Anarcoefemèrides del 21 de juliol

Esdeveniments

D'esquerra a dreta: Francesc Isgleas, Ramón Liarte, Frederica Montseny i Joaquín Cortes (Teatre Olympia, 21 de juliol de 1936). Tots puny en alt, llevat de Liarte que fa la salutació llibertària

- Míting CNT-FAI: El 21 de juliol de 1937 se celebra al Teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un míting en commemoració de les «victorioses jornades» del juliol de l'any anterior. Organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), hi van parlar Ramón Liarte Viu, en representació del Comitè Regional de Catalunya de les Joventuts Llibertàries; Francesc Isgleas Piernau, del Comitè Regional de Catalunya de la FAI; i Frederica Montseny Mañé, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Presidí l'acte Joaquín Cortés, de les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI. Després d'interpretar els himnes llibertaris A las barricadas i Hijos del pueblo, Cortés anuncià que, en honor dels companys de la Unió General de Treballadors (UGT) s'interpretaria La Internacional. Cortés anuncià que el primer propòsit era fer una gran manifestació d'unitat proletària el 18 de juliol, però, després d'organitzada aquesta i amb els cartells ja aferrats als carrers, les autoritats suspendre l'acte programat–encara eren«calents» els fets de «Maig de 1937». Tots els oradors glorificaren els herois caiguts feia un any i reivindicaren la unitat antifeixista per al futur. Finalment, Frederica Montseny acabà el seu discurs dient que en aquells moments «calia imposar un sistema polític de realitats per a demostrar que al feixisme se li pot vèncer si conservem la unitat econòmica, la unitat política i la unitat espiritual».

Naixements

Foto policíaca de Paul Merchet (1894)

- Paul Merchet: El 21 de juliol de 1868 neix a La Cluse-et-Mijoux (Franc Comtat, França) l'anarquista Paul Joseph Merchet. Sos pares es deien Narcisse Leandre Merchet, fuster, i Marie Élise Beuque, modista. Es guanyava la vida com a obrer boter i vivia al número 15 del carrer Roderie de Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània). En els anys noranta va ser fitxat com a anarquista i va ser condemnat en diverses ocasions per «vagabunderia, rebel·lió i insults». En 1894 viva a Avinyó (Provença, Occitània), on mantingué contactes amb l'anarquista Dulaurier. Entre el 26 i el 29 d'abril de 1894, després d'haver cantat en un cafè cobles de l'Hymne a l'anarchie i de La Ravachole, va ser detingut. El juliol de 1894 va ser novament detingut acusat d'«apologia del crim, l'assassinat i el robatori» després d'haver-se congratulat per l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot i honorar el seu homicida Sante Geronimo Caserio. També va ser sospitós d'haver participat el desembre de 1893 i el gener de 1894 en diversos robatoris comesos en esglésies de Rumans (Valentinès, Delfinat, Occitània) i de la regió (Sant Paul de Tricastin, Lo Peatge de Pisançon, etc.), i de fabricació de moneda falsa; jutjat el 31 de juliol de 1894 per aquests fets, va ser absolt. El 13 de desembre de 1894 va ser condemnat per robatori a dos mesos de presó. Aquest mateix mes de desembre va ser denunciat a les autoritats penitenciàries per un dels detinguts que compartia presó amb ell d'haver fet apologia de Ravachol, Émile Henry i Sante Geronimo Caserio. El 7 de febrer de 1895 va ser condemnat a dos anys de presó i a 2.000 francs de multa per«propaganda anarquista per provocació i apologia de crims» i el 3 d'abril d'aquell any va ser traslladat al centre de reclusió de Nimes (Llenguadoc, Occitània). El maig de 1895 va ser traslladat a la presó cel·lular de Mende (Llenguadoc, Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Peter Puccio

- Peter Puccio: El 21 de juliol de 1902 neix a Castelvetrano (Trapani, Sicília) l'anarquista Pietro Puccio, més conegut per Peter Puccio. En 1909 emigrà amb sa família als Estats Units, establint-se d'antuvi a Nova York (Nova York, EUA). Amb el temps aprengué l'ofici de barber i posteriorment s'instal·là a l'Estat de Michigan. Després de la Gran Guerra patí la repressió (detencions, deportacions, etc.) que el fiscal general Alexander Mitchell Palmer desencadenà contra els anarquistes i sindicalistes, que culminà en el «Cas Sacco i Vanzetti». En aquestaèpoca conegué Vito Capizzo i, gràcies a ell, les idees anarquistes, que abraça per a la resta de sa vida. Col·laborà amb el grup editor de la revista anarquista de Detroit (Michigan, EUA) Fifth Estate i mantingué una estreta relació amb els anarquistes residents al Canadà, especialment amb Attilio Bortolotti i Federico Arcos Martínez (Fede). Peter Puccio va morir el 7 de gener de 1986 a Saint Clair Shores (Macomb County, Michigan, EUA).

Peter Puccio (1902-1986)

***

Necrològica de Jaime Nieto Izquierdo apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 20 de gener de 1955

- Jaime Nieto Izquierdo: El 21 de juliol de 1904 neix a Cabezarados (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Jaime Nieto Izquierdo. Sos pares es deien Francisco Nieto Medina i Isabel Izquierdo Garrido. Jornaler de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. Exiliat a França, es guanyà la vida com a guixaire. Fou delegat de Carpentràs (Provença, Occitània) i de L'Illa de Veniça (Provença, Occitània) al Congrés de la CNT de 1947. Sa companya fou Antonia María Serafina Manzano Bosquet, amb qui tingué tres infants. Malalt, Jaime Nieto Izquierdo va morir el 24 de desembre de 1954 al seu domicili de Carpentràs (Provença, Occitània).

***

- Andreu Borràs Colomé: El 21 de juliol de 1910 neix a Rubí (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Andreu Joan Borràs Colomé–algunes fonts citen erròniament el seu segon llinatge com Colomer. Sos pares es deien Andreu Borràs Rambla, llaurador, i Josepa Colomé Ninon. Quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), fet pel qual va ser empresonat i apallissat per la policia en diverses ocasions, a més de ser inscrit en la llista negra de la patronal de la fàbrica «Rubí-Industrial» on treballava i era membre del comitè d'empresa. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 fou milicià al front d'Aragó i amb la militarització de les milícies passà a ser comissari polític d'una bateria d'artilleria pesada. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) quan intentava embarcar, però aconseguí fugir del camp de concentració on havia estat enviat. Amagat durant un temps al domicili de la mare del company Emili Travé de València, pogué arribar a Monistrol de Montserrat (Bages, Catalunya), on residia sa companya i on trobà feina d'obrer rajoler. Dies després, aconseguí fugir sota els trets de la Guàrdia Civil que vingué a detenir-lo. Arribà a Barcelona (Catalunya) i aquell mateix 1939 passà a França. Internat en un camp de concentració, va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions de la frontera belga. El juny de 1940, quan l'ocupació alemanya, pogué fugir de la detenció i arribà a Occitània, primer a Fumel, on treballà amb un cossí seu, i després a Tolosa de Llenguadoc, on fou detingut per la policia francesa a les ordres nazis i enviat a treballar a una base submarina alemanya de Bordeus. Després d'evadir-se, arribà al departament de les Landes, on treballà de llenyataire i s'integrà en la Resistència. Membre del «Batallón Libertad», format per llibertaris i socialistes, entre 1944 i 1945 participà en els enfrontaments amb l'exèrcit alemany a l'àrea atlàntica, especialment a zona de Royan (Poitou-Charentes, França). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Bordeus, on exercí nombrosos càrrecs de responsabilitat orgànica en la Federació Local de la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco viatjà en diverses ocasions a Rubí per a fer costat la reorganització de la CNT en aquesta localitat. Andreu Borràs Colomé va caure mort al carrer víctima d'un atac de cor fulminant el 27 d'agost de 1981 a Bordeus (Aquitània, Occitània). Deixà companya, Enriqueta Delgado, i tres fills, Amor, Elios i Germinal.

Defuncions

Grup d'internacionalistes italians refugiats a Londres (circa 1890).
D'esquerra a dreta: Antonio Loreti, Amilcare Cipriani, Domenico Lama (membre del Consell de la Internacional), Giovanni Pianori i Nicola Rossi. Asseguts, d'esquerra a dreta: Francesco Pezzi i Giovanni Marabini

- Francesco Pezzi: El 21 de juliol de 1917 se suïcida a Florència (Toscana, Itàlia) el membre de la Internacional i militant anarquista Francesco Pezzi. Havia nascut el 30 d'agost de 1849 a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia). Comptable autodidacte, es va adherir a la Federació romanyesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El juliol de 1874 va prendre part a Bolonya al costat de Bakunin en una temptativa insurreccional per enderrocat la monarquia; però, després del fracàs de l'intent revolucionari, es va haver de refugiar amb sa companya, la militant anarquista Luisa Minguzzi, a Lugano (Suïssa). Amb Cafiero, Nabruzzi i altres, van formar un Consell de la Federació Italiana per reorganitzar l'AIT. Més tard, amb Gaetano Grassi, va retornar a Florència per assistir al Tercer Congrés de la Federació Italiana que es farà clandestinament, malgrat les detencions, a Tosi el 21 d'octubre de 1876. Va col·laborar amb Malatesta en la preparació de la insurrecció del Matese, però va ser detingut a Nàpols a començaments de 1877, condemnat el 7 de maig i amnistiat al poc temps. Va retornar amb Minguzzi a Lugano, abans de tornar a Florència l'any següent. L'11 d'abril de 1878 va ser delegat en el congrés clandestí de l'AIT a Pisa, però el 10 d'octubre, va ser detingut per conspiració i restarà empresonat amb altres internacionalistes fins al gener de 1880. Alliberat, continuarà la militància creant un Comitè Revolucionari. En 1882, amb Serantoni, es mobilitzarà per la defensa dels companys empresonats. El gener de 1884 va acompanyar Malatesta a Ravenna per trobar-se per última vegada amb Andrea Costa, acostat al parlamentarisme. Però serà de bell nou perseguit per la justícia amb Malatesta i altres internacionalistes florentins. En llibertat provisional abans del judici d'apel·lació, va marxar a Nàpols per socórrer la població víctima d'una epidèmia de còlera. Però en l'apel·lació les sentències s'afermen i serà condemnat en rebel·lia a quatre anys i cinc mesos de presó per haver signat un manifest de solidaritat i participar en la revista La Questione Sociale. Amb Francesco Nata, Malatesta i Luisa Minguzzi partirà a l'Argentina, on reeditaran en 1885 La Questione Sociale. En 1889, amnistiat, tornarà a Itàlia, via França, i es consagrarà a l'organització d'un Partit Anarquista que serà presentat el 6 de gener de 1891 a Capolago. El 3 de juliol de 1894 va ser detingut amb Luisa i acusats de complicitat amb l'atemptat de Paolo Lega contra Francesco Crispi, president del Consell italià, del 16 de juny. Van ser absolts en el procés d'agost de 1895, però se'ls va assignar la residència en una illa. En maig de 1886 va fugir amb altres companys en una barca fins a Tunísia, però les autoritats nord-africanes els lliuraren a la policia italiana. Després de cinc mesos de presó per aquesta falta, va retornar a Florència i Luisa serà alliberada l'agost; però, malalta, va perdre progressivament la vista. L'abril de 1900 va matar un desequilibrat que va atemptar contra ell; absolt per aquest accident, restarà traumatitzat. En 1904 va participar amb Luisa en el Comitè de Socors a les Víctimes Polítiques creat per Giuseppe Scarlatti. Luisa Minguzzi va morir el 13 de març de 1911. Desenganyat després de la declaració de guerra, es va suïcidar d'un tret de pistola el 21 de juliol de 1917 a Florència (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Portada del llibre de Gabriel Grandjean (Simplice)

- Gabriel Grandjean: El 21 de juliol de 1919 mor a Jully-lès-Buxy (Borgonya, França) el propagandista anarquista Gabriel Granjean. Sota el pseudònim de Simplice col·laborà assíduament en el periòdic anarquista de Jean Grave Le Temps Nouveaux, que començà a aparèixer el 4 de maig de 1895. En 1912 publicà el fullet Les conditions du travail dans la société actuelle.  

***

Émile Méreaux

- Émile Méreaux: El 21 de juliol de 1922 mor a França l'obrer ebenista i propagandista anarquista Émile Louis Méreaux. Havia nascut el 7 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de setembre– de 1858 a Laon (Picardia, França). Sos pares es deien François Louis Méreaux, ferroviari, i Marie Louise Émélie Bouland. Treballava com a ebenista al barri de Charonne de París (França). Entre 1885 i 1887 fou gerent de l'etapa parisenca del periòdic Le Révolté. Organe anarchiste, publicat anteriorment a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1886 entrà a formar part del Grup Cosmopolita de Charles Malato, Jacques Prolo i Léon Ortiz (Schiroky), de tendència socialista revolucionària «sense etiquetes». Arran de l'edició dels primers números de Le Révolté, el 3 de setembre de 1887 va ser condemnat, com a gerent, a 15 dies de presó, a 500 francs de multa i a la privació dels drets civils, per la publicació dels resultats d'una tómbola en favor de la Lliga dels Antipatriotes –dos ajudants, Ferdinand Niquet i Émile Bidault, també van ser condemnats a la mateixa pena. Fou a partir d'aquí, que el periòdic va ser rebatejat amb el nom La Révolte, amb Jean Grave com a gerent. El 16 d'octubre de 1887, quan sortia d'una reunió improvisada realitzada després d'un míting de solidaritat amb els anarquistes de Chicago, organitzat per la Lliga Cosmopolita i els grups anarquistes parisencs, celebrat a la Sala Favié del bulevard de Ménilmontant de París i on va intervenir Louise Michel, va ser detingut amb altres companys, entre ells Fernandinand Niquet i Clotaire Varogneaux, després d'haver tirat dos tret de revòlver sobre la policia i haver ferit lleument dos Guàrdies de la Pau, un anomenat Henri Françoix, ferit a la cama dreta, i altre anomenat Legros, ferit al braç. El 5 de gener de 1888 va ser condemnat per l'Audiència del Sena pels citats fets a dos anys de presó, que purgà a Poissy (Illa de França, França). Un cop lliure freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI) que, fundat en 1888, era el principal lloc de reunió anarquista de l'època. L'abril de 1892 va ser detingut, com molts altres companys, arran de la repressió desencadenada després de l'explosió de la bomba al restaurant parisenc Véry. Cap el 1892 fundà a Montreuil (Illa de França, França) una mena de comuna anarquista que posava en pràctica una cooperativa de producció i de la qual fou el responsable de correspondència. Fou animador d'una cooperativa d'ebenisteria anarquista basada en un sistema econòmic fonamentat en l'intercanvi i adaptat als mitjans financers de cada cooperativista. En 1893, vuit mesos després del seu inici, aquesta comuna anarquista va ser dissolta per la policia i els seus fundadors van ser tancats uns mesos a la presó parisenca de Mazas. L'1 de gener de 1894, el seu domicili del carrer del Ruisseau de Bagnolet (Illa de França, França) va ser escorcollat, com el de desenes d'anarquistes d'arreu França. El novembre de 1895 fou l'animador del grup «Les Soirées de Montreuil», origen, sota el nom de«Les Soirées Ouvrières», de la primera Universitat Popular francesa. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic anarquista Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. Quan la Gran Guerra, d'antuvi s'arrenglera, en nom de«La Guerra del Dret», amb el grup partidari de la «Unió Sagrada», al voltant de Jean Grave i del «Manifest dels Setze», publicat el febrer de 1915. Un any més tard, però, reconegué que estava equivocat i fou un dels signants del manifest «La Paix des peuples» (La Pau dels pobles), subscrit pels anarquistes oposats a la guerra i dirigit als subscriptors de Le Temps Nouveaux.

***

Joan Mir i Mir

- Joan Mir i Mir: El 21 de juliol de 1930 mor a Maó (Menorca, Illes Balears) d'una hemorràgia cerebral l'intel·lectual anarquista, anarcosindicalista, pedagog llibertari i maçó Joan Mir i Mir. Havia nascut l'11 de novembre de 1871 al carrer de s'Arraval, número 13, de Maó (Menorca, Illes Balears). Son pare, Pere Mir i Mercadal, i sa mare, Teresa Mir i Febrer, eren terratinents maonesos. L'avi patern, Pere Mir i Pons, havia estat batle de Maó. Joan Mir serà el tercer de set germans. Quan va morir sa mare, en 1881, va ser internat al col·legi jesuïta de Sant Ignasi (Manresa, Catalunya) i va estar-hi fins al 1883, any de la mort de son pare per una malaltia mental. Entre 1883 i 1884 va estudiar al col·legi barceloní de Vilar i després al col·legi d'Oriola (Alacant) de Santo Domingo (1885) i a l'Institut d'Alacant (1885-1886). En 1886 tornarà a Maó i estudiarà a l'Institut d'Ensenyança Mitjana de la ciutat. En 1892 va mantenir un duel amb pistola sense conseqüències amb Josep Mercadal. En 1893 comença a publicar articles en la premsa burgesa i religiosa i s'inscriu a l'Institut de Maó. Va participar en la creació de l'Escola Nocturna d'Es Castell promoguda per la Conferència de Sant Vicenç de Paül de caràcter religiós. En 1896 comença a escriure en la revista espiritista La Estrella Polar i se separa de l'Església catòlica. L'1 de setembre de 1898 es comença a publicar el periòdic mensual El Porvenir del Obrero, dirigit pel cooperativista republicà Bartomeu Briones Mesa. S'engega un moviment de solidaritat amb Joan Mir arran d'una polèmica amb el bisbe Castellote. Comença a participar activament amb la maçoneria i manté correspondència amb coneguts intel·lectuals (Hermenegildo Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, etc.). En 1899 llançarà un projecte d'Escola d'Educació Integral de caire llibertari a Maó, però aquesta primera temptativa fracassarà. Aquest mateix any, El Porvenir del Obrero esdevindrà l'òrgan de la societat llibertària Agrupació Germinal i Joan Mir en serà el director. L'abril de 1900 la impremta del periòdic començarà a publicar fullets anarquistes (Kropotkin, etc.) i el mes de desembre es va celebrar el judici contra Joan Mir per mor de l'article «A El Grano de Arena», aparegut en El Porvenir del Obrero (20-10-1899). En 1901 marxa una temporada a Barcelona on visitarà Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. En 1902 va participar activament en la creació de la Federació Obrera de l'Illa de Menorca (FOIM), de caràcter llibertari, i va impartir nombroses conferències sobre qüestions socials i anticlericals. En aquest any també va participar en la constitució de l'Escola Laica de la Societat Progressiva Femenina, que s'integrarà l'any següent en el Col·legi Germinal de la FOIM. Jutjat l'abril de 1903 per haver reproduït un article contra Weyler va sortir sense càrrecs; també en aquest anys va participar en mítings sindicalistes i va ser empresonat a Maó per la seva participació en les vagues de la FOIM. L'agost de 1904 participarà en la vaga de l'Angloespanyola a Maó i l'octubre escriurà el pròleg de Vía Libre, d'Anselmo Lorenzo. El 28 d'octubre de 1904 s'inaugurarà l'Escola Lliure de Maó, dirigida per Esteve Guarro, procedent de l'Escola Moderna de Barcelona. Aquest mateix any mantindrà una polèmica periodística amb J. J. Rodríguez, cap del Partit republicà maonès, per mor de l'actuació d'anarquistes i de republicans en les vagues recents. El febrer de 1906 és jutjat i absolt de dos judicis, un per l'article «Amor Divino», sobre la corrupció del clergat i la falsedat de la religió, i l'altre per l'article «Los asesinos». Durant aquest any es crearan escoles lliures a Alaior i a Sant Lluís i Joan Mir farà de professor a la primera. En 1907 va ser empresonat per haver ressenyat un míting celebrat a favor de l'alliberament de Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes; se'l jutjà el 24 de juny i, tot i que el fiscal demanava 11 anys, quatre mesos i un dia de presó, sortí absolt. El Porvenir del Obrero serà suspès i no tornarà aparèixer fins al 5 d'abril de 1912. En 1908 s'ajunta amb Anna Maurín, amb qui es casarà civilment l'any següent, i participa en la fundació de l'Ateneu Popular. L'agost de 1909 el domicili de Joan Mir i Anna Maurín és escorcollat per ordre del delegat del Govern i se li requisen 13 llibres considerats«anarquistes». En 1910 participa en la Comissió d'Higiene Social de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic i escriu sobre temes d'higiene. Aquest mateix any, participarà en l'elaboració i la correcció d'«El Pacte de Maó», que establia una treva electoral entre els partits polítics; la seva posició, favorable al pacte i la seva participació en l'elaboració, motivarà dures crítiques d'alguns membres de l'anarquisme maonès. En 1912 redactarà les bases per a la constitució de la Casa del Poble i l'any següent participa en la creació de l'Escola Racionalista de Ciutadella. L'abril de 1913 publica l'article «La lucha de clases» en el setmanari El Sindicalista, de Vilanova i la Geltrú, i a la tardor llança una Biblioteca de Divulgació, amb l'edició local de Dinamita Cerebral. Los cuentos anarquistas más famosos. Aquest mateix any l'anarcosindicalista catalana Teresa Claramunt visitarà Maó per participar en l'edició d'El Porvenir del Obrero. La salut de Joan Mir comença a patir els primers problemes greus. En 1914 l'Escola Lliure d'Alaior serà clausurada per ordre governativa. En 1915 Joan Mir trencarà amb els anarquistes per la seva clara postura aliadòfila i El Porvenir del Obrero serà clausurat definitivament. La revista Cultura Obrera, de Nova York, treu una informació sobre el paper d'aquesta publicació en les lluites socials. En 1917 es crea la Federació Obrera Menorquina amb la convergència de les forces socialistes, de recent creació, i anarquistes; Joan Mir manifestarà públicament el refús a aquest moviment sindicalista que considera massa polititzat. En 1918 comença a publicar en La Veu de Menorca, nou diari republicà del qual serà després copropietari, i entra a fer feina en la secretaria de la Unió Comercial i Industrial. En 1920 mantindrà dures polèmiques amb els socialistes i es casarà per l'Església, com a culminació del seu procés de «revisió» i com a ruptura total amb l'anarquisme menorquí. En 1921 es nomenat bibliotecari de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic. El novembre de 1922 marxa a Barcelona amb la intenció de romandre-hi i l'any següent es fa soci de l'Ateneu Barcelonès, treballa als tallers d'El Día Gráfico, publica en La Veu de Catalunya; però el març de 1923 tornarà a Menorca decebut, i es nomenat escrivent de la secretaria de l'Ajuntament de Maó. Va participar en la creació de la societat cultural regionalista La Nostra Parla i escriurà en l'òrgan d'expressió del mateix nom. En 1924 serà nomenat secretari de Literatura i Música de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic, i treballarà en una ponència sobre l'Autonomia de Menorca amb la finalitat d'enviar-la al directori de Primo de Rivera, però abandonarà la comissió davant la seva desconfiança en el concepte de «regió balear». A partir de 1925 passarà llargues temporades retirat a Bini-Umaia (Es Mercadal). En 1929 va escriure una sèrie d'articles a La Veu de Menorca, sobre l'avanç del feixisme a Itàlia i a Alemanya. L'any següent escriurà una llarga sèrie d'articles, La paz del mundo, considerats el seu testament polític; l'últim «Una veu amiga» el va publicar el 8 de juliol de 1930, 13 dies abans de morir. En 1931, quan es va proclamar la II República, se li va dedicar l'actual carrer Infanta de Maó in memoriam, i durant el franquisme un consell de guerra el va condemnar a mort. El 15 de desembre de 1990 l'Ajuntament de Maó el va nomenar menorquí il·lustre.

Joan Mir i Mir (1871-1930)

***

Émile Pouget (Palaiseau, 1 d'agost de 1915)

-Émile Pouget: El 21 de juliol de 1931 mor a Lozère (Palaiseau, Illa de França, França) el temut pamfletari, anarcosindicalista, antimilitarista i anticlerical Émile Pouget. Havia nascut el 12 d'octubre de 1860 a Pont-de-Salars (l'Avairon, Occitània) i des de molt jove va ser revolucionari influenciat pels processos als communards de Narbona que van tenir lloc a Rodés el novembre de 1871 als quals va assistir. A l'institut de Rodés ja va fundar el seu primer periòdic, manuscrit, Le Lycéen républicain. Més tard, instal·lat a París a partir de 1876, on treballava com a venedor de calicots i altres articles de moda i calceteria, va esdevenir anarquista llegint la premsa anarquista (La Révolution Sociale i Le Révolté). En 1879 va contribuir a la creació del Sindicat d'Empleats del Tèxtil, i va participar, en 1881, amb un grup d'anarquistes francesos en el Congrés Internacional de Londres. En 1883 va ser arrestat per treure una de les  primeres publicacions antimilitaristes que es coneixen a França. El 9 de març d'aquest mateix any va prendre part amb Louise Michel en la manifestació dels aturats on tres fleques són assaltades. Detingut amb ell, serà condemnat el 21 de juny a vuit anys de presó per «pillatge a mà armada» i per «difusió de propaganda antimilitarista». Va sortir de la presó de Melun en 1886 arran d'una amnistia i es va consagrar a la propaganda anarquista, amb la creació, el 24 de febrer de 1889, del periòdic Le Père Peinard, que obtindrà un ràpid èxit pel seu estil popular i pel to virulent utilitzat. Pouget serà nombroses vegades requerit per la justícia pels seus articles i obligat a deixar de publicar el periòdic en el número 253, a resultes de l'aplicació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) de 1894. Aleshores s'exiliarà primer a Alger (Algèria) i després al Regne Unit, on madurarà les seves concepcions de l'acció sindical i analitzarà el sabotatge i la vaga general com a mitjans de lluita. En tornar a França en 1895, publica La Sociale, i en 1896 reprèn la publicació de Le Père Peinard. Compromès amb el sindicalisme revolucionari, entre 1902 i 1908, serà secretari adjunt de la Confederació General del Treball (CGT) dins la tendència anarcosindicalista. L'octubre de 1906 va ser un dels signataris de la Carta d'Amiens. L'any següent, serà nomenat redactor en cap de La Voix du Peuple, periòdic editat per la CGT. En 1909 es va consagrar a la publicació de La Révolution i es va apartant progressivament de l'acció sindical, publicant durant la Gran Guerra escrits patriòtics en L'Humanité. Va publicar nombrosos llibres i fullets, com ara Le sabotage (1898), Le parti du travail (1905), La CGT (1908), L'action directe (1910) i Les bases du syndicalisme (1910). Va negar-se repetidament a escriure les seves memòries.

***

José Pardo Babarro

- José Pardo Babarro: El 21 de juliol de 1938 mor al front bèl·lic l'oculista anarcosindicalista José Pardo Babarro. Havia nascut el 10 de juny de 1911 a Ourense (Ourense, Galícia). Fill del propietari d'una fàbrica de fustes per a mobles, estudià el batxillerat a l'Acadèmia General del mestre socialista Manuel Sueiro, antic fuster de l'empresa de son pare. En 1927 va acabar els estudis de magisteri, professió que no exercí, i entre aquesta data i 1932 estudià medicina a Santiago de Compostel·la. En 1931 fundà amb altres companys (Ángel Ruiz de Pinedo, Álvaro Daniel Paradela Criado, José Emilio Bacariza Mallo, José Touriño Painceira, Fermín González, José Rodríguez Portugal, Gerardo Sueiro Martínez, Cesáreo Briones Varela, etc.) el Sindicat de Sanitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santiago, format bàsicament per estudiants de medicina. Durant la II República va fer conferències a l'Ateneu de Divulgació Social d'Ourense. Diàriament es reunia amb son col·lega Álvaro Paradela Criado al cafè Barca d'Ourense per fer tertúlia amb els companys de la Federació Local de CNT. Després va seguir els estudis de doctorat i d'oftalmologia a la Universitat Central de Madrid, alhora que ocupà entre i 1934 i 1935 una plaça de metge resident per oposició a la Càtedra d'Oftalmologia de la Facultat de Medicina madilenya, a més de formar-se a la clínica del doctor Gregorio Marañón y Posadillo. Des de Madrid col·laborà en el setmanari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT Solidaridad Obrera i en el periòdic anarquista juvenil Brazo y Cerebro de la Corunya, on s'encarregava de la secció de sexualitat. En els seus articles parlà de temes referents a divulgació científica i la sanitat (biologia, sexualitat, avortament, etc.), però també de temes polítics (sindicalisme revolucionari, organització sindical, etc.). Després s'establí a Ourense, on en la seva consulta, compartida amb Serafín Martínez Malvar, aplicava un descompte del cinquanta per cent als afiliats a la CNT i als seus familiars. Per un dies, ja que acabava de venir d'un viatge d'estudis, l'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà a Ourense i va ser enrolat a la força en la brigada «Flechas Azules» de les files de l'exèrcit franquista com a alferes mèdic. José Pardo Babarro va morir el 21 de juliol de 1938 al front bèl·lic –no se sap exactament on, sembla que al llevant peninsular, encara que alguns citen Astúries o Guadalajara– i va ser enterrat el 9 d'octubre d'aquell any a Ourense. Al seu sepeli acudiren representants de la directiva del Col·legi Mèdic d'Ourense. Hi ha dades contrastades que apunten a una mort provocada i deliberada a causa d'una explosió d'una bomba des de les pròpies files franquistes. Amb Isaac Puente i Félix Martí Ibáñez està considerat com un més interessants teòrics de la sanitat llibertària.

***

César Terrón Abad

- César Terrón Abad: El 21 de juliol de 1940 mor a Villar de Otero (Vega de Espinareda, León, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista i guerriller llibertari César Terrón Abad. Havia nascut en 1915 a Fabero (León, Castella, Espanya) i va ser un actiu militant del sindicat de miners de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i tresorer de la Federació Local de la CNT de Fabero. El 9 de desembre de 1933 va participar en l'aixecament anarquista que va atacar la Guàrdia Civil, es va apoderar del poble i va proclamar el Comunisme Llibertari; però la insurrecció va fracassar i va ser detingut i empresonat amb els altres insurgents. En 1936, quan va esclatar la Revolució i la guerra que li va seguir, va prendre part en els combats com a capità de metralladores del 210 Batalló (192 Brigada de Higinio Carrocera) que es va distingir en 1937 durant la batalla d'El Mazuco (Astúries). Però després de la pèrdua d'Astúries l'octubre de 1937, Terrón Abad va formar un grup d'una trentena de guerrillers que continuaren el combat hostilitzant les forces feixistes a les zones de Fabero i els Ancares: assalts i eliminació de feixistes de San Martín de Moreda, Bustarga, Villar de Otero, Vega de Espinareda i Fresnedo. El 21 de juliol de 1940 César Terrón anava carregat amb un xai, en companyia d'un altre guerriller de Lleó, Amadeo Ramón Valledor –qui més tard s'integraria en la guerrilla catalana de Quico Sabaté– per les muntanyes de Villar de Otero, prop del seu poble natal de Fabero. Els guerrillers van passar a prop d'una posta de moros de Regulars i el renou provocat per la càrrega de l'anyell i l'escarritx amb els alts arbusts va fer que un dels regulars, espantat, disparés sense engaltar cap a la zona del soroll, amb tan mala sort que va encertar mortalment César Terrón. Amadeo, que l'acompanyava a certa distància segons la tàctica habitual guerrillera, va poder passar desapercebut i salvar-se. César Terrón Abad era germà de l'intel·lectual i militant anarquista Eloy Terrón Abad i cosí dels germans metges César i Ernesto Terrón Librán, caps de la Falange i cacics de Fabero i uns dels màxims responsables de la sagnant repressió feixista d'aquesta zona minera.

César Terrón Abad (1915-1940)

***

Pascual Giménez Tomás

- Pascual Giménez Tomás: El 21 de juliol de 1942 mor a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarcosindicalista Pascual Giménez Tomás. Havia nascut en 1903 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià). Ebenista de professió, entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la dictadura de Primo de Rivera. En 1930, amb els anarquistes Pedro Pujalte García i Ginés Camarasa García, muntà un taller d'ebenisteria que actuava com a centre anarcosindicalista fins als 1934, quan va ser clausurat per les autoritats. El febrer de 1931 va ser nomenat president del Sindicat d'Ebenistes de la CNT i en 1934 va ser empresonat quatre mesos a Alacant. En 1934 va ser nomenat secretari i de nou president en 1936 fins l'agost. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 encapçalà el Comitè de Milícies Antifeixistes i el 8 d'abril de 1937 va ser nomenat, en substitució de Francisco Sánchez Molina, regidor del Consell Municipal de Villena. L'abril de 1937 va ser nomenat secretari de la Federació de Sindicats de la CNT. El maig de 1938 va ser mobilitzat i lluità enquadrat en Artilleria a Guadalajara (Castella, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat a Alacant i reclòs als camps de concentració de Los Almendors i Albatera. Torturat a Villena, va ser empresonat a Monòver (Vinalopó Mitjà, País Valencià) i a Alacant. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort. Pascual Giménez Tomás va ser afusellat el 21 de juliol de 1942 a Alacant (Alacantí, País Valencià).

Pascual Giménez Tomás (1903-1942)

***

Salvadora Medina Onrubia fent un míting organitzat per la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)

- Salvadora Medina Onrubia: El 21 de juliol de 1972 mor a Buenos Aires (Argentina) la periodista i escriptora anarcofeminista Salvadora Medina Onrubia, coneguda per alguns com La Venus Roja. Havia nascut el 23 de març de 1894 a La Plata (Buenos Aires, Argentina). Visqué la seva infància a Gualeguay (Entre Ríos, Argentina) on després va fer de mestra i tingué son primer fill, Carlos Natalio (Pitón), com a mare fadrina. Des de molt jove començà a escriure, abraçant tots els gèneres, i a militar en el moviment anarquista. A partir de 1909 mantingué una intensa campanya en defensa del jove anarquista Simón Radowitzky, tancat a la presó d'Ushuaia per haver assassinat aquell any el cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, responsable de la repressió de la «Setmana Roja» de 1909 a Buenos Aires; mantenint correspondència amb ell, planificant la seva evasió i, quan el llibertari ucraïnès fou recapturat, lluitant pel seu indult fins aconseguir-lo. La primera carta enviada per Radowitzky quan sortí de la presó de l'illa de Flores (Montevideo, Uruguai) en llibertat fou dirigida a ella.  En 1914 s'instal·là a Buenos Aires i començà a col·laborar en el periòdic anarquista La Protesta. En 1915 conegué Natalio Botana, editor i fundador i director del popular diari Crítica, on qui es casà i tingué tres fills. Arribà a tenir molta influència en el periòdic de son marit, posant-lo al servei de campanyes a favor de la llibertat de nombrosos presos polítics. En 1919 participà activament, amb son fill, en els fets de la«Setmana Tràgica» de Buenos Aires atenent els ferits. El 6 de setembre de 1930 fou detinguda i empresonada –amb la matrícula 21.849– per la dictadura militar del general José Félix Uriburu; aquest fet fou contestat per un grup d'intel·lectuals argentins que envià una carta al dictador sol·licitant «magnanimitat» amb l'escriptora per la seva «triple condició de dona, de poeta i de mare», però quan s'assabentà d'aquesta iniciativa envià des de la presó al general una carta on li manifestava tot el seu menyspreu. Entre 1946 i 1951 dirigí el diariCrítica, un cop ja mort son marit. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics, anarquistes i«burgesos», com ara Fray Mocho,PBT,Crítica, Caras y Caretas,La Nación, El Hogar, etc. Destacà com a autora teatral –Almafuerte (1913), La solución (1921), Las descentradas (1929), Lo que estaba escrito i Un hombre y su vida (1934)–, d'obres de teatre per infants, contista –El libro humilde y doliente i El vaso intacto–, novel·lista –Akasha (1924)–, i de poemaris –El misal de mi yoga i La rueca milagrosa (1921). En 1958 publicà el sue últim llibre, Crítica y su verdad, assaig sobre el diari que dirigí. Va estar molt influenciada per la teosofia i col·laborà en nombroses publicacions d'aquesta filosofia esotèrica. La seva correspondència, entre la que es troba la mantinguda amb Radowitzky des que sortí de la presó en 1930 fins a la seva arribada a Mèxic fugint de la repressió franquista, i la de son marit, es troba dipositada al Centro de Documentación e Investigación de la Cultura de Izquierdas (CENINCI) de Buenos Aires. En 2005 Josefina Delgado en publicà una biografia, Salvadora. La dueña del diario Crítica.

Salvadora Medina Onrubia (1894-1972)

Continua...

---

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.

Miquel López Crespí i la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)

Doble homenatge – Al seu darrer llibre, el novel·lista ret homenatge a les dones republicanes però a més ha volgut que la protagonista de Caterina Tarongí també fos xueta

“Els bons, naturalment, són els que s´enfronten als falangistes” (Miquel López Crespí)

Per Pere Antoni Pons

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.

La Guerra Civil és un tema molt recurrent en la vostra novel·lística. Per què hi heu tornat ara?

Sí,, jo ja he escrit moltes novel·les sobre la Guerra Civil. I fins i tot m´havia fet el propòsit de no tornar a escriure´n mai més cap. Tenia la sensació que ja havia escrit tot el que havia d´escriure. Però quan vaig llegir el llibre de Margalida Capellà, Dones republicanes, vaig entendre que allà hi havia un enfocament nou. I la imaginació se´m va disparar. La meva idea inicial era construir un personatge femení que fos una suma més o manco essencialitzada de totes les dones que entrevista Margalida Capellà al seu llibre. A tot això, naturalment, hi has d´afegir la llibertat creativa de l´escriptor quan fa literatura, com també molts de records personals que jo havia sentit des de petit i que he aprofitat.

O sigui que la novel·la té un component de realitat molt considerable.

Sí, fins al punt que moltes de les anècdotes que hi surten són reals, viscudes per les dones republicanes de Margalida Capellà. La meva voluntat era, sobretot, retre´ls un homenatge. Per això el llibre els està dedicat.

Quina importància creis que té el llibre de Margalida Capellà per a la historiografia sobre la Guerra Civil a Mallorca?

Les entrevistes que Margalida Capellà va fer al diari Última Hora entre els anys 2003 i 2007 varen servir per salvar en el darrer moment tot un seguit de testimonis importants sobre la guerra que ens mostren un aspecte nou, i relativament poc tractat, sobre el tema. Per tant, la seva importància és la d'haver recollit les experiències d'una generació que s'està morint, o que ja és morta.

La protagonista de la vostra novel·la, Caterina Tarongí, és republicana i, per si això no bastàs per complicar-li la vida, també és xueta. Per què li heu donat aquesta doble condició de perseguida?

Primer, perquè volia que la novel·la també fos un homenatge als descendents dels jueus conversos que he conegut al llarg de la meva vida. N'he conegut alguns de realment exemplars. Guillem Aguiló, per exemple, el mestre de música de sa Pobla que feia sonar els ballets de Prokofiev i Txaikovski en plena postguerra mallorquina: imagina-t'ho! A més a més, fer que la meva protagonista fos descendent de Caterina Tarongí, cremada viva per la Inquisició l'any 1691, era una manera d'establir un paral·lelisme entre dues èpoques molt allunyades en el temps però molt semblants en la violència i el dogmatisme. La Caterina Tarongí històrica, cremada viva perquè no acceptava el catolicisme -i cremada, a més, amb llenya verda, perquè el foc se la menjàs més a poc a poc-, va ser víctima de la Inquisició, i la Caterina Tarongí de la meva novel·la és víctima del falangisme.

Es diu que les novel·les han de ser amorals. A la vostra, però, hi ha uns bons i uns dolents claríssims.

Si els falangistes persegueixen i volen exterminar la llibertat, el progressisme, la justícia, la república i la identitat de Mallorca, són els dolents. I els bons, naturalment, són els que s'enfronten als falangistes.

