Glosadores a Palma, el proper 17 de novembre a les 20h
Sa Pobla i Simó Andreu
Simó Andreu és un nom màgic de la nostra infantesa poblera. L'actor sempre ha estat un personatge molt admirat i estimat pel nostre poble. Cap a l'any 1960 va marxar a Madrid per estudiar art dramàtic, però, com ell mateix explica en la revista Brisas (número 823, pàgs. 4-7), el director Paco Regueiro li va dir que la seva veu, amb fort accent mallorquí, "no era teatral", i li oferí feina en una de les seves pel·lícules. Personalment crec que el director Paco Regueiro s'equivocà a les totes. Simó Andreu ha estat sempre un excel·lent actor tant en la seva dedicació cinematogràfica com en les seves actuacions teatrals i televisives. L'any 1979 va actuar amb la companyia de Xesc Forteza (els cartells anunciaven: Simón Andreu i Margaluz). Era l'obra Cena para dos. I, més endavant, en superba interpretació, representà el Faust de Llorenç Villalonga, en el Teatre Principal de Palma (1997) sota la direcció de Josep Pere Peyró.
Simó Andreu i sa Pobla
Simó Andreu s'ha dedicat al teatre amb notable èxit. A Madrid eren prou conegudes les seves interessants interpretacions. Per exemple, l'any 1970 va interpretar, al costat de l'actiu Maria Cuadra, El regreso. Potser fos el moment que els especialistes començassin a investigar i recuperar el món teatral i televisiu del nostre actor.
Evidentment, l'actor de sa Pobla ha estat més conegut per la seva dedicació al cinema. Tot plegat ha fet de Simó Andreu un intèrpret molt prolífic ja que ha actuat en centenars de pel·lícules.
El seu nom començà a sonar a principis dels anys seixanta. Aleshores encara feia d'extra, actuava en papers secundaris en multitud de films comercials d'aquella època. Record que, en no ser gaire conegut per la indústria cinematogràfica, sovint el seu nom no sortia als cartells que arribaven a sa Pobla, per posar a la façana de Can Guixa, Can Pelut o el Cine Montecarlo, de recent inauguració. Als poblers ens era ben igual. La veu informant que "havia arribat una pellícula on actuava Simó Andreu" s'estenia per tot el poble. L'encarregat de la promoció dels films a estrenar aquella setmana escrivia el nom de Simó Andreu amb guix o amb pintura a la gran pissarra que es posava a l'entrada de Can Pelut, just damunt el portal.
En una de les fotografies de l'arxiu de Joan Llabrès es pot veure a la perfecció el que estic dient. Es tractava de l'estrena en el cine "Coliseum" de Un balcón sobre el infierno. Sembla que als cartells de propaganda el nom del nostre actor no sortia gaire destacat. Va ser quan es va decidir pintar la pissarra que surt a la fotografia de l'arxiu de Joan Llabrés (i que podeu veure en el meu llibre Temps i gent de sa Pobla, pàg. 146). El nom del nostre actor, escrit amb pintura blanca, era ara més gran que el títol de la pel·lícula!
Un balcón sobre el infierno era un film de Producciones Balcázar, Luxor Films i Capitole Films. La pel·lícula (1964) era dirigida per François Villiers, amb guió d'Alfonso Balcázar, fotografia de Manuel Berenguer i música de Claude Bolling. Era una coproducció hispano-francesa i, a part de Simó Andreu, els actors varen ser Michèle Morgan, Dany Saval, Jorge Rigaud, Carlos Casaravilla, Matilde Muñoz Sampedro i Tota Alba.
Però el més important de la pissarra amb el nom de Simó Andreu escrit amb guix o amb pintura era constatar l'amor del nostre poble per a una persona que s'havia dedicat a l'"art" i, més concretament, al teatre i al cine. A començaments dels anys seixanta no us imaginàssiu que era gaire ben vista una persona que es dedicàs a "ofici" tan conflictiu i inestable. Per a molta gent els actors de cine o teatre, els pintors de quadres o els firaires de circ i domadors de feres venien a ser quasi el mateix: oficis de "vagos y maleantes" (en la terminologia del règim) o de gent que no tenia prou intel·ligència per a acabar una carrera de profit. I, com podeu imaginar, les "carreres de profit" eren la de militar, sacerdot, enginyer o metge. Mestres i advocats eren considerades professions de "morts de fam" i no tenien tampoc gaire bona premsa entre determinat personal. Per això els èxits de Simó Andreu en el camp de la cinematografia ajudaran de forma ben directa a desmitificar aquest estat de coses i a fer veure a la gent que un pobler podia triomfar en el món sense necessitat de portar els galons de l'exèrcit de Franco a la màniga de la guerrera. I, com també demostrà en el seu moment Alexandre Ballester amb els seus premis literaris, tampoc era necessari saber bastir ponts o matar sans per a ser "ben considerat". A conseqüència dels seus constants èxits literaris al Principat, Alexandre Ballester era en els anys seixanta un dels pocs intel·lectuals mallorquins coneguts. Simó Andreu era el "famós" en el camp del cinema. Els poblers no ens podíem queixar! El cinema i el teatre era quasi en les nostres mans! L'èxit de l'escola de música del professor i compositor Gaspar Aguiló ens demostrava que tampoc en aquest camp hi havia res que envejar als nostres veïnats. Tot plegat (cinema, teatre, música...) creava un cert "clima" molt especial que, ben cert, influí ben a les clares en determinats sectors del poble que, amb els anys, també seríem posseïts pel verí de l'art.
El triomf de Simó Andreu va significar a nivell general una passa important en la dignificació de l'ofici d'artista. El reconeixement que sempre ha tengut Simó Andreu entre nosaltres així ho confirma. I aquest amor que sempre ha demostrat Simó Andreu per l'art el demostra fins ara mateix quan a l'any 2003 demana més formació artística per als joves de sa Pobla, més teatre a les escoles i instituts, més oportunitats per a l'art. En aquest sentit, Simó Andreu ha declarat en el número 80 del Butlletí Municipal: "És cert que són ells [els esportistes] els qui omplen els estadis, però també hem de considerar que, per exemple, a les escoles no hi ha un espai per a fer teatre, i en canvi hi ha camps de futbol o pistes per a practicar altres esports. Per què es dediquen tres hores a la setmana a fer educació física i no se'n dedica cap a educació diguem 'artística' per a joves que sentien aquesta vocació? En aquest sentit tot està un poc desproporcionat pel que fa a oportunitats per a uns i a uns altres".
En la Enciclopedia del cine español: cinemedia, editada per Canal+ l'any 1997, parlen del nostre actor en aquests termes: "Estudia Arte Dramático, pero no llega a acabar los estudios y debuta en el cine con sólo 20 años. A partir de entonces trabaja con regularidad, convirtiéndose en uno de los galanes més representativos de los años 60 y 70. En esa época protagoniza películas de género, destacando en los films de acción, tanto españoles como extranjeros y copodrucciones europeas en las que se desenvuelve con soltura gracias a su dominio de los idiomas. También interpreta en Las protegidas y Las desarraigadas al detective privado David García, creado expresamente para el cine. A comienzos de los años 80 trabaja con menor regularidad y se centra casi totalmente en encarnar papeles secundarios en películas españolas filmadas en inglés o norteamericanas rodadas en España. También ha trabajado, aunque con menor repercusión, en el teatro y la televisión".
[18/11] «Acción Libertaria» - Míting sindicalista - Federação Anarquista Gaúcha - Mendelson - Schouppe - Odón de Buen - Ballardini - Doublier - Vincenzi - García Jardiel - Scarfò - Jolis - Perpiñán - Déjacque - Nieuwenhuis - Alcoceba - Saavedra - Miras - Hernández Rodríguez - Man Ray - Canalís - Dieste - Gröndahl - Gómez Uréndez - Lewin
Anarcoefemèrides del 18 de novembre
Esdeveniments
- Surt Acción Libertaria:El 18 de novembre de 1910 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número del setmanari Acción Libertaria. El periòdic, que apareixia els divendres, va ser dirigit per Avelino Iglesias (José Machargo), Eleuterio Quintanilla i Pedro SierraÁlvarez. En van sortir 27 números fins al 14 de juliol de 1911. A partir del número 23 (16 de juny de 1911) se subtitularà «Periódico anarquista». Prohibit i sense impremta, va ser continuat per Ricardo Mella a Vigo (Galícia) del setembre al novembre de 1911 (sis números) –Pedro Sierra i Avelino Iglesias van estar tancats en aquest període per delicte d'impremta– i tornarà a reaparèixer a Gijón del 8 de gener de 1915 al 14 de febrer de 1916 (47 números), amb el subtítol «Periódico semanal», dirigit per Eleuterio Quintanilla, amb el suport deMarcelino Suárez i Pedro Sierra. A més de purament anarquista (kropotkià), va ser també propagador de l'anarcosindicalisme de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Comptarà amb nombrosos col·laboradors (José Chueca, Vicente Blanca, Rafael Rueda López (Azuaga), Higinio Noja Ruiz, Marcelino Suárez, Joanonus, Galo Díez, R. Macías Picavea, Arcadio, etc.), molts d'ells teòrics de l'anarquisme internacional (Marcelino Suárez, Pedro Sierra, José Suárez Duque, Emilio Rendueles, Gabriel Alomar, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Fermín Salvochea, Eladio Díez, José Arias, J. Menéndez, Grave, Ingenieros, Maeztu, Fabbri, Rovira, Cornelissen...). La circular anunciant-ne la sortida anava signat per Mella, Quintanilla, Sierra, Tárrida, Prat, Lorenzo i Rogelio Fernández, i el nom que se li volia posar era Acción Social.Fou un dels periòdics més prestigiosos del moviment llibertari d'aleshores i va haver de patir nombroses denúncies i abusos durant el temps que es publicà. Molts dels articles van ser de tall antimilitarista i feien referència a la Gran Guerra que devastava Europa. Va desaparèixer per motius ideològics. Abans de l'etapa de Gijón, va tenir un període madrileny, dirigit per Sierra, entre el 23 de maig de 1913 i el 22 de gener de 1914 (34 números), però sol considerar-se aquesta etapa com a continuació d'El Libertario. Aquest mateix títol serà emprat nombroses vegades posteriorment.
***
Notícia
sobre el míting sindicalista apareguda en el diari
barceloní La
Vanguardia del 19 de novembre de 1935
- Míting sindicalista:
El 18 de novembre de 1935 se celebra a la plaça de toros de
València (València,
País Valencià) un míting
d'afirmació confederal i contra la guerra. L'acte va
ser organitzat pels Sindicats Únics de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de València. En el míting, presidit per
Manuel Pérez Feliu, van
intervenir Francisco Ascaso Abadía, Tomás Cano
Ruiz, Pau Montllor i José
Villaverde Velo. Durant l'acte, al qual va acudir escassa
concurrència, es va
denunciar el moment difícil pel qual passava la CNT per mor
de les escissions i
es va explicar la posició de la CNT en el moviment
revolucionari d'octubre de
1934 del qual es feia un any. Els ponents atacaren l'Aliança
Obrera i propugnaren
l'abstenció electoral. L'acte acabà amb visques a
la CNT, a la FAI i al
comunisme llibertari.
***
Anagrama de la Federació Anarquista Gautxesca
- Fundació de la Federação Anarquista Gaúcha: El 18 de novembre de 1995, en una assemblea de la Federación Anarquista Uruguaya (FAU) a Montevideo (Uruguai), es funda la Federação Anarquista Gaúcha (FAG, Federació Anarquista Gautxesca), agrupació de grups de tendència llibertària del sud del Brasil. El nom de la federació es deu a la tradicional cultura gautxesca que tambéés part del sud del Brasil. Defensa el socialisme llibertari, l'autogestió, l'acció directa, l'autogovern popular i el federalisme. Són partidaris de l'anomenat«anarquisme especifista», l'objectiu del qual és crear una«organització política específicament anarquista». La FAG està estesa a diverses ciutats de Rio Grande do Sul, amb seu principal a Porto Alegre, i treballa amb els moviments populars, com ara els «catadores de lixo» (buscadors de fems), el Movemento Sem Terra (MST) i la ràdio comunitària de Restinga, un dels barris més grans de la ciutat. Manté lligams orgànics amb la FAU i és membre de Solidaritat Internacional Llibertària (SIL) i del Fòrum de l'Anarquisme Organitzat (FAO).
Naixements
Foto policíaca d'Stanislaw Mendelson (ca. 1894)
- Stanislaw
Mendelson: El 18 de novembre de 1857 –algunes
fonts citen erròniament 1858–
neix a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus)
el periodista i propagandista anarquista
i nihilista, i posteriorment polític socialista, Stanislaw
Salomon Naftali
Mendelson, citat Stanislas Mendelsohn oMendelsshon, i també
conegut com Aleksander Messin. Fill
d'una família
benestant jueva assimilada, sos pares es deien Voff Mendelsohn,
banquer, i
Salomé Marguliès, i era net del
filòsof Moïse Mendelsohn, traductor de
Jean-Jacques Rousseau, i cossí del compositor
Félix Mendelsshon Bartholdy.
Després d'estudiar el batxillerat, amb 16
començà a estudiar medicina en la
Universitat de Varsòvia. Quan feia el tercer curs de
medicina, amb altres
estudiants (Ludwing Warynski, Kasimir Dluski, Simon Dickstein),
encapçalà
l'anomenat Moviment Socialista Polonès (MSP), que es
relacionà amb els
treballadors, creant petits cercles, fundant caixes de
resistència que van ser
les bases dels primers sindicats il·legals, organitzant les
primeres vagues i
difonent la formació socialista entre alguns treballadors
més motivats. Fou
partidari de la independència de Polònia de
l'Imperi Rus –va ser considerat un
dels teòrics del«socialpatriotisme»– i topà
amb els postulats del Partit
Socialrevolucionari «Proletariat», que rebutjava la
independència polonesa com
a una meta immediata de la lluita socialista. El març de
1878, arran de la seva
participació en uns disturbis als carres de
Varsòvia, va ser perseguit per les
autoritats tsaristes i s'exilià a Àustria, d'on
fou expulsat, i en 1878 passà a
Suïssa, on el novembre de l'any següent
fundà i finançà a Ginebra el
periòdic
revolucionari Równość
(Igualtat), que
durà fins el 1881, i que fou continuat per Przedświt
(1881-1883, L'Aurora) i Walka Klas
(1884-1887,
Lluita de Classes). En 1879 retornà a Polònia, on
a finals de març de 1880 va
ser detingut a Cracòvia amb 34 altres nihilistes; jutjat, va
ser absolt.
Posteriorment passà clandestinament a Àustria, on
fou detingut, jutjat i
condemnat a un mes de presó per entrada il·legal
al país. En 1881, a Poznań, a
la Polònia prussiana, defensà la candidatura de
Zanisczewski, obrer
enquadernador, que es presentava a les eleccions contra Virchow; de
bell nou
jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. Un cop
lliure, i abans de ser
lliurat a les autoritats russes, marxà cap a
París (França), on es posà a
estudiar dret, llicenciant-se a l'Escola de Ciències
Polítiques. En 1885
publicà els llibres L'évolutionéconomique
dans la Pologne russe i La Loi
allemande de 18 juillet 1885 sur les Sociétés par
actions. En 1888 cofundà
el periòdic Il Proletariat
i l'any
següent participà en l'organització del
Congrés Internacional de la II
Internacional. En 1889 va ser detingut a París, juntament
amb altres nihilistes
(Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.). El 21 de novembre de
1890 va
ser novament detingut a Fontenay-aux-Roses (Illa de França,
França) i, acusat
de complicitat en l'assassinat el 18 de novembre d'aquell any a
París del
general rus Seliverstov a mans de Stanislas Padlewski; se li va
decretar
l'expulsió de França, però aquest
mesura no se li va notificar. Després es
refugià a Londres (Anglaterra), on esdevingué
amic íntim de Friedrich Engels i
del qual fou secretari. El 17 de novembre de 1892 fou un dels fundadors
a París
del Zwiazek Zagraniczny Socjalistow Polskich (ZZSP, Unió
dels Socialistes
Polonesos de l'Exterior) i un dels redactors del programa de la futura
República
Democràtica Independent de Polònia. El gener de
1893 creà a Varsòvia el Polska
Partia Socjalistyczna (PPS, Partit Socialista Polonès) i
aquest mateix any assistí,
en representació de Polònia, al III
Congrés de la Internacional Socialista que
se celebrà a Zuric, a més de publicar el llibre Kwestyja polska i polityka koła polskiego.
A finals de 1893, per
disputes intestines, abandonà el PPS. En 1894 el seu nom
figurava en una llista
d'anarquistes a vigilar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa i aquest mateix any col·laborà en la
revista Lucifer d'Estocolm. En 1899
col·laborà en la revista Przeglad
Europejski, que s'edità a
París. En 1904 publicà a Lviv
(Galítsia) el llibre Historya
ruchu komunalistycznego we Francyi 1871 r (Historia del
moviment comunalista a França en 1871), on
criticà la concepció marxista de la
dictadura del proletariat. En 1909 enviduà de la seva esposa
Maria
Jankowska-Mendelson, militant socialista. En 1911 fou l'editor del Przeglądu Codziennego,
periòdic defensor
dels drets civils dels jueus als territoris polonesos sota domini rus.
En elsúltims anys de sa vida s'interessà pel sionisme.
Poc abans de morir, en 1912,
es casà per segona vegada amb Maria Sokolowa, filla del
líder sionista Nahum
Sokolow, i visqué a Lviv, on fou corresponsal de diversos
periòdics polonesos. Stanislaw
Mendelson va morir el 25 de juliol de 1913 a Varsòvia
(Polònia; aleshores
Imperi Rus) i fou enterrat al cementiri jueu d'aquesta localitat.
Stanislaw Mendelson (1857-1913)
***
Notícia
de la condemna de Rémy Schouppe apareguda en el
periòdic parisenc Le Rappel del 10
d'octubre de 1895
- Rémy Schouppe:
El 18 de novembre de 1861 neix a Dikkelvenne (Gavere, Flandes Oriental,
Flandes)
el fuster ebenista i expropiador anarquista Rémy Schouppe,
també citat com Rémi
Schouppe i conegut com Revolver.
Era germà de Placide Schouppe,
anarquista partidari de la «recuperació
individual» i membre de la banda expropiadora
encapçalada per Vittorio Pini. El 14 de març de
1893 va ser detingut a Schaerbeek
(Brussel·les, Bèlgica) arran de l'apressament de
son germà i durant l'escorcoll
policíac del seu domicili es van trobar objectes provinents
de diversos robatoris
a Bèlgica i a França, claus falses i barbes
postisses; també se li va acusar d'haver
albergat Gustave Mathieu, membre de la «Banda
Pini». Sa germana, Mathilde
Schouppe, també va ser implicada. Jutjat, el 22 de juliol de
1893 Rémy Schouppe
va ser condemnat a sis mesos de presó per haver donat asil
Mathieu, però en
l'apel·lació del 26 d'agost de 1893 la pena li
fou incrementada a un any. El 5
de maig de 1895 va ser detingut amb Mathieu a Brussel·les
quan ambdós petaven
la caixa forta del plomaller Vandeweghe; el fruit d'aquest robatori
havia de
finançar l'evasió de l'anarquista Charles Achille
Simon (Biscuit), condemnat a la
colònia penitenciària de la Guaiana
Francesa arran del procés de Ravachol. Jutjats, el 8
d'octubre de 1895 van ser
condemnats pel Tribunal de Brussel·les a 10 anys de treballs
forçats. Posteriorment
s'exilià a Londres (Anglaterra). Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Odón de Buen (ca. 1886)
- Odón de Buen y del Cos: El 18 de novembre de 1863 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) el científic, naturalista, introductor del darwinisme, fundador de l'oceanografia espanyola i simpatitzant llibertari Odón de Buen y del Cos. Fill de Mariano de Buen Ropín, sastre de professió, i de Petra del Cos Corroza, va estudiar batxillerat becat a l'institut de Saragossa, ciutat a la qual es va traslladar sa família per a facilitar-ne l'educació. Posteriorment, amb una altra beca, es traslladà a Madrid per a fer la carrera de Ciències Naturals. Pensionat per l'Ajuntament de Zuera, va ampliar estudis amb Máximo Laguna i José Macpherson, amb els quals es va iniciar en els estudis de petrografia a la serra madrilenya. En aquesta època, i per a ajudar-se econòmicament, va començar a fer classes particulars, essent un dels seus alumnes Miguel Primo de Rivera. Durant aquest període realitzà estudis d'herbes i de plantes que inclouria més tard en els Anales de Historia Natural (1883). Al costat de Vicente Castelló, va crear l'Anuario Científico Español. Després d'un viatge a la seva terra natal, on el 1885 s'havia declarat una epidèmia de còlera, de la qual va morir el seu pare, cosa que l'obligà a fer-se càrrec de la seva família, tornà a Madrid on va rebre la notícia d'haver estat seleccionat per a realitzar investigacions científiques a bord d'una vella fragata, Blanche, supervivent de la batalla del Callao. Aquest viatge, preparat per la Marina de Guerra, havia estat pensat per a donar la volta al món com a instrucció de guardamarines, però per raons pressupostàries es va reduir a un viatge en dues etapes: la primera pel nord d'Europa, i la segona pel mediterrani i el nord d'Àfrica. En ambdós viatges, en els quals no van faltar les penalitats, es va formar la seva vocació oceanogràfica. Durant aquest viatge va recollir importants materials que van servir per a classificar; i entre ells dues espècies d'isòpodes que van ser classificats, en al·lusió a ell, com Metropontus Bueni i Porcelio Bueni. Afeccionat a escriure, va relatar les peripècies del viatge en l'obra Kristanía a Tuggurt: impresiones de un viaje, obra que ell va trobar més tard ingènua i plena de defectes, però d'interès per al públic que havia començat a afeccionar-se a aquests mena de relats. Després d'aquest viatge va buscar una estabilitat econòmica que li permetés casar-se, i el 1889, després d'altres intents, va obtenir la càtedra de Zoologia a la Universitat de Barcelona, plaça que va ocupar fins 1911 quan es va traslladar a Madrid. Durant la seva estada a Barcelona va reformar completament l'ensenyament de les ciències a aquesta universitat: va introduir material científic avançat, va establir pràctiques de laboratori i sortides al camp i va establir relacions estretes amb l'Estació Biològica de Banyuls de la Marenda. Els seus extensos manuals explicaven els fenòmens naturals amb plantejaments evolucionistes i sense embuts. Va introduir les doctrines darwinistes a Espanya, però això li va valer l'oposició del cardenal Casañas, que va declarar els seus ensenyaments herètics. L'oposició del cardenal va aconseguir la seva separació de la càtedra, però fou acollit pel govern francès qui el va nomenar oficial d'instrucció pública. Participà activament en política, difonent idees republicanes i lliurepensadores –fou senador entre 1907 i 1910 en les files de Nicolás Salmerón i regidor d'Esquerra Republicana a l'Ajuntament de Barcelona. Va ser col·laborador de Los Dominicales del Librepensamiento que dirigiria Fernando Lozano y Montes, amb la filla de les quals, Rafaela Lozano Rey, es va casar el 1889. El matrimoni va tenir sis fills homes. Va publicar una Historia Natural completa (Zoologia, Botànica i Geologia) amb il·lustracions i gravats que va tenir gran acceptació tant a Espanya com a Amèrica, malgrat que els sectors més conservadors de l'ensenyament van promoure la prohibició d'aquests llibres com contraris a les doctrines de l'Església catòlica, que els va incloure a l'Índex. La seva separació de la càtedra va produir nombroses protestes i revoltes entre els estudiants, que van arribar a apedregar la casa del bisbe i la d'altres persones notòries pel seu clericalisme. Traslladà les seves classes al saló del Centre Federal i va continuar amb les seves sortides al camp, però els disturbis no cessaven i al final, durant les vacances de Nadal, el Govern, aconsellat pel general Valerià Weyler, capità general de Catalunya, va disposar que reprengués les seves classes. El 1906 va inaugurar un laboratori oceanogràfic a Porto Pi (Mallorca) i més tard altres a Màlaga, Vigo i Santa Cruz de Tenerife, en els quals es van formar generacions de oceanògrafs. Fundà més tard l'Institut Espanyol d'Oceanografia, iniciant així el camp de la investigació oceanogràfica a Espanya. A partir de 1908 va realitzar una sèrie de campanyes marítimes a bord de l'Averroes, vaixell ben equipat que pertanyia a la Marina de Guerra, i amb el qual va poder traçar cartes de navegació, estudiar els fons de l'Estret de Gibraltar i analitzar els corrents, la fauna i la flora mediterrànies. Durant aquest període va sumar-se al projecte llibertari de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer Guàrdia, de qui era amic personal, amb altres científics, entre els quals estaven Ramón y Cajal i Martínez de Vargas. Va col·laborar en el seu Boletín i es va integrar al seu patronat, va impartir nombroses conferències i va escriure cinc llibres de Ciències Naturals, que van servir de llibres de text en aquest centre. En la premsa anarquista, republicana i lliurepensadora (Boletín de la Escuela Moderna, Dominicales del Librepensamiento,Humanidad Nueva, El Radical, La Voz del Obrero, etc.), sobretot, va fer servir el pseudònim Polemófilo. El 1907 va formar part de la Junta per a l'Ampliació d'Estudis. En aquesta època rebé nombrosos premis i condecoracions tant nacionals com estrangeres. En 1910 assistí a Barcelona al I Congrés Lliurepensador, on redactà una ponència en la qual reivindicava una escola neutra, cosa que l'allunyà del moviment pedagògic ferrerià. En 1911 es va traslladar a Madrid on va continuar la seva obra pedagògica defensant sempre l'ensenyament científic, completa i experimental. En aquesta ciutat es va reprendre la seva amistat amb Ramón y Cajal i amb el seu antic alumne Miguel Primo de Rivera. Durant tot aquest temps es va preocupar també per millorar Zuera, aconseguint la creació d'una biblioteca pública. L'escultor Marià Benlliure va modelar un bust per a aquest centre, del que en el seu moment va ser lliurada una reproducció a la Universitat de Saragossa que l'exhibeix en el seu paranimf com a homenatge. Una altra còpia és al mausoleu erigit a Zuera. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va crear la Direcció general de Pesca, a la qual es va agregar l'Institut d'Oceanografia, i en fou nomenat director general, conservant aquest càrrec durant la II República Espanyola. El 1934 li arribà l'edat de la jubilació després de quaranta-cinc cursos d'ensenyament ininterromput, havent passat per les seves aules 25.000 estudiants. No obstant això, no abandona la investigació. La Guerra Civil espanyola el sorprèn a Palma (Mallorca) treballant en el seu laboratori, i és capturat pels revoltats; després de restar un any tancat a la presó dels Caputxins de Palma,és canviat per la germana i la filla del general finat Miguel Primo de Rivera–el setembre de 2004, en desgreuge, serà nomenat fill il·lustre de Palma. En acabar el conflicte es troba a Banyuls de la Marenda, però marxà de seguida a Mèxic. Odón de Buen y del Cos va morir el 3 de maig de 1945 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En aquest país viuen encara la major part dels seus nombrosos descendents. El 4 d'abril de 2003 les seves restes mortals van ser trasllades a Zuera, el seu poble natal, per a ser inhumades en un mausoleu del cementiri. En l'actualitat un vaixell de l'Institut Oceanogràfic Espanyol duu per nom «Odón de Buen». L'obra de Odón de Buen és molt extensa i es troba totalment dispersa a causa de l'exili. A més de la seva magna obra científica, va traduir les memòries de Giuseppe Garibaldi i una biografia de Ignacio Jordán de Asso, a més d'ajudar en la traducció espanyola d'El hombre y la tierra d'Élisée Reclus. La Institución Fernando el Católico i l'Ajuntament de Zuera han iniciat la tasca de recopilar la seva obra, de reeditar alguns dels seus llibres, com ara Síntesis de una vida política y científica (1998) i Mis memorias (2003). Odón de Buen va redactar les seves memòries a Banyuls amb 76 anys, i foren guardades les 1.177 quartilles per la seva família fins a l'actualitat. La Biblioteca de Zuera ha emprès la tasca de recopilar la seva obra, comptant ja amb un important fons a la disposició d'estudiosos i d'investigadors.
***
Domenico
Ballardini (1892)
- Domenico
Ballardini: El 18 de novembre de 1869 neix a Santo Stefano
(Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista Domenico Ballardini, també
conegut com Dominique Ballardini.
Sos pares es deien
Giuseppe Ballardini i Lucia Gagliarini. En 1887 en la
inspecció mèdica militar va
ser donat de baixa per conjuntivitis crònica per tracoma.
Fuster de professió,
cap el 1891 s'establí a França. El maig de 1892
va ser encausat a Niça (País
Niçard, Occitània), juntament amb altres
anarquistes italians (Bocchi, Consani,
Foglia, Rolli, Vanni, Zibelin) per «associació
criminal», però aconseguí fugir
abans de ser detingut. Va ser acusat per la policia d'haver robat
dinamita en
una obra de la construcció del túnel de Cimiez de
Niça. De tota manera, com que
cap càrrec de pes se li va poder encolomar, no se li va
poder decretar
l'expulsió del país. Un cop el seu cas va ser
sobresegut, retornà a Niça, on
continuà amb la propaganda anarquista, essent qualificat per
les autoritats com
a «anarquista actiu i perillós». Entre
el 6 i el 13 de gener de 1894 va
romandre a un hospital de Gènova (Ligúria,
Itàlia). En aquesta època vivia al
número 4 del carrer Alger, en una habitació
llogada pel matrimoni Blancan,
domicili que el 3 de juliol d'aquell any va ser escorcollat per la
policia
sense cap resultat, llevat d'haver-li trobat un puny
americà. La policia
sospitava que podia haver estat implicat en l'atemptat de Paolo Lega,
de qui
era amic, el 16 de juny de 1894 contra el president del Consell
italià
Francesco Crispi. El 12 de setembre de 1894 se li va decretar
l'expulsió de
França i el 29 d'aquell mes portat a la frontera de
Ventimiglia (Ligúria,
Itàlia). Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
- Maurice
Doublier: El 18 de novembre de 1873 neix a
Cloyes-sur-le-Loir
(Centre, França) el
cançonetista, poeta i militant anarquista i sindicalista
revolucionari Maurice Eugène
Gabriel Doublier. Era el fill major d'una família de
comerciants, son pare es deia Eugène
Doublier, cafeter, i sa mare Marie Anne Gabrielle Tremblay, modista.
D'antuvi
treballà de venedor en una adrogueria de París
(França) i milità en la
Federació de l'Alimentació de la
Confederació General del Treball (CGT).
Participà activament en la vaga de 1898 organitzada pel
Sindicat d'Empleats per
a la millora de les condicions laborals del seu gremi. A finals dels
anys
noranta va escriure nombroses cançonetes del gremi i
populars, com ara Les chants du commisépicier (1897), Le
crayon sur l'oreille (1898), Les
boîtes (1900) i La
chanson des arpètes (1900). En aquestaèpoca s'adherí al «Grup
de poetes i cançonetistes revolucionaris»
(Sébastien Faure, Constant Marie,
Paul Paillette, etc.). En 1901 publicà Jules
Lemaître en tournée i en 1902, per
lliuraments en la revista La Boucherie
Ouvrière, l'obra teatral As-tu-vu
la ferme... ta boite à 4h. le dimanche.
Fantasie corporative en un acte. El 20 de juny de 1903 es
casà amb Marie
Rauez al XVIII Districte de París. En 1904
publicà les sàtires polítiques
antinacionalistes La Syvetonienne &
Carmagole des assomoirs.
El març de 1905 creà i animà, amb
René Mouton, el periòdic revolucionari La Chanson Ouvrière,òrgan del «Groupe
des Chansonniers» (Grup dels Cançonetistes), que
es fusionà cap el 1907 amb el
grup «La Muse Rouge» (La Musa Roja), fundat en 1901
per Constant Marie (Le Père Lapurge)
i Ferdinand Massy, del
qual esdevingué, segons les èpoques, secretari i
tresorer. Cada dimecres a la
tarda feia permanències a la seu de «La Muse
Rouge», al número 6 del bulevard
Magenta, davant la Borsa del Treball, i que, gràcies als
seus esforços,
esdevingué la societat obrera cantant més
important. Nombrosos autors,
intèrprets i cantautors, propers al cercles anarquistes,
entraren a formar part
de l'associació, com ara Charles d'Avray, Eugène
Bizeau, Claudine Boria,
Ferdinand Coladant, Madeleine Ferré, Maurice
Hallé, Jeanne Monteil, Clovis
Poirier (Clovys), etc. «La
Muse
Rouge» es lligava a la tradició de les goguettes
(concerts organitzats entre amics que es solien realitzar un cop al
mes) i dels
cafès militants, salvaguardant el rigor ideològic
i l'autonomia econòmica, fent
alhora propaganda d'una manera artística de qualitat. En
1906 col·laborà en el
recull Almanach de la chanson du peuple pour 1907, redactat per René Mouton i Paul
Delesalle. En 1908 publicà el fullet Un
scandale. Ignoble séquestration du personel après
le travail, dans les maisosn
Damoy et Potin. Participà amb «La
Muse Rouge», gairebé
sempre de franc, en nombroses actuacions i festes obreres, i
actuà a diversos cabarets, com ara«L'Âne Rouge». També va fer
actuacions per a
diverses organitzacions, com ara sindicats, lògies
maçòniques, societats
literàries i artístiques, Cases del Poble,
Universitats Populars, les Joventuts
Sindicalistes, els Cercles d'Estudis Socials, la Lliga dels Dret de
l'Home, la
Federació Obrera Antialcohòlica, etc. A
l'editorial de L'Almanach de la Muse
rouge pour 1914 denuncià l'ús del terme«cançó social» i
reivindicà el de«cançó
revolucionària». Cançons d'aquestaèpoca són Accouchement Royal,Brebis
galeuse, La chanson de Bardes, La
chanson de la semaine anglaise,Impressions de grand-père, Mariages
en musique, Qui veut des
chansons, Les retraites ouvrières,Sarto a des visions, T'as
ben dit mon gas i Variations sur les doigts,
entre d'altres.
L'agost de 1914 va ser mobilitzat com a caporal en el 91 Regiment
d'Infanteria
Territorial i destinat a la Cooperativa de la IX Divisió
d'Infanteria, on pogué
escriure cançons relatant la vida de les trinxeres (A la branière, Aux
meurisons,Le Vieux Poilu, Mimi
d'Amour, Le joueur de
flûte, etc), les quals interpretà als
fronts. Els seus poemes i cançons
aconseguiren expressar el patiment i l'angoixa del soldat, podent
esquivar la
censura militar. Les seves últimes composicions van ser
publicades en el
periòdic Le Bonnet Rouge
i també en
forma de cartes postals. Greument ferit en el combat del«Bois des Merliers»,
al front d'Argonne, Maurice Doublier va morir a resultes de les ferides
el 16
d'abril de 1916 a Clermont-en-Argonne (Lorena, França). El
23 d'abril de 1922
va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise i
les cendres dipositades
al seu columbari.
Maurice
Doublier
(1873-1916)
***
Zelindo
Vicenzi
- Zelindo Vincenzi:
El 18 de novembre de 1882 neix a
Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista i sindicalista Zelindo Vincenzi. Sos
pares es deien Cesare Vincenzi i Clementina Bizzocoli. Paleta de
professió,
després d'una breu militància en el Partit
Socialista Italià (PSI) s'adherí al
Grup Anarquista de Mòdena, del qual fou un dels seus
fundadors, i a la Lega
Muratori (LM, Lliga de Paletes) de Mòdena,
d'orientació sindicalista revolucionària.
Fou un dels promotors de l'intent d'acostament entre les tres Cambres
del
Treball de la província de Mòdena (Carpi,
Mirandola i Mòdena), que portà al
Congrés
de la «Unitat Sindical» de gener de 1913, que
marcà la divisió del moviment
sindical de Mòdena entre dues Cambres del Treball, una
d'orientació socialista
i altra de sindicalista revolucionària. Després
d'aquest fet, fou un dels
màxims exponents de la Cambra del Treball Sindicalista i
entrà a formar part de
la seva comissió executiva, col·laborant en el
seu òrgan d'expressió, La
Bandiera Proletaria–posteriorment
dirigí
la seva continuació Bandiera
Operaia–,
i encapçalant algunes lluites laborals, com ara entre abril
i juliol de 1913 la
vaga dels paletes, que, però, acabà amb el triomf
de la patronal. En aquest
mateix període participà en congressos i reunions
a diversos indrets d'Itàlia i
es relacionà amb els principals exponents de l'anarquisme i
del sindicalisme
revolucionari italià. En 1916 va ser nomenat gerent dels
periòdics La Voce Proletaria
i Guerra di Classe,òrgan de
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), que
s'imprimia a Mirandola
(Emília-Romanya, Itàlia). El 31 de desembre de
1916 participà en el Congrés
Anarquista d'Emília-Romanya que se celebrà a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia),
en el curs del qual es va fundar la Unió Anarquista
d'Emília-Romanya. El maig
de 1917 va ser detingut durant una manifestació
antimilitarista que havia
promogut. El prefecte demanà al Ministeri de l'Interior el
seu confinament i«internament coactiu» a Campobasso (Molise,
Itàlia), o en mig d'una illa, però
la mesura no va ser acceptada. El juny de 1917 participà en
el congrés
anarquista que se celebrà a Florència (Toscana,
Itàlia). En 1918 es va allistar
i va ser enviat a Llombardia, primer a Crema i després a
Brescia. En acabar la
Gran Guerra retornà a Mòdena i
reprengué les seves activitats sindicalistes a
la Cambra del Treball i llibertàries en la
Federació Comunista Anarquista (FCA)
de la ciutat. Va ser detingut, amb altres companys, arran del robatori
de
metralletes organitzat el maig de 1920 per un grup d'anarquista de
Mòdena amb
la finalitat de defensar les manifestacions obreres, sobretot arran
dels fets
esdevinguts el 7 d'abril d'aquell any a Mòdena quan la
força pública obrí foc sobre
una manifestació i assassinant cinc obrers. Aquesta
important agafada tenia com
a finalitat deixar fora de lloc els membres més destacats de
la Cambra del
Treball Sindicalista i de la FCA, però en el seu cas, durant
el procés que
tingué lloc en 1921 a Piacenza (Emília-Romanya,
Itàlia), va ser absolt de tots
els càrrecs. Un cop lliure, continuà amb la seva
feina de paleta sense
destacar-se massa en qüestions polítiques, encara
que militant en el moviment
anarquista. Advertit formalment per les autoritats en 1926 i en 1931,
entrà a
formar paret de la llista de persones considerades«perilloses en cas de
pertorbació de l'ordre públic» i
restà constantment vigilat fins el 1942. Zelindo
Vincenzi va morir el 4 d'abril de 1946 a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
Necrològica
de Miguel García Jardiel apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 9 de gener de 1964
- Miguel García
Jardiel: El 18 de novembre de
1899 neix a Barcelona
(Catalunya) l'anarcosindicalista
Miguel García Jardiel. Sos pares es deien Valero
García i Trinidad
Jardiel. Des de jove
milità en el moviment llibertari, especialment en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) al barri de Hostafrancs de Barcelona. Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936, aixecà barricades als carrers.
En 1939, amb el
triomf franquista, s'exilià. Establert a Estrasburg
(Alsàcia), milità en la
Federació Local de la CNT, de la qual va ser secretari, i en
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA), organització de la qual va
ser delegat. Sa
companya fou Mercedes Dey. Malalt, Miguel García Jardiel va
morir el 14 de
desembre de 1963 a Brumath (Alsàcia) i va ser enterrat tres
dies després.
***
Foto
policíaca d'América Scarfó (1 de
febrer de 1931)
- América
Scarfó:
El 18 de novembre de 1912 neix a Buenos Aires (Argentina) la mestra
anarquista América
Josefina Scarfò, més coneguda com América
Scarfó o simplement Fina,
i que
va fer servir el pseudònim de Josefina
Rinaldi de Dionisi. Era filla d'una família
catòlica de classe mitjana
d'origen calabrès que havia emigrat a l'Argentina
després del matrimoni i del
naixement de son primer infant. Sos pares es deien Paolo Alessandro
Scarfò i
Caterina Romano i la parella tingué vuit infants (Antonio,
José, Alessandro,
Domingo, Paulino Orlando, América Josefina, Santa i Asunto).
Estudià, amb
brillants notes, a l'Institut de Maestria del carrer Estanislao
Zeballos de
Buenos Aires. Mentrestant, dos germans seus, Paulino i Alessandro,
militaven en
el moviment anarquista argentí i formaven part del grup
il·legalista
expropiador encapçalat per Severino Di Giovanni, amb qui
América acabà
lligant-se sentimentalment en 1927. Per alliberar-se dels obstacles
familiars
que s'oposaven a la seva relació amb Di Giovanni, que estava
casat amb una
cosina seva (Teresina Masciulli) i tenia infants, va contreure
matrimoni de
conveniència amb Silvio Astolfi, anarquista
italià lligat a Di Giovanni. Ella
ajudà son company en els seus projectes editorials Culmine i Anarchia.
El 29
de gener de 1931, a la vil·la «Ana
María» de Burzaco (Almirante Brown, Buenos
Aires, Argentina), on vivia la família Scarfò i
on es refugiava Di Giovanni, va
ser detinguda amb son germà Paulino Scarfò i
Severino Di Giovanni. Tingué unaúltima entrevista amb Di Giovanni, abans del seu
afusellament l'1 de febrer de
1931, i en les setmanes posteriors mantingué una actitud
digna i ferma amb les
autoritats argentines. Jutjada per complicitat en diversos delictes, va
ser
absolta de tots els càrrecs per insuficiència de
proves i perquè encara era
menor d'edat. El 6 de març de 1931 va ser inscrita per les
autoritats feixistes
italianes, en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de
detenció.
Va ser novament arrestada arran d'un robatori espectacular
comès la primavera
de 1931 a Buenos Aires per Silvio Astolfi i Tamayo Gavilán.
Seguint el consell
que son germà li havia recomanat en l'última
entrevista abans de la seva
execució l'endemà de l'afusellament de Di
Giovanni, on a més li havia relatat
les tortures a les quals havia estat sotmès,
continuà estudiant i esdevingué
professora d'italià a la Universitat de Buenos Aires. No
obstant això, la seva
militància anarquista no aturà i
col·laborà en diversos periòdics
llibertaries
europeus (L'Endehors, etc.),
sobretot
amb articles on defensava els drets de la dona. Anys
després, amb son nou
company anarquista, fundà l'editorial i biblioteca«Américalee». Durant molts
d'anys, aquesta biblioteca va ser la més completa pel que
feia l'anarquisme a
Buenos Aires i l'editorial publicà nombrosos pensadors
llibertaris. En 1951
viatjà a Itàlia i a Chieti (Abruços,
Itàlia), lloc de naixement de Di Giovanni,
buscà els seus familiars, però va trobar el
rebuig. Durant aquests anys no
deixà de col·laborar en la premsa anarquista i a
finals dels anys noranta ajudà
l'historiador anarquista Osvaldo Bayer en les seves investigacions, qui
va
trobar el juliol de 1999 als arxius de la Policia Federal les cartes
d'amor que
havia enviat a Severino Di Giovanni, cartes que va rebutjar acceptar
com a una«amable concessió» per part de la
policia, tot reivindicant la seva propietat.
El seu testimoni va ser recollit en el documental de Leonardo
Fernández Anarquistas
(2003 i 2005). América
Scarfó va morir el 19 d'agost –moltes fonts citen
erròniament el 26 d'agost– de
2006 a Buenos Aires (Argentina) i les seves cendres van ser escampades
al jardí
del local de la Federació Llibertària Argentina
(FLA). En 2014 Daiana Rosenfeld
i Aníbal Garisto estrenaren el documental Los
ojos de América, on es narra la passió
amorosa entre América i Severino.
***
Concentració
anarquista (Premià de Dalt, 1932)
- Paquita Jolis Puig: El 18 de novembre de 1916 neix a Amer (Selva, Catalunya) la militant anarcofeminista Francesca Jolis Puig, coneguda com Paquita. Sos pares es deien Joaquim Jolis i Coloma Puig. Durant els anys de la II República espanyola milità en les Joventuts Llibertàries de Premià de Dalt (Maresme, Catalunya) i a partir de 1936, amb sa germana Assumpció i un grup d'una vintena de companyes, formà part de l'Agrupació «Mujeres Libres» de la mateixa localitat. Aquest grup participà en el Consell Municipal de la localitat i va ser el promotor de la creació del Museu de Física i de Ciències Naturals. Amb el triomf feixista s'exilià a França amb son company, l'anarcosindicalista Francesc Botey Badosa. Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili de Marsella. Paquita Jolis Puig va morir el 16 d'agost de 1982 a Marsella (Provença, Occitània).
***
Feliciano
Perpiñán Pla
- Feliciano Perpiñán Pla: El 18 de novembre de 1926 neix al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Feliciano Perpiñán Pla, citat a vegades com Félix Perpiñán o Félix Perpiñá. Sos pares eren jornalers emigrants de Castella. El 20 d'octubre de 1947 desertà de l'exèrcit franquista i marxà cap a França –segons altra versió hauria pogut fugir de les agafades de militants de 1945 i s'hauria enrolat en la Legió Estrangera. Milità en les Joventuts Llibertàries de París (França) i fou nomenat secretari de la Federació Local de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Realitzà missions d'enllaç entre el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'interior i de l'exili. A començaments de 1947 s'incorporà en els grups d'acció llibertaris que actuaven a Barcelona. Detingut, fou tancat i torturat a Lleida (Segrià, Catalunya) i a Montjuïc, però aconseguí fugir quan era trasllat a la Direcció Superior de Policia i retornà a França. El 22 de juny de 1948 passà a la Península per Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord) amb el grup guerriller de Josep Lluís Facerías. Després d'intervenir en un atracament, el 31 de juliol de 1948 va ser detingut per la Guàrdia Civil al barri barceloní de Sarrià de Munt i tancat a la presó Model de Barcelona. Identificat com a desertor, va ser transferit a les autoritats militars i traslladat el 27 de setembre al Penal Militar de Montjuïc. Feliciano Perpiñán Pla va morir el 9 de novembre de 1948 al castell de Montjuïc (Barcelona) a causa de les tortures patides i va ser traslladat a l'Hospital Militar Francisco Franco de Barcelona. Va ser enterrat al cementiri de Montjuïc.
---
Sa Pobla i la poesia catalana de Mallorca
"Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura duns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta dun cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa". (Pere Rosselló Bover)
MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ: TRENTA ANYS DE POESIA MALLORQUINA
Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)
Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) és segurament lescriptor mallorquí més guardonat de tot el temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tot els gèneres literaris. La seva dedicació a les lletres ha assolit gairebé el difícil objectiu de la professionalització, un repte històric per als autors en llengua catalana. Home compromès amb les causes socials justes i molt vinculat als moviments polítics desquerra, durant el franquisme i la transició democràtica va dur una intensa activitat política a la clandestinitat, de la qual ha deixat constància en nombrosos articles i assaigs memorialístics com Lantifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994) o Literatura mallorquina i compromís polític (2003). Fruit daquest compromís, lobra de López Crespí sinscriu en un realisme dherència modernista, crític i inconformista, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals, pròpies de la literatura davantguarda.
Segurament la poesia és la faceta menys coneguda daquest autor que, en canvi, com a narrador i novel·lista ha tengut més ressò. De fet, la poesia de López Crespí no ha tengut la difusió que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials dun abast força limitat i cal dir-ho no ha comptat amb el suport dels principals factòtums del país. Bastarà recordar alguns dels títols publicats per López Crespí per adonar-nos-en: Foc i fum (1983), Les plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de lhorabaixa (1994), Punt final (1995), Lobscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2003), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Lletra de batalla (2003), Les ciutats imaginades (2006), etc.
Laparició dAntologia (1972-2002) reflecteix aquesta dilatada trajectòria de Miquel López Crespí com a poeta, car recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents. Per tant, aquesta antologia constitueix una bona aproximació a la seva obra poètica, que permet veure quins són els principals trets de la seva personalitat lírica. Tot i que es tracta duna selecció, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs dun llibre independent. Aquesta unitat ve donada per causes diverses. En primer lloc, per la unitat formal del volum, que és el resultant de lherència literària heterodoxa, clarament antinoucentista, en què lautor sha format: ...en aquests trenta-tants anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de lherència de lEscola Mallorquina i seguint el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurismà poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom, explica el poeta al clarificador pròleg del llibre.
La recerca de la llibertat formal de la poesia de López Crespí troba la seva expressió en l´ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme, però que tampoc no cau en la discursivitat ni en la facilitat que va caracteritzar certa poesia realista dels anys 60. Tanmateix, la poesia de López Crespí poques vegades es rendeix a la gratuïtat dels jocs formals, aparentment innovadors, que tant de moda es posaren entre els poetes del final dels anys 60 i dels 70. Sí hi trobam algun joc visual en ladopció de recursos tipogràfics o en la distribució dels mots sobre el paper, però la paraula segueix constituint el bessó dels seus poemes. Potser per aquest motiu, la seva poesia ha resistit lesvaïment de la febre de lexperimentalisme, que es produí a partir dels anys 80.
A més, la poesia de Miquel López Crespí es caracteritza per la unitat temàtica. Així, els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren els principals temes i motius de la poesia de López Crespí, que podem enumerar ràpidament: en primer lloc, la memòria del temps històric viscut, des de la consciència del ciutadà engatjat que se sent hereu dun passat i compromès amb la realitat que li ha tocat viure; en segon lloc, la lluita social i política i el compromís nacional, que sovint dóna lloc a homenatges a algunes de les personalitats que han esdevingut símbols daquesta lluita, com Emili Darder o Aurora Picornell; i, finalment, el cinema i els viatges, com a elements bàsics de la seva formació com a intel·lectual i com a persona.
Tanmateix, aquestes tres línies temàtiques arriben a confondres en una sola: lexperiència del poeta. Així, la tendència a la rememoració dels fets històrics viscuts és una constant de tota la producció del nostre escriptor, tant en la poesia com en la narrativa, el teatre i lassaig. Els anys grisos de la postguerra viscuts a la infantesa i la participació en la lluita contra el franquisme durant la joventut són lexperiència vital del poeta i, per tant, formen la part més essencial de la seva evocació del temps perdut amb el pas dels anys. Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura duns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta dun cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa.
En resum, rere laparença duna poesia que evoca fets, personatges i motius culturals, en lobra poètica de Miquel López Crespí batega la paraula dun creador que ens transmet una visió completament personal i intransferible del món i del temps que li ha tocat viure.
1 Aquest text fou redactat per a la presentació de l'Antologia (1972-2002) al Centre de Cultura "Sa Nostra", de Palma, la primavera de l'any 2003. Hem actualitzat algunes referències a les obres del nostre autor.
2 Miquel López Crespí: Antologia (1972-2002) (Ciutat de Mallorca, Fundació "Sa Nostra", Col·lecció "El Turó", núm. 64.
3 Ibidem, p. 8.
Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". (Miquel López Crespí)
...un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric. (Miquel López Crespí)
Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".
Jaume Vidal Alcoverés prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repel·lia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".
Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així-arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'"ordre" literari (la "forma" per damunt de tot!) contra l'"anarquia" (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnás literari qui no accepti aquesta "contenció" que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a "aprofundir l'obra del senyor damunt la terra". Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de "l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síl·labes i tons". Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: "versificació", "retòrica" i "artificiositat".
Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.
Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".
Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".
Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.
Josep M. Llompart, en els seus llibres La literatura moderna a les Illes Balears (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1964) i Els nostres escriptors (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1996) deixa constància de les aportacions i mancances d'alguns dels cappares de l'Escola Mallorquina. En La literatura moderna... (pàg 136) Llompart ens diu: "Maria Antònia va lluitar per aconseguir el seu art, per donar forma rigorosa a les seves intuïcions i vivències; va viure el seu món líric tan en to menor com es vulgui, però amb intensitat, explorant i apurant a plena consciència les seves possibilitats". I, en l'obra Els nostres escriptors (pàg. 177), conclou: "El seu valor essencial consisteix en una rara capacitat de conferir categoria i contingut poètic a les coses i als fets més vulgars. És clar que aquesta transfiguració de la pura anècdota en categoria poètica no sempre es produeix, i per això gran part de la poesia de Maria Antònia Salvà resta aturada en un nivell, trivial, en una absoluta superficialitat".
Josep M. Llompart, tot i reconeixent les aportacions de Costa i Llobera a la nostra poesia (sobretot en qualitat de llenguatge), no amaga tampoc cap crítica: "Va aportar a la literatura catalana [Costa i Llobera] un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia. Aquests valors compensen sense escreix les limitacions i els caires negatius d'una obra que -seria absurd amagar-ho cau a vegades en la vulgaritat, en la carrincloneria o en la fredor més insustancial".
Vet aquí uns valors, en Maria Antònia Salvà: 'trivial, absoluta superficialitat'; en Costa i Llobera: vulgaritat, carrincloneria, la fredor més insustancial... que els joves dels anys cinquanta i dels seixanta i setanta, no podíem acceptar de cap de les maneres, fills com érem d'unes avantguardes culturals que pensaven, com Maragall, en la "paraula viva", en la sinceritat fent front a la falsa retòrica dels exquisits.
Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol "paraula viva" que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de "bohèmia anarcoide" i "desfasat compromís" de l'intel·lectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.
Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intel·lectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intel·lectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castellóacaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs.
Pròleg del llibre de Miquel López CrespíAntologia (1972-2002). Palma (Mallorca). Col·lecció "El Turó", Fundació "Sa Nostra", 2003.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
[19/11] Conferència de Goldman - «Germinal» - «Solidaridad Obrera» - Ateneu Sindicalista - Escoles Modernes de São Paulo - Homenatge a Durruti - «La Brecha» - Dembsky - Liard-Courtois - Baud - Porcelli - Shum - Vincey - Bañón - Gieure - Andrés - Doglio - Trapero - Joe Hill - Blanco - Hapgood - Gille - Castellà - Chapin - Edo - Ruipérez - Nebot - Dantas - Vitales
Anarcoefemèrides del 19 de novembre
Esdeveniments
Anunci de les dues conferències londinenques d'Emma Goldman
- Conferència d'Emma Goldman: El 19 de novembre de 1899 a l'Athenaeum Hall de Londres (Anglaterra) la destacada anarcofeminista Emma Goldman imparteix la conferència«The aim of humanity» (L'aspiració de la humanitat). Era la primera vegada que Goldman parlava en públic a Londres. Aquest cicle de dues conferències programat a l'Athenaeum Hall londinec es tancà la setmana següent, el 26 de novembre, amb la xerrada «Woman» (Dona). En el cartell anunciador de l'acte s'animava al públic a preguntar i a discutir sobre els temes exposats. Aquestes dues conferències seran unes de les més conegudes i impartides per tot arreu per Emma Goldman i sempre amb un èxit assegurat de públic.
***
Capçalera de Germinal sobre el judici a l'anarquista Marius Jacob
- Surt Germinal: El 19 de novembre
de 1904 surt a Amiens
(Picardia, França) el primer número del
periòdic bimensual Germinal. Journal
du Peuple. Creat per Georges Bastien, tindrà amb
el temps diversos gerents,
com ara Jules Lemaire, Auguste Cauvin, Henri Pacaud, Carette, Dubois,
Albert
Andrieux, Louise Joly, Charles Cahon i Émilien Tarlier. A
partir del número 36,
del 10 de febrer de 1906, passarà a ser setmanal.
Deixarà de publicar-se,
després de 391 números, l'agost de 1914 arran de
la declaració de guerra, però
reapareixerà a partir del 29 d'agost de 1919 i fins al
juliol de 1933, després
de publicar 723 números. Set números
més encara es publicaran durant l'any
1938. En 1920 donarà suport a la Federació
Comunista Llibertària de la regió
del Nord i en 1924 va fer costat les candidatures
anarcoabstencionistes. El
periòdic edità diversos fullets, postals i
partitures. Hi van col·laborar,
entre molts altres, A. Andrieux, Georges Bastien, Armand Beaure, Alice
Bernard,Émile Caffin, A. Cauvin, R. Chaughi, A. Delannoy, Charles
Desplanques, Charles Dhooghe, Henri
Dhorr, Alcide Dumont, Georges Dufosse, Sébastien Faure, Jean
Goldsky, Gustave
Herve, Jobert, Piotr Kropotkin, Achille Legeret, Jules Lemaine,
André i Maurice
Lucas, Anna Mahe, Manacau, A. Merrheim, Joseph Ouin, Eugène
Peronet, Charles
Rimbault i Georges Thonar. Fou perseguit per les autoritats per
diversos
delictes (propaganda antimilitarista, injúries,
provocació de mort, etc.) i
arribà a tirar 4.500 exemplars.
***
Anagrama de "Solidaritat Obrera"
- «Solidaridad Obrera» de Montilla: El 19 de novembre de 1908 es crea a Montilla (Còrdova, Andalusia, Espanya), a imitació de Catalunya, «Solidaridad Obrera» de Montilla, que reuneix societats obreres anarcosindicalistes de Montilla, Espejo, La Rambla, Fernán Núñez i Montemayor. El mes anterior, la Conferència de Treballadors Agrícoles d'Alzira (País Valencià) havia decidit adherir-se a la«Solidaritat Obrera» catalana i, aquell mateix any, el Congrés de Societats Obreres d'Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya) decideix sumar-se a «Solidaridad Obrera». En altres ciutats com La Corunya, Saragossa, Gijón, Granada, Cadis, Jaén i Còrdova, busquen la manera de fer que «Solidaridad Obrera» sigui una organització de caire estatal.«Solidaritat Obrera» va obtenint un gran prestigi entre la classe obrera que augmentarà amb la seva actitud durant la vaga general de l'anomenada «Setmana Tràgica» de Barcelona de juliol de 1909.
***
Notícia
de la creació de l'Ateneu Sindicalista apareguda en el diari
madrileny El
País del 20 de novembre de 1911
- Ateneu
Sindicalista: El 19 de novembre de 1911 es crea l'Ateneu
Sindicalista al Centre
Federal de Madrid (Espanya). La idea de fundar aquesta
associació instructiva
sindicalista de caire anarquista va sorgir arran d'una
conferència realitzada
al Teatre Barbieri de Madrid per Anselmo Lorenzo Asperilla i seguint
l'exemple
d'altres poblacions on s'havia donat una iniciativa semblant. Les
funcions
principals de l'entitat eren «apartar la classe
proletària de la política» i«alliberar els obrers de la ignorància».
La junta directiva estava formada per
Mauro Bajatierra Morán (president); Antonio Gil Taboada
(vicepresident); César
Caraballo (secretari primer); Antonio Lozano (secretari segon);
Moisés López
(comptador); Juan de la Mata Cordovés (tresorer);
José González, José M.
Jiménez, Antonio Rodríguez, Juan Salas i Enrique
Sánchez (vocals).
***
João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)
- Tancament de les Escoles Modernes de São Paulo: El 19 de novembre de 1919 a São Paulo (São Paulo, Brasil) l'Escola Moderna Núm. 1, creada pel pedagog anarquista João de Camargo Penteado el 13 de maig de 1912 seguint l'exemple del català Francesc Ferrer i Guàrdia, és obligada a tancar per ordre governativa. La raó argüida pel director general d'Instrucció Pública de l'Estat de São Paulo, Oscar Thompson, per a la clausura va ser l'explosió d'una bomba en una casa de São Paulo que matà quatre militants anarquistes: l'espanyol José Prol, de 31 anys; el tipògraf portuguès Joaquim dos Saltos Silva, de 26 anys; Belarmino Fernades, també portuguès; i José Alvés, portuguès de 30 anys i director de l'Escola Moderna Núm. 3 de São Caetano, barriada de São Paulo, que havia estat fundada el desembre de 1918 i que també acabarà sense llicència de funcionament. Els recursos que es van presentar i l'habeas corpus no van sortir efecte i les tres Escoles Modernes brasileres –l'Escola Moderna Núm. 2 s'havia creat en 1918 a Brás– van ser tancades definitivament, acusades de temptativa insurreccional i de propagar idees anarquistes i subversives. Al local de l'Escola Moderna Núm. 1 es va crear l'Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després el Col·legi Saldanha Marinho, on Penteado romandrà com a director fins a la seva mort, encara que sense la filosofia pedagogicollibertària de la seva predecessora.
***
Colette
Durruti (dreta) amb Joaquina Dorado a Montjuïc (19 de novembre
de 2006) [Foto: Samuel Aranda]
- Homenatge a Durruti: El 19 de novembre de 2006 membres de diverses organitzacions anarquistes, anarcosindicalistes i anarcofeministes es reuneixen al cementiri de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) per retre homenatge al destacat militant anarquista Buenaventura Durruti en el 70è aniversari de la seva mort, esdevinguda el 20 de novembre de 1936 a Madrid (Espanya). L'acte es va celebrar davant la tomba de Durruti, contigua a la del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, executat arran dels fets de la«Setmana Tràgica» de 1909, i la de l'activista anarquista Francisco Ascaso Abadía, mort el 20 de juliol de 1936 durant el setge de la caserna de les Drassanes. Hi van intervenir Colette Durruti, filla de Buenaventura, Aurora Tejerina i Enric Casañes.
***
Portada
del primer número de La Brecha
- Surt La Brecha: El 19 de novembre
de 2015
surt a Xile el primer número de La
Brecha. Revista anarquista de historia y geografia. Aquesta
revista
cultural tractà temes històrics i
geogràfics referents al moviment anarquista
molt diversos, com ara l'anarquisme llatinoamericà, la
premsa anarquista
xilena, l'autogestió, l'anarcosindicalisme,
l'educació, les relacions del
moviment anarquista amb la política, la sexualitat, la dona,
la historiografia
anarquista, la geografia del treball, geografia indígena,
els geògrafs
anarquistes, etc. Trobem articles de nombrosos estudiosos, com ara
Francisco
Acaso C., Paulo Lisandro Amaral Marques, Mario Araya, Maximiliano
Astroza-León,
Mauricio Basterra, Uriel Bautista, René Cerda I., Esteban
Coronel Salazar, Joël
Delhom, Ana Domínguez, Julio Elisarde, Laura
Fernández Cordero, Pedro García
Olivo, Eduardo Godoy Sepúlveda, Álvaro
Gutiérrez, Andrés Jiménez, Nadia
Ledesma,
José Julián Llaguno Thomas, Gisela Manzoni,
Ivanna Margarucci, Jorell
Mélendez-Badillo, Víctor
Múñoz C, Andrea Noble, Ignació
Palma, Marcela Paz Carrasco, Eduardo
Pillaca Matos, Rodolfo Porrini, Lucía Prieto Borrego, Camilo
Reyes V., Roberto
R. Rodríguez, Tamara Rodríguez,
Huáscar Rodríguez García, entre
d'altres. En
sortiren quatre números, l'últim l'octubre de
2017.
