El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones. (Mateu Morro)

CINEMA DEL SEGLE XX DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

Per Mateu Morro, historiador

Miquel López Crespí és un autor prolífic. Ja és difícil saber quants de llibres, dels més diversos gèneres i temàtiques, ha estat capaç d’enllestir. Poc a poc, però, la seva obra va agafant més forma, més coherència i va entrelligant els temes i el móns que l’han atret. Ara en aquest volum sobre el cinema del segle XX arreplega amb molt d’encert un conjunt de treballs amb totes les referències i reflexions biogràfiques, poètiques i ideològiques que a l’autor li inspira el fet cinematogràfic.

El cas és que jo no som, ni de prop fer-s’hi, cap entès en cinema. De fet a l’actualitat em dedic més aviat a tractar temes d’agricultura i alimentació. I per tant som una persona molt poc adequada per a ser aquí avui en aquesta presentació. Pens que en Miquel m’ha convidat, sobretot, perquè som amic seu des de fa molts d’anys, i sap que jo no el deixaré malament. En tot cas, a pesar de la meva incultura, no se m’escapa un fet que per mi és definitori de la manera de pensar d’en Miquel López-Crespí: la seva profunda identificació amb el fet cinematogràfic, tant com a art i com a tècnica, com sobretot com a mirall de la societat i eina de coneixement i transformació.

El segle del cinema

El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones.

Per això en aquest interessantíssim llibre el cinema ens apareix lligat als grans esdeveniments històrics que han marcat el segle passat: la revolució russa, les guerres mundials, el feixisme, els moviments d’avantguarda cultural o les lluites anticolonials.

Evocació del cinema de poble

Però tot començà en un cinema de poble. En Miquel López evoca a la perfecció la seva intensa vida de cinèfil des de la primera infància. És cert que, quan son pare i el seu oncle, aleshores pintors en actiu, dibuixaven el rètol del famós “Salón Montaña” de sa Pobla, en Miquel jugava per la pista de ball i va poder veure la instal·lació de la màquina de projecció. Era l’any 1955. Aquella visió, i més encara amb la seva assistència a totes les estrenes que s’esdevenien en aquell poble tan ben dotat pel que fa a cinemes (el “Cine Principal” (Can Guixa), el “Coliseum” (Can Pelut), el “Gardenia” que era el cinema a l’aire lliure i més tard el luxuriós “Montecarlo”), va ser d’uns efectes impactants sobre aquell nin que, com ara encara, estava posseït per una curiositat fora mesura. D’aquell aparell, a través dels seus rajos de llum, en sortien dones i homes, exèrcits, vaixells, reis i emperadors, soldats i generals, gladiadors i romans, personatges de totes les èpoques i totes les contrades que poblaven aquelles prodigioses pantalles dels cinemes de poble.

Els cinemes de sa Pobla devien ser un poc com tots els cinemes de poble o de barriada. Encara que potser el nivell del “Saló Montaña” o, després, del “Montecarlo” hagi estat poques vegades igualat. Eren cinemes de poble i del poble. Allà dins hi solia haver una gernació. Jo també me’n record: gent de totes les edats i totes les condicions, encara que el públic variava molt segons l’hora de la sessió. Al meu poble record com una cosa apoteòsica les sessions del dissabte vespre, veritablement massives, plenes de matrimonis, gent major i parelles de totes les edats. En canvi el diumenge horabaixa hi anava més tota l’al.lotea. Com és lògic en aquells ambients jovenívols era més fàcil el desbordament del públic, que a vegades s’ho passava més bé amb l’aldarull que suscitava qualsevol interrupció inoportuna que no en la pròpia projecció. En Miquel també ens recorda la tauleta amb cacauets i caramels amb figures populars cabdals com eren l’amo de Can Calent, s’Inquero o en Panero, que venien uns xufles o uns cacauets que havien collit ells mateixos del seu hort o havien comprat als veïnats. Productes, idò, d’alta qualitat alimentària, comparats amb aquests temps actuals de globalització.

En aquells cinemes de poble de la nostra infància, amb el seu flaire de cacauets torrats i els inesperats talls de la llum que feien xiular els espectadors, ens diu Miquel López-Crespí, “hi hagué increïbles descobriments”: Charles Chaplin, encara que no pogués captar encara els misteris i suggeriments de cada un dels seus gestos de La quimera de l’or; les aventures d’Stan Laurel i Oliver Hardy, les anades i vengudes de Buster Keaton a El maquinista de La General o la frescor dels germans Marx a Una nit a l’òpera. La màgia del cinema ja es va fer present i es posaren els fonaments d’una relació que, amb els anys, arribà a la més estreta intimitat.

És potser dins aquest panorama pobler on s’hi pot ubicar la figura de l’actor Simó Andreu, un nom màgic de la infantesa poblera d’en Miquel López. Simó Andreu és una persona que va ser capaç de partir de Mallorca i fer-se un nom en l’àmbit del cinema i del teatre, sense renegar mai de la seva terra i del seu poble. I també cal assenyalar la figura emblemàtica d’Alexandre Ballester que ja feia crítica de cinema a la revista Vialfás.

Una finestra al món en temps de tenebror

Però és a Ciutat on l’interès pel cinema d’en Miquel es realitzà plenament. Aleshores era l’època de màxim esplendor del Teatre Líric, del cine Born i de la Protectora, del Rialto i de l’Avenidas, de la Sala Astoria i de l’Actualidades. Va ser en aquests cinemes on en Miquel continuà el seu aprenentatge amb els seus companys d’escola, fugint sovint de les avorrides classes, o freqüentant-los en companyia de son pare i el seu oncle, antics combatents de l’exèrcit republicà.

“La sessió contínua: per a nosaltres universitat dels pobres, curs permanent de poesia, els misteris més fascinants a l’abast de la retina”. Sobretot el nostre autor dóna importància al “Cineclub Universitari” de Francesc Llinàs i Antoni Figuera, amb en Vicenç Santandreu, n’Emili Garcia i en Joan Escarrer. Al seu costat és just recordar noms pioners com els de Vicenç Mates o de Jaume Vidal Amengual. En aquelles sessions del diumenge de matí, a les 10 o a les 11, s’hi podien veure pel·lícules de gran qualitat. En els anys 1996-67 es projectaren pel.lícules com Las timnieblas del dia de Fabri, Jazz en un día de verano d’Stern, Tierra sin pan de Buñuel, La piel y los huesos de Panigel, Ciudadano Kane de Welles, Psicosis de Hitchcock, El eclipse d’Antonioni, Los cuentos de la luna pálida de Mizogouchi, El año padado en Marienbad de Resnais, El infierno del odio de Kurosawa, La piel suave de Truffaut, Giulieta de los espíritus de Fellini i tants altres films inoblidables. És aleshores quan el cinema esdevengué als ulls d’en Miquel López un mitjà d’expressió formidable i quan es consolidà com una eina que ens aporta instruments d’anàlisi i ens ajuda no sols a entendre el món sinó a transformar-lo. Els llibres, els viatges, la vida, es casen amb el cinema per a obrir un món ple de possibilitats per al somni, per a la fantasia, per a la poesia o per a l’impuls revolucionari.

És en aquests moments quan en Miquel, que ja ho intuïa des de sempre, se n’adona que els seus varen perdre la guerra i que el règim de Franco no és més que l’expressió del poder feixista. És el compromís polític, la identificació amb la lluita dels obrers, la solidaritat amb la vaga d’Astúries, les primeres pintades nocturnes, la primera detenció. En aquestes circumstàncies el cinema, que a la nostra infància havia representat la capacitat màgica de reviure els fets del passat i endevinar els del futur, ara cobra una dimensió nova, igualment fabulosa. A través del cinema es produeix la identificació amb un sistema de valors que fora del cinema està prohibit, perseguit i condemnat. El cinema és la llibertat, una finestra a la veritat en temps de tenebres. La pel·lícula pren una funció quasi mística, iniciàtica, en un camí que ens ha de dur a obrir els ulls a la realitat amagada i prohibida. Els viatges i el cinema tenen un poc la mateixa funció il·luminadora. I en temps de dictadura els viatges també són una manera de veure bon cinema. Però aviat no fa falta sortir a l’exterior de l’estat, perquè el cinema de qualitat també es fa present a les sales mallorquines. El cinema és un art i les dictadures sempre han tengut dificultats per a controlar l’expressió artística.

El cinema de la dictadura

Això ho sabia molt bé el règim de Franco. Ja des del seu inici i amb la creació d’un aparell de propaganda política en el qual el cinema hi jugava un paper molt important. Cal esmentar materials infectes com Raza (1941), un film de José Luís Sáenz de Heredia que dugué a la pantalla un text històric de “Jaime de Andrade”, és a dir del General Franco. És encara l’esperit de la croada contra el marxisme, la república i la democràcia. Cinema d’exaltació feixista i de l’imperi espanyol com Sin novedad en el Alcázar, El Santuario no se rinde, Los últimos de Filipinas, Escuadrilla, A mi la legión, etc. Quan el sistema es fa decrèpit i s’acosta el seu final, incapaç d’aturar uns canvis socials i culturals que, des de la pèrfida Europa, ens van arribant, la cinematografia oficial es va fent de cada cop més barroera, més superficial, més penosa, en el seu intent de contrarestar els símptomes de crítica. És quan es genera allò que el poble va anomenar sàviament una “espanyolada”. Era un cinema “que ens feia créixer en l’esclavatge enmig del més cruel embrutiment de l’esperit”. El Marcelino, pan y vino que ens obligaven a veure aquells miserables capvespres del diumenge. Res a veure, diu en Miquel, amb el fulgor de Godard de Al final de la fugida.

Tot i això, enmig de la tenebror hi ha pel.lícules si més no “estranyes” com La muerte de un ciclista de Bardem, Bienvenido, Mr. Marshall de Berlanga o Surcos de Nieves Conde, “que no saps d’on surten ni com va ser possible la seva realització”. No en parlem ja de Calle Mayor, l’obra més important de Bardem. S’ha de fer referència a revistes com “Nuestro Cine”, “Triunfo” o “Primer Acto” que serviren per donar a conèixer aquell nou cinema i per obrir una reflexió de primer nivell.

El cinema crític

Aquest és el cinema que interessa a Miquel López-Crespí. Ell sempre ens ha parlat d’Eisenstein, Dziga Vertov, Fritz lang, Elia Kazan, Visconti, Buñuel, Forman, Ford, Rossellini, Orson Welles, Antonioni, Bergman o Kubrick Ens remarca, per exemple, el seu primer contacte amb Fellini, que s’esdevengué el mes d’octubre del cinquanta-vuit, quan a sa Pobla, al “Montecarlo”, s’estrenà Las noches de Cabiria. “En plena època daurada del nacional-catolicisme i de les pel.lícules de consum sense gaire qualitat artística, el xoc amb el cinema de Fellini va ser vertaderament impactant”. Ens parla de la influència del neorealisme italià, del poder suggestiu del realisme a El salari de la por de George Clouzot.. I després de Bardem, de Berlanga, de Saura. Un cinema molt diferent de les produccions del règim. El descobriment de Rainer Werner Fassbinder, de Wuilhelm Murnau, d’Otto Preminger o de Joseph Losey són fets que assoleixen una importància per ells mateixos i que defineixen l’especial relació d’en Miquel amb l’art i amb la política, és a dir amb el cinema.

Des de mitjans dels anys seixanta en Miquel començà a preocupar-se sobre el compromís de l’intel·lectual –fos aquest director de cinema o fos simple mestre d’escola- amb el seu poble. De fet el seu primer escrit a “Última Hora”, de la mà de Pepín Tous i Frederic Suau, va ser l’article “El compromiso político del escritor”. I el cinema és un aspecte més, de gran importància, en aquesta vinculació que uneix la manera de pensar de Miquel López-Crespí i la seva experiència de l’expressió artística. Podríem parlar, potser, d’una relació d’amor. De l’amor al cine que es demostra en la seva presència a totes les estrenes d’interès, en l’època del “Cineclub Universitari”, en el llibre de poemes “Temps moderns: homenatge al cinema”, en els viatges a l’estranger per veure les pel.lícules prohibides per la dictadura i també en cada un dels escrits recollits en aquest llibre.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 2 de setembre

Esdeveniments

Capçalera de Le Peuple

- Surt Le Peuple: El 2 de setembre de 1848 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Peuple. Liberté, Égalité, Fraternité–després s'afegirà el subtítol«Journal de la République Démocratique et Sociale». Fou editat i redactat per Pierre-Joseph Proudhon. Era successor de Le Représentant du Peuple, que havia sortit el 27 de febrer d'aquell any i que havia estat prohibit el 10 de juliol. Le Peuple traurà 206 números, l'últim el 13 de juny de 1849, i serà continuat per La Voix du Peuple–223 números entre l'1 d'octubre de 1849 i el 14 de maig de 1850–, per acabar novament amb la capçalera Le Peuple–33 números entre el 15 de juny i el 13 d'octubre de 1850. En el primer número es publicà un «Manifeste du Peuple» on s'exigirà el dret al treball i en el número del 15 de novembre un manifest electoral dels socialistes contra l'estatisme i per la creació i desenvolupament de societats obreres. Aquesta publicació, com la anterior i les posteriors, reivindicaven el dret del proletariat a l'autoemancipació sense cap suports governamental. La publicació de tres violents articles contra el príncep-president Louis-Napoléon Bonaparte –el 26, 27 i 30 de gener de 1849– van fer que Proudhon fos denunciat i condemnat el 28 de març de 1849 per l'Audiència del Sena a tres mesos de presó i 3.000 francs de multa; fet que obligà Proudhon a fugir el 30 de març i refugiar-se a Bèlgica.

***

Representació de la I Internacional

- Congrés de Lausana: Entre el 2 i el 8 de setembre de 1867 se celebra a Lausana (Vaud, Suïssa) el II Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Hi van assistir 72 delegats, majoritàriament suïssos (37 delegats) i francesos (20 delegats). Es van resoldre els temes plantejats en la línia proudhoniana i allunyada de la línia marxista. Es va assenyalar que els sindicats obrers calien que s'agrupessin en federacions regionals, nacionals i internacionals d'oficis i indústries. Va existir acord gairebé general sobre la necessitat de creació de cooperatives de producció i que els sindicats estaven obligats a fer-les costat moralment i econòmicament; però van sorgir grans diferències entre els delegats sobre quines activitats cooperatives mereixien ser defensades. Molts delegats mostraren les seves reserves sobre el perill que les cooperatives només emancipessin econòmicament reduïts grups d'obrers i no la classe obrera en la seva totalitat. Partidaris de Proudhon, de Blanc i de Lassalle prengueren part en el congrés i quan es van discutir els punts que feien referència a l'Estat, la disparitat de criteris de les diverses escoles van fer que les resolucions fossin ambigües. Es va aprovar una moció favorable a la propietat pública dels mitjans de canvi (bancs) i de transport; però una esmena sobre la socialització de la terra, presentada per De Paepe, va ser rebutjada. Sobre el tema de la «lluita política» i la seva relació amb les llibertats va suscitar també disparitat de criteris, acordant finalment que«l'emancipació social dels treballadorsés indispensable de la seva emancipació política» i «que l'establiment de les llibertats polítiques és una primera mesura d'absoluta necessitat». Sobre l'actitud que s'havia de seguir davant el Congrés Internacional de la Pau, que pocs dies després havia de celebrar-se a Ginebra, patrocinat per la Lliga per la Pau i la Llibertat–moviment pacifista republicà dirigit per escriptors, professors i polítics burgesos radicals que desitjaven el suport dels obrers–, la majoria dels delegats internacionalistes van estar d'acord amb col·laborar amb la Lliga en la lluita contra la guerra, però deixant clar que la guerra només es pot evitar canviant per complet el sistema econòmic imperant. Altres resolucions van anar encaminades al foment de l'ensenyament integral i d'un idioma universal. Van sobresortir en els comicis De Paepe, Büchner, Eccarius i Guillaume.

***

Marx versus Bakunin

- Congrés de l'Haia: Entre el 2 i el 7 de setembre de 1872 se celebra a l'Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) el V Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), on es produeix la gran escissió entre marxistes (autoritaris) i bakuninistes (antiautoritaris o llibertaris). Hi van assistir 69 delegats representant 11 països. Els italians van ser absents deliberadament –Cafiero hi va assistir com a observador crític. En representació de la Federació Regional Espanyola hi van assistir Rafael Farga i Pellicer, Carlos Alerini, Nicolás Alonso Marselau, Tomás González Morago i Paul Lafargue, que es van decantar per la fracció bakuninista. La majoria de delegats eren alemanys i membres del Consell Federal marxista. Els suïssos i els espanyols tractaren d'imposar una votació per afiliats o per federacions, però no es va acceptar pels autoritaris, que comptaven amb més delegats. Els delegats del Jura van sol·licitar en una moció«l'abolició del Consell Federal i la supressió de tota autoritat en la Internacional». Però, contràriament, es va enfortir el poder del Consell Federal («Estat Major de la Internacional») i es va exigir la formació d'un partit polític,és a dir, la conversió de l'AIT en un instrument per a la presa del poder. Bakunin i James Guillaume van ser expulsats i el Consell Federal es va traslladar a Nova York, a proposta de Marx i d'Engels. La reacció antiautoritària es va produir dies més tard amb la celebració del Congrés de Saint-Imier (15 i 16 de setembre) i la creació d'una AIT antiautoritària.

***

Capçalera de L'Urlo della Canaglia

- Surt L'Urlo della Canaglia: El 2 de setembre de 1888 surt a Pàdua (Vèneto, Itàlia) el primer i únic número del periòdicL'Urlo della Canaglia. A beneficio del giornale (El Crit del Canalla. A benefici del diari). Portava els epígrafs «Ni Déu, ni amo» (Blanqui) i «Tenir el vot no vol dir tenir la llibertat» (L. Shetchley). Estava redactat per Attilio Borgatti. Realment es tracta d'un full imprès per una plana que vol fer publicitat per a un nou periòdic i recaptar-hi fons. Entre novembre de 1882 i febrer de 1883 Luigi Colli havia editat a Màntua (Llombardia, Itàlia) La Comune. Urlo della canaglia, publicació que recollia el programa anarquista de la I Internacional.

***

Picasso: Míting anarquista (1897)

- Llei antiterrorista: El 2 de setembre de 1896, arran de l'atemptat anarquista durant la processó el Corpus Christi quan passava pel carrer de Canvis Nous de Barcelona (Catalunya) el 7 de juny de 1896, entra en vigor una nova llei que modifica alguns aspectes de la primera Llei antiterrorista de l'Estat espanyol de 10 de juny de 1894. En aquesta, la vinculació entre terrorisme i anarquismes és encara més estreta:«El Govern podrà suprimir els periòdics i els centres anarquistes i tancar els establiments i els llocs d'esplai on els anarquistes es reuneixin habitualment per concertar-ne els plans o verificar-ne la propaganda.» Es castiga amb l'expulsió a qui  «de paraula, per escrit, per la impremta o per altre mitjà de publicitat propaguin idees anarquistes o formin part de les associacions compreses en l'article 8è de la Llei de 10 de juliol de 1894». La Llei ja es dirigeix declaradament contra l'anarquisme. S'introdueixen les matèries inflamables com a mitjà per cometre delictes i la pena de mort com«quan a conseqüència de l'explosió resultés alguna persona morta», encara que es preveu la possibilitat de proposar al Govern una rebaixa o commutació de la pena. Important novetat és la competència de la jurisdicció militar sobre aquests delictes i es preveu una vigència de tres anys, especialment per l'oposició que va aixecar entre els liberals la supressió de centres i de periòdics.

***

Cartell de l'acte

- Míting a Figueres: El 2 de setembre de 1931 se celebra al Teatre Principal de Figueres (Alt Empordà, Catalunya) un gran míting de propaganda sindical organitzat pel Sindicat Obrer d'Oficis Diversos (SOOD) de la localitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi van intervenir els propagandistes Roser Dulcet Martí, Ramon Estany, Ramon Magriñà i Jaume Segalà. El SOOD de Figueres comptava en aquell moment uns set-cents afiliats.

Naixements

Hans Jaeger pintat per Edvard Munch (1889)

- Hans Jaeger:El 2 de setembre de 1854 neix a Drammen (Buskerund, Noruega) l'escriptor i filòsof anarquista, defensor de l'amor lliure noruec, Hans Henrik Jaeger. Fill d'un oficial de policia, va quedar orfe a l'edat de 14 anys. Va haver de lluitar tot sol, embarcant-se en la marina on esdevindrà més tard oficial. En 1875, va començar a estudiar filosofia i va freqüentar la bohèmia de Cristiania (antic nom d'Oslo). A començaments dels anys 1880 hi va crear un grup militant de joves intel·lectuals i pintors, com ara Edvard Munch, que es va mobilitzar per promoure l'amor lliure i blasmar contra el matrimoni. Després d'escriure un assaig sobre Kant i dos peces de teatre, va publicar el 1885 una novel·la naturalista Escenes de la Bohèmia de Cristiania, però el llibre va topar amb «la bona societat» iés de seguida segrestat i prohibit, fins i tot a Suècia, per ultratge als bons costums. Per aquest fet va ser condemnat el 1886 a 60 dies de presó aparellat amb una multa. Aleshores va deixar Noruega per un temps i va marxar a França, on residirà dos anys treballant com a corresponsal per a un periòdic socialdemòcrata, abans de retornar a Cristiania on entrarà en contacte amb l'anarquista danès J. J. Ipsen, qui li descobrirà l'anarquisme, i el doctor Rolf Hammer. En 1906 va publicar a Copenhaguen el llibre Anarkiets Bibel (La Bíblia de l'Anarquisme), veritable discurs de defensa on les preocupacions socials i la vaga general expropiadora s'uneixen a la necessitat d'alliberament individual i sexual. En 1907, va editar amb Ipsen el periòdic de combat social Kosaren (El Corsari) i, el mateix any, Skorpionen (L'Escorpí), que esdevindrà després Revolten (La Revolta). Hans Henrik Jaeger va morir de càncer el 8 de febrer de 1910 en un hospital d'Oslo (Noruega).

***

Enrico Travaglio

- Enrico Travaglio: El 2 de setembre de 1876 neix a Monza (Llombardia, Itàlia) el periodista, impressor, editor i propagandista anarquista Enrico Travaglio, també conegut com Henry Travaglio o Eugene Travaglio (Gene). Sos pares es deien Giovanni Travaglio, enginyer de renom que va ser nomenat cavaller per la regna Victòria per la seva participació en la guerra de Crimea, i Giuseppina Alberti, filla d'una família benestant milanesa. Passà amb sa família la seva infantesa a Milà (Llombardia, Itàlia). Son pare era molt temps fora de la llar i sa mare fugí amb son amant, el periodista republicà radical Cesare Crespi, primer a Escòcia i després a Nova York (Nova York, EUA), deixant Enrico a Itàlia. En 1885, quan tenia nou anys, es reuní amb sa mare, el seu amant i sa germana petita, Nina, a Staten Island (Nova York, EUA). En 1890 tots s'establiren a San Francisco (Califòrnia, EUA) i assistí a l'Escola Primària per a Nins «George Washington», al barri italià de la ciutat. Quan tenia 14 anys entrà com a grumet de mariner en un vaixell de vela al Pacífic, però va desertar a Sibèria després que el capità del vaixell disparés contra un veler de la tripulació i l'obligués a encobrir l'assassinat, negant-se a signar el quadern de bitàcola. Volia creuar el país i visitar Lev Tolstoi, però no aconseguí arribar-hi. No obstant això, trobà feina en l'equip de l'Expedició Geodèsica Internacional que navegava pel riu xinès Iang-Tsé, on va conèixer un deixeble del geògraf anarquista Élisée Reclus, que el va introduir en el pensament llibertari. Posteriorment va fer altres viatges, a Alaska, al voltants del cap d'Hornos, etc. Quan en 1894 retornà a San Francisco, ja convertit en un anarquista convençut, sa mare havia mort i son company Cesare Crespi, després d'haver fet amistat amb Gaetano Bresci, també es decantà pel moviment llibertari. Amb Cesare Crespi fundà el setmanari Secolo Nuovo, la primera publicació anarquista de la Costa Oest nord-americana, que durà fins al gran terratrèmol de Sant Francisco de 1906. També amb Cesare Crespi, l'1 de març de 1900, creà a San Francisco (Califòrnia, EUA) La Protesta Umana. Periodico settimanale dell'anarchismo, revista mensual més intel·lectual de teoria anarquista i literària acostada a les posicions antiorganitzadores i antifederalistes de Giuseppe Ciancabilla, que publicà pocs números. Posteriorment intentà transformar La Protesta Umana en un suplement literari i sociològic del periòdic L'Aurora, que dirigia Ciancabilla, però el projecte fracassà sembla que per motius econòmics. A principis de 1901 es va traslladar a Spring Valley (Illinois, EUA), on Ciancabilla havia portat la redacció de L'Aurora, per intentar de bell nou materialitzar el projecte, però tampoc no reeixí. Aquest mateix any s'establí a Chicago (Illinois EUA), on aprengué l'ofici d'impressor, arribant a ser un caixista de primera categoria. En aquesta ciutat conegué sa primera companya, Frances (Frankie), que havia estat casada anteriorment i tenia tres infants, i amb qui tingué tres nines en comú. En aquestaèpoca ajudà a compondre el periòdic anarquista Free Society. An Advocate of Communal Life and Individual Sovereignty, d'Abe Isaak, al domicili del qual visqué un temps. El 7 de setembre de 1901 va ser detingut, amb altres companys (Jay Fox, Emma Goldman, Hippolyte Havel, Abe i Mary Isaak, Julia Mechanic, Clemens Pfuetzner, Martin Rasnick, Michael Roz, Alfred Schneider, etc.), a Chicago arran de l'atemptat mortal de l'anarquista Leon Czolgosz contra el president dels Estats Units William McKinley del dia anterior, però va ser ràpidament alliberat. El febrer de 1902 fundà a Chicago amb Ciancabilla la nova La Protesta Umana. Rivista mensile discienze sociali, arte e letteratura. En aquesta publicació, eclíptica i positivista, es poden trobar discussions ideològiques, poesies, literatura i sociologia, sempre relacionada amb els grups antiorganitzadors italians (Il Grido della Folla, Giovanni Baldazzi, Nella Giacomelli, Oberdan Gigli, etc.). El 1903 el periòdic i els seus dos editors es traslladaren a San Francisco, on comptà amb el suport dels anarquistes francesos del grup «Germinal», però La Protesta Humana deixà de publicar-se després de la mort de Ciancabilla (16 de setembre de 1904) –l'últim número fou el 23 de l'1 d'octubre de 1904. En 1904 també fundà, amb Samuel Mintz,The Petrel. An Anarchist-Communist Periodical. Segons la policia, en 1905 publicà a San Francisco un «manifest anarquista» titulat 29 luglio, lloant el regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci cinc anys abans. També segons la policia, en vistes a un possible viatge aquell any de la Reina Mare d'Anglaterra als EUA, havia manifestat la idea d'«imitar Bresci», pensant per una banda que no li quedava més d'un any de vida i per altra sentir-se malvist pels companys després de la mort de Ciancabilla, ja que a final de la vida d'aquest havien tingut desavinences. Malgrat les disposicions de vigilància preses sobre la seva persona per la policia, en 1906 les autoritats consulars italianes no tenien notícies seves i des de 1911 va ser donat com a desaparegut. Els intents de recerca es repetiren any rere anys sense cap resultat i en 1933 va ser inscrit en el registre dels«subversius terroristes». El cert és que el gran terratrèmol de 1906 destruí el seu taller d'impremta de San Francisco i s'instal·là a Stockton (San Joaquín, Califòrnia, EUA), sota el nom d'Eugene Travaglio (Gene Travaglio). A Stockton conegué sa segona companya, Juliette Verrel, i publicà, amb A. L. Cole, a partir del 26 de maig de 1906, el periòdic bilingüe (anglès i italià) La Terra. Organo del Popolo, destinat als treballadors del camp de la zona. Cap el 1910 es traslladà amb sa companya a Portland (Oregon, EUA), on treballà de supervisor al taller d'impremta del periòdic The Pacific Monthly, dirigit per Charles Erskine Scott Wood. Poc després s'instal·là a Tacoma (Pierce, Washington, EUA), on treballà de supervisor en un taller d'impremta dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i edità el periòdic Why? A Bulletin of Free Inquiry (1913-1914). A Tacoma conegué Sam Hammersmark i molts wobblies, i al seu domicili residí una temporada William C. Owen. En aquesta època visità amb freqüència la colònia anarquista«Home Colony», on aprengué l'esperanto–en 1966 va escriure uns records sobre el seu pas per la colònia sota el títol Trials of a Noble Experiment. Més tard es traslladà a Seattle (Washington, EUA), on muntà una petita impremta («Olympic Press») i en 1922 edità el periòdic The Dawn. A Journal of Free Expression. A Seattle conegué en 1924 sa tercera companya, Esther Hartz, amb qui tingué un fill, Dalny. A Seattle va fer bona amistat amb Harvey O'Connor, que publicava el periòdic obrer The Record. Entre 1925 i 1926 visqué a Sausalito (Marin, Califòrnia, EUA) i posteriorment s'instal·là amb sa companya a San Francisco. En aquesta època freqüentà la parella Matthew Schmidt (Schmidty) i Beth Livermore, i altres companys anarquistes, com ara Vincenzo Ferrero (John the Cook), Red Jones (Jonesie), Angelo Luca i Domenico Sallitto (Dominick Sallitto). Profundament antibolxevic, trencà amb els companys que es feren comunistes. En 1932 publicà a Geyserville (Sonoma, Califòrnia, EUA) el periòdicThe Geyserville Press. En 1939 les autoritats consulars italianes renovaren les circulars de recerca i la seva fitxa es va actualitzar fins a finals de 1941. Enrico Travaglio va morir el 6 de juliol de 1968 a San Francisco (Califòrnia, EUA); incinerat, les seves cendres s'escamparen a la mar.

***

Domenico Ludovici

- Domenico Ludovici: El 2 de setembre de 1884 neix a Cagli (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i resistent antifeixista Domenico Ludovici. Sos pares es deien Francesco Ludovici i Adele Giovannini. De ben jovenet manifestà les seves idees anarquistes i per això, cap el 1904, va ser integrat en la I Companyia de Disciplina de Peschiera del Garda (Vèneto, Itàlia) per «propaganda antimilitarista». Es guanyava la vida fent de picapedrer i de tallador de vidre. El desembre de 1907 emigrà a França, on va romandre fins a juliol de l'any següent per qüestions de feina. El 27 de setembre de 1908 participà en el Congrés Interprovincial Anarquista que se celebrà a Pergola (Marques, Itàlia). El maig de 1909 passà, amb sa companya Vittoria Mascellini, a Saint-Blaise (Neuchâtel, Suïssa), on organitzà un grup llibertari i es dedicà a la propaganda subversiva, fins i tot desplaçant-se a països veïns. Entre 1910 i 1914 tornà un parell de vegades a Cagli, on restà alguns mesos, per retornar de bell nou a Suïssa. En 1912 el trobem a Neuchâtel (Neuchàtel, Suïssa), on va ser convidat per Armando Borghi per a fer una conferència. En 1914 col·laborà en Volontà. Quan la Gran Guerra, no es va presentar a la crida a files o desertà. En 1917 s'establí a Ginebra amb sa família –tenia dos fills (Brenno i Sergio) i una filla (Ferrer). En 1922 la policia el tenia controlat a Ginebra, on havia muntat un taller de vidres per a rellotges i freqüentava les reunions setmanals del grup editor del periòdic anarquista Le Réveil, de Luigi Bertoni, amb qui tingué una estreta amistat. En 1929 enviava cròniques al periòdic Germinal de Chicago (Illinois, EUA) i es traslladà a París (França), on esdevingué representant de productes d'alimentació, alhora que mantenia el seu taller ginebrí; aquest mateix any va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. A finals de 1929 acompanyà Camillo Berneri i Ermanno Menapace, que més tard es va saber que era agent de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), a la seu de la Societat de Nacions, on segons la policia, pretenien atemptat contra la delegació italiana. Encara que vigilat per agents de l'OVRA, en aquests anys es mogué hàbilment entre Suïssa i França organitzant el moviment llibertari i mantenint relació amb destacats anarquistes (Amleto Astolfi, Gino Bibbi, Savino Fornasari, Remo Franchini, Carlo Frigerio, Lorenzo Gamba, Virgilio Gozzoli, Guido Schiaffonati, Randolfo Vella, etc.). L'abril de 1931 s'entrevistà amb Domenico Zavattero a Marsella (Provença, Occitània), de qui va treure una opinió negativa, i el juny d'aquell any, amb Randolfo Vella, acompanyà Nestor Makhno durant la seva estada parisenca. Membre de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), fou un dels seus representants en la regió parisenca en el Congrés Anarquista dels Pròfugs Italians que se celebrà entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 a Puteaux (Illa de França, França). El març de 1936 s'establí definitivament a Ginebra, on encara funcionava el seu taller, però en el qual ja no es dedicà mai, lliurant-se totalment a l'activitat política, que el porta gairebé cada nit a freqüentar el Cercle Llibertari«L'Aurora» i a recaptar fons per al finançament de l'antifeixisme a Itàlia. L'agost de 1936, juntament amb dos ginebrins, es dirigiren a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), a la frontera francoespanyola, amb la intenció d'unir-se a la Revolució espanyola. Un cop passada la frontera, a Barcelona (Catalunya) es reuniren amb l'anarquista Quisnello Nozzoli i entrà a formar part de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», lluitant el 28 d'agost de 1936 en la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). Al front d'Osca perdé un ull i tres dits. Segons informacions de la policia feixista italiana, el setembre de 1937 pertanyia a la Brigada«Carlo Rosselli», que actuava a Aragó, però a vegades moltes d'aquestes notícies són contradictòries. Esdevingué membre del Comitè d'Investigació Política de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a l'estació ferroviària de Portbou (Alt Empordà, Catalunya) i locutor del programa en italià de Ràdio Barcelona, en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la FAI, fins a les jornades tràgiques de maig de 1937. També fou, amb Celso Persici i Virgilio Gozzoli, representant de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) a la seu del Comitè Regional de Catalunya de la CNT-FAI. A Barcelona visqué amb Camillo Berneri, Francesco Barbieri, Virgilio Gozzoli, Enzo Fantozzi, Ernesto Bonomini e Leonida Mastrodicasa. Durant la Revolució espanyola col·laborà, a vegades fent servir els pseudònims DL, Dom i Domingo, en Le Réveil Anarchiste–va fer una entrevista a Emma Goldman en 1937 durant la seva visita a Catalunya que sortí en aquesta publicació–, Tierra y Libertad, Solidaridad Obrera,Guerra di Classe (que dirigí amb Aldo Aguzzi després de l'assassinat de Camillo Berneri), L'Adunata dei Refrattari i Il Martello. El gener de 1938 vivia a París sota el llinatge Martin i posteriorment, amb Virgilio Gozzoli, es dirigí a Perpinyà amb la intenció de passar a Barcelona, però els carrabiners republicans els van impedir l'entrada. No obstant això, l'abril de 1938 era a Barcelona amb Pio Turroni, amb qui el juliol d'aquell any projectà un atemptat contra Benito Mussolini que s'havia de portar a terme l'agost a Rímini (Emília-Romanya, Itàlia). El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, abandonà Catalunya amb la Retirada i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on s'integrà en el grup«Libertà o Morte». Pogué fugir-ne i arribà a Ginebra via Grenoble. El febrer de 1939 era a Lieja (Lieja, Bèlgica) amb la intenció d'emigrar a Amèrica, però retornà a Suïssa i continuà dedicant-se a la propaganda anarquista al costat de Luigi Bertoni i de Comunardo Bertoglio, tot aprofitant un abonament ferroviari obtingut gràcies a la seva nova feina de representant d'una fàbrica de cartonatges. El novembre de 1940 son fill Brenno, que sembla que no desenvolupava aleshores cap activitat política, va ser confinat pel feixisme. Durant la II Guerra Mundial i la postguerra s'encarregà de la distribució de la premsa subversiva. El novembre de 1945 viatjà a Milà (Llombardia, Itàlia) i prengué part, com a delegat dels Grups Anarquistes de Llengua Italiana a Suïssa, en una reunió del consell general de la Federació Anarquista Italiana (FAI), viatjant de seguit a Fano i a Roma, on s'entrevistà amb Armando Borghi. Posteriorment participà en el II i el III Congrés Nacional de la FAI, que se celebraren entre el 16 i el 20 de març de 1947 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 a Liorna (Toscana, Itàlia), respectivament. El 22 de gener de 1947 pronuncià el discursos commemoratiu en els funerals de Luigi Bertoni. Fins al seu final, formà part de la redacció de Le Réveil Anarchiste. Domenico Ludovici va morir el 14 d'abril de 1950 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i va ser incinerat tres dies després. Son fill, Brenno Ludovici, també va ser un destacat anarquista.

***

Necrològica de Juan Torres Hernández apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 de desembre de 1978

- Juan Torres Hernández: El 2 de setembre de 1895 neix a Níjar (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Antonio de San Justo Torres Hernández. Sos pares es deien Manuel Torres Murcia i Agueda Hernández Montoya. Jornaler de professió, quan tenia 18 anys abandonà la seva població natal a la recerca de feina. Després d'un temps per diverses poblacions, a finals de 1927 entrà a treballar a les mines de potassa de Súria (Bages, Catalunya), on, fins a 1939, ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica en el Sindicat Miner de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Vernet i Sètfonts. Posteriorment va ser enviat a un Grup de Treballadors Estrangers (GTE) per a fer feina en una fàbrica a Fumel (Aquitània, Occitània). El juny de 1940 sa companya, María Hernández, es reuní amb ell. Després de la II Guerra Mundial la parella milità en la Federació Local de Fumel de la CNT i en el departament de Saona i Loira. En 1963 tingué un accident laboral que li va afectar els ronyons i s'hagué de retirar anticipadament. En 1966 la parella s'instal·là a Agen on s'integrà en la Federació Local de la CNT. En 1973 patí una congestió cerebral i hagué de ser hospitalitzat en tres ocasions. El juny de 1978 tingué una caiguda i quedà paralitzat de les cames i d'un dels braços. Juan Torres Hernández va morir el 3 de novembre de 1978 al seu domicili d'Agen (Aquitània, Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològia d'Ignacio Manzano Bosquet apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de juliol de 1979

- Ignacio Manzano Bosquet: El 2 de setembre de 1897 neix a Linares (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Ignacio Manzano Bosquet. Sos pares es deien José Manzano i Antonia Bosquet. En els anys vint emigrà a França. Instal·lat a Narbona (Llenguadoc, Occitània), milità en el moviment llibertari. En 1934 participà des de Narbona en la subscripció internacional pro-presos d'Espanya. El juliol de 1936, deixant sa companya Ana María Belzunces i sos tres infants, passà a la Península i lluità com a voluntari en una columna confederal al front d'Aragó. Contrari a la militarització de les milícies, a finals de 1936 retornà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Carpentras de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ignacio Manzano Bosquet va morir l'11 de març de 1979 a l'Hospital de Carpentras (Provença, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Pablo Condón Zapater apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 20 de setembre de 1962

- Pablo Condón Zapater: El 2 de setembre de 1899 neix a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pablo Condón Zapater. Sos pares es deien Francisco Condón i Agustina Zapater. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista passà a França. En l'exili treballà d'obrer agrícola. Després d'un temps a Sant Tiorre (Alvèrnia, Occitània), s'establí a Ribesaltes, on milità en la CNT. Sa companya fou María Cambra. Malalt, Pablo Condón Zapater va morir el 5 d'agost de 1962 al seu domicili de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat en aquesta localitat.

***

Benet Pasanau Blanc

- Benet Pasanau: El 2 de setembre –algunes fonts citen el 30 d'agost– de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Benet Antoni Pasanau Blanch. Carreter de la fàbrica de cervesa Damm de Barcelona, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop feixista de juliol de 1936, amb altres companys de feina, muntà una metralladora al terrat de la Damm i s'enfrontà als insurrectes. Immediatament després s'enrolà en la Columna Durruti i marxà al front d'Aragó. Durant els combats a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) va resultar ferit en l'assalt de la caserna de la Guàrdia Civil de la població. Deixat per mort, va ser després evacuat a Lleida quan encara no havien acabat els combats i després a Barcelona. Benet Pasanau va morir d'aquestes ferides el 6 d'agost de 1936 a la Clínica Aliança de Barcelona (Catalunya) i fou enterrat el 8 d'agost al cementiri barcelonès de Sant Andreu. El seguici fúnebre des de la Damm fins al cementiri va ser una gran manifestació obrera de dol. Entre el setembre de 1937 i el final de la guerra, el carrer Rogent del barri del Clot de Barcelona portà per iniciativa popular el nom de«Benito Pasanau». Son fill, Santiago Pasanau, nascut en 1922, també va ser militant llibertari.

Benet Pasanau (1900-1936)

***

Domingo Trama

- Domingo Trama: El 2 de setembre de 1910 neix al barri de La Boca de Buenos Aires (Argentina) el militant anarcosindicalista Domingo José Trama. Fill de pare francès, obrer de la indústria naval, i de mare argentina, era el major de vuit germans. En 1922 va acabar els estudis primaris i en 1924 començà a fer feina com a aprenent en diversos comerços de la zona. Quan tenia 17 anys va entrar com a obrer reblador en la firma «Varaderos Ghioldi» i es va afiliar al Sindicat de Calderers i Annexes. En 1928 els seus companys Hermenegildo Rosales i Juan Navone el van presentar en el Gremi de Pintors i d'Obrers de Rasqueta, al qual es va afiliar i des d'aleshores i fins al 1950 va treballar com a escarader en la reparació de vaixells per als tallers«Lambertini e Hijos», «La Marina», «La Anglo-Argentina» i «Moore McCormack». Quan tenia 20 anys començà a freqüentar els bars Roma i Paulista de La Boca, on es reunien obrers socialistes, comunistes i anarquistes, a través dels quals es va interessar pel moviment llibertari. En aquesta època conegué importants personatges de la política del seu temps, com ara el radical Crisólogo Larralde i el socialista Alfredo Palacios. En 1930 la dictadura d'Uriburu clausurà la Federació d'Obrers de Construccions Navals (FOCN) que agrupava cinc sindicats, inclòs al qual pertanyia. Davant d'aquest clima d'arbitrarietats nasqué la seva passió per l'anarquisme. En 1932 l'assemblea del Gremi de Pintors i d'Obres de Rasqueta el nomenà per un any bibliotecari de l'agrupació. Durant els anys següents, fou detingut nombroses vegades per la seva militància. En 1938 fou nomenat tresorer del seu sindicat. L'agost d'aquest any va participar en una assemblea de la FOCN que resolgué enviar ajuda a la Revolució espanyola. A partir d'aquest moment i fins al final de la Guerra Civil, donà a la causa revolucionària espanyola el dos per cent del seu sou. El març de 1939 es negà a reparar el vaixell franquista «Cabo San Antonio», a càrrec del govern de Burgos i promogué, juntament amb els seus companys, una vaga de cinc dies al «Taller Cariboni». El 9 de setembre de 1940 formà part d'una comissió de treballadors que va aconseguir, després d'un dia d'atur, que el prefecte del port desistís d'aplicar una disposició de la policia que obligava a la FOCN a llevar de la seva carta orgànica les paraules«boicot» i «acció directa». En endavant, va formar part de totes les delegacions, en representació dels obrers, que dialogaren amb les patronals en diversos conflictes i en qüestions de litigi amb la policia. Per tot això, durant la dècada dels quaranta va ser detingut nombroses vegades. Va ser delegat del «Comitè Pro Presos» de Bragado i el 20 de novembre de 1940, en nom del Sindicat de Pintors i d'Obrers de Rasqueta, lliurà a Pascual Vuoto, un dels detinguts a la presó de Mercedes, la màquina d'escriure que havia sol·licitat per redactar els seus manifests de protesta. Després, amb altres companys, fundà el 21 d'octubre de 1941 l'Ateneu de Joventut d'Obrers de Construccions Navals i en fou elegit secretari. En 1942 va ser nomenat per un any secretari del Sindicat de Pintors i d'Obrers de Rasqueta. El 10 d'octubre d'aquell any, durant el govern de Ramón Castillo, formà part d'una comissió que es va entrevistar amb el ministre de Marina, Mario Fincati, a causa de l'intent oficial d'imposar un carnet identificador de la Prefectura per a permetre l'entrada al port als obrers. Per aquest motiu va començar una vaga juntament amb la resta d'obrers i, després de tres dies, el Ministeri acceptà la proposta plantejada pels treballadors. En 1942, també, fou clausurada per segona vegada la FOCN. En 1945 l'assemblea del Sindicat de Pintors i d'Obrers de Rasqueta el reelegí secretari i l'any següent fou designat per un any delegat davant el Consell Federal de la FOCN. En 1947 va formar part de la comissió que presentà, davant l'organisme patronal Unió de Constructores Navals (UCN), la petició dels empleats administratius navals per a constituir el seu propi sindicat. A causa dels entrebancs suscitats en aquest reconeixement, va participar en la vaga de 110 dies en solidaritat amb aquests treballadors. En 1947 la FOCN fou clausurada per tercera vegada i el govern creà un nou sindicat sota control oficial. Com a delegat del Consell Federal dels gremis navals, en 1948 formà part de la comissió que comparegué davant Juan Castro, ministre de Treball, per manifestar la decisió de l'assemblea sindical de rebutjar la supervisió ministerial sobre la FOCN. En 1950 intervingué en una vaga de 45 dies en solidaritat amb la Federació Marítima i en acabar el conflicte el govern creà l'Associació Marítima Argentina (AMA) i clausurà per quart pic la FOCN que, no obstant això, seguí funcionant clandestinament. En 1952 abandonà la feina de reparació de vaixells i entrà com a ajudant d'electricista en els «Talleres Vignolo Hnos.», afiliant-se en el Sindicat de Metal·lúrgics Navals que, ben igual que la resta de gremis de la FOCN, funcionava clandestinament. Aquest mateix any fou acomiadat per haver assessorat un grup d'obrers davant una maniobra de la patronal. En 1955, amb la caiguda de Perón, la Revolució Llibertadora va aixecar la clausura de la FOCN i fou elegit delegat del Gremi de Metal·lúrgics Navals davant el Consell Federal, el qual també el designà secretari general de la FOCN. En 1956, amb companys del Consell Federa i del Consell Regional, presentà una petició davant la UCN i el «Taller Estatal Tarena» on se sol·licitava el reconeixement de la llibertat sindical de la FOCN i l'acceptació de la jornada laboral de sis hores. Davant la negativa a accedir a aquestes reivindicacions i l'aplicació d'un lock-out patronal, l'octubre de 1956 encapçalà, com a secretari general de la FOCN, una vaga que durà 13 mesos, la més llarga de la història d'Argentina. A finals d'aquell any fou detingut per la policia, durant el conflicte, acusat d'impedir la llibertat de treball i per ús d'armes de foc després d'un atemptat esdevingut al port mentre ell i un grup de delegats mantenien un reunió amb el patró dels «Talleres Tognetti», i fou empresonat tres mesos a la presó Villa Devoto. El 26 d'octubre de 1957 el Ministeri de Treball reconegué com a gremiúnic el Sindicat Argentí d'Obrers Navals (SAON), format pels tallers estatals Tarena. El novembre de 1957 finalitzà la vaga sense haver aconseguit les reivindicacions i fou acomiadat de la feina. Després va realitzar diverses feines temporals a diversos tallers («El Anglo-Argentino», «Lambertini» i«La Marina») i continuà ocupant el càrrec de secretari general de la FOCN, però mai no s'afilià al nou sindicat. En 1959 fou cridat, juntament amb altes vuitanta obrers qualificats, per treballar als «Talleres Ryan», però de manera clandestina ja que estava inscrit a les llistes negres com a vaguista, i hi va desenvolupar tasques de reparació de vaixells uns quants mesos fins el tancament del taller. En 1960 es va afiliar al sindicat «Luz y Fuerza», s'apuntà a la borsa de treball d'aquest gremi i començà a treballar a l'àrea de jubilacions i pensions de la «Compañia Italo-Argentina». Aquest any també fou nomenat membre d'una Comissió de Reorganització de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1969 es va jubilar i dos anys després cessà en la seva funció de secretari general de la FOCN quan aquesta es dissolgué a causa de la mancança d'afiliats i la negativa a sotmetre's a les exigències de la Llei d'Associacions Professionals. Durant els seus últims anys fou secretari de l'Ateneu d'Obrers en Construccions Navals i director d'El Constructor Naval. Domingo Trama va morir el 20 de maig de 2003 a Buenos Aires (Argentina) i el 26 d'octubre del mateix any les seves cendres foren llançades al Riachuelo, a pocs metres dels tallers on treballà i lluità, en un sentit homenatge dels seus companys i amics. Actualment l'Ateneu d'Obrers en Construccions Navals porta el seu nom.

Domingo Trama (1910-2003)

***

Necrològica de Francisco Buil Visa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de març de 1990

- Francisco Buil Visa: El 2 de setembre de 1913 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Buil Visa. Sos pares es deien Antonio Buil i María Visa. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Montsó, durant la guerra civil lluità al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va se internat al camp de concentració de Sètfonts, d'on en 1940 va ser enviat a treballar mig militaritzat a una fàbrica de peces metàl·liques per a vaixells a Saint Florentin (Borgonya, França) enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). En aquesta ciutat pogué reunir-se amb sa companya Rosario Sanz Palacio i sos dos infants. Quan l'avanç de les tropes alemanyes durant la primavera de 1940, partí amb sa família cap a Montalban (Guiena, Occitània) i s'instal·là a Escatalens (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Montuèg (Llenguadoc, Occitània) i milità en la CNT de Montalban. Francisco Buil Visa va morir, a resultes d'una intervenció quirúrgica, el 12 de febrer de 1990 a la Clínica Pont de Chaume de Montalban (Guiena, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Montuèg.

