fixà la seva residència a Ancona atret per la solidesa del grup anarquista d'aquesta localitat. En 1914 muntà una nova empresa comercial de farines («Adelmo Smorti e Figlio»), en la qual tingué com a representant l'anarquista Tito Alfredo Baiocchi, i que sembla que va fer fallida aquell mateix any. En un informe de la policia del 14 de desembre de 1914 es ressenyà que, després d'Errico Malatesta, Smorti era l'organitzador més actiu, ja que s'encarregava de la correspondència i dels fons del periòdic Volontà. Després de la «Setmana Roja», fou membre del reconstituït «Circolo di Studi Sociali» i es va veure obligar a limitar la seva activitat política, en gran part a causa de la posició neutralista que assumí abans de la Gran Guerra, que l'exposava a ser titllat de derrotista. La pèrdua d'un dels seus sis fills que tenia en el conflicte bèl·lic, no ajudà gens a la seva malmenada salut. Adelmo Smorti va morir el 26 de gener de 1921 a Ancona (Marques, Itàlia) i la seva defunció va ser condolguda no només per Umanità Nova, sinó per diversos periòdics republicans i comunistes.

***

Notícia sobre una conferència de Mary Huchet apareguda en el diari "La lanterne" de l'1 d'octubre de 1897

Notícia sobre una conferència de Mary Huchet apareguda en el diari La lanterne de l'1 d'octubre de 1897

- Mary Huchet: El 28 de novembre de 1871 neix al XVII Districte de París (França) la feminista, atea, sindicalista i propagandista anarquista Marie Louise Huchet, més coneguda com Mary Huchet. Sos pares es deien Gerasime Huchet, sastre, i Irma Celestine Lefèvre, modista. Es guanyava la vida com a plomallera. El maig de 1896, quan era secretària del Sindicat de Flors i de Plomes, va ser encarregada en una reunió de solidaritat amb les obreres diamantistes de Pantin (Illa de França, França), de remetre-les una part dels 23,50 francs recaptats aquell dia, l'altra part va ser destinada als obrers porcellaners de Llemotges (Llemosí, Occitània). Entre gener de 1897 i març de 1899 participà com a oradora en 26 conferències a la regió parisenca sobre temes d'allò més diversos. En aquests mítings intervingué amb altres companys i companyes (Maximilienne Biais, Eliska Bruguière, Alice Canovas, Louise Réville, Rolande, Astié de Valseyre, etc.). També col·laborà en Le Libertaire. El 4 de febrer de 1897, en una reunió organitzada a la Sala del Commerce, al número 91 del bulevard del Tempre de París, sobre el tema «Les crimes du diable», juntament amb Albert Létrillard i Paul Raubineau, denuncià la vida regalada dels capellans; en aquest sentit també intervingueren destacats militants (Léon Barrier, Ernest Girault, Sadrin, Francis Prost i Tortelier). El 8 de febrer de 1897, després que la Prefectura de Policia no autoritzés una reunió que s'havia de celebrar a la Sala del Commerce, la vintena d'anarquistes presents (Gravelle, Lucas, E. Murmain, Francis Prost, Raubineau, Georges Renard, Sadrin, etc.), encapçalats per ella, es congregaren en una taverna, a la Sala Turpin. En aquesta reunió reivindicà l'amor lliure, criticà la institució matrimonial i va fer costat les prostitutes, «víctimes de l'estat social actual». A començament de febrer de 1897, participà en una festa familiar organitzada per la Lliga de Propaganda de l'Ateisme i per la Societat del Baptisme Civil, que se celebrà a la Sala de la Ligue Fraternelle, al número 17 del carrer Daint-Isaure, i on, després de l'al·locució d'Albert Létrillard, cantà cançons de Paul Paillette i Jehan Rictus. El 15 de febrer de 1897 participà en un míting, al qual assistiren unes dues-centes persones, sobre «Les crimes modernes: Cuba, Montjuich, Madagascar, Arménie et sur le comunisme et l'individualisme», celebrat a la Sala de l'Eden, al número 49 del carrer de Bretagne. El 27 de febrer de 1897 participà en un míting«eclèctic» sobre diversos temes (Orient, els crims de la religió, les tortures de Montjuïc, Cuba, Armènia, l'Església, la Pàtria, la Religió, la Justícia, etc.) celebrat a la Sala del Commerce, on assistiren unes tres-centes persones i on hi hagué alguns incidents. L'11 de març de 1897 participà en uns aldarulls amb els parroquians de mossèn Étourneau que tingueren lloc a l'església de Saint-Ambroise i en els quals resultà detinguda, juntament amb altres anarquistes (Carré, Ebner, Gardin, Ernest Girault i Lebrun). Després de cinc dies de presó preventiva, el 16 de març de 1897, els inculpats van ser portats davant el IX Tribunal Correccional del Sena: Ebner, Carré, Gardin i Lebrun van ser condemnats a 15 dies de presó i ella a vuit –en aquest judici ella es declarà «socialista cristiana humanitària»–; Albert Létrillard, redactor de L'Intransigeant, va ser condemnat a una multa de 50 francs per haver protestat per la detenció de Mary Huchet. El 19 de març de 1897 se celebrà a la Sala del Commerce una conferència, que reuní unes dues-centes persones, per protestar contra les detencions i en la qual intervingueren Broussouloux, G. Brunet, Butaud, Albert Létrillard, Francis Prost, Raubineau i Georges Renard, i on es denuncià que ella encara romandria empresonada uns dies més. El 16 d'abril de 1897, en un banquet anual organitzat per la Lliga de Propaganda de l'Ateisme en ocasió del Divendres Sant, on assistiren Sébastien Faure, Marie Huchet, Achille Leroy, Albert Létrillard, Ténière, Sidonie Vaillant i una trentena de convidats, menjaren porc. El 29 de maig de 1897, a la Sala del Commerce, la Lliga Antireligiosa i«Les Libertaires de Paris» organitzaren una reunió, on assistiren 250 persones, que acabà amb aldarulls. El juny de 1897, amb Eliska Bruguière, creà un grup de dones llibertàries al si del grup «Internationale Scientifique» que es reunia a la Sala Rosnoblet, al número 281 del Faubourg Saint-Denis. El 26 de juny de 1897, en un míting organitzat pels anarquistes en suport dels exiliats espanyols, en el qual assistiren un centenar de persones, defensà els companys anarquistes expatriats arran del «Procés de Montjuïc». L'11 de setembre de 1897 intervingué, amb altres companys (G. Brunet, Georges Étiévant, Ernest Girault, Albert Létrillard, Charles Malato, Sadrin i Tortelier), en un míting sobre les víctimes de la«Inquisició espanyola» a la Sala Baumann de Saint-Ouen (Illa de França, França) organitzat pels grups revolucionaris de Saint-Ouen i «Les Libertaires de Paris», on assistiren unes setanta persones; en aquest acte exposà les teories anarquistes, atià els treballadors a fer la «propaganda pel fet» als tallers, va fer una crida per a la fundació d'una biblioteca llibertària a Saint-Ouen i exposà que, amb Louise Coutant, exsecretària del Sindicat de Bugaderes i d'Infermeres de la Borsa del Treball, havia creat un grup de dones obert a totes les obreres. El 28 de setembre de 1897 va fer a la Casa del Poble la conferència «Le Droit des femmes à la révolution, l'exploitation du travail, les salaires dérisoires», on també intervingueren Louise Coutant i Ernest Girault i on es llegí un carta de Louise Michel. L'octubre de 1897 ajudà el«naturià» Louis Martin a empaperar el seu Pavillon Sans Dieu, al número 96 del carrer Lepic de París. Després d'un intent de suïcidi el 10 de desembre de 1897 de Louise Coutant, a començament de gener de 1898 encara estava hospitalitzada per una operació i sembla que aquest problemes de salut posaren fi a l'intent de creació del grup de dones de la «Internationale Scientifique». En les eleccions generals de maig de 1898, amb Louise Coutant, defensà la candidatura de Paule Minck, tot reivindicant els drets de les dones a la seva igualtat total. El 2 de juliol de 1898, en un reunió a la Casa del Poble, al número 47 del carrer de Ramay, on es tractaren diversos temes (Dreyfus i Zola, la vaga general i l'empresonament de GeorgesÉtiévant, i on assistiren unes 120 persones, s'oposà a Louise Réville sobre la distinció entre Georges Étiévant i el també condemnat Carara, essent per a Marie Huchet tots dos revolucionaris; també digué que calia ocupar-se menys de l'«Afer Dreyfus» i dedicar-se més a la propaganda vertaderament anarquista. El 25 de setembre i el 2 d'octubre de 1898 intervingué en la conferència«L'union libre. L'amour libre et l'immoralité dans le mariage», celebrada a la Sala Delapierre, al número 168 del carrer de Charenton, on també prengueren la paraula Alice Canova, Eugénie Collot, Francis Prost i Sadrin. El 25 d'octubre de 1898, en sortir d'una reunió celebrada a la Sala Prat, al número 220 del carrer Saint-Denis, recorregué amb una centena de participants, amb Albert Joseph (Libertad) al front, els bulevards al crit de «Visca la llibertat, visca Zola!»; després de la intervenció policíaca, va ser detinguda al bulevard Magenta amb Georges Renard. El novembre de 1898 participà en un míting, amb Maximilienne Biais, Broussouloux, G. Brunet, Butaud, Louise Réville i Rolande, sobre el militarisme celebrat a la Sala Delapierre. El 26 de març de 1899 participà, amb Maximilienne Biais, Briand, G. Brunet, Alice Canovas, Henri Dhorr, Émilie Janvion, Jaurès, Astié de Valseyre, en una conferència privada sobre els drets de la dona, l'anticlericalisme i l'antimilitarisme, celebrada a la Sala Delapierre, i on van ser convidats els grups anticlericals. En 1899 participà en les reunions del grup «Les Iconoclastes» al voltant d'Émile Janvion. L'octubre de 1899 llançà una crida en el periòdic L'Aurore amb la finalitat de crear sindicats de dones, especialment en el sector de les obreres sucreres. Mary Huchet va morir el 5 d'abril de 1958 a Nanterre (Illa de França, França).

***

Antonio Rosado López durant els anys vint

Antonio Rosado López durant els anys vint

- Antonio Rosado López: El 28 de novembre de 1889 neix a Morón de la Frontera (Sevilla, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Rosado López. Fou el primer fill d'una família molt modesta formada per Antonio Rosado Moncada i Antonia López González, ambdós analfabets i naturals d'Alcalá del Valle (Cadis). Quan tenia nou anys començà a treballar de sagal al camp i dos anys després, en 1900, son pare i sa germana petita moren d'una greu malaltia, recaient el manteniment de sa família a la seva responsabilitat. L'estiu de 1912 ingressà en l'Agrupació Socialista local, denominada«1º de Mayo», i es va fer càrrec de la Cooperativa Fornera de l'agrupació. Però els contactes amb l'anarquista Juan López Galera i la premsa llibertària el portaran en 1915 a l'anarcosindicalisme. Després d'organitzar alguns sindicats (obrers de pedrera i de llenyataires, pagesos, oficis diversos, etc.) i un Centre d'Estudis Socials a la seva comarca, en 1916 crearà el grup anarquista d'afinitat «Alba Social», mitjançant el qual intervindrà en diverses activitats anarquistes. En aquesta època començarà a publicar articles en La Voz del Campesino,òrgan de la llibertària Federació Nacional d'Obrers Agricultors (FNOA) i mantindrà un polèmic enfrontament amb Sánchez Rosa, defensant la primacia del sindicalisme sobre l'anarquisme. En 1919 fou nomenat secretari general de la Federació Regional de Grups Anarquistes d'Andalusia i, amb Pedro López Calle, publicarà Juventud Rebelde,òrgan d'aquesta federació. Més tard fou detingut per injúries a l'Exèrcit, després d'haver denunciat en un article («Bárbara represión en Arahal», del 26 d'abril de 1920) en el periòdic España Nueva les tortures a les quals van ser sotmesos els integrants de la junta directiva del sindicat de pagesos d'El Arahal per part de la Guàrdia Civil, i condemnat en un consell de guerra a dos anys de presó, però fou posat en llibertat provisional esperant el recurs. Aquest mateix any, fugirà abans d'entrar a la presó cap a Las Palmas (Gran Canària, Illes Canàries) i després a l'Argentina, arribant a Buenos Aires el 8 de febrer de 1922. El 24 de juny de 1924 tornà d'Amèrica i l'octubre fou empresonat al Puerto de Santa María (Cadis), d'on sortirà el gener de 1926 gràcies a una amnistia promulgada per Primo de Rivera a petició del comandant Ramón Franco. En aquest anys combatrà el dictador i reorganitzarà sindicats cenetistes. Amb l'establiment de la II República, esdevé una peça clau dels sindicats de Morón i fou nomenat secretari del Sindicat Camperol de la comarca de Morón. Malalt de tuberculosi, es dedicarà a activitats sindicals amb sou, recorrent els pobles de la comarca (Olvera, Alcalá, Algodonales, Grazalema, Arriate, Montejaque) organitzant sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1931 va assistir al Ple Regional de CNT. En 1932 fou elegit membre del Comitè Regional d'Andalusia i patí presó l'any següent. En 1933 fou delegat del Ple Comarcal de Montejaque i del Ple Regional de Sevilla. El maig 1936 representà Morón en el IV Congrés de la CNT, on elaborà la ponència sobre la Reforma Agrària. La guerra el sorprengué al sanatori antituberculós per a treballadors que havia fundat el metge anarquista Pedro Vallina a Cantillana i va haver de fugir cap a Almadén amb son fill –que acabà enfollint–, aconseguint arribar a Madrid, d'on es desplaçà a Màlaga. En aquesta ciutat andalusa s'encarregarà de tot el relacionat amb l'economia agrària i va destacar en el Ple de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Almeria. Durant els anys bèl·lics visqué successivament a Almeria, Alcoi, Xàtiva, Baza i Úbeda, formant part de la constitució de la Federació Regional de Camperols d'Andalusia (FRCA), de la qual serà nomenat secretari general, i responsabilitzant-se de les col·lectivitats andaluses amb seu a Úbeda. En aquesta època publicarà fulletons per a la FRCA (Los campesinos de la CNT y el colectivismo agrario i Orientaciones a sindicatos y colectividades) i articles sobre el desenvolupament de les col·lectivitats en Fragua Social i en Campo Libre. En acabar la guerra, després de vagar pels camps, fou detingut a El Arahal, jutjat en consell de guerra acusat d'«auxili a la rebel·lió» i empresonat. El juny de 1940 fou alliberat. Després de diversos intents per part de les autoritats franquistes perquè col·laborés en els sindicats verticals feixista, cosa a la qual es negà, abandonà tota militància a causa de diverses raons personals (mala salut, companya malalta, sense recursos econòmics, fill empresonat, etc.), limitant-se a treballar de calcinaire i en una fàbrica de ciment. En 1974 es va veure obligat a abandonar Morón i emigrà, amb sa filla i son gendre, a Badalona. Va publicar articles en diversos periòdics, com ara Campo Libre,España Nueva, Fragua Social,Juventud Rebelde,El Miliciano (que dirigí durant la guerra), El Productor, El Tribuno,La Voz del Campesino, etc. Antonio Rosado López va morir el 4 de novembre 1978 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). És autor de Tierra y Libertad. Memorias de un campesino anarcosindicalista (1979, pòstum). En 2003 Angel Sody de Rivas li dedicà una biografia, Antonio Rosado y el anarcosindicalismo andaluz. Morón de la Frontera (1868-1978).

***

Família Girolimetti (1922). Asseguts la parella Ercole Girolimetti i Anna Fronzi. Drets, d'esquerra a dreta: Mario, Ferruccio, Carlo, Felicita, Maria, Renato i Natale

Família Girolimetti (1922). Asseguts la parella Ercole Girolimetti i Anna Fronzi. Drets, d'esquerra a dreta: Mario, Ferruccio, Carlo, Felicita, Maria, Renato i Natale

- Maria Girolimetti: El 28 de novembre de 1895 neix a Senigallia (Marques, Itàlia) l'anarquista Maria Girolimetti, coneguda com Sdazarina. Fou la primogènita d'Ercole Girolimetti i Anna Franzi, i tingué quatre germans, tres d'ells (Carlo, Mario i Ferrucio) també militants anarquistes. En 1912 s'instal·là a Santarcangelo di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia), on va fer de domèstica. En 1924, amb l'arribada del feixisme al poder, emigrà a Montbéliard (Franc Comtat, Arpitània) on trobà un important grup d'anarquistes italians exiliats (Edoardo Angeli, Domenico Camillucci, Alfonso Fabbri, Pietro Fabbri, Giuseppe Fucci, Umberto Fucci, Varese Fucci, etc.) i on en 1926 es reuní amb son germà Carlo. En 1928, després d'haver sobreviscut realitzant feines domèstiques, tornà a Itàlia. En 1930 retornà legalment a França i s'establí a Grassa (Provença, Occitània) amb sa germana Felicita (Felix), companya del militant Domenico Nanni (Nino), amb la qual projecta activitats comercials. Després del fracàs d'aquestes, el març de 1930 retornà definitivament a Santarcangelo on treballà com a venedora ambulant. Entre 1927 i 1943 fou estretament vigilada per les autoritats italianes que la qualificaren d'«anarquista perillosa». Durant el règim de Mussolini continuà amb les seves activitats llibertàries malgrat les amenaces feixistes. Fins al 1943 va estar constantment vigilada. Maria Girolimetti va morir el 15 de maig de 1981 a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Concha Dávila (1947)

Concha Dávila (1947)

- Concha Dávila: El 28 de novembre de 1903 neix a Las Moreras (Mazarrón, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista María Concepción Dávila García, coneguda com Concha Dávila o Conchita Dávila. Sos pares es deien Fernando Dávila Raja, jornaler, i Juana García Acosta, i tingué una germana i dos germans. Emigrà a Barcelona (Catalunya) on treballà d'obrera modista. L'1 de novembre de 1924 es casà a Barcelona amb José Ureña, que l'abandonà amb dos infants. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), esdevingué companya de Mariano Rodríguez Vázquez (Marianet), secretari del Comitè Nacional de la CNT durant la Revolució espanyola, que dóna el seu nom als infants. En els anys bèl·lics treballà de telefonista a la centraleta de la seu barcelonesa de la CNT. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. El 18 de juny de 1939 assistí impotent a l'ofegament del seu company a La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França). En 1944 emigrà a Mèxic a bord del Nyassa. En 1947 formava part, amb son germà Antonio Dávila García, del Grup Regional de Catalunya de l'Agrupació de la CNT d'Espanya en Mèxic favorable a les tesis col·laboracionistes de la CNT de l'Interior. Concha Dávila va morir el 30 d'agost de 1974 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Francisco Higueras Pérrez

Francisco Higueras Pérez

- Francisco Higueras Pérez: El 28 de novembre de 1905 neix a Cuevas de Vera (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Higueras Pérez, conegut com El Siete. Emigrat a Barcelona (Catalunya), milità del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'establí a la barriada popular de les Cases Barates de Can Tunis, al barri barceloní d'Horta. El 10 d'agost de 1932 va ser detingut, amb Andrés Fuentes de Haro, arran durant la vaga dels obrers contra la «Companyia Colindres» d'extraccions d'arenes del riu Llobregat, acusat d'agredir l'encarregat Amadeu Madrià. En 1934 formà part de la comissió de la vaga dels lloguers del seu barri. Durant la Revolució va ser membre de la comissió de la barriada del Prat Vermell, adscrita al Sindicat de la Construcció de la CNT, i formà part de les Patrulles de Control. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs als camps de concentració d'Argelers i de Vernet. Després va ser adscrit a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a Montoliu (Llenguadoc, Occitània), on va ser detingut per la Gendarmeria francesa i lliurat als nazis. Durant la seva conducció als camps d'extermini, el tren va ser detingut a Bordeus (Aquitània, Occitània) per l'Organització Todt –grup d'enginyeria civil i militar depenent del Ministeri d'Armament del III Reich– i fou reclutat, entre d'altres, per a treballar com a presoner en la construcció d'una base de submarins. Posteriorment, formà part del Batalló «Libertad», majoritàriament llibertari, que jugà un paper decisiu en l'Alliberament de Bordeus. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la CNT i fou un dels responsables de la Federació Local de Floirac (Aquitània, Occitània). Posteriorment fou membre de la Federació Local de Bordeus de la CNT i de la Comissió de Relacions del Prat Vermell en l'exili. Francisco Higueras Pérez va morir l'1 de gener de 1989 a Barcelona (Catalunya).

***

Manuel Luis Antonio

Manuel Luis Antonio

- Manuel Luis Antonio: El 28 de novembre de 1906 neix a Minas de Rio Tinto (Huelva, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Luis Antonio, també conegut com Manuel Luis Blanco o Luis Blanco Manuel. Sos pares es deien José Luis i María Antonio. Cap al 1923 emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) i durant els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ingressà en els grups anarquistes, activitat que s'incrementà a partir de la instauració de la II República espanyola. Durant els anys republicans va fer de mestre a l'Ateneu«El Progrés» de Badalona. Arran de l'aixecament feixista, el juliol de 1936 representà la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en el Comitè de Milícies i de Salvació Pública de Barcelona. A partir d'agost de 1937 exercí de regidor d'Agricultura de l'Ajuntament de Barcelona, càrrec que mantingué en la remodelació municipal que es produí l'octubre d'aquell any. En aquest mateix 1937 col·laborà en el periòdic confederal Siderometarlurgia. El 28 de febrer de 1938 fou mobilitzat i marxà a lluitar al front d'Aragó. Amb la victòria franquista, passà els Pirineus i fou internat als camps de concentració francesos. Durant l'ocupació nazi organitzà la CNT del departament de Costa d'Or i en 1947 assistí com a delegat de diverses localitats (Chatillon, Montbard, Gevrolles, Sombernon, Frolois i Dijon) al Congrés de Tolosa de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En el Congrés de 1949 va ser elegit secretari del primer Secretariat Intercontinental (SI), càrrec que exercí entre 1950 i 1951. Llenyataire durant els anys bèl·lics i la postguerra, en 1950 es passà a l'ofici de paleta, feina que mantindrà la resta de sa vida. A Dijon s'encarregà de lluitar per la reunificació confederal i fou un dels promotors del Congrés de Llemotges de 1960. Va ser assidu de plens i de congressos de l'MLE en l'Exili, on sempre combaté el sectarisme. Sa companya fou Encarnación López Ramón. Manuel Luis Antonio va morir el 17 de novembre de 1971 a conseqüència d'un atac de cor a l'Hospital General de Dijon (Borgonya, França).

***

Cayetano Zaplana Zapata en el documental "Cautivos en la arena"

Cayetano Zaplana Zapata en el documental Cautivos en la arena

- Cayetano Zaplana Zapata: El 28 de novembre de 1915 neix a El Estrecho de San Ginés (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Cayetano Zaplana Zapata. Quan tenia 10 anys començà a treballar a la mina d'El Estrecho de San Ginés amb son pare i amb 15 anys patí un accident laboral, que li va trencar en diversos trossos la cama quan encara els seus membres no estaven desenvolupats, restant tres anys a l'hospital i quedant coix de per vida. Mentre era a l'hospital morí son pare i en sortir-ne hagué de fer de cap de família. En 1933, amb Francisco Lledó i altres, organitzà la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cartagena. Durant la guerra civil treballà als tallers del periòdic Cartagena Nueva. En 1939, amb el triomf franquista, pogué agafar el vaixell Stambrook i arribà a Orà (Algèria), on fou internat al camp de concentració de Camp Morand, amb Cipriano Mera Sanz, José Luzón Morales i altres. En 1940 va ser enviat a treballar en la construcció del ferrocarril transsaharià, que unia Bouarfa amb Colomb-Béchard. En 1943 s'establí a Alger (Algèria) i tres anys després passà a França. S'instal·là a Lió (Arpitània), gràcies al seu gran amic Francisco Pérez, on milità en les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari de la Federació Regional. Com a representant del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), arran de l'assalt el 18 de gener de 1951 per un grup d'acció llibertari d'un furgó postal davant l'oficina de correus del carrer Duguesclin de Lió, va ser detingut, amb Francisco Pérez, Francesc Sabaté Llopart, José del Amo Ribera i altres, i empresonat any i mig; després, va ser desterrat i confinat durant tres anys a Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, França). En els anys posteriors visqué a Lió i a Villefranche-sur-Saône, on treballà en una fàbrica d'automòbils. En els anys setanta es traslladà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on romangué 17 anys, militant en la Federació Local de la CNT. En 1989 va fer una conferència a Perpinyà, la qual va ser publicada en 2001 en forma de fulletó per la «Fundació d'Estudis Llibertaris Frederica Montseny» sota el títol La Revolución Húngara. La Comuna de Budapest. Entre 1985 i 1991 col·laborà regularment enCenit. L'abril de 1993 retornà a la Península, on milità en la CNT. El febrer de 2004 intervingué en les Jornades Llibertàries de Debat Social que se celebraren a la Universitat de Múrcia i en 2006 el seu testimoni va ser recollit per al documental Cautivos en la arena, de Joan Sella i Miguel Mellado. Durant els últims anys de sa vida visqué al Pilar de la Foradada (Baix Segura, País Valencià), on el 20 de febrer de 2010 va fer una xerrada en la CNT local. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir,Ideas-Orto, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Cayetano Zaplana Zapata va morir el 14 de març de 2014 al Pilar de la Foradada (Baix Segura, País Valencià) i llegà el seu arxiu-biblioteca a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL).

***

Confeccionant el periòdic "Atalaya". D'esquerra a dreta: José Dueso, Antoni Téllez, Fernando Gómez Peláez, José Muñoz i Molinos (1958)

Confeccionant el periòdic Atalaya. D'esquerra a dreta: José Dueso, Antoni Téllez, Fernando Gómez Peláez, José Muñoz i Molinos (1958)

- José Dueso Montaner: El 28 de novembre de 1917 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Dueso Montaner. En 1936 pogué fugir de la zona ocupada pels militars facciosos a zona republicana. Durant la guerra treballà per a la Revolució a Montsó i a Catalunya i lluità al front d'Aragó. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A l'Alliberament, restà durant mesos en un sanatori recuperant-se de les penalitats passades. Aprengué dibuix industrial, alhora que aconseguia una rica cultura. Cap al 1950 s'establí a París. En 1952 va ser nomenat membre del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la regió parisenca. En aquesta època va ser amic i col·laborador del guerriller llibertari Francesc Sabaté Llopart (Quico). Entre 1957 i 1958, amb Fernándo Gómez Peláez, de qui serà amic íntim, va ser l'ànima de la revista mensual parisenca Atalaya. Tribuna confederal de libre discusión; el to crític d'aquesta publicació va provocar la irritació del Secretariat Intercontinental (SI), màxim òrgan de la CNT d'Espanya en l'Exili, que va bloquejar la seva aparició després de set números. Atalaya representava la primera expressió pública de descontent militant en les files del sector«apolític»; descontent dirigit especialment vers Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Esgleas seria substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría, accelerant un acostament entre les fraccions escindides de la CNT que va concloure en el Congrés de 1961 de Llemotges, anomenat«Congrés de la Reunificació». José Dueso Montaner va morir el 29 d'octubre de 1965 a l'hospital de Gonesse (Illa de França, França).

---

Continua...

---

Escriu-nos

Glosada gastronòmica a Campos, el proper 28 de novembre a les 14h

0
0
El Restaurant Can Calent de Campos acollirà el segon acte d'aquest dia organitzat per la Fundació Mallorca Literària. El xef Miquel Calent oferirà un menú basat en el tradicionari i entre plat i plat, improvisaran els Glosadors de Mallorca Miquel Àngel Adrover "Campaner" i Mateu "Xurí" . Per tal de complir les recomanacions sanitàries cal fer reserves a info@mallorcaliteraria.cat

Història de la transició

0
0

No era això: memòria política de la transició

s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya.


Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.



D'esquerra a dreta. Jaume Santandreu, Tomeu Martí i Miquel López Crespí presentant el llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Jaume Santandreu, Tomeu Martí, Mateu Morro, Llorenç Buades i Violeta Giménez recomanaren el llibre de Miquel López Crespí davant el nombrós públic que anà a la presentació.

Després de les crítiques extremadament favorables que ha merescut de part de la majoria de forces polítiques revolucionàries i nacionalistes d'esquerra dels Països Catalans, l'assaig No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. A Mallorca, i el dia de la presentació de l'assaig, recomanaren el llibre, tot resaltant la seva importància per a servar la memòria històrica del nostre poble Mateu Morro, historiador, Llorenç Buades, màxim responsable de la secretaria d'Acció Social de la CGT-Illes, Tomeu Martí d'Alternativa per Mallorca, l'escriptor Jaume Santandreu i la dirigent de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) Anna Violeta Jiménez. Igualment la històrica formació independentista "Maulets" ha encoratjat -mitjançant una recomanació en la seva publicació- la lectura d'un llibre que ja comença a ser considerat eina d'importància cabdal en la tasca del nostre alliberament nacional i social. (Nota de l'autor)


Mateu Morro, aleshores secretari general del PSM i conseller d'agricultura del Govern de les Illes Balears i Llorenç Buades, dirigent de la CGT i històric dirigent de la LCR en temps de la dictadura, recomanaren el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició

La premsa independentista s'encarregà de remarcar la importància de l'aparició a les llibreries de No era això: memòria política de la transició (vegeu L'Estel de 15-IV-01) dient:

"Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.

'L'historiador i Conseller d'Agricultura del Govern Balear Mateu Morro, l'escriptor Jaume Santandreu, el també escriptor i membre d'Alternativa per Mallorca Tomeu Martí, la dirigent d'una de les principals organitzacions independentistes i d'esquerres dels Països Catalans (Endavant) Anna Violeta Jiménez i el dirigent de la CGT Llorenç Buades s'encarregaren de presentar, amb gran èxit de públic, el darrer assaig de Miquel López CrespíNo era això: memòria política de la transició que acaba d'editar El Jonc.


Un nombrós grup d'antics militants revolucionaris, alguns de l'OEC, altres de la LCR, del PSM o independents feien costat a Miquel López Crespí el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició. Entre aquests militants podem veure Josep Capó, secretari general dels comunistes de les Illes (OEC) i alguns dirigents de barris, Francesc Mengod; de premsa, Monxo Clop i militants del front d'ensenyament de l'OEC, com Àngels Roig o de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) com Guillem Ramis.

'La presentació tengué lloc en el Centre de Cultura Sa Nostra i l'avantguarda cultural i política mallorquina que parla de la nova aportació a la història del guardonat autor pobler s'encarregà de remarcar en tot moment la importància de llibres com el de'n Miquel López Crespí, eina utilíssima per ajudar a servar la memòria revolucionària del nostre poble. En el fons, aquest emotiu i ferm acte cultural (presidit per la bandera la Commune de París en el dia del seu cent-trenta aniversari) serví per a constatar la importància de la lluita per anar recuperant aquests aspectes oblidats de la nostra història més recent. Tant el Conseller d'Agricultura del Govern Balear, com els escriptors Jaume Santandreu i Tomeu Martí o els dirigents polítics Llorenç Buades (CGT) i Anna Violeta Jiménez (Endavant) recomanaren l'assaig de l'autor de sa Pobla i parlaren d'aquests trenta-cinc anys de lluita permanent en defensa de les llibertats nacionals del nostre poble per part de Miquel López Crespí.

Anna Violeta Jiménez, de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) digué en la seva intervenció:

"Qui controla el passat controla també el futur. Qui controla el present, controla el passat. (de la novella de George Orwell 1984)'

'Orwell ja ens advertia (en el seu cèlebre llibre 1984) dels perills que comporta el control de la història. Precisament No era això: memòria política de la transició de Miquel López Crespí reivindica uns fets, la resistència popular al franquisme, des d'una òptica veritablement d'esquerres i revolucionària, és a dir, ben diferent del que ens mostren els principals mitjans de comunicació.

'Avui, vint-i-cinc anys després de la mort de Francisco Franco, tenim una visió parcial del que realment va succeir durant la dictadura, especialment d'aquell període obscur en la nostra història, la mal anomenada transició. La transició no fou més que un canvi formal, una operació continuïsta emparada per la constitució i pels estatuts d'autonomia. Un canvi legitimat per la política del consens entre l'esquerra oficial i el franquisme. Entre una colla d'oportunistes que s'apropiaren dels mots "comunisme" i "socialisme", utilitzant-los per al seu benefici personal, i els neofranquistes, als quals interessa ocultar el passat i ignorar un debat plural.

'En aquest marc, els autoanomenats "demòcrates de tota la vida" han estat erigits pels mitjans de comunicació com els protagonistes que possibilitaren la caiguda del règim, obviant les organitzacions i les persones anònimes que lluitaren aferrissadament per un canvi real.

'Són necessàries més que mai veus crítiques que ens donin una visió del que va passar en aquesta etapa tan recent de la nostra història. Si no, estam abocats a l'oblit i a l'amnèsia collectiva.

'Per això són tan necessàries iniciatives com la d'en Miquel López Crespí en escriure No era això: memòria política de la transició. Per conèixer de primera mà el que ha estat la lluita popular contra el feixisme i els seus aliats. Aquests deixaren el poble sense coneixença del que realment havia passat, de la seva memòria històrica, i així impossibilitaren que el poble sàpiga que s'hauria pogut guanyar molt més en l'anomenada transició de no haver pactat amb el franquisme reciclat i amb la burgesia. Al poble se li negà tota oportunitat de decidir el seu futur (pactes secrets per les "altures"). Per tant, feren impossible que el poble estigui concienciat, que consideri que la lluita ha de continuar, pel simple fet que no s'ha assolit allò pel que lluitarem.

'Esperem que llibres com aquest serveixin per conscienciar al poble de la traïció que li feren els diferents poders. Perquè només així podrem lluitar i aconseguir allò que ens va ser negat: el poder de decidir. Per tant s'ha de dotar el poble d'òrgans de participació i decisió i aconseguir així una democràcia directa on el poder romangui al poble, creant, per això, un conglomerat d'associacions i collectius de nivell local i comarcal. Essent aquests els òrgans de decisió (poder d'avall cap amunt). Òrgans que s'han de consolidar en un poder unitari popular. No podem deixar de pensar que en Miquel López Crespí diu precisament això: hi havia, en temps de la transició, moltes organitzacions afins, però cap de referent, prou sòlida, per fer front al franquisme renovat i l'esquerra pactista. Està clara la necessitat de crear un poder popular fort i no caure en errors del passat. Recordar, reflexionar, sobre el passat és l'única manera d'arribar a un futur just per al poble".

Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història)

Entre el nombrós públic assistent a la presentació de No era això: memòria política de la transició poguérem veure moltíssims membres de diversos partits polítics i organitzacions sindicals (PSM, PCE, GOB, Ales, Izquierda Unida, PSOE, PSAN, Endavant, Revolta, Alternativa per Mallorca, CGT, STEI... ), activistes de les associacions de veïns, militants antiglobalització, independentistes d'esquerra, membres de grups culturals (especialment de l'OCB), afiliats de tota mena de moviments antisistema. Entre molts d'altres podríem destacar a presència militants com Guillem Ramis (del sector d'esquerra de CC.OO.) i dirigent d'"Ales"; el diputat del PSM Cecili Buele; Domingo Morales, Antònia Pons, Francesca Velasco, Francesc Mengod exdirigents de l'OEC. Històrics com Jaume Adrover, Joan Bonet de ses Pipes, Neus García Inyesta, professors com Antoni Figuera.... Personalitats de l'OCB com Maties Oliver, membres de grups musicals mallorquins (Antoni Roig i Miquel Carbonell d'Al-Mayurqa), artistes (l'avantguarda d'Arruixada 2001) com Ester Olondriz, membres de la Junta Directiva de la Casa Catalana de Palma... Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual) hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història. Hi poguérem veure també la plana major del Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament de les Illes (STEI) amb na Neus Santaner al capdavant de la delegació (amb l'històric Pere Polo i en Gabriel Caldentey)... Un ferm i emotiu acte cultural, d'aquells que fan història.

Publicat en la revista independentista L'Estel (15-IV-01) Pàg. 28.

Glosada de Fira a Mancor de la Vall, el proper 28 de novembre a les 19h

0
0
L'Associació Biniarrels enguany celebra una fira diferent, seguint les recomanacions sanitàries. I no podia faltar el combat de picat, enguany al Pavelló Municipal. A les 19h s'hi toparan Maribel Servera "Servereta", Toni Figuerola "Barrotes", Toni Darder "Mosset" i Macià Ferrer "Noto". Per tal de complir les recomanacions sanitàries cal inscriure's a l'Ajuntament de Mancor.

[29/11] Acte sobre els fets a Espanya - Martineau - Mañé - Aicardi - Brunet - Ritzerfeld - Kaminski - Riera - Tamayo - Saurina - Marcos - Perrier - Miquel Artal - Novatore - Serra Vives - Mezzano - Corsi - Bianchi - Vannucci - Lozano - Chiapuso - Gouarin - Julve

0
0
[29/11] Acte sobre els fets a Espanya - Martineau - Mañé - Aicardi - Brunet - Ritzerfeld - Kaminski - Riera - Tamayo - Saurina - Marcos - Perrier - Miquel Artal - Novatore - Serra Vives - Mezzano - Corsi - Bianchi - Vannucci - Lozano - Chiapuso - Gouarin - Julve

Anarcoefemèrides del 29 de novembre

Esdeveniments

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Acte sobre els fets a Espanya: El 29 de novembre de 1936 se celebra a la Sala Samso de Sorel-Moussel (Centre, França) un gran acte públic sobre la Guerra Civil espanyola organitzada pel moviment llibertari francès. Hi van intervenir René Ringeas, de les Joventuts Anarquistes; Réne Frémont i Louis Mercier Vega (Charles Ridel), de la Unió Anarquista (UA) de París; i diversos redactors del periòdic anarquista Le Libertaire de tornada d'Espanya. En aquest acte, públic i contradictori, van ser invitats els feixistes francesos i els partidaris del cop d'Estat franquista perquè mostressin el seu punt de vista en el debat. 

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Jules Martineau (3 de juliol de 1894)

Foto policíaca de Jules Martineau (3 de juliol de 1894)

- Jules Martineau: El 29 de novembre de 1863 neix al III Districte d'Angers (País del Loira, França) l'anarquista Jules Martineau –el segon nomLouis que se cita en alguns registres policíacs no apareix en la seva partida de naixement. Sos pares es deien René Martineau, missatger, i Valérie-Marie-Olimpe Viot, empleada al Château-Gontier d'Angers. Instal·lat a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), treballà de pintor en la construcció. Vivia al número 32 de la carretera de Vitry amb son germà Edmond Martineau, també anarquista. Segons la policia, treballava en poques ocasions i vivia sobretot de tripijocs, mantenint son germà, la companya d'aquest i els seus quatre infants. El 28 de juliol de 1890 un dels germans Martineau prengué la paraula en una conferència contradictòria celebrada a la Sala de l'Hermitage de París entre anarquistes, entre ells Sébastien Faure, i l'abat Théodore Garnier, on insultà l'almirall Amédée Courbet, responsable de l'expedició militar de Tonkin. Va freqüentar els grups anarquistes de Vitry i d'Evry, especialment amb Agati, un anarquista italià amb qui segons la policia havia aferrat cartells en 1892. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia ordenà el seu arrest i l'escorcoll del seu domicili i l'endemà el comissari d'Ivry perquirí la seva habitació sense cap resultat. Portat a comissaria, el 3 de juliol de 1894 va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'endemà d'això, va ser tancat a la presó de Mazas, però fou alliberat l'endemà. Aquest mateix dia, son germà va transmetre al jutge d'instrucció una nota, signada per 80 persones de Vitry, on s'afirmava que mai no havia estat anarquista. Finalment el seu cas va ser sobresegut. El 31 d'octubre de 1896 els germans Martineau figuraven un registre d'anarquistes de la regió parisenca i encara vivien plegats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Soledad Gustavo, fotografiada per Xavier Pellicer, amb una dedicatòria a Max Nettlau (3 de desembre de 1929) [IISH]

Soledad Gustavo, fotografiada per Xavier Pellicer, amb una dedicatòria a Max Nettlau (3 de desembre de 1929) [IISH]

- Teresa Mañé i Miravet: El 29 de novembre de 1865 neix a Cubelles (Garraf, Catalunya) –fins fa poc es pensava que havia nascut a Vilanova i la Geltrú– la pedagoga, militant i propagandista anarquista Teresa Mañé i Miravet, més coneguda sota el pseudònim de Soledad Gustavo. La seva acomodada família regentava la Fonda del Jardí a Vilanova i la Geltrú, coneguda com «la de les tres noies», ja que eren les tres filles que s'ocupaven d'atendre la clientela. Son pare era un fidel partidari del republicanisme federal de Pi i Margall i se sentia orgullós de la relació que amb ell mantenia. A partir de 1883, Teresa Mañé va estudiar Magisteri a Barcelona i en 1886, amb l'ajuda del lliurepensador Bartomeu Gabarró, del Centre Democràtic Federalista, va obrir la primera escola laica de Vilanova, i va ser membre de la Confederació de Mestres Laics de Catalunya. En aquestaèpoca va col·laborar en El Vendaval de tendència republicanofederal. Mitjançant contactes amb lliurepensadors va conèixer Josep Llunes i Pujals, Teresa Claramunt, Tárrida del Mármol, Pere Esteve i altres destacats militants anarquistes, participant en gires propagandístiques i actes públics i col·laborant en les publicacions llibertàries que dirigien (La Tramontana,El Productor, La Tronada, etc.). En 1889 va guanyar un premi en el Segon Certamen Socialista, celebrat a Barcelona, pel seu treball El amor libre i es va convertir en portaveu de les idees àcrates juntament amb Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo i altres. Gràcies a una poesia llegida en un enterrament laic va conèixer Joan Montseny (Federico Urales), amb qui es casarà civilment el 19 de març de 1891, poc temps després que aquesta classe de matrimonis fossin legalitzats. La parella es va instal·lar a Reus, d'on era Montseny, on van obrir una escola laica mixta i en la qual ambdós van fer de professors. A Reus també vivia Carme, una de les germanes de Teresa, que viurà amb ells totes les dificultats de la seva militància anarquista fins a la seva mort. El 24 de setembre de 1893 es produeix l'atemptat del carrer Canvis Nous de Barcelona i Paulí Pallàs n'és acusat; Joan Montseny escriurà un fullet a favor del detingut i serà detingut. Aleshores Mañé realitzarà una campanya per aconseguir-ne la llibertat, però un cop alliberat, va ser novament detingut en 1896  implicat en el «Procés de Montjuïc». Des de la presó del castell de Montjuïc, Joan Montseny escriu, sota diferents pseudònims, cartes a la premsa on reivindica la innocència dels processats; Mañé serà l'encarregada de treure aquestes cartes i fer-les arribar a la premsa, i de fer les gestions necessàries per aconseguir la llibertat de tots els detinguts. És a partir d'aquestes cartes que Joan Montseny serà Federico Urales. Finalment Montseny serà alliberat, però desterrat a Londres–Teresa Claramunt i Tárrida del Mármol també hi són–, i Mañé, en 1897, es va reunir amb ell, posant-se a fer feina de bordadora. Per reivindicar la revisió del procés, van retornar clandestinament el 28 de novembre de 1897 i Montseny s'instal·larà a Madrid i Mañé a Vilanova, fins que poc temps després marxarà amb sos pares (Llorenç i Antònia)  i sa germana Carme a Madrid. A la capital de l'Estat moriran sos pares i naixerà, en 1905, sa filla Frederica Montseny. Durant la seva estada a Madrid, la parella va editar La Revista Blanca (1898-1905) i poc després Tierra y Libertad (1902-1905), realitzant la funció d'administradora encara que pel fet de ser dona la llei no ho permetés. En 1901 Mañé va participar, juntament amb Azorín, Mendinaveitia i Urales en un cicle de conferències a l'Ateneu de Madrid sobre «La Societat Futura», en representació de les idees anarquistes. A més de participar activament en les campanyes a favor dels encausats en els processos de Jerez i de la «Mano Negra», va participar en una gira per Andalusia en suport dels detinguts en aquests processos, allotjant-se a casa de Sánchez Rosa. La parella també va participar activament en la defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia acusat injustament dels fets de la Setmana Tràgica. Quan va esclatar el conflicte legal entre Arturo Soria, el creador de la«Ciutat Lineal de Madrid», que s'acusen d'estafa i d'engany, la parella s'instal·larà a Catalunya en 1912. La intenció era fundar una acadèmia al barri barcelonès d'Horta, però el boicot de la reacció local va fer que es dediquessin a viure d'una granja agrícola i a instal·lar-se a Cerdanyola, on va traduir molt (Louisa Michel, Cornelissen, Labriola, De la Hire, Mirbeau, Praycourt, Sorel, Marguery, Lichtemberg, Lavrov, Donnay, Descaves, etc.) i va copiar textos per a companyies teatrals. A Catalunya van tornar a editar La Revista Blanca (1923), Tierra y Libertad, i engegaran diversos projectes editorials: «La Novela Ideal», que publicava dues novel·letes cada quinze dies, amb un tiratge de 50.000 exemplars i que va arribar a comptar amb 600 números; «La Novela Libre», amb relats més extensos i que va tenir un tiratge de 30.000 exemplars; «El Mundo al Día», mensual; i un nou diari, El Luchador, que durarà fins a la Guerra Civil. Mañé serà l'encarregada d'administrar aquestes publicacions, mentre Montseny i sa filla escriuran articles, novel·les, memòries, etc. A poc a poc, conforme el protagonisme de Frederica Montseny es feia palès, Mañé va passar a un segon pla. Durant la Guerra Civil un càncer de còlon va començar a minar-ne sa vida. En 1939 la família creua la frontera cap a l'exili francès on es disgrega. Mañé, malalta, es trenca una cama i es portada amb ambulància a l'hospital de Sant Louis de Perpinyà (Catalunya Nord), on morirà sola el 5 de febrer de 1939 víctima del càncer. Teresa Mañé va publicar nombrosos escrits enLa Revista Blanca, ja fos en«Almanaque» o en «Suplementos», però també se'n troben col·laboracions en diferents periòdics anarquistes de finals del segle XIX i de principis del XX: El Corsario, Los Dominicales del Libre Pensamiento, El Obrero, El Productor, Redención, El Cosmopolita, Justícia y Libertad, El Trabajo, La Tramuntana, etc. Entre les seves obres podem destacarLa sociedad futura (1889), Las preocupaciones de los despreocupados (1891, amb Urales), Dos cartas (1891),A las proletarias (1896),El amor libre (1904), Las diosas de la vida (1904), El sindicalismo y la anarquía. Política y sociología (1932), entre d'altres.

