Anarcoefemèrides del 6 d'agost

Esdeveniments

Portada del primer número de Liberty

- Surt Liberty: El 6 d'agost de 1881 surt a Boston (Massachusetts, EUA), editat per l'anarcoindividualista nord-americà Benjamin Ricketson Tucker, el primer número del periòdic Liberty. No the daughter but the mother of order–aquest subtítol («No és la filla, sinó la mare de l'ordre») és una famosa frase de Pierre-Joseph Proudhon. La il·lustració de la primera pàgina d'aquest primer número serà un retrat de Sofia Perovskaya, una de les assassines del tsar Alexandre II, tot justificant l'acció dels populistes russos. Tucker va difondre les teories de diversos pensadors europeus (Herbert Spencer, Proudhon, Tolstoi...) i les va integrar amb les dels filòsofs anarcoindividualistes nord-americans (Lysander Spooner, William Greene, Josiah Warren...), a més d'incloure les idees de la llibertat de pensament i de l'amor lliure, tot amb la finalitat de produir les bases per a l'anarquisme individualista que va anomenar socialisme anarquista. Entre 1886 i 1887 es van produir diverses escissions en el si del grup editor a causa de l'enfrontament amb els sectors més liberals del grup provocat per la creixent influència de les tesis egoistes de Max Stirner en alguns autors i que desembocarà en la sortida progressiva del sector més iusnaturalsita. Així Gertrude B. Kelly, John F. Kelly, Sidney H. Morse i William J. Lloyd sortiran cap al 1888, després d'un enfrontament dialèctic amb James L. Walker. En 1907 Benjamin Tucker va treure en aquesta publicació una traducció d'Steven T. Byington, la primera a l'anglès, de Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat), la principal obra de Max Stirner. El periòdic apareixerà, amb diverses interrupcions, fins a l'abril de 1908. Alguns dels seus col·laboradors van ser Benjamin Tucker, Lysander Spooner, Auberon Herbert, Joshua K. Ingalls, John Henry Mackay, Victor Yarros, Wordsworth Donisthorpe, James L. Walker, J. William Lloyd, Florence Finch Kelly, Voltairine De Cleyre, Steven T. Byington, John Beverley Robinson, Jo Labadie, Lillian Harman, Dora Marsden, Gertrude B. Kelly, Henry Appleton, John F. Kelly, Sidney H. Morse, y William J. Lloyd.

***

Banc dels acusats del "Procés dels Trenta" segons el diari parisenc Le Journal Illustré del 9 d'agost de 1894

- Procés dels Trenta: El 6 d'agost de 1894 comença a l'Audiència del Sena de París (França) el «Procés dels Trenta». El poder i la policia desitgen acabar amb «la propaganda pel fet» i les accions anarquistes tot intensificant la repressió contra el moviment anarquista gràcies a l'aprovació de les Lois Scélérates (Lleis Perverses). Es van produir nombroses detencions, algunes de militants força coneguts, com ara Paul Bernard, Charles Chatel, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Jean Grave, Louis Matha, etc., que van ser anomenats per la premsa com «els intel·lectuals de l'anarquia doctrinal». Trenta persones citades, però només 25 hi compareixen;Émile Pouget, Constant Martin, Louis Duprat, Alexander Cohen i Paul Reclus havien pogut fugir. A més d'aquest militants coneguts, una desena de detinguts de dret comú que tenien lligams indirectes amb l'anarquisme hi seran adjuntats. Destinat a justificar les mesures repressives contra els anarquistes (Lois Scélérates) i a tranquil·litzar l'opinió pública després dels recents atemptats, la requisitòria de l'advocat general Bulot s'afanyarà a provar, sense èxit, una pretesa associació de malfactors entre els diversos acusats, ja fossin intel·lectuals, militants o simples lladregots. Els acusats, molts dels quals ni tan sols es coneixien, no van tenir cap problema a refutar l'acusació, fet que no impedí  que l'advocat general demanés una pena severa per als intel·lectuals del moviment (Jean Grave, Sébastien Faure, Louis Matha, etc.). De bon començament, la cort decideix que serà prohibida la reproducció dels interrogatoris de Jean Grave i de Sébastien Faure, ja que aquests podrien ser emprats per fer propaganda àcrata. La temptativa de muntatge i de maquinació judiricopoliciac no va escapar als jurats que van pronunciar una absolució general, llevat de tres pobres culpables de robatoris que van ser castigats a nombrosos anys de presidi a les colònies. Els contumaços (Paul Reclus, Alexandre Cohen, Constant Martin, Louis Duprat i Émile Pouget) seran condemnat per no compareixença el 31 d'octubre a 20 anys de treballs forçats. Els qui van entrar de tots aquests a França després de l'amnistia, llevat de Paul Reclus, seran absolts.

Naixements

Oreste Lucchesi durant el seu processament (1895)

- Oreste Lucchesi: El 6 d'agost de 1859 –altres fonts citen el 8 d'agost– neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Oreste Lucchesi, també conegut com Bianchetto i Antonio Mazzini. Sos pares es deien Luigi Lucchesi i Agnese Costa, i tenia un germà i quatre germanes. Després de fer sis mesos de servei militar, treballà en diversos oficis (sabater, cerveser, tipògraf, drapaire, etc.). El 25 de setembre de 1887, amb Agesilao Canigiani (Givo), intentà assassinar al cafè Alfieri de Liorna a cops de ganivet dos republicans, Giuseppe Tucci i Ferruccio Nigiotti, culpables d'haver bufetejat l'anarquista Giovanni Lascalfare durant una baralla política. Jutjat l'11 de desembre de 1887, va ser condemnat a quatre anys de presó per«cops i ferides». En 1893 va ser condemnat a 10 mesos de reclusió per haver apunyalat un vell de seixanta anys. En una altra ocasió va ser condemnat per«ús d'armes de foc» i diverses vegades va ser detingut com a «anarquista militant». En 1894 treballava com a descarregador en el negoci de Giovanni Marchi de Liorna. El 29 de juny d'aquell any, va ser detingut, i posteriorment alliberat, després d'una brega amb un tal Alfredo Ristori. L'1 de juliol de 1894 apunyalà de mort a Liorna Giuseppe Bandi, director propietari dels diaris La Gazzetta Livornese iIl Telegrafo i autor d'articles antianarquistes, quan en una carrossa descoberta es dirigia al periòdic. L'endemà fugí de Liorna, disfressat, en un bot manat per ell mateix cap a Centuri (Còrsega), on arribà el 3 de juliol; però, denunciat per la seva amant, seduïda per la recompensa de 2.000 francs que les autoritats donaven a qui portés a la seva detenció, la policia francesa el posà sota vigilància just arribar-hi. Després de passar per les poblacions corses de Nonza i de San Fiorenzo, el 14 de juliol de 1894 va ser detingut a Bastia (Còrsega). Durant l'interrogatori va dir que s'anomenava Antonio Mazzini, que estava embarcat en la tartana Umberto I ancorada a San Fiorenzo i que res tenia a veure amb la mort de Bandi. El 30 de juliol de 1894 va ser lliurat per les autoritats franceses a les italianes i embarcat a bord del paquebot Palestina cap a Liorna, on fou tancat a la presó dels Dominicans. Jutjat entre el 2 i el 22 de maig de 1895 a Florència (Toscana, Itàlia), amb els seus còmplices Amerigo Franchi (Polsacco o Pisanino) i Rosolino Romiti, considerat l'instigador del crim, van ser condemnats a 30 anys de reclusió. Oreste Lucchesi va morir el 15 d'octubre de 1904 a l'establiment penitenciari de l'illa de Nisida (Illes Flegree, Nàpols, Campània, Itàlia).

***

Foto policíaca d'Hiskia Giuseppe Rovigo (1894)

- Hiskia Giuseppe Rovigo: El 6 d'agost de 1863 neix a Trieste  (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) l'anarquista Hiskia Giuseppe Rovigo, conegut com Morelli i Nonzolo Cesetta. De família jueva, era fill d'Enrichetta Rovigo, vídua de Buchbinder, i de pare desconegut. Es guanyava la vida com a agent de comerç i a finals del segle XIX i principis del XX consolidà el seu pensament llibertari, però restant sensible a l'irredemptisme. En 1883 s'adherí a la societat secreta «Cercle Socialista Revolucionari per Trieste i Ístria», creada a iniciativa de Goffredo Belloti da Pontelagoscuro. El 25 de maig de 1884 va ser detingut en tornar a Venècia (Vèneto, Itàlia) sota l'acusació d'«alta traïció» per distribució d'impresos subversius i sospitós de pertànyer a la societat «Alpi Giulie» de Milà (Llombardia, Itàlia); jutjat, el 23 de juliol de 1884 va ser condemnat a 10 mesos de presó. Un cop purgada la pena, passà a Roma i a Milà, on entrà en contacte amb destacats subversius, entre ells Andrea Costa. A partir de 1885 residí per quatre anys a París (França), on treballà d'obrer i de representant comercial de segells de cautxú, portant a terme alhora una destacada activitat propagandística anarquista i relacionant els grups locals amb membres dels grups italians i austríacs (Charles Malato, Saverio Merlino, Luigi Parmeggiani, Vittorio Pini, etc.). En 1887 formà part del «Grup Cosmopolita» de París i participà en la «Festa de la Internacional» que se celebrà a la Sala Favier. Cap el 1888 participà en les reunions del Grup Socialista Revolucionari Independent del XX Districte de París. El 3 de setembre de 1888, després de ser condemnat per«possessió il·lícita d'armes», va ser expulsat de França i passà a Bèlgica i a Suïssa. Entre setembre i desembre de 1890 va romandre a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on va establir relacions polítiques. Expulsat de Suïssa el 15 de desembre de 1890, retornà a Milà, on esdevingué gerent del periòdic anarquista 18 Marzo. El 14 de gener de 1891 edità l'únic número del periòdic anarquista milanès Carnevalone. Feste-Farina-Forca. Entre abril i maig de 1892 va ser detingut a Venècia juntament amb altres anarquistes locals per«intimidació pública» i el juliol d'aquell any, fitxat per diverses policies europees, retornà a Trieste, on comercià amb segells de cautxú per a la firma«Giovanni Battara» i col·laborà en la redacció del periòdic Il Proletario, juntament amb Carlo Ucekar, convertint-se en el seu responsable a partir del número 5. Aquest periòdic deixà de publicar-se el 27 de desembre de 1892, després de l'enèsim escorcoll policia a la redacció i al seu domicili. Dos dies després, va ser detingut a Pula (Ístria, Imperi Austrohongarès; actualment Croàcia), on desenvolupava la seva activitat comercial, per haver palesat el seu pensament anarquista en una conferència il·legal celebrada el 18 de desembre d'aquell any a la sala Albergo Europa de Muggia (Trieste) davant unes quatre-centes persones, la majoria treballadors de les drassanes navals de San Rocco. També va ser acusat de«possessió d'un hectògraf». Jutjat, el 21 de juny de 1893 va ser condemnat a quatre mesos de presó i a 10 florins de multa. En aquest mateix procés, el fiscal de l'Estat, per manca de proves, no li va atribuí l'autoria de dos impresos, entre ells el manifest en tres llengües«Souvenons-nous!» signat pel Partit Anarquista Revolucionari - Federació Austríaca, amb seu a Trieste, on es commemorava els anarquistes executats en 1887 a Chicago i es feia una crida a la seva venjança. A principis de 1895, assistí a les reunions dels grups llibertaris que es reunien a llocs públics i cases de companys on es feien reunions polítiques i es cantaven cançons subversives, actes sovint interromputs per la policia que detenia els concurrents. El juny de 1901 formà part del comitè promotor del quinzenal anarquista L'Internazionale i del qual només sortiren quatre números abans de ser segrestat. Durant la nit del 13 de febrer de 1902, vigília dels sagnants enfrontaments esdevinguts als carrers durant la vaga general dels fogoners de l'empresa naval«Lloyd Austriaco di Navigazione», va ser acusat d'agredir un confident policíac al Cafè Sociale, conegut lloc de trobada anarquista, i detingut alguns dies després. El 13 de març de 1893 es trobava a Alexandria (Egipte) sotmès a constant vigilància donat que en aquell moment viatjaven per aquell país personatges de cases reials, encara que ell va afirmar que es trobava allà per negocis de la seva companyia «Rovigio e Dagiat» de Trieste, elaboradora de bosses de paper. Segons un informe policíac del 21 de març de 1903 enviat per la Direcció de Policia de Trieste al Consolat Austrohongarès d'Alexandria, estava relacionat amb anarquistes d'El Caire (Robert D'Angiò, Ugo Icilio Parrini, etc.). L'agost de 1905 va ser acusat per la policia grega d'haver comés, amb el suport d'altres tres anarquistes italians, el 21 de juliol d'aquell any un atemptat amb cotxe bomba contra el soltà de l'Imperi Otomà Abdul Hamid II, que donà com a resultat la mort de alts funcionaris de la cort i d'un general. El 29 de maig de 1909 la policia assenyalà al Consolat General d'Itàlia a Trieste que havia partit via fèrria cap a San Giorgio di Nogaro (Friül). En un informe policíac del 13 d'octubre de 1910 la policia documentà que des de feia temps ja no freqüentava subversius i que havia subvencionat publicacions anarquistes, com ara Il Germe i Germinal. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Hiskia Giuseppe Rovigo (1863-?)

***

Foto policíaca d'Alphonse Grégoire (2 de juliol de 1894)

- Alphonse Grégoire: El 6 d'agost de 1866 neix a La Briandière (Saint-Jean-de-Boiseau, País del Loira, França) l'anarquista Alphonse Marie Grégoire. Sos pares es deien Jean Grégoire, rajoler, i Marie Joséphine Griffon. Establert a París (França), treballava en una foneria de ferro i també feia de mecànic. Figurava en una llista d'anarquistes establerta per la Prefectura de Policia el 30 de gener de 1893 i era considerat «militant exaltat». En aquestaèpoca vivia al número 20 del carrer d'Allemagne, però hi anava a buscar la correspondència al domicili de sa cosina. El 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en el llistat de recopilació d'anarquistes, però amb el domicili desconegut. El 14 d'abril de 1894 vivia, fadrí, al número 44 del carrer Gauthey. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut en una gran agafada de 154 anarquistes. El seu domicili, al número 45 del carrer Lafayette, va ser escorcollat per la policia i li van decomissar periòdics, cançons i un sac que contenia ferralla. Traslladat a comissaria, va ser fitxat el 2 de juliol en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Posat a disposició judicial sota l'acusació d'«associació criminal», el jutge d'instrucció demanà informació sobre la seva persona a la Prefectura de Policia, que va ser enviada el 6 de juliol d'aquell any. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Lorenzo Nannini

- Lorenzo Nannini: El 6 d'agost de 1866 neix a Cargedolo (Frassinoro, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Lorenzo Nannini. Sos pares es deien Giuseppe Nannini i Marianna Marchetti. Es guanyava la vida fent de mosso de botiga i a la petita població on va néixer destacà com a anarquista, topant especialment amb les forces catòliques de la zona. En 1901 es traslladà a Còrsega, on desenvolupà diferents activitats. En 1914 retornà a Cargedolo i intentà realitzar tasques de propaganda anarquista entre els obrers i pagesos de la zona, sense obtenir grans resultats. Segons la policia, es va veure obligat a romandre en un hostal perquè fins i tot sa família el rebutjava per les idees anarquistes que professava. De bell nou a Còrsega, obrí un restaurant al port de Bastia. Entre 1924 i 1927 retornà al seu poble per curtes estades per qüestions de salut, però sempre retornant a Còrsega. En 1929 va escriure al cònsol italià a Còrsega una invectiva contra el règim feixista. Identificat per la policia com a distribuïdor de material i de propaganda antifeixista entre els italians de Còrsega, i cap a Itàlia, va fer servir el seu restaurant per convocar reunions antifeixistes de l'illa. Algunes d'aquestes reunions tenien com a finalitat recaptar fons per a la premsa i per al Socors Roig Internacional (SRI). Per mor d'aquestes activitats, en 1932 va ser inscrit en el butlletins de recerca i en els registres de fronteres com a anarquista a identificar i escorcollar. Lorenzo Nannini va morir el 9 de febrer de 1935 a Pietranera (Bastia, Còrsega).

***

Plinio Nomellini

- Plinio Nomellini: El 6 d'agost de 1866 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) el pintor anarquista Plinio Michele Omero Nomellini. Sos pares es deien Coriolano Nomellini, funcionari de duanes, i Cesira Nenocci. Entre 1872 i 1874 va viure amb sa família a Càller (Sardenya), on son pare havia estat traslladat, i en 1875 retornà a Liorna, on va fer estudis tècnics. En 1883 es va graduar a l'Escola Tècnica i es va matricular a l'Escola Municipal d'Arts i Oficis de Liorna. Entre 1878 i 1884 seguí els cursos de dissenys figuratiu i ornamental impartits pel pintor Natale Betti a l'Escola Municipal de Disseny; també en aquesta escola va fer estudis amb Ferruccio Pagni i Guglielmo Micheli. Gràcies a una beca, va ser admès a l'Acadèmia de Belles Arts de Florència (Toscana, Itàlia), on va estudiar amb Giovanni Fattori i va fer amistat amb els pintors macchiaioli Silvestro Lega i Telemaco Signorini, que es reunien a la Trattoria del Volturno del carrer San Gallo. El seu amic íntim de l'època fou Giuseppe Pellizza da Volpedo, que estudiava amb ell a l'Acadèmia. En 1886 participà en l'Exposició de la Societat de Belles Arts de Florència, on exposà de manera continuada fins a començaments del segle. En 1889 exposà la seva obra Il Fieno a l'Exposició Universal de París (França). En 1890 s'instal·là a Gènova (Ligúria, Itàlia), on entrà en contacte amb el moviment anarquista. A partir de 1890 començà a mostrar les seves obres en les exposicions de la Societat Promotora de les Belles Arts de Gènova i, més esporàdicament, en la«Promotrice» de Torí (Piemont, Itàlia). En 1891 participà en la I Triennal de Milà (Llombardia, Itàlia), on exposà Piazza Caricamento a Genova, que va ser adquirida per Piero Mascagni. Al seu domicili del barri genovès d'Albaro es reunien artistes i literats, majoritàriament anarquistes i socialistes, com ara Angelo Balbi, Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, Edoardo De Albertis, Angiolo Silvio i Mario Novaro, Eugenio Olivari, Giuseppe Sacheri, Angelo Vernazza, etc. Aquest cenacle, que prengué el nom de «Gruppo di Albaro», reivindicava la conjunció en l'art dels valors estètics i morals. L'amistat amb pintors socialistes (Giuseppe Pellizza da Volpedo, Angelo Morbelli, Gaetano Previati, etc.), el coneixement de les experiències artístiques europees, fruit de la seva estada a París (França), i el contacte amb l'ambient intel·lectual i polític genovès, van influenciar la seva pintura, que passà de les formes dels pintors macchiaioli a un realisme preocupat pels esdeveniments dels proletariats rural i urbà amb connotacions dels primers impressionistes  –Il fienaiolo (1888), Il vangatore (1889), Contadina che zappa (1889),Sciopero (1889), I Mattonai (1889)–, per passar després al corrent divisionista –Sciopero (1899), Incidente in fabbrica (ca. 1891), Piazza Caricamento (1891), Mattino in officina (1893), La Diana del lavoro (1893), Il Naufrago (1893), L'incidente in fabbrica (ca. 1898). Del realisme influenciat per Giovanni Fattori i per Jean-François Millet, va evolucionar cap un realisme social carregat de tensió polèmica contra les injustícies socials. Entre el 22 de maig i el 8 juny de 1894 va ser encausat, juntament amb altres 34 anarquistes de Ligúria i de Piemont, entre ells Luigi Galleani i Eugenio Pellaco, per la seva militància llibertària en l'anomenat«Procés Pallone», muntatge policíac concebut pel superintendent romà Siro Sironi; defensat per l'advocat anarquista Pietro Gori, a qui va fer un retrat, i Giovanni Rosadi, al seu favor testimonià el pintor Telemaco Signorini. Important fou el suport del crític d'art Diego Martelli, qui va organitzar una subscripció, en diners i en pintures, a la qual es va sumar una gran quantitat d'artistes florentins, que va assegurar la seva defensa legal. Durant els cinc mesos que restà tancat a la presó genovesa de Sant'Andrea pogué realitzar els aiguaforts Carceri di S. Andrea i Prigione di S. Andrea, obres que combinen les formes divisionistes amb les simbolistes, manera artística que esdevingué una constat partir de 1903. En 1898 participà en l'Exposició de Torí i a partir de 1899 regularment en la Biennal de Venècia. El 6 de maig de 1899 es casà amb Griselda Ciucci. Els principis de l'estètica simbolista també es reflecteixen en la seva producció d'art gràfic i de crítica artística que realitzà en els periòdics progressistes que col·laborà, com ara Caffaro,L'Elettrico, Endymion,L'Era Nuova (del qual va dissenyar la capçalera), Il Laboro (del qual va redactar en 1903 el manifest), La Riviera Ligure, Lo Svegliarino, etc. Buscant tranquil·litat, en 1902 es traslladà a la comarca toscana de Versilia, primer a Torre del Lago (Viareggio, Toscana, Itàlia), i, després, a partir de 1908, a Fossa dell'Abate (Viareggio, Toscana, Itàlia). El setembre de 1903 participà, amb Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, Pietro Gori i Corrado Spadaccini, en l'homenatge a l'escriptor Percy Bysshe Shelley que se celebrà a Viareggio.  Al seu voltant es va constituí un nou cenacle d'artistes i literats, format per Lorenzo Viani, membre del grup anarquista «Manipolo dell'Apua» (Delenda Carthago, Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, Enrico Pea, Giuseppe Ungaretti, etc.), i altres destacats creadors (Ugo Oietti, Vittorio Pica, etc.). En aquestaèpoca freqüentà Gabriele d'Annunzio, Galileo Chini, Grazia Deledda, Isadora Duncan, Eleonora Duse, Pietro Mascagni, Giovanni Pascoli, Giacomo Puccini, etc., i mantingué una estreta amistat amb socialistes revolucionaris com Alceste de Ambris, Luigi Campolonghi (col·laborà en el seu periòdic Il Popolo), Vico Fiaschi, Luigi Salvatori, etc., i sobretot amb el propagandista anarquista Pietro Gori. En les primeres dècades del segle XX la seva pintura es caracteritzà per una ambivalència que el fa oscil·lar entre l'intimisme líric, el decorativisme i les formes d'un simbolisme al·legòric carregat d'idealisme moralitzant, marcat per un fons social i humanitari. Tot això caracteritzà les pintures relacionades amb la temàtica proletària –L'Orda (1905), Migrazione d'uomini (1905),Gl'Insorti (1907)–; l'obra dedicada a l'epopeia garibaldina i del Risorgimento –L'imbarco dei Mille a Quarto (1911), il·lustracions pels Poemi del Risorgimento (1911) de Giovanni Pascoli–; les il·lustracions per a novel·les i reculls poètics d'autors llibertaris o de contingut social –Il Popolo (1906); La zattera (1907); La Nuova Israele (1909), del socialista Luigi Campolonghi; Sonetti e poemi, de Roccatagliata Ceccardi; Poemi del Risorgimento. Inno a Roma, Inno a Torino, de Giovanni Pascoli; Le Fole (1911), d'Enrico Pea, els sues Sonetti e poemi (1910); etc.); L'arte del Sogno, enllestida en 1907 per a la VII Biennal de Venècia, juntament amb Galileo Chini, Edoardo De Albertis i Gaetano Previati, i que inclou la pintura Garibaldi. En aquests anys el seu pensament llibertari l'acostà a l'anarcosindicalisme i en 1908 mostrà la seva solidaritat amb els pagesos de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) en vaga i hostatjà els seus fills als quals ensenyà, a instàncies de Luigi Campolonghi, dibuix. La seva obra Gonfalone per la Camera del Lavoro di Parma, mostra un jove treballador i una jove pagesa representant «la unió del proletariat ciutadà i pagès». També en 1908 Luigi Campolonghi li va encarregar el cartell per a la inauguració del monument a Giuseppe Garibaldi a Sanremo (Ligúria, Itàlia). Aquest mateix any, va ser nomenat president de la Universitat Popular de Viareggio (Toscana, Itàlia), on ensenyaren els seus amics anarquistes. En 1909 pintà dos grans panells decoratius de temàtica social (Cantieri i Gente Nova) per a l'Ajuntament del barri genovès de Sampierdarena. Probablement en aquestaèpoca és l'autor, que signa sota el pseudònim Pittore, dels articles anticlericals publicats en el periòdic anarquista La Protesta Umana. Influenciat pel vitalisme de tall nietzschià, passà de posicions patriòtiques a posicions nacionalistes i fins i tot intervencionistes. En 1915 dibuixà el cartell per a la inauguració del«Monumento ai Mille», al barri genovès de Quarto, realitzat per Eugenio Baroni, moment decisiu per a l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra. En 1916 col·laborà en el setmanari Versilia. Settimanale socialista, editat per Luigi Salvatori i que seguia els paràmetres estètics de Gabriele D'Annunzio. En 1919 s'instal·là definitivament a Florència, encara que passà nombroses estades a Capri, Quercianella, Ischia i l'illa d'Elba. Durant els anys vint, una certa confusió ideològica i una interpretació força superficial dels objectius de la dictadura que naixia l'acostaren al moviment feixista. En aquests anys col·laborà en revistes artístiques i periòdics (La Nazione, Il Telegrafo, etc.). En 1924 pintà l'obra Incipit nova aetas, que mostra l'arribada a Florència delscamises negres. En 1936 morí la seva companya i, sense deixar de pintar, la seva tasca expositiva minvà. Des de 1939 fins a la seva mort fou president de l'artístic«Gruppo Labronico». Plinio Nomellini va morir el 8 d'agost de 1943 a l'Hospital de Careggi de Florència (Toscana, Itàlia), amb una cama amputada. Després de la II Guerra Mundial, a causa de la seva deriva final, patí un ostracisme absolut fins al 1966, quan una exposició organitzada per Carlo Ludovico Ragghianti al Palazzo Strozzi de Florència reivindiqués el seu lloc en la història de l'art.

Plinio Nomellini (1866-1943)

***

Foto policíaca d'Edouard Landschoot (2 de juliol de 1894)

- Edouard Landschoot: El 6 d'agost de 1867 neix al XIX Districte de París (França) el joier anarquista Edouard Landschoot. L'agost de 1893 es va presentar a les eleccions municipals per la II Circumscripció de Saint-Denis (Illa de França, França). El 2 de juliol de 1894 va ser fitxat com a anarquista. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Adamas apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste de l'11 de setembre de 1953

- Adamas: El 6 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 7 d'agost– de 1869 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Jean-Baptiste Schaut, més conegut com Adamas. Sos pares, flamencs, es deien Jean-Baptiste Schaut, filador, i Marie Christine Robert, domèstica. En 1893 s'instal·là a Gant (Flandes Oriental, Flandes), on es guanyà la vida venen diaris. Per la seva militància va ser empresonat en diverses ocasions i a partir de 1908 participà en organitzacions sindicalistes revolucionàries locals, com ara el «Vrije Groep» (Grup Oci), que es reunia a la Sala Parnassus, i l'aliança formada pels grups «Onafhankelijke Schildersbond» (Societat de Pintors Independents),«Vrije Gemengde Vakbond» (Unió Mixta per al Lliure Comerç) i«Vrije Dokwerkersbond» (Grup d'Associacions Lliures), que adoptà un programa revolucionari. Destacat orador, el febrer de 1909 participà en un míting a Brussel·lès (Bèlgica) on intervingué en flamenc. El 25 de desembre de 1925 fou delegat de Gant en el II Congrés Anarquista Belga que se celebrà a Amay (Lieja, Valònia) i on lamentà l'absència d'un sindicalisme federalista fort. Entre 1926 i 1927 col·laborà habitualment, sota el pseudònim Adamas, en el periòdic Le Combat, antic L'Emancipateur. En 1926 fou membre de la Unió Anarquista Comunista (UAC) francesa i l'agost participà en un míting a Amay a favor dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El 23 d'abril de 1927 participà, amb Ferandel, Hem Day i Marchand, en un gran míting «Contra la repressió mundial», organitzat pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), que se celebrà a la sala Lion d'Or de Brussel·les. També col·laborà en la revista holandesa Recht voor Allen (Dret per Tothom). Participà regularment en les reunions del grup «L'Action Commune Libertaire», creat el 2 de novembre de 1952 a instàncies de l'anarcosindicalista Jean De Boë i que reunia destacats militants (Guy Badot, Luis Broecke, Hem Day, Joseph De Smet, Georges Simon, etc.), i estigué molt pròxim al grup «Pensée et Action» (Pensament i Acció). Adamas va morir el 2 d'agost de 1953 a Lieja (Valònia).

Torquato Gobbi en una foto de la policia italiana

- Torquato Gobbi: El 6 d'agost de 1888 neix a Bagnolo in Piano (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista i militant anarquista Torquato Gobbi. Enquadernador d'ofici, de molt jove es va lligar al moviment anarquista militant en el«Cercle Francesc Ferrer Guàrdia» de Reggio Emilia. Fou corresponsal d'Umanità Nova, redactor de La Lota Umana i distribuïdor d'Il Pensiero a començaments del segle. La seva participació en les vagues de la tardor de 1911 contra l'enviament de tropes a Líbia va implicar la seva inscripció en la llista d'anarquistes de l'Estat i ser perseguit per la justícia per«distribució de manifests antimilitaristes» i fullets en suport del soldat Masetti. A començaments de 1914 fou un dels promotors d'una reunió a favor de Masetti que aleshores estava tancat a Reggio Emilia. Com a militant de la Unió Sindical Italiana (USI), era membre de la tendència de Borghi, oposada a la guerra, en contra de l'Alceste De Ambris, intervencionista. A començaments de 1915 va participar en el Congrés Nacional Anarquista de Pisa realitzat amb la finalitat de crear una estratègia d'oposició a la guerra. En aquest anys va conèixer Camillo Berneri, secretari de la Joventut Socialista de Reggio Emilia, al qual va atreure a l'anarquisme i amb qui mantindrà una gran amistat. El juny de 1916, arran del congrés semiclandestí realitzat a Florència, va ser elegit, juntament amb T. Monticelli, P. Binazzi, Gregorio Benvenuti i V. S. Mazzoni, membre del Comitè d'Acció Anarquista Internacional (CAAI), encarregat de coordinar la lluita contra la guerra a Itàlia i relacionat amb els companys estrangers. La propaganda que va realitzar contra la guerra va implicar la seva detenció nombroses vegades, especialment l'abril de 1917 i el febrer de 1918, quan va ser condemnat a 10 anys de reclusió, que complirà només fins al març de 1919 gràcies a una amnistia. Aquest mateix any coneixerà Luigi Fabbri, amb qui farà una gran amistat. En 1919 també va ser delegat al congrés fundacional de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) realitzat a Florència, on serà elegit per participar-ne en la direcció. Amb l'arribada de Mussolini i després d'haver estat amenaçat i agredit pels escamots feixistes i d'haver participat en el III Congrés de la UCAI a Ancona el novembre de 1921, en 1923 va exiliar-se a París. A la capital francesa va formar part del Comitè de Suport de la USI i del grup«Gori» (Borghi, Angelo Diatallevi, Alberto Meschi, Enzo Fantozzi, etc.), alhora que fa costat els companys exiliats de l'Itàlia feixista. També va participar en l'aventura de les legions garibaldines de Ricciotti Garibaldi, que en realitat es tractava d'un agent provocador al servei de la policia mussoliniana. En 1927 fou membre del grup «Pensiero e Volontà» i un dels redactors del seu òrgan La Lotta Umana, dirigit per Luigi Fabbri i del qual Séverin Ferandel serà gerent. El 16 de setembre de 1927 fou expulsat de França, juntament amb la major part dels redactors (Fabbri, Fedelli, Berneri, etc.) i es va instal·lar a Brussel·les (Bèlgica), juntament amb Berneri, Damiani i Mantovani, entre d'altres, fent feina en una fàbrica de botons. Fou expulsat de Bèlgica en 1929, malgrat la intervenció de la Lliga Italiana dels Drets de l'Home. En 1930 va emigrar a l'Uruguai, on va trobar feina de mestre en una escola elemental. Amb Luigi Fabbri i Ugo Fedeli va editar, entre 1930 i 1935, la revista Studi Sociali. Durant els anys trenta va derivar cap el socialisme reformista d'essència llibertària. Durant la II Guerra Mundial fou president del Comitè de Montevideo de l'associació «Italia Libera» i organitzador de nombroses manifestacions contra el feixisme i les potències de l'Eix. Després de la guerra farà de tipògraf i obrirà la Llibreria Italiana, que també fou editorial, a Montevideo. Vivint sempre en precarietat econòmica, durant la crisi econòmica dels seixanta aquestes necessitats es van agreujar fins al punt d'arruïnar-lo, fet que el va portar a la desesperació. Torquato Gobbi es va suïcidar el maig de 1963 a Montevideo (Uruguai). En 1997 Fabrizio Montanari en publicarà una biografia: Voci dal Plata. Vita e morte di Torquato Gobbi.

Torquato Gobbi (1888-1963)

***

Elías Castelnuovo

- Elías Castelnuovo: El 6 d'agost de 1893 neix al barri de Palermo de Montevideo (Uruguai) el periodista, narrador, dramaturg, poeta, assagista i anarquista, i després comunista i peronista, Elías Castelnuovo. Es crià en la més absoluta misèria en una família nombrosa d'origen italià –era el penúltim de 10 germans– i no acabà els estudis primaris. Des d'infant treballà en multitud de feines (pintor, paleta, llanterner, mestre, ajudant cirurgià, fuster, etc.) i finalment es decantà per l'ofici de tipògraf i linotipista. Apallissat per un cunyat seu que vivia amb sa família, quan tenia 15 anys fugí de casa seva i es dedicà a recórrer el país a peu com un rodamón. Després conegué un contractista que li va assignar feines a diferents llocs (Río Grande do Sul, Uruguayana, Concordia i Curuzú Cuatiá). De bell nou a Montevideo, s'interessà pel món de la cultura (literatura, música, pintura), visità biblioteques i es matriculà l'Escola Experimental d'Art Dramàtic i, més tard, al Cercle de Belles Arts de la capital de l'Uruguai. En aquesta època freqüentà el Centre Internacional d'Estudis Socials, seu de l'anarquisme de Montevideo, on s'introduí en el pensament llibertari. En 1912 s'instal·là a Buenos Aires (Argentina), on restà de per vida. A la capital argentina trobà feina en una impremta, on se li va encarregar de compondre les tesis de doctorat dels estudiants de medicina; conegué el doctor Lelio Zeno, amb qui va fer una bona amistat, i amb el temps arribà a tenir grans coneixements mèdics. Amb Fernando Gualtieri edità la revista de literatura llibertària La Palestra, on col·laboraren Pedro del Rivero, Dante Motta i Bo. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Tribuna Proletaria (1919), i en 1920 dirigí el suplement de La Protesta, un dels òrgans oficials del moviment anarquista argentí, publicació que abandonà arran de les seves constants baralles amb Diego Abad de Santillán. Entre 1920 i 1922 residí en precàries condicions amb el doctor Zeno al Delta, a la desembocadura del Paraná Miní, atenent els illencs i fent tasques humanitàries, especialitzant-se en treure queixals, realitzar l'asèpsia de les ferides, fent cures, etc.; també ambdós organitzaren reunions socials on ensenyaven als pobladors de la zona els seus drets i a defensar-se dels terratinents locals. Després va passar a fer de mestre en una colònia reformatori d'infants abandonats i delinqüents, però l'abandonà aviat a causa dels seus mètodes repressius. En 1922 retornà a Buenos Aires, on començà a col·laborar en diferents revistes (Mundo Argentino,Nueva Era, etc.). En 1923 fou un dels fundadors del «Grupo Boedo», format per escriptors de la família socialista (anarquistes i marxistes) i cultivadors del compromís social, com ara Enrique Amorim, Leónidas Barletta, Raúl González Tuñón, Roberto Mariani, Nicolás Olivari, José Portogalo, Lorenzo Stanchina, César Tiempo, Álvaro Yunque, etc., influenciats per literats del naturalisme, del realisme, del realisme socialista i del humanitarisme (Émile Zola, Balzac, Anatole France, Tolstoi, Gorki, Dostoievski, etc.), que s'havien conegut en el lliurament dels premis d'un concurs de poesia organitzat pel periòdic anarquista La Montaña i amb la iniciativa del director de l'Editorial Claridad Antonio Zamora. Aquesta colla d'escriptors estava nucleada al voltant de publicacions com Dinamo,Extrema Izquierda i Los Pensadores–revista de la qual Castelnuovo fou cap de redacció. El «Grupo Boedo» s'«enfrontà» al «Grupo Florida» que, inspirats per Ricardo Güiraldes, conreava una literatura més preciosista, elitista, avantguardista i «europeïtzant» i aglutinà escriptors com Francisco Luis Bernárdez, Jorge Luis Borges, Oliverio Girondo, Norah Lange, Leopoldo Marechal, Conrado Nalé Roxlo, Nicolás Olivari–que començà boedo i acabà florida–, José Portogalo, etc., al voltant de publicacions com Proa i Martín Fierro–l'escriptor anarquista Roberto Arlt freqüentà els dos grups. En 1923 guanyà el «Premi Municipal de Literatura» de Buenos Aires pel seu relat «Tinieblas», que fou considerada l'obra inaugural del «Grupo Boedo». En 1928 es casà amb Inés Delfino, amb qui tingué dos infants (Allan Poe i María Eugenia). En aquesta època formà part dels grups Teatre Proletari i Teatre Experimental d'Art (TEA), grup que estrenà obres seves. El juny de 1931 marxà amb Lelio Zeno, convidats pel cèlebre científic alemany Jorge Nicolai, a l'URSS, on exercí com a corresponsal del diari La Nación i va fer amistat amb Victor Serge. En tornà a l'Argentina hagué d'enfrontar-se a nombroses persecucions, i fins i tot s'intentà aplicar-li la Llei de Residència per a deportar-lo del país, cosa que no s'aconseguí gràcies a la intervenció del seu amic Liborio Justo (Lobodón Garra), fill del general Agustín Pedro Justo, aleshores president argentí. S'afilià al Partit Comunista Argentí (PCA) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Bandera Roja i en El Trabajo. Fou redactor en cap del Boletín Oficial de la Unió Sindical Argentina (USA), central obrera de la qual sorgí la Confederació General del Treball (CGT). En 1932, amb Roberto Arlt, fundà la Societat d'Escriptors Proletaris. En 1942 col·laborà, amb Arlt, en Santa Fe de Hoy. A començaments de la dècada dels cinquanta, passà a ser un intel·lectual al servei del peronisme–considerà que l'antiimperialisme, anticolonialisme i antioligarquisme del Juan Domingo Perón eren coherents amb les seves idees polítiques– i col·laborà en Mundo Peronista, sota el pseudònimElicás, i La Prensa, aleshores oficialista. Finalment políticament acabà en allò que es deia «esquerra nacional». En 1973 va ser nomenat doctor honoris causa i professor emèrit per la Universitat Nacional i Popular de Buenos Aires. Influenciat per nombrosos autors (Dostoievski, Tolstoi, Gorki, Edgar Allan Poe, Florencio Sánchez, Rafael Barrett, etc), els seus personatges (lumpenproletari) i els seus escenaris (zones marginals i de marginació de les ciutats) caracteritzen la seva obra marcadament llibertària. És autor de Carne de cañón (1923 i 1930), Tinieblas (1923), Notas de un literato naturalista (1923), Malditos (1924), Entre los muertos (1925), Animas benditas (1926), En nombre de Cristo (1927), Los señalados (1928), Teatro (1929), La marcha del hambre (1931), Larvas. Cuentos (1931), Yo ví...! En Rusia (1932), El puerto (1933), Rusia Soviética. Impresiones de un viaje a través de la tierra de los trabajadores. (Continuación de Yo vi en Rusia) (1933), Tragedia y Teatro proletario. Tres obras (1934), Vidas proletarias. Escenas de la lucha obrera (1934), El arte y las masas. Ensayos sobre una nueva teoría de la actividad estética (1935), Resurrección. Impresiones de una conciencia libre sobre la epopeya heroica del pueblo español (1936, novel·la dedicada a la Guerra Civil espanyola), La noria (1936), Psicoanálisis sexual y psicoanàlisis social, examen de una nueva teoría de desorientación política y económica (1938 i 1966), Calvario (1956), Jesucristo y el reino de los pobres (1971), Memorias (1974), Caña fístula (1976), Sacrificados. Cuentos de la resistencia (1988, pòstuma), entre d'altres. Elías Castelnuovo va morir l'11 d'octubre de 1982 a la seva casa del passatge El Rastreador al barri de Liniers de Buenos Aires (Argentina). En aquest barri porteny existeix actualment un Centre Cultural Elías Castelnuovo.

***

- José Bautista Marín: El 6 d'agost de 1904 neix a La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya) –altres fonts citen erròniament el 4 d'agost de 1904 a Estación de Gaucín (Cortes de la Frontera, Màlaga, Andalusia, Espanya)– l'anarcosindicalista José Bautista Marín. Sos pares es deien Domingo Bautista i Ana Marín. Des de jovenet en el moviment llibertari. Exiliat, després de sortir dels camps de concentració francesos, milità en la Federació Local de Millau de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Francisca Orellana. José Bautista Marín va morir el 5 de gener de 1977 a Millau (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Justo Boltaina Dolz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 17 de setembre de 1991

- Justo Boltaina Dolz: El 6 d'agost de 1906 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) el militant anarquista i anarcosindicalista Justo Boltaina Dolz. Sos pares es deien Blas Boltaina i Pilar Dolz. Militant de la Confederació Nacional del Treball, fou empresonat arran del moviment revolucionari de desembre de 1933 a Aragó. Durant la Guerra Civil fou milicià en la «Columna Durruti» fins al final de la contesa. Exiliat a França, continuà militant en la CNT de L'Avelanet fins a la seva mort. Justo Boltaina Bolz va morir el 19 de juny de 1991 a l'Hospital Pays d'Olmes de L'Avelanet (País d'Olmes, Occitània).

Continua...

---

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Les flames - (Un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)

D’infants no sabíem què podia haver-hi enllà de les vies del ferrocarril. L’arribada del monstre fumejant era un espectacle grandiós! El fum, les guspires que sortien de la caldera, el maquinista i els fogoners, sempre mascarats, semblants als dimonis de Sant Antoni, ens feien sentir com si visquéssim enmig d’una de les rondalles que ens contava la padrina. En la imaginació infantil el tren no deixava de ser un dragó gegantí capaç d’engolir-se tot el que produïa la pagesia. Com era possible que en uns dies els vagons d’aquella màquina infernal fossin capaços d’emportar-se el contingut dels centenars de carros amb les mongetes, el blat i les patates que arribaven a l’estació? Per a una ment infantil era mal d’entendre. Restàvem bocabadats. Com si tot el poble visqués solament per alimentar l’enorme màquina i l’enfilall de vagons que estirava! Talment com si els nostres amics i familiars formassin part d’un exèrcit d’esclaus condemnats a feinejar eternament per alimentar l’infernal ésser que treia fum i foc per la boca. Un poderós giny de ferro que feia desaparèixer en un no-res l’esforç d’un any de feina. (Miquel López Crespí)

Sortosament vaig poder arribar a casa nostra sense que ningú registràs les senalles amb els queviures.

Els guàrdies civils que vigilaven el tren no es fixaren en la meva presència ni molestaren els altres passatgers. Romanien mig endormissats. Tan sols revisaren els bolics d’unes gitanes que anaven a vendre llençols. Els feren unes preguntes i després les deixaren en pau. Els veies despreocupats, com si aquell dia no tenguessin ganes de molestar les persones que anàvem de viatge.

No m’hauria agradat gens que les sobrassades de Son Flor acabassin a una caserna de la Guàrdia Civil repartides entre gent que possiblement sortia a les nits a matar els nostres.

Veia els guàrdies a la plataforma exterior del vagó, fent-se una cigarreta i mirant indiferents el paisatge. Pels molins que es començaven a divisar en la distància i pels horts sembrats de mongetes endevinava que no mancava gaire per arribar al poble.

L’estació! Un dels indrets més estimats de la meva infantesa! Sortíem d’escola a les cinc de l’horabaixa. Aleshores era el moment de l’aventura, d’anar a la recerca de misteris, d’endevinar qui eren les persones que davallaven del tren a les cinc i mitja de l’horabaixa.

Coneixíem a la perfecció els nostres veïns: comerciants que tornaven després d’anar a Palma, a resoldre problemes del negoci, el mecànic que necessitava unes peces per als motors dels molins de marjal o del camió i el cotxe que no rutllaven, els pagesos que havien comprat o venut un hort, una casa, i anaven al notari d’Inca. Era la rutina de cada dia. Gent coneguda, amics del pare. Però a vegades arribaven visites estranyes que augmentaven al màxim la insaciable curiositat que ens dominava. Ens preguntàvem qui eren les dues dones vestides de colors alegres, pintades, amb flaire de perfums exòtics i que, rient, es perdien en direcció a la fonda del carrer de Pollença. Per què aquest local tenia tan mala anomenada i la padrina no volia que hi passàssim pel davant? Què s’amagava rere els vidres de coloraines de l’entrada? Quin era el motiu de tanta música i tantes rialles que s’hi sentien sovint? I la causa per la qual les beates del poble se senyaven tres vegades quan passaven davant el portal?

Moltes vegades ens situàvem a una distància prudencial del portal. Ens amagàvem rere les plantes del jardí del convent per mirar el que hi succeïa. Talment ens lliuràssim a un gran pecat. Procuràvem callar. Pessigàvem qui parlava alt. Teníem por que ens trobassin provant d’esbrinar què s’esdevenia rere la porta dels misteris. Un horabaixa havíem seguit les dones perfumades d’ulls i llavis pintats i xals multicolors. Xino-xano anàrem rere aquelles persones tan diferents a les pageses que tractàvem diàriament. Moments després de l’arribada poguérem veure com alguns homes, amb camisa nova i ben pentinats i clenxinats s’apropaven al local. Què hi cercaven? Per quins motius jovençans, pagesos i menestrals de totes les edats es posaven la camisa nova en un dia de feina? Romaníem expectants, talment anàssim a robar o cometre un crim.

Nosaltres teníem por que la família ens trobàs jugant allà. Constatàvem un comportament summament curiós en aquells coneguts. Abans d’entrar a la fonda miraven a dreta i esquerra, com si tenguessin por a un seguiment secret. Alguns no s’atrevien a travessar les misterioses portes amb vidres de coloraines. Donaven un parell de voltes, vigilant el carrer. Al final, com si realitzassin una acció prohibida, hi entraven d’un cop. Ben igual que si fessin un pecat, fugissers esperits penetrant en una desconeguda dimensió del temps i l’espai.

Durant una llarga època, fins ben entrada l’adolescència, mai no sabérem que era el que s’amagava rere els grans finestrals de la fonda del carrer de Pollença. Amb els anys, el misteri deixà d’ésser-ho i comprenguérem per què les beates del poble se senyaven quan hi passaven pel davant i per quins motius la mare no volia que anàssim a jugar per aquells indrets.

Tanmateix, l’estació era un lloc màgic que ens feia imaginar universos desconeguts.

D’infants no sabíem què podia haver-hi enllà de les vies del ferrocarril. L’arribada del monstre fumejant era un espectacle grandiós! El fum, les guspires que sortien de la caldera, el maquinista i els fogoners, sempre mascarats, semblants als dimonis de Sant Antoni, ens feien sentir com si visquéssim enmig d’una de les rondalles que ens contava la padrina. En la imaginació infantil el tren no deixava de ser un dragó gegantí capaç d’engolir-se tot el que produïa la pagesia. Com era possible que en uns dies els vagons d’aquella màquina infernal fossin capaços d’emportar-se el contingut dels centenars de carros amb les mongetes, el blat i les patates que arribaven a l’estació? Per a una ment infantil era mal d’entendre. Restàvem bocabadats. Com si tot el poble visqués solament per alimentar l’enorme màquina i l’enfilall de vagons que estirava! Talment com si els nostres amics i familiars formassin part d’un exèrcit d’esclaus condemnats a feinejar eternament per alimentar l’infernal ésser que treia fum i foc per la boca. Un poderós giny de ferro que feia desaparèixer en un no-res l’esforç d’un any de feina.

Més endavant li perdérem la por. Als deu anys ja sabíem que el dragó espetegant i sorollós era simplement una joguina una mica més gran que la que ens regalaven els pares el dia dels Reis. Un mitjà de transport especial dominat per un implacable domador: el maquinista, la persona que, amb un simple gest de la mà, podia aturar el tren, fer-lo anar marxa enrere, aconseguir que sortís el vapor, xiulant, que feia tremolar els vidres de les cases que envoltaven l’estació.

Jugàvem un joc perillós. Ens situàvem al costat de les vies i quan sentíem el xiulo de la màquina apropant-se a l’indret on l’esperàvem, posant l’orella damunt el raïl calculàvem el temps aproximat de l’arribada del tren. Ho intuíem per l’imperceptible tremolor del raïl, pel fum llunyà que es distingia rere ametllers i sembrats. Érem completament inconscients de l’accident mortal que podria esdevenir-se si ens erràvem calculant la distància. Aleshores situàvem una moneda de deu cèntims sobre les vies i, apressats ens amagàvem rere els feixos de blat acabats de segar o la soca dels arbres dels voltants. El siulo de la locomotora es feia més intens, més aterridor. Ens tapàvem les orelles i giscàvem amb totes les forces just en el moment que les poderoses rodes de l’infernal giny esclafaven la moneda. Els vagons passaven com una vibrant exhalació al nostre costat omplint-nos els ulls de la carbonissa que ens cegava per uns instants.

En recuperar la vista, plorosos encara per les guspires que expulsaven els engranatges de la màquina, anàvem a comprovar què havia passat amb els deu cèntims.

Oh, miracle! Les monedes restaven convertides en una fina làmina de metall on ja era completament irreconeixible l’escut d’Espanya. Aleshores rèiem, oblidant els nervis per una aventura que ens semblava extraordinària. Enfrontar-se al dragó de foc, penetrar en els seus dominis, desafiar l’atronador soroll, la vibració dels raïls, el fum i les guspires de foc que sortien des de la negror antiquíssima del metall. Un calfred ens pujava des dels peus fins al clotell quan notàvem com la terra tremolava al pas del tren. Però ara ens tranquil·litzàvem. Havíem vençut la por, desafiat les prohibicions dels pares sense que ens passàs res! Però ara l’estació ja no era el lloc dels nostres jocs de la infantesa.

Les banderes de Falange que penjaven a la porta d’entrada, els cartells amb les imatges de José Antonio i el general Franco ja ens indicaven que l’univers de misteris que enyorava restava esvanit de forma definitiva. Vaig trepitjar la gravilla de l’estació amb temor. Mai no sabíem què podia ocórrer, quina nova malifeta serien capaços de fer els falangistes. Sortosament, tot romania desert. Eren les deu del matí. Els pagesos ja feia hores que eren al camp. A les cases només quedaven els vells i els menestrals, els propietaris de les botigues de roba i de les dues adrogueries del carrer Major i sa Plaça. Se sentia el martell dels ferrers colpejant el metall roent. Mirava al meu voltant. La gent que restava al poble feinejava en silenci, temorenca. Ningú no estava segur de res. Qui sap si algun veí et podria acusar d’haver-te vist a un míting dels socialistes o d’Esquerra Republicana Balear! Millor callar, provar de passar desapercebut. Que ningú es fixàs en la teva persona. Esdevenir invisible. Fer-se fonedís.

Caminava apressada i en silenci.

Vaig notar que alguns coneguts tenien por de saludar-me. Abans de topar-se amb mi giraven en direcció a un altre carrer per no veure’s en l’obligació de dirigir-me la paraula. Altres, passaven al meu costat, capbaixos, avergonyits de no dir-me res.

Era el pànic, planant ferm i poderós pels indrets que conegueren els nostres jocs d’infants, les esperances de feia uns mesos solament.

Pensava que, si seguia en direcció a casa hauria de passar per davant l’antiga joiera, el local que ens destrossaren els primers dies del Moviment.

No em veia amb cor de tornar a veure el taller el pare, ara convertit en seu de Falange, amb la bandera bicolor i la del partit dels botxins presidint la façana. La darrera vegada que vaig tornar al poble, les dones de la Sección Femenina sortiren a fer bulla en veure’m. Per a elles les desgràcies de la gent que tancaven a la presó i feien desaparèixer no significaven res. Vivien en una festa contínua. Deixaren el xafardeig a la rectoria, els rosaris, per l’entreteniment de cosir uniformes i fer paquets de menjar per als soldats del front. Les falangistes que coneixia eren dolentes, sense cap mena de sentiment. Res no detenia la seva maldat. Havien nascut així, sense ànima, cíniques, assedegades de sang?

No ho sabia.

Difícil esbrinar com és el cor d’una serp!

Aquell dia, en veure que passava per davant el local sortiren a insultar-me. -Xuetona... on vas tan de presa? Roja, ets una roja ben igual que el teu pare i la teva germana. Rojos i xuetons -cridaven, talment fos un joc, insensibles al dolor que em dominava-.

Mentre m’envoltaven vaig tenir temps de donar una ullada al que restava de l’antic negoci de la família. Encara hi havia els prestatges de la joiera. Abans, plens de polseres, anells i arracades. Ara eren completament buits, amb quatre llibres i revistes de propaganda. Els retrats d’un munt de generals colpistes presidien la sala on el pare em llegia les rondalles mallorquines de mossèn Antoni M. Alcover, els poemes de Gabriel Alomar, citacions dels clàssics grecs, escenes del teatre de Shakespeare...

-Digués ¡Arriba España! –repetien, sense aturar, fent la salutació romana.

No les vaig obeir.

Si hagués vist algun dels homes d’en Martí Cerol m’hauria vist obligada a fer-ho. Però les quatre jovenetes que m’escopien al rostre la paraula “Xuetona!” no m’atemorien. Les coneixia de petites, de quan anaven amb les monges i els queia el moc del nas. Més d’una era de casa pobra i jo els havia regalat alguna de les meves joguines. Em vaig fer la desentesa accelerant el pas, fugint el més ràpidament possible d’un indret que encara servava entre les seves parets bells records de la meva joventut.

-Et denunciarem –continuaven dient, enfurismades-. Et vendran a cercar i et farem beure oli de ricí. Els xuetes matàreu al Bon Jesús! Anireu a la foguera. Pagareu tot el que heu fet contra la religió!

Finalment es cansaren i em deixaren en pau. Tornaren al local, ben igual que una al·lotea que sortís un moment al pati per jugar a fer mal a les persones.

Feia dues setmanes que no veia la mare i els padrins. Esposes i filles dels detinguts que venien del poble em deien que la mare resistia. Feia vida de portes endins. Quasi no sortia al carrer. El més imprescindible: anar a la botiga a comprar una mica d’oli, llegums, sal... Poca cosa més. Podríem estar plegats uns dies. La família estava dividida, com si ens haguéssim xapat amb un poderós tall de destral. Uns a la presó, el padrí amagat i jo vivint a casa de l’oncle Joan, únic sistema per a poder estar a l’aguait del que s’esdevenia a Can Mir i a la presó de dones.

Un dia vengué a cercar-me na Matilde Mulet, una al·lota del poble amb el pare i la mare empresonats. No sabia res d’ells. Estava desesperada. Primer li digueren que el seu pare estava tancat al castell de Bellver, amb n’Emili Darder i tants d’altres esquerrans. Hi anava cada dia, pujant a peu des de Palma, ja que no tenia diners per pagar el tramvia fins a la barriada del Terreno. Un dia els guàrdies li confessaren que podia tornar-se’n amb la roba i el menjar que portava. No volgueren agafar la senalla que contenia tot el que posseïen: unes camises, els pantalons cosits mil vegades, un poc de pa amb formatge. La riquesa dels pobres no consistia en béns materials, en diners, en menges exquisides. Na Matilde Mulet era rica en amor pels seus, en dedicació absoluta. I per això mateix ens feien patir, ens humiliaven, ens portaven a matar. Què fer quan et diuen que no tornis mai més? Desesperar definitivament? Si no et rendies, si resisties la follia regnant, començava l’acostumada i trista peregrinació: el vaixell Jaume I, el fortí d’Illetes, Can Mir... Na Matilde trescà per les presons d’Inca i Manacor, anà per tots els ajuntaments de la comarca. Arreu li deien que no en sabien res. Ningú li donava indicis d’on podien ser els pares. Un dia decidí anar als cementiris per veure si entre els bolics de roba que els fossers deixaven a l’entrada hi trobava la dels familiars. Quantes vegades, a primera hora del matí no va ensopegar amb els escamots que sembraven el terror pels camins propers a Ciutat! Hagué de contemplar sola l’escena dels enterradors llançant els cadàvers a la fossa comú, les riallades dels falangistes que encara no havien marxat de l’indret de les execucions a les set del matí. Alguns no abandonaven l’escorxador fins que no acabaven les ampolles de licor que els enviava la rància aristocràcia palmesana. Descendents de les dames que assistien a la cremadissa dels jueus conversos en el bosc de Bellver durant el segle XVII? Hereves dels senyors de possessió que aplaudiren la mort de na Caterina Tarongí i oferien gelats de canyella i sucre al pare Garau i altres distingits membres del Sant Ofici? Hi hagué centenars de persones aplaudint l’assassinat de n’Emili Darder, n’Antoni Mateu, n’Alexandre Jaume i n’Antoni Maria Ques. Munió d’al·lotes de Falange es delien per preparar un bon berenar de xocolata amb ensaïmades als criminals que finien la seva tasca a trenc d’auba. Quantes relacions no s’establiren entre els carnissers de les matinades i les exaltades militants de la camisa blava! Els enervava la sentor de la sang? Eren igual que les marqueses que assistien a l’esquarterament de viu en viu dels agermanats, les que aplaudien des dels seients endomassats de les tribunes oficials els gemecs dels jueus quan les flames fonien la carn? Mai no vaig entendre aquelles relacions. Com era possible que una al·lota jove volgués agafar la mà d’un home que acabava de matar una persona, orinat sobre el batle d’Inca i de Palma, els diputats d’esquerra? Quina mena d’estimació podia existir vers un salvatge? Es produïa una malaltissa excitació avivada per la presència violenta del dolor? No ho sé. El cos em tremolava de cap a peus quan pensava en la degeneració humana, en la perversitat que niava en el cor de tanta gent. El cert és que un dia na Matilde Mulet trucà a casa de l’oncle i, ansiosa, em suplicà que l’acompanyàs.