***

Josep Casajuana Gol

- Josep Casajuana Gol: El 2 de setembre de 1913 neix a Osor (La Selva, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Olot (La Garrotxa, Catalunya)– l'anarcocristià Josep Casajuana Gol. Catòlic místic i espiritista, esdevingué anarquista després de considerar les teories llibertàries com a una continuació del cristianisme. Sastre de professió, s'establí a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Gaudí d'una bona cultura autodidacta i a començament dels anys trenta consolidà una sòlida amistat amb nombrosos mestres racionalistes. Apassionat de la música, tocava el piano i fou autor de nombroses cançons i pasdobles, com ara Juventud. Vals lento (1930), i en 1933 va compondre l'himne dels infants de l'Escola Ferrer i Guàrdia de l'Hospitalet de Llobregat. En aquesta època, fou un dels fundadors, amb altres companys (Antonio Díaz, Juan García, Antonio López, Juan i Francisco Manzanares, Floreal Ródenas, Ángel Rodríguez, els germans Francesc i Josep Sabaté Llopart i Ramón Serón Félix), del grup anarquista «Los Novatos» El desembre de 1933 fou un dels organitzadors de la proclamació del comunisme llibertari a l'Hospitalet de Llobregat. Durant la guerra civil es mostrà contrari a la intervenció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el govern de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí a Perigús (Aquitània, Occitània). En l'exili contribuí a la formació d'un grup de joves (Francisco Ballester Orovigt, Jaume Parés Adán, els germans Francesc i Josep Sabaté Llopart, etc.) que participaren en la lluita armada contra el franquisme. En 1946 publicà Conciencia adentro. Cristianismo, anarquismo, nihilismo i en 1947 Gana de vivir. Nihilismo adelante, ambdós textos autobiogràfics. Acabà instal·lant-se a París (França), on es suïcidà en 1989 –algunes fonts citen erròniament 1991.

Continua...

---

La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art. (Miquel López Crespí)

Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia. (Miquel López Crespí)

La revolució Internet: contra els enemics dels escriptors mallorquins

Internet és una eina que ha ajudat i ajuda a la democratització de la cultura. Pel que fa a la literatura, als llocs web que tenen la majoria d'autors i que porten la més diversa informació, han servit per a rompre l'estricte control de determinats clans i elits culturals; el control abusiu d'aquells que, des del poder mediàtic i institucional, sentenciaven qui era el que podia existir en el món de la ploma i qui era el condemnat a desaparèixer. Un bon sistema, en definitiva, per a tallar l'herba sota els peus de tota mena de manipuladors del fet artístic i literari.

Un dels principals problemes que tenia l'autor de vena, l'escriptor que no acceptava els estrets i sectaris cànons del paranoucentisme i la postmodernitat dominants era el fer arribar a l'hipotètic públic lector la notícia referent a l'aparició d'una determinada obra. De fora estant, és difícil entendre el nivell de prepotència que contra l'autor i el creador en general s'ha exercit i s'exerceix encara. La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art.

Els anys posteriors a la restauració monàrquica ens demostraren fins a límits inimaginables el que era i el que significava el control del paranoucentisme sobre la literatura. El ferreny domini de les pàgines de cultura, dels suplements o les revistes culturals i, de rebot, de determinades institucions serví per a demonitzar aquell o aquella que no combregava amb el credo oficial de la reacció que ens aclaparava i, en determinats aspectes, ens aclapara encara. De cop i volta, el silenci sobre l'obra de Salvador Espriu, Manel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló o Josep M. Llompart es va fer evident amb tota la seva virulència. Durant un quart de segle, el comissariat que hem patit i patim ha maldat i malda per desertitzar la nostra cultura de les veus més punyents, autèntiques i discrepants. Conec alguns companys de dèries literàries que farts de tanta martingala i manipulació han deixat d'escriure. Supòs que és el que volen els malfactors: desfer-se de la competència literària i política; consolidar el reialme de la mediocritat i les màfies culturals. I, com en temps de la transició, quan s'enterraren sota tones de ciment armat les idees de ruptura, socialisme i republicanisme, els sicaris pugnen per bastir una literatura no conflictiva, suau i edulcorada que barri el pas a la subversió que l'art autèntic representa.

Però vet aquí que la revolució Internet tira pel terra els plans de control tan treballosament bastits. De cop i volta, la manipulació del suplement de cultura ja no basta. L'autor que vol fer arribar una informació, no solament a Catalunya, sinó a qualsevol persona de la resta del món, si ha tengut esment a arxivar les adreces adequades (premsa, mitjans de comunicació, sectors professionals, grups culturals, lectors en general...), en segons pot enviat la notícia de l'aparició del llibre, el poemari o l'obra de teatre a quatre o cinc mil persones. Ja no hi ha obres silenciades! Internet té més difusió que qualsevol revisteta o suplement per als amiguets.

Aquest fet, juntament amb l'existència dels llocs web d'autors, ajuda a fer bocins els plans del comissariat. Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia.

Tot ha mudat. L'autor arriba en un moment a cinc mil possibles lectors. Pot proporcionar informació de primera mà a lectors de tot el planeta. En un moment la notícia de l'aparició d'aquell llibre és a l'ordinador de milers d'interessats en el fet cultural. Per si mancava alguna cosa, els llocs web, les revistes alternatives, ofereixen un material inabastable que, per la seva solidesa i seriositat han ensorrat igualment les més ferotges campanyes rebentistes dels malfactors. Al lloc web o a la revista alternativa, el lector pot consultar les opinions contrastades de multitud d'especialistes en el fet literari. Internet ajuda, doncs, a dinamitzar de forma efectiva el nostre somort panorama cultural.

Miquel López Crespí

(26-V-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins.

Les acostumades campanyes rebentistes de determinats grupuscles de dreta i també de l'extrema dreta falsament nacionalista, aquells falsaris que s'amaguen rere les nostres banderes per poder atacar millor els nostres escriptors, els dements pamflets de coneguts sicaris que, encegats per l'enveja i l'autoodi més ferest, no fan més que complotar contra l'escriptor de les Illes, m'han fet recordar una campanya semblant ordida pel TOP, el Tribunal de Orden Público franquista, en contra meva i en contra del meu llibre La guerra just acaba de començar ara ja fa prop de trenta anys.

En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins. El problema és que abans, en temps de la dictadura, els enemics eren a l'altra part de la trinxera, en camp contrari. Ara també hi són els mateixos, en el camp de l'adversari. Amb això no hem canviat gaire. Però la diferència consisteix que la podridura actual ha enfollit alguns que prediquen des de les nostres pròpies banderes i, venuts als poders fàctics econòmics i mediàtics esdevenen els pitjors enemics dels escriptors nostrats.

Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel·la, poesia i teatre. El cert és que, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)". Vist amb perspectiva, ara que han passat més de trenta anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes...). El cert és que en un determinat moment de la història que contam -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la Social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la Social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer de l'Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carlos García Delgado...). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria L'Ull de Vidre, l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...

El que sí que record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi em va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos.

Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts. Va ser un gran triomf de l'antifeixisme illenc, un gran fracàs de les forces reaccionàries que amb la repressió volien dificultar l'avenç de la nostra literatura.

Miquel López Crespí

Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre [els excarrillistes i afins]? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context. (Miquel López Crespí)

1994: els atacs carrillistes (PCE) i sectors afins contra l´obra de Josep Melià i la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes.

Per servar la memòria de Josep Melià

Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina

Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista com Els mallorquins, de Melià era un acte antifranquista): "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos El Capital". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris podíem haver estat fent feina al servei del franquisme pólicíac (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".

Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dins" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el PCE participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per provar de "reformar i utilitzar el sindicalisme des de dins".

Bé, anem a pams. Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context.

Com explicava Joan Gelabert, secretari de la CGT de Correus l'any 1994 en carta publica que sortí en el diari Baleares (24-V-94): "No és estrany que el llibre de Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca faci mal a més d'un. Concretament Ignasi Ribas i Antoni M. Thomàs tengueren la seva responsabilitat en la defensa de la nefasta política carrillista que enterrà anys de lluita i esforços populars. En un pamflet que ha sortit en un diari de Ciutat es proclamen defensors dels 'èxits' polítics del carrillisme. Són precisament aquests 'èxits' els que intentaren acabar amb la lluita per la República, pel socialisme, pel poder dels treballadors, per l'autodeterminació nacional, etc. El moviment obrer encara paga amb un cert grau de desencís i desmobilització la signatura dels perjudicials Pactes de la Moncloa que serviren per consolidar el poder econòmic i polític de la burgesia damunt el poble treballador.

'La política del PCE que defensen els Riutorts, Carboneros, Sevilles, Saoners i CIA fou la que consolidà la monarquia que ens deixà el dictador i serví per abandonar precisament la lluita republicana (els dirigents carrillistes a Espanya i Mallorca prohibien i espenyaven les banderes tricolors a les manifestacions). ¿Han oblidat aquests senyors que fou per lluitar per la República pel que sofriren i moriren milers i milers de comunistes, socialistes o demòcrates sense partit? La direcció central carrillista (i de rebot, la de les Illes) fou enterradora de quaranta anys de lluita popular pel socialisme, per l'autodeterminació de les nacions oprimides, per la República. Els pactes amb els franquistes en temps de la transició, l'abandó de qualsevol idea de combat econòmic, cultural o polític contra el capitalisme, l'acceptació dels marcs imposats per la burgesia, només han servit i serveixen per consolidar i mantenir l'opressió dels treballadors. La fracassada política de Santiago Carrillo que defensen els Saoners, Ribas i CIA només fou útil a la banca i a les multinacionals per a bastir una democràcia curta de mires, plena de dirigents corruptes i vividors del sistema tipus Roldán, Mariano Rubio, Guerra, Amedo, etc. Aquests senyors -els que tengueren responsabilitats ajudant Carrillo- ens imposaren la bandera bicolor de la monarquia, unes lleis que ens barren el pas envers l'emancipació de la classe obrera, que impedeixen la nostra llibertat nacional. En el fons amb el pamflet que han publicat han provat de justificar totes les venudes que han fet per un plat de llenties.

'El llibre de Miquel López Crespí els ha molestat perque diu la veritat. Perquè denuncia la pobresa política que defensaren venent anys de lluita popular. Crec que els milers de morts per la República, els milers i milers de lluitadors pel socialisme no podran perdonar mai els resultats de tants fracassos històrics.

'Enlairar la bandera de Franco dins la seu del PCE el dia que foren legalitzats! Vet aquí, com deia abans, tot el que aconseguí el carrillisme abans de ser enviat al femer de la història".

Nota de Miquel López Crespí. El pamflet contra el llibre de memòries antififeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) i contra la tasca de Josep Melià va ser signat per Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Per a servar la memòria de Josep Melià

L'any 1967, va esser un any molt positiu per a la represa cultural mallorquina, en general, i per a Josep Melià, en particular. Entre d'altres elements de renovació, es poden destacar la posada en marxa a Palma dels cursos de filosofia i lletres dependents de la Universitat de Barcelona, les aules de teatre (1966-67) i novel·la (1967-68), que es realitzaven a la Casa Catalana de Palma, el II cicle de conferències impulsat per Damià Huguet a Campos, l'increment dels cursos de «mallorquí» a diverses escoles, col·legis i associacions culturals i la proliferació de textos en català, ja fossin articles a la premsa diària, fragments de programes de festes o llibres de prosa o de poesia.

En aquell context, l'aportació de Melià fou ben significativa. L'autor artanenc va publicar fins a quatre llibres al llarg del 1967. Sens dubte, Els mallorquins, fou el més important i el que va aconseguir un ressò més important. Els altres llibres eren Cap a una interpretació de la història de Mallorca, que ha estat reeditat recentment en la Biblioteca d'Escriptors Mallorquins (Consell de Mallorca/Diari de Balears); El Dret Civil de les Illes, un interessant estudi inclòs en el volum I de les Obres Completes de Josep Melià (2001) i Primer Llibre de Notes, un treball que ha passat més desapercebut, però que es mereix més d'una relectura.

Aquest llibre, constituïa el número 89 de la col·lecció Les Illes d'Or, de l'Editorial Moll i recollia un conjunt d'articles publicats, en català, en el Diario de Mallorca cap al 1966. En aquella època, Josep Melià residia a Madrid i compaginava la seva tasca de cap del Gabinet de Documentació del Ministeri de Treball amb les col·laboracions a la premsa i les classes a la Universitat de Madrid com a professor d'Hisenda Pública. Però abans de passar a comentar aquest deliciós llibret cal que ens aproximem un poc més al Melià d'aquells anys.

L'abril del 1967, el diari Baleares, a la secció «Se le acusa de...», que menava Tomeu Payeras, se'l descriu com «un hombre joven, tirando a gordo, bon vivant; es una especie de Cherterton de vía estrecha: paradójico, agresivo y conciliador a la vez». A continuació, en una peculiar entrevista, Payeras explica que «se le acusa de que en Madrid le acusan de que va vd. a ser elegido procurador en Cortes por Baleares». La contestació de Melià és ben transparent ja que reconeix que «en Madrid hay mucha gente que da mi elección por segura». A més, afirma estar en sintonia amb «buena parte de la clase política madrileña», si bé «como buen demócrata no creo en otra seguridad que aquella que va respaldada por el voto libre y espontáneo de la mayoría del censo electoral». Així, no és estrany que el primer article recollit en el Primer Llibre de Notes es tituli «La llibertat com a opció» i en ell, l'escriptor artanenc, es manifesti sense ambigüitats com un reformista radical que considera que «tenim a les nostres mans la possibilitat de construir el futur des de dintre». En conseqüència, criticava tant «els ultres del Règim que li neguen la possibilitat de posar-se al dia» com els «ultres de l'exili que tampoc no volen que el Règim evolucioni pel camí de la Llibertat». En un altre article, «Pessimisme i esperança», advoca per una «nova Espanya alegre i de falda curta del desenvolupament», si bé «hi ha molt, moltíssim per corregir, molt més del que suposen alguns politicastres» però la seva crítica és una «crítica esperançada» ja que «tots els disbarats d'avui són susceptibles d'una correcció futura».

D'altres articles, tenen una orientació més cultural i en ells, des de «la nostra comuna catalanitat», denuncià la manca d'Universitat a Mallorca, la castellanització de «les senyoretes bledes de casa bien», la manca de suport dels industrials, homes de negocis i comerciants a l'OCB, o la brutal persecució lingüística contra els catalanoparlants perpetrada aleshores per alguns col·legis religiosos. Així mateix també tracta un tema que encara és d'actualitat, la manca de finançament públic. Aquest era, segons Melià, un factor que diferenciava el creixement econòmic de Mallorca, a partir del 1950, del d'altres indrets de l'Estat on, «devora la iniciativa privada funciona l'ajuda pública i el finançament bancari».

La col·laboració de Melià amb el Diario de Mallorca es va interrompre, segons el seu propi testimoni, per les «pressions d'alguns dirigents de la societat mallorquina» i per «provincialismos asustadizos», que feien que no escandalitzàs a Madrid però si a Palma. D'aquest llibre se'n feren ressò, a més de la premsa de Palma, com a mínim, el Diario de Barcelona i el setmanari barceloní Tele-estel, que indicava que els articles de Melià eren llegits a «totes les terres catalanes, perquè revelaven una forma nova i valenta de plantejar els problemes». A més, sabem que el dia de la Festa del Llibre del 1967, Josep Melià Llompart afirmava que aquest llibre s'havia venut molt bé a Palma.

Ara, quaranta anys després, el Primer Llibre de Notes té un enorme valor testimonial i seria ben convenient reeditar-lo amb una bona introducció i les pertinents notes explicatives.

Antoni Marimon. Historiador

Diari de Balears (4-XII-07)

Anarcoefemèrides del 3 de setembre

Esdeveniments

Delegats i observadors del I Congrés de l'AIT de Ginebra (1866) fotografiats per E. Jongh

- Congrés de Ginebra: Entre el 3 i el 8 de setembre de 1866 se celebra a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el I Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Va ser en aquest congrés que es va adoptar el nom d'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i s'aprovarien els seus estatuts. Hi van assistir uns seixanta delegats, dels quals 33 eren suïssos i 16 francesos; els alemanys només comptaven amb tres. El principal objectiu del congrés va ser donar a l'AIT una constitució definitiva, ratificant o alterant l'establert en la conferència inaugural del 28 de setembre de 1864. L'organització es va formular en termes federalistes i ideològicament oberts per així donar cabuda totes les tendències socialistes. Les diferències entre el text francès i l'anglès del preàmbul no s'havien notat i aquest va ser aprovat sense discussió. Gran part dels delegats francesos desitjaven impedir l'accés a la Internacional a tots aquells que no fossin obrers manuals; aquesta proposta va ser derrotada amb els vots dels delegats anglesos i suïssos. El congrés va acordar que tots els proletaris havien de ser productors, la jornada de vuit hores i la reivindicació de la supressió de l'assalariat. Es va decidir que el domicili del Consell General–comitè encarregat de dirigir la Internacional durant les etapes entre congressos i servir d'enllaç entre les seccions– continués essent Londres. Els estatuts reconeixien l'autonomia de cada secció i la seva llibertat d'establir relacions directes amb el Consell General. En aquest congrés ja es van veure les dues tendències que lluitarien per l'hegemonia: marxistes o autoritaris i bakuninistes o llibertaris.

I Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) [Ginebra, del 3 al 8 de setembre de 1866)

***

Cartell de l'acte

- Conferència de Jahn: El 3 de setembre de 1898 se celebra al bar de L'Alhambra de Marsella (Provença, Occitània) una conferència pública i contradictòria antipatriota del destacat propagandista anarquista Octave Jahn sota el títol«Le fin du militarisme. Le desarmament general. La réponse au czar» (La fi del militarisme. El desarmament general. La resposta al tsar). Al acte, per a portar la contradicció, van ser convidats determinats defensors declarats del patriotisme, com ara Colombet, president de les Societats Patriòtiques; el comandant Vidal, president de la Lliga Antisemita; i el pastor Houter.

***

CNT-UGT

- Pacte CNT-UGT: El 3 de setembre de 1920 se signa a Madrid (Espanya) un pacte entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT). La negociació la va portar Salvador Seguí per la CNT i Largo Caballero per la UGT. Aquest pacte fou signat, malgrat la resolució del II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia) que declarava «groga» la UGT, per Salvador Quemades i Salvador Seguí, en representació de la Confederació Regional de Treball de Catalunya, i per Evelino Boal, com a secretari del Comitè Nacional de la CNT; per part de la UGT fou signat per Francisco Largo Caballero, Francisco Núñez Tomás, Manuel Cordero, Luis Fernández, Juan de los Toyos i Lucio Martínez Gil. Aquest pacte amb la UGT fou condemnat immediatament per un ple confederal celebrat a Madrid, però, malgrat les crítiques i desqualificacions dels signataris, no es va denunciar públicament.

***

Notícia de la condemna de Mario Castagna apareguda en el diari parisenc La Croix de l'1 de juliol de 1924

- Afer Castagna: El 3 de setembre de 1923, a resultes d'un intent d'agressió per part d'un escamot feixista al carrer Boissy d'Angla, el refugiat a França, Mario Castagna, matà d'un tret el paleta toscà feixista Gino Jeri. Detingut, va ser empresonat. Sa mare decidí aleshores marxà a França per ajudar-lo, però finà el dia abans de la sortida d'un atac de cor. Malgrat la impressionant campanya de suport portada a terme pel moviment llibertari, el 26 de juny de 1924 va ser jutjat per l'Audiència del Sena. Però la defensa de l'advocat Ernest Laffont, les declaracions al seu favor de més cent testimonis (Alphonse Aulard, Vincent Auriol, Léon Blum, Armando Borghi, Cantorelli, Emilio Canzi, Caporalli, Arturo Cappa, Paul Faure, Enzo Fantozzi, Gascouin, J. Le Pen, Marius Moutet, Domenico Russo, Maurice Violette, etc.) i l'al·legació de legítima defensa sembla que no serviren de molt. L'endemà la Federació Anarquista (FA) i la Lliga de Refractaris organitzaren un míting de suport a la Grande Salle de la Mutualité de París, on parlaren Armando Borghi, secretari de la Unió Sindical Italiana (USI); Erasmo Abate, Amberto Meschi i Auro d'Arioma, de la Unió Anarquista Italiana (UAI); Colomer, de la Unió Anarquista (UA); Cané, del Comitè de Defensa Social (CDS); i Letrange, de la Lliga de Refractaris. El 28 de juny de 1924 fou condemnat a set anys de presó i a 10 anys de prohibició de sojorn. El 15 de desembre de 1924 aparegué a París un únic número del periòdic en llengua italiana L'Agitazione a favore de Castagna e Bonomini–Ernesto Bonomini havia estat condemnat a vuit anys de presó per assassinar el 20 de febrer d'aquell any, en un restaurant parisenc, el jerarca feixista Nicola Bonservizi. Mario Castagna purgà la seva pena a Poissy (Illa de França, França) i a Melun (Illa de França, França). L'agost de 1927 es va beneficiar d'una reducció de la pena i fou alliberat el 30 de juliol de 1927.

Mario Castagna (1901-1962)

***

Manifestació contra el tancament de Radio Libertaire (París, 3 de setembre de 1983)

- Manifestació en suport de Radio Libertaire: El 3 de setembre de 1983 unes cinc mil persones es manifesten a París (França) per protestar contra l'assalt i el tancament de l'emissora de Radio Libertaire el 28 d'agost d'aquell any a París per ordre del govern del Partit Socialista Francès. Altres manifestacions de suport es van realitzar arreu del món: Atenes, Barcelona, Brussel·les, Madrid, Mont-real, Sydney, etc.

Naixements

Foto policíaca d'Octave Havart (1 de març de 1894)

- Octave Havart: El 3 de setembre de 1868 neix a Hédouville (Illa de França, França) l'anarquista Octave Onésime Havart, més conegut com Octave Havard–ell signava així. Era el fill primogènit d'Onésime Havart, serrador de bosc, i d'Aline Devie, modista. Es guanyava la vida com a polidor de metalls i orfebre a Saint-Denis (Illa de França, França). En 1888 va ser sortejat a Saint-Denis i va ser declarat acte per al servei auxiliar. El gener de 1891 vivia al número 6 del carrer Quatre Setembre de Saint-Denis. El 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat d'anarquistes i vivia al número 6 de la plaça de l'Square Adolphe Thiers. L'1 de març de 1894, juntament amb altres 25 anarquistes a diferents indrets de la regió parisenca, va ser detingut al seu domicili sota l'acusació d'«associació criminal» i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, però va ser alliberat cinc dies després. Entre 1894 i 1896 figura en els llistat recopiladors d'anarquistes i vivia al número 34 del carrer del Canal. El 20 de maig de 1899 es casà a Saint-Denis amb la jornalera i domèstica Léontine Georgette Pelletier, amb qui tingué dos infants. El 29 de juny de 1899 va ser esborrat del llistat d'anarquistes. El seuúltim domicili fou al número 7 del carrer Denfert-Rochereau de Saint-Denis. Octave Havart va patir un accident mortal el 5 de juny de 1902 en treure el cap quan viatjava al tramvia de l'estació del Nord, fracturant-se el crani contra un dels pilars del pont Marcadet i morint l'endemà, 6 de juny de 1902, a l'Hospital Fort de l'Est de Saint-Denis (Illa de França, França).

Octave Havart (1868-1902)

***

Madeleine Vernet

- Madeleine Vernet:El 3 de setembre de 1878 neix a Le Houlme (Alta Normandia, França) l'escriptora, militant pacifista i pedagoga llibertària Madeleine Eugénie Cavelier, més coneguda com Madeleine Vernet. Passà la seva infantesa a Barentin on sos pares, republicans i fervents seguidors del lliure pensament, tenien en propietat un petit comerç. Quan sa mare enviduà, Madeleine es va instal·lar a Pissy-Pôville i, per sobreviure, acollí quatre nines d'assistència pública. Aquesta situació va decidir la seva vocació educativa. De seguida començà a escriure articles en Pages Libres, el periòdic de Charles Guieysse, on expressa la seva indignació contra els abusos als quals són víctimes els infants de l'assistència. Com a represàlia, les nines seran retornades a sa mare. En 1904, després de diversos intents de crear un orfenat a Normandia, marxà a París, on exercí de comptable. A la capital farà contactes amb periodistes i sindicalistes, i participarà en els cercles llibertaris. En aquesta època farà amistat amb Georges Yvetot, Marcel Sembat i Albert Thomas. L'1 de maig de 1906 inaugurà a Neully-Plaisance, traslladat dos anys després a Épône, l'orfenat«L'Avenir Social», amb sa germana i amb Louis Tribier, amb qui es casarà tres anys després. La finalitat de «L'Avenir Social» era educar els infants orfes al marge de l'assistència pública i de les institucions religioses, i basat en els pensaments de Paul Robin i Francesc Ferrer i Guàrdia. A causa de l'hostilitat per part del clergat i per les dificultats administratives, va haver de fer una crida a la solidaritat obrera, especialment a La Guerre Sociale, de Gustave Hervé, i a L'Humanité, de Jaurés. El seu patronat va acabar incloent diputats i regidors municipals socialistes, dirigents de la «Lliga dels Drets Humans», per la qual cosa poc a poc va anar perdent el seu caràcter anarquista i es transformava en una obra de beneficència de partits i d'organitzacions socialistes en sentit ampli. Durant aquests anys col·laborarà en diverses publicacions llibertàries, com ara Le Libertaire, L'Anarchie, Les Temps Nouveaux, La Paix, La Paix Organisée, La Voix Libertaire, on s'hi oposarà al neomaltusianisme. També publicarà fullets, poesies, novel·les, i es dedicarà a fer conferències, amb el suport, malgrat els seus desacords, per feministes com Nelly Roussel, Louise Bodin, Hélène Brion i Marie Bonnevial. Durant la Gran Guerra desenvoluparà una gran tasca pacifista: acollirà els fills de Marie i de François Mayoux, mestres anarcosindicalistes de Charente empresonats pel seu antimilitarisme; defensarà Hélène Brion, mestra a Pantin, militant feminista, pacifista, perseguida per «propaganda derrotista», condemnada a tres anys de presó amb pròrroga; col·laborarà en Ce qu'il faut dire, periòdic de Sébastien Faure, i crearà l'octubre de 1917 La Mère Éducatrice; i participarà en la fundació de la «Lliga de dones contra la guerra». En 1917 fundà el periòdic Les Voix qu'onétrangle. També col·laborà en l'Encyclopedie Anarchiste de Sébastien Faure. En 1922, quan els comunistes foren majoria en el consell d'administració de l'orfenat, abandonà immediatament el seu càrrec directiu. Amb els nous administradors comunistes l'orfenat esdevindrà«L'Orphelinat Ouvrier» i s'instal·larà a La Vilette-aux-aulnes fins al decret llei del Govern de Vichy del 26 de setembre de 1939 que dissolgué l'orfenat. En 1927 fundà el periòdic La Volonté de Paix, que apareixerà fins al 1936, quan fou prohibit arran del procés a Louis Tribier per activitats antimilitaristes. En 1935 fou elegida membre del comitè directiu de la «Lliga internacional dels combatents de la pau». Durant els anys de la II Guerra Mundial participarà activament en la resistència sempre des d'una perspectiva tolstoiana. És autora de La paternité (1906), Le problème de l'alcoolisme (1906), L'Avenir social. Société philanthropique d'éducation mixte et laïque (1906), L'Avenir social. Cinq années d'expérience éducative (1906-1911) (1911), Les sans-famille du prolétariat organisé (1911),Une belle conscience et une sombre affaire(1917),L'amour libre (1920), Anthologie populaire. Choix de poésies sociales et philosophiques des auteurs classiques, modernes et contemporains présentées par Madeleine Vernet. Volume 1. Pages contre la guerre (1921), La fille du diable et autres légendes (1921), Chanson de l'année (1921), Tous les métiers (1921), Le rameau d'olivier. Contes pour la paix (1929),De l'objection de conscience au désarmement. Les thèses de la volonté de paix (1930), La nouvelle équipe. Roman de la guerre et de la paix (1931), L'arc-en-ciel. Contes pour la réconciliation (1933), Maître Calvet. Roman du terroir normand (1937), Agar et Ismaël (1939), Poèmes de l'éternelle amante (1946), Célestin Planchout (1947), entre altres obres. Madeleine Vernet va morir el 5 d'octubre de 1949 a Levallois-Perret (Illa de França, França).Un carrer a Montlouis-sur-Loire porta el seu nom.

***

Vincenzo Simoncelli

- Vincenzo Simoncelli: El 3 de setembre de 1888 neix a Cesenatico (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Vincenzo Simoncelli, conegut com Cianci. Sos pares es deien Innocente Simoncelli i Santa Briganti. Com a antimilitarista, mostrà un profund rebuig a la Gran Guerra. En 1917, arran de la derrota de Caporetto, va ser denunciat sota l'acusació d'haver brindat i aclamat públicament la victòria austríaca, però va ser absolt del Tribunal de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) per manca de proves. Durant la postguerra es lligà estretament amb els anarquistes d'Ancona (Marques, Itàlia) i mantingué correspondència amb companys i grups d'altres localitats italianes, especialment d'Imola i de Florència. Es casà amb Lea Caimmi i freqüentà els grups anarquistes locals malgrat el seu caràcter solitari. A Cesenatico mantingué una estreta relació amb l'anarquista Viera Caimmi. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) es mostrà especialment actiu fent propaganda anarquista i distribuint publicacions en les reunions obreres, fet pel qual les autoritats el consideraren perillós per a l'«ordre públic». Per frenar el feixisme creixent, amb altres companys creà a Cesenatico un escamot dels «Arditi del Popolo». El 9 de gener de 1923 s'ordenà la seva detenció per complicitat en l'homicidi del feixista Clearco Montaneri i per l'intent d'assassinat l'any anterior de Leandro Arpinati, però aconseguí fugir i passar a l'estranger. El juny de 1923 el jutge instructor de Forlì va emetre una nova ordre de detenció per haver format part d'«esquadrons armats» i per exercir en ells «un comandament superior». El 21 de març de 1925 l'Audiència de Forlì el condemna a cinc anys de presó per complicitat en homicidi, però posteriorment va ser amnistiat. El desembre d'aquell mateix any va ser fitxat a París (França) i el 18 de març de 1926 retornà a Cesenatico sense patir especials conseqüències, encara que a partir d'aquest moment va ser estretament vigilat per les autoritats feixistes. Continuà militant en el moviment anarquista i freqüentà persones«políticament sospitoses», encara que mantenint una actitud prudent i reservada. En 1927, després de patir un infructuós escorcoll policíac al seu domicili, va ser advertit formalment. Es guanyava la vida com a comerciant de carbó i d'altres productes, realitzà sense problemes alguns viatges laborals i a partir de desembre de 1931 fins i tot va ser autoritzat mitjançant passaport oficial a realitzar curtes estades a Suïssa per motius comercials, moment que aprofità per visitar anarquistes i antifeixistes exiliats, com ara Attilio Bulzamini o Curzio Bertozzi, visites que van ser perfectament documentades per informadors infiltrats en el moviment llibertari. Durant els anys trenta continuà amb la seva relació política, i també sentimental, amb Viera Caimmi (Wiera Caimmi Simoncelli). Fins al 1942, com a mínim, va estar constantment vigilat per les autoritats feixistes. Després de la II Guerra Mundial fou un dels principals atiadors de la reconstrucció del moviment anarquista a Cesenatico i a la Romanya, participant en tota casta de reunions i congressos de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) i enviant comunicats i articles a publicacions llibertàries (L'Aurora, Umanità Nova, etc.). Com a delegat del Grup de Cesenatico de la FAR, participà, moltes vegades amb Viera Caimmi, en nombroses reunions i congressos nacionals de la Federació Anarquista Italiana (FAI), com ara el II Congrés de Bolonya (16-20 de març de 1947), el III Congrés de Liorna (23-25 d'abril de 1949), el IV Congrés d'Ancona (8-10 de desembre de 1950), el Congrés Nacional Pro Víctimes Polítiques (Bolonya, 20 de maig de 1951), el V Congrés de Civitavecchia (19-20 de març de 1953), etc. En 1949 intentà, sense èxit a causa de qüestions econòmiques, amb Viera Caimmi i altres companys de Romanya, crear a Cesenatico una colònia infantil amb els fills dels companys. Vincenzo Simoncelli va morir el 17 de febrer de 1957 a Cesenatico (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Foto policíaca de Climent Aradas Farró (15 d'abril de 1914)

- Climent Aradas Farró: El 3 de setembre de 1890–algunes fonts citen 1891– neix a Banyoles (Pla d'Estany, Catalunya) l'anarquista Climent Llorenç Aradas Farró. Sos pares es deien Francesc Aradas i Lluïsa Farró. Paleta de professió, l'agost de 1912, fugint de la seva incorporació a files, passà a França. Va fer la seva declaració d'estrangeria el 29 d'agost de 1912 a Tesà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballava quatre mesos per al constructor Léon Marty. Posteriorment emigrà a Algèria, però el 16 d'abril de 1913 retornà a la metròpoli via Marsella (Provença, Occitània) procedent d'Orà. Treballà durant sis mesos per a Bazies, empresari de la construcció. La policia l'acusà d'estafar en el joc, juntament amb Josep Gispert i Pedro Marzo, alguns compatriotes. A començament de 1914 vivia a Sant Llorenç de la Salanca (Rosselló, Catalunya Nord), on treballava per un tal Joan Roig. L'abril de 1914 va ser fitxat com«anarquista militant molt perillós, capaç de cometre un atemptat» i segons la policia formava part d'un «comitè secret» encapçalat per Emmanuel Serra. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Simó Piera

- Simó Piera i Pagès: El 3 de setembre de 1892 neix al carrer Perill, número 4, del barri de Sants de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Simó Piera i Pagès. Només amb sis anys treballava venent escombres i ventalls a Sabadell, i més tard, en una impremta i de ferrer. El 1901 tornà a Barcelona, on treballarà en diversos oficis (vidre, pesca), i el 1902, amb només 10 anys, es va trobar en mig d'una càrrega de la Guàrdia Civil feia contra uns obrers vaguistes, la qual cosa el colpí profundament. Centrat en la feina de paleta definitivament, treballarà a Badalona, on militarà a l'ateneu llibertari de la ciutat, i a Barcelona. El 1908, amb només 16 anys, fou empresonat per primer cop quan formava part d'un comitè de propaganda per la vaga del Primer de Maig. En 1909 va participar en la Setmana Tràgica i va haver de fugir a França després del seu fracàs. El 1910 assistí al congrés, que convocat per Solidaritat Obrera, va decidir constituir la CNT, i a causa de la forta repressió que es desencadenà després de la vaga de setembre de 1911, es va veure obligat a exiliar-se a Tolosa de Llenguadoc. En aquest any de 1911 coneixerà Salvador Seguí, de qui serà un gran amic. En 1916, amb un gran prestigi entre els obrers, serà membre dels comitès de vaga de la construcció i en 1917, amb Salvador Seguí aÁngel Pestaña, en el de La Canadenca. En 1917 va defensar la necessitat d'un congrés sindical i la conveniència dels sindicats únics, per això va ser present el 1918 en el Congrés de Sants i fou president del SindicatÚnic de la Construcció entre 1918 i 1920. En 1919 va participar en el Congrés Sindicalista d'Amsterdam i en les reunions del Pro Comissió Mixta de Treball a Barcelona. Va exercir de moderador en l'assemblea general de la vaga de La Canadenca de la plaça de toros de Les Arenes de Barcelona el 19 de març de 1919. El desembre de 1919 fou representant del Sindicat de la Construcció de Barcelona en el Segon Congrés de la CNT a Madrid, on fou un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball és el Comunisme Llibertari. Es va declarar contrari a l'ingrés de la CNT en la III Internacional. Perseguit per ordre de Severiano Martínez Anido, se'n va anar de Barcelona i es va posar a treballar a Coma-ruga (El Vendrell). El 23 d'octubre de 1922 patí un atemptat a Sants per part de pistolers del Sindicat Lliure i després fou empresonat. Quan s'imposà la dictadura de Miguel Primo de Rivera, va haver d'exiliar-se a Besiers i a París entre 1924 i 1926. Tornà a Catalunya el 1926 i es va instal·lar a Sabadell, començant el seu camí vers el politicisme. El 1931 s'adherí a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i sense signar el «Manifest del Trenta» s'uní amb els homes de la CNT que propugnaven una activitat sindical independent de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va rebutjar el Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña. Durant la II República i la guerra civil no va exercir papers rellevants en la CNT i continuava afiliat a ERC. S'exilia a França a partir del 25 de gener de 1939, després a Santo Domingo i acabà resident a Veneçuela, on fou president del Centre Català de Caracas entre 1949 i 1950. El 1965 tornà a Catalunya. És autor del llibre Records i experiències d'un dirigent de la CNT (1975). Simó Piera i Pagès va morir el 14 d'agost de 1979 a Barcelona (Catalunya).

***

- Giovanni Bassoli: El 3 de setembre de 1893 neix a San Giacomo Roncole (Mirandola, Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Giovanni Bassoli, conegut com Giuvanin. Sos pares es deien Celso i Angela. En 1896 amb sa família es traslladà a Cividale (Mirandola, Emília-Romanya, Itàlia). Ben conegut com a anarquista per les autoritats, es guanyava la vida fent de peó. El febrer de 1920 va ser denunciat a les instàncies judicials de Mirandola per delicte de premsa a causa d'un article«violent i atiador de la revolta» aparegut en el setmanari de la Cambra del Treball Sindicalista La Bandiera Operaia. Amb Giuseppe Luppi, fou l'animador principal de la sucursal de la Mirandola de la Cambra del Treball Sindicalista de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). El març de 1920 la Prefectura de Milà (Llombardia, Itàlia) el definia com a un dels principals membres del Comitè Central de la Unió Sindical Italiana (USI) i relacionat amb Errico Malatesta. Bon orador i actiu propagandista, va fer una subscripció a favor del diari anarquista Umanità Nova. L'abril de 1923 va ser apallissat greument a Cividale per un escamot feixista comandat per Negrelli, home de confiança del jerarca Alberto Paltrinieri. Va ser agredit mentre anava a casa seva, amb porres i cops de peu al ventre, amb la manifesta intenció de matar-ho a l'acte, però des d'una granja propera dues dones d'avançada edat sortiren en la seva ajuda armades de forques. Sense adonar-se de la gravetat del seu estat, intentà arribar a casa pel seu peu amb la finalitat de no espantar sa vella mare, però va caure inconscient abans d'arribar-hi. Un setmana més tard, el 30 d'abril de 1923, Giovanni Bassoli va morir a la seva casa de Tramuschio (Mirandola, Emília-Romanya, Itàlia) a conseqüència de les greus ferides patides. El dia del funeral els feixistes envaïren la casa de Bassoli, plena de familiars i amics, i ultratjaren el cos del difunt amb insults i escopinades; més tard, quan el transport del cos al cementiri, els feixistes, amb el suport d'un esquadró de carrabiners a cavall, dispersaren el seguici fúnebre amb porres i cops de sabre. Deixà vídua, Carmelina Roveda, i un fill de 10 dies, que morí amb tres anys. En 1927 sa família emigrà a Màntua (Llombardia, Itàlia). L'1 de maig de 1946 s'inaugurà una làpida al cementiri de la Mirandola en el seu record.

Giovanni Bassoli (1893-1923)

***

Fioravante Moscadelli

- Fioravante Moscadelli: El 3 de setembre de 1893 neix a Empoli (Toscana, Itàlia) el sabater anarquista Fioravante Moscadelli. Son pare es deia Giovanni Moscadelli. Durant el Bienni Roig (1919-1920) s'acostà al moviment anarquista freqüentant els cercles subversius de la seva ciutat. Amb l'arribada del feixisme s'emigrà, primer a Alemanya i després a França, on continuà la seva militància política i per aquest motiu va ser inscrit en el registre de fronteres de la policia amb l'odre de detenció. Va estar constantment controlat per les autoritats fins a finals de 1943. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Iside Pallarès Mestre apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 28 d'abril de 1966

- Isidre Pallarès Mestre: El 3 de setembre de 1894 neix a Puigpelat (Alt Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Isidre Pallarès Mestre. Sos pares es deien Pau Pallarès i Rosa Mestre. Es guanyava la vida com a agricultor i barber. En els anys trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 fou membre del Comitè de Milícies Antifeixistes i president del Sindicat de Treballadors del Camp de la CNT local. Entre l'octubre de 1936 i el gener de 1937 fou regidor municipal, encarregat de la presidència de la Comissió de Guerra i de les confiscacions de les propietats urbanes en nom del Sindicat Cooperatiu d'Edificació. El gener de 1938 fou delegat al Ple Regional de Pagesos de la CNT celebrat a Barcelona (Catalunya). El novembre de 1938 es va reincorporar a l'Ajuntament en substitució d'un regidor que havia estat destinat al front. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En acabar la II Guerra Mundial, després d'un temps militant en la Federació Local de Sent Roman de Sarnon (Roergue, Occitània), s'establí a Millau, on ocupà càrrecs de responsabilitat en la CNT, com ara el de tresorer de la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Sa companya fou Teresa Solé. Després d'una llarga malaltia, Isidre Pallarès Mestre va morir el 8 de març de 1966 a Millau (Roergue, Occitània).

***

Alfredo Lusvardi

- Alfredo Lusvardi: El 3 de setembre de 1900 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el ferrer i paleta anarquista Alfredo Lusvardi. Sos pares es deien Giovanni Lusvardi i Maddalena Bertoni. Era membre d'una família nombrosa de germans anarquistes: Medardo (1897), Filippo (1899), Aldebrando (1902) i Bruno (1904). S'adherí al Circolo Giovanile Anarchico Comunista (CGAC, Cercle Juvenil Anarcocomunista) del barri de Madonnina de Mòdena. En aquest mateix grup també militava Vittorio Ascari i Aldo Gilioli, que posteriorment van ser condemnat per l'assassinat, el 21 de gener de 1921 a Mòdena, del feixista Mario Ruini. Encara que Alfredo i Filippo van ser sospitosos de l'homicidi de Ruini i del posterior tiroteig que tingué lloc durant els funerals d'aquest que causaren la mort d'altres dos feixistes, van ser alliberat per manca de proves. En 1924 la Comissaria de Policia de Mòdena el va definir com a «anarquista perillós i capaç d'accions», mentre que la Prefectura de Policia anotà que «durant l'agitació bolxevic en aquesta província desenvolupà molta activitat, però amb l'arribada del feixisme decidí no actuar i el juliol de 1922, amb un passaport en regla, es traslladà a França».  D'antuvi s'establí a Amiens (Picardia, França), després a Nancy (Lorena, França) i finalment a París, on trobà feina de paleta. A París es casà amb la francesa Françoise Budros. Va ser inscrit en el registre de fronteres i en el butlletí de recerca amb l'ordre de detenció. En 1934 una nota de la Prefectura de Policia de Mòdena informava que continuava militant en el moviment llibertari i antifeixista, mentre que un informe confidencial informava a la policia política que havia expressat«intencions d'atemptar contra les autoritats diplomàtiques consulars italianes i contra els dirigents feixistes de París». Detingut per la policia francesa, el novembre de 1940 va ser lliurat a les autoritats alemanyes, juntament amb son germà Filippo. Després de tres mesos a la presó parisenca de La Santé i 17 mesos en un camp de concentració nazi, ambdós van ser lliurats a les autoritats italianes. L'abril de 1942 la Comissió Provincial els va condemnar a dos anys de confinament a Pisticci (Basilicata, Itàlia). Gràcies a una reducció de la pena en un terç de la condemna, va ser alliberat i l'agost de 1943 arribà a Mòdena. Després de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943, amb sos germans Filippo i Bruno s'uní amb Albano Franchini i Aurelio Ferrari a la recerca de grups armats de la resistència als quals afegir-se. Arribaren a Coscogno (Pavullo nel Frignano, Emília-Romanya, Itàlia) i després d'uns dies amb la mare de Ferrari sense trobar-ne cap grup de resistència organitzada al qual agregar-se, retornaren a la ciutat. Després de la II Guerra Mundial tornà a instal·lar-se a París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Battista Saroglia

- Battista Saroglia: El 3 de setembre de 1904 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista, i resistent antifeixista, Battista Carlo Giuseppe Saroglia. Sos pares es deien Giacinto Saraglia i Angela Gaitanavi. Es guanyava la vida fent de mecànic i obrer matricer. Encalçat pels escamots feixistes, el 20 de setembre de 1929, sota el nom fals de Nino Marengo, emigrà a França. S'establí a Villeurbanne (Lió, Arpitània), on mantingué contactes amb els companys anarquistes torinesos, amb Luigi Bertoni de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i amb Giulio Bacconi de Marsella (Provença, Occitània). A Lió es mostrà força actiu dins de la petita comunitat d'exiliats llibertaris torinesos, de la qual formaven part Marcello Basso, Socrate Franchi, Mario Garello, Giovanni Matteozzi, Alvaro Pietrucci, Umberto Rossi, els germans Cesare i Tito Salvatori, i Gemisto Vallesi, a la qual s'afegiren més tard Luigi Ravenni i Marino Ripoli. Formà part, amb altres companys (Marcello Basso, Socrate Franchi, Mario Garello, Giovanni Matteozzi, Alvaro Pietrucci, Luigi Mario Ravenni, Marino Ripoli, Tito Salvadori i Gemisto Vallesti) del Cercle«Sacco i Vanzetti» de Lió, molt relacionat amb el grup ginebrí de Luigi Bertoni. Un dels seus germans petits, Giovanni Saroglia, obrer mecànic, també es va refugiar a la zona de Lió i a començament de la dècada dels trenta figurava en la llista de militants buscats per les autoritats feixistes. En 1934, quan ja tenia la nacionalitat francesa, Battista Saroglia intentà entrar amb passaport francès a Itàlia amb sa companya, Angiolina Chiavazza, també fitxada com a anarquista per la policia italiana, expatriada i també amb nacionalitat francesa, però les autoritats feixistes li van denegar l'entrada a la frontera de Moncenisio (Piemont, Itàlia). En 1937 el trobem com a voluntari de les Brigades Internacionals a Albacete (Castella, Espanya). Com a sergent de Metralladores de la IX Batalló de la XIV Brigada Mixta combaté a la Casa de Campo, Pozuelo, Boadilla del Monte, Mirabueno, Argante i Guadalajara, on fou delegat de Secció; també a Aragó i a la batalla de l'Ebre, on fou comissari del Servei Sanitari, com a responsable del Sector de Transportes d'Ambulàncies, de la XII Brigada«Garibaldi». El novembre de 1938 retornà a França. Durant l'Ocupació s'integrà en un grup del maquis, com a comandant del Batalló«Henri-Barbusse» (150 partisans) dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans), participant el 27 d'agost de 1944 en la insurrecció de Villeurbanne, que fou alliberada el 2 de setembre, i, amb una unitat del maquis d'Aiguebelette, en l'alliberament de Lió. Durant la postguerra destacà com a sindicalista i sembla que s'acostà al Partit Comunista Italià (PCI). Fou president del Comitè d'Assistència dels Italians (Co.as.it; actual Comitè dels Italians a l'Estranger de la Circumscripció Consular de Lió - Com.it.es), encarregat de defensar els drets dels immigrants italians, i creà a Lió l'associació«Garibaldini», que presidí. Battista Saroglia va morir el 8 d'agost de 1991 al seu domicili de Villeurbanne (Lió, Arpitània).

***

Alain Crosnier (1991)

- Alain Crosnier: El 3 de setembre de 1955 neix a París (França) el militant anarquista i sindicalista Alain Crosnier. En 1970, amb altres companys, fundà el Grup Anarquista de Propaganda i d'Acció Revolucionària (GAPAR), que reintegrà poc després Confrontació Anarquista (CA), grup que en 1971 s'havia escindit de la Federació Anarquista (FA). En 1976, quan CA es dissolgué, el grup partidari de l'organització, del qual era membre, creà l'Organització Combat Anarquista (OCA). Amb altres (Marco Candore, Charles Huard, etc.), s'integrà en Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), quan aquesta organització es fusionà en 1979 amb l'OCA. Participà activament en la lluita contra l'extrema dreta i en el suport als insubmisos dins de l'Exèrcit. També fou membre del grup «Els amics de la Comuna», dedicada a retre memòria de la Comuna de París. Durant nombrosos anys féu costat la lluita independentista del melanesis de Nova Caledònia mitjançant l'Association d'Information et Soutien aux Droits du Peuple Kanak (AISDPK, Associació d'Informació i Suport als Drets del Poble Canac). Participà en l'organització de les Trobades Internacionals sobre Pedagogia Llibertària, en manifestacions contra la primera guerra del Golf, en la lluita sindicalista de la Confederació General del Treball (CGT)–feia de funcionari de cadastres en la Direcció General d'Imposts– i en ocupacions d'habitatges buits amb Droit au Logement (DAL, Dret a l'Habitatge). Quan l'UTCL esdevingué l'organització Alternativa Llibertària (AL) en 1991, fou nomenat director del seu òrgan d'expressió Alternative Libertaire, lloc que ocupà fins a la seva mort. Alain Crosnier va morir el 16 de juny de 2005 a resultes d'una infecció pulmonar fulminant a l'Hospital de la Pitié-Salpêtrière de París (França).