Nota

El llibre de la historiadora Margalida Capellà sobre les dones republicanes no sols ha inspirat el llibre de Miquel López Crespí. Les protagonistes agafen vida a l´escenari en un muntatge basat en les històries que ha recollit la investigadora. Avui [5-VII-2013] a les 21.30h el Centre Cultural s´Escorxador de sa Cabaneta, Pòrtol, acollirà la representació de Les llargues nits de Can Sales. L´espectacle es fonamenta en alguns dels testimonis recollits al llibre Dones republicanes, de Margalida Capellà. Concebut i dirigit per Toni Galmés, l´espectacle consisteix en una lectura dramatitzada de les duríssimes experiències patides per tres dones tancades a la presó de Can Sales durant els anys de la Guerra Civil. Les tres actrius protagonistes són Mercè Sancho de la Jordana, Rosa Serra i Francesca Vadell. En acabar la representació, està previst que es dugui a terme un col·loqui amb l´historiador David Ginard, autor de Matilde Landa. De la Institución Libre de Enseñanza a las prisiones franquistas.

(Diari AraBalears, 5-VIII-2013)

És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes. (Margalida Capellà)

PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)

Per Margalida Capellà, periodista i escriptora

Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.

Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. “Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver”, escriu López Crespí.

Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: “No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant”.

Presentació de Caterina Tarongí, D´esquerra a dreta: Antoni Vidal Ferrando, Lleonard Muntaner, Margalida Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Barceló, Antoni Verger i Mateu Morro.

Entenc que fa literatura del poble i per al poble. Caterina Tarongí, filla d´un joier, secretari de La Societat, mestra d´escola, jove, culta, enamorada de n´Andreu, un home llest, servicial, agradable, amb molt sentit de l´humor, d´esquerres naturalment, porta una vida on no hi ha cap núvol de tempesta, per dir-ho, de passada, d´una forma una mica literària.

De sobte, esclata la maleïda guerra i na Caterina viu la detenció de son pare, de la seva germana Isabel i del seu enamorat, n´Andreu. I a ella per què no la detenen, em deman jo i es deuen demanar vostès. No la detenen perquè els feixistes l´utilitzen d´esquer amb l´esperança que els condueixi a l´amagatall del padrí Rafel. A la vida de na Caterina, que en la guerra fa un gir de cent vuitanta graus, hi arriben perles com aquestes: “Comunistes i xuetes! Si no s´aixequen les forques ben aviat ens prendran tot el que tenim. Els xuetons mai no han fet feina”. La mateixa Alberta Ratil, una beata que porta pistola, proclama aquí i allà: “El desgavell (en clara referència a la República) no ha durat gaire, perquè encara existeixen militars i patriotes que no poden consentir que Espanya esdevengui una nova Rússia”.

És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes.

I pas als dos capítols de les monges, personalitzats principalment en sor Coloma Ripoll. Jo vaig conèixer sor Coloma Ripoll (Palma, 1919-2004), hi vaig parlar una horabaixa de gener de 2004. Les germanes de la Caritat entraren a Can Sales el juny de 1940 i ella, concretament, el setembre de 1941. S´encarregava d´anar a correus a recollir la correspondència i de censurar les cartes de les preses. Na Caterina Tarongí en un moment donat diu: “Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància”. Potser té raó, na Caterina. Contaré una petita part de la meva experiència. Aquella horabaixa de gener li vaig demanar a sor Coloma: “I vostè per què es va fer monja?”. Em contestà: Que per què em vaig fer monja...? Un dia acabava de fer dissabte i em va passar com un fum. I ja va estar”. Per això comprenc les paraules de na Caterina.

I bé...! Sempre m´ha sorprès la creativitat dels novel·listes. Miquel López Crespí es recrea en un diàleg entre Aurora Picornell i el seu home, Heribert Quiñones. Per cert, m´agrada el que diu na Caterina de n´Aurora: “Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia”. La imatge que els feixistes ens feren arribar d´Aurora Picornell no és, naturalment, l´autèntica. Encara que la seva intenció era que no ens n´arribàs cap; per això la mataren. N´Aurora, durant la República, va tenir un prestigi ben sòlid: col·laborà amb Maria Teresa León, amb Lina Òdena, la dirigent comunista de Catalunya-Principat, i amb la Passionària. Jo acostum a repetir el que em va contar la germana petita de n´Aurora, na Llibertat. Les dones dels diputats socialistes Ruiz del Toro i Ruiz Lecina, que l´estiu del 36 eren a Mallorca de vacances, coincidiren amb n´Aurora a la presó. Més endavant varen ésser bescanviades per altres presos polítics de dretes i digueren a na Llibertat: “Aurora es el recuerdo más luminoso que guardamos de Mallorca y de nuestro encarcelamiento”. Tota persona, home o dona, que mor per defensar uns ideals de justícia i llibertat, mereix veneració.

Miquel López Crespí, entranyable amic, sempre disposat a animar-me, a ajudar-me, sense demanar res a canvi. Valor les teves cridades per telèfon, normalment curtes, però plenes de contingut. Au nina...! I penges. Personatges com tu, personatges com na Caterina Tarongí, reclamen a crits una nova República. López Crespí a ran d´aquesta darrera publicació es demana per què el ressò de la guerra civil perdura anys i anys en la nostra literatura. Ell mateix es respon: a causa de la mort i l´exili de tants d´intel·lectuals i per la brutal repressió contra la nostra cultura. Passaran més de dos-cents anys i encara se´n parlarà d´aquesta guerra. T´ho dic jo, estimat Miquel. La Guerra Civil, que alguns partits, alguns sectors socials, encara es resisteixen a condemnar, va ésser una tragèdia comparable a la persecució dels jueus per la Inquisició. Comparable al que va passar amb Hitler, amb Mussolini, amb Pinochet o amb Videla. Què demanin a les padrines o les mares de la plaza de Mayo si perdonen Videla!

Contra les dictadures, contra els colonitzadors, contra els especuladors, contra els masclistes, contra els corruptes, contra els governants curts de gambals: una nova República! Tot d´una. Gràcies i enhorabona, Miquel.

Avançaments editorials: El Vicari d´Albopàs, una nova novel•la de l´escriptor Miquel López Crespí

EL VICARI D’ALBOPÀS - Per Cecili Buele, exConseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca -

1. El protagonista i l’autor

El protagonista d’aquesta novel•la és un capellà, mossèn Joan, manacorí de naixement. Nomenat vicari de sa Pobla -Albopás - pel bisbe de la diòcesi de Mallorca, un cop ordenat sacerdot, s’hi passa pràcticament tota sa vida, fins que mor a l’edat de 62 anys.Aquest capellà manacorí s’hi arriba a sentir i comportar-se com un albopassí més. Això sí, representant fidelment l’estament d’una jerarquia eclesiàstica integrada per una vintena de preveres dirigits pel senyor rector.També es relaciona amb persones d’altres indrets de Mallorca, amb les quals intercanvia idees i plantejaments que tenen a veure no solament amb la situació eclesiàstica que viuen, sinó també amb la realitat cultural, social i política del seu temps als seus territoris respectius. El mossèn forma part dels sacerdots mallorquins que, durant la primera meitat del segle XX, representen i encarnen l’oposició declarada a les idees i propostes liberals, socialistes, anarquistes o comunistes. Amb el pretext de defensar el manteniment d’una societat marcada per la influència de l’església catòlica a gairebé tots els àmbits de la vida ciutadana, s’afanyen a combatre allò que consideren que la posa en perill, alhora que valoren els adversaris com a perniciosos des de tots els punts de vista.Juntament amb la poeta llucmajorera Maria A. Salvà, hi fan pinya el també manacorí mossèn Antoni M. Alcover, el pollencí mossèn Miquel Costa i Llobera, o el campaneter mossèn Llorenç Riber, entre d’altres personatges rellevants que apareixen a la novel•la.

L’obra de l’escriptor pobler se centra en certes iniciatives d’aquest vicari d’Albopàs, fidel exponent d’una presència eclesiàstica, gens ni mica disposada a perdre’n la situació privilegiada en què s’ha instal•lat des de temps enrere. I que, per a mantenir-la, no dubta a recórrer a la utilització d’eines pràctiques i concretes com les que ofereix el món de la cultura o l’ensenyament.L’autor pobler és un dels escriptors mallorquins que ha produït més obres literàries i que ha publicat més llibres, dedicats a gèneres tan diversos com la poesia, el teatre, l’assaig, la novel•la, etc.

El fet de situar-ne aquesta en el marc conegut del seu poble natal el porta a presentar-ne el protagonista, amb tota casta de detalls que ajuden a valorar el paper històric que té dins la vila poblera un personatge d’aquestes característiques.

No solament per haver estat el creador de la Revista sa Marjal, entre d’altres iniciatives culturals esmentades en el llibre, sinó també per haver contribuït a millorar l’educació de les classes socials més modestes. Sempre des d’una perspectiva clerical catòlica, entesa i viscuda a la seva manera.

2. Un eclesiàstic

A través d’un personatge eclesiàstic manacorí, de nom mossèn Joan, qui ocupa un càrrec clerical secundari com a vicari de la parròquia de sa Pobla durant molt de temps, més de tres dècades seguides, - circumstància que el clergue aprofita per endinsar-se en el coneixement i aprofundiment de la història de la vila -, l’escriptor pobler Miquel López Crespí fixa l’atenció en aquest personatge històric que admira i li crida poderosament l’atenció.

És persona molt coneguda per la gent poblera, degut al temps perllongat que hi viu i treballa, a la gran tasca pastoral que hi desplega, a les innombrables iniciatives culturals i educatives que promou, i al llançament d’una de les publicacions més valuoses de la comarca: la Revista sa Marjal.

Hi viu tan de temps i tan intensament a Albopàs, que aquesta passa a ser la seva vila. La sent tan seva que sovint pensa que hi ha nascut, entre els seus homes i les seves dones, que n’és un albopassí de soca-rel.

Arriba a manifestar que mai més no tornarà al seu poble natal: «Són massa anys trepitjant la terra de l’antic Uuialfàs dels moros, de palpar les pedres venerables dels antiquíssims talaiots, les restes romanes prop de Crestatx, els llumets de fang que il•luminaren humils cabanes i riques estances fa dos mil anys...»

Tots els elements que l’autor en recapta amb molta cura, i que no són pocs sinó molt valuosos, el porten a presentar el protagonista des que hi arriba com a capellanet jove recent ordenat a l’edat de 30 anys, fins que hi troba la mort, ultrapassant-ne els 62. Són més de tres dècades seguides de viure i treballar a la mateixa parròquia d’Albopàs, sempre com a vicari.

Un conjunt d’elements serveixen per construir-ne un relat que capfica de ple el lector en les profunditats insondables d’un món ja desaparegut en ple segle XXI i del qual vol deixar constància fefaent per a les generacions venidores.

Tant pel que fa a l’estil de vida que imposa la jerarquia eclesiàstica a tot el poble, com pel que té a veure amb el comportament de la ciutadania poblera a finals del segle XIX i principis del segle XX fins a la meitat.

«El que no roman escrit és com si mai no hagués existit!» No es cansa de repetir l’escriptor pobler en ocasions diverses, quan li pregunten sobre la seva dedicació total i absoluta a l’escriptura, des que compta amb pocs anys d’edat fins que n’assoleix la condició d’escriptor jubilat.

En aquest sentit, autor i protagonista s’identifiquen sovint en la novel•la. Com quan miren de respondre’s la pregunta “Escriure per provar de mudar el món?” Tots dos pensen que és un dels errors més greus de llurs vides, davant esdeveniments que deixen ferides perdurables.

O quan lamenten que entre aquella munió d’avantpassats no hi hagi cap narrador, cap persona que pugui deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria, dels fantasmes que poblen cambres i sales dels grans casals de la vila.

Tots dos conclouen que algú ho hauria d’escriure: “Aconseguir transformar ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen...”

Ja se sap que el món eclesiàstic mallorquí del segle XX és molt complex, divers i singular. Con mostra aquest llibre, amb el protagonista eclesiàstic de la novel•la, només a la vila d’Albopàs hi conviuen aleshores una vintena de capellans. Just suara mateix, que només n’hi deu haver un i deu tenir al seu càrrec unes quantes parròquies més!

Aleshores els capellans representen majoritàriament un dels nivells més alts de les elits socials, tant a les ciutats i viles de Mallorca com als organismes i institucions oficials, pel fet d’erigir-se en la més alta instància a la qual s’acostuma a recórrer en cas de necessitat, o de consulta, o de malaltia, o de brega.

Allò que diu el rector del poble no només «va a missa». Penetra i arriba fins a les fibres més fondes de l’ànima de la gent. Des dels infants fins als majors, dels joves als més grans, a l’àmbit individual o privat, i a l’àmbit col•lectiu o social. El rector de poble és la persona que infon més respecte entre la població. Allò que diu el rector esdevé indiscutible. Com si es tractàs de la persona que ho sap tot i que mai no s’equivoca en res!

La figura del rector de poble, a la societat mallorquina d’aleshores, serveix per a beneir i consagrar, però també per a signar certificats de bona conducta cívica, o de matrimoni contret, o per influir en decisions d’ordre públic, o per censurar espectacles i llibres, o per establir normativa relacionada amb la vestimenta o els bons costums o les festes o la vida diària...

Amb una paraula, el rector de poble ho és tot a la Mallorca rural del segle XX. Tothom el venera i el respecta, si més no de portes cap a fora. En aparèixer com el qui en sap més, de gairebé tot, ningú no gosa contradir-lo en res. A no ser els més atrevits, que no solen esser ben considerats... N’esdevé l’autoritat màxima, per damunt de qualsevol altra que hi pugui haver.

El paper dels vicaris parroquials, en canvi, resulta bastant més secundari. Tots dos individus són capellans igualment, pertanyents a la jerarquia eclesiàstica diocesana, però el vicari té rang una mica inferior. Roman a un segon nivell. Les atribucions que corresponen als vicaris no són ben bé les mateixes que les que tenen els rectors. Les tasques a realitzar sempre han d’estar subjectes al control de l’autoritat màxima encarnada en el senyor rector.

El bisbe, que n’és el jerarca diocesà suprem, els nomena «coadjutors», és a dir col•laboradors del rector, sempre a les ordres d’aquest, que és qui comanda més i en tot a la demarcació parroquial.

El títol ja assenyala en quin dels dos nivells es mou el protagonista eclesiàstic. Es tracta d’un vicari cooperador, un prevere coadjutor, un capellà ajudant del rector d’Albopàs (Sapobla, a l’inrevés) que, en principi, ha de romandre a les ordres d’aquest i no ha de poder pensar ni fer ni dir res que no estigui d’acord amb els criteris de l’altre capellà que ostenta el càrrec de rector.

En aquest sentit, la novel•la presenta aspectes diversos del tarannà que adquireix el comportament característic d’aquest «Vicari d’Albopàs», pel que fa, per exemple, a la seva dedicació ferma a l’àmbit de la cultura, les tradicions, l’ensenyament, la ideologia antiliberal, antisocialista, antianarquista, anticomunista.

Profundament entusiasmat amb les idees conservadores del catolicisme més tradicional, tot al llarg de la novel•la apareix combatent durament el krausisme, el socialisme i l'anarquisme, perquè considera que tots tres moviments amenacen el futur amb dècades de noves persecucions per als cristians, més concretament per als catòlics que hi representen si no la totalitat, sí la majoria de la població albopassina.

2. Els capítols de la novel•la

La lectura de les primeres planes d’aquest llibre – que en conté 225 molt ben elaborades – , i de tots i cadascun dels seus capítols – unes dues dotzenes molt ben estructurades - fa veure que s’inicia amb una trobada entre dos clergues mallorquins, preveres diocesans: l’un, mossèn Joan, que viu i treballa com a vicari a la vila mallorquina d’Albopàs, rep la visita d’un altre, mossèn Miquel, que viu a Pollença.

Tots dos clergues diocesans es mouen falaguers dins l’àmbit de la cultura del seu temps i se senten aclaparats per fets, succeïts a Barcelona o a París o a Sant Petersburg, que consideren i valoren com a “revolucionaris”.

Amb la visió eclesiàstica convencional, comparteixen la visió de considerar-los fruit i conseqüència d’una manca creixent de la pràctica religiosa cristiana que s’estén arreu de Catalunya, d’Espanya i d’Europa…

Fets tràgics com els de Barcelona, amb violències desfermades als carrers de la ciutat, els mouen a desitjar per a Albopàs i per al conjunt de Mallorca un futur molt més tranquil i asserenat, gràcies al model que pretenen d’establir, basant-se en la tradició cristiana i popular del col•lectiu catòlic que representen.

En tenir notícia dels fets violents produïts a Catalunya, sobretot a la ciutat de Barcelona, el vicari d’Albopàs comparteix amb mossèn Antoni Maria Alcover, de Manacor, i amb mossèn Miquel Costa i Llobera, de Pollença, la preocupació clerical per una situació que s’allunya cada vegada més de les ensenyances catòliques.

Basant-se en informacions directes que li arriben de comerciants albopassins que han presenciat escenes espantoses i desastroses a la capital catalana, va prenent-ne bona nota per fer-la arribar a les autoritats catalanes.

Remarca moltíssim el paper de les dones, i més particularment de les prostitutes, en l’encalentida d’ànims per cometre barbaritats contra esglésies, religioses i capellans.

No vol ni sentir-ne a parlar, de la gent que es declara llibertària, socialista, comunista o anarquista. Els veu com a representants directes del dimoni.

Mentre que es mostra aferrissat defensor de l’exèrcit espanyol, que considera com a ferma columna de la llei, sempre al servei de la pàtria, a l’hora de restablir l’ordre i la tranquil•litat a la capital catalana.

Arranca un altre capítol del llibre amb certs dubtes del mossèn sobre la incidència de l’encíclica “Rerum Novarum” del papa Lleó XIII en l’enfortiment de la societat espanyola. Una encíclica que, segons el vicari, defensa millors condicions de vida per a la classe treballadora, com ningú no ha fet mai fins aleshores.

Continua el mossèn exposant-hi l’opinió eminentment favorable a la monarquia. Defensa amb dents i ungles el paper, la figura i la funció del rei espanyol, i marca posició claríssima contra qualsevol moviment o opinió que li sigui, o que li sembli que sigui contrària.

Per al mossèn, sense la monarquia, no hi pot haver convivència social harmoniosa i pacífica. La monarquia cohesiona, fa progressar la societat, ajunta esforços. Per això fins i tot propugna mà dura contra qui pretengui substituir-la per un altre model polític de societat a Espanya.

Un mossèn mallorquí, fidel seguidor del Vaticà, partidari fervent de la monarquia, declaradament antirepublicà, favorable a la santa Inquisició, enemic declarat de militars constitucionalistes i d’il•lustrats liberals, totalment contrari a la manera d’actuar dels jesuïtes en certs àmbits, a mida que avança en la seva labor parroquial va consolidant-ne la condició adquirida durant els tretze anys de formació llatinista, humanística, filosòfica i teològica al Seminari diocesà de Mallorca.

Com a vicari d’Albopàs, mossèn Joan viu profundament el que signifiquen per a la vila els foguerons de sant Antoni que omplen de llum i de calentor les cantonades albopassines.

La seva ment conservadora el porta a imaginar-se l’alegria que li produiria poder servir-se’n per cremar-hi tants i tants de llibres que figuren a l’índex dels prohibits per les autoritats eclesiàstiques catòliques; llibres que es publiquen contra la monarquia; llibres que contribueixen a fer que Albopàs deixi de ser una societat tranquil•la, sense problemes, un poble d’ordre i de pau.

El paper netejador i purificador del foc l’entusiasma. És clar que, per contra, no hi voldria veure mai cap de les seves invencions, de les seves criatures més preuades, de les seves iniciatives culturals i literàries més valuoses: la Revista sa Marjal.

La soledat en què viu el vicari d’Albopàs li permet dedicar temps a recórrer minuciosament tots els racons de la parròquia i a descobrir-ne detalls desapercebuts per a qui s’hi atansa de tant en tant.

Capellà amant de la cultura i les lletres, viu molt interessat a conèixer la història de la vila i a descobrir el contengut dels arxius parroquials que en recullen moltes dades. «Furgar entre pergamins vells n’és un dels entreteniments preferits».

Apareix com a gran estudiós de la història i la construcció del temple parroquial, «submergint-se entre vells llibres enquadernats en pell». Amb un interès mol gran per enllestir i publicar els primers números de la revista sa Marjal.

En això, crec que l’autor i el protagonista s’assemblen molt també. Tot i que el primer pugui romandre marcat per l’agnosticisme, allunyat de les pràctiques religioses més convencionals, comparteix amb el capellà protagonista les mateixes dèries que tenen a veure amb el paper dels llibres dins la vida de la societat, la importància de les publicacions escrites que la reflecteixin, el lloc prominent que han d’ocupar arxius i biblioteques, o la necessitat d’impulsar publicacions que recullin de manera detallada esdeveniments significatius de cada dia.

La història d’aquesta vila mallorquina on mossèn Joan fa de vicari és plena de singularitats peculiars que la distingeixen d’altres viles de Mallorca.

Amb les observacions acurades del protagonista, hom s’adona de la gran transformació produïda, pel que fa a la dedicació a tasques agrícoles en aquest redol illenc.

La dessecació de l’albufera, l’arribada del tren, les colònies de treballadors, els accidents mortals, les febres i pestes, tot plegat conflueix en el paper que hi representen uns eclesiàstics, encarregats d’anar marcant el camí a seguir pel conjunt de la població, de pensament, paraula i obra.

Home de cultura eclesiàstica, amb grans dosis de fe, característica dels creients, amb motiu de les pluges torrencials que inunden la vila i fan destrossa de tot quant troben al camp, el vicari s’endinsa en pensaments que el porten a dubtar d’allò que li sembla més que evident: amb quina casta de fe es deu presentar la població a l’església parroquial? Amb la renovada dels cristians, o amb l’antiga i ancestral de sempre?

Davant dels albopassins no té cap casta de mirament a l’hora de mostrar-se públicament contrari al que considera “perniciós liberalisme” que ofega creences i afebleix la doctrina catòlica. Té una visió molt particular d’allò que entén per progrés a l’àmbit rural on es mou. Confia en la bona voluntat dels governants que, des de la capital d’Espanya, han de voler atendre com necessiten i es mereixen els pobladors d’una vila que s’ha vist destrossada per pluges torrencials.

Si públicament es mostra d’aquesta manera, en la seva relació més directa amb els governants municipals, té ben clar que, des de Madrid, només saben xuclar imposts i propietats, però mai per mai s’afanyen a abocar-hi allò que es necessita per poder viure millor en un indret illenc com aquest.

L’autor dedica tot un capítol sencer a recollir estats d’ànim del vicari d’Albopàs, en tant que sacerdot, eclesiàstic amb aparences d’home fort i segur, però que, en el fons, manté dubtes i neguits.

No exempt de defalliments profunds que s’apoderen de la seva ànima i que el porten a demanar-se sovint si la seva vida ha tengut algun sentit vertader. Amb molts i molt profunds remordiments al final d’alguna jornada de treball pastoral exercit a la parròquia. Amb qüestionaments que el fan dubtar del camí emprès, i certes ganes de demanar-se per què no s’ha fet ermità, allunyat del trull i maldecaps d’una vida tan moguda. Amb dubtes sobre què triar, entre dur una vida d’oració i contemplació, o aquesta altra d’acció i predicació que està portant.

De manera semblant als seus dos confidents eclesiàstics, mossèn Miquel Costa i Llobera o mossèn Antoni Maria Alcover, hi queda molt ben reflectit en un dels capítols de la novel•la el record de la infantesa del clergue protagonista i la seva adscripció a una família de la pagesia mallorquina, dedicada a les feines i als treballs del camp.

Amb una mica més de coneixement, sent vicari d’Albopàs, el prevere es pregunta si la seva anada a estudiar al Seminari diocesà de Mallorca no hauria estat una espècie de coartada per defugir la feina al camp.

El fet és que la idea de fer-se capellà neix de son pare mateix, qui li’n reconeix la dedicació intensa a la lectura i al gaudi per les coses de l’església, des de ben jovenet. A Manacor, sempre és a la rectoria demanant llibres religiosos. Tot el temps que els amics empren a jugar als quatre cantons, a la pilota, a amagatois, l’empra llegint. Resulta difícil saber quantes vides exemplars de sants i santes estudia. Rebre un llibre del rector és per a ell un regal de valor incalculable.

El fet és que un bon dia ingressa al Seminari i deixa enrere per a sempre més el món rural que l’ha alletat d’infant. Aquest fet, el d’haver estudiat al Seminari, li fa veure d’una banda que no ha estat gens ni mica preparat per a les tasques normals i corrents amb les quals s’ha d’enfrontar qualsevol persona nada. Però també li serveix per detectar certes necessitats del poble, com és ara l’educació.

Contempla amb un cert grau de tristesa que siguin monges franciscanes, mestres o col•legis particulars els estaments encarregats de la instrucció i l’educació, sense cap escola pública que pugui donar aixopluc al gran nombre d’al•lotells albopassins que van a lloure pel carrer.

Creu que en manca una que serveixi per a l’enfortiment cristià dels infants albopassins. No vol l’ensenyament a mans de mestres descreguts com els de l’Escola Moderna, manifestant-se obertament contrari a l’ateu Francesc Ferrer i Guàrdia, o als mestres amb idees liberals o socialistes.

Una altra de les persones rebutjables per al mossèn és l’estrangera allotjada a Valldemossa, de nom George Sand. La imatge que en té és de la dona més immoral que ha trepitjat mai la terra mallorquina. La republicana anticlerical francesa Aurora Dupin, més coneguda per George Sand, el pseudònim amb què signa els seus atacs constants a la moral cristiana i als valors fonamentals de la societat.

Per al mossèn encapçala una altra petita xurma de malfactors el poeta i agitador professional Gabriel Alomar, el mateix que ja en temps de la Setmana Tràgica signa i difon un pamflet titulat Contra la pena de mort en el qual, a més d’atacar les lleis que protegeixen de la barbàrie, defensa l’anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia.

Quina visió en pot tenir un clergue com aquest del fet històric de les Germanies que marquen de manera inesborrable la història d’Albopàs? La considera una època de pertorbacions socials encapçalades per les incitacions criminals d’homes sense principis ni escrúpols: els endimoniats agermanats Joan Crespí, Joanot Colom, Guillem Colom i Pau Casesnoves, entre molts d’altres malfactors.

La seva intenció és precisament evitar en el futur qualsevol idea d’alçament forà. Precisament considera que recordar la derrota agermanada de Son Fornari esdevé la millor manera de prevenir revoltes previsibles el dia de demà. Si es manté la pagesia en la ignorància, pot ser captada per idees dissolvents de demagogs, predicadors del paradís a la terra i d’altres ximpleries semblants.

Per això va en processó a inaugurar el marbre que commemora la desfeta dels agermanats a Son Fornari. Fa transportar el recordatori, obra del mestre Josep Binimelis, autor de moltes de les magnífiques escultures amb creus i àngels del cementiri pobler, en un carro curull de rams de flors i murta. Aconsegueix una participació grandiosa, amb presència d’autoritats i banda de música municipal que interpreta l’himne d’Espanya i algunes composicions típicament mallorquines.

Veu que la ignorància no serveix de res. Vol que tothom sigui conscient que la vila, amb una majoria de persones sense cap mena de formació, amb multitud de pagesos que no saben llegir ni escriure, no pot progressar.

I, segons ell, l’església no ha de quedar enrere en la tasca de promocionar els feligresos, la pagesia i els menestrals que sostenen l’economia d’Albopàs. En cas contrari poden caure en mans de propagandistes socialistes i anarquistes que, amb l’excusa d’ensenyar els infants, utilitzin aquesta necessitat per a propagar idees dissolvents.

En parlar-ne amb el batle, el jove Miquel Crespí i Pons de Can Verdera, tots dos es posen d’acord a bastir un gran edifici per a una Escola Graduada on els infants puguin aprendre les primeres lletres, matemàtiques, la història de la pàtria, hereva d’un imperi que dominà el món, la capdavantera del catolicisme, enfrontat sempre als infidels sarraïns i la maledicció luterana i anglicana.

El coneix bé, sap que és un home de provat catolicisme, un jove que ha tractat des d’escolanet a l’església, religiós, amant dels costums i tradicions, alhora que gran coneixedor de les necessitats urgents que té Albopàs. Des d’un conservadorisme ben entès sap albirar el futur més que molts dels que ja són homes d’edat. Sentint-lo hom comprèn que a vegades cal canviar alguna cosa per aconseguir que no mudi res de l’essencial.

Considera que en mans d’un batle com aquest, la fe no perilla, cap idea perniciosa serà propagada des d’aquest bastió de la modernització del poble. Ans al contrari, tothom podrà veure que, a patir de la realització del grandiós projecte, els albopassins esdevendran els homes que la pàtria necessita.

Familiaritzat amb personatges de l’època, com el manacorí mossèn Antoni M. Alcover, o el pollencí mossèn Miquel Costa i Llobera, o la llucmajorera Maria A. Salvà, contemplant altres indrets de fora de Mallorca, com són Barcelona, Roma, Atenes, etc., s’engresca en la tasca singular de bastir una societat que es basi en els valors considerats genuïnament cristians i particularment catòlics.

El viatge que realitza a la ciutat de Roma, en companyia de mossèn Miquel Costa i Llobera - un dels hereus d'una de les famílies més riques de Pollença, relacionat amb les millors i més poderoses nissagues de Mallorca, el senyor de Formentor, poeta sublim - i la poetessa llucmajorera Maria A. Salvà – qui no deixa el rosari en tot el temps que dura el trajecte -, li fa reviure les experiències viscudes com a estudiant dels clàssics al Seminari diocesà de Mallorca.

La visita a les catacumbes li reviscola el record de les primitives comunitats cristianes seguidores de Jesús de Natzaret. L’audiència concertada amb el papa Pius X, li causa una impressió inesborrable: veure'l entrar en majestat pel mig de la nau central de la basílica de Sant Pere, assegut damunt la cadira gestatòria, entre el fum de desenes d'encensers i el càntic dels escolanets adscrits al cor de la capella Sixtina, queda impressionat sobretot davant la presència tan propera de la màxima autoritat de l'Església catòlica en aquest món.

El viatge a Grècia, Constantinoble, Palestina i Egipte, sobretot a Terra Santa, li resulta tan emocionant que el manté en tensió, fins al punt que quasi no pot dormir a les nits.

El fan patir moltíssim les males notícies que arriben de Rússia, on una revolució comunista que sacseja els fonaments d’aquella gran nació es dedica a assassinar munió de sacerdots de l’església ortodoxa, rics propietaris i militars del tsar. La que ell considera molt estimada família imperial russa, que tan encertadament ha dirigit aquell gran país d’ençà fa tres-cents anys i que cau de forma irremeiable.

Per al mossèn, els antics fets de les Germanies, la revolta de Barcelona de fa uns anys, fins i tot els esdeveniments de la Comuna de París, no són res en comparació amb el que passa en aquell gran país.

Dos capítols d’aquesta novel•la em resulten particularment expressius d’allò que representa el mossèn protagonista d’aquesta novel•la. Per les reflexions que se n’extrauen i els interrogants que s’hi plantegen.

En Jaume de Can Xiulet és un pagès que viu prop de Crestatx i que, de jove, participa a la guerra de Cuba, on passa més de tres anys. Un personatge digne de coneixença perquè, malgrat tenir casa al poble, d’ençà que torna de Cuba mai no hi vol anar a viure. S’instal•la a la caseta del molí de Can Xiulet. Hi duu una vida d’ermità, tranquil, dedicat a la cura de l’hort i els animals que li fan companyia. El vicari no el considera cap mala persona, malgrat que no vagi mai a missa, enclaustrat sempre a la caseta de camp, a sa marjal.

D’ençà que marxa amb les tropes de Weyler a alliberar l’illa de Cuba de les malifetes dels mambises, els cubans renegats alçats contra la corona espanyola, el seu món pateix un daltabaix de què no se n’arriba a recuperar mai.

El mossèn s’hi atura sovint a empatar la xerrada, intrigat per la seva forma de vida, per la reclusió a què se sotmet de forma voluntària, conscient que alguna cosa molt greu li passa a Cuba per a reaccionar de tal manera i voler-se bastir una vida quasi de monjo de clausura.

Més que la derrota del general Weyler i les seves tropes, allò que el marca per a sempre és l’estil de vida luxosa i luxuriosa que veu que mantenen els alts càrrecs militars. Visitant prostíbuls i casinos, sempre plens de gom a gom per membres de l’exèrcit i la burocràcia de l’estat espanyol.

Així, creu en Jaume de can Xiulet, esdevé impossible vèncer un poble revoltat contra els dictats d’una metròpoli tan llunyana.

Aleshores el mossèn es demana què fa ell defensant les guerres de la monarquia des de la trona; dubta si no tenen raó les mares que no volen que els seus fills vagin a la guerra; si els seus esforços per provar de salvar costums i tradicions només han estat una mentida, una gran estafa ordida i planificada per a mantenir en calma els pagesos, barrar el pas a les seves justes peticions...

Amb dubtes com aquests i altres que s’esmenten als capítols finals de la novel•la, li arriba l’hora de mort, amb la descripció pòstuma del darrer comiat que li ret el poble.

Cecili Buele i Ramis,

Palma, 20 de juliol de 2020

Festa de santa Margalida

Anarcoefemèrides del 22 de juliol

Esdeveniments

Carnet d'afiliat a l'FTRE

- Congrés Regional de l'FTRE: Entre el 22 i el 25 de juliol de 1885 se celebra a Barcelona (Catalunya) el Congrés Regional de Catalunya de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) que intentarà reestructurar l'organització amb el triomf de les tesis«legalistes» i el retorn a la vida pública de la Federació, sota els principis d'anarquia, federació i col·lectivisme, després del període crític sorgit a resultes de la repressió desencadenada arran dels fets de «La Mano Negra». El Congrés aconseguirà canviar els rígids estatuts vigents des de 1881 que eren considerats autoritaris i centralistes i un clar entrebanc per al desenvolupament de l'organització. Els nous estatuts autoritzaran que les federacions locals i comarcals estableixin el seu règim interior de forma lliure i autònoma, alhora que es facilitarà la comunicació directa entre elles. També l'administració de les Comissions Comarcals es descentralitzarà i es retiraran les facultats de què gaudia la Comissió Federal, tot reduint-la a un centre d'estadística i de correspondència. Aquestes necessàries reformes coincidien amb el «Projecte de Reglament de l'FTRE» que havia presentat dos anys abans la Federació Local de Gràcia i que el Congrés de València del 1883 va rebutjar. Amb aquestes mesures el Congrés pretenia anul·lar les divisions generades en el si de l'FTRE i evitar que les publicacions anarcocol·lectivistes ventilessin en les seves pàgines els conflictes interns.

***

Primera pàgina de Sorgiamo

- Surt Sorgiamo: El 22 de juliol de 1945 surt a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el número únic del periòdic Sorgiamo, editat per la Secció d'Imola de la Federació Anarquista Italiana (FAI). A la capçalera glosa la cita de Michelangelo«Qui altre segueix mai no arriba primer». Hi ha un article en memòria de tres màrtirs llibertaris del feixisme (Leo Bianconcini, Raffaele Virgulti i Vincenzo Zanelli) i la reedició d'un d'Errico Malatesta.

***

Cartell de les Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona de 1977

- Jornades Llibertàries Internacionals: Entre el 22 i el 25 de juliol de 1977 a Barcelona (Catalunya) es realitzen les «Jornades Llibertàries Internacionals» organitzades per la Confederació Nacional del Treball (CNT), per diversos ateneus llibertaris (Sants, Hospitalet, Verneda, Santa Coloma, Gràcia, Sant Antoni, Barri Xino) i per la revista Ajoblanco, sota el lema«Pel retrobament de la vella acràcia!». Les sessions es van realitzar al Saló Diana del carrer Nou de la Rambla, al parc Güell i a les seus dels ateneus. A part dels debats politicosocials (feminisme, sexualitat, ecologia, urbanisme, art, cinema alternatiu, educació, anarquisme, marxisme, sindicalisme, autogestió, antimilitarisme, repressió, comunes, contracultura), de les taules rodones, dels mítings i de les assemblees llibertàries es van realitzar tota classe d'espectacles i de happenings relacionats amb la música, el cinema, el teatre i el còmic. Hi van participar unes 600.000 persones, la majoria joves, i hi van prendre part infinitat d'intel·lectuals i d'artistes, com ara Daniel Cohn-Bendit, José Luis García Rúa, Antonio López Campillo, Cipriano Damiano, Pepe Ribas, Rafael Poch, Andrés Grima, Emma Cohen, Fernando Fernán-Gómez, José María Nunes, Juanjo Puigcorbé, Francesc Bellmunt, Francesc Boldú, Ramon Barnils, Carlos Lucena, Galo Sánchez, Mario Gas, Nazario, Ocaña, Ramon Muns, Dolors Laffitte, Marina Rossel, Pau Riba, Sisa, José Afonso, Pablo Guerrero, José Antonio Labordeta, Luis Pastor, Daniel Viglietti,Ángel Villalba, Triana, La Banda Trapera del Río, Companyia Elèctrica Dharma, Secta Sònica, Orquestra Plateria, Els Pavesos, Els Comediants, Johnny Estil·les, etc. El Col·lectiu Ajoblanco, editor de la revista mensual Ajoblanco, va treure el diari gratuït Barcelona Libertaria, que ressenyava els debats, els actes i les expressions artístiques d'aquestes jornades, i del qual es van editar tres números.Les «Jornades Llibertàries Internacionals» de Barcelona van ser un dels actes més importants de la contracultura de l'època.

Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona (1977)

Barcelona Libertaria

Rosario Fontova: «Un estiu vermell i negre», en El Periódico de Catalunya (22-07-2007)

David Castillo: «L'estiu llibertari», en Avui (23-07-2007)

Naixements

Foto policíaca de José Oiticica (1924)

- José Oiticica: El 22 de juliol de 1882 neix a Oliveira (Minas Gerais, Brasil) el militant anarquista José Rodrigues Leite e Oiticica, més conegut com José Oiticica. Fill d'un senador, va ser enviat a un col·legi religiós d'on serà expulsat per rebel·lió. Va estudiar Dret i Medicina, tot i que no va acabar cap de les dues carreres i es va dedicara l'ensenyament i a la filologia –va rebre la càtedra de Prosòdia de l'Escola Dramàtica de Rio de Janeiro en 1914, va impartir lliçons de Filologia portuguesa a la Universitat d'Hamburg (1929-1930) i va ser catedràtic del Col·legi Pedro II i de la Universitat del Districte Federal. En 1906 funda el Col·legi Llatinoamericà on aplicarà una pedagogia avançada. L'evolució progressiva de les seves idees el portarà a l'anarquisme en 1912. Va participar al Centre d'Estudis Socials on esdevé un actiu militant del moviment llibertari, fent conferències als sindicats i participant al costat dels treballadors en l'agitació social. En 1918 va ser acusat de responsabilitat en la crida a la vaga general insurreccional, detingut i deportat. En 1924 va tornar a la presó a causa del seu antimilitarisme llibertari i després participarà en la Lliga Anticlerical de Rio de Janeiro. Durant els anys 20 va denunciar la pujada de l'autoritarisme bolxevic a Rússia i les divisions que es creaven entre els treballadors. Va formar part de Fraternitas Rosicruciana Antiqua i va ser un dels més importants pensadors i intel·lectuals brasilers de la sevaèpoca, autor de nombroses obres, com ara: Estudos de fonologia (1916), Princípios e fins do Programa Anarquista-Comunista (1919), A trama dum grande crime (1922), Manual de estilo (1923), Do método no estudo das línguas sul-americanas (1930), A doutrina anarquista ao alance de todos (1947), Roteiro em fonética fisiológica, técnica do verso e dicção (1955), A teoria da correlação (1955), Crítica anarquista de la sociedad actual (1956), Curso de Literatura (1960), Ação Directa (1970). Va ser també poeta –Sonetos 1 (1911), Sonetos 2 (1919) iOde ao sol e Fonte perene (1954)– i fundador del periòdic anarquista Ação Directa, que va dirigir des de la seva fundació en 1946 fins a la seva morta Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil)el 30 de juny de 1957. En març de 1958 es va crear a Rio de Janeiro el Centre d'Estudis Professor José Oiticica (CEPJO), que va romandre obert després del cop d'Estat de 1964 fins a l'octubre de 1969, quan va ser assaltat, els seus membres detinguts i alguns torturats i empresonats. En 1985 va sorgir també a Rio de Janeiro el Grup Anarquista José Oiticica (GAJO). Va ser pare de l'entomòleg i fotògraf José Oiticica Filho (1906-1964) i avi de l'artista plàstic Hélio Oiticica (1937-1979), ambdós anarquistes.