Què fer? Les situacions més inesperades arribaven així, de sobte. Ni jo mateixa no sabia si el pare i n’Andreu ja eren morts. Amb na Matilde férem la peregrinació més angoixosa de la nostra existència. El cementiri de Palma, els redols de la fossa comuna esdevingueren un indret tan conegut com casa nostra. Hi anàrem sovint però mai no trobàrem cap indici que ens orientàs. També arribàrem fins a Porreres, a Son Coletes... Els falangistes dels pobles ja ens coneixien pel nostre posat, per la roba negra que vestíem. Ningú no esperava cap miracle. La majoria havien perdut l’esperança de trobar vives les persones que estimaven. Quins viatges més trists, sempre amb la por de rebre la notícia cruel. Als cementiris ens ajuntàvem amb esposes i mares, amb les germanes de nombrosos desapareguts. Esdeveníem la confraria del dolor. A Manacor ensopegàrem amb terribles visions. Hi anàrem a mig matí, quan els sicaris del capità Jaume ja no hi eren. Els fossers no ens digueren res. Estaven acostumats a veure arribar munió de familiars de les víctimes. Tan sols ens indicaren un indret on es podia veure un munt de bolics de roba. A un racó i ben visible hi havia un munt de troncs de llenya fumejants. Entre el caliu poguérem distingir ossos humans. Ens hi apropàrem enmig d’una pudor espantosa. Hi restaven cossos a mig cremar d’altres dies. Com si els botxins no poguessin amb tanta feina! Les restes encara no consumides per les flames ens permetien constatar com molts d’aquells homes i dones havien estat llençats a la foguera amb les mans fermades a l’esquena.

Per les estranyes i inversemblants posicions que conservaven els cossos no consumits per la foguera podies imaginar que els presoners eren llançats vius al foc.

Arreu es veien les llaunes del petroli que tiraven a la llenya per aconseguir una ràpida desaparició dels cadàvers.

Què pretenien actuant així? Provaven d’esborrar les petjades dels crims? Imaginaven que ningú no recordaria els noms dels morts i era suficient llançar més i més litres de combustible per volatilitzar la memòria de pares i germans?

Ens miràrem, espantades.

Cremar la gent de viu en viu?

Quina borratxera de sang planava damunt els nostres pobles i ciutats?

Ens llegíem el pensament amb la mirada. No era necessari pronunciar cap paraula. Mai no hauríem pogut imaginar aquell grau de barbàrie. Era evident que els regaven amb benzina i després els calaven foc! El Mal, amb ganivet a la boca i torxa a les mans entrant a les cases sense pietat, separant les persones que s’estimaven, destruint famílies, els amors més tendres, deixant enrere un caramull de vídues, orfes i llàgrimes.

Al principi no ho podia creure.

Després va ser una evidència certa.

Anarcoefemèrides del 7 d'agost

Esdeveniments

Portada del primer número de Regeneración

- SurtRegeneración: El 7 d'agost de 1900 surt a la ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del setmanari Regeneración. Periódico Jurídico Independiente. Els seus directors van ser Jesús Flores Magón i Antonio Horcasitas, i l'administrador Ricardo Flores Magón. Les oficines del periòdic eren al tercer pis del número 20 del carrer Centro Mercantil de la ciutat de Mèxic. La publicació, que va sorgir en plena dictadura del general Porfirio Díaz, va ser un esdeveniment històric, ja que gairebé constituí el ressorgir de la premsa independent que donaria lloc a la Revolució mexicana. La primera època d'aquesta publicació va ser patrocinada per alguns estudiants i professors de l'Escola de Jurisprudència de la Universitat Nacional de Mèxic. En el primer número es va fer una crítica de la justícia i de la corrupció, i a poc a poc es va convertir en el periòdic de l'oposició a la dictadura. El periòdic es va transformar ràpidament i en el número 20 (31-12-1900) es va canviar el lema substituint-lo per «Periòdico Independiente de Combate». Va esdevenir l'òrgan del Partit Liberal Mexicà i el portaveu dels anarquistes durant la revolució i l'ocupació de la Baixa Califòrnia. Malgrat la repressió ferotge tant a Mèxic com als Estats Units, desapareixerà i apareixerà fins al 1918; en total se'n compten 12 èpoques distintes. En 1937 l'anarquista Efrén Catrejón va editar una nova versió de la publicació amb el subtítol«Periódico Libertario» i en 1941 la Federació Anarquista del Centre, amb altres organitzacions i individus, van crear la Federació Anarquista Mexicana, que editarà una nova edició fins al 1980. Regeneraciónés una fita en la divulgació del pensament anarquista en Mèxic.

***

Manifestació a París

- Manifestacions mundials per Sacco i Vanzetti: El 7 d'agost de 1927, quan les amenaces d'execució dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti es van concretant, immenses manifestacions en suport seu i contra els interessos nord-americans tenen lloc arreu del món. A París (França), la manifestació, encapçalada per Luigia Vanzetti, germana del comdemnat, organitzada pel «Comitè Internacional de Defensa Anarquista a favor de Sacco i Vanzetti» arreplega més de 100.000 persones i marxà des del bulevard Soult al bosc de Vincennes. La manifestació, que transcorregué amb total normalitat, va ser seguida per un gran desplegament policíac, amb unitats de la Guàrdia Republicana a peu i a cavall i les Brigades Centrals de la Policia. Aquest acte tingué un caràcter unitari i arreplegà forces dels moviments anarquista, socialista, comunista i sindicalista. Per l'endemà, 8 d'agost, es convocà una vaga general de 24 hores.

***

Rudolf Rocker, amb Milly Witkop a la seva esquerra, durant el festival

- Festival Pro-SIA: El 7 d'agost de 1938 se celebra a Bridgeport (Connecticut, EUA) un festival a benefici de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). L'acte va ser organitzat pel Grup «Luz y Vida» i l'Ateneo Hispano Americano (AHA) de Bridgeport. El festival comptà amb una xerrada de l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker, coneixedor de primera mà del procés revolucionari que aleshores es portava a terme a Espanya.

Naixements

Notícia sobre la detenció d'Émile Hugonnard apareguda en el diari de Dijon Le Progrès de la Côte-d'Or del 8 de desembre de 1882

- Émile Hugonnard: El 7 d'agost de 1859 neix al III Districte de Lió (Arpitània) el militant anarquista Émile Hugonnard, també conegut com Michel Huggonard i el seu llinatge citatHugonard. Sos pares es deien Jean Baptiste Hugonnard, mestre fuster, i Claudine Berlioz, bugadera. Es guanyava la vida com a fuster i ebenista, vivia al número 110 del carrer Sully de Lió i era membre del cos de bombers de la ciutat. Va pertànyer, amb ses germanes Louise i Marie, a la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE) la qual, el març de 1881, algunes setmanes abans havia realitzat a París (França) el Congrés Regional del Centre que marcà l'escissió entre socialistes i anarquistes, agrupava la major part dels anarquistes de la zona est de l'Estat francès. El 15 d'octubre de 1881 participà, amb altres companys (Joseph Bernard, Bordat, Boriasse, etc.), en una reunió privada de l'FRRE celebrada a la Sala de l'Élysée del barri de la Gillotière de Lió, sobre la qüestió tunisiana i a la qual assistiren unes 350 persones. El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb 25 companys, arran de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines d'agost i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió l'octubre d'aquell any. Implicat en el procés, conegut com «Procés dels 66», comparegué davant el tribunal correccional de Lió el 8 de gener de 1883. Segons la importància dels càrrecs reservats contra ells, l'acusació classificà els detinguts en dues categories. Hugonnard, detingut de la primera categoria –amb Chavrier, Coindre, Damians, François i Louis Dejoux, Desgranges, Didelin, Dupoisat (o Dupoizat), Fabre, Fages (o Farges), Régis Faure, Gaudenzi, Genet, Genoud, Giraudon (o Girodon), Gleizal (o Garnier-Gleizal), Huser, Landau (o Landeau), Mathon, Michaud, Morel, Pautet (o Pautel), Peillon, Péjot, Hyacinthe i JosephTrenta, Tressaud–, es va afrontar davant el tribunal a l'acusació d'haver format part de la Federació Revolucionària i va ser condemnat, el 19 de gener de 1883, a sis mesos de presó, a 50 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets civils, penes confirmades per sentència de la Tribunal d'Apel·lació de Lió el 13 de març del mateix any. A finals de 1883, segons informes policíacs, era membre del grup anarquista «Les Justiciers» (Champalle, Fabre, Sanlaville, Sourisseu, etc.). A començaments de la dècada dels noranta, va formar part del «Grup de la Guillottière i dels Brotteaux», un dels cercles anarquistes dels barris lionesos més importants. En aquesta època vivia al número 7 del carrer Fournet de Lió. Amb el paleta Dervieux, el sabater Blain i el ferrer Puillet, va representar els àcrates lionesos en un congrés de grups anarquistes de la regió organitzat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) entre el 16 i el 17 d'agost de 1890, amb la finalitat de reagrupar els llibertaris de la regió i que resultà un fracàs. En aquest congrés, al qual també assistí Octave Jahn, es va fundar la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries, el secretari de la qual va ser l'electricista de Zuric (Zuric, Suïssa) Chomat i com a secretari el tipògraf ginebrí Zograffoz. El dia abans del Primer de Maig de 1892, Hugonnard va ser detingut preventivament, així com 38 companys, sota la inculpació d'«associació criminal contra les persones i les propietats», però fou alliberat el 7 de maig i retornà al seu domicili, al número 47 del carrer Garibaldi, on exercia aleshores la professió de venedor de mobles. Sa germana Louise, companya de Guéret, també va ser detinguda i alliberada poc després. El 20 de novembre de 1893 i l'1 de gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia, on se li van embargar periòdics anarquistes; després d'interrogat, el 10 de gener de 1894 va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alberto Ghiraldo a Espanya

- Alberto Ghiraldo: El 7 d'agost de 1875 neix a Buenos Aires (Argentina) el periodista, poeta, dramaturg i escriptor anarquista Alberto Ghiraldo. Son pare, Federico Ghiraldo, era un immigrant italià i sa mare era de família criolla. Molt poc després de nèixer, sa família es traslladà a Mercedes (Buenos Aires, Argentina). Quan encara era un infant, son pare, que feia de comerciant a Mercedes, morí després de patir una greu malaltia. Amb sa mare, sos germans i l'àvia es traslladà a Buenos Aires capital. Son oncle va fer de tutor, els proveí d'habitatge i es va fer càrrec de l'educació dels infants. Però poc després també son oncle finà, restant sa família en una greu situació econòmica. Per això abandonà els seus estudis al Col·legi Nacional i començà a fer feina, d'antuvi com a mosso en un comerç de teles i després en una botiga al port de Buenos Aires. La seva feina implicà que s'hagués de traslladar d'una banda a l'altra de la ciutat, entrant en contacte amb el poble i les seves vivències. Es relacionà amb els treballadors del port i els seus problemes (jornades laborals llarguíssimes, semiesclavatge, insalubritat, etc.), introduint-se en el moviment obrer. Cap al 1889 assistí als actes de la Unió Cívica de la Joventut (UCJ), escoltant oradors com Leandro Nicéforo Alem, del qual es va fer devot. Participà en els fets revolucionaris de 1890 («Revolución del Parque») que el van impulsar a escriure els seus primers poemes. Quan tenia 15 anys publicà El año literario, on presentà un poema propi i escrits inèdits d'altres autors. En 1892 publicà el llibre de poemes decadentistes ¡Ahí van! En aquesta època, que va fer servir el pseudònim literari Marco Nereo, conegué el poeta Rubén Darío i assistí a les seves tertúlies literàries de l'Auer's Keller de Buenos Aires que el van influir profundament. El juny de 1893 participà en la Revolució Radical i treballà en la revista La Quincena. En 1895 publicà Fibras i l'any següent fundà el periòdic El Obrero, que només durà un mes i mig. Entre 1897 i 1903 dirigí El Sol de los Domingos. En 1898, ja anarquista després de conèixer Pietro Gori, començà a editar la revista literària i socialEl Sol, que durà fins al 1903, i on van col·laborar Almafuerte, Ingenieros, Darío, Gori, Reclus, entre d'altres. Aquests anys van ser durs per a la lluita obrera –el 25 de maig de 1901 es constituí la Federació Obrera Argentina (FOA) i l'any següent el govern aprovà la impopular Llei de Residència–, d'Estat de setge, de clausura d'impremtes i de centres, de persecució de militants, etc. Amb ocasió de l'atemptat contra el president nord-americà William McKinley, el setembre de 1901, va fer una conferència a Rosario a favor del magnicidi, titulada «De la violencia», que fou publicada enLa Protesta (12 d'octubre de 1901). En 1903 va ser detingut al carrer i aquell mateix any participà en el II Congrés de la FOA com a delegat dels obrers del port de Villa Constitución. Després de la clausura d'El Sol, en 1904 fundà el setmanari anarquista Martín Fierro, personatge de l'escriptor José Hernández pel qual tenia admiració. Aquest mateix any estrenà la seva primera obra teatral, Alas, i es convertí en el principal redactor del diari anarquista La Protesta, el qual més tard dirigirà, fent costat el moviment vaguístic, enfrontant-se a la premsa afí al govern de Manuel Quintana i mantenint polèmiques amb els socialistes. Aquesta tasca periodística el portà sovint problemes judicials. En 1905, arran del fracàs de l'aixecament militar d'Hipólito Yrigoyen, la repressió policíaca irrompí al local de La Protesta i al de la redacció de Martín Fierro, ubicada en la seva residència. Detingut i, després d'un mes tancat, fou traslladat a Montevideo (Uruguai). Pocs dies després tornà i reobrí el diari, i organitzà funcions teatrals, presentant el seu llibre La tiranía del frac. Crónicas de un preso. Amb motiu de l'agitació obrera, La Protesta tornà a ser clausurada. En 1906 tornà a reobrir-se i continuà en les seves funcions fins l'agost d'aquell any, quan decidí dimitir de la direcció a causa de les dificultats econòmiques i per les diferències amb alguns militants –sempre defensà la unitat d'acció entre anarquistes i socialistes. En 1908 fou un dels fundadors de la Societat d'Autors Dramàtics, de la qual fou nomenat tresorer. Després fundà la revista literària i de temes d'actualitat Ideas y Figuras (1909-1916). En aquests anys visqué, a més del periodisme, d'una impremta i alhora llibreria. Entre 1910 i 1916 la seva tasca literària s'incrementà i potencià l'escriptura d'obres de teatre, estrenant una de les seves més importants La columna de fuego (1913). En 1916 s'instal·là a Espanya amb sos dos fills, on durant gairebé dues dècades viurà del periodisme –fou corresponsal de La Razón– i de la literatura –treballà en la Companyia Iberoamericana de Publicacions (CIAP), preparà edicions de diversos autors (Pérez Galdós, Rubén Darío i José Martí) i va escriure de tot (poesia, novel·la, teatre, contes, etc.)– i sempre patint persecucions per part de la policia i les amenaces d'expulsió. En aquests anys, fou el marmessor literari de Benito Pérez Galdós. En 1935 retornà a l'Argentina amb sa filla, la qual morí poc després. Instal·lat a La Plata, després d'un breu matrimoni del qual nasqué son tercer fill, s'establí a Santiago (Xile), on la seva producció periodística, literària i teatral no minvà. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara La Barricada, La Campana,¡Despertar!, Estudios,Ideas y Figuras, El Productor,Psiquis, La Revista Blanca, El Sembrador, El Sol, Vértice,Voluntad, La Voz del Pueblo, etc. Entre les seves obres, a més de les citades, destaquen El año literario (1891), Sangre y oro. El presidio de Sierra Chica (1897), Gesta (1900), Los nuevos caminos (1901), Alma Gaucha (1907), Sangre nuestra (1911), La cruz (1912), Crónicas argentinas (1912), La ley baldón (1915), Doña Modesta Pizarro (1916), El peregrino curioso. Mi viaje a España (1917), La canción del deportado (1921),La canción del peregrino (1922), Antología americana (1923), Primeras letras (1923), Cara y cruz (1928), Humano ardor (1928), Yanquilandia bárbara. La lucha contra el imperialismo (1929), Política española (1933), Cuentos argentinos (1935), Libertadores de América. Las espadas y las liras (1935), Cancionero libertario (1935), Cancionero libertario (1938), El archivo de Rubén Darío (1943), Teatro argentino (1946), Canto a Buenos Aires (1946), etc. Alberto Ghiraldo, que durant els seus últims anys criticà durament el règim del general Perón, va morir el 23 de març de 1946 a Santiago (Xile).

Alberto Ghiraldo (1875-1946)

***

Avelino González Mallada (Gijón, 1937)

- Avelino González Mallada: El 7 d'agost de 1894 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Avelino González Mallada. Quan tenia sis anys va quedar orfe i començà a treballar a la Fàbrica Laviada amb 11, per la qual cosa va anar poc a l'escola, però va aconseguir certa cultura de manera autodidacta. Quan tenia 14 anys va començar a treballar al dic de Gijón, on va tenir els primers contactes amb el moviment anarquista, i en 1911 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va començar la seva militància al costat de José María Martínez i en la segona dècada del segle fou un element clau de l'Agrupació Llibertària de Gijón. Va col·laborar en Acción Libertaria i el maig de 1915 s'exilià a París després de desertar de l'Exèrcit i empaitat per la patronal de Gijón que l'havia acomiadat i inscrit en la llista negra. A la capital francesa va treballar d'estibador i a les fàbriques d'automòbils. El desembre de 1918 tornà a Gijón, però aviat va marxar a La Felguera, on treballà en una ferreria amb el suport d'Aquilino Moral, i després va fer de mestre en una escola racionalista a Frieres. En 1922 va obtenir el títol de perit mercantil a Gijón. A partir de 1919 va destacar en l'anarquisme orgànic asturià: va assistir en representació dels obrers del Metall de La Felguera al congrés d'aquell any, on defensà la fusió de la CNT i de la Unió General de Treballadors (UGT); el juny de 1921 fou delegat en el Congrés Nacional del Transport de la CNT a Gijón; entre 1919 i 1923 va fer mítings i conferències arreu Oviedo, Gijón, Sama, Ribadesella, Palència, Bilbao, La Felguera, etc.; va representar els asturians en la Conferència de Saragossa de 1922, on va ser nomenat delegat per a la Conferència de Berlín a la qual va assistir; fou delegat en els congressos cenetistes de Gijón (juny de 1923) i de la regional (setembre de 1923); dirigí gairebé tots els periòdics cenetistes asturians a partir de 1920 –Vida Obrera (1921), Solidaridad Obrera de Gijón (1923-1926), Solidaridad (1931-1932)–; encapçalà en 1925 el Comitè Nacional de la CNT amb seu a Gijón; acompanyà Segundo Blanco en el primer congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal el setembre de 1925; durant la dictadura de Primo de Rivera fou mestre a les mines i a l'Escola Neutra de Gijón (1926), que havia fundat i dirigia Eleuterio Quintanilla; feu mítings pro Sacco i Vanzetti en 1927; va participar en els plans contra la dictadura («Sanjuanada», «Complot del Puente de Vallecas»), etc. Durant els anys de la II República també va participar en primera línia: va participar en la ponència sobre les Federacions d'Indústria en el Congrés de 1931; dirigí entre 1932  i 1933 el periòdic CNT a Madrid; va pertànyer al grup madrileny «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) –a Astúries ja havia participat amb Blanco i J. M. Martínez en el grup«Solidaridad» de la FAI–; el maig de 1933, amb Orobón Fernández i Abós, va participar en un gran míting a Saragossa; en 1934, amb Durruti, realitzà el gran míting de cloenda del Congrés d'Andalusia; va realitzar nombrosos mítings i conferències arreu (La Felguera, Barcelona, Gijón, Mieres, Madrid, etc.); fou secretari de la CNT asturiana entre 1935 i 1936; defensà l'Aliança amb la UGT –ja des del seu tancament en 1933 arran de l'aixecament de gener–, encara que sempre es va declarar partidari de la FAI; participar en la ponència de les Federacions Nacionals d'Indústria en el Congrés de 1936; fou enviat pel Comitè Peninsular de la FAI a París per defensar les posicions anarquistes de la CNT; etc. Quan va esclatar la guerra, el juliol de 1936 va ser membre de la Comissió de Defensa de Gijón en qualitat de Comissari de Guerra. El gener de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç CNT-UGT i el febrer d'aquell any de la Comissaria General d'Astúries per la CNT. En aquesta època va fer mítings a Pola de Siero i a La Felguera. Del 15 octubre de 1936 al 20 d'octubre de 1937, quan ja les tropes franquistes arribaven a Astúries, fou alcalde de Gijón. Quan l'enfonsament del front nord és un fet, es traslladà a Barcelona, on va romandre fins al febrer de 1938 quan va marxar als Estats Units en viatge de propaganda i per recaptar ajuda econòmica per a la CNT i per a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la qual havia estat nomenat delegat especial del Consell General. Tot d'una que va arribar als Estats Units va ser detingut per la policia i un tribunal d'immigració el va condemnar a l'expulsió; però una setmana després la pressió popular aconseguí el seu alliberament. Avelino González Mallada va morir el 27 de març de 1938 a Woodstock (Virgínia, EUA) en un accident automobilístic quan anava cap a Califòrnia i en el qual també va finar Edilberto Segura. Va deixar vídua, Florentina Fernández, i dos infants (Avelino i Amapola) de curta edat. Va publicar articles, fent servir diversos pseudònims (Andrés Mallada, Panurgo,Neandro) en Acción Libertaria,CNT, Construcción, Cultura Ferroviaria, El Noroeste, La Prensa, Solidaridad, La Tierra, entre d'altres. És autor d'Asturias ante la guerra (1938). També va ser maçó sota el pseudònim Panurgo, arribant al grau quatre de Mestre Secret en la Lògia Jovellanos. En l'actualitat un carrer de Gijón porta el seu nom.

Avelino González Mallada (1894-1938)

***

Théophile Alexandre Steinlen: Ouvriers du bâtiment (1911). Musée d'Orsay

- Albert Périer:El 7 d'agost de 1897 neix a Buenos Aires (Argentina) el militant anarquista i sindicalista revolucionari Albert Périer (o Pérrier), conegut també com Germinal. Sos empobrits pares havien emigrat a Argentina el 1988 i tornaren a França el 1900. Albert, analfabet, va aprendre les lletres llegint els diaris revolucionaris a files durant la guerra en 1916. Desmobilitzat el 1919, s'adhereix al Partit socialista, i en 1921 al Partit comunista. En 1922 serà elegit delegat en el Congrés de les Joventuts Comunistes i és detingut per distribuir pamflets antimilitaristes i passarà un mes empresonat. Exclòs del Partit comunista poc després, s'introduirà en els cercles llibertaris i militarà en la Unió Anarquista, esdevenint secretari de la Federació del Nord-Pas-de-Calais. Obrer de la construcció i sindicalista revolucionari, s'oposarà nombroses vegades a la influència dels comunistes en els moviments socials. Entre 1923 i 1924 va publicar el diari anarquista Le Combat i, durant els anys 30, va fundar una cooperativa obrera a La Ruche. El febrer de 1934, per haver organitzat una vaga i una manifestació antifeixistes pels carrers de Périgueux, va ser condemnat a tres mesos de presó. L'agost de 1936 marxarà a Espanya amb el primer comboi de queviures i d'armes, recol·lectades a França, destinades a la CNT-FAI, i durant dos anys s'encarregarà, malgrat el bloqueig gal, de l'abastament dels anarquistes espanyols. En sentit invers durant elsúltims mesos, facilitarà el pas dels companys per la frontera i el salvament dels arxius. Després va ajudar la resistència antinazi a França, però, detingut, va ser condemnat a 18 mesos de presó en un camp de treball del qual acabarà evadint-se. Després de l'Alliberament reprendrà la seva militància sindical i llibertària sense oblidar el seu combat per aconseguir la construcció d'habitatges de lloguer moderats. Entre 1946 i 1953 va escriure regularment en Le Libertaire, fent servir també els pseudònims d'Albert Pierre i L. Germinal. Albert Périer va morir el 25 d'abril de 1977 a Angers (País del Loira, França).

***

Alfred Weiland

- Alfred Weiland: El 7 d'agost de 1906 neix al barri de Moabit de Berlín (Imperi Alemany) el socialista llibertari Alfred Weiland. Començà a treballar d'aprenent d'ajustador i després fou telegrafista. En 1925 s'afilià al National Sozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit Nacionalista Obrer Alemany), però la seva passada fou anecdòtica; després entrà a formar part del Kommunistischen Arbeiter-Partei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya) i de la Allgemeinen Arbeiter-Union (AAU, Unió General de Treballadors). A finals dels anys vint fou l'editor de la publicació comunista consellista Kampfruf. En aquesta època formà part de la Sozialwissenschaftliche Vereinigung (SWV, Organització de Ciències Socials)  i dels Roten Kämpfer (RK, Combatents Rojos). Oferí una forta resistència a la pujada del nazisme i per aquest motiu entre l'agost de 1933 i la tardor de 1937 va ser reclòs al camp de concentració de Hochstein (Dreisesselberg, Bavaria, Alemanya). Un cop lliure continuà amb la seva militància antinazi i durant la II Guerra Mundial, pensant que estaria més segur de la Gestapo al front que a la reraguarda, s'allistà com a soldat. Després de la guerra romangué a Berlín Est. Es definí com a socialista llibertari i reivindicà la unitat entre els dos sectors dels socialisme antiautoritari: l'anarquisme i el consellisme comunista. En 1947 fundà la revista Neues Beginnen, òrgan de la nova organització consellista que creà, el Gruppe Internationaler SozialistInnen (GSI, Grup de Socialistes Internacionals), que reivindicà la vaga salvatge com a eina fonamental de lluita obrera. En aquesta època treballà a la Direcció Central de l'Educació Popular de Berlín Oriental. Després entrà a l'Institut del Periodisme i fou membre del consell d'empresa, abans de ser acomiadat per les pressions dels dirigents comunistes. Esdevingué professor en una escola de secundària de Berlín Oest, fet pel qual va ser agredir nombroses vegades per militants comunistes. Durant la primavera de 1950 fundà la revista Der Funke, continuació de Neues Beginnen. L'11 de novembre d'aquell any va ser segrestat en ple carrer quan comprava el diari en un quiosc per agents de la policia soviètica i portat davant un Tribunal Militar acusat d'«alta traïció, sabotatge i espionatge». Encara que el tribunal l'exonerà de culpa, va ser novament detingut per la policia política, rejutjat per un «Tribunal Popular» de la República Democràtica Alemanya i condemnat a 15 anys de presó. Durant la seva detenció realitzà set vagues de fam i fou torturat i obligat a redactar unes «confessions»; però les seves confessions van ser tan absurdes que no es pogueren publicar. El 8 de maig de 1958 va ser finalment alliberat de la presó de Brandenburg-Görden (Brandebourg-sur-la-Havel, Brandebourg, República Democràtica Alemanya), després d'una campanya de suport portada des de la República Federal Alemanya i amb el suport de la premsa d'esquerres d'altres països europeus (Països Baixos, Suècia, Noruega, Dinamarca, Bèlgica i França), i retornà a Berlín Occidental. En 1960 entrà a formar part de l'anticomunista Verband Politischer Häftlinge (VPH, Associació de Presos Polítics), de la qual va ser nomenat president en 1963. Fou força crític amb el moviment estudiantil de 1968. Alfred Weiland va morir el 18 de setembre de 1978 a Berlín Oest (República Federal Alemanya).

***

Umberto Ferrari

- Umberto Ferrari: El 7 d'agost de 1907 neix a Scandiano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Umberto Ferrari –el nom a vegades citat com Adriano. Sos pares es deien Luigi Ferrari i Lucia Malagoli. Era fill d'una humil família antifeixista de tradició socialista. Assistí fins al tercer curs d'educació elemental i es posà a fer feina de jornaler. En 1930, buscant feina d'obrer, emigrà a Paris (França) i tot d'una entrà en contacte amb els cercles anarquistes de l'emigració italiana, participant en les seves activitats. El seu domicili d'Scandiano va ser escorcollat en diferents ocasions per la policia i la seva família va ser posada sota vigilància. En 1936 marxà cap a Catalunya per fer costat la Revolució i el 27 de setembre d'aquell any s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la Columna «Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El gener de 1937 va ser ferit en combat al front d'Osca (Aragó, Espanya) i enviat a Barcelona per a la seva convalescència. Umberto Ferrari participà activament en els «Fets de Maig» contra la reacció comunista i el 5 de maig de 1937 va ser abatut davant l'Hotel Colón de Barcelona (Catalunya). Sembla que va rebutjar deposar les armes, segons l'havia ordenat una patrulla de l'exèrcit. El 7 de maig el seu cos va ser reconegut a l'Hospital Clínic de Barcelona pels comandants Angelo Monti i Roberto Crabbe. L'11 de maig es realitzà a Barcelona el funeral conjunt per cinc dels italians morts durant els «Fets de Maig»: Francesco Barbieri, Camillo Berneri, Lorenzo Di Peretti, Umberto Ferrari i Pietro Marcon. La policia italiana, ignorant la noticia de la seva mort i pensant que havia retornat a França, continuà el seu seguiment d'informació sobre la seva persona fins, com a mínim, l'abril de 1942. Sembla ser, però, que en realitat Umberto Ferrari fou un informador de la policia italiana sota el nom de Ferto que envià regularment informació sobre el moviment anarquista italià a França, Bèlgica i Espanya, i especialment sobre Camillo Berneri.

Umberto Ferrari (1907-1937)

***

Notícia sobre l'absolució d'Émile Burgard apareguda en el diari parisenc Journal des débats politiques et littéraires del 9 de juny de 1930

- Émile Burgard: El 7 d'agost de 1912 neix a Colmar (Alsàcia, França) el comunista, socialista, anarquista i antimilitarista Émile Burgard. Perruquer de professió, vivia al número 35 del carrer Chêne de Colmar. En 1930 era secretari de les Joventuts Comunistes del departament de l'Alt Rin. El 7 de juny de 1930, després d'haver estat detingut el febrer d'aquell any, va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Colmar, juntament amb el soldat Brunaud, comunista dissident, per haver repartit el desembre de 1929 als soldats del 152 Regiment d'Infanteria de Colmar el periòdic revolucionari L'Avant-Garde; ell va ser absolt, membre que Brunaud va ser condemnat a 13 mesos de presó i 300 francs de multa; un altre acusat, André Marcel Bourdon (Roger), va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 2.000 francs de multa. En 1930 abandonà el comunisme i s'afilià a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El maig de 1931 va ser nomenat secretari del Comitè de Premsa del departament de l'Alt Rin de periòdic Le Populaire. En 1932 era secretari de la Secció de Colmar del Partit d'Unitat Proletària (PUP) i en 1933 militava en la Federació Comunista Independent de l'Est (FCIE). En 1934 era el responsable de l'edició regional alsaciana («Edició de l'Est») del periòdic Terre Libre,òrgan de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF). L'abril de 1935, amb Philipp Urban, s'encarregà de l'edició de Terre Libre en llengua alemanya sota el títol Freie Erde. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Defuncions

Ricardo Mella

- Ricardo Mella Cea:El 7 d'agost de 1925 mor a Vigo (Pontevedra, Galícia) l'intel·lectual i teòric de l'anarquisme Ricardo Mella Cea. Havia nascut el 23 d'abril de 1861 a la Gamboa (Vigo, Pontevedra, Galícia). Fill d'una modesta família d'artesans, son pare, José Mella Buján, capeller de professió, militava en les files del republicanisme federal i va educar son fill en aquestes idees i en el respecte per Francesc Pi i Margall. Un germà de sa mare (Dolores Cea Fernández), anomenat Francisco Cea, va ser el delegat de Valladolid en el I Congrés Obrer Espanyol, celebrat el juny de 1870 a Barcelona. Ricardo Mella va fer els estudis primaris a la seva ciutat natal immers en l'ambient republicanofederal. Als 16 anys va ingressar en el partit de Pi i Margall, del qual aviat serà secretari de la secció de Vigo. Va compaginar els estudis amb la feina en una agència marítima i el coneixement d'altres idiomes (francès, anglès i italià), fet que va ampliar el seu camp de lectures. En 1878 va començar a dirigir el periòdic quinzenal La Verdad. En 1881 va ser denunciat per «injuries greus» per José Elduayen, marquès del Pazo de la Merced i home fort de la política caciquista de Cánovas. Aquest mateix any fundarà a Vigo el setmanari federalista de caire obrerista La Propaganda, on denunciarà el servei militar i els seus escàndols (quotes, redempcions en metàl·lic, etc.), fet que va popularitzar el periòdic en els cercles obrers. A partir de 1882, a partir de la lectura de la Revista Social i de les experiències dels congressos obrers de Barcelona (1881) i de Sevilla (1882), es decantarà pel pensament anarquista, abandonant la ideologia republicanofederal. L'abril de 1882 l'Audiència Territorial de la Corunya va condemnar-lo per l'afer Elduayen, en una sentència de les més dures que es coneguin a l'època a un periodista; interposada apel·lació davant el Tribunal Suprem, va ser finalment condemnat a tres anys i set mesos de desterrament i a 200 pessetes de multa, condemna que es va fer pública el novembre de 1882, poc després que Mella tornés del Congrés de Sevilla de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) el setembre d'aquell any, al qual havia anat en representació de la Federació Local Llibertària de Vigo i on es va alinear en la tendència anarcocol·lectivista. En aquest congrés coneixerà Juan Serrano Oteiza, son futur sogre i home que influirà fortament en sa vida i en el seu pensamentàcrata. En 1883, després de ser condemnat al desterrament, i encara que amb gairebé tota seguretat havia estat perdonat per Elduayen, va marxar a Madrid, instal·lant-se al domicili de Serrano Oteiza i fent feina en la seva notaria. En 1884 va presentar una memòria sobre l'emigració a Galícia en un certament literari convocat per l'Ajuntament de Vigo i que va ser rebutjada pel seu«radicalisme sociològic». Aquest mateix any, amb Ernesto Álvarez, va traduir Dios y el Estado de Bakunin, que publicarà com a fullet en la Revista Social. En 1885 va presentar el seu treball rebutjat («El problema de la emigración en Galicia») i un altre («Diferencias entre el comunismo y el colectivismo») en el I Certament Socialista, organitzat pel Centre d'Amics de Reus; ambdós treballs va ser premiats. En 1886, mor Serrano Oteiza, va començar a publicar una sèrie d'articles en la revista Acracia, on va defensar el col·lectivisme contra les tendències anarcocomunistes. En 1887 va acabar els estudis de topografia, carrera aconsellada pel seu mentor Serrano Oteiza. En 1888 es va instal·lar a Sevilla, ja que havia guanyat en oposició una plaça de topògraf, amb sa esposa, Esperanza Serrano Rivera, amb la qual tindrà 12 fills. A la capital andalusa compaginarà les tasques topogràfiques amb les activitats periodístiques i fundarà el periòdic La Solidaridad, que després es transformarà en La Alarma. En aquesta època es familiaritzarà amb les idees de Tucker, a través de la lectura del periòdic Liberty, de Boston. En 1889 va participar en el II Certamen Socialista, que els llibertaris del grup «Onze de Novembre» de Barcelona van organitzar en aquesta ciutat; tots els seus treballs van ser premiats. Durant aquests anys col·laborarà en diverses publicacions anarquistes: La Anarquía y La Idea Libre, de Madrid;El Corsario, de la Corunya; El Despertar, de Brooklyn (Nova York); Ciencia Social, de Buenos Aires; L'Humanité Nouvelle, de Brussel·les; Acracia, de Barcelona, etc. D'aquesta època és la seva reeixida conferència Evolución y revolución, que serà publicada pels republicanofederals de Vigo. El gener de 1892 es va entrevistar amb l'anarquista italià Errico Malatesta i amb el llibertari català Pere Esteve, arribats a Sevilla des de Còrdova en una gira de conferències. En 1893 va publicar La coacción moral i va sortir en forma de fullet la seva obra sobre els Fets de Jerez (8 enero 1892 - 10 febrero 1892. Los Sucesos de Jerez) i El 1º de Mayo. En 1894 es va publicar a Madrid el llibre de César Lombroso Los anarquistas i dos anys després Mella farà la rèplica en el seu treball Lombroso y los anarquistas. Entre 1895 i 1900 residirà entre Pontevedra i Vigo, i en aquesta època escriurà alguns dels seus treballs més coneguts: La ley del número. Contra el Parlamento burgués i Del amor: modo de acción y finalidad social. En aquests anys gallecs rebrà a casa seva Josep Prat, que fugia de la repressió sorgida arran de l'atemptat de la processó del Corpus, i prepararà el seu embarcament cap a Amèrica. Des del 1897 fins al 1899 viurà a Pontevedra, on farà feina de topògraf en la construcció del ferrocarril, participant alhora en la companya contra els processos de Montjuïc i escrivint en El Corsario; també, preocupat per la lluita agrarista a Galícia, publicarà el seu fullet A los campesinos. En 1900 va participar, com a delegat del moviment obrer peninsular, en el Congrés Anarquista Internacional de París, que va haver-se de reunir il·legalment ja que les autoritats franceses el van prohibir, i on va presentar la seva memòria«La cooperación libre y los sistemas de comunidad», que serà publicada per Les Temps Nouveaux, i el treball «El colectivismo y el comunismo anarquista». Entre 1900 i 1910 viurà per qüestions professionals a Astúries, primer a Sariego, on farà de topògraf en la construcció del ferrocarril, i després a Sotroncio. Mella influenciarà els anarquistes d'aquella regió, com ara Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra, que serà el seu primer biògraf, amb els quals llançarà diverses publicacions asturianes. En 1902 col·laborarà en La Protesta Humana, de Buenos Aires, i en La Revista Blanca. En 1903 farà una conferència («Las grandes obras de la humanidad») a l'Institut Jovellanos de Gijón organitzada per la Junta Directiva d'Extensió Universitària d'Oviedo. En aquesta època col·laborarà assíduament en la revista Natura, dirigida a Barcelona pel seu amic Josep Prat, i escriurà en contra de l'anarquisme violent diversos articles i fullets, alhora que reivindicarà l'«anarquisme sense adjectius» de Tárrida del Mármol. En 1905, amb la desaparició de la revistaNatura, com que no va trobar cap òrgan d'expressió llibertari adequat per als seus escrits, va deixar de publicar articles en favor de l'anarquisme, descontent del«jacobinisme» del sindicalisme revolucionari i de la seva premsa. En 1909, arran dels fets de la Setmana Tràgica, va reprendre la seva activitat literària en defensa dels ideals anarquistes més purs i radicalment antiautoritaris, especialment en Tribuna Libre i Solidaridad Obrera, de Gijón. Entre 1910 i 1914 va publicar, sota diversos pseudònims (Raúl,Mario, Dr. Alén), en Acción Libertaria i El Libertario, etapa que serà de les més fructíferes ja instal·lat definitivament a Vigo i participant activament en la construcció de la xarxa de tramvies elèctrics d'aquesta ciutat, tasca força popular aleshores. En 1912 va publicar la traducció de La ciencia moderna y el anarquismode Kropotkin; també publicarà aquest any el seu recull d'articles ampliats Cuestiones sociales. L'any següent publicarà Cuestiones de enseñanza, on es mostra partidari d'una educació neutra, sense influències religioses, polítiques o socials de cap casta, oposada a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. En 1914, un cop acabada la construcció de la xarxa de tramvies de Vigo, va ser nomenat director gerent de la companyia. Quan esclata el conflicte mundial, en plena polèmica entre aliadòfils i neutralistes, va prendre partir, juntament amb Federico Urales, per la causa bel·licista o aliadòfila, actitud que respon a la creença que una victòria enfront de l'Imperi alemany era una victòria de la llibertat i del progrés. El triomf de les tesis neutralistes en el moviment anarquista peninsular i el renaixement d'allò que ell anomenava«jacobinisme anarquista» va motivar la seva retirada de la lluita activa anarquista, retirada que només va ser interrompuda per l'aparició, l'agost de 1916, de la revista Renovación, que van redactar els deixebles de Mella, Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra. En 1922 Abad de Santillán el va embarcar en la traducció de l'Ètica de Kropotkin, traducció que va començar però que va haver d'abandonar per la deficient traducció anglesa sobre la que havia de treballar. Ricardo Mella va morir el 7 d'agost de 1925 a Vigo (Pontevedra, Galícia) i el seu enterrament va ser una vertadera manifestació de dol popular; els actes van durar diversos dies i els periòdics de totes les tendències animaven a participar-hi. L'Ajuntament de Vigo li va donar el nom d'Avinguda de Ricardo Mella a la que avui és diu La Florida. Asorey, l'escultor gallec més important d'aleshores, va realitzar el mausoleu que guarda les seves restes al cementiri civil de Pereiró.

***

Henri Lebasque (ca. 1900)

- Henri Lebasque: El 7 d'agost de 1937 mor a Lo Canet (Provença, Occitània) el pintor postimpressionista i il·lustrador llibertari Joseph-Henri-Baptiste Lebasque. Havia nascut el 25 de setembre de 1865 a Champigné (País del Loira, França). Era fill d'una modesta família; son pare, boter, es deia Joseph Lebasque i sa mare Louisette Guilleux. Després de fer estudis a l'Escola de Belles Arts d'Angers (País del Loira, França), en 1886 marxà cap a París i es matriculà a la prestigiosa Acadèmia Colarossi, escola artística fundada en 1870 per l'escultor Filippo Colarossi, on fou alumne de Léon Bonnat. Entre 1888 i 1894 col·laborà amb Ferdinand Humbert en els frescos del Panteó de París. Exposà a la Societat dels Artistes Francesos i al Saló dels Artistes Independents, i va estar molt lligat als pintors anarquistes Maximilien Luce i Paul Signac, i dels quals prengué el seu puntillisme. En 1900 s'instal·là a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França) i aprofità per a pintar els boscos al voltant del riu Marne. Entre 1900 i 1906 realitzà nombroses litografies de temàtica anarquista, com ara Provocation i Ceux qui mangent du pain noir, i dibuixos per a la revista llibertària Le Temps Nouveaux, de Jean Grave, que sostingué econòmicament i per a la qual lliurà obres per a diverses tómboles (1899-1901 i 1908). Exposà a la Societat Nacional de les Bones Arts i en 1902 establí una bona amistat amb el pintor anarquista Camille Pissarro, que li va influir força. De viatge, a Londres (Anglaterra) descobrí l'obra pictòrica de William Turner. En 1903 cofundà, amb Henri Matisse i altres, el Saló de Tardor, del qual serà membre fins a la seva mort. També en 1903 l'Estat francès li va comprar el seu quadre Goûter sur l'herbe, actualment al Museu de Belles Arts d'Angers; aquest mateix any il·lustrà la portada de l'Alamanach du Libertaire i col·laborà en l'obra Patriotisme-Colonisation, editada per Les Temps Nouveaux. En 1906 col·laborà amb l'artista anarquista Félix Vallotton i amb el pintor anarcocatòlic Georges Rouault en les proves del ceramista André Metthey. En 1906 la seva obra patí una forta transformació en la manera d'aplicar en els quadres el color i en la forma d'interpretar la llum, canvi motivat per la visita que va fer, amb son amic pintor Henri Manguin, al Midi francès i l'impacte que li va causar la llum meridional. En els anys següents treballà a Normandia (Andelys en 1912, 1915 i 1921), Bretanya i Vendée; també a Saint-Tropez, Saint Maxime, Niça i Lo Canet. Realitzà decorats i decoracions per a diferents teatres parisencs (Champs-Elysées, etc.) i indrets (Línia Marítima Transatlàntica, etc.) i en 1917 marxà, amb Vallotton, als fronts com a pintor de guerra, fet que els marcà profundament a ambdós. En 1922 exposà a la galeria parisenca d'Eugène Druet i dos anys després comprà la vil·la «Beau site» (Santa Maxima, Provença, Occitània), la qual habità fins el 1930. En 1925 va ser promogut com a oficial de la Legió d'Honor i després del tancament de la galeria de Georges Petit en 1927, no acceptà cap contracte més amb cap marxant d'art. Reumàtic des de molt jove i necessitat de bon clima, en 1930 comprà una casa al carrer dels Danys de Lo Canet. En aquesta localitat freqüentà molt els artistes Dunoyer de Segonzac i Pierre Bonnard, els quals s'hi havien establert en 1925. Henri Lebasque va morir, d'una crisi cardíaca, el 7 d'agost de 1937 a Lo Canet (Provença, Occitània) i fou enterrat en aquesta població. La seva obra pictòrica la podem contemplar a diferents museus: Museu de Belles Arts d'Angers, Petit Palais de Ginebra, Museu de Belles Arts de Lille, Nantes, Museu d'Orsay de París, etc.

Henri Lebasque (1865-1937)

Continua...

---

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els nou rics - (Un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial) -

El fred em fa tremolar. Ens asseim a un racó del vagó lluny de les portes d´entrada i sortida. Tot al meu voltat és summament desconcertant. Mirant per la finestra veig ametllers curulls de taronges, cans que volen, perseguint el tren. Hi ha també munió de pirates portant prisioners cristians i fogueres enmig de les eres amb xueus conversos que cremen. M´adon que el tren ja no és el mateix. Han mudat l´antiga màquina de vapor per uns vagons que van amb diessel. En comparació, és com viatjar en un núvol evanescent. No entren les guspires de fa mesos, aquella carbonilla que et feina plorar en introduir-se als ulls de forma continuada. Just quan arrancava la sorollosa màquina dee vapor el primer que s´havia de fer era tancar les finestres. En cas contrari les molesties podien ser infinites. (Miquel López Crespí)

Aquest beuratge té propietats desconegudes. No solament et fa avançar cap al futur sinó que muda realitat del que t´envolta. El paisatge, els rostres de les persones, tot pren uns colors inimaginables. L´interior del tren que ens porta a Palma és d´un refulgent color blau que em recorda el matísos de la mar certs dies a Can Picafort. Les persones que han pujat a Inca caminen de forma lenta, com si l´escena que estic veient no hagués d´aturar mai. La veu de la padrina m´arriba des d´una llunyana distància, talment em parlàs des de la fondària d´un pou molt profund. Per uns moments pens si he fet bé bevent l´estranya metzina. Podia ser que el tren desviàs la seva direcció i enlloc d´anar a Ciutat es perdés per les senderes de l´immens avenc del temps.

El fred em fa tremolar. Ens asseim a un racó del vagó lluny de les portes d´entrada i sortida. Tot al meu voltat és summament desconcertant. Mirant per la finestra veig ametllers curulls de taronges, cans que volen, perseguint el tren. Hi ha també munió de pirates portant prisioners cristians i fogueres enmig de les eres amb xueus conversos que cremen. M´adon que el tren ja no és el mateix. Han mudat l´antiga màquina de vapor per uns vagons que van amb diessel. En comparació, és com viatjar en un núvol evanescent. No entren les guspires de fa mesos, aquella carbonilla que et feina plorar en introduir-se als ulls de forma continuada. Just quan arrancava la sorollosa màquina dee vapor el primer que s´havia de fer era tancar les finestres. En cas contrari les molesties podien ser infinites.

El revisor, amb dos àngels jugares a cada costat que ens fan jupiris és al meu davant i demana els bitllets a la padrina. Els travessa amb una maquineta especial. Em fa mal a les mans. Com si enlloc de travessar el cartró m´hagués foradat a mi. La sang em regalima i taca el terra. Una sang d´un roig intens enmig de la claror metàl·lica del vagó. Instintivament em trec el mocador de la butxaca i prov d´aturar el líquid vital que continua rajant. La padrina em fa tres vegades la creu damunt la ferida que m´ha fet el revisor i la sang deja de rajar.

Em deman en quina aventura m´he estraviat. Dubt si encara som viu o, simplement, estic redactant la història d´uns joves dels anys seixanta en el meu bloc de notes. Confondrre la realitat amb la fantasia? I si res del que he explicat fins ara fos veritat? Però conec el paisatge. Guaitant per la finestra puc veure el cel encés. Les forces desembarcades a Alcúdia per l´Emperador Carles I entren a matadegolla a Pollença, sa Pobla i Muro. Des del vagó en marxa es dintingueixen incendis, esgléssies que cremen amb centenars de persones en el seu interior. Els crits de les dones i els infants em penetren dins el cervell i em fan mossegar la llengua. No hauria d´estar avançant cap el futur? Per quins motius el viatge retrocedeix inesperadament? Em vol indicar l´origen de tot plegat, que recordi els familiars morts pels mercenaris de l´Emperador?

Havíem sortit d´Inca amb una brusquina insistent. Però ara és de nit i en el cel distingesc tres llunes roges. Estels de bruixes cridaneres passen volant prop d ela finestra i ens llancen ramells de flors negres. Un dels ramell entra dins el vagó i quan la padrina la va a agafar hi surten dues serps grogues. Hi ha dones que xisclen i pugen dalt dels seients. Un home amb una fitora prova de matar-les. Quan ja sembla que no poden fugir els hi surten ales de ratapinyada i surten volant llançant uns crits molts semblants als humans, com si fossin persones condemnades per un bruixot a restar per a tota l´etermnitat presoners dins el seu terrible captiveri.

El tren avança xisclant enmig del núvols i veig com els anys passen a una velocitat tan inusitada que m´impedeix copsar en quina època em trob. Els avions aterren un rere l´altre a l´aeroport. La pista es va bastir damunt un antic poblat talaiòtic: Son Oms. Asfalt damunt la nostra història. Per les carreteres, llargues cues de camions porten ciment a totes les platges i cales de les Illes. Encimentar! Reialment dels maons i les grues. Els pagesos deixen el camp i ballen jotes i boleros al costat d´inmenses paelles farcides de bocins de pollastre i gambes. Els propietaris de bars, restaurant i botigues de souvenirs ofereixen herbes dolces i moscatel als turistes que pugen i baixen dels autocars. Per Algaida, el Dimoni fa jutipiris a un estel d´estrangeres en bikini. Qui podia haver imaginat canvis tan sobtats només fa uns anys? Els pobles eren pobres, exceptuant aquells que tenien molta d´aigua a l´abast per poder-hi sembrar. Qui podia estudiar aleshores? Quatre fills de rics. Els altres eren condemnats a patir l´esclavatge dels senyors o marxar a l´estranger, a la recerca d´un pervindre millor.

Sorgia, a velocitat vertiginosa, una nova classe de nou rics sense cap mena d´escrúpols a l´hora de destruir recursos i territori. Res era sagrat per a aquesta gent que, de les espardenyes i les quatre figueres a l´hort, passava a administrar els hotels que s´aixecaven a les cales i platges més belles de les Illes. No sabien ni volien conèixer res de la nostra història. Només tenien el número del compte corrent i els guanys econòmics dins del cap. Destruïen tot el que trobaven a l´abast. Es vanaven d´enderrocar cases antigues aixecades en temps del rei Jaume II. Ciutat i pobles eren devastats per la força bestial de centenars d´excavadores. La dinamita feia volar les muntanyes per a obtenir grava per als fonaments dels xalets i hotels gegantins. Els horts amb les sínies del temps dels àrabs esdevenien polígons industrials on s´acaramullaven més màquines, material de construcció, totxos, els més diversos tipus de ciment, rajoles, marbres provinents de tot el món per a bastir centenars i centenars de piscines, sales de festes on la música cridanera de mil improvisats conjunts barroers apagaven el ressò de l´antiga música popular.

La incultura de la majoria d´empresaris enriquits amb el turisme la vaig conèixer de primera mà en entrar a fer feina a la llibreria. Semblava que visitar un local amb llibres els atemoria. Compareixien caminant a poc a poc, mirant a dreta i esquerra, com si devallassin a un pou sense fons, un indret on podien ser engolits per forces obscures i desconegudes. Miraven els prestatges amb por. Vés a saber si pensaven que els llibres podien ser perillosos habitants d´un terrífic univers, pobladors de móns ignots que havien vengut a la terra per convertir els rics en estàtues de sal.

En veure’ls guaitar per la porta ja sabíem a què venien. Sempre el mateix, amb idèntiques paraules, assenyalant els volums de llom daurat, que eren els únics que els cridaven l’atenció.

Volien decorar el menjador i algú els havia insinuat que una casa sense llibres estava ben vista. Aficionats a les pel·lícules americanes més dolentes, sabien que era normal l´existència de prestatgeries amb llibres a les cases de metges i advocats, d´empresaris i sacerdots. Anaven al cine per a estudiar com ser iguals que els multimilionaris dels Estats Units. Es delien per les piscines, els cotxes que veien a la pantalla. Maldaven per convertir l´hort dels pares que havien encimentat en un xalet de tres pisos, en una pista de tennis i, si tenien el terreny adient, en un camp de golf on poder practicar els esports que veien en films que no requerien gaire esforç mental.

Amb el temps, amb el constant augment del nombre de turistes que cada estiu ocupaven fins el racó més amagat de Mallorca, la manca de cultura dels especuladors augmentà fins a límits inconcebibles. Quan obrien la porta del negoci ja sabies que, en realitat, no volien cap novetat, cap novel·la recomanada a les nostres pàgines literàries o de moda en aquell moment. No tenien ni la més remota idea del que era una obra apta per a la lectura, útil per a submergir-se en un món d´il·lusió i fantasia. Tampoc no els interessava la ciència-ficció, les novel·les de policies i gàngsters. Podien gastar qualsevol fortuna adquirint el maderam més car i exòtic, en marbres de Carrara, grifoneria especial, quadres dels pintors de moda, cuines importades d’Itàlia... tot els anava bé manco els llibres!

Compareixien cercant falsos volums, capsetes de cartró imitació d’un llibre. Ens exigien que el llom fos “decoratiu”, dels colors més diversos. Ens mostraven fotografies del terra, dels mobles del menjador, de la pintura de les parets. Volien que els volums d’imitació tenguessin idèntiques tonalitats que els mobles, les bigues de caoba, l´arrambador de l´escala, el sofà importat de París o Milà.

Era una feinada explicar-los que només teníem llibres de veritat, no imitacions de cartró amb els títols d´una fictícia novel·la i l’autor gravats amb lletres daurades a la coberta.

Marxaven amb un evident posat de frustració. No entenien el que passava. No disposar de llibres d’imitació per omplir els prestatges del xalet! Crec que tampoc podien comprendre com era possible que hi hagués mallorquins que es dedicassin a un negoci que imaginaven estrany i ruïnós. Un tipus de feina per a gent sospitosa, per a persones que, possiblement, haurien d’estar a un manicomi i no en un local del centre de Palma, a un indret que, dedicat a vendre sabates, joies, roba per als turistes i souvenirs seria més rendible.

El nostre món s´incendiava, esclatava en mil direccions, esdevenint centra. D´on sorgia la necessitat psicòtica d´endevinar quin seria el nostre futur si ja havia estat esborrat dels mapes? Què restava de les cançons de recollir olives, de batre, de llaurar la terra dels avantpassats? Quin sentit tenia el beure beuratges misteriosos, voler aprofundir en el què serà de nosaltres?

La padrina resta preocupada. Em posa bé l´abric, em toca el front per a comprovar si m´ha tornat la febre. Però davant els meus ulls l´incendi es fa més gran. Les flames de l´exterior pugnen per penetrar en el vagó. El revisor s´ha aturat novament al davant i m´amenaça amb la maquineta de foradar billets. De forma maquinal em protegesc el rostre amb les mans. Encara port el mocador per evitar desagnar-me. Però no hi ha sang. Què ha passat? No ho entec. Fa just uns moments la ferida rajava i semblava que podia morir d´un moment a l´altre? Què m´havia donat el vell combatent republicà? Una metzina per veure el futur o un verí per aconseguir que mai ho arribàs a albirar?

Sent la veu de la padrina dient que no em procupi, que ja arribam i que el pare agafarà un taxi per a portar-nos a casa.

-No serà res –la sent, al costat. Segurament t´has costipat durant els darrers dies. Ja et vaig dir que no sortissis a passejar amb aquell fred. Caparrut com el padrí, sempre has volgut fer la teva voluntat. Quan tornares de la Font Coberta et vaig veure blanc, com si tenguessis anèmia. No recordes que et vaig fer menjar un bonc bistec. Aquestes setmanes tot havia anat bé. Era feliç veient la teva recuperació. I ara, aquesta febre sobtada. No ho entec. Com si algun bruixot t´hagués fet beure un verí.

Qui sap si els misteriosos déus que poblaven les montanyes havien volgut castigar el meu atreviment. Voler saber que seria de nosaltres el dia de demà! Quin atreviment! Caldria saber que la nostra vida és un atzar imprevisible. Penses anar en una direcció i, de cop i volta, et trobes a un indret no esperat. Avançar és sovint retrocedir. Quan el pare entrà a Terol l´any trenta-set semblava que anava per una determinada ruta. La victòria damunt els feixistes semblava encara possible. Podia imaginar-se un nou país, lluny de la misèria, l´analfabetisme, el poder dels rics. No s´adonava que amb cada pasa que avançava cavava un sinistre esdevenidor de presons i camps de concentració. Li era impossible imaginar el sabor amarg de la derrota, la insidia i crueldat dels guanyadors, les mil formes de tortura que patiria.

El tren travessa el pont de les Estacions i comença a frenar. Xiscla damunt el raïls talment un animal que porten a l´escorxador. L´incendi ha desaparegut de l´horitzó i, a poc a poc, torn a distinguir cases, vehicles, persones. Quan ens apropam a l´estació, just davall el rellotge que hi ha damunt la porta d´entrada, distingesc el pare i la pare que ens fan gests amb les mans.

Demanar que serà de mi el dia de demà, com serà el món en els propers cinquanta anys? Tanmateix hi veig la mateixa història repetida fins a l´infinit. La metzina que m´ha donat el vell republicà té uns efectes perdurables i el vent ara em parla, talment un diari obert.