Naixements
Foto policíaca d'Alexandre Dembsky (ca. 1894)
- Alexandre
Dembsky: El 19 de novembre de 1857 neix a Mogielnica
(Grójec, Polònia, Imperi
Rus) el matemàtic, tipògraf i activista
anarquista Aleksandr Dembski, més
conegut per la seva traducció al francès com Alexandre Dembsky. Sos pares es deien
Ippolit Dembski i Antuanetta
Meguinska. Estudià matemàtiques a la Universitat
de Sant Petersburg (Rússia) i
en el quart curs, a causa d'una denúncia, fugí a
Varsòvia, on es dedicà a la
propaganda revolucionària i fou un dels fundadors del Partit
Socialrevolucionari«Proletariat», que rebutjava la
independència polonesa com a una meta immediata
de la lluita socialista. Buscat per la policia, emigrà a
Suïssa i entrà a l'Escola
Politècnica de Zuric (Zuric, Suïssa).
Després d'una brillant carrera que
finalitzà, aprengué a fabricar explosius de la
mà de Jakob Brinstein (Jacques
Brynstein). El 6 de març de
1889, en una prova d'explosius a Peterstobel, a prop de Zuric, dos
bombes
explotaren i Brinstein morí, dos dies després, a
resultes de ferides, i ell resultà
malferit; després d'un temps a l'Hospital Cantonal de Zuric,
va ser expulsat de
Suïssa i s'establí a París
(França), on treballà en una impremta. Malalt de
tisi, el maig de 1890 va ser detingut a París, juntament amb
altres nihilistes
(Stanislaw Mendelson, Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.).
El 26 de
gener de 1891 signà, amb moltes altres refugiats russos, una
protesta contra la
detenció il·legal, realitzada pel govern tsarista
a Turquia, del refugiat Vladimir
Loutzky, crida que fou publicada per la premsa parisenca. El 5 de gener
de 1893,
acusat de nihilista, se li va decretar l'expulsió de
França i es refugià a
Bèlgica. En 1994 el seu nom figurava en un llistat
d'anarquistes a controlar
establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto antropomètrica
de Liard-Courtois
- Liard-Courtois: El 19 de novembre de 1862 neix a Calais (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i neomaltusià Auguste Florentin Courtois, més conegut com Liard-Courtois. Fill d'obrers nascuts a Poitou, sos pares es deien Gervais Courtois, perruquer, i Adèle Blanchard. Aprengué l'ofici de pintor decorador amb el qual recorregué tota França. Els seus companys li van posar de malnom L'Avocat, ja que per tot arreu reivindicava millores en les condicions de feina. També marxà a Algèria i a Espanya milità en societats secretes. Després de fer el servei militar en el Cos de Caçadors, començà a freqüentar els cercles llibertaris. En 1888 va fer el seu primer discurs públic al cementiri parisenc de Père-Lachaise en ocasió de l'aniversari de la Comuna de París i d'aleshores ençà militarà en el moviment anarquista. A partir de 1889 serà membre del«Comitè d'Auxili a les famílies dels detinguts polítics», el secretari del qual fou B. Morel. L'any següent, juntament amb Paul Reclus, Bernhart, Cabot, Duffour, Siguret i Tortelier, signà una crida per a la creació d'un diari anarquista que aparegué en La Révolte (31 d'agost de 1890). En 1891 participà en una gira propagandística arreu de França en favor de la vaga general i parlà sobretot a Angers i a Cholet. Arran d'una reunió tinguda a Nantes, fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. El Primer de Maig de 1891, a Fourmies, l'exèrcit disparà contra la multitud, matant nou persones; Courtois hi marxà sota nom fals i intervingué en les reunions on es pronuncià contra els polítics. S'instal·là a la regió i hi fundà un grup llibertari, La Revanche Fourmisienne. Fugint de la detenció, es refugià a Bèlgica, d'on fou expulsat poc després. De bell nou a França, marxà a Anglaterra i després novament a Bèlgica. De tornada al seu país, residirà sis mesos a Lille, a casa d'un antic gerent de Le Père Peinard, i després a París i a Bordeus. El 18 de març de 1892, durant un gran míting de celebració de la Comuna de París a Bordeus, pronuncià un discurs pel qual fou perseguit, refugiant-se a Marsella, on muntà un petit negoci d'exportació sota el nom de «Liard et Cie». Poc després, fou detingut pel seu discurs de Bordeus. El ministeri fiscal de la Gironda el confongué amb Louis Liard, anarquista mort a Le Havre dos anys abans; Liard-Courtois no protestà perquè tenia moltes denúncies anteriors. Absolt i amb la nova identitat, s'instal·là a Bordeus, on farà de pintor. L'agost de 1893 participà en la vaga dels obrers de la construcció i el 22 d'aquell mes el Tribunal Correccional el condemnà a quatre mesos de presó per entrebancar la llibertat del treball. En aquest afer, la policia s'assabentà que el seu vertader nom era Auguste Courtois, però fou alliberat el 22 de desembre. El 27 de juny de 1894 es casà a Bordeus amb l'anarquista Marie Alice Léonie Dedieu. El 27 de gener de 1894, però, fou novament detingut i inculpat d'usar nom fals i encausat per un delicte de falsificació de documents públiques; jutjat per l'Audiència de la Gironda el 16 de novembre, fou condemnat a cinc anys de treballs forçats a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa i a 100 francs de multa. Alliberat el 27 de gener de 1899, se li fixà la residència a Caiena (Guaiana Francesa). Intentà evadir-se, però fou agafat; absolt, obtingué la remissió pels cinc anys de relegació que encara li quedaven i l'abril de 1900 arribà a La Havre. Durant els primers anys del segle participà activament amb la neomaltusiana Lliga de la Regeneració Humana de Paul Robin i en 1910 fou jutjat a Rouen amb Eugène Humbert per difondre cartells i pamflets a favor de la limitació de la natalitat. Abans de la Gran Guerra col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris i neomaltusians, com ara Le Libertaire, Génération Consciente i Régénération. Durant la guerra mundial no fou partidari del «Manifest dels Setze», però no criticarà els que van lluitar en el conflicte bèl·lic. Liard-Courtois va morir el 22 de novembre –algunes fonts citen erròniament l'1 novembre– de 1918 a Poitiers (Poitou-Charentes, França).És autor de dos llibres de memòries Souvenirs du bagne. Par un ex-forçat (1903) i Aprés le bagne! (1905), reeditats en 2005 i 2006, respectivament.
***
Notícia
del nomenament d'Henri Baud com a secretari de redacció
de La Voix du
Peuple apareguda en Les Temps Nouveaux
del 13 de gener de 1906
- Henri Baud: El 19 de novembre de 1878 neix a Corsier (actual Corsier-sur-Vevey, Vaud, Suïssa) l'anarquista i sindicalista revolucionari Henri Baud. Sos pares es deien Edouard Baud, jardiner, i Élise Frédérique Conne. Després d'aprendre l'ofici de tipògraf, en 1897 s'afilià al Sindicat de Tipògrafs de Lausana (Vaud, Suïssa), esdevenint en 1902 el seu president. Entre 1903 i 1908 fou president de la Unió Obrera de Lausana i reivindicà la separació dels sindicats del Partit socialista. El febrer de 1905, en un qüestionari de l'Agència Telegràfica Suïssa que li demanava quines eren les seves obres principals, respongué:«Exclusió de la política en la Unió Obrera de Lausana». En 1901, però, va ser candidat socialista al Consell Comunal i en 1905 a les eleccions cantonals per al Gran Consell, sense que fos elegit. Esdevingué sindicalista revolucionari i fou un dels fundadors, amb Luigi Bertoni, de la Fédération Unions Ouvrières de la Suisse Romande (FUOSR, Federació de les Unions Obreres de la Suïssa de parla francesa). L'octubre de 1905 presidí el congrés de Neuchâtel de la FUOSR i fou nomenat secretari de redacció del periòdic La Voix du Peuple, que s'edità a partir del gener de 1906 i l'editor responsable del qual fou son germà Louis. L'octubre de 1906 fundà amb dos germans i alguns col·legues (Louis Noverraz, Samuel Casteu, etc.) la «Impremta Comunista», on s'imprimí La Voix du Peuple, L'Exploitée,Gutenberg i altres publicacions sindicalistes revolucionàries. En 1908 albergà, amb la documentació de son germà Louis, Pierre Monatte quan aquest es refugià a Suïssa fugint de la persecució que s'havia desencadenat sobre la seva persona a França. El març d'aquell any, amb Gustave Noverraz i Adhémar Schwitzquébel, s'entrevistaren a Zuric (Zuric, Suïssa) amb Fritz Brupbacher amb la finalitat de publicar el periòdic Der Synidalist, que havia d'aparèixer el Primer de Maig; aquest projecte de publicació comuna entre els sindicats de la Suïssa francesa i els alemanys no reeixí. Com a responsable de La Voix du Peuple, va ser processat en diferents ocasions, com ara el 22 de novembre de 1910 quan el Tribunal de Lausana el condemnà a 400 francs de multa per ultratges al president de la República francesa –abans ja havia estat condemnat a 150 francs per difamació i a 10 dies de reclusió per amenaces. L'agost de 1911, a resultes del conflicte desencadenat arran de l'acomiadament del mestre Duvaud de l'Escola Ferrer de Lausana, dimití amb els seus companys (son germà Louis, Philippe Barroud i Paul Villard) de les seves obligacions en la «Impremta Comunista» i La Voix du Peuple passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). També dimití de la Unió Obrera de Lausana i de la FUOSR, i a partir d'aquell moment s'allunyà del moviment llibertari, no sense entaular polèmiques amb els antics companys, i s'acostà al sindicalisme reformista. El novembre de 1912 va ser nomenat president de la Comissió Central Federativa de la Tarifa Tipogràfica. En 1930 fundà el setmanari Journal de Pully. També col·laborà amb una crònica de política internacional en la revista La Révolution Prolétarienne, fundada per Pierre Monatte, i fou assidu lector de La Vie Ouvrière. Estava casat amb Berthe Méry Rithner. Henri Baud va morir el 4 d'abril de 1967 a Pully (Vaud, Suïssa).
***
Francesco
Porcelli
- Francesco Porcelli: El 19 de novembre de 1886 neix a Bari (Pulla, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Francesco Porcelli, que va fer servir diversos pseudònims (Le Bohémien,Ermete De Fiori, etc.). Sos pares es deien Giuseppe Porcelli i Stella Ximenes. Va fer estudis clàssics, però no els va acabar. A Bari va ser classificat per les autoritats com a«socialista», però sense antecedents. Ajudà son pare en un restaurant familiar i quan aquest va tancar es posà a fer feina de cambrer. Quan son pare va morir, el febrer de 1908 es va veure obligat a emigrar a Suïssa. A Ginebra (Ginebra, Suïssa) treballà de cambrer al cafè «Le Bohémien» i de mecànic i milità en el sindicalisme anarquista. En 1908 va ser denunciat per haver participat en una brega. El setembre de 1909 abandonà el grup sindicalista local i entrà a formar part del grup «Germinal». A partir de 1910 col·laborà en el periòdic Il Risveglio Socialista Anarchico, signat els articles sota el pseudònim Le Bohémien, i aquest mateix any, amb Sasso i Mario Florindo Aldeghi, fundà el«Fascio Rivoluzionario», grup d'oposició als anarcoindividualistes i antisindicalistes del grup «Germinal»–aquest grup «Germinal» es dissolgué en 1911. A principis de 1912, a conseqüència de divergències amb el Circolo di Studi Sociali (CES, Cercle d'Estudis Socials) i per fugir de la vigilància policíaca, abandonà Ginebra i s'establí, d'antuvi, a Levallois-Perret (Illa de França, França) i després a París, on treballà d'electricista. Les autoritats franceses el catalogaren d'«ànima de les reunions del grup revolucionari italià local». En aquesta època col·laborà en Il Libertario, signant els articles com Ermete De Fiori. Quan esclatà la Gran Guerra, el desembre de 1914 retornà a Ginebra i a partir del desembre de 1917, en la seva columna del periòdic Il Risveglio Comunista Anarchico, comença a criticar el govern bolxevic basant-se en l'antiautoritarisme anarquista. Contrari al tractat russoalemany i al Tractat de Brest-Litovsk, l'abril de 1915, com a exemple aïllat en la premsa anarquista, condemnà la dissolució de l'Assemblea Constituent russa. El desembre de 1918, quan el conflicte bèl·lic ja havia acabat, va ser declarat desertor i denunciat al Tribunal de Guerra italià. A començaments de 1919, com a membre del grup editorial d'Il Risveglio, substituí Luigi Bertoni, aleshores empresonat arran del cas de la«Bomba de Zuric», en la direcció de la versió italiana del periòdic, on continuà denunciant la«dictadura del proletariat». Paradoxalment, el maig de 1919 va ser detingut per«propaganda bolxevic» i decretada la seva expulsió de Suïssa, juntament amb altres sis anarquistes (Giovanni Mateozzi, Lamauve, Brunet, Raveau, Huppa i Giuseppe Clerico). Com que es negà a repatriar-se, el juny d'aquell any va ser internat a la colònia penitenciària d'Orbe (Vaud, Suïssa). Quan s'assabentà d'una amnistia, retornà a Itàlia per a regularitzar la seva situació militar. El novembre de 1919 el trobem a Legnano (Llombardia, Itàlia), a casa d'Eugenio Montanari, secretari de la Cambra del Treball local. A Milà (Llombardia, Itàlia) participà en el moviment que s'anomenà «Bienni Roig» i esdevingué redactor del periòdic anarcosindicalista Umanità Nova. El 17 d'octubre de 1920 va ser detingut juntament amb tota la redacció d'Umanità Nova (Carlo Frigerio, Errico Malatesta, Dante Pacchiai, Mario Orazio Perelli, Corrado Cesare Quaglino, etc.). Encara que el 12 de novembre d'aquell any va ser excarcerat per manca de proves, es va veure implicat en una instrucció judicial per«conspiració contra el poder de l'Estat» que el febrer de 1921 va obri el jutge Carbone contra els redactors i principals col·laboradors d'Umanita Nova; absolt ben igual que tots els acusats, el 25 de març de 1921, arran del sagnant atemptat contra el teatre Diana, es traslladà a Roma amb la redacció d'Umanità Nova. En 1923 el trobem treballant de corrector tipògraf a Roma i vivint amb Gigi Damiani. En aquesta època col·laborà en Fede!, periòdic dirigit per Gigi Damiani, i mantingué una relació sentimental amb l'anarquista Wanda Lizzari. Quan en 1924 Errico Malatesta començà a publicar Pensiero e Volontà, col·laborà en el projecte i en 1925 assumí la gerència de Parole Nostre i de Vita Libertaria, periòdic dirigit per Gigi Damiani. El setembre de 1926 va ser detingut amb altres cinc-cents companys, la majoria anarquistes, i un mes després se li va assignar el confinament; fugint d'aquest, passà a Milà, on visqué clandestinament fins la seva detenció el gener de 1927 i posterior deportació a l'illa de Lipari. El maig de 1931 va ser posat en llibertat condicional i retornà a Milà, on treballà en una llibreria. En aquesta època va ser inscrit en el llistat de persones a detenir en determinats circumstàncies. En els anys posteriors, encara que conservant les idees anarquistes, mantingué una«conducta normal», segons la policia. Posteriorment es traslladà a Roma. Francesco Porcelli va morir l'agost de 1966 a Bari (Pulla, Itàlia).
***
- Alfons Vila
Franquesa: El 19 de novembre de 1897 neix a Sant
Martí de Maldà (Sant Martí de
Riucorb, Urgell, Catalunya), encara que algunes fonts citen l'any 1896
a Sant
Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), el dibuixant anarquista i
anarcosindicalista Alfons Vila Franquesa, més conegut amb
els sobrenoms de Shumi de Joan Baptista Acher (o Atcher),
però també per El
Poeta, El Artista de las manos rotas o Grau
Oller. De família
d'artesans, son pare fabricava carrosseries per a landós.
Atret per l'art, a
Lleida conegué el pintor Miquel Viladrich Vila. Quan tenia
14 anys abandonà ca
seva i marxà a peu a Terrassa i després a
Barcelona, on es guanyava la vida
fent caricatures a cafès, barets i cases de barrets i
col·laborant amb dibuixos
per a la publicació Papitu. Quan tenia
17 anys, després de morir sa
mare, passà cinc anys a París, on
treballà d'orfebre, col·laborà en
diverses
publicacions i s'introduí en els cercles llibertaris.
També és possible que
lluités amb l'Exèrcit Revolucionari
d'Insurrecció d'Ucraïna, de Nestor Makhno.
En 1920 tornà a Barcelona sota el nom de Juan
Bautista Acher, per així
eludir la policia que el buscava per no haver fet el servei militar,
s'afilià
al Sindicat Únic de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i es convertí en
un militant anarquista partidari de l'acció violenta,
participant en nombrosos
atemptats. Amb Juan Elías Saturnino, Roser Segarra, Fernando
Sánchez Raja i
altres, formà un escamot vindicatiu que atemptà
el 17 de març de 1921 contra
diversos militants carlista barcelonins. També, amb aquest
grup, l'abril de
1921, preparà un atemptat contra el general Severiano
Martínez Anido,
governador civil i militar de Barcelona i cap del terrorisme blanc;
l'acció
fracassà quan el 2 de maig d'aquell any es produí
una deflagració fortuïta al
taller de modistes de Rosario Benavent, que morí en la feta,
al barri de Sans,
on guardaven els explosius, que causà cremades greus a la
cara i les mans
d'Acher. Després d'un any d'hospital, fou tancat, jutjat i
condemnat a uns anys
de presó. Estan a la presó del Dueso, l'octubre
de 1922, fou jutjat per una
acció anterior contra una cerimònia religiosa
organitzada pel sometent al
Passeig de Gràcia i condemnat a mort. Això
originà una intensa campanya anarquista
(Solidaridad Obrera, El Suplemento de La
Protesta, etc.) contra
la pena de mort en general i la seva en particular, a la qual se
sumaren
nombrosos intel·lectuals de l'època (Santiago
Ramón y Cajal, Valle-Inclán, els
germans Serafín i Joaquín Álvarez
Quintero, Jacinto Benavente, José Francés,
Rafael Altamira, Julián Zugazagoitia, Álvaro de
Albornoz, Luis Araquistáin,
Benlliure, Concha Espina, Panaït Istrati, Roman Rolland,
Alberto Ghiraldo, Emma
Goldman, Sébastien Faure, Henri Barbusse, Maksim Gorki,
Errico Malatesta,
etc.). En 1924, gràcies a aquesta companya, la pena li fou
commutada.
Empresonat a Santoña, es dedicà a la pintura i a
l'escultura, i des d'allà
organitzà exposicions de la seva obra sota el nom
artístic de Shum:
Sabadell (1925) –de la qual es publicà el
catàleg Álbum artístico.
Exposición Shum–, Bilbao (1926)–guanyà el Premi d'Escultura Villa de
Bilbao–, Santander, etc. En 1929 es formà un
comitè en pro del seu indult,
format per diversos intel·lectuals anarquistes i d'esquerres
(Formós Plaja,
Ramón Acín, Pedro Vallina, Joan Peiró,
Isaac Puente, Antonio Amador, Julián
Zugazagoitia, García Venero, etc.). En 1931, amb la
proclamació de la II
República, fou alliberat gràcies a l'amnistia i
es dedicà a la pintura com a
professió. En 1934 participà en el grup«Els Sis» (amb Helios Gómez, Josep
Bartolí, Porta, Elías i Benigania) i, com a
vocal, en la Junta de Museus de
Barcelona; aquest any també il·lustrà
el periòdic anarquista d'Igualada El
Sembrador. Fou un dels fundadors del Sindicat de Dibuixants
Professionals
de la CNT. Entre 1936 i 1939 dibuixà per al CNT
d'Astúries, però també
lluità en primera línia als fronts. Amb el triomf
franquista, s'exilià, primer
a França, on passà pels camps de
concentració, i després a Amèrica
(Santo
Domingo, Cuba, Estats Units, etc.). A Mèxic
adquirí un gran prestigi com a
pintor, realitzant diverses exposicions: sobre la dona (1964), olis i
dibuixos
(1965), etc. També exposà a l'Havana i a Nova
York, amb pintures modernistes i
ultraistes. A l'exili sempre milità en el moviment
llibertari. Durant elsúltims anys de sa vida, minat per l'arteriosclerosi, va
continuar dibuixant,
agafant el pinzell amb les dues mans. Els seus dibuixos
il·lustraren moltes
obretes de «La Novela Ideal» i de «La
Novela Social» i llibres de nombrosos
autors (Samblancat, Wilde, Bejarano, Elosu, Puente, Maymón,
Elías García,
Solano Palacio, Salvador Cordón, Alaiz, Brandon,
Nalé, Mario B. Rodríguez,
Pedro Villa, etc.). També col·laborà
amb dibuixos en nombroses publicacions,
com ara La Batalla, Crisol, L'Esquella
de la Torratxa, Hoy,La Humanitat, Iniciales, Mañana,L'Opinió, La
Opinión, El País, Post-Guerra,La Protesta, Solidaridad
Obrera, El Sr. Daixonses, Tierra
y Libertad, Vértice,
etc. Alfons Vila Franquesa va morir el 28 d'agost de 1967 a Cuernavaca
(Morelos, Mèxic).
Alfons Vila Franquesa (1897-1967)
***
Georges
Vincey
- Georges Vincey:
El 19 de novembre de
1900 neix al XII Districte de Paris (França) l'anarquista
Georges Marie Vincey. Era fill natural de
Marie Georges
Vincey, industrial, i de Marie Céline Loit, comercianta;
aquesta parella es
casà el 26 de novembre de 1907 al XX Districte de
París i l'infant va ser
legitimat. Atret per l'anarcoindividualisme, especialment d'E. Armand,
no fou
enemic de l'organització. Cap el 1918 entrà a
formar part de les Joventuts
Sindicalistes i col·laborà en Le
Cri des
Jeunes. Organe mensual des jeunes sindicalistes de França
(1920-1925). En
1923 vivia al número 38 del carrer de Reuilly i es guanyava
la vida com a obrer
serraller i posteriorment muntà una fàbrica de
galindaines al barri parisenc
del Temple. El 5 d'abril de 1923 va ser detingut, ambÉdouard Darcheminey, René
Doussot, Lucien Letanou i Maurice Trognon, quan distribuïen
pamflets
antimilitaristes a la fira d'atraccions de l'avinguda de Vincennes;
després
d'escorcollar els seus domicilis sense cap resultat, van ser posats en
llibertat provisional. En aquesta època
freqüentà el grup editor del periòdic Terre Libre. Posteriorment
milità en la
Unió Anarquista (UA) i, a partir de 1936, en la
Federació Anarquista Francesa
(FAF), organització enfrontada a l'UA. Durant
l'Ocupació participà, amb altres
companys (Émile Babouot, Henri Bouyé, Georges
Gourdin, Renée Lamberet, Louis
Laurent, Jean-Louis Lefevre, Louis Louvet, André Senez,
etc.), en reunions
clandestines, les quals permetien als anarquistes parisencs mantenir
els seus
contactes, i que a partir de l'estiu de 1940 se celebraren al local del
Sindicat
de Floristes de la Borsa del Treball i en excursions campestres. Aquest
mateix
grup redactà entre el 14 i 15 de gener de 1944, al Sindicat
d'Agents de Canvi,
una carta fundacional que serviria després d'acabada la
guerra per a unificar
les antigues organitzacions (FAF i UA) en el si d'una nova
Federació Anarquista
(FA). Entre el 29 i el 30 d'octubre de 1944 fou delegat al«precongrés de
reconstitució» que se celebrà a Agen
(Aquitània, Occitània) i un dels
organitzadors del «Congrés de
Reconstitució» celebrat l'any següent a
París.
Després de la II Guerra Mundial visqué al
número 170 del Faubourg du Temple, al
III Districte de París, i fou un dels fundadors del«Grup París-Est» de la
Federació Anarquista (FA). En el congrés de la
FA, celebrat el setembre de 1946
a Dijon (Borgonya, França), va ser nomenat membre de la
Comissió
Administrativa. El 8 de novembre de 1949 es casà al XX
Districte de París amb
Marguerite Andrée Armand. En 1950, en substitució
de Georges Fontenis, va ser
nomenat administrador i director de la revista Étude
Anarchistes, que publicà set números
entre novembre de 1948 i
juny de 1952. Entre 1949 i 1950 col·laborà en Le Trait d'Union. Bulletin intérieur de
la Fédération Anarchiste. En
el congrés de la FA, celebrat entre el 27 i el 29 de maig de
1950 a París, va
ser nomenat administrador del Comitè Nacional.
També col·laborà en el
butlletí L'Anarchiste. Bulletin
intérieur de la
Commission d'Études Anarchistes, que
només publicà un número l'abril de
1952. La Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA), creada arran
del congrés de la
FA celebrat a Lille (Nord-Pas-de-Calais, França) i formada
per destacats
militants (Marcelle Auchère, Roger Auchère, Henri
Bouyé, Félix Danon, Maurice
Joyeux, Renée Lamberet, Jo Lanen, Yvonne Lanen, Louis
Laurent, Louis Louvet, etc.),
reagrupava militants de la FA oposats a la tendència de
Georges Fontenis.
Minoritari dins del seu grup i, després del
Congrés de la FA, celebrat entre el
31 de maig i l'1 de juny de 1952 a Bordeus (Aquitània,
Occitània), apartat amb
altres grups i militants (André Arru, Maurice Fayolle,
Aristide Lapeyre, Paul
Lapeyre, etc.), per part de Georges Fontenis i els seus seguidors,
participà en
la reconstitució de la FA, que havia desaparegut arran del
congrés celebrat
entre el 23 i el 25 de maig de 1953 a París per a donar lloc
a la Federació
Comunista Llibertària (FCL). En la tardor de 1952
s'integrà, amb altres
companys (Pierre-Valentin Berthier Charles-Auguste Bontemps, Louis
Chauvet,
Robert François, Georges Glazer, René Guillot,
Maurice Joyeu, Gérard de Lacaze
Dutiers, Pierre Lentente, Louis Louvet, André Prudhommeaux,
etc.) al Centre de
Recerques Filosocials (CRF), que cada dissabte organitzava debats a la«Salle
des Sociétés Savantes» de
París. En aquesta època
col·laborà en el butlletí L'Entente Anarchiste (1952-1953), els
responsables del qual foren Raymond Beaulaton, Jean Perrin i
André
Prudhommeaux, i que pretenia reagrupar els opositors a la
línia marcada per
Georges Fontenis. En el «Congrés de
Reconstitució» de la FA, celebrat entre el
25 i el 27 de desembre de 1953 a la Sala Marcadet de París,
va ser nomenat
administrador el nou òrgan de la FA, Le
Monde Libertaire, lloc que ocupà des del seu
primer número (octubre de
1954) al número 50 (maig de 1959), quan, malalt,
deixà el càrrec a mans d'André
Devriendt. També fou membre del Grup Anarquista«Louise Michel». Georges Vincey
va morir el 21 de febrer de 1960 a l'Hospital de Saint-Antoine de
París
(França) i va ser inhumat al cementiri parisenc de
Père-Lachaise.
***
Necrològica
de Joaquín Bañón Martínez
apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 29 de
desembre de 1963
- Joaquín
Bañón
Martínez: El 19 de novembre de
1903 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Joaquín Bañón
Martínez –també citat a
França com Banon. Sos
pares es deien
Pascual Bañón
i Úrsula Martínez Giménez, i
tingué dos germans José i Pascual.
Emigrà a França
abans de la Revolució espanyola. El domicili de sa mare a
Cèta (Aquitània,
Occitània), vídua amb 50 anys en 1925,
serví de refugi a anarquistes. Milità a
Lió (Arpitània) i a Marsella
(Provença, Occitània). Es guanyava la vida com a
obrer de riba. En els anys trenta va fer costat
econòmicament Le Libertaire.
A partir de 1939 formà
part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Besiers (Llenguadoc,
Occitània), població on residia. Sa companya fou
Mariana González. Joaquín
Bañón Martínez va morir el 31
d'octubre de 1963 a Marcilhan (Llenguadoc,
Occitània) –algunes fonts citen
erròniament Besiers.
***
René
Gieure
- René Gieure: El 19 de novembre de 1911 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el tipògraf, documentalista, cinèfil, naturista, esperantista i militant antimilitarista i anarcoindividualista Gaston René Gieure. Sos pares es deien Jean Bertrand Gieure, tipògraf, i Berthe Marie Vedere. Entrà a formar part del moviment llibertari quan era molt jove, sobretot després de seguir les conferències de Sébastien Faure a Bordeus. Quan tenia 15 anys entrà com a aprenent de tipògraf a la impremta Delmas de Bordeus, on Aristide Lapeyre li va ensenyar l'esperanto. Ben implicat en el moviment dels albergs de joventut, en 1935 recorregué França amb bicicleta. Influenciat per les teories del «retorn a la terra» de Jean Giono, en 1937 s'establí al casal dels companys Joseph Estour i Marie Barrieu a Lo Pònt de Soliers, on la parella havia fundat en 1929 una Colònia Llibertària que reunia vegetarians, esperantistes i naturistes, a més d'exiliats i refugiats de diferents països, especialment espanyols i italians. Amb el temps –el 16 d'abril de 1949 a Pau (Aquitània, Occitània)– es casà amb Marguerite Marie Estour (Margot), la filla de la parella. En 1940, quan esclata la II Guerra Mundial, després d'haver declarat davant un tribunal militar les seves conviccions antimilitaristes, va ser condemnat a tres anys de presó per «insubmissió en temps de guerra» i restà tancat a la presó d'Avinyó (Provença, Occitània) fins 1944. Anarquista de tendència individualista, després de la II Guerra Mundial col·laborà en els periòdics L'Unique (1945-1946) d'E. Armand, en Liberté (1958-1971) de Louis Lecoin i enLe Réfractaire (1974-1983) de May Picqueray, on signà els articles com René G. O Renato G. Destacat cinèfil, signà la columna «Cinéma» de Le Réfractaire, col·laborà en diferents revistes de cinema (1895,L'Avant-Scène Cinéma,Cinéma 77, L'Écran Français, Image et Son, Inter Ciné-Club,La Revue du Cinéma, etc.), fou secretari de l'Escola Normal de Draguinhan (Provença, Occitània) i animador del seu cineclub, i entre 1961 i 1976 fou documentalista de la Federació Francesa de Cine Clubs (FFCC) a París (França). Fervent naturista i esperantista, fou membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella (Provença, Occitània) i de l'associació «Les Acrates», fundada en els anys noranta per René Bianco per a aconseguir fons per a l'adquisició d'un local per al CIRA. Al final de sa vida es va retirar a Lo Pònt de Soliers, on son sogre Joseph Estour havia construït en un terreny petites cases de fusta on podien residir companys exiliats o que ho necessitessin. René Giuere va morir, gairebé centenari, el 12 d'abril de 2011 a Lo Pònt de Soliers (Provença, Occitània). El seu fons de documentació sobre cinema es troba dipositat a la Biblioteca de Cinema«François Truffaut» de París.
---
Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil - La Fe Triunfante -(vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)
Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil - La Fe Triunfante -(vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)
Com si no hagués passat el temps. Ens trobàvem de nou en el dia de lassalt al Call, de les cremadisses al bosc de Bellver. Tornarem al passat? Els nous inquisidors ens vendran a cercar, ens portaran emmanillats a lAjuntament, a les presons de Palma? Hi haurà corrua de presoners pels carrers del poble? Altra volta els condemnats, mans fermades, sentint en la carn les fuetades dels botxins, les escopinades dels desgraciats que calmaven la seva ràbia fent el que volien els poderosos?
El padrí Rafel era ben conscient del que podria passar. No estava tranquil a la taula. Saixecava, nerviós, i guaitava per la finestra. Encara se sentien els trets provinents de la caserna dels carrabiners. NAntònia, la veïna, ja no plorava, però els gemecs den Sebastianet, un dels fills del sergent Llodrà, arribaven amb tota la seva càrrega de fatals premonicions.
El padrí no deixava de mormolar. Anava amunt i avall del menjador, pensatiu, sense poder restar quiet ni un moment. De cop i volta saturà. El rellotge de paret acabava de tocar les dues del migdia. Sense cap mena dintroducció, mirant primerament el pare i després a tots nosaltres, ens digué:
-Haurem damagar-nos el més aviat millor. La gent de dretes és dolenta. No us podeu imaginar fins on són capaços darribar. Aquesta vegada serà pitjor que en els anys de la dictadura de Primo de Rivera. En tenc la més completa seguretat.
Es returà uns segons. Anà fins als prestatges on el pare tenia els llibres i agafà un volum. Era una antiga edició de La Fe Triunfante, del pare Garau. Una història que vaig llegir quan era adolescent i que explicava fil per randa els patiments dels nostres avantpassats en mans de la Inquisició.
Ens mostrà el llibre.
Em sabia de memòria cada una de les imatges que portava: la creu diabòlica de la Inquisició, els gravats de les processons amb els sacerdots i soldats encerclant els reus, els dibuixos dels condemnats cremant a les fogueres del bosc de Bellver... Un calfred em recorregué el cos. Tornaríem a les persecucions, a lassalt de cases i propietats?
-O ja no recordau els antics patiments? digué, apropant-se a la taula-. No només ens perseguiran per haver donat suport a lesquerra. La venjança serà igual o pitjor que en temps dels assalts al Call. Sacerdots i senyors de possessió atiaran lodi del pagès en contra nostra. Des del fons duna història que alguns, innocents!, pensaven oblidada, ressuscitaran els vells prejudicis. No fan feina de sol a sol! Són els descendents dels que mataren Nostre Senyor Jesucrist. Mestres, comerciants, argenters, professors de música. Tenen botigues de roba, joieries. Viuen sense vinclar lesquena, a lombra dels seus negocis, mentre nosaltres patim la xafogor dels mesos destiu i el fred de lhivern, diran al cafè, en els rancis salons de laristocràcia.
El padrí tenia raó. Els xuetes sempre teníem la culpa de totes les desgràcies. El rector, des de la trona, ho recordava sovint: Els israelites mataren Jesucrist. Roma no va ser culpable. Els romans ho deixaren a voluntat del poble jueu. Van ser les tribus dIsrael les que decidiren la tortura i mort del fill de Déu. Mai no ho hem doblidar!.
Tothom se senyava quan, irat, recordava els dogmes de lesglésia catòlica. Per als pagesos, el Mal es personificava en nosaltres, els descendents dels jueus conversos a la força en el segle XIV.
Quina edat tenia quan em vaig fer conscient que els companys de classe em miraven malament? A casa ja mhavien advertit que si alguna vegada em passava res, minsultaven sense motiu, no en fes cas. El pare em parlà de lenveja, de la dolentia que campava arreu, ensenyorint-se del cor de les persones atiada pels obscurs poders que ens dominaven. Crec que em volia anar preparant pel moment en el qual algú de lescola pronunciaria, amb menyspreu, com si escopís al terra, la fatídica paraula: Xuetona!.
I el dia arribà, inexorable.
Va ser la setmana en què vaig treure les millors notes de la classe, poc després que la directora del col·legi em felicitàs públicament.
Lalegria no em va durar gaire.
Just en davallar al carrer un grup dal·lotes menvoltà com un estol de corbs afamegats. Començaren a pegar-me amb els llibres. Alguna, més dolenta encara, tragué la regla que empràvem a matemàtiques cercant de fer-me més mal.
-Xueta beneita, xuetona creguda! començaren a cantar, plantades al meu davant, barrant-me el pas, sense deixar-me marxar. -Ets una bamba creguda. Et donen bones notes perquè el teu pare fa regals al mestre! Comprau els aprovats! Pagau per fer creure que en sabeu més que els altres! deien, esvalotades, talment diables just acabats de sortir de linfern.
No sé com vaig aconseguir alliberar-me daquella cruel persecució.
En arribar a casa les llàgrimes en rodolaven per les galtes, talment un torrent desfermat. Malgrat les advertències familiars, la constatació de la crua realitat aconseguí foradar les meves dèbils defenses. Potser no creia que pogués existir tanta maldat en el cor del jovent que menvoltava. Els pares sempre mhavien protegit de la inclemència exterior. Què podia saber dels odis que produeix la frustració de les persones?
El dia que havia aprovat les assignatures amb matrícula dhonor es convertí en un dels moments més trists de la meva existència.
No sé quant de temps vaig romandre tancada dins lhabitació aferrada a les pepones de la infantesa.
La paraula xuetona ressonava com una poderosa explosió dins del meu cervell.
A partir daquell moment mai no vaig deixar de pensar en les desgràcies que, des dèpoques immemorials, havien caigut sobre el nostre poble.
Sis-cents anys de constants humiliacions.
Com si no hagués passat el temps. Ens trobàvem de nou en el dia de lassalt al Call, de les cremadisses al bosc de Bellver. Tornarem al passat? Els nous inquisidors ens vendran a cercar, ens portaran emmanillats a lAjuntament, a les presons de Palma? Hi haurà corrua de presoners pels carrers del poble? Altra volta els condemnats, mans fermades, sentint en la carn les fuetades dels botxins, les escopinades dels desgraciats que calmaven la seva ràbia fent el que volien els poderosos?
Els plors dels fills del sergent Llodrà em feien patir. Una premonició de la tragèdia que sapropava?
Les tenebres giravoltant en el buit. La història girava en espiral i ens feia retrocedir fins als segles de les conversions aconseguides pel terror, la tortura als soterranis de la Casa Negra? Altra volta plors i llàgrimes, soroll de tambors, homes armats que destrossaran els negocis bastits enmig de tantes dificultats, fent malbé els objectes que hem apreciat, causant un immens dolor a les persones que més estimam?
Ho puc imaginar a la perfecció. No cal llegir altra volta els antics llibres. Desfilades de presoners anant a les fogueres enmig dels crits i la gatzara de la gent. Una alegria, comprovar com els maleïts xuetes, els homes i dones de fines mans, els que no han anat a llogar-se mai a la plaça Major, són ara empresonats i escarnits per les noves autoritats.
Lenveja tornaria a caure, furient, implacable, damunt les nostres cases. Els esquerrans serien perseguits. Ja havíem vist com actuava lexèrcit contra els rebels dAstúries. Detencions indiscriminades. La Legión entrant a mata-degolla als pobles ocupats pels treballadors. Franco i López Ochoa manant afusellar els detinguts. Aquesta vegada la repressió seria més intensa, més planificada. Les instruccions serien les dacabar amb qualsevol possible enemic. Ressuscitaria la brutalitat del passat.
El padrí ens volia fer entendre que, malgrat les aparences, lesglésia ens continuava marcant amb lestigma de la mort de Jesús. Mirava la coberta de La Fe Triunfante.
Talment un gran mirall on poguessis veure reflectit tot el que sesdevendria a partir del moment del pànic i els trets.
Potser el pare i la mare pensassin que la sublevació a Àfrica només duraria dos dies. I si fos una aventura com la del general Sanjurjo? Jo era més pessimista. Em dominava la sensació que, en poques hores, el món que coneixíem sensorraria totalment. El pare intentava trobar una escletxa desperança. Deia que malgrat que els militars triomfassin al Marroc, sapoderassin de Ceuta i Melilla... com podrien travessar lestret de Gibraltar? Amb quins vaixells?
Encara ignoràvem la complicitat del nazisme i el feixisme amb els sublevats. Itàlia era al darrere dels enemics de la República. Mussolini i el somni imperial del Mare Nostrum! Nosaltres no podíem imaginar que les potències que donaven suport a Franco anaven preparant el domini del món, les bases per a una futura guerra europea.
Ben aviat es va saber que els italians havien proporcionat els avions que serviren per situar una bona part de lExèrcit espanyol dÀfrica a la Península. Joan March garantí, amb la seva fortuna, la compra darmes i material bèl·lic per als colpistes. Com els avions que Ciano i el Govern italià enviaren a Mallorca per a fer front al desembarcament republicà del mes dagost. Què podíem fer amb les mans buides, davant lembranzida dels canons i les metralladores que ocupaven carrers i avingudes?
Posàrem la ràdio.
Tot indicava que Madrid i Barcelona resistien.
Podria ser que a Mallorca la revolta tan sols duràs uns dies? Qui eren els falangistes, don sortien? Quatre eixelebrats que anaven a fer pràctiques de tir a la garriga? Impossible que poguessin derrotar la força dels partits desquerra i els sindicats. Si els defensors de la llibertat ens uníem decretant la vaga general... què farien? Haurien de matar tothom!
Una vegada, després de la victòria del Front Popular, el febrer del trenta-sis, Alfonso Zayas i alguns dels seus vengueren a fer un míting antirepublicà. Només pogueren omplir dues fileres de butaques del cine. Els aldarulls foren sonats. Els joves socialistes, molts dafiliats de lAteneu, anaren al teatre i començaren a xiular i a pegar cops al terra. Alguns companys portaren ous podrits, que llançaren a lescenari. Hi hagué bufetades i insults i finalment els partidaris de Falange hagueren de marxar enmig dun diluvi de pedrades.
Diuen que, sortint del poble, Zayas encara va dir, guaitant per una de les finestres del cotxe, que mai no oblidaria el rostre dels provocadors, aquell indigne esdeveniment. Qui era ell per parlar de dignitat! Quina vergonya! Un home que covava un odi inabastable contra la democràcia i els treballadors. Un personatge que ensinistrava els seus seguidors per a matar els opositors!-Per ara heu guanyat escopí, amenaçador-. Avui sou més i nosaltres anam sense armes. Ja veurem com acaba la batalla. Sabem qui ha vengut a interrompre lacte. Hem vist qui sou. Tenim apuntats tots els vostres noms.
Sota les pedrades dels esquerrans de lAteneu, el vehicle de Zayas accelerà, però encara hi hagué temps per sentir alguna de les seves recomanacions.
-En tornar... i no trigarem gaire, no ens treureu del teatre com avui. En podeu tenir la més completa seguretat! digué, des de la distància.
Els cotxes es perderen pels revolts dels camins. Alguns dels joves de lAteneu hi anaren al darrere fins que es cansaren i tornaren.
Eren feliços. Ho podies veure en els seus rostres.
Suats però alegres, segurs que el futur ens somreia, que tots plegats seríem capaços de vèncer qualsevol dificultat que sens presentàs pel davant.
-Aquests no tornaran a fer mítings exclamaven, talment haguessin obtingut una gran victòria.
Andreu, el nuvi, no ho veia des dun punt tan optimista.
-Cal estar previnguts ens digué-. La propera vegada vendran armats i amb els militars.
Passaren els mesos i mai no férem res per a poder fer front a lanunciada endemesa dAlfonso Zayas.
De la novel·la de Miquel López Crespí Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)
[20/11] Bomba atribuïda a Orsolini - «El Rebelde» - Alterant - Braun - Palante - González Blanco - Vispe - Boldrini - Pesotta - Pelletier - Sipán - Albergamo - Miracle - Morales - Bernardello - Guillaume - Durruti - Perron - Dufour - Knockaert - Mercier - Barón - Bolgioni - López - Ricetti - Bannier - Esteban - Artero
Anarcoefemèrides del 20 de novembre
Esdeveniments
Notícia sobre el judici a Pirro Orsolini apareguda en el diari pisà Corrieri dell'Arno del 16 de març de 1879
- Bomba atribuïda a
Orsolini: El 20 de novembre de 1878, en
acabar una manifestació monàrquica convocada per
congratular-se pel frustrat
atemptat tres dies abans de l'anarquista Giovanni Passannante contra el
rei
Humbert I de Savoia, esclata una bomba «Orsini» a
prop de la Prefectura de Pisa
(Toscana, Itàlia), desencadenant el pànic entre
els manifestants. El fuster i
obrer internacionalista anarquista Pirro Orsolini, que passava en
aquell moment
entre el Ponte di Mezzo i la Torre dell'Orologio, va ser acusat per
l'estudiant
Armando Romani d'haver llançat la bomba, incitant la
multitud contra ell.
L'explosió no afecta cap edifici de la zona ni cap persona,
si s'exceptua una
lleugera raspada al costat esquerre patida pel jove Augusto Bini;
però per a la
policia i les autoritats, la bomba va ser l'ocasió per
engegar una vasta repressió
contra el moviment internacionalista local. Un dia abans d'aquests fets
havia
explotat, en el curs d'una manifestació semblant a
Florència (Toscana, Itàlia),
una bomba que provocà la mort de quatre persones i ferides a
moltes altres.
Entre finals de l'any i els primers mesos de 1879 més d'un
centenar d'internacionalistes
van ser apercebuts, desenes detinguts i a molts d'ells se'ls va
condemnar a
residència obligatòria. Durant el
procés quedà demostrat que no hi havia cap
evidència contra Orsolini, llevat dels testimonis
contradictoris de l'estudiant
i de la policia. Tots els seus presumptes còmplices (son
germa Pilade Orsolini,
Antonio i Guido Sguanci, Oreste Guidi, Ferdinando Bozzi, Alessandro
Busoni,
Enrico Garinei, Ranieri Cipriani i Giovanni Rossi) implicats per les
forces de
l'ordre, van ser absolts durant la instrucció del sumari
després de passar dies
i fins i tot mesos empresonats; només Orsolini va ser
incriminat. El judici,
que tingué un gran ressò en premsa tant regional
com nacional, va tenir lloc
entre l'11 i el 13 de març de 1879 a l'Audiència
Siena (Toscana, Itàlia) en un
clima de cacera de bruixes i en el qual l'imputat va ser condemnat el
14 de
març, en només 20 minuts de
deliberació, a 19 anys de treballs forçats. En
ser
condemnat l'acusat digué: «Puc dir que s'ha
condemnat un innocent.» L'estudiant
acusador Armando Romani va ser premiat amb un lloc de feina en la
Prefectura de
Policia de Roma ofert directament pel Ministeri de l'Interior
italià. Pirro Orsolini
va morir el 13 de gener de 1887 a la penitenciaria de San Giorgio de
Lucca
(Toscana, Itàlia). Dies després, el 19 de gener,
els anarquistes pisans
publicaren una manifest en protesta per aquesta mort injusta i
l'endemà es
convocà una manifestació popular
solidària davant el seu domicili.
***
Portada del primer número d'El Rebelde
- Surt El Rebelde: El 20 de novembre
de 1898
surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número d'El Rebelde. Periódico anarquista.
Aquesta publicació, considerada
com el primer periòdic declaradament anarquista
xilè, va ser editada pels
tipògrafs i impressors Magno Espinosa, Luis Olea i Alejandro
Escobar y Carvallo,
que abans, entre 1893 i 1896 havien publicat altres
periòdics obrers (El Oprimido,La Luz, El
Grito del Pueblo
y El Proletario). La
publicació, que
tingué una periodicitat irregular, era l'òrgan
d'expressió del grup anarquista«Rebelión». A més dels
citats, publicà articles de Francesco Saverio Merlino i
d'Antonio Zozaya. Aquest periòdic plantejà
obertament l'«acció directa» i el
combat per tots els mitjans a l'Estat (boicot, saqueig,
repartició de les
propietats, destrucció del Congrés i la classe
política i motí popular) i va
ser el primer a convidar els obrers a celebrar el Primer de Maig com a
data
clau del moviment obrer. A causa de les declaracions del primer
número, el seu
coordinador, Magno Espinosa, va ser detingut per«abús de llibertat de premsa»
i detingut durant 30 dies, però finalment va ser alliberat
pel jutge perquè la
publicació no tenia peu d'impremta –el certés
que sí que en tenia («Imprenta
Patria»). Només publicà un segon
número, l'1 de maig de 1899, on va fer una
crida a les societats de resistència a participar en un
míting davant el
Congrés Nacional per al dia de la seva obertura legislativa
(1 de juny de 1899).
Després de la seva publicació, Magno Espinosa va
ser detingut per «ofenses a
l'Estat i subversió». Després d'un mes
empresonat va ser alliberat per la
mateixa raó que el primer tancament–aquí
també en tenia una pretesa «Imprenta
El Rebelde»–, però la
publicació fou
clausurada.
Naixements
Foto policíaca de Guiseppe Alterant (ca. 1894)
- Giuseppe Alterant: El 20 de novembre de 1857 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Petronio Alterant, citat sovint en la transcripció francesa Joseph-Pétronille Altérant (o Altérand) i conegut com David. Es guanyava la vida com a polidor de metalls i després va fer de sabater. Insubmís a Itàlia, estava casat i era pare de quatre infants. En 1875 s'exilià a França i freqüentà els cercles anarquistes durant els anys noranta. El 6 de maig de 1891 se li va decretar l'expulsió de França i el 8 de maig va ser detingut amb altres companys (Joseph Bastard, Joseph Gauthier i Auguste Heurtaux) a Saint-Denis (Illa de França) i acusats de formar part d'un grup de manifestants que el Primer de Maig d'aquell any dispararen contra agents a Levallois i a Clichy. Amb sa companya es refugià a Londres (Anglaterra), on participà activament en els grups anarquistes francòfons exiliats. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. A finals d'aquest mateix any, sa companya retornà a França. En 1896 encara era a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto policíaca de Caroline Braun (ca. 1894)
- Caroline Braun: El
20 de novembre de 1859 neix a Pforzheim (Gran Ducat de Baden,
Confederació
Germànica; actualment pertany a l'Estat de
Baden-Württemberg, Alemanya)
l'anarquista Caroline Braun –el seu llinatge a vegades citat Brann. Sos pares es deien Christian
Braun i Marthe-Léonie Barthe. Es guanyava la vida com a
sastressa de vestits
d'home. Per les seves activitats anarquistes el 20 de juliol de 1894 es
va
decretar la seva expulsió de França. En 1894 va
ser inscrita en el registre
d'anarquistes a controlar per la policia ferroviària de
fronteres. Passà a
Anglaterra i entre 1894 i 1896 visqué al domicili d'una tal
Etter, al número 37
d'Upston Street de Portland (Londres, Anglaterra). Desconeixem la data
i el lloc
de la seva defunció.
***
Georges Palante (1914)
- Georges Palante: El 20 de novembre de 1862 neix a Blangy-les-Arras (Pas-de-Calais, França; actualment Saint-Laurent-Blangny) el filòsof reivindicador de l'individualisme aristocraticollibertari Georges Toussaint Léon Palante. Sos pares, belgues, es deienÉmile Palante, comptable, i Thérèse Tricot. Quan era adolescent li van descobrir una malaltia rara i invalidant, l'acromegàlia, una alteració hormonal que provoca l'allargament dels membres, i que el va fer un introvertit. Després dels estudis a Arras, París i Douai, on es va llicenciar en 1883, va obtenir dos anys més tard plaça com a professor de Filosofia a Aurillac. Influenciat per l'obra de Schopenhauer, de Nietzsche, d'Stirner i de Freud, va desenvolupar una filosofia anarcoindividualista radical i una «moral de la resistència». En 1911 va començar a col·laborar amb Le Mercure de France amb una crònica filosòfica. En 1916, a Saint-Brieuc, on exercirà fins a la seva jubilació, coneixerà l'escriptor Louis Gilloux, que s'inspirarà en la vida de Palante per a la seva novel·la Le sang noir (1935). Entre les seves obres podem destacar Précis de sociologie (1901), Combat pour l'individu (1904), Anarchisme et individualisme. Étude de psychologie sociale (1907) La sensibilité individualiste (1909), Les antinomies entre l'individu et la société (1912), Pessimisme et individualisme(1914), entre altres. El 5 d'agost de 1925 va decidir suïcidar-se a ca seva d'Hilion (Bretanya), engegant-se un tret a la templa. El 7 d'agost de 1925 va ser inhumat al cementiri d'Hilion. El seu epitafi és definitiu:«L'individu és l'única font d'energia, l'única mesura de l'ideal.» En 1989, el filòsof llibertari francès Michel Onfray va publicar l'assaig Physiologie de Georges Palante, un nietzschéen de gauche tot reivindicant-ne la memòria. En 2000 van començar a ser reeditades les seves obres completes.
***
Edmundo
González Blanco
- Edmundo González
Blanco: El 20 de novembre de 1877 neix a Luanco
(Gozón, Astúries, Espanya)
l'intel·lectual llibertari Edmundo González
Blanco, que va fer servir els
pseudònims Félix Arias
i E. Moro de Luanco.
Estudià les primeres
lletres a Luanco i seguí la formació fent estudis
eclesiàstics a Conca
(Castella, Espanya) que abandonà al tercer any de Teologia.
Després d'estudiar
el batxillerat, va fer alguns cursos de filosofia i lletres a la
Universitat de
Madrid, carrera que per mor de la mort de son pare hagué
d'abandonar ja que es
va veure obligat a fer el servei militar. Després d'una
baralla amb un sergent,
desertà i passà a França. Quan
retornà a la Península va ser jutjat i condemnat
a set anys de presó dels quals va fer tres en un presidi
militar de Lanzarote
(Illes Canàries), on va ensenyar a llegir altres penats.
Retornà a Luanco, però
en 1902 fugí cap a Madrid després de tenir un
problema amb l'oncle de la que
seria sa companya María Luaces. A Madrid es
dedicà al periodisme, a la
novel·lística, a l'assaig i a la
traducció. Destacà en els estudis
filosòfics,
històrics i sociopolítics (diversos assaigs sobre
anarquisme) i biogràfics
(Costa, Ganivet, Jovellanos, Strauss, Voltaire, etc.). També
va traduir de
diverses llengües (alemany, anglès,
francès i italià) nombrosos autors
(Baldwin, Blake, Carlyle, Cooper, Croce, De Quincey, Emerson,
Fouillé, George,
Girard, Guizot, Hailman, Høffding, Hume, Maquiavelo, Marx,
Morley, Nietzsche,
Poe, Reid, Renan, Rousseau, Ruski, Schopenhauer, Stendhal, Voltaire,
etc.). En
1934 publicà la primera versió completa en tres
volums dels Evangelios apócrifos.
Va fer gires de
conferències per Espanya, Portugal i
Llatinoamèrica. Col·laborà en
nombroses
publicacions periòdiques, com ara Cosmopolis,La Esfera, La
España Moderna, Helios,La Lectura, El
Liberal, La Libertad, Mercure de France, Nuestro
Tiempo, Psiquis, Revista Contemporánea, Revista General de Legislación y
Jurisprudencia, Solidaridad Obrera,La Voz de Lanzarote, etc., i
dirigí
la revista Norte. Autor de
més d'un
centenar d'obres, moltes escrites per encàrrec, destaquen D'Annunzio y el anarquismo aristocrático
(sd), La libertad de enseñanza
(sd), Las
Iglesias del Estado (1902), Las
variedades del anarquismo contemporáneo (1903), Crónica
científico-filosófica. El anarquismo como
creencia. El
anarquismo intel·lectual. La esencia del anarquismo
(1904-1915, per
lliuraments), El feminismo en las
sociedades modernes (1904), Mesalina
(1904), Biblioteca de Ciencia, Literatura y
Religión (1906),El materialismo. Combatido
en
sus principios cosmológicos y psicológicos
(1906), Discursos sobre filosofía
de la naturaleza
(1909), Los origenes de la religión
(1909), Jovellanos. Su vida y su obra
(1911), Strauss y su tiempo
(1911),El socialismo, la patria
y
la guerra (1912), El hilozoísmo como
medio de concebir el mundo (1915),Jesús de Nazareth (1915),Alemania
y la guerra europea (1915), Carranza
y la revolución de Méjico (1916), Alemania
y la guerra europea (1917), España
ante el conflicto europeo (1917), Iberismo
y germanismo (1917), Costa y el problema de la
Educación Nacional (1920),Historia del periodisme.
Desde sus comienzos hasta nuestra época (1920), Así
consquistaba
César (1922), El universo invisible (1927), Cincuenta
españoles il·lustres (1928),Más allá de lo humano (1929), El
mundo invisible (1929), Ángel
Ganivet (1930), La
família, su
pasado, presente y porvenir (1930), La
mujer según los diferentes aspectos de su espiritualidad
(1930), El
nacionalismo expuesto por Hitler... (1930?),Los sistemas sociales contemporáneos. Colectivismo,
anarquismo,
sindicalismo, bolcheviquismo (1930), El amor en la naturaleza, en la historia y en el
arte (1931), El anarquismo expuesto
por Kropotkin
(1931), El comunismo expuesto por Lenin
(1931), El sindicalisme expuesto por
Sorel (1931 i 1934), Nuevo ideal de la humanidad (1931), La
República espanyola y los problemes nacionales (1932),
etc.
Molts autors han criticat el poc rigor científic dels seus
assaigs i la visió
totalment misògina i antifeminista dels seus textos. Edmundo
González Blanco va
morir l'abril –algunes fonts citen erròniament el
12 de juny– de 1938 a Madrid
(Espanya). Son germà Pedro González Blanco
(1879-1961) també fou anarquista i
maçó i l'altre germà més
petit, Andrés González Blanco (1888-1924), fou un
crític literari de prestigi.
***
Necrològica
de Félix Vispe Cancer apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de setembre de 1966
- Félix Vispe Cancer: El 20 de novembre de 1882 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Vispe Cancer, conegut com El Abuelo. Sos pares es deien Francisco Vispe i Felipa Cancer. Es guanyava la vida fent de pagès i milità, com son fill Fabián Vispe Vilellas, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angües. Quan el cop militar feixista de juliol 1936, la Guàrdia Civil va anar al seu domicili buscant son fill i com que no el trobaren se'l volgueren portar, però sota el pretext que agafava la jaqueta, pogué fugir per una finestra i aconseguí arribar a zona republicana. Posteriorment participà en la col·lectivitat d'Angües. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya María Vilellas Lasierra. D'antuvi al departament d'Avairon (Llenguadoc, Occitània), després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sant Juèri, on milità en la Federació Local de la CNT. Félix Vispe Cancer va morir el 7 d'abril de 1966 a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) a conseqüència d'una úlcera d'estómac.
***
Giuseppe
Boldrini
- Giuseppe
Boldrini: El 20 de novembre de 1894 neix a Cicognara
(Viadana, Llombardia,
Itàlia) l'anarcoindividualista Giuseppe Boldrini, conegut
com Lo Spaccapietre i que va fer
servir el
nom fals de Taiani.
Sos pares es
deien Giovanni Boldrini i Cecilia Madesani. Rebé
educació
elemental i es
traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia),
on
s'acostà al moviment llibertari.
Sembla que per influències de Giuseppe Mariani,
entrà a
formar part del corrent
llibertari de joves anarcoindividualistes. Arran de dos atemptats
contra el
restaurant Cova de Milà, les autoritats
començaren a
tenir-lo en el punt de
mira i després d'aquests esdeveniments passà,
juntament
amb Giuseppe Mariani i
Ettore Aguggini, a Suïssa per l'estació de Chiasso
(Ticino,
Suïssa) disfressat
de treballador ferroviari. Refugiat a Zuric (Zuric, Suïssa),
el
setembre de
1920 retornà a Milà, després d'un
difícil
viatge a traves de les muntanyes, atret
pel desig de participar activament en els esdeveniments del que
serà anomenat«Bienni Roig» Sempre al costat de Giuseppe Mariani,
el seu
company inseparable,
i altres militants, en ocasió d'un intent de portar armes i
municions d'Schio
(Vèneto, Itàlia) a Milà per fer costat
l'ocupació de la fàbrica
metal·lúrgica
Franco
Tosi del carrer Bergognone de Milà, tingué una
accident
automobilístic i es
cremà les mans i la cara. Per consell d'Errico Malatesta, es
traslladà a Milà, on
va ser guarit clandestinament i després retornà a
casa
seva. El 14 d'octubre de
1920 intentà amb altres companys una acció
directa contra
l'alberg Cavour, on
romania la delegació anglesa que participava en el
congrés de la Societat de
Nacions. L'octubre de 1920 va ser detingut i reclòs,
aïlladament i sense cap imputació,
fins al final d'aquell any. Un cop lliure es reuní amb
Giuseppe
Mariani a
Màntua (Llombardia, Itàlia), on
treballà fins a
mitjans de febrer de 1921 com a
obrer en la construcció d'un pont sobre el riu Mincio–a
partir d'aquest moment
serà conegut com Lo Spaccapietre
(El
Picapedra). Després, participà en les reunions
que se celebraren en una casa al
carrer Casale de Milà on sembla que es va preparar
l'atemptat al teatre Diana. El
21 de març de 1921 portà, amb Giuseppe Mariani,
els explosius a la ciutat i
ambdós formaren part del grup que perpetrà
materialment l'atemptat dos dies
després. Un parell de dies després de comesa la
matança (21 morts i 80 ferits),
juntament amb Ettore Aguggini, passà a la
República de San Marino i després a
Suïssa i a Alemanya, on trobà feina de miner a prop
d'Hagen, a la conca del
Ruhr, sota el nom fals de Taiani.