José Oiticica (1882-1957)

***

Foto policíaca de Joan Blanch Salvadó (6 d'agost de 1914)

- Joan Blanch Salvadó: El 22 de juliol de 1891 neix a Bítem (Baix Ebre, Catalunya) el paleta anarquista Joan Blanch Salvadó. Sos pares es deien Manuel Blanc i Manuela Salvadó. Des de Mataró (Maresme, Catalunya), fugint del servei militar, el novembre de 1911 passà a França. D'antuvi s'instal·là a Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània) i, a partir del 7 d'abril de 1912 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on el 28 de juny de 1913 es casa amb Rosa Teresa Pujol, vivint a l'Impasse Desprès de la ciutat, al domicili d'un tal Monitó. A Perpinyà treballà regularment en la construcció. L'estiu de 1914 va ser fitxat com a«anarquista perillós i propagandista de caràcter sorneguer». El juny de 1915, son germà Manuel, barber i també insubmís a l'exèrcit i anarquista, es reuní amb ell a Perpinyà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jaume Dufour Barberà

***

Albert Meister

- Albert Meister: El 22 de juliol de 1927 neix a Delémont (Jura, Suïssa), en una rica família de negociants, el sociòleg llibertari Albert Meister, també conegut com Gustave Affeulpin. Després d'estudiar secundària a la seva vila natal, realitzà estudis comercials a Delémont i a Neuchâtel amb la intenció de seguir amb l'empresa familiar, però s'estimà més entrar en la universitat, on descobrí el món intel·lectual. Quan tenia 25 anys ja era llicenciat en ciències econòmiques i en sociologia per la Facultat de Ciències Econòmiques i Socials de la Universitat de Ginebra i diplomat en psicologia per l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de Ginebra, on tingué com a professor a Jean Piaget. Continuà els seus estudis de sociologia i obtingué una beca per a la Universitat de Michigan (EUA) on serà nomenat assistent de recerca. De tornada a Europa, en 1954, treballà simultàniament a l'Escola d'Alts Estudis de París i, en qualitat de director de Centre de Recerques, a Ivrea (Piemont, Itàlia). Les seves experiències a la regió piemontesa li van servir per a la seva tesi doctoral (Associations coopératives et groupes de loisirs en milieu rural), que presentà a la Universitat de Ginebra en 1958, i queés un estudi sociohistòric sobre els desenvolupaments associacionistes esdevinguts correlativament amb els processos d'industrialització al Piemont durant els anys 1850 i 1860. Aquest tema serà desenvolupat posteriorment en diversos estudis sobre els problemes de les associacions, de l'autogestió i del desenvolupament als països pobres. Va impartir cursos i conferències a l'Escola d'Alts Estudis de París, a l'Institut de Sociologia de la Universitat de Belgrad, a la Facultat de Ciències Econòmiques i Socials de la Universitat de Ginebra i a diversos instituts de sociologia de les universitats argentines de Buenos Aires, Rosario i Tucumán. En 1958 fundà i dirigí a Roma la revista sobre autogestió International Revue of Community Development, que tingué el suport d'Udriano Olivetti. Entre les seves obres destaquen Coopération d'habitation et sociologie du voisinage (1957), Socialisme et autogestion, l'expérience yougoslave (1964), L'Afrique peut-elle partir? (1966), Participation, animation et développement (1969), Où va l’autogestion yougoslave? (1970), La participation dans les associations (1974), L'inflation créatrice (1975), La soi-disant utopie du Centre Beaubourg (1976), i L’autogestion en uniforme. L’expérience péruvienne de gestion du sous-développement (1981), entre d'altres. En 1977, amb Jacques Vallet i altres, participà en la creació de la revista llibertària d'art i d'humor Le Fou Parle, on signà sota diversos pseudònims (Merry S. Tabelet, Albert de Verfeuil, A. Monche-Noquet, C. Sniffe-Neef, H. Nepeutze, Adèle Kunespa, O. Teufat, E. Messet-Lalbarre, Gustave Joyeux, etc.) bromes científiques netament subversives. Albert Meister va morir el 6 de gener de 1982 a Kyoto (Kansai, Japó) mentre impartia un curs i quan havia decidit deixar el món acadèmic i dedicar-se al dibuix i a l'escultura. Estava casat amb Jacqueline Berret, artista plàstica més coneguda sota el nom de Quinette Meister. Entre el 9 i l'11 de juny de 1987 es realitzà a París el col·loqui«L’autogestion, disait-on», organitzat per l'Institut Universitari d'Estudis i del Desenvolupament, dedicats a la seva memòria. Des del 2007 un carrer de Delémont porta el seu nom.

Albert Meister (1927-1982)

Defuncions

Teresa Fabbrini

- Teresa Fabbrini: El 22 de juliol de 1903 mor a Lausana (Vaud, Suïssa) la feminista i propagandista anarquista Teresa Maria Anna Carolina Fabbrini Ballerini, també coneguda com Teresa Ballerini o Teresina Ballerini. Havia nascut l'1 de setembre –algunes fonts citen l'1 d'agost– de 1855 a Florència (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Fabbrini i Agata Ciancolini. Des de molt jove destacà com a infatigable propagandista anarquista i defensora dels drets de les dones, fent conferències i escrivint textos. Formà part de la Secció Femenina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), dissolta per les autoritats en 1877. A finals d'aquest mateix any, es traslladà a Camogli (Ligúria, Itàlia), on son marit, el guardafrens ferroviari Olimpio Ballerini, havia estat destinat. El febrer de 1878 participà en la constitució a Florència del Cercle de Propaganda Socialista (CPS), hereu de la Internacional. Sempre sota vigilància policíaca, mantingué a Pisa (Toscana, Itàlia), ciutat on s'havia traslladat, una intensa tasca de propaganda anarquista. Els informes policíacs, fent servir sempre un llenguatge d'allò més masclista i misogin, la qualifiquen de «dona de mala vida», ja que hostatjava els companys anarquistes perseguits a casa seva, com Paolo Schicchi. Des del 1893 col·laborà en la premsa anarquista, com ara Il Paria, de Pisa; La Questione Sociale, de Florència; Sempre Avanti!, de Liorna; La Favilla, de Màntua; etc. Durant la primavera d'aquest mateix any, als suburbis de Pisa, va fer dues conferències:«Anarchia e socialismo e abolizione di qualsiasi principio di autorità» (Anarquia i socialisme i abolició de qualsevol principi d'autoritat) i «La causa della fame» (La causa de la fam), a més de publicar l'article força revolucionari«Grido d'una madre» (Crit d'una mare) en el periòdic pisà Il Paria. El novembre de 1893, quan son company Olimpio va ser acomiadat de la feina, la parella tornà a Florència i ella va fer un viatge a Màntua (Llombardia, Itàlia) per a entrevistar-se amb l'advocat anarquista Luigi Molinari. En aquesta època publicà poesies en el periòdic L'Uguaglianza Sociale, de Messina (Sicília). Patí nombrosos detencions i condemnes, sobretot durant l'organització de vagues i de manifestacions anarquistes i feministes, com ara el juny de 1893, que va ser condemnada a 28 dies de reclusió per una conferència a Colle di Val d'Elsa (Toscana, Itàlia) davant un públic eminentment femení; o les detencions de març de 1894 i la de dos mesos després, sota el delicte d'«associació per a delinquir i ultratge a la força pública» i condemnada a dos mesos més altres 80 dies de presó preventiva. El 7 d'octubre de 1894 va ser condemnada a sis mesos de presó i se li va assignar la residència per 18 meses a Orbetello (Toscana, Itàlia) i posteriorment un règim de vigilància especial diària. Son domicili esdevingué centre de refugi i de reunió anarquistes, on passaren infinitat de militants (Genunzio Bentini, Giuseppe Manetti, Giulio Grandi, Ersilia Cavedagni, Emanuele Canepa, Enrico Girola, Paolo Schicchi, Pietro Gori, Francesco Pezzi, Luisa Minguzzi, Temistocle Monticelli, Luigi Fabbri, etc.). El 18 de novembre de 1895 va ser detinguda a la plaça de San Lorenzo, jutjada i condemnada a un mes de presó per haver estat trobada en companyia d'un anarquista. El 5 d'abril de 1896 el seu règim de vigilància especial va acabar i en aquesta època col·laborà en el periòdic de Messina L'Avvenire Sociale. El 5 d'agost de 1897 va ser arrestada a l'estació de Pisa, juntament amb el ferroviari anarquista Lucio Gordini, de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia), i empresonada alguns dies a Pisa, arran d'una denúncia presentada per un sacerdot. En aquesta època col·laborà en el periòdic de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) Il Nuovo Verbo. El 22 de juny de 1898 va ser novament detinguda durant cinc dies i el 3 d'agost d'aquell any els guàrdies i carrabiners escorcollaren durant la nit la seva habitació; detinguda, va ser alliberada el 21 de setembre de 1898. Fugint de la persecució, es va veure obligada a exiliar-se amb sa família a Niça (Provença, Occitània) amb el suport de la xarxa d'expatriats que actuava a França. El 8 d'agost de 1900, quan acabava de realitzar un viatge a París ver visitar l'Exposició Universal, va ser detinguda amb son company arran de l'ona repressiva desencadenada després de l'atemptat de Gaetano Bresci. Expulsada de l'Estat francès per les seves idees anarquistes, el 21 de setembre de 1900 arribà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), mentre son company Olimpio retornà a Itàlia. A Ginebra participà en diferents conferències anarquistes, algunes amb Louise Michel i Émile Janvion sobre la Comuna de París. Després de la vaga general d'octubre de 1902 a Ginebra, va ser buscada per la policia cantonal; detinguda, va ser expulsada del cantó de Ginebra i obligada a romandre al cantó de Vaud, on visqué amb el tipògraf Jean-Octave Pellegrino a Clarens (Vaud, Suïssa), de qui esdevingué companya. Finalment, esgotada després de tantes persecucions i malalta dels nirvis, acabà a Lausana. Teresa Fabbrini va morir el 22 de juliol de 1903 a Lausana (Vaud, Suïssa). Pòstumament, en 1904, la Cambra del Treball de La Spezia (Ligúria, Itàlia) li va publicar el seu escrit més conegut, Dalla schiavitù alla libertà. Appunti di una donna, on una nota biogràfica d'Olimpio Ballerini.

***

Charles Ostyn

- Charles Ostyn: El 22 de juliol de 1912 mor a Argenteuil (Illa de França, França) el communard bakuninista François Hosteins Ostyn, més conegut com Charles Ostyn. Havia nascut el 20 d'octubre de 1823 a París (França). Obrer torner i després representant de llenceria, fou pare de 14 infants, dels quals vuit ja eren morts en 1871. Va pertànyer a la Comissió Provisional de la Guàrdia Nacional, la qual, a partir del 3 de març de 1871, esdevingué el primer Comitè Central de la Guàrdia Nacional. Fou elegit per 5.065 vots sobre 11.283 per a representar el XIX Districte parisenc en el Consell de la Comuna. El 29 de març de 1971 fou nomenat membre de la Comissió de Subsistències de la Comuna i a partir del 21 d'abril de la seva Comissió de Serveis Públics. El 14 d'abril representà, juntament amb Babick, Jules Martelet i Augustin Verdure, la Comuna en els funerals de Pierre Lerroux al cementiri parisenc de Montparnasse. Votà en contra del Comitè de Salvació Pública i signà el «Manifest de la Minoria» en oposició a les mesures d'excepció d'aquest comitè. Després de la «Setmana Sagnant» es refugià a Suïssa i amb André Léo i Benoît Malon s'adherirà a la Federació del Jura, seguidora de les tesis de Mikhail Bakunin. El 27 de gener de 1873 el III Consell de Guerra el condemnà a mort en rebel·lia. Quan va tornar a França en 1880 arran de l'amnistia general per als communards s'establí a Colombes, on acollí a casa seva destacats militants, com ara Louise Michel, Lucien Descaves i Victor Margueritte. Alguns autors el consideraven membre de grups espiritistes. Actualment un carrer a Colombes porta el seu nom.

Continua...

---

L’exbatle de sa Pobla Antoni Serra (Xineta) i els escriptors mallorquins - La literatura mallorquina del segle XX

"Un escriptor reivindicatiu i vehement, profundament compromès amb una tradició revolucionària mamada des de ben petit, i que en Miquel ha fet seva amb una perseverança típicament poblera. No espereu, per tant, sorpreses en aquest punt: estam davant el Miquel que tots coneixem, amb la seva fermesa ideològica encara sense crivellar". (Antoni Serra i Mir)

Pagès Editors publica Estat d'excepció de Miquel López Crespí.

Per Antoni Serra Mir, metge i batle de sa Pobla (Mallorca)

Estat d'Excepció no és, al contrari de les obres de Miquel López Crespí, un llibre essencialment polític. M'explicaré: el fil conductor de la trama i la major part del seu contingut conserva, evidentment, la tradicional combativitat ideològica i vital, amb la que l'autor pobler ha explicat des de sempre als seus lectors la seva posició davant el fet polític i davant la vida en general. En aquest punt, per tant, ens trobam amb el Miquel que tots coneixem: un escriptor reivindicatiu i vehement, profundament compromès amb una tradició revolucionària mamada des de ben petit, i que en Miquel ha fet seva amb una perseverança típicament poblera. No espereu, per tant, sorpreses en aquest punt: estam davant el Miquel que tots coneixem, amb la seva fermesa ideològica encara sense crivellar.

Hi ha, emperò, un fet singular en aquesta obra, un detall que potser sigui només fruit de la natural evolució literària de l'autor o, en canvi, podria ser un símptoma que ens pot obrir les portes cap a un terreny encara desconegut: a Estat d'Excepció el protagonista absolut és el mateix Miquel López Crespí, sense trampa ni cartró. El pes de l'acció no recau, com a Núria i la glòria dels vençuts, sobre les milícies que lluitaren a terres del llevant mallorquí, a la guerra civil; ni són tampoc els personatges que, barrejats de realitat i fantasia, han protagonitzat sempre els seus viatges literaris a les trinxeres de totes les guerres. En aquesta ocasió, en canvi, és el mateix autor el qui sembla tenir la necessitat d'alçar la seva pròpia veu, forta i clara, amb una sinceritat esgarrifadora que és, al mateix temps, la prova d'una vulnerabilitat profundament humana.

"Visc en una ciutat assetjada, envoltat per una fastigosa soledat glaçada i fatal. Potser seria bo fugir un dia dels rancis sons dels timbals...". El corc del dubte, l'angoixa de no saber si el camí ha estat l'adequat, és present en aquesta darrera obra de Miquel López Crespí. Un dubte que ni és renúncia ni és rendició, sinó més aviat la constatació dolorosa de que només hi ha preguntes en el món, gairebé mai respostes. El mateix dubte que el du a demanar-se si "és possible que fos una equivocació de la nostra part dedicar-nos exclusivament a la lluita revolucionària? No ho sé. Han passat dècades i encara no tenc aclarida la qüestió". És el moment de la reflexió, de posar a la balança la tasca de tota una vida, repartida entre un ideal polític que ha exigit molts de sacrificis i que s'ha traduït en una trajectòria literària que mai s'ha pogut llevar de damunt la sensació de ser una eina al servei d'una revolució sempre pendent.

Però s'esquivocaria el qui pensàs que el llibre de Miquel López Crespí és un testimoni de malenconia. La seva evocació de París a finals dels seixanta, amb el maix francès sacsejant les estructures de mitja Europa, el París dels anys en els que tots haguérem d'aprendre a viure perillosament, són un bell tribut a la joventut entesa com una aposta vital, un salt al buit sense xarxa, un "trucar l'amo" sense cartes però amb la illusió desfermada del qui encara pensa que els molins són gegants. El París que Miquel recorda és el París de tots, dels que un dia compartirem amb ell el vertigen d'una vida sense demà assegurat i dels que, en unes altres contrades ideològiques, també sabem el que representa aspirar a escriure un dia, cada un de nosaltres, la nostra pròpia història. Jo pens que, en el fons de tot, París era, per si mateix, la revolució que no acabà de néixer: després del nostre París particular, res no ha tornar a ser el que era.

Per als que tenim una vocació política, hi ha fragments del llibre den Miquel que tenen un valor molt més enllà del que diuen i fins i tot del que volen dir: "L'activisme quotidià... feia que no tinguéssim gaire temps per a les cabòries personals. La causa, el partit, l'obediència als responsables, la tasca per a l'alliberament del poble... era l´únic que tenia importància...". Sabem molt bé, Miquel, de què parlàs. Qualsevol projecte polític només pot sobreviure a costa de les renúncies individuals, de les illusions mutilades de persones anònimes, empeses per la vocació, per la lleialtat o per la resignació a donar el millor d'elles mateixes a una tasca en la que conviuen sovint l'amor i l'odi, la noblesa i la mesquinesa, l'afany de servei i l'egoisme més grosser. No té res a veure, Miquel, que l'objectiu sigui alliberar les masses oprimides o mantenir un determinat status social i econòmic: la política sempre s'alimenta de les vides dels altres, és una amant golafre i dura, que mai no et demana si ha valgut la pena l'esforç, ni si t'ha compensat deixar tantes i dolores trinxes d'innocència al llarg del camí durant els millors anys de la teva vida.

En Miquel de l'Estat d'Excepció es fa poques preguntes, recupera molts de records, però no es fa cap retret, ni a ell mateix ni als que un dia guiaren la seva trajectòria, manllevaren una part de la seva vida i un dia el deixaren tot sol en un món en el que cada dia és més difícil crear les pròpies revolucions. Però, al meu entendre, el llibre ens torna a un autor sense ràbia, un evocador de moments màgics barrejats d'angoixes i dubtes, però és evident que una cosa ha canviat: en Miquel s'estima més recordar que retreure, estimar que plorar. Quan la poesia d'en Miquel omple les planes del llibre, el lector sap que la seva mirada té més d'introspecció que de denúncia. I no perquè els objectius de llavors ja no valguin la pena, ni molt manco perquè cap d'aquells objectius s'hagin complit -ell sap que no és així- sinó perquè en Miquel té perfectament clar allò que, diuen, ens acosta a la saviesa: que les úniques guerres que podem guanyar les lliuram sempre dins de nosaltres mateixos.

Estat d'excepcióés, per acabar, un llibre estrany, formós i profundament sincer. Miquel López Crespí arriba a aquest moment de la vida -biològica i creativa- en que un home ja no ha de demostrar res a ningú, ni tan sols a ell mateix. Els dimonis que l'espantaren de petit ja han estat exorcitzats; la guerra, l'odi fraticida, l ignorància... els fonaments seculars de la desgràcia dels pobles fa temps que, si bé no han desaparegut, sembla que estan més o manco controlats en aquestes contrades. Tot l'esforç, tota la illusió, tota la feina feta aquests darrers trenta anys han de semblar per força, a un revolucionari com ell, un poc debades, però això Miquel, no és un problema de revolució, sinó simplement de vida, de regles de joc, de saber -i creu-me a mi que sóc metge- que la joventut no és més que una malaltia que es cura amb el temps.

El realment important és tenir el valor de reconèixer que hem viscut i que, massa vegades, hem perdut. Però sempre podrem dir que hem elegit el nostre camp de batalla. Tu ho has fet, Miquel: potser sigui ara el moment de començar a gaudir del bàlsam que ens dóna a tots l'oblit, el moment dolç i esperat de l'armistici.

Sa Pobla (Mallorca), juliol de 2001. L'aleshores diputat del PSM Cecili Buele i l'actual batle de sa Pobla, el metge Antoni Serra presentaren la novel·la de Miquel López Crespí Estat d'Excepció editada per Pagès Editors de Lleida.

Anarcoefemèrides del 23 de juliol

Esdeveniments

Thoreau empresonat

- Thoreau empresonat: Del 23 al 24 de juliol de 1846, a Concord (Massachusetts, EUA), Henry David Thoreau passa una nit a la presó per negar-se a pagar impostos, manifestant així la seva oposició a la política esclavista dels Estats Units i a la guerra contra Mèxic. Al matí, va ser alliberat després que una persona pagués el seu deute. D'aquest fet va sorgir la idea d'escriure Civil disobedience (1849) on va deixar palès un dels conceptes principals del seu pensament: el govern no ha de tenir més poder que el que els ciutadans estiguin disposats a concedir-li, proposant l'abolició de tot govern, una ètica contrària a la capitalista i burgesa, i declarant-se enemic de l'Estat. El 21 d'abril de 1970 s'estrenà a l'Ohio State University l'obra teatral The night Thoreau spent in jail, escrita per Robert Edwin Lee i Jerome Lawrence, dirigida per Roy Bowen, que narra aquest fet.

***

Un dels llibres explosius (Arxiu de la Prefectura de Policia de París)

- Cas dels llibres explosius: El 23 de juliol de 1891 el ministre de l'Interior francès Ernest Constans, el sotssecretari d'Estat per a les Colònies Eugène Étienne i el director del Servei de Salut de l'Administració Colonial Georges Treille reben als seus domicilis de París (França) uns paquets postals sospitosos, provinents de Toló (Provença, Occitània), que en aparença semblen llibres. Enviats al Laboratori de la Prefectura de Policia de París, els seus funcionaris descobreixen que es tracta d'uns enginys trampa, elaborats amb 200 grams de fulminant de mercuri, preparats per a explotar en el moment de l'obertura del llibre. L'autor o autors de l'enviament dels llibres explosius mai no van ser descoberts i els investigadors policíacs, després de realitzar algunes indagacions a Toló –especialment a l'Arsenal, drassanes dels vaixells de guerra i feu del moviment anarquista–, simplement arxivaren el cas.

***

L'atemptat de Berkman segons un dibuix de W. P. Snyder publicat en el periòdic Harper's Weekly del 6 d'agost de 1892

- Atemptat de Berkman: El 23 de juliol de 1892 a les oficines de les acereries Carnegie Steel Company de Homestead, a prop de Pittsburg (Pennsilvània, EUA), l'anarquista Alexander Berkman dispara un revòlver contra Henry Clay Frick, director gerent de la citada siderúrgia i responsable un mes abans de la matança d'11 d'obrers en vaga. Berkman portava una llima d'acer esmolada per si fallava l'arma de foc. Greument ferit, Frick, conegut aleshores com a «l'home més odiat d'Amèrica», sanarà de les seves ferides i al cap d'una setmana ja tornava a fer feina. La publicitat negativa de l'intent d'assassinat va fer fracassar la vaga i aproximadament 2.500 obrers van perdre la seva feina i la majora dels treballadors van veure el seu sou reduït a la meitat. Berkman va ser condemnat després d'un procés de 10 mesos a 22 anys de treballs forçats –la pena prevista per a un atemptat frustrat n'era de set. Berkman purgà 14 anys de presó i fou alliberat el 18 de maig de 1906.

***

Un moment del míting pro Sacco i Vanzetti del 23 de juliol de 1923. Séverine, asseguda a la part esquerra

- Míting pro Sacco i Vanzetti: El 23 de juliol de 1923 el«Comitè Sacco i Vanzetti» i la Lliga dels Drets de l'Home organitzen al teatre Cirque d'Hiver de París (France) un grandiós míting en defensa dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, condemnats a mort als EUA. La sala restà petita per al públic: 10.000 persones hi pogueren entrar, però altres 10.000 restaren als voltants del local sense poder accedir-hi. L'acte, de caire unitari, aplegà totes les tendències polítiques d'esquerra. La periodista llibertària Caroline Remyde Guebhard (Séverine) obrí la sessió i després van continuar Henry Wadsworth Longfellow Dana, representant del «Comitè Sacco i Vanzetti» nord-americà a París; els comunistes Marcel Cordier i Maurice Mornet; els anarquistes Sébastien Faure, Louis Lecoin, Urbain Gohier i Jules Chazoff; el cristià d'esquerra Marc Sangnier; el secretari general de la Confederació General del Treball (CGT) Léon Jouhaux; l'exilià italià Filippo Turati; l'advocat Henry Torrès, etc. Es llegiren diverses cartes de suport enviades, com ara la del socialista Léon Blum. L'únic grup que posà entrebancs va ser el Partit Comunista Francès (PCF) que refractari a participar en un míting amb els anarquistes ho va fer com a Socors Roig Internacional (SRI). De fet, durant la intervenció de Jouhaux de la CGT, de tendència llibertària, els militants comunistes li van impedir parlar al crit d'«Unitat sindical!», fet que indignà els anarquistes. Després de l'acte una manifestació espontània d'unes 8.000 persones recorregué París al crit d'«Amnistia!» fins a la presó de la Santé i a prop del Champ de Mars la policia carregà brutalment ferint nombrosos manifestants.

***

Notícia de l'acte apareguda en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera del 23 de julio de 1938

- Conferència de Mingo: El 23 de juliol de 1938 se celebra a la seu del Sindicat Únic del Ram de Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) la conferència del propagandista anarquista Ponciano Alonso Alonso (Mingo) titulada «Mosaicos de la vida que pasa». L'acte va ser organitzat per l'Ateneu Llibertari del Sindicat de Transports Terrestres, el Sindicat de Transports Marítims, el Sindicat de Metal·lúrgica, les Joventuts Llibertàries i el grup anarquista«Faros».

***

Capçalera de Barcelona Libertaria

- Surt Barcelona Libertaria: El 23 de juliol de 1977 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari gratuït Barcelona Libertaria. Tret pel Col·lectiu Ajoblanco –Pepe Ribas, Toni Puig, Litus, Pepita Galbany, Francesc Boldú, entre d'altres–, editor de la revista mensual anarquista Ajoblanco, es va publicar amb l'única finalitat de ressenyar els debats, els actes i les expressions artístiques portades a cap durant les «Jornades Llibertàries Internacionals» de Barcelona realitzades entre el 22 i el 25 de juliol de 1977. El grup editor va rebre el suport del diari parisenc Liberation i de diversos militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialment del Sindicat d'Espectacles. Es van publicar tres números amb una tirada d'uns 40.000 exemplars diaris.

Barcelona Libertaria

Naixements

Foto policíaca de Pierre Daressy (28 de febrer de 1894)

- Pierre Daressy: El 23 de juliol de 1854 neix a L'Èrm (Llenguadoc, Occitània) –altres fonts citen erròniament Chemin (Llenguadoc, Occitània)– l'anarquista Pierre Daressy. Sos pares es deien Jean Daressy, conreador, i Cécile Dambielle, domèstica. Es guanyava la vida com a obrer sabater a París (França). L'octubre de 1893 era responsable d'un grup de suport als militants «aïllats» a les zones rurals als quals enviava propaganda anarquista (llibres i fullets), i el juny d'aquest any va ser detingut, juntament amb altres companys. L'any següent, arran d'un requeriment del jutge d'instrucció Henri Meyer, va ser inscrit en una llista policíaca de sospitosos. També va ser inscrit en una llista d'anarquistes a vigilar especialment establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. L'1 de gener de 1894, quan la gran agafada d'anarquistes engegada arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra de Diputats francesa, el seu domicili va ser escorcollat i la policia li va comissar fullets anarquistes, però va ser posat en llibertat. El 28 de febrer de 1894 va ser detingut juntament amb altres companys i va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. En aquesta època vivia al número 6 del carrer Fauvet de Montmartre. Entre el 6 i el 12 d'agost d'aquell any va ser un dels anarquistes processats per l'Audiència del Sena de París en el famós «Procés dels Trenta»; acusat simplement d'haver rebut una carta, datada el 10 de gener de 1894, que contenia la fórmula d'un enginy explosiu, va ser defensat per l'advocat Laureau i absolt. Malalt de deliri persecutori, després d'un intent de suïcidi no reeixit amb un braser de carbó, Pierre Daressy es va donar mort el 18 de juny de 1898 penjant-se d'una porta del seu domicili, al número 11 del carrer Etex del XVIII Districte de París (França).

Pierre Daressy (1854-1898)

***

Justin Mazade (1940)

- Justin Mazade: El 23 de juliol –oficialment el 24 de juliol– de 1860 neix al barri de Saint-Lambert de Marsella (Provença, Occitània) l'artesà i propagandista anarquista Gaston Justin Mazade. Sos pares es deien Jean Ange Mazade, calafat, i Marianne Marie Mars, domèstica. Obrer artesà especialitzat a encastar joieria, ben aviat participà en la política. A partir de 1880, per la seva activitat en la Cambra Sindical dels Joiers, fou inscrit en els registres policíacs.  En 1881 va ser nomenat delegat dels empleats de la neteja i per altres dos cambres sindicals al Congrés de Reims del Partit Obrer. En 1882 participà activament en el «Club Internacional», que arreplegava nombrosos anarquistes i correspondència i publicacions revolucionàries. Va mantenir correspondència amb Georges Herzig, fundador amb Piotr Kropotkin de Le Révolté (1879-1885) de Ginebra, i amb Jean Grave. A partir de maig de 1884 fou, amb Auguste Chauvin, un dels promotors del periòdic marsellès L'Affamé, aparegut durant l'epidèmia de còlera i de la qual serà víctima el seu primer gerent, Louis Buisson. Per la seva participació en els avalots de juliol de 1884 fou denunciat per un delicte de premsa. Exiliat a Suïssa, fou condemnat en rebel·lia el desembre de 1884 a vuit mesos de presó per l'Audiència de les Bouches-du-Rhône, però finalment fou absolt en l'apel·lació del 21 de març de 1885. De bell nou a Marsella el febrer de 1885, fou objecte d'una estreta vigilància ja que la policia sospitava que amagava armes i papers compromesos a ca sos pares. Íntimament lligat a Minnie Lecompte, participà en la fundació en 1885 del periòdic marsellès Le Droit Social. Mort aux bourgeois, el gerent del qual fou Alphonse Lauze. En 1886 participà, amb Léonce Cotinaud, Frédéric Alexandre Tressaud i Henri Tricot, en la part francesa del periòdic bilingüe L'Internationale Anarchiste –de la part italiana s'encarregaven Ugo Acquabona i Niccolo Converti. Entre 1881 i 1886 organitzà nombrosos actes públics anarquistes i va fer nombroses xerrades a Marsella i a localitats veïnes. En 1892, després del seu matrimoni, la seva militància minvà paulatinament. Es traslladà al barri marsellès de la Borsa i obrí un taller artesà. En 1908, després de la mort de sa companya, s'ocupà del Comité d'Intérêt de Quartier (CIQ, Comitè de Danys i de Perjudicis de Barri) de La Rose de Marsella, fent d'interlocutor entre els habitants i les institucions i les administracions locals. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Jean Cahuzac (12 de març de 1894)

- Jean Cahuzac: El 23 de juliol de 1868 neix a Ivry-la-Bataille (Alta Normandia, França) l'anarquista Jean Henri Eugène Cahuzac. Era el fill primogènit de Raymond Salvy Benjamin Cahuzac, pintor de la construcció, i d'Ernestina Bougeâtre. Cisellador de professió, a finals dels anys vuitanta formà part del grup «Els Treballadors Comunistes-Llibertaris del XX Districte», fundat per Thomas a París (França). Des de 1890 vivia al número 8 del carrer Bisson. L'1 d'abril de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes que assistia a les reunions del Cercle Anarquista Internacional, que es reunien cada diumenge a la tarda a la Sala Horel. També figurava en un llistat d'anarquistes establert per la Prefectura de Policia el 26 d'abril de 1892. El 3 de juny de 1893 assistí al míting anarquista de protesta contra la condemna a mort de Jean-Baptiste Foret, que se celebrà a la Sala Commerce, al número 94 del carrer du Faubourg du Temple, on assistiren unes cinc-centes persones. El 4 de juliol de 1893 participà en un míting anarquista celebrat a la Sala Commerce, durant els aldarulls que tingueren lloc al Barri Llatí. El 2 de desembre de 1893 assistí amb altres dues-centes persones a una vetllada familiar, amb conferència de Sébastien Faure inclosa, que se celebrà al número 70 del carrer d'Angoulème. Va ser inscrit en el registre d'anarquistes aixecat el 26 de desembre de 1893 per la Prefectura de Policia, on figurava amb la descripció de «militant»; en aquestaèpoca vivia al número 14 Cité Grisel. El 12 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb tres companys (Pierre Adrien, Charles Léon Paget i Eugène-Paul Paillette), i, després de ser escorcollat sense èxit el seu domicili, al número 5 del carrer del passatge Corbeau, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; el 6 d'abril de 1894 va ser alliberat. El 16 de març de 1896 assistí, juntament amb 1.500 persones, al míting de protesta contra l'expulsió de Piotr Kropotkin. El seu nom figurava en el llistat d'anarquistes establert el 31 de desembre de 1896 i en aquesta època vivia, des d'agost de 1895, al número 10 del carrer de Picardie. El 28 d'agost de 1897 participà amb altres nombrosos companys en una reunió sobre la carestia del pa celebrada a la Sala Tivoli-Vauxhall. El 28 de març de 1916 es casà al XI Districte de París amb Berthe Blanche Hecquet i en aquesta època vivia al número 38 del carrer de la Folie Méricourt i continuava treballant de cisellador. Al final de sa vida vivia al número 7 del carrer Pascal de Cachan (Illa de França, França). Jean Cahuzac va morir el 15 de febrer de 1938 a l'Hospital Cochin de París (França).

***

Luigi Meta

- Luigi Meta: El 23 de juliol de 1883 neix a Pratola Peligna (Abruços, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista Luigi Meta, que va fer servir diversos pseudònims (Libero Martello,Lume, Lima, etc.). Sos pares es deien Raffaele Meta i Maria Taddei. Amb 19 anys va ser nomenat secretari de la Lliga de Resistència entre els Artesans de Pratola Peligna, fundada el 8 d'abril de 1902 en el si del grup socialista local gràcies al suport de Carlo Tresca i Nicola Trevisono. En 1913 emigrà per primera vegada als Estats Units amb son germà Francesco, establint-se a Steubenville (Ohio, EUA), on treballà i dirigí un periòdic local, Il Telegrafo Marconi. De bell nou a Itàlia, va ser cridat a files a causa de la Gran Guerra. Durant la postguerra prosseguí amb la seva propaganda anarquista, especialment en el si de la secció de Partit Socialista Italià (PSI) de Pratola Peligna i en la Cambra del Treball de Popoli (Abruços, Itàlia), les úniques associacions en les quals s'arreplegaven en aquells anys els subversius de la zona. Per aquest motiu, l'abril de 1919 els carrabiners el qualificaren de «maximalista» –seguidor del corrent oposat al «reformisme» dins del PSI– i «el més facinerós i intransigent dels socialistes» de la Vall Peligna dels Abruços. Aquell mateix mes la policia el trobà en possessió del númeroúnic de Guerra e Pace d'Ancona (Marques, Itàlia), redactat per Luigi Fabbri, en el qual s'anunciava la represa regular de la publicació del periòdic anarquista Volontà. En 1919 col·laborà en el periòdic Abruzzo Rosso. Organo settimanale della Federazione Socialista Abruzzese. En aquest període, va fer costat la proposta llançada per Luigi Fabbri de crear un Front Únic Revolucionari (FUR), que arreplegués militants de tots els sectors insurgents (activistes contra la pujada dels preus, pacifistes, antimilitaristes, insubmisos a la guerra a Albània, sindicalistes, anarquistes, insurreccionalistes, etc.). Durant els anys del «Bienni Rojo», segons la policia, reuní un important nombre d'activistes que incitaven amb la seva propaganda la rebel·lió de la població i fins al 1922 destacà per la seva capacitat d'organització. En aquesta època es relacionà amb anarquistes i grups llibertaris dels Abruços, com ara Attilio Conti, del grup anarquista «Pisacane» de Castellammare Adriatico; Franco Caiola, del grup«Umanità Nova» de Paterno di Celano; Quirino Perfetto, secretari de la Federació Anarquista dels Abruços (FAA) i del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI), i membre destacat del grup anarquista «I Liberi» de Sulmona. Fou l'organitzador d'un grup anarquista de Pratola Peligna que s'adherí a la FAA i que s'encarregava de recaptar fons per als processos contra Errico Malatesta i la resta de presos polítics. El 23 d'octubre de 1921 presidí i participà activament en el II Congrés de la FAA, que se celebrà als locals de la Secció Republicana de Sulmona. Amb Quirino Perfetto, Panfilo Di Cioccio, Alessandro Farias, Franco Caiola, Francesco De Rubeis, Giuseppe Cerasani, Pasqualina Martino i altres, sostingué la proposta d'Umberto Postiglione de constitució a Raiano de la primera Casa del Poble als Abruços, que fou inaugurada a finals de 1921. En aquests anys es guanyà la vida com a comerciant de sabates i després de teixits. En 1922, amb el començament de l'etapa feixista i la posterior disgregació dels grups anarquistes locals, fundà i dirigí, col·laborant sobretot amb els anarquistes Luigi Breda, Panfilo Di Cioccio i Francesco Di Pietro, la Lliga Proletària (LP),últim front de resistència organitzat contra la violència desenfrenada dels escamots feixistes. L'1 d'agost de 1922 organitzà a Pratola Peligna la vaga convocada per l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball). En 1923 la LP va ser dissolta per les autoritats mussolinianes. Patint continus escorcolls i no podent aspirar a cap càrrec públic per antifeixista, es dedicà als negocis com a titular d'una fàbrica de licors, comerciant a l'engròs i al detall i exercint de representant comercial. El desembre de 1928 es traslladà amb sa família a Pescara (Abruços, Itàlia). Inscrit en el«Registre de les persones a detenir en determinades contingències», entre el 31 de juliol i el 2 de setembre de 1929 va ser arrestat i el seu domicili escorcollat en ocasió de la convocatòria d'una manifestació subversiva. Entre el 28 d'octubre i el 9 de novembre de 1930 va ser reclòs preventivament, després d'escorcollar el seu domicili sense resultats, i finalment amollat amb una severa amonestació. En 1932, a causa de la desocupació en massa, es van convocar nombroses manifestacions de protesta en diverses localitats (Torre dei Passeri, Civitaquana, Caramanico, Popoli, Tocco Casauria, Spoltore, etc.), que donaren lloc a detencions i condemnes de confinament. La investigació policíaca d'aquests motins espontanis el posaren en el punt de mira, juntament amb altres destacats llibertaris de la seva«cèl·lula anarcocomunista», com ara Attilio Conti, i comunistes, com Domenicantonio Verrocchio, Luigi Cirillo i Adelchi Bosco. Vigilat contínuament per la seva activitat propagandista, el desembre de 1934 retornà a Pratola Peligna, on la pressió era menor. Decidit a exiliar-se, la nit de l'11 d'agost de 1937, eludint la seva condició de «vigilat especial», prengué el tren cap a Roma i després a Torí, aconseguint passar la frontera francesa. A París formà part de l'Associació d'Excombatents Pacifistes i de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home); freqüentà la seu de l'Avanti!, dirigit per Pietro Nenni; participà en l'organització i en la realització de manifestacions de protesta contra el feixisme i l'assassinat dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti; s'acostà al moviment «Giustizia e Libertà» i mostrà la seva solidaritat amb l'Espanya revolucionària. El febrer de 1939 retornà als EUA i s'instal·là a Boston (Massachusetts, EUA), a casa de son germà Tarquinio–conegut com Ercolino, i després com Lino, quan aconseguí la ciutadania nord-americana–, que es guanyava la vida fent de comptable. Immediatament es posà a col·laborar en diferents publicacions anarquistes i antifeixistes, com ara La Controcorrente. Pubblicazione dedicata alla lotta contro il fascismo (Boston), Il Martello (Nova York), L'Adunata dei Refrattari (Nova York) i Il Risveglio. Giornale italiano independente (Dunkirk, Nova York, EUA), aquestúltim redactat pel seu compatriota Andrea Zavarella, referent local del Comitè Anarquista Pro-Espanya de París. Sovint signava els articles amb diferents pseudònims (Libero Martello,Lume, Lima, etc.). A Boston es relacionà amb republicans antifeixistes, com Alberto Cianca, Carlo Sforza, Gaetano Salvemini, Alberto Tarchiani i altres, i fou nomenat secretari polític de la Mazzini Society local, associació republicana de la qual formaven part alguns anarquistes, com ara Carlo Tresca, i on intentà contrarestar l'acció dels comunistes. També com Tresca, s'oposà als seguidors de les tendències de la Internacional Comunista que agitaven les banderes del sindicalisme llibertari i de l'antifeixisme unitari. Des de les pàgines de La Controcorrente, denuncià la penetració feixista en els organitzacions obreres italoamericanes. Continuà escrivint fins el 1942. Luigi Meta va morir el 22 de gener de 1943 a Boston (Massachusetts, EUA) i fou inhumat a l'espai reservat als«sense Déu» del cementiri no catòlic de la ciutat. Després de la II Guerra Mundial, el carrer Príncep Humbert de la seva ciutat natal esdevingué carrer Luigi Meta. En 2004 el Centro Studi Libertari «Camillo di Sciullo» publicà el llibre d'Edoardo Puglielli Luigi Meta, vita e scriti di un libertario abruzzese.

