La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor) - Pere Rossselló Bover – L´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover analitza el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla - Miquel López Crespí: Visions literàries de Sa Pobla (Sa Pobla: Ajuntament de Sa Pobla, 2018) «Col·lecció Uialfàs», 5. -

Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers. (Pere Rosselló Bover)

Visions literàries de Sa Pobla, a diferència del que algú podria pensar a partir del títol, no és cap llibre de caràcter local, nostàlgic, sobre un passat enyorat. De fet, tampoc no és ben bé un retrat només de Sa Pobla, sinó que pràcticament tot el que en diu podria ser l’anàlisi de la vida quotidiana de qualsevol poble de Mallorca durant els anys més durs de la postguerra.

Miquel López Crespí ha bastit aquest llibre de records, seus i dels seus familiars més propers, a partir de retalls d’altres obres pròpies. Una part dels capítols provenen d’Els crepuscles més pàl·lids (2009), una novel·la construïda a partir de la biografia del seu pare, que havia estat presoner republicà i que va patir la repressió franquista. D’altres capítols, en canvi, tenen l’origen en un altre llibre, essencialment autobiogràfic, a hores d’ara encara inèdit.

És per aquest motiu que el lector es trobarà en aquest llibre amb una diversitat de veus narratives que parlen i que, entre totes, ens fan un fris del que fou la vida diària de la gent de Sa Pobla durant aquells anys llargs i foscos. Si bé la majoria de les vegades ens apareix una veu narrativa en primera persona, que coincideix amb la de l’autor, en altres ocasions són altres personatges de l’entorn familiar (la mare, la padrina, el pare, etc.) els que ens ofereixen el seu testimoni. Naturalment, d’aquesta manera Miquel López Crespí ens pots oferir una visió molt més completa i complexa que la que en podria tenir un infant de la postguerra, com era ell en aquells anys.

Visions literàries de Sa Pobla és, com hem dit, un retrat de la vida de la gent del poble en uns anys difícils. Però també es podria llegir, potser per l’origen dels capítols que l’autor ha triat, com una novel·la sense un argument concret i, sobretot, sense intriga. De fet, és una “novel·la” que es tanca amb l’episodi que dóna lloc a tota la història: el moment en què son pare i sa mare es coneixen en la platja d’Alcúdia, que és, de fet, quan s’inicia la història d’amor de la qual naixerà el nostre escriptor. Tanmateix, aquest viatge no es du a terme d’una manera cronològica, sinó que, constantment, anam avançant i retrocedint en el temps, perquè el llibre està ordenat més bé per motius temàtics. Fins i tot, assistim a fets que tenen lloc abans de la guerra civil, però que ja anuncien el que ocorrerà més tard.

Visions literàries de Sa Pobla entra de ple en la denominada literatura autobiogràfica. Potser no es pot considerar una autèntica autobiografia perquè, com hem dit, l’autor i el narrador no sempre coincideixen. Tanmateix, hi ha un cert pacte autobiogràfic: els lectors sabem que l’autor ens conta uns fets que han ocorregut realment i que, encara que no tots els hagi viscut ell mateix, altres els han protagonitzat persones del seu entorn. La veracitat, per tant, hi és implícita i els possibles detalls que siguin fruit de la imaginació del novel·lista no desmenteixen la veritat essencial del que s’afirma en el text.

Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers.

Miquel López Crespí ens ofereix el retrat de la postguerra més sòrdida i més miserable vista pels ulls d’un infant d’una família que havia viscut els fets des dels dos costats. Mentre que la mare procedia d’una família benestant, alguns membres de la qual –com el batle Miquel Crespí Pons Verdera− havien contribuït a millorar la vida del poble durant la dictadura de Primo de Rivera; el pare, en canvi, era, com hem dit, un presoner republicà, que havia estat traslladat a Mallorca per fer feines com a càstig a les ordres de les autoritats feixistes. Contra l’apropiació, el control i la tergiversació de la memòria col·lectiva que la dictadura franquista va practicar, els nostres escriptors compromesos han fet surar la veritat històrica. Per aquest motiu López Crespí manté una actitud de recerca de la veritat per sobre de qualsevol partidisme, la qual cosa el du tant a denunciar la violència extrema dels crims del franquisme, com a lloar la bona feina per al bé del país que, abans de la guerra, havien fet alguns dels representants de la dreta regionalista. La crueltat dels feixistes envers les víctimes i els seus familiars i descendents sols s’explica per un odi profund i irracional.

A Visions literàries de Sa Pobla assistim, com hem dit, al retrat de la vida quotidiana de la gent d’un poble de l’època preturística: els durs treballs del camp, els jornals magres, les festes del poble, el cinema, el control de l’església, el poder de les classes altes, els jocs dels infants, la persecució dels xuetes, les supersticions, les feines casolanes, etc. Es tracta d’un món esvaït, que l’autor ens presenta des d’una actitud ambivalent: perquè, per un costat, és el temps irrecuperable de la infantesa; però, per altre, és un temps de repressió i de pobresa, de por i d’anul·lació de la llibertat.

Hi ha molts de motius per llegir Visions literàries de Sa Pobla. Però més enllà del que hom hi vulgui cercar, també hi pot trobar l’eficàcia d’una prosa senzilla amb què l’autor assoleix una comunicació directa amb el lector, basada en la sinceritat i en la complicitat. Hi trobam una veu amiga que ens parla a cau d’orella per fer-nos saber tots els patiments i els goigs que el vent ja fa temps que s’emportà.

Pere Rosselló Bover (Juny 2018)

Anarcoefemèrides del 23 d'agost

Esdeveniments

Diari notificant l'execució de Sacco i de Vanzetti

- Execució de Sacco i de Vanzetti: El 23 d'agost de 1927, malgrat la impressionant mobilització i reprovació internacional sense precedents, Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti són executats a la cadira elèctrica de la penitenciaria de Charleston (Massachussetts, EUA). Celestino Madeiros, delinqüent comú i autor confés de l'assalt de South Braintree que va donar lloc al processament dels anarquistes, també serà electrocutat. La notícia de les execucions desencadenarà de bell nou un intens moviment de rebuig i violència contra el govern nord-americà. El dia de l'execució 250.000 persones es van manifestar a Boston.

Naixements

Étienne Faure

-Étienne Faure: El 23 d'agost de 1837 neix a Sant-Étienne (Arpitània) el militant i propagandista anarquista, membre de la Comuna de Sant-Étienne,Étienne Faure, també conegut com Cou Tordu o Cou Tors («Coll Tord», a causa d'una malformació). Sos pares es deien Joseph Faure, torner, i Mathie Alexandrine Lagnés. Sabater de professió, dirigirà en 1868 la vaga del seu gremi. En 1871, després de la insurrecció parisenca, com a militant revolucionari, prendrà part el 24 de març en el comitè insurreccional que ocupa l'Ajuntament de Sant-Étienne i arresta les autoritats. Designat responsable de la Comissaria Central de la policia municipal, va realitzar un cartell de crida al poble amb la finalitat de triar els membres de la Comuna. Buscat per les autoritats militars tres dies més tard, va aconseguir fugir i arribar a Ginebra (Suïssa). El 29 de febrer de 1872 l'Audiència de Riom el va condemnar en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. En l'exili suís participarà en la Societat de Refugiats. El 8 de maig de 1879 la pena va ser commutada en una de sis anys de desterrament i el 13 de març de 1880 va ser amnistiat totalment. A França de bell nou, continuarà amb la seva militància en el Cercle dels Treballadors, reivindicant el col·lectivisme antiparlamentari. La seva vida serà aleshores les reunions anarquistes i la difusió de la premsa llibertària. El 21 de novembre de 1882 va ser detingut i inculpat en el Procés dels 66, per«reconstitució de la Internacional» i condemnat per la Cort d'Apel·lació de Lió, el 13 de març de 1883, a dos anys de presó, cinc anys de llibertat vigilada i cinc anys de privació dels drets civils. Després d'haver purgat la pena, va tornar a Sant-Étienne on va esdevenir venedor ambulant, fet que va aprofitar per difondre les idees anarquistes, abstencionistes i antimilitaristes. Serà de bell nou requerit per la policia després dels atemptats de Ravachol i l'entrada en vigor de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses). Durant els anys 90 va proposar la creació d'un grup de defensa dels inquilins i va participar en la propaganda antimilitarista. Durant elsúltims anys de sa vida tenia una paradeta al carrer on venia fullets de Ni Déu, ni amo i pocions i plantes medicinals. Étienne Faure va morir l'1 de febrer de 1911 a Sant-Étienne (Arpitània), d'on era molt popular, i els militants i amics van fer una subscripció popular per comprar el taüt; a les seves exèquies van anar gran quantitat de militants del moviment anarquista, entre ells Sébastien Faure, també originari de Sant-Étienne.

***

Alfred Sanftleben amb Mister Eloise Isabel Stubby Jones (1947)

- Alfred Sanftleben: El 23 d'agost de 1871 neix a Naumburg an der Saale (Saxònia, Imperi Alemany; actualment Saxònia-Anhalt, Alemanya) el militant i propagandista llibertari Alfred Sanftleben, també conegut com Slovak. Sos pares, oposats a l'Imperi prussià, van aconseguir la nacionalitat suïssa per son fill. Enviat a un internat suís, va esdevenir poliglota (francès, italià, anglès, castellà, portuguès...). Durant la dècada dels vuitanta va començar a militar en el socialisme. Instal·lat a Berlín, en 1890 trobà feina com a empleat de comerç i va començar a militar en les Joventuts Socialistes, oposició de tendència llibertària dins de la socialdemocràcia alemanya. Més tard va tornar a Suïssa i a Zuric esdevingué un actiu militant anarquista, col·laborant en el periòdic de Gustav Landauer Der Sozialist i també en La Révolte i Le Temps Nouveaux. En aquests anys feu amistat amb Max Baginski i també va col·laborar en Freiheit de Johann Most. El seu coneixement de diverses llengües li va permetre traduir nombrosos articles per a la premsa llibertària internacional, realitzant resums de premsa i distribuint versions en diverses llengües (alemany, francès, italià). També trobem articles seus en Mother Earth i en The Road to Freedom. En 1896 va assistir al Congrés Socialista Internacional de Londres, on conegué Max Nettlau. Aquest mateix any va publicar La conquesta del pa de Kropotkin traduïda l'alemany. Interessat per l'obra de Giovanni Rossi (Cardias) i la seva experiència de vida comunal (Colònia«La Cecília»), en 1897 va publicar a Zuric una traducció a l'alemany dels seus escrits, sota el títol Utopie und experiment. En 1900 marxà a Califòrnia (EUA) per intentar recuperar de l'Estat l'herència d'un oncle seu acabat de morir i que no recuperar fins al 1907. Aleshores va treballar com a tipògraf, però contragué una típica malaltia professional lligada a l'emmetzinament pel plom dels tipus d'impremta i a les tintes i haurà de restar dos anys al desert intentant guarir-se. Després va continuar la tasca militant en els cercles cosmopolites (alemanys, francesos, espanyols, mexicans), socialistes, sindicalistes i llibertaris de la zona de Los Ángeles. En aquesta època va conèixer els germans Ricardo i Enrique Flores Magón i començar a col·laborar en la quarta sèrie del periòdic Regeneración, encarregant-se de la redacció de la pàgina en anglès. En 1910, després de la publicació del número 15 de Regeneración (10 de desembre de 1910), van sorgir diferències amb els germans Magón sobre el maderisme i fou substituït per Ethel Duffy Turner, l'esposa de John Kenneth Turner, autor d'un llibre famós sobre la revolució mexicana. No obstant això, va continuar col·laborant en la premsa llibertària i socialista, retirat llargs períodes en solitari, lluny de les grans ciutats i escrivint poesia en 14 llengües, però sempre en contacte epistolar amb Rudolf Rocker i Max Nettlau a Europa. En elsúltims anys de sa vida feia de fuster, reparant mobles vells per a la Good Will Industries, institució caritativa que donava feina a gent necessitada. Alfred Sanftleben va morir el 10 de febrer de 1952 en una casa de jubilats a LosÁngeles (Califòrnia, EUA). La seva col·lecció de milers de llibres fou repartida per Dora Keyser entre Rudolf Rocker, Agnes Inglis de la Labadie Collection, la Biblioteca Pública de Nova York i el City of Hope National Medical Center.

***

Ervin Szabó

- Ervin Szabó: El 23 d'agost de 1877 neix a Slanica (Àrva, Hongria, Imperi austrohongarès; actualment Eslovàquia) el sociòleg, bibliotecari i anarcosindicalista Samuel Armin Schlesinger, conegut com Ervin Szabó. Fill d'una família jueva burgesa empobrida, quan era adolescent es convertí al calvinisme. Estudià Dret a la Universitat de Viena i ja en aquests anys estudiantils destacà en els seus treballs de biblioteconomia i d'estadística, doctorant-se en Ciències Polítiques en 1899 a Budapest. En aquesta època abandonà tant les seves creences judaiques com cristianes i freqüentà revolucionaris russos exiliats, que el van introduir en la literatura política russa. En 1899 s'afilià al Magyarországi Szociáldemokrata Párt (MSzDP, Partit Socialdemòcrata Hongarès) i s'involucrà en el moviment sindicalista del país, col·laborant en el periòdic Népszava (La Veu del Poble) i en Népszavanaptár (Calendari de La Veu del Poble), alhora que publicà nombrosos pamflets anònims i escrits sota pseudònim. En 1901 entrà a treballar a la Biblioteca Municipal de Budapest i en 1911 esdevingué el seu director –actualment aquesta biblioteca porta el seu nom. Gràcies al seu impuls, es dissenyà una important xarxa de biblioteques modernes (Biblioteca Metropolitana) seguint el model bibliotecari anglosaxó, destinada, sobretot, als menys afavorits. També organitzà i dirigí la Biblioteca de la Cambra de Comerç i d'Indústria. Pocs anys després de la primera edició de la Classificació Decimal Universal (CDU), la xarxa de biblioteques comptà amb una edició hongaresa. Els seus estudis sociològics els començà en 1903 i en 1906 ja era president de l'Associació de Ciències Socials. Fou col·laborador habitual de la revista sociològica Huszadik Század (Segle XX), on informà regularment dels temes referents al moviment obrer internacional. També col·laborà en la premsa alemanya (Neue Zeit) i en la francesa (Mouvement Socialiste), i es relacionà amb nombrosos intel·lectuals (Sorellel, Kautskyval, Mehringgel, Plehanovval, Lagardelle, etc.), sindicalistes francesos i emigrats socialistes. En 1909 trencà definitivament amb l'MSzDP i el seu pensament es radicalitzà profundament, decantant-se cada cop més pel moviment revolucionari, llibertari i anarcosindicalista. Entrà a formar part del Grup de Propaganda Sindicalista, que mantenia estrets lligams amb el moviment anarcosindicalista francès. Traduí les principals obres de Marx i d'Engels a l'hongarès i les seves introduccions destacaren per la seva forta càrrega crítica i heterodòxia. Durant la Gran Guerra, encara que malalt, pogué concloure la seva gran obra Társadalmiés pártharcok a 48-49-es magyar forradalomban, on deixà palès el seu antimilitarisme i que fou publicada pòstumament en 1921. Altres obres seves són A magyar jakobinusok (1902), A szocializmus (1904), Szindikalizmusés szociáldemokrácia (1908),A tőkeés a munka harca (1911) i A Középeurópai Vámszövetség angol megvilágításban (1916). Ervin Szabó va morir el 29 de setembre de 1918 a Budapest (Hongria, Imperi austrohongarès) i pòstumament s'edità la major part de la seva obra. En 1985 Samuel Goldberger publicà la biografia Ervin Szabó, anarcho-syndicalism and democratic revolution in turn-of-the-century Hungary. Szabó està considerat un dels pares de la biblioteconomia moderna mundial.

***

Notícia del processament d'Augustin Lasseur i d'altres companys apareguda en el periòdic parisenc Le Temps del 12 d'agost de 1912

- Augustin Lasseur: El 23 d'agost de 1879 neix a Montcheny (Ladapèira, Llemosí, Occitània) l'obrer enrajolador sindicalista, anarquista i antimilitarista Augustin Lasseur, també citat Auguste Lasseur. Sos pares es deien Jean Lasseur, paleta, i Jeanne Labrune. S'establí a París (França), on fou nomenat secretari del Sindicat d'Obrers Enrajoladors del Sena de la Confederació General del Treball (CGT). El 26 de novembre de 1912 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, juntament amb altres 18 companys del Comitè Intersindical de la Federació de Construcció del Sena de la CGT, per «injúries a l'Exèrcit i provocació als militars per abandonar les seves funcions», a tres mesos de presó i a 100 francs de multa arran de la campanya antimilitarista «El Sou del Soldat». Quan la Gran Guerra, va ser mobilitzat en la Secció de Pirotècnia dels Establiments Militars de Bourges (Centre, França) i continuà amb la seva propaganda pacifista. Va ser nomenat secretari de grup local dels «Amics de Ce Qu'il Faut Dire» i l'abril de 1917 organitzà una reunió amb l'anarcoindividualista antimilitarista Maurice Vandamme (Mauricius). Després d'haver participat en la vaga del Primer de Maig de 1918, va ser traslladat com a mesura disciplinària al dipòsit de metal·lúrgics de París i enviat al front. El desembre de 1922 fou delegat de la Construcció en el Congrés Departamental del Marne de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) que se celebrà a Reims. En 1935 vivia al número 31 del carrer de Kairouan de Reims i figurava inscrit en la llista d'anarquistes de l'arxiu departamental del Marne. Augustin Lasseur va morir el 20 d'abril de 1950 a Reims (Xampanya-Ardenes, França).

***

- José Jarne Peiré: El 23 d'agost de 1887 neix a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) el periodista republicà i anarquista José Jarne Peiré. Era fill d'una família acomodada amb propietats en terres i vaques. Sos pares es deien Conrado Jarne i Juana Peiré. Son pare morí aviat i a finals de segle amb sa mare s'instal·là a Bolea (La Sotonera, Osca, Aragó, Espanya), on ella havia nascut, i on aprengué les primeres lletres. Posteriorment marxà cap a Osca per a seguir estudis, on entrà en contacte amb joves republicans i revolucionaris. Col·laborà en els seus anys d'estudiant en Talión (1914-1915). Regentà un magatzem de compravenda de cereals i fou periodista del periòdic La Tierra, on signà els articles sota el pseudònim Uno del agro. Fou membre de l'Associació de Periodistes i de la societat«Turismo del Alto Aragón», amb la qual feia excursions. El 9 de març de 1917 es casà amb Crescencia Gil Vinaguro, de família acomodada, amb qui tingué tres infants (Conrado, Ramón i Aurora). El desembre de 1918 signà, amb el seu gran amic Ramón Acín Aquilué i altres, el manifest dels «Jóvenes Oscenses» per a la societat llibertària «Nueva Bohemia». En 1927 assistí al Congrés Cerealista i en 1928 es dirigí al Ministeri d'Agricultura sol·licitant la intervenció de l'Estat en el preu del blat. En aquesta època col·laborà en el diari republicà El Pueblo. El maig de 1930 fou un dels fundadors del Partit Republicà a Osca, adherit a l'Aliança Republicana. Després del fracàs de l'aixecament de Jaca del 12 de desembre de 1930, en el qual participà amb Ramón Acín Aquilué, fugí amb aquest cap a Saragossa (Aragó, Espanya) i després cap a París (França) via Lisboa (Portugal). El 15 d'abril de 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà amb Ramón Acín Aquilué a la Península. L'agost de 1931 promogué que el parc que s'estava realitzat a l'avinguda de la Llibertat d'Osca prengués el nom de «Miguel Servet». El seu negoci de grans no hi anava massa bé i gràcies al seu sogre entrà com a secretari en la Junta de la Mancomunitat Hidrogràfica a Osca. En aquesta època dirigí un periòdic de temàtica agrícola i col·laborà en El Radical. Durant els anys republicans participà activament en la política i les institucions d'Osca. El 14 d'octubre de 1932 va ser nomenat membre de la Junta Provincial de Beneficència d'Osca. A finals de novembre de 1932 es constituí el Partit Republicà Autònom (PRA), del qual va ser nomenat secretari del seu Comitè Provincial d'Osca, que el desembre d'aquell any va fer costat el Bloc Republicà d'Esquerres Alto Aragoneses. El 15 de març de 1933 la seva casa patí un atemptat amb bomba per haver denunciat el boicot que sindicalistes havien fet a un míting dels ugetistes al Teatre Principal. El 27 de febrer de 1934, durant el Bienni Negre, va ser traslladat d'Osca a les oficines dels Serveis Hidràulics de l'Ebre de Saragossa. En aquesta ciutat col·laborà en La Voz de Aragón i dirigí Resurgir, i entrà en l'Associació de Periodistes saragossana. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, el 10 d'agost va ser detingut al seu despatx de la Junta de la Mancomunitat Hidrogràfica i portat a la presó saragossana de Torrero. Acusat per l'exèrcit franquista d'anarcosindicalista d'acció, de militant de les Joventuts Llibertàries, de promoure vagues, de ser enemic de la força pública i de pertànyer a l'Ordre maçònica «Triángulo Joaquín Costa» d'Osca, va ser sentenciat a mort. José Jarne Peiré va ser afusellat el 27 d'octubre de 1936 a les tàpies del cementiri de Saragossa (Aragó, Espanya). Deixà companya, Florencia Gil Binaburo, i tres infants (Conrado, Ramón i Aurora).

José Jarne Peiré (1887-1936)

***

Alts forns de Motigny-le-Tilleul (Valònia)

- Agostino Gazzei: El 23 d'agost de 1891 neix a Monterotondo Marittimo (Toscana, Itàlia) l'anarquista Agostino Gazzei. Al seu poble treballà en una fàbrica de ciment i a començaments de 1908 s'instal·là a la toscana Piombino, on treballà en la indústria siderúrgica. El novembre d'aquell any, com a membre del grup anarquista «Pietro Gori» (Armelindo Benincasa, Alessandro Cinci, etc.) prengué part en una subscripció a favor de«L'Alleanza Libertaria» de Roma. En 1911 participà activament en la llarga vaga portada a terme contra la indústria dels alts forns de Piombino i de l'illa d'Elba. En 1922, per fugir de la repressió desencadenada després de la mor del feixista Giuseppe Salvestrini arran de la incursió a Piombino d'un escamot mussolinià, emigrà a Bèlgica, on conegué sa futura esposa, la valona Émilie Camille Coffré. Anys més tard, ajudà son company Adriano Vanni, anarquista empresonat pel motí de Piombino del 26 de juny de 1920, a trobar feina als alts forns de la valona Montigny-le-Tilleul. A finals de la dècada dels vint treballà com a encofrador de la constructora Marbraggio, on establí contacte amb altres companys, com ara Muto Murzio. Durant els anys trenta continuà participant en activitats antifeixistes, sempre espiat per agents de la policia italiana, i en 1943 va ser assenyalat per les autoritats de Carleroi (Valònia) com a «hostil al règim de Mussolini». A partir d'aquesta data se'n va perdre tot rastre.

***

Áurea Cuadrado Castillón (Barcelona, 1938)

-Áurea Cuadrado Castillón: El 23 d'agost de 1894 –el certificat de defunció cita erròniament el 24 d'agost de 1903– neix a Ontinyena (Osca, Aragó, Espanya) la militant anarcofeminista Áurea Cuadrado Castillón, també coneguda com Áurea Cuadrado Alberola. Sos pares es deien Miguel Cuadrado Villas i Antonia Castillón Bergel, llauradors. De molt jove es va instal·lar a Barcelona, on va participar en diverses manifestacions de dones que protestaven contra l'encariment de la vida. Modista de professió, va pertànyer al Sindicat del Vestit de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916. Durant els anys posteriors es va formar una cultura i una educació notables i va ser modista d'alta costura, d'on ve la seva proverbial elegància. Cap el 1925 es va ajuntar amb un iugoslau amb qui a més d'un fill sembla que va tenir alguns disgusts. Amb la proclamació de la II República va sorgir una gran activitat sindical a Ontinyena animada pel mestre llibertari Josep Alberola i sembla que va adoptar el seu segon en homenatge seu. Durant els anys republicans va freqüentar els ateneus llibertaris barcelonins («Faros», «Idealistes Pràctics») En 1934 va participar en la creació del Grup Cultural Femení, fonament de l'agrupació de «Mujeres Libres» de Barcelona, fundada en 1936. Quan va esclatar la Guerra Civil va participar en l'ocupació de la Casa de Caritat i va formar part del Comitè Revolucionari de les Corts i en el de Gràcia. El 5 d'agost de 1936 va ser nomenada directora de la Casa de la Maternitat de Barcelona, quan Fèlix Carrasquer va deixar el càrrec per marxar a Aragó, on va impulsar tallers de«maternitat conscient». Va participar en el Consell Nacional de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i va ser secretària d'Assistència Social de SIA en 1937. En representació de la CNT va ser membre del Consell Plenari de l'Institut d'Adaptació Professional de la Dona de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de «Mujeres Libres», va col·laborar en la revista del mateix nom. En acabar la guerra, va ser responsable de l'evacuació dels infants de les guarderies de SIA. Al camp de concentració d'Argelers va crear«La Gota de Llet» pels infants que hi havia al camp. Instal·lada a Perpinyà amb Paulino Díez i Domigo Rojas, va coordinar el repartiment de medicaments i de queviures per als diferents camps de concentració (Barcarès, Argelers, Sant Cebrià, Mars, etc.). A començaments de 1940, amb molta sort, va aconseguir un passatge per a Amèrica. Després d'un temps a Santo Domingo es va instal·lar a Cuba. En 1943 a l'Havana treballava de modista i poc després va passar a Nova York, on es va unir a Domingo Rojas Fuentes, amb qui es va assentar a Mèxic, formant part del grup editor de Tierra y Libertad. Després de retornar a Catalunya i de partir una greu malaltia en 1953 que la va deixar sense memòria, es va establir primer a Eivissa (Illes Balears) i després a Mallorca. Áurea Cuadrado va morir el 18 de febrer –alguns fonts citen erròniament altres dates– de 1969 a la Clínica Mental de Jesús de Palma (Mallorca, Illes Balears). El 30 de setembre de 2005 es va inaugurar al barri de les Corts de Barcelona el «JardíÁurea Cuadrado» en memòria seva.

Áurea Cuadrado Castillón (1894-1969)

***

Albano Franchini

- Albano Franchini: El 23 d'agost de 1901 neix a Castelnuovo Rangone (Mòdena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i antifeixista Albano Franchini, també conegut com Paolo Romanelli. Sos pares es deien Giovanni Franchini i Marcellina Bompani. Actiu en el moviment anarquista de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), en 1918 constitueix un grup juvenil anarcocomunista. Obrer fuster a l'Oficina Mecànico Industrial (OMI), a finals de 1920 va ser cridat a files, però quan torna a Mòdena, el juliol de 1922, per mor del seu pensament llibertari, no fou readmès. Aquest mateix any intentarà crear un comitè per a la defensa de les víctimes i dels presos polítics, reprenent la lluita anarquista. Detingut dels feixistes per distribució de propaganda anarquista i empresonat entre 1923 i 1924, decideix emigrar a França. L'any següent tornarà a Mòdena i serà de bell nou detingut el 1926 en ocasió de l'atemptat d'Anteo Zamboni a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) contra Benito Mussolini. Un cop lliure el desembre de 1926, com altres anarquistes de Mòdena, en no existir una organització llibertària específica per continuar lluitant contra el feixisme per haver estat totes desmantellades, entra en contacte amb l'estructura clandestina del Partit Comunista Italià (PCI). El desembre de 1930 va ser denunciat al Tribunal Especial i fou condemnat l'abril de 1931 a quatre anys de presó per «propaganda comunista». Serà alliberat l'octubre de 1932 gràcies a una amnistia, però tornarà ser detingut el juny de 1937 en una reunió clandestina de «subversius», tot i que només serà amonestat. Aleshores va entrar en contacte amb membres del grup «Justícia i Llibertat» amb els quals va participar en la resistència. El juliol de 1943 va ser de bell nou detingut. Més tard serà novament buscat per activitats antifeixistes, però aquest pic passarà a la clandestinitat tot fugint. Participarà en la Resistència enquadrat en la Brigada «Mario Allegretti», Divisió Mòdena Muntanya, sota el nom de Paolo Romanelli, i en representació dels resistents entrarà a formar part de la primera junta democràtica de la Mòdena alliberada per part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Durant la postguerra no va participar en cap moviment que no fos llibertari. El seu arxiu està dipositat a l'Istituto Storico della Resistenza e della Società Contemporanea in provincia di Modena. Albano Franchini va morir el 3 de maig de 1984 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

Albano Franchini (1901-1984)

***

Manuel Medina González

- Manuel Medina González: El 23 d'agost de 1903 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el periodista, poeta, escriptor i militant anarquista i anarcosindicalista, i després falangista, Manuel Medina González, conegut com Manolo Medina iAriel. Fou fill d'una família obrera. Seguidor del mestre anarquista José Sánchez Rosa, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Sevilla. Durant els anys vint va pertànyer a les lògies maçòniques«España» i«Trabajo» de Sevilla i en 1929 va ser detingut per les seves activitats anarquistes. A Sevilla també exercí de mestre. A començaments dels anys trenta s'establí a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià). Com a director de Solidaridad Obrera de València en 1932 va ser obligat a dimitir pel Comitè Regional valencià després d'haver publicat crítiques a Ángel Pestaña i al Comitè Nacional de la CNT. En 1933 dirigí Tierra y Libertad i el gener d'aquest mateix any va ser detingut, amb Juan Jaén Vizcaíno, a la barriada d'Horta de Barcelona (Catalunya), acusat de fabricació d'explosius i diversos delictes d'impremta i empresonat. Com a periodista col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, ¡Despertad!,Estudios, Iniciales,El Productor, La Revista Blanca, Solidaridad,Solidaridad Obrera, Tierra Libre, etc. Quan esclatà la guerra civil s'afilià a la Falange de Sevilla i col·laborà en el seu periòdic Azul. En 1941 s'instal·là en Còrdova i entre aquest any i 1990 va ser redactor del Diario de Córdoba, realitzant crítica literària, de cinema, de teatre, d'art i fent de cronista de la vida social. En 1988 l'Ateneu de Còrdova li atorgà el premi «Fiambrera de Plata».És autor d'Anarcogramas (ca. 1931), Sacrilegio. La mentira de Dios y sus explotadores (1931), El movimiento emancipador de nuestro tiempo (1933), Antorcha de paja. Poemas inéditos (1974), Coplas al aire de Córdoba (1981), Clamor de la tierra andaluza (1985), Cantares de las ocho hermanas (1989), Memoria estelar de los tres pablos: Picaso, Casals, Neruda (1989), entre d'altres. Manuel Medina González va morir el 24 de gener de 1993 a Còrdova (Andalusia, Espanya) deixant inèdits nombrosos treballs literaris.

Manuel Medina González (1903-1993)

***

Pedro Calvo Calvo

- Pedro Calvo Calvo: El 23 d'agost de 1908 neix a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Calvo Calvo. Va créixer en una família confederal, quatre germans seus (Isidro, Andrés, José i Jesús) van militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1927 formà part d'un grup anarquista i amb la proclamació de la II República s'afilià en la CNT de Jaca. En aquesta època aprengué la feina de cisteller, professió amb la qual recorregué la comarca (Banaguas, Abay, etc.) fent cistelles i repartint alhora propaganda anarquista. A partir de juliol de 1932 entrà a fer feina en el Ferrocarril del Nord i dos anys després va treballar en el ram de la fusta. Quan l'aixecament feixista prengué Jaca, passà a França per Auloron i l'agost de 1936 arribà a Barcelona. Després s'allistà en la 25 Divisió i lluità al front d'Aragó, enquadrat en transmissions i en sapadors de la 130 Brigada a la zona d'Osca (Oliván, Broto, etc.) i en la intendència de la 176 Brigada. Al front d'Aragó conegué la infermera Adelina Nebot Presols, que esdevingué sa companya la resta de sa vida. En acabar la guerra passà a França, on fou tancat al camp de concentració de Setfonts. El setembre de 1939 fou enrolat en una companyia de treballadors per fer feina en unes mines de Gravan de Borgonya. En 1940 passà als camps de concentració d'Argelers, de Bram i, de bell nou, d'Argelers. Després d'un intent d'enviar-lo a Alemanya per treballar, el juliol de 1941 desertà i ajudà la Resistència. En acabar la guerra treballà de llenyataire (Gorges de Galamús, Arboçols, Coll d'Illes, Canet, Perpinyà, Aireja, etc.). Instal·lat a Perpinyà, milità en la CNT de la localitat. Trobem col·laboracions seves en Tierra y Libertad iés autor dels llibres Un arrancapinos de la provincia de Huesca (1987), La sociedad liberal y sus contradicciones (1987) i Anexo (necesario) a Un arrancapinos de la provincia de Huesca (1991). Pedro Calvo Calvo va morir el 14 de novembre de 1992 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i fou incinerat a Canet.

***

Esclaus del franquisme al "Canal de Presos" del Guadalquivir

- José Gonzaga Herrera: El 23 d'agost de 1911 neix a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Gonzaga Herrera. Treballador del camp, en 1929 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil, com a responsable d'una metralladora, lluità en el Batalló«Pedro Rubio» a la zona de Castuera (Badajoz, Extremadura, Espanya) i resistí el setge de Madrid a la Ciutat Universitària amb el grau de sergent de l'Exèrcit republicà. Amb el triomf franquista, tornà al seu poble on va ser capturat i tancat. Jutjat en consell de guerra, fou condemnat a mort, però finalment la pena fou commutada un any després per 30 anys de presó. Entre 1942 i 1944 treballà com a mà d'obra esclava a les obres del Canal del Baix Guadalquivir («Canal dels Presos»). Però va ser empresonat a Sevilla, ja que el van enxampar criant conills amb l'ordi de fer el cafè. En total restà a la presó 13 anys, tres mesos i tres dies i va ser alliberat definitivament el  6 d'agost de 1952. Per les amenaces de la Falange local hagué d'abandonar el seu poble i marxà a Madrid. Després de la dictadura franquista s'establí novament a Constantina, on se li va revalidar el seu càrrec de sergent republicà i rebé una indemnització com a pres de 1.600.000 pessetes, fins al final dels seus dies. Vidu i sense fills, José Gonzaga Herrera va morir el 28 de febrer de 2006 a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya).

Defuncions

Nicola Sacco

- Nicola Sacco: El 23 d'agost de 1927, a les 0.19 hores, és executat a la presóde Charlestown (Massachusetts, EUA), juntament amb el seu company Bartolomeo Vanzetti, el militant anarquista italoamericà Ferdinando Sacco, més conegut com Nicola Sacco. Havia nascut el 22 d'abril de 1891 a Torremaggiore (Foggia, Itàlia). En 1908, amb 17 anys, va emigrar a Boston (Estats Units), on va trobar feina d'obrer en la indústria metal·lúrgica i després en la fabricació de sabates. Primer socialista, a partir de 1913 va entrar en el Cercle Anarquista d'Estudis Socials (CAES), on va participar amb sa companya en activitats polítiques i culturals del grup, especialment en la representació d'obres de teatre. En 1916, durant una manifestació de suport a la vaga de Mesabi Range, de Minnesota, va ser detingut amb els companys del CAES. Condemnat per «desordres públics», finalment serà alliberat en l'apel·lació. Quan en 1917 EUA van entrar en la Gran Guerra, i per fugir de la mobilització, va refugiar-se a Mèxic amb una trentena d'insubmisos, entre ells Bartolomeo Vanzetti, amb qui farà amistat. Sacco va retornar als Estats amb nom fals tres mesos més tard. Entre 1918 i 1919 les noves lleis sobre immigració van suscitar la còlera dels anarquistes i es va desencadenar una ona d'atemptats contra els responsables de les activitats antiestrangeres. En 1920 la repressió policíaca s'abat contra el moviment anarquista, provocant la mort d'Andrea Salcedo. D'altra banda, dos atracaments van tenir lloc, un el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater, i altre el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. El 5 de maig de 1920, Sacco i Vanzetti són detinguts per la policia i processats. El 16 d'agost d'aquell any, Vanzetti és condemnat pel primer atracament a 15 anys de presó. L'11 de setembre de 1920, Sacco i Vanzetti són acusats de la mort dels empleats; és el començament del «Cas Sacco i Vanzetti». El procés, que va durar entre el 31 de maig i el 14 de juliol de 1921, els va declarar culpables; mentre, es creen comitès de suport a tot el món per clamar la innocència dels inculpats. Però ni les impressionants manifestacions internacionals, ni la manca de proves formals van fer recular el muntatge judicial de l'Estat. El 12 de maig de 1926 es va confirmar la pena de mort i durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927, Sacco i Vanzetti van ser executats a la cadira elèctrica, suscitant la reprovació mundial. Les cendres de Sacco van ser traslladades dels Estats Units a Torremaggiore, on estan enterrades al començament de la via central del cementiri de la localitat. El 19 de juliol de 1977, 50 anys després del seu assassinat legal, els seus noms van ser rehabilitats pel governador de l'Estat de Massachusetts, Michael Dukakis.

***

Bartolomeo Vanzetti

- Bartolomeo Vanzetti: El 23 d'agost de 1927, a les 0.26 hores, és executat a la presó de Charlestown (Massachusetts, EUA), juntament amb el seu company Nicola Sacco, el militant anarquista italoamericà Bartolomeo Vanzetti. Havia nascut l'11 de juny de 1888 a Villafalletto, a prop de Cuneo, (Piamonte, Itàlia) en una modesta família (Giovan Battista Vanzetti i Giovanna Nivello). Quan tenia 13 anys marxa a Cuneo com a aprenent de pastisser. Explotat, vivint en unes condicions miserables, emmalalteix. Després de la mort de sa mare, parteix cap a Amèrica el 9 de juny de 1908. A Nova York comparteix la misèria dels emigrants fent diferents feinetes i esdevé anarquista vers el 1913. Més tard s'instal·la a Plymouth (Massachusetts) i treballa a la Cordage Company, on participa, amb l'anarquista Luigi Galleani, en una vaga d'un mes a començaments de 1916. Designat com a representant, queda inscrit en les llistes negres de la patronal. Aleshores es fa venedor ambulant de peix. El 5 de maig de 1917 obté la ciutadania nord-americana, però l'obligació d'inscriure's en la futura mobilització és votada el mateix mes. Per fugir-ne, decideix amb una trentena d'anarquistes refugiar-se a Mèxic, on coneix Nicola Sacco. Però després d'alguns mesos, retorna a Plymouth, alhora que la repressió s'intensifica contra els insubmisos i contra els anarquistes (Ràtzies de Palmer). El 5 de maig de 1920 és detingut amb Sacco i són acusats d'haver comès dos assalts: el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater i el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. La màquina judicial s'engega i el 16 d'agost de 1920 Vanzetti és condemnat pel primer robatori a 15 anys de presó. El segon procés es tanca el 14 de juliol de 1921 i Sacco i Vanzetti són condemnats a la pena capital pel robatori de 15.766,51 dòlars d'una fàbrica de sabates de South Braintree i per l'assassinat del seu comptable (Frederick Parmenter) i d'un guàrdia de seguretat (Alessandro Berardelli), malgrat la manca de proves. Comitès de defensa es formen arreu del món per sensibilitzar l'opinió pública sobre aquesta injustícia. Igual que Sacco en 1923, Vanzettiés tancat a començaments de 1925 en un hospital psiquiàtric. El 12 de maig de 1926 les condemnes de mort són confirmades. El 26 de maig, un immigrant portuguès anomenat Madeiros confessa des de la seva presó ser l'autor de l'assalt de South Braintree, però el jutge Webster Thayer rebutja reobrir-ne el cas. Malgrat una mobilització internacional intensíssima i a diverses pròrrogues d'execució, Nicola Sacco, Bartolomeo Vanzetti i Celestino Madeiros són asseguts a la cadira elèctrica durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927 a la presó de Charlestown (Massachusetts), suscitant una immensa reprovació. El 19 de juliol de 1977, cinquanta anys després dels seus assassinats, Sacco i Vanzetti van ser exonerats de manera simbòlica per l'aleshores governador de Massachusetts, Michael Dukakis.

***

Amalia González Guerra

- Amalia González Guerra: El 23 d'agost –algunes fonts citen el 15 d'agost– de 1936 és assassinada a El Visor del Alcor (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Amalia González Guerra–algunes fonts citen el primer llinatge Gonzáles–, coneguda com Merina. Havia nascut en 1894 a Carmona (Sevilla, Andalusia, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Carmona, es guanyava la vida fent de minyona. Son germà Pedro González Guerra (El Petacón) fou un dels màxims responsables de la Federació Local de la CNT de Carmona. Durant els anys trenta, Amalia González organitzà un grup de al·lotes joves que treballaven de criades a les cases benestants del seu poble. El juliol de 1936, després de l'ocupació de Carmona per les tropes franquistes, va ser detinguda i alliberada dies després. El 23 d'agost de 1936 un escamot de falangistes se la va portar del seu domicili i va ser afusellada amb altres persones a la carretera que uneix Carmona i El Viso del Alcor. Fou enterrada en una fossa comuna del cementiri de Mairena del Alcor (Sevilla, Andalusia, Espanya). Amalia González Guerra era la companya d'Antonio El Cantarito i deixà tres infants petits (Rafael, de 10 anys; Carmen, de set i Antonio, de cinc).

***

Juan Manuel Barrabés Asún

- Juan Manuel Barrabés Asún: El 23 d'agost de 1939 mor a Le Vernet (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Juan Manuel Barrabés Asún, conegut com Porras. Havia nascut el 24 de juny de 1913 a Esquedas (La Sotonera, Osca, Aragó, Espanya). Jornaler de professió, ben igual que son germà Faustino i ses germanes Violeta i Rafaela, milità durant els anys trenta en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Osca (Aragó, Espanya). A finals de 1934 va estar dos mesos empresonat per vendre premsa clandestina. El febrer de 1935 va ser absolt pels fets revolucionaris de desembre de 1933. El maig de 1936 intervingué en un míting de les Joventuts Llibertàries a Osca, amb María Duran, Clemente Lencina i Ramón Liarte Viu. Quan l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir d'Osca i arribar a les poblacions aragoneses d'Híjar i de Callén, on trobà els militants Francisco Ponzán Vidal i Gregorio Villacampa Gracia, integrant-se, amb son germà Faustino, en el grup guerriller«Libertador», el qual l'agost de 1937 entrà a formar part del Servei d'Informació Especial Perifèrica (SIEP), encarregat d'operacions especials i de sabotatges darrera les línies franquistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Juan Manuel Barrabés Asún va morir el 23 d'agost de 1939 a resultes d'una infecció pulmonar a l'infermeria del camp de concentració de Vernet, situat entre Le Vernet i Sabardu (Llenguadoc, Occitània), i fou enterrat a la tomba número 46 del cementiri d'aquest centre d'internament.

***

Josep Antoni Domènech Agulló

- Josep Antoni Domènech Agulló: El 23 d'agost de 1939 és afusellat a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Antoni Domènech Agulló, conegut com El Gato. Havia nascut el 17 de març de 1896 a Cocentaina (Comtat, País Valencià). Sabater de professió, era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El novembre de 1936, en plena guerra civil, va ser membre del Consell Municipal de Cocentaina. Josep Antoni Domènech Agulló va ser afusellat el 23 d'agost de 1939 per les tropes franquistes a l'entrada del cementiri d'Alcoi (Alcoià, País Valencià); deixa esposa (Pilar Colomer Aznar) i dos infants.

Continua...

---

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Robar una pipa de fang – (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

La mare deixava per uns moments la vigilància de la finestra i ens feia una tassa de til•la. Feia temps que ja no podíem beure cafè. No ens queixaven. Ens conformàvem amb el que teníem. Podíem subsistir, lliurar el que ens era sobrer a les famílies més necessitades. No havíem perdut l’esperança en un nou desembarcament republicà, en la vinguda de tropes més ben preparades, amb tancs i artilleria, amb suport de l’aviació. Somniàvem en batalles definitives, en alguna inesperada sublevació popular. Érem com els nàufrags que s’aferren al primer que troben al costat. Surar damunt la tempesta. Aguantar les onades. Arribar amb l’esperit ferm fins al dia següent era el miracle que ens sorprenia constantment. (Miquel López Crespí)

-Com estan? Creus que aguantaran? –va ser el primer que em demanà el padrí. Volia saber noves del pare, de na Isabel i de n’Andreu.

Li vaig explicar que la situació era gairebé igual des de feia mesos. Moltes matinades anava davant Can Mir per veure el que passava. Sabíem que era el moment en què arribaven els camions que portaven a matar els detinguts. Amb algunes de les dones de Son Serra i Son Rapinya que tenien els homes i els fills tancats, caminàvem amunt i avall provant de saber el que feien amb els presoners. No ens podíem aturar a part ni banda. Havíem de fer com si anàssim a la feina. Tanmateix no enganyàvem ningú. No ignoraven que érem familiars i per això mateix ens insultaven des dels camions.

-No importa que vigileu amb tanta atenció –cridaven, en veure’ns-. No és cap secret el que fem. Avui portarem a fer el darrer viatge un munt de rojos d’allà dins –i assenyalaven el magatzem-. No en deixarem cap ni un de viu! És inútil que doneu voltes i més voltes per aquí. Podeu anar al cementiri d’aquí unes hores.

Era una forma eficaç de torturar-nos. D’aprofundir la ferida, de fer més intens el dolor. No totes les dones podien resistir la visió dels bolics de roba, prop de la fossa comuna. Jo hi anava sovint acompanyant amigues que no sabien res dels seus. Mai no he sentit tanta tristor en ma vida! Veure la roba tacada de sang, les pobres pertinences de jornalers i jornaleres mesclades sense cap mena de mirament. Mirant amb atenció podies distingir, sense temor a equivocar-te per la qualitat dels vestits, els pantalons i la jaqueta d’algun funcionari, de mestres i botiguers. Però el que més abundava eren les camises suades dels pagesos que havien anat a cercar a l’hort. Els apuntaven amb els fusells mentre llauraven i segaven el blat. Ningú no trobava mai res de valor que pogués portar el mort. Els falangistes ho robaven tot. La roba de tants innocents! Les persones d’una bona posició social podien portar una ploma, un rellotge, l’anell del casament. Mai ningú no trobava aquests objectes que, recuperats per la família, servirien com a record de l’ésser estimat. Els botxins agafaven qualsevol possible record de valor. Res no escapava a la seva voracitat! Un matí vaig trobar una dona de Porerres plorant davant el bolic del seu home.

-No han deixat ni la pipa de fang que va fer-se a començament de l’estiu -sanglotava la doneta.

No els bastava robar la vida. No era suficient. Rompien les ulleres dels detinguts per humiliar-los, per fer sentir el seu poder. Els agradava veure com caminaven a les palpentes, ensopegant a cada moment, caient al terra. Sentien un plaer immens en constatar l’extrema fragilitat dels desvalguts que portaven a les cunetes. A vegades, si el rellotge del presoner era barat, el trobaven fet miques dins les butxaques dels pantalons de la persona afusellada.

Robar una pipa de fang, feta amb canya del torrent!

Continuava demanant-me com era possible tanta maldat.

Qui era l’autèntic responsable de la matança, el redactor de les llistes, el cervell que ordenava el bestial diluvi de sang? La majoria dels sicaris eren extremadament joves. Alguns no havien fet els vint anys. Els podies veure al costat d’un responsable de més edat. Era el que sabia on anar a cercar la gent, quants en moririen a la matinada. Qui va congriar l’escenari del crim i ajudà a enervar els ànims? Tan sols els sermons des de la trona, la por dels grans propietaris i rendistes? Les proclames contra l’esquerra que escrivia en Llorenç Villalonga, el metge que portava orgullós l’uniforme de Falange i passejava amb en Zayas, en Mateu Palmer i en Francesc Barrado pel passeig del Born?

L’oncle Joan també cercava una explicació a la ràbia desfermada per tots els pobles i llogarets de l’illa.

-Qui té més culpa del que s’esdevé? –em deia-. Els joves que disparen contra els presoners indefensos o els que fan els sermons, és a dir, sacerdots i escriptors com els germans Villalonga? N’Alfonso Zayas, el cap dels falangistes, potser no vagi de matinada a prémer el gallet, però ningú no pot negar que és ell, el policia Francesc Barrado i els militars qui han organitzat aquesta dansa brutal on estam immersos.

El padrí Rafel escoltava en silenci. Potser pensava que no hauria de romandre amagat, que fóra preferible lliurar-se als homes d’en Martí Cerol per compartir la sort del pare i na Isabel.

El coneixia.

Podia endevinar cada una de les seves preocupacions.

Una forma d’alleugerir la pressió sobre la família seria la d’acabar els patiments de forma dràstica. Anar a l’Ajuntament, a la caserna de la Guàrdia Civil i dir: “No cerqueu més. Som aquí. Deixau en pau la meva esposa, els fills, les nétes. Acabau d’una vegada amb els registres, trucar a qualsevol hora de la nit.”

Provava de llevar-li aquestes idees del cap.

Nosaltres preferíem suportar qualsevol endemesa abans de consentir que es lliuràs als salvatges que sembraven el pànic arreu.

-Padrí, vàreu fer el que pertocava –li explicava-. Qui podia preveure el desenvolupament dels esdeveniments? Tothom pensà a amagar-se imaginant que la sublevació duraria dos dies, com la del general Sanjurjo. Els carrabiners, els socialistes de l’Ajuntament, n’Andreu, els amics de l’Ateneu marxaren vers les pinedes de la badia d’Alcúdia, cap a Alcanada, pensant que la flota de la República arribaria ben aviat a Mallorca. Qui podia imaginar que els militars es farien forts, que resistirien fins i tot a les forces del capità Bayo que desembarcaren a Portocristo?

Les meves paraules actuaven com un bàlsam miraculós sobre l’esperit del padrí Rafel. Em donava la mà per a confirmar, amb ajut del tacte, la meva presència, la realitat d’aquell instant. Talment volgués constatar el miracle de tenir la neteta a la vora, parlant en silenci davant la foganya.

La mare deixava per uns moments la vigilància de la finestra i ens feia una tassa de til•la. Feia temps que ja no podíem beure cafè. No ens queixaven. Ens conformàvem amb el que teníem. Podíem subsistir, lliurar el que ens era sobrer a les famílies més necessitades. No havíem perdut l’esperança en un nou desembarcament republicà, en la vinguda de tropes més ben preparades, amb tancs i artilleria, amb suport de l’aviació. Somniàvem en batalles definitives, en alguna inesperada sublevació popular. Érem com els nàufrags que s’aferren al primer que troben al costat. Surar damunt la tempesta. Aguantar les onades. Arribar amb l’esperit ferm fins al dia següent era el miracle que ens sorprenia constantment.

El padrí em mirava amb tot l’amor del món. Li veia els ulls brillants. No volia plorar al meu davant. Sempre havia estat un home fort, però els esdeveniments superaven les seves previsions. El que pareixia un de tants cops d’estat fracassats es convertia en una guerra que semblava allargar-se fins a l’infinit. Ens trobàvem en un laberint sense sortida, caminant cap a no se sap quina direcció.

-Has vist en Gabriel? Com està na Isabel? –demanava, ansiós.

-És difícil. L’únic que permeten es portar un petit matalàs als presoners, la roba neta, una mica de menjar. Si accepten que deixis a l’entrada alguns queviures, la camisa i el pantaló nets, és bon senyal. Significa que encara són vius, que no els han donat la “llibertat”. A Can Mir, a Can Sales, a Illetes, al castell de Bellver, donar la “llibertat” vol dir enviar-los a la mort. Cap dels “alliberats” no ha tornat mai a casa seva.

La cuina era en silenci. El foc de llenya de pi que cremava a la foganya bastia curioses figures sobre les parets. Talment les ombres que m’atemorien de petita, quan la padrina em contava rondalles, màgiques històries de bruixes i gegants.

-Un dia, quan els camions ja havien partit amb l’acostumada càrrega d’homes que serien executats en unes hores, un soldat de guàrdia em reconegué. Era en Miquel Tonió, un company de jocs infantils a la plaça del Mercat.

Mentre parlàvem, la mare romania al nostre costat, sempre vigilant, en tensió, preparada per si sentia el més mínim soroll pel carrer.

-En Miquel Tonió em va fer un senyal amb la mà –vaig continuar en veu baixa-. No sé d’on va treure un capot de soldat i, de cop i volta, jo ja no era una dona! S’exposà moltíssim amb aquella acció. Si els seus superiors ens haguessin descobert l’haurien tacant a la presó. Una acusació de col•laboració amb esquerrans podia portar-lo als fossats d’Illetes o a llargs anys de presidi. L’oferiment era temptador. No m’ho vaig pensar dues vegades. Volia veure el pare, saber com estava n’Andreu! Na Caterina Tarongí amb capot de l’exèrcit de Franco! Xino-xano, entràrem a l’interior de l’antic magatzem de fustes.

-Vine al meu costat. Com si fossis un altre soldat. Amb aquesta gorra damunt el cap els despistarem. Mai no podrien sospitar que ets una dona –em digué l’amic de la infantesa.

La sort ens acompanyà. Amb summa precaució avançàrem vers l’interior del tenebrós reialme del terror. Tot era en silenci. Només senties dèbils rumors. Una vegada llegits els noms dels que portaven a matar, les veus emmudien, els moviments dels cossos cessaven. Com si els detinguts volguessin fer-se fonedissos. Els sobrevivents, els que no havien estats cridats a pujar al camió provaven de dormir una hora més, fins que sonàs la campana de la sala gran. Dormien? No crec que ningú pogués tancar els ulls després de veure com amics i familiars eren enviats a l’escorxador. Ningú no ignorava que els noms que l’oficial de guàrdia pronunciava no eren per anar a casa, com deien, per enganyar els presos.

-Els pogueres veure? Com es troben? –demanava el padrí Rafel.

En Miquel em porta fins a un racó des del qual es divisava l’interior de la cuina. Des de la distància, vaig poder ullar el pare i n’Andreu que encenien el foc, preparant el beuratge del matí.

-Els donen un tassó d’aigua bruta amb un bocí de pa –em digué en Miquel Tonió. Però a aquestes hores sempre és d’agrair tenir un poc d’aigua calenta dins la panxa! No et creguis que als soldats ens donin res millor! Els oficials sí que tenen cafè i ensaïmades, tot el sucre que volen! Nosaltres, la tropa, ben igual que els presos. I és encara pitjor si no ho prenem. Com podríem resistir fins al migdia? Impossible!

Moments després, en comprovar que no hi havia cap superior a la vista, ens situàrem a un indret protegit de qualsevol mirada indiscreta. La fosca i l’amplada d’una columna em feien quasi invisible. Si hagués albirat qualsevol perill hauria pogut llançar el capot al terra i sortir per una porteta al carrer.

Estava emocionada. El cor em bategava, com un motor desfermat. Des de la distància vaig veure com en Miquel Tonió indicava al pare l’indret om em trobava. N’Andreu també em va veure. Per uns instants restaren com petrificats. Al pare li caigueren al terra els bocins de llenya que portava. N’Andreu es va fregar els ulls, talment veiés visions. Deixaren el que feien i varen fer unes passes per apropar-se al racó on romania amagada. Però en Miquel els va haver d’aturar. Els digué unes paraules a cau d’orella. Vaig veure que feien signes afirmatius amb el cap. No feren cap altra passa. Es quedaren mirant per la finestra de la cuina, sense creure que jo era a uns metres del seu costat. La situació era summament perillosa. El nostre bon amic es jugava anys de presó. No podia fer res més. No podíem prologar ni un minut més la trobada. Ens acomiadàrem amb una intensa mirada i gests de salutació tremolosos. Tots pensàvem el mateix. I si aquella era la darrera vegada que ens podíem veure?

No podia contenir les llàgrimes. El rostre seriós del pare m’indicava que no era hora de plorar. El seus ulls em deien que havia de ser forta, ajudar la mare i el padrí a resistir.

Havíem tengut sort. Els oficials dormien. Mancava encara una hora per a despertar els presoners. Els soldats de guàrdia miraven cap a un altre indret. No ens veieren quan em vaig llevar el capot i sortia per la porta del darrera de Can Mir.

El pare i n’Andreu eren vius! Sense poder aguantar la meva emoció vaig donar una abraçada al meu amic.

El padrí escoltava la història sense dir res, emocionat.

La mare plorava silenciosament.

Sa Pobla (Albopàs) – Les casetes de sa Marjal – Records dels anys 10 i 20 (I) (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

Normalment les casetes de camp d’Alpobàs no són per a viure-hi. El poble és a prop i, des de temps immemorials, els pagesos, en acabar la feina a posta de sol, tornen a casa amb el carro i el que necessiten de l’hort. A vegades els sacs de la collita; d’altres els llençols de palla per als animals, herba pels conills, alguns coves de figues pels porcs. No hi solen romandre a dormir a no ser que s’hagi de vigilar el safareig, comprovar si hi ha aigua abastament per regar a l’endemà. D’ençà que els motors van substituint a poc a poc els antics sistemes d’extracció, siguin aquests les veles del molí o l’antiga sínia àrab, hi ha pagesos que queden a dormir a la caseta vigilant que l’aigua no vessi. (Miquel López Crespí)

Normalment les casetes de camp d’Alpobàs no són per a viure-hi. El poble és a prop i, des de temps immemorials, els pagesos, en acabar la feina a posta de sol, tornen a casa amb el carro i el que necessiten de l’hort. A vegades els sacs de la collita; d’altres els llençols de palla per als animals, herba pels conills, alguns coves de figues pels porcs. No hi solen romandre a dormir a no ser que s’hagi de vigilar el safareig, comprovar si hi ha aigua abastament per regar a l’endemà. D’ençà que els motors van substituint a poc a poc els antics sistemes d’extracció, siguin aquests les veles del molí o l’antiga sínia àrab, hi ha pagesos que queden a dormir a la caseta vigilant que l’aigua no vessi.

Són casetes petites, la majoria aferrades al molí. Al costat, la figuera que dóna aixopluc als treballadors quan, a l’estiu, el sol cau inclement. Mai no trobareu cap casot sense la seva figuera o uns arbres fruiters que donin ombra als albopassins! Per això mateix conec la vida de Jaume Cladera de Can Eixut! Perquè, en les meves passejades per sa marjal, m’hi he aturat sovint a petar la conversa, intrigat per la seva forma de vida, per la reclusió a què s’ha sotmès de forma voluntària.

En aquests petits espais, llevat alguna excepció, no sol haver-hi cap llit per a descansar. Si de cas una rústica màrfega de palla per a pegar una becada mentre el pagès vigila que el safareig s’acabi d’omplir. Per la resta, ho he comprovat sovint amb els propis ulls, una simple foganya amb fogó de ferro o simplement amb tres pedres per a posar-hi l’olla a l’hora de dinar. A un prestatge de pedra del costat, en un petit rebost situat a un racó, un parell d’elements indispensables per a fer un arròs brut d’urgència o uns fideus: la capsa de mistos, un setrill amb oli, el saler, una petita saqueta amb arròs o fideus... poca cosa més. Damunt la rústica tauleta una espelma o un llum d’oli per si s’hi ha de romandre alguna nit o quan fa un aiguat i no pots tornar al poble.

Els propietaris i jornalers han començat la feina amb la sortida del sol. Cap a les dotze, la madona comença a preparar el dinar per a l’home i més d’una vegada per a la gent que han llogat. Altres madones, les que no poden deixar la casa del poble a causa dels vells de què+han de tenir cura, fills petits o alguna feina inajornable, opten per cuinar a la casa i, a peu, portar el menjar al marit. A migdia, diluviï a l’hivern o caigui un sol abrusador a l’estiu, podeu veure un enfilall d’albopassines amb la seva senalleta i l’olleta amb el dinar marxant cap als horts. Però el més normal és fer els dinars sota la figuera. Els que feinegen prop de l’albufera miren de pescar alguna anguila. Els fideus d’anguiles són a l’ordre del dia. Els pagesos cuinen amb qualsevol dels elements que tenen a mà: la trobada d’un eriçó, les rates d’albufera, els cargols que s’enfilen per les canaletes que porten l’aigua del safareig fins als solcs... tot serveix per fer alguns dels plats de la pagesia més saborosos que hom pot gaudir.

Les casetes dels horts eren fetes abans de pedra, la mateixa que recollien quan netejaven l’hort, però d’ençà fa dècades porten cantons de les pedreres de Muro; d’altres arriben amb els carros fins a Can Picafort i, ran de mar, tallen el material que necessiten. Amb un parell de carretades de marès és més que suficient per a bastir-ne una. Altres propietaris amplien un poc l’espai i alhora serveix per tenir-hi la païssa pels animals i un racó per a guardar-hi el carro. I, si de cas, s’hi instal·la un petit sostre per a la palla que consumeixen el cavall i la somera.