Defuncions

Retrat de Hermann Jung

- Hermann Jung: El 3 de setembre de 1901 és assassinat a Londres (Anglaterra) l'internacionalista Hermann Francis Jung. Havia nascut el 13 d'octubre de 1836–alguns autors citen erròniament 1830– a Saint-Imier (Berna, Suïssa). Fou fill del lampista David Ludwig i d'Euphrosine Susanna Mesey. Després de fer els estudis primaris estudià rellotgeria a Saint-Imier. Participà en la Revolució alemanya de 1848. Cap al 1855 s'establí com a rellotger independent a Londres (Anglaterra). D'antuvi partidari de Karl Marx, formà part del sector dirigent de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) des de la seva fundació en 1864. Entre aquesta data i 1872 fou membre del Consell General de l'AIT i secretari de correspondència de la secció suïssa. Entre 1871 i 1872 exercí de caixer. A causa del seu poliglotisme va ser elegit president de diversos congressos de l'AIT –Ginebra (1866), Brussel·les (1868) i Basilea (1869)– i de la Conferència de Londres (1871). Fou col·laborador del periòdic internacionalistaL'Égalité. En 1872, després del Congrés de l'Haia, trencà amb el marxisme i amb el centralisme del Consell General de l'AIT i, fins al 1874, formà part del sector bakuninista del Consell Federal Britànic de la Internacional. Després milità en els sindicats anglesos i en el nou moviment obrer socialista. Hermann Jung va ser apunyalat de mort el 3  de setembre de 1901 a la seva joieria del barri de Clerkenwell de Londres (Anglaterra) per l'anarquista francès Marcel Fougeron, que volia robar-li per recaptar fons per al moviment llibertari. Fougeron, de 23 anys, va ser jutjat entre el 28 i el 29 d'octubre de 1901 a Londres; declarat culpable d'assassinat, va ser penjat el 19 de novembre de 1901 a la presó londinenca de Newgate. Els arxius de Jung es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Hermann Jung (1836-1901)

***

Notícia de la condemna de Félix Mato Payeta, i d'altres companys, apareguda en el diari madrileny El Sol del 28 de gener de 1934

- Félix Mato Payueta: El 3 de setembre de 1936és assassinat a Puente Cañas (Viana, Estella, Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Félix Mato Payueta. Havia nascut el 18 de maig de 1903 a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya). Sos pares es deien Ramón Mato i Antonia Payueta. Jornaler de professió, milità en el moviment anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament revolucionari anarquista de desembre de 1933 a San Vicente de Soncierra, va ser condemnat per un Tribunal d'Urgència a Logronyo (La Rioja, Espanya) a 10 anys i un dia de presó per «delicte contra la forma de govern». Capturat arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser assassinat el 3 de setembre de 1936 a Puente Cañas (Viana, Estella, Navarra). Sa companya fou Matea Apilánez Prado, amb qui tingué dos infants. Son germà major, Eugenio Mato Payueta, socialista, havia estat assassinat el 24 de juliol d'aquell any a San Vicente de la Soncierra.

***

Bartholomeus de Ligt

- Bartholomeus de Ligt:El 3 de setembre de 1938 mor a Nantes (Bretanya) l'antimilitarista i pacifista llibertari Bartholemeus de Ligt, Bart. Havia nascut el 17 de juliol de 1883 a Schalkwijk (Utrecht, Països Baixos). D'antuvi pastor protestant en una població del Brabant holandès, va manifestar la seva fe i les seves conviccions pacifistes en els seus sermons, però, en 1914, les seves incitacions a la desobediència en plena mobilització militarista són desautoritzades per la jerarquia i és bandejat de la seva parròquia i, per extensió, del seu domicili, per acabar finalment empresonat. D'aleshores, evolucionarà d'un pacifisme cristià a un antimilitarisme llibertari. Va participar en l'Associació Internacional Antimilitarista i en la Internacional dels Resistents a la Guerra. El 27 de juliol de 1924, a la Casa del Poble de l'Haia va ser un dels oradors –juntament amb Domela Nieuwenhuis, Rudolf Rocker, Emma Goldman, Pierre Ramus i altres–, en un míting d'aniversari dels vint anys de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista. Va ser també un dels fundadors de l'Associació dels Intel·lectuals Revolucionaris i de l'Oficina Internacional Antimilitarista, que va proposar en 1934 un«Pla de mobilització contra totes les guerres». En 1935 va publicar el seu manual de resistència passiva, The conquest of violence (La violència vençuda), que tindrà una gran influència sobre els pacifistes de parla anglesa.

Continua...

---

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 – La guerra de Cuba - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs, Ajuntament de sa Pobla)

--Weyler no sabia com sortir-ne. El suport de la població als combatents era total. Com fer-ho per acabar amb aquesta ajuda permanent? No va tenir altra idea que concentrar els pagesos en tancats enfilferrats envoltats de seccions especials d’infanteria. Creia, equivocadament, que d’aquesta forma seria més fàcil sortir a caçar els mambises. Però amb la idea de tancar els cubans dins aquestes grans presons l’únic que va aconseguir fou enfortir la voluntat de lluita dels que ens feien la guerra. Ningú no sabrà mai els milers de persones que moriren a causa de les disposicions del general Weyler! Qui en va portar el compte? Per a l’alt comandament espanyol els cubans no eren persones. Si morien de fam... a la fossa comuna! Res no importava als generals i oficials que ens comandaven en aquella tràgica aventura.

Volia anar a veure Jaume Cladera. Record que era un dia de primavera, lluminós, amb un blau immaculat i esclatant que convidava a sortir del despatx. Vaig dir a na Catalina que em preparàs la sotana d’anar per sa marjal. No volia embrutar-me els baixos amb la pols del camí o amb algun dels bassiots imprevists que resten per les dreceres dels horts quan el pagès acaba de regar el seu bocí de terra.

Era una sotana amb mig pam manco de llargària que les que utilitz per estar per casa o trescar pel poble. Na Catalina la va retallar i tornar a cosir com pertoca. Una mica vella pels anys, però útil per a caminar per camp i muntanya.

Sé que en Jaume em va veure de ben lluny. Una sotana negra enmig de la planura, sota el sol primaveral, no es pot amagar.

M’esperava assegut al pedrís de davant la caseta. Havia començat a carregar la pipa de canya i fang i em guaitava seriós, fumant amb tota tranquil·litat sota l’emparrat.

--Bon dia tengui, don Joan! --va ser el primer que em digué--.

Li vaig estrènyer la mà que m’oferia cordialment.

Romanguérem uns minuts en silenci gaudint del paisatge.

Érem asseguts al banc de pedra. La calma que ens envoltava afavoria la reflexió, el gaudir de la companyia de la natura.

Jo també callava encisat per la meravella que veia, lluny de la foscor de les capelles de l’església. Sota l’emparrat, una suau brisa primaveral feia l’estada paradisíaca: la flaire dels camps regats a primera hora dulcificava l’ambient. La bonior propiciava el moment exacte d’una oració per donar gràcies a Déu per tanta bellesa oferta als ulls dels homes. Em sentia en pau, lluny de les meves nits d’insomni pensant en el destí dels homes, navegant pels vells pergamins que parlaven de temps difícils per als albopassins, de llunyanes guerres i execucions.

Ara entenia a la perfecció l’amor per la bellesa del paisatge que ompl els poemes de Miquel Costa i Llobera! Com sent el meu amic coral cada un dels racons de la nostra terra!

Les preguntes s’acumulaven una rere l’altra Però a Mallorca no tot ha estat calma i placidesa. A Miquel Costa i Llobera li basta veure un pi del seu Formentor, la calma de Cala Murta, per fer-ne un poema immortal sense demanar-se res més. No li agrada aprofundir en els aspectes tèrbols i sagnants de la nostra història. Però jo em deman sovint com devia ser el paisatge en temps de les Germanies, quan la pagesia es revoltà contra els seus senyors naturals. Es distingiria des d’aquí el fumeral de l’església de Pollença cremant amb els seus habitants dins? Se sentirien els trons de canons, el soroll dels arcabussos en la vana provatura agermanada de conquerir Alcúdia? Just a dues passes d’aquí, prop de Crestatx els seguidors de Joanot Colom foren derrotats per les tropes de l’emperador i més enllà, guaitant cap a Muro, prop del torrent, a la planura de Son Fornari, es lliurà la batalla que rompré per sempre la columna vertebral de les forces revoltades contra la llei i l’orde.

--Vol saber el que em va passar a Cuba? És per això que ha vengut a veure’m? --em digué de sobte, tranquil--.

No calia mentir. Era cert. M’interessava saber noves de la seva vida, els motius perquè havia decidit romandre a la caseta, lluny del brogit del poble. Altres soldats que havien anat amb ell no feren el mateix quan tornaren. A poc a poc s’integraren novament a la vida d’Albopàs, i si patiren pel que havien vist allà procuraven no fer-ho coneixedor. N’hi havia que fins i tot feien acudits sobre els combats lliurats amb els mambises, explicaven com era de difícil conquerir una cubana, fos blanca, negra o mulata. La majoria no volia saber-ne res dels espanyols i els miraven amb altiu posat de menyspreu.

--Sí –li vaig contestar--. No vas errat. He vengut especialment fins a l’hort per saber-ne la teva versió. He llegit sovint cròniques de la guerra, però parlar-ne seriosament amb algú que va ser testimoni dels fets que narren les revistes i els llibres, m’interessa molt. No t’ho puc negar.

Jaume Cladera va tornar a carregar la pipa i, mirant a la immensitat del paisatge, talment parlàs amb les ombres d’un món invisible, va començar a parlar.

--Sovint no sé com vaig poder tornar. Ningú pot imaginar-se l’infern si no ha estat a Cuba. Els frondosos boscos tropicals, els aiguamolls traïdors, les trampes amb punxes que ens paraven els separatistes, tot plegat unit a la calor sufocant, la humitat, els mosquits, les llargues marxes forçades i la fam em feien veure que havíem caigut en una trampa mortal. Sortir de les casernes de les ciutats, avançar per aquells camins enfangats esperant un atac d’un moment a l’altre, era viure dins un somni dantesc.

Aturà de parlar alhora que acaronava el seu ca, en Moreno, única companyia del nostre conegut. Diuen, els que l’anaven a visitar, que les converses més llargues les feia amb en Moreno. Sovint el trobaven enraonant amb l’animal, explicant-li coses de la seva vida o de la feina a l’hort. Inseparables, el ca el seguia arreu on anàs, dòcil, obeint cada una de les seves indicacions.

--Moreno, descansa aquí, al costat, a l’ombra –li digué alhora que continuà amb la història sense deixar de mirar les muntanyes en direcció a Pollença amb accentuat posat de nostàlgia i tristor als ulls--.

--Weyler no sabia com sortir-ne. El suport de la població als combatents era total. Com fer-ho per acabar amb aquesta ajuda permanent? No va tenir altra idea que concentrar els pagesos en tancats enfilferrats envoltats de seccions especials d’infanteria. Creia, equivocadament, que d’aquesta forma seria més fàcil sortir a caçar els mambises. Però amb la idea de tancar els cubans dins aquestes grans presons l’únic que va aconseguir fou enfortir la voluntat de lluita dels que ens feien la guerra. Ningú no sabrà mai els milers de persones que moriren a causa de les disposicions del general Weyler! Qui en va portar el compte? Per a l’alt comandament espanyol els cubans no eren persones. Si morien de fam... a la fossa comuna! Res no importava als generals i oficials que ens comandaven en aquella tràgica aventura.

En Jaume fuma tranquil·lament, assaboreix les glopades del perniciós fum com aquell que gaudeix d’un plaer immens. La tossina l’interromp sovint. Sembla que abusa massa del tabac. Però Albopàs n’és un gran productor i l’exporta arreu d’Espanya. En Jaume en fa algunes anyades i sempre, després d’haver assecat les fulles al sol, en deixa un bon saquet pel propi consum i pels amics i coneguts que acudeixen a la caseta.

--Sí, és el tabac. No sé si un dia hi deixaré la pell. Ja sé que és un mal vici. Però no puc deixar de fumar. És superior a les meves forces! Ho he provat moltes vegades. Mai no ho he pogut aconseguir.

--Les instruccions que tenien els nostres oficials --continuà-- eren romandre al camp i anar en persecució dels sublevats. Però, què sabien aquells jovenets sortits de les acadèmies, el que era una lluita de guerrilles en territori desconegut? Alguns, com els soldats, morien de febres els primers dies; d’altres, els més covards, en constatar que allò no era una desfilada militar amb al·lotes que et tiren flors quan passen davant les tribunes, escrivien de seguida a qui coneguessin a recer del poder per a ser destinats a l’Havana o tornar a Espanya.

Ens enviaren a Aguitas, una remota posició perduda enmig de la selva, de difícil accés, ja que la major part de l’any estava envoltada pels mambises. Tan sols hi restaven setanta homes. Els altres havien mort a conseqüència de les febres, la fam i els atacs dels sublevats. Només hi restava un sergent manant aquelles desferres. Els oficials havien mort en el darrer combat. Altres havien desertat. Encara no sé com hi arribàrem! Havíem perdut quinze homes en el llarg viatge des de Matanzas. El perill no era solament l’atac directe, quan et trobaves enmig de la selva i atacaven, nus, salvatges, amb el matxet a la mà, cavalcant com a dimonis embogits, tallant els caps dels nostres soldats. El perill més evident t’esperava a la nit, mentre feies guàrdia rere els troncs que ens servien de defensa en aquella allunyada posició. Els mambises són també assenyats animals nocturns. Et vigilen des de la foscúria i la protecció que els ofereix la selva i, quan menys ho esperes, et llancen unes fletxetes enverinades mitjançant uns senzills tubs de canya. Encerten en el coll, a les mans, a les cames. En un moment ja has caigut a terra i mors enmig dels sofriments més esfereïdors.

En Moreno ens distreu per uns moments. Em mossega els baixos de la sotana i no hi ha forma de fer-li deixar la improvisada joguina. Pens si està gelós de l’atenció que em presta Jaume Cladera. Potser no vol que enraonem tant de temps. Segurament m’indica que marxi, que ja està bé de plàtica i que és hora de deixar tranquil l’amo. Finalment en Jaume aconsegueix que deixi de mossegar la sotana i, amb un gest imperatiu, el fa marxar a un racó des d’on mira amb mals ulls.

--Podríem estar parlant dies sencers –continua explicant-- i mai ningú que no hagi patit aquelles desgràcies podrà copsar el terror que ens dominava. Com resistir en aquelles condicions? Havíem pogut arribar al fortí per miracle. Qui sap si pensaven que era mes fàcil acabar amb nosaltres a força de fam i de por sense necessitat d’entrar en combat!

A la nit, els tambors no ens deixaven dormir; sonaven de forma implacable hora rere hora, sense descans. La selva s’omplia d'estranys càntics de significat indesxifrable per a nosaltres. Quins déus invocaven? No ho sabrem mai! La seva cultura no tenia res a veure amb l’espanyola, malgrat els anys de restar sota el domini de la corona.

Menjàvem pa amb cucs, restes del que quedava de les provisions enviades al destacament feia mesos. L’alt comandament instal·lat a l’Havana robava tot el que podia dels queviures. Hi hagué comandants que, mancats de cap moral, venien els fusells i les bales als nostres enemics! No parlem del menjar! Cues immenses de carros esperaven l’arribada dels vaixells enviats de Cadis i Cartagena, de Màlaga o Barcelona. Les capses amb llaunes de conserves, les bótes de vi desapareixien en minuts en direcció als magatzems secrets que tenien els especuladors. Res no feien les autoritats per aturar un desgavell que afectava igualment les medecines, l’alcohol per a+ les ferides, les benes... Amb la venda de tots aquests productes els oficials de Weyler vivien una vida de luxe, de luxúria. Abundaven els prostíbuls i els casinos, sempre plens de gom a gom per membres de l’exèrcit i la burocràcia de l’Estat.

Nosaltres no existíem per a l’alt comandament. Carn de canó barata! Un número en un paper a l’hora de parlar de les baixes que havíem tengut aquell dia. Què menjàvem? Les galetes d’Inca s’havien podrit. Així i tot les bullíem per a fer una sopa de supervivència. Sabedors de les nostres mancances, els rebels, amagats a la selva, torraven porcs senglars, aus de ploma, i la flaire d’aquelles menges ens feia enfollir.

Maleíem el destí que patíem. Ens sabíem condemnats sense possibilitat de fugida. Envoltats, lluny de tot remei humà, els més creients resaven el rosari de forma continuada, alhora que els altres escopíem al terra a l’espera de qualsevol atac sobtat dels fantasmes de la selva.

En Moreno continuava fitant-me amb posat de pocs amics. Sembla que la nostra conversa li havia desbordat la paciència. S’aixecava del racó on estava condemnat i feia provatures d’atacar de nou. Però es contenia pel gest que cada estona feina Jaume Cladera.

--Què hi feíem en aquell país llunyà, quins interessos defensàvem en terra tan inhòspita? Eren les preguntes que ens rosegaven per dins mentre esperàvem la mort. Era fàcil imaginar el destí final dels espanyols a Cuba. Centenars de guarnicions solitàries, perdudes a l’interior de les selves, a les serralades, a les planures sembrades de canya i tabac. Tanmateix era impossible vèncer un poble revoltat contra els dictats d’una metròpoli llunyana. Mancats de proveïments, sense saber quina tàctica emprar per derrotar l’enemic, l’agonia em què vivíem es perllongava durant mesos sense cap via de solució. Inútils els camps de concentració de Weyler, els presoners penjats a les places dels poblats, a les clarianes del bosc. Inefectiva l’arribada de noves reserves de carn de canó que es menjava la boscúria. Obscur reialme de serps i mosquits i dels cocodrils dels pantans que sovint havíem de travessar. Crits d’angoixa dia i nit. Morir sense extremunció. Univers del matxet que t’esperava a qualsevol entreforc de camí quan anaves a cercar aigua lluny del destacament.

La història s’allargà fins a mitjans horabaixa. Dinàrem d’un trempó sota l’emparrat, amb els ulls sempre vigilants d’en Moreno que, cansat de la conversa, finalment s’havia adormit damunt el sac que li servia de matalàs. Aquell dia vaig marxar de la caseta amb el cor encongit. Jaume Cladera no mentia. Notava que la seva història em produïa contradiccions. Em demanava què feia jo defensant les guerres de la monarquia des de la trona. Per quins motius no he parlat mai dels patiments dels soldats que morien a Filipines, el Rif, Cuba? Mentre des de la distància sentia els lladrucs del ca reflexionava sobre el meu paper en la vida. I si tenguessin raó les mares que no volien que els seus fills anassin a la guerra? I si els meus esforços per provar de salvar costums i tradicions només haguessin estat una mentida, una gran estafa ordida i planificada per a mantenir en calma els pagesos, barrar el pas a les seves justes peticions?

Quan vaig tornar a casa moments abans del rosari de les set, el cor em bategava com no ho havia fet mai.

1935 el Bloc Obrer i Camperol i l'Esquerra Comunista s'unifiquen en el POUM

El Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) va ser fundat a Barcelona, en plena clandestinitat, el 29 de setembre de 1935, sobre la base de la fusió del Bloc Obrer i Camperol i d'Esquerra Comunista. Entre els seus dirigents Joaquim Maurín, Andreu Nin, Jordi Arquer i Saltor, Pere Bonet i Cuito, Enric Adroher, Julián Gorkin, Juan Andrade, Albert Masó i Salvador Clop.

En el moment de la seva fundació el POUM tenia uns 8.000 militants i prop de 40.000 simpatitzants, i comptava amb una organització juvenil, la Joventut Comunista Ibèrica, que era ja bastant forta a Catalunya i el País Valencià, organització que anava a conèixer un ascens considerable alguns mesos després.

Es va convertir ràpidament el primer partit obrer de Catalunya. Després, amb relativa rapidesa, sobre la base de les posicions que ja tenia al País Valencià, Madrid, Astúries, Andalusia i Extremadura, es va anar estenent per tot l'Estat.

Prenent com pretext les Jornades de Maig de 1937, els consellers estrangers del PCE (Palmiro Togliatti, Stepanov, Ernő Gerő, Codovila, etc.) van començar per derrocar el govern de Francisco Largo Caballero, que s'havia oposat reiteradament a les seves exigències, i van obrir pas a la "fórmula de Negrín", que els oferia gairebé totes les garanties que Stalin reclamava per a prosseguir la seva "ajuda a la República Espanyola".

Eliminat Largo Caballero els objectius van ser la limitació dràstica de l'autonomia de Catalunya, la neutralització de la CNT i la destrucció del POUM, sota l'acusació de trotskisme.

De fet, Andreu Nin, un dels mes coneguts dirigents del POUM, va ser detingut per agents soviètics i assassinat prop de Madrid.

Contràriament al que han sostingut alguns historiadors, el POUM no va desaparèixer després del cop del 16 de juny de 1937. Al contrari, les organitzacions del POUM i de la Joventut Comunista Ibèrica es van mantenir en la clandestinitat fins a la fi de la guerra. La millor prova d'això són les seves publicacions, en particular La Batalla i Joventut Obrera, que es van publicar amb una regularitat sorprenent fins a maig de 1938, setmana després setmana, provocant la irritació pública dels dirigents del PCE, del PSUC i de les JSU.

Font: Wiquipèdia

Per saber-ne més:

Jordi Arquer: el marxisme nacional als anys trenta

marxist.org

Lectures recomanades: Cronologia del POUM: Primers anys de clandestinitat de Manel Alberich; El POUM durant la transició democràtica de Pelai Pagès (1998).

30 minuts - POUM: UNA VIDA PER LA UTOPIA

Fundación Andreu Nin

Web Llibertat.cat

Mallorca antifeixista: els hereus de la Federació Comunista Catalano-Balear, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).

En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.

Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).

La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou

La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i

La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.

L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.

Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)

Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.

L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)

L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.

L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.

"...reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los"

Com explicava (vegeu l'article "Els comunistes de les Illes I, publicat en aquest mateix blog), era molt difícil "sortir" a la fotografia perquè no participàvem en cap instància unitària amb partits fantasmals, opusdeistes, burgesos i/o franquistes reciclats. A part, l'OEC i altres partits consellistes teníem una concepció molt especial, i completament diferent a la de tots els altres partits d'esquerra, del que era el "partit" o "fer política". En el fons -i tots els exmilitants d'OEC ho poden confirmar- nosaltres lluitàvem per una nova manera d'intervenir en la societat. He contat en altres ocasions (L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, El Tall Editorial) que, més que practicar una política d'estricte proselitisme, el que ens interessava era estar enmig del poble, sense protagonisme de sigles, per tal d'anar elevant els nivells de consciència i d'organització autònoma de la classe obrera i el poble treballador. Érem, per tant, ben lluny del messianisme i el "consignisme" burocràtic dels grups que es creien -i es creuen!- detentors de la "Veritat" (inclòs el P"C"E carrillista).

Ben cert que no negàvem que el nostre objectiu estratègic era la consecució d'una societat comunista en la qual, desaparegudes les classes socials i l'Estat (forma d'opressió d'unes classes sobre d'altres), s'eliminarien les diferències de poder entre persones, entre nacions, etc, etc, i es passaria realment a l'exercici d'una autèntica llibertat. Enteníem que la classe obrera, tots els sectors explotats pel capitalisme, eren els més interessats en aquest objectiu igualitari. Per a nosaltres la lluita per a la transformació de la societat de classes només era possible si es basava en un projecte social, en un autèntic projecte de construcció del socialisme on el poder radicàs en les masses treballadores organitzades en Consells. És a dir, no res de democràcia delegada. La nostra concepció de la participació popular anava molt més enllà de la possibilitat d'exercir el dret al vot cada quatre anys; lluitàvem per un tipus de ciutadà capaç de dirigir ell mateix l'Estat sense necessitat d'intermediaris costosíssims.

Per l'autonomia obrera i la democràcia directa

Enfront de la delegació de poder que impulsava el reformisme, tant burgès com obrer, ens esforçàvem, com a tasca prioritària, per reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los. Per als comunistes d'OEC (i molts d'altres grups revolucionaris no reformistes) la democràcia obrera era una de les armes principals contra la política burgesa que, ja en aquella època, intentava -avui ja quasi ho ha aconseguit completament- dur la passivitat i l'individualisme al si dels sectors populars explotats pel capitalisme, com a forma d'allunyar-los de qualsevol possibilitat de decisió sobre el seu propi destí, delegant les possibles alternatives en els sindicats pactistes i en els partits electoralistes, en els polítics professionals que només lluiten per una bona poltrona al costat del poder i un bon sou que els allunyi del treball quotidià (i per altres privilegis molt més "sofisticats", com són, per exemple, les orgies que dirigents pretesament "socialistes" com Roldán es pagaven amb els nostres impostos).

L'autonomia obrera i la democràcia directa esdevenien, doncs, l'eix central de tota la intervenció dels comunistes illencs (OEC) i de la resta de les distintes nacions de l'Estat espanyol.

Aquest nou tipus de democràcia popular que portàvem diàriament a la pràctica (a fàbriques, barris, instituts, universitats, etc) en contra de l'opinió dels grups reformistes que només volien l'actual tipus de democràcia burgesa, es concretava en anar impulsant una estructura d'assemblees com a òrgans màxims de decisió dels treballadors, veïns, estudiants, pagesos (el que anomenàvem el Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari). Aquestes estructures flexibles i operatives de delegats obrers i d'altres sectors explotats pel capitalisme, elegits i revocables en tot moment (per tal d'impedir la consolidació d'una capa parasitària de polítics professionals que visquessin a costa del poble). Allunyat de les concepcions etapistes dels estalinistes (P"C"E i grupets afins) que dividien les lluites del poble en infinitat d'"etapes" per les quals forçosament s'havia de passar (primer la democràcia burgesa, després la democràcia popular avançada, després el socialisme, després...), nosaltres pensàvem que en el capitalisme actual l'enfrontament entre burgesia i classes i nacions oprimides es presentava obertament i definitivament, amb la qual cosa apareixia el socialisme, el poder dels treballadors, com a única solució real a la crisis de societat que ens plantejava la dictadura de la burgesia.

Era evident -i amb això també ens diferenciàvem dels partits molt més economicistes -tot i que nosaltres ho érem molt!- que pensàvem que tan sols la lluita per les reivindicacions concretes era "lluita de classes", oblidant els aspectes polítics, culturals, ideològics, etc, de la mateixa lluita de classes. Per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, l'enfrontament amb les diverses formes de dominació del capitalisme avançat, com dèiem abans, no podia donar-se parcel.lat, separat en els seus aspectes econòmics, polítics, ideològics o culturals. Aquell era un enfrontament global o indivisible que el poble treballador assumia en les seves lluites més avançades, perquè allò que de veritat es plantejava en aquells anys de la transició era la transformació de totes les relacions socials. El nostre concepte (en parlàrem en altres capítols) de Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari -"tots els oprimits amb la classe obrera, la classe obrera amb tots els oprimits"- era conseqüència d'aquesta teorització del bloc de classes populars objectivament anticapitalistes; i en la pràctica diària significava que s'havien d'assumir, i lluitar per acabar amb elles, tot tipus d'opressions específiques -especialment l'opressió de les nacions de l'Estat-, així com unificar els esforços dels joves, dones, els homosexuals i lesbianes, presos polítics, amb els interessos generals de la classe obrera i altres sectors populars.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 112-114.

Anarcoefemèrides del 4 de setembre

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de La Révolution Cosmopolite

- Surt La Révolution Cosmopolite: El 4 de setembre de 1886 surt a París (França) el primer número del setmanari La Révolution Cosmopolite. Journal révolutionnaire socialiste indépendant. En van ser responsables Charles Malato, Jean Pausader (Jacques Prolo) i Léon Ortiz (Léon Schiroky). D'aquesta publicació sortiren quatre números, l'últim el del 2-9 d'octubre de 1886. Posteriorment, entre març, sembla, de 1887 i maig, sembla, d'aquell any, en sortiren cinc números d'una nova sèrie (La Révolution Cosmopolite. Revue socialiste bi-mensuelle) en format revista, abans de ser denunciada per«incitació a l'assassinat i al pillatge», i prohibida. Hi van col·laborar Louis Besse, Cariolus, Cassius, Dansaert, A. Delcluse, Ch. Détrè, Platon E. Dracouli, Goetch, Alain Gouzien, Charles Malato, Men-Lite, Louise Michel, E. Odin, Léon Ortiz (Léon Schiroky), Jean Pausader (Jacques Prolo), Lucien Pemjean, Yves Plessis, Auguste Saint-Denis, Tennevin, Zirto, entre d'altres.

***

Capçalera del primer número de La Revancha

- Surt La Revancha: El 4 de setembre de 1893 surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número de La Revancha. Periódico comunista-anárquico. De periodicitat irregular, trobem textos d'A. Barceló, Paul Bernard, Joan Colom, Adrián del Valle Costa (Palmiro de Lidia), Pietr Kropotkin i Joan Montseny Carret. Obrí una subscripció a favor de la família de l'anarquista Paulí Pallàs Latorre, afusellat l'octubre d'aquell any. Es coneixen tres números, l'últim el 14 d'octubre de 1893.

***

Narciso Portas Ascanio (El Botxí de Montjuïc)

- Atemptat contra Narciso Portas: En arrencar la matinada del 4 de setembre de 1897 a Barcelona (Catalunya) Ramon Sempau atempta contra Narciso Portas Ascanio (El Botxí de Montjuïc), tinent de la Guàrdia Civil i cap de la policia judicial de la capital catalana, responsable de les tortures infligides als militants anarquistes detinguts durant el procés de Montjuïc. Portas, que anava acompanyat del subinspector de policia Teixidó, acabava de sortir d'una funció al Circ Eqüestre quan en arribar a la plaça Catalunya, poc abans de l'entrada de la Rambla, Ramon Sempau s'acostà i, després d'insultar-los, va disparar un revòlver contra els dos representants de l'autoritat, que ferits lleument iniciaren una persecució contra l'agressor i a la qual es va afegir poc després el cap d'ordre públic Plantada i diversos agents de policia. Finalment Sempau fou detingut a la cerveseria Gambrinus, a la planta baixa de l'Hotel Continental, i un cambrer del local resultà ferit durant el tiroteig. Jutjat militarment per un consell de guerra, Sempau fou condemnat per unanimitat a la pena de mort, però no existint conformitat entre el capità general i el seu auditor en l'apreciació de la justícia de la sentència, no va tenir caràcter executòria. Com que els liberals havia pujat al poder, el Consell de Ministres decretà que no podia ser jutjat per la jurisdicció militar. La jurisdicció civil ordinària, que aleshores funcionava per jurat, el declarà innocent i aquesta sentència es repetí en la instància al Suprem, per la qual cosa fou alliberat després de complir una condemna de dos mesos i un dia de presó per ús de nom fals. El procés judicial a Sempau va servir perquè tornés a sortir a la llum pública tot el procés de Montjuïc. L'advocat, periodista i republicà anarquitzant Ramon Sempau Barril –altres autors citen com a segon llinatge Nogués– havia nascut en 1871 a Barcelona i va estar relacionat amb els cercles literaris i intel·lectuals de finals de segle; formà part a partir de 1896 de la Colla del Foc Nou–juntament amb Pere Coromines, Jaume Brossa, Celestí Galcerán, Josep Roca, Bernat Rodríguez Serra i Ignasi Iglesias, entre d'altres– i de la redacció d'El Diluvio. En iniciar-se el procés de Montjuïc en 1896 hagué de fugir, per no ser processat per les seves crítiques a l'acció espanyola a Cuba, cap a França, on va demanar la nacionalitat gala i va romandre fins a l'any següent, que va tornar a Barcelona i atemptà contra Portas. En 1899 va publicar, amb Eduardo de Bray, El capitán Dreyfus. Un proceso célebre i en 1900 Los victimarios. Notas relativas al proceso de Montjuich. El maig de 1901 fou detingut arran de la vaga de tramviaires i tancat amb altres militants anarquistes (Teresa Claramunt, José López Montenegro, Leopold Bonafulla, etc.) a les bodegues del creuer «Pelayo», habilitat com a presó i ancorat al port de Barcelona. En 1902 publicà la novel·la Esclavas del oro. Trata de blancas i posteriorment col·laborà en la revista Occitània (Tolosa de Llenguadoc, 1905). També va traduir al castellà obres de diversos autors (Tolstoi, Mirbeau, etc.). Ramon Sempau va morir en 1909 a Barcelona (Catalunya).

Naixements

Victorine Brocher amb 79 anys

- Victorine Brocher: El 4 de setembre de 1839 neix a París (França), en una família radical, la militant internacionalista, communarde, anarquista i pedagoga Victorine Malenfant, més coneguda com Victorine Brocher o Victorine Brocher-Rouchy. Son pare, Pierre Malenfant, sabater republicà i francmaçó, es va veure obligat a exiliar-se en 1851 a Bèlgica. Des de finals de 1849 Victorine va viure amb sa mare a Orleans. Durant els anys cinquanta, s'implicà en activitats republicanes i socialistes. En 1861 es casà a Orleans a disgust amb el sabater Jean Rouchy, que havia participat en les guerres de Crimea i d'Itàlia i que acabava de llicenciar-se de la Guàrdia Imperial. L'any següent la parella s'instal·là a París i ella va haver de mantenir sa família com a costurera ja que son marit alcohòlic es passava totes els dies al bar. A París milità en diversos grups socialistes enquadrats en la Primera Internacional. Com a costurera s'adherí a la secció parisenca de la Internacional i en 1867 participà en la fundació d'una fleca i d'un magatzem en règim de cooperativa. Durant la Guerra francoprussiana, son marit lluità com a franctirador al Loira i ella s'enrolà com a infermera. Va perdre dos infants de curta edat i un tercer adoptat a un veí. Quan esclatà la Comuna de París va participar, amb son marit, en el «Batalló per la Defensa de la República» –Turcos de la Comuna, nom donat als tiradors algerians d'ençà de la guerra de Crimea– com a encarregada del menjador d'oficials i suboficials i després participà en els combats com a infermera durant la «Setmana Sagnant». Estigué molt lligada a Fränkel, Assi i Varlin. Després de la desfeta de la Comuna, aconseguí fugir a Suïssa i fou condemnada a mort en rebel·lia com a«petroliera» per haver participat en l'incendi del Tribunal de Comptes, però son marit fou detingut i empresonat dos anys a Belle-Isle per «portar l'uniforme dels insurrectes». De Suïssa marxà amb Marcelle Tinayre a Hongria, on va fer de mestra, i retornà després de l'alliberament de son marit. A Ginebra treballà com a brodadora en una fàbrica de sabates i fundà una cooperativa de calçat per ajudar els proscrits de la Comuna i els exiliats russos. Adherida a la bakuninista Federació del Jura i s'alia especialment amb els anarcocomunistes lionesos François Dumartheray i Antoine Perrare. Després de l'amnistia per alscommunards, retornà a París i freqüentà els cercles anarquistes, participant activament en el grup editor del periòdic La Révolution Sociale. En 1880 Malatesta serà detingut en la seva companyia i també freqüentarà Andrea Costa. Entre el 14 i el 19 de juliol de 1881 fou delegada pel Cercle d'Estudis Socials del VI Districte i dels Cercles Anarquistes dels XI i XX Districtes en el Congrés Socialrevolucionari Internacional de Londres, on conegué el lliurepensador Gustave Brocher, secretari del congrés, amb qui es casà en 1887 –son antic marit havia mort en 1885 foll–; adoptaren cinc infants orfes de communards i convertiren el seu domicili en refugi de nombrosos exiliats (francesos, italians, russos, etc.). El març de 1883 participà amb Louise Michel i Émile Pouget en la famosa manifestació de l'esplanada dels Invàlids. Membre de la Lliga Socialista a Londres, en 1890 farà de mestra a l'Escola Lliure creada per Louise Michel a Londres amb altres refugiats francesos i alemanys. En 1891 fundà amb Gustave Brocher una escola a Lausana. El gener de 1912 la parella marxà a Hongria i després a Croàcia i a Fiume, on van desenvolupar tasques educatives. A més de nombroses col·laboracions en diverses publicacions anarquistes (La Revolution Sociale, Le Cri du peuple, Le Drapeau Rouge, Le Drapeau Noir, L'Hydre Anarchiste, etc.), és autora, sota el nom de Victorine B..., del llibre Souvenirs d'une morte vivante, publicat en 1909 a Lausana amb un prefaci de Lucien Descaves, i que narra les seves memòries des de la Revolució de 1848 fins a la fi de la Comuna. Victorine Brocher va morir el 4 de novembre de 1921 a l'hospital cantonal de Lausana (Vaud, Suïssa), arran d'una operació de sinusitis. Manuscrits i papers seus es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

George Delaw i el seu ca Jap

- George Delaw: El 4 de setembre de 1871 neix a Sedan (Ardenes, França) el dibuixant i poeta anarquista Henri Georges Deleau, més conegut com Georges Delaw. Era el fill primogènit de Jean Hubert Deleau, fabricant i venedor de begudes, i Élise Camille Notaux. Va estar molt unit durant tota sa vida al també dibuixant Jules Depaquit (1869-1924). A Herbeumont (Ardenes belgues) realitzà recerques etnogràfiques i col·laborà en revistes regionalistes, com ara Revue d'Ardenne et d'Argonne, amb dibuixos i poemes. En 1893 marxà amb Depaquit a París i s'instal·laren a Montmartre, vivint la bohèmia i prenent part en publicacions humorístiques. Entre 1896 i 1934 col·laborà habitualment en Le Rire. El 24 d'octubre de 1900 es casà al XVIII Districte de París amb Hortense Marthe Renauld, de qui es va divorciar el 14 de desembre de 1921. A començaments del segle XX col·laborà regularment en el periòdic de Jean Grave Le Temps Nouveaux amb il·lustracions humorístiques. En 1905 publicà alguns d'aquests dibuixos en l'Album des Temps Nouveaux, juntament amb obres de P. Iribe, Walter Crane, Delannoy, Grandjouan, Jossot, Kupka, M. Luce, Rysselberghe, Steinlen, Van Dongen i altres. Durant la Gran Guerra lluità a Verdun. Els seus dibuixos il·lustraren obres de diversos autors (Anatole France, Francis Jammes, Jules Renard, Erckmann-Chatrian, Georges Ponsot, Charles Perrault, Hans Andersen, etc.) i publicacions diverses (Le Blagueur,Miousic, Journal du Chat Noir, La Grive, La Baïonnette, Le Figaró Illustré,La Vie Drôle, Sourire,Fantasio, Le Bon Vivant, etc.). També realitzà dibuixos infantils. Entre les seves obres podem destacar Les aventures de Til l'Espiegle (1890), La première année de collège d'Isidore Torticolle (1899), Contes de nourrice et histoires de brigands (1903), L'Ardenne qui s'en va (1905), Histoire mirobolante de Jean de la Lune (1906), Les coudes sur la table (1914), Les veillées du«Lapin Agile» (1919, en col·laboració), Berlingot et Décousu. Aventures de deux saltimbanques (1929), etc. A més de tot això, realitzà decorats per a obres teatrals, decoracions per a grans magatzems (Trois Quartiers, Galeries Lafayette, etc.) i Edmond Rostand li confiarà els decorats de la seva vila basca «Arnaga» amb dibuixos sobre els contes de Perrault. George Delaw va morir el 8 de desembre de 1938 en la indigència al seu domicili del XX Districte de París (França). Una col·lecció de cartes entre George Delaw i Jean Grave es troben dipositades a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París. Delaw influencià força el dibuixant català Joan Garcia Junceda.

***

Foto policíaca d'Émile Chauvin (1 de març de 1894)

-Émile Chauvin: El 4 de setembre de 1875 neix al IV Districte de París (França) l'anarquista Émile Guillaume Chauvin. Sos pares es deien Henri Joseph Chauvin, empleat de comerç, i Rekte Émilie Schermer.  Es guanyava la via com a empleat. L'estiu de 1893 viva al número 161 del carrer de Charenton, seu on amb altres companys (Bellot, Denéchere, Houchet, Renard, etc.), va editar, entre maig i juny de 1893, el periòdic parisenc La Lutte pour la Vie. Organe révolutionnaire indépendant. Posteriorment visqué a casa de sos pares, al número 7 del carrer Camille Desmoulins. Aquestúltim domicili va ser escorcollat per la policia a finals de febrer de 1894 i ell va ser detingut sota l'acusació d'«associació criminal» i fitxat l'1 de març d'aquell any com a anarquista. El març de 1896 es va refugiar a Anglaterra. El 18 de mai de 1899 es casà en el IV Districte de París amb Marie Chastang. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Antoine Gauzy (25 d'abril de 1912)

- Antoine Gauzy:El 4 de setembre de 1879 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista il·legalista, implicat en el cas de la Banda Bonnot, Antoine Scipion Gauzy. Instal·lat a París, va freqüentar el cercle anarcoindividualista editor del periòdic L'Anarchie i va rebre suport econòmic del militant anarcoindividualista Alfred Fromentin, conegut com l'anarquista milionari, que va esmerçar la seva important fortuna en el moviment anarquista. Establert amb els diners de Fromentin com a saldista i botiguer de novetats al suburbi parisenc d'Ivry-sur-Seine, va fer amistat amb Pierre Cardi, un comerciant anarquista cors. En aquesta època vivia amb Anna Uni (Nelly), jove anarquista de Nimes de 24 anys amb qui va tenir dos infants (Germinal i Mireille). Élie Monier (Simentoff), que va treballar al seu negoci –«La Halle Populaire» (Mercat Popular)–com a dependent, portarà Jules Bonnot, aleshores perseguit per la policia, però sense revelar la seva vertadera identitat. El 24 d'abril de 1912 va ser detingut Monier. Aquest mateix dia, el subdirector de la Seguretat, Jouin, va caure abatut per Jules Bonnot arran d'un escorcoll a la botiga de Gauzy; també va ser ferit greument l'inspector Colmar. Detingut immediatament, Gauzy va ser atacat per una gentada histèrica i va arribar amb la cara tumefacta davant Guichard, cap de la Seguretat, qui el va apallissà novament i l'amenaçà. Va ser acusat d'haver amagat a ca seva Bonnot, encara que ell va declarar que havia albergat un company de qui ignorava el seu nom. Susceptible de ser condemnat a la pena de mort, va ser jutjat amb els supervivents i còmplices de la banda. Nombrosos testimonis van declarar al seu favor, com ara Séverine, qui va defensar el dret d'asil i el periòdic La Guerra Sociale va fer campanya sobre aquest tema. El 27 de febrer de 1913, davant l'Audiència del Sena, va ser finalment condemnat a 18 mesos de presó per«encobriment de malfactors». Després de complir la major part de la pena en presó preventiva, va ser alliberat el 8 de juliol de 1913. Durant la Gran Guerra, el 6 d'agost de 1915 va ser declarat no apte per al servei i el març de 1916 encara mantenia aquesta categoria. Més tard, va ser ferit de bala per un expolicia sobre unes discrepàncies comercials, però sense que l'afer tingués res a veure amb política; va rebutjar denunciar l'agressor, ja que la delació era un fet repugnant entre anarquistes. El 24 d'abril de 1949 va assistir al banquet en honor del 77è aniversari del teòric anarcoindividualista Émile Armand. Va continuar fent feina com a comerciant de teixits d'ocasió. Antoine Gauzy va morir el 12 de juny de 1963 a Viry-Châtillon (Illa de França, França).

***

Notícia sobre la detenció d'Émile Cosmao apareguda en el diari d'Angers Le Petit Courrier del 7 de maig de 1905

-Émile Cosmao: El 4 de setembre de 1883 neix a Lambezéllec (Bretanya; actualment un barri de Brest, Bretanya) l'anarquista, sindicalista i antimilitaristaÉmile Georges Marius Cosmao. Es guanyava la vida com a obrer portuari a l'Arsenal de Toló (Provença, Occitània) i vivia al número 111 de la carretera de Marsella d'aquesta població. A començaments de segle era un dels membres més destacats del Sindicat d'Obrers del Port. El desembre de 1903, amb altres companys (Barthélemy, Marius Layet, Pastorino, Auguste Rémigi, Revest, etc.), crea el grup Joventut Intersindical (JI) de Toló, del qual va ser nomenat secretari general, i que mesos després prengué el nom de  Joventut Sindical (JS). En aquesta època era un dels corresponsals locals de Le Temps Nouveaux. Durant la primavera de 1904, en nom de la JS, llançà una subscripció a favor de Louise Michel, aleshores hospitalitzada per pneumònia a Toló, i pel maig aquesta subscripció havia recaptat 364,10 francs; Louise Michel va rebutjar aquesta ajuda i amb el seu acord aquests diners es repartiren entre Le Libertaire, Le Piopiou de l'Yonne i Le Temps Nouveaux. El 31 de desembre de 1904 presidí una conferència antimilitarista de Louise Michel i de Émile Girault a la Sala Casino de Toló, organitzada per l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), a la qual assistiren unes cinc-centes persones. El seu nom figurava en un llistat de l'AIA que l'octubre de 1905 havia estat segrestada per la policia al domicili de Victor Busquère. El 12 de març de 1905, amb altres companys (Victor Busquère, Émile Girault i Alfred Leblond), fou un dels oradors en el míting «À bas le tsar, vive la Révolution russe» (Fora el tsar, visca la Revolució russa) que es va celebrar a la Borsa del Treball de Toló, abans de fer una manifestació contra la violència policíaca organitzada per l'AIA en la qual participaren unes cinc-centes persones. Aleshores va ser fitxat com a anarquista i antimilitarista. Per la seva participació en la manifestació del Primer de Maig de 1905, on va portar la bandera negra encintada de vermell, el 5 de maig va ser detingut a l'Arsenal de Toló i acusat de «desordres i violències». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Maria Simonetti

- Maria Simonetti: El 4 de setembre de 1896 neix a Castellier d'Istria (Trieste; actual Kaštelir-Labinci, comtat d'Ístria, Croàcia) l'anarquista Maria Simonetti, que va fer servir el pseudònim Maria Carmi Melato. Sos pares es deien Giovanni Simonetti i Elena Ulianich. Segons la fitxa biogràfica de la Prefectura de Policia de Trieste, disposava d'«una cultura superior als estudis realitzats» i tenia un «caràcter irascible» i «una intel·ligència vivaç». Era la més activa de les germanes Simonetti, implicades totes de manera distinta en el moviment llibertari: Giuditta, que va estar present en la guerra civil espanyola; Elena (Etta), també coneguda pel nom del seu company Crosilla; i Eugenia (Lina), que l'agost de 1930 acompanyà Michele Schirru, que provinent dels Estats Units residia a París (França) abans d'anar a Roma (Itàlia) per atemptar contra Benito Mussolini. Maria Simonetti va estar molt implicada en les lluites socials durant la Gran Guerra a Trieste, especialment a les drassanes navals de San Marco, la major indústria local. Participà en l'incendi d'aquestes drassanes pels obrers en resposta a l'incendi de la Cambra del Treball provocat l'1 de març de 1921 per escamots feixistes. Uns dies més tard va ser detinguda i en el procés posterior, que jutjà 15 obrers, que foren tots absolts, va ser exonerada per un enginyer alemany a qui li havia salvat la vida durant els disturbis a les drassanes. El novembre de 1921 va ser denunciada per«ultratges a la seguretat pública». Segons la policia, formava part del «Fascio Femminile Comunista» (Fascio de Dones Comunistes), ocupant càrrecs de confiança, i on desenvolupava una intensa propaganda, especialment amb les dones, promovent «nombroses manifestacions extremistes». En 1925, amb un passaport fals, passà a França i s'establí a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França). El 12 de desembre de 1927 va ser detinguda a Versalles (Illa de França, França), amb sa germana Eugenia i tres companys (Riccardo Colombelli, Carlo Pietro Colombo i Senatore Ferlettig), sota l'acusació de formar part d'un grup subversiu dedicat al robatori de caixes fortes. A finals d'agost de 1928 va ser detinguda a Rueil (Illa de França, França), a instàncies del procurador reial de Lieja (Valònia), sota l'acusació de complicitat en l'atemptat comès el 13 d'agost d'aquell any en aquella ciutat a Senofonte Cestari, exanarquista i confident policíac, i posada a disposició de la policia de Versalles. El Govern belga demanà la seva extradició al seu homòleg francès, però aquesta extradició va ser finalment rebutjada l'octubre de 1928 gràcies a les gestions dels advocats Henry Torrès i Gérard Rosenthal. Aquell mateix mes va ser alliberada i, segons un informe confidencial, els anarquistes italians residents a París ho celebraren amb una festa en la qual ella«exhortà els companys a perseverar en la lluita i estar a punt per a venjar els companys morts per la causa». Entrà a fer feina com a empleada a les oficines del periòdic Rinascita Socialista, publicat per Filippo Turati, Claudio Treves i Pietro Nenni, i segons un informe confidencial, esdevingué amant de l'anarquista il·legalista Sante Pollastro. A París formà part del «Comitè Pro Víctimes Polítiques» (Angelo Damonti, Mario Mantovani, etc.). En 1930 emigrà als Estats Units on col·laborà activament amb el grup editor de L'Adunata dei Refrattari. Segons informacions policials, fou, amb Raffaele Schiavina, director d'aquest periòdic, un dels instigadors i organitzadors de l'atemptat frustrat de l'anarquista Michele Schirru contra Benito Mussolini. En aquestaèpoca fou companya de Memo, anarquista italià d'aquest grup que combatrà les tropes franquistes a Espanya. A finals de 1938 la policia feixista la controlà a West New York (Hudson, Nova Jersey, EUA), sempre compromesa en el moviment llibertari. En 1940 va rebre de l'anarquista Umberto Tommasini, internat al camp de concentració francès de Vernet juntament amb una centena de companys llibertaris, la sol·licitud d'ajuda econòmica per a la supervivència de molts de companys, italians i espanyols. Malgrat les diferències polítiques, el grup de L'Adunata dei Refrattari, envià a través d'ella una important suma de diners a Tommasini que utilitzà per ajudar els interns. Durant la postguerra viatja en diverses ocasions a Itàlia per fer costat el moviment llibertari. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Josep Daura Florenza apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'11 de setembre de 1984

- Josep Daura Florenza: El 4 de setembre de 1901 neix a Ascó (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Daura Florenza, conegut com El Tonelada. Sos pares es deien Antonio Daura i Rosa Florenza. A principis de gener de 1937 representà Ascó en el Congrés Regional de Camperols de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en l'elaboració del dictamen sobre harmonització del valor dels productes agrícoles en relació amb el cost de la seva producció. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i participà en la Resistència durant l'Ocupació nazi. Després de la II Guerra Mundial treballà de llenyataire, d'obrer agrícola i de picapedrer, alhora que militava en la CNT de l'exili. Sa companya fou Amparo Arnez. Josep Daura Florenza va morir el 8 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 9 de juliol– de 1984 a la Clínica Saint-Pierre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Necrològica de Francisco Zamora Vélez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 3 de desembre de 1972

- Francisco Zamora Vélez: El 4 de setembre de 1920 neix a Tallante (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Zamora Vélez. Sos pares es deien Leandro Zamora i Antonia Vélez. Quan tenia vuit anys emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya) on començà a militar de molt jovent en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant la guerra civil fou milicià en la«Columna Durruti» i participà en combats al front d'Aragó i en la defensa de Madrid (Espanya). En 1939 amb el triomf franquista passà a França i després de la II Guerra Mundial s'establí a Dinha (Provença, Occitània) i milità en la Federació Local de Sisteron (Provença, Occitània) de la CNT i en la Libre Pensée. Francisco Zamora Vélez va morir el 14 de juliol de 1972 a Dinha (Provença, Occitània) i fou enterrat tres dies després al cementiri de Sisteron. Sa companya fou Odile Marie Avenas.