Luigi Meta (1883-1943)

***

Necrològica de Vicente Sánchez García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de març de 1971

- Vicente Sánchez García: El 23 de juliol de 1885 neix a Xestalgar (Serrans, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicente Sánchez García. Sos pares es deien Vicente Sánchez i Manuela García. Quan era molt jove emigrà a França a la recerca de feina i s'establí a Aigüesmortes, on començà a militar en el moviment llibertari. Durant la Revolució i la guerra, fou un dels animadors del Comitè d'Ajuda a l'Espanya Republicana d'Aigüesmortes. En 1945, després de la II Guerra Mundial, fou un dels organitzadors de la Federació Local d'Aigüesmortes de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Josefa Valero. Vicente Sánchez García va morir el 17 de desembre de 1970 al seu domicili d'Aigüesmortes (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta població.

***

Elias Matias fotografiat a Évora per Inácio Martinho

- Elias Matias: El 23 de juliol –algunes fonts citen el 23 d'agost– de 1888 neix a Évora (Évora, Alentejo, Portugal) l'anarquista Elias António Matias, conegut com Marti. Fill d'una família pagesa, amb set anys començà els estudis primaris, però quan tenia 10 anys els hagué de deixar per ajudar econòmicament sa família. D'antuvi va fer feina al camp i amb 11 anys entrà com a aprenent de sabateria. Posteriorment, entre 1903 i 1907, va fer de practicant d'infermeria a l'hospital d'Évora. En 1906 començà la seva militància política i a partir de 1907 col·laborà amb republicans (ArmandoÁlvaro de Azevedo, Evaristo Cutileiro, Bernardo Matos, Edmundo de Oliveira, etc.) en la propaganda antimonàrquica. Amb Evaristo Cutileiro assistí a conferències lliurepensadores (Magalhães de Lima, Bernardino Machado, etc.) a Lisboa. A finals de 1907, quan la dictadura de João Franco, estava a punt de ser deportant a Timor amb altres companys, però el regicidi de Carles I de Portugal l'1 de febrer de 1908 el salvà. Fou membre fundador del «Grupo Anarquista de Propaganda Livre» (1908-1912), que entre 1909 i 1911 edità aÉvora el periòdic Avante!, que esdevingué l'òrgan del Centre Anarquista d'Évora (José Sebastião Cebola, Francisco Direitinho, Sertório Augusto Fragoso, J. Marques Leitão, Possidóno Mesquita, António Nicolau, Manuel Pratas, Jerónimo Santos, Celestino Vale, etc.), adherit en 1911 a la Federação Anarquista da Região Sul (FARS, Federació Anarquista de la Regió Sud). Participà activament en l'aixecament revolucionari del 5 d'octubre de 1910 que portà la implantació de la I República portuguesa. Portà, sota el pseudònim Marti, la corresponsalia dels periòdics O Sindicalista i A Aurora (1911-1912). L'1 de gener de 1911 fou un dels fundadors del Sindicat de Treballadors Rurals d'Évora. Durant els primers anys de la I República portuguesa creà associacions rurals a l'Alentejo, preparar congressos pagesos (1912, 1913, 1918, 1920, 1922 i 1925) i organitzà vagues entre els treballadors agrícoles de la regió. Destacà especialment en les vagues pageses de 1911 i 1912 i en els moviments vaguístics de 1918, any en el qual va ser empresonat 15 dies. En 1923 era membre del grup revolucionari «Luz e Acção», de Santiago do Escoural (Montemor-o-Novo, Évora, Alentejo, Portugal), adscrit a la Unió Anarquista Portuguesa (UAP). Participà activament en els aixecaments revolucionaris de 1925 i 1927. En 1932 la dictadura el va obligar a fixar la seva residència a Lisboa, deixant de militar en els moviments sindicals dels treballadors rurals i dels obrers del calçat d'Ébora. El setembre de 1974 col·laborà en el reaparegut periòdic A Batalha i en 1981 en A Ideia. Després de la Revolució dels Clavells tornà a instal·lar-se aÉvora. En 1985 publicà el llibre de memòries O Alentejo em luta. Testemunho sobre os trabalhadores rurais durante a 1ª república, amb un pròleg de João Freire, i el juliol d'aquell any participà en un acte a la Universitat d'Évora on deixà el seu testimoni. Elias Matias va morir en 1990 a Évora (Évora, Alentejo, Portugal). El Núcleo de Estudos Libertàrios (NEL, Nucli d'Estudis Llibertaris) d'Évora porta el seu nom.

Elias Matias (1888-1990)

***

Certificat de defunció de Joaquín Barón Arazo

- Joaquín Barón Arazo: El 23 de juliol de 1907 neix a Azara (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Joaquín Barón Arazo. Es guanyava la vida com a peó de camins i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angüés (Osca, Aragó, Espanya). L'agost de 1937 va ser nomenat sergent del Batalló «Barbastro» Núm. 22 de Fortificacions de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i l'abril de 1938 va ser traslladat al Batalló de Fortificacions Núm. 24. Amb el triomf franquista passà a França i en 1940 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a treballar a la «Línia Maginot»–altres fonts diuen que tal vegada s'enrolà en l'exèrcit. El juny de 1940 caigué presoner de les tropes alemanys i va ser internat al camp de concentració (Stalag XVII-B) de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria,Àustria) sota la matrícula 30.665. El 12 de desembre de 1941 va ser traslladat al camp de concentració de Mauthausen sota la matrícula 4.288. Joaquín Barón Arazo va morir el 22 d'abril de 1943 a Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Estava casat amb Victoria Calvo Villamana amb qui tenia un fill.

***

D'esquerra a dreta: drets, Libero Vigna, un militant espanyol desconegut i Luciano Della Schiava; asseguts, Primo Vigna, Anna Reiner i Umberto Tommasini

- Luciano Della Schiava: El 23 de juliol de 1913 neix a Moggio Udinese (Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Luciano Della Schiava. Sos pares es deien Ludovico Della Schiava i Iole Gardel. De família obrera, quan encara no tenia 18 anys emigrà amb sa família a Clarmont d'Alvèrnia (Occitània). Més tard es traslladà a París (França) i a Saint-Nazaire (País del Loira, França), on treballà a les drassanes. En aquesta feina conegué l'anarquista Antonio Mesghez, que el va fer decantar pel pensament anarquista. El juny de 1936 participà en l'ocupació de les drassanes, acció que es perllongà durant 40 dies. L'agost d'aquell any, amb sa companya francesa, marxà cap a Espanya i s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Restà en la Secció Italiana quan la crisi que afectà el seu comandament, que implicà la dimissió del seu comandant Carlo Rosselli. En els últims dies d'abril de 1937 va ser ferit en una cama durant la batalla del Carrascal a Osca (Aragó, Espanya). Hospitalitzat a Barcelona (Catalunya), fou testimoni dels «Fets de Maig» de 1937, que enfrontaren les milícies anarquistes amb la reacció estalinista. Cap al final de maig d'aquell any, decebut, retornà a França i reprengué la seva feina a les drassanes. El consolat italià de Nantes (País del Loira, França) el definí com«activíssim antifeixista», al costat del seu germà Andrea. En 1940 va ser detingut, però aconseguí fugir i unir-se a un grup d'exiliats espanyols. Amb un fals nom espanyol, va ser enviat a treballar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), on romangué fins el final de la II Guerra Mundial. Durant la postguerra retornà a Moggio Udinese, molt malalt a causa dels patiments soferts durant la guerra, on restà definitivament. Milità activament en els moviments anarquista i pacifista friülans. Luciano Della Schiava va morir el 17 d'octubre de 1984 a Moggio Udinese (Friül).

***

Carlos Cruz Zanni

- Carlos Cruz Zanni: El 23 de juliol de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Carlos Cruz Zanni, conegut com Carlitos. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i acabà enrolat en la 112 Companyia de Treballadors Militaritzada (CTM). En 1944 s'integrà en la guerrilla que actuava als Alps francesos, al departament francès de Savoia, i el 23 de març d'aquell any va capturat a Montmélian (Roine-Alps, França) per la Milícia de Joseph Darlan i la Gestapo. Després de ser torturat, va ser traslladat al camp de trànsit de Compiègne (Picardia, França) i després deportat, sota la matrícula 31.946, al camp de concentració nazi de Neuengamme (Hamburg, Alemanya), d'on va ser alliberat per les tropes aliades el 4 de maig de 1945. En tornar de la deportació fou un dels fundadors de la Federació Local de Cachan (Illa de França, França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili. També fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Carlos Cruz Zanni va morir el 18 de març de 1973 a l'Hospital de Bicêtre (Le Kremlin-Bicêtre, Illa de França, França) i fou enterrat el 31 de març d'aquell any a Cachan (Illa de França, França).

Defuncions

Adhémar Schwitzguebel (1875)

- Adhémar Schwitzguébel:El 23 de juliol de 1895 mor a Bienne (Berna, Suïssa) l'internacionalista bakuninista Adhémar Schwitzguébel. Havia nascut el 15 d'agost de 1844 a Sonvillier (Berna, Suïssa) i son pare, radical liberal que havia participat en la Revolució de 1848, regentava un taller de rellotgeria i on treballarà com a gravador. En 1864 va fer el servei militar i va sortir amb el grau de sotstinent d'Infanteria. En 1866, com a membre de la secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que s'acabava de crear a Sonvillier, va participar en el primer Congrés General a Ginebra. El gener de 1869 representà la secció de Courtelary en la constitució de la Federació Francosuïssa. El setembre d'aquell any, votà a favor de la propietat col·lectiva en el IV Congrés General de la Internacional a Basilea. També el setembre d'aquest any es va afiliar a la secció ginebrina de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, organització creada per Bakunin. El 13 de març de 1870 assistí a Lió a la gran assemblea obrera presidida per Eugène Varlin i on es reuniren delegats de la Internacional vinguts d'arreu França. Durant la guerra francoprussiana serví a la frontera en un batalló bernès. Després de la caiguda de la Comuna de París, va marxar a París portant passaports falsos que havia aconseguit Charles Perron destinats a facilitar la fuita dels communards cap a Suïssa. Rebutjant les resolucions del Consell General de la Internacional, de caire marxista, va prendre part, el 12 de novembre de 1871 a Sonvillier, en la creació de la bakuninista Federació del Jura. En 1871 publicà el fullet La guerre et la paix. Enviat al congrés de la Internacional de l'Haia el 2 de setembre de 1872, amb Bakunin i James Guillaume, per representar el federalisme i el rebuig de l'autoritarisme, va ser testimoni de l'exclusió dels seus dos companys, mentre que la seva, bé que reclamada, va ser rebutjada. De tornada a Suïssa, va prendre part en el Congrés de Saint-Imier amb la intenció de crear en el si de la Federació del Jura una Internacional antiautoritària. En 1873 es casà amb una jove obrera del Franc Comtat que treballava a Sonvillier. Entre el 7 i el 12 de setembre de 1874 participà en el VII Congrés General de l'AIT a Brussel·les com a delegat de la Federació del Jura, on redactà, amb altres dos companys, el «Manifest als obrers de tots els països». Entre febrer i març de 1876 realitzà una gira de conferències a Berna, Sonvillier, Saint-Imier i Neuchâtel que aquest mateix any publicà sota el títol Le radicalisme et le socialisme. El 3 de juliol de 1876, amb Nikolaij Zukovskij, James Guillaume, Carlo Salvione, Paul Brousse, Betsien i Élisée Reclus, prengué la paraula durant l'enterrament de Bakunin a Berna. El 18 de març de 1877 fou elegit per portar la bandera roja durant la manifestació a Berna en commemoració de la Comuna de París. En 1880 participà en l'últim congrés de la Federació del Jura a La Chaux-de-Fonds. Però l'actiu propagandista no va poder trobar feina per mantenir sa esposa i sos almenys nou fills, dels quals sobrevisqueren set nines i un nin, i es va veure forçat a deixar la regió i s'instal·là a Bienne en 1889. Hi continuà amb la seva militància, col·laborant amb articles en la premsa internacionalista i publicant fullets d'estudis econòmics i «sainets didàctics», i va participar en la creació d'una Federació Obrera Rellotgera, que desapareixerà arran de les vagues de 1895. En 1891, per sobreviure i a instàncies de les societats obreres, va acabar acceptant un càrrec permanent d'ajudant del secretari del moviment sindical suís. Víctima de la misèria i d'un càncer d'estómac que el torturà durant els seus últims 15 anys, Adhémar Schwitzguébel va morir el 23 de juliol de 1895 a Bienne (Berna, Suïssa). En 1908, a instàncies de James Guillaume, es publicà a París un recull dels seus textos sota el títol Quelquesécrits.

Adhémar Schwitzguébel (1844-1895)

***

Notícia de l'absolució d'Hélène Lecadieu apareguda en el diari parisenc Le Temps de l'11 de desembre de 1910

- Hélène Lecadieu: El 23 de juliol de 1916 mor a Épône (Illa de França, França) l'anarquista Hyacinthe Adolphine Lecadieu, coneguda com Hélène Lacadieu. Havia nascut el 20 d'octubre de 1853 a París (França). Sos pares es deien Henri Lecadieu i Marie Anatolie Cornu. Esdevingué, sembla ser després de la mort dels pares, òrfena de l'assistència pública i cresqué en un convent fins que assolí la majoria d'edat. De ben joveneta s'acostà al pensament anarquista i el maig de 1905 substituí Louis Matha en la gerència del setmanari Le Libertaire. El 9 de desembre de 1910 va ser jutjada per l'Audiència del Sena per la publicació en Le Libertaire del 5 de juny d'aquell any d'un article contra els camps disciplinaris de treballs forçats als batallons africans (Biribi), signat per Eugène Péronnet i titulat «L'enfer» (L'infern); ambdós processats, gràcies al testimoni de nombroses persones (Pressensé, Renaudel, Rouanet, Allemane, Willm i Henri Rochefort) i la defensa d'André Berthon i de Justal, van ser finalment absolts del delicte de«difamació i injúries vers l'Exèrcit». El setembre de 1910 fou substituïda en la gerència de Le Libertaire perÉmile Dulac, però continuà ajudant en l'edició del periòdic. El 20 de setembre d'aquell any participà en una reunió amb exmembres de L'Anarchie, entre ells Anna Mahé, que desitjaven col·laborar en Le Libertaire i ella es mostrà partidària d'aquest acostament. Abans de la gran guerra deixà les seves funcions en Le Libertaire, encara que en 1915 seguia les activitats pacifistes dels «Amics de Le Libertaire». Malalta del cor, decidí retirar-se a «L'Avenir Social» d'Épône, regentat per Madeleine Vernet. Hélène Lecadieu va morir el 23 de juliol de 1916 a Épône (Illa de França, França). En el seu enterrament al cementiri parisenc de Père Lachaise, André Schneider pronuncià un discurs en nom de Pierre Martin, que per greu malaltia no havia pogut desplaçar-se. Lecadieu, que havia signat en 1900 l'arrendament emfitèutic en nom de Le Libertaire per al lloguer d'un terreny al número 15 del carrer Orsel, amb la finalitat d'instal·lar-hi la redacció del setmanari, com a antiga òrfena de l'assistència pública sense infants, l'Estat heretà el local quan ella morí, arreplegant els mobles, els llibres, els fullets i els arxius, sense que els militants, desorganitzats per la guerra i la repressió, poguessin oposar-s'hi.

Continua...

---

Dalt del Turó

Ordi, separats i serp

Climent Picornell

Les falcies ja se n'han tornat, i els cabots de coa blanca també. Vaig fins al puig des Càrritx i me'n torn aborronat per la quantitat d'ullastres que han sortit dins el bocí. No hauria d'acabar així fora vila, però en du camí. Els xipresos que sembrà en Richard encara sobreviuen i guaiten per damunt l'herbada. “Què és pel camí de son Baró això?” Demana en Biel Rei. “Sí”, li dic, “Idò, avui ben dematí anava a fer un viatge de grava per allà i he vist una mora runner. “Què?” diuen la resta dels qui berenam. “Sí, sí... una mora runner. Una dona amb mocador pel cap, que se veia que era mora, amb sabates esportives i corr que te corr. Això és una nova categoria de dones caminadores”.

Al cafè, en Toni Broga comentava: “Això és com fer fàbrica, que deien abans, posar quatre escombres al camí i tanmateix quan torna a ploure se n'ho du. Feina mal feta”. No sé a què se referia, però en Biel Velló va replicar, “Per feina mal feta, sa que vos contaré ara. Quan érem nins, en Joan de son Bestrai i jo carregàrem un camió ple de garroves, però ben ple, com una muntanya, massa ple, i partírem”. “Carregat que no se'n tem, carregau-lo ferm!” comenta en Jordi Fiquer. “Idò, devers els revolts de Meià allò s'engronsà i quan érem un poc més amunt, en Gori Veçó, es conductor, va fer una mala maniobra i... pam! Totes ses garroves pen terra... saps què és, que dos soldats d'espardenyeta com noltros féssim sa feina. Ja mos tens replegant garroves d'enmig i de ses voreres de sa carretera. Per voler dur-ne massa. Els dos missatges rèiem i en Gori, pensant que mos ne rèiem d'ell, va dir”: “Fora riure! Que l'amo és l'amo per molt pardal que sigui!”

En Bernadí Mablet s'enyora: “Me'n record que un temps, com ara, en temps de messes, quan s'omplia es remolc de gra d'ordi, jo hi pujava i hi nedava per dedins, com si fos aigua, me tirava es gra per damunt... i mai vaig tenir cap al·lèrgia, quatre faves a sa pell, però res més... disfrutava! Ara hi tires un infant dedins i l'has de treure perquè s'ofega d'asma. Com diu mon pare: això passa perquè són surats de danones”.

“Son pare d'en Joan Melis s'ha separat, i té més de seixanta anys!” comenta n'Amador Brull. Respon en Vicenç de can Pujol: “Quant es va divorciar es meu germà, va ser es primer divorci des poble. Hi va haver plors i renecs a la família. S'únic que no deia res era es padrí vell que, a la fi, va sentencià: “Això que avui passa a Can Pujol demà passarà a cada casa des poble”. I tengué raó, sa teringa de separats, divorciats, pares i mares nous, va ser grossa! Qui no en tengué un, en tengué dos, o tres! I això...encara passa a la vila”.

En Joan Melisso conta que a l'enterro del seu conco, ahir, hi va haver polèmica: “No estàrem d'acord en repartir-mos s'herència”. “Vaja! Això és més vell que es pastar”, vaig dir jo. “Espera...” replica en Joan, “Això era davant es mort, que el baixàvem a sa tomba, mos barallàvem per sa casa. Emprenyat, es fillol del mort, va dir: 'Idò saps què? Sa casa era seva, que la reparteixi ell!' I va tirar ses claus dins sa tomba i se'n va anar des cementeri”.

Horabaixando vaig a veure el futbol al cassino de baix. Al cap d'una estoneta, el partit ja havia començat, s'asseu a la taula en Pau Pons que em diu: “He dit sa missa a Sineu més aviadet per poder veure el Barça”. El mossèn és del Barça a matar i enguany ens ha dat poques alegries. “Quin poder que tenia l'Església!”, me diu alçant el cap i senyalant el gran edifici del Centre Parroquial. “Ara s'ha acabat això, com en Messi que també s'acaba!” No ho deia empacientat, però com si no tengués un remei per a l'ànima ferida. Feim amb na Margalida la passejadeta de rigor. En Guillem Tei, s'atura amb el cotxe i ens regala una partida de figues flors, albacors, bones, “millor que un pastís!”, deia mon pare. Les mos menjam, na Margalida i un servidor, allà mateix i donam un poc de pell a l'ase d'en Toni Bonsana que, enllepolit, en demana més amb un bons bramuls. Pareixia que cantava. Retornam cap al turó, tira, tira. Trobam l'amo en Guillem Ferret al carrer de ses Parres. “Com estau?” “Jo ja som a sa darrera tanca” respon “Ja me queda poc per pasturar”. En entrar trobam els moixos que s'entretenen amb el que queda d'una serp que han caçada.

Sa Pobla: dietari d´un adolescent (I) - La Mallorca dels anys 60 en la memòria! - Com davallar a les fondàries d´un pou sense fons - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Quan arribava la Fira del Ram i els llibreters de Barcelona i València muntaven les casetes a la Rambla, era el primer d´anar-hi per cercar rareses, els llibres més curiosos que hom podia imaginar. Jo hi anava amb l´oncle, també a primera hora, per cercar joies de la literatura universal, obres que no es podien trobar a les llibreries de Palma. En aquella època de ferotge censura dictatorial, les restes d´edicions sud-americanes que venien els feriants ens permetien trobar autèntics tresors que la policia no s´havia entretingut a investigar. Compràvem les obres de Victor Hugo, munió d´obres de Rousseau, Makxim Gorki, volums introbables de Kropotkin, Erich M. Remarque, Tolstoi... Restes de l´obra de Vicente Blasco Ibáñez de la mítica editorial Prometeo, llibres editats pels exiliats catalans a Mèxic i l´Argentina. Què hauria estat de nosaltres, als quinze anys, sense poder alimentar-nos amb les creacions que havien forjat l´esperit dels pares, de la generació de revolucionaris dels anys vint i trenta que volgueren canviar el món? (Miquel López Crespí)

Com davallar a les fondàries d´un pou sense fons.

De cop i volta l´any 1963 es fa present com un violent esclat de llum dins la retina. Va ser l´any de l´assassinat de Julián Grimau. Jo havia començat el quart de batxiller a un col·legi de Palma i aquell fet, la mort d´un lluitador antifranquista, tengué inesperades repercussions en la meva vida i em trasbalsà per sempre.

Anem a pams.

Feia temps que a la classe havíem format un grup especial, una mena d´associació secreta que tenia per nom Nova Mallorca. Només érem quatre. La majoria fills de republicans represaliats per la dictadura. Sovint em deman què ens va unir, quina va ser la força, la misteriosa energia que ens va fer coincidir en els anys tenebrosos de la postguerra.

Tot té una explicació lògica.

Les xerrades a la porta d´entrada del col·legi, en el pati a l´hora de l´entrepà, ens anaren apropant de forma lenta però segura. Joan Sintes, un al·lotell de Marratxí, ens explicava el patiment de la seva família. Al padrí l´afusellaren a Porreres dies després del brutal assassinat d´Aurora Picornell i les roges del Molinar. Era el més baixet de la colla. A quart de batxiller encara anava amb calçons curts, la qual cosa li va costar rebre les vexacions dels més bàrbars del curs. Trobà aixopluc en la nostra solidaritat, amb la protecció del grup, i des d´aleshores va ser un dels nostres incondicionals més aferrissats.

Pep Balaguer, el major de la colla, un repetidor de quinze anys especialitzat en tota mena d´històries referents a la Segona Guerra Mundial i que ens delia amb les explicacions que feia sobre submarins alemanys, els tancs T-34 soviètics, la potència de la metralladora Maxim, les narracions de les batalles de Stalingrad, Kursk, Smolensk, Moscou.... Podia passar-se hores contant detalls de la història de l´aviació, de les naus de la flota britànica, els noms dels inventors del globus, l´origen dels pots de conserva de Napoleó, els invents militars de Leonardo da Vinci, les follies del Quixot a la recerca d´un món de justícia. El que ens deixava bocabadats era saber noves de la primera vaga dels egipcis que bastiren les piràmides, de la importància de la pica, una especial llança de combat de l´edat mitjana, per a vèncer els cavallers feudals. La pica que portaven les masses de camperols sublevats a Anglaterra, Alemanya i la mateixa Espanya, inventades pels ferrers dels pobles sotmesos als marquesos, ducs, lloctinents reials, servien per a tallar els tendons dels cavalls, fer caure el genet a terra i, després sense pietat, obrir l´armadura del cavaller ben igual que quan lleves la closca d´una llagosta.

Mai no ens cansàvem de sentir-lo! D´on treia els seus infinits coneixements? Devia disposar d´una enciclopèdia secreta, inabastable? Provenia d´una família de savis? Era un personatge que m´influí moltíssim. Em refermà la set infinita de coneixements. Si a casa m´ensenyaren a estimar els llibres, Pep Balaguer em demostrà que una de les millors virtuts de la persona era aquesta necessitat de saber qui som, d´on venim, per quins motius passaren aquells fets i no uns altres. Res de coneixements apresos de memòria per aprovar un examen i que en uns minuts s´obliden.

Quan arribava la Fira del Ram i els llibreters de Barcelona i València muntaven les casetes a la Rambla, era el primer d´anar-hi per cercar rareses, els llibres més curiosos que hom podia imaginar. Jo hi anava amb l´oncle, també a primera hora, per cercar joies de la literatura universal, obres que no es podien trobar a les llibreries de Palma. En aquella època de ferotge censura dictatorial, les restes d´edicions sud-americanes que venien els feriants ens permetien trobar autèntics tresors que la policia no s´havia entretingut a investigar. Compràvem les obres de Victor Hugo, munió d´obres de Rousseau, Makxim Gorki, volums introbables de Kropotkin, Erich M. Remarque, Tolstoi... Restes de l´obra de Vicente Blasco Ibáñez de la mítica editorial Prometeo, llibres editats pels exiliats catalans a Mèxic i l´Argentina. Què hauria estat de nosaltres, als quinze anys, sense poder alimentar-nos amb les creacions que havien forjat l´esperit dels pares, de la generació de revolucionaris dels anys vint i trenta que volgueren canviar el món?

Quan arribàvem a la Rambla, ja hi trobàvem en Pep remenant llibres i fulletons. Sempre ens guanyava la partida! Quan nosaltres començàvem a mirar les taules i prestatgeries, ell ja portava la bosa plena.

--Ja t´ho mostraré un altre dia –deia, gelós de les troballes, amb por que li demanàs en préstec algun exemplar.

A vegades pensava si devia ser un nou Superman, una persona amb un aparell de raigs X en el cervell, un estri per endevinar més enllà de les aparences, per aprofundir en el sentit exacte de les coses.

Salvador Trias era el més callat. El pare, un sabater de Santa Maria del Camí, havia patit nombroses tortures. Els falangistes del poble s´acarnissaren amb ell i, a més de fer-li beure oli de ricí, el tancaren a Can Mir i, posteriorment, condemnat per un Tribunal Militar per haver estat un dels fundadors del sindicat de la sabata, amb una condemna de vint anys de presó (dels quals va fer-ne set), arrossegà el cos pels llocs d´internament més paorosos de la postguerra. Salvador Trias sabia fil per randa la tortura que significava patir a Burgos, Porlier, València... Conviure anys prop de les galeries dels condemnats a mort, sentir els crits dels condemnats. En Salvador, a classe, no escoltava mai els professors. Semblava viure en un altre món. El veies sempre pensatiu. Jo el coneixia prou bé. I, sabia, sense por d´equivocar-me que pel seu cap desfilava, com en una pel·lícula de terror de Hollywood, tot el que li contà el pare abans de morir.

Jo no era gaire lluny de fer el mateix. El meu pare, tancat a diversos camps de concentració, no parlava gaire dels fets de la guerra. Sé que havia viscut de prop aquella barbàrie i, sense cap mena de dubte, ho tenia tot enregistrat en la memòria. Els records li punyien dins el cervell talment portàs un exèrcit de formigues carnívores: els amics morts a les trinxeres, esventrats per les bombes franquistes, el ressò dels crits d´auxili dels ferits que no es podien moure, enmig del camp, en una terra de ningú, dessagnant-se fins a la mort, sense poder anar a recollir-los. L´oncle era diferent. Jo sabia quasi tot el que feren a la guerra per les seves narracions de les aventures de joventut: l´anada voluntari del pare a València per a defensar la República; la incorporació a les milícies anarquistes; la participació en la defensa de Madrid amb la Columna Durruti; les persecucions patides a Barcelona en els Fets de Maig del 37 per part dels estalinistes...

A vegades, amb un to de veu trist, el pare em deia:

--Ets molt jove encara i no pots imaginar el que és i el que significa una guerra. Nosaltres no la vàrem començar. Ens la imposaren. Sabíem els sofriments, els sacrificis que comporta per als pobles. He vist homes i dones clavats de viu en viu a les portes de casa seva, morts a punyalades, la pell feta bocins, arrencada quan encara vivien, amb estelles a les ungles dels peus i dels dits. I molts amics meus, jovençans de divuit anys, morts de sobte en caure una bomba enmig de la trinxera just després de fer una partida d’escacs, d’haver parlat de la família, l'al·lota... La Mort no té un posat amable ni heroic. Jo l’he vista sovint vora meu, emportant-se les persones que més he estimat. La guerra és un fantasma ple de pústules i cucs carnívors niant en els ulls dels morts. Res a veure amb les pel·lícules d'agitació revolucionària, malgrat que siguin obres d’art signades per Eisenstein. La Mort desfà en segons les esperances i somnis de la humanitat i, despietada, és capaç d´obrir-te el pit de viu en viu per a menjar-te les entranyes, com els sacerdots asteques d’abans de la conquesta de Mèxic pels espanyols. Ella hi era, afamegada, davant les nostres trinxeres, al costat dels canons i metralladores de l’enemic, apropant-se a nosaltres veloç, cavalcant damunt el xiulet de les bales. Se’n reia, ballant nua per damunt els cadàvers estesos a les planures, quan sortíem dels enfonys en un intent desesperat de vèncer-la, o almanco d’evitar que ens aglapís amb les seves esmolades urpes assedegades de sang. La vaig conèixer, regnant, inclement, per damunt les nostres posicions, en centenars de dies de fatiga i cruel insomni. Ens considerava pigmeus, esclaus al seu servei. Ara, passats els anys, quan el soroll de les bombes ja és tan sols un antic malson, comprenc que tots érem els seus serfs, vinclats sota el domini del fuet i la falç que, tota sangonosa, aixecava per damunt els nostres caps cercant la jugular dels combatents, el pit, l´indret exacte per on pogués penetrar, assassina i riallera, per a obrir-hi ferides mortals on niàs per sempre la negror sinistra de la desesperació.

El pare i els oncles pogueren salvar poques coses de la desfeta del 39. Moments abans de caure presoners es varen desfer dels carnets de sindicats i de partit, de la correspondència que havien mantingut amb els companys de la idea. Cada carnet esdevenia prova per a una condemna a mort, passaport per a la tortura en infinites nits de xiscles i fuetades. Només pogueren salvar, i segurament al preu de jugar-se la vida, alguns llibres i un petit munt de fotografies polsoses, esgrogueïdes pel pas temps, rescatades, per miracle, de la inclemència dels dies.

Són imatges on podem veure uns joves soldats republicans, confiats en l´avenir. Rostres somrients. Ningú no ha perdut l’esperança. Com si tenguessin diamants o robins dins els ulls. Basta veure’ls la cara: creuen en la victòria. Creuen poder bastir un món nou. Ells i elles. Les noies que els fan costat. Les dones que, armades com els homes, desfilen en les columnes de milicians que marxen de Barcelona per alliberar Saragossa, per a conquerir Terol. La mateixa determinació que els milicians que surten de Madrid per aturar les columnes de Mola que ja són al Guadarrama.

Les fotografies de la guerra! Ningú no pot imaginar encara la tragèdia que caurà sobre la vida de cadascun dels combatents. Entre les que estic mirant n’hi ha també algunes amb el rastre quasi esvanit dels viatges a València, de quan, des del front de Terol, els comandaments donaven uns dies de permís als soldats. La fotografia que més em sobtava és una en la qual pots veure el pare abans de fer els vint anys, marxant al front... en tramvia! Al dors hi va escriure, amb llapis: “Amb els companys d´Arts gràfiques de la CNT”. Pels rostres riallers que encara podem distingir per damunt la pols del temps, podem arribar a pensar, malgrat que els fusells i les pistoles ho desmenteixin de seguida, que aquella gent que saluda des de les finestres i plataforma del tramvia, són joves del barri que marxen a una excursió de diumenge.

De sempre em sorprenien aquelles imatges salvades de la desfeta per pur miracle. Cotxes amb grans sigles pintades a les portes, “UHP, uniu-vos, germans proletaris”, “CNT-FAI”, “UGT”, “POUM”. Desfilades de soldats improvisats amb espardenyes i roba de feina marxant, decidits, a la mort, talment anassin a una festa. Tothom imaginant que la revolta militar durarà uns dies i que els feixistes en veure les banderes de la CNT-FAI fugiran a la desbandada. Camions protegits amb planxes de ferro, amb retxilleres per on col·locar el canó del fusell o la metralladora, tancs populars que tengueren una importància cabdal els primers dies de combats. Llargues desfilades de vehicles de totes les marques cap els fronts. Els Fiats i Renaults esportius de rendistes i senyorets que mai no havien fet feina, endiumenjats de símbols proletaris, curulls d´al·lotes rialleres que mostren, orgulloses, les pistoles preses als oficials franquistes morts a la caserna de la Muntanya o plaça de Catalunya. Camionetes del repartiment del pa i la llet, amb canons que apunten al cel i treballadors que mostren el fusell en una mà i el pernil en l’altra. La banda de música de Sants que interpreta Els Segadors, La Internacional i La Varsoniana. I les veïnes de Collblanc que ofereixen el poc que tenen a les ardents tripulacions dels estranys ginys i artefactes de guerra que surten envers el front: pastissos fets a casa, ampolles d´aigua per als milicians, mantes velles per dormir sota els arbres, llençols per a fer benes als ferits. Els infants corren rere els camions i els cotxes incautats. S´acomiaden, jugant, del germà, el pare i fins i tot del padrí que, amb la vella escopeta de caça, vol marxar amb els joves i la padrina el persegueix, perquè troba que ha trabucat i considera que ha de restar a casa, per tenir cura dels néts. Autobusos de transport amb les banderes dels partits i sindicats d’esquerres onejant al vent. Antics cotxes de luxe, ara amb la Creu Roja i amb infermeres que porten les còfies blanques dels hospitals saludant, puny enlaire, quan passen davant les màquines de retratar que les immortalitzaran per a l’eternitat. Són algunes de les que marxen a les Illes, amb l’expedició del capità Bayo? Les mateixes que, quan la retirada de les tropes republicanes, en no ser a temps per reembarcar, són capturades pels falangistes, passejades pels carrers de Manacor, escarnides, violades i posteriorment afusellades a Son Coletes? Qui pot imaginar ara, quan el sol de la llibertat resplendeix en els cors dels combatents, que demà hi haurà llàgrimes, humiliacions, la tortura quotidiana regnant per places i carrers?

Però encara manquen molts dies per a l’arribada de la por i la desesperança.

El pare em contava com, en el camp d’Albatera, inesperadament, sense que ningú ho esperàs, els oficials disparaven sense motiu contra els presoners.

A les antigues fotografies hom pot veure dones que marxen al costat dels milicians. S´agafen les mans, caminen junts, com si no volguessin separar-se mai. Són les esposes que no poden marxar al front, que tenen cura dels infants dels combatents, dels vells que queden a les cases, de les fàbriques que no poden aturar la producció per fornir de material els fronts que estan consolidant-se. Arreu hi ha cançons, salutacions als homes i dones que surten de la ciutat per a enfrontar-se amb l’enemic. No deixen de causar-me sorpresa aquestes cares de mirada clara i posat altiu. Com si ningú conegués encara el cost en sacrificis, dolor i sang de la guerra.

Em sorprenia la capacitat de lluita de tantes ombres evocadores. Hi ha moltíssima gent que no solament resistiren les endemeses dels tres anys de combats, sinó que, amagats per les fondalades de valls i serralades, en pisos ocults de pobles i ciutats, combateren el franquisme fins ben entrats els anys seixanta. D’on naixia la força tel·lúrica que els mantenia ferms, com una altiva roca al cap dels cims, lluitant, erts, en les dècades d’obscurantisme i tenebror?

Com el pare i l´oncle quan, amb veu baixeta, cantaven La Varsoviana, l´himne de la Jove Guàrdia a les nits de la postguerra. Els veig al racó de la cuina, acabada la feina, mentre la mare feineja preparant el sopar. Record que s’havien acabat de rentar les mans a la pica, després de treure un parell de cubells d’aigua de la cisterna. La llenya cremava a la xemeneia. Feia un moment que havien acabat de sentir el parte de Ràdio Nacional d’Espanya. Eren en silenci mentre jo acabava de fer els deures de l’escola.

De cop i volta, com espitjats per un ressort poderós i invisible, començaven a xiuxiuejar les cançons de la guerra. La mare els mirava en silenci, comprensiva, parant esment que totes les portes de la casa fossin ben tancades, no fos cosa que algun veïnat els pogués sentir. Però no hi havia perill: no cantaven en veu alta. La cançó els sortia dels llavis quasi inaudible, talment un pensament soterrat. Què pensaven en aquells moments, a quina llunyana època geològica provaven de retrocedir amb la cançó? Cercaven l´ombra dels amics desapareguts, de les al·lotes rialleres que conegueren en el passat?

La mare els servia el primer plat, que menjaven en silenci, amb els ulls girats endins. De cop i volta pronunciaven unes paraules, manifestant-nos els pensaments que els mantenien en silenci, rememorant els anys de la guerra.

--Recordes en Guillem, el fill de mestre Joan Antoni? El condemnaren a mort després de la guerra. Estigué amb mi a Porlier. L’havien tengut nou mesos a la cel·la dels condemnats a mort. Jo no sé com podien resistir aquella espera angoixosa, sense saber mai el dia exacte en què et vendrien a cercar. Em deixà per herència el seu llapis. Era el llapis amb el qual havia escrit la darrera carta a la mare. Al pare ja l’havien mort els falangistes quan entraren al poble. La nit que l’anaren a cercar cantà La Jove Guàrdia i ningú no el va poder fer callar. Tan sols quan sentírem la descàrrega de l’escamot d’afusellament deixà de cantar.

Després continuaven sopant en silenci.

El bosque tiene una conexión profunda con los humanos. Esta masa vegetal hace que nos reencontremos con nosotros mismos. Amenazados más que nunca, siguen teniendo un hálito de misterio, enigmático, de último reducto. Parecen poseer una conexión neuronal que nos conecta en una sinapsis con nuestro cerebro. De hecho, cuando salimos de caminar en un bosque, nos lo llevemos para siempre en nuestra mente, poblándonos silenciosamente.

Los experimentos de Backster en los años 60 apuntaban a la capacidad extrasensorial de las plantas, y como estas son capaces de leer nuestros pensamientos. Estos experimentos que generaron gran revuelo fueron después refutados por diferentes autores. El método científico no permitía reproducir esos experimentos. No cabe duda de que el método científico ha sido y es la mejor herramienta del ser humano para progresar, pero no deja de ser la linterna que nos deja ver en la oscuridad, pero solo la parte que ilumina, siguiendo el resto sumido en la penumbre. Perdonadme la comparación, pero me recuerda a lo que ocurre con las llamadas psicofonías; un fenómeno que existe y queda registrado, pero que es imposible reproducir bajo el método científico. Pero no por ello se pueden descartar, nos aproximan a fronteras cuanto menos interesantes, límites seguramente de nuestra mente.

Es publicava a la premsa local una informació sobre un estudi que afirmava que s’havien fet més proves a persones de classes benestants (classes altes segons l’article) i menys a les que que podem anomenar classes menys afavorides. Es donaria per tant un biaix social en el control del virus, ja que s’haurien fet més proves PCR al que denomina classes “altes”. I perquè succeeix això? A l’article a que ens referim l’expert ho explicava per majors dificultats per accedir a la seva xarxa social, pitjor accés al sistema sanitari, no pel propi sistema, sinó per por de repercusions laborals, o per circumstàncies de com viuen que no entra a valorar.