Jaume Cladera no ha modificat gaire el que va trobar fet pels seus pares i padrins. Simplement hi ha instal.lat un llit amb matalàs de llana, s’ha construït una cuina com pertoca, amb rentador de plats fet de pedra viva, ampliant la cisterna que li proporciona aigua fresca durant tot l’any. Amb el molí en marxa, mai hi manca l’aigua més pura que es pot beure a Mallorca. Però una bona part d’albopassins s’estimen molt més tenir una cisterna a l’abast, dins la caseta. Costums de la pagesia! No en volgueu saber-ne més!

Anarcoefemèrides del 24 d'agost

Esdeveniments

Reunió pública del Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam d'agost de 1907. Max Baginski damunt l'estrada

- Congrés Anarquista Internacional: Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 té lloc al Plancius Hall d'Amsterdam (Països Baixos) el Congrés Anarquista Internacional, el primer d'aquestes característiques i un dels més importants en tota la història del moviment llibertari mundial. S'hi van aplegar delegats de 14 països diferents (Països Baixos, Itàlia, Alemanya, EUA, Argentina, Anglaterra, Polònia, Bèlgica, Bohèmia, Rússia, Sèrbia, Bulgària, França i Suïssa romanx), entre ells figures força rellevants del moviment anarquista d'arreu del món (Max Baginski, Henri Beylie, Benoît Broutchoux, Ceccarelli, Émile Chapelier, Christian Cornélissen, Amédée Dunois, Luigi Fabbri, R. Friedeberg, Emma Goldman, Errico Malatesta, Pierre Monatte, Sigfried Nacht, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Biófilo Panclasta, Pierre Ramus, Rudolf Rocker, Karl Walter, etc.). La iniciativa del congrés partí dels grups anarquistes belgues i holandesos; aquests últims s'encarregaren de l'organització material de l'esdeveniment i els primers van començar a publicar el Bulletin de l'Internationale Libertaire, que tingué com a principal editor Henri Fuss, i que volia preparar les futures discussions. Entre el desembre de 1906 i el gener de 1907 van llançar una nota en set idiomes fent una crida per a la reunió internacional, signada per diverses federacions anarquistes (Països Baixos, Bèlgica, Alemanya, Bohèmia, anarquistes de llengua jiddisch de Londres), però de pels anarquistes francesos. A França el moviment anarquista estava dividit entre els que es mostraven en contra de l'organització dels grups llibertaris, i per tant es van oposar a una reunió organitzativa d'àmbit internacional, i els que es dedicaven purament a la lluita sindical, deixant de banda les opcions netament anarquistes. Només vuit anarquistes francesos hi van assistir (Benoît Broutchoux, Pierre Monatte, René de Marmande, Henry Beylie, Zibelin, Margoulis, Coriol i Brille) i l'anarquisme ibèric no va ser representat –Fernando Tarrida del Mármol hi havia d'anar, però finalment no hi pogué assistir. Els dos primers dies van ser preliminars: el 24 per a la recepció de credencials i el 25 per als mítings; les sessions formals començaren el 26 i es realitzaren 17 sessions fins al 31 d'agost. Els temes tractats van ser especialment els referents a l'organització del moviment anarquista i sindicalista; però també es tractaren temes com ara l'educació racionalista, l'esperanto, l'alcoholisme, la vaga general i l'antimilitarisme–simultàniament es realitzà un Congrés Internacional Antimilitarista, organitzat per l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), també a Amsterdam, els dies 30 i 31 d'agost–, la Revolució russa de 1905, etc. No obstant això, els temes més debatuts van ser sobre la necessitat o no d'organitzar-se en el moviment anarquista i sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme, especialment entre Monatte i Malatesta. Temes que causaren també debat van ser la defensa de Max Baginski de l'atac magnicida de Leon Czolgosz contra el president nord-americà William McKinley (6 de setembre de 1901) i la proposta de Goldman de la denominada«acció de rebel·lia», accions individuals violentes davant la impotència d'actuar d'altra manera, com ara l'atemptat realitzat per Alexander Berkman contra l'industrial Henry Clay Frick (23 de juliol de 1892). Finalment, una de les resolucions acordà que les idees anarquistes i l'organització, lluny de ser incompatibles, es complement i es fan costat, i per això cal crear grups anarquistes i federacions que els agrupin. Amb aquests principis es creà una oficina permanent d'una nova Internacional Anarquista (IA), formada per cinc membres (Errico Malatesta, Rudolf Rocker, Alexander Schapiro, John Turner i Jean Wilket), amb la finalitat d'actuar com a oficina de correspondència, de crear un arxiu anarquista internacional i de relacionar els grups anarquistes dels diferents països. La IA s'instal·là a Londres, s'encarregà d'organitzar un nou congrés, previst per a 1909, i d'editar un butlletí mensual (Bulletin de l'Internationale Anarchiste), que finalment sortí irregularment i del qual només es publicaren 13 números entre el 31 de gener de 1908 i l'abril de 1910. A finals de 1911 la IA abandonà les seves activitats, en part a causa de l'hostilitat que seguien mantenint els grups anarquistes francesos a tota mena d'organització internacional.

***

Anagrama de l'AIT

- V Congrés de l'AIT: Entre el 24 i el 31 d'agost de 1935 té lloc a París (França) el V Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Degut a la situació política a Europa, assistiren poques delegacions: la Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, la Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Unió Sindical Italiana (USI), l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i la Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV, Aliança Sindicalista Holandesa). Aquest congrés adoptà mesures defensives per enfrontar-se al feixisme victoriós a Europa (Alemanya, Àustria, Itàlia, Portugal) i a Llatinoamèrica, i la situació contrarevolucionària creada i el perill bèl·lic. La solució que aportava el congrés era: contra el feixisme, revolució social. També es tractà el tema de la violència revolucionària, la repressió soviètica i es modificaren algunes qüestions estatutàries. La nova secretaria general de l'AIT residiria a partir d'aleshores a Amsterdam.

Naixements

Foto policíaca de Pierre Cardi (24 d'abril de 1912)

- Pierre Cardi: El 24 d'agost de 1875 neix a Brando (Còrsega) el comerciant anarcoindividualista Pierre Cardi, conegut com Pierre Vicenti. Era fill d'un mariner. En 1906 s'instal·là a París (França). Participà activament en els cercles anarquistes individualistes i freqüentà la colònia anarquista «Libertaire-Plage» (Platja Llibertària) de Châtellaillon (Aquitània, Occitània), on es retrobaven cada estiu destacats militants anarquistes (Henry Crozat, Albert Libertad, Anna Mahé, etc.). En 1907 començà a col·laborar amb escrits en el setmanari anarcoindividualista L'Anarchie i posteriorment fundà el seu propi full de propaganda antimilitarista, La Chaîne (1907-1909). Entre 1909 i 1910 missatges li van ser dirigits en la secció «Trois mots aux amis» del periòdic L'Anarchie. El 8 de novembre de 1910 va ser encarregat pel Grup Revolucionari del XVIII Districte de París d'ocupar-se dels anarquistes detinguts a la redacció de Le Libertaire Pierre Martin, Émile Dulac i Jacques Long. Molt lligat a Pierre Alfred Fromentin (L'anarchiste millionnaire), qui li havia confiat en 1910 la gestió d'una casa de cites, el gener de 1911 decidí abandonar aquesta funció ja que no volia ser un«macarró». El gener de 1911 llogà, sota el nom de Pierre Vicenti, una taverna al carrer Ordener de París, just davant de l'entitat bancària«Société Générale», que va ser atacada el desembre d'aquell any per la «Banda Bonnot» (Jules Bonnot, Raymond Callemin i Octave Garnier). L'octubre de 1911 obrí un magatzem de venda d'articles de segona mà («Au Soldeur Populaire») a Alfortville (Illa de França, França). En aquestaèpoca estava molt lligat a l'anarquista Antoine Gauzy que tenia un magatzem semblat a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). A resultes de la mort del sotsdirector número 2 de Seguretat Nacional Louis-François Jouin a mans de la «Banda Bonnot» al domicili de Gauzy, va ser detingut i el seu domicili (número 4 del carrer Eugène Renault d'Alfortville) escorcollat el 24 d'abril de 1912, on se li va trobar ordres de pagament dirigits a Édouard Carouy i a Louis Rimbault, empresonats dins del marc del cas de la «Banda Bonnot». Arran d'una carta anònima on se'l denunciava com a instigador de l'atac de l'oficina bancària del carrer Ordener, va ser sospitós d'encobriment i d'haver negociat els títols bancaris furtats, però, per manca de proves, va ser alliberat lliure de càrrecs. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Armando Picciuti

- Armando Picciuti: El 24 d'agost de 1875 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista Armando Picciuti. Sos pares es deien Giovanni Picciuti i Emilia Mancini. Només pogué fer els estudies elementals i quan era jove s'integrà en el moviment anarquista. El 31 d'octubre de 1908 es traslladà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Casat, tingué tres fills, el primogènit, Giovanni Picciuti (Giovannino), esdevindrà també anarquista i freqüentarà, amb altres companys, el domicili de Luigi Fabbri a Corticella (Bolonya). Obrer en una foneria i mecànic de professió, milità en el Sindicat de Metal·lúrgics, que, gràcies a la seva influència i la de Clodoveo Bonazzi, resta majoritari a la Vella Cambra del Treball, encapçalada per anarquistes i sindicalistes revolucionaris, fins i tot després de l'escissió del gener de 1913 i el naixement a Bolonya d'una nova Cambra del Treball reformista adherida a la Confederazione Generale del Laboro (CGdL, Confederació General del Treball). En contacte amb Armando Borghi i Luigi Fabbri, intentà reactivar les forces anarquistes locals creant amb altres companys el«Fascio Llibertari de Bolonya», que s'adherí a la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) i al Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA) dirigit a Roma per Temistocle Monticelli. En 1919 era mecànic al garatge de la FIAT, fora de la bolonyesa Porta San Felice (Porta Saffi). En un informe policíac del 31 de juliol de 1919 es feia constar que tenia «una certa influència en els subversius locals». Col·laborà en periòdics anarquistes, als qual enviava corresponsalies, i en feia propaganda entre amics i coneguts. No tingué antecedents penals. Entre l'1 i el 4 d'abril de 1920 assistí com a delegat al II Congrés Nacional de la Unió Comunista Anarquista d'Itàlia (UCAI) i entre el 18 i el 19 d'abril de 1920 participà en el Congrés Regional de l'UAER, on votà la ponència de Pietro Comastri. El juny de 1920 creà a Pontelungo (Imola, Emília-Romanya, Itàlia), amb Clodoveo Bonazzi, Pietro Comastri i Diego Domenico Guadagnini, el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials), que a més d'una finalitat educativa tenia també com a objectiu l'acció antimilitarista. En el Congrés de Bolonya de la Unió Anarquista Italiana (UAI), celebrat entre l'1 i el 4 de juliol de 1920, va ser nomenat secretari de la Comissió de Correspondència d'aquesta organització i comptà amb el suport de Luigi Fabbri i Aldo Venturini. En aquesta època el seu domicili va ser escorcollat en diverses ocasions, sense èxit, a la recerca d'armes. Entre l'1 i el 4 de novembre de 1921 participà en el III Congrés de l'UAI, que se celebrà a Ancona (Marques, Itàlia), i intervingué en els debats. A finals de 1922 es traslladà definitivament a Roma –tot i que oficialment emigrà el 7 de juny de 1923 a Bolonya–, on trobà feina a la foneria «Rocchi». Durant tota l'època feixista va ser vigilat per les autoritats i l'octubre de 1929 la policia ressaltà en un informe que «encara professa principis subversius». Fins i tot després de la II Guerra Mundial, no obstant la seva avançada edat que el va obligar a restringir les seves activitats polítiques, es mantingué fidel al seus ideals llibertaris. Armando Picciuti va morir el novembre de 1956 a Roma (Itàlia) i, com a membre de l'Associació«Giordano Bruno», va ser incinerat.

***

Notícia sobre la detenció de Pere Massoni apareguda en el diari barceloní La Vanguardia de l'1 de febrer de 1924

- Pere Massoni Rotger: El 24 d'agost de 1896 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Massoni i Rotger (o Roger)–també citat com Mazoni i com Massoni Viva. Rajoler de professió, en 1915 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 va ser delegat del Sindicat d'Obrers Rajolers del Ram de la Construcció al I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants). L'octubre d'aquest mateix any formà part de la primera junta del Sindicat Únic del Ram de la Construcció com a secretari exterior. Durant els anys del pistolerisme va ser força perseguit. El 23 d'abril de 1919 patí un atemptat a mans d'un escamot de pistolers pagat per la patronal –format per Antoni Soler Martorell (El Mallorquí), Luis Fernández i Octavio Muñoz (El Argentí)– i quedà greument ferit. No aconseguí recuperar-se del tot de les lesions d'aquesta agressió i es va veure obligat en els seus últims anys a treballar en la seva professió amb una paràlisi progressiva a la cama i a fer de conserge al local del Sindicat de Rajolers del carrer de l'Om de Barcelona. Entre agost i setembre de 1919 passà una temporada, amb José Gil Ballester, a Sevilla (Andalusia, Espanya), en qualitat de delegat del Comitè Nacional de la CNT per a preparar el II Congrés Nacional i reorganitzar els sindicats de treballadores de l'agulla, de construcció i de constructors de persianes. El desembre de 1919 assistí a Madrid al II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia). En aquestaèpoca va fer una bona amistat amb Josep Peirats Valls, amb qui treballava a la mateixa fàbrica de maons. En 1923 participà activament en la vaga de la construcció i fou membre de la comissió de defensa dels companys rajolers Enric Guiot i Climent acusats d'atracament i condemnats a mort. En 1924 va ser empresonat governativament per conspiració contra la dictadura de Primo de Rivera, acusat de ser un dels organitzadors de l'expedició de Bera. En 1928 formà part del grup «Solidaridad» i publicà el fullet Los ladrilleros a través de las luchas sociales, amb pròleg de Juan López; després fou un dels fundadors del grup «Unió de Militants de la Confederació». L'abril de 1928 assistí, amb Ramon Hortoneda, a l'Assemblea de Cooperatives Catalanes i el juny d'aquell any formà part, en representació de la CNT, del primer Comitè Revolucionari de Catalunya, que conspirava contra la Dictadura. En maig de 1929 marxà, juntament amb Joan Roigé, com a delegat a França i a Bèlgica per preparar l'emigració política i organitzar el moviment revolucionari antimonàrquic –a Brussel·les s'entrevistà amb aquesta finalitat amb Francesc Macià. També el maig d'aquell any s'integrà en el Comitè Nacional confederal clandestí, constituït per Ángel Pestaña, i que dimití el mateix desembre. De bell nou membre del mateix Comitè Nacional confederal durant els primers mesos de 1930, s'encarregà de legalitzar la CNT l'abril d'aquell any i fou membre del Comitè de Relacions. L'abril de 1930, i l'octubre amb Joan Peiró, s'entrevistà amb Miguel Maura i Ángel Galarza, representants del Comitè Revolucionari Nacional Polític, a Sant Sebastià, per sondejar la CNT amb la finalitat d'organitzar una vaga general. El 27 d'abril de 1930 presidí un míting d'afirmació sindical celebrat al Teatre Nou del Paral·lel de Barcelona, on intervingueren Joan Peiró, Ángel Pestaña, Emili Mira, Sebastià Clarà i ell mateix. L'agost de 1930, en reaparèixer Solidaridad Obrera, dirigit per Joan Peiró, assumí el càrrec d'administrador, nomenament que li va ser atorgat el 17 de maig de 1930 durant el Ple Regional de la CNT, i, gràcies a la seva constància des de la Comissió Pro-Impremta creada per ell, el periòdic aconseguí impremta pròpia. L'octubre de 1930 representà el sector sindicalista de la CNT en les reunions amb els republicans nacionalistes catalans, que es varen concretar en la formació del Comitè Pro Llibertat. El 15 de febrer de 1931 presidí un míting d'afirmació sindicalista al Teatre del Bosc de Barcelona, on intervingueren Francisco Arín, Sebastià Clarà, Joan Peiró, Casas Sala i ell mateix. Durant la Conferència Regional de la CNT de Catalunya, que se celebrà entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931, fou confirmat en el càrrec d'administrador de Solidaridad Obrera, en contra de l'opinió de Felipe Alaiz. Molt lligat aÁngel Pestaña i a Joan Peiró, l'agost de 1931 signà el «Manifest dels Trenta». L'adscripció a aquest«reformisme» no agradà a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou acusat per membres d'aquesta organització en el Ple Regional de Sindicats Únics de Barcelona de març de 1933 d'irregularitats en la gestió econòmica de La Soli. Aquestes crítiques l'obligaren a dimitir i agreujaren la seva malmesa salut. Pere Massoni Rotger va morir a començaments de juny de 1933 a Sants (Barcelona, Catalunya).

***

Francisco Quintal (ca. 1940)

- Francisco Quintal: El 24 d'agost de 1898 neix a Funchal (Madeira, Portugal) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Francisco Nobrega do Quintal. Fill d'una família burgesa, va estudiar a l'Escola Nàutica de Lisboa. Amb 15 anys va descobrir l'anarquisme llegint els escrits de Jean Grave i va començar a freqüentar les Joventuts Sindicalistes. A partir de 1921 va començar a col·laborar en diversos grups anarquistes, com Novos Horizontes i Grupo Anarquista Claridade. El 18 de març de 1923 va participar en el congrés anarquista d'Alenquer i va ser designat secretari de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP). A partir de 1925 serà el responsable de O Anarquista, l'òrgan de premsa de la UAP. El 25 de juliol de 1927 va ser delegat de la UAP en el congrés de València (País Valencià) que donarà lloc a la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Considerat per la policia com el «cap» dels anarquistes portuguesos, va ser deportat a Angola, d'on va poder escapar en 1929 i retornar a la península. Aleshores militarà clandestinament en l'Aliança Llibertària, entre 1931 i 1932, i després en la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP), col·laborant activament en la premsa llibertària (O Argonauta,A Batalha, A Comuna, etc.). Va traduir diverses obres anarquistes, com araLes syndicats et la Révolution sociale, de Pierre Besnard. Durant la dictadura va continuar, amb sa companya, la professora anarquista Miquelina Sardinha, l'activitat política i la seva professió de capità de la marina mercant li va permetre fer contactes amb companys de diversos països. Amb la caiguda de la dictadura, el 25 d'abril de 1974, va fundar a Almada, amb altres companys anarquistes, com ara Adriano Botelho, el Centre de Cultura Llibertari i va editar el periòdic Voz Anarquista. Francisco Quintal va morir el 4 de febrer de 1987 a Lisboa (Portugal) d'un atac de cor.

Francisco Quintal (1898-1987)

***

- Ramón Lafragueta Solano: El 24 d'agost de 1905 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Lafragueta. Sos pares es deien Manuel Lafragueta i Joaquina Solano. Des de jove participà en el moviment llibertari. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i entrà a treballar a la Companyia de Ferrocarrils del Nord. Afiliat al Sindicat Ferroviari de Barcelona, adscrit a la Federació Nacional d'Indústries Ferroviàries (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), hi ocupà càrrecs de responsabilitat. Durant la guerra civil lluita al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, fou internat a diversos camps de concentració (Argelers, Sant Cebrià, Bram i Vernet) i patí les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació lluità en la resistència antinazi. Detingut per la Gestapo, fou portat a un camp de càstig alemany. En 1945 recorregué gairebé tot l'Estat francès en una gira de reorganització del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Després s'instal·là a Grenoble (Delfinat, Arpitània) on desenvolupà càrrecs confederals en elsàmbits departamental i local –fou 15 anys tresorer de la Federació Local de Grenoble de la CNT. Sa companya fou Jacinta Galindo. Ramón Lafragueta Solano va morir el 4 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 2 o l'11 de febrer– de 1981 al Centre Mèdic «Rocheplane» de Saint-Hilaire (Delfinat, Arpitània) –algunes fonts citen erròniament Grenoble (Delfinat, Arpitània).

***

Luis Salmerón Avilés

- Luis Salmerón Avilés: El 24 d'agost de 1906 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Luis Salmerón Avilés. Sos pares es deien Luis Salmerón i Concepción Avilés. Pintor de professió, milità a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Quan esclatà la Guerra Civil lluità contra el feixisme en la Columna Durruti al front de Madrid i amb la militarització de les milícies aconseguí el grau de tinent. Amb el triomf franquista passà a França i fou tancat als camps de concentració de Vernet, Setfonts i La Pellice. A partir de 1942 entrà en contacte amb la CNT que s'estava reorganitzant i en 1945 s'afilià a la CNT de Poitiers. Tuberculós i mancant de bona alimentació, en 1945 s'uní a la procomunista Unió Nacional Espanyola (UNE), que abandonà a instàncies del seu amic, el destacat militant llibertari José Vergara Vicente. Sa companya fou Julieta Madrid. Luis Salmerón Avilés va morir el 24 de desembre de 1946 a l'Hospital de La Rochelle (Poitou-Charentes, França), població on residia.

***

Léo Ferré fotografiat per Cayet (1960)

- Léo Ferré: El 24 d'agost de 1916 neix al Principat de Mònaco el poeta, escriptor i cantautor anarquista Léo Albert Charles Antoine Ferré. Fill d'una família benestant burgesa, son pare, Joseph Ferré, catòlic practicant, era el director de personal de la Societat dels Banys de Mar (SBM) i sa mare, Marie Scotto, d'origen italià, regentava un taller de costura. Tenia una germana, Lucienne, tres anys major que ell. Sa família, d'àmplia cultura musical, el va intruí en aquest art i quan tenia set anys s'integrà en el cor de la catedral de Mònaco com a soprano. Dos anys després va ser enviat pensionat al col·legi Saint-Charles de Bordighera (Ligúria, Itàlia), regentat pels Germans de les Escoles Cristianes de La Salle; però la disciplina rigorista d'aquest internat francès va ser mal llevada per l'alumne que començà a detestar la religió. Malgrat el suport d'un company, que el va introduir en la poesia prohibida pels germans (Voltaire, Baudelaire, Verlaine, Rimbaud, Mallarmé, etc.), s'hi trobà molt sol; experiència de soledat que anys més tard explicà en la seva ficció autobiogràfica Benoît Misère (1970). Quan tenia 14 anys descobrí la paraula«anarquia» en les pàgines d'un diccionari, paraula i concepte que sempre restarà lligat a la seva persona. En 1934 acabà reeixidament el seu batxillerat a Roma i a Niça, però son mare boicotejà la seva matrícula al conservatori de música i l'obligà a seguir cursos de francès al col·legi de Borghera. La tardor de 1935 arribà a París per començar els seus estudis de Dret, però finalment, en 1939, obtingué el diploma en Ciències Polítiques. Després de fer el servei militar en infanteria, on dirigí un grup de tiradors algerians, i ser mobilitzat, l'agost de 1940 va ser llicenciat i retornà a Mònaco, on es posà a fer feina com a distribuïdor de bons d'avituallament als hotelers, alhora que començà a compondre i a cantar–la seva primera actuació en públic fou el 26 de febrer de 1941 al Théâtre des Beaux-Arts de Montecarles, sota el nom de Forlane. L'octubre de 1943 es casà amb Odette Shunck, que havia conegut en 1940 a Castres. Després entrà a treballar a Ràdio Montecarles, on va fer de tot (locutor, tècnic de so, pianista, etc.). En aquestaèpoca començà a escriure poemes de valent i a cantar en cabarets, descobrint Charles Trenet i Edith Piaf, la qual l'aconsellà que s'instal·lés a París. A finals de l'estiu de 1946 arribà a la capital francesa i començà a cantar, cobrant precàriament, al cabaret Le Boeuf sur le toit, compartint cartell amb els Frères Jacques i amb el duo format per Pierre Roche i Charles Aznavour. L'abril de 1947 acceptà fer una gira per l'illa de la Martinica, que resultà un desastre; mancat de diners, trigà mig any a retornar. De bell nou a París, va ser contractat per actuar al cabaret Milord l'Arsouille, dirigit pel seu amic Francis Claude, i en altres locals (Les Assassins, Aux Trois Mailletz, L'Écluse, La Rose Rouge, Le Trou, le Quod Libet, etc.). El 3 de març de 1947 signà el seu primer contracte amb un editor musical, Le Chant du Monde, discogràfica«companya de viatge» del Partit Comunista Francès (PCF), la qual el va obligar a cedir la propietat total de les seves obres. En aquests anys va fer amistat amb grans artistes, com ara Jean-Roger Caussimon, Juliette Grecó o Renée Lebas. Sempre acostat al moviment llibertari, establí sobretot contactes amb el cercles dels anarquistes espanyols exiliats i a partir de 1948 començà a participar en les gales organitzades per la Federació Anarquista (FA) per recaptar fons. Sa companya Odette no pogué suportar la inseguretat de la vida artística i el desembre de 1950 la parella es divorcià, però ben aviat, en un cafè parisenc, conegué Madeleine Rabereau, que esdevingué la seva musa i segona companya. En 1950 va escriure l'òpera La vie d'artiste, on demostrà el seu talent compositiu, i participà, en el paper d'un pianista, en la seva única aparició cinematogràfica en el film britànic The cage of gold, de Basil Bearden. El gener de 1951 enregistrà per a la ràdio De sac et de cordes, amb la recitació de Jean Gabin, i on dirigí per primer cop una orquestra simfònica i cors. Ente el 14 i el 27 de maig de 1954 cantà amb la vedette nord-americana Joséphine Baker a l'Olympia de París i signà un contracte amb la discogràfica Odéon, la qual enregistrà el disc Paris canaille, l'èxit del qual el permeté comprar una casa de camp on s'instal·là amb Madeleine i la filla d'aquesta, resultat d'un anterior matrimoni i a la qual Ferré sempre considerà com a filla pròpia. El març de 1955 actuà per primer cop a l'Olympia com a estrella en solitari. En 1956 estrenà al Teatre de París La Nuit, ballet amb textos i cançons seves amb coreografia de Roland Petit, que resultà un fracàs de crítica i fou retirat de cartell després de quatre representacions. Aquest mateix any publicà el recull de poemes Poètes... vos papiers, que sortí acompanyat d'unàlbum del mateix títol. L'abril de 1957 s'edità el disc homenatge a Charles Baudelaire Les Fleurs du Mal chanté par Léo Ferré i el gener de 1958 començà a cantar al Bobino, al qual restarà sempre fidel. L'abril d'aquell any enregistrà l'àlbum Encore... du Léo Ferré. Les penúries econòmiques passen a un segon pla i durant la tardor de 1959 pogué comprar l'illa bretona del Guesclin, on s'instal·là. En 1961 enregistrà per a la discogràfica Barclay Les chansons d'Aragon, recull de poemes de Louis Aragon amb qui tenia una gran amistat, i mesos després el disc Paname. En aquesta època cantà al Théâtre du Vieux Colombier i al music-hall Alhambra, i entre finals de 1962 i començaments de 1963 a la sala ABC. En 1964 publicà l'àlbum Ferré 64, el qual conté la cançó Franco la muerte. Entre 1965 i 1966 realitzà dues gires pel Canadà i en aquesta època va ser entrevistat en nombroses ocasions per la ràdio i per la televisió. En 1966 retornà al Bobino, on reté un important homenatge al poeta Rimbaud. A començaments de 1968 les seves relacions amb Madeleine es trenquen. Els fets de Maig del 1968 el marcaren profundament i el 10 de maig, a la sala de La Mutualité de París, durant la gala de suport en benefici del periòdic Le Monde Libertaire, estrenà la seva reconeguda cançó Les anarchistes. A partir de maig del 1968 col·laborà en la revista anarquista La Rue. L'octubre de 1968 emprengué una gira pel Nord d'Àfrica, que gairebé no tingué ressò, i a començaments de 1969 publicà l'àlbum L'Éte 68, inspirat en l'agitació dels fets revolucionaris passats. Entre gener i febrer de 1969 cantà al Bobino, on estrenà la seva cançó C'est extra. El 6 de gener de 1969, a instàncies de la revista musical Rock & Folk, tingué lloc la trobada de tres grans representants de la cançó francesa: Léo Ferré, Jacques Brel i Georges Brassens, que fou enregistrada per la Radio Télévision Luxembourg (RTL). Amb la seva nova companya Marie-Christine Díaz, s'instal·là a prop de Florència (Toscana, Itàlia) i el maig de 1970 nasqué son primer fill, Mathieu. Aquest mateix any publicà el doble àlbum Amour Anarchie, considerat per molts com l'obra mestra de la seva discografia. En plena època pop, abandonà els recitals en solitari i començà a actuar amb el grup francès Zoo. En 1970 actuà durant tres setmanes a l'Olympia i el maig de 1973 publicà l'enregistrament aquest espectacle en un doble disc. Després va fer una gira amb el cantautor quebequès Robert Charlebois. En 1974 actuà a l'Òpera Còmica, sala d'espectacles reservada a la música clàssica, i l'any següent engegà una nova aventura musical, dirigint l'Orquestra Simfònica de Montreux (Vaud, Suïssa). La tardor de 1975 continuà amb aquesta experiència simfònica dirigint orquestres a Bèlgica i al Palau de Congressos de París, amb obres de Ravel i de Beethoven. Aquest mateix 1975 abandonà, no sense problemes, la discogràfica Berclay i signà contracte amb CBS, amb qui publicà el disc Ferré muet dirige Ravel et Farré, amb les orquestres simfòniques de Milà i de Lieja. Entre 1976 i 1990 publicà diferents discos en diverses discogràfiques (CBS, RCA i EPM), com ara Ma vie est un slalom (1979), La violence et l'ennui (1980), Les loubards (1985), On n'est pas sérieux quand on a dix-sept ans (1986)  o Les vieux copains (1990). Amb sa companya Marie-Christine s'instal·là definitivament a la Toscana i el juliol de 1974 nasqué Marie-Cécile i el gener de 1978 la seva segona filla Manuella. En aquests anys compaginà concerts a l'Olympia i al Teatre Llibertari de París (TLP), amb gires arreu de França i de l'estranger, sense deixar de banda els seus concerts de suport al moviment anarquista (Le Monde Libertaire,Radio Libertaire, TLP, etc.). En 1992 creà la casa discogràfica La Mémoire et la Mer. Léo Ferré va morir el 14 de juliol de 1993 a la seva casa de Castellina in Chianti (Toscana, Itàlia), després de patir un càncer intestinal que se li havia declarat l'any anterior, i fou enterrat tres dies després en la més estricta intimitat al cementiri de Mònaco. A finals dels anys noranta son fill Mathieu reprengué l'edició d'inèdits i reedició dels discos de son pare en la casa discogràfica que aquest havia creat.

Léo Ferré (1916-1993)

***

Víctor García

- Víctor García: El 24 d'agost de 1919 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista, escriptor, traductor i historiador del moviment anarquista internacional Tomás Germinal Gracia Ibars, més conegut com Víctor García. Sos pares es deien Tomás Gracia i Josefa Ibars. De molt petit sa mare el va portar a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent), d'on era oriünda. Orfe de pare ben aviat, la família es va instal·lar a Barcelona, on amb 12 anys va treballar en la indústria tèxtil. Membre del sindicat fabril de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1933 i de les Joventuts Llibertàries de Gràcia des del 1936. Va militar en el grup «Los Quijotes del Ideal», amb Abel Paz, Liberto Sarrau i altres, fundat l'agost de 1936 i que s'oposa al col·laboracionisme anarquista en el govern; i publica els seus primers articles en el seu portaveu, El Quijote (1937), i en Ruta. Durant la guerra combatrà amb«Los Aguiluchos» i quan la militarització abandona el front i se suma a la col·lectivitat de Cervià de les Garrigues amb Abel Paz i Liberto Sarrau, on va fundar les Joventuts Llibertàries i va ser membre del Comitè Regional de Catalunya d'aquestes, alhora que feia de comptable a la Casa CNT-FAI de Barcelona. Després del desastre de l'Ebre, es va unir a la 26 Divisió i, ferit a Tremp, va passar a França, on va anar i venir d'un camp de concentració a l'altre (Argelers, Barcarès, Brams). De Brams va marxar a Remomantin com a teixidor. Després va venir Marsella (1941), pantà de Llac Mort (1942), amb estades a la presó de Marsella i de Lió. Detingut com a resistent al Delfinat,és empresonat al camp de Vernet pel Govern de Vichy, però aconsegueix fugir quan el volien enviar a Dachau. L'Alliberament de França l'agafa a París. Va assistir al Congrés de 1945 i en abril, en el Ple de Tolosa, accedeix al Comitè Nacional de les Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries com a secretari d'administració, que acabarà abandonant per incompatibilitat amb Benito Milla. Després serà administrador de Ruta i de Solidaridad Obrera, que va deixar per discrepàncies amb el sector dominant de Laureano Cerrada. Més tard va ser primer secretari de la Internacional Juvenil Anarquista (IJA) i va fundar el seu òrgan d'expressió en esperanto Senstantano (Antiestatal), i com a membre de l'IJA va assistir al Congrés Nacional de JovesÀcrates Italians (Convegno di Faenza) de juliol de 1946. A finals d'aquest any, es va infiltrar a la península per fer costat les Joventuts Llibertàries de l'Interior, però va ser detingut el desembre i empresonat a la presó Model de Barcelona –durant el tancament va redactar els butlletins Esfuerzo i Acarus. El juliol de 1947 va ser alliberat i després de viure un temps a Barcelona, en contacte amb Antonia Fontanillas i treballant en la construcció. L'agost de 1948 va aconseguir, amb l'ajuda de Francisco Denís, passar la frontera. Cremat de la lluita, el desembre de 1948 marxarà a Veneçuela, on s'instal·larà, abans de fer un viatge al voltant del món, treballant en diversos oficis: Uruguai (1954), Brasil (1956), Argentina i Xile (1957), Panamà, Japó, sud-est asiàtic, Xina,Índia, Turquia, Egipte, Iraq, Israel, Xipre, Grècia, Itàlia, Alemanya, Holanda, França, i de bell nou Veneçuela en 1961. A Caracas va ser secretari d'un centre cultural i d'estudis socials, va encapçalar la CNT–unificada a Veneçuela en 1960–, i va editar Ruta en duesèpoques (1962 i 1969), després d'una estada a França i Trípoli (1966-1968). El 19 d'abril de 1966 va ser expulsat de la CNT de Veneçuela amb Vicente Sierra i va criticar raonadament en Ruta el cincpuntisme. En 1975 va fer altra gira per Amèrica. En 1976 va visitar Espanya i els seus últims anys es va passar a Montadin (Occitània). Sa companya fou Elena Graells. Incansable militant i propagandista, va escriure moltíssim en la premsa anarquista des dels 17 anys, fent servir, a més de Víctor García, diversos pseudònims (Germen,Santo Tomás de Aquino, Egófilo,LG, Ibars, Quipo Amauta, Julián Fuentes, entre d'altres. A publicat articles en Castilla Libre, Cenit, Combat Syndicaliste, Crisol, Cuadernos de Ruedo Ibérico, Cultura Libertaria,Cultura Proletaria, Frente Libertario, Gioventù Anarchica,Historia Libertaria, La Hora de Mañana, Ideas-Orto, Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Mujeres Libres, Nueva Senda, La Obra, Presencia,La Protesta, El Rebelde, Reconstruir,Regeneración,Ruta, Senstantano, Solidaridad Obrera (París), Tierra y Libertad, Umanità Nova, Umbral,Volantà, etc.; i ha diridit Crisol, El Rebelde, Ruta (Caracas). Ha traduït al castellà l'Enciclopedia anarquista, de Sébastien Faure, i és autor d'una ingent quantitat de llibres, entre ells: América, hoy (1956), La incógnita de Iberoamérica (1957), El Japón hoy (1960), Excursión sobre los fundamentos del anarquismo (1961, amb altres), Raúl Carballeira (1961), La militancia pide la palabra (1961), Escarceos sobre China (1962), España hoy (1962), Juicio contra Franco (1962), Coordenadas andariegas. México, Panamá y Océano Pacifico (1963),Franco y el quinto mandamiento (1963), El pensamiento anarquista (1963), La internacional obrera (1964 i 1977), El sudeste asiático (1966), Il Vaticano (1966), El anarcosindicalismo en España (1970, amb Josep Peirats), El protoanarquismo (1971), Las utopías. De la Arcadia a 1984 (1971), El anarcosindicalismo, sus orígenes, su estrategia (1972), Bakunin, hoy (1973), Georges Orwel y su visión apocalíptica del mañana (1973), Las utopías. Inmersión en el pesimismo (1973), Kropotkin, su impacto en el anarquismo (1974), Kropotkin; la sociedad fue primero (1974), Bakunin (1974), Contestación y anarquismo (1974, amb Octavio Alberola), Kotogu, Osugi y Yamaga, tres anarquistas japoneses (1975), Centenario de Barret (1976, amb Ángel J. Cappellettí), Museihushugi, el anarquismo japonés (1977), Las utopías y el anarquismo (1977), Godwin y Proudhon (1977), El pensamiento de P. J Proudhon (1980), Caudillismo, golpismo, militarismo y fascismo en América Latina (1982), La sabiduría oriental (1985), Antología del anarcosindicalismo (1988), Utopías y anarquismo (1992), La FIJL en la lucha (amb Felipe Alaiz), Anarquismo de los urbanitas, La moral anarquista y el trabajo moralizador, Proyección de Iberia en América, Taiji Yamaga, Diccionario enciclopédico de militantes anarcosindicalistas (inèdit), El fascismo en Latinoamérica (inèdit).Víctor García va morir, després d'una llarga i penosa leucèmia, el 10 de maig de 1991 a la Clínica Mas de Rocher de Castèlnòu de Les (Montpeller, Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Montadin. En 1993, Carlos Díaz Hernández li va dedicar una biografia: Víctor García, el Marco Polo del anarquismo.

***

Andrés Llaneza Rozada

- Andrés Llaneza Rozada: El 24 d'agost de 1921 neix a El Corral de Bayuetu (actual Veró, San Martín del Rey Aurelio, Astúries, Espanya)) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Andrés Llaneza Rozada –en algunes fonts el seu segon llinatge es citat erròniament comGonzález–, conegut com El Gitano. Son pare, Alfredo Llaneza (El Gitano), miner socialista, va ser assassinat el 4 de novembre de 1938 per la contrapartida que actuava a les muntanyes asturianes de Santa Bárbara; sa mare es deia María Rozada i, primogènit, tingué quatre germans (Manuel, Ovidio, Mario i Clementina). Molt aficionat a la poesia, es guanyava la vida com a miner i vivia a Collado Escobal (Astúries, Espanya). El 27 de juny de 1945, mentre feia el servei militar com a caporal del Regiment d'Artilleria Núm. 26 amb guarnició a Valladolid (Castella, Espanya) i havia estat detingut el 6 de juny de 1945 per insultar «El Caudillo», fugí dels calabossos del Regiment d'Infanteria Milán Núm. 3 d'Oviedo (Astúries, Espanya) i s'integrà en la guerrilla antifranquista de l'Agrupació Guerrillera d'Astúries que operava a les muntanyes i a la conca minera. D'antuvi, fou membre del grup comandat pel socialista Manuel Fernández Peón (Comandante Florez) i, després de l'anihilament del grup en 1947, formà el seu propi grup, en el qual s'integraren son germà Mario Llaneza Rozada (El Gitano), Aladino Suárez González (Aladino), Ignacio Alonso Fernández (Raxáu) i Juan Magdalena Suárez (Canales). Ferit en un enfrontament, va ser guarit en un hospital de Lleó (Castella, Espanya) i durant una temporada restà a la zona. Actiu a la zona asturiana de Pola de Laviana i d'Infiesto, tenia la seva base operativa principal a la serra asturiana de Grandasllamas i mantenia contactes amb els companys del centre de la província de Lleó. Organitzà el seu grup en tres unitats comandades respectivament per Juan Magdalena Suárez (Canales), Bartolomé López Medina (Pedro el Andaluz) i Joaquín González Muñiz (Tranquilo). El 24 de gener de 1949 aconseguí fugir arran d'un enfrontament amb la Guàrdia Civil a Horizon (Nava, Astúries, Espanya), on caigueren el guerriller comunista Aladino Suárez (Aladino) i Eduardo Osorio. Aquest mateix any realitzà nombrosos sabotatges a les línies d'alta tensió, especialment a La Huerta, així com emboscades a La Brañueta, Canzada i Las Quintanas, i diverses accions a la regió de Sotondrio. Durant l'estiu de 1950 assistí a l'enterrament del guerriller Adolfo Quintana, celebrat al cementiri de Santullano (Astúries, Espanya). Andrés Llaneza Rozada fou abatut, juntament amb el guerriller comunista Fernando Álvarez Iglesias (El Alcalde), el 30 de juliol de 1952 després de ser localitzat per dues dotzenes de guàrdies civils, dirigits pel brigada Modesto García Fernández i el sergent Valeriano Varela Fernández, en una cabana de La Vallilfresnu, propera a la Campa la Muezca (San Martín del Rey Aurelio, Astúries, Espanya); el seu cos va ser llançat en una fossa comuna a Santa Bárbara (Astúries, Espanya).

Andrés Llaneza Rozada (1921-1952)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 25 d'agost

Esdeveniments

Capçalera de L'Anarchia

- Surt L'Anarchia: El 25 d'agost de 1877 surt a Nàpols (Campània, Itàlia) el primer número del setmanari L'Anarchia. Bolletino del movimento sociale. Va ser dirigit pel propagandista anarquista Emilio Covelli. Publicà textos de Carlo Cafiero, Andrea Costa, Giovanni Domanico i R. Galli, entre d'altres, tot seguint el programa insurgent de l'anomenada «Banda del Matese». Per mor de les freqüents persecucions policíaques, només publicà set números, l'últim l'octubre de 1877. Traslladat a Florència (Toscana, Itàlia), en sortiren, dirigits per Giovacchino Niccheri, tres números més, l'últim el 18 de novembre de 1877. En aquest últim número, el 10, es publicà per primera vegada l'Inno dell'Internazionale, del doctor Stanislao Alberici Giannini.

***

Comitè de fàbrica anarcosindicalista rus

- Primera Conferència Panrussa d'Anarcosindicalistes: Entre el 25 d'agost i l'1 de setembre de 1918 va tenir lloc a Moscou (Rússia) la Primera Conferència Panrussa d'Anarcosindicalistes amb la finalitat de definir un programa comú d'organització i d'acció per lluitar contra els enemics de la revolució i de la classe obrera, en aquell moment sota la triple amenaça dels governs estrangers, de la reacció interior (Exèrcit Blanc) i de la dictadura bolxevic. Es van pronunciar per la supressió del capitalisme d'Estat i de tot poder, i reivindicaren un sistema basat en els principis del comunisme llibertari. El seu objectiu era fer una unió dels soviets lliures sobre la base del federalisme. Segons les seves conclusions, els soviets d'aleshores havien de desembarassar-se imperativament dels«comissaris del poble» i del centralisme que ofega tota llibertat.

***

Ángel Pestaña al llit de l'Hospital de Manresa, acompanyat de sa companya Maria i sa filla Azucena (agost de 1922)

- Atemptat contraÁngel Pestaña: El 25 d'agost de 1922cau greument ferit a Manresa (Bages, Catalunya), en un atemptat de pistolers del Sindicat Lliure, el militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Ángel Pestaña Núñez. A instàncies de la Federació Local de Sindicats de Manresa Pestaña s'havia desplaçat a la ciutat per fer una conferència al Teatre Nou sobre el tema de la Unió Soviètica i el problema social. Sobre les 7 de la tarda, després de sortir amb uns companys de la fonda on s'hostatjava en direcció cap el teatre i creuar el torrent de Sant Ignasi, a prop del carrer de Cantarell, lloc poc freqüentat, un grup de tres pistolers disparen a boca de canó sis trets sobre Pestaña fugint immediatament. Els qui acompanyaven Pestaña van sortir sans i estalvis i fugiren. La primera persona que va sortir en auxili del sindicalista va ser una al·lota que treballava en un prostíbul proper, a la que ajudaren uns soldats del batalló de Reus; entre tots van portar ràpidament Pestaña a l'hospital de Manresa. Pestaña va rebre quatre trets: al cap, a la gola, al pit i al braç; i el pronòstic va ser gravíssim. L'operació, però, va anar bé i va restar fora de perill, almenys clínicament parlant, ja que els assassins van restar a la ciutat amb la intenció de rematar-lo. Els metges van demanar protecció a les autoritats davant l'actitud dels pistolers, que assetjaven l'hospital decidits a acabar amb la vida de Pestaña, i va ser enviada la Guàrdia Civil. Tots els periòdics van donar la notícia i va sorgir unaàmplia resposta solidària en contra de l'atemptat (partits polítics, ateneus, sindicats, intel·lectuals...) i dels mètodes repressius emprats pels generals Severiano Martínez Anido i Miguel Arlegui y Bayones, responsables dels pistolers del Sindicat Lliure. Els terroristes van ser perfectament identificats, pertanyien a la banda d'Honorio Ingles i els seus homes eren Isidre Miquel Viñals –que va ser qui va disparar–, Joan Pladevila (Joan de la Manta) i Vilajoana (el Trompi); i van ser detinguts, però alliberats tot d'una i mai no van ser processats. Ángel Pestaña es va restablir feliçment de les seves ferides.

Atemptat contra Ángel Pestaña (25 d'agost de 1922)

***

Capçalera d'España Libre

- Surt España Libre: El 25 d'agost de 1945 surt a París (França) el primer número del periòdic en castellà España Libre. Órgano del Comité de Relacions de la Confederación Regional del Centro en Francia (CNT-AIT). Editat per la Confederació Nacional del Treball (CNT), el seu director va ser Félix Lorenzo Páramo i l'administrador Miguel Hernández. Poc després es convertí en portaveu del Subcomitè Nacional de la CNT a França fins a la seva desaparició en 1961. A partir de 1947 s'edità a Tolosa de Llenguadoc com a setmanari. Defensà fermament les postures del Comitè Nacional clandestí de la CNT, fins i tot les activitats més discutides (participació en el Govern Giral, diàlegs amb els monàrquics, etc.). A més de Félix Lorenzo Páramo, va ser dirigit per Emilio Vivas i Ramón Liarte. Entre els seus nombrosos col·laboradors tenim Rafael Abad, Joan Adell, Asensio Alias, Ramón Álvarez, Asdrúbal Alvora, Felipe Ayete, Eduardo Badía Vilató, Acracio Bartolomé, Daniel Berbegal, Joan Bernat, José Berruezo, C. Boldú, Jacint Borràs, Buenacasa, Félix Calatayud, Carsí, Marín Civera, Francisco Crespo, J. J. Domènech, Liberto Esclavina, José Espuga, José Ferri, José Gallego Crespo, Salvador García, García Durán, García Pradas, González Malo, A. Guerra, G. Guerra, J. Guiraud, Basilio Hernáez, Juan de Iberia, Lola Iturbe, Juanel, Ramón Liarte, Carlos Llorca, Aurelio Llorente, Moisés Martín, Horacio Mtz Prieto, Bernardo Merino, Fidel Miró, Pablo Montegaza, Luis Montoliu, Carlos Monreal, Olegario Pachón, Francisco Pauner, Aurelio Pego, Josep Peiró, Avelio Roces, Salvador Rodrigo,Ángel Rojo, Rüdiger, Ricard Sanz, Miguel Rueda, Mateo Santos, Víctor Sanz, Germinal Sentís, Emiliano Serna, Arturo Soria, Antonio Serrano, Trabal, Gonzalo Vidal, Emilio Vivas, Juan Zafón, etc. Publicà textos inèdits de Peiró i el número 5, del 18 de novembre de 1945, publicà el famós manifest «Con España o contra España», signat el 27 d'octubre d'aquell any per secretaris de les Regionals cenetistes contra el Comitè Nacional de Frederica Montseny i Germinal Esgleas i que significà la ruptura definitiva del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En sortiren uns 550 números fins al 1961 i la seva desaparició va ser motivada per pressions franquistes, encara que arran de la unificació confederal de 1960 caigué en crisi.

Naixements

Foto policíaca de Pierre Gaillard (15 de març de 1894)

- Pierre Gaillard: El 25 d'agost de 1846 neix a Fontanjas (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Pierre Auguste Gaillard. Sos pares es deien Louis Gaillard, propietari i comerciant, i Margueritte Eugénie Dumathieu. El 24 de setembre de 1872 es casà al XVIII Districte de París (França) amb la cosidora Marie-Léontine Laurent. En aquesta època treballava de droguer i vivia al número 29 del carrer Myrha de París. El 4 de setembre de 1893 assistí a una reunió anarquista, al domicili d'Émile Méreaux, al número 14 del carrer Ruisseau de Bagnolet (Illa de França, França). Va recomanar els companys d'assistir, armats amb bastons, a les reunions que organitzés el Partit Obrer durant la campanya electoral i es mostrà satisfet dels resultats obtinguts per la campanya abstencionista. El 18 de desembre de 1893 comentà al domicili de Méreaux la detenció de l'anarquista Jacques Merigeau. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat recopilador d'anarquistes i aleshores vivia al número 12 del carrer Pont Vert de Bagnolet. El 13 de març de 1894 un informe del control general de la Prefectura de Policia assenyalava que, malgrat la seva notorietat com a anarquista declarat, cap escorcoll s'havia portat a terme al seu domicili. En aquestaèpoca feia de contramestre en una fàbrica. El 15 de maig de 1894 va ser detingut, moment en el qual va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, però va ser alliberat dos dies després. Pierre Gaillard va morir el 3 de maig de 1908 al seu domicili, número 75 de la Grande Avenue, a Neuilly-Plaisance (Illa de França, França).

***

Gravat de William Barbotin realitzat per Henri Othon Brauer d'un autoretrat gravat per Barbotin mateix

- William Barbotin: El 25 d'agost de 1861 neix a Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França) el pintor, escultor, gravador i propagandista anarquista Joseph Barbotin, més conegut com William Barbotin. Nét i fill de mariners pescadors de l'Illa de Ré, era el fill primogènit de Joseph Barbotin i de Marie Céleste Bernard. Quan era un infant, el pintor William Bouguereau descobrí els seus precoços talents com a dibuixant i esdevingué el seu mentor artístic. Admès al Concurs de l'Escola Normal de Mestres, el novembre de 1880 va ser nomenat professor suplent a París (França), on freqüentà el taller de William Bouguereu, l'Acadèmia Julian i l'Escola de Belles Arts, especialitzant-se en el gravat amb burí. En aquests anys fou alumne de Tony Robert-Fleury i de Gustave Bertinot. En 1884 obtingué el Premi de Roma en escultura i entre 1885 i 1886 va romandre becat a l'«Acadèmia de França a Roma» de la vil·la Médicis de Roma (Itàlia). A finals de 1886 coneguéÉlisée Reclus a Clarens (Vaud, Suïssa) de qui esdevingué un gran amic i l'introduí en els cercles anarquistes. A Suïssa també es reuní amb el communard anarquista d'Ars-en-Ré Jules Perrier. A partir d'aquí començà a col·laborar en la premsa llibertària, com ara La Révolte i Le Temps Nouveaux, dirigit per Jean Grave, qui li va encomanar nombrosos gravats. En aquestaèpoca realitzà els retrats de destacats anarquistes i intel·lectuals de l'època (Mikhail Bakunin, Carlo Cafiero, Auguste Comte, Maurice Jeannel, Piotr Kropotkin, Pierre Leroux, Yann Nibor, Amiral Ponty, Pierre-Joseph Proudhon,Élisée Reclus, etc.). També col·laborà amb Élisée Reclus en la seva Géographie Universelle. L'octubre de 1890 comprà la vil·la des Tilleuls a Ars-en-Ré, on acollí els seus amics anarquistes. Entre 1893 i 1901 fou el secretari general de la Societat dels Artistes Gravadors i arreplegà nombroses distincions (Premi Alhumber, Premi Trémart, Medalles de diversos Salons, etc.). En aquests anys realitzà molts de gravats per a La Revue des Beaux-Arts i il·lustrà llibres de destacats autors (Victor Hugo, Eugène Müntz, etc.). En 1894 realitzà una medalla amb l'efígie d'Élisée Reclus. En 1899 fou un dels quatre artistes que gravaren en aiguafort els retrats de l'edició de luxe limitada a 500 exemplars del llibre d'Angelo Mariani Figures Contemporaines tirées de l'Album Mariani; ell mateix va figurar en el volum VIII (1903) de la prestigiosa col·lecció de 14 volums apareguts entre 1894 i 1925. Aquest mateix any rebé la Medalla de Primera Classe. En 1900 participà en l'Exposició Universal de París. El 15 de maig de 1901 es casà all XIV Districte de París amb Sophie Camille Guériteau (Georgette Gonini), filla adoptiva d'Ermance Gonini (Ermance Trigant-Beaumont), la companya d'Élisée Reclus, amb qui vivia des de 1889; amb aquest matrimoni legitimaren dues filles: Carmen, nascuda en 1890, i Denise Louise, nascuda en 1893; posteriorment tingueren un altre fill, William –la parella es divorcià el 10 de juliol de 1909. El 5 d'abril de 1903 va ser nomenat Cavaller de la Legió d'Honor; l'acceptació d'aquest premi li va portar les crítiques dels companys anarquistes. En 1904 va ser nomenat inspector d'Ensenyament de Dibuix per a les Escoles Primàries Públiques de Nins del districte d'Sceaux del departament del Sena de París. Un edifici que havia restaurat Jules Perrier a la plaça de la Chapelle d'Ars-en-Ré, i on havia reunit nombroses pintures i objectes de tota casta d'amics anarquistes (Gustave Courbet, Jean-Baptiste Corot, William Barbotin, Ferdinand Hodler, Léon Gaud, Jules Gaud, Pierre Pignolat, Louis Rheiner, Ernest Pichio, Gaillard, Jean-Baptiste Noro, etc.), fou llegat a l'Ajuntament d'Ars-en-Ré i transformat en museu després de la mort de Perrier. En 1905 William Barbotin va ser nomenat director del Museu Municipal d'Ars-en-Ré, proper al Phare des Baleines, que esdevingué Museu «Jules Perrier», creat per dotar d'«educació artística al poble i a la joventut en particular» –en 1952 aquest museu va ser clausurat a causa de la desatenció municipal. En 1906 fou triat per realitzar el retrat del nou president Armand Fallières i va ser nomenat inspector de l'Educació Nacional. Després de la Gran Guerra la fotografia desplaçà el gravat i la seva obra va caure en l'oblit. William Barbotin va morir el 12 de novembre de 1931 al seu domicili del número 9 del bulevard de Saint-Marcel de París (França) i fou enterrat al cementiri de Gentilly (Illa de França, França). En 2013 Didier Jung publicà l'estudi històric Les Anarchistes de l'île de Ré. Reclus, Barbotin, Perrier et Cie.

William Barbotin (1861-1931)

Jules Perrier (1837-1904)

***

Foto policíaca de Michel Bellemans (3 de setembre de 1894)

- Michel Bellemans: El 25 d'agost de 1870 neix a Gand (Flandes Oriental, Flandes) l'anarquista Michel Bellemans. Obrer de sastreria, el 13 de setembre de 1893 s'instal·là a París (França), al número 11 del carrer de la Barre, amb sastre belga Nicolas Deliègre, i treballà al taller de Van Trapen al número 47 del carrer Labat. En 1894 va ser inscrit en una llista d'anarquistes perillosos establerta per la Prefectura de Policia parisenca. El 7 de març de 1894 va ser detingut amb altres 16 persones, tres d'elles dones, en una agafada al cabaret regentat per l'anarquista Francis Louis Duprat, al número 11 del carrer Ramey de Montmartre. Interrogat l'endemà, el 9 de març va ser tancat a la presó parisenca de Mazas, però finalment l'11 de març de 1894 va ser alliberat. El 9 de juliol de 1894, en un nou escorcoll del cabaret de Francis Louis Duprat a resultes d'investigació per «associació criminal», va ser novament trobat a l'indret, on malgrat els riscos, continuava assistint a les reunions i festes familiars que els anarquistes hi organitzaven; tancat el 13 de juliol a Mazas, va ser alliberat el 29 de juliol de 1894. El 6 de juny de 1895 el jutge d'instrucció ordenà el sobreseïment del seu cas. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

- Charles Gogumus: El 25 d'agost de 1873 neix a Dijon (Borgonya, França) el militant sindicalista revolucionari, anarquista i antimilitarista Charles Gogumus. Era el fill primogènit dels rendistes Joseph Gogumus i de LoiseÉlisabeth Strohl. D'antuvi va fer feina d'empleat en un magatzem de novetats a Dijon, on va crear un sindicat. En 1906 es va instal·lar a París com a venedor de llanes. Dos anys després va fundar el Sindicat dels Empleats de la Regió Parisenca i en 1909, com a secretari d'aquest sindicat, va actuar nombroses vegades als grans magatzems. Va ser membre del comitè de la Confederació General del Treball (CGT), però també de la Federació Anarquista Comunista Revolucionària (FACR) i sempre va preconitzar en les reunions de vaguistes l'ús de l'acció directa, el boicot i el sabotatge. En 1911 la policia el té fitxat com a cap dels sabotatges, en grups de 10 militants, als grans magatzems parisencs (capgirar els aparadors, trencar vidres, bombes d'àcid sulfúric, ous farcits de tinta...). Aquest mateix any esdevé administrador del periòdic La Bataille Syndicaliste, que serà l'origen de la creació, el juny de 1913, del Comitè de Defensa dels Soldats, del qual serà tresorer. Divorciat de Jeanne Pierrette, el 18 d'agost de 1914 es casà al XX Districte de París amb Julie Lagnier. En aquesta època treballava de representant. Charles Gogumus va morir de tuberculosi el 24 de juny de 1915 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Notícia de la detenció d'Augustin Gillet apareguda en el diari parisenc La Presse del 25 de maig de 1912

- Augustin Gillet: El 25 d'agost –altres fonts citen erròniament altres dates– de 1874 neix a La Chansiauve (Gartempe, Llemosí, Occitània) el paleta anarcoindividualista Augustin Gilet, més conegut com Augustin Gillet. Sos pares es deien Sylvain Gilet, conreador, i Léonarde Geai. El 22 d'agost de 1906, mentre treballava al sostre del Palau de l'Élysée per a l'empresari Blanche, va caure al patí des d'una alçada de tres metres, patint greus ferides que van ser guarides a l'Hospital Beaujon de París (França). Instal·lat a Montrouge (Illa de França, França), al número 75 del carrer Orléans, a partir del gener de 1911, en substitució d'Alzir Hella, fou gerent del setmanari individualista L'Anarchie, editat per Albert Libertad a París. El 12 de maig de 1912 la seu de L'Anarchie va ser escorcollada i dies després, el 23 de maig, va ser detingut con a gerent d'aquest periòdic acusat d'«incitació a l'assassinat» per la publicació l'abril d'aquell any de l'article apologètic de la «Banda Bonnot» titulat «Des hommes», escrit per Maurice Vandamme (Mauricius) sota el pseudònim de Lionel. Posat en llibertat provisional amb càrrecs, el 5 de juliol de 1912 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i condemnat a un any de presó per «delicte de premsa»–Vandammee va ser condemnat en rebel·lia, ja que s'havia fugat, a cinc anys de presó i a 3.000 francs de multa. Gillet marxà a l'estranger i fou substituït enL'Anarchie per Labregère. En 1914 va ser mobilitzat en el II Regiment de Cuirassers, al qual l'abril de 1916 encara pertanyia. En 1923 figurava en el llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Albert Thierry

- Albert Thierry: El 25 d'agost de 1881 neix a Montargis (Centre, França) l'escriptor, professor, moralista, anarquista i sindicalista Maurice Alphonse Marie Albert Louis Thierry. Sos pares es deien André Célestin Thierry, obrer paleta establert a París (França), i Augustine Eugénie Lioret. Estudià a l'Escola Primària Municipal de Clichy i després a Asnières (Illa de França, França). Realitzà uns brillants estudis secundaris al Col·legi Chaptal, al VIII Districte de París, i després d'acabar magisteri a l'Escola Normal Superior de Saint-Cloud (Illa de França, França), amb 19 anys, sortí amb la titulació de professor. En aquests anys d'adolescència es declarà anarquista, fortament influenciat pels clàssics (Pierre-Joseph Proudhon, Piotr Kropotkin, Lev Tolstoi, Domela Nieuwenhuis, etc.). Dreyfusard, entre 1898 i 1899 va pertànyer al Grup d'Estudis Socials i Pedagògics (GESP) de Puteaux (Illa de França, França), conegut com «El Grup de Puteaux», que es reunia a casa del pare del seu condeixeble Pierre Lamouroux. La seva amistat amb Pierre Monatte el portà al sindicalisme revolucionari, però sempre va ser reticent a certs aspectes del seu pensament i de la seva tàctica, reprovant especialment l'antipatriotisme, el neomaltusianisme, el dogmatisme i el sabotatge. D'antuvi antimilitarista, entre 1902 i 1903 va fer el servei militar al camp militar de Châlons-sur-Marne (Xampanya-Ardenes, França), negant-se a formar part d'un escamot d'oficials. Entre 1903 i 1905 estudià amb una beca a Alemanya i aÀustria-Hongria (Weimar, Jena, Munic, Viena, Salzburg, Budapest, etc.), on amplià els seus coneixements de la llengua alemanya. Entre 1905 i 1911 fou professor de l'Escola Primària Superior de Melun (Illa de França, França) i entre 1911 i 1914 de l'Escola Normal de Professors de Versalles, als locals de Montreuil (Illa de França, França). En aquests anys conegué Pierre Hamp, André Gide, Paul Soulas, Alain i altres intel·lectuals. Col·laborà en diverses publicacions periòdiques, com ara Les Cahiers de la Quinzaine, L'École Rénovée, La Grande Revue, La Jeunesse Enseignante, Les Pages Libres,Les Temps Nouveaux, L'Union pour la Vérité, La Vie Ouvrière, entre d'altres. En 1909 publicà L'homme en proie aux enfants. El 2 d'agost de 1914, quan la Gran Guerra, va ser mobilitzat. Amic de Charles Péguy, es va veure seduït per la«Unió Sagrada» i es declarà intensament patriota, presentant-se voluntari per anar al front i el setembre de 1914 hi va ser enviat com a simple soldat enquadrat en el 2n Batalló de la 5a Companyia del 28 Regiment d'Infanteria. Durant la retirada del Marne va ser ferit i capturat sis dies pels alemanys; després va ser alliberat per les tropes franceses, restà dos mesos a l'hospital de Cholet (País del Loira, França) i tres mesos aÉvreux (Alta Normandia, França). De bell nou incorporat al front, Albert Thierry va morir el 26 de maig de 1915 a Aix-Noulette (Nord-Pas-de-Calais, França), a la«Tranchée des Saules» (Trinxera dels Salzes), durant l'ofensiva d'Artois, a resultes de l'explosió d'un obús que rebé al cap. Les seves restes reposen en un dels ossaris de la Necròpoli Nacional de Notre-Dame-de-Lorette (Ablain-Saint-Nazaire, Nord-Pas-de-Calais, França). Va ser condecorat amb l'Ordre Nacional de la Legió d'Honor. Pòstumament, entre desembre de 1917 i agost de 1918, es van publicar en el periòdic La Grande Revue, els seus «Carnets de guerre». També pòstumament es publicaren reculls d'articles i assaigs seus, com ara Testament d'un combattant. Des conditions de la paix. Essai de morale révolutionnaire (1916),Les conditions de la paix. Méditations d'un combattant (1918), Sourire blessé (1922), Réflexions sur l'éducation. Novelles de Vosves (1923), Le révélateur de la douleur. Tragédie (1929), L'homme en proie aux enfants (1947 i 2010) i Vous dites grandir (1963), on tractà temes com l'acció directa en pedagogia, l'educació sindicalista, la literatura proletària, etc. A França, dos escoles primàries i un col·legi porten el seu nom.