***

Ivan Illich

- Ivan Illich: El 4 de setembre de 1926 neix a Viena (Àustria) el pensador llibertari crític de la societat moderna Ivan Illich. Nascut en el si d'una família de propietaris rurals, entre 1936 i 1941 va estudiar a les Escoles Pies de la capital austríaca, d'on va ser expulsat en aplicació de les lleis antisemites –son pare, croat catòlic, estava casat amb una jueva sefardita. Va acabar els estudis secundaris a Florència (Liceo Scientifico Leonardo da Vinci, 1942). Va cursar estudis de Ciències Naturals (especialitat de química orgànica i cristal·lografia) a la Universitat de Florència (1945-1947), alhora que es llicenciava en filosofia (1944-1947) i, més tard, en teologia (1947-1951) a la Universitat Gregoriana de Roma. Es va doctorar en Història a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Salzburg (1951), amb una tesi doctoral titulada The Philosophical and Methodological Dependence of Arnold Toynbee, que li va merèixer la qualificació summa cum laude. Illich havia estat escollit pel Vaticà per a la carrera diplomàtica, però va preferir exercir de capellà, i va ser nomenat pel cardenal Spellman vicari de l'església de l'Encarnació a Nova York, una parròquia freqüentada per feligresos d'ascendència irlandesa i porto-riquenya. L'any 1956 marxa de Nova York per fer-se càrrec del vicerectorat de la Universitat Catòlica de Santa Maria (Ponce, Puerto Rico). La seva relació amb aquesta universitat es va acabar per no estar d'acord amb la prohibició, feta pel bisbe de la diòcesi, de votar un governador favorable al control de la natalitat. De tornada a Nova York va fer de professor al Departament de Sociologia de la Universitat de Fordham (1960-1983) i alhora va participar en la fundació l'any 1961 del Centro Intercultural de Documentación a Cuernavaca (CIDOC), a Mèxic, del qual va ser director. Els seminaris organitzats al CIDOC (1961-1976) van convertir aquest centre en una veritable universitat informal, i van fer que es convertís de seguida en un indret on s'analitzaven els problemes del desenvolupament i un focus de difusió sobre alternatives a la societat tecnològica. El 1968, en topar amb la jerarquia eclesiàstica, el CIDOC es va secularitzar i Illich, poc temps després, va abandonar el sacerdoci (1969). Professor invitat a la Universitat de Kassel (Alemanya, 1979-1981); membre de l'Institut d'Estudis Avançats de Berlín (1981); regents professor a la Universitat de Califòrnia, Berkeley (1982); professor invitat a la Universitat de Marburg (Alemanya, 1983-1986), associat al Museu Nacional de Baviera en l'organització d'una gran exposició sobre la història del pelegrinatge a les cultures orientals i en el desenvolupament conceptual per un museu sobre la història de la idea de l'escolarització al Bayerisches Schulmuseum (1984); professor visitant al Pitzer College (Claremont, Califòrnia, 1984); membre invitat al College of Engineering de la Universitat de Califòrnia, Berkeley (1984); membre visitant a l'Institut d'Història Italogermànica a la Universitat de Trento (1985); membre de la junta de govern del Dallas Institute for the Humanities and Culture (1985); professor invitat d'humanitats i ciències al Departament de Filosofia de la Pennsylvania State University (a partir de 1986); professor invitat al programa de doctorat d'arquitectura a la University of Pennsylvania (a partir de 1990); titular de la càtedra Karl Jaspers de la Universitat d'Oldenburg (1990-1991); professor invitat a la Universitat de Bremen (a partir de 1991). Durant elsúltims anys va compaginar l'estada a Cuernavaca i a Bremen (Bremen, Alemanya), ciutat on va morir el 2 de desembre de 2002 d'un càncer a la cara que es va negar operar. El seus camps d'estudi crític abracen nombroses temes, sempre des del caire crític: educació sense escoles, desescolarització, medicina alternativa, ecologia política, lluita contra l'automòbil, antitecnicisme, crítica a l'industrialisme, antimonopolis, contra la productivitat capitalista, descreença, crítica de l'Església catòlica, corrupció eclesiàstica, etc. Va publicar desenes d'obres i centenars d'articles en revistes especialitzades, traduïdes a infinitats d'idiomes; gairebé totes les seves obres es poden trobar en anglès i en castellà. La tesis fonamental que alimenta totes aquestes obres afirma que cap de les institucions tradicionals de la societat industrial s'adequa a les necessitats reals del món actual, per la qual cosa és necessària una revisió de totes aquestes, començant per la que Ivan Illich considera la més perniciosa: l'escola; segons aquest radical pensador llibertari, l'educació pedagògica sostinguda institucionalment per l'escola tradicional s'ha convertit en una mercaderia mancada de valores ètics i concebudaúnicament com a un hàbil instrument per a la formació d'escolars utilitaristes i competitius.

Defuncions

Antonio Duria

- Antonio Duria: El 4 de setembre de 1937 mor a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Antonio Duria, també conegut com Il Signore di Foggi, per la seva aparença aristocràtica, i que va fer servir el pseudònim d'Antonio Dorini. Havia nascut el 13 de novembre de 1904 a Foggia (Pulla, Itàlia). Sos pares es deien Giovanni Duria i Carolina de Luca –un germà d'aquesta estava casat amb la germana de l'anarquista Michele Angiolillo. Fill d'una família obrera, que vivia en una cova al barri de Vico Fornello de Foggia, aconseguí acabar l'educació primària. De ben jovenet començà a treballar de barber i s'acostà al moviment llibertari, oposant-se immediatament a la violència feixista. En 1924 es relacionà amb Errico Malatesta i es va subscriure a Pensiero e Volontà i al periòdic anarquista italoamericà L'Adunata dei Refrattari. També mantingué correspondència amb llibertaris de l'estranger, com ara Luigi Bertoni. Entre el 4 d'octubre de 1924 i el 23 de maig de 1925 romangué a Torí (Piemont, Itàlia). Segons un informe policíac del 9 de desembre de 1925, que el qualifica de «comunista», era «perillós per a l'ordre públic» i devia ser«atentament vigilat». A mitjans dels anys vint, fugint de les contínues pallisses que patia a mans dels escamots feixistes, es va traslladar a Gènova (Ligúria, Itàlia), on treballà al barri de Rivarolo de barber i continuà militant en el moviment anarquista fent servir el pseudònim d'Antonio Dorini. Antonio Duria va morir el 4 de setembre de 1937 a l'Hospital Civil del barri de Sampierdarena de Gènova (Ligúria, Itàlia) arran d'una tuberculosi pulmonar accentuada per una condició física malmenada per les agressions feixistes. Deixà la companya embarassada, Maria Roncallo, amb una filla petita. L'11 de desembre de 2010, per iniciativa d'un grup de familiars i amics, que comptà amb el suport municipal, s'inaugurà una placa en marbre commemorativa a la seva casa natal. També, l'1 de juny de 2012, es dedicà amb el seu nom un carrer de Foggia.

Antonio Duria (1904-1937)

***

Bernat Pou Riera

- Bernat Pou Riera: El 4 de setembre de 1956 mor a París (França) el destacat anarquista i anarcosindicalista Bernat Pou i Riera, conegut com Bernat de Can Pastora i que va fer servir el pseudònim R. Bernard. Havia nascut en 1896 a Mancor de la Vall (Mallorca, Illes Balears). En 1903, quant només tenia set anys, sa família el va enviar a viure amb un oncle seu a Lió (Arpitània) on aquest tenia un magatzem de vins. En aquesta ciutat estudià en un col·legi paül i amb 16 anys entrà a treballar de cambrer, començant la seva militància sindicalista. Cap el 1916 va ser expulsat de França i es traslladà a Barcelona (Catalunya), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Pels matins treballava al Registre de Documents de l'Ajuntament de Barcelona i per les tardes al Port Franc amb l'enginyer Alexandre Sancho. En aquests anys fou íntim amic de Joan García Oliver, Jaume Rosquillas Magrinyà i Eusebi Carbó Carbó. En 1922 s'uní sentimentalment amb la tortosina Elòdia Subirats, amb qui tingué dos infants (Llibert i Pepita). En 1924 va ser nomenat secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i poc després hagué de passar a França i a Bèlgica fugint de la repressió. A França formà part de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE). De bell nou a Barcelona, en 1928 envià diners a la recol·lecta de fons pro presos socials organitzada per La Revista Blanca. En la dècada dels anys vint i trenta estiuejava al seu poble natal. L'estiu de 1930 va ser nomenat secretari general del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) i el juliol d'aquell any assistí a la Conferència Regional confederal, participant l'octubre en el Ple Regional. En aquesta època formà part de la comissió encarregada del periòdic Solidaridad Obrera i fou membre d'un Comitè Revolucionari (Àngel Samblancat, etc.) en el qual hi havia alguns militars (Ramón Franco, Alexandre Sancho, etc.). Afiliat al Sindicat de la Construcció, a conseqüència de les vagues d'aquest sector a Barcelona, va ser empresonat l'octubre de 1930 i al mes següent arran del fracàs de l'intent de cop d'Estat del capitan Fermín Galán Rodríguez. El novembre de 1930 va ser processat, amb Pere Foix Cases i Antoni Amador Obón, per un delicte de premsa arran d'haver publicat i repartit un pamflet on s'atacava l'autoritat. El gener de 1931, amb altres companys anarcosindicalistes, signà una carta adreçada als Comitès Confederals on protestava contra la inactivitat de la CNT i convidava els sindicalistes a engegar una campanya per a aconseguir la llibertat de Fermín Galán Rodríguez. En els anys republicans participà en activitats del grup republicà federal encapçalat per Abel Velilla Sarasola. Durant la Revolució espanyola treballà en l'Oficina de Propaganda de la CNT-FAI-FIJL, responsabilitzant-se de la ràdio confederal barcelonina i dirigint el Boletín de Informació CNT-FAI. També ocupà el càrrec de secretari del Ministeri de Propaganda de la II República espanyola. En aquests anys milità en la Secció de Periodistes del Sindicat de Professions Liberals de Barcelona de la CNT i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1938 representà la FAI en el míting a Barcelona del Primer de Maig i poc després va ser nomenat cap tècnic de la Secció de Premsa i Propaganda del Departament d'Instrucció Pública i Sanitat de la II República espanyola. Acompanya l'hindú Pandit Nehru, aleshores rebel contra el govern britànic, en la seva visita de suport a la República espanyola, així com a Emma Goldman en el seu viatge de suport a la Revolució espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a Bèlgica, ja que tenia prohibida l'entrada a França, i la seva dona va ser reclosa en un camp de concentració de Bordeus (Aquitània, França). Quan els alemanys envaïren Bèlgica, passà a França amb documentació falsa i s'instal·là al departament d'Òlt (Llenguadoc, Occitània). Entrà a formar part de la gestió de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), assistint als congressos de 1945 i 1947. En 1946 ocupà la secretaria del Comitè Regional de Lió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). L'agost de 1946, en el Ple Nacional de Regionals l'MLE celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat delegat per al subsecretariat d'Europa Occidental de l'AIT. En 1948, amb Renée Lamberet i Henri Bouyé, participà en la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars i el juliol d'aquest mateix any organitzà una gran exposició de cartells de la Revolució espanyola a la Sala Lancry de París. El febrer de 1949 representà el Brasil en la II Conferència Intercontinental de la CNT celebrada a Tolosa i aquell mateix any en una reunió a París va ser nomenat secretari de l'AIT. Durant els anys quaranta realitzà nombrosos mítings i conferències arreu de França (Dijon, Carcassona, Castres, Tolosa, L'Avelhanet, Sant-Etiève, Rive-de-Gier, Séchilienne, Lió, etc.). En 1951 representà l'AIT en el Ple Intercontinental. Es mantingué partidari del sector confederal seguidor de Frederica Montseny i Germinal Esgleas. El 10 de maig de 1953 parlà, amb Albert Camus i Nicolas Lazarevitch, en un gran míting anticolonialista, antiestalinista i antimaccarthista en defensa de les llibertats celebrat a la Borsa del Treball de Sant-Etiève. Sa companya durant l'exili fou la historiador llibertària Renée Lamberet, a qui ajudà molt en la seva tasca d'investigació sobre l'anarquisme. Traduí nombrosos textos i fullets del francès al castellà. Trobem articles seus en multitud de publicacions llibertàries, com ara Acción,Boletín de Información CNT-FAI, Cenit, CNT, Cultura Obrera, Cultura Proletaria,Fructidor, Guerra di Classe,A Plebe, El Productor, La Rambla de Catalunya, Syndikalismen,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Universo, etc. És autor d'Un año de conspiración (Antes de la República) (1933, amb Jaume Rosquillas Magrinyà), Realizaciones (1938), Del algodón a la retama (1938, amb altres) i Sangre de tribus (1939). Bernat Pou Riera va morir el 4 de setembre de 1956 a París (França) i fou enterrat a Brunoy (Illa de França, França) amb paraules de Frederica Montsey i Henri Bouyé.

Bernat Pou Riera (1896-1956)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 5 de setembre

Esdeveniments

Portada del primer número de Federación de Trabajadores

- Surt Federación de Trabajadores: El 5 de setembre de 1885 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic Federación de Trabajadores. Semanario Anárquico-Colectivista. Fou el portaveu de la Federació de Treballadors de la Regió Uruguaiana (FTRU). El responsable editorial va ser el sabater anarquista català Sacaries Rabassa (Zacarías Rabassa), membre de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT) que havia emigrat a l'Uruguai en els anys vuitanta. Mantenia una estreta col·laboració amb els moviments anarcocol·lectivistes ibèric, italià i francès i va reproduir articles de les seves publicacions (Bandera Social, Los Desheredados,L'Alarme, etc.). Distribuí a l'Uruguai el setmanari anarcocol·lectivista madrileny Bandera Social. Tractà temes sindicals del seu país i de l'estranger i aspectes«doctrinals». Publicà per lliuraments una traducció del text de Piotr Kropotkin «A los jóvenes». Els articles, generalment, es publicaren sense signar. En sortiren 13 números, l'últim el 21 de novembre de 1885. Posteriorment Zacarías Rabassa es passà a l'anarquisme comunista a Buenos Aires (Argentina).

***

El cadàver de Bravo Portillo a la Casa dels Socors del passeig de Gràcia

- Assassinat de Manuel Bravo Portillo: El 5 de setembre de 1919 a Barcelona (Catalunya) és assassinat per un escamot anarcosindicalista l'excomissari de policia, organitzador dels atemptats contra els sindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), figura clau de la lluita de l'Estat contra l'anarquisme, Manuel Bravo Portillo (o Brabo Portillo). Havia nascut en 1876 a l'illa de Guam (Les Mariannes, Micronèsia) i va viure a Filipines amb son pare, militar de professió. Va combatre els independentistes filipins a Cavite (1896) i va ser ascendit a tinent. Repatriat a la metròpoli per malaltia en 1897, va ingressar en el Ministeri d'Hisenda. Es va casar amb Remedios Montero, filla de militar. En 1908 va ingressar en l'acabat de crear Cos de Policia i va ascendir en un any a inspector en cap. Destinat a Barcelona a partir de 1909, es va mostrar contundent durant els fets de la Setmana Tràgica, i va ser condecorat i ascendit a comissari –el més jove d'Espanya. En aquestaèpoca ja va crear una xarxa de confidents amb la qual vigilava els cercles anarquistes i la delinqüència comú. Durant la Gran Guerra treballà per l'espionatge alemany a canvi de grans sumes de diners, organitzant un tràfic il·legal d'emigrants, realitzant negocis amb els baixos fons, etc. En 1918, amb el suport de la burgesia catalana, se li dóna el comandament de la Brigada Especial i declara la guerra als anarcosindicalistes (provocadors als mítings, bombes als locals sindicalistes per provocar-ne la clausura, detencions...), alhora que es dedica a negocis personals (estraperlo, espionatge, extorsió...). En aquest mateix 1918 participà en l'organització de l'assassinat de l'industrial Josep Albert Barret i Moner, que fabricava material de guerra per als aliats. Fou denunciat, amb proves concloents, per l'anarcosindicalista Ángel Pestaña des de les pàgines deSolidaridad Obrera i fou processat, condemnat, destituït i empresonat el juliol de 1918; però, alliberat després de tres mesos, va continuar al servei del capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch organitzant atemptats contra els sindicalistes de la CNT. Fou assassinat per un grup d'anarcosindicalistes radicals, encapçalat per Progreso Ródenas, en represàlia per l'assassinat de Pau Sabater i Lliró, president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT, del 18 de juliol de 1919. Quan a migdia es va saber que l'havien assassinat va haver festa grossa als barris obrers de Barcelona; la policia només va trobar al lloc de l'assassinat una gorra, nova, i cap barreteria la va voler reconèixer. Però la banda que havia organitzat Bravo Portillo no es va dissoldre, sinó que va actuar amb un nou cap, el baró de Köening.

Assassinat de Manuel Bravo Portillo (5 de setembre de 1919)

***

Cartell de l'acte

- Míting per Sacco i Vanzetti: El 5 de setembre de 1926 se celebren a Tucumán (Tucumán, Argentina) dos mítings de protesta per la llibertat dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti, condemnats a mort als Estats Units. Els actes van estar organitzats per l'Agrupació Llibertària d'Obrers Gastronòmics i la Federació Obrera Local de Tucumán de l'anarcosindicalista Federació Regional Obrera Argentina (FORA). El primer míting es realitzà al matí a la plaça Independència i el segon a la tarda a la plaça Lamadrid de Tucumán.

Naixements

Notícia sobre Honoré Scajola apareguda en el periòdic parisenc L'Anarchie del 15 de març de 1906

- Honoré Scajola: El 5 de setembre de 1864 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista i antimilitarista Joseph Honoré Bertin Scajola. Sos pares, emigrants italians, es deien Joseph Pierre Étienne Scajola, paleta, i Marguerite Louise Martino. Es guanyava la vida com a obrer al taller de torpedes de l'Arsenal de la Marina Nacional (drassanes dels vaixells de guerra) de Toló i vivia a l'Impasse Olivier del barri del Temple d'aquesta ciutat. Participà activament en les reunions obertes del Sindicat de l'Arsenal de la Marina Nacional de Toló. Segons el llistat requisat el 7 d'octubre de 1905 en un escorcoll del domicili de l'anarquista Victor Busquère era membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). El gener de 1906 fou un dels 31 signataris de la Secció de Toló de l'AIA del cartell Conscrits, on es feia una crida als soldats a deposar les armes, fet pel qual va ser fitxat per la policia com a propagandista anarquista antimilitarista. El març de 1906 fou tresorer del grup abstencionista que s'acabava de crear. Juntament amb la família Augery, Ernest Girault, Jean Goldsky, Émilie Lamotte, André Lorulot, Félix Malterre, Victorine Triboulet i altres, fou un dels fundadors, l'octubre de 1906, de la colònia comunista-anarquista de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) i de la Impremta Anarquista allà establerta on s'editava el periòdic L'Anarchie. En aquesta colònia es dedicà especialment a les feines a la granja. En 1906 fou un dels responsables de La Pensée Libre de Toló i col·laborà en La Révolte d'Alger (Algèria), on es mostrà partidari de l'amor lliure. En 1908 era un dels responsables del Sindicat d'Obrers del Port. Entre 1912 i 1913 col·laborà en Le Temps Nouveaux. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. 

***

Foto policíaca de Jean Cros (8 de març de 1894)

- Jean Cros:El 5 de setembre de 1874 neix a Mégrin (Masamet, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Jean Cros. Era el fill primogènit d'Augustin Cros, sastre, i de Rose Assemat, domèstica. Sastre com son pare, s'establí a París (França), on a principis de 1894 vivia al número 6 del carrer Feutrier; poc després es traslladà al número 11 del carrer Trois Frères. El 7 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 17 anarquistes –Michel Bellemans, Francis-Élie Bertho, Eugène Billot, Auguste Bordes, François Clidière, Jules-Paul Clouard, Edouard Degernier, Joseph Decker, Alfred Grugeau Nicolas de Liège, Louis-Joseph Marty, Benoît Morel, Camille Mermin, Peronne-Pellas, Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard Gandel), Charles Vallès–, en una operació policíaca molt violenta orquestrada pel comissari de policia Orsati i l'oficial de Pau de la III Brigada d'Investigació Fédée al cabaret que havia regentat l'anarquista Louis Duprat, aleshores fugit a Londres (Anglaterra), al número 11 del carrer Ramey de París, lloc de reunió del moviment llibertari. L'escorcoll de casa seva, al número 11 del carrer Trois Frères, on vivia amb Louis Marty, no donà cap resultat. L'11 de març va ser posat en llibertat i el 27 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. L'1 de febrer de 1899 es casà a Masamet (Llenguadoc, Occitània) amb Rose-Marguerite Lapeyre. En aquesta època vivia a casa dels pares a Négrin. Jean Cros va morir el 25 de gener de 1960 a Castres (Llenguadoc, Occitània).

***

Arnaldo Cavallazzi (ca. 1907)

- Arnaldo Cavallazzi: El 5 de setembre de 1878 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el tipògraf anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Arnaldo Cavallazzi. Sos pares es deien Raffaele Cavallazzi, destacat tipògraf anarquista, i Maria Contoli, filla d'una família d'intel·lectuals (mossens, historiadors, escriptors, etc.) molt coneguda. Ben aviat, seguint les passes de son pare, s'integrà en el moviment anarquista del seu poble, com també farà son germà petit Ribelle. Freqüentà l'Escola Tècnica de Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) i adquirí una formació política autodidacta mitjançant la lectura de llibres i periòdics llibertaris. El 18 de març de 1897 s'enrolà voluntari en l'exèrcit i va ser enviat al 78 Regiment d'Infanteria, aconseguint el grau de caporal major i llicenciant-se el 13 de setembre de 1899. De bell nou a Castel Bolognese obrí la Tipografia Cavallazzi, que serà gestionada per diversos membres de sa família en els anys següents. També començà la seva activitat política, arribant a ser un dels anarquistes més destacats de la seva generació, mantenint correspondència amb el moviment anarquista d'arreu Romanya. Fou corresponsal dels periòdics Combattiamo, de Gènova (Ligúria, Itàlia), i L'Agitazione, d'Ancona (Marques, Itàlia), i rebia periòdics, fullets, circulars i impresos anarquistes de la resta d'Itàlia i de l'estranger. En 1900 participà en totes les reunions clandestines organitzades pel moviment anarquista local i en les organitzades per la Lliga dels Partits Populars (LPP). Cap a finals de 1900, arran del clima repressiu desencadenat a conseqüència del magnicidi de Gaetano Bresci en la persona del rei Humbert I d'Itàlia, va ser encausat, amb son pare i la resta de militants del Grup Socialista-Anarquista de Castel Bolognese, pel delicte d'«associació sediciosa». El 4 de desembre de 1900 va ser jutjat pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) i absolt, com la resta de companys, per manca de proves. El 24 de novembre de 1901 edità en la seva impremta el pamfletFoglio di Propaganda socialista-anarchica (Full de Propaganda socialista-anarquista). En els anys posteriors patí algunes denúncies i processos. Durant la nit del 22 d'octubre de 1905 fou detingut, juntament amb altres companys, entre ells son pare, son germà Ribelle i Armando Borghi, per protestar contra el delegat de la Seguretat Pública de Castel Bolognese, que havia prohibit un acte públic a càrrec de l'orador republicà Pirro Gualtieri de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). L'endemà, mentre els arrestats eren portats a la presó de Faenza, Raffaele i Arnaldo, juntament amb Armando Borghi i Gualtieri mateix, aconseguiren fugir espectacularment del carro a cavalls que els transportava. Posteriorment, en el judici del 23 de novembre d'aquell any, el Tribunal de Ravenna el condemnà a 25 dies de presó i a 83 lires de multa. En aquesta època col·laborà en L'Aurora, de Ravenna, que s'havia fundat en 1904. El 20 d'octubre de 1907 presidí el Congrés Regional Anarquista celebrat a Castel Bolognese. En aquests anys també participà activament en la vida sindical de la seva ciutat i en 1907 esdevingué president de la Lliga de Resistència dels Jornalers, que s'havia creat el juny de 1906, i de la qual va ser un dels seus majors impulsors. A principis de 1908 va ser nomenat president, secretari i tresorer de la Lliga de Paletes, majoritàriament anarquista. També assumí la vicepresidència, i després la presidència, del Cos de Bombers Voluntaris, fundat el gener de 1909 a Castel Bolognese i que fou dissolt pel feixisme. Entre 1907 i 1909 deixà la seva impremta a mans de son germà i creà la seva pròpia empresa de la construcció, esdevenint una de les més importants del país, arribant a tenir una vintena de treballadors. En aquesta època es casà i tindrà tres fills. Entrà a formar part de comissions públiques municipals, amb un intent de solucionar els problemes de la seva ciutat. En 1911, amb l'anarquista Oreste Zanelli, fou membre de la Comissió Municipal d'Higiene. En 1914 s'oposà a la intervenció italiana en la Gran Guerra i per la seva participació en els fets revolucionaris de la «Settimana Rossa» (Setmana Roja), de juny de 1914, va ser empresonat un temps. El 8 de maig de 1915 va ser cridat a files, organitzat una important propaganda antibel·licista i manifestacions contra la guerra. Obligat a partir al front, va ser integrat en el 133 Batalló de la Milícia Territorial de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i el 23 de gener de 1919 va ser llicenciat amb el grau de sergent major, promogut i condecorat per haver salvat ferits. Durant la immediata postguerra treballà gratuïtament pels desocupats, assessorant-los al local de l'Oficina Tècnica Municipal sobre com inscriure's i com rebre el subsidi. L'arribada d'una nova generació de militants anarquistes va fer que el moviment es dividís generacionalment entre els joves i els grans i ell encapçalà el segon grup, mentre Nello Gravini encapçalà el primer. Ambdós participaren com a delegats en els congressos anarquistes realitzats a Emília-Romanya i entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 presidí el Congrés Nacional de la Unió Anarquista Italiana (UAI), celebrat a Bolonya. L'arribada del feixisme donà lloc a agressions i persecucions contra tots els grups opositors. El 15 d'octubre de 1922, durant una manifestació de veterans de guerra, va ser acusat d'ofendre la bandera local de la Secció de Combatents i es va veure obligat a fugir del país un temps per mor als atacs feixistes. Després de l'arribada al poder de Benito Mussolini, patí nombrosos escorcolls domiciliaris per part dels carrabiners a instàncies dels feixistes locals, a raó d'un setmanal o quinzenal, durant sis o set anys, fins el 1929. També va patir algunes agressions per part d'escamots feixistes orquestrades per un veí seu, cap de la milícia, que li tenia especial animadversió. En 1927 va ser detingut, juntament amb una vintena d'anarquistes i socialistes, arran de l'atemptat que patí el capitós feixista Ettore Muti a Ravenna. Aquests detinguts van ser alliberats en petits grups les setmanes següents, però ell i altres cinc companys, van rebre l'advertència que serien detinguts i empresonats immediatament a la mínima infracció. Aquesta advertència no va ser revocada fins el juny de 1929, però així i tot va ser vigilat estretament fins la caiguda del feixisme. Després de l'Armistici entre Itàlia i les forces armades aliades (8 de setembre de 1943), col·laborà clandestinament en el grup animat pel Pare Somoggia, monjo caputxí que ajudava els necessitats, els fugats dels camps de concentració, els perseguits polítics i els insubmisos a l'exèrcit, facilitant-los refugi i roba, fet pel qual el religiós va ser detingut arran de la delació d'un espia. En l'últim any de la guerra, sobretot durant l'hivern de 1944 i 1945, quan el front s'establí al riu Senio i els alemanys prengueren com a ostatge la població civil impedint l'evacuació, demostrà la seva capacitat de sacrifici i ajuda vers els perseguits en perill. Entre el 30 de novembre de 1944 i el 15 de maig de 1945, creà i dirigí un grup de socors enquadrat en la Unió Nacional de Protecció Antiaèria (UNPA), que socorria els ferits que sortien de les runes dels bombardeigs i enterrava els morts, apagant els incendis i evitant l'enfonsament dels edificis. En aquests serveis va ser ferit en un peu per un tros de metralla. També salvà de la total destrucció l'Arxiu Municipal i un fresc de la Mare de Déu del segle XVI de l'església de Sant Sebastià, que patí un bombardeig. Participà en la reunió del Comitè Ciutadà i posteriorment en el Consell Municipal, organisme creat l'1 de gener de 1945 pels grups antifeixistes de la ciutat amb la finalitat de garantir l'ordre púbic i afrontar les necessitats populars, assumint personalment la responsabilitat de la sanitat, l'assistència i el racionament de la població. El 4 de gener de 1945, per iniciativa seva i amb el consentiment del Consell Municipal, malgrat la seva avançada edat, viatjà a peu, sota els bombardeigs, fins a Bolonya per sol·licitar que Castel Bolognese, població aïllada de la resta de la província de Ravenna pel front, fos agregada a aquella província per poder participar en la distribució de queviures i de medicaments, empresa que fou un èxit. Després de la II Guerra Mundial, representà els llibertaris en el nou Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) unificat creat el 30 d'abril de 1945 i participà activament en el rellançament del moviment anarquista, prenent part en les activitats del Grup Anarquista de la localitat i establint contacte amb altres companys de Romanya. Arnaldo Cavallazzi va morir l'11 de maig de 1946 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) i el 5 d'octubre de 1947 se li atorgà la Medalla de Plata al Valor Civil en la seva memòria, reconeixent la seva tasca en pro de la població civil durant la fase final de la guerra. Una avinguda de Catel Bolognese porta el seu nom.

Arnaldo Cavallazzi (1878-1946)

***

Emma Neri

- Emma Neri: El 5 de setembre de 1897 neix a Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) la mestra anarquista Emma Neri. Sos pares es deien Eligio Neri, comptable afiliat al socialista Partito dei Lavoratori Italiani (PLI, Partit dels Treballadors Italians), i Elvira Della Bella, mestra de primària. La situació familiar li va permetre estudiar magisteri i aconseguí graduar-se com a mestra d'educació elemental. Després va fer un curs a la Universitat de Bolonya i obtingué el títol de direcció didàctica, però s'estimà més ensenyar com a mestra per estar contacte directe amb els alumnes. Ja de joveneta s'adherí als ideals socialistes revolucionaris d'Andrea Costa heretats de son pare. Després de fer classes a diverses escoles de la zona de Cesena i de Forlì, en 1921 aconseguí una plaça docent a l'escola elemental de Castel Bolognese, feu important del moviment àcrata d'Emília-Romanya. En aquesta localitat conegué l'anarquista Nello Garavini, que esdevingué son company i la introduí en el pensament llibertari. La unió lliure es formalitzà el 4 de juny de 1923 amb un matrimoni civil. En 1924, arran de l'assassinat del polític socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista, la parella es traslladà a Milà, on es lliurà a la lluita contra el règim mussolinià. El 19 d'octubre de 1924 nasqué Giordana Libera, l'única filla de la parella, que també es decantà pel pensament llibertari. Durant els dos anys que visqueren i militaren a Milà es relacionaren amb els cercles llibertaris de la ciutat (Angelo Damonti, Mario Mantovani, Fioravante Meniconi, Leda Rafanelli, Ettore Molinari, Nella Giacomelli, Carlo Monanni, Umberto Mincigrucci, etc.) i van fer especial amistat amb Carlo Molaschi i sa companya Maria Rossi. En 1926, fugint de la persecució feixista, Neri i Garavini emigraren al Brasil i s'establiren a Rio de Janeiro. En els primers anys d'aquest exili, que durarà vint anys, van passar-les ben magres i van haver de fer tota casta de feines per a sobreviure, fins que van aconseguir una certa estabilitat econòmica. Malgrat els règims dictatorials brasilers, pogueren desenvolupar la seva tasca revolucionària i antifeixista, relacionant-se amb els moviments anarquistes brasiler, italià i mundial. Van participar activament en la Lliga Anticlerical, fundada i promoguda per l'anarquista José Oiticica. Mantingueren una estreta amistat amb la família Fabbri, primer amb Luigi fins a la seva mort en 1935 i després amb sa filla Luce. També van ser molt amics de Libero Battistelli, advocat republicà bolonyès i membre del moviment antifeixista «Giustizia e Libertà», i de sa companya Enrichetta, ambdós també exiliats al Brasil –Battistelli morirà el 22 de juny de 1937 lluitant contra les tropes franquistes al front d'Osca (Aragó, Espanya) durant la guerra civil. En 1930, en ocasió de l'Expedició Aeronàutica Transatlàntica d'Italo Balbo, ministre feixista de l'Aviació, difongueren pamflets antifeixistes als principals carrers de Rio de Janeiro, on s'acusava Balbo i el seu esquadró de l'assassinat del capellà antifeixista Don Giovanni Minzoni en 1923 a Argenta. Poc després d'aquesta acció, Neri va ser acomiadada de la seva plaça de professora a l'Escola Italiana de la «Societat Dante Alighieri», aleshores ja sota control de les autoritats feixistes. Entre 1933 i 1942 Garavini portà la llibreria «Minha Livraria», lloc de trobada i de discussió de tota l'esquerra de Rio de Janeiro, la qual va ser escorcollada policialment en nombroses ocasions. Durant un temps a la llibreria es realitzà una activitat editorial destacable, amb publicació d'obres de cultura politicosocial i de literatura. En 1947 la parella retornà definitivament a Itàlia i s'instal·là a Castel Bolognese, reprenent les velles amistats i reorganitzant el moviment llibertari de la localitat. Adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), participà en nombrosos congressos i reunions d'aquesta organització i l'estiu de 1968 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Carrara, constitutiu de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA). Emma Neri va morir el 2 de febrer de 1978 en un hospital d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) on feia uns mesos havia ingressat. El seu arxiu personal, i el del seu company, es troba dipositat a la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese.

Emma Neri (1897-1978)

Nello Garavini (1899-1985)

***

Necrològica de Tomás Samitier Uruen apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de gener de 1981

- Tomás Samitier Uruen: El 5 de setembre de 1900 neix a Riglos (Las Peñas de Riglos, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Samitier Uruen. Amb 10 anys ja treballava de pastor i quan en tenia 14 entrà a fer feina en una fàbrica de carbur a La Peña (Las Peñas de Riglos, Osca, Aragó, Espanya). En 1925 treballava al ferrocarril, ja com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Traslladat a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) com a guardabarrera, l'octubre de 1935 va ser detingut amb altres companys i tancat, amb Julio Benesenes, Emilio Fonts i Manuel Segura a la presó de Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). El cop militar feixista de juliol de 1936 li agafà a Zuera i s'enrolà com a milicià al front. Mentrestant, sa sogra, Dolores de la Torre García, i sos germans Pedro i Maximiliana van ser afusellats pels franquistes. Sa companya, Teresa Arroyos de la Torre, va ser detinguda i empresonada a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) i no pogué reunir-se amb ella fins el 1938. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà amb sa companya a França, on patí els camps de concentració. Després treballà en la construcció de la pressa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània), on en 1946 entrà en contacte amb la CNT, responsabilitzant-se de les relacions de la tendència«ortodoxa» d'aquesta organització. Cap el 1950 es traslladà a Pont-de-Salars (l'Avairon, Occitània) i finalment s'establí a Millau (Roergue, Occitània), sempre militant en la CNT. Formà part de la Regional Núm. 3 de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). L'estiu de 1977, amb la salut ja molt malmenada, retornà a la Península i l'any següent s'instal·là a Zuera. Son fill, Floreal Samitier Arroyos, també fou un destacat militant anarcosindicalista. Tomás Samitier Uruen va morir el 17 de juliol de 1980 a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) i fou enterrant l'endemà, en el primer enterrament civil d'aquesta localitat que es realitzà després del franquisme.

***

Ramón Radigales Marsol

- Ramón Radigales Marsol: El 5 de setembre de 1910 neix a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Radigales Marsol. Era fill d'una família camperola nombrosa. Es guanyava la vida fent de pagès i fou un dels primers afiliats al Sindicat Únic d'Esplucs de la Confederació Nacional del Treball (CNT) arran de la seva creació en 1931 amb la proclamació de la II República espanyola. El juny d'aquest any va ser nomenat president del Comitè de Vaga durant un moviment reivindicatiu que proclamà la vaga general arreu del municipi. Durant la revolució fou secretari de la col·lectivitat agrícola que es creà amb la gran propietat del terratinent Pérez a Vensilló (Osca, Aragó, Espanya). Posteriorment marxà cap el front i al final de la guerra fou capturat per l'exèrcit franquista al front de l'Ebre. Tancat i torturat a Pamplona (Navarra), va ser jutjat en consell de guerra acusat d'haver matat una trentena de dretans i d'haver malbaratat centenars de vagons de cereals de la col·lectivitat; condemnat a mort, la pena va ser condemnada per un llarg empresonament. Cap el 1949 va ser posat en llibertat provisional i l'any següent, fugint de la repressió, creuà els Pirineus després d'haver subornat amb 1.000 pessetes un agent de fronteres franquista. A França milità en la CNT de l'exili i treballà com a obrer agrícola en diverses propietats aquitanes fins a la seva hospitalització en diverses clíniques. Visqué a Samadèth (Aquitània, Occitània) amb sa companya, Emília Bastida Fontán, amb qui tingué dues filles i que finà en 1986. Després passà a viure amb sa filla Rosita a Samadèth. Ramón Radigales Marsol va morir el 26 d'abril de 1990 a Sent Sever (Aquitània, Occitània).

*** 

John Cage

- John Cage:El 5 de setembre de 1912 neix al Good Samaritan Hospital de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el compositor, instrumentista, director musical, filòsof, teòric musical, assagista, poeta, artista, pintor, micòleg i anarquista John Milton Cage. Son pare, també John Milton Cage, va ser un reputat enginyer electrònic inventor d'aparells elèctrics i submarins, i sa mare, Lucretia Harvey (Crete), una escriptora i columnista de Los Angeles Times, força activa en els cercles intel·lectuals. En 1922 ingressà en Los Angeles High School, on estudià llengües (anglès, francès, grec, etc.) i piano amb Fannie Charles Dillon a Los Ángeles. En 1928 es graduà en Los Angeles Hight School i entre aquest any i 1930 estudià al Pomona College de Califòrnia una gran varietat de disciplines (lletres, art, llengües, música, etc.). En 1930 marxà a París (França) on començà els estudis d'arquitectura amb Ernö Goldfinger, a més de interessar-se per la pintura contemporània i intentar les seves primeres composicions musicals. A la capital francesa estudià piano amb Lazare-Lévy al Conservatori i, més tard, als EUA, composició amb Henry Cowell, Adolph Weiss i Arnold Schönberg. En aquests anys s'interessà força per la música d'Erik Satie. Entre l'estiu de 1930 i 1931 viatjà arreu d'Europa i a Algèria. A Capri conegué el poeta i pintor Don Sample, que esdevingué mentor i amant. L'estiu de 1931 el passà a Sóller (Mallorca, Illes Balears) on va compondre la seva primera obra. Les seves primeres composicions es basen en una organització esquemàtica dels dotze sons. A partir de 1938 s'interessà per la música de percussió juntament amb Lou Harrison. En 1942 es traslladà a Nova York, on residirà definitivament començant la seva llarga unió amb el coreògraf Merce Cunningham i el pianista David Tudor. Aviat passà de la percussió als pianos preparats de manera que aconseguí un instrument de timbre múltiple i variable. Després d'haver estudiat filosofia oriental, especialment Zen, amb Daisetsu Teitaro Suzuki durant els anys quaranta introdueix en la seva música, gràcies també a les influències del dadaisme i del surrealisme, elements d'atzar a partir del llibre clàssic xinès Yijing (Llibre de les mutacions), desenvolupant-los fins a obres d'indeterminació absoluta (música aleatòria). Molts han vist en aquest tipus de «música anarquista» les seves influències llibertàries. En els anys cinquanta treballà amb música de cinta magnetofònica elaborada directament i també amb amplificacions de microsons. Posteriorment es dirigí també vers els espectacles de teatre musical indeterminat. A partir del seu èxit europeu a finals dels anys cinquanta, començà a ser reconegut com a mestre de l'avantguarda americana, sorgint d'ell moviments diversos no només musicals sinó també pictòrics, teatrals, etc. John Cage és el músic més important de l'avantguarda nord-americana, no només per la significació històrica de la seva pròpia obra irrepetible, sinó per l'acció de revulsiu que ha suposat per a la renovació del ballet, del teatre musical, la pintura d'acció, el happening i altres moviments artístics. Apassionat per la micologia, fundà la New York Mycological Society. En 1967 l'escriptor Wendell Berry el va introduir en el pensament anarcoindividualista de Henry David Thoreau, que accentuà encara més el seu pensament llibertari i no violent. John Cage sempre es va definir com a anarquista i en una entrevista amb Stephen Montague, publicada en la revista America Music l'estiu de 1985, ho deixà ben clar: «Sóc anarquista. No sé si de manera pura o simple, o filosòfica, o què, però no m'agrada el govern! Tampoc no m'agraden les institucions! No tinc cap confiança en les institucions, ni tant sols en les bones.» Col·laborà estretament amb el musicopoeta anarquista Jackson Mac Low. El gener de 1988 participà en un recital poètic anarquista a Nova York on, mitjançant les tècniques del Yijing i cites dels seus pensadors llibertaris més estimats (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Emma Goldman, Walt Whitmnan, Henry David Thoreau, R. Buckminster Fuller, Lev Tolstoi, Paul Goodman, etc.), va compondre 20 poemes«cinquanta per cent mesostics»; poemes que han estat publicats en diferents ocasions, juntament amb els seus assaigs àcrates, sota el títol Anarchy. John Cage va morir el 12 d'agost de 1992 a Nova York (Nova York, EUA).

***

Raimunda Gómez Pous (2007)

- Raimunda Gómez Pous: El 5 de setembre de 1924 neix a la Pobla de Claramunt (Anoia, Catalunya) l'anarcosindicalista Raimunda Gómez Pous, coneguda com Mundeta. Sos pares es deien Fulgencio Gómez Mora i Teresa Pous. Filla d'una família llibertària, quan esclatà la guerra civil vivia amb sa família a Alagó (Saragossa, Aragó, Espanya). Quan la població va caure a mans franquistes, son pare i sa germana major (Carmen Gómez Pous), destacats militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), passaren a zona republicana i sa mare va ser empresonada com a represàlia, veient-se Raimunda obligada a cuidar ella sola sa germana petita. En 1939, amb el triomf franquista, restà a la Península, però en 1941 creuà a peu clandestinament la frontera i es va reunir amb sa família a Vic de Sòs (País de Foix, Occitània). Durant l'Ocupació participà en la Resistència i contribuí a la reconstitució de les Joventuts Llibertàries en l'exili. Amb son company, l'anarcosindicalista Jerónimo Marey Jodra, amb qui tingué una filla (Placer Marey Gómez), s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on milità en la CNT, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en l'Ateneu Llibertari d'aquesta població. Raimunda Gómez Pous va morir el 6 de setembre de 2008 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Defuncions

Necrològica d'Alfred Mourgue, escrita per Sébastien Faure, publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 20 de setembre de 1935

- Alfred Mourgue: El 5 de setembre de 1935 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Alfred Mourgue –a vegades citat erròniament Mourgues–, conegut sota el pseudònim À bas l'argent. Havia nascut el 12 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 12 de setembre– de 1861 a Cauviçon (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Pierre Mourgue, paleta anarquista, i Genni Bony (Jenny). Es guanyava la vida fent de paleta com son pare. A finals de la dècada dels vuitanta i principis de la del noranta milità, amb son pare, son germà major Albert Mourgue, Frédéric Gas, Louis Villaret (Cocuret) i altres, en el grup«La Bombe» d'Andusa (Llenguadoc, Occitània), on era conegut com À bas l'argent (Fora els diners), pels comentaris que feia a les reunions. El 30 d'octubre de 1892 va ser condemnat a un dia de presó per haver robat una botella de licor. En 1913, després de residir a Andusa, s'instal·là a Nimes. Durant la primavera de 1922, segons informes policíacs, intentà la manera de lliurar socors, en nom dels llibertaris de Nimes, a Ernest-Lucien Juin (E. Armand), aleshores tancat a la Presó Central de Nimes per «complicitat en deserció», qui va ser alliberat el 8 de maig de 1922. Casat amb Élisabeth Rives, amb qui tenia dos infants, vivia al número 2 del carrer Leopold Morice de Nimes, on sovint va albergar Sébastien Faure durant gires de conferències a la regió. Va presidir nombroses conferències celebrades a Nimes, com ara el 29 de juny de 1921; l'1 de març de 1922; el 20 de febrer de 1926, amb Jules Chazanoff (Jules Chazoff); el 4 de novembre de 1926, amb Jean Mathieu Jisca (René Ghislain), sobre el cas Sacco-Vanzetti; el 25 de febrer i el 25 de març de 1931, amb Sébastien Faure; el 6 de març de 1932, amb Jeanne Humbert; etc. En 1935 formava part dels anarquistes vigilats per la Prefectura Departamental de Gard. Alfred Mourgue va morir el 5 de setembre de 1935 a l'Hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Son germà Louis Mourgues també va ser militant anarquista. Cal no confondre'l amb el sabater Mourgues, militant del grup anarquista de Nîmes de la Unió Anarquista (UA) durant els anys vint i trenta.

***

La mort (fictícia o real) de Federico Borrell fotografiada per Robert Capa

- Federico Borrell García: El 5 de setembre de 1936 mor al turó de La Loma de las Malagueñas, de Cerro Muriano (Còrdova, Andalusia, Espanya), en plena batalla, el militant anarcosindicalista Federico Antonio Borell García, Taíno. Havia nascut el 3 de gener de 1912 a Benilloba (Comtat, País Valencià). Era el quart de cinc germans i sa mare, María García (anomenada a Benilloba Tanya, d'aquí el malnom Taíno) va enviduar –son pare Vicente Borell era llaurador– quan ell tenia cinc anys i es va veure en la necessitat de marxar a Alcoi per fer feina a les fàbriques de paper. Teixidor de professió, va fundar la secció local de les Joventuts Llibertàries a Alcoi en 1932. L'octubre de 1934 va ser detingut per participar, amb altres companys de la Federació Anarquista Ibèrica, en la destrucció d'un transformador elèctric. Quan va esclatar l'aixecament militar de 1936 va participar en l'assalt de la caserna d'infanteria d'Alcoi i durant la Guerra Civil va lluitar en les milícies de la Confederació Nacional del Treball. Va sortir d'Alcoi el 7 d'agost de 1936, amb son germà petit Evaristo, en un dels primers camions cap el front de Còrdova. Quan va morir, en el seu honor, i en el de Juan Ruescas Ángel, alcoià que va morir el 25 de setembre de 1936 a Espejo (Còrdova), una columna de milícies es va denominar «Ruescas-Taíno». Federico Borell es va fer mundialment famós, encara que el seu nom es va descobrir fa pocs anys, quan el 23 de setembre de 1936 la revista francesa Vu va publicar la instantània de la seva mort en combat realitzada pel fotògraf Robert Capa. Mort d'un milicià, que així s'anomena la fotografia, s'ha convertit en una de les fotografies més mítiques no només de la Guerra Civil espanyola, sinó de la fotografia de guerra mundial. Ha existit, i existeix, polèmica sobre la veracitat de la foto i amb dues postures tenen molts fonaments: per a uns, Borell hauria posat al matí i mort a la tarda; i per a altres, Borell no va posar. El que sí està clarés que Federico Borell va ser l'únic milicià que va morir en combat aquell dia. En 2004 el director alemany Jan Arnold va realitzar una pel·lícula documental sobre aquest fet titulada Heroes never die (Els herois mai no moren). El 19 de desembre de 2008 s'estrenà el documental La sombra del iceberg, realitzat per Hug Domènech i Raúl M. Riebenbauer, on s'intenta demostrar, amb testimonis i documents, que el cèlebre milicià fotografiat per Capa no era Borrell, tornant de bell nou a ser un soldat anònim.

***

Paul Deflisque (Paul Primert) en 1955

- Paul Primert: El 5 de setembre de 1965 mor a Le Raincy (Illa de França, França) el poeta i cantautor anarquista Paul Deflisque, més conegut com Paul Primert. Havia nascut el 5 de desembre de 1892 a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares es deien André Gaston Deflisque, obrer impressor, i Mathilde Cochon, venedora ambulant de fruites i verdures. S'instal·là a la regió parisenca, on va fer diverses feines, entre elles la de venedor ambulant. Sota el nom de Paul Primert esdevingué un poeta i cantautor dels cabarets de Montmartre de París. En 1913 es casà i l'any següent, quan esclatà la Gran Guerra, fou mobilitzat i enviat al front, just quan acabava de ser pare. El 7 de setembre de 1914 va ser greument ferit a Montmirail, al front del Marne; operat d'urgència, va ser llicenciat i es beneficià durant tota sa vida d'una petita pensió, a resultes dels importants problemes respiratoris causats per la ferida. Tant abans com després de la guerra participà en nombroses gales i festivals de suport al moviment llibertari i freqüentà els grups «La Muse Rouge», «La Vache Enragée»,«Les Poulains de la Galette» i «Les Hydropathes». Animà les matinals de «Le Tire Bouchon», creades per Bernard Salmon i Henri Chassin. També freqüentà el cafè«Au rat du Moulin», de Montmartre, del seu amic Pierre Sonnier. Visqué al carrer Jean-Batiste Clément, en una petita casa batejada «Le temps des cerises». En 1936 actuà al«Cabaret du Front Populaire». Cada any assistia al poble de sa mare a la manifestació del Primer de Maig. Durant els anys cinquanta col·laborà en la revista Contre-Courant, de Louis Louvet. També col·laborà en Le Monde Libertaire i L'Idée Libre. El 24 de febrer de 1951, amb altres artistes com Rachel Lantier i Léo Campio, animà la festa en suport de la II Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) que se celebrà a la Sala Susset de París. Bon amic dels cantautors llibertaris Charles D'Avray i Xavier Privas, interpretà, a més de les seves composicions, obres del seu vell amic Eugène Bizeau. És autor de nombrosos poemes i cançons, com ara Si j'avais un grand fils, Marie Magdeleine, Il faut savoir chanter, Les cris de Lille, Gare de l'Est, Les faux savants, Nous fêtons ses vingt ans,As-tu compris camarade?, Dictature,Je plains ceux qui sont morts, Mi j'suis de ch'nord, Le Roudoudou, Amis ne chantons plus, etc. Fou pare de tres filles que havia tingut amb tres companyes diferents. Paul Primert va morir durant la nit del 4 al 5 de setembre de 1965 a l'Hospital Valere Lefebvre de Le Raincy (Illa de França, França) a causa d'una hemorràgia cerebral i fou enterrat el 9 de setembre al cementiri de Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França), població on residia.