També els símptomes semblen ser pitjors ja que correspondrien a persones amb major incidència de diabetis, obesitat, hipertensió o tabaquisme.

Sortint ja de les Illes Balears, i passant al moment actual, en que s’han donat “rebrots” a diferents llocs de la geografia espanyola, el cas de Lleida sembla emblemàtic, una investigadora consultada per un mitjà estatal deia durant el confinament:”No se pueden poner en marcha políticas de salud pública para controlar una pandemia teniendo miles de excluidos del sistema que están durmiendo en la calle". Aquesta afirmació es va veure dramàticament confirmada en el cas de Lleida, on es va informar que 12 dels 20 brots s’havien donat a empreses hortofrutícoles, és cert que s’ha de puntualitzar, com feia el mitjà:”No es criminalizar al temporero, sino que las condiciones en las que viven hacen difícil las medidas de contención". Aquests fets no venen de nou a qui hem viscut époques a Mallorca mateix on encara venien temporers a tomar ametlles o collir garrofes a alguna possessió, i dormien tots ells dins un mateix edifici, una nau agrícola, un estable que ja no empraven els animals... afortunadament el país ha evolucionat molt, però avui en dia, en temps del coronavirus, fets com aquests haurien de desaparéixer definitivament, per justícia social, certament, i per responsabilitat amb el conjunt de la comunitat.

Hi ha hagut altres “brots” sorgits de festes, celebracions familiars, activitats que tenen a veure amb l’oci, entre ells i a talld’exempleunes noces a Tudela, una celebració de Sant Joan a Castelló, un dinar d’amics a Alcanar (Tarragona), exemples de la manca de consciència ciutadana,ñ que veim massa sovint darrerament, la disciplina aconseguida durant els mesos de març, abril i maig, que va ser exemplar, ha estat substituïda pel relaxament, i aquest es paga car.

Curiosament el turisme no ha estat un dels elements determinants pel sorgiment de brots, vista la informació aquests apareixen majoritàriament per la irresponsabilitat a la que ens referiem just ara, però també a col·lectius que podem considerar menys afavorits o exclosos, pensem que a Canàries els brots que s’han donat han estat de migrants arribant a les seves costes, o a un centre d’acollida de Creu Roja a Granada.

El més important sembla ser ara tenir un bon sistema de rastreig, que afortunadament a les Illes Balears està funcionant amb molt bons resultats, permetent controlar els brots amb eficiència.

De cara al futur, i veient com a part de la irresponsabilitat, l’altra element que apareix com un problema a afrontar és que els col·lectius menys afavorits o en perill d’exclusió siguin els que més pateixin la COVID19 a partir d’ara, uns perquè es veuen obligats a conviure en condicions que haurien d’estar prohibides, altres perquè per diferents motius (no tenir accés a la informació, por de perdre la feina o de ser exclosos al seu entorn social...), aquest biaix s’ha de combatre amb força, també, des de les administracions responsables.

Fonts consultades:

https://www.ultimahora.es/noticias/local/2020/07/26/1183979/pruebas-pcr-mas-pruebas-entre-clases-altas.html

https://www.publico.es/sociedad/explotacion-migrantes-origen-rebrote-lleida.html

https://www.elmundo.es/madrid/2020/07/26/5f1da5fffdddffa3818b4616.html

https://www.abc.es/sociedad/abci-reuniones-familiares-origen-45-por-ciento-brotes-activos-espana-202007151051_noticia.html

https://elpais.com/sociedad/2020-07-10/el-mapa-de-los-brotes-de-coronavirus-el-40-tiene-su-origen-en-encuentros-familiares.html

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Sor Coloma- (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Sor Coloma avançava pels estrets passadissos de la presó. Caminava lleugera, amb el rosari a la mà, obrint les portes que tancaven les diferents sales de l’infernal indret. Mentre penetraven en aquell món d’infinits patiments, de tristor elevada al límit, veia córrer les xinxes per les blanques parets que encerclaven tantes vides amenaçades. Un fred misteriós, una estranya humitat sorgida des de les fondàries dels segles em va recórrer l’espinada. Xinxes i fam, rates guaitant des dels enfonys, la Mort esperant amagada a qualsevol racó amb violent desig d’acabar amb les víctimes que el destí senyalava. (Miquel López Crespí)

Sor Coloma avançava pels estrets passadissos de la presó. Caminava lleugera, amb el rosari a la mà, obrint les portes que tancaven les diferents sales de l’infernal indret. Mentre penetraven en aquell món d’infinits patiments, de tristor elevada al límit, veia córrer les xinxes per les blanques parets que encerclaven tantes vides amenaçades. Un fred misteriós, una estranya humitat sorgida des de les fondàries dels segles em va recórrer l’espinada. Xinxes i fam, rates guaitant des dels enfonys, la Mort esperant amagada a qualsevol racó amb violent desig d’acabar amb les víctimes que el destí senyalava.

La monja caminava més aviat que jo. Em feia senyes amb la mà indicant que m’apressàs. Se sentia el soroll de les preses anant als seus quefers. Veia les monges fent el primer recompte. Les encarregades de la neteja iniciaven la tasca encomanada. Les que servien l’aigua bruta que donaven en substitució del cafè i la llet repartien el beuratge a les dones encara mig adormides. La campaneta del pati anunciava la primera missa. Prometia ser un dia d’un blau intens, immaculat. Els primers raigs de sol començaven a il·luminar els passadissos que fins aquell moment havien rebut l’esmorteïda llum d’unes bombetes de vint vats, brutes de pols.

Munió de detingudes feinejaven en les immenses sales.

Em preguntaven amb la mirada què hi feia tan d’hora a la presó. Era evident que no em portaven detinguda. Les monges tractaven les presoneres de forma diferent. Sor Coloma no sabia gaire detalls de la meva vida. Solament que era neboda d’un proveïdor i que la meva germana estava tancada. Tenia concedits vint minuts d’entrevista. Un privilegi en aquelles circumstàncies! Si no hagués estat per aquest permís especial hauria hagut d’esperar el meu torn, fer cua, estar hores, tal vegada dies, entre les famílies que també volien parlar amb les internades a la força.

Per ampliar la capacitat del centre, el director va manar llevar les parets que separaven les antigues habitacions. Així hi cabia més gent. En el terra podies veure encara les marques que havien deixat els mitjans de les cambres i els salons desapareguts. Ningú no s’havia preocupat d’enrajolar novament. El que importava a les autoritats era fer espai. Cada dia portaven més dones. Procedien de tots els pobles de les Illes i, també, dels indrets de la Península que eren en mans de Franco i els generals facciosos. A través dels vidres dels dormitoris podia entrellucar les cares tristes de tantes persones privades de llibertat. Plegaven les pobres màrfegues de palla i les fermaven amb una corda. Com seria l’hivern per a les sobrevivents de les sortides nocturnes vers el camí sense tornada? Quantes de les que anaven apressades a complir les obligacions que les monges els assignaven arribarien al proper Nadal? Sabies quan entraves però mai quan podries retornar a casa teva. La vida, esdevinguda un trist joc d’atzar. Jo podia estar ara al costat de la meva germana, ser una de les preses que plegaven les màrfegues. Romandre provisionalment en llibertat era una simple casualitat. Per haver ensenyat de llegir i escriure a un Ateneu considerat d’esquerra m’haurien pogut matar, com a tants d’altres. Si era viva, si encara restava al carrer era per l’estranya voluntat d’en Martí Cerol i la seva guarda de cans de caça. Em deixaven a lloure per a saber si anava a veure el padrí Rafel? Volien tenir controlats els meus hipotètics contactes? Acumulaven proves per a poder acusar-me amb més força? Difícil trobar un dèbil raig de claror enmig de la foscor. Haurien d’imaginar que procuraria no fer cas passa en fals i que no comprometria ningú que ja no fos a la llista dels esquerrans. Tanmateix, els amics i coneguts que visitava estaven en la mateixa posició que la nostra família. Tots plegats vivíem en la incertesa, ignorant per on bufaria el vent de la tempesta.

Mataven amb qualsevol excusa. I no sempre era per qüestions polítiques. Dues al·lotes s’ajuntaren per denunciar en Jordi Suquet pel fet que a unes festes de Sant Jaume no les volgué treure a ballar. Li anaven al darrere. No podien consentir que s’estimàs més sortir amb n’Antònia Oliver, la Sucrera. Les dues riques eren amigues i tenien famílies de bona posició. Juraren venjar-se del jove. El verí de l’enveja omplia la seva ànima tèrbola. Estaven d’acord que qui fos més viva es quedàs amb el jove però mai no seria pera n’Antònia Sucrera.

Tractaven les persones com si fossin objectes, talment els seus pares manaven els missatges. Com podien permetre que un jovençà, un simple barber, el fill d’una casa que no tenia ni un solc de terra, s’hagués atrevit a dir no a les filles d’un senyor de possessió?

Ho pagaria car. Per a elles era un atreviment que no podia perdonar-se. Els pobres havien de sentir el pes del poder damunt les esquenes. Talment una jornalera que s’atrevís a mirar cara a cara el propietari que la llogava.

A l’inici del Moviment l’acusaren d’haver dit que, si guanyaven els rojos, matarien els sacerdots i els rics. Una mentida, evidentment. Mai no ho diguérem ni a l’Ateneu ni a cap reunió política. Com ho podia pensar en Jordi, un jove que no pertanyia a cap partit del Front Popular? Tothom sabia que era una falsedat ordida per aquelles senyoretes desenfeinades. Ningú no ignorava que la detenció d’en Jordi Suquet era una venjança personal. Ho sabien fins i tot els militars que reberen la denúncia. Ningú no va moure una mà per salvar-lo de la mort. La mare del pobre al·lot anà a les cases de les dues serpents i, plorant, els demanà que anassin a retractar-se de la declaració. Mai no ho volgueren fer. Tenien l’ànima podrida, la sang enverinada. Anaren fins a la presó d’Inca, al claustre de Sant Domingo, per veure com el treien per portar-lo a la paret del cementiri.

Sortosament, poguérem fer arribar a na Isabel un petit matalàs de llana. Al poble, durant les llargues nits d’espera, tenint esment de la padrina i el padrí Rafel, parant atenció als exaltats que ens vigilaven, la mare en va fer tres: un per al pare, l’altre per a n’Andreu i, amb la mateixa llana del que tenia a casa, un per na Isabel.

No podíem fer gaire més. Tan sols ens deixaven portar la roba neta una vegada a la setmana. No volia imaginar-me com era la vida dels presos sense familiars a Mallorca. Qui en tenia cura? Talment viatjar per l’interior d’una gran cambra de tortura. No era d’estranyar, doncs, que hi hagués xinxes entrellucades en el llindar de les portes. M’haurien entrat a la roba? Les sentia pujar per la meva espinada, avançant cap a les aixelles, a la recerca de la calentor de l’entrecuix. Instintivament, em vaig començar a gratar. Sor Coloma rigué.

-Les xinxes? Ja t’han atacat? –comentà, amb una rialla als llavis mentre continuàvem caminant cap al locutori.

Vaig pensar que havia trabucat. A què venia aquella rialla? També gaudia amb el dolor, amb el sofriment dels altres?

Per a ella tot era ben normal. Les xinxes i les rates, l’olor de menjar ranci que omplia les sales de la presó, els plors dels infants gemegant de fam, la desesperació de les mares en veure com morien els fills per manca d’una adequada alimentació eren petits sacrificis que enviava el Senyor per enfortir l’ànima de les presoneres.

Sor Coloma, agitant les claus de les portes que anava obrint com si fos la creu alliberadora del Moviment, anava dient, talment parlàs per a ella mateixa:

-Són terribles. Moltes nits, quan estic de guàrdia, m’he de tancar a la cambra de la governanta i, despullada, les cerc una a una. A les sales, les preses fan el mateix. No podem dormir, torturades per aquestes enviades del dimoni. Et deixen el cos nafrat. Fan ferides tan grans com les faves.

La monja s’excitava en parlar del patiment produït per les xinxes. Em vaig fixar que et mirava sense veure’t realment. On fixava els ulls? En quin món vivia?

De sobte, m’agafà molt fort les mans i em digué, esperitada:

-El dolor de les ferides produïdes pel cilici i els paràsits em transporta a un estat d’èxtasi especial. Sent que el patiment m’apropa a Déu. Per uns moments puc sentir en la meva carn el mateix que degué sentir Nostre Senyor quan era crucificat pels romans. Només podem assolir el Cel, gaudir de la presència dels àngels i arcàngels, de la companyia resplendent de la Verge i tots els sants mitjançant el patiment. Per això faig dejuni cada setmana. Durant un dia només menj una mica de pa amb aigua. Així puc donar un plat més a alguna de les presoneres convertides al cristianisme.

Na Isabel devia patir el mateix que el pare i n’Andreu, ben igual que els tancats a Can Mir. Els falangistes que esperaven a la porta de les presons no amagaven les intencions que portaven. Fermaven els presos que sortien en pretesa llibertat amb filferros i cordes. Els lligaven les mans al darrere. Els pujaven als vehicles a culatades.

La tortura, beneïda per les germanes de la Caritat!

Després de la fam i la brutor venien els sermons de monges i sacerdots provant de convertir aquelles dones a la bondat de l’Església catòlica. Podria resistir na Isabel unes condicions tan adverses? Com era possible sobreviure sense el més petit suport de l’exterior?

Tremolava, malgrat el meu posat de segura indiferència, la màscara que em posava per no fer palesa la meva intranquil·litat. Qui sap si en els propers dies jo o la mare seríem detingudes, portades a la mateixa sala on estava na Isabel! Em torturava la idea que a la família no pogués restar ningú que tengués cura del padrí Rafel. Si ens enviaven a Can Sales hauria de sortir de l’amagatall, lliurar-se a les autoritats. I que seria de la padrina Margalida, que havia perdut l’enteniment? La portarien al manicomi? No volia pensar en el que li podia passar a l’oncle Joan. Ell era qui manco relació tenia amb l’esquerra. Però bastava que fos familiar d’algun sospitós per a veure’s implicat en la repressió.

Sentia les recomanacions de sor Coloma com qui sent ploure. No podia entendre com les religioses feien de carcelleres sense cap mena de remordiment, pensant que feien un bé a l’Església, que ajudaven a salvar ànimes. No veien res més enllà de tenir les detingudes agenollades davant l’altar, fer-les anar a missa cada dia, convèncer les antigues militants de la Lliga Laica a convertir-se al catolicisme. Eren insensibles al dolor humà? Què els havien ensenyat per arribar a creure que aquelles dones que patien la tortura de la incomunicació, vigilades per soldats i falangistes, les pageses i empleades eren persones dolentes i que volien fer mal a la humanitat?

Caminàvem de presa en direcció al locutori. Semblava que sor Coloma no em volia deixar veure res de la vida diària de la presó. Nerviosa, amb la mà esquerra m’indicava que anàs més aviat. Però no jo no perdia detall: les cues immenses davant els serveis que s’endevinaven bruts, els petits bocins de roba que servien de tovallola... L’oncle Joan m’havia comentat la manca de llet per als infants que estaven tancats amb les seves mares. Com podien alimentar les criatures, per quins motius no garantien uns tassons diaris de llet? M’arribava flaire de malta. Als matins només donaven un poc d’aigua calenta amb una mica de gust de malta. I un bocí de pa dur. Això era tot el berenar fins als moniatos del migdia! Na Isabel podria resistir millor que la majoria de preses que l’envoltaven. Sovint, quan m’aixecava per preparar el menjar per als nostres presos, l’oncle Joan ja m’ho tenia preparat. Les truites, el bocí de formatge i sobrassada per a Can Mir, els ous i un parell de pomes per a na Isabel. D’ençà de les detencions, l’oncle estava summament intranquil. Preocupat, només pensava en els detinguts, en el que podia esdevenir-se amb el padrí Rafel si el trobaven amagat a la soll.

Sor Coloma va veure que posava cara d’espant en constatar les condicions en què es trobaven els centenars de dones acaramullades de mala manera per les cambres de Can Sales.

-No et pensis que estan tan malament. Les germanes de la Caritat els tenim esment sense tenir en compte el crim que hagin comès. Quan estic de guàrdia vaig i vénc per totes les habitacions. Mir si estan bé, si necessiten res. Alguna no pot dormir. Dóna voltes en la màrfega. Potser està malament de salut. Qui sap si pateix remordiments pel que ha fet als bons cristians. Sé que n’han portades de molt dolentes. El pitjor de la societat. Algunes ajudaren a posar una bomba a la capella del cementiri d’Esporles; altres, les més endimoniades, pintaven la falç i el martell a les façanes de les esglésies de Palma. Són conegudes pels vicis que practicaven. El rector de cada poble ens ha fet arribar informes ben precisos al respecte: les que no anaven a missa i els agradaven els balls pecaminosos; les que reberen informacions de les sectes protestants sense dir res a l’Església; aquelles que participaven en les excursions organitzades pels ateneus, per la Casa del Poble; les que participaren en vagues i manifestacions... Representen les mil formes que adopta Satanàs quan davalla a la terra per a fer mal als catòlics.

Sor Coloma se senyava un munt de vegades, talment hagués vist una aparició diabòlica.

-Són ànimes descarrilades, persones equivocades que hem de provar de salvar –continuava, mentre ens apropàvem al locutori-. De nit, en no poder agafar la son, em criden: “Sor Coloma, no puc aclucar els ulls! Em fa mal la panxa”. Aleshores els faig una tasseta d’herbes per calmar els nervis. Tenim, ben a prop, una herboristeria que ens dóna tot el que ja no poden vendre. Al cap d’una estona es tranquil·litzen. Es dormen com si fossin unes santes. Amb aquests mitjans ja he aconseguit un parell de conversions! Al cap d’uns dies, em vénen a veure, humils, i em demanen per anar a confessar i combregar. No totes són unes endimoniades. Algunes patiren influències pernicioses en la joventut i ara han trobat el vertader camí, la sortida del laberint on romanien presoneres. Can Sales ha estat un bàlsam, una autèntica oportunitat per trobar el camí de la realització personal i la salvació. Hi ha cors bons, no en tenc cap dubte. I la nostra tasca es trobar-los enmig de tantes pecadores. A veure si un dia puc convèncer la teva germana! Llàstima que s’hagi deixat influenciar tant per n’Aurora Picornell!

Finalment arribàrem al locutori. Una reixa em separava de na Isabel. Quant temps feia que no la veia? Ja no sabia quants dies i setmanes! Era com si hagués passat una eternitat! En uns mesos la vida havia canviat d’una manera irreversible. El negoci del pare, destrossat i la casa on teníem la joieria, convertida en local de Falange. El cotxe, requisat, el padrí amagat, cercat arreu com si fos una fera, un lladre, un autèntic assassí. El món a l’inrevés! Els que iniciaren el cop d’Estat acusaven les persones que no feren res de preparar una matança, escopien els que defensaven la llibertat. I, feresta, la xurma moguda per la rectoria enlairava els que convertien la vida quotidiana en un infern.

Fins quan seria possible resistir tan brutal onada de bogeria? Em demanava per la capacitat de resistència de l’ésser humà. El simple fet de restar dempeus, de mirar de fit a fit els que destruïen la teva vida, ja era una heroïcitat sublim.

Na Isabel no podia dominar la seva ansietat. Els ulls li brillaven intensament. Vaig veure que estava a punt de plorar. Era valenta. La més resistent de la família. Volia dissimular el seu patiment. Però a mi no em podia enganyar. En aquells instants estava més preocupada pel que pogués passar al pare i al padrí que no pas per ella mateixa.

Va córrer cap a la reixa en un intent de donar-me la mà, d’apropar-se, de sentir la calentor d’un cos amic. Sor Coloma es plantà davant la reixa.

-Podeu parlar des d’una determinada distància. Però res d’apropar-se al reixat. Està prohibit passar paperets, unes pessetes d’amagat. Aquí tot s’ha de fer pels conductes reglamentaris. Si voleu escriure o enviar uns cèntims ho podeu fer. Si es tracta de diners, els puc fer arribar a sor Maria Xamena Fiol, que és l’encarregada. Ho guarda i dóna els cupons equivalents al que necessiten per a comprar a l’economat. Pel reixat, res de res. Hem tengut infinitat de problemes i vos assegur que no tornarà a ocórrer. Les comunistes s’envien missatges fins i tot dins els plecs de la roba, amb una simple estreta de mans. Vés a saber que poden dir-se! Podrien ordir malifetes, atacar la religió! No ho podem consentir! Hem de restar atentes, vigilants!

Ens va fer seure a una passa de les reixes.

Jo veia que la meva germana era a punt de plorar.

-Isabel –li vaig dir, emocionada de veure-la després de tant temps-. No et preocupis. Tothom està bé. Avui he anat a Can Mir i el pare m’ha dit que, amb el que li duc cada setmana, no els manca res. Ara l'han posat d’ajudant del cuiner i es passa el dia pelant moniatos.

Na Isabel rigué. A la fi havia aconseguit que el rostre se li il·luminàs!

-No puc imaginar el pare pelant moniatos! –deia, ja més tranquil·la-. De fer arracades i polseres, collars i botonades d’or a fer de cuiner! Com m’agradaria veure’l, poder abraçar-lo amb totes les meves forces, que sentís que l’estim més que mai.

-L’oncle Joan m’ha dit que anirà al despatx d’un tinent, un cosí llunyà de la família, per demanar-li què podem fer per aconseguir treure-us de la presó. No us poden acusar de res greu. Aviat tot s’aclarirà i acabarà el malson.

-La fotografia amb n’Aurora Picornell. No ho recordes? Les beates del poble ho recordaven el dia de la nostra detenció. Sortí publicada a Nostra Paraula –em contestà na Isabel.

Tanmateix, i malgrat no ho diguéssim, tots sabíem que el problema anava més enllà de la famosa fotografia a la Casa del Poble, del míting a favor dels represaliats en la Revolució d’Astúries, en el qual havia participat na Isabel. Qui ignorava el paper fonamental de la meva germana en la consolidació de l’esquerra del poble, en la fundació del grup de Dones per la Llibertat? La dreta no oblidava ni perdonava res. Ara passaven factura de les conferències arreu de Mallorca sobre higiene sexual i prevenció de les malalties venèries que el rector i el catolicisme militant consideraren una incitació a la prostitució. Els desenfeinats socis del Círculo Mercantil recordaven la vaga de les recollidores d’olives, el suport de na Isabel al comitè de dones que encapçalà una lluita que es va convertir en referent per a la comarca. Na Isabel representava el que més odiaven les forces d’ordre, els hereus de la Inquisició. Una dona amb carrera a una terra que sovint semblava que no havia sortit de l’Edat Mitjana? Una xuetona, una Tarongí que s’atrevia a alçar la veu contra el que era considerat just, etern i immutable? Descendents dels jueus conversos entestats a ensenyar de llegir i escriure els toixarruts? De què poden servir els llibres als jornalers? Quina follia! Predicar l’autogestió, el cooperativisme, la solidaritat entre les persones, oposant la ciència a les eternes veritats de la religió?

Ben cert que sor Coloma pensava igual que els nostres botxins.

Anarcoefemèrides del 30 de juliol

Esdeveniments

Capçalera de L'Étendard Révolutionnaire

- Surt L'Étendard Révolutionnaire: El 30 de juliol de 1882 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari anarquista L'Étendard Révolutionnaire. Organe anarchiste hebdomadaire. Fou continuador de Le Droit Social (1882) i forma part d'una llarga sèrie de capçaleres publicades a Lió. Com els seus predecessors, va ser ràpidament perseguit i els seus gerents (Claude Crestin, Antoine Cyvoct, Jean-Marie Bourdon i Jean-Antoine Coindre) fortament condemnats. Toussaint Bordat en fou el secretari de redacció. Els articles es publicaren sense signar, però hi van col·laborar Félicien Bonnet, Toussaint Bordat, Jean-Marie Bourdon, Jean-Antoine Coindre, Joseph Cottaz, Claude Crestin, Antoine Cyvoct, Joseph Damians, François Dejoux, Nicolas Didelin, Régis Faure, Georges Garraud, Pierre Martin (Le Bossu), César Mathon, Hyacinthe Trenta i Joseph Trenta. En sortiren 12 números, l'últim el 15 d'octubre de 1882, més un suplement especial publicat el 27 d'agost de 1882. Va ser continuat per La Vengeance Anarchiste (1883).

***

Tropes de l'exèrcit prenen posicions al passeig de Colom (Foto de F. Ballell)

- Cinquè dia de la Setmana Tràgica: El divendres 30 de juliol de 1909 els fets revolucionaris comencen a minvar a Barcelona (Catalunya). Durant el matí van arribar 300 guàrdies civils de refresc i dues noves companyies d'Infanteria des de Tortosa i des de València, i el general Luis de Santiago Manescau va dirigir personalment l'embarcament del regiment de Savoia amb destinació a Melilla, que havia desfilat abans Rambla avall sense cap mena d'oposició o aldarull. També al matí es produïren nombroses detencions de dirigents de la revolta, entre ells l'advocat i dirigent de les Joventuts Radicals Rafael Guerra del Río, alhora que Emiliano Iglesias va fer totes les gestions possibles per exculpar els seus correligionaris del Partit Republicà Radical (PRR). Al migdia la gent tornà a circular amb normalitat pel centre de Barcelona, encara que durant tot el dia els franctiradors (pacos)–alguns clarament agents provocadors (carlins, clergues, etc.)– continuaren fustigant les forces de l'ordre. A la tarda el general Gremán Brandeis Gleichauf ocupà militarment Sant Andreu. Però el fet més destacat del dia va ser que pel centre de Sarrià començà a circular, encara que de manera simbòlica, el primer tramvia d'ençà del començament de l'aixecament; també en alguns sectors es va encendre l'enllumenat públic, es van reparar les conduccions del gas, el correu es restablí i les oficines del Banc d'Espanya i d'alguna caixa van obrir unes quantes hores. Com cada nit, però, els incendis s'escamparen, com el de la parròquia i el convent de les dominiques a Horta. A fora de Barcelona, un grup d'uns quaranta homes de Monistrol de Montserrat, capitanejats per Santiago Alorda i l'anarquista Timoteo del Usón, es dirigí a Sant Vicenç de Castellet, nus ferroviari important, on van destruir rails, incendiaren 20 vagons i tomaren les línies telegràfiques.

***

Palais de la Mutualité (París)

- Míting a la Mutualité:El 30 de juliol de 1936 es realitza al Palais de la Mutualité de París (França) un míting de solidaritat organitzat per la Confédération Générale du Travail - Syndicaliste Révolutionnaire (CGT-SR, Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària) en suport i en homenatge dels companys Erich Mühsam, assassinat a Alemanya, i sa companya Zenzl Mühsam, empresonada a l'URSS, on havia anat per a demanar refugi; Alexander Berkman, mort a l'exili; Francisco Ascaso, caigut a Barcelona; Manuel Pérez, aleshores desaparegut a la Mallorca en poder dels feixistes; Simon Radowitzky, empresonat a l'Uruguai; i Valeriano Orobón, que acabava de morir a Madrid. Hi van intervenir, entre d'altres, Pierre Lentengre, Justin Olive, Raoul Chenard, Pierre Besnard i Sébastien Faure.

***

Portada del número d'Umanità Nova dedicat a Errico Malatesta

- Surt Umanità Nova: El 30 de juliol de 1944 surt a Roma (Itàlia) un número únic commemoratiu del periòdic anarquista Umanità Nova dedicat al pensador i propagandista anarquista Errico Malatesta, fundador d'aquesta longeva publicació. El número monogràfic dedicat a Malatesta estava editat per la Federació Comunista Llibertària Italiana (FCLI) i no hi figura cap signatura.

Naixements

Aristide Delannoy

- Aristide Delannoy: El 30 de juliol de 1874 neix a Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) el pintor i dissenyador llibertari Aristide Delannoy. Apassionat per la pintura, va estudiar Belles Arts a París i exposarà al Saló dels Artistes Independents a partir de 1902. Però com que de la pintura no es podia viure, a partir de 1901, va posar el seu talent de dissenyador al servei de la premsa independent i satírica, debutant en L'Assiette au Beurre, periòdic que reagrupava nombrosos artistes revolucionaris. Va col·laborar també en la premsa llibertària i antimilitarista: Les Temps Nouveaux, La Guerre Sociale, etc. Quan Henri Fabre i Victor Méric creen en 1908 el periòdic Les Hommes du jour, serà Delannoy qui s'encarregarà de la il·lustració de la coberta. L'aparició del primer número, amb el cap de Georges Clémenceau (le Gran Flic) clavat en una pica, va ser tot unèxit. Però les opinions llibertàries de Delannoy li van implicar ser inscrit amb el Carnet B dels antimilitaristes i va ser requerit per la policia moltes vegades. El 26 de setembre de 1908, va ser condemnat amb Victor Méric a un any de presó i a 3.000 francs de multa, per haver caricaturitzat el general Amade, gran «pacificador» del Marroc, com un carnisser. De feble constitució, i minat per la tuberculosi, va ser alliberat el 21 de juny de 1909; però la presó havia agreujat la malaltia i va morir el 5 de maig de 1911 a París (França), quan tenia només 37 anys. Delannoy ens va deixar més de 1.200 dibuixos i 150 cobertes de Les Hommes du jour, obres de suma elegància i de potent humor negre.

***

Retrat de Nino Samaja (Ginebra, 1900)

- Nino Samaja: El 30 de juliol de 1876 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el metge i propagandista anarquista, i després socialista, Nino Samaja, que va fer servir el pseudònim Kristen Larsen. Fill d'una família jueva, sos pares es deien Giacomo Samaja i Cesira Forti. Entre finals del segle XIX i principis del XX fou un dels militants més destacats del moviment anarquista d'Emília-Romanya. En 1891 va ser empresonat per haver organitzat una manifestació per al Primer de Maig. El 9 de juny de 1892 la policia de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), ciutat on va estudiar, el va definir com a «un noi influenciat per les idees anarquistes» i que en«defensa les més radicals». En 1894, quan estudiava el primer any de la carrera de medicina, va ser jutjat i condemnat a tres anys d'arrest domiciliari i per evitar la deportació fugí a Trieste (Friül), però va ser detingut per la policia austríaca, lliurat a la italiana i deportat a les illes Tremiti, on va romandre un any, fins el 14 de març de 1896. Entre 1897 i 1898 fou membre de la Federació Anarquista de Romanya (FAR). El 9 de febrer de 1897 va ser novament detingut i enviat sota arrest domiciliari a l'illa de Ventotene, encara que només va estar uns mesos gràcies a la remissió de la pena. En aquests anys de màxima activitat política, va estar en estret contacte amb Errico Malatesta, Amilcare Cipriani i amb el grup anarquista de Forlì, al voltant de Cesare Magri. A començaments de 1898 es trobava a Ancona (Marques, Itàlia) i, perseguit, hagué de canviar d'identitat i passar a la clandestinitat. El març de 1898 signà, amb Vivaldo Lacchini i Felipe Vezzani, en nom del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Bolonya, el manifest «Al popolo italiano» (Al poble italià), en favor dels anarquistes processats a Ancona, que aparegué com a suplement en L'Agitazione. Després de la detenció dels redactors del periòdic L'Agitazione, es va fer càrrec, amb Luigi Fabbri, Felice Vezzani i altres joves companys, de l'edició i difusió clandestina de la publicació, on col·laborà sota el pseudònimKristen Larsen. El maig de 1898 llançà l'últim número d'aquesta sèrie clandestina del periòdic i, sempre buscat per la policia, s'exilià, després d'una curta estada clandestina a Florència (Toscana), a França. A París visqué fent traduccions i treballant en diverses feinetes, però sense abandonar el seu compromís polític. En 1898 publicà el fullet Les émeutes de la faim en Italie i traduí el llibre de Guglielmo Ferrero Le militarisme et la société moderne. Fou un dels organitzadors del Congrés Obrer Revolucionari Internacional, que s'havia de celebrar entre el 19 i el 22 de setembre de 1899 a París, però que va ser prohibit per les autoritats franceses i ell detingut amb altres companys. En 1899 col·laborà en Le Temps Nouveaux. Com a delegat de Suïssa per al Congrés Antiparlamentari Internacional de París, en 1900 va ser expulsat de França i marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En aquesta ciutat promogué, amb Carlo Frigerio, Luigi Bertoni iÉmile François Held, la publicació de l'Almanacco socialista anarchico per l'anno 1900 i per aquest fet el gener de 1900 va estar empresonat uns dies. L'1 de juliol de 1900 fundà i redactà, amb altres companys (Luigi Bertoni, Vivaldo Lacchini, etc.), el periòdic bilingüe Il Risveglio Socialista Anarchico / Le Réveil Socialista Anarchiste, que esdevingué un de les publicacions anarquistes més importants d'Europa. El juliol de 1900 es llicencià en medicina a la Universitat de Ginebra, doctorant-se dos tres anys després. En 1901 va ser detingut a instàncies de l'ambaixada italiana per les seves activitats polítiques i restà empresonat alguns mesos. En 1902 es casà amb la romanesa Eugenia Giulescu i aquest mateix any publicà La législation ouvrière, résponse a M. Jaurès, publicat en italià per l'editorial d'Il Pensiero en 1906. Ateu declarat, en diferents ocasions va fer conferències, amb Charles Fulpius i Luigi Bertoni, sobre qüestions referents a la religió o també en defensa de l'estudiant de química Mario Lorenzo Basadonna, expulsat del cantó de Ginebra en 1902. En 1904 retornà a Itàlia i s'establí a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i exercí la seva professió mèdica sense abandonar les seves tasques polítiques. Durant molt de temps formà part del grup anarquista encapçalat per Luigi Fabbri, que s'havia traslladat a Bolonya, i es relacionà amb els redactors de L'Agitazione, tot i que el periòdic es distribuïa a Ancona i Roma. Fou partidari d'un moviment anarquista orgànicament federalista, socialista i no individualista. Durant la Gran Guerra s'allunyà del moviment anarquista i s'acostà al socialista, però sense afiliar-se al Partit Socialista Italià (PSI). Va ser nomenat metge numerari per oposició a l'Hospital Major de Bolonya, però aquest càrrec va ser revocat en 1922 pel comissari de policia per considerar-lo«opositor al feixisme». En aquesta època, el prefecte dissolgué l'Institut Bolonyès de Protecció i Assistència per a les Assegurances Socials que havia promogut des del 1915 entre els metges i advocats. Com que no tenia el carnet del Partit Nacional Feixista (PNF), no pogué fer oposicions a càrrecs públics i visqué exercitant la seva professió de manera privada. El novembre de 1926 va ser detingut, arran de l'atemptat contra Benito Mussolini, i empresonat durant una curta estada. En 1933, en no prestar el jurament al règim feixista, va ser privat del seu càrrec de docent universitari en patologia especial mèdica demostrativa. El gener de 1940, arran de la promulgació de les lleis racials, va ser exclòs de la pràctica mèdica per la seva condició de jueu. Durant la lluita per l'alliberament es va afiliar al PSI. El 12 d'octubre de 1943 va ser detingut, amb Giusepe Bentivogli, a Molinella (Emília-Romanya, Itàlia) i alliberat el 3 de desembre –evità la deportació com a jueu a un camp d'extermini alemany per estar casat amb una ària i per la seva edat. Després de la II Guerra Mundial, va ser readmès com metge i restituït per a la docència. En 1946, quan retornà a Bolonya després d'anys d'exili als Estats Units, Armando Borghi rebutjà trobar-se amb ell, decebut personalment i políticament pel fet d'haver abandonat el pensament anarquista i haver-se passat a les files del Partit Socialista Italià d'Unitat Proletària (PSIUP). El març de 1946 i el maig de 1951 va ser elegit membre de l'Ajuntament de Bolonya. Durant una dècada assessorà sanitàriament el consistori bolonyès i gràcies a ell la ciutat aconseguí recuperar un alt nivell higiènic i sanitari, nivell que s'havia perdut durant la guerra. El març de 1947 va ser elegit tinent d'alcalde i mantingué el càrrec fins el maig de 1956. En 1953, amb els seus companys maximalistes de Partit, commemorà la mort d'Iosif Stalin. El juliol de 1954 reemplaçà a Lugo la placa commemorativa, amb textos del poeta Giosuè Carducci, en record de l'internacionalista Francesco Piccinini, mort en un enfrontament polític el 2 de maig de 1872. En 1956, per motius d'edat, el PSI no el presentà com a candidat, fet que li va causar una gran desil·lusió. Es retirà de la vida pública i reprengué els seus estudis i assaigs sobre el Risorgimento, el moviment obrer i el judaisme italià. Trobem articles seus en infinitat de publicacions periòdiques, com ara L'Archiginnasio,Bolletino delle Scienze Mediche, L'Humanité Nouvelle, Gazzetta degli ospedali e delle cliniche,Progress Medical, Rassegna Mensile d'Israele, Revue Medicale de la Suisse Romande, Riviste di Psichiatria, etc. És autor deLe siège des convulsionsépileptiformes toniques et cloniques (1903, premi de la Facultat de Medicina de Ginebra), Sull'ematuria rurale. Rivista critica (1915), I tumori dell'esofago (1918),Il morbo di Recklinghausen (1919), Johannes Ulricus Bilguer. Il precursor della chirurgia conservatrice (1919), Emboli polmonari settici nell'influenza emorragica (1919), Sordita unilaterale da morbo di Mikulicz pseudoleucemico (1920), L'eventratrio diaphagmatica (1920), Le malattie professionali dei ferrovieri (1922), Studi di medicina sociale in rapporto alla pellagra, alla malaria e alla alimentazione (1924) i Bologna giacobina (1959), entre d'altres. Nino Samaja va morir el 12 de setembre de 1959 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Armando Borghi en publicà una necrològica en Umanità Nova (20 de setembre de 1959). En morir, la seva filla Mimì Faccioli Samaja, donà els seus llibres, assaigs i opuscles de caràcter històric, econòmic, social i polític a la Biblioteca Municipal «Fabrizio Trisi» de Lugo.

***

Frans Masereel (1925)

- Frans Masereel: El 30 de juliol de 1889 neix a Blankenberge (Flandes Occidental, Bèlgica) l'artista gravador, antimilitarista, pacifista i llibertari, abans d'adherir-se al bolxevisme, Frans Laurent Wilhelmina Adolf Lodewijk Masereel (Frans Masereel). Fill d'una família flamenca benestant, va efectuar brillants estudis a l'Acadèmia de Belles Arts de Gand (1907-1908). Després viatjarà força (Regne Unit, Alemanya, Tunísia), fent servir les tres llengües que parlava (anglès, alemany i francès). En 1910 va arribar a París, on va aprendre xilografia, i va publicar els seus primers gravats a la fusta en L'Assiette au Beurre, revista satírica publicada per Henri Guibeaux, amic llibertari, amb qui es reunirà a Suïssa després de la declaració de Guerra. A Ginebra (Suïssa) va treballar com a traductor per a la Creu Roja, va fer amistat amb Romain Rolland i Stefan Zweig, i col·laborà en la revista pacifista La Feuille, per a la qual, en tres anys, farà més de mil il·lustracions. Traumatitzat pels horrors bèl·lics i del militarisme, va emprar tot el seu talent en la realització de gravats antimilitaristes i va prendre part en companyia del seu amic Claude Le Maguet (tipògraf, anarquista i insubmís) en la creació de Les Tablettes, revista pacifista editada entre 1916 i 1919. La seva fecunda carrera com a il·lustrador de llibres va començar amb el llibre de Romain Rolland Liluli, i seguirà amb llibres de Zweig, Verhaeren, Hugo, Coster, Whitman, Tolstoï, Tagore, Vildrac, Maeterlinck, Duhamel, Wilde, Vermeylen, Montherlant, etc. En 1921 va tornar a França, ja que no podia retornar a Bèlgica a causa del seu passat refractari durant la guerra, i va produir un important treball artístic (gravats, pintures, aquarel·les...). Però seduït per la Revolució russa, donarà tot el seu crèdit als bolxevics. L'agost de 1932 va participar a Amsterdam en el Congrés contra la Guerra i el Feixisme. Viatjarà dues vegades a l'URSS, en 1935 i en 1936, i s'adherirà a la comunista Associació d'Escriptors i Artistes Revolucionaris, organitzant cursos a l'Acadèmia Popular de Pintura creada per la Unió dels Sindicats del Sena. Marxarà a Espanya durant la seva Guerra Civil. En 1937 va realitzar els frescos murals monumentals per al pavelló de Bèlgica i per al de la Pau de l'Exposició Internacional de París i en juny de 1940, fugint de les tropes alemanyes que havien ocupat la seva llar a Equihen, es va instal·lar un temps a Avinyó, per refugiar-se després a Lot-et-Garonne en 1943. Després de la guerra, viurà a Niça i a Avinyó. A partir dels anys cinquanta obtindrà el reconeixement internacional, quan obté en 1950 el Gran Premi Internacional del Gravat de la Biennal de Venècia iés nomenat membre de l'Acadèmia Reial de Bèlgica en any després. En 1952 va fer els decorats per a un muntatge escènic de La casa de Bernalda Alba, de Federico García Lorca, a Berna. En 1958 va viatjar a Xina comunista i l'any següent va assistir a una gran exposició organitzada en nom seu a Pequín. Entre els seus llibres d'il·lustracions podem destacar Die Mutter (1919), Le Soleil (1919), Un fait divers (1920), Die Idee (1920), Histoire sans paroles (1920),Souvenirs de mon pays (1921), Visions (1921), Die Stadt (1925), Geschichte ohne Worte (1927) i Landschaften und Stimmungen (1929). Frans Masereel va morir el 3 de gener de 1972 a Avinyó (Provença, Occitània) i els funerals a la seva terra van tenir lloc a Saint-Amandsberg (Gant, Flandes Oriental, Bèlgica). La seva obra ha exercit una gran influència en artistes com Lynd Ward o Clifford Harper.