Anarcoefemèrides del 8 d'agost

Esdeveniments

Gaston Crémieux fotografiat per E. Appert

- Temptativa d'insurrecció comunal a Marsella: El 8 d'agost de 1870 a Marsella (Provença, Occitània), a causa de la situació desastrosa del país, un moviment insurreccional de més de 40.000 persones –encapçalat per l'advocat radical Gaston Crémieux i per altres coneguts activistes (Naquet, Brochier, Rouvier, etc.)– es manifesta davant la prefectura. L'objectiu és proclamar la República i instaurar una Comuna revolucionària. La detenció d'Alfred Naquet va provocar un atiament de la còlera i tot seguit es crea un Comitè Central d'Acció Revolucionària presidit per Crémieux. La gentada ocupa l'ajuntament i els membres del Comitè, sobretot bakuninistes internacionalistes i republicans radicals, són aclamats pel poble. Però el moviment és ràpidament sufocat per una esquadra de policies i Crémieux i la resta de membres del Comitè són detinguts. La trentena de presos serà tancada al Fort Saint-Jean. El 10 d'agost, per ordre de l'emperadriu regent, l'estat de setge serà proclamat i el 27 d'agost els empresonats seran jutjats en consell de guerra. Caldrà esperar al 23 de març de 1871 que una veritable Comuna revolucionària sigui efectiva.

Temptativa d'insurrecció comuna a Marsella (8 d'agost de 1870)

Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)

Gaston Crémieux (1836-1871)

***

Notícia sobre el míting apareguda en el diari parisenc La Justice del 9 d'agost de 1882

- Míting feminista: El 8 d'agost de 1882 se celebra a la Sala de l'Hermitage de París (França) un gran míting socialista revolucionari feminista organitzat per la Lliga de les Dones. Hi van prendre la paraula destacades personalitats del moviment llibertari d'aleshores, com ara Amédée Denéchère («La bourgeoisie en face de la prostitution»), Émile Digeon («Des conséquences du mariage»), Godard («Les femmes dans la Société»), Adolphe Grippa («La femme future») i Louise Michel («La femme révolutionnaire»).

***

Capçalera de La Croce di Savoia

- Surt La Croce di Savoia: El 8 d'agost de 1891 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic anarquista La Croce di Savoia (La Creu de Savoia). Porta el número 3, peròés per palesar la continuïtat amb el periòdic Pensiero e Dinamite, que edità dos números el juliol d'aquell any i havia estat prohibit. Dirigit per Paolo Schicchi, La Croce di Savoia publicà un número més, el 31 d'agost, i dos suplements–un tercer serà segrestat a l'impremta. Aquesta publicació, sota aquesta capçalera irònica, es mostrà força violenta contra la Casa de Savoia i contra els«pontífexs» de l'anarquisme (Errico Malatesta, Saverio Merlino, Amilcare Cipriani i Pietro Gori), responsables, segons Schicchi, d'haver fet fracassar la insurrecció anarquista del maig passat i d'haver afeblit el moviment llibertari arran de la repressió desencadenada. Trobem textos d'A. Biancani, G. Cassisa, A. Dalmasso-Lobetti,Émile Gauthier, Pietro Raveggi, Paolo Schicchi i Emilio Sivieri. L'11 de setembre de 1891 Paolo Schicchi fou expulsat de Suïssa per haver «atiat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt», instal·lant-se a Barcelona (Catalunya).

***

Capçalera de La Verdad

- Surt La Verdad: El 8 d'agost de 1897 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic anarquista La Verdad (La Veritat). Portava els epígrafs «No pot existir llibertat en una societat dividida en amos i esclaus», de Piotr Kropotkin, i «Els governs sónúlceres que cal extirpar», d'Antoine Destutt De Tracy. En principi mensual, ja en el primer número anuncia que sortiria quan pogués per mor de la subscripció voluntària. Alguns articles es publicaren en italià. Trobem textos de Tomás Ascheri, Balmelli, Edmundo F. Bianchi, Fierabante, Julio Simón, etc. Almenys, fins al maig de 1898, en sortiren vuit números.

***

Reconstrucció periodística de l'assassinat de Cánovas

- Assassinat de Cánovas: El 8 d'agost de 1897, a les 12 i mitja del migdia, a SantaÁgueda, estació termal a prop de Sant Sebastià (País Basc), l'anarquista italià Michele Angiolillo mata de tres tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo–polític reaccionari del partit conservador i pare de la Restauració monàrquica espanyola, responsable de la tortura i de l'execució dels anarquistes confinats al castell de Montjuïc (Barcelona)– que estava assegut en un banc de la galeria sense escolta llegint el periòdic conservador La Época, esperant sa muller per anar a dinar. L'anarquista no va oferir cap resistència a les persones que el van detenir. A l'esposa del polític, Joaquina de Osma, li va dir:«A vostè la respecto perquèés una senyora honrada, però he complit amb el meu deure i estic tranquil; he venjat els meus germans de Montjuïc.» Angiolillo havia arribat al balneari el 4 d'agost i es va registrar sota el nom d'Emilio Rinaldini, corresponsal d'Il Popolo. Es va comportar discretament, observant els moviments del polític que s'havia instal·lat a l'estació termal alguns dies abans, fins que va trobar el moment oportú per donar-li mort. Aquest esdeveniment va provocar que la selecta i aristocràtica concurrència de banyistes, que buscava cada estiu a la plàcida vall de Gesalibar la reparació d'energies i els saludables efectes de les seves aigües sulfuroses, fugís espantada restant el balneari buit i en silenci. Michele Angiolillo va ser jutjat el 14 i el 15 d'agost en un procés militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren garrot a les 11 del matí del 20 d'agost de 1897, al pati de la presó de Bergara (País Basc).

Naixements

Vera Zasulic

- Vera Zasulic:El 8 d'agost de 1849 –27 de juliol segons el calendari julià– neix a Mikhajlovka Gzatskogo (Rússia), en una família noble, la revolucionària, anarquista i, després, marxista menxevic Vera Ivanovna Zasulic (o Zasulich, Zassoulich). Després dels seus estudis a Moscou, es lliga als estudiants revolucionaris de Sant Petersburg i al moviment populista, fet que li va portar la detenció el maig de 1869 per mantenir correspondència amb el nihilista Sergei Netxaiev. Empresonada a la fortalesa de Pere i Paul, serà alliberada en març de 1871, i s'instal·larà a Kharkov on militarà en el grup bakuninista «Els avalotapobles del sud», que cometran diversos atemptats contra la dictadura tsarista. De tornada a San Petersburg, el 5 de febrer de 1878 (24 de gener per al calendari julià), va disparar amb un revòlver contra el general Trepov, prefecte de policia responsable de les tortures patides per A. S. Emelianov (Bogolioubov), membre del moviment anarquista «Terra i Llibertat». Trepov només resultarà ferit i Vera serà jutjada el 31 de març de 1878. Contràriament a totes les expectatives, serà absolta pel jurat, i la policia secreta intentarà, sense èxit, detenir-la a la sortida del tribunal. Refugiada a Suïssa, va tornar entrar a Rússia per militar amb el grup Divisió Negra. Però en 1883 s'allunyarà de l'anarquisme i s'alinearà en les files marxistes, fundant en 1883 a Ginebra, amb Plekhanov, Pavel i Aksel'rod, la primera organització marxista russa (Emancipació del Treball). Va ser redactora del diari Iskra i va formar part del Partit menxevic, prenent part en el congrés de la II Internacional com a membre d'aquest corrent. Va ser traductora i introductora de les primeres publicacions de Marx i Engels, i publicà articles polítics i assaigs en nombroses revistes russes i d'altres països europeus. Vera Zasulic va morir el 8 de maig de 1919 a Petrograd (Rússia).

***

Onofrio Gilioli

- Onofrio Gilioli: El 8 d'agost de 1882 neix a Rovereto sulla Secchia (Novi di Modena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Onofrio Gilioli. Sos pares es deien Ferdinando Gilioli, sabater, i Matilde Pederzoli. Sabater de professió com son pare, el 14 de setembre de 1903 es casà amb Maria Giuseppa Pelliciari i entre 1903 i 1924 tingué nou infants (Rivoluzio, Libero, Siberia, Equo, Protesta, Soverte, Scintilla, Ribelle i Feconda Vendetta). En 1911 estava subscrit al periòdic anarquista bolonyès L'Agitatore i el febrer de 1912 la policia el tenia fitxat com a membre del«Partit Sindicalista». Considerat com un dels principals organitzadors del moviment llibertari de la regió, en aquesta època participà en dures vagues, algunes de sis mesos, organitzades des de la Cambra del Treball. Durant la Gran Guerra va ser internat a la fortalesa militar de Crocetta Trevisana (Crocetta del Montello, Vèneto, Itàlia), on es va veure obligat a fer sabates per a l'exèrcit. En acabar la guerra retornà a Rovereto sulla Secchia, on continuà amb la militància. Durant un temps treballà en una fàbrica de sabates de Thiene (Vicenza, Vèneto, Itàlia), moment que aprofità per estrènyer els llaços amb el moviment anarquista de la regió. A començaments de 1921 decidí emigrar a França, on ja es trobava refugiat son fill Rivoluzio. El gener de 1922 retornà a Itàlia i poc després marxà amb tota sa família cap a França. En 1924 s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), lloc de residència de nombrosos exiliats italians, russos i alemanys. El seu domicili es convertí en lloc de trobada d'anarquistes refugiats (Camillo Berneri, Armando Borghi, Luigi Fabbri, Filippo Lusvardi, Vittorio Golinelli, Ettore Cropalti, etc.), fet pel qual es trobava constantment vigilat per la policia. Aconseguí un contracte de treball per a una vuitantena de treballadors d'una gran empresa de construcció i organitzà la sortida d'Itàlia de molts companys anarquistes. Amb la resta de sa família, participà en diferents comitès de suport als refugiats italians i entre 1933 i 1934 va ser membre del Comitè Federal de la Federació Anarquista dels Refugiats Italians. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 participà en la Conferència d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus, també coneguda com«Congrés Anarquista Italià», celebrat a Sartrouville (Illa de França, França), que donà lloc a la fundació del Comitè Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària). En aquest any de 1935, participà activament en la lluita contra les expulsions de refugiats per part de l'Estat francès. En 1937 va ser nomenat membre de l'anarquista Comitè per a l'Espanya Lliure de París, format, entre altres, per Giuseppe Corradini, Nicola Decio i Fulvio Pisano, i realitzà nombrosos viatges entre França i Catalunya, amb Portbou com a base. Durant un temps va ser destinat a un destacament de defensa costanera de Roses (Alt Empordà, Catalunya). Alguns de sos fills lluitaren en la guerra d'Espanya. Amb sos fills Equo i Rivoluzio, estava inscrit en la llista de«terroristes» establerta per la policia francesa. L'octubre de 1940, ben igual que son fill Equo, va ser inscrit en una llista d'anarquistes «subversius perillosos» lliurada a les autoritats alemanyes d'ocupació per la policia feixista italiana. Passà els anys de la II Guerra Mundial a la «Zona Lliure», a Sant Africa (Llenguadoc, Occitània), i, llevat d'un breu internament en un camp de concentració, no patí represàlies. Després de l'Alliberament es reuní amb sa família a Fontenay-sous-Bois. Posteriorment realitzà diversos viatges i estades curtes a Itàlia. Onofrio Gilioli va morir en 1968 a la seva casa de Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França).

Rivoluzio Gilioli (1903-1937)

***

Necrològica de Jesús Paz Viana apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 de març de 1966

- Jesús Paz Viana: El 8 d'agost de 1882 neix a Furco (Becerreá, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Jesús Paz Viana. Sos pares es deien José Paz i María Viana. De família pagesa, quan era adolescent emigrà a Cuba, on esdevingué anarquista i ateu. Quan es proclamà la II República espanyola retornà a la Península i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil lluità contra el feixisme en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili. Vell, sense recursos, sense família ni fills, cap el 1955 va ser albergat a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras i continuà militant en la Federació Local de la CNT. El 12 de desembre de 1965, després d'haver donat els seusúltims 90 francs a la «Subscripció Pro-Espanya», Jesús Paz Viana es llançà per la finestra des d'una de les galeries del segon pis de «Beau Séjour» i va morir tres dies després, el 15 de setembre de 1965, al Centre de Gerontologia d'Ieras (Provença, Occitània) després d'haver estat traslladat en estat de coma.

***

Emiliano Zapata

- Emiliano Zapata: El 8 d'agost de 1883 neix a San Miguel Anenecuilco (Morelos, Mèxic) el revolucionari i guerriller Emiliano Zapata Salazar, un dels cabdills combatents més importants durant la Revolució mexicana, conegut com el Caudillo del Sur. Nascut en una família d'origen indi d'humils propietaris de terres, que, davant la pobresa, hagué de diversificar les seves activitats, encaminant-les a la petita ramaderia. Gairebé no va rebre educació, només les primeres lletres a l'escola de la vila regentada pel l'exsoldat juarista Emilio Vera. Quan tenia 16 anys perdé sa mare (Cleofas Salazar) i 11 mesos després, son pare (Gabriel Zapata). El patrimoni que heretà fou minso, però suficient per no haver de fer de peó a les riques hisendes que envoltaven Anenecuilco. Es dedicà sobretot a la cria de cavalls, de la qual resultà un eminent especialista. Encarnà ben aviat la reacció dels peons indis enfront dels hisendats. En 1902 ajudà els pagesos de Yautepec que tenie problemes amb l'hisendat Pablo Escandón y Barrón, acompanyant-los a la ciutat de Mèxic per exigir justícia. En 1906 assistí a una assemblea camperola a Cuautla, per discutir la forma de defensar-se enfront dels hisendats veïns que amenaçaven la propietat comunal, per la qual cosa fou empresonat en 1908 i mobilitzat com a soldat en el IX Regiment de Cavalleria de Cuernavaca. El setembre de 1909 fou nomenat president de la Junta de Defensa de les Terres d'Anenecuilco i organitzà a Ayala una partida de guerrillers, la majoria d'ells indígenes de Morelos, que hostilitzava els hisendats, dirigits pel governador Pablo Escandón. En 1910 s'afegí a la revolució proclamada pel maderista Pablo Torres Burgos al Centre-Sud, que pretenia acabar amb el règim de Porfirio Díaz. El març de 1911 la seva guerrilla lluitava a Morelos al costat de la de Genovevo de la O i Gabriel Tepepa, amb els quals ocupà Tlaquiltenango, Jojutla i Jautepec. Arran dels acords de maig de 1911 a Ciudad Juárez entre federals i maderistes, llicencià provisionalment, i en contra de la seva opinió, les seves tropes, però es negà a secundar les ordres del president León de la Barra, les forces del qual l'encerclaren a les muntanyes de Puebla. Elegit Madero, tampoc no reconegué la seva presidència, acusant-lo de no voler aplicar la promesa reforma agrària i d'intentar sufocar la revolució popular. El novembre de 1911 proclamà el Pla d'Ayala, el qual, redactat per Otilio E. Montaño, denunciava la traïció maderista, exigia una sèrie de mesures agràries radicals, renovava la lluita popular, sota el lema llibertari magonista «Terra i Llibertat», i declarava cap de la revolució Pascual Orozco. En 1912 les campanyes dels generals maderistes Casso López, Juvencio Robles i Felipe Ángeles col·locaren els agraristes en una difícil situació, però la deposició de Madero el febrer de 1913 i el desordre a les files governamentals del nou president, Victoriano Huerta, a qui sempre combaté, el permeteren reprendre la revolució agrària a Morelos, els camperols del qual prengueren el març de 1914 possessió comunal de les terres i, a partir de juliol d'aquell any, n'assumiren directament la direcció. El març de 1913 rebutjà el Pla de Guadalupe, de Venustiano Carranza, i s'alià amb Pancho Villa i altres carrancistes en la Convenció d'Aguas Calientes d'octubre de 1914. La Convenció, pressionada pel militant anarcosindicalista magonista i principal ideòleg del moviment zapatista Antonio Díaz Soto y Gama, insistí en les reivindicacions agràries del Pla d'Ayala. Carranza es retirà a Veracruz i el 6 de desembre de 1914 els dos cabdills revolucionaris ocuparen Mèxic capital. Malgrat tot, aquest mateix mes es produí el trencament entre Zapata i Villa a causa de certes brutalitats villistes contra els homes de Zapata i l'incompliment de diversos compromisos per part de Pancho Villa. Carranza aprofità aquesta conjuntura i Obregón derrotà completament Pancho Villa al Nord, quedant aïllat Zapata a Morelos i zones limítrofes. Establí provisionalment el seu quarter general a Tlatizapán i administrà el territori amb independència del Govern central, en una mena de comunalisme llibertari agrarista basat en el calpulli, l'ancestral propietat comunal indígena. El zapatisme, agrarista i armat, tingué clares concordances amb el projecte llibertari magonista, teòric i obrer. A Morelos, aplicà la reforma agrària –fonamentada en el principi anarquista de «La terra per al qui la treballa»–, confiscant les hisendes i distribuint-les entre els seus seguidors, encara que d'una manera no gaire ordenada. Alhora s'esforçà per crear una xarxa d'escoles i de serveis públics i encunyà moneda, però no pogué evitar que les seves forces es dedicaren amb freqüència al pur bandidatge. Quan va veure que els seus intents de trencar el cercle carrancista eren inútils, llançà una proclama a tots els pagesos i totes les classes treballadores de Mèxic perquè s'afegissin a la revolució. El programa revolucionari exigia la igualtat social per als indis i la concessió d'àmplies avantatges per al proletariat urbà, el repartiment comunal de les terres segons els interessos dels camperols, la dimissió de Carranza i, en el seu lloc, la creació d'una república democràtica que atengués les llibertats dels mexicans, etc. Però el proletariat, afectat ja pel reformisme de Carranza, no el secundà. El general Pablo González, encarregat de la repressió revolucionària, ordenà al coronel Jesús Guajardo l'eliminació del Caudillo del Sur. Emiliano Zapata va morir el 10 d'abril de 1919 a la hisenda Chinameca (Morelos, Mèxic) en una emboscada muntada per Guajardo, que havia simulat passar-se a les seves files. Aquest assassinat causà una enèrgica condemna de l'opinió pública i de gran part dels propis sectors constitucionalistes. A la mort de Zapata, els zapatistes triaren com a cap Gilbardo Magaña Cerda, cap de l'Exèrcit Llibertador del Sud, però el moviment perdé molta força a conseqüència de les mesures de Carranza i la intervenció nord-americana, i diversos dirigents s'aliaren amb el Govern, molts dels quals acabaren assassinats per les forces governamentals. Genovevo de la O cohesionà de bell nou els zapatistes, fins que en 1920 es fusionaren amb l'exèrcit regular, però en 1940 tornà ressuscitar l'ideari zapatista amb la creació de l'anomenat Front Unit de Morelo, el qual animà fins a la seva mort en 1952. Un nou moviment neozapatista sorgí en 1994 amb la insurrecció de l'Ejercito Zapatista de Liberación Nacional (EZLN), acabdillat pel sotscomandant Marcos, però de clara influència guevarista.

***

Necrològica d'Emiliano Somalo Hernáez apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de novembre de 1970

- Emiliano Somalo Hernáez: El 8 d'agost de 1891 neix a Matute (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Emiliano Somalo Hernáez –el seu primer llinatge citat a vegades com Samalo i el segon de diferents maneres (Herráiz,Hernaze, etc.). Sos pares es deien Amos Somalo i Felipa Hernáez. Xofer de professió, des de molt jove estava afiliat al SindicatÚnic del Ram del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En 1935 complia condemna a la presó de Pamplona (Navarra). El cop d'Estat feixista de juliol de 1936 l'agafà a zona controlada per l'exèrcit franquista, però aconseguí passar a zona republicana. En acabar la guerra, s'exilià a França i patí els camps de concentració. A l'Alliberament va ser un dels fundadors de la Federació Local de Los Sarrasins de la CNT. Emiliano Somalo Hernáez va morir el 22 de juliol de 1970 al seu domicili de Los Sarrasins (Guiana, Occitània). En el moment de la seva mort n'era el secretari. Sa companya fou Engracia Felipe.

***

Emilià Martínez Espinosa

- Emilià Martínez Espinosa: El 8 d'agost de 1901 neix a Villar del Cobo (Terol, Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Emilià Martínez Espinosa. Mai no va anar a escola i de molt petit ja feia feines de manobre i de pastor. Quan tenia uns 13 anys es va traslladar amb sa família primer a Fígols (Berguedà, Catalunya), on va fer de minaire, i després a Manresa (Bages, Catalunya). A Manresa va treballar de dependent i després en els ferrocarrils catalans en diverses feines (guardaagulles, enganxador, guardafrens, factor i cap de tren). En 1918 ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), on va ser un dels organitzadors del Sindicat Únic Ferroviari. Va saber compaginar la feina amb l'educació autodidacta, arribant a tenir una cultura enciclopèdica. Durant la dictadura de Primo de Rivera va participar activament en l'anarcosindicalisme clandestí. Amb la proclamació de la II República la seva militància es va accentuar i va conrear la poesia, publicant versos en El Trabajo. Arran de la insurrecció de la insurrecció de l'Alt Llobregat i del Cardoner el gener de 1932 fou detingut i de bell nou amb els aixecaments d'octubre de 1934. El juny de 1935 va representar els ferroviaris en el Ple Intercomarcal Bages-Berguedà de la CNT. Durant la Revolució de 1936 participà activament en l'experiència col·lectivista dels ferrocarrils catalans –la primera a tot l'Estat– i fou nomenat secretari de la CNT i delegat de del Comitè Regional comarcal català de Manresa. Durant unes setmanes fou mentre del segon Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa. Va formar part del Govern municipal de Manresa del 19 d’octubre de 1936 fins al 31 de maig de 1938. Després, el 22 de desembre de 1938, va ser nomenat alcalde de Manresa i durà en el càrrec fins a l’ocupació de Manresa per les tropes franquistes, el 24 de gener de 1939. No va marxar a l'exili i fou detingut, empresonat el 16 de maig de 1939, jutjat, torturat i condemnat a 30 anys de presó per«rebel·lió militar», dels quals va purgar cinc a la presó Model de Barcelona i en la construcció d'un pont sobre el riu Cardoner. Tan bon punt fou amollat en llibertat vigilada, es va integrar en els grups de combat antifranquistes fins la seva detenció en 1947 en una gran agafada i fou condemnat a tres anys de presó. Alliberat als sis mesos i considerat «cremat», va intentar mantenir el compàs d'esperar, però fou detingut en una vaga i passà alguns mesos tancat. Durant elsúltims anys del franquisme va participar en la reorganització de la CNT a la comarca manresana, defensant una organització confederal purament sindical que prescindís de tota ideologia. Quan es va produir l'escissió de la CNT es va allunyar de la militància orgànica. Durant els últims anys de sa vida es va interessar per l'apicultura i va escriure en periòdics i revistes locals, com ara Solidaridad Obrera, Regió 7 i Dovella. Emilià Martínez Espinosa va morir el 17 de novembre de 1987 a Manresa (Bages, Catalunya). El 21 d'abril de 2006 al Saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa va rebre un homenatge, juntament a la resta d'alcaldes republicans (Joan Selves i Carner, Lluís Prunés i Sató, i Francesc Marcet i Artigas), per part d'aquest consistori, on van participar els historiadors Joaquim Aloy i Bosch i Josep Maria Solé i Sabaté.

Emilià Martínez Espinosa (1901-1987)

Emilià Martínez Espinosa: «La revolta de l'Alt Llobregat», en Regió 7 (20-02-1982)

Emilià Martínez Espinosa: Les col·lectivitzacions durant la Guerra Civil del 1936: com es va portar a terme la col·lectivització dels Ferrocarrils de la Generalitat

Homenatge institucional als alcaldes manresans de la República (Saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa, 21 d'abril de 2006)

Continua...

---

El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones. (Mateu Morro)

CINEMA DEL SEGLE XX DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

Per Mateu Morro, historiador

Miquel López Crespí és un autor prolífic. Ja és difícil saber quants de llibres, dels més diversos gèneres i temàtiques, ha estat capaç d’enllestir. Poc a poc, però, la seva obra va agafant més forma, més coherència i va entrelligant els temes i el móns que l’han atret. Ara en aquest volum sobre el cinema del segle XX arreplega amb molt d’encert un conjunt de treballs amb totes les referències i reflexions biogràfiques, poètiques i ideològiques que a l’autor li inspira el fet cinematogràfic.

El cas és que jo no som, ni de prop fer-s’hi, cap entès en cinema. De fet a l’actualitat em dedic més aviat a tractar temes d’agricultura i alimentació. I per tant som una persona molt poc adequada per a ser aquí avui en aquesta presentació. Pens que en Miquel m’ha convidat, sobretot, perquè som amic seu des de fa molts d’anys, i sap que jo no el deixaré malament. En tot cas, a pesar de la meva incultura, no se m’escapa un fet que per mi és definitori de la manera de pensar d’en Miquel López-Crespí: la seva profunda identificació amb el fet cinematogràfic, tant com a art i com a tècnica, com sobretot com a mirall de la societat i eina de coneixement i transformació.

El segle del cinema

El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones.

Per això en aquest interessantíssim llibre el cinema ens apareix lligat als grans esdeveniments històrics que han marcat el segle passat: la revolució russa, les guerres mundials, el feixisme, els moviments d’avantguarda cultural o les lluites anticolonials.

Evocació del cinema de poble

Però tot començà en un cinema de poble. En Miquel López evoca a la perfecció la seva intensa vida de cinèfil des de la primera infància. És cert que, quan son pare i el seu oncle, aleshores pintors en actiu, dibuixaven el rètol del famós “Salón Montaña” de sa Pobla, en Miquel jugava per la pista de ball i va poder veure la instal·lació de la màquina de projecció. Era l’any 1955. Aquella visió, i més encara amb la seva assistència a totes les estrenes que s’esdevenien en aquell poble tan ben dotat pel que fa a cinemes (el “Cine Principal” (Can Guixa), el “Coliseum” (Can Pelut), el “Gardenia” que era el cinema a l’aire lliure i més tard el luxuriós “Montecarlo”), va ser d’uns efectes impactants sobre aquell nin que, com ara encara, estava posseït per una curiositat fora mesura. D’aquell aparell, a través dels seus rajos de llum, en sortien dones i homes, exèrcits, vaixells, reis i emperadors, soldats i generals, gladiadors i romans, personatges de totes les èpoques i totes les contrades que poblaven aquelles prodigioses pantalles dels cinemes de poble.

Els cinemes de sa Pobla devien ser un poc com tots els cinemes de poble o de barriada. Encara que potser el nivell del “Saló Montaña” o, després, del “Montecarlo” hagi estat poques vegades igualat. Eren cinemes de poble i del poble. Allà dins hi solia haver una gernació. Jo també me’n record: gent de totes les edats i totes les condicions, encara que el públic variava molt segons l’hora de la sessió. Al meu poble record com una cosa apoteòsica les sessions del dissabte vespre, veritablement massives, plenes de matrimonis, gent major i parelles de totes les edats. En canvi el diumenge horabaixa hi anava més tota l’al.lotea. Com és lògic en aquells ambients jovenívols era més fàcil el desbordament del públic, que a vegades s’ho passava més bé amb l’aldarull que suscitava qualsevol interrupció inoportuna que no en la pròpia projecció. En Miquel també ens recorda la tauleta amb cacauets i caramels amb figures populars cabdals com eren l’amo de Can Calent, s’Inquero o en Panero, que venien uns xufles o uns cacauets que havien collit ells mateixos del seu hort o havien comprat als veïnats. Productes, idò, d’alta qualitat alimentària, comparats amb aquests temps actuals de globalització.

En aquells cinemes de poble de la nostra infància, amb el seu flaire de cacauets torrats i els inesperats talls de la llum que feien xiular els espectadors, ens diu Miquel López-Crespí, “hi hagué increïbles descobriments”: Charles Chaplin, encara que no pogués captar encara els misteris i suggeriments de cada un dels seus gestos de La quimera de l’or; les aventures d’Stan Laurel i Oliver Hardy, les anades i vengudes de Buster Keaton a El maquinista de La General o la frescor dels germans Marx a Una nit a l’òpera. La màgia del cinema ja es va fer present i es posaren els fonaments d’una relació que, amb els anys, arribà a la més estreta intimitat.

És potser dins aquest panorama pobler on s’hi pot ubicar la figura de l’actor Simó Andreu, un nom màgic de la infantesa poblera d’en Miquel López. Simó Andreu és una persona que va ser capaç de partir de Mallorca i fer-se un nom en l’àmbit del cinema i del teatre, sense renegar mai de la seva terra i del seu poble. I també cal assenyalar la figura emblemàtica d’Alexandre Ballester que ja feia crítica de cinema a la revista Vialfás.

Una finestra al món en temps de tenebror

Però és a Ciutat on l’interès pel cinema d’en Miquel es realitzà plenament. Aleshores era l’època de màxim esplendor del Teatre Líric, del cine Born i de la Protectora, del Rialto i de l’Avenidas, de la Sala Astoria i de l’Actualidades. Va ser en aquests cinemes on en Miquel continuà el seu aprenentatge amb els seus companys d’escola, fugint sovint de les avorrides classes, o freqüentant-los en companyia de son pare i el seu oncle, antics combatents de l’exèrcit republicà.

“La sessió contínua: per a nosaltres universitat dels pobres, curs permanent de poesia, els misteris més fascinants a l’abast de la retina”. Sobretot el nostre autor dóna importància al “Cineclub Universitari” de Francesc Llinàs i Antoni Figuera, amb en Vicenç Santandreu, n’Emili Garcia i en Joan Escarrer. Al seu costat és just recordar noms pioners com els de Vicenç Mates o de Jaume Vidal Amengual. En aquelles sessions del diumenge de matí, a les 10 o a les 11, s’hi podien veure pel·lícules de gran qualitat. En els anys 1996-67 es projectaren pel.lícules com Las timnieblas del dia de Fabri, Jazz en un día de verano d’Stern, Tierra sin pan de Buñuel, La piel y los huesos de Panigel, Ciudadano Kane de Welles, Psicosis de Hitchcock, El eclipse d’Antonioni, Los cuentos de la luna pálida de Mizogouchi, El año padado en Marienbad de Resnais, El infierno del odio de Kurosawa, La piel suave de Truffaut, Giulieta de los espíritus de Fellini i tants altres films inoblidables. És aleshores quan el cinema esdevengué als ulls d’en Miquel López un mitjà d’expressió formidable i quan es consolidà com una eina que ens aporta instruments d’anàlisi i ens ajuda no sols a entendre el món sinó a transformar-lo. Els llibres, els viatges, la vida, es casen amb el cinema per a obrir un món ple de possibilitats per al somni, per a la fantasia, per a la poesia o per a l’impuls revolucionari.

És en aquests moments quan en Miquel, que ja ho intuïa des de sempre, se n’adona que els seus varen perdre la guerra i que el règim de Franco no és més que l’expressió del poder feixista. És el compromís polític, la identificació amb la lluita dels obrers, la solidaritat amb la vaga d’Astúries, les primeres pintades nocturnes, la primera detenció. En aquestes circumstàncies el cinema, que a la nostra infància havia representat la capacitat màgica de reviure els fets del passat i endevinar els del futur, ara cobra una dimensió nova, igualment fabulosa. A través del cinema es produeix la identificació amb un sistema de valors que fora del cinema està prohibit, perseguit i condemnat. El cinema és la llibertat, una finestra a la veritat en temps de tenebres. La pel·lícula pren una funció quasi mística, iniciàtica, en un camí que ens ha de dur a obrir els ulls a la realitat amagada i prohibida. Els viatges i el cinema tenen un poc la mateixa funció il·luminadora. I en temps de dictadura els viatges també són una manera de veure bon cinema. Però aviat no fa falta sortir a l’exterior de l’estat, perquè el cinema de qualitat també es fa present a les sales mallorquines. El cinema és un art i les dictadures sempre han tengut dificultats per a controlar l’expressió artística.

El cinema de la dictadura

Això ho sabia molt bé el règim de Franco. Ja des del seu inici i amb la creació d’un aparell de propaganda política en el qual el cinema hi jugava un paper molt important. Cal esmentar materials infectes com Raza (1941), un film de José Luís Sáenz de Heredia que dugué a la pantalla un text històric de “Jaime de Andrade”, és a dir del General Franco. És encara l’esperit de la croada contra el marxisme, la república i la democràcia. Cinema d’exaltació feixista i de l’imperi espanyol com Sin novedad en el Alcázar, El Santuario no se rinde, Los últimos de Filipinas, Escuadrilla, A mi la legión, etc. Quan el sistema es fa decrèpit i s’acosta el seu final, incapaç d’aturar uns canvis socials i culturals que, des de la pèrfida Europa, ens van arribant, la cinematografia oficial es va fent de cada cop més barroera, més superficial, més penosa, en el seu intent de contrarestar els símptomes de crítica. És quan es genera allò que el poble va anomenar sàviament una “espanyolada”. Era un cinema “que ens feia créixer en l’esclavatge enmig del més cruel embrutiment de l’esperit”. El Marcelino, pan y vino que ens obligaven a veure aquells miserables capvespres del diumenge. Res a veure, diu en Miquel, amb el fulgor de Godard de Al final de la fugida.

Tot i això, enmig de la tenebror hi ha pel.lícules si més no “estranyes” com La muerte de un ciclista de Bardem, Bienvenido, Mr. Marshall de Berlanga o Surcos de Nieves Conde, “que no saps d’on surten ni com va ser possible la seva realització”. No en parlem ja de Calle Mayor, l’obra més important de Bardem. S’ha de fer referència a revistes com “Nuestro Cine”, “Triunfo” o “Primer Acto” que serviren per donar a conèixer aquell nou cinema i per obrir una reflexió de primer nivell.

El cinema crític

Aquest és el cinema que interessa a Miquel López-Crespí. Ell sempre ens ha parlat d’Eisenstein, Dziga Vertov, Fritz lang, Elia Kazan, Visconti, Buñuel, Forman, Ford, Rossellini, Orson Welles, Antonioni, Bergman o Kubrick Ens remarca, per exemple, el seu primer contacte amb Fellini, que s’esdevengué el mes d’octubre del cinquanta-vuit, quan a sa Pobla, al “Montecarlo”, s’estrenà Las noches de Cabiria. “En plena època daurada del nacional-catolicisme i de les pel.lícules de consum sense gaire qualitat artística, el xoc amb el cinema de Fellini va ser vertaderament impactant”. Ens parla de la influència del neorealisme italià, del poder suggestiu del realisme a El salari de la por de George Clouzot.. I després de Bardem, de Berlanga, de Saura. Un cinema molt diferent de les produccions del règim. El descobriment de Rainer Werner Fassbinder, de Wuilhelm Murnau, d’Otto Preminger o de Joseph Losey són fets que assoleixen una importància per ells mateixos i que defineixen l’especial relació d’en Miquel amb l’art i amb la política, és a dir amb el cinema.

Des de mitjans dels anys seixanta en Miquel començà a preocupar-se sobre el compromís de l’intel·lectual –fos aquest director de cinema o fos simple mestre d’escola- amb el seu poble. De fet el seu primer escrit a “Última Hora”, de la mà de Pepín Tous i Frederic Suau, va ser l’article “El compromiso político del escritor”. I el cinema és un aspecte més, de gran importància, en aquesta vinculació que uneix la manera de pensar de Miquel López-Crespí i la seva experiència de l’expressió artística. Podríem parlar, potser, d’una relació d’amor. De l’amor al cine que es demostra en la seva presència a totes les estrenes d’interès, en l’època del “Cineclub Universitari”, en el llibre de poemes “Temps moderns: homenatge al cinema”, en els viatges a l’estranger per veure les pel.lícules prohibides per la dictadura i també en cada un dels escrits recollits en aquest llibre.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 9 d'agost

Esdeveniments

Wobblies en vaga general per Sacco i Vanzetti

- Manifestacions mundials per Sacco i Vanzetti: El 9 d'agost de 1927, i els dies anteriors i posteriors, l'execució de Sacco i Vanzetti prevista per al dia 10 d'agost, i que finalment esdevindrà el 23 del mateix mes, suscita tota mena de manifestacions de còlera arreu del món. A Chicago (Illinois, EUA) la vaga generalés seguida per 16.000 obrers. A la sortida d'un míting, una jove anarquista italiana de 16 anys anomenada Aurora d'Angelo, encapçala una manifestació de quatre mil persones, que serà dispersada amb gasos lacrimògens per la policia i procedirà a la detenció de 76 manifestants, entre ells Aurora, qui refusarà durant el seu procés l'ajuda de cap advocat. A Nova York (EUA) la vaga va ser seguida per 150 mil persones, segons la policia. A Montevideo (Uruguai) la vaga de 24 hores va ser seguida multitudinàriament, ben igual que a Assumpció (Paraguai). Vagues i mítings de protesta es van realitzat a tot Europa (Brussel·les, Londres, París, etc.). Dues bombes van explotar l'11 d'agost, una a Basilea (Suïssa) i una altra a Sofia (Bulgària), i altres van ser trobades a Chicago i Londres.

***

Un moment del míting de l'Olympia del 9 d'agost de 1936

- Míting a l'Olympia: El 9 d'agost de 1936 té lloc al teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un grandiós míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'acte, primer organitzat per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI, d'antuvi, havia de celebrar-se a la plaça de braus de la Monumental, però el dia abans es decidí canviar d'indret. Jacinto Toryho presentà l'acte i a continuació parlà Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), en nom del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; Francesc Isgleas Piarnau, que parlà en nom de les comarcals confederals catalanes; Frederica Montseny, en nom del Comitè Peninsular de la FAI; Joan García Oliver i, finalment, Nemesio Galve Lisbona, que presidia l'acte en nom de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona, va fer un resum dels discursos pronunciats. Els oradors parlaren sobre la necessària unió contra el feixisme, el desig de normalitzar la producció per a engegar la socialització dels mitjans econòmics, l'èxit del«poble en armes» i la impossibilitat del seu desarmament; també es reivindicà el Consell Superior d'Economia, el govern autònom de Catalunya (Generalitat) i les milícies com a eina de lluita contra el feixisme. L'acte, que fou multitudinari i retransmès radiofònicament a tot l'Estat, acabà amb el crit unànime de «Guerra a mort al feixisme i visca la Revolució Social!».

Míting a l'Oympia de la CNT-FAI (9 d'agost de 1936)

Naixements

Michael Schwab

- Michael Schwab: El 9 d'agost de 1853 neix a Mannheim (Baviera, Alemanya) el militant i propagandista anarquista nord-americà, implicat en el procés dels fets de Haymarket, Michael Schwab. Com a enquadernador a Alemanya, va prendre part en 1872 en la creació d'una Unió d'Enquadernadors i aquell any també es va adherir després al Partit Socialdemòcrata, col·laborant en diversos periòdics radicals alemanys. En 1879 va emigrar als Estats Units i després d'anar i de venir per diverses ciutats (Chicago, Milwaukee, Oest dels EUA) s'instal·là a Chicago en 1881. Va exercir diversos oficis i del Partit Socialista Obrer, al qual es va afiliar, va evolucionar cap a l'anarquisme. En 1881 va començar a col·laborar en els periòdics Chicagoer Arbeiter-Zeitung i Der Verbote. En 1883 va prendre part, juntament amb Oscar Neebe i Alber Parsons, en la creació d'un grup de la International Working People's Association (IWPA, conegut també sota el nom de Black International). Com a brillant orador va participar en 1886 en diversos mítings a favor de la jornada de vuit hores i contra el lock-out de les fàbriques de McCormick Harvester Works. No va assistir al tràgic míting de Haymarker, ja que participava en una reunió lluny del lloc del drama. Però va ser detingut l'endemà amb els altres líders de la mobilització de l'1 de maig de 1886. Innocent com els altres companys del crim que se li imputava, va ser condemnat a mort el 20 d'agost de 1886, però va acceptar amb Samuel Fielden signar una demanda de clemència al governador Richard James Oglesby. La seva condemna va ser commutada per una pena de cadena perpètua. La rehabilitació dels màrtirs es va produir el 10 de novembre de 1887 i la revisió del procés de Schwab l'alliberà el 26 de juny de 1893, arran de l'indult del nou governador d'Illinois John Peter Altgeld i després de passar sis anys tancat a la penitenciaria de Joliet. Després d'haver reprès la seva feina al Chicagoer Arbeiter-Zeitung, el va abandonar en 1895 per obrir un magatzem de sabates que va acabar fallint. Michel Schwab va morir el 29 de juny de 1898 a Joliet (Illinois, EUA) a causa d'una tuberculosi que va contreure a la presó. Fou enterrat al cementiri de Waldheim juntament amb els altres set màrtirs de Haymarker.

***

Foto policíaca d'Auguste Carteau (1 de maig de 1892)

- Auguste Carteau: El 9 d'agost de 1860 neix a Saint-Florent-sur-Cher (Centre, França) l'anarquista i sindicalista Auguste Carteau. Sos es deien Gabriel Carteau i Marie Gregui. En 1888 treballava d'obrer vidrier i vivia a Saint-Ouen (Illa de França, França), a casa dels pares. L'1 de maig de 1892 va ser detingut i fitxat a París (França) com a anarquista en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon i va ser posat en llibertat a finals d'aquell mes. El seu nom figurava en el registre d'anarquistes aixecat el 26 de desembre de 1893; en aquesta època treballava d'obrer vidrien a la fàbrica Monnot i vivia al número 5 del carrer Michelet de Pantin (Illa de França, França). El 2 de març de 1894 el seu domicili de Pantin va ser escorcollat i ell detingut i tancat a la presó parisenca de Mazas. En 1895 s'establí a Clichy (Illa de França, França), però el setembre de 1897 va ser contractat una temporada per la vidrieria Saint Marcel de Marsella (Provença, Occitània). Entre desembre de 1898 i agost de 1900 treballà a Patin. El desembre de 1900 s'establí a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), on hi havia nombroses vidrieries, entre elles una d'obrera. El 8 de setembre de 1902, des de les pàgines del periòdic anarquista Les Temps Nouveaux, denuncià l'actitud del patró de la fàbrica de bombetes d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), on treballava, i que, a resultes d'una vaga declarada des del juny passat, de la qual era el secretari, havia fet venir esquirols de Bèlgica i havia importat bombetes d'Alemanya. Aquesta vaga tingué el suport de Charles Malato des de les pàgines del periòdic parisenc L'Aurore. En aquesta època era l'animador d'una petita secció sindical de vidriers de tendència llibertària i anunciava la propera adhesió d'aquesta a la Confederació General del Treball (CGT) durant el proper Congrés Nacional de Vidriers que s'havia de celebrar el setembre d'aquell any. En 1904 passà una temporada a Oullins (Lió, Arpitània) i en 1906 treballava a la Cristalleria de Sèvre a Meudon (Illa de França, França), on fou secretari de la secció sindical. El 12 d'octubre de 1907 va fer una crida des de les pàgines de Le Temps Nouveaux per a la creació d'un grup anarquista a Reuil (Xampanya-Ardenes, França). El 29 de desembre de 1907, des de les pàgines de Le Libertaire, alertà els companys contra les maniobres dels confidents policíacs. El 27 d'abril de 1908 marxà cap a Bar-sur-Seine (Xampanya, França), on animà la secció sindical. En 1910 va ser acomiadat de la vidrieria Landier i retornà, després d'una breu estada a Pantin, a Oullins, on esdevingué secretari de la Borsa del Treball d'aquesta localitat. El febrer de 1914 retornà a Choisy-le-Roi, on va treballar i passar la Gran Guerra. El 31 de març de 1916 va ser cridat a files, però finalment no s'integrà en el seu regiment i va ser destinat a la Companyia General d'Electricitat a Ivry-Port, on es fabricaven bombetes. En 1929 col·laborà en La Voix des Verriers, on reafermà els principis d'independència sindical vers la política i denuncià les maniobres comunistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fotografia policíaca de Jules Perron (15 de març de 1894)

- Jules Perron: El 9 d'agost de 1862 neix a Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarquista Jules Perron. Sos pares es deien Jean Joseph Perron, jornaler, i Jeanne Content. Es guanyava la vida fent de tintorer i de jornaler i vivia al número 32 del passeig Ragot de Saint-Denis. En 1878 va ser reclòs per robatori en un correccional fins als vint anys. Militant del grup anarquista de Saint-Denis, durant la gran batuda contra el moviment anarquista de l'1 de gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i aquesta hi trobà cartells i 150 fullets llibertaris, però no va ser detingut. El 15 de març d'aquell any patí un nou escorcoll, sense resultats, però va ser detingut i fitxat com a anarquista –altres tres anarquistes (Joseph-Philippe Baudart, Pierre-Maurice Fabre i Georges-Auguste Guignard) van córrer la mateixa sort. Segons un informe policíac d'un confident, durant la primavera de 1895 es dedicava de tant en tant al robatori amb sa companya i sos dos infants, alhora que distribuïa per Saint-Denis la premsa anarquista (La Sociale, Le Temps Nouveaux, etc.). En 1896 participà amb Louis Grandidier en un intent de creació d'un periòdic anarquista de la zona del Nord de París. Quan les eleccions municipals de maig de 1896, amb Louis Grandidier, fou candidat abstencionista en nom del grup «Les Libertaires» de Saint-Denis. Participà en les activitats dels cercles anarquistes de Saint-Denis fins a començaments de 1898. El març de 1898 va fer, amb Louis Grandidier, una xerrada durant una vetllada familiar a la Sala Giloppé, organitzada pel grup llibertari d'estudis socials«Les Egaux» de Saint-Denis. El maig de 1898, amb Georges Brunet (La Terreur-des-bouts-de-bois), Amédée Langlois i Élie Murmain, presentà les idees anarquistes en una reunió organitzada a Aubervilliers (Illa de França, França). El setembre de 1898 participà, amb Francis Prost, en una reunió pública i contradictòria («Les crimes du militarisme. Le désarmement et ses conséquences») celebrada a la Sala Alexis de Saint-Denis. Després de la seva participació en la «Coalició Revolucionària de Saint-Denis», que agrupava anarquistes i seguidors del sindicalisme socialista de Jean Allemane en defensa del capità Alfred Dreyfus, es passà a la política i entre el 3 i el 8 de desembre de 1899 fou delegat al Congrés de les Organitzacions Socialistes«Congrés d'Unificació» que se celebrà a la Sala Japy de París pel Comitè Socialista-Revolucionari del Bel-Air de Saint-Denis, afiliat a la Federació Socialista Revolucionària (FSR), i es presentà a les eleccions per la II Circumscripció electoral d'aquesta població. El seu nom figura en el llistat d'anarquistes entre els anys 1900 i 1912 i en aquesta època vivia al número 4 del carrer Baudet de Saint-Denis. Jules Perron va morir el 20 de novembre de 1952 a Saint-Denis (Illa de França, França).

***

Foto antropomètrica d'Eugeni Cortacans Carbonell (20 d'agost de 1917)

- Eugeni Cortacans Carbonell: El 9 d'agost de 1892 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Eugeni Cortacans Carbonell. Sos pares es deien Eugeni Cortacans i Paula Carbonell. Mecànic de professió, vivia al número 28 del carrer Casanova de Barcelona. Participà activament en el moviment revolucionari de la «Setmana Tràgica» de juliol de 1909 a Barcelona. Després de fer el servei militar en el Regiment de Cavalleria d'«Almansa», on va fer un curs d'automobilisme, el 22 de juliol de 1917, provenint de Barcelona, arribà a França i s'establí a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on visqué al número 2 del carrer Cabrit, treballant de xofer per al drapaire a l'engròs Muña. Va ser fitxat per la policia de Perpinyà l'agost de 1917 com a «anarquista militant i propagandista perillós». En aquesta època es relacionà amb l'anarquista Agustino Guise Carriso. De bell nou a la Península, el 29 de setembre de 1922 va ser condemnat per l'Audiència de Barcelona a 200 pessetes de multa per «encobriment» de l'atracament a mà armada portat a terme el 4 d'agost de 1920 al carrer de la Diputació del joier Ramon Vallés i sa neboda Pilar Marcén, el botí del qual van ser 52.281 pessetes en joies, i en el qual prengueren part quatre companys (Lluís César, Vicens Ferrer Planells, Deogracias Obregón Toledo i Emili Rocher Rigau); la seva participació consistí a conduir l'automòbil en el qual fugiren els assaltants. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Vassil Ikonomov

- Vassil Ikonomov: El 9 d'agost de 1898 neix a Aïtos (Burgas, Bulgària) el guerriller anarquista i figura important del moviment llibertari búlgar Vassil Ikonomov. Fill d'un empleat de correus, va ser mobilitzat durant la Gran Guerra i la va acabar com a oficial. Però fastiguejat del militarisme i amb l'ajuda de Mikhael Guerdjikov descobrirà l'anarquisme. En 1919 s'adhereix a la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB) que s'acabava de crear. Partisà d'una guerrilla revolucionària contra la dictadura d'Stambolijski, va cometre nombroses accions terroristes. Les «expropiacions» realitzades va permetre la creació de periòdics i d'una editorial. Va organitzar diversos grups guerrillers que agrupen en les seves files militants anarquistes, comunistes i membres del Partit camperol. En setembre de 1923 va prendre part activa en una insurrecció antifeixista. Durant els anys 1924 i 1925 es van multiplicar les seves accions de propaganda pel fet, especialment l'assassinat de personalitats reaccionàries, i fins i tot una temptativa de captura del rei Boris III. Encerclat per l'exèrcit i els grups paramilitars, va ser assassinat en estranyes circumstàncies el 20 de juny de 1925 quan es banyava en un riu prop de Belitsa (Blagoevgrad, Bulgària). Des de començaments de la dècada dels 90 existeix a Bulgària un Grup Vassil Ikonomov que cada any en commemora la figura en la data de la seva mort.

***

Necrològica de Manuel Mejías Palacios apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 31 de maig de 1988

- Manuel Mejías Palacios: El 9 d'agost de 1899 neix a Alcalá de Guadaíra (Sevilla, Andalusia, Espanya) el paleta anarcosindicalista Manuel Mejías Palacios–el seu primer llinatge a vegades citat Mejía o Megías i el segon Palacio–, conegut com Manuel Roque o Manuel de Roque. Quan tenia vuit o nou ans començà a treballar per ajudar a sa família i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 6 de febrer de 1921 va ser detingut per la Guàrdia Civil, juntament amb son cossí Manuel Mejías Moreno, Juan Alcaraz Seto i José Cervera Rodríguez, també cenetistes, acusats d'haver posat una bomba i dos petards el 19 de gener anterior a la Huerta del Polvorón, finca del ric comerciant Manuel Borrero d'Alcalá de Guadaíra; arran d'aquest fet, el sindicat local va ser escorcollat i destrossat. Jutjats per aquest fet entre el 13 i el 14 d'octubre de 1921, amb petició de tres penes de mort per a cada un dels acusats, van ser absolts per manca de proves. En 1928, des d'Alcalá de Guadaíra, envià diners a La Revista Blanca per als presos. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut, apallissat, torturat i tancat a la presó del Pópulo de Sevilla. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 va ser delegat pel Sindicat d'Oficis Diversos d'Alcalá de Guadaíra per al III Congrés Confederal Extraordinari de la CNT («Congrés del Conservatori») que se celebrà a Madrid (Espanya). Després de la mort del dictador Francisco Franco milità en la Federació Local d'Alcalà de Gudaíra de la CNT i el 10 de desembre de 1978 va participar en un míting en aquesta localitat. Manuel Mejías Palacios va morir el 15 de febrer de 1988 a Alcalá de Guadaíra (Sevilla, Andalusia, Espanya).

***

Necrològica de José Sánchez Ibáñez apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'11 d'octubre de 1988

- José Sánchez Ibáñez: El 9 d'agost de 1900 neix a Xest (Foia de Bunyol, País Valencià) l'anarcosindicalista José Sánchez Ibáñez. Emigrà a Catalunya, on treballà de fuster a Barcelona i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) quan la vaga de «La Canadenca». Durant l'època del pistolerisme va estar en contacte amb el grup d'acció «Los Solidarios», especialment amb Rafael Torres Escartin. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, marxà cap a València (València, País Valencià). Quan l'escissió confederal de 1933 se n'esforçà en la reunificació. El maig de 1936 va ser nomenat delegat del Sindicat de la Fusta de València al Congrés de la CNT celebrat a Saragossa (Aragó, Espanya). Durant la guerra civil jugà un paper important en la col·lectivització de la indústria fustera. Durant els primers anys del franquisme participà en la clandestinitat confederal. Detingut i empresonat, un cop lliure passà a França, on milità en la CNT de l'exili. José Sánchez Ibáñez va morir l'11 de juliol de 1988 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Ramon Bou Canalda (1933)

- Ramon Bou Canalda: El 9 d'agost de 1902 neix a Barcelona (Catalunya)–algunes fonts citen cap el 1891 a Viver (Alt Palància, País Valencià)– l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Bou Canalda –el primer llinatge citat sovint Bau i el segon de diverses maneres (Cañalda,Macià, Macías,Marín, etc.). Paleta de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 col·laborà en el setmanari L'Opinió de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera hagué de refugiar-se a França per les seves activitats i en 1930 visqué a diverses localitats (París, Vitry-sur-Seine, Montpeller). L'estiu de 1931, des de França, col·laborà en una subscripció en solidaritat amb els vaguistes de telèfons catalans. Després de la proclamació de la II República espanyola retornà a Catalunya. Amb Jesús Robles i Joan Vidal Fontanet, fou un dels fundadors del Centre d'Estudis Socials (CES). També fou membre del grup anarquista«Verdad», amb Ginés Alonso López, José M. Barrancos, els germans Conejero Tomás, els germans Conesa, Josep Peirats Valls, Domingo Canela Schiaffino i Vicenç Nebot, que actuà entre 1932 i 1936 a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). L'octubre de 1932 va fer la conferència «El sindicalisme neutro o el movimiento obrero anarquista» a l'Ateneu de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat. Entre 1932 i 1936 col·laborà en Solidaridad Obrera i entre 1933 i 1935 en Tierra y Libertad. El febrer de 1933 va ser detingut, juntament amb altres companys (Manuel Bigorra Pedrós, Mariano Casamayor Pujol, Joan Caudel Bedimou i Ambrosio Pagán), per activitats terroristes a València (València, País Valencià), però el 8 de juny d'aquell any aconseguí fugir amb 11 companys de la Presó Model de València gràcies a un túnel. El 10 de novembre de 1933, a causa d'una delació, va ser detingut per la Guàrdia Civil a Llíria (Camp de Túria, País Valencià). El 25 de març de 1934 va ser jutjat per un Tribunal d'Urgència a l'Audiència de València sota l'acusació d'haver col·locat una bomba en un muntacàrregues de les obres de la Facultat de Medicina el febrer de 1933 i va ser condemnat a 14 anys, tres mesos i un dia de presó, però el jurat promogué l'indult per semblar-li excessiva la pena. A començament de 1937 fou membre del grup anarquista «Presente y Futuro», amb Hermós Plaja Saló. Durant la guerra i la Revolució fou un dels redactors de la segona sèrie del setmanari i diari Acracia de Lleida (Segrià, Catalunya), dirigit per Manuel Magro Merodio, i que s'oposà a la participació governamental del moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. L'11 de maig de 1943 publicà en el setmanari tolosà L'Espagne Républicaine el relat Cintet le«Morteraire». Posteriorment emigrà a l'Argentina. Sa germana, Adelaida Bou Canalda, estava casada amb els destacat anarquista Jaume Rosquillas Magriñà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Ramon Bou Canalda (1902-?)

***

Notícia de la detenció de Justo Villanueva Aznar apareguda en el diari madrileny El Siglo Futuro del 25 d'agost de 1933

- Justo Villanueva Aznar: El 9 d'agost de 1906 neix a Talavera de la Reina (Toledo, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Justo Villanueva Aznar. Sos pares es deien Andrés Villanueva Lunar, industrial, i Encarnación Aznar Ruiz. Pintor de la construcció, quan era molt jove emigrà a Madrid (Espanya), on s'afilià a la Secció de Pintors del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sense feina, el 24 d'agost de 1933 va ser detingut, juntament amb els obrers desocupats José González Paracha i Antonio Casimiro Beato, acusats de coaccions en una obra de la construcció on es van posar a treballar de pintors sense permís. Després de la guerra creuà els Pirineus i milità en la CNT de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Després es traslladà a la regió parisenca on fou, amb Paulino Dieste, un dels animadors de la Federació Local de la CNT de Combs-la-Ville (Illa de França, França). Sa companya aconseguí fugir de l'Espanya franquista i reunir-se amb ell, però morí poc després. En 1975 assistí al Congrés de la CNT de l'exili celebrat a Marsella (Provença, Occitània). Col·laborà en el setmanari Le Combat Syndicaliste. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Talavera de la Reina i amb un grup de joves participà en la reorganització de la CNT local. En aquesta època col·laborà en el periòdic CNT. Anualment participà en la Fira del Llibre Llibertari que la CNT parisenca organitzava als locals del carrer de Vignoles. En 1979 participà en el Congrés que se celebrà a Marsella (Provença, Occitània) i durant la primavera de 1990 en el Congrés de la CNT de Bilbao (Biscaia, País Basc). Justo Villanueva Aznar va morir el 27 de juny de 1990 al seu domicili de Talavera de la Reina (Toledo, Castella, Espanya).