***

Necrològica de Mariano Ponce Carmona apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 de juliol de 1963

- Mariano Ponce Carmona: El 25 d'agost de 1899 neix a Múrcia (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Mariano Ponce Carmona. Sos pares es deien Joaquín Ponce i Antonia Carmona. Obrer vidrier del barri de Sants de Barcelona (Catalunya) i militant del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la dictadura de Primo de Rivera hagué de refugiar-se en dues ocasions a França fugint de la repressió. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Albi, on treballà de mosaïcista i milità amb la seva companya Francisca Mañé en la Federació Local de la CNT. Mariano Ponce Carmona va morir el 18 de juny–algunes fonts citen erròniament el 19 de juny– de 1963 al seu domicili d'Albi (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Joan Serra Pascuet apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 d'octubre de 1967

- Joan Serra Pascuet: El 25 d'agost de 1906 neix a Avià (Bergadà, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Serra Pascuet –el segon llinatge citat a vegades erròniament com Pescuet. Sos pares es deien Josep Serra i Dolors Pascuet. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Berga, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), on milità en la CNT en l'exili i en la Lliga Francesa de l'Ensenyament. Malalt de càncer a l'estòmac, retornà a Berga per morir. Joan Serra Pascuet va morir el 26 de juny de 1967 a Berga (Bergadà, Catalunya).

***

Necrològica de Francesc Aguilar Cartes apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de març de 1973

- Francesc Aguilar Cartes: El 25 d'agost de 1908 neix a Sant Carles de la Ràpita (Montsià, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Aguilar Cartes. Sos pares es deien Joan Aguilar i Jacinta Cartes. Quan era jove emigrà a la Barceloneta (Barcelona, Catalunya). Pescador d'altura de professió, milità, des de la seva fundació, en el Sindicat de la Indústria Pesquera de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per mor de la seva participació en diverses vagues, va ser inscrit en la llista negra («Pacte de la Fam») de la patronal pesquera. El juny de 1931 assistí com a delegat de Balaguer (Noguera, Catalunya) al III Congrés de la CNT celebrat a Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració (Argelers, Sant Cebrià, Barcarès). Posteriorment va ser enrolat en la 113 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat el 24 de desembre de 1939 a les feines de fortificació de la «Línia Maginot» a Vendresse (Xampanya-Ardenes, França). Quan l'Ocupació, el juny de 1940 va ser enviat al camp de concentració de Gurs, enquadrat en el 722 Grup de Treballadors Estrangers (GTE), on amb altres espanyols s'encarregà d'enterrar la vintena de jueus interns que morien diàriament. El maig de 1941 va ser enviat amb el 722 GTE per a tasques forestals i per a fer carbó a Era Varelha (Bigorra, Gascunya, Occitània). Posteriorment aconseguí passar a Andorra. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Versalles (Illa de França, França), on visqué al número 19 del carrer Vieux Versailles. A començament de 1948, amb Juan Aguilar i Francisco Delgado, ocupà la secretaria de la Federació Local de Versalles de la CNT. Posteriorment s'establí a Lorda, on treballà d'obrer en una fàbrica i continuà militant. Sa companya fou Maria Ramon, amb qui tingué una filla (Rosa). Després d'una llarga malaltia, Francesc Aguilar Cartes va morir el 6 de gener –algunes fonts citen erròniament el 6 de febrer– de 1973 a Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Langelle d'aquesta població.

***

Notícia del judici de Francisco Carmona Pineda apareguda en el diari madrileny El Siglo Futuro del 14 d'agost de 1934

- Francisco Carmona Pineda: El 25 d'agost de 1912 neix a Posadas (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Carmona Pineda. Sos pares es deien Manuel Carmona i Natividad Pineda. Milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Andalusia. Va fer el servei militar en el Regiment d'Infanteria Núm. 17 i va ser destinat a la presó provincial de Màlaga. El 19 de juliol de 1934, quan feia la guàrdia, ajudà un grup de companys anarquistes (José Pareja Rodríguez, Enrique Toledano Díaz, José Siliceo Victorio, Cipriano Domínguez Marceliano i Antoni Rovira) a fugir, sumant-s'hi a l'escapada i desertant. Dos dies després, va ser detingut juntament amb José Pareja Rodríguez a casa de l'anarquista Francisco Forte Dorador al barri del Perchel de Màlaga. El 14 d'agost de 1934 va ser jutjat en consell de guerra a la caserna de la Trinidad de Màlaga, amb grans mesures de seguretat, i condemnat a 15 anys de presó major pels delictes de «connivència i confabulació amb els presos evadits» i de deserció i a dos anys de recàrrec en el servei militar. El juliol de 1936 fou un dels que van obrir les portes de les presons de Màlaga (Andalusia, Espanya). Lluità contra el feixisme enquadrant en la Secció d'Informació de la«Columna de Ferro». Amb el triomf franquista s'exilià a França i s'integrà en els grups d'acció guerrillers que s'internaven a la Península. Va ser ferit en diverses ocasions. Detingut, va ser jutjat i condemnat a una llarga pena de presó. Purgà 11 anys de treballs forçats a l'obra del «Valle de los Caídos». Un cop lliure, s'establí a Astúries i treballà en la construcció a Gijón, alhora que militava en la CNT anomenada«ortodoxa». Després de la mort del dictador Francisco Franco col·laborà en la premsa llibertària (Acción Libertaria,Vida Obrera, etc.), especialment amb poesies. En 1985 publicà, amb Jesús LabayosÁlvarez, el llibre de poemes ¡Si cansancio en el alma!. Francisco Carmona Pineda va morir el 8 de novembre de 1992 a l'Hospital de Cabueñes de Gijón (Astúries, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Ceares d'aquesta ciutat.

***

Rosa Agustín Sarasa

- Rosa Agustín Sarasa: El 25 d'agost de 1914 neix a Almudèver (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Rosa Agustín Sarasa. De família llibertària, participà activament en l'Ateneu Llibertari Cultural del seu poble, creat a finals de 1933, on s'encarregava de la correspondència. També milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es casà civilment amb l'anarquista Benito Gil Abiol. Durant un temps visqué a Logronyo (La Rioja, Espanya) i Saragossa (Aragó, Espanya). Quan el cop militar de juliol de 1936 va ser capturada pels feixistes i tancada a la Presó Provincial de Saragossa. Jutjada en consell de guerra, va ser condemnada a mort. Rosa Agustín Sarasa va ser afusellada el 27 de setembre de 1936 al cementiri de Torrero de Saragossa (Aragó, Espanya). Son germà Pascual Agustín Sarasa també va ser afusellat un mes més tard.

***

Tomás Seral y Casas dibuixat per Federico Comps

- Federico Comps: El 25 d'agost de 1915 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el dibuixant i arquitecte anarquista Federico Luis Comps Sellés. Sos pares es deien Federico Comps Ferruela, constructor, i Pilar Sellés Marteles, i era el quart fill del matrimoni. Va fer classes de dibuix a l'Acadèmia Bovi amb la finalitat de preparar-se per a l'examen d'ingrés a la Facultat d'Arquitectura de Barcelona (Catalunya). Es matriculà lliure durant el curs 1931-1932 en la citada facultat i després continuà estudis a l'Escola Superior de Madrid (Espanya). A partir de 1935 publicà il·lustracions en la prestigiosa revista saragossana Noroeste. Tingué una gran amistat amb els arquitectes Alfonso Joaquín Buñuel Portolés i Juan Páramo, amb la poetessa Maruja Felena, amb la pianista Pilar Bayona i amb els germans Ciria Escartivol. Dibuixà retrats de Tomàs Seral y Casas en Cadera de insomnio, de Maruja Falena en Rumbo i de María Dolores Arana en Canciones en azul, tots de 1935. Fou amic i col·laborador del pintor Juan José Luis González Bernal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), era soci de l'Ateneu Popular del carrer Delicias de Saragossa. Fortament influenciat pel surrealisme artístic gràfic, en 1936 il·lustrà l'obra de Gil Comín Gargallo Rémora y evasión. Realitzà una sèrie de 14 dibuixos sobre les lacres i vicis de l'ésser humà, així com altres de diferents temàtiques i de diversos paisatges. Fou l'introductor de l'Ànec Donald, de Walt Disney, en l'escena artística espanyola. Federico Comps Sellés va ser afusellat per un escamot falangista el 27 d'octubre de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya). Pòstumament, el març de 1949, es va publicar un llibre d'homenatge amb els seus dibuixos sota el títol Muerte española, amb textos de Tomás Seral y Casas, i del qual es va fer una edició facsímil en 1999.

***

- Tomás Marcellán Martínez: El 25 d'agost de 1919 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Tomás Marcellán Martínez. Era fill d'una família aragonesa anarquista emigrada a Catalunya. Sos pares es deien Francisco Marcellán i Teresa Martínez. Quan tenia 11 anys començà a treballar d'aprenent tipogràfic i va fer feina especialment a la impremta que tirava el periòdic badaloní La Colmena Obrera (1915-1920), afiliant-se al Sindicat d'Arts Gràfiques de Badalona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan tenia 15 anys, ja tipògraf, organitzà una secció sindical i a començament de la dècada dels trenta assistí a l'escola racionalista «El Progreso», que tenia 250 alumnes. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en la col·lectivització del sector d'arts gràfiques a Badalona, que reagrupava tres impremtes. Aquest mateix any milità en les Joventuts Llibertàries i fou membre de la comissió de propaganda del grup directiu de Vía Libre de Badalona. En 1937 s'enrolà en la Columna «Los Aguiluchos», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en 1938 va fer un curs a l'Escola Popular de Guerra Núm. 3 (Infanteria i Cavalleria) a Paterna (Horta Oest, País Valencià). Gairebé al final de la guerra va ser greument ferit al front, perdent tots els dits de la mà dreta. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, amb l'últim tren sanitari que sortí de la Península passà a França. Després d'un temps a l'hospital de Pau (Aquitània, Occitània), va ser enviat als camps de concentració de Gurs i d'Agde. Durant l'Ocupació va fer d'obrer forestal als departaments de l'Aude i l'Oise. Aconseguí fugir del Servei de Treball Obligatori (STO) alemany i fou obrer cilindrador en una fàbrica tèxtil a Normandia. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a la regió parisenca, treballant de tipògraf i ocupant nombrosos càrrecs de responsabilitat orgànica en la CNT i en la FAI. El 8 de juny de 1948 es casà a Bernay (Normandia, França) amb Francisca Francitorra Ollé, amb qui tingué tres infants (Aimé, Aimable i Blanche), tots militants llibertaris. A començament dels anys cinquanta, fou un ferm defensor dins del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de la necessitat de dotar-se d'una impremta pròpia, posició que va ser aprovada en un Ple Intercontinental celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). D'aquesta manera es pogué crear a Choisy-le-Roi la «Imprimerie des Gondoles», de la qual va ser nomenat responsable i que durant desenes d'anys tirà periòdics, fullets i pamflets de l'MLE, especialment Le Combat Syndicaliste (1961-1982); Cenit (1983-2006), del qual va ser director; i Umbral (1962-1972). En aquests anys s'establí a Thiais (Illa de França, França). El gener de 1968 va ser nomenat secretari de la Federació Regional París-Sena, també anomenada «Zona Nord», de la CNT i també va ser tresorer de la regió parisenca de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En aquestaèpoca el serveis d'intel·ligència francesos el qualificaren d'«anarquista convençut», membre de la «vella guarda» i «més partidari dels discursos incendiaris que d'accions terroristes recomanades pels joves». Assistí com a delegat a la major part de les assemblees plenàries i congressos de la CNT, de la FAI i de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) –el novembre de 1963 representà a Puteaux (Illa de França, França) la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU); l'abril de 1976 a París; etc.– tant a França com a Espanya després de la mort del dictador Francisco Franco. El 13 d'abril de 1969, amb Eugenio Valdenebro, fou el representant de la CNT en l'exili en la inauguració del monument a la memòria dels 35.000 republicans espanyols (resistents, soldats, deportats) morts durant la II Guerra Mundial erigit al cementiri parisenc de Père-Lachaise gràcies a una subscripció de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP), el secretari de la qual era Josep Ester Borràs. Participà activament en la reorganització de la CNT a la Península i especialment en els V i VI Congressos confederals. Partidari, amb Bautista Agustí Pérez, José Peralta, Francisco Roda Subías, etc., de la tendència «ortodoxa» («esgleista»), col·laborà en la major part dels periòdics llibertaris de l'exili (CNT,Le Combat Syndicaliste, Cenit, etc.). Sa germana, Amelia Marcellán Martínez, també s'exilià i es casà amb el militant confederal Pedro Peralta García. Tomás Marcellán Martínez va morir el 8 de juliol de 1997 a l'Hospital Saint-Antoine de París (França).

Continua...

---

Escric aquestes reflexions en referència a algunes pellícules que he tornat a veure recentment. Són films de les èpoques més diverses. Per exemple, he tornat veure la famosa pellícula Z de Costa-Gavras, El cuirassat Potemkim d'Eisenstein i Rojos de Warren Beatty, entre molts d'altres films. L'abundor actual d'ofertes de pellícules en DVD a dos euros, per exemple, fa que qualsevol persona amb un cert interès pel setè art tengui a abast i en propietat obres que abans, fa unes dècades, no tenia ni el més avançat dels cineclubs. Ara, quan ja ens apropam als seixanta anys, és un autèntic plaer (i a vegades una inesperada desillusió, per què no dir-ho?) poder analitzar, des de casa teva, i les vegades que vulguis, les obres clàssiques que conformaren la nostra joventut. Parl de pellícules com Ciutadà Kane (Wells), L'evangeli segons Mateu (Pasolini), La dolce vida (Fellini), L'aventura (Antonioni)... i un llarg etcètera. (Miquel López Crespí)

Les pel·lícules de la nostra vida (I)

A vegades el cinema comercial es vol convertir de forma voluntarista, amb jocs de màgia i prestidigitació, al cinema autènticament revolucionari, però no ho sol aconseguir. Dins aquesta història, per cada pellícula que aporta alguna cosa important a la cinematografia en podem trobar centenars que no passen de les bones intencions. En el cinema comercial són moltes les provatures fallides, els engendres, les mistificacions històriques, els projectes mai no portats a la pantalla per manca de finançament o, si s'arriben a realitzar, transformats, modificats i esdevinguts quelcom irreconeixeble a conseqüència de les pressions polítiques i econòmiques dels poders fàctics dels més diversos països. Hem parlat en diversos article dels seriosos entrebancs, tan seriosos que acabaren amb l'exili, que hagueren de patir directors com Charles Chaplin, així com hi hem parlat d'aquells pressionats de la forma més brutal que hom pot imaginar, cas d'Orson Welles i tants d'altres creadors. És evident que una cosa és veure cinema autènticament transformador del mateix mitjà cinematogràfic, pellícules que queden per a sempre més en la història del setè art, i d'altra molt diferent alguns dels subgèneres que passen per "revolucionaris". No es dóna cada dia el cas de la realització de films que de veritat ajudin a transformar la cinematografia i, de rebot, les consciències dels espectadors.

Parlant de la situació cinematogràfica, de les provatures de bastir un cinema independent europeu i nord-americà, Manuel Pérez Estremera en el pròleg a Problemas del nuevo cine (Alianza Editorial, Madrid, 1971), escrivia: "El poder del sistema burgués (aunque sólo sea a nivel de esquemas morales, vitales y culturales y sin entrar en el sentido mismo de su capacidad represiva directa) tampoco permite nada más allá de la existencia del autor en su lucha con ese sistema y con su propia capacidad (o incapacidad) creadora".

Escric aquestes reflexions en referència a algunes pellícules que he tornat a veure recentment. Són films de les èpoques més diverses. Per exemple, he tornat veure la famosa pellícula Z de Costa-Gavras, El cuirassat Potemkim d'Eisenstein i Rojos de Warren Beatty, entre molts d'altres films. L'abundor actual d'ofertes de pellícules en DVD a dos euros, per exemple, fa que qualsevol persona amb un cert interès pel setè art tengui a abast i en propietat obres que abans, fa unes dècades, no tenia ni el més avançat dels cineclubs. Ara, quan ja ens apropam als seixanta anys, és un autèntic plaer (i a vegades una inesperada desillusió, per què no dir-ho?) poder analitzar, des de casa teva, i les vegades que vulguis, les obres clàssiques que conformaren la nostra joventut. Parl de pellícules com Ciutadà Kane (Wells), L'evangeli segons Mateu (Pasolini), La dolce vida (Fellini), L'aventura (Antonioni)... i un llarg etcètera. Poder tornar a gaudir de tantes i tantes pellícules que, fa dècades, ajudaren a bastir la nostra sensibilitat m'ha recordat els debats que teníem a mitjans dels seixanta en el Cine Club Universitari de Palma i les lectures que, en aquell temps, ens serviren (i serveixen encara!) per a aprofundir en aquesta qüestió. Em referesc a un llibre, un autèntic "clàssic", que, amb el títol de Problemas del nuevo cine (Alianza Editorial, Madrid, 1971) recollia una selecció d'articles de Pio Baldelli, Galvano Della Volpe, Umberco Eco, José García Espinosa, Emilio Garroni, Christian Metz, Pier Paolo Pasolini, Glauber Rocha i Gianni Toti. Tenen especial relació amb el que comentam els articles de Giani Toti, "La obra y el sentido", de Pio Baldelli "El 'cine político' y el mito de las supersesctructuras", el de Julio García Espinosa "Cine y Revolución", i de Glauber Rocha "El 'Cinema Nôvo' y la aventura de la creación".

Ens demanàvem si era possible la creació d'un cinema revolucionari en el marc de la societat actual. ¿Quin significat tenien les provatures del cinema independent que es provava de bastir en els més diversos països? Oposats als festivals de Canes, Berlín o Venècia i fins i tot de Karlovy-Vary o Moscou... ¿es podria avançar en la consolidació de festivals d'"esquerra"? Enfront el cinema "oficial"... ¿on situar les experiències revolucionàries del nou cinema hongarès, polonès, brasiler, cubà o txec? Al costat de les primeres produccions de Glauber Rocha constatàvem el naixement d'un munt de films i documentals que, potser d'una forma voluntarista i utòpica, volíem considerar com a continuació de les avantguardes futuristes dels anys vint a l'URSS. El cinema d'Amèrica Llatina, concretament el del bolivià Sanjines, el brasiler Jabor, el mexicà Ripstein, els cubans Santiago Álvarez i Humberto Solas o el nord-americà Robert Kramer, semblaven anar per aquesta línia.

Julio García Espinosa, un dels puntals de la cinematografia cubana d'aleshores, era un documentalista experimentat; recordem La vivienda i Sexto Aniversario, i els posteriors, tots dels anys seixanta, Un año de libertad, Patria o Muerte y Cuba baila . García Espinosa escrivia, partint de la seva pràctica artistíca: "Un cineasta moderno, en el mismo momento en que se descubra sus grandes posibilidades como artista, también se descubre como militante, a todos los niveles de la vida. Se puede decir: no les basta liberar su arte; también tiene necesidad de liberar su vida. Rechaza totalmente toda anacrónica y cristalizada división del trabajo. Es en la práctica revolucionaria más directa donde se encuentra el punto central de toda su coherencia expresiva".

Avui dia, moltes d'aquestes qüestions semblen propostes de marcians i són fóra del debat (existeix cap mena de debat?) cinematogràfic. Però hem de recordar que estam en plena revolta del Maig del 68, de la guerra antiimperialista del poble de Vietnam; i la Gran Revolució Cultural Proletària de la Xina encara no ha mostrat els seus angles foscos. La revolució cubana i la creació de nombrosos organismes internacionals de lluita contra l'imperialisme feien pensar en la possibilitat d'un capgirament global del sistema de dominació mundial burgès. Els debats referents a la possible funció revolucionària de l'art i del cinema són, doncs, a l'ordre del dia i a ningú no estranyen. Ans al contrari, són el "debat" del moment. El més important, el que ompl els colloquis en els cineclubs de tot el món i les pàgines de les principals revistes de cinema, com poden ser a França Cahiers de cinéma, a l'estat espanyol Nuestro cine, a Itàlia Ombre rosse...

Al llarg de la meva vida m'he trobat amb multitud d'"especialistes" en cinema de cap ben quadrat entestats a considerar obres autènticament "revolucionàries" simples productes comercials carregats de bones intencions, però res més. "Crítics" que enlairaven Siete días de enero de Bardem però que no acabaven de veuere les aportacions autènticament rupturistes, en la forma i en el contingut, d'obres com La dolce vita (Fellini), Rocco y sus hermanos (Visconti), El séptimo sello (Bergman), El proceso (Wells) o Fresas salvajes (Bergman) o, no em parlem, d'aquell esclat de creativitat i revolta en tots els camps que significà, a mitjans dels anys seixanta, la irrupció del "nôvo cinema" brasiler sorgit al volant de dos històrics de la talla d'Álex Viany o Pereira dos Santos. Em referesc a dos "monstres" del moment, els autors de Deus e o diabo na terra do sol de Glauber Rocha i Vidas secas de Nelson Pereira. Avui, amb les sales d'exhibició totalment dominades per munió de subproductes reaccionaris ianquis, es fa difícil copsar el que significava, en plena dictadura feixista, poder contemplar, en una sala d'estrenes comercials "normal" de Palma o de Barcelona, pellícules com António das Mortes, de Rocha. Només si s'han viscut moments com aquests, tan diferents de les estrenes actuals de La pasión o Gladiador, per dir només els títols d'uns films, es pot entendre la vivor d'aquells debats damunt la funció dels cinema i de l'intellectual.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - La nit més llarga – (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Feia temps que l’Església preparava el poble per a la masacre. L’esquerra, i no diguem els socialistes!, eren vists com el Mal que calia exterminar de rel. Quan la revista Sa Marjal enlairava la participació espanyola en la guerra del Marroc no contava que els joves eren enviats a la matança per a defensar els interessos de la companyia del Rif. Tampoc no explicava res dels grans beneficis que obtenia el rei Alfons XIII amb l’explotació del mineral del protectorat espanyol. Per què no deien des de la trona que la Setmana Tràgica no era producte d’una conspiració del pedagog Ferrer i Guàrdia? Per quins motius mai no estaven a favor de les manifestacions de mares en el port de Barcelona, les pobres dones que demanaven que els fills no anassin a morir a les planures i muntanyes del Marroc? Les revistes mostraven les fotografies dels soldats passats a degolla per les tribus àrabs que defensaven la seva independència. Els homes de les cabiles eren durs amb els ocupants que volien conquerir el seu territori. (Miquel López Crespí)

Un dia vaig trobar l’oncle Joan plorant. Tenia uns papers a les mans. En entrar a casa em mirà, esglaiat.

-Caterina –em digué, amb un fil de veu-. Processen al teu pare i n’Andreu. Els acusen de fer costat als carrabiners. Els impliquen en la resistència contra el Moviment.

No sabia què dir-li, què fer en aquelles circumstàncies.

El pare no havia participat en els fets de dia dinou de juliol. Va veure la camiona que marxava amb els socialistes i carrabiners i els saludà des de la distància. Coneixia la majoria dels que fugien cap a les pinedes d’Alcúdia. Mestres, dirigents sindicals, treballadors que havien fet front a l’Alçament. Era possible que el condemnassin pel simple fet de ser amic dels que s’amagaven de la repressió?

-Els poden demanar pena de mort –afegí, consirós-. En els papers hi ha els noms de quinze coneguts nostres. Tots els que marxaren cap a Alcúdia i els que consideren, com és el cas del teu pare i n’Andreu, que dieron su apoyo a la rebelión comunista. La “rebel•lió comunista”! Quines ximpleries! I amb aquestes acusacions sense fonament envien els homes a la mort!

Preocupada, vaig agafar els papers. Les lletres de l’escrit oficial, el segell militar, em copejaren el rostre talment una brutal fuetada. Aquest era el llenguatge que empraven per condemnar la gent? Ho llegia i no ho podia creure. Acusaven el pare d’haver estat el fundador i el promotor de les cooperatives de consum de la comarca. La Societat, la feinada de tants d’amics i amigues esdevenia el centro de conspiración anarquista y comunista des del cual quería instaurarse la dictadura proletaria tal como se hizo en Astúrias en el treinta y cuatro y en la Rusia soviética en el diecisiete.

Com era possible el que deien? El pare treballava desinteressadament en la direcció de La Societat. Considerava important fomentar l’associacionisme, l’esperit d’ajuda mútua, el suport solidari entre els treballadors. Que tenia a veure poder comprar oli i cafè barats, però de bona qualitat, amb la dictadura proletaria?

Res del que deia l’escrit no tenia sentit. Així i tot, munió de persones s’ho creien. Quant temps feia que l’Església predicava contra les idees de justícia i llibertat? Una vegada el pare em va donar un exemplar de la revista Sa Marjal, una publicació de començaments de segle feta a sa Pobla pel rector Parera i Sansó. Ho llegia i no ho podia creure. El representant del Vaticà es felicitava per l’afusellament del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia! El govern havia considerat el fundador de l’Escola Moderna com el principal instigador dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona i, després d’una farsa judicial, l’executaren malgrat les protestes que hi hagué arreu del món.

Feia temps que l’Església preparava el poble per a la masacre. L’esquerra, i no diguem els socialistes!, eren vists com el Mal que calia exterminar de rel. Quan la revista Sa Marjal enlairava la participació espanyola en la guerra del Marroc no contava que els joves eren enviats a la matança per a defensar els interessos de la companyia del Rif. Tampoc no explicava res dels grans beneficis que obtenia el rei Alfons XIII amb l’explotació del mineral del protectorat espanyol. Per què no deien des de la trona que la Setmana Tràgica no era producte d’una conspiració del pedagog Ferrer i Guàrdia? Per quins motius mai no estaven a favor de les manifestacions de mares en el port de Barcelona, les pobres dones que demanaven que els fills no anassin a morir a les planures i muntanyes del Marroc? Les revistes mostraven les fotografies dels soldats passats a degolla per les tribus àrabs que defensaven la seva independència. Els homes de les cabiles eren durs amb els ocupants que volien conquerir el seu territori.

Mai no es va sentir la més mínima protesta des de les rectories. Cap sacerdot no alçà la veu des de la trona demanat la pau, el retorn dels soldats. Els treballadors, els fills de la pagesia sempre havien de donar la vida en defensa dels interessos dels poderosos? Els fills de famílies riques es lliuraven de la guerra, de morir esventrats a qualsevol encontre amb els moros que encerclaven els fortins espanyols. El patiment era per als pobres. I els representants de Crist damunt la terra callaven. El bisbe beneïa les tropes que, talment com les ovelles portades a l’escorxador, sortien des del port de Palma, València o Alacant vers una mort segura. Sempre em vaig preguntar per què el clergat era tan insensible al dolor de la humanitat, per quins motius no feia res en concret contra la misèria que sacsejava les classes més desfavorides de la societat. Quina era l’explicació de tanta insensibilitat? Què els feia ser hieràtics, completament aliens al dolor? Com era possible que no tenguessin una paraula per a condemnar l’egoisme de les classes benestants i mai no trobassin un moment per criticar l’analfabetisme, la mort a les fàbriques i mines d’al•lots i al•lotes de deu i onze anys?

Quanta hipocresia!

Des de les trones de Mallorca s’incitava a fer fogueres amb els llibres de les biblioteques populars, a cremar els diaris i les publicacions que poguessin servir per obrir els ulls a la població. Ben igual que en temps de la Inquisició!

De joveneta el padrí Rafel em deia que qui crema llibres després cremarà homes.

Tornaven els hereus del Pare Garau?

M’adonava de la profunda putrefacció d’una dreta que no dubtava a emprar botxins contra els obrers i les persones de pensament obert. Com era possible que haguéssim oblidat el Sindicat del Crim organitzat per Severiano Martínez Anido a Barcelona, amb suport del clergat i la Corona? Que el rector Parera i Sansó saludàs l’execució d’un innocent i no s’immutàs per la mort a les planures del Marroc de milers i milers de joves de vint anys ens hauria d’haver fet reflexionar. N’Aurora Picornell tenia raó! I els amics de la Federació Comunista Catalano-Balear també!

Quan els companys el POUM venguéren a fer el míting al local de l’Ateneu, ens ho recordaren.

-Nosaltres som els primers defensors de la cultura, de la creació d’escoles i instituts. Sense ensenyament públic i gratuït, sense una formació integral, no hi ha socialisme, cap canvi és possible –ens explicaven, al local de La Societat-. Si no som cultes, qualsevol demagog ens pot enganyar. Ja no es tracta de confiar en déus ni tribuns, per molt bé que parlin des de les pàgines dels diaris i les cadires del Parlament. Ara es tracta de fer un poble conscient. Els avenços en el camp cultural s’han de combinar amb l’aprofundiment de l’organització. Només uns forts partits obrers i sindicats podran fer front als reaccionaris.

N’Aurora Picornell estava convençuda que la República no duraria gaire. Els rumors sobre reunions militars i conspiracions eren constants. Els nazis d’Alemanya i els feixistes italians encoratjaven els grups que volien acabar amb la llibertat.

Record unes paraules de n’Aurora que em quedaren enregistrades per sempre dins del cervell. Havíem acabat el míting en suport dels antifeixistes empresonats a Alemanya quan, asseguts a la sala de lectura de l’Ateneu, ens feia saber el seu pensament. La veig com si fos ara mateix. Tenia un posat cansat i trist.

-Per desgràcia, si avancen els plans dels colpistes ja no hi serem a temps de veure les generacions que haurien de sortir de les escoles i instituts bastits per la República. Alguns dels nous edificis s’han inaugurat fa poc i molts altres encara són en fase de construcció.

Escoltàvem en silenci. El sol s’havia post rere les muntanyes i la nit queia damunt nosaltres talment un estol d’aus de mal averany.

-El que no volen és la consolidació d’una joventut que s’hagi educat en la llibertat. Homes i dones lluny de sagristies i convents, que sàpiguen llegir i escriure, que gaudeixin de possibilitats d’estudiar el batxiller, de fer una carrera... –comentava, emocionada-. Tenen por a la saviesa, a la intel•ligència innata de les persones.

Na Isabel, la meva germana, no pogué deixar d’intervenir.

-Tens raó, Aurora –digué, situant-se al seu costat-. Saben que si podem aconseguir la consolidació d’aquesta generació culta, lliure de dogmes i supersticions, Mallorca i això que anomenen “Espanya”, mai no serà el mateix. La terra pot tremolar sota els peus dels que han estat senyors de vides i hisendes. La injustícia s’ha mantingut durant segles no solament per les fogueres de la Inquisició, sinó també, i molt especialment, a conseqüència de l’analfabetisme fomentat pels poderosos.

Quants d’anys fa d’ençà d’aquelles converses amb els amics de l’Ateneu? Només han passat uns mesos i sembla que pertanyen a una època pretèrita, llunyaníssima.

La memòria del passat, els records d’una existència anterior a l’angoixa actual esdevenen el meu tresor més preuat, el que em manté fermada a la vida. L’època de l’esperança. Els anys més feliços de la meva vida malgrat les contradiccions, les amenaces de tempesta que pronosticava n’Aurora Picornell.

L’oncle Joan em lliurà els papers enviats pel Tribunal Militar.

Encara era sota l’efecte de la notícia.

És evident que esperàvem qualsevol cosa. Qui podia estar segur de res en aquelles circumstàncies? Sabíem que érem al carrer per simple casualitat. Ningú no donava explicacions. Compareixia un grup de falangistes i, simplement, t’obligaven a deixar els teus i pujar al camió. De res no importaven els plors de les dones i els infants. Quan anaren a cercar el ferrer del nostre carrer, mestre Salvador Corriola, no el deixaren vestir. Dinava sense camisa. Era en ple estiu. No corria gens d’aire. Només portava una camiseta vella. Quan els sicaris d’en Martí Cerol entraren a la ferreria demanà si podia vestir-se.

-Allà on et portam no necessitaràs cap mena de roba –li contestaren, amb estudiada crueltat.

La dona, madò Antònia Molinera, es va acubar. Li digueren que no tornaria a veure mai més el seu home! Pocs dies després trobaren els pantalons i la camiseta de mestre Salvador en el cementiri de Palma.

Madò Antònia no es recuperà mai més de l’endemesa. Al cap d’un temps la trobaren penjada en un taronger del seu jardí.

Va ser una mort sonada. Fins al dia de la detenció de l’espòs havia estat una catòlica practicant. Mestre Salvador no anava mai a missa però ella era puntual. Cada diumenge compareixia amb els dos fills a l’ofici de les onze. Quan es va penjar de l’arbre, el rector no li volgué donar cristiana sepultura. L’enterraren a una fossa comuna existent a deu metres de la terra beneïda, un indret on una vegada enterraren una família protestant que morí de grip i una gitaneta vinguda amb un circ feia dècades. Heretges i suïcides anaven al mateix forat. Un bocí de terra que es mantenia brut, ple d’herba i sense emblanquinar. El fosser tenia ordres del batle i de la rectoria de no fer res en aquell racó maleït. A vegades, els més fanàtics, per fer-ne befa, hi llençaven moixos i cans morts.

Ningú no sap què s’esdevengué la nit abans d’enterrar madò Antònia. El cert és que l’endemà, quan hi portaren les despulles, no hi trobaren gens d’herba. Algú, de nit, degué segar i cremar les plantes salvatges. Les beates no ho podien creure. Hi hagué una gentada per acomiadar una dona que només havia fet favors als veïns.

-Els han posat un defensor militar. En Guillem Villalonga, el germà de l’escriptor Llorenç Villalonga –continuava l’oncle, nerviós-. La família més conservadora de Palma! En Llorenç Villalonga ha estat sempre l’ànima de la lluita contra l’esquerra. No recordes Centro, aquell recull d’articles on atacava la lluita en defensa de la cultura catalana i la República?

-Qui és en Guillem Villalonga? –li vaig demanar-. N’he sentit parlar a l’Ateneu. Però ara mateix no el podria situar amb precisió. També és falangista, com el seu germà Llorenç?

L’oncle feia memòria. Plegava lentament els papers enviats pel Tribunal Militar i, pensant en cada una de les paraules que em deia, provà de contestar les meves preguntes.

-Fa feina pels militars revoltats. Va ser un dels primers oficials, juntament amb el seu germà Miquel, que anà a la Comandància Militar de Palma a demanar un fusell per estar al costat de Franco i Mola.

L’oncle Joan s’aturà un moment de parlar i em mirà de fit a fit, summament preocupat.

-Què podem fer en aquestes circumstàncies? –mormolà amb un fil de veu.

No sabia què dir-li. D’ençà del dinou de juliol ens anaven engrunant lentament. A poc a poc ens barraven totes les sortides. Subsistíem per miracle. Els sacs que mans anònimes ens deixaven a la porta del jardí, les senalles que feia el padrí Rafel en el seu amagatall, les verdures de l’hort del torrent... I, el més important: el suport absolut de l’oncle, que es desvivia per ajudar-me. Ell no tengué fills. Viudo, tan sols pensava en nosaltres. Jo sempre havia dit que tenia dos pares: l’oncle Joan i el meu pare. No era capaç de fer-ne cap distinció. Els dos ens estimaven més que a la seva vida. I ara ho podia constatar novament. Quantes vegades no m’ho digué quan em veia trista, després de tornar de les presons.

-No pateixis, Caterina. Ja saps que tot el que tenc és vostre –em deia, procurant tranquil•litzar-me. Si he de vendre la casa, la vendré. Mirarem de cercar un bon advocat. Els diners que pugui tenir, tots els meus estalvis serviran per provar de sortir d’aquesta situació. Pots dir-li al meu germà que no faci més senalles. A partir d’ara t’aniré donant el que consideris necessari.

Sabia, sense necessitat que m’ho digués, que tot el que tenia l’oncle era per a la família. Mai no ho havia dubtat. Però el padrí s’entretenia allà dins fent les senalles que portàvem a vendre. No podia estar dia rere dia, setmana rere setmana, tancat, amagat en el seu petit enfony sense cap mena d’entreteniment. Què fer en aquell forat, sense saber mai quan podria sortir? La desesperança l’hauria pogut fer enfollir. Amb les senalles se sentia útil. Era una feina que li servia per acursar aquelles hores eternes de captiveri.

La notícia del procés no em venia de nou. Molt abans que arribàs la notificació del Tribunal Militar ja havia sentit rumors al respecte. Ho comentàrem amb la mare i l’oncle. Quan et detenien la perspectiva era clara: la mort o el processament. No podies imaginar res més.

Quines serien les acusacions?

Quina mena de falsedats emprarien per a condemnar dos innocents?

Dirien que n’Andreu pujà a la camiona que portà els carrabiners i els socialistes a les pinedes d’Alcúdia. Marxaren perquè en els primers moments de l’Alçament, tothom pensava que els revoltats serien derrotats en dos dies. Els amics que fugiren pensaven que, com va passar amb el cop d’estat del general Sanjurjo, en una setmana la República restabliria l’ordre. Ningú no era capaç d’imaginar una guerra de llarga durada! Els més pessimistes podien pensar en un judici contra els carrabiners que feren front a la revolta contra les autoritats legítimament constituïdes.

Quan n’Andreu va veure que els socialistes sortien del poble cantant “La Internacional” pujà al vehicle. Agitaven fusells i banderes. Com anar a una festa. Ell no visqué els fets de la caserna dels carrabiners. Marxava alegre, inconscient, pensant solament en la tornada. El retorn dels defensors de la República! El coneixia a fons. Feia uns anys que sortíem plegats. Cap jove de la meva edat no era conscient de la gravetat extrema de la situació malgrat les advertències de n’Aurora Picornell i els companys del POUM i la CNT. Qui podia creure que quatre eixelebrats es farien amb el poder i que una bona part de l’exèrcit espanyol s’afegiria a la rebel•lió? La nit del divuit de juliol hi hagué gent del poble a Palma. Companys del Partit Socialista, del PCE i de la CNT arribaren fins a la Casa del Poble per a saber què s’esdevenia amb les notícies que parlaven d’un possible aixecament militar. En Joan Patena i en Miquel Guixa anaren amunt i avall pels carrers de Palma amb els homes i dones dels sindicats que demanaven armes. N’Ignasi Ferretjans, n’Aurora Picornell i n’Emili Darder anaren a veure el governador Antonio Espina. Tot foren bones paraules per a tranquil•litzar la gent que amb quatre garrots volien defensar la legalitat.

El governador s’entrevistà amb els responsables de l’esquerra mallorquina i prometé que els militars no s’aixecarien contra el govern.

-Podeu anar a dormir tranquils. Avui he parlat amb Goded i m’ha promès de forma solemne, pel seu honor, que romandrà fidel a la República –digué als congregats davant l’edifici de governació.

La majoria d’antifeixistes que sortiren al carrer no confiaven tant en els militars com n’Espina. N’Aurora Picornell, que era dalt d’una de les lleones del Born, volia que les autoritats repartissin armes entre el poble. Però... on anar a cercar-les? Les quatre escopetes de caça dels mostradors de les armeries? Si l’exèrcit decidia sortir al carrer, de res servirien els garrots i les armes d’anar a caçar conills! Com fer front a les modernes metralladores de repetició, als canons que sortirien al carrer, apuntant els locals sindicals, les seus dels partits d’esquerra, la Casa del Poble? Record que en Joan Patena i en Miquel Guixa arribaren al poble a altes hores de la matinada. Ja érem a dormir, cansats d’esperar noves. Na Isabel llegí fins tard, però finalment la son guanyà la batalla. Jo romania desperta, amb el llum apagat. El pare i el padrí eren a la cuina, al costat del foc. Digueren a la mare i la padrina que anassin a dormir, que ells volien esperar els amics que eren a Palma a la recerca de notícies. El padrí pensava que aquesta vegada la sublevació podia ser més seriosa que la de Sanjurjo.

El pare volia que anàs a descansar.

-Demà ja et contaré el que ha passat –em digué-. Ara és molt tard. No té sentit que tots vetllem a la cuina com si estàssim en un velatori.

-El velatori de la mort de la llibertat –mormola el padrí, amb un somriure tristíssim.

Aquella nit del divuit de juliol va ser llarguíssima. No podia aclucar els ulls. Donava voltes i més voltes en el llit. Què dirien els amics que havien anat a Palma? Alguns joves de l’Ateneu, els més revolucionaris, pensaven que si hi havia una revolta militar, la resposta popular podria convertir-la en Revolució, l’espira que propiciàs un autèntic canvi social.

N’Andreu pensava el mateix. Vivíem enmig d’un bell somni utòpic. El poble, com en temps de la Revolució Francesa o Russa, fent front, amb el pit obert, als fusells de la reacció. Com en aquella pel•lícula d’Abel Gance que havíem vist a la Casa del Poble de Palma, Napoleó, un film on s’explicava la victòria dels jacobins i la instauració de la República. Ben igual que en l’obra mestra d’Eisenstein, Octubre, que uns amics del BOC ens portaren de Barcelona. El cine ens fornia d’un espectacular univers d’imatges on les revolucions funcionaven meticulosament, talment la maquinària d’un rellotge.

N’estàvem ben convençuts: la classe obrera esdevendria l’onada imparable que no deixaria res del passat. El futur ens pertanyia. Així ho explicaven els clàssics del pensament socialista i anarquista d’arreu del món.

Què sabíem del poder dels fusells i les metralladores?

Just ara, en el transcurs d’aquesta llarga nit del divuit de juliol, constatàvem l’evident fragilitat dels nostres somnis.

Em vaig aixecar de puntetes-puntetes. Escoltava amb l’orella aferrada a la porta de la cuina. Sentia la veu del pare, baixeta per a no despertar ningú de la família.

-No he volgut dir res a les nines –deia al padrí-. Coneguts nostres que han anat a escoltar alguns mítings d’Alfonso Zayas, el cap de Falange, m’han dit que aquesta vegada pot haver-hi molta sang.

Anarcoefemèrides del 26 d'agost

Esdeveniments

Anagrama de la FORA

- V Congrés Obrer Regional Argentí: El 26 d'agost de 1905 a Buenos Aires (Argentina), quinze dies després del malreeixit atemptat de l'anarquista Salvador Planas contra el president argentí Quintana i enmig d'un clima de repressions governamentals i policíaques contra la classe obrera (estat de setge, detencions, vagues, manifestacions...), es reuneix el V Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Hi van assistir cinc federacions locals (Rosario, Santa Fe, Córdoba, Chacabuco i San Fernando, totalitzant 53 societats), la Federació d'Obrers del Calçat (quatre societats) i 41 sindicats més. Després d'un emotiu homenatge a Salvador Planas, el congrés va acordar sobre la Llei de Residència, llei antiimmigratòria aprovada en 1902 que permetia al poder executiu «ordenar la sortida de tot estranger la conducta del qual comprometi la seguretat nacional o pertorbi l'ordre públic», que els mitjans per combatre-la havien de ser alhora interns i externs, desenvolupant la propaganda a l'Argentina i a la resta de països amb la finalitat de suscitar«la vaga general, el boicot als productes del país i tota acció revolucionària que les circumstàncies aconsellin». Es van produir, per altra banda, recomanacions per a la convocatòria d'un congrés continental sud-americà –vinculat al congrés internacional sota els auspicis de la Federació Obrera de la Regional Espanyola–; per a la formació i sosteniment d'escoles lliures i de biblioteques; per activar la propaganda antimilitarista i la lluita contra els lloguers; per preparar la vaga revolucionària contra el projecte de Llei Nacional del Treball, etc. Es va rebutjar la proposta de la Unió General del Treball (UGT) amb vista a la realització d'un acord unitari. El V Congrés és sobre tot important per la declaració que defineix sense dubtes el caràcter específic del projecte d'organització social de la FORA, que diu: «El V Congrés Obrer Regional Argentí, conseqüent amb els principis filosòfics que han donat raó de ser l'organització de les federacions obreres, declara: Que aprova i recomana a tots els seus adherents la propaganda i il·lustració més àmplia, en el sentit d'inculcar en els obrers els principis econòmics i filosòfics del comunisme anàrquic. Aquesta educació, impedint que es detinguin en la conquesta de les vuit hores, els portarà a la seva completa emancipació i per consegüent a l'evolució social que es persegueix.»

***

Cartell de l'acte

- Conferència d'Haywood: El 26 d'agost de 1912 se celebra al Casino de Vandergrift (Pennsilvània, EUA) una conferència a càrrec del militant anarcosindicalista William Dudley Haywood (Big Bill), membre destacat de la Western Federation of Miners (WFM, Federació de Miners de l'Oest), dels Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món) i, aleshores, membre del Comitè Executiu Nacional del Socialist Party of America (SPA, Partit Socialista d'Amèrica). L'acte, patrocinat pel setmanari socialista Justice, volia mostrar la seva protesta per la repressió desencadenada contra la classe treballadora durant la gran vaga tèxtil de Lawrence (Massachusetts, EUA), coneguda com a«Vaga del Pa i de les Roses», i especialment contra la persecució dels militants wooblies Joseph James Ettor i Arturo Giovannitti.

***

Anna Murià i Romaní, presidenta del Comitè Directiu del Grup Sindical d'Escriptors Catalans

- Fundació del Grup Sindical d'Escriptors Catalans: El 26 d'agost de 1936 es presenta públicament a Barcelona (Catalunya) el Grup Sindical d'Escriptors Catalans (GSEC), adscrit al Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT)–més tard passaria al Sindicat Únic de la Ensenyança i Professions Liberals de la CNT. Aquesta associació sorgí en un moment en el qual la sindicació era obligatòria i la seva funció era promoure les obres escrites en llengua catalana dels seus associats i promocionar la literatura no com a un objecte de consum, alhora que evitar la supeditació d'aquesta literatura a les conveniències de la indústria editorial. Van formar part del GSEC escriptors com Jaume Balius Mir, Marc Benet, Manuel Cruells, Delfí Dalmau, Alexandre G. Gilabert, J. Guivernau Jané, Miquel Llor, Enric Lluelles, Carme Montoriol Puig, Víctor Mora, Anna Murià Romaní, Josep Maria Murià Romaní, Josep Pons Pagès, Dídac Ruíz, Joan Sallarès, Manuel Tarragó Romeu, i Xavier Viura, entre d'altres. El GSEC participà en les diades de Sant Jordi; organitzà emissions radiofòniques de lectures poètiques i narratives; i publicà, a través de les Edicions Populars Literàries, diversos llibres: Escriptors de la Revolució (setembre de 1937), de diversos autors; Els dos puntals (1938), de Josep M. Murià; Diplomàcia (1938), de Joan Sallarès; i La peixera (1938), d'Anna Murià. En el GSEC trobem des de destacats militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), com ara Gilabert o Balius, a escriptors modernistes (Ruiz, Viura, etc.) o autors de literatura«consumista» (Lluelles). El 13 de desembre de 1936 fou elegit el seu primer Comitè Directiu, format per Manuel Tarragó, Marc Benet, Anna Murià i Manuel Cruells. La Generalitat de Catalunya sempre marginà el GSEC i afavorí altres organitzacions d'escriptors, com ara l'Agrupació d'Escriptors Catalans (AEC), lligada a la Unió General de Treballadors (UGT), o l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixista per a la Defensa de la Cultura, d'inspiració comunista, si més no fins a la creació de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) que patrocinà. El Grup Sindical d'Escriptors Catalans és un clar precedent de l'actual Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

***

Pamflet convocant l'acte

- Homenatge a La Felguera: El 26 d'agost de 1976 se celebra a la sala de festes «Manacor» de La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) un «Homenaje a los luchadores obreros del pueblo de La Felguera», organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT), i que esdevingué el primer acte públic i autoritzat d'aquesta organització anarcosindicalista d'ençà de la Guerra Civil. Hi van intervenir Ramón Álvarez Palomo, Manuel Fernández Cabricano, José Luis García Rúa, Aquilino Moral Menéndez i Eduardo Prieto Marcos. A l'acte assistiren un milenar de persones i no es registraren incidents. Dies després, el 29 d'agost de 1976, es reté un homenatge a Eleuterio Quintanilla Prieto a Gijón (Astúries, Espanya), que comptà amb semblant assistència.

Homenatge a La Felguera (26 d'agost de 1976)

Naixements

Nathalie Lemel fotografiada per Émile Giger a París

- Nathalie Lemel: El 26 d'agost de 1826 neix a Brest (Bretanya) la communard, militant anarquista i feminista Nathalie Duval, més coneguda com Nathalie Lemel.Sos pares tenien un cafè a Brest i va ser educada en una escola religiosa fins als 12 anys i després treballarà enquadernant llibres. En 1845 es casa amb un enquadernador vuit anys més gran que ella, Jérôme Lemel, amb qui tindrà tres fills. En 1849 la parella es trasllada a Quimper on obre una botiga d'enquadernacions i llibreria. Aquesta activitat durarà fins a 1861, quan el negoci fa fallida i es veuen obligats a deixar la Bretanya i a marxar a París a la recerca de feina. La seva primera ocupació a París sembla que va ser la venda de llibres i l'enquadernació, alhora que esdevé militant socialista. L'agost de 1864, any de la creació de la Primera Internacional, els enquadernadors comencen una forta vaga i un dels militants més coneguts serà Eugène Varlin. En 1865 Nathalie Lemel s'adhereix a la Internacional i quan una nova vaga esclata, formarà part del comitè vaguístic i serà elegida delegada sindical, un fet excepcional a l'època. Es distingirà per la seva determinació i per les seves qualitats d'organitzadora, lluitant per la paritat de salaris entre homes i dones. Segons un informe policíac: «Es caracteritza per la seva exaltació, s'ocupa de política; als tallers, llegeix en veu alta els periòdics nocius; freqüenta assíduament els clubs polítics.» A tot això cal afegir-hi una forta oposició al Segon Imperi. En 1868 abandona el domicili conjugal, per mor de l'alcoholisme de son marit, fet que no va millorar la reputació als ulls dels benpensants i de la policia, però li va permetre dedicar més temps a la militància. Amb Varlin i altres enquadernadors, participarà en la creació de La Ménagère, una cooperativa d'alimentació, i de La Marmite, un restaurant obrer–que amb el temps comptarà amb quatre establiments per a vuit mil obrers–, treballant en la preparació dels àpats. El 18 de març de 1871 va esclatar la insurrecció de la Comuna de París i a partir d'aquesta data Nathalie Lemel treballarà activament en els grups de dones i prendrà sovint la paraula. Aquests debats l'animen a crear l'11 d'abril, amb Elisabeth Dmitrieff, aristòcrata russa relacionada amb Karl Marx, la Unió de Dones per la Defensa de París i d'assistència als ferits, i Nathalie formarà part del comitè central. El 26 de març, després de les eleccions, s'estableix un consell revolucionari on figuren personalitats com ara Jules Vallès, Charles Delescluze, Raoul Rigault, Gustave Flourens, Eugène Varlin, etc. La ciutat de París serà administrada per la Comuna fins la Setmana Sagnant quan, el 21 de maig, les tropes acantonades a Versalles entren a sang i foc dins la ciutat; aquesta setmana acabarà el 28, quan es produïren els últims combats al cementiri de Père Lachaise. Durant aquest període, Nathalie Lemel combatrà a les barricades de la plaça Blanche,i en particular la del carrer Pigalle, atenent els ferits. Amb la desfeta de la Comuna, desesperada, s'intenta suïcidar bevent absenta, i és detinguda el 21 de juny de 1871. El Consell de Guerra la condemnarà a la deportació i a la reclusió a la penitenciaria de Nova Caledònia. Quan els seus companys reclamen a les autoritats una gràcia, ella mateixa enviarà una carta al prefecte explicant que rebutja qualsevol mena de gràcia i tota acció que es porti al seu favor. Serà embarcada a bord del Virginie, al mateix comboi que Henri Rochefort i Louise Michel. Tant Nathalie Lemel com Louise Michel s'oposaran fortament a la separació dels deportats entre homes i dones, però elles seran desembarcades cinc dies desprès que els homes, el 14 de desembre de 1873, a la península de Ducos, lloc fortificat amb una tanca on compartirà la cabana amb Louise Michel, influint-se mútuament ideològicament. Fins a la Llei d'amnistia de 1880 no seran alliberades i podran tornar a la metròpoli. Nathalie va trobar feina al periòdic L'Intransigeant, on continuarà la seva lluita feminista, passant penúries de tota casta fins a la seva mort, el 8 de maig de 1921 a l'hospici d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), cega i en la misèria. El 8 de març de 2007, en ocasió del Dia Internacional de la Dona, per acord municipal del 27 de març de 2006, una plaça del barri dels Enfants Rouges de París, al cantó dels carrers Dupetit-Thouars i de la Corderie, on en altre temps tenia la seu la Primera Internacional, i a prop d'on Nathalie Lemel vivia, al cul-de-sac Béranger, serà batejada amb el seu nom.

***

Foto policíaca de Jacob Kern (11 de juiol de 1894)

- Jacob Kern: El 26 d'agost de 1860 –algunes fonts citen el 17 de desembre de 1861– neix a Berlingen (Turgòvia, Suïssa) el comptable i rellotger anarquista Jacob-Hermann Kern. Sos pares es deien Jean-Martin Kern i Berbe Hannegger. El 9 de juliol de 1894 va ser detingut al seu domicili del número 51 del carrer de Turenne de París (França) i el 2 d'agost d'aquell any va ser expulsat de França per les seves activitats anarquistes. En aquest mateix any de 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Jacob Kern (1860-?)

***

Notícia de la detenció de Gaston Meunier apareguda en el diari parisenc L'Action Française del 12 de gener de 1924

- Gaston Meunier: El 26 d'agost de 1898 neix a Fougères (Alta Bretanya, Bretanya) l'anarquista Gaston Jules Meunier, conegut com Spartakos. Sos pares es deien Émile François Meunier, sabater, i Marie Julienne Sauvagé, cosidora a màquina de sabatilles. Establert a París (França), l'abril de 1917 va ser incorporat en el 46 Regiment d'Infanteria i després en el I Regiment d'Infanteria Colonial, essent llicenciat el maig de 1920. De tornada a París, visqué al número 26 del carrer Moulin de la Pointe, en un immoble propietat de sa mare, i en aquesta època treballava de comptable. En 1922 s'adherí a la Unió Anarquista (UA) i participà en les reunions del Comitè d'Iniciativa i en els grups dels XIII i XVIII Districtes de París, prenent a vegades la paraula. Sota el pseudònim d'Spartakos col·laborà enLe Libertaire. En 1923 va ser secretari de l'efímera Lliga d'Acció Antimilitarista (LAA) i edità el fullet Aux esclaves encore patriotes, del qual es publicaren tres-mil exemplars per a difondre'ls durant la celebració del 14 de juliol, «Festa Nacional» de França. En el Congrés Anarquista celebrat entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París, va ser nomenat membre del consell d'administració de la «Librairie Sociale». En aquesta època vivia al número 74 del carrer Moulin Vert amb Léonide Villain, excompanya de l'anarquista Lucien Villain. El novembre de 1923, a resultes de la detenció de Charles Chauvin, va ser nomenat gerent del setmanari Le Libertaire i dels primers números de Le Libertaire diari. L'11 de gener de 1924 va ser detingut al seu domicili i enviat a la presó parisenca de La Santé sota l'acusació de «provocació al robatori, al pillatge, a l'assassinat i als militars a la desobediència» per cinc articles apareguts en el periòdic i va ser substituït per Gabriel Braye. El 20 de febrer de 1921, encara que feble i malalt, participà, amb altres companys empresonats (Charles Chauvin, Jacques Doriot, Marcel Lhomme i Louis Loréal), en una vaga de fam per aconseguir la llibertat condicional de l'anarquista Jeanne Morand, aleshores empresonada. El 27 de febrer, després d'haver perdut molta sang, va ser traslladat a l'Hospital Cochin, juntament amb els altres vaguistes, i tots acceptaren ser realientats en considerar que l'hospital era un«terreny neutre». El 13 de març de 1921 va ser jutjat, amb André Colomer, per l'XI Tribunal i condemnat a dues penes de sis mesos i a tres penes de quatre mesos de presó que s'integraren en una de sis mesos. El juny de 1924 va ser alliberat i a partir d'aquest moment deixà de freqüentar els cercles anarquistes. El 17 de juliol de 1926 es casà al XIII Districte de París amb Marguerite MarieÉmilienne Reymond, cosidora a màquina de sabatilles, amb qui tingué una filla. En aquesta època, encara que domiciliat al número 26 del carrer Moulin de la Pointe, vivia a Chosy-le-Roy (Illa de França, França) i treballava de secretari a l'Ajuntament de Bicêtre (Illa de França, França). Finalment va ser esborrat del llistat d'anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Tomba de Pawel Grossman al cementiri jueu d'Okopowa de Varsòvia

- Pawel Grossman: El 26 d'agost de 1899 neix a Varsòvia (Polònia) el militant socialista llibertari i anarquista d'origen jueu Pawel Grossman. Va ser un dels membres més actius i destacats de la Anarchistycznej Federacji Polski (AFP, Federació Anarquista Polonesa). Pawel Grossman va morir l'11 d'octubre de 1966 a Varsòvia (Polònia) i està enterrat al cementiri jueu del carrer Okopowa de la ciutat.