Detingut per ordre de la policia milanesa, va ser extradit a
Itàlia i
processat. Jutjat entre el 9 i el 31 de maig de 1922, negà
tots els càrrecs i
va ser condemnat a cadena perpètua amb la
circumstància agreujant de vuit anys
d'aïllament penal. El 10 de juny de 1922 va ser
reclòs al penal d'Alessandria
(Piemont, Itàlia) i posteriorment va ser traslladat a la
penitenciaria de Porto
Longone (avui Porto Azzurro, Toscana, Itàlia), on
restà confinat en aïllament
durant gairebé 16 anys, amb un breu interval entre 1928 i
1932. A partir de
1927 la seva salut començà a decaure. Va ser
repetidament castigat per «frases
iròniques i al·lusions indegudes al
règim feixista» i «actitud irrespectuosa
i
arrogant» cap els funcionaris. A començament de
1930 va ser traslladat a la
presó d'Ancona (Marques, Itàlia), on no li va ser
permès treballar i es dedicà
a l'estudio. Constantment assetjat per la seva actitud de
confrontació cap a
les autoritats carceràries i feixistes, només en
1935 va ser castigat en 30
ocasions. El 30 de setembre de 1932 va ser traslladat a Porto Longone
quan la
seva salut ja estava molt deteriorada. L'última
anotació en el seu expedient
carcerari és del 15 d'abril de 1943, on cita que la seva
conducta és «normal»,
i la seva última carta, dirigida a son germà,
està datada el 19 de juny de 1943
des del camp de concentració de Fossoli
(Emília-Romanya, Itàlia). El 17 de
març
de 1944, afeblit per la fam i la malaltia, va ser ingressat en la
infermeria de
Porto Longone i a principis d'abril, amb altres presos condemnats a
cadena
perpètua, va ser traslladat pels nazis a Parma
(Emília-Romanya, Itàlia). Des d'aquest
moment es va perdre el seu rastre. Segons uns testimonis, va ser
traslladat al
camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria), on Giuseppe Boldrini va morir el 17 de
febrer de 1945 al camp
auxiliar de Mödling;
segons altres testimonis,
després del bombardeig de Parma, aconseguí fugir,
però va ser detingut a
Alemanya quan intentava arribar a la Unió
Soviètica i portat a un camp de
concentració.
***
Rose
Pesotta porta pa als obrers en vaga (Los Angeles, 1941)
- Rose Pesotta: El 20 de novembre de 1896 neix a Derazhnia (Khmelnitski, Ucraïna) la militant anarcosindicalista i feminista Rakhel Peisoty, més coneguda com Rose Pesotta. Nascuda en una família de comerciants jueus de grans, ja des de petita llegia el periòdic anarquista NorodnayaVolya i sa mare, Masyas Peisotaya, era una destacada agitadora cultural de la seva comunitat. Entre 1909 i 1912 va estudiar a l'escola femenina privada de Rosalia Davidoff i va participar en grups llibertaris en activitats contràries al tsarisme. En 1913, fugint d'un matrimoni concertat, va emigrar amb sa germana major a Nova York (EUA), on va treballar de costurera en una fàbrica de camises i es va adherir International Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de les Treballadores del Tèxtil), on militaven majoritàriament dones jueves, llatines i afroamericanes, entre elles Fannia Cohn, Pauline Newman i Rose Schneiderman. En 1919 se li va notificar que son pare, Itsaak Peisoty, havia mort en un progrom perpetrat per nacionalistes ucraïnesos i aquest mateix any serà detinguda en les tristament famoses«Ràtzies Palmer», que pretenien deportar tot estranger subversiu. En 1922, després d'haver tingut una entrevista amb Sacco i amb Vanzetti a la presó, realitzarà mítings en la seva defensa i col·laborarà en el periòdic anarquistaThe Road to Freedom. Entre 1924 i 1926 estudiarà en la Brookwood Labor College, escola residència de dirigents sindicals i d'activistes de l'esquerra no comunista. En 1927 serà de bell nou detinguda per protestar per l'execució de Sacco i de Vanzetti. En 1933 va ser enviada a Los Ángeles per organitzar les treballadores tèxtils mexicanes i xineses, i gràcies a la seva reeixida gestió va ser elegida vicepresidenta de l'ILGWU en 1934, va emprendre una lluita d'una desena d'anys per l'organització dels treballadors i s'enfrontarà a l'oposició de la fracció comunista i de la jerarquia masclista. Entre 1934 i 1935 va organitzar les treballadores tèxtils de Puerto Rico, de Seattle, de Buffalo i d'Akron. En 1936 va ser enviada, a petició de Bernard Shane, a Mont-real (Quebec) per ajudar Lea Roback en l'organització sindical de les treballadores del sector tèxtil i en l'organització de la vaga general d'abril de 1937. Durant aquesta vaga va ser víctima d'una agressió, el seu rostre va ser tallat per una navalla i va perdre audició de manera irreversible. En aquests anys va formar part dels comitès de suport a la II República Espanyola i quan va acabar la Guerra Civil espanyola va ajudar els refugiats tancats als camps de concentració francesos, evitant que fossin deportats a l'Espanya feixista. Amiga íntima d'Emma Goldman, van viatjar plegades al Regne Unit. En 1942 va passar unes llargues vacances a Mèxic. En 1944 va dimitir de la Junta Executiva de l'ILGWU en protesta pel fet que, malgrat un 85% de la filiació del sindicat eren dones, ella era l'única dona de l'executiva. Aquest mateix any va publicar una autobiografia, Bread upon the waters. En 1945, arran de l'holocaust europeu, treballarà amb la Anti-Defamation League of the B'nai B'rith, organització maçònica jueva, fent campanya contra l'antisemitisme i el racisme, i viatjarà per Noruega, Suècia i Polònia visitant les comunitats jueves i ajudant els seus habitants a instal·lar-se als EUA. A partir de 1946 tornarà al seu ofici de costurera. En 1950 visitarà Europa i Israel. En 1955 es casarà amb Albert Martin (Frank López). En 1958 va publicar la segona part de les seves memòries, Days of our lives. Rose Pesotta va morir el 6 de desembre de 1965 a Miami (Florida, EUA). Una part dels seus arxius es troben a la New York Public Library, on es conserven els seus papers sobre la Guerra Civil espanyola, i a la Cornell University Library. En 1993 Elaine J. Leeder li va dedicar una biografia, The gentle general: Rose Pesotta, anarchist and labor organizer.
***
Notícia
sobre Lucile Pelletier apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 28
de novembre de 1934
- Lucile Pelletier: El 20 de novembre de 1906 neix a Saint-Cheron (Illa de França, França) l'anarquista i sindicalista revolucionària Lucile Louise Simone Pelletier. Era filla de Félix Pelletier, inspector de l'Assistència Pública i lector de L'Humanité, i d'Eugénie Legorgeu. Sabé compaginar el treball amb els estudis de lletres i aconseguí llicenciar-se. Cap el 1924, després de llegir les obres de Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin, s'adherí a l'anarcocomunisme i esdevingué secretària del grup anarquista dels XVII i XVIII Districtes de París (França), adherit a la Unió Anarquista (UA). En aquesta època vivia al número 14 del carrer Val de Grâce del V Districte de París. Cap el 1929 freqüentà l'equip editorial de La Révolution Prolétarienne, revista amb la qual col·laborà. Partidària de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma d'Arshinov»), durant el congrés d'abril de 1930 de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) va ser nomenada responsable del Bulletin mensuel de la minorité de l'Union Anarchiste-Communiste, que es publicà entre el setembre de 1930 i el març de 1931. També estava afiliada al Sindicat d'Empleats Públics de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i col·laborà en Le Libertaire. En 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola i a instàncies de Pierre Monate, passà temporades amb els companys de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va escriure diversos articles sobre la situació espanyola en La Révolution Prolétarienne. En el número 181 (25 d'agost de 1934) d'aquesta revista publicà la necrològica de Nestor Makhno. El 28 de novembre de 1934, a la Sala Laporte de París, mantingué una controvèrsia amb el socialista Rous sobre la Revolució d'Octubre espanyola. En aquests anys vivia al número 141 del carrer Broca del XIII Districte de París. En 1935 el seu nom figurava en un llistat de domicilis d'anarquistes de la regió parisenca a controlar per la policia. En 1935 aprovà unes oposicions d'inspector de l'Assistència Pública i va ser traslladada al departament de Mosa (Lorena, França), però aprovà unes noves oposicions de redactora administrativa general de l'Assistència Pública i retornà a París, romanent en aquesta tasca fins el 1968. En aquesta conjuntura milità en la Federació de Serveis Públics de la Confederació General del Treball (CGT) reunificada. Després de l'Alliberament, s'afilià a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Quan l'escissió sindical dels anys 1947 i 1948, constituí, amb la majoria de col·legues de la Inspecció Hospitalària, l'autònom Syndicat de Cadres de l'Assistance Publique (SCAP, Sindicat de Quadres de l'Assistència Pública), i, amb sindicats similars de les administracions parisenques (Prefectures), participà en la creació de la Union des Syndicats de Cadres (USC, Unió dels Sindicats de Quadres). En 1956 abandonà l'SFIO i va ser nomenada secretària general de l'SCAP fins a la seva jubilació. Lucile Pelletier va morir el 15 d'octubre de 1991 al V Districte de París (França).
***
Félix Sipán Benebé
***
Giulia
Albergamo
- Giulia
Albergamo: El 20 de novembre de 1914 neix a Favara
(Sicília) la mestra i pintora
anarquista Giulia Albergamo. Des de la infància
visqué a Torre del Greco
(Nàpols, Campània, Itàlia). Mestra
d'educació elemental i professora d'italià i
de llatí, va estimular la lliure expressió dels
seus alumnes sobre tot a través
de l'art. Fou companya del militant anarquista Raffaele Pedone,
fundador del«Circolo Berneri» de Torre del Greco i responsable
entre 1959 i 1961 de la
Comissió de Correspondència de la
Federació Anarquista Italiana (FAI). La
parella tingué dos fills, Antonio i Enrique, que assistiren
a la «Colònia Maria
Luisa Berneri», i dues filles, Angela, propera al moviment
anarquista i
fundadora a Cordenons (Friül) de l'Associació
Recreativa i Cultural Italiana
(ARCI), i Carmela. La seva casa sempre va estar oberta als companys i
companyes
(Julian Beck, Armando Borghi, Aurelio Chessa, Mario Dolci, Pio Turroni,
etc.),
especialment refugiats del franquisme espanyol. En estreta
relació amb el «Centro
Louise Michel» de Nàpols, creà el
col·lectiu feminista «La Ribellule», on
va
fer nombroses exposicions de les seves obres pictòriques. En
els últims anys de
sa vida s'instal·là amb sa filla Angela a la
població friülana de Cordenons, on
va rebre un homenatge municipal pel seu centenari. En morir la seva
filla
Angela, passà a viure a la Casa de Repòs de
Cordenons. Giulia Albergamo va
morir el 3 de gener de 2015 a l'Hospital de Pordenone (Friül),
on es trobava
ingressada des de feia uns dies, i va ser incinerada.
***
Antoni
Miracle Guitart
- Antoni Miracle Guitart:
El 20 de
novembre de 1930 neix a Bràfim (Alt Camp, Catalunya) el
guerriller anarquista
antifranquista Antoni Miracle Guitart. En 1939, amb el triomf
franquista,
s'exilià a França amb sa família. En
1950 residia al barri de Collblanc de
l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i feia
feina com a empleat en
una entitat bancària de Sants. A la capital catalana, amb
Gaspar Lloret i
Manuel Llatser Tomàs, formà un grup anarquista
que reorganitzà les Joventuts
Llibertàries. En 1954, amb Lloret i Llatser,
s'encarregà de la impremta
clandestina que editava CNT i Solidaridad
Obrera a Barcelona. El
9 de maig de 1955, quan aquesta impremta va ser descoberta per la
policia, va
ser detingut i tancat amb altres (Joan Vicente Castells, Antonio Ramia
Antequera, Llatser, etc.) a la presó d'aquesta ciutat.
Després de molts de
mesos de presó preventiva sortí en llibertat
provisional sota fiança i va ser
acomiadat de la seva feina al banc. En 1957 va fer una
conferència sobre
botànica a Montcada. Sense feina i a l'espera de judici, el
novembre de 1957
s'exilià a França. S'establí a
Clarmont d'Alvèrnia (Occitània), on
treballà com
a peó en la construcció, i impartí
classes de castellà i d'esperanto als
companys. En 1958 col·laborà en el Boletín
Ródano-Alpes i ocupà la
secretaria de Propaganda de les Joventuts Llibertàries a
Lió (Arpitània). En
1959 fou delegat al Ple de Vierzon i fou nomenat secretari de les
Joventuts
Llibertàries de Clarmont d'Alvèrnia. Aquest
mateix any, malgrat el seu
pacifisme, acceptà la sol·licitud de Francesc
Sabaté Llopart (Quico Sabaté)
perquè l'acompanyés amb el seu grup guerriller a
la Península. Durant la nit
del 28 al 29 de desembre de 1959 creuà la frontera
francoespanyola amb Quico
Sabaté, Francisco Conesa Alcaraz, Regelio Madrigal Torres i
Martín Ruiz
Montoya. Les forces repressives franquistes s'assabentaren de
l'arribada del
grup guerriller. Antoni Miracle Guitart va ser cosit a trets el 4 de
gener de
1960 en una emboscada de la Guàrdia Civil al Mas
Clarà del llogaret de La Mota
(Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya), ben igual
que tots els altres companys,
llevat de Quico Sabaté que aconseguí escapar.
Antoni Miracle Guitart (1930-1960)
***
Ginés
Morales Bastida
- Ginés Morales
Bastida:
El 20 de
novembre de 1950 neix a Lorca (Múrcia, Espanya)
l'anarcosindicalista Ginés Morales Bastida. Sos pares es
deien Juan
Miguel Morales i Isabel Bastida. Treballà
des dels 15 anys i milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) del
Barcelonès de Catalunya, passant per Santa Coloma de
Gramenet, Badalona i
Barcelona. Posteriorment es traslladà amb sa companya Tina aÓrgiva, on muntà
en 2007 un comerç de ferreteria, pintura i vidre. Preocupat
per l'ecologia,
col·laborà amb «Los Verdes»
d'Órgiva i es presentà a les llistes d'Equo per
Granada com a diputat per a les eleccions generals del 20 de novembre
de 2011. Ginés
Morales Bastida va morir el 23 de juliol de 2012 a Órgiva
(Granada, Andalusia,
Espanya) d'un atac de cor i fou enterrat al cementiri d'aquesta
localitat.
Defuncions
Augusto Bernardello
- Augusto Bernardello: El 20 de novembre de 1907 mor a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) l'internacionalista Augusto Bernardello, que va fer servir els pseudònims Dott. Gilbert i Bernardo della Zucca. Havia nascut l'1 d'abril de 1846 a Pontelagoscuro (Ferrara, Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Enrico Bernardello i Maria Pasqualini. Quan tenia 20 anys publicà el periòdic humorístic anticlerical La Pietra Infernale. Cronaca Serio-umoristica. Després de fer estudis tècnics a Venècia (Vènet, Itàlia) –segons Max Nettlau i la policia era advocat–, en 1863 retornà a Pontelagoscuro i treballà de comptable en una empresa de transports. En 1868 va ser processat, amb Giuseppe Sacco, per un delicte d'impremta. En 1870 es traslladà amb sa família a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) i el 20 de setembre d'aquest any va ser detingut per proferir «crits sediciosos» («Visca Mazzini, visca Garibaldi, visca la Republica!») i tancats uns dies a la presó. A Ferrara treballà de comptable a «Ghedini», una botiga on es venia tota mena de productes (arròs, vi, licors, oli, cafè, xocolata, productes colonials, espelmes, sabons, etc.), i posteriorment treballà també de comptable a la impremta «Soati». En 1872 fundà la Secció de Ferrara de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i el març d'aquest any envià la sol·licitud d'afiliació de la Societat dels Treballadors de Ferrara, de la qual era secretari, al Consell General de l'AIT, a la qual Friedrich Engels va respondre afirmativament. En el mateix mes participà en el Congrés Regional de Romanya de l'AIT que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Fou un dels que defensà Carlo Terzaghi, nom amb el qual batejarà un dels seus tres fills, acusat de ser confident de la policia. Col·laborà en el periòdic republicà Il Povero, del qual esdevingué el principal redactor, i assumí la direcció d'Il Petrolio, publicat a Ferrara fins al març de 1874. Amb Vincenzo Dondi dirigí La Lanterna i col·laborà en Il Tribuno deSalerno (Campània, Itàlia). En 1873 fou un dels promotors de la constitució de la Federació Italiana de la Central Italiana de l'AIT, però l'any següent participà en la Lliga Universal de les Corporacions de Ginebra (Ginebra, Suïssa), entrant a formar part dels socialistes «intransigents». En 1878 col·laborà en el periòdic napolità de Carlo Terzaghi Rabagas, on signà sota el pseudònim Dott. Gilbert. En 1888 es casà amb Clotilde Scanabissi. Finalment, les seves posicions antisocialistes el portaren a les files liberals i a col·laborar en Nueva Ferrara, en Elettore Liberale i en Gazzetta Ferrarense. En 1906 publicà Racconti poliglotti stupefacenti.
---
La generació literària dels 70 i la novella històrica del segle XXI - EL VICARI DALBOPÀS, de l´escriptor Miquel López Crespí
La generació literària dels 70 i la novella històrica del segle XXI - EL VICARI DALBOPÀS, de l´escriptor Miquel López Crespí
Per Mateu Morro Marcé (historiador)
En lextensa obra literària de Miquel López-Crespí, «El vicari dAlbopàs» marca una nova fita caracteritzada per la plenitud de la seva escriptura i per la maduresa narrativa aconseguida. Lescriptura és austera i clara, despullada delements innecessaris, i per això adequada a les finalitats biogràfiques i descriptives que lautor ha volgut cercar. El relat, daltra banda, descansa sobre dos dels grans temes de lobra den Miquel López-Crespí: la reinterpretació de les arrels pobleres, les de sa Pobla i les de la seva gent, des duna mirada històrica i, per un altre cantó, la reflexió sobre la lluita entre el nou i el vell, entre les idees transformadores i les idees conservadores, en una confrontació que parteix de la pròpia biografia personal i familiar per establir un diàleg amb ell mateix, amb els seus records i amb els seus referents. (Mateu Morro)
En lextensa obra literària de Miquel López-Crespí, «El vicari dAlbopàs» marca una nova fita caracteritzada per la plenitud de la seva escriptura i per la maduresa narrativa aconseguida. Lescriptura és austera i clara, despullada delements innecessaris, i per això adequada a les finalitats biogràfiques i descriptives que lautor ha volgut cercar. El relat, daltra banda, descansa sobre dos dels grans temes de lobra den Miquel López-Crespí: la reinterpretació de les arrels pobleres, les de sa Pobla i les de la seva gent, des duna mirada històrica i, per un altre cantó, la reflexió sobre la lluita entre el nou i el vell, entre les idees transformadores i les idees conservadores, en una confrontació que parteix de la pròpia biografia personal i familiar per establir un diàleg amb ell mateix, amb els seus records i amb els seus referents.
En Miquel López-Crespí no defuig en absolut dels seus orígens familiars: ni els del pare presoner republicà reclòs en un camp de treball a Mallorca, ni el de la mare de bona família pagesa poblera. I aquesta divergència dorígens i didentitats, en aparença irresoluble, però que en lobra literària de Miquel López-Crespí es manté en un exercici de diàleg constant, a les pàgines de «El vicari dAlbopas», arriba a una tensió dintensitat especial, en la qual el diàleg interior del vicari Parera és també una lectura crítica de la història del poble i del país.
El vicari Parera
«El vicari dAlbopàs» està dedicat al prevere Joan Parera Sansó, vicari de sa Pobla entre 1890 i 1927, que va ser un personatge notable per moltes raons i així ho reflecteix el llibre den Miquel López-Crespí. Sense cap dubte, era un home conservador fins a la medulla, integrista i oposat als moviments ideològics de signe progressiu, però alhora era un home inquiet i ansiós de coneixements, interessat per la història i els progressos tècnics, i amb una capacitat de treball desbordant, però sobretot fou un prevere que va viure sempre vinculat als batecs de la vida poblera.
En ell, larrel pagesa, la cultura pagesa manacorina, suneix a la gent daquesta terra camperola per excellència que és sa Pobla. I els sentiments daquell sacerdot, defensor de lordre i de la tradició cristiana, també es fonen amb la tradició popular, amb lherència dels avis, que ha de servir per aixecar una barrera insalvable davant les idees dissolvents duna modernitat desencaminada.
El vicari Parera devia ser una espècie dhomenot de poble, feiner i obstinat, com aquell altre homenot manacorí que Francesc de Borja Moll va qualificar com «un home de combat». En Miquel López-Crespí el retrata amb duresa, dissecciona sense pietat la seva ideologia ultramuntana i les seves inquietuds socials i polítiques, que podem conèixer bé, entre altres coses, gràcies a les planes de «Sa Marjal», la revista que va editar durant anys mossèn Parera a sa Pobla. En Miquel és dur quan retrata la unió entre la religiositat abrandada, el conservadorisme social i la defensa dun ordre polític i social indefensable. I al costat del vicari, és igualment implacable amb Llorenç Riber, Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà, Antoni Maria Alcover i altres personatges de lèpoca de característiques ideològiques semblants.
Però, a més de tot això, crec que hi ha en «El vicari dAlbopàs» una defensa implícita del vicari Parera que neix del respecte cap a la vena popular que traspua, la que el fa travessar la marjal per anar a conversar amb el pagès que ha sobreviscut la guerra de Cuba, la que el fa tenir cura dels pobres i la que, al fil del relat, el fa entrar en dubtes, per un moment, sobre la bondat del sistema polític imperant. El vicari és un home del poble que el vol defensar dels perills de la modernitat i de la revolució, però és un home que també sap del treball dels pagesos de sol i sol, que sap que és en el dur treball de marjaler on la vila aixeca la seva prosperitat i, per tant, no es planteja una tasca sublim i elitista, sinó que també sembruta la sotana en el fang dels conradissos per escoltar i servir la gent poblera. Per això en Miquel López-Crespí no salva la institució ni la funció social regressiva de lesglésia, però ens salva lhome, tot i la seva profunda discrepància amb tot el que va representar, amb unes pinzellades que en fan el dibuix humà del pagès manacorí, del pobler adoptiu i del voluntariós capellà de poble, lliurat tothora a les seves devocions i obligacions.
Sa Pobla, sa Pobla...
Sa Pobla, a més del vicari Parera, és laltre gran protagonista del llibre. Més que sa Pobla, els veritables protagonistes són els poblers i les pobleres, amb les seves limitacions i les seves grandeses, amb aquesta ànima poblera que singularitza la gent de la contrada i que tan bé sap descriure en Miquel López-Crespí, que lluny de distanciar-se de les seves arrels de cada cop shi identifica més i de cada cop les entén millor, perquè les sap veure amb la saviesa que dona la trajectòria vital i el coneixement de la història.
Lobra del vicari Parera, a través de «Sa Marjal» i les seves publicacions, però també a través de la seva obra social, posant en marxa institucions de crèdit i mutualitats de previsió o fomentant leducació popular, és fonamental per a entendre el que ha estat sa Pobla al llarg del segle XX i parteix duna estretíssima vinculació del sacerdot amb el seu poble dadopció i amb la gent concreta que lhabitava. Miquel López-Crespí ho recull amb detall i ho interpreta des de la seva pròpia trajectòria personal, que li permet construir un text ric i molt suggerent.
El pes de la història
Sobre el vicari, sobre sa Pobla, hi gravita tot el pes de la història. El pes dels segles, des dels talaiots i les restes romanes que recull el prevere, a les Germanies i les tensions socials i polítiques del segle XIX i XX.
I, duna manera especial, hi gravita el pes aclaparador del que podríem dir «la Mallorca de sempre», la que han forjat els poderosos en aliança amb el poder polític i eclesiàstic. Aquesta Mallorca que va encarar el segle XX mobilitzada contra el liberalisme, contra el laïcisme, contra la democràcia i contra el socialisme, que estava entestada en aixecar murs de contenció contra les idees dissolvents que venien de fora.
La cosa va acabar malament com tots sabem. Acabàrem dins el pou de la Guerra Civil, la repressió i les misèries duna llarguíssima postguerra, de la qual no nhem acabat de sortir del tot. Lesglésia mallorquina i mallorquinista que havia volgut forjar Antoni Maria Alcover, a lombra del bisbe Campins, no va tenir el mínim de generositat necessari com per encetar un diàleg amb els «altres». Com si fos possible un retorn a ledat mitjana, al temps de la fosca inquisició que descriu en Miquel López-Crespí tantes vegades. I així ens va anar. Lamable pàtria mallorquina dels ancestres acabà sent substituïda per laspra pàtria espanyola dels exèrcits salvadors.
Però tot això no lleva que el vicari Parera, com tants daltres, no fes una labor cultural i de recuperació de les tradicions i de la història molt lloable, que avui forma part del nostre llegat més valuós. I el mateix podríem dir de la seva tasca social, benèfica i associativa. Som qui som perquè venim dallà on venim, daquest garbuix de contradiccions i didentitats, a les quals no podem renunciar.
Santa Maria del Camí (19-XI-2020)
[21/11] «CNT del Norte» - «El Productor» - Míting d'homenatge a Durruti - Setmana Confederal Durruti - Nakens - Gravelle - Longfils - Dhermy - Steimer - Falaschi - Deware - «El Chato de Gràcia» - Vila - Laborit - Cervantes - Batoux - Salvador - Flores Magón - Henry - «Celesto el Topu» - Gras - Acero - Spinaci - Danjean - Mallén - Frank González - Arconada - García Sánchez - Pino - Benito - Martínez Algeciras - Edo
Anarcoefemèrides del 21 de novembre
Esdeveniments
Capçalera
de CNT del Norte
- Surt CNT del Norte: El 21 de novembre de 1936 surt a Bilbao (Biscaia, País Basc) el primer número del periòdic anarcosindicalista CNT del Norte. Órgano de la Confederación Regional del Norte. AIT–a partir del número 10 portarà el subtítol «Órgano de la Confederación Regional del Trabajo. AIT». D'antuvi trisetmanal (dimarts, dijous i dissabtes), a partir del número 37, de 16 de febrer de 1937, passarà a ser diari. En sortiren 111 números, l'últim el 16 de juny de 1937, poc abans que les tropes franquistes ocupessin Bilbao. Mantingué una línia crítica respecte al Govern basc, encara que en to moderat, i aquesta institució exercí com a resposta una forta censura governamental. Desaprovà l'exclusió de la CNT del Govern basc; lluità per la necessitat d'unió de totes les forces sindicals; advocà per la indissolubilitat de la lluita antifeixista amb les transformacions socials econòmiques; blasmà contra la burocràcia, la corrupció i tota forma d'amoralitat; reivindicà la necessitat d'un comandament únic per guanyar la guerra; i desconfià i criticà la Societat de Nacions i el Comitè de No Intervenció sobre les mesures que es prenien sobre la guerra civil, fent una crida a l'internacionalisme proletari. Dirigit per Manuel Chiapuso, hi van col·laborar Ramón Aceba, Felipe Alaiz, Fermín Arce, Manuel Beorlegui, Camillo Berneri, Germán Bleiberg, Castellanos, Cuende, Galo Díez, Justo Esparza, Juan Expósito, Fuello, Pedro Gabirondo, González Malo, Laurentino Gutiérrez, Hierro, Francisco Ibáñez, Demetrio Izaguirre, Lukazaga (Lucarini), Urano Macho, Cristino Merino, Moratinos, Orille, Paredes, Ángel Pino, Reparaz, José Rigal, Jacinto Rueda, Samperio, Sarrate, Solano Palacio, Tiberio Graco, Pablo Valle, Yáñez, etc.
***
Capçalera d'El Productor
- Surt El Productor: El 21 de novembre de 1936 surt a Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista El Productor. Órgano de la Federación Local y Comarcal de Sindicatos Únicos. CNT-FAI-JJLL. Trobem les firmes d’Enrique Enguix, Vicente Ferrero, G. Mataix Pareja, Vicente Gandia i Ricardo Morales, entre d’altres. El número 52, del 20 de novembre de 1937, està dedicatíntegrament a la figura de Buenaventura Durruti. En sortiren 57 números, l’últim l’1 de gener de 1938. La capçalera El Productor ha estat emprada nombroses vegades en el moviment llibertari hispà.
***
Ressenya
del míting aparegueda en el periòdic
madrileny La
Libertad del 22 de novembre de 1937
- Míting d'homenatge a
Durruti: El 21
de novembre de 1937 se celebra al teatre Apolo de València
(País Valencià) un
míting d'homenatge a la memòria de Buenaventura
Durruti Domínguez en complir-se
un any de la seva defunció. Fou organitzat pe la
Federació Local de Sindicats
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
València. L'acte fou presidit
per Manuel Pérez Feliu i hi van intervenir Miguel
González Inestal i Onofre
García Tirador, per la Federació Local de
Sindicats de la CNT; i Lucía Sánchez
Saornil, per «Mujeres Libres». Emilio Navarro
Beltrán havia d'intervenir per la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
però finalment no hi pogué assistir.
L'homenatge acabà amb un resum del mateix fet per
Pérez Feliu.
***
Cartell
de la "Semana Confederal Durruti" realitzat per Jesús
Guillén (Guillembert)
- Setmana Confederal Durruti:
Entre el 21 i el 27 de novembre de 1977 té lloc a
Barcelona (Catalunya) la«Semana Confederal "Durruti". En el aniversario de su muerte
y en
memoria de todos los confederales que, como el cayeron en la lucha por
la
libertad», organitzada per un conjunt de vell militants
anarquistes per
commemorar la mort de l'històric militant llibertari. Entre
el 21 i el 24 van
tenir lloc a diferents indrets de Barcelona conferències i
xerrades-col·loqui
sobre la figura de Buenaventura Durruti i sobre la
Confederació Nacional del
Treball. El 25 i 26, a l'Orfeó de Sants, es
projectà la pel·lícula Un pueblo
en armas i
altres sobre temes anarquistes i confederals. També el 26 se
celebrà un dinar confederal a Castelldefels, on Enric
Marcos, secretari del
Comitè Regional de Catalunya de la CNT, i Ricard Sanz hi
parlaren, entre altres
companys. L'últim dia, el 27 de novembre, unes 300 persones
es concentraren al
cementiri de Montjuïc davant les tombes de Durruti, Francisco
Ascaso i Francesc
Ferrer i Guàrdia, on es va fer una ofrena floral acompanyada
de parlaments,
palesant que l'acte era en memòria de tots els caiguts en la
lluita per la
llibertat, contra el feixisme i pel comunisme llibertari.
També davant la fosa
comuna de Montjuïc, on hi ha enterrat centenars d'anarquistes
i
d'antifeixistes, es guardà un minut de silenci i finalment
s'entonà A
las
barricadas i Hijos del Pueblo. L'acte de clausura es
realitzà aquest
mateix dia a l'Orfeó de Sants sota la presidència
d'Enric Marcos. Els actes van
ser aprofitats perquè antics membres de les columnes
confederals es trobessin
després de molts d'anys sense veure's. També hi
assistiren Émilienne Morin,
companya de Durruti, i Colette Durruti, filla de l'homenatjat. La CNT
es
mantingué orgànicament al marge d'aquests actes,
encara que hi assistiren
alguns membres; aquest fet fou durament criticat pels organitzadors.
Les
diferències entre els «vells» i els«joves» militants es van deixar sentir a
tots els actes.
Naixements
José Nakens Pérez
- José Nakens
Pérez: El 21 de
novembre de 1841 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el periodista,
republicà
radical insurreccionalista i anticlerical José Nakens
Pérez. De família humil i
liberal, son pare fou perseguit pel règim de Ferran VII
durant l'anomenada
Dècada Ominosa (1823-1833), fet que marcà el
destí de son fill. Per necessitat,
molt jove s'enrolà en el Cos de Carrabiners. En 1866 fou
destinat a la Direcció
General del Cos a Madrid, època en la qual ja havia escrit
dues obres de teatre
que mai no arribarien a representar-se. En 1866
començà a escriure en diversos
periòdics (El Jeremías, República
Ibérica) i en 1871 fundà El
Resumen. Els seus poemes patriòtics van gaudir
de certa fama, però va ser en el«teatre per hores» –peces curtes
generalment d'un
acte que eren populars per
la seva facilitat de versificació– on
reeixí;
però ni l'autor mateix recopilà
i edità aquestes obretes que ni tan sols signava. En 1876
començà a treballar
en el periòdic El Globo, des de les
pàgines del qual acusà Ramón de
Campoamor de plagiar Víctor Hugo, fet que
llançà el seu nom a les rotatives. El
10 d'abril de 1881, quan feia poques setmanes que els liberals havien
arribat
al poder, va treure el setmanari satíric,
republicà i anticlerical El Motín,
la finalitat del qual era combatre els conservadors, defensar la unitat
del
Partit Republicà i lluitar contra el poder del clergat. En
1891 tingué un fill
no reconegut amb l'actriu de repartiment Soledad Bueno, que
arribarà a ser un
destacat periodista (Javier Bueno). En 1897 va mantenir contactes amb
l'anarquista Michele Angiolillo, que en mateix any assassinà
Cánovas del
Castillo. En 1898 fou redactor de la revista més important
de la Generació del
98, Vida Nueva. Va defensar la via
insurreccionalista de Manuel Ruiz
Zorrilla i, encara que salvà de la seva crítica
Estanislao Figueras, primer
president de la República, blasmà contra els seus
successors, Emilio Castelar i
Nicolás Salmerón. Proposà la
creació de l'Assemblea Republicana i el 25 de
març
de 1903 es reuní amb gairebé dos mil republicans
que acordaren crear un únic
partit del qual fou nomenat Salmerón cap suprem, a proposta
seva, qui a més fou
elegit per ocupar un càrrec en la comissió
directora. Però, desil·lusionat,
dimití l'any següent i en 1905 se separà
de Salmerón, ja que aquest s'allunyava
d'una acció radical revolucionària. La tornada al
poder del Partit Conservador
el convertí en un perseguit i en menys de dos anys van caure
sobre el seu
mordaç periòdic 84 processos per delictes
d'impremta, amb copioses multes i
empresonaments dels seus directors legals; fins i tot alguns bisbes
dictaren
almenys 47 excomunions contra els redactors. No obstant
això, el periòdic
aconseguí sobreviure miraculosament, malgrat les minses
subscripcions i les
seves dificultats de distribució, ja que
pràcticament no es podia vendre al
carrer. A més, Nakens, fou escarnit pels propis republicans
moderats, com ara
Ruiz Zorrilla. En 1906 fou acusat d'amagar l'anarcoterrorista Mateo
Morral, que
havia llançat una bomba contra Alfons XIII; però
el que es demostrà fou que va
ajudar a amagar-lo a la redacció del seu
periòdic. Per aquest fet fou condemnat
el juny de 1907 a nou anys de presó. Durant el tancament a
la cel·la número 7
de la presó Model de Madrid va escriure una sèrie
d'articles en El País
que compilà en dos llibres –Mi paso por
la
cárcel i La celda número
7– on, entre altres coses, defensà el
programa de
reformes penitenciàries
de Rafael Salillas. Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de
l'Escola Moderna,
fou també detingut com a inductor de l'atemptat i, encara
que fou alliberat,
fou novament processat més tard i afusellat. El 8 de maig de
1908, a petició de
popular signada per Benito Pérez Galdós, fou
indultat pel govern d'Antoni Maura
i tornà a redactar El Motín,
afegint el subtítol «Semanario
Político» i
arribat a tirar 20.000 exemplars. La seva estada a la presó
l'havia donat cert
prestigi «martirològic» i les seves
edicions, com ara els fullets de la«Biblioteca del Apostolado de la Verdad» i les«Hojitas piadosas», assoliren
tirades de 100.000 exemplars. A partir de 1914, però, El
Motín començà a
perdre lectors. En 1918 emmalaltí de la vista, fet que li
impossibilitava
d'escriure, ell que era l'únic redactor de la
publicació. En la dècada dels vint
el periòdic estava en franca decadència,
però el gener de 1923 edità un número
extraordinari amb la col·laboració d'eminents
republicans (Roberto Castrovido,
Hermenegildo Giner de los Ríos,
Marcel·lí Domingo i Álvaro de
Albornoz). A
finals de 1924, diversos periodistes es mobilitzaren per recaptar
diners en la
seva ajuda i l'any següent l'Associació de la
Premsa, presidida pel metge maçó,
periodista i alcalde de Madrid, José Francos
Rodríguez, li concedí una pensió
vitalícia de 150 pessetes mensuals. Un any
després, el 12 de novembre de 1926
José Nakens Pérez va morir d'una
congestió cerebral a Madrid (Espanya). Sa
filla continuà editant El Motín.
Col·laborà en nombroses publicacions
periòdiques i és autor de centenar de llibres i
fullets.
***
Portada del segon número de La Nouvelle Humanité, realitzada per Émile Gravelle
- Émile Gravelle: El 21 de novembre de 1855 neix a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) el pintor, dibuixant i militant anarconaturista Émile Gabriel Joseph Gravelle. Sos pares es deien Henri Pierre Gravelle, oficial d'administració de la Intendència Militar, i Adèle Amélie Delambre. Instal·lat a París (França) va ser un dels animadors durant els anys 90 del segle XIX del corrent llibertari naturien–que no és exactament«naturista», ja que el moviment naturista no és anticientifista. Va organitzar nombrosos cicles de conferències i va ser l'editor, amb Henri Beylie i Henri Zisly, del periòdic L'État Naturel (1894-1898), que serà el germen del corrent naturien, vegetarià i vegà. En 1895, amb Bariol i Mombray, va ser responsable del Bulletin des Harmoniens (1895-1896). També va col·laborar en La Débacle Sociale (1896), de Jean Bosson i H. Sevron; L'Idée Libre, d'André Lorulot; Le Naturien (1898), d'Honoré Bigot; La Nouvelle Humanité (1895-1898), etc. Va ser gerent del butlletí naturienLe Sauvage (1898-1899). Durant l'«Afer Dreyfus» publicà articles en Le Père Peinard i altres publicacions satíriques, però també col·laborà amb premsa antisemita, com ara La Libre Parole i L'Anti-juif. Cap al 1900 es retirà al departament del Nord i fins al 1906 no tornà a París. Durant un temps participà en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) organitzades per Libertad. En 1904 va signar, amb altres (Hotz, Zisly, Armand, Marestan, etc.), un «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient». També va col·laborar en el número únic del periòdic parisenc L'Ordre Naturel. Clameurs libertaires antiscientifiques (novembre de 1905), publicat per Zisly, i en La Vie Naturelle (1907-1914), també de Zisly. Algunes il·lustracions seves es van publicar en L'Almanach des Ennemis de l'Autorité pour 1913, publicat per André Lorulot. Durant la Gran Guerra va col·laborar en Pendant la mêlée (1915-1916) i en la seva continuadora Par delà la Mêlée. Alguns cercles anarquistes reprotxaran Gravelle per participar com a dibuixant en la premsa nacionalista i antisemita. Émile Gravelle va morir el 17 de juny de 1920 al seu domicili del XX Districte de París (França).
***
Llibre
de Merlino imprès per Alexandre Longfils
- Alexandre
Longfils: El 21 de novembre de 1857 neix a Senzeille
(Namur, Valònia) el
tipògraf anarquista Alexandre Joseph Longfils. Entre l'abril
de 1891 i el
desembre de 1892 va imprimir 48 números del setmanari
anarquista de Sint-Joost-ten-Noode
(Brussel·les, Flandes) L'Homme
Libre.
Organe de combat pour l'émancipation des travailleurs,
portaveu del grup
anarquista «L'Homme Libre», que tenia com a
principals animadors Léon Dauphin,
Ferdinand Pintelon i A. Reniers, i que s'encarregà de
denunciar l'electoralisme
del Belgische Werkliedenpartij (BWP, Partit Obrer Belga). El 6 de
febrer de
1892 fou el gerent, amb A. Reniers, de l'únic
número del periòdic de Saint
Gilles (Brussel·les, Flandes) L'Armée
Nationale. Orgade du prolétariat libertaire.
També en 1892 va imprimir el
llibre de Francesco Saverio Merlino Nécessité
et bases d'une entente. Després de nombrosos
escorcolls al seu domicili i
impremta entre els anys 1892 i 1893, i del seu processament amb
Ferdinand
Pintelon pel Tribunal Criminal de Brussel·les en 1892,
sembla que deixà de
banda la militància. Sa companya fou Marie Louise Hautstont.
Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Portada
del número de La
Révolution Prolétarienne que
conté l'article de Paul Dhermy
- Paul Dhermy: El 21
de novembre de
1890 neix al X Districte de París (França) el
militant anarquista i
sindicalista Paul Émile Dhermy. Era el fill
primogènit de Charles Jean Baptiste Dhermy, empleat
ferroviari de la Companyia del Nord, i de Françoise Marie
Joséphine Drouet. El 12 de desembre de 1916 es
casà al IX Districte de París amb l'armillera
Charlotte Estelle Élisa Eusèbe. En aquestaèpoca vivia al número 118 del carrer Rivoli de
París. Membre del grup anarquista
de Saint Denis (Illa
de França, França), durant el congrés
de la Federació Anarquista Parisenca
(FAP), celebrat el 4 de juny de 1933, va ser nomenat membre de la
Comissió de
Control de la seva directiva. Després va ser nomenat membre
de la Comissió
Administrativa de la Unió Anarquista (UA) i administrador deLe Libertaire durant l'anomenat«Congrés
de la Unitat», celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 a
París, on
s'abandonà la sigla de la Unió Anarquista
Comunista Revolucionària (UACR) per
la de la UA. Delegat pels obrers de la seva fàbrica
automobilística Hotchkiss
de Saint Denis en un viatge organitzat pels Amics de la Unió
Soviètica (AUS) a
la URSS entre el 5 de gener i el 16 de novembre de 1934,
donà compta de la seva
estada a les pàgines de Le
Libertaire
sota el títol «Soviets 1933».
També relatà les seves impressions del periple
entre el 25 de desembre de 1933 i el 10 d'abril de 1934 a les
pàgines de La
Révolution Prolétarienne sota el
títol «Carnet de route d'un
délégué ouvrier
français». En aquests escrits
relatà la impossibilitat de parlar amb els obrers russos
durant les trobades
oficials i de fer visites o de desplaçar-se sense el control
incessant dels«intèrprets», a més de
palesar la seva impressió de sentir-se«utilitzat». El
juliol de 1934 col·laborà en el segon
número del periòdic Ce
Qu'il Faut Dire, publicat pel Comitè Internacional
de Defensa
Anarquista (CIDA) a Brussel·les (Bèlgica),
titulat «Pour la défense des
révolutionnaires persécutés en URSS.
Pour le droit d'asile et contre le
Guépéou», on també figuren
els testimonis de Nestor Makhno i de Volin. El juny
de 1935 va ser substituït per Jean Ribeyron en
l'administració de Le Libertaire.
Després fou membre de la«Falange de Suport» a Le
Libertaire,
on cada setmana els seus membres aportaven una determinada suma de
diners. Més
tard fou tresorer de la UA i vivia al XX Districte de París.
En 1938, en plena
guerra civil, passà una temporada a Barcelona (Catalunya),
des d'on mantingué
correspondència amb E. Armand. L'octubre de 1939 la policia
anotà que havia
abandonat el seu domicili de Pierrefitte-sur-Seine (Illa de
França). Després de
la II Guerra Mundial visqué a l'Illa de Llevant
(Provença, Occitània) i estava
subscrit a Le Libertaire. En 1949,
quan vivia a les Salins-d'Hyères (Provença,
Occitània), el seu nom encara
figurava en les llistes d'«anarquistes a vigilar».
Paul Dhermy va morir el 14 de març de 1976 a Ieras
(Provença, Occitània).
***
Mollie
Steimer (ca. 1918)
- Mollie Steimer:El 21 de novembre de 1897 neix a Dunaevtsky (Rússia) la militant anarquista i anarcosindicalista Marthe Alperine, més coneguda com Mollie Steimer. Quan tenia 15 anys sa família va emigrar i es va establir a Nova York (EUA). Trobà feina en una fàbrica de roba i aviat es va involucrar en activitats sindicalistes, fet que la va portar a llegir llibres polítics, com ara els d'August Bebel (Dona i socialisme), de Mikhail Bakunin (Estatisme i anarquia), de Piotr Kropotkin (Memòries d'un revolucionari) o d'Emma Goldman (L'anarquisme i altres assaigs). En 1917 ingressà en el grup de jueus anarquistes Frayhayt (Llibertat), de Nova York. Steimer compartia un pis de sis habitacions a Harlem amb altres membres del grup, lloc on es feien les assemblees i s'hi publicava el periòdic Der Shturm (La Tempesta). El grup Frayhayt s'oposava a la intervenció dels EUA en la Gran Guerra. L'agost de 1918, arran del desembarcament de tropes nord-americanes a Rússia, van publicar un fullet en anglès i jiddisch fent una crida als obrers americans perquè realitzessin una vaga general en suport a la Revolució russa. Denunciats per obrers «patriotes» i per un militant del grup confident de la policia, el 23 d'agost, sis membres del grup van ser detinguts per publicar articles que«soscavaven l'esforç bèl·lic nord-americà» i per«conspiració amb finalitats insurreccionals». Això incloïa la crítica al govern dels Estats Units per envair Rússia després que el govern bolxevic signés el tractat de Brest-Litovsk. Un membre del grup, Jacob Schwartz, va ser copejat amb tant acarnissament per la policia que va morir el 14 d'octubre. La resta va ser jutjat el 25 d'octubre de 1918 sota la Llei d'Espionatge; Steimer va ser declarada culpable i sentenciada a 15 anys de presó. Tres dels militants, Samuel Lipman, Hyman Lachowsky i Jacob Abrahams, van ser sentenciats a 20 anys. Moltes persones dels Estats Units van quedar horroritzades davant d'aquesta condemna, entre elles Roger Baldwin, Norman Thomas, Felix Frankfurter, Margaret Sanger i Lincoln Steffens. Es va formar la League of Amnesty of Political Prisoners (Lliga per l'Amnistia dels Presos Polítics) i es va publicar un pamflet sobre el cas titulat: Is opinion a crime? Steimer i els altres tres anarquistes van ser alliberats sota fiança a l'espera dels resultats de l'apel·lació, i durant els mesos següents, Steimer va ser detinguda set vegades, però sempre alliberada sense càrrecs després de passar per diverses presons. El 30 d'octubre de 1919 la van detenir i la portaren a la presó de Blackwell Island. El tribunal suprem va confirmar la condemna sota la Llei d'Espionatge i va ser traslladada a la presó de Jefferson City (Missouri). En aquest període el fiscal general, A. Mitchell Palmer, i el seu ajudant especial, John Edgar Hoover, van emprar la Llei de Sedició per engegar una campanya contra els radicals i les seves organitzacions. Aquesta legislació va servir per deportar els immigrants europeus que haguessin estat involucrats en activitats esquerranes. Steimer, Goldman, Berkman i altres 245 persones van ser deportades a Rússia. Steimer, deportada a la Unió Soviètica amb el vaixell«Estònia», va arribar a Moscou el 15 de desembre de 1921. El govern bolxevic odiava els anarquistes i ben aviat es va convertir en objectiu de la policia secreta soviètica. L'1 de novembre de 1922, ella i son company, Senya Fléchine, que havia conegut al Museu de la Revolució de Sant Petersburg, van ser detinguts i acusats d'auxiliar elements criminals. Condemnada a dos anys a Sibèria, Steimer va aconseguir escapar i va tornar a Moscou, on va treballar en la Societat d'Ajuda als Presos Anarquistes. Detinguda de bell nou, va ser deportada a Alemanya el 27 de setembre de 1923, on es va ajuntar amb Emma Goldman i Alexander Berkman a Berlín. Va obrir un estudi fotogràfic amb el Senya Fléchine a Berlín, va participar en el Comitè Mixt per a la Defensa dels Revolucionaris (1923-1926) i en la caixa de resistència per als anarquistes de la Associació Internacional dels Treballadors (1926-1932). En aquestaèpoca va col·laborar en la premsa anarquista –Freedom (Londres), Der Syndikalist (Berlin), La Protesta (Buenos Aires)–, explicant les seves experiències a la Rússia«postrevolucionària». Quan Hitler va arribar al poder, Steimer i Fléchine es van veure obligats a fugir a París en 1933, vivint en un mateix apartament amb la família Volin. Quan l'exèrcit nazi va envair França, com a jueva anarquista, va ser detinguda el 18 de maig de 1940, mentre que Senya Fléchine va poder salvar-se gràcies a l'ajuda de camarades anarquistes i es va refugiar a Marsella. La parella es va retrobar novament quan Mollie va poder fugir d'un camp d'internament. Abans de partir a l'exili americà van trobar-se per última vegada amb Volin. La parella es va instal·lar a Mèxic, on van muntar un estudi fotogràfic (Semo). Durant els anys setanta i començaments dels vuitanta va participar en pel·lícules sobre Emma Goldman i sobre el moviment anarquista jueu. Mollie Steimer va morir el 23 de juliol de 1980 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic) d'un atac de cor. El seu arxiu i el del seu company es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Fosco Falaschi
- Fosco Falaschi: El
21 de novembre de 1899 neix a Città di Castello
(Úmbria, Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Fosco Falaschi. Sos pares es deien Giuseppe
Falaschi, obrer,
i Enrichetta Pellegrini. Quan era un infant sa família
emigrà a l'Argentina i
s'establí a Buenos Aires. En 1916
començà a treballar al forn d'una
bòbila. En
1919 s'afilià a la Societat Obrera dels Treballadors de
Bòbila, que agrupava
els obrers que feien rajoles, maons, mosaics, etc., adherida a
l'anarcosindicalista
Federació Obrera Regional Argentina (FORA), i de la qual
esdevingué en 1923
secretari, a més de dirigir el seu òrgan
d'expressió El Obrero Ladrillero.Órgano del Sindicato de Obreros Ladrilleros y
Anexos. Aquest mateix any, va ser detingut per primera vegada
per«incitació a la vaga». Entre 1929 i 1933
va ser detingut en nombroses ocasions
com a mesura cautelar i sempre per les seves activitats sindicals. A
part del
front anarcosindicalista, milità en el grup anarquista«Umanità Nova» i en l'Aliança
Antifeixista Italiana (AAI). També va col·laborar
en el periòdic La Protesta
i en el seu suplement
literari. Les autoritats el vincularen amb el grup de Severino Di
Giovanni i el
desembre de 1932 es va veure implicat en l'aixecament organitzat pel
coronel Atilio
Cattáneo, que comptava amb el suport dels grups anarquistes
argentins. Detingut
el gener de 1933, va ser expulsat el 23 de juny d'aquell any per«activitats
subversives». Quan desembarcà a Gènova
(Ligúria, Itàlia), va ser traslladat a
Città di Castello, on se li va assignar la
residència. Pocs dies després fugí,
però el setembre de 1933 va ser detingut pels carrabiners de
Moncenisio quan
intentava passar clandestinament a França. Enviat de bell
nou a la seva ciutat
natal, de bell nou fugí i l'abril de 1934 fou severament
amonestat. L'agost de
1934 aconseguí finalment expatriar-se clandestinament a
França i després passar
a la Península. Establert a Barcelona (Catalunya),
col·laborà en els periòdics Solidaridad Obrera, en la
redacció del
qual treballà, i Tierra y Libertad,
on va fer servir el pseudònims FF
i Gino Fosco. Francisco Ascaso, des
del
Comitè Regional de Catalunya de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), el
proposà com a director de Solidaridad
Obrera, quan el seu responsable, Manuel Villar, fou
empresonat després de
l'aixecament anarquista del desembre de 1933. Instal·lat a
Madrid, visqué amb José
Ledo Limia i Miguel González Inestal, freqüentant
la redacció de Revolución
Social. Després dels fets
d'octubre de 1934, es detingut, empresonat a Madrid (Espanya) i
processat amb
Ledo, Benigno Mancebo i Miguel Hernández. A partir del gener
de 1936 es
desencadenà una àmplia campanya de suport pel seu
alliberament. Un cop lliure,
després de l'amnistia que portà el triomf del
Front Popular, tornà a Barcelona.
Arran del cop militar feixista, el 23 de juliol de 1936
s'allistà voluntari en
la Secció Italiana de la Columna«Ascaso», comandada per Carlo Roselli i Mario
Angeloni. Ben igual que aquest últim i altres companys
(Michele Centrone, Vicenzo
Perrone, etc.), Fosco Falaschi va morir el 28 d'agost de 1936 d'un tret
al
ventre durant la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó,
entre Osca i
Almudébar (Aragó, Espanya). La notícia
de la seva mort va ser ressenyada en els
diaris catalans i a les ciutats de Barbastro i de Figueres carrers
prengueren
el seu nom. Després de morir, Diego Abad de
Santillán traduí alguns textos seus–El trabajo responsable
(1936), Escritos selectos (1938) i La cura del odio. Palabras de juventud
(1938)– que van ser publicats per l'editorial Tierra y
Libertad i en la revistaTimón.
***
Necrològica
de René Deware apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 10 de febrer de 1977
- René Deware:
El
21 de novembre de 1906 neix l'anarquista i anarcosindicalista
René Deware.
Miner a la conca de Charleroi (Valònia), durant la II Guerra
Mundial participà
activament en la Resistència belga. Després del
conflicte bèl·lic continuà amb
la seva feina de miner i fou un dels animadors, amb sa companya Marie
Charlet,
de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), de
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) i de l'Aliança Obrera
Anarquista (AOA) a
Charleroi. René Deware va morir el 27 de desembre de 1976 a
Gilly (Charleroi,
Valònia).
***
Demetrio
García Pérez
- Demetrio García
Pérez: El 21 de novembre de 1906 neix a
Moscardón
(Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Demetrio
García Pérez, també
conegut com El Chato de Gràcia, ja que
es trencà el nas fugint de la policia.
Establert a Barcelona des de molt jove, en 1925 s'afilià al
Sindicat de la
Construcció de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) del barri de Gràcia.
En 1932 fou delegat de la Comissió de Paletes. A més de tresorer del Sindicat de la
Construcció de Gràcia, va ser fins
a finals de 1933 tresorer del Comitè Regional de la
Construcció de la CNT.
Participà activament en la constitució d'ateneus
llibertaris. Inscrit en la
llista negra de la patronal, durant la gran vaga de la
construcció de 1933 fou
empresonat i també arran dels fets d'octubre
d'Astúries. En 1936 va combatre en
la Columna Ascaso, on va ser responsable d'Intendència fins
a 1937. Amb la
militarització, fou nomenat capità del Servei
d'Informació Perifèric (SIP) de
la 121 Brigada de la 26 Divisió. En 1939 s'exilià
a França i patí els camps de
concentració i les companyies de treballadors.
Després actuà a la guerrilla del
Cantal i durant sis mesos es va veure obligat a amagar-se a les mines
de Gard.
Amb l'Alliberament milità organitzant federacions locals de
sindicats, en la
CNT de Pamiers i, més tard, a Tolosa de Llenguadoc. A
començaments dels anys
seixanta mantingué contactes amb Joan García
Oliver, a qui havia conegut a les
presons republicanes, a Estrasburg quan es gestava
l'organització de Defensa
Interior (DI). En 1968 formà part del grup editor d'El
Luchador. Sempre
es mantingué afí a la línia ortodoxa
confederal i contrari a l'Aliança Sindical
amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Sa
companya fou
Evarista Pérez Murciano. Demetrio García
Pérez va morir, després de caure
greument malalt a Luishon, el 21 de juny de 1976 a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània).
***
Necrològica
de Genís Vila Sitjas apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 21 de novembre de 1963
- Genís Vila
Sitjas: El 21 de
novembre de 1907 neix a Calonge (Baix
Empordà, Catalunya)
l'anarcosindicalista Genís Jaume Vila Sitjas, conegut com Nisu Vigila. Sos pares es deien Jaume
Vila i Anna
Sitjas. Durant els
anys republicans fou president d'«El Luchador»,
Sindicat d'Oficis Diversos adherit
a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Calonge. En
1936 presidí el
Comitè Antifeixista local en representació de la
CNT i entre novembre de 1936 i
maig de 1937 fou alcalde de Calonge. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França. A l'exili treballà de magatzemer i
milità en la CNT. Sa companya fou
Fausta Ferran Vidal, amb qui tingué una filla, Jacqueline
Vila Ferran. Malalt
durant molt de temps, Genís Vila Sitjas va morir el 23
d'octubre de 1963 al seu
domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
***
Henri
Laborit
- Henri Laborit: El 21 de novembre de 1914 neix a Hanoi (Tonquín, Indoxina francesa; actual Vietnam) l'investigador (biòleg, metge, cirurgià, etòleg, psicòleg), filòsof i escriptor llibertari Henri Marie Léon Laborit. Sos pares es deien Henri Ferdinand Laborit, metge auxiliar major de I Classe de les Tropes Colonials, i Denise Marie Léontine Eléonore de Saunière. Va estudiar medicina i després d'acabar els estudis universitaris es va fer cirurgià de la Marina francesa. Després va esdevenir investigador en diverses rames de la ciència, especialment de l'anomenada «etologia humana», en l'eutonologia (ciència que estudia la reacció de l'organisme a les agressions) i en l'estudi dels psicotròpics amb finalitats terapèutiques. Individualment o en equip va realitzar més de 700 estudis i descobriments mèdics. Va treballar en l'experimentació biològica dels tranquil·litzants, alhora que desenvolupava tècniques depurades d'hibernació artificial. El 18 de desembre de 1936 es casà a Bordeus (Aquitània, Occitània) amb Geniviève Susanne Marguerite Lucie Marie de Saint Mart. Durant la Segona Guerra Mundial va assolir notorietat en el camp de la medicina pel reeixit ús de la clorpromazina en les operacions quirúrgiques. En 1951, amb Hugenard, va descobrir l'hibernació artificial en l'ésser humà i l'any següent va estudiar l'ús de la clorpromazina en psiquiatria com a un dels primers neurolèptics per tractar l'esquizofrènia. Va donar la importància que tenia a la neuroglia i al conjunt de cèl·lules glials. Es considera que Laborit va ser el primer a sintetitzar l'GHB per a l'estudi del neurotransmissor GABA. També va ser pioner en l'estudi dels radicals lliures. En 1957 va rebre el premi Albert Lasker d'Investigació Mèdica (EUA), considerat el Nobel nord-americà, per les seves aportacions en l'estudi dels síndromes fisiopatològics, anestèsia i reanimació. En 1958 va crear el laboratori d'eutonologia de l'Hospital Boucicaut de París. Va rebre la Legió d'Honor de la República francesa en 1967. Dos anys després, els estudiants d'Urbanisme de la Universitat de Vincennes el van convidar a fer seminaris referits a biologia i urbanisme fins a 1974. Va ser professor convidat de biopsicofarmacologia de la Universitat de Quebec, a Montreal, entre 1978 i 1983. Es va fer més conegut, en 1980, per al gran públic quan va ser un dels protagonistes de la pel·lícula Mon oncle d'Amérique, d'Alain Resnais, on es recreen les observacions del científic en el comportament de les rates i la seva rèplica en els éssers humans; aquest film va obtenir el premi especial del jurat del Festival de Cannes de 1980. L'any següent se li va atorgar el Premi Anokhin de l'Acadèmia de Ciències de Moscou. Entre 1958 i 1983 va dirigir la revista Agressologie. Henri Laborit és autor de nombrosos llibres, com ara Les destins de la vie et de l'homme (1959),Société informationnelle. Idées pour l'autogestion (1973), La nouvelle grille (1974), Eloge de la fuite (1976), Dieu ne joue pas aus dés (1987), etc.; així com un llibre pòstum d'entrevistes amb Claude Grenié. Des del punt de vista llibertari, va participar activament en Radio Libertaire de París, per a la qual farà nombroses emissions; destaquen també les seves aportacions a la filosofia de no violència i a l'ecologia social des del vessant llibertari. Va estar molt influenciat per l'obra de Kropotkin Suport mutu. Sempre es va mantenir al marge dels estaments científics establerts. Henri Laborit va morir el 18 de maig de 1995 al XVI Districte de París (França). Un hospital a Poitiers porta el seu nom.
***
Necrològica
de Carlos Cervantes Vicente apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 22 de juny de 1980
- Carlos
Cervantes Vicente: El 21 de novembre de 1916 neix
a
Mojácar
(Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Carlos José Cervantes Vicente. Sos
pares es deien Carlos Cervantes i
María Vicente. Quan era molt jove emigrà a
Manresa
(Bages, Catalunya),
on s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1936 la seva mà
dreta va ser amputada. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va
ser internat en diversos camps de concentració.
Posteriorment va ser enviat a
treballar com a obrer agrícola a la regió Centre
de França. Després de la II
Guerra Mundial fou membre del secretariat de la Federació
Local de Nérondes (Centre,
França) de la CNT que s'acabava d'organitzar. Un cop jubilat
es traslladà amb
sa companya Carmen Camprubí a Mornay-Berry. Carlos Cervantes
Vicente va morir el 12 de maig de 1980 al seu domicili de Mornay-Berry
(Centre,
França) i va ser enterrat dos dies després al
cementiri d'aquesta localitat.
***
Notícia
de la detenció de Guy Batoux aparaeguda en el diari
barcelonès La
Vanguardia del 10 d'abril de 1963
- Guy Batoux: El 21 de novembre de 1939 neix a Dampierre-au-Temple (Xampanya, França) –moltes fonts citen erròniament Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França)– l'anarquista Guy Batoux, citat a vegades erròniament com Guy Battoux. Sos pares es deien Robert Batoux i Lucile Fernande Henriette Cuperly. Fill d'un ajudant en cap de la seguretat militar, es crià i va fer els seus estudis al Pritaneu Nacional Militar de La Flèche (País del Loira, França). Estudiant de filosofia, vivia a Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània) on feia de professor en un col·legi tècnic. A començaments dels anys seixanta entrà a militar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Si li va encomanar una missió i el 3 d'abril de 1963 creuà la frontera. Dies després, el 7 d'abril de 1963, va ser detingut, juntament amb Alain Pecunia i Bernard Ferry, acusat d'haver preparat un atemptat contra l'ambaixada nord-americana i contra la Basílica del Valle de los Caídos a Madrid com a mitjà de protesta contra la visita a Espanya del representant de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) A. Stevenson. L'agost de 1963 va ser traslladat a la presó madrilenya de Carabanchel. El 17 d'octubre de 1963 va ser jutjat en consell de guerra, defensat per Alejandro Rebollo, el mateix advocat que defensà el comunista Julián Grimau, i condemnat a 15 anys de presó per «possessió d'explosius i activitats subversives». A finals de juliol de 1966, a causa de les pressions de les autoritats franceses, va ser posat en llibertat, amb Bernard Ferry –Alain Pecunia havia estat alliberat el 17 d'agost de 1965–, i expulsat de l'Estat espanyol. Posteriorment s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF) a Bordeus (Aquitània, Occitània). Els últims anys de sa vida visqué, amb sa companya Sara Delicia Villagra Arzamendia, a Le Courneuve (Illa de França, França). Guy Batoux va morir el 6 de febrer de 2015 a l'Hospital General de Bobigny (Illa de França, França).