***

Foto antropomètrica de Domenico Aicardi (1899)

Foto antropomètrica de Domenico Aicardi (1899)

- Domenico Aicardi: El 29 de novembre de 1877 neix a Porto Maurizio (Imperia, Ligúria, Itàlia) l'anarquista Domenico Masa Aicardi. Sos pares es deien Ignazio Aicardi i Caterina Bruno. Boter de professió, emigrà a França, on va ser fitxat com a anarquista «sense domicili fixe». El 3 d'octubre de 1899 se li va decretar a Marsella (Provença, Occitània) l'expulsió de França. El 17 d'octubre d'aquell any va ser traslladat amb cotxe cel·lular al centre de reclusió de Niça (País Niçard, Occitània) i, aquest mateix dia, amb el mateix cotxe, portat fins a la frontera de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia). El febrer de 1905 va ser interceptat a Marsella on, durant tres setmanes, havia visitat sa família, i en els primers dies de març retornà a Porto Maurizio via Niça. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Edouard Brunet apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'11 de desembre de 1978

Necrològica d'Edouard Brunet apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de desembre de 1978

- Edouard Brunet: El 29 de novembre de 1892 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Edouard Jean Brunet, conegut com Cyrano i que va fer servir diverses falses identitats (Colin, Paul Mercier, etc.). Es guanyava la vida fent d'obrer ferrer i de serraller. Objector de consciència, quan esclatà la Gran Guerra es declarà insubmís i fugí cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on residí sota noms falsos (Colin,Cirano i Paul Mercier), i Espanya. En aquesta època col·labora en Le Réveil. Cap el 1918 retornà a Suïssa, d'on va ser expulsat, sembla l'agost de 1919, després d'haver estat amonestat per haver aferrat cartells anarquistes a llocs prohibits i d'haver estat internat a Orbe (Vaud, Suïssa) i al fort de Savatan (Vaud, Suïssa). Poc abans de la seva detenció a Ginebra, assistí a l'arrest de Luigi Bertoni. Instal·lat a Alemanya, entre el 19 i el 22 de novembre de 1921, amb altres companys (Karl Haffner, Fritz Kater, Hermann Ritter, Rudolf Rocker i Augustin Souchy), fou un dels delegats al XIV Congrés de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), celebrat a Erfurt (Turíngia, Alemanya). A partir de 1922 visqué a Berlín, on fou corresponsal de Le Libertaire. El març de 1923 participà en el Congrés dels Anarquistes Alemanys, que reuní a Berlín 26 delegats. Retornà a França, on visqué sota falsa identitat a París. Després de la II Guerra Mundial milità a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) en la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). Malalt d'esclerosi múltiple, restà invàlid des del 1946. En 1958 col·laborà en Defense de l'Homme. Durant els anys seixanta i setanta col·laborà, sota el pseudònim Cyrano, en el setmanari tolosà Espoir, del qual formà part del consell de redacció. En 1968 se solidaritzà amb l'antimilitarista llibertària Marie Laffranque, i demanà que part dels seus impostos assignats al pressupost militar es destinessin al Servei Civil Internacional (SCI). En 1973 publicà el fullet Les Prix Nobel de la Paix. Edouard Brunet va morir el 24 de novembre 1978 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia sobre la condemna d'Alexandre Ritzerfeld apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 14 de juny de 1874

Notícia sobre la condemna d'Alexandre Ritzerfeld apareguda en el diari parisenc Le Temps del 14 de juny de 1874

- Alexandre Ritzerfeld: El 29 de novembre de 1893 mor a París (França) l'anarquista Alexandre Richard Alphonse Ritzerfeld, també conegut com Léopold Ritzerfeld o simplement com Ritz. Havia nascut el 26 de desembre de 1850 al II Districte de París (França). Era fill natural de Marie Joséphine Ritzerfeld, filla d'uns rics vinaters de Bordeus (Aquitània, Occitània). Es guanyava la vida com a empleat de comerç. El 13 de juny de 1874 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena, juntament amb altres cinc persones (Charles-Stanislas Authier, Grignon, Lucien Pallet, Edouard-Cyprien Péradon, Louis-Henri Renouard), a vuit dies de presó per «ultratges als agents» i «proferir crits sediciosos» en uns incidents esdevinguts a l'Estació de Saint-Lazare de París. A començament dels anys vuitanta fou, amb Clément Duval, el principal animador del grup anarquista «La Panthère des Batignoles». En aquests anys vivia al número 128 del carrer de Courcelles de París. En un informe policíac de gener de 1885 es feia referència que havia estat ell qui havia anat a buscar banderes roges per a l'enterrament de la mare de Louise Michel així com les armes necessàries per a un míting. Durant la primavera de 1885 Gustave Leboucher, condemnat a tres mesos de presó, demanà que ell el pogués visitar a la presó parisenca de Mazas. En aquesta època vivia al número 32 del carrer Guillaume Tell de París. En 1886 estava subscrit al periòdic lionès La Lutte Sociale. Organe communiste-anarchiste. En 1888, amb F. Hoffman, fou un dels animadors del grup anarquista «La Révolte» de Levallois-Perret (Illa de França, França). En aquesta època també participava en les reunions del Cercle Anarquista Internacional (CAI) que se celebraven a la Sala Horel. Entre setembre i novembre de 1891 fou l'administrador-gerent del periòdic parisenc L'En Dehors, fundat per Zo d'Axa. També participà en la redacció del periòdic parisenc de Jean Grave La Révolte (1887-1894) i entre agost i setembre de 1892, arran d'un empresonament de Grave, n'exercí de gerent amb Paul Reclus. Durant l'última etapa de sa vida es dedicà a la propaganda a través de La Brochure à distribuir. Malalt de tisi des de feia dos anys, Alexandre Ritzerfeld va morir el 29 de novembre de 1893 al seu domicili de l'avinguda des Ternes del XVII Districte de París (França).

***

Portada de l'edició catalana del llibre de Kaminski

Portada de l'edició catalana del llibre de Kaminski

- Hanns-Erich Kaminski: El 29 de novembre de 1899 neix a Labiau (Prússia Oriental, Prússia) –actual Polessk (Kaliningrad, Rússia)– el periodista i escriptor anarquista Erich Halpérine Kaminski, més conegut com Hanns-Erich Kaminski–no l'hem de confondre amb el traductor del rus Ilia (Ély) Halpérine-Kaminsky– i que va fer servir també els pseudònims Max Tann i Noël Pierre Lenoir. Fill d'una família jueva, sos pares, Rosa i Max Kaminski, eren comerciants. Estudià secundària a Königsberg. Allistat en la Força Aèria, no entra en combat durant la Gran Guerra. En acabar el conflicte bèl·lic, estudià economia, filosofia de les ciències socials i literatura a les universitats de Königsberg, Friburg, Berlín i Frankfurt. El maig de 1921 es matriculà en economia a la Universitat de Heidelberg i el febrer de 1922 es doctorà en ciències econòmiques amb una tesi sobre la teoria del dúmping (Zur Theorie des Dumping). Políglota, parlava fluidament el francès, l'italià i el castellà. En 1922 publicà Die Konferenz der Internationalen (La Conferència de la Internacional). Entre 1922 i 1926 realitzà viatges a Itàlia, a Espanya i al Marroc ocupat per l'exèrcit espanyol i envià reportatges sobre aquesta guerra colonial. En 1925 publicà, amb Giacomo Matteotti, Fascismus in Italien (Feixisme a Itàlia). En 1926 dirigí el periòdic socialista Die Volksstimme (La Veu del Poble). Entre 1928 i 1933 visqué a Berlín, on col·laborà en nombroses publicacions alemanyes esquerranes, com ara Berliner Tageblatt,Volkszeitung, Vossische Zeitung,Die Dame, Berliner Illustrierte Zeitung, BZ am Mittag, 8-Uhr-Abendblatt,Die Welt am Montag i, sobretot, Die Weltbühne, que dirigí un temps i en el qual signà sota el pseudònim Max Tann. El 25 de febrer de 1933, arran de la victòria nacionalsocialista i dos dies abans de l'incendi del Reichstag, abandonà Alemanya i s'instal·là a París (França), on treballà com a redactor de diverses publicacions (Petit Niçois, Germinal,Journal des Vivants, Mercure de France, etc.). Amb altres refugiats alemanys (Emil Julius Gumbel, Arthur Holitscher, etc.) formà el grup alemany de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH) francesa. Decebut per les polítiques socialdemòcrata i comunista alemanyes, s'acostà als cercles anarquistes, sobre tot a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Des de l'exili col·laborà en la revista vienesa Das Blaue Heft. També participà amb el Lutetia-Kreis (Cercle del Lutetia), comitè format per diferents corrents polítiques amb la finalitat de crear un front comú antifeixista que es reunia a l'Hotel Lutetia de París. Amb l'esclat de la Revolució espanyola, el setembre de 1936 marxà, amb sa companya Anita Karfunkel, a Barcelona (Catalunya), on romandrà fins al gener de 1937. Assistí als funerals populars de Buenaventura Durruti i el seu testimoni sobre aquest esdeveniment serví de pròleg al llibre de Hans Magnus Enzensberger Der kurze Sommer der Anarchie. Buenaventura Durrutis Leben und Tod (1972. El curt estiu de l'anarquia. Vida i mort de Buenaventura Durruti). Sembla que la parella participà en la visita que va fer Emma Goldman a les col·lectivitzacions agràries i posteriorment va mantenir correspondència amb la destacada militant anarcofeminista. Fruit de la seva experiència a Catalunya publicà en francès el maig de 1937 a París el seu llibre Ceux de Barcelone (Els de Barcelona; publicat en català en 1976 amb pròleg de Josep Peirats). En aquesta època col·laborà en Le Libertaire. En 1938 publicà un pamflet contra l'antisemitisme de l'escriptor Céline (Céline en chemise brune ou le Mal du présent) i la biografia Bakounine, la vie d'un révolutionnaire. En aquesta època va escriure l'assaig Troisième Reich. Problème sexual, però que només es publicà en 1940 en una traducció castellana (El nazismo como problema sexual. Ensayo de psicopatologia). En 1940, amb l'ocupació nazi de França, marxà a Marsella, on va fer amistat amb Volin, i durant un temps va estar internat al Centre de Treballadors Voluntaris (CTV) del Clos de Sant Josep (Prat e Bonrepaus, Llenguadoc, Occitània) per la seva qualitat de ciutadà alemany. Després viatjà a Lisboa (Portugal), on buscà contactes per abandonar Europa. A Lisboa va coescriure amb sa companya el Journal de Lisbonne, que no ens ha arribat. Rudolf Rocker no aconseguí autorització per portar-lo als Estats Units, però Diego Abad de Santillán es va fer amb visats argentins per a ell i la seva companya. En 1941 s'instal·là a Buenos Aires. A l'Argentina va fer servir el pseudònim Noël-Pierre Lenoir–deia que era un doctor francès nascut al Pas-de-Calais i educat a la Sorbona– i publicà nombrosos llibres, com ara Los problemas de la paz (1943), Préface à la paix (1944), La reconstrucción de Europa (1944), El renacimiento socialista (1946), Sociología de la revolución. Génesis, desarrollo y eclipse de las revoluciones a través de la historia (1947), Revolución, altitud 4.000 metros (1958), Historia del amor en Occidente (1959), etc. Hanns-Erich Kaminski va morir a començaments de la dècada dels seixanta (1960 o 1963) a Buenos Aires (Argentina).

***

Germà Riera i Condal, comandant de la 28 Divisió de l'Exèrcit republicà

Germà Riera i Condal, comandant de la 28 Divisió de l'Exèrcit republicà

- Germà Riera i Condal: El 29 de novembre de 1905 –encara que es va inscriure el 16 de desembre– neix a Barcelona (Catalunya) el republicà i simpatitzant anarcosindicalista Germà Riera i Condal. Son pare era un jornaler d'Arbúcies i sa mare havia nascut a Sant Andreu. Va fer feina de paleta i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), alhora que era soci del Centre Obrer Instructiu Andreuenc. Es casà i tingué una filla. El gener de 1934 es presentà pel Partit Republicà Radical a les eleccions municipals. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'allistà a les casernes de la Mestrança d'Artilleria de Sant Andreu. El 28 d'agost sortí cap al front de Sariñena (Osca) comandant un grup de 15 homes enquadrat en la Columna «Los Aguiluchos». Al front se li encarregà el comandament de la 14 Centúria confederal. Amb la militarització s'encarregà de la I Companyia de la 28 Divisió, sota el comandament de Gregorio Jover, i després passà al I Batalló, assumint-ne la direcció. El 21 de febrer de 1937 marxà cap a Vivel del Río (Terol). Arran de la presa de Terol per l'Exèrcit republicà el 8 de gener de 1938, la seva divisió s'instal·là a 20 quilòmetres al sud de la capital en previsió de possibles ofensives feixistes. Poc abans de la caiguda de Terol a mans dels insurrectes, va ser nomenat cap de l'Agrupació de les Companyies núm. 1, 2 i 3. Per les seves accions durant els combats a Corbalán aquestes companyies reberen la Medalla del Valor Col·lectiu. A finals d'abril va ser ascendit a comandant de Batalló i se li volia enviar a un batalló del Cos de l'Exèrcit de Llevant de filiació comunista, però s'entrevistà amb Jover i aconseguí ser destinat al II Batalló de la 127 Brigada de la 28 Divisió–antiga «Roja i Negra»–, on va romandre fins al final de la contesa. Amb la seva unitat contrarestà l'ofensiva franquista del Llevant. El 5 de març de 1939 sortí cap a Madrid per a socórrer el Consell Nacional de Defensa. De camí desarmà una companyia de guerrillers comunistes a Mora (Toledo) i a Madrid restà incorporat al IV Cos de l'Exèrcit del Centre. En total, durant la guerra intervingué en 75 combats. El 28 de març, mitja hora abans que les tropes franquistes entressin a Madrid, abandonà el front i pogué arribar a València. En l'últim Boletín Oficial de la República española es pot llegir el seu ascens a tinent coronel. Com que no pogué embarcar, es va lliurar als vencedors a Capitania i l'1 d'abril de 1939 va ser tancat a la plaça de Toros i hores després al camp de concentració de Soneixa (Alt Palància, País Valencià). Un any més tard va ser enviat al Palau de les Missions de Barcelona. El 10 de març de 1941 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a cadena perpètua. Va ser tancat a la presó Model de Barcelona, d'on sortí 15 mesos després per a treballar quatre mesos en una colònia penitenciària de la caserna de Sant Agustí. Després durant un any va fer feina a la colònia penitenciària de Roda de Ter i posteriorment va ser enviat a Lleida per a la construcció d'un quarter. Per fer propaganda, va ser tancat a la presó del Seminari de Lleida durant tres mesos i després retornà a la Model i de bell nou marxà a les obres de la caserna de Sant Agustí. El 4 d'abril de 1944 va ser amollat sota llibertat vigilada i amb la prohibició de residir a Barcelona. Després de la mort del dictador Franco, milità en la CNT i col·laborà econòmicament i moralment amb la premsa llibertària. Després s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i col·laborà en La Humanitat. En 1979 publicà les seves memòries sota el títol Habla un «vencido», amb un pròleg de Baltasar Porcel. El 19 de novembre de 1986 impartí la conferència La llibertat de pensament i laïcisme a l'Ateneu Obrer de Barcelona. En 1988 es va presentar candidat a Barcelona per l'Aliança per la República en les eleccions al Parlament de Catalunya. Germà Riera i Condal va morir el 30 de març de 1990 a l'Hospital de l'Esperança de Barcelona (Catalunya), a conseqüència d'una hemorràgia digestiva, i fou enterrat al cementiri de Collserola.

Germà Riera i Condal (1905-1990)

***

Necrològica de José Tamayo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de novembre de 1980

Necrològica de José Tamayo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de novembre de 1980

- José Tamayo: El 29 de novembre de 1911 neix a Nacimiento (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Tamayo. Sa mare, Isabel Tamayo, era mare fadrina. Cabrer durant la seva infantesa, arran d'una paràlisi en una cama quan tenia 12 anys esdevingué sabater. Milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la defensa del seu poble i al front bèl·lic s'ocupà de tasques administratives. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on treballà de sabater fins a la seva jubilació l'agost de 1977. La seva petita sabateria va ser lloc de reunió i de difusió del pensament anarquista, a més de centre d'informació per als immigrants econòmics. Casat amb la francesa Julienne Berthe Marie Jouillie, tingué cinc filles. José Tamayo va morir el 28 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 20 d'abril– de 1980 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) d'un atac cardíac.

***

Necrològica, amb dades diferents, de Josep Saurina Fabregat apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de gener de 1981

Necrològica, amb dades diferents, de Josep Saurina Fabregat apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de gener de 1981

- Josep Saurina Fabregat: El 29 de novembre de 1913 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Saurina Fabregat –també citat erròniament de diferents maneres (Saurinas, Sauriñas, Sauriña, etc.). Inscrit al registre civil com a José Fabregat Cid, era el fill natural de Rosa Fabregat Cid; l'infant va ser reconegut i legitimat l'1 de juliol de 1916 pel matrimoni de sa mare amb Faustí Saurina Verdiell. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità contra l'aixecament feixista a Tortosa. Posteriorment s'integrà en una unitat confederal i a finals de 1936 va perdre un braç al front. Amb el triomf franquista passà a França, on patí les mateixes dificultats que la resta de companys agreujades per la seva discapacitat. Després de la II Guerra Mundial residí en una col·lectivitat creada per companys a Montalban (Guiena, Occitània). Posteriorment s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània), on formà part d'una col·lectivitat d'obrers sabaters fins que hagué de tancar a causa de la competència amb les grans fàbriques del calçat. Fou membre de la Lliga de Mutilats i de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou Gabriela Barajas Antruejo. Josep Saurina Fabregat va morir el 8 d'agost de 1981 a Carcan (Aquitània, Occitània) en una gira propagandística.

***

Volga Marcos Calvo

Volga Marcos Calvo

- Volga Marcos Calvo: El 29 de novembre de 1916 neix a Palència (Castella, Espanya) l'escriptor, poeta i dramaturg anarquista Volga Marcos Calvo. En 1931 entrà de grum a l'Acadèmia Especial de Cavalleria de Valladolid i més tard estudià a l'Escola d'Arts i Oficis de Toledo. Interessat de manera autodidacta des de l'adolescència per la literatura, a partir de 1934 començà a escriure. Lluità durant la guerra civil enquadrat en l'Exèrcit republicà. Amb el triomf franquista, s'exilià a França. A partir del 10 d'agost de 1948, i fins a la seva jubilació en 1981, treballà a les fàbriques d'automoció Renault. El 15 de maig de 1954 impartí, al local social del carrer parisenc de Sainte-Marthe, la conferència«De la civilización pre-cortesiana al poeta guatemalteco Werner Ovalle López». Visqué a Sèvres (Illa de França, França). En 2000 publicà la seva autobiografia sota el títol La blouse blanche. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Bohemia, Boletín Confederal,Le Combat Syndicaliste, Despertad, Humanismo,Inquietudes, Renault Histoire, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor d'un nombrosos títols, com ara Dificultad inexistente (1937), El imperio maldito (1946), Sinfonía infinita. Odio de ultratumba: drama lírico de metempsicosis (1953), Poemario patético. Preludio inmortal a Federico Lorca (1955), Girándula. Narraciones (1958), etc. Moltes de les seves obres resten inèdites (Ensayos humanistas. Remembranzas, Hontanar, El pan de la cólera, La rodada infinita). Volga Marcos Calvo va morir el 13 de juny de 2004 a Rueil-Malmaison (Illa de França, França).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Jules Perrier fotografiat per Émile Pricam (Ginebra)

Jules Perrier fotografiat per Émile Pricam (Ginebra)

- Jules Perrier: El 29 de novembre de 1904 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el communard anarquista, i gran col·leccionista d'objectes referents a la història de la Comuna de París, Jules-Élie-Volci Perrier, citat a vegades com Jules Périer, i també conegut com Noley o Nolet. Havia nascut el 16 de setembre de 1837 a Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França). Era fill d'un peó de camins encarregat del manteniment i la reparació dels dics de l'Illa de Ré (Poitou-Charentes, França) i d'una pagesa. Ja adult, s'associà amb Théodore Alfred Gérain, persona acabalada del seu poble, per obrir a París un magatzem de novetats, però el comerç el 8 de maig de 1869 va fer fallida. Posteriorment obrí un altre magatzem al carrer Turbigo de París, alhora que prengué part en l'agitació republicana. En 1870, durant el Setge de París, fou capità d'Indumentària del 230è Batalló de la Guàrdia Nacional, càrrec que conservà després de la proclamació de la Comuna de París, i membre del Comitè de Vigilància del XI Districte parisenc. Fervent partidari de la Comuna, realitzà reunions públiques a casa seva i en maig de 1871 prengué part en els combats contra les tropes reaccionàries de Versalles. En aquestaèpoca freqüentà Félix Pyat, Marc-Amédée Gromier i Louis Brunereau. Després de la «Setmana Sagnant», aconseguí fugir de la repressió i s'amagà durant uns mesos abans de fugir l'agost de 1871, proveït de documentació falsa, cap a Suïssa. El 20 de juny de 1874 va ser condemnat en absència pel IV Consell de Guerra als communards a la deportació perpètua en recinte fortificat per «fets insurreccionals». A Ginebra (Ginebra, Suïssa), obrí un comerç de teixits i, després, una botiga («Au bon Marché») especialitzada en el dol. Freqüentà altres proscrits de la Comuna i sobretot es relacionà amb destacats anarquistes, com araÉlisée Reclus, Charles Ferdinand Gambon o Max Nettlau, i exiliats espanyols (José Antonio Sáez, Antonio de la Calle, etc.). Participà en el tradicional banquet d'aniversari de la Comuna del 18 de març i no dubtà, com Charles Perron, a ajudar els anarquistes necessitats (Weill, Bernard, Petraroja, Stoianov, Galleani, etc.), procurant-los allotjament, i a proporcionar els mitjans necessaris per organitzar reunions al Café du Rhône. Durant tots aquests anys, col·leccionà tot el que trobà referent a la Comuna (llibres, periòdics, fotografies, quadres, caricatures polítiques, correspondències, etc.). Després de la Llei d'amnistia de 1880, que autoritzava el retorn dels communards a França, continuà a Suïssa, on els seus negocis prosperaven, encara que retornà regularment a veure sa família a Ars-en-Ré. En una d'aquestes estades coincidí amb Élisée Reclus que passava unes vacances amb el gravador anarquista William Barbotin, i tots tres, amb altres persones, es reunien al Café du Commerce del port d'Ars-en-Ré. A la mort en 1889 de Félix Pyat, fou, amb Eugène Protot i Pierre Martin, el seu executor testamentari. L'1 de maig de 1892 signà, amb Léon Berchtold, Charles Perron, Nicolas Joukovsky i altres, una crida proposant, en la manifestació del Primer de Maig, adjuntar a la reivindicació de les vuit hores la del desarmament, com havia establer el congrés de 1891 de la II Internacional. En 1892 ajudà els companys de la Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) a pagar una forta multa, a més de subvencionar el periòdic ginebrí L'Avenir (1893-1894). En 1902 l'historiador anarquista Max Nettlau li proposà crear el «Museu de la Revolució Social establert per la Comuna Lliure de París», però, encara que estava disposat a finançar el projecte, finalment va ser abandonat i una part de la seva col·lecció de llibres, periòdics i fotos de revolucionaris van ser donats, aconsellat per Nettlau, a la Biblioteca de Ginebra. Malalt, hagué de tancar el seu comerç en 1904. Jules Perrier va morir poc després, el 29 de novembre de 1904, al seu domicili del carrer dels Terreaux-du-Temple de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Un edifici que havia restaurat a la plaça de la Chapelle d'Ars-en-Ré, i on havia reunit nombroses pintures i objectes de tota casta d'amics anarquistes (Gustave Courbet, Jean-Baptiste Corot, William Barbotin, Ferdinand Hodler, Léon Gaud, Jules Gaud, Pierre Pignolat, Louis Rheiner, Ernest Pichio, Gaillard, Jean-Baptiste Noro, etc.), fou llegat a l'Ajuntament d'Ars-en-Ré i transformat en museu després de la seva mort. El 2 d'octubre de 1907 les seves cendres van ser dipositades d'amagat en una urna cinerària al museu, que s'inaugurà oficialment l'agost de 1908, dirigit per William Barbotin. Malauradament, amb el pas del temps l'ajuntament desatendí el museu i aquest es degradà (les peces van anar desapareixent progressivament), fet que s'accentuà durant la II Guerra Mundial amb els trets de la  bateria d'artilleria alemanya Karola. Finalment, el setembre de 1952, les obres d'art que quedaven va ser disseminades i subhastades públicament; l'immoble fou venut el desembre de 1955. Les cendres de Jules Perrier van ser traslladades a una tomba del cementiri d'Ars-en-Ré. El 30 de març de 2008 nombroses fotos de communards, procedents de la seva famosa col·lecció, van ser venudes a Maçôn (Borgonya, França) en pública subhasta. En 2013 Didier Jung publicà l'assaig biogràfic Les anarchistes de l'île de Ré. Reclus, Barbotin, Perrier et Cie.

Jules Perrier (1837-1904)

***

Joaquim Miquel Artal

Joaquim Miquel Artal

- Joaquim Miquel Artal: El 29 de novembre de 1909 mor a Ceuta (Nord d'Àfrica) l'anarquista Joaquim Miquel Artal (Miquel és el primer llinatge i moltes vegades és citat com Miguel). Havia nascut en 1884 a Barcelona (Catalunya). Fill d'un barber, va ser educat cristianament al Col·legi dels Infants Orfes de Barcelona i va fer d'escolà en un convent de monges franciscanes de Badalona (Barcelonès, Catalunya). Va treballar de tallista en fusta al taller de l'escultor barceloní Joan Nadal. Perduda la fe, i gràcies a la lectura de Lev Tolstoi, entrà a formar part del moviment anarquista. Membre del Centre d'Estudis Socials del carrer Tallers de Barcelona, va fer amistat amb els anarquistes Francisco Miranda Concha, Oriols i Carrera. El 12 d'abril de 1904, impressionat pels relats de tortures sobre els pagesos d'Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya), apunyala a Barcelona Antoni Maura i Montaner, president del Consell de Ministres, amb un ganivet de cuina tot cridant «Visca l'anarquia!», ferint-lo lleument. L'agressor, mentre corria per escapolir-se pel carrer de Serra, va ser detingut poc després. Identificat, es va saber que treballava com a servent per a la família de Joan Nadal i Vilardaga del número 35 del carrer Ample, on ja havia fet feina sa mare. En el seu poder es va trobar un exemplar del diari La Publicidad, altre d'El Diluvio i un altre d'El Pueblo, on venia subratllat un article de Vicenç Blasco Ibáñez en el qual anomenava Antoni Maura «carn d'Angiolillo» –per l'anarquista italià que va assassinar Antonio Cánovas del Castillo. L'11 de juny de 1904 va ser jutjat a l'Audiència de Barcelona, on va declarar no tenir còmplices, i fou condemnat a 17 anys i quatre mesos de presó, que va passar tancat a la penitenciaria de Ceuta. D'aquest intent de magnicidi es van fer ressò els periòdics llibertaris de l'època, especialment El Rebelde de Madrid, on, a més, Miquel Artal va publicar dos articles–«A los anarquistas» (10 de juny i 28 de juliol de 1904)–, on va explicar que havia comès l'atemptat contra Maura, entre altres raons, «perquè personificava la més altra representació del principi d'autoritat». El 8 de setembre de 1904 va publicar també en El Rebelde el conte antimilitarista En la batalla. Així mateix va col·laborar en Liberación de Madrid. Durant el seu empresonament va intentar escapar-se en diverses ocasions i en alguna d'elles resulta ferit. El 13 de març de 1907 va ser jutjat per l'Audiència de Barcelona per un delicte d'impremta i acusat d'«incitació a la rebel·lió». Joaquim Miquel Artal va morir el 29 de novembre de 1909 a l'hospital del presidi de Ceuta (Nord d'Àfrica). En morir la premsa anarquista (El Libertario i Tierra y Libertad) va glossar la seva acció. La teoria de Constant Leroy en el seu llibre Los secretos del anarquismo (1913) segons la qual l'atemptat contra Maura va ser organitzat per Francesc Ferrer i Guàrdia i Francisco Miranda Concha, i amb la concomitància d'Anselmo Lorenzo Asperilla, no té cap fonament i està basadaúnicament en el seu odi antiferrerià.

Joaquim Miquel Artal (1884-1909)

---

Continua...

---

Escriu-nos


Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració feixistes - (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)

0
0

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració feixistes - (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)


El sol daurava les velles pedres de la ciutat


Si viatjava enrere, cap a la desapareguda època dels jocs d’infants i les esperances no marcides, podria trobar, en els replecs més amagats de la memòria, a l´indret que no havien pogut destruir els anys de guerra i els turments de la presó, aquell somni d´una illa perduda enmig de la mar tota plena de vaixells amb les veles desplegades sortint a la mar per a enfrontar-se amb qualsevol destí advers: el conqueridor, el turc, els soldats d’Espanya.. Com els antics foners que feren front a les naus romanes quan els volien esclavitzar i des del capdamunt dels altius talaiots lluitaren per preservar llurs costums, llur orgullosa independència. (Miquel López Crespí)


El sol daurava les velles pedres de la ciutat.

De seguida que els meus ulls s’acostumaren a aquella claredat que s’obria a les mil perspectives del blau ofertes pel cel i la mar, vaig poder contemplar el món que tenia davant. Era aquesta la ciutat d’encanteri dels dictats del mestre, en la llunyana infantesa? El paradís somniat? L´illa on vivien els aventurers, navegants i descobridors de les novel•les de Jules Verne llegides en l’adolescència?

Si viatjava enrere, cap a la desapareguda època dels jocs d’infants i les esperances no marcides, podria trobar, en els replecs més amagats de la memòria, a l´indret que no havien pogut destruir els anys de guerra i els turments de la presó, aquell somni d´una illa perduda enmig de la mar tota plena de vaixells amb les veles desplegades sortint a la mar per a enfrontar-se amb qualsevol destí advers: el conqueridor, el turc, els soldats d’Espanya.. Com els antics foners que feren front a les naus romanes quan els volien esclavitzar i des del capdamunt dels altius talaiots lluitaren per preservar llurs costums, llur orgullosa independència.

La catedral, al fons, com una nau immensa, resplendent, refulgint sota els primers raigs de sol del matí. Al peu del grandiós edifici, les murades s’estenen com una serp, en un antic intent de protegir la ciutat. Alguns dels voluntaris que el trenta-sis desembarcaren a Portocristo i Punta Amer deien, rememorant aquella provatura d’alliberar Mallorca: “Si haguéssim desembarcat a Palma, Mallorca hauria caigut en mans de la República en poques hores”.

Els que pensaven d’aquesta manera potser ignoraven l’efectivitat de l’artilleria de costa que protegia l´illa. Una bona feina de Franco quan la República el nomenà comandant militar l’any 1933. Substituint els vells canons del segle denou, situant noves bateries per a no deixar cap angle de visió fora del control de la defensa, Mallorca esdevenia una punxeguda fera cuirassada, talment un gegantí eriçó que en lloc de pues tenia eren peces d’artilleria de gran potència. L’”error” atribuït al capità Bayo, cap de les tropes desembarcades el mes d’agost del trenta-sis a Manacor, segurament va ser un gran encert tàctic. Un altre militar menys experimentat, que hagués volgut provar de conquerir Mallorca des de la ignorància, la temeritat i la manca d´informació, només hauria aconseguit que les tropes franquistes enfonsassin bona part de la flota que participava en l’intent d’alliberar Mallorca.

Uns instants després d’haver sortit de l’enfony on ens mantenien amuntegats, la flaire dels coves de taronges i els sacs d’ametlles que hi havia acaramullats al moll, just ben pel davant d´on atracava el vaixell, ens feia oblidar les agres olors indestriables d´una bodega que no netejaven de feia anys.

Munts de taronges i ametlles preparats per al seu embarcament vora un trenet que arribava fins al final del moll. Després de més de dotze hores de romandre tancats a l’interior del vaixell-presó que ens havia portat de València a Mallorca, sentir aquella encisadora olor de les fruites de la terra era com sentir dins cada porus de la pell el perfum rutilant de clavells i assutzenes.

Vaig respirar amb força, procurant que l’aire purificador del matí em penetràs ben profundament dins els pulmons.

Em sentia ressuscitar.

Hi havia molts carros carregats de sacs. Alguns pagesos amb pantalons foradats, capell de palla, ens miraren amb cert posat de llàstima en veure el lamentable estat en què ens trobàvem. Altres ens observaven amb una indiferència absoluta, com si tenguessin por de mostrar el més mínim sentiment de compassió als ulls de la grapada de guàrdies civils i falangistes que ens esperaven a l’esplanada del moll.

A bord del vaixell tot eren crits i amenaces per part del sergent que manava el destacament de soldats que ens vigilava. El tinent Alfredo Giménez Codina era el màxim responsable de l’expedició de presoners adscrits al Batallón de Trabajadores 151.

Alt i prim, amb les botes llustroses i l’uniforme de l’exèrcit franquista impecable, era prop de la cabina del capità de la nau vigilant com anàvem sortint de la bodega. Portava un fuet de verga de bou fortament agafat amb la mà dreta. Fuet que mai va emprar amb els presoners republicans, però que servia d’estri intimidatori, talment les estrelles de tinent cosides a la màniga, aferrades igualment a la gorra de l´uniforme. Mentre passàvem al seu costat, sense mirar-lo de front, pensava que aquests serien segurament els més afavorits per la victòria del general Franco. Els milers d´oficials de l’Ejército de la Victoria, que es llançarien com feres afamegades damunt l’administració de l’estat, les companyies incautades pels vencedors, qualsevol racó des d´on es pogués xuclar la sang del poble.

Tanmateix... no s’havien sublevat contra la República, no s’havien alçat en armes per a acabar amb els partits d’esquerra i els sindicats i poder fruir així dels seus privilegis de classe per a tota l’eternitat?

Joan Busquets, el mallorquí que venia amb nosaltres, em digué a cau d’orella, emocionat encara per haver pogut ullar de nou la seva terra, l’illa que havia abandonat el mes de juliol del trenta-sis per anar a Barcelona a veure l’Olimpíada Popular:

--A l’estiu el camp està tot sense vida, amb l’herba marcida. Els torrents són eixuts i arreu hi veus els rostolls secs. És el moment de la sega i els homes esmolen la falç per a segar el blat. Els colors del verd, sobretot a la serra de Tramuntana, comencen ser esponerosos a inicis de la tardor, quan ja han caigut les primeres pluges i la terra comença a reviure, després de l’agonia dels mesos d’estiu. Tot prepara l’esclat de la primavera que es congria, potent, en el cor de la terra.

S’aturà un moment per eixugar-se la suor que li regalimava pel rostre i afegí: -El miracle autèntic comença a mitjans de febrer. Els ametllers floreixen i l’illa sencera sembla un mantell blanc, com si la neu que molts d’hiverns cobreix la serra de Tramuntana hagués errat l’indret on cau habitualment i descendís, bellíssima sobre el pla. Si aguantam un parell de mesos, si som vius després de Nadal, veuràs el miracle.

Sota el sol d’agost era difícil imaginar una terra coberta per la neu, amb munió de rierols plens d’aigua navegant a la recerca de la mar.

Sí, potser ho veuríem si podíem resistir.

No hi havia dubte que era una bella forma d’esperança esperar veure florir els ametllers de l´illa que havia sorgit de les fondàries de la mar amb la primera claror del matí. Ara ja no en teníem gaire, d’esperances. Els vencedors les havien marcides i la nostra generació, tots aquells jovençans que volien canviar el món, o havien mort en la guerra o davant els murs d’execució.

Com devia ser Mallorca coberta tota sencera pels pètals blancs de les flors d’ametller? Clima y suelo ofrecen aquí todos los encantos de una región paradisíaca; estos isleños desconocen los rigores del invierno y los ardorosos calores del estío, y su terreno rebosa de fertilidad. Los dilatadísimos almendrales; los azahares de naranjos y limoneros; los granados y las palmeras; los olivos y los algarrobos; los nísperos, los bosques de higueras, la vid y demás frutales, perfuman y enriquecen esta tierra de promisión. Era la veu seca de don Abelardo, el mestre de quan era un infant, tornant des de les fondàries dels calendaris, acompanyant-me per sempre, tot el temps que em restàs de vida, perseguint-me, recordant-me una època mitificada a mesura que passaven els anys i la vida ens transformava i enduria. Los dilatadísimos almendrales; los azahares de naranjos y limoneros; los granados y las palmeras; los olivos y los algarrobos; los nísperos, los bosques de higueras, la vid y demás frutales, perfuman y enriquecen esta tierra de promisión.

No es faria malbé la blancor fervent de cirerers i tarongers si es mesclava amb la sang que encara era fresca, brillant damunt els sementers de l’illa? Una illa perduda enmig de la mar, una illa plena de sang tapada per les flors dels ametllers? Miguel Hernández, el company poeta, l’amic, el comissari que, des de la retirada de Terol lluità al costat nostre en tots els fronts de Castelló i València, segurament hauria fet un gran poema, un himne a una terra que, pel que ens contaven els mallorquins que havien aconseguit fugir de la persecució, havia patit tant o més que els indrets d’enllà la mar.

Qui sap si podríem suportar les penalitats dels propers mesos! La nostra supervivència era un miracle, i en aquell any terrible de mil nou-cents quaranta, la vida d´una persona no valia un cèntim. Però havent sortit de la presó sabíem que als Batallones de Trabajadores érem en mans de l’exèrcit i, si no hi havia una petició especial de les autoritats, hom suposava que les seleccions cap als escamots d’execució o les presons espanyoles ja s’havia fet. Una suposició a la qual ens aferràvem amb totes les nostres forces.

Il•lusions de vençuts.

Tanmateix tot era insegur i nombroses comissions d’investigació eren sempre a la recerca d’aquell que hagués pogut passar desapercebut enmig de les successives triadelles per a trobar sospitosos d’haver col•laborat amb la República. Ni els manicomis eren lliures de rebre, en el moment més impensat, un grup de falangistes cercant d´algun internat que qualque un metge “traïdor” al Movimiento hagués volgut salvar donant-lo per foll.

Aleshores ningú no demanava per quines estranyes circumstàncies uns havien caigut, ja durant els primers mesos, torturats dins comissaries i camps de concentració o portats als murs d’execució després de judicis sumaríssims que eren només una excusa per a mantenir una ficció de legalitat en què ningú no creia.

Ja veuríem el que seria de nosaltres el dia de demà. Ara havíem deixat la tenebror dels foscos indrets d’internament de València, Madrid o Sòria i, amuntegats en trens on es transportaven els ramats, plens de brutor, ens enviaven a realitzar treballs forçats, obres d´infrastructura o fortificacions militars que el nou règim trobava necessàries.

--El més important d’aquests treballs, molts de necessitat dubtosa, diguin el que diguin les autoritats, és que s’estalvien les bales per a matar-nos. Acabar amb la gent mitjançant la fam i les malalties provocades per una existència miserable, és més barat que tenir sempre preparats tribunals militars, carcellers, escamots d’execució... Molt més senzill que els rojos muirin picant pedra, a l´interior d´una mina de qualsevol indret, fent carreteres en llocs on només hi passaran els militars.

De tota l’expedició, el més optimista era Joan Busquets. Possiblement la força li venia del fet de tornat a trepitjar, viu encara, la seva terra, on, pel que ens contà, tenia familiars. Li havien afusellat el pare i un dels germans. A les germanes els havien donat oli de ricí i les havien passejades pel poble amb el cap rapat. I tot perquè en temps de la República, per a portar la contrària a les beates del poble plenes d’escapularis, medalletes de la Verge Maria i creus de la mort de Crist, s’havien penjat uns dimonions vermells de drap.

Per a donar-te oli de ricí bastava i sobrava ser filla d´un afilat a un partit d’esquerres, no haver anat a missa, haver participat en alguna excursió amb els ateneus llibertaris o republicans, portar penjats uns dimonions en lloc d´una creu...

Per als falangistes no era suficient la mort dels familiars que havien anat a cercar de nit, enmig l’anonimat de la fosca. Era qüestió, i ja ho havíem vist en molts pobles de Castella i el País Valencià, acabar amb qualsevol rastre de dignitat en la gent. I per això mateix l’oli de ricí, les rapades públiques de cabells a les dones, les rialles dels cacics i les beates fruint amb el patiment d’aquells que consideraven enemics de la família, la religió i la propietat.

Busquets s’havia salvat per pura casualitat. Si no hagués marxat a Barcelona per assistir a l’Olimpíada Popular el mateix dia de la sublevació militar, segurament hauria estat assassinat com el seu pare, com el germà, com tants i tants companys del sindicat.

Per a venjar la mort dels familiars s’incorporà a les milícies de l’expedició del capità Bayo per a alliberar Mallorca. Reembarcats sense haver assolit l’objectiu, havia anat a parar a diverses unitats confederals per a acabar, després de la militarització, al meu costat, en la XXII Brigada Mixta. Férem plegats quasi tota la guerra. En primera línia de foc, a Madrid, el novembre del trenta-sis, el fred hivern de Terol, amb la majoria dels companys dels primers dies, morts. Un amic de veritat, avançant o retrocedint per aquelles muntanyes on queien les bombes, sense aturar, implacables, on, si no mories per les bales, era el fred el que et feria, com si la baioneta de l´enemic et travessàs músculs i artèries. Homes gangrenats, amb els metges amputant els membres congelats sense cloroform, sense cap mena d’anestèsia que no fos, i era un miracle!, un glop de conyac posat a la boca del desgraciat.

Quin aspecte més poc gloriós que té la mort, per molt que la vesteixin de banderes i bandes de música, corones de flors i discursos patriòtics!


[30/11] «A Vida» - Deportació anarcosindicalistes - Míting per Radowitzky - «Terra Lliure» - Acte per Zenzl Mühsam - Costa - Fabre - Ibels - Beylie - Roorda - Bernardon - Sorrentino - Endériz - Dettori - Mattias - Prior - Molina - Evangelisti - Rueda - Nubola - Magaña - Hoffman - Crémieux - Lorenzo - Layret - Quiroule - Foz - Couture - Aquino - Muñoz Sisó

0
0
[30/11] «A Vida» - Deportació anarcosindicalistes - Míting per Radowitzky - «Terra Lliure» - Blay - Costa - Fabre - Ibels - Beylie - Roorda - Bernardon - Sorrentino - Endériz - Dettori - Mattias - Prior - Molina - Evangelisti - Rueda - Nubola - Magaña - Hoffman - Crémieux - Lorenzo - Layret - Bugallo - Quiroule - Foz - Couture - Aquino - Muñoz Sisó

Anarcoefemèrides del 30 de novembre

Esdeveniments

Portada del primer número d'"A Vida"

Portada del primer número d'A Vida

- Surt A Vida: El 30 de novembre de 1914 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic A Vida. Publicação mensal anarquista (aparece no dia ultimo de cada mez). Dirigida per Orlando Corrêa Lopes, el vicedirector fou Raimundo Teixeira Mendes i el seu consell editorial estava format per Francisco Viotti, Antonio Pinto Quartin, José Oiticica, Miranda Santos i Nilo Ferreira. Hi van col·laborar José Oiticica, Fábio Luz, Francisco Viotti, Adelino de Pinho, Polidoro Santos, Neno Vasco, Astrogildo Pereira (Astper), Domingos Ribeiro Filho, Vitor Franco, Orlando Corrêa Lopes, Santos Barbosa (Saint Barb), Éfren Lima, João Penteado, Hermes Fontes, Miranda Santos, Raimundo Reis, Manoel Custodio Mello Filho, Primitivo Soares i Florentino de Carvalho, entre d'altres. Aquest periòdic mensual estava dedicat a l'anarquisme teòric –no manquen les crítiques al marxisme, a la religió i al militarisme– i a l'anarcosindicalisme brasiler especialment. En les seves pàgines també es debaté la posició de Piotr Kropotkin, Charles Malato, Jean Grave i altres anarquistes favorables als aliats en la Gran Guerra, així com el neoludisme, el feminisme i l'educació llibertària. Es distribuí arreu del Brasil, des de Rio Grande do Sul fins a Belém, passant per Minas Gerais, Pernambuco, Alagoas i Paraíba, En sortiren set números, l'últim el 31 de maig de 1915. En 1988 l'editorial Ícone en realitzà una publicació facsímil de reduïda edició.