***

René Lochu (amb pipa), Léo Ferré i altres companys a la bretona Sarzeau (agost de 1972)

- René Lochu: El 26 d'agost de 1899 neix a Vannes (Bretanya) el militant anarquista, sindicalista i pacifista René Lochu. Fill d'un guarnicioner de ferradures i d'una cantinera, ell es va fer sastre. Entre 1914 i 1915 sos tres germans grans son mobilitzats i ell ho serà el gener de 1918 en el cos de Marina, essent enviat al Mar Negre i al Mar d'Azov a bord de l'avís La Suippe, on prendrà part l'abril de 1919 en l'evacuació forçosa del port d'Odessa i en el comboi de les tropes contrarevolucionàries del general tsarista Dénikine, i serà testimoni del motí de la marineria del Mar Negre a Sebastopol. Desmobilitzat el gener de 1921, reprendrà el seu ofici de sastre que exercirà a l'Arsenal de la Marina de Brest. És a la Casa del Poble de Brest on descobrirà l'anarquisme i trobarà els seus companys Jules Le Gall, René Martin, Jean Tréguer, Paul Gourmelon, etc., i començarà a militar a partir de 1924 en el Sindicat del Vestit de la Confederació General del Treball (CGT) i en el grup anarquista de Brest. Va prendre part en les activitats del grup artístic de la Casa del Poble i del Teatre del Poble. Com a tresorer del Comitè de Defensa Social de Brest va participar en les accions de suport a Sacco i Vanzetti i en l'ajuda als llibertaris italians que fugien del feixisme. En 1927 va fer amistat amb Nèstor Makhno que va anar a Bretanya de repòs. A començaments de l'agost de 1935 va prendre part en les manifestacions contra els «Decrets de misèria» del Govern, que seran reprimits a sang i foc per l'Exèrcit. L'agost de 1936 va fer costat el Comitè per a Espanya Lliure creat per Louis Lecoin de suport a la Revolució espanyola i per ajudar els refugiats. Quan la declaració de guerra, va difondre el pamflet de Lecoin «Pau Immediata», fet que li implicarà patir un escorcoll judicial que resultarà infructuós. Es va veure obligat a fugir dels bombardeigs intensius sobre Brest i va marxar a Lorient i després a Vannes, on reprendrà la seva militància a partir de 1944. Gran amic de Léo Ferré, serà l'organitzador de les gales de l'artista per Bretanya l'abril de 1968. Léo Ferré li dedicarà una cançó, Les étrangers, i farà el prefaci del seu llibre de memòries Libertaires, mes compagnons de Brest et d'ailleurs (1983). René Lochu va morir, alguns mesos després que sa companya Nanette, el 6 de juliol de 1984 a Vannes (Bretanya). Existeix un Grup Llibertari René Lochu de la Federació Anarquista creat el setembre de 1996 a Vannes. Una part de la seva interessant correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Louis Albert Coche

- Louis Coche: El 26 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 27 d'agost– de 1904 neix a Marcq-en-Barouel (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Louis Albert Coche. Sos pares es deien Albert François Victor Coche i Victorine Eugènie Laut, pastissers. Es guanyava la vida com a pintor de cotxes a la zona de París. En 1922 abandonà Levallois-Perret (Illa de França, França) i 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. El 23 de desembre de 1933 es casà a Montmagny (Illa de França, França) amb Madeleine Geneviève Sebert. En 1948 va ser esborrat de la llista d'anarquistes a vigilar de la regió parisenca perquè havia abandonat la seva residència a Deuil-la-Barre (Illa de França, França). En els seus darrers anys visqué a Deuil-la-Barre. Louis Albert Coche va morir el 27 d'octubre de 1973 a l'Hospital Necker del XV Districte de París (França).

***

Necrològica de Víctor Santidrián García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 14 de juny de 1994

- Víctor Santidrián García: El 26 d'agost de 1904 –algunes fonts citen erròniament 1905– neix a Padilla de Abajo (Burgos, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Víctor Santidrián García. Sos pares es deien Pabrlo Santidrián i Saturnina García. Emigrà amb sa família a Reinosa (Cantàbria, Espanya) i molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), guanyant-se la vida fent de paleta. Més tard s'instal·là a Mataporquera (Valdeolea, Cantàbria, Espanya), on conegué sa futura companya, Felicidad González, amb qui tingué tres filles i un fill. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava hospitalitzat arran d'una operació d'úlcera, fet pel qual no es va poder enrolar com a milicià. Quan la caiguda del front nord durant la tardor de 1937, aconseguí ser evacuat per mar i arribar a Barcelona (Catalunya), on s'integrà en una unitat militar controlada per la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Entretant, sa companya, que no pogué passar a França, va ser detinguda i empresonada durant sis anys a Pamplona (Navarra) i no pogué creuar els Pirineus amb sos infants fins a començaments de 1950. Després de la II Guerra Mundial, Santidrián s'instal·là a Solhac (Llenguadoc, Occitània), on fou un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT. En 1947 fou delegat de Solhac al Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. En 1960 s'instal·là amb sa família a Vilhèra (Aquitània, Occitània), on continuà militant en la CNT local, en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Amb la jubilació es consagrà a la seva passió, l'escultura i l'Art Brut, adornant el seu domicili del carrer Paul Toulet de Vilhèra amb nombroses escultures de ciment ornamentades amb petxines, molt visitades pels turistes i que cridaren l'atenció de diversos mitjans de comunicació. A partir de 1980 quedà paralitzat de les cames i en 1986 morí sa companya. Es traslladà a viure amb una de ses filles a Hendaia. Víctor Santidrián García va morir el 6 d'abril–algunes fonts citen erròniament el 4 d'abril– de 1994 al seu domicili d'Hendaia (Lapurdi, País Basc).

***

Severino Campos Campos

- Severino Campos Campos: El 26 d'agost de 1905 neix a Montserrat (Ribera Alta, País Valencià) el militant anarquista i anarcosindicalista Severino Campos Campos, sovint anomenant El Pequeño Jacobino. De jovenet es va instal·lar a Barcelona i en 1918 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys vint formà part del grup«El Productor», que en 1925 va treure el periòdic del mateix nom a Blanes. En 1926 des de Sant Agustí de Lluçanès envià diners pro presos a La Revista Blanca. El novembre de 1931 formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en substitució de Mira. Durant els anys trenta va treballar a diverses escoles racionalistes catalanes, destacant l'Escola Racionalista del barri de la Torrassa, regentada per la família de sa companya Igualdad Ocaña. Va formar part de la ponència que elaborà el dictamen aprovat el 14 de març de 1937 en el Ple de la CNT-FAI de Catalunya pel qual s'insistia a participar en el govern de la Generalitat i s'acordava un consell polític dins del Comitè Regional amb la CNT, la FAI, la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries i la Federació Regional de Pagesos confederal. El juny d'aquell mateix any fou nomenat secretari del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), assistí a una reunió anarquista a Barcelona pel Comitè Regional de la FAI i l'agost al Ple Regional de Catalunya de la FAI. Entre 1936 i 1937, amb Peirats i altres, va combatre el governamentalisme cenetista i patí les amenaces de García Oliver. Durant la guerra civil va col·laborar en la revista Ideas, portaveu del Moviment Llibertari del Baix Llobregat, des d'on es denunciava la degeneració de la Revolució. En acabar la guerra es va exiliar i acabà establint-se a Mèxic. Durant els anys setanta va pertànyer a la Federació Anarquista de Mèxic (FAM) i va col·laborar en el seu òrgan d'expressió, Regeneración. Després de la mort de Franco va tornar a la Península i s'afilià al seu antic sindicat, el de l'Hospitalet, des d'on va mantenir la mateixa línia ortodoxa que sempre el va caracteritzar. En 1979 fou nomenat director de Solidaridad Obrera i entre 1982 i 1983 en fou redactor. El juliol de 1984 fou delegat al Ple Regional de Catalunya de la CNT a Badalona. En aquests anys va participar en nombroses conferències i mítings (Saragossa, Barcelona, París, Olot, Perpinyà, València, Hospitalet, Vilanova, Elda, etc.). En 1993 va retornar a Mèxic i donà la seva hemeroteca a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Boletín Interno CIR, Cenit, CNT, Combate Sindicalista, Despertar,Espoir, Fragua Social, Historia Libertaria, Ideas, Inquietudes,Orto, La Protesta Obrera, Ruta, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor de Pensamientos i de Proyección y actuación de la CNT y el anarquismo en la sociedad actual (1978, amb Josep Costa Font). Severino Campos Campos va morir el 25 de març de 2006 a Mèxic (Mèxic) d'una malaltia respiratòria i fou enterrat amb una bandera roja i negra que cobria el seu fèretre. Son fill, Helenio Campos, seguí els passos llibertaris de son pare.

***

Juan José Sacramento García

- Juan José Sacramento García: El 26 d'agost de 1915 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarcosindicalista Juan José Sacramento García, conegut com Cuevero. Visqué a les coves de la serra de Villena i d'aquí el seu malnom. Quan tenia set anys quedà orfe de pare i començà a treballà d'aprenent de forner des de molt jove. D'antuvi d'idees socialistes, quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 lluità contra l'aixecament feixista a Villena. Participà en la presa d'Albacete i des d'octubre de 1936 combaté al front de Madrid com a milicià a la Columna «España Libre». Formà part del grup de companys que interceptà el Govern republicà quan es replegava a València. El 31 de març de 1939 va ser detingut per l'exèrcit franquista al port d'Alacant i fou reclòs als camps de concentració de Los Almendros i d'Albatera. Posteriorment passà per les presons de Villena, d'Alacant, on fou condemnat a 30 anys de presó, i d'El Dueso fins al 1945. Un cop lliure, s'establí a Barcelona, on treballà de paler en una fleca i també de paleta, i s'afilià a la CNT clandestina en estret contacte amb el seu amic Ginés Camarasa García, que havia conegut de jove al seu poble. Destacà en el suport als perseguits. Després de la mort del dictador Francisco Franco, s'afilià a Federació Local de la CNT de l'Hospitalet de Llobregat. Juan José Sacramento García va morir el 6 de juny de 1997 a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya).

***

José Iglesias Paz

- José Iglesias Paz: El 26 d'agost de 1916 neix a Lobios (Ourense, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista José Iglesias Paz. D'infant, ajudà son pare, sastre, en la seva segona activitat de carter del poble. Quan tenia 18 anys emigrà a Sallent (Bages, Catalunya) per treballar a les mines de potassa, on son germà ja feia feina. En 1935 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries de Sallent, de les quals arriba a ser secretari. El juliol de 1936, quan esclatà el cop militar feixista, feia classes nocturnes per fer oposicions de carter a l'administració de correus. Integrat com a repartidor sanitari en la Columna «Tierra y Libertad», que s'havia creat a la conca minera de l'Alt Llobregat, i després d'algunes setmanes d'instrucció a Barcelona, marxà a lluitar al front del Centre, participant en diversos combats (Talavera de la Reina, Toledo, San Martín de Valdeiglesias,Àvila, etc.). A començaments de 1937, després que la seva columna fos militaritzada en el II Batalló de la 153 Brigada Mixta, lluità al front d'Aragó, on participà en la presa de Belchite. Arran dels fets de «Maig de 1937», s'enfrontà en diverses ocasions als estalinistes que el van intentar assassinar i, amb les armes a la mà, alliberà son germà, també militant confederal, empresonat en una txeca per la reacció comunista. Durant una temporada va ser destinat, a desgrat seu, al Servei de Censura Militar, on hagué de bregar amb el responsable del mateix, l'estalinista Santiago  Carrillo. El febrer de 1939, en plena Retirada, creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià, d'on aconseguí fugir 18 mesos després. Durant dos mesos treballà en una mina a la zona de Lorda (Bigorra, Gascunya, Aquitània, Occitània), però, després de passar dos mesos hospitalitzat a causa de la intoxicació minaire, acabà internat al camp d'Argelers. Dos mesos després aconseguí fugir i trobà una feina de llenyataire. En 1942 va ser detingut a Perpinyà i enviat a Bordeus enquadrat en el Servei de Treball Obligatori (STO). L'octubre d'aquell any arribà amb tren a Baden-Baden, d'on va ser enviat a Karlsruhe (Baden-Württemberg, Alemanya) per a treballar en una fàbrica de municions. Quan fou alliberat, hagué de restar tres mesos hospitalitzar recuperant-se de la desnutrició. En acabar la II Guerra Mundial retornà a França i s'instal·là d'antuvi a París i després a Lió, on milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili i féu costat els grups d'acció anarquistes que s'internaven a l'Espanya franquista. El juliol de 1948, com a delegat de la Secció Jurídica de la CNT, entrà clandestinament a la Península per Roncesvalls, amb la missió d'assistir (trobar advocats, subornar jutges, etc.) els companys presos a València, Barcelona, Saragossa i Madrid, establint-se a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). El 3 de maig de 1950, després de ser denunciat per la mare d'una de les seves col·laboradores, va ser detingut, juntament amb altres membres de grups d'acció llibertaris (Silvio Aiguaviva Vila, Pedro Meca López, Ginés Urrea Piña i Santiago Amir Gruañas), i torturat durant 17 dies a les masmorres de la Direcció de Policia. El 6 de febrer de 1952 va ser jutjat en consell de guerra, amb una trentena de membres i col·laboradors dels grups d'acció llibertaris, i condemnat a mort, juntament amb altres vuit companys. Cinc d'aquests (Santiago Amir Gruañas, Pere Adrover Font, Jordi Pons Argilés, José Pérez Pedrero i Ginés Urrea Piña) van ser executats el 14 de març d'aquell any i la resta va veure commutada la sentència per 30 anys de presó. Durant dos anys restà tancat a la presó Model de Barcelona, on fou el responsable de la biblioteca, i després va ser traslladat al penal del Dueso (Santoña). En 1961, a resultes d'una amnistia, va ser posat en llibertat vigilada i marxà a Galícia, on treballà en serveis municipals de diverses localitats (Ponferrada, Lugo, Vilalba, Vilagarcía, etc.), però sempre resultava acomiadat a causa de les pressions policíaques. En 1968 es casà amb Pilar Rodríguez. Davant la impossibilitat de trobar una feina estable, en 1972 s'exilià amb sa companya i son fill Jorge a Suïssa, establint-se primer a Locarno i després a Lugano, on en 1973 aconseguí l'estatut d'asilat polític. Treballà de paleta i de magatzemer i participà en les activitats del moviment anarquista local, sempre en contacte amb la CNT i militant alhora en la Lliga dels Drets de l'Home de la Suïssa Italiana. En morir el dictador Francisco Franco recuperà el passaport espanyol i el juliol de 2003 retornà definitivament a Galícia amb sa companya, establint-se a San Bieito (Ourense) i reprenent els contactes amb la CNT galaica. El 17 d'abril de 2004 participà en les II Xornadas «Cangas pola Memoria Común» i el novembre de 2005, amb Joaquina Dorado Pita i altres, en les Jornades Llibertàries de Compostel·la. També va fer xerrades, participà en diverses trobades locals i, el 5 gener de 2006, en les II Jornades Antifeixistes de Lalín. José Iglesias Paz va morir el 10 de juny de 2006 a l'hospital d'Ourense (Galícia) i fou enterrat dos dies després al seu poble natal davant nombrosos companys i després d'un discurs d'homenatge retut per Rosa Bassave, secretaria de la CNT de Compostel·la. Deixà inèdites unes notes autobiogràfiques que en part van ser recollides en l'edició italiana del llibre d'Albert Minnig Diario di un voluntario svizzero nella guerra di Spagna (1986).

***

René Lourau a Río de Janeiro

- René Lourau: El 26 d'agost de 1933 neix a Gelòs (Aquitània, Occitània) el sociòleg, politòleg, pedagog autogestionari i pensador llibertari René Lourau. Després d'estudiar a l'Escola Normal de Cachan (Illa de França, França), va fer de professor de francès a l'Institut Tècnic Dorian de París (França). Inspirat per les idees autogestionàries dels anys seixanta, especialment de les iugoslaves, i de diversos autors (Carl Rogers, Kurt Lewin, etc.), es posà a fer classes en règim d'autogestió com a professor d'institut a Aire-sur-l'Adour (Aquitània, Occitània). Lligat, tant en la investigació com en la pràctica, al moviment d'autogestió pedagògica, en 1964 va ser un dels fundadors, amb Raymond Fonvieille, Georges Lapassade i Michel Lobrot, del Grup de Pedagogia Institucional (GPI) i del Grup de Treball sobre la Implicació (GTI). En 1966, a proposta d'Henri Lefebvre, el seu mestre, esdevingué assistent de sociologia a la Universitat de Nanterre –Daniel Cohn-Bendit fou alumne seu. Entre 1964 i 1971 elaborà amb Georges Lapssade un mètode d'anàlisi institucional, com a crítica a l'instituït, en matèria de formes polítiques d'acció, que fou batejat amb el nom de socionàlisi. En 1969 llegí la seva tesi doctoral, L'analyse institutionnelle, molt acostada a les idees de Cornelius Castoriadis. L'anàlisi institucional i el concepte d'«implicació» intenten proposar una construcció teòrica comparable a les conseqüències del «principi d'incertesa», de Werner Heisenberg, en física. Entre 1972 i 1974, com a director del Departament de Sociologia de la Universitat de Poitiers (Poitou-Charentes, França), posà en pràctica l'autogestió pedagògica, experiència que va ser anul·lada pel Tribunal Administratiu de Poitiers per discrepàncies en la seva manera d'avaluar els estudiants i suspès de les seves funcions docents. En 1979 publicà, amb Amédéo Bertolo, Albert Meister, Murray Bookchin i altres pensadors anarquistes, el llibre Interrogations sur l'autogestion. En 1994 entrà com a professor de sociologia a la Universitat de Vincennes París VIII i a partir de 1999, ja retirat, fou professor emèrit de ciències polítiques i de ciències de l'educació de la mateixa universitat. S'interessà força pels estudis del filòsof Gilbert Simondon. En 1996 va ser elegit president de l'Association Française Janusz Korczak (AFJK). A més de l'estudi dels moviments pedagògics alternatius, s'interessà pel surrealisme, la psicoteràpia institucional i els moviments antipsiquiàtrics. Durant sa vida va fer nombroses conferències arreu d'Europa i a partir de 1980 a Amèrica Llatina (Mèxic, Brasil, Argentina, etc.), on creà una lleial escola d'alumnes i seguidors. Trobem articles seus en infinitat de publicacions acadèmiques, però també en la premsa llibertària (Autogestion et socialisme, Bicicleta,Bollettino Archivio G. Pinelli, Interrogations, Volontà, etc.). Entre les seves obres,  traduïdes a infinitat d'idiomes, destaquen L'instituant contre l'institué (1969), L'illusion pédagogique (1969 i 1973), L'analyse institutionnelle (1970), Analyse institutionnelle et éducation (1971), Clés pour la sociologie (1971, amb Georges Lapassade), Analyse institutionnelle et pédagogie (1971), Les analyseurs de l'Église (1972), L'analyser Lip (1974), Sociologueà plein temps (1976), Le gai savoir des sociologues (1977), L'État-inconscient (1978), L'autodissolution des avant-gardes (1980), Le Lapsus des intellectuels (1981), Le Pouvoir et sa négation (1984, amb altres), Le journal de recherches. Matériaux d'une théorie de l'implication (1988), Actes manqués de la recherche (1994), Les pédagogies institutionnelles (1994, amb Jacques Ardoino), Actes manqués de la recherche (1994), Les pédagogies autogestionnaires (1995, amb altres), Interventions socianalytiques (1996), Freinet et l'École moderne (1997, amb altres), Le principe de la subsidiarité contre l'Europe (1997), Implication et transduction (1997), La clé des champs. Une introduction à l'analyse institutionnelle (1997) i L'Anarchisme a t-il un avenir? Histoire de femmes, d'hommes et de leurs imaginaires. Actes du colloque de Toulouse (1999, amb altres), entre d'altres. René Lourau va morir d'un infart l'11 de gener de 2000 dins el tren que el portava a la Universitat de Vincennes París VIII entre Rambouillet (Illa de França, França) i París (França). El seu arxiu personal es troba dipositat a l'Institut Memòries de l'Edició Contemporània (IMEC), a l'Abadia d'Ardenne (Saint-Germain la Blanche-Herbe, Baixa Normandia, Normandia). Tingué dos fills, Julien Lourau, saxofonista i compositor de jazz, i Julie Lourau, actriu teatral.

***

Jorge Cuña Casasbellas

- Jorge Cuña Casasbellas: El 26 d'agost de 1945 neix a la Rúa de Santiago de Vigo (Pontevedra, Galícia) el poeta, escaquista i anarquista Jorge Cuña Casasbellas. Era fill de Manuel Cuñas Novás, poeta i senador socialista, i sa mare és Josefina Casabellas Martínez. Entre 1951 i 1962 visqué a Pontevedra. A començament dels anys seixanta entrà en contacte amb el moviment anarquista quan estudiava els últims cursos de batxillerat a l'Institut de Pontevedra. Entre 1964 i 1968, mentre estudiava llengües clàssiques a la Universitat de Madrid (Espanya), participà en el moviment llibertari i en revoltes estudiantils i antifranquistes. En 1968, per les seves activitats, va ser tancat a la presó madrilenya de Carabanchel. En 1971 retornà a Galícia i cofundà, amb son germà Miguel Ángel Cuña Casasbellas, el Centre d'Estudis «Germinal», on romangué uns anys com a professor. Posteriorment visqué un temps a Oriola (Baix Segura, País Valencià) amb sa companya Lola Varela, on en 1985 participà en la fundació de la Revista de Creación Empireuma; en 1986 abandonà aquesta ciutat. En 1988 fundà la revista Altjira. Va estar molt lligat a Fernando Luis Pérez Poza com a poeta i editor. Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Hojas de Luz, Poesía Galicia,Revista Literaria Ochocientos, SERTA, etc. És autor de Serpigo (1972 i 2007), Moloch (1976), Mantis (1988), Poesías (1993, reedició dels seus tres primers llibres), Cerrada está la puerta... (2000), Hipofanías (2001) i Antología poética (1972-2004) (2007, edició bilingüe castellà-italià). Jorge Cuña Casasbellas va morir, víctima d'una greu i sobtada malaltia, el 30 de juny de 2004 a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) i fou enterrat, amb la bandera negra amb la llegenda «Llibertat» i un clavell roig, al cementiri de San Mauro de Pontevedra. El seu fons documental es troba dipositat a la Fundació Cuña-Casasbellas, creada en 2005 a Pontevedra.

Continua...

---

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - El casalot - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot. (Miquel López Crespí)

Al cap d´uns dies ens arribà la notícia de la mort, a Inca, de Josep Ferrer. En Martí, el xofer de la camiona, ens ho comunicà de seguida que ho va saber. En Josep s´havia fet imprescindible a les tertúlies nocturnes, a les excursions pels voltants del santuari! Un home que hauria pogut escriure un munt de llibres d´història, la narració exacta de com eren els republicans dels anys trenta. A vegades em demanava com era possible que aquelles persones no haguessin escrit les seves memòries i d´altres, que passaven per autèntics escriptors, narraven fets que no valien dos rals. La vida de qualsevol persona del poble, la més insignificant, la que sembla no té res a explicar, és, sovint, més interessant que el relat de tants volums buits de vertadera saba vital.

Alguns autors es passen la vida tancats en el despatx, sense saber ni endevinar com és la vida que batega fora del seu estret univers. Rendistes de casa bona, gent que sempre ha tengut el plat damunt la taula sense necessitat d´aixecar-se de bon matí per anar a l´hort o, com en el passat, a una fàbrica. Si parlen d´amor o patiments és perquè han memoritzat les emocions humanes mitjançant la literatura, llegint a l´estudi, espipellant d´un autor a l´altre fins a xopar-se amb els sentiments expressats pels autors de totes les èpoques i contrades. Falsa literatura bastida amb idees copiades d´aquí i d´allà, refrit d´emocions que mai no han viscut. Descripció de vivències que mai no han tengut, amors inexistents, falsos patiments existencials.

M´agradaria escriure un dia la vida de Josep Ferrer, la del pare i la mare, la dels padrins. Per això volia ser escriptor; submergir-me en el món de les persones que he conegut, que he tengut al costat i de les quals sé que el que expliquen és autèntic.

La padrina va anar a parlar amb els capellans i pagà diverses misses per l´ànima del vell combatent. Ben segur que en Josep, descregut com tants dels republicans que cremaren esglésies en temps de la guerra civil, hauria dit que valdria més gastar els diners en bons àpats a la seva salut i la de tothom. Ens hauria renyat per un dispendi tan innecessari. En el fons deixava de patir, que era el que cercava de forma inconscient amb la insistència a fumar dia i nit malgrat la prohibició dels metges. Una mort cercada? Possiblement. El que més l´afectà va ser la marxa de la dona quan el negoci va fer fallida i, també, i de forma molt especial, l´insaciable interès dels fills per heretar el poc que restava de la riquesa del passat.

M´hauria agradat estar al seu costat a l´hora de la mort. Que hagués pogut marxar d´aquest món amb el consol d´una veu amiga a la vora. Segurament m´hauria dit: “Ara sabrem de debò si són veritat els sermons dels sacerdots sobre l´existència del cel i l´infern. A mi, de segur, em tocarà anar a veure Llucifer, el Satanàs que ens ha de tenir dins les olles d´oli bullent per a tota l´eternitat”. I hauria afegit: “No ho dubteu: si el cel i l´infern existeixen sereu els primers a assabentar-vos; us vendré a veure en somnis i així podreu saber el que existeix de debò. Si passats uns mesos no he comparegut és que era un conte de fades talment com ho he cregut sempre”.

Sabia que no tornaria. El padrí, incrèdul com en Josep, em comentava com s´havia conjurat amb els amics, els companys de truc de la taverna, els veïns de l´hort de Can Verdera. Un poc més joves que ell, la majoria havien mort. Tots els morts també havien fet idèntica promesa: en morir tornarien a explicar als companys dels jocs de cartes si el cel existia o no. El padrí m´ho contava modulant bé les paraules, una mica trist, enyorant els companys desapareguts: “Et penses que ningú ha tornat del més enllà? Cap ni un! Resten al cementiri, tapats pel marbre de les tombes, podrint-se com un ca abandonat enmig del camp”. I continuava, en veu baixa alhora que amb les tenalles, removia el caliu de la foganya: “Pot ser que hi hagi un Déu més enllà de les nostres percepcions i coneixements, algú que hagi creat de veritat el cel i la mar, els núvols i les estrelles. No ho sé. Però cal no creure mai en les invencions dels sacerdots. És un romanço del qual viuen i gaudeixen de la vida sense necessitat d´anar a llaurar de sol a sol. Sermons que només serveixen per a tenir-nos conformats aquí baix, a la terra. Volen que visquem en l´esperança que si no hi ha justícia en aquest món, la trobarem en el cel. I així passen els anys, els segles, sense que res canviï per al pobre, sempre sotmesos al poder implacable dels rics i militars”.

Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot.

Una de les persones que va tenir més influència en la meva infantesa va ser la repadrina. Com la mare, com tots els que m´envoltaren i em donaren la parla, una determinada manera de copsar la realitat que ens envolta. La meva repadrina (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 63. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural pagesa, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els quaranta i cinquanta.

El repadrí Antoni Caldés ja no el vaig conèixer. Però de la padrina "Nana" (que visqué tota la vida, abans de marxar a Ciutat, en el número 4 del carrer de l'Escola) serv munió de records; anècdotes, històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes, de rondalles (com la majoria de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney, els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

En el fons, sigui contant esdeveniments concrets o les més fantasioses rondalles, ens explicaven a la seva manera la història de sa Pobla. I els professors n´eren els protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les successives generacions que els han succeït no han tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les més de mil sínies que hi havia en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevendria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates i mongetes, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del meu poble.

Potser el vertader progrés de sa Pobla s'inicià cap al 1866 amb l'arribada dels anglesos (Bateman i els enginyers Waring i Green) i els inicis dels treballs de dessecació de l'Albufera. Recordem que aquesta gran obra d'importància cabdal, a part de contribuir a augmentar la riquesa del poble amb totes les quarterades aprofitades amb la dessecació, serví per a acabar amb la pesta --el paludisme!-- que des de feia segles colpejava brutalment la salut dels pagesos. En menys de mig segle sa Pobla triplicà la població, i cap al 1900 ja teníem sis mil habitants.

Dissortadament en els darrers anys s'han deixat perdre molts molins d'aigua i fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'Albufera?

Inclemència del temps que no deixa res dempeus? Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can Verdera i Ca Na Ximbona) a plegar les veles del molí. Encara hi he estat a temps que els padrins m'ensenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. I si la meva fos la darrera generació que veurà treballar els fusters de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro?

Tot es fa malbé.

La repadrina vivia prop de l´església. Jo hi tenia una cambra sempre preparada. Sovint demanava permís als pares i em deixaven anar-hi a dormir o a estar uns dies. Entrar al casalot del carrer de l´Escola era penetrar amb molta cura en un món diferent. Em trobava bé en aquell antic casal. Una vegada, investigant indicis que em permetessin saber més, a l´arc de l´entrada, tapat per dècades de capes de calç, hi vaig poder endevinar una data: 1668. Volia dir que l´edifici s´havia bastit en aquella època? Possiblement era anterior. Pens que la marca que vaig descobrir a l´arc podria correspondre a un temps de reformes, un any en el qual es feren importants modificacions al buc inicial de la construcció. A casa sempre havia existit la tradició de dir que la planta inicial era dels temps dels moros, molt abans de l´existència històrica de sa Pobla, fundada a l´època del rei Jaume II, enmig de les terres insalubres de l´Albufera.

D´on sortien aquestes suposicions? El padrí m´ensenyà el pou d´on trèiem l´aigua abundosa de què ens servíem. Efectivament, mirant amb atenció el coll de la cisterna podia veure com els murs existents corresponien a una sínia antiquíssima. Els experts que visitaren el pou quan el batle Miquel Crespí Pons governava el poble, uns arqueòlegs procedents de Barcelona, confirmaren sense cap mena de dubte que es tractava d´una sínia àrab, ja que era exactament igual a algunes que es conservaven en el camí que portava a la badia d´Alcúdia.

Aleshores es confirmaven les sospites de la família, que, sense tenir estudis, només per les pedres i el tipus de construcció, endevinaren l´època que es construí. Ara entenia a la perfecció per què la repadrina no recollia l´aigua quan plovia! No necessitava omplir la cisterna amb la pluja! Simplement tenia un corrent d´aigua subterrània, un riu!, sota els peus! A diferència de casa nostra, en el carrer de la Muntanya, on sí que disposaven d´una cisterna que s´omplia quan plovia, al casalot del carrer de l´Escola no hi havia aigua corrent. Tota la que es necessitava per al manteniment de la casa i els animals es treia a força de poals. Encara avui, en aquest hivern de pluja, vent i neu puc sentir (o és la meva imaginació?) el soroll del líquid element circulant sota els peus. Com la majoria de cases benestants de la pagesia, la repradina disposava de dues cuines. Una era la bona, la del menjador, enrajolada, moblada amb luxosos mobles dels anys deu, curulla d´inversemblats làmines amb idíl·lics paisatges i composicions plenes de fruites i animals de ploma. Menjador que mostrava, orgullosa, a les visites i on menjàvem i acollíem els convidats. L´altra, ben diferent, més de feina, era al corral, prop de les antigues piques de pedra on es rentava la roba i, els dies que feia bon temps, les dones planxaven la roba amb pretèrites planxes de ferro encalentides al foc o amb carbó dintre.

La cuina del corral era on hi havia el fogó de ferro, la llenya, els plats i les olles, les paelles i torradores. Malgrat l´emblanquinat de cada any, el fum s´ensenyoria de les parets i sempre vaig conèixer aquell indret amb un color grogós. Per molt que emblanquinassis, sempre sortia a relluir, fort i poderós, l´indestructible color producte del foc congriat durant generacions i generacions. Un món increïble, aquell racó de la casa, amb el forn de pedra al costat de l´entrada de la cuina, les grans piques, possiblement del segle XVII (o anteriors), enmig del corral, l´empedrat del patí fet amb còdols anats a cercar al torrent de sant Miquel, les parres protegint-nos del sol. Malgrat la bombeta elèctrica de pocs vats, sempre hi havia els llums d´oli penjats al costat de la foganya. De petit mirava amb extremada curiositat l´operació de posar-hi l´oli, el ble que ens hauria d´il·luminar de nit. /p>

Tot el que anava bastint la repadrina Francesca eren per a mi encateris, misteris indesxifrables, prodigis fets per una fada venguda de la fondària d´un fantàstic conte infantil. Feia rodar el petit molí de farina que tenien a la portassa amb la mà i en sortia una farina blanca mesclada amb segó. Al costat, amb un sedàs, separava la farina del segó i anava a la pastera de fusta de nord on feia el pa. Afegia un poc de llevat i ho tapava tot amb un pedaç blanc que ella mateixa havia cosit feia temps. Es deixava reposar i, quan hi tornàvem, la massa havia pujat fins assolir el punt convenient. Senyal que ja era apta per entrar en el procelós món del foc i el caliu. De feia temps en el forn es cremava intensament fusta de pi mesclada amb branques de figuera. La repadrina deia que un poc de llenya de figuera i olivera esmorteïa la flaire del pi i donava al pa un gust especial que només les velles generacions sabien apreciar.

Guaitant podies veure les darreres flames, el caliu, roig encara, amb petites guspires sorgint dels bocins més grans de la llenya. El pa era situat a un lloc adient, una mica allunyat del caliu. Moreno, la repadrina li havia fet uns talls al damunt per aconseguir que el calor penetràs a fons dins la pasta.

El pa ens durava una setmana sencera i era igual de bo el primer dia que el darrer! Res de semblant al present, el pa industrial fet amb màquines. Ja no existeix cap forner que pasti amb les mans. Motors elèctrics, pales d´acer mogudes per motors per remoure la pasta fan tota la feina que la repadrina feia a mà.

Sovint les gallines, provinents del corral existent al costat de les païsses, compareixien a cercar recapte, insidioses amb les unes insaciables exigències de gra! El gall, eixerit, les seguia vigilant les seves evolucions. Dominant, les feia fugir quan la repadrina treia del sac unes grapades de blat de les índies i els feia menjar dins la mà. Com era que podia aguantar les picotades de l´aviram i a mi de seguida em feien mal? Un dia em vaig fixar força bé en les seves mans aspres i rugoses pels anys de conrear el camp. A casa érem pagesos benestants, però sempre vaig veure tothom fent feina als horts. Les dones no eren les senyores que podies veure sempre al costat de la tauleta, rere les cortines amb randes dels finestrals, brodant o petant la conversa amb les amigues. Quan no hi havia res a fer sí que teníem visites i tertúlies parlant de la vida dels sants i el preu de l´anyada. A mitja tarda, xocolata Rosselló per a tothom. M´enviaven al forn del costat a comprar ensaïmades i pastissos.

La repadrina em mirava satisfeta alhora que les amigues d´aquell horabaixa reien veient els meus mostatxos de xocolata i el sucre de les ensaïmades adornant la meva boca. “Apa, ves de seguida a rentar-te la cara”, em deia, rieta. “No veus que així no pots tornar a casa teva?”.

El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tot presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.

Crònica sentimental dels Anys 70 - Tal com érem - (un petit tast de la novel·la Joc d´escacs, Llibres del Segle)

Llegíem Kafavis just en el moment de la posta del sol, quan l´horitzó esdevenia d´un roig encès fins a esmorteir-se en el moment en què l´astre rei moria engolit per Posseidó. Però el gaudi per la felicitat trobada aquell estiu no podia amagar la preocupació pels companys de generació que, arreu dels Països Catalans i del món, morien defensant unes idees de justícia i igualtat. Feia poc havien afusellat els cinc militants antifeixistes d´ETA i FRAP. Cap partit de l´esquerra pactista no volgué fer res per salvar-los de la mort. No era el moment d´implicar-se amb “terroristes”, xerricaven la direcció carrillista i els jovenots que s´apoderarien de les sigles del PSOE a Surennes. (Miquel López Crespí)

A la presó no sentíem passar les hores.

Les manetes dels rellotges avançaven a una velocitat vertiginosa i, quan ens volíem adonar, eren prop de les dues o les tres de la matinada. Què era el que ens mantenia en tensió, arraulits al terra de la cel·la, com si ens haguessin donat opi, insensibles al fred d´aquell tèrbol hivern de reixes i soroll de panys que s´obren i tancaven? Escoltava amb atenció els companys, les diverses interpretacions que oferien de la història maoistes i trotskistes, els cristians anticapitalistes. En recordar les execucions de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig del 37, a Barcelona, no podia entendre que fos possible l'existència de gent d´esquerra entestada a assassinar els nostres.

Núvols grisos van tapant a poc a poc la claror de la lluna. Mir més enllà dels barrots. La Guàrdia Civil vigila, atenta, des de les torretes exteriors. Jaume Calafell ens fa un resum del darrer llibre que ha llegit, Memorias de un revolucionario, una obra de Víctor Serge que relata la vida, els patiments, les esperances de la generació de revolucionaris europeus dels anys vint i trenta. Res a veure amb la història oficial que va manar escriure Stalin per justificar els seus crims, plena de mentides infamants contra els homes i dones que havien portat a coll la lluita contra el tsarisme.

Des de la distància, arribava el soroll somort dels avions plens de turistes que aterraven a l´aeroport. Era quan els funcionaris ens feien callar i ens obligaven a un inesperat recompte. Drets davant els barrots de l´entrada a la galeria, començaven amb l´acustumada rutina: un, dos, tres, quatre... i així fins a onze. El passadís restava en penombra, il·luminat solament per unes dèbils bombetes i els raigs que provenien de les faroles del pati. Quan es feia de dia podíem divisar la carretera de Valldemossa, dos o tres carrers de Palma. Aleshores, l´únic entreteniment que teníem era veure com el tràfec anava disminuint a poc a poc, desapareixen els habitants del barri on estava situava la presó i Palma anava quedant en silenci, indiferent a la vida presonera existent sota els murs que ens encerclaven.

Després del darrer recompte era el moment de tornar als nostres enfonys i provar de descansar un poc. Qui disposàs d´una llanterna podia continuar llegint el que volgués, sempre que el funcionari de torn no el descobrís. Record que en aquella època tornava a submergir-me dins l´univers extraordinari de Rayuela, la famosa novel·la de Julio Cortázar. Llegia sota la manta provant de defugir el gris ambient que ens asfixiava. Perdre's pel París de La Maga era una forma meravellosa d´aconseguir la llibertat quasi absoluta!

Però no sempre restaves en condicions de viatjar, amb la imaginació, per les Tulleries i els Jardins de Luxemburg!

La nit feia comparèixer totes les pors amagades durant el dia. Era quan comprenies la immensa soledat dels homes i com la presència amiga dels companys, feia que el teu esperit resistís, que no notàs tant la ferida fonda de les hores. Per això, un dels càstigs més terribles de les presons és la reclusió dins cel·les d´aïllament. Amb unes setmanes poden arribar a anihilar la teva personalitat fins a límits inimaginables. No és necessari colpejar el presoner, acabar amb ell a força de pallisses i dutxes d´aigua freda. La destrucció d´una persona és fàcil d´aconseguir. Basta aïllar-la del seu entorn protector, impedir que pugui veure el cel, ni que sigui el que es divisa des del pati. Aleshores, el cervell funciona a una velocitat vertiginosa, tots els records s´acaramullen creant una bomba de precisió que, en explotar, et pot deixar boig, tocat de per vida.

Em preguntava com pogueren resistir tants d´anys tancats els presoners de la guerra i postguerra. De quina pasta especial eren conformats? El pare i l´oncle en parlaven, sovint, d´aquestes persones. Revolucionaris que després d´estar mesos sense poder veure ningú, patint el fred de Burgos, del penal de Sòria o qualsevol tètric indret semblant, sortien com el primer dia que havien entrat.

Altres, homes i dones que havien estat a primera línia de foc a les trinxeres, soldats que avançaren pit enlaire, sense por a les bales, enfrontant-se als requetès i falangistes, al cap d´unes setmanes de càstig ja estaven desfets.

Un temor sempre a l´aiguait i una pregunta volant per l´espesa atmosfera de la presó: podríem resistir si ens torturaven d´aquesta manera? Fins on arribaria la nostra capacitat de superar les endemeses de l´enemic? En quin moment seria impossible suportar la pressió de botxins i malfactors? Només en situacions difícils es pot saber la força del teu esperit. Defensar idees, enlairar la defensa dels grans principis de justícia i igualtat no és gaire complicat quan res no et pressiona, dorms suficientment i el teu cos no es vincla sota el pes de la son, la por i la fam. Eren qüestions a les quals donàvem voltes i més voltes en temps de la clandestinitat.

A l´estiu, uns mesos abans de la detenció, havia organitzat una excursió amb Joana. Volíem deixar per uns dies l´ambient carregat de Palma, respirar aire pur, aprofundir en el coneixement de la Serra de Tramuntana. Portàvem la tenda de campanya, motxilles amb menjar i queviures per a una setmana. Estar sols per uns dies! Defugir les obligacions de la feina, deixar d´escriure els articles per als diaris! No haver d´assistir a la multitud de reunions que ens obligava la nostra militància partidista!

Joana estava radiant. Feia anys que no tenia vacances i aquesta oportunitat la feia summament feliç. El seu rostre evidenciava una alegria resplendent i contagiosa. L´autobús ens deixaria a Deià. Després, la recerca de caminois, fonts amagades, refugis de muntanya, indrets on reposar amb calma, era qüestió nostra. Davallàrem fins a la cala i romanguérem uns dies sota els pins, avançat per la drecera dels pintors que portava fins a Llucalcari. Quin plaer viure sota l´imperi absolut de l´amor, sotmesos solament a la disciplina de les besades, estant hores infinites acaronant la pell suau de la persona que estimes!

La lluna, en el cel, brillant, il·luminant la mar... Si miraves fixament els paisatges que es divisaven des de les muntanyes que encerclaven el poble, podies veure petits velers creuant l´infinit de les aigües, algun vaixell en la distància, tot ple de lluminàries, curull d´invisibles turistes que ballaven prop de l´indret on el mar i el cel s´ajunten.

Llegíem Kafavis just en el moment de la posta del sol, quan l´horitzó esdevenia d´un roig encès fins a esmorteir-se en el moment en què l´astre rei moria engolit per Posseidó. Però el gaudi per la felicitat trobada aquell estiu no podia amagar la preocupació pels companys de generació que, arreu dels Països Catalans i del món, morien defensant unes idees de justícia i igualtat. Feia poc havien afusellat els cinc militants antifeixistes d´ETA i FRAP. Cap partit de l´esquerra pactista no volgué fer res per salvar-los de la mort. No era el moment d´implicar-se amb “terroristes”, xerricaven la direcció carrillista i els jovenots que s´apoderarien de les sigles del PSOE a Surennes.

Parlàvem del futur que teníem pel davant. Ens preguntàvem si el pla del franquisme per a reformar-se arribaria a bon port. Augmentaven els viatges de militars de confiança del Rei per a entrevistar-se amb Carrillo, a Bucarest, sota el patrocini del dictador Ceaucescu. Tanmateix, era difícil imaginar-se la capacitat de renúncies a les quals estaria disposada la pretesa oposició per tal de poder gaudir dels privilegis que comportaria la gestió del règim.

Era impossible creure que els dirigents que escoltàvem per Ràdio Espanya Independent quan érem uns adolescents serien capaços de tanta traïció! Qui podia pensar que desenes i desenes d´antics militants, de persones que havien lluitat contra el feixisme en la guerra civil i en la postguerra acceptarien, sense la més mínima protesta, totes les fal·làcies en defensa dels borbons de la direcció de llurs partits? Fins on havia arribat la destrucció de la consciència col·lectiva?

Ens miràvem sense pronunciar cap paraula, escoltant el silenci de la nit, perduts en la contemplació dels milions d´estrelles que brillaven en el cel, inassolibles.

De la novel·la de Miquel López Crespí Joc d´escacs (Llibres del Segle)

Anarcoefemèrides del 27 d'agost

Esdeveniments

Convocatòria del míting apareguda en diari parisenc Le Radical del 27 d'agost de 1882

- Míting feminista: El 27 d'agost de 1882 se celebra a la Sala Lévis de París (França) un «gran míting socialista revolucionari» contradictori organitzat per la Lliga de Dones sota el tema general de «La vaga de dones». Hi prengueren la paraula Louise Michel, que parlà sobre la Lliga de Dones; Adolphe Gripa, sobre la dona lliure; Clémentine Gaillard, sobre els prejudicis sobre les dones; Émile Digeon, sobre el treball de les dones; i Amédée Denéchère, sobre l'esclavitud femenina.

***

Portada del primer número d'El Invencible

- Surt El Invencible: El 27 d'agost de 1895 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número, i únic, del periòdic El Invencible. Periódico comunista anárquico. Substituí, víctima d'una suspensió governativa, El Eco del Rebelde. Periódico comunista anárquico (1895). Com a responsable de la publicació figura Juan Palomo, evidentment un pseudònim. Trobem un text de Lluís Mas, del grup anarcocomunista de Gràcia (Barcelona, Catalunya). També suspès i processat per un article apologètic del magnicida Sante Caserio, va ser reemplaçat per El Comunista. Periódico obrero (1895).

Naixements

Retrat de Constant Marie

- Constant Marie: El 27 d'agost de 1838 neix a Sainte-Honorine-du-Fay (Baixa Normandia, França) el communard, militant i cantautor anarquista Constant Marie, més conegut com Le Père Lapurge. Paleta d'ofici, va participar en la Comuna de París i serà ferit durant els combats al fort de Vanves, ferides que l'obligaran a canviar d'ofici; es farà sabater, una de les professions més arrelades en el moviment llibertari. Va ser l'autor i el compositor de cançons revolucionàries molt conegudes, com ara Dame Dynamite, Le Père Lapurge (de la qual li vindrà el nom), L'affranchie, C'est d'la blague, Internationale féministe (a la memòria de Louise Michel), Vive la canaille!, Y a d'la malice, Michel, etc. Moltes d'aquestes cançons es van publicar en Le Père Peinard d'Émile Pouget i foren editades en petits fulletons il·lustrats per Maximilien Luce i Henri Gabriel Ibels, entre d'altres artistes. De la seva cèlebre cançó de revolta La muse rouge, derivarà el nom del conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901 que farà seu el patrimoni de Marie. Com a propagandista actiu va participar en multitud de festes de grups anarquistes cantant les seves cançons de virulentes lletres que sempre atreien l'atenció de la policia. L'1 de juliol de 1894 ca seva va ser escorcollada i li van embargar llibres i partitures de les seves cançons; detingut i acusat d'«afiliació a una associació de delinqüents», va passar algunes setmanes tancat a la presó de Mazas. Constant Marie va morir el 5 d'agost de 1910 a París (França).

Constant Marie (1838-1910)

***

Notícia de la detenció de Bernard Jouy apareguda en el diari parisenc Le Temps del 8 de juliol de 1894

- Bernard Jouy: El 27 d'agost –algunes fonts citen el 22 d'agost– de 1855 neix a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'empleat de comerç, venedor ambulant i militant anarquista Bernard Bazile (o Basile) Jouy, conegut com Bataille. Instal·lat com a comerciant a Carcassona, on vivia al número 2 del carrer d'Alsace, en 1882 es declarà en fallida. En aquests anys era un militant força actiu dins del moviment anarquista. En 1891 s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i s'integrà en el grup anarquista«Les Vengeurs», essent un dels màxims responsables del moviment llibertari local. El juliol de 1892 s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on amb sa companya François Bataille assistia a totes les reunions anarquistes, sempre vigilat per la policia. A Marsella mantingué correspondència amb llibertaris parisencs i amb l'anarquista de Foix (País de Foix, Occitània) Émile Darnaud. En aquesta època treballà com a venedor ambulant. Arran d'un atemptat de novembre de 1893 el seu domicili, al número 69 del carrer Raynard de Marsella, va ser escorcollat per la policia. En la gran agafada contra el moviment anarquista de l'1 de gener de 1894, el seu domicili també va ser escorcollat. El 7 de juliol d'aquell any, arran de l'assassinat del president de la III República francesa Marie François Sadi Carnot, va ser detingut arran d'un nou escorcoll de casa seva, emmarcant en una gran onada repressiva. En aquesta època el seu nom figura en una llista de 14 propagandistes anarquistes establerta per la Prefectura de Policia Departamental de les Boques del Roine (Provença, Occitània). Va ser estretament vigilat per la policia fins el 1899 on, segons aquesta, «sembla que es manté una mica al marge». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Numa Jourdan apareguda en el diari parisenc La Justice del 7 de març de 1894

- Numa Jourdan: El 27 d'agost –segons altres fonts erròniament el 17 d'abril– de 1861 neix a Courbevoie (Illa de França, França) l'anarquista Numa Jourdan. Era fill natural de Celina Marguerite Jourdan. Tintorer de professió, vivia al número 25 del carrer del Canal de Saint-Denis (Illa de França, França), població en la qual milità en el seu moviment anarquista. El 5 de març de 1893 va ser detingut en una gran agafada de militants anarquistes i l'agost d'aquell any es va presentar a les eleccions legislatives pels socialistes per la Segona Circumscripció de Saint-Denis. Posteriorment marxà cap a Londres (Anglaterra). Segons la policia britànica, que el considerà«molt perillós», freqüentà el «Club Autonomia» de la capital anglesa i l'anarquista expropiador Spannagel, i retornà a Saint-Denis a finals de 1894. El maig de 1906 es presentà a les eleccions legislatives pels Socialistes Unificats per la Primera Circumscripció de Nancy (Lorena, França) i va treure 379 vots. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Paul Moucheraud (4 de març de 1894)

- Paul Moucheraud: El 27 d'agost de 1866 neix al IV Districte de París (França) l'obrer impressor i militant anarquista i antimilitarista Yves Paul Moucheraud –a vegades el seu llinatge citat Moucherot i Moucherand. Sos pares es deien Lambert Moucheraud, pintor de la construcció, i Victoire Honorine Tiphanine, i vivia amb ells al número 24 del carrer Charlemagne de París. Ben igual que son germà Adrien Eugène Moucheraud, entrà a formar part del moviment anarquista com a mínim des de finals de 1884. El 28 de desembre de 1884 participà a la Sala Lévis de París en un enfrontament a trets entre blanquistes i anarquistes.  Era habitual en les reunions dels grups anarquistes «La Vengeance»,«La Lutte», «L'Aiguille»,«L'Avantgarde Cosmopolite», «Le Cercle International» i«Le Groupe Anarchiste du 5e». Fou secretari de la «Ligue des Anti-patriotes». El 15 de juliol de 1886 va ser detingut; apallissat de valent a la comissaria del carrer Trois-Bornes, va ser acusat d'agredir i insultar els agents i reclòs durant vuit dies a la presó de Mazas. El 17 d'agost de 1886 va ser condemnat a tres dies de presó per«ultratges a agents» i el 17 d'octubre d'aquell any, en una reunió a la Sala Gaucher, al número 46 del carrer de la Montagne Sainte Geneviève», celebrada per «Le Groupe Anarchiste du 5e», declarà «que un soldat hauria de començar a lliurar-se del seu cap matant-lo sense vacil·lació, ja que el treball dels oficials consisteix únicament a portar els homes a la carnisseria». El 3 de febrer de 1887 en una reunió del «Groupe Anarchiste du Centre» anuncià que l'acabaven de sortejar i que havia tingut sort, però que si hagués hagut de complir cinc anys de servei militar hauria partit cap a l'estranger. De tota manera, sembla que va fer el servei militar enquadrat en el 91 Regiment de Línia a Mézières (Xampanya-Ardenes, França) i, segons sembla, va ser llicenciat en 1890. Va mantenir contactes amb destacats anarquistes, com ara Constant Martin, Courtois i Gustave Leboucher. El 18 de maig de 1887, en sortir d'una reunió pública organitzada pel grup«L'Avant-garde» a Chatou (Illa de França, França), on parlaren Bidault, Louise Michel, Niquet, Tortelier i Villaret, entre d'altres, un grup de reaccionaris els llançaren pedres i trets de revòlvers, als quals ell va respondre amb dispars del seu arma. En 1888 un dels germans Moucheraud (Paul o Adrien) assistí a les reunions del Cercle Anarquista Internacional que se celebraren a la Sala Horel. Patí tres escorcolls al seu domicili, el primer el 22 d'abril de 1892, en el qual la policia descobrí alguns periòdics anarquistes; el segon l'1 de gener de 1894, que no donà cap resultat; i el 4 de març de 1894, el comissari del barri de Saint-Merri descobrí al seu domicili el fullet d'Adolphe Tabarant Petit catéchisme socialiste. L'endemà d'aquest darrer escorcoll va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i va ser alliberat el 4 de juny. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia lliurà un nou mandat d'escorcoll sota l'acusació d'«associació criminal», que s'efectuà l'endemà pel comissari del barri de Saint-Gervais i on es descobriren correspondència, escrits i un exemplar del fullet L'attentat de la Bourse. Detingut, va ser portat a comissaria i posat en llibertat provisional el 9 de juliol de 1894. El 18 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Meyer l'exonerà de tot càrrec. En 1925 treballava com a obrer impressor litogràfic als «AnciensÉtablissements Champenois» de La Varenne (País del Loira, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Paul Moucheraud (1866-?)

***

Foto policíaca d'Anna Dondon

- Anna Dondon: El 27 d'agost de 1884 neix a Decize (Borgonya, França) l'anarquista individualista i il·legalista Thérèse Anna Dondon. Sos pares es deien Jean Baptiste Bondon, cisteller, i Marie Duret. Quan era nina s'instal·là amb son pare a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on ell treballà en el seu ofici de cisteller. En acabà l'escola, entrà a treballar a la fàbrica de corones de Monier-Baptiste a Clarmont d'Alvèrnia i en una casa de confecció. De jove marxà cap a París (França) i tot d'una s'introduí en els cercles llibertaris, especialment a partir de 1905 en el del grup editor de L'Anarchie i en de les «Causeries Popularies» (Xerrades Populars), organitzades per Joseph Albert (Libertad). També formà part del «Comitè de Socors als Detinguts». En 1907 va ser detinguda, juntament amb son germà Joseph Georges Dondon, també anarquista, per emissió de moneda falsa; jutjada, va ser condemnada en 1908 a cinc anys de presó i tancada a la presó de Rennes (Bretanya). En llibertat condicional a partir del 7 d'octubre de 1909, tornà a París amb son germà. En 1910 esdevingué companya de l'anarquista René Valet, secretari de la Joventut Revolucionària, amb qui visqué a partir de la primavera de 1911 a la comuna llibertària de Romainville (Illa de França, França), on la parella conegué els membres de la «Banda Bonnot». Fou detinguda la nit del 15 de maig de 1912 a la vil·la de Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) on s'havien refugiat els membres de la banda Octave Garnier i René Valet. També fou detinguda Marie Félicie Vuillemin (Marie la Belge), companya de Garnier. Durant l'assalt de la policia i del batalló de zuaus, Garnier morí i Valet, ferit, fou rematat per la gentada que acudí a l'escena. No fou processada per pertànyer a la «Banda Bonnot». En el període d'entreguerres freqüentà els cercles anarquistes, assistí assíduament a les conferències de Sébastien Faure i durant els caps de setmana a les excursions als voltants de París organitzades per Le Libertaire i«Amis de Ce qu'il faut dire». Anna Dondon passà els últims anys de sa vida en una residència a Bondy (Illa de França, França), on morí el 3 de juny de 1979 a resultes d'una operació.

Anna Dondon (1884-1979)

***

Foto policíaca de Luigi D'Agaro

- Luigi D'Agaro: El 27 d'agost de 1886 neix a Prato Carnico (Càrnia, Friül) l'anarquista Luigi D'Agaro, conegut com Cinc i Lenin. Sa mare es deia Maddalena D'Agaro. Des de la seva infantesa participà en la vida dels obrers immigrants del seu poble i es guanyà la vida com a peó en la construcció. En 1915, pocs mesos després de l'esclat de la Gran Guerra, la Prefectura de Policia aixecà un informe on revelava el seu «comportament despectiu» cap a les autoritats. Enrolat com a soldat d'infanteria, durant la guerra obtingué una condecoració per la seva actuació en accions bèl·liques, però també va rebre denúncies pel seu menyspreu cap el Rei i les institucions i va ser condemnat a quatre anys de presó per insubordinació i per amenaces a un oficial. Només va purgar un any ja que va aconseguir simular una malaltia mental que donà lloc al seu alliberament. En els primers anys de la postguerra participa en el grup anarquista del seu poble natal. El 7 d'octubre de 1920, en una improvisada manifestació antimilitarista a Tolmezzo (Càrnia, Friül) on es portava una bandera roja i altra de negra i s'entonaven cants subversius, va ser detingut com a «cap» del grup i, denunciat per«violència i resistència a la força pública», va ser condemnat a tres meses de detenció. L'estiu de 1922 va ser acusat d'«atemptat contra la llibertat laboral», probablement per haver participat en la vaga antifeixista de l'agost d'aquell any. Posteriorment emigrà a França, establint-se a Romilly-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França), on desenvolupà una intensa activitat de propaganda anarquista i sindical. Entre el 5 i el 6 de setembre de 1925 assistí, com a representant de la Unió Sindical de Prato Carnico, a un congrés d'exiliats italians celebrat a París (França) on prengueren part representants de les Cambres del Treball de diverses ciutats italianes (Bolonya, Liorna, Piacenza, Sestri Ponente, etc.). L'abril de 1926 va ser expulsat de França i s'establí a Bèlgica, a la zona de Lieja (Valònia). També hi va realitzar tasques de propaganda anarquista, en estreta col·laboració amb altres companys llibertaris, com ara Nicolas Lazarevitx, i també va participar en el suport sindical dels treballadors immigrants. Expulsat de Bèlgica, el juny de 1931 retornà a Itàlia, però a la zona fronterera de Domodossola (Piemont, Itàlia) va ser escorcollat i se li va segrestar una còpia del periòdic anarquista LAdunata dei Refrattari. Portat a Udine (Friül), va ser sancionat amb dos anys d'«amonestació» i retornà a Prato Carnico. El 3 de juny de 1933 va ser detingut per haver fet un discurs de contingut antifeixista durant el funeral del vell company anarquista Giovanni Casali; jutjat, va ser condemnat a cinc anys de confinament, que purgà completament a l'illa de Ponça. Durant la seva deportació son fill Trionfo, de 13 anys, que havia anat amb ell a Ponça, va morir de meningitis. La seva família quedà en la misèria, la seva companya, Elena Martin, també va ser «amonestada» el setembre de 1937 i els intents d'alguns companys, entre ells Nicola Di Domenico, d'ajudar-la econòmicament d'alguna manera resultaren infructuosos. El juny de 1938 va ser alliberat, però novament detingut, el juny de 1940 va ser confinat a l'arxipèlag de Tremiti. Cinc mesos després, greument malalt, va ser posat en llibertat. Luigi D'Agaro va morir el 22 de desembre de 1941 a Prato Carnico (Càrnia, Friül).