---
Crònica sentimental dels anys 70 - Una manifestació davant els jutjats de Palma (Mallorca) - Detencions i interrogotaris - Vet aquí un petit tast de la novel·la Joc d´escacs (Llibres del Segle)
Crònica sentimental dels anys 70 - Una manifestació davant els jutjats de Palma (Mallorca) - Detencions i interrogotaris - Vet aquí un petit tast de la novel·la Joc d´escacs (Llibres del Segle)
La policia política havia estat fundada i ensinistrada pels especialistes més eficients d´Europa en les tasques de la investigació, la tortura i l´assassinat: la Gestapo hitleriana. Himmler, un dels màxims cervells del règim nazi en la persecució de comunistes i jueus, l´ànima dels camps d´extermini, vengué a Madrid i Barcelona per a supervisar personalment la formació de la policia franquista. Posteriorment, després de la derrota del nazifeixisme europeu, foren els Estats Units els que s´encarregaren de continuar la formació de les forces repressives del règim. Sense abandonar la tortura, tota classe de maltractaments físics i psicològics, a conseqüència de les vagues d´Astúries dels seixanta i les primeres mobilitzacions universitàries, es reforçaren els sistemes d´espionatge. (Miquel López Crespí)
Amb Guillem i Jaume començàrem a caminar cap als jutjats. Era el moment en què, la mare arribava en taxi, amb una amiga. Va pagar l´import de la carrera i se situà davant la porta, a l´espera de la meva arribada.
Ja no podíem esperar més. Alguns raigs de sol travessaven la boira del matí il·luminant el cim dels arbres de la plaça del Mercat. A mesura que ens apropàvem al palau podia veure com nombrosos amics i coneguts sortien dels bars, dels racons més inversemblants de la zona. Els veia venir des del portalam del Teatre Principal, davallant per lescala que donava a la plaça Major... Tothom ens saludava i començava a cridar les consignes de rigor: Amnistia total!, Llibertat per als presos polítics!, República i Socialisme!... Em vaig emocionar. Madonava que molta gent havia deixat la feina, vengut dels pobles més llunyans, abandonat les classes a la facultat, per a trobar-se amb nosaltres davant la porta dels jutjats.
Instintivament, els saludàrem amb el puny tancat.
Era el moment de la veritat.
Caminàvem apressats. Es feia tard. Jo tenia els ulls fixos en la figura de la mare. La veia ansiosa, esperant inquieta. Els militants del partit començaven a ocupar la voravia, part de la plaça. Alguns cotxes, en veure el contingut dels cartells, feien sonar els clàxons en senyal de solidaritat. Joana repartia els fulls volanders entre els vianants i els conductors dels vehicles. Altres entraven als autobusos quan s´aturaven a la parada i els donaven la nostra propaganda, explicant el sentit de la concentració.
Amb Guillem i Jaume ens miràvem satisfets.
La primera acció començava prou bé. Els fotògrafs del Diario de la Provincia i lÚltima Hora havien començat a fer feina. Hi hauria fotografies de la detenció? Perfecte! Com més rebombori és creàs, millor aniria per Mateu Ferragut quan anàs a la Plataforma Democràtica a demanar un comportament més decidit en la defensa dels presos polítics.
De cop i volta, mentre avançàvem, sorpresos per lamplitud que agafava la protesta, em vaig fixar en les grans taques de pintura vermella existents damunt el portalam. Mateu Ferragut mho havia dit feia uns dies. Era la constatació que els grups alternatius es mobilitzaven pel seu compte. Sabíem que algunes de les accions més destacades eren obra dels anarquistes: tallar la circulació amb cadenes al carrer Colom i les Avingudes; rompre els vidres dalguns bancs; la pintura damunt larc dentrada als jutjats...
També alguns escriptors se solidaritzaren amb nosaltres. Cal fer especial menció de Josep M. Llompart, Jaume Pomar i Llorenç Capellà. Ser signaren manifests contra de les detencions. Llorenç Capellà escrigué un abrandat article al diari Última Hora. D´altres, no volgueren fer res.
Quan Mateu Ferragut, que anava d´observador a les reunions de la Plataforma, va demanar suport en la lluita contra el règim, sortien amb les excuses més banals. Sorprenia la capacitat de mixtificació, les burdes explicacions amb les quals pretenien seguir amb la consciència tranquil·la. Esperaven l´almoina que els pogués caure mitjançant els pactes; pugnaven per anar passant els dies sense fer res concret que destrobàs la migdiada dels satisfets.
Joana i Mateu s´encarregaven d´anar a cercar signatures entre els escriptors i professionals progressistes. O, almanco, d´això es vanaven molts dels que només eren antifranquistes de boqueta. En aquell temps jo ja havia guanyat el Ciutat de Palma de Teatre i altres guardons de poesia i narrativa a l´ambit dels Països Catalans. El meu nom, amb dificultats, començava a ser conegut. Quan alguns dels companys de confraria literària veien el meu nom entre els detinguts, de seguida exclamaven, babaus: Els autors només s´han de preocupar de la seva obra!.
Aquesta mena de simplificacions, excuses de mal pagador, tampoc no m´estranyaven. Què podíem esperar d´alguns dels fills dels militars i falangistes compromesos en la repressió, en l´assassinat de més de dues mil persones a les Illes? Sota la seva vestimenta hippiosa podies endevinar encara l´efecte dels discursos familiars.
Quan Mateu els demanava una signatura en solidaritat, feien anques enrera, s´amagaven sota les disfresses més inversemblants: la inoportunitat de les nostres accions quan, a les reunions secretes entre la pretesa oposició i el franquisme, s´obrien les portes de la Llibertat; el desacord amb la militància comunista, ja que, com a llibertaris, no podien assumir la defensa d´uns activistes que volien implantar un nou règim autoritari a l´Estat espanyol.
Qualsevol excusa era bona per a no implicar-se en res concret. Quan anaves a cercar-los per a una reunió, s´amagaven al racó més allunyat de la casa per a no obrir la porta. Com si no hi visquessin. Mai no obrien als companys que trucaven. Si no hagués estat un comportament tan miserable, hauria fet ganes de riure. Sovint, per fer la prova de la seva covardia, Mateu Ferragut i Joana havien arribat, sense fer gens de renou, fins a l´entrada. Es podia sentir la ràdio, parlar per telèfon... Però just premies el timbre, qualsevol soroll cessava d´immediat i un silenci paorós poblava aquell indret. Com si durant dècades la casa hagués estat deshabitada.
Tampoc no contestaven als missatges que els deixaven a la bústia.
Joves com érem, no pensàvem gaire en la manca de solidaritat de determinats personatges del món de la ploma i dels més diversos sectors professionals. La passió per aconseguir ser lliures ens dominava de cap a peus. Com si un potent corrent elèctric impulsàs cada un dels nostres moviments.
Caminava cap als jutjats amb pas apressat, al costat de Guillem i de Jaume. Volia arribar de seguida al racó on m´esperava la mare.
Ens abraçàrem amb força enmig dels aplaudiments de tots els presents.
-No et preocupis per res li vaig dir-. Ja veus que hi ha molts damics i no ens deixaran sols. Digués al pare, a loncle, als padrins que estic bé i animat. Tendràs notícies cada dia. Hi ha un comitè especial per estar en contacte amb els familiars dels detinguts. Us diran el dia i lhora setmanals que podeu venir a visitar-nos. Si no pots agafar lautobús, els ho dius i vendran a cercar-te amb cotxe.
Malgrat que era una dona valenta, vaig notar que tremolava. S´aferrava a mi amb força, com si no volgués que entràs al casalot. El temps corria a tota velocitat. Teníem la citació a les nou del matí i tan sols mancava un minut. Al carrer, els que demanaven el final de la repressió contra els partits desquerra sintensificaven. Alguns vianants sanaven afegint a la gent congregada i aplaudien, seguint les consignes dels que ocupaven el carrer.
Sebastià Puigserver, el nostre misser, ens va fer un senyal. El secretari del jutge ens esperava per a portar-nos al despatx on ens comunicarien una decisió que ja coneixíem per endavant: pagar la multa per la presentació clandestina del partit o ingressar a la presó. El judici restava per a més endavant, pagàssim la multa o anàssim a la presó. Talment com ens havia dit el Rosset de la Brigada Social: Aquesta vegada no teniu escapatòria. El vostre partit, vosaltres mateixos, heu comès un delicte i no us quedarà altra solució què pagar. I reia, sorneguer, mentre ens portava al calabós dels soterranis del Govern Civil.
Per què no havia comparegut a presenciar aquella victòria aparent?
No ho acabava dentendre.
Possiblement vigilava damagat des dalgun dels cotxes de la zona. O, qui sap!, devia haver delegat les tasques despionatge als policies infiltrats dins el món estudiantil? Teníem identificada una bona part dels agents de la Social. D´altra, no. Mai no sabies quina tàctica empraven els espies de la policia política. A vegades, vestits de hippies, amb barba i cabells llargs, pareixien els més extremistes a les assemblees i manifestacions. També podien ser al·lotes, amb falda llarga, de floretes, com els estudiants californians de la marihuana i el fes lamor, no la guerra tant de moda en temps de la guerra del Vietnam. El règim pagava generosament sicaris i delators. Sempre tenien a disposició abundor de voluntaris per a entrar dins els partits d´esquerra. Per això mateix, nosaltres no admitíem tothom de seguida.
La policia política havia estat fundada i ensinistrada pels especialistes més eficients d´Europa en les tasques de la investigació, la tortura i l´assassinat: la Gestapo hitleriana. Himmler, un dels màxims cervells del règim nazi en la persecució de comunistes i jueus, l´ànima dels camps d´extermini, vengué a Madrid i Barcelona per a supervisar personalment la formació de la policia franquista. Posteriorment, després de la derrota del nazifeixisme europeu, foren els Estats Units els que s´encarregaren de continuar la formació de les forces repressives del règim. Sense abandonar la tortura, tota classe de maltractaments físics i psicològics, a conseqüència de les vagues d´Astúries dels seixanta i les primeres mobilitzacions universitàries, es reforçaren els sistemes d´espionatge.
No era qüestió de fiar-se del primer que vengués a demanar l´entrada al partit! Els policies joves, els que havien estudiat a les acadèmies i fet cursets de perfeccionament als Estats Units, no eren tan ximples com les fornades provinents de la guerra i la postguerra. La utilització de la força bruta per aconseguir declaracions era complementada per una estudiada infiltració. Membres de la Social amb una determinada formació cultural podien entrar al grup i debatre sobre qualsevol qüestió política: les diferències entre l´estalinisme i el trotsquisme, els motius dels enfrontaments entre anarquistes i militants del PCE en els Fets de Maig a Barcelona l´any 1937. Per aprovar els cursos de policia, els havien fet llegir algunes obres dels clàssics del socialisme i l´anarquisme i, per això mateix, podien esdevenir experts en els debats entre militants revolucionaris. Coneixien igualment les diferències existents entre els seguidors de Santiago Carrillo i el proalbanesos del PCE(ml), entre els maoistes del Moviment Comunista i els també maoistes del PTE i la ORT. Se sabien moure com una anguila en el debat que feia referència a la construcció del socialisme en un sol país (tesi defensada per Stalin a la Rússia postrevolucionària) i la revolució contínua internacional (tesi que va costar la vida a Trotsky, assassinat per un membre del PSUC). Coneixien molt més algunes obres de Rosa Luxemburg, Lenin i Gramsci que alguns dels nostres militants de base. Aleshores, per evitar detencions, fèiem un llarg seguiment de la persona que volia entrar a lorganització. Durant més dun any romanien a les pre-cèl·lules, una forma de militància que no comprometia excessivament el partit. En cas que el policia denunciàs els militants tan sols podien caure en mans de la Social un parell dels nostres, mai una part important del grup.
De la novel·la de Miquel López Crespí Joc d´escacs, Llibres del Segle
Sa Pobla, la guerra i els camps de concentració feixistes - Infantesa - (un petit tast de la novella Els crepuscles més pàllids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)
Sa Pobla, la guerra i els camps de concentració feixistes - Infantesa - (un petit tast de la novella Els crepuscles més pàllids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)
De cop i volta, mentre ens llegia el dictat del dia, don Abelardo queia adormit, amb el cap enmig del llibre. Just en aquell moment, finida la ferrenya vigilància del mestre, ens hi apropàvem de puntetes-puntetes, com aquell que sacosta a un animal perillós i, en constatar la força del ronc, els ulls closos, el cos sense fer cap moviment, començàvem a jugar de forma incontrolada, llançant-nos el guix de la pissarra els uns als altres. Tampoc no es lliuraven de volar per damunt els pupitres les estimades plaguetes on hi havia les redaccions, comptes i dictats. (Miquel López Crespí)
De cop i volta, mentre ens llegia el dictat del dia, don Abelardo queia adormit, amb el cap enmig del llibre. Just en aquell moment, finida la ferrenya vigilància del mestre, ens hi apropàvem de puntetes-puntetes, com aquell que sacosta a un animal perillós i, en constatar la força del ronc, els ulls closos, el cos sense fer cap moviment, començàvem a jugar de forma incontrolada, llançant-nos el guix de la pissarra els uns als altres. Tampoc no es lliuraven de volar per damunt els pupitres les estimades plaguetes on hi havia les redaccions, comptes i dictats.
La nostra preocupació pel quadern, per si sespenyaria el forro de paper blau comprat expressament per a impedir taques de tinta o de l´oli de lentrepà, desapareixia de la consciència i tan sols ens importava el fet destavellar la plagueta contra el cap del company. El quadern o les bolles fetes amb el paper que hi havia a la paperera de la classe! Tot servia com a arma d´atac o defensa. Els més embogits, emportats per aquella febre destructora, eren capaços de llançar els llibres que hi havia damunt la taula del mestre, les gomes desborrar. Com si ja no els importàs que despertàs el mestre, disposats a acceptar qualsevol càstig quan don Abelardo obrís els ulls i s´adonàs del desgavell. Com era possible aquell canvi tan sobtat en lactitud d´uns alumnes que, fins feia poc, mentre el mestre feia el dictat, semblaven xotets de cordeta, allotells incapaços de fer una destrossa com aquella?
Ningú no ignorava que don Abelardo sadormia a classe perquè llegia a casa fins massa tard. La febre de la lectura el dominava i la seva era la darrera espelma que sapagava al poble. Una despesa, la dels llibres i espelmes, que segurament feia desaparèixer bona part de la seva esquifida paga de mestre.
Amb el renou fet per la tropa dallots desfermats i a lloure per la cambra, don Abelardo es despertava i el primer que agafava per les orelles el feia posar a un racó amb un parell de llibres damunt cada mà. Ara veig que érem mals de portar i que el mestre que escarníem tenia una paciència infinita amb nosaltres. Érem dolents, com els infants de tot el món i de totes les èpoques.
Mai no li demanàrem perdó per les nostres malifetes.
Ben cert que ell ens hauria llevat el càstig si hagués vist el mínim senyal de penediment en la nostra actitud. Sabíem que ens fitava de coa d´ull, esperant un gest que li indicàs que podia perdonar-nos sense que quedàs en dubte la seva autoritat. Gest que, evidentment, mai no sesdevengué per molt mal que ens fessin els genolls, malgrat sentíssim les punxades del dolor a les venes i nervis dels braços, maldament les llàgrimes ens rodolassin per les galtes: rierol salat que penetrava dins la boca tancada amb força a fi que, ni per casualitat, en sortís un gemec que pogués fer entendre com patíem.
Què volíem demostrar o demostrar-nos resistint, no demanant perdó? Quina estranya voluntat interior ens empenyia a refusar acotar el cap? Era la nostra infantil concepció de ser homes, de ser ja com els grans? Por que els companys ens tenguessin per dèbils i ens fessin labús? Com quan, exposant-nos a mil perills, jugàvem a botar per damunt un pou abandonat, enfilar-nos als arbres, entrar a una casa abandonada quan ja es feia fosc... Qui quedava el darrer seria la rialla dels amics que, sens dubte, farien córrer la notícia de la nostra covardia per tot el poble. Ah! si els pares shaguessin assabentat que quan marxàvem al bosc no era per a jugar a amagatois o amb les bolles de fang fetes a casa, cuites dins el forn, sinó per a demostrar als altres i a nosaltres mateixos que érem, indubtablement, els més valents, els allots més agosarats de la contrada. I per això mateix, perquè ningú no volia ser el darrer a saltar, enfilar-se als arbres, travessar el riu, llançar-se al safareig a nedar.
Alguna vegada sesdevenia linevitable accident. Coses d´infants, no tenen coneixement, mormolaven els més vells del poble, encenent la cigarreta moments abans d´entrar al funeral per a donar el condol als pares, que ploraven desesperats al primer banc de l´església. Com era possible que lallot shagués atrevit a travessar el riu amb el corrent tan fort que hi havia prop del pont?
Nosaltres sabíem que lamic que shavia emportat el corrent a més de cinc quilòmetres del poble havia estat el més valent de la colla. Quan ningú no shi atreví, olorant el perill, ell, per demostrar que no tenia por de res, deixà la cartera amb els llibres descola davall un arbre i, mirant-nos de dalt a baix, com aquell qui mira una tropa dinfantons atemorits, es llançà a nedar confiant en les seves forces. Era un bon nedador, ningú no ho dubta. Però els corrents del riu, els fondals, les branques ocultes dins laigua, són elements traïdors a tenir en compte.
Encara ens mirava una mica sorneguer mentre nedava, com si no hagués de passar res, quan de sobte desaparegué per sempre sota les aigües.
Ja no el vérem més fins que, una vegada que el trobaren després de cercar-lo durant un parell de dies, el veiérem dins el bagul, davant laltar major de lesglésia, el rostre blanquíssim, amb una cicatriu a la part dreta del rostre que, deien els entesos, li havien fet les pedres de la riba, allà on el van trobar.
En Joanet del forn no saturà a pensar en els perills amagats del riu.
Moltes vegades havíem parlat plegats dels fantasmes del bosc, dels genis malèfics que s´amagaven en la fondària de les aigües. En Joanet del forn sabia tant o més que tots nosaltres que no es podien provocar les ànimes daquells que no pogueren anar al cel. Els condemnats que, en companyia de bruixes i assassins, vaguen a l´espera que el dimoni els obri les portes de l´infern. Són els esperits que romanen ocults per les cases en runes, els pous abandonats, els fondals de la serralada, dins l´obscur reialme dels corrents del riu.
Tanmateix ho oblidà, posseït per la voluntat de ser més valent que nosaltres. Qui als deu o onze anys satura a pensar en els perills que ens encerclen del moment de néixer fins al dia de la nostra mort?
Mai cap no saturava a pensar si ens podríem rompre una cama caient del garrofer, o si, una vegada davallats al fons del pou amb una vella corda agafada al molí, tendríem prou forces per a sortir amb lajut dels que ens havien destirar des del brocal.
Jugàvem amb la mort sense anar a pensar que en qualsevol moment la bona sort podria desaparèixer i, en lloc de tornar a casa amb la roba bruta i unes esgarrinxades per les cames, hi podríem tornar com en Joanet des forn, en braços del pagès que ens hauria trobat entre lherba i el canyís de la vorera del riu, blancs com la calç.
Era un angelet, pobret!, exclamaven les veïnes del mort, i se senyaven una i deu vegades en una instintiva provatura de fer marxar els mals esperits que havien portat el dol al poble.
Quan el mestre queia adormit per uns instants i ens rebellàvem, jugant, esvalotats, com les gallines del galliner quan la madona entra al corral per a donar-los el recapte... era per oblidar el fantasma de lamic que planava damunt nostre, com una llosa pesant? Un homenatge postrer en recordança del darrer dia que llançava bolles de paper amb nosaltres? Una forma d'apaivagar el dolor instintiu que sentíem i que no sabíem com esmorteir?
Quan don Abelardo copsava el grau de bogeria que ens dominava, pegava un cop amb el regle damunt la taula i, sense pensar-ho dues vegades, castigava els primers que trobava al davant fent el gambirot.
Ningú no dubta que si haguéssim anat fins a la taula del mestre per a dir-li que no podíem sostenir els llibres, que els braços o els genolls ens feien mal, indubtablement que ens hauria enviat a seure, feliç per haver tengut lexcusa adient per a deixar en suspens el càstig. Passat el moment, el dictat hauria continuat, com si res no shagués esdevengut i, tornant a mullar els plomins dins el tinter, continiaríem escrivint just per la frase on don Abelardo havia quedat adormit: ...la grandiosa Catedral de Palma, de arte gótico, con sus riquíssimas puertas y su torre cuadrada, que se estima como joya arquitéctonica de gran mérito, conserva el túmulo de Jaime II de Mallorca, el bello panteón del Marqués de la Romana y un coro con magnífica sillería...
No tothom podia anar a escola en aquell temps. Els que disposàvem dun quadern i del llibre recomanat pel mestre érem uns privilegiats. Altres companys havien danar a feinejar amb cinc i sis anys, oferir-se pel que els propietaris els volien donar. Sovint la subsistència de la família depenia dels cèntims que pogués aportar de lallot. Infants que eren tot el dia rere els segadors, a lestiu, portant laigua per als grups dhomes i dones que segaven o ajudaven a fer els feixos per a portar a lera. Altres, els més afortunats, els que no havien danar al camp, restaven al costat del pare sabater o espardenyer, forner o botiguer ajudant des que sortia el sol fins que era fosca nit.
Més d´una vegada el pagament consistia en el menjar i, així i tot, moltes famílies quedaven conformades en saber que linfant no patia fam malgrat que s´alimentàs dels roïsos que queien de la taula dels senyors, les patates i la col que no volien els porcs.
Sabíem que érem uns privilegiats. I, per això mateix, volíem aprofitar el temps.
Tampoc no era segur que poguéssim romandre gaire anys anant a escola. Fent de moliners podíem subsistir, ajornar un temps lentrada a ledat adulta, al treball de dia i nit ajudant els pares. Però era molt lluny de les nostres possibilitats anar a l´institut de la ciutat i, molt manco, a la universitat.
Estudiar de metge o dadvocat, denginyer o veterinari eren fantasies exòtiques, somnis tan allunyats de la realitat que ningú gosava pensar-hi. Els pares havien envellit ràpidament. Quasi no podien portar endavant la feina al molí i, malgrat que ells no ens diguessin res, intuíem que ben prest també hauríem de deixar els bancs, els quaderns, els jocs a la plaça de davant lajuntament.
Per això anar a escola, fer els deures a casa, olorar, palpar els llibres nous de cada any era com anar a veure una daquelles pellícules que portaven els artistes ambulants que venien de Madrid. Cine mut, films de riure projectats damunt un llençol estirat a la taverna del poble i, a lestiu, fermat amb cordes a dues columnes de la plaça. Vint cèntims per sessió, que era una fortuna per a les cases dels pobres dabans de la guerra.
El pare i la mare sempre trobaven la pesseta necessària per a anar a veure la pellícula. El pare no ho feia per a fer-se més que els altres, els que no hi podien anar, ni per a seure vora els rics del poble. Ens estimava. Ell i la mare gaudien de veure la nostra cara dalegria amb les aventures de Buster Keaton o de Charles Chaplin. Jo veia com ens miraven de reüll, feliços.
Els més pobres, els amics de jocs del carrer, no podien entrar a la taverna convertida, per unes hores, en cinema improvisat, i provaven de guaitar per alguna retxillera de la porta, havent-se de conformar amb veure, enmig dempentes i cops de tots els que volien mirar pel forat, imatges fugisseres, sense poder copsar, com nosaltres, asseguts a les cadires de bova, talment prínceps d´un palau dencanteri, el desenvolupament de la història.
A lestiu tenien molta més sort, ja que aleshores bastava guaitar per les finestres o els terrats de les cases per a tenir indret preferent des d´on veure el film.
Larribada del cine, lactuació posterior dels artistes, poder seguir els trucs de màgia que feien sortir ànneres dels capells, coloms, un conill. El patiment de grans i petits quan el faquir, segur del que feia, fitant-nos als ulls, mostrant lespasa a tothom, la clavava a poc a poc en la gran capsa on hi havia lallota rossa. Una gran capsa pintada de blau amb munió destrelles desgastades pel viatge dalt dels carros que transportaven els objectes daquells circs per a pobres. Tot plegat, emperò, contemplat amb els ulls innocents dallotells que encara creien en els miracles, en fades i bruixes, en dimonis i en tots els éssers misteriosos que poblaven les nostres valls i muntanyes.
Quina sensació dalleujament quan el mag obria la capsa i lallota sortia sense ferides daquell munt d'espases travessades en totes les direccions! Com aconseguia fer-ho? Mai no ho endevinàvem. Però tothom aplaudia com si haguéssim estat els testimonis privilegiats d´un miracle.
Instants màgics, el circ, el mico ensinistrat a què donaven uns cacauets quan obeïa les ordres del domador. Fins i tot hi havia una serp, deien que molt verinosa, que sortia d´un cove quan el jove vestit de patge reial feia sonar el flabiol.
Encisats, només teníem ulls per als sinuosos moviments daquella serp que, imaginàvem, podia atacar i matar el músic que lentretenia amb la melodia que sortia del flabiol.
Quin silenci expectant fins que acabava el número i el domador acaronava tendrament lanimal que ens havia fet passar aquella penada. La mare, que no havia perdut detall, ansiosa no fos cosa que la bèstia deixàs el cove i anàs a amagar-se entre el públic, prop nostre, respirava alleugerida.
Segurament aquells anys foren els més feliços i despreocupats de la nostra existència. Encara serv a la memòria, de forma perenne, com un quadre que perdurarà en la meva retina fins al darrer dia de la meva existència, la imatge del vell molí, situat a les faldes de la serralada on era el poble. La infantesa desapareguda per la tenebrosa ofensa dels anys! El treball dels pares, la flaire de la farina, el soroll del riu i de les pedres del molí que feia girar laigua. I els germans, plegats, anant a escola, jugant pels caminois que portaven a lajuntament, ben prop del vell castell medieval que dominà la contrada en segles pretèrits.
Bevíem tot el que ens explicava don Abelardo com aquell assedegat que travessa el desert i de sobte troba un oasi amb una font daigua clara. Crec que va ser en aquella infantesa perduda en la distància quan ens submergírem per sempre en lencanteri de les paraules. Quin miracle, aprendre de llegir i escriure, començar a copsar el significat de les lletres que hi havia als llibres! Com descobrir un univers immens curull de possibilitats. Igual que la primera sensació que vaig sentir en entrar dins la mar de la mà del pare, o del dia que em vaig perdre, jo era molt petit, pels afores del poble i de sobte, atemorit, intuïa que els carrers sallargassaven fins a linfinit i no hi havia manera de trobar-hi la sortida. Les lletres dels llibres: com un laberint on et podies passar la vida resseguint mil enfonys inimaginables que et portaven a altres contrades i països. Una sensació dinfinitud que mai no em va abandonar i que, ja de gran, sentia cada vegada que agafava un llibre i obria les seves pàgines amb cura quasi religiosa, com aquell que obri la porta a tots els misteris.
[22/11] «La Alarma» - Concert de Ferré per Babar - Camet - Bonometti - Darsouze - Bianchi - Blot - Guéna - Carrasquer - Braman - Cortés - Iturralde - Camillò - Bejarano - Breffort - Alkalay - Antona - Monte - Castán - Valls - Walter - Cañadas - Liard-Courtois - Tochatti - Zanelli - Blanch - Navarro Navarro - Patán - Franchini
Anarcoefemèrides del 22 de novembre
Esdeveniments
Capçalera de l'últim número conegut de La Alarma
- Surt La Alarma: El 22 de novembre de 1889 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic anarcocol·lectivista La Alarma. Anarquía. Federación. Colectivismo. A partir del número 12, del 5 d'abril de 1890, canvià de capçalera i portà l'epígraf: «La constància en el treballés la font de totes les virtuts: l'ociositat és el germen de tots els vicis. La revolució és la ciència que hem d'estudiar escrupolosament, perquè ella ens portarà al triomf.» Editat per Ricardo Mella, era successor de La Solidaridad (1888-1889), també de Sevilla, i tingué una periodicitat setmanal, però amb irregularitats. Trobem textos de J. Buttari y Gaunaurd, Vicente García, Cristóbal Grima, Antonio Llorca, Donato Luben, Ricardo Mella, Manuel Ramos Herrera i Antonio Vélez, entre d'altres. Publicà per lliuraments el llibret de Nicolás Alonso Marselau El evangelio del obrero. Sortiren 25 números fins al 8 d'agost de 1890, però sembla que reaparegué de bell nou i que encara es publicava el maig de 1891. En 1901 s'editaria a Reus (Baix Camp, Catalunya) un periòdic amb el mateix títol.
***
Cartell
del concert de Léo Ferré en solidaritat amb Babar
- Concert de Ferré
per Babar: El 22 de novembre de 1982 se celebra a
l'Auditori Paul-Émile Janson
de la Universitat Lliure de Brussel·les
(Bèlgica) un concert del cantautor anarquista Léo
Ferré en solidaritat amb el
militant llibertari Roger Noël (Babar),
aleshores empresonat a Polònia. Babar havia estat detingut i
reclòs pel règim
comunista polonès per haver introduït
clandestinament un emissor radiofònic destinat
al moviment sindical Solidarność, aleshores il·legal. Babar
va ser jutjat
aquell mateix dia 22 de novembre de 1982 i l'endemà per un
tribunal militar
polonès i condemnat a tres anys de presó, pena
convertible en una fiança de
400.000 francs belgues. La suma va ser reunida en 48 hores
gràcies als
beneficis del concert de Léo Ferré i d'una
subscripció pública en la qual
participaren més d'un miliar de donants privats i tots els
partits polítics francòfons,
exceptuant el Partit Comunista de Bèlgica (PCB).
Després de 143 dies de
detenció en règim d'aïllament, Babar va
ser alliberat. El 13 de maig de 1992,
10 anys més tard i tres anys després de la
caiguda dels règims comunistes
europeus, el Tribunal Suprem polonès l'absolgué,
estimant que la seva acció va
ser més «solidària» que«criminal».
Naixements
Proclama de la II Comuna de Lió (23 de març de 1871)
- Camille Camet: El 22 de novembre de 1850 neix al barri de la Croix-Rousse de Lió (Arpitània) el membre de la Internacional i bakuninista Camille Camet. Sos pares es deien Pierre Joseph Camet, teixidor, i Thérèse Fontaine. Com a teixidor lionès (canut) s'afilià en 1869 a l'Associació Internacional del Treball (AIT) i el setembre de 1870 serà elegit secretari del Comitè Central de Salvació de França. L'11 d'abril de 1871 s'incorporà al LXII Regiment d'Infanteria a la guarnició Sant-Etiève, però desertà i passà a Suïssa. El 30 d'abril de 1871 tornà a Lió portant cartells revolucionaris i participà en la temptativa insurreccional als barris de la Gillotière i de la Croix-Rousse. Després del fracàs del moviment i de la repressió exercida per l'exèrcit, retornà a Zuric (Suïssa) el 20 de maig de 1871. Entre el 15 i el 16 de setembre de 1872 representà, amb Jean-Louis Pindy, les seccions franceses en el Congrés de la Internacional antiautoritària de Saint-Imier. Amic de Bakunin, marxà a Barcelona (Catalunya) el març de 1873, amb Charles Alerini i Paul Brousse, i més tard seran delegats de la Federació Regional Espanyola i de la «Secció en llengua francesa» de Barcelona en el VI Congrés General de la Internacional a Ginebra. Tots tres publicaren en nom del«Comitè de Propaganda Revolucionària Socialista de França Meridional» un manifest anarquista i crearen el periòdic La Solidarité Révolutionnaire. De tornada a França, després del Congrés de Ginebra, desenvolupà una intensa activitat llibertària a Lió i Sant-Etiève, elaborant un programa revolucionari per a una eventual proclamació d'una Comuna insurreccional basat en sis punts: Lió és declarada comuna lliure i autònoma; dissolució de la policia, la vigilància correrà a càrrec de cada ciutadà; abolició dels codis i de la magistratura i aquesta darrera és substituïda per un tribunal popular; revocació dels imposts indirectes i directes i substituïts per una taxa sobre la fortuna i la propietat; dissolució dels cultes; i anul·lació de l'Exèrcit permanent. Però, vigilat per la policia, fou detingut el novembre de 1873, amb altres 29 companys, i condemnat el 25 d'abril de 1874 a cinc anys de presó pel«Complot de Lió». Novament jutjat el desembre de 1874 per deserció, fou condemnat a cinc anys de treballs públics. El maig de 1879 va ser amnistiat i després esdevindrà un militat socialista seguidor de Jules Guesde. En 1892 serà responsable del Partit Obrer Francès (POF) per a la regió de Lió. Desconeixem la data i el lloc de la seva mort.
***
Ettore Bonometti
-
Ettore Bonometti:El 22 de novembre de 1872 neix
a Brescia (Llombardia, Itàlia)
l'anarquista i anarcosindicalista Ettore Bonometti. Nascut en una
família
obrera (Giovanni i Emilia Pasinetti), en 1890 s'adhereix al grup
anarquista «La
Rivolta» de la seva ciutat, on les seves activitats el
portaran en diverses
ocasions a la presó: en març de 1892 per cantar
cançons anarquistes i exposar
les seves idees antimonàrquiques, en agost de 1892, en
novembre de 1893, en
febrer de 1894, i en abril de 1895. A finals de 1895 es refugia a
Suïssa i,
després de la seva expulsió, al Regne Unit, on el
26 de juliol de 1896, amb
Francesco Cirri, serà un dels delegats del grup anarquista
de Brescia «La
Comuna» al Congrés Internacional Socialista.
Més tard tornarà a Brescia on
participarà en 1898 en els motins populars i, per fugir de
l'empresonament, es
refugiarà de bell nou al Regne unit, on restarà
fins a 1912. Tornat a Itàlia,
participarà en la fundació de la Unió
Sindical Italiana (USI) i en les lluites
antimilitaristes, especialment en les campanyes a favor d'Augusto
Masetti
(empresonat per contravenir ordres del seu coronel) i en la de suport
dels
soldats de Brindisi que es van amotinar per no anar a lluitar en
l'aventura
imperialista d'Albània. Va ser especialment actiu durant la
Setmana Roja de
1914. En juliol de 1920 va ser delegat de Brescia en el
congrés de fundació de
la Unió Anarquista Italiana (UAI). Mes tard, arran d'un
congrés a Brescia, va
amagar Errico Malatesta, buscat per la policia, i el va ajudar a deixar
la
ciutat. Va haver d'exiliar-se al Regne Unit, d'on serà
expulsat, passant a
França i després a Suïssa. Retornat
clandestinament a Itàlia, va ser detingut a
Milà, empresonat i deportat per les autoritats feixistes. Ca
seva i el seu
taller de sabater va esdevenir ràpidament un centre
de resistència i de
reunió contra el règim. Després de la
guerra, va engegar la reconstrucció del
moviment llibertari a Brescia a partir d'un míting de 50
persones. Ettore
Bonometti va mantenir-se
militantment actiu a la seva
ciutat fins que morí d'un accident de circulació,
el 22 de març de 1961 a
Brescia (Llombardia, Itàlia). Sa família va donar
els seus
papers a la Fundació Luigi
Micheletti (Centre de Recerca sobre l'Edat Contemporània) de
Brescia.
***
D'esquerra a dreta: René Darsouze, Aristide Lapeyre, un històric company de Limoges i Adrien Perrissaguet
-
René Darsouze:El
22 de novembre de 1876 neix a Llemotges (Llemosí,
Occitània) el
militant i propagandista anarquista Michel Darsouze, més
conegut com René
Darsouze. Era el fill primogènit de Pierre
Darsouze, esclopaire, i Anne Gagnier. Va
exercir de tipògraf a Llemotges, on va fer tasques
sindicals. Acomiadat per vaguista, va
treballar com a comptable a la cooperativa«L'Union». El 3 de maig de 1902 es casà
a Llemotges amb Madeleine Parot. Partidari dels milieux
libres (medis o ambients lliures, comunes
llibertàries), va fundar amb L.
Baile, en 1908, als afores de Llemotges, el falansteri de la
Clos-des-Brunes,
que va durar tres anys. Va pertànyer a
l'Associació dels Federalistes
Anarquistes (AFA) que Sébastien Faure, defensor de la puresa
anarquista, va
fundar el gener de 1928 arran del congrés parisenc de la
Unió Anarquista Comunista,
entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927, on Faure i els seus
amics –16
grups i 67 individualitats– rebutjaren no tan sols els nous
estatuts
de la
Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR)
sinó pertànyer a una
organització que els assimila a un partit. Darsouze,
secretari de l'AFA en
1928, va ser, entre 1929 i 1932, redactor en cap de La Voix
Libertaire
(París, 10 números d'1 de maig de 1928 a febrer
de 1929, i després a Llemotges,
394 números de l'1 de març de 1928 a juliol de
1939), òrgan de l'AFA, que en
maig de 1928 va succeir el periòdic Trait d'union
libertaire (París,
quatre números de l'1 de gener a l'1 d'abril de 19289) amb
el qual també havia
col·laborat. Com a redactor en cap, va ser detingut
per un oficial de Le
Mans que es considerava difamat per un article del periòdic
que havia escrit un
altre militant de Llemotges, i condemnat el 14 de setembre de 1931 a
dos mesos
de presó sense fiança, 300 francs de multa i
5.000 francs per danys i
perjudicis. A Darsouze li agradava la polèmica i sempre
estava disposat a
debatre amb militants de tendència diferent a la
seva, especialment amb
els militants comunistes del periòdic L'Écho
du Centre. Durant els
darrers anys de sa vida, per complementar la seva modesta
jubilació, va fer feina
de caixer en un cinema. René Darsouze va morir
el 21 de maig –algunes fonts citen
erròniament el 26
de maig– de 1962 a
Llemotges (Llemosí, Occitània).
***
Edmundo Bianchi
- Edmundo Bianchi: El 22 de novembre de 1880 neix a Montevideo (Uruguai) el diplomàtic, traductor, poeta, escriptor i autor teatral anarquista Edmundo Bianchi. La seva trajectòria com a autor teatralés extensa i els seus començaments es remunten a 1910 quan estrena La quiebra, a Montevideo, i Perdidos en la luz, de 1913, a Buenos Aires. Va escriure obres de caire social i va col·laborar amb l'anarquista Centre Internacional d'Estudis Socials, on va estrenar obres seves. Va abordar gairebé tots els gèneres teatrals, però va tenir especialment èxit en la comèdia musical (Los sobrevivientes, El hombre absurdo, El oro de los mártires, Sinfonía de los héroes, De América a las trincheras, Mamita,El mago de Nueva Pompeya...). La seva tasca literària es va desenvolupar tant en l'activitat dramàtica com en l'assaig, la poesia, la història, la crítica, etc. Va escriure els versos alguns tangos de caire«nativista» (Rosa criolla), dels quals van tenir èxit Pampero (1935), amb música d'Osvaldo Fresedo, i el mundialment famós Ya no cantas chingolo (1928), també conegut com Chingolito, que amb música d'Antonio Scatasso va ser cantat i portat a Europa per Carlos Gardel, a qui va veure actuar a teatres però mai no va tractar. També va escriure guions pera pel·lícules, com ara Dos destinos (1936), i va traduir nombrosos autors (Paul Geraldy, Maurice Maeterlinck, Paul Valéry, etc.). Va col·laborar en nombroses publicacions i en 1904 va començar a editar a Buenos Aires, amb Leopoldo Durán, el magazine Futuro, i entre 1907 i 1943, amb Roberto Giusti, la revista avantguardista Nosotros. Es va guanyar la vida com a diplomàtic de carrera amb el càrrec d'agregat cultural de l'Ambaixada de l'Uruguai a l'Argentina. Altres obres seves són Orgullo de pobre (1920), La senda oscura (1932), El alma lejana: poemas (1940), Cafetín del puerto (1940, amb Juan Carlos Patrón), Carlos V (1944), Antología de los poetas franceses contemporaneos (1944), entre d'altres. Edmundo Bianchi va morir el 29 de novembre de 1965 a Montevideo (Uruguai). Va ser el pare de l'humorista Marco Aurelio Bianchi (Colelo). En 2000 Carlos Zubillaga va publicar Cultura popular en el Uruguay de la modernización: dos textos«desconocidos» de Edmundo Bianchi, on l'autor exhuma dos textos de proselitisme llibertaris de Bianchi fins aleshores desconeguts.
***
Làpida
de la tomba de Norbert Blot al cementiri d'Aubigné-Racan
- Norbert Blot:
El 22 de novembre de 1886 neix a Dollon
(País del Loira, França) el mestre
anarquista Norbert-Lucien Blot. Era fill de Constant
Jules Eugène Blot, baster, i de
Marie Alexandrine Anne Chauvin. Actiu militant llibertari, fou mestre
d'escola
a Château-du-Loir i a Aubigné-Racan. Amb Camille
Letourneau fundà la Secció de
Mestres del departament de Sarthe (País del Loira) i
publicà articles en Le Bulletin
des Instituteurs de la Sarthe,
treballant especialment en la renovació de l'ensenyament i
en l'acció
corporativa i social. També col·laborà
en L'ÉcoleÉmancipée i participà en
nombrosos congressos de la Federació de Mestres.
Arran de les seves activitats sindicalistes, va ser traslladat
oficialment i
amonestat en diverses ocasions. El 10 d'abril de 1909 es
casà a Barbezieux (Poitou-Charentes,
França) amb Angèle Pré. La
pròrroga d'incorporació al servei militar no va
ser
renovada amb l'esclat de la Gran Guerra, i, després de caure
malalt a la
caserna, va ser incorporat al servei auxiliar i finalment llicenciat.
Norbert
Blot va morir de tuberculosi el 17 de març de 1917 a
Aubigné-Racan (País del
Loira, França) i fou enterrat al cementiri d'aquesta
localitat. Deixà vídua i
un fill de tres anys, Jean Norbert Blot, que va ser adoptat, arran d'un
sentència del Tribunal de Barbezières del 30 de
juny de 1920, per l'Estat francès.
***
René
Guéna
- René
Guéna: El
22 de novembre de 1887 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista,
antimilitarista i
sindicalista René Yves Guéna –a vegades
el llinatge citat erròniament com Quéna.
Sos pares es deien Claude Guéna, dependent, i Marie Anne
Coreuff. El desembre de 1905 s'enrolà
voluntari per a cinc anys en la Marina. Pels seus nombrosos
càstigs, va ser
degradat del seu grau d'artiller, però, així i
tot, aconseguí un certificat de
bona conducta que li va permetre el febrer de 1912 entrar a treballar
d'electricista a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra),
on, a
partir de 1913, començà a militar activament. En
aquesta època participà en manifestacions
antimilitaristes contra la «Llei dels tres anys»,
que instaurava un servei
militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit
francès per una
guerra amb Alemanya. L'11 de desembre de 1912 es casà a
Lambézellec (Bretanya) amb Anna Marie Girareh. Segons un
informe policíac de juliol de
1914, havia
declarat que, gràcies a la seva feina d'electricista, amb
alguns companys,
podia simular un accident i deixar sense llum i sense força
motriu tots els
tallers de l'Arsenal de Brest. Inscrit en el «Carnet
B» dels antimilitaristes,
quan esclatà la Gran Guerra va ser mobilitzat el 2 d'agost
de 1914 i enviat com
a electricista a Toló (Provença,
Occitània), destinat als cuirassats France
i Bretagne, i posteriorment al Lorraine
a Saint Nazaire (País del Loira, França). El
març de 1916 va ser destinat com a
electricista als tallers de l'Arsenal de Brest. Amb alguns companys,
analitzà
les conclusions de la conferència antibel·licista
que se celebrà entre el 24 i
el 30 d'abril de 1916 a Kienthal (Reichenbach im Kandertal, Berna,
Suïssa). En
aquesta època era el secretari de grup pacifista i al
domicili de François
Menez, al número 15 del carrer Marché Pouliguen
de Brest, se li enviaren
fullets i manifests de tota casta. També en aquestaèpoca distribuïa el
periòdic de Sébastien Faure Ce
qu'il faut
diré i estava en contacte amb el doctor Georges
Schklowsky de Berna (Berna,
Suïssa). En 1917, època en la qual vivia al
número 82 del carrer Luis Pasteur
de Brest, era el secretari de la Borsa del Treball d'aquesta ciutat i
secretari
de la Unió Departamental de la Confederació
General del Treball (CGT) del
Finisterre i quan François Dravalent en fou secretari, ell
n'esdevingué
tresorer. L'adhesió de la Unió Departamental de
la CGT al Comitè de Defensa
Sindicalista (CDS) va ser aprovada, però l'enviament d'una
salutació fraternal
als revolucionaris russos proposta per Alain Le Duff va ser jutjada
prematura
pel caràcter «massa confús»
de la revolució. A resultes de la seva
participació
en la vaga revolucionària de l'1 de gener de 1918, va ser
acomiadat de
l'Arsenal de Brest i trobà feina a la cooperativa de
descarregadors del moll i
d'estibadors «L'Égalitaire», de la qual
fou membre del seu primer consell
d'administració. Amb Léon Capitaine, Kervella i
Mézeu, jugà un paper central en
el comitè de vaga de l'Arsenal de Brest durant la vaga
d'abril a maig de 1918.
En 1920, arran d'un congrés de la Unió
Departamental de la CGT que se celebrà a
Carhaix-Plouguer (Bretanya), entrà a formar part de la junta
directiva, al
costat del llibertari Edmond Le Bris, nou secretari. El 5 d'abril de
1920
participà en el funeral del militant anarquista de l'Arsenal
de Brest Victor
Pengam. El 12 de juliol de 1920 participà en un gran
míting de protesta contra
la repressió governamental i a favor de l'amnistia general
per als mariners amotinats
al Mar Negre. El 15 d'octubre de 1920 va ser nomenat membre del consell
d'administració
de la Casa del Poble, consell format per 10 membres, set d'ells
anarquistes (Hervé
Cadec, Jules Le Gall, René Guéna, Edmond Le Bris,
Paul Gourmelon, René Martin i
Jean Tréguer). Estibador des de 1919,
reemplaçà Jean Tréguer en la
direcció del
seu sindicat, fins 1924, any en el qual aquest reprengué el
seu càrrec. A
començament dels anys vint fou delegat del Sindicat
d'Inscrits Marítims en el «Comitè
Sacco-Vanzetti» i va ser inscrit en el «Carnet
B» l'1 d'octubre de 1922. Fou
secretari de la UD-CGT en el «Comitè de
Vigilància i Acció» contra les
maquinacions
d'Acció Francesa (AF), comitè fundat el 6 de
juliol de 1923 per René Martin i
en la direcció del qual hi havia sis anarquistes i quatre
comunistes. Casat i
amb dos infants, a partir de 1923 visqué al
número 49 del carrer Poulic al Lor
de Brest. En 1924 s'establí a Saint-Nazaire i en 1926 va ser
inscrit en el«Carnet B» del departament del Loira Inferior. En
aquesta època treballava a
les obres de finalització del creuen Jeanne
d'Arc a les Drassanes de Penhouët de Saint-Nazaire.
El 23 de setembre de
1928 va ser esborrat del «Carnet B» del departament
de Finisterre. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
d'Antonio Carrasquer Cano apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 10 de març de 1963
- Antonio Carrasquer Cano: El 22 de novembre de 1889 neix a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Carrasquer Cano. Sos pares es deien Francisco Carrasquer i Ambrosia Cano. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bellver de Cinca, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Treballà com a estibador al port de Marsella (Provença, Occitània) fins als 70 anys i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou María Nassarre Alegre. Antonio Carrasquer Cano va morir el 13 d'octubre de 1962 al seu domicili del barri de la Rivière de Montlion (Llenguadoc, Occitània), ciutat a la qual havia arribat 15 dies abans.
***
Notícia
sobre el processament de Jean Braman aparegut en el diari
parisenc La
Dépêche del 15 de gener de 1931
- Jean Braman: El
22 de novembre de 1894 neix a Niça (País
Niçard, Occitània) l'anarquista i sindicalista,
després comunista i finalment col·laboracionista
filofeixista, Jean François
Braman, conegut com Fribourg. Sos
pares es deien Joseph Braman, guardià de la Pau, i
Thérèse Delserre. Treballava
d'ajustador mecànic en la Companyia de Ferrocarrils de
París a Lió i al
Mediterrani (PLM), a les cotxeres de Saint-Roch de Niça. En
1912 va ser
destinat a les cotxeres dels equipatges de la flota i durant la Gran
Guerra
lluità voluntari com a contramestre mecànic. En
1919 prengué part, juntament
amb André Marty, en els motins del mar Negre i la Prefectura
el va inscriure en
el «Carnet B» dels antimilitaristes. Fou membre de
l'Associació Republicana
d'Antics Combatents (ARAC), de la qual va ser el seu president federal,
i
secretari de la secció de Niça dels«Alliberats de la Gran Guerra»,
col·laborant en Le
Libéré, el seuòrgan d'expressió. El 7 de desembre de 1920 es va
casar a Niça amb Cécile
Felicité Eliotrofe. Segons un informe policíac
del 31 d'octubre de 1925 formà
un Grup d'Estudis Socials a les cotxeres de Saint-Roch, amb
François Laura i Fredéric
Stackelberg, contra les maniobres comunistes. Aquest mateix any
animà el Comitè
Local de Lluita contra la Guerra del Marroc. En 1926, amb
François Laura i
Fredéric Stackelberg, engegà un projecte de
creació d'una Universitat
Proletària de Niça. En 1927
col·laborà en La
Provence ouvrière et paysanne. En 1930 fou
responsable de la redacció de À
toute vapour, òrgan del Sindicat
Unitari dels Ferroviaris del PLM, on lluità contra les
directrius comunistes.
El juliol de 1930 presidí una conferència de
Sébastien Faure. Durant els anys
trenta participà en nombrosos mítings i reunions
contra l'expulsió de militants
italians i espanyols. Després d'una d'aquestes reunions, va
ser apallissat per partidaris
del feixisme italià i acabà a l'hospital. El 14
de gener de 1931 va ser jutjat
pel Tribunal Correccional de Niça per «crida a la
desobediència i al crim amb
la finalitat de propaganda anarquista», però va
ser absolt. En 1934 va ser
nomenat delegat de Propaganda de l'ARAC. Partidari de la
reunificació sindical,
fou membre del Comitè d'Unitat i d'Acció del PLM.
En un informe de la
Prefectura de Policia del 19 de novembre de 1936 es cita
erròniament la seva
pertinença al Partit Obrer Internacional (POI) trotskista i
precisa que va fer
un viatge d'informació a Barcelona (Catalunya) on va ser
rebut pel Partit Obrer
d'Unificació Marxista (POUM) i per la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En
tornar d'aquest viatge, el 17 d'octubre de 1936 va fer un discurs al
Savoy de
Niça on declarà que la destrucció
d'esglésies per part dels revolucionaris
espanyols era un «benefici social», fet pel qual va
ser processat i inculpat
d'«apologia del crim», però finalment,
en el judici del 17 de desembre d'aquell
any, el cas va ser sobresegut. El 31 d'octubre de 1936
dirigí una operació de
contraban d'armes per al suport de la República espanyola al
port de Niça en
conxorxa amb els mariners del vapor espanyol Turia.
En 1937 esdevingué president de la Federació
Departamental
de l'ARAC, de la qual també fou comptable. Aquest mateix any
va ser criticat
pels comunistes per haver acceptat cartells del POUM en una
exposició de l'ARAC
sobre la Revolució espanyola. El maig de 1938 era a Espanya
i entrevistà a
València (València, País
Valencià) al premi Nobel de literatura espanyol
Jacinto Benavente Martínez per al periòdic Petit
Niçois. Fitxat per la policia com a llibertari,
també va ser considerat per
aquesta com a «favorable a la Unió
Soviètica», de fet va participar en els anys
trenta en actes d'amistat franco-soviètics i del Front
Popular i en 1935 va fer
una necrològica elogiosa d'Henri Barbusse.
Després de la mort d'un dels seus
fills de 18 anys, abandonà la militància. Durant
la II Guerra Mundial milità en
el Partit Popular Francès (PPF) i va fer costat el Govern de
Vichy,
posicionant-se contra l'imperialisme soviètic, el comunisme,
l'URSS i el
capitalisme nord-americà. En aquesta època va ser
integrat en el cos diplomàtic
i nomenat president del Tribunal Militar de Rastatt
(Baden-Württemberg,
Alemanya). De tota manera, pel seu suport als insubmisos, va ser
detingut pels
nazis. Després de la guerra va ser depurat. Acostat a
Charles de Gaulle,
esdevingué, a proposta de André Malraux,
propagandista del Reagrupament del
Poble Francès (RPF), partit polític pel qual es
presentà en 1951 a les
eleccions legislatives. En 1952 abandonà l'RPF per
dedicar-se a fer més de
vuit-centes conferències anticomunistes entre aquest any i
1956 enquadrat en«Paix et Liberté». Es
presentà novament a les eleccions legislatives del 2 de
gener de 1956 pel departament del Gers; sense cap èxit,
abandonà definitivament
la carrera política. Jean Braman va morir el 14 de novembre
de 1987 a
Bourron-Marlotte (Illa de França, França) i va
ser enterrat al cementiri
d'aquesta localitat.
***
Necrològica de Miquel Cortés Bonell apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de maig de 1963
***
Francisco
Iturralde Cabeza de Vaca
- Francisco
Iturralde: El 22 de novembre de 1896 neix a Valladolid
(Castella, Espanya) el
mestre racionalista, matemàtic i militant anarquista i
anarcosindicalista
Francisco Iturralde Cabeza de Vaca, també citat com Francisco Iturralde y Cabeza de Vaca.
Fill d'una família acomodada,
son pare, metge militar, es deia Francisco Iturralde López i
sa mare María
Zenaida Cabeza de Vaca. Després de fer tres anys de la
carrera de medicina, abandonà
els estudis arran de conèixer sa futura companya, Marina
Ochotorena. Preparà
oposicions a l'Acadèmia de Comunicacions i les
aprovà. L'octubre de 1920 va
ingressar com a Oficial 3r en el Cos Estatal de Telègrafs i
exercí l'ofici a
diversos llocs, com ara Màlaga, Melilla, la Corunya
(1923-1924), Las Palmas de
Gran Canaria, Reus i Barcelona. En aquests anys esdevingué
un actiu militant
anarquista. El novembre de 1930 s'establí a Pontevedra
(Galícia), on milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) i en el Centre Sindicalista de Vilalonga (Sangenjo, Pontevedra,
Galícia).
En 1932, amb el cambrer anarcosindicalista Desiderio
Comesaña Prado, fundà l'Ateneu
Obrer de Divulgació Social. El 15 de juliol de 1932 el seu
domicili va ser
escorcollat per les autoritats. La seva
col·laboració en el periòdic Revolución va fer que el gener
de 1933 fos
expulsat del seu càrrec de primer oficial del Cos Estatal de
Telègrafs, però no
de l'ofici, i el març d'aquell any fou traslladat
forçosament a Ferrol (la
Corunya, Galícia) com a mecànic interí
de les oficines de telègrafs.
Posteriorment, quan fou acaparat pels comunistes de Pontevedra,
deixà de
col·laborar en Revolución.
Acabat
d'arribar a Ferrol, amb sa companya, engegà el projecte de
crear una escola racionalista
al seu domicili, al número 159 del carrer Canalejas, actual
carrer Magdalena. L'Escola
Racionalista de Ferrol s'inaugurà el 2 de maig de 1933; sa
companya impartí les
classes als infants i ell als adults. Posteriorment comptà
amb el suport de la
CNT, de la Lliga Racionalista de Ferrol, creada el 31 de juliol de
1933, i del
sacerdot excomulgat Matías Usero Rey-Torrente, que la
dirigí oficialment, a més
destacats militants i intel·lectual d'aleshores
(Ramón Rego Freire, José Merlán
Picos, Luis Abella Beade, Francisco Lledó
Martínez, Álvaro Paradela Criado,
Mario Rico Cobas, Manuel Mayobre Casteleiro, Maximino Romero, Julio
Sanz, etc.).
Per ajudar a mantenir l'Escola Racionalista de Ferrol, els treballadors
anarcosindicalistes de la comarca organitzaren la Lliga Racionalista de
Ferrol,
que proporcionà a l'escola diners i suport material, a
més de canalitzar
l'activitat administrativa i burocràtica generada.
També en 1933 creà, amb
Desiderio Comesaña, el grup anarquista«Natura», que coordinà les tasques del
Comitè Regional Galaic de la FAI. El gener de 1934 va ser
detingut per haver participat
en una reunió sindical il·legal a Neda (la
Corunya, Galícia) i també el
novembre d'aquell any arran del moviment revolucionari del mes
anterior.
Destacat orador, conferenciant i polemista–destacà una polèmica que
mantingué entre
1933 i 1934 amb Matías Usero sobre «Materialisme i
existència de la divinitat»–,
durant els anys republicans va fer mítings arreu de
Galícia. També tingué una
bona reputació com a matemàtic i mantenia
correspondència amb l'eminent Julio
Rey Pastor. Entre 1935 i 1936 col·laborà en Brazo
y Cerebro de la Corunya, especialment amb articles de
divulgació científica.
En 1936, quan el Front Popular, abandonà l'escola per
discrepàncies amb
l'orientació i la qüestió
econòmica i es lliurà al projecte de
creació d'una
Universitat Popular («Universitat
Proletària»), iniciativa que va ser frustrada
pel cop militar feixista de juliol de 1936. Fugint de la
repressió, d'antuvi
s'amagà a les localitats de la Corunya de
Jubia-Narón i As Somozas, però va ser
detingut per la Guàrdia Civil i tancat a la presó
d'Escollera de Ferrol.
Francisco Iturralde Cabeza de Vaca va ser inculpat per un tribunal
militar i,
sobreseguda la causa el 22 d'agost, va ser afusellat el 10 de setembre
de 1936
al cementiri de Canido de Ferrol (la Corunya, Galícia) i
enterrat allà mateix. Marina
Ochotorena quedà a càrrec de sos sis fills.
Francisco Iturralde Cabeza de Vaca (1896-1936)
***
Foto
policíaca de Giovanni Camillò
- Giovanni
Camillò: El 22 de novembre de 1897 neix a
Maropati (Calàbria, Itàlia)
l'anarquista Giovanni Camillò, també conegut com John Camillo. Sos pares es deien Antonio
Camillò i Carmela De
Guisa. Fill d'una família obrera modesta, assistí
als tres primers anys de
primària alhora que aprengué l'ofici de sabater.
Sembla que mentre visqué al
seu poble no s'interessà per la política. Quan la
Gran Guerra, en 1915, es
presentà com a voluntari i lluità als fronts de
Gorizia (Friül) i en l'ofensiva
de Mosa-Argonne. Durant la Gran Guerra conegué a Ancona
(Marques, Itàlia)
Errico Malatesta, que esdevingué un gran amic seu, i es
vinculà al moviment
anarquista. Un cop llicenciat en 1920, buscant feina, emigrà
primer a Buenos
Aires (Argentina) i després als Estats Units, on es va fer
propagandista del
moviment llibertari i milità en el grup editor del
periòdic Il Martello, al
voltant de Carlo Tresca.
El juny de 1929, durant una inspecció de correu efectuada a
Roma (Itàlia), les
autoritats segrestaren una carta seva dirigida a Errico Malatesta, al
número 8
de Piazzale degli Eroi. Alertats els consolats italians de Nova York
(Nova
York, EUA) i de Boston (Massachusetts, EUA), en 1931 va ser localitzat
a
Somerville (Nova Jersey, EUA), on continuava amb la seva
militància
llibertària. L'octubre de 1931, sota la
influència de Vittorio Paolo Blotto i
Efisio Costantino Zonchello, entrà a formar part del grup
editor de L'Adunata dei Refrattari
i va ser inscrit
per les autoritats en el registre fronterer d'anarquistes, amb l'ordre
d'escorcoll i de fitxatge, que va ser rectificada posteriorment per la
de
detenció. En morir Errico Malatesta, va recaptar per a la
seva companya Elena
Melli la suma de 154.40 lires per a finançar l'enterrament
del cos. Visqué amb
una italiana amb qui tingué alguns infants. L'estiu de 1933,
la fam i la misèria
mataren un fill petit seu. En 1934 destacà en la
manifestació del Primer de
Maig a Nova York. Posteriorment continuà mantenint
correspondència amb els
cercles anarquistes europeus, entre ells el «Pro
Spagna» a Itàlia, al qual
estava inscrit. En aquesta època també rebia des
de Ginebra (Ginebra, Suïssa)
els periòdics Sorgiamo iIl Risveglio, i li arribaven les
edicions
impreses a Buenos Aires (Argentina) per Severino Di Giovanni i altres
publicacions anarquistes. El juliol de 1937 publicà en el
periòdic Il Proletario
l'article «Buffoni!», en
el qual condemnava el papa Pius XI per haver condecorat amb l'Orde de
l'Esperó
d'Or el dictador Benito Mussolini. Desconeixem la data i el lloc de la
seva
defunció.