***

Fortalesa de la Mola de Maó

Fortalesa de la Mola de Maó

- Deportació de militants anarcosindicalistes: El 30 de novembre de 1920, cap al tard, el vaixell«Giralda» surt del port de Barcelona (Catalunya) amb 36 militants anarcosindicalistes i l'advocat i regidor de l'Ajuntament de Barcelona, Lluís Companys, que estaven detinguts a la barcelonina presó Model, amb destí a la fortalesa de la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears). De la caserna del carrer del Consell de Cent van sortir un centenar de guàrdies a les ordres d'un comandant, els quals van establir un servei de vigilància a tot el trajecte. Al moll de Barcelona es van adoptar també precaucions policíaques per impedir manifestacions. A les 16.30 hores van arribar al moll tres camions de la Intendència militar, custodiats per un piquet de la Guàrdia Civil; en aquests camions anaven els sindicalistes que van ser traslladats a bord del«Giralda», que va salpar a les 17.30 hores. El governador civil de Barcelona, Martínez Anido, va justificar l'«apartament» per defensar la vida dels propis sindicalistes amenaçats de mort. Els 36 deportats, la flor i nata de l'anarcosindicalisme català, van ser: Salvador Seguí Rubinat, Manuel Salvador Serrano, Camil Piñón Oriola, Francesc Comas Pagès, Vicenç Botella Moya, Narcís Vidal Cucurella, Josep Vidal Cucurella, Eusebi Manzanares Barrera, Martí Barrera Maresma, Miguel Abós Serena, Antoni Soler Cuadrat, Josep Viadiu Valls, Enrique Rueda López, Aniceto López Dalmau, Emilio Albaricias Alorda, Jaime Albaricias Descarrega, Manuel Núñez García, Saturnino Meca González, Dionisio Arolas Batlle, Antonio Ocaña Martín, Josep Soler Guillemat, Manuel Castarienas Domingo, Josep Francàs Jarques, Josep Roigé Rodó, Guillem Vales Brugeura, Daniel Rebull Cabré, José Antonio Gómez Vicente, Eusebio Jorge Sánchez, Salvador Pascual Mascaró, Antonio Calomarte Costa, Salvador Caracena Díaz, Ramon Recasens Miret, Francesc Arsia Simó, Jesús Vega Fernández, Antonio Amador Obon i Lluís Companys Jover. L'endemà, quan el vaixell va arribar a Maó, un dels oficials de la tripulació va comunicar els deportats que l'advocat laboralista Francesc Layret havia estat assassinat a Barcelona.

***

Cartell del míting pro Radowitzky

Cartell del míting pro Radowitzky

- Míting per Radowitzky: El 30 de novembre de 1927 se celebra a la plaça del Congreso de Buenos Aires (Argentina) un gran míting per exigir la llibertat de l'activista anarquista Szymon Radowicki, més conegut comSimón Radowitzky, en commemoració del 18 aniversari del seu «gest de venjança social», és a dir, l'assassinat, el 14 de novembre de 1919 a Buenos Aires, del coronel Ramón Lorenzo Falcón, un dels símbols de la repressió contra el moviment anarquista argentí. Aquest míting va ser organitzat pels sindicats autònoms, pel Comitè Pro Presos Socials i per diverses agrupacions i publicacions anarquistes de Buenos Aires. Hi van prendre la paraula Aldo Aguzzi, Alberto S. Bianchi, Rodolfo González Pacheco, M. Ramos i Horacio Elité Roqué.

***

Capçalera de "Terra Lliure"

Capçalera de Terra Lliure

- Surt Terra Lliure: El 30 de novembre de 1935 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista Terra Lliure. Publicació quinzenal. Segons la seva declaració de principis: «Terra Lliure ve a lluitar per a contribuir a fer que desaparegui tot el que entorpeix la marxa progressiva de la humanitat i a la vegada ajudar a l'obra de reconstrucció necessària i imprescindible quan desaparegui allò que encara que dolent i injustés avui de relativa utilitat.» Figurà com a responsable Josep Mateu. Hi van col·laborar Gomery, Gustavo, A. Llorens, Andrés López Ayesa, Jaume R. Magrinyà, Josep Mateu i Josep Peirats, entre d'altres. En sortiren 10 números, l'últim el 5 d'abril de 1936. La mateixa capçalera tingué una publicació sorgida en 1930 i posteriorment, entre 1944 i 1984 amb diverses èpoques, a Tolosa de Llenguadoc i París, com a portaveu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya en l'Exili.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Acte per Zenzl Mühsam: El 30 de novembre de 1949 se celebra a la Sala Lilla d'Estocolm (Suècia) un acte per la llibertat de l'anarquista Kreszentia Elfinger (Zenzl Mühsam), companya del destacat intel·lectual i activista anarquista Erich Mühsam, aleshores deportada pel règim comunista en una granja col·lectiva a la zona d'Omsk (Sibèria, URSS; actualment Rússia). En aquest acte, organitzat per l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i que portà el nom «Giv frihetåt Zensl Mühsam!» (Llibertat per Zenzl Mühsam!), comptà amb la intervenció dels anarcosindicalistes Bert Janson, que parlà sobre la situació de la deportada, i Helmult Rüdiger, que va fer cinc cèntims de la vida i l'obra d'Erich Mühsam.

Anarcoefemèrides

Naixements

Andrea Costa

Andrea Costa

- Andrea Costa: El 30 de novembre de 1851 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia), en una modesta família catòlica, el militant de la Internacional, anarquista i després socialista Andrea Costa. En 1870 es matriculà en Lletres a la Universitat de Bolonya i freqüentà els cercles revolucionaris garibaldins. En 1871 quedà commocionat pel triomf i la derrota de la Comuna de París. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 prengué part en la bakuninista Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que donarà lloc a la creació de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Entre el 15 i el 16 de setembre del mateix any assistí al Congrés de Saint-Imier (Suïssa). El 16 de març de 1873 participà en la insurrecció revolucionària de Bolonya, juntament amb Errico Malatesta i Mikhail Bakunin i en 1877 en l'aixecament atiat per l'anomenada«Banda del Matese» a San Lupo di Benevento. El 9 de juny de 1877 impartí a Ginebra una anomenada conferència sobre la «propaganda pel fet», estratègia que serà recollida per Paul Brousse i adoptada com a eina de conscienciació popular en el Congrés de Londres de 1881. Fugint de la persecució repressiva contra el moviment anarquista, en 1878 s'exilià a Suïssa, on establí contactes amb Carlo Cafiero i James Guillaume i els companys de la Federació del Jura, i després marxà a París, on fou detingut i condemnat a dos anys de presó. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics llibertaris, com ara Fascio Operaio, La Plebe i Il Martello, entre d'altres, i fou corresponsal d'Il Messaggero. El 5 de juny de 1879 fou expulsat de França i retornà a Suïssa, on s'ajuntà sentimentalment amb la militant anarquista Anna Kulisciov. El 3 d'agost d'aquell any publicà una carta en el periòdic Plebe titulada «Ai miei amici di Romagna» (Als meus amics de Romanya), on criticà durament l'estratègia insurreccionalista i qualificà de«secta» la Internacional. De fet, aquest any, juntament amb sa companya Kulisciov, abandonà l'anarquisme en favor del socialisme parlamentari. En 1880 creà la Rivista Internazionale del Socialismo, a Milà, i en 1881 creà el periòdic Avanti!, a Imola, que esdevindrà més tard en l'òrgan històric del Partit Socialista Italià (PSI). L'agost de 1881 fundà el Partit Socialista Revolucionari Italià (PSRI), que es fonamentava en el principi federatiu de caire llibertari i estarà obert a totes les tendències socialistes, fins i tot als anarquistes. En 1882 esdevindrà el primer diputat socialista de la República italiana. El seu pas al parlamentarisme serà un mal tràngol per als anarquistes i suscitarà un enorme i agre debat. L'agost de 1883 crearà, per a coordinar l'oposició de l'esquerra, el «Fascio della Democrazia», juntament amb Giovanni Bovio i Felice Cavallotti. Durant el seu manament parlamentari criticà severament l'aventura colonial africana del govern de Crispi (Massacre de Dogali de 1887), l'autoritarisme d'Humbert I d'Itàlia i la repressió policíaca. El 5 d'abril de 1889 fou condemnat per un tribunal romà a tres anys de presó per «rebel·lió contra la força pública» arran dels desordres sorgits durant una manifestació en memòria de Guglielmo Oberdan. El març de 1890 fou condemnat per«rebel·lió» per haver participat a Roma en les mobilitzacions dels obrers de la construcció. En 1893 fou elegit alcalde d'Imola i entre 1908 i 1910 exercirà de vicepresident de la Cambra dels Diputats. A Imola fou president de la Congregació de Caritat. Andrea Costa va morir el 19 de gener de 1910 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Deixà publicats Memorie inedite (1873), Bagliori di Socialismo (1900) iIl 18 marzo e la Comune de Parigi (1902), entre d'altres. Una part del seu arxiu es troba dipositat a la Fundació Giangiacomo Feltrinelli de Milà i a la Biblioteca Municipal d'Imola. A la seva vila natal una placa recorda la casa on nasqué i l'equip de bàsquet en porta el seu nom.

***

Foto policíaca de Pierre Fabre (15 de març de 1894)

Foto policíaca de Pierre Fabre (15 de març de 1894)

- Pierre Fabre: El 30 de novembre de 1864 neix al IV Districte de París (França) l'anarquista Pierre Maurice Fabre –a vegades citat erròniament Favre. Era el fill primogènit dels carboners Pierre Fabre i Marie Andrieux. Es guanyava la vida com a cisellador. El 9 d'agost de 1890 es casà al III Districte de París amb Élisa Guyet, plomallera i filla d'un gendarme retirat. En aquesta època vivia al número 17 del carrer Chanoinesse de París amb sa mare ja vídua i que treballava de venedora al mercat central. El 19 de febrer de 1893 participà en una vetllada familiar anarquista celebrada a la Sala Dumont, al número 124 el carrer Oberkampf. El 4 de juliol de 1893, amb altres anarquistes (Bichon, Bruck, Brunet, Emmanuel Chauvière, Paul Gibier, Guilleard, Millet, Georges Renard, etc.), durant una manifestació en protesta per la mort d'un estudiant celebrada al bulevard Saint-Michel i la plaça Saint-Germain, capgirà nombrosos vehicles per a construir barricades i una armeria del carrer Rennes va ser assaltada. Segons un informe del 20 de juliol de 1893 d'un confident, a mes de treballar amb Loiselier, al número 13 de carrer Dussoubs, tenia un taller, al número 25 del carrer de l'Orillon, on treballava amb Le Petit Louis. El 15 de març de 1894 el seu domicili del número 1 del carrer Nys va ser escorcollat; detingut, va ser interrogat per Fédée, oficial de Pau de la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia Fédée, i tancat a la comissaria després de ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. El seu dossier va ser tramés el 3 d'abril al jutge d'instrucció i el 21 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat. El 31 de desembre de 1896 el seu nom figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia i des d'abril de 1895 vivia al número 12 del carrer Grenier-Saint-Lazare. En 1911 els informes policíacs el donaven com a desaparegut. Pierre Fabre va morir el 12 de setembre de 1953 al seu domicili de Plaisir (Illa de França, França).

Pierre Fabre (1864-1953)

***

Autoretrat d'Henri-Gabriel Ibels publicat en el número 90 la revista parisenca "La Plume" del 15 de gener de 1893

Autoretrat d'Henri-Gabriel Ibels publicat en el número 90 la revista parisenca La Plume del 15 de gener de 1893

- Henri-Gabriel Ibels: El 30 de novembre de 1867 neix al X Districte de París (França) el pintor, dissenyador, gravador, cartellista, historiador de l'art i anarquista Henri-Gabriel Ibels. Sos pares, no casats, es deien Joseph Guillaume Alphonse Ibels, caixer i propietari, i Élisa Catherine Frescarode, barretaire de senyores, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 19 de desembre de 1868. Entre 1888 i 1889 estudià, amb Pierre Bonnard i Édouard Vuillard, a la prestigiosa Acadèmia Julian. Formà part, amb altres destacats artistes (Paul Sérusier,Édouard Vuillard, Pierre Bonnard, Maurice Denis, Ker-Xavier Roussel, Félix Vallotton, Paul-Elie Ranson, Georges Lacombe, Jan Verkade, Mogens Ballin, József Rippl-Rónai, Charles Filiger, Aristide Maillol, etc.), alguns d'ells també anarquistes, del moviment Nabi, grup artístic postimpressionista d'avantguarda contrari a la pintura acadèmica. Va ser batejat pels seus companys nabis com el Nabi Periodista, per la seva afició a la vida social, a la il·lustració política, a la bohèmia periodística, i fou considerat com un dels mestre del cartellisme polític. A partir de 1890 col·laborà com a il·lustrador en diferents periòdics anarquistes i satírics, com ara Le Père Peinard,La Revue Anarchiste, La Plume, Mirliton, La Revue Blanche,Le Cri de Paris, Le Courrier Français,L'Echo de Paris, Messager Français, etc. En 1891 exposà per primera vegada al Saló dels Independents de París. El 16 de febrer de 1893 es casà al X Districte de París amb Ida Eugénie Delaporte, vídua de Charles Alexandre Héricourt. En aquesta època vivia al número 18 del carrer Chabrol. En 1893 fundà amb Georges Darien el periòdic anarcosatíric il·lustrat L'Escarmouche. Aquest mateix any publicà amb Toulouse-Lautrec l'àlbum de litografies Le Café-concert; bon amic d'aquest pintor, freqüentà els seus cercles bohemis i realitzà nombroses litografies per als programes del «Théâtre Libre». Il·lustrà llibres d'alguns dels seus amics artistes, com ara Gauguin i Utrillo. Entre el febrer de 1898 i el juny de 1899 publicà el periòdic Le Sifflet, per defensar l'oficial jueu Alfred Dreyfus. En 1912 donà obra seva per a la tómbola de la publicació anarquista de Jean Grave Les Temps Nouveaux. Entre les seves obres pictòriques destaquen Les amoureux dans un champ (ca. 1893) i Le bois d'amour. Henri-Gabriel Ibels va morir l'1 de febrer de 1936 al seu domicili del V Districte de París (França).

***

Foto policíaca d'Henri Beylie (25 de maig de 1894)

Foto policíaca d'Henri Beylie (25 de maig de 1894)

- Henri Beylie: El 30 de novembre de 1870 neix al V Districte de París (França) el propagandista de l'anarquisme «naturianista» i anarcocomunista Félix Camille Beaulieu, també citat Beaulieau, i conegut com Henri Beylie. Sos pares es deien Louis Charles Anselme Beaulieu, empleat, i Jeanne Beylie, costurera. De ben jovenet fou sotsoficial als Batallons d'Àfrica («Bats d'Af»), però va ser degradat per «revolta i protesta col·lectiva». En tornar a la metròpoli, freqüentà els cercles llibertaries parisencs de Montmartre. En aquesta època publicà els seus primers articles en La Revue Libertaire (1893-1894). El gener de 1894 va ser detingut, amb Henri Gauche i Henri Guerin, i interrogats pel jutge d'instrucció en el marc de l'ona de detencions d'anarquistes parisencs que es produí per mor de diversos atemptats que es realitzaren aleshores i després d'això es refugià una temporada a Brussel·les (Bèlgica). En retornà, participà en els grups«naturianistes» llibertaris, especialment en el format al voltant d'Henri Zisly i de Jules Bariol, membre del Cercle d'Estudis Socials (CES) i president del «Club des Harmoniens». Entre juliol de 1894 i febrer de 1898 edità, amb Émile Gravelle i Hernri Zisly, quatre números de L'État Naturel, on es reivindicà el naturianisme, el vegetarianisme i el veganisme. Entre 1895 i 1898 publicà amb Zisly i Gravelle la revista mensual La Nouvelle Humanité, en les quals reivindicava l'alliberament de l'esclavitud humana mitjançant una alimentació sana i la vida a l'aire lliure. Es guanyava la vida fent de lampista als Ferrocarrils del Nord, però l'abril de 1895 esdevingué empleat de banca i en aquests anys començà a escriure sota el pseudònim Henri Beylie, col·laborant en diferents publicacions llibertàries, com ara La Débâcle Social (1896), Bulletin de l'Harmonie (1896-1901), La Vérité. Organe hebdomadaire du comunisme libertaire (1896-1897), Tribune Libre (1896-1900), Vérité (1896-1897), Le Cravacheur (1898), Le Naturien (1898), Le Cri de Révolte (1898-1899), etc. Quan el «Procés de Montjuïc» a Catalunya, va escriure la cançó Souvenons-nous, dedicada als seus màrtirs, amb la música de la peça d'Aristide Bruant À la Roquette. El 10 de setembre de 1898 es casà al XVIII Districte de París amb Clémentine Bontoux i aleshores treballava de comptable. En 1898 el grup naturista es dissolgué i s'uní a la lluita en defensa d'Alfred Dreyfus, però l'estiu de 1899 fou un dels que s'allunyà d'aquesta lluita disconforme amb la manera que Sébastien Faure portava el cas. Aleshores col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara L'Homme Libre (1899), Émancipation (1901), Le Flambeau (1901-1902), Le Réveil de l'Esclave (1902-1903), L'Insurgé (1903-1909), Revue Communiste (1903-1904) i L'Ennemi du Peuple (1903-1904). En 1901 el grup naturianista es tornà a formar gràcies a l'arribada de Renou, antic reporter de L'Aurore, i entre juny i octubre de 1901 edità Le Bulletin de l'Harmonie. En 1901 també col·laborà en el Cercle d'Estudis Socials (CES) de París i, amb Zisly, publicà els llibrets La conception libertaire naturienne. Exposé du naturisme i Rapport sur le mouvement naturien. El febrer de 1902 el grup es disgregà a causa de divergències entre naturianistes anticientífics (Beylie i Zisly), per als quals per arribar a l'«Estat Natural» cal trencar radicalment amb els valors socials dominants tot retirant-se del món, i naturianistes científics, que just volien moderar els excessos de la civilització urbana sense renunciar als beneficis del progrés. El desembre de 1902 fou un dels fundadors, amb Georges Yvetot, Paraf-Javal, Dubois-Desaulle,Émile Janvion, Fortuné Henry i Albert Libertad, entre d'altres, de la Lliga Internacional per a la Defensa del Soldat (LIDS), també coneguda com«Lliga Antimilitarista», de la qual fou secretari tresorer, i origen de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), i l'any següent publicà el fulletó Le militarisme. Ses causes, ses conséquences, les moyens de le combattre, editat pel grup anarquista«Germinal» de Lió (Arpitània). En 1902 cofundà, amb Georges Butaud, una societat per a la creació i desenvolupament d'una comuna anarcocomunista («milieu libre») a França, que a començaments de 1903 donà lloc al«Milieu Libre de Vaux» (Comuna Lliure de Vaux), situada a Essômes-sur-Marne (Picardia, França). A partir de novembre de 1903, però, la colònia anarquista patí una campanya de desprestigi per certs mitjans llibertaris, fins i tot Le Libertaire del 5 de desembre de 1903 publicà un balanç negatiu de l'experiència que fou respost per Beylie et Butaud en el Bulletin Mensuel de la Colonie «Le Milieu Libre» de desembre amb una memòria dels guanys obtinguts en aquells «deu mesos de comunisme», tot criticant les conclusions pessimistes de Le Libertaire. El febrer de 1907 aquesta experiència arribà al seu final. A partir de 1905 sembla que renuncià a la teoria dels«Milieux Libres» i de mica en mica es va fent més anarcocomunista, col·laborant en la premsa afí, com ara Nouvelle Humanité (1905), L'Ordre (1905-1907), Ordre Naturel (1905), Terre et Liberté (1905-1906), Le Combat Social (1907-1909), Vie Naturelle (1907-1914), Bulletin du Comité de Défense Sociale (1909) i L'Insurgé (1910-1911). La nit del 29 d'abril de 1906, en plena companya pel Primer de Maig, va ser detingut quan penjava pels carrers de París un cartell titulat«Manifeste abstentionniste et antimilitariste»; inculpat per «propaganda anarquista», es beneficià d'una amnistia. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 assistí al Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam (Països Baixos), amb Pierre Monate, Benoît Broutchoux, René de Marmande, Amédée Dunois, Brille, Louis Coriol, Margoulis, Albert Zibelin i altres. En 1908 militava de la Federació Anarquista del Sena i Sena i Oise i com a membre del Comitè de Defensa Social (CDS), organització que s'ocupava del suport als condemnats i proscrits polítics, la policia l'acusà a finals de 1910 d'incitar els militars a abandonar les armes i d'albergar desertors, inscrivint-lo l'any següent en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Entre 1909 i 1912 col·laborà en el Bulletin du Comité de Défense Sociale. El febrer de 1912, en nom del CDS, i amb representants del Partit Socialista i de la Confederació General del Treball (CGT), fou membre de la comissió que preparà les exèquies d'Albert Aernoult. Entre març i maig de 1912 participà en el Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), el qual portà una campanya abstencionista per a les eleccions municipals de maig. El juny d'aquell any, fou membre de la Comissió de Repartiment del Comitè de«L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). El desembre de 1912 participà en el consell d'administració de Le Libertaire i l'any següent fou accionista de La Bataille Syndicaliste. En 1914 va ser mobilitzat en el 14 Regiment d'Infanteria Territorial i destinat a les seves oficines. Entre abril i maig de 1918 participà en la redacció del periòdic pacifista La Plèbe. Després de la Gran Guerra milità de bell nou en el CDS. Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 fou delegat en el I Congrés de la Unió Anarquista (UA) que se celebrà a París i en el IV Congrés d'aquesta organització, que se celebrà entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París, fou elegit per al consell d'administració del diari Le Libertaire, amb el qual col·laborava. El març de 1932 va ser nomenat secretari del CDS. El gener de 1937 encara era secretari del CDS i treballava de comptable a París. Henri Beylie va morir el 8 de març de 1944 al seu domicili, al número 86 del carrer des Martyrs, del XVIII Districte de París (França).

Henri Beylie (1870-1944)

***

Henri Roorda

Henri Roorda

- Henri Roorda: El 30 de novembre de 1870 neix a Brussel·les (Bèlgica) el matemàtic, escriptor, humorista i pedagog llibertari Henri Philippe Benjamin Roorda van Eysinga, també conegut com Balthasar. Havia en una família lliurepensadora originària d'Snits (Frísia); son pare, Sicco Ernst Willem Roorda, era funcionari del govern holandès a Indonèsia, però fou cessat a causa de les seves opinions anticolonials –publicà el poema De Vloekzang. De laatste dag der Hollanders op Java door Sentot (La Cançó«Maledicció». Els últims dies dels holandesos a Java per Sentot)– i amistats llibertàries (Élisée Reclus, Pierre Kropotkin, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Multatuli, Lev Metxnikov, etc.) i acabà exiliant-se en 1872 a Clarens, a la riba del llac suís de Léman, i sa mare es deia Selinda Bolomey. Ja de petit conegué al seu veí Élisée Reclus, el qual considerà el seu mestre. Quan tenia 14 anys va començar a escriure i dos anys després va fer amistat amb els fills de Nieuwenhuis que havien anat a estudiar a Lausana. En acabar la primària a Montreax, es llicencià en ciències matemàtiques a l'Escola Industrial de la Universitat de Lausana. Després d'una estada a París (França), va ser nomenat professor d'aritmètica i de matemàtiques, exercint des del 20 de setembre de 1892 al Col·legi de Villamont, a l'Escola Superior i a l'Institut Femení, i des de l'1 de setembre de 1905 al Col·legi de la Mercerie i al «Gymnase de la Cité» de Lausana. Publicà diversos manuals matemàtics (aritmètica,àlgebra, geometria, càlcul mental, etc.) per a l'editorial Payot entre 1912 i 1923. A més, fou un apassionat de la lògica i de la música. Força influenciat pel llibre de Jean-Jacques Rousseau Émile, ou De l'éducation, adoptà la pedagogia antiautoritària i llibertària i a partir de 1903 impartí nombroses conferències propagandístiques i divulgadores sobre el tema, alhora que col·laborà en el Boletín de la Escuela Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia i representà Suïssa en la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància, fundada en 1908. A partir de 1910 participà en les activitats de l'Escola Ferrer de Lausana, inaugurada l'1 de novembre d'aquell any pel pediatra llibertari Jean Wintsch, per a la qual redactà la seva «Declaració de principis», i que durà fins al 1919. En la seva opinió, l'error més greu de l'escola del seu temps era que es posava més l'accent en l'adquisició passiva de coneixements que en el desenvolupament de les capacitats intel·lectuals; rebutjava, no obstant això, la fàcil solució d'atribuir aquesta situació a la voluntat d'uns governants interessats en què els futurs ciutadans adquirissin hàbits de servitud intel·lectual; tampoc no creia que es pogués descobrir de cop el sistema educatiu més adequat, ni que hi hagués prou amb atenir-se amb els principis de la ciència –com pensava Ferrer i Guàrdia–; així que la seva proposta educativa es limitava a deixar en llibertat els infants per a desenvolupar les seves facultats, en comptes de coaccionar-los perquè adquireixin de manera passiva un gran nombre de coneixements. Col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara L'Humanité Nouvelle, La Revue Blanche, Les Temps Nouveaux, etc. També va publicar en les revistes humorístiques d'Alphonse Allais, satíriques (L'arbalète,La Crécelle, etc.), en publicacions holandeses i suïsses (Cahiers Vaudois, La Gazette de Lausanne, La Tribune de Genève, La Tribune de Lausanne, etc.), moltes vegades signant els seus articles amb el pseudònim Balthasar. És autor d'assaigs, com ara L'École et l'apprentissaage de la docilité (1898), Élisée Reclus, propagandiste (1907), Les tendances de l'enseignement mathématique dans les écoles secondaires du canto de Vaud. Rapport présentéà la Société vaudoise des maîtres secondaires en 1910 per Henri Roorda (1910), Mon internationalisme sentimental (1915), Propos de paix et de guerre (1915, amb altres), Le pédagogue n'aime pas les enfants (1917, 1918 i 1973), Du rôle que peut jouer l'enseignement des mathématiques dans l'éducation intellectuelle des écoliers (1917), Le débourrage de crâne est-il possible? (1924), Avant la grande réforme de l'an 2000 (1925), Le rire et les rieurs (1925), etc.; d'un Almanach Balthasar (1923-1926, 2010); de llibres de cròniques, com À prendre ou à laisser (1919), Le roseau pensotant. Humour de tous les jours (1923), etc.; i de peces curtes de teatre, com Le silence de la bonne (1924), Un amoureux, Un beau divorce, Ligue contre la bêtise (1926), etc. Henri Roorda, deprimit i arruïnat,«neurastènic» segons la premsa, es disparà un tret al cor el 7 de novembre de 1925 a Lausana (Vaud, Suïssa). En 1926 els seus amics publicaren Mon suicide, el seuúltim assaig que deixà inèdit, premonitori del seu final. En 1929 el seu amic Edmond Gilliard li dedicà l'assaig A Henri Roorda. Entre 1969 i 1970 es van publicar a Lausana les seves Oeuvres complètes. En 2003 es va crear a Lausana l'Associació dels Amics d'Henri Roorda (AAHR). Entre el 13 de març i el 28 de juny de 2009 es pogué veure a Lausana l'exposicióDrôle de zèbre. Henri Roorda (1870-1925), realitzada pel Museu Històric de Lausana i l'AAHR.

***

Foto policíaca de Maurice Bernardon

Foto policíaca de Maurice Bernardon

- Maurice Bernardon: El 30 de novembre de 1882 neix a Brussel·lès (Bèlgica) el pirotècnic anarquista i sindicalista Gustave Maurice Bernardon Lizot–també citat Bernardou o Bernandon. Estudià química i aprengué l'ofici d'artificier. En 1900 militava en la Joventut Anarquista de la Unió Llibertària (UL) de Saint-Gilles (Brussel·les), que es reunia al domicili de Barrer. Segons la policia, el 27 de juliol de 1902, amb Bergen, va disparar uns trets al parc de Saint-Gilles i per aquest motiu hagué d'abandonar la ciutat. A París (França) entrà en contacte amb el Comitè Antimilitarista i amb Mateu Morral Roca i Pedro Vallina Martínez. Recomanat per Vallina, també molt interessat en la química aplicada, cap a la primavera de 1903 viatjà a Barcelona (Catalunya), on s'entrevistà amb altres químics llibertaris. També va contactar amb l'anarquista, i confident de la policia, Joan Rull i Queraltó, aleshores president del Comitè Antimilitarista local, al domicili del qual visqué uns mesos i a qui va introduir en la química. A Barcelona treballà en una pirotècnia i freqüentà el grup«Joventut Llibertària» i el Cercle d'Estudis Socials (CES). L'octubre de 1903 va ser detingut amb Rull per fer propaganda llibertària pels cafès de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i posat a disposició del cònsol de França, que el retornà a França. De bell nou a Catalunya, instruí companys en l'ús d'explosius i de la «bomba d'inversió», nou tipus de bomba més segura per a qui la col·locava, ja que explotava quan qualcú la canviava de posició. En 1904 col·laborà en L'Espagne Inquisitorial, periòdic escrit a Barcelona, però publicat a París, que dirigí la campanya internacional contra el govern espanyol i el rei Alfons XIII. En 1904 signà des de Barcelona el manifest «Antimilitarismo reivindicado por los firmantes», en solidaritat amb els perseguits pels articles publicats en Nuestra Protesta. Novament detingut el setembre de 1904 a Barcelona arran d'unes explosions, va ser incomunicat fins el desembre i no ser excarcerat fins el 23 de maig de 1905, amb l'obligació d'abandonar el país i enviat amb el vapor Saboya a Gènova (Ligúria, Itàlia), on estava reclamat per la justícia. Mentrestant, el novembre de 1904, la seva fórmula explosiva va ser publicada pel periòdic barcelonès El Espartaco. A finals de 1905 va ser detingut a Milà (Llombardia, Itàlia) a causa de l'explosió d'un artefacte mentre el manipulava a la Cambra del Treball, però va declarar davant el jutge que«només eren focs artificials». Processat i jutjat per aquesta causa, el 10 de gener de 1906 va ser absolt per manca de proves, però aquell mateix dia va ser expulsat cap aÀustria. Des d'aquest país retornà a Brussel·les i després a París, on es va lliurar a les autoritats militars per a regularitzar la seva situació d'antic insubmís. Després d'un empresonament i de fer dos anys de servei militar, va ser llicenciat el 6 d'agost de 1908. El 26 de maig de 1909, en el marc de les agitacions prèvies a causa de la guerra del Marroc i del Certamen Internacional Esperantista, va ser detingut a Barcelona i expulsat del país. Entre 1910 i 1914 milità en la Unió de Sindicats del departament francès de Meurthe i Mosel·la i en el grup llibertari de Nancy (Lorena, França). Fou secretari, amb el tipògraf François Farnier, de la Unió Departamental entre 1911 i 1912. En aquesta època col·laborà en Le Syndicaliste. Entre 1912 i 1914 dirigí el setmanari L'Éveil de l'Est. Organe d'émancipation et de défense sociale, publicat a Nancy. Representà els sindicats de la regió de l'Est en la manifestació del 16 de març de 1913 a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). En aquesta època va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1914 fou membre del consell d'administració de la Casa del Poble de Nancy. Entre 1919 i 1920 continuà militant i aleshores era membre del Sindicat d'Empleats de Comerç de Nancy i membre de la Comissió Administrativa de la Unió Departamental. A partir d'aquí se'n va perdre el rastre.

***

Giuseppe Sorrentino

Giuseppe Sorrentino

- Giuseppe Sorrentino: El 30 de novembre de 1883 neix a Peveragno (Piemont, Itàlia) l'anarquista il·legalista Giuseppe Sorrentino, també conegut com Joseph Sorrentino i Giuseppe Platano (Joseph Platano), però també com Mandino o Mandolino. Provinent de Lió (Arpitània), en 1907 s'instal·là a Toló (Provença, Occitània), on a l'any següent va ser fitxat com a «anarquista perillós». A Toló visqué a diferents domicilis (Pomet, 29; Inkermann, 17; i Moncey, 36) i d'antuvi va fer feina d'obrer forner i després de manobra en una caserna. El 18 de març de 1909 va ser detingut, amb Pierre Van Theust i Laurent Heyraud, on hi vivia, al carrer dels Savonniers, i, sospitosos d'haver aferrat un cartell intitulat «Aux soldats», acusats de propaganda antimilitarista. Durant l'escorcoll del seu domicili, la policia hi troba un revòlver de la seva propietat, fullets anarquistes d'Heyraud i publicacions llibertàries italianes i franceses. Arran d'aquests fets, les autoritats proposaren la seva expulsió del país. Esdevingut anarquista il·legalista, a començament de la dècada dels deu freqüentà els cercles anarcoindividualistes propers al periòdic L'Anarchie, on conegué Víktor Lvóvitx Kibàltxitx (Victor Serge), i la seva idea era marxar cap a l'Argentina i integrar-se en una comunitat llibertària. Entrà a formar part de l'anomenada «Banda Bonnot» –segons alguns, conegué Jules Bonnot a Londres (Anglaterra)–, especialitzant-se en obrir caixes fortes. Heretà 27.000 francs i proposar a Jules Bonnot d'associar-se per a fundar una empresa comercial. El 28 de novembre de 1911, mentre viatjava a bord d'un cotxe robat, Jules Bonnot li va disparar al cap a la ruta que uneix Melun i París, a l'alçada de Le Châtelet-en-Brie (Illa de França, França). Bonnot afirmà que Sorrentino s'havia ferit manipulant la seva pistola Browning, i ell el rematà. Segons la policia, els dos anarquistes il·legalistes havien discutit per un botí amb un resultat mortal. Alguns anarcoindividualistes acceptaren la versió de Bonnot i altres hi posaren dubtes.

Giuseppe Sorrentino (1883-1911)

---

Continua...

---

Escriu-nos

LA GENERACIÒ LITERÀRIA DELS 70 I LA NOVEL·LA HISTÒRICA DEL SEGLE XXI: EL VICARI D’ALBOPÀS

0
0

LA GENERACIÒ LITERÀRIA DELS 70 I LA NOVEL·LA HISTÒRICA DEL SEGLE XXI: EL VICARI D’ALBOPÀS


Per Mateu Morro Marcé (historiador)


En l’extensa i polivalent obra literària de Miquel López-Crespí, «El vicari d’Albopàs» representarà, sense dubte, una fita caracteritzada per la plenitud de la seva escriptura i per la maduresa narrativa assolida. L’escriptura és austera i clara, precisa, despullada d’elements innecessaris, i per això adequada a les finalitats biogràfiques, reflexives i descriptives que l’autor ha volgut cercar. El relat, d’altra banda, descansa sobre dos dels grans temes de l’obra d’en Miquel López-Crespí: la reinterpretació de les arrels pobleres -de sa Pobla i de la seva gent- des d’una mirada històrica i, per un altre cantó, la reflexió sobre la lluita entre el nou i el vell, entre les idees transformadores i les idees conservadores, en una confrontació que parteix de la pròpia biografia per establir un diàleg amb ell mateix, amb els seus records i els seus referents, per a esdevenir un quadre interpretatiu de la nostra història contemporània. (Mateu Morro)


En l’extensa i polivalent obra literària de Miquel López-Crespí, «El vicari d’Albopàs» representarà, sense dubte, una fita caracteritzada per la plenitud de la seva escriptura i per la maduresa narrativa assolida. L’escriptura és austera i clara, precisa, despullada d’elements innecessaris, i per això adequada a les finalitats biogràfiques, reflexives i descriptives que l’autor ha volgut cercar. El relat, d’altra banda, descansa sobre dos dels grans temes de l’obra d’en Miquel López-Crespí: la reinterpretació de les arrels pobleres -de sa Pobla i de la seva gent- des d’una mirada històrica i, per un altre cantó, la reflexió sobre la lluita entre el nou i el vell, entre les idees transformadores i les idees conservadores, en una confrontació que parteix de la pròpia biografia per establir un diàleg amb ell mateix, amb els seus records i els seus referents, per a esdevenir un quadre interpretatiu de la nostra història contemporània.

En Miquel López-Crespí no defuig mai els seus orígens: ni els del pare presoner republicà reclòs en un camp de treball a Mallorca, ni el de la mare de bona família pagesa poblera. I la tensió entre aquesta divergència d’orígens i d’identitats, en aparença irresoluble, que en l’obra literària de Miquel López-Crespí es manté en permanent exercici de diàleg, a les pàgines de «El vicari d’Albopas», arriba a una intensitat especial, en la qual el diàleg interior del vicari Parera és també una lectura crítica de la història del poble i del país.


El vicari Parera


«El vicari d’Albopàs» és un retrat interior del prevere Joan Parera Sansó, vicari de sa Pobla entre 1890 i 1927, que va ser un personatge notable per moltes raons, com reflecteix amb rigor històric el llibre d’en Miquel López-Crespí. Sense cap dubte, Parera era un home conservador fins a la medul·la, integrista i oposat als moviments ideològics de signe progressiu, però alhora era un home inquiet i ansiós de coneixements, interessat per la història i els progressos tècnics, amb una capacitat de treball desbordant i va ser un prevere que va viure el seu sacerdoci amb intensitat i amb una estreta vinculació als batecs de la vida poblera.

En ell, l’arrel pagesa, la cultura pagesa manacorina que l’havia embolcallat des de la infància, s’uneix a la gent de la terra camperola per excel·lència que és sa Pobla. I els sentiments del sacerdot, defensor de l’ordre i de la tradició cristiana, es fonen amb la tradició popular, amb l’herència dels avis, que ell pensa que ha de servir per aixecar una barrera insalvable davant les idees dissolvents d’una modernitat desencaminada. Parera, per mor de la ploma de Miquel López-Crespí, ens apareix com un home contradictori que, a més, pretén aconseguir l’impossible, ja que ni la cultura ni la defensa de la tradició popular són possibles al darrera de l’integrisme intolerant al qual es veu abocat i que en darrer terme durà a la negació estricta de tota possibilitat democràtica. La història del vicari Parera és, potser, la història d’un somni esgarriat: l’intent de construir una Mallorca contemporània, que seria també la reencarnació de la idealitzada Mallorca de sempre, sobre els fonaments d’una tradició popular netejada d’impureses pertorbadores, tasca a la qual es va dedicar el vicari amb l’abrandament que sols pot eixir de la fermesa de les seves conviccions.

El vicari Parera devia ser un homenot de poble, feiner i obstinat, com aquell altre homenot manacorí que Francesc de Borja Moll va qualificar com «un home de combat». La trajectòria intel·lectual i política d’Antoni Maria Alcover Sureda allunyant-se del catalanisme polític i posant-se a l’aixopluc de la Dictadura de Primo de Rivera, no degué ser diferent a la trajectòria de Joan Parera. En Miquel López-Crespí el retrata amb traços clarificadors i dissecciona la seva ideologia ultramuntana i les seves inquietuds socials i polítiques, que podem conèixer bé, entre altres coses, gràcies a les planes de «Sa Marjal», la revista que va editar mossèn Parera a sa Pobla, entre 1909 i 1927. En Miquel retrata a la perfecció la unió entre la religiositat abrandada, el conservadorisme social i la defensa d’un ordre polític i social indefensable. I al costat del vicari, ens confegeix un quadre intel·lectual i humà en el qual hi apareixen Llorenç Riber, Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà, Antoni Maria Alcover i altres personatges de l’època de característiques ideològiques semblants.

Però, a més de tot això, crec que també hi ha en «El vicari d’Albopàs» una defensa implícita del vicari Parera que neix del respecte cap a la vena popular que el nodreix, la que el fa travessar la marjal per anar a conversar amb el pagès que ha sobreviscut la guerra de Cuba, la que el fa tenir cura dels pobres i la que, al fil del relat, el fa entrar en dubtes, per un moment, sobre la bondat del sistema polític imperant. El vicari, de la mà de la interpretació literària que en fa Miquel López-Crespí, és un home del poble que el vol defensar dels perills de la modernitat i de la revolució, però alhora és un home que també sap del treball dels pagesos de sol i sol, que sap que és en el dur treball de marjaler on la vila aixeca la seva prosperitat i, per tant, no es planteja una tasca sublim i elitista, sinó que també s’embruta la sotana en el fang dels conradissos per escoltar i servir la gent poblera. Per això en Miquel López-Crespí no salva la institució ni la funció social regressiva de l’església d’aquell moment, però salva l’home, tot i la seva profunda discrepància amb tot el que va representar, amb unes pinzellades que en fan el dibuix humà del pagès manacorí, del pobler adoptiu i del voluntariós capellà de poble, lliurat tothora a les seves devocions i obligacions.


Sa Pobla, sa Pobla...


Sa Pobla, a més del vicari Parera, és en el meu parer l’altre protagonista del llibre. De fet, els veritables protagonistes són els poblers i les pobleres, amb les seves limitacions i les seves grandeses, amb aquesta ànima poblera que singularitza la gent de la contrada i que tan bé sap descriure en Miquel López-Crespí, que lluny de distanciar-se de les seves arrels de cada cop s’hi identifica més i de cada cop les entén millor, perquè les sap veure amb la saviesa que li dona la seva pròpia trajectòria vital i, sobretot, amb l’amplitud de mirada que dona l’ofici de l’escriptor i la tasca de l’historiador que mai ha trencat el fil umbilical que l’uneix amb el poble on va néixer i la seva gent.

L’obra del vicari Parera, a través de «Sa Marjal» i les seves publicacions, però també a través de la seva obra religiosa, social i cultural, posant en marxa institucions de crèdit i mutualitats de previsió o fomentant l’educació popular, és fonamental per a entendre el que ha estat sa Pobla al llarg del segle XX i parteix d’una estretíssima vinculació del sacerdot amb el seu poble d’adopció i amb la gent concreta que l’habitava. Miquel López-Crespí ho recull amb detall i ho reinterpreta des de la reflexió històrica i des de la seva pròpia trajectòria personal, cosa que li permet construir un text ric i suggerent.


El pes de la història


Llegint «El vicari d’Albopàs» tenc la sensació que sobre el vicari Parera, sobre sa Pobla, hi gravita tot el pes de la història: el pes feixuc dels segles, des dels talaiots i les restes romanes que recull amorosament el prevere, a les germanies i les tensions socials i polítiques del segle XIX i XX. Perquè la mirada d’en Miquel López-Crespí, és sobretot una mirada històrica.

I, d’aquesta mirada històrica i per tant crítica, d’una manera especial, n’emergeix en el relat el pes aclaparador del que podríem dir «la Mallorca de sempre», la que han forjat els poderosos en aliança amb el poder polític i eclesiàstic. Aquesta Mallorca que va encarar el segle XX mobilitzada contra el liberalisme, contra el laïcisme, contra la democràcia i contra el socialisme, que estava entestada en aixecar fos com fos murs de contenció contra les idees dissolvents que venien de fora.

La cosa va acabar malament com tots sabem. Des de la Dictadura i la República anàrem a caure dins el pou de la Guerra Civil, la repressió i les misèries d’una llarguíssima postguerra, de la qual no n’hem acabat de sortir del tot. L’església mallorquina i mallorquinista que havia volgut forjar Antoni Maria Alcover, a l’ombra del bisbe Campins, no va tenir el mínim de generositat necessari com per encetar un diàleg amb els «altres». Com si fos possible un retorn a l’edat mitjana, al temps de la tenebrosa inquisició que descriu en Miquel López-Crespí. I així ens va anar. Recuperar la identitat absoluta entre estat, religió i vida social, extirpant els elements dissidents, sols seria possible després d’una llarga guerra i una penosa postguerra, amb centenars de milers de morts, empresonats i exiliats. L’amable pàtria mallorquina de les tradicions nostrades acabà sent substituïda per l’aspra pàtria espanyola dels exèrcits salvadors i els escamots d’afusellament.

El moviment catòlic, en el qual podem inscriure l’obra de Joan Parera, va tenir una gran transcendència en l’articulació a Mallorca d’un model associatiu de base popular capaç de fer front a la irrupció del moviment obrer, al republicanisme i al socialisme. Aquest moviment tenia en la seva formulació alguns elements reformistes que aspiraven a introduir millores socials i tecnològiques en la vida de les persones, encara que fos per combatre el progrés de les idees i organitzacions obreres, però la dinàmica política espanyola i europea afavoria la confrontació, irreconciliable, sense punts d’entesa possibles, i ben prest convertiria la dreta catòlica en el seu conjunt en un dels components essencials de moviments reaccionaris com la Dictadura de Primo de Rivera i, després, del franquisme.

Hagués pogut esser d’una altra manera? En la meva opinió era difícil, en una Europa en la qual primer Mussolini i després Hitler mostraven el camí de l’èxit totalitari davant l’amenaça revolucionària. L’església feia seu un catolicisme social, de combat, apte per a disputar pam a pam el terreny als adversaris laïcistes, però que de manera majoritària era lluny d’acceptar els valors democràtics compartits de la il·lustració europea, que encara eren rebutjats amb violència.

Quan sentim certes declaracions sobre l’actual llei d’educació, sobre la defensa de l’escola concertada o sobre l’ús de les llengües no castellanes, ens adonam de com segueix de viu l’integrisme i com segueix tractant d’unir la defensa del poder temporal de l’església amb la d’un model polític antidemocràtic. Però tot això no lleva que el vicari Parera, com altres sacerdots, no fes una labor cultural i de recuperació de les tradicions i de la història molt lloable, que avui forma part del nostre llegat més valuós. I el mateix podríem dir de la seva tasca social, benèfica i associativa. Som qui som perquè venim d’allà on venim, d’aquest garbuix de contradiccions i d’identitats, a les quals no podem renunciar.