***

- Jesús González Malo: El 9 d'agost de 1913 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarcosindicalista i propagandista anarquista i naturista Jesús González Malo. Era fill d'una família humil. Durant la dictadura de Primo de Rivera col·laborà en la Casa del Poble de Gijón. A partir de 1929 col·laborà en la revista anarconaturista barcelonina Naturismo i defensà un naturisme integral on l'anarquisme era la meta, el sindicalisme el mitjà col·lectiu per a conquistar aquest objectiu i el naturisme el mitjà de perfecció individual indissoluble per a assolir el comunisme llibertari. En 1930 creà el Grup Naturista de l'Ateneu Obrer de Santander, afí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malgrat el seu anarcosindicalisme, durant els anys republicans presidí el Sindicat de Treballadors del Port de Santander, adscrit a la Federación Obrera Montañesa (FOM) de la Unió General de Treballadors (UGT). Quan es produí el cop d'Estat feixista del 18 de juliol de 1936 jugà un paper important en el control sindical càntabre ja que fou l'encarregat de l'organització militar dels obrers santanderins gràcies a un conveni de col·laboració signat el 27 de juliol de 1936 a la Casa del Poble de Santander entre la FOM-UGT i la Federació Local de Sindicats de la CNT de Santander que donà lloc a la creació d'un Comitè Intersindical. El 25 de juliol de 1936 dirigí la presa, amb un grup d'obrers del moll, del«Cuartel del Alta» de Santander. Després fou nomenat director del Secretariat de Milícies del Comitè de Defensa (comissari general de Guerra) i encarregat de les Milícies de Reraguarda, càrrecs dels quals dimití el novembre de 1936 en oposició a la integració de les milícies en l'Exèrcit Republicà. El 6 d'agost de 1936 havia dirigit una expedició miliciana que penetrà al Seminari Pontifici de Comillas (Cantàbria) i detingué 33 professors, 80 alumnes i 25 membres de les Joventuts Catòliques, que s'hi trobaven seguint uns cursets d'estiu, sota l'acusació d'estar en possessió d'una emissora de ràdio amb la qual escoltaven les notícies faccioses i de llums amb les quals feien senyals al vaixell feixista de guerra Cervera. El 21 de novembre de 1936, en una reunió celebrada al Gran Cinema de Santander, s'enfrontà a l'Executiva de la FOM-UGT quan proposà la creació d'un Consell Provincial d'Economia que s'encarregués del sistema productiu regional, establint-se la sindicació forçosa dels treballadors, la substitució de la representació política municipal i d'altres corporacions per la representació sindical, i l'establiment d'una setmana laboral de 36 hores amb la incorporació de la dona al treball. Com a conseqüència d'aquest enfrontament, el febrer de 1937 el Sindicat de Treballadors del Port de Santander fou expulsat de la FOM-UGT i s'adscrigué a l'anarcosindicalisme. Des d'aquesta data col·laborà amb el govern provincial, però des de posicions marcadament llibertàries, encarregant-se d'organitzar l'evacuació marítima de Santander quan aquesta ciutat va caure en mans feixistes el 29 d'agost de 1937. Amb el triomf franquista, passà a França i el juliol de 1939 s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA), amb sa companya Carmen Aldecoa –professora de literatura a l'Institut Santa Clara de Santander i durant 21 anys a la Universitat de Nova York i a Connecticut; a més de membre de l'«Spanish Refugee Aid», fundació d'ajuda als refugiats espanyols a França; i autora de Del sentir  y del pensar (1957), assaigs sobre escriptors espanyols contemporanis. A Nova York encapçalà la Subdelegació de la CNT escindida, càrrec del qual dimití en 1946. Participà activament en la Lliga de Mutilats de Guerra; en el Comitè d'Ajuda als Refugiats; en les Societats Hispanes Confederades (SHC) dels EUA, de les quals fou vicesecretari, i en el seu òrgan d'expressió España Libre, que dirigí a partir de 1961 i fins a la seva mort. Col·laborà amb la Unió de Treballadors de l'Automòbil dels EUA –per aquesta tasca va ser condecorat pel president d'aquest sindicat Walter Reuter en nom dels treballadors nord-americans– i amb l'organització sindical de treballadors del moll novaiorquesa. En l'exili mantingué posicions contràries a l'immobilisme, però s'oposà a la participació en política dels llibertaris. Durant els anys seixanta sembla que va fer costat l'Aliança Sindical Obrera (ASO) des de les SHC. Freqüentà la tertúlia de la tavern de la 106 i Broadway de Nova York, on assistien Odón Betanzos Palacios i Víctor Fuentes, entre d'altres, i fou íntim amic de Rudolf Rocker. Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Acción Social Obrera, ¡Asturias!,CNT, CNT del Norte, Comunidad Ibérica, Cultura Proletaria, España Libre,Ibérica, Naturismo, El Sol. Periódico para-médico independiente, Solidaridad Obrera, etc.És autor de La guerra en España. ¡Basta! (1938), Carta abierta a la comarcal montañesa (1947), Dictamen sobre modalidades constructivas del sindicalismo revolucionario (1947), La incorporación de las masas (1952), Por los fueros del anarcosindicalismo. Contra«políticos y puritanos» (1956), Raíz y trascendencia del anarquismo español (1963, crítica a les tesis d'Americo Castro), entre d'altres. Jesús González Malo va morir el 30 de desembre de 1965 a Nova York (Nova York, EUA). Documentació seva es troba dipositada l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Propaganda d'un acte de Marciano Sigüenza Cama publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 4 de maig de 1961

- Marciano Sigüenza Cama: El 9 d'agost de 1920 neix a Atanzón (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Marciano Sigüenza Cama. Emigrà a Madrid (Espanya) i des de l'adolescència milità en el moviment llibertari. En el Ple clandestí de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de juliol de 1944 celebrat a Jarama, va ser nomenat vicesecretari i responsable d'Organització del Comitè Peninsular de la FIJL, de tendència«col·laboracionista», encapçalat per Manuel Amil Barcia. A finals dels anys quaranta s'exilià a França. A partir de 1949 col·laborà en España Libre, òrgan de la tendència«col·laboracionista» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El gener de 1961 va fer una conferència a Estrasburg. L'agost de 1973 en el Ple Intercontinental de Marsella fou nomenat secretari general de la CNT en l'Exili, càrrec del qual dimití el gener de 1975. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península. En 1979 participà en el cicle de xerrades i debats «La CNT davant les eleccions legislatives i municipals», organitzat per la CNT de Móstoles. En 1982 va se nomenat secretari del Sindicat Tèxtil de la CNT de Madrid i en 1983 secretari de Relacions Exteriors del Comitè Nacional de la CNT, sota el secretariat d'Antonio Pérez Canales. En 1987 exercí de director del periòdic mensual confederal CNT. Destacà com a orador en mítings a França i a la Península i trobem col·laboracions seves en diferents publicacions llibertàries, com ara Apeadero,CNT, España Libre, Proa, Solidaridad Obrera, etc. Marciano Sigüenza Cama va morir el 6 de novembre de 2001 a l'Illa de França (França) i fou enterrat civilment a la seva població natal.

Defuncions

Edoardo Milano (gener de 1895)

- Edoardo Milano: El 9 d'agost de 1907 mor tràgicament a Torí (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista Edoardo Milano, també conegut com Edouard Milano i Eduardo Milano. Havia nascut l'11 d'octubre de 1858 a Grugliasco (Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Pietro Milano i Margarita Rostagno. Es guanyava la vida fent de dependent. El novembre de 1891 el trobem a Lugano (Ticino, Suïssa), obligat a l'exili sota la imputació a Itàlia de«propaganda contra les institucions del Regne i contra la seguretat de la família reial» i definit per les autoritats com a«compromès». El juny de 1892, segons informacions de la policia francesa, fou sospitós d'haver imprès i enviat als anarquistes de Sant-Etiève (Arpitània) un cert número d'exemplars d'una circular que amenaçaven de mort els jurats del procés contra l'anarquista Ravachol. El 3 de juliol de 1892 el seu domicili de Lugano va ser escorcollat i, entre altra documentació i correspondència compromesa, es va trobar la traducció italiana del fullet de preparació d'explosius L'indicateur anarchiste, que aparegué publicat en el periòdic L'International i que després fou escampat en els ambients anarquistes francesos i italians. Considerat absolutament inofensiu pel comissari de Lugano, continuà sota sospità d'anarquista terrorista per la policia de Milà (Llombardia, Itàlia), que l'adjudicà, amb Mauro Fraschini, l'elaboració de les bombes que explotaren a Milà a finals de 1894 i començaments de 1895 i que haurien estat col·locades per Luigi Losi. També en 1892 aparegué, en la col·lecció de fullets del periòdic Sempre Avanti! de Liorna (Toscana, Itàlia), un opuscle anònim, Primo passo all'Anarchia.Dedicato agli oppressi di tutto il mondo, que li va ser atribuït i que desprès, en la segona edició de 1894, ja porta el seu nom –posteriorment es publicarien altres edicions a Buenos Aires (Argentina). Al juliol de 1894 un nou informe de la policia francesa el relacionà amb Isaia Pacini i Attilio Panizza en la preparació d'uns atemptats a París (França) i a Lió (Arpitània), coincidint amb el procés de l'anarquista magnicida Sante Geronimo Caserio. Sembla que ell, amb Isaia Pacini i Antonio Gagliardi, s'havia reunit amb Caserio, durant la seva estada a Lugano, i amb Pietro Gori i amb Alfredo Podreider, l'advocat de Caserio, fet que havia posat en estat d'alerta les autoritats franceses i pel qual decidiren el 23 de juliol de 1894 expulsar preventivament Milano, Pacini i Panizza, prohibint la seva entrada a França. L'estiu de 1894 fou objecte d'una estranya campanya mediàtica pel diari Le Matin, on es fa ressò de la seva frustrada expulsió de Suïssa, del seu retorn a Torí per lliurar-se a la policia, d'una breu detenció i d'un sospitós alliberament, alhora que és descrit com «conferenciant sobre l'ús de la bomba i del punyal» i constantment lligat a Pietro Gori. Expulsat per decret del 29 de gener de 1895 de Suïssa, amb Giovanni Matteo Baracchi, Riccardo Bonometti, Ettore Luigi Bonometti, Domenico Borghesani, Giovanni Domanico (Jeannetton), Pietro Gori i Luigi Redaelli, passà a Londres (Anglaterra), amb Barrachi, Gori i Redaelli. A la capital anglesa visqué amb Redaelli a la redacció del periòdic anarquista The Torch, al carrer Euston del barri de Somers. Posteriorment emigrà als Estats Units, on col·laborà en La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA), encara que retornà aviat, el juliol de 1896, amb Pietro Gori i Agresti, amb les facultats mentals desequilibrades. S'establí al seu poble natal i posteriorment a Torí. En 1900 el Cercle Internacional d'Estudis Socials (CIES) de Montevideo (Uruguai) publicà la traducció d'Edmundo F. Bianchi (Lucrecio Espíndola) del seu fullet sota el títolFundamentos elementales de la anarquía, que va ser reeditat en 1929 per La Protesta de Buenos Aires (Argentina) amb un pròleg de Max Nettlau. En 1902 col·laborà per al periòdic La Ajitación de Santiago de Xile (Xile). En 1905 es declarava anarcoindividualista després d'haver llegit Max Stirner i aquest mateix any Il Libertario li va reeditar el seu fullet Primo passo all'Anarchia, que encara tingué posteriors reedicions. Completament enfollit, Edoardo Milano, després d'assassinar de diversos trets son amic Adolphe Chazalettes el 9 d'agost de 1907 a Torí (Piemont, Itàlia), se suïcidà d'un tret al cap. Documentació seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Edoardo Milano (1858-1907)

***

Francisco Ballón Pequeño

- Francisco Ballón Pequeño: El 9 d'agost de 1936 és assassinat a la Corunya (La Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Ballón Pequeño –el seu primer llinatge a vegades citat Bayón i Vallón. Havia nascut en 1899 a Fisterra (La Corunya, Galícia). Emigrà als Estats Units i el setembre de 1919 arribà al port de Nova York (Nova York, EUA) a bord del Kerlew. A San Francisco (Califòrnia, EUA) conegué, en un ball de l'Associació Naturista Hispana, l'anarquista Sebastiana Vitales Gastón, amb qui es casà. Ambdós freqüentaren la colònia llibertària «Francisco Ferrer» de Stelton (Nova Jersey, EUA). En 1933 la parella retornà a la Península i, després d'un temps a Ansó (Osca, Aragó, Espanya), d'on era sa companya, s'establí a la Corunya (La Corunya, Galícia).  Obrer de la construcció, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou membre del grup anarquista «Los Iconoclastas», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Fou president, vocal i tresorer de la Secció de Peons del SindicatÚnic de la Construcció de la CNT i, després, de la Secció de Xarxaires del Sindicat de la Indústria Pesquera de la CNT. També fou soci de Centre d'Estudis Socials «Germinal» de la Corunya. A Finisterre fou corresponsal de la premsa regional confederal (Mar y Tierra, Solidaridad Obrera, etc.) i fou un dels organitzadors del sindicat. El juliol de 1936 era secretari de la Federació Local de Grups Anarquistes de la Corunya de la FAI. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser detingut juntament amb altres companys per la continuació de la vaga general convocada i el seu nom figura com a un dels signants d'un pamflet fals distribuït per les autoritats que feia una crida a la vaga general. Acusat de«desobediència» i d'«incompliment dels bans de guerra», Francisco Ballón Pequeño va ser afusellat sense judici previ el 9 d'agost de 1936 al Campo da Rata de la Corunya (La Corunya, Galícia) –algunes fonts citen el 14 d'agost de 1936 a Punta Herminia de la Corunya (La Corunya, Galícia)–, juntament amb altres companys (Cipriano Alvite Alonso, José Quintas Pena, Jaime Rodríguez García, Julio Sabio Sanmartín i Venancio Seoane García).

Sebastiana Vitales Gastón (1902-2000)

***

Ceferí Llop Estupinyà

- Ceferí Llop Estupiñà: El 9 d'agost de 1939 és afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ceferí Llop Estupiñà. Havia nascut el 16 d'agost de 1916 a Manresa (Bages, Catalunya). Sos pares es deien Manuel Llop i Pilar Estupiñà. Es guanyava la vida com adober i milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Manresa. Quan el cop militar de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Revolucionari de Manresa i després marxà voluntari al front. Arran del triomf franquista passà a França, però retornà aviat. Va ser denunciat per un company de feina i per un veí d'escala d'haver fet guàrdies com a milicià del Comitè Revolucionari de Manresa davant l'edifici del Casino, i d'haver participat en l'assalt del convent de les Dominiques. Detingut per l'exèrcit franquista triomfador, el 28 d'abril de 1939 va ser jutjat en consell de guerra sumaríssim d'urgència i condemnat a mort pel delicte de«rebel·lió militar». Ceferí Llop Estupiñà va ser afusellat el 9 d'agost de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i el seu cos llaçat en una fossa comuna del Fossar de la Pedrera de Barcelona. La mateixa matinada del seu afusellament envià una carta a sa família on proclamà la seva innocència.

Ceferí Llop Estupiñà (1916-1939)

Continua...

---

Josep M. Llompart de la Peña, Josep Palau i Camps, Jaume Vidal Alcover, Antoni Mus i López, Maria Aurèlia Campany, Francesc de B. Moll... en el record

Els consells personals d’escriptors de la vàlua de Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover i no en parlem, de la influència de Francesc de B. Moll damunt tots nosaltres, són molt importants. Amb Blai Bonet no vaig tenir mai l’oportunitat d’entrar-hi en contacte, però el poder parlar de literatura, de política, de tots els aspectes que interessaven uns joves escriptors de vint anys amb autors com Josep M. Llompart de la Peña, Josep Palau i Camps, Jaume Vidal Alcover, Antoni Mus i López, Maria Aurèlia Campany i Francesc de B. Moll ens obrien les portes de la percepció a mil qüestions tan sols intuïdes. (Miquel López Crespí)

Mallorca i la poesia

La publicació de l’ antologia de poemes Naufragis lents (El Tall Editorial), en la col·lecció “La Sínia del Tall”, que dirigeix Jaume Pomar, m’ha fet reflexionar novament en aquestes quatre dècades de conreu de la poesia, de demanar-me sobre l’origen de la majoria de treballs que surten en aquest llibre; m’ha duit a provar d’esbrinar, després de tants d’anys, algunes de les intencions dels poemes, situacions personals i col·lectives que feren possible els diversos llibres que he anat publicant en aquests quasi quaranta anys de conreu de la poesia.

Sovint és una tasca difícil esbrinar el passat. Per alguna cosa el temps passa irremeiablement damunt els homes i les dones, esborra molts records, acaba amb les vivències, amb els amors que semblaven més ferms, amb els imperis més poderosos, destroça i fa miques les situacions que pareixen resistir l’endemesa ferotge de les hores. Si en un determinat moment de la nostra existència la poesia va ser activa experimentació, arma de lluita contra la grisor burgesa i feixista, el metall damunt el qual havíem de bastir –i, en part hem bastit- aquestes dècades de resistència contra la banalitat regnant, ho va ser sobretot als vint anys. Aleshores la poesia que fèiem era l’instrument màgic que no solament ens havia de transformar a nosaltres sinó que també havia d’ajudar a trasbalsar el món. Per això, un dels nostres llibres de capçalera –i encara avui en diu ho és, un llibre estimat!- era el famós Deu dies que trasbalsaren el món, del periodista i revolucionari nord-americà John Reed.

Aquests dies, repassant les proves que m’ha fet arribar l’editor d’El Tall, l’amic Josep Juan Vidal, tornant a llegir molts dels poemes de Naufragis lents, m’adon del molt que devem a tots aquells poetes que ens alletaren a l’adolescència i a la joventut. Ho he dit en nombrosos articles: sempre he treballat la poesia dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina. Cal dir que, malgrat això, sí que admiràvem alguns poemes bàsics de Miquel Costa i Llobera però, i basta llegir el poemari que ha publicat El Tall, el que ens delia era submergir-nos en la fondària dels versos de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Pere Quart, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart.

És el moment de demanar quin són els trets essencials que omplen i donen contingut a les pàgines de Naufragis lents. Pens que la majoria de poemes evoca l’immisericorde pas del temps i que molt d’ells són un cant lúcid i nostàlgic al passat, als moments bells i dolorosos que s’han esvanit, tant de la vida del poeta com del col·lectiu, la pàtria, colonitzada i esquarterada per França i Espanya i a la qual pertany l’escriptor. Particularment no en sabria fer una triadella entre poemaris “civils”, de reflexió damunt els problemes col·lectius que ens condicionen com aquells altres, més “subjectius”, que diria un especialista de la postmodernitat, els que semblen reflectir el món més “personal” del poeta. Bastarà llegir el poemari que acaba de publicat El Tall per copsar com l’univers poètic de l’autor funciona com un tot unificat, sense separació posible entre diferents temàtiques. Potser alguna vegada he dedicat algun poemari a aspectes concrets dels meus records, com el record del cinema. Així mateix, malgrat sigui un llibre “amb dedicació exclusiva” a una qüestió –el cinema-, el cert és que tots els fantasmes del poeta compareixen, talment uns intangibles fantasmes –la infantesa, el record del poble, la memòria de la guerra la derrota dels pares, la lluita antifeixista, l’amor, la influència dels llibres que hem llegit, la presència de la Mort- que no poden separar-se mai del component primigeni de la matèria amb la qual el poeta basteix la seva obra.

Com a la majoria del meu poemaris i, crec que en la poesia universal, el pas del temps, l’impacte que aquest fet produeix dins l’esperit d’un creador, és el que determina bona part de la matèria de què està feta la meva poesia. El pas del temps i la memòria d’un passat, personal i col·lectiu que mai més no tornarà. La infantesa, l’amor i el desamor, la manca de llibertat del nostre poble durant dècades, els anys de la resistència antifranquista, la presència sempre omnipotent de la Mort emportant-se les persones que més he estimat –avis, pares, oncles, amics... -, la Mort vigilant sempre l’indret des d’on escric fan que els temes “eterns” de la poesia, malgrat algunes variacions i circumloquis formals, estiguin sempre presents en tots els meus poemes.

En el poemari Naufragis lents que acaba d’editar El Tall hi ha, en definitiva, el resum de moltes de les influències que han condicionat i condicionen la nostra forma d’escriure. Sovint, les influències literàries i polítiques de la joventut i l’adolescència són les que marquen el futur de l’escriptor. Quan a mitjans dels anys seixanta començam a escriure, ja havíem llegit El somni encetat (1943), de Miquel Dolç; La bona terra (1948), de Llorenç Moyà; Terra i somni (1948), de Marià Villangómez; Quatre poemes de Setmana Santa (1950), de Blai Bonet; L’hora verda (1952), de Jaume Vidal Alcover i Poemes de Mondragó (1961), de Josep M. Llompart, que el mateix Llompart em regalà en aquells anys que ara rememor. Cal dir que també va ser important per a nosaltres, per a “la generació literària dels 70”, els contactes directes i personals que ens influiran de forma decisiva. Ja no es tracta solament de llegir els llibres abans esmentats.

Els consells personals d’escriptors de la vàlua de Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover i no en parlem, de la influència de Francesc de B. Moll damunt tots nosaltres, són molt importants. Amb Blai Bonet no vaig tenir mai l’oportunitat d’entrar-hi en contacte, però el poder parlar de literatura, de política, de tots els aspectes que interessaven uns joves escriptors de vint anys amb autors com Josep M. Llompart de la Peña, Josep Palau i Camps, Jaume Vidal Alcover, Antoni Mus i López, Maria Aurèlia Campany i Francesc de B. Moll ens obrien les portes de la percepció a mil qüestions tan sols intuïdes.

Però malgrat les influències dels mestres era qüestió de trobar camins personals, nous, que servissin per reflectir el món personal i intransferible de l’escriptor. Els clàssics més llunyans, i ara pens en Ramon Llull, Jordi de Sant Jordi, Anselm Turmeda, Roiç de Corella, Miquel Costa i Llobera, Guerau de Liost... o El Llibre dels Fets del rei En Jaume!, ens servien per saber d’on procedíem, quines eren les fondes arrels que sostenien i donaven sentit a la nostra cultura.

(12-VIII-08)

Miquel López Crespí

D’UTOPIES I DE PARADISSOS PERDUTS: NAUFRAGIS LENTS (El Tall Editorial)

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

Hi ha llibres que no necessiten pròleg. És el cas d’aquest poemari de Miquel López Crespí, la diafanitat del qual fa sobrer qualsevol comentari previ. Però l’amistat i el respecte que sent envers l’escriptor m’impedeixen negar-li unes ratlles, que tanmateix consider innecessàries, perquè ni al llibre li cal cap presentació ni és precís explicar a ningú qui és el nostre escriptor.

Els poemes de Naufragis lents són una mostra dels temes, de l’estil i, en general, del món literari de Miquel López Crespí. En ells el poeta gira els ulls envers el passat i hi descobreix tot un cabal d’experiències, inscrites en els signes d’un temps ja esvaït, però que constitueixen un moment intens, caracteritzat per la lluita per la utopia i per la vitalitat de la joventut. Hi trobam els viatges, les pel·lícules i els llibres d’una època de la qual esperàvem que sorgiria un món millor, quan encara es parlava de lluita de classes i de tots els alliberaments possibles. París, Irlanda, Roma, Rússia... són els escenaris de molts d’aquests poemes, en els quals no manquen referències a Sergei Mikhailovich Eisenstein, a Karl Marx i Friedrich Engels, a Bertold Brecht, al cinema compromès dels anys 60 i 70, etc.

Miquel López Crespí retrata un món que ja no tornarà, irremissiblement esborrat pel pas del temps, però també per la brutalitat d’un capitalisme que paradoxalment es diu liberal, per les claudicacions dels lluitadors d’un altre temps, i per les pereses, les inèrcies i les covardies de tots plegats. D’aquesta manera, els poemes de Miquel López Crespí posen el dit a la llaga i ens fan veure que, en tan poc temps, hem venut l’esperança, hem malbaratat el somni i hem fet impossible l’ideal. Tanmateix, i això és el més important, el poeta comprèn que el paradís perdut no és el món utòpic que el jove d’aleshores perseguia, sinó aquesta mateixa experiència viscuda de lluita per uns ideals i ara ja esvaïda.

Tota l’obra poètica de Miquel López Crespí es caracteritza per una intensa unitat. Aquesta ve donada, en primer lloc, tant pel fet d’inscriure’s en una tradició antiformalista i heterodoxa –sota el mestratge d’autors com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart o Jaume Vidal Alcover–, com per la recerca d’una llibertat formal que troba la seva forma natural d’expressió en l’ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme. Ara bé, la poesia de Miquel López Crespí no cau en la discursivitat ni en la facilitat pròpia de la poesia realista dels anys 60 i 70, ni es deixa enlluernar per la gratuïtat dels jocs formals, falsament innovadors, que es posaren de moda durant els anys 70. D’aquesta manera, en els poemes de Naufragis lents trobam un llenguatge diàfan, despullat d’imatges gratuïtes, que trenca amb la tradició postsimbolista i respon a una lliçó de senzillesa i de sinceritat.

En segon lloc, la unitat de la poesia de López Crespí prové de la insistència en uns temes i motius d’origen autobiogràfic, com són la memòria i la reflexió sobre el temps històric viscut, el compromís polític i artístic, i l’experiència personal, que es palesa sobretot en les referències als viatges, als llibres i al cinema. Els anys d’infantesa durant la postguerra i el temps de joventut en la lluita contra el franquisme constitueixen una experiència vital, que esdevé el nucli de la seva evocació del temps perdut. Però la mirada políticament compromesa del poeta en cap moment no impedeix la visió elegíaca del temps passat, sempre despullada de sentimentalismes.

En aquests poemes, per tant, el lector trobarà el testimoni sincer d’un home que passa revista als retalls de la memòria que ha guardat i que, amb ells i amb la poesia, reconstrueix –és a dir, reviu– un món passat i ens en fa espectadors.

Benvingut sia aquest llibre de Miquel López Crespí, que se suma a la quasi vintena de poemaris que fins ara l’han precedit i que, pel seu propòsit testimonial i de lluita, demostra el compromís incansable del nostre escriptor amb la Justícia, amb el nostre dissortat país i amb la Literatura.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

14 d'agost a les 21h al Pati de les Escolàpies de Sóller, glosa, ví i poesia amb Campaner, Sollerica i Boireta.

15 d'agost a les 21h a Es Revolt de Montuïri, sopar i gloses amb Xurí, Carnisser i Noto.

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - (vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Un univers kafkià

Ens demanàvem com era possible que la dictadura hagués permès la projecció del film. Aquella revolta dels esclaus ens emocionava fins a límits increïbles. La lluita per la Llibertat a la pantalla, en aquella Palma dels anys seixanta! Que fàcil era identificar la revolta amb la resistència republicana del trenta-sis! Les unitats militars formades pels esclaus alliberats lluitant contra Cras, representant del poder de Roma! Res de diferent de com imaginàvem la lluita dels nostres pares contra el franquisme. I la derrota final d´Espàrtac a mans de César no era ben semblant a la dels republicans davant la Legión, els moros, italians i alemanys? Tots els rebels crucificats! I nosaltres vèiem el film a la sala Augusta, justament un indret on feia dècades havia existit el magatzem de Can Mir, el lloc on tancaven els antifeixistes mallorquins abans de portar-los al cementiri de Palma on eren executats. (Miquel López Crespí)

El relat de les presons patides després de la derrota republicana era molt semblant al que ens explicava Salvador Trias: els dies d´angoixa en el port d´Alacant, esperant uns vaixells que mai no arribarien, la prepotència dels italians que els havien fet presoners; les rialles, a l´entrada del port, dels falangistes fent el gest de tallar els cap als internats en aquella presó sense parets; la marxa, amb les baionetes dels soldats a l´esquena, cap el camp de concentració de Los Almendros; l´enviament, amb un grup de més de cent presoners a fer carreteres a Mallorca... i, oh miracle!, les inesperades relacions amb la meva mare, una filla de Can Verdera, neboda del batle de sa Pobla i cap d´Unión Patriótica, el partit del general Miguel Primo de Rivera, cosa que li salvà la vida.

Ho sabia pel pare i per l´oncle. Els dies tancats al port d´Alacant foren d´un pànic especial. Envoltats per les tropes franquistes, sense menjar, sense saber quina sort vendria. Alguns, desesperats, es suïcidaven d´un tret al cap, i els que no tenien armes, pujant a un fanal i llançant-se daltabaix. No era tant la por a la mort, a acabar davant una paret, com a les tortures dels falangistes. Se sabia que els vencedors anaven cercant antics dirigents polítics i sindicals, comandaments de l´exèrcit republicà, gent destacada en el sosteniment de les cooperatives i fàbriques col·lectivitzades, comissaris, periodistes... Era difícil escapar a la meticulosa triadella de feixistes i militars. Se sabia exactament el que havia passat a la zona franquista, quin havia estat el destí de persones semblants... per això mateix els trets al cap en el port, els que s´obrien les venes amb les navalles d´afaitar, aquells que es llançaven al mar sense saber nedar... Tot era preferible abans que caure en mans d´aquella colla d´assedegats de sang.

Sovint ho pensava a classe, just en l´instant que el professor de llatí escrivia amb guix a la pissarra un fragment de la Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar.

Què hauria estat d´un presoner republicà a la Mallorca dels anys quaranta sense el suport d´una de les hereves de Can Verdera? Alguns sobrevisqueren a la tràgica maror dels camps de concentració. D´altres no pogueren resistir el pes de la derrota, la prepotència dels militars, els treballs forçats de sol a sol, el mal menjar.

Un dia vaig demanar a la mare com havia conegut el pare. Em contestà amatent:

--Havia anat amb el teu padrí a cercar algues a la platja d’Alcúdia, com era costum entre els pagesos del poble d'ençà generacions. Jo era la filla estimada, i sempre em volia vora seu.

Va ser el dia que vaig veure per primera vegada el que seria el meu home, dibuixant sota la pineda. Pintava vigilat pel comandant del camp d´internament. Li havien comanat una marina. Feinejava amb els colors, tranquil·lament, com si tengués la vida pel davant, per deixar constància de les impressions que li produïa la mar, l´horabaixa, els mil matisos que el lent navegar dels núvols per la immensitat del blau li produïa a la retina. La meva relació amb ell va començar des de l´instant en què ens miràrem als ulls, des de la primera llambregada. Setmanes més endavant em digué que s’havia fixat en mi el dia que arribaren a l’estació.

--Li vaig confessar que no ho recordava.

--Sí que havia ullat aquella corrua de presoners, drets sota l’inclement sol d’agost, asseguts sota els pins de l´estació, esperant l´hora de continuar la marxa cap al camp de treball. Era una imatge acostumada; ja no hi paràvem esment. Des dels començaments de la guerra, amb la conquesta d’Astúries per les tropes de Franco, havien anat arribant al poble diversos contingents de presoners republicans. Ell recordava que jo anava en bicicleta, els cabells lliurats al vent, cantant una cançó. Sempre em deia, somrient, que, per a ell, va ser com ensopegar amb una visió del paradís, un ocult món ple de caminois i màgiques dreceres que calia descobrir.

--Tenc ben presents les paraules que em digué:

--Quan et vaig veure avançar, decidida, pels carrers polsosos del poble en aquell matí sense esperança, tot mudà en el meu interior. Et veia com si fossis una estrella brillantíssima, perduda en la distància infinita de l’espai. Una claror que, malgrat els milions d´anys-llum que ens separaven, il·luminava la tenebror, fent estelles el neguit. Pensava que un presoner republicà no podria apropar-se mai a una dona del poble. Encara no sabia que els bascos s’havien integrat plenament en la vida quotidiana de la població. Tampoc no sabia, ni podia endevinar, res del tarannà obert de pagesos i menestrals. Nosaltres procedíem de les clavegueres de les presons madrilenyes, de les cel·les des d´on esperàvem que els carcellers pronunciassin els nostres noms per portar-nos a l´escorxador. Què tenien a veure els gèlids camps de treball de Sòria i Pamplona amb els llocs d´internament de les Illes? Encara tenia en ment l´hivern anterior, arraulits a les pobres cabanes de palla, provant d’encalentir-nos una mica les mans abans de sortir novament a la neu per continuar treballant en la construcció de les vies del tren. Sí, et tenc present com un raig de llum rompent les tenebres. Mallorca seria, finalment, la taula de salvació on ens podríem aferrar els nàufrags?

--Era el primer cop en ma vida que un home parava esment en la meva persona sense que la seva ullada denotàs una luxúria desfermada o una simple valoració econòmica de les possibilitats d’augment de patrimoni que significava el casament amb una hereva de Can Verdera. Ho reconec. Estava cansada dels jovençans que només cercaven una dona per fer feina als horts i que tengués fills abastament per a portar més gent al tall, segar el blat o treure patates amb els gavilans. Al poble, la riquesa consistia no solament en la quantitat d’horts que hom tenia en propietat, sinó també, i això era molt important, en el nombre de fills de què cada família disposava per atendre les necessitats de la casa.

--Ho sabia d’ençà la infantesa.

--La teva posició, saber qui ets, si et tenen respecte o no, s’aprèn de forma instintiva, com el simple fet de respirar.

--De nina havia vist com els pagesos pobres, els que depenien d´un jornal, es llevaven el capell quan el pare passava a la vora. Aquells que només tenien les mans, la seva suor per a provar de sobreviure, acotaven el cap en topar-se amb un dels senyors que et podia contractar a l´hora de recollir l’anyada o fer de missatge. No solament existia, ferm, poderós, aquest respecte envers els rics. Hi havia por. Por de la misèria, de la marginació, de no tenir feina. Por de l´emigració, d´haver de deixar el poble, els amics i familiars, la teva terra, els paisatges coneguts. Ho veies en el rostre, en els gests dels jornalers, en la manera de moure les mans quan parlaven amb qui tenia poder per contractar-los. Viure amb temor, amb por de tot, de quedar malament, de dir cap paraula que disgustàs l´amo o la madona i ja no et volguessin llogar mai més. En un poble on tots ens coneixíem, que un jornaler tengués mala anomenada era la perdició d’una família. En el casino, els propietaris comentaven qui servia o qui no rendia abastament, qui no anava a missa o era d´un sindicat. Era així de senzill i alhora tràgic, restar marcat per sempre. En la meva adolescència vaig veure nombroses famílies amb el saquet a l’esquena anant cap a l’estació per mirar de trobar sort a Ciutat, a França, a l’Argentina. Eren els que sabien que mai no trobarien un jornal al poble. Una paraula mal pronunciada davant el senyor? L’home que no anava a missa? Vés a saber! Les excuses per no donar feina eren diverses i, sovint, inexplicables. Bastava que un jornaler s’hagués estorbat una mica fent la cigarreta. O que la madona trobàs que, mentre segava, anava a beure massa vegades a la gerra de sota la figuera. Qualsevol excusa servia per no contractar-lo mai més. I si no tenies terra... quina altra sortida hi havia que no fos l’emigració a Ciutat o a l’estranger?

De la història familiar em restà per sempre a la memòria un fet remarcable: saber que la llista dels milers i milers d´assassinats era provisional i que, un dia, s´hauria d´ampliar fins a l´infinit amb la relació dels que moriren de tristor per la derrota, dels morts de fam, per la feina esclava de la postguerra, per mil malalties que segaven vides amb més eficàcia que les metralladores dels botxins.

Però aquest ja és un altre capítol.

El cervell organitzatiu del grup Nova Mallorca era Sebastià Terrades, un cataliner nét d´un pescador que va arriscar la vida en nombroses ocasions portant perseguits fins a Menorca.

El descobriren quan tornava d´un viatge i, jutjat per un tribunal militar, fou condemnat a mort. Posteriorment la pena li fou commutada per trenta anys de presó. En va fer nou. Però mai pogueren vèncer el seu esperit alegre i divertit. El vaig arribar a conèixer, vell i rabassut, encenent la seva pipa de fang a la caseta de Santa Catalina, i mai ningú no hauria pogut imaginar els sofriments que havia patit en el passat.

D´on tragué la força per resistir? Imagín que com el meu pare, com els familiars dels altres membres de la colla, era la consciència d´haver lluitat per una causa justa els que els mantenia dempeus en les més ferotges circumstàncies.

Ho sabia per l´oncle. Havien vist tant de dolor pels pobles i ciutats d´aquella Espanya en guerra! Els supervivents, els condemnats a anys de presó i treballs forçats, vivien en la convicció que, sense cap mena de dubte, tornarien fer el que havien fet. Eren homes i dones formats en els ateneus populars dels anys trenta, en la lectura dels clàssics del pensament socialista i anarquista, amb fermes conviccions, decidits a lliurar la vida a la causa si era necessari.

Sebastià Terrades era un organitzador especial. Coneixia a fons els horaris, les parades de tots els autobusos de ciutat. Era el primer a assabentar-se d´una obra nova, d´on es trobava una paret extraradial per anar-hi a fer pintades. I l´únic també que, malgrat la dèria que ens dominava, trobava temps per a estudiar i treure bones notes.

Com ho feia? Mai no sabérem d´on treia aquella capacitat innata per a concentrar-se en tantes coses alhora. Un do especial? Li teníem enveja. Una enveja sana, però enveja al cap i a la fi.

Era un assenyat especialista a escodrinyar la cartellera dels cines de ciutat. Sabia a la perfecció la pel·lícula que ens convenia anar a veure, el film que podia significar una aportació a la nostra formació humana. Va ser el que ens va descobrir les estrenes de les pel·lícules de Bergman, Berlanga, Fellini i Orson Wells a la Sala Augusta, el Líric, l´Astoria o el Born.

Una tarda ens obligà quasi per la força a anar a veure Espàrtac, de Kubrick. Després, en el pati, o en alguna trobada de dissabte a casa d´algun de nosaltres, ens feia analitzar punt per punt les troballes revolucionàries que hi havia en el film. L´efecte d´aquells descobriments ha estat perdurable a través d´aquestes dècades. Com un cec que, inesperadament, després d´una miraculosa operació, veu la claror, un nou univers.

Ens demanàvem com era possible que la dictadura hagués permès la projecció del film. Aquella revolta dels esclaus ens emocionava fins a límits increïbles. La lluita per la Llibertat a la pantalla, en aquella Palma dels anys seixanta! Que fàcil era identificar la revolta amb la resistència republicana del trenta-sis! Les unitats militars formades pels esclaus alliberats lluitant contra Cras, representant del poder de Roma! Res de diferent de com imaginàvem la lluita dels nostres pares contra el franquisme. I la derrota final d´Espàrtac a mans de César no era ben semblant a la dels republicans davant la Legión, els moros, italians i alemanys? Tots els rebels crucificats! I nosaltres vèiem el film a la sala Augusta, justament un indret on feia dècades havia existit el magatzem de Can Mir, el lloc on tancaven els antifeixistes mallorquins abans de portar-los al cementiri de Palma on eren executats.

Què tenien a veure les ensucrades pel·lícules pagades per la dictadura amb els films que ens feia veure Sebastià Terrades? Com comparar les insuportables espanyolades plenes de Joselitos, Marisols i Saras Montiels amb la creativitat gegantina d´una pel·lícula de Bergman i Fellini. No res a veure entre el missatge falangista de Raza i La font de la donzella.

Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares), ens anam empassolant --sense creure en el que ens mostren-- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel·lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta línia d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei d´interessos tan tèrbols: la mistificació històrica, la mentida més barroera. El "meu" heroi no podia ser mai la mena d´estereotips que interpretava Alfredo Mayo. Crec que és bo d'entendre que els meus herois particulars eren el pare i els oncles. Malgrat els meus deu o onze anys, escoltant les històries de la guerra a casa, al voltant de la foganya als hiverns, creia molt més els meus familiars que no el que em presentaven a la pantalla els servidors intel·lectuals del règim.

Menció a part mereixeria un film --igualment de propaganda-- com va ser Los últimos de Filipinas. Cert que la pel·lícula no deixava de ser una "espanyolada" com totes les altres. La història era sempre la mateixa: un grup de valents soldats comandats pel capità Las Morenas, resisteix heroicament la brutal embranzida de les salvatges hordes filipines dins l'església del poble de Baler. La guerra entre Filipines i Espanya fa mesos que ha finit, però els soldats espanyols resisteixen sense voler deixar les armes. La pel·lícula fou dirigida per Antonio Román l'any 1945 i protagonitzada per Armando Calvo Calvo, José Nieto, Guillermo Marín, Fernando Rey, Nani Fernández, Juan Calvo, Manuel Morán, Carlos Muñoz, Manuel Kaiser i Tony Leblanc, amb decorats de Sigfrido Burmann i música de Manuel Parada. Es tracta d'una obra que m'interessà especialment. Si he d'anar a cercar les causes potser fos aquella cançó magistralment interpretada per Nani Fernández. La record a la perfecció, la sent ara mateix en la meva torre musical: és el Yo te diré, inesborrable de la memòria.

Les pel·lícules de la guerra que hem comentat, la comedieta de costums del Rafael Gil o l'inefable Dibildos, la bogeria "històrica" que representen les monstruositats del tipus Locura de amor (Juan de Orduña, 1948), Agustina de Aragón, La leona de Castilla, Reina Santa, Inés de Castro, El tambor del Bruch, Alba de América, Jeromín, Pequeñeces, El marqués de Salamanca... no tenen justificació possible; i el poble, la gent del carrer, així ho va entendre de seguida batiant aquells horrors amb una paraula exacta i precisa. I aquesta paraula era: "una espanyolada".

Aprenguérem la paraula de seguida en aquells anys de la nostra adolescència poblera. "Espanyolada" era l'exacta definició que es podia donar a les obres dels Gil i els Heredia, dels Ruiz-Castillo i els Genina. Així qualificava el poble de qualsevol indret de l'Estat tant la cinematografia de la guerra (tipus A mí la Legión) com la comedieta rosa (La vida en un hilo) o tots aquests productes -majoritàriament de CIFESA- que, no se sap per quines estranyes circumstàncies, sempre obtenien els més importants premis dels sindicats feixistes, les més generoses subvencions econòmiques... Encara les tenc ben ficades dins la retina, les actuacions d'aquells actors: Aurora Bautista, Rafael Calvo, María Martín, Fernando Rey, sempre amb l'espasa o amb la creu, defensant la sagrada España dels infidels (moros, jueus, indis americans, rojos i separatistes), sempre oferint rostre, les seves millors actuacions d'aquells anys per a portar als pobles més oblidats de la geografia, a les barriades més marginals i miserables de les grans ciutats derrotades, el catecisme falangista, els ensopits discursos gens amagats dels Padre Coloma, de Tamayo, de Villaespesa, de José María Pemán. Però nosaltres ja havíem sentit parlar de Miguel Hernández i Rafel Alberti, de Tagüeña i Modesto, de la CNT i la FAI, de la derrota de l'exèrcit espanyol en els carrers de València, Madrid i Barcelona...

L´any 1962 s´estrenava en el Teatre Balear de Palma El Procés, d´Orson Welles, basada en la novel·la de Kafka del mateix títol. En Sebastià ens ho havia advertit de bon matí, al pati. “Demà dissabte, toca anar al Balear. Ja ho sabeu. Hi fan El Procés. És una pel·lícula bàsica, no hi podeu faltar!”.

A la primera sessió, cap a les tres de l´horabaixa, el cine era quasi buit. Nosaltres quatre, Nova Mallorca en ple, al bell mig de la sala, esperant l´inici de la projecció. Al nostre darrere, unes quantes parelles que només havien pagat l´entrada per a poder besar-se a les fosques, sense que els importàs el film que s´havia de projectar. Al davant una parella de vells, possiblement estrangers pel tipus de vestimenta que portaven. Ningú més. Al fons, rere les cortines, l´acomodador parlant amb la venedora de cacauets, protestant segurament per la manca de públic i de propines que tot plegat comportava.

El film ens obria l´esperit a noves experiències i percepcions. De seguida ens submergírem en la fondària kafkiana de les imatges que ens oferia Welles. Les magistrals interpretacions d´Anthony Perkins, el mateix Orson Welles, una nova Rommy Schneider que no tenia res a veure amb l´ensucrada Sissí, emperadriu que havíem vist a la infantesa, ens tenien corpresos. La injustícia de les persecucions contra el protagonista, l´absurd univers que Anthony Perkins havia de travessar per tal de trobar una espurna de justícia i veritat, ens evocava les respectives odissees familiars.

Era l´inicial descobriment d´un autor, Franz Kafka, magistralment portat al cine per Welles. A partir d´aquell dia anàvem a cercar llibres de Kafka per totes les llibreries de Palma. I era difícil trobar-ne cap! Encara no s´havia posat de moda La Metamorfosi, que anys després editaria Alianza Editorial i seria recomanada per tots els professors de literatura de l´Estat espanyol. Però ara els havíem de comanar als llibreters coneguts de ciutat. Ens seduïa l´univers barroc de l´escriptor germanotxec. Tots ens sentíem com el personatge del film, el protagonista de la novel·la: persones perdudes, perseguides per l´engranatge ferotge de la dictadura. Ens sabíem abandonats, sense poder fer res per assolir la nostra llibertat. Per això ens identificàvem amb el món angoixós del senyor K, els laberints de la Llei, l´aparició inesperada de la policia en qualsevol moment, els indrets que no tenien cap sortida. Encara no sabíem emprar la paraula “kafkià”, però sentíem en la pell que aquell món que ens descrivia era el nostre, sense cap mena de dubte.

A la fi ensopegàvem amb un tipus de pel·lícules que no tenien res a veure amb el que ens oferia el cine oficial. Amb Welles, Buñuel, Fellini i Bergman (era el temps de les estrenes de Maduixes silvestres, L´estiu amb Monika, El setè segell, La font de la donzella...) començàvem a conèixer el que era el cine autèntic, el camí cap al coneixement i la bellesa.

Aquell dia en sortir del Balear diluviava. Restàvem a l´aguait que cessàs la ruixada. Vèiem passar la gent talment visquéssim enmig d´un somni. Fosquejava. La gent anava apressada, amb temor de xopar-se. Mirava els fars dels cotxes. La llum dels vehicles permetia copsar la força de l´aigua que queia inclement damunt la ciutat.

Ens costà una bona estona recuperar-nos, tornar a la realitat. Malgrat la meva manca de formació cinematogràfica, em vaig adonar que el film marcaria per sempre el que em restàs de vida. En aquelles imatges sentia, com un punyal que em penetràs dins la carn, tota l´absurditat de la vida. Em servia, de forma inconscient, per racionalitzar la bogeria que havia fet malbé l´existència dels pares.

Ens acomiadàrem en silenci, sense dir ni una paraula. La processó covava per dins i, més de mig segle després del que record, la força del film resplendeix dins el meu esperit amb la mateixa lluminositat d´aquell dia.

De la novel·la Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)

Anarcoefemèrides del 10 d'agost

Esdeveniments

Premsa anarquista italiana

- Surt La Campana: El 10 d'agost de 1890 surt a Macerata (Marques, Itàlia) el primer número del setmanari La Campana. Monitore socialista-anarchico. Dirigit per Giuseppe Malizia i els germans Domenico i Giovanni Spadoni, aquest monitore–terme emprat a Itàlia per definir els periòdics estrictament polítics– va ser la primera publicació socialista llibertària de la zona. Se'n publicaren almenys 32 números, l'últim el 15 de febrer de 1892.

***

Capçalera del primer número d'El Cosmopolita

- Surt El Cosmopolita: El 10 d'agost de 1901 surt a Valladolid (Castella, Espanya) el primer número del setmanari anarquistaEl Cosmopolita. Periódico Libertario. Trobem textos de José Alarcón, Juan Biscamps, Manuel Calle Llamas, Francisco Castro, Antonio Cruz, Guillermo Fernández, Segundo Ferreira, Valentín Flores, André Girard, Jean Grave, Soledad Gustavo, Ambrosio Gutiérrez Lázaro, F. Herrero Vaquero, Antonia Izuita, C. López Sarmiento, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, J. Médico, Ricardo Mella, J. Novicow, Federico Otreborn, Palacios, Luis Pérez, Francesc Pi i Margall, Miguel Ruiz, Fermín Salvochea, Francisco Soler, Tapia i Federico Urales, entre d'altres. Publicà per lliuraments l'obra d'Errico Malatesta Entre campesinos. En sortiren 10 números, l'últim el 12 d'octubre de 1901. Entre agost de 1884 i gener de 1885 s'havia publicat també a Valladolid un setmanari anarcocol·lectivista amb la mateixa capçalera, però, malauradament, no s'ha conservat cap exemplar.

***

Capçalera del primer número d'El Libertario

- SurtEl Libertario: El 10 d'agost de 1912 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número d'El Libertario. Periódico semanal i era el continuador d'Acción Libertaria, que havia deixat de publicar-se un any abans a la mateixa ciutat; l'equip de redacció, dirigit per Ricardo Mella i Eleuterio Quintanilla, n'era el mateix. Se'n van publicar 35 números, l'últim el 12 d'abril de 1913, que fou segrestat per la policia a causa de la campanya pro presos llançada pel redactor Marcelino Suárez, que acabà tancat a la presó d'Oviedo. També es distribuïa a Portugal. En van ser col·laboradors Eleuterio Quintanilla, Ricardo Mella, Josep Prat, Marcelino Suárez, P. Sierra, etc. Després, a Madrid, es publicarà un nou El Libertario a començaments dels anys vint i fins els anys trenta. Un periòdic amb el mateix nom va ser també publicat a Barcelona entre 1901 i 1903.

***

Capçalera del primer número d'A Voz Operária

- Surt A Voz Operária: El 10 d'agost de 1919 surt a Campinas (São Paulo, Brasil) el periòdic mensual anarquista A Voz Operária. Orgam das classes trebalhadoras (La Voz Obrera. Òrgan de les classes treballadores). Portava els epígrafs «La unió fa la força!»,«Proletaris, uniu-vos!»,«L'emancipació dels treballadors ha de ser obra dels propis treballadors» i«L'individu val per les seves accions i no per la nació a la qual pertany». Va estar dirigit per Antonio Leite de Oliveira i administrat per Virgilio Peçanha. Trobem textos de José Alodio, Chico Bento, Plebeu Caldense, Benedicto Cardoso, Benedicto Cavalcante, J. M. Coimbra, Virgilio Costa, José Falsetti, H. L. de Moraes, Adelino de Pinho, Antonio Leite de Oliveira,Élisée Reclus, Vicente de Miranda Reis, Francisco Sá, V. Saporito, F. Soares, Ivan Uboguiy i Ernesto Vianna, entre d'altres. En sortiren, com a mínim, quatre números, l'últim l'11 de novembre de 1919.

***

Premsa obrera

- Surt Acción Sindicalista: El 10 d'agost de 1922 surt a València (País Valencià) el primer número del setmanari Acción Sindicalista, promogut pels sectors partidaris de la Internacional Sindical Roja (ISR) en el si de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Poc abans, l'11 de juny d'aquell any, en la Conferència Nacional de Saragossa, les tesis probolxevics havien quedat en minoria i finalment derrotades. Dirigit per Hilari Arlandis Esparza –que havia instal·lat la redacció al seu taller de marbrista– i Julián Gómez y García-Ribera (Julián Gorkín), el periòdic pretenia la «unió dels revolucionaris sobre un terreny de coincidències». Aquesta publicació fou durament criticada, fins i tot abans de sortir, per Solidaridad Obrera de València; crítiques fonamentades en la circular que anunciava la seva aparició. Hi van col·laborar, entre d'altres, Andreu Nin Pérez i Joaquím Maurín Julià. El setmanari deixà d'editar-se a finals d'aquell any.

***

Patrulla de Control

- Creació del Cos de Patrulles de Control:El 10 d'agost de 1936 es dóna a conèixer a Barcelona (Catalunya) el projecte d'estructuració i regulació de les Patrulles de Control sorgides arran de la resposta obrera contra el cop d'Estat feixista del més anterior i encarregades d'assegurar l'ordre revolucionari. Van ser creades amb la finalitat d'acabar amb els actes violents, els crims i els robatoris d'incontrolats que atemorien la població. Aquesta institució, netament revolucionària, nascuda de i per a la revolució, segons el projecte, estava comandada per un comitè de 11 delegats –quatre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quatre d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i tres de la Unió General de Treballadors (UGT)–, i presidida per Josep Asens (CNT); i actuava en estreta entesa amb una Comissió d'Investigacions, nascuda del Departament de Seguretat del Comitè de Milícies Antifeixistes, a mans d'Aurelio Fernández (CNT). El Cos de Patrulles de Control estava format per 700 persones de totes les organitzacions–325 de la CNT, 185 d'ERC, 145 de la UGT i 45 del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)– i es distribuïa en 11 seccions (Cas Vell, Aragó-Muntaner, Est-Nord-Barceloneta, Poble Sec-Casa Antúnez, Sans-Hostafrancs, Bonavona-Pedralbes, Gràcia- Sant Gervasi, Clot-Poblet, Horta-Carmel-Guinardó, Sant Andreu i Poble Nou) que es repartien la ciutat de Barcelona. També es van escampar per altres localitats de la zona barcelonina, com ara Santa Coloma de Gramenet. A partir dels Fets de Maig de 1937 la Generalitat de Catalunya va intentar per tots els mitjans sotmetre aquests òrgans revolucionaris al seu poder per finalment dissoldre-les per decret el 9 de juny de 1937. Les Patrulles de Control han estat valorades molt distintament pels cercles llibertaris: per a uns van ser necessàries, per a altres van ser un signe més de la degeneració confederal i anarquista durant la guerra i al cap i a la fi una policia més. A determinades zones s'apoderaren de les patrulles de control elements de moralitat dubtosa, que, en connivència amb alguns responsables del Departament d'Investigació, continuaren la seva activitat delictiva. A les ciutats –sobretot a Barcelona–, hi havia una patrulla a cada barriada amb el seu centre de detenció; cada partit tenia igualment el seu propi grup de defensa. Als pobles, els ajuntaments també tenien els seus escamots. La diversificació de poders creava descontrol i confusió, i als carrers, el desordre no tenia aturador. Se succeïren assassinats i robatoris indiscriminats per part d'incontrolats que actuaven impunement en nom de la revolució, amb el consentiment i la participació d'alguns dels dirigents de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) més violents del Comitè d'Investigació. Aquest fet va se un llast molt important per al desenvolupament de la revolució, ja que originà sentiments de rebuig entre bona part de la població. Entre els membres de les patrulles de control podem citar Bartomeu Barnills, José Carricondo (delegat a la Seu d'Urgell), Josep Forés (Santa Coloma), Josep Fuentes (Barcelona), Antonio López (Barcelona), Antonio Lorente (Barcelona), Valentí Mariages, Agustín Martínez, Diego Martínez (Santa Coloma), Manuel Martínez (Barcelona-Sarrià), Severino Pin (Barcelona), Juan Pérez Güell, etc.

Cos de Patrulles de Control

***

Presidència del Congrés de Montpeller de 1965

- Congrés de Montpeller: Entre el 10 i el 16 d'agost de 1965 se celebra a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) el Congrés General de Federacions Locals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili. Aquest congrés, quatre anys després de la reunificació de les diverses tendències de l'organització anarcosindicalista, que fou controlat per part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), representat per Germinal Esgleas i Frederica Montseny, donà lloc a la fractura més important de tot el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili i del qual la CNT no pogué recuperar-se, a causa de la forta caiguda de filiació i de l'abandó de federacions locals importants. De les 207 federacions locals que participaren en el congrés, amb delegacions directes o indirectes; 19 es retiraren. L'enfrontament entre la direcció dominada per la FAI i els sectors dels joves llibertaris, donà lloc a la fi de Defensa Interior (DI) i l'inici de persecucions i d'autoexclusions (Cipriano Mera, Acracio Ruiz, Acracio Bartolomé, Luis Andrés Edo, Marcelino Boticario, José Torremocha, Octavio Alberola, Aurelio Fernández, Jesús Guillén, Josep Borràs, Francisco Olaya, Roque Santamaría, Ramón Álvarez, Josep Peirats, etc.), que acabaren amb l'expulsió («regla sanitària») d'un bon grapat de militants i el desengany d'un nombre major d'aquests. L'informe presentat pel delegat de l'Interior, Francisco Royano, titulat «Una gestión trascendental», sobre les negociacions entre un grup de militants cenetistes històrics madrilenys i un sector de la Confederació Nacional de Sindicats (CNS) franquista, amb la intenció de crear una central sindicalúnica al voltant d'una plataforma programàtica de cinc punts (cincpuntisme), també s'accentuà encara més la separació entre la CNT de l'Exili i la CNT de l'Interior.

Congrés de Montpeller (10-16 d'agost de 1965)

Naixements

Fàbrica de sabates francesa

- Jules Leroux: El 10 d'agost de 1860 neix el militant cooperativista llibertari francès Jules Leroux. En 1898 va ser elegit secretari adjunt de l'Ordre dels Cavallers del Treball –Fernand Pelloutier en serà el secretari general. Tres anys més tard, amb dos companys, van decidir crear una fàbrica de sabates a Amiens, que va inaugurar-se modestament a començaments de 1902 al número 25 del carrer Orfèvres d'Amiens; els primers clients van ser la Unió Cooperativa, societat de consums creada en 1892, i alguns centres d'ensenyament primari i secundari. En 1906, ja instal·la al número 15 del carrer Majots, va esdevenir la Societat Cooperativa de Producció de Bases Socialistes, repartint-se els «beneficis» de manera peculiar (25% per la Caixa de Socors, 15% per a les Societats Cooperatives, 20% per a la propaganda, 15% per a la compra de l'immoble i 25% de reserva). En 1910, quan ja té 33 obrers, s'integra en el«Magatzem de Gros de les Cooperatives». En 1914 es veu obligada al tancament, però, animada per Leroux, va reprendre les activitats un cop acabada la guerra. Jules Leroux va morir el 2 de febrer de 1926.

***

A Colombes els viatgers són obligats a baixar del tren durant la vaga de ferroviaris de 1910

- Paul-Eugène Trouillier: El 10 d'agost de 1879 neix a París (França) el militant anarquista i antimilitarista Paul-Eugène Trouillier (Troullier o Trouller), conegut com Gambetta. Va tenir diversos oficis (jardiner, jornaler, cantant ambulant...) i en 1903 organitzà el Sindicat d'Operaris (hommes de peine), que es reunia al «Bar des Armées Internationales» de Toló (Provença, Occitània). Detingut a Ieras, el 19 de febrer de 1904 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Toló a 15 mesos de presó per «amenaces a mà armada a militars». A començaments dels anys deu s'instal·là a la regió parisenca. Classificat per la policia com a llibertari antimilitarista molt perillós i inscrit amb el «Carnet B», va destacar l'octubre de 1910 durant la vaga dels ferroviaris per la defensa d'acció violenta i va ser sospitós d'haver participat en atemptats comesos en aquella època. El 21 d'octubre de 1910 va ser condemnat a sis mesos de presó per«possessió d'arma prohibida»–el sumari judicial d'aquest procés citava que havia estat condemnat en vuit ocasions. En 1911 va freqüentar reunions anarquistes on sempre mantenia les posicions més extremes. En maig de 1911 va ser elegit membre del Comitè Federal de la Federació Comunista Revolucionària (FCR). Durant el Congrés del 4 de juny de 1911, expulsà, amb Louis Jakmin, un anarcoindividualista que pertorbava la reunió. El seu rastre es perd a partir d'aquesta data.