***
Benigno
Bejarano Domínguez
- Benigno Bejarano Domínguez: El 22 de novembre de 1900 neix a Alburquerque (Badajoz, Extremadura, Espanya) el periodista i escriptor anarquista Benigno Bejarano Domínguez. Sos pares es deien Segundo Bejarano Cordero i Petra Domínguez Pérez, i fou el menor de tres germans. En seu interès pel periodisme i el moviment llibertari començà durant l'adolescència i en 1916 ja publicà articles en España Nueva i en 1919 en Solidaridad Obrera de Bilbao i en El País de Madrid. D'antuvi exclòs del servei militar per la seva feble complexió física, l'1 d'agost de 1923 ingressà com a soldat a Alburquerque i el 8 de febrer de 1924 va ser destinat al Regiment d'Infanteria de Vergara Núm. 57 de Barcelona (Catalunya). Durant la seva instrucció tingué problemes amb les autoritats militars per deserció, però fou definitivament indultat el juliol de 1927. Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París (França), on estudià a la Sorbona. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant els anys republicans col·laborà en la premsa llibertària i confederal. En 1933 va ser empresonat un temps. Acostat al trentisme d'Ángel Pestaña, en 1933 s'allunyà conjunturalment de la CNT i fou secretari de la Junta Directiva de l'Agrupació madrilenya del Partit Sindicalista (PS), però hi retornà en 1936. En 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus. En 1941 vivia amb sa companya Conchita en un hotel de Bordeus (Aquitània, Occitània), amb Antonio Casanova, Teresa Ronchera i l'artista Eleuterio Blasco Ferrer, i es guanyava la vida gràcies a la reproducció de quadres i d'altres feinetes. En aquesta època conegué Abel Paz. Mantingué relacions a La Rochelle i a Bordeus amb intermediaris franquistes per establí col·laboracions amb la finalitat d'alliberar presos i commutar penes de mort a la Península, però una assemblea confederal a Bordeus el desautoritzà, fet que provocà la seva detenció per la Gestapo en 1942. Tancat al Fort de l'Hâ de Bordeus, en 1943 va ser traslladat a Campiègne (Picardia) i l'octubre d'aquell any confinat al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg, Alemanya), del qual passà al de Salzgitter-Watenstedt (Baixa Saxònia, Alemanya), on acabà en un comando de paletes per a la construcció de barracots. Malalt dels pulmons, va ser gasejat pels nazis en un«camió fantasma» l'estiu de 1944. Trobem col·laboracions seves, de tota casta (articles literaris, científics, humorístics i crítics; contes, textos d'anticipació, etc.) i moltes vegades fent servir els pseudònims de Lazarillo de Tormes o de Dionisiere, en Ágora,La Calle, Cultura Libertaria, España Nueva, Estudios,Lecturas, El Progreso, El Sindicalista, Solidaridad Obrera, etc. És autor de La bestia humana, Historia de Don Silvio de Alburquerque, El hombre que vendía la camisa,El menudo mundo de los hombres serios, La mujer enigma, El secreto de un loco (1930), La huella heráldica (1931), El caso del doctor González (1932), Fantasmas (1932), El fin de una expedición sideral. Viaje a Marte (1932), Turistas en España. Novela epigramática (1932),Conspiradores. La herencia de mi tío (1933), Sanjurjo. Un general expatriado (1935), Los caballeros del bienio (1936), España cuna de la libertad. La revolución española y sus conflictos (1937), España, tumba del fascismo. La guerra (Apuntes de un beligerante) (1937; traduït al francès l'any següent), La revolución (1937), Enviado especial (1938), España frente al fascismo internacional. Acta procesal de la intervención extranjera en España (1938), etc.; i deixà nombroses obres inèdites. En 1932 Alfonso Martínez Rizo publicà una novel·la titulada 1945. El advenimiento del comunismo libertario, ficció futurista en la qual Bejarano apareix com a personatge, encara que havia mort un any abans.
***
Alexandre
Breffort
- Alexandre Breffort: El 22 de novembre de 1901 neix a Fourchambault (Borgonya, França) el periodista, guionista, dramaturg, escriptor i antimilitarista anarquista Alexandre Breffort. Sos pares es deien François Breffort, mecànic ajustador, i Catherine Perret, modista. Després de ser expulsat de l'escola municipal d'Évry, estudià gravat a l'Escola Boulle de París, però abandonà les classes i es posà a fer feina com a venedor ambulant de passamaneria tirant d'un carro pel Sentier parisenc. Després estudià Arts i Oficis a l'Escola Lavoisier i treballà com a empleat d'oficina per a una fàbrica d'aparells elèctrics. Més tard va fer de corrector d'impremta a Orleans i de fotogravador a París. En 1927 trobà feina com a descarregador de gavarres al Sena i de camions al mercat de les Halles. Després, representant de màquines d'escriure, venedor de teles per pintar, empleat d'oficina en una companyia d'assegurances, quincaller, etc. Moltes d'aquestes feines les realitzava il·legalment, associat amb petits delinqüents habituals. Durant cinc anys va fer de xofer de taxi. En 1934, després d'enviar una resposta a un poema de Pierre Châtelain-Tailhade, va ser contractar com a redactor del setmanari satíric Le Canard Enchaîné. Pacifista integral, l'agost de 1939, quan la II Guerra Mundial era un fet, passà a Bèlgica i des de Holanda s'embarcà cap a Oslo, juntament amb el seu amic Roger Monclin, administrador de la revista anarcopacifista La Patrie Humaine. Ambdós van ser expulsats per l'Estat noruec i des d'Estocolm marxaren a la regió muntanyosa de Delecarlie. Des d'aquest exili continuà col·laborant amb la publicació Le Merle Blanc, que havia reaparegut el març de 1939. Va ser empresonat a Suècia, juntament amb altres antimilitaristes, fins a l'armistici. El maig de 1941 retornà a París, sense Roger Monclin, ja que les autoritats nazis havien rebutjat el seu retorn a causa dels seus lligams amb el moviment anarquista espanyol. El març de 1942 va ser detingut per insubmissió i tancat durant quatre mesos. Durant la postguerra esdevingué un dels humoristes més reconeguts del moment, especialment gràcies al seu personatge«Grand-Père Zig». En 1960, Marguerite Monnot, compositora habitual d'Édith Piaf, compondrà la música del llibret de la comèdia musical Irma la douce, basada en una peça curta seva, Les harengs terribles, que interpretava Michel Roux i Guy Pierraud al cabaret«Tête de l'Art», a l'avinguda de l'Òpera de Paris. Durant els anys seixanta va fer guions per a la televisió. És autor de Les contes du gran père Zig (1946), Paradis, fin de section (1947), Mon taxi et moi (1951, autobiogràfic), Les nouveaux contes du grand père Zig (1952), Irma la Douce. Comédie musicale (1960), etc. Els seusúltims anys visqué a Vevey (Vaud, Suïssa). Alexandre Breffort va morir el 22 de febrer de 1971 al VII Districte de París (França). En 1976 es va publicar el llibre biogràfic Alexandre Breffort par Roland Bacri et ses amis.
---
La generació literària dels 70 - Records
L'avantguarda narrativa dels anys 70 i 80
"Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat". (Joan Triadú)
En altres capítols d'aquesta història personal i col.lectiva de la lluita antifeixista a Mallorca ja he parlat de la importància que tenia, per a un militant revolucionari de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, que la Brigada Social (la policia política del règim) et tengués certa "consideració" per allò que publicaves llibres i col.laboraves en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat. Aquestes coses, per a un escriptor que no es distingís en la lluita per la llibertat del nostre poble, no significaven res (perquè no es jugava anys de presó, insults, cops a comissaria, tortures); per a nosaltres, en canvi, era bàsic garantir el mínim de bufetades físiques (el feixisme i els seus servils no ens podien colpejar moralment, car nosaltres ens consideràvem a mil quilòmetres de les seves baixeses humanes).
Joan Triadú, a començaments dels anys setanta, parlà sovint de nosaltres a les pàgines de la revista montserratina Serra d'Or ("Panorama de narració breu: el conte com a revelació" i, per l'octubre de l'any 1975, "Panorama de narració breu: les veus solitàries d'una forma lliure"). Maria-Aurèlia Capmany també analitzaria les nostres obres (les de Blai Bonet, Gabriel Janer Manila, Jaume Vidal Alcover, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Maria-Antònia Oliver, Pau Faner, Antoni Serra, Biel Mesquida, Antoni Lluc-Ferrer, Carme Riera i Miquel Àngel Riera) en "Novel.listes i narradors a les Illes". En el primer dels estudis abans esmentats, i en l'apartat "Una altra revelació: Miquel López Crespí", Joan Triadú parla del meu primer recull de contes, A preu fet, que acabava de publicar a l'Editorial Turmeda. Deia el crític de Serra d'Or: "Els qui vam començar a treure el nas cap a l'any 1940, no crec que puguem deixar de pensar si n'han tingut, de sort, els joves que ara tenen entre vint-i-cinc i trenta anys, els quals s'han trobat amb editorials (alguna, almenys), concursos amb abominables premis (algun en guanyen) i articles i entrevistes als diaris, al costat dels anuncis dels seus llibres (alguns anuncis amb fotografies). Però tot això no s'hauria de dir ara. És millor esperar i tenir en compte sempre que cadascú se sent el seu mal... Així, com Josep Albanell, l'escriptor de sa Pobla (Mallorca) Miquel López Crespí, que se'n va als vint-i-quatre anys d'edat, obtingué el premi "Llorenç Riber", fou finalista del "Ciutat de Manacor" i obtingué el premi "Joan Ballester" a la II Festa de les Lletres celebrada a Campos. També fou premiat com a autor de teatre. Al llibre de narracions A preu fet (Llibres Turmeda, Col.lecció Gavilans, de narrativa, Editorial J. Mascaró Pasarius, Palma de Mallorca 1973), un llibre breu, Miquel López Crespí inclou els contes del recull que dóna títol al llibre i un altre recull titulat Somnis dúctils. En conjunt, una altra revelació i una nova aportació mallorquina a la narrativa d'avui. Per què "mallorquina"? Quina significació té el fet de dir-ho, si és que en té cap? López Crespí almenys aporta el seu mallorquinisme (i no em refereixo al llenguatge que els mallorquins es distingeixen per dominar molt bé, menys engavanyats pel castellà) en forma d'un romanticisme declarat de la millor mena, sense vergonya, i que porta a la crítica directa, a l'inconformisme jove i de carrer. Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat.
L'avantguarda narrativa dels anys setanta i vuitanta. (II)
"...tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carles García Delgado, Manolo Cabellos; l'arquitecte del Brasil, però d'origen català, Joao Vila, etc). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria l'Ull de Vidre, membres dels grups Comunismo i Lluita de Classes (de Barcelona i Menorca), i l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...". (Miquel López Crespí)
Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel.la, poesia i teatre. El cert és què, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)".
Vist amb perspectiva, ara que han passat prop de vint-i-quatre anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes que fundàrem a començaments dels anys seixanta, etc, etc). El cert és que en un determinat moment de la història que estem contant -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carles García Delgado, Manolo Cabellos; l'arquitecte del Brasil, però d'origen català, Joao Vila, etc). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria l'Ull de Vidre, membres dels grups Comunismo i Lluita de Classes (de Barcelona i Menorca), i l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico, el qual, en assabentar-se de la persecució contra el meu llibre, m'escrigué des de París (carta del 28 de juny de 1974) dient-me:
"Estimat Miquel:
'Uns amics m'han fet arribar a aquesta adreça [Ruedo Ibérico. 6, rue de Latran, París 5] uns cinc llibres teus, que he llegit amb molt d'interès. M'agrada molt. Si està prohibit del tot, com em sembla que ho està, potser et seria útil posar-te en contacte amb les Edicions Catalanes de París, 18 rue Jobbé-Duval, París 15.
'Tinc notícies que Ruedo Ibérico prepara un número dels Cuadernos dedicat a la censura a Espanya, i especificament a la censura sota el govern Arias Navarro i el tàndem Pío Cabanillas-Ricardo de la Cierva. No et dono més detalls perquè no els sé tots, i perquè no em sembla apropiat fer-ho per carta. Penso que si poguessis fer un article (en català) sobre el teu llibre, el premi, la prohibició, el procés judicial, etc., aniria molt bé a aquest número i donaria una contribució illenca molt honorable.
'Una abraçada.
'J. Martínez Alier (París)".
El que sí record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi en va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos. Militants del PCE (el PSOE no existia encara, almenys nosaltres, els lluitadors d'aquells anys, no el trobàvem per part ni banda) del tipus Jaume Bonnín, es comportaren molt dignament, venent un llibre que (basta llegir alguna de les narracions) no anava gaire en la línia de renúncies i claudicacions davant la burgesia que Carrillo defensava en aquell moment.
En Jaume Bonnín, des de Cartagena, on complia el servei militar, m´havia escrit, de seguida de llegir el llibre (carta del 16 de març de 1974) el següent, emocionat:
"Cartagena, 16-III-74
'Estimat amic:
'He rebut el teu darrer llibre. Gràcies. L'he llegit tot d'una tirada, al sol, assegut a la coberta. Acabàvem d'arribar de fer um tomb amb el vaixell de dos dies i ha estat una sorpresa molt agradable.
'L'he llegit aviat i el tornaré a llegir encara. Ara ja més tranquil. M'ha parescut magnífic. Sobretot des d'un punt de vista estilístic. Ideologicament sorgeixen les diferències, que quan escrigueres el llibre em semblen més grosses que el que darrerament pensava.
'No les vull discutir aquí perquè no és el mitjà més adequat. Ja hi haurà temps de fer-ho. Així i tot voldria dir-te que em sembla que prens una actitud molt pessimista cap a la gent de Ciutat. Efectivament són la genteta que contes, però no creus que no hi ha res més?
...
'He mostrat un parell de coses a uns companys. Hi ha hagut una incredulitat total respecte a que fos un text publicat legalment. La veritat es que, a pesar de tots els 'peròs' que t'hi posaré, és el document més fort que he llegit mai damunt la influència del feixisme a l'Illa, damunt la nostra gent. Un dels companys és de l'Opus. Vaig xerrar un dia amb ell i és d'una tal manera reaccionari que no m'arrib a creure que xerri seriosament. Segons ell a l'Opus el consideren 'progresista'. Per a nosaltres no hi hauria paraules per a situar-lo. Tot el que els preocupa és una mena de salvació metafísica i estranya per a unes minories selectes econòmicament i socialment. L'hi he fet llegir un parell de retxes [de La guerra just acaba de començar] i no se'n podia avenir.
'Poca cosa més per ara. Et tornaré escriure quan hagi rellegit el llibre. Suposo que et durà molts problemes amb tot déu. Sort! Maldament no estiguem del tot d'acord, crec que tots dos provam de lluitar pel mateix.
'Jaume Bonnín".
Però no tohom dins del carrillisme illenc era tan obert culturalment com Jaume Bonnin. Els sectors més endarrerits politicament i culturalment, els més lligats al recent passat feixista, els més compromesos en l'abandonament de la lluita pel socialisme, l'autodeterminació i el leninisme, de seguida alçaren veus de crítica en contra d'aquest element "esquerranista i perillós" que, pel seu compte, "s'atrevia a criticar la gloriosa construcció del socialisme tant a l'URSS com en els altres països 'socialistes". Per entendre la ràbia del carrillisme contra La guerra just acaba de començar, cal llegir, per exemple, la narració "La nostra herència", on, entre moltes d'altres coses, el protagonista del conte demostra que la seva herència cultural no té res a veure amb el pretès "socialisme" de les castes parasitàries de l'URSS, la nova burgesia "roja" que viuen de la plus-vàlua popular com a vulgars capitalistes disfressats amb la bandera del proletariat universal. Però, com dèiem de bon començament, les actituds favorables al llibre, tant a nivell de premsa diària com a nivell de venda personal directa i militant, sobrepassaren en tot moment l'estret dogmatisme carrillista. Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts, tant a les Illes com a la resta de Països Catalans, l'Estat i l'estranger. Hagueren de menjar morena, els agents de la dictadura. Els hi havíem fet la punyeta! Amb els companys, el recordat Guillem Oliver, en Joan Vilà, i altres amics d'aquella època de lluites i esperances, ho anàrem a celebrar. Mai no havíem cantat les cançons de la resistència amb tanta alegria i fervor! Eren poques les alegries que teníem els antifeixistes; i aquella, vèncer les disposicions de la dictadura, aconseguir que el segrest del llibre no es fes efectiu, aconseguir distribuir-lo en porques setmanes, ho era, un triomf, un gran triomf de l'antifeixisme i de la cultura mallorquina; i així ho celebràrem.
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
'Els contes de López Crespí, doncs, tenen aquestes qualitats. Hi ha moments en què la visió del món és expressada d'una manera més elusiva (com en el conte 'Amor'..., tan valent) i esquiven tot excés d'expressivitat. És un món que té camins, bé que en aquests reculls no en predomini encara ben bé cap, entre la lírica i la sàtira, que en el món en què vivim tot s'ho té prou guanyat".
Feia anys -d'ençà el 1969- que diverses publicacions de les Illes i del Principat (també algunes de l'Espanya) es feien ressò de les meves activitats literàries i de les dels altres companys de generació (Antoni Serra, Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, etc, etc). No cal dir que aquests articles parlant de les nostres incipients obres (articles com l'abans esmentat de Joan Triadú, altres d'Antoni Serra, Josep M. Llompart, Agustí Pons, Francesc Candel, Blai Bonet, etc, etc), a part d'encoratjar-me, com he explicat al començament de l'article, servien per a aconseguir que la Brigada Social ens "respectàs" una mica. Escric "respectàs" entre cometes perquè, aleshores, en plena dictadura, els antifeixistes no teníem cap garantia -ni una!- de ser "respectats" de caure en mans de la "social". Ara sembla que aquesta cosa tan senzilla i tan fàcil -sortir en els diaris- no tengui cap importància. Però en aquells moments era molt útil per a la nostra seguretat personal. Tenc al davant un article publicat per Francesc Candel en el diari Última Hora el disset d'agost de l'any 1973 i que es titula "Una novelística mallorquina". Aquest article de Candel anava il.lustrat amb fotografies de Joan Manresa, Antoni Serra i jo mateix (s'ha de recordar que l'amic Joan Manresa acabava de publicar Primer banyador blau marí, i Antoni Serra La gloriosa mort de Joan Boira). Candel comentava, doncs, aquests darrers llibres editats a Mallorca (A preu fet, entre ells). Sabíem que la Brigada Social, que ens seguia els passos i controlava en tot el que podia (domicili, correspondència, etc), n'estaria assabentada: entre les seves feines hi havia retallar els articles de la premsa illenca que feien referència a "actes subversius" -normalment conferències o presentacions de llibres- o a "destacats elements perillosos" -indiscutiblement els escriptors d'esquerres i procatalanistes: els tres autors abans esmentats.
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
[23/11] «La Guerre Sociale» - USI - «Solidaridad» - «La Pilule» - Rubino - Rysselberghe - Charles-Albert - Thant - De Bartolomeis - Franchi - Camarasa - Perelli - Sabaté - «Capitán Chimeno» - Ortiz - Arnould - Segura - Bonafulla - Laisant - Witkop - González Vallina - Fontán - Sartin - Carceller - Navarro - Ugeda - Adler
Anarcoefemèrides del 23 de novembre
Esdeveniments
Capçalera del primer número de La Guerre Sociale
- Surt La Guerre Sociale: El 23 de novembre
de 1885 surt a
Brussel·les (Bèlgica) el primer número
del periòdic quinzenal La Guerre
Sociale. Organe communiste-anarchiste. Fou el continuador de Ni
Dieu ni
Maître (1885-1886). L'editor responsable en va serÉgide Govaerts i l'administrador
Ferdinand Monier. Els articles sortiren sense signatura,
però J. L. De Lanessan
hi col·laborà. En sortiren nou números
en dues sèries, l'últim el 8 de març
de
1886. Va ser substituït per L'Interdit
(1886).
***
Senyera de la Secció
de Carrara de l'USI-AIT
- Congrés constitutiu de l'USI: Entre el 23 i el 25 de novembre de 1912 té lloc a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el Congrés Nacional de l'Acció Directa, en el qual es constituí l'Unione Sindicale Italiana (USI, Unió Sindical Italiana) i com a tal es rebatejà la reunió com I Congrés Nacional de l'USI. La iniciativa de creació d'aquest sindicat sorgí d'un grup de treballadors dissidents de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) que es declarà hereu de la Primera Internacional. 154 delegats de diferents Cambres del Treball italianes representaren uns 77.000 treballadors en aquest congrés. Els seus principis, basats en el sindicalisme revolucionari, s'oposaven a la CGL en el rebuig a mantenir contactes amb qualsevol partit polític, en la voluntat d'organitzar també els treballadors no qualificats i en el rebuig dels acords estipulats mitjançant l'Estat, rebutjant la seva legislació social i el funcionariat públic, i en l'establiment de mètodes de lluita basats en l'acció directa i en la no exclusió d'antuvi del recurs a la violència. La seu de l'organització s'establí a Parma i el seuòrgan oficial d'expressió fou L'Internazionale, publicat durant un temps pel Comitato della Resistenza (Comitè de la Resistència) i, després, per la Cambra del Treball de Parma. Els sindicats de l'USI tingueren força influència al triangle industrial del nord de la península italiana (Torí-Milà-Ligúria), a Emília, a Toscana i a La Pulla. Organitzà, sobretot, els treballadors i mecànics del metall, els paletes, els minaires, els pagesos i els jornalers. Un any després de la seva creació, comptava més de 100.000 afiliats i superà en diversos sectors (metal·lúrgic, etc.) els sindicats socialistes. Entre el 4 i el 7 de desembre de 1913 tingué lloc el II Congrés Nacional a Milà. El seu caràcter antimilitarista fou determinant en la seva actuació i fou partidari del sindicalisme d'indústria, organitzant tots els treballadors d'una fàbrica sense distingir la qualificació laboral dels contractats, fet que implicà l'adhesió de moltes Cambres del Treball a aquest sindicat. Amb l'esclat de la Gran Guerra es produí una crisi interna sobre el tema de la intervenció d'Itàlia en el conflicte al costat de l'Entesa. El problema s'aguditzà quan destacats militants (Alceste De Ambris, Filippo Corridoni, Tullio Masotti, Edmondo Rossoni, Michele Bianchi, etc.) es decantaren per l'intervencionisme, però la posició antimilitarista (Armando Borghi, Alberto Meschi, Alibrando Giovannetti, etc.) acabà predominant i els intervencionistes van ser expulsats entre 1915 i 1916, per acabar fundant l'Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball) i, alguns, el Partit Nacional Feixista (PNF). Entre el 20 i el 23 de desembre de 1919 va tenir lloc el III Congrés Nacional a Parma. En 1922 l'USI s'adherí a l'anarcosindicalista Associació Internacional dels Treballadors (AIT) com a resultat de l'acord pres en el IV Congrés Nacional celebrat a Roma entre el 10 i el 12 de març d'aquell any. En 1925 l'USI fou dissolta pel govern feixista.
***
Portada
del primer número de Solidaridad
- Surt Solidaridad: El 23 de novembre
de 1961
surt a París (França) el primer número
del setmanari anarcosindicalista Solidaridad.
Semanario sindicalista y de
información. Órgano de la
Confederación Nacional del Trabajo (AIT). Regionales
zonas Norte y Normandía. Substituïa Solidaridad
Obrera i Boletín
Confederal, periòdics
anarcosindicalistes suspesos aleshores per les autoritats franceses.
Dirigit
per Joan Ferrer Farriol, hi van col·laborar Diego Abad de
Santillán, José Alberola
Navarro, Amador, Vicente Artés, Julio Ayora, Germinal
Esgleas, Julián Floristán,
Fontaura, F. García, B. Hernáez, Manuel
Hernández, Juana Humbert, J. Jové y
Compañía, Conrado Lizcano, R. Lone, Tato Lorenzo,
Volga Marcos, Fulgencio
Martínez, Luis Montes, Pérez Guzmán,
Puyol, Rodama, Albà Rosell Llongueras, Ángel
Samblancat, Tomás Soria, J. Toledo, Alfonso Vidal y Planas i
Juan Lazarte,
entre d'altres. En sortiren cinc números, l'últim
el 21 de desembre de 1961, i
va ser substituït per Le Combat
Syndicaliste.
***
Portada
del número 0 de La
Pilule
- Surt La Pilule: El 23 de novembre
de 1970 surt als quioscos de
Ginebra (Ginebra, Suïssa) el número 0 de la revista
sarcàstica llibertària La
Pilule. Journal satirique et satyrique. Portà el
surrealista epígraf «Pour
tout ce qui est contre, pour ceux qui sont contre, contre tout ce qui
est pour,
contre ceux qui sont pour» i en els últims
números el text de Georges Brassens«Mais il y a peu de chances qu’on
détrône le roi des cons»
(Però hi ha poques
possibilitats de destronar el rei dels beneits». Va ser
promoguda per
l'escriptor anarquista Narcisse-René Praz, que fou el seu
principal redactor
amb articles i fotomuntatges. D'antuvi bimensual, a partir del
número 13 passà
a setmanal. Comptà amb la
col·laboració del caricaturista Jean Leffel,
dibuixant de Le
Canard Enchaîné, d'altres dissenyadors–Borner, Delay,
Erik, Ropo, Zero, etc.–, i de diferents articulistes–Jean-Noël Cuénod, Pascal
Holenweg, Lucien Lacroix, Gérald Lucas, Marie-Christine
Mikhaïlo (Irène
Pasut), etc. Tractà diferents
temes, com ara l'Exèrcit suís, l'antimilitarisme,
l'objecció de consciència, el
comerç d'armes, les guerres, la democràcia
parlamentària, les religions, els
organismes caritatius que no condemnen la guerra, els dictadors
(Franco, Sékou
Touré, Xa d'Iran, etc.), els polítics corruptes
(Nixon, etc.), les polítiques
suïssa i francesa, la crítica al marxisme, la
funció de la policia, el sexe, el
feminisme, la droga, etc. Tingué gairebé 2.000
subscriptors i la tirada
oscil·là entre els 6.000 i 12.000 exemplars,
distribuint-se arreu de la Suïssa
de cultura francesa. El 7 de desembre de 1971 Narcisse Praz
acabà davant els
tribunals per qualificar d'«assassí» el
Xa d'Iran i va ser condemnat a 500
francs de multa i a pagar les despeses legals. El seu processament
portà
l'augment de la tirada del periòdic i una gran campanya de
solidaritat. En
sortiren en total 199 números, l'últim (198) el
28 de gener de 1975, i deixà de
publicar-se pels deutes i per la pressió
policíaca. En 1979 Praz publicà la
revista satírica Le Crétin des Alpes,
però només sortiren set números
entre abril i octubre d'aquest any.
Naixements
Gennaro Rubino en 1894. Foto publicada en L'Illustrazione Italiana del 23 de novembre de 1902
- Gennaro Rubino: El 23 de novembre de 1859 neix a Bitonto (Pulla, Itàlia) Gennaro Rubino, l'anarquista que intentà sense èxit assassinar el rei Leopold II de Bèlgica. Fill d'un ferrador lliurepensador, quedà orfe de mare quan tenia 11 mesos. Bon estudiant, va haver de renunciar a fer els estudis d'enginyeria per manca de recursos. En 1878 ingressà a l'Exèrcit, amb la intenció de continuar els seus estudis, però no aconseguí pair la disciplina militar. En 1884 fou degradat i condemnat per un tribunal militar a cinc anys de presó a Messina per haver escrit un article en un periòdic republicà subversiu. Alliberat en 1887 gràcies a una amnistia, retornà a Bitonto on es casà amb una mestra que patia trastorns mentals. Empleat com a comptable, fou detingut per falsificació i frau, delicte que negà, i condemnat a quatre anys de presó. Després de complir la pena, el maig de 1897 emigrà a Londres (Anglaterra) on exercí diverses feines en el sector de la restauració. En aquesta època començà a freqüentar els cercles socialistes i anarquistes italians. Va dir que era fadrí i es tornà a casar el 4 de desembre de 1897 amb una cuinera, Emily Alderton, amb qui tindrà un infant el 14 d'octubre de 1898 que posarà de nom Marx Engels. Després de treballar en dues llibreries i ser acomiadat, la parella visqué en la misèria. Més tard intentà millorà, sense èxit, la seva sort a Glasgow (Escòcia). Com que no va poder trobar feina demanà ajuda a l'ambaixada d'Itàlia i els serveis secrets italians el captaren com a infiltrat a sou en les organitzacions anarquistes londinenques. Amb els diners muntà una impremta per editar un nou diari, que servia de sala de reunions i d'allotjament. Però un cop els funcionaris de l'ambaixada italiana comprovessin que en comptes d'espiar simpatitzava amb el moviment llibertari fou acomiadat. El maig de 1902 es descobrí que havia treballat per al serveis secrets italians i fou denunciat per la premsa anarquista internacional com a espia i expulsat del moviment llibertari. De res serviren els seus intents de justificació i el fet de donar alguns noms de dobles agents infiltrats en el moviment anarquista. Reprovat per sa família i abatut, decidí cometre un assassinat amb la finalitat de demostrar la seva lleialtat a la causa anarquista. D'antuvi planejà assassinar Eduard VII, rei del Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda, però trobà que el sentiment monàrquic a les illes Britàniques era molt fort, i decidí atemptat contra el rei Leopold II de Bèlgica. A finals d'octubre de 1902 es traslladà a Brussel·les. El matí del 15 de novembre de 1902 a la Rue Royale de Brussel·les, davant el Banc de Brussel·les, disparà tres trets de revòlver, als crits de «Visca la Revolució social! Visca l'anarquia!», sobre la tercera de les tres berlines del seguici del rei de Bèlgica que tornava de la Catedral de Santa Gúdula del Te Deum tradicionalment celebrat per la Festa del Rei –que aquell any va ser substituït per un Requiem en memòria de la reina, Marie-Henriette, que recentment havia finat. El rei, que viatjava a la primera carrossa, va resultar indemne i cap persona no va resultar ferida en aquest atemptat, però Rubino va poder fugir per poc del linxament de la gentada ja que la policia el detingué. Després de l'intent d'assassinat els anarquistes el condemnaren com a agent provocador i alguns especularen sobre l'atemptat com un acte per justificar la posterior repressió que sobre el moviment llibertari es desencadenà. Fins i tot s'apuntà que la pistola estava carregada amb bales de salva, però la realitat és que la policia mai no trobà l'arma de foc. Durant el seu procés, que comença el 26 de gener de 1903 a Brussel·les, va declarar haver actuat tot sol i ser un anarquista individualista que volia venjar-se de la mort de sis manifestants abatuts per la Guàrdia Cívica durant la nit del 18 d'abril de 1902 als carrers de Lovaina quan demanaven el sufragi universal. Fou defensat per Émile Royer, misser de Jules Moineau, i per Charles Gheude, advocats socialistes. Encara que no va ferir o matat cap persona, va ser condemnat durament a treballs forçats a perpetuïtat. Durant el tancament escrigué diversos articles i memòries amb l'intent de justificar la seva fidelitat al moviment anarquista. Gennaro Rubino va morir malalt de grip espanyola i enfollit per l'aïllament el 14 de març de 1918 a la presó de Lovaina (Flandes, Bèlgica). En 2006 Anne Morelli va publicar el llibre Rubino, l'anarchiste italien qui tenta d'assassiner Léopold II.
***
- Théo van
Rysselberghe: El 23 de novembre –algunes fonts
citen el 28 de novembre– de 1862 neix a Gand (Flandes
Oriental, Flandes) el
pintor anarquista Theophilius Vanrysselberghe, més conegut
com Théophile van Rysselberghe
o Théo van Rysselberghe.
Era fill d'una família
burgesa francòfona atreta pel món
artístic i literari. Fou el cinquè fill del
ric empresari Jean-Baptiste Vanrysselberghe (Joannes
Baptistus) i de Mélanie Rommens (Melania).
Sos germans Charles i Octave van ser destacats
arquitectes. Théo van Rysselberghe, després de
fer estudis a l'Acadèmia de
Belles Arts de Gand i a l'Acadèmia de Brussel·les
(Bèlgica), sota la direcció
del pintor orientalista Jean-François Portaels, en 1881
participà per primera
vegada en una exposició al Saló de
Brussel·les. El març de 1881 fundà,
amb
Victor Arnould, Octave Maus, Edmond Picard i Eugène Robert
el setmanari L'Art Moderne, que es
publicà fins al 1914.
Entre 1881 i 1883 viatjà, seguint l'exemple del seu mestre
Jean-François
Portaels, per Espanya i pel Marroc amb sos amics els pintors Frantz
Charlet i
Dario de Regoyos. A Madrid (Espanya) visità les obres dels
mestres al Museu del
Prado i a Sevilla (Andalusia, Espanya) trobà Constantin
Meunier i son fill
Karl. Durant el viatge a Espanya realitzà el retrats Femme espagnole (1881) i La
Sévillane (1882). Durant la seva estada de quatre
mesos a Tànger realitzà
dibuixos i pintures de la casba i dels socs, com ara Cordonnier
de la rue arabe (1882), Garçon
arabe (1882), Repos de
garde (1883). Al Marroc retornà en dues ocasions
més, entre 1883 i 1884 i
entre 1887 i 1888. De bell nou a Bèlgica, exposà
una trentena d'obres
realitzades durant el seu viatge al Cercle Artístic i
Literari de Brussel·les i
a Gand, que tingueren un èxit instantani. Amic de
l'intel·lectual Octave Maus,
en 1883 fou un dels fundadors del grup avantguardista «Les
Vingt» de
Brussel·les, en defensa d'un «art
intransigent» i en contínua lluita contra
l'academicisme. L'abril de 1883 exposà escenes de la vida
quotidiana
mediterrània a la galeria brussel·lesa L'Essor.
En aquesta època va fer amistat
amb el poeta Émile Verhaeren, que el va introduir en els
cercles literaris. El
setembre de 1883 marxà cap a Haarlem (Holanda Septentrional,
Països Baixos) amb
la finalitat d'estudiar la llum de les obres de Frans Hals; en aquesta
estada
conegué el pintor nord-americà William Merritt
Chase. Cap el 1886 descobrí, en
companyia d'Émile Verhaeren, en la VIII Exposició
dels Impressionistes l'obra
del pintor puntillista Georges Seurat Un dimanche
après-midi à l'Île de la
Grande Jatte, que el
marcà
profundament. En 1889 es casà amb Maria Monnom
i els nuvis anaren de
lluna de mel al sud d'Anglaterra i després a Bretanya. L'any
següent la parella
tingué una filla, Élisabeth, que anys
després mantingué una relació amb
André
Gide i amb qui tingué Catherine, únic infant de
l'escriptor. Théo van
Rysselberghe trobà a París Theo Van Gogh i va
aconseguir convidar Vincent Van Gogh
a la propera exposició del grup «Les
Vingt» en 1890 a Brussel·les, on va ser
adquirit La vigne rouge,
l'únic
quadre que el pintor holandès va poder vendre durant sa
vida. La seva amistat
amb Paul Signac, Camille Pissarro i Félix
Fénéon el portà a les idees
anarquistes i participà amb dibuixos i gravats en la premsa
llibertària. A la
mort de Georges Seurat, en 1891, s'encarregà de gestionar
els problemes de la
seva herència. En 1892 fou un dels donants de la
subscripció organitzada pel
periòdic anarquista L'En Dehors
per
ajudar els infants d'un company de Ravachol empresonat. En 1894
entrà a formar
part del grup «La Libre Esthétique»,
l'objectiu del qual fou promoure un art
social, i per al qual realitzà un cartell dos anys
després. Després del breu
període d'atemptats anarquistes de 1894, acollí
nombrosos llibertaris que
havien escapat cap a Bèlgica fugint de la
repressió. En aquesta època va fer
amistat amb l'escriptor anarquista Bernard Lazare. En 1895 va viatjar
per
Atenes i Constantinoble, Hongria, Romania, Moscou i Sant Petersburg, i
va fer
cartells per a la «Compagnie des Wagons-lits». En
1897 s'instal·là a París i
freqüentà els escriptors simbolistes. Entre 1897 i
1911 col·laborà habitualment
amb el periòdic anarquista Le
Temps
Nouveaux de Jean Grave. Fou amic íntim del
geògraf anarquista Élisée Reclus
i del pintor llibertari Camille Pissarro. En 1899 realitzà
la portada del
llibre La moral anarchiste de Pietr
Kropotkin i en 1901, amb Maximilien Luce, Lucien Pissarro i altres,
realitzà
les il·lustracions per al llibre Aventures
de Nono de Jean Grave. Entre 1899 i 1912 participà
amb obres en diverses tómboles
per sufragar el moviment anarquista. A començaments de segle
trobà que les
pintures de Pablo Picasso, aleshores en l'anomenat«Període blau», eren«lletges i poc interessants». En 1905
col·laborà en l'Album
des Temps Nouveaux. A finals del segle XIX
s'establí a Saint-Clair,
on comprà una casa en 1910, i la seva tècnica
pictòrica puntillista i
divisionista donà lloc a composicions de formes
més clàssiques i de llargues
pinzellades allargades. En 1910 abandonà totalment el
puntillisme i realitzà
nombrosos nus femenins. Ben igual que els pintors Georges Seurat i Paul
Signac,
realitzà nombrosos paisatges marins de caire
postimpressionista. També realitzà
gravats i il·lustracions de llibres i de
catàlegs, i s'interessa força pel
modernisme i les arts decoratives (mobles, joies, tipografia, etc.).
Théo van
Rysselberghe va morir el 13 de desembre –algunes fonts citen
erròniament el 14
de desembre– de 1926, asfixiat per emfisema, a Saint-Clair
(Lo Lavandor, Provença,
Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Lo Lavandor, a
prop de la tomba
del pintor anarquista Henri-Edmond Cross, gran amic seu.
Théo van Rysselberghe (1862-1926)
***
Charles-Albert
retratat per Aristide Delannoy per a Les Hommes du Jour
del 27 de novembre 1909
- Charles-Albert: El 23 de novembre de 1869 neix a Carpentras (Provença, Occitània) el periodista anarquista, i després socialista i col·laboracionista, i francmaçó Charles Victor Albert Fernand Daudet, conegut com Charles-Albert. Era fill d'una família acomodada i sos pares (Thomas Honoré Daudet i Amélie Angéle Joséphine Fauron) eren professors universitaris. Després de fer els estudis a Lille (Nord-Pas-de-Calais, França), va estudiar a la universitat filosofia i exercí de professor de repàs en un col·legi de Sedan (Xampanya-Ardenes, França). Arran de la matança de Fourmies de l'1 de maig de 1891, s'adherí al socialisme de Jules Guesde, però de mica en mica esdevingué anarquista. En 1892 s'instal·là a Lió (Arpitània), on treballà com a corrector d'impremta i col·laborà en la premsa llibertària (Entretiens politiques et littéraires, La Révolte, La Société Nouvelle, etc.). En 1893 fundà L'Insurgé,òrgan anarcocomunista de la regió del sud-est. El gener de 1894, quan es desencadenà la repressió arran de la cadena d'atemptats, va ser detingut i empresonat un temps. Un cop lliure, en 1895 passà a viure a París i participà en la reorganització del moviment llibertari. Intentà sense èxit fundar una impremta anarquista al carrer Lafayette de París on s'imprimia La Société Nouvelle i Le Libertaire, de Sébastien Faure. En aquesta època col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave; en L'Humanité Nouvelle (1897); i en Le Journal du Peuple (1899), diari creat per Faure per fer costat el capità Alfred Dreyfus. En 1899 publicà el llibre L'amour libre, que tingué una gran difusió tant a França com a l'estranger. Col·laborador de L'Art Social, revista dirigida per Gabriel de la Salle, defensà l'obra d'art per la qualitat de l'execució i no pel seu contingut en una conferència feta el 27 de juny de 1896. En desacord amb Piotr Kropotkin sobre el tema de la guerra, en 1905 reivindicà la defensa de França si era atacada «per una coalició de potències burgeses»; amb aquesta declaració, contrària al pensar majoritari del moviment llibertari sobre el tema, provocà una gran oposició al seu pensament i ell donà com a solució la«vaga dels conscrits». Gran amic de Francesc Ferrer i Guàrdia, aleshores refugiat a França, gestionà, amb Maurice Dubois, el periòdic L'École Rénovée i fou secretari general de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància. El 3 de setembre de 1909, quan Ferrer retornà a Catalunya i va ser detingut arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de Barcelona, fundà, amb Charles-Ange Laisant i Alfred Naquet, el Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola, conegut també com «Comitè Ferrer», i lluità de valent per a intentar salvar son amic de l'execució. També fou secretari del Comitè de Defensa Social (CDS). Durant la primavera de 1910 fou membre, amb Jules Grandjouan, del Comitè Revolucionari Antiparlamentari, que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions legislatives, encara que alhora feia costat el projecte de Partit Revolucionari de Miguel Almereyda. En 1912 participà en la campanya per l'alliberament del soldat Émile Rousset («Afer Aernoult-Rousset») i fou en aquests anys quan abandonà certes tesis anarquistes, acostant-se als socialistes i admetent que el parlamentarisme podria, mitjançant reformes, facilitar l'acció revolucionària. Acostat al Partit Socialista, l'agost de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, es mostrà partidari de la «Unió Sagrada», va fer costat el «Manifest del Setze» i criticà durament els pacifistes. El 4 d'octubre de 1918, en una carta publicada en L'Humanité, anuncià la seva adhesió a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), encara que amb reserves sobre el«parlamentarisme excessiu». En 1922 fundà el moviment«Ordre Nou», que reivindicava el reforçament de l'Estat i la reorganització de les estructures ministerials amb funcionaris permanents i independents. En aquest mateix any, fou membre de la XIV Secció de París de l'SFIO. En 1928 s'afilià al Partit Republicà Sindicalista (PRS). En 1929 publicà el llibre L'État moderne. Ses principes et ses institutions, on s'allunya totalment de l'anarquisme i del seu rebuig a l'autoritat, alhora que reivindica un Estat fort i la planificació econòmica («Planisme»), idees que s'accentuaran en el seu posterior llibre Une nouvelle France. Ses principes et ses institutions (1936). Quan l'Ocupació, col·laborà en el setmanari proalemany La Gerbe i en 1941 publicà el llibre L'Anglaterre contre l'Europe. Amb l'Alliberament va ser detingut, encara que fou alliberat poc després. És autor, a més dels llibres citats, d'Aux anarchistes qui s'ignorent (1895 i 1901), L'Art et la société (1896), À Monsieur Émile Zola (1898), Patrie, guerre et caserne. Lettre à un prolétaire (1901 i 1911),Qu'est-ce l'art? (1909), Politique et socialisme. Le préjugé parlementaire (1910), Le socialisme révolutionnaire. Son terrain, son action et son but (1912),L'effort libre (1913), La révolution chinoise et le socialisme (1913), Au-dessous de la mêlée. Romain Rolland et ses disciples (1916), Des réformes? Oui, mais d'abord une constitution (1920), entre d'altres. Charles-Albert va morir l'1 d'agost de 1957 a Le Kemlim-Bicêtre (Illa de França, França).
***
Notícia
sobre Paul Thant apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8
de febrer de 1925
- Paul Thant: El
23 de novembre de 1888 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista
Paul Camille Thant –a vegades el llinatge citat Thaut. Sos pares es deien CamilleÉmile Thant, filador, i Clara
Maria Bouckert. Milità en el grup anarquista de Roubaix
(Nord-Pas-de-Calais,
França) i fou subscriptor regular de Le
Libertaire, diari el qual va sostenir
econòmicament. En el Congrés Regional
de la Federació Anarquista del Nord i del Pas-de-Calais
celebrat el juny de
1923 va ser nomenat secretari d'aquesta federació en
substitució d'Albert
Perrier i al final del congrés va interpretar la
cançó Le Premier Mai.
En el Congrés Regional de la Federació Anarquista
del Nord i del Pas-de-Calais celebrat el 27 de gener de 1924 a Lens
(Nord-Pas-de-Calais, França) va ser nomenat secretari de
redacció del periòdic
anarquista de Nor-Pas-de-Calais Le Combat
(1923-1924), el gerent del qual fou Paul Celton, l'administrador
Achille Vigneron
i Adolphe Bridoux, Oscar Descamps i Hoche Meurant, entre d'altres,
membres de
la redacció. En 1925, mancats de local, el grup anarquista
de Lille feia els
actes al seu domicili, al número 1 del carrer Sabot de
Lilla. Paul Thant va
morir el 20 de maig de 1962 a Lilla (Nord-Pas-de-Calais,
França).
***
- Nanò De
Bartolomeis: El 23 de novembre de 1893 neix a Chieri
(Piemont, Itàlia) l'enginyer,
industrial i militant anarquista Nanò Severo Libero Eletto
De Bartolomeis,
conegut com Nonio De Bartolomeis, i
que sovint signava els articles NDB.
Sos
pares es deien Vittorio De Bartolomeis, també enginyer i
anarquista, amic
personal d'Errico Malatesta, i Maria Aichino. De família
anarquista, fou un
dels fundadors, amb Edoardo Acutis, Pietro Berra, Alfredo Cocchi,
Pietro Ferrero,
Maurizio Garino, Cesare Sobrito, de l'Escola Moderna«Francisco Ferrer», al
barri de la Barriera de Torí (Piemont, Itàlia), i
col·laborà en diferents publicacions
anarquistes, com ara Il Libertario,L'Avvenire Anarchico, Volontà,Umanità Nova, etc. El 12
de març de 1914 va fer una conferència sobreLa conquista del pane, de Pietr
Kropotkin. En 1920, amb els comunistes Antonio Gramsci, Angelo Tasca,
Umberto Terracini
i Palmiro Togliati, i els anarquistes Pietro Ferrero, Italo Garinei,
Maurizio
Garino, Enea Matta i Corrado Quaglino, formà part del
Comitè d'Estudi dels
Consells de Fàbrica. Aquell mateix any participà,
en representació dels
anarquistes del Piemont, en el Congrés de Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) de
la Unió Anarquista Italiana (UAI). En 1928 va ser detingut
com a «sospitós de
complicitat en la preparació de l'atemptat terrorista de
Milà», en referència a
l'atemptat amb bomba a la Fira de Milà del 12 d'abril de
1928, però va ser
posat en llibertat. En 1932 s'establí a Izola. Tot d'una que
acabà la II Guerra
Mundial reprengué contactes amb el moviment anarquista i
col·laborà en Il
Libertario, de Milà, i en Era
Nuova, de Torí. Entre el 16 i el 20
de març de 1947 assistí, amb Giordano Bruch,
Umberto Tommasini i Libero Vigna,
en representació de la Federació Anarquista de
Trieste, al II Congrés Nacional de
la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se
celebrà a Bolonya. Nanò De
Bartolomeis va morir el 28 de juny de 1947 a Izola (Trieste; actual
Eslovènia).
***
Foto policíaca de Ferdinando Franchi
- Ferdinando Franchi: El 23 de novembre de 1896 neix a Nuoro (Sardenya) l'anarquista Ferdinando Franchi, també conegut com Mateo Daga. S'exilià, amb son germà Pompeu Franchi, també anarquista, a París (França), però el 10 de setembre de 1927 en va ser expulsat. El 30 de març de 1928 va ser condemnat a quatre mesos de presó per «infracció a l'ordre d'expulsió». El maig de 1931 va ser detingut en una batuda policíaca. Va fer servir documentació falsa a nom deMateo Daga i vivia a casa d'Eugène Simonetti. El 22 de maig de 1931 va ser condemnat a dos mesos de presó per«violació de l'ordre d'expulsió». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Ginés
Camarasa García
- Ginés Camarasa
García: El 23 de novembre de 1898 neix a
Villena (Alt Vinalopó, País Valencià)
l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista
Ginés Camarasa
García, conegut també sota el
pseudònim de Felipe
Martínez Pérez. Fill d'una
família pagesa, fou el major de quatre germans.
Quan tenia nou anys començà a treballar de
cadiraire al taller d'un oncle seu i
amb 14 anys s'afilià a l'Agrupació Socialista. En
aquesta agrupació conegué
l'anarquista Enrique Guardiola, el qual l'introduirà en el
pensament llibertari.
En 1913 Guardiola farà que la societat «La
Prosperidad», en la qual militava
Camarasa, es decanti pel moviment anarquista. En 1914, disconforme amb
les
condicions laborals i econòmiques, abandonà el
taller familiar i l'any següent
passà a un altre taller on s'especialitzà en
ebenisteria, la seva feina
definitiva i de la qual esdevindrà un mestre. En 1916
s'establí a Barcelona
(Catalunya) –segons alguns després d'agredir amb
una maça el propietari de
l'empresa on treballava per haver-lo ofès–, on
s'afilià al Sindicat de la Fusta
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Poblesec.
Participà activament
en 1919 en la vaga de «La Canadenca» integrat en un
grup de defensa confederal.
En 1920 va ser cridat a files i enviat a Maó (Menorca, Illes
Balears). En
aquesta illa contactà amb nombrosos militants confederals,
com ara Joan Ripoll,
els germans Pons, Joaquim Fornaguera, Josep Caselles i altres.
Ajudà com pogué
els companys llibertaris (Salvador Seguí Rubinat, Francisco
Arín Simó, etc.)
que es trobaven desterrats a l'illa. En 1923 retornà a
Villena i intervingué en
la creació de l'Ateneu Racionalista i, l'any
següent, de la societat «La
Solidaridad», ambdós tapadores de la CNT.
Milità amb un destacat grup de
companys (Enrique Guardiola, José Salinas, els germans
Ibáñez, Antonio Guillén,
Pedro Pujalte, etc.), amb molts dels quals formà part del
grup anarquista«Humanidad Libre». En 1927 assistí a la
reunió fundacional de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). Pressionat per la
repressió de la dictadura de Primo
de Rivera, marxà a Elda (Vinalopó
Mitjà, País Valencià), des d'on en
1928 envià
diners a La Revista Blanca per a
una
subscripció pro presos. El març de 1928 va ser
detingut per apunyalar lleugerament
al front en una disputa José Cañizares, president
de la Casa del Poble de
Villena. Després, a Barcelona, ajudà
orgànicament Manuel Sirvent Romero, membre
destacat dels comitès Regional i Nacional de la CNT. Amb la
proclamació de la
II República espanyola retornà a Villena i entre
el febrer de 1932 i l'abril de
1934 ocupà la presidència de la CNT d'aquesta
localitat. Quan el cop feixista
de juliol de 1936, participà en la seva resposta als carrers
barcelonins i
l'agost d'aquell any retornà a Villena, on
s'encarregà d'importants tasques
confederals: president de la CNT (1936), president de la
Comissió d'Assistència
Social del Comitè de Defensa Antifeixista (1937), president
de la Indústria del
Moble Socialitzada (1937), secretari de la CNT (1938) i regidor de
l'Ajuntament
de Villena. L'octubre de 1938 fou mobilitzat i enviat a la
Secció de Defensa
del Subcomitè Nacional de la CNT radicada a
València. En 1939, amb el triomf
franquista, va ser agafat al port de l'Alacant i tancat al camp
d'internament
d'Albatera. Pogué retornar a Villena, on romangué
amagat fins l'octubre de
1939, quan marxà a Barcelona, on visqué sota el
nom de Felipe Martínez
Pérez i muntà un taller d'ebenisteria,
que amb el
temps esdevingué seu confederal. Durant els anys quaranta
ocupà la secretaria
de la CNT de Catalunya en diverses ocasions i en 1947 fou secretari pro
presos
durant la gestió d'Eduard Josep Esteve al front del
Comitè Regional de
Catalunya de la CNT, càrrec que mantingué fins al
1957. Durant aquests anys
(1941, 1945 i 1947) patí diferents detencions en les
agafades confederals i
establí contactes amb la xarxa d'evasions de Francisco
Ponzán Vidal. Durant els
difícils anys cinquanta, amb José Bueso Blanch i
Eduard Josep Esteve, creà un
Comitè Nacional provisional de la CNT, que
encapçalà entre 1958 i el febrer de
1960. A finals de 1958 fou detingut, però va ser alliberat
perquè havia estat agafat
en una ràtzia de socialistes i les autoritats franquistes
desconeixien la seva
importància orgànica. En 1962, arran d'una
important agafada, es va veure
obligat a marxar, amb José Torremocha Arias, a
València i a Madrid, però, al
contrari que Torremocha, no passà a França i es
mantingué amagat un parell
d'anys a Villena. En 1965 s'establí de bell nou a Barcelona
i l'any següent fou
novament detingut. Finalment acabà malalt de Parkinson i una
mica descentrat.
Sempre es mostrà contrari a l'Aliança Sindical
Obrera (ASO) i a la maniobra cincpuntista.
De jove estigué casat amb
Francisca Camús i, un cop enviudà,
formà parella amb Antonia Ugeda Fuentes.
Ginés Camarasa García va morir el 6 de juny de
1972 a Barcelona (Catalunya).
Ginés Camarasa García (1898-1972)
***
Mario
Perelli
- Mario Perelli: El
23 de novembre de 1899 neix a Ferrara (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
resistent antifeixista Mario Orazio Perelli. Quan era infant es
traslladà a
Milà, on en 1916 entrà a treballar com a obrer a
la fàbrica d'esmalts Moneta,
al barri milanès de Musocco. En un accident laboral, va
perdre l'índex i el dit
mig de la mà dreta. Actiu en la lluita sindical,
aconseguí organitzar sis-cents
obrers en una petita Cambra del Treball d'inspiració
sindicalista i obtenir,
després d'una dura lluita, adaptar els seus salaris amb els
dels metal·lúrgics
milanesos. La seva militància li va costar diverses
detencions i, finalment,
l'acomiadament de la feina. Després d'això,
treballà a jornada completa en la
Unió Sindical Milanesa (USM). Per haver ajudat alguns
desertors a expatriar-se,
va ser detingut i empresonat des de començament de 1918 fins
a la primavera de 1919.
Un cop lliure, s'acostà a l'anarquisme i
col·laborà en el projecte de fundació
d'un diari anarquista, que es materialitzà el febrer de 1920
amb l'edició d'Umanità
Nova i on treballà fins l'agost
d'aquell any en l'administració del periòdic i en
la seva difusió. El 17
d'octubre de 1920 va ser detingut amb Errico Malatesta, Corrado
Quaglino i
altres redactors d'Umanità Nova,
restant empresonat fins a primers de novembre d'aquell any. Acusat
d'haver
participat en l'atemptat contra el teatre Diana del 23 de
març de 1921, després
d'un període d'inactivitat, el matí del 14 de
maig d'aquell any va ser detingut
a Sappanico (Marques, Itàlia). Jutjat per
l'Audiència, va ser condemnat a 16
anys i 11 mesos de presó i a dos anys de
vigilància especial. Després de restar
11 anys i sis mesos tancat en diverses presons (Castelfranco Emilia,
Porto
Longone i Pianosa), en 1932 obtingué la llibertat vigilada
gràcies a una
amnistia. De bell nou a Milà, treballà d'antuvi
com a llibreter de segona mà i
després com a venedor ambulat de fruita i verdura. En els
anys successius no destacà
massa en la seva militància, però
continuà estretament vigilat. Quan Itàlia
entrà en la II Guerra Mundial va ser confinat, primer a
Ustica (Sicília),
després a l'illa de Ventotene i finalment al camp de
concentració de Renicci
d'Anghiari (Toscana, Itàlia). Només va ser
alliberat arran de l'armistici entre
Itàlia i les forces armades aliades (8 de setembre de 1943)
i retornà a Milà,
on esdevingué un dels organitzadors més actius de
la resistència anarquista. En
polèmica amb els anarquistes intransigents, fou partidari de
crear un front
revolucionari ample amb la finalitat de transformar la lluita
antifeixista en
revolució proletària, i per aquesta finalitat
mantingué estrets contactes amb
Corrado Bonfantini, exmembre del Moviment de Unitat
Proletària (MUP), amb Lelio
Basso i amb alguns elements socialistes i comunistes dissidents, amb
els quals
fundà la Lliga dels Consells Revolucionaris (LCR), que
publicà entre desembre
de 1944 i febrer de 1945 el periòdic Rivoluzione.
Amb aquesta LCR participa un grup de joves antifeixistes animats per
Germinal
Concordia que projectaven crear una formació partisana
llibertària. També
participà en la creació de la
Federació Comunista Llibertària Llombarda (FCLL),
la qual, el desembre de 1944, publicà el periòdicIl Comunista Libertario. Amb
Germinal Concordia, Antonio
Pietropaolo i Mario Mantovani dirigí la formació
partisana que, després de
l'afusellament de Pietro Bruzzi, passà a denominar-se«Brigada Malatesta-Bruzzi»
i que operava a Milà, a Oltrepò Paves i a altres
localitats. Just abans de l'Alliberament
d'Itàlia (25 d'abril de 1945), per fugir de
l'aïllament polític que aleshores li
semblava perillós, s'enquadrà en la
formació «Brigada Matteotti», al voltant
del Partit Socialista Italià d'Unità
Proletària (PSIUP) i guiada per Corrado Bonfantini.
Després de l'Alliberament en el si de la FCLL
s'accentuà progressivament la
fractura entre els grup de comunistes llibertaris encapçalat
per ell, per
Germinal Concordia i per Antonio Pietropaolo i els grup d'anarquistes
intransigents de Mario Montovani i Ugo Fedeli. Inicialment majoritaris
a Milà,
els comunistes llibertaris es trobaren en minoria en el I
Congrés de la
Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat el setembre de
1945 a Carrara
(Toscana, Itàlia), i el gener de 1946 participà
en la redacció de les
anomenades «Tesis de Milà», document
polític obertament reformista, que
proposava la transformació del moviment llibertari en un
autèntic partit
polític, capaç d'esdevenir, segons ells,
mitjançant la participació en les
eleccions, en una tercera força entre la reacció
i el socialisme d'Estat. Entre
finals de gener i principis de febrer de 1946 es consumà
l'escissió definitiva
i amb Antonio Pietropaolo, Germinal Concordia i Carlo Andreoni
creà la
Federació Llibertària Italiana (FLI), que
tingué una vida efímera i que acabà en
menys d'un any integrada en el Partito Socialista dei Lavoratori
Italiani
(PSLI, Partit Socialista dels Treballadors Italians) de Giuseppe
Saragat. En
els anys successius prosseguí la seva activitat en el
moviment socialista,
sense deixar de banda el moviment anarquista que seguí
jugant un paper
important en el seu pensament. Mario Perelli va morir el 10 de maig de
1981 a
Milà (Llombardia, Itàlia).
***
Necrològica
de Vicenta Sabaté apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 20 de gener de 1963
- Vicenta Sabaté: El 23 de novembre de 1907 neix a la Torre de Fontaubella (Priorat, Catalunya) l'anarcosindicalista Vicenta Sabaté. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona (Catalunya). Son company fou l'anarcosindicalista Enric Pujol Baiges. Exiliada amb son company, s'establí a Besiers. Malalta durant molt de temps, Vicenta Sabaté va morir el 30 d'octubre de 1962 al seu domicili de Besiers (Llenguadoc, Occitània).
---
[24/11] «Foglio di Propaganda» - «El Proceso Ferrer» - Míting contra la repressió a Europa - Lissagaray - Blay - Bandler - «Libertad» - Sartoris - Sousa - Cuyàs - Ros - Bernat - Cristofoli - Girotti - Salvo - Meckert - Delso - Ortega - Liaño - Quesada - Crisai - Golinelli - Scaglia - Baginski - Denayer - Crespi - Brunet - Andrés - Colomar
Anarcoefemèrides del 24 de novembre
Esdeveniments
El pamflet Foglio di Propaganda
-
Surt Foglio di
Propaganda: El 24 de novembre
de 1901 surt a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el pamfletFoglio di
Propaganda socialista-anarchica
(Full de Propaganda socialista-anarquista). Aquest full volant, editat
per
l'anarquista Arnaldo Cavallazzi a la seva «Tipografia
Cavallazzi» de Castel
Bolognese, recollia un article aparegut en la publicació
anarquista romana L'Agitazione
contra la introducció en la
legislació laboral de l'Institut dels«Probi-viri», sort de tribunal del
treball amb funcions conciliadores en els conflictes sindicals. Els probi-viris («homes de
bé») eren una
mena d'àrbitres investits d'«autoritat
moral» per mitjançar en conflictes
interns de diferents institucions. Aquesta figura es va
institucionalitzar a
Itàlia per la Llei 295, del 15 de juny de 1893, que va donar
l'oportunitat a
les empreses per establir col·legis de probi-viris
per resoldre els conflictes laborals interns, especialment entre els
empleats i
els empresaris. El moviment anarquista italià sempre va
estar en contra d'aquesta
institució jurídica.
***
Portada del llibre d'Eduard
Borràs El Proceso
Ferrer. Drama en tres actos (1931)
- Estrena d'El Proceso Ferrer: El 24 de novembre de 1931 s'estrena al Teatre Talia de Barcelona, a càrrec de la«Companyia d'Anita Tormo», el drama històric en tres actes, distribuïts en deu quadres, d'Eduard Borràs El Proceso Ferrer, una de les primeres obres dramàtiques basades en la història de Francesc Ferrer i Guàrdia i la Setmana Tràgica. L'actor Aurelio Pardo interpretà Ferrer i Guàrdia i l'actriu Anita Tormo va fer de Soledad Villafranca, la companya del pedagog. En l'obra apareixien altres personatges, com ara Anselmo Lorenzo, Josep Ferrer o Cristóbal Litrán. L'obra va ser publicada aquell mateix any per la reputada Casa Editorial Maucci, fet que li donà una repercussió important i una distribució als quioscos barcelonins. La publicació afegí els «Comentarios de la prensa europea al fusilamiento de Francisco Ferrer Guardia», així com part dels discursos pronunciats durant les sessions parlamentàries de l'abril de 1911 referents a la revisió del «Procés Ferrer» pels diputats a Corts. Es van reproduir textos d'Alejandro Lerroux, Salvatella, Pablo Iglesias, Sol y Ortega, i Albornoz, que assenyalaven el ministre de Governació Juan de La Cierva y Peñafiel com a culpable de la premeditació i de la manca de legalitat de tot el procés judicial. Tots insistien en la innocència de Ferrer i Guàrdia pel que feia els fets de la Setmana Tràgica barcelonina.
***
Propaganda
del míting publicada en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 22 de novembre de 1946
- Míting contra la
repressió a Europa: El 24 de novembre de 1946
se celebra a la Gran Sala del
Palais de la Mutualité de París
(França) un gran míting contra la
repressió a
Europa. L'acte, organitzat per la Federació Anarquista
Francesa (FAF), el
Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i la Confederació
Nacional del Treball
(CNT), la Confederació Nacional del Treball de
França (CNTF) i la Federació
Anarquista Italiana (FAI), va fer una crida a la població
parisenca per a
manifestar la seva indignació contra els governs de
Bulgària, Espanya, Itàlia i
Grècia, que reprimien, amb empresonaments, tortures i
assassinats, la
dissidència. L'acte va ser presidit per Chéry i
hi intervingueren Joan Sans
Sicart, pel MLE-CNT, en substitució de Frederica Montseny
Mañé; Georges
Fontenis (Fontaine), secretari
general de la FAF; Loriot, delegat de la Comissió
Provisional de la
Internacional; Eugène Juhel, delegat de Propaganda de la
CNTF; i Santamaría, en
representació del Moviment Anarquista Espanyol (MAE). Hi
assistiren unes 3.000
persones.