***

Autoretrat de Man Ray (1943)

- Man Ray: El 27 d'agost de 1890 neix a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) l'artista (pintor, fotògraf, escultor, cineasta) anarquista Emmanuel Rudzitsky –en el certificat de naixement figura Michael Rudnitzky–, conegut internacionalment com Man Ray. Era el primogènit d'una família jueva immigrant d'origen rus, composta per Max i Manya Rudnitzky, a més d'un germà i de dues germanes. Començà a pintar a partir dels cinc anys. En 1897 amb sa família es traslladà a la secció de Williamsburg del barri novaiorquès de Brooklyn, on va anar a escola, alhora que ajudava son pare que havia instal·lat una sastreria, feina que tindrà una gran influència en la seva obra posterior. Entre 1904 i 1908 va estudiar secundària en la branca artística i de dibuix tècnic. En acabar els estudis va rebre una beca per estudiar arquitectura, però la va rebutjar, ja que menyspreava qualsevol honor acadèmic i s'estimava més aprendre lliurement. A Nova York treballà com gravador i també en una agència de publicitat de Manhattan, alhora que assisteix a les classes nocturnes de l'Acadèmia Nacional de Disseny i la Lliga d'Estudiants d'Art de Manhattan. En la tardor de 1911 va començar a estudiar, atiat pel fotògraf Alfred Stieglitz, en l'anarquista Escola Moderna de Harlem (Nova York), també coneguda com Escola Ferrer, fundada en 1910 seguint els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquest centre –on s'estudiava literatura, filosofia, ciències naturals, arts (dibuix del natural, disseny tècnic, aquarel·la, arts gràfiques, etc.)– conegué destacats intel·lectuals anarquistes (Robert Henri, Emma Goldman, Will Durant, Adolf Wolff, Jack London, John Reed, Alexander Berkman, Upton Sinclair, Hart Crane, Wallace Stevens, William Carlos Williams, Margaret Sanger, Isadora Duncan, Eugene O'Neill, etc.) i estudià diversos autors llibertaris (Max Stirner, Tolstoi, Walt Whitman, Thoreau, etc.) i filòsofs radicals (Nietzsche, etc.). El desembre de 1912 va exposar les seves primeres obres artístiques (olis, tintes i llapis sobre paper i aquarel·les)  a l'Escola Ferrer. En aquesta època també va col·laborar amb dibuixos i portades en la revista anarquista d'Emma Goldman Mother Earth i amb poemes en la revista The Modern School. Els seus primers contactes amb l'avantguarda artística novaiorquesa es produeixen durant les visites a la Galeria 291 d'Stieglitz i en les tertúlies dels Arensberg, i es va veure fortament influenciat per l'Armony Show, primera exposició d'art europeu que es va realitzar a Nova York en 1913. A començaments d'aquest any va marxar a la colònia llibertària d'artistes de Ridgefield (Nova Jersey), on conegué la poetessa belga Adon Lacroix; l'any següent es casaren, en 1919 se separaren i en 1937 es divorciarien oficialment. En 1915 realitzà la seva primera exposició individual a la Daniel Gallery de Nova York. Juntament amb Marcel Duchamp i Francis Picabia inaugurà el moviment dadà novaiorquès. En 1918 va començar a treballar amb aerògrafs sobre paper fotogràfic i l'any següent publicà el periòdic d'avantguarda TNT. En 1920, amb Katherine Dreier i Duchamp, fundà la «Société Anonyme», una companyia de promoció i de gestió de tot tipus d'activitats d'avantguarda (exposicions, publicacions, instal·lacions, pel·lícules, conferències, etc.), espècie de museu itinerant i que fet es va convertir en el primer museu d'art modern nord-americà. Entre 1921 i 1940 va viure al barri de Montparnasse de París, on participarà activament del dadaisme que es feia a la capital francesa. En aquestaèpoca va fer amistat amb Tristan Tzara, Louis Aragon, André Breton, PaulÉluard, Gala, Théodore Fraenkel, Jacques Rigaut, Philippe Soupault, Paul Poiret i altres activistes culturals. Davant la impossibilitat de vendre la seva obra, Man Ray tornà a la fotografia. Les seves primeres obres experimentals són els Rayographs de 1921, imatges fotogràfiques fetes sense càmera, obtingudes amb objectes exposats sobre un paper sensible a la llum i després revelat. Per viure, a més de fotografies de moda que seran publicades en revistes i que el popularitzaran, també farà retrats, convertint-se en el fotògraf oficial del món de la cultura i dels màxims representants de l'avantguarda del moment (Marcel Duchamp, Tristan Tzara, Kiki de Montparnasse, Casati, Francis Picabia, Antonin Artaud, André Breton, Lee Miller, Juliet, James Joyce, Gertrude Stein, Djuna Barnes,Berenice Abbott, Mina Loy, Henri Matisse, Rrose Selavy, Jean Cocteau, Meret Oppenheim, Salvador Dalí, etc.). També va fer ready-mades (art trobat) dadaistes com ara Danseuse de corde s'accompagnant de son ombre (1916), Autoportrait (1916), Boardwalk (1917), Cadeau (1921), Object to be Destroyed (1923), Les vingt jours de Juliette (1952), etc. En 1924 fou un dels partidaris de la separació entre surrealisme i dadaisme i va participar en la primera exposició surrealista a la Galeria Pierre de París en 1925, amb Jean Arp, Max Ernst, André Masson, Joan Miró i Pablo Picasso. Inspirat per la seva model i amant Alice Prin, coneguda com Kiki de Montparnasse, realitzàLe Violon d'Ingres (1924). En 1926 la galeria surrealista d'André Breton li féu una exposició antològica. En aquests anys va realitzar influents curtmetratges d'avantguarda («Cinema Pur»), com araLe retour à la raison (1923), Emak-Bakia (1926), L'étoile de mer (1928) o Les mystères du Château du Dé (1929). Durant la dècada dels trenta publicà diversos volums de fotografies. En 1936 la seva obra fou present en l'exposició «Art Fantàstic, Dadà i Surrealisme» del Museu d'Art Modern de Nova York. En 1940, escapant de l'ocupació nazi de França, va embarcar a Lisboa –juntament amb Dalí, Gala i René Clair– cap els Estats Units i es va instal·lar a Hollywood i a Nova York, i no retornà a França fins a l'any 1951. En 1946 es casà amb la ballarina i model Juliet Browner. Durant la seva estada a Califòrnia es guanyà la vida ensenyant com a professor. En 1963 publicà la seva autobiografia, Self-Portrait, i aquest mateix any fou nomenat Sàtrapa del Col·legi de Patafísica. En 1973 el Metropolitan Museum de Nova York li dedicà una retrospectiva de la seva obra fotogràfica. Man Ray va morir el 18 de novembre de 1976 a París (França) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Quan en 1991 morí Juliet Browner fou enterrada a la mateixa tomba. En 1999 la prestigiosa revista ArtNews el nomenà com un dels 25 artistes més influents del segle XX.

***

Maurice Pfister

- Maurice Pfister: El 27 d'agost de 1893 neix a Clichy (Illa de França, França) l'anarquista i sindicalista Maurice Louis Pfister, conegut com MauriceFister. Sos pares es deien Adolphe Gustave Pfister, jornaler, i Amélie Adèle Letu, tintorera. Obrer en una fàbrica de ciment, es considerava anarquista«individualista». En 1913 era secretari del grup dels XVII i XVIII Districtes de París (França) de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). També era membre del «Foyer Anarchiste» del XIX Districte de París. En aquestaèpoca vivia al número 20 del passatge Duhesme de París. El setembre de 1913 formava part del «Grup de Conscrits de 1913», fomentat per l'FCAR, i amb 25 companys cosignà el seu cartell, on afirmant que es negaven a ser soldats i on s'incitava a la deserció. En 1914 era secretari de la Joventut Sindicalista de Saint-Ouen (Illa de França, França), formació en la qual militava, com a mínim, des de l'any anterior. El 16 de gener de 1914 va ser detingut per haver insultat el condecorat caporal d'Infanteria Colonial Paillard en un carrer de Montmartre, tot cridant-li:«Quants marroquins hauràs hagut matat per portar aquestes porqueries al pit!»; en el moment de la detenció duia un ganivet i un revòlver Browning. En l'escorcoll de casa seva, al passatge de Duhesme, la policia va trobar fullets anarquistes i antimilitaristes, fórmules d'explosius i un exemplar del famós En cas de guerre, conegut com «Fullet Roig», editat per la Federació Comunista Anarquista (FCA). Jutjat per aquest delicte, el 2 de febrer de 1914 el IX Tribunal Correccional el va condemnat a tres mesos de reclusió, que purgà a presó parisenca de Fresnes. El maig de 1914, quan la visita del rei de Dinamarca a París, el seu domicili, al carrer Clovis Hugues de Saint-Denis (Illa de França, França), va ser posat sota vigilància especial per part de la policia, ben igual que el d'altres militants (Laurent Desgoutes, Jean Fleur, Agustín Pardiña, Gladia Pupkovicz, Fermín Viniegra, etc.). En aquesta època va ser inscrit en el«Carnet B» dels antimilitaristes i col·laborava en el setmanari parisenc L'Anarchie i en el periòdic belga L'Action Anarchiste. Durant la Gran Guerra va ser declarat exempt per l'exèrcit. En 1920 col·laborà, sota el nom de Maurice Fister, en Le Libertaire i el 12 de març d'aquell any participà com a orador en un gran míting antimilitarista, en ocasió de la incorporació de la lleva d'aquell any, organitzat pel grup del III Districte de París de la Federació Anarquista (FA), celebrat a la Sala de la Maison Commune. En 1921 participà en la campanya abstencionista engegada per la Unió Anarquista (UA), de la qual fou candidat abstencionista amb Lucien Haussard. En 1921 també era secretari del grup anarquista dels XVII i XVIII Districtes de París. Aleshores vivia al número 9 de Cité Jarry de París. El 18 de febrer de 1921 participà en un míting a la Sala Garrigues organitzat pels grups anarquistes dels XVII i XVIII Districtes de París i el 8 d'abril d'aquell any va fer per aquests grups la xerrada «Le côté reconstructif de l'anarchisme». Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assistí com a delegat al II Congrés de l'UA. Elegit administrador de Le Libertaire, col·laborà també en La Revue Anarchiste de l'UA. Per un article aparegut en el periòdic La Jeunesse Anarchiste sobre Émile Cottin, que havia atemptat el 19 de febrer de 1919 contra el president del Consell de Ministres francès Georges Clemenceau, va ser detingut el 5 de maig de 1922; jutjat, el 5 de maig de 1922 va ser condemnat en rebel·lia a un any de presó; pena que va ser reduïda a sis mesos quan es va presentar a les autoritats el 27 de juliol. Durant 12 dies del mes d'agost d'aquell any, juntament amb altres companys (André, Courme, Lelatin, Louis Loréal, Nadaud, i E. Villiers), va fer vaga de fam per exigir que els anarquistes Henri Coudon (Méric) i Jeanne Morand, aleshores empresonats, fossin tractats com a presos polítics. L'11 d'agost de 1922 va ser traslladat, amb Louis Raffin (Louis Loréal) i E. Villiers, a l'Hospital Cochin i una setmana després portats a la presó parisenca de La Santé, però, com Villiers, no reprengué la vaga pel seu feble estat. El 28 de setembre de 1922, per la seva intervenció en un míting contra la guerra organitzat per la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), va ser novament condemnat a sis mesos de presó pel Tribunal Correccional de Cherbourg (Baixa Normandia, França), pena que va ser integrada a la que ja patia. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 assistí al III Congrés de l'UA celebrat a Levallois-Perret (Illa de França, França). Poc després, entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923 assistí, amb Pierre Berteletto, Lucien Hussard, Albert Lemoine i Maurice Vandamme (Mauricius), al Congrés Sindicalista Revolucionari que se celebrà a Berlín (República de Weimar; actualment Alemanya), on es va fundar l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En el IV Congrés de l'UA, celebrat entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París, va ser l'únic que es va oposar a l'aparició del diari Le Libertaire, i al préstec de 150.000 francs necessaris per a tal fi, però va ser nomenat redactor«substitut» i en la segona època del diari va acceptar ser membre de la redacció. A finals dels anys vint esdevingué parella de l'anarquista Marie-Louise Massoubre (Zizette) i a començament dels anys trenta ambdós visitaren Nestor Makhno a l'hospital. El 3 de novembre de 1934 es casà a Villeurbanne (Lió, Arpitània) amb Marie-Louise Massoubre –posteriorment aquesta es casà en 1943 amb l'anarquista Antoine Marsella. En 1939 col·laborà en La Révolution Prolétarienne. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Mosko Rashev

- Mosko Rashev: El 27 d'agost de 1903 neix a Lyaskovets (Veliko Tarnovo, Bulgària) el guerriller anarquista Mosko Atanasov Rashev (o Rachev). Fill d'una família extremadament pobra, restà illetrat i hagué de treballar en les feines més dures i més mal remunerades. A Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària), de la mà de destacats anarquistes, com ara el mestre Georgi Popov i Petar Maznev, entrà en contacte amb el moviment llibertari, destacant com a un enemic acèrrim de la policia. En 1920, a causa de la seva activitat llibertària, passà a la clandestinitat. La seva primera acció guerrillera consistí en la requisa d'armes de foc de les casernes de la regió de Veliko Tarnovo. Durant la nit del 3 de juny de 1921, formà part de l'escamot armat encapçalat pel revolucionari anarquista Gueorgui Sheitanov que parà una emboscada a l'escorta policíaca que portava detingut l'anarquista Petar Maznev i l'alliberà a l'indret conegut com «La Muntanya Sagrada», casualment el mateix lloc on havia estat capturat. Durant els dies 8 i 9 de juny de 1923 participà en la conferència anarquista clandestina que tingué lloc al bosc a prop del monestir de Petropavlovski (Leskovec, Veliko Tarnovo, Bulgària) i sortí amb l'encàrrec de marxar a la seva ciutat natal i establir vincles amb l'organització anarquista local. El cop militar del 9 de juny de 1923 que instaurà el règim profeixista d'Alexandre Tsankov, va produir la mort de 35.000 treballadors i camperols; i la resistència armada que va seguir, va culminar en l'atemptat amb bomba contra la catedral de Sofia l'abril de 1925, perpetrat pel Partit comunista. A partir d'aquest moment, amb la llei marcial proclamada, es va desencadenar una repressió ferotge contra el moviment revolucionari i s'integrà en la guerrilla llibertària de Gueorgui Sheitanov, que es dedicà a assaltar guarnicions militars, fer sabotatges de línies fèrries i telegràfiques, cremar arxius de la propietat, etc. L'estiu de 1925, després de la dispersió del grup guerriller i l'assassinat de diversos companys a Gorna Oryahovitsa (Veliko Tarnovo, Bulgària), decidí continuar la lluita sota el lema de «Vèncer o morir» que va fer arribar a les autoritats en carta. La policia organitzà grans batudes de recerca durant setmanes. Finalment, el 17 de setembre de 1925 la policia i l'exèrcit li parà una emboscada a prop de Béderliy (Veliko Tarnovo, Bulgària) on Mosko Rashev fou abatut després d'una dura resistència.

***

Julien Toublet

- Julien Toublet: El 27 d'agost de 1906 neix a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) el militant anarcosindicalista i interlingüista Julien François Gabriel Toublet, també conegut com Jean Thersant. Nascut en una família modesta, son pare feia de fuster i sa mare de portera. Treballà de molt jovenet en la indústria metal·lúrgica i després de joier. En 1921 s'afilià al Sindicat de Joieria de París, adherit a la Confederació General del Treball Unificat (CGTU), de forta tradició llibertària. Va descobrir l'anarquisme assistint a una conferència de Sébastien Faure titulada «Déu no existeix!». Membre de les Joventuts Sindicalistes, participà activament en els Comitès de Vaga. En 1926 va ser cridat a files, però aconseguí un pròrroga d'un any i després ingressar en un servei sanitari que evitar que fos destinat a Síria. En 1932 s'afilià a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), fundada per Pierre Besnard el novembre de 1926 i adherida a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El novembre de 1932, arran del IV Congrés de la CGT-SR, va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa en representació del Sindicat del Metall del Sena del qual era secretari. Entre l'octubre de 1934 i l'octubre de 1938 fou secretari de la CGT-SR. També fou membre, amb Lucien Charbonneau i Auguste Huet, del Comitè d'Ajuda Mútua de París i tresorer del Comitè d'Ajuda als Presos de la IV Regió, càrrec que exercí fins el gener de 1936 quan va ser substituït per Louis Laurent. Es va encarregar, amb Pierre Besnard, de l'edició de l'òrgan d'expressió de la CGT-SR Le Combat Syndicaliste (1926-1939), que jugà un gran paper durant les vagues de maig i juny de 1936 i en la difusió dels fets de la guerra civil espanyola. El juliol de 1936, quan esclata la Revolució a Espanya, mobilitzà tota la seva energia per ajudar els llibertaris espanyols i, amb Charles Marchal, fou el responsable del reclutament de voluntaris de la CGT-SR per a la guerra d'Espanya. Durant aquests anys bèl·lics, amb Marchal, s'encarregà de coordinar la compra i subministrament d'armes per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), a més de assegurar el transport de fons cap a la Península, i per aquest motiu viatjà en diverses ocasions a Barcelona (Catalunya). També participà, amb Pierre Besnard, Louis Laurent, Albert Ganin, Charles Marchal i Paul Lapeyre, en l'edició francesa del setmanari L'Espagne antifasciste (1936-1937). Durant la tardor de 1936 fou membre de l'oficina de l'AIT i el novembre, arran de la Conferència del Comitè Anarcosindicalista Francès, fou nomenat secretari adjunt de l'oficina de la Unió Federativa, juntament amb Pierre Besnard i Victor Giraud. Durant l'hivern de 1939, durant la Retirada, s'incorporà a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització creada per Louis Lecoin per ajudar els refugiats espanyols internats als camps de concentració del sud de França, encarregant-se en nom de la CNT-FAI d'organitzar un Comitè d'Ajuda, en el qual tingué cura de les relacions amb els advocats i on Paul Lapeyre controlà amb visites els camps d'internament. El setembre de 1939 es casà amb Denise Boutiller, amb qui tindrà tres infants (Monique, Christiane i Jacques). Durant la II Guerra Mundial va ser mobilitzat com a infermer; assetjat a Dunkerque, després evacuat al Regne Unit i repatriat de bell nou per Normandia, va entrar clandestinament al París en mans alemanyes. Durant l'Ocupació va crear una cooperativa obrera de bijuteria (Art i Tècnica Aplicada), on exercirà l'ofici amb sa companya Denise i alguns familiars i amics. En aquesta època intentà reorganitzar, amb Louis Laurent, Gilberte Dawas i Henri Bouyé, el moviment llibertari en la clandestinitat i creà una xarxa per ajudar i per amagar els militants amenaçats proveint-los de documentació falsa. També aconseguí editar dos butlletins (Action i Problèmes). Juntament amb Henri Bouyé, col·laborà en la xarxa Resistència Obrera de la CGT i intentà mantenir aquesta xarxa al marge de la Resistència oficial. Després de l'Alliberament, reprengué la militància en el Sindicat de Joieria de la CGT i fou nomenat membre de la Comissió de Depuració de la Federació de la Joieria. Després de la decisió dels llibertaris d'abandonar la CGT, sota la influència comunista, en 1946 s'afilià a l'acabada de crear Confederació Nacional de Treball Francesa (CNTF), de la qual va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa i secretari. En 1949 fundà, amb un grup de companys (Roger Boucoiran, Aimé Capelle, Denhau, Muss, Samson, Henri Portier, G. Pouget, etc.), el Moviment Astatosindicalista–del grecastatos,«inestable»–, adherit a l'AIT, que edità el periòdic mensual Mains et Cerveau (1949-1950). A partir de 1952 exercí de corrector de premsa a la impremta de Georges Lang i el maig d'aquell any va ser admès en el Sindicat de Correctors de la CGT de París. Arran de les divergències sorgides a començaments dels anys cinquanta amb el moviment confederal francès i espanyol, en 1954 abandonà la CNTF i ingressà en el grup de Pierre Monatte, adherit a la Unió dels Sindicalistes, al voltant del periòdic La Révolution Prolètarienne. Destacat esperantista, en 1961 va ser un dels cofundadors de  la Unió Interlingüista de França (UIF), secció gala de la Unió Mundial per la Interlingua, i també va crear la Federació dels Anacionalistes Interlingüistes, encarregant-se de l'edició dels seus òrgans d'expressió Reflexiones supra le frontieras i Le oca frantic, en llengua paneuropea interlingua. Després treballà a la impremta de Le Croissant i de Le Parisien Libéré, on en 1971 es jubilà. Entre 1969 i 1980 va participar, amb son fill Jacky Toublet, en l'Aliança Sindicalista Revolucionària i Anarcosindicalista (ASRAS), creada arran de Maig del 68 i que intentà reagrupar els militants anarcosindicalistes escampats per diversos sindicats (CGT, FO, CFDT, FEN). Julien Toublet va morir el 4 d'abril de 1991 a Créteil (Illa de França, França) i dies després, l'11 d'abril, fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Julien Toublet (1906-1991)

Defuncions

Notícia sobre la creació del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR) apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 13 d'abril de 1912

- Grégoire Banghart: El 27 d'agost de 1916 mor a Châtellerault (Poitu-Charentes, França) l'obrer mecànic i militant anarquista i sindicalista Grégoire Banghart. Havia nascut el 19 de gener de 1875 a Châtellerault (Poitu-Charentes, França). Sos pares es deien Grégoire Banghart i Salomé Gerhart. Des de 1895 militava en el moviment anarquista i sindicalista. Vivia al número 18 del carrer Rubens del XII Districte de París (França). L'estiu de 1904 fou un dels fundadors del Comitè de Defensa Social (CDS), creat per ajudar els militants perseguits per les seves activitats, comitè que es va reactivar força l'octubre de 1908, arran dels fets de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França) –el 30 de juliol de 1908, després d'una crida a la vaga general de 24 hores llançada per la Confederació General del Treball (CGT), milers de manifestants s'enfrontaren violentament amb la gendarmeria i l'exèrcit, amb un resultat de tres morts i una trentena de ferits–, per fer costat els inculpats i ses famílies. El gener de 1909 cosignà una carta oberta «als magistrats indignes del Tribunal d'Apel·lacions Correccionals» en el marc de l'anomenat «Cas Girard-Jacquart» –dos militants anarquistes, xofers sindicats de Levallois-Perret (Illa de França, França), havien estat condemnats a tres i dos anys de presó víctimes d'una maquinació policíaca–, manifest que va ser aferrat pels carrers de París. Fou l'impressor-gerent del Bulletin du Comité de Défense Sociale, que edità a París set números del desembre de 1909 a l'octubre de 1912. El maig de 1912 vivia al número 20 del carrer Cloître-Saint Merri del IV Districte de París. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions municipals de maig d'aquell any; el CAR, en el qual Henry Combes era el secretari i Lucien Balin el tresorer, arreplegà 25 anarquistes i sindicalistes revolucionaris. El 28 de juliol de 1912, com a membre del Consell Sindical del Sindicat de Metalls del departament del Sena, cosignà un manifest contra la «Llei Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af)–, afirmant que el sindicat ajudaria els joves companys que triessin la deserció per fugir d'aquella llei. El manifest també feia una crida a les dones a fer la«vaga de ventres». A partir de juny de 1913 fou membre fou membre de la Comissió de Repartiment del Comitè de «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). Abans de la Gran Guerra promogué vagues en el sector metal·lúrgic, especialment a la fàbrica «Dedion». Inscrit en el«Carnet B» dels antimilitaristes, el 19 de maig de 1915 va ser llicenciat. Greument malalt, el juliol de 1916 retornà a Châtellerault per morir. Sa companya fou Marie Louise Chauveur.

***

Notícia de la detenció de Manuel Pérez Feliu apareguda en el diari madrileny El Globo del 5 de maig de 1921

- Manuel Pérez Feliu: El 27 d'agost de 1940 és afusellat a Paterna (Horta Oest, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Feliu. Havia nascut el 6 de setembre de 1892 a Alacant (Alacantí, País Valencià) en una família originària del Principat de Catalunya. Es guanyà la vida fent d'ebenista i estava afiliat al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El maig de 1921 va ser detingut a Madrid (Espanya), juntament amb Bernardino Alonso García (El Porra), acusat de col·locar l'1 d'abril anterior un petard en un taller de cistelleria que es trobava en vaga. En 1932 va ser detingut i deportat a Villa Cisneros (Río de Oro, Protectora Espanyol del Marroc) i a Fuerteventura (Illes Canàries) fins al setembre d'aquell any. A Barcelona (Catalunya) presidí l'Agrupació Pro Cultura«Faros», no sense crítiques. Durant els anys de la II República espanyola va fer mítings a diverses localitats (Benicarló, València, etc.). El gener de 1934 va ser detingut a Barcelona amb altres 23 companys en una reunió clandestina i ell no va ser alliberat fins l'abril perquè estava reclamant per un jutjat per tinença d'explosius i per no haver satisfet una multa de 20.000 pessetes. Entre els anys 1934 i 1935 destacà en la CNT del País Valencià. El 18 de novembre de 1935 presidí un míting d'afirmació sindical i contra la guerra a la plaça de toros de València on intervingueren Pau Montllor, Tomás Cano Ruiz, José Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del cop feixista de juliol de 1936 va ser nomenat per la CNT membre de la Guàrdia Popular Antifeixista (Brigades Populars de Policia) de València, del Consell Provincial de Seguretat–vicepresident– i del Tribunal Especial de Justícia del Comitè Executiu Popular (Comitè de Salvació Pública). Durant els anys bèl·lics fou membre del Comitès Regionals de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i va fer nombrosos mítings i conferències (València, etc.). En 1938 col·laborà en el periòdic Fragua Social de València. Aquest mateix any, en substitució de Domingo Torres Maeso, exercí les funcions d'alcalde de la ciutat de València i, amb caràcter definitiu, en 1939. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració d'Albatera, juntament amb son homònim amic Manuel Pérez Fernández. Identificat per les autoritats feixistes, va ser empresonat a València. Jutjat i condemnat a mort, Manuel Pérez Feliu va ser afusellat l 27 d'agost de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià) juntament amb altres 20 detinguts.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 28 d'agost

Esdeveniments

Seguici funerari de Sacco i Vanzetti

- Funerals de Sacco i de Vanzetti: El 28 d'agost de 1927 es realitzen a Boston (Massachusetts, EUA) els funerals i les incineracions dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti, executats cinc dies abans. El multitudinari seguici fúnebre marxà des de Nord End fins als cementiri de Forest Hills, on les seves despulles foren incinerades. El setembre d'aquell any, el censor nord-americà Wills Hayes ordenarà que tots els noticiaris filmats on apareguin Sacco i Vanzetti siguin destruïts.

***

Membres del "Batalló Giacomo Matteotti"

- Batalla de Monte Pelado: El 28 d'agost de 1936 al Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), el «Batalló Giacomo Matteotti» de la secció italiana de la«Columna Ascaso», formada per 130 milicians i guiada pel republicà Mario Angeloni i els llibertaris Carlo Rosselli, Camillo Berneri i Umberto Tommasini, entra per primera vegada en acció repel·lint un atac de les forces franquistes integrades per 600 homes ben equiats. Angeloni i els anarquistes Michele Centrone, Fosco Falaschi i Vincenzo Perrone, entre altres milicians, trobaran la mort durant les quatre hores d'intensos combats. El «Batalló Giacomo Matteotti», que prenia el nom d'un destacat militant socialista italià assassinat pels feixistes de Mussolini en 1924, fou creat poc després del cop d'Estat de juliol de 1936 per Camillo Berneri, Gilioli Rivoluzio, Romagno Castegnoli i Antoni Cieri, amb la finalitat de crear una columna anarquista per combatre en la Revolució espanyola i a la qual es van convidar els milicians socialistes no comunistes. També van participar en l'organització els socialistes Carlo Rosselli, Mario Angeloni i Umberto Calosso, i l'anarquista espanyol Diego Abad de Santillán. Aquest batalló es va constituir oficialment el 17 d'agost de 1936. En arribar els milicians voluntaris italians es van afegir a la «Columna Ascaso», formació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) creada en memòria de Francisco Ascaso, lluitador anarquista mort el 20 de juliol durant els combats a les Drassanes de Barcelona. Uns 3.500 milicians italians van combatre el feixisme durant la Guerra Civil espanyola, dels quals entre 500 i 1.000 moriren.

***

L'emissora de Radio Libertaire després de l'atac "socialista"

- Tancament de Radio Libertaire: El 28 d'agost de 1983, diumenge, a les 6 de la matinada, les tropes de la Companyia Republicana de Seguretat (CRS), enviades pel govern del Partit Socialista Francès (PSF), assalten la seu de Radio Libertaire a París (França). Després de forçar la porta de l'estudi i de destrossar bona part del material, segrestaren l'emissor. Set militants anarquistes van ser detinguts en l'acció. Des del 14 d'agost, una quinzena de ràdios lliures franceses són reduïdes al silenci pel poder. La resposta va ser immediata i va tenir un ample ressò internacional: manifestacions a Atenes, Barcelona, Brussel·les, Madrid, Mont-real, Sydney... La manifestació de París del 3 de setembre de 1983 en va comptar amb cinc mil persones.

Naixements

Práxedis G. Guerrero

- Práxedis Gilberto Guerrero:El 28 d'agost de 1882 neix a Los Altos de Ibarra (Léon, Guanajuato, Mèxic) el periodista, escriptor i revolucionari llibertari José Práxedis Gilberto Guerrero Hurtado. Sisè fill d'una família de terratinents (José de la Luz Guerrero i Fructuosa Hurtado) de Guanajuato, va estudiar secundària i va treballar d'obrer. En 1899 va enviar els seus primers articles als periòdics El Heraldo Comercial i El Despertador. En 1901, Filomena Mata el va nomenar corresponsal del Diario del Hogar. Aquell mateix any es va integrar en la Segona Reserva de l'Exèrcit, on va assolir el grau de subtinent de cavalleria. En 1903 va començar a llegir periòdics de l'oposició, com ara El Demófilo i El Hijo del Ahuizote; també coneix autors anarquistes. Després que l'exèrcit desparés contra una manifestació de liberals a Monterrey, va renunciar al seu càrrec en la reserva. En 1904 es va traslladar als Estats Units i va treballar d'obrer en una mina a Denver (Colorado). En 1905 va viatjar a San Francisco (Califòrnia) i va editar el periòdic Alba Roja–possiblement els germans anarquistes Flores Magón van conèixer allà la publicació. El maig de 1906 va ser visitat per Manuel Sarabia i el va convidar a participar en l'anarquista Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), de la qual arribarà a ser secretari. El 3 de juny de 1906 va fundar la Junta Auxiliar«Obreros Libres» en una mina de Morenci (Arizona), adherida a la JOPLM. Va obtenir fama com a periodista opositor a la dictadura de Porfirio Díaz, editant els periòdics Alba Roja (1905), Revolución (1908) i Punto Rojo (1909), que va arribar a publicar setmanalment 10.000 exemplars a El Paso (Texas) i des d'on es feia una crida a la vaga general revolucionària; també va col·laborar en Regeneración, editat pels germans Flores Magón. Va estar afiliat al Partit Liberal Mexicà (PLM) i va lluitar en les seves campanyes militars. En setembre de 1910 es van publicar en Regeneración tres episodis revolucionaris esdevinguts en 1908, on Guerrera narra les incursions dels guerrillers llibertaris del PLM als poblats de Las Vacas (avui Acuña), Viesca i Palomas, amb la finalitat d'engegar una revolució social que s'escampés a tota la República mexicana. Els liberals que inicialment havien planejat aixecar-se en armes el 16 de setembre de 1910 van decidir esperar i començar la insurrecció el 20 de novembre, com assenyalava el Pla de San Luis redactat per Francisco Indalecio Madero, a fi d'aconseguir un major impuls, però deslligant-se dels objectius polítics maderistes. Guerrero, qui havia estat nomenat Cap d'Operacions de l'Exèrcit Llibertari Mexicà en la República mexicana, va decidir organitzar pel seu compte un grup armat a El Paso (Texas) per internar-se a Mèxic, encara que amb la desaprovació de la Junta Organitzadora del PLM, que el requeria com a organitzador i escriptor. El 22 de desembre uns 30 insurgents magonistes avancen d'El Paso a Ciudad Juárez, assalten la hisenda de Cruz González, prenen el tren mixt i destrueixen els ponts al seu pas mentre es dirigeixen cap al sud. A Estación Guzmán se'ls van afegir altres 20 guerrillers i es van encaminar cap a El Sabinal. El 25 tornen a Estación Guzmán i s'hi divideixen en dues partides, una dirigida per Prisciliano Silva i altra per Práxedis Guerrero. Aquest prendrà el poblat de Corralitos el 27 de desembre i l'endemà va reclamar la rendició de Casas Grandes senseèxit. La nit del 29 de desembre ataca Janos i a l'endemà la plaça és presa pels rebels; aquest mateix dia, el 30 de desembre de 1910, Práxedis Guerrero mor a Janos (Chihuahua, Mèxic) en circumstàncies no gaire clares. Existeixen almenys tres versions diferents sobre la mort de Guerrero: Ethel Duffy Turner afirma que va ser a causa d'una bala accidental d'un company que el va confondre amb un espia en entrar Guerrero a una barraca per fer un reconeixement; Martínez Nuñez parla que Guerrero va rebre un tret a l'ull dret quan va pujar a una terrassa per contrarestar un atac dels soldats federals; Enrique Flores Magón, per la seva part, sosté que Guerrero exposava a la població els ideals del PLM quan de sobte va caure mort amb un tret al front. Les autoritats mexicanes han«recuperat» la figura de Práxedis Guerrero i l'han aixecat a «heroi nacional». Des de desembre de 1933 l'antiga població de San Ignacio (Chihuahua, Mèxic), situada a la frontera amb els Estats Units, porta el nom de Práxedis Gilberto Guerrero.

Práxedis Gilberto Guerrero (1882-1910)

*** 

Augustin Souchy escrivint a màquina (Mèxic, 1953)

- Augustin Souchy:El 28 d'agost de 1892 neix a Racibórz (Oberschlesienel, Alta Silèsia, Polònia) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista alemany Augustin Souchy Bauer (o Agustín Souchy). Va esdevenir anarquista molt jove, llegint Gustav Landauer. En 1914 es va declarar insubmís i es refugia a Suècia, on va ser detingut per difusió de pamflets antimilitaristes. A la presó va escriure un llibre sobre Landauer, que va ser assassinat el 2 de maig de 1919. De tornada a Alemanya, a finals de 1919, va entrar en la redacció del periòdic Der Syndicalist, de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), que en serà l'editor entre 1922 i 1933. En 1920 va participar en el congrés de la III Internacional a Rússia i després d'aquesta estada va trobar Kropotkin, restant a viure a ca seva. En tornar va escriure un llibre molt crític sobre el règim soviètic. En 1922 va ser un dels tres secretaris de la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT), amb Rudolf Rocker i Alexandre Schapiro. Quan Hitler va pujar al poder, es va refugiar a França. El juliol de 1936 va marxar a Barcelona i va participar des dels primers dies de la Revolució espanyola, essent nomenat responsable de relacions exteriors (Informació en Llengües Estrangeres) i conseller polític de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939 es va refugiar a França i més tard, després de fugir d'un camp d'internament, a Mèxic en 1942, on treballarà per als sindicats i fent de periodista. En 1950 va retornar a Alemanya. L'estiu de 1960 va marxar a la Cuba revolucionària convidat pel règim castrista per fer un estudi dels pagesos cubans; el resultat va ser la publicació del fullet Testimonios sobre la Revolución Cubana, dura crítica al règim prosoviètic de Fidel Castro, l'edició del qual va ser totalment destruïda per les autoritats comunistes cubanes. En 1962 va treballar de professor i d'expert per a la International Confederation of Free Trade Unions (ICFTU, Confederació Internacional de Sindicats Lliures) a Madagascar i entre 1963 i 1966 a Llatinoamèrica i Etiòpia per a la International Labour Organitsation (ILO, Organització Internacional del Treball). Més tard va fer de periodista arreu del món –va estar-se una temporada als kibbuts israelians, que res se semblaven segons ell a les col·lectivitats aragoneses, i va analitzar de primera mà l'experiència autogestionària iugoslava de Tito– i es va retirar com a publicista independent a Munic. Filòleg i coneixedor d'11 idiomes, ha ensenyat durant anys a les Escoles Berlitz. Ens ha deixat nombroses obres com Reise nach Russland 1920 (1920) Schreckensherrschaft in Amerika (1927), Sacco und Vanzetti (1927), The tragic week in May (1937, sobre els Fets de Maig de 1937 a Barcelona), Entre campesinos aragoneses (1937), Nachtüber Spanien. Anarcho-Syndikalisten in Revolution und Bürgerkrieg (1936-39) (1955), Die soziale Revolution in Spanien. Kollektivierung der Industrie und Landwirtschaft in Spanien (1936-1939) (1974, amb Erich Gerlach), Zwischen Generälen: Campesinos und Revolutionären (1974), Vorsicht: Anarchist! Ein Leben für die Freiheit. Politische Erinnerungen (1977, autobiografia) iReisen durch die Kibbuzim (1984), Erich Mühsam (1984), Die lange Hoffnung. Erinnerungen an ein anderes Spanien (1985, pòstum amb Clara Thalmann), entre d'altres. Augustin Souchy va morir l'1 de gener de 1984 a Munic (Baviera, Alemanya). El seu important arxiu es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Notícia de la condemna de Robert Butet apareguda en el diari parisenc La Petit République del 13 de juny de 1914

- Robert Butet: El 28 d'agost de 1895 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista Robert Anatol Butet, conegut com Stefano Sagnol. Era el fill primogènit de Jules Edouard Butet, cotxer i xofer, i Marie Provost, modista. Es guanyava la vida com a afinador de pianos. Entre 1911 i 1912 col·laborà, sota el pseudònim d'Stefano Sagnol, en Le Libertaire. El desembre de 1912, amb son germà Marcel Butet i Louis Villetard, del grup de Saint-Ouent (Illa de França, França) de la Federació Comunista Anarquista (FCA), signà, sota el nom d'Stefano Sagnol, el cartell titulat «Si la guerreéclate, ce que nous ferons» (Si la guerra esclata, això és el que farem), fent una crida al sabotatge de la mobilització. El 18 de gener de 1913 parlà en la I Conferència-Concert, organitzada pel grup de Saint-Ouen de l'FCA, a benefici dels«camarades víctimes de l'acció», que se celebrà a la Sala Picolo del carrer Malassis de París. Abans de la Gran Guerra fou membre del grup local de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), de la qual son germà era secretari. El juny de 1914 va ser condemnat a dos presos de presó, amb llibertat provisional, per «ultratges als agents» quan aquests havien anat a casa seva a escorcollar-la després de ser sospitós d'haver llançat pamflets antimilitaristes rere els murs de la caserna de la gendarmeria de Tournelles a París. Durant la primavera de 1916 va ser mobilitzat en el 130 Regiment d'Infanteria. El 29 de juliol de 1919 es casà al VIII Districte de París amb la cuinera Berthe Léontine Rollier. En aquesta època estava domiciliat amb sos pares, al número 2 del carrer Baudin de Saint-Ouent, i vivia de la pintura artística. Fou membre de la Societat d'Artistes Independents, per a la qual participà en exposicions. El seu últim domicili fou al número 4 del carreró Jacques-Auguste de Saint-Ouen. Robert Butet va morir el 23 de desembre de 1971 a l'Hospital Bichat de París (França).

***

Necrològica de José Martínez Gracia apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 de setembre de 1970

- José Martínez Gracia: El 28 d'agost de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista José Martínez Gracia. Sos pares es deien Manuel Martínez i Carmen Gracia. Refugiat a França, després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tarascon on treballà de sabater i fou en diferents ocasions secretari de Cultura i Propaganda de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A finals dels anys seixanta fou membre de la Comissió de Relacions del Nucli de CNT del departament de l'Arieja. José Martínez Gracia va morir el 12 de juny de 1970 –algunes fonts citen erròniament el 14 de juny de 1970– a Tarascon (Llenguadoc, Occitània).

***

Agustín Remiro Manero

- Agustín Remiro Manero: El 28 d'agost de 1904 neix a Épila (Saragossa, Aragó, Espanya) el militant cenetista i resistent antifranquista Agustín Remiro Manero (Mangón).Fill d'una família pagesa amb nombrosos germans, només als 10 anys va poder assistir a l'escola, però sempre va ser un apassionat lector. Es va afiliar en la Societat d'Obrers Sucrers i en la Societat d'Obrers del Camp i d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1919 mogut pels relats de l'assassinat legal de Francesc Ferrer i Guàrdia i de la Setmana Tràgica. En 1925 va ingressar a l'Exèrcit i va servir dos anys aÀfrica, on es va mostrar rebel i per això enviat a un batalló disciplinari que va combatre en els més durs moments de la guerra contra Abd el-Krim. De tornada aÉpila, va crear un grup anarquista i va desenvolupar una extensa tasca orgànica clandestina. Derrocat Primo de Rivera, va ser un dels militants més destacats de la CNT i va assolir popularitat a la conca del Jalón (xerrades, mítings amb Ascaso i Ballester, etc.). En 1932 va participar activament en la vaga de la fàbrica sucrera del Jalón a Épila, que va tenir com a resultat dos morts i diversos ferits, des de la secretaria de la Comarcal de CNT. Aquest mateix any va ser present en el moviment revolucionari de desembre i el seu casament civil va ser el primer d'Épila. En 1934 va dirigir la construcció del local de la CNT del seu poble i l'any següent va rebutjar les ofertes dels cacics saragossans que li oferien ser el cap provincial de la Falange. Amb el cop militar de juliol de 1936 li agafa segant de jornaler a Used i es va traslladar aÉpila, però vençuda la resistència obrera, el 26 de juliol creua l'Ebre, s'ajunta amb altres fugitius i l'agost arriba a Tardienta, ja a zona republicana. Es va incorporar a la Columna Durruti com a responsable de la XI Centúria i més tard a la Columna Ortiz, i amb el grup de Gallart (La Noche) va realitzar infinitat d'operacions en terreny enemic dirigides a facilitar la fugida de qui havia quedat encerclat a Saragossa. Va ser responsable del grup Los Iguales, amb Cayetano Continente i Juan Bautista Albesa, especialitzat en sabotatges (ponts, vies fèrries, grans infrastructures) i en rescatar presoners, que va actuar el setembre a la zona de Fuendetodos i mesos més tard a la Columna Carod-Castán (118 Brigada de la 25 Divisió). Va lluitar en l'ofensiva sobre Saragossa, en la presa del vèrtex geodèsic de Sillero i en les batalles de Belchite i de Terol (1937), i després de la presa d'aquesta ciutat, va marxar amb el seu grup a València. Perdut Terol, va combatre a Cedrillas. Enfonsat el front i partit en dos el territori republicà en caure Vinaròs a mans franquistes, va restar a zona catalana, on a petició del cap de l'Exèrcit de l'Est (Pérez) va accedir a formar i comandar el Batalló de Metralladores C (Batalló Remiro), compost per 470 homes, majoritàriament guerrillers i voluntaris aragonesos, i que va intervenir en nombroses accions especialment al front de Lleida (Tremp, Sort i Balaguer). Ferit a les lluites del Vèrtex Esplà l'estiu de 1938, va ser operat a la Seu d'Urgell i després vindria l'exili gal i el seu internament als camps d'Argelers de la Marenda i Mazères. Fugint dels camps de concentració va fer contacte amb Francisco Ponzán Vidal, Joan Català i Laguarta, i amb ells portarà a terme nombroses operacions de salvament de persones compromeses a Espanya –va portar a França els primers delegats d'Esteve Pallarols de la CNT. Quan va esclatar la guerra mundial, a petició de Ponzán, va acceptar el març de 1940 col·laborar amb els aliats en la Xarxa Pat O'Leary per combatre els alemanys a Espanya (agent núm. 3.004 del MI-6, Servei Secret Britànic), realitzant diverses missions com a correu i enllaç i facilitant l'evasió de persones en perill (jueus, polítics antifeixistes, pilots abatuts de la RAF), alhora que treballava activament en l'organització confederal, directament lligada al Comitè Nacional de la CNT, i en la lluita antifranquista. El 23 gener de 1941, efectuant un servei de correu per als britànics, després de creuar la frontera des de Pontevedra, va ser detingut per la Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE) salazarista a Portugal i lliurat a les autoritats franquistes tres dies després a Valencia de Alcántara (Càceres). Condemnat a mort en Consell de Guerra a Madrid el 27 d'abril de 1942. El 21 de juny de 1942 va intentar evadir-se de la presó madrilenya de Porlier amb altres condemnats, però descobert pels guàrdies alertats per uns veïns un cop saltada la tàpia, va resultar greument ferit pels seus trets; malgrat tot, va aconseguir arribar fins a una casa propera on es va amagar, però quan va venir la patrulla, veient-se sense escapatòria, va suïcidar-se saltant per una finestra des d'un quart pis, estavellant-se mortalment contra el terra. Nou dies després de la seva «execució», Capitania General li commutava la pena de mort per la inferior en grau. Va deixar escrites unes memòries en vers. En 2006 l'Ajuntament d'Épila i la Diputació Provincial de Saragossa va publicar pòstumament, en 2006, el llibre d'Antoni Téllez Solà, Agustín Remiro. De la guerrilla confederal a los servicios secretos británicos.

***

Necrològica de Moisés Báguena Belmonte apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 5 de juny de 1978

- Moisés Báguena Belmonte: El 28 d'agost de 1908 neix a Manzanera (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Moisés Báguena Belmonte. Sos pares es deien Miguel Báguena i Maximina Belmonte. Fills d'una família dedicada a la ramaderia, s'encarregà des d'infant a pasturar el ramat. Quan era adolescent emigrà a Barcelona (Catalunya), on esdevingué conductor de tramvies i s'afilià al Sindicat dels Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a treballar a les vinyes de Caüsac de Vera (Llenguadoc, Occitània), lloc on pogué reunir-se amb sa família més tard. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sainte-Cécile d'Avès (Galhac, Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT de Galhac. Moisés Báguena Belmonte emmalaltí de tètanus, va ser ingressat i morí pocs dies després, el 5 de novembre de 1977, a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou María Adoración Martínez Calpe.

Ramón Liarte Viu

- Ramón Liarte Viu:El 28 d'agost de 1918 neix a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya), en una família humil, el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ramón Liarte Viu. Sos pares es deien Juan Liarte i Antonia Viu. Des d'infant visqué a Barcelona (Catalunya), on aconseguí una gran cultura autodidacta i es va fer anarquista. L'aixecament feixista del juliol de 1936 l'agafà a Jaca treballant de cambrer i creuà els Pirineus per entrar a Catalunya per la Seu d'Urgell. Lluità al front en la Columna Durruti i posteriorment en la 26 Divisió i dirigí el seu òrgan d'expressió,El Frente. El febrer de 1937, en el II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) celebrat a València, en va ser designat secretari d'Organització. El juny de 1937 va participar en el I Congrés Regional de les Joventuts Llibertàries celebrat a Barcelona i entrà a formar part del Comitè Regional. També el juny d'aquell any, arran del Ple del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en va ser nomenat secretari, càrrec que mantingué fins al setembre d'aquell any. El 21 de juliol de 1927 va participar en el míting celebrat a l'Olympia de Barcelona per la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Francesc Isgleas i Joaquim Cortés, on es va denunciar la repressió posterior als «Fet de Maig» de 1937 i on defensà la posició de les Joventuts Llibertàries de no acceptar més concessions a la contrarevolució i de portar la revolució al més lluny possible. En aquests anys bèl·lics va fer nombrosos mítings (Barcelona, Lleida, etc.) i assistí a un gran nombre de plens i de reunions. El febrer de 1938, arran del II Congrés, va ser nomenat secretari d'Organització del Comitè Peninsular de la FIJL. El març d'aquell any, en un míting defensà l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) i ocupà la secretaria d'Organització del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fent, a més, de cap de fronteres. El març de 1939 s'integrà en el Comitè de Coordinació i Defensa oposat al Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Amb el triomf feixista passà els Pirineus i fou tancat a diverses presons (El Temple, Fresnes, Roland Garrons, etc.) i a camps de concentració (Vernet, etc.). En 1942 aconseguí fugir del camp algerià de Djelfa. Lluità en la resistència francesa i participà en un frustrat intent d'envair la Península pels País Basc. Penetrà clandestinament a l'Espanya franquista, on fou detingut i tancat (Cuevas de Almanzora, Almeria i Granada). Un cop lliure, retornà a França. Quan la reconstrucció de l'MLE ocupà càrrecs de responsabilitat en el sector moderat. En 1951 fou delegat al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També va ser secretari del Subcomitè pro Espanya, participà en reunions amb altres forces polítiques i fou proposat per a ministre en un possible Govern republicà de coalició. Després de Lorenzo Páramo, dirigíEspaña Libre. Un cop aconseguida la unitat confederal de l'Exili, per la qual va lluitar força, s'afegí al sector ortodox i destacà en les tasques orgàniques i com a propagandista en premsa i a la tribuna. En aquesta època va fer mítings per tot arreu (Lió, Besiers, Dijon, Narbona, Carcassona, Bordeus, Grenoble, Montpeller, Orleans, Perpinyà, Portet, Clarmont d'Alvèrnia, Tolosa, Basilea, La Rochelle, Maçon, etc.). En 1957 assistí al Ple confederal de Marsella. Fou nomenat secretari de l'Aliança Sindical –organització creada per a la unitat d'acció antifranquista entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB)– i en 1962 secretari de Cultura de la CNT de Tolosa. En 1965 destacà en el Congrés de Montpeller. Després de la mort del dictador Francisco Franco continuà amb la seva activitat, fent mítings i conferències (Mataró, Besiers, Bordeus, Tarba, Marsella, Granada, Montsó, Igualada, Barcelona, Madrid, València, París, Barcelona, Sabadell, el Prat de Llobregat, etc.). En 1979 clausurà el V Congrés de la CNT al qual assistí en representació del Sindicat d'Alimentació de Barcelona. Entre 1980 i 1982 dirigíSolidaridad Obrera. En 1992 presentà un treball en Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades sota els pseudònimsRotaecheiRali, en nombroses publicacions, com araBoletín AIT,Boletín Orgánico,Cenit,CNT,Le Combat Syndicaliste,Crisol,Cultura y Porvenir,Esfuerzos,España Libre,Espoir,Faro,El Frente,Frente y Retaguardia,Ideas,Juventud Libre,El Luchador,Nueva Senda,Orto,Solidaridad Obrera,Terra Lliure,Tierra y Libertad, etc. DirigíEspaña Libre,Esfuerzo,Estudios,El FrenteiSolidaridad Obrerai és autor de nombrosos llibres i fullets, com araAIT. La Internacional del sindicalismo revolucionario,Estudio de la revolución española,Voces juveniles. Interpretación àcrata de nuestra revolución(1937, amb altres),La CNT y los pueblos de España(197?),La revolución social española(1975),La CNT y el federalismo de los pueblos de España(1977),La lucha del hombre. Anarcosindicalismo(1977),La CNT al servicio del pueblo(1978),Marxismo, socialismo y anarquismo(1978),El camino de la libertad(1983),¡Ay de los vencedores!(1986),Entre la revolución y la guerra(1986),La sociedad federal(1989),Fermín Salvochea «El libertador»(1991),Bakunin, la emancipación del pueblo(1995),Los grandes que engrandecen(1995), etc. Ramón Liarte Viu va morir el 10 de gener de 2004 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de José Manuel Alejos Cazurro apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de setembre de 1994

***

François Béranger en un concert a Meudon (1974)

- François Béranger: El 28 d'agost de 1937 neix a Amilly (Centre, França) el cantautor llibertari François Béranger. Son pare, André Béranger, fou un militant sindicalista cristià que treballava de torner a les fàbriques Renault de Boulogne-Billancourt (Illa de França, França), que participà activament en la Resistència i que acabà com a diputat del Moviment Republicà Popular (MRP), i sa mare, Jeanne Sauvegrain, feia de costurera a casa seva. Quan era infant sa família es traslladà a Suresnes (Illa de França, França). Després de fer estudis literaris, en 1954 abandonà l'escola i entrà a treballar com a agent tècnic a les fàbriques Renault de Boulogne-Billancourt, encara que continuà els estudis com a alumne lliure i acabà el batxillerat tècnic. En aquests mateix 1954, però, abandonà la feina i s'integrà en la companyia de teatre amateur itinerant de París «La Roulotte». Fou en aquest ambient artístic quan començà a tocar la guitarra, interpretant sobretot cançons de Félix Leclerc a qui admirà profundament. El setembre de 1958, després d'haver realitzat un viatge a Grècia, començà el servei militar i va ser enviat, d'antuvi, a una caserna a Berlín (Alemanya) i, després, com a recluta destinat a Transmissions a Orà (Algèria), en plena agitació independentista. Durant la mili es casà durant el seuúnic permís amb Martine Hussenot, que aleshores esperava un infant de la parella. Després de 19 mesos a Algèria, el Nadal de 1960 va ser llicenciat. De bell nou a la metròpoli, retornà a les fàbriques Renault. En 1961 nasqué sa filla Emmanuelle i l'any següent abandonà la fàbrica i començà a treballar en petits treballs per al món del cinema (assistent, producció, etc.) i per a la publicitat. En 1962 nasqué son fill Stéphane. En 1964 entrà a treballar en el Servei de Recerca de l'Office de Radiodiffusion-Télévision Française (ORTF, Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa), que dirigia Pierre Schaeffer. El Maig de 1968 el llançà de bell nou a la guitarra i al món de la cançó. En 1969 enregistrà el seu primer disc de 45 revolucions, amb un únic títol per les dues cares, la famosa cançó Tranche de vie. A començaments dels anys setanta va ser considerat com un dels renovadors de la cançó francesa, amb fortes influències del folk i de la cançó protesta, juntament amb Dick Annegarn, Catherine Ribeiro, Mama Béa o Joan-Pau Verdier. Cançons com Tranche de vie,L'alternative, Rachel,Participe présent, etc., el fan destacar com a una de les veus militants de l'època. En 1973 participà en la música de l'adaptació fílmica del còmic L'An 01, de Gébé, realitzat per Jacques Doillon, Gébé, Alain Resnais i Jean Rouch, i on fa una aparició. Entre els seus discs, podem destacar Une ville (1969), Tranche de vie (1970), Ça doitêtre bien... (1971), La chaise (1973), Le monde bouge (1974), L'alternative (1975), Mamadou m'a dit (1979), En public (1977), Participe présent (1978), Joue pas avec mes nerfs (1979), Article sans suite (1980), Da Capo (1982), Toout le monde s'aime (1984),Bravo à François Béranger (1989), Due-mère (1989), Exterminator (1992), En avant (1997), En public 98 (1999), Profiter du temps (2002), Béranger chante Félix Leclerc (2003, pòstum) i Le vrai changement, c'est quand ? (2004, pòstum). Apassionat per l'aviació amateur, finalment obtingué el títol de pilot professional. Poc abans de la seva mort, enregistrà un àlbum consagrat al repertori del cantautor quebequès Félix Leclerc, que s'edità pòstumament. François Béranger va morir d'un càncer de pulmó el 14 d'octubre de 2003 al seu domicili de Sauve (Llenguadoc, Occitània) i, després del funeral celebrat a la parròquia de Saint-François de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), va ser enterrat al cementiri del Champ Juvénal de Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània).

Defuncions

D'esquerra a dreta: Mario Angeloni, Enzo Fantozzi i Felice Vischioni, milicians de la «Columna Ascaso» (Monte Pelado, 1936)

- Mario Angeloni: El 28 d'agost de 1936 mor a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) l'advocat, polític republicà, maçó i simpatitzant llibertari Mario Angeloni. Havia nascut el 15 de setembre de 1896 a Perusa (Úmbria, Itàlia). Era fill d'un família de tradició republicana i lliurepensadora i sos pares es deien Publio Angeloni, advocat, i Elvira Cerboni. En 1915 es presentà com a voluntari a la Gran Guerra, com a sotstinent de cavalleria, d'on sortí mutilat i amb una medalla de plata al valor militar obtinguda en 1917 a la Batalla de Caporetto (actualment Kobarid, Goriziano, Eslovènia). Doctor en Dret i prestigiós jurista, exercí a Vaglio (Basilicata, Itàlia) i a Carrara (Toscana, Itàlia), i fou advocat del Tribunal de Cassació de Roma (Itàlia) i un dels organitzadors de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Entre 1919 i 1921 fou víctima de diferents atacs d'escamots feixistes. Formà part d'una lògia maçònica, amb Bruno Bellucci i Mariano Guardabassi, entre d'altres. En 1921 es casa amb Giaele Franchini, filla de l'advocat Enrico Franchini, republicà iúltim alcalde de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) abans de l'arribada del feixisme. Militant del Partit Republicà Italià (PRI), en 1924 creà, amb Randolfo Pacciardi i Gigino Battisti, l'associació clandestina «Italia Libera», encarregant-se de l'edició de La Libera Parola. El gener de 1925 va ser denunciat per les autoritats feixistes, però va ser absolt en el judici. Detingut el 26 de novembre de 1926, va ser tancat a la presó d'Ucciardone de Palerm (Sicília). Posteriorment el règim feixista el confinà a l'illa de Lipari i després a Ustica (Sicília); un cop lliure, va ser novament detingut, jutjat per«complot contra l'Estat feixista» i condemnat a tres anys de deportació a l'illa de Ponça, fins que va ser agraciat amb una amnistia concedida als«herois condecorats» i alliberat l'agost de 1928. Després d'una estada a Roma amb son pare, l'hivern de 1928 es traslladà a Cesena, on reprengué la seva professió d'advocat i les activitats clandestines, sempre vigilat per la policia feixista. L'abril de 1932 passà una temporada al llac de Garda (Llombardia, Itàlia) i d'aquí, amb el suport de Gigino Battisti, passà a Suïssa, on es relacionà amb exiliats italians. Després d'un temps a Lugano (Ticino, Itàlia), amb Egidio Reale i Randolfo Pacciardi, i a Zuric (Zuric, Suïssa), amb Fernando Schiavetti, en 1932 es refugià, amb Gigino Battisti, a França. El maig d'aquest any prengué part en l'organització del VII Congrés de la LIDU i entre novembre de 1935 i febrer de 1934 fou secretari general d'aquesta organització. A París, amb sa companya i sos dos infants, es relacionà amb grups antifeixistes i freqüentà els germans Carlo i Nello Rosselli. També mantingué una estreta correspondència amb Randolfo Pacciardi. Per guanyar-se la vida treballà en una companyia d'assegurances fins que va ser acomiadat per pressions de l'escriptor feixista Léon Daudet. Durant el seu exili ocupà la secretaria de la Secció de París del PRI i entre febrer de 1935 i juliol de 1936 fou secretari nacional, amb Cipriano Facchinetti, d'aquest partit. En 1935 entrà a formar part del Moviment d'Acció Combatent (MAC), d'antics combatents de la guerra del 1914 al 1918, i en la Lliga d'Antics Combatents Pacifistes (LACP) creats a França. També fou membre de les lògies «Italia Nuova» i «1793» del Gran Orient de França. L'octubre de 1935 participà en el congrés de Brussel·les (Bèlgica) organitzat per comunistes i socialistes contra la guerra a Etiòpia. En aquests anys es relacionà amb destacats intel·lectuals esquerrans, com ara els germansRosselli, Fausto Nitti, Ferruccio Parri, Antonio Gramsci, Camillo Berberi i Eugenio Chiesa. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 a Espanya vingué a lluitar com a voluntari, juntament amb Felice Vischioni i Enzo Fantozzi, i s'allistà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la qual va ser un dels seus fundadors amb l'anarquista Camillo Berneri i el socialista Carlo Rosselli, i de la qual, finalment, dirigí una companyia de metralladores. Sa companya enrolà com a infermera. Greument ferit el 28 d'agost de 1936 en els combats de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), va ser traslladat a un hospital de campanya de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya)–algunes fonts citen Sariñena (Osca, Aragó, Espanya)– on morí el mateix dia. Va ser enterrat l'1 de setembre a Barcelona i les seves exèquies al cementiri de Montjuïc, a les quals acudí el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover i altres autoritats, foren una gran manifestació de dol. Quan es conegué la notícia de la seva mort al seu poble natal, nombrosos estudiants de la localitat es manifestaren contra el feixisme, donant lloc a una forta repressió. En 1944 Randolfo Pacciardi publicà el fullet biogràfic Mario Angeloni. En 1956, en ocasió del vigèsim aniversari de la Guerra Civil espanyola, se li va atorgà la Medalla d'Or a la Memòria. El seu arxiu privat es troba dipositat a l'Institut per la Història d'Úmbria Contemporània de Perusa, on d'aquesta ciutat porta el seu nom.

Mario Angeloni (1896-1936)

Continua...

---

Tot i no celebrar la tradicional fira nocturna, l'Ajuntament de Maria de La Salut vol recolzar la #culturasegura, organitzant una Mostra de Glosat. El proper 28 d'agost al Pavelló Cobert del Poliesportiu Municipal, els Glosadors de Mallorca oferirem diferents formats d'improvisació. Presenta i dinamitza Felip Munar. Recordau que hem de dur mascareta i cal retirar les entrades gratuïtes a les oficines de l'Ajuntament o per correu a glosadorsdemallorca@gmail.com 

Anarcoefemèrides del 29 d'agost

Esdeveniments

Bresci parla amb Merlino durant el judici en un dibuix de Samato

- Judici a Gaetano Bresci: El 29 d'agost de 1900 a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Gaetano Bresci és jutjat per l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia que havia perpetrat just un mes abans, el 29 de juliol de 1900. L'advocat llibertari Francesco Saverio Merlino en fou el defensor, després del refús del misser Filippo Turati. En aquest procés expeditiu, que només va durà una jornada, Bresci fou condemnat per regicidi a mort, però més tard la pena serà commutada a treballs forçats a perpetuïtat pel rei Víctor Manuel III d'Itàlia, successor d'Humbert I –fou l'únic cas en la història d'aquest Estat que un rei commuta una pena. El 23 de gener de 1901, després d'haver fet la travessia en un vaixell de guerra, fou tancat en una cel·la de tres per tres metres, sense cap mobiliari i especialment construïda per ell, de la penitenciaria de l'illa de Santo Stefano (Illes Pontines), on ja havien estat empresonats nombrosos anarquistes abans. El seu cos fou trobat,«suïcidat», el 22 de maig de 1901 penjant de la finestra de la cel·la.