***

Panaït Istrati

- Panaït Istrati: El 10 d'agost de 1884 neix a Braila (Valàquia, Romania) l'escriptor en llengües romanesa i francesa i revolucionari, primer comunista i després llibertari, Gherasim Istrati, més conegut com Panaït Istrati i també anomenat Gorki dels Balcans. Fou fill d'una pagesa romanesa, Joita Istrate, que es guanyava la vida fent bugades, i d'un contrabandista grec del Danubi. Quan tenia nou mesos, son pare va morir en una operació de contraban i amb sa mare va marxar a Baldovinesti, poble pròxim a Braila, a casa d'un germà d'aquesta, per ocupar-se d'una explotació familiar i on l'infant va fer els estudis primaris. Set anys després tornaren a Braila, on sa mare reprengué l'ofici de bugadera, i fins als 14 anys va anar a escola. Després començà a treballar primer com a aprenent al cafè d'un grec i després d'un pastisser albanès, i després va fer de tot: venedor ambulant, manobre, serrador, calderer, descarregador, pintor de parets, home-anunci, mecànic, emblanquinador, periodista, fotògraf ambulant,  embarcat a bord dels paquebots de la companyia de navegació «Servei Marítim Romanès», etc. En 1904 es va instal·lar a Budapest, on feu contactes amb el moviment socialista. En 1905 va participar en una gran manifestació de suport a la Revolució russa. Entre 1906 i 1912 va fer nombrosos viatges (Bucarest, Constantinoble, Alger, El Caire, Beirut, Síria, Grècia, Damasc, Nàpols, París, Suïssa) i fou un lector compulsiu, especialment d'autors clàssics russos i europeus.  Va col·laborar en el periòdic România Muncitoare i esdevingué secretari del Sindicat d'Estibadors del port de Braila i organitzador de la gran vaga de 1910, amb Jeanette Maltus, una militant socialista i sa futura primera companya. En aquests anys va començar a ser hospitalitzat per tuberculosi. En 1913 va passar una temporada a París, a casa de Gegorges Ionesco. En 1916 va ingressar en un sanatori de Leysin (Suïssa), on aprengué el francès amb l'ajuda d'un diccionari i de l'escriptor russojueu Josué Jéhouda. Els anys 1917 i 1918 seran especialment difícils, travessant els cantons suïssos realitzant diversos oficis, per acabar hospitalitzat per la Creu Roja americana al sanatori de Sylvana-sur-Lausanne. Es va instal·lar durant un temps a Niça, on va caure en una profunda depressió quan es va assabentar de la mort de sa mare que el va portar a tallar-se el coll el 4 de gener de 1921. Es va salvar gràcies a una confessió epistolar que guardava en una vella maleta i que el director de l'hospital de Niça, on Istrati es debatia entre la vida i la mort, envià a qui anava dirigit, el novel·lista i musicòleg francès Romain Rolland, que Istrati havia descobert en 1919 i que aleshores gaudia de gran prestigi en les esferes culturals gales. Rolland quedà impressionat per les idees i la prosa d'Istrati, i es convertir en una mena de protector seu: el presentà en els cercles literaris francesos i el va ajudar a publicar la seva primera novel·la, Kyra Kyralina (1924), amb un prefaci de Rolland, a la qual va seguir la seva obra més important, coneguda com Vie d'Adrien Zograffi (1925-1927), composta per diverses novel·les. La culminació de les seves idees filosoficoestètiques va arribar amb la novel·la titulada Les chardons du Baragan (1928), considerada pels crítics i lectors com la seva obra mestra, i una de les obres fonamentals de la narrativa mundial del segle XX. Posteriorment publicà Mes départs (1928), Le pêcheur d'éponges (1930) I Mediterranée (1934). En 1924 es va casar amb Anna Munsch i l'any següent es va establir a Romania, on va patir violents atacs de la premsa reaccionària romanesa. Vigilat i perseguit per la policia política romanesa (Siguranta Statului), fugirà a París, on denunciarà les atrocitats comeses a Romania en Paris-Soir i en Le Quotidien. En 1926 va esdevenir membre del«Comitè per la Defensa de les víctimes del Terror Blanc als Balcans» i participà en el míting antifeixista«Italia engrillonada». Després d'una curta estada a Menton i a Niça, fou hospitalitzat al sanatori de Montana-sur-Sierre. En 1927 va prendre la paraula en el míting a la Sala Wagram de París contra l'execució de Sacco i de Vanzetti. L'octubre de 1927, company de ruta del Partit comunista–mai no va tenir-ne el carnet–, visità Moscou i Kíev amb l'escriptor grec Nikos Kazantzakis, convidats als actes del desè aniversari de la Revolució, i dos anys més tard tornarà a la Unió Soviètica. Durant aquests estades pogué comprovar la realitat de la dictadura estalinista, que li va inspirar el llibreVers l'autre flamme. Confession pour vaincus (1927-1929), on, set anys abans de Retour d'URSS d'André Gide, denuncia amb gran virulència les arbitrarietats del règim soviètic i de la burocràcia d'Estat; en l'obra, de tres volums, hi van participar Boris Souvarine i Victor Serge. Arran de la publicació d'aquest llibre, es va desencadenar una típica i violenta campanya de calúmnies contra la seva persona realitzada per intel·lectuals del Partit Comunista Francès (PCF), capitanejats per Henri Barbusse. Malalt i moralment afeblit, retornà a Romania, però hagué de tornar a Niça amb la finalitat de recuperar-se d'una tuberculosi, marxant després a Bucarest. Pel seu informe sobre la massacre de miners a Lupeni i pels seus reportatges publicats al diari Lupta (La Lluita), on va denunciar el govern romanès, fou atacat durament pels mitjans reaccionaris i retornà a París. En 1930 va marxar a Egipte, expulsat d'Alexandria, fou empresonat a Trieste, però fou alliberat gràcies a la intervenció del cònsol francès. Quan va tornar a París es va trobar amb una campanya de la premsa comunista que l'acusa de traïció. D'aquí naixerà el profund desacord amb Romain Rolland que va interrompre la correspondència fins al 1934. L'abril de 1932 es va casar amb Margareta Izesco i l'any següent es va instal·lar a Bucarest. Durant els últims anys de sa vida va col·laborar en la revista Cruciada Românismului (La Croada Romanesa), amb articles denunciant les injustícies socials del seu temps, i vilipendiat tant pels comunistes, que el tractaven de «feixista», com pels feixistes, que el qualificaven de «cosmopolita», i només va rebre el suport dels cercles llibertaris europeus. En 1935 l'editorial romanesa Rieder fa fallida i deixa de pagar-li els drets d'autor; aleshores haurà de guanyar-se la vida com a lector de manuscrits per una casa editora. Abandonat, Panaït Istrati va morir de tuberculosi el 16 d'abril de 1935 al sanatori Filaret de Bucarest (Romania) i fou enterrat sense servei religiós al cementiri Bellu d'aquesta ciutat. Escriptor molt cèlebre de la literatura d'entreguerres, va caure en l'oblit gairebé complet durant decennis; la seva obra fou prohibida a França durant la guerra i a Romania durant el règim comunista. Durant els anys seixanta la seva obra fou reeditada gràcies a l'Associació d'Amics de Panaït Istrati a França i a Romania a partir dels anys noranta. En 1984 es va crear a Braila una casa-museu dedicat a la seva memòria. Una part dels seus arxius es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Romania i altre a l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen. S'han realitzat diverses pel·lícules d'algunes de les seves obres. Panaït Istrati és un dels màxims representants de la denuncia de la «revolució traïda».

***

Manuel Pérez Fernández

- Manuel Pérez Fernández: El 10 d'agost de 1887 neix a Osuna (Sevilla, Andalusia, Espanya) –segons Manuel Pérez Fernández mateix havia nascut a Santos (São Paulo, Brasil), però en diverses ocasions digué que havia estat a Osuna per evitar l'extradició– el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Fernández, conegut sota diversos noms i malnoms (El Periodista, El Canario,Manuel Peres, Manuel Pérez Fernando, Óptimo, etc.). Sa família materna, d'idees catòliques i força reaccionàries, amb tres generals de l'Exèrcit, emigrà al Brasil. En 1905 feia d'ebenista a Rio de Janeiro, on un company llibertari el va introduí en el pensament anarquista, i estudiava al Liceu d'Arts i Oficis d'aquesta ciutat. En 1906, arran de l'atemptat de Mateu Morral contra Alfons XIII, s'enfrontà a son pare, que condemnà l'intent de magnicidi. En 1909, després dels fets de la«Setmana Tràgica» i de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, discutí violentament amb son pare i abandonà la llar familiar. Fuster de professió, ben aviat començà participar en les lluites socials i sindicals d'aleshores, com ara la vaga general insurreccional de 1917. A partir de 1918 començà a escriure articles per al Jornal do Brasil. A finals d'aquell any, a Rio de Janeiro, fundà, amb Nicanor Rodrigues i José Maria Pereira, el Centre de Fusters i Ebenistes, societat que presidí. Amb el seu suport, aquest centre s'uní al Sindicat de la Fusta sota el nom d'Aliança dels Treballadors, de la qual va ser nomenat secretari. En 1919 fou redactor del setmanari anarquistaSpártacus i aquest mateix any va ser molt actiu en diverses vagues, cosa que implicà la seva detenció i expulsió del Brasil, juntament amb altres militants (Manuel Perdigão, Manuel Gonçalves, Everardo Dias, José Carlos, Albano dos Santos, Antonio da Silva Massarelos, Alexandre Azevedo, Manoel Ferreira, Antonio Costa, Anibal Paulo Monteiro, Joaquim Alvarez, Antonio Pérez, João Jose Rodrigues, Manoel Pérez, Antonio Prieto, Manuel Gama, Abilio Cabral, Alberto de Castro, Adolfo Alonso, José Cid, Rafael Lopez i Francisco Pereira). El 29 de novembre de 1919 arribà, com a polissó a bord del vaixell de càrrega Benavente, a Vigo (Pontevedra, Galícia) i immediatament per indocumentat va ser tancat a la Presó Provincial de Vigo i després a la cel·la 136 de la presó Model de Madrid i, finalment, al convent agustinià d'El Pópulo de Sevilla, convertit en centre penitenciari. Al penal va conèixer diversos anarquistes que li van proporcionar contactes a l'exterior. Alliberat el 6 de gener de 1920, s'instal·là a Sevilla, on fou nomenat secretari general del Sindicat de la Fusta. El setembre d'aquell any va ser detingut quan participava en una reunió clandestina; empresonat, després fou desterrat, i conduït en una corda de presos, a Cabezas Rubias (Huelva, Andalusia, Espanya). En aquest poble conegué Teresa, sa primera companya. En 1922 va ser alliberat gràcies a l'amnistia de José Sánchez Guerra, president del Consell de Ministres, i retornà a Sevilla. En aquestaèpoca destacà com a organitzador anarquista i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a més d'orador, fent mítings amb Salvador Seguí, Felipe Alaiz i Pedro Vallina. Secretari de la Federació Local de la CNT de Sevilla, va ser nomenat també membre del seu Comitè Regional d'Andalusia. L'agost de 1923 va ser nomenat comptador del Comitè Nacional de la CNT establert a Sevilla. Detingut al domicili de Vallina, va ser desterrat de Sevilla. En 1923 representà la CNT en la Conferència d'Évora (Alentejo, Portugal), que pretenia unificar la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i la CNT sota el nom de Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT). L'abril de 1924 fou desterrat a Lisboa (Portugal), amb Vallina i José Romero, i milità en el grup anarquista «O Semeador», amb Adriano Botelho, José Carlos de Souza, Manuel Joaquim de Souza i altres. A Portugal fou membre del Comitè Nacional de la CGT i de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP) i redactor del periòdic A Batalha, on trobà el seu amic José Romero Ortega, que també havia estat expulsat del Brasil. Amb Restituto Mogroviejo i altres, fundà el Comitè Internacional per la Llibertat del Poble Espanyol. En 1925 va ser expulsat de Portugal i entre l'octubre d'aquest any i 1928 residí a França (París, Le Havre, Marsella), sota el nom de Manuel Pérez Fernando, on realitzà una important activitat militant i orgànica: membre del Comitè Espanyol de Relacions Anarquistes (CERA), secretari de correspondència de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE), redactor i administrador de Tiempos Nuevos, i col·laborador de la revista Prismas (1927-1928). En aquesta època mantingué una estreta amistat amb Liberto Callejas, director de Tiempos Nuevos, compartint habitatge. En 1926 assistí al congrés fundacional de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), creat per combatre la influència estalinista en els sindicats obrers, i el maig d'aquell any al Congrés Anarquista de Marsella, convocat per l'FGALE, que preparà la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i rebutjà les tesis defensades per Joan García Oliver i Vicente Pérez (Combina) favorables a la col·laboració política i insurreccional amb Francesc Macià i Llussà per a derrocar la dictadura de Primo de Rivera. En aquesta etapa francesa contactà amb nombrosos personatges de pes de l'anarquisme internacional, com ara Nestor Makhno, Piotr Arshinov, Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Malato, Benjamin Goldberg (Maxime Ranko), Alexander Schapiro, Pierre Besnard, Armando Borghi, Virgilia D'Andrea, Christiaan Cornelissen, etc. El febrer de 1928 retornà a la Península per Catalunya, per atendre sa companya, greument malalta, i s'establí a Huelva, però finalment aquesta morí i restà vidu amb tres filles. En aquest 1928 formà part del grup anarquista «Germinal» i col·laborà en ¡Despertad!, de Vigo. Intervingué en lluites clandestines i formà part del Comitè de Relacions de la FAI. El desembre de 1928 fou membre del Comitè Pro-Presos de Sevilla, creat per pal·liar la repressió del governador José Cruz Conde. El juny de 1929 s'uní sentimentalment a Mercedes, sa segona companya. Aquest 1929 treballà d'ebenista a la construcció del pavelló brasiler de l'Exposició Iberoamericana de Sevilla, gràcies a la seva amistat amb Paulo Vidal, comissari general de l'exposició, i fou protegit pel consolat del Brasil, ja que pel seu domini d'idiomes (castellà, portuguès i francès) va ser contractat per dirigir el Servei de Premsa i Propaganda d'aquest país en l'exposició. El març de 1930, amb passaport brasiler, marxà amb sa família a Bèlgica i treballà, a més del mateix càrrec en el Servei de Premsa, en l'Exposició Universal d'Anvers (Flandes). Després de dos mesos d'escala a París, el febrer de 1931 retornà a la Península pel País Basc i s'establí a Sant Sebastià (Guipúscoa), on desenvolupà una intensa activitat sindical i revolucionària, especialment creant amb 17 companys el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Sant Sebastià; mesos després, creà la Federació Local amb set sindicats i de la qual va ser nomenat secretari general. Al País Basc va fer amistat amb Isaac Puente i José Álvarez. Ja instaurada la II República espanyola, entre l'11 i el 17 de juny de 1931 representà el Comitè Regional del Nord de la CNT en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT celebrat al Teatro Conservatorio de Madrid (Congrés del Conservatori) i fou un dels redactors de la ponència sobre«Organització social de l'avenir», intervenint, amb Rudolf Rocker, Pierre Besnard, Lucien Huart i Valeriano Orobón Fernández, en el míting de clausura. També fou el delegat espanyol, amb Eusebi Carbó,Ángel Pestaña i Josep Robusté, en el Congrés Internacional de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), celebrat al Teatre Barbieri de Madrid. El desembre d'aquell any, i per la mateixa regional, assistí al Ple de Regionals confederal. El 4 d'abril de 1932 dirigí, amb el regidor socialista Manuel Reyes Calafate, una manifestació de 600 persones a l'Ajuntament de Chipiona (Cadis, Andalusia), que acabà en uns durs enfrontaments amb la Guàrdia Civil i els carrabiners, que se saldaren amb dos obrers morts. El maig de 1932, a petició del Comitè Nacional de la CNT i per fugir de la repressió, marxà a les Illes Canàries per a reorganitzar i impulsar els sindicats confederals, i on el juny d'aquell any entrà a formar part del Comitè de Defensa Proletària. Durant la seva etapa a Santa Cruz (Tenerife) dirigí el periòdic En Marcha, fou secretari general del Comitè Regional de la CNT canària i va fer diversos mítings. A partir d'aquestaèpoca fou col·laborador habitual de la barcelonina Solidaridad Obrera. A començaments del gener de 1933 encapçalà una vaga general revolucionària a Santa Cruz (Tenerife) que donà lloc a durs enfrontaments amb les forces de l'ordre. Participà activament en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933 a Tenerife i per aquest motiu va ser detingut i empresonat 45 dies a Saragossa –fou alliberat perquè el procés va ser sobresegut per la «desaparició» de les proves, furtades per militants anarquistes. A mitjans de març de 1934 retornà a Santa Cruz (Tenerife). El novembre de 1934 fou desterrat oficialment per les autoritats governatives de Canàries. Actuà clandestinament a Sevilla i a Cadis, ajudant Vicente Ballester en la organització confederal gaditana. Després s'instal·là a Palma (Mallorca, Illes Balears), on desenvolupà una intensa activitat en la redacció del periòdic Cultura Obrera (1934-1936). Entre 1935 i 1936 va fer diverses gires de conferències (comarca de Cadis, Barcelona, Terrassa, Saragossa, etc.). El gener de 1936 ingressà en la redacció de Solidaridad Obrera de Barcelona, juntament amb Manuel Villar, Liberto Callejas, Josep Peirats, Alejandro Gilabert i Francisco Ascaso. El 5 de gener de 1936 intervingué, amb Buenaventura Durruti, Francisco Carreño i Joan García Oliver, en el míting confederal celebrat al Teatre Olympia, primer que es realitzava des de la il·legalització del sindicat arran dels«Fets d'Octubre» de 1934. El febrer de 1936 intervingué a Mataró en el míting d'unificació amb els trentistes i, amb Ramón Álvarez i Francisco Isgleas, va fer una gira de propaganda i organització per les comarques gironines. El maig de 1936, com a delegat del Sindicat de la Fusta de Barcelona, assistí al Congrés de Saragossa de la CNT, on defensà la creació de la Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT) i formà part de la ponència sobre«Comunisme Llibertari». El 18 de juliol de 1936 embarcà a bord del Ciudad de Valencia cap a Mallorca, com a representant de Solidaridad Obrera, per assistir al I Congrés Regional de les Illes Balears i l'aixecament feixista l'agafà a illa, on el cop militar havia triomfat. Amagat a la casa del barri palmesà de La Llibertat (actual La Soledat) de la cenetista Júlia Palazón, quatre mesos després pogué fugir de Mallorca, amb 11 companys, i el 21 de novembre de 1936 arribà a Ciutadella (Menorca). En aquesta illa dirigí el periòdic confederal La Voz de Menorca. A finals de desembre de 1936, a bord del destructor Ciscar, que havia aconseguit eludir el bloqueig naval menorquí, arribà a València. En aquesta ciutat realitzà diverses tasques propagandístiques i es mostrà força crític amb el col·laboracionisme governamental confederal. En 1937 publicà a València el fullet Cuatro meses de barbarie. Mallorca bajo el terror fascista–reeditat en 2009 a Mallorca pel Grup d'Estudis Llibertaris «Els Oblidats»–, que sortí en castellà, angles i francès –la traducció en aquestaúltima llengua fou feta pel cineasta anarquista José María Estívalis Calvo (Armand Guerra). El 5 de gener de 1937 intervingué en un míting confederal al Gran Price de Barcelona i el febrer de 1937 marxà per a fer una gira de propaganda i per recaptar fons pel Midi francès, amb Armand Guerra, David Antona, Vicente Mirande i Fontaine. Durant dels fets de «Maig del 1937» lluità a La Torrassa de Barcelona, on vivia sa família, i s'oposà a l'estratègia pactista i«derrotista» de Frederica Montseny i Joan García Oliver. L'11 de maig de 1937 representà la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Catalunya en el Ple Nacional de València, on s'acordà no fer costat la política del president del govern espanyol Juan Negrín; en aquest ple fou nomenat membre del Comitè Peninsular de la FAI, amb Germinal de Souza, Roberto Cotelo, Jacobo Prince i José María Lunazzi (El Gringo). Després de recuperar-se d'una malaltia a Igualada, on va fer mítings i conferències i va col·laborar en el seu Butlletí, va fer una gira de mítings a Gelida i l'Alt Penedès. El setembre de 1937 s'encarregà a Barcelona de la direcció de Ruta,òrgan de la FIJL, i va fer conferències sobre les Joventuts Llibertàries. El juliol de 1938 marxà a Orà (Algèria) en missió propagandística. El setembre de 1938 ocupà la secretaria del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT a Baza (Granada) i el juliol d'aquell any va fer un míting a Barcelona. El febrer de 1939 assistí al Ple Nacional de la CNT celebrat a València. Amb el triomf feixista, es negà a exiliar-se i va ser detingut l'abril de 1939 al port d'Alacant. Passà pels camps de concentració de Los Almendros i Albatera i per la Presó Provincial de Sevilla i en 1941 va ser alliberat gràcies a les pressions del consolat del Brasil gadità. El juliol de 1941, amb el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), arribà al Brasil i s'establí a Rio de Janeiro, on treballà de comptable en una impremta. Al Brasil desenvolupà una intensa tasca militant, fent propaganda antifranquista i denunciant les maniobres comunistes. A partir de 1945 es relacionà amb el grup «Tierra y Libertad» de Mèxic. En 1946 fou un dels fundadors, amb Edgard Leuenroth, Edgar Rodrigues i Pedro Catallo, i redactors del periòdic Ação Directa. Va fer mítings i fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista de São Paulo, que celebrà entre el 17 i el 19 de desembre de 1948. Durant els anys cinquanta formà part del grup anarquista al voltant de José Oiticica, amb Dalmau, Navarro, Cubero i altres. En 1953 morí a Rio de Janeiro la seva companya Mercedes. L'octubre de 1961 representà Rio de Janeiro en el Congrés de Federacions Locals del Nucli de la CNT del Brasil i en 1963 aparegué en un míting contra el dictador portuguès António de Oliveira Salazar. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, de les quals algunes fou redactor i director, com ara Ação Directa,¡Campo Libre!, CNT, Cultura y Accion, Cultura Obrera, ¡Despertad!, En Marcha, Esfuerzo, Espoir, Fuego,Horizontes, Liberación,Más Allá, Nervio, Prismas,Ruta, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria,Spártacus,Tiempos Nuevos, La Tierra, Trabajo, La Voz de Menorca, etc. És autor dels fullets Abajo las armas i Redención. Manuel Pérez Fernández va morir el 16 de juny de 1964 en una residència per a avis de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). En 2012 l'Associació Isaac Puente publicà les seves memòries sota el títol 30 años de lucha. Mi actuación como militante de la CNT y anarquista español, que va escriure en 1951 a Rio de Janeiro i on diu que va estar tancat 53 vegades a presons de Brasil, Espanya, França i Portugal.

Manuel Pérez Fernández (1887-1964)

***

Necrològica de José Cuello apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 15 de juny de 1978

- José Cuello: El 10 d'agost de 1896 neix a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Cuello. Republicà, en 1936 s'afilià, amb sa companya Leoncia, a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la Revolució participà activament en les col·lectivitats de la seva població natal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant l'Ocupació nazi formà part de la Resistència. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT d'Agde (Llenguadoc, Occitània) fins la mort del dictador Francisco Franco, quan decidí retornar a la Península. José Cuello va morir el 29 de gener de 1978 a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya).

***

Aurelio Lolli

- Aurelio Lolli: El 10 d'agost de 1899 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista Aurelio Lolli. Només va rebre ensenyament primari, però aconseguí una bona cultura de manera autodidacta. De ben jovenet entrà en el moviment anarquista i freqüentà la posada de Piràt, lloc de reunió dels anarquistes de Castel Bolognese, que es distingien perquè portaven barba, capell negre d'ala ampla i corbatí negre, a diferència dels socialistes, que es reunien a la posada de Badone i es distingien per portar corbata roja. També va fer amistat amb el destacat militant anarquista Armando Borghi. En 1916 va ser un dels fundadors, amb Pasquale Mattioli, Pietro Costa, Giuseppe Santandrea, Bindo Lama, Nello Garavini, Domenico Scardovi i Francesco Dari, de la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese, que en la postguerra de la Gran Guerra compartirà el local amb el Cercle Anarquista de la localitat i el Grup Anarquista Juvenil de Castel Bolognese. Quan tenia 17 anys, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files i, abans de ser enviat al front, desertà. Després d'un mesos de presó a Casale Monferrato (Piemont), va ser enviat a Albània, on va emmalaltí de diverses afeccions (malària, grip espanyola, etc.). Carnicer, com son pare, va ser enviat a les cuines del destacament militar. Durant els anys del feixisme mantingué la militància anarquista com pogué. En 1945, després de la II Guerra Mundial, contribuí a la reconstrucció del Grup Anarquista de Castel Bolognese. En 1973, amb Nello Garavini, Giuseppe Santandrea i altres companys llibertaris de la seva generació, refundaren la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese en un local de la seva propietat. Sense hereus, donà les seves propietats a la biblioteca i en 1985 es va crear la Cooperativa Biblioteca Llibertària«Armando Borghi», de la qual en va ser president fins a la seva mort. Aurelio Lolli va morir el 30 de maig de 1999 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

Aurelio Lolli (1899-1999)

***

Necrològica de Dositeo Fernández Barrero apareguda en el periòdic Espoir del 8 de febrer de 1981

- Dositeo Fernández Barrero: El 10 d'agost de 1901 neix a Candín (Lleó, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Dositeo Fernández Barrero–algunes fonts citen el nom com a Dositerio i el segon llinatge com a Barrers. Sos pares es deien Hermenegildo Fernández i María Barrero. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica dins del sindicat i en 1937 formà part del Comitè de Defensa de la CNT del barri de Les Corts de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després va ser enviat a treballar a Mauriac (Alvèrnia, Occitània), on, des de 1940, formà part del Nucli de la CNT. A l'exili treballà de miner i de sabater. Durant l'Ocupació nazi formà part del grup de militants anarcosindicalistes que actuà a l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Al seu domicili de Mauriac se celebrà clandestinament el 6 de juny de 1943 el I Ple de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Posteriorment participà en el maquis de la CNT i va ser ferit al ventre durant els combats, fet que el mantingué hospitalitzat una bona temporada. Després de la II Guerra Mundial s'establí a «Au Bourg» de Perreux (Forêz, Arpitània) i milità en la CNT de Roanne (Forêz, Arpitània). Sa companya fou María Fernández. Dositeo Fernández Barrero va morir l'1 de gener de 1981 a l'Hospital Local de Boën, actual Boën-sur-Lignon (Forêz, Arpitània)–algunes fonts citen erròniament Roanne (Forêz, Arpitània).

***

Necrològica de Càndid Valls Casé apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 d'agost de 1992

- Càndid Valls Casé: El 10 d'agost de 1905 neix a Arenys de Lledó (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Cándido Valls Casé –el segon llinatge també citat erròniament com Caré. Sos pares es deien Lluís Valls i Francesca Casé. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), vivia a Ulldecona (Montsià, Catalunya). Durant el «Bienni Negre» (1934-1935) participà en les reunions clandestines de la Comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) que se celebraven als boscos d'Arenys de Lledó, Queretes, la Torre del Comte i la Freixneda. Arran de la insurrecció anarquista de desembre de 1933, l'abril de 1934 va ser empresonat a Vall-de-roures. Milicià durant la guerra, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. S'establí a Les Tourrettes (Ate, Provença, Occitània) i milità en la Comarcal de Vall-de-roures de la CNT en l'exili. En 1941 es casà amb la militant llibertària Lourdes Prades Rivera. El desembre de 1958 son fill Jacinto, de dos anys i mig d'edat, s'ofegà en un dipòsit d'aigua de la seva casa de camp de Les Tourrettes. Càndid Valls Casé va morir el 21 de març de 1992 a l'Hospital d'Ate (Provença, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides de l'11 d'agost

Esdeveniments

Reconstrucció de l'atemptat de Planas contra Quintana segons la revista argentina Caras y Caretas del 19 d'agost de 1905

- Atemptat contra Quintana:L'11 d'agost de 1905 el president de la República argentina Manuel Quintana surt il·lès a Buenos Aires (Argentina) d'un atemptat comès per un jove anarquista català, Salvador Planas i Virella –o Virelles, per alguns autors–, que va actuar tot sol i volia venjar així els obrers assassinats durant la manifestació del 21 de maig anterior. Planas, disparà tres vegades contra el jerarca amb una vella pistola –Smith & Weson calibre 38 de 9 mil·límetres, fabricada en 1871–, a l'alçada de la plaça de San Martín, quan aquest es dirigia amb un cupè tirat per cavalls cap a la Casa Rosada –seu del Govern. El president resultà il·lès, ja que l'arma era defectuosa. Després Planas intentà suïcidar-se, però l'arma tampoc no funcionà i fou detingut. Va ser jutjat el 10 de setembre de 1907 i, malgrat les al·legacions d'inestabilitat mental per part del seu advocat, fou condemnat a 10 anys de presó per temptativa d'homicidi i tancat a la penitenciaria de Las Heras. Pel seu ofici el destinaren a la impremta del penal. El 6 de gener del 1911, Planas (penat número 334 i condemnat fins el 29 d'abril de 1917) i Francisco Solano Regis –o també citat Reggis–, condemnat a 20 anys per haver atemptat contra l'expresident José Figueroa Alcorta, aconseguiren fugir, amb 11 presos comuns més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a través d'un túnel, i la seva pista es perdé definitivament. En 1917 Roberto G. Bunge va publicar el fullet, editat pel Centre Anarquista, Informe in voce ante la Cámara de lo Criminal en defensa de Salvador Planas y Virella, sobre el cas.

Salvador Planas i Virella (1882-?)

***

Capçalera de L'Émancipateur

- Surt L'Émancipateur: L'11 d'agost de 1906 surt a la colònia anarquista d'Stockel-Bois, a prop de Brussel·les (Bèlgica), el primer número del setmanari L'Émancipateur. Organe du Groupement Communiste Libertaire. A la capçalera figurava el lema anarcocomunista«De chacun selon ses forces; à chacun selon ses besoins» (A cadascú segons les seves forces; a cadascú segon les seves necessitats). Els responsables d'aquesta publicació, que apareixia els dissabtes, van serÉmile Chapelier, fundador d'aquesta comuna llibertària, i Georges Thonar, que se'n carregava de l'administració i de la impressió. També van ser responsables de l'administració Gustave Pierre i Désiré Pierre. Hi van col·laborar, entre d'altres, Jean Airbonne, Max Borgueil, Émile Chapelier, Henri Fuss-Amoré, Gustave Hervé, Pierre Larue, Raymond Limbosch, Eugène Gaspard Marin, Gabriel Michaud, Mollier, Charles Panisel, Berthe Reanudet, Jean Robyn, Félix Springael, Tchedrine, Alexandre Theunissens, Georges Thonar i Géo Tiper. Publicà el fulletó per lliuraments L'individu, la nature, la société, de Tchedrine. L'últim número fou el 17/18, de l'1 de desembre de 1906.

***

Capçalera d'una de les edicions de Golos Truda

- SurtGolos Truda: L'11 d'agost de 1917 surt a Petrograd (Rússia) el primer número del periòdic Golos Truda (o Goloss Trudà, «La Veu del Treball»), editat per la Unió per la Propaganda Anarcosindicalista i publicat per Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum (Volin) després del seu retorn dels Estats Units. Amb aquesta capçalera es publicarien nombrosos periòdics. Durant l'estalinisme les col·leccions de Golos Truda seran destruïdes de les hemeroteques.

***

Membres del Consell d'Aragó a l'entrada de la seva seu a Casp (1937)

- Dissolució del Consell d'Aragó: L'11 d'agost de 1937 el govern de la II República espanyola, com a conseqüència dels «Fets de Maig» del 1937 i obeint les ordres comunistes, dissol per decret i manu militari el Consell Regional de Defensa d'Aragó, més conegut com «Consell d'Aragó»,últim baluard revolucionari on les idees anarquistes de revolució social i de comunisme llibertari s'havien posat en pràctica des del setembre de 1936 a les col·lectivitats agrícoles aragoneses. El seu president, Joaquim Ascaso, germà de Francisco, així com els altres membres del Consell són detinguts a Caspe. Per destruir tot moviment de resistència per part dels col·lectivistes, el govern republicà envia l'11 Divisió conduïda pel comandant estalinista Enrique Líster, que anihilarà totes les realitzacions col·lectives i obligarà els pagesos a restituir les terres i eines als rics propietaris terratinents, tot detenint més de sis-cents militants cenetistes, molts dels quals seran afusellats en nom de la tornada a l'ordre estatal. El govern de Negrín va nomenar José Ignacio Mantecón governador general de la regió conquerida. En març de 1938, quan es va produir la caiguda del front aragonès i la consegüent reculada republicana, desenes de presos anarquistes seguien empresonats a tota la regió.

***

Capçalera del penúltim número de Nuevo Aragón del 10 d'agost de 1937

- Supressió de Nuevo Aragón:L'11 d'agost de 1937, a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya), les tropes del comandant comunista Enrique Líster irrompen al local del periòdic Nuevo Aragón. Diario de la mañana i el tanquen. Aquest mateix dia s'havia publicat el número 175, que serà l'últim. Aquest portaveu del Consell Regional de Defensa d'Aragó, organisme creat l'octubre de 1936 i reconegut i legitimat pel govern central del Front Popular el mes següent, havia començat a publicar-se el 20 de gener de 1937. Juntament amb el Boletín del Consejo de Defensa, serà l'instrument bàsic per seguir les vicissituds de la guerra i de les transformacions socials a l'Aragó republicà. Tècnicament ben editat, va disposar de vuit pàgines habitualment. Creat per col·laboradors de Solidaridad Obrera, donava especial relleu als escrits referits als pagesos, però també s'ocupava de la política nacional i internacional, i de les activitats del propi Consell. Els textos i les il·lustracions anaven a càrrec de Jaime Bagaría, Estivil, Saturnino Carod, Rosa Chacel, A. Orts, Julián Floristán, Ponzán, Ana María Sagi, Viñuales, Zamacois, entre altres. De la redacció s'encarregaven Bagaría, Carlos Sampelayo, Baltasar Miró, José Almenar, Masachs i Launión. Ives Levy fou el corresponsal a París. Estava dirigit per Carlos Gamón i fou substituït al mes per S. López Muñoz. La dissolució del Consell d'Aragó pel govern del Front Popular l'estiu del 1936 va portar-se Nuevo Aragón, que serà substituït per altre diari, El Día, que ja havia començat a publicar-se el 24 de juliol de 1937 i que se subtitulava «Portavoz del Frente Popular».

***

La detenció de Carballo i de Christie segons la premsa franquista

- Detenció de Carballo i de Christie: L'11 d'agost de 1964 són detinguts a Madrid (Espanya) el militant llibertari Fernando Carballo Blanco i l'anarquista escocès Stuart Christie. Aquest darrer, sospitós per part de la policia d'haver vingut a la península a portar els explosius a Carballo amb la intenció de cometre atemptats contra el règim franquista o contra el dictador Francisco Franco mateix aprofitant el partit de futbol Espanya-URSS. L'1 de setembre de 1964 un consell de guerra condemnarà Carballo a 30 anys de presó i Christie a 20.

Naixements

Notícia sobre la relació de Tiburcio Straggiotti amb Caserio apareguda en el periòdic parisenc Le Radical del 4 d'agost de 1894

- Tiburcio Straggiotti: L'11 d'agost de 1871 neix a Novara (Piemont, Itàlia) l'anarquista Tiburcio Straggiotti, conegut com Crispi. Sos pares es deien Giovanni Battista Straggiotti i Margarita Caumoni. Treballador del marbre, emigrà a França. A començament de la dècada dels noranta compartí una habitació amb Julien Chevallier, al carrer Sébastine Gryphe de Lió (Arpitània). El juliol de 1893 es va relacionar amb Sante Geronimo Caserio, a qui va acollir al seu domicili, i altres anarquistes, com ara Babis, Lablier, Menans, Sero (Barrès), etc. Detingut en una agafada, el 23 de desembre de 1893 se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes i se li va notificar el 29 de gener de 1894. Es va refugiar, sota falsa identitat, a Seta (Llenguadoc, Occitània), on a començament de 1894 la policia no l'aconseguí localitzar. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Volin (circa 1919)

- Volin: L'11 d'agost de 1882 neix a Tikhvine, a prop de Nóvgorod (Nóvgorod, Rússia), el periodista, historiador, militant i intel·lectual anarquista Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum, més conegut com Volin (o Voline). Nascut en una família burgesa benestant –sos pares eren metges–, amb el seu germà Boris va ser educat per institutrius que els van ensenyar el francès i l'alemany. En 1901, després de realitzar estudis de Dret a Sant Petersburg, va trencar amb sa família i es lliura al moviment socialista revolucionari rus, en el grup eserista. Després del «Diumenge Roig» de gener de 1905, va formar part del primer Soviet creat per ajudar les víctimes de la repressió tsarista. El novembre de 1906 va prendre part en una insurrecció a l'illa de Kronstadt i va ser detingut i empresonat abans de ser deportat a Sibèria d'on va poder fugir cap a França en 1907. A París va completar els seus estudis socials i va freqüentar els cercles de revolucionaris refugiats russos. En 1911, per influència de Apollon Karelin, va evolucionar cap a l'anarquisme i va participar a partir de 1913 en les accions antimilitaristes contra la imminent guerra, però, davant del perill de ser detingut i confinat en un camp de concentració fins al final de la guerra, va fugir de França el 6 d'agost de 1916 via Bordeus i entrar clandestinament als Estats Units, instal·lant-se a Nova York; a França va deixar sa companya i quatre fills. Va militar en la Federació de les Unions Obreres Russes dels EUA, realitzant mítings, i va col·laborar en el setmanari anarcosindicalista Golos Truda. En 1917, després de la caiguda del tsar, va retornar a Rússia, on va publicar amb Alexandre Schapiro Golos Truda,òrgan de la Unió de Propaganda Anarcosindicalista de Sant Petersburg. En 1918 va marxar a Ucraïna, on es va reunir amb sa família, i a Kursk va organitzar el novembre la primera conferència de la Confederació Anarquista NABAT i va editar el periòdic Nabat. Quan la llibertat de premsa és suprimida pels bolxevics, va afegir-se, durant l'estiu de 1919, al moviment makhnovista on es va ocupar de les qüestions educatives i culturals abans de ser nomenat responsable del Consell Militar Insurreccional. Víctima del tifus va marxar a Moscou per ser curar, però va ser detingut i lliurat a començaments de 1920 a la Txeca. Alliberat l'octubre de 1920, gràcies a un acord militar entre el govern bolxevic i Makhno, va ser novament detingut el 24 de desembre, el dia abans del Congrés del NABAT, i empresonat a Butirki i Lefortov. Va ser gràcies a una vaga de fam seguida per una desena de companys, entre ells Maksimov i Fléchine, i a la intervenció inesperada de delegats sindicals europeus reunits en el Congrés del PROFINTERN, que va poder recobrar la llibertat, juntament amb altres nou companys, un cop condemnat a mort per Trockij, i a condició de no retornar mai a Rússia. Proscrit de Rússia, va marxar en 1922 a Berlín amb els companys de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys); va crear el periòdic L'Obrer anarquista (en rus), va traduir el llibre d'Arshinov sobre el moviment makhnovista i va publicar La Répression de l'anarchisme en Russie soviétique (1923). En 1925 es va instal·lar a França i va militar en el Grup d'Estudis Socials. El juliol de 1926 va participar amb Makhno en el congrés de la Unió Anarquista. Després d'haver traduït al francès el manifest de la Plataforma d'Organització, centre de les discussions dels anarquistes de l'època, Volin i altres companys va publicar la Réponse de quelques anarchistes russes à la Plateforme (1927). En 1930 va formar part, amb Sébastien Faure, de l'equip de redacció de L'Encyclopédie Anarquiste. En aquests anys va dedicar-se a escriure denunciant els crims del bolxevisme i va publicar Le fascisme rouge (1934). En 1936 va prendre part en la creació de la Federació Anarquista Francesa, va animar el grup «Síntesi Anarquista» i va col·laborar en els periòdics L'Espagne Nouvelle, a proposta de la CNT espanyola, i Terre Libre, on va denunciar la participació en el poder dels anarquistes a Espanya. En 1939 va instal·lar-se a Marsella on, amb André Arru, va crear en 1941 el Grup Anarquista Internacional, format per espanyols, italians, francesos, txecs, etc. El maig de 1945 va caure malalt de tuberculosi i son fill Léo el va portar a París, on morirà a l'hospital Laennec el 18 de setembre de 1945; les seves despulles van ser incinerades al cementiri de Père-Lachaise en presència de molts companys. En 1947, Jacques Doubinsky en nom de l'Associació dels Amics de Volin va publicar la seva obra pòstuma i més coneguda: La Révolution inconnue. Una part del seu arxiu es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Dario Cagno

- Dario Cagno: L'11 d'agost de 1899 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i activista antifeixista Dario Cagno. Artesà de professió, amb 14 anys s'embarcà a Gènova en un vaixell mercant i deambulà per diversos països fins que fou repatriat dels Estats Units durant els anys de la Gran Guerra. En 1920 fou condemnat a tres anys de presó per deserció. Expiada la pena, passà clandestinament a França, on va fer contactes amb els cercles de l'emigració antifeixista. Assumí la tasca de «correu subversiu» i entrà nombroses vegades a Itàlia fins el setembre de 1934, quan fou detingut en un pas fronterer i confinat a l'illa de Ponça per tres anys i després reconfinat per cinc anys a Ponça, Ventotene, Pisticci i Castel di Guido. A Ponça participà en un motí anarquista i fou condemnat a 10 mesos de presó. El novembre de 1942 sortí en llibertat condicional. Durant un temps constà com a desaparegut, però finalment fou novament detingut i tancat a partir del 25 de juliol de 1945 al camp d'Anghiari, del qual,  arran de l'armistici del 8 de setembre de 1943, pogué sortir i retornar a Torí. A la capital del Piemont s'integrà en la Resistència enquadrat en un grup dels Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grups d'Acció Patriòtica) format per anarcocomunistes. També participà en la creació de comitès sindicals clandestins de fàbrica que tingueren forta presència durant les vagues de març de 1943 i formà part de grups dels GAP especialitzats en sabotatges i en l'eliminació de dirigents feixistes. La primera eliminació decidida pels grups dels GAP torinesos, primera acció de la Resistència antifeixista a Torí, fou la del major de la Milícia Feixista Domenico Giardina, acció que fou fixada per al matí del 24 d'octubre de 1943 i els executors de la qual van ser triats Ateo Tommaso Garemi i Gagno. A les 8.30 hores del dia assenyalat els dos gappistiesperaren l'oficial feixista a prop de casa seva, situada en una transversal del Corso Vittorio; quan Giardina agafà el carrer Carlo Alberto cap a la Comandància de la Legió, Garemi i Cagno descarregaren els seus revòlvers, caient el dirigent feixista mortalment ferit a terra i fugit els resistents. El cop reeixí, però la policia seguí les passes dels activistes. Dos dies després, denunciats per un infiltrat, Garemi i Cagno van ser capturats, torturats, jutjats pel Tribunal Especial de Torí i condemnats a mort. Dario Gagno fou afusellat el 23 de desembre de 1943 al pati de la caserna de Monte Grappa de Torí (Piemont, Itàlia) –Garemi havia estat executat dos dies abans.

***

Necrològica d'Emilio Gómez Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de novembre de 1962

- Emilio Gómez Rodríguez: L'11 d'agost de 1899 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Emilio Gómez Rodríguez, conegut com El Carbayu. Sos pares es deien José Gómez i María Rodríguez. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Astúries (Espanya) i quan la Guerra Civil espanyola combaté el feixisme al front Nord enquadrat en el Batalló d'Infanteria Núm. 268 («Batalló Victorero»), comandat per Enrique García Victorero. Amb el triomf franquista passà a França. Un dels seus germans morí durant la guerra, un altre va ser afusellat pel franquisme i un tercer va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per llargs anys de presó. Després de la II Guerra Mundial Emilio Gómez Rodríguez milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Sa companya fou Etelvina González. Emilio Gómez Rodríguez va morir el 9 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 10 d'octubre– de 1962 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), després de passar dos mesos d'agonia arran d'un accident de treball, i fou enterrat dos dies després al cementiri de Terre Cabade d'aquesta ciutat.

***

Primo Fragori

- Primo Fragori: L'11 d'agost de 1900 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Primo Fragori. Sos pares es deien Antonio Fragori i Clotilde Levoni. Amb son germà Ivo Fragori, Amilcare Muzzioli i altres companys, formà part del grup anarquista del barri de La Paganine de Mòdena, de forta tradició llibertària. Abans de l'arribada del feixisme, va ser acusat d'haver participat en el llançament de manifests, i amb Benito Mussolini al poder mantingué una aptitud explícitament antifeixista. El març de 1930 emigrà legalment amb passaport a França i s'instal·là a París, on treballà de carnisser en diverses botigues. En 1934 es reuní amb son germà Ivo, que a França s'adherí al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) i en 1937 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya, lluitant en la Brigada Garibaldi, per a morir en combat el 24 de juliol de 1937 al front de Guadarrama, a Brunete (Madrid, Castella, Espanya). Son germà Primo també va ser sospitós d'haver-se enrolat en la lluita contra el feixisme a Espanya, però són dades confoses amb son germà. En 1939 va ser expulsat de França i passà a Bèlgica, però va ser detingut i posar en la frontera. De bell nou a Itàlia, el febrer de 1940 arribà a Mòdena. A finals de 1941 es traslladà per qüestions de feina a Reggio Calàbria (Calàbria, Itàlia) i retornà a Mòdena mesos després. Primo Fragori va morir el 27 de febrer de 1949 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Manuel Bolufer Francés

- Manuel Bolufer Francés: L'11 d'agost de 1903–algunes fonts citen 1901– neix a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Manuel Bolufer Francés –el seu primer llinatge també citat Balufet. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'instal·là a les «Cases Barates» del barri popular d'Horta. En representació de la Comissió del Barri de les «Cases Barates» intervingué en diferents mítings, atiant la vaga de lloguers de 1931. Durant la Revolució de 1936 va ser membre, amb Joan Bernis, Josep Gilabert i Antonio Mula, del Comitè Agrícola. El novembre de 1936 intervingué en un míting organitzat per la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa company Gumersinda Daura i sos fills i va ser reclòs a diversos camps de concentració. Posteriorment va ser capturat pels nazis i internat en diverses camps d'extermini (Mauthausen, Treblinka, etc.), mentre que sa companya i fills retornaren a l'Espanya franquista. En 1945, un cop alliberat per les tropes soviètiques, va ser enviat a l'URSS i va romandre als gulags comunistes fins 1948. Manuel Bolufer Francés va morir en 1969 a Simferópol (República Socialista Soviètica d'Ucraïna, URSS; actualment pertany a la República de Crimea, Federació de Rússia).

***

Marcel Lobry

- Marcel Lobry: L'11 d'agost de 1910 neix a Montreuil (Illa de França, França) el professor i militant pacifista i anarquista, i després comunista, Marcel Henri Lobry. Sos pares es deien Nicolas Jean Baptiste Lobry, oficinista en una gran empresa de fabricació de cuines, i Juliette Lefèvre (La Mother), domèstica a cases burgeses parisenques. Vivia amb sos pares i sos dos germans en un petit apartament al XVIII Districte de París. Després d'estudiar al barri de Belleville, en 1930 s'instal·là a Lilla (Alts de França, França) per acabar els estudis. A la Facultat de Matemàtiques de Lilla conegué la també llibertària Renée Clara Germaine Bienvenu, amb qui es casà el 20 de juny de 1934 a Lilla. En 1933 creà a Lilla el Front Universitari Antifeixista (FUA), grup d'estudiants esquerrans enfrontat als grups estudiantils de dreta, aleshores majoritaris a Lilla. Amb sa companya i un petit grup d'amics, distribuí pamflets antifeixistes i periòdics pacifistes, com ara La Patrie Humaine. En 1934 la parella realitzà un gran viatge d'un mes i mig per Europa (Bèlgica, Luxemburg, Suïssa, els Alps, Marsella, Barcelona, Tarascó). Decidí amb sa companya acabar els estudis a Marsella (Provença, Occitània) i s'instal·laren en una petita cabana sense aigua ni electricitat a Lei Penas de Mirabèu (Provença, Occitània), on ell preparà oposicions a professor de Matemàtiques que aprovà en 1936. El setembre de 1936 va ser nomenat professor de l'Institut de Gap (Provença, Occitània). Secretari del Comitè d'Acolliment als Refugiats Espanyols de Gap, va ser expulsat amb sa companya del seu primer apartament perquè havia allotjat refugiats polítics espanyols. Entre 1936 i 1937 formà part de l'Ateneu Llibertari de Marsella, constituït per una cinquantena de membres (Anne i Henri Dalgon, Martial Desmoulins, Joseph Gleize, Théodore Jean, etc.). En aquestaèpoca col·laborà en Le Libertaire i Terre Libre,òrgan de la Federació Anarquista Francesa (FAF). Després de tenir problemes amb el sector religiós de Gap, va ser destinat a Saintes (Poitou-Charentes, França) i en 1937 a l'Institut Saint-Charles de Marsella. En una pausa docent, la parella viatjà, amb un salconduit de Sébastien Faure, per Catalunya en plena revolució i en tornar tota la documentació que portaven sobre les seves impressions amb la població i amb els sindicats que havien recollit per exposar als companys li van ser confiscades a la frontera. A començament de 1938 informà en una reunió pública del seu viatge a la Catalunya revolucionària. També fou el promotor de l'anomenat «Col·legi de Treball», grup organitzador de conferències destinades al proletariat. En 1938 va ser nomenat delegat de la Federació de Funcionaris dels Alts Alps per assistir al Congrés Nacional d'aquesta organització celebrat a París, on vota en contra de l'informe sobre«moral». En aquest any estava fitxat com a anarquista per la Direcció dels Serveis d'Investigacions Generals i es relacionà amb Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum (Volin). Apassionat de la bicicleta, realitzà gires, allotjant-se als albergs del Centre Laïc dels Albergs de Joventut (CLAJ) i en aquests cercles d'alberguistes la parella conegué Romaine Toussainte Luciani. L'estiu de 1938 realitzà amb sa companya un periple turístic amb bicicleta per Itàlia feixista amb la finalitat de testimoniar la situació d'aquest país. Defensor de les idees neomaltusianes, el gener de 1939 prengué la paraula en un debat públic que se celebrà al Palace Cinéma de Gap; denunciat per la Federació de Famílies Nombroses, i amb un testimoniatge fals, va ser condemnat el 25 d'abril de 1939 pel Tribunal Correccional a 25 francs de multa per«injúries». A l'inici del curs de 1939 va ser traslladat a l'Institut Thiers de Marsella. En començar el curs de 1940, després de l'armistici amb Alemanya, arran d'una discussió amb el director de l'institut, presentà la dimissió. A partir d'aquest moment la parella visqué de diverses feinetes i treballs agrícoles a diversos indrets, ajudats per son germà gran André Lobry i la mare de Renée. Detingut sense cap explicació per la gendarmeria, va ser portat a la presó d'Avinyó (Provença, Occitània) i vuit dies després traslladat al camp d'internament de presos polítics de Saint-Paul (Esjau, Llemosí, Occitània). Acusat de comunista, Renée demostrà la seva militància en el moviment anarquista portant un dossier sobre els seus articles publicats en la premsa llibertària i el desembre de 1941 va ser alliberat. Mancat de recursos, en 1942 participà en un espectacle on demostrava les seves qualitats per al càlcul mental al públic amb operacions aritmètiques complicadíssimes. El 29 d'agost de 1943 nasqué a Salenches (Arpitània) Claude Lobry, l'únic infant de la parella. Després de la II Guerra Mundial, acceptà amb sa companya l'oferta per a treballar de professor de matemàtiques a l'Escola Politècnica Nacional de Quito (Equador) que s'havia de fundar. Després d'embarcar-se cap a Nova York (Nova York, EUA) i passar-hi el Nadal de 1945, s'encaminaren a Bogotà (Colòmbia), des d'on marxaren cap a Quito, on participaren amb altres quatre professors francesos (Edmond Bruel, Michel Conard, Robert Hoffstteter i Julien Martelly), de l'anomenada «Missió Francesa», en aquesta experiència escolar. També impartí la càtedra de Matemàtiques a la Facultat d'Enginyeria, Ciències Físiques i Matemàtiques i en la Facultat de Filosofia, Lletres i Ciències de l'Educació de la Universitat Central de Quito. En aquesta època aprofità per travessar la serralada dels Andes amb bicicleta, alhora que elaborà cinc manuals de matemàtiques, que esdevingueren clàssics a l'Equador, i alguns textos d'aprenentatge de la llengua francesa. De bell nou a França, el 9 de juny de 1948 la parella se separà. El 23 de setembre de 1948 es casà a Vilanòva d'Avinhon (Provença, Occitània) amb Romaine Luciani, amb qui tingué dos infants (Hélène Romaine i Rémi Olivier). Fou secretari del departament de Valclusa del Cartell d'Acció Laica (CAL), per al qual va fer conferències. L'estiu de 1949 assistí, amb Maurice Agulhon, al II Festival Mundial de la Joventut i els Estudiants, celebrat a Budapest (Hongria), i en tornar va fer conferències sobre el viatge. Instal·lat a Douai (Alts de França, França), en 1950, amb sa companya, s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF), encara que no va entrar amb bon ull, qualificat com a«intel·lectual». De bell nou a París, entre 1957 i 1961 va pertànyer a la cèl·lula comunista de l'Institut Condorcet. Entre 1966 i 1969 va fer classes a Londres (Anglaterra) i després va ser nomenat professor de l'Institut Chaptal del VIII Districte de París. En 1968 retornà de bell nou al moviment anarquista. En 1971, cansat de la vida estressant parisenca, establí a Rumans (Valentinès, Delfinat, Occitània), on es va jubilar. En aquesta època era subscriptor de Le Réfractaire i publicà setmanalment en un periòdic local la seva columna «Le point de vue du vieil anar» (El punt de vista del vell anarco) i va fer amistat amb el dibuixant Jean Cabut (Cabu). Marcel Lobry va morir el 16 de maig de 1986 a Rumans (Valentinès, Delfinat, Occitània).

Marcel Lobry (1910-1986)

***

Necrològica de Tiburcio Ferrer Cano apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 d'abril de 1989

- Tiburcio Ferrer Cano: L'11 d'agost de 1911 neix a Fuentelespino de Moya (Conca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Tiburcio Ferrer Cano. Sos pares es deien Miguel Ferrer i Eugenia Cano. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 vivia a València (València, País Valencià) amb sa companya Hermenegilda Pérez García i formà part de les patrulles de la Guàrdia Popular Antifeixista a la ciutat. Participà en els enfrontaments esdevinguts a la plaça Tetuán entre milicians confederals de la «Columna de Ferro» i milicians comunistes. Posteriorment va fer la guerra en la «Columna Durruti» i en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Després d'una temporada a l'Escola Popular de Guerra d'Infanteria i Cavalleria establerta de Paterna  (Horta Oest, País Valencià), l'agost de 1937 sortí amb el grau de tinent d'Infanteria i adscrit a la IV Companyia de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió. Ferit cap al final de la guerra, va ser ingressat en un hospital de Barcelona (Catalunya) i després va fer la convalescència a casa seva a València. Intentà a Alacant (Alacantí, País Valencià) ser evacuat cap a França, però el 24 d'abril de 1939 va ser capturat per les tropes franquistes i internat en diversos camps de concentració. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys de presó per «suport a la rebel·lió». El novembre de 1941 va ser posat en llibertat condicional i retornà a València, on s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. Es guanyava la vida fent de camioner i entre els anys 1945 i 1946 fou agent d'enllaç entre la CNT i el grup guerriller encapçalat pel comunista Juan Ramón Delicado González (Delicado), de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). L'acompanyà en diverses ocasions a diferents campaments i reunions. Aquests contactes amb la CNT van fer sospitós Delicado davant el Partit Comunista d'Espanya (PCE) que el novembre de 1946 ordenà la seva execució. El juny de 1946 va ser detingut amb Luis López Sánchez a Barcelona, on ambdós havien anat a procurar-se munició per a la guerrilla. Traslladats a València, van ser ràpidament posats en llibertat. En 1947 passà a França i s'instal·là al barri de l'Île de Carcassona, on més tard es traslladaren sa companya, Hermenegilda García, i ses dues filles. Sempre milità en la CNT de l'exili. Tiburcio Ferrer Cano va morir el 15 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 16 de febrer– de 1989 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Celedonio Aparisi Aracil  (Alcoi, 22 de març de 2007)

- Celedonio Aparisi Aracil: L'11 d'agost de 1923 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarcosindicalista Celedonio Aparisi Aracil. Era fill del militant cenetista Josep Aparisi Ivars. Durant la guerra civil estudià a l'Internat Escola«Durruti» de l'Agrupació Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València (València, País Valencià), però el final de la guerra impedí que pogués continuar estudis a l'Institut Obrer d'aquesta ciutat. En acabar la guerra, amb el pare empresonat i dos germans petits, es convertí en el cap de família amb 15 anys i entrà a fer feina durant un any en un magatzem. Després va fer feina en una fàbrica d'etiquetes i durant les nits en una fàbrica tèxtil. A començament dels anys cinquanta s'integrà com a enllaç sindical i vocal en la Confederació Nacional de Sindicats («Sindicat Vertical») franquista i col·laborà amb l'«Hermandad Obrera d'Acción Católica» (HOAC). En 1969, després d'haver intentat sense èxit orientar-les cap a una línia més obrerista, abandonà aquestes organitzacions. Després de la mort del dictador Francisco Franco i la reconstitució de la CNT, fou el primer secretari de la Federació Local de Sindicats Únics d'Alcoi de la CNT i organitzà el míting del 22 de juliol de 1977 que se celebrà en aquesta localitat. En els seusúltims anys milità en la Confederació General del Treball (CGT) d'Alcoi i durant uns anys fou secretari de la UNESCO. Celedonio Aparisi Aracil va morir el 2 d'octubre de 2009 a Alcoi (Alcoià, País Valencià). Documentació seva, donada pel Centre Alcoià d'Estudis Històrics i Arqueològics (CAEHA), es troba dipositada a l'Arxiu Municipal d'Alcoi.