***

Necrològica de Josep Comellas Cuadrench apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de novembre de 1966

- Josep Comellas Cuadrench: El 5 de setembre de 1966 mor a Savenay (País del Loira, França) l'anarcosindicalista Josep Comellas Cuadrench. Havia nascut el 30 de gener de 1907 a Avià (Berguedà, Catalunya)–algunes fonts citen erròniament Berga (Berguedà, Catalunya). Sos pares es deien Ramon Comellas i Ramona Cuadrench. Durant els anys trenta fou membre del Sindicat d'Oficis Diversos de Berga de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Nantes (País del Loira, França). A resultes de diverses operacions quirúrgiques i després de gairebé dos anys hospitalitzat, Josep Comellas Cuadrench va morir el 5 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 6 de setembre– de 1966 a l'Hospital de Savenay (País del Loira, França). Sa companya fou Montserrat Monegal.

Continua...

---

La generació literària des 70 i la narrativa insular del segle XX – Parets de foc (El Tall Editorial) – Articles d´Eduard Riudavets Florit, Clara Ferrer i Miquel López Crespi

La revista Iris de Menorca i el recull de narracions de Miquel López Crespí Parets de foc (El Tall Editorial)

PARETS DE FOC, Per Eduard Riudavets Florit

Desset són els capítols, desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan engrescadores com punyents. (Eduard Riudavets Florit)

Estava convençut que no em decebria. Donava per fet que m’agradaria. He llegit, i ressenyat a aquesta secció, algunes de les obres de Miquel López Crespí i per tant conec, ni que sigui un xic, la seva obra literària. Estava segur, llavors, que gaudiria de la lectura de Parets de Foc, l’últim, per ara, dels seus llibres.

Allò que no m’esperava, ni de bon tros, és la sorpresa que m’he emportat. Un altre cop López Crespí va més enllà d’allò que es podia esperar i ens regala un excepcional recull de relats que no permeten restar indiferent, que forcen a obrir els ulls, que ens interpel•len directament i sense concessions. I potser allò que més sobta és saber que aquests relats –narracions, evocacions, vivències, reflexions, records – foren escrits els anys 70 i 80 del passat segle i, malgrat això, no poden ser més d’actualitat.

Si, al seu moment, aquests textos tenien la voluntat, brillantment assolida, de trencar amb els esquemes de la pansida narrativa naturalista que dominava el panorama literari d’aquells anys, i fer-ho des de l’experimentació rupturista, en llegir-los ara ens sentim absolutament identificats amb les idees que ens exposen. Avui, quan la conxorxa, que va fer possible la gran mentida sacralitzada de la transició, s’esqueixa per tots els costats, els relats de Parets de foc, ens posen davant els ulls les misèries del poder, l’ofegor eterna dels explotats, la necessitat d’una veritable –i no només cosmètica- ruptura amb el passat.

No penseu, però, que López Crespí exerceix d’àugur visionari, res d’això. Simplement la fèrria coherència de les seves idees, el rebuig a la claudicació, el manteniment, contra l’embat de tots els vents, de la seva visió rebel, han fet que el temps i els esdeveniments li donin la raó.

Desset són els capítols, desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan engrescadores com punyents.

Si més no, ara em permetreu una apreciació estrictament personal. Una història obscura, un relat on es barreja el present i al passat, m’ha fascinat. És una d’aquelles històries que arriben, esmolades i sense anestèsia, al més profund de les entranyes. No me n’he pogut estar de fer-vos-ho saber.

Cal cloure ja aquesta ressenya i no hi ha millor manera que amb unes paraules del mateix autor,

“Un vertader poeta, un narrador extraordinari, sorgeix de la fondària de les seves pròpies vivències personals, de l’assimilació d’una intransferible experiència: la realitat que l’envolta. Si vol defugir el seu propi món, la pluja de sentiments que l’alletaren des de la infància, segurament podrà escriure llibres d’èxit conjuntural, però mai una obra que perduri”.

Sense pretendre-ho, López Crespi es defineix a ell mateix en aquest paràgraf. Ell és el vertader poeta, el narrador extraordinari, i no tinc cap mena de dubte que la seva obra perdurarà.

Parets de foc, un llibre que cal llegir. Llegiu-lo, us ho recoman de tot cor.

Eduard Riudavets Florits (Revista Iris de Menorca, 4-9-2020)

Última Hora entrevista l´escriptor Miquel López Crespí - Una entrevista de la periodista Clara Ferrer

López Crespí publica Parets de foc, el inicio de una trilogía “experimental”

En este primer libro el autor apuesta por “recuperar la literatura rupturista de los 70 i 80” – En estes tres volumenes, el escritor tratará temas como el sexo, la política y la religión. En el libro el escritor funde técnicas en un collage de teatro, prosa, poesía, misivas o dietarios. (Clara Ferrer)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) regresa al género de los relatos breves con Parets de foc (El Tall Editorial). Es la primera entrega de una trilogía (con la que el prolífico autor intenta “recuperar la narrativa experimental y rupturista de los 70 i 80”, y que se basa en dietarios y documentos encontrados de aquella época y escritos por él mismo. La mayoría de los cuentos són inéditos, mientras que otros responden a algunas antologías publicadas entre los años 70 y la actualidad.

“Junto a escritores como Llorenç Capellà, Antònia Vicens, Vidal Ferrando, Maria Antònia Oliver o Guillem Frontera empezabamos a escribir de manera diferente a lo que hacía la Escola Mallorquina, con autores como Costa i Llobera, Llorenç Riber o Maria Antònia Salvà”, explica.

“Nos parecía que tenía un formalismo técnico interesant, pero que era vacio de contenido. Estábamos influidos por las vanguardias europeas y españolas y pensábamos que Mallorca estaba atrasada, pues la narrativa mallorquina eclesiàstica no trataba temas que nos interesaban, como la sexualidad, la política, la crítica social o la religión”, apunta. “Se trataba de cuestionar la herencia recibida, con la misma fuerza con la misma fuerza que lo hacían grupos de artistas como Equip Crònica, el colectivo Criada i Art Pobra”, insiste.

Así, en los 17 cuentos de Parets de foc, cada uno de un estilo diferente, López Crespí funde técnicas y formatos, como un collage, teatro, prosa, poesía, casrtas, dietarios y conversaciones de viajes e incluso incluye una especie de decálogo para quien quiere dedicarse a la escritura (Per a qui vulgui dedicar-se al dur ofici d´escriptor).

Mientras, sigue indagando en sus recuerdos para “volver a dar vida a esa literatura rupturista”, pues hace ya más de diez años que no se presenta a ningún concurso literario. Con todo, ya son muchos los premios que ha conseguido en su dilatada carrera de cerca de 50 años, entre ellos el Ciutat de Palma (narrativa y teatro), el Joanot Martorell, el Joan Ballester o el Ciutat de Manacor. (UH, 18-8-2020)

Parets de foc (El Tall Editorial)

La publicació del recull de narracions Partes de foc (El Tall Editorial) i i els altres llibres de narracions que sortiran l´any vinent corresponen al meu interès per deixar constància de la meva particular narrativa rupturista dels anys 70 i 80. La majoria de contes experimentals d´aquests llibres evidencien el desig (i el de tants d´altres autors de la meva generació) de defugir el pansit naturalisme de tants d´escriptors nostrats encara lligats a l´herència de l´Escola mallorquina. La majoria d´aquestes narracions són inèdites. D´altres han estat recuperades d´algunes de les antologies publicades entre els anys 70 i el present. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col•lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col•lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. (Miquel López Crespí)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80

És a començaments dels tenebrosos anys vuitanta –criminalització de les avantguardes revolucionàries marxistes i independentistes, control de la cultura per part dels intel•lectuals i partits del règim, oblit i menysteniment de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77... --que volem continuar avançant en la tasca literària rupturista començada a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col•lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col•lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Són anys de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura. Els nostres llibres de capçalera són La revolución y la crítica de la cultura (Barcelona, Grijalbo, 1970) d’Alfonso Sastre, La definición del arte (Barcelona, Ediciones Martínez Roca, 1971), Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas (Barcelona, Editorial Lumen, 1968), ambdós de Umberto Eco. Llegim La crítica de la cultura y la sociedad de T. W Adorno, Júlia Kristeva, les teoritzacions de Robbe-Grillet damunt el nouveau-roman, repassam Roland Barthes, Luckás, Henri Lefebre, Lucien Goldmann, Guy Debord, Jean-Paul Sartre, Antonio Gramsci, Hans Magnus Enzsensberger... sense deixar mai de banda les obres filosòfiques, polítiques, econòmiques dels clàssics del marxisme. Però aquests noms han estat escrits a l’atzar. Simplement per indicar quins eren alguns dels nostres interessos culturals quan començam a publicar els nostres primers reculls de narracions. Aprofitam els dos anys inútils que el franquisme ens fa perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre ens han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausias March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella. Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.

De tota aquesta problemàtica en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’ha fet recordar amb precisió des de quins fonaments començam a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que condicionen els nostres primers llibres, la decisió a entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article abans esmentat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.

‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col•laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.

‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King. ‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl•lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.

A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos s qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.

‘Els grans fets artístics col•lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il•lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.

‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il•lusionada dels seixanta.

‘Conclusions artístiques tan oposades com l’Hiperrealisme, l’art Povera i el Support-Surface semblen ésser l’arribada de les tendències apuntades a unes cotes extremes.

‘Per al pensament artístic, després de les idees Pop de Banham i Alloway, a hi hagué l’impacte de l’Estructuralisme, de Barthes i Goldmann, l’imperi de la Semiòtica de Tel Quel, de la ciència de la comunicació de Wiener i les teories sobre els mitjans de massa, de McLuhan”.

És aleshores, sota aquestes influències, que començam a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).

En els fulls de promoció de Notícies d’enlloc, el lector podia copsar les nostres intencions, del que anava aquella selecció de contes quan, llegia: "Notícies d’enlloc el portarà a ‘La misteriosa estació’ on l’espera un món inversemblant, diferent i alhora idèntic al desencisat present; més endavant coneixerà els indestriables laberints que porten a una senyora-bé a suïcidar-se en primavera; també hi podrà trobar, en aquest estrany i meravellós llibre de narracions la visió d’aquests curiosos amants que solen tenir alguns exmilitants d’aquella revolució que va ser traïda pels pares de la pàtria; a més a més es podrà distreure amb la descripció que l’autor fa del nostre món cultural fet d’amiguisme i capelletes de tota mena; la riallada immensa sobre els premis literaris i el seu significat s’evidència a ‘L’important és participar’, però això només és el començament. Què pot succeir un dissabte si vostè està avorrit i en sortir a la nit al carrer es troba una al•lota rossa amb Mercedes que el convida a seduir-la? I què en direm, de la nostra ‘Estimada burocràcia’ que cobra per a no fer res? Més endavant, a mesura que anem avançant per aquest obra al•lucinant també podrem ensopegar amb un hipotètic ‘Cop d’estat’ on són assassinats tots els polítics, cantants i escriptors nostrats; un mallorquí eixelebrat que se’n va voluntari a lluitar amb els sandinistes a Nicaragua; més suïcidis; viatges a països exòtics; robatoris, disbauxes discotequeres poblades de coneguts ‘bons vivants’ que han sabut canviar a temps de camisa i allà on digueren Visca la República!, ara diuen Visca el Rei!

‘Si per desgràcia totes aquestes narracions no l’han aconseguit impressionar més que qualsevol sèrie estato-unidenca, trobarà, a ‘Acqua alta’, la possibilitat de perdre’s pels laberints de la vella Venècia tant del grat dels babaus de totes les èpoques i totes les contrades. I les altres coses, els misteris, trampes, endevinalles, profecies que hi pugui haver-hi, no les explicam per tal que vostè les pugui descobrir pel seu compte sense necessitat de guia ni mestratge”.

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (II) -

Els maquis operaven per les muntanyes i de tant en tant sentíem el renou dels combats. De nit, camions de soldats arribant al poble. Escorcolls, detencions de veïns a qualsevol hora del dia. Pallisses i brutals interrogatoris a la caserna de la Guàrdia Civil. Se sentien els crits dels torturats d´un quilòmetre enfora. Un hivern, la guerrilla, segurament espitjada per la fam, comparegué al molí i s’endugué el blat i els pernils amb la colla de mules que portaven. Una altra vegada, quan tornava del riu, vaig veure unes mongetes amb barba de dies i el cul d'una metralladora per davall de les faldilles. El maquis era arreu. Com si visqués al nostre costat. O, qui sap, amagats sota terra. El meu home sempre duia el matxet els vespres quan havíem de davallar al poble per a qualsevol urgència. Les serralades eren plenes de combatents republicans que no havien volgut lliurar les armes a l’enemic. Sabien el que els esperava si queien en mans dels guanyadors i per això mateix molts preferiren continuar lluitant amb les armes a la mà. Morir per morir, havien escollit el cara a cara, l’enfrontament directe amb els que els perseguien. Sempre existia l´esperança d´un desembarcament aliat a Andalusia, a les costes del País Valencià o les Illes. La fi del feixisme, a Itàlia, havia començat amb l´arribada de les tropes anglo-americanes al nord d´Àfrica. A mitjans dels anys quaranta després de la derrota dels exèrcits alemanys a Stalingrad... Qui podia sospitar que el règim de Franco no fos aïllat i enderrocat per les potències aliades? (Miquel López Crespí)

Els maquis operaven per les muntanyes i de tant en tant sentíem el renou dels combats. De nit, camions de soldats arribant al poble. Escorcolls, detencions de veïns a qualsevol hora del dia. Pallisses i brutals interrogatoris a la caserna de la Guàrdia Civil. Se sentien els crits dels torturats d´un quilòmetre enfora. Un hivern, la guerrilla, segurament espitjada per la fam, comparegué al molí i s’endugué el blat i els pernils amb la colla de mules que portaven. Una altra vegada, quan tornava del riu, vaig veure unes mongetes amb barba de dies i el cul d'una metralladora per davall de les faldilles. El maquis era arreu. Com si visqués al nostre costat. O, qui sap, amagats sota terra. El meu home sempre duia el matxet els vespres quan havíem de davallar al poble per a qualsevol urgència. Les serralades eren plenes de combatents republicans que no havien volgut lliurar les armes a l’enemic. Sabien el que els esperava si queien en mans dels guanyadors i per això mateix molts preferiren continuar lluitant amb les armes a la mà. Morir per morir, havien escollit el cara a cara, l’enfrontament directe amb els que els perseguien. Sempre existia l´esperança d´un desembarcament aliat a Andalusia, a les costes del País Valencià o les Illes. La fi del feixisme, a Itàlia, havia començat amb l´arribada de les tropes anglo-americanes al nord d´Àfrica. A mitjans dels anys quaranta després de la derrota dels exèrcits alemanys a Stalingrad... Qui podia sospitar que el règim de Franco no fos aïllat i enderrocat per les potències aliades?

Els assalts als locals de Falange eren abundosos. A poc a poc, s’accentuà la presència de la Guàrdia Civil i l’exèrcit. La caserna n’augmentà la dotació i, de mitja dotzena d´homes va passar a tenir-ne més de trenta. Pel poble compareixia gent sospitosa, viatjants que anaven casa per casa a vendre productes inversemblants: curiosos raspalls de dents de coloraines que s’espanyaven en dos dies; plomes estilogràfiques que no necessitaven tinta; líquids d’imaginaris poders màgics que servien, deien, per llevar les taques a la roba sense haver de rentar-la; llums de carbur amb formes mai vistes, hams d’estranys dibuixos que en teoria eren útils per a pescar alhora peixos i anguiles... Ningú no sabia si eren autèntics viatjants o membres disfressats del servei d´informació de la Guàrdia Civil per poder entrar més fàcilment a cases i negocis. Per si de cas, quan algú desconegut entrava en una taverna o un comerç, cessaven les converses i la gent començava a parlar del temps i de qualsevol qüestió irrellevant. Un món d’espionatge i sospita contínua que enraria l’ambient i complicava les relacions personals.

Els guerrillers havien cobrat força amb les derrotes dels alemanys i la caiguda de Berlín. N’hi havia que, després d’haver lluitat contra els nazis a França o Rússia, travessaven els Pirineus a peu i, de la manera que podien, amb documentació falsa, arribaven als seus pobles o a l’indret on els enviaven les organitzacions de l’exili. Organitzaven o reforçaven els grups de combat per atacar aquells que col·laboraven amb els falangistes.

Ho vàrem anar comprovant a mesura que passaven els dies. La nostra situació era compromesa i delicada. Després, molts d’anys més tard, vàrem saber que érem ben a prop d’una de les bases guerrilleres més importants de la contrada. Teníem el molí a menys d´un quilòmetre d’on estaven amagats els membres del maquis i nosaltres no ho sabíem, malgrat que el meu home i els germans ho sospitaven. Haguéssim estat cecs de no veure aquelles ombres misterioses que passaven prop del molí. Teníem les nostres sospites, però no podíem saber si eren membres dels escamots especials de la Guàrdia Civil. Aquestes unitats es disfressaven de pagesos, de pastors o de llenyataires. Anaven d´un poble a l’altre amb càrregues de llenya o pins fent veure que negociaven la venda de fusta per a les industries del moble de València o combustible per als forns.

Responíem al “bona nit”, amb certa por, sense poder saber mai qui era qui ens saludava o a qui responíem nosaltres.

Em parlàvem al costat de la llar, mentre sentíem els trets dels enfrontaments amb la Guàrdia Civil.

-Hi ha combats prop del castell. Demà sabrem qui ha guanyat.

Guanyàs qui guanyàs, al matí tothom ho sabria. Si els morts eren guerrillers, els deixaven uns dies al bell mig de la plaça, allargassats, amb un rètol damunt el pit que deia “Bandolero”. Els cans s’hi apropaven i compixaven els cadàvers foradats per les bales o destrossats per les bombes de mà. Volien que la vista pública dels morts servís de lliçó, perquè hom s’adonàs del que significava oposar-se a Franco. Cercaven els maquis com els assenyats cans eivissencs van rere les llebres. Torturaven els pastors, els carboners per tal de trobar informació per saber per on capllevaven. Aleshores ajuntaven la majoria de forces de la comarca i, sense demanar que es rendissin o deixassin les armes, la feina era matar-los allà on els trobaven, sense presoners. En alguns pobles, la Guàrdia Civil no volia enterrar els guerrillers morts. Deixaven que els cossos es podrissin a la vista de la gent. Cap familiar podia apropar-se a tapar els cadàvers amb un llençol o portar-los al cementiri. Els sacerdots no els volien enterrar en lloc sagrat. Normalment, i vaig veure molts foguerons, els portaven al corral dels suïcidats i els cremaven amb petroli. El fum es podia veure des de molts quilòmetres de distància. Els sobrevivents, si és que en aquell combat algú havia pogut escapar del setge de la Guàrdia Civil, els que encara romanien amagats a les muntanyes, podien contemplar la columna de fum que pujava, amenaçadora, vers el cel. El fum certificava quin seria el destí final d'aquells que havien gosat agafar les armes per lluitar contra el règim. Arreu se sentia l´olor de carn cremada mesclada amb petroli. Si el vent bufava en direcció al poble, la gent s’havia de tapar el nas amb un mocador. Durant unes hores llargues, eternes, no senties la flaire dels pins o el romaní del bosc.

Sovint detenien la dona, la mare, els fills dels que havien estat caçats per la Guàrdia Civil. Se sabia de gent que havia mort a les casernes a conseqüència de les pallisses o a la presó, on eren condemnats a llargs anys de presidi per haver donat suport a la guerrilla.

Plors a les cases dels morts i flaire de carn cremada.

Tenia ganes de vomitar.

Em vaig negar a anar a missa, a ajuntar-me amb aquells falsos beats que vivien, panxacontents, indiferents al sofriment de la població. Hipòcrites que es donaven copets pel pit, però que fruïen intensament en veure com mataven els guerrillers.

Tant m’era el que pensasin les senyoretes del poble. Jo no les saludava quan ens topàvem pel carrer. Elles tampoc no em dirigien la paraula perquè m’havia casat amb un republicà i ningú no sabia si el dia menys esperat també tocarien a la porta del molí per anar a cercar-lo.

Un dia havia davallat al poble per deixar una carta per a la família. Els vidres de la finestra de correus eren tancats. Els pocs clients que eren en la petita habitació, als baixos de l’Ajuntament, miraven en silenci la columna de fum que s’enlairava fins als núvols. De cop i volta, talment caigués una pedregada o una poderosa calabruixada, vaig notar com les espurnes del fogueró copejaven els vidres. Tothom escoltava en silenci la sinistra i inesperada música. Mai no havia sentit tan dins meu la pena i el dolor. Jo no coneixia de res els guerrillers que cremaven en un corral dels afores. Però les seves cendres em parlaven i les veus que sentia, els cops contra els vidres, em xiuxiuejaven en la mateixa llengua del meu marit i em feien arribar, des de l’univers dels desapareguts, una munió de somnis inabastables, un univers esplendent d’idees de justícia i llibertat que arribava amb les guspires del foc. Era el llenguatge secret de les cendres! La demostració que res podia fer callar la veu del poble! Per un moment vaig creure en la reencarnació, en la transmutació dels cossos i les ànimes. Aquell renou era com un Morse invisible, com les paraules d´una telegrafia sense fils escrivint un missatge que només uns pocs sabíem llegir, copsar-ne el significat. O potser era tot el poble el que sabia llegir en les cendres que escampava el vent? Per què callava la gent, per quins motius els tallers havien deixat de treballar, què era el que feia que no es sentís el soroll del martell del ferrer?

Se sentien gemecs desesperats en una casa del costat.

Un home molt vell que era al meu costat digué, sense baixar gens ni mica la veu, com si parlàs per a ell mateix.

-Són els plors de Maria Antònia, la dona del sabater. Tota la vida treballant de sol a sol, fent jornals a les cases dels rics per ajudar l’home i poder surar la filla que ara crema, al corral, amb els que fa uns dies matà la Guàrdia Civil. Mercedes López Sánchez, 24 anys. El seu company morí en la conquesta de Terol. Era soldat de la XXII Brigada Mixta, la que comandava el capità Francisco Galán, el germà de Fermín, l´heroi de la revolta de Jaca.

Si qualque falangista l’hagués sentit pronunciar la paraula “heroi” referint-se a Fermín Galán, l’hagués pogut matar d´un tret davant tothom i ningú no hagués demanat cap responsabilitat. Aleshores, la vida no valia dos rals i eren en mans del primer caprici dels guanyadors, d´una denúncia d´algú que et volgués perjudicar.

No solament morien guerrillers en aquells anys. També vaig veure guàrdies civils i falangistes, el batle, el secretari de l’Ajuntament, penjats d´un arbre amb un cartell que deia “Per haver col·laborat amb la dictadura”. O altres, morts per haver parlant i denunciat els guerrillers.

S’esdevenien fets molts estranys, membres de la guerrilla que, penedits, tornaven al poble. Jo vaig conèixer en Joan de la ferreria. Un antic cenetista que marxà a les muntanyes en acabar la guerra. Tothom sabia que era amb els maquis i la gent del poble, d’amagat de les autoritats, li feia arribar una mica de blat, alguns diners, les millors tallades de la matança del porc a la seva mare. Però no tots els que havien marxat a les muntanyes eren capaços de resistir la duresa d’aquella vida. Jo ja era al poble quan un dia el meu home m’indicà que el fill del ferrer havia tornat. Anava ben vestit, sense rastre de tortures ni patiments. També es veren alguns detalls que no passaren desapercebuts en una època curulla de misèries i dificultats. De sobte posà cortines noves a la casa de la mare, i la fusteria començà a bastir tota una sèrie de mobles nous, prou cars per a una persona a la qual no se li coneixia cap mena d´ingrés i que, en altres circumstàncies hauria d’estar mort per haver col·laborat amb el maquis o, almanco, tancat a la presó. Em sobtà que ningú del poble el saludàs, exceptuant els falangistes i el rector, quan el trobaven pel carrer.

El meu home em digué:

-Ha traït els de les muntanyes. No gaudirà gaire del que li han donat per haver denunciat els nostres. És un home sentenciat. Quan menys ho esperi, rebrà dos trets al cap. Ja no hi haurà mai calma per a ell. Tot el que li resti de vida haurà de vigilar les ombres, el soroll del vent. Els arbres, les roques, l´ombra de les cases poden amagar els guerrillers a l’aguait. I els amics de la infantesa que ja no et saluden quan ensopeguen amb ell pel carrer. I la primera al·lota, aquella noia amb qui sortia a passejar quan tenien quinze anys i que ara, en veure’l li escup als peus com a senyal inequívoc de tot el menyspreu que sent per ell. Fins i tot la Guàrdia Civil que li ha donat una pistola perquè pugui protegir-se, el saluden sorneguers, com si pensassin: “Quin miracle, encara no l’han mort! Ja no poden trigar gaire”.

Els sogres varen ser els primers que ens aconsellaren regressar a Mallorca. Malgrat no poguessin portar el molí, podien defensar-se amb les quatre coses que sembraven a l’hortet. I tenien el corral, amb gallines i conills. Tanmateix, el moldre ja no donava com en el passat. Començava a ser un negoci ruïnós. Amb la guerra, els pobles havien quedat despoblats. Els camps, ara abandonats, eren a mans de falangistes i requetès que es feien amb les propietats dels republicans. Quin negoci, la guerra! Sovint pensàvem què havíem de fer davant una situació tant preocupant. Malgrat que no hi havia cap acusació concreta contra la família del meu home, la situació no deixava de ser angoixosa. La més mínima sospita de col·laboració amb el maquis ens hauria pogut costar la vida. I jo tampoc no n’hauria sortit ben parada, per molt que tothom sabia que “la mallorquina” just acabada d’arribar al poble, era filla d´una coneguda família conservadora.

Començàrem a pensar seriosament en les recomanacions dels sogres. Em resistia a prendre aquella decisió. Ja havia començat a estimar una terra que havia fet meva des del moment que vaig conèixer el meu home. Els turons, les muntanyes, les valls que descobríem quan sortíem a trescar món, em tenien corpresa. El paisatge era tan diferent al Pla de Mallorca! Sentia que formava part dels humils llogarets que trescava a peu, dels rius; propera al pastor que ens feia compartir el bocí de pa, el formatge que tenia. Els al·lotets desvalguts que compareixen pel molí a cercar unes grapades de blat, mig quilo de farina, ja eren com si fossin fills meus. Donar suport als fills dels republicans morts o represaliats no era ben vist, entre les autoritats de la contrada,. M´era ben indiferent el que poguessin pensar de mi les esposes i filles dels caps de Falange! Havia fet nombroses amigues entre les dones que anaven a rentar la roba al riu, just al costat del molí. Un dia que rentàvem a la vorera del riu, Joana, una veïna que perdé l´home a la batalla de l’Ebre i que, amb dos fills petits, sobrevivia fent alguns jornals pels rics, em féu unes confidències que em sobtaren.

-Va ser una alegria poder tornar a veure sa i estalvi el fill de la Mònica. En acabar la guerra arribà la notícia que l’havien tancat a Alacant. Algú el va veure entre la corrua de presoners que eren portats, a cops, a punta de baioneta fins al camp d´Albatera. Altres digueren que l´havien mort els falangistes que anaven a caçar rojos als centres d´internament. Posteriorment la teva sogra ens digué que era a Porlier. Informacions procedents del Socors Roig clandestí! Porlier és una de les presons més sinistres de Madrid. No volguérem preocupar la Mònica, però tothom imaginava el pitjor. Finalment ens assabentàrem que era a Mallorca. Els germans anaren a veure'l per la primavera del 41. En tornar ens tranquil·litzàrem. Semblava que es trobava prou bé i no hi havia cap acusació greu en contra seva. La família del teu home no havia tengut morts a la guerra. Jo no havia tengut tanta sort. El que més ens sobtà, quan comparegueres pel poble, va ser la teva alegria, la felicitat que traspuava el teu rostre. No podies amagar la joia que t’emplenava quan passejaves agafada de la mà amb el fill de la Mònica. Que en el poble hi hagués una persona jove, rient! Com abans de la guerra i de totes les desgràcies! Feia anys que no havíem vist riure ningú, excepte els falangistes. D´entre els nostres, ningú no reia. El pes de la derrota i la repressió queia, com una llosa damunt la gent. Quina enveja més sana, en constatar l´alegria que portaves dins i que et vessava pels ulls! Va ser com si un raig de sol fes desaparèixer la fosca més densa. Tu no te n’adonaves, la teva vitalitat produïa ones de calor que ens feia confiar en l’endemà, a tenir esperança en l’arribada d´un temps millors.

Des de 2015, en Ramon i jo tenim el costum de viatjar la darrera setmana d'agost a Chamonix. És la setmana gran de l'Ultra Trail del Mont Blanc (UTMB) i quan en Ramon celebra el seu aniversari i sant. Ens allotjam sempre al mateix lloc, a un petita casa de fusta de l'amable família Worthington. Ens agrada tant que cada any quan ens acomiadam ja reservem per l'any següent. I aquest estiu, malgrat la incertesa que regna en tots els àmbits pel COVID-19, com que ja ho teníem reservat, ens vàrem aventurar.

Alguns anys hi hem anat a participar a les curses del UTMB (2016, 2017 i 2018). D'altres hi hem anat a entrenar el recorregut (2015 i 2019). Enguany, per fer alguna cosa nova i no allunyar-nos massa, vàrem optar per fer sortides sense passar per Suïssa ni Itàlia, i explorar més a fons la zona més propera a Chamonix, visitant llocs espectaculars, com la glacera de Le Tour amb el seu refugi Albert 1r situat a 2.707 d'alçada, el cim del Mont Buet amb 3.096 d'alçada, i la Jonction on s'uneixen les glaceres dels Bossons i Taconnaz, entre d'altres. Com que les previsions meteorològiques eren de bon temps per als primers dies, però de molta de pluja i fred per als últims, el mateix dia que vàrem arribar, ja férem la primera sortida. La pluja només ens va frenar el dissabte. Diumenge, malgrat la pluja, ens vàrem engrescar amb la roba impermeable. I per sort dilluns i dimarts el sol ja tornava a brillar.

A continuació, algunes fotos de les set sortides que vàrem fer, amb els seus respectius enllaços directes als àlbums a Facebook i als mapes i tracks a Wikiloc:

25/08/2020: Plan Aguille, Lac Bleu, Gran Balcon Nord, i Montenvers (Mapa / Álbum)

26/08/2020: Le Tour, Aiguillette des Posettes, Col de Balme, Refuge Albert 1er (Mapa / Álbum)

27/08/2020: Mont Buet, 3.096 m (Mapa / Álbum)

28/08/2020: Le Brévent, Lac du Brévent, Refuge De Bellachat (Mapa / Álbum)

30/08/2020: Les Houches - Les Contamines (Mapa / Álbum)

31/08/2020: La Jonction: unió dels glaciars Bossons i Taconnaz (Mapa / Álbum)

01/09/2020: La Flégère, Grand Balcon Sud, Planpraz (Mapa / Álbum)

Anarcoefemèrides del 7 de setembre

Esdeveniments

Una sessió del I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària

- I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària: Entre el 7 i el 8 de setembre de 2007 als locals d'Ação Educativa a São Paulo (São Paulo, Brasil) i el 10 de setembre de 2007 al Campus de la Universitat Federal d'Amazones a Manaus (Brasil) té lloc el I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària organitzat per l'Institut d'Estudis Llibertaris (IEL), l'Editora Imaginário i la Facultat d'Educació de la Universitat Federal d'Amazones. La finalitat del col·loqui era fomentar l'estudi i la reflexió sobre l'educació lliure realitzada fora de les esferes estatista, capitalista i religiosa, i analitzar les seves experiències sorgides des de dos segles de pràctica. Hi van participar nombrosos especialistes (pedagogs, educadors, professors, historiadors, etc.) com ara Hugues Lenoir, Francesco Codello, José Pacheco, Sílvio Gallo, José Damiro de Moraes, Alexandre Samis, Helena Singer, José Eduardo Valladares, Ana Elisa Siquiera, etc. Durant el col·loqui es van editar diverses revistes i llibres sobre educació llibertària.

Naixements

Émile Méreaux

- Émile Méreaux: El 7 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de setembre– de 1858 neix a Laon (Picardia, França) l'obrer ebenista i propagandista anarquista Émile Louis Méreaux. Sos pares es deien François Louis Méreaux, ferroviari, i Marie LouiseÉmélie Bouland. Treballava com a ebenista al barri de Charonne de París (França). Entre 1885 i 1887 fou gerent de l'etapa parisenca del periòdic Le Révolté. Organe anarchiste, publicat anteriorment a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1886 entrà a formar part del Grup Cosmopolita de Charles Malato, Jacques Prolo i Léon Ortiz (Schiroky), de tendència socialista revolucionària«sense etiquetes». Arran de l'edició dels primers números de Le Révolté, el 3 de setembre de 1887 va ser condemnat, com a gerent, a 15 dies de presó, a 500 francs de multa i a la privació dels drets civils, per la publicació dels resultats d'una tómbola en favor de la Lliga dels Antipatriotes –dos ajudants, Ferdinand Niquet i Émile Bidault, també van ser condemnats a la mateixa pena. Fou a partir d'aquí, que el periòdic va ser rebatejat amb el nom La Révolte, amb Jean Grave com a gerent. El 16 d'octubre de 1887, quan sortia d'una reunió improvisada realitzada després d'un míting de solidaritat amb els anarquistes de Chicago, organitzat per la Lliga Cosmopolita i els grups anarquistes parisencs, celebrat a la Sala Favié del bulevard de Ménilmontant de París i on va intervenir Louise Michel, va ser detingut amb altres companys, entre ells Fernandinand Niquet i Clotaire Varogneaux, després d'haver tirat dos tret de revòlver sobre la policia i haver ferit lleument dos Guàrdies de la Pau, un anomenat Henri Françoix, ferit a la cama dreta, i altre anomenat Legros, ferit al braç. El 5 de gener de 1888 va ser condemnat per l'Audiència del Sena pels citats fets a dos anys de presó, que purgà a Poissy (Illa de França, França). Un cop lliure freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI) que, fundat en 1888, era el principal lloc de reunió anarquista de l'època. L'abril de 1892 va ser detingut, com molts altres companys, arran de la repressió desencadenada després de l'explosió de la bomba al restaurant parisenc Véry. Cap el 1892 fundà a Montreuil (Illa de França, França) una mena de comuna anarquista que posava en pràctica una cooperativa de producció i de la qual fou el responsable de correspondència. Fou animador d'una cooperativa d'ebenisteria anarquista basada en un sistema econòmic fonamentat en l'intercanvi i adaptat als mitjans financers de cada cooperativista. En 1893, vuit mesos després del seu inici, aquesta comuna anarquista va ser dissolta per la policia i els seus fundadors van ser tancats uns mesos a la presó parisenca de Mazas. L'1 de gener de 1894, el seu domicili del carrer del Ruisseau de Bagnolet (Illa de França, França) va ser escorcollat, com el de desenes d'anarquistes d'arreu França. El novembre de 1895 fou l'animador del grup «Les Soirées de Montreuil», origen, sota el nom de«Les Soirées Ouvrières», de la primera Universitat Popular francesa. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic anarquista Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. Quan la Gran Guerra, d'antuvi s'arrenglera, en nom de«La Guerra del Dret», amb el grup partidari de la «Unió Sagrada», al voltant de Jean Grave i del «Manifest dels Setze», publicat el febrer de 1915. Un any més tard, però, reconegué que estava equivocat i fou un dels signants del manifest «La Paix des peuples» (La Pau dels pobles), subscrit pels anarquistes oposats a la guerra i dirigit als subscriptors de Le Temps Nouveaux.Émile Méreaux va morir el 21 de juliol de 1922 a França.

***

Magí Cabruja Martra

- Magí Cabruja Martra: El 7 de setembre de 1896 neix a Paraná (Entre Ríos, Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Magín Cabruja Martra–el seu primer llinatge sovint citat de diferents maneres (Cabrujas,Cabrajas, etc.). Quan era un infant es traslladà a Catalunya. Encara no tenia 20 anys quan ja formava part del moviment anarquista de Barcelona. Marbrista de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1917 participà en la vaga de la Canadenca. Durant els anys del pistolerisme i de la il·legalitat ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en els comitès confederals, com ara la tresoreria del Comitè Regional de Catalunya de la CNT o la presidència del Sindicat de la Construcció de Barcelona. El 14 de novembre de 1922 va ser detingut a Barcelona com a delegat del SindicatÚnic del Ram de la Fusta, però va ser alliberat després de declarar. L'1 de juny de 1930 participà en l'assemblea reorganitzadora del Sindicat de la Construcció de Barcelona, celebrada al Teatre Espanyol, on va ser elegit membre de la junta del sindicat. El 9 de març de 1934 va ser jutjat per«reunió clandestina», però va ser absolt. En aquesta època treballava de cobrador de telèfons. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 lluità als carrers i el 21 d'octubre de 1936 fou elegit, entre altres (Poncià Alonso Alonso, Jaume Aragó Garcia, Vicenç Barrientos Cirac, Alexandre Gilabert Gilabert,Manuel Muñoz Díez, Vicenç Pérez Combina, Joan Puig Elías i Jaume Rosquillas Magriñà), conseller-regidor de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) al Comitè Permanent Municipal de l'Ajuntament Popular de Barcelona. A la corporació municipal barcelonina ocupà diversos càrrecs de responsabilitat, com ara conseller-delegat del Districte Municipal I de Barcelona, cap de Vigilància Municipal i cap del Servei d'Extinció d'Incendis. Com a representant de la CNT, el 21 de juny de 1937 va ser nomenat president de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya (JDPC), creada el 9 de juny d'abans. També representà la CNT en la Junta Regional de Defensa. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i des d'allà pogué embarcar cap a Amèrica. El 23 de febrer de 1940 arribà, amb sa companya Concepción Español i sos fills María i Magín, a bord del vaixell De la Salle a la República Dominicana i sa família s'instal·là a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana). Posteriorment, després de moltes dificultats, passà a l'Argentina, on entrà a formar part de la Federació d'Obrers de la Construcció Naval. Fou membre de la Subdelegació de la CNT, ocupant amb freqüència la tresoreria i la secretaria general, formant part del cercle format per Diego Abad de Santillán, Pedro Herrera Camarero, Jacobo Maguid, Jacobo Prince i Manuel Villar Mingo. Durant els seusúltims anys de sa vida viatjà clandestinament a Espanya en diverses ocasions per ajudar els companys. Magí Cabruja Martra va morir el 27 de juliol de 1948 a Buenos Aires (Argentina). Son fill Magín Cabruja Español també va ser un destacat militant anarcosindicalista a l'Argentina.

***

Notícia d'una de les detencions de Paul Prêtre apareguda en el periòdic parisenc Le Cahiers des Droits de l'Homme del 30 de gener de 1934

- Paul Prêtre: El 7 de setembre de 1905 neix a Choisy-le-Roi (Illa de França, França) l'anarquista Paul Roger Prêtre. Sos pares es deien Albert Prêtre, cap de districte de la Companyia Ferroviària d'Orleans, i Madeleine Thècle Peszinski. El 24 d'agost de 1922 el Tribunal Correccional del Sena el va condemnar fins a la majoria d'edat a colònia penitenciària i, per a fugir d'aquesta pena, s'enrolà voluntàriament en l'exèrcit. El 7 de juliol de 1928 es casà aÉcrouves (Lorena, França) amb Jeanne Marie Diverres, amb qui tingué tres infants. El 30 d'abril de 1930 era sotsoficial del 72 Regiment d'Artilleria establert a Vincennes (Illa de França, França). Un cop lliure del servei militar, es declarà objector de consciència i retornà en diferents ocasions a les autoritats militars la seva cartilla de mobilització, fet que li va comportar diferents condemnes judicials i el seu cas va ser freqüentment comentat pels periòdics (Le Cahiers des Droits de l'Homme, Le Combat de la Paix, La Patrie Humaine, etc.). El gener de 1934 vivia al número 96 del carrer Faubourg Saint-Martin de París. Després es guanyà la vida com a pintor decorador i retratista, encara que gairebé sempre estava sense feina. En aquestaèpoca viva al número 22 del carrer Gobelins de París. Infiltrat amb l'anarquista Franchère en grup del Partit Comunista Francès (PCF) del XIII Districte de París, va ser expulsat el setembre de 1936 del partit després d'haver fet difusió de Le Libertaire i d'haver portat militants comunistes als grups llibertaris del seu districte. També va combatre el PCF en els comitès de desocupats. Entre l'1 i el 30 de d'octubre de 1936 participà en la guerra d'Espanya, juntament amb altres voluntaris anarquistes del XIII Districte de París. En 1937 va ser nomenat secretari del grup anarquista del XIII Districte de París de la Unió Anarquista (UA). En aquesta època prengué part en nombrosos mítings de la Joventut Anarquista Comunista (JAC) i de l'UA. En aquests anys vivia a l'avinguda Gobelins de París. En 1946 la seva residència, al número 83 del carrer Daguerre de París, figurava en una llista de domicilis a vigilar de la regió parisenca i en 1950 encara figurava en un llistat policíac d'anarquistes el domicili dels quals s'havien de vigilar. En 1950 fou un dels animadors de la Comissió Pagesa de la Federació Anarquista (FA) i col·laborà en Le Libertaire. El 30 de juny de 1960 es casà al XIV Districte de París amb Bernadette Françoise Marquet. Paul Prêtre va morir el 20 de gener de 1975 a l'Haÿ-les-Roses (Illa de França, França).

***

Roberto das Neves

- Roberto das Neves: El 7 de setembre de 1907 neix a Pedrogão Grande (Leiria, Centre, Portugal) l'escriptor, periodista, poeta, historiador, maçó, esperantista, grafòleg, naturista i anarcoindividualista Roberto Barreto Pedroso das Neves, també conegut com Ernst Izgur. Estudià secundària a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal), on residia amb sos pares i sos quatre germans. Després estudià els primers anys de la carrera de Ciències Historicofilosòfiques. Juntament amb son amic Vasco de Gama Fernandes, fou un dels primers estudiants que van ser detinguts i empresonats arran del cop militar del «28 de Maig» de 1926. L'any següent va ser detingut per distribuir uns pamflets satírics antifeixistes que havia redactat reivindicant les idees anarquistes i entre els quals destaca O Espectro de Buiça, sobre la deportació d'antifeixistes a les colònies africanes. En 1928 ingressà, sota el nom de Satã, en la lògia maçònica«Rebeldia» de Lisboa, afiliada al Gran Orient Lusità Unit (GOLU), força perseguit per la dictadura. En 1929 va ser novament detingut com a director del periòdic A Egualdade,òrgan de la Federació Regional dels Anarquistes del Nord (FRAN). Jutjat, fou condemnat a la deportació a colònies penitenciàries africanes, però la seva pena fou commutada, gràcies al moviment de solidaritat al seu favor que s'engegà, per la de tres mesos de presó a Lisboa. En 1930 fou de bell nou empresonat per difondre «idees subversives» durant un tancament estudiantil del grup anarquista de la Facultat de Medicina de la Universitat de Coïmbra en suport de la insurrecció que s'havia produït a l'illa de Madeira contra la dictadura, tancament en el qual fou ferit d'un tret per la policia. En 1931, després d'interrompre els seus estudis a Coïmbra, marxà com a periodista d'O Primeiro de Janeiro a Espanya. A Madrid entrà a formar part del moviment anarquista i ajudà a la reestructuració de la Federació Anarquista de Portuguesos Exiliats (FAPE) i col·laborà en Rebelião,òrgan oficial d'aquesta organització. Va conviure amb altres portuguesos exiliats, com ara Jaime Cortesão, Jaime de Morais, Alberto Moura Pinto i, fins i tot, el coronel Velez Caroço, entre d'altres, i va viure la bohèmia madrilenya. De bell nou a Portugal, s'instal·là a Lisboa, on col·laborà en diversos periòdics i entrà en la nòmina del diari O Século. En acabar els estudis historicofilosòfics, passà a interessar-se per la psicologia i la parapsicologia, especialitzant-se en grafologia. En aquestaèpoca va fer amistat amb nombrosos periodistes, dissidents i anarquistes, com ara José Barão, Emídio Santana, Mário de Oliveira, Marques da Costa, Inocêncio da Câmara Pires, José Magalhães Godinho, Filipe Mendes, Carvalhão Duarte, Henrique de Barros, Piteira Santos, Castro Soromenho, etc., i molt especialment amb el poeta Adeodato Barreto. En 1934 publicà a Rio de Janeiro, sota el pseudònim de Ernst Izgur, el llibre Assim falaram profetas. En els anys de la dictadura salazarista va ser detingut en diferents ocasions. Durant la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista, ell i la seva companya, la sufragista espanyola María Jesusa Saiz y Díaz, ajudà nombrosos refugiats espanyols clandestins a aconseguir documentació per poder sortir de la península. Quan esclatà la II Guerra Mundial, emigrà al Brasil amb sa companya i sa filla, instal·lant-se a Rio de Janeiro. D'antuvi treballà en diferents periòdics i en 1946 fundà i dirigí l'editorial i llibreria Germinal, on publicà llibres sobre el pensament anarquista, el naturisme –fou membre de la Sociedade Naturista– i  en contra de la dictadura salazarista. L'Editorial Germinal també publicà nombroses traduccions a l'esperanto d'autors clàssics (Goethe, Tolstoi, Malatesta, Krishnamurti, Wilde, London, Relgis, etc.). Col·laborà activament amb el Brazilia Instituto de Esperanto i fundà l'Esperanto Klubo; fent de professor, publicant un Curso de Esperanto, editant fins al 1945 la revista esperantista Cidadão do Mundo i fou el coautor d'un Dicionário Português-Esperanto e Esperanto-Português, que mai no es publicà. En 1948 ingressà en la maçoneria brasilera, però tingué problemes per a mantenir el seu nom Satã, considerat contrari als principis de la societat, però finalment fou acceptat. També dedicà molts d'esforços intel·lectuals en la fundació i el desenvolupament de l'Institut de Recerques Grafològiques a Rio de Janeiro, el qual edità la seva tesi de llicenciatura Os temperamentos e as suas manifestações gráficas, presentada a la Universitat de Lisboa. El 24 de gener de 1951 el dipòsit de llibres de l'Editorial Germinal patí un sospitós incendi. En 1952 publicà el seu poemari Assim Cantava um Cidadão do Mundo. Poemas que levara o autor treze vezes aos cárceres do Santo Oficio de Salazar i dos anys després O diário do Dr. Satã. Comentáriosàs escorrências cotidianas da sifilização cristã. Participà en diverses iniciatives de grups d'exiliats polítics portuguesos i puntualment col·laborà amb els comunistes reunits al voltant del periòdic Portugal Democrático. També col·laborà, amb els seus amics maçons, en la revista socialista Oposição Portuguesa. Fou membre de la junta directiva del Centre d'Estudis Socials «José Oiticica». En 1968 aquesta junta directiva va ser detinguda per la policia política brasilera i ell empresonat en una base militar de la Força Aèria a l'illa do Governador; 12 dies després fou alliberat en espera de judici. Jutjat l'any següent, va ser absolt. En els anys seixanta es casà per segona vegada amb una antiga estudiant d'esperanto, Maria Angélica de Oliveira, amb qui tingué un fill, també anomenat Roberto. En 1979 publicà una crítica al marxisme sota el títol Marxismo, escola de ditadores. Roberto das Neves va ser empresonat 13 vegades (11 a Portugal i dos al Brasil), però poques vegades va ser jutjat i mai no va ser condemnat. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara Ação Direta,A Aurora, A Batalha, Cidadão do Mundo,A Comuna, O Libertário, A Plebe,O Povo, Relações Anarquistas, Remodelações,República, O Século, O Vegetariano, etc. El seu anarquisme era anarcoindividualista en la línia de Max Stirner i E. Armand i sempre es mostrà en oposició a l'anarquisme col·lectivista de Mikhail Bakunin. Roberto das Neves va morir el 28 de setembre de 1981 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil).