***

Capçalera de Germinal

- Surt Germinal: El 29 d'agost de 1919 reapareix a Amiens (Picardia, França) el setmanari Germinal. Journal du Peuple, que havia estat publicat abans de la Gran Guerra (1904-1914) per Georges Bastien. A partir del número 59 (9 d'octubre de 1920) portarà com a subtítol «Organe libertaire de la Somme, de l'Oise, du Nord et du Pas-de-Calais» i a partir de 1925 comptarà amb tres edicions regionals. Hi van ser gerents Georges Bastien, Lucien Graux, Georges Foulin, René Crinier, Segon Casteu i A. Fontan. Els administradors van ser Hoche Meurant (Nord), Eusèbe Bouche (Pas-de-Calais) i Segon Casteu (Oise). Va tenir nombrosos col·laboradors, com ara G. Aubry, A. Barbe, Raymond Barbet, G. Bastien, Eugène Bizeau, Jacqueline Bonhomme, Bourdon, L. Bourrée, A. Bridoux, Jean Caron, Castelot, Segond Casteau, J. Chazoff, A. Colomer, Max Colonna, M. Dommaget, Gustave Dupin, R. Fontan, Gabriel Gobron, Urbain Gohier, Marie Guillot, Jollivet, N. Lazarevitch, Ch. Legry, Pierre Le Meilleur, A. Lorulot, Stephen Mac Say, Errico Malatesta, Victor Margueritte, Brutus Mercereau, Jacques Mesnil, Hoche Meurant, Henri Mignon, Georges Patout, L. Radix, F. Rose, J. Roty, Guy Saint-Fal, André Savanier, Maurice Mullens, entre d'altres. El desembre de 1924 el periòdic tirava 4.500 exemplars i va arribar a tenir gairebé mil subscriptors. En 1924 va fer costats els candidats abstencionistes a les eleccions. Va rebre el suport de la Federació Comunista Llibertària de la regió Nord creada el setembre de 1920 i el periòdic va fer costat els Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), mostrant-se favorable a la revolució dels Soviets. Víctima de diversos processos judicials i de la persecució per part del clergat desaparegué l'1 de juliol de 1933, després de publicar 723 números. Va tenir un intent de reaparició en 1938, administrat per A. Grevin, però només publicà set números.

Naixements

Edward Carpenter fotografiat per Frederick Hollyer (ca. 1890)

- Edward Carpenter: El 29 d'agost de 1844 neix a Brighton (East Sussex, Anglaterra) el poeta, escriptor, militant socialista llibertari, precursor d'alliberament homosexual Edward Carpenter. Fill d'un tinent, va créixer en una família nombrosa i benestant. En 1864 es va llicenciar per la Universitat de Cambridge i, seguint un camí ben traçat, va ser nomenat vicari en 1870. Però el naixement de les idees socialistes i la poesia de Walt Whitman hi van tenir una gran influència. Després de presentar la dimissió del seu càrrec eclesiàstic en 1874, va entrar en el Club Republicà on va començar a fer conferències de tota casta (astronomia, música...). En morir sos pares (1882) i heretar una important suma de diners, va comprar una granja a Millthorpe, a prop de Sheffield. La comunitat que hi crea va esdevenir ràpidament el símbol d'una nova manera de viure i d'una nova organització social (simplificació del treball, desaparició de les classes socials, vegetarianisme, nudisme, ecologia, etc.). En 1883 va començar a militar en la Social Democratic Federation (Federació Socialdemòcrata) i ingressarà en 1885, amb William Morris, en la Socialist League (Lliga Socialista), molt més llibertària. Com a poeta compromès va escriure Towards Democracy (1883, Vers la Democràcia) i l'himne socialista England arise (Aixeca't Anglaterra). Es va interessar per la filosofia de les religions orientals i va fer en 1890 un viatge a l'Índia, on va visitar el seu amic Rabindranath Tagore. En 1893 va formar amb George Bernard Shaw i altres l'Independant Labour Party (Partit Independent dels Treballadors). Però serà el tema sexual el que li donarà popularitat. Precursor de l'alliberament gai, va viure obertament la seva homosexualitat amb son company, fill de la classe obrera, en l'època que Oscar Wilde era condemnat a la presó. Va escriure nombrosos fullets, com ara Homogenic love and its place in a free society (1895), Love's coming-of-age (1896), etc. En 1908 va publicar el seu primer llibre The intermediate sex, continuat per Intermediate types among primitive folk (1911). També cal remarcar el seu pacifisme i els escrits contra la guerra dels bòers i els sorgits arran de la Gran Guerra: Healing of nations (1915), Never again! (1916). My days and dreamsés la seva autobiografia, publicada en 1916. Va mantenir correspondència amb grans personalitats (Annie Besant, Isadora Duncan, Havelock Ellis, Roger Fry, Mahatma Gandhi, James Keir Hardie, J. K. Kinney, Jack London, George Merrill, E D Morel, William Morris, E R Pease, John Ruskin, Olive Schreiner). Edward Carpenter va morir el 28 de juny de 1929 a Guildford (Surrey, Anglaterra).

***

Suport de Francis de Pressencé a Edme Grangé publicat en el diari parisenc Le Soir del 4 de maig de 1907

- Edme Grangé: El 29 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 19 d'agost– de 1868 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista Edme PhilogèneÉdouard Grangé –a vegades citat erròniament Granger. Sos pares, una parella de botoners no casada, es deien Auguste Jean BaptisteÉdouard Grangé i Angélique Octavie Véret. Es guanyava la vida com a cisellador. Després de diversos aplaçaments per a fer la mili, el 15 de novembre de 1890 es declarà insubmís al servei militar i, arran de no presentar-se al regiment de Toul (Lorena, França) al qual havia estat destinat, fugí cap a Bèlgica. El 27 de gener de 1891 les autoritats militars el van declarar insubmís. Sota el llinatge Jules, havia retornat clandestinament a París mancat de recursos i per a veure sa companya i sos dos infants, instal·lant-se al domicili matern, al número 40 del carrer Rigoles de París. En aquesta conjuntura, aconseguí feina de cisellador al taller de Broquen, al número 12 del carrer Bellville. El 3 de febrer de 1891, denunciat anònimament dies abans per un veí («Un patriote»), pogué escapar dels dos gendarmes (Cadé i Geromin), vestits de paisà, que havien anat a detenir-lo al taller; el comerciant Feuillet, que intentà barrar-li el pas al carrer Couronnes en plena fugida, va rebre un tret que no el va ferir; finalment, va ser detingut a la bodega de Boileau, al número 29 del carrer Couronnes, a la qual s'havia refugiat. Durant el seu judici, celebrat el 8 de maig de 1891 a l'Audiència del Sena, declarà que havia esdevingut anarquista llegint Denis Diderot, blasmà contra els exèrcits i cridà un «Visca l'anarquia!». Malgrat la defensa de l'advocat Georges Touchard, va ser condemnat a 12 anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició de residència per «temptativa d'homicidi voluntari» –del delicte de«rebel·lió» va ser absolt–, i va ser enviat a la colònia penitenciària de Nova Caledònia. Després de la condemna, sa companya abandonà els infants, el major dels quals va ser adoptat per un company, mentre que el petit va ser surat per l'àvia. L'abril de 1892 va enviar salutacions al periòdic La Révolte des de les mines de níquel de l'île des Pins de Nova Caledònia. El 28 d'abril de 1892 el grup anarquista del XV Districte de París organitzà una vetllada familiar en benefici de sos infants. El febrer de 1896 els periòdics anarquistes La Libertaire i Les Temps Nouveaux van llançar una campanya en el seu suport. En aquesta època s'organitzaren nombroses vetllades familiars al seu benefici. A començament de l'estiu de 1902 Le Temps Nouveaux anuncià que s'havia aconseguit un any de gràcia, però que no podia retornar a França perquè tenia prohibida la residència. En aquesta època s'estava a Nouméa (Nova Caledònia). A començament de 1907 Jean Grave intentà rellançar la campanya al seu favor, juntament amb la de Théodule Meunier. En 1907 la Lliga dels Drets de l'Home va fer gestions perquè hi pogués retornar, gestions que van ser rebutjades per l'administració penitenciària sota el pretext de«mala conducta». El 7 de novembre de 1908 Le Temps Nouveaux anunciava que s'havia acabat de recuperar d'una malaltia i que no tenia ni diners ni feina i per això obria una subscripció al seu favor que s'havia de dirigir al company Louis Dutheil. El novembre de 1909 es va beneficiar d'una reducció de pena i de l'obligació de residència i pogué retornar a la metròpoli. El 9 de maig de 1920 es casà al XX Districte de París amb la paperaire Auguste Eugénie Baumester, divorciada l'any anterior d'Henri Théodore Kramer. En aquesta època treballava en el seu ofici de cisellador i vivia al número 14 del carrer Picardie de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Gabriel Giroud

- Gabriel Giroud: El 29 d'agost de 1870 neix al I Districte de Lió (Arpitània) el pedagog anarquista i neomaltusià Gabriel Giroud, també conegut com G. Hardy i C. Lyon. Sos pares es deien Joanny Giroud, comptable, i Louise Séraphine Triboulier. Sa família es va instal·lar poc després de néixer a París, a Montmartre. Son pare va morir en 1877 i sa mare va deixar sos dos fills a l'orfenat Prévost, a Cempuis. En 1880 l'anarquista Paul Robin va prendre la direcció de l'orfentat i Giroud hi restarà fins al 1887. Un cop aconseguir el títol d'educació elemental, va ser admès a l'Escola Normal d'Auteuil, on estudiarà fins al 1891. Després d'una estada a Tunísia per intentar sanar una pleuresia i una febre tifoïdal, que tindrà conseqüències durant la resta de sa vida, i donat de baixa a l'exèrcit per constitució feble, retornarà a Cempuis fins al 1892, on s'encarregarà de cursos complementaris. En 1893 es va casar amb la filla de Paul Robin, Lucie. Ambdós deixaran l'orfenat Prévost en 1894, després del cessament de Paul Robin, i fer de mestres a les escoles del barri parisenc de Belville fins al 1930. En 1900 va publicar Cempuis. Education intégrale. Coéducation des sexes, on tracta dels nous mètodes de l'Educació Integral practicats per Paul Robin. Després es lliurarà completament a la propaganda neomaltusiana i per al periòdic Régénération, creat per Paul Robin, on publicarà els articles i els fullets (sobre mètodes anticonceptius, vasectomia, avortament...) sota el pseudònimG. Hardy i C. Lyon–del seu fullet Moyens d’éviter la grossesse es van editar 100.000 exemplars. Va col·laborar també a partir de 1908 en el nou òrgan del neomaltusianisme creat per Eugène Humbert,Génération Consciente, i en La Grande Reforme, a partir de 1931. El novembre de 1916 crearà el seu propi periòdic Le Néo-malthusien, el primer número del qual serà prohibit, així com els altres tres números següents apareguts sota títols diferents (La Grande Question,Néo-malthusianisme i Le Néo-malthusien, de bell nou). Giroud no el podrà tornar a publicar fins al 1919, i fins a l'entrada en vigor de la llei de juliol de 1920 que reprimia tota propaganda antinatalista. Ja ancians, la parella es retirarà a Beaugency, a la riba del Loira, lloc de naixement de Gaston Couté. Gabriel Giroud va morir el 16 de setembre de 1945 a Beaugency (Centre, França). Altres obres seves són Population et subsistances. Essai d'arithmétique économique (1904), Malthus et ses disciples (1910), Paul Robin. Sa vie, ses idées, son action (1937), etc. Els llibres originals de Giroud són molt difícils d'aconseguir ja que van ser buscats a les biblioteques, Biblioteca Nacional de França i tot, i destruïts. En 1948 Jeanne Humbert li dedicarà una biografia: Gabriel Giroud, disciple et continuateur de Paul Robin: pionnier du néo-malthusianisme en France, fondateur de Regénération.

***

- Antonio Sin Payán: El 29 d'agost de 1917 neix a Lo Grau (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Sin Payán. Des de molt jove en el moviment llibertari. En 1936, quan l'aixecament militar feixista, era secretari de Federació Local de Lo Grau de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra fou voluntari en la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sètfonts (Llenguadoc, Occitània), d'on sortí per a treballar en l'agricultura. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili de la regió de Montalban (Guiena, Occitània). Antonio Sin Payán va morir el 26 de novembre de 1991 a Negrapelissa (Llenguadoc, Occitània).

***

Jeanne Garandel (Jeanne Pantais)

- Jeanne Garandel: El 29 d'agost de 1919 neix a Carnoët (Cornualla, Bretanya) l'anarquista Jeanne Marie Garandel, més coneguda com Jeanne Pantais, pel llinatge de son company, o Jeannette.Sos pares es deien Jean Garandel i Maria Virginie Le Guilloux.Amb quatre anys sobrevisqué a una meningitis gràcies a la intervenció de l'alcalde de Carnoët. Quan tenia vuit anys emigrà amb sa família a Trélazé (País del Loira, França) i quatre anys més tard començà a treballar de criada. Simpatitzant llibertària, era assídua de l'alberg laic de joventut mixt «Floréal», fundat cap el 1936 a La Daguenière (País del Loira, França), centre de nombroses reunions i activitats. Des de la primavera de 1936 col·laborà, amb poemes i altres textos, en el periòdic anarquista parisenc Terre Libre. El 18 de juny de 1940 es casà a Angers (País del Loira, França) amb el militant anarquista Roger Francis Pantais, que havia lluitat a la guerra d'Espanya. Durant l'Ocupació ajudà amb son company nombrosos militants espanyols exiliats a evadir-se del camp de concentració de Châteaubriant (País del Loira, França), als quals se subministrava documentació falsa, i francesos refugiats a la regió. La parella també participà, ella fent la guaita, en el robatori de benzina als alemanys a les pedreres, que després era redistribuïda als obrers pedrapiquers. Després de la II Guerra Mundial participà amb son company en la reconstrucció del moviment llibertari i en la Federació Anarquista (FA). En 1947 organitzà, amb son company i André Rivry, el congrés de la FA que se celebrà a Angers. En els anys cinquanta la parella s'oposà a la tendència encapçalada per Georges Fontenis i el grup secret «Organisation Pensée Bataille» (OPB). Després de la victòria d'aquesta tendència i que la FA esdevingués Federació Comunista Llibertària (FCL), la parella participà en la construcció d'una nova FA, que es materialitzà en el congrés celebrat entre el 25 i el 27 de desembre de 1953. Entre 1954 i 1956 fou tresorera del Bulletin Intérieur de la FA, del qual son company era responsable. També fou membre de «La Libre Pensée», on ocupà càrrecs orgànics, i prengué part en les gires propagandístiques organitzades pels germans Lapeyre, en les quals participà activament en avortaments clandestins i en la difusió dels mitjans contraceptius. Professionalment, s'ocupà de la paperassa administrativa del garatge que regentava el seu company. Entusiasta de l'esperanto, alguns cursos es realitzaren a casa seva. Jeannette Pantais va morir l'1 de setembre de 2014 al seu domicili de Trélazé (País del Loira, França).

Jeanne Garandel (1919-2014)

***

Tomàs Granado Pozo i sa companya Pilar Mulet (2008)

- Tomás Granado Pozo: El 29 d'agost de 1933 neix a Valencia del Ventoso (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista i esperantista Tomás Granado Pozo. Va ser fill de Modesto Granado Gata, d'un obrer camperol afiliat al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) que, després de lluitar com a voluntari durant la guerra civil, s'exilià a França en acabar la contesa. Sa mare hagué de marxar del poble davant les amenaces dels feixistes locals i ell i son germà restaren amb l'àvia gairebé orfes i sense anar a escola. En 1949 va ser detingut per la Guàrdia Civil, amb sa mare, son germà i l'àvia, quan intentaven passar els Pirineus per Girona. Sa mare i l'àvia van ser empresonades i son germà ficat en un hospici de capellans. Ell va ser tancat a diverses presons; primer dos mesos a la Model de Barcelona, després a la madrilenya de Yeserías i més tard a la de Badajoz. Quan tenia 15 anys treballà a Valencia del Ventoso en tasques pageses, mentre sa mare i l'àvia feien feina a Zafra. Quan el germà sortí de l'hospici, en 1951 tota sa família aconseguí, amb passaports falsos comprats a un policia a Barcelona, passar a França, reunint-se amb son pare. Allà conegué Pilar Mulet, filla d'anarcosindicalistes catalans, la qual el va introduir en el pensament anarquista i en l'esperanto i amb qui després es casà. A partir de 1956 formà part del moviment llibertari i fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries de Quilhan. En aquesta ciutat occitana fundà amb sa companya un grup esperantista i una secció de «Mujeres Libres». En 1958 col·laborà en la revista llibertaria parisenca Nervio. L'agost de 1961 assistí al Congrés de Llemotges del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. El 20 de març de 2004 participà a Jerte en un acte homenatge a Granado i Delgado –Francisco Granado Gata, militant anarquista garrotat pel franquisme en 1963, va ser cosí seu–; aquest acte es repetí el 6 de setembre de 2006 a Valencia del Ventoso. En 2006 va rebre, juntament amb altres vells militants extremenys (Pilar Mulet, Manuel Méndez i José Barroso), un homenatge a Mèrida organitzat per la CNT d'Extremadura –Pablo Mellado no pogué assistí per problemes de salut. En 2007 publicà el llibre de poemes Gotes de poesías. Desde el Languedoc a Extremadura..; també té publicat una obra amb tocs autobiogràfics, Mi misión aquí se acaba.

***

Pietro Valpreda i sa família

- Pietro Valpreda: El 29 d'agost de 1933 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el ballarí, escriptor i militant anarquista Pietro Valpreda. Fill de petits comerciants, començà a treballar d'artesà, però, apassionat per la dansa, acabà com a ballarí de teatre de revista professional. Entrà en contacte amb els cercles anarquistes de Roma i de Milà durant les seves gires artístiques arreu d'Itàlia. A Milà formà part del «Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa» i a Roma, a partir de 1969, del «Circolo Bakunin» de la Via Baccina. El seu grup artístic es caracteritzà per les seves accions irrespectuoses i provocadores, per la qual cosa rebé el suport de bona part dels grups anarquistes italians. En 1969, durant una marxa a Milà, cridà amb un udol trencador «Bombe, sangue e anarchia!» (Bomba, sang i anarquia!) davant la Piazza Duomo. Poc després, a Roma, va escriure un fulletó antimilitarista molt sagnant, on posava com a adreça la direcció de la redacció romana del periòdic anarquista Umanità Nova. El març de 1969, amb altres dos companys, publicà en ciclostil Terra e Libertà, on elogiaven l'anarcoterrorista Ravachol i l'acció directa violenta. El novembre d'aquell any abandonà el«Circolo Bakunin» i fundà, amb el «transformista» polític Mario Merlino i altres companys més joves (Emilio Bagnoli, Roberto Gargamelli, Emilio Borghese, Roberto Mander), un grup més radical i d'eslògans força més provocadors i enrabiats, anomenat «Circolo Anarchico 22 Marzo». Aquest grup no serà vist per bons ulls ni pel «Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa» ni pels companys romans de la Federació Anarquista Italiana (FAI), ja que l'estructuració formal del grup es presta força a les infiltracions policíaques i feixistes. De fet més tard es descobrí que en el grup s'havia infiltrat el policia Salvatore Ippolito i el neofeixista Mario Merlino. L'11 de febrer de 1969 amb Luciano Lanza organitzà una manifestació anticlerical a Venècia per protestar per les commemoracions del 40 aniversari dels pactes feixistes del Laterà al crit de«Ni Església ni Estat, ni esclaus ni amos». El 12 de desembre de 1969 explotà al Banc Nacional d'Agricultura de la Piazza Fontana de Milà una bomba que va provocar 17 morts i 88 ferits, alhora que tres més estaven anunciades a Roma. Aquell dia Valpreda era a casa de la seva tia Rachele Torri al llit malalt de grip, però fou acusat de ser un dels autors materials de la matança i detingut tres dies després, quan anava al Palau de Justícia per respondre a una vella qüestió penal. En aquells dies 84 persones van ser detingudes acusades dels fets, gairebé totes anarquistes, entre elles Giuseppe Pinelli, que serà defenestrat des de la comissaria de policia. Aviat s'engegà una gran mobilització per demanar l'alliberament dels anarquistes detinguts i per evidenciar el muntatge policíac que l'Estat italià havia orquestrat. Valpreda, com a mesura extrema de pressió, decidí presentar-se com a «candidat-protesta» en les llistes electorals de la formació política comunista promotora del periòdic Il Manifesto. En 1972 es promulgà una llei específica («Llei Valpreda») que permeté la seva escarceració; aquesta nova llei derogava l'anterior vigent segons la qual un acusat de delictes greus, fins i tot la mort, no podia ser alliberat fins que no hi hagués una sentència ferma d'absolució. Un cop lliure, participà en conferències, debats públics, entrevistes televisives i manifestacions diverses; obrí un bar nocturn («Barricata 1898») al popular barri milanès de Garibaldi i tingué un fill, Tupac Libero Emiliano, amb sa companya Lauretta. Posat en evidència tot el muntatge policíac, l'1 d'agost de 1985 el Tribunal d'Apel·lació de Bari l'absolgué per manca de proves, sentència que fou confirmada pel Tribunal de Cassació. Mentrestant, la malaltia de Buerger l'afectà les cames, afecció degenerativa cancerígena que minà la seva salut i que li impossibilità guanyar-se la vida com a ballarí, dedicant-se a vendre llibres de l'editorial de Giulio Einaudi. En 1997 publicà Tri dì a luii, llibre de poemes que va escriure a la presó. Amb el periodista i literat Piero Colaprico escrigué tres llibres: Quattro gocce di acqua piovana (2001), La nevicata dell'85 (2001) i La primavera dei maimorti (2002). Pietro Valpreda va morir el 6 de juliol de 2002 al seu domicili del carrer Paolo Sarpi de Milà (Llombardia, Itàlia); el funeral, organitzat pel «Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa», fou dos dies després i el seu cos fins a la incineració fou acompanyat per un seguici de 3.000 persones.

Defuncions

Enrique Vañó Nicomedes

- Enrique Vañó Nicomedes: El 29 d'agost de 1939 és afusellat a Alacant (Alacantí, País Valencià) el professor i intel·lectual anarquista i anarcosindicalista Enrique Vañó Nicomenes. Havia nascut el 1911. En 1932, amb Manuel Seguí i altres companys, fundà a Alcoi el grup anarquista«Iconoclastas» i fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època va fer nombroses conferències a l'Ateneu Llibertari d'aquesta localitat. Secretari de la Federació Local d'Alcoi de la Confederació Nacional del Treball (CNT), intervingué el setembre de 1934 en un míting celebrat a la plaça de toros de la localitat. El maig de 1936 va ser delegat del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT alcoiana al Congrés Confederal que se celebrà a Saragossa (Aragó, Espanya) i participà en la ponència sobre les aliances revolucionàries. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, encapçalà la «Columna Alcoiana» i lluità a Cerro Muriano (Còrdova, Andalusia, Espanya). A mitjans d'octubre de 1936 va ser nomenat responsable de Propaganda i Premsa del Consell Econòmic Polític Social, organisme que assumia totes les funcions del Comitè Revolucionari de Defensa. Entre 1937 i 1938 va fer nombroses conferències a Alcoi i a València en homenatge als batallons de voluntaris. També realitzà diverses intervencions radiofòniques propagandístiques, col·laborà en Humanidad, treballà amb l'Estat Major de València, presidí l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) i fou conseller municipal d'Alcoi en nom de la CNT fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista, s'encarregà de retre la ciutat als falangistes i es retirà a la masia de Serralles, a prop d'Alcoi, lloc on va ser posteriorment detingut. Enrique Vañó Nicomedes va ser jutjat en consell de guerra el 25 de maig de 1939, condemnat a mort per«adhesió a la rebel·lió amb l'agreujant de perversitat i transcendència» i afusellat el 29 d'agost de 1939 a Alacant (Alacantí, País Valencià) –alguns citen el 20 de juny de 1939 al cementiri d'Alcoi (Alcoià, País Valencià)– juntament amb José Vañó Botella i Francisco Peidro Romeu.

Enrique Vañó Nicomedes (1911-1939)

***

Avelino Fóscolo (1942)

- Avelino Fóscolo: El 29 d'agost de 1944 mor a Belo Horizonte (Minas Gerais, Brasil) el químic, farmacèutic, periodista, dramaturg i escriptor anarquista António Avelino da Silva, més conegut com Avelino Fóscolo. Havia nascut el 14 de novembre de 1864 a Sabará (Minas Gerais, Brasil). Segons alguns descendia, per part de la seva besàvia, de l'escriptor Ugo Foscolo, però això no és cert, ja que adoptà posteriorment el pseudònim d'AvelinoFóscolo en honor del seu admirat escriptor italià. Era fill natural d'una costurera, Maria Avelino da Silva Dinis, i de José Caetano de Paula Rocha. Estudià a diferents col·legis i quan tenia 11 anys quedà orfe. Després de realitzar diverses feines humils, es posà a treballar a la mina d'or de Morro Velho, a Congonhas de Sabará (actualment Nova Lima, Minas Gerais, Brasil). En una ocasió assistí a un espectacle de la «Companhia de Quadros Vivos Keller», dirigida per un nord-americà, i captivat per la vida de la faràndula, i amb moltes ganes de fugir de les dures condicions de feina de la mina, va dir als membres de la companyia que se'l portessin. Durant uns anys va fer d'actor circense, recorrent diversos països llatinoamericans i representant espectacles escrits per ell. En 1886 passà de gira per Sabará i decidí quedar-se i a partir d'aquest moment començà la seva carrera periodística i literària en aquesta població, involucrant-se en les lluites abolicionistes i republicanes, establint vincles amb la maçoneria i guanyant-se la vida fent de comercial. A partir de 1887 col·laborà en el periòdic local Folha Sabarense. En 1890 publicà, amb Luís Cassiano Martins Pereira, la novel·la A Mulher. A començament de segle s'adherí al moviment anarquista i a la ciutat minera de Taboleiro Grande (actualment Paraopeba, Minas Gerais, Brasil) es casà amb una estudiant de magisteri de la zona, Maria Gonçalves Ribeiro (Mariquinha), filla d'un farmacèutic, amb qui va tenir 10 infants. Amb son sogre, Manuel Pinto Ribeiro, regentà a Taboleiro Grande l'apotecaria«Fóscolo & Cia» i aprofità l'espai de la farmàcia per a fer difusió cultural i del pensament llibertari, realitzant debats polítics i literaris i venent literatura anarquista a preus mòdics, especialment llibres de Piotr Kropotkin i Élisée Reclus. El 6 de gener de 1893 començà a publicar a Taboleiro Grande amb una impremta manual que comprà el periòdic quinzenal A Vida, que fou substituït en 1896 pel periòdic obrerista O Industrial. A prop de Taboleiro Grande hi havia la fàbrica tèxtil Cedro, propietat del ric empresari Bernardo Mascarenhas, caracteritzada per l'explotació sistemàtica dels seus obrers i als quals ell ajudava fent costat les seves reivindicacions i proveint-los gratuïtament dels medicaments que necessitaven i no podien pagar. En 1903 va escriure O mestiço, on descriu la vida d'una hisenda i la trista realitat dels esclaus, i A capital, primera novel·la ambientada a Belo Horizonte, on relata la construcció de la ciutat, inaugurada el 12 de desembre de 1897, i on denuncia els fraus en la distribució dels lots de terra. En aquests anys fundà periòdics, biblioteques i grups teatrals («O Clube Dramático e Literário»). Investigador químic–inventà nombroses i exitoses fórmules industrials i un quall que es comercialitzà força a Europa–, en una ocasió viatjà a Alemanya per fer cursos d'especialització farmacèutica a l'empresa Bayer; no se sap molt bé com, arribà a Taboleiro Grande la notícia que havia mort a Europa durant el viatge, causant, temps després, natural consternació quan retornà a la població i trobà de dol sa nombrosa família. La seva literatura s'emmarca en l'anomenada «estètica del naturalisme tardà» de la literatura brasilera, amb una forta preocupació per la denúncia d'una «societat retrògrada i injusta», motivada per les desigualtats socials, l'esclavitud, el conservadorisme de l'Església catòlica, la discriminació sexual de la dona i els casos derivats de l'empobriment de la població (orfandat, suïcidi, prostitució, violació, castració, joc, etc.). El seu estil literari es va veure molt influenciat per autors com Gustave Flaubert, Jean Grave, Victor Hugo, Guerra Junqueiro, Piotr Kropotkin, Eça de Queiroz, Lev Tolstoi, Élisée Reclus, George Sand, Jules Verne i Émile Zola. Un dels seus leitmotiv és la figura del«sembrador», sobre el qual va escriure en 1921 un drama social en tres actes (O semeador). Entre juliol de 1906 i desembre de 1907 dirigí a Taboleiro Grande el periòdic anarquista A Nova Era. El 13 de maig de 1909 fundà l'Academia Mineira de Letras (Acadèmia de Lletres de Minas Gerais) a Juiz de Fora (Minas Gerais, Brasil), en la qual ocupà la cadira número 7 amb el patrocini del seu amic l'escriptor Luís Cassiano Martins Pereira. Fou regidor, en representació de Taboleiro Grande, a l'Ajuntament de Sete Lagoas (Minas Gerais, Brasil), sense adscripció a cap partit polític, i quan en 1912 es creà el municipi de Paraopeba, ocupà el càrrec de regidor en el seu primer consistori. En aquests anys col·laborà en el periòdic anarquista A Lanterna, de São Paulo, on entre octubre de 1913 i maig de 1914 publicà en lliuraments la seva obra No circo. En 1915 es traslladà a Belo Horizonte (Minas Gerais, Brasil) i amb ell l'acadèmia que havia fundat. Els seus últims anys van ser d'aïllament i d'oblit. A més de les obres citades podem destacar O caboclo. Novela de costumes mineiros (1902), Vulcões (1920) i O jubileo. Romance social (1920). Avelino Fóscolo va morir el 29 d'agost de 1944 a Belo Horizonte (Minas Gerais, Brasil) i fou enterrat al cementiri de Bonfim d'aquesta ciutat. En 1987 Letícia Malard publicà l'assaig Hoje tem espetáculo. Avelino Fóscolo e seu romance i 1992 Regina Horta Duarte la biografia A Imagen rebelde. A trajetória libertária de Avelino Fóscolo. En 1999 Letícia Malard i José Américo Miranda publicà la seva obra pòstuma Morro velho, que havia transcrit son fill Hugo Fóscolo. En 2013 el Coletivo Mineiro Popular Anarquista inaugurà una nova llibreria a Belo Horizonte amb el nom «Livraria Anarquista Avelino Fóscolo».

Avelino Fóscolo (1864-1944)

***

Virgili Batlle i la seva companya Jeanne Marcelle Daynès (Tolosa de Llenguadoc, 1945)

- Virgilio: El 29 d'agost de 1947 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el pintor anarquista Virgili Batlle Vallmajó, més conegut com Virgilio o Virgilio Vallmajó. Havia nascut el 13 de maig de 1915 al carrer de Sant Cristòfol del barri del Pont d'Olot (Garrotxa, Catalunya). Sos pares es deien Josep Batlle Casadellà i Rosa Vallmajó Costa i tingué tres germans. Era fill d'una família treballadora, encara que acomodada, ja que son pare feia d'encarregat en una empresa relacionada amb el ram del tèxtil al poble veí de Sant Jaume de Llierca. Va fer els primers estudis a les Escoles Pies i de ben jovenet va començar a treballar al taller de d'imatgeria religiosa de Can Castellanas, on es va introduir en el món de la pintura. Posteriorment entrà a fer feina a la fàbrica tèxtil de Can Jombi, lloc on començaren les seves activitats anarcosindicalistes. En aquestaèpoca participà en les activitats del Centre Obrer d'Olot. Més tard, passà a treballar a la paperera Torras de Sant Joan les Fonts (Garrotxa, Catalunya), on destacà com actiu militant llibertari. Soci de l'Orfeó Popular, en 1935 va ser nomenat vicepresident d'aquesta societat cultural i recreativa, de la qual va formar part del seu esbart dansaire i del seu equip de futbol. També jugà en la Joventut Obrera i en el CD Montsacopa. Quan el cop feixista de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Antifeixista de Sant Joan les Fonts, dominat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), organitzacions a les quals estava afiliat i per a les quals realitzà tasques propagandístiques. Poc després, marxà voluntari al front d'Aragó, integrant-se, probablement, en la Columna «Los Aguiluchos». Fou membre del Cos de Sapadors i Minadors, que tenia la seu al castell de Bizién (Osca, Aragó, Espanya), i participà en diversos combats a Belchite i Fuentes del Ebro. Malalt de tuberculosi retornà a Olot i va anar a un sanatori del Montseny; el 25 de febrer de 1938 ingressà a l'Hospital de Girona i el 16 de març d'aquell any el Tribunal Mèdic el va declarà inútil per al servei militar. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà el Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració d'Argelers, del qual pogué fugir. Instal·lat a París, establí contacte amb Pablo Picasso, artista al qual realitzà diversos retrats, i entaulà una estreta amistat amb el poeta Jaume Sabartés Gual, amb qui discutirà sobretot de filosofia, a més de relacionar-se amb la colònia d'exiliats republicans. L'esclat de la II Guerra Mundial i l'agreujament de la seva malaltia el van obligar a passar a la «França Lliure». Fou internat a l'hospital de Montalban (Guiena, Occitània), on conegué Jeanne Marcelle Daynès, infermera i diplomada en farmàcia, a més de ser d'una família aristocràtica i monja de l'orde de sant Vicenç de Paül, amb qui es casarà després que aquesta abandonés els hàbits. A Montalban col·laborà amb l'artista Sébastienne Marre, filla del pintor Henri Marre, i gràcies a ella conegué l'obra de diversos autors d'avantguarda jueus refugiats al Midi fugint de l'ocupació nazi, com ara Otto Freundlich i Sonia Delaunay. Un cop casat, es traslladà a Tolosa de Llenguadoc, on muntà un taller de fusteria (Maison Batlle), on fabricà joguines. A Tolosa es relacionà amb la colònia d'artistes exiliats (Manuel Camps-Vicens, Antoni Alos Moreno, Hilari Brugarolas, Joaquim Vicens-Gironella, etc.) i muntà l'única exposició individual de pintura de què es té constància. Durant l'ocupació participà en activitats de la Resistència i després de l'Alliberament, s'afilià al Partit Sindicalista Espanyol (PSE). En aquests anys, passà per diversos sanatoris perquè li tractessin la malaltia, com ara el dels Banys d'Arles o l'Hospital de Revel. En 1947 nasqué sonúnic fill, Michel. Virgili Batlle Vallmajó va morir de tuberculosi el 29 d'agost de 1947 a la seva casa (número 40 del Quai de Tounis) de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). L'artista Virgilio era gairebé un desconegut fins que la galeria madrilenya José de la Mano el reivindicà per primera vegada arran de la trobada d'un conjunt de les seves pintures (aquarel·les, olis i dibuixos) en un graner del seu domicili i, entre el 20 d'octubre i el 17 de novembre de 2005, muntà l'exposició «Virgilio Mallmajó (1914-1947). Del neocubismo a la abstracción geométrica». Entre el 5 d'octubre i el 27 de desembre de 2011 es pogué veure a la Imaginart Gallery de Barcelona l'exposició «Virgilio Vallmajó (1914-1947). El Matisse Constructivista» i gairebé alhora, entre el 15 d'octubre de 2011 i el 22 de gener de 2012, es mostrà al Museu Memorial de l'Exili (MUME), a La Jonquera (Alt Empordà, Catalunya), l'exposició «"Virgilio". Virgili Batlle Vallmajó. La radicalitat estètica d’un pintor català anarcosindicalista exiliat a Tolosa», el comissari de la qual fou l'historiador de l'art Narcís Selles Rigat i de la qual s'edità un llibre-catàleg.

Narcís Selles: «El llegat de Virgili Batlle, "Virgilio". Entre la revolució social i la revolució artística», en Revista de Girona, 274 (set-oct. 2012). pp. 40-43

***

Necrològica de Juan Naranjo apareguda en el periòdic tolosà España Libre del 27 de setembre de 1953

- Juan Naranjo: El 29 d'agost de 1953 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Naranjo. Milità en el Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gijón (Astúries, Espanya) i, a partir de 1937, en el grup«Solidaridad», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els anys de la guerra civil fou suplent, en representació de la FAI, en el Tribunal Popular i formà part del Comitè Local d'aquets organització anarquista. Quan Astúries va ser ocupada per les tropes feixistes, va ser apressat en un vaixell en alta mar pel cuirassat franquista Cervera i portat a un camp de concentració. Després de molts d'anys d'empresonament, que el deixaren molt capolat, un cop lliure s'establí a Barcelona.

Continua...

---

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Consell de guerra – (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Ara no érem res. Volien convertir-nos en deixalles humanes. Ningú no era fora de perill. L’oncle Joan romania en llibertat per pura casualitat. Com la mare i la padrina. Ben igual que jo mateixa. Amics de tota la vida deixaren de saludar-nos. Sabíem que alguns cosins llunyans, per quedar bé amb els falangistes, feien declaracions en contra nostra. Ens acusaven de crims inimaginables: participació en mítings, aferrades de cartells, repartició de revistes esquerranes... Què fer enmig del terror? Obscur reialme del punyal i la bala. Mataven el pare i el fill perquè eren del sindicat. Tampoc no tenien cap mirament a portar als murs del cementiri la dona, els germans. Si hi havia fills petits els portaven a la inclusa. Mitjançant notaris i advocats del Moviment, els donaven a senyorassos amb diners que no en podien tenir. (Miquel López Crespí)

A qui demanar ajuda per salvar el pare i n’Andreu, el meu company?

Ara no érem res. Volien convertir-nos en deixalles humanes. Ningú no era fora de perill. L’oncle Joan romania en llibertat per pura casualitat. Com la mare i la padrina. Ben igual que jo mateixa. Amics de tota la vida deixaren de saludar-nos. Sabíem que alguns cosins llunyans, per quedar bé amb els falangistes, feien declaracions en contra nostra. Ens acusaven de crims inimaginables: participació en mítings, aferrades de cartells, repartició de revistes esquerranes... Què fer enmig del terror? Obscur reialme del punyal i la bala. Mataven el pare i el fill perquè eren del sindicat. Tampoc no tenien cap mirament a portar als murs del cementiri la dona, els germans. Si hi havia fills petits els portaven a la inclusa. Mitjançant notaris i advocats del Moviment, els donaven a senyorassos amb diners que no en podien tenir.

Als pobres els ho prenien tot: la vida, la llibertat, l’esperança.

Les noves autoritats, els aprofitats amb aquella situació tèrbola, gaudien de les cases i vehicles que incautaven. No sempre eren per convertir-los en locals de Falange. Fer-se amb l’hort, el negoci d’un afusellat, era el més normal. Ningú no gosava dir res. Quants dels sicaris d’en Marí Cerol no lluïen, orgullosos i prepotents, els rellotges i els anells de la joieria del pare?

Ara, les falangistes, després de les classes sobre la vida de José Antonio i los mártires de la Cruzada, sortien al carrer, davant el negoci familiar convertit en cau de serps i, assegudes a les nostres cadires, posaven els peus damunt els coixins brodats per la padrina.

La vida era talment un cercle de ferro, implacable, pugnant per escanyar-nos.

Què faria el tribunal militar amb aquell caramull de declaracions falses? L’acusació oficial era que el pare i n’Andreu eren participants actius d’un alçament armat contra el Moviment.

Tot era mentida.

Els trets que hi hagué al poble foren a conseqüència de l’intent dels carrabiners de defensar la legalitat. Uns homes valents que s’oposaren a les instruccions de lliurar les armes als autèntics rebels. El món a l’inrevés! Els defensors del govern eren acusats de conspiració! Ho afirmaven els provocadors, els que s’havien aixecat violentament contra la voluntat popular expressada lliurement a les eleccions de febrer.

Per a nosaltres, els carrabiners eren els herois que resistiren l’endemesa del dinou de juliol. Però el pare no va participar en la lluita que es desenvolupà a la caserna. Era a la joieria, feinejant amb els encàrrecs que tenia pendents. En sentir els aldarulls, n’Andreu partí cap a l’Ajuntament amb altres joves militants socialistes i comunistes. No dubtaren ni un moment: sabien que el seu deure era donar suport a la República. A la Casa de la Vila mai no existí cap magatzem d’armes, com afirmaren posteriorment els militars. Tan sols els llibres i els cartells de l’exposició sobre la història de Mallorca que s’havia d’inaugurar el mateix dinou de juliol! Res més. Un material que, pocs dies després, cremaren a la plaça Major enmig de l’alegria d’en Martí Cerol i els assidus del Círculo Mercantil.

Per quins motius el pare estava inclòs en el procés dels carrabiners? El meu nuvi tampoc no participà en la lluita pel control de la caserna. Quin pecat cometé n’Andreu per a ser acusat d’instar a la “rebel•lió roja”? Podien condemnar a mort un home pel simple fet de marxar uns dies a amagar-se al bosc? Els homes que fugiren cap a les muntanyes tenien por. Els falangistes mataren dos amics nostres al carrer, davant de casa seva, sense que els importàs gaire sentir els crits desesperats de la mare i els infants.

Què esperaven que fes n’Andreu? Asseure’s fins que venguéssin a matar-lo? Fugir uns dies amb la camiona era una forma de provar de salvar la pell en moments de perill. Crec que no va pensar res més.

Però en el sumari redactat pels militars tot es mesclava i confonia. Es bastia novament, com en tants casos semblants, la teoria de la conspiració bolxevic. Les escoles de la República, els centres de salut eren, en l’enfebrada imaginació dels seguidors de José Antonio, trampes parades pel Front Popular per agrupar la gent i propagar les pernicioses idees del col•lectivisme.

Els senyors de les possessions, els rendistes perdien l’alè, el rostre els tornava blanc en imaginar que podrien acabar anant al camp o la fàbrica com els pagesos i jornalers. El Círculo Mercantil era un indret prou conegut de conspiració antirepublicana. Els desenfeinats, els rics, els que vivien envoltats per un nombrós exèrcit de criats i criades, es passaven el dia criticant cada una de les lleis a favor dels treballadors que aprovava el Front Popular. Les eleccions, la llibertat política i sindical, el dret de vaga i manifestació esdevenien les eines que la xurma empraria per a implantar el comunisme a Mallorca. Pensaven que l’esquerra senyalava les cases dels més dretans amb un signe que indicava que eren perillosos. Trobaves beates i senyorassos mirant el portal, les parets. Tenien por a esdevenir obrers amb l’obligació de guanyar-se la vida fent feina. Va ser quan començaren a fer les llistes. Hi hagué nombroses reunions a la rectoria, al bar del Círculo, a les possessions dels voltants. Venien emissaris de Palma, cotxes misteriosos a altes hores de la nit. Enyoraven el dictador Miguel Primo de Rivera, malgrat que el consideraven massa tebi, un home amb bones intencions però que no va saber reprimir com pertocava la subversió. Maldaven contra el separatisme. Consideraven els defensors de la cultura catalana iguals o pitjors que els socialistes. Bastava llegir el que deia l’escriptor Llorenç Villalonga en el recull d’articles Centro! Es recomanaven el llibre malgrat que no l’entenguessin gaire, acostumats a veure solament les fotografies de Brisas i altres revistes semblants. Pel cambrer del Círculo sabíem les discussions que tenien. La majoria de socis no sabien que els treballadors, i fins i tot el barber que els afaitava i tallava els cabells, eren dels nostres.

Ens feia gràcia aquella por malaltissa al treball. Malgrat els luxes i les rendes, vivien enmig d’una excitació contínua. L’arribada d’un company o companya per dictar una conferència els exaltava. Un recital poètic a l’Ateneu, un concert de cançons populars de l’Orfeu era com obrir les portes a l’ignot. Una poesia podria convertir-se en una bandera roja, un decret de la Reforma Agrària! Imaginaven les terres repartides, els jornalers menjant a la taula senyorial. I les dones? Què passaria amb les filles que anaven a estudiar a Palma? Es parlava de l’amor lliure, del divorci com una eina de la maçoneria per a acabar amb el matrimoni, amb la família catòlica i el cristianisme.

En Carles, un cambrer de divuit anys que era soci de l’Ateneu en secret, ens vengué a explicar que alguns clients del Círculo anaven a fer pràctiques amb pistoles i escopetes a la garriga.

D’on sorgia tanta por a la llibertat, a les noves possibilitats que l’ensenyament públic oferia a les classes populars?

Per què el pànic als llibres, a la possibilitat de pensar la vida des d’una nova perspectiva?

N’Andreu deia que el verí que poblava l’ambient era creat pel clergat.

Tot el que discutien al Círculo era el que sempre predicaren des de la trona. Recordava les explicacions del pare i el padrí Rafel sobre les guerres carlistes del segle XIX. Els atacs dels apostòlics contra els governs liberals... no eren semblants al que deien ara sacerdots i periodistes de dretes com els germans Villalonga? D’ençà del triomf de les idees igualitàries i laiques de la Revolució francesa... el clergat no havia fet sempre el mateix? Combatre la Il•lustració, portar a matar en Ferrer i Guàrdia, el fundador de l’Escola Moderna de Barcelona, fer costat als poderosos?

Aprofundint en la història ensopegaves amb la mateixa lluita a través dels segles. Vet aquí renaixent, poderoses, quan pensaves que el seu poder ja no era tan fort, les forces retardatàries, obscurantisme de les sotanes i els trabucs. De quantes maneres podia disfressar-se la Inquisició per a barrar el pas a la ciència, al progrés de la humanitat? El ¡Vivan las caenas! de la xurma borratxa amb els diners dels borbons ressonant, sinistre, per les places de tots els pobles i ciutats d’Espanya. Les forques, novament, com en temps de la repressió de les Germanies i els Comuners de Castella, alçant-se, tètriques, guanyadores sempre en el combat per fer retrocedir la història. Altra volta l’assalt al Call, les falses acusacions, les fogueres cremant els innocents?

Em preguntava si mai no podríem fer mudar el sentit de les nostres vides. La Caterina Tarongí del segle XX... perseguida i morta com la de mil sis-cents noranta-u? Els fulls dels calendaris, les hores dels rellotges romanien sempre aturats?

N’Andreu m’ho deia sovint, quan comentàvem El 93, de Víctor Hugo o Sin novedad en el frente, d’Enric M. Remarque.

-Mai no hem trobat la fórmula de desfer-nos dels fantasmes del passat! –explicava, amb un suau tremolor en la veu-. Ho hauríem d’aconseguir fos com fos! Qui sap! Potser els llibres, els mestres republicans... Si poguéssim formar una generació de mallorquins i mallorquines cultes seria possible foragitar la ignorància que plana des de fa segles sobre aquesta terra.

Em mirava als ulls, somrient.

-A vegades somnio i veig escoles noves i instituts plens d’alumnes! –deia, sense poder controlar l’emoció que el dominava.

Les paraules se li acumulaven, torrencials.

-Saps? –exclamà de sobte. Una nit vaig somniar que el govern de la República havia bastit una Universitat a Ciutat.

-T’imagines? –continuava, sense poder contenir els sentiments que li omplien el cor. Una universitat, amb al•lots i al•lotes estudiant medicina, filosofia, biologia, arquitectura... totes les carreres que ara es fan a Madrid i Barcelona!

L’estimava.

Cada dia m’encaptivava més la seva manera d’entendre els fets històrics, la forma que tenia d’explicar-nos la lluita dels pobles per la llibertat.

Érem a Can Picafort. Hi anàvem amb bicicleta. N’Andreu ajudava el seu pare, que estava acabant la construcció d’una casa d’estiueig per a un comerciant de Muro. Aquell horabaixa havia acabat prest la feina.

Vaig parlar amb les al•lotes que venien per l’Ateneu. Feia un dia preciós. Miràvem el sol resplendent, la bonior del dia. Pensàvem en la mar, en l’espetec de les ones llepant la sorra de les platges, la suau brisa marina...

Record que jo estava dreta davant el portal de la classe. M’escoltaven atentes. Les frases em sortien rodones: “No trobau que el millor professor és la natura, l’autèntica realitat que ens envolta? No passarà res si per un dia deixam els llibres damunt els pupitres! I si anam d’excursió a Can Picafort? Algú ha vist mai les runes de Son Bauló? Hi podríem anar!”.

El que no vaig dir és que enyorava el meu nuvi. Feia una setmana que era amb el pare i ja no podia estar una hora més sense veure’l. Em consumia per dins. No podia dormir.

Les amigues ho sabien. Se’n reien del que els estava dient, com si pensassin: “Són excuses per anar a veure n’Andreu!”. I era veritat. El meu interès no era tant les runes de Son Bauló, sinó estar una estona al costat del meu enamorat.

I, de sobte, el ruixat del cop militar. Els crits i rierols de sang enmig del carrer. La fumassa negra i espessa de les biblioteques cremant. El pare, na Isabel, els amics, amb les mans fermades, detinguts a l’Ajuntament, portats a les presons de Palma, desapareguts.

El primer mort és el que et deixa un senyal imborrable. Mataren el veterinari del poble a dues cantonades de casa nostra. El senyor Felip Bestreta era l’home que més estimava els animals. Es delia per tenir cura de les bèsties. Podies anar a cercar-lo a qualsevol hora del dia i de la nit. Sempre tenia l’ungüent, les herbes necessàries per guarir de malalties del cavall, la somera, la vaca dels veïns. I els nostres cans i moixos! De petita li havia portat a curar la cussa, na Perleta. Mai no ens va voler cobrar res.

Jeia estès damunt la pols del carrer. Ho recordaré mentre em resti un alè de vida. No li podia mirar el rostre. Un estol de mosques voltaven na Salvadora, la seva esposa, eren esglaiadors.

És una de les imatges que tenc enregistrades a la retina i que mai no em fuig del cap. La sang d’aquell juliol i les mosques damunt el cadàver del veterinari.

Els trets a la nit i els tribunals militars funcionant sense aturar.

Talment viure en tenebres. Però no ho vull fer coneixedor. La mare, na Isabel, el pare, n’Andreu no s’han d’adonar dels meus instants de debilitat. He de ser forta. Com fer-los creure que encara hi ha una possibilitat per a l’esperança?

Mir els papers que han arribat de Comandància.

La famosa “conspiració” de maçons i marxistes! Quines ximpleries de desenfeinats! A Alemanya, els nazis donaven la culpa de la subversió, de la derrota del país en temps de la Gran Guerra, a jueus i esquerrans. L’incendi del Reichtag serví molt bé als propòsits hitlerians. S’organitzà un procés monstruós contra els “bolxevics”. El Partit Comunista va ser prohibit, perseguits els seus membres. Els camps de concentració començaren a omplir-se de dissidents. A Mallorca passava el mateix. Amb la diferència que no parlaven tant de jueus i sí que implicaven a fons la maçoneria en la consolidació d’una hipotètica Espanya roja.

Anava llegint els deliris escrits contra el pare. Màxim responsable de La Societat, era un dels caps dels marxistes del poble, afirmaven. L’acusació implicava La Societat amb la construcció de l’escola pública. La documentació deia que el pare va deixar el camió de la cooperativa als picapedrers que bastien l’edifici. Hi estaven especificats els viatges fins a les pedreres de Santanyí. El xofer tampoc no se salvava d’haver “col•laborat amb els marxistes”. El jutge instructor considerava aquest fet com a decisiu per a la consolidación de la alianza entre los sectores izquierdistas del pueblo que querían implantar el colectivismo libertario en Mallorca. També implicaren el mestre d’obres que s’havia encarregat de la construcció del centre escolar. N’Andreu, pel simple fet d’haver marxat vers les pinedes d’Alcúdia, esdevenia el principal elemento agitador de los jóvenes de la comarca y cabecilla de las huelgas en el sector de la industria del mueble y del calzado de la zona de Inca.

Plorava de ràbia en llegir tantes mentides! A quin món vivien els nostres perseguidors? No ho podia entendre de cap de les maneres. Aleshores comprenia que, sense adonar-nos-en, els veïns d’un mateix carrer havíem viscut en dos universos oposats. Nosaltres, imaginant que un dia podrien entendre el que significava en progrés i benestar la millora en l’ensenyament i la salut, i ells, la dreta, atemorits, pensant que, en ser grans, els joves que anaven a escola, el jovent que marxava d’excursió, amb els socis de l’Ateneu, podrien decretar, des de l’ajuntament i les institucions democràtiques, l’expropiació forçosa de les grans propietats, la fi del poder de l’Església sobre les consciències.

Ara entenia aquelles mirades d’odi quan ens veien partir alegres i riallers amb les banderes desplegades, cantant cançons, fent bromes, saludant amb el puny tancat!

Alguns dels advocats propers a l’esquerra que coneixíem desaparegueren els primers dies del Moviment. L’oncle em recomanà anar a veure el misser Jaume Adrover, un conegut de la família de qui no sabíem noves des de feia mesos. Malgrat que el trobàssim no volia dir que pogués intervenir a favor nostre. Els processos eren en mans dels militars i no autoritzaven cap actuació en defensa dels acusats que no fos controlada pels jutges instructors i fiscals. Es tractava de confiar en algú que ens pogués assessorar, indicar-nos com fer-ho per a presentar testimonis que ens permetessin albirar alguna esperança. Potser somniàvem. Tantes persones feien com si no ens coneguessin! Però ens aferràvem amb força a la més petita possibilitat de salvar els detinguts. Il•lusió de folls? Amb el transcórrer dels mesos comprenguérem que la sang era més espessa del que mai no hauríem pogut imaginar.

Aquell matí em vaig aixecar prest. No sabia si trobaria Jaume Adrover a casa seva, al pis que tenia prop del Born. Un negre pressentiment em rondinava pel cap. L’advocat s’havia destacat moltíssim en la defensa de la República. Va fer feina a l’Ajuntament de Palma durant una llarga temporada. Es va convertir en la mà dreta del batle Emili Darder. Per les informacions que ens proporcionava el pare, que el coneixia des de l’Institut, sabíem que el seu coneixement de les lleis, del món obscur dels despatxos de la burocràcia provincial, serví molt a n’Emili Darder per a vèncer resistències i incomprensions. Sovint, les mesures avançades que volia portar endavant trobaven nombrosos entrebancs. La inèrcia institucional maldava per a paralitzar qualsevol mesura progressista. Ningú no sabia què passava ni d’on sorgien les travetes, però a vegades era quasi impossible poder començar la construcció d’una escola en aquella barriada, un ambulatori més enllà. Com si un misteriós fantasma rondàs per Cort i es dedicàs a emboirar la troca cada vegada que el batle volia portar endavant un projecte de millora per a la ciutat. Fins i tot la construcció de guarderies i biblioteques trobava problemes! Mans invisibles perdien papers essencials, plànols d’edificis; lleis absurdes de l’any de la pols deixaven en un calaix la resolució per a facilitar beques als més necessitats.

Rere els entrebancs que trobaven els plans de n’Emili Darder sempre existia una mà ben concreta, un responsable identificable si hi furgaves un poc. Un rector que imaginava que l’escola i els mestres enviats per la República posarien en qüestió l’ensenyament religiós, les escoles de monges i religiosos que, fins a l’any trenta-u havien monopolitzat l’ensenyament. El clergat movia cel i terra per aconseguir barrar el pas a qualsevol iniciativa que sortís dels consistoris republicans.

És aquí on intervenia la professionalitat d’en Jaume Adrover. Armat de paciència, investigant a fons el problema que impedia la construcció d’una guarderia o un ambulatori, sabia trobar l’oblidada llei que precisament anul•lava l’emprada per la dreta, pels funcionaris que provaven de ralentitzar el funcionament de l’Ajuntament. El nostre amic es va fer conegut pel seu suport actiu a les avançades propostes de n’Emili Darder. I, l’any trenta-quatre, després de la Revolució d’Astúries, esdevengué l’advocat que més feina va fer per treure de la presó els presos polítics. Signà nombrosos escrits demanant l’amnistia per als represaliats. Destacà com a brillant articulista desmuntant les ximpleries que en Llorenç Villalonga escrivia contra la cultura catalana. Durant un cert temps, la vivenda del misser era un indret tan visitat com la Casa del Poble: tot de mares i familiars dels esquerrans processats que anaven a demanar-li un consell, que volgués fer-se càrrec de la defensa dels fills, pares, germans i esposos tancats a la presó.

-En Jaume Adrover és un sant laic! –comentava el meu pare, ple d’admiració.

Després de la victòria del Front Popular patí un atemptat per part dels falangistes. En Zayas era partidari de l’acció directa, d’emprar les armes contra els republicans. Era hora foscant. Sembla que els agressors, els provocadors que el volien matar, coneixien els seus costums, l’indret on vivia. Aquell dia esperaren que sortís de l’Ajuntament. N’Emili Darder no tenia un horari fix. No era un batle de nou a dues del migdia. Vivia intensament els problemes de la ciutat i dedicava tot el seu temps a solucionar les necessitats dels ciutadans. En Jaume Adrover era del mateix tarannà. Homes que, com el pare i el padrí, estaven entestats a acabar amb segles d’ignorància, amb la misèria heretada de tantes dècades d’inferència vers els problemes que sacsejaven les classes més desvalgudes de la societat.

Els agressors esperaren que sortís de l’Ajuntament. Ja era molt tard. Els comerços del centre de Palma feia estona que havien tancat. En Jaume caminava tranquil•lament per la voravia del carrer Colom quan, inesperadament, una moto pilotada per dos homes amb la cara coberta per unes ulleres protectores li disparen dos trets a l’esquena. Sortosament les bales no impactaren en cap part vital del cos. Si li haguessin disparat al cap, hauria estat un home mort. Amb la velocitat i, segurament, amb els nervis, els assassins no pogueren afinar la punteria i només rebé un dels quatre projectils que li dispararen. Una bala que li va fer una ferida a la cuixa.

Alguns dels vianants que foren testimonis de l’atemptat el portaren de seguida a la Casa de Socors. La ferida cicatritzà en un parell de setmanes. Així i tot, la bala va tocar un dels nervis principals de la cama dreta i, malgrat que recuperà la capacitat de caminar, li restà una coixera prou accentuada.

Si abans de l’agressió era un misser prou conegut i estimat en els cercles esquerrans, ara esdevingué un mite entre els sectors socialistes i republicans.

El matí d’hivern del trenta-sis en què vaig anar a cercar en Jaume Adrover, gelava. L’oncle Joan em deixà els seus guants i una bufanda verda feta en una època pretèrita per la seva esposa. Caminava pensativa pels carrers, sense alçar la vista de l’empedrat. Em demanava si trobaria l’advocat a casa seva. Una vegada, quan era molt petita, vengué a una festa d’aniversari de La Societat. Crec que era l’any que vaig conèixer n’Aurora. El pare i na Isabel m’explicaren que en Jaume Adrover era un intel•lectual al servei del poble. Jo era tan jove que no sabia el significat de la paraula “intel•lectual” i, molt manco, el que volia dir “al servei del poble”.

Anarcoefemèrides del 30 d'agost

Naixements

Francesco Pezzi durant el procés de Florència (1879)

- Francesco Pezzi: El 30 d'agost de 1849 neix a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) el membre de la Internacional i militant anarquista Francesco Pezzi. Comptable autodidacte, es va adherir a la Federació romanyesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El juliol de 1874 va prendre part a Bolonya al costat de Bakunin en una temptativa insurreccional per enderrocat la monarquia; però, després del fracàs de l'intent revolucionari, es va haver de refugiar amb sa companya, la militant anarquista Luisa Minguzzi, a Lugano (Suïssa). Amb Cafiero, Nabruzzi i altres, van formar un Consell de la Federació Italiana per reorganitzar l'AIT. Més tard, amb Gaetano Grassi, va retornar a Florència per assistir al Tercer Congrés de la Federació Italiana que es farà clandestinament, malgrat les detencions, a Tosi el 21 d'octubre de 1876. Va col·laborar amb Malatesta en la preparació de la insurrecció del Matese, però va ser detingut a Nàpols a començaments de 1877, condemnat el 7 de maig i amnistiat al poc temps. Va retornar amb Minguzzi a Lugano, abans de tornar a Florència l'any següent. L'11 d'abril de 1878 va ser delegat en el congrés clandestí de l'AIT a Pisa, però el 10 d'octubre, va ser detingut per conspiració i restarà empresonat amb altres internacionalistes fins al gener de 1880. Alliberat, continuarà la militància creant un Comitè Revolucionari. En 1882, amb Serantoni, es mobilitzarà per la defensa dels companys empresonats. El gener de 1884 va acompanyar Malatesta a Ravenna per trobar-se perúltima vegada amb Andrea Costa, acostat al parlamentarisme. Però serà de bell nou perseguit per la justícia amb Malatesta i altres internacionalistes florentins. En llibertat provisional abans del judici d'apel·lació, va marxar a Nàpols per socórrer la població víctima d'una epidèmia de còlera. Però en l'apel·lació les sentències s'afermen i serà condemnat en rebel·lia a quatre anys i cinc mesos de presó per haver signat un manifest de solidaritat i participar en la revistaLa Questione Sociale. Amb Francesco Nata, Malatesta i Luisa Minguzzi partirà a l'Argentina, on reeditaran en 1885 La Questione Sociale. En 1889, amnistiat, tornarà a Itàlia, via França, i es consagrarà a l'organització d'un Partit Anarquista que serà presentat el 6 de gener de 1891 a Capolago. El 3 de juliol de 1894 va ser detingut amb Luisa i acusats de complicitat amb l'atemptat de Paolo Lega contra Francesco Crispi, president del Consell italià, del 16 de juny. Van ser absolts en el procés d'agost de 1895, però se'ls va assignar la residència en una illa. En maig de 1886 va fugir amb altres companys en una barca fins a Tunísia, però les autoritats nord-africanes els lliuraren a la policia italiana. Després de cinc mesos de presó per aquesta falta, va retornar a Florència i Luisa serà alliberada l'agost; però, malalta, va perdre progressivament la vista. L'abril de 1900 va matar un desequilibrat que va atemptar contra ell; absolt per aquest accident, restarà traumatitzat. En 1904 va participar amb Luisa en el Comitè de Socors a les Víctimes Polítiques creat per Giuseppe Scarlatti. Luisa Minguzzi va morir el 13 de març de 1911. Desenganyat després de la declaració de guerra, es va suïcidar d'un tret de pistola el 21 de juliol de 1917 a Florència (Toscana, Itàlia).