Defuncions

Obra de Prouvost

- Léon Prouvost: L'11 d'agost de 1921 mor a Sant Rafèu (Provença, Occitània) el militant anarcoindividualista, antimilitarista i anticlerical Léon-Michel Prouvost, també conegut com Le Philanthrope Libertaire. Havia nascut el 28 de setembre de 1856 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares es deien Félix Léon Prouvost, fabricant, i Adéle Justine Delamoy. Fill d'una família burgesa del nord de França, va encarregar-se dels negocis familiars fins als 48 anys. Després de dos matrimonis i amb una fortuna gens menyspreable, es va instal·lar en 1904 a Sant Rafèu, on va descobrir les idees llibertàries i es va interessar per les comunitatsàcrates (milieux libres). Profundament anticlerical, a causa de passar la seva infància en un col·legi religiós, va esdevenir en 1906 secretari de«L'Émancipatrice», secció de la Libre Pensée de Sant Rafèu. Entre 1912 i 1913 va publicar La Revue Sociale, òrgan de propaganda individualista que, a més de l'antimilitarisme i l'acció antireligiosa, reivindica el vegetarianisme, la supressió del tabac i de l'alcohol com a higiene de vida. Amic d'André Lorulot, va publicar un suplement antireligiós en L'Idée Libre i va organitzar en 1917 una biblioteca ambulant. També va col·laborar en La Feuille, de Jules Vignes, en Le Réveil de l'esclave i en La Mêlée, de Pierre Chardon. Va ser investigat nombroses vegades per «propaganda antimilitarista i incitació dels militars a la deserció o a la desobediència», fet que el va portar una condemna d'un any de presó en 1915, i va ser de bel nou escorcollat judicialment el 27 de juliol de 1921. Pocs dies després es va suïcidar després de llegar una part de la seva riquesa a Lorulot. Entre les seves obres podem destacar La Vatican et la guerre (1919), L'espionnage du Vatican en France (1920), Jean Huss: les crimes de l'Église (1920), Révolutionnaires et quakers devant la guerre (1921), Le Code bolchevik du mariage (1921), L'Internationale noire (1922), entre altres.

***

Encarnación Magaña Gómez

- Encarnación Magaña Gómez: L'11 d'agost de 1942 és afusellada a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarquista Encarnación Magaña Gómez, coneguda com Encarnación García Córdoba, pels llinatges dels seus pares adoptius. Havia nascut el 30 de novembre de 1921 a Tabernas (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Magaña Rosa i Dolores Gómez Soriano. Filla d'una família jornalera, de petita queda orfe, després de morir son pare en accident laboral en 1922 i sa mare quatre anys després. Va ser adoptada pel matrimoni format per Rafael García Montesinos i Epifanía Córdoba Tortosa, dels quals va prendre els llinatges. Estudià a Almería fins a secundària i aviat destacà pel seu compromís polític i intel·lectual. Son pare adoptiu va morir en 1936 i quan esclatà la guerra civil, amb 15 anys, agafa les regnes de la casa. Membre de les Joventuts Llibertàries i de «Mujeres Libres», ocupà els càrrecs de secretaria i de presidenta interina d'aquesta última organització. Portà a terme activitats benèfiques per a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i realitzà visites als fronts de Granada (Andalusia, Espanya) per a portar premsa i queviures als milicians. El seu company fou el militant llibertari José Hernández Ojeda, membre del Comitè Revolucionari del Barrio Alto d'Almeria, delegat d'Ordre Públic i Abastos, comissari polític del «Batalló Floreal» i amic personal de Juan del Águila Aguilera, membre destacat del Comitè Pro Presos. Quan la guerra acabava, es va desplaçar a Baza (Granada, Andalusia, Espanya), seu del XXIII Cos de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, amb la intenció de fugir amb son company des d'Alacant (Alacantí, País Valencià), però va ser allà on van ser capturats pels franquistes i tancats a presons distintes. Un cop alliberada, es va refugiar amb Isabel Ojeda al Barrio Alto d'Almeria, però el juliol de 1939 va ser novament detinguda. En el registre del seu domicili al carrer Granada es trobaren fulls de propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i un exemplar de Solidaridad Obrera, i a les cases de les seves veïnes María Díaz i Dolores Hernández es trobaren paquets amb llibres, correspondència i fotografies de militants. Per tot això va ser considerada pels feixistes com a perillosa per a l'«España Nueva». El 3 d'agost de 1939 va ser reclosa a la Presó Provincial de Dones d'Almeria («Gachas Colorás»), des d'on es va cartejar en clau amb son company, condemnat a mort, i amb les imputades María Cruz Soriano i Dolores Martín Palenzuela. La primavera de 1940 va ser posada en llibertat i entrà a treballar a la«Papelería Inglesa» d'Almeria, on aprofità per imprimir propaganda. Es relacionà amb un grup que difonia els butlletins («Parte Inglés») que la BBC britànica emetia sobre la II Guerra Mundial. El 24 de març de 1941 va ser detinguda i el 28 d'abril de 1941 va ser processada amb 116 companys. El 18 de maig de 1942 va ser condemnada a mort amb altres set companys (Cristóbal Company García, Francisco García Luna, Antonio González Estrella, Juan Hernández Granados, Francisco Martín Vázquez, Diego Molina Matarín i Joaquín Villaespesa Quintana) per «adhesió a la rebel·lió» i «afavorir el triomf dels Aliats». Encarna Magaña Gómez va ser afusellada l'11 d'agost de 1942 a les tàpies del cementiri de San José d'Almeria (Andalusia, Espanya) i enterrada en la fossa número 30. Fou l'única dona executada en aquesta ciutat. En 2017 la seva història va ser explicada en el llibre El Parte Inglés. La lucha antifranquista desde la clandestinidad en Almería. Proceso 1.319/41, d'Eusebio Rodríguez Padilla.

Encarnación Magaña Gómez (1921-1942)

Continua...

---

És evident que de petit havia sentit parlar d'aquella història: els homes amagats, les persecucions dels falangistes, la mort heroica de Jaume Serra Cardell (amb el nebot del qual, l'amic Jaume Serra Obrador, participàrem en la manifestació del 27 de novembre de 1998 contra el dictador xilè Augusto Pinochet), la destrucció dels locals sindicals de sa Pobla i posterior cremada, enmig del carrer, de llibres, banderes i mobles... Supós que, inconscientment, els esdeveniments que, sense fer-ho de forma expressa, anaven contant familiars i amics, feien la seva feina, bastint tot un món en el meu cervell, que tard o d'hora havia de sortir. I, ara, passats tants d'anys, les històries amagades de postguerra surten en forma de novel·les, contes, llibres d'assaig, memòries, articles... les mil formes de reconstruir la memòria col·lectiva d'un poble que té a l'abast un intel·lectual del nostre temps. (Miquel López Crespí)

Sa Pobla, memòria històrica i guerra civil.

Rosa Vallespir Serra, l'esposa de Pau Canyelles, hi és present en una fotografia que serv com si fos una joia de la meva primera comunió. Rosa Vallespir, Pau Canyelles, la mateixa filla Salvadora Canyelles, eren excel·lents amics de la mare, Francesca Crespí (de Can Verdera), i del meu pare. Tanta amistat tenien -i tenim encara!- que, de la casa del carrer Gran número 101, sortí el pare per anar a l'església a casar-se amb ma mare; aquesta anècdota ja ho explica tot. Recentment, na Salvadora em deia que a casa seva, en el carrer del Rosari, tenia la fotografia del casament pobler de Francesca Crespí Caldés -neboda del cap de la dictadura de Primo de Rivera, el batle Miquel Crespí i Pons- amb l'amic i company de Durruti, membre de la CNT, militant actiu de "La Columna de Hierro", l'exalferes de Sanitat republicà Paulino López Sánchez, presoner de la reacció franquista a les Illes.

És evident que de petit havia sentit parlar d'aquella història: els homes amagats, les persecucions dels falangistes, la mort heroica de Jaume Serra Cardell (amb el nebot del qual, l'amic Jaume Serra Obrador, participàrem en la manifestació del 27 de novembre de 1998 contra el dictador xilè Augusto Pinochet), la destrucció dels locals sindicals de sa Pobla i posterior cremada, enmig del carrer, de llibres, banderes i mobles... Supós que, inconscientment, els esdeveniments que, sense fer-ho de forma expressa, anaven contant familiars i amics, feien la seva feina, bastint tot un món en el meu cervell, que tard o d'hora havia de sortir. I, ara, passats tants d'anys, les històries amagades de postguerra surten en forma de novel·les, contes, llibres d'assaig, memòries, articles... les mil formes de reconstruir la memòria col·lectiva d'un poble que té a l'abast un intel·lectual del nostre temps. És la forma de copsar el món que m'ensenyaren els meus, i a la qual per res del món no renunciaria.

L'Amagatall no és solament la història -transformada, modificada- de Pau Canyelles ("Pau Comas"), Joan Matas o Jaume Tries i tants i tants d'altres homes honrats assassinats o perseguits per la salvatge reacció de la dreta feixista mallorquina i espanyola. Vol ser també recordatori -ara que a part de robar-nos la terra, també ens roben la nostra història- de la generació de mallorquins i mallorquines que volgueren ajudar a bastir una Mallorca diferent, més lliure i solidària. La il·lusió que significà l'adveniment de la República, l'alegria per la victòria del Front Popular en el febrer de 1936, era, sens dubte, l'expressió autèntica de la resurrecció d'un poble -el mallorquí, el de totes les Illes- que no havia pogut aixecar cap d'ençà la bestial repressió de les Germanies a començaments del segle XVI. I, com en aquella època, amb el mateix instint de bèstia sanguinària, les classes dominants illenques, els hereus dels repressors de les Germanies, les més importants cases pairals mallorquines, una bona part d'un egoista classe mitjana tan atemorida pel triomf de la revolució proletària a l'URSS, s'estimà més regar amb sang els sementers de les seves propietats abans que consentir que el fill del jornaler aprengués de llegir i escriure, abans que augmentar un cèntims el jornal del treballador.

Aquesta raó i no una altra, aquest drama més fort, més sublim que la més corprenedora de les tragèdies gregues o xeikspirianes (o almanco comparable), era el que em bullia dins del cap en el moment de posar-me a escriure L'Amagatall. Era la meva peculiar manera de retre l'homenatge que es mereixen Pau Canyelles, Paulino i José López Sánchez, Guzmán Rodríguez, Jaume Serra Cardell, Jaume Serra Obrador, els carrabiners de sa Pobla (Crisanto Valcárcel, Juan Orozco Trulla...) que provaren de resistir el sagnant cop militar del general Franco... Es tractava d'allunyar-me -com més lluny molt millor- de l'ensucrat i fals món dels germans Villalonga i els seus hereus, d'aquella hipòcrita Mallorca bastida damunt la sang, la suor, les llàgrimes dels millors fills i filles de la nostra terra, exterminats amb l'ajuda de Miguel i Lorenzo Villalonga -que, des dels diaris i les ràdios falangistes, donaven suport als escamots d'extermini que sembraven de dol cada racó de les Illes.

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell de Mallorca-Ajuntament de sa Pobla, 2002)

... l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme... (Pere Rosselló Bover)

Núria i la glòria dels vençuts forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.

Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. (Pere Rosselló Bover)

La novel·la històrica. El desembarcament del capità Bayo en el Port de Manacor.

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.

Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.

Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.

La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.

Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novella de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.

Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novella Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.

l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novella sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.

Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!

Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).

Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat. (Miquel López Crespí)

La memòria dels vençuts: Mallorca i la guerra civil

La trilogia formada per Estiu de foc, L'Amagatall i Núria i la glòria dels vençuts s'ha anat bastint amb el temps, amb la lenta sedimentació, dins del subconscient del novel·lista, d'infinitat d'anècdotes contades pels homes i dones que visqueren la guerra civil, la repressió franquista. Caramull d'històries verídiques que, a poc a poc, s'han transformat, en els personatges de ficció de les obres abans esmentades.

En la novel·la Núria i la glòria dels vençuts hi ha desenes d'informacions concretes, aventures increïbles, fets que potser no coneix cap historiador, que vaig sentir contar a la família durant anys i més anys. És evident que, dins aquesta recordança, no hi podien mancar les experiències vitals que em contaren desenes de vells lluitadors republicans.

Record ara mateix les històries contades per José Hernández, un carrabiner (exmilitant del PCPE i del PCEml), que vaig conèixer en els anys que vaig ser vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" (mitjans dels vuitanta). I el tinent de la República Manuel Gómez Simón, el qual, malalt i amb greus dificultats amb la vista, encara anava per tots els pobles de Mallorca aferrant cartells esquerrans. I caldria parlar també d'un home excepcional per tot el que va significar en la lluita per la llibertat; em referesc a Gaspar Soler, amic íntim de la dirigent del PCPE pro-soviètic Francesca Bosch. En Gaspar morí el 1990 després de tota una vida dedicada a la lluita pel socialisme, en defensa dels drets dels treballadors.

Em ve igualment a la memòria el company Antonio Abarca Zurita (de l'OEC, que participà en la campanya del "Front de Treballadors" de l'any 1977)... I tots els altres, els herois anònims, els antics lluitadors antifeixistes que, complint les normes de seguretat dictades per l'OEC, no donaven el seu nom autèntic i que jo coneixia pel nom de guerra: "Juan", "Toni", "Teresa"... Tants excel·lents amics que han anat morint en el més perfecte anonimat i als quals mai ningú podrà agrair prou el que feren per portar la llibertat al nostre poble, a tots els pobles de l'Estat.

Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat.

Però que facin els servils la seva història. Nosaltres servarem la dels "vells", dels nostres herois, dels Jaume Serra Obrador (el nebot d'aquell pobler heroic, en Jaume Serra Cardell, afusellat en el Fortí d'Illetes l'any 1937), amb el qual encara vaig participar en una manifestació contra el dictador Pinochet fa uns anys; i d'en José Hernández i els germans José, Paulino i Juan López. Sense oblidar tampoc Guzmán Rodríguez Fernández, un lluitador basc que restà a viure a sa Pobla i que, durant anys, petava la conversa amb el pare i l'oncle, molts d'horabaixes, mirant de reüll la Guàrdia Civil, mentre fumaven una cigarreta en el taller de Can Ripoll, just davant la plaça del Mercat; i Juan Alzamora, que amb n'Aurora Picornell anà amunt i avall, per uns carrers de Palma plegats de falangistes, demanant armes a Antonio Espina; armes per als sindicats de les Illes, armes per a defensar la República... que el governador republicà no volgué lliurar als treballadors antifeixistes.

Són les històries vitals d'aquesta generació d'homes i dones que ho donaren tot per la causa de la llibertat del nostre poble les que, convenientment passades per la màgia de la imaginació i la literatura, naveguen per les pàgines de Núria i la glòria dels vençuts, Estiu de foc i L'Amagatall.

Moltes d'aquestes històries, la presència omnipotent de la guerra, la revolució i l'exili (d'una manera directa o indirecta) ja l'havíem copsat en l'obra de Carner, de Riba, de Pere Quart, de Bartra, d'Espriu, Prous i Vila, Ramon Tor, Ferran Soldevilla, Agustí Esclasans, Joan Sales, Clementina Arderiu, Màrius Torres, Janés i Olivé, Isidre Molas, Fèlix Cucurull, Joan Fuster, Joaquim Horta, o Francesc Vallverdu (entre molts d'altres).

Aquesta és la base cultural (entre moltes altres coses) que ajuden a bastir Núria i la glòria dels vençuts, L'Amagatall i Estiu de foc.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

3 vídeos - Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). (Miquel López Crespí)

Llorenç Villalonga i la novel·la Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Llorenç Villalonga és un autèntic personatge de novel·la. Per això he escrit Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. I just ara mateix he començat la redacció de la tercera sobre l’autor de Bearn. Vull fer una trilogia d’aquella època tenebrosa però summament interessant dels primers mesos de la guerra civil a Mallorca. Villalonga, tothom que conegui una mica la seva biografia ho sap, és un aferrissat espanyolista dels anys vint i trenta que es troba immers en la guerra i fa costat als que afusellen l’esquerra i liquiden tot l’aconseguit tan dificultosament pels intel·lectuals catalanistes de les Illes en moltes dècades. En plena matança de republicans, Villalonga escriu un article que publica en El Día (7-VIII-1936) on especifica una vegada més la seva posició envers la cultura catalana. Diu l’autor de Bearn: “Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalanista en Mallorca”. Més documentació sobre l’atac frontal dels germans Villalonga contra la cultura catalana es pot trobar en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1978) i especialment en el capítol “L’afer dels ‘Manifest dels catalans’” (pàgs. 92-108) i també en el capítol “El ‘Manifest’ i la repressió cultural” (pàgs. 108-117). Anticatalanisme i antiesquerranisme que podem trobar a tots els articles que va publicar sota el títol de Centro (Gráficas Mallorca, Palma 1934). Com hem dit més amunt, el personatge Villalonga, els fets que va viure el nostre autor, l’època de la República i la guerra civil donaven material no solament per a escriure una novel·la, sinó diverses, com finalment s’ha esdevengut. Els anys vint i trenta a Mallorca són massa exuberants –culturalment i políticament-, i el repte de provar de copsar l’ànima d’un intel·lectual reaccionari tan “atractiu”, literàriament parlant, que tot plegat em seduí profundament i m’animà a començar la feina.

Com pot imaginar el lector d’aquest article, Villalonga no m’era un desconegut. Les lectures, a mitjans dels anys seixanta, d’obres com Mort de dama, La novel·la de Palmira, Bearn, Les fures, Desbarats, L’àngel rebel, La dama de l’harem, El llumí i altres narracions, Desenllaç a Montleó i moltes altres foren bàsiques per a copsar la importància d’un narrador de vena, d’un autèntic escriptor malgrat totes les seves contradiccions amb el català. L’anticatalanisme de la seva trajectòria, el combat dels anys trenta contra els intel·lectuals de l’Escola Mallorquina i els col·laboradors de La Nostra Terra, molt especialment amb Miquel Ferrà, el feien un personatge no gaire simpàtic. No oblidem que, com explica Josep Massot i Muntaner en Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950), la feina conjunta entre el cap de la policia franquista encarregat de la matança d’esquerrans, el totpoderós Barrado, i el coronell Tamarit, instructor de la vergonyosa farsa judicial que portaria al mur de les execucions al batle de Palma, Emili Darder, i el paper dels germans Villalonga, és essencial en la liquidació de la cultura catalana en la vida pública a Mallorca. En referència al silenciament dels signants de la “Resposta” al missatge dels intel·lectuals catalans del Principat, Josep Massot i Muntaner ha escrit: “... l’afer del ‘Manifest’ és una peça important dins el procés implacable de desmantellament de la cultura autòctona a partir del mes de juliol de 1936”.

En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L'article "La repressió franquista a Palma", signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. "Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l'esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d'empresonament de 'rics d'esquerres' als quals s'incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones.

'Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s'estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell".

A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l'amic Jean Schalekamp, D'una illa hom no en pot sortit.

Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d'esquerra (Biblioteca Serra d'Or; pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il.legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel.lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il.legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa...

'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventayol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club".

Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot era rojo i separatista".

Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). Qui vulgui negar aquests fets tan ben documentats està en el seu dret, però les seves opinions tendran poc valor davant la realitat del que s’esdevengué en aquells mesos terribles.

Aquest era el món de Llorenç Villalonga en aquell estiu de 1936, l’univers que he provat de fer tornar de les ombres del passat a les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

Anarcoefemèrides del 12 d'agost

Esdeveniments

Portada del primer número de Le Drapeau Noir

- SurtLe Drapeau Noir: El 12 d'agost de 1883, després de l'adopció de la bandera negra pels anarquistes gràcies en bona part a les intervencions de Louise Michel, surt a Lió (Arpitània), ciutat on el canuts revolucionaris ja havien brandit aquest emblema durant les revoltes de 1831 i de 1834, el primer número del setmanari Le Drapeau Noir. Organe anarchiste. De fet, en aquest primer número farà referència a una revolta d'obrers terrissaires a Reims a començaments de 1831 i que aixecaren aquest signe de desesperació i de misèria. Els gerents van ser-ne Vitre i J. L. Pagent i entre els redactors tenim Auguste Baudry, Clovis, Demure, Léon Domergue, Marius Monfray i Vitre, entre d'altres. El periòdic, que serà una continuació de La Lutte. Journal communiste-anarchiste (1883), serà víctima de la repressió i només se n'editaran 17 números, l'últim dels quals el 2 de desembre de 1883. En el seu lloc es publicarà L'Émeute (1883-1884).

***

Portada del primer número de Proteo

- Surt Proteo: El 12 d'agost de 1916 surt a Buenos Aires (Argentina) la revista cultural llibertària Proteo. Dirigida per l'escriptor anarquista Andrés Falco i amb Martín Cires Yrigoyen com a cap de redacció, es publicà acuradament impresa i comptà amb les il·lustracions de destacats dibuixants (Aarón Bilis, Ernesto G. Cabral, Hohmann, etc.). Hi col·laboraren els escriptors argentins i uruguaians més importants de l'època, com ara Eduardo Acevedo Díaz, Enrique Agesta, Antonio Aita, Luis Barrantes Molina, Segundo Barreiro, José Pedro Bellán, Martín Bernal, Juan Burghi, Evaristo Carriego, César Carrizo, Joaquín Castellanos, Félix Esteban Cichero, Martín Cire Yrigoyen, Julio Cruz Ghio, Julio Díaz Usandivaras, Juan Pablo Echagüe, Ángel Falcó, Emilio Frugoni, Juan José Frugoni, Manuel Gálvez, Alberto Ghiraldo, Carlos Ibarguren Uriburu, Aníbal J. Imperiale, José Ingenieros, Alberto Lasplaces, Carlos César Lenzi, Gabriel A. de León, Julio Lerena Juanicó, Agustín Luján, Horacio Maldonado, Julio Raúl Mendilaharsu, Daniel Muñoz, Carlos Muzio Sáenz Peña, Alberto Nin Frías, José Alberto Ochogavía, Emilio Oribe, Ernesto Pacio, Valentín de Pedro, Víctor Pérez Petit, Wifredo Pi, Enrique E. Potrie, José Enrique Rodó, Ricardo Rojas, Carlos Roxlo, Carlos Sabat Ercasty, Florencio Sánchez, Fernán Silva Valdéz, Alfonsina Storni, Eduardo Talero, Manuel Ugarte, Mario Varangot, Arturo Vázquez Cey, Félix B. Visillac, Julian World, Juan Zorrilla de San Martín, Juan Antonio Zubillaga, etc. El número 13 està dedicat a la memòria de l'escriptor anarquista Florencio Sánchez. Hipólito Yrigoyen, publicà, en el número 10, del 12 d'octubre de 1916, el mateix dia de la seva presa de possessió com a president de la República argentina, un article («La Unión Cívica Radical»), fet únic en una revista d'aquestes característiques. En sortiren 24 números, l'últim el 20 de gener de 1917.

Naixements

Notícia de l'escorcoll del domicili de François Guy apareguda en el diari parisenc La Presse del 3 de juliol de 1894

- François Guy: El 12 d'agost de 1843 neix a Besiers (Llenguadoc, Occitània) el cultivador i jardiner socialista, i després anarquista, François Guy. Sos pares es deien Étienne Guy, conreador, i Marianne Montau. Membre del «Cercle des Amis Réunis» (Cercle dels Amics Reunits) de Besiers, vivia al número 60 de l'avinguda de Bédarieux d'aquesta localitat. Entre el 20 i el 31 d'octubre de 1879 assistí al Congrés Obrer Socialista de França, que se celebrà a la sala dels Folies-Provençales de Marsella (Provença, Occitània). Posteriorment va ser elegit regidor municipal socialista de Besiers, càrrec del qual va dimitir després d'haver-se passat al moviment anarquista. En 1881, comissionat pel grup anarquista «La Plèbe Biterroise» en el Congrés Regional Obrer Socialista del Migdia celebrat entre el 19 i el 23 de juny d'aquell any a Seta (Llenguadoc, Occitània), va ser delegat al Congrés Internacional de Londres (Anglaterra). La comissió encarregada d'aplicar les decisions del Congrés Regional, el secretari del qual fou Louis Hebrard, precisava que devia «defensar les idees anarquistes revolucionàries i pronunciar-se per l'organització de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT)». Fou un dels militants detinguts, sota l'acusació de pertànyer a l'Internacional, en la batuda de desembre de 1882 que es realitzà a diferents poblacions franceses. En aquestaèpoca mantenia la corresponsalia local del periòdic anarquista Le Révolté. En 1888 publicà a Besiers el llibre Les Préjugés et l'Anarchie. Entre 1889 i 1890 col·laborà en el periòdic parisenc L'Attaque. Organe socialiste révolutionnaire de la jeunesse. En 1893 ja col·laborava amb la segona època del periòdic L'Agitateur. El 30 de juny de 1894 vuit domicilis de Besiers van ser escorcollats per la policia i ell va ser l'únic que no va negar la seva militància anarquista; la causa dels escorcolls va ser l'enviament d'una carta a l'alcalde Mas de Besiers on s'anunciava que patiria un atemptat i que l'ajuntament i el teatre volarien. En l'escorcoll del seu domicili la policia va trobar correspondència d'un període de 18 anys amb anarquistes de diferents indrets d'Europa (París, Londres, Espanya, Itàlia i Alemanya) i el manuscrit d'un futur fullet que va ser requisat. En 1895 col·laborà en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux. Durant la dècada dels noranta s'instal·là a Marsella, on visqué en habitacions llogades, primer (1896) al número 45 del carrer Curiol, després al número 16 del carrer Pierre i finalment al número 43 del carrer Charras. En febrer de 1897 col·laborà en els dos números de la tercera sèrie del periòdic marsellès L'Agitateur, publicat pel grup «La Jeunesse Internationale», del qual eren membres Maurice Chaumel, Jules Cheylan, Marius Escartefigue, Fréderic Gros, Alexandre Jacob, Émile Rampal i Victor Rapallo. L'abril de 1897 edità a Marsella el periòdic Pamphlet d'un jour. Philosophie moderne sur l'invention d'un dieu, que es tractava d'un únic número en format cartell per aferrar a tres columnes. Quan el juny de 1898 la redacció de Le Libertaire es traslladà a Marsella, formà part de la seva redacció local, amb Maurice Chaumel, Fouque, Victor Rapallo i Augustin Sartoris. Sa companya fou Anne Bourrel. François Guy va morir el 13 de desembre de 1899 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Marsella (Provença, Occitània) on estava en tractament.

***

El jove Luigi Galleani

- Luigi Galleani: El 12 d'agost de 1861 neix a Vercelli (Piemont, Itàlia) el militant, pensador i propagandista anarcocomunista Luigi Galleani, conegut sota diversos pseudònims (Gigione, Antonio Valenza, Luigi Pimpino, etc.). Nascut en una família de classe mitjana; son pare era professor. De ben jovenet s'interessà per la política i en 1881 es matriculà a la Facultat de Dret de Torí. D'antuvi milità en el republicanisme i en el garibaldisme, col·laborant en el periòdic demòcrata L'Operaio de Vercelli. En 1885, ja anarquista i després d'abandonar els estudis per lliurar-se a la militància, fundà a Vercelli el periòdic La Boje i col·laborà en La Questione Sociale de Torí. Després de trencar amb sa família, dirigí una lliga de treballadors a Vercelli i organitzà un gran nombre de conferències a diverses localitats piemonteses. En 1886 participà activament en el moviment vaguístic de Torí d'aquell, que acabà amb una dura repressió policíaca. Entre 1887 i 1888 va ser un dels animadors del full anarcosocialista La Gazetta Operaiai de Torí i entre 1888 i 1889 de La Nuova Gazetta Operaiai. Participà en el III Congrés del Partit Obrer Italià (POI) celebrat a Pavia i col·laborà en el seuòrgan d'expressió, Fascio Operaio. El setembre de 1888, a Bolonya, durant el IV Congrés del POI intentà sense èxit que s'adoptés la línia revolucionària i abstencionista. En 1889, any d'important agitació obrera i de força vagues, destacà com a activista i, buscat per les autoritats, s'exilià primer a Suïssa, on assistí a la Universitat de Ginebra, però va ser expulsat per agitador arran d'haver organitzat en aquesta ciutat un homenatge als màrtirs de Haymarket. A Suïssa conegué importants teòrics i militants anarquistes (Élisée Reclus, Jacques Gross, Alexander Atabekian, etc.). Després passà a França, on arran de les seves activitats, va ser detingut i empresonat, però va ser alliberat gràcies a la intervenció del socialista Alexandre Millerand sol·licitada pel revolucionari llibertari Amilcare Cipriani. L'octubre de 1890 retornà a Suïssa i el desembre d'aquest any va ser detingut, amb altres companys (Paul Bernard, Giuseppe H. Rovigo, etc.), per haver distribuït un manifest anarquista trilingüe. Lliurat a les autoritats italianes, pogué beneficiar-se d'una amnistia. El 6 de gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa) on va fer costat les tesis d'Errico Malatesta consistents en crear una autèntica organització anarquista que abracés tota la península italiana (Partit Socialista Anàrquic). L'abril de 1891, en la Conferència Internacional pel Dret dels Treballadors, celebrada a Milà, va fer un discurs contra les tendències legalistes del moviment obrer i presentà una moció a favor de l'organització de manifestacions per al Primer de Maig. L'agost de 1892 participà con a delegat en el Congrés de Ginebra de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). A finals de 1892 i principis de 1893 es va veure implicat en el procés per«associació de malfactors» de Gènova, amb altres 35 anarquistes, i el juny va ser condemnat a tres anys de presó. Tancat a Parma, poc després va ser confinat a Pantel·leria. En aquesta illa conegué sa futura companya, Maria Ralló, amb qui tindrà dos infants. També va fer amistat amb destacats militants anarquistes i socialistes (Nunzio Valenza, G. D'Ancona, G. Errera, Giovanni Gavilli, Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc.). El 2 de novembre de 1899 promogué la publicació del número únic de I Morti, publicat a Ancona per Alfredo Lazzari i que era una resposta antiparlamentarista i antilegalista a la proposta d'un diputat socialista de presentar a les eleccions nombrosos militants anarquistes empresonats per així obtenir les seves llibertats. A finals de 1899, després de llegir aquesta publicació, un estudiant, ajudat per son pare, capità d'un navili, facilità la fugida de Galleani i sa companya de Pantel·leria i pogué arribar a Tunísia i, després, a Malta, on, sota la falsa identitat d'Antonio Valenza, arribà a Egipte, primer a Alexandria i després al Caire, on reprengué contactes amb el moviment llibertari europeu. En 1900, després de l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I, va ser detingut, però no extradit. Aleshores marxà a Londres, on l'octubre de 1901 s'embarcà cap als Estats Units. En arribar reemplaçà, a partir del 26 d'octubre de 1901, Giuseppe Ciancabilla en la direcció del periòdic La Questione Sociale, que es publicava a Patterson (Nova York, EUA), ciutat que comptava amb una important presència d'anarquistes italians immigrants. Destacat conferenciant i partidari de l'acció directa i de la insurrecció, esdevingué als Estats Units un dels opositors més intransigent a la tendència organitzativa del moviment llibertari. Els seus postulats crearen escola i entre els seus seguidors (galleanistes) podem citar Frank Abarno, Gabriella Segata Antolini, Pietro Angelo, Luigi Bacchetti, Mario Buda (Mike Boda), Carmine Carbone, Andrea Ciofalo, Ferrucio Coacci, Emilio Coda, Alfredo Conti, Roberto Elia, Luigi Falsini, Frank Mandese, Riccardo Orciani, Nicola Recchi, Giuseppe Sberna, Andrea Salsedo, Raffaele Schiavina, Nestor Dondoglio (Jean Crones), Carlo Valdinoci, Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, entre d'altres. En 1902 va fer una gira propagandística per Vermont i Connecticut. El 18 de juny de 1902 va fer costat la vaga dels obrers teixidors de Patterson; orador de talent, en un míting al Saals Park, al barri de Haledon de Patterson, on assistiren 8.000 persones, va incitar els vaguistes a manifestar les seves reivindicacions i la provocació d'un capatàs va fer bascular la manifestació en motí. La llei marcial va ser decretada entre el 20 de juny i el 2 de juliol i la vaga va ser sufocada. Ferit d'un tret de revòlver, hagué de fugir de la detenció passant a Mont-real (Quebec, Canadà). Retornà clandestinament als Estats Units l'any següent sota el nom de Luigi Pimpino i s'establí a Barre (Vermont), on el 6 de juny de 1903 començà a publicar el setmanari anarcocomunista en llengua italiana Cronaca Sovversiva, que es publicarà fins al 1919. En 1906, amb l'assessorament del químic i expert en explosius Ettore Molinari, publicà el fullet La Saluteè in voi!, que explicà con fer una bomba, però va cometre un error en la transcripció de la fórmula de la nitroglicerina que li havia donat Molinari i causà més d'una explosió a militants que van intentar fer-ne; en 1908 va fer la pertinent correcció que va ser publicada en Cronaca Sovversiva. En aquesta època mantingué una dura polèmica amb l'advocat i propagandista anarquista Francesco Saverio Merlino i amb el periodista socialista Giacinto Menotti Serrati, redactor del periòdic Il Proletario de Nova York; aquest descobrí a les autoritats nord-americanes la seva autèntica identitat i va ser detingut i extradit a Paterson on va ser jutjat l'abril de 1907 i absolt. En 1912 es traslladà a Lynn (Massachusetts) on continuà amb la seva tasca propagandística. Durant la Gran Guerra criticà els anarquistes intervencionistes i organitzà un gran nombre de reunions contra la guerra i contra el reclutament obligatori. En 1914 publicà Faccia a facciao col nemico. Entre 1914 i 1919 es desencadenà als EUA (Nova York, Chicago, Boston, San Francisco, Milwaukee, Washington, etc.) una ona d'atemptats realitzats per galleanistes i les autoritats nord-americanes decidiren acabar amb l'instigador del moviment. Després de la suspensió de Cronaca Sovversiva el 18 de juliol de 1918 –segons la Llei d'octubre de 1917 que obligava tots els periòdics en llengua no anglesa a portar la traducció dels articles sobre la guerra–, de l'edició d'alguns números clandestins fins al març de 1919 i dels enfrontaments arran de la  celebració del Primer de Maig a Nova York, va ser detingut i el 26 de juny de 1919 extradit conforme a l'«Anarchist Exclusion Act» (Llei d'Exclusió dels Anarquistes) i la«Sedition Act» (Llei de Sedició) de 1918, amb altres companys, cap a Itàlia, on arribà el juliol a Gènova. Establer a Torí, amb Raffaele Schiavina (Max Sartin), que també havia estat expulsat dels EUA, reprengué l'edició de Cronaca Sovversiva, editant-se 19 números entre el 17 de gener i el 2 d'octubre de 1920. També en 1920 i a Torí, publicà A Stormo, el gerent del qual fou Pietro Rayneri, periòdic del qual s'editaven 4.000 exemplars destinat als EUA. El 28 d'octubre de 1922 va ser condemnat per l'Audiència de Torí a 14 mesos de presó per un delicte de premsa. El gener de 1924 va ser alliberat, però amb la salut malmesa. Constantment vigilat per la policia feixista, no es va veure amb forces de passar a França com van fer nombrosos companys. En 1925 publicà La fine dell'anarchismo? El novembre de 1926, després de l'atemptat d'Anteo Zamboni contra Benito Mussolini, va ser detingut i confinat a Lipari durant tres anys. En el confinament en aquesta illa tirrena va ser novament condemnat a nou mesos de reclusió per haver insultat el Duce. El febrer de 1930 va ser alliberat i els companys Pasquale Binazzi i Zelmira Peroni el van acollir a la seva residència de Caprigliola, on va ser constantment vigilar per les autoritats feixistes. Luigi Galleani va morir d'un atac cardíac el 4 de novembre de 1931 a Caprigliola (Toscana, Itàlia). El novembre de 1933, en el segon aniversari de la seva mort, el grup anarquista «I Liberi» de New London (Connecticut, EUA) edità un únic número de Cronaca Sovversiva en el seu honor. En 1935 es va publicar pòstumament la seva obra Aneliti e singulti.

Luigi Galleani (1861-1931)

***

Fotografia d'Oreste Ristori de la fitxa policíaca brasilera (São Paulo, 1911)

- Oreste Ristori: El 12 d'agost de 1874 neix al llogaret de Pino (San Miniato, Toscana, Itàlia) el periodista i militant anarquista Oreste Antonio Maria Ristori, conegut sota el pseudònim Bicudo. Son pare, Egisto Ristori, feia de pastor d'ovelles i sa mare, Massima Gracci, realitzava petites tasques rurals. Aviat, buscant millors condicions de vida, sa família es traslladà a la ciutat toscana d'Empoli, on cap al 1880 nasqué sa germana Linda. En plena crisi econòmica i enmig dels típics enfrontaments de classe, començà a militar en grups anarquistes i il·legalistes. En 1891 es va veure involucrat en l'incendi de l'oficina de recaptació municipal d'Empoli, lloc on es reunien els imposts guardat per ser enviats al govern central, enmig d'una campanya contra la recaptació impositiva del rei Humbert I d'Itàlia. Jutjat per aquest fet, fou absolt per manca de proves, però va ser reconegut culpable d'«associació per a delinquir» i condemnat a la deportació. A partir d'aquest moment passarà per diverses colònies penitenciàries (Ustica, Ponça, Porto Ercole, Tremiti), on conegué nombrosos presos polítics i començà a escriure per a la premsa anarquista, sobretot explicant la vida dels presos deportats. Després d'un intent frustrat de fuga cap a França, un cop repatriat decideix abandonar Itàlia i s'embarca clandestinament i sense passaport cap a Sudamèrica. En 1902 arriba a Buenos Aires, on fou rebut per companys anarquistes; però l'any següent, per les seves activitats llibertàries, les autoritats argentines el repatriaren com a «persona non grata». Durant la primera escala del camí de tornada, a Montevideo, aconseguí fugir. A la capital uruguaiana conegué en una festa anarquista Mercedes Gomes, l'amor de sa vida. En 1904 fou detingut de bell nou i deportat al seu país, però en aquesta ocasió pogué fugir del vaixell perquè uns companys l'esperaven en una barca. Instal·lat a São Paulo (Brasil), publicà el setmanari anarquista en llengua italiana La Battaglia (1904-1913), on col·laboraren Alessandro Cerchiai, Angelo Bandoni, Tobia Boni i Gigi Damiani, entre d'altres, i que ràpidament s'especialitzà a criticar l'explotació dels obrers dels cafetars i a realitzar una intensa campanya contra la immigració al Brasil; també en les seves pàgines atacà l'Església brasilera a causa de l'escandalós cas de pedofília i d'homicidi de la nina Idalina, desapareguda de l'orfenat Cristóvão Colombo de São Paulo. En 1906 la redacció de La Battaglia fou assaltada per la policia. En 1912 deixà la redacció de la revista a mans de Gigi Damiani i amb sa companya marxà –ell sota el nom de Cesar Montemayor– a Buenos Aires, on fundà, en 1917, la revista satírica El Burro. Semanario anticlerical ilustrado, que tingué un gran èxit i una enorme tirada (40.000 exemplars), i que va estar finançada amb els 2.000 reis que havia expropiat quan treballava de químic en l'empresa Johnson de Rio de Janeiro. En 1919 fou detingut de bell nou i obligat a retornar cap a Itàlia. En aquesta ocasió també fugirà llançant-se del vaixell a una barca, però en la caiguda es fracturarà una cama, quedant coix la resta de sa vida. Fins al 1922 visqué a Montevideo, any en el qual retornà a São Paulo, apartant-se una mica de la militància activa, encara que col·laborà en els periòdics L'Alba Rossa i Manifesto Comunista, on mostrà l'opinió dels anarquistes contrària a la revolució autoritària leninista; i sempre lluità frontalment contra el govern de Getúlio Vargas. En aquesta època incentivà la creació de l'Escola Moderna segons els criteris pedagògics del català Francesc Ferrer i Guàrdia, creant diversos d'aquests centres escolars a l'Estat de São Paulo. També fou mentor literari de la futura escriptora Zélia Gattai i promogué una tertúlia política al Cafè Guaraní, a la Rua Quinze, on participaren nombrosos intel·lectuals i llibertaris (Antonio Piccarolo, Paolo Mazzoldi, Alessandro Cerchiai, Gigi Damiani, etc.). A mitjans dels anys trenta participà amb campanyes contra la guerra d'Abissínia i d'Etiòpia en el Comitè Antibel·licista i Antifeixista, per la qual cosa fou fitxat per la policia política com a «militant comunista». El desembre de 1935 fou detingut per fer una conferència en la Lliga Antifeixista i se li assignà la residència a São Paulo. En 1936 fou novament detingut i, requerit per la policia feixista italiana, deportat a Gènova, deixant sa companya a Sudamèrica. Després una breu estada a Empoli, marxà a Catalunya per participar en la revolució llibertària que s'hi estava produint, encara que, per la seva coixesa no pogué lluitar als fronts, realitzant tasques periodístiques i al·locucions radiofòniques. L'1 de gener de 1937 va fer un discurs al Club Internacional dels Mariners de Barcelona. Amb el triomf franquista, es traslladà a França, on visqué fins al maig de 1940, quan el govern feixista de Vichy el deportà a Itàlia. Després d'un període d'empresonament, se li assignà la residència a Florència, però finalment la policia feixista l'obligà a retornà a Empoli, on va viure una temporada a la pensió Maggino, al costat del famós restaurant Il Canto Ghibellino, lloc de reunió dels companys llibertaris. Més tard es traslladà a Spicchio, on va fer feina en un taller d'ampliacions fotogràfiques. En aquests anys no s'implicà massa en el moviment, ja que estava vigilat constantment. Però el 25 de juliol de 1943, amb la caiguda de Mussolini, fou un dels principals organitzadors de les manifestacions il·legals que es produïren a la ciutat; immediatament detingut juntament al seu company Asterio Corti, quan el portaven a la comissaria es revelà contra el comandant de la Policia. Tancat a la presó florentina de Le Murate, fou acusat de injúries a un oficial públic. La matinada del 2 de desembre de 1943 fou agafat per un escamot feixista de la banda Carità i portat al camp de tir de Le Cascine (Florència, Toscana, Itàlia), on, juntament amb altres quatre companys, fou afusellat, ell amb la pipa a la boca i cantant La Internacional. Es tractava d'una represàlia per venjar l'execució del coronel Gobbi, alt jerarca feixista, portada a cap per un grup partisà de gappisti, militants del Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica). Oreste Ristori és una figura gairebé llegendària al Brasil, on una plaça de São Paulo porta el seu nom. En 2002 Carlo Romani publicà la biografia Oreste Ristori. Uma aventura anarquista.

***

Fitxa policíaca de Giacomo Ardissone (1898)

- Giacomo Ardissone: El 12 d'agost de 1881 neix a Diano Marina (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Giacomo Ardissone, també conegut com Jacques Ardissone. Sos pares es deien Giacomo Ardissone i Teresa Messiga. El 28 de setembre de 1898, a resultes d'informe de les autoritats italianes, va ser fitxat com a «anarquista militant» a Niça (País Niçard, Occitània), juntament amb son germà gran Valentino Ardissone i altres tres companys (Jean Battistuti, Mariano Berbeci i Giovannini Colombo). Vivia al número 1 del carrer Deux Emmanuel, però no hi anava fins el dissabte a la tarda a causa de la llunyania amb la propietat Maral del barri de Saint Pierre de Féric on treballava de jornaler. El març de 1899 el comissari central de Niça demanà a la Guàrdia Rural que el vigilés especialment. L'agost de 1903 un informe policíac reportava que havia abandonat Niça amb la finalitat d'anar a Diano Marina. De bell nou a Niça, l'octubre de 1909 retornà a la seva població natal per visitar sa mare malalta. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Guido Bucciarelli

- Guido Bucciarelli: El 12 d'agost de 1901 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el paleta anarquista Guido Bucciarelli, conegut com Buzzi. Sos pares es deien Diego Bucciarelli i Candida Strozzi. Participà activament en les lluites del «Bienni Roig» (1919-1920). Durant la segona meitat de 1920 entrà a formar part d'un grup anarquista sorgit arran de l'assassinat, el 7 d'abril de 1920, de cinc obrers a la plaça Grande de Mòdena a mans de les forces de seguretat i de la detenció d'una trentena de militants de la Federació Comunista Anarquista (FCA) i de la Cambra del Treball Sindicalista, implicats en el robatori de metralladores per a defensar-se en les manifestacions obreres. Formà part, amb altres companys (Renzo Cavani, Luigi Evangelisti, Aldo Gilioli, etc.), del Comitè d'Acció Anarquista (CAA), dedicat a respondre les accions violentes dels escamots feixistes. L'11 de novembre de 1921, quan anava de camí cap a casa en companyia de l'anarquista Renzo Cavani, va caure en una emboscada d'un escamot del Gruppo d'Avanguardia del Fascio de Mòdena, format per quatre individus (Renzo Rubbiani, Gino Tabaroni, Mario Lasagni i Silvio Lasagni), però ambdós reaccionaren i en el tiroteig morí el feixista Gino Tabaroni i Mario Lasagni resultà ferit. L'agressió feixista en realitat estava destinada a Renzo Cavani, presumpte responsable de la mort del feixista Mario Ruini esdevinguda el 21 de gener d'aquell any. Després d'aquest enfrontament armat, ambdós hagueren de fugir d'Itàlia i, després de diverses peripècies i un llarg periple (França, Suïssa, Països Baixos, Alemanya, Turquia, etc.), arribaren a Odessa (Ucraïna, URSS; actualment Ucraïna). El 13 de gener de 1923 el Tribunal Ordinari de l'Audiència de Mòdena els va condemnar en rebel·lia a 30 anys de presó per la mort de Tabaroni. A Odessa trobaren l'anarquista Luigi Evangelisti, però mentre aquest i Cavani es traslladaren a França, ell va romandre a la Unió Soviètica. Les notícies sobre la seva estada a l'URSS son escasses i contradictòries. En 1928 es trobava a Moscou (Rússia, URSS), però algunes fonts deien que era a Novorossiïsk (Krasnodar, Rússia, URSS), on segons l'Ambaixada italiana treballava en una taller mecànic i desenvolupava «propaganda comunista». En 1933 va ser detingut per la policia política a Feodòssia (Crimea, Rússia, URSS) per realitzar propaganda anarquista i alliberat posteriorment. En 1935 era el director del garatge i taller de reparació de vehicles del Comissariat del Poble per a l'Agricultura de Simferòpol (Crimea, Rússia, URSS). En aquesta època estava casat amb una ciutadana soviètica i era pare d'un nin. En 1937 dirigents del Partit Comunista d'Itàlia (PCI) que treballaven en la Secció de Quadres del Komintern intentaren, senseèxit, obtenir informació sobre la seva vida i sobre les seves posicions polítiques. El febrer de 1938, durant el «gran terror estalinista», va ser detingut per «activitats contrarevolucionàries» i enviat a un gulag, on va morir en data desconeguda. La sentència promulgada contra Bucciarelli i Cavani va ser definitivament anul·lada el 17 d'agost de 1953, ja que s'emmarcava en un«episodi de lluita contra el feixisme».

***

- Carlos Lombarte Serrat: El 12 d'agost de 1905 neix a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Carlos Lombarte Serrat. Des de molt jove treballà al pantà del seu poble i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 es trobava a França i assistí a reunions amb republicans i catalanistes amb la finalitat d'afavorir la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera. Durant els anys republicans es caracteritzà com a home d'acció. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 lluità a Vall-de-roures i després marxà cap el front i arribà al grau de tinent. Quan ja gairebé la guerra s'acabava, va perdre l'oïda a Barcelona (Catalunya) arran d'una explosió al port. En 1939 passà, amb el també ferit Joan Manent Pesas, la frontera per Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) i arribà a Lo Vigan (Llenguadoc, Occitània). Quan esclatà la II Guerra Mundial, lluità en la guerrilla antinazi i després del conflicte bèl·lic s'establí a Besiers, on es guanyà la vida venent verdures. Quan l'escissió confederal, en 1946 arrenglerà amb els escindit a Besiers. Col·laborà activament en la colònia espanyola establerta a Besiers i fou un gran amic de Joan Manent Pesas. Posteriorment s'uní als Grups de Presència Confederal i Llibertària i entre l'1 i el 2 de maig de 1970 assistí a l'anomenada Conferència de Narbona d'aquesta tendència. Carlos Lombarte Serrat va morir el 20 de març de 1993 a Besiers (Llenguadoc, Occitània).

***

Félix Benito Martínez

- Félix Benito Martínez: El 12 d'agost de 1910 neix a Sartaguda (Navarra) l'anarcosindicalista Félix Benito Martínez. Jornaler de professió, militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sartaguda. Estava casat amb Felisa Moreno, amb qui tingué una filla Felisa Benito Moreno. Capturat pels feixistes, va ser obligat a formar part del «Tercio Legión General Sanjurjo». Félix Benito Martínez va ser assassinat pels feixistes el 2 d'octubre–algunes fonts citen el 10 d'octubre– de 1936, juntament amb son germà major Francisco Benito Martínez, i molts altres companys, a Saragossa (Aragó, Espanya) i enterrat en una fossa al cementiri de Torrero d'aquesta ciutat.

***

Bernard Voyenne

- Bernard Voyenne: El 12 d'agost de 1920 neix a Vichy (Alvèrnia, Occitània) el periodista, professor i escriptor proudhonià, militant anarcosindicalista i federalista Bernard Voyenne. Va prendre part durant la II Guerra Mundial en la Resistència antinazi i va participar, juntament Albert Camus, en la redacció del diari Combat. A partir de 1952 va esdevenir professor al Centre de Formació de Periodistes, als quals va transmetre la seva passió pel periodisme i per la llengua francesa. Més tard ensenyarà a l'Institut Francès de la Premsa de la Universitat de París. Seguidor convençut de Proudhon, va ser també militant anarcosindicalista i federalista, actuant com a secretari general de la Universitat Federalista. També va fer estudis històrics, especialment la biografia de Pierre-Joseph Proudhon Mémoires sur ma vie. Acabà la seva carrera d'ensenyant fent cursos a l'Escola d'Alts Estudis de Ciències Socials. Era membre destacat de la «Société Les Amis de Proudhon». Entre les seves obres podem destacar Petite histoire de l'idée européenne (1954), Guide bibliographique de la presse (1958), La presse dans la société contemporaine (1962), Histoire de l'idée européenne (1964), C-F Ramuz et la sainteté de la terre (1967), Glossaire des termes de presse (1967), Les principes du fédéralisme et la construction de l'Europe (1969), Le droit a l'information (1970), L'information en France (1972), Le fédéralisme de P. J. Proudhon (1973), Histoire de l'idée fédéraliste (1976), L'information aujourd'hui (1979), Les journalistes françaises. D'ou viennent-ils? Qui sont-ils? Que font-ils? (1985), Une Révolution libertaire (1985), Proudhon et la révolution (1986), i, pòstumament, Proudhon et Dieu. Le combat d'un anarchiste (2004), entre altres. Bernard Voyenne va morir el 22 de desembre de 2003 a París (França).

***

Diego Camacho (Barcelona, 1937)

- Abel Paz: El 12 d'agost de 1921 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) el militant i historiador anarquista Diego Camacho Escámez, més conegut comAbel Paz. Fill de jornalers pagesos, va aprendre a llegir en 1927 gràcies a una botiguera; aquest mateix any va ser portat a Barcelona, on va viure amb l'àvia i son oncle cenetista Diego. En 1929 torna a Almeria, i un any més tard de bell nou a Barcelona, on viurà al seu aire fins a finals de 1932, quan ingressa a l'Escola Natura del Clot, dirigida per Joan Puig i Elías. L'estiu de 1935 el passarà a Almeria amb sa mare, afiliada a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i freqüentarà la seu confederal (Associació Camperola La Aurora), alhora que ingressa en les Joventuts Llibertàries, amb els germansÁguila Aguilera i José Vizcaíno Zapata, tot militant amb Carlos Cueto García, entre altres. El febrer de 1936 deixa definitivament Almeria per Barcelona i comença a treballar, sense abandonar l'Ateneu Eclèctic, com a noi dels encàrrecs i després en un quiosc amb Liberto Sarrau, alhora que s'afilia a la CNT i milita en les Joventuts Llibertàries al Clot. Amb l'esclat de la Revolució del 1936 participarà en els grups de defensa del Clot, s'afilia a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), milita en «Los Quijotes del Ideal» i treballa en un taller de mecanicocalderer. Durant els Fets de Maig de 1937 passarà uns dies detingut i el juny del mateix any participarà en el Ple Regional de les Joventuts Llibertàries. L'octubre de 1936 marxarà amb Víctor García i Liberto Sarrau a la col·lectivitat agrícola de Cervià de les Garrigues (Garrigues, Catalunya) i col·laborarà en Tierra y Libertad. En 1938 va participar en el Ple Regional Juvenil i va marxar a front d'Artesa com a escolta de Manuel Iglesias fins a l'estiu de 1938. Va col·laborar en Ruta i amb la desfeta republicana marxarà a la frontera el gener de 1939. Un mes més tard es troba a Marsella, amb Antonio Zar, José Calpe i Antonio Bastida. Amb Calpe i Bastida acabarà als camps de concentració de Sant Cebrià –on farà contacte amb Raúl Carballeira–, Argelers, Barcarès i Bram (1939-1940). Després treballarà a Chateau-Renault, Bordeus, carboneja a Landes, fa la verema a Pauillac, fa el mur nazi de l'Atlàntic a prop de Donibane Lohizune (Saint-Jean-de-Luz). Aconsegueix fugir i marxa a Bordeus i participa amb Daniel Berbegal en la reconstrucció de la CNT a Marsella, on resideix un temps amb Víctor García (març de 1941) i mesos més tard a Grenoble, al pantà de La Mort i a Marsella, on fa contacte de bell nou amb Carballeira i el grup de Ponzán. Detingut per la policia és alliberat l'abril de 1942 i amb Liberto Sarrau s'internaran a Espanya per Banyuls, Figueres i Barcelona en juny. A Barcelona treballarà en la construcció i va ser detingut el 8 de desembre de 1942; condemnat a set anys, restarà tancat en diversos penals (Barcelona, Burgos, Salt). Alliberat el 13 d'abril de 1947, viatjarà per la zona de Bilbao. En aquesta època col·labora en Juventud Libre i és detingut de bell nou l'agost quan tornava d'un ple de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), fet a Madrid el juliol, on va ser encarregat de representar Catalunya en el Comitè Peninsular de l'FIJL. Després de complir cinc anys de presó a Barcelona i Cuéllar (1947-1952) –on va col·laborar en els periòdics murals La Voz Confederal i CNT Entre Rejas, i va patir quinze dies d'interrogatoris policíacs el març de 1949–, va passar un breu temps a Porcuma i després a Barcelona, on treballarà en una cerveseria i en una editorial, fins al juny de 1953, que viatjarà com a delegat de l'Interior al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Després de viure a Brezolles, accepta retornar a Espanya a petició de Germinal Esgleas per posar en marxa un pla de Defensa; però ja a Barcelona, el desembre de 1953, dimiteix de la Comissió de Defensa i retorna a França. Unit fins al 1958 amb Antonia Fontanillas, com més tard amb Avelina Ronchera i Jenny Benimeli, viurà a Brezolles, Clarmont d'Alvèrnia i París, militant activament en la CNT, les Joventuts Llibertàries (membre del Comitè de Relacions fins al 1959 a París) i la FAI (en el grup d'Antonio Cañete Rodríguez, Castro i Crescencio Rodríguez primer, i després en el grup «Nervio», al costat de Arolas i Ildefonso González), intentant reconstruir fins i tot la Federació Estudiantil de Consciències Lliures. Va assistir en 1957, en nom de les Joventuts Llibertàries parisenques, a un congrés juvenil a Tolosa de Llenguadoc, i en nom de la Federació Local de París, amb Guardiola i Ramón Álvarez, al Congrés de Llemotges de 1961. Durant el seu llarg exili francès, i després de tornar a Espanya en 1977 i instal·lar-se al barri barceloní de Gràcia, es llaurarà un notable prestigi com a escriptor llibertari, especialment com a biògraf de Buenaventura Durruti. Impartirà nombroses conferències arran del seu retorn a la península. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara CNT,Crisol,Espoir, Joventud Libre, Nueva Senda, Ruta, Solidaridad Obrera, Umbral, Construcción,Historia Libertaria, Polémica, etc. A part del pseudònim més conegut (Abel Paz), Diego Camacho a fet servir en la premsa molts altres noms: Ricardo Santany,Juan González,Helios, Xeus, Luis del Olmo, Ibérico, Corresponsal, etc. És autor de notables llibres ben documentats: La CNT y el porvenir de España (1963), Paradigmas de una revolución. El 19 de julio de 1936 en Barcelona (1967), Durruti, le peuple en armes (1972), Actuación y proyección de la CNT y el anarquismo. La organización (1980, amb Semprún Maura), CNT (1939-1951) (1982 i 2001), Crònica de la Columna de Ferro (1984), Al pie del muro (1942-1954) (1991), Los internacionales en la Región española (1868-1872) (1992), Entre la niebla (1939-1942) (1993), Viaje al pasado (1936-1939) (1995), Chumberas y alacranes(1921-1936) (1996), Guerre d'Espagne (1997), Durruti en la revolución española (1996), La cuestión de Marruecos y la República española (2000), entre altres. Abel Paz va morir el 13 d'abril de 2009 a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i fou incinerat dos dies després al tanatori de Sancho de Avila de la capital catalana.