Naixements
Prosper-Olivier Lissagaray
- Prosper-Olivier Lissagaray: El 24 de novembre de 1838 neix a Aush (Gascunya, Occitània) el periodista socialista i communard Hippolyte Prosper-Olivier Lissagaray (Lissa). Nascut en una família basca, després dels seus estudis de Filologia Clàssica i d'un viatge a Amèrica, es va instal·lar a París en 1860, on va crear una mena d'Universitat Popular («Conferències Literàries de la rue de la Paix»), amb el suport de diversos intel·lectuals (Jules Vallès, Eugène Pelletan, Charles Floquet, Élisée Reclus, etc.), i on feia xerrades sobre literatura i editava laRevue des cours littéraires. En 1864 va publicar la conferència Alfred de Musset devant la jeunesse. L'agost de 1868 va fundar a Aush el periòdic L'Avenir du Gers, on va criticar l'Imperi. Es va batre en duel amb el seu cosí, el diputat bonapartista Plaul de Cassagnac. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara La Réforme, de Vermorel, i La Marseillaise, de Rochefort. Mentrestant, multes i penes de presó no van deixar de caure-li, ja fossin per difamació vers l'Estat o per «incitació a l'odi governamental». El 10 de maig de 1870 va fugir a Bèlgica per escapar d'una condemna d'un any de presó. Va tornar a França amb la caiguda de l'Imperi i va ser nomenat per Gambetta comissari de Guerra a Tolosa de Llenguadoc, organitzant els exèrcits de reserva. Traslladat al front el gener de 1971, allà li sorprèn l'armistici. Desmobilitzat, va tornar a París el 18 de març de 1871 amb l'esclat de la revolució, però no va voler ser ni membre, ni militar, ni funcionari, ni empleat de la Comuna, només va voler servir-la com a periodista llançant L'Action i Le Tribun du Peuple, i com a combatent durant la Setmana Sagnant. D'antuvi es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), on va publicar Les huit journées de mai derrière les barricades (1871), primer esborrany de la seva història de la Comuna, i després al Regne Unit, on va fer cursos i conferències. En 1873, a Brussel·les, va publicar La vision de Versailles, evocació literària dels malsons dels jutges de Versalles que assisteixen a la resurrecció de les seves víctimes. Va freqüentar la casa de Karl Marx a partir de 1874 i sembla que va haver projectes de matrimoni entre ell i Eleanor, tercera filla de Marx. Amnistiat en 1880 amb l'últim grup de communards, va tornar a París, on va crear el periòdic La Bataille, que tindrà dues etapes (1882-1885 i 1888-1893). Va lluitar pel socialisme, denunciant el general Boulanger i defensant Dreyfus, però sense adherir-se mai a cap partit i propugnant sempre la unió de tots els sectors de la família socialista; va simpatitzar pels blanquistes anticlericals, pels anarquistes i va ser sempre fidel al seu amic llibertari Amilcare Cipriani. Va ser candidat a les eleccions legislatives en 1885 i 1893. La seva Histoire de la Commune de 1871, publicada a Brussel·les en 1876 i augmentada en la reedició de París de 1896,és la millor història mai no escrita, pel seu rigor i informació, sobre aquest esdeveniment revolucionari, i que va estar molts anys prohibida a França. Prosper-Olivier Lissagaray va morir el 25 de gener de 1901 a París (França). En 1991 René Bidouze li va dedicar una biografia, Lissagaray, la plume et l’épée.
***
Foto policíaca de François Blay (4 de març de 1894)
- François Blay:
El 24 de novembre –algunes fonts citen
erròniament el 30 de novembre– de 1840 neix a Sant
Gervais (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarquista Athémond François Xavier Blay. Sos
pares es deien Jean Michel Blay, barber, i Rose Alliés.
Sastre de professió, en 1875
s'establí a París (França). A partir
de 1880 visqué al número 22 bis del carrer
Clignancourt. A començament dels anys vuitanta
assistí a reunions de diversos
grups anarquistes («La Sentinelle Révolutionnaire
de Montmartre», «La Panthère
des Batignoles», «La Drapeau Noir») i
d'un grup anarquista italià i estava
subscrit al periòdic Terre et
Liberté.
Casat, en 1894 tenia una filla de 22 anys. Sastre de
Sébastien Faure, quan
aquest partí cap a Marsella (Provença,
Occitània) li va confiar a ell i a sa
companya la petita Sidonie Vaillant, la filla orfe d'Auguste Vaillant
de qui
era tutor. Durant la gran agafada anarquista de l'1 de gener de 1894,
la
policia va trobar en l'escorcoll de casa seva una carta de
Sébastien Faure,
exemplars de La Révolte
i d'El Père Peinard i
novel·les de Louise
Michel. Un cop lliure, continuà freqüentant les
reunions anarquistes i
participant en els aplecs familiars organitzats pels companys. El 4 de
març de
1894 el seu domicili va ser novament escorcollat i la policia li va
requisar un
cartel de la festa organitzada el 24 de febrer anterior pel
Comitè Independent
dels Obrers Sastres del Sena, publicitat del periòdic Le Père Jean Chiffonnier de Paris
i el manifest «Aux jeunes gens»
del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR). Durant el seu
interrogatori
reivindicà el seu anarquisme, però es
distancià de l'ús dels mitjans d'acció
violents.
Detingut, va ser processat per «associació
criminal» i tancat a la presó
parisenca de Mazas, de la qual va sortir en llibertat provisional el 26
de maig
de 1894. L'1 de juliol de 1894 va ser novament detingut, escorcollat
sense cap
resultat i empresonat a Mazas, presó de la qual va sortir en
llibertat
provisional el 7 de juliol d'aquell any. Segons un informe
policíac del 12 de
juliol de 1894, des del seu alliberament s'abstingué de fer
propaganda i de
freqüentar els cercles anarquistes. El 6 de juny de 1895 el
seu cas va ser
sobresegut. En 1896, segons la policia, freqüentava
assíduament la seu de Le Libertaire,
però segons aquesta no
representava cap perill. El maig de 1902 participà, amb
altres companys, entre ells
P. Louvet i F. Liégeois, en la manifestació anual
del cementiri Père-Lachaise.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
Notícia
de la detenció d'Aaron Bandler apareguda en el
periòdic parisenc Journal dels Débats
del 30 de juny de 1894
- Aaron Bandler: El
24 de novembre –oficialment el 26 de novembre– de
1866 neix a Mourmelon-le-Grand
(Xampanya-Ardenes, França) l'obrer aprestador anarquista
Aaron Joseph Bandler –citat
a vegades com Baudelaire–,
conegut
com Le Juif (El Jueu). Sos pares es deien Samuel
Brandler, venedor ambulant, i Brunette Horviller. Milità en
el grup
anarquista «Les Résolus» (Achille
Beauvillain, Henry Delpierre, Camille Lahure, Charlemagne
Leprêtre,
etc.) de
Reims (Xampanya-Ardenes), on residia. El 26 d'abril de 1890 va ser
jutjat, amb Joseph
Faucher i Paul Demazure, per haver aferrat cartells de Le
Père Peinard au
Populo que feien una crida al Primer de Maig pels carrers de
Reims. La
policia el qualificà de «violent i
perillós» i figurava en la llista
d'anarquistes de Reims establerta el 29 de març de 1892 pel
prefecte de policia
i en la de l'«Estat dels anarquistes» de febrer de
1894. El 21 de novembre de 1893,
ben igual que altres militants de Reims, el seu domicili
patí un escorcoll,
però la policia només va trobar el fullet La
Société mourante et l'anarchie, de Jean
Grave. Segons la policia,
s'encarregava de la correspondència amb els grups
anarquistes estrangers
mitjançant Albert Vincent, que feia d'intermediari. Com
altres companys de
Reims, el febrer de 1894 el seu domicili va ser novament escorcollat.
Segons un informe policíac de març de 1894 era
sospitós de pertànyer,
amb Froudinier i Charlemagne Leprêtre, al nou grup
anarquista «Les Vengeurs de Vaillant». El
15
d'abril de 1894 el seu domicili fou novament escorcollat sense cap
resultat. El
29 de juny de 1894 va ser detingut a Reims per insultar la
memòria del
president de la República francesa Sadi Carnot, assassinat
per l'anarquista
Sante Geronimo Caserio cinc dies abans, per complicitat en homicidi
voluntari i
per participació en «associació
criminal». Acomiadat del treball, no troba
feina i deixà Reims per establir-se a Marsella
(Provença, Occitània), on vivia
un germana seva. El 31 de maig de 1904 es casà a Marsella
amb
Léontine Mosse. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Albert Libertad en una foto dels arxius policíacs
- Albert Joseph:El 24 de novembre de 1875 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant i propagandista anarcoindividualista Albert Joseph, més conegut com Albert Libertad o Libertad. De pares desconeguts, fou confiat a l'assistència pública. A resultes d'una malaltia durant la joventut, perdrà l'ús de les cames i s'haurà de desplaçar mitjançant crosses. Després d'estudiar a l'institut de Bordeux, en 1894 va fer de comptable. A partir de 1896 començà a propagar l'anarquisme en reunions públiques. Com que estava sotmès a l'assistència pública, haurà d'esperar tenir la majoria d'edat (21 anys) per abandonar Bordeus. En 1897 marxà a París, on viurà al carrer o als asils de nit abans d'instal·lar-se a les oficines de Le Libertaire, periòdic en el qual col·laborarà des de l'any següent. El 5 de setembre de 1897 interrompí violentament el servei religiós a l'església del Sacré-Coeur; detingut i apallissat, fou condemnat el 5 de novembre a dos mesos de presó per«rebel·lió, crits sediciosos, ultratge als agents», entre altres càrrecs. No serà, però, la seva única condemna. A partir de 1899 exercí de corrector a la impremta d'Aristide Briand, que editava La Lanterne, i treballarà per a Sébastien Faure editant Le Journal du Peuple. Entre 1900 i 1905 farà feina a la impremta Lamy-Laffon. En 1901 s'afiliarà al Sindicat de Correctors i començarà a escriure en diversos periòdics, com ara Le Droit de Vivre, on el seu talent periodístic serà reconegut. Aquest any també serà novament condemnat a tres mesos de presó per haver cridat«A baix l'Exèrcit!» a Noisy-le-Sec. Partidari de la «propaganda pel fet», aviat serà estimat dins el moviment anarquista com a orador per la seva agudesa, ironia, imaginació i dots per a la polèmica, i per aquest motiu serà constantment vigilat per dos policies durant les seves campanyes de conferències per París i comarques. Formà part del grup llibertari de Montmartre «Les Iconoclastes». Arran de l'«afer Dreyfus», prendrà posició, amb Sébastien Faure, en favor del capità Dreyfus. A partir de 1902 serà un dels fundadors de la revolucionària Lliga Antimilitarista, amb Beylie, Janvion, Paraf-Javal i Yvetot, i aquest mateix any –i de bell nou en 1904– es presentarà com a«candidat abstencionista» per al XI Districte parisenc, ja que pensava que era un mitjà excel·lent de fer propaganda anarquista i campanya abstencionista. Després d'obrir una biblioteca, fou un dels iniciadors a partir de 1903 del moviment de les«Causeries populaires» (Xerrades populars), amb Paraf-Javal, amic i company amb qui es disgustarà més tard ja que Paraf-Javal era més partidari de crear Universitats Populars (especialització, cientificisme, educacionisme) i Libertad era més afí a l'agitació i a l'activisme anarquista. L'abril de 1905 fundà, amb ses dues companyes Armandine i Anna Mahé, el periòdic L'Anarchie, on van escriure destacats militants anarquistes, com ara André Lorulot, Mauricius, Léon Israël, Ernst Armand, etc. Partidari de l'amor lliure, també viurà amb Jeanne Morand. En 1907 esclatà una baralla amb els policies que el vigilaven constantment i novament apallissat, fou deixat per mort al carrer. En 1908 arran d'una conferència a Suïssa, fou detingut i tancat vuit dies. El 6 de novembre de 1908 fou ingressat a l'hospital Lariboisière de París (França), on morirà sis dies després, el 12 de novembre, d'unàntrax segons uns i d'un cop rebut segons uns altres. És autor de Le culte de la charogne (1909), recopilació d'articles reeditada i ampliada en nombroses ocasions posteriors.
***
Notícia
sobre la gira propagandística d'Augustin Sartoris apareguda
en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux
del 13 de setembre de 1902
- Augustin
Sartoris: El 24 de novembre de 1875 neix a Nimes
(Llenguadoc, Occitània) el
propagandista anarquista i antimilitarista Augustin Isidore Sartoris,
conegut
com Boulogne. Amic del poeta
anarquista
Edmond Villeméjane, es guanyà a vida fent de
sabater i milità especialment a
Nimes i a la Provença (Marsella i Avinyó). En
1897 formava part de la Joventut
Internacionalista (Fernand Calazel, Maurice Chaumel, Jules Cheylan,
Marius
Escartefigue, Frédéric Gros, François
Guy, Alexandre Jacob, Louis Morel, Émile
Rampal, Victor Rapallo, Edouard Roch, etc.) de Marsella. En 1899 vivia
a Avinyó
i sembla que després retornà a Marsella. En
aquest any col·laborà en el
setmanari parisenc L'Homme Libre,
publicat per Ernest Girault i Francis Prost. En 1900 publicà
el llibre Contes amers. Soir d'ivresse,
narracions
sobre el món de la prostitució que havien estat
publicades en Le Libertaire. En
1902 viva al número 12
del carrer Labry del barri de Les Chartreux de Marsella. El gener de
1902 va
ser inscrit per les autoritats en la llista d'anarquistes de primera
categoria
de les Boques del Roine (Provença, Occitània). A
partir d'octubre d'aquell any
va fer una gira de conferències antireligioses,
antiparlamentàries i
antimilitaristes pels departaments de les Boques del Roine, Valclusa i
el Gard.
En aquesta època era membre del grup anarquista del barri
marsellès de La
Joliette, el qual havia pres la iniciativa d'organitzar un
congrés regional.
Entre 1903 i 1904 fou membre del Grup Central Llibertari (GCL) i de les
Joventuts Sindicalistes Revolucionàries (JSR). En 1904 fou
un dels signataris
del «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient» i
fou un dels fundadors de la
secció de suport a Marsella de «L'Avenir
Social», projecte educatiu popular
fundat per Madeleine Vernet a Épône (Illa de
França, França). També en aquests
anys fou un dels militants més actius de
l'Associació Internacional
Antimilitarista (AIA), juntament a Auguste Berrier, Jean Marestan,
Eugène Merle
i Ange Rivelli, i col·laborà en el seuòrgan d'expressió L'Action
Antimilitariste (1904-1905).
En 1909 vivia al número 21 de la Traverse des Chartreux de
Marsella i era un
dels militants més destacats del Comitè de
Defensa Social (CDS). Publicà la
sèrie d'articles «Autres temps, autres
moyens» en el periòdic L'Ouvrier
Syndiqué. Entre 1910 i 1911
assistí a les nombroses reunions i actes del CDS, amb Alexis
Durant (secretari)
i Auguste Girard (tresorer). Abans de la II Guerra Mundial, en 1939,
vivia al
número 37 del carrer Delon Soubeiran de Nimes i estava
inscrit en una llista d'«anarquistes
perillosos per a la seguretat nacional», fet pel qual va ser
posat sota
vigilància a partir de setembre d'aquell any. Durant sa vida
col·laborà en
nombroses publicacions llibertàries, com ara
L'Ouvrier Syndiqué
(1887-1914), Régénération
(París, 1896-1908), L'Agitateur
(Marsella, 1897), Le Cri de Révolte
(Paris, 1898-1899), Le Libertaire (1898-1900), L'Homme
Libre
(Paris, 1899), L'Ere Nouvelle
(París-Orleans, 1901-1911), Le Flambeau
(Vienne, 1901-1902), L'Action Antimilitariste
(Marsella, 1904-1905), Le
Combat Social (Llemotges, 1907-1909), Les Temps
Nouveaux (París,
1908-1909), L'Ouvrier Conscient (Marsella, 1909), Par
dela la Mêlée
(Orleans-Deols, 1916-1918), etc. Augustin Sartoris va morir el 8 de
juliol de
1958 a Nimes (Llenguadoc, Occitània).
***
Manuel
Joaquim de Sousa, secretari general de la CGT
- Manuel Joaquim de Sousa: El 24 de novembre –altres fonts citen el 26 de novembre– de 1883 neix a Paranhos (Porto, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Joaquim de Sousa, conegut com Barão da Sola. Fill de pares analfabets, tingué set germans. Son pare feia d'obrer sabater i sa mare venia pa pels carrers. Només estudià alguns cursos de primària i quan tenia vuit anys començà a treballar com a aprenent de torner. A partir dels 12 anys començà a treballar de sabater com son pare, ofici en el qual romandrà durant tota sa vida. De ben jovenet, com alguns de sos germans, començà a militar en el moviment socialista portuguès i en el sindicalisme emergent. En 1904 començà la seva militància anarquista com a membre del «Grupo de Propaganda Libertària» de Porto. Participà directament en la conspiració que posà fi a la dinastia dels Braganza i que permeté, el 5 d'octubre de 1910, la instauració de la I República portuguesa. Fou membre del grup editor del setmanari anarquista A Vida, de Porto. En 1911 publicà el fullet O sindicalismo e acção directa. Entre 1912 i 1913 fou secretari general de la União Geral de Trabalhadores da Região Norte (UGTRN, Unió General de Treballadors de la Regió Nord). El març de 1914 assistí al congrés fundacional de la União Operária Nacional (UON, Unió Obrera Nacional) i per a aquesta organització recorregué, gairebé sempre a peu, tot Portugal fent propaganda i d'aquí el nom pel qual fou conegut Barão da Sola (Baró de la Sola). L'abril de 1915 assistí, amb Serafín Cardoso Lucena, com a delegat d'A Vida de Porto, al Congrés Internacional per a la Pau, que se celebrà a Ferrol (la Corunya, Galícia), i per aquest fet va ser expulsat de l'Estat espanyol. En 1916, desertor de l'exèrcit portuguès, creuà clandestinament la frontera i s'instal·là a Barcelona, on participà activament en el moviment llibertari de la capital catalana. Aquest mateix any va ser empresonat per primera vegada arran de la vaga de correus i de telègrafs. En 1918 s'instal·là a Lisboa. El 13 de setembre de 1919 assistí a Coimbra, com a secretari de la II Secció de la UON, al congrés fundacional de la Confederação Geral do Trabalho (CGT, Confederació General del Treball), on va ser elegit secretari general de la nova organització anarcosindicalista, càrrec que ocupà fins al 1922. Participà especialment en la redacció de l'òrgan d'expressió de la CGT, A Batalha, destacant la seva columna «A boa paz» (La bona pau), i entre 1921 i 1922 fou l'editor en cap, en substitució d'Alexandre Vieira. El desembre de 1919 representà la CGT en el II Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), conegut com «Congrés del Teatre de la Comèdia», celebrat a Madrid (Espanya). Lluità durament contra l'anomenat«societarisme» i la influència comunista en la CGT i perquè en el Congrés de Covilha aquesta organització s'adherís a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que s'havia reconstituït a Berlín. En la Conferència d'Evora d'organitzacions obreres ibèriques de 1923, representà la CGT i defensà per primera vegada la idea d'una unificació del moviment anarquista ibèric. A finals de 1923, arran del cop d'Estat del general Primo de Rivera, es reuní amb el Comitè Nacional de la CNT a Sevilla; detingut al domicili de Pedro Vallina, amb altres membres del Comitè Nacional, el 24 de desembre de 1923 va ser empresonat i restà tancat fins el març de 1924, quan pogué retornar a Lisboa. En 1925, com a membre del Comitè Confederal de la CGT, participà en el Congrés de Santarén, on van ser representats més de 100.000 afiliats i es va ratificar l'adhesió de la CGT a l'AIT. En maig de 1926 participà en la Conferència Internacional de l'AIT celebrada a París i, amb son fill Germinal de Sousa, en el Congrés de Marsella de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França on, amb el suport de Manuel Pérez, de la União Anarquista Portuguesa (UAP, Unió Anarquista Portuguesa), reivindicà la creació d'una organització única que aglutinés els anarquistes de tota la Península Ibèrica. El 25 de juny de 1927 assistí a la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En els anys posteriors participà activament en la lluita clandestina del moviment llibertari contra el nou règim dictatorial instaurat per António de Oliveira Salazar. El febrer de 1928 va ser detingut i empresonat uns mesos. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT (Congrés del Conservatori) celebrat a Madrid. En 1931 publicà O sindicalismo em Portugal. Esbôço histórico. En 1932 i en 1934 va ser novament detingut com a membre de l'Aliança Llibertària i empresonat uns mesos. Durant sa vida col·laborà en diferents periòdics llibertaris portuguesos (A Aurora, A Comuna, A Sementeiro, O Anarquistas, etc.) i en llengua castellana (La Protesta, de Buenos Aires, i el seu suplement, etc.). Manuel Joaquim de Sousa va morir el 27 de febrer de 1945 a Lisboa (Portugal). En 1989 sortí el llibre Ultimos tempos de acção sindical livre e do anarquismo militante (1925-1938). Obra póstuma.
Manuel Joaquim de Sousa (1883-1945)
***
Foto
antropomètrica de Josep Cuyàs Alejandro (30
d'abril de 1914)
- Josep Cuyàs
Alejandro: El 24 de novembre de 1890 neix a Barcelona
(Catalunya) l'anarquista
Josep Cuyàs Alejandro. Sos pares, carnissers, es deien Josep
Cuyàs i Paula
Alejandro. El 15 d'abril de 1914, provenint de Barcelona,
arribà a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) i es posà a fer feina
de jornaler al Mas Anglada.
Amb son germà major Vicenç Cuyàs
Alejandro, que havia arribat a Perpinyà en
1909, visqué a l'alberg Tubeau, a la carretera de
Bonpàs (Rosselló, Catalunya
Nord). El 30 d'abril de 1914 va ser fitxat per la policia de
Perpinyà, la qual el
qualificà de «reputat anarquista
perillós de caràcter exaltat».
Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
d'Antonio Ros Fernández apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 d'octubre de 1974
- Antonio Ros Fernández: El 24 de novembre de 1894 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Ros Fernández. Sos pares es deien Antonio Ros i Caridad Fernández. Mecànic a les drassanes militars, quan era molt jove s'afilià al Sindicat de la Metal·lúrgica de Cartagena de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà en diferents ocasions responsabilitats orgàniques. En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí embarcar-se a bord d'una nau republicana i pogué passar a Tunísia, on va ser internat en un camp de concentració. Després de la II Guerra Mundial fou un dels primers en afiliar-se a la Federació Local de Tunis (Tunísia) de la CNT, on va militar fins el seu repatriament cap a França en 1957. Amb sa companya María Antonia Gil Giménez s'instal·là a Brinhòla (Provença, Occitània), on només hi havia un altre company confederal, i, posteriorment, a Aubanha, integrant-se en la Federació Local de Marsella (Provença, Occitània) de la CNT. Antonio Ros Fernández va morir el 19 de juny de 1974 a l'Hospital d'Aubanha (Provença, Occitània).
***
Notícia
necrològica de María Remedios Bernat Brune
apareguda en
el periòdic tolosà Espoir del 23 de
juliol de 1979
- María Remedios
Bernat Brune: El 24 de novembre de 1897 neix a Xelva
(Serrans,
País Valencià)
l'anarcosindicalista María Remedios Bernat
Brune –moltes fonts citen erròniament el
primer llinatge com Beruat.
Sos pares es deien José Bernat i Rosa Brune. De ben joveneta
emigrà a França on
conegué el company llibertari Andrés Arbiol, amb
qui es casà. Posteriorment la
parella retornà a la Península i
s'instal·là a La Freixneda (Matarranya, Franja
de Ponent), localitat natal d'Arbiol. Més tard
s'establí a Castelldefels (Baix
Llobregat, Catalunya), on milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Durant la Revolució i la guerra, mentre son company
participava en els grups
guerrillers del batalló d'Agustín Remiro Manero,
ella es posà al servei de la
CNT. En 1939, amb el triomf franquista, continuà militant en
la CNT de l'exili
a la zona de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).
María Remedios Bernat Brune va morir
el 13 de juny de 1979 a la Clínica Beau-Soleil de Montpeller
(Llenguadoc,
Occitània) i va ser enterrada civilment l'endemà
al cementiri
de
Peròus (Llenguadoc, Occitània),
población on residia.
***
Foto
policíaca d'Italo Cristofoli
- Italo Cristofoli:
El 24 de novembre de 1901 neix a Prato Carnico
(Càrnia, Friül) l'anarquista i resistent
antifeixista Italo Cristofoli, conegut
primer com Scel i després com Comandante
Aso. Paleta de
professió, començà molt jove a militar
en el moviment llibertari i va ser
qualificat per la policia com «fervent subversiu».
Quan acabà la Gran Guerra, s'exilià
a França fugint del servei militar i va fer contactes amb
l'anarquista
il·legalista Sante Pollastri. Després
passà a Bèlgica i
s'instal·là a la zona
de Lieja on milità activament en els moviments llibertari i
sindicalista. En
1930 marxà a Itàlia. Detingut, va ser condemnat a
dos anys de presó per
deserció. Un cop lliure retornà a Prato Carnico.
El 5 de juny de 1933 va ser
detingut per haver organitzat els funerals del militant Giovanni
Casali,
exèquies que es realitzaren l'1 de juny i que acabaren en
manifestació
antifeixista. Jutjat el 24 de juny, va ser condemnat a cinc anys de
deportació
a l'illa de Ponça; el juny de 1938 fou alliberat. Detingut
de bell nou, va ser
confinat de gener a agost de 1941. El 8 de setembre de 1943 fou un dels
primers
a organitzar la lluita armada a Càrnia. Sota el nom d'Aso,
organitzà i
comandà la «Brigada Càrnia»,
enquadrada en el Batalló Garibaldi del Friül. Italo
Cristofoli caigué abatut el 26 de juliol de 1944 durant
l'atac a la caserna-presó
de l'exèrcit nazi a Sappada (Belluno, Friül); fou
l'únic partisà mort en
aquesta acció.
***
Mario
Girotti
- Mario Girotti: El
24 de novembre de 1901 neix a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador
antifeixista Mario Girotti. Després
de la Gran Guerra començà a militar en el
moviment anarquista de Bolonya. En
1927 va ser detingut i confinat per tres anys a Lipari (Illes
Eòlies). Un cop
lliure, en maig de 1930 passà clandestinament a
França. En 1932 va ser membre
del «Comitè a favor de les víctimes
polítiques» i participà en la
fundació del
periòdic anarquista Umanità Nova
(1932-1933), que s'editava a Puteaux i
els responsables del qual eren Camillo Berneri i Antonio Cieri. Arran
de
l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del
primer grup
d'anarquistes italians (Camillo Berneri, Michele Centrone, Vincenzo
Perrone,
Bifolchi, Bonomini, Fantozzi, etc.) que arribaren a
Perpinyà, on Pasotti
organitzà el pas a Catalunya. A partir del 30 de juliol de
1936 formà part del
Grup Italià de la «Columna Ascaso» i
marxà a lluitar al front d'Aragó. El 28
d'agost de 1936 va ser greument ferit en una cama durant els combats de
Monte
Pelado i fou declarat no apte per al servei armat. En sortir de
l'hospital
s'establí a Barcelona, on fou secretari del grup anarquista
italià «Circolo
Malatesta», amb sa companya Anna Sartini i sa filla Anna. El
febrer de 1939,
amb la Retirada, passà els Pirineus i
s'instal·là amb sa família a Marsella.
El
setembre de 1939 passà a Itàlia. El feixisme
italià el condemnà a cinc anys de
deportació a Ventotene. L'abril de 1940 la pena va ser
commutada a la de
residència vigilada en una colònia
agrícola de la província de Bolonya. Sempre
militant en el moviment anarquista, Mario Girotti va morir el 29 de
juny de
1982 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).
***
Necrològica
de Juan Antonio Salvo Tisaire apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 24 de juliol de 1978
- Juan Antonio Salvo Tisaire: El 24 de novembre de 1901 neix a Vilanova de Sixena (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Antonio Salvo Tisaire. De molt jove emigrà a Catalunya, treballà de electricista i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la caiguda de Lleida a mans de les tropes feixistes, marxà cap a Barcelona, on treballà al port d'aquesta ciutat. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus. Internat al camp de concentració d'Argelers, el juliol de 1941 va ser enrolat en la 123 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat al departament de Lot enquadrat en el 508 Grup Departamental. Finalment va ser destinat al 513 Grup Departamental per a efectuar tasques d'electricista en la construcció de la fàbrica de pólvora de Le Haugar (Llenguadoc, Occitània). A finals d'agost de 1941, després d'haver ser lliurat als alemanys els quals el tenia fitxat com a«perillós», aconseguí fugir i arribar a Muret, on trobà sa companya i sos quatre infants. L'Oficina Nacional Industrial de l'Azot (ONIA) el contractà com a electricista, però com el buscaven, va haver d'abandonar la feina per amagar-se a casa d'un company a Pàmies (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra mundial tornà a ser contractat per l'ONIA i milità en la Federació Local de Muret de la CNT. Quan tenia 60 anys es retirà per invalidesa, però hagué de cuidar sa companya paralitzada des de feia anys. Antonio Salvo Tisaire va morir el 9 de març de 1978 a la Policlínica de la Lèze de La Gardèla de Lesa (Llenguadoc, Occitània), sis mesos després d'haver patit una operació a resultes d'un càncer.
***
Jean Meckert
- Jean Meckert: El 24 de novembre de 1910 neix al X Districte de París (França) l'escriptor llibertari i antimilitarista Jean Meckert, també conegut com a Jean Amila. Sos pares es deien Auguste François Meckert, empleat de comerç, i Justine Jeanne Marie Duret. Va quedar traumatitzat quan en 1917 son pare, un oficinista anarquista de la Companyia General dels Òmnibus, després de fugir de la llar familiar en companyia d'una infermera, va ser declarat, per emmudir els rumors, fictíciament «afusellat com a exemple» per amotinar-se a l'Exèrcit, per una mare d'ideologia bolxevic, que, destrossada, va ser ingressada durant dos anys a l'Hospital de Vésinet. Després d'estar internat quatre anys a l'orfenat de Courbevoie, va començar més tard a treballar, amb un certificat d'estudis primaris, en taller de reparacions de motors elèctrics quan tenia 13 anys. En 1929 va fer feina en la banca, però la gran crisi econòmica li va robar la feina. El novembre de 1930 va presentar-se voluntari en enginyers per a realitzar el servei militar. Llicenciat el maig de 1932, va exercir nombrosos oficis (magatzemista, mecànic, empleat de garatge, venedor d'un mètode per guanyar la ruleta, etc.) abans de consagrar-se a la literatura. El 23 d'octubre de 1932 es casà al XX Districte de París amb Marie Louise Leonie Mallion. En 1939 va ser mobilitzat, encara que el seu regimentés immobilitzat i internat a Suïssa. Escriu aleshores la seva primera novel·la Les coups (1941), que serà elogiada per Martin du Gard, André Gide i Raymond Queneau. En 1942 va deixar la seva feina de funcionari a l'Ajuntament de París i va dedicar-se totalment a la literatura. Entre les novel·les d'aquesta època tenim L’homme au marteau (1943), La lucarne (1945), Nous avons les mains rouges (1947), La ville de plomb (1949) i Je suis un monstre (1952). En tota la seva obra els protagonistes seran gent ordinària que es rebel·la contra la societat, criticant totes les institucions polítiques i socials. En aquest període va escriure novel·letes populars sota diversos pseudònims (Marcel Pivert, Albert Duvivier, Edouard Duret, Mariodile…). En 1950, aconsellat per Marcel Duhamel, que apreciava la seva feina especialment pel tractament que feia de la llengua parlada, va començar a escriure novel·la policíaca sota el nom de John Amilanar (és un nom més«americà», però s'ha de llegir «ami l'anar»); 21 novel·les van veure la llum en la col·lecció«Sèrie Negra», entre elles La lune d'Omaha, Noces de soufre, Pitié pour les rats, Le boucher des Hurlus, etc.; algunes d'aquestes seran adaptades a la televisió. Va escriure també ciència ficció, novel·la juvenil, teatre, i va treballar en el cinema. L'11 de març de 1954 es casà al VI Districte de París amb Simonne Thérèse Gabrielle Clemence Lepourry. En 1971, La vierge et le taureau, novel·la escrita després d'un viatge a Tahití, denúncia les malifetes militars (experiències atòmiques i bacteriològiques), fet que li valdrà una agressió tan forta en un pàrquing, se sospita realitzada pels serveis secrets, que, deixat per mort, quedà amnèsic i epilèptic. Retirat al camp, va continuar amb les seves novel·les policíaques i en 1986 va rebre el premi «Mystère» de la crítica per la seva obra Au balcon d'Hiroshima, la sevaúltima obra publicada en vida. Jean Meckert va morir el 6 de març de 1995 a Vaux-sur-Lunain (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament el 7 de març de 1995 a Nemours (Illa de França, França). El 7 de maig de 2005 es va instituir el premi literari «Jean Amila-Meckert» a iniciativa del Consell General del Pas-de-Calais i de l'associació «Colères du Présent» per recompensar un llibre d'expressió popular i de crítica social. En tots els seus llibres s'hi reflecteix clarament el seu esperit llibertari i antimilitarista.
***
Dionisio
Delso de Miguel (1943)
- Dionisio Delso de Miguel:
El 24 de novembre
de 1911 neix a Vitòria (Àlaba, País
Basc) l'anarquista i anarcosindicalista
Dionisio Delso de Miguel, conegut com Dioni.
Milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra civil fou
comissari polític destinat
a la defensa costera de Roses (Alt Empordà, Catalunya). En
aquesta època
conegué a la biblioteca de les Joventuts
Llibertàries de Vilanova i la Geltrú (Garraf,
Catalunya) l'anarcosindicalista Ana Camello García (Ana Delso), que esdevingué
posteriorment sa companya. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França i va ser
internat al camp de concentració
d'Agde. En 1940 va ser integrat en la 539 Companyia de Treballadors
Estrangers
(CTE) destinada a Sent Daunís (Llenguadoc,
Occitània) per a tasques agrícoles. Posteriorment
va ser enviat a treballar en la construcció de la reclosa de
Cordiac a Quèt
(Delfinat, Arpitània). En 1941 la parella tingué
una filla, Vida. Durant la II
Guerra Mundial lluità a La Sala (Delfinat,
Arpitània) en la Resistència francesa.
En 1951 s'instal·là amb sa companya i sa filla a
Mont-real (Quebec), on milità
en la Federació Local de la CNT. Desconeixem la data i el
lloc de la seva
defunció. Son germà Joaquín Delso de
Miguel també fou un destacat militant
anarcosindicalista.
Dionisio Delso de Miguel (1911-?)
---
LA GENERACIÓ LITERÀRIA DELS 70 NOUS LLIBRES - EL VICARI DALBOPÀS, DE L´ESCRIPTOR MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ
LA GENERACIÓ LITERÀRIA DELS 70 NOUS LLIBRES - EL VICARI DALBOPÀS, DE L´ESCRIPTOR MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ
Per Cecili Buele Ramis, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca
La lectura de les primeres planes daquest llibre que en conté 225 molt ben elaborades , i de tots i cadascun dels seus capítols unes dues dotzenes molt ben estructurades - fa veure que sinicia amb una trobada entre dos clergues mallorquins, preveres diocesans: lun, mossèn Joan, que viu i treballa com a vicari a la vila mallorquina dAlbopàs, rep la visita dun altre, mossèn Miquel, que viu a Pollença. Tots dos clergues diocesans es mouen falaguers dins làmbit de la cultura del seu temps i se senten aclaparats per fets, succeïts a Barcelona o a París o a Sant Petersburg, que consideren i valoren com a revolucionaris. Amb la visió eclesiàstica convencional, comparteixen la visió de considerar-los fruit i conseqüència duna manca creixent de la pràctica religiosa cristiana que sestén arreu de Catalunya, dEspanya i dEuropa (Cecili Buele)
1. El protagonista i lautor
El protagonista daquesta novel·la és un capellà, mossèn Joan, manacorí de naixement. Nomenat vicari de sa Pobla -Albopás - pel bisbe de la diòcesi de Mallorca, un cop ordenat sacerdot, shi passa pràcticament tota sa vida, fins que mor a ledat de 62 anys. Aquest capellà manacorí shi arriba a sentir i comportar-se com un albopassí més. Això sí, representant fidelment lestament duna jerarquia eclesiàstica integrada per una vintena de preveres dirigits pel senyor rector. També es relaciona amb persones daltres indrets de Mallorca, amb les quals intercanvia idees i plantejaments que tenen a veure no solament amb la situació eclesiàstica que viuen, sinó també amb la realitat cultural, social i política del seu temps als seus territoris respectius. El mossèn fa part daquella colla de capellans il·lustrats mallorquins que, durant la primera meitat del segle XX, representen i encarnen loposició declarada a les idees i propostes liberals, socialistes, anarquistes o comunistes. Amb el pretext de defensar el manteniment duna societat marcada per la influència de lesglésia catòlica a gairebé tots els àmbits de la vida ciutadana, safanyen a combatre allò que consideren que la posa en perill, alhora que valoren els adversaris com a perniciosos des de tots els punts de vista. Juntament amb la poeta llucmajorera Maria A. Salvà, hi fan pinya el també manacorí mossèn Antoni M. Alcover, el pollencí mossèn Miquel Costa i Llobera, o el campaneter mossèn Llorenç Riber, entre daltres personatges rellevants que apareixen a la novel·la. Lobra de lescriptor pobler se centra en certes iniciatives daquest vicari dAlbopàs, fidel exponent duna presència eclesiàstica, gens ni mica disposada a perdren la situació privilegiada en què sha instal·lat des de temps enrere. I que, per a mantenir-la, no dubta a recórrer a la utilització deines pràctiques i concretes com les que ofereix el món de la cultura o lensenyament. Lautor pobler és un dels escriptors mallorquins que ha produït més obres literàries i que ha publicat més llibres, dedicats a gèneres tan diversos com la poesia, el teatre, lassaig, la novel·la, etc. El fet de situar-ne aquesta en el marc conegut del seu poble natal el porta a presentar-ne el protagonista, amb tota casta de detalls que ajuden a valorar el paper històric que té dins la vila poblera un personatge daquestes característiques. No solament per haver estat el creador de la Revista sa Marjal, entre daltres iniciatives culturals esmentades en el llibre, sinó també per haver contribuït a millorar leducació de les classes socials més modestes. Sempre des duna perspectiva clerical catòlica, entesa i viscuda a la seva manera.
2. Un eclesiàstic
A través dun personatge eclesiàstic manacorí, de nom mossèn Joan, qui ocupa un càrrec clerical secundari com a vicari de la parròquia de sa Pobla durant molt de temps, més de tres dècades seguides, - circumstància que el clergue aprofita per endinsar-se en el coneixement i aprofundiment de la història de la vila -, lescriptor pobler Miquel López Crespí fixa latenció en aquest personatge històric que admira i li crida poderosament latenció. És persona molt coneguda per la gent poblera, degut al temps perllongat que hi viu i treballa, a la gran tasca pastoral que hi desplega, a les innombrables iniciatives culturals i educatives que promou, i al llançament duna de les publicacions més valuoses de la comarca: la Revista sa Marjal. Hi viu tan de temps i tan intensament a Albopàs, que aquesta passa a ser la seva vila. La sent tan seva que sovint pensa que hi ha nascut, entre els seus homes i les seves dones, que nés un albopassí de soca-rel. Arriba a manifestar que mai més no tornarà al seu poble natal: «Són massa anys trepitjant la terra de lantic Uuialfàs dels moros, de palpar les pedres venerables dels antiquíssims talaiots, les restes romanes prop de Crestatx, els llumets de fang que il·luminaren humils cabanes i riques estances fa dos mil anys...» Tots els elements que lautor en recapta amb molta cura, i que no són pocs sinó molt valuosos, el porten a presentar el protagonista des que hi arriba com a capellanet jove recent ordenat a ledat de 30 anys, fins que hi troba la mort, ultrapassant-ne els 62. Són més de tres dècades seguides de viure i treballar a la mateixa parròquia dAlbopàs, sempre com a vicari. Un conjunt delements serveixen per construir-ne un relat que capfica de ple el lector en les profunditats insondables dun món ja desaparegut en ple segle XXI i del qual vol deixar constància fefaent per a les generacions venidores. Tant pel que fa a lestil de vida que imposa la jerarquia eclesiàstica a tot el poble, com pel que té a veure amb el comportament de la ciutadania poblera a finals del segle XIX i principis del segle XX fins a la meitat. «El que no roman escrit és com si mai no hagués existit!» No es cansa de repetir lescriptor pobler en ocasions diverses, quan li pregunten sobre la seva dedicació total i absoluta a lescriptura, des que compta amb pocs anys dedat fins que nassoleix la condició descriptor jubilat. En aquest sentit, autor i protagonista sidentifiquen sovint en la novel·la. Com quan miren de respondres la pregunta Escriure per provar de mudar el món? Tots dos pensen que és un dels errors més greus de llurs vides, davant esdeveniments que deixen ferides perdurables. O quan lamenten que entre aquella munió davantpassats no hi hagi cap narrador, cap persona que pugui deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria, dels fantasmes que poblen cambres i sales dels grans casals de la vila. Tots dos conclouen que algú ho hauria descriure: Aconseguir transformar ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen... Ja se sap que el món eclesiàstic mallorquí del segle XX és molt complex, divers i singular. Con mostra aquest llibre, amb el protagonista eclesiàstic de la novel·la, només a la vila dAlbopàs hi conviuen aleshores una vintena de capellans. Just suara mateix, que només nhi deu haver un i deu tenir al seu càrrec unes quantes parròquies més! Aleshores els capellans representen majoritàriament un dels nivells més alts de les elits socials, tant a les ciutats i viles de Mallorca com als organismes i institucions oficials, pel fet derigir-se en la més alta instància a la qual sacostuma a recórrer en cas de necessitat, o de consulta, o de malaltia, o de brega. Allò que diu el rector del poble no només «va a missa». Penetra i arriba fins a les fibres més fondes de lànima de la gent. Des dels infants fins als majors, dels joves als més grans, a làmbit individual o privat, i a làmbit col·lectiu o social. El rector de poble és la persona que infon més respecte entre la població. Allò que diu el rector esdevé indiscutible. Com si es tractàs de la persona que ho sap tot i que mai no sequivoca en res! La figura del rector de poble, a la societat mallorquina daleshores, serveix per a beneir i consagrar, però també per a signar certificats de bona conducta cívica, o de matrimoni contret, o per influir en decisions dordre públic, o per censurar espectacles i llibres, o per establir normativa relacionada amb la vestimenta o els bons costums o les festes o la vida diària... Amb una paraula, el rector de poble ho és tot a la Mallorca rural del segle XX. Tothom el venera i el respecta, si més no de portes cap a fora. En aparèixer com el qui en sap més, de gairebé tot, ningú no gosa contradir-lo en res. A no ser els més atrevits, que no solen esser ben considerats... Nesdevé lautoritat màxima, per damunt de qualsevol altra que hi pugui haver. El paper dels vicaris parroquials, en canvi, resulta bastant més secundari. Tots dos individus són capellans igualment, pertanyents a la jerarquia eclesiàstica diocesana, però el vicari té rang una mica inferior. Roman a un segon nivell. Les atribucions que corresponen als vicaris no són ben bé les mateixes que les que tenen els rectors. Les tasques a realitzar sempre han destar subjectes al control de lautoritat màxima encarnada en el senyor rector. El bisbe, que nés el jerarca diocesà suprem, els nomena «coadjutors», és a dir col·laboradors del rector, sempre a les ordres daquest, que és qui comanda més i en tot a la demarcació parroquial. El títol ja assenyala en quin dels dos nivells es mou el protagonista eclesiàstic. Es tracta dun vicari cooperador, un prevere coadjutor, un capellà ajudant del rector dAlbopàs (Sapobla, a linrevés) que, en principi, ha de romandre a les ordres daquest i no ha de poder pensar ni fer ni dir res que no estigui dacord amb els criteris de laltre capellà que ostenta el càrrec de rector. En aquest sentit, la novel·la presenta aspectes diversos del tarannà que adquireix el comportament característic daquest «Vicari dAlbopàs», pel que fa, per exemple, a la seva dedicació ferma a làmbit de la cultura, les tradicions, lensenyament, la ideologia antiliberal, antisocialista, antianarquista, anticomunista. Profundament entusiasmat amb les idees conservadores del catolicisme més tradicional, tot al llarg de la novel·la apareix combatent durament el krausisme, el socialisme i l'anarquisme, perquè considera que tots tres moviments amenacen el futur amb dècades de noves persecucions per als cristians, més concretament per als catòlics que hi representen si no la totalitat, sí la majoria de la població albopassina.
2. Els capítols de la novel·la
La lectura de les primeres planes daquest llibre que en conté 225 molt ben elaborades , i de tots i cadascun dels seus capítols unes dues dotzenes molt ben estructurades - fa veure que sinicia amb una trobada entre dos clergues mallorquins, preveres diocesans: lun, mossèn Joan, que viu i treballa com a vicari a la vila mallorquina dAlbopàs, rep la visita dun altre, mossèn Miquel, que viu a Pollença. Tots dos clergues diocesans es mouen falaguers dins làmbit de la cultura del seu temps i se senten aclaparats per fets, succeïts a Barcelona o a París o a Sant Petersburg, que consideren i valoren com a revolucionaris. Amb la visió eclesiàstica convencional, comparteixen la visió de considerar-los fruit i conseqüència duna manca creixent de la pràctica religiosa cristiana que sestén arreu de Catalunya, dEspanya i dEuropa Fets tràgics com els de Barcelona, amb violències desfermades als carrers de la ciutat, els mouen a desitjar per a Albopàs i per al conjunt de Mallorca un futur molt més tranquil i asserenat, gràcies al model que pretenen destablir, basant-se en la tradició cristiana i popular del col·lectiu catòlic que representen. En tenir notícia dels fets violents produïts a Catalunya, sobretot a la ciutat de Barcelona, el vicari dAlbopàs comparteix amb mossèn Antoni Maria Alcover, de Manacor, i amb mossèn Miquel Costa i Llobera, de Pollença, la preocupació clerical per una situació que sallunya cada vegada més de les ensenyances catòliques. Basant-se en informacions directes que li arriben de comerciants albopassins que han presenciat escenes espantoses i desastroses a la capital catalana, va prenent-ne bona nota per fer-la arribar a les autoritats catalanes. Remarca moltíssim el paper de les dones, i més particularment de les prostitutes, en lencalentida dànims per cometre barbaritats contra esglésies, religioses i capellans. No vol ni sentir-ne a parlar, de la gent que es declara llibertària, socialista, comunista o anarquista. Els veu com a representants directes del dimoni. Mentre que es mostra aferrissat defensor de lexèrcit espanyol, que considera com a ferma columna de la llei, sempre al servei de la pàtria, a lhora de restablir lordre i la tranquil·litat a la capital catalana. Arranca un altre capítol del llibre amb certs dubtes del mossèn sobre la incidència de lencíclica Rerum Novarum del papa Lleó XIII en lenfortiment de la societat espanyola. Una encíclica que, segons el vicari, defensa millors condicions de vida per a la classe treballadora, com ningú no ha fet mai fins aleshores. Continua el mossèn exposant-hi lopinió eminentment favorable a la monarquia. Defensa amb dents i ungles el paper, la figura i la funció del rei espanyol, i marca posició claríssima contra qualsevol moviment o opinió que li sigui, o que li sembli que sigui contrària. Per al mossèn, sense la monarquia, no hi pot haver convivència social harmoniosa i pacífica. La monarquia cohesiona, fa progressar la societat, ajunta esforços. Per això fins i tot propugna mà dura contra qui pretengui substituir-la per un altre model polític de societat a Espanya. Un mossèn mallorquí, fidel seguidor del Vaticà, partidari fervent de la monarquia, declaradament antirepublicà, favorable a la santa Inquisició, enemic declarat de militars constitucionalistes i dil·lustrats liberals, totalment contrari a la manera dactuar dels jesuïtes en certs àmbits, a mida que avança en la seva labor parroquial va consolidant-ne la condició adquirida durant els tretze anys de formació llatinista, humanística, filosòfica i teològica al Seminari diocesà de Mallorca. Com a vicari dAlbopàs, mossèn Joan viu profundament el que signifiquen per a la vila els foguerons de sant Antoni que omplen de llum i de calentor les cantonades albopassines. La seva ment conservadora el porta a imaginar-se lalegria que li produiria poder servir-sen per cremar-hi tants i tants de llibres que figuren a líndex dels prohibits per les autoritats eclesiàstiques catòliques; llibres que es publiquen contra la monarquia; llibres que contribueixen a fer que Albopàs deixi de ser una societat tranquil·la, sense problemes, un poble dordre i de pau. El paper netejador i purificador del foc lentusiasma. És clar que, per contra, no hi voldria veure mai cap de les seves invencions, de les seves criatures més preuades, de les seves iniciatives culturals i literàries més valuoses: la Revista sa Marjal. La soledat en què viu el vicari dAlbopàs li permet dedicar temps a recórrer minuciosament tots els racons de la parròquia i a descobrir-ne detalls desapercebuts per a qui shi atansa de tant en tant. Capellà amant de la cultura i les lletres, viu molt interessat a conèixer la història de la vila i a descobrir el contengut dels arxius parroquials que en recullen moltes dades. «Furgar entre pergamins vells nés un dels entreteniments preferits». Apareix com a gran estudiós de la història i la construcció del temple parroquial, «submergint-se entre vells llibres enquadernats en pell». Amb un interès mol gran per enllestir i publicar els primers números de la revista sa Marjal. En això, crec que lautor i el protagonista sassemblen molt també. Tot i que el primer pugui romandre marcat per lagnosticisme, allunyat de les pràctiques religioses més convencionals, comparteix amb el capellà protagonista les mateixes dèries que tenen a veure amb el paper dels llibres dins la vida de la societat, la importància de les publicacions escrites que la reflecteixin, el lloc prominent que han docupar arxius i biblioteques, o la necessitat dimpulsar publicacions que recullin de manera detallada esdeveniments significatius de cada dia. La història daquesta vila mallorquina on mossèn Joan fa de vicari és plena de singularitats peculiars que la distingeixen daltres viles de Mallorca. Amb les observacions acurades del protagonista, hom sadona de la gran transformació produïda, pel que fa a la dedicació a tasques agrícoles en aquest redol illenc. La dessecació de lalbufera, larribada del tren, les colònies de treballadors, els accidents mortals, les febres i pestes, tot plegat conflueix en el paper que hi representen uns eclesiàstics, encarregats danar marcant el camí a seguir pel conjunt de la població, de pensament, paraula i obra. Home de cultura eclesiàstica, amb grans dosis de fe, característica dels creients, amb motiu de les pluges torrencials que inunden la vila i fan destrossa de tot quant troben al camp, el vicari sendinsa en pensaments que el porten a dubtar dallò que li sembla més que evident: amb quina casta de fe es deu presentar la població a lesglésia parroquial? Amb la renovada dels cristians, o amb lantiga i ancestral de sempre? Davant dels albopassins no té cap casta de mirament a lhora de mostrar-se públicament contrari al que considera perniciós liberalisme que ofega creences i afebleix la doctrina catòlica. Té una visió molt particular dallò que entén per progrés a làmbit rural on es mou. Confia en la bona voluntat dels governants que, des de la capital dEspanya, han de voler atendre com necessiten i es mereixen els pobladors duna vila que sha vist destrossada per pluges torrencials. Si públicament es mostra daquesta manera, en la seva relació més directa amb els governants municipals, té ben clar que, des de Madrid, només saben xuclar imposts i propietats, però mai per mai safanyen a abocar-hi allò que es necessita per poder viure millor en un indret illenc com aquest. Lautor dedica tot un capítol sencer a recollir estats dànim del vicari dAlbopàs, en tant que sacerdot, eclesiàstic amb aparences dhome fort i segur, però que, en el fons, manté dubtes i neguits. No exempt de defalliments profunds que sapoderen de la seva ànima i que el porten a demanar-se sovint si la seva vida ha tengut algun sentit vertader. Amb molts i molt profunds remordiments al final dalguna jornada de treball pastoral exercit a la parròquia. Amb qüestionaments que el fan dubtar del camí emprès, i certes ganes de demanar-se per què no sha fet ermità, allunyat del trull i maldecaps duna vida tan moguda. Amb dubtes sobre què triar, entre dur una vida doració i contemplació, o aquesta altra dacció i predicació que està portant. De manera semblant als seus dos confidents eclesiàstics, mossèn Miquel Costa i Llobera o mossèn Antoni Maria Alcover, hi queda molt ben reflectit en un dels capítols de la novel·la el record de la infantesa del clergue protagonista i la seva adscripció a una família de la pagesia mallorquina, dedicada a les feines i als treballs del camp. Amb una mica més de coneixement, sent vicari dAlbopàs, el prevere es pregunta si la seva anada a estudiar al Seminari diocesà de Mallorca no hauria estat una espècie de coartada per defugir la feina al camp. El fet és que la idea de fer-se capellà neix de son pare mateix, qui lin reconeix la dedicació intensa a la lectura i al gaudi per les coses de lesglésia, des de ben jovenet. A Manacor, sempre és a la rectoria demanant llibres religiosos. Tot el temps que els amics empren a jugar als quatre cantons, a la pilota, a amagatois, lempra llegint. Resulta difícil saber quantes vides exemplars de sants i santes estudia. Rebre un llibre del rector és per a ell un regal de valor incalculable. El fet és que un bon dia ingressa al Seminari i deixa enrere per a sempre més el món rural que lha alletat dinfant. Aquest fet, el dhaver estudiat al Seminari, li fa veure duna banda que no ha estat gens ni mica preparat per a les tasques normals i corrents amb les quals sha denfrontar qualsevol persona nada. Però també li serveix per detectar certes necessitats del poble, com és ara leducació. Contempla amb un cert grau de tristesa que siguin monges franciscanes, mestres o col·legis particulars els estaments encarregats de la instrucció i leducació, sense cap escola pública que pugui donar aixopluc al gran nombre dal·lotells albopassins que van a lloure pel carrer. Creu que en manca una que serveixi per a lenfortiment cristià dels infants albopassins. No vol lensenyament a mans de mestres descreguts com els de lEscola Moderna, manifestant-se obertament contrari a lateu Francesc Ferrer i Guàrdia, o als mestres amb idees liberals o socialistes. Una altra de les persones rebutjables per al mossèn és lestrangera allotjada a Valldemossa, de nom George Sand. La imatge que en té és de la dona més immoral que ha trepitjat mai la terra mallorquina. La republicana anticlerical francesa Aurora Dupin, més coneguda per George Sand, el pseudònim amb què signa els seus atacs constants a la moral cristiana i als valors fonamentals de la societat. Per al mossèn encapçala una altra petita xurma de malfactors el poeta i agitador professional Gabriel Alomar, el mateix que ja en temps de la Setmana Tràgica signa i difon un pamflet titulat Contra la pena de mort en el qual, a més datacar les lleis que protegeixen de la barbàrie, defensa lanarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Quina visió en pot tenir un clergue com aquest del fet històric de les Germanies que marquen de manera inesborrable la història dAlbopàs? La considera una època de pertorbacions socials encapçalades per les incitacions criminals dhomes sense principis ni escrúpols: els endimoniats agermanats Joan Crespí, Joanot Colom, Guillem Colom i Pau Casesnoves, entre molts daltres malfactors. La seva intenció és precisament evitar en el futur qualsevol idea dalçament forà. Precisament considera que recordar la derrota agermanada de Son Fornari esdevé la millor manera de prevenir revoltes previsibles el dia de demà. Si es manté la pagesia en la ignorància, pot ser captada per idees dissolvents de demagogs, predicadors del paradís a la terra i daltres ximpleries semblants. Per això va en processó a inaugurar el marbre que commemora la desfeta dels agermanats a Son Fornari. Fa transportar el recordatori, obra del mestre Josep Binimelis, autor de moltes de les magnífiques escultures amb creus i àngels del cementiri pobler, en un carro curull de rams de flors i murta. Aconsegueix una participació grandiosa, amb presència dautoritats i banda de música municipal que interpreta lhimne dEspanya i algunes composicions típicament mallorquines. Veu que la ignorància no serveix de res. Vol que tothom sigui conscient que la vila, amb una majoria de persones sense cap mena de formació, amb multitud de pagesos que no saben llegir ni escriure, no pot progressar. I, segons ell, lesglésia no ha de quedar enrere en la tasca de promocionar els feligresos, la pagesia i els menestrals que sostenen leconomia dAlbopàs. En cas contrari poden caure en mans de propagandistes socialistes i anarquistes que, amb lexcusa densenyar els infants, utilitzin aquesta necessitat per a propagar idees dissolvents. En parlar-ne amb el batle, el jove Miquel Crespí i Pons de Can Verdera, tots dos es posen dacord a bastir un gran edifici per a una Escola Graduada on els infants puguin aprendre les primeres lletres, matemàtiques, la història de la pàtria, hereva dun imperi que dominà el món, la capdavantera del catolicisme, enfrontat sempre als infidels sarraïns i la maledicció luterana i anglicana. El coneix bé, sap que és un home de provat catolicisme, un jove que ha tractat des descolanet a lesglésia, religiós, amant dels costums i tradicions, alhora que gran coneixedor de les necessitats urgents que té Albopàs. Des dun conservadorisme ben entès sap albirar el futur més que molts dels que ja són homes dedat. Sentint-lo hom comprèn que a vegades cal canviar alguna cosa per aconseguir que no mudi res de lessencial. Considera que en mans dun batle com aquest, la fe no perilla, cap idea perniciosa serà propagada des daquest bastió de la modernització del poble. Ans al contrari, tothom podrà veure que, a patir de la realització del grandiós projecte, els albopassins esdevendran els homes que la pàtria necessita. Familiaritzat amb personatges de lèpoca, com el manacorí mossèn Antoni M. Alcover, o el pollencí mossèn Miquel Costa i Llobera, o la llucmajorera Maria A. Salvà, contemplant altres indrets de fora de Mallorca, com són Barcelona, Roma, Atenes, etc., sengresca en la tasca singular de bastir una societat que es basi en els valors considerats genuïnament cristians i particularment catòlics. El viatge que realitza a la ciutat de Roma, en companyia de mossèn Miquel Costa i Llobera - un dels hereus d'una de les famílies més riques de Pollença, relacionat amb les millors i més poderoses nissagues de Mallorca, el senyor de Formentor, poeta sublim - i la poetessa llucmajorera Maria A. Salvà qui no deixa el rosari en tot el temps que dura el trajecte -, li fa reviure les experiències viscudes com a estudiant dels clàssics al Seminari diocesà de Mallorca. La visita a les catacumbes li reviscola el record de les primitives comunitats cristianes seguidores de Jesús de Natzaret. Laudiència concertada amb el papa Pius X, li causa una impressió inesborrable: veure'l entrar en majestat pel mig de la nau central de la basílica de Sant Pere, assegut damunt la cadira gestatòria, entre el fum de desenes d'encensers i el càntic dels escolanets adscrits al cor de la capella Sixtina, queda impressionat sobretot davant la presència tan propera de la màxima autoritat de l'Església catòlica en aquest món. El viatge a Grècia, Constantinoble, Palestina i Egipte, sobretot a Terra Santa, li resulta tan emocionant que el manté en tensió, fins al punt que quasi no pot dormir a les nits. El fan patir moltíssim les males notícies que arriben de Rússia, on una revolució comunista que sacseja els fonaments daquella gran nació es dedica a assassinar munió de sacerdots de lesglésia ortodoxa, rics propietaris i militars del tsar. La que ell considera molt estimada família imperial russa, que tan encertadament ha dirigit aquell gran país dençà fa tres-cents anys i que cau de forma irremeiable. Per al mossèn, els antics fets de les Germanies, la revolta de Barcelona de fa uns anys, fins i tot els esdeveniments de la Comuna de París, no són res en comparació amb el que passa en aquell gran país. Dos capítols daquesta novel·la em resulten particularment expressius dallò que representa el mossèn protagonista daquesta novel·la. Per les reflexions que se nextrauen i els interrogants que shi plantegen. En Jaume de Can Xiulet és un pagès que viu prop de Crestatx i que, de jove, participa a la guerra de Cuba, on passa més de tres anys. Un personatge digne de coneixença perquè, malgrat tenir casa al poble, dençà que torna de Cuba mai no hi vol anar a viure. Sinstal·la a la caseta del molí de Can Xiulet. Hi duu una vida dermità, tranquil, dedicat a la cura de lhort i els animals que li fan companyia. El vicari no el considera cap mala persona, malgrat que no vagi mai a missa, enclaustrat sempre a la caseta de camp, a sa marjal. Dençà que marxa amb les tropes de Weyler a alliberar lilla de Cuba de les malifetes dels mambises, els cubans renegats alçats contra la corona espanyola, el seu món pateix un daltabaix de què no se narriba a recuperar mai. El mossèn shi atura sovint a empatar la xerrada, intrigat per la seva forma de vida, per la reclusió a què se sotmet de forma voluntària, conscient que alguna cosa molt greu li passa a Cuba per a reaccionar de tal manera i voler-se bastir una vida quasi de monjo de clausura. Més que la derrota del general Weyler i les seves tropes, allò que el marca per a sempre és lestil de vida luxosa i luxuriosa que veu que mantenen els alts càrrecs militars. Visitant prostíbuls i casinos, sempre plens de gom a gom per membres de lexèrcit i la burocràcia de lestat espanyol. Així, creu en Jaume de can Xiulet, esdevé impossible vèncer un poble revoltat contra els dictats duna metròpoli tan llunyana. Aleshores el mossèn es demana què fa ell defensant les guerres de la monarquia des de la trona; dubta si no tenen raó les mares que no volen que els seus fills vagin a la guerra; si els seus esforços per provar de salvar costums i tradicions només han estat una mentida, una gran estafa ordida i planificada per a mantenir en calma els pagesos, barrar el pas a les seves justes peticions... Amb dubtes com aquests i altres que sesmenten als capítols finals de la novel·la, li arriba lhora de mort, amb la descripció pòstuma del darrer comiat que li ret el poble.