***

Joan Puig i Elías

- Joan Puig Elías:El 30 de juliol de 1898 neix a Sallent (Bages, Catalunya) el pedagog llibertari i militant anarcosindicalista Joan Puig i Elías. Fill d'una família pagesa republicana, va estudiar a l'escola laica del seu poble i magisteri a l'Escola Normal de Barcelona. Influenciat pel racionalisme pedagògic de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna, va participar en l'escola racionalista Farigola (1918) i va crear l'Escola Natura al barri barceloní del Clot, un centre escolar llibertari, amb una colònia escolar i la revista juvenil Floreal, que sobreviurà en la dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb la proclamació de la República, l'escola es desenvoluparà encara més. Puig i Elías, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916, va participar també en el moviment sindical, presidint a partir de 1932 la secció de mestres del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona, i va prendre part en els congressos cenetistes, tot defensant l'orientació «Comunista llibertària» que servirà de base a les col·lectivitats socialitzades durant la Revolució. El maig de 1936 va tenir una activa participació en el Congrés de la CNT a Saragossa. Durant la guerra civil, a més de participar en el Comitè Revolucionari del Clot i de Sant Martí de Provençals i en la Comissió de Cultura del Consell Municipal de Barcelona representant la CNT, es va encarregar de la col·lectivització de l'ensenyament, des de l'escola bressol a l'ensenyament universitari, en el si del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU). L'octubre de 1936, com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona, va ocupar-se de la regidoria de Cultura. En 1937 assistí com a delegat de Barcelona al Ple Nacional d'Ensenyament que va crear la Federació Nacional d'Indústria (FNI) del ram, participà en la seva ponència d'estatuts i va ser nomenat secretari d'Organització i Propaganda. També aquell any participà com a delegat del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona en el Ple Regional de Sindicats de la CNT. L'abril de 1938 va ser nomenat subsecretari del Ministeri d'Instrucció Pública de Segundo Blanco González. Amb la victòria de Franco va haver d'exiliar-se a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Després va treballar en l'agricultura i va poder participar en la resistència contra els nazis en el«Batallón Libertad» entre 1942 i 1944. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1945 va ser secretari d'organització del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili i, un anys després, es va integrar en la CNT de l'Exili. Entre 1945 i 1948 realitzà mítings i conferències per tota França (París, Tolosa, Montalban, Bordeus, Narbona, Nimes, Marsella, Condom, Tours, Gleny, Agde, Brest, Rennes, Mende, Rouen, Sainte Livrade, Villeneuve-sur-Lot, Cherbourg, Casteljaloux, etc.). En 1947 va ser nomenat secretari de Cultura i de Propaganda del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili, on desenvolupa una intensa tasca cultural. Després marxà a Amèrica i, després d'un temps a Veneçuela, en 1952 es va instal·lar a Porto Alegre (Brasil), on regentà una llibreria i presidí la Societat Espanyola de Socors Mutus contra la repressió franquista. Va col·laborar en la revista Horizontes (1937) i és autor de diversos llibres, com ara Discursos y conferencias (1936), Origen de la fiesta de Navidad (1938), El hombre, el medio, la sociedad, o Los factores determinantes de la conducta del individuo (1970). Sa companya fou la mestra racionalista Emília Roca Cufí. Malalt, Joan Puig i Elías va morir el 5 de setembre de 1972 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i fou enterrat al Cementiri Espanyol.

 Joan Puig Elías (1898-1972)

***

Una actuació de "Mosaicos Españoles"

- Domingo Vivancos: El 30 de juliol de 1900 neix a La Unión (Cartagena, Múrcia, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Vivancos. Quan tenia nou anys començà a treballar i des de ben jovenet milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es mostrà actiu durant els anys bèl·lics i en acabar la guerra passà els Pirineus. A Tolosa de Llenguadoc treballà sobretot amb els grups artístics del moviment llibertari de l'exili i amb grup teatral de les Joventuts Llibertàries de París«Mosaicos Españoles», del qual va ser secretari. Més tard s'instal·là a Toronto. Domingo Vivancos va morir el 14 d'abril de 1987 a Toronto (Ontàrio, Canadà).

***

Dino Fontana

- Dino Fontana: El 30 de juliol de 1903 neix a Sizzano (Piemont, Itàlia) l'anarquista i esperantista Secondo Fontana, conegut com Secondino o Dino. Quan tenia quatre anys amb sa família emigrà a Suïssa i després a França, on acabà l'escola i aprengué l'ofici de sastre. En aquests anys, sa mare, socialista llibertària, l'influí enormement. De molt jove s'introduí en els cercles llibertaris i participà activament en diversos fronts, com ara l'anarcoindividualisme–fou seguidor d'Émile Armand–, el neomaltusianisme–partidari de la vasectomia, conegué Norbert Bartosek i s'hi va sotmetre voluntàriament malgrat la seva joventut–, el naturisme –era vegetarià i ni fumava ni bevia– l'antimilitarisme i la campanya per l'alliberament de Sacco i Vanzetti. La seva cultura es va veure incrementada gràcies al coneixement del francès, el castellà i l'esperanto, del qual va ser un fervent seguidor i gran especialista. En 1937 marxà a l'Espanya en guerra, però, profundament antimilitarista, no lluità als fronts i realitzà altres tasques solidàries durant vuit mesos. Durant la II Guerra Mundial va estar tancat durant tres anys en un camp de concentració per insubmissió al servei militar. Després del conflicte bèl·lic participà en els campaments llibertaris que s'organitzaven per als joves. Gran viatger, treballava sis mesos com a sastre pel seu compte i la resta de l'any la passava rodant el món amb bicicleta. Tots els anys procurava anar a l'illa de provençal de Porquerolles per acampar i fer nudisme. En 1962 amagà Amedeo Bertolo a la seva residència de Carpignano Sesia (Piemont, Itàlia), coneguda com«Casa Esperanto», quan era perseguit arran del segrest del vicecònsol espanyol de Milà. Dino Fontana va morir l'estiu de 1982 en un hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània) a conseqüència de problemes cardíacs. La Biblioteca Municipal de Carpingnano Sesia li ha dedicat un racó on es conserva la màquina de cosir amb la qual treballava. Part del seu arxiu personal («Fons Fontana») es troba dipositat al Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) de Lausana (Vaud, Suïssa).

Dino Fontana (1903-1982)

***

Necrològica de Teodomiro Hurtado Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 de març de 1986

- Teodomiro Hurtado Rodríguez: El 30 de juliol de 1904 neix a Palacios de Goda (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Teodomiro Hurtado Rodríguez. Sos pares es deien Víctor Hurtado i Genara Rodríguez. Quan tenia 18 anys emigrà a Vic (Osona, Catalunya), on començà a treballar de ferroviari i s'afilià a la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on continuà treballant en els ferrocarrils fins a la seva jubilació i militant en la Federació Local de Tarba de la CNT. Sa companya fou María Bres. Teodomiro Hurtado Rodríguez va morir el 12 de febrer–algunes fonts citen erròniament el 19 de febrer– de 1986 al seu domicili de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

Alfonso Failla

- Alfonso Failla: El 30 de juliol de 1906 neix a Siracusa (Sicília) el militant anarquista i combatent antifeixista Alfonso Failla. De molt jove es va involucrar en el moviment anarquista. En 1925 va prendre part en la resistència armada contra un milenar de milicians feixistes que, abans de lluitar a Líbia, havien desembarcat a Sicília per a neutralitzar el moviment obrer. Aquest moviment, encapçalat pels treballadors portuaris, va acabar en una insurrecció total que obligà les autoritats feixistes a desviar l'embarcament de les tropes expedicionàries al port de Nàpols. En 1930 va ser internat a l'illa de Ponça i, llevat un curt període de temps sota vigilància policíaca a Siracusa en 1939, no fou alliberat fins al 1943. Durant la dècada dels trenta va ser un dels més fermes partidaris de la reorganització del moviment anarquista entre els presoners. L'11 de juny de 1940 va ser traslladat a Ventotene, a les ordres del prefecte feixista de Siracusa, i on va conèixer l'anarquista Gino Lucetti. El juliol de 1943 molts militants antifeixistes van ser alliberats amb la caiguda de Mussolini i la instauració del règim del mariscal Pietro Badoglio, però els anarquistes continuaren empresonats. Com molts altes militants llibertaris va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari a Arezzo, on les condicions van ser atroces, amb continus simulacres d'execució i brutalitats sense nom, fets que van donar lloc a una revolta encapçalada per Failla i que va provocar una evasió en massa. Unit a la resistència, va actuar sobretot a Toscana, Ligúria i Llombardia, i ajudar centenars de presoners italians a fugir dels camps de concentració alemanys. Un cop acabada la guerra va retornar a les activitats anarquistes orgàniques. En 1945 participà en l'organització de la Federació Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FCLAI), de la qual arribarà a ser president, i aquest mateix any va ser delegat en la conferència fundacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) a Carrara. A Roma va ser un dels editors del setmanari anarquista Umanità Nova i va participar activament en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). A partir de 1957 dirigirà el periòdic anarquista L'Agitazione del Sud. i En 1967 assistí com a delegat de l'USI de Carrara en la conferència nacional celebrada en aquesta localitat. Durant els anys setanta va assistir als congressos de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT). Com a antimilitarista, amb Carlo Cassola, va ajudar a fundar la Lliga pel Desarmament Unilateral d'Itàlia (LDUI). En 1968 va ser un dels delegats al Congrés de Carrara organitzat per la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA), que va ser interromput pels«expontaneistes», encapçalats per Daniel Cohn-Bendit. Després de participar en centenars de conferències, debats, comitès, manifestacions, etc., i d'escriure en nombroses publicacions anarquistes, va haver de reduir la seva activitat a partir de juliol de 1972 per motius de salut. Alfonso Failla va morir el 26 gener de 1986 a Carrara (Toscana, Itàlia). Se li atribueix la cançó anarquista partisana Avanti siam ribelli. En 1993 Paola Finzi publicà un recull dels seus documents, escrits i testimonis sota el títol Insuscettibile di ravvedimento. L'anarchico Alfonso Failla (1906-1986). En 1998 la família d'Alfonso Failla va donar el seu arxiu personal –documents, pamflets, etc., de la seva activitat a Sicília i Carrara entre els anys 1930 i 1974– a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i que ha estat inventariat i descrit per Massimo Ortalli. A Palerm existeix un «Grup Anarquista Alfonso Failla» de la FAI.

Alfonso Failla (1906-1986)

***

Necrològica de Francisco Blanco Ponce apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 24 de març de 1974

- Francisco Blanco Ponce: El 30 de juliol de 1908 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Blanco Ponce. Sos pares es deien Antonio Blanco i Margarita Ponce. Fou un dels responsables del Sindicat de Taxistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou milicià en les columnes confederals durant la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació va ser detingut pels alemanys i deportat com a treballador forçat a l'illa de Guernesey (Illes Anglonormandes). Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer de la construcció i s'integrà en la Federació Local de Rennes de la CNT. En 1972 va fer una conferència a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Sa companya fou Natividad Carmen Pérez de la Plaza. Francisco Blanco Ponce va morir el 5 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 6 de desembre– de 1973 al seu domicili de Rennes (Bretanya).

***

Francisco Carrasquer Launed

- Francisco Carrasquer Launed: El 30 de juliol de 1915 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'intel·lectual anarquista Francisco Carrasquer Launed. Fill de Félix Carrasquer Pueyo, petit terratinent i secretari de l'Ajuntament, del Jutjat i del Sindicat de Regs d'Albalat de Cinca, fou el setè de nou germans, dels quals sobrevisqueren cinc (Félix, Antonio, José, Francisco i Presentación), alguns dels quals arribaran a ser destacats militants anarquistes. En 1921 sa mare, Presentació Launed Carrera, morí ofegada a la sèquia on havia anat a rentar la roba. Son pare va contreure nou matrimoni amb Maria Alaiz de Pablo, germana de l'escriptor anarquista Felipe Alaiz de Pablo. Francisco va fer els estudis primaris al seu poble natal i amb 10 anys els continuà al Seminari de Lleida (Segrià, Catalunya). Perduda la fe, quatre anys després abandonà els estudis i s'instal·là a Barcelona, on visqué la proclamació de la II República espanyola. A la capital catalana treballà en diverses feinetes (repartidor, meritori, passant, hortolà, ajudant de forner, etc.), però son pare el va anar a buscar i el retornà a Albalat de Cinca. Al seu poble natal treballà al camp i com a forner a la fleca de son germà major Félix. En 1933, com en altres indrets, es proclamà el comunisme llibertari a la població, instigat entre altres pel seu germà Félix. Fugint de la repressió els dos germans marxaren a Barcelona, on ja vivia son germà José. A la capital catalana estudià el batxillerat a l'Institut Balmes, va fer de mestre a l'Ateneu de Les Corts i participà amb sos germans José i Félix en la creació de l'Escola Racionalista «Eliseu Reclus». És en aquesta època que entra a formar part del moviment llibertari català. Participà activament en la resposta popular contra el cop d'Estat feixista de juliol de 1936, especialment en la presa de les casernes de Pedralbes, de la qual formà part del seu Consell Revolucionari, i de Cavalleria. En aquests dies evità el saqueig del convent dels Descalços, arrengant la gentada, amb la qual cosa salva les vides dels religiosos i les riqueses artístiques que hi havia. Després marxà al front enquadrat en la «Columna Durruti», on aviat fou nomenat cap de Centúria, alhora que feia classes de primeres lletres als combatents. Després d'un curs de preparació a l'Escola Militar de Paterna (Horta Oest, País Valencià) va ser nomenat cap d'Estat Major de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Quan el triomf franquista era un fet, el 10 de febrer de 1939 passà a França i després de patir durant set mesos el camp de concentració de Vernet, va ser reclamat per la Universitat de Nantes per a dictar classes com a lector. Quan esclatà la II Guerra Mundial hagué de treballar en diverses tasques, sobre tot agrícoles, a diversos indrets (Pau, Tolosa de Llenguadoc, País de Foix). Perseguit pels nazis, en 1943 retornà a la Península, però va ser detingut a Sort (Pallars Sobirà, Catalunya) i tancat a la presó Model de Barcelona. Després de mig any de presó, va ser enviat forçosament al Marroc per a fer el servei militar, que durà tres anys, enquadrat en el Tabor Núm. 5 de Regulars. En tornar a la Península s'integrà, juntament amb son germà Félix, en la lluita clandestina i fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i delegat de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). El desembre de 1946 va ser detingut per redactar un manifest de l'ANFD, torturat i empresonat fins el juliol de 1947. Amb la llibertat condicional, aconseguí acabar el batxillerat en 1948. En 1949, per evitar el judici, retornà clandestinament a França i estudià Psicologia a la universitat parisenca de la Sorbona, on tingué com a professors, entre altres, Piaget, Gurvitch i Merleau-Ponty. A París visqué amb Felipe Alaiz i sobrevisqué fent classes de castellà i de literatura, matèries de les quals acabà doctorant-se, i succeí, com a secretari de la Federació Universitària Espanyola (FUE) i delegat d'Interajuda Universitària, a José Martínez Guerricabeitia, fundador de l'editorial Ruedo Ibérico, amb qui mantingué sempre una estreta amistat. En 1953 s'establí a Amsterdam (Països Baixos), on treballà a l'emissora internacional holandesa Radio Nederland Wereldomporoep, en la qual arribà a dictar més de 1.500 xerrades culturals. En aquests anys publicà poesies, realitzà nombroses traduccions i, un cop doctorat en Lletres i Literatura Espanyola, ensenyà durant 10 anys a la Universitat de Groninga. En 1964 entrà com a professor a la Universitat de Leiden, on romangué 18 anys. A Holanda participà activament en la vida cultural del país, formant part de diverses entitats, com ara el Pen Club, la Societat d'Escriptors d'Holanda, la Societat d'Escriptors de Flandes, la Société Europeénne de la Culture, etc. En 1980 rebé de mans de la regna Beatriu d'Holanda la distinció de Comanador de l'Ordre d'Oranje-Nassau, per la seva tasca de difusió de la cultura holandesa. Un 1985, un cop jubilat i mort el dictador Francisco Franco, retornà a Catalunya, i s'instal·là a Tàrrega, localitat natal de sa companya Maria Antònia Vidal Morera, desenvolupant una intensa tasca intel·lectual (premsa, col·loquis, conferències, cursos, etc.). En 1985 rebé l'Encomanda de l'Ordre del Mèrit Civil per la seva tasca d'hispanista. Trobem articles seus en nombroses publicacions, com ara Ajoblanco,Alazet, Andalán,Anthropos, Archipiélago,Bicicleta, El Bosque, Camp de l'Arpa, Canente, Cuadernos de Ruedo Ibérico, El Día de Aragón, España Libre, Frente Libertario,Ideas-Orto,Ínsula, La Lucerna, Molinos, Norte, La Nueva Era, Papeles de Son Armadans, Poesía de España, Polémica,La Razón, Revista de Accidente,Revista de Occidente, Ruta,Sin Embargo, Taifa,Trébede, Triunfo,Umbral, El Viejo Topo, etc. A més d'aquestes, publicà i fundà nombroses publicacions periòdiques als Països Baixos, Alemanya, Bèlgica, Argentina, EUA, etc. Traduí de l'holandès nombrosos autors, com ara Stuiveling, Elssehot, Lucebert, Buning, Multatuli, Bon, Lehning, Willemse, Berg, Bodart, Gijsen, Kwant, Delfagaauw, Schillebeeckx, Haaren, Adolfs, Boost, Fens, etc.) i realitzà diverses antologies de la poesia holandesa (Antología de poetas holandeses contemporáneos, Nueva antología de la poesía holandesa, La moderna poesía holandesa, Poesía moderna flamenca,Antología de la poesía neerlandesa moderna, etc.). Especialista en Ramón J. Sender i en Felipe Alaiz, publicà diversos estudis i edicions de les seves obres. A conreat diversos gèneres, entre ells la poesia, l'assaig, el relat, etc. Entre les seves obres podem destacar Manda el corazón (1948), Cantos rodados (1956), Baladas del alba bala (1956 i 2001), Embajadores de las letras holandesas (1960), Felipe Aláiz. Estudio y antología del primer anarquista español (1961), Carta de Holanda (1966), La traduction poética de la poésie (1968), Tres variaciones sobre un mismo tema (1969), Vísperas (1969, 1976 i 1984), Imán y la novela histórica de Sender (1970), Samblancat, Alaiz i Sender. Tres compromisos en uno (1975), La verdad de Ramón J. Sender (1982), Ramón J. Sender. In memoriam (1983, amb altres), Poemas a viva voz (1987), Máscaras para un espació (1990, amb altres), Nada más realista que el anarquismo (1991), El exilio de las Españas de 1939 (1991, amb altres), El grito del sentido común. De los automatismos a la libertad (1994), La integral de ambos mundos: Sender (1994), Holanda al eapañol (1995), Manos de amor manojo (1995), Coplas de la piel triunfante (1995), Palabra bajo protesta. Antología poética (1999), Ramón J. Sender, el escritor del siglo XX (2001), Sender en su siglo (2001), Ascaso y Zaragoza. Dos pérdidas: la pérdida (2003), Pondera,¡que algo queda! (2006), El altruísmo del superviviente (2007), Poesía completa (2007), Servet, Spinoza y Sender. Miradas de eternidad (2007), Poemario aleatorio (2010), etc. El desembre de 2006 va ser guardonat amb el Premi de les Lletres Aragoneses i el novembre de 2007 a Tàrrega se li retè un homenatge en unes Jornades Llibertàries que comptarem amb el suport de diverses entitats ciutadanes. Francisco Carrasquer Launed va morir el 7 d'agost de 2012 a Tàrrega (Urgell, Catalunya).

Francisco Carrasquer Launed (1915-2012)

***

Antonio Gambáu Gil

- Antonio Gambáu Gil: El 30 de juliol de 1920 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Gambáu Gil. Un cop acabat el batxillerat, entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i fou un dels seus fundadors a Casp. Encara que menor d'edat, quan esclatà la guerra civil enrolà en la Columna Ortiz, però va ser retirat del front per aquesta causa i s'integrà en la col·lectivitat agrària del seu poble. Després de la dissolució manu militari del Consell Regional de Defensa d'Aragó (Consell d'Aragó) l'11 d'agost de 1937 per les tropes estalinistes d'Enrique Líster, fugí provisionalment de Casp, però el març de 1938, arran de l'avanç feixista, marxà definitivament i s'allistà en el Batalló d'Agustín Remiro Manero, grup guerriller especialitzat en accions arriscades darrera les línies franquistes, on romangué fins el final de la guerra actuant especialment a Catalunya. Quan la victòria feixista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou internats als camps de concentració d'Argelers, Vernet i Setfonts. Després treballà de llenyataire i de pagès als Pirineus i, després de fugir d'una base de submarins alemanya a Bordeus on havia estat destinat, lluità en la Resistència contra els nazis. Després de la II Guerra Mundial milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i en 1977 fou un dels refundadors de la CNT a Casp, juntament amb Fernando Gamundi Oliveros, Agustín Camón, Lorén i Joaquín Cirac García. Assidu a plens i congressos, col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Apoyo Mutuo, Cenit, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Antonio Gambáu Gil va morir el 17 de desembre de 2002 a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Pòstumament, en 2007, el Centro de Estudios Comarcales del Bajo Aragón li va publicar el seu llibre testimonial Consejo de Defensa y movimiento colectivista de Aragón (1936-1939).

Continua...

---

L´Ajuntament de sa Pobla i Llorenç Gelabert Editor publiquen el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla -

Antoni Simó Tomàs i Canyelles, Primer tinent a batle de Cultura, Participació Ciutadana i Innovació de l´Ajuntament de sa Pobla parla del nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Vision literàries de sa Pobla -

Records de les mirades

La història i els records fan que aquest llibre de Miquel López Crespí mostrin des d'una perspectiva marcadament personal la realitat de la sa Pobla d'un temps. Una realitat substancialment diferent de l'actual, que marcà la infància de l'autor, es mostra plena d'anècdotes, algunes que treuen el somriure i d'algunes que treuen alguna llàgrima. Es mostren les feines del camp, l'educació de l'època, espais emblemàtics del municipi, l'oci, l'entorn d'una sa Pobla del passat que esdevingué el camp de cultiu –en tots els sentits– de la sa Pobla actual.

Les històries i vivències personals de l'autor fan que sigui un llibre amb tendresa i sobretot en primera persona, on s'hi descriu una infància passada. Una infància única que forma part d'un passat immodificable però que es recorda com aquell moment humil, magnífic d'un mateix, amb melancolia i amb una voluntat de tornar-hi. L'absència de responsabilitats, l'aïllament dins la fantasia on un cartó de cop i volta es transforma amb un vigorós i fidel cavall, o quan el joc i la imaginació flueixen com l'acció de respirar. López Crespí recorda la infància jugant a indis als jardins de l'escola Graduada amb la intenció de mostrar-se com fou. Amb tot, el llibre tot i ser un recull de fragments, d'històries, d'èpoques de la seva vida o la dels altres, deixa veure sobre tot l'anhel romàntic de l'infant i el record cruel d'unes èpoques dures.

Esper de tot cor que aquest llibre sigui del vostre agrad i aprofit per felicitar a l'autor per aquesta nova tasca, i animar-lo que no sigui la darrera. Amb força i esperit crític, ens haurem fet adults, i tanmateix no sabrem mai a tornar a ser infants.

Dia del Llibre – Una nova obra de l´escriptor Miquel López Crespí recomanada per Biel Ferragut, batle de sa Pobla -

El nostre tarannà com a poble, la nostra llengua, el nostre folklore, la nostra arquitectura, el nostre paisatge, la nostra gastronomia... han forjat la persona que és avui Miquel López Crespí. En cada llibre que escrit López Crespí queda imprès l’estimació que té a sa Pobla i a la nostra gent, en definitiva, a la seva Pàtria. (Biel Ferragut)

L’essència Miquel López Crespí és la suma d’històries d’un home que no oblida les seves arrels, una història escrita sumant els sabers de les persones i els llocs que han format part de la seva vida, que l’ha imprès de caràcter durant anys convertint-lo amb un gran corredor de Cultura.

Podríem dir que si un tret caracteritza a Miquel López Crespí és l’assimilació del caràcter cultural. El nostre tarannà com a poble, la nostra llengua, el nostre folklore, la nostra arquitectura, el nostre paisatge, la nostra gastronomia... han forjat la persona que és avui Miquel López Crespí. En cada llibre que escrit López Crespí queda imprès l’estimació que té a sa Pobla i a la nostra gent, en definitiva, a la seva Pàtria.

El llibre que teniu a les mans és un viatge al passat. Un viatge on López Crespí viatge a la seva infantesa per descriure sa Pobla de fa 60/70 anys. Allà hi trobarem les influències i l’harmonia dels anys que han influït a l’obra literària de López Crespí

Miquel López Crespí ens transmet un missatge a les seves obres: La nostra cultura no és millor que cap altra; de fet, és la suma de moltes. Precisament per aquest fet és única i mereixedora de ser defensada i perpetuada; això només ho podem fer nosaltres, perquè és únicament nostra i així hauria de continuar sent.

Gaudiu de l’obra que teniu en les mans i gaudit d’aquest viatge literari a sa Pobla dels anys 50 i 60.

Un tast del llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla

El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tor presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.

Anarcoefemèrides del 31 de juliol

Esdeveniments

Capçalera de La Propaganda

- Surt La Propaganda: El 31 de juliol de 1881 surt a Vigo (Pontevedra, Galícia) el primer número del dominical La Propaganda. Revista semanal consagrada a la defensa e ilustración de la clase obrera. D'antuvi la seva tendència era republicanofederal, però gràcies al viratge polític i la radicalització del seu fundador i director, Ricardo Mella, passà a fer costat les tesis anarcocol·lectivistes de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). A partir del número 29 (16 d'abril de 1882), o anterior, el seu subtítol serà «Semanario social defensor de la clase trabajadora» i més tard«Semanario social. Eco de la clase trabajadora». En un primer moment polemitzà amb Revista Social, però aviat passà a cooperar amb aquesta publicació anarquista. Els membres del consell de redacció eren els estudiants Ricardo Mella, Ángel Bernárdez, Federico Rodríguez i Joaquín Nogueira, i les reunions d'aquest consell es feien a la capelleria que el pare de Ricardo Mella tenia muntada a la Porta do Sol de Vigo. Entre les seves col·laboracions destaquen la secció«Misceláneas doctrinales», on Ricardo Mella polemitzà amb la premsa burgesa. Trobem textos de Serafín Álvarez, Bakunin, Ángel Bernárdez, V. Durán, Teófilo López, R. C. Micel i Eribaldo Pérez, entre d'altres. Les seves crítiques al servei militar, realitzades pels quintos que formaven el seu comitè de redacció, enmig de l'escàndol dels contingents i les redempcions en metàl·lic, va ser un dels puntals que van fer força popular aquest setmanari entre els cercles obrers. Es publicaren 74 números, l'últim el 4 de març de 1883, i encara en sortí el número 75, però va ser segrestat per les autoritats i la publicació multada amb 30 duros (150 pessetes), fet que suposà la fi de la revista.

***

Protecció d'un mercat per soldats i guàrdies municipals (Foto de F. Ballell)

- Sisè dia de la Setmana Tràgica: El dissabte 31 de juliol de 1909 la ciutat de Barcelona (Catalunya) comença a recuperar el seu tradicional ritme de vida després dels fets insurgents dels últims dies. De matinada, el capità general de la regió, Luis de Santiago Menescau, publicà el tercer i últim ban de la setmana, autoritzant la lliure circulació dels ciutadans pels carrers. Durant el matí es regularitzà el treballs als centres oficials, la banca i el comerç; els mercats funcionaren normalment, les brigades municipals netejaren la ciutat de runes, rails i llambordes, i van començar a funcionar el telègraf i els telèfons. Grups de soldats es van desplegar sense armes amb l'objecte d'exhortar els comerciants a obrir les seves botigues davant la inexistència de piquets o rebels descontrolats i l'Exèrcit custòdia els mercats. Al Poble-sec, però, una multitud completa la crema de la rectoria de l'església parroquial de Santa Madrona. A les 11 hores es va produí una càrrega de la nerviosa Guàrdia Civil contra els més de 1.500 curiosos que s'estaven al convent de les beates dominiques de l'Eixample i es produïren sis morts, nombrosos ferits i 50 detinguts, que seran alliberats tres setmanes després. Mitja hora després, franctiradors intentaren atacar la caserna d'Artilleria de Sant Agustí. Durant tot el dia, des dels terrats, alguns pacos continuaren hostilitzant les forces de l'ordre. A les 12 hores diversos regidors de l'Ajuntament es reuniren a casa de l'advocat Narcís Verdaguer Callís, on Emiliano Iglesias proposà la formació d'un comitè amb la finalitat de garantir el retorn al treball per al proper dilluns; també els regidors van exigir al capità general la publicació d'un ban en el qual es precisés les penes amb les quals s'havien de castigar els diferents delictes. A la tarda, sobre les 16.45, el regidor lerrouxista Emiliano Iglesias Ambrosio fou detingut per oficials de l'Exèrcit; durant l'interrogatori continuà amb la seva tradicional actitud ambivalent, negà haver tingut cap participació en els fets i, fins i tot, ser un dirigent del Partit Republicà Radical (PRR) –poc després serà un dels que implicarà sense cap vergonya Francesc Ferrer i Guàrdia en els fets de la Setmana Tràgica i, un anys després, ja lliure de tota possible repressió, reivindicarà com a una gesta del seu partit l'aixecament revolucionari d'aquells dies. Poc després, els regidors es reuniren amb l'alcalde de Barcelona Joan Coll Pujol, el qual aconseguí la confiança dels comerciants i dels fabricants perquè obrissin els negocis i les fàbriques el proper dilluns, amb la recomanació oficiosa que es pagués a tothom el jornal de la setmana del conflicte. A la tarda, l'últim bastió dels revoltats, el barri d'Horta, és ocupat militarment. Al vespre van començar a funcionar algunes línies de tramvia amb regularitat. Fora de Barcelona, les diferents ciutats i viles catalanes revoltades també recuperaren la quotidianitat ciutadana habitual.

***

Capçalera del primer número de Ruta Confederal

- Surt Ruta Confederal: El 31 de juliol de 1937 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Ruta Confederal.Órgano de la Federación Local y Comarcal de Sindicatos de Ramo e Industria. CNT-AIT. Era una publicació oficial, visada per la censura de guerra, de la Federació Local i de la Federació Comarcal de Sindicats Industrials de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'imprimia en les Gràfiques Socialitzades alcoianes. Trobem articles de Mauro Bajatierra, José Belda, Camilo Bito, Conchita Cerdà, Felipe Colomer, Felipe Coma, José Díaz, Fausto Domingo, A. Ferrer, Lina García, José García Ventura, Fabio Gil, Vicent Oriola, Jandro Ortiz, Julio Pascual Mira, Jorge Quiles, Manuel Sanz i Francisco Verdú, entre d'altres. Polemitzà amb Humanidad, d'Alcoi, i atacà els comunistes. En sortiren 34 números, l'últim el 19 de març de 1938.

Naixements

Foto policíaca de Grégoire Recco (11 de març de 1894)

- Grégoire Recco: El 31 de juliol de 1857 neix a Formia (Laci, Itàlia) l'anarquista Grégoire Recco. Sos pares es deien Dominique Recco i Josepha Birusso (o Dirusso). És guanyava la vida com a sastre. Per les seves activitats va ser expulsat el 20 de març de 1894 de França i es refugià a Bèlgica. El seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària fronterera francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Grégoire Recco (1857-?)

***

Fábio Luz

- Fábio Luz: El 31 de juliol de 1864 neix a Valença, al sud d'Estat de Bahia (Brasil), el metge anarquista Fábio Lopes dos Santos Luz. Després de passar la seva infància i adolescència a Valença, entre 1883 i 1888 va estudiar Medicina a Salvador. En aquest període ja participava en la propaganda abolicionista i republicana. Va instal·lar-se a Rio de Janeiro en 1888 fent de metge en un hostal d'immigrants a Pinheiros. A més de practicar la medicina higienista, va aconseguir una feina d'inspector escolar. Més tard, amb una clínica instal·lada al barri del Méier de Rio de Janeiro, va obtenir l'admiració i el respecte de la comunitat local per la forma desinteressada que tractava els pacients, fins i tot els que no tenien recursos, hostilitzats per les epidèmies que en aquellaèpoca assolaven la capital federal. Luz es va alinear amb la corrent anarquista llibertària basada en els principis fonamentals de Piotr Kropotkin,Élisée Reclus i Errico Malatesta. Malgrat ser un intel·lectual de classe mitjana, un «burgès», com es definia, va fer costat i va participar en les iniciatives dels treballadors anarquistes, impartint conferències i mítings, i escrivint en la premsa obrera (A Plebe, A Vida, Voz da União,Spartacus, etc.). Un projecte al qual va dedicar molt de temps, en l'àrea de l'educació, va ser la creació en 1904 de la Universitat Popular d'Ensenyament Lliure de Rio de Janeiro, amb la finalitat de formar científicament i políticament el proletariat, que, encara que va durar pocs mesos, donà lloc a la participació d'importants intel·lectuals carioques, com ara Elisio de Carvalho, Felisbelo Freire, Rocha Pombo, Evaristo de Marais, Pedro Couto, José Veríssimo i altres; Luz hi va impartir l'assignatura d'Higiene. Sempre fidel a l'anarcocomunisme i sabedor de la necessitat de la literatura com a eina d'educació, de discussió i de propaganda anarquista, va escriure fullets, obres didàctiques infantils i novel·les de temàtica social i d'orientació àcrata, i va col·laborar en una impremta llibertària. Entre les seves obres més famoses, totes molt influenciades pel tolstoisme messiànic, podem destacar Novelas (1902), Ideólogo (1903),Os emancipados (1906), Virgem-Mãe (1908), Elias Barrão e Xica Maria (1915), Nunca! (1924) o Manuscrito de Helena (1951). En 1914 participarà en la creació del Centre d'Estudis Socials, on impartirà conferències. Quan esclatà la Revolució russa en 1917, Luz, juntament amb José Oiticica, van ser els que més van combatre les pretensions bolxevics de control de la classe obrera brasilera, formant el grup«Os Emancipados» i des dels periòdics A Luta Social i Revolução Social, publicacions en «guerra textual» contra els bolxevics. No perdia cap oportunitat per fer proselitisme de l'anarquisme, com quan va prendre la seva cadira  a l'Acadèmia Carioca de les Lletres o participant en infinitat de tertúlies. Fábio Luz, que va morir el 9 de maig de 1938 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), va ser una de les figures més destacades de l'anarquisme brasiler, propagador de l'amor lliure en les files revolucionàries, defensor de l'higienisme, de la pedagogia llibertària i de l'ecologisme.

Fabio Luz (1864-1938)

***

Adalgisa Fochi (ca. 1902)

- Adalgisa Fochi: El 31 de juliol de 1865 neix a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) l'educadora, escriptora i activista feminista socialista Adalgisa Fochi, mare del destacat intel·lectual anarquista Camillo Berneri. Era filla de Piero Fochi, metge garibaldí que havia participat en l'expedició dels Mil Camises Vermelles, i de Carolina Gallenga, més acostada a Giuseppe Mazzini. Quan era mestra elemental i es trobava de vacances per Valtellina (Llombardia, Itàlia) conegué Stefano Berneri, vidu amb fills que treballava com a secretari a l'Ajuntament de Corteno Golgi (Llombardia, Itàlia), i amb el qual acabà casant-se. El 20 de maig de 1897 nasqué Camillo Berneri i sos pares es van separar aviat. A causa de la seva feina de mestra, mare i fill hagueren de canviar de residència en diverses ocasions (Milà, Palerm, Reggio de l'Emília, Arezzo, etc.). Escriptora de contes infantils –La penna d'oro (1902) i La scopa di zia Tecla (1904)–, en 1912 va fer la conferència L'eredità in relazione alla responsabilità dei genitori a la Biblioteca Popular de Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia), on son fill estudiava a l'escola superior, i en 1914 altra sota el títol Esaminandi ed esaminatori. Publicà diversos assaigs en defensa dels infants abandonats, com ara Figli di nessuno, Fanciulli infelici o Salviamo in fanciullo. En 1927 publicà l'obra de teatre en un acte Uno stratagemma da affamate. Desenvolupà una intensa tasca cultural marcada pel seu pensament polític, barreja entre el republicanisme mazzininià, el socialisme, l'anarquisme, el feminisme i la pedagogia pestalozziana. Durant el règim feixista, després de negar-se a jurar fidelitat al Rei, obligació per a tots els funcionaris de l'Estat, hagué d'abandonar la seva professió i el seu país. Es reuní amb son fill i la seva companya Giovanna Caleffi a París (França), on s'havia exiliat la parella, dedicant-se a ensenyar ses dues nétes Maria Luisa i Giliana Berneri. Romangué a París després de l'assassinat de son fill, esdevingut el 5 de maig de 1937 a Barcelona (Catalunya), retornant a Reggio de l'Emília al final de la II Guerra Mundial. A Itàlia publicà dos llibres dedicats a son fill: Con te, figlio mio! (1948), que en realitat són unes memòries, i La mamma. In difesa di Camillo Berneri. Contro i detrattori ed i calunniatori (1951). Adalgisa Fochi va morir el 16 d'agost de 1957 a Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia). La seva tomba, segons el seu desig, només porta una inscripció:«Madre di Camillo».