***

Nelly Trumel al micro de Radio Libertaire (1990)

- Nelly Trumel: El 12 d'agost de 1938 neix al XII Districte de París (França) l'artista pintora i militant anarcofeminista Nelly Suzanne Pauline Campo, més coneguda com Nelly Trumel, pel llinatge de son marit. Sos pares es deien André Campo, garatgista, i Simone Frenisy, secretària. Nascuda en una família de classe mitjana catòlica i de dretes, va créixer a La Varenne-Saint-Hilare (Saint-Maur-des-Fossés, Illa de França, França). Va fer el batxillerat científic a l'Institut Marcelin-Berthelot de Saint-Maur-des-Fossés i entre 1956 i 1958 estudià l'Escola Politècnica Femenina (EPF, Escola d'Enginyers) d'Sceaux (Illa de França, França). Per fugir de l'ambient familiar, amb un pare violent i una mare de caràcter difícil, es casà i abandonà els estudis en el últim any. La parella tingué un fill en 1960 i una filla en 1966 i vivia al XIX Districte de París. En 1969, embarassada de bell nou, decidí avortar amb l'ajuda d'una agulla de tricotar. Després de patir violència masclista, i de 14 anys de depressió i de teràpia psicoanalítica, es va divorciar. Entre els anys 1970 i 1984 milità en la Fédération des Conseils de Parents d'Élèves (FCPE, Federació de Consells de Pares d'Alumnes). En 1970 participà en la creació de la llar socioeducativa del Col·legi de Montefontaines, a Soisy-sous-Montmorency (Illa de França, França). Durant tres mesos formà part de la Gran Lògia Femenina de França (GLFF). Després de llegir Ainsi soit-elle de Benoîte Groult, Du côté des petites filles d'Elena Gianini Belotti i Le deuxième sexe de Simone de Beauvoir, començà a militar en el moviment feminista, d'antuvi en el Collectif National pour les Droits des Femmes (CNDF, Col·lectiu Nacional pels Drets de les Dones) i després en «Les Chiennes de Garde» (CDG, Les Gosses de Guarda). Després d'haver realitzat diverses feinetes, en 1975 decidí dedicar-se professionalment a la pintura, art que ja havia practicat de manera autodidacta des de la joventut, realitzant còpies dels mestres al Museu del Louvre. Membre de l'associació de dones creadores «Souffles d'Elles» (Alè d'Elles), també fou secretària de la Societat d'Artistes Francesos (SAF), a més de participar amb el «Salon Violet» i la «Fontation Taylor». Entre 1988 i 1993 fou membre de la Union des Femmes Peintres et Sculteurs (UFPS, Unió de Dones Pintores i Escultores). En 1986 entrà a formar part de la Federació Anarquista (FA) i en la seva Comissió de Dones, i entre aquest any i fins al març de 2013 animà el programa «Femmes Libres» de Radio Libertaire. Entre 1989 i 1991 fou secretaria de programació de Radio Libertaire. En 1989 col·laborà en el llibre Mai 68 par eux-mêmes. En 1995 participà en l'obra col·lectiva Femmes et violences contre les femmes dans le monde. Com a activista anarcofeminista defensà l'antimilitarisme, lluità contra prostitució, criticà totes les religions i mostrà la seva solidaritat amb les dones immigrants i les persones sense-papers i exiliades. A finals dels anys noranta es concentrà en la seva carrera artística i fotogràfica, pintant teles sobre els temes de la llum i els objectes quotidians, especialment bodegons i natures mortes, obres que mostrà a París en exposicions individuals i col·lectives. En 2000 s'integrà en la «Marxa Mundial de les Dones» i es dedicà a realitzar reportatges fotogràfics i muntatges de les manifestacions feministes. En 2008 publicà el llibret Le Jardin d'Éden de Nelly Trumel. En 2013 s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 2016 publicà el llibre Faut qu'ça germe! Trobem textos seus en diferents publicacions, com ara Chimère,Le Monde Libertaire, Réfractions,Ruptures, etc. Nelly Trumel va morir el 3 de desembre de 2018 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El seu arxiu personal va ser donat a l'associació «Archives du Féminisme» i es troba dipositat al Centre d'Arxius del Feminisme de la Universitat d'Angers (País del Loira, França).

Nelly Trumel (1938-2018)

Continua...

---

“Villalonga estava orgullós de ser l’avantguarda anticatalanista a Mallorca”

Miquel López Crespí ha publicat “Les vertaderes memòries de Salvador Orlan”. (Onada Edicions)

Per Sebastià BENNASAR

-Continuau amb Villalonga com a subjecte de la vostra narració, però, com és que no hi ha hagut continuïtat editorial?

-Quan a una editorial els hi vas amb un manuscrit de vuit-centes pàgines és gairebé impossible que te’l vulguin publicar, a no ser que siguis el nou García Márquez, per això he hagut de fer-ho així, en tres parts.

-Però això és una cosa que deu passar en català, perquè en el món anglosaxó la novel·la llarga, fins i tot d’autors desconeguts, és una constant...

-Idò aquí tenim molts de problemes d’editorials i de vendes i fins i tot trobem pocs concursos literaris on es puguin presentar obres que vagin més enllà de les tres-centes pàgines. Per això he hagut de dividir la història en tres parts i jo crec que no ha quedat malament, però la concepció original era la d’una sola novel·la.

-On explicau què?

-Com m’imagin jo en Llorenç Villalonga en un dels anys més complicats de la seva vida i també en l’any més complicat de la guerra a Mallorca, el moment que va del juliol del 26 fins a mitjans de 1937. El que he intentat era mostrar-lo com era psicològicament en una època del seu màxim compromís amb Falange.

-I què en fareu amb la tercera part?

-Jo per mi la publicaria ara mateix, però els escriptors catalans mos hem de consagrar cada dia i a les editorials no els importa si un autor du una trajectòria de més de setanta llibres, sempre és com si començassis de zero, amb les excepcions de rigor de quatre o cinc o sis escriptors d’elit que són les estrelles literàries...

-Estam al davant d’un sistema pervers?

-Del sistema literari millor en podem parlar un altre dia, però quan mos arribi la mort serà quan mos faran els homenatges, o no, basta veure com està el tema de les obres completes de Blai Bonet, o la desaparició de les llibreries de Jaume Vidal Alcover, per exemple.

-Com i per què feis de Villalonga el vostre protagonista?

-Ha estat un entreteniment. Jo havia fet dues novel·les sobre la vida de presoners republicans i sobre la Guerra Civil i havia rellegit les novel·les de Villalonga i entre elles Les falses memòries de Salvador Orlan, on ell ho novel·la a la seva manera i em vaig plantejar com devia ser l’altra gent, la que no es va mantenir fidel a la República, els intel·lectuals de dretes i com era aquella Palma dels anys vint on va viure la gent sublevada, i així va néixer la idea.

-Presentau un Villalonga que va tenir una relació amb falange gens circumstancial...

-En Pere Rosselló Bover me va deixar un llibre, Centro, que havia editat Villalonga el 1934 i on es recullen tots els atacs contra Catalunya i l’Esquerra. Jo havia llegit alguns articles que havia publicat a Randa en Toni Nadal, i aquest llibre serveix per obrir els ulls sobre el personatge. Evidentment va ser un gran escriptor, però de vegades ens hem quedat massa enlluernat per la història oficial que diu o apunta que el seu falangisme és ocasional i de circumstàncies i que no ens hi hem de fixar gaire, però quan veus i llegeixes tot aquest material veus que l’experiència és llarga i que té tota una trajectòria cultural d’enfrontament amb l’escola mallorquina i amb La Nostra Terra com a nucli del catalanisme mallorquí. Una trajectòria que el va arribar a afirmar que estava orgullós de ser l’avantguarda anticatalanista de Mallorca.

-Un Villalonga que després mantendrà una postura contrària...

-El que fascina i sedueix és el fet que és un personatge absolutament camaleònica que s’adapta a tot. Jo crec que no el tract gens malament a la novel·la, simplement he volgut aprofundir psicològicament en la ment d’un home que vol ser escriptor per damunt de tot i que en el moment previ a la Guerra Civil sap que els catalanistes de la Nostra Terra li feien ombra i ell se veu totalment perdut. Molt després arribarà l’operació del catalanisme a través del matrimoni Sales i de Jaume Vidal Alcover i se va ordint un altre Villalonga, se va transformant i conta les seva història les falses memòries de Salvador Orlan. Jo ara explico les vertaderes.

-Un home que vol ser escriptor per damunt de tot, ha estat també el vostre objectiu sempre...

-El meu i el de tots els meus companys de generació... reflexiona sobre una dada, Alexandre Ballester, el dramaturg més important dels Països Catalans, publica els seus llibres a Sa Pobla, Damià Huguet ha de crear-se la pròpia editorial... i així tots els exemples que vulguis, però cap d’ells no va desistir. Jo tampoc, malgrat que ja estigui de retirada.

L’Espira (suplement cultural de Diari de Balears) (6-V-2012)

Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. (Miquel López Crespí)

“Desmitificar un personaje es difícil, sea el Rey o Villalonga”

López Crespí continúa su trilogía sobre el autor de Bearn

Por Laura Jurado, periodista

En 1967 Llorenç Villalonga publicava Les falses memòries de Salvador Orlan. Era lo que reconocía como una autobiografía ‘apócrifa’ que no renunciaba a la ficción. Un subterfugio con el que maquillar, según Miquel López Crespí, su adhesión a la Falange y su actitud durante los primeros años de la Guerra Civil. Disfraz que el escritor pobler continúa desmontando con la segunda parte de una trilogía: Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

A López Crespí no le quedó más remedio que convertir su gran obra sobre Llorenç Villalonga en una trilogía. ‘No hay editorial que publique un libro de 700 páginas’, puntualiza. Factor al que se suma su intención de desmontar la visión idílica de uno de los escritores mallorquines más reconocidos. ‘Desmitificar un personaje nunca es sencillo, sea el Rey o Villalonga’, apunta.

Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (Onada Edicions) es ahora el segundo volumen en el que el autor explora su vida en los primeros años de la Guerra Civil. ‘La primera parte fue más un experimento literario en el que los personajes de sus obras se colaban en su vida. Ahora me ciño más a la persona’, explica el autor. Una novela en la que Villalonga aparece como un ‘activista destacado’ y en su etapa más activa como miembro de la Falange. ‘Los años en los que escribía contra la República y el catalanismo y criticaba a los autores de la Escola Mallorquina’, detalla el autor.

Sin la pretensión de convertirse en un ajuste de cuentas con la Historia, Miquel López Crespí desmaquilla la autobiografía que el autor de Bearn escribió y bautizó como Les falses memòries de Salvador Orlan. ‘Sepa el lector que Salvador Orlan sólo es Llorenç Villalonga en el sentido que Flaubert era Madame Bovary’, afirmaba él mismo.

‘En estas memorias disimula y maquilla muchos aspectos vinculados con la guerra y con su relación con la Falange’, asegura el autor pobler. Una faceta que diseccionan Les vertaderes memòries de Salvador Orlan con los meses más sangrientos del conflicto bélico como telón de fondo. Según López Crespí, Villalonga nunca se arrepintió de su adhesión al falangismo ‘ni de haber apoyado el genocidio’.

‘A los intelectuales se les supone cierta sensibilidad con el sufrimiento y los valores humanos, algo que él no tenía’, continúa el escritor. Mientras última la tercera i última parte de la trilogía, reconoce que quizá la ‘deformación profesional’ le ha llevado a humanizar mucho más a su protagonista de lo que era en realidad. ‘Siempre me han dicho que era alguien sin sentimientos, un cínico’”.

El Mundo-El Día de Baleares (19-IV-2012)

Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX. (Miquel López Crespí)

Llorenç Villalonga i la guerra civil en la literatura catalana contemporània

Onada Edicions publica Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (IV)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - La mare m’esperava a la porta - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)

Els propietaris només fullejaven La Esfera i Brisas. El Círculo Mercantil, el selecte club dels senyors del poble, rebia únicament aquestes dues publicacions. I això perquè eren revistes que no deien res. Tan sols hi podies veure fotografies de ducs i prínceps, milionaris amb les seves esposes i amants a les carreres de cavalls, als àpats que donaven els aristòcrates, els reis i dictadors d’Europa. Els delia veure les imatges de París, de Londres, dels països on anaven a gastar els diners que guanyaven per a ells els jornalers de les seves terres. Les notícies polítiques les sabien de viva veu, escoltant el que deia el rector o el capità de la Guàrdia Civil. Però... llegir? Mai! Quina ximpleria. Pensaven que perdre el temps amb novel·les era cosa de dones. Perdonaven la lectura en l’esposa i les filles. Del primogènit només acceptaven que obrís un llibre per fer una carrera. La resta sobrava. Quin benefici obtendria un home d’omplir-se el cap de fantasies? (Miquel López Crespí)

La mare m’esperava a la porta. Em va donar una abraçada. Estava emocionada. Feia tot el possible per a dissimular les llàgrimes. Sempre havia estat una dona forta però ara, amb les detencions, el seu esperit esdevenia una roca de pedra viva. M’adonava de la influència exercida sobre la meva personalitat. Ella i el pare m’ensenyaren a no acceptar mai la injustícia, a plantar cara a l’adversitat. Per això poguérem anar resistint l’endemesa dels malfactors. Tanmateix... per què hauríem d’anar capbaixos, sentir-nos humiliats com pretenien els guanyadors? Nosaltres no havíem robat res. Eren ells que els que violaven les lleis, feien malbé les propietats, detenien i mataven innocents.

La mare resistí els interrogatoris d’en Martí Cerol i la Guàrdia Civil. La portaren tres vegades a la caserna per demanar-li on era el padrí i mai no digué res.

-No sé on és en Rafel. Segurament ha embarcat cap a Menorca. Qualsevol cosa és millor que no restar assegut a la cadira, esperant la mort –els deia cada vegada.

La tengueren tancada un dia sencer. No li donaren res per menjar en vint-i-quatre hores. Va demanar aigua. Era l’estiu i no podia resistir la set.

No li feren cas. Li deien que ja sabia què havia de fer si volia sortir en llibertat.

La cel·la era plena de taques de sang i ningú no tenia esment a netejar aquella cova immunda.

La Guàrdia Civil li digué que la tornarien a enviar a demanar.

-Pots donar gràcies que no t’enviam a Can Sales, amb la teva filla.

Després de tot el que ens havien fet encara volien fer-se passar per persones amb sentiments. Nosaltres estàvem convençudes que si no ens tancaven era per a treure’ns informació respecte al padrí Rafel. Segur que ens espiaven dia i nit. Les veïnes, gent que compareixia per casa amb qualsevol excusa només per a veure si trobaven indicis, alguna prova que era amagat en qualque enfony difícil de localitzar.

Com podien pensar que ens convencerien d’una hipotètica bondat? Mai no els perdonaria la destrucció dels somnis, el mal fet a la família, a n’Andreu, a tots els amics i coneguts.

Aferrada a la mare, em demanava d’on treia les forces, com podia aguantar les impertinències dels botxins. Ella no militava a cap partit d’esquerres. A vegades, acabades les feines de la casa, compareixia per La Societat a veure alguna obra de teatre i sentir l’Orfeó. Mai no la vaig veure a cap reunió política.

Sorneguera, solia dir que l’esquerra sempre perd perquè es manté enfrontada i dividida.

-Mai no he entès els motius de tantes baralles –ens va dir, un dia que n’Andreu va venir a cercar-me i aprofità per convidar-lo a berenar-. O no veis que la dreta sempre va unida? Els grans propietaris, els negociants que s’enriqueixen amb la feina dels pagesos, les beates que maneja el rector, sempre fan un cos, sense consentir la més mínima divisió. Ben al contrari de la vostra pràctica quotidiana. Sovint em fa l’efecte que jugau a la política talment els infants s’entretenen amb el cavallet de cartró, el tren, l’avió de llauna i les baldufes. Per què tantes bregues? Els uns volen la República, els altres el socialisme, els de més enllà l’estatut i la separació d’Espanya. Altres somnien amb Rússia, els anarquistes són enemics dels marxistes, els naturistes pensen fer la Revolució anant a nedar a la platja despullats. A les manifestacions del Primer de Maig formau en grups separats i teniu prohibit als membres de les diverses organitzacions sindicals i polítiques que vagin junts. Enlloc de crear un ample moviment cívic contra qui oprimeix el poble, vos entestau a bastir sectes, petites esglésies que lluiten aferrissadament entre elles mostrant-se les dents i els petits catecismes salvadors que han de portar la claror a la humanitat. Mai no pensau que la dreta deu riure en veure com perdeu el temps amb tantes ximpleries? Tanmateix tots sentiu el mateix: voleu un món més just, la fi de les desigualtats entre els homes. No sabeu unificar esforços? Que és el que us fa tan intransigents?

Després, mentre servia el berenar al meu company, m’agafava les mans, amatent.

-Em feis passar una penada –enraonava mentre ens mirava-. No enteneu que si un dia els militars organitzen un cop d’Estat com el de Primo de Rivera vos vendran a cercar a tots plegats. No faran diferències. No en mancarà cap de vosaltres a les llistes. Anarquistes i marxistes, socialistes i republicans de qualsevol tendència. He vist les fotografies de les detencions de comunistes a Berlín i Viena. Els pugen als camions a culatades, sense miraments. Els vianants aplaudeixen, els escupen a la cara. Si a Mallorca hi hagués un terrabastall semblant, no ho dubteu: la reacció de determinades persones seria idèntica. La gent vol romandre sempre al costat dels guanyadors. Ben aviat veuríem com molts de pretesos amics ens giren l’esquena, fan com si no ens coneguessin. Potser fins i tot ens denunciaran per fer mèrits davant les noves autoritats. Els assassins del dia de demà no faran distincions. Quan apuntin els noms dels que han de matar només pensaran en l’esquerra sense tenir en compte cap sigla de partit, cap bandera. Només recordaran els que eren de La Societat, de l’Ateneu. Al Círculo Mercantil ja els hauran dit qui participà en la vaga, qui cercava vots per als partits del Front Popular.

Callà per uns instants i afegí, preocupada:

-Esper que els meus ulls no ho hagin de veure mai. Voldria morir abans. Però intuesc que, si s’esdevé el mateix que ha passat a Alemanya i Itàlia, anireu tots en el mateix camió. El que va fer el general Primo de Rivera no serà res en comparació amb el que faran els seguidors de Gil Robles i José Antonio.

N’Andreu l’escoltava amb atenció. Quan la mare va deixar de parlar, de seguida li donà la raó.

-Vostè encertà, senyora Martina. Sembla que hagi participat en els seminaris de formació amb els companys del Bloc Obrer i Camperol! O deu ser que ha llegit Lenin d’amagat? La dreta ja sap molt bé que aquesta vegada serà a tot o res. La Revolució d’Astúries els ha obert els ulls. Tenen la certitud que el poble vol anar més enllà d’unes simples reformes, del dret formal de poder anar a votar cada quatre anys. Els treballadors volen la fi de la fam i la ignorància, el repartiment de la terra...

N’Andreu era enmig del menjador amb posat de gran preocupació. Evidentment, els nostres enemics no volien saber res de cultura ni de l’Orfeó, de les excursions per arribar a conèixer millor Mallorca. Els nostres somnis eren per a ells una endimoniada bogeria, una follia que portaria a la perdició els jornalers i jornaleres. Els llibres i el teatre eren per als rics, per a qui no s’havia d’aixecar a les cinc del matí per anar a llogar-se a la plaça. De què li serviria saber la història d’Espanya i del món a un al·lot que dorm amb els cavalls i les someres, a la païssa? Les quatre lliçons que donava el rector a l’escola parroquial eren més que suficients. O és que el porqueret necessitava saber quants sacs de blat es recollien a la possessió? Si de cas bastava que aprengués a comptar el nombre de porcs que tenia al seu càrrec i amb quatre números bastava, pensaven, des de la llotja del primer pis, mentre veien arribar, suorosos, els homes i les dones que feinejaven de sol a sol.

Els propietaris només fullejaven La Esfera i Brisas. El Círculo Mercantil, el selecte club dels senyors del poble, rebia únicament aquestes dues publicacions. I això perquè eren revistes que no deien res. Tan sols hi podies veure fotografies de ducs i prínceps, milionaris amb les seves esposes i amants a les carreres de cavalls, als àpats que donaven els aristòcrates, els reis i dictadors d’Europa. Els delia veure les imatges de París, de Londres, dels països on anaven a gastar els diners que guanyaven per a ells els jornalers de les seves terres. Les notícies polítiques les sabien de viva veu, escoltant el que deia el rector o el capità de la Guàrdia Civil. Però... llegir? Mai! Quina ximpleria. Pensaven que perdre el temps amb novel·les era cosa de dones. Perdonaven la lectura en l’esposa i les filles. Del primogènit només acceptaven que obrís un llibre per fer una carrera. La resta sobrava. Quin benefici obtendria un home d’omplir-se el cap de fantasies? Com era possible sentir tant d’odi vers la cultura? Bastava veure la cara dels senyors quan veien que els joves compareixien per l’Ateneu. No entenien que el jovent sentís ànsies de saber, que al·lots i al·lotes volguessin entendre el que passava en el món. Els meus amics i amigues gaudien amb la lectura, assistint a una representació teatral, anant a un concert. Rèiem amb les pel·lícules de Charlot i Buster Keaton! El problema era sempre el mateix: massa hores de feina. Era una vida esclava. N’Andreu deia sempre que els jornalers de Mallorca vivien com en temps de l’esclavatge, a l’època de l’imperi romà. Tan sols unes hores per a descansar i, novament, la feina, fins a la mort. On trobar el temps per a l’esbarjo? El rector volia que les hores lliures d’un diumenge o un dia de festa fossin per anar a missa, per assistir a les classes de doctrina cristiana. Tot el que no fos romandre al costat de l’església no tenia lògica i era perniciós. He tengut alumnes de vint anys, de quaranta anys que ploraven perquè no sabien escriure el seu nom. Volien saber el que deien els diaris. Sentien una necessitat imperiosa de poder comunicar-se amb els amics i familiars que vivien lluny sense haver d’anar al mestre, al veí, suplicant el favor de redactar unes paraules.

Recordava aquelles converses d’abans del Moviment. Com si haguessin passat segles!

Ara tot era en penombra.

Encara podia veure els rastres de la brutalitat dels falangistes. Algunes portes mostraven el signe evident de les culatades dels fusells. A la biblioteca no quedava cap llibre. Cremaren la majoria de volums davant la casa. Altres els havien robat. Tenc ben present en la memòria el dia del fogueró enmig del carrer. No hi poguérem fer res. Com enfrontar-te a un grup de folls armats, desesperats per l’ànsia esbojarrada de fer mal? I, tanmateix... de què els servia robar els llibres si eren incultes? Per encendre el foc amb les novel·les de Sthendal, Dostoievski, Tolstoi i Víctor Hugo? Què sabien dels autors i les obres que comentàvem a l’Ateneu? Eren ignorants. Era per això mateix que portaven fusells i entraven a les cases a cops de culata? Cremaven el Roig i Negre pensant que era un llibre de propaganda anarquista! A la desesperada cercaven les possibles revistes socialistes i comunistes que tal o qual persona pogués tenir, les publicacions de divulgació científica i naturista. Inimaginable la fúria amb què llançaren al foc els exemplars de Cultura y Vida que trobaren a la cambra de na Isabel. Identificaven l’esperant amb el bolxevisme, les explicacions sobre higiene i prevenció de les malalties venèries amb la pornografia! Ensinistrats pel rector, els tractats d’anatomia humana, els dibuixos que servien per a explicar la circulació de la sang i l’embaràs eren destruïts ben igual que les obres de Margarita Nelken, Francesc Ferrer i Guàrdia i Bakunin.

De seguida vaig entendre el que s’esdevendria ben aviat a Mallorca. La mare tenia raó. Ho havíem vist a Itàlia, amb les camises negres; a Berlín, amb la pesta nazi que comandaven Hitler, Himmler i Goebels. Els nazis començaren la seva tasca anihiladora perseguint els llibres de Marx, Engels i Heine. Poc després començaren les detencions en massa, a portar els jueus i comunistes, els gitanos i els homosexuals als camps de concentració. Aquí passaria el mateix, no en tenia cap dubte. Primer vendrien els robatoris, els assalts als locals d’esquerra, a les cooperatives de consum. Després les detencions, els assassinats a les voravies dels camins, a les parets dels cementiris...

Ens deixàrem portar per la il·lusió del canvi de la humanitat mitjançant l’ensenyament, la construcció d’escoles i instituts, la promulgació de lleis favorables al poble!

La casa era en silenci.

-Com estau? Passava una penada per vosaltres. L’oncle Joan també està molt preocupat. -vaig dir a la mare que, de seguida, tancà la porta.

-No parlis tan fort! La padrina és a la cuina i no sap res de l’amagatall de la soll. Si ho endevinàs! No sabem què podria passar! A vegades vol sortir al carrer per anar a l’Ajuntament, a la rectoria. Fa pocs dies la vaig trobar de bon matí vestida i pentinada. A les mans portava la branca d’olivera que el padrí emprava a l’hora de batre el blat, quan el cavall no volia seguir amb la feina.

-On anau en aquestes hores? –li vaig demanar, procurant que tornàs entrar a la seva cambra.

-No puc consentir que el rector traeixi l’ensenyament de Nostre Senyor Jesucrist! A què treu cap fer repicar les campanes quan els soldats de Franco conquereixen un poble? Crist no volia la guerra entre germans i ara l’Església atia l’odi entre les persones.

-Si pegau el rector, ens detendran a tots. O no pensau amb mi, en Caterina? Ens poden matar. Portar-nos a la presó com han fet amb na Isabel i el meu home.

Endebades. No hi havia forma de fer-la entrar a casa. Estava entestada a fer-ne una de ben sonada.

-No callaré i no em fareu anar a la meva habitació. Explicaré a tothom que ho vulgui sentir les malifetes d’aquests pocavergonyes. Han destrossat la joieria. Ens han robat els rellotges, les polseres, les arracades d’or. Ara hi ha quatre desgraciades que es passen el dia cantant el “Cara al sol”, boges que no saben fer res més que xafardejar, perdre el temps desfilant pels carrers sense ser dia de festa. Van disfressades de blau. Una excusa per a no haver d’anar a marjal. El rector beneeix els desbarats que fan. No les vull a casa meva! Si tornen les trauré a bufetades, què s’han pensat!

La padrina empitjorava dia a dia. No sabia com la mare podia controlar-la, evitar que fes un desbarat que ens comprometés encara molt més. I si pegava al rector, a en Martí Cerol, a qualsevol dels sicaris que passaven davant el portal?

Després, abaixant la veu, afegí:

-El padrí resisteix força bé. Em pensava que no podria aguantar tant rere els feixos de llenya de la soll. Té una voluntat immensa. Diu que hem de sobreviure sigui com sigui. Fa una setmana tenguérem el darrer registre. Vengueren d’improvís, a les set en punt del matí. Anaven gats. Alguns portaven l’uniforme tacat de sang. Encara sentim trets per la garriga. A la una de la nit, quan el poble resta en silenci, comença el rebombori en el cafè d’en Joan Ordines. Recordes que abans del Moviment defensava La Societat, les cooperatives que havia organitzat el padrí Rafel? Ara s’ha fet de Falange. S’ajunten al bar, beuen el conyac i la cassalla que volen i després, amb els camions que han incautat i el nostre cotxe surten a matar. Tenen matera. Tornen de matinada, enfollits. A vegades els pagesos els troben als entreforcs dels camins quan, després d’haver mort els republicans que portaven, aturen els carros. Els amenacen amb els fusells, obliguen els homes i les dones a aixecar el braç. Tothom ho fa. Qui es pot negar? A la congregació, el rector ensenya a cantar els himnes falangistes. Pots anar a la presó o morir a qualsevol carretera si no els saps de memòria!

La mare em va agafar les senalles amb els queviures que em donà l’oncle.

No vaig poder contenir un somriure.

-Mare –li vaig dir-. Amb aquests formatges i sobrassades podreu resistir un munt de setmanes!

-No ens podem queixar –em contestà mentre m’ajudava a situar el menjar al rebost-. Podré fer-ne arribar una part als amics. Nosaltres hem tengut una mica de sort. He après a conrear les hortalisses. Mai no ens manquen tomàtigues, cebes i alls. Un luxe, en les circumstàncies actuals. El padrí continua fent les senalles que portam a vendre al mercat de sa Pobla i Sineu. Altres persones no són tan sortades. Si no tens un bocí de terra, un corralet amb quatre gallines, has d’anar a llogar-te a la plaça. I no hi ha res que agradi més als senyorots que passar al teu costat sense mirar-te de cara, sense voler donar-te feina. Ben igual que en temps de la República. No ho recordes? Quan els jornalers anaven a les possessions els escopien a la cara:

-No volíeu República? Idò que el Govern de Madrid, els vostres socialistes, vos donin feina! Aquí no hi ha cap jornal per als que no van a missa i combregar! Menjau Front Popular!

Érem a la cuina. La padrina feia una estona que s’havia aixecat. Vengué a veure’m i desprès de donar-me una forta abraçada, se senyà tres vegades.

-Un dia aniré a veure el rector i totes les beates que l’envolten –em digué, alhora que m’acaronava els cabells-. L’Església m’ha enganyat. Pensava que els sacerdots podrien aturar aquesta matança d’innocents. Però veig que són ells els que atien l’odi contra el proïsme. Si Crist tornàs a la terra el primer que faria seria treure’ls del temple a fuetades com va fer amb els comerciants de Jerusalem! Quina vergonya! Cristians amb la creu al pit, que van a missa i combregar i porten a matar els que no han fet res dolent.

Se senyà novament i em digué, silent:

-No diguis res a ta mare. Jo sé que els falangistes no trobaran el teu padrí. En Rafel és amagat a un racó del cel on no el poden veure els enviats del Dimoni. El protegeixen cent àngels i dotze arcàngels. He promès a Sant Miquel que si torna viu, acompanyat del teu pare i na Isabel, vendré l’hort de prop del torrent i els diners seran per treure ànimes d’innocents de l’infern i el purgatori. Els diables no tenen ànima, els domina la crueltat més ferotge. Quan Sant Miquel dorm envien al purgatori homes i dones que no han fet cap maldat. Alguns no batejats; altres que d’infants agafaren unes pomes d’unes terres que no eren seves. Res d’importància, però és suficient per enganyar els àngels que són a la porta d’entrada del cel, els que envien els bons a un indret i els dolents amb Llucifer.

Em costava molt endevinar el que m’estava dient. La mare contemplava l’escena rere la cortina del menjador. No hi volia intervenir. Amb senyes m’indicà que li seguís el corrent i que no li portàs la contrària.

Anarcoefemèrides del 13 d'agost

Esdeveniments

Condemnats pels fets de Montceau-les-Mines de 1882, alliberats el 14 de juliol de 1884

- Atemptat de la «Bande Noire»: Durant la nit del 12 al 13 d'agost de 1882, a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), la «Bande Noire» (Banda Negra), composta de miners anarquistes, comet un nou atemptat contra el clericalisme netejant a la seva manera la pagesia de beateries que fan nosa. Després de tombar la creu de terme de Bois du Verne, la nit del 5 al 6 d'agost, i la d'Alouettes, durant la nit de l'11 al 12, la creu de terme de Bois Roulot coneix la mateixa sort durant aquesta nit. Aquesta campanya provocarà un sobresalt en la comunitat religiosa i inquietarà les autoritats davant la proximitat de la festa de l'Assumpció del 15 d'agost.

Els minaires de Montceau-les-Mines

***

Una escena de la vaga a Madrid

- Vaga general de 1917: El 13 d'agost de 1917, enmig d'una important crisi política, esclata a l'Estat espanyol una vaga general de grans dimensions. L'atur fou total a les capitals importants i a zones productives: Barcelona, València, Saragossa, Alacant, Madrid, Bilbao, Astúries, Galícia, Guipúscoa i a nuclis industrials del País Valencià (Alcoi, Elx) i d'Andalusia; el sector camperol no fou mobilitzat. A Biscaia i a Astúries la confusió fou enorme ja que havien preparat una vaga insurreccional i en alguns llocs no van arribar les instruccions que la vaga fos pacífica. Més de 100.000 obrers es van fer els amos de tot Biscaia. A Barcelona es van aixecar barricades i a Madrid manifestacions tumultuoses recorregueren Cuatro Caminos. El dia abans s'havia format un Comitè de Vaga a Madrid format per la Unió General de Treballadors (UGT) i pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i llancen un manifest signat per Largo Caballero i Daniel Anguiano, per la UGT, i per Julián Besteiro i Andrés Saborit, pel PSOE. El dirigent socialista Pablo Iglesias opinava que la vaga s'havia de declarar en solidaritat amb els obrers de la Companyia de Ferrocarrils del Nord, en vaga des del dia 10 d'agost a València i a Aragó, però la seva opinió no va ser atesa i es declarà com a una vaga política destinada a demanar «la constitució d'un govern provisional que assumeixi els poders executiu i moderador i prepari la celebració d'eleccions sinceres d'unes Corts Constituents». En el Manifest es fa al·lusió a les Juntes de Defensa–moviment de protesta dels oficials de l'Exèrcit en contra del Govern d'Eduardo Dato–, a l'Assemblea de Parlamentaris –grups de la burgesia parlamentària (regionalistes, reformistes, radicals i socialistes) oposats a la monarquia oligàrquica– i a la vaga dels ferroviaris. Arran d'aquest Manifest els socialistes informaren els republicans, els parlamentaris i les Juntes de Defensa, i es va constituir una junta formada per Melquíades Álvarez, Alejandro Lerroux, Pablo Iglesias i Largo Caballero. Els anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) van secundar la vaga general per qüestions ètiques, encara que no estiguessin d'acord amb el seu plantejament polític. A causa del caire que prenien els esdeveniments, el Govern va treure l'Exèrcit al carrer. Les «Juntes de Defensa Militars» no va fer costat el moviment revolucionari –com havia passat cinc mesos abans a Petrograd en iniciar-se la Revolució russa– i al carrer ofegaren la revolució violentament. A Madrid, a Cuatro Caminos, la multitud és metrallada. A Barcelona, el coronel Márquez, cap de les Juntes, amb el seu Regiment, esclafa la revolució al carrer i deté el Comitè de Vaga, format pels anarcosindicalistes Francesc Miranda, Ángel Pestaña i Salvador Seguí. A Sabadell, l'artilleria bombardeja les barriades. A Astúries i a Bilbao hi ha vertaderes batalles. Desenes de morts, centenars de ferits i milers de detinguts són el resultat de la intervenció de l'Exèrcit. El 16 d'agost és detingut el Comitè de Vaga a Madrid i condemnat per un Consell de Guerra a cadena perpètua. Amb això la vaga quedà decapitada i a poc a poc fou cedint. A finals d'agost la vaga estava vençuda. Només el Sindicat Miner d'Astúries va continuar dos mesos i el Sindicat Ferroviari del Nord, quaranta dies. El nombre de morts és difícil de calcular. Segons el Govern en són 52; però se'n sap de 30 a Bilbao, 39 entre Madrid i Barcelona i 32 a Sabadell. La repressió fou immensa; més de dos mil obrers van ser empresonats. A Oviedo, hi hagué durant dos mesos més de 600 tancats. Un cop més en aquesta vaga els parlamentaris i els polítics burgesos, quan van veure el caire revolucionari dels esdeveniments contraris als seus interessos, no vacil·laren a retirar-se i posar-se de bell nou al servei de l'«ordre». Van abandonar el Comitè de Vaga quan fou empresonat i aquesta actitud fou decisiva per determinar l'Exèrcit a utilitzar les seves armes contra els obrers. Per als anarcosindicalistes, el fracàs de l'intent revolucionari refermà un cop més les seves conviccions que el camí polític no era el que convenia els interessos obrers i aquesta actitud marcà un distanciament pel que fa el socialisme i més pronunciat encara en relació al republicanisme catalanista. La Lliga Regionalista de Catalunya els va inspirar des d'aleshores un marcat menyspreu. Aquesta havia fracassat en el seu intent de constituir-se en el partir director de tota la burgesia industrial espanyola, però es va consolar quan aconseguí finalment participar en el Govern de l'Estat, mitjançant dos ministres catalans.

***

Primera pàgina d'un exemplar d'El Frente

- Surt El Frente: El 13 d'agost de 1936 surt a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) el primer número del periòdic setmanal anarquista El Frente. Boletín de Guerra de la Columna Durruti. CNT-FAI. A partir del número 75 portarà el subtítol «Boletín de Guerra de la División Durruti. CNT-FAI. Portavoz de la 26 División» i més tard«Órgano de la 26 División». Va estar dirigit per Francisco Carreño, Joan Ferrer i Ramón Liarte. Aquesta publicació s'imprimia al mateix front de guerra i es distribuïa gratuïtament als milicians de les trinxeres. Conté notes sobre sanitat, tècniques de guerra per a la tropa, discursos, fotos dels milicians, dibuixos, historietes, activitats culturals, concursos literaris i de dibuix, visites al front (SIA), etc. Hi van col·laborar Helios Gómez, Ángel Martín, A. Marin, B. Millas, Cañas, A. Fernández Saavedra, Juanonus, M. Román, Angel Flores, Ricard Sanz, R. Puig, Zapata, Floreal, M. Mula, Joaquín Morlanes, Tomàs Buil, Viñolas Roig, J. Call, Salvador Raja, José Riera, Emérito Aznar, Roque, Francisco García, Ricardo Rionda, Fernando Gil, M. Cubel, Juan S. Fenollar, Antonio Puerto, Carlos Ungría, A. Medina, Josep Pla Duix, E. Martínez Giménez, Andrés Monter, Francisco Piqueras, Antonio Sola, J. Solé, F. Vila, N. Gali Famada, Gil Roldán, A. Perez, Xarau, J. Del Amo, C. Subirats, Octavio Blanes, entre d'altres. L'últim número conegut és el 149, del 16 de gener de 1939.

El Frente (1936-1939)

***

Monumento als cenetistes Bugallo i Arca a Ponte do Barco

- Assassinats de Ponte do Barco: El 13 d'agost de 1936 a Ponte do Barco (Pedre, Cerdedo, Tabeirós - Terra de Montes, Pontevedra, Galícia) són assassinats per un escamot de falangistes, després d'haver estat torturats, els pedrapiquers Secundino Bugallo Iglesias (Camba de Figueroa), de la Societat d'Obrers i d'Agricultors «El Trabajo» i de la Federació Municipal d'Obrers i d'Agricultors de Figueroa (Cerdedo), i Francisco Arca Valiñas, de la Societat d'Obrers i d'Agricultors de Figueroa (Cerdedo), ambdós afiliats a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT). L'esposa de Francisco Arca trobà l'endemà els seus cossos llançats en una cuneta, a la dreta de la carretera, quan viatjava amb autobús a Pontevedra amb la finalitat de trobar el seu parador. El 13 d'agost de 2006 l'associació ecologista i cultural Verbo Xido de Terra de Montes descobrí una placa en homenatge als dos treballadors que, com diu la inscripció, «moriren per la llibertat». Aquest monument ha sofert diversos atemptats feixistes, però sempre ha estat restaurat.

Naixements

Foto policíaca de Pietro Bandini (1894)

- Pietro Bandini: El 13 d'agost de 1849 neix a Terra del Sole (actualment Castrocaro Terme e Terra del Sole, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Pietro Bandini. Sos pares es deien Antonio Bandini i Maria Bernabei. Vidu i pare de dos infants, vivia a França des de mitjans dels anys setanta. Es guanyava la vida venent cavalls i bous, i, posteriorment, comerciant amb vins. A començament de 1894 figurava en una llista d'anarquistes residents a Niça (País Niçard, Occitània) i va ser qualificat per la policia com a «socialista revolucionari que freqüentava els anarquistes i molt perillós per a la seguretat pública». També era assidu de la cantina regentada per l'anarquista Giameschi, lloc de reunió dels revolucionaris italians exiliats (Ballardini, Boffa, Maruzzi, etc.). El 9 de juliol de 1894 va ser detingut en una reunió al seu domicili, al número 16 del carrer Emmanuel Philibert de Niça, sota l'acusació d'«associació criminal i apologia de l'assassinat». Segons la policia hauria fet apologia de l'assassinat del president de la República francesa Marie François Sadi Carnot a mans de l'anarquista Sante Caserio. Malgrat que el seu cas va ser sobresegut, el 12 de setembre de 1894 se li va decretar l'expulsió del país i el 19 de setembre d'aquell any va ser traslladat a la frontera francoitaliana de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia). El juny de 1904 va demanar la retirada del decret d'expulsió, mesura a la qual s'oposaren les autoritats franceses. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Georges Dillès (ca. 1894)

- Georges Dillès: El 13 d'agost de 1857 neix a Trèveris (Prússia, Confederació Germànica; actualment Alemanya) l'enginyer anarquista Georges-Charles-Jean-Marie Dillès. Sos pares es deien Pierre Dillès i Maris Liès. El 2 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió de França per les seves activitats anarquistes. En aquest any, el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Hippolyte Havel

- Hippolyte Havel:El 13 d'agost de 1869 neix a Tábor (Bohèmia del Sud, Txèquia) el militant anarquista Hippolyte Havel. En 1894, a Viena, és condemnat a 18 mesos de presó per«alteració de l'ordre públic». Molt erudit, fou amant d'Emma Goldman, a qui acompanyà a París el setembre de 1900 per preparar el Congrés Antiparlamentari Internacional. Va participar en la redacció del periòdic Mother Earth des de 1906 i va col·laborar en l'Escola Moderna de Nova York (1910), juntament amb Sadakichi Hartmann. Entre 1910 i 1919 va fer de pare de Berenice Abbott, futura fotògrafa de renom. A més d'editar diverses revistes –The Revolutionary Almanac (1914), Revolt (1916), etc.– i fulletons, va escriure biografies d'anarquistes, com ara Emma Goldman o Voltairine de Cleyre. Amb sa companya Polly Holladay, també anarquista i membre del consell editorial de la revista The Masses, va obrir abans de la Primera Guerra Mundial el «Polly's Restaurant» al Greenwich Village de Nova York, que esdevindrà un lloc de trobada d'artistes i intel·lectuals (Alfred Stieglitz, Robert Henri, Man Ray, Eugene O'Neill, etc.). En 1920 va marxar a viure a la Colònia Llibertària Ferrer de Stelton (New Jersey, EUA), on va editar el periòdic The Road to Freedom. En 1925 va publicar amb Joseph Ishill la revista Open Vistas. A bi-monthly of life and letters. És autor del fullet What's anarchism? (1932). Home original, mena de «dandi anarquista», va caure en la beguda i va acabar de rodamón, i la follia simulada va acabar essent real. Hippolyte Havel va morir el 13 de març de 1950 en un hospital psiquiàtric de Nova Jersey (EUA). Va ser el model real del personatge d'Hugo Kalmar en l'obra de teatre The Iceman Cometh d'Eugene O'Neill.

***

Lucien Barbedette

- Lucien Barbedette: El 13 d'agost de 1890 neix a Levaré (País del Loira, França) l'intel·lectual anarquista Lucien-Émile-François Barbedette. Sos pares es deien Ange-Noël Barbedette, herborista, i Joséphine-Victoire Lefizelier. Fill de pares molt creients, va abandonar la seva vocació de missioner i va estudiar Filosofia i Ciències Naturals. En 1919 va ser nomenat professor al Col·legi de Luxeuil-les-Bains, on va ensenyar filosofia, història, grec i llatí; fent les classes d'una manera antidogmàtica i en petits grups a la manera grega. En 1925 va ser membre, amb altres anarquistes, com ara L. Rimbault i V. Spielman, del consell d'administració de l'associació «Les Companyons de la Pensée», presidida per Han Ryner i J. H. Rosny, i que publicava el periòdic mensual La Houle (Lió, 1926-1928), consagrat essencialment a la defensa dels intel·lectuals en llengua francesa. A començaments dels anys 30 va ser nomenat membre d'honor de la Unió d'Intel·lectuals Pacifistes (UIP), presidida per Gérard de Lacaze-Duthiers i vicepresidida per Lucie Caradek, actuant com a secretari Louis Fillet. La UIP editarà el periòdic La Clamour–almenys 14 números entre novembre de 1932 i abril de 1936–, el gerent del qual era René de Sanzy. Preocupat per donar a conèixer la seva manera de pensar a un públic més ample que el limitat a les classes, editarà de la seva butxaca fullets filosòfics en les edicions de La Fraternité Universitaire (Llemotges, 1934-1940) i escriu alhora en la premsa anarquista. Va col·laborar en nombrosos periòdics llibertaris francòfons: L'Action Libre (París, 1931-1935), full mensual de les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars); Bibliothèque de l'Artistocratie (París, 1931-1939), de Gérard i Lacaze-Duthiers; La Brochure Mensuelle (París, 1923-1937); Ce Qu'il Faut Dire (Brussel·les, 1934-1936),òrgan del Comitè Internacional de Defensa Anarquista; La Clameur (París, 1932-1936), òrgan de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes; Le Combat (Brussel·les, 1926-1928), on el gerent era Hem Day; Le Combat Syndicaliste (1926-1939), òrgan de la CGTSR; La Conquête du pain (Boulogne Billancourt, 1934-1935) de F. Planche; Controverse (París, 1932-1934), de Louis Louvet; La Cravache (Brussel·les, 1933); L'En-Dehors (1922-1939), periòdic individualista d'E. Armand; Le Fédéraliste (Courbevoie, 1921-1939); Le Flambeau (Brest, 1927-1934); Germinal (Tolon, 1930-1932),òrgan del lliure pensament;La Grande Réforme (París, 1931-1939), d'Eugène Humbert; L'Insurgé (París, 1925-1926), d'André Colomer; Lucifer (Bordeus, 1929-1931 i 1934-1935), d'Aristide Lapeyre; Les Primaires (Issy-les-Moulineaux, 1921-1939), revista de cultura popular amb Régis Messac de redactor en cap; Le Réfractaire (París, 1927-1932) butlletí de la Lliga dels Refractaris a Totes les Guerres; La Révolte (Bordeus, 1935-1936), d'Aristide Lapeyre; Le Semeur de Normandie (Caen i Falaise, 1923-1936); Terre Libre (Aulnay, Nimes, París, 1934-1936), òrgan de la Federació Anarquista de Llengua Francesa; La Vie Universelle (Chatenay Malabry, 1926-1936); i La Voix Libertaire (Llemotges, 1929-1939), òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes. Va participar, a més, en l'Encyclopedie Anarchiste de Sébastien Faure amb nombrosos articles sobre qüestions filosòfiques i històriques. Entre les seves obres cal citar Pour la justice économique:étude sur la propriété (1933), La véritable révolution sociale (1933), Suprêmes illusions (1933), En marge de l'action: recherches sociologiques (1934), Aux sources de la douleur: recherches philosophiques (1935), Remarques et suggestions:étude philosophique (1936), Ordre et raison: recherches philosophiques (1937), Ciel plein d'étoiles (1938), Le cycleéternel (1938), Comprendre (1939),Dans les spères du rêve: mythes d'autrefois et d'aujourd'hui (1940), etc. Lucien Barbedette va morir víctima d'una crisi cardíaca el 8 de febrer de 1942 a Luxeuil-les-Bains (Franc Comtat, França) i va ser enterrat civilment al cementiri de Luxeuil, on el monòlit de la seva tomba va ser edificat per subscripció entre els seus alumnes i col·legues.

***

Convocatòria d'un acte d'Henri Geuffroy publicada en el periòdic parisenc Terre Libre del març de 1939

- Henri Geuffroy: El 13 d'agost de 1891 neix a Brevoines (Langres, Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista i sindicalista Henri-Charles Geuffroy. Era el fill primogènit de Joseph-Auguste Geuffroy, fabricant de serralleria, i d'Henriette-Louise Gilton. Es guanyà la vida com a artista pintor i com a agent comercial. Lluità en la Gran Guerra i va ser condecorat amb la medalla de la«Creu de Guerra». El 7 de febrer de 1916 es casà a Bourges (Centre, França) amb Marthe Jeanne Frat. En aquesta època figurava com a estudiant reservista, amb el grau de Maréchal des Logis, i alumne de pilot del I Grup d'Aviació, resident a Dijon (Borgonya, França). El 13 de març de 1929 es va divorciar a París de Marthe Jeanne Frat. Membre de la Union des Comités de Chômeurs (UCC, Unió dels Comitès dels Desocupats) de la Regió Parisenca, assistí entre el 13 i el 15 de novembre de 1936 a la Conferència Nacional de Desocupats. En aquestaèpoca milità en la Federació Anarquista Francesa (FAF) i col·laborà en Le Combat Syndicaliste, Le Libertaire i Terre Libre, sobretot amb articles sobre el moviment reivindicatiu dels desocupats. Va ser l'autor de la cançó La nouvelle Carmagnole, que va ser editada a finals de 1937 i venuda per a finançar Le Combat Syndicaliste. El maig de 1938 assistí al congrés de la IV Unió Regional de París (França) de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), on presentà un informe sobre els problemes de la desocupació, i va ser nomenat, amb L. Pillette, representant del sindicat d'Empleats en la nova comissió executiva. Amb Hue i Alfred Marie Deberge, formà part de la Comissió Jurídica d'aquesta organització sindical. El 26 de novembre de 1938 es casà al IX Districte de París amb Anna Klein. En aquests anys, i fins el final de sa vida, visqué amb sa companya al número 42 del carrer de la Tour d'Auvergne del IX Districte de París. El 8 de març de 1939 va fer la conferència-debat Ce qu'est l'anarchisme, a la Sala de la FAF de París, organitzada pel Cercle d'Estudis Socials (CES). Durant l'Ocupació es dedicà sobretot a la seva faceta artística i fou secretari general de la«Société des Vrais Indépendents» (Societat dels Vertaders Independents), que realitzava salons i exposicions artístiques, i que estava enfrontada a la Societat dels Artistes Independents, acusada de col·laboracionista amb els nazis. Sembla queés el mateix Geoffroy que després de la II Guerra Mundial milità en el grup anarquista del XVIII Districte de la Federació Anarquista (FA) i que presidí el 9 de novembre de 1947 el III Congrés de la FA celebrat a Angers (País del Loira, França). En aquests anys el seu nom figurava en els llistats policíacs de domicilis a vigilar. Des del 19 d'abril de 1954 fou membre de la Societat Històrica i Arqueològica de Langres. Henri Geuffroy va morir el 4 de desembre de 1969 a l'Hospital d'Instrucció dels Exèrcits de Val-de-Grâce del V Districte de París (França).

***

Necrològica de Vicent Planells Cosme apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 de maig de 1975

- Vicent Planells Cosme: El 13 d'agost de 1893 neix a Alfafar (Horta Sud, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Planells Cosme. Sos pares es deien Vicent Planells i Mariana Cosme. Obrer de la fusta, començà a militar molt jove en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València (València, País Valencià). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità en la Federació Local de Fréjus (Provença, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Concepción Navarro. Vicent Planells Cosme va morir l'1 de febrer de 1975 al seu domicili de Lo Puget de Frejús (Provença, Occitània).

***

Necrològica de Josefa Olea Olea apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de maig de 1986

- Josefa Olea Olea: El 13 d'agost de 1908 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Josefa Olea, més coneguda com Pepita Olea. Sos pares es deien Francisco Olea i María Olea. Començà a militar molt prest en el moviment llibertari i esdevingué una activa propagandista. Després de participar en la Revolució, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internada en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser deportada la Nord d'Àfrica. Després del desembarcament aliat durant la II Guerra Mundial, va ser una de les primeres en participar en la reorganització a Alger (Algèria) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Alger conegué son futur company Francisco Martínez i el domicili de la parella esdevingué lloc de reunió de la Federació Local d'Alger de la CNT. Va ser repatriada, sembla, quan la guerra d'Algèria. Instal·lada a Canes, milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Josefa Olea Olea va morir el 22 de març de 1986 a l'Hospital de Canes (Provença, Occitània) i va ser enterrada tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

José Montiel Gil

- José Montiel Gil: El 13 d'agost de 1916 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Montiel Gil. Va passar la seva infantesa al barri malagueny de La Trinidad, entre un col·legi salesià de fèrria disciplina, els amics i el futbol («Centro Sport Trinitario»). Orfe de mare als 11 anys, començà a fer feina amb son pare Andrés, anarcosindicalista, i son germà major Antonio, marxista, als tallers Taifefe, concessionària de la Ford, com a aprenent de fuster carrosser, ofici que exercirà tota sa vida. Amb la instauració de la II República va començar a militar en el moviment anarquista, encara que dins la feina estava afiliat a la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Poc abans de l'aixecament feixista, durant una assemblea del gremi, va donar-se de baixa del sindicat socialista per afiliar-se en l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan va esclatar la guerra va formar part de la Unió de Joventuts Llibertàries (UJL) de Màlaga. Quan les tropes feixistes ocupen aquesta ciutat, fugirà a Almeria i després marxarà a Madrid, on s'incorporarà en la XIV Brigada Internacional amb el grau de capità. Aquesta brigada estava composta per voluntaris belgues i francesos i lluitarà en diverses batalles i cops de mà (Alto de León, Cuesta de la Reina, Barsai, Jarama, Antonion, l'Ebre, etc.). Perduda la guerra, la retirada l'agafarà ferit en un hospital de Girona (Gironès, Catalunya) i socorregut en ple bombardeigés portat fins a la frontera. Va acabar, com tants altres, al camp de Sant Cebrià. A mitjans de 1940 va ser alliberat per l'exèrcit francès de les tropes nazis i, amb un grup de companys, marxà a la frontera per reprendre la resistència contra el franquisme. A Bordeus (Aquitània, Occitània) fou detingut per la gendarmeria francesa i internat al camp d'Argelers, per després ser destinat «voluntari» a l'illa de Jersey per treballar al Mur de l'Atlàntic. Amb l'Alliberament, participarà de bell nou en la resistència antifranquista en la CNT, especialment en la recaptació de fons per a l'Interior. En aquests anys farà amistat amb el socialista Pablo Sastre i acabarà casant-se a París (França) amb sa filla Isabel, amb qui tindrà dos fills, Edith i José. A començaments de 1950, amb Pablo Sastre, mitjançant la International Refugee Organization (IRO, Organització Internacional del Refugiats), tots marxaran a l'exili americà. José Montiel Gil es va instal·lar a La Plata (Buenos Aires, Argentina), on es va dedicar a la fusteria. En 2016 celebrà el seu centenari envoltat de sa família.

José Montiel Gil

***

Carlos Cortez

- Carlos Cortez: El 13 d'agost de 1923 neix a Milwaukee (Wisconsin, Estats Units) el poeta, dibuixant, cartellista, muralista, escultor, fotògraf i militant anarquista Carlos Alfredo Koyokuíkatl Cortez. Fill d'un wobbly–militant de l'organització anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)– indi mexicà (Alfredo Cortez) i d'una socialista pacifista alemanya (Augusta), va passar 18 mesos tancat a la presó federal de Sandstone (Minnesota) com a objector de consciència durant la II Guerra Mundial. En 1947 es va afegir a l'IWW, organització a la qual militarà fins a la seva mort. En 1965 s'instal·là a Chicago. Com a artista és força conegut per les seves xilografies i linòleums, moltes de les quals les realitzarà per a l'anarcosindicalista IWW. Les seves col·leccions més importants es conserven al Museum of Modern Art de Nova York, a l'Smithsonian American Art Museum de Washington i al Mexican Fine Arts Center Museum de Chicago, que en té la col·lecció més completa. Amb reminiscències de Munch i Kollwitz, els rostres estilitzats i de pòmuls prominents de les seves figures agrupades en paisatges contrastats en blanc i negre, d'austera simplicitat, transcendeixen l'art per a ser símbols del compromís social i polític. Entre els millors gravats de Carlos Cortez s'hi troben els dedicats als herois i heroïnes de la classe obrera: Joe Hill, Ricardo Flores Magón, Lucy Parsons, Ben Fletcher, César Chávez... Una característica de Cortez era la seva decidida oposició a la comercialització del seu art, negant-se a limitar les edicions de les obres i deixant disposat que a la seva mort es podrien realitzar còpies a dojo per mantenir baixos els preus. En 1985 va ser publicat Wobbly: 80 years of rebel art, un catàleg amb una part de la seva obra. En 1999 va mantenir contactes amb la madrilenya Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo (FAL) i va realitzar una exposició itinerant a l'Estat espanyol, fent donació de 16 gravats dedicats a aquesta fundació de la CNT. En 2002, com a homenatge a l'artista llibertari mexicà José Guadalupe Posada, Cortez va editar i prologar el llibre Viva Posada. A salute to the great printmaker of the mexican revolution. El poliglot Carlos Cotez és també conegut com a poeta de la Beat Generation i de la literatura chicana (Chicano Artistic Movement). Entre les seves obres poètiques podem ressenyar De Kansas a Califas and back to Chicago (1992), Where are the voices? and other wobbly poems (1997), Crystal gazing the amber fluid and other wobbly poems (1997) i Making love with our eyes (2002); també ha escrit lletres de cançons. Va col·laborar durant més de vint anys en el periòdic anarcosindicalista Industrial Worker. A partir de finals dels anys 70 va signar en ocasions amb el seu nom en nahuatl Koyokuíkatl (Coiot que canta), nom que li va ser donat en una cerimònia a Casa Aztlán per ancians asteques. Carlos Cortez en 1993 va tenir un primer atac de cor i el 18 de gener de 2005 a la seva casa de Lakeview (Chicago, EUA) va morir de l'últim; el seu cos va ser incinerat. Els seus arxius i escrits es conserven a la Wayne State University de Detroit.