[01/12] «La Cuña» - «Le Combat Social» - «L'Idée Libre» - Míting cenetista a Palma - «Libre-Studio» - Sopar de «Comunidad Ibérica» - Exposició de cartells històrics de la CNT - Xerrada de Bonanno - Pallàs - Nabita - Toller - Paredes - Sansano - Lucarini - Silvia Mistral - Sender Fau - Segarra - Tortelier - Perini - Sendón - Ada Martí - Ferrater - Sirvent - Benet - Calandri - Royo - Rolland - Roig - Bianconi - Millà - Borrás - García Crespo

0
0
[01/12] «La Cuña» -«Le Combat Social» - «L'Idée Libre» - Míting cenetista a Palma -«Libre-Studio» - Sopar de «Comunidad Ibérica» - Exposició de cartells històrics de la CNT - Xerrada de Bonanno - Pallàs - Nabita - Toller - Paredes - Sansano - Lucarini - Silvia Mistral - Sender Fau - Segarra - Tortelier - Perini - Sendón - Ada Martí - Ferrater - Sirvent - Benet - Calandri - Royo - Rolland - Roig - Bianconi - Millà - Borrás - García Crespo

Anarcoefemèrides de l'1 de desembre

Esdeveniments

Capçalera de "La Cuña"

Capçalera de La Cuña

- Surt La Cuña: L'1 de desembre de 1898 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de la publicació sindicalista anarquista La Cuña. Periódico mensualórgano de los obreros carpinteros. Més tard portà el subtítol«Periódico defensor de los obreros del ramo de elaborar madera de España» i la redacció canvià de llocs (Tarragona, Barcelona, Badalona, Sant Martí de Provençals, Reus i Saragossa) segons on radiqués el Comitè de la Federació d'Obrers del Ram d'Elaborar Fusta d'Espanya. Portà els lemes: «Trabajo. Solidaridad. Federación» i «Unión es fuerza». Encara que va ser una publicació mensual, sortí de manera força irregular i tirà uns dos mil exemplars. Trobem articles de Manuel Alvedro, Argiluga, J. Ballbé, Tomás Bartrina, J. Betsellà, R. Blanco, José Borrás, Calvo, Àngel Capdevila, R. de Castilla Moreno, José Chueca, Eladio Díez, José Dopico, Miquel Feliu, Forta-Mondo, José García Argilaga, José García García, Eduardo G. Gilimón, F. Gracia Belenguer, Fulgencio López, Anselmo Lorenzo, Marcial Lores, Juan Martí López, J. Monfort, Joaquín Navarro, T. Osácar, Paradell, R. de Pasanis, Antoni Pellicer Paraire, M. Pascual, F. Pi y Arsuega, J. Prats, Acracio Progreso, Baldomero Remolins Cors, J. Soronellas Artigas, J. Thous Puey, José Vela, J. Vinardell, etc. En sortiren 138 números, l'últim l'1 de febrer de 1913.

***

Capçalera de "Le Combat Social"

Capçalera de Le Combat Social

- Surt Le Combat Social: L'1 de desembre de 1907 surt a Llemotges (Llemosí, Occitània) el primer número del periòdic bimensual Le Combat Social. Organe révolutionnaire des syndicalistes, socialistes antiparlementaires et libertaires. Reemplaçava el periòdic anarcoindividualista L'Ordre–40 números del 29 d'octubre de 1905 al 28 d'abril de 1907. Dirigit per Jean Peyroux, els principals redactors de Le Combat Social van ser Albert Andrieux, Georges Baslieu, Armand Beaure, Charles Desplanques, Georges Durupt, Sébastien Faure, J. Fougère, Piotr Kropotkin, André Lansade, Alfred Loriot, Stéphen Max Say i Armand Beaupré. Després de 35 númerosl'últim fou el del 21 de març al 4 d'abril de 1909, deixà de publicar-se per qüestions financeres; però va ser reemplaçat per L'Insurgé, que aparegué en 1910. A la capçalera portava el següent epígraf: «Destruir la ignorància, combatre tots els prejudicis, lluitar sense treva per una major i millor llibertat, fer uns individus veritablement conscients, segurs dels seus drets i de saber-los exigir. Heus aquí per on van els nostres esforços.» El grup editor va organitzar conferències amb Sébastien Faure, Ernest Girault, André Lorulot, Jean Marestan i Louise Michel, entre d'altres.

***

Nota de propaganda de "L'Idée Libre"

Nota de propaganda de L'Idée Libre

- Surt L'Idée Libre: L'1 de desembre de 1911 surt a Sant-Etiève (Arpitània) el primer número de L'Idée Libre. Revue mensuelle d'éducation sociale et scientifique. Creada per André Lorulot qui en serà el director i gerent. Els temes abordats seran força variats (higienisme, alimentació, sociologia, literatura, anticlericalisme, laïcisme, derogació de la tortura i de la pena de mort, avortament, objecció de consciència, pacifisme, etc.). Hi van col·laborar Han Ryner, Émile Hureau, Manuel Devaldès, Gérard de Lacaze-Duthiers, Alfred Naquet, Daubé-Bancel, Auguste Forel, Raphaël Dubois, Alfred Fromentin, Charles-Ange Laisant, M. Legrain, Frédéric Stackelberg, Vigné d’Octon, Henri Barbusse, Joseph Turmel, Sébastien Faure, Dr. Spehl, Dr. Jaworski, Albert Fua, Jean Souvenance, L. Borde, Dr. Herscovici, entre d'altres. Deixarà de sortir en 1913, però serà represa per Lorulot en 1919 fins a la mort d'aquest en 1963; en aquesta segona època, que s'editarà a Conflans-Sainte-Honorine (França), prendrà el subtítol «Revue de culture individuelle et de rénovation sociale». En 1939, amb la guerra, va ser prohibida fins a l'Alliberament. Amb la mort del fundador en 1963, esdevindrà l'òrgan de la Federació Nacional de Lliurepensadors, centrant-se especialment en l'anticlericalisme, i serà dirigida successivament per René Labregere (1963-1976), Jean Lacassagne (1976-1979) i Henri Lecoultre (a partir de 1979). Actualment el tiratge és de 11.000 exemplars. A més de la revista s'editaven i s'editen nombrosos fulletons de diversos temes i autors.

***

Teatre Balear de Palma (Mallorca)

Teatre Balear de Palma (Mallorca)

- Míting cenetista a Palma: L'1 de desembre de 1935, al vespre, a Palma (Mallorca, Illes Balears), després de molts d'anys sense organitzar actes multitudinaris a causa de la reacció del Bienni Negre republicà, la Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) va organitzar un míting al Teatre Balear. Amb força assistència, però sense omplir la sala (3.500 espectadors) –a causa, segons els convocants al boicot de republicans, de socialistes i de comunistes–, va ser presidit per Cristòfol Pons que, després de saludar els assistents i d'enviar una salutació als 30.000 presos politicosocials, va llegir unes cartes d'adhesió de sindicats d'Eivissa i de Formentera, així com del Comitè Pro Presos, dels grups anarquistes i de les Joventuts Llibertàries de les Illes Balears. Julio Quintero va parlar en nom de la Confederació Regional del Treball i va passar revista als atacs que havia sofert a l'Estat espanyol la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries; va afirmar la incapacitat de tots els grups polítics per portar a terme cap acció revolucionària i va insistir que la possible emancipació dels obrers passava per les barricades, no per les urnes electorals. Vicente Pérez Combina va transmetre una fraternal salutació dels treballadors de Catalunya; va defensar la CNT de l'acusació rebuda d'haver afavorit el triomf de les dretes; la unitat havia de ser social, no política, entre aquella i els polítics no hi podia haver mai cap aliança; la història revolucionària de la CNT no es podia posar en dubte: qui volgués destruir l'Estat i el capital que ingressés en les files anarcosindicalistes. Francisco Ascaso va explicar l'actitud i la persecució de què va ser objecte l'organisme confederal a Catalunya durant la Revolució d'Octubre; va acabar rebutjant els pactes i remarcant que la lluita s'havia de guanyar al carrer. Domingo Germinal va dissertar sobre la llibertat i la revolució, sobre l'anarquia. Finalment, Cristòfor Pons va recordar que els militants cenetistes de Palma havien aconseguit la vertadera unitat dels treballadors mitjançant un moviment vaguístic general; així calia ajuntar els treballadors i no amb pactes. A la sortida es va col·locar una safata que va recol·lectar 151 pessetes amb 50 cèntims per al Comitè Pro Presos. Una ressenya de l'acte i dels discursos va ser reproduïda en el Cultura Obrera.Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Baleares y portavoz de la CNT (núm. 61, de 12 de desembre de 1935), sota el títol «El mitin confederal del 1º de diciembre. La CNT, después de dos años de mordaza, deja oir su voz en Mallorca».

***

Portada d'un número de "Libre-Studio"

Portada d'un número de Libre-Studio

- Surt Libre-Studio: L'1 de desembre de 1936 surt a València (País Valencià) el primer número de Libre-Studio. Revista de Acción Cultural al servicio de la C.N.T. Aquesta publicació lligada a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i portaveu del grup cultural anarquista del mateix nom tingué una periodicitat mensual irregular. Van formar part del consell de redacció Higinio Noja Ruiz, F. Escribá, A. Bosch, F. Mansergas i José Martínez Martínez (José Figueres Martínez). El secretari de la redacció va ser A. Bosch. Hi trobem articles de Martí Alandí Pomer, Ángela Ausias, Benavente, C. Cano, Joan P. Fàbregas, Joan García Oliver, Cipriano González, Katy Horna, L. Jaurot, Raimundo Jiménez, Luis de Madariaga, Marianet, Ada Martí, Félix Martí Ibáñez, Ivan Miguel, Emilio Mistral, Frederica Montseny, Morales Guzmán, Higinio Noja Ruiz, Arsenio Olcina, Félix Paredes i J. Santana Calero, entre d'altres. Va estar força il·lustrada amb fotos i dibuixos, d'autors com Arturo Ballester, Barat, Borrás Casanova, Escribá, Garrigues, Gumbau i Llavala. En sortiren 12 números, l'últim el novembre de 1938. També creà«Ediciones Libre-Studio», que publicà obres de Juan López, Noja i Félix Paredes.

***

Un moment de l'acte organitzat per «Comunidad Ibérica»

Un moment de l'acte organitzat per Comunidad Ibérica

- Sopar de Comunidad Ibérica: L'1 de desembre de 1963 se celebra al restaurant de l'Orfeó Català de la Ciutat de Mèxic (Mèxic) un «Sopar d'Amistat» amb motiu de l'aparició, el novembre de 1962, del primer número de la revista anarquista Comunidad Ibérica. A l'acte assistiren unes cent persones, membres de tots els sectors polítics de l'emigració espanyola, i hi van intervenir els membres de la redacció de la revista Progreso Alfarache Arrabal, Joaquín Cortés Olivares i Juan Rueda Ortiz, que van fer una crida a la solidaritat econòmica i moral amb els antifeixistes presos i perseguits a l'Espanya feixista. El sopar pretenia contribuir a l'acord entre tots els sectors antifeixistes de l'exili espanyol enfront de la dictadura franquista.

***

Cartell de l'exposició

Cartell de l'exposició

- Exposició de cartells històrics de la CNT: Entre l'1 i el 12 de desembre de 2010 se celebra a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València (País Valencià) una exposició de cartells històrics d'aquest sindicat. Aquesta mostra exposà 51 cartells del període 1936-1939 recuperats de la Fundació Pablo Iglesias (FPI) el febrer de 2007, quan, a més de cartells, van ser lliurats a la CNT tota la documentació (actes, correspondència, etc.) i les publicacions periòdiques (periòdics i revistes) pertanyents al moviment llibertari que tenia la citada fundació als seus arxius, fruit de les confiscacions realitzades per l'exèrcit franquista durant la guerra civil. Tot aquest material es trobava custodiat a l'Arxiu Militar d'Àvila (Castella, Espanya), fins que, en 1987, per ordre de l'aleshores ministre de Defensa Narcís Serra Serra, va ser lliurat a la FPI juntament amb altre documentació anomenada«Antecedents polítics». Després de la denúncia de diversos historiadors, que havien pogut constatar l'existència d'aquesta documentació a la FPI i l'inventari realitzat a l'Arxiu Militar d'Àvila, l'abril de 2006 representants del Comitè Nacional de la CNT es reuniren amb membres de la FPI per a exposar-los la situació i per a reivindicar la completa devolució d'aquells arxius que eren de la CNT amb anterioritat al conflicte bèl·lic i es trobaven en el seu poder. Finalment, el juny de 2006, la situació quedà desbloquejada i la FPI decidí retornar a la CNT tots els fons sol·licitats.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Xerrada de Bonanno: L'1 de desembre de 2013 se celebra al Teatre Verdi de La Boca de Buenos Aires (Buenos Aires, Argentina) la conferència «Lucha insurreccional anàrquica» a càrrec del propagandista italià de l'insurreccionalisme i de l'informalisme anarquistes Alfredo Maria Bonanno. L'acte estava emmarcat en un cicle que es desenvolupà a Montevideo (Uruguai), Buenos Aires i Rosario (Santa Fe, Argentina), i havia de completar-se per Xile i Mèxic, però les autoritats de migració d'aquests països li negaren l'entrada. La conferència, a la qual assistiren més de dues-centes persones, girà al voltant de les idees sobre els grups d'afinitat, el projecte insurreccionalista i l'informalisme anarquista.

Anarcoefemèrides

Naixements

Paulí Pallàs segons el periòdic barceloní "La Publicitat" del 28 de setembre de 1893

Paulí Pallàs segons el periòdic barceloní La Publicitat del 28 de setembre de 1893

- Paulí Pallàs i Latorre: L'1 de desembre de 1862 neix a Cambrils (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista Paulí Pallàs i Latorre. Era fill d'un picapedrer de Maella. Va tenir una infància molt dura i va aprendre l'ofici de caixista, convertint-se en un gran lector i un convençut anarquista. Va viatjar molt per França i Itàlia. A l'Argentina va conèixer Errico Malatesta amb qui va viatjar fins a la Patagònia. Va residir a Rosario, on va obtenir fama de culte i instruït; com a anarcocomunista va fer mítings a l'Argentina i se celebra molt el de l'1 de maig de 1890 a Rosario. Segons alguns historiadors, l'1 de maig de 1891 va llançar una bomba al teatre Alcántara de Rio de Janeiro (Brasil). Perseguit, va tornar a Barcelona, on va retrobar Malatesta que acabava d'arribar. Com no va trobar feina, va comprar una màquina de cosir i va fer feines per a una fàbrica tèxtil. En aquella època va pertànyer al grup anarquista barceloní«Benvenuto Salud», del qual formaven part Manuel Archs Solanelles i Pere Marbà. El 24 de setembre de 1893, dia de la Mercè, patrona de Barcelona (Catalunya) va llançar dues bombes Orsini al crit de «Visca l'anarquia!» als peus del cavall del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos y Antón quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner de la Ciutat Comtal en venjança per les execucions de quatre militants obrers a Jerez. Va causar la mort d'un guàrdia civil (Josep Tous) i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general i tres generals. Amb la confusió dels fets van morir vuit persones més, uns trepitjats pels cavalls dels militars i altres com a conseqüència dels trets efectuats per membres de la guàrdia civil. Pallàs no va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un tribunal militar el 29 de setembre d'aquell mateix any i pocs dies després, el 6 d'octubre de 1893, va ser afusellat al castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya); les sevesúltimes paraules van ser premonitòries:«La venjança serà terrible.» La seva acció vindicativa –l'«Atemptat de la Gran Via», com va ser anomenat– va tenir molt de ressò i el Congrés Anarquista de Chicago d'aquell any va justificar la seva conducta. Va impressionar la gran enteresa amb la qual va suportar l'execució i els periòdics anarquistes de l'època (La Controversia, El Oprimido, La Revancha), es van fer ressò de la seva figura. Va justificar la seva acció contra Martínez de Campos en considerar que era una ofensa contra la humanitat nomenar-lo capità general de Catalunya. Una carta seva autobiogràfica escrita el 3 d'octubre de 1893 va ser publicada un dia després de la seva mort en el periòdic El País. Com a fet paradoxal es va donar la circumstància que després de l'execució de Pallàs, el cruel general Martínez Anido va protegir especialment sa família de Pallàs: va posar sa companya a fer feina de cuinera a ca seva i va protegir son fill durant tota sa vida, que va acabar sent un destacat militant del Sindicat Lliure. Com a protesta per l'execució de Pallàs, Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, començant així una llarga etapa anarcoterrorista a Barcelona.

Paulí Pallàs i Latorre (1862-1893)

***

Giorgio Nabita

Giorgio Nabita

- Giorgio Nabita: L'1 de desembre de 1876 –algunes fonts citen el 10 de febrer– neix a Ragusa (Sicília) el propagandista anarquista Giorgio Nabita, conegut com Lapuni o Lapone i que va fer servir el pseudònim Figlio di Nessuno. Fill de la relació extraconjugal entre el benestant Giorgio Licitra i la jove Gaudenzia Schembri, va ser abandonat nounat pels pares i prengué el llinatge Nabita. A Ragusa aprengué l'ofici de sastre, freqüentà ambients catòlics i la seva primera experiència política consistí a fer costat candidatures municipals. En 1896 es va traslladar a Vittoria (Sicília), on treballà de sastre i on era anomenat Lapuni. Amant dels llibres, aconseguí una bona educació autodidacta. Ben aviat entrà en contacte amb el Cercle Socialista de Vittoria, freqüentà els joves socialistes Nannino Terranova i Vincenzo Vacirca i milità en la secció local del Partit Socialista Italià (PSI). El 18 de febrer de 1900 es casà amb Concettina Ranieri, amb qui tindrà un fill, que morí prematurament en 1901, i dues filles: Rygier Ribella –en honor de l'agitadora anarquista Maria Rygier– i Alba. El febrer de 1903 fou un dels fundadors del Cercle Obrer «Enrico Ferri». Per mor de la crisi econòmica, decidí emigrar tot sol als Estats Units i el 3 d'abril de 1905 arribà a bord del Massilia al port de Nova York (Nova York, EUA). En aquesta ciutat treballà en una fàbrica i s'introduí en la colònia socialista i llibertària italiana. Gràcies a les seves nombroses iniciatives americanes, les seus socialistes de Vittoria i de Comiso pogueren sobreviure; també va finançar una cooperativa de consum a Vittoria que s'acabava de crear. En 1906 es decantà pel moviment anarquista i envià un company a Itàlia amb periòdics i opuscles de propaganda llibertària. A començaments de 1908 trencà definitivament amb el PSI i, mitjançant un jove emigrant que retornà a Vittoria, el fuster Emanuele Terranova Giudice, atià el sorgiment del grup anarquista «Senza Patria», després batejat Circolo di Studi Sociali Libertari (CSSL, Cercle d'Estudis Socials Llibertaris). També mantingué relacions epistolars amb el moviment anarquista sicilià, encapçalat per Paolo Schicchi, i amb la redacció de Proletario Anarchico de Marsala. El desembre de 1909 retornà a Vittoria, contribuint al reforçament del CSSL, que passà a anomenar-se Grup Llibertari «Francisco Ferrer» i per al qual aconseguí un local. Durant el Nadal de 1909 promogué, amb Emanuele Terranova Giudice, Francesco Nicosia i Ciccio Bruno Curiale, la sortida de l'únic número del periòdic L'Agitatore. Foglio di propaganda libertaria; un altre númeroúnic amb el mateix nom sortí el 17 de gener de 1910, per commemorar Giordano Bruno i Francesc Ferrer i Guàrdia a Vittoria. L'any següent publicà Natale 1911. Rivista di propaganda antireligiosa i l'1 de juliol de 1912 publicà el número únic del periòdic L'Internazionale a Michele Bakounine. Difongué diferents publicacions de propaganda, especialment antireligiosa i anticolonialista. També distribuí textos polèmiques amb el PSI de Vittoria i amb el seu líder Nannino Terranova, germà de Emanuele, a qui acusà d'haver-se aburgesat (A un prete rosso benefattore;Il figlio di nessuno; La guerra;Ai nemici del progresso;Delitto; Rapisardi, il cantore di Lucifero, è morto;etc.). Detingut per haver elogiat, amb pintades a les parets de la ciutat, el«Primer de Maig i la Llibertat», el 25 d'agost de 1912, dies després de ser alliberat, s'embarcà amb un passaport que no era el seu cap als Estats Units. Per aquest fet el 15 d'abril de 1913 va ser condemnat a tres mesos de reclusió per«expatriació clandestina». Als EUA ajudà a la publicació d'una nova revista, La Fiaccola. Rivista di scienze, filosofia e arte, que traurà a Vittoria vuit números entre el 15 de maig i el 15 de novembre de 1913, dirigida per l'advocat Francesco Nicosia i distribuïda a tota Itàlia, als EUA i a l'Argentina. El gener de 1916 col·laborà en Riscossa. Giornale libertario, antimilitarista, rivoluzionario, fundat a Brooklyn (Nova York) per Gaspare Cannone. En aquesta època es va fer partidari de les posicions individualistes i signà els articles que publicava en la premsa llibertària amb el pseudònim Figlio di Nessuno. També va escriure, entre 1914 i 1921, en un quadern, que titulà Memorie e ricordi i que restà inèdit, les seves reflexions sobre l'anarquisme de caràcter individualista, fortament influenciat per Friedrich Nietzsche i Max Stirner. El gener de 1921 retornà a Itàlia i immediatament es reuní amb el moviment llibertari. Difongué la premsa anarquista (Il Vespro Anarchico,Il Martello, Umanità Nova, Il Libertario,L'Adunata dei Refrattari, Fede!, Pensiero e Volontà, etc.) i contribuí a la creació, amb els comunistes, de la Cambra del Treball de Vittoria, que va ser inaugurada l'1 de maig de 1922 i assaltada i destruïda per escamots feixistes poc després, morint en aquesta feta l'obrer de 18 anys Orazio Sortino. Amb Gaetano Di Bartolo Milana promogué la sortida, el 3 de juny de 1922, del número únic de La Fiaccola Anarchica. El setembre de 1923 patí un escorcoll, amb el consegüent segrestament de premsa, i un altre el 27 de novembre de 1925. A finals de 1926 va ser advertir formalment per les autoritats feixistes, però mantingué contactes clandestins amb altres anarquistes de la zona. El 30 de desembre de 1929 va ser detingut en ocasió de les noces del príncep Umbert de Savoia. Amb altres companys, com ara Giovanni Cottone, Giuseppe Giurdanella i Tano Biazzo, s'uní al FrontÚnic Antifeixista Italià (FUAI), fundat pel comunista Vincenzo Terranova, fill de Nannino. Durant la primavera de 1935 va ser detingut per aquest motiu juntament amb altres militants del FUAI. Giorgio Nabita va morir el 26 de gener de 1938 a Vittoria (Sicília), deixant nombrosos escrits inèdits que havia amagat i que es descobriren després de la II Guerra Mundial. A Vittoria existeix un carrer amb el seu nom. En 2009 Pippo Gurrieri va publicar la biografia Giorgio Nabita, sarto. Socialismo, anarchismo, antifascismo a Vittoria (1889-1938).

***

Ernst Toller al presidi de Niederschönfeld (27 d'agost de 1920)

Ernst Toller al presidi de Niederschönfeld (27 d'agost de 1920)

- Ernst Toller: L'1 de desembre de 1893 neix a Szamocin (Posnània) l'escriptor, dramaturg, poeta expressionista i socialista revolucionari judeoalemany, proper als llibertaris, Ernst Toller.Fill d'un comerciant jueu benestant, després de fer estudis universitaris, va marxar a França en 1914 on es va inscriure a la universitat de Grenoble. Va conèixer Max Weber i fou amic de Kurt Eisner. La declaració de guerra el sorprèn a París i torna a Alemanya, allistant-se en l'exèrcit. Al front emmalalteix i és finalment llicenciat. Marcat pels horrors de la guerra, esdevé un actiu propagandista antimilitarista, partidari de la vaga general, fet que el portarà a la presó. Membre del Unabhängige Sozialdemokratische Partei Deutschlands (USPD, Partit Socialdemòcrata Independent), va estar molt influenciat per l'anarquista Gustav Landauer, i intervindrà com a orador en mítings. Intentarà, amb Erich Mühsam, impulsar en el camp cultural un art nou i especialment un teatre de caire popular. Quan la República dels Consells de Baviera és proclamada el 7 d'abril de 1919, els anarquistes hi sónàmpliament representats per Erich Mühsam, Gustav Landauer, Ret Marut, Sivio Gesell; i al seu costat, Toller assumeix la presidència del Consell Central, tot exercint el feixuc càrrec de coordinador de decisions. El 13 d'abril de 1919, els obrers aconsegueixen repel·lir una temptativa de putsch contrarevolucionari, però els comunistes n'aprofiten la conjuntura per fer-se amb el poder i eliminar els anarquistes. Amb el suport dels obrers, Toller accepta col·laborar amb els comunistes, que li confien aleshores el comandament d'un post militar, sabedor de la contradicció per mor de la seva ideologia antimilitarista. El 16 d'abril de 1919, a Dachau, sortirà victoriós amb un combat contra les forces contrarevolucionàries. Però la República dels Consells és finalment esclafada entre el 29 d'abril i el 2 de maig. Detingut el 4 de juny,és condemnat el 16 de juliol de 1919 a cinc anys de presidi a la fortalesa de Niederschönfeld, prop de Rain, al costat del riu Lech, temps que aprofitarà per escriure a la presó peces de teatre expressionistes i poesia. Alliberat el 15 de juliol de 1924, continuarà amb la seva obra creadora i de lluita contra el feixisme. Expulsat d'Alemanya a l'arribada de Hitler al poder (1933), fixarà la seva residència als Estats Units en 1936. Dos anys més tard, participarà en la Revolució espanyola, ocupant-se dels infants refugiats mitjançant l'Spanish Relief Plan (Pla de Socors Espanyol) que va crear. Però la desfeta republicana el portarà a la desesperació i de tornada a Nova York, quan va saber que la seva família havia estat reclosa en un camp de concentració nazi, se suïcidarà el 22 de maig de 1939 a la seva habitació del Mayflower Hotels del Central Park de Nova York (Nova York, EUA). Toller va ser incinerat i les seves cendres enterrades al cementiri de Ferncliff (Nova York) i al seu homenatge fúnebre van participar com a oradors Klaus Mann, Oskar Maria Graf, Sinclair Lewis i l'expresident republicà Juan Negrín. Entre les seves obres podem destacar Die Wandlung (1919), Der Tag des Proletariats (1920), Masse Mensch (1921), Die Maschinenstürmer (1922), Hinkemann (1923), Hoppla, wir leben (1927), Feuer aus den Kesseln (1930), Eine Jugend in Deutschland (1933), Briefe aus dem Gefängnis (1935). Pel seu llenguatge exasperat, en ocasions proper al de la Nova Objectivitat, la seva obraés un dels testimonis més significatius de les intemperàncies, els impulsos i les tensions no resoltes de l'expressionisme alemany. L'escriptor català Feliu Formosa estrenà en 1969 l'obra de teatre Cel·la 44: cinc anys en la vida i l'obra d'Ernst Toller, publicada a Mallorca en 1970, a partir de documents (polítics, expressionistes...) de l'època i de textos teatrals de Toller.

***

Necrològica de Juan Paredes Rufete apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 8 de gener de 1970

Necrològica de Juan Paredes Rufete apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 8 de gener de 1970

- Juan Paredes Rufete: L'1 de desembre de 1901 neix a La Alberca (Múrcia, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Paredes Rufete. Sos pares es deien Ginés Paredes i Isabel Rufete. Era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt abans de l'aixecament feixista de juliol de 1936. Lluità com a voluntari des dels primers mesos de la guerra als fronts andalusos i després a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, establint-se finalment a Caors. Milità en la Federació Local de Praissac (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Vidu de Josefa Saes, es casà en segones núpcies amb Josefa Avilés. Juan Paredes Rufete va morir l'11 de desembre de 1969 al seu domicili de Caors (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Francisco Sansano Navarro

Francisco Sansano Navarro

- Francisco Sansano Navarro:L'1 de desembre de 1911 neix a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) el militant anarquista Francisco Sansano Navarro. En 1936 treballava a Menorca quan se sumà a l'expedició comandada pel capità Alberto Bayo Giroud que volia alliberar Mallorca del poder feixista. D'aquest grup de 31 companys cenetistes que se sumaren a Maó a l'expedició, formà–amb Antoni Gelabert, Cristòfol Pons, Justo Donoso i algun altres– un grupet anomenat «19 de juliol». Fracassada aquesta invasió, es traslladà amb uns pescadors a Barcelona. A la capital catalana intervingué en la formació de la«Columna Roja i Negra» i, més tard, conegué Matilde Saiz Alonso, miliciana santanderina amb qui es casarà després. Lluità al front d'Osca (Loporzano, Estrecho Quinto i Monte Aragón). En la milícia desenvolupà diversos càrrecs: cap del primer batalló de la«Columna Roja i Negra» (127 Brigada amb la militarització) i també del quart, i després cap de la 195 Brigada. Quan estava a punt d'acabar la guerra, malgrat tenir passaport cap a Mèxic, decidí dirigir-se amb Matilde i son fill Helios cap a Alacant amb l'esperança de pujar a un vaixell cap a Orà. Frustrada la fugida, fou detingut i tancat a la plaça de toros d'Alacant. Condemnat a 30 anys, fou tancat a Belchite. En 1942 pogué fugir i arribà a València, després d'una llarga marxa a peu, on sobrevisqué molts anys sense documentació. En 1968, quan ja residia a Santa Coloma de Gramenet, li foren lliurats papers. Francisco Sansano Navarro va morir el 31 de març de 2002 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya).

Francisco Sansano Navarro (1911-2002)

***

Alberto Lucarini Macazaga (llegint la "Soli") i altres companys al front

Alberto Lucarini Macazaga (llegint la Soli) i altres companys al front

- Alberto Lucarini Macazaga: L'1 de desembre de 1913 neix a Vitòria (Àlaba, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista Alberto Lucarini Macazaga–a vegades el segon llinatge citat en basc Makazaga. Era fill de l'escultor italià anarquista Ángel Lucarini Puliti i de Casilda Macazaga Pérez, i tingué quatre germans (Joaquín, Amador, Liberto i Florencio) i una germana (Teresa), tots llibertaris, esperantistes, naturistes i militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i del moviment anarquista. En 1926 ingressà a l'Escola d'Arts i Oficis d'Atxuri de Bilbao (Biscaia), on aconseguí alguns premis, però, no atret per l'art, abandonà definitivament els estudis en el curs 1934-1935. Durant els anys republicans formà part, amb Félix Padín Gallo, Porfirio Ruiz Palacios i Severiano Montes Blanco, d'un grup d'acció anarquista que actuà a Bilbao. El febrer de 1935 va ser detingut a Bilbao amb propaganda anarquista. Quan esclatà la guerra s'allistà en el«Batalló Isaac Puente» de la CNT, amb el qual participà a finals de 1936 en l'ofensiva de Legutio (Àlaba, País Basc), i a partir de 1937 en el «Batalló Celta», format majoritàriament per gallecs, com a suboficial. Capturat pels feixistes l'agost de 1937 a Santoña (Cantàbria, Espanya), va ser jutjat i condemnat a 12 anys de presó. Fins al 1940 passà per les presons del Penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), on coincidí amb son germà Amador Lucarini Macazaga, després per la penitenciaria d'El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i finalment per Madrid. Va tenir una reducció de pena de tres anys i un dia i així pogué reprendre la seva vida, treballant al taller de son pare. Com a persona «desafecta al Règim» la seva postguerra fou molt difícil. En els anys cinquanta, amb son germà Amador creà la «Marbreria Lucarini», on realitzaren molts treballs escultòrics per al cementiri de Bilbao. Sa companya fou Julia Zarandona Ariño, amb qui tingué quatre infants (Mariluz, Begoña, Concha i Ángel). Alberto Lucarini Macazaga va morir el 16 d'abril de 2003 a Bilbao (Biscaia, País Basc).

***

Silvia Mistral

Silvia Mistral

- Silvia Mistral: L'1 de desembre de 1914 neix a l'Havana (Cuba) la crítica cinematogràfica i escriptora anarquista i anarcosindicalista Hortensia Blanc Pita –també citada com Blanch–, més coneguda com Silvia Mistral, encara que va fer servir altres pseudònims literaris, com ara Silvia M. Robledo, Ana María Muriá oMaría Luisa Algarra. D'ascendència peninsular –son pare era català i sa mare gallega–, entre 1920 i 1926 visqué a Vilalba (Comarca da Terra Chá, Galícia). Després sa família tornà a l'Havana i a partir de 1931, amb la proclamació de la II República, s'instal·laren a Barcelona (Catalunya). Apassionada pel cinema, a Barcelona, a més de treballar en un laboratori químic, col·laborà en revistes cinematogràfiques i culturals (Popular Film, Films Selectos, Proyector, Las Noticias,El Día Gráfico, etc.), i va fer adaptacions cinematogràfiques per a les companyies Metro i Paramount. En aquesta època s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil publicà cròniques des del front i des de la reraguarda per a La Vanguardia col·lectivitzada, alhora que va fer de locutora de cinema en la ràdio. Va fer amistat amb Kati Horna, qui publicà fotos als seus articles, col·laboració que continuaria durant l'exili mexicà. També va escriure contes i fou secretari de l'efímera revista Nuevo Cinema. En acabar la contesa s'exilià a França i a partir de maig de 1939 fou reclosa al camp de concentració del Barcarès i Les Mages. El juliol de 1939 marxà cap a Veracruz (Mèxic) a bord de l'Ipanema, després de reunir-se amb el seu company, el destacat militant anarquista i cenetista Ricard Mestre Ventura. Al país asteca va viure, a més de vendre colònia a domicili,  fent crítiques de llibres i de cinema, escrivint records de guerra, reportatges i articles per a revistes i periòdics. Col·laborà en la revista anarquista cubana El Libertario, abans de ser suprimida pel règim castrista. Durant els seusúltims anys formà part de la Lliga Defensora d'Animals de Mèxic. Fou amiga de la periodista anarquista Cecilia García de Guilarte. Trobem col·laboracions seves en Arte y Plata, Aventura, Comunidad Ibérica, Día Gráfico,Diorama-Excelsior, Espectáculo, Films Selectors,Hoy, Humanidad, El Libertario, Libre Pensamiento, Las Noticias, Nuevo Cinema, Popular Film, Proyector, Umbral,La Vanguardia, etc. És autora de Memorias de familia, Violetas imperiales, Éxodo. Diario de una refugiada española (1940, amb pròleg de León Felipe, considerada per molts com la millor obra de l'exili i que fou publicada per lliuraments en la revista Hoy; reeditada en 2009),Madréporas (1944 i 1967), Interludio ibérico (1978, amb altres), La cola de la sirena (1983), Mingo, el niño de la banda (1985), La Cenicienta china (1986) iLa bruja vestida de rosa (1988), entre d'altres. Silvia Mistral va morir el 26 de juliol de 2004 a Lomas de Ballavista (Ciudad López Mateos, Mèxic, Mèxic).

Silvia Mistral (1914-2004)

***

Necrològica de José Sender Fau publicada en el periòdic parisen "Le Combat Syndicaliste" del 16 de setembre de 1971

Necrològica de José Sender Fau publicada en el periòdic parisen Le Combat Syndicaliste del 16 de setembre de 1971

- José Sender Fau: L'1 de desembre de 1914 neix a Alcolea de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Sender Fau. Emigrà de ben jovenet a Catalunya i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i de Barcelona. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità com a milicià en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») i fou ferit en combat. El febrer de 1929, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou reclòs en diversos camps de concentració. Detingut pels alemanys, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria) durant quatre anys. Després de l'alliberament del camp en 1945, retornà a França i s'instal·là a Riam, on treballà a la fàbrica de pneumàtics Michelin i milità activament en la CNT local. José Sender Fau va morir, quan ocupava la secretaria de la Federació Local de la CNT, el 6 de maig de 1971 a Riam (Alvèrnia, Occitània).

***

Necrològica d'Andrés Segarra Lentín apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 19 de setembre de 1971

Necrològica d'Andrés Segarra Lentín apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de setembre de 1971

- Andrés Segarra Lentín: L'1 de desembre de 1919 neix a Alcolea de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Andrés Segarra Lentín. Sos pares es deien Marcos Segarra i Francisca Lentín. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució va fer costat la col·lectivitat d'Alcolea de Cinca i posteriorment va ser mobilitzat en l'anomenada «Lleva del Biberó». Va ser ferit al front de l'Ebre. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i passà pels camps de concentració i per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Establert a Lo Mont, milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Andrés Segarra Lentín va morir el 30 d'octubre de 1970 a l'Hospital Layné de Lo Mont (Aquitània, Occitània) i dos dies després sa família, arribada de la Península, li va imposar un enterrament religiós davant les protestes dels assistents.

---

Continua...

---

Escriu-nos

La novel•la històrica a les Illes - López Crespí homenajea a Alexandre Ballester y sa Pobla en su nuevo Libro -

0
0

La novel•la històrica a les Illes - López Crespí homenajea a Alexandre Ballester y sa Pobla en su nuevo Libro - El Ayuntamiento de sa Pobla está detrás de la edición de esta novela que lleva por título El vicari d´Albopàs – Se basa en la historia de Joan Parera Sansó, aunque es “pura ficción”.


Per Cara Ferrer (Última Hora)


Muchos mallorquines, sobre todo de Part Forana, sabrán que Albopàs es un sinónimo ampliamente utilizado para hacer referencia a sa Pobla (de hecho, es un anagrama). Este topónimo fue acuñado por el célebre escritor Alexandre Ballester, nacido en Gavà en 1933 pero que pasó buena parte de su vida en sa Pobla, donde faleció en 2011. A él y su pueblo rinde homenaje Miquel López Crespí en su nueva novela titulada El vicari d´Albopàs y que edita la regidoria de Cultura del Ajuntament de esta localidad. (Clara Ferrer)


Muchos mallorquines, sobre todo de Part Forana, sabrán que Albopàs es un sinónimo ampliamente utilizado para hacer referencia a sa Pobla (de hecho, es un anagrama). Este topónimo fue acuñado por el célebre escritor Alexandre Ballester, nacido en Gavà en 1933 pero que pasó buena parte de su vida en sa Pobla, donde faleció en 2011. A él y su pueblo rinde homenaje Miquel López Crespí en su nueva novela titulada El vicari d´Albopàs y que edita la regidoria de Cultura del Ajuntament de esta localidad.

El vicari d´Albopàs se basa en el personaje real de Joan Parera Sansó (1865-1927), que era de Manacor pero se instaló en sa Pobla, donde llevó a cabo una importante labor social y de dinamización cultural.


Personaje


“Fue un personaje muy importante. Impulsó la revista Sa Marjal, que se publicó durante unos veinte años y que en su mayor parte era en catalán, algo muy inusual en la época. Esta revista proporciona información gigantesca sobre la cultura de sa Pobla, sus costumbres y tradiciones, como si de una enciclopedia se tratara. Tambié fomentó la escolarización de los niños y niñas del pueblo, promociendo la Escola Graduada de sa Pobla; catalogó los poblados talayóticos que hasta el momento poco interesaban y, como buen cristiano, creó la Caixa Rural de sa Pobla, un banco pensado para la gente humilde”, detalla Crespí.

Por otra parte, Parera Sansó, apunta el autor, “era un personaje muy conservador, reaccionario e incluso carlista. Era un hombre que se preocupaba mucho por los avances del socialismo y el anarquismo en el mundo y luchó contra lo que los sacerdotes llamaban ‘ideas disolventes’, ideas contra lo que pudiera romper con lo preestablecido”. “Para él, la mujer tenía que centrarse en la Iglesia y en la familia, en complacer al marido y callar todo lo demás”, agrega.

Respecto a estas cuestiones, el autor insiste en que “no me interesaba solamente esa parte histórica, sino abordar la parte psicológica para mí tan contradictoria”, por lo que para ello, advierte, ha inventado una especie de “conflicto psicológico”.

“A medida que se va acercando a su muerte, se va dando cuenta y va tomando concienca de lo contradictoria que ha sido su vida y se pregunta si lo que hizo y por lo que luchó a lo largo de su vida era correcto o no. Ese arrepentimiento y consideración es una licencia literaria, pues no consta en ningún sitio que pensara tal cosa”, cuenta.


Humanizar


“En ese sentido, con esta novela humanizo el personaje, porque si el lector conoce alguno de sus libros verá que era un hombre muy arraigado en el catolicismo más rígido”, añade.

Otros nombres que aparecen en la novela son Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvá, George Sand, Primo de Rivera y Miquel Crespí Pons (Tío de López Crespí y que fue alcalde de sa Pobla en aquella época), así como los hechos históticos acaecidos durante las Germanies o la Setmana Tràgica de Barcelona.

(Ùltima Hora, 28-XI-2020)


[02/12] «La Fuerza» - Estrena d'«¡Abajo las armas!» - Langfritz - Guasco - Bartolini - Diana - Monforte - Moragrega - Nuño - Scott - Baigorria - Nicolet - Baracchi - Comas - Manetti - Ristori - Amenós - Lagant - Valdenebro - Illich - Gallego

0
0
[02/12] «La Fuerza» - Estrena d'«¡Abajo las armas!» - Langfritz - Guasco - Bartolini - Diana - Monforte - Moragrega - Nuño - Scott - Baigorria - Nicolet - Baracchi - Comas - Manetti - Ristori - Amenós - Lagant - Valdenebro - Illich - Gallego

Anarcoefemèrides del 2 de desembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "La Fuerza"

Capçalera del primer número de La Fuerza

- Surt La Fuerza: El 2 de desembre de 1916 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número de la publicació quinzenal anarcosindicalista La Fuerza. Periódico defensor de las sociedades obreras. Editada a iniciativa d'un grup de companys de la Federació d'Art Tèxtil. Hi van col·laborar Germina Alba, M. Gimeno, J. Gisbert, Cursivo Guasa, Manuel Lloret, Juan Pastor, Jorge Quiles, Ismael Rico, José Sánchez Rosa, Rafael Soler i Antonio Tuy, entre d'altres. Entre el número 2 (16 de desembre de 1916) i el 3 (3 de març de 1917) interrompí la publicació a causa de la vaga general de 24 hores. En sortiren quatre números, l'últim el 17 de març de 1917, i hagué de tancar a causa de la repressió. Va ser substituït per La Horda.

***

Propaganda de l'estrena de l'obra de teatre apareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 2 de desembre de 1932

Propaganda de l'estrena de l'obra de teatre apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 2 de desembre de 1932

- Estrena d'¡Abajo las armas!: El 2 de desembre de 1932 s'estrena al Teatre Apolo de Barcelona (Catalunya) el drama antimilitarista, pacifista i llibertari en tres actes i cinc quadres ¡Abajo las armes!, escrit pel dramaturg anarquista Eduard Borràs López i per Emilio Gómez de Miguel. L'obra, interpretada per la Companyia d'Art Dramàtic i dirigida per Joaquim Torrents, comptà amb les interpretacions d'Emilia Baró i de María Callejas, entre d'altres. L'obra va ser publicada l'any següent per la reputada Casa Editorial Maucci, fet que li donà una repercussió important i una distribució als quioscos barcelonins.

Anarcoefemèrides 

Naixements

Notícia de l'expulsió de Johann Langfritz publicada en el periòdic parisenc "Le XIXe Siègle" de l'1 d'abril de 1892

Notícia de l'expulsió de Johann Langfritz publicada en el periòdic parisenc Le XIXe Siègle de l'1 d'abril de 1892

- Johann Langfritz: El 2 de desembre de 1855 neix a Beerbrach (Alemanya) l'anarquista Johann Langfritz. Establert a París (França), regentà una sabateria al núm. 27 del carrer Saussure on donà feina a dos compatriotes sense papers. El 29 de març de 1892 va ser expulsat de França i retornà a Alemanya. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Michele Guasco

Michele Guasco

- Michele Guasco: El 2 de desembre de 1888 neix a Pietra Marazzi (Piemont, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Michele Guasco. Sos pares es deien Giuseppe Guasco i Adelaide Cauccia. Quan encara era una adolescent s'establí amb sa família a Alessandria (Piemont, Itàlia), on visqué fins l'hivern de 1916. Es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia), trobà feina com a obrer a la Fàbrica Italiana d'Automòbils de Torí (FIAT) i passà a viure al barri obrer torinès de la Barriera di Nizza. L'ambient proletari de la barriada va fer que setmanes després comences a freqüentar els locals llibertaris, especialment el Cercle Anarquista «Scuola Moderna» i el «Fascio Libertario» de Torí. Després de participar en la protesta obrera contra la carestia de la vida i contra la guerra, que culminà en el sagnant motí esdevingut entre el 22 i el 26 d'agost de 1917, destacà com a un dels anarcosindicalistes més actius del moviment dels consells obrers que es desenvoluparen en els principals centres industrials torinesos de la postguerra. Acomiadat de la fàbrica on treballava arran de l'arribada del feixisme, es va veure obligat a guanyar-se la vida com a venedor ambulant de quincalla. En aquests anys de crisi econòmica, la Prefectura de Policia de Torí el qualificà d'«individu políticament perillós» que aprofitava la seva feina arreu dels mercats per a fer propaganda anarquista, alhora que fomentava l'expatriació il·legal dels seus companys. Membre del grup anarquista clandestí«Barriera di Nizza», és considerat per la policia com a un dels creadors d'un comitè de coordinació dels diversos nuclis de la ciutat. El febrer de 1931 va ser detingut, però continuà en els anys successius en la lluita, fent costat les víctimes polítiques i mantenint contactes amb el Comitè de Propaganda de la Unió Anarquista Italiana (UAI), amb seu a París (França). Entre 1932 i 1936 mantingué estretes relacions amb els nuclis liberal socialistes de «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat) que operaven a Torí, col·laborant amb el seu periòdic d'informació Voci d'Officina i actuant com a enllaç entre Carlo Rosselli, aleshores exiliat a París, i alguns dels seus membres que operaven a Itàlia. També establí contactes amb Giulio Bacconi que, l'abril de 1936, fou un dels promotors a Marsella (Provença, Occitània) d'una Federació Anarquista. Quan l'esclat de la Guerra Civil a Espanya, es dedicà a reclutar voluntaris per lluitar als fronts de la Península, fer costat les organitzacions d'exiliats cap a Espanya i difondre premsa antifeixista que rebia de Chambéry (Savoia, Arpitània). El 9 d'octubre de 1936 va ser detingut i processat pel Tribunal Especial sota l'acusació de«delictes de conspiració política mitjançant associació per atemptar contra la constitució de l'Estat, per adhesió a la banda GL i per enrolament de ciutadans al servei de potències estrangeres». El 20 de març de 1937 va ser condemnat a vuit anys de reclusió i tancat a la penitenciaria de Civitavecchia (Laci, Itàlia). En 1942, arran d'un indult, va ser alliberat i retornà a Torí, adherint-se a la conflictivitat obrera que es desencadenà després de la caiguda del feixisme. El març de 1944 formà part, en qualitat de representant dels anarcosindicalistes, del Comitè d'Agitació Provincial i mantenint directa relació amb el grup editor del periòdic anarquista Era Nuova, que es distribuí a les fàbriques i entre les formacions partisanes. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre.