***

Foto policíaca d'Annette Soubrier (25 de març de 1894)

- Annette Soubrier: El 30 d'agost de 1865 neix al III Districte de París (França) l'anarquista Annette Soubrier –a vegades mal citada com Soubrié–, també coneguda com Annette Chiericotti, pel llinatge de son company. Sos pares, brocanters, es deien Géraud Soubrier, que després va fer de cap de cambrers en un restaurant, i Antoinette Vincent. Quan tenia tres anys quedà orfe de mare i juntament amb sa germana major Thérèse Soubrier van ser surades pel pare i sa tia Marianne Vincent, marmanyera, vídua des de la Comuna i tornada a casar amb el fuster llibertari Jean Baptiste Lenfant. En 1870 son pare es casà amb Marguerite Truels, amb qui tingué quatre infants. Annette Soubrier es guanyà la vida fent de bricallaire i de costurera. El 21 de febrer de 1885 es casà al XVIII Districte de París amb l'anarquista Pierre Paul Jacques Chiericotti (Ricotti), amb qui va tenir entre 1888 i 1890 tres infants (Jean-Baptiste, Ida i Louis Edmond) que moriren tots als pocs mesos de néixer. La parella visqué al carrer Ruisseau de París. A començament dels anys noranta el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes establert per la policia ferroviària de fronteres. Després d'haver tingut una altra filla el 18 de gener de 1892, que bateja Ida, com la seva anterior filla, acompanyà Paul Chiericotti a l'exili a Londres (Anglaterra), després que aquests fos expulsat el 2 d'abril de 1892, però no el seguí quan aquest retornà clandestinament a França, sota el nom de Paul Laurent, per a integrar-se en les activitats de la banda de desvalisadors encapçalada per l'anarquista il·legalista Léon Ortiz («Banda Ortiz»). De tota manera, l'octubre de 1893 era a París vivint, amb son company, Victorine Bellotti i son fill Louis i Marie Milanaccio, al número 1 del bulevard Brune, lloc on es guardava el botí de la «Banda Ortiz». El 18 de març de 1894 va ser detinguda en arribar de Londres a l'estació del Nord, juntament amb son company que l'esperava, i ambdós van ser portats al seu domicili per escorcollar-lo. També van ser detinguts François Liegeois i un tal Selle, acusats d'«encobriment». Amb son company, va ser implicada per les autoritats en l'anomenat«Procés dels Trenta», que jutjà destacats anarquistes barrejats amb desvalisadors il·legalistes, i que se celebrà entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 a l'Audiència del Sena. Ella va ser absolta, però son company va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats i enviat a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa), on en 1901 es va veure agraciat i se li assignà la residència a la Guaiana Francesa. Després del judici, ella s'exilià a Londres. En 1911 vivia, sembla que ja casada, amb l'anarquista Cesare Cova, amb la seva filla Ida i dues filles i un fill que havia tingut amb Cova: Neva Chiericotti, nascuda en 1898; Hera Chiericotti, nascuda en 1901; i Leo Cesar Chiericotti, nascut en 1906. Annette Soubrier va morir entre abril i juny de 1951 a Hemel Hempstead (Hertfordshire, Anglaterra).

Annette Soubrier (1865-1951)

***

Ramón Acín a Madrid (circa 1910)

- Ramón Acín Aquilué: El 30 d'agost de 1888 neix a Osca (Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista, pedagog, escriptor i artista d'avantguarda Ramón Acín Aquilué. Després de realitzar els estudis de primària i de secundària a Osca, en 1908 començarà els estudis de Ciències Químiques a la Universitat de Saragossa, però els abandonarà a l'any següent per la seva vocació artística al taller del pintor Félix Lafuente. En 1910 viatjarà a Madrid, on viurà la bohèmia fent caricatures de personatges. En 1911 publicarà la seva primera col·laboració en la premsa madrilenya amb un dibuix humorístic per a la revista Don Pepito, que signarà amb el pseudònimFray Acín. Publicarà, en 1912, dibuixos humorístics en El Diario de Huesca i en El Porvenir, i realitzarà caricatures de personatges famosos d'Osca, a més de portar a cap activitats artístiques de tota mena i de manera autodidacte. La Diputació Provincial d'Osca li va concedir en 1913 una pensió per ampliar estudis artístic, podent viatjar a Barcelona, on, ja interessat per les idees anarquistes, participarà en la creació de la revista La Ira, a més de col·laborar amb articles en El Diario de Huesca. En 1914, gràcies a la pensió d'estudis, viatjarà per la península (Barcelona, Madrid, Toledo, Saragossa) i arran de la Gran Guerra canviarà la construcció gràfica, temàtica i tècnica de la seva creació artística. Entre 1914 i 1918 col·laborarà en al revista d'Osca, El Talión. En 1915, prorrogada la seva pensió, viatjarà a Granada, on realitzarà el gran oli Granada vista desde el Generalife. El novembre de 1916 farà una estada a Madrid on coneixerà Federico García Lorca de qui es farà bon amic. Aquest mateix any serà nomenat professor interí de les Escoles Normals d'Osca. En 1917 obté per oposició a Madrid la plaça de professor especial de Dibuix de les Escoles Normals de Mestres i Mestres d'Osca. En aquest any participarà en una campanya de suport de l'Escola Lliure d'Ensenyament. El juny de 1917 viatjarà als Pirineus amb Ricardo Compairé per fer un reportatge fotogràfic. En 1918, com a militant cenetista, presentarà una ponència en el II Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i publicarà articles en el setmanari republicà Ideal de Aragón, molts d'ells amb fortes crítiques al Govern de Cambó. En 1919 assisteix com a delegat d'Osca de la CNT al Congrés del Teatre de la Comèdia a Madrid i participa en la redacció del Manifest dels «Jóvenes Oscenses» per a la societat Nueva Bohemia. Entre 1919 i 1920 editarà a Osca la revista anarquista Floreal i entre 1919 i 1922 publicarà en Lucha Social. En 1920 participarà en campanyes propagandístiques de la CNT. En 1921 realitzarà una col·lecció de dibuixos de caràcter antitaurí. L'octubre de 1922 obrirà una acadèmia particular de dibuix al seu domicili d'Osca, inspirada en les ensenyances de Francesc Ferrer i Guàrdia i de Célestin Freinet, i publicarà dibuixos en el periòdic madrileny El Sol. El 6 de gener de 1923 es va casar amb Conchita Monrás Casas. El 29 d'abril de 1923 farà una conferència antielectoral a Osca i altres actes en suport dels presos polítics, i publicarà les seves «Florecicas» en Solidaridad Obrera. El 15 d'octubre de 1923 naixerà sa primera filla Katia. En 1924 serà condemnat a presó pels seus escrits i activitats públiques, especialment pel seu article en defensa de Juan Acher, condemnat a mort després d'un atemptat. El 22 de juliol de 1925 naixerà sa segona filla Sol i aquest mateix any participarà amb dibuixos per a la revista barcelonina Vértice. La seva participació en els actes revolucionaris de la Sanjuanada en 1926 l'obliguen a exiliar-se a París, on romandrà entre juny i novembre, participant en tertúlies artístiques de l'avantguarda. El 30 de novembre de 1926, ja a la península, ocuparà de bell nou el seu càrrec de professor de dibuix. En 1927 presentarà la conferència de Ramón Gómez de la Serna a Osca i realitzarà cartells avantguardistes. En 1928 s'oposarà als actes del centenari de Goya per considerar-los elitistes i allunyats del poble. Aquest any realitzarà el seu famós«Monumento de las Pajaritas». Entre el 6 i el 20 de desembre de 1929 realitzarà una exposició artística avantguardista a les Galeries Dalmau de Barcelona. El 12 de desembre de 1930 participarà en la Sublevació de Jaca, fet que el portarà de bell nou a l'exili parisenc. Amb la proclamació de la II República tornarà a la península i desenvoluparà una gran activitat anarquista: nombrosos articles en la premsa llibertària (crítiques d'art i ideològiques, sobre ecologia, vegetarianisme, naturisme i de defensa animal...), mítings, delegat per Osca al Congrés de la CNT de Madrid, exposició i conferència a l'Ateneu de Madrid...). Aquest any de 1931 també li toca la loteria, fer que li permetrà produir l'abril de 1932 la pel·lícula de Luis Buñuel Tierra sin pan, viatjant amb aquest a Las Hurdes (Extremadura) per realitzar-la. Aquest any organitzarà amb Herminio Almendros a Osca el I Congrés Nacional de Mestres, on donarà a conèixer la tècnica de la impremta del pedagog Freinet. El 10 d'agost de 1932 va participar amb els companys cenetistes en la resposta a l'aixecament militar de Sanjurjo. El juliol i el desembre de 1933 serà empresonat per la seva participació en les vagues a Osca. En 1934, arran de la profunda decepció del fracàs de la insurrecció d'Astúries, té una crisi artística. En 1935 participarà en l'exposició col·lectiva organitzada pel Centre Obrer Aragonès de Barcelona. En 1936 realitzarà relleus per al monument a Jaca als capitans Galán i García Hernández i l'1 de maig va assistir al IV Congrés de la CNT al Teatre Iris de Saragossa. El triomf a Aragó del cop d'Estat dels militars feixistes fa que sigui buscat des del primer dia i el 6 d'agost de 1936és detingut amb sa companya per la Guàrdia Civil i a les 11 de la nit d'aquell mateix dia és afusellat als murs del cementiri d'Osca (Aragó, Espanya), aquell dia van ser assassinades 120 persones en aquesta ciutat. Sa companya, Conchita Monrás, serà afusellada el 23 d'agost; aquell dia van ser assassinades a Osca 138 persones. Ramón Acín és, sens dubte, un dels artistes avantguardistes espanyols amb més geni.

***

Fotografia policíaca de José Alcaraz Cases (20 d'agost de 1918)

- José Alcaraz Cases: El 30 d'agost de 1890 neix a la Granja de Rocamora (Baix Segura, País Valencià) l'anarquista José Alcaraz Cases. Sos pares es deien Santiago Alcaraz i Francisca Cases. El gener de 1916 arribà a França, procedent la Granja de Rocamora, i treballà de jornaler a Cervian (Llenguadoc, Occitània). Entre agost i desembre de 1917 va fer feina a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i posteriorment a Fenollet (Llenguadoc, Occitània). El 27 de juliol de 1918 s'instal·là a Canet de Rosselló (Rosselló, Catalunya Nord) on treballà a la pesca de bou per al patró Comte. L'agost de 1918 va ser fitxat per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a«anarquista militant» i de«caràcter sorneguer». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

José Ledo Limia (1967)

- José Ledo Limia: El 30 d'agost de 1900 neix a Ourense (Ourense, Galícia) l'agitador anarquista José Ledo Limia. Durant la Gran Guerra emigrà a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) i més tard va anar i venir per Argentina, Xile, Uruguai i Perú. En 1919 fou expulsat de l'Argentina i retornà a la Península de polissó. Detingut a Vigo, fou allistat a l'Exèrcit arran del desastre de l'Annual i entre 1921 i 1925 va fer d'artiller a l'Àfrica (Ceuta, Tetuan, Larraix, Melilla). Més tard emigrà a l'Havana i a Mèxic (1925-1926) i treballà Pensilvània (EUA), on conegué A. Quintas, qui l'introduí en l'anarquisme. En 1926 fou deportat a Espanya per la seva participació en la campanya pro Sacco i Vanzetti. En arribar, en plena dictadura de Primo de Rivera, fou empresonat uns mesos i després visqué amagat, però força actiu. En aquesta època col·laborà en la creació de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Durant els anys republicans treballà com a cuiner de marina en la «Compañia Transmediterránea», realitzant viatges al Brasil i als països del Plata, i actuant com a enllaç del moviment anarquista d'ambdues ribes de l'Atlàntic i transportant d'amagatotis militants i propaganda. Després d'un viatge a Fernando Poo en qual va estar a punt de morir de paludisme, deixà la mar. Després milità entre Barcelona i Madrid. L'octubre de 1934 participà en els fets d'Astúries i fou empresonat amb Fosco Falaschi i Benigno Mancebo, companys del grup anarquista d'acció «Los Intrasigentes». Condemnat a mort, en 1936 fou alliberat gràcies a l'amnistia atorgada pel Front Popular. Després milità en el Sindicat Gastronòmic de Madrid i en la Federació Anarquista Ibèrica. En esclatà la guerra, s'incorporà a la Columna Gallega com a delegat sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluitant al front de Madrid. També col·laborà en l'Agrupació de Gallecs Llibertaris de Madrid i en el seu òrgan d'expressió Galicia Libre. En 1937 entrarà en la Secció d'Investigació del Moviment Llibertari de Barcelona i de Madrid, encarregada de controlar la contrarevolució estalinista. En aquests anys serà molt crític amb els companys que acceptaren càrrecs governamentals. Amb el triomf franquista, pogué escapolir-se de ser detingut i, a través de Mataró i Camprodon, arribà a França. Després de passar pels camps de concentració francesos (Argelers, Barcarès, Sant Cebrià, Arles), dels quals fugí sense èxit en diverses ocasions, fou enviat a diversos camps de càstig i a una companyia de treballadors de Niort. Pogué arribar a París, on, després de durs enfrontaments amb responsables del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), aconseguí un passatge cap a Amèrica. L'abril de 1939 embarcà a l'Havre cap a Ciudad Trujillo (República Dominicana). En 1942 s'instal·là a Veracruz i a Querétaro (Mèxic), on romangué fins a 1965, any que entrà clandestinament a Portugal i d'on hagué de fugir aviat cap a Mèxic. A començaments dels anys setanta, molt desencantat, tornà a Espanya, on fou albergat pel seu amic Daniel Seijas. En 1974 publicà una mena d'autobiografia en lliuraments publicats en el periòdic Espoir. José Ledo Limia va morir el 25 de maig de 1977 en una residència d'ancians a Ourense (Ourense, Galícia) on havia passat els últims quatre anys. Amic de llibertaris destacats (Carpio, Pierrot, Paul Reclus, Castrejón, Odón, Tato, Lamberet, Mancebo, Guerra Junqueiro, Durruti, Domingo Germinal, Puente, Gómez Casas, etc.), col·laborà durant sa vida en nombroses publicacions anarquistes, com ara Le Combat Syndicaliste, Galicia Libre, Revolución Social, etc.

***

- Stefano Romiti: El 30 d'agost de 1900 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Stefano Romiti, conegut com Bimbo. Sos pares es deien Pietro Romiti i Maria Rosa Almerigi. A començament de 1917 entrà a fer feina als Ferrocarrils Estatals i el 20 de març de 1918 va ser cridat a files enquadrant-se el 20 de setembre amb el I Regiment de Granaders d'Infanteria acantonat a Roma (Itàlia). En aquesta època passà de les seves simpaties republicanes a l'anarquisme. A la caserna difongué el fullet Soldato fratello i permeté la fugida del camp de presoners vigilats per la seva companyia. El febrer de 1919 va ser llicenciat, però va ser novament cridat a files el 30 de novembre de 1919 per fer el servei militar regular de dos anys. Un cop llicenciat totalment el 22 d'octubre de 1921 es reintegrà en els Ferrocarrils Estatals a La Spezia (Ligúria, Itàlia), que feia la línia Gènova, Parma, Pisa i Liorna. En la seva feina organitzà l'expatriació per tren de molts companys perseguits a França. En 1923 encapçalava el grup de vuit afiliats del clandestí Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) que encara resistia el feixisme, però el juliol de 1924 una delació el va descobrir; després de donar una «lliçó» al confident, desaparegué. El 30 de novembre de 1924 va ser acomiadat de la feina. Refugiat a Milà (Llombardia, Itàlia), trobà feina a la «Societat Italiana Ernesto Breda per a Construccions Mecàniques» de Sesto San Giovanni. A començament de 1925 retornà a Florència i va ser detingut en diverses ocasions per anarquista. El 25 de maig de 1925 partí de Florència i l'1 de juny arribà amb documentació falsa a La Chapelette (Marsella, Provença, Occitània), on es refugiaven la major part dels exiliats polítics toscans. Amb un carnet d'identitat francès, aconseguit per Domenico Zavattero, trobà feina en un dic de carenar. Durant un breu període de temps treballà de ferrer a Lió (Arpitània) i entre 1929 i 1931 romangué a París (França), on va fer feina a les fàbriques Citroën i Renault i freqüentà la redacció de L'Endehors d'E. Armand. En 1931 retornà a Marsella i treballà embarcat com a carboner per a una companyia de navegació amb el vaixell La Gaule. En aquesta època va ser inscrit en el registre de fronteres. El 8 setembre de 1936 partí cap a Barcelona (Catalunya) i dos dies després s'integrà en la Divisió «Karl Marx» de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), combatent entre el 17 i el 21 d'octubre de 1936 a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya) i entre el 20 i el 23 de novembre de 1936 a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya); el 16 de desembre de 1936 va ser enviat a la bateria de Libero Battistelli a Osca. El gener de 1937 una pneumònia el va obligar a retornar a Marsella i els «Fets de Maig» de 1937 el convenceren de no tornar a la Península. En 1939 freqüentà destacats anarquistes, com ara Luca Bregliano. Quan la invasió alemanya de França es mantingué en la clandestinitat, però el novembre de 1942 va ser detingut en una agafada i enviat a les drassanes de Wilhelmshaven (Baixa Saxònia, Alemanya). El setembre de 1943 aconseguí fugir-ne i pogué retornar a Marsella, on s'integrà en la Resistència francesa. El dia del desembarcament aliat lluità contra els alemanys al carrer marsellès de La Canebière. Després de la II Guerra Mundial, quedà a França fins el novembre de 1948, que retornà a Florència i es va reintegrar en els Ferrocarrils Estatals, encara que sempre vigilat per la policia. Igual que altres membres de l'SFI, sense polemitzar, continuà militant entre el sector«antiorganitzador» fins a començament dels anys vuitanta que s'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1991 publicà, a cura d'Adamo Valerio, la seva autobiografia sota el títol Memorie di Stefano Romiti detto «Bimbo», reeditada pòstumament en 1994. Stefano Romiti va morir el 18 de maig de 1992 a Florència (Toscana, Itàlia).

Stefano Romiti (1900-1992)

***

Miguel Omaña Fernández

- Miguel Omaña Fernández: El 30 d'agost de 1917 neix a Udías (Cantàbria, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Omaña Fernández. En 1936 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà la secretaria general de la Federació Local del seu poble. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'incorporà a un batalló confederal de Cantàbria i lluità fins que va ser capturat per les tropes franquistes. En 1943 recobrà la llibertat i se sumà a la lluita clandestina a la comarca càntabra de Torrelavega. En aquests anys treballava a la Societat Nacional d'Indústries Aplicades Celulosa Espanyola (SNIACE). En 1950 emigrà a Eibar (Guipúscoa, País Basc) i, com que no hi havia CNT, s'afilià a la Unió General dels Treballadors (UGT) clandestina. Durant els anys setanta participà en la reconstrucció de la CNT i entre 1982 i 1992 fou el nexe d'unió entre els cenetistes d'Eibar i la resta de la regional. En 1993 fou un dels militants que constituïren el Sindicat d'Oficis Diversos de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) de la CNT. A partir de l'any 2000 caigué malalt de trombosi i posteriorment de càncer. Miguel Omaña Fernández va morir el 21 de desembre de 2005 a Eibar (Guipúscoa, País Basc); incinerat, les seves cendres van ser escapades a la muntanya Kalamua. Sa companya fou Leandra Arriola, amb qui tingué un fill.

***

Juan Cerón González

- Juan Cerón González: El 30 d'agost de 1919 neix a Os de Civís (Les Valls de Valira, Alt Urgell, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Cerón González. Fill d'un carrabiner membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va créixer a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya). En 1936 feia d'aprenent de mecànic a la Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord) i era secretari de les Joventuts Llibertàries de Llívia (Baixa Cerdanya, Catalunya). Des del començament de la Revolució espanyola i fins els enfrontaments de maig de 1937 contra la reacció estalinista, va fer d'enllaç entre el Comitè de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la FAI de Puigcerdà i els comitès francesos de suport al moviment llibertari espanyol. En 1938 s'enrolà en el Cos de Carrabiners a València (València, País Valencià) i va ser enviat com a ajudant mecànic de transports a diverses poblacions peninsulars (Barcelona, Jaén i Guadalajara). En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner a Guadalajara (Castella, Espanya), però aconseguí evadir-se aviat a Terol (Aragó, Espanya) i passar a França, on fou internat a diversos camps de concentració (Sant Cebrià, Barcarès, Vernet i Sètfonts). Posteriorment va ser enviat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a An Oriant (Bretanya). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Chinon (Centre, França), on continuà militant en la CNT de l'exili. Autor de nombrosos poemes, col·laborà en diverses capçaleres de la premsa llibertària de l'exili (Espoir,Cenit, El Pensador, etc.), així com de la premsa en llengua francesa (L'Affranchi, L'Anarcho du Val, Le Libertaire, etc.). Durant els anys noranta fou membre del Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) de Marsella (Provença, Occitània), on va deixà diversos testimonis de la seva trajectòria per la Península i per França. En 1998 va fer costat econòmicament la«Fundació Anselmo Lorenzo» i en 1999 col·laborà en el llibre de Federico Gargallo Edo La raison douloureuse.

Defuncions

Els sense pàtria

- Paulin Mailfait:El 30 d'agost de 1927 mor a Étion (Ardenes, França) el militant anarquista Hubert Paulin Mailfait. Havia nascut el 27 de febrer de 1867 al barri de Notre Dame de Charleville (Ardenes, França). Sos pares es deien François Mailfait, llimador, i Catherine Clin. Amb vuit anys va començar a treballar en un vidrieria i més tard es farà ferrer, ferreter i calderer. En 1889 es va adherir al cercle socialista «L'Étincelle» de Charleville. L'1 de maig de 1889 va robar una cigarrera als Magasins Réunis i va passar aquest dia empresonat. El 6 d'octubre de 1890, acompanyat de son germà Paul i d'Edmond Midoux, van agredit un client en un bar, trencat els tassons i l'aparador de l'establiment; tots tres van ser tancats sis dies a la presó. El 24 de juny de 1891 va ser novament condemnat a dos mesos de presó per agressió. El 9 d'agost de 1891 va ser donat de baixa de «L'Étincelle» per no pagament de les quotes. El 18 d'octubre de 1891 va crear, amb Bouillard, Thomassin, Leroux i altres, el grup de«Les Sans Patrie» (Els Sense Pàtria); en la seva proclama podem llegir: «El nostre nom [«Els Sense Pàtria»] és una declaració de guerra al militarisme i a la idea de conquesta o d'esclavatge dels pobles.». El març de 1892 Mailfait organitzà, amb Leroux i Moray, la deserció d'un company, Loriette, soldat del 132 Regiment de Reims; tot marxà segons estava previst, però Loriette, un cop evadit, es va lliurar a la gendarmeria i va denunciar els companys. Mailfait i Moray van haver d'estar un temps refugiats a Bèlgica. Leroux finalment va ser detingut i, intentant fugir dels gendarmes, va caure en un canal, on va morir ofegat en no saber nedar. Mailfait va ser detingut per la policia belga més tard a Sprimont, després dels atemptats de Lieja, i un cop extradit cap a França, va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Charleville el 22 de juny de 1892 i condemnat a vuit mesos de presó que purgarà a Rethel. El 19 de febrer de 1894 la policia va escorcollar ca seva, però només va descobrir un exemplar del periòdic La Révolte. El 20 de febrer de 1901 va ser condemnat a vuit dies de presó per violència i insubordinació a un agent. En 1906 s'havia establert com a artesà pel seu compte. El 13 de novembre de 1911 va ser condemnat a sis mesos de presó, a resultes de les manifestacions contra l'encariment de la vida, després que hagués provocat disturbis al centre de Charleville. El juliol de 1912 va participar en la creació del Grup Comunista Anarquista de Charleville. En 1923 figurava en la llista policíaca dels anarquistes de la zona i aquest mateix any es va instal·lar a París. Va tenir set infants. Paulin Mailfait va morir el 30 d'agost de 1927 a Étion (Ardenes, França; actualment una barriada de Charleville, Ardenes, França).

***

Zo d'Axa

- Zo d'Axa: El 30 d'agost de 1930 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista individualista, antimilitarista, propagador del pensament llibertari i periodista satíric Alphonse Victor Charles Jules Gallaud de la Pérouse, més conegut  com Zo d'Axa. Havia nascut el 24 de maig 1864 a París (França). Era el primogènit d'una família burgesa, descendent del navegador Gallaud de la Pérouse, net de l'abastador de llet del Princep imperial, i fill de Charles Gallaud, alt funcionari dels ferrocarrils d'Orleans esdevingut més tard enginyer de París, i de Julie Adèle Damoiseau. Sa germana, Marie, passarà alguns anys al Tibet on viatjarà vestida com un home acompanyada d'un sherpa, i publicarà en 1929 una història del budisme. Després dels estudis al col·legi Chaptal, Zo d'Axa s'allista en 1882 en el Cos de Caçadors d'Àfrica, però desertarà ràpidament, després d'haver seduït l'esposa del seu oficial superior. Refugiat a Brussel·les, va col·laborar en Les Nouvelles du Jour i després esdevindrà un temps secretari del teatre de l'Alcázar i més tard del teatre de l'Éden. Després de publicar un assaig poètic titulat Au galop, Zo d'Axa s'instal·la a Roma i freqüenta la Villa Mèdici on trobarà pintors com ara Scipione Vannutelli, Constant Montald i Cesare Biseo, pels quals posarà. Va col·laborar aleshores en el periòdic L'Italie, on va exercir la crítica artística. L'amnistia de 1889 li va permetre tornar a França i és en aquests moments que Zo d'Axa s'introdueix en els cercles llibertaris, encara que el seu individualisme l'empeny a rebutjar l'etiqueta d'anarquista. En maig de 1891 funda L'En dehors (Des de fora), un setmanari el títol del qual resumeix la seva forma de pensar i que publicarà 91 números fins a 1893 -el títol serà reprès en 1922 per Émile Armand. Els col·laboradors, anarquistes o no, hi van ser molt nombrosos: Tristan Bernard, Georges Darien, Lucien Descaves, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Charles Malato, Louise Michel i Octave Mirbeau, per anomenar només alguns. En una atmosfera de propaganda pel fet i d'atemptats, L'En dehorsés ràpidament el blanc de les autoritats, i patirà escorcolls judicials, persecucions i segrests. D'Axa, Louis Matha i Lecoq acabaran per ser condemnats. Després de la detenció de Ravachol i dels seus companys, Zo d'Axa llançà una subscripció pels infants dels detinguts i distribueix els diners a les famílies, fet que el portarà a la seva detenció per «participació en una associació de malfactors». Empresonat a Mazas, va rebutjar respondre els interrogatoris i signar cap paper, i va ser posat en incomunicació, sense visites i sense advocat. Posat en llibertat provisional després d'un mes, Zo d'Axa va declarar irònicament en sortir de presó:«La nostra pobra llibertat, provisional sempre.» Després del seu alliberament, Zo d'Axa va intensificar la seva acció pamfletària i un article de Jules Méry, jutjat ofensiu per l'Exèrcit, li va portar noves persecucions. Fastiguejat, marxa a Londres on trobarà Charles Malato, Louise Michel –qui havia conegut son avi–, Georges Darien, Émile Pouget, així com els pintors Maximilien Luce, Camille Pissarro i James Whistler. Partirà, després, amb una companyia de músics ambulants pels Països Baixos i després per Alemanya, on farà una estada amb els llenyataires de la Selva Negra. Més tard marxarà a Milà, on s'estava portant un procés contra anarquistes. Detingut en plena nit, és expulsat d'Itàlia amb alguns anarquistes italians. Després d'haver organitzat una revolta a bord del vaixell que el portava a Grècia, visitarà Atenes i dormirà a les runes del Partenó. Partirà ràpidament a Constantinoble, on serà detingut i després alliberat, marxant a Jaffa el gener de 1893, on també serà detingut algunes setmanes, fins que aconsegueix evadir-se i refugiar-se al consolat del Regne Unit, però és posat en mans de les autoritats franceses i embarcat a bord del vaixell La Gironde cap a Marsella. En arribar, Zo d'Axa passarà alguns dies a la presó de Marsella, com a presoner de dret comú. Transferit a París, va estar-se 18 mesos a la presó de Sainte-Pélagie com a pres polític i rebutjant signar una demanda de gràcia. Zo d'Axa va ser alliberat el juliol de 1894 i publicarà De Mazasà Jérusalem, que havia escrit a la presó i que va rebre crítiques ditiràmbiques i unànimes. Malgrat l'èxit del llibre, Zo d'Axa és ple de deutes, el seu periòdic mor i els seus col·laboradors es dispersen, cessant tota activitat pública fins a l'afer Dreyfus. Va esdevenir dreyfusard pel principi de justícia i per oposició a l'Exèrcit, encara que Dreyfus li era antipàtic. Va fundar un nou periòdic, La Feuille, on va editar textos seus essencials, il·lustrats per Steinlen, Luce, Anquetin, Willette i Hermann-Paul, entre d'altres. Fins a 1899 Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos articles antimilitaristes i anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició de les penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille va triar un ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot París. El dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un carro tirat per un ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la manifestació detenint l'ase, després d'una colossal batalla campal, i va portar-lo al dipòsit d'animals. Però tota aquesta activitat va cansar Zo d'Axa i va partir de bell nou en 1900 als Estats Units, a Canadà, a Mèxic, a Brasil, a Xina, a Japó, a l'Índia... I va enviar sobre tots aquests països articles on palesava la seva set inexhaurible de justícia. Als Estats Units, per exemple, va visitar la vídua de Gaetano Bresci, l'anarquista que va assassinar el rei Umberto I d'Itàlia. De tornada a França va viure un temps en una barcassa per acabar a Marsella. El 3 d'abril de 1913 es casà al XIV Distrecte de París amb la italiana Beatrice Pierina Alexandrina Salvioni. Elsúltims anys de sa vida els va viure enfastidit i pessimista sobre la natura profunda de l'ésser humà, i finalment va decidir suïcidar-se el 30 d'agost de 1930 a Marsella (Provença, Occitània), després d'haver cremat la nit abans tots els seus papers.

***

Dibuix de Teodoro Mora publicat a la "Galeria de retrats" de Castilla Libre del 20 de juliol de 1937

- Teodoro Mora Pariente: El 30 d'agost de 1936 mor a Casavieja (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Teodoro Mora Pariente. Havia nascut en 1902 a Cogulludo (Guadalajara, Castella, Espanya). Fuster de la construcció, quan tenia 14 anys començà a militar a Madrid (Espanya) en la socialista Unió General de Treballadors (UGT), sindicat majoritari a la zona centre de la Península, i va fer el servei militar a l'Àfrica. Sembla que va pertànyer al Partit Comunista d'Espanya (PCE), d'on va ser expulsat per negar-se a criticar els anarquistes i per aquest motiu el seu prestigi sempre va ser reduït en els cercles llibertaris. A començament dels anys trenta, per influències de Cipriano Mera Sanz, del qual serà molt amic, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i contribuí força en l'organització del sindicat anarcosindicalista a la regió madrilenya. El maig de 1931 va fer un míting, juntament amb Pedro Falomir Benito i altres, a Fuencarral (Madrid, Castella, Espanya). El 2 de juliol de 1932 va fer un míting al teatre Maravillas de Madrid amb Mauro Bajatierra Morán,Ángel Rodríguez i Valeariano Orobón Fernández. L'estiu de 1932 presidia el Sindicat Únic de la Construcció de Madrid de la CNT. Amb Cipriano Mera Sanz, Miguel González Inestal i Feliciano Benito Anaya, va ser un els principals defensors de l'exclusió dels bolxevics del sindicat confederal. El 19 de febrer de 1933 impartí una conferència («La descomposición del régimen capitalista») a l'Ateneu Llibertari de Tetuán i Cuatro Caminos. El febrer de 1933 va ser detingut amb una dotzena de confederals. El juliol de 1933 parlà, juntament amb Mauro Bajatierra Morán, Valeariano Orobón Fernández i altres, en un acte pro amnistia celebrat a Madrid. Impulsà, com a president del Sindicat Únic de la Construcció de la CNT de Madrid, la«Vaga de l'Edificació» de 1933 i 1934. Arran de l'èxit de la gran vaga de la construcció cenetista de la primavera de 1936 a Castella, defensà les posicions de l'Aliança Obrera. Detingut el juny de 1936 com a membre del comitè de vaga, el 17 de juliol de 1936 va ser posat en llibertat gràcies a les manifestacions populars que exigien l'alliberament dels presos. El 19 de juliol d'aquell any presidí a Madrid, amb Cipriano Mera Sanz, l'assemblea general de militants. Participà en l'assalt de la caserna de la Montaña de Madrid i va ser un dels primers organitzadors de les milícies confederals, intervenint en la presa d'Alcalá, Vicálvaro i Guadalajara. L'agost de 1936 encapçalà amb fèrria disciplina el «Batalló Mora», enquadrat en la «Columna del Rosal», que lluità a Buitrago i Serrada. Teodoro Mora va morir en acció de guerra el 30 d'agost de 1936 a Casavieja (Àvila, Castella, Espanya). Altres fonts citen el 12 de setembre de 1936 a Mijares (Àvila, Castella, Espanya) i encara altres creuen que va ser fet presoner pels feixistes a Gavilanes, també aÀvila, ficat en una gàbia i finament assassinat.

Teodoro Mora Pariente (1902-1936)

***

Última foto de Facerías (París, juliol de 1957)

- Josep Lluís Facerías: El 30 d'agost de 1957 cau abatut per la policia a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i guerriller anarquista Josep Lluís Facerías –Lluís és el primer llinatge–, també conegut sota diversosàlies (Facerías,Face, Petronio, Petro,Alberto di Luigi). Havia nascut el 6 de gener de 1920 a Barcelona (Catalunya). Quan va esclatar la revolució de juliol de 1936 ja militava en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) del Poble Sec de Barcelona i en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i immediatament es va enrolar en la«Columna Ascaso». Després de passar tota la guerra en la 28 Divisió lluitant al front d'Aragó, al final de la contesa va caure presoner en els últims combats a Catalunya. Sa companya i sa filla de poc mesos van morir metrallades per l'aviació nazi quan intentaven arribar a França. Facerías fou enviat a diversos camps i batallons de treball (Saragossa, Vitòria, Extremadura, Catalunya). Quan va ser cridada la seva quinta sota el nou règim franquista, va passar de presoner de guerra a soldat; destinat com a conductor en una Unitat de Transports Militars a Barcelona, poc després va ocupar el càrrec de xofer particular del comandant del cos jurídic militar. A finals de 1945 va ser llicenciat i es va integrar tot d'una en la resistència antifranquista, treballant alhora primer com a cambrer i després com a caixer del restaurant«La Rotonda», al peu del Tibidabo. En aquesta època militava en el clandestí Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la CNT. Durant el Ple clandestí de les Planes de l'FIJL de juliol de 1946 fou nomenat secretari de Defensa del Comitè Regional de Catalunya i de les Illes Balears; també assumí la secretaria de la nova organització clandestina Moviment Ibèric de Resistència (MIR). Des del març de 1946 va participar en tots els Grups de Defensa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de la zona centre de Barcelona. Després de participar en un ple de l'exili, va entrar a la Península i començà a realitzar atracaments (bancs, fàbriques, empreses, joieries) per finançar les activitats clandestines. L'estiu de 1946 va realitzar una sèrie de sabotatges, com ara el metrallament de la comissaria de Gràcia a la Travessera de Dalt, destrucció dels dipòsits de CAMPSA, explosions de bombes a consolats d'Estats favorables al règim franquista (Bolívia, Brasil, Perú), etc. El 17 d'agost de 1946 fou detingut en una batuda policíaca amb 38 companys i empresonat a la presó Model de Barcelona fins al juliol de 1947, que sortí en llibertat provisional. Poc després va assumir la secretaria del Moviment Llibertari de Resistència (MLR), successor del MIR. L'octubre de 1947 va participar en el Congrés del Moviment Llibertari en l'Exili a Tolosa de Llenguadoc. Durant 1948 portà a terme nombroses expropiacions, especialment a prostíbuls de luxe, freqüentats per la burgesia catalana. En 1949 va participar en la campanya d'atemptats organitzats per Francesc Sabaté Llopart (Quico) i el març d'aquell any en la temptativa d'atemptat contra el comissari de la Brigada Politicosocial de Barcelona Eduardo Quintela Bóveda. El 26 d'agost de 1949 sortí sa i estalvi d'una emboscada de la Guàrdia Civil quan passava els Pirineus i en la qual moriren dos companys i un en resultà greument ferit. Fins al març de 1950 va participar en nombroses accions contra el règim franquista («Fiesta de la Victoria», etc.). A partir d'aquest any les relacions amb els responsables de la CNT en l'exili es van deteriorar i decidí retornar a la Península amb César Saborit Carralero. Després de la mort d'aquest, l'organització anarcosindicalista en l'exili el va marginar gairebé totalment. El 1951 es va declarar una important vaga de tramvies i per tot Barcelona s'escoltava una tornada que va calar entre la població: «Per a arreglar això dels tramvies, busqueu Facerías. Contra el Requetè, visqui Sabaté!». El 26 d'octubre de 1951 aconseguí fugir d'una nova emboscada matant un policia i ferint-ne nou. El juny de 1952, fugint de les crítiques del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), que acabarà desautoritzant totalment la lluita armada en 1953, marxà a Itàlia i sota el nom d'Alberto di Luigi va participar en diverses activitats del moviment llibertari italià i en la creació dels Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP). En aquesta època va intentar estructurar les Joventuts Llibertàries Italianes i organitzà nombrosos càmpings internacionals anarquistes a Itàlia finançats amb les expropiacions realitzades amb Jesús del Olmo Sáez (Malatesta). En aquests anys, també, intentà polititzar el bandolerisme sard. De tornada a França, a començaments de 1956, va establir contactes amb Quico Sabaté, però, després de trencar amb ell per desacords diversos, retornà a Itàlia i va fer alguns cops. El 17 d'agost de 1957 va passar clandestinament de bell nou a la Península, acompanyat per Luis Agustín Vicente (El Metralla), un anarquista murcià amb qui ja havia col·laborat a Itàlia, i amb l'anarquista italià Goliardo Fiaschi, amb la finalitat d'executar el traïdor Aniceto Pardillo Manzanero. Josep Lluís Facerías fou abatut per la policia en una emboscada, presumiblement a causa d'una confidència, el 30 d'agost de 1957 al barri de Sant Andreu de Barcelona (Catalunya). La mort de Facerías fou silenciada per la premsa del MLE –només la revista llibertària crítica amb la CNT Atalaya, en el seu primer número de desembre de 1957 es va fer ressò en un article titulat «El asesinato de Facerías. Un silencio inexplicable». Amb la seva mort només quedaren dos grups guerrillers a Catalunya: el de Quico Sabaté i el de Ramon Vila Capdevila (Caracremada). En 1974 l'historiador llibertari Antoni Téllez Solà publicà el llibre La guerrilla urbana. Facerías, on aporta preciosa informació sobre aquest destacat militant anarquista. En 2002 el cineasta Carles Balagué estrenà la pel·lícula documentalLa Casita Blanca. La ciudad oculta, que explica accions de Facerías, i en 2006 l'escriptor i advocat Josep Maria Loperena va publicar la novel·la Ulls de falcó, basada en la vida d'aquest personatge, un dels màxims exponents de la guerrilla urbana llibertària catalana.

Josep Lluís Facerías (1920-1957)

Pelai Pagès i Blanch: «El penúltim guerriller», en El Temps, 1.211 (28-08-07)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 31 d'agost

Esdeveniments

Manifestació durant la "Dictablana" (Barcelona, 1930)

- Reaparició de Solidaridad Obrera: El 31 d'agost de 1930 torna a editar-se a Barcelona (Catalunya), després d'haver estat suprimit per la dictadura de Primo de Rivera des del 28 de maig de 1924, el periòdic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Solidaridad Obrera. Fruit de l'acord d'un ple català de sindicats, amb el suport econòmic de llibertaris de Manresa i amb maquinària pròpia, podrà reeditar-se aquesta publicació nascuda el 19 d'octubre de 1907. En aquesta nova època en serà director Joan Peiró i Massoni l'administrador; en la redacció en participaran Foix, Carbó, Magre i Clarà. Tindrà un tiratge de 26.000 exemplars, pocs comparats amb els 220.000 que arribarà a tenir durant la Guerra Civil, essent el diari amb més tirada de tot l'Estat.

Naixements

Christiaan Cornelissen fotografiat per Gebr. Frohn a Baarn

- Christiaan Cornelissen:El 31 d'agost –algunes fonts apunten el 30 d'agost– de 1864 neix a Den Bosch (Brabant Septentrional, Països Baixos) el militant anarcocomunista, pensador i organitzador del sindicalisme revolucionari internacional, antimilitarista i teòric economista Chistianus Gerardus Cornelissen, més conegut com Christiaan Cornelissen o Christian Cornélissen (en francès); també va fer servir els pseudònims Clemens, Rupert i Wanderer. Mestre en una escola de primària a Zelanda, va col·laborar des de finals dels anys 1880 en Recht voor Allen (Drets per a tothom), el periòdic oficial de la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), on va esdevenir en 1891 un dels seus principals militants juntament amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis –va ser membre del comitè central i responsable del secretariat internacional de l'SDB. Després de la crisi de l'SDB en 1894 i la formació del Sociaal-Democratische Arbeiders Partij (SDAP, Partit Socialdemòcrata Holandès), va participar amb la revolucionària Socialistenbond (Lliga Socialista). Com a enviat especial de Recht voor allen i com a delegat de la Unió Sindical dels Ferroviaris holandesos va assistir en 1891 al Congrés de Brussel·les de la Segona Internacional, on va participar en l'elaboració d'una moció antimilitarista amb el suport de l'extrema esquerra del congrés. En 1893 va ser un dels fundadors del Nationaal Arbeids Secretariaat (Secretariat Nacional dels Treballadors), central sindical holandesa fortament influenciada pel sindicalisme revolucionari francès. El mateix any va conèixer Fernand Pelloutier en el Congrés de Zuric de la Segona Internacional, durant el qual se solidaritzarà amb els anarquistes expulsats de les sessions del congrés. Aquests contactes amb els militants antiautoritaris li permetran organitzar una estratègia de resposta en vistes a l'expulsió probable dels anarquistes en el Congrés de Londres de la Internacional en 1896. La descomposició de la Socialistenbond, l'augment del poder de la socialdemocràcia i les relacions cada cop més estretes amb Nieuwenhuis faran que s'estableixi a París en la primavera de 1898, però sempre estarà en contacte amb els cercles revolucionaris holandesos i col·laborant en Volksblad, el diari de tendència sindicalista revolucionària i en diversos periòdics anarquistes. A França prendrà contacte amb els principals militants anarquistes i sindicalistes que havia trobat en els congressos internacionals i participarà en les activitats del grup anarquista dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), especialment durant la preparació del Congrés Internacional Antiparlamentari que havia de tenir lloc a París en 1900, però que va ser finalment prohibit –les comunicacions previstes van ser publicades per Les Temps Nouveaux. Molt discret en les seves activitats organitzatives per temor a l'expulsió, va realitzar una tasca periodística importantíssima. El seu coneixement de l'anglès i de l'alemany, a més del francès i de l'holandès, van fer que la Confederació General del Treball el fes servir d'intèrpret en nombroses ocasions. Va col·laborar en La Voix du peuble i va fer la crònica internacional de La Bataille syndicaliste–va signar sovint els articles sota el pseudònim Rupert, en referència al nom de sa companya Lilian Rupertus. Gràcies a les seves relacions amb el moviment llibertari holandès, va ser un dels eixos de la preparació del Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam de 1907. En aquesta ocasió va organitzar una trobada entre sindicalistes llibertaris amb la intenció de persuadir-los de la necessitat de sistematitzar les relacions internacionals entre els moviments anarquistes. En acabar aquest congrés, va editar gairebé sol el Bulletin International du Moviment Syndicaliste (1907-1914) que serà una font d'informació de primera mà sobre aquest moviment internacional. Va jugar un paper central en la preparació del Congrés Sindicalista Revolucionari Internacional de Londres de 1913. En aquesta ocasió es va oposar a Monatte i a l'equip de La Vie ouvrière, que rebutjaven plantejar la constitució d'una Internacional Sindicalista Revolucionària. El Congrés de Londres de 1913 impulsarà una dinàmica que es concretarà en 1922 en la fundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (anarcosindicalista) a Berlín. En 1914 participarà amb passió en el suport de la Unió Sagrada, escrivint nombrosos pamflets amb arguments antialemanys que l'aïllaran dels cercles llibertaris. Després de la guerra, encara que fidel sempre a les conviccions sindicalistes revolucionàries, es dedicarà particularment a la seva activitat científica. Interessat des de ben prest per les qüestions econòmiques, va llegir a finals dels anys 1880 les obres de Marx i dels grans teòrics socialistes, però també dels clàssics. En 1891 va realitzar la primera traducció a l'holandès del Manifest comunista. Però és amb la arribada a París en 1898 que pot freqüentar les grans biblioteques parisenques. Desitjós de refutar la teoria del valor dels economistes clàssics i de Marx, va elaborar una teoria inductiva del salari que li va valer el reconeixement internacional. En 1903 va publicar Théorie de la valeur, que va ser seguit per Traité général de science économique, publicat pòstumament en 1944. Christiaan Cornelissen va morir el 21 de gener de 1942 a Domme (Aquitània, Occitània). El seu arxiu es troba a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Paolo Schicchi fotografiat per O. Meistring en 1891

- Paolo Schicchi: El 31 d'agost de 1865 neix a Collesano (Palerm, Sicília) l'advocat i propagandista anarcocomunista individualista, defensor del corrent anarquista antiorganitzador, Paolo Schicchi (o Schichi). Sos pares foren Simone Schicchi i Michelangela Dispensa. Per error mèdic, l'embaràs de sa mare fou diagnosticat com a un càncer d'estómac i a causa dels medicaments que prengué el fill sortí amb una constitució fràgil i malaltissa i amb un temperament nerviós i impetuós, entrebancs que durant la infància i l'adolescència hagué de suplir amb continu exercici. A l'escola primària mostrà ardentment sentiments republicans, que havia heretat de son pare, advocat revolucionari que participà activament en la insurrecció antiborbònica de Francesco Bentivegna de 1856. Quan tenia 15 anys i estudiava a l'institut de Cefalù, dirigit pel poeta garibaldí Eliodoro Lombardi, improvisà un míting anticlerical a l'escalinata de la catedral, del qual pogué sortí amb vida fugint d'una gentada enfollida que el volia linxar. Després continuà els estudis a Palerm, on començà a freqüentar els cercles d'estudiants radicals i de seguidors de Giuseppe Mazzini. El gener de 1884 participà en la manifestació en honor del poeta Mario Rapisardi que visitava la ciutat. Entre 1885 i 1887 es matriculà a la Facultat de Dret de la Universitat de Palerm i col·laborà, sota el pseudònim Il Gladiatore, en els periòdics Le Feste di Nerone, on atacà en la seva correspondència corrosiva el bisbe de Cefalù, i Il Picconiere, publicació llibertària dirigida per Calogero Bonanno. Gràcies als seus escrits es guanyà fama de defensor dels pobres, fet que li comportà dures polèmiques i duels. Follament enamorat de Marina Genova, germana de l'anarquista Giuseppe Genova, i davant la resistència dels pares a la relació, es disparà un tret al cor que només el ferí. Després prosseguí els seus estudis a la Universitat de Bolonya, gràcies al suport de Giacinto Scelsi, governador civil (prefetto) de Bolonya i amic de son pare. A Bolonya seguí les classes de Giuseppe Ceneri, Quirico Filopanti i Giosuè Carducci; també s'ajuntà amb la colla de joves goliards que editava la revista setmanal il·lustrada de caràcter satíric Bononia Ridet. Dirigí un grup de joves republicanosocialistes en una manifestació contra la visita reial en ocasió del vuitè centenari de la Universitat de Bolonya. Expulsat de la universitat i obligat a tornar a Palerm, ingressà en pràctiques al despatx de l'advocat Aristide Battaglia, germà de l'antic internacionalista Salvatore Battaglia. El 26 de novembre de 1888 fou cridat a files enquadrat com a cadet del XI Regiment d'Infanteria de Palerm. El 10 de maig de 1889 aconseguí ser traslladat com a soldat ras al Regiment d'Artilleria de Muntanya a Torí. L'11 d'agost d'aquell any, posant en pràctica la idea que madurava des de feia temps, desertà i creuà la frontera francesa a Sant'Anna di Vanadio. A París, en mig dels actes festius de celebració del centenari de Revolució Francesa, s'afegí al grup de desertors de diverses nacionalitats–entre ells Amilcare Cipriani, Luigi Galleani, Francesco Merlino– que s'havien reunit a la capital gala per defensar «amb les armes a la mà» la República de les amenaces bèl·liques llançades per les monarquies europees. El 17 de novembre de 1889, en carta enviada a l'Ajuntament de Collesano, renuncià a la ciutadania del«putrefacte» regne d'Itàlia i abraçà la republicana francesa, «lleona d'Europa». Però aquesta exaltació republicana, fruit del particular moment festiu, esdevingué ràpidament en desil·lusió, ja que com a Itàlia, a França també «regnava» l'explotació, la misèria i la fam. El gener de 1890 assistí  a una conferència a la Sala Horel, al barri parisenc del Temple, i participà en les manifestacions contra l'expulsió de l'estudiant anarquista Oscar Bertoja i en altres mobilitzacions organitzades pel Grup Cosmopolita de París, que editava el setmanal anarquista L'Attaque, redactat sobretot per Sébastien Faure, Lucien Weil i Charles Malato. L'abril de 1890 fundà amb altres el Cercle Internacional d'Estudiants Anarquistes (CIEA), pel qual redacta gran part del manifest «Agli studenti, agli militari» (Als estudiants, als militars), i del qual es distribuiran milers de còpies arreu d'Itàlia, França i Suïssa en la vigília del Primer de Maig de 1890. Al CIEA van pertànyer els italians Luigi Galleani i Francesco Merlino i el búlgar Nicolas Stoïnov, amb qui tindrà una profunda amistat. El fracàs de la convocatòria parisenca del Primer de Maig, a la manifestació del qual hi assistí, el portà gradualment a adherir-se a les tesis dels grups anarquistes més radicals, contraris a la «revolució en data fixa» i oposats a mantenir una organització estructurada estable. Les seves crítiques seran semblants a les d'Errico Malatesta, aleshores també a París, que farà servir el terme «bizantinisme» per definir l'immobilisme dels companys i les seves discussions absurdes. Més tard, però, mantindrà dures polèmiques amb Malatesta mateix. Amenaçat amb l'expulsió, el juliol de 1890 marxà de França i amb Merlino arribà Malta, via Marsella i Tunísia. A Malta mantingué correspondència amb els companys sicilians i del continent, a través de diversos periòdics (Il Piccone, de Catània; La Nuova Riscossa, de Trapani; Il Proletario, de Marsella; La Plebaglia i La Poveraglia, d'Imola; etc.). En aquesta època signà, amb altres 56 companys, compatriotes i exiliats d'altes països, el manifest «I socialisti anarchici al popolo italiano. Non votate!» (Els socialistes anarquistes al poble italià. No voteu!), en el qual s'instà a l'abstenció en les eleccions polítiques del novembre de 1890. També tradueix a l'italià l'opuscle anònim Ricchezza e miseria, que constitueix el primer títol de la «Biblioteca del Proletariat» de Marsala. Contrari a les tesis de Malatesta sorgides el 6 de gener de 1891 en la Conferència de Capolago, on es decidí la creació del Partit Socialista Anàrquic, aviat es convertí en el capdavanter de la tendència antiorganitzadora en l'anarquisme italià, alhora que reivindicava la violència com a eina llegítima de lluita. Aquest mateix any, edità a Ginebra dos números d'un periòdic que es deia Pensiero e Dinamita, on justificava l'ús de la violència revolucionària amb la finalitat d'exterminar totalment la burgesia, i dos números i dos suplements–un tercer serà segrestat a l'impremta– de La Croce di Savoia, força violent contra la Casa de Savoia i contra els «pontífexs» de l'anarquisme (Malatesta, Merlino, Cipriani i Gori). L'11 de setembre de 1891 serà expulsat de Suïssa per haver«excitat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt». Instal·lat a Barcelona (Catalunya), fundà i dirigí el periòdic trilingüe (castellà, francès i italià) anarcocomunista individualista de Gràcia El Porvenir Anarquista, del qual només sortiren dos números (15 de novembre i 20 de desembre de 1891) i que atacà durament la tendència anarcocol·lectivista i a Errico Malatesta, que aleshores estava de gira propagandística amb Pere Esteve a Barcelona. Després de l'esclat del petard de la Plaça Reial de la capital catalana, el 9 de febrer de 1892, el comitè de redacció al complet–Paolo Schicchi; l'anarquista Paul Bernard, membre del grup «Les Vagabons» de Lió, exiliat a Gràcia; els barcelonins Sebastià Suñé i Emili Hugas; i l'anarcocomunista gracienc Martí Borràs Jover– va ser detingut, empresonat al castell de Montjuïc i torturat brutalment, encara que no es va poder demostrar la seva participació en aquest succés. La companya de Bernard, que era gracienca, va ser violada al castell de Montjuïc i va morir producte de les tortures. El setembre de 1892 va ser alliberat; tornà a Itàlia i, en venjança pels fets de Montjuïc, va posar una bomba davant del consolat espanyol a Gènova el maig de 1893. Detingut per aquest fet, el mateix mes fou jutjat a Viterbo i, encara que defensat per Pietro Gori, fou condemnat a 11 anys de presó. En 1909 participà activament en la campanya de suport al pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 dirigí el periòdic L'Avvenire Anarchico, de Pisa. La seva influència cada cop es va fer més forta entre els obrers sicilians i entre els militants del Partit Socialista Italià (PSI) de la zona. En aquests anys publicà La Zolfara, Il Piccone i La Zappa. L'11 de novembre de 1918, dia de l'armistici, va fer un violent discurs a la multitud reunida a la plaça Pretòria de Palerm. En 1921 fundà Il Vespro Anarchico, que fou un dels periòdics que s'enfrontà més valentament contra el feixisme i la màfia. Després realitzà una activa propaganda entre els pagesos, incitant-los a la socialització de les terres incultes, que serà l'inici d'un important moviment d'ocupació de terres a la Sicília occidental, que s'enfrontarà directament amb els interessos dels terratinents i de la màfia. Entre l'1 de maig i el 30 d'agost de 1925 publicà a Marsella el periòdic anarquista en llengua italiana Il Picconiere, el gerent del qual fou Paul Dreves. Malgrat el seu anarcoindividualisme, proposà la creació de forces revolucionàries d'acció per enfrontar-se als escamots feixistes. El seu antifeixisme militant va fer que Mussolini prohibís Il Vespro Anarchico i l'empresonés. Pocs mesos després, aconseguí fugir de la presó i marxà d'Itàlia exiliant-se a Tunísia. L'agost de 1930 organitzà una expedició cap a Itàlia des de Tunísia, amb Salvatore Renda i Filippo Gramignano, i amb el suport econòmic de l'anarquista il·legalista Severino di Giovanni, per lluitar des de dintre contra el feixisme; però, traït pel comandant de la nau que els transportava, fou detingut just arribar a Palerm. Jutjats els tres anarquistes per un Tribunal Especial el 16 d'abril de 1931, Schicchi va ser condemnat a 10 anys, Renda a vuit i Gramignano a sis mesos de presó pel delicte de«conspiració a l'estranger per provocar a Itàlia activitats subversives contra el feixisme». A partir de 1937 passà a l'illa de Ventotene confinat. Amb la caiguda del feixisme publicà un recull dels seus escrits sota el títol Conversazioni Sociali (1945) i el periòdic L'Èra Nuova, on sostingué la«necessitat absoluta» de formar un front comú de totes les forces revolucionàries, fins i tot socialistes i comunistes, per lluitar contra la reacció feixista. Paolo Schicchi va morir el 12 de desembre de 1950 a Palerm (Sicília). Els seus papers es troben dipositats a l'Archivio Storico degli Anarchici Siciliani de Ragusa (Sicília). A Collesano existeix un carrer que porta el seu nom.

***

Foto policíaca de Domenico Aratari

- Domenico Aratari: El 31 d'agost de 1890 neix a Àndria (Pulla, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Domenico Aratari, conegut comAdario Moscallegra. Sos pares es deien Pasquale Aratari i Giulia Falcone. En 1912 s'establí a Nàpols (Campània, Itàlia) on va ser vigilat per la policia per les seves idees anarquistes. El 5 de març de 1913 emigrà a l'Argentina. Un any més tard, retornà a Itàlia i el juny de 1914, quan l'aixecament de la «Setmana Roja», va ser empresonat. A començament de 1915 fou alliberat gràcies a una amnistia i l'agost de 1916 s'instal·là a Florència (Toscana, Itàlia), on esdevingué secretari de la Unió Anarquista Italiana (UAI) local, col·laborant en L'Avvenire Anarchico, de Pisa, i en Guerra di Classe, òrgan de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El 3 de juny prengué part en el Consell General de l'USI, que se celebrà a Florència, i un mes després va ser detingut per possessió de propaganda clandestina i correspondència d'Armando Borghi. El gener de 1919, en nom de la Unió Anarquista de Florència, organitzà el «Congrés dels Anarquistes Italians» que se celebrà entre el 12 i el 14 d'abril d'aquell any en aquesta ciutat i on es constituí la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI). A partir de 1921, sota una ordre de busca i cerca, es mantingué en la clandestinitat fins el novembre de 1922 quan fugí a Suïssa–el 3 de juliol de 1922 havia estat condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Florència a cadena perpètua, juntament amb Pietro Galassini, per «complicitat en assassinat i llançament de bomba contra una desfilada feixista» on moriren un carrabiner i un estudiant. Després passà a França sota la identitat d'Adario Moscallegra, un company anarquista, i emigrà a l'Argentina. El juliol de 1926 venia Il Risveglio a Montevideo (Uruguai) i en 1929, en aquesta ciutat, dirigí amb Carlo Fontana La Protesta. A l'Uruguai va ser detingut en diferents ocasions. Hostatjà al seu domicili de Villa Clelia Pènarol, del camí General Raix de Montevideo,  l'anarquista Luce Fabbri quan aquesta s'exilià a l'Uruguai i va ser assidu de Giacomo Sabbatini. En 1931 la policia italiana descobrí la seva vertadera identitat. En 1952 es perdé el seu rastre.

***

Gino Lucetti

- Gino Lucetti: El 31 d'agost de 1900 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i partisà Gino Lucetti. Treballador de les pedreres del marbre de Carrara, durant la primera guerra mundial farà el servei militar en les unitats d'assalt. Després de la guerra va emigrar a França, on va acabar de madurar la seva consciència antifeixista. Decidit a acabar amb la vida de Benito Mussolini, va retornar a Itàlia i l'11 de setembre de 1926, a la plaça de la Porta Pia de Roma, llança una bomba contra l'automòbil on viatjava el dictador. La bomba rebota contra el cotxe i explota a terra. Lucettiés detingut i processat entre el 8 i el 10 juny de 1927. Lucetti va ser condemnat pel Tribunal Especial a 30 anys de presó –la pena de mort es va introduir a partir d'aquest cas– i altres dos companys, Leandro Sorio i Stefano Vatteroni, van ser inculpats i reberen 20 anys i 19 anys i 9 mesos de reclusió respectivament. Gino Lucetti va ser empresonat a la penitenciaria de la petita illa de Santo Stefano, al Mar Tirré, coneguda com a «Illa del Diable». El 1943 va ser alliberat pels aliats, però poc després, el 17 de setembre de 1943, va morir a l'illa d'Ischia (Itàlia) a causa d'un bombardeig nord-americà. Les interessants cartes de Lucetti dirigides des de la presó a sa família (1930-1935) es troben al fons Ugo Fedeli de l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A l'Arxiu de la Família Berneri i d'Aurelio Chessa de Reggio Emilia existeix un Fons Gino Lucetti.