Cecili Buele i Ramis, Palma, 20 de juliol de 2020 Festa de santa Margalida
Sa Pobla en la novel·la catalana de Mallorca: El vicari d´Albopàs de Miquel López Crespí
LA GENERACIÓ LITERÀRIA DELS 70 NOUS LLIBRES - EL VICARI DALBOPÀS, DE L´ESCRIPTOR MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ
Per Cecili Buele Ramis, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca
La lectura de les primeres planes daquest llibre que en conté 225 molt ben elaborades , i de tots i cadascun dels seus capítols unes dues dotzenes molt ben estructurades - fa veure que sinicia amb una trobada entre dos clergues mallorquins, preveres diocesans: lun, mossèn Joan, que viu i treballa com a vicari a la vila mallorquina dAlbopàs, rep la visita dun altre, mossèn Miquel, que viu a Pollença. Tots dos clergues diocesans es mouen falaguers dins làmbit de la cultura del seu temps i se senten aclaparats per fets, succeïts a Barcelona o a París o a Sant Petersburg, que consideren i valoren com a revolucionaris. Amb la visió eclesiàstica convencional, comparteixen la visió de considerar-los fruit i conseqüència duna manca creixent de la pràctica religiosa cristiana que sestén arreu de Catalunya, dEspanya i dEuropa (Cecili Buele)
1. El protagonista i lautor
El protagonista daquesta novella és un capellà, mossèn Joan, manacorí de naixement. Nomenat vicari de sa Pobla -Albopás - pel bisbe de la diòcesi de Mallorca, un cop ordenat sacerdot, shi passa pràcticament tota sa vida, fins que mor a ledat de 62 anys.
Aquest capellà manacorí shi arriba a sentir i comportar-se com un albopassí més. Això sí, representant fidelment lestament duna jerarquia eclesiàstica integrada per una vintena de preveres dirigits pel senyor rector.
També es relaciona amb persones daltres indrets de Mallorca, amb les quals intercanvia idees i plantejaments que tenen a veure no solament amb la situació eclesiàstica que viuen, sinó també amb la realitat cultural, social i política del seu temps als seus territoris respectius.
El mossèn fa part daquella colla de capellans illustrats mallorquins que, durant la primera meitat del segle XX, representen i encarnen loposició declarada a les idees i propostes liberals, socialistes, anarquistes o comunistes. Amb el pretext de defensar el manteniment duna societat marcada per la influència de lesglésia catòlica a gairebé tots els àmbits de la vida ciutadana, safanyen a combatre allò que consideren que la posa en perill, alhora que valoren els adversaris com a perniciosos des de tots els punts de vista.
Juntament amb la poeta llucmajorera Maria A. Salvà, hi fan pinya el també manacorí mossèn Antoni M. Alcover, el pollencí mossèn Miquel Costa i Llobera, o el campaneter mossèn Llorenç Riber, entre daltres personatges rellevants que apareixen a la novella.
Lobra de lescriptor pobler se centra en certes iniciatives daquest vicari dAlbopàs, fidel exponent duna presència eclesiàstica, gens ni mica disposada a perdren la situació privilegiada en què sha installat des de temps enrere. I que, per a mantenir-la, no dubta a recórrer a la utilització deines pràctiques i concretes com les que ofereix el món de la cultura o lensenyament.
Lautor pobler és un dels escriptors mallorquins que ha produït més obres literàries i que ha publicat més llibres, dedicats a gèneres tan diversos com la poesia, el teatre, lassaig, la novella, etc.
El fet de situar-ne aquesta en el marc conegut del seu poble natal el porta a presentar-ne el protagonista, amb tota casta de detalls que ajuden a valorar el paper històric que té dins la vila poblera un personatge daquestes característiques.
No solament per haver estat el creador de la Revista sa Marjal, entre daltres iniciatives culturals esmentades en el llibre, sinó també per haver contribuït a millorar leducació de les classes socials més modestes. Sempre des duna perspectiva clerical catòlica, entesa i viscuda a la seva manera.
2. Un eclesiàstic
A través dun personatge eclesiàstic manacorí, de nom mossèn Joan, qui ocupa un càrrec clerical secundari com a vicari de la parròquia de sa Pobla durant molt de temps, més de tres dècades seguides, - circumstància que el clergue aprofita per endinsar-se en el coneixement i aprofundiment de la història de la vila -, lescriptor pobler Miquel López Crespí fixa latenció en aquest personatge històric que admira i li crida poderosament latenció.
És persona molt coneguda per la gent poblera, degut al temps perllongat que hi viu i treballa, a la gran tasca pastoral que hi desplega, a les innombrables iniciatives culturals i educatives que promou, i al llançament duna de les publicacions més valuoses de la comarca: la Revista sa Marjal.
Hi viu tan de temps i tan intensament a Albopàs, que aquesta passa a ser la seva vila. La sent tan seva que sovint pensa que hi ha nascut, entre els seus homes i les seves dones, que nés un albopassí de soca-rel.
Arriba a manifestar que mai més no tornarà al seu poble natal: «Són massa anys trepitjant la terra de lantic Uuialfàs dels moros, de palpar les pedres venerables dels antiquíssims talaiots, les restes romanes prop de Crestatx, els llumets de fang que illuminaren humils cabanes i riques estances fa dos mil anys...»
Tots els elements que lautor en recapta amb molta cura, i que no són pocs sinó molt valuosos, el porten a presentar el protagonista des que hi arriba com a capellanet jove recent ordenat a ledat de 30 anys, fins que hi troba la mort, ultrapassant-ne els 62. Són més de tres dècades seguides de viure i treballar a la mateixa parròquia dAlbopàs, sempre com a vicari.
Un conjunt delements serveixen per construir-ne un relat que capfica de ple el lector en les profunditats insondables dun món ja desaparegut en ple segle XXI i del qual vol deixar constància fefaent per a les generacions venidores.
Tant pel que fa a lestil de vida que imposa la jerarquia eclesiàstica a tot el poble, com pel que té a veure amb el comportament de la ciutadania poblera a finals del segle XIX i principis del segle XX fins a la meitat.
«El que no roman escrit és com si mai no hagués existit!» No es cansa de repetir lescriptor pobler en ocasions diverses, quan li pregunten sobre la seva dedicació total i absoluta a lescriptura, des que compta amb pocs anys dedat fins que nassoleix la condició descriptor jubilat.
En aquest sentit, autor i protagonista sidentifiquen sovint en la novella. Com quan miren de respondres la pregunta Escriure per provar de mudar el món? Tots dos pensen que és un dels errors més greus de llurs vides, davant esdeveniments que deixen ferides perdurables.
O quan lamenten que entre aquella munió davantpassats no hi hagi cap narrador, cap persona que pugui deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria, dels fantasmes que poblen cambres i sales dels grans casals de la vila.
Tots dos conclouen que algú ho hauria descriure: Aconseguir transformar ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen...
Ja se sap que el món eclesiàstic mallorquí del segle XX és molt complex, divers i singular. Con mostra aquest llibre, amb el protagonista eclesiàstic de la novella, només a la vila dAlbopàs hi conviuen aleshores una vintena de capellans. Just suara mateix, que només nhi deu haver un i deu tenir al seu càrrec unes quantes parròquies més!
Aleshores els capellans representen majoritàriament un dels nivells més alts de les elits socials, tant a les ciutats i viles de Mallorca com als organismes i institucions oficials, pel fet derigir-se en la més alta instància a la qual sacostuma a recórrer en cas de necessitat, o de consulta, o de malaltia, o de brega.
Allò que diu el rector del poble no només «va a missa». Penetra i arriba fins a les fibres més fondes de lànima de la gent. Des dels infants fins als majors, dels joves als més grans, a làmbit individual o privat, i a làmbit collectiu o social. El rector de poble és la persona que infon més respecte entre la població. Allò que diu el rector esdevé indiscutible. Com si es tractàs de la persona que ho sap tot i que mai no sequivoca en res!
La figura del rector de poble, a la societat mallorquina daleshores, serveix per a beneir i consagrar, però també per a signar certificats de bona conducta cívica, o de matrimoni contret, o per influir en decisions dordre públic, o per censurar espectacles i llibres, o per establir normativa relacionada amb la vestimenta o els bons costums o les festes o la vida diària...
Amb una paraula, el rector de poble ho és tot a la Mallorca rural del segle XX. Tothom el venera i el respecta, si més no de portes cap a fora. En aparèixer com el qui en sap més, de gairebé tot, ningú no gosa contradir-lo en res. A no ser els més atrevits, que no solen esser ben considerats... Nesdevé lautoritat màxima, per damunt de qualsevol altra que hi pugui haver.
El paper dels vicaris parroquials, en canvi, resulta bastant més secundari. Tots dos individus són capellans igualment, pertanyents a la jerarquia eclesiàstica diocesana, però el vicari té rang una mica inferior. Roman a un segon nivell. Les atribucions que corresponen als vicaris no són ben bé les mateixes que les que tenen els rectors. Les tasques a realitzar sempre han destar subjectes al control de lautoritat màxima encarnada en el senyor rector.
El bisbe, que nés el jerarca diocesà suprem, els nomena «coadjutors», és a dir collaboradors del rector, sempre a les ordres daquest, que és qui comanda més i en tot a la demarcació parroquial.
El títol ja assenyala en quin dels dos nivells es mou el protagonista eclesiàstic. Es tracta dun vicari cooperador, un prevere coadjutor, un capellà ajudant del rector dAlbopàs (Sapobla, a linrevés) que, en principi, ha de romandre a les ordres daquest i no ha de poder pensar ni fer ni dir res que no estigui dacord amb els criteris de laltre capellà que ostenta el càrrec de rector.
En aquest sentit, la novella presenta aspectes diversos del tarannà que adquireix el comportament característic daquest «Vicari dAlbopàs», pel que fa, per exemple, a la seva dedicació ferma a làmbit de la cultura, les tradicions, lensenyament, la ideologia antiliberal, antisocialista, antianarquista, anticomunista.
Profundament entusiasmat amb les idees conservadores del catolicisme més tradicional, tot al llarg de la novella apareix combatent durament el krausisme, el socialisme i l'anarquisme, perquè considera que tots tres moviments amenacen el futur amb dècades de noves persecucions per als cristians, més concretament per als catòlics que hi representen si no la totalitat, sí la majoria de la població albopassina.
2. Els capítols de la novella
La lectura de les primeres planes daquest llibre que en conté 225 molt ben elaborades , i de tots i cadascun dels seus capítols unes dues dotzenes molt ben estructurades - fa veure que sinicia amb una trobada entre dos clergues mallorquins, preveres diocesans: lun, mossèn Joan, que viu i treballa com a vicari a la vila mallorquina dAlbopàs, rep la visita dun altre, mossèn Miquel, que viu a Pollença.
Tots dos clergues diocesans es mouen falaguers dins làmbit de la cultura del seu temps i se senten aclaparats per fets, succeïts a Barcelona o a París o a Sant Petersburg, que consideren i valoren com a revolucionaris.
Amb la visió eclesiàstica convencional, comparteixen la visió de considerar-los fruit i conseqüència duna manca creixent de la pràctica religiosa cristiana que sestén arreu de Catalunya, dEspanya i dEuropa
Fets tràgics com els de Barcelona, amb violències desfermades als carrers de la ciutat, els mouen a desitjar per a Albopàs i per al conjunt de Mallorca un futur molt més tranquil i asserenat, gràcies al model que pretenen destablir, basant-se en la tradició cristiana i popular del collectiu catòlic que representen.
En tenir notícia dels fets violents produïts a Catalunya, sobretot a la ciutat de Barcelona, el vicari dAlbopàs comparteix amb mossèn Antoni Maria Alcover, de Manacor, i amb mossèn Miquel Costa i Llobera, de Pollença, la preocupació clerical per una situació que sallunya cada vegada més de les ensenyances catòliques.
Basant-se en informacions directes que li arriben de comerciants albopassins que han presenciat escenes espantoses i desastroses a la capital catalana, va prenent-ne bona nota per fer-la arribar a les autoritats catalanes.
Remarca moltíssim el paper de les dones, i més particularment de les prostitutes, en lencalentida dànims per cometre barbaritats contra esglésies, religioses i capellans.
No vol ni sentir-ne a parlar, de la gent que es declara llibertària, socialista, comunista o anarquista. Els veu com a representants directes del dimoni.
Mentre que es mostra aferrissat defensor de lexèrcit espanyol, que considera com a ferma columna de la llei, sempre al servei de la pàtria, a lhora de restablir lordre i la tranquillitat a la capital catalana.
Arranca un altre capítol del llibre amb certs dubtes del mossèn sobre la incidència de lencíclica Rerum Novarum del papa Lleó XIII en lenfortiment de la societat espanyola. Una encíclica que, segons el vicari, defensa millors condicions de vida per a la classe treballadora, com ningú no ha fet mai fins aleshores.
Continua el mossèn exposant-hi lopinió eminentment favorable a la monarquia. Defensa amb dents i ungles el paper, la figura i la funció del rei espanyol, i marca posició claríssima contra qualsevol moviment o opinió que li sigui, o que li sembli que sigui contrària.
Per al mossèn, sense la monarquia, no hi pot haver convivència social harmoniosa i pacífica. La monarquia cohesiona, fa progressar la societat, ajunta esforços. Per això fins i tot propugna mà dura contra qui pretengui substituir-la per un altre model polític de societat a Espanya.
Un mossèn mallorquí, fidel seguidor del Vaticà, partidari fervent de la monarquia, declaradament antirepublicà, favorable a la santa Inquisició, enemic declarat de militars constitucionalistes i dillustrats liberals, totalment contrari a la manera dactuar dels jesuïtes en certs àmbits, a mida que avança en la seva labor parroquial va consolidant-ne la condició adquirida durant els tretze anys de formació llatinista, humanística, filosòfica i teològica al Seminari diocesà de Mallorca.
Com a vicari dAlbopàs, mossèn Joan viu profundament el que signifiquen per a la vila els foguerons de sant Antoni que omplen de llum i de calentor les cantonades albopassines.
La seva ment conservadora el porta a imaginar-se lalegria que li produiria poder servir-sen per cremar-hi tants i tants de llibres que figuren a líndex dels prohibits per les autoritats eclesiàstiques catòliques; llibres que es publiquen contra la monarquia; llibres que contribueixen a fer que Albopàs deixi de ser una societat tranquilla, sense problemes, un poble dordre i de pau.
El paper netejador i purificador del foc lentusiasma. És clar que, per contra, no hi voldria veure mai cap de les seves invencions, de les seves criatures més preuades, de les seves iniciatives culturals i literàries més valuoses: la Revista sa Marjal.
La soledat en què viu el vicari dAlbopàs li permet dedicar temps a recórrer minuciosament tots els racons de la parròquia i a descobrir-ne detalls desapercebuts per a qui shi atansa de tant en tant.
Capellà amant de la cultura i les lletres, viu molt interessat a conèixer la història de la vila i a descobrir el contengut dels arxius parroquials que en recullen moltes dades. «Furgar entre pergamins vells nés un dels entreteniments preferits».
Apareix com a gran estudiós de la història i la construcció del temple parroquial, «submergint-se entre vells llibres enquadernats en pell». Amb un interès mol gran per enllestir i publicar els primers números de la revista sa Marjal.
En això, crec que lautor i el protagonista sassemblen molt també. Tot i que el primer pugui romandre marcat per lagnosticisme, allunyat de les pràctiques religioses més convencionals, comparteix amb el capellà protagonista les mateixes dèries que tenen a veure amb el paper dels llibres dins la vida de la societat, la importància de les publicacions escrites que la reflecteixin, el lloc prominent que han docupar arxius i biblioteques, o la necessitat dimpulsar publicacions que recullin de manera detallada esdeveniments significatius de cada dia.
La història daquesta vila mallorquina on mossèn Joan fa de vicari és plena de singularitats peculiars que la distingeixen daltres viles de Mallorca.
Amb les observacions acurades del protagonista, hom sadona de la gran transformació produïda, pel que fa a la dedicació a tasques agrícoles en aquest redol illenc.
La dessecació de lalbufera, larribada del tren, les colònies de treballadors, els accidents mortals, les febres i pestes, tot plegat conflueix en el paper que hi representen uns eclesiàstics, encarregats danar marcant el camí a seguir pel conjunt de la població, de pensament, paraula i obra.
Home de cultura eclesiàstica, amb grans dosis de fe, característica dels creients, amb motiu de les pluges torrencials que inunden la vila i fan destrossa de tot quant troben al camp, el vicari sendinsa en pensaments que el porten a dubtar dallò que li sembla més que evident: amb quina casta de fe es deu presentar la població a lesglésia parroquial? Amb la renovada dels cristians, o amb lantiga i ancestral de sempre?
Davant dels albopassins no té cap casta de mirament a lhora de mostrar-se públicament contrari al que considera perniciós liberalisme que ofega creences i afebleix la doctrina catòlica. Té una visió molt particular dallò que entén per progrés a làmbit rural on es mou. Confia en la bona voluntat dels governants que, des de la capital dEspanya, han de voler atendre com necessiten i es mereixen els pobladors duna vila que sha vist destrossada per pluges torrencials.
Si públicament es mostra daquesta manera, en la seva relació més directa amb els governants municipals, té ben clar que, des de Madrid, només saben xuclar imposts i propietats, però mai per mai safanyen a abocar-hi allò que es necessita per poder viure millor en un indret illenc com aquest.
Lautor dedica tot un capítol sencer a recollir estats dànim del vicari dAlbopàs, en tant que sacerdot, eclesiàstic amb aparences dhome fort i segur, però que, en el fons, manté dubtes i neguits.
No exempt de defalliments profunds que sapoderen de la seva ànima i que el porten a demanar-se sovint si la seva vida ha tengut algun sentit vertader. Amb molts i molt profunds remordiments al final dalguna jornada de treball pastoral exercit a la parròquia. Amb qüestionaments que el fan dubtar del camí emprès, i certes ganes de demanar-se per què no sha fet ermità, allunyat del trull i maldecaps duna vida tan moguda. Amb dubtes sobre què triar, entre dur una vida doració i contemplació, o aquesta altra dacció i predicació que està portant.
De manera semblant als seus dos confidents eclesiàstics, mossèn Miquel Costa i Llobera o mossèn Antoni Maria Alcover, hi queda molt ben reflectit en un dels capítols de la novella el record de la infantesa del clergue protagonista i la seva adscripció a una família de la pagesia mallorquina, dedicada a les feines i als treballs del camp.
Amb una mica més de coneixement, sent vicari dAlbopàs, el prevere es pregunta si la seva anada a estudiar al Seminari diocesà de Mallorca no hauria estat una espècie de coartada per defugir la feina al camp.
El fet és que la idea de fer-se capellà neix de son pare mateix, qui lin reconeix la dedicació intensa a la lectura i al gaudi per les coses de lesglésia, des de ben jovenet. A Manacor, sempre és a la rectoria demanant llibres religiosos. Tot el temps que els amics empren a jugar als quatre cantons, a la pilota, a amagatois, lempra llegint. Resulta difícil saber quantes vides exemplars de sants i santes estudia. Rebre un llibre del rector és per a ell un regal de valor incalculable.
El fet és que un bon dia ingressa al Seminari i deixa enrere per a sempre més el món rural que lha alletat dinfant. Aquest fet, el dhaver estudiat al Seminari, li fa veure duna banda que no ha estat gens ni mica preparat per a les tasques normals i corrents amb les quals sha denfrontar qualsevol persona nada. Però també li serveix per detectar certes necessitats del poble, com és ara leducació.
Contempla amb un cert grau de tristesa que siguin monges franciscanes, mestres o collegis particulars els estaments encarregats de la instrucció i leducació, sense cap escola pública que pugui donar aixopluc al gran nombre dallotells albopassins que van a lloure pel carrer.
Creu que en manca una que serveixi per a lenfortiment cristià dels infants albopassins. No vol lensenyament a mans de mestres descreguts com els de lEscola Moderna, manifestant-se obertament contrari a lateu Francesc Ferrer i Guàrdia, o als mestres amb idees liberals o socialistes.
Una altra de les persones rebutjables per al mossèn és lestrangera allotjada a Valldemossa, de nom George Sand. La imatge que en té és de la dona més immoral que ha trepitjat mai la terra mallorquina. La republicana anticlerical francesa Aurora Dupin, més coneguda per George Sand, el pseudònim amb què signa els seus atacs constants a la moral cristiana i als valors fonamentals de la societat.
Per al mossèn encapçala una altra petita xurma de malfactors el poeta i agitador professional Gabriel Alomar, el mateix que ja en temps de la Setmana Tràgica signa i difon un pamflet titulat Contra la pena de mort en el qual, a més datacar les lleis que protegeixen de la barbàrie, defensa lanarquista Francesc Ferrer i Guàrdia.
Quina visió en pot tenir un clergue com aquest del fet històric de les Germanies que marquen de manera inesborrable la història dAlbopàs? La considera una època de pertorbacions socials encapçalades per les incitacions criminals dhomes sense principis ni escrúpols: els endimoniats agermanats Joan Crespí, Joanot Colom, Guillem Colom i Pau Casesnoves, entre molts daltres malfactors.
La seva intenció és precisament evitar en el futur qualsevol idea dalçament forà. Precisament considera que recordar la derrota agermanada de Son Fornari esdevé la millor manera de prevenir revoltes previsibles el dia de demà. Si es manté la pagesia en la ignorància, pot ser captada per idees dissolvents de demagogs, predicadors del paradís a la terra i daltres ximpleries semblants.
Per això va en processó a inaugurar el marbre que commemora la desfeta dels agermanats a Son Fornari. Fa transportar el recordatori, obra del mestre Josep Binimelis, autor de moltes de les magnífiques escultures amb creus i àngels del cementiri pobler, en un carro curull de rams de flors i murta. Aconsegueix una participació grandiosa, amb presència dautoritats i banda de música municipal que interpreta lhimne dEspanya i algunes composicions típicament mallorquines.
Veu que la ignorància no serveix de res. Vol que tothom sigui conscient que la vila, amb una majoria de persones sense cap mena de formació, amb multitud de pagesos que no saben llegir ni escriure, no pot progressar.
I, segons ell, lesglésia no ha de quedar enrere en la tasca de promocionar els feligresos, la pagesia i els menestrals que sostenen leconomia dAlbopàs. En cas contrari poden caure en mans de propagandistes socialistes i anarquistes que, amb lexcusa densenyar els infants, utilitzin aquesta necessitat per a propagar idees dissolvents.
En parlar-ne amb el batle, el jove Miquel Crespí i Pons de Can Verdera, tots dos es posen dacord a bastir un gran edifici per a una Escola Graduada on els infants puguin aprendre les primeres lletres, matemàtiques, la història de la pàtria, hereva dun imperi que dominà el món, la capdavantera del catolicisme, enfrontat sempre als infidels sarraïns i la maledicció luterana i anglicana.
El coneix bé, sap que és un home de provat catolicisme, un jove que ha tractat des descolanet a lesglésia, religiós, amant dels costums i tradicions, alhora que gran coneixedor de les necessitats urgents que té Albopàs. Des dun conservadorisme ben entès sap albirar el futur més que molts dels que ja són homes dedat. Sentint-lo hom comprèn que a vegades cal canviar alguna cosa per aconseguir que no mudi res de lessencial.
Considera que en mans dun batle com aquest, la fe no perilla, cap idea perniciosa serà propagada des daquest bastió de la modernització del poble. Ans al contrari, tothom podrà veure que, a patir de la realització del grandiós projecte, els albopassins esdevendran els homes que la pàtria necessita.
Familiaritzat amb personatges de lèpoca, com el manacorí mossèn Antoni M. Alcover, o el pollencí mossèn Miquel Costa i Llobera, o la llucmajorera Maria A. Salvà, contemplant altres indrets de fora de Mallorca, com són Barcelona, Roma, Atenes, etc., sengresca en la tasca singular de bastir una societat que es basi en els valors considerats genuïnament cristians i particularment catòlics.
El viatge que realitza a la ciutat de Roma, en companyia de mossèn Miquel Costa i Llobera - un dels hereus d'una de les famílies més riques de Pollença, relacionat amb les millors i més poderoses nissagues de Mallorca, el senyor de Formentor, poeta sublim - i la poetessa llucmajorera Maria A. Salvà qui no deixa el rosari en tot el temps que dura el trajecte -, li fa reviure les experiències viscudes com a estudiant dels clàssics al Seminari diocesà de Mallorca.
La visita a les catacumbes li reviscola el record de les primitives comunitats cristianes seguidores de Jesús de Natzaret. Laudiència concertada amb el papa Pius X, li causa una impressió inesborrable: veure'l entrar en majestat pel mig de la nau central de la basílica de Sant Pere, assegut damunt la cadira gestatòria, entre el fum de desenes d'encensers i el càntic dels escolanets adscrits al cor de la capella Sixtina, queda impressionat sobretot davant la presència tan propera de la màxima autoritat de l'Església catòlica en aquest món.
El viatge a Grècia, Constantinoble, Palestina i Egipte, sobretot a Terra Santa, li resulta tan emocionant que el manté en tensió, fins al punt que quasi no pot dormir a les nits.
El fan patir moltíssim les males notícies que arriben de Rússia, on una revolució comunista que sacseja els fonaments daquella gran nació es dedica a assassinar munió de sacerdots de lesglésia ortodoxa, rics propietaris i militars del tsar. La que ell considera molt estimada família imperial russa, que tan encertadament ha dirigit aquell gran país dençà fa tres-cents anys i que cau de forma irremeiable.
Per al mossèn, els antics fets de les Germanies, la revolta de Barcelona de fa uns anys, fins i tot els esdeveniments de la Comuna de París, no són res en comparació amb el que passa en aquell gran país.
Dos capítols daquesta novella em resulten particularment expressius dallò que representa el mossèn protagonista daquesta novella. Per les reflexions que se nextrauen i els interrogants que shi plantegen.
En Jaume de Can Xiulet és un pagès que viu prop de Crestatx i que, de jove, participa a la guerra de Cuba, on passa més de tres anys. Un personatge digne de coneixença perquè, malgrat tenir casa al poble, dençà que torna de Cuba mai no hi vol anar a viure.
Sinstalla a la caseta del molí de Can Xiulet. Hi duu una vida dermità, tranquil, dedicat a la cura de lhort i els animals que li fan companyia. El vicari no el considera cap mala persona, malgrat que no vagi mai a missa, enclaustrat sempre a la caseta de camp, a sa marjal.
Dençà que marxa amb les tropes de Weyler a alliberar lilla de Cuba de les malifetes dels mambises, els cubans renegats alçats contra la corona espanyola, el seu món pateix un daltabaix de què no se narriba a recuperar mai.
El mossèn shi atura sovint a empatar la xerrada, intrigat per la seva forma de vida, per la reclusió a què se sotmet de forma voluntària, conscient que alguna cosa molt greu li passa a Cuba per a reaccionar de tal manera i voler-se bastir una vida quasi de monjo de clausura.
Més que la derrota del general Weyler i les seves tropes, allò que el marca per a sempre és lestil de vida luxosa i luxuriosa que veu que mantenen els alts càrrecs militars. Visitant prostíbuls i casinos, sempre plens de gom a gom per membres de lexèrcit i la burocràcia de lestat espanyol.
Així, creu en Jaume de can Xiulet, esdevé impossible vèncer un poble revoltat contra els dictats duna metròpoli tan llunyana.
Aleshores el mossèn es demana què fa ell defensant les guerres de la monarquia des de la trona; dubta si no tenen raó les mares que no volen que els seus fills vagin a la guerra; si els seus esforços per provar de salvar costums i tradicions només han estat una mentida, una gran estafa ordida i planificada per a mantenir en calma els pagesos, barrar el pas a les seves justes peticions...
Amb dubtes com aquests i altres que sesmenten als capítols finals de la novella, li arriba lhora de mort, amb la descripció pòstuma del darrer comiat que li ret el poble.Cecili Buele i Ramis, Palma, 20 de juliol de 2020 Festa de santa Margalida
ResponReenvia
[25/11] «Rabotnitcheska Missal» - «L'Action Libre» - Lutringer - Fétis - Morral - Lébédeff - Aiacci - Ba Jin - Mayoux - Serrano - Campana - Wafner - Gauthier-Lavigne - Simov - Hernández Fuentes - Pariente - Conte - Conejero - Gervasio - Sasot - Molina - Ballvé - Cañizar - Rojas - Ségeral - Cappelletti - Obregón
Anarcoefemèrides del 25 de novembre
Esdeveniments
Capçalera del primer número de Rabotnitcheska Missal
- Surt Rabotnitcheska Missal: El 25 de novembre
de 1921 surt a Sofia (Bulgària) el primer número
del setmanari anarcocomunista Rabotnitcheska
Missal (Pensament Obrer).
La mateixa capçalera havia estat publicada entre 1914 i 1915
i en 1919. Era
l'òrgan d'expressió de la Federació
Anarquista Comunista Búlgara (FACB) i va
estar publicat per Peter Hristov, Alexandre Sapoundjiev i Dimitar Panov
Stoimenov. Tingué una tirada de 12.000 exemplars.
Publicà un gran nombre
d'articles sobres els clàssics anarquistes, com ara Piotr
Kropotkin, Errico
Malatesta, Rudolf Rocker, Sébastien Faure, etc. Trobem
articles de M. Mratchine
i Nicolas Stoïnov, entre d'altres. En sortiren 95
números abans de la seva
prohibició arran del cop d'Estat del 9 de juny de 1923. La
capçalera va ser
novament publicada, sempre a Sofia, entre 1932 i 1934 i entre 1944 i
1945. En
1923 un periòdic amb el mateix títol va ser
publicat a Chicago (Illinois, EUA).
***
Capçalera de L'Action Libre
- Surt L'Action Libre: El 25 de novembre
de
1931 surt a París (França) el primer
número del periòdic anarcoindividualista L'Action Libre. Es publicava cada 20
dies i era la continuació de Les
Causeries Populaires. Bulletin mensuel. L'editor responsable
d'aquesta
publicació fou Louis Louvet i consistia en un petit
butlletí de quatre pàgines
on s'anunciaven les conferències de les «Causeries
Populaires» (Xerrades
Populars), organitzades per Louvet i els seus amics. Hi van
col·laborar Michel
Antoine (Lux), E. Armand, Lucien
Barbedette, Charles-Auguste Bontemps, H. Gaillard,
Henri-Léon Follin, Charles-Ange
Laisant, Dr. Legrain i Simone Larcher, entre d'altres.
Publicà, almenys, 49
números fins al desembre de 1936. També
edità, almenys, un fullet, Les
tueries passionnelles et le tartufisme
sexuel (1934), d'E. Armand.
***
Naixements
Foto policíaca de Léopold Lutringer (3 de juliol de 1894)
- Léopold Lutringer: El 25 de novembre de 1850 neix a Stenay (Lorena, França) l'anarquista Pierre Léopold Lutringer. Sos pares es deien Jean Thiebault Lutringer, ebenista, i Alexise Arnould. Sabater de professió, el març de 1892 va ser inscrit com a «militant» en els registres d'anarquistes de la Prefectura de Policia de Reims (Xampanya-Ardenes, França). Aleshores vivia a Brussel·les (Bèlgica). El 3 de juliol de 1894 va ser fitxat a París (França) en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto policíaca de Lucien Fétis (3 de març de 1894)
- Lucien Fétis:
El
25 de novembre de 1867 neix a Nova York (Nova York, EUA) l'anarquista
Lucien Fétis.
De pares francesos, sa mare es deia Elisabeth Collet, anarquista. En
1885 es
naturalitzà francès i el 16 de juny de 1892 es
casà amb la cosidora Léontine
Odille Witzig, d'educació molt religiosa. A causa d'un
problema de varius, va
ser integrat en l'exèrcit auxiliar. Entre novembre de 1891 i
gener de 1893
vivia amb sa mare al número 15 de la carretera
d'Asnières-sur-Seine a Clichy
(Illa de França, França), entre l'agost i el 7
d'octubre de 1893 a l'impàs
Sainte Geneviève d'Asnières-sur-Seine, i entre el
7 d'octubre de 1893 i 1894 al
número 2 del carrer La Maître d'aquesta
població. Entre desembre de 1891 i l'11
de juliol de 1892 treballà en l'equip auxiliar de la
Companyia de Ferrocarrils
de l'Oest. Posteriorment va fer feina de cotxer en la Companyia General
de
Petits Cotxes i en diverses empreses de lloguer. Des d'agost de 1893
treballà
com a fuster a preu fet, encara que continuava amb la feina de
conductor de
cotxes de luxe quan estava desocupat en el sector de la fusteria–sembla que
també va fer feina de ensostrador. Molt influenciat per sa
mare, freqüentà amb
ella les reunions anarquistes. El 2 d'abril de 1892 assistí
a una reunió a
Levallois-Perret (Illa de França, França) on va
anunciar que publicaria en Le Père
Peinard un manifest llançat pels
anarquistes lionesos referent a les eleccions municipals. El 16 d'abril
de 1892
assistí amb sa mare a una reunió anarquista a
Levallois-Perret. El 17 d'abril
de 1892 participà en un acte del Grup Internacional celebrat
a la Sala Horel,
al número 13 del carrer Aumaire. Aquest mateix mes,
organitzà, amb Jourdan,
Saint Martin i altres, reunions electorals per a aconseguir els diners
necessaris per a la impressió de manifests anarquistes,
estampats per Legout a
Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) i
signats per Fortuné Henry i Jourdan.
El 5 de juny de 1892, segons la policia, va fer apologia del robatori i
de
l'assassinat, que pensava que era del tot lògic quan havia
fam, a
Levallois-Perret. El 25 de novembre de 1892 participà en una
reunió a la Sala
Mézerette, al número 86 del carrer Gravel, de
Levallois-Perret. El gener de
1893 recollí, en nom de «Les
Révoltés du XIV» i del Grup de
Vigilància de
Levallois-Perret, els fons econòmics per a la
publicació d'un manifest titulat«Plus de noms de grands prêtres! A bas les
vaniteux!» Aquest mateix mes tenia a
casa seva un dipòsit de cartells anarquistes titulats«A bas la Chambre!». El
febrer de 1893 aferrà cartells anarquistes a Argenteuil
(Illa de França,
França). El 18 d'agost de 1893, en una reunió
electoral a la Sala del Gimnàs
Municipal d'Asnières-sur-Seine, va interrompre el candidat
Ranviez al crit «A
bas la patrie! Vive l'anarchie!». Entre 1892 i 1894
freqüentà destacats
anarquistes, especialment Blanc, Bruneau, Chauvière,
Chauvin, Achille Étiévant,
Georges Étiévant, Fortuné Henry,
Jourdan, Legout, Auguste Leprovost, Migevant, Joseph
Ouin, Richard, Saint Martin, Émile Spannagel i Victor
Vinchon. En 1892 signà,
amb Achille Étiévant, una carta dirigida al
president de la República
demanant-li ajuda a favor dels «miserables» amb la
finalitat d'organitzar
sopars-conferència. Durant la detenció de
l'anarquista François (Francis),
s'encarregà de fer-li arribar
diners. El 2 de març de 1894 el prefecte de Policia
aixecà contra ell una ordre
d'escorcoll i de retenció sota l'acusació
d'«associació criminal» i
l'endemà
aquesta tingué lloc a casa seva, al tercer pis del
número 2 del carrer Lemaître
d'Asnières-sur-Seine; en aquest escorcoll es va trobar una
carta de visita de
René Chauvin, una carta d'AchilleÉtiévant i altra d'Auguste Leprevost, tancat
a la presó parisenca de Mazas, una nota d'un avocat de
Versalles en relació amb
Francis, tres impresos (Déclaration
de G.Étiévant, L'Almanach
du Père Peinard
i un exemplar del número 2 de La
Revue
Anarchiste) i dos «manuscrits obscens».
Detingut pel comissari de policia
del barri dels Champs-Élysées Mourgues, va ser
interrogat a comissaria,
negant-se a signar el seu procés. Portat a la
cel·la, el 5 de març de 1894 va
ser empresonat a Mazas. Sa companya, embarassada, va escriure al jutge
d'instrucció explicant-li la penosa situació en
la qual hi havia quedat. El 25
d'abril de 1894 el jutge d'instrucció Henri Meyer
ordenà la seva llibertat
provisional. El 10 de juny de 1895 el seu cas d'inculpació
d'«associació
criminal» va ser sobresegut. Durant la primavera de 1898
acollí al seu
domicili, al carrer de Belleville de París, Victor Vichon,
un cop aquest fou
excarcerat. Tenia amb sa mare el mateix expedient a la Prefectura de
Policia i
ell figurava en el llistat d'anarquistes aixecat el 31 de desembre de
1896. En
el llistat d'anarquistes de 1900-1912 apareix com a«desaparegut». Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
Mateu Morral Roca (ca. 1906)
- Mateu Morral Roca:
El 25 de novembre de 1879 neix a
Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'activista
anarquista i neomaltusià Mateu
Morral Roca. Era fill de Martí Morral, industrial
del tèxtil sabadellenc
de caràcter liberal anticlerical que militava en la
Unió Republicana (UR),
i de Àngela Roca, ultracatòlica i filla d'un
fabricant tèxtil. Mateu Morral a
tenir dos germans, dels quals ell era el mitjà, i tres
germanes. Sa germanaÀgata va estudiar a l'Escola Moderna i ell va ser educat com
a un futur
industrial: als 15 anys va ser enviat a treballar a diverses cases
comercials
de Barcelona (Catalunya) i després va viure a Franca i a
Leipzig (Saxònia, Alemanya)
per a aprendre idiomes i especialitzar-se en qüestions
tèxtils. Sembla que a
Alemanya va estudiar enginyeria tèxtil, però
també es va entusiasmar per les
idees de Nietzsche i pel neomaltusianisme de Max Hausmeister, i es va
afiliar
en un sindicat del ram del tèxtil. En 1899 tornà,
a causa de la mort de sa mare
i perquè son germà gran Jaume estava greument
malalt de sífilis, a Sabadell, ja
convertit en anarquista, fet que li va portar nombrosos problemes
familiars, ja
que en comptes de dirigir la fàbrica familiar amb
eficàcia com havia fet
primerament, es va dedicar a adoctrinar els obrers sobre com
organitzar-se i
anar a la vaga. En aquesta època es relacionà
força amb Josep Miquel Clapés, un
dels introductors de l'anarcosindicalisme a Sabadell, i amb el
propagandista
del naturisme integral i anarquista Albà Rosell Llongueres,
amic de la
infància, projectà la creació de
comunes a Sabadell i a Califòrnia (EUA). En
aquests anys fou el principal enllaç a l'Estat espanyol de
la Lliga
Internacional Neomaltusiana (LIN). Aprofità els viatges de
negocis arreu de la
Península per fer contactes amb el moviment anarquista i
escampar les idees
neomaltusianes –a Andalusia es relacionà molt amb
Pedro Vallina Martínez. També
va fer viatges a l'estranger, sobretot a França, on
conegué Élisée Reclus i
l'activista Gustave Maurice Bernardon, i al Regne Unit, on a Londres
(Anglaterra) va conèixer Errico Malatesta. Quan la vaga del
metall de Barcelona
de febrer de 1902, amb altres anarquistes catalans, elaborà
un pla per
segrestar diversos empresaris, però finalment aquesta
conxorxa quedà en no-res.
En aquesta època, amb Albà Rosell i Josep Miquel,
promogué a Sabadell el grup
anarquista «Gente Joven», la revista anarquista El Trabajo, que
finançà de la seva butxaca, i
encapçalà la Federació
Obrera d'aquesta població. En aquest mateix any de 1902, es
relacionà molt amb
l'intel·lectual anarquista Felip Cortiella Ferrer, qui,
sabedor de la seva
afició per Henrik Ibsen, li havia demanat ajuda
econòmica per al seu grup
cultural i teatral «Centre Fraternal de Cultura» de
Barcelona. Fou en aquestaèpoca quan començà a relacionar-se amb
l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i
Guàrdia, distribuint textos per als infants en la
Institució de Lliure
Ensenyament de Sabadell. També
col·laborà en la «Cooperativa
Intel·lectual» de
Gràcia (Barcelona, Catalunya), creada per l'anarquista
Teresa Claramunt Creus i
pel seu company Joan Baptista Esteve (Leopoldo
Bonafulla). En 1904, amb Lluís Bulffi i Pedro
Vallina, creà la secció
peninsular de la Lliga Neomaltusiana Espanyola (LNE), la qual
presidí, i que
edità la revista Salud y Fuerza.
A
les acaballes de 1904 va abandonar la llar i l'empresa familiars i
s'instal·là
a Marsella (Provença, Occitània), on
desenvolupà una intensa tasca conspiradora
contra la monarquia espanyola, relacionant-se amb anarquistes
d'acció (M.
Caussanell, Bernard Harvey, Charles Malato, Josep Martí,
Jesús Navarro Botella,
Fermín Palacios, Alfredo de la Prada, etc.). A finals de
novembre de 1905,
coincidint amb el judici a París d'alguns companys acusats
de l'atemptat del 31
de maig de 1905 contra Alfons XIII, abandonà
París i s'allistà, sota el
llinatge de Jiménez, amb
Alfredo de
la Prada, a la Legió Estrangera francesa a Sidi Bel
Abbès (Algèria), amb la
intenció de mantenir-se amagat i aprendre
tècniques de guerra i l'ús de la
dinamita. A finals de 1905, ambdós, desertaren i fugiren
d'Algèria. De bell nou
a Catalunya, a partir de gener de 1906 es va posar a treballar a
l'Escola
Moderna de Ferrer i Guàrdia, encarregat de la biblioteca i
de la llibreria i
fent traduccions (coneixia a la perfecció tres idiomes), ben
imbuït de
puritanisme i proper al neomaltusianisme, traduint, amb Anselmo
Lorenzo, al
castellà el fullet de Paul Robin Generation
volontaire, que va difondre
entre els obrers. També fou corresponsal de la revista
francesa Régénération.
També es relacionà amb el
Comitè de Defensa Social (CDS) de Barcelona.
Mantingué relacions amb la
nihilista russa Nora Falk i, segons alguns, també va estar
enamorat de la
companya de Ferrer i Guàrdia, Soledad Villafranca, fet que
nega el seu amic
Albà Rosell. A finals de febrer de 1906
s'entrevistà a París amb l'exoficial de
l'exèrcit i republicà Nicolás
Estévanez, de qui va aprendre tècniques de
revolta i fabricació d'explosius. El març de 1906
publicà aquestes entrevistes,
amb els seus propis comentaris, sota el títol Pensamientos
revolucionarios, i el 14 d'abril d'aquell any el
jutjat va obrir diligències contra ell per aquest motiu per
considerar que
atemptava contra l'ordre públic. El 7 maig de 1906
deixà l'Escola Moderna i el
20 d'aquest mes viatjà a Madrid (Espanya). El 31 de maig de
1906 Mateu Morral
llançà una bomba a Madrid al pas de la carrossa
reial després de la boda del
rei Alfons XIII amb Victòria Eugènia, que mata
finalment 32 persones i en deixa
ferides un centenar. Després de l'atemptat, va aconseguir
fugir i va demanar
ajuda al periodista José Nakens, director d'El
Motín, per amargar-se,
cosa que li permeté sortir de la capital, per Daganzo,
Ajalvir i San Fernando
de Henares, fins que davant les sospites d'un guàrdia jurat
rural anomenat
Fructuoso Vega, en una posada de Los Jaraices, del terme de San
Fernando de
Henares, prop de Torrejón de Ardoz (Madrid, Espanya), va ser
assassinat el 2 de
juny de 1906 després de matar el citat guàrdia
quan el volia detenir. La versió
oficial del seu suïcidi, mantinguda durant molts d'anys, es va
veure descartada
per les anàlisis forenses actuals que apunten a un clar
assassinat. S'ha
assegurat que Morral també va tenir alguna
intervenció en un atemptat anterior
contra Alfons XIII a París el 31 de maig de 1905; per a
alguns va ser l'autor
directe que sota els noms d'Eduardo Aviñó Torner
i d'Alexandre Farres (o Farràs)
Pina, i que altres atribueixen a Jesús Navarro Botella, i
que va pertànyer a
una fracció violenta del moviment anarquista. El que
sí és absurd és atribuir
l'atemptat de 1906 al seu fracàs amorós amb
Soledad Villafranca. L'atemptat de
Morral va tenir conseqüències importants: la
reacció, basant-se en les seves
relacions amb Ferrer i Guàrdia, va muntar un
escandalós procés que va acabar
amb l'afusellament de Francesc Ferrer tres anys després i el
tancament
definitiu de tot allò que tingués a veure amb
l'Escola Moderna.
Mateu
Morral Roca (1879-1906)
Jean Lébédeff (1920)
- Jean
Lébédeff: El
25 de novembre –12 de novembre segons el calendari
julià rus de l'època– de
1884 neix a Bogorodskïé, barri de Nijni
Nóvgorod (Volga-Viatka, Rússia),
l'artista anarquista Ivan Konstantinovitx Lebedev, més
conegut com Jean
Lébédeff. Sos pares es deien Costantin
Lebedev i Alexandra Ivanova. Havia nascut en una família de
comerciants i agricultors que
tenia l'estatus lliure. El 12 de març de 1907
obtingué un diploma de l'Escola
de Navegació Fluvial de Nijni Nóvgorod i
esdevingué capità d'un vaixell del
Volga. En aquests anys amagà nombrosos militants
revolucionaris a bord de la
seva embarcació. El novembre de 1908 expulsà de
la nau, amb el suport dels
passatgers, un grup de guàrdies del tsar que
abandonà desarmat en una riba
despoblada. Per fugir de la repressió tsarista,
abandonà clandestinament el
país i, a través de Finlàndia,
Dinamarca i Alemanya, arribà a Bèlgica. A
Ixelles es reuní amb son germà major, Nicolas
(Nikolai Konstantinovitx
Lebedev), estudiant a la Universitat Lliure, dirigida perÉlisée Reclus. En 1909
s'instal·là a París, on
exercí diverses feinetes i començà a
estudiar dibuix.
En 1911 es traslladà a Montparnasse i entrà a
l'Escola Nacional de Belles
Arts. També freqüentà
l'acadèmia de Lev Leonovitx Tolstoi, fill de l'escriptor,
i l'Acadèmia Russa de París creada per emigrats
de tendències anarquistes o
anarquitzants. Arran d'unes diferències sorgides sobre el
finançament de
l'Acadèmia per una possible subvenció tsarista,
l'Acadèmia es dividí en dues en
1912 i Lébédeff restà fidel al grup
antitsarista (Avinguda del Maine, 54), però
l'any següent fou elegit president de l'altre grup (Avinguda
del Maine, 21). En
aquesta època estudià sobretot a l'escola del
mestre gravador Paul Bornet, on
s'inicià en la xilografia, i realitzarà
paisatges, retrats i gravats en fusta.
Passà moltes hores a la Biblioteca Nacional de
París estudiant els gravats
antics. Al barri de Montparnasse, freqüentarà els
cercles artístics
(especialment el cafè«Camélèon») i farà
amistat amb diversos artistes
(Picabia, Maïakovski, Ravel, Mac Orlan, Erik Satie, Blaise
Cendrars, Soutine,
Modigliani, André Salmon, etc.). També fou assidu
del taller d'Henri Matisse a
Issy-les-Moulineaux i de l'estudi d'Anatole France al bosc de Boulogne.
Entre
1921 i 1927 formà part del grup «Les
Compagnons», creat per Germain Delatouche,
que organitzà nombroses exposicions de diferents artistes
(Antral, Claudot,
Lébédeff, Paulémile Pissarro,
Delatousche, etc.). Durant aquest període
d'entreguerres estigué força lligat als cercles
llibertaris i especialment als
militants russos exiliats Volin i Makhno. Aquest últim
visqué nombrosos mesos a
ca seva i realitzà per ell nombroses gestions davant els
poders públics per
aconseguir papers. Amic de Piotr Kropotkin, s'encarregà
d'acollir i guiar sa
companya durant els seus viatges a París. En aquestaèpoca col·laborà en
nombroses publicacions llibertàries, com ara Le
Néo Naturien, on
col·laborava també el gravador llibertari Louis
Moreau, i La Vache Enragée,
periòdic dirigit per M. Hallé i òrgan
d'expressió de la Comuna Lliure de
Montmartre, de la qual era membre. Durant l'ocupació
alemanya, amagà dins del
seu taller de Fontenay-sous-Bois amics jueus i militants anarquistes
perseguits
per la Gestapo i pels quals realitzarà documents falsos
d'indentitat. Després
de la guerra, es casà amb Kamille Klimeck, filla d'una
família burgesa
polonesa, amb la qual tindrà un fill, Georges. En aquests
anys continuarà
treballant per a la premsa llibertària, com ara L'Unique,
d'Émile
Armand, i Maintenant, d'Henri Poulaille. En 1947
il·lustrà la coberta
del llibre de Volin La révolution inconnue,
editat pels «Amics de Volin»
i l'obra de Fernand Planche consagrada a Kropotkin (1948). En 1972,
malalt, es
retirà amb sa companya Marie Claire Blanc (Maguelone)
i son fill
François a Gallargues-les-Montueux (Occitània).
Jean Lébédeff va morir el 21 de
setembre de 1972 a l'hospital de Nimes (Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat
al cementiri de Sant Geli.
***
Aurelio
Aiacci
- Aurelio Aiacci:
El 25 de novembre de 1903 neix a Cavriglia (Toscana, Itàlia)
l'anarquista i
lluitador antifeixista Aurelio Aiacci. Sos pares es deien Angelo
Aiacci, miner,
i Maria Faustina Pierazzi. Adolescent, començà a
treballar a la galeria d'una
mina de lignit. Després de la condemna en 1921 de son
germà gran Terzilio
Aiacci, també anarquista i responsable de
l'anarcosindicalista Unió Sindical
Italiana (USI), a 10 anys de presó arran dels enfrontaments
antifeixistes de
Castelnuovo dei Sabbioni (Cavriglia, Toscana, Itàlia) el
març d'aquell any,
emigrà a finals de 1923 a França. En 1929 residia
a Caubilhargues (Llenguadoc,
Occitània) on treballava de destil·lador.
Més tard s'instal·là a Alès
(Llenguadoc, Occitània) on a finals de la dècada
dels vint es reuní amb son
germà. En aquesta època figurava com a«antifeixista perillós a detenir» en un
registre establert per la policia de fronteres italiana. L'11 de
setembre de
1936 –el 25 d'octubre, segons altres fonts–, amb
son germà i un grup d'anarquistes
italians (Alpino Bucciarelli, Alessandro Maffei, Pasquale Migliorini,
Adolfo
Pintucci, Gualtiero Livi), creuà els Pirineus per lluitar en
la Guerra
d'Espanya. A Barcelona (Catalunya) el 22 de desembre de 1936
s'enrolà en la
Secció Italiana de la «Columna Ascaso».
Aurelio Aiacci va ser abatut el 7
d'abril de 1937 a El Carrascal, al front d'Osca (Aragó,
Espanya) –altres fonts
diuen que a finals de 1937 es trobava en un hospital militar de
Barcelona
guarint-se de greus ferides patides en combat.
***
Ba Jin (1938)
- Ba Jin: El 25 de novembre de 1904 neix a Chengdu (Sichuan, Xina) l'escriptor i militant llibertari Li Fei-Kan, més conegut com Ba Jin o Pa Kin (segons la transcripció antiga). Procedia d'una família mandarina originària de Jianxing (Chekiang, Xina) i sa mare va morir l'estiu de 1914 i son pare tres anys després. El «Moviment del Quatre de Maig» de 1919 tot just havia acabat i l'«Era dels Senyors de la Guerra» era en ple apogeu, quan Ba Jin es va matricular en una escola moderna de Chengdu per seguir estudis d'anglès (1920-1923). S'empassa febrilment les noves publicacions que van sorgint arreu i s'entusiasma amb les teories anarquistes. Especialment dos textos cridaran la seva atenció i que després traduirà al xinès: Als joves, de Kropotkin, iLa gran nit, de Léopold Kampf. Va formar part d'un grup llibertari local («La Societat de l'Equitat») i en la revista del grup, La Quinzena, va publicar el seu primer article: «Com edificar una societat autènticament lliure i igualitària.» En 1923 viatja a Xangai amb son germà major, Li Jaolin, i després a Nanquín, on és admès a l'Escola Annexa de la Universitat del Sud-oest. Amb el diploma a la butxaca, en 1925 retorna a Xangai, sempre col·laborant en la premsa llibertària amb el seu nom o fent servir pseudònims i realitzant publicacions literàries. Durant la seva estada a Nanquín va entrar en relació epistolar amb Emma Goldman, sa «mare espiritual», i amb Thomas Henry Keell, director de la revista llibertària londinenca Freedom (1926). En 1927, ja que no va poder matricular-se en la prestigiosa universitat de Pequín, va marxar a França amb la finalitat de realitzar estudis d'Econòmiques i d'aprendre francès. L'afer Sacco i Vanzetti toca el seu tràgic final i pren contacte amb el comitè de suport dels anarquistes italoamericans, escrivint Vanzetti que li contestarà des de la presó. Alhora tradueix Kropotkin –La conquesta del pa (1927, revisada en 1940 i publicada amb el títol El pa i la llibertat) i Ètica, el seu origen i el seu desenvolupament (1927, revisada en 1941)–, estudiant en profunditat per a la tasca Aristòtil, Plató i els Evangelis. En aquests anys va multiplicar les seves col·laboracions en la premsa llibertària, especialment en La Igualtat, revista en xinès publicada en San Francisco (Califòrnia, EUA) entre 1927 i 1929, amb l'ajuda d'un obrer xinès que hi vivia, Liu Zhongshu (Ray Jones). També publicarà dos llibres: L'anarquisme i la qüestió de la pràctica (1927), amb Shu Huilin i Jun Ji (Woo Yong-Hao), i Els pioners de la revolució (1928). En aquests anys va mantenir correspondència amb figures destacades de l'anarquisme, com ara Emma Goldman (1927), Alexander Berkman (1928) o Max Nettlau (1928), costum que conservarà fins als anys 50, com ho demostren els intercanvis postals amb Agnès Inglis (1948-1950), Rudolf Rocker (1948-1949), Joseph Ishill (1949), Boris Jelinski (1949) o la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (1949), i els seus intercanvis de premsa amb diverses publicacions estrangeres, entre elles, la francesa Le Libertaire. A França acaba Destrucció, la seva primera novel·la, publicada en 1929 en forma de fulletó en la revista més prestigiosa d'aleshores, Xiaoshuo Juebao (La Novel·la Mensual). L'èxit que va tenir entre els lectors, especialment entre els més joves, el va animar a prendre definitivament el camí literari, publicant sota el pseudònim Ba Jin–la primera lletra xinesa (Ba) era un homenatge a un company seu que es va suïcidar a París i la segona (Jin o Kin) és la transcripció en xinès del patronímic de Kropotkin. De tornada a Xina en 1928 s'instal·la a Xangai i en els anys següents publicarà algunes de les seves novel·les més famoses, com ara la trilogia El amor (Boira, 1931; Pluja, 1933; Resplendor, 1935), on els protagonistes són joves intel·lectuals revolucionaris, i sobretot Família (1933), inspirada en la vida dels seus, considerada la seva obra mestra, primera part d'altra trilogia, El torrent, que completaria més tard. La literatura, però, no fa que abandoni les activitats militants, tot escrivint per a publicacions llibertàries, com ara El Llibertari mensual (entre gener i abril de 1929), que signava amb el pseudònim de Marat, o Abans del moment (entre gener i juliol de 1931), sense oblidar una revista esperantista, Verda Lumo (Llum Verda), ja que sempre va ser un fidel partidari de la llengua universal que havia descobert als 14 anys. En aquesta època va publicar tres obres llibertàries: Al cadafal (1929)–galeria de retrats de terroristes russos del segle XX, acompanyada d'estudis sobre els màrtirs anarquistes de Chicago o sobre la vida de Sofia Parovskaia, sobre la història del nihilisme rus i sobre la gesta dels anarquistes francesos de la Belle Époque, amb textos dedicats als màrtirs de Tòquio o a l'afer Sacco i Vanzetti, així com una carta sobre«Anarquisme i terrorisme»–, Deu heroïnes russes (1930) –altra col·lecció de retrats, entre ells el de Vera Zassulitx i el de Vera Figner–, i Del capitalisme a l'anarquisme (1930) –lliure adaptació de l'obra de Berkman, El abc del comunisme llibertari (1929). El novembre de 1934, per fugir de l'opressiu ambient social que regnava al seu país, on les autoritats nacionalistes havien censurat en diverses ocasions els seus escrits per considerar-los subversius, va abandonar Xina i es va dirigir a Japó, on va passar alguns mesos a Yokohama i a Tòquio, on va ser detingut per la policia un breu espai de temps. De tornada a Xangai, es va fer càrrec de les edicions «Vida i Cultura», on va incloure en una de les col·leccions que dirigia un dels seus llibres, Història del moviment social rus (1935). La Guerra sinojaponesa (1937-1945) el va portar a errar d'una banda a l'altra, ben igual que altres escriptors. Es va refugiar a Canton, a Guilin i fins i tot a Chongking. A Guiyang, el maig de 1944, es va casar amb Chen Yunzhen (1921-1972), amb qui va tenir dos fills. Implicat en l'oposició intel·lectual a l'ocupació japonesa, va ser un dels dirigents, el març de 1938, de l'Associació de Resistència a l'Enemic en els mitjans literaris i artístic de tota Xina, i de la filial de Guilin, el novembre de 1938, aportant la seva ploma al seu òrgan d'expressió, Arts i Lletres de la Guerra de Resistència. Paral·lelament, va desplegar la seva energia a informar als seus compatriotes sobre la situació de l'Espanya revolucionària mitjançant la revista Foc d'alarma (entre setembre de 1937 i octubre de 1938, de la qual es va encarregar juntament amb Mao Dun, incloent una sèrie creada per a l'ocasió de fulletons traduïts per ell, titulada «Petita col·lecció d'estudis sobre la qüestió espanyola», on van aparèixer textos de Rudolf Rocker (La lluita a Espanya, 1937), d'Augustin Souchy (Espanya, 1939, i Els Fets de Maig a Barcelona, 1939), d'Albert Mining (Diari d'un voluntari internacional, 1939), de Carlo Rossellini (Diari d'Espanya, 1939), iEl combatent Durruti (1938, de diversos autors). També va fer les versions al xinès de tres àlbums de dibuixos procedents de les oficines de propaganda de la CNT-FAI: dos de Castelao (La sang d'Espanya, 1938, i El sofriment d'Espanya, 1940) i un de Sim (L'albada espanyola, 1938). Els seus compromisos a favor de la Revolució llibertària espanyola i el seu rebuig a pertànyer a la Lliga d'Escriptors d'Esquerra (1930-1936), de caire marxista, li van implicar l'hostilitat dels comunistes, que acusaven els anarquistes, com arreu, de sabotejar la tàctica del «Front Unit» –aliança entre comunistes i nacionalistes per combatre Japó, o més exactament la segona aliança, ja que el primer «Front Unit» s'havia format amb la intenció d'alliberar Xina dels Senyors de la Guerra i s'havia saldat, en 1927, amb l'aixafament sagnant per part de Chiang Kai-shek del seus seguidors. Literàriament en aquesta època publicarà els dos últims volums de Torrent (Primavera, 1938, i Tardor, 1940), els tres toms de Foc (1940, 1941 i 1945) i El jardí de repòs (1944); i va començar La sala comuna número 4 (1946) i Nit gelada (1947), la seva última obra important de creació. Entre Destrucció (1929) i Alliberament (1949), Ba Jin va publicar, a més de les obre citades, vuit novel·les més: El sol mort (1931), Somni a la mar (1932), Tardor en primavera (1932), Els minaires de l'antimoni (1933), Germinal (1933, reeditat sota el títol Neu),Resurrecció (1933, continuació de Destrucció),La pagoda de la longevitat (1937) iLina (1940), així com una sèrie de novel·letes disperses en innombrables revistes, que va reunir en recopilacions, com ara Venjança (1931), Claredat (1932), La cadira elèctrica (1933), El drap (1933),El general (1934), El silenci (1934), Deus, dimonis i homes (1935), Immersió(1936) i Història de cabells (1936). A tot això, s'ha d'afegir una gran quantitat d'assaigs, reunits en una vintena de volums: Viatge per mar (1932), Els meus viatges a fil de pinzell (1934), Gotetes (1935), Confessions d'una vida (1936), Records (1936), Bitllets breus (1937), Jo acuso (1937), El somni i l'embriaguesa (1938), Cartes d'un viatger (1939), Impressions (1939),Terra negra (1939), Sense títol (1941), El dragó, els tigres, els gossos (1942), L'herba que ressuscita (1942), Petites gents, assumptes sense importància (1943), Notes de viatges diversos (1946), Petits records (1947), La tragèdia d'una nit tranquil·la (1948). Amb només 30 anys, va escriure la seva vida: Autobiografia de Ba Jin. Com a traductor tampoc no va fer curt: Léopold Kampf, Bartolomeo Vanzetti, Stepniak, Akita Ujaku, Aleksi Tolstoj, Gor'kij, Baghy, D'Amicis, Kropotkin, Alexander Berkman, Jaakoff Prelooker, Herzen, Theodor Storm, Turgenev, Oscar Wilde, Vera Figner, Dobri Nemirov, Kuprin, Bratescu Voinesti, Vassili Eroshenko, Rudolf Rocker, Isaac Pavlovski, Vsevolod Garshin, etc. Quan els comunistes prengueren el poder, encara que s'havia escampat el rumor que Ba Jin havia fugit a Taiwan, va quedar i va acceptar posar la seva ploma al seu servei, però sense afiliar-se al Partit, posant bona voluntat en creure'n el programa provisional (reforma agrària, distribució de la terra als pagesos pobres, destrucció del feudalisme...). El juliol de 1949, quan els comunistes encara no són els amos absoluts del país i encara no s'ha proclamat la República Popular, s'incorpora a la Federació de les Arts i de les Lletres de Xina, del presídium del qual formarà part a partir d'octubre de 1953 i del que serà un dels vicepresidents a partir d'agost de 1960. Va formar part del Comitè Permanent de l'Associació d'Escriptors de Xina a partir de juliol de 1949 i va obtenir una de les vicepresidències a partir d'octubre de 1953. Va ocupar càrrecs anàlegs en la filiar de Xangai d'aquests dos organismes, així com d'altres institucions estatals menys importants. També va realitzar missions internacionals (Varsòvia, Moscou, Corea del Nord, Taskent, Japó, etc.). Va ser nomenat redactor en cap del Mensual de les Lletres i de les Arts, òrgan de la branca de Xangai de l'Associació d'Escriptors, des de la seva creació el gener de 1953 fins al gener de 1957, passant-se després a la direcció d'un comitè editorial. El juliol de 1957 va prendre les rendes, amb Jin Yi d'antuvi i després sol a partir de novembre de 1959, d'una segona publicació de l'Associació d'Escriptors, Collita, que va ser una de les més influents a Xina. Mentrestant, l'octubre de 1959, el Mensual de les Lletres i de les Arts es transforma en Literatura a Xangai, i serà el responsable des de novembre de 1960. El gener de 1964, Literatura a Xangai i Collita s'uneixen, i la nova publicació passarà a dir-se Collita fins al març de 1966, data en la qual s'interromp: estem a les portes de la Revolució Cultural. Les seves funcions no són només d'índole cultural, ja que formarà part de l'Assemblea Nacional Popular, com a representant de la província de Sichuan (1954-1958) i com a diputat de Xangai (1959-1963 i 1964-1965). Totes aquestes tasques burocràtiques li lleven temps per escriure i li creen mala consciència i la sensació de desaprofitar el temps. Llevat d'excepcions –Històries d'herois (1953),Perla brillant i Favorita de jade (dos contes per infants de 1957) o Li Dahai (1961), que són obres de creació–, es consagrarà d'ara endavant exclusivament a los sanwen o literatura de reportatge –relats dels seus viatges a Polònia, Corea, l'URSS o Vietnam: Auschwitz: la fàbrica nazi d'assassinar (1951), Dies de festa a Varsòvia (1951), Cartes d'ànim i altres (1951), Viure entre herois (1953), Hem trobat el mariscal Peng Dehuai (1953), Els qui salvaguarden la pau (1954), Dies d'alegria (1957), Tota lluita que salva la vida (1958), Veus noves (1959), Amistats (1959), Cant d'aclamació (1960), Un sentiment inesgotable (1963),A la vora del pont Hien Luong (1964), Viatge a la comuna Dazhai (1965). Entre 1954 i 1955 arriben les campanyes de«rectificació». Ba Jin és un dels intel·lectuals que es mobilitzen contra els companys que no es comportaren«com devien», com ara Hu Feng. Malgrat tot, en 1956, durant el període de les«Cent Flors», publicà una desena d'assaigs que critiquen la realitat social, avançant d'alguna manera els futurs escrits d'A raja ploma. Però es va veure obligat de seguida, durant el moviment ultradretà de 1957, a retractar-se i a cooperar en la denúncia dels escriptors que s'havien compromès més que ell –més tard avergonyit, demanarà disculpes a les generacions futures. L'octubre de 1958 li va tocar passar per la barra. S'havia engegat una campanya sobre els seus llibres anteriors a 1949. En efecte, havia començat a editar-los, alleugerits del seu contingut anarquista, sota el títol Obres de Ba Jin (14 volums, 1958-1962). I abans d'això, l'abril, havia comès la imprudència, en un article, de no fustigar amb suficient acarnissament Howard Fast, el novel·lista nord-americà que havia trencat amb el comunisme. Els atacs es van anar fent cada cop més severs. D'ara en endavant, malgrat l'al·legat que presentà, en maig de 1962, per celebrar «El coratge i el sentit de responsabilitat dels escriptors» –encara que es tractava d'un text inscrit en un corrent general de liberalitat impulsada pel propi poder, i no d'un acte de crítica per part de l'escriptor, però no per això tingué menys problemes durant la Revolució Cultural–, no dubtarà en amagar els seus sentiments i sotmetre's a les autoritats xineses, actuant com el titella que elles esperaven. I fins a la fi de la Revolució Cultural, Ba Jin persistirà en la seva actitud. En 1966, amb el començament de la Revolució Cultural, desapareixerà immediatament de l'escena pública. El 16 d'agost de 1966 fou col·locat un cartell a la filial de Xangai de l'Associació d'Escriptors que el denigra, i se'l margina. El 10 de maig de 1967, un article del Diari del Poble l'acusa clarament, i el 18 de setembre els guàrdies rojos el porten a la Universitat de Fudan, on roman segrestat un mes i sotmès a interrogatori. El gener de 1968 es precinta la porta de la seva biblioteca i se'l prohibeix accedir a les habitacions del pis superior de ca seva; el 20 de juny es arrossegat al «Circ del Poble», a Xangai, per a una «assemblea de lluita televisada», organitzada pels mitjans culturals de la ciutat; i el setembre se l'envia a un cau de la seu local de l'Associació d'Escriptors. No tornarà a ca seva fins al febrer de 1969. De maig d'aquest any a febrer de 1970 es enviat al districte de Songijang, després a Fengxian, a prop de Xangai, a una «Escola del 7 de Maig» per alts càrrecs, on ha de realitzar tasques manuals. No retornarà a Fengxian fins dos anys i mig després per atendre sa muller, a la qual no havien guarit per ser la seva esposa i estar a punt de morir. El juliol de 1973, el comitè municipal de Xangai del Partit Comunista decretà que el cas de Ba Jin revelava«contradiccions en el si del poble» –no «contradiccions entre el poble i els enemics del poble»– i li llevaren l'etiqueta de «contrarevolucionari» que li havien aferrat, autoritzant-li a reprendre les seves tasques de traductor. Després de revisar la versió de Terres verges de Turgenev, el setembre de 1974 es dedicà a Passat i pensaments de Gertsen, que acabarà l'abril de 1977, quan ja feia sis mesos que Mao havia mort i la Revolució Cultural, que havia durat deu anys, acabava de finar. En aquest moment Ba Jin, tornà, amb 73 anys, a florir. El 20 d'octubre es reprodueix una de les seves novel·les en Lletres i arts de Xangai, nova fórmula de Literatura de Xangai, que la inaugura. Torna a les seves funcions de vicepresident de l'Associació d'Escriptors Xinesos, de la qual serà el primer president el novembre de 1979, el president interí l'abril de 1981 i president el gener de 1985, càrrec que li serà confirmat el desembre de 1996 i que ocuparà fins a la seva mort. Va recuperar, també, el seu càrrec de vicepresident de la Federació Xinesa dels Cercles Literaris i Artístics, en la qual fou reelegit el novembre de 1979 i conservà fins al novembre de 1988. Se li oferí la presidència del PEN Club de Xina i d'altres institucions. En gener de 1979, quan Lletres i arts de Xangai recupera el nom Literatura en Xangai, i Collita ressorgeix, serà ell qui dirigeixi ambdues revistes. Les seves traduccions inèdites de Turgenev i de Gertsen apareixen en 1978 i 1979 respectivament, alhora que dues recopilacions:Treballs recents (1979 i 1980) i una antologia d'escrits titulada Resplendors (1979). Malgrat els disgusts experimentats després de la sortida de les seves Obres en 14 volums, permet l'edició de les seves Obres escollides, en 10 volums, en 1982. Més tard, es publicaran les seves Obres completes, en 26 volums –recopilades entre 1986 i 1994, i reimpreses en 2000– i de les seves Obres traduïdes completes, en 10 volums, recopilades en 1997; aquest pic, no s'expurgaran els textos anarquistes en cap d'elles. Ba Jin recupera també el seu escó en l'Assemblea Popular Nacional, i és reelegit el febrer de 1978 diputat per Xangai. En 1983 expira el seu mandat iés nomenat vicepresident del Comitè Nacional de la VI Conferència Consultiva Política del Poble Xinès. Aleshores tornen el viatges oficials: a França l'abril de 1979, amb Gao Xinjiang, futur Premi Nobel de Literatura, com a intèrpret; a Estocolm l'agost de 1980 per al LXV Congrés Esperantista Internacional; a Lió, el setembre de 1981, per al XLV Congrés del PEN Club; després a Zuric; i a Tokio, el maig de 1984, per al XLVII Congrés del PEN Club. A l'estranger se li omple d'honors. En 1982 rep d'Itàlia el Premi Dante per la seva trilogia El torrent, i François Mitterrand, de passada per Xangai a l'any següent, el condecora amb la Creu del Comanador de la Legió d'Honor (7 de maig de 1983); en 1984 és nomenat doctor honoris causa per la Universitat Xinesa de Hong Kong (18 d'octubre), i en 1985 és declarat membre d'honor de l'Acadèmia Americana i Institut d'Arts i Lletres (15 de maig); en 1990 se li concedeix la medalla del Poble Soviètic (5 de febrer), mentre que al Japó se li atorga el Premi de Cultura Asiàtic Fukuoka (19 de juliol). Al seu país també s'instal·la definitivament en el panteó de les lletres xineses,és etern candidat al Premi Nobel i se li dediquen col·loquis, estudis, publicacions, etc. En juny de 1989, l'Observatori de Pequin, que ha descobert un nou asteroide, el bateja amb el seu nom, i el 25 de novembre de 2003, el dia del seu 99 aniversari (el 100 per als xinesos), el Consell d'Estat del govern xinès li concedeix el títol d'«Escriptor del Poble». Ba Jin, que no havia escrit res des de feia deu anys, el desembre de 1978 començà a escriure una sèrie de sanwen sota el títol genèric d'A raja ploma, 150 en total, que serà publicats en L'Imparcial de Hong Kong, abans de publicar-se en cinc petits volums, primer a Hong Kong i després a Pequin: A raja ploma (1979), Recerques (1981), Paraules vertaderes (1982), En el transcurs de la meva malaltia (1984) i Sense títol (1986). En aquests volums, alhora memòries, testament intel·lectual i confessió, torna al seu passat sense complaença, condemnant durament la Revolució Cultural. Ba Jin va morir, afectat de Parkinson, el 17 d'octubre de 2005 a Xangai (Xina).