***

Guglielmo Bartolini fotografiat per Pietro Bezzi (Ravenna, febrer de 1950)

Guglielmo Bartolini fotografiat per Pietro Bezzi (Ravenna, febrer de 1950)

- Guglielmo Bartolini: El 2 de desembre de 1889 neix a Cervia (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Pietro Guglielmo Bartolini. Sos pares es deien Domenico Bartolini i Eugenia Medea Soprani. El 19 de novembre de 1898 es traslladà amb sa família a Ravenna, on, encara adolescent, començà a treballar de jornaler i de fuster. El 29 de desembre de 1909, després de ser cridat a files, va ser enrolat en la Marina, on va rebre diversos càstigs per professar idees subversives i per fer-hi propaganda. Un cop llicenciat, va ser posat sota vigilància per part dels carrabiners, però no sabem res de concret sobre les seves activitats polítiques. Formà part de la Cambra del Treball de Ravenna i la representà en diversos congressos. En aquestaèpoca treballava de fogoner de vaixells mercants i va fer alguns viatges a Kotor (Montenegro). Quan esclatà la Gran Guerra es declarà neutral, però el 10 de juliol de 1915 va ser novament cridat a files i destinat com a fogoner de vaixells de guerra a Venècia (Vèneto, Itàlia) i després a Bríndisi (Pulla, Itàlia). Jutjat per un delicte militar, va ser condemnat a un any de reclusió. Quan estava empresonat a Venècia, tot esperant ser traslladat a Gaeta (Laci, Itàlia), conegué dos militars detinguts, el mariner electricista Achille Moschini i el caporal de cavalleria desertor Giorgio Carpi, que van explicar que estaven en contacte amb agents secrets austríacs disposats a pagar importants sumes de diners a qualsevol que fes esclatar pels aires vaixells de guerra italians i decidí unir-se amb ells en aquesta empresa. Quan encara era a la presó, el 27 de setembre de 1915 el cuirassat Benedetto Brin, ancorat al port de Bríndisi, patí un sabotatge, que tingué com a resultat 456 morts, entre oficials, sotsoficials i mariners. El 15 d'octubre de 1915 va ser traslladat a la presó militar de Gaeta i probablement va perdre el contacte amb Moschini i Carpi. Després de l'enfonsament del vaixell de guerra Leonardo da Vinci, el 2 d'agost de 1916, decidí confessar a les autoritats el que sabia. Les seves revelacions ajudaren en la investigació del cas, però va ser acusat d'alta traïció i intel·ligència amb l'enemic. L'1 d'agost de 1918 va ser jutjat per un tribunal militar romà pel cas de la Benetto Brin i condemnat, prèvia degradació, a cadena perpètua. Moschini i Carpi va ser condemnats a la pena de mort mitjançant afusellament d'esquena, encara que la pena va ser commutada el 20 de març de 1919 per la de cadena perpètua; un altre implicat, Michele Azzoni, que s'autodefinia com a actor cinematogràfic, va ser absolt. Durant tota la seva vida va declarar la seva innocència, encara que sembla que va pecar d'ingenuïtat. Va estar empresonat durant 25 anys, sobretot a Porto Longone, a l'illa d'Elba. El més curiós del casés que Moschini va ser alliberat el març de 1937 i Carpi en 1940. Per insistència de la seva família, va demanar la gràcia i passà gairebé un any de confinament a Ventotene. El 8 de setembre de 1943, amb la caiguda del feixisme, recuperà la llibertat i prengué part activa en la Resistència com a partisà combatent, amb el nom de batalla deVecchio, enquadrat en la 28 Brigada«Garibaldi», que operava als Apenins de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia). El 20 d'abril de 1944 va ser capturat pels alemanys durant una«neteja» a les muntanyes i empresonat a Forlì a l'espera del seu afusellament. Quan els companys se n'adonaren de la seva agafada, organitzaren una evasió muntada amb una estratagema en la qual intervingueren Manilla Guadani, companya de l'anarquista Attilio Bazzocchi, i la partisana Ginetta Ghirardini. Un cop lliure, entre el 12 de juny de 1944 i el 4 de desembre d'aquell any, formà part de l'«Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana) «Ravenna» i representà el moviment anarquista en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Ravenna. Després de la II Guerra Mundial, va ser un destacat militant de la Federació Comunista Llibertària (FCL) i després de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) de Ravenna. Com a secretari de la Federació Anarquista de Ravenna (FAR), signà l'expulsió de Domenico Zavattero del moviment anarquista. Amb Pirro Bartolazzi i Digione Bosi col·laborà en la refundació del periòdic L'Aurora. Guglielmo Bartolini va morir el 27 de novembre de 1958 d'un atac cardíac a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Foto antropomètrica de Vittorio Diana

Foto antropomètrica de Vittorio Diana

- Vittorio Diana: El 2 de desembre de 1897 neix a Corpolò (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Vittorio Diana, també conegut com Victor Diana. Sos pares es deien Eugenio Diana i Barberina Pozzi. En 1921 va ser imputat, amb son amic Mario Buda i altres companys, de l'assassinat d'un mariscal dels carrabiners a Savignano sul Rubicone (Emília-Romanya, Itàlia). Fugint de la repressió, en 1922 s'instal·là amb sa mare a França i treballà de paleta estucador a Niça (País Niçard, Occitània). En aquesta època vivia en un restaurant del número 5 del carrer Scaliéro de Niça. En 1923 son germà Ermanno Diana, també anarquista, s'establí amb ells a Niça. El 29 d'abril de 1924 va ser condemnat, juntament amb Cesare Bernacchione, pel Tribunal Correccional de Niça a quatre mesos de presó amb llibertat provisional per«possessió d'arma prohibida» en uns enfrontaments durant la benedicció d'una bandera del grup feixista local, amb presència del cònsol general d'Itàlia, celebrada el 21 d'abril d'aquell any a l'església de Saint-Jaume. En aquesta època s'encarregava de la distribució a Niça de la revista anarquista italiana Pensiero e Volontà i formà part del«Comitè Mario Castagna». El 17 de setembre de 1925, amb 38 companys, entre ells Ugo Boccardi, Umberto Marzocchi i Carlo Pergoli, fou un dels creadors a Niça d'un Comitè de Defensa, que el novembre d'aquell any va ser processat per l'Audiència de Gènova (Ligúria, Itàlia). En aquesta època mantingué correspondència amb Mario Buda. Durant els anys trenta va ser fitxat per la policia de Niça com a«anarquista extremadament actiu ocupat en la propaganda entre els italians de la població» i com a «element perillós, susceptible d'amagar i d'arreplegar els anarquistes de la zona i de prestar-los en tot moment ajuda i assistència». Vittorio Diana va ser assassinat per gelosia el 6 de gener de 1930 al seu domicili del barri del Vallon-Obscur de Niça (País Niçard, Occitània) de cinc trets per Silvio Ubaldi, empresari de la construcció, que vivia amb sa companya i sos quatre infants en una altre part del mateix immoble. Algunes fonts diuen, de manera totalment errònia, que l'assassí era un excarrabiner i que aquest actuà per motius polítics.

Vittorio Diana (1897-1930)

***

Necrològica de Juan Monforte Galbe apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 6 de març de 1977

Necrològica de Juan Monforte Galbe apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de març de 1977

- Juan Monforte Galbe: El 2 de desembre de 1902 neix a Andorra (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Monforte Galbe –el segon llinatge a vegades citat Galve o Gálvez. Quan tenia 18 anys emigrà a Catalunya, on treballà de miner i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va mostrar-se especialment actiu sindicalment a les localitats bagenques de Súria i Sallent i a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya), fet pel va ser empresonat a la Presó Model de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a treballar a les mines de Champclausson, a la zona de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Champclausson de la CNT, de la qual va ser secretari. Juan Monforte Galbe va morir el 13 de gener de 1977 a Champclausson (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Florencio Moragrega Adell apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 25 de novembre de 1984

Necrològica de Florencio Moragrega Adell apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 de novembre de 1984

- Florencio Moragrega Adell: El 2 de desembre de 1907 neix Beseit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Florencio Moragrega Adell –el primer llinatge citat erròniament de diferents maneres (Moragrera,Moragoaga, etc.). Sos pares es deien Manuel Moragrega i Joaquina Adell. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan la insurrecció de 1933 va ser detingut i empresonat a Beseit i a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), on l'abril de 1934 encara hi romania. Durant la Revolució fou un dels organitzadors de les col·lectivitats agrícoles de Beseit i el febrer de 1937 va ser nomenat regidor municipal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració Argelers. Durant la II Guerra Mundial s'establí a Llemotges (Llemosí, Occitània), on serví d'agent d'enllaç entre la zona«lliure» i la zona ocupada. Va ser enviat a fer feina a Orador de Glana (Llemosí, Occitània), enquadrat en el Grup de Treballadors Estrangers Núm. 643 on també es trobava son cosí Manuel Tejedor Della. Capturat pels alemanys, va ser enviat a un camp de concentració, però aconseguí fugir-ne i sumar-se a la Resistència. Després de la II Guerra Mundial acollí la família de son cosí Manuel Tejedor Della, que havia mort durant en una acció del maquis, al seu domicili d'Aissa (Llemosí, Occitània) i treballà de gelater. Cap al 1952 s'establí a Perpinyà, on regentà una confiteria al número 41 del carrer Quinze Degrés, i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Sa companya fou Encarnació Agut. Florencio Moragrega Adell va morir el 30 de setembre de 1984 al seu domilici de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Amor Nuño

Amor Nuño

- Amor Nuño: El 2 de desembre de 1913 neix a Piñera (Cudillero, Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Ricardo Amor Nuño Pérez. Son pare, Ricardo Nuño Huergo, era un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i sa mare es deia Carolina Pérez, i ambdós regentaven una botiga d'ultramarins i de begudes a Cudillero. Quan tenia 18 anys fou detingut a Madrid per portar una pistola. Xofer i mecànic de professió, en maig de 1934 s'afilià al Sindicat del Transport de la CNT de Madrid i fou secretari de les Joventuts Llibertàries madrilenyes que es constituïren en aquella època. En 1936 fou nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats de la CNT de Madrid, càrrec confirmat a començaments de 1937. Durant el mes de setembre de 1936 formà part com a jurat dels Tribunals Populars que es constituïren a la Presó Model madrilenya a instàncies del president interí del Tribunal Suprem, Mariano Gómez. El 7 de novembre de 1936 va ser nomenat representant de la CNT en la primera Junta de Defensa de Madrid, presidida pel general José Miaja Menant, i on ocupà la Conselleria d'Indústries de Guerra –anomenada d'antuvi de Producció–, al principi, i la de Transports, després, fins al 23 de desembre d'aquell any quan dimití per pressions de Cipriano Mera, amb el suport de Amor Buitrago i d'Eduardo Val. Creà la «Columna Amor y Libertad», que comandà amb Isidro Albert al front madrileny (Toledo, Bargas, Olías, etc.) en 1936. El febrer de 1937 fou nomenat secretari del Sindicat del Transport madrileny. L'abril de 1937 la Regional Centre de la CNT l'elegí per a la secretaria de la Federació Nacional d'Indústria del Transport (FNIT), per la qual cosa es traslladà a Barcelona. El març de 1937 va fer mítings a la capital catalana, on fou detingut el 2 de juny per la policia comunista acusat de possessió d'armes, després de trobar-li una pistola, i restà tancat gairebé tres setmanes–només sortí gràcies a les gestions de Miaja. L'abril de 1938 fou comissari de Transports, alhora que militava en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i també exercí de comissari de l'Escola d'Aplicació d'Oficials de l'STE. El març de 1939 fou detingut per l'Exèrcit franquista a Alacant i tancat als camps de Los Almendros i Albatera. Poc després fou portat a Madrid, on fou torturat, jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i tancat en espera d'execució. Amor Nuño fou afusellat el 17 de juliol de 1940 al Cementiri de l'Est de Madrid (Espanya) i el seu cos llançat en una fossa comuna. En 2004 l'escriptor Jorge Martínez Reverte, en el seu llibre La batalla de Madrid, acusà directament i sense molt de fonament Amor Nuño, com a representant de la Federació Local de Sindicats de la CNT en la Junta de Defensa de Madrid, i a les comunistes Joventuts Socialistes Unificades (JSU) en la Conselleria d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Madrid, els responsables de la qual eren Santiago Carrillo i José Cazorla, de les saques de detinguts de les presons madrilenyes el novembre de 1936, entre elles les de la matança de Paracuellos del Jarama, i tot amb la possible aquiescència del ministre de Justícia Joan García Oliver. Altres autors, com ara Antonio Elorza, acusen directament Vittorio Codovilla (Camarada Medina), representant del Komintern a Espanya, de les execucions en massa de Paracuellos. La responsabilitat d'Amor Nuño, i de la CNT, en les saques madrilenyes és un tema obert i que ha fet córrer molta tinta.

Amor Nuño (1913-1940)

***

James C. Scott

James C. Scott

- James C. Scott: El 2 de desembre de 1936 neix a Mount Holly (Burlington, New Jersey, EUA) l'antropòleg, filòsof i politòleg llibertari James Campbell Scott. Fill d'una família benestant d'idees esquerranes, en morir son pare, però, deixà sa família arruïnada i hagué de treballar en diverses feines manuals per a poder pagar-se l'educació. Després d'estudiar a la Moorestonwn Friends School (MFS, Escola d'Amics de Moorestonwn), escola quàquera de Moorestonwn (Burlington, New Jersey, EUA), on entrà en contacte amb grups«marginalitzats» i «dominats» (objectors de consciència, esquerrans, marginats socials, etc.), en 1953 es matriculà en ciències polítiques al Williams College, universitat privada de Williamstown (Massachussets, EUA), on es va graduar amb una tesi sobre el desenvolupament econòmic de Birmània. Després va rebre una beca del Rotary International per a estudiar a Birmània, on va ser reclutat per un estudiant activista anticomunista nord-americà per a la Central Intelligence Agency (CIA, Agència Central d'Intel·ligència). Acceptà fer informes per a la CIA i quan va finalitzar la seva beca començà a treballar a l'oficina de París (França) de la National Student Association (NSA, Associació Nacional d'Estudiants) nord-americana, fent estudis per a la CIA sobre els moviments estudiantils internacionals controlats pel moviment comunista. En 1961 començà els estudis de postgrau en ciències polítiques a la Universitat de Yale (New Haven, Connecticut, EUA). Realitzà un estudi, supervisat per Robert E. Lane, sobre la ideologia política a Malàisia, on analitzà entrevistes amb funcionaris públics del país. En 1967 va ser nomenat professor assistent de ciències polítiques a la Universitat de Wisconsin a Madison (Wisconsin, EUA). Com a especialista en el sud-est asiàtic durant la Guerra del Vietnam, va fer cursos sobre el conflicte bèl·lic i les revolucions pageses. En aquests anys es va implicar en el moviment estudiantil, en la solidaritat internacional i en el moviment contra la Guerra del Vietnam, fet que li va portar problemes amb els seus superiors acadèmics. En 1976, després d'obtenir la permanència acadèmica a Madison, retornà a Yale i s'instal·là amb sa companya en una petita granja a Durham (Connecticut, EUA). A principis de la dècada dels vuitanta comprà una granja més gran i es dedica a la cria d'ovelles per la seva llana. Des de 1991 dirigeix el Programa d'Estudis Agraris de Yale i en 1997 fou president de l'Association for Asian Studies (AAS, Associació d'Estudis Asiàtics). És membre de l'American Academy of Arts and Sciences (AAAS, Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències) i en 2020 va ser elegit membre de l'American Philosophical Society (APS, Societat Filosòfica Americana). Ha rebut beques del Centre for Advanced Study in the Behavioral Sciences (CASBS, Centre per a l'Estudi Avançat en Ciències del Comportament), de l'Institute for Advanced Study (IAS, Institut d'Estudis Avançats), del Massachusetts Institute of Technology (MIT, Institut de Tecnologia de Massachusetts), de la National Science Foundation (NSF, Fundació Nacional per a la Ciència), de la National Endowment for the Humanities (NEH, Fons Nacional d'Humanitats) i de la Guggenheim Foundation. Els seus eixos d'investigació es centren en l'economia política i el paper de l'Estat; les teories de les relacions de classe, la resistència, la revolució i l'anarquisme; les societats agràries i la política pagesa; i els estudis sobre el sud-est asiàtic, entre d'altres. Entre les seves obres podem destacar Political Ideology in Malaysia: Reality and the Beliefs of an Elite (1968), Comparative Political Corruption (1972), The Moral Economy of the Peasant: Rebellion and Subsistence in Southeast Asia (1976), Friends, Followers, and Factions: A Reader in Political Clientelism (1976), Weapons of the Weak: Everyday Forms of Peasant Resistance (1985), Everyday Forms of Peasant Resistance in Southeast Asia (1986), Domination and the Arts of Resistance: Hidden Transcripts (1990), Seeing Like a State: How Certain Schemes to Improve the Human Condition Have Failed (1998), The Art of Not Being Governed: An Anarchist History of Upland Southeast Asia (2009), Decoding subaltern politics. Ideology, disguise, and resistance in agrarian politics (2012), Two Cheers for Anarchism: Six Easy Pieces on Autonomy, Dignity, and Meaningful Work and Play (2012), Against the Grain: A Deep History of the Earliest States (2017), entre d'altres. James C. Scott és una de les figures mundials més destacades de l'antropologia anarquista, continuadora dels estudis de diversos autors (Pierre Bourdieua, Pierre Clastres, Michel Foucault, Steven Michael Lukes, etc.), si bé, el seu anarquisme no té res de doctrinari ni de dogmàtic.

***

Osvaldo Baigorria fotografiat per Patrick-Haar

Osvaldo Baigorria fotografiat per Patrick-Haar

- Osvaldo Baigorria: El 2 de desembre de 1948 neix a Mataderos (Buenos Aires, Argentina) l'escriptor, periodista i professor anarquista Osvaldo Germán Baigorria. Entre 1974 i 1993 residí a Perú, Costa Rica, Mèxic, Estats Units, Espanya, Itàlia i Canadà, guanyant-se la vida en diferents treballs (artesà, sembrador d'arbres, bomber en incendis forestals, etc.). A Canadà va ser traductor i assistent en programes d'ajuda a refugiats llatinoamericans de la institució quàquera Argenta Society of Friends (ASF) i membre fundador d'una comunitat rural llibertària a Argenta, als boscos de les Muntanyes Rocalloses (Colúmbia Britànica, Canadà). També rebé beques d'estudis canadenques per a desenvolupar projectes d'investigació sobre narratives aborígens, minories i mitjans de comunicació. Començà a exercir el periodisme en 1973 en la revista 2001 de Buenos Aires. Des de 1993 és professor titular del Taller Anual de l'Orientació Periodisme a la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de Buenos Aires, del Taller de Primer Any al Taller Escola Agència (TEA) i dicta cursos de redacció en el Centre Cultural Rector Ricardo Rojas, institucions totes de Buenos Aires (Argentina). Entre el 29 i el 30 d'agost de 2013 participà en la XI Conferència Nacional sobre Polítiques de Drogues, celebrada a Buenos Aires. Els seus temes d'interès se centren en les contracultures, els moviments llibertaris, els vagabunds, les microsocietats, les tribus urbanes, etc. Trobem articles seus en nombrosos diaris (Clarín, El Independiente, El Mundo,Página/12, Tiempo Argentino, etc.) i publicacions periòdiques (2001, Avatares,Ajoblanco, La Caja, Cerdos y Peces, Crisis, La Lletra A, Lote, Mancilla, La Mano, Mutantia, Ñ, El Ojo Mocho, Página/30,El Periodista,El Porteño, Radar, Uno Mismo,XYZ, etc.). Ha conreat la novel·la –Llévatela, amigo, por el bien de los tres (1989 i 2015) i Correrías de un infiel (2005)– i l'assaig –En pampa y la vía (1998), Georges Bataille y el erotismo (2002), Buda y las religiones sin Dios (2003), Anarquismo trashumante. Crónicas de crotos y linyeras (2008, edició corregida d'En pampa y la vía) i Sobre Sánchez (2012). També és autor de les compilacions Prosa plebeya. Ensayos (1980-1992) (1997, amb Christian Ferrer), de Néstor Perlongher, i Un barroco de trinchera. Cartas a Baigorria de Néstor Perlongher (2006); i de les antologies Con el sudor de tu frente. Argumentos para la sociedad del ocio (1995, amb altres), Contra la prensa. Antología de diatribas y apostillas (2001, amb altres), El amor libre. Eros y anarquía (2006), Cerdos& Porteños (1984-1987) (2014) i Zona de cuentos (2015, amb altres). Actualment viu entre Islas de Tigre i els barris Once i Palermo de Buenos Aires.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia del judici contra Albert Nicolet publicada en el periòdic parisenc "Le XIXe Siègle" del 22 de desembre de 1889

Notícia del judici contra Albert Nicolet publicada en el periòdic parisenc Le XIXe Siègle del 22 de desembre de 1889

- Albert Nicolet: El 2 de desembre de 1905 mor a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) l'anarquista Albert Nicolet, també conegut com Metternich. Havia nascut el 23 de març de 1850 a La Ferrière (Berna, Suïssa). Després d'aprendre l'ofici de gravador a Ginebra (Ginebra, Suïssa), es posà a treballà en la indústria rellotgera a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Membre de la secció local de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors, l'agost de 1875 va ser elegit membre del seu Comitè Federal. Cap al 1877, amb altres dos gravadors, Frédéric Graisier i Jacob Spichiger, i el joier torner Auguste Spichiger, reconstituí la Cooperativa Obrera de Le Locle (Neuchâtel, Suïssa). En aquests anys col·laborà en el periòdic Le Révolté de Ginebra. Entre el 17 i el 18 d'agost de 1889 participà en l'aferrada del cartell, a les principals poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun, Basilea, Olten, etc.), del Manifest dels anarquistes suïssos, del qual Jean Grave imprimí a París (França) 10.000 exemplars. Aquest manifest bilingüe reivindicava la «propaganda pel fet», denunciava les expulsions per part de les autoritats de nombrosos anarquistes estrangers, s'oposava a la creació del càrrec permanent de procurador general de la Confederació Suïssa i al reforçament de la policia política. Els presumptes responsables van ser processats per la Cambra Criminal del Tribunal Federal, reunida a Neuchâtel: ell fou acusat de ser l'autor del text, que havia estat redactat a petició del grup anarquista de La Chaux-de-Fonds; Félicien Derbellay, de Lausana, i Ferdinand Hänzi, de Basilea, van ser acusat de difondre'l. Nombrosos testimonis (Charles Froidelance, Paul Janner, Marc l’Eplattenier, Arthur Monnin, Jules Coullery, Alcide Dubois, Rieser, Meyrat, Marthe Wirz, Emile Allemand) s'autoinculparen d'haver participat en la difusió del cartell. El 20 de desembre de 1889 els tres acusats van ser absolts ja que el Codi penal no preveia la sancion d'amenaces generales contra l'ordre social i polític. A partir de 1890 s'encarregà d'administrar a Suïssa les vendes i subscripcions del periòdic parisenc de Jean Grave La Révolte. En 1892, amb Alcide Dubois i Jules Coullery de Saint-Imier, redactà el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent, publicat anònimament a Ginebra. Formà part dels obrers, especialment amb Aimé Bovet, que lluità contra el socialisme reformista. El Primer de Maig de 1893 ambdós distribuïren un manifest, signat pels «Anarquistes del Jura», on encoratjaven els obrers a distanciar-se d'allò que havia esdevingut el Dia del Treball, una«processó pacífica que porta al fang parlamentari». En 1895 envià breus corresponsalies de Suïssa per a Le Temps Nouveaux de París i aquest mateix any, amb Aimé Bovet i Auguste von Gunten, fou expulsat per anarquista del Cercle Obrer de La Chaux-de-Fonds. En 1904 militava en el Grup Llibertari de La Chaux-de-Fonds.

***

Giovanni Baracchi

Giovanni Baracchi

- Giovanni Baracchi: El 2 de desembre de 1936 mor a Paterson (Nova Jersey, EUA) el propagandista anarquista Giovanni Matteo Baracchi. Havia nascut el 6 de juliol de 1871 a Mazzoleni (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Francesco Baracchi i Clarina Viganò. En 1881 es traslladà amb sa família a Milà (Llombardia, Itàlia). Es guanyava la vida com a tipògraf i enquadernador i era membre de la Societat d'Ajuda Mútua d'Enquadernadors. Considerat per les autoritats com a«rufià de la pitjor espècie», milità en el grup anarquista milanès«Avanguardia». Entre 1889 i 1893 va ser detingut i denunciat nombroses vegades per diferents motius, dos d'elles per «associació criminal» i una per «fabricació de moneda falsa», però sempre va ser absolt per manca de proves. En aquests anys es relacionà amb Pietro Gori, Carlo Crivelli i Carlo Chignola (Ghignola), entre altres destacats anarquistes. El març de 1894 va ser detingut amb Pietro Gori, Francesco Cafassi i altres membres del cercle «Il Risveglio», però aquesta vegada no va ser processat. L'agost de 1894, arran de l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot a mans de Sante Caserio i fugint de les lleis d'excepció antianarquistes, emigrà a Lugano (Ticino, Suïssa), seguint l'exemple de Pietro Gori. El febrer de 1895 va ser expulsat (decret del 29 de gener), amb Gori, de Suïssa i ambdós, a més d'Ettori Bonometti i Luigi Redaelli, arribaren dies després a Londres (Anglaterra) després de passar per Alemanya i Brussel·les (Bèlgica). En 1901 ja el trobem als Estats Units, on hi romandrà la resta de sa vida, viatjant i vivint en diverses ciutats nord-americanes: Washington (Districte de Colúmbia), Phillipsburg (Nova York), Filadèlfia (Pennsilvània), Norfolk (Virginia), Allentown (Pensilvània), South Bethlehem (Pennsilvània), Union City (Pennsilvània), etc. Considerat per les autoritats com un dels implicats en l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia, va ser posat en estreta vigilància. Dedicat sempre a la propaganda llibertària, envià correspondència a diferents publicacions anarquistes, com ara Cronaca Sovversiva, La Protesta Umana o L'Adunata dei Reffrattari. El novembre del 1912 son fill Lucifero morí a Filadèlfia i en 1916 participà en les activitats de la Universitat Popular d'Allentown, ciutat des d'on recaptà fons per a la defensa de Luigi Galleani. Els familiars, interrogats en 1926 per la policia milanesa, digueren que l'última notícia seva l'havia rebut 25 anys abans des de Nova York (Nova York, EUA).

***

Josep Comas Solà

Josep Comas Solà

- Josep Comas Solà: El 2 de desembre de 1937 mor a Barcelona (Catalunya) l'astrònom, divulgador científic i simpatitzant llibertari Josep Comas Solà. Havia nascut el 19 de desembre de 1868 a Barcelona (Catalunya). Fill d'un comerciant progressista, de jove s'apassionà per l'astronomia i quan només tenia 15 anys publicà un assaig en la revista francesa L'Astronomie sobre un meteorit que havia caigut a Tarragona. En 1889 es llicencià en Física i Matemàtiques a la Universitat de Barcelona. A partir de 1896, i fins a 1900, treballà a l'Observatori Català de Sant Feliu de Guíxols, estació astronòmica privada acabada de fundar l'industrial del suro Rafael Patxot Jubert, on descobrí aspectes importants del planeta Mart. Després realitzà un viatge d'estudis a Itàlia i a Sicília, visitant els principals observatoris i els volcans Vesuvi i Etna En 1901 ingressà en la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on impulsà la fotografia i el cinema aplicats a l'astronomia, i durant els anys següents es lliurà a aconseguir la creació d'un observatori al Tibidabo. Un cop creat aquest en 1904, dirigí l'Observatori Fabra a la muntanya barcelonina, ajudat un temps per Albert Carsí, fins a la seva mort. En aquest observatori realitzà nombrosos descobriments (dos cometes, dues estrelles variables, 11 asteroides, etc.) i estudià sistemàticament planetes, satèl·lits, asteroides i altres astres (Júpiter, Saturn, Mercuri, Tità, etc.). En 1910 col·laborà en els primers vols d'avió a tot l'Estat espanyol. En 1911 fundà i presidí, també fins a la seva mort, la Societat Astronòmica d'Espanya –posteriorment s'afegí Amèrica. A més, va ser membre de diverses societats astronòmiques europees i de l'organització internacional Acadèmica de les Nacions. En 1917 participà en el Congrés de Sevilla de l'Associació Espanyola per al Progrés de les Ciències. En 1920 participà en la fundació de la primera emissora de ràdio de l'Estat espanyol (EAJ-1), on portà un programa de divulgació científica. Cofundador del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), disposà d'un dels primers cotxes a motor d'explosió que van circular per Barcelona. En 1923, amb la visita d'Albert Einstein a Barcelona i el debat suscitat, es mostrà partidari de la teoria de la relativitat, però amb el temps canvià de bàndol. En 1930 fou membre del Comitè Executiu de la Difusió Luminotècnica de Barcelona i de la seva«Exposició de Llum». Durant els anys bèl·lics, dirigí el Servei d'Astronomia de la Generalitat de Catalunya al socialitzat Observatori Fabra. Afiliat al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), destacà com a divulgador científic a ateneus llibertaris, escoles racionalistes, sindicats i centres populars i en publicacions llibertàries (Tiempos Nuevos, etc.) i de tota casta (La Vanguardia, Última Hora, La Actualidad, Revista de la Sociedad Astronómica de España y América, Urania, Boletín del Observatorio Fabra. Sección Astronómica, etc.). Amb Albert Carsí Lacasa, col·laborà amb l'anarquista Escola Natura, popularment anomenada «La Farigola». En 1936 dirigí la instal·lació climatològica i meteorològica del Laboratori Confederal d'Experimentacions ubicat a Masnou. Va ser autor de nombrosos llibres i publicacions científiques, especialment sobre astronomia i sismologia, entre les quals podem citar Determinaciones del diámetro de Venus (1902), Distribución de los astros en el espacio (1902), El eclipse de sol de treinta de agosto de 1905) (1905), Astronomía y ciencia general (1907), El espiritismo ante la ciencia. Estudio crítico sobre la mediumnidad (1907 i 1986), El cometa Halley (1910), Album fotográfico de la zona eclíptica (1915), Abstracción y realidad (1925), Astronomía (1925), El Cielo (1927), Estereocopia astronómica (1929), etc. Josep Comas Solà va morir el 2 de desembre de 1937 a Barcelona (Catalunya) a causa d'una broncopneumònia i el seu funeral constituí una gran manifestació de dol on intervingueren, a més de entitats populars i representacions governamentals, una delegació confederal i nombrosos militants –el seu enterrament va ser presidit per Lluís Companys i Frederica Montseny. Llegà la seva casa-observatori (Villa Urania), terrenys i els seus valuosos aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona. El mateix 1937 l'Oficina de Propaganda de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) editaren el llibre José Comas Solà. El hombre por Alberto Carsí. El científico por Joaquín Febrer, amb un pòrtic del mallorquí Bernat Pou. En 2004 l'Ajuntament de Barcelona publicà la biografia Josep Comas i Solà, astrònom i divulgador, coordinat per Antoni Roca Rosell.

Josep Comas Solà (1868-1937)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Llorenç Villalonga i el suport al genocidi contra el nostre poble

0
0

Mort de Dama és un pamflet; una burla feta amb més cinisme i odi que no ironia i comicitat. Gabriel Alomar valorà com a positiva la crítica a la societat burgesa i conservadora del moment, però es va desmarcar de la ridiculització cruel de la llengua i la cultura que Villalonga no reconeixia catalanes. L'autoodi que destil·la l'hauria de fer sortir, amb segell d'urgència, dels programes escolars que la recomanen, perquè esdevé un model que constitueix un pèssim referent a la gent jove. El classisme, la misogínia, el racisme i l'anticatalanisme que amara l’atmosfera de l'obra, descarten qualsevol recomanació sensata si, a més de la Literatura, es volen divulgar i promoure els valors de la Cultura Catalana que Villalonga no només no va respectar mai, sinó que els va escarnir tant en els seus articles com a Mort de Dama. (Bartomeu Mestre Sureda a VilaWeb)


MORT DE DAMA: un pamflet per desmitificar


balutxo | LITERATURA | dijous, 7 de febrer de 2013 | 22:24h


L'any 1931, just abans de la proclamació de la República, es publicà Mort de Dama, la primera novel·la de Llorenç Villalonga, una de les obres que, tot i evidenciar una manifestació clara d'autoodi, encara ara i incomprensiblement sol imposar-se com a lectura més o menys obligatòria a les escoles de secundària. Originàriament es publicà amb nombroses incorreccions ortogràfiques i incoherències en el registre, malgrat haver disposat d'un bon corrector a l'ombra que no va ser respectat per l'autor. L'obra va prendre volada a la meitat dels anys 60, a rebuf de la publicació de Bearn.

El mes d’abril de 1931, en el mateix exemplar de La Nostra Terra que saludava la proclamació de la República, l’apartat Els Llibres es tancava amb aquesta notícia: “Signada per “Dhey” (Llorenç Villalonga) ha aparegut, en el petit món literari de Mallorca, una novel·la escrita en la nostra llengua, titulada “Mort de Dama”, de la qual en parlarem en el proper número.” A l'exemplar del mes de maig, signada per ASR (Antoni Salvà Ripoll, director de la revista), apareix la crítica anunciada: “Si abans de llegir aquest llibre no haguéssim ofert als nostres lectors parlar d’ell en el present número de L. N. T. ara que l’hem llegit, ens resoldríem possiblement a passar-lo en silenci.” Descriu l'autor amb “la mania obsessionant que té a tot quant considera localisme”. La crítica conclou: “Déu el guardi de caure en el que atribueix, en grau superlatiu i amb marcada complaença, a un dels més destacats personatges simbòlics del seu llibre, tan poc real com carregat d’espícies per la fòbia de l’autor.” Aquest paràgraf resulta premonitori, perquè com a irònica paradoxa, o allò que s’anomena justícia poètica, Villalonga seria reconegut gràcies a la “limitada, estreta i provinciana” llengua catalana que tanta aversió li provocava.

Sembla evident que, en la figura estrafolària d’Aina Cohen, Antoni Salvà hi va veure (o li feren veure) la de la seva germana Maria Antònia. Excepte la condició xueta del personatge, molts de trets de la caricatura són coincidents: dona, lesbiana, poetessa i terratinent. No obstant, com han assenyalat els autors que validen les reiterades negatives de Villalonga d'haver escarnit la poetessa, sembla que el retrat representa més la personalització de l’Escola Mallorquina i de la revista La Nostra Terra. En allò que coincideixen els autors que han analitzat l'obra (Damià Ferrà-Pons, Manuela Alcover, Jaume Pomar, Jaume Vidal Alcover...) és en veure-hi reflectits els prejudicis antixuetes i misògins de l’escriptor.

Mort de Dama constitueix una sàtira exagerada, un sainet deformador, una caricatura burlesca, esperpèntica, pamfletària, provocativa i, sobretot, molt injusta que fa llenya de l'arbre en extinció de la burgesia més decadent i, amb un especial sadisme i escarni, dels valors culturals que defensaven els intel·lectuals de La Nostra Terra. Joan Melià, arran d'un dels muntatges teatrals de l'obra escrivia: “Villalonga va decidir, des del menyspreu, fer una descripció sarcàstica i provocativa, sovint injusta i gens innocent, de la societat mallorquina.” (Diari de Balears, 19-III-2009). Josep Massot i Muntaner ja havia definit el llibre com: "un pamflet adreçat, en bona part, contra el grup de LA NOSTRA TERRA” (Cultura i Vida a Mallorca). De cap manera, no es pot admetre com s'ha escrit que el disgust de Villalonga amb els que ell anomenava el “clan” fos pel rebuig que li feren a la novel·la, perquè, justament a l’inrevés, la novel·la era una manifestació més del rebuig de l’escriptor als que feien possible la revista, retratats a l'obra amb el nom del grup Bé hem dinat, amb la intenció burlesca de l’anècdota del rei en Jaume que explica com, després de la batalla de Santa Ponça, va dinar d’una cabeça d’alls i, després d'eructar, va dir aquelles tres paraules que, segons una tradició incerta sense cap ni peus, donaren nom al llogaret de Bendinat.

Villalonga projecta la visió d'una contradicció permanent. Resulta paradoxal que, formalment, usi els mateixos tics de rialla fàcil del teatre costumista per criticar el regionalisme: “El regionalisme, com fa alguns anys les «goyescas» de Carmen Flores, es prepara amb recepta, igual que una salsa. Picant una branca florida d’ametller amb un bocí de pagesa típica, mesclant-hi dos brots d’alfabreguera i deixant-ho coure vora la llar, mentre sonen els boleros i la cuinera canta Sor Tomaseta, surt un guisat – que es pot servir dins un plat de majòlica, damunt unes estovalles de roba de llengües – de tan fàcil digestió que el toleren fins els infants de pit i que les senyores més senyores no desdenyen de tastar alguna vegada.”

El llibre neix amb un pròleg de Gabriel Alomar que, a les següents edicions, seria retirat per l'autor, perquè el deixava en evidència: “Llorenç Villalonga és un cas curiós. Emportat per prejudicis de la seva educació artística, començà per ésser enemic de la nostra tendència catalanitzant. (...) Però tot seguit que ha volgut enfrontar-se amb una realitat vital mallorquina, ha sentit la impulsió ineludible d’usar el llenguatge únic que podrà donar forma i plasticitat a la seva fantasia. La funció li ha creat l’òrgan.” Llorenç Villalonga presumiria anys després que Gabriel Alomar, amb qui eren fills de cosins, havia apadrinat la novel·la. És cert que el polític i pensador, a les antípodes ideològiques de l'autor, va ser determinant per fer publicar l'obra en català.

Arran de la publicació de la novel·la, Villalonga va fer la primera denúncia pública contra unes hipotètiques amenaces que deia haver patit. Ho explica a la solapa de la primera edició castellana: “La primera edición de esta obra levantó una tempestad de enconadas protestas que llegó a adquirir temibles proporciones, hasta bordear el atentado personal.” L’exageració té poca credibilitat i constitueix una mostra de deliri i d’egolatria, quan no d'excusa de la seva agressivitat. Arran dels seus primers articles de combat durant la guerra, va insistir que era objecte d'amenaces. Tant en un cas com en l’altre, insinuava que els hipotètics autors eren els del “clan” de La Nostra Terra, una possibilitat gairebé impossible, perquè les inventades amenaces (mai no investigades) en temps de guerra responien a uns articles de Llorenç Villalonga certament intimidatoris i resulta impensable que alguna persona atemorida, d’entre les vertaderament amenaçades (algunes ja assassinades i altres en procés judicial sumaríssim), s’atrevís durant els primers mesos de l'aixecament militar a arriscar la vida amb un anònim. D’altra banda, Villalonga no va demostrar mai aquelles amenaces, tantes de vegades referides. Tot fa pensar, com en tantes altres coses que va fer i va dir, que capgirava la realitat de manera malaltissa. Amb Nuria Folch, Joan Sales, Jaume Vidal Alcover, Baltasar Porcel i d'altres que li arribaren a veure el llautó, aplicava la tècnica psicològica de tergiversar la veritat i invertir el rol per presentar-se com la víctima de les seves víctimes.

Miquel Villalonga definí així l'obra del germà: “era un libro españolista y estaba redactado en lengua vernácula por quien siempre alardeó de no conocer dicha lengua. (Un gramático local, de los del grupo de La Nostra Terra, se la había ortografiado pulcramente al autor)”. Efectivament, per fer que aquella obra fos llegidora i entenedora, l’autor va haver de requerir els bons oficis d'un dels dos correctors de la revista (Jaume Busquets i Estanislau Pellicer), amb els qui coincidia a les tertúlies de la Casa del Libro. Lluny d’agrair la feina de salvar del desastre l’obra, Miquel Villalonga no va tenir manies de desqualificar i fer burleta d'ambdós correctors, tant d’Estanislau Pellicer, que havia retornat a Barcelona, com de Jaume Busquets: “En aquellos tiempos, el separatismo era inseparable de la Retórica. Afortunadamente, la Ortografía de don Pompeyo Fabra no estaba al alcance de todos los catalanes de Mallorca. A decir verdad, sólo dos la conocían; dos eruditos indiscutibles, que no tardaron en ser uno sólo, porque el otro resultó ser más catalán de Cataluña que de Mallorca, y un buen día se reintegró a su tierra, dejando a sus hermanos de Mallorca sumidos en orfandad ortográfica”. Miquel Villalonga considerava que aquella novel·la havia estat una fita clau per assenyalar la mort d’una època: “Mort de Dama puso el RIP funerario a la última señora isabelina de Mallorca (...). Al mismo tiempo que aquel mundo desaparecía – aquel piccolo mondo antico – un grupo intelectual capitaneado por Aina Cohen pretendía reemplazarlo. Dicho grupo carecía de vitalidad para subsistir, pese a los sueros de don Pompeyo Fabra, Farmacéutico Supremo de la Renaixença”. L’afirmació delata únicament el desig de l’acusador, perquè la revista va continuar, amb un alt nivell de qualitat i dignitat, durant més de cinc anys. Curiosament, deixant de banda l'apartat dedicat a la Poesia, els dos trets més característics de la revista varen ser la seva gran actualitat i la seva universalitat.

L’intent dels germans Villalonga de derrotar intel·lectualment La Nostra Terra va ser un fracàs absolut. El nivell de la revista, gràcies a la mà destra de Miquel Ferrà i de Joan Pons i Marquès, va incrementar-se, amb importants aportacions al pensament polític, la crítica literària, l'actualitat científica i la promoció de l'art i la cultura. Si finalment els seus enemics varen assolir l'objectiu va ser, únicament, a conseqüència de la rebel·lió militar. Només així va perdre la vitalitat per subsistir i va haver de callar per força i per la força. Per dir-ho sense eufemismes, La Nostra Terra no va morir, sinó que va ser afusellada. Silenciats, atemorits i escalivats tots els escriptors mallorquins que li podien fer ombra, Llorenç Villalonga va triomfar com a autor en català gràcies a la promoció i pupil·latge que li va brindar Joan Sales.

Com he escrit a l'entrada d'aquest article, Mort de Dama és un pamflet; una burla feta amb més cinisme i odi que no ironia i comicitat. Gabriel Alomar valorà com a positiva la crítica a la societat burgesa i conservadora del moment, però es va desmarcar de la ridiculització cruel de la llengua i la cultura que Villalonga no reconeixia catalanes. L'autoodi que destil·la l'hauria de fer sortir, amb segell d'urgència, dels programes escolars que la recomanen, perquè esdevé un model que constitueix un pèssim referent a la gent jove. El classisme, la misogínia, el racisme i l'anticatalanisme que amara l’atmosfera de l'obra, descarten qualsevol recomanació sensata si, a més de la Literatura, es volen divulgar i promoure els valors de la Cultura Catalana que Villalonga no només no va respectar mai, sinó que els va escarnir tant en els seus articles com a Mort de Dama.