***

Necrològica de Martí Salvador Massa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 d'abril de 1988

- Martí Salvador Massa: El 7 de setembre de 1910 neix a Santa Cristina d'Aro (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Martí Salvador Massa. Sos pares es deien Miquel Salvador i Llúcia Massa. Des de molt jove milità en les Joventuts Llibertàries de Calonge. Durant la guerra civil lluità com a milicià en la«Columna Durruti» i, després de la militarització, en la 26 Divisió. En 1939, amb la victòria de les tropes franquistes, passà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord) i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta població fins a la seva mort. Sa companya fou Lluïsa Altafulla. Martí Salvador Massa va morir el 17 de juny de 1987 a la Clínica Saint-Pierre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Igualdad Ocaña Sánchez

- Igualdad Ocaña Sánchez: El 7 de setembre de 1912 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) la mestra racionalista anarquista Concepción Ocaña Sánchez, més coneguda com Igualdad Ocaña Sánchez. Era filla i germana de pedagogs anarquistes d'Almeria exiliats a França fugint de la repressió. Sa nombrosa família estava formada pels pares (Antonio Ocaña i Carmen Sánchez), vuit germans (Salvador, Fraterna, Igualdad, Alba, Natura, Libertad, Floreal i Armonía), els avis i alguns oncles. A partir de 1924 visqué primer amb sa família a Masamet (Llenguadoc, Occitània) i poc després a París (França), on van romandre uns anys, hi anà a escola i aprengué el francès. En 1931, després de vuit anys d'exili, amb la proclamació de la II República espanyola, després d'un temps a Cartagena (Múrcia, Espanya), la família es traslladà al barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on son pare, constructor de pous, havia trobat feina. Ella s'incorporà amb sa germana Natura a l'Escola Moderna de la Torrassa, on introduí ensenyaments pedagògics (música, literatura, arts plàstiques, etc.) apresos a França, i també treballà de cosidora a casa. Aquest mateix any de 1931 va ser nomenada vocal del Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i pel juliol va fer mítings a diverses poblacions maresmenques (Arenys de Munt, Malgrat de Mar, Sant Pol de Mar i Tordera). A finals de 1931 participà en una comissió creada per a fundar un grup de dones de suport als presos. En aquests anys formà part del grup anarquista«Amor i Voluntat». Tingué com a company el destacat militant anarquista Severino Campos Campos, que durant un temps exercí de mestre a l'escola racionalista de la Torrassa. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa família a França. Després d'un temps de penalitats, en 1940 amb son company emigrà a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana) i a Pedro Sánchez (El Seibo, República Dominicana), després a Panamà i, finalment, amb son fill Helenio Campos Ocaña, a Mèxic. En 1975, després de la mort del dictador Francisco Franco, la parella retornà a Catalunya, on continuà militant en el moviment llibertari, residint a partir d'aquesta data intermitentment entre Barcelona i Mèxic. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Solidaridad Obrera. Igualdad Ocaña Sánchez va morir el 4 d'octubre de 1990 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic). L'arxiu personal de la família Campos-Ocaña va ser dipositat a la Fundació Anselmo Lorenzo de Madrid.

Defuncions

Félix Bour

- Félix Bour: El7 de setembre de 1914 mor a l'illa de Saint Joseph (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) el tipògraf i anarquista il·legalista Félix Bour, també conegut com Herselin i Tellier. Havia nascut el 13 de maig de 1881 al IX Districte de París (França). Era fill natural de la minyona Félicie Aimei Moulard i fou criat per l'àvia a Brumetz (Picardia, França); el fill va ser finalment reconegut per Félix Joseph Bour per matrimoni celebrat l'11 de novembre de 1901 al XVIII Districte de París. Un cop va aconseguir el certificat d'estudis, esdevingué aprenent de tipògraf a París. En 1901 va conèixer l'anarquista Alexandre Jacob en les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars), organitzades per Albert Libertad al XVIII Districte parisenc, i ràpidament es va comprometre amb la banda il·legalista dels «Treballadors de la Nit», capitanejada per Alexandre Jacob i dedicada a realitzar robatoris per al moviment anarquista. El primer que en va realitzar fou la nit del 22 al 23 de novembre de 1902 a l'església i el castell de Brumetz, juntament amb Alexandre Jacob, Léon Ferré i Alcide Ader. Després de nombrosos robatoris, el 22 d'abril de 1903 l'agent de policia Pruvost demana la documentació a Jacob, Bour i Léon Pélissard a l'estació de Pont Rémy (Picardia); Bour, per protegir la fuita obre foc matant Pruvost. Jacob i Pélissard seran detinguts el mateix dia i Bour l'endemà. La confessió de la seva amant, Léontine Tissandier, permet desmantellar completament l'organització il·legalista creada per Jacob. Félix Bour va ser jutjat entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens acusat de pertànyer a la banda de«malfactors» anomenada «Treballadors de la Nit», formada per una vintena de persones, d'haver comès 13 robatoris i de l'assassinat de l'agent Pruvost. Va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Matriculat amb el número 34.198, va acumular nombrosos càstigs a la colònia penitenciària, a més de tres intents d'evasió (en 1906, en 1907 i en 1913). Félix Bour va morir foll, amb l'esòfag perforat després d'empassar-se una espina, el 7 de setembre de 1914 a les masmorres de l'illa de Saint Joseph (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa).

***

Bruno Filippi

- Bruno Filippi: El 7 de setembre de 1919 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el militant anarcoterrorista Bruno Filippi. Havia nascut el 30 de març de 1900 a Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Averardo Armando, tipògraf, i Anna Spagnoli. Va ser el primer de sis germans. Sa família es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia) quan era infant. En 1915 treballava de missatger i ja era conegut per la policia, que el va qualificar d'«element perillós». El 20 de maig d'aquest mateix any va ser detingut durant una manifestació antimilitarista portant una pistola, amb la inscripció«Visca l'anarquia» i 59 bales; incriminat, el desembre de 1915 va ser condemnat per complicitat en l'assassinat d'Adriano Gadda, una de les víctimes dels enfrontaments entre intervencionistes i neutralistes. Després d'un any i vuit mesos de presó, el febrer de 1917 va ser alliberat i entrà a treballar com a tipògraf en la impremta de la Unió Cooperativa. En 1918 va ser cridat a files i el març de 1919 va ser llicenciat definitivament. El 2 d'abril de 1919 va ser detingut per«atemptat contra la llibertat del treball» per haver obligat sota amenaces alguns propietaris a tancar els negocis durant la vaga dels perruquers, però va ser posat en llibertat el 23 de maig. En aquesta època va ser col·laborador habitual del periòdic anarcoindividualista Iconoclasta! de Pistoia (Toscana, Itàlia), on va fer servir diversos pseudònims (For well, Filippo Rubin). En 1919, la crisi social esclata arreu d'Itàlia i en els enfrontaments entre revolucionaris i policia a Milà sempre va ser present. Se li van atribuir, juntament amb altres joves anarquistes (Guido Villa, Aldo Perego, etc.), diverses accions: explosió d'una bomba la Palau de Justícia de Milà (29 de juliol de 1919), atac amb àcid sulfúric al capitalista Giovanni Breda i explosió d'una bomba a ca seva, i atemptat amb explosius a al domicili del ric senador Ettore Ponti. El 7 de setembre de 1919, sobre les 21 hores, Bruno Filippi va morir, a conseqüència de l'explosió de la bomba que portava adossada, al Circolo dei Nobili (Cercle dels Nobles), que es trobava alpiano nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà (Itàlia). La bomba va explotar uns minuts abans del previst. El seu funeral fou l'11 de setembre. Entre el 12 i el 13 de juliol de 1920, a Milà, van processar els anarquistes còmplices de l'atemptat del Circolo dei Nobili: Guido Villa, Aldo Perego, Elena Melli i Maria Zibardi; Perego va ser condemnat a 12 anys de presó i Villa a 10. En 1920 els redactors d'Iconoclasta! van reunir els articles de Bruno Filippi i els van publicar en forma de fullet sota el títol Scritti postumi. Son germà Annunzio Filippi, dos anys menor que ell, va ser detingut a finals de 1920 amb altres 17 anarquistes (Ettore Aguggini, Antonio Pietropaolo, etc.) en possessió de material explosiu i detonadors; jutjat, va ser condemnat a dos anys de presó i a un de vigilància especial. En 2004 l'escriptor Francesco Pellegrino va publicar Libertà estrema. Le ultime ore dell'anarchico Bruno Filippi, novel·la biogràfica sobre Filippi.

Bruno Filippi (1900-1919)

***

Notícia de la condemna de Jean-François Malicet publicada en el diari parisenc Le Petit Journal del 5 de gener de 1894

- Jean-François Malicet: El 7 de setembre de 1927 és assassinat per un lladregot el militant llibertari Jean-François Malicet. Havia nascut el 3 de febrer–algunes fonts citen erròniament el 15 de maig– de 1843 a Nouzon (Ardenes, França). Sos pares es deien Jean Baptiste Auguste Malicet, clavetaire, i Marie François Hardy, obrera del ferro. Membre del grup anarquista «Les déshérités» (Els desheretats) de Nouzon, creat el 1892. Va fer amistat amb Fortuné Henry, germà d'Émile Henry, arran d'una conferència que va fer a la regió. El 3 de gener de 1894 va ser condemnat a vuit dies de presó, per «injuries» a un comissari i a uns gendarmes durant l'escorcoll de casa seva dos dies abans; en aquest escorcoll se li va trobar correspondència compromesa i periòdics i fullets anarquistes. En 1903 Malicet va participar a l'assaig de colònia comunista llibertària d'Fortuné Henry a Aiglemont, però per mor d'una diferència amb un altre colon, Mounier, la deixarà. Barber de professió i aleshores anarquista, va fer seva una divisa que arribarà a ser molt popular:«Et du boyau du dernier prêtre, serrons le cou du dernier flic» (I dels budells del darrer capellà, penjarem el darrer poli).

***

José García Viñas fotografiat a Melilla

- José García Viñas: El 7 de setembre de 1931 mor a Melilla (Nord d'Àfrica) el militant anarquista i internacionalista José García Viñas. Havia nascut el 3 de novembre de 1848 a Màlaga (Andalusia, Espanya) i era fill del conegut llibreter i editor progressista José García Taboadela. Estudiant de medicina a Barcelona, va formar part del nucli de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) creat per Giuseppe Fanelli des de la seva creació. Va assistir al Congrés Obrer de Barcelona de 1870 en representació d'El Arahal i va ser molt actiu en diverses comissions. Va ser membre del grup fundador barceloní de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista, l'abril de 1870. També va assistir al famós Congrés de Còrdova (1872-1873) per Barcelona, on va formar part de la comissió encarregada de la publicació del butlletí. L'11 de juny de 1873 va signar el manifest en pro del municipi lliure quan s'acabava de proclamar la República Federal i va ser delegat per l'internacionalisme ibèric, sota el pseudònim d'Antonio Sánchez, en els congressos internacionals de Ginebra (1873), Brussel·les (1874) –on va defensar amb vigor l'anarquia i els acords bakuninistes de Saint-Imier–, Berna (1876), Verviers (1877) i Gante (1877). En 1873 va ser nomenat secretari del Comitè de Salut Pública de Barcelona, on es va mostrar molt radical en afirmar que la vaga general havia de ser insurreccional. Va ser membre del Consell Federal de l'AIT entre 1875 i 1877 i en 1880. A finals de 1880 va abandonar la militància, però sense deixar els contactes i l'interès pel moviment anarquista, i va tornar a Màlaga, sembla que per discrepàncies ideològiques amb Rafael Farga i Pellicer i amb Josep Llunas i Pujols, que defensaven tàctiques legalistes i principis col·lectivistes, i pel malestar pel buit que pensava se li feia per no tenir les«mans calloses» (no ser un obrer manual), sobre tot per part del mallorquí Francesc Tomàs i Oliver. La seva importància durant els anys setanta va ser enorme–se n'ha dit que era un dictador del Consell Federal i un anarquista autòcrata–, va ser amic de Bakunin i de Kropotkin –aquest es va allotjar a ca seva a Barcelona–, va dirigir les revistes La Federación (1869) i La Revista Social (tant a Manresa com a Barcelona, 1872-1880), va comptar amb molts partidaris entre els treballadors gràcies a la seva professió mèdica, i es va mostrar en tot moment com a home d'acció i de lluita –amb Paul Brousse es va apoderar durant alguns dies de l'Ajuntament de Barcelona el juny de 1873 durant la insurrecció republicanofederal. Fidel partidari de les tàctiques insurreccionals i il·legalistes, va ser més anarquista que societari, ja que pensava que el societarisme era una nociva tendència reformista. Quan va abandonar la militància va viure a Màlaga i des de 1902 a Mellilla, on va exercir la seva professió amb esperit social com a metge titular, director de la Casa dels Socors, decà del Cos Mèdic de la Beneficència i director del Centre Higiènic entre 1923 i 1927. A Melilla va conèixer l'anarcosindicalista Paulino Díez Martín i va ser testimoni de les seves noces civils (1919) i el va curar en 1922. En 1929 va mantenir correspondència amb Max Nettlau i en 1930 va ser entrevistat per Salvador Cano Carrillo. Va ser fundador, delegat i col·laborador de l'organització georgista Lliga per a l'ImpostÚnic i va publicar diversos articles en el seu periòdic El ImpuestoÚnico, sempre amb una forta orientació social. En 1931, a instàncies de l'Agrupació Socialista de Melilla, la conjunció republicanosocialista el va incloure en la llista de regidors donades les simpaties que gaudia en els cercles obrers. Va ser enterrat civilment acompanyat per una representació d'obrers de diferents gremis. Va traduir i prologar alguns fullets de Paul Guillaume (Ideas sobre la organización social, Bosquejos históricos), va publicar l'opuscle Cuestión de la Alianza (1872) i l'obra Breves nociones geográficas de Europa y en particular de España (1867); i la seva tesi acadèmica va ser Apuntes para el estudio médico-higiénico de la miseria (1877).

***

Rafael Domeque Ibor

- Rafael Domeque Ibor: El 7 de setembre de 1941 mor a Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Rafael Domeque Ibor –el segon llinatge també citat Ibort. Havia nascut l'1 de febrer de 1897 a Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya). Pagès de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 pogué fugir de la població i s'enrolà en la «Columna Ortiz», comandada per Antonio Ortiz Ramírez, lluitant al front d'Aragó. Després de la militarització de les milícies estudià a l'Escola Popular de Guerra i, amb el càrrec de tinent de Cavalleria, el febrer de 1938 va ser destinat al front del llevant peninsular. En 1939, amb el triomf, franquista passà a França i va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions franceses. Durant la primavera de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanys i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Rafael Domeque Ibor va morir el 7 de setembre de 1941 al Castell de Hartheim (Alkoven, AltaÀustria, Àustria).

***

Foto policíaca de Francesc Ballester Orovitg

- Francesc Ballester Orovitg: El 7 de setembre de 1957 mor en el descarrilament del tren París-Nimes (França) l'anarquista i resistent antifranquista Francesc Ballester Orovitg, conegut com El Explorador i que va fer servir el pseudònim Sebastián Grau Ortega. Havia nascut el 12 de setembre de 1920 a Barcelona (Catalunya). Fuster de professió, milità en les Joventuts Llibertàries de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant la guerra civil combaté el feixisme enquadrat en la 143 Brigada Mixta a Vilanova de la Barca durant l'ofensiva franquista de juny de 1938 a Aragó. Al final de la contesa caigué pres i fou internat a Tortosa. Pogué evadir-se i passar a França on s'enrolà en els grups guerrillers que des d'allà creuaven els Pirineus i combatien el franquisme a la zona de Barcelona. En 1945 s'integrà en les Joventuts Llibertàries a Catalunya i en 1947 fou delegat de les Joventuts Llibertàries del Baix Llobregat i membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El juny d'aquest mateix 1947 participà en l'elaboració de pamflets contra la Llei de Successió a Espanya. Després de la detenció de nombrosos companys, va ser elegit per representar la Regional de Catalunya en el Ple Nacional clandestí de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), que se celebrà entre el 15 i el 16 de juliol de 1947 a Madrid, i que redactà un manifest contra el sindicalisme polític. En 1947 també amb Josep Lluís Facerías formà un grup guerriller (Ramón González Sanmartí, Pere Adrover Font, Celedonio García Casino) especialitzat en expropiacions econòmiques i que també intentà, sense èxit, atemptar contra el comissari de policia Eduardo Quintela. L'octubre de 1947 assistí, amb Josep Lluís Facerías i Manuel Fernández Fernández, al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. El 24 de maig de 1948 va ser detingut a Barcelona i tancat a la presó Model. El 12 de gener de 1949 sortí en llibertat provisional, però fou novament detingut; jutjat, va ser condemnat el 16 de març de 1950 a sis anys de presó. Gràcies a diverses mesures de gràcia, el 10 d'agost de 1953 fou alliberat i creuà els Pirineus. Instal·lat a Alès (Llenguadoc, Occitània), treballà en un taller de fusteria, milità en la Federació Local de la CNT i s'interessà per l'esperanto, col·laborant en diferents revistes publicades en aquesta llengua. Francesc Ballester Orovitg va morir el 7 de setembre de 1957 en el descarrilament del tren París-Nimes (França).

***

Necrològica de Maria Sanromà Mateu apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 25 de setembre de 1957

- Maria Sanromà Mateu: El 7 de setembre de 1957 mor a Castellnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Maria Sanromà Mateu. Havia nascut el 27 de gener de 1904 a Valls (Alt Camp, Catalunya). Sos pares es deien Ramon Sanromà i Serafina Mateu. Exiliada amb son company, l'anarcosindicalista Joaquín Blasco Palacios, milità en l'«ortodoxa» Federació Local de Castellnou d'Arri de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Maria Sanromà Mateu va morir, després d'una llarga i dolorosa malaltia, el 7 de setembre de 1957 al seu domicili de Castellnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---

Novetats editorials - Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) - Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània -

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”. (Jaume Obrador)

Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel•la “JOC D’ESCACS”, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel•les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-m’hi.

Pensàvem en aquells moments que estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions…No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català) era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui vos parla són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri i un ambulatori per zona, que han evolucionat cap a un nou concepte de salut.

En aquesta novel•la que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

El problema, segons la novel•la, era que “una època obscura s’apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l’escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l’etiqueta d’”extrema esquerra”, quan nosaltres l’únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials”.

Per això decidírem fer una roda de premsa per presentar el partit. Després de ser vigilats per la policia haguérem de canviar d’indret i fer-la a casa de Miquel López. Ell, ajudat per nosaltres, posà una senyera rere la tauleta del seu despatx i sis cadires, totes les de casa!, diu a la novel•la.

El mes de novembre de 1976 entràrem a la presó.

Jo no veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i en aquest punt no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), que era el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl•lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi i al Perú…era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls…”.

La transició no va ser un camí de roses. Diu Miquel: “Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien “accidentalment” des de les finestres dels sinistres caus d’interrogatori de la Social. Companys metrallats, com a Vitòria, mentre assistien a assemblees pacífiques a l’interior d’una església, pintant consignes en els murs dels descampats extraradials i en el centre de les ciutats; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren d’una culatada, mentre exigien Treball i Llibertat...”

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars, lluites que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col•lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de la novel•la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Però Miquel sovint es preguntava: “Quina podria ser la meva actitud davant la tortura, sotmès a un cansament continuat per manca de son, per la pressió dels insults i els crits a l’hora dels interrogatoris? Confiava en la meva experiència, m’aferrava a l’esperança de pensar que, si no em torturaven físicament, podria resistir els crits i les vexacions”.

A JOC D’ESCACS en Miquel, era un “jove ansiós, com diu ell, per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber, que retrata el món cultural i polític de la seva joventut i que pensava que ens trobàvem a les darreries del franquisme”. Ell sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col•lectiva”. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat.

Sense els teus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel•la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdot. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.

Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Ell, com diu, i també nosaltres, estàvem cegats per l’exemple lluminós dels nostres herois enterrats en milers de fosses comunes arreu de l’Estat.

JOC D’ESCACS ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquesta novel•la ens recorda que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven l’Estat espanyol. Malgrat que no ocupàssim les noves institucions, com diu Miquel, des del carrer, des dels llocs de feina i estudi, mitjançant la nostra influència en les associacions de veïns, empreses i sindicats, seríem capaços de condicionar en un sentit progressista els anys vinents. Ell ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.

Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. El temps, diu Miquel, “canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d’esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L’estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”

A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme.

Els protagonistes de la novel•la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel•la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel•la JOC D’ESCACS és d’una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

I avui, gràcies a llibres com JOC D’ESCACS ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Ni uns ni els altres han comès cap delicte: els volem el més aviat possible a casa. Desitjam que el nou govern de la Generalitat catalana, encapçalat pel seu president Quim Torra, encerti amb seny per aconseguir la república. Volem una Catalunya sobirana i uns Països Catalans republicans.

Palma, 28/05/2018

Anarcoefemèrides del 8 de setembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'O Libertário

- Surt O Libertário: El 8 de setembre de 1895 surt a Porto (Nord, Portugal) el primer número, iúnic conegut, del setmanari O Libertário. L'editor responsable fou Francisco Machado Fontão. Aquest primer número va encapçalat per una introducció en francès, considerat aleshores l'idioma internacional, on s'incita a la Revolució mundial «Ubi et Orbi». No hi ha cap article signat i es va imprimir a la Tipogràfica«Alliança».

***

Capçalera del primer número d'El Obrero

- Surt El Obrero: El 8 de setembre de 1900 surt a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el primer número del setmanari anarquista El Obrero.Órgano de la«Asociación obrera de Canarias». A partir del número 133, del 18 de juliol de 1903, la periodicitat va passar a ser de vuit números al mes i a partir del gener de 1904 tindrà com a subtítol«Órgano del Centro Obrero de Tenerife». Fou dirigit per José Cabrera Díaz, Manuel Santiago Espinosa i Manuel Sánchez Medina. En van ser col·laboradors Secundino Delgado Rodríguez, Fermín Salvochea, J. Prat, J. Cabrera Díaz, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Soledad Gustavo, José Riquelme, José Martínez Ruiz, Leoncio Rodríguez (Luis Roger), Jacquinet, Columbié, entre d'altres. Aquesta publicació fou partidària de crear òrgans polítics al marge dels espanyols, fet que el defineix com un dels grups creadors de l'anarcoindependentisme canari. El periòdic va patir nombroses sancions governatives i els redactors foren processats en diverses ocasions. L'Associació Obrera de Canàries comptava en 1901 amb 11 gremis i 3.242 associats, però degut a la fort repressió va desaparèixer en 1904. José Cabrera Díaz es va veure obligat a fugir i s'instal·là a l'Havana, on en 1902 va publicar el llibre Un año de labor, on explica el naixement de l'associacionisme obrer canari. N'han quedat molt pocs exemplars i l'últim número conegut és el 281 del 24 de novembre de 1906. Alguns articles en van ser reproduïts per La Huelga General de Barcelona. L'agost de 1914 reapareixerà la capçalera sota el subtítol «Órgano de la Federación Obrera Tinerfeña» fins al 31 d'octubre d'aquell any.

***

Portada del número únic de La Voce Anarchica

- Surt La Voce Anarchica: El 8 de setembre de 1946 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el número únic del periòdic La Voce Anarchica. En foren responsables Augusto Boccone, director-gerent i redactor, lligat a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i Ezio Puzzoli, redactor i tresorer. L'1 d'abril d'aquell any s'havia publicat el número 1 de La Voce Anarchica. Quindicinale anarchico, suplement per a la Toscana del periòdic Umanità Nova i del qual va ser responsable Ivan Arati.

Naixements

Cavatori, de Carlo Galleni

- Davide Musetti: El 8 de setembre de 1860 neix a Gragnana (Carrara, Toscana, Itàlia) el militant anarquista Davide Musetti, més conegut com Davidon. En 1886 començà s'afilià al Partit socialista, però després es passà a les files llibertàries. Fou membre del grup anarquista de Gragnana i, com a treballador a les mines de marbre (cavatore), de la Lliga d'Obrers Pedrers. Participà en les reunions preparatòries del moviment insurreccional de gener de 1894 en solidaritat amb els obrers sicilians. Segons informes policíacs, formà part d'un grup insurgent que actuava des de les muntanyes de Carrara. Detingut, fou absolt per manca de proves pel tribunal militar de Massa, però li fou assignada la residència per dos anys i traslladat a Tremiti i a Lipari. El 21 de novembre de 1896 fou amollat en llibertat condicional i tornà a Gragnana. En 1929 deixà la militància. Davide Musetti va morir el 3 de juliol de 1931 a Carrara (Toscana, Itàlia).

***

Notícia de la detenció de Pierre Devilers apareguda en el diari parisenc Le Temps del 2 de gener de 1894

- Pierre Devilers: El 8 de setembre de 1872 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Pierre Devilers, també citat erròniament Pierre Devillée. Sos pares es deien Étienne Deviliers, emmotllador en ferro, i Catherine Abeline Cloquier, modista; aquesta parella, no casada, reconegué l'infant amb el seu matrimoni el 30 de setembre de 1872 a Rubaix.  Obrer encolador d'ordits, milità en el moviment anarquista de Roubaix. Fou corresponsal dels periòdics Le Père Peinard i La Révolte, que rebia cada setmana via ferroviària a la seva ciutat. Va ser sospitós de ser l'autor durant la nit del 20 al 21 de desembre de 1893 d'una aferrada del cartell editat a Londres (Anglaterra) «Dynamitards aux Panamitards», sobre l'escàndol de corrupció lligat a la perforació del canal de Panamà. En un escorcoll de casa seva, al carrer des Longues-Haies, realitzat el 21 de desembre al matí donà lloc a la confiscació d'un gran nombre de fullets i d'un fragment d'un periòdic que havia de servir per a l'enviament dels cartells. Durant el seu interrogatori negà ser l'autor de l'aferrada, però reconegué haver distribuït tres setmanes abans el pamflet En Russie, que també venia de Londres. L'1 de gener de 1894 va ser detingut a Roubaix, juntament amb son cossí Julien Béranger (Oscar), i nombrosos periòdics i fullets anarquistes van ser confiscats al seu domicili durant l'escorcoll. El 25 de juny de 1898 es casà a Rubaix amb Emma Marbach, obrera especialitzada en recarregar les bobines dels telers mecànics; en aquest matrimoni la parella reconegué dos fills seus nascuts fora de matrimoni: Madelaine Marbach, nascuda en 1893, i Aimé Étienne Marbach, en 1894. L'estiu de 1898 la policia assenyalà que havia abandonat Roubaix amb destinació Reims (Xampanya-Ardenes, França). Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

Pierre Devilers (1872-?)

***

Sante Caserio en una foto de la policia francesa (3 de juliol de 1894) [Foto colorejada]

- Sante Caserio: El 8 de setembre de 1873 neix a Motta Visconti (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, assassí de Marie François Sadi Carnot, president de la III República francesa, Sante Geronimo Caserio. Havia nascut en un família pagesa nombrosa i son pare, Antonio Caserio, barquer de professió, va morir en un asil de pel·lagra, malaltia causada per una alimentació deficient; fou son pare que el batejà Geronimo en honor del cabdill dels apatxes bedonkohes. Com que no volia dependre de sa mare, Martina Broglia, a qui adorava, quan tenia 10 anys abandonà ca seva i marxà a Milà, on trobà feina d'aprenent en una fleca. A finals de segle entrà en contacte amb els cercles anarquistes i ell mateix creà un petit grup anarquista anomenat «A pè» («A peu», en llombard, «sense un clau»). En aquesta època distribuïa gratuïtament pa i fullets anarquistes, que pagava amb el seu magre sou, als obrers en atur davant la Borsa del Treball. En 1892 fou condemnat a vuit mesos de presó per distribuir pamflets i fullets antimilitaristes. Detingut i fitxat arran d'una manifestació, es va veure obligat a fugir, primer a Suïssa i després a França, on es va instal·lar a Seta. Al seu país fou declarat desertor. A partir del 21 de juliol de 1983 es va instal·la a Lió, on va fer de missatger. El 24 de juny de 1894, al carrer de la Ré de Lió traspassa el cor del president de la III República francesa Sadi Carnot de visita a l'Exposició Internacional, amb un punyal berber amb el mànec roig i negre i al crit de«Visca l'anarquia!», per venjar les execucions dels companys anarquistes Ravachol,Émile Henry i Auguste Vaillant. Carnot va sucumbir a les ferides tres hores després a la prefectura de Rhône on l'havien traslladat i la gentada histèrica va saquejar les botigues italianes i l'ambaixada d'Itàlia, al carrer de la Barre. L'endemà, la vídua de Carnot va rebre una fotografia de Ravachol, expedida per Caserio, amb unes simples paraules: «Ben venjat.» Caserio, que no va intentar fugir, va ser detingut. El 2 i el 3 d'agost de 1894 fou jutjat i condemnat a mort per l'Audiència del Roine a Lió. En un palau de Justícia ocupat militarment, i en un clima d'histèria antianarquista i antiitalià, cap advocat no acceptarà defensar Caserio, i serà un advocat d'ofici, Maitre Dubreuil, qui el«defensarà». Durant el procés no es va penedir del seu acte, ni demanà perdó ni pietat al jurat; la possibilitat que se li oferí d'usar el recurs de «malaltia mental» si lliurava els noms dels seus còmplices, fou rebutjada amb un «Caserioés un forner, no un espia». A la cel·la, mentre esperava l'execució, el capellà de Motta Visconti va intentar confessar-lo, però l'anarquista l'engegà de mala manera. Sante Geronimo Caserio fou guillotinat el 16 d'agost de 1894, a les 4.55 hores de la matinada, davant la presó de Saint-Paul, a Lió (Arpitània), amb una gentada expectant. Davant la guillotina va cridar:«Coratge camarades i viva l'anarquia!». Alexandre Dumas fill fou detingut en una de les nombroses manifestacions de protesta contra l'execució de Caserio. L'assassinat de Carnot va servir com a pretext per votar les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) antianarquistes. El 16 d'agost de 1895, a Ancona (Itàlia), un any just de la seva decapitació, una bomba va explotar davant el consolat francès, destrossant portes i finestres. El 16 de febrer de 1896, a Buenos Aires, apareixerà en castellà una revista titulada Caserio en el seu honor. La figura de Caserio ha estat molt popular entre la classe obrera italiana i ha donat lloc a moltes cançons populars, transmeses per tradició oral, com ara Le ultime ore e la decapitazione di Caserio (també coneguda com Aria di Caserio), de Pietro Cini; Partito da Milano senza un soldo, d'autor anònim; La ballata di Sante Caserio, de Pietro Gori; Il processo di Sante Caserio, d'autor anònim; Su fratelli pugnamo da forti, del grup Les Anarchistes; Sante Caserio, del grup Youngang, etc.

***

Necrològica de Mariano García Ortega apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de desembre de 1965

- Mariano García Ortega: El 8 de setembre de 1891 neix a Velilla (Valladolid, Castella, Espanya) el pintor i militant anarcosindicalista Mariano García Ortega, conegut com El Pintor. Sos pares es deien Esteban García i Andrea Ortega. Estudià amb els frares agustins de Valladolid i poc abans de ser ordenat sacerdot abandonà els hàbits. Durant els anys republicans residí a Reinosa (Cantàbria, Espanya) i a Fresno del Río (Campoo de Enmedio, Cantàbria, Espanya), on realitzà exposicions de pintura amb altres artistes. Alliberat de l'educació religiosa, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Treballà en diferents feinetes, però sobretot visqué de la venta de pintures que realitzava. Encara que pacifista convençut, s'enrolà en l'Exercit Popular de la II República espanyola durant la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Fingint ceguesa, es va alliberat de passar pels camps de concentració. En l'exili treballà de vinyataire i residí durant molts d'anys al Soler (Rosselló, Catalunya Nord). A partir de 1960 reprengué la pintura i realitzar nombroses exposicions a diferents poblacions (Arles, Toló, Vernet, etc.). Sa companya fou Josefina Pozo, amb qui tingué quatre infants. Mariano García Ortega va morir el 17 d'octubre de 1965 a l'Hospital Chalucet de Toló (Provença, Occitània) i va ser enterrat tres dies després en aquesta població.

***

Georges Ardouin [militants-anarchistes.info]

- Georges Ardouin: El 8 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de setembre– de 1897 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista, propagandista de la pedagogia i de les comunitats llibertàries Eugène Georges Ardouin, conegut com Jules. Era fill del communard Jules Auguste Gustave Ardouin, el qual s'havia vist obligat a exiliar-se a Londres (Anglaterra), i d'Eugénie Esther Couvillers. Es guanyava la vida fent de florista, ben igual que sos pares. El juny de 1897 creà, amb Jean Grave, Jean Degalvès i Émile Janvion, la «Lliga de l'Ensenyament Llibertari», la qual, inspirada en l'experiència pedagògica de Paul Robin a Cempuis (Picardia, França), tenia com a objectiu obrir una «Escola Llibertària», i de la qual va ser tresorer. Després de realitzar una campanya de suport econòmic, en la qual aconseguiren gairebé 2.000 francs, i d'avaluar que no tenien prou per muntar una escola, organitzaren unes«Vacances llibertàries» l'agost de 1899 per a 19 infants al bord de la mar, a Pontorson (Baixa Normandia, Normandia). A més a més, el febrer de 1899 organitzaren uns cursos nocturns a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París. Els cursos cessaren durant dos mesos i es reprengueren el novembre de 1899 fins al juliol de 1900. En aquesta època col·laborà en el periòdic parisenc Le Cri de Révolte (1898-1899). En 1902 s'integrà en una societat, de la qual formaven part destacats intel·lectuals anarquistes (Georges Butaud, Sophia Zaïkowska, Henri Beylie, Henri Zisly, E. Armand, Marie Kugel, Francis Prost, Georges Deherme, etc.), que tenia com a finalitat crear i desenvolupar comunitats llibertàries («milieux libres») a França i la qual fou l'origen de la Colònia Llibertària de Vaux (Essômes-sur-Marne, Picardia, França). Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), en 1906 fou el tresorer del seu butlletí L'AIA. També va ser tresorer del Comitè de Defensa Social (CDS) –la seva seu s'instal·là al seu domicili–, el qual portà campanyes propagandístiques contra els batallons disciplinaris i especialment contra els execrables «Batallons d'Àfrica» («Afer Rousset»), i que tenia com a òrgan d'expressió el Bulletin du Comité de Defense Sociale (1909-1912). L'11 de juny de 1909 el seu domicili fou escorcollat a resultes d'una investigació oberta arran d'una ona de sabotatges contra les línies telegràfiques i telefòniques. El 9 de setembre de 1909 va ser detingut durant una manifestació davant l'ambaixada d'Espanya en protesta contra la detenció del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquesta campanya, finançà el periòdic L'Écho de Montjuich, encartat en Les Temps Nouveaux, publicació a la qual ajuda econòmicament de manera regular. El 16 d'octubre de 1909 va ser cridat per l'Audiència del Sena perquè fos membre d'un jurat, petició que va rebutjar amb una ferma argumentació. Durant la primavera de 1910, amb son pare, fou membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari (CRA), que portà una campanya abstencionista durant les eleccions legislatives, i el juny de 1912 del Comitè de«L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). L'octubre de 1912 formà part del consell d'administració de Le Libertaire. Fitxat en el «Carnet B» dels antimilitaristes, no fou mobilitzat durant la Gran Guerra ja que estava llicenciat des del 1914. El 15 de juliol de 1916 es casà a Deuil-la-Barre (Illa de França, França) amb Thérèse Meunier. Georges Ardouin va morir el 13 de setembre de 1917 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Marius Ricros

- Marius Ricros: El 8 de setembre de 1898 neix a Ganhac (Llenguadoc, Occitània)–algunes fonts citen erròniament Siran (Alvèrnia, Occitània)– el mariner anarquista Antonin Marius Ricros, conegut com Marius Ricros. Sos pares es deien Jérémie Ricros i Anne Lamoureux. Mariner sense especialitat a bord del vaixell France, el 19 d'abril de 1919 participà, amb altres companys (Ernest Le Mith, Virgile Vuillemin, Pierre Le Roux, Marcel Rudaux, François Doublier, Ernest Delarue, etc.) en els amotinaments de l'esquadra del Mar Negre davant Constantinoble. Detingut a Bizerta (Tunísia), va ser empresonat, jutjat el 9 d'octubre de 1919 en consell de guerra a Toló (Provença, Occitània) i condemnat a sis anys de presó. Tancat a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània), on conegué André Marty, el 20 d'octubre de 1920 va ser traslladat a la presó de Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França). L'11 de novembre de 1921 una gràcia presidencial li reduí tres anys la seva pena, però encara havia de fer 11 mesos de servei militar que purgà, després d'un temps a la colònia penitenciària de Kenadsa (Bechar, Algèria), en un petit destacament a Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord) on es concentraven els «marginals» de l'Exèrcit. L'octubre de 1922 va ser alliberat i s'instal·là a París, però va fer freqüents visites al grup comunista d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània), on era acollit calorosament. En 1936, quan vivia al número 7 del carrer Saint-Rustique de Montmartre de París (França) amb sa companya, era membre del «Grup de Sintesi del XVIII Districte», adherit a la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), i en 1937 va ser nomenat tresorer de la Federació Anarquista Parisenca (FAP). També fou membre de la Comissió Administrativa de la FAF. A finals de març de 1939 llança una crida en el periòdic La Voix Libertaire, en nom del Comitè de Defensa dels Mariners del Mar Negre, per ajudar la família de l'antic amotinat Alphonse Cannone que havia estat condemnat alhora que ell i que acabava de morir. Durant la tardor de 1944 era membre de la Federació Anarquista (FA) a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i en 1950 la seva residència de Montmartre a París era inclosa a la llista de domicilis d'anarquistes a vigilar per la policia. En aquestaèpoca estava subscrit al periòdic anarquista Contre-Courant, de Louis Louvet. Posteriorment explotà una petita granja a Frau, a prop de Ganhac. Marius Marius Ricros va morir el 5 de desembre de 1968 al seu domicili del llogaret de Le Frau de Ganhac (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Yvonne Madeleine Peccavet.

***

Notícia sobre el judici de Vicent Mallent Sales publicada en el diari madrileny Ahora del 3 d'abril de 1935

- Vicent Mallent Sales: El 8 de setembre de 1899 neix a la Vilavella (Plana Baixa, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Vicent Mallent Sales –el primer llinatge citat de diverses maneres (Mallén,Mallench, Mallenchs). Milità al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) al País Valencià. Es relacionà amb l'activista anarquista Manuel Castarlenas Domingo i participà en els grups expropiadors. El gener de 1932 va ser deportat a Villa Cisneros (Río de Oro, Sàhara espanyol; actual Dakhla, Sàhara Occidental). Empresonat el desembre de 1933 per robatori a mà armada a la fàbrica «Serra i Vallet» el 22 d'abril d'aquell any, participà, amb èxit, en una fugida col·lectiva de la Presó Cel·lular de Barcelona aquell mateix mes. El 29 d'octubre de 1934 muntà un escàndol en un cinema de Girona (Gironès, Catalunya) on es projectava un noticiari sobre l'ocupació d'Oviedo per les tropes contra l'aixecament revolucionari; detingut l'1 de novembre d'aquell any, va ser jutjat per aquest fet el 3 d'abril de 1935 en consell de guerra per «insults a l'exèrcit» i se li va demanar un any de presó. També en aquestaèpoca va ser jutjat per un atracament a la Companyia de Ferrocarrils Catalans. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'integrà en la xarxa de Francisco Ponzán Vidal. En 1940 participà en l'anomenada«Operació Tresor», que consistia a recuperar una capsa d'or, plata i joies enterrada a la muntanya del Tibidabo de Barcelona (Catalunya), i en la qual participaren, a més d'ell, Joan Català Balañà, Eliseu Melis Díaz, Vicente Moriones Belzunegui i Agustín Remiro Manero. A començament de 1941 va ser detingut amb Joan Català Balañà per la policia a Barcelona, detenció que ell atribuïa a Eliseu Melis Díaz, encara que altres opinaren que havia estat delatat per una dona amb la qual mantenia relacionsíntimes. La policia l'acusà de ser un dels organitzadors de la Columna«Tierra y Libertad» durant la guerra civil. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de José Celma Llonga apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 d'abril de 1976

- José Celma Llonga: El 8 de setembre de 1909 neix a la Torre de Vilella (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista José Celma Llonga. Sos pares es deien Raimundo Celma i Bernarda Llonga. Artesà ferrer i forjador amb taller propi, va posar aquest al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Revolució l'estiu de 1936. Voluntari al front, va ser greument ferit en una cama al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà ferit a França, on fou hospitalitzat en diversos centres. Encara convalescent, trobà feina com a obrer agrícola. Després de la II Guerra Mundial, formà part de la Federació Local de Pau (Aquitània, Occitània). En els anys setanta es va retirar a casa d'uns companys a Lorda  (Bigorra, Gascunya, Occitània). Sa companya fou Raimunda Gazulla. En els seusúltims anys visqué a Juranson (Aquitània, Occitània). Malalt i paralitzat, José Celma Llonga va ser ingressat a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on va morir el 23 de gener de 1976; va ser enterrat a Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània).

***

Manuel Temblador López

- Manuel Temblador López: El 8 de setembre de 1911–oficialment el 12 de setembre– neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Temblador López, també conegut com Manuel Jarillo. De família pagesa i confederal, fou el segon de sis germans i des de petit treballà als camps. Quan tenia 16 s'afilià a la Societat de Resistència «Fraternidad Obrera», on aprengué a llegir i a escriure. Aquesta societat en 1931 s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i prengué el nom de Sindicat de Camperols d'Arcos de la Frontera i del qual ell va ser nomenat secretari. Participà activament en l'aixecament revolucionari del 8 de gener de 1933 i per la qual cosa va ser detingut. No va ser empresonat perquè el mateix dia de la insurrecció s'havia d'incorporar a fer el servei militar i per la qual cosa va ser enviat immediatament al Regiment d'Infanteria de Las Palmas (Gran Canària, Illes Canàries) per fer la mili. Llicenciat, retornà al poble, on patí el boicot de la patronal. Fou força actiu durant la vaga pagesa de maig de 1936 i va ser tancat durant una setmana. L'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà malalt d'una afecció pulmonar i el 12 de setembre pogué fugir del poble, amb el suport de d'Antonio Valle Rodríguez i Antonio Gutiérrez Gómez, i marxar a Ronda i després a Marbella, on va ser hospitalitzat. Un cop guarit, va ser nomenat secretari de la Federació Comarcal de Jerez que s'havia reorganitzat a Màlaga. El febrer de 1937, amb la caiguda de Màlaga a mans feixistes, escapà per Motril fins a Almeria. Aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya), on va ser ingressat en un hospital a causa d'una pleuresia. Al centre mèdic va escriure una novel·leta que aquell mateix 1937 presentà a Soledad Gustavo a Barcelona i que finalment va ser publicada sota el títol Historia de un revolucionario en «La Novel·la Ideal» de la família Urales. Després s'allistà com a auxiliar d'Habilitació en la 149 Brigada Mixta («Brigada de la Pana»), càrrec pel qual hagué de realitzar continus viatges a Barcelona comissionat per fer compres. El 7 de febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració de Sant Cebrià i Barcarès. Sempre malat, va ser ingressat a l'hospital de Sant Lluís de Perpinyà, a Roanne i a Saint Hilaire en diferents períodes. Durant quatre anys, va fer de pagès a Saint Bonnet. Durant l'ocupació nazi va fer feina a diferents llocs (Feurs, Fort de Chapolit de Lió, Saint Forgeux, Saint Bonnet) i en diferents tasques. Després de l'Alliberament, s'afilià a la CNT de Roanne i formà part del Comitè Regional d'Andalusia del sector «ortodox». A finals de 1946 s'instal·là amb sa companya i son fill a Izeaux, on treballà de barber. En 1952 assistí al Ple Intercontinental d'Aymare i en 1960 va ser nomenat secretari de la Federació Local i del Nucli Regional de la CNT de Savoia-Isère. L'agost de 1965 assistí al Congrés de Montpeller i s'arrenglà amb el sector majoritari, seguidor de l'«ortodòxia», però es mostrà contrari a les expulsions i sempre defensà la unitat confederal. En 1975, arran del Congrés de Marsellà, signà, amb Vicente Galindo Cortés (Fontaura), José Hiraldo Aguilar i Daniel Morchón Arbea, el«Manifest dels Quatre» («Por una sola vez, posición clara y concreta ante el Congreso de la CNT de 1975»), que va ser publicat en El Luchador, en protesta pel «centralisme» i«immobilisme burocràtic» confederals i el 10 de setembre de 1975 es donà de baixa de la CNT en l'Exili. Amb la mort del dictador Franco, retornà a la Península i s'afilià a la CNT d'Arcos, on el 2 d'agost de 1980 va fer un míting. Trobem articles seus, moltes vegades fent servir el pseudònim de Manuel Jarillo, en nombroses publicacions periòdiques, com ara Boletín Ródano-Alpes,Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Cultura Proletaria, En Marcha, Espoir, El Luchador, Nervio, La Protesta Obrera, Ruta,Solidaridad Obrera,La Tierra, Tierra y Libertad, etc. És autor d'un drama (Rosita la heroína) que va ser representat en 1952 a Sant-Etiève i en 1962 a Clarmont d'Alvèrnia. És autor d'un llibre de memòries, Recuerdos de un libertario andaluz (1980). Manuel Temblador López va morir el 10 de juny de 1994 a Izeaux (Grenoble, Arpitània).

Manuel Temblador López (1911-1994)

***

Joan Campà Claverol

- Joan Campà Claverol: El 8 de setembre de 1914 neix a Barcelona (Catalunya) el pedagog anarcosindicalista Joan Campà Claverol. Va estudiar a l'Escola Natura, coneguda com «La Farigola», al barri del Clot de Barcelona, dirigida per Joan Puig Elías i sostinguda econòmicament pel Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1923, quan encara era un nin, conegué Albert Einstein en la seva visita que va fer a Barcelona, fet que el marcà profundament. Puig Elías l'orientà cap els estudis de magisteri i a començament de la dècada dels trenta va començar a fer classes a l'Escola Racionalista de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), fundada per Joan Jové Vallés, Valentí Noguera Martin, Pablo Rodríguez Escamilla i Francesc Sabat Romagosa, centre educatiu que acabà dirigint. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, la Guàrdia Civil escorcollà l'escola a la recerca l'armes i va ser detingut. Membre del Sindicat de Professions Liberals de la CNT, del qual fou secretari, durant la Revolució, el juliol de 1936, va ser un dels fundadors del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU), una nova escola racionalista i laica que funcionarà segons els principis de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquesta època dirigí el Col·legi Galileu, que havia estat abandonat per la congregació de La Salle quan esclatà la guerra. El setembre de 1936 fou el representant de la CNT en la delegació del Vallès Occidental de la CENU i va participar en la confiscació de diversos edificis religiosos de la ciutat. Durant la guerra fou secretari de Relacions Professionals del secretariat de la Federació Nacional de Sindicats de l'Ensenyament (FNSE) de la CNT i va elaborar l'avantprojecte de decret sobre la llengua catalana. El 4 de maig de 1937 va ser ferit durant els«Fets de Maig» i va ser ingressat a l'Hospital Clínic de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a París (França), però va ser detingut i enviat al camp de concentració de Sètfonts. Aconseguí sortir aviat i s'establí a Chartres (Centre, França), on treballà com a mestre en una colònia de nins refugiats espanyols. En aquesta època va ser nomenat secretari de la Federació Nacional de Sindicats de l'Ensenyament d'Espanya (FNSEE) en l'exili. El desembre de 1939 s'embarcà, amb sa companya Felisa Gimeno Valero, a Bordeus (Aquitània, Occitània) rumb cap a la República Dominicana, però a causa del mal tracte rebut per les autoritats i les tensions amb els comunistes espanyols exiliats, va decidir emigrar a Veneçuela, on arribà el gener de 1940. Organitzà a Caracas l'Associació Nacional d'Instituts Educatius Privats (ANDIEP) i edità la revistaANDIEP. A Veneçuela realitzà nombroses tasques en el camp docent, com ara professor d'agricultura a l'escola rural Caurimare de Caracas (1940); supervisor de dibuix i de treballs manuals a les escoles federals del Ministeri d'Educació (1941); professor a l'Institut-Escola de La Florida; professor a l'Escola d'Arts i Oficis per a Dones (1944); classes al «Colegio América» i a l'«Instituto Las Américas» (1955); etc. En 1956 fundà l'Institut Einstein, a la urbanització Bolívar del municipi Chacao de Caracas, que després dirigí sa filla Olga Campà Gimeno. En 1946 era secretari de Relacions de la Subdelegació de la CNT, favorable a les tesis polítiques de l'interior. Col·laborà en la comissió encarregada d'ajudar els anarquistes terrassencs exiliats i els que havien quedat a l'Espanya franquista. En 1959 col·laborà amb articles sobre educació en el periòdic El Libertario de Caracas. En 1960, en el moment de la reunificació confederal, milità en l'Agrupació de CNT de Veneçuela, de la qual va ser el secretari de la Regional de Catalunya. Participà en diferents congressos internacionals anarquistes celebrats a Amèrica i a Europa. Fundà el Centre Català a Caracas i va fer classes de català en els seus centres educatius. Després d'haver-se enriquit, abandonà la CNT i amb Joaquín Ascaso Budría, Valeriano Gordo Pulido, Jesús Maella, Antonio Ortíz Ramírez i altres, fundà cap el 1960 «FuerzaÚnica» (FU, Força Única). En 1964 col·laborà en la revista Volveremos de Caracas. En 1966 era secretari de Cultura i Propaganda de la CNT i en 1967 s'afilià al partit Acción Democrática (AD, Acció Democràtica). En els seus últims anys realitzà alguns viatges a la Península. En 1985, en aplicació de l'amnistia, va ser reintegrat en el Cos de Magisteri Nacional d'Ensenyament Primari i en el Cos de Professorat d'EGB com a funcionari de la Generalitat de Catalunya. Joan Campà Claverol, que adquirí la nacionalitat veneçolana, va morir el 24 de desembre de 1991 a Caracas (Veneçuela). A l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam es troba dipositada correspondència seva amb destacats militants anarquistes, com ara Diego Abad de Santillán, RamónÁlvarez Palomo, Liberto Sarrau Royes i Antoni Téllez Solà. Son germà, Domènec Campà Claverol, també va ser un destacat militant anarcosindicalista.