***
Jehan Mayoux (1956)
- Jehan Mayoux: El25 de novembre de 1904 neix a Chevalerie (Cherves-Chatelars, Poitou-Charentes, França) l'ensenyant, poeta, pacifista, antimilitarista i llibertari Jean Mayoux, conegut com Jehan Mayoux. Sos pares, mestres anarcosindicalistes, es deien François Mayoux i Marie-Joséphine Gouranchat. Amb 12 anys va haver de passar per un correccional per haver enganxat cartells pacifistes. Mestre, i després inspector d'ensenyament de primer grau, es va esforçar per popularitzar els mètodes educatius nous i el sistema d'ensenyament de Freinet. El 4 de juny de 1925 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Marie Louise Venetie Florac. Com a militant anarcosindicalista va participar activament amb el Front Popular i va ser secretari adjunt de la Borsa del Treball de la regió de Dunkerque i secretari del comitè del Front Popular en 1935. Va declarar-se insubmís a l'ordre de mobilització en 1939 i va ser condemnat a cinc anys de presó i separat de l'ensenyament. Quan la presó de Clairvaux, on estava confinat,és bombardejada, aconsegueix fugir amb Alfred Campozet. Detingut pels alemanys, va passar per diverses presons d'Àustria i de Saxònia, per acabar transferit a un camp de concentració de Rawa-Ruska (Ucraïna). Amb l'Alliberament es reintegra en l'ensenyament a Ussel gràcies a les gestions de les associacions d'antics presoners. Poeta surrealista, va fer de crític i de teòric del grup surrealista entre 1932 i 1967, any que va ser exclòs del grup per negar-se a signar una declaració de vassallatge (Pour un demain joueur). Va restar, però, en contacte personal amb certs membres del grup i va ser molt amic de Benjamin Péret, Yves Tanguy, André Breton i Grandizio Munis. Amb l'esclat de la guerra d'Algèria demanà el dret a la insubmissió i va signar el«Manifest dels 121», fet pel qual va patir de bell nou una prohibició d'exercir el seu ofici durant cinc anys (1960-1965). Retirat en 1967, va participar en el moviment de Maig del 68, a París i a Montpeller, però va sortir fastiguejat per l'actitud dels sindicats, que va palesar en el seu llibre, escrit amb Péret i Munis, Les syndicats contre la Révolution (1968). Va prestar testimoni a favor de Jean Schuster en 1972 durant el seu procés a Coupure. Va escriure en diverses publicacions i revistes, com Le Libertaire,Phases, Bizarreo L'Archibras. Va deixar una bella obra poètica: Ma tête à couper (1939), Au crible de la nuit (1948), entre altres llibres, recollits en les seves Oeuvres completes, publicades en cinc volums entre 1976 i 1979, i dels quals només es van editar 300 exemplars. Jehan Mayoux va morir el 14 de juliol de 1975 a Ussèl (Llemosí, Occitània).
---
La generació literària dels 70 i Francesc de B. Moll
Josep M. Llompart, Guillem Frontera, Francesc de B. Moll, Pere Noguera, Guillem Rosselló-Bordoy, Bartomeu Barceló, Josep Melià, Frederic Suau, Miquel Barceló, Marx, Lenin, el Maig del 68, Daedalus, l'Editorial Moll, Renau, Miquel López Crespí, Siqueiros, Gabriel Noguera, Aina Montaner, Antoni Serra...
Francesc de B. Moll
i la generació literària dels anys 70
Quan vaig conèixer personalment Francesc de B. Moll en aquell primer pis del carrer Torre de l'Amor (era a mitjans dels anys seixanta) ja sentia un respecte quasi reverencial per la seva obra. Tenia, emperò, molta més confiança amb Josep M. Llompart el qual, sempre amable amb aquells aprenents d'escriptor que l'anàvem a visitar ja fa més de trenta anys, ens encoratjava sempre a continuar endavant amb les nostres dèries literàries. Francesc de B. Moll era per a nosaltres, malgrat la seva provada simpatia amb tots els que l'anaven a importunar amb consultes de tota mena, una espècie de savi que regnava allà dalt, en les altures. Cal dir que no tot eren flors i violes envers el senyor Francesc. Ell mateix parla dels seus "enemics" en el llibre Els altres quaranta anys. Per a un sector juvenil d'aquella època (molts acabàvem de complir els vint anys), l'Editorial Moll tenia fama de "conservadora". És quan sorgeix l'Editorial Daedalus (dirigida per Bartomeu Barceló), que publica, per exemple, Els Mallorquins de Josep Melià o L'Islam a les Illes Balears, de Rosselló Bordoy. Per cert, aquest darrer llibre, juntament amb les investigacions de l'historiador Miquel Barceló, serviren, a començaments dels anys setanta, per a congriar un grupet (Frederic Suau, Guillem Frontera, Miquel Barceló...) que reivindicava l'herència àrab de la nostra cultura. La crítica envers un cert conservadorisme de l'Editorial Moll també envoltà el naixement de Llibres Turmeda, collecció dirigida per Antoni Serra i Aina Montaner, entre d'altres joves del moment. I, així com la llibreria L'Ull de Vidre (en la qual jo vaig collaborar al costat de Frederic Suau) volgué ser una "contestació" més avançada a Llibres Mallorca, també la Llibreria Tous, que dirigia Antoni Serra, volia ser un punt de dissidència des de l'esquerra.
Per l'any 1966-67 havia conegut en Frederic Suau i la seva muller, n'Adela Caselles, una dona intel.ligent, decidida i valenta com n'he conegut molt poques. No feia gaire que eren casats, i un dia en Pere Noguera, l'actual director teatral, em dugué al pis que la parella tenia al carrer de Joan Crespí. Ben a prop iniciava la carrera de pintor el germà d'en Pere, Gabriel Noguera, que tenia un petit estudi presidit per una gran foto del President Ho Chí Mihn (era l'època gloriosa de l'equip Crònica, a València, dels primers recitals de la Nova Cançó, de la Revolució Cultural xinesa). Per cert, a l'estudi d'en Biel Noguera tinguérem les primeres trobades subversives parlant de la Revolució d'Octubre, els crims de la dictadura, Raimon, els murals de Renau, Siqueiros i Diego Rivera. Els grans muralistes mexicans eren els "amors" d'en Biel en aquella conjuntura, quan tots vivíem dia a dia l'heroica resistència del poble del Vietnam. Ara veig com, ja des dels anys seixanta, art i política era, per a molts de nosaltres, una mateixa cosa.
No faltava gaire per al maig francès del seixanta-vuit.
En aquells temps, la lluita política -embrionària encara- anava completament lligada als esforços per un redreçament cultural. Política i cultura, com deia abans, eren la mateixa cosa. Per casa de Frederic Suau hi compareixien sovint en Guillem Frontera (que enllestia la novella amb què guanyà el premi Ciutat de Palma, Els Carnissers) i el malaguanyat poeta i cantaautor d'Inca, l'entranyable amic Antoni Alomar. Antoni Alomar era un proletari de la música. Comtemporani de Los Pekeniques, Los Brincos, Lone Star, Los Cheyenes, abans de dedicar-se un anys a la Nova Cançó conegué, per hotels i sales de festa, l'explotació de propietaris de discoteques sense escrúpols. Anà a viure uns anys a Barcelona i va fer amistat amb Anton Carrera, Pi de la Serra i Raimon, entre d'altres cantaautors. Tornà a Mallorca, musicà poemes de Gabriel Ferrater i altres poetes catalans i realitzà nombrosos recitals, sempre marginat per la premsa, dominada encara pels "monstres" de la "cultura" oficial franquista. L'escriptor Antoni Serra també compareixia algunes vegades per la casa d'en Frederic, convertida en un petit Smolni clandestí de la trista i grisa Mallorca de finals dels seixanta.
Quan vaig conèixer l'amic Frederic Suau, tenia una de les biblioteques particulars de marxisme més ben assortides de Ciutat. Les meves primeres lectures de Marx (El Capital, El 18 Brumari de Luis Bonaparte, La Ideologia Alemanya), les vaig fer amb llibres que em va deixar. Igualment podria dir de l'obra de Lenin o Gramsci. Discutíem Reforma o Revolució de Rosa Luxemburg, L'Imperialisme, fase superior del capitalisme o L'Estat i la Revolució, les obres de Lenin editades a l'Editorial Progreso de Moscou, i comprades de contraban en un viatge a Londres o París.
En el pis de Joan Crespí -més tard a la caseta que va llogar a Pòrtol- anàrem discutint les nostres primeres provatures literàries: els primerencs llibres de poemes, que, invariablement, anàvem a mostrar a Josep M. Llompart que treballava, els capvespres, fent de "secretari general" de l'Editorial Moll. Fou en un d'aquells horabaixes plujosos de les darreries del 68 quan s'anà congriant la idea d'intervenir culturalment (és a dir, políticament) dins la somorta vida illenca mitjançant el muntatge d'una llibreria. Llibreria que amb el pas del temps esdevendria una fita històrica en la lluita antifranquista de començaments dels anys setanta. Evidentment parl de la llibreria L'Ull de Vidre.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
[26/11] Atemptat contra «Combinados» - Mestag - Goy - De Carlo - Jung - Baldini - Rubino - Moisan - Palagos - Gatell - Rosich - Szittya - Falco - Giménez Igualada - Mínguez - Sin Payán - Perlongher - Simancas - Claret
Anarcoefemèrides del 26 de novembre
Esdeveniments
Fàbrica de tabacs
- Atemptat contra«Combinados»: El 26 de novembre de 1927 una poderosa bomba de dinamita destrossa la «Manufactura Tabacalera Combinados», al carrer Rivadavia 2279 de Buenos Aires (Argentina). El 23 d'agost d'aquell any havien estat executats els militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El novembre d'aquell any es va saber que Bernardo Gurevich, fabricant de les populars cigarretes «Combinados», volia treure una nova marca de baix preu destinada als obrers que s'anomenaria «Sacco y Vanzetti» (SyV) amb l'afany d'aprofitar la promoció i la publicitat gratuïta que tenien aquests dos noms. Rosina Sacco, vídua de Nicola, protestà enèrgicament i a la reprovació sobre aquesta especulació dels dos caiguts se sumà tot el moviment anarquista argentí. La tabaquera estava sentenciada. L'atemptat fou atribuït a l'anarquista expropiador Severino Di Giovanni, que ja havia realitzats diverses actuacions semblants en suport de Sacco i Vanzetti. Les cigarretes«SyV» mai no veren la llum, el mateix dia de l'explosió Gurevich anuncià la retirada del projecte.
Naixements
Notícia de la condemna de Jules Mestag apareguda en el diari parisenc Journal des Débats del 4 de febrer de 1903
- Jules Mestag: El 26 de novembre de 1874 neix a Termonde (Flandes Oriental, Flandes) el propagandista anarquista Jules François Marie Mestag, també citat com Julius Mestag i conegut com Steck. Es guanyava la vida com a empleat. A final dels anys noranta col·laborà, com molts d'altres llibertaris, en el periòdic socialista La Bataille, que es publicà a Namur (Valònia) entre 1895 i 1902. A Anvers (Flandes) edità i imprimí la traducció francesa del llibre de Johann Most La peste religieuse. En 1897, després d'un míting a favor dels condemnats als castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), atià la gentada a manifestar-se contra la legació d'Espanya. Organitzador de conferències, especialment sobre el sufragi universal, i bon orador, animava a portar la contrària en els mítings socialistes, fet pel qual a començaments de 1898 fou expulsat de la Casa de Poble pels socialistes. En 1901 era representant del Comitè Revolucionari d'Anvers. El 2 de febrer de 1902 la seva mort va ser erròniament anunciada en La Bataille. El 10 de juliol de 1902 fou condemnat a vuit dies de presó i a 26 francs de multa per portar un «arma prohibida». La tardor d'aquell any vivia a Brussel·les (Bèlgica), on edità, amb Max Borgueil, el periòdic Le Flambeau, que només publicà dos números (1 de novembre i 2 de desembre) tirats en una premsa manual. En el primer número, editat durant una vaga general, definia el periòdic com a un«òrgan de combat revolucionari». A resultes de la publicació en el segon número de l'article «Germinal, les anarchistes et la grève générale», reproducció d'un pamflet del qual s'editaren 5.000 exemplars, va ser denunciat; jutjat, va ser condemnat el 3 de febrer de 1903 per l'Audiència de Brabant a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. Fugint de l'empresonament, es refugià a Anglaterra, on, segons un informe de la Policia Metropolitana de Londres (Scontland Yard) del 3 de juny de 1907, vivia sota el nom d'Steck amb sa companya, Flora Tenge (o Tange), que portava el nom fals de La Billon. Sembla que va escriure un llibre que es diu Pour vivre libre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la detenció de Philippe Goy i altres companys apareguda
en el diari parisenc Excelsior
del 14 d'octubre de 1913
- Philippe Goy: El
26 de novembre de 1887 neix a Saint-Étienne (Forez,
Arpitània) l'anarquista i
sindicalista Philippe Goy. Es guanyava la vida com a torner de metalls.
A
partir de 1910 fou un dels responsables, amb Nicolas Berthet i
Benoît Liothier,
del grup de les Joventuts Sindicalistes de Saint-Étienne,
que comptava aleshores
amb una cinquantena de membres i que el juliol de 1913
esdevingué «Le Foyer
Popular», principal cercle anarquista local que es reunia al
cafè Ferrio de la
ciutat, animat per Benoît Liothier i Laurent Moulin, i que
s'adherí a la
Federació Comunista Anarquista Revolucionària
(FCAR). L'abril de 1913 fou un
dels fundadors del Comitè de Defensa Social (CDS), del qual
va ser nomenat
secretari, i engegà, dins del marc de la lluita contra les
colònies penitenciàries
militars, una campanya de suport a favor de Brotte, jove obrer de
Saint-Étienne.
En aquesta època vivia al número 24 del carrer
José-Frappa de Saint-Étienne. El
12 d'octubre de 1913 va ser detingut, juntament amb Raphaël
Bénetière i Claude
Marius Charrat, per haver distribuït pamflets antimilitaristes–en realitat un
extracte d'un discurs d'Aristide Briand de 1900– a la caserna
d'infanteria Rullière
de Saint-Étienne i van ser denunciats per«provocació de militars a la
desobediència». L'1 de novembre de 1913 tots tres
van ser condemnats pel
Tribunal Correccional a dos mesos de presó. En Les Temps Nouveaux del 15 de novembre de
1913 tots tres protestaren
contra la notícia apareguda en L'Humanité
de l'1 de novembre on s'afirmava que en el judici no s'havien declarat«llibertaris» sinó antimilitaristes, fet
absolutament fals. Quan esclatà la
Gran Guerra, va ser inscrit en el «Carnet B» dels
antimilitaristes com a«anarquista perillós», i
s'amagà, amb Benoît Liothier i Jean-Baptiste
Rascle,
durant un temps als boscos del Pilat de Saint-Étienne per
evitar una eventual
detenció. Després, sobretot amb Charles
Flageollet i Jean Seigne, participà en
la reorganització del grup anarquista local. En 1916 fou un
dels fundadors del
grup de «Les Amis de Ce qu'il faut
dire»,
periòdic pacifista editat per Sébastien Faure.
Durant el moviment contrari a la
guerra i a la «Unió Sagrada» que es
desencadenà a la conca del Loira, participà
en les vagues de 1918 i va ser detingut i empresonat a Clarmont
d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània). A començament
de 1920 fou membre del grup anarquista
comunista de Saint-Étienne. Philippe Goy va morir el 5
d'abril de 1920 a Saint-Étienne
(Forez, Arpitània).
***
Portada
d'un dels llibres d'Antonio De Carlo
- Antonio De
Carlo: El 26 de novembre de 1888 neix a Ricadi (Calabria,
Itàlia) el sastre i
propagandista i escriptor anarquista Antonio De Carlo. Sos pares es
deien
Domenico De Carlo i Orsola Turchi. De ben jovenet emigrà amb
sa família a
Buenos Aires (Argentina). En aquesta ciutat entrà a formar
part del grup
anarquista «Umanità Nova». En 1925
estava subscrit al periòdic Pensiero
e Volontà a favor del qual va
enviar 70 lires, com ho demostra una carta d'Errico Malatesta que va
ser
segrestada per la policia després de la seva mort. En 1927
col·laborà en la
revista anarquista Claridad de
Buenos
Aires. En 1929 publicà el llibre en llengua castellana Reflexiones de un obrero. El 17 de juny
de 1930 va ser detingut a
Buenos Aires per «propaganda anarquista». En
aquesta època era corresponsal del
periòdic L'Italia del Popolo
i formà
part del Sindicat de Sastres de la Federació Obrera Regional
Argentina (FORA).
En 1933 va ser novament detingut arran d'un escorcoll del seu domicili
durant
el qual la policia li va segrestar abundant material de propaganda
anarquista.
En 1934 publicà a Buenos Aires la novel·la La
herencia de un proletario, amb un pròleg de
Leónidas Barletta, director de Claridad,
que va ser distribuïda a
Itàlia. En 1937 participà activament en la
recaptació de fons a favor del
moviment anarquista espanyol i del Front Popular d'Espanya. El 9 de
juliol de
1938, en ocasió de la commemoració de la
independència argentina, va escriure
un article en el diari L'Italia del
Popolo. En 1940 publicà Organización
y libertad. Para el bienestar de todos. També fou
autor dels llibres Veinte cuentos breves de
una nueva moral
(1932), Cartas de un corazón
angustiado
(1938) i Cuentos inquietantes
(1940).
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Franz
Jung
- Franz Jung: El
26 de novembre de 1888 neix a Nysa (Alta Silèsia, Imperi
Alemany; actualment
Polònia) el periodista, escriptor, economista i activista
anarquista, i després
comunista, Franz Jung, que va fer servir diversos pseudònims
(Joe Frank, Paul
Renard, Franz Larsch,Franz Larsz i Frank
Ryberg). Nascut en una família catòlica
de classe mitjana, sos
pares es deien Franz Jung, mestre rellotger, president de la banca
cooperativa
i conseller municipal, i Clara Doering. En 1898
començà els estudis primaris i
conegué el futur escriptor Max Herrmann-Neisse, amb qui
mantindrà una eterna
amistat. Estudià el batxillerat al seu poble natal i a
partir de 1907 va fer
estudis de música, economia, dret, art i religió
a les universitats de Leipzig
(1907), Jena (1908) i Breslau (1909). A Leipzig va ser membre de la«Fraternitat Arminia» i a Jena de la«Fraternitat Germània a Jena». En
aquestaèpoca treballà en una impremta i en un
periòdic. A Breslau conegué la ballarina
Margot Hader, que posteriorment treballà com a model a
l'Acadèmia de Belles
Arts de Jena, amb qui es casà el gener de 1911; aquest
mateix any nasqué son
fill Franz, però es va criar amb sos avis a Nysa, ja que el
matrimoni es
caracteritzà per constants baralles. El 27 d'octubre de 1911
reprengué els seus
estudis a la Universitat Friedrich-Maximilian de Munic per obtenir el
doctorat
en economia. Començà a treballar de periodista i
en 1912 acabà a Munic una
tesis d'economia sobre la indústria dels llumins (Die Auswirkungen der Produktionssteuer in der
Zündholzindustrie).
En aquesta època es lligà l'anarquista«Tat Gruppe» (Grup Acció) i,
especialment, amb l'intel·lectual llibertari Erich
Mühsam, l'anarcosindicalista
Gustav Landauer, el psicoanalista Otto Gross i els escriptors Leonhard
Frank,
Oskar Maria Graf, Johannes Becher i Karl Otten. En aquests anys es
relacionà
amb Karl Otten, Johannes Becher, Georg Schrimpf, Raoul
Francé, Emil Szittya i
Richard Öhring, entre d'altres. En 1912 publicà les
seves primeres col·laboracions
literàries en les revistes avantguardistes Der
Sturm (La Tempesta) i Die Aktion
(L'Acció). En 1913 es traslladà a
Berlín, on mantingué un estret contacte amb
l'editor anarquista Franz Pfemfert. En aquesta època
conegué a la redacció de Die
Aktion Cläre Otto, que esdevindrà sa
segona futura esposa. El 2 d'agost de 1914, dies després
d'esclatar la Gran
Guerra, es va presentar voluntari amb la intenció d'atiar la
insurrecció a les
trinxeres i va ser enviat al front de l'Est, on va ser ferit. El
desembre
d'aquell any, desertà amb documentació i
certificats falsos i marxà cap a Viena
(Imperi Austrohongarès), però va ser extradit a
Alemanya i empresonat entre
abril i maig de 1915 a la fortalesa berlinesa d'Spandau. Internat en un
asil al
barri berlinès de Vittenau, va ser alliberat
gràcies a un informe psiquiàtric
d'Otto Gross, aleshores metge militar. En 1915 fundà, amb
Otto Gross, RichardÖhring i Raoul Hausmann, la revista anarquista dadaista Die Freie Strasse (La Carretera Buida,
1915-1918), col·laborant
activament en el moviment antimilitarista internacional contrari a la
Gran
Guerra. En 1916 nasqué sa filla Dagny i l'any
següent se separà de Margot.
Entre 1916 i 1917 edità, amb John Heartfield i George Grosz,
la revista
clandestina Die Neue Jugend (La
Nova
Joventut). En 1918 participà activament, amb John
Heartfield, Wieland
Herzfelde, George Grosz, Hannah Höch, Richard
Hülsenbeck i Raoul Hausmann, en
les edicions del Club Dadà de Berlín, organitzant
sobretot xerrades públiques.
Signà, l'abril de 1918, amb Tristan Tzara, George Grosz,
Marcel Janco, Richard
Huelsenbeck, Gerhard Preisz i Raoul Hausmann, el «Manifest
Dadà». El 9 de novembre
de 1918 participà al costat de la Lliga Espartaquista,
comandant una tropa de
soldats que ocupà diferents establiments oficials, en la
revolució dels
Consells d'Obrers i de Soldats de Berlín
(República Alemanya) i el mes següent
entrà
a formar part del nou Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit
Comunista
d'Alemanya). El gener de 1919, durant la Setmana Sagnant, va ser
interrogat,
però aconseguí arribar a Breslau. Expulsat del
KPD, l'abril de 1920 fou un dels
fundadors del Kommunistische Arbeiterpartei Deutschlands (KAPD, Partit
Comunista Obrer d'Alemanya). Aquest partit el nomenà delegat
del Komintern i,
amb Jan Appel i Hermann Knüfken, desvià el pesquer Senator Schröder al mar
Bàltic per a arribar a la Rússia bolxevic. Les
converses amb Lenin, Nikolai Bukharin, Karl Radek i Grigori
Zinóviev no van
reeixir en absolut. Quan retornà a Alemanya va ser detingut,
jutjat i condemnat
per «pirateria en alta mar». A la presó
va escriure diverses «novel·les
proletàries». En 1921 va ser alliberat sota
fiança i es passà a la
clandestinitat arran de la seva participació, el
març d'aquell any a Mansfelder
Land, en l'aixecament revolucionari de la «März
Aktion» (Acció de Març). El
maig de 1921 abandonà Alemanya amb sa companya
Cläre amb intenció d'arribar al
Regne Unit. Detingut i interrogat als Països Baixos, va ser
expulsat cap la
Rússia bolxevic, on treballà per al servei de
premsa del Komintern, alhora que
va ser nomenat president de les oficines de la Internationale
Arbeiterhilfe
(IAH, Ajuda Internacional dels Treballadors). D'antuvi
dirigí una explotació
agrícola de 33.000 hectàrees als Urals,
utilitzant material agrícola americà;
aquesta missió va ser seguida directament per Nikolai
Bukharin i per Lev
Trotski, i acabà quan els americans deixaren d'enviar
subministraments. Posteriorment
dirigí la fàbrica de llumins Solnze
per a un trust suec a la zona de Novgorod i més tard fou
responsable de la
reconstrucció de la planta
metal·lúrgica Ressora
a Petrograd. Expulsat de l'URSS, el desembre de 1923 retornà
a Alemanya clandestinament
on treballà un temps com a periodista econòmic
sota el pseudònim de Franz Larsz.
En 1924 es va casar amb
Cläre Otto. A partir de 1927 el director teatral Erwin
Piscator adaptà
nombroses peces teatrals seves i ell col·laborà
en la posada en escena de les
obres teatrals de Bertol Brecht Aufstieg
und Fall der Stadt Mahagonny i Die
Mutter. En 1930 fundà el periòdic Der
Gegner (L'Adversari), en el qual col·laboraren
especialment Ernst Fuhrmann,
Raoul Hausmann i Karl Korsch, i en el projecte editorial Deko. En 1931
conegué
Harriet Scherret, que esdevingué sa nova companya i amb qui
tingué un fill,
Peter, l'any següent. En
1931 un
escàndol financer implicà la
dissolució de l'editorial Deko i es va veure
obligat a passar a la clandestinitat. Entre 1933 i 1936
formà part de
l'organització il·legal antinazi Rote
Kämpfer (RK, Combatents Rojos). El
novembre de 1936 va ser detingut per la Gestapo i, en sortir de la
presó l'any
següent, fugí cap a Praga
(Txecoslovàquia) i posteriorment a Viena. En 1937 es
divorcià de Clara. El març de 1938, arran de l'Anschluss, s'exilià a Ginebra
(Ginebra, Suïssa), però en 1939 va
ser expulsat del país sota l'acusació
d'«espionatge industrial» i marxà cap a
Budapest
(Hongria), on treballà com a agent d'assegurances per a una
reasseguradora
suïssa. En aquesta època
col·laborà amb la Creu Roja per ajudar els
polonesos a
fugir dels nazis. El novembre de 1944 va ser detingut a Budapest pel
grup
feixista Creu Fletxada, però aconseguí
surti'ns-en. En aquest any es divorcià
d'Harrier i s'uní a la cabaretera Anna von Meissner. En 1945
aconseguí fugir i
passar a Àustria i a Itàlia, on fou internat al
camp de concentració tirolès de
Bozen i, més tard, al camp d'internats civils de
Mòdena (Emília-Romanya,
Itàlia), d'on fou alliberat el juny de 1945. En 1947 se
separà d'Anna i a
Itàlia treballà en obres de teatre. En 1948
emigrà als Estats Units i a la
ciutat de Nova York esdevingué corresponsal
econòmic internacional de diversos
periòdics americans i europeus (Der
Bund,Industrie-Kurier, Weser-Kurier,Stuttgarter Zeitung, etc.). En 1953
es traslladà a San Francisco
(Califòrnia, EUA) i el gener de 1955 obtingué la
nacionalitat nord-americana. Aquest
any, malalt amb un càncer a la gola i després de
diverses operacions, viatjà a
Alemanya per primera vegada després del seu exili. En 1957
començà a escriure
la seva autobiografia Der Weg nach unten,
que va ser publicada en 1961 i que li va portar diversos processos
judicials
per difamació. En 1960 s'instal·là
definitivament a Europa, vivint entre París
(França), on retrobà Ruth Fischer i Emil Szittya,
i Alemanya, i treballant en
projectes editorials i programes radiofònics. Franz Jung va
morir, d'una crisi
cardíaca, el 21 de gener de 1963 en un hospital d'Stuttgart
(Bade-Wurtemberg,
República Federal d'Alemanya) i fou enterrat quatre dies
després al Cementiri
Nou del barri de Degerloch d'aquesta ciutat. És autor de Kameraden…! (1913), Sophie.
Der Kreuzweg der Demut (1916), Saul
(1916), Opferung. Ein Roman (1916),Der Sprung aus der Welt (1918), Reise in Russland (1920), Joe
Frank illustriert die Welt (1921), Der
Fall Gross (1921), Proletarier
(1921), Die Kanaker - Wie lange noch? Zwei
Schauspiele (1921), Die Technik des
Glücks (1921), Die Rote
Woche (1921), Annemarie. Schauspiel
in vier Akten
(1922), Arbeitsfriede (1922), Hunger an der Wolga (1922), Die Eroberung der Maschinen (1923), Mehr Tempo! Mehr Glück! Mehr Macht
(1923), Die Geschichte einer Fabrik
(1924), Der neue Mensch im neuen Russland
(1924), Geschäfte. Eine
Komödie
(1927), Hausierer.
Gesellschaftskritischer Roman (1931), Der
Weg nach unten. Aufzeichnungen aus einer grossen Zeit (1961,
1988 i 2000), Meinen Gruss zuvor
(1962), Bausteine für einen neuen
Menschen. Über
Wilhelm Reich und Ernst Fuhrmann (1982), Spandauer
Tagebuch (1984), Gequältes
Volk. Ein oberschlesischer Industrieroman (1987, escrit en
1927), Der Torpedokäfer. Hommage an
Franz Jung
(1988), Die Verzauberten. Erzählung
(2000), Das Trottelbuch (2013,
escrit
en 1912), Das Jahr ohne Gnade
(2014),
etc. Les seves obres completes s'han publicat per l'editorial Nautilus
en 14
volums.
Franz Jung (1888-1963)
***
Maris
Baldini
- Maris Baldini: El 26 de novembre de 1894 neix a Casicello (Iano, Montaione, Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista, i després altres coses (comunista, socialdemòcrata i socialista), Maris Baldini, que va fer servir el pseudònim Siram Nibaldi i la identitat d'Ettore Ferrandi. Sos pares es deien Ugo Baldini i Domenica Gennai. En 1904 son pare, fuster de professió, es traslladà a l'illa d'Elba i com que volia son fill al taller, només va poder estudiar l'escola elemental. Per desavences amb son pare, en 1906 es va embarcar com a grumet en un veler que feia petits cabotatges per la mar Tirrena. Navegà amb diverses naus fins el 1910, que va caure greument ferit al maluc, fet pel qual hagué de portar un gaiato tota la resta de sa vida. Incapaç de poder treballar en feines físiques, només trobà feines precàries a Elba i es lliurà a la política, entrant en relació amb Pietro Gori, que aleshores vivia a l'illa, i amb els anarquistes de Piombino (Toscana, Itàlia). En 1914 va ser nomenat secretari de la secció de Piombino del Sindicat dels Treballadors de la Mar. Per la seva oposició antimilitarista, se li va assignar la residència a Empoli (Toscana, Itàlia), on va fer feina en una fàbrica de calçat. Durant la Gran Guerra es va traslladar a Torí (Piemont, Itàlia), on va fer feina en una fàbrica, i després de l'armistici va ser detingut i hagué de retornar a Empoli. De bell nou a Piombino, assumí la direcció de la Cambra del Treball i del seu periòdic, Il Martello; també dirigí Bandiera Operaia, de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Entre 1919 i 1921 ocupà tasques d'organització i va fer conferències a Elba, a la Maremma, a Arezzo, al Valdarno, a Mòdena (on dirigí breument la Cambra del Treball anarcosindicalista) i a Brescia. En aquesta època va ser detingut i agredit en diverses ocasions, i el juliol de 1921 va ser processat a Milà amb Errico Malatesta i Armando Borghi. El juny de 1922 es trobava a Piombino quan els escamots feixistes destruïren la Cambra del Treball i l'octubre d'aquell any va ser detingut a Milà. Finalment acceptà la proposta dels companys italoamericans de dirigir Il Proletario, òrgan de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Chicago (Illinois, EUA). En aquestaèpoca va fer amistat amb Carlo Tresca. En 1924 passà a dirigir Umanità Nova, periòdic dels anarquistes italoamericans de Nova York (Nova York, EUA), i on signà els articles sota el pseudònim Siram Nibaldi. A Nova York formà part del Cercle de Cultura Anarquista (CCA). Posteriorment seguí el cas Sacco i Vanzetti a Boston (Massachusetts, EUA). En 1925, cridat pels anarquistes locals, viatjà amb identitat falsa a Buenos Aires (Argentina), però en 1926 va ser expulsat i acabà a França, on es dedicà a fer conferències sobre teoria anarquista amb l'experiència que havia aconseguit a Amèrica. En 1927 visqué a Niça (País Niçard, Occitània), on treballà de pintor. Entre 1929 i 1931 col·laborà en la revista mensual Vogliamo, editada a Suïssa per l'anarquista Carlo Vanza i dirigida per Randolfo Vella. En 1932 promogué, amb Gino Bagni, la campanya d'adhesió al «Front Unit Antifeixista» i s'afilià al Partito Comunista d'Italia (PCdI, Partit Comunista d'Itàlia), que el va enviar a París (França). L'octubre d'aquell any viatjà a l'URSS amb una delegació, entre ells Karl Radek, i en retornar va fer conferències a França i a Suïssa. Expulsat de França, hi restà clandestinament i participà en l'organització del Congrés Mundial contra la Guerra d'Amsterdam (1932) i del Congrés de París (1933). A començament de 1934 va ser cridat des de l'URSS i es va traslladar amb sa companya i sa filla. A Moscou s'encarregà en nom de la Internacional Sindical Roja (ISR) de les informacions a Llatinoamèrica. A Moscou conegué molts futurs líders del PCdI, que negaven la degeneració estalinista o la ignoraven, i comunistes italians fustigats per les purgues soviètiques, com ara Emilio Guarnaschelli, a qui intentà ajudar senseèxit. Assabentat de la realitat del sistema soviètic, recollí dades i el febrer de 1935, gràcies a un fals passaport del Komintern, pogué sortir de l'URSS. A Bèlgica va fer conferències en cercles obrers, sobretot trotskistes, sobre la situació real soviètica, sumant l'hostilitat dels comunistes a la dels anarquistes, que el consideraven un traïdor a la causa. En aquest moment, va ser acusat per alguns de ser un provocador i un espia feixista. Obligat a tornar a Itàlia, entre 1935 i 1937 visqué a Elba i a Gènova (Ligúria, Itàlia) amb el suport de parents i amics, ja que se li negava la feina pels freqüents controls policíacs que patia. Entre 1937 i 1940 fou un modest representant comercial i quan esclatà la II Guerra Mundial va ser novament detingut i confinat a Monteforte Irpino (Campània, Itàlia). Posat en llibertat condicional en ocasió del vintè aniversari de la«Revolució Feixista», va ser sotmès a constants controls policíacs i l'octubre de 1942, en plena guerra, va ser detingut una temporada pels nazis. Entre 1945 i 1946 els aliats el nomenaren alcalde de Capoliveri (Elba) i entre 1948 i 1955 treballà com a empleat en diverses localitats (Acciaierie Terni, Umbria, Roma, etc.). Després s'acostà als socialdemòcrates i esdevingué funcionari de la direcció del Partit Socialista Democràtic Italià (PSDI) i, després per dissensions polítiques, fou membre de la comissió federal de Reggio Calabria (Calàbria, Itàlia) i Matera (Basilicata, Itàlia) del Partit Socialista Italià (PSI). En 1964 s'establí a Capoliveri (Toscana, Itàlia), on es dedicà a la lectura de la història i de la política i a la reflexió. Maris Baldini va morir l'1 de gener de 1976 a Capoliveri (Toscana, Itàlia).
***
Giuseppe
Rubino
- Giuseppe Rubino:
El 26 de novembre de 1898 neix a Nàpols
(Campània, Itàlia) el fuster anarquista
Giuseppe Rubino. Sos pares es deien Giuseppe Rubino i Caterina Fusco.
Quan era
un infant emigrà amb sa família a Torí
(Piemont, Itàlia). Després d'haver
militat en les Joventuts Socialistes, entrà a formar part
del moviment
anarquista. Quan les agitacions desencadenades contra la Gran Guerra,
en 1917,
amb altres companys (Francesco Allolio, Enrico Cherubini, Tommaso Elia,
Ilario
Margarita i Corrado Quaglino), sota el nom d'«Un gruppo di
religiosi», signà i
distribuí un pamflet antimilitarista. Jutjats per aquest fet
el 25 de setembre
de 1917, tots van ser condemnats a tres anys de presó per«incitació a la
revolta, instigació a la deserció i insults a
l'Exèrcit», però els sis
antimilitaristes van ser amnistiats en 1919. Participà
activament en les vagues
durant la postguerra i, gràcies a conferències
realitzades al la Cambra del
Treball i al Cercle «Francisco Ferrer»,
aconseguí rellevància entre els
companys de Torí, representant-los el desembre de 1919 en el
I Congrés de la
Gioventù Rivoluzionaria Italiana (GRI, Joventut
Revolucionària Italiana) que se
celebrà a Parma (Emília-Romanya,
Itàlia). Relacionat amb destacats anarquistes,
com ara Errico Malatesta i Temistocle Monticelli,
col·laborà en L'Avvenire
Anarchico de Pisa (Toscana,
Itàlia) i en Il Libertario
de La
Spezia (Ligúria, Itàlia). Destacà en
la tasca de distribució de periòdics i
fullets, desenvolupant una intensa propaganda entre els joves
treballadors.
L'octubre de 1920, acusat de «robatori, fabricació
i transport de bombes amb la
finalitat d'atemptar contra el poder de l'Estat»,
emigrà a la regió de París
(França), i el 10 de juliol de 1922 va ser condemnat en
rebel·lia a 10 anys de
reclusió. En 1924 marxà cap a Barcelona
(Catalunya), on milità activament en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1929
va ser novament
condemnat en rebel·lia a un any de presó per
deserció. Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la«Columna Internacional Lenin» del
Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i a la«Brigada Garibaldi», combatent
a Monte Pelado, Osca i Guadalajara. Després va passar a
l'Estat Major del Cos
de Terra de l'Exèrcit de Llevant de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola,
lluitant a les poblacions andaluses de Màlaga i Motril. En
gener de 1939, quan
el triomf franquista era un fet, passà a França i
va ser reclòs als camps de
concentració d'Argelers i de Gurs, on entrà en la
Unió Popular Italiana (UPI),
una mena de comitè d'amistat francoitalià creat
entre els interns que havien lluitat
com a voluntaris en la guerra d'Espanya. Enrolat per la Oficina de
Col·locació
alemanya, l'octubre de 1941 partí cap a Alemanya sense
passaport i trobà feina a
Munic (Baviera, Alemanya). A finals de 1942 es va perdre la seva pista.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Roland
Moisan
- Roland Moisan:
El 26 de novembre
de 1907 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) el
dibuixant, caricaturista i
periodista llibertari Roland Henri Honoré Moisan, conegut
simplement com Moisan. Era fill
d'Alfred Moisan, ferrer
modelista bretó lliurepensador, i de Clara Julie Stamm,
professora de
matemàtiques alemanya, i de petit
s'instal·là amb sa família a Bourges
(Centre,
França). Amb 15 anys va entrar a estudiar a l'Escola
Nacional Professional«Henri Brisson» (Institut Tècnic d'Arts
i Oficis) de Vierzon (Centre, França),
on es diplomà en ceràmica, i entre 1927 i 1931 a
l'Escola Nacional Superior
d'Arts Decoratives de París. Renuncià a una
plaça de professor de dibuix i va
fer el servei militar en aviació al Marroc. En 1931,
després de tornar de fer
la mili, dibuixà per a la revista mèdica La
Spidoléïne i per altres publicacions (Noir
et Blanc, Le Rire, Le Sourire, etc.). El 24 de maig de 1932
es casà al XIII Districte de París amb Marthe
Pauline Hortense Gabriet. El seus
primers dibuixos polítics apareixen a començament
de 1934 quan l'anomenat «Cas
Stavisky» en el periòdic anarquista Le
Merle Blanc, on col·laborà entre 1934 i
1940. En aquests anys també va dibuixar
per altres publicacions periòdiques, com ara Vendredi
(1936-1938), Ce Soir
(1937) i L'Os à Moelle
(1938-1940).
Durant la II Guerra Mundial treballà per Le
Rouge et le Bleu (1941-1942) i L'Oeuvre,
periòdics col·laboracionistes dirigits pels
socialistes Charles Spinasse i per
Marcel Déat, respectivament. Després de la guerra
va ser condemnat a dos anys
de prohibició de treballar en la premsa. Posteriorment
publicà dibuixos en diverses
publicacions (Le Parisien
Libéré, La
Semaine, etc.) i periòdics polítics,
com ara Le Canard
Enchaîné (a partir
de 1956), Liberté
(1958-1971), Carrefour, L'Unión Pacifiste (1972-1976)
i Le
Réfractaire (a partir de 1976). També
dibuixà per publicacions
cinematogràfiques (Objectif,Spectateur, etc.) i
còmics, com ara Zoé.
Enfant Terrible.
També conreà el
dibuix publicitari. Va dissenyar infinitat de cartells per als
moviments
pacifista, antinuclear i llibertari. El seu últim domicili
va ser a
Vanves (Illa de França, França). Roland Moisan va
morir el 28 de
febrer de
1987 a l'Hospital Institut Mutualista Montsouris del XIV Districte de
París (França). En 1993
el realitzador Bernard Baissat
estrenà un documental sobre la seva persona sota el
títol Écoutez Moisan,
caricaturista i aquest mateix any son fill,
Paul-Henri Moisan, va exposar una mostra antològica de la
seva obra sota el
títol «Histoires d'una république, de
De Gaulle à Mitterand» al Museu-Galeria
de la Seita de París. En 2007 es va realitzà una
retrospectiva de la seva obra al
Museu de la Història de França dels Arxius
Nacionals de París sot el títol Que
dit le volatile?, per a commemorar
el centenari del seu naixement i el vintè aniversari de la
seva mort.
Roland
Moisan
(1907-1987)
***
Necrològica
d'Àngel Palagos Pujol apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 16 d'octubre de 1966
- Àngel Palagos Pujol:
El 26
de
novembre de 1913 neix a Navata (Alt Empordà, Catalunya)
l'anarcosindicalista Àngel Palagos Pujol. Sos
pares es deien
Emili Palagos i Maria Pujol. Militant de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, creuà
els Pirineus.
Després de la II Guerra Mundial milità en la
Federació Local de Montalban
(Guiena, Occitània) de la CNT. Posteriorment es
traslladà a Lo Mont (Aquitània,
Occitània), on visqué la resta de sa vida.
L'estiu de 1949 va ser
nomenat secretari de la
secció local de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). A començament
dels anys seixanta
va ser nomenat secretari de SIA. Àngel Palagos Pujol va
morir el 2
de març –algunes fonts citen
erròniament l'1 de març– de 1966 a
l'Hospital Centre Jean Abadie de Bordeus (Aquitània,
Occitània) i fou enterrat civilment tres dies
després al cementiri d'aquesta localitat.
***
- Josep Gatell
Comas: El 26 de novembre del 1918 neix a Barcelona
(Catalunya) l'anarquista,
anarcosindicalista i lluitador antifranquista Josep Gatell Comas. Era
fill d'un
blanquer que, després de patir el tancament patronal a
començament de la II
República espanyola, es traslladà a Santa Coloma
de Gramenet (Barcelonès,
Catalunya). Josep Gatell Comas milità en les Joventuts
Llibertàries de Santa
Coloma de Gramenet. Quan el cop militar feixista participà
el 20 de juliol de
1936 en l'assalt de la caserna de Sant Andreu de Barcelona i quatre
dies després
marxà cap el front d'Aragó (Espanya), primer amb
la «Columna Durruti» i després
amb la «Columna Ortiz» («Columna
Sud-Ebre»), participant en la presa d'Azaila
(Terol, Aragó, Espanya). En 1937
col·laborà en Ruta.
Posteriorment, a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya),
entrà a
formar part del grup guerriller de sabotatge«Petróleo», juntament amb altres
36 milicians més, 12 dels quals amics de Santa Coloma de
Gramenet, i entre ells
son amic inseparable Enric Casañas Piera. Més
tard passà a l'Esquadró Motoritzat
de la 117 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola,
lluitant a Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya).
Després de la presa de Terol (Aragó,
Espanya), va fer estudis per a encarregar-se de l'Observatori de
l'Exèrcit de
Llevant i, quan el triomf franquista era un fet, el 24 de gener de 1939
se sumà
a l'Exèrcit de l'Est per a finals de març passar
amb Enric Casañas Piera la
frontera. Patí els camps de concentració d'Arles,
Barcarès i Argelers, que
abandonà el gener de 1940 enquadrat en la 175 Companyia de
Treballadors
Estrangers (CTE). Després de la derrota francesa per part
d'Alemanya, passà a
Occitània i més tard al famós
embasament de l'Aigle (Alvèrnia,
Occitània). En
1943 s'internà clandestinament a la Península i
s'oposà al feixisme, sempre en
contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT)
clandestina de l'est
peninsular. Visqué amb sa família a
València
(València, País Valencià). En 1946 es
casà amb Conxa Boscà i l'any següent
tingué una filla, Núria. Reduïdes les
seves possibilitats de lluita, legalitzà
la seva situació gràcies a l'amnistia a
pròfugs i desertors de 1951. Sense
feina, en 1952 emigrà, amb Enric Casañas Piera,
al Brasil, on seguí militant en
el moviment anarquista, tant brasiler com de l'exili espanyol. Dos anys
després
retornà a la Península i en 1957
emigrà a França tot sol i l'any següent
se li
sumà sa companya i sa filla. Josep Gatell Comas va morir el
12 de març del 1971
a Sevran (Illa de França, França) d'un infart i
fou enterrat a Varennes-sur-Fouzon
(Centre, França). Sa germana, Angelina Gatell Comas
(1926-2017), fou una
destacada poetessa, traductora, actriu de doblatge, lluitadora social i
militant antifranquista.
Josep Gatell Comas
(1918-1971)
Defuncions
Notícia
sobre Ramon Rosich Armora apareguda en el periòdic
falangista de Soria Labor
del 19 de maig de 1938
- Ramon Rosich
Armora: El 26 de novembre de 1942 és afusellat
a Tarragona (Tarragonès,
Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Rosich Armora,
conegut com Caragol. Havia nascut
en 1914 a Flix
(Ribera d'Ebre, Catalunya). Sos pares es deien Agustí Rosich
i Rosa Armora. Fuster
de professió, milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Flix. El 10
de juny de 1934 va ser
detingut, amb altres companys, per participar en un tiroteig amb la
força
pública. Durant la Revolució fou membre del
Comitè Local de la CNT i durant la
guerra prestà els seus serveis a la frontera de
Puigcerdà (Baixa Cerdanya,
Catalunya). L'abril de 1941 va ser capturat pels franquistes a
Algesires (Cadis,
Andalusia, Espanya) i enviat a la presó de Tarragona. Jutjat
en consell de
guerra el 3 d'agost de 1942, va ser condemnat a mort per«rebel·lió militar»,
acusat d'haver participat en els anomenats «Fets de la
Fatarella». Ramon Rosich
Armora va ser afusellat, juntament amb el confederal Josep Cases Porta (Ton), el 26 de novembre de 1942 a la
presó de Pilats de Tarragona (Tarragonès,
Catalunya). Estava casat amb Teresa
Codina i deixà dos infants.
***
Emil Szittya
- Emil Szittya: El26 de novembre de 1964 mor a París (França) el crític d'art, pintor, periodista i escriptor bohemi i anarquista Adolf Schenk, més conegut com Emil Szittya. Havia nascut el 18 d'agost de 1886 a Budapest (Imperi austrohongarès; actual Hongria). Sos pares es deien Ignác Schenk i Regina Spatz. En 1906 s'instal·là a París on freqüentà la bohèmia artística i els cercles llibertaris. Entre 1906 i 1907 visqué a la colònia anarquista de Monte Verità d'Ascona (Ticino, Suïssa). Cap al 1908 conegué l'escriptor Blaise Cendrars a Leipzig, amb qui confraternitzà i continuà l'amistat a París. El gener de 1911 començà a publicar a París la revista anarquista en llengua alemanya Neue Menschen (Homes Nous). L'octubre de 1912, amb Marius Hanot, Blaise Cendrars i Freddy Sausey, publicà el primer iúnic número (gratuït) de la tercera sèrie d'aquesta publicació, però en versió francesa (Les Hommes Nouveaux. Revue Libre). En 1914, arran de l'esclat de la Gran Guerra, s'establí a Zuric on restà fins al 1918, participant en l'avantguarda artística i en els moviments revolucionaris–conegué Vladímir Lenin, Lev Trotski, Karl Radek i altres agitadors. En 1915, amb l'escriptor expressionista Hugo Kerster, publicà el periòdic predadaista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). A partir de 1916 va ser assidu del Cabaret Voltaire de Zuric, bressol del moviment Dadà i de tota mena de propostes avantguardistes. En aquesta època conegué el pintor i escriptor hongarès Lajos Kassák, amb qui publicà la revista avantguardista i antimilitarista A Tett (L'Acte). En 1918, amb el desencadenament de la revolució, retornà amb Kassák a Hongria. Edità, amb Karl Lohs i Hans Richter, la revista Horizont-füzet / Horizont-Flugschriften / Horizont-Hefte, que es publicava a Budapest, Viena i Berlín. Durant els anys vint col·laborà en diferents publicacions berlineses. En 1923 publicà a Costança Das Kuriositäten-Kabinett. Begegnungen mit seltsamen Begebenheiten, Landstreichern, Verbrechern, Artisten, religiös Wahnsinnigen, sexuellen Merkwürdigkeiten, Sozialdemokraten, Syndikalisten, Kommunisten, Anarchisten, Politikern und Künstlern (El gabinet de les curiositats. Encontres amb estranys successos, vagabunds, delinqüents, artistes, religiosos folls, rareses sexuals, socialdemòcrates, sindicalistes, comunistes, anarquistes, polítics i artistes), retrat dels artistes avantguardistes i bohemis que conegué. Fugint del nazisme, en 1933 retornà a París on amb l'escriptor Paul Ruhstrat publicà la revista antifeixista Die Zone / La Zone (La Zona, 1933-1934). Amb l'ocupació alemanya de França, marxà al Midi i participà en la Resistència a la zona de Llemotges. Amb l'Alliberament, retornà a París on treballà al «Café des Deux Magots». En 1961 conegué a París l'escriptor revolucionari Franz Jung. Realitzà nombrosos estudis de pintors i d'artistes, alguns en monografies, com ara Henri Rousseau, Paul Camenisch, Coghuf, Charles Hindenlang, Otto Staiger, Hans Stocker, Max Sulzbachner, Pablo Picasso, Chaim Soutine, Arthur Bryks, Vincent van Gogh, Marc Chagall, August Wilhelm Dressler, Otto Dix, Heinrich Maria Davringhausen, Oskar Kokoschka, Robert Delaunay, Ernst Wagner, André Derain, Robin Christian Andersen, Marie Laurencin, Michail Alexandrowitsch Wrubel, Albert Marquet, Leopold Gottlieb, Ernesto de Fiori, Leo von König, Braque, Adrion, Czobel, Compard, Auffray, Chantal, De Segonzac, Marchand, Le Fauconnier, Utrillo, Vivin, Coubine, Rudolf Lévy, Isaac Grünewald, Walter Bondy, Ernst Hubert, Serna, Tischler, Kars, J. Hecht, Von Waetjen, Wilczinsky, Edzard, F. Rhein, Fotinsky, Masereel, Strecker, Wuestler, Bildhauer Hoetger, Herbert Garbe, etc. Sa companya fou Erika Wilhelmine Marie Adolphe Drägert. Malalt d'etiquesa, Emil Szittya va morir el 26 de novembre de 1964 al Pavelló dels Tuberculosos de París (França) –el certificat de defunció diu que va morir al seu domicili del XIV Districte de París.És autor de Die Haschischfilms des Zöllners Henri Rousseau und Tatjana Joukoff mischt die Karten (1915), Das Spiel eines Erotomanen (1920), Ein Spaziergang mit manchmal Unnützigem (1920), Gebeteüber die Tragik Gottes (1922), Klaps oder Wie sich Ahasver als Saint Germain entpuppt (1924), Henri Rousseau (1924), Malerschicksale. Vierzehn Porträts (1925), Selbstmörder. Ein Betrag zur Kulturgeschichte aller Zeiten und Völker (1925), Ernesto de Fiore (1927), Hoetger (1928), Ausgedachte Dichterschicksale (1928), Herbert Garbe et la sculpture allemande (1929), Neue Tendenzen in der Schweizer Malerei (1929), Le paysage français (1929), Die französische Landschaft (1929), Leopold Gottlieb (1930), Leo von König (1931), Arthur Bryks (1932), L'art allemand en France (1933),Notes sur Picasso (1947),Marquet parcourt le monde (1949),Soutine et son temps (1955),82 rêves pendant la guerre (1939-1945) (1963),Der Mann, der immer dabei war (1986, pòstum), Ein Spaziergang mit machmal Unnützigem. Prosa (1916-1920) (1994, pòstum), etc. Entre el 29 d'octubre i el 30 de novembre de 1985 s'exposà una antologia dels seus olis i guaixos a la Galerie Löcker de Viena. El seu llegat literari es troba dipositat al Deutschen Literaturarchiv de Marbach am Neckar.
---