(Blog de Bartomeu Mestre Sureda a VilaWeb)


És ben curiós que a Mallorca, les anomenades “forces progressistes” hagin estat les que han tirat endavant, emprant una immensitat de diners, el Casal i les activitats relacionades amb l´obra d´aquell falangista de primera hora que va ser Llorenç Villalonga. I, també és ben curiós que aquestes mateixes forces no hagin fet el mateix amb Gabriel Alomar, Emili Darder, Alexandre Jaume o Miquel Àngel Colomar. (Miquel López Crespí)


Llorenç Villalonga i els assassins del poble mallorquí: intel·lectuals al servei del feixisme


Cultura catalana i postmodernitat (i II)



És ben curiós que a Mallorca, les anomenades “forces progressistes” hagin estat les que han tirat endavant, emprant una immensitat de diners, el Casal i les activitats relacionades amb l´obra d´aquell falangista de primera hora que va ser Llorenç Villalonga. I, també és ben curiós que aquestes mateixes forces no hagin fet el mateix amb Gabriel Alomar, Emili Darder, Alexandre Jaume o Miquel Àngel Colomar. Malgrat que els hagiògrafs de Villalonga vulguin justificar el seu reaccionarisme polític i cultural dient, cofois, que la l´adhesió al feixisme de Llorenç Villalonga només va durar fins al 37, dissimulant el paper fonamental de suport a la reacció anticatalana i antiesquerrana de l´hivern dels 36-37, el cert és que mai va amagar les seves concepcions reaccionàries; primer com a enemic de Catalunya i del catalanisme, amb les seves actuacions, juntament amb el seu germà Miquel, contra els intel·lectuals mallorquins de l´època i, posteriorment, ja en els anys seixanta, amb els atacs a les resolucions progressistes del Concili Vaticà II, per posar solament un exemple. L´any 1966, trenta anys després de la seva adhesió a Falange, encara afirmava que continuava estant om havia estat l´any trenta-sis i mantenia en vigència el carnet de falangista.

L´enlairament d´intel·lectuals del tipus de Llorenç Villalonga i Joan Estelrich, en detriment de la intel·lectualitat compromesa amb l´esquerra i la nació, són prova evident de les mancances existents. La brutalitat de la postmodernitat, el que hem viscut en aquests darrers vint anys, per no anar més enllà, ens ha fet veure ben clarament la intensitat de les campanyes de silenciament dels intel·lectuals més compromesos en la tasca de reconstrucció nacional i de lluita antifeixista. Pedrolo, Fuster, Estellés, Llompart, Alomar o Montserrat Roig, fins i tot Miquel Martí i Pol o, cas que conec prou bé perquè en parlàvem sovint, tant quan vengué a Mallorca com quan li trucava a casa seva, a Premià de Mar, el malaguanyat Valerià Pujol, eren noms per anar oblidant. A les Illes va ser i és encara menystinguda l´obra, d´una vàlua i una dignitat indiscutibles, d’Antoni Mus López, Josep M. Palau i Camps, Pere Capellà i l´exemple més sagnant que ja hem comentat, el cas de Gabriel Alomar.



Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga donà un suport actiu a la sublevació feixista encapçalada pel General Franco i tot el temps que durà la repressió contra el catalanisme i l'esquerra escrigué nombrosos articles justificant l'actuació criminal de militars i falangistes. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

La postmodernitat, l´atac a la línia de flotació de la cultura catalana que representaven i representen Espriu, Calders, Pere Quart, Estellés, Llompart, Fontseré, Renau, Oliver Domenge, Rahola, Nin o Montserrat Roig, es combinava amb la lenta però inflexible marginació del moviment de la Nova Cançó, el teatre experimental català, les aportacions de Ricard Salvat, Feliu Formosa o Xavier Fàbregas a la modernització de la nostra escena teatral. En el marc illenc i dins el camp teatral, la consolidació del règim sorgit de la reforma del franquisme significà la marginació de l´obra d´Alexandre Ballester que, de ser el capdavanter de la modernització del teatre català de Mallorca, representat arreu, passà, com ell mateix em deia a una entrevista publicada a Última Hora l´any 1984, a viure en un profund exili interior.

El que s´havia fet amb la generació anterior, amb Josep Trueta, Aurora Bertrana, Agustí Bartra, Xavier Benguerel, Miquel Llor, Manuel Cruells, Màrius Torres o Ricard Blasco, ara, en plena restauració borbònica, es fa amb molts d´autors de la generació dels anys 60 i 70. Alexandre Ballester és un exemple prou evident, però també hi són altres casos, com ara el de Joan Soler Antich.

Soler i Antich, un gran renovador del teatre mallorquí, autor d´ideologia marxista, compromès activament en la lluita contra la dictadura, ha estat exclòs del panorama cultural illenc i de tot l´àmbit dels Països Catalans. Joan Soler Antich no solament era silenciat, sinó que fins a la seva mort, si exceptuam les obres publicades per Documenta Balear, era completament desconegut a les Illes. L´obra teatral de Josep M. Palau i Camps va ser igualment escarnida i deixada de banda. Guillem Cabrer, una vegada traspassat, deixà d´interessar els poders fàctics culturals. Què n´hem de dir de les aportacions contemporànies a l´escena mallorquina? Per què no s´han representat com pertocava les obres de Llorenç Capellà, de Miquel Àngel Vidal, de tants i tants autors contemporanis d´una vàlua indiscutible?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


A diferència de Ridruejo, Villalonga opta per l’ambigüitat. De manera que no ens ha de sobtar que els falangistes continuïn adreçant-se a ell amb l’epítet de camarada, sobretot si tenim en compte que en el temps de militància efectiva a l’extrema dreta va fer ús d’un llenguatge força directe, que no admetia dubtes sobre els seus sentiments. Diu dels falangistes: "Desde el manicomio –recordem la seva condició de psiquiatre–, las noches que hacía guardia les oía disparar contra los rojos. Eran (els falangistes) esbeltos, anónimos y oscuros, con una oscuridad resplandeciente". (Llorenç Capellà)


Falange i Villalonga


Per Llorenç Capellà, escriptor


Un escriptor amic em convida a visitar la web de Falange Autèntica. T’emportaràs una sorpresa, m’avança. La sorpresa consisteix en una fotografia del senyor Llorenç Villalonga, que encapçala una breu biografia i una nota reivindicant l’autor de Bearn des del punt de vista ideològic. Sorpresa...? Pel contingut, no. En tot cas pel temps que ha trigat Falange a fer-ho. Allò que és sorprenent, hi insisteixo, és que no s’hagi vanagloriat fins ara de la influència que exerciren els seus postulats en alguns tòtems de la literatura mallorquina.

Villalonga n’és un. De la fidelitat de Villalonga a la doctrina de José Antonio, Falange Autèntica no en dubta. El defineix com a falangista de la primera època; és a dir, dels del morro fort. I atribueix el seu allunyament de la militància a les discrepàncies que va tenir amb la política excessivament conservadora i aburgesada del franquisme. Hem d’admetre que aquesta afirmació pot ésser motiu de polèmica, perquè els biògrafs de Don Llorenç afirmen que, sota la influència de Sanchis Guarner i d’altres intel·lectuals mallorquins, va encetar un període de reflexió crítica entorn de les conseqüències de la Guerra Civil que, de rebot, l’apropà a la cultura catalana.

Parlem dels anys cinquanta. En qualsevol cas, la gent de Falange Autèntica té tot el dret del món a no amollar el mac. Si el senyor Villalonga va canviar-se de camisa, ho va fer amb el llum apagat. A diferència de Ridruejo, Villalonga opta per l’ambigüitat. De manera que no ens ha de sobtar que els falangistes continuïn adreçant-se a ell amb l’epítet de camarada, sobretot si tenim en compte que en el temps de militància efectiva a l’extrema dreta va fer ús d’un llenguatge força directe, que no admetia dubtes sobre els seus sentiments. Diu dels falangistes: "Desde el manicomio –recordem la seva condició de psiquiatre–, las noches que hacía guardia les oía disparar contra los rojos. Eran (els falangistes) esbeltos, anónimos y oscuros, con una oscuridad resplandeciente".

Allò que crida l’atenció és que el falangisme, tan necessitat d’escriptors de pes, no l’hagués reivindicat abans. En realitat, sorprèn que consentís que Sanchis Guarner, un roig, els robés la peça. Que no va ésser l’única, diguem-ho. Si aquesta gent de Falange Autèntica tenen esment a rastrejar les biografies de la intel·lectualitat mallorquina de setanta anys enrere, s’adonaran que a les files de la Ceba hi ha més d’un Camisa Vieja amb una obra periodística extensa, dedicada a l’exaltació del feixisme. Imagino que animats pel retrobament del camarada Villalonga, els de Falange Autèntica deuen anar per feina.

De manera que dono per acabat l’article. Encara que ho faig amb un advertència d’amic: si la meva estimada Lluïsa Mascaró sent so de tambors i trompetes i veu apropar-se a la Misericòrdia un batalló de Fletxes i Pelayos en correcta formació militar, que no s’esglaï. Res no tenen a veure amb els joves esvelts que fascinaven l’autor de Bearn. Aquests van a la capella, no a matar rojos. Mai no podien imaginar-se que la cultura catalana els reportés tantes i tantes satisfaccions. S’acosten a visionar la mostra Maria Antònia Salvà-Llorenç Riber, camins que es troben. El títol és suggerent. En el punt de trobada s’hi poden trobar tots.

dBalears (9-XII-08)


La repressió feixista a Mallorca i els germans Villalonga.

A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. (Miquel López Crespí)



Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga donà un suport actiu a la sublevació feixista encapçalada pel General Franco i tot el temps que durà la repressió contra el catalanisme i l'esquerra escrigué nombrosos articles justificant l'actuació criminal de militars i falangistes. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

La derrota dels treballadors l'any 1939, la supressió dels migrats estatuts d'autonomia que havia concedit la República Espanyola, consagraven, per molts d'anys, el domini sangnant de la burgesia monopolista de l'Estat.

En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L'article "La repressió franquista a Palma", signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. "Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l'esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d'empresonament de 'rics d'esquerres' als quals s'incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones.

'Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s'estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell".

A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l'amic Jean Schalekamp, D'una illa hom no en pot sortit.

Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d'esquerra (Biblioteca Serra d'Or; pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il.legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel.lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il.legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa...

'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventavol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club".

Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot erarojo i separatista".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


[03/12] «L'Affamé Ardennais» - «Nu» - Chauman - François - Cornuault - Ettorre - Moliné - Rodríguez Portugal - Netxaiev - Orcelin - Droz - Bonaria - Maroño - Hamon - Soullier - Moussault - Haussard - Tortajada - Alcón - Rerpina - López Sánchez - Esteve - Sanz - Bluestein - Briselance - Cabañas - Trumel

0
0
[03/12] «L'Affamé Ardennais» - «Nu» - Chauman - François - Cornuault - Ettorre - Moliné - Rodríguez Portugal - Netxaiev - Orcelin - Droz - Bonaria - Maroño - Hamon - Soullier - Moussault - Haussard - Tortajada - Alcón - Rerpina - López Sánchez - Esteve - Sanz - Bluestein - Briselance - Cabañas - Trumel

Anarcoefemèrides del 3 de desembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "L'Affamé Ardennais"

Capçalera del primer número de L'Affamé Ardennais

- Surt L'Affamé Ardennais: El 3 de desembre de 1905 surt a Nouzon (Ardenes, França) el primer i únic número del periòdic anarquista L'Affamé Ardennais. Chaque collaborateur est responsable de ses articles. Fou l'òrgan d'expressió del grup «Les Libertaires de Nouzon». Els responsables van ser Gustave Poncin (gerència) i Nicolas Fays (correspondència). Hi van col·laborar Ernest Bonnet, A. Bouche, Martin-Coupaye (secretari del Sindicat dels Obrers Pissarrers de Fumay), D. Merrheim i Émile Roger, entre d'altres. Tal vegada en sortiren més números, però l'únic que es conserva és el primer.

***

Portada i contraportada del primer número de "Nu"

Portada i contraportada del primer número de Nu

- Surt Nu: El 3 de desembre de 1978 surt a Örebro (Närke, Suècia) el primer número de la revista anarquista i anarcosindicalista Nu. Tidning för marginella (Ara. Periòdic marginal). Estava editat per membres de la Federació Local d'Örebro de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Van ser editors responsables Elisabet Isaksson i Sten-Åke Nordin. En sortiren cinc números fins al 1980.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Nicolas Chauman (6 de març de 1894)

Foto policíaca de Nicolas Chauman (6 de març de 1894)

- Nicolas Chauman: El 3 de desembre de 1855 neix al XV Districte de París (França) l'anarquista Nicolas Chauman. Pouater de professió, l'abril de 1892 formava part del grup anarquista«L'Avenir» de Saint-Ouen (Illa de França, França), integrat per una seixantena de membres que es reunien al carrer Roziers i dels quals destacava Gustave Mathieu com a orador i propagandista entre d'altres (Louis Bernaix, Charles Galau, Louis Galau, Labrie, Ocrin, Francis Pernin, etc.). El 22 d'abril de 1892 va ser detingut al seu domicili, al número 18 del carrer Anselme de Saint-Ouen, ben igual que altres 66 companys a París i a la regió parisenca, de manera preventiva davant la commemoració del «Primer de Maig». Durant el seu interrogatori assegurà que feia més de dos anys que ja no militava en cap grup anarquista. En l'escorcoll de casa seva es van trobar dos florets esmolats, una pistola de cavalleria i una comanda de dinamita datada el 9 de juny de 1884, que feia servir per a la seva feina de pouater. El 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia i en aquella època viva al número 23 del carrer Louis Blanc de Saint-Ouen. El 6 de març de 1894 va ser detingut i va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, però va ser posat en llibertat el mateix dia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Jean-Pierre François (5 de març de 1894)

Foto policíaca de Jean-Pierre François (5 de març de 1894)

- Jean-Pierre François: El 3 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 25 de gener– de 1855 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'ebenista anarquista Jean-Pierre François, conegut com Francis. Sos pares es deien Jean François, fuster ebenista, i Suzanne Neu (o Neut). Treballava al taller de fusteria Pegon, al número 33 del carrer des Abbesses de París (França). Abans de 1892 havia patit tres condemnes, una a mort, pronunciada en rebel·lia per un consell de guerra a Alger (Algèria). Implicat, amb Théodule Meunier, Jean Bricou i l'amant d'aquest, Marie Delange (La Rouge), en l'atemptat del restaurant Véry de París del 25 d'abril de 1892, a començaments de juny d'aquell any es refugià a Londres (Anglaterra) i visqué a Dean Street. El 13 d'octubre d'aquell any va ser detingut per agents d'Scontland Yard i extraditat poc després, el 17 de novembre, a França. Jutjat entre l'11 i el 12 d'abril de 1893 per l'Audiència del Sena, amb Bricou i Delange, ja que Meunier es trobava amagat a Londres, va ser absolt. L'agost de 1893 s'instal·là a Londres. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Jean-Pierre François (1855-?)

***

Fotografia policíaca de Joseph Cornuault (7 de gener de 1894)

Fotografia policíaca de Joseph Cornuault (7 de gener de 1894)

- Joseph Cornuault: El 3 de desembre de 1876 neix al II Districte d'Angers (País del Loira, França) l'anarquista Joseph Louis Emmanuel Cornuault. Sos pares es deien Joseph Cornuault, pintor de cotxes, i Marie Quartier, modista. Es guanyava la vida com a pintor en la construcció a París (França). El gener de 1894 va ser detingut i fitxat per la policia com a anarquista. En el moment de la detenció portava la cançó anarquista Prise de possession. Son patró, un tal Waguer, en va donar bones referències, reprotxant-li, emperò, les seves males companyies. En aquesta època vivia amb sa mare al número 11 del carrer Véron de París. El 17 de setembre de 1904 es casà al XVIII Districte de París amb Françoise Mournier. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Lidio Ettorre

Lidio Ettorre

- Lidio Ettorre: El 3 de desembre de 1893 neix a Giulianova (Abruços, Itàlia) l'anarquista Lidio Ettorre. Sos pares es deien Gaetano Ettorre i Domenica Di Paolo. Es guanyava la vida fent d'ebenista i en 1910 entrà en el moviment anarquista. En 1912 començà a col·laborar en la revista llibertària Volontà, d'Ancona (Marques, Itàlia). En 1913 la Prefectura de Policia de Teramo (Abruços, Itàlia), on residia, envià a la Direcció General de la Seguretat Pública un informe on notificava la seva militància anarquista, la propaganda abstencionista que realitzava i les seves relacions amb el moviment llibertari d'Ancona. En 1913 participà en la fundació del grup anarquista «Francisco Ferrer» a Teramo i es mostrà especialment actiu en el grup anticlerical local, en la propaganda laica i racionalista, i en l'organització dels obrers agrícoles i del moviment antimilitarista. Fou un dels creadors de la Casa del Poble i de la Cambra del Treball de Teramo i col·laborà amb el periòdic local La Sveglia, on participaven socialistes revolucionaris, anarquistes i sindicalistes. En aquestaèpoca freqüentà Pietro Angelini i Francesco Iannetti. Després d'haver participat en les vagues de la«Setmana Roja», entre el 7 i el 14 de juny de 1914, fou orador en multituds de mítings contra la guerra i les companyies disciplinaries. En 1915 va ser enrolat en l'11 Companyia del VI Regiment de Bersaglieri establerta a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on va fer propaganda antimilitarista i anarquista. Després de fer una crida als soldats a seguir l'exemple d'Augusto Masetti i assassinar son coronel, va ser traslladat a Udine (Friül) com a bersagliere ciclista. En contacte amb Pasquale Binazzi, director d'Il Libertario, publicació en la qual col·laborava, una carta dirigida a aquest va ser interceptada per una delació i, inculpat de «complot insurreccional contra l'autoritat militar», va ser posat en estricta vigilància. En 1917 fou un dels organitzadors del«Fascio Revolucionari» de Torí (Piemont, Itàlia), que agrupava anarquistes, sindicalistes i socialistes oposats a la guerra, i després de la Gran Guerra estigué en contacte amb el grup «Ordine Nuovo» d'aquesta ciutat. En aquestaèpoca es relacionà amb Pia Carena, Antonio Gramsci, Alfonso Leonetti i Andrea Viglongo. Cap el 1919 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI) i esdevingué un dels dirigents de la Lliga Proletària i del Grup de les Joventuts Socialistes de Giulianova. En aquesta època col·laborà en Avanti! Amb Attilio Conti i altres, parlà en un míting de solidaritat amb la Rússia soviètica que se celebrà el 19 d'octubre de 1919 a Giulianova. En les eleccions de 1919 participà en mítings electorals. En 1920, sota el seu impuls, el Grup de les Joventuts Socialistes, trencant la disciplina de partit, votà una moció a favor de l'antiparlamentarisme. Després participà en la creació d'una coordinadora tendent a la creació d'un Front Únic Revolucionari (FUR) que reunís anarquistes, sindicalistes, socialistes i membres de la Lliga Proletària. Prengué part activa en les lluites contra la carestia de la vida, contra l'enviament de tropes a Albània i a la Rússia soviètica, i va fer costat la Revolució Russa. En aquesta època col·laborà en Umanità Nova i en Falce e Martello i parlà en nombrosos mítings en favor dels presos polítics. Entre l'1 i el 12 de juliol de 1920 promogué a Giulianova l'assemblea en solidaritat amb els «revoltosos d'Ancona» i per l'alliberament dels presos polítics. L'agost d'aquell any promogué una mobilització a Giulianova contra els assassinats de proletaris. El 30 d'agost de 1920 parlà en el míting contra els assassinats d'obrers i per la llibertat de les víctimes polítiques que se celebrà a Caramanico Terme (Abruços, Itàlia). El 10 de setembre de 1920 organitzà el míting de propaganda anarquista de Guglielmo Boldrini organitzat a Giulianova per la Lliga Proletària i dos dies després una mobilització popular anticapitalista a la mateixa població. L'octubre de 1920 organitzà un congrés provincial d'anarquistes, socialistes abstencionistes i de membres del Cercle Juvenil Socialista i de la Lliga Proletària per entrebancar la socialdemocràcia. Va ser detingut preventivament i empresonat un mes fins el novembre de 1920. El seu nom figura en un seguiment fet per la policia de la correspondència d'Errico Malatesta i de Paolo Schicchi. El setembre de 1921, amb Attilio Conti i militants del grup anarquista «Carlo Pisacane» de Castellamare Adriatico (Abruços, Itàlia), fundà el periòdic L'Annunciatore. Organo degli anarchici d'Abruzzo, que acabà titulant-se Aurora Libertaria. S'adherí durant una breu temporada al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), en la tendència d'Amedeo Bordiga, però a finals de 1921 retornà definitivament a l'anarquisme. Participà com a orador en els mítings per la llibertat dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti que se celebraren a Giulianova el 16 d'octubre de 1921 i el 8 de gener de 1922. Patí nombroses condemnes per propaganda subversiva i en 1922 va ser denunciat sota l'acusació d'haver participat en l'assassinat de dos feixistes. En 1922 encapçalà una campanya a favor de Nèstor Makhno i contra les persecucions antianarquistes en la Unió Soviètica. Contribuí a la creació del grup anarquista«La Luce». Fou l'organitzador, amb Francesco Bentivoglio, dins de la l'Alleanza del Lavoro (AdL, Aliança del Treball) de la vaga del Primer de Maig de 1922 i fou un dels promotors del IV Congrés de la Federació Anarquista dels Abruços (FAA), adherida a la Unió Anarquista Italiana (UAI), celebrat el 7 de maig de 1922 a Castellammare Adriatico. El 7 d'octubre de 1922 el seu domicili i taller d'ebenisteria, al Corso Garibaldi, va ser assaltat i incendiat per escamots feixistes. Després d'uns mesos d'exili a París (França) retornà a Itàlia i va ser objecte de nombrosos escorcolls i detencions. Opositor irreductible del règim, en 1930 el seu document d'identitat portava l'epígraf«perillós políticament i inclòs en el llistat de persones a detenir en determinades circumstàncies». En 1942 va ser amonestat formalment per haver pronunciat un discurs«derrotista» i amb la caiguda del feixisme el juliol de 1943 reprengué els seus contactes i, amb altres (Pasquale Di Odoardo, Abramo Esposito, el germans Franchi, Leo Leone i Alessandro Pica), fundà el moviment polític«Italia Libera». Després de la II Guerra Mundial continuà amb les seves idees polítiques i va escriure les seves memòries sota el títol Memorie di un perseguitato politico antifascista, que resten inèdites. Lidio Ettorre va morir en 1977 a Giulianova (Abruços, Itàlia).

***

Necrològica de Francisco Moliné Viñas publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 12 de juny de 1978

Necrològica de Francisco Moliné Viñas publicada en el periòdic tolosà Espoir del 12 de juny de 1978

- Francisco Moliné Viñas: El 3 de desembre de 1905 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Moliné Viñas, també conegut com Paco Moliné. Sos pares es deien Bernardo Moliné i María Viñas. Era el fill major d'una família nombrosa de 10 infants i des de molt jove ajudà son pare a la feina. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir juntament amb 500 habitants del seu poble i durant la nit, pel bosc, arribar a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya), població que havia estat ocupada per una columna confederal. Sa mare, que restà al poble, fou afusellada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer agrícola i milità en la Federació Local d'Aisinas (Aquitània, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Valentina Felipe. Francisco Moliné Viñas va morir el 25 de març de 1978 a l'Hospital Centre Jean Abadie de Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat quatre dies després al cementiri d'Aisinas, població on residia.

***

José Rodríguez Portugal

José Rodríguez Portugal

- José Rodríguez Portugal: El 3 de desembre de 1908 neix a Centrones (Cea, Ourense, Galícia) el metge anarcosindicalista José Rodríguez Portugal. Després d'estudiar per lliure a l'Acadèmia General de Manuel Sueiro, aprovà el batxillerat a l'Institut d'Ourense. Entre 1926 i 1933 estudià la carrera de medicina a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia), obtenint bones qualificacions. En acabar la carrera, realitzà el servei militar al polvorí de la Corunya, passant després de l'Hospital Militar de Madrid amb el psiquiatra Antonio Vallejo-Nájera Lobón. Amb son amic José Pardo Babarro, fou un dels organitzadors del Sindicat de Sanitat de la CNT de Santiago i fou el primer signant per la comissió organitzadora en el lliurament dels estatus d'aquest sindicat al Govern Provincial de la Corunya. Exercí de metge a Amoeiro (Ourense, Galícia), on havia estat cridat pel seu alcalde, el socialista Castor Sánchez, amb la finalitat de compensar la influència d'altre metge municipal i dirigent local de Falange. L'agost de 1936, arran del cop militar feixista, va ser perseguit per desafecte al règim i pels recels del facultatiu falangista, fins i tot va saber que un pistoler professional havia estat contractat per assassinar-lo. El seu cotxe va ser requisat i utilitzat per als passeigs, i quan pogué, no el volgué recuperar. Després de ser destituït es traslladà primer a Cea i després a Ourense, ja que la protecció de son sogre, el metge Jesús Taboada Diéguez, només podia ser efectiva a la capital de la província. Enrolat com a soldat en l'exèrcit franquista, en 1938 va ser destinat als hospitals de la Corunya, Ourense i Benicàssim (Plana Alta, País Valencià), sense voler ascendir de rang militar. En acabar la guerra, s'establí al barri El Puente d'Ourense, exercint la medicina interna i la radiologia en la seva consulta particular. A finals dels anys quaranta obtingué plaça de metge en la Seguretat Social, encara que hagué d'esperar alguns anys per a poder exercir-la. En aquests anys de postguerra i franquistes no desenvolupà cap activitat política. José Rodríguez Portugal va morir el 19 de gener de 1998 a Ourense (Ourense, Galícia).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Sergei Netxaiev (ca. 1870)

Sergei Netxaiev (ca. 1870)

- Sergei Netxaiev: El 3 de desembre –el 21 de novembre segons el calendari julià rus– de 1882 mor a Sant Petersburg (Rússia) el nihilista i revolucionari anarquista, apologeta del terrorisme, Sergei Guennadievitx Netxaiev, més conegut simplement com Serge. Havia nascut el 2 d'octubre –20 de setembre segons el calendari julià rus– de 1847 a Ivanovo (Ivanovo, Rússia), principal centre tèxtil de l'Imperi, en una família de classe humil; son pare, Guennadi Pavlovitch, s'encarregava d'un celler i també feia d'emblanquinador, i sa mare, Praskoia Petrovna Litvinovna, filla de pagesos serfs, feia de costurera. Amb nou anys ja era el noi dels encàrrecs d'una fàbrica, alhora que s'apassionà per la lectura, fent amistat amb el futur escriptor populista F. D. Nefedov. L'agost de 1865 es traslladà a Moscou, amb la intenció d'estudiar Magisteri, però fracassà en els exàmens d'admissió, posant-se a fer feina per a l'historiador Mikhail Pogodin. L'abril de 1866 s'instal·là a Sant Petersburg com a professor en pràctiques, relacionant-se amb els joves intel·lectuals universitaris de la capital de l'Imperi i entrant, a partir de la tardor de 1868, en la universitat con a«oient lliure». Entre 1868 i 1869 participà activament en l'agitació estudiantil clandestina, encapçalant amb Piotr Nikititx Tkatxëv un sector força radical molt influenciat pel Desembrisme, pel Cercle Petrashevski i per Mikhail Bakunin, que pretenia assumir la direcció del moviment estudiantil. En 1868 va escriure el Programa d'accions revolucionàries, en col·laboració amb Tkatxëv, i el Catecisme del revolucionari, la difusió del qual el va fer força popular i que moltes vegades s'ha atribuït erròniament per sectors marxistes i reaccionaris a Bakunin. El 4 de març de 1869, tement la detenció, creuà la frontera i va fugir cap a Ginebra (Suïssa), on es reuní amb Bakunin i el seu col·laborador Nikolai Ogarev. L'agost de 1869 sortí de Suïssa i, pels Balcans, retornà a Rússia, on creà la tardor d'aquell any, amb Piotr Gavrilovitx Uspenski, la societat secreta «Narodnaia Rasprava» (Venjança del Poble). De tornada a Suïssa publicà diversos articles, entre ells Els fonaments del sistema social del futur. En 1870, a Londres, continuà amb les seves tasques editorials, així com a París en 1871 i a Zuric en 1872. El juny de 1870 Bakunin va escriure una llarga carta a Netxaiev on reconegué la seva ingenuïtat en haver tingut tractes amb ell i haver participat en la creació del «mite Netxaiev» (model de revolucionari per excel·lència), alhora que l'acusava de manipulador i de fal·laç; poc després, el 24 de juliol del mateix any, envià una carta a A. Tallandier, socialista francès emigrat a Londres, on definia l'estofa moral del personatge i el posava en guàrdia contra ell. El 14 d'agost de 1872, amb la col·laboració de la policia secreta russa, va ser detingut a Zuric per assassinar el 21 de novembre de 1869 Ivan Ivanovitx Ivanov, un estudiant de l'Acadèmia Agrícola de Moscou i company de la seva societat secreta, en un atac paranoic després de pensar que era un delator en oposar-se a algunes de les seves directrius. Extraditat a Rússia, el 8 de gener de 1873 fou condemnat a 20 anys de katorga (treballs forçats) i després a exili perpetu a Sibèria. A la presó mantingué contactes amb el Comitè Executiu del grup radical secret «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble). Sergei Netxaiev va morir d'escorbut el 3 de desembre –el 21 de novembre segons el calendari julià rus– de 1882 a la cel·la número 5 del fossat d'Aleix de la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg (Rússia), on havia viscut en total aïllament des del seu tancament. En 1872 Fiódor Dostoievski acabà de publicar la seva novel·la Els dimonis, on retratarà Netxaiev sota el personatge de Piotr Verjovenski. En 1951 Albert Camus en el seu llibre L'homme révolté estudiarà filosòficament les posicions revolucionàries de tres«possessos»: Pisarev, Bakunin i Netxaiev. La seva obra més coneguda de Netxaiev, Catecisme del revolucionari, on proposa l'abolició de l'Estat, l'eliminació dels opositors i la tesi segons la qual quan més pateixi el proletariat més rebel serà, ha tingut gran influència sobre diversos sectors extremistes de diverses ideologies i s'ha reeditat en nombroses ocasions i traduït en moltes llengües.

Sergei Netxaiev (1847-1882)

***

Notícia de la detenció d'Alexandre Orcelin apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 29 de maig de 1887

Notícia de la detenció d'Alexandre Orcelin apareguda en el diari parisenc Le Temps del 29 de maig de 1887

- Alexandre Orcelin: El 3 de desembre de 1900 mor a Viena del Delfinat (Arpitània) l'anarquista, i després socialista, Alexandre Orcelin. Havia nascut el 15 de febrer de 1861 a Viena del Delfinat (Arpitània). Sos pares es deien Charles Orcelin, teixidor, i Antoinette Belisson. Durant la dècada de 1880 milità en el moviment llibertari de Viena del Delfinat animat per Pierre Martin (Le Bossu) i fou membre dels grups«La Révolte» i «Les Insurgés». Obrer teixidor, en aquestaèpoca participà en totes les manifestacions i moviments reivindicatius del seu gremi. El 25 de novembre de 1882, amb altres companys (Louis Genet, Toussein Bordat i Joseph Bernard), va ser detingut a Viena del Delfinat acusat de pertànyer a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tancat a la presó de Lió (Arpitània) i jutjat el 26 de desembre d'aquell any. El 28 de maig de 1887, arran d'haver repartit propaganda antimilitarista el 20 de març d'aquell any en un cafè als soldats de la guarnició local, va ser condemnat per l'Audiència del departament d'Isèra a un mes de presó per«incitació de militars a la desobediència». En 1888 formà part, amb el també obrer teixidor Davoine i altres, del grup «Les Insoumis». A començaments dels anys 1890 s'incorporà al socialisme encapçalat per Jules Guesde i esdevingué corresponsal local dels periòdics socialistes Le Peuple, de Lió, i L'Action. No obstant això, després de les condemnes d'alguns anarquistes (Alexandre Tennevin, Pierre Martin i Jean-Pierre Buisson) arran de les manifestacions del Primer de Maig, fou un dels oradors, amb Gustave Mollet, Frédéric Audin i Octave Jahn, d'un gran míting que se celebrà el 12 d'agost de 1890 a Grenoble (Delfinat, Arpitània). Cap al 1893 vivia a Viena del Delfinat i mantenia correspondència amb Sébastien Faure. El 23 de juliol de 1898 es casà a Viena del Delfinat amb Thérèse-Victoire Machietta.

***

Necrològica d'Henri-Édouard Droz apareguda en el diari de Mülhausen "L'Express de Mulhouse" del 10 de desembre de 1927

Necrològica d'Henri-Édouard Droz apareguda en el diari de Mülhausen L'Express de Mulhouse del 10 de desembre de 1927

- Henri-Édouard Droz: El 3 de desembre de 1927 mor a Lió (Arpitània) el professor, periodista, poeta i escriptor anarquista Henri-Édouard Droz. Havia nascut el 13 de juny de 1868 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Sos pares es deienÉdouard-Eugène Droz i Marie-Adèle Chédel. Fundador del Cercle Obrer local, en 1894 estigué relacionat amb el grup anarquista local de La Chaux-de-Fonds. El 28 de febrer de 1895 aferrà uns cartells manuscrits contra la jornada de l'1 de març, diada de celebració de la independència del cantó de Neuchâtel, fustigant contra la celebració d'aquesta «festa burgesa» i engrescant la classe treballadora a no participar-hi, «o contràriament la dinamita esclatarà al lloc de la cerimònia». Detingut per aquest fet el 23 de març d'aquell any, va ser processat; en el judici es va defensar tot sol i durant dues hores va maldir contra el capitalisme, la magistratura i la policia. Va ser condemnat a sis mesos de presó per «incitació a cometre delictes i per pertorbació de la pau pública», la pena mínima prevista, però sense comptar els dos mesos purgats preventivament, i el 23 d'octubre de 1895 va ser alliberat. El 22 de febrer de 1896 el Prefecte de Doubs (Borgonya, França) va decretar la seva expulsió de territori francès en cas que fos capturat. Entre 1897 i 1902 va col·laborar ambLes Temps Nouveaux. Supplément Littéraire, amb versos i sobre qüestions poètiques. Instal·lat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) treballà un temps com a agent d'assegurances i en 1900 era professor de literatura francesa i de dicció fonètica a l'Institut «La Châtelaine» i a l'Acadèmia de Música d'aquesta ciutat. Quan va estar empresonat va escriure poemes anarquistes els quals va publicar, amb altres textos, en 1902 en un gros volum sota el títol Du rêve à l'action. La seva «Chanson libertaire» va ser reproduïda en LeChansonnier de la Révolution, publicat aquell mateix any a Ginebra pel periòdic Le Réveil Anarchiste. Va tenir la intenció de publicar una peça de teatre revolucionària i altres obres poètiques i Le Réveil Anarchiste li va publicar textos i posà en venda poesies seves durant molts d'anys. Posteriorment emigrà al Territori Imperial d'Alsàcia i Lorena (Imperi Alemany, actualment França), on esdevingué periodista per lliure a Alsàcia i entre 1905 i 1914 fou director general del diari Express de Mülhausen (Alsàcia). El 5 de maig de 1908 va fer a la Sala de la Borsa de Mülhausen la conferència «La fonétique» i l'1 de desembre de 1909 va fer al mateix indret la conferència literària«Quelques poètes alsaciens (de Riestelhuber et Siebecker à M. M. Édouard Schuré et Georges Spetz)», que va ser publicada l'any següent primer en lliuraments en Express i després en fullet per l'editorial «Veuve Bader et Cie». En 1910 col·laborà amb poemes en el periòdic juvenil Pages Illustrées de Ginebra. Posteriorment retornà a Suïssa i a Berna (Berna, Suïssa) fou representant dels diaris Le Matin i La Tribune de Genève. També fou redactor del Bulletin d'Alsace et Lorraine i entre 1920 i 1923 de La Feuille d'Avis de Vevey. Més tard s'establí a París (França), al número 78 del carrer Gambeta, on s'ocupà de tasques de bibliofília. Sa companya fou Pauline Gréber. Henri-Édouard Droz va morir el 3 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 10 de desembre– de 1927 a Lió (Arpitània), després de caure malalt durant un viatge de negocis.

***

Peppino Bonaria

Peppino Bonaria

- Peppino Bonaria: El 3 de desembre de 1930 mor a Zuric (Zuric, Suïssa) l'anarquista Giuseppe Bonaria, conegut com Peppino Bonaria. Havia nascut en 1891 a Orino (La Valcuvia, Llombardia, Itàlia). Son pare es deia Pietro Bonaria. Quan era molt jove emigrà a Suïssa. D'antuvi s'instal·là al cantó de Sankt Gallen i després a Zuric (Zuric, Suïssa), on treballà al magatzem de queviures «Risveglio» de l'anarquista Antonio Gagliardi i que amb el temps esdevindrà copropietari. A començament dels anys vint es traslladà a Bellinzona (Ticino, Suïssa) i en 1922 es casa amb l'anarquista Antonieta Griffith. En aquesta època, amb Antonio Gagliardi, fundà l'empresa de comerç vitícola«G. Gagliardi i G. Bonaria & Cia» («Casa Gagliardi-Bonaria»). Hostatjà, amb Antonieta i Rosalia Griffith i Antonio Gagliardi, nombrosos exiliats italians que fugien del feixisme (Carlo Vanza, Giuseppe Peretti, Clelia Dotta, Franz Moser, Savino Poggi, Antonino Napolitano, etc.), als quals ajudà a falsificar passaports, arranjar documents, buscar feina, etc. Era un assidu distribuïdor del periòdic Il Risveglio Anarchico. En 1922 acompanyà Errico Malatesta, a qui havia conduït clandestinament a Suïssa a través de les muntanyes, Giuseppe Peretti, Carlo Vanza i altres, a Saint-Imier (Berna, Suïssa) per a celebrar el quinquagèsim aniversari de la Internacional antiautoritària. En 1927 aconseguí la naturalització suïssa a Cureggia (Ticino, Süissa) i en 1929 viatjà amb Giuseppe Peretti a París (França) per assistir a una reunió amb companys anarquistes italians exiliats. Peppino Bonaria va morir el 3 de desembre de 1930 en un hospital de Zuric (Zuric, Suïssa) després d'una operació i fou incinerat a Seefeld (Zuric, Suïssa) acompanyat d'un discurs de Luigi Bertoni. El 22 de febrer de 1931 se li reté un homenatge durant el Congrés de la Colònia Proletària Italiana que se celebrà a Bellinzona. En 1933 sa vídua es casà amb el company i amic de tota sa vida Giuseppe Peretti.

***

Manuel Maroño Calvo

Manuel Maroño Calvo

- Manuel Maroño Calvo: El 3 de desembre de 1936 és afusellat a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia) el socialista i militant confederal Manuel Maroño Calvo. Havia nascut el 5 de juliol –algunes fonts citen el 2 de juliol– de 1899 a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien Benito Maroño Novais, emigrant a Buenos Aires (Argentina) on morí, i Josefa Calvo Hermida. De bona formació cultural, en 1919 entrà a treballar de tipògraf a la impremta del Seminari Conciliar compostel·là. Afiliat a l'Associació Tipogràfica de Santiago de Compostel·la, adherida a la Confederació Regional Galaica (CRG) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1921 en va ser nomenat vicepresident, posteriorment vicesecretari, en 1923 secretari i en 1924 president. També fou un dels promotors en 1922 de la Biblioteca Obrera. Simultàniament tingué un paper destacat en el Sindicat d'Empleats Subalterns de l'Hospital Provincial de Santiago de Compostel·là de la Unió General de Treballadors (UGT) i figurà en la directiva de diferents societats obreres, com ara la Sociedad de Constructors de Calçat (secretari en 1922), la Unió Protectora d'Artesans (secretari en 1924), la Societat de Fusters (vocal de la junta directiva en 1926), la Unió Obrera (secretari entre 1928 i 1932), la Societat d'Infermers (president en 1934). Fou secretari-comptador i president de l'Agrupació Socialista de Santiago de Compostel·la i desenvolupà càrrecs de responsabilitat en la Federació d'Entitats Socialistes de la Comarca de Santiago de Compostel·là, creada el juny de 1931. Arran de la vaga general revolucionària de 1934, va ser detingut el 10 d'octubre d'aquell any per ordre de l'autoritat militar per haver participat en una reunió clandestina a la taberna «Padre Benito» i alliberat l'endemà; per aquest motiu va ser acomiada de la seva feia a la impremta del Seminari Conciliar, encara que posteriorment, quan va ser absolt el desembre de 1934, va ser readmès. Per al Congrés del Ple Regional Galaic de la CNT, que es va celebrar entre el 19 i el 21 de maig de 1935 a Ourense (Ourense, Galícia), va ser nomenat delegat per assistir-hi, però declarant-se socialista hi renuncià. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 formà part, en representació dels sindicats, del Comitè Executiu del Front Popular de Santiago de Compostel·la i s'encarregà de la defensa i protecció del convent del Carme. Detingut al barri de Vista Alegre on vivia sa núvia, va ser empresonat a Raxoi. Jutjat en consell de guerra sumaríssim amb els altres 11 membres del Comitè Executiu del Front Popular, el 19 de novembre de 1936 va ser condemnat a mort. Manuel Maroño Calvo va ser afusellat el 3 de desembre de 1936 als murs del cementiri de Boisaca de Santiago de Compostel·là (la Corunya, Galícia), juntament amb son germà José Maroño Calvo i altres militants esquerrans (Fernando Domínguez Caamaño, Rafael Frade Peña, José Germán Fernández, Luís Martínez Nouche, Rafael Pardo Carmona, Modesto Pasín Noya, Francisco Ponte Ces i Luis Rastrollo González). En 2001 Dolores Vieites Torreiro publicà la biografia Manuel Maroño Calvo. Maroño o boó.

Manuel Maroño Calvo (1899-1936)

***

Augustin Hamon

Augustin Hamon

- Augustin Hamon:El3 de desembre de 1945 mor a Port-Blanc-en-Penvénan (Bretanya) el sociòleg, historiador i militant anarquista, després socialista, Augustin Adolphe Frédéric Hamon. Havia nascut el 20 de gener de 1862 a Nantes (Bretanya). Sos pares es deien Augustin Hamon, llauner, i Henriette Duval. En 1893 va introduir en l'anarquisme Fernand Pelloutier, futur creador de les Borses de Treball. En 1895, Hamon va publicar una enquesta sobre els anarquistes de l'època, Psychologie de l'anarchiste-socialiste. El 27 de juliol de 1896 va participar, com a delegat de la Borsa de Treball de Nantes, amb Malatesta, Pelloutier i altres, en el Congrés Internacional Obrer Socialista a Londres, que va acabar sis dies després per l'exclusió dels anarquistes per part dels marxistes. Hamon relatarà aquests esdeveniments en Le socialisme et le Congrès de Londres. A més, és autor de L'agonie d'une société (1890), La France sociale et politique (1891), Psychologie du militaire professionnel (1893), Les hommes et les théories du l'anarchie (1893), Patrie et Internacionalisme (1896), Un anarchisme, fraction du socialisme? (1896), etc. Va crear en 1897 la revista llibertària L'Humanité Nouvelle i va col·laborar en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. Va ser també traductor (Bernard Shaw) i pedagog llibertari, impartint cursos lliures a les universitats de París, Londres i Brussel·les. El 19 de març de 1901 es casà a Uccle (Brussel·les, Bèlgica) amb Henriëtte Rynenbroeck. En 1904 deixarà París i s'instal·larà a Côtes-du-Nord (Bretanya). Més tard s'allunyarà de les concepcions llibertàries i esdevindrà socialista, participant en la fundació de les primeres seccions de la regió, especialment la de Lannion en 1905. Maçó des de 1894, també serà membre de l'Associació de Lliurepensadors de França. Com a membre de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) de Côtes-du-Nord, s'arrenglarà en l'oposició d'esquerra a la direcció, ocupant càrrecs de responsabilitat en les seccions regionals. L'agost de 1932, va ser un dels 20 membres de l'SFIO presentes, malgrat l'oposició de la Internacional, en el Congrés Mundial d'Amsterdam contra la Guerra i el Feixisme, esdevenint l'únic socialista del secretariat del comitè. En aquesta època va publicar Les maîtres de la France (1936-1938, en tres volums). Va bastir una casa a Port Blanc que va batejar per provocar «Ty an Diaoul» (Cal Dimoni). En 1944, poc abans de morir, abandonarà l'SFIO i s'adherirà al Partit comunista. Augustin Hamon va morir el 3 de desembre de 1945 a Port-Blanc-en-Penvénan (Bretanya). Els seus arxius es troben repartits entre el Centre d'Histoire du Travail (CHT) de Nantes i l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Taller de tipografia

Taller de tipografia

- Eugène Soullier: El 3 de desembre de 1949 mor a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) el tipògraf i militant anarquista i anarcosindicalista Eugène Soullier. Havia nascut l'11 d'octubre de 1878 a Le Petit Tournon (Lyas, Vivarès, Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Eugène Soullier, conreador, i Julie Vernet.Era tipògraf de la impremta del «Memorial de la Loire» de Saint-Étienne i va ser fitxat per la policia com a «individualista». El 12 de juliol de 1904 es casà a Saint-Étienne amb Marie Joséphine Badieu. En 1911 formava part de la minoria revolucionària de la Federació del Llibre i publicava en el seu òrgan d'expressió Le Réveil Typographique (París, 1909-1914). L'estiu de 1911 fundà, amb altres companys, la Unió Departamental de Sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) del departament del Loira i l'any següent va ser nomenat secretari adjunt de la Borsa de Treball de Saint-Étienne, on representà durant molts anys el seu sindicat. Cada setmana, durant molts d'anys, assistí a les reunions de les Joventuts Sindicalistes de Saint-Etiève, fortament influenciades pels llibertaris Nicolas Berthet i Benoît Liothier. En 1912 va fundar «La Ruche Syndicale» (El Rusc Sindical), organització cultural que proposava, entre altres coses, sessions teatrals i que tenia com a finalitat «elevar el nivell cultural del poble» i crear «una generació conscient i forta». Aquest grup, format per una quinzena de joves, també va ser anomenat «Groupe Anarchiste d'Éducation Physique et Morale de la Jeunesse Stéphanoise» (Grup Anarquista d'Educació Física i Moral de la Joventut de Saint-Etiève). Quan esclatà la Gran Guerra, a iniciativa seva, el Sindicat de Tipògrafs es pronuncià contra el conflicte bèl·lic i contra la«Unió Sagrada». En 1915 ingressà en el Servei Auxiliar i fou mobilitzat com a tipògraf en la Manufactura Nacional d'Armes de Saint-Étienne. En 1916 creà un grup d'oposició a la guerra que es reunia els dijous en un cafè del carrer del Grand Moulin i que es dedicava a distribuir, discutir i comentar fullets i periòdics antimilitaristes, com ara Par delà la mêlée o La Mêlée. Per aquest fet serà perseguit per la justícia durant aquesta època per «deserció i provocació dels militars a la deserció». En 1917 va ser nomenat novament secretari adjunt de la Borsa de Treball i el juny de 1918 va ser detingut arran del moviment vaguístic que s'havia desencadenat el mes anterior. El juny de 1919 va fundar el grup artístic «Le Nid Rouge» (El Niu Roig), que farà gires culturals a les zones rurals, i organitzà un grup anarquista, en contacte amb les Joventuts Sindicalistes, en el local de les quals va organitzar xerrades i distribuïa publicacions llibertàries (Le Combat Syndicaliste, L'En Dehors,Le Libertaire, etc.). Durant els anys vint continuà la seva tasca en els moviments sindicalista i anarquista. L'octubre de 1920 formà part de l'oficina del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR) de Saint-Etiève, que s'acabava de crear. Després de l'escissió confederal, optà per la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). El 9 de febrer de 1922 la seva candidatura al càrrec de secretari adjunt del Comitè d'Acció, dirigit per François Lorduron, va ser proposada pel grup anarquista de Saint-Etiève. El 10 de gener de 1924 formà part del petit grup que, a la sortida d'un míting en suport dels anarquistes catalans condemnats a mort Lluís Nicolau Fort i Pere Mateu Cusidó, es manifestaren, malgrat els consells dels organitzadors, davant el consolat espanyol tot cantant Révolution i cridant«Assassins!». El 31 de desembre de 1926, arran de l'assemblea constituent del Grup Anarquista Comunista de Saint-Etiève, adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC), va ser nomenat tresorer del seu consell d'administració. En aquestaèpoca col·laborà en el diari parisenc Le Libertaire (1923-1935). En les eleccions legislatives de 1928 fou candidat abstencionista per a la I Circumscripció de Saint-Etiève, però sembla que la candidatura no es va mantenir. El 12 de juliol de 1928 es casà a Saint-Étienne amb Marie Claudie Jacquet. En aquestaèpoca vivia al número 3 del carrer Georges-Dupré. En 1929 participà en la fundació del bimensual anarcocomunista Le Silence du Peuple, del qual va ser gerent entre el gener i l'agost d'aquell any. Va formar part d'un grup anarquista a Saint-Étienne i es va adherir a Federació Local de l'anarcosindicalista Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), fundada per Pierre Besnard, de la qual formà part de la seva oficina. En aquests anys vivia al número 6 de l'Impasse de Vieux Montaud. En 1938 va ser secretari general del Sindicat de Tipògrafs de Saint-Étienne i defensà les tesis de la Federació del Llibre que reivindicava la independència sindical absoluta. En aquesta època milità en el Centre Sindical d'Acció Contra la Guerra (CSACG) i denuncià l'Acord de Munic i la posició militarista del Partit Comunista Francès (PCF). Arran del «Pacte germanosoviètic», fou un dels sindicalistes signats del comunicat «La trahison russe et le mouvement syndical dans la Loire» publicat el 18 de setembre de 1939 en La Tribune Républicaine.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Visions literàries de sa Pobla, de l´escriptor Miquel López Crespí

0
0

Dia del Llibre – Novetats editorials: Visions literàries de sa Pobla, de l´escriptor Miquel López Crespí -


Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60 -


Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres. (Miquel López Crespí)


Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...