Joan Campà Claverol (1914-1991)

***

Mariano Puzo Cabero als anys quaranta

- Mariano Puzo Cabero: El 8 de setembre de 1914 neix a Naval (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Mariano Puzo Cabero, conegut sota els pseudònims de Ramón Rius de la Puerta i Junca. Llaurador llibertari com sos dos germans grans Antonio i Gaspar, va militar des de molt jove en el Sindicat Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Naval, que estava federat en la potent comarcal cenetista de Barbastre. El 20 de juliol de 1936 va formar part del Comitè Revolucionari de Barbastre, va participar en l'assalt de la caserna General Ricardos i va ensenyar l'ús de les armes a la plaça de toros als nous milicians. Després lluitarà a Lascellas i a Siétamo. Al poble d'Aguas, els milicians anarquistes, entre ells els tres germans Puzo, van constituir les Milícies Antifeixistes de Barbastre, estructurades en centúries i aquestes en grups de 25 homes. Conjuntament amb diverses centúries del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i de la «Columna Durruti» arribades de Catalunya, en un tercer atac van ocupar Siétamo, encerclant Osca. Amb la militarització, les Milícies Antifeixistes de Barbastre es fonen amb la «Columna Roja i Negra» i formen la base de la heroica 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió Ascaso. Amb aquesta va lluitar Mariano Puzo fins al final de la guerra a tots els fronts que va recórrer: setge d'Osca, vedat de Zuera, Terol, Extremadura i Madrid. Va actuar en els grups guerrillers d'infiltració i de sabotatge rere les línies feixistes. Amb la desfeta republicana va intentar escapar per Alacant, però va ser detingut juntament amb milers de combatents antifeixistes i tancat al camp de concentració d'Albatera. Va poder sortir lliure el 28 d'abril de 1939 sota la identitat falsa de Melquíades Correa Murillo i va poder passar a França el 4 de maig de 1939, acabant al camp de detenció de Sant Cebrià. El desembre d'aquell començarà a treballar a les mines de Rochebelle. Amb la invasió nazi de França, és detingut per la Gestapo i internat com a flequer al camp de concentració de Bram, on estava pres i on morirà son pare. L'abril de 1943 pot fugir del camp i pot arribar el febrer de 1944 a Saillagouse, on s'incorporarà a la Resistència francesa i on farà contacte amb el maquis espanyol, lliurant-se plenament a la lluita guerrillera antifranquista, actuant especialment a Osca i a la serra de Gabardiella (Guara). El 20 de febrer de 1945, quan es troba de missió a Barcelona com a guia per passar dos delegats del Comitè Nacional de la CNT i del Comitè Regional de Catalunya a França,és detingut sota el nom fals de Ramón Rius de la Puerta i empresonat fins al 29 de novembre de 1945, quan surt lliure i retorna a Costoja (Catalunya Nord) el 20 de gener de 1946. Sons germans no van tenir tanta sort com ell, ja que tancats al convent presó de les Caputxines de Barbastre van ser afusellats: Gaspar, amb 31 anys, el 31 d'octubre de 1940, i Antonio, amb 35 anys, el 26 de gener de 1944. Mariano es va participar en la guerrilla urbana i rural que actuava a Catalunya, col·laborant amb els grups d'acció de Francesc Sabaté i Llopart (Quico) i de Josep Lluis Facerías (Face). El desembre de 1947 va acompanyar com a guia el grup de Quico, que acabava de sortir de 15 dies de presó, a Mas Tartas (Osseja), la base de suport a sis quilòmetres de la frontera amb Espanya. Preparant el material per a una nova incursió es desprèn l'anella d'una granada i Maria agafa l'artefacte per llançar-lo per la finestra esclatant-li a la mà quan intentava obrir el finestró, resultant greument ferit. Després d'una cura d'urgència, va ser hospitalitzat a Perpinyà, perdent l'avantbraç esquerre i el polze de la mà dreta. El 26 d'agost de 1949 el grup de Face cau en una emboscada de la Guàrdia Civil als Pirineus: Celedonio García Casimiro i Enrique Martínez Marín, són assassinats, i Antoni Franquesa Funoll (Toni) va ser greument ferit; Mariano els recollirà el ferit i la resta del grup un cop aquests hagin pogut fugir i passar la frontera, podent així salvar la vida de Toni. Mariano, manc, va residir exiliat a Perpinyà guanyant-se la vida com a venedor ambulant de caramels i juguetes amb un carretó. Solidari sempre amb la causa llibertària, durant els seus últims anys va militar en el corrent del grup editor de Frente Libertario. L'1 de gener de 1978, arran d'una crisi cardíaca, va ser ingressat. Mariano Puzo Cabero va morir durant la nit del 21 al 22 de gener de 1978 a l'hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat el 23 de gener al cementiri de Vernet d'aquesta localitat.

Mariano Puzo Cabero (1914-1978)

***

Necrològica de Tomás Aguilar Bosque apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'1 d'octubre de 1985

- Tomás Aguilar Bosque: El 8 de setembre de 1916 neix a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Aguilar Bosque. Sos pares es deien Pablo Aguilar i Catalina Bosque. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità contra el feixisme com a voluntari en la«Columna Durruti» al front de Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a camps de concentració. Posteriorment s'instal·là a Gravigny (Alta Normandia, França), on milità en la CNT. Tomás Aguilar Bosque va morir l'11 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 16 d'agost– de 1985 a l'Hospital d'Évreux (Alta Normandia, França) –algunes fonts citen erròniament Gravigny.

Continua...

---

Alguns dels meus lectors - Antoni Vidal Ferrando i el meu llibre de narracions Parets de foc (El Tall Editorial)

Amic Miquel,

  Només uns mots per felicitar-te per les teves “Parets de foc”. Pots estar ben content d’aquest nou llibre. Realment, ha estat un plaer llegir-lo. Entre dones i homes crucificats en rodes de carro, entre interns del manicomi que mengen flors o teixeixen cistells amb les onades de la mar, entre volcans ocults sota la terra humida, ecos perduts de Grândola, Vila Morena, escriptors revolucionaris que només saben dir “tèbia besada de la mitjanit” o aspirants al Nobel de literatura que es renten i perfumen les mans abans d’obrir un llibre, hi he trobat moltes coses: idees, sentiment, ironia, humor, lirisme i un indomable esperit crític que, endemés, no comet l’error de parlar des de les seves secrecions biliars ni des de l’odi (jo diria que, fins i tot dins els moments més lacerants, hi he trobat més tendresa, més nostàlgia, que indignació). Però encara no he dit el que més valor de les teves “parets”, que també és el que més valor de qualsevol obra literària: que sigui ver, que neixi d’alguna necessitat. I, en aquest sentit, els teus relats són ben vius: vibren, respiren, interpel·len, sacsegen, qüestionen, es lamenten, donen testimoni. Segons com, pens que hi contes allò que jo ja fa estona que també intent contar quan escric, i que ja ho intentava Leonardo Sciascia quan parlava de la seva Sicília: la derrota de la raó i el triomf dels deliris, dels traumes,  de les ambicions i de les contradiccions dels humans.

  Una abraçada i enhorabona!

  Antoni Vidal Ferrando (8-IX-2020

Sa Pobla – Records de la Mallorca dels anys 60 - Cuplets d´Imperio Argentina i tangos de Carlos Gardel (VII) - (Un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Quan moriren els pares del batle Verdera, Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern, és a dir, els meus repadrins, la meva família es mudà a viure a la casa que quedava buida. Era a començaments dels anys cinquanta i, el record del que hi vaig viure, les primeres experiències infantils, encara perduren en la meva memòria. Totes les vivències hi són presents, com si el temps no hagués passat, inexorable, i jo encara fos un al·lotet que, despreocupat, juga a les golfes de la casa. Aleshores l’oncle, el batle Verdera, l’ànima de la construcció de l’Escola Graduada juntament amb l’arquitecte Guillem Forteza, ja havia emigrat a l’Argentina. Home, com deia, de la famosa Unión Patriotica, malgrat certes concomitàncies regionalistes com ho demostren les seves amistats, l’arribada de la República va fer ensorrar molts negocis que tenia aparaulats amb comerciants propers al general Miguel Primo de Rivera. (Miquel López Crespí)

Davallàvem els graons inicials de l´escala d´un pou sense fons.

Què fer amb nosaltres? Què seria el dia de demà del fill estimat? Ara, fos quina fos la decisió del jutge, estàvem fitxats per a tota la vida. Els nostres noms i els papers de l´informe restarien in aeternum en els arxius de la Social.

És el que més temien els pares. Restar fitxat significava que sempre romandríem en mans de les autoritats. A partir d´aquest moment quan hi hagués noves pintades, aldarulls, repartides de fulls volanders seríem els primers que anirien a cercar. També significava entrar a formar part de les llistes negres que circulaven entre les empreses que podien oferir-te feina, perdre punts per ser funcionari. I en fer el servei militar ser destinat a una colònia africana, a les selves impenetrables de Guinea, el desert del Sahara, a fer guàrdies a Ceuta i Melilla o romandre els dos anys de càstig oficial netejant excusats a una caserna perduda enmig dels infinits camps de Castella, lluny de casa, de permisos, dels mínims avantatges de què gaudirien els altres companys d´infortuni.

Sé que no em retraurien l´acció. Segurament n´estaven orgullosos. Però la preocupació perquè m´havien fitxat hi era, forta. El seu rostre no podia amagar una intensa tristor. La mare, malgrat la manca de por que denotaven les seves faccions, no deixava d´agafar-me fort de les mans com si em volgués protegir d´una intensa pedregada. Les altres famílies romanien igual, estàtiques, com si un raig invisible les hagués petrificades en aquell punt concret de l´oficina.

El jutge llegí lentament la resolució del TOP.

La paperassa del nostre interrogatori havia arribat al Tribunal de Menors. Les instruccions, ordres, contraordres, reports de la fiscalia, resolucions de les institucions involucrades ens perjudicaven. Sembla que es trobaven amb un cas inesperat, sorpressiu, i volien fermar molt bé les coses. Famílies, col·legi i societat en general havien de saber que a l´Estat espanyol es continuava fent justícia i la mà ferma del règim no perdonava ningú, malgrat els acusats fossin menors d´edat.

La resolució final del TOP i l´acord del Tribunal de Menors van ser dràstics. Se´m feia màxim responsable del grup Nova Mallorca i, en conseqüència, era condemnat a patir un any internat en un reformatori, l´indret on portaven els petits delinqüents juvenils o joves que no sabien on ficar. En els fons, els lladres de catorze anys, els inesperats batxillers subversius eren mals de tenir a recer.

Què fer amb nosaltres?

No ens podien tancar al manicomi. I molt manco a la presó. Aleshores el reformatori era una terra de ningú on desfer-se d´alguns casos problemàtics.

Els companys en sortiren amb penes més lleus. La família havia de pagar multes que variaven entre cinc-centes i mil pessetes d´aquell temps, amb l´obligació, inajornable, de presentar-se cada mes amb els pares a la seu del Tribunal de Menors. Portarien la llibreta de notes del col·legi i un informe del director del centre informant de la conducta de cada un dels implicats.

Tornàrem a casa capbaixos.

Els pares estaven trists. Intuïen clarament que aquell fet marcava un punt d´inflexió definitiva en la vida del fill. Altra volta la preocupació pels estudis, pel meu futur.

Va ser quan vaig escopir sang per primera vegada. Em vaig portar el mocador a la boca. Em va sorprendre la taca roja. Què passava? De seguida em vaig amagar el mocador a la butxaca. No volia amoïnar encara més els pares. Possiblement eren els nervis. Aleshores no tenia la més mínima idea del que era i significava la tuberculosi. Mai no havia sentit a parlar-ne.

Era per aquesta petita glopada de sang que darrerament em cansava tant? Em costava pujar l´escala que ens portava a classe. M´havia d´aturar al replà i sempre arribava el darrer, quan tots ja havien obert la cartera i tenien els llibres i els quaderns damunt el pupitre. I la suor freda que em dominava sovint? Ben seguir que si continuava empitjorant, si la febre augmentava ho, hauria de dir als pares.

Un dia d´aquests seria qüestió de dir-ho a la mare i més ara que la sang havia fet la seva aparició, brillant i amenaçadora.

Tot plegat tendria greus repercussions en el futur.

A la nit, a casa, hi hagué reunió familiar. Els pares, els padrins materns, l´oncle Josep. La repadrina, silenciosa a un racó del menjador, resava el rosari. El silenci es feia pesant. Se sentien lentes, penetrants, les campanades del rellotge de paret marcant les hores. Fins i tot, na Perleta la cussa, mirava atemorida des del cistell on descansava. Jo era al costat de l´oncle. No sabia què dir. De cop i volta m´adonava que la meva acció havia commogut els fràgils fonaments que ens sostenien.

Qui reaccionà més ràpidament va ser la padrina Martina.

Per a ella jo era, no solament el nét estimadíssim; era quelcom més: el fill que recentment havia mort d´un accident de moto, quan amb la Montesa acudia a regar una finca que teníem prop de cementiri. D´ençà que una mèdium li havia dit que el fill s´havia reencarnat en la meva persona, multiplicà per cent la seva protecció. No hi havia caprici que no em concedís. Si volia una cartera nova en començar el curs, tenia la millor. Si desitjava anar a classe de dibuix, matricular-me en un curset de fotografia, adquirir una nova capseta de llapis de coloraines, una novel·la de Jules Verne o Zane Grey, tot era meu de seguida.

Als pares no els agradava que em permetés tants capricis. Però no hi podien fer res. La padrina disposava dels ingressos proporcionats per les seves finques i podia gaudir del luxe d´aviciar els néts. Era esplèndida. Les germanes tenien de seguida el mateix. Bastava que li ho demanassin i, a l´endemà, sense necessitat d´haver-hi d´insistir, era damunt el seu llit, al pupitre.

La mort del fill als trenta anys la marcà de forma indeleble. Potser embogí i nosaltres no ens n´adonàvem.

L´accident mortal s´esdevengué un dia de juliol del 59. En aquell moment, quan ens arribà la notícia, celebràvem una bona venda de blat de les índies. Els preus havien sobrepassat les expectatives familiars i podríem rescabalar els diners invertits. Érem asseguts al porxo de casa. Els padrins havien vengut a celebrar l´esdeveniment. Semblava un dia feliç. La padrina cantava cançons pageses alhora que vigilava el foc de la cuina, remenant el menjar. Va ser en començar a servir la paella quan un grup de pagesos esvalotats entraren per la porta del jardí amb posat esverat. Venien suats, amb la roba de feina, alguns descalços, a donar-nos la mala nova: l´oncle Miquel s´havia estavellat just feia uns moments a la sortida del cementiri, al primer revolt de la carretera que portava a la cruïlla amb Crestatx, Alcúdia i Palma. Aquell dia havia d´anar a regar a l´hort de Can Verdera, just unes passes rere l´Escola Graduada. Hi hauria pogut anar a peu; tan sols eren uns minuts. Però s´estimà més agafar la potent Montesa just acabada de comprar. Una moto que pocs joves podien tenir: encara era l´època dels carros i les bicicletes. Les motos just acabaven de fer-se presents. Jo gaudia com un boig d´anar amb l´oncle Miquel en aquell giny diabòlic. M´asseia al darrere i m´agafava fort al seu cos quan, com un coet, partia ràpid, fent soroll, accelerant per fer enveja als seus amics del carrer de l´Escola.

Aleshores jo esdevenia el rei de la barriada. Cap dels meus companys tenien familiars amb una moto a disposició. El vent em pegava al rostre descambuixant els cabells. Em sentia un ésser d´un altre planeta amb poders màgics. Qui hauria pogut pensar que tota aquella alegria frenètica acabaria amb llàgrimes, amb dol, en un funeral, en les oracions dels sacerdots acompanyant el cotxe dels morts?

Va ser en aquests dies, en aquell exacte mes de juliol, que la vida de la família va restar trasbalsada per sempre?

Tot el que segueix a la inesperada notícia em sembla avui com un malson, com haver viscut una pel·lícula de terror.

Els pares, els padrins, l´oncle Josep s´aixecaren de la taula i desaparegueren entre la gentada que els esperava a la porta. Vivíem a la sortida del poble, a uns centenars de metres on tengué lloc el desgraciat accident. El carrer anava alçat. La família, apressada, es perdé enmig de la multitud. Jo els seguia de lluny, impulsat per l´onada que empenyia amb força. Al cap de pocs instants ens trobàrem amb la comitiva que, allargassat damunt una escala, portava el cos inerme de l´oncle Miquel. Distingia les veus de la gent com si venguessin de molt lluny. La pols de la carretera, encara sense asfaltar, feia més dantesca l´escena. Em vaig acostar a l´escala. Els quatre pagesos que la transportaven avançaven a bon ritme, cap a l´hospital, amb l´esperança de salvar-li la vida. Jo corria al costat i veia com la sang li regalimava des del cap fins a la pols del terra. Les gotes queien a una velocitat lentíssima. Brillaven amb la llum esclatant d´aquell migdia de juliol. De sobte, es confonien amb la terra i deixaven un rastre que era trepitjat per la munió de pagesos que ens acompanyava.

Em vaig fixar en els seus ulls. Els portava oberts, com si encara volgués veure els camps, els carrers que l´havien alletat d´infant. Per uns moments vaig intuir que no havia mort. Algú se n´havia adonat? El pit pujava i davallava a una velocitat sorprenent. Vivia!

No sé fins quan va durar el malson. Jo anava ben a prop, al costat. Tenia un braç penjant de l´escala que anava amunt i avall segons el moviment del que el portaven.

Quan aquell cos inert em va fregar les cames, vaig sentir un calfred travessant-me de dalt a baix. Era el balanceig de l´escala? A mi em va fer l´efecte d´un últim acomiadament, com si volgués dir adéu al nebot que tant havia estimat.

Després, el malson avançà a una velocitat inusitada. Casa nostra era a dues passes. Era evident que l´oncle moria. Optaren per portar-lo a casa. Entre la pols dels carrers hi veig la negra sotana del rector que arriba fins a l´escala on agonitza i li fa el senyal de la creu damunt el front cobert de sang. El porten al llit dels pares. La cambra és plena de gent. Les veïnes ploren. El pares, els padrins, resten al costat del llit sense saber què fer. El rector s´apropa al moribund, li agafa el cap amb una mà. Sent, enmig de la cridòria del poble que ha envaït l´entrada i les amples sales, la seva veu dient: “Miquel, Miquel... t´apenedeixes dels teus pecats?”. Em va semblar sentir un “Sí!”, imperceptible. Però no ho podria afirmar amb certitud. Qui saps si l´oncle ja era mort, en una altra dimensió de l´espai i el temps. Tenc la vista fixada en els llençols blancs on reposa i m´espanten els rierols de sang que van dibuixant el tèrbol mapa de la Mort en la tela blanca de forma inexorable.

La padrina estava indignada.

--Què s´ha pensat aquesta tropa? Voler tancar en Miquel? No ho consentiré mai, malgrat hagi de vendre un hort, el que faci falta! Sempre trobarem un advocat com pertoca que porti el cas a tribunals superiors!

L´escoltàvem en silenci, en la seguretat que faria el que deia costàs el que costàs.

La seva força d´esperit era capaç de moure muntanyes.

No anava equivocada. La família Verdera! El meu padrí Rafel era el germà del batle Miquel Crespí Pons, el cap d´Unión Patriotica, el partit del dictador Miguel Primo de Rivera. Durant els anys vint, els cacics lligats a la monarquia i el general havien dominat la vida política del poble i de Mallorca. L´oncle Miquel Crespí havia bastit l´Escola Graduada del poble i, malgrat la seva filiació dretana, era ben considerat pels poblers per haver ajudat a resoldre, definitivament, el problema de l´escolarització. D´aquella època, que finí amb l´adveniment de la República, restaven a la família materna munió de relacions amb sectors importants del clergat, els militars i certs sectors de terratinents.

Quan moriren els pares del batle Verdera, Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern, és a dir, els meus repadrins, la meva família es mudà a viure a la casa que quedava buida. Era a començaments dels anys cinquanta i, el record del que hi vaig viure, les primeres experiències infantils, encara perduren en la meva memòria. Totes les vivències hi són presents, com si el temps no hagués passat, inexorable, i jo encara fos un al·lotet que, despreocupat, juga a les golfes de la casa. Aleshores l’oncle, el batle Verdera, l’ànima de la construcció de l’Escola Graduada juntament amb l’arquitecte Guillem Forteza, ja havia emigrat a l’Argentina. Home, com deia, de la famosa Unión Patriotica, malgrat certes concomitàncies regionalistes com ho demostren les seves amistats, l’arribada de la República va fer ensorrar molts negocis que tenia aparaulats amb comerciants propers al general Miguel Primo de Rivera.

El batle Verdera, abans de marxar a l’Argentina, d’on no tornaria mai més, havia tengut temps de construir-se un gran casal en el carrer de la Muntanya. Un casalot que encara existeix, presidit per les seves inicials, de què ja no podria gaudir. El casal, amb tots els mobles i llibres, restà en mans dels comerciants amb què tenia concertades algunes hipoteques. L´únic que se salvà de la desfeta varen ser alguns llibres i revistes que romanien, quan jo petit, a la casa dels pares del batle. I precisament aquell era l’indret on jugava de nin quan ens hi mudàrem a viure-hi. No cal dir que no sabia encara l’alt valor històric d’aquelles restes del que havien estat els interessos culturals d’uns regionalistes de dreta mallorquins. Em referesc a diverses edicions de mossèn Antoni Maria Alcover, a carpetes plenes de papers esgrogueïts amb articles de Guillem Forteza Piña, l’amic arquitecte que dissenyà l’Escola. Parl també de les primeres edicions de Poesies de Miquel Costa i Llobera, editades el 1885 o De l’agre de la terra publicat el 1897. Els exemplars de la revista de mossèn Parera i Sansó, Sa Marjal, hi eren abundosos. N’hi havia un bon munt que, al·lotets de sis o set anys, ens servien per a jugar a vaixells que fèiem navegar a les piques de pedra picada del pati de casa. Què sabíem, nosaltres, al·lotells de set o vuit anys, de les dèries i il·lusions regionalistes d’aquells homes de començament de segle!

L’oncle Josep salvà algunes d’aquestes joies editades a finals del segle XIX i començaments del XX. Feinada inútil, evidentment, ja que, en una de les detencions que vaig patir en els anys seixanta, la Brigada Social les agafà i mai no vaig poder recuperar res. Una pèrdua irreparable que, tants d’anys després, encara em dol com una ferida oberta. Imagín que, per a aquells sicaris, ensopegar amb llibres i revistes escrits en català, “la lengua de los separatistas”, devia ser un pecat quasi igual o molt més greu que trobar-se amb un munt d’exemplars de Mundo Obrero.

Potser va ser la lectura de Lo Pi de Formentor el que em va condicionar la dedicació posterior a la literatura. El cert és que, a les tertúlies que l’oncle Miquel Crespí i Pons tenia a casa dels seus pares, en el carrer de la Muntanya de sa Pobla, reunions a les quals anaven Miquel Costa i Llobera, Guillem Forteza Piña, mossèn Joan Parera i Sansó, uns homes contradictoris, de diverses ideologies, cadascun a la seva manera i enmig d’un munt de contradiccions que no negarà ningú, anaven posant els fonaments d’una renaixença cultural ben concreta.

Ben cert que la majoria de clergues i sectors de dreta que conreaven la nostra llengua ho feien des d’una perspectiva conservadora. Per a molts d’ells es tractava de servar algunes de les senyes d’identitat del nostre poble, arrabassades d’ençà el decret de Nova Planta. La llengua era una de les seves preocupacions essencials. I cada un dels contertulians ho provava de fer a la seva manera: Miquel Costa i Llobera, mitjançant la poesia i els sermons en defensa del catolicisme militant (malgrat que d’una forma no tan abrandada i virulenta com ho feia mossèn Antoni M. Alcover); Guillem Forteza, mesclant, de forma creadora, l’arquitectura tradicional mallorquina amb els corrents més moderns del racionalisme arquitectònic europeu i bastint, així, unes obres de qualitat inqüestionable; mossèn Joan Parera i Sansó, home reaccionari com n’hi havia pocs, però entestat a servar tradicions i costums de les Illes mitjançant la revista Sa Marjal; i l’oncle Miquel Crespí Pons, portant endavant la modernització de sa Pobla, bastint escoles, una infraestructura cultural que encara perdura en el meu poble, per tal d’elevar el nivell de formació dels poblers i pobleres. Cap d’ells, evidentment, era, esquerrà. Els podem demanar més del que feren? Potser avui dia serien considerats tímids regionalistes, Costa i Guillem Forteza inclosos. Però si ens deixam d’etiquetes i ens fixam en els fets concrets, en els fonaments culturals que crearen amb llur dedicació, veurem que contribuïren a modernitzar la Mallorca caciquil del seu temps i, oracions i filípiques religioses a part, la realitat és que la cultura catalana en sortí enfortida.

De petit, record visites a Palma acompanyant la padrina. Sempre que tenia un problema, alguna injustícia en el repartiment de les quotes de benzina, una apropiació abusiva de blat o mongetes per part de l´Estat, un magatzemista aprofitat que no havia pagat el que pertocava de les patates exportades a Anglaterra, acudia a Palma a parlar amb el don Ricardo Punset, general en la reserva que exercia d´advocat en el carrer de la Mar.

Allunyat del soroll ciutadà, dels cotxes i la gentada que circulava per Palma, dels tramvies atapeïts de ciutadans, els patis d´aquells senyors que anàvem a visitar em seduïen. Els carrers silenciosos, els patis ombrívols, curulls de plantes just acabades de regar per criades amb davantals blancs i còfia emmidonada, tenien un posat misteriós. Com si servassin la presència de les antigues nissagues que els habitaren. Contemplava el fustam impressionant dels sòtils, els antiquíssims arrambadors de ferro forjat, les àmplies escales de marbre amb raconets verds per l´herbei que ocupava escletxes i racons. El sol hi penetrava poques vegades. Potser a l´estiu, a migdia, quan tothom romania amagat a les amples cambres dels pisos podies veure un resplendent raig de sol anant d´un arc a l´altre.

Em sorprenia aquella calma repentina enmig del brogit ciutadà.

A la sala d´espera sempre hi tenia clients. Trucàvem la campaneta de l´entrada i ens obria la secretària, ben vestida i perfumada. L´ampla sala, el rebedor de les visites, mostrava resplendor familiar dels Punset i Servera. Mobles de preu, cisellats pels millors artesans dels segles XVII i XVIII omplien aquella sala curulla de bronzes, cadires d´ample respatller de cuiro, quadres de militars i bisbes, gran nombre de plantes omplint cada racó. A la finestra, mitja dotzena de geranis florits posaven una taca de roig a les ombres i els grisos del casal.

No vaig saber mai què hi havia rere la gran cristallera de coloraines que ens barrava el pas a les altres cambres. Però, llunyà, s´endevinava un món actiu amb criades feinejant, olor de menges exquisides, ràdios cantant cuplets d´Imperio Argentina i tangos de Carlos Gardel.

De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)

Anarcoefemèrides del 9 de setembre

Esdeveniments

Capçalera d'El Rebelde

- Surt El Rebelde: El 9 de setembre de 1893 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número d'El Rebelde. Periódico comunista anárquico. Aquesta primera publicació anarcocomunista saragossana, tingué una periodicitat irregular. Portava els epígrafs «Essent la propietat mal adquirida, l'expropiació és es una necessitat» i «Condemnats per la societat present a ser oprimits o opressors, explotats o explotadors, ens rebel·lem contra ella». Trobem articles de J. Allue i Palmiro. Víctima de la repressió, només pogué publicar sis números, l'últim el 25 de novembre de 1893, i va ser substituït en 1895 pel periòdic El Eco del Rebelde. Periódico comunista anárquico.

Naixements

Foto policíaca d'Émile Habert

-Émile Habert: El 9 de setembre de 1855 neix a Lanthenay (Romorantin-Lanthenay, Centre, França) l'anarquista Émile Habert, conegut com Dureuil o Dubreuil, i que va fer servir el pseudònim Darcuis. Sos pares es deien Simon Habert, vinyataire, i Pauline Bottereau. Instal·lat a París (França), després d'abandonar el seu domicili del número 74 del carrer Mouffetard, a partir d'abril de 1878 s'instal·là al número 39 del carrer Gaité. Es guanyava la vida com a fabricant de limes al taller d'un tal Fournier. El 28 de maig de 1880 signà una protesta, publicada en el periòdicLe Citoyen, contra les detencions efectuades arran d'una manifestació celebrada el 23 de maig a la plaça de la Bastilla. A partir d'aquesta data incrementà la seva participació en grups anarquistes. El 12 de juliol de 1881 assistí a una reunió del grup anarquista del XX Districte de París, on es va llegir el mandat del delegat que havia d'assistir al Congrés Anarquista de Londres (Anglaterra). En aquesta època era membre del grup anarquista del XIII Districte. En 1881, segons la policia, assistí a la reunió de reconstitució del grup anarquista del XI Districte i en 1882 va ser present a diverses reunions de grups i de cercles socialistes i revolucionaris, especialment del Cercle d'Estudis del Faubourg Marceau, com ara la celebrada el 20 d'agost de 1882 a favor d'Amilcare Cipriani. En 1885 vivia al número 60 del carrer Cardinal Lemoine, on el gener d'aquell any, segons informes policíacs, fabricava punyals triangulars per als mítings anarquistes celebrats a l'aire lliure. En aquesta època freqüentava els locals del periòdic anarcocomunista Terre et Liberté i la policia pressionà el seu patró pel que el denunciés sota la falsa acusació d'haver comés robatoris per així poder escorcollar el seu domicili. El 8 de febrer de 1885 va ser detingut en una manifestació celebrada a la plaça de l'Opéra sota la incriminació de «provocació d'atropament» i el seu domicili va ser escorcollat, trobant la policia llimes triangulars, correspondència i diversos periòdics i fullets anarquistes. El març d'aquell any assistí a reunions celebrades a la seu del periòdic L'Audace amb la finalitat d'organitzar mítings a l'aire lliure. A partir de l'estiu de 1885 freqüentà les reunions del grup «La Vengeance» i el març de 1886 en una trobada d'aquest grup va fer adoptar una proposició de subscripció econòmica amb la finalitat de poder comprar armes. Durant la tardor de 1886 i en 1887 va ser present en les reunions del Grup d'Estudis Socials del V Districte i en les de la Lliga dels Antipatriotes d'aquest districte, que havia substituït el grup«La Vengeance». L'1 de febrer de 1887 participà en la manifestació davant la tomba de Jules Vallès i del «Mur dels Federats» al cementiri de Père-Lachaise. En aquesta època, segons la policia, assistia a les reunions del grup «Le Léopard de Panthéon», animat per Paul Moucheraud. Arran de la detenció d'Émile Méreaux, va ser nomenat gerent de l'últim número del periòdic anarcocomunista Le Révolté (18851987), editat per Jean Grave, i que va ser continuat per La Révolte (1887-1894), del qual va ser gerent entre abril i juny de 1892 i en el qual va escriure sota el pseudònim Darcuis. Participà regularment en les reunions del grup del Faubourg Saint Antoine, barri en el qual sembla que feia feina en un taller de fabricació de limes. Entre la tardor de 1887 i 1888 assistí regularment a les reunions del grup anarquista «La Révolution Sociale», que s'havia acabat de crear al XI Districte, i a les de les Cambres Sindicals i a les de la Cambra Sindical de Manobres, on distribuïa La Révolte. També en aquesta època assistí a les reunions del grup«Le Ça Ira». En aquestes reunions feia recol·lectes a benefici d'Émile Méreaux. Aleshores vivia al número 3 del carrer Vauquelin i participava en les reunions dels grups del V i del XIII Districtes de París. El març de 1892 sembla que es va adherir al «Grup Internacional» que estava creant en els XIII i XIV Districtes. El 21 d'abril de 1892, en les agafades preventives abans de la manifestació del «Primer de Maig», la policia es presenta al número 140 del carrer Mouffetard, seu de La Révolte i domicili de Jean Grave, amb una ordre de detenció per «associació criminal» al seu nom; en absència de Jean Grave, que havia anat de viatge, la policia obrí la porta i decomissà tota la documentació, però no pogué arrestar Habert, que feia dues setmanes que no hi apareixia. A començament de l'estiu de 1892 vivia, sota el nom de Dureil, al número 34 del carrer Pernetty. El 4 de juny de 1892, com a gerent de La Révolte, va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a sis mesos de presó per «provocació de militars per a desviar-los del seu deure», condemna a la qual va apel·lar. El 22 de juliol d'aquell any va ser detingut al seu domicili i en l'escorcoll d'aquest la policia trobà fullets i papers diversos, entre ells un amb un alfabet xifrat. Tres dies després va ser posat en llibertat, però no es va presentar al judici d'apel·lació celebrat el 12 d'agost de 1892, on la seva condemna va ser confirmada. Detingut posteriorment, va ser internat a la presó parisenca de Sainte Pélagie, on demanar poder rebre la visita dels companys, entre ells la parella Denéchère. El juny de 1893, segons la policia, havia promès el seu suport al periòdic La Lutte pour la Vie. El 24 de juny assistí al gran míting celebrat a Saint-Ouen (Illa de França, França) per a protestar contra la condemna a mort de l'anarquista Jean Baptiste Forêt. Durant la primavera de 1893 assistí a reunions públiques de la Lliga dels Antipatriotes i de la Joventut Antipatriota. Denunciat novament per«associació criminal», el 12 de març de 1894 el seu domicili, al carrer Pernetty, on vivia amb sa companya Marie Dumont, va ser escorcollat mentre ell no era a la ciutat perquè havia anat a veure son pare malalt; la policia va embargar un número del periòdic Le Chambard, un quadern escolar amb notes manuscrites i altres objectes suposadament compromesos, però el procés verbal va ser sobresegut. Durant tot l'any 1895, el seu domicili del carrer Pernetty va ser vigilat diàriament i el gener de 1896 es mudà després de ser desnonat. En 1897 vivia al número 61 del carrer Mathurin Regnier. Malalt, va ser admès a l'Hospital Necker de París (França), on Émile Habert va morir el 7 de setembre de 1897.

Émile Habert (1855-1897)

***

Foto policíaca de Louis Letellier (ca. 1894)

- Louis Letellier: El 9 de setembre de 1863 neix a Rouen (Alta Normandia, França) l'anarquista Louis Auguste Letellier. Son pare es deia Louis Letellier, cofrer i bagulaire, i sa mare Marie Rose Béatrix Boucherot. Milità activament en el moviment llibertari a París (França)–vivia al carrer del Rhin– i es guanyava la vida com a empleat en el registre d'escriptures i comptable. Va ser arrestat en diverses ocasions. El març de 1892 va ser detingut, jutjat i condemnat per«pertinença a associació criminal». Es refugià a Londres (Anglaterra), amb sa companya Blanche, on freqüentà el desertor italià Santo Andrea Magrini i el sabater Grenoti, entre d'altres destacats anarquistes. El gener de 1893 retornà a París i la policia el va implicar en un robatori amb Placide Schouppe. Va ser novament detingut el març de 1894 a París durant les grans agafades repressives contra el moviment anarquista. Després es va refugiar a Londres (Anglaterra) i figurava en un llistat d'anarquistes residents a l'estranger. Va estar fitxat entre 1894 i 1901 per la policia ferroviària de fronteres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Louis Letellier (1863-?)

***

Foto policíaca de Georges Hébert (23 d'abril de 1892)

- Georges Hébert: El 9 de setembre de 1864 neix a Bayeux (Normandia, França) el fuster anarquista Georges Henry Hébert. Sos pares es deien Anatole Eugène Hébert, fuster, i Léontine Adélaïde Dairaux, costurera. A començament dels anys noranta era membre del grup anarquista de Levallois-Perret (Illa de França, França), que havia estat fundat en 1882 sota el nom de «La Solidarité» (Courapied, Léveillé i Marchand) i que es reunia al carrer de Gravel. A mitjans de març de 1892, quan vivia al número 41 del carrer Launois de Levallois-Perret, el seu domicili, juntament amb el d'altres anarquistes de la població (Collet, Marchand, Quin, etc.), va ser escorcollat per la policia i aquesta hi trobà un prospecte de la Societat Nacional de Pólvores Dinamites i un llibre que contenia la manera d'emprar i el preu de les pólvores; per aquest fet va ser fitxat l'abril de 1892 com a anarquista. Durant l'interrogatori argumentà que tots aquests papers eren d'un antic llogater. Ben igual que nombrosos companys, tant de París com de la resta del país, el 22 d'abril de 1892 va ser detingut preventivament davant la propera manifestació del Primer de Maig. L'1 de gener de 1894, com altres militants de la zona, el seu domicili del número 71 del carrer del Bois de Levallois-Perret va ser escorcollat i la policia trobà diversos periòdics i fullets anarquistes, però va ser alliberat. El 3 de març d'aquell any, en una nova agafada policíaca, va ser novament detingut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Charles d'Avray

- Charles d'Avray: El 9 de setembre de 1878 neix a Sèvres (Illa de França, França) el poeta i cantautor anarquista Charles Henri Jean, més conegut com Charles d'Avray. Era fill de l'arquitecte i agent d'arrendaments Henri Joseph Charles Jean, conegut com D'Avray, i de Claudine Mélitine David. Va arribar a París en acabar els estudis de secundària en 1898 i dos anys després treballava com a publicista en una publicació titulada Le Tohu-Bohu. En aquesta època va compondre les seves primeres cançons («chansons du trottoir»,«chansons des veillées»...) que interpretava als cafès-cantants. Acostat a l'anarquisme a partir del cas Dreyfus, arran de conèixer el company de la mare de Jeanne Humbert, llibertari militant, que el va introduir en els cercles neomaltusians i llibertaris; també va conèixer Sébastien Faure, de qui va tenir molta influència des del punt de vista de l'oratòria. Amb tot aquest bagatge, va decidir servir-se de la cançó per donar conèixer millor l'ideal anarquista. Després de dos anys de tempteigs, va arribar a la conclusió que una conferència adornada amb cançons era la millor manera de fer propaganda. Aleshores va compondre en un any la música i la lletra de 80«cançons roges» de denúncia contra l'Estat, la religió, el militarisme, les presons... i per exaltar la societat llibertària. Les seves«conferències cantades» estaven compostes per tres tipus de cançons: les que tenien com a finalitat«destruir el passat» (Les géants sur l'Église, Les favorites sur les courtisanes, Les monstres sur la noblesse, Des pyramides aux Invalides sur Napoléon I,Bazaine sur Napoléon III, etc.); aquelles que estaven dirigides contra la III República (Ne votez plus, Bas Biribi, Magistrature,Militarisme, Procréation consciente, Monsieur Schneider et Cie, etc.); i les que exaltaven la societat llibertària del futur (Amour et volonté, L'homme libre, L'Insurrectionnelle,Le Premier Mai, Le triomphe de l'Anarchie, etc.). Cada cançó es lligava a la següent mitjançant una curta argumentació del poeta-conferenciant, tot remarcant les contradiccions. No es va veure lliure de multes i d'estades a la presó per les seves cançons. També va fer classes de solfeig a un grup d'infants (Pupilles du Ille). Va cantar la seva propaganda arreu de França fins a la Gran Guerra i després va obrir un cabaret a Montmartre (Le Grenier de Gringoire) on va interpretar les seves obres, i que actualment encara existeix, a més de fer recitals a altres cabarets montmartrians i del Barri Llatí. Les cançons de Charles d'Avray eren popularíssimes, es cantaven per tot arreu: en grups, en les manifestacions, en els balls, durant les excursions, en les dinades... Les seves cançons han estat contades per nombrosos intèrprets: La Varenne, Jane Janvier, Rachel Le Noël, L. Fausto, Dickson, Dalbret, Henriès, Bérard, Christiane Santerre, Gisèle Lérys, Michèle Guy, Mig David, Marie-May, Sonia Malkine... És autor del llibre Le Livre du souvenir: cinquante poèmes (1957). El 20 de febrer de 1912 es casà al XVI Districte de París amb Rose Clédie Pecollo, de qui es va divorciar, i el 27 de desembre de 1930 es casà aÉragny (Illa de França, França) amb Madelaine Marie Julienne Charlotte Sédillière. Charles d'Avray va morir el 7 de novembre de 1960 a l'Hospital Tenon de París (França), sense haver renunciat a les seves conviccions llibertàries, i fou enterrat al cementiri de Père-Lachaise.

***

Necrològica de Francisco Antolín Pueyo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de gener de 1976

- Francisco Antolín Pueyo: El 9 de setembre de 1889 neix a Valdealgorfa (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Antolín Pueyo. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el gener de 1934 va ser condemnat pel Tribunal d'Urgència a 18 mesos de presó per«tinença d'armes i coaccions». En 1937 col·laborà en Cultura y Acción. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sant Joan de Vedats (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Francisco Antolín Pueyo va morir el 15 d'octubre de 1975 a Sant Joan de Vedats (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto antropomètrica de Pere Casals Solà (setembre de 1917)

- Pere Casals Solà: El 9 de setembre de 1892 neix a Sant Quirze de Besora (Osona, Catalunya) l'anarquista Pere Casals Solà, conegut com El Petróleo. Sos pares es deien Josep Casals i Ana Solà. Forner de professió, participà activament en els aixecaments de l'estiu de 1917 a Barcelona (Catalunya) i fugint de la repressió, a començament d'agost d'aquell any, passà a França. D'antuvi treballà alguns dies a les veremes de Cornellà de la Ribera (Rosselló, Catalunya Nord) i el 24 de setembre de 1917, després d'haver rebutjar signar un contracte de treball, va ser enviat per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a la frontera, que el va fitxar com a«anarquista militant, propagandista perillós i partidari de l'acció directa». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Mariano Pérez Cortázar apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de febrer de 1975

- Mariano Pérez Cortázar: El 9 de setembre de 1901 neix a El Arenal (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Mariano Pérez Cortázar. Quan era molt jove emigrà a França, on començà a militar en el moviment anarquista. De bell nou a la Península, visqué a Castella la Nova amb sa companya i sos tres infants. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí arribar amb altres persones a la serra de Gredos, però el 12 de setembre de 1936 el grup va ser encerclat per les tropes franquistes. Un germà seu de 14 anys va ser ferit en una cama i un altre de 22 va ser capturat pels feixistes i afusellat. Ell aconseguí trencar el cercle i arribar a zona republicana. S'integrà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i lluità al front de Madrid. Arran dels bombardejos franquistes, va perdre gairebé totalment l'audició. En 1939, amb el triomf feixista, passà a França i aconseguí, gràcies a parlar bé el francès i posseir alguns documents francesos amb els quals havia viscut en aquest país abans de la guerra, evitar els camps de concentració. Durant l'Ocupació treballà de llenyataire. Després de la II Guerra Mundial, s'establí a Peiròlas (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de Galhac (Llenguadoc, Occitània) de la CNT, on finalment sa companya i sos infants, que havien restat a l'Espanya franquista, aconseguiren arribar. Posteriorment s'establí a Graulhet i milità en la seva Federació Local de la CNT. Mariano Pérez Cortázar va morir el 24 de setembre de 1974 a Graulhet (Llenguadoc, Occitània).

***

Manuel Firmo

- Manuel Firmo: El 9 de setembre de 1909 neix a Barreiro (Setúbal, Lisboa, Portugal) l'esperantista i militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Firmo. Fill d'un maquinista ferroviari, va fer els estudis primaris a Faro (Faro, Algarve, Portugal) on sa família s'havia traslladat en 1914. Més tard retornà a Barreiro i en aquesta ciutat, el desembre de 1918, es posà a fer feina, amb 12 anys, en una fàbrica de suro. Acomiadat després d'una vaga, esdevingué successivament peó de paleta, oficinista de la química Companhia União Fabril (CUF, Companyia Unió Fabril), d'on fou novament acomiadat per negar-se a denunciar dos companys, i de bell nou tornà a treballar en la indústria surera. Freqüentà les biblioteques de l'Associació dels Obrers del Suro, de la qual esdevingué bibliotecari, i del Sindicat Ferroviari, on aprengué l'esperanto. Formà part de Societat Esperantista i fou professor d'aquest idioma en l'Escola de Esperanto Operário Barreirense que fundà. Amant de l'esport, entre 1928 i 1932 fou membre de la plantilla de l'equip de futbol de Barreiro, el Futebol Clube Barreirense (Barreirensezinho). Passà un examen i entrà a fer feina en les Oficines Generals del Ferrocarril del Sud i del Sud-est, on aprengué l'ofici de serraller mecànic. Alhora, començà a militar en el Sindicat Ferroviari de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal i fou membre de la seva junta directiva. Entre 1930 i 1931 formà part del grup anarquista «Terra e Liberdade», que edità un periòdic amb el mateix nom. El 7 de juny de 1936, arran de la detenció d'alguns companys i després de l'intent d'alliberament d'un company detingut a bord del vapor Évora el 23 de maig anterior, fugí clandestinament amb altres companys (Reinaldo de Castro, Manuel António Ferro i Manuel António Boto) cap a Espanya, on va ser detingut per «entrada il·legal». Gràcies a la intervenció de Bernardino Machado, expresident de la República portuguesa refugiat a Espanya, va ser alliberat setmanes després de la presó de Badajoz (Extremadura, Espanya) i nomenat secretari de la delegació de la CGT portuguesa. El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Madrid (Espanya) i immediatament s'integrà en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –posteriorment passà a formar part del Batalló 140 de la 35 Brigada Internacional. L'octubre d'aquell any, fou un dels signants del «Missatge del vertader Portugal», manifest firmat per exiliats polítics portuguesos a Espanya contra la campanya internacional dels intel·lectuals salazaristes de l'Estado Novo i la seva aliança amb els militars feixistes aixecats contra el Govern republicà. L'hivern de 1936, quan es trobava a Somosierra, al front del Centre, va patir una pneumònia i hagué de ser evacuat primer a Madrid i després a València (València, País Valencià) per curar-se. Posteriorment va ser reincorporat en l'aviació republicana com a sergent mecànic. Arran de l'avanç franquista, va ser evacuat a Barcelona, on visqué a la barriada popular de les Cases Barates de Can Tunis. En 1939, quan el triomf franquista fou un fet, passà a França amb sa companya, Josefa Ramos Angosto (Pepita). Després d'un temps als camps de concentració d'Argelers i de Gurs (Barraca 22), va ser enviat a la 129 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar en una fàbrica de material aeronàutic i en la reconstrucció d'un canal a Illa (Rosselló, Catalunya Nord). Després de la capitulació francesa, va ser novament enviat al camp de concentració d'Argelers i, davant el perill de ser enviat a treballar a Alemanya, decidí retornar legalment a Portugal. Detingut a la frontera portuguesa de Beirã (Marvão, Portalegre, Portugal) el 6 d'agost de 1941, va ser reclòs sense cap judici durant uns mesos en diverses presons (Aljube, Caxias, Peniche) abans de ser deportat, també sense judici, el juny de 1942, al camp de concentració de Tarrafal (Chão Bom, Tarrafal, Santiago, Cap Verd). Al camp, fou un dels membres de la Organização Libertária Prisional (OLP, Organització Llibertària Presidiària), amb Acácio Tomás de Aquino, Manuel Boto i Henriques Rijo, entre d'altres. Després de 53 mesos de detenció, va ser alliberat en 1945. Passat un temps a Barreiro, com que no va trobar feina a Portugal, emigrà a Nova Lisboa (Huambo, Angola), on sos dos germans petits seus, també anarquistes, s'havien instal·lat. D'antuvi treballà en una empresa forestal, després de serraller en els ferrocarrils de Benguela (Benguela, Angola) i finalment com a zelador. En 1964 retornà a Portugal i dos anys després s'establí a Barcelona, on residia la família de sa companya Josefa. En els anys seixanta s'instal·là a les Cases Barates de Barcelona. Després de la Revolució dels Clavells i la caiguda del salazarisme, viatjà anualment a Portugal i participà en les activitats del Centre Llibertari de Lisboa. En 1978 publicà el llibre autobiogràfic Nas trevas da longa noite. Da guerra de Espanha ao campo do Tarrafal. En 2003 les seves col·laboracions en el periòdic anarquista A Batalha sobre la guerra d'Espanya van ser recollides i editades sota el títol Em torno da guerra civil espanhola. Cuaderno d'A Batalha. Manuel Firmo va morir el 30 de gener de 2005 a Barcelona (Catalunya), on fou enterrat. Deixà alguns escrits inèdits.

Manuel Firmo (1909-2005)

***

Necrològica de Liberto Catalán Chiva apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 5 d'abril de 1988

- Liberto Catalán Chiva: El 9 de setembre de 1910 neix al barri de Sarrià de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Liberto Catalán Chiva. Quan tenia 17 anys s'afilià al Sindicat de la Construcció de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 va ser tancat a la Presó Model de Barcelona, on, el 10 de març d'aquell any, fou un dels signataris d'un manifest contra l'estratègia sindical trentista d'Ángel Pestaña Núñez. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i pogué emigrar a l'Argentina. Després de la mort del dictador Francisco Franco, pogué retornar a Catalunya i s'integrà en el Sindicat de la Construcció de la CNT, on milità fins a finals de 1987, quan hagué de ser ingressat a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona malalt de càncer. Posteriorment marxà al domicili francès de sa filla. Liberto Catalán Chiva va morir el 23 de desembre de 1987 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat en aquesta població.