***

Camp de concentració d'Argelers

- Ramón Domingo de la Cruz: El 31 d'agost de 1901 neix a El Ordial (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Domingo de la Cruz. Sos pares es deien Manuel Domingo i Pascuala de la Cruz. Quan tenia 17 anys emigrà a Barcelona (Catalunya) a la recerca de feina. A la capital catalana s'adherí al moviment anarquista, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1919 participà en la vaga de«La Canadenca», fet pel qual va ser empresonat a la Presó Model de Barcelona. En 1923, durant la dictadura de Primo de Rivera, va passar a França, on va fer feina en la verema. El març de 1927, al departament dels Pirineus Orientals, se li va decretar l'expulsió, juntament amb altres companys (Adelaida Bou Cañalda, Joan Manent Pesas, Manuel Portos, Agustín Martínez, Alfonso Rosquillas Magrinyà i els germans Luis i Micheline Salguer), però no va poder ser efectiu ja que havia desaparegut de Perpinyà el gener anterior (Rosselló, Catalunya Nord). En 1933 retornà a El Ordial per treballar a les terres familiars i obrí una biblioteca, que posteriorment fou cremada per les tropes franquistes durant la guerra. En 1936 s'afegí a les milícies confederals que marxaren cap a Aragó des de Cogolludo i Cifuentes; més tard lluità enquadrat en el 43 Batalló. Amb el triomf feixista, s'exilià a França i patí els camps de concentració d'Argelers i de Barcarès. Després passà a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a l'arsenal de Brest (Bretanya), del qual pogué fugir a Tours (Centre, França). Des del 5 de gener de 1942 milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili de Tours. Després passà a viure a la regió parisenca. Fou un gran propagandista anarquista –es dedicava a vendre la premsa del moviment per carrers i mercats– i lector cultivat de manera autodidacta–l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i L'homme et la terre, d'Élisée Reclus, van ser els seus llibres de capçalera. Ramón Domingo de la Cruz va morir el 16 de juny de 1995 al seu domicili de Montreuil (Illa de França, França) i fou incinerat el 23 de juny al cementiri parisenc de Père Lachaise.

***

Necrològica de Ramón Sanz Almudébar apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de desembre de 1981

- Ramón Sanz Almudébar: El 31 d'agost de 1909 neix a Abiego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Sanz Almudébar (o Almudévar). Començà a militar molt jove en el moviment llibertari. Durant la Revolució espanyola fou responsable, amb Vicente Monclús Guallar, de la col·lectivitat d'Abiego i fou milicià al front de Guadalajara (Castella, Espanya), on va caure presoner al final de la guerra. L'abril de 1939 va ser reclòs a Osca (Aragó, Espanya) i després a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), on fou condemnat a 12 anys de reclusió i traslladat a Saragossa (Aragó, Espanya) i a San Juan de Mozarrifar (Saragossa, Aragó, Espanya). Cap el 1943 va ser posat en llibertat condicional i el juny de 1948 aconseguí passar clandestinament a França, on treballà a les mines llenguadocianes i asfaltant carreteres, alhora que militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. A la feina patí un greu accident que el va disminuir considerablement. A començament dels anys setanta, fou un dels responsables, amb Juan Coronel, Amado Canalis i Juan Torner, de la secció de Montalban (Guiena, Occitània) de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Ramón Sanz Almudébar va morir el 24 de setembre de 1981 a Montalban (Guiena, Occitània).

***

José Luis García Rúa

- José Luis García Rúa: El 31 d'agost de 1923 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el filòsof, escriptor i destacat militant anarquista i anarcosindicalista José Luis García Rúa. Son pare, Emilio García García, va ser un afiliat de relleu de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que assistí a congressos en representació del Sindicat de la Construcció de Gijón, que escrigué algunes proclames i textos sindicals, i que, finalment, morí al front d'Oviedo durant la Guerra Civil. Entre 1929 i 1936 estudià a l'Escola Neutra Graduada regentada per Eleuterio Quintanilla. Després va començar el batxillerat a Gijón i el continuà a Olot (Catalunya). En 1939 marxà a l'exili francès, passant a una colònia de vells i de joves; després va ser reclòs als camp de concentració d'Argelers i de Barcarès. A finals de 1939 retornà a la Península i a Gijón treballà en una fàbrica de rajoles i en altres feinetes. A partir de 1942 decidí continuar els estudis per lliure, acabant el batxillerat en dos anys i començant la carrera de Filosofia i Lletres (Llengües Clàssiques) a la Universitat d'Oviedo, que continuà entre 1945 i 1948 a Salamanca gràcies a una beca de l'Ajuntament de Gijón, llicenciant-se en Filosofia Clàssica amb premi extraordinari. En acabar els estudis, viatjà a Alemanya i entre 1952 i 1953 amplià estudis a l'Stifung Maximillaneum de Munic i, en 1958, va fer de lector d'espanyol a la Universitat de Magúncia. En 1955 llegí una tesi sobre Séneca a la Universitat de Salamanca. Entre 1958 i 1971 va fer classes de filosofia a Gijón de manera gratuïta, alhora que participà en la clandestinitat antifranquista. Durant els anys seixanta va patir represàlies per fer costar els miners en vaga: revocat el seu nomenament com a professor de la Universitat i de l'Escola de Comerç d'Oviedo per «desafecte al règim» (1963), cessament com a professor d'alemany a l'Escola de Comerç d'Oviedo (1964), clausura policíaca del centre cultural Gesto on impartia classes gratuïtes amb altres companys (1965), etc. En 1966 denuncià mitjançant una carta oberta dirigida a la Unesco la seva situació de perseguit pel franquisme. En 1969 fou un dels fundador de les Comunes Revolucionàries d'Acció Socialista (CRAS) i s'afilià a la CNT. En 1971 es traslladà al sud, primer fent classes a la Universitat Laboral de Còrdova, de la qual serà expulsat, i en l'Institut Séneca de la mateixa ciutat, del qual també serà engegat. Entre 1972 i 1975 va fer classes d'Història de la Filosofia al Col·legi Universitari Santo Reino de Jaén. A partir de 1975 exercí de professor d'Història de la Filosofia a la Universitat de Granada, arribant a ser-ne catedràtic. Després de la mort del dictador Francisco Franco, es volcà en la militància confederal, destacant com a orador i conferenciant. En 1977 va ser nomenat secretari de la CNT d'Andalusia, càrrec que renovarà entre 1981 i desembre de 1983 i, més tard, en 1992. En el Ple de Regionals de març de 1988 va ser elegit secretari general de la CNT, càrrec en el qual va ser reelegit en el Ple de desembre de 1988 i fins al 1990. Representà Granada en les Conferències de Sindicats de 1987 i 2000, i en el Ple de novembre de 1992 va ser nomenat director del periòdic CNT. En 1993 intervingué en els debats internacionals sobre anarquisme de Barcelona i en la V Conferència de Sindicats. Entre 1997 i 2000 exercí de secretari general de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Durant els anys noranta defensà la línea anarcosindicalista ortodoxa i antireformista en la CNT i intervingué en nombrosos mítings i conferències. Troben articles seus en multitud de publicacions llibertàries i especialitzades en filosofia, com ara Adarga,Cenit, CNT, Emérita, Espoir, Euroliceo, Icària,Ideas-Orto, El Libertario, Martillo, El Olivo del Búho,La Protesta, Revista de Filosofía, Revista de Fomento Social,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Voluntad, etc. És autor de De los matices del interés existencial romano hasta el siglo I de Cristo (1955),Los matices de la interiorización en la historia helénica (1956), Sobre animus/anima en un texto de Séneca (1956), Política y pedagogía liberadora (1974), El sentido de la interioridad en Séneca. Contribución al estudio del concepto de«modernidad» (1976), Mis ciudades I. Gijón (En la marea del siglo) (1993 i 2006), A vueltas con la ley (1995, amb altres), El sentido de la naturaleza en Epicuro (1996),Reflexiones para la acción (1997-2008, tres toms), etc. En 1991 traduí del francès l'obra de Paul Ricoeur Los caminos de la interpretación. En 1996 va ser creada a Gijón l'Aula Popular José García Rúa, associació cultural que segueix les passes de qui està dedicada. En els seusúltims anys fou membre del consell editorial del servei de publicacions de la Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo. José Luis García Rúa va morir el 6 de gener de 2017 a Granada (Andalusia, Espanya).

***

Emili Valls Puig

- Emili Valls Puig: El 31 d'agost de 1924 neix al barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya) l'escriptor, poeta i militant anarcosindicalista Emili Valls Puig. Fill d'un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), estudià l'ensenyament primari al Grup Escolar del barri barceloní de Sarrià, creat per la II República espanyola i caracteritzat per la seva gestió autogestionària; fou allà on nasqué la seva passió per l'escriptura. Durant la guerra civil visqué a la zona de Vallvidrera i observà amb atenció les realitzacions revolucionaries que es produïren a l'època. El gener de 1939 entrà a treballar d'aprenent en una panificadora a Vallvidrera. Durant la postguerra treballà de forner a «Les Valencianes» del carrer de la Paloma de Barcelona i de repartidor de llet. En aquests anys tingué inquietuds artístiques (dibuix, escultura, literatura, música), però la literatura i la música (sardana, sarsuela, bel canto, etc.) predominaren. Com que son pare s'havia exiliat, patí la pressió de la policia franquista sobre sa mare i son germà Llucià. En 1945 va ser cridat a files i després d'anar i venir per diverses casernes i destacaments (Manresa, Berga i Sant Llorenç de Morunys), a finals d'aquell any desertà amb Raúl Errasti d'un batalló proper a Andorra. Passà a França i l'1 de desembre de 1945 va ser internat al camp de concentració de Noé. El 30 d'abril de 1946 va ser alliberat i es pogué reunir amb son pare a Besiers (Llenguadoc, Occitània). En aquesta ciutat conegué el Casal Català i la Federació Local de la CNT escindida i treballà en un forn i en la confecció de sandàlies i espardenyes. En 1947 visqué un temps en un granja de Cournou (Sent Vincenç de Lusèg, Llenguadoc, Occitània) i des de finals d'aquell any s'establí a La Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània), on havia trobat feina de teixidor en una fàbrica tèxtil. En aquesta població es casà en 1949 amb Marcela i va tenir una filla, Eliana. A La Bastida de Roairós va romandre fins 1967, quan la crisi del tèxtil el portà de bell nou a Besiers. Durant els 12 anys següents es guanyà la vida com pogué amb una parada ambulat de confecció. En 1966 publicà El resplandor universal de una conciencia libre.Homenaje a Romain Rolland. Milità en la CNT en l'exili fins que la seva implicació minvà a causa de les lluites intestines, encara que seguí col·laborant en la premsa llibertària i cultural (Boletín Amicale 26 División,Cenit,CNT, Colonia Española, Conocimiento,Les Deux Arbres, El Noi, Solidaridad Obrera,Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Umbral, etc.) i va fer costat les accions contra la dictadura franquista. En els anys setanta participà en les comitès de suport als perseguits de les dictadures llatinoamericanes (Xile i Argentina) i en els vuitanta col·laborà en les activitats de la «Colònia Espanyola» de Besiers, de la qual fou delegat de Cultura, encarregant-se de l'organització de nombrosos actes on intervenien coneguts músics, cantautors i intel·lectuals (Marie Laffranque, Ramon Mans, Tete Montoliu, Quimantú, Teresa Rebull, etc.). A la«Colònia Espanyola» conegué i convisqué amb el músic Pau Casals Defilló, el pintor Pere Cadena Astals i l'escriptor Lluis Capdevila Vilallonga, entre d'altres. En 1982, participà representant la«Colònia Espanyola» de Besiers, amb Sara Berenguer Laosa i Conchita Martínez, en la «Jornada Nacional de la Poesia». Col·laborà amb poesies en diversos Jocs Florals de l'exili. En 1990 acabà de redactar unes memòries, que van ser publicades en 2000 sota el títol Els fills de la República i traduïdes en 2005 al castellà com Los hijos de la República. El setembre de 1993 participà en el «Col·loqui sobre l'exili llibertari a França», organitzat per la Fundació Salvador Seguí (FSS) a la«Colònia Espanyola» de Besiers. En 2001 participà a València (València, País Valencià) en els actes «República 70», organitzats per l'FSS. El seu testimoni va ser recollit en el gran projecte documental Mémoire des républicains espagnols en Languedoc-Roussillon. Témoignage d'exil de trois générations (2009), per commemorar el 70 aniversari de la Retirada. En els últims anys de sa vida milità en les Agrupacions Confederals i Afinitats Llibertàries de la Confederació General del Treball (CGT) de l'Exterior. Emili Valls Puig va morir el 16 de febrer de 2010 a Besiers (Llenguadoc, Occitània) d'un atac de cor. Deixà molta obra inèdita (Confidèncias,Fidelitats,Musa de exilio, Las pàgines por escribir de Eduardo Villesta, Versos olvidados, etc.).

***

Francesc Xavier Garriga Paituví

- Xavier Garriga Paituví: El 31 d'agost de 1949 neix a Santa Maria de Palautordera (Vallès Oriental, Catalunya) l'activista marxista i després anarquista Francesc Xavier Garriga Paituví, conegut com Carlos o El Secretario. En 1965 començà a militar en moviments socials i s'interessà pels corrents més radicals. Entre 1966 i 1969 formà part de les Forces Socialistes Federals (FSF) a la comarca del Vallès Oriental i es mostrà especialment actiu en tasques de«proletarització». A l'FSF conegué Santiago Soler Amigó, amb qui en 1969 abandonà aquesta formació política. A partir de 1968 va treballar als tallers de l'editorial Ariel, a Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), i milità a Comissions Obreres (CCOO) d'Arts Gràfiques, on després d'una vaga va ser acomiadat. Posteriorment participà en Comissions Obreres de Barris fins al 1969, on desenvolupà tasques de formació teòrica i política als militants obrers. En 1971, amb Salvador Puig Antic i els germans Jordi i Oriol Solé Sugranyes, que es coneixien des que estudiaven batxillerat nocturn a l'Institut Maragall de Barcelona i formaven part del seu Comitè d'Estudiants, crearen el Movimento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament), grup d'acció polític a cavall entre el marxisme i l'anarquisme i molt influenciat per les teories situacionistes i neoconsellistes. Jugà un paper destacat en l'«Equip Teòric» (ET), en les«Edicions Maig 37» i en la revista CIA, que publicaven clandestinament textos polítics per a crear consciència revolucionària entre els cercles obrers. Sa companya, Pilar García (Eva), també fou membre del MIL. El 25 de setembre de 1973 va ser detingut a Barcelona juntament amb Salvador Puig Antic en una emboscada policíaca quan anaven a reunir-se amb Santiago Soler Amigó, que havia estat detingut el dia abans. Torturat per la policia de la Brigada Politicosocial, va haver de ser enviat a l'hospital de la Presó Model de Barcelona greument malalt de l'estomac. No va ser testimoni directe del tiroteig on va morir el subinspector de policia Francisco Anguas Barragan, però sota tortura va ser obligat a signar una declaració amb falsedats que incriminessin son company. Jutjat a Madrid (Espanya), el novembre de 1974 va ser condemnat pel Tribunal d'Odre Públic (TOP) a cinc anys de presó per«propaganda il·legal» i«associació il·licíta», sentència que va ser confirmada un any després per la Sala Segona del Tribunal Suprem, i reclòs a la presó de Saragossa (Aragó, Espanya). En 1976 va ser alliberat i posteriorment col·laborà en Solidaridad Obrera. Es guanyà la vida com a periodista de la revista Interviu per posteriorment dedicar-se tasques comercials i empresarials.

***

Patricio Salcedo al seu quiosc

- Patricio Salcedo: El 31 d'agost de 1956 neix al VIII Districte de París (França) l'anarquista, sindicalista i propagandista de l'ateisme Patrick Yves-Émile Salcedo, conegut com Patricio Salcedo. Son pare,Émile Salcedo, anticlerical i ateu, formà part de les Forces Franceses Lliures (FFL) del general Charles de Gaulle durant la II Guerra Mundial i estigué acostat al comunisme fins a la Revolució hongaresa de 1956, que el va decantar per la sensibilitat llibertària; es guanyava la vida com a agricultor a Algèria fins al 1962 i fou conseller social en la Direcció Departamental d'Assumptes Sanitaris i Socials (DDASS) en retornar a França. Sa mare, Yvette Vives, nascuda a Algèria, també anticlerical i atea, mantingué un pensament socialista i ecologista, i es guanyà la vida fent de secretària. Patrick Salcedo visqué a França i a Espanya. Estudià la secundària a l'Institut Jean-Jaurès de Montreuil (Illa de França, França). A finals de 1972, apadrinat per Maurice Laisant, s'adherí a la Federació Anarquista (FA). En 1974 entrà de vigilat de cotxes-llits en les línies internacionals de la Société Nationale des Chemins de Fer Français (SNCF, Societat Nacional dels Ferrocarrils Francesos), treball que abandonà en 1980; en aquesta feina estigué afiliat a la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) i participà en nombroses vagues. En 1975 participà en la creació de la revista de ferroviaris anarquistes de la FA Voie Libre i milità en el grup anarquista«Voline» de Montreuil-Rosny fins a 1977, data en la qual creà, amb Philippe Roussel, el grup «Camillo Berneri» del XX Districte de París. A mitjans dels anys setanta fou delegat del comitè de redacció de Le Monde Libertaire i participà en el Secretariat de Relacions Internacionals; com a tal, representà, amb Hervé Trinquier, la FA en el II Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes que en 1978 se celebrà a Carrara (Toscana, Itàlia). En 1978 també fou delegat de la FA al Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El 23 de març de 1979 va ser detingut i empresonat arran de la seva participació en una manifestació de suport als siderúrgics, juntament amb altres 11 companys de la FA; jutjat, va ser condemnat a sis mesos de presó, cinc amb llibertat provisional. En 1980, fruit de disputes personals, abandonà la FA, però restà en el camp anarquista, participant en les manifestacions de la FA. Des de 1980 porta la gerència de quioscs de periòdics i està afiliat al Sindicat del Llibre de la Confederació General del Treball (CGT). Al seu quiosc, al barri de Crimée de París, es pot trobar Le Monde Libertaire i altres publicacions llibertàries. En 1988 es llicencià d'espanyol a la Universitat de Màlaga (Andalusia, Espanya). Des de 2002 viu amb la mestra llibertària Sylvie Verwee. En 2008 va ser nomenat secretari general del Sindicat de Distribuïdors de Premsa de París de la CGT. En 2009 es va tornar a adherir a la FA, enquadrat en el grup «Anartiste», i participà en la seva revista Anartiste. Des de 2010 col·labora en la revista Art et Anarchie. En la reedició de 2013 del llibre de Léo Campion Le drapeau noir, l'équerre et le compas, publicà dos textos complementaris («Anarchie, franc-maçonneria, même combat» i«Léo Campion (Le trublion anarchiste, qui a réussi sa vie!»). En 2019 Pauline Laplace estrenà el documental Un tout petit pays, sobre la seva vida i militància. És membre del consell d'administració de la llibreria llibertària«Publico».

Continua...

---

Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa. (Pere Rosselló Bover)

MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ: TRENTA ANYS DE POESIA MALLORQUINA

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tot el temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tot els gèneres literaris. La seva dedicació a les lletres ha assolit gairebé el difícil objectiu de la professionalització, un repte històric per als autors en llengua catalana. Home compromès amb les causes socials justes i molt vinculat als moviments polítics d’esquerra, durant el franquisme i la transició democràtica va dur una intensa activitat política a la clandestinitat, de la qual ha deixat constància en nombrosos articles i assaigs memorialístics com L’antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994) o Literatura mallorquina i compromís polític (2003). Fruit d’aquest compromís, l’obra de López Crespí s’inscriu en un realisme d’herència modernista, crític i inconformista, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals, pròpies de la literatura d’avantguarda.

Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest autor que, en canvi, com a narrador i novel·lista ha tengut més ressò. De fet, la poesia de López Crespí no ha tengut la difusió que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast força limitat i –cal dir-ho– no ha comptat amb el suport dels principals factòtums del país. Bastarà recordar alguns dels títols publicats per López Crespí per adonar-nos-en: Foc i fum (1983), Les plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2003), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Lletra de batalla (2003), Les ciutats imaginades (2006), etc.

L’aparició d’Antologia (1972-2002) reflecteix aquesta dilatada trajectòria de Miquel López Crespí com a poeta, car recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents. Per tant, aquesta antologia constitueix una bona aproximació a la seva obra poètica, que permet veure quins són els principals trets de la seva personalitat lírica. Tot i que es tracta d’una selecció, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. Aquesta unitat ve donada per causes diverses. En primer lloc, per la unitat formal del volum, que és el resultant de l’herència literària heterodoxa, clarament antinoucentista, en què l’autor s’ha format: ...“en aquests trenta-tants anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina i seguint el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurismà poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom”, explica el poeta al clarificador pròleg del llibre.

La recerca de la llibertat formal de la poesia de López Crespí troba la seva expressió en l´ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme, però que tampoc no cau en la discursivitat ni en la facilitat que va caracteritzar certa poesia realista dels anys 60. Tanmateix, la poesia de López Crespí poques vegades es rendeix a la gratuïtat dels jocs formals, aparentment innovadors, que tant de moda es posaren entre els poetes del final dels anys 60 i dels 70. Sí hi trobam algun joc visual en l’adopció de recursos tipogràfics o en la distribució dels mots sobre el paper, però la paraula segueix constituint el bessó dels seus poemes. Potser per aquest motiu, la seva poesia ha resistit l’esvaïment de la febre de l’experimentalisme, que es produí a partir dels anys 80.

A més, la poesia de Miquel López Crespí es caracteritza per la unitat temàtica. Així, els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren els principals temes i motius de la poesia de López Crespí, que podem enumerar ràpidament: en primer lloc, la memòria del temps històric viscut, des de la consciència del ciutadà engatjat que se sent hereu d’un passat i compromès amb la realitat que li ha tocat viure; en segon lloc, la lluita social i política i el compromís nacional, que sovint dóna lloc a homenatges a algunes de les personalitats que han esdevingut símbols d’aquesta lluita, com Emili Darder o Aurora Picornell; i, finalment, el cinema i els viatges, com a elements bàsics de la seva formació com a intel·lectual i com a persona.

Tanmateix, aquestes tres línies temàtiques arriben a confondre’s en una sola: l’experiència del poeta. Així, la tendència a la rememoració dels fets històrics viscuts és una constant de tota la producció del nostre escriptor, tant en la poesia com en la narrativa, el teatre i l’assaig. Els anys grisos de la postguerra viscuts a la infantesa i la participació en la lluita contra el franquisme durant la joventut són l’experiència vital del poeta i, per tant, formen la part més essencial de la seva evocació del temps perdut amb el pas dels anys. Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa.

En resum, rere l’aparença d’una poesia que evoca fets, personatges i motius culturals, en l’obra poètica de Miquel López Crespí batega la paraula d’un creador que ens transmet una visió completament personal i intransferible del món i del temps que li ha tocat viure.

1 Aquest text fou redactat per a la presentació de l'Antologia (1972-2002) al Centre de Cultura "Sa Nostra", de Palma, la primavera de l'any 2003. Hem actualitzat algunes referències a les obres del nostre autor.

2 Miquel López Crespí: Antologia (1972-2002) (Ciutat de Mallorca, Fundació "Sa Nostra", Col·lecció "El Turó", núm. 64.

3 Ibidem, p. 8.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Anarcoefemèrides de l'1 de setembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Rivoluzione Sociale

- Surt La Rivoluzione Sociale: Pel setembre de 1872 surt a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) el primer número, i únic conegut, del periòdic anarquista La Rivoluzione Sociale. Era l'òrgan clandestí de la Federació Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que s'havia constituït entre el 4 i el 6 d'agost de 1892 en la Conferència de Rímini (Emília-Romanya, Itàlia). Andrea Costa fou l'editor responsable i comptà amb el suport de Carlo Cafiero. Publicà sobretot documents orgànics de l'AIT. Algunes fonts citen que a finals de 1872 en sortí un altre número publicat a Florència (Toscana, Itàlia), però si així fou, no n'ha quedat cap exemplar. En 1902 Errico Malatesta publicà un periòdic amb la mateixa capçalera.

***

Capçalera d'El Porvenir del Obrero

- SurtEl Porvenir del Obrero:L'1 de setembre de 1898 surt a Maó (Menorca, Illes Balears) el primer número del periòdic mensual El Porvenir del Obrero. Dirigida primerament pel cooperativista i republicà Bartomeu Briones Mesa, era l'òrgan de la societat cooperativa mutualista del mateix nom. Quan Joan Mir i Mir es va fer càrrec de la direcció la publicació es va decantar clarament cap a l'anarcosindicalisme i l'anarquisme i el 20 d'octubre de 1898 fou adquirida per la «Societat Llibertària Agrupació Germinal». Primer aparegué mensualment i després generalment setmanal amb irregularitats. La capçalera del periòdic canviarà nombroses vegades de disseny. Constantment va polemitzar amb El Vigía i El Grano de Arena, periòdics catòlics. Va publicar 413 números fins al 4 d'octubre de 1915, quan la seva posició clarament favorable als aliats durant la Gran Guerra va provocar tensions entre els col·laboradors. La nòmina dels seus col·laboradors va ser extensa i d'alçada: Federico Urales, Ricardo Mella, Séverine, Azorín, Eduardo Marquina, Sárraga, Nordau, Anselmo Lorenzo, Tárrida del Mármol, Julio Camba, Sárraga, P. Cordero Velasco, Salmerón, Escamillo, Pahissa, Mas Gomeri, Eduardo Zamacois, Zola, Fermín Salvochea, Pi i Margall, Montenegro, Teresa Claramunt, Josep Prat, Ubaldo Romero Quiñones (Cantaclaro), Vallina, Errico Malatesta, Unamuno, Blasco Ibáñez, Reclus, Gori... Entre 1905 i 1906 va treure un Suplemento del qual es van editar almenys 14 números. Aquesta publicació va tenir una àmplia difusió, prova d'això són els comentaris que en va fer Ricardo Flores Magón en el seu diari Renovación de Mèxic.

***

Capçalera de Le Flambeau

- Surt Le Flambeau: L'1 de setembre de 1901 surt a Viena del Delfinat (Arpitània) el primer número del periòdic bimensual Le Flambeau. Organe des enemis de l'autorité. Un epígraf palesà la seva finalitat antisectària, que volia ser òrgan d'expressió de totes les opinions llibertàries:«Hem volgut, tot creant aquestòrgan, donar als escriptors i als obrers una tribuna lliure.» El gerent en va ser Georges Butaud, que fou condemnat en 1901 per delicte de premsa. El periòdic, que tenia la particularitat que es llegia de dreta a esquerra, tingué una tirada de 1.500 exemplars. Van ser col·laboradors Antoine Antignac, A. D'Angers, Étienne Bellot, Henri Beylie, Biguot, Paul Blandel, Louis Borne, Bouguay, Georges Butaud, J. Carre, Louis Chape, Edmond Claverie, Comte, Dameline, Étienne Demanche, Dubreuil, Dufour, Dulac, Henri Fabre, Girardon, Gros, Aimé Guy, Huet, Émile Janvion, Alfred Leboin, Lene, F. Massy, Charles i Léon Max, Paul Paillette, C. Papillon, A. Pichon, Victor Ricois, Gustave Robert, Roger Sadrin, A. Sartoris, Tchandala, Henri Zisly, entre d'altres. En van sortir 13 números, l'últim el 16 de març de 1902. Amb aquesta mateixa capçalera apareixeran periòdics a Brussel·les (1902), a Alger (1923-1926) i a Brest (1927-1934).

***

Capçalera de Le Cri du Soldat

- Surt Le Cri du Soldat: L'1 de setembre de 1912 surt a Pantin (Illa de França, França) el primer número del periòdic antimilitarista bimensual Le Cri du Soldat. Bulletin non officiel des Armées de Terre et de Mer. La finalitat d'aquesta publicació era «sembrar en les masses populars l'odi contra l'Exèrcit». El cap de la redacció i administrador en fou Émile Aubin i el gerent Arcole Louis Vauloup. Van col·laborar Émile Aubin, Jean Charles, Georges Darien, Edouard Drumont, Erckmann-Chatrian, Flechier, Cyprien Lalogere, Robert Lanoff, Charles Richet, Arcole Vauloup, entre d'altres. Només se'n publicaren tres números (1 i 25 de setembre i 25 de novembre de 1912).

***

Portada del primer número de Los Refractarios

- Surt Los Refractarios: L'1 de setembre de 1915 surt a Madrid (Espanya) el primer número, iúnic conegut, de la revista Los Refractarios. Publicación anarquista. Editat pel grup anarquista madrilenys «Los Iguales», el responsable de la seva publicació fou Manuel Rodríguez Moreno. La intenció pedagògica d'aquesta revista era preparar un clima contrari a la guerra entre els cercles obrers i populars. El grup es va dissoldre per diferències internes ben igual que la revista. Hi van col·laborar Allinar, Cordón, Joaquín Dicenta, Eduardo G. Gilimón, Anselmo González, Ángel Pumarega García, Georges Redham i Luis Zoais. L'únic exemplar conegut d'aquesta publicació es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Portada del primer número de Der Ziegelbrenner

- Surt Der Ziegelbrenner: L'1 de setembre de 1917 surt a Munic (Baviera, Alemanya) el primer número de la revista anarcopacifista i anarcoindividualista Der Ziegelbrenner. Kritik an Zuständen und widerwärtigen Zeitgenossen («El forner de totxos. Crítica dels Estats contemporanis repugnants»; maons com a símbol de construcció social). Creada –escrita, editada, impresa i distribuïda– per Ret Marut, i amb el suport de sa companya, la impressora Irene Mermet, tenia pensat sortir trimestralment, però ho farà irregularment i, després de l'esclafament de la República dels Consell de Baviera, clandestinament. Aquesta publicació condemnarà la Pàtria, la Guerra, el Capitalisme, l'Estat, l'Església, l'Economia, la Burgesia, la Monarquia, la Socialdemocràcia i qualsevol ordre establert. En sortiren 40 números, l'últim el del 21 de desembre de 1921. En 1967, en 1968 i en 1976 se'n van realitzar edicions facsímils.

***

Capçalera de ¡Tierra!

- Surt ¡Tierra!: L'1 de setembre de 1932 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic ¡Tierra! Periódico de ideas, de crítica y orientación. Portava dos epígrafs: «Lliure de capitalisme, Estat i propietat» i «Totes les guerres son de conquesta: territoris o mercats és el que busca el capitalisme. El proletariat ha d'oposar-li la Revolució Social». En sortiren 19 números, com a mínim, fins al 1933.

***

Portada del primer número d'Acción Libertaria

- Surt Acción Libertaria: L'1 de setembre de 1933 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic Acción Libertaria. Boletín del Comité Regional de Relaciones Anarquistas. Després del II Congrés Regional Anarquista celebrat a Rosario en 1932, sorgeix el Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), una organització anarquista específica al marge de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que va revifar el moviment anarquista argentí i que editarà aquesta publicació que tindrà una gran durada: fins al març de 1971. En 1955 es va convertir en l'òrgan de la Federació Llibertària Argentina (FLA), quan la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA) canvia el seu nom. Aquest periòdic va sorgir com una mena de butlletí amb els treballs preparatoris per al congrés constitutiu de la FACA.

***

Capçalera del primer número de L'Espagne Antifasciste

- Surt L'Espagne Antifasciste: L'1 de setembre de 1937 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic anarquista L'Espagne Antifasciste. Organe trimensuel au service de la Révolution espagnole. Va ser editat per l'anarcopacifista Aristide Lapeyre amb la finalitat de fer costat la Revolució llibertària espanyola. Nombrosos articles sortiren sense signatura i a partir del número 3 (octubre de 1937) en publicà alguns en castellà. Hi trobem articles de Jean Barrué, Paul Caubet, Jean Dupoux, Fred Durtain, Remçe Gerin, Yves Guyot, Robert Louzon, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Max Maury iÉmile Mounier, entre d'altres. En sorgiren nou números, l'últim el 31 de desembre de 1937, i a començament de 1938 es va fusionar amb L'Espagne Nouvelle. Cal no confondre amb el periòdic del mateix títol publicat a Barcelona (Catalunya).

Naixements

Carlo Cafiero

- Carlo Cafiero: L'1 de setembre de 1846 neix a Barletta (Pulla, Itàlia) el destacat propagandista i organitzador anarquista Carlo Cafiero. Sos pares es deien Ferdinando Cafiero i Luigia Azzariti i sa família era benestant, propietària de terres i que treia força ingressos del comerç de grans. Son germà Pietrantonio Cafiero fou un diputat conservador. Estudià amb el sacerdot Nicola Straniero i després al prestigiós seminari de Molfetta (Pulla, Itàlia), on fou condeixeble d'Emilio Covelli, futur company d'idees anarquistes. Després d'abandonar el seminari sense continuar la carrera eclesiàstica, amb 18 anys es matriculà a la Facultat de Dret de Nàpols (Campània, Itàlia). Un cop graduat, amb la mort de son pare heretà una considerable fortuna i es traslladà a Florència, aleshores capital del Regne d'Itàlia, per seguir la carrera diplomàtica. A Florència freqüentà els ambients democràtics i republicans i conegué Luigi Stefanoni, director d'Il Libero Pensiero, i el pintor Telemaco Signorini. Engegà la seva carrera diplomàtica i entrà com a agregat en l'ambaixada italiana de Bèlgica. Decebut per l'ambient polític i diplomàtic, en 1865 abandonà la carrera diplomàtica i, atret per altres interessos (ocultisme, etnologia, orientalisme, etc.), decidí veure món. En 1870 passà una temporada a França, amb el pintor Giuseppe De Nittis, i després marxà cap a Londres (Anglaterra). A la capital anglesa entrà en contacte directe amb les classes obreres i el pensament socialista i va fer amistat amb Friedrich Engels, qui li va encarregar l'organització l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Itàlia. Durant la primavera de 1871, coincidint amb la Comuna de París, Engels el comissionà per anar a Itàlia i coordinar les activitats de la Internacional alhora que contrarestar la influència del republicanisme de Giuseppe Mazzini i de l'anarquisme de Mikhail Bakunin en el moviment obrer italià. A principis de maig de 1871 sortí de Londres i d'antuvi s'introduí en els cercles democràtics de Florència i conegué Luigi Castellazzo, president de la Societat Democràtica Internacional, que havia pres una posició de defensa de la Comuna de París. Després d'una breu estada a Barletta, es traslladà a Nàpols per establir relacions directes amb la secció de la Internacional que operava en aquesta ciutat des de feia uns anys, secció que es trobava en crisi arran de l'actuació del seu president, Stefano Caporusso, aleshores desautoritzat i expulsat. Intentà posar remei a la situació tornant a connectar els antics membres, entre ells Carmelo Palladino, estudiant que s'havia traslladat a Nàpols quan les autoritats dissolgueren el 20 d'agost per decret la secció de la Internacional. En aquesta conjuntura, Cafiero va ser detingut, la seva casa escorcolla i els seus documents i la seva correspondència segrestada. Alliberat pocs dies després, mentre se li instruïa el procés, participà, encapçalant l'oposició a la majoria mazziniana, en el XII Congrés de la Societat Obrera Italiana, que se celebrà a Roma entre l'1 i el 6 de novembre de 1871, i en el curs del qual reivindicà l'AIT, havent d'abandonar l'assemblea de manera turbulenta. En aquesta època col·laborà en el periòdic napolità La Campana, un dels òrgans internacionalistes més importants, i traduí a l'italià Il Manifesto Comunista de Marx i d'Engels. En estret contacte epistolar amb Engels, va veure com, arran de la Conferència de Londres de setembre de 1871, que va canviar la direcció de l'AIT, les relacions entre el Consell Federal de l'AIT londinenc, amb unes idees més centralitzadores, i la secció napolitana, influenciada per Bakunin i els seus seguidors, començaven a deteriorar-se. D'antuvi neutral en aquesta disputa, durant els primers mesos de 1872 es decantà cap el costat de les posicions de Bakunin i, després d'una reunió amb aquest a Suïssa, abraçà completament les seves idees. En una llarga carta (12-19 de juny de 1872) dirigida a Engels, justificà la seva ruptura amb el Consell General de Londres i la seva nova orientació anarquista. Mentrestant a Itàlia s'intentà durant mesos de portar a terme un congrés que arreplegués totes les forces esquerranes, des dels naixents «Fasci Operai» (Lligues d'Obrers), al Cercle del Lliure Pensament, passant per l'Associació Racionalista, fins a les seccions de l'Internacional. Aquesta iniciativa, patrocinada per Giuseppe Garibaldi, coincidí amb la conferència fundacional de la Federació Italiana de l'AIT, que se celebrà entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia), conferència que presidí Cafiero i de la qual va ser secretari Andrea Costa. La Conferència de Rimini adoptà un gran nombre de resolucions polítiques i organitzatives, entre les quals la més important fou la proclamació de la ruptura amb el Consell General de Londres, que, en la pràctica, significava la secessió de la Secció Italiana de l'AIT. Després assistí com a observador al Congrés de l'Haia, patrocinat per la majoria marxista, en el curs del qual es decidí l'expulsió de Bakunin i de James Guillaume, alhora que es condemnà els dissidents antiautoritaris. Fou un dels defensors més intransigents de l'escissió i es tornà a reunir amb Bakunin a Zuric (Zuric, Suïssa), per després participar, entre el 16 i el 17 de setembre de 1872, en el Congrés Internacional de Saint-Imier (Berna, Suïssa), on es constituí l'anomenada«Internacional Antiautoritària». En aquesta època, amb Andrea Costa, Giuseppe Fanelli, Errico Malatesta i Rubicone Nabruzzi, entrà a formar part de l'Aliança de la Democràcia Socialista, organització secreta promoguda per Bakunin entre els amics íntims i amb uns estatuts especials i amb clares tendències conspiradores. La Federació Italiana de l'AIT li encarregà una investigació sobre la conducta de l'internacionalista Carlo Terzaghi, sospitós de ser un confident de la policia, i interrogà aquest i els seus acusadors a Torí (Piemont, Itàlia), concloent amb un informe condemnatori que implicà la seva expulsió de la Federació Italiana. En ocasió del II Congrés de la Federació Italiana de l'AIT, que s'havia de celebrar a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia), però que finalment tingué lloc entre el 15  i el 16 de març de 1873 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), va ser detingut, interrogat, però finalment eximit de tot càrrec durant la instrucció. Durant la segona meitat de 1873 es traslladà a Suïssa, on mantingué estretes relacions amb Bakunin, ajudant-lo econòmicament en l'adquisició i el condicionament de la vila anomenada«La Baronata», a prop de Locarno (Ticino, Suïssa). Aquesta vila se suposava que havia de servir per a refugi pels revolucionaris bakuninistes implicats en accions conspiradores arreu d'Europa, però les discussions sobre l'ús dels fons posats a disposició de Bakunin per Cafiero, que aquest últim considerava que el primer malbaratava, van posar en perill les relacions entre ambdós. Mentre això passava, també va finançar la preparació del motí d'agost de 1874 a diverses zones italianes (Bolonya, Toscana, Pulla, etc.). Les seves relacions enrarides amb Bakunin i el fracàs del citat aixecament, van fer que es distanciés un temps del moviment actiu. Durant la tardor de 1874 es casa al consolat italià de Sant Petersburg (Rússia) amb Olimpiada Evgrafovna Kutusova, jove russa que havia conegut a Suïssa, sembla que perquè adquirís la ciutadania italiana i així poder esquivar les persecucions i prohibicions de les autoritats russes que li impedien sortir del país. Retornà a Suïssa, on realitzà algunes vendes dels seus actius, i el 1875 tornà de bell nou a Itàlia, anant d'ací d'allà, establint contacte amb el grup editor del periòdic Le Plebe a Bolonya, visitant els internacionalistes detinguts en els fets revolucionaris de l'any anterior a Florència, passant per Roma, etc. Després de tantes ajudes econòmiques, la seva situació econòmica es ressent i hagué de treballar com a fotògraf per a poder viure. Des de Roma envià, sota la signatura de Gregorio, al Bulletin de la Fédération Jurassienne, editat a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), una rúbrica de correspondència sobre la situació italiana, destacant episodis i personatges del seu temps. En 1876 publicà en La Plebe el seu assaig «Il socialismo italiano» i a mitjans d'aquell any, després de les sentències absolutòries en els grans processos contra els fets insurreccionals de 1874, s'engegà una nova etapa de represa de la Federació Italiana, amb la preparació i realització de congressos regionals i del Congrés Nacional de Florència-Tosi, que es va realitzar clandestinament. Cafiero fou partidari de donar al moviment obrer un caire més insurreccional en el sentit de l'anomenada«propaganda pel fet», és a dir, organització d'accions exemplars amb la finalitat d'atreure, independentment del seu èxit, l'atenció de l'opinió pública sobre el programa de la Internacional. Amb Malatesta treballà en aquesta línia cap l'imminent congrés internacional a celebrar entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna (Berna, Suïssa). Un altre tema que es debatia aleshores era la formulació d'un nou programa, en substitució del federalista-col·lectivista bakuninià–Bakunin havia mort l'1 de juliol de 1876–, on s'accentués en l'aspecte econòmic, formula que amb el temps fou definida com «comunista», i que es podria resumir en allò d'«a cadascú segons les seves necessitats» en comptes d'«a cadascú segons el seu treball» d'abans i del qual Cafiero serà un dels seus defensors. Mentrestant, durant l'hivern de 1875 i 1876, es preparà per a la primavera una insurrecció general a les muntanyes del Matese, a la zona dels Apenins, entre Caserta i Campobasso, zona d'unes característiques geogràfiques peculiars i amb una gran tradició de revoltes pageses durant l'època del bandolerisme. El moviment insurreccional s'havia d'engegar a San Lupo (Campània, Itàlia), on Cafiero havia llogat una casa sota el pretext de passar les vacances. En aquest indret, a començaments d'abril de 1877, començaren a comparèixer, de tota la península italiana, principalment de Romanya i de Toscana, internacionalistes que s'havien adherit a la iniciativa. Les autoritats, coneixedores del projecte insurreccional, seguiren discretament els preparatius, amb la intenció d'intervenir en el moment oportú. No obstant això, un intercanvi fortuït de trets entre carrabiners i guerrillers, on dos gendarmes resultaren ferits i un d'ells morí posteriorment, obligà els conspiradors acantonats a San Lupo a prendre el camí de les muntanyes. La formació revolucionària, durant una ràpida incursió, envaí dues localitats de Campània, Letino i Gallo, on realitzaren algunes accions de propaganda (destrucció dels comptadors automàtics de les màquines dels grans per a aplicar les taxes, distribució dels diners trobats a les arques municipals, proclamació de la caiguda del Regne d'Itàlia i aclamació d'un nou ordre de justícia i de llibertat, etc.), fins que, assetjats per forces militars i de la policia, sense queviures i copejats per una violenta tempesta de neu, es refugiaren en una cabana d'alta muntanya. Tots els membres de la «Banda del Matese» van ser detinguts. Amb altres caps de la insurgència, com ara Errico Malatesta i Pietro Cesare Ceccarelli, va ser tancats a les presons de Campània de Santa Maria Capua Vetere i, posteriorment, a la de Benevento. Durant el seu empresonament es dedicà a la traducció del francès i a l'elaboració d'un resum didàctic del primer llibre d'Il Capital, de Karl Marx. L'agost de 1878 se celebrà a Benevento (Campània, Itàlia) el judici pels «Fets del Matese» i fou defensat per jove advocat anarquista Francesco Saverio Merlino; judici que acabà com a una acalorada propaganda del programa anarcocomunista. Finalment, tots els implicats en el procés van ser alliberats, uns absolts i altres amnistiats. Un cop lliure marxà cap a França i s'instal·là a prop de Versalles, a Les Molières (Illa de França). En 1879 sortí publicat en la«Biblioteca Socialista», de l'editor Bignami, el seu resum d'Il Capital, del qual envià dues còpies a Karl Marx amb una carta datada el 23 de juliol d'aquell any i que aquest respongué amb una altra de reconeixement de la gran tasca divulgativa que representava. Sa companya Olimpiada, després d'una dramàtica fugida de Sibèria, pogué retornar a Suïssa, mentre ell participà en el moviment anarquista francès, ja que la situació a Itàlia, després de l'atemptat de Giovanni Passannante i la posterior repressió contra l'AIT desencadenada, deixés els anarquistes gairebé fora de la llei. El 18 de novembre de 1879, arran d'haver participat en una reunió parisenca, en el curs de la qual un policia va ser apallissat, fou expulsat, juntament amb Malatesta, de França. D'antuvi marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on entrà en contacte amb el grup editor del periòdic Le Revolté, fundat per Piotr Kropotkin, i després a Berna (Berna, Suïssa), per establir-se finalment a Lugano (Ticino, Suïssa). Gràcies a la venda de «La Baronata» aconseguí diners per a obtenir una renda vitalícia amb una companyia d'assegurances de Nova York. La seva estada a Lugano fou un dels períodes més intensos des del punt de vista polític, on creà un nucli internacionalista format, entre altres, per Gaetano Grassi, Florido Matteucci, Egisto Marzoli i Filippo Boschiero, i altres exiliats de diverses nacionalitats. Hi va escriure el seu assaig Rivoluzione, publicat entre el 20 de febrer i el 31 de juliol de 1881 en La Révolution Sociale, de Saint-Cloud (Illa de França, França), que per la seva originalitat fou el seu escrit teòric més important. Entre el 9 i el 10 d'octubre de 1880 prengué part en el Congrés de la Federació del Jura, celebrat a La Chaux-de-fonds, on pronuncià el discurs Anarchia e comunismo, publicat en diferents ocasions. Posteriorment participà en el Congrés de la Federació Socialista de l'Alta Itàlia, celebrat entre el 5 i el 6 de desembre de 1880 a Chiasso (Ticino, Suïssa), on es mostrà contrari a la participació en les eleccions polítiques i administratives, però es mostrà afecte a participar, amb finalitat agitadora, en el moviment pel sufragi universal que s'havia de celebrar a Roma; amb Amilcare Cipriani, va ser delegat per alguns grups per a participar-hi, però arran de l'ajornament de la manifestació del 27 de gener al 10 de febrer de 1881, s'anuncià la retirada de les seves adhesions. A Lugano es reuní sovint amb Anna Kuliscioff, amb la finalitat de reeditar els assaigs de Carlo Pisacane, després de trobar-ne un exemplar a la biblioteca de l'institut cantonal, iniciativa que finalment no arribà a bon port. En aquesta època llegí i traduí el llibre d'Aleksandr HerzenDe l'autre rive. Mentrestant a Itàlia es reforçava la tendència favorable a la participació en les eleccions polítiques, encapçalada per Andrea Costa amb la seva carta «Agli amici di Romagna» de juliiol de 1879, contrària a les tàctiques insurreccionalistes. Contra Costa va escriure una carta dirigida als internacionalistes Vittorino Valbonessi i Ruggero Moravalli, publicada en el periòdic napolità Il Grido del Popolo, dirigit per Francesco Saverio Merlino. Juntament amb Malatesta i Merlino, fou un dels majors exponents de la tendència revolucionària i tots tres participaren en la preparació del Congrés Internacional de Londres, encara que ell només signà la convocatòria per a Itàlia i no assistí a la reunió. També signà, juntament amb Malatesta i l'internacionalista Vito Solieri, refugiat a Londres, una circular fent una cria a l'aixecament que s'havia de publicar en el periòdic L'Insurrezione, però que finalment no va veure la llum. Aleshores, les seves idees són clarament«insurreccionalistes», però reivindica una insurrecció esporàdica i espontània, contraposada a una revolució organitzada o a una organització de la revolució. El 4 de setembre de 1881 va ser detingut al seu domicili de Ruvigliana (Castagnola, Ticino, Suïssa), juntament amb Apostolo Paolides i un grup d'anarquistes piemontesos hostes seus. Alliberat poc després, sortí de Suïssa i passà l'hivern de 1881 i 1882 a Londres, on sovint va veure Malatesta i Kropotkin. En aquestaèpoca començà a patir trastorns mentals que influïren força en el seu comportament. Durant la primavera de 1882 retornà a Itàlia i, per a sorpresa de tothom, anuncia la seva adhesió a l'electoralisme. Establí contacte amb Enrico Bignami i Osvaldo Gnocchi-Viani, editors de La Plebe, i envià una carta l'abril de 1882 a Alcibiade Moneta, director de La Favilla, de Màntua (Llombardia, Itàlia), on deia que enfront del discurs de la majoria dels socialistes havia decidit adherir-se a l'electoralisme per evitar l'aïllament i per mantenir un contacte real i no abstracte amb el moviment obrer. Però el 6 d'abril de 1882, mentre s'entrevistava amb Gnocchi-Viani i amb l'advocat Grilloni, va ser detingut i empresonat; a la presó patí el seu primer intent de suïcidi tallant-se amb un vidre d'un flascó de medicina. Absolt de tots els càrrecs, va ser portat per la policia al pas fronterer de Chiasso, però, a causa de les seves facultats mentals deteriorades, vagà desorientat i sense recursos buscant allotjament. Rebutjat per diversos hotels pel seu lamentable aspecte, es va fer novament un altre tall, aquesta vegada al coll, amb el vidre de les ulleres. Va ser socorregut pel seu amic Emilio Bellerio, que el portà a la seva casa de Locarno. Durant tot l'any 1882 i els primers mesos de 1883, llevat unes breus vacances a Prato-Sornico (Ticino, Suïssa), les passà a Locarno, alternant períodes de calma amb altres d'agitació i de depressió, restant políticament inactiu. Només va escriure algunes cartes als amics i l'1 de novembre de 1882 publicà en La Plebe una carta polèmica amb Candelari sobre la teoria del valor de Marx. Amb motiu de les eleccions d'octubre de 1882, va ser presentat com a candidat-protesta per a Corato, Florència, Torí i altres circumscripcions; per a l'ocasió va escriure un perfil biogràfic d'Emiio Covelli, també candidat-protesta, per al periòdic milanès Tito Vezio; envià una carta d'encoratjament a Giuseppe Barbanti Brodano, candidat per a Reggio Emilia, i després de les eleccions s'adreçà a Andrea Costa, elegit diputat, convidant-lo a entrar sense dubtes al Parlament. El febrer de 1883, partí de sobte amb tren des de Suïssa i entrà a Itàlia; a l'estació de Florència prengué un carruatge que el portà a Fiesole (Toscana, Itàlia), on prengué allotjament. Poc després sortí, com a posés, i fou trobat nu en una pedrera de les muntanyes del voltant completament enfollit. Hospitalitzat al manicomi de San Bonifacio (Vèneto, Itàlia), el diagnòstic clínic confirmà la seva follia. Durant la seva llarga malaltia, s'abandonà a un seguit d'estranyes divagacions politicoreligioses, fruit de les seves visions revolucionàries i de les seves inclinacions místiques. Durant la seva reclusió, va ser visitat per companys florentins, com ara Francesco Pezzi i Grassi, i la seva companya Olimpiada, que viatjà a Itàlia, s'esforçà per aconseguir el seu alliberament del manicomi. Primerament, el juliol de 1886 fou traslladat al manicomi d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) i el 16 de novembre de 1888, arran d'una campanya en els mitjans de comunicació i en els procediments burocràtics, Olimpiada aconseguí la seva custòdia. Passà alguns mesos en una casa campestre a Imola, a cura de sa companya i d'alguns amics. L'estiu de 1889 visità la seva casa familiar a Barletta, rebut per son germà i amb una gran festa a tot el poble. Però després d'un temps, necessità novament hospitalització i fou ingressat la manicomi de Nocera Inferiore, retornant Olimpiada novament a Rússia. Carlo Cafiero va morir el 17 de juliol de 1892 al manicomi de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) a causa d'una tuberculosi intestinal.

Carlo Cafiero (1846-1892)

***

Foto policíaca de Roche Broggio (22 de març de 1894)

- Roche Broggio: L'1 de setembre de 1854 neix a Seppiana (Piemont, Itàlia) l'anarquista Roche Bernard Broggio –el primer nom a vegades Roch o Roque. Sos pares es deien Charles-Joseph Broggio i Louise Posseda. Amb 22 anys, després de fer el servei militar a Itàlia, emigrà buscant feina a França. Durant uns sis anys treballà d'ajudant de carboner a Blyes (Roine-Alps, França) i després, durant uns vuit anys, visqué al número 32 del carrer de Crimée de Lió (Arpitània). En 1889 arribà a París (França) i visqué amb son germà al número 201 del carrer Fourneaux. Obrer terrelloner, fou un dels principals animadors de la vaga de 1889 del seu sector. Donà asil Auguste Vaillant, abans de l'atemptat a la Cambra dels Diputats francesa de 1893. El 21 de març de 1894 la Prefectura de Policia aixecà una ordre d'escorcoll i de detenció al seu nom per «associació criminal» i l'endemà el seu domicili del carrer Fourneaux va ser escorcollat trobant-se correspondència, exemplars de la premsa anarquista (L'Almanach de la Question Sociale, La Question Sociale) i el fullet Essai sur le socialisme scientifique. En el seu interrogatori es declarà anarquista i el 24 de març d'aquell any va ser reclòs a la presó parisenca de Mazas. El 3 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat provisional i tres dies després es va decretar la seva expulsió del país i la seva inscripció en la llista d'anarquistes establerta per la policia ferroviària de fronteres. El 6 de juny de 1895 el jutge d'instrucció va sobreseure la seva acusació d'«associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Roche Broggio (1854-?)

***

Teresa Fabbrini

- Teresa Fabbrini: L'1 de setembre –algunes fonts citen l'1 d'agost– de 1855 neix a Florència (Toscana, Itàlia) la feminista i propagandista anarquista Teresa Maria Anna Carolina Fabbrini Ballerini, també coneguda com Teresa Ballerini o Teresina Ballerini. Sos pares es deien Luigi Fabbrini i Agata Ciancolini. Des de molt jove destacà com a infatigable propagandista anarquista i defensora dels drets de les dones, fent conferències i escrivint textos. Formà part de la Secció Femenina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), dissolta per les autoritats en 1877. A finals d'aquest mateix any, es traslladà a Camogli (Ligúria, Itàlia), on son marit, el guardafrens ferroviari Olimpio Ballerini, havia estat destinat. El febrer de 1878 participà en la constitució a Florència del Cercle de Propaganda Socialista (CPS), hereu de la Internacional. Sempre sota vigilància policíaca, mantingué a Pisa (Toscana, Itàlia), ciutat on s'havia traslladat, una intensa tasca de propaganda anarquista. Els informes policíacs, fent servir sempre un llenguatge d'allò més masclista i misogin, la qualifiquen de «dona de mala vida», ja que hostatjava els companys anarquistes perseguits a casa seva, com Paolo Schicchi. Des del 1893 col·laborà en la premsa anarquista, com ara Il Paria, de Pisa; La Questione Sociale, de Florència; Sempre Avanti!, de Liorna; La Favilla, de Màntua; etc. Durant la primavera d'aquest mateix any, als suburbis de Pisa, va fer dues conferències:«Anarchia e socialismo e abolizione di qualsiasi principio di autorità» (Anarquia i socialisme i abolició de qualsevol principi d'autoritat) i «La causa della fame» (La causa de la fam), a més de publicar l'article força revolucionari«Grido d'una madre» (Crit d'una mare) en el periòdic pisà Il Paria. El novembre de 1893, quan son company Olimpio va ser acomiadat de la feina, la parella tornà a Florència i ella va fer un viatge a Màntua (Llombardia, Itàlia) per a entrevistar-se amb l'advocat anarquista Luigi Molinari. En aquesta època publicà poesies en el periòdic L'Uguaglianza Sociale, de Messina (Sicília). Patí nombrosos detencions i condemnes, sobretot durant l'organització de vagues i de manifestacions anarquistes i feministes, com ara el juny de 1893, que va ser condemnada a 28 dies de reclusió per una conferència a Colle di Val d'Elsa (Toscana, Itàlia) davant un públic eminentment femení; o les detencions de març de 1894 i la de dos mesos després, sota el delicte d'«associació per a delinquir i ultratge a la força pública» i condemnada a dos mesos més altres 80 dies de presó preventiva. El 7 d'octubre de 1894 va ser condemnada a sis mesos de presó i se li va assignar la residència per 18 meses a Orbetello (Toscana, Itàlia) i posteriorment un règim de vigilància especial diària. Son domicili esdevingué centre de refugi i de reunió anarquistes, on passaren infinitat de militants (Genunzio Bentini, Giuseppe Manetti, Giulio Grandi, Ersilia Cavedagni, Emanuele Canepa, Enrico Girola, Paolo Schicchi, Pietro Gori, Francesco Pezzi, Luisa Minguzzi, Temistocle Monticelli, Luigi Fabbri, etc.). El 18 de novembre de 1895 va ser detinguda a la plaça de San Lorenzo, jutjada i condemnada a un mes de presó per haver estat trobada en companyia d'un anarquista. El 5 d'abril de 1896 el seu règim de vigilància especial va acabar i en aquesta època col·laborà en el periòdic de Messina L'Avvenire Sociale. El 5 d'agost de 1897 va ser arrestada a l'estació de Pisa, juntament amb el ferroviari anarquista Lucio Gordini, de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia), i empresonada alguns dies a Pisa, arran d'una denúncia presentada per un sacerdot. En aquesta època col·laborà en el periòdic de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) Il Nuovo Verbo. El 22 de juny de 1898 va ser novament detinguda durant cinc dies i el 3 d'agost d'aquell any els guàrdies i carrabiners escorcollaren durant la nit la seva habitació; detinguda, va ser alliberada el 21 de setembre de 1898. Fugint de la persecució, es va veure obligada a exiliar-se amb sa família a Niça (Provença, Occitània) amb el suport de la xarxa d'expatriats que actuava a França. El 8 d'agost de 1900, quan acabava de realitzar un viatge a París ver visitar l'Exposició Universal, va ser detinguda amb son company arran de l'ona repressiva desencadenada després de l'atemptat de Gaetano Bresci. Expulsada de l'Estat francès per les seves idees anarquistes, el 21 de setembre de 1900 arribà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), mentre son company Olimpio retornà a Itàlia. A Ginebra participà en diferents conferències anarquistes, algunes amb Louise Michel i Émile Janvion sobre la Comuna de París. Després de la vaga general d'octubre de 1902 a Ginebra, va ser buscada per la policia cantonal; detinguda, va ser expulsada del cantó de Ginebra i obligada a romandre al cantó de Vaud, on visqué amb el tipògraf Jean-Octave Pellegrino a Clarens (Vaud, Suïssa), de qui esdevingué companya. Finalment, esgotada després de tantes persecucions i malalta dels nirvis, acabà a Lausana. Teresa Fabbrini va morir el 22 de juliol de 1903 a Lausana (Vaud, Suïssa). Pòstumament, en 1904, la Cambra del Treball de La Spezia (Ligúria, Itàlia) li va publicar el seu escrit més conegut, Dalla schiavitù alla libertà. Appunti di una donna, on una nota biogràfica d'Olimpio Ballerini.

***

Notícia de la detenció de Maurice Raymond Chauvicourt apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 17 d'octubre de 1910

- Maurice Raymond Chauvicourt: L'1 de setembre de 1892 –algunes fonts citen erròniament el 31 d'agost de 1891–neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Maurice Raymond Chauvicourt. Sos pares es deien Paul Albert Chauvicourt, empleat, i Eugénie Clémence Collurd. Torner metal·lúrgic, vivia al número 110 del carrer Couronnes del XX Districte parisenc. Durant la nit del 15 al 16 d'octubre de 1910, durant una gran vaga de ferroviaris, va ser detingut amb altres companys per possessió d'un revòlver en una reunió de més de dos-cents revolucionaris celebrada a la Casa Comuna Anarquista i restaurant cooperatiu del número 49 del carrer de Bretagne de París; processat per aquest fet, el 21 d'octubre de 1910 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional a dos mesos de presó per «possessió d'armes prohibides». Als anys deu fou membre del«Foyer Populaire» (Llar Popular) de Belleville. Exempt del servei militar, aquesta situació es mantingué l'octubre de 1914 en plena Gran Guerra. El setembre de 1923 el seu nom figurava en una llista d'anarquista desapareguts del departament del Sena. Maurice Raymond Chauvicourt va morir el 15 de juliol de 1975 a Eaubonne (Illa de França, França).

Continua...

---