***

Santi Soler fotografiat per Josep Maria Domènech

- Santi Soler: El 13 d'agost de 1943 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el periodista i activista anarquista Santiago Soler i Amigó, més conegut com Santi Soler i que va fer servir els pseudònims de Fede iEl Petit. Des del naixement patí poliomielitis i epilèpsia. Entre 1962 i 1964 començà a col·laborar en les publicacions periòdiques no dependents del franquisme. En els anys seixanta engegà la seva activitat política a Badalona en el grup d'intel·lectuals esquerrans, entre ells Francesc Xavier Garriga Paituvi, que creà en 1966 Força Socialista Federalista (FSF). Entre 1963 i 1968 estudià Filosofia i Lletres. En aquests anys col·laborà en la revista Promos (1964-1966) i en l'editorial EDIMA (1966-1969). A finals de 1967 s'adherí a Acció Comunista (AC), on es va fer amic d'Ignasi Solé Sugranyes. Ambdós, per desacords ideològics i organitzatius, abandonaren la formació arran del congrés celebrat l'hivern de 1968 a Frankfurt. Durant l'estiu de 1969 viatjà a París amb Xavier Garriga i ambdós conegueren el marxista heterodox Jean Barrot, el qual els inicià en el consellisme i en el moviment situacionista. Entre 1970 i 1974 estudià la carrera de periodisme. Entrà a formar part del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament), del qual esdevingué el seu teòric barrejant diverses filosofies polítiques (anarquisme, marxisme, consellisme, situacionisme, etc.), i dels seus Grups Autònoms de Combat (GAC). De bell nou a Catalunya, amb Ignasi Solé redactà el fullet El movimiento obrero en Barcelona. A partir de 1972, amb Garriga, s'ocupà de l'edició de textos clandestins al voltant de la revista CIA (Conspiració Internacional Anarquista) i de les «Ediciones Mayo-37». Refugiat a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), s'oposà a la tendència més radical del MIL, animada sobretot per Jean Marc Rouillan, Josep Lluís Pons Llobet i Jean Claude Torres. L'agost de 1973 participà en el congrés d'autodissolució del MIL celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Retornà clandestinament a Barcelona, però el 24 de setembre de 1973 va ser detingut per la policia franquista quan sortia del seu domicili del carrer Casp de Barcelona. Entre les seves notes la policia trobà que l'endemà tenia una cita al bar Funicular de Barcelona amb els seus companys i aquesta els parà una trampa. Malgrat que va intentar prevenir els companys del parany, la Brigada Politicosocial de la policia l'utilitzà com a ham i pogué detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. Durant la detenció d'aquests, Puig Antic resultà ferit de bala i el subinspector Francisco Jesús Anguas Barragán mort. El febrer de 1975 sortí el llibertat provisional sota fiança a causa dels seus problemes de salut. Jutjat el 3 de novembre de 1975 pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP), va ser condemnat a dos anys de presó per pertinença a «associació il·lícita». El juliol de 1976 pogué beneficiar-se de l'amnistia de desembre de 1975. Exercí de professor i de periodista i portà una gran activitat sociocultural a Badalona. Entre 1978 i 1979 fou membre de la redacció de la barcelonesa Solidaridad Obrera. Durant els anys de la reconstrucció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Ajoblanco,Askatasuna,Indolencia, El Topo Avizor, El Viejo Topo, etc. També formà part del grup animador del projecte editorial que girava al voltants de la revista Etcétera. En 1978 publicà Lucha de clases y clases de lucha i en 1980 Marxismo, señas de identidad. Fou membre del Centre de Documentació Antiautoritari i Llibertari (CEDALL) de Badalona. En 1999 prologà el llibre de Juan Zambrana La alternativa libertaria. Santiago Soler Amigó va morir el 13 d'abril de 1999 a Barcelona (Catalunya).

***

Tom Wayman en una sessió de The Art Bar Poetry Series (23 de març de 2010)

- Tom Wayman: El 13 d'agost de 1945 neix a Hawkesbury (Ontàrio, Canadà) el periodista, professor, poeta, assagista i militant wobblie Thomas Ethan Wayman (Tom Wayman). Quan tenia set anys es traslladà amb sa família a Prince Rupert (Colúmbia Britànica, Canadà), ja que son pare, químic en una planta de cel·lulosa hi va ser destinat. En 1959 sa família s'instal·là a Vancouver, on acabà l'escola secundària i es matriculà en la Universitat de la Colúmbia Britànica. Durant els seus anys d'estudiant treballà com a periodista en el diari The Vancouver Sun i en el periòdic estudiantil The Ubyssey, del qual va ser editor en cap entre 1965 i 1966. En 1966 es graduà en filologia anglesa i marxà a Irvine (Califòrnia, EUA) amb una beca per fer els estudis de postgrau a la Universitat de Califòrnia. Després va fer feines manuals i acadèmiques a Colorado, Ontario, Michigan, Alberta i la Colúmbia Britànica. Ha fet cursos de postgrau a les universitats de Windsor, Alberta, Simon Fraser, Winnipeg i Toronto i ha impartit classes a l'Okanagan University College de Vernon i de Kelowna, a la Kootenay School of the Arts de Nelson i al Kwantlen University College. Des del 2002 fa classes la Universitat de Calgary (Alberta, Canadà). Ha conreat la poesia, l'assaig i la narrativa, i ha editat diverses antologies de poetes americans de parla anglesa (canadencs i nord-americans). Li ha interessat sobretot com els escriptors han testimoniat el món del treball en les seves obres. En 1982 fou un dels cofundadors de la Vancouver Industrials Writers' Union (VIWU), associació escriptors en la qual participà en diferents iniciatives (edicions de llibres i audiovisuals, recitals, festivals poètics, etc.) fins a la seva dissolució en 1993. És membre de les juntes del Nelson's Oxygen Art Centre i del Calgary International Spoken Word Festival. Ha estat guardonat amb la Medalla de Poesia de la Canadian Autors Association i amb el Premi A. J. M. Smith, i tres vegades ha estat nominat per la Premi de Poesia Dorothy Livesay. A finals dels anys seixanta, juntament amb altres joves activistes, reorganitzà el sindicat Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) a la zona de Vancouver. La secció del sindicat IWW de Vancouver es dedicà a reconstruir les tasques orgàniques sindicals, organitzar concerts de suport al moviment wobblie, fer propaganda (pamflets, fullets, etc.), editar el periòdic mensual Solidarity Bulletin (1972-1973), etc. Durant la dècada dels setanta aquesta secció mantingué una certa confrontació amb la Junta General Executiva dels IWW amb seu a Chicago (Illinois, EUA) ja que desitjava el major grau d'autonomia possible. En 1973, a la Simon Fraser University de Vancouver, els wobblies canadencs fundaren la independent Administració Canadenca dels IWW, però més tard la Internacional wobblie refusà aquesta separació. Després d'un parèntesi de nou anys, Wayman tornà a reorganitzar la secció de Vancouver dels IWW i les relacions amb la central wobblie es van normalitzar fins al punt que en 1987 el congrés anual dels IWW fou organitzat per la secció de Vancouver, primera vegada que aquest congrés es realitzava fora de Chicago. El seu arxiu personal i el de la secció dels IWW de Vancouver es troben dipositats a la Secció de Llibres Rars i Col·leccions Especials de la Biblioteca de la Universitat de la Colúmbia Britànica sota el nom de «Tom Wayman Fonds». Actualment viu a Winlaw (Colúmbia Britànica, Canadà).

Defuncions

- Albert Tramcourt: El 13 d'agost de 1897 mor a Marololo (Majunga; actual Mahajanga, Madagascar) l'anarquista Albert Tramcourt. Havia nascut el 10 de desembre de 1866 a Creil (Picardia, França). Sos pares es deien Jean-Auguste Tramcourt i Joséphine Guery. Es guanyava la vida fent d'obrer ajustador a la fàbrica Baudet, on també era cap de colla, i visqué i milità a Argenteuil (Illa de França, França). Tenia al seu càrrec sa mare, sa germana, sa companya i una filla de dos anys. Condemnat en diverses ocasions per robatori i abús de confiança, a començament dels anys noranta es refugià a Londres (Anglaterra). Vivia al número 27 de Stanhope Street i freqüentà el cercles anarquistes francesos de l'exili. En un informe de la policia de 1892 deia que era un anarquista que es desplaçava molt i 1894 figurava en la llista d'anarquistes establerta per la policia ferroviària de fronteres. El 4 de gener de 1894 va ser detingut a Argenteuil sota l'acusació de mantenir correspondència amb anarquistes exiliats a Londres. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat en l'anomenat«Procés dels Trenta», operació repressiva a gran escala que processà l'anarquisme, barrejant lladres amb teòrics anarquistes, que es desencadenà arran de l'ona d'atemptats que es produïren entre 1892 i 1894. Els inculpats van ser acusats d'«afiliació a banda criminal». Durant les sessions de l'Audiència del Sena de París (França) negà la seva militància anarquista. Acusat únicament d'haver rebut correspondència compromesa amb anarquistes exiliats a Anglaterra, va ser defensat per l'advocat Oster i va ser absolt. Durant la tardor de 1895 la policia assenyalà la seva partida de Londres amb destinació a Amèrica. Albert Tramcourt  va morir el 13 d'agost de 1897 a Marololo (Majunga; actual Mahajanga, Madagascar), on treballava d'obrer mecànic civil a l'Arsenal d'aquesta població.

Albert Tramcourt (1866-1897)

***

Miguel Almereyda (1912)

- Miguel Almereyda: Durant la nit del 13 al 14 d'agost de 1917 mor a la presó de Fresnes (Illa de França, França) el militant i propagandista anarquista i antimilitarista Eugène Bonaventure de Vigo, més conegut com Miguel Almereyda (anagrama d'«Y'a la merde»). Havia nascut el 5 de gener de 1883 –alguns autors citen el 8 de gener– a Besiers (Llenguadoc, Occitània)–altres diuen que era fill bastard d'una família de notables catalans del Principat d'Andorra– i ben aviat quedarà orfe de pare. En 1898 instal·lat a París amb Laurent Tailhade, aprèn fotografia i treballa com a retocador de fotos a l'estudi Maes de Montmartre. Va complir dos mesos de presó condemnat com a còmplice d'un robatori. D'esperit revolucionari, va freqüentar els cercles anarquistes i escriu, en 1901, un primer article en Le Libertaire on reivindica un atemptat; la bomba no va explotar per fabricació defectuosa, però serà condemnat a un any de presó. En sortir-ne va ser recollit per l'escriptora anarquista Séverine i va entrar com a secretari de redacció en Le Libertaire. Propagandista pacifista tant per la paraula com per escrit, va participar, a Amsterdam el juny de 1904, en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), i esdevé amb Yvetot, cosecretari de la secció francesa. El 30 de desembre de 1905, 28 membres de l'AIA, entre ells Almereyda, són durament condemnats, entre tres i quatre anys de presó, pel cas del «Cartell Roig», que cridava a la insurrecció contra tota ordre de mobilització. El 14 de juliol de 1906 els implicats seran amnistiats. Almereyda, juntament amb Gustave Hervé i Eugène Merle, crea aleshores el periòdic La Guerre Sociale. En 1908 va ser condemnat a dos anys de presó per haver fet apologia de l'amotinament dels soldats del 17 Regiment de Línia (19 de juny de 1907). Amnistiat l'agost de 1909, va participar activament en les mobilitzacions de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va tornar a la presó per«incitació al sabotatge» durant una gran vaga de ferroviaris. Alliberat el març de 1911, va crear «Les Jeunes Gardes Révolutionnaires» (Les Joves Guàrdies Revolucionàries), grup de combat que s'enfronta als carrers a l'extrema dreta i es fa un especialista en desemmascarar els confidents policíacs dins del moviment obrer. Però Almereyda s'allunyarà de mica en mica dels anarquistes. El març de 1913 deixa, amb Eugène Merle, La Guerre Sociale per fundar Le Bonnet Rouge, periòdic satíric socialista que, tot i que manté un dur combat contra els monàrquics d'Action Française, dels Camelots du Roi i d'altres grups dretans, es compromet seriosament amb els polítics republicans. Quan esclata la guerra, reivindica el seu «patriotisme d'esquerra», però va esdevenir tot d'una pacifista. Va revelar en un article la seva negociació amb el ministre de l'Interior sobre la no utilització del fitxer dels «Carnets B» dels antimilitaristes. Però víctima d'una maquinació politicofinancera, va ser detingut el 6 d'agost de 1917 acusat d'«intel·ligència amb l'enemic». El 14 d'agost va ser trobat«suïcidat» penjat amb uns cordons de sabates a la seva cel·la de la presó de Fresnes. Miguel Almereyda està enterrat al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Va deixar un nin petit, Nono, el futur cineasta Jean Vigo, que més tard tractarà de dilucidar sense massa èxit la mort de son pare. L'actual director de cinema nord-americà Michael Almereyda ha pres el nom adaptat en honor seu.

Miguel Almereyda (1883-1917)

Continua...

---

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent – La dèria d´escriure - Records de la Mallorca dels anys 60 - (vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Seria l´escriptura la meva oculta follia, l´origen dels meus problemes? La batalla era trobar temps per llegir i escriure? Evidentment, a l´època de la meva estada a Lluc no podia racionalitzar el món interior que em sacsejava. Em sentia com un bocí de fusta enmig de la mar, impulsat per ones i marees, pel vent de l´existència. Trigaria encara molts d´anys a descobrir que, efectivament, la majoria dels problemes venien donats per aquesta misteriosa força interior que m´impel·lia cap al quadern, encara en blanc, esperant que l´obrís i començàs la tasca que em rosegava per dintre. (Miquel López Crespí)

Un sol esclatant ens despertà cap a les nou del matí. La padrina havia matinat i era a missa. Sembla que s´havia aixecat amb molt de compte per no fer renou i, agafant el vel i el missal, feia companyia als seus sants. Era un dia magnífic. No hi restava res de la tempesta del dia anterior. El cel blau lluïa amb tota la intensitat. El sol ja havia pujat per damunt els porxets i il·luminava mitja plaça.

Arreu es respirava una sensació de punyent serenor.

Obrint de bat a bat les finestres vaig alenar amb força. Els arbres encara eren banyats per la pluja, i la molsa de les soques reverdia creant un impressionant concert de verds. Es confirmava la meva victòria! Era a Lluc, lluny del col·legi, provant d´oblidar la detenció del mes d´abril, les avorrides lliçons dels professors, les mentides de l´exfalangista de la División Azul.

Mai vaig creure el caramull de mentides que ens explicaven sobre la guerra civil. Com podien fer-me combregar amb la idea que el pare i els oncles, les persones més bones que havia conegut, eren criminals assedegats de sang? Era una tasca impossible! El grup Nova Mallorca va néixer precisament d´aquesta constatació. La mentida oficial només havia servit per unir els fills dels vençuts de la classe. Les mirades entre nosaltres, els primers comentaris en el pati, l´aprofundiment de la nostra amistat serví per consolidar la unió que ens portaria a les pintades nocturnes en favor de l´amnistia i la vaga dels miners asturians. I, també, evidentment, a la detenció.

Amb sol aixecant-se per damunt les muntanyes, imaginava els companys formats a l´esplanada del col·legi. Tots amb uniforme de retxes, com si fossin presoners, la cartera amb els llibres, soldats preparats per entrar a la caserna. Com si res no hagués canviat. Al poble, en els anys quaranta i cinquanta, a l´escola primària, ens feien formar igualment, però no entràvem a classe fins no haver cantat els himnes de rigor. Després, el toc de campana i, com a xotets, a les aules.

A començaments dels seixanta tot continuava igual: els uniformes, la formació quasi militar, els tocs de campana, l´obligatori silenci mentre pujàvem les escales cap a classe. Només de recordar-ho, un calfred de pànic em puja per l´espinada. El soroll de les cadires i els bancs. Els maquinals moviments per obrir les carteres i treure els llibres i els quaderns. Algú tus. Un altre es baralla amb el company de banc. Els més sàdics proven de pessigar el més dèbil que, atemorit, calla per por del que li pugui passar a l´hora dels jocs.

Tot això fins que, emmurriat, arriba el professor i amb un gest ordena que cessin els comentaris.

Just eren les nou del matí i em demanava com podria arribar viu a les set de l´horabaixa. Mirava a dreta i esquerra, talment un ocell engabiat. Res a fer. Engrillonat. No podia marxar. Condemnat, talment els remers de les naus romanes i cartagineses que s´enfrontaven en cruel batalla enmig de la Mediterrània. Mirava el pla d´estudis del dia. Si teníem història podria entretenir-me un poc imaginant com era la vida a les èpoques antigues, les guerres del passat, fets històrics que jo interpretava a la meva manera.

Però avui no era a classe. Contemplava la lluminositat del blau, aspirava amb força l´aire pur d´aquell matí a la muntanya. A la dreta, l´Ajuntament d´Escorca, el bar, la botigueta; al fons, la caserna de la Guàrdia Civil; a l´esquerra, els porxets que havien agombolat tants milers de peregrins a través dels segles. No es sentia cap renou. El lladruc d´un ca en la distància era l´únic signe de vida que podia constatar. En els bassiots de la plaça, una dotzena de coloms bevien, tranquils, aprofitant l´aigua del ruixat que havia caigut durant la nit. Les pedres de les cases encara eren banyades pel plugim i els raigs del sol hi dibuixaven minúsculs esclats de llum que brillaven com a petits diamants.

Em vaig mudar lentament, assaborint aquells moments de calma. Res a veure amb les presses de quan anava al col·legi. El maleït soroll del despertador sonant a les set i mitja del matí. Vestir-se a tota velocitat. Mirar de fer una ullada als llibres per si et fan alguna pregunta a classe. Marxar apressat fins a la parada de l´autobús que et deixarà just davant de l´institut. Viatjar amb els empleats i empleades que cada dia baixen a Palma, endormiscats, amb el rostre seriós del modern esclavatge. Aferrar-te fort als tubs de ferro interiors del vehicle que et permeten romandre dret, no trontollar en una de les seques arrancades i frenades del conductor. Sortosament, els amics de Nova Mallorca, el grup clandestí que teníem format al col·legi, m´alliberaven de la rutina dels estudis. Si no hagués estat pels debats d´abans d´entrar a classe, per les converses al pati, no hauria pogut resistir tot el curs tancat entre aquelles quatre parets. Només més tard, anys endavant, quan vaig fer el servei militar, vaig tornar ensopegar amb un tedi semblant. Les hores a la caserna, idèntiques a les hores de l´aula.

Vaig mirar el prestatge amb els llibres. Tot era en ordre. Les novel·les, els llibres d´història agafats de la biblioteca del pare i de l´oncle, el quadern de notes. Volia començar a escriure. No sé per quines estranyes circumstàncies, potser a conseqüència de llegir tantes novel·les, sempre havia pensat a deixar constància de les meves emocions. Provar de bastir una història. I si un dia pogués imitar els autors que estimava? I si el futur que tant preocupava a la família anàs lligat precisament a la lectura i l´escriptura?

A casa no tenia temps d´escriure. L´horari del col·legi ho impedia. I, també, els sorolls cridaners de deu persones vivint sota la mateixa teulada: germanes, pares, oncle, padrins... Per escriure, pensava, es necessita una especial tranquil·litat, res que et faci distreure de la tasca creativa. El soroll, les visites, les obligacions de la vida quotidiana són els principals enemics d´un autor. Em demanava si la història de la falsa malaltia no era causada precisament, malgrat fos de forma instintiva, per voler trobar la calma desitjada, el moment en el qual descobrir si podria fer un conte, deixar constància dels pensaments més íntims, de les preocupacions que sacsejaven una ànima juvenil.

No era la primera vegada que provava d´escriure. Algun estiu havia començat una novel·la d´indis i vaquers. No me´n vaig sortir. Comparat amb les obres de Zane Grey, no em feia el pes.

Em va anar millor quan, comprant un quadern, vaig començar a deixar constància de la impressió que m´havien fet les excursions que feia, les pel·lícules que anava a veure sol o acompanyat pel grup d´amics de Nova Mallorca. D´aquestes dèries en tenia bona part de culpa la lectura del dietari d´Anna Frank. Un dietari resumit i censurat, evidentment, però que em marcà profundament. Record que mentre anava llegint em quedava una bona estona mirant la fotografia d´Anna Frank que hi havia a la coberta posterior. Ben cert que no entenia gaire coses del contingut del llibre. Els meus coneixements sobre la persecució nazi dels jueus eren superficials: just el que havia sentit dir al pare, les lectures de la revista Mundo, amb tantes i tantes fotografies de la guerra, les informacions de Ràdio Moscou i Ràdio Espanya Independent. Poca cosa més.

Però Anna Frank em feia sentir el que ella havia patit i somniat dins els seu habitacle, envoltada pels llops afamegats de les SS! La fitava directament als ulls. Hi parlava. Li demanava si pensava que podria arribar a escriure algun dia d´una forma semblant. Crec que va ser el meu primer amor juvenil. M´adormia amb la seva imatge penetrant lentament dins el meu esperit.

Ara tendria més temps, res no podria interrompre les meves provatures.

Vaig mirar el quadern i la ploma estilogràfica que em regalaren quan vaig aprovar ingrés per entrar a l´institut. El quadern i la ploma eren allà, damunt la llitera, il·luminats pel sol, convidant a iniciar l´aventura d´escriure.

Seria l´escriptura la meva oculta follia, l´origen dels meus problemes? La batalla era trobar temps per llegir i escriure? Evidentment, a l´època de la meva estada a Lluc no podia racionalitzar el món interior que em sacsejava. Em sentia com un bocí de fusta enmig de la mar, impulsat per ones i marees, pel vent de l´existència. Trigaria encara molts d´anys a descobrir que, efectivament, la majoria dels problemes venien donats per aquesta misteriosa força interior que m´impel·lia cap al quadern, encara en blanc, esperant que l´obrís i començàs la tasca que em rosegava per dintre.

De sempre, les assignatures que m´anaven millor eren les d´història i literatura. A l´hora de la redacció, ningú no em guanyava a classe. Va ser aleshores que vaig acabar escrivint en la revista del col·legi, Germans. Malgrat que la publicació era especialitzada en la propaganda religiosa, també permetia la inclusió de contes, relats de les nostres excursions. Va ser aquí, escrivint per a Germans, que vaig fer les primeres pràctiques amb l´escriptura? No ho sabria precisar amb exactitud. Possiblement el sotrac de veure escrites les meves paraules en lletra d´impremta tengué un efecte perdurable. Tan sols record que submergir-me en una història, provar de trobar les idees, les paraules adequades per descriure un pensament o una acció concreta, em portava a una situació on res no importava. Mentre duràs la bogeria creativa era fora de la realitat concreta que m´envoltava. La fam, la son, podien esperar. No m´adonava ni del fred ni dels ruixats que poguessin caure damunt la teulada. La mare s´enfadava. Venia a la cambra, preocupada. “Fa mitja hora que tens plat parat damunt la taula!”, deia, sense poder entendre els motius que em fermaven al petit escriptori d´estudiant. “Ara venc”, contestava, molest per la ruptura de la meva inspiració creativa.

Quan compareixia la família a dir-me res, a demanar-me que fes allò o allò altre, sabia que no podria continuar relatant la meva història. La imaginació desapareixia talment com fineix la claror d´una bombeta quan l´apagues.

No res a fer.

Havia d´esperar un altre moment, retrobar la calma necessària, la concentració adient per a reiniciar el relat en el punt exacte on tot s´havia esvanit de forma irremeiable.

La padrina, just acabada la missa, em donà presses per davallar al bar de la cantonada: “Apa, encara estàs sense mudar? Venga, home que és molt tard. Hem d´anar a berenar i saludar l´amo Nofre Segui i la seva dona, na Margalida de can Toniet”.

Sí, la padrina tenia tota la raó del món. Potser hi hauríem d´haver anar ahir mateix, però amb el diluvi i compondre roba i llibres no hi havíem parat esment.

Coneixíem l´amo en Nofre pels nostres estiueigs, dels anys en què hi veníem a passar el juliol o l´agost. Educat, amatent, els pares sabien que ens podien deixar sota la seva vigilància si havien de tornar al poble per qualsevol feina urgent. Quant a la companya, na Margalida, era poblera i la coneixíem d´ençà que era petita. Vivia justament en el carrer de l´Escola, al costat de l´església, paret per paret de la casa de la repadrina Francesca Torrens Comas.

Margalida era una al·lota eixerida, alegre, sempre amb una rialla al rostre. Era coneguda per ser una de les jornaleres més feineres del poble. De matí, quan acudia a la plaça per veure si algun propietari la volia llogar, era la més sol·licitada. Sovint, el padrí Rafel anava fins a casa seva i li demanava que a l´endemà no anàs a la plaça, que ell la llogava per tot el temps que duràs la collida de la patata, la sembra de les mongetes, la sega del blat i les faves. Per a mi era com una germana gran, qualcú de la família.

Es casà als vint anys amb un bon xicot, un ferrer de prop de l´estació. Un jove apreciat i respectat, en Tomeu de Can Serrall. Jo era molt petit. No sé el que degué passar. A vegades ho comentaven a casa. Deien que, al cap de poc temps de casats, s´havien separat sense que ningú en pogués entendre els motius. Semblava que la parella de bon començament s´estimava, però en un moment determinat s´esdevengué la ruptura.

I aquí és quan intervé la presència de l´amo Nofre Seguí. En Tomeu, l´espòs, de Margalida, pertanyia a una famosa penya poblera de caçadors, la Llebre. La penya, que solia caçar a l´Albufera, sa Bufera en boca dels poblers, era tan famosa que tenia com a socis molta gent de Mallorca, entre els quals, l´amo Nofre Seguí. Com de costum, un any s´organitzà una de les caceres més importants de l´illa. Tot va anar a càrrec de la Llebre. La nit abans, els caçadors ja eren a les casetes, vetllant i preparant els cans i les armes per sortir a l´endemà. Algunes dones s´encarregaven de fer el menjar. Margalida hi anava a ajudar, fent companyia al seu home. Alguns caçadors hi havien anat un parell de dies abans i tenien un munt d´anguiles i fotges per sopar la primera nit. Les dones les servien farcides de carn de porc capolada, ous, panses i pinyons posats al forn.

Era un començament magnífic. Els cans es removien inquiets, desitjosos d´anar a cercar els ànecs d´aigua i les fotges als indrets acordats per la tirada. Eren les darreres hores abans de sortir dels amagatalls situats a la vorera dels canals, prop de les veles on encara hi havia pagesos que hi sembraven arròs.

Els caçadors untaven les armes amb una mescladissa d´herba de la mare de déu bullida en suc de llebre o de conill.

Però no tots els caçadors anaven als amagatalls previstos, amb els cans i les escopetes preparades. Altres, com mestre Nofre, cercaven altres peces per portar al morral. Amb excusa d´ajudar les dones, restava a les cabanes preparant els ormejos per quan arribassin els altres. Hi havia abundor de feina per tallar la llenya adient, netejar olles, preparar tassons i culleres. A darrer moment, comptant el nombre d´assistents, hom trobava que no s´havien portat les ampolles de vi adient i era precís anar al poble a cercar-ne més. Més endavant es descobria que no havien pensat en el conyac, les herbes o la cassalla: més viatges amb bicicleta o en moto fins a les tavernes acostumades.

Segons m´explicava la padrina, l´amo Nofre Seguí tenia les dones encaptivades. Era un bergant d’uns trenta anys i busques, alt, ben plantat, educat, sempre ben vestit. Les feia riure amb desenes d´acudits. Mai no parava de contar històries. Es delien per romandre al seu costat. No solament era un home feiner, amb do de comandament, actiu: també entretenia el personal amb el relat de rondalles que mai ningú no havia sentit.

Així va ser com Margalida va caure encisada per la presència del jovençà vengut d´Escorca. El ferrer ja no hi va ser a temps de fer res: anar a les famoses caceres de l´Albufera li costà la dona. Un dia s´aixecà i ja no trobà l´esposa al costat. I sort que no tenien fills! En cas contrari aquesta sobtada separació encara hauria estat més dolorosa i problemàtica.

No li va deixar ni una nota damunt la taula.

Marxà a la sortida del sol i agafà el primer tren cap a Inca. Després, el camí de sempre: la camiona que anava fins a Lluc on els pares de l´encisador i enganyós caçador tenien el bar.

A sa Pobla ningú va saber què havia passat en moltes setmanes. Posteriorment, pels peregrins i visitants del santuari es va saber que na Margalida ajudava en el bar de la plaça. Tot indicava que era feliç. Feinejava amb en Nofre i no havia perdut la rialla que la caracteritzava.

El problema era que no es pogueren casar perquè en Nofre estava separat de la seva dona i en aquell temps no existia el divorci. No es podia casar legalment amb na Margalida.

A partir del dia de la separació, el ferrer va perdre les rialles. Mai més tornà a caçar a l´Albufera. Deixà de freqüentar el Bar Rapinya, la seu principal dels caçadors, i no el veieren mai més al cine o per sa Fortalesa, el camp de futbol. Tothom sabia que l´estimava i no la podia oblidar. Per això mateix ningú mai no demanà per ella, cap amic en pronuncià el nom.

En Tomeu es dedicà al seu ofici convertint-se i amb els anys es convertí en un dels ferrers més apreciats del poble. Sempre a disposició de qualsevol persona que el necessitàs. Jo l´he conegut i he anat sovint a veure com feinejava amb el ferro roent. Silenciós, convertia el metall que manejava en una reixa per a un balcó, fogons, la clau de les cases, les ferradures dels cavalls i someres. Especialista en bombes per extreure l´aigua dels pous, era a disposició dels pagesos a qualsevol hora del dia, fos feiner o una senyalada festa oficial.

La padrina em donava presses.

Feia un sol radiant i era hora de trescar pels voltants.

Començava el meu primer dia de llibertat.

Anarcoefemèrides del 14 d'agost

Esdeveniments

La detenció de la Banda del Matese segons un gravat de Ballarini

- Procés contra la«Banda del Matese»: Entre el 14 i el 25 d'agost de 1878 davant l'Audiència de Benevent (Campània, Itàlia) té lloc el procés contra els internacionalistes, coneguts com «Banda del Matese», que van portar a terme l'abril de 1877 una insurrecció armada a la zona muntanyenca del Matese. Els acusats més coneguts són els anarquistes Errico Malatesta, Carlo Cafiero i Cesare Ceccarelli. Els revolucionaris són inculpats dels delictes de conspiració amb la finalitat de canviar i de destruir la forma de govern, d'incitar els habitants a armar-se contra el poder de l'Estat, de provocar la guerra civil, de destruir arxius municipals, d'atemptar com a banda armada i de ferir dos carrabiners del Rei, un dels quals finalment morí. L'acusació, portada pel fiscal Eugenio Forni, demana penes de cadena perpètua i de mort. La intenció primera del ministre de l'Interior, Giovanni Nicotera, excompany d'armes de l'anarquista Carlo Pisacane en l'expedició del Sapri, era fer un judici sumaríssim per un tribunal militar; però la intervenció de Silvia Pisacane, filla de l'heroi, va detenir el ministre. L'amnistia que el rei Humbert I havia concedit el 19 de gener de 1878 extingia gairebé tots els delictes menys les ferides als carrabiners; per això els internacionalistes Solopaca i Pontelandolfo havien estat alliberats, però encara quedaven 26 revolucionaris imputats, molts d'ells estrangers, per«assassinat resultat d'una acte de rebel·lió». La defensa dels acusats la van portar quatre advocats (Nardoneo, Barra, Barricelli i Merlino) i gràcies a la defensa apassionada d'un d'ells, el jove misser napolità de 21 anys i membre de la Internacional Francesco Saverio Merlino, els militants anarquistes van ser absolts. Durant el procés la població de Benevent fou ocupada militarment, però les mostres de simpatia i de suport dels seus habitants per als imputats van ser impressionants. Més de dos mil persones festejaren pels carrers de Benevent la sentència absolutòria. Molts dels revolucionaris absolts van optar per l'exili.

Insurrecció al Matese

Procés contra la «Banda del Matese»

***

La inauguració de l'estàtua de Proudhon segons una postal commemorativa

- Inauguració l'estàtua de Proudhon: El 14 d'agost de 1910 s'inaugura a l'Avinguda d'Helvétie de Besançon (Franc Comtat, Arpitània) una estàtua en bronze de Pierre-Joseph Proudhon, realitzada per l'escultor local Georges Laethier. La decisió d'erigir una estàtua del pensador anarquista a la seva ciutat natal havia estat presa un any abans en ocasió del centenari del seu naixement i es decidí fer-la mitjançant una subscripció popular i un concurs públic d'escultors. Sorprenentment, la inauguració, amb tots els honors militars i polítics, es realitzà pel president de la República Armand Fallières, en una visita oficial a Besançon entre els dies 13 i 15 d'agost; el mateix dia també s'inaugurà una nova oficina de Correus. A més, Antoine Magrin presentà el llibreP.-J. Proudhon et la franc-maçonnerie. Document publiés à l'occasion de l'inauguration de sa statue. 14 août 1910. Malauradament, aquesta estàtua, com tantes altres, fou arrabassada i fosa, amb la complicitat de les forces reaccionàries de la ciutat, per les forces d'ocupació nazis. Posteriorment, fou reemplaçada per una nova escultura.

Naixements

Pietro Gori

- Pietro Gori:El 14 d'agost de 1865 neix a Messina (Sicília, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. De pares toscans, en 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qual és expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre«Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses:Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar una àmplia gira de conferències –més de 400 en un any– pels Estats Units i per Canadà. Durant aquestaèpoca va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones–el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats –va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)–, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. És autor d'una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. Pietro Gori va morir el 8 de gener de 1911 a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia) i està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia). La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom.

***

Bruno Fattori

- Bruno Fattori: El 14 d'agost de 1882 neix a Ancona (Marques, Itàlia) l'anarquista Bruno Fattori. En 1898 entrà a formar part del moviment llibertari i va ser perseguit per la seva militància tant pel govern monàrquic com pel feixisme. En 1920 presidia la Cooperativa «Unione Libera» dels bastaixos del port d'Ancona. Membre dels«Arditi del Popolo», en 1922 passà clandestinament a França i retornà en 1943, on, després d'un temps detingut, s'integrà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial formà part del «Grup Malatesta» d'Ancona, un dels grups anarquistes més nombrosos de la ciutat. En 1964, amb Luciano Farinelli, fundà el centre de trobada cultural i llibertari «Casa Malatesta». Membre de la Federazione Anarchica Marchigiana (FAM, Federació Anarquista de les Marques), fou el responsable dels seus òrgans d'expressió L'Internazionale i Volontà. També formava part del grup anarquista que en 1965 s'adherí als Gruppi di Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista). Bruno Fattori va morir el 7 de gener de 1975 a Ancona (Marques, Itàlia).

***

Rirette Maîtrejean

- Rirette Maîtrejean: El 14 d'agost de 1887 neix a Corresa (Llemosí, Occitània) la militant anarcoindividualista Anna Henriette Estorges, més coneguda com Rirette Maîtrejean. Quan tenia 16 anys quedà òrfena de pare i abandonà els estudis de magisteri que realitzava per manca de mitjans econòmics. En 1904 s'instal·là a París, fugint d'un matrimoni de conveniències orquestrat per sa mare, i es guanyà la vida de costurera, realitzant cursos a la Sorbona i a les «Universitats Populars». A París descobrí l'anarquisme i freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), animades per Albert Libertad, que editava el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie i participà en les excursions campestres organitzades per cercles anarcoindividualistes i reivindicadors de l'amor lliure. En 1906 i 1907 tingué dues filles, Henriette (Maud) i Sarah (Chinette), i es casà amb el baster Louis Maîtrejean, secretari del Sindicat d'Adobers i Assaonadors, que va ser condemnat en 1910 a cinc anys de presó per falsificació de moneda. Però l'abandonà i marxà a viure a Champrosay, a prop de Draveil, amb el propagandista anarquista Maurice Vandamme (Mauricius). El 30 de juliol de 1908, durant una manifestació de solidaritat amb els terrissaires en vaga des de l'1 de maig, va ser ferida greument en una cama quan un regiment de dragons carregà contra la manifestació, provocant quatre morts i dos-cents ferits. Retornà a París i, després de la mort d'Albert Libertad, assumí amb Mauricius la direcció del periòdic L'Anarchie.  En 1909, gràcies a una herència que havia cobrat Mauricius, marxà de viatge cap a Itàlia i Tunísia, però malalta de meningitis a Roma, es va veure obligada a retornar a París. L'anarquista Victor Serge (Kibaltchiche), que havia arribat de Bèlgica, esdevindrà son nou company. L'agost de 1910 participà, juntament amb 30.000 persones, en el motí nocturn al voltant de la presó de la Santé per intentar salvar la vida del sabater llibertari Jean-Jacques Liabeuf. El juliol de 1911 substituirà, amb Kibaltchiche, Lorulot en la direcció de L'Anarchie, que aquest havia instal·lat a la comunitat llibertària de Romainville, a prop de París. En aquesta comunitat la parella trobarà alguns companys belgues de Kibaltchiche que s'havien decantat per l'il·legalisme i integrant-se en la «Banda Bonnot». Aquests anarcoil·legalistes (Edouard Carouy, Jeanne Belardie, Raymond Callemin, Octave Garnier i René Valet) van haver de fugir de Romainville i la parella, mancada de recursos per pagar el lloguer de les terres, es va instal·lar a París, on continuaren publicant el periòdic. El 31 de gener de 1912 el seu domicili i redacció del periòdic fou escorcollat per la policia i Kibaltchiche detingut. Després de diversos interrogatoris, Maîtrejean fou detinguda el 25 de març de 1912 per amagar dos revòlvers Browning. El febrer de 1913 fou jutjada en el procés encausat contra els supervivents de la «Banda Bonnot». Després de passar un any tancada preventivament a la presó de Saint-Lazare, fou absolta, però Victor Serge va ser condemnat a cinc anys de presó per haver donat refugi a Garnier i a Callemin, membres de la «Banda Bonnot». Després d'aquest fets, publicà per lliuraments, entre el 19 i el 31 d'agost de 1913, en el periòdic Le Matin, els seus Souvenirs d'anarchie, amarga crítica dels cercles individualistes. El 3 d'agost de 1915 es casà amb Victor Serge a la presó de Melun, per facilitar l'obtenció de permisos de visita i l'autorització de correspondència. Aquest últim fou alliberat el 31 gener de 1917 i expulsat de França; el 13 de febrer es traslladà a Barcelona (Catalunya) i, després de barallar-se amb Maîtrejean, marxà a la Rússia bolxevic. Per guanyar-se la vida Maîtrejean va treballar com a tipògrafa i després com a correctora en diferents periòdics, integrant-se en 1923 en el Sindicat de Correctors. En 1927 aconseguí el divorci de Victor Serge. Durant els anys trenta s'instal·là a Le Pré-Saint-Gervais i visqué amb Maurice Merle, actiu sindicalista de les fàbriques Renault. En aquests anys va continuar col·laborant amb la premsa anarquista: La Revue Anarchiste, La Défense de l'Homme,La Liberté, etc. Rirette Maîtrejean va morir el 14 de juny de 1968 a l'asil de Limeil-Brévannes (Illa de França, França).

Rirette Maîtrejean (1887-1968)

***

Sante Pollastri

- Sante Pollastri: El 14 d'agost de 1899 neix a Novi Ligure (Piemont, Itàlia) el bandit anarquista Sante Pollastri –o Pollastro, segons els informes policíacs o com ell mateix signava. Va començar en el món de la delinqüència furtant carbó per escalfar-se ell i els més pobres i realitzant robatoris als trens en marxa; després es passà als bancs. En el moviment anarquista entrà en 1922 arran d'un fet curiós: en sortir una nit d'un bar escopí un caramel de ruibarbre amarg que caigué a prop de les botes d'un feixista que formava part d'un escamot, considerat com a un insult, fou apallissat salvatgement. Aquest fet, unit a altres no gaire clars (mort d'un cunyat seu a mans de la policia quan fugia d'un apartament que havia desvalisat, mort a la caserna d'un germà greument malalt cridat a files, violació per part d'un soldat de la seva germana Carmelina...) van fer que odiés a mort els carrabiners. No se sap ben bé el nombre, però com a mínim n'assassinà a trets set, encara que se li adjudicaren desenes. Entre ells, els atemptats que més ressò causaren foren la mort de dos carrabiners a prop de Meda i de dos policies en una posada al carrer Govone de Milà. Les seves gestes, més conegudes a l'estranger que a Itàlia a causa de la fèrria censura feixista, arribaren a ser mítiques i la seva heroica figura de defensor anarquista antifeixista es convertí en protagonista d'infinitat d'històries, moltes d'elles exagerades. Els seus cops econòmics, pel qual fou batejat com l'«Enemic públic número 1» d'Itàlia, que ajudaven a finançar el moviment anarquista i ajudaven econòmicament els fugitius llibertaris, traspassaren les fronteres del seu país i molta anomenada tingué el robatori de la prestigiosa joieria Rubel de París. En aquestes activitats il·legalistes fou ajudat per l'anarquista d'acció i poeta Renzo Novatore. El 10 d'agost de 1927 fou detingut en una estació del metro de París pel comissari de la Sureté Giovanni Rizzo –personatge en el qual s'inspirà Georges Simenon per al seu comissari Maigret– a causa d'una delació. Apassionat de la bicicleta–en alguns atracaments fugia amb aquest mitjà de transport–, fouíntim amic del gran campió del ciclisme italià Costante Girardengo, que l'havia amagat, amb la complicitat del massatgista Biagio Cavanna, quan fugia de la policia i que a més prestà testimoni al seu favor durant el judici posterior, en el qual fou condemnat a vuit anys de treballs forçats a França i a cadena perpètua a Itàlia. Durant la II Guerra Mundial va estar confinat a Ventotene, on encapçalà una revolta contra les autoritats penitenciàries feixistes. Per aquest heroic fet, en 1959, mentre complia condemna a l'illa de Santo Stefano, fou indultat pel president de la República Giovanni Gronchi. Retirat de tota activitat delictiva, els 19 anys últims de sa vida els passà a la seva vila natal fent de venedor ambulant d'articles de merceria amb son germà Luciano. Sante Pollastri va morir el 30 d'abril de 1979 –algunes fonts citen erròniament 1978– a Novi Ligure (Piemont, Itàlia). La seva mítica figura ha inspirant nombroses obres, com ara la cançó escrita per Luigi Grechi Il bandito e il campione, popularitzada pel seu germà Francesco De Gregori, o la novel·la de Luigi Balocchi Il diavolo custode. En 2006 Marco Ventura publicà l'estudi biogràfic Il campione e il bandito. La vera storia di Costante Girardengo e Sante Pollastro.

***

Necrològica d'Eusebio Torres Masegoso apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de març de 1990

- Eusebio Torres Masegoso: El 14 d'agost de 1900 neix a Valdemorilla (Lleó, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Los Molinos (O Pueyo d'Araguás, Osca, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Eusebio Torres Masegoso. Sos pares es deien Andrés Torres i Isidora Masegoso. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal i quan la guerra civil fou milicià en les columnes confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat a diverses camps de concentració i posteriorment enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant la II Guerra Mundial aconseguir passar a Anglaterra des de Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França). Després de l'Alliberament s'establí Salses (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà de pastor d'ovelles i milità en la CNT de Perpinyà. Eusebio Torres Masegoso va morir el 13 de desembre de 1989 al Centre Hospitalari de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Mercedes Comaposada

- Mercedes Comaposada Guillén: El 14 d'agost de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) la pedagoga, feminista, advocada i militant anarquista Mercedes Comaposada Guillén. Filla de José Comaposada, sabater socialista autodidacte, de ben petita viu la militància, tot practicant la solidaritat i conreant-se culturalment, va aprendre mecanografia als 12 anys. Comença a treballar molt prest com a muntadora de pel·lícules en una empresa de producció cinematogràfica, afiliant-se en el Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT de Barcelona. Després marxarà a Madrid per prosseguir estudis, tenint com a mestres Antonio Machado i José Castillejo, dels quals conservarà un gran record. Quan estudiava Dret, va conèixer Valeriano Orobón Fernández, que l'animarà a fer classes als obrers, que seran un fracàs ja que els homes no volien ser instruïts per dones. Sensibilitzada per la condició de la dona, es converteix en pedagoga i imparteix cursos a les dones sense instrucció, víctimes de la misèria i el masclisme. De la seva trobada amb Lucía Sánchez Saornil neix la idea de crear un grup específic de dones, dins del moviment llibertari. El grup «Mujeres Libres» es crea l'abril de 1936 i edita el mes següent la revista del mateix nom, il·lustrada pel seu company, l'escultor llibertari Baltasar Lobo a qui havia conegut en 1933. Quan esclata la revolució, el juliol de 1936, torna a Barcelona i s'uneix a altre grup de dones amb el qual treballa en la creació d'una federació nacional. De salut fràgil, prossegueix sense descans la tasca educativa malgrat tot durant el conflicte, la participació en «Mujeres Libres» i la col·laboració amb la premsa llibertària. Després de la derrota, es va refugiar a París amb son company sota la protecció de Picasso. Treballarà més tard com a secretària (de Picasso, entre altres), després efectuarà tasques de traducció d'autors castellans (sobretot Lope de Vega) i farà de representant de l'obra artística de son company. Durant els anys 60 i 70 militarà en«Mujeres Libres» des de París. Va col·laborar en Mujeres Libres (en serà redactora en cap), Ruta, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad i Umbral.És autora d'Esquemas (1937), Las mujeres en nuestra revolución (1937), La ciencia en la mochila (1938), Conversaciones con los artistas españoles de la Escuela de París (1960, sota el pseudònim de Mercedes Guillén), Picasso (1973, també com Mercedes Guillén)  i un llibre sobre «Mujeres Libres» que sembla desaparegut. Mercedes Comaposada va morir l'11 de febrer de 1994 a París (França).

***

Necrològica d'Anastasio Vallejo Lopera apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de febrer de 1983

- Anastasio Vallejo Lopera: El 14 d'agost de 1901 neix a Higuera de Calatrava (Jaen, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Martos (Jaén, Andalusia, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalista Anastasio Vallejo Lopera. Sos pares es deien Juan Vallejo i Dolores Lopera. Obrer metal·lúrgic de l'empresa«Hispano-Suiza», l'estiu de 1936 va ser membre del Comitè de Control de la fàbrica. Amb Martí, del Sindicat de Productes Químics, reconvertí l'«Hispano-Suiza» en indústria de guerra. El març de 1937 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes espanyols susceptibles d'entrar a França, llista aixecada pel Ministeri de l'Interior gal i on es recomanava el seu rebut a tota entrada o estada a França. Com a membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou membre del Comitè de Guerra de Barcelona (Catalunya). A començament dels anys quaranta participà activament en la reorganització del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona i fou un dels seus màxims representants durant la clandestinitat. Durant la primavera de 1947 va ser detingut, juntament amb 105 altres militants, en una gran agafada contra la CNT catalana. Torturat durant 42 dies en la Prefectura de Policia de Barcelona, l'octubre de 1960 va ser jutjat a l'Audiència Provincial de Barcelona («Procés dels 99») i condemnat a una pena de sis anys i un dia de presó. Un cop lliure s'ocupà de sa companya, que havia esdevingut folla durant la seva detenció. Anastasio Vallejo Lopera va morir el 18 d'agost de 1982 a l'Asil d'Ancians de les Germanetes dels Pobres de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya).

***

Capçalera de Frente Libertario

- José Cercos Redón: El 14 d'agost de 1902 neix a Rubiols de Mora (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Cercos Redón. Fou fill de Pablo Cercos i de Pascuala Redón. Exiliat a Perpinyà, durant els anys setanta milità en les Agrupacions Confederals, tendència anarcosindicalista que publicà el periòdic Frente Libertario. José Cercos Redón va morir l'11 de març de 1988 a l'Hospital Joffre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Helmut Klose

- Helmut Klose: El 14 d'agost de 1904 neix a Jankemühle (Brandenburg, Alemanya) l'escriptor anarcosindicalista i vagabund anarquista Helmut Klose, conegut com Vagabund. Segon de sis germans, sos pares es deien Bernhard Klose, moliner del molí de Lauschützer d'Schenkendöbern (Brandenburg), i Ferdinandine. Sastre de professió, en 1922 començà un viatge de rodamón fent d'obrer ambulant (minaire, construcció de carreteres, etc.) i s'adherí a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys). A partir de 1925 va escriure petits relats que van ser publicats en diversos periòdics socialdemòcrates. Visqué com a vagabund i emprengué llargs viatges a Noruega i a Iugoslàvia. Membre de l'anarquista«Bruderschaft der Vagabunden» (Germandat de Vagabunds), entre el 21 i el 23 de maig de 1929 participà en el Congrés Internacional de Vagabunds d'Stuttgart. En 1929 interpretà un paper en Vagabund, de Fritz Weiss, amb guió de Siegfried Bernfeld i S. W. Fischer i l'assessorament de Georg Gog, pel·lícula que s'estrenà 11 de desembre d'aquell any a Viena. En 1930 deixà la vida de rodamón i s'instal·là a Berlín fent feina com a escriptor independent. En 1933, després de l'arribada al poder del nacionalsocialisme, emigrà, primer, aÀustria i, més tard, a Iugoslàvia, on visqué com a guia turístic a Sarajevo. El febrer de 1937 va ser expulsat d'Iugoslàvia per possessió de literatura anarquista procedent d'Espanya revolucionària. Entre març i juny de 1937, en ple conflicte bèl·lic, romangué a Catalunya allistat, amb altres companys (Helmut i Herbert Aul, Albert Kille, Fritz Koehn, Heinz Petry, Philipp Urban i Richard Winkler), en el Cos de Vigilància de Fronteres de la Centúria Sébastian Faure –no confondre amb la centúria del mateix nom formada sobretot per voluntaris francesos enquadrada en la Columna Durruti–, conegut com«Batalló de la Costa», un destacament de la milícia fronterera depenent de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) establert a Portbou i a Figueres (Alt Empordà, Catalunya). A Catalunya formà part dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), organització que reagrupava llibertaris exiliats alemanys. També treballà a la col·lectivitat agrícola de Sant Andreu de Barcelona. El 2 de juliol de 1937, quan organitzava una col·lectivitat de sastres, va ser detingut pels estalinistes sota la falsa acusació d'haver desarmat oficials republicans durant la seva tasca a la frontera i fou tancat governativament fins al desembre de 1938 en diverses presons (Model de Barcelona, vaixell-presó Argentina, presó de València i al penal de Segorbe); a la garjola va escriure diverses cartes denunciant les condicions de l'empresonament que patien els presos antifeixistes estrangers (reglaments penitenciaris insuportables, manca d'atenció sanitària i d'aliment, etc.). Emma Goldman denuncià el seu cas i el d'altres companys en l'article«Political persecution in Republican Spain», publicat en el periòdic Freedom del 10 de desembre de 1937. Després, i fins al final de la guerra, va ser enviat a un batalló de càstig. Amb la Retirada creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració de Gurs, on formà part del comitè de la «9 Companyia», pel nom de la zona d'allotjament, grup d'un centenar d'anarcosindicalistes alemanys excombatents de la guerra d'Espanya que no volgueren sotmetre's a la direcció comunista del camp i s'organitzaren pel seu compte. El setembre de 1939, gràcies a la mediació d'una coneguda (Hedda Carrington), s'establí a Cambridge (Cambridgeshire, Anglaterra). Quan esclatà la II Guerra Mundial, pel seu estatus de ciutadà alemany, va ser internat a l'illa de Man i després, i fins a finals de 1941, a Canadà. Al camp d'internament va fer amistat amb el zoòleg alemany Hans Werner Lissmann. En acabar la guerra va fer d'assistent al laboratori de Lissmann a l'Institut Universitari de Cambridge, especialitzat en conducta animal. Helmut Klose va morir en 1987 a Haslingfield (Cambridgeshire, Anglaterra) i deixà quatre fills. Els seus arxius es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Helmut Klose (1904-1987)

***

Miguel Biurrun Echegoyen

- Miguel Biurrun Echegoyen: El 14 d'agost de 1915 neix a Buenos Aires (Argentina) l'anarcosindicalista Miguel Ángel Biurrun Echegoyen–en algunes fonts citat erròniament el primer llinatge com Biurrum i en altres el segon llinatge citat en eusquera com Etxegoien. Sos pares, immigrants anarquistes navarresos, es deien Ireneo Biurrun Napal i Lucía Echegoyen. Amb una bona educació llibertària heretada de son pare, retornà a la Península i s'establí a Biarrun-Olkotz (Pamplona, Navarra). Quan feia la mili, desenvolupà una intensa activitat propagandística anarquista a l'interior de les casernes. L'aixecament militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a bord del vaixell de guerra Churruca i fou un dels organitzadors del motí, llançant per la borda els oficials deslleials i posant rumb cap a Màlaga (Andalusia, Espanya), a fi i efecte que la nau restés fidel al govern republicà. Son pare va ser assassinat pels feixistes. Enfonsat el vaixell, fou capturat pel franquistes. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada posteriorment. Després de molts anys empresonat, va ser alliberat. Un cop al carrer, es posà en contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la mort del dictador Francisco Franco, va ser un dels fundadors de la CNT de Cadis (Andalusia, Espanya), on milità ocupant càrrecs de responsabilitat orgànica en els comitès d'Andalusia de la CNT i en el Sindicat d'Oficis Diversos. Sa companya fou María Aniceto Llorens, amb qui tingué dos infants. Miguel Ángel Biurrun Echegoyen va morir el 10 de gener de 2000 a l'Hospital Universitari Puerta del Mar de Cadis (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al Cementiri Mancomunat de la Badia de Cadis.

***

Vicente Sánchez i sa companya Miguela

- Vicente Sánchez Migallón: El 14 d'agost de 1915 neix a Manzanares (Ciudad Real, Castella, Espanya) el militant anarquista Vicente Sánchez Migallón. Fill de petits propietaris agrícoles, de ben jovenet es va veure atret per les idees llibertàries i aconseguí una notable cultura autodidacta. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, en fou secretari a Manzanares. Durant la guerra civil va lluitar en la 43 Divisió i quan acabà va exiliar-se a França, on fou internat en diversos camps de concentració. Després va formar part de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i fou enviat amb una família de pagesos els homes de la qual havien caigut presos dels alemanys. Detingut pels alemanys, va aconseguir fugir i feu contactes amb la resistència. Després de la guerra, va participar activament, amb sa companya Miguela Martín, en la consolidació de la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània), on va restar sis anys amb sa família. Amb altre membre de la Colònia, José Vergara Vicente, sa companya Louisette Gefree i sos tres infants, Vicente, Miguela i sos dos infants formaren una nova petita col·lectivitat avícola a Rochefort ((Poitou-Charentes, França). Va ser un dels animadors de la Federació Local del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Rochefort. Vicente Sánchez Migallón va morir el 21 de març de 1993 a La Rochelle (Poitou-Charentes, França). Pòstumament, en 2007, es va editar la seva obra La colonia de Aymare (1948-1954). Colectividad libertaria del exilio español en Francia, on relata les seves memòries d'aquesta experiència d'autogestió agrícola.

***

Marcial Mayans Costa abans de la II Guerra Mundial

- Marcial Mayans Costa: El 14 d'agost de 1920 neix al barri del Raval de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Marcial Mayans i Costa. Sos pares es deien Francesc Mayans Nogués i Júlia Costa Batlle, i tenia un germà petit, Agustí. Després d'estudiar al Col·legis dels Maristes, entrà a treballar a la Llibreria Sobirana de Barcelona, on va fer l'aprenentatge de venedor, estudiant alhora durant les nits anglès comercial en una acadèmia. Apassionat per la lectura, també jugava al bàsquet i al futbol. Amb 15 anys s'afilià a les Joventuts Llibertàries, de les quals exercí de bibliotecari, i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan encara no havia fet els 17 anys, marxà com a voluntari al front per lluitar contra el feixisme. Va ser ferit en dues ocasions i condecorat dues vegades. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, d'on aconseguí fugir, i posteriorment als Haras i al camp de Barcarès. Després treballà en les Companyies de Treballadors Espanyols (CTE). En aquesta època formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Quan esclatà la II Guerra Mundial fou auxiliar de l'Exèrcit francès, però el juny de 1940 caigué presoner de les tropes alemanyes. Enviat primer a l'Stalag IX-B de Wegscheide (Frankfurt am Main, Hessen, Alemanya), el 24 de febrer de 1942 va ser traslladat al camp nazi de Mauthausen (AltaÀustria,Àustria), on restà dos anys sota la matrícula 9.057 treballant a la pedrera. Més tard, va ser enviat al Kommando Steyer i, finalment, al camp de concentració d'Ebensee (Traunviertel, Alta Àustria, Àustria), on restà un any i mig fent de traductor fins l'alliberament del camp el 6 de maig de 1945. Després de la II Guerra Mundial lluità en la guerrilla antifranquista, encarregant-se de passar armes per la frontera. Jutjat en rebel·lia, va ser condemnat a 20 anys i un dia de presó per un tribunal franquista, pena que mai no va purgar. En 1950 es casà a França amb la seva promesa Olga, amb qui tingué un fill quatre anys més tard, Llibert Aleix. A França visqué a Tula (Llemosí, Occitània) i a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà com a tècnic de la construcció fins a la seva jubilació. En 1999 publicà en francès les seves memòries sota el títol Une si longue nuit, reeditades en 2004 (1936-39-1945. Une si longue nuit), i que en 2009 van ser traduïdes al català sota el títol Testimoniatges i memòries (1936-1945). Una nit tan llarga. En l'exili també milità en la Fédération Nationale des Déportés et Internés Résistants et Patriotes (FNDIRP, Federació Nacional dels Deportats i Internats Resistents i Patriotes) i en l'Amical de Mauthausen. Marcial Mayans Costa va morir el 18 d'octubre de 2016 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

Marcial Mayans Costa (1920-2016)

***

Colin Ward

- Colin Ward: El 14 d'agost de 1924 neix a Wanstead (Londres, Anglaterra) el periodista i escriptor anarquista Colin Ward. Fill del professor Arnold Ward i de Ruby West, va descobrir l'anarquisme fent el servei militar durant la II Guerra Mundial. Amb el temps, va esdevenir un important escriptor i propagandista llibertari, col·laborador, a partir de 1947, del periòdic Freedom i editor entre 1961 i 1970 del mensual Anarchy. Entre 1952 i 1961 va fer feina d'arquitecte i des de 1971 va ser professor de la Town and Country Planning Association. En 2001 va ser nomenat doctor honorari de Filosofia de la Anglia Ruskin University de Cambridge i Chelmsford. És autor de nombrosos llibres sobre anarquisme, com ara Anarchy in action (1973),Housing: An anarchist approach (1976),  The crisis of socialism (1986), Talking anarchy (2003, amb David Goodway) i Anarchism: A very short introduction (2004); a més d'estudis sobre Kropotkin, Thoreau, Keynes, Landauer, Morris, Twain, Berkman, Camus i altres autors. També té publicades obres sobre ecologia social, arquitectura, educació i urbanisme, com ara Violence (juvenile) (1970), Work (juvenile) (1972), Tenants take over (1974), Utopia (juvenile) (1974), Vandalism (1974), The child in the city (1978), Goodnight campers! The history of the British Holiday Camp (1986), The child in the country (1988), The allotment: Its landscape and culture (1988), Reflected in water: A crisis of social responsibility (1997),Cotters and squatters: The hidden history of housing (2004), entre altres. Colin Ward va morir l'11 de febrer de 2010 a Ipswich (Suffolk, Anglaterra).

Continua...

---

El tradicional tast d'arts escèniques de Sóller arriba a la cinquena edició. El proper 14 d'agost a les 21h el Pati de les Escolàpies acollirà un tast de vins amb la poesia de Miquel Àngel Adrover "Campaner", i les gloses de Cati Eva Canyelles "Sollerica" i Miquel Servera "Boireta". L'entrada val 10€.