***

Necrològica de José Meléndez Fernández apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de febrer de 1977

- José Meléndez Fernández: El 9 de setembre de 1916 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Meléndez Fernández –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Aldana. Sos pares es deien Juan Meléndez i Catalina Fernández. Militant de la Confederació Nacional del Treball d'Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya), el març de 1945 va ser detingut amb Sebastián Pino Panal. El desembre de 1945 va se jutjat en consell de guerra a Cadis, juntament amb altres 27 militants antifranquistes, 19 d'ells de la CNT (José María Bermejo Gómez, Francisco Cuaro Vicario, José Fernández Rodríguez, Juan Gómez Jiménez,Ángel González González, Juan González Morales, Domingo Hormigo Sánchez, José Lillo Pérez, José Marfil Ruiz, Diego Pérez Ruiz, Sebastián Pino Panal, Tomás Pizarro Benítez, Julio Quintero Talavera, Luis Quirós Ortega, Andrés Rojas Cuenca, Martín Ruiz, Adela Ruiz Guerrero i Joaquín Serrano Duarte). En aquest judici es pronunciaren 18 penes de mort, abans de ser totes commutades per llargues penes de presó. Un cop aconseguí la llibertat provisional, i després d'un temps a Flix (Ribera d'Ebre, Catalunya), en 1947 passà a França, on treballà de miner. Sa companya fou Josefa Bonastre. José Meléndez Fernández va morir el 14 de gener de 1977 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Elena Quinteros

- Elena Quinteros: El 9 de setembre de 1945 neix a Montevideo (Uruguai) la mestra anarquista Elena Cándida Quinteros Almeida. Sos pares es deien Roberto Luis Quinteros Pujadas, socialista, i María del Carmen Lidia Almeida Buela (Tota), catòlica practicant. Sa família obrera vivia al barri de Jacinto Vera de Montevideo. Després d'educar-se en un col·legi de religioses dominiques, en 1962 començà a estudiar pedagogia a l'Institut de Professors Artigas (IPA), centre destinat a la formació de docents d'educació secundària. Activa militant sindicalista de la Convenció Nacional del Treballadors (CNT), s'integrà, amb altres companys (Lilián Celiberti, Yamandú González, Telba Juárez, Sara Méndez, etc.), en les Missions Sociopedagògiques, iniciativa dels mestres de l'Institut Cooperatiu d'Educación Rural (ICER), participant sobretot a partir de 1967 a la cooperativa de Capilla de Farruco (Durazno, Uruguai). En aquests anys d'estudiant formà part de l'Agrupació 3 de l'Associació d'Estudiants Magisterials de Montevideo (AEMM) i de la Federació Uruguaiana de Magisteri (FUM).  En 1966, un cop acabat els estudis, treballà com a mestra a l'Escola de Primària Núm. 195 de Pando (Canelones, Uruguai). En aquest mateix 1966 s'integrà en la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU) i milità activament en la Resistència Obrero-Estudiantil (ROE). El 16 de novembre de 1967 va ser detinguda per primera vegada pel Departament 5 d'Intel·ligència i Enllaç, juntament amb altres companys (Lilián Celiberti, Yamandú González i Gustavo Inzaurralde), i alliberada l'endemà. En aquestaèpoca es matriculà a la Facultat d'Humanitats, on conegué José Félix Díaz Berdayes, que esdevingué son company, i començà a estudiar Pedagogia de l'Educació. El 22 d'octubre de 1969 va ser novament detinguda; processada per«fabricació d'explosius», va ser condemnada i reclosa a la Presó de Dones de Cabildo de Montevideo fins al 16 d'octubre de 1970. El 26 de novembre de 1972 va ser novament detinguda per la Secció 12 de la Policia. El 18 de juny de 1973 es casà amb son company. En aquesta època, des del sindicat de la Fàbrica Uruguaiana de Neumàtics Societat Anònima (FUNSA), participà en les reunions de familiars de presos polítics que preparaven paquets de comestibles que després eren portats a les presons. Novament requerida el 5 de maig de 1975 per les Forces Conjuntes, el 24 de juny de 1975 va ser destituïda i se li va impedir exercir la seva professió de mestra. En aquesta època passà clandestinament a Buenos Aires (Argentina), on visqué fins als primers mesos de 1976, que retornà clandestinament a Montevideo. En aquestaèpoca participà en l'acte fundacional del Partit per la Victòria del Poble (PVP), moviment marxista resultat d'una interpretació guevarista de l'anarquisme (Leon Duarte, Gerardo Gatti, etc.) del qual va ser membre de la seva primera junta directiva –aquest PVP amb el temps passà a ser una organització totalment marxista. El 26 de juny de 1976 va ser detinguda al seu domicili (Ramón Massini, núm. 3.044) i tancada al centre de tortures «300 Carlos», depenent de la Divisió d'Exèrcit Núm. 1. Durant el matí del 28 de juny va ser portada al voltant de l'ambaixada de Veneçuela amb l'ardit de contactar amb un company per a facilitar la seva detenció, però ella fugí i saltà un mur, accedint als jardins de l'ambaixada. Cridà el seu nom i demanà asil i el personal de l'ambaixada intentà socórrer-la, però els seus segrestadors, forcejant amb els funcionaris veneçolans i davant la complicitat dels policies a càrrec de la custòdia de l'ambaixada, se la portaren. Va ser reclosa al Batalló d'Infanteria Núm. 13, identificada amb el Núm. 2537 i sotmesa a salvatges tortures, segons els testimonis d'altres presos allà detinguts. Julio Ramos, ambaixador de Veneçuela a l'Uruguai, parlà telefònicament amb el Ministeri de Relacions Exteriors uruguaià i denuncià els fets a Guido Michelin Salomó, subsecretari del ministre Juan Carlos Blanco Estradé, absent aleshores a la seu ministerial. Immediatament el govern veneçolà denuncià formalment el segrest de la militant anarquista al seu territori. El 3 de juliol de 1976 es reuní el Consell de Seguretat Nacional (COSEMA) i decidí no lliurar la «dona», fet que demostrava que la «dictadura cívico-militar» no estava disposada a tornar viva la mestra. Aquesta situació degenerà en un incident diplomàtic d'envergadura que acabà amb la ruptura de relacions diplomàtiques per part de Veneçuela dos dies després i fins a l'1 de març de 1985. Elena Quinteros, presumiblement, va ser assassinada, juntament amb altres set persones, la nit de l'11 de juliol de 1976 a les dependències del Batalló d'Infanteria Núm. 13, conegudes com «300 Carlos» de Montevideo (Uruguai). Els vuit cossos van ser enterrats en un cementiri clandestí a tres quilòmetres de Toledo (Canelones, Uruguai); posteriorment els cossos van ser desenterrats i novament traslladats al Batalló d'Infanteria Núm. 13. L'octubre de 2002 el jutge Eduardo Cavalli processà l'excanceller Juan Carlos Blanco Estradé com a responsable en primera instància de la desaparició forçada d'Elena Quinteros; jutjat, va ser condemnat i empresonat. El 13 de maig de 2008 l'Escola Núm. 181 de Primer Grau de Montevideo va ser rebatejada pel Senat de la República de l'Uruguai amb el nom«Mestra Elena Quinteros»; també existeix una biblioteca que porta el seu nom. En 2009 Raúl Olivera i Sara Méndez publicaren l'assaig Sucuestro en la embajada. El caso de la maestra Elena Quinteros. Elena Quinteros ha esdevingut un símbol de lluita contra la dictadura i per la llibertat d'expressió.

Elena Quinteros (1945-1976?)

Defuncions

Foto de la policia francesa d'Eusebi Brau Mestres (3 de juny de 1919)

- Eusebi Brau Mestres: El 9 de setembre de 1923 mor a Colloto (Astúries, Espanya) l'anarquista Eusebi Brau Mestres –el primer llinatge citat erròniament a vegades com Grau i el segon com Brau–, conegut com El Català. Havia nascut el 4 de juny de 1898 a Barcelona (Catalunya)–algunes fonts citen Badalona (Barcelonès, Catalunya). Sos pares es deien Josep Brau i Rosa Mestre. Fill únic de vídua, vivia amb sa mare al Poblenou de Barcelona. Va ser denunciat per Antoni Puble Vendrebe per haver disparat una pistola contra sa mare i contra un fill seu que era present; durant l'interrogatori manifestà que havia  disparat contra ell mateix i no contra sa mare. Posteriorment es guanyà la vida com a obrer metal·lúrgic fonedor. El setembre de 1918 passa a França i a Neuvy-Pailloux (Centre, França) treballà per a l'Allied Tank Factory, fàbrica de muntatge de carros de combat que l'exèrcit angloamericà havia creat a la població l'any anterior. Posteriorment va fer feina tres mesos a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) abans de retornar a Catalunya. El febrer de 1919 passà novament a França i a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) treballà a la foneria d'un tal Berdaguer. Cap a la primavera de 1919, després d'haver demanat un augment de salari amb el company Vicente Reig Giffren i que aquest fos rebutjat, amenaçà el seu patró, fet pel qual va ser acomiadat i se li va obrir un expedient d'expulsió. A començament dels anys vint fou un dels membres del grup d'acció anarquista«Los Solidarios» (Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domínguez, Joan García Oliver, Miguel García Vivancos, Gregorio Jover Cortés, Alfons Miquel Martorell, Ricard Sanz García, Gregorio Suberviola Baigorri, Manuel Torres Escartín). El 20 de gener de 1921 va ser detingut a Barcelona acusat de l'atemptat mortal contra Francesc Fontanilla Vinardell, encarregat de la «Foneria Roca» que l'havia acomiadat, esdevingut dos dies abans al Pont dels Àngels del barri de la Marina de Barcelona. En 1922, amb Buenaventura Durruti Domínguez, llogà un taller de foneria al Poblenou de Barcelona on es dedicaren a la fabricació clandestina de bombes de mà que servirien per als aixecaments revolucionaris que es tenien previstos. En aquesta època, en un enfrontament amb membres del «Sindicat Lliure», va ser ferit i es guarí de les ferides clandestinament a casa seva. L'1 de setembre de 1923 participà amb altres companys (Adolfo Ballano Bueno, Buenaventura Durruti Domínguez, Aurelio Fernández Sánchez, Miguel García Vivancos, Antonio Rodríguez El Toto, Gregorio Suberviola Baigorri i Rafael Torres Escartín), en l'atracament de la sucursal del Banc d'Espanya a Gijón (Astúries, Espanya), on el grup d'acció es portà 650.000 pessetes, el major botí que s'havia aconseguit fins aleshores en un atracament a la Península, i on resulta mor el director de la sucursal. En la fugida, dies després, el 9 de setembre de 1923, va caure mort en un enfrontament amb la Guàrdia Civil a les muntanyes properes al riu Nora, a la zona de Colloto (Astúries, Espanya). D'antuvi es pensà que el mort es tractava de Buenaventura Durruti Domínguez i la policia mai no el va identificar.

Eusebi Brau Mestres (1898-1923)

***

Antoine Salis fotografiat per per l'Studio Harcourt  de París

- Antoine Salis: El 9 de setembre de 1961 mor a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) l'anarquista Antoine Hippolyte Pierre Salis. Havia nascut el 3 de juny de 1897 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). Sos pares es deien Pierre Louis Salis, fuster, i Marie Bernard, obrera de la seda. Durant la Gran Guerra va quedar cec i va ser condecorat amb la Creu de Guerra amb Estrella de Bronze. En 1918 fundà la Union Amicale des Aveugles de la Loire et de la Haute-Loire (Unió Amical de Cecs del Loira i de l'Alt Loira), organitzà un centre confecció i de venda d'objectes i utensilis diversos produïts pels invidents, creà la Cooperativa dels Cecs de la Loira i fundà i dirigí la «Maison des Aveugles» a Malatavèrna (Roine-Alps, França), casa de repòs i de vacances per a cecs. Militant anarquista com son germà Émile Salis, en 1920 es reunien al seu domicili les Joventuts Llibertàries. El 31 de desembre de 1925, amb la creació del Grup Anarquista-Comunista de Saint-Étienne, esdevingué el seu secretari general. Entre 1924 i 1926 fou delegat als congressos nacionals de la Unió Anarquista (UA), que esdevingué Unió Anarquista Comunista (UAC) en 1926. Com a artista líric, el març de 1927 va ser nomenat organitzador artístic del consell administratiu del grup de l'UAC format per Pierre Dobouchet, Régis Eyraud, André Garnier, Marcel Morel, Francis Poinard i Eugène Soulier. Durant els anys trenta també milità en la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i en el grup local de la Federació Anarquista Francesa (FAF). Membre de la Federació de Cecs Civils, des de 1930 en formà part del seu consell d'administració, fou gerent del seu butlletí i entre 1947 i 1960 la presidí. També fou membre d'«Amitié des Aveugles» (Amistat dels Cecs). En tot el període d'entreguerres es consagrà especialment a la defensa dels companys que patien ceguesa i en crear un sistema d'atenció que permetés una vida digna. Durant l'Ocupació participà, entre gener de 1943 i finals d'agost de 1944, en la Resistència enquadrat en un grup guerriller dels Franctiradors i Partisans Francesos (FTPF) de l'Erau afiliat a les Forces Franceses de l'Interior (FFI), fet pel qual, l'11 de març de 1947, va ser condecorat amb la Medalla de la Resistència i autoritzat a portar la insígnia núm. 283.381 de les FFI. Antoine Salis va morir el 9 de setembre de 1961 al Centre Hospitalari de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Sa companya fou Marie Louise Charitat. Un carrer de Saint-Étienne porta el seu nom.

***

Necrològica de Segundo Navarro Casas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de desembre de 1966

- Segundo Navarro Casas: El 9 de setembre de 1966 mor a Au Sandre (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Segundo Navarro Casas. Havia nascut el 31 de maig de 1899 a Sarrión (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien José Navarro i Cándida Casas. En 1919 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball i fou molt actiu durant els anys del pistolerisme. Durant la guerra civil lluità com a soldat en l'exèrcit de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) de la CNT. Malalt d'un càncer estomacal, Segundo Navarro Casas va morir el 9 de setembre de 1966 al seu domicili d'Au Sandre (Alvèrnia, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. Sa companya fou Guadalupe Lizandra Garges.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 10 de setembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de L'Idée Ouvrière

- Surt L'Idée Ouvrière: El 10 de setembre de 1887 surt a Le Havre (Alta Normandia, França) el setmanari anarquista L'Idée Ouvrière. Journal hemdomadaire. En fou responsable Émile Pouget, que va signar els editorials del periòdic, L. Biquin i J. Legouguec (impressors gerents), i Casimir Lavigne. Reivindicà un sindicalisme independent i lluità contra el parlamentarisme. Trobem textos de J. B. Devagnier, Eugène Poittier, Jean Richepin, etc. Publicà en fulletó «Entre paysans», d'Errico Malatesta. En sortiren 40 números, l'últim el 9 de juny de 1888.

***

Portada del primer número d'El Revolucionario

- Surt El Revolucionario: El 10 de setembre de 1891 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic El Revolucionario. Quincenario anarquista-comunista acérrimo partidario de la transformación social, por que sólo de ella puede emanar la redención humana. Portava els lemes «A cadascú segons les seves fores, a cadascú segons les seves necessitats» i «Un per a tots, tots per a un». El responsable d'aquesta publicació anarcocomunista fou Sebastià Suñé i els articles anaven sense signar. Prohibit per les autoritats, només va publicar una altre número l'1 d'octubre de 1891 i fou substituït al mes següent per El Porvenir Anarquista.

***

Capçalera de Línea de Fuego

- Surt Línea de Fuego: El 10 de setembre de 1936 surt a La Puebla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya) el diari anarcosindicalista Línea de Fuego. Portavoz de la Columna de Hierro, CNT-FAI, en el frente de Teruel. Estava editat pel Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València (País Valencià) i n'eren redactors Arsenio Olcina i R. Giménez Cuesta. La redacció i la impremta estaven instal·lades en un autobús que recorria de manera itinerant el front. Trobem articles de José Albiol, Anielo, Francisco Carmona Pinedo, Coblas, Francisco Cueva, F. Direteino, Antonio Edo, Gregorio Falomir, Fernandel, Ernesto García, Manuel Gimeno, Valeriano González, Rafael Herrero, Vicente Ibáñez, Pascual Llopis, Rafael Llopis, Antonio Lurbes, Elías Manzanera, Daniel Martín, Ramón Martín, Juan Martínez López, Juan Pérez, Ramón Sánchez, Aurelio Tomás, Gonzalo Vidal, etc. Profundament radical, criticà durament el reformisme i el col·laboracionisme dels comitès confederals dominants durant la guerra civil. Tenia una secció literària on es van publicar històries d'escriptors francesos i russos. En sortiren 121 números, l'últim el 10 de febrer de 1937, i va ser substituït per Nosotros.

***

Jaume Bosch i Grassi, president adjunt de l'AMRE

- Creació de l'AMRE: El 10 de setembre de 1944 es crea a Tolosa de Llenguadoc (Llenguadoc, Occitània) sota la presidència del coronel Antonio Herrera Serrano, i davant uns 300 militars republicans reunits, l'Agrupació Militar de la República Espanyola (AMRE). Aquesta exèrcit pretenia alliberar Espanya de la dictadura franquista i era una rèplica de la Unió Nacional Espanyola (UNE) procomunista, i per això va comptar amb el total suport del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. Va tenir la seu a Tolosa de Llenguadoc i va desaparèixer en 1945.

Naixements

Notícia de la detenció de Brutus Mercereau publicada en el diari parisenc Le Matin del 27 de març de 1923

- Brutus Mercereau: El 10 de setembre de 1880 neix al VII Districte de París (França) el dibuixant, escriptor, dramaturg i propagandista anarquista i sindicalista Brutus Emmanuel Mercereau. Era el fill primogènit, d'una família de set infants, d'Hector Pierre Mercereau, professor de matemàtiques i després doctor en medicina, i de Marie Charlotte Lacour, llevadora. Col·laborà en gran nombre de publicacions llibertàries i va ser especialment actiu abans de la Gran Guerra, col·laborant sobretot en La Bataille Syndicaliste (1911-1915). Entre 1914 i 1919 va estar mobilitzat. El 6 de gener de 1916 es casà al XI Districte de París amb Julienne Caroline Baunier; aleshores treballava d'empleat d'ajuntament i viva al número 41 del carrer Sedaine. Durant el període d'entreguerres col·laborà en diferents publicacions, com ara La Bataille,L'Ennemi du Peuple Esclave, Germinal,L'Insurgé, Le Libertaire, Le Réfractaire,La Revue Anarchiste, Le Semeur de Normandie, La Vache Enragée, La Voix Libertaire. També va escriure narracions curtes i contes (L'attentat, Un bon dieu, La farce macabre,Katia, Un pauvre amour, Le puits,La question, Le rat, Tosiko, petite fille japonaise, etc.), que sortiren per lliuraments en les publicacions periòdiques. També va escriure peces dramàtiques i era membre de la Societat d'Autors i Compositors Dramàtics i estava afiliat a la Federació Unitària de l'Espectacle de la Confederació General del Treball (CGT). El 2 de març de 1923 publicà en Le Libertaire l'article«Pour Germaine Berton. Faisons-la connâitre et aimer» i per a aquest article va ser detingut als seu domicili, al número 11 de carrer Ulm, el 25 de març, juntament amb el gerent de la publicació Charles Chauvin, per una denúncia de Léon Daudet de l'«Action Française», a qui Mercereau havia qualificat de«mâchemerde» (menjamerda), i inculpats ambdós per «apologia de la violència», essent empresonats a la presó parisenca de La Santé sense llibertat provisional. La seva detenció es va produir el mateix dia de l'estrena al Théâtre Confédéral de la Grange-aux-Belles de la peça teatral antimilitarista en tres actes, escrita per ell i André Letourneur (Le Tourneur), Claude Voinet, i no va poder assistir-hi. El 25 d'abril de 1923 van ser jutjats pel XI Tribunal Correccional i, malgrat la defensa del prestigiós advocat Henry Torrès, van ser condemnats tots dos a sis setmanes de presó i a 50 francs de multa; va ser alliberat al principis de maig de 1923. A començament de 1924 va ser animador d'un grup musical llibertari. L'agost de 1927 signà una crida per a la revisió del judici dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Després de la II Guerra Mundial el seu nom desapareix de la premsa revolucionària. En 1962 la revista anarcosindicalista Espoir publicà el text seu«Un pauvre», però no sabem siés un text anterior o escrit per a aquesta publicació. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Josep Comellas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 d'abril de 1977

- Josep Comellas: El 10 de setembre de 1891 neix a Alguaire (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Comellas –el primer llinatge a vegades citat com Comella. Un cop acabà l'escola primària començà a treballar als camps. Ben aviat va aconseguí una important cultura autodidacta i s'adherí al moviment llibertari. El març de 1934 fou un dels organitzadors de l'Escola Racionalista d'Alguaire. Durant la Revolució fou un dels fundadors de la col·lectivitat agrícola local. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en el Federació Local de Trebres (Llenguadoc, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'aquesta localitat. Malalt, Josep Comellas va morir el 16 d'abril de 1976 a Saint Feliu d'Avall (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Josep Farràs Puigmartí

- Josep Farràs Puigmartí: El 10 de setembre de 1893 neix a Monistrol de Calders (Moianès, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Farràs Puigmartí. Sos pares es deien Fèlix Farràs i Carme Puigmartí. Contramestre d'una fàbrica tèxtil de Manresa (Bages, Catalunya), milità en Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i en el Sindicat de Contramestres de Manresa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual fou secretari. També formà part de la Societat Coral Sant Josep. Denunciat per una venjança personal per motius laborals, va ser capturat pels feixistes i el 29 de maig de 1939 traslladat de la presó de Manresa a la Presó Model de Barcelona. Jutjat en consell de guerra el 5 de juny de 1939, va ser condemnat a mort per «rebel·lió militar». Josep Farràs Puigmartí va ser afusellat el 19 d'octubre de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i fou enterrat al Fossar de la Pedrera. Era cosí d'Enric Pérez i Farràs, assessor militar de Buenaventura Durruti Domínguez.

***

- Domenico Ragazzini: El 10 de setembre de 1899 neix a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Domenico Ragazzini, conegut sota diversos pseudònims (Mingò, Moro,Domenico Mengone, Domenico Mengoni, Lumanti, etc.). Sos pares es deien Giovanni Ragazzini i Colomba Spada. Fill d'una família seguidora de Giuseppe Mazzini, quan era molt jove esdevingué també republicà i amb 14 anys participà activament en la «Setmana Roja», del 7 al 14 de juny de 1914. Poc després es decantà cap l'anarquisme i defensà aquestes idees fins i tot arribant a la confrontació física. Segons algunes fonts, durant la Gran Guerra desertà i quan tenia uns vint anys pogué lliurar-se d'una condemna a mort infligida pels feixistes. En 1923 demanà i obtingué passaport per emigrar a l'Argentina. Després de 10 mesos per Gènova (Ligúria, Itàlia), declarà a la policia que havia renunciat a embarcar-se per manca dels diners necessaris per a comprar el bitllet cap a Buenos Aires. L'agost de 1924 passà a França, establint-se primer a Modâna (Roine-Alps, Arpitània) i després a Marsella (Provença, Occitània), on treballà d'estibador al port. Participà en activitats antifeixistes, sota el nom de Moro i de Domenico Mengone o Mengoni. En 1931 la policia italiana aconseguí assabentar-se de la seva vertadera identitat arran d'unes investigacions seguides després de descobrir cartes seves enviades des de França que contenien comentaris desfavorables sobre el feixisme durant l'escorcoll de la casa de sa germana Iolanda resident a Forlì. En aquesta època, qualificat com a «comunista», estava inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de persones a detenir, i, segons les autoritats, estava relacionat amb «perillosos anarquistes», com ara Ugo Boccardi. També freqüentà el comunista Luigi Longo. Passà clandestinament a Itàlia en missions de caràcter antifeixista com a mínim en dues ocasions. Segons algunes fonts, es va veure involucrat en un intent d'atemptat, que mai no es materialitzà, contra Benito Mussolini i altres membres destacats del règim feixista. A partir de 1936 participà activament en el suport de la Revolució espanyola, especialment fent costat els companys que hi partiren com a voluntaris. En 1943, en plena II Guerra Mundial, demanà al consolat italià la repatriació i el 19 de març d'aquell any passà la frontera. Detingut immediatament, va ser portat a Forlì on se li va amonestar formalment per les seves activitats subversives a l'estranger. El 6 d'octubre de 1945 es casà amb Pierina Gambi, qui morí l'abril de 1949. Després de la II Guerra Mundial participà activament en la reorganització del moviment anarquista a Forlì. Acostumat a la independència, molt preocupat per la pèrdua de la seva força física i malalt del cor, Domenico Ragazzini se suïcidà el 15 de desembre de 1975 a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), saltant per la finestra del bany de l'hospital on es trobava hospitalitzat des de feia un temps. Els companys van veure clarament que no havia triat un dia i una forma qualsevol per a acabar amb sa vida, sinó la data de l'aniversari de l'assassinat de Giuseppe Pinelli. Cal no confondre'l amb el sabater comunista Domenico Ragazzini, nascut el 31 de març de 1891 a Brisighella (Emília-Romanya, Itàlia), que lluità com a milicià a la guerra d'Espanya.

***

Alfredo Errandonea

- Alfredo Errandonea: El 10 de setembre de 1935 neix a Las Piedras (Canelones, Uruguai) el sociòleg, escriptor, periodista, professor universitari i intel·lectual anarquista Alfredo Errandonea. Son pare, també Alfredo Errandonea, va ser un compromès advocat i prestigiós professor universitari. Llibertari des de l'adolescència, a mitjans dels anys cinquanta començà a militar en el moviment estudiantil, primer en la Federació d'Estudiants de l'Interior (FEI) i després en la Federació d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU), com a secretari de Relacions Sindicals. En aquesta època estudiantil formà part de les Agrupacions Reforma Universitària (ARU), integrada per militants anarquistes. A finals de 1955 participà, amb altres companys (Luce Fabbri, Ermácora Cressati, Wellington Galarza, Gerardo Gatti, Roberto Gilardoni, Carlos Molina, Roberto Franano, Espínola, Pulga Villanueva, etc.), en un Ple amb la finalitat de posicionar-se sobre la formació d'una federació anarquista, que donaria lloc mesos després a la creació de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU), organització de la qual va ser un dels fundadors. En 1958 va ser nomenat secretari general de la FEUU i aquest mateix any va ser un dels principals lluitadors de la gran vaga per la Llei Orgànica de la Universitat, que enfrontà el moviment estudiantil amb el govern de Luis Batlle Berres, i que va ser finalment aprovada l'any següent. En 1959 va ser elegit membre de la primera delegació estudiantil al Consell Directiu Central. En 1963, amb son germà Jorge, Rubén Prieto, Luce Fabbri i Sergio Villaverde, abandonà la FAU per qüestions internes i el grup optà per altres camins militants. Entre 1964 i 1973, any en que va ser dissolta la Convenció Nacional dels Treballadors (CNT) per la dictadura, milità en aquesta organització. En 1965, amb Ruben Gerardo Prieto, publicà la revista Tarea, editada pel Centre d'Acció Popular (CAP). Entre 1966 i 1967 realitzà el doctorat de Sociologia a la Facultat Llatinoamericana de Ciències Socials (FLACSO) a Santiago (Xile). Amb la dictadura militar a l'Uruguai s'exilià a Buenos Aires (Argentina), on realitzà una importantíssima tasca docent. Investigador, director i professor del Departament de Sociologia de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de la República (Uruguai). Va ser professor titular de Metodologia de la Investigació Social de la Facultat de Ciències Socials i investigador de l'Institut Gino Germani de la Universitat de Buenos Aires (Argentina). En 1972 va ser un dels fundadors de la Revista Uruguaya de Ciencias Sociales i en 1974 d'Estudios Internacionales, revistes que dirigí. Va ser columnista permanent del periòdic La República i analista d'enquestes d'opinió del diari Plural. L'agost de 1985 participà a Montevideo en l'«Encuentro"Alternativas en América Latina", organizado por Comunidad del Sur, con motivo de su 30 aniversario». Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Comunidad,Cuadernos de Marcha, Utopía, etc. En els seus últims anys participà en la «Xarxa de Cultura Llibertària». És autor de Sindicato y sociedad en el Uruguay (1969), Participación y socialización gremial e inconformismo estudiantil. El contexto internacional de los ultimos veinte años y los movimientos universitarios en América Latina (1970)Explotación y dominación (1972), Curso de Sociología (1975), Política económica y estructura ocupacional en el cono sur (1984), Efectos de la política monetarista (1984), Uruguay, subordinación y dependencia (1985), Los cambios en la sociedad política (1976-1986) (1987, amb Daniel R. García Delgado), Sociología de la dominación (1988 i 1989), Política de salud en la transición democrática: Uruguay (1988),Los actores sociales para un proceso alternativo de desarrollo económico y social del Uruguay (1989),Las clases sociales en el Uruguay (1989), Las cooperativas en el Uruguay (1992), ¿Cómo somos los uruguayos? (1993, amb altres), La sociedad contra la política (1993, amb altres), La nueva Facultad de Ciencias Sociales: ¿cambio o frustración? (1994),El sistema político uruguayo (1994), La universidad en la encrucijada. Hacia otro modelo de Universidad (1998), entre d'altres. Alfredo Errandonea va morir l'11 d'agost de 2001 a Montevideo (Uruguai) i va ser enterrat dos dies després al Cementeri Central de la capital.

Defuncions

Karl Eduard Nobiling

- Karl Eduard Nobiling:El 10 de setembre de 1878 mor a la presó de Berlín (Alemanya) el doctor en filosofia i partidari de la propaganda pel fet Karl Eduard Nobiling. Havia nascut el 10 d'abril de 1848 a Kollno (Posen, Alemanya). Fill d'un funcionari benestant, va fer els seus estudis al Liceu de Züllichau i després farà estudis d'economia rural i de filosofia a les Universitats de Halle i de Leipzig; obtindrà el doctorat de filosofia en 1876 i s'acostarà a les idees socialistes. Després treballarà a Dresde com a estadístic en una oficina del Ministeri de l'Interior de la Saxe i amb la finalitat d'aconseguir una bona formació en economia política. En 1877 efectua un viatge a Londres, a Bèlgica, a França, a Suïssa i a Àustria, contactant amb cercles llibertaris. De tornada a Berlín, passa alguns mesos sense feina i projecta escriure un estudi crític sobre la situació econòmica alemanya. El 2 de juny de 1878, un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel, atemptarà contra l'emperador alemany Guillem I disparant dos cops amb un fusell de caça sobre el seu cotxe descobert, però només el va ferir. Aconsegueix fugir i es parapeta a la seva cambra, disparant contra les persones que van a arrestar-lo, per després tornar l'arma contra ell i ferir-se. Detingut, declararà durant l'interrogatori que va actuar per motius polítics. El canceller Otto von Bismarck va usar les accions de Hoëdel i de Nobiling com a pretext per instaurar la Llei antisocialista d'octubre de 1878 i desencadenar una forta repressió en els cercles revolucionaris.

***

Foto policíaca de Joaquim Penina Sucarrats

- Joaquim Penina Sucarrats: El 10 de setembre de 1930 és afusellat a Rosario (Santa Fe, Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Penina Sucarrats. Havia nascut l'1 de maig de 1905 –algunes fonts citen 1901– a Gironella (Berguedà, Catalunya). De formació autodidacta, era vegetarià, no fumava ni bevia i es declarava anarquista tolstoià. A Catalunya es guanyà la vida fent feina de paleta i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al costat de Josep Viladomiu Viñoles i Prudenci Pey Xandri. Cap al 1923, fugint del servei militar, s'exilià a Amèrica amb el seu amic el gironellenc Pau Porta i s'instal·là a Rosario (Santa Fe, Argentina), on visqué col·locant rajoles i venen llibres i diaris anarquistes, integrant-se en la «Guilda de Amigos del Libro». S'afilià a la Federació Obrera Local Rosarina (FOLR), adscrita a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El 12 d'agost de 1927, durant la campanya internacional en suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, va ser detingut per distribuir La Prostesta i l'any següent, des de Rosario i de Santa Fe, envià suport econòmic per als presos en la col·lecta organitzada per La Revista Blanca. Fou uns dels promotors de les vagues de 1928, les quals paralitzaren gairebé totes les activitats productives i comercials des de Villa Constitución fins al nord de Rosario. Tres dies després del cop d'Estat del general José Félix Uriburu, el 9 de setembre de 1930, va ser detingut amb Pau Porta i Victorio Constantini, tots tres membres del «Grupo Defensores de la Premsa», per repartir pamflets i aferrar cartells contra el cop militar. Durant la nit del 10 de setembre de 1930 Joaquim Penina Sucarrats va ser portat per un grup de soldats comandats pel sotstinent Jorge Rodríguez i sota les ordres del capità Luis M. Sarmiento i el vistiplau del tinent coronel Rodolfo Lebrero, cap de la policia de Rosaria, a les Barrancas de Saladillo, al sud de la ciutat de Rosario (Santa Fe, Argentina), i afusellat. Segons explicà dos anys després el sotstinent Rodríguez morí cridant «Visca l'anarquia!» Va ser enterrat clandestinament sota la inscripció NN (Non Nominato) al cementiri municipal de La Piedad, de Rosario. L'11 de setembre Porta i Constantini van ser alliberats; el primer fou deportat a Espanya i el segon a l'Uruguai. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, el seu poble natal li dedicà un carrer i el 17 de juliol d'aquell any Frederica Montseny publicà en El Luchador un article en el seu homenatge. Son germà Joan Penina, també afiliat a la CNT de Gironella, morí en 1938 al front de Madrid, després d'haver tingut diverses responsabilitats al Consell Municipal de l'Ajuntament de Gironella durant la revolució. En 1974 Fernando Quesada publicà el llibre Joaquín Penina, el primer fusilado i en 1976 el poeta i periodista Aldo F. Oliva publicà la petita biografia El fusilamiento de Penina, però el febrer de 1977, la dictadura militar destruí els 5.000 exemplars de l'edició que no s'havien distribuït per por; afortunadament un exemplar se salvà i així es pogué reedità en 2007. En 1995, una ordenança del Consell Municipal de Rosario reanomenà el carrer Regimiento Once, a la zona sud de Rosario, amb el nom de Joaquín Penina. No obstant això el carrer segueix tenint els cartells antics, per la qual cosa la població encara no sap del canvi de nom. El 17 de setembre de 1999, al Parc Regional Sud, del barri de Saladillo, es va inaugurar la placeta Joaquín Penina. Es va instal·lar una placa on el defineix com a «obrer exemplar» i «home de pau». En 2011 s'estrenà el documental Hombres de ideas abanzadas. La historia de Joaquín Penina, un libro perdido y la memoria como un territorio inexpugnable, de Diego Fidalgo.

Joaquim Penina Sucarrats (1905-1930)

***

Francisco Iturralde Cabeza de Vaca

- Francisco Iturralde: El 10 de setembre de 1936 és assassinat a Ferrol (la Corunya, Galícia) el mestre racionalista, matemàtic i militant anarquista i anarcosindicalista Francisco Iturralde Cabeza de Vaca, també citat com Francisco Iturralde y Cabeza de Vaca. Havia nascut el 22 de novembre de 1896 a Valladolid (Castella, Espanya) en una família acomodada. Son pare, metge militar, es deia Francisco Iturralde López i sa mare María Zenaida Cabeza de Vaca. Després de fer tres anys de la carrera de medicina, abandonà els estudis arran de conèixer sa futura companya, Marina Ochotorena. Preparà oposicions a l'Acadèmia de Comunicacions i les aprovà. L'octubre de 1920 va ingressar com a Oficial 3r en el Cos Estatal de Telègrafs i exercí l'ofici a diversos llocs, com ara Màlaga, Melilla, la Corunya (1923-1924), Las Palmas de Gran Canaria, Reus i Barcelona. En aquests anys esdevingué un actiu militant anarquista. El novembre de 1930 s'establí a Pontevedra (Galícia), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en el Centre Sindicalista de Vilalonga (Sangenjo, Pontevedra, Galícia). En 1932, amb el cambrer anarcosindicalista Desiderio Comesaña Prado, fundà l'Ateneu Obrer de Divulgació Social. El 15 de juliol de 1932 el seu domicili va ser escorcollat per les autoritats. La seva col·laboració en el periòdic Revolución va fer que el gener de 1933 fos expulsat del seu càrrec de primer oficial del Cos Estatal de Telègrafs, però no de l'ofici, i el març d'aquell any fou traslladat forçosament a Ferrol (la Corunya, Galícia) com a mecànic interí de les oficines de telègrafs. Posteriorment, quan fou acaparat pels comunistes de Pontevedra, deixà de col·laborar en Revolución. Acabat d'arribar a Ferrol, amb sa companya, engegà el projecte de crear una escola racionalista al seu domicili, al número 159 del carrer Canalejas, actual carrer Magdalena. L'Escola Racionalista de Ferrol s'inaugurà el 2 de maig de 1933; sa companya impartí les classes als infants i ell als adults. Posteriorment comptà amb el suport de la CNT, de la Lliga Racionalista de Ferrol, creada el 31 de juliol de 1933, i del sacerdot excomulgat Matías Usero Rey-Torrente, que la dirigí oficialment, a més destacats militants i intel·lectual d'aleshores (Ramón Rego Freire, José Merlán Picos, Luis Abella Beade, Francisco Lledó Martínez, Álvaro Paradela Criado, Mario Rico Cobas, Manuel Mayobre Casteleiro, Maximino Romero, Julio Sanz, etc.). Per ajudar a mantenir l'Escola Racionalista de Ferrol, els treballadors anarcosindicalistes de la comarca organitzaren la Lliga Racionalista de Ferrol, que proporcionà a l'escola diners i suport material, a més de canalitzar l'activitat administrativa i burocràtica generada. També en 1933 creà, amb Desiderio Comesaña, el grup anarquista«Natura», que coordinà les tasques del Comitè Regional Galaic de la FAI. El gener de 1934 va ser detingut per haver participat en una reunió sindical il·legal a Neda (la Corunya, Galícia) i també el novembre d'aquell any arran del moviment revolucionari del mes anterior. Destacat orador, conferenciant i polemista–destacà una polèmica que mantingué entre 1933 i 1934 amb Matías Usero sobre «Materialisme i existència de la divinitat»–, durant els anys republicans va fer mítings arreu de Galícia. També tingué una bona reputació com a matemàtic i mantenia correspondència amb l'eminent Julio Rey Pastor. Entre 1935 i 1936 col·laborà en Brazo y Cerebro de la Corunya, especialment amb articles de divulgació científica. En 1936, quan el Front Popular, abandonà l'escola per discrepàncies amb l'orientació i la qüestió econòmica i es lliurà al projecte de creació d'una Universitat Popular («Universitat Proletària»), iniciativa que va ser frustrada pel cop militar feixista de juliol de 1936. Fugint de la repressió, d'antuvi s'amagà a les localitats de la Corunya de Jubia-Narón i As Somozas, però va ser detingut per la Guàrdia Civil i tancat a la presó d'Escollera de Ferrol. Francisco Iturralde Cabeza de Vaca va ser inculpat per un tribunal militar i, sobreseguda la causa el 22 d'agost, va ser afusellat el 10 de setembre de 1936 al cementiri de Canido de Ferrol (la Corunya, Galícia) i enterrat allà mateix. Marina Ochotorena quedà a càrrec de sos sis fills.

Francisco Iturralde Cabeza de Vaca (1896-1936)

***

Bélen de Sárraga

- Belén de Sárraga: El 10 de setembre de 1950 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) la mestra, metgessa, periodista, republicana federal, francmaçona, lliurepensadora, espiritista, anticlerical, feminista i propagandista anarquista Belén de Sárraga Hernández, també citada Zárraga. Havia nascut el 10 de juliol de 1872 a Valladolid (Castella, Espanya). Fou la filla primogènita de Vicente de Sárraga, militar republicà i maçó procedent d'una família burgesa de San Juan de Puerto Rico, i de Felisa Hernández Urgón, jove de Valladolid d'origen humil. Nasqué dos anys abans que sos pares es decidissin a casar-se civilment. Després de recórrer diverses ciutats peninsulars, en 1880 es traslladà amb sa família a Puerto Rico, on conegué sos familiars i posteriorment estudià magisteri, a instàncies del seu avi, Fernando Ascensión de Sárraga y Aguayo, director del Magisteri de l'Ensenyança Normal de San Juan de Puerto Rico. En 1888 retornà amb sa família a Espanya i poc temps després es produí la separació matrimonial de sos pares, fet escandalós que donà molt que parlar aleshores. En aquesta època començà a freqüentar els cercles republicans federals, on conegué Emilio Ferrero Balaguer, representant de comerç, republicà i maçó, amb qui en 1890 es traslladà a viure a Barcelona (Catalunya) i en 1894 es casà –la parella tingué tres infants (Libertad, Demófilo Dantón i Víctor Volney). Belén Sárraga de Ferrero, com era coneguda aleshores, estudià medicina a la Universitat de Barcelona, on organitzà la protesta contra la destitució d'Odón de Buen de la càtedra, arran de la seva excomunió vaticana per la publicació de l'obra Historia Natural. En aquesta època llegí Pierre-Joseph Proudhon, Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin, es declarà filla espiritual de Pi i Margall, Eduardo Benot i Nicolás Estévanez, i de les feministes Olimpia Gouges, Madame de Stäel, George Sand i Louise Michel; també col·laborà en la revista espiritista barcelonina La Luz del Porvenir. En 1895 fundà a València la Federació de Grups Femenins. En 1896 formà part de l'Associació de Dones Lliurepensadores del barri barceloní de Gràcia, organització que va ser prohibida pel governador i que implicà la seva detenció. De bell nou a València, intervingué en campanyes i manifestacions en suport de la independència cubana i contra la monarquia. L'agost de 1896 va ser detinguda durant una manifestació independentista i empresonada. A finals de 1896 s'inicià en la maçoneria, entrant a formar part de la lògia «Severidad». Aquest mateix 1896 dirigí el periòdic La Conciencia Libre. En 1897 presidí l'Associació General Femenina de València. A finals de 1897 fundà a Màlaga la Federació de Societats de Resistència, que arribà a tenir 30.000 afiliats distribuïts entre 80 societats. Després passà a viure a Madrid, on en 1898 ingressà en el Centre Instructiu Obrer Republicà, dirigit per Eduardo Benot i on conegué els anarquistes Fermín Salvochea i Pedro Vallina, entre d'altres. En 1899 fundà l'Associació de Dones Lliurepensadores de Maó. Sembla que també milità, amb Teresa Claramunt i Ángeles López de Ayala, en el grup anarquista barceloní de Gràcia, fundat en 1900. Aquest mateix 1900 s'afilià al Partit Federal de Pi i Margall, primera dona que ho va fer, partit del qual va arribar a ser vicepresidenta. Entre 1900 i 1903 actuà especialment a Andalusia (Huelva, Màlaga i Còrdova). En 1900 creà la Societat Progressiva Femenina de Màlaga i va fer mítings amb Soledad Gustavo en suport als presos de Jerez en la citada ciutat i el març de l'any següent rellançà La Conciencia Libre a Màlaga. En 1901 defensà l'ensenyament laic en una conferència a Badajoz. En 1902, amb Alejandor Lerroux i Rodrigo Soriano, organitzà gremis obrers i pagesos, a més de societats lliurepensadores, a Màlaga. A Còrdova residí amb Soledad Areales i en 1902, amb Amalia Carvia i Areales, tornà a editar en aquesta ciutat La Conciencia Libre, publicació molt llegida en els cercles anarquistes. A Còrdova formà part de la societat llibertària «Los Amigos del Progreso» i participà activament en l'organització de sindicats obrers. En 1902 assistí al Congrés de Lliure Pensament de Ginebra (Ginebra, Suïssa) en representació de més de vuitanta societats, sobretot malaguenyes. En 1903 s'afilià a la Unió Republicana. El 4 de setembre de 1904 va ser condemnada a dos mesos i un dia de presó per un discurs pronunciat contra el general Camilo García de Polavieja, censurant aquest per l'afusellament del poeta, maçó i heroi de la independència de Filipines José Rizal. En 1905 va fer una conferència a Santa Cruz (Tenerife, Canàries). En 1906 representà una lògia maçònica en el Congrés de Lliure Pensament de Buenos Aires (Argentina). En 1907 marxà a Amèrica i s'establí a l'Uruguai, on fundà l'Associació de Dames Liberals. Entre 1908 i 1910 dirigí el periòdic El Liberal a l'Uruguai. En 1910 assistí al Congrés Internacional Femení celebrat a l'Argentina, el qual l'anomenà presidenta honorària. Durant els anys posteriors recorregué el continent americà (Xile, Costa Rica, Guatemala, Mèxic, Cuba, Veneçuela, Panamà, Perú, Argentina, Brasil, Puerto Rico, etc.) fent costat el sindicalisme i el feminisme i denunciant tota mena d'injustícies, com ara el desigual repartiment de la riquesa, la guerra colonial, la militarització l'ensenyament juvenil, l'explotació laboral infantil, els atemptats ecològics, la desigualtat dels fills nascuts fora del matrimoni, la doble moral, etc. El febrer de 1913 va fer una gira per Xile (Valparaíso, Antofagasta, Concepció, Santiago, Iquique, Negreiros i Pisagua), organitzada pel moviment anarquista, que fou força reeixida: el periòdic La Razón li edità un fullet, va ser entrevistada pel diari El Mercurio de Valparaíso, es crearen centres femenins anticlericals amb el seu nom, diversos poetes (Néstor Recabarren, Salvador Barra i Máximo Silva) li dedicaren cançons, etc. En 1914 publicà a Lisboa (Portugal) El clericalismo en América. A través de un continente, sorgit arran dels seus viatges per Amèrica. Entre 1915 i 1921 residí a Buenos Aires (Argentina). En 1915 formà part del Consell de Govern de la maçònica Federació Argentina d'«El Derecho Humano», on assolí el grau 33. Instal·lada a Mèxic, dirigí entre 1925 i 1928 la revista mensual Rumbos Nuevos i en 1926 obtingué la nacionalitat mexicana. En 1931, després de la proclamació de la II República espanyola, retornà a la Península. En 1933 encapçalà la candidatura dels republicans federals per Màlaga i a partir de 1936 fou membre de la Comissió Nacional del Partit Federal Ibèric (PFI). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i, a partir de 1942, a Mèxic. A la capital asteca entrà a formar part de l'«Ateneo Pi y Margall», lloc de confluència entre anarquistes i republicans federals de l'exili espanyol. Conreà la prosa i el vers i els seus escrits es troben dispersos arreu de diferents publicacions llibertàries, com ara Adelante,El Amigo del Pueblo, El Despertar de los Trabajadores, El Obrero, El Porvenir del Obrero,La Protesta, etc. A més de les citades, entre les seves obres podem destacar Minucias. Poesías (1902), Congreso Universal de Librepensadores de Ginebra (1903), Conferencias sociológicas y de crítica religiosa (1913), La evolución de los pueblos y las congregaciones religiosas. Conferencies (1915), La iglesia en la política (1923), Conferencia sustentada per la eminente oradora Belén de Sárraga el domingo 4 de mayo de 1924 en el Teatro Maxim, con motivo del Homenaje a Felipe Carrillo Puerto, organizada por la Agrupación Socialista de La Habana (1924), La papisa Juana. Testimonio histórico contra el origen divino del Papado (1931) i El vicariato divino (1931). Belén de Sárraga va morir el 10 de setembre de 1950 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) a conseqüència d'una nefritis i gairebé en la misèria. Les seves restes van ser vetllades segons el ritus maçònic i posteriorment incinerades.

Belén de Sárraga (1872-1950)

***

Necrològica de José García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 20 de novembre de 1966

- José García: El 10 de setembre de 1966 mor a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarcosindicalista, i després socialista, José García. Havia nascut en 1898 a La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya). Quan era molt jove emigrà a Cadis i en 1913 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Autodidacte d'una gran cultura, es considerava deixeble de Fermín Salvochea yÁlvarez i d'Élisée Reclus. Mariner de professió, va estar en diferents ocasions empresonat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). Després de la II Guerra Mundial s'afilià al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). José García va morir el 10 de setembre de 1966 a l'Hospital Bellevue de Saint-Étienne (Forez, Arpitània).

***

Necrològica de Frederic Arnau Peiró apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 d'octubre de 1968

- Frederic Arnau Peiró: El 10 de setembre de 1968 mor a Draguignan (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Frederic Arnau Peiró. Havia nascut el 16 d'abril de 1893 a Canals (Costera, País Valencià). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1919 fou delegat al Congrés Provincial d'aquesta organització que se celebrà a Alacant (Alacantí, País Valencià). Entre 1921 i 1922, durant l'època del pistolerisme, va ser secretari del Sindicat de la Metal·lúrgica de Barcelona (Catalunya) de la CNT. El 21 de juny de 1921 va ser detingut amb altres companys (Pere Bernabé Perales, Joan Bisbal Junyent, Juan Gracia Jiménez, Palmir Guillamot Vallvé, Ricard Linares Gil, Francesc Mateo Ros, Martí Sancliment Garreta i Pere Vallespí Borràs) en una reunió clandestina per a reorganitzar les cotitzacions sindicals al bar Chicago, situat a la Ronda de Sant Pau de Barcelona. El març de 1933 va ser delegat del Sindicat de la Metal·lúrgica al Ple Regional de Catalunya. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 25 d'abril de 1933 va ser detingut amb altres 11 companys (Manuel Badia Vilalta, Just Donoso Millan, Josep Donpor Bolengo, Joaquim Delgado Tàpies, Manuel Farré Bosch, Eustaqui Guardavin Nalda, Francesc Isgleas Piarnau, Natoni Mota Moreno, Francesc Pellicer Monferrer, Benet Ruiz Berlanga i Manuel Ruiz Pintas) com a instigador de la vaga general convocada per l'endemà. Reemplaçà Pere Massoni Rotger com a director del diari Solidaridad Obrera de Barcelona fins a finals de 1937, quan va ser substituït per Tomás Herreros Miquel. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Barcarès i d'Argelers. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là al departament occità del Var, on en 1947 fou responsable regional de la Comissió de la Indústria Metal·lúrgica de la CNT en l'exili. Frederic Arnau Peiró va morir el 10 de setembre de 1968 al seu domicili de Campagne Monclard, al barri de Blancon de Draguignan (Provença, Occitània), i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Sa companya fou Dolors Bover.

***

- Hipólito Martínez López: El 10 de setembre de 1974 mor a Alèst (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Hipólito Martínez López. Havia nascut el 28 de març de 1917 a Carboneros (Jaén, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Enrique Martínez i María López. Exiliat, treballà de miner. Després de la II Guerra Mundial fou un dels fundadors de la Federació Local d'Alèst de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la primavera de 1948 va ser nomenat, amb Juan Méndez, secretari jurídic de la Federació Local d'Alèst de la CNT. Malalt de silicosi des de vuit anys abans, Hipólito Martínez López va morir el 10 de setembre –algunes fonts citen erròniament l'11 de setembre– de 1974 al seu domicili d'Alèst (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Teresa Diebra.

Continua...

---