Adalgisa Fochi (1865-1957)

***

Portada del llibre d'Anna Mahé

- Anna Mahé: El 31 de juliol de 1881 neix a Bourgneuf-en-Retz (País del Loira, França) la militant anarquista individualista i propagadora de l'amor lliure Anna Marie-Rose Mahé. D'antuvi mestra d'escola –sembla que es titulà a l'Escola Normal de Nantes (Bretaya)–, va esdevenir més tard, com sa germana Armandine Mahé, la companya de l'anarquista individualista Albert Joseph (Albert Libertad) amb qui participarà en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars, 1902). Va ser partidària de l'amor lliure, i va escriure els seus articles en la premsa llibertària (L'Anarchie,La Cravache, Germinal, Le Libertaire, L'Ordre, Terre et Liberté, etc.) en «ortografia simplificada», rebutjant totalment l'escriptura acadèmica. Entre 1906 i 1907 s'ocupà, amb Pierre Brunia, d'organitzar les vacances populars d'estiu del grup «Les Amis Libres» a Chatelaillon (Poitou-Charentes, França). L'estiu de 1908, arran d'una baralla a la seu de les «Causeries Populaires» entre un tal Bernard i Albert Libertad, trencà amb aquest últim i intentà, amb Henri Martin (Japonet), recuperar el material d'impremta que es trobava al local. Alguns mesos més tard, ben igual que Henri Martin, va fer saber a través de la premsa llibertària que ja no tenia cap lligam amb el periòdic L'Anarchie. En 1908 publicà el fullet L'hérédité et l'éducation (1908), en ortografia simplificada, que va ser traduït al castellà per A. Cruz  i editat a París en 1911 sota el títol La herencia y la educación. També en 1908 publicà l'obra de teatre Vers la vie. En 1909 participà, amb Jean Goldschild (Goldsky), Charles Malato i Eugène Peronnet, en el nou òrgan anarquista revolucionari Les Révoltés, fundat per René Dolié, Georges Durupt i Pierre Ruff. En 1910 treballà com a comptable a l'impremta comunista«L'Espérance» i fou membre del consell de redacció de Le Libertaire. En aquesta època era companya de l'anarquistaAndré Jules Marie de Bläsus (André De Blasiis), amb qui vivia al número 32 el carrer de Freny d'Asnières (Illa de França, França). L'octubre de 1910, a resultes del seu article antimilitarista«Conseils d'une mère à son fils» publicat el 2 d'octubre en Le Libertaire, va ser empresonada; jutjada el 24 de febrer de 1911 per l'Audiència del Sena, juntament amb Georges Dulac, gerent del periòdic, va ser absolta. Arran del cas de la «Banda Bonnot», com a conseqüència d'una denúncia, el seu domicili va ser escorcollat i la policia va trobar documents de Léon Lacombe i una màquina d'escriure robada, i per aquest fet André De Blasiis va ser condemnat a sis mesos de presó per robatori. Cap el 1916 es casà al País Basc amb Pierre Miremont (Georges) i en 1917 un dels correus enviats per son cunyat Henri Martin va ser interceptat per la censura, fet pel qual s'engegà una investigació especial per part del comissari de policia de Baiona (Lapurdi, País Basc) que no tingué cap resultat. En 1922 va ser esborrada del «Carnet B» dels antimilitaristes del departament del Sena. Posteriorment visqué amb sa germana Armandine a Colombes (Illa de França, França). Anna Mahé va morir el 8 de novembre de 1960 a Clichy (Illa de França, França) i va ser enterrada al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Ignacio Núñez Soler

- Ignacio Núñez Soler: El 31 de juliol de 1891 neix a Asunción (Paraguai) el pintor anarquista i anarcosindicalista Ignacio Soler Núñez, conegut com Ignacio Núñez Soler. Fill il·legítim, son pare fou l'advocat i periodista Adolfo Rufo Soler Jovellanos, maçó i un dels pilars de la revolució liberal paraguaiana de 1904; i sa mare, Ascensión Núñez, criada de la família, tingué una forta influència en son fill fins al punt que aquest decidí canviar-se l'ordre dels seus llinatges en el seu homenatge. Sos germanastres Manuel i Tomás Núñez Rolón, fuster el primer i pintor i decorador que havia estudiat amb Julio Mornet i Guido Boggiani el segon, el van introduí en el món artístic i en el pensament revolucionari, encara que Ignacio va començar pintant parets i emblanquinant, a més de realitzar tot tipus de feinetes (dependent de magatzem, artesà, venedor ambulant de mitges, fuster, paleta, etc.). Aconseguí despuntar gràcies a Julio Correa, poeta i dramaturg guaraní que el contractà per decorar els seus muntatges teatrals. En 1931 presentà la seva primera exposició a la Casa Argentina. El seu art, barreja d'impressionisme i de naïf, es caracteritza per un alt grau de compromís social, amb escenes de la vida quotidiana i obrera de la seva ciutat, fet pel qual alguns el van qualificar com El pintor d'Asunción. Durant sa vida presentà un gran nombre d'exposicions individuals i col·lectives i la seva obra es conserva a diferents museus de diversos països (Paraguai, Argentina, Brasil, Uruguai, Estats Units, Espanya, Alemanya, etc.). Des del punt de vista social està considerat un dels primers i principals referents del moviment anarquista del seu país. A finals de 1906, quan son pare era ministre d'Hisenda, fortament influenciat per figures com Luis Pozzo, José Bertotto, Pedro Gori i, especialment, Rafael Barrett, s'afilià a la Federació Obrera Regional Paraguaiana (FORP). En 1916, amb Leopoldo Ramos Giménez, Modesto Amarilla, Manuel Núñez, i altres, fundà la societat obrera «Primero de Mayo», la insígnia de la qual era una bandera negra, organització que l'agost d'aquell donà lloc al Centre Obrer Regional del Paraguai (CORP) i del qual va ser elegit representant de la Societat de Pintors Units. A partir de 1917 freqüentà l'acabada de crear biblioteca llibertària del Centre Cultural Rafael Barrett. Altres membres del CORP van ser Leopoldo Ramos Giménez, Félix Cantalicio Aracuyú, Manuel Núñez, Lorenzo Martínez, Silvio González Medina, Neri Caballero, Cayetano Raimundi, Máximo Larrosa, Vicente Alvarenga, Leopoldo Ruiz, Juan Venider, Tomas Flecha, J. Cano, Francisco Florentín, Anacleto Meza, Eugenio Rueda, F. Artigas, Pedro Martínez, Lorenzo Martínez, Anselmo Vega, Juan G. Cardozo, Isidoro López, Martín Correa, Alfredo Benítez, Rodolfo Morales, Carlos Irala, Estanislao Méndez, Pedro Cataldi, J. Amarilla, Tomás Roa, Emilio Cutillo, Alejo Flecha, etc. El CORP creà filials a gairebé totes les ciutats i pobles paraguaians i comptà amb diversos òrgans d'expressió (El Combate, Renovación, Protesta Humana,Prometeo, etc.). En tres ocasions va ser elegit secretari general del CORP. Encara que en 1929 no va signar el manifest obrer i estudiantil Al avance de la dictadura cedió el último resorte de la libertad i no formà part del«Nou Ideari Nacional» (NIN), moviment insurreccional que proclamà la «Comuna Revolucionària» el 20 de febrer de 1931 a la ciutat d'Encarnación, durant els anys trenta, justament quan començà a ser conegut com a artista, patí confinaments, empresonaments i desterraments. Durant el govern del coronel Rafael Franco, portà una vaga de fam a la presó. Sempre fidel al moviment anarquista, tingué durs enfrontaments amb antics companys (Obdulio Barthe, Oscar Creydt, etc.) quan aquests es passaren a les files comunistes. En 1980 publicà les seves memòries Evocaciones de un sindicalista revolucionario, escrites durant molts anys ajudat per l'intel·lectual anarcosindicalista Ciriaco Duarte. Durant els seus últims anys patí problemes amb la vista. Ignacio Núñez Soler va morir el 13 d'octubre de 1983 a Asunción (Paraguai). Estava casat amb Hermínia Rosa Blanc, amb qui tingué tres infants –de fadrí el pintor tingué altres fills. En 1991 l'ajuntament d'Asunción inaugurà amb el seu nom la plaça situada davant del Centre d'Arts Visuals (Museo del Barro). En 1999 Ticio Escobar publicà la biografia Ignacio Núñez Soler.

***

Necrològica de José Miguel Domene Barón apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de desembre de 1983

- José Miguel Domene Barón: El 31 de juliol de 1911 neix a Bacares (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Miguel Domenech Barón –algunes fonts citen erròniament el seu primer llinatge com Domenec o Domenech. Era fill natural de Francisco Domene Matusana i Ana Barón Haro, que va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 26 de juny de 1913. Després de la guerra civil s'exilià a França. Militant de la Federació Local de Tarba de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant molts anys fou delegat de la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Joséphine Dominiquette Dalier. José Miguel Domene Barón va morir el 4 de novembre de 1983 al seu domicili de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

Bernard Ferri (1963)

- Bernard Ferri: El 31 de juliol de 1942 neix al VI Districte de París (França) l'activista llibertari Bernard Ferri. Vivia amb sos pares a Aubervilliers (Illa de França, França). Havia estudiat a l'Institut Jacques-Decour de París. Gràcies a una beca de viatge Zellidja havia recorregut diversos països (Grècia, Síria, Líban, Israel, etc.) i preparava filosofia al Col·legi d'Ensenyament Politècnic del carrer parisenc de Curial. A començament de la dècada dels seixanta, militava en el grup trotskista «Voix Ouvrière» i formava part d'un grup de joves anarquistes (Guy Battoux, Jacques Noël, Alain Pecunia, François Poli, etc.) lligats a les activitats de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Durant la primavera de 1963 participa en una campanya accions simbòliques contra interessos turístics espanyols (bancs, avions, seus turístiques, etc.), per a obligar la premsa francesa i internacional a parlar del règim franquista. El 8 d'abril de 1963 va ser detingut –Alain Pecunia havia estat detingut el 6 d'abril i Guy Battoux l'endemà– en el moment que col·locava una bomba a les oficines de la companyia aèria Iberia a València (València, País Valencià) i traslladat a la presó de Carabanchel (Madrid, Castella, Espanya). El 20 d'abril d'aquell any va ser executat el militant comunista Julián Grimau García i el 17 d'agost els anarquistes Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez. El 17 d'octubre de 1963 va ser jutjat amb sos companys en consell de guerra sumaríssim a Madrid i tots tres condemnats a llargues penes de presó: Ferri a 30 anys i un dia, Pecunia a dues penes de 12 anys i un dia, i Battoux a 15 anys i un dia. Tancat a la presó de Càceres (Extremadura, Espanya), gràcies a les pressions franceses, a finals de juliol de 1966 va ser alliberat. Bernard Ferri va morir el 5 d'agost de 1976 en estranyes circumstàncies en un accident de muntanya a Gavarnia (Llenguadoc, Occitània)–segons Alain Pecunia va ser assassinat, però segons Jacqueline Tardivel, la companya de Ferri, va ser un malaurat accident d'escalada.

Defuncions

Manuel Martín de la Haza

- Manuel Martín de la Haza: El 31 de juliol de 1936 és assassinat a Los Palacios (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Martín de la Haza, conegut com El Niño de la Canita. Havia nascut el 23 d'abril de 1901 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Fill d'una família pagesa pobre, assistí molt poc a l'escola. Des d'infant ajudà en les tasques agrícoles i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 22 d'octubre de 1924 es casà amb Agustina Arquellada Jiménez, amb qui tingué un infant. Després de treballar com a jornaler a la major part de les explotacions agrícoles de la zona, el gener de 1925 va ser contractat de pagès a les finques El Rosario i Berthendona. Amb l'adveniment de la II República espanyola, va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Dos Hermanas, que agrupava els treballadors agrícoles i olivaters, càrrec en el qual va ser reemplaçat per Manuel Nuñez Claro sis mesos després. Arran del cop feixista de 1936, va ser detingut el 30 de juliol per un escamot de falangistes i guàrdies civils mentre treballava a El Rosario i portat a Dos Hermanas. Manuel Martín de la Haza va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, al lloc anomenat Hijuela de Escoberos (Los Palacios, Sevilla, Andalusia, Espanya). El 18 de juliol de 2010, la «Marxa als Màrtirs de la Llibertat», que anualment se celebra a Dos Hermanes, va ser dedicada a la seva memòria.

***

Antonio Muñoz Benítez

- Antonio Muñoz Benítez: El 31 de juliol de 1936 és assassinat a Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Muñoz Benítez, també conegut com El Laico. Havia nascut el 21 d'abril de 1879 a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Fou fill d'una família pagesa i, encara que estava dotat d'excel·lents condicions per a l'estudi, no va passar de l'ensenyament primari a causa del seu estrat social. Més tard va estudiar, amb Blas Infante Pérez, amb el mestre racionalista i anarquista José Sánchez Rosa a Grazalema. Va fer de mestre racionalista a diversos pobles gaditans (Alcalá del Valle, Setenil de las Bodegas, Torre Alháquime, Overa, etc.), on conegué destacats anarquistes (el fotògraf Germinal Solá, l'ebenista Pompeyo Ojeda, etc.). Per fugir del servei militar, es traslladà amb el metge llibertari Pedro Vallina Martínez al Marroc francès, on aprengué francès iàrab i va fer classes per les cabiles de la zona de Casablanca. Quan va prescriure el delicte, retornà amb Vallina a la Península. Recorregué com a mestre de poble la serra cordovesa, va fer una història de l'època romana i àrab de Còrdova, realitzà conferències i dissertà sobre el comunisme llibertari per diverses localitats. En 1914 s'establí en Dos Hermanas (Sevilla) i visqué a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Impartí classes diürnes i nocturnes a infants i adults. La burgesia local el batejà com El Laico, ja que tots els seus alumnes sortien ateus. Durant la II República, el 21 de juliol de 1932 organitzà amb Vallina una vaga general revolucionària en defensa dels drets obrers (jornada màxima laboral de vuit hores, descans dominical, etc.), que s'escampà per tota la província de Sevilla i que a Dos Hermanas tingué com a resultat la mort del cenetista Manuel Alcoba Andrada a mans de la Guàrdia Civil i 27 ferits lleus. Arran d'aquests fets, l'alcalde de Dos Hermanas dimití i el 2 d'agost de 1932 fou proclamat per aclamació popular batlle, càrrec que ocupà fins a la seva destitució pel governador civil el 7 d'agost de 1934, acusat d'obrerista i ateu. Durant el seu mandat va posar un impost a les campanes de l'església per molestar les oïdes dels ciutadans, sufragà els enterraments i els casaments civils i les murgues del Carnaval van interpretar cançons seves al·lusives al caciquisme local i al clergat. Un cop expulsat de l'alcaldia, tornà a la seva tasca docent a l'escola racionalista. Es presentà candidat del Front Popular pel Partit Republicà Federal en les eleccions del 16 de febrer de 1936 i fou nomenat regidor d'Instrucció Pública. El 17 de juliol de 1936 tropes feixistes ocuparen el poble i dies despres, el 30 de juliol, fou detingut. Antonio Muñoz Benítez va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, a la porta del cementiri d'Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) per un escamot de falangistes.

***

Gino Sette

- Agostino Sette: El 31 de juliol de 1936 mor a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i antifeixista Agostino Sette, més conegut com Gino Sette. Havia nascut el 5 de desembre de 1902 neix a Montagnana (Vèneto, Itàlia). Fill d'Stefano Sette i d'Ermenegilda Veronesse, es guanyava la vida com a paleta i ben aviat es va fer militant dels antifeixistes «Arditi del Popolo» i dels grups anarquistes. Després de patir la presó mussoliniana pels seus enfrontaments amb els escamots feixistes, en 1924 fugí a França i s'instal·là al Midi. En 1934 passà a Bèlgica i a Luxemburg. Expulsat d'aquest país per les seves activitats, en 1935 retornà a França i s'instal·là a Marsella, on reemprengué els contactes amb els cercles llibertaris gals. El març de 1936 marxà a Catalunya i a Barcelona participà en les activitats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, fou un dels primers en allistar-se com a milicià en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Gino Sette va caure mort el 31 de juliol de 1936 en els combats de Siétamo, al front d'Aragó. Fou el primer italià que morí en la guerra civil espanyola.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 4 d'agost

Esdeveniments

Pelizza da Volpedo: Il Quarto Stato (1901). Civica Galleria d'Arte Moderna de Milà

- Conferència de Rimini: El 4 d'agost de 1872, a la ciutat balneari de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia), la Conferència Nacional de les seccions italianes de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) comença les sessions a Casa Santinelli, seu del Fascio Operaio. Hi havia 21 localitats representades (Nàpols, Sciacca de Sicília, Mantova, Siena, Ravenna, Bolonya, Florència, Rimini, Imola, Roma, Lugo, San Potito, Fusignano, Mirandola, San Giovanni de Persiceto, Fano, Fermo, Senigallia, San Arcangelo, Folri i Ombria; la majoria de la Romanya i de les Marques), de les quals només la de Nàpols estava afiliada a la Internacional marxista de Londres, les altres eren societats formades directament per seguidors bakuninistes o societats obreres que havien passat de la influència republicana a l'anarquista.  Els delegats al congrés responen a noms que seran amb el temps ben coneguts (Cafiero, Costa, Fanelli, Malatesta...). La conferència, presidida per Carlo Cafiero i actuant-hi com a secretari Andrea Costa, es va cloure el 6 d'agost, després d'haver pres la resolució de crear una Federació Italiana de la Internacional, que esdevindrà la Federació Anarquista Italiana (FAI). Però, oposada al Consell General de Londres, de caràcter marxista, que qualificava de«comunisme autoritari germànic», refusarà participar en el congrés de l'Haia previst per al 2 de setembre de 1872; era un avanç de la futura escissió de la Internacional entre autoritaris (marxistes) i antiautoritaris (anarquistes). El fet d'arrenglar-se amb els antiautoritaris va donar lloc a un important moviment anarquista organitzat a Itàlia.

***

Nota de premsa de l'atemptat de Salvatierra

- Atemptat contra el comte de Salvatierra: El 4 d'agost de 1920, a la ciutat de València (País Valencià) en festes, l'exgovernador de Barcelona, José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra, responsable de la mort d'una trentena de sindicalistes víctimes de la «llei de fugues», cau sota les bales d'un grup d'acció anarquista, i mor l'endemà. Salvatierra va llogar un cotxe de cavalls dels anomenats milord i a la tarda va marxar amb sa esposa i sa cunyada, la marquesa de Tejares, a presenciar una desfilada de carrosses. En acabar la desfilada, el comte es va encaminar al Grao, port de la ciutat, situat a tres quilòmetres, per acomiadar-se d'uns amics que estiuejaven. Salvatierra va tornar a la ciutat a tres quarts de 10 i es va aturar en un pas a nivell que tallava la carretera, deserta en aquells moments, en espera de l'exprés de Barcelona. Quan va arribar, dos homes es van acostar al cotxe i obriren foc; el sotrac del tren va apagar les detonacions. El cotxer, Miquel Moyà, ni s'adonà de l'agressió. Els anarquistes va fugir cap el Cabanyal i es van amagar a Valls (Tarragona). La marquesa de Tejares, de 22 anys, també trobarà la mort, i l'esposa de Salvatierra resultarà ferida greu. La policia atribuirà l'atemptat als anarquistes Ramon Casanellas i Pere Matheu. L'assassinat de Salvatierra va tenir unes conseqüències que no podien imaginar els autors, per als quals el crim era una simple venjança, ja que va unir totes les classes altes espanyoles que fins aleshores consideraven el terrorisme com un problema particular dels empresaris catalans. La mort de Salvatierra els va fer canviar d'opinió ja que havia passat fora de Catalunya, les víctimes eren de la noblesa i el moviment vaguístic començava a escampar-se per tot arreu. Arran d'aquests fets, la Confederació Nacional del Treball (CNT) va ser processada, els seus centres clausurats, es va suspendre tota activitat sindical i el diari confederal Solidaridad Obrera fou suprimit radicalment.

***

Diverses capçaleres de La Pampa Libre

- Atac contraLa Pampa Libre: El 4 d'agost de 1924 la redacció del periòdic anarquista La Pampa Libre, al carrer Belgrano de General Pico (La Pampa, Argentina), és atacada per un grup de militants de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la publicació llibertària La Protesta. L'enfrontament fratricida fou el resultat d'un violent clima sorgit entre les diverses faccions del moviment anarquista argentí sobre qüestions tàctiques i polítiques, i que catalitzà amb la negativa del periòdic La Protesta a deixar les seves rotatives a altres publicacions llibertàries (La Pampa Libre, La Antorcha i Ideas) discrepants a la seva línia d'actuació. Durant aquest enfrontament armat entre les dues faccions (protestistas i antorchistas), va morir Domingo Di Mayo, secretari del «Comitè d'Agitació Pro Anarquistes Presos a Rússia» i militant de la FORA. També resultaren ferits greus, del bàndol de La Pampa Libre, Isidro D. Martínez, administrador, tipògraf i redactor, i Jacobo Prince, tipògraf i redactor; i del grup editor de La Protesta, Jorge Rey Villalba. Es van produir diverses detencions, militants anarquistes que acabaren empresonats. Aquest fet quedà imprès en el moviment anarquista argentí com un estigma que durà molts anys.

***

Capçalera del primer número de Vida Nueva

- Surt Vida Nueva: El 4 d'agost de 1934 surt a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) el primer número del periòdic anarquista Vida Nueva. Órgano de las Juventudes Libertarias del Alto y Bajo Panadés. Editat per les Joventuts Llibertàries, publicà articles en castellà i català. Només va poder publicar sis números a causa de la seva suspensió, probablement, arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934. El 19 de setembre de 1936 reprengué la sortida amb caràcter setmanal com Vida Nueva. Publicación semanal. Portavoz de la CNT y de la FAI. Trobem textos de Carmen Adell, Paco Itir, Olivé, Recassens i Sevilla, entre d'altres. Sortiren números fins el final de la guerra civil, encara que l'últim número conegut és el 46, del 19 de juny de 1937.

Naixements

Gustave Flourens

- Gustave Flourens: El 4 d'agost de 1838 neix a París (França) el revolucionari llibertari i communard Gustave Paul Flourens. Son pare, el metge Jean Pierre Flourens, va ser professor del Col·legi de França, secretari perpetu de l'Acadèmia de Ciències i, encara que d'esquerres, va ser nomenat par de França el 1847. Gustave Flourens va fer brillants estudis: llicenciat en Lletres als 20 anys, en Ciències, i als 25 anys se li va confiar la plaça de son pare al Col·legi de França per impartir un curs d'història natural (Història de les races humanes). El seu ensenyament, ateu, materialista i antibonapartista, va ser un escàndol, i el seu contracte no va ser renovat després del primer any. Va marxar a Londres, on va estudiar al Museu Britànic, i després a Bèlgica. En 1863 va publicar a Brussel·les el seu llibre L'histoire de l'homme, recull de les seves lliçons al Col·legi de França. En 1866 va participar en la insurrecció de Creta contra l'Imperi turc, guanyant el grau de capità, i després va ser nomenat ambaixador de Creta davant Grècia. Mal vist pel govern grec, sobre el qual va exercir pressió el turcòfil govern francès, va ser embarcat a la força cap a Marsella. En 1868 es va instal·lar a París i va prendre part en l'agitació política, guanyant-se multes i una pena de tres mesos de presó que va purgar a Sainte-Pélagie entre abril i juny de 1869. En sortir de la presó, va provocar en duel Paul de Cassagnac, autor d'un article publicat en el seu periòdic conservador Le Pays que va jutjar insultant per al poble, resultant greument ferit. Un cop restablert, va reprendre la lluita política i va esdevenir cronista militar en el periòdic La Marseillaise d'Henri Rochefort. Va intentar transformar l'enterrament de Victor Noir en una insurrecció, però Rochefort el va frenar. Després de la detenció d'aquest el 7 de febrer de 1870, va aconseguir fugir i es va refugiar a Holanda i després a Anglaterra. En el procés de Blois, el 9 d'agost de 1870, va ser condemnat en rebel·lia a sis anys de presó. Va marxar a Grècia, però va retornar tan bon punt va ser anunciada la caiguda de l'Imperi el 4 de setembre de 1870. Va arribar a París el 29 de setembre i va ser elegit com a cap dels cinc batallons de la Guàrdia Nacional de Belleville. Va ser un dels principals dirigents de la insurrecció del 31 d'octubre contra la«tèbia» política del Govern de Defensa Nacional. El 7 de desembre va ser detingut en el combat de Créteil i tancat a la presó de Mazas. La nit del 20 al 21 de gener de 1871 va ser alliberat per un escamot organitzat pel seu company anarquista Amilcare Cipriani, que havia lluitat amb ell a Creta. Va haver de passar-se a la clandestinitat i l'11 de març va ser condemnat en rebel·lia a mort. Va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XIX districte (4.100 vots sobre 11.282 votants) i pel XX districte (14.089 vots sobre 16.792 votants). Va ser nomenat per a la Comissió Militar i va esdevenir «general» de la XX Legió. Durant de l'ofensiva del 3 d'abril de 1871 contra les tropes de Versalles, en el combat cos a cos, va ser detingut, juntament amb Cipriani, i després, desarmat, assassinat d'un cop de sabre pel gendarme Desmarets davant l'estació de Rueil, a prop de París (Illa de França, França). Desmarets acabarà de jutge de pau a Garnache, protegit del comte de Baudry d'Asson. El mateix dia de la mort de Flourents va sortir el seu llibre Paris livré, que va tenir cinc edicions en un mes. També és autor dels llibres Ce qui est possible (1864) i Science de l'homme (1865), i de nombrosos pamflets subversius. Flourens va esdevenir immediatament un personatge de llegenda: articles i fullets el lloaran, un cos de franctiradors va prendre el nom de «Venjadors de Flourens», etc. Més tard, la seva tomba al cementeri parisenc de Père-Lachaise va transformar-se en lloc de pelegrinatge.

***

Foto policíaca de Luisa Pavón Muñoz (1894)

- Luisa Pavón Muñoz: El 4 d'agost de 1870 neix a Vera (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista Luisa Pavón Muñoz, coneguda com La Ragon. Sos pares es deien Bonaventura Pavón i Isabel Muñoz. Segons la policia, es guanyava la vida com a balladora. Emigrada a França, l'11 d'abril de 1894 va ser expulsada, juntament amb son marit, l'enginyer elèctric Ramon Gabarró Julian, de Manresa (Bages, Catalunya), per les seves activitats llibertàries i retornà a la Península (Sant Sebastià, Madrid i Cartagena). Son company, va ser detingut a Baiona (Lapurdi, País Basc) en passar la frontera. Aquest mateix any de 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Luisa Pavón Muñoz (1870-?)

***

João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

- João Penteado: El 4 d'agost de 1876 neix a Jaú (São Paulo, Brasil) el pedagog anarquista João de Camargo Penteado. D'infant va ajudar son pare, que treballava a Correus. Autodidacte, va aprovar oposicions per a mestre d'escola municipal de Jaú, i també va fer classes a Itapuí, a São Paulo, a Juiz de Fora (Col·legi Grambery) i a Mariano Procópio (Col·legi Santa Cruz). Formà part del Centre Obrer de Jaú i fou redactor del periòdic obrerista O Operário. Durant les protestes organitzades contra l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, va ser designat com a orador del Centre Obrer de Jaú. A la ciutat de São Paulo pogué fer contacte amb el moviment anarquista organitzat i va participar en la creació de l'Escola Moderna Núm. 1 al barri de Belenzinho de São Paulo, d'inspiració ferreriana, de la qual serà professor i director. Aquesta experiència d'educació llibertària es va realitzar entre 1912 i 1919 –en 1917 serà substituït una curta temporada com a director per Primitivo Soares (Florentino de Carvalho)–, quan l'escola va ser tancada pel govern. L'escola va haver de transformar-se en Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després en Col·legi Saldanha Marinho, on va romandre com a director fins a la seva mort. També col·laborar amb l'Associació Promotora d'Educació i Treball per a Cecs. Va escriure en nombrosos periòdics anarquistes, com ara A Plebe, A Lanterna, Boletim da Escola Moderna, etc., i sempre va defensar en els seus textos la intrínseca relació entre educació i revolució social. Publicà dos llibres Pioneiros do Magistério Primário (1944) i Esboço histórico através do primeiro centenário de Jaú. João Penteado va morir el 31 de desembre de 1965 a São Paulo (São Paulo, Brasil). El seu arxiu personal, donat per sa família, es troba dipositat al Centre de Memòria de l'Educació de la Facultat d'Educació de la Universitat de São Paulo (São Paulo, Brasil).

***

Domingo Germinal en una fotografia de la policia cubana

- Domingo Germinal: El 4 d'agost de 1880 neix a El Burgo de Osma (Sòria, Castella, Espanya) el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Domingo Miguel González, que va fer servir diversos pseudònims (Severino Rey, Gumersindo Rey, Adalid de la Revuelta Germinal i Domingo Germinal González), però que fou conegut com Domingo Germinal o, simplement, com Germinal. Visqué la seva joventut a Bilbao (Biscaia, País Basc), fet pel qual alguns citen aquesta ciutat com al seu lloc de naixement. Amb la professió de pèrit mecànic, cap al 1905 ingressà en la marina mercant com a maquinista,època en la qual començà a militar en el moviment anarquista. Poc després s'instal·là a Cuba. En 1907 participà, amb Abelardo Saavedra del Toro, Francisco González Sola (Paco Sola) i Vicente López, en la primera gira de propaganda anarquista que es realitzà a Cuba. Formà part, amb Isidoro Lois, Agustín Zamorano, Paulino Ferreiro del Monte, Inocencio Franco i Pedro Irazoqui, del grup«Acción Directa» de Manzanillo; també va ser membre del grup «Tierra», de l'Havana, editor de l'important periòdic ¡Tierra!, per al qual col·laborà i participà en els seus escamots mòbils de propaganda enviats per aquesta publicació a les distintes poblacions de l'Illa per a instruir els obrers cubans en el pensament anarquista. El 16 d'octubre de 1913, quan ell i alguns treballadors, entre ells els espanyols Florencio Gómez Ugarte, Pedro Irazoqui, Demetrio Ayllón, Inocencio Franco i José Quintana, juntament a altres companys cubans, es reuniren a Camagüey per a protestar per l'encausament del treballador Evaristo Vázquez Llano acusat d'homicidi, va ser detingut, processat amb exclusió de fiança i amenaçat amb l'expulsió de l'illa i la deportació a Espanya. En aquests anys, sota el nom de Gumersindo Rey, creà al carrer 24 del barri d'El Congrís de la refineria de sucre Central Soledad, actual El Salvador (Guantánamo, Cuba), aleshores propietat de la Guantánamo Sugar Company, el primer Gremi d'Obrers Sucrers, de caire anarcosindicalista, d'aquesta central sucrera, format sobretot per immigrants espanyols i que comptà amb una escola. Fruit d'aquesta activitat anarcosindicalista, el 21 de gener de 1915, amb el nom de Severino Rey, fou expulsat de Cuba amb el vapor Alfonso XIII cap a Santander (Cantàbria, Espanya) sota l'acusació de «sustentar idees contràries a l'ordre establert». Poc després, el 14 de febrer d'aquell any, intervingué en el míting de l'Ateneu Sindicalista de Ferrol (la Corunya, Galícia). Algunes fonts citen que durant els anys vint milità a Veracruz (Veracruz, Mèxic). De bell nou a l'illa caribenya, s'ajuntà amb una cubana amb qui tingué infants. A mitjans dels anys vint fou l'encarregat del taller de ferreria l'Escola Mecànica de Pinar del Río, que fou destruït per la reacció. A mitjans de 1928, arran de la discussió amb un burgès anomenat Coucelo a l'hotel on feia feina instal·lant uns ascensors, va ser empresonat a la fortalesa de San Carlos de La Cabaña de la badia de l'Havana i el juliol d'aquell any expulsat de l'Illa, acusat de sabotatge i d'intent de magnicidi –ja que a l'hotel on instal·lava els ascensors havia de ser residència del president de la República cubana, Gerardo Machado–, i enviat a la Corunya. En arribar va ser tancat uns dies a Bilbao i després marxà a Barcelona (Catalunya). Entre 1929 i 1930 visqué a Blanes i a Barcelona i col·laborà en La Revista Blanca. En 1930 va fer articles per a El Amigo del Pueblo, d'Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya). El 15 de setembre de 1930 participà, juntament amb altres (Tusó, Estarius, Trabal, Víctor Colomé, Llull i Ballescay, Joan Casanovas, Samblancat, Aigunda, Joaquín Maurín, Rovira i Virgili, Lluís Companys, Alberola i Clarà), en un míting pro presos celebrat al Palau de Belles Arts de Barcelona, on s'exigí a l'Estat unaàmplia amnistia per als presos per delictes polítics i socials i la supressió de les detencions governatives. El 16 d'octubre de 1930 una conferència que havia d'impartir al teatre Apolo de Vilanova i la Geltrú va ser suspesa per ordre governativa. Més tard, segons alguns, fou empresonat al penal del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Durant els anys republicans destacà com a gran orador, que podia fer els discursos en una pila d'idiomes, i com a poeta. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el juny de 1931 participà en el míting de tancament de la I Conferència Peninsular d'aquesta organització celebrada a Madrid, prèvia al III Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que se celebrà també a Madrid i al qual assistí com a delegat del Sindicat Únic de Barakaldo, formant part del grup més radical i defensant les tesis més anarquistes. Durant tot el 1931 va fer mítings, moltes vegades amb Alejandro Gómez, Galo Díez i Manuel Pérez, a tota la zona nord peninsular (Sant Sebastià, Sòria, Cervera, Logronyo, etc.). El 17 de juny de 1931 participà en un míting de la FAI al teatre Fuencarral de Madrid, presidit per Federico Urales i on parlaren Eduardo Miranda, Endais, Miguel González, Arturo Perera, Abad de Santillán, Germinal Esgleas, Juan Gallego Crespo i José Alberola. El 20 de setembre de 1931 impartí la conferència«Trabajo y anarquía» i el 27 de desembre altra sota el títol «Capitalismo, sindicalismo y ciencias sociales», ambdues a l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. L'octubre d'aquell 1931 any participà en un míting de la FAI a Sevilla i l'11 d'octubre en un míting a la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia al teatre Fuencarral de Madrid organitzat per l'Ateneu de Divulgació Social, amb Mauro Bajatierra, Juan Gallego Crespo i Eduardo Barriobero y Herrán. En 1931, també, col·laborà en el periòdic de Sòria Trabajo. En 1932 va fer una gira de mítings per les comarques alacantines, per Carlet, per Granada i altres localitats, amb la missió d'afavorir la creació de les Joventuts Llibertàries en aquests indrets. El 15 de maig de 1932 participà en l'excursió del «Grupo Espartaco» d'Alacant. Com a mostres de la seva atracció entre el públic com a orador, tenim els exemples del maig de 1932, al Teatre Serrano de València, on reuní 7.000 persones en la popular conferència «Capitalismo, sindicalismo y ciencias sociales», o el juliol d'aquell any que congregà 12.000 persones en la dissertació «Evolució y Revolució» a la plaça de Toros d'Alacant i que durà tres hores. En 1933 parlà en el Congrés de la Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a Sevilla, va fer conferències a Navalmoral, i el 22 d'octubre, amb Juan Rueda i Benito Pavón, inaugurà amb un gran míting la campanya abstencionista a Màlaga. El 29 d'octubre parlà en un míting d'afirmació llibertària organitzat per les Joventuts Llibertàries a la plaça de Toros de Barcelona amb Joaquín Ballester, Torrent, Claró, Sendin i Joaquín Ascaso, i al qual assistiren 6.000 persones. El 5 de novembre d'aquell any intervingué, amb Josep Corbella, Francesc Isgleas, Valeriano Orobón Fernández, Benito Pabón y Suárez de Urbina i Buenaventura Durruti, en el gran míting de la plaça de toros Monumental de Barcelona contra les eleccions, organitzat per la CNT, la FAI i el periòdic Tierra y Libertad, sota el lema «Enfront de les urnes, la revolució social», i el 16 de novembre de 1933 en el míting organitzat per la FAI celebrat al Palau d'Arts Decoratives de Montjuïc, amb Francisco Ascaso, Vicente Pérez Viche (Combina), Gilabert, Dolores Iturbe, Sébastien Faure i Buenaventura Durruti. Fugint de la repressió republicana, visqué amagat a diverses localitats del País Valencià (Elx, Xàtiva, etc.) i després, buscant un clima benigne per a la seva malaltia, s'instal·là a Palma (Mallorca, Illes Balears), on entre 1935 i 1936 dirigí el periòdicCultura Obrera. En 1935 passà algunes temporades a Eivissa, on impartí conferències –algunes prohibides– i ajudà a la creació de l'Ateneu Llibertari, situat a la plaça del Parc, i a l'únic grup de la FAI que existí a l'illa pitiüsa, fent una bona amistat amb Àngel Palerm Vich. L'1 de desembre de 1935, amb Cristòfol Pons –gran amic seu que conegué a Cuba–, Alfonso Nieves Núñez (Julio Quintero), Combina i Francisco Ascaso, parlà sobre la llibertat, la revolució i l'anarquia en un míting al Teatre Balear de Palma organitzat per Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB). El 5 de gener de 1936 dissertà, amb Julio Quintero, en un míting contra la pena de mort al teatre d'Inca (Mallorca). Força malalt, en 1936 marxà a Elx per a reposar. Domingo Germinal va morir el 12 de març de 1936 a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) i fou enterrat al Cementiri Vell d'aquesta localitat. Arran de la seva defunció l'Ateneu de Divulgació Social de la Llibertat, del barri de la Soldat de Palma, realitzà uns baixos relleus per vendre amb la seva figura. Durant la guerra civil el X Batalló de la 14 Brigada Mixta, destacada al front d'Andalusia, prengué el nom de «Domingo Germinal» i els llibertaris d'Elx posaren el títol de Germinal al seu setmanari de guerra, en homenatge al seu company.

Domingo Germinal (1880-1936)

***

Otello Bellini (primer per l'esquerra) i altres companys durant una excursió a Marina di Cecina l'estiu de 1954

- Otello Bellini: El 4 d'agost de 1892 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el baster anarquista Otello Bellini. Sos pares es deien Giuseppe Bellini i Virginia Giorgi. Quan encara era molt jove s'acostà als cercles llibertaris i de tant en tant col·laborà en el setmanal L'Avvenire Anarchico, on, el 26 d'abril de 1912, publicà un article dedicat al Primer de Maig («Il 1º maggio 1912. La parola allà storia»). Durant el«Bienni Roig» (1919-1920) participà activament en el moviment llibertari. Després d'ascensió del feixisme al poder, sense renunciar a les seves idees, no destacà particularment en la militància i així i tot va ser vigilat per les autoritats. Durant la II Guerra Mundial reprengué la militància plenament i participà en 1945 en la constitució de la Federació Anarquista Pisana (FAP), juntament amb altres destacats militants (Spartaco Benedetti, Nilo Capocchi, Nilo Cazzuola, Cafiero i Foresto Ciuti, Bruno Ghelardi, Oscar Mariani, Unico Pieroni, etc.). El 7 de juliol de 1946 participà en la conferència de constitució del nou grup anarquista «Combattiamo» de via Volturno de Pisa. Entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí com a delegat de la FAP al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Com a delegat de la FAP assistí, entre el 16 i el 20 de març de 1947, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia); al III Congrés de la FAI, que se celebrà entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 a Liorna (Toscana, Itàlia); i al Congrés Nacional de Pisa, celebrat entre el 6 i el 7 de desembre de 1959. Otello Bellini va morir el 26 de gener de 1972 a Pisa (Toscana, Itàlia).