La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.

Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.

A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.

A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.

Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.

No hi havia temps per res més.

Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.

No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.

Els poetes que han cantat l´excelsa bonior de la vida pagesa no saben què és llaurar amb l´arada romana de sol a sol, sembrar, regar, llevar els macs i l´herba de l´hort, batre a l´era en el mes d´agost, espolsar les mongetes, el blat, amb la pols que ocupa el teu cos, t´encega els ulls.

És una poesia feta pels senyors i pagada per ells. Falsa mitificació de la terra, els poemes de l´amo de Formentor i Llorenç Riber. L´ensucrada visió d´uns pagesos feliços, que no coneixen la fam, el treball esclau.

Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana.

Posar les santes relíquies al costat de la plagueta on escriu els versos, obrir-la lentament, com qui obre la porta a un altre món i, besant-los un munt de vegades, posar-se els cilicis al voltant del pit, als braços i les cames. Respirar fondo en sentir el dolor. Notar, amb un infinit plaer místic, els petits rierols de sang que fan el seu camí. Rebre la inspiració divina per a saber el que has d´escriure avui. Fer servir el dolor com a una droga que et transporta a indrets llunyans, fins als núvols altíssims de la creació. Talment un encontre amb els esperits del més enllà aconseguit enmig de gemecs i oracions.

Tot d´objectes acumulats gràcies a l'esforç de generacions i generacions de pagesos de la possessió, a Formentor. A l´estiu, les criades portant el gelat de cacau fet amb la neu de les casetes de la muntanya. Es fàcil imaginar els corredors silenciosos amb tot de velles cadires folrades de cuiro, recolzades a la paret. A vegades una ombra silenciosa, en la llunyania de les sales, netejant la pols dels mobles, endreçant els llibres damunt les taules de fusta de nord i d´olivera, les més antigues. I, enllà, al·lotes de quinze anys netejant el bronze dels vells canelobres, la plata que brilla, malgrat la fosca, a les prestatgeries de les sales. Tot un decorat adient per cantar la bellesa de les seves propietats, la pau de Cala Murta, l´àgil caminar de les pagesetes, el Pi de Formentor. La natura i els homes, exacta reencarnació de Déu sobre la terra. Homes i paisatges com a expressió de la sublim bellesa, de l´alè diví damunt la matèria abans inanimada.

El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent. Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.


L´esquerra mallorquina i els comunistes (LCR, OEC, MCI, PORE...)

0
0

La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional"és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco? (Llorenç Buades)


Edicions El Jonc publica una història alternativa de la restauració borbònica: No era això: memòria política de la transició



Per Llorenç Buades Castell

Coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa de les Illes)

Exdirigent de la LCR


La transició política mereixia una crònica: no la crònica oficial, políticament correcta i feta per encàrrec i subvenció de poders fàctics que comparteixen la ideologia del pensament únic, o si més no, almenys la pràctica diària de l'administració neoliberal de l'Estat; sinó una crònica històrica des d'una perspectiva militant.

En Miquel López Crespí és a Mallorca un dels pocs que és on era, al seu lloc de la barricada, amb la ploma abans i l'ordinador ara, capaç de defensar la memòria històrica des del punt de vista dels de baix, sense necessitat que un partit o institució determinada unti les corrioles a fi que la història passi pel sedàs d'allò que els tecnòcrates de la gestió ciutadana en diuen oportunitat política. La mateixa oportunitat política que serví a l'estalinisme per arreglar la història.

En Miquel és un militant amb cor, caparrut, mal de doblegar, i per això mateix reacciona davant la manipulació interessada d'una història que ell mateix va patir. La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional"és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco?

De la lluita, de les hores perdudes, de les militàncies, se'n beficiaren molts dels venedors de títols i tractaren els moviments socials com a simples mercaderies que venudes a l'alça podrien donar prou benefici a les tecnocràcies. A Suresnes, al congrés del PSOE imposaren el felipisme des de la Casa Blanca i Alemanya. Ho va dir Pablo Castellanos i només fa uns mesos ho repetí Nines Maestro a la Sala Groga de CC.OO.

El felipisme va ser un dels elements claus per a la venda del moviment, mitjançant la construcció d'un aparell incentivat econòmicament que havia pescat poc al llarg del franquisme, però que seria un bon venedor de peix.

L'eurocomunisme era lloat pertot arreu com un element genial de transformació que de la mà de Berlinguer i Carrillo ens duria a una revolució política i social, pacífica i de majories. I de tant de vendre el peix es quedaren sense paradeta: els Pactes de la Moncloa dugueren els treballdors a perdre divuit punts de poder adquisitiu en un no-res.

Vaig durar un any al PCE. Jo era del PCE i, en aquell any, gairebé totes les crides anaren en el sentit de no caure en provocacions, d'actuar responsablement, de tenir por del PSOE, un partit poc homegeni que pot caure en mans dels infiltrats trotskistes. Els atacs a l'esquerra eren constants. Tot allò formava part d'un procés ben estudiat de desactivació de l'esquerra. I aquella desactivació era tant o més possible en un partit disciplinat, acrític, un partit covat per l'estalinisme i dirigit per una tecnocràcia gairebé infallible. Fins i tot els militants més combatius es doblegaren a la raó que el fi justificava qualsevol mitjà. I si, efectivament, la lectura positiva per part de la militància estalinista del pacte de Hitler amb Stalin havia superat fins i tot la sang fresca dels republicans morts a les voreres dels camins o a les parets dels cementiris, qualsevol cosa podria ser assumible.

Els partits socialdemòcrates tampoc són partits internament demòcrates: com tots sabem, es fonamenten en una tecnocràcia professional activa i una adherència acrítica passiva on els corrents són més per a guanyar posicions de poder que per raons ideològiques. Eurocomunistes i socialdemòcrates (ara neolliberals de fets) desactivaren el moviment; i els esquerranistes, empresonats de sectarismes i, a vegades, d'oportunismes, no saberen capgirar la situació. Jo vaig continuar lluitant a la LCR i a l'esquerra sindical de CC.OO., i continuu lluitant ara a la CGT, però veig el tall generacional que les burocràcies de l'esquerra han provocat i ara més que mai, quan a tot el món es reactiven els moviments (salvant el sindical), són necessàries referències textuals, fonts, com les que descriu en Miquel López Crespí i, sobretot, memòria històrica, de manera que el jovent, el protagonista de les lluites d'avui i de demà, arribi a comprendre quines són les passes que han fonamentat la seva precarietat laboral i, en definitiva, la consolidació del poder del capital, i la minva de llibertat real dels treballadors a les empreses.


La LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)


Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)


Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).

Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.

Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.

Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).

A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

[04/12] Míting antifranquista - Homenatge a Capdevila - Malatesta - Colomer - López Turón - D'Alba - Read - González González - Ferrer Aymerich - Bouvet - Martín - Duval - Mañas - Couissinier - Gori - Mateo Chavanel - Fatsini - Acciarito - Pavese - Monanni - Geuffroy - Marcobal - Von Rauch - García García - Alonso - Pons Tomàs - Vecín - Aguayo - Ruiz López - Amazit

0
0
[04/12] Míting antifranquista - Homenatge a Capdevila - Malatesta - Colomer - López Turón - D'Alba - Read - González González - Ferrer Aymerich - Bouvet - Martín - Duval - Mañas - Couissinier - Gori - Mateo Chavanel - Fatsini - Acciarito - Pavese - Monanni - Geuffroy - Marcobal - Von Rauch - García García - Alonso - Pons Tomàs - Vecín - Aguayo - Ruiz López - Amazit

Anarcoefemèrides del 4 de desembre

Esdeveniments

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Míting antifranquista: El 4 de desembre de 1966 se celebra al Teatre Alhambra-Maurice Chevalier de París (França) un gran míting antifranquista per protestar contra la maniobra que representava el referèndum sobre l'aprovació del Projecte de Llei Orgànica de l'Estat espanyol que s'havia de celebrar el 14 de desembre d'aquell any. L'acte va ser organitzat pel Comitè d'Enllaç de les centrals sindicals en l'exili, format per la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Unió General de Treballadors (UGT) i Eusko Langileen Alkartasuna (ELA; Solidaritat dels Treballadors Bascos), i comptà amb el suport de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), la Confederació General del Treball-Força Obrera (CGT-FO) i la Confederació Francesa de Treballadors Cristians (CFTC), i de les respectives organitzacions internacionals. Hi intervingueren Bernard Merino Merino Peris, per la CNT; Arsenio Jimeno Velilla, per l'UGT; Ramón Agesta Irastorza, per ELA; i Yves Dechezelles, advocat defensor de diversos militants anarcosindicalistes empresonats a l'Espanya franquista.

***

Cartell de l'homenatge a Andreu Capdevila Puig

Cartell de l'homenatge a Andreu Capdevila Puig

- Homenatge a Capdevila: El 4 de desembre de 2013 se celebra a l'Auditori Centre Cultura Can Fabra de Barcelona (Catalunya) un homenatge institucional al destacat militant anarcosindicalista Andreu Capdevila i Puig, conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya i president del Consell d'Economia de Catalunya. A l'acte, organitzat per «Tot Història Associació Cultural» i amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona, comptà amb les intervencions de Ramon Capdevila, fill de l'homenatjat; Antoni Martínez, extreballador de la Fabra i Coats, empresa on feia feina Andreu Capdevila Puig; la historiadora de l'anarquisme Teresa Abelló; i els historiadors Jordi Rabassa i Pau Vinyes Roig.

***

Anarcoefemèrides

Naixements

Errico Malatesta (1891)

Errico Malatesta (1891)

- Errico Malatesta: El 4 de desembre de 1853 neix a Santa Maria Maggiore (Càpua, Campània, Itàlia) –actualment Santa Maria Capua Vetere (Campània, Itàlia)– l'agitador, propagandista i teòric anarcocomunista Errico Malatesta, una de les figures més importants de l'anarquisme italià i internacional. Fou fill d'una família de la petita burgesia comercial i terratinent d'idees liberals; son pare, Federico Malatesta, i sa mare, Lazzarina Rastoin, de Marsella, posseïen una pròspera fàbrica de pells assaonades. D'antuvi va fer estudies en una escola dels pares escolapis i després es matriculà a la Universitat de Nàpols, on estudià medicina durant tres anys, però sense aconseguir la graduació. En aquests anys juvenils fou partidari de les idees republicanes de Giuseppe Mazzini. El 25 de març de 1868 la Comissaria de Nàpols li demanà explicacions sobre una carta de caràcter subversiu, on criticava les injustícies locals, que havia dirigit a Víctor Manuel II, però gràcies a la seva curta edat no tingué conseqüències. El 19 de març de 1870 fou detingut a resultes d'un incident organitzat per un cercle estudiantil republicà de la Universitat de Nàpols. A partir de 1871, any en el qual fou expulsat de la universitat per agitador, després de veure la repressió de la Comuna de París, abandonà les idees republicanes i abraçà l'anarquisme; aquest mateix anys s'afilià a la Federació Local de Nàpols de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la qual acabarà exercint de secretari de la Secció Italiana. En aquestaèpoca aprendrà l'ofici de mecànic i d'electricista, del qual viurà la resta de sa vida. Entre el 15 i el 16 de setembre de 1872 participà en el Congrés de Saint-Imier (Berna, Suïssa) de l'AIT antiautoritària, on va fer una forma amistat amb Mikhail Bakunin. Orador de primera categoria, durant els anys següents realitzà una gira propagandística i d'agitació per diversos països (Suïssa, Espanya, Egipte, Romania, França, Bèlgica i Regne Unit). En 1874 fou detingut a Bolonya (Emília-Romanya). El 19 d'octubre de 1875 entrà en la maçoneria amb la finalitat de difondre el pensament llibertari, però sortí definitivament el 18 de març de 1876, indignat per la decisió de la seva lògia d'organitzar una recepció d'honor a Giovanni Nicotera, que acabava de ser elegit ministre de l'Interior. En 1876, en el Congrés de Florència de la Federació Italiana de l'AIT antiautoritària, amb Andrea Costa, Carlo Cafiero i Emilio Covelli, proclama el comunisme anarquista; aquesta declaració toparà amb la posició oficial col·lectivista bakuninista i oficial de l'AIT antiautoritària. En 1877 participà en la temptativa insurreccional al Matese (Campània), on proclamà el comunisme llibertari en diverses localitats; malgrat el fracàs i la seva detenció, aconseguí la seva absolució i la dels seus companys, aconseguint un gran popularitat entre la classe obrera. En 1882 a Egipte lluità contra el colonialisme anglès. El març de 1885, per evitar la persecució a Europa, fugí a l'Argentina. En aquest país promourà l'organització proletària, fundarà sindicats (com ara la Societat de Resistència Cosmopolita d'Obrers Forners en 1887) i participarà en el fort debat ideològic amb el anarcoindividualistes. En 1886 intentà desastrosament trobar oro a la Patagònia. Enquadrat en els grups anarquistes italians de l'exili, com ara el Cercler Comunista Anàrquic, formarà part de la redacció del periòdic en llengua italiana La Questione sociale. En 1888 serà falsament acusat de falsificar moneda i prendrà la decisió, després d'una curta estada a Montevideo (Uruguai), de retornar. En 1889 arribà a Itàlia, on es dedicarà a fundar periòdics i revistes llibertàries: L'Associazione (1889), L'Agitazione (1897), L'Internazionale (1901), La Rivoluzione Sociale (1902), Volontà (1913), Umanità Nova (1920), Pensiero e Volontà (1924), etc.; les tres últimes seran força importants en el moviment llibertari internacional d'aleshores, aconseguint gran prestigi i popularitat. El gener de 1891, en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa), fundà el Partit Socialista Anàrquic Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Pietro Gori, Luigi Galleani, Andrea Costa, Filippo Turati, etc.). Entre 1891 i 1892 va fer una gira propagandística per Espanya amb son amic Pere Esteve i participà en la revolta popular de Jerez (Andalusia). Buscat per la policia, retornà a Londres, on en 1896 assistí al Congrés Socialista Internacional. En 1897 entrà clandestinament a Itàlia. En 1898, a resultes dels motins del pa, va ser condemnat a set mesos de presó a Ustica (Sicília) i a arrest domiciliari a l'illa de Lampedusa (Sicília); d'on aconseguí fugir cap al Regne Unit, via Tunísia, i després passar als Estats Units. En 1900 visqué a l'Havana (Cuba) i després marxà a Nova York (Nova York, EUA) i a Londres (Anglaterra), on va fer feina de mecànic electricista durant 13 anys, sempre, però, al dia de les lluites socials i dels debats sorgits en el pensament social. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam (Països Baixos), on va debatre sobre la necessitat o no d'organitzar-se en el moviment anarquista i sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme. Aquest mateix any publicarà diversos articles atacant el sindicalisme com a meta de l'anarquisme, segons la seva opinió els anarquistes havien de participar en els sindicats, però com a un instrument i no com a l'objectiu final, que per a ell sempre era l'anarquia, i per això calia crear organitzacions polítiques anarquistes. En 1914 intervingué en el Congrés del «Fascio Comunista Anarchico» i en la campanya insurreccional dirigida contra la monarquia de la Casa de Savoia i el Vaticà. Aquest any també prengué part en la «Setmana Roja» d'Ancona (Marques, Itàlia), fets pels quals es va veure obligat a exiliar-se. Quan esclatà la Gran Guerra, es mostra absolutament partidari d'oposar-se activament a la guerra a tots els països, ja que aquella lluita fratricida només fomentava els interessos de les classes explotadores; opinió que topava directament amb Piotr Kropotkin, partidari de l'alineació amb les«democràcies» (França i Regne Unit). Aquesta separació ideològica entre Malatesta i Kropotkin es concretarà en l'oposició directa del primer al «Manifest dels Setze», patrocinat pel segon. En 1919 tornà a Itàlia i ajudà a la creació de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i va fer contactes amb els «Arditi del Popolo». Entre 1919 i 1920 participà, amb Gabriele D'Annunzio, en l'episodi de la Regència Italiana del Carnaro. En 1920 formà part del moviment d'ocupacions de fàbriques per part dels treballadors que es donà a Itàlia, fomentant el desenvolupament de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Amb l'arribada de Mussolini al poder, fou processat pels seus articles antifeixistes publicats en diverses publicacions, especialment en Umanità Nova. A la presó de San Vittore realitzà, amb Armando Borghi i altres companys, una vaga de fam i finalment seran alliberats el 30 de juliol de 1921. Confinat al seu domicili pel feixisme, completament aïllat i malalt d'una afecció pulmonar, Errico Malatesta va morir a causa d'una greu crisi respiratòria el 22 de juliol de 1932 a Roma (Itàlia) al costat de sa companya Elena Melli i sa filla Gemma.

***

André Colomer

André Colomer

- André Colomer: El 4 de desembre de 1886 neix a Cervera de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord) el poeta, anarquista individualista i, finalment, comunista Jean Éloi André Colomer. Sos pares es deien Eloi Colomer, verificador de duanes, i Marguerite Fonteneau. Acabat de néixer, es va traslladar a París (França). Amb 12 anys descobreix l'ideal anarquista gràcies a la lectura de l'obra d'Émile Zola. Estudiant secundària a Bordeus (Aquitània, Occitània), on publicà la revisteta Le Torchon des Ratés, va decidir prendre's un any sabàtic que va esmerçar viatjant per la Mediterrània (Algèria, Tunísia, Senegal, Espanya, Portugal); després va acabar els estudis de batxillerat i al Liceu Louis-le-Grand de París va preparar becat l'examen d'ingrés a l'Escola Normal Superior, però senseèxit. En 1906 va fer el servei militar a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Més tard va fer de professor al col·legi de Blois (Centre, França) i al Liceu Lakanal de París, però no va durar gaire. Va instal·lar-se a París, on va començar a escriure i a fer de periodista. Va fundar dues revistes: La Foire aux Chimères (1907) i L'Action d'Art. Organe de l’individualisme héroïque  (1913), amb Manuel Devaldès i Gérard de Lacaze-Duthiers. A començament de la dècada dels deu participà en la fundació del grup «La Ghilde» (Les Forgerons). En aquesta època treballà d'obrer mesurador. En 1911 va ser empresonat a la presó parisenca de La Cherche-Midi per haver-se negat a realitzar un període militar de reserva de 28 dies, però va ser llicenciat i alliberat per malaltia. El 3 de febrer de 1914 és va casar al V Districte de París amb sa companya Madeleine Henriette Adeline Hennuin. El setembre de 1914 no es va presentar al consell que havia d'acceptar o no la seva baixa a l'exèrcit i s'estima més fugir amb sa companya embarassada de vuit mesos a Itàlia per Ventimiglia (Ligúria, Itàlia). Visqué a Gènova (Ligúria, Itàlia), on va fer classes a l'Escola Berlitz i on nasqué sa filla Tristane Marguerite, que morí cinc anys després. El maig de 1915, quan Itàlia entrà en la Gran Guerra, hagué de passar a la clandestinitat, però l'octubre de 1918 va ser descobert i enviat a Perpinyà; la seva mala salut fa que sigui definitivament llicenciat justament el dia de l'armistici. A partir de 1919 va escriure en el setmanari Le Libertaire i va arribar a ser-ne el secretari de redacció. Com a membre del Club des Insurgés (Club dels Insurgents) va fer mítings i conferències. En 1920 va crear el Sindicat dels Escriptors i el Sindicat d'Autors Dramàtics i es va convertir en el secretari del Comitè Intersindical de l'Espectacle. En 1921 va cofundar la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que, malgrat bona part d'aquest sindicat estigués format per comunistes, ell no es va sentir impressionat gaire per la Revolució russa de 1917, pensant, a causa del seu anarcoindividualisme, que el concepte marxista de Revolució és un mite i una paraula buida. En el Congrés de la CGTU, celebrat el 25 de juny de 1922 a Saint-Étienne(Forez, Arpitània), fou, amb Louis Lecoin i Pierre Besnard, un dels representants del corrent llibertari, que obtingué 399 vots contra 848 dels comunistes. Com a secretari de la Federació Unitària de l'Espectacle, fundà el Teatre Confederal. L'agost de 1922 va esdevenir director de La Revue Anarchiste i en aquesta època es declarà més anarquista que sindicalista. El desembre de 1922 assistí al III Congrés de la Unió Anarquista (UA) i entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 al IV Congrés. El 24 de novembre de 1923 va destapar-se el «Cas Daudet» on Colomer revelarà que Le Flaoutter era un agent provocador, confident de la policia. En 1925 va fer una conferència a Montpeller (Llenguadoc, Occitania) titulada «Dos monstres, Déu i Pàtria, assolen la humanitat», que va influir força Léo Malet. En aquest mateix any va publicar les seves memòries, À nous deux, Patrie!: la conquête de soi-même, on dedicarà el capítol XVIII a la«Banda Bonnot» («La novel·la dels Bandits Tràgics»). Arran de la «tesi de l'assassinat» de Philippe Daudet que polemitza amb Colomer, aquest deixarà Le Libertaire i crearà el setmanari L'Insurgé. Journal d’action révolutionnaire et de culture anarchiste (1925-1926), on col·laboraran Madeleine Colomer (Hauteclaire), Sébastien Faure, Léo Malet (Noël Letam), Enrique Vlolatería i Maurice Wullens, entre altres. Entre 1925 i 1926 dirigí el setmanari L'Insurgé. Journal d'action révolutionnaire et de culture individualiste. El febrer de 1927 cau novament greument malalt i alguns mesos després es passarà al bolxevisme, adherint-se al Partit Comunista Francès (PCF), col·laborant en L'Appel des Soviets, fent conferències arreu de França i agafant la secretaria dels«Amics de l'URSS», fet que serà durament criticat pels seus companys anarquistes. Acollit amb sa família a l'URSS, André Colomer va morir poc després, el 7 d'octubre de 1931 a Moscou (Rússia, URSS; actual Rússia). Entre les seves obres podem destacar Répression de l'anarchisme en Russie soviétique (1922), À nous deux, patrie (1925), Bonimini contre le fascisme (1925), la novel·la Roland Malmos i l'obra teatral Le réfractaire.

André Colomer (1886-1931)

***

Necrològica de Nicolás López Turón apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'1 d'abril de 1962

Necrològica de Nicolás López Turón apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 d'abril de 1962

- Nicolás López Turón: El 4 de desembre de 1886 neix a Santolaria de Galligo (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Nicolás López Turón. Sos pares es deien Pedro López i María Turón. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santolaria de Galligo. Sa companya fou Concepción López Large, i fou el pare d'una nombrosa família de membres confederals, com ara Blas, afusellat pels feixistes; Nicolás, mort al front; José i Eleuterio, exiliats a Marsella; o Concha i Elena, aquestaúltima companya del militant Andrés Martin. La resta de fills i filles quedaren a la Península i van ser empresonats en diverses ocasions. En 1939, amb el triomf franquista, Nicolás López passà a França i s'instal·là al barri marsellès de Le Redon, on milità en la Federació Local de la CNT de Marsella. Nicolás López Turón va morir el 4 de març de 1962 al seu domicili del IX Districte de Marsella (Provença, Occitània).

***

Antonio D'Alba

Antonio D'Alba

- Antonio D'Alba: El 4 de desembre de 1891 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista, que atemptà contra la vida del rei Víctor Manuel III d'Itàlia, Antonio D'Alba. Sos pares es deien Cesare D'Alba, guardià i jardiner de les Termes de Caracalla, i Cristina Bellante, portera de l'edifici on vivia sa família. D'origen humil, va començar a treballar com a obrer de la construcció quan tenia 11 anys. A causa de les males condicions de vida romanes, cometé alguns robatoris i el 3 de gener de 1906 va ser condemnat a sis dies de presó per furt; posteriorment va ser també sentenciat per robatori i per maltractaments als pares. De ben jovenet s'acostà al moviment anarquista i s'adherí a la Lega Generale del Lavoro (LGdL, Lliga General del Treball), però sense militar assíduament. El 21 de febrer de 1910 la policia romana el va proposar per a una vigilància especial, però l'autoritat judicial no el considerà necessari per mor de la seva vida tranquil·la. El 14 de març de 1912, mentre el rei Víctor Manuel III d'Itàlia i la reina Elena hi anaven del Palau del Quirinal cap al Panteó per assistir a una missa fúnebre en memòria del rei Humbert I d'Itàlia, Antonio D'Alba, a l'aguait entre les columnes del Palazzo Salviati, disparà dos trets de pistola al pas de la carrossa reial. L'atemptat deixà el sobirà indemne, però va ferir el major dels cuirassers Giovanni Lang i el cavall del brigadier Marri de l'escorta. Capturat per la gent que el va intentar linxar, va ser immediatament detingut. La policia i la magistratura tot d'una parlaren de«complot» com a mitjà de justificació de la repressió estatal que es desencadenà contra el moviment llibertari –en els dies posteriors van ser detinguts i interrogats nombrosos militants anarquistes (Settimio Benelli, Felice Boscolo, Getullio Biamantini, Gaetano Di Biasio, Angelo Rambaldi, Maria Rygier, Alfio Spampierati, Nicola Tacit, Stefano Torri i Domenico Zavattero) que posteriorment van ser alliberats sense càrrecs. L'autor de l'intent de regicidi havia actuat amb total independència i sense cap còmplice, declarant-se«anarcosolitari» i que no pertanyia a cap grup anarquista, però això no va impedir que s'infonguessin un gran nombre d'interpretacions d'allò més fantasioses («pista turca», relacions amb el conflicte cors, conxorxa suïssa, conspiració clerical, etc.). L'atemptat esdevingué ràpidament un símbol de la protesta contra la guerra imperialista de Líbia, però produí conseqüències inesperades. La responsabilitat de les forces de l'ordre quedaren paleses i el superintendent de la policia romana va ser separat del càrrec, alhora que les relacions entre el president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti i el sobirà s'enterboliren greument. Altre efecte indirecte de l'atemptat va ser l'expulsió de Leonida Bissolati, Ivanoe Bonomini i Angiolo Cabrini del Partit Socialista Italià (PSI), ja que aquests havien felicitat el rei per haver sortit sa i estalvi de l'atemptat. Benito Mussolini, aleshores destacat membre del PSI, digué sobre l'intent de regicidi: «L'atemptat i l'infortuni dels reis es com la caiguda des d'un pont i l'infortuni dels paletes.». Els anarquistes van ser els únics que, tot deixant clar que l'acte d'Antonio D'Alba havia estat un cas«aïllat», assumiren la defensa del magnicida. L'Avvenire Anarchico, de Pisa (Toscana, Itàlia), recordà que les motivacions del gest de D'Alba residien en la misèria a la qual estaven sotmesos els proletaris i a l'arrogància d'un poder que no perdia cap ocasió per copejar els«subversius». Mentre esperava el judici, Antonio D'Alba intentà suïcidar-se. Defensat per l'advocat, criminòleg i diputat socialista, encara que moderat i filomonàrquic, Enrico Ferri, aquest sostingué la tesi de la incapacitat psíquica de l'acusat, amb un «cervell inestable i semiobscur», i sense presentar-lo com a un militant polític. Jutjat el 8 d'octubre de 1912 per l'Audiència de Roma, on va proclamar les seves conviccions anarquistes, va ser condemnat l'endemà, sense tenir en compte que la seva acció només havia provocat un ferit, a 30 anys de presó i a tres de vigilància especial, i deixant clar que només la seva minoria d'edat li havia salvat de la cadena perpètua. Enviat a la presó de Noto (Sicília), novament intenta el suïcidi i el 21 de gener de 1914 va ser posat en aïllament i sotmès a una estreta vigilància. Durant la seva detenció rebé sumes de diners recaptades pels cercles anarquistes i italians i nord-americans que seguiren la seva història de manera apassionada. En 1920, tement una revolta popular, va ser traslladat a l'illa de Santo Stefano, a les illes Poncianes. El 31 d'octubre de 1921, després d'una gràcia, va ser alliberat i retornà a Roma. Les condicions carceràries el van deixar en un estat tan penós que son pare es va veure obligat a demanar ajuda a l'assistència pública i el desembre de 1921 va ser reclòs en un manicomi amb un suposat diagnòstic de «demència precoç». Les seves condicions de salut empitjoraren ràpidament i perdé la vista i l'audició. Antonio D'Alba romangué a la secció dels«tranquils» del Manicomi Civil de Roma la resta de sa vida, on morí el 17 de juny de 1953. Al seu funeral acudiren centenars d'anarquistes i el discurs fúnebre el llegí Armando Borghi. En 2004 Luigi Balsamini publicà la biografia Antonio D'Alba. Storia di un mancato regicidio.

Antonio D'Alba (1891-1953)

***

Herbert Read, fotografiat per Gordon Anthony

Herbert Read, fotografiat per Gordon Anthony

- Herbert Read: El 4 de desembre de 1893 neix a Muscoates Grange (Kirbymoorside, North Yorkshire, Anglaterra) el poeta, filòsof polític, pedagog, crític de la literatura i de l'art, i anarquista Sir Herbert Edward Read. Fill d'un granger, es va educar a Crossley's School i Halifax, i els seus estudis a la Universitat de Leeds es van veure interromputs per la Gran Guerra, durant la qual va servir amb el Yorkshire Regiment a França i a Bèlgica; va rebre diverses condecoracions i es llicencià com a capità. Durant la guerra Read va fundar amb Frank Rutter el periòdic Arts and Letters, un dels primers periòdics literaris que van publicar obres de T. S. Eliot i de Wyndham Lewis. El seu primer volum de poesies, Songs of Chaos, se'l va publicar en 1915, i la seva segona col·lecció de poemes, Naked Warriors (1919), narra les seves experiències a les trinxeres durant la guerra. La seva obra poètica, que va aparèixer recopilada en 1946 (Collected Poems), està escrita en vers lliure i està influenciada per l'imaginisme. Com a crític de literatura, Read es va especialitzar en els poetes anglesos romàntics –The True Voice of Feeling: Studies in English Romantic Poetry (1953)– i va publicar una novel·la al·legòrica i fantàstica, The Green Child (1935). Va escriure en la revista literària Criterion (1922-1939) i va ser el crític literari i artístic de Listener. Molt més conegut, però, com a crític d'art, Read va ser l'introductor de grans artistes britànics (Paul Nash, Ben Nicholson, Henry Moore, Barbara Hepworth) i amb Nash va participar en el grup d'art contemporani Unit One. Read va ser professor de Belles Arts a la Universitat d'Edimburg (1931-1933) i editor de la revista de noves tendències Burlington Magazine (1933-1938). Va ser un dels organitzadors de la exposició de la Internacional Surrealista a Londres (1936) i editor del llibre Surrealism (1936), amb contribucions d'André Breton, Hugh Skyes Davies, Paul Eluard i Georges Hugnet. Entre 1919 i 1922 va ser assistant principal al Ministeri d'Hisenda. Més tard va ser administrador de la Tate Gallery, conservador i subdirector del Victoria & Albert Museum de Londres (1922-1939) i cofundador, amb Roland Penrose, de l'Institute of Contemporary Arts en 1947. Durant la dècada dels 50 va reivindicar la qualitat literària i la reputació de T. S. Eliot i de George Orwell. No obstant tot això, com a polític es considerava anarquista, en la tradició anglesa d'Edward Carpenter –Read diu que es va«convertir» a l'anarquisme llegint el seu fullet Non-gouvernemental society (1911)–, William Godwin i William Morris, però també de Kropotkin, de qui va fer una antologia, i d'Stirner, tot tractant de combinar art, cultura i política. Entre els seus treballs en aquest sentit podem ressaltar Art Now (1933), Art and Industry (1934), Anarchy and Order; Poetry and Anarchism (1938), Philosophy of Anarchism (1940), Education Through Art (1943), Existentialism, Marxism and Anarchism (1949), Revolution and Reason (1953), Icon and Idea (1955), To Hell With Culture (1963), My Anarchism (1966) i Art and Alienation (1967); en total va publicar més de mil títols. En 1953 va ser nomenat Sir pels «serveis a la literatura» per la reina Isabel II, de la mà del primer ministre Winston Churchill, fet que va ser molt criticat pels seus companys llibertaris, però que ell va justificar en una declaració escrita. En 1966 li van concedir el premi Erasmus. Va estar casat dues vegades, amb Evelyn Roff i amb Margaret Ludwig, i va tenir una filla i quatre fills, un dels qualsés el novel·lista Piers Paul Read. Herbert Read va morir el 12 de juny de 1968 a Malton (North Yorkshire, Anglaterra). Una part del seu arxiu personal, especialment els papers referents a anarquisme, es troben a la Universitat de Victòria (Canadà).

***

Caricatura de Juan González González

Caricatura de Juan González González

- Juan González González: El 4 de desembre de 1894 neix a Quilmes (Buenos Aires, Argentina) el metge anarcosindicalista Juan González González, citat en ocasions com González Debodt. Fill d'emigrants, quan tenia uns deu anys retornà amb sa família a Galícia. Entre 1912 i 1918 estudià medicina a Santiago i exercí la professió al Porto do Son de la Corunya. Amic de l'anarcosindicalista David Mariño, s'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Porto do Son. Arran de l'aixecament feixista, presidí el Comitè Revolucionari del Porto do Son i l'agost de 1936 va ser detingut per les tropes franquistes. Jutjat a Santiago per «rebel·lió militar», fou condemnat a cadena perpètua i va romandre pres a Santiago i la Corunya. En 1941 va ser alliberat, però se li va prohibir exercir la medicina. Visqué de les propietats paternes i d'una petita empresa d'electricitat. Juan González González va morir el 6 de juny de 1976 a Porto do Son (La Corunya, Galícia).

***

Necrològica de Jaume Ferrer Aymerich publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 10 de juliol de 1978

Necrològica de Jaume Ferrer Aymerich publicada en el periòdic tolosà Espoir del 10 de juliol de 1978

- Jaume Ferrer Aymerich: El 4 de desembre de 1896 neix a Rubí (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Jaume Ferrer Aymerich. Obrer tintorer, s'afilià molt jove al moviment llibertari i fou un dels organitzadors de la Secció d'Obrers Tintorers del Sindicat de Manufactures i Tèxtils de Rubí de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Participà en l'Alliberament i en l'organització de la Federació Local de Combs-la-Ville (Illa de França, França) de la CNT. Un cop jubilat, Jaume Ferrer Aymerich es retirà al Centre Geriàtric Beauséjour d'Ieras (Provença, Occitània), on, malalt de càncer, morí el 19 de maig de 1978 a resultes d'una operació. Sa companya fou Manuela Espert.

***

Gustave Bouvet

Gustave Bouvet

- Gustave Bouvet: El 4 de desembre de 1898 neix a Angers (País del Loira, França) l'anarquista Gustave Charles Joseph Bouvet, conegut com Juvénis. Sos pares es deien Gustave René Bouvet, cisteller, i Blanche Schmidt, modista, i vivien a París (França), motiu pel qual va ser criat per ses ties, les quals el van enviar a una escola catòlica. Quan tenia 11 anys entrà en un col·legi de religiosos caputxins a Spy (Namur, Valònia) amb la finalitat que esdevingués seminarista, però hi restà un any i acabà retrobar-se amb sos pares a París quan tenia 13 anys. A la capital francesa esdevingué aprenen de diversos oficis (impressor, dibuixant i gravador en or) i, a causa de l'explotació, començà a interessar-se per les idees anarquistes. Retornà a Angers, on treballà com a obrer pintor en una fàbrica. De salut precària, quan era infant patí la malaltia de crup i per aquest motiu treballava de manera irregular. En 1913 tornà de bell nou a París i visqué amb sos pares al número 31 del carrer Ramponneau. Suspès del servei militar els anys 1917, 1919 i 1920, a causa d'un abscés facial i de la tuberculosi, treballà al costat de casa seva, a la Societat General de Cistelleria, on son pare estava empleat com a cisteller. Entre gener de 1918 i març de 1919 visqué a la zona d'Angers i treballà a les fàbriques Bessoneau d'aquesta ciutat, on, segons un informe policíac de juliol de 1922, va fer propaganda anarquista. Des de la seva creació el juny de 1919, participà en les reunions de la Federació de les Joventuts Anarquistes, al número 49 del carrer Bretanya de París, i, amb son pare, en les de la cooperativa obrera de consum «La Bellevilloise». El 5 de març de 1920 va ser nomenat secretari del grup «Ni Dieu ni maître» (Ni Déu ni amo) de les Joventuts Anarquistes en substitució d'Havane, que havia estat nomenat secretari de la Federació Anarquista (FA). En aquesta època col·laborà, sota el pseudònim de Juvénis, en Le Libertaire i participà en la reconstrucció del grup de cançó obrera«La Gerbe», el secretari del qual el gener de 1920 era Léon Louis. En 1921 fou el gerent del número 3 del periòdic La Jeunesse Anarchiste, òrgan de la Federació de les Joventuts Anarquistes, organització de la qual va ser nomenat secretari cap el 1922. Detingut per haver reproduït el pamflet antimilitarista«Aux jeunes soldats» en el periòdic, va ser tancat a la presó parisenca de La Santé, jutjat i condemnat, el 23 de juny de 1921, a quatre mesos de presó, i, per aferrar aquest pamflet als murs de de l'Ajuntament del X Districte de París, va ser condemnat el 30 de juny d'aquell any per l'XI Tribunal Correccional a sis mesos suplementaris. Durant el seu empresonament va ser reemplaçat en La Jeunesse Anarchiste per René Barril. En sortir de la presó treballà d'obrer torner en una fresadora de la fàbrica Citroën. Expulsat de casa seva per sos pares arran de la condemna, visqué, seguint els consells de sa amiga anarquista Germaine Linthaud, en una habitació d'hotel al carrer dels Panoyaux. El 14 de juliol de 1922 Bouvet disparà dos trets al cotxe del prefecte de policia Armand Naudin, que acabava de ser nomenat en el càrrec, creient veure al seu interior el president de la III República francesa Alexandre Millerand mentre desfilava per l'avinguda dels Champs-Élysées el seguici presidencial de tornada de una revista militar a Longchamp. Jutjat per aquest fet, va ser condemnat el 8 de gener de 1923 a cinc anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició de residència, pena que escoltà amb els crits de «Fora la guerra! Visca l'anarquia!». Le Liberté va fer una gran campanya per demanar la seva amnistia, i la d'altres anarquistes i activistes condemnats (Germaine Berton, Émile Cottin, Jacob Law, Gaston Rolland, et.). El gener de 1925 va ser alliberat en unes condicions deplorables, amb una part del seu cos paralitzat. Davant d'això, Le Libertaireobrí una subscripció popular en el seu favor. Es va casar el 13 de maig de 1944 a Bobigny (Illa de França, França) amb Anna Berthe Léontine Mainek. Gustave Bouvet va morir l'11 d'octubre de 1984 a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França).

***

Necrològica de Diego Martín Báez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 28 de setembre de 1980

Necrològica de Diego Martín Báez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 de setembre de 1980

- Diego Martín Báez: El 4 de desembre de 1902 neix a Colmenar (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Diego Martín Báez. Sos pares es deien Francisco Martín i Josefa Báez. Fins a la Revolució espanyola treballà en la Companyia dels Ferrocarrils Andalusos. Milicià dels Batallons Confederals durant la guerra civil, va combatre als fronts malaguenys d'Antequera i del barri de Gobantes de Peñarrubia, i, després de la caiguda de Màlaga, als fronts del llevant peninsular, d'Aragó i d'Extremadura. Capturat per les tropes franquistes, va ser empresonat. Un cop lliure s'establí a Gibraltar fins al tancament de la frontera per les autoritats franquistes, quan passà a viure a La Línea de la Concepción, on continuà participant en les activitats clandestines de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou membre del Sindicat d'Oficis Diversos de La Línea de la Concepción de la CNT i pogué aconseguir la jubilació de la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE, Xarxa Nacional de Ferrocarrils Espanyols). Diego Martín Báez va morir el 2 de setembre de 1980 a conseqüència d'un infart a la Residència Sanitària de La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Deixà companya i dos fills.

***

Necrològica de Gabriel Duval apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 14 de juliol de 1962

Necrològica de Gabriel Duval apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 14 de juliol de 1962

- Gabriel Duval: El 4 de desembre de 1911 neix a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament Le Plessis-Trévise (Illa de França, França)– l'anarquista, sindicalista revolucionari, pacifista i esperantista Gabriel Duval. Sos pares es deien Eugène Louis Duval, empleat de comerç, i Yvonne Hermance Adrien Thomann, modista. Es guanyava la vida fent de professor a Le Plessis-Trévise (Illa de França, França). Antimilitarista convençut, retornà la seva cartilla militar i, com a represàlies, l'administració de l'Educació Nacional francesa l'acomiadà de la feina. Amb el suport del Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) aconseguí una feina de corrector en una impremta. Un any després, pogué reintegrar-se en la seva funció docent. Entre maig de 1956 i desembre de 1960 edità a Écharcon (Illa de França, França) 25 números del periòdic bilingüe francès-esperanto La Volonté Populaire / La Popola Volo. En 1958 ajudà a la reedició del llibre antimilitarista de Blanche Maupas Le fusillé, que es publicà en un número especial de La Volonté Populaire. Durant la guerra d'Algèria difongué el llibre prohibit La gangrène, on es denuncien les tortures durant l'ocupació colonial. Es casà en dues ocasions, el 4 de juny de 1938 a Sartrouville (Illa de França, França) amb Hélène Camille Van Gansberghe, de qui enviudà, i el 17 d'abril de 1945 a amb Sartrouville (Illa de França, França) Anna Gisella Nicoletta Bacchin. Gabriel Duval va morir el 25 de maig de 1962 al seu domicili de Le Plessis-Trévise (Illa de França, França).

***

María Mañas Zubero

María Mañas Zubero

- María Mañas Zubero: El 4 de desembre de 1912 neix a Caribenya (Saragossa, Aragó, Espanya) la militant anarquista i anarcosindicalista María Mañas Zubero. A l'Ateneu Llibertari de Saragossa conegué el propagandista anarquista Manuel Salas Blasco, amb qui decidí casar-se l'1 de maig de 1936, però com que la data coincidia amb el Congrés Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la parella posposà la cerimònia civil per al 4 de juliol. Quan la caiguda de Saragossa a mans dels colpistes feixistes el 19 de juliol d'aquell any, aconseguí amagar-se dues setmanes a l'antiga caserna de San Pablo abans de poder passar, amb altres companys i companyes, entre elles Julia Miravé Barrau, a zona lleial disfressada de beata. A Fuendetodos (Saragossa, Aragó, Espanya) va ser acollida per Saturnino Carod Lerín i després passà a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya), seu del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, on s'ocupà d'hospitals, de guarderies d'infants i de tasques agrícoles. Quan el Comitè Regional d'Aragó s'establí a València, es traslladà a Moncada (Horta Nord, País Valencià), on compartí habitatge amb Julia Miravé, Cayetano Continente, Luis Montoliu Salado i Saturnino Carod. Diàriament acudia a València per ajudar en tasques en el Comitè Regional i per a fer cursets de capacitació a l'Internat Durruti. En 1939, en acabar la guerra, fou agent d'enllaç del primer Comitè Nacional (Junta Nacional del Moviment Llibertari) clandestí de la CNT, el secretari del qual fou Esteve Pallarols Xirgu (Riera). Participà especialment, amb altres dones, en l'evacuació cap a València i cap a França de nombrosos militants evadits del camp de concentració d'Albatera, entre ells son company Manuel Salas. L'agost de 1939 passà a França, amb Génesis López i Manuel Salas, entre d'altres, amb la primera delegació enviada des de la Península per la CNT. Fou detinguda al pas fronterer de Montlluís (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i tancada d'antuvi a Perpinyà i després al camp de concentració d'Argelers. Un cop lliure, s'establí a la zona de Lió (Arpitània), on treballà com a obrera agrícola i fent tasques domèstiques. En 1943 retornà a Saragossa on amb son company participà en la reorganització de la CNT i en diverses activitats de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Fugint de la repressió, amb Salas s'establí a Madrid amb el suport dels confederals del Sindicat d'Arts Gràfiques. La parella muntà un petit taller clandestí on es van imprimir butlletins i periòdics de la CNT. Quan la impremta va ser descobert per la policia, ambdós marxaren cap a Barcelona on continuaren militant. En 1952 Manuel Salas va ser novament detingut i tancat a la presó Model de Barcelona, on romangué alguns mesos. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reorganització de la CNT i col·laborà en diverses publicacions, com ara La Hoja de Mañana i Polémica, de la qual son company era el director. La parella tingué dos infants (Fernando i Federico). María Mañas Zubero va morir el 22 de març de 1991 a Barcelona (Catalunya) i fou incinerada dos dies després a Cerdanyola (Vallès Occidental, Catalunya).

Manuel Salas Blasco (1914-1995)

***

Pierre Pascal Couissinier

Pierre Pascal Couissinier

- Pierre Pascal Couissinier: El 4 de desembre de 1913 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Pierre Pascal Couissinier. Era fill de l'anarquista Pierre Clarius Couissinier i d'Anna Muller. Es guanyava la vida treballant de paleta al barri de Saint-Henri de Marsella. En els anys trenta milità activament a Marsella, on era ben conegut des de feia anys per la policia. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 va ser delegat del barri marsellès de Saint-Henri-Vallée de Séon al Congrés de la Unió Anarquista (UA). El seu grup era molt actiu entre els obrers teulers i en 1937 fundà el Comitè Anarcosindicalista de Saint-Henri sota els auspicis de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També fou membre de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). En 1938 el grup anarquista de Saint-Henri-Vallée de Séon, del qual era secretari, comptava amb una vintena de membres. Estava relacionat amb Auguste Schiano, secretari del grup anarquista «Germinal». En 1940 va ser mobilitzat en el XVIII Batalló de Caçadors Alpins i el 12 de setembre de 1940 figurava en un llistat de presoners de guerra elaborat per les autoritats alemanyes. L'11 d'agost de 1945 es casà amb Marie Louise Lombardie, amb qui tingué una filla. Després de la II Guerra Mundial vivia la número 12 del bulevard Annam de Saint-Henri i havia reconstituït el grup. Entre el 27 i el 28 de juliol de 1946 representà el seu grup en el Congrés Regional de Marsella. En 1947 era el secretari del grup anarquista «Henri Julien» de Saint-Henri, adherit a la Federació Anarquista (FA). En aquest grup també hi formava part son germà Henri Coussinier i publicava el butlletí Le Rétif (1948). A finals dels anys noranta vivia al carrer Rabelais del barri de Saint-Henri de Marsella, on René Bianco va recollir el seu testimoni. Va donar la bandera negra del grup anarquista de Saint-Henri al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Pierre Pascal Couissinier va morir el 22 de desembre de 2003 a Marsella (Provença, Occitània).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Alfredo Gori

Alfredo Gori

- Alfredo Gori: El 4 de desembre de 1926 mor a Viareggio (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alfredo Gori. Havia nascut el 14 de desembre de 1872 a Florència (Toscana, Itàlia). Ferroviari de professió, aprofità la seva feina per fer propaganda llibertària. En 1913, després d'un temps per Santo Stefano Magra, va ser assenyalat com a vaguista, organitzador de manifestacions i distribuïdor de manifests en la línia ferroviària entre Parma i La Spezia. El 20 de març de 1919 representà els ferroviaris en una conferència sindical a Roma. En 1922 va ser acomiadat dels ferrocarrils i s'establí a Viareggio on treballà com a obrer envernissador i milità en el grup anarquista de la localitat.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[05/12] «L'Amico del Popolo» - «Responsibility & Solidarity» - «Bezvlastie» - «Llei de fugues» - Convegno Malatesta - Lama - Denhomme - Monticelli - Panel - Rygier - Cavadini - Primert - Poulaille - Sette - Bazzocchi - Orts - Lleonart - Sendrós - Maltini - Badía - Schapiro - Tomàs - Estavillo - Ricros - Kopp - Blanco - Vicente - Mannin - Oteros - Maggi - Casañas

0
0
[05/12] «L'Amico del Popolo» -«Responsibility & Solidarity» -«Bezvlastie» - «Llei de fugues» - Convegno Malatesta - Lama - Denhomme - Monticelli - Panel - Rygier - Cavadini - Primert - Poulaille - Sette - Bazzocchi - Orts - Lleonart - Sendrós - Maltini - Badía - Schapiro - Tomàs - Estavillo - Ricros - Kopp - Blanco - Vicente - Mannin - Oteros - Maggi - Casañas

Anarcoefemèrides del 5 de desembre

Esdeveniments

Portada del primer númer de "L'Amico del Popolo"

Portada del primer númer de L'Amico del Popolo

- Surt L'Amico del Popolo: El 5 de desembre de 1891 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del setmanari anarquista L'Amico del Popolo. Difesa degli opressi (L'Amic del Poble. Defensa dels oprimits). A partir del número cinc, del 9 de gener de 1892, portà el subtítol«Periòdic socialista anàrquic». Fundat i dirigit per Pietro Gori, va ser administrat per Giuseppe Locatelli i el gerent responsable fou Arcangelo Faccà (Puccio). Gairebé tots els articles anaven sense signar, però hi van col·laborar Pietro Ellero, Eugenio Ghelardelli, Pietro Gori (Rigo), Giuseppe Locatelli, Attilio Panizza, Claude Pelletier, entre d'altres, i publicà textos de diferents autors (Giuseppe Garibaldi, Piotr Kropotkin, Rousseau, etc.). Edità un Almanaco sociale per l'anno 1892. Aquesta publicació atacà sense treva el socialisme parlamentari i els dirigents del reformisme de Milà. En sortiren sis números, l'últim el 23 de gener de 1892, i tots van ser segrestats per les autoritats de l'Estat i portaren denúncies i detencions del seu promotor Pietro Gori. La mateixa capçalera sortí posteriorment en diverses ocasions.

***

Primera edició de l'obra de Nettlau

Primera edició de l'obra de Nettlau

- Lectura de Responsibility & Solidarity in the labour struggle: El 5 de desembre de 1899, al Freedom Discussion Grup (Grup de Discussió Lliure) de Londres (Anglaterra), l'intel·lectual anarquista Max Nettlau llegeix Responsibility and Solidarity in the labour struggle: their present limits and their possible extension (Responsabilitat i solidaritat en la lluita sindical: límits presents i possible expansió). Aquesta reeixida conferència esdevindrà un clàssic i serà editada l'any següent per J. Turner en l'editorial londinenca Freedom.

***

Capçalera de "Bezvlastie"

Capçalera de Bezvlastie

- Surt Bezvlastie: El 5 de desembre de 1908 surt a Razgrad (Razgrad, Bulgària) el primer número del periòdic Bezvlastie (Sense Poder), creat per l'anarquista Varban Kilifarski. Aquesta publicació, i l'editorial del mateix nom creada alhora, que després s'editarà a Sofia, representarà la més important difusió del pensament anarquista i anarcosindicalista búlgars d'abans de la Gran Guerra. L'últim número apareixerà el 27 de gener de 1911. Entre 1924 i 1925 la capçalera reapareixerà clandestinament a Tirnovo, editada per Gueorgui Sheitanov.

***

"La Benemérita"

"La Benemérita"

- Neix la «Llei de fugues»: El 5 de desembre de 1920, cap al tard, a Barcelona (Catalunya), arran d'una vaga general en protesta contra la deportació d'una trentena de militants anarcosindicalistes a la Mola de Maó (Menorca), un escamot de cenetistes apostats en un lloc estratègic del Camp de l'Arpa van obrir foc contra uns piquets de la Guàrdia Civil que patrullaven la zona. Els guàrdies van poder detenir Gregori Daura i Raduà, el qual van portar a la comissaria fortament emmanillat, però a mig camí, darrera de la Plaça de Toros de la Monumental, li van aplicar la «Llei de fugues». Segons la nota que va aparèixer en la premsa, Daura va intentar fugir i aleshores la Guàrdia Civil el va abatre. Així Gregori Daura i Raduà va ser la primera víctima de l'aplicació d'aquesta «Llei de fugues», un sistema que a partir d'aquell dia s'aplicarà molt sovint. Malgrat tot, creient que era mort, el van portar al Dipòsit Judicial de l'Hospital Clínic de Barcelona, on els metges van descobrir que encara era viu i van aconseguir salvar-li la vida.

***

Cartell del "Convegno Malatesta"

Cartell del "Convegno Malatesta"

- Convegno Malatesta: Entre el 5 i el 7 de desembre de 2003 es realitza al Palazzo dello Spagnuolo de Nàpols (Campània, Itàlia), organitzada per grups anarquistes napolitans de la Federació Anarquista Italiana i la col·laboració de la Fondazione Morra, la «Reunió del 150 aniversari del naixement d'Errico Malatesta» (Convegno Malatesta). Es van analitzar la vida i l'obra del pensador i agitador anarquista Errico Malatesta, des de diferents punts de vista. Hi van presentar estudis malatestians Marco Celentano, Gianfranco Careri, Peppe Aiello, Gigi Di Lembo, Franco Schirone, Tiziano Antonelli, Alfredo Bonanno, Massimo Varengo, Enzo Papa, Comidad-FAI, Gianfranco Marelli, Marco Celentano, entre d'altres. Es va fer una crida per a la compilació dels escrits complets de Malatesta per a una posterior edició.

Anarcoefemèrides

Naixements

Vincenzo Lama

Vincenzo Lama

- Vincenzo Lama: El 5 de desembre de 1866 neix a Faenza (Romanya, Itàlia) l'agitador anarquista Vincenzo Lama, conegut com Bosca. Sos pares es deien Pietro Lama i Domenica Drei. Sa família es traslladà aviat a Solarola (Romanya, Itàlia) i posteriorment, quan ell tenia nou anys, a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia), on viurà la major part de la seva existència. Només estudia primària elemental. Després d'un temps militant en el socialisme, s'adherí al moviment anarquista, ben igual que son germà Paolo. En 1892 formà part, amb son germà, del grup format per d'una desena d'anarquistes («Els Intransigents») que s'escindí del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese, en el qual participaven socialistes, republicans i anarquistes, en solidaritat amb l'anarquista Raffaele Cavallazzi, acusat d'«actitud autoritària» i expulsat per haver posat en qüestió la línia reformista i «gradualista» del socialista Umberto Brunelli i per haver exposat al CSS les seves posicions més radicals. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili va ser la seu d'una reunió clandestina amb militants anarquistes que havien vingut d'Imola, entre ells Adamo Mancini, i de diverses localitats de la província de Ravenna; reunió que formava part d'una sèrie de trobades entre els anarquistes de Romanya amb la finalitat de discutir les mesures repressives imposades pel Govern de Francesco Crispi (Lleis 314, 315 i 316«d'excepció antianarquistes). Va ser detingut domiciliàriament, però la Comissió Provincial suspengué finalment la denúncia i no va prendre cap decisió. A finals de 1984 va ser processat, amb altres sis anarquistes de Castel Bolognese–Raffaele Cavallazzi, Francesco Budini (Patacò), Ugo Biancini, Giovanni Borghesi (Sablì), Pietro Mariano Scardovi (Càcher) i Pietro Garavini (Piràt)–, pel delicte d'«associació per a delinquir» i el 7 de desembre de 1894 el Tribunal de Ravenna el condemnà a 18 mesos de reclusió i a dos anys de vigilància especial. El gener de 1896 fou alliberat, després d'haver complert la condemna, però el 20 de març va ser novament detingut per infracció de la vigilància especial i condemnat a altres 32 dies de presó. El juliol de 1900 signà una protesta, que es va publicar en el periòdic anarquista L'Agitazione d'Ancona, en solidaritat amb els anarquistes d'aquesta ciutat processats per«associació sediciosa». El 20 de setembre de 1900 va ser detingut i denunciat a les autoritats judicials com a un dels membres del nucli organitzatiu del Grup Socialista-Anarquista (GSA) de Castel Bolognese, en mig d'un clima repressiu sorgit arran del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de Gaetano Bresci; però l'1 d'octubre va ser posat en llibertat provisional i posteriorment va ser absolt de l'acusació d'«associació sediciosa». Durant el Govern de Giovanni Giolitti portà una militància menys agitada i menys exposada a la persecució per part de les autoritats. Sabater de professió, el seu taller es convertí en lloc de reunió i de propaganda anarquistes. En 1915, encara que continuava amb la militància i freqüentava subversius, les autoritats ja no el consideraven un«anarquista perillós». Això no obstant, la vigilància a la seva persona no cessà fins al 1930, any en el qual va ser esborrat de les llistes de subversius. Durant el període feixista mostrà una actitud de forta oposició i la seva botiga de sabater constituí un centre de trobada antifeixista. El gener de 1938, amb el seu fill Bindo, anarquista en la seva joventut, però que acabà en les files comunistes, es traslladà a Bolonya i posteriorment a Imola. Vincenzo Lama va morir el 24 d'octubre de 1961 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) i, per voluntat de sa família, va ser enterrat a Castel Bolognese.

***

Notícia de la detenció de Claudius Denhomme apareguda en el diari de Saint-Étienne "Mémorial de la Loiret et de la Haute-Loire" del 4 d'abril de 1892

Notícia de la detenció de Claudius Denhomme apareguda en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loiret et de la Haute-Loire del 4 d'abril de 1892

- Claudius Denhomme: El 5 de desembre de 1868 neix a Bourg-Argental (Roine-Alps, França) l'anarquista Claudius Denhomme. Sos pares es deien Pierre Denhomme, estampador de teixits, i Marie Champaverd. Es guanyava la vida com a calderer i armer. D'antuvi militant socialista, a començament de la dècada dels vuitanta esdevingué anarquista. En 1883 s'encarregà dels infants de Régis Faure, condemnat el 19 de gener en el conegut com «Procés dels 66» a 15 mesos de presó i a 200 francs de multa. El 17 de juny de 1883 participà a La Ricamarie (Roine-Alps, França) a la commemoració de la massacre de 14 persones que l'Exèrcit francès va cometre el 14 de juny de 1869 durant una vaga de miners, on un centenar d'anarquistes, entre ells Ferdinand, Rullière, Thevenon i Henri Tricot, s'arreplegaren a les portes del cementiri que havia estat tancat per les autoritats. En aquesta època va ser nomenat membre de les meses de les reunions i conferències celebrades a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). L'estiu de 1884, segons un informe de la policia, havia estat censurat pels companys anarquistes per sospitar d'haver donar informacions al comissari i per ser amic d'un regidor municipal. Sa companya, relacionada amb Louise Michel i al domicili de Saint-Étienne de la qual es reunia el grup«L'Égalité», a finals de 1882 s'encarregà de fer arribar a la companya de Régis Faure diverses sumes de diners per ajudar-lo, i en 1891 presidí la Cambra Sindical de Dones de Saint-Étienne. L'1 d'abril de 1889 va ser detingut amb Joseph Paillarat per «embriaguesa, escàndol nocturn, agressió lleugera i ultratges» a dos agents. En 1891 regentava un alberg, al número 21 del carrer Neuve, on es reunia un grup anarquista animat per Jean-Baptiste Ricard. El 28 de febrer de 1891 va se condemnat pel Tribunal Correccional de Saint-Étienne, juntament amb Antoine Terrasse, a 10 dies de presó per «trencament d'una tanca, cops i ferides». L'abril de 1892 va ser detingut sota l'acusació de complicitat del robatori d'un moneder i d'un rellotge comès per Marcellin Merle. El 6 d'agost de 1898 es casà a Saint-Étienne amb Marie Louise Bouquet. El desembre de 1903 va ser declarat desaparegut de Saint-Étienne per les autoritats i inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Temistocle Monticelli

Foto policíaca de Temistocle Monticelli

- Temistocle Monticelli: El 5 de desembre de 1869 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'important militant anarquista i antimilitarista Temistocle Monticelli. Va començar de ben jove a militar en el moviment anarquista. El 20 d'abril de 1891 pateix la primera detenció i és condemnat a 18 mesos de presó per distribució de pamflets i per haver proclamat la Revolució social en una plaça romana. Després de l'atemptat de l'anarquista Oreste Lucchesi contra el director del periòdic Il Telegrafo, l'1 de juliol de 1894, serà de bell nou arrestat. En contacte amb Gori i Malatesta, passarà una temporada a Marsella en 1897, però de retornada a Itàlia és detingut a Roma l'any següent i confinat a l'illa de Ponça. En 1900 signa en L'Agitazione una crida a la solidaritat pels anarquistes jutjats per«associació sediciosa» a Ancona. Més tard obrirà una petita llibreria a Roma, i farà amistat amb Luigi Fabbri. En 1901 prendrà part en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Socialista Làcia (FASL), lliurant-se a una intensa propaganda antimilitarista. El 29 de juny de 1913, participa en el Congrés de Defensa de Víctimes Polítiques i de Llibertats Públiques i el setembre publica en Volontà l'article «Els anarquistes i la guerra». Un Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA), els membres fundadors del qual són Monticelli, Binazzi i Mazzaoni, creat en un congrés clandestí a Florència en 1916, és l'encarregat d'elaborar una posició comuna sobre la qüestió de la Internacional i la guerra. Monticelli farà campanya a favor de Carlo Tresca, Galleani i altres companys perseguits, i intentarà contrarestar les opinions intervencionistes en el si de la Borsa de Treball. Va ser arrestat per difondre un opuscle on s'elogiava el poble rus. Prendrà part en l'organització en abril de 1919, a Florència, del congrés anarquista que decidirà la creació de la Unió Comunista Anarquista Italiana. A partir de 1920 publicarà el periòdic Libero accordo i promourà l'aparició d'Umanità Nova. S'implicarà en el Comitè de Defensa Llibertària, creat per ajudar les víctimes de la repressió feixista, que serà dissolt per Mussolini en 1925. La resistència clandestina sobreviurà fins 1926 amb la publicació de Libero accordo. Inscrit a la llista negra de persones a detenir, Monticelli mantindrà contacte amb Malatesta fins la mort d'aquest últim en 1932. Temistocle Monticelli va morir de pneumònia el 13 de febrer de 1936 a Roma (Laci, Itàlia).

***

Notícia d'una condemna de Pierre Panel apareguda en el diari "Le Petit Parisien" del 6 de maig de 1893

Notícia d'una condemna de Pierre Panel apareguda en el diari Le Petit Parisien del 6 de maig de 1893

- Pierre Panel: El 5 de desembre de 1870 neix a Saint-Julien-en-Jarez (Saint-Chamond, Roine-Alps, Occitània) l'obrer fabricant de faiança, teuler, venedor ambulant i militant anarquista Pierre Panel. Sos pares es deien Antoine Panel, obrer matricer, i Antoinette Simon. Es vanagloriava d'estar emparentat amb Ravachol i portà una vida errant, moltes vegades juntament amb Louis Joseph Perrody, arreu la regió del Loira, existència marcada per nombroses condemnes. El desembre de 1891 va ser sentenciat pel Tribunal Correccional de Moulins (Alvèrnia, Occitània) a 15 dies de presó per «crits sediciosos» i el novembre de 1892 fou condemnat a Trévoux (Roine-Alps, Arpitània) a dos mesos de presó per«injúries, rebel·lió i incitació a l'assassinat i al pillatge»; també el 5 de maig de 1893 va ser castigat a Sant-Etiève (Roine-Alps, Arpitània) a tres mesos de presó, pena que, a resultes dels incidents que atià dins de l'audiència després de cridar «Fora els jutges! Visca l'anarquia», s'allargà a un any. Un cop lliure la primavera de 1894, trobà feina en una teuleria de Montluel (Roine-Alps, Arpitània), on desenrotllà una important propaganda i creà un petit grup anarquista, fet pel qual va ser acomiadat de la feina juntament amb altres companys del grup i substituïts per obrers vinguts d'Alvèrnia. En aquest mateix any, va ser acusat de possessió de dinamita per a cometre un atemptat, però l'escorcoll de casa seva resultà infructuós. A començaments del segle XX feia vida per la regió de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on a conferències es reunia amb altres anarquistes com Marie Murjas i Victor Alzas. Durant la Gran Guerra, retornà a la regió del Loira i a partir de 1916 participà en les reunions del grup d'«Amis de Ce qui'il faut dire». En aquesta època viva treballant de comerciant ambulant pels mercats de la regió de Saint-Chamond i Firminy (Roine-Alps, Arpitània), a més de vendre a la porta de les fàbriques Le Libertaire i cordons que embolicava amb pamflets subversius. El 12 de setembre de 1919 va ser esborrat del llistat d'anarquistes a vigilar per les autoritats, però posteriorment reprengué la militància. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Maria Rygier amb el seu vestit de presa

Maria Rygier amb el seu vestit de presa

- Maria Rygier: El 5 de desembre de 1885 neix a Cracòvia (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment Petita Polònia, Polònia)–alguns citen el 5 de gener de 1885 a Florència (Toscana, Itàlia)– l'antimilitarista, propagandista anarquista, resistent antifeixista i després monàrquica Maria Anna Rygier, també coneguda com Maria Corradi-Rygier o Maria Rygier Corradi. Nascuda en una família polonesa benestant, son pare, escultor polonès, es nacionalitzà italià. Dependenta de comerç, assistí, amb Gino Pesci, com a delegada de la Federazione fra gli Impiegati e Commessi d'Aziende Private d'Italia (Federació dels Empleats i Dependents d'Empresa Privada d'Itàlia) de Milà, al I Congrés Internacional per la lluita contra la desocupació, celebrat entre el 2 i el 3 d'octubre de 1906 a Milà. Durant anys va ser seguidora del grup d'Arturo Labriola i de l'«Avantguarda Socialista». En 1907 fou redactora del periòdic socialista revolucionari Lotta di Classei fundà a Bolonya, amb el sindicalista Filippo Corridoni i l'anarquista Aldino Felicani, el full bimensual antimilitarista clandestí Rompete le Fila (Rompeu files), que perdurà fins al 1913. Col·laborà en L'Avanti i L'Unione. Entre 1907 i 1911 participà activament en la revista La Demolizione (La Demolició), portada pel sindicalista Ottavio Dinale. En 1909 s'acostà a l'anarquisme. Unit sentimentalment amb el mecànic Virginio Corradi, també va ser coneguda com Maria Corradi-Rygier. En 1911 publicà Il sindicalismo alla sbarra. Riflessioni di una ex-sindicalista sul congresso omonimo di Bologna. L'octubre de 1911, amb Augusto Masetti, disparà contra el coronel d'una caserna de Bolonya; detinguts, el seu procés engegà una important campanya de solidaritat i de propaganda antimilitarista. Encara que presa, en 1912 se li va voler implicar en l'atemptat contra el rei Víctor Manuel III realitzat per l'anarquista Antonio D'Alba el 14 de març d'aquell any a Roma. En 1914 es declarà intervencionista i participà en la redacció del diari socialista creat per Benito Mussolini Il Popolo d'Italia destinat a fer costat la campanya per a la participació d'Itàlia en la Gran Guerra. En 1915 publicà Sulla soglia di un'epoca. La nostra Patria. Després d'aquesta etapa nacionalista i en la qual es declarà antibolxevic furibunda, a començaments de 1926, després d'un escorcoll policíac al seu domicili, va ser detinguda per les seves crítiques a Mussolini i reclosa en un psiquiàtric. Amenaçada de mort, el 30 de març d'aquell any s'exilià a París (França), manifestant una oberta oposició al règim feixista, que la portà a publicar en 1928 a Brussel·les el llibre Mussolini indicateur de la police francaise ou les raisons occultes de sa «conversion». En aquesta època va ser guardonada amb el Premi Internacional de Literatura contra la Guerra. En 1930 sortí La Franc-Maçonnerie italienne devant la guerre et devant le fascisme i en 1935Démagogie rouge et démagogie fasciste. Membre de la Lliga dels Drets de l'Home francesa, fou delegada al seu Congrés Nacional celebrat entre el 26 i el 28 de desembre de 1932 a París. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia i en 1946 va publicar el polèmic llibre Rivelazioni sul fuoruscitismo italiano in Francia. Finalment, en un últim cop d'efecte, s'arrenglà en les files dels monàrquics constitucionalistes i en la Federació Italiana de les Lligues Cíviques. Maria Rygier va morir el 10 de febrer de 1953 a Roma (Itàlia).

Maria Rygier (1885-1953)

***

Notícia de la mort d'Arcangelo Cavadini publicada en el periòdic ginebrí "Le Réveil" de l'11 de maig de 1918

Notícia de la mort d'Arcangelo Cavadini publicada en el periòdic ginebrí Le Réveil de l'11 de maig de 1918

- Arcangelo Cavadini: El 5 de desembre de 1886 neix a Lurate Caccivio (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Arcangelo Luigi Cavadini, conegut com Liana. Es guanyava la vida treballant de paleta i d'obrer teixidor. En 1909, durant una vaga de paletes a Lugano (Ticino, Suïssa), conegué l'anarquista Luigi Bertoni i a partir d'aquí col·laborà ocasionalment en Le Réveil - Il Risveglio. En 1911 intentà crear un sindicat autònom de la construcció per a enfrontar-se amb la Cambra del Treball reformista. En 1912 llançà un xop de cervesa al cap de l'anarquista individualista Massimo Rocca (Tancredi) mentre parlava en un acte. En 1914 s'entrevistà a Stabio (Ticino, Suïssa) amb Luigi Bertoni. Durant la Gran Guerra fou un dels animadors del grup anarquista de Zuric. L'estiu de 1915, amb Luigi Bertoni, s'entrevistà amb els revolucionaris independentistes indis Virendranath Chattopadhyaya (Chatto) i Abdul Hafiz Mohamed Barakatullah (Hafiz), membres del Comitè d'Independència Indi amb seu a Berlín (Alemanya) i amb relació amb el Ministeri d'Assumptes Exteriors alemany, que tenien una proposta de contraban d'explosius, armes i verí des d'Alemanya cap a Suïssa i Itàlia per a ser utilitzat en magnicidis i en insurreccions armades posteriors. Aquesta operació va ser descoberta pel Department of Criminal Intelligence (DCI, Departament d'Intel·ligència Criminal) britànic. Durant la primavera de 1918, quan aquest cas es va destapar, i que passà a nomenar-se «Cas de les Bombes de Zuric», el 20 d'abril va ser detingut després d'haver-se trobat una trentena enginys explosius al seu domicili –sembla que provenien de l'arsenal dels revolucionaris indis. Quatre dies després, el 24 d'abril–algunes fonts citen erròniament el 26 d'abril– de 1918, Arcangelo Cavadini va morir a la presó de Zuric (Zuric, Suïssa) ofegat, segons la versió oficial, després d'haver-se empassat el seu propi mocador –altres fonts parlaven d'haver-se penjat amb els cordons de les sabates. L'explicació del periòdicLe Libertaire va ser que havia estat escanyat a la seva cel·la després d'haver estat apallissat, ja que companys de presó s'havien sentit crits d'auxili seus aquella nit. L'autòpsia no va ser permesa per les autoritats suïsses.

***

Paul Deflisque ("Paul Primert") en 1955

Paul Deflisque (Paul Primert) en 1955

- Paul Primert: El 5 de desembre de 1892 neix a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el poeta i cantautor anarquista Paul Deflisque, més conegut com Paul PrimertSos pares es deien André Gaston Deflisque, obrer impressor, i Mathilde Cochon, venedora ambulant de fruites i verdures. S'instal·là a la regió parisenca, on va fer diverses feines, entre elles la de venedor ambulant. Sota el nom de Paul Primert esdevingué un poeta i cantautor dels cabarets de Montmartre de París. En 1913 es casà i l'any següent, quan esclatà la Gran Guerra, fou mobilitzat i enviat al front, just quan acabava de ser pare. El 7 de setembre de 1914 va ser greument ferit a Montmirail, al front del Marne; operat d'urgència, va ser llicenciat i es beneficià durant tota sa vida d'una petita pensió, a resultes dels importants problemes respiratoris causats per la ferida. Tant abans com després de la guerra participà en nombroses gales i festivals de suport al moviment llibertari i freqüentà els grups «La Muse Rouge», «La Vache Enragée»,«Les Poulains de la Galette» i «Les Hydropathes». Animà les matinals de «Le Tire Bouchon», creades per Bernard Salmon i Henri Chassin. També freqüentà el cafè«Au rat du Moulin», de Montmartre, del seu amic Pierre Sonnier. Visqué al carrer Jean-Batiste Clément, en una petita casa batejada «Le temps des cerises». En 1936 actuà al«Cabaret du Front Populaire». Cada any assistia al poble de sa mare a la manifestació del Primer de Maig. Durant els anys cinquanta col·laborà en la revista Contre-Courant, de Louis Louvet. També col·laborà en Le Monde Libertaire i L'Idée Libre. El 24 de febrer de 1951, amb altres artistes com Rachel Lantier i Léo Campio, animà la festa en suport de la II Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) que se celebrà a la Sala Susset de París. Bon amic dels cantautors llibertaris Charles D'Avray i Xavier Privas, interpretà, a més de les seves composicions, obres del seu vell amic Eugène Bizeau. És autor de nombrosos poemes i cançons, com ara Si j'avais un grand fils, Marie Magdeleine, Il faut savoir chanter, Les cris de Lille, Gare de l'Est, Les faux savants, Nous fêtons ses vingt ans,As-tu compris camarade?, Dictature,Je plains ceux qui sont morts, Mi j'suis de ch'nord, Le Roudoudou, Amis ne chantons plus, etc. Fou pare de tres filles que havia tingut amb tres companyes diferents. Paul Primert va morir durant la nit del 4 al 5 de setembre de 1965 a l'Hospital Valere Lefebvre de Le Raincy (Illa de França, França) a causa d'una hemorràgia cerebral i fou enterrat el 9 de setembre al cementiri de Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França), població on residia.

***

Henry Poulaille (ca. 1940)

Henry Poulaille (ca. 1940)

- Henry Poulaille: El 5 de desembre de 1896 neix a París (França) l'escriptor anarquista Henry Poulaille. Fill d'un fuster llibertari i d'una cadiraire, es va quedar orfe als 14 anys –son pare va morir a resultes d'un accident laboral i sa mare, el mateix any, de tuberculosi. Autodidacta, apassionat pels llibres, freqüentava els cercles llibertaris. En 1923 va ser contractat per l'editorial Grasset com a conseller literari, malgrat no tenir cap títol acadèmic, i de la que acabarà sent director. En 1927 va signar –juntament amb Alain, Lucien Lucien Descaves, Louis Guilloux, Jules Romains, Séverine i altres– la crida contra la «Llei sobre l'organització general de la nació para temps de guerra», apareguda el 15 d'abril en la revista Europa, que deroga tota independència intel·lectual i tota llibertat d'opinió. Va escriure en la revista L'Insurgé i es va consagrar a la literatura proletària, fent descobrir nombrosos autors ignorats pel món del treball. En 1930 va publicar Le nouvel âge littéraire, on descriu la història d'aquesta literatura. Va animar i participar durant els anys vint i trenta en nombroses publicacions, com ara Nouvel Âge, Prolétariat,À contre-courant; i va col·laborar regularment en revistes com Monde,Esprit, Peuple, La Flèche, Le Libertaire; on publica textos de diversos escriptors com Henri Barbusse, Lucien Bourgeois, Blaise Cendrars, Eugène Dabit, John Dos Passos, Ferreira de Castro, Jean Giono, Panaït Istrati, Andreas Latzko, Constante Malva, Marcel Martinet, Carlos-Ferdinand Ramuz, Victor Sarga, Franz Werfell, entre d'altres. Es va guanyar l'hostilitat del Partit comunista pel seu rebuig a tot allistament. En 1935 va crear «Le Musée du Soir», cercle proletari, alhora que biblioteca i lloc de debat. En 1939 va ser empresonat per haver signat el pamflet de Louis Lecoin, Paix immediate. Després de l'Alliberament, va publicar la revista proletària Maintenant.És autor també de novel·les, sovint autobiogràfiques, com Le pain quotidien (1931), Les damnés de la terre (1935), Pain de soldat (1937), Seul dans la vie à 14 ans(1980), entre d'altres. Henry Poulaille va morir el 30 de març de 1980 a París (França).

***

Gino Sette

Gino Sette

- Agostino Sette: El 5 de desembre de 1902 neix a Montagnana (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i antifeixista Agostino Sette, més conegut com Gino Sette. Fill d'Stefano Sette i d'Ermenegilda Veronesse, es guanyava la vida com a paleta i ben aviat es va fer militant dels antifeixistes «Arditi del Popolo» i dels grups anarquistes. Després de patir la presó mussoliniana pels seus enfrontaments amb els escamots feixistes, en 1924 fugí a França i s'instal·là al Midi. En 1934 passà a Bèlgica i a Luxemburg. Expulsat d'aquest país per les seves activitats, en 1935 retornà a França i s'instal·là a Marsella, on reemprengué els contactes amb els cercles llibertaris gals. El març de 1936 marxà a Catalunya i a Barcelona participà en les activitats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, fou un dels primers en allistar-se com a milicià en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Gino Sette va caure mort el 31 de juliol de 1936 en els combats de Siétamo (Osca), al front d'Aragó (Espanya). Fou el primer italià que morí en la guerra civil espanyola

***

Attilio Bazzocchi, Manilla Gaudani i sos tres fills (Forlì, juliol de 1954)

Attilio Bazzocchi, Manilla Gaudani i sos tres fills (Forlì, juliol de 1954)

- Attilio Bazzocchi: El 5 de desembre de 1903 neix a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Attilio Bazzocchi, conegut com Tiglino. Sos pares es deien Agostina Bazzocchi i Luigia Amaducci. Assistí a l'escola elemental fins al sisè curs. Es guanyava la vida com a venedor ambulant i de molt jove s'integrà en el moviment anarquista, esdevenint aviat un dels seus membres més representatius a Forlì i a Romanya. El juliol de 1920 va ser delegat en el Congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on conegué destacats anarquistes, com ara Gigi Damiani, Nello Garavini i Errico Malatesta, esdevenint molt amic i estret col·laborador d'Armando Borghi i de la seva companya Virgilia D'Andrea. El 17 d'abril de 1922, en nom de la Federació Anarquista Romanyesa (FAR), envià a la delegació russa a la Conferència de Gènova (Ligúria, Itàlia) un telegrama de protesta contra la repressió del govern bolxevic contra els anarquistes russos. Aquest mateix any publicà alguns articles en Umanità Nova, publicació de la qual era corresponsal a Forlì, i va ser apallissat pels escamots feixistes. Després de la pujada al poder de Benito Mussolini, va ser perseguit, advertit formalment, escorcollat i detingut en diferents ocasions. Malgrat les seves precàries condicions econòmiques, contribuí a mantenir el moviment anarquista romanyès i ajudà en l'expatriació clandestina de companys. En la primera meitat dels anys vint es va casar amb Manilla Guadani, amb la qual tingué tres infants (Nevio, Euro i Enzo), tots els quals esdevingueren destacats anarquistes. Contractat com a obrer filador a la fàbrica Orsi Mangelli, va perdre voluntàriament dues falanges d'una mà per a obtenir una petita pensió i mantenir així sa família. Més tard va reprendre la seva feina de venedor ambulant. També es dedicava, amb un cert èxit, als jocs d'atzar, una part dels guanys dels quals els destinava a ajudar sos companys; sorprès en diverses ocasions exercint aquesta activitat, va ser amonestat formalment per les autoritats. Entre 1931 i 1932 passà uns mesos empresonat per delictes menors i va ser alliberat abans de temps perquè li diagnosticaren una mena de tuberculosi i per una amnistia. Durant la lluita partisana durant la II Guerra Mundial, encara que no formà part de les formacions de combat, col·laborà activament amb els grups armats, especialment amb la «Brigada Garibaldi», sobretot mantenint contactes entre les formacions que lluitaven als Apenins i les que operaven a la ciutat. Participà en nombroses reunions clandestines entre anarquistes i antifeixistes d'altres corrents polítiques, tant a Forlì com a la zona de Ravenna. En aquests anys treballà en l'empresa d'Edgardo Ridofi, exfeixista convertit a l'antifeixisme, de qui esdevingué amic. La seva companya es va exposà a greus riscos durant la lluita partisana, com quan va ajudar en l'evasió de la presó a l'anarquista Pietro Guglielmo Bartolini, detingut pels alemanys durant una batuda a les muntanyes. Durant la postguerra, esdevingué, amb Pio Turroni, un dels màxims representants de la represa del moviment anarquista a Romanya i el seu domicili esdevingué un lloc segur d'acolliment i de refugi dels companys de passada o dels que necessitaven ajuda, com ara Gigi Damiani. Fou un dels promotors i fundadors de la FAR reconstituïda. Amb Pio Turroni i altres, fundà i edità el periòdic romanyès L'Aurora (1944-1947), contribuint a la redacció i l'edició de molts de llibres i fullets, especialment per a les editorials «L'Aurora» i«L'Antistato». En 1945, després del retorn d'Armando Borghi a Itàlia, i juntament amb Pio Turroni, organitzà gires propagandístiques arreu de la Romanya. Com a delegat de la FAR, participà en diferents congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI), com ara el de Carrara (1945), el de Bolonya (1947), el de Liorna (1949) i el de Rosignano Solvay (1961), i també en diversos congressos nacionals. Després del Congrés de Carrara de 1945, al qual assistí, amb son fill Nevio Bazzocchi, en representació de les Joventuts Llibertàries Romanyeses, assistí al Congrés Juvenil Nacional, celebrat el juliol de 1946 a Faenza. En el II Congrés de la FAI de 1947 a Bolonya, va ser nomenat en representació de la FAR membre de la Comissió de Correspondència nacional amb seu a Bolonya, juntament amb Primo Bassi, Enzo Cepelli, Antonio Scalorbi i Pio Turroni. En 1965, amb Armando Borgui i altres companys i grups anarquistes, abandonà la FAI en desacord amb les deliberacions del VIII Congrés de Carrara. Col·laborà en el periòdic Iniziativa Anarchica, portaveu dels dissidents de la FAI. El 19 de desembre de 1965 participà en el Congrés Nacional dels Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA), que se celebrà a Pisa, que donà vida a una nova organització nacional, i fundà i col·laborà en el periòdicL'Internazionale, d'Ancona. Deixant de banda qualsevol sectarisme, mantingué contactes amb companys d'idees diferents. Després de 1968, quan una nova generació de militants aparegué a Forlì i a Romanya, aportà el seu coneixement i la seva experiència als nous grups de joves que es crearen. En els seus últims anys, encara que malalt i postrat després de la mort de la seva companya Manilla Guadani en 1981, participà en totes les activitats que va poder. Attilio Bazzocchi va morir el 12 de setembre de 1985 a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) i el seu funeral, per voluntat de sos fills, es realitzà de manera estrictament privada.

***

Jaume Lleonart Roure

Jaume Lleonart Roure

- Jaume Lleonart Roure: El 5 de desembre de 1911 neix a Tossa de Mar (Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Jaume Lleonart Roure –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Rouzé. Sos pares es deien Jaume Lleonart i Carme Roure. Durant la guerra civil lluità contra el feixisme en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), on ocupà càrrecs de responsabilitat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina en la fortificació de la «Línia Maginot». En 1940, durant l'ocupació alemanya, va caure presoner dels nazis i internat a l'Stalag VIII. El 25 de gener de 1941 va ser deportat, sota la matrícula 3.943, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustrai) i integrat en el «Kommando Steyr». Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, s'establí en la regió parisenca i posteriorment a Perpinyà, on treballà en la construcció i milità en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Sa companya fou Antonia Sánchez. Jaume Lleonart Roure va morir l'11 de juliol de 1990 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Necrològica de Vicenç Sendrós Nolla apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 21 de juny de 1994

Necrològica de Vicenç Sendrós Nolla apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 21 de juny de 1994

- Vicenç Sendrós Nolla: El 5 de desembre de 1915 neix a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Vicenç Sendrós Nolla. Sos pares es deien Joan Sendrós i Maria Nolla Gonzáles. Quan era adolescent, entrà a formar part del moviment anarquista i anarcosindicalista, militant en la Secció de Barbers del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva ciutat natal. En 1936 combaté la insurrecció feixista i col·laborà en la revolució col·lectivista. Després s'enrolà voluntari en la Marina de Guerra a Cartagena (Múrcia, Espanya), on ja havia fet el servei militar anys abans. En 1939, amb el triomf franquista, pogué fugir en un vaixell de guerra cap a Orà (Algèria) i d'allà marxà cap a Marsella (Provença, Occitània). Després de passar per diversos camps de concentració, treballà en la construcció de la «Línia Maginot» enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Quan l'armistici amb els alemanys arribà a Tarascon d'Arieja (Llenguadoc, Occitània), on participà en la reconstrucció clandestina de la CNT durant l'ocupació nazi. En aquesta població conegué María Río, que esdevingué sa companya i amb qui tingué una filla, Dhalia. Milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i ocupà càrrecs orgànics, com ara el de membre de la Comissió de Relacions del departament d'Arieja. Quan ocupava la secretaria de Propaganda del Comitè Comarcal d'Arieja, Vicenç Sendrós Nolla va morir durant la nit del 18 al 19 de maig de 1994 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat a Ornolac e Ussat (Llenguadoc, Occitània), població on residia i on reposava sa companya.

***

Enrico Maltini

Enrico Maltini

- Enrico Maltini: El 5 de desembre de 1939 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista Enrico Maltini. A finals dels anys seixanta entrà a formar part de la Joventut Llibertària de Milà (Llombardia, Itàlia), després anomenada Bandera Negra, i en el Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa. El març de 1969, dins de Bandera Negra, un grup de militants (Amedeo Bertolo, Umberto Del Grande i Giuseppe Pinelli) fundaren la Creu Negra Anarquista (CNA), l'objectiu de la qual fou ajudar a la realització d'activitats anarquistes antifranquistes organitzades per la Creu Negra Internacional (CNI), com ara la fundada per Stuart Christie al Regne Unit. Arran de l'anomenada «estratègia de la tensió» (explosions de bombes, detencions de militants, assassinat de Giuseppe Pinelli, etc.), la CNA se centrà en la realitat italiana i ell prengué el relleu de Pinelli. En aquesta època participà activament en la campanya de suport a Pietro Valpreda i de denúncia de l'assassinat de Pinelli. En 1973, amb l'alliberament de Pietro Valpreda, la CNA es va dissoldre i ell continuà la seva tasca de recopilar informació i de contrainformació i de militància en el moviment anarquista, especialment en el Circolo Ponte della Ghisolfa de Milà. També milità en els Grups Anarquistes Federats (GAF) i el grup «Milano 2», que es dissolgueren a meitat dels anys setanta. Col·laborà habitualment en les revistes A Rivista Anarchica i Libertaria. En 2013 publicà, amb Gabriele Fuga, el llibre E a finestra c'è la morti. Pinelli: chi c'era quella notte. Es guanyà la vida com a professor universitari del Departament de Ciències Alimentàries de la Facultat d'Agricultura de la Universitat d'Udine (Friül). Diagnosticat de càncer, Enrico Maltini va morir un mes després, el 27 de març de 2016, a Milà (Llombardia, Itàlia). Aquell mateix any es reedità el seu llibre sota el títolPinelli. La finestra è ancora aperta.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Viewing all 10346 articles
Browse latest View live