***

José Domingo Gómez Rojas

- José Domingo Gómez Rojas: El 4 d'agost de 1896 neix a Santiago de Xile (Xile) el poeta i dramaturg anarquista José Domingo Gómez Rojas, conegut literàriament com Poeta Cohete i pels seus amics com Chumingo. Fills d'una modesta família –son pare, Germán Gómez Guzmán, era ebenista–, va ser criat per sa mare Lucinda Rojas del Campo, ja que son pare i son padrastre l'abandonaren ben aviat. Després de fer els estudis bàsic a l'Escola Superior d'Homes Núm. 9, en 1908 començà l'ensenyament mitjà en l'especialitat d'humanitats al Liceu Manuel Barros Borgoño. De jovenet es decantà per la poesia i la major part de la seva obra va ser escrita entre 1912 i 1915. D'antuvi va participar en sectors del cristianisme protestant, oposats a l'autoritarisme de l'Església catòlica xilena, i en 1912 publicà alguns poemes i articles en El Heraldo Cristiano (El Cristiano), òrgan de la Lliga Metodista Episcopal de la Costa del Pacífic; però ben aviat s'acostà als sectors de l'anarquisme intel·lectual. Durant la dècada dels deu participà en diversos grups intel·lectuals i artístics de la bohèmia avantguardista xilena, com ara «Los Caimanes», «Los Diez» o «Los Inmortales», i publicà articles en les seves revistes (Claridad,Juventud, Pacífico Magazine,Sucesos, Selva Lírica,Nuestros Poetas, Revista de Los Diez, etc.). En el grup «Los Inmortales» va fer una bona amistat amb els escriptors anarquistes Manuel Rojas Sepúlveda i José Santos González Vera. En aquesta època freqüentà la Societat de Resistència d'Oficis Diversos i el Centre d'Estudis Socials «Francisco Ferrer», fundat en 1912. L'abril de 1913 sortí, sota la influència de Friedrich Nietzsche i de Gabriele D'Annunzio, el primer i únic llibre que publicà en vida, Rebeldías líricas; l'obra és una col·lecció de poemes d'alt contingut social, revolucionari, anticapitalista i antiimperialista. Col·laborador del periòdic anarquista La Batalla, en el seu nom recità una «arenga lírica» en els actes del Primer de Maig de 1913, que va ser fortament ovacionada pels 15.000 obrers assistents. El 25 d'agost de 1913 participà a Valparaiso en una manifestació estudiantil contra la visita del nunci papal monsenyor Sibila i en la qual parlà als estudiants des de la tribuna. Entre desembre de 1913 i començaments de 1914 viatjà a l'Argentina, en companyia de l'anarquista espanyol Ángel Fernández, amb la finalitat d'arribar a Buenos Aires i mostrar la seva admiració a l'escriptor llibertari Alberto Ghiraldo, però només arribaren a Mendoza. El 23 d'abril de 1914 llegí a l'Ateneu de Santiago el seu «Poema hereje» i aquest mateix any terminà la seva primera obra teatral, Renunciación. Entre altres obres de teatre que va escriure podem citar La Gioconda (1918)–guanyadora del tercer premi del Concurs Teatral del Club de Senyores–, El vino triste–en col·laboració amb Antoni Acevedo Hernández–, Los emigrantes. Obra social en tres actos i ¿Ha muerto el Amor?, comèdia sentimental en verso i prosa que no acabà. En 1915 publicà diversos articles en el diari El Chileno. En 1917 sortí en la revista Selva Lírica el seu poema més conegut,«Miserere», sota el pseudònim de Daniel Vásquez. Quan era estudiant de pedagogia a l'Institut Pedagògic i de dret a l'Escola de Lleis de la Universitat de Xile, participà en algunes activitats del sector àcrata de la Federació d'Estudiants de la Universitat de Xile (FECh)–de la qual va ser nomenat «federat honorari»–, però la seva militància més activa va ser en el Centre de la Joventut Radical, del qual va ser secretari, i en l'Assemblea Obrera d'Alimentació Nacional (1918-1920). També va està afiliat a la socialista Federació Obrera de Xile (FOCh) i fou un dels fundadors de la secció xilena de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de la qual va ser vocal i delegat per Valparaíso, a més de secretari d'actes. En aquests anys es guanyava la vida com a secretari a l'Ajuntament de Santiago i també va fer de professor al Liceu Nocturn Federico Hansen. En 1920 participà en la I Convenció d'Estudiants Xilens. El 25 de juliol de 1920 –en el context de l'elecció presidencial d'Arturo Alessandri Palma i la violenta repressió desencadenada per l'oligarquia xilena contra els sectors obreristes i estudiantils, que cristal·litzà en l'assalt del local de la FECh el 21 de juliol d'aquell any– va ser detingut acusat d'«atemptat contra la seguretat interior de l'Estat» i de «militància anarquista», tancat a la Presó Pública de Santiago i encausat en l'anomenat «Procés als subversius», que perseguia obrers i estudiants llibertaris i socialistes. A la garjola va ser sotmès a tortures i vexacions constants fins l'embogiment pel jutge José Astorquiza y Líbano, instructor del procés. Malalt d'una meningitis no diagnosticada a temps i de pulmonia, va ser traslladat de la penitenciaria a l'establiment psiquiàtric de la Casa de Orates en qualitat de presoner. José Domingo Gómez Rojas va morir l'endemà, el 29 de setembre de 1920, en aquest centre de Santiago de Xile (Xile) enfollit totalment. Al seu funeral de l'1 d'octubre, convertit en una manifestació contra les classes poderoses xilenes, assistiren més de 50.000 persones. El seu poema Protestas de Piedad, escrit durant la seva reclusió a la presó, llegit i difós durant el seu funeral, esdevingué un símbol dels grups anarquistes, pacifistes i estudiantils contra la burgesia del seu país. Pòstumament, en 1935, va ser publicada la seva obra Elegías, editada per Antonio Acevedo Hernández. Des del 2008 existeix un«Grupo de Estudios José Domingo Gómez Rojas» a Santiago de Xile.

***

Vasil Popov

- Vasil Popov: El 4 d'agost de 1899 –algunes fonts citen el 4 d'abril de 1879– neix a Mikre (Ugarchin, Lovech, Bulgària) el guerriller anarquista Vasil Popov, també conegut com Geroia (Heroi) i Doktora (Doctor). Va fer estudis de secundària a la ciutat de Lovech, però no aconseguí acabar-los i a l'institut ja es declarà anarquista. És en aquesta època d'estudiant quan rebé el malnom de Geroia (Heroi), perquè en classe de matemàtiques pogué resoldre un problema especialment difícil. En 1915 intentà entrar a l'Escola Militar, però malgrat els excel·lents resultats només se li oferí un destí a infanteria i abandonà el projecte. Més tard intentà sense èxit començar estudis d'enginyeria mecànica a la universitat i frustrat es lliurà a la militància llibertària. Arran del cop d'Estat del 9 de juny de 1923, que suprimí l'antic govern agrarista d'Alexandre Stambolijski i instal·là un règim profeixista encapçalat per Alexandre Tsankov, participà a finals d'aquell mes en una reunió clandestina a Kaltunets (Lovech) que va ser reprimida per la policia; aconseguí fugir, però hagué de passar a la clandestinitat amb altres companys. Entre 1923 i l'estiu de 1924 visqué amagat a Pleven i altres pobles dels voltants i establí contactes amb l'anarquista Valko Shankov amb qui planejà diversos atemptats a gran escala. A començaments de juny de 1924 amb Shankov va fer esclatar un arsenal d'armes a prop de Pleven i s'amagaren a casa de Dimitar Popov. El 12 de juny assassinaren un policia en un parc de Pleven i fugiren. Buscats per les autoritats, durant la nit del 8 al 9 de setembre de 1924 la casa del barri de Dekisana de Lovech on s'amagaven va ser encerclada. Després d'un llarg tiroteig, en el qual morí Valko Shankov, aconseguí escapar. Durant l'octubre visqué amagat a Troyan i el 20 d'aquest mes l'anarquista Nikola Katsarov fugí de la presó i es reuní amb Popov. El gener de 1925 ambdós es reuniren a Sofia amb el destacat anarquista Vasil Ikonomov. És en aquesta època que li començaran a dir Doktora (Doctor), perquè sempre anava amb un maletí farmaciola. Amb Tinko Simov, Nikola Katsarov, els germans Tumangelovi i altres, creà durant la primavera de 1925 un grup guerriller que actuava a la zona de Koprivshtitsa, depenent de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), que destacà per accions d'expropiació i de sabotatges: tabaquera Orient-Tabak, comerç a Yuritsite, fàbrica de fòsfors a Kostenets, etc. El 14 d'abril de 1925 cinc membres del grup de Koprivshtitsa, (Popov, Ikomonov, Nesho Tumangelov, Anton Ganchev i Nesho Mandulova) intentaren segrestar el rei Boris III quan travessava el pas balcànic d'Arabakonak; en aquesta acció morí l'entomòleg Delcho Ilchev i el conductor del carruatge, però el rei pogué fugir sa i estalvi. Amb Tinko Simov participà en una expedició per escarmentar diversos jutges de Sevlievo. Més tard l'escamot de Koprivshtitsa s'ajuntà amb altres grups guerrillers, entre ells els de Georgi Popov. El 23 de novembre de 1925 acabaren a Bulgarene amb la vida de Nicola Tifchev, cap de policia del districte de Lovech. Durant la tardor de 1926 va ser ferit en un enfrontament amb la policia i el grup hagué de passar a Iugoslàvia. En la primavera de 1927, amb Tinko Simov, Doch Uzunov i altres, retornà a Bulgària i el grup començà a actuar a Lovech i a Troyan, realitzat expropiacions i sabotatges. El 3 d'abril de 1927, en un intent atracament del Banc Agrícola de Troyan (Lovech, Bulgària), Popov resultà greument ferit per la policia i se suïcidà per no ser capturat; Tinko Simov aconseguí fugir.

***

JuanÁngel Verde Odón

- Juan Ángel Verde Odón: El 4 d'agost de 1904 neix a Almansa (Albacete, Castella, Espanya), encara que alguns diuen que havia nascut a Guadalajara (Castella, Espanya) o a Itàlia, l'anarquista i anarcosindicalista Juan Ángel Verde Odón, conegut com Juan Verde, El Argentiono o El Loquito Lindo. Juan Verde, segons alguns era un pseudònim que esdevingué nom legal. Quan era molt jove emigrà a Buenos Aires (Argentina). En aquesta ciutat s'enfrontà a l'antiorganizacionisme de Severino Di Giovanni i del seu grup i va repudiar l'assassinat d'Emilio López Arango. Home d'acció, encapçalà la secretaria dels Grups de Defensa de Rosario (Santa Fe, Argentina). En 1930, arran del cop militar del general José Félix Uriburu, s'exilià a Catalunya. A Barcelona treballà de paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant el «Bienni Negre» republicà (1933-1935) s'integrà en els Grups de Defensa Confederal (GDC) de Barcelona, i va ser nomenat secretari dels GDC de la Federació Local de Barcelona. En 1936 fou administrador de Solidaridad Obrera. Participà activament en els «Fets de Maig» de 1937. En 1939, amb el triomf franquista, passà a París (França) i mesos després es pogué exiliar a Panamà, on treballà en la construcció, arribant a ser mestre d'obres. Cap a finals de 1940 passà, amb sa companya i ses filles, a Veneçuela. A Caracas fundà amb altres companys, com ara Pedro Beltrán Guells, Pere Bargalló Cervelló, Francisco Escamilla Vera, Tomás Germinal Gracia Ibars (Víctor García), Josep Xena Torrent, etc., alguns membres de la Confederació de Treballadors de Veneçuela (CTV), el «Centro Cultural y de Estudios Sociales», al número 8 de l'avinguda Alameda del barri de San Bernardino de Caracas, que tenia biblioteca, sala de cinema i un centre excursionista. Formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Veneçuela, al voltant de la «Casa España», i entre 1959 i febrer de 1978 dirigí, amb Vicente Sierra Ruiz, Solidaridad Internacional Antifascista de Venezuela. Boletín de Información. En 1959 formà part del grup anarquista«Errico Malatesta» i edità, amb Pablo Benaiges, Juan Cazorla Pedrero (Tom Mix), Alberto Espiés Sanz, Eusebio Larruy, Francisco Portela, Vicente Sierra Ruiz i altres llibertaris contraris al politicisme de José Expósito Leiva i el seu Partit Llibertari (PL), el periòdic Simiente Libertaria.Órgano del Grupo Libertario «Errico Malatesta» (1959-1961), el qual dirigí i que s'oposà a la reunificació confederal. En 1963 fou secretari de Propaganda dels Grups de Defensa Confederals (GDC) veneçolans i fou responsable del seu Boletín de los Grupos Confederales (1969-1978). En aquests anys treballà com a corrector d'impremta en la revista Momento, on col·laborà amb molts de pseudònims, i s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT. Membre de la Federació Obrera Regional Veneçolana (FORVE), adherida a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), entre 1969 i 1978 s'encarregà del Boletín AIT. Formà, amb Floreal Castilla, segons uns, i amb Josep Xena Torrent i Francisco Portela, segons un altres, un grup d'afinitat. Trobem textos seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Ação Direta, Boletín AIT,Boletín de los Grupos Confederales, Simiente Libertaria, etc. JuanÁngel Verde Odón va morir el 5 de febrer de 1995 a Caracas (Veneçuela).

Juan Ángel Verde Odón (1904-1995)

Continua...

---

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil – Fotografies – (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Sí, ja sabia a la perfecció qui era en Llorenç Villalonga. N’Andreu s’havia llegit Centro, un recull d’articles contra la nostra cultura i l’esquerra que publicà a començaments dels anys trenta. A l’Ateneu ho comentàrem. Un enfilall de ximpleries sense cap ni peus. Els articles de l’autor de Mort de dama, del director de Brisas, ens feien riure. Era divertit comprovar la intensitat del seu odi contra els escriptors que ens agradaven a nosaltres. La literatura que servís per deslliurar l’esperit de la humanitat li semblava que no valia res. Per a nosaltres era un senyoret, un home que es vendria per quatre rals a qui volgués comprar-lo. Mai no volgué apropar-se a l’esquerra. Els pobres no podíem oferir-li res. Ell no volia treballar per al poble com n’Emili Darder i molts d’altres intel·lectuals mallorquins. N’Andreu m’ho digué mesos abans del Moviment: “En Villalonga serà dels primers que es farà feixista. Avui, a Palma, passejant pel Born, l’he vist al costat d’en Zayas, el principal seguidor d’en José Antonio a Mallorca. Què planificaven? El posat d’en Villalonga era servil. Com si fos un criat”. (Miquel López Crespí)

De nit, quan ningú no em podia veure, plorava.

A vegades en vénen a la memòria les vacances a Ciutat, les amigues des Molinar. Són la taula de salvació on m’aferr desesperadament per a no enfollir. Les imatges del passat retornen suaus, com l’onatge de les vuit del matí, quan el sol encara no crema en excés i la mar brilla, esplendent, amb els primers raigs del dia. És com si veiés una pel·lícula antiga. Un film amb tot de rostres riallers que pugnen per fer felices unes al·lotes que just comencen a obrir els ulls a la vida. Talment les fotografies aferrades a l’àlbum de casa i que els falangistes cremaren enmig del carrer el dia de les detencions, quan el cel enfosquí sense que hi hagués cap eclipsi. El record esdevé un calaix ple de belles històries. Mir les imatges enregistrades fa tants d’anys: el pare, somrient, amb la canya de pescar i un cove ple de peix. De veritat aconseguia el que ens mostra, satisfet? No ens devia enganyar i el que passava era que ho comprava a madò Margalida, la peixatera del barri? Les fotografies comencen a esgrogueir-se. Un mal revelat? Uns productes químics de baixa qualitat? Ja ha passat tant de temps? El rostre de l’oncle Joan és el d’un home encara jove. Somriu al costat de la seva esposa. Ella porta un paraigua molt gran, blanc, comprat a Barcelona i que mai no deixava de banda. “No vull posar-me tan morena com vosaltres”, confessava, feliç. Mai no es desvestia ni anava a nedar. Es conformava passejant per la vorera de la platja, mullant-se els peus, amb l’ombrel·la a les mans, procurant que el sol no li donàs a la cara. La seguia, fidel, una cusseta eixerida que mai no la deixava sola i que a vegades s’entretenia mossegant els nostres llibres, perseguint els moixos des Molinar.

Es curiós. Les fotografies coincideixen a la perfecció amb els records de la infantesa. En aquells estius sempre rèiem.

L’oncle provava de convèncer la tieta de les bondats del sol i l’aigua salada. Li explicava que els raigs lluminosos anaven molt bé per a la salut. Alguna vegada, caminant de puntetes-puntetes al seu darrere, la sorprenia i l’estirava de sobte, en una provatura sempre fallida de portar-la a l’interior de la mar, just al costat on nosaltres nedàvem amb les carabasses fermades a la cintura.

Com si endevinàs cada un dels seus moviments, just en el moment en què provava d’agafar-la, fugia escapada i es refugiava prop de les casetes on guardàvem la roba i gaudíem dels gelats.

El món que rememor és perdé de forma irremeiable quan arribaren els militars i sentírem els trets davant la caserna dels carrabiners. Quan venguéren els oficials i soldats, els exaltats s’animaren a sortir dels seus caus. Anaven crescuts i trepitjaven fort. Sembla que el rector tenia amagades les armes amb les quals començaren a detenir els republicans.

El soroll de les execucions i els gemecs de les víctimes ha tenyit el record de gris.

L’oncle estava summament preocupat per la situació de la família. Volia que anàs més sovint al poble. Calia fer tot el possible per donar suport a la mare i la padrina. Només pensava en el padrí Rafel. Volia anar a cercar-lo. Tenia l’esperança d’aconseguir algun llaüt que el portàs a Menorca. Va ser impossible: també anaren a cercar els pescadors que coneixíem. Un dia sentírem crits en la nit, renou de motors, blasfèmies i insults. No ens atrevírem a guaitar al carrer. Escoltàvem en silenci sense saber si també pegarien culatades a la nostra porta. Els minuts es feien eterns. Les hores s’allargassaven com en un malson inacabable. A l’endemà, en veu baixa i mirant a dreta i esquerra, els amics comentaven les detencions dels nostres coneguts. Més endavant ens assabentàrem que havien amagat a la caseta on guardaven els ormejos dos joves socialistes. Mai ningú no va tornar a saber res d’aquelles bones persones. Un escamot de malvats va fer pujar al camió l’home, la dona i els dos fills. Ara, la casa ha esdevengut un nou local de Falange Española.

Haguérem d’abandonar la idea d’embarcar el padrí. No coneixíem ningú més. No sabíem a qui demanar ajut. Menorca, Alger, poder arribar a València o Barcelona hauria estat la salvació. Ara seria necessari confiar en la sort i esperar que no anassin a retirar la llenya que dissimulava l’enfony de la soll.

En els primers dies del desembarcament dels republicans al port de Manacor, l’oncle em digué que marxàs al poble a portar a la família algunes sobrassades i formatges de Son Flor. Jo sabia que la mare s’anava defensant. No sé com no la detingueren els primers dies, quan agafaren el pare i na Isabel. No sabia mossegar-se la llengua. Després he sabut que a molts d’altres indrets bastava tenir una actitud digna davant els falangistes per a desaparèixer per sempre. Una simple paraula, una contesta que no considerassin adequada era suficient per a obligar-te a beure un parell de tassons d’olí de ricí o enviar-te a Can Sales.

Com va ser possible que no l’empresonassin en els moments inicials de la repressió? Un parell de dies després de les detencions del pare i la germana hi hagué desfilada amb acompanyament de tambors i tota la banda de música. Passaren davant casa nostra. Teníem les portes i finestres tancades. El món exterior havia deixat d’existir per a nosaltres. Només pensàvem en els familiars enviats a Ciutat. La mare no volia sortir al carrer. Però restar dominada per la pena no volia dir que hagués perdut l’empenta que sempre la caracteritzà. Els falangistes, fanatitzats en veure la casa sense domassos i sense que ningú sortís a aplaudir, entraren a la força, havent espanyat el pany d’una culatada. Els ¡Viva Franco! ¡Arriba Espanya! ressonaven, guturals, empastifant l’entrada de conyac barat i cassalla. Sempre anaven borratxos. “Què volen ara?” vaig pensar apropant-me de forma instintiva a la mare, preocupada pel que poguessin fer.

La mare s’eixugà les llàgrimes. Em va pegar una ullada que volia dir-ho tot. Vaig endevinar de seguida que podria succeir qualsevol cosa: que s’enfrontàs als invasors amb un ganivet a la mà, que pegàs a en Martí Cerol, que ja estava escodrinyant les cambres, alçant els llençols amb la baioneta, mentre mormolava “Ja sé que teniu amagat en Rafel! El trobarem, jur que no escaparà! I si cau en les nostres mans anireu amb ell a la presó. Sereu condemnats per encobrir un enemic del Moviment!”.

Després, envoltat pels quatre pocavergonyes que sempre anaven al seu costat, es plantà davant la mare i li digué, traient saliva per la boca:

-Voldria saber per què heu tancat les portes veient que avui Falange Española feia festa pels carrers del poble? Per quins motius no heu sortit a aplaudir com els altres? O voleu que us tanquem com al teu home i la teva filla? No sabeu que per actituds semblants hi ha veïns vostres que han deixat la pell per la garriga?

Va fer dues passes cap a l’indret on jo em trobava fent costat a la mare. “Ara ve el pitjor”, vaig pensar alhora que m’apropava més on estava ella, talment volgués protegir-la de l’endemesa que veia propera.

En Martí Cerol es trobava a un pam de nosaltres. Podia sentir l’alè fètid de la seva respiració. Instintivament, em vaig portar el mocador al rostre. No podia suportar la flaire de suc que omplia l’entrada.

El podia veure dret, amb el fusell a les mans, desafiant, volent demostrar el seu poder als perduts que l’acompanyaven. De sobte cridà, dirigint-se a la mare:

-Digués ara mateix ¡Arriba España! T’ho vull sentir dir en el mateix lloc on detinguérem en Gabriel i la teva filla. I de seguida!

Va ser quan la mare s’apropà encara més a en Martí Cerol i, sense pensar-ho gaire, amb una veu ferma i segura li digué:

-Em pots fer el que vulguis. Teniu la força, no la raó. Però ni tu ni tots els teus em faran mai dir això que vols sentir dins casa meva. Dispara si tens el que has de tenir. Tanmateix ja heu destrossat la família. Què més puc perdre? La vida? La vida no val dos rals si vosaltres heu de dictar la llei! I amb un moviment ràpid i inesperat s’obrí la camisa d’estiu oferint els pits nus a les armes que l’apuntaven.

El cor m’anava a mil. Com reaccionar davant l’embranzida dels malfactors? I si la mataven just en aquell moment? Ningú hauria sortit a defensar-nos. Des de l’interior de la casa sentíem els crits de munió d’exaltats encoratjant els que ens amenaçaven. Anaven borratxos i no tenien mirament amb ningú. Els dominava una prepotència altiva i animal. Se sentien senyors de vides i hisendes. Déus que dictaven la llei a punta de pistola.

De l’exterior arribava, potent, el soroll eixordador dels tambors. La vaixella del menjador tremolava, talment un sobtat terratrèmol sacsejàs l’edifici. Caigueren algunes de les copes que només empràvem en dies de festa excepcional. Em vaig senyar de forma instintiva. La padrina resava en veu alta dins el menjador. Podia sortir en qualsevol moment i complicar encara més la situació. I si ens pegaven? Els veia capaços de llançar la mare al terra, trepitjar-la, agafar-la dels cabells i portar-la, a rastrons, fins a l’Ajuntament per fer-li beure mig litre d’oli de ricí. Qui podria impedir que ens matassin si volien? Farien la barbaritat més absurda per a reafirmar la seva autoritat davant el poble.

No sé si va ser veure la decisió de la mare, contemplar els pits fregant les baionetes, el que els atemorí i desconcertà. El cert és que, com si tots haguessin pensat el mateix alhora, marxaren sense dir ni una paraula, talment no s’hagués esdevingut res entre aquelles quatre parets.

En Martí Cerol va ser el primer que travessà el portal i s’incorporà a la desfilada. Els altres el seguiren, sense mirar ni per un moment al darrere.

El terratrèmol era eixordador. Talment arribassin veus provinents del més enllà, del fosc reialme de l’infern, els incansables ¡Viva Franco! ¡Arriba España! ens foradaven les oïdes.

La mare s’embotonà novament la camisa, tranquil·la, sense immutar-se.

La padrina comparegué amb un creu a la mà. Es devia haver adonat del que passava o ja vivia en un altre món?

S’apropà a nosaltres i ens parlà mirant cap a l’interior de la nit que l’anava posseint:

-Cap assassí no serà feliç. Patiran una existència miserable. Moriran de malalties cruels. Els cucs se’ls menjaran per dins. Els fills i les esposes els abandonaran. Cridaran demanant ajut i ningú no els escoltarà. Els seus noms seran maleïts per tota l’eternitat, en podeu tenir la més completa seguretat.

La mare sempre ho digué: “Mentre no ens prenguin l’hort del torrent tot anirà bé. Ens anirem defensant com puguem. Amb les verdures, els animals del corral i l’ajuda de l’oncle no ens mancarà res. Crec que ens serà possible ajudar les dones que vénen a demanar-nos un bocí de pa”.

Ara era ella la que es veia obligada a fer les feines de la casa.

L’oncle Joan no volia que la família hagués de dependre d’un suport ocasional i que no sabíem d’on provenia. Aquells sacs de patates que unes mans anònimes ens deixaven a l’entrada del jardí!

La misteriosa ajuda era molt d’agrair. Ens salvà les primeres setmanes del Moviment però no podíem saber si continuaria, si les bones ànimes que compareixien de nit podrien seguir fent el mateix. I si aquestes persones estaven fitxades i les anaven a cercar?

-Res no és segur en el temps que vivim –deia l’oncle, preocupat-. Vull que vagis al poble i diguis a la teva mare que a partir d’ara no ha de preocupar-se de res. Mentre jo sigui viu i no ens prenguin l’adrogueria, tu els faràs arribar tot el que necessitin per a la subsistència.

Em donà una besada al front. Els seus ulls tenien la brillantor que precedeix a les llàgrimes.

-No ploreu, per favor –li vaig dir, procurant calmar-lo-. Per sort no han trobat el padrí. El pare, n’Andreu i na Isabel, resisteixen. Poden aguantar bé si saben que som al seu costat.

L’oncle feia signes afirmatius amb el cap. Però en el fons tenia por. Patia pel germà amagat, pels que romanien tancats a la presó.

-Digués a la teva mare que no passi ànsia –insistia-. Ella ja ho sap. Però ho pots tornar a repetir: d’ençà que morí la meva dona, tot el que tenc és vostre. Quin sentit tendria, a la meva edat, anar a obrir la botiga cada dia, veure’m la cara amb els clients i proveïdors si no fos per vosaltres? Podria retirar-me. Amb pocs diners puc sobreviure. Ja saps que mai m’han seduït els luxes. Que hi hagi salut i alguns diners per a poder viure amb dignitat. Tota la resta sobra.

Aquella mateixa setmana vaig anar al poble. L’oncle em carregà de sobrassades i formatges de Son Flor.

-Que no ho vegin els falangistes –em feia les darreres recomanacions-. Ho dissimules amb una mica de roba. Si en el tren t’ho volen prendre, mira si els pots posar al teu favor oferint-los alguna peça de formatge. Potser es conformin. Hi ha fam arreu. Alguns s’han posat l’uniforme per a poder menjar, altres per por. Una majoria són botxins, gent sense ànima ni sentiments. Aquí, al costat, sé que la meva veïna ha obligat l’home a posar-se la camisa blava. I era un home liberal, que sempre va parlar bé d’en Emili Darder, de tot el que el batle feia per les classes populars de Palma.

L’oncle anava parlant mentre em posava els queviures a la senalla. Ho preparava com si fos un tresor. I ho era, una riquesa incalculable, disposar de menjar en circumstàncies tan difícils, en una època en què els productes de primera necessitat restaven requisats per als militars. Començava un ferreny racionament. Ningú no recordava una intervenció militar tan exhaustiva. Els comerciants havien de lliurar un informe detallat del que guardaven als magatzems. L’exèrcit intervenia negocis, vehicles, els dipòsits de sucre, llegums, oli, cafè. Només podies comprar benzina amb una autorització especial. Els cotxes particulars anaven desapareixent de la circulació.

-Al començament del Moviment em vaig trobar el meu veí vestit de falangista –continuava l’oncle Joan-. En veure’m, enrogí. No sabia on amagar-se. M’havia fet tantes confidències en temps de la República! I, ara, obligat per la dona i per la por, el veies amb el mosquetó, la boina de requetè, el jou i les fletxes brodades damunt el pit. Provà de justificar-se. No sé per què ho volia fer. Tanmateix jo sabia els motius que el feren demanar l’ingrés a Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Què m’havia de dir? Però insistia: “No vull que Mallorca caigui en mans dels catalans, senyor Joan. No ha llegit els articles de l’escriptor Llorenç Villalonga? Són molt assenyats. Explica els desastres de la República, la maldat de la Generalitat de Catalunya i del boig de Lluís Companys, que mana bombardejar Palma. No ho podem consentir de cap de les maneres! Hem d’ajudar el general Franco i foragitar els rojos de les Balears i d’Espanya! Imagini, quina desgràcia si els quatre eixelebrats catalanistes aconseguissin fer que parlàssim com a Barcelona!”.

“Què fer amb persones que mudaven tan ràpidament de camisa”, deia l’oncle, mirant-me amb ulls interrogants.

Al poble coneguérem nombroses històries semblants. Quants no mudaren de cantet en només vint-i-quatre hores? La mare, jo mateixa, quedàrem sorpreses en constatar com s’havien fet del Moviment persones que pensàvem que eren al nostre costat. Cosines que ens giraren l’esquena, amics del pare que no ens saludaven, gent que ens devia favors i que ara, lluint amb l’uniforme dels guanyadors, ens mirava de dalt a baix, com si nosaltres fóssim formigues a les quals podien esclafar.

L’oncle ja havia col·locat els queviures a les dues senalles que em tenia preparades.

Continuava narrant la seva topada amb el veí.

-Nomia Pere. En Pere Tonió, li dèiem a la barriada. No tengué sort. No li serví de res portar l’uniforme dels guanyadors, creure la seva dona, aplaudir el comte Rossi, acompanyar els escamots d’execució quan l’obligaven a fer-ho. Un dia, no fa gaire, va anar a fer unes feines al local que els seus tenien a la porta de Sant Antoni amb tanta mala sort que l’agafà de ple un bombardeig republicà. Morí esclafat pels cantons i les bigues d’una de les cases que s’ensorraren aquell dia. El tragueren de davall els enderrocs al cap d’unes hores. Les restes eren irreconeixibles. Una biga li havia esclafat el cap. La dona el plorà un parell de dies, però aviat s’amistança amb un altre falangista i ara els sents riure quan el bergant toca la porta a les nits.

Restà pensatiu per uns moments. Després em mirà, somrient lleugerament. Vaig veure que tenia el posat sorneguer d’abans de la guerra.

-Li hauria d’haver dit que anàs alerta amb els discursos que escrivia en Llorenç Villalonga –deia l’oncle Joan-. Potser fos important explicar-li que no era un escriptor de fiar. En temps de la República els socialistes l’amenaçaren de mort pel seu provat reaccionarisme. Sempre a favor dels propietaris, escrivint contra l’esquerra. Era prou coneguda l’enveja que sentia per n’Emili Darder, pels autors mallorquins que sabien escriure perfectament el català. Odiava qualsevol idea i actitud que servís per a millorar les condicions dels treballadors. No podia consentir que a ell l’atacassin per elitista i enlairassin el professionalisme i la bondat del metge Darder. L’enveja el rosegava per dintre. Volia ser alguna cosa a Palma i no sabia com. Els articles no li bastaven. Provà d’escriure una novel·la en mallorquí, Mort de dama, una obra que enfurismà els amants de la nostra cultura. L’acusaren de pamfletari. Llançaren els seus llibres a la mar. Cap intel·lectual de certa vàlua no el saludava pel carrer. Segurament es va fer falangista per medrar, per estar al costat de qui comandava.

Em mirà de forma interrogativa, com si demanàs la meva opinió.

-No cal parar esment en els oportunistes -li vaig dir-. Cadascú s’ha situat al lloc de la trinxera que ha escollit. Què li podíeu dir? Tanmateix no vos hauria entès. I encara pitjor: si hagués captat el sentit de les vostres explicacions, ens podria haver denunciat a les autoritats per criticar un escriptor dels seus.

Havíem arreglat les senalles amb el menjar. Anava pensant en el que em contava l’oncle. Sí, ja sabia a la perfecció qui era en Llorenç Villalonga. N’Andreu s’havia llegit Centro, un recull d’articles contra la nostra cultura i l’esquerra que publicà a començaments dels anys trenta. A l’Ateneu ho comentàrem. Un enfilall de ximpleries sense cap ni peus. Els articles de l’autor de Mort de dama, del director de Brisas, ens feien riure. Era divertit comprovar la intensitat del seu odi contra els escriptors que ens agradaven a nosaltres. La literatura que servís per deslliurar l’esperit de la humanitat li semblava que no valia res. Per a nosaltres era un senyoret, un home que es vendria per quatre rals a qui volgués comprar-lo. Mai no volgué apropar-se a l’esquerra. Els pobres no podíem oferir-li res. Ell no volia treballar per al poble com n’Emili Darder i molts d’altres intel·lectuals mallorquins. N’Andreu m’ho digué mesos abans del Moviment: “En Villalonga serà dels primers que es farà feixista. Avui, a Palma, passejant pel Born, l’he vist al costat d’en Zayas, el principal seguidor d’en José Antonio a Mallorca. Què planificaven? El posat d’en Villalonga era servil. Com si fos un criat”.

Anarcoefemèrides del 5 d'agost

Esdeveniments

Miners de Montceau-les-Mines

- Naixement de la Bande Noire: Durant la nit del 5 al 6 d'agost de 1882, a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), la Bande Noire (Banda Negra), composta per miners anarquistes i que arribarà a ser cèlebre, comet un dels seus primers atemptats contra el clericalisme, aleshores sostingut per la patronal de les mines, tirant per terra la monumental creu de terme del Bois du Verne.

Els minaires de Montceau-les-Mines

***

Capçalera de l'edició de Sabadell de La Protesta

- Surt La Protesta: El 5 d'agost de 1899 surt a Valladolid (Castella, Espanya) el primer número del setmanari anarquista La Protesta. Literatura. Artes. Ciencia. Sociología. Es declara continuador de La Idea Libre, fent-se càrrec dels seus deutes. A partir del número 6 (9 de setembre de 1899) no portarà subtítol, però des del número 90 (11 de juliol de 1901) portarà el de «Periódico Libertario». Canviarà en diverses ocasions el lloc de publicació: Sabadell (a partir del 29 de juny de 1900), Valladolid (a partir del 17 de maig de 1901) i La Línea de la Concepción (a partir del 27 d'abril de 1901). L'editor responsable, fins a la seva mort, va ser ErnestoÁlvarez i a Sabadell Jaume Sallent. Publicació «socialista llibertària», es va oposar a l'anarcoindividualisme i mantingué freqüents polèmiques amb La Revista Blanca, defensora de l'individualisme. Hi van col·laborar Fracesc Abayà, Ernesto Álvarez, Apolo, Arenal, Azorín, Leopoldo Bonafulla, Julio Burrell, Fabbri, Gener, Laben, Lidia, Anselmo Lorenzo, Marquina, Ricardo Mella, Josep Prat, Albà Rosell, Jaume Sallent, Sárraga i Fernando Tarrida del Mármol, entre d'altres. El número 15 és un extraordinari dedicat als «Màrtirs de Chicago». En sortiren 133 números, l'últim el 7 de juny de 1902.

La Protesta (1899-1902)

***

¡Luz!

- Moncaleano defensa Flores Magón: El 5 d'agost de 1912, a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), el professor racionalista i anarquista colombià Juan Francisco Moncaleano fa costat a Ricardo Flores Magón, pres a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), publicant un article («Ricardo F. Magón en la prisión») en el periòdic llibertari ¡Luz!, òrgan del Grup Anarquista Luz. Aquesta presa de posició li va costar, un mes més tard, l'11 de setembre, ser expulsat de Mèxic per Francisco Madero.

***

Portada d'un número de Le Mouvement Anarchiste

- Surt Le Mouvement Anarchiste: El 5 d'agost de 1912 surt a París (França) el primer número de Le Mouvement Anarchiste. Revue mensuelle. Fundada per Édouard Boudot com a òrgan d'expressió del Club Anarquista Comunista, que reivindicava l'«Anarquisme Comunista Revolucionari». Pierre Ruff en va ser el gerent, però condemnat a cinc anys de presó el novembre de 1912, va ser substituït a partir del número 5 per Georges Durupt. Dedicà especial atenció a l'esdevenir del moviment anarquista internacional, a més dels temes clàssics (solidaritat, antirepressió, antimilitarisme, antipatriotisme, etc.). Hi van col·laborar Emmanuel Besson, Yves Bidamant, Armando Borghi, Édouard Boudot, Francis Boudoux, Collange, Henri Combes, Eugène Corard, Auguste Dauthuille, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Georges Durupt, N. Ferrari, Raphaël Fraigneux, Albert Goldschild, Henri Guilbeaux, Ingweiller, Isskruljer Krsta, Charles-Ange Laisant, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Tom Mann, E. Michaud, A. Miles, J. Moreno, Léon Mussy, Josep Negre, Petrus, Pif-Paf, Pierre Ramus, León Robert, Pierre Ruff, Varlaam Tcherkesoff, Auguste Vallet, etc. L'últim número va ser el 6-7 de gener-febrer de 1913.

***

Star 1919 Cal 7,65 mm (sistema Manlincher) de set cartutxos, coneguda com"la pistola dels sindicalistes"

- Atemptat contra esquirols: El 5 d'agost de 1919 a l'antic camí del Grau de València (País Valencià) són assassinats Jorge Herrans, Serafín Sanz García i José Pérez Ruiz, esquirols de la indústria «Superfosfatos La Unión Española». En 1919 les vagues es van multiplicar a València: forners, ebenistes, metal·lúrgics, pagesos, etc., es van sumar a la lluita sindical promoguda per la Confederació Regional Llevantina de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La situació a la fàbrica «Superfosfatos La Unión Española», sotmesa a un estricte boicot per part de la classe obrera anarcosindicalista i els patrons, era gairebé insostenible. Les agressions a esquirols que continuaven hi continuaven treballant es van fer cada cop més freqüents, fins acabar en aquests assassinats. La CNT va ser acusada de l'atemptat i es van practicar nombroses detencions. Segons un comptable de l'empresa, l'artífex de l'atemptat va ser Joan Tormo Artís, advocat i militant del Partit Liberal-Conservador de Juan de la Cierva y Peñafiel. Van ser processats Miguel Cabo, Domingo Torres Maeso, Juan Rueda, Vicente Paredes, Pedro San Joaquín, Francisco Domínguez, Antonio Ortega, Joaquín Vidal, Emilio Zacarías, Miguel San Joaquín, Vicente Masip, Bernardo Medina, Vicente García, Andrés Casan i Cándido Cabello, tots militants anarcosindicalistes. Antonio Ortega va morir a la infermeria de la presó, víctima d'un càncer de gola, i Candido Cabello, que s'havia presentat voluntàriament a la policia convençut de la seva innocència, se suïcidà llançant-se des d'una galeria. En la instrucció del sumari, el fiscal va qualificar d'inductors Miguel Cabo, Domingo Torres Maeso i Juan Rueda, militants cenetistes molt actius, i com a autors materials, tots els restants, demanant penes capitals i cadenes perpètues. Entre el 23 i el 30 d'abril de 1921 es va veure la causa a la mateixa presó i tots els supervivents d'aquest muntatge van ser absolts.

Naixements

Emilio Covelli

- Emilio Covelli: El 5 d'agost de 1846 neix a Trani (Pulla, Itàlia) el membre de la Federació Italiana de la Internacional i propagandista anarquista Emilio Covelli. Nascut en un família burgesa –son pare era advocat–, va estudiar en una escola religiosa on tindrà com a company el futur anarquista Carlo Cafiero. A la Universitat de Nàpols va estudiar Dret i perfeccionà estudis a Heidelberg i Berlín, interessant-se per l'economia política i pel socialisme utòpic de Saint-Simon, de Fourier  i d'Owen. De tornada a Itàlia, va adherir-se a la Internacional, amb Cafiero i Malatesta. Va participar en la reconstitució de la secció napolitana, que havia estat dissolta per la policia en 1871, i va col·laborar en el periòdic La Campana. En 1877 va ser acusat de complicitat en el moviment insurreccional del Matese i romandrà un temps tancat. Alliberat, va crear el periòdic L'Anarchia, els primers números del qual seran segrestats per la policia. Va ser de bell nou detingut com a membre de la Federació Italiana de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i l'11 de juliol de 1879 va ser jutjat pel tribunal de Gênes que el va absoldre. Després es refugiarà a França per fugir d'un altre procés, el qual el condemnarà per contumàcia a 10 mesos de presó. A París va retrobar Carlo Cafiero i ambdós van partir cap a Londres, on editaran a partir del 17 de novembre de 1880 el periòdic Redattori della Lotta!. En 1881, a Ginebra, publica la revista de debat teòric anarquista partidària de l'il·legalisme I Malfattori. Durant un míting parisenc, el 30 d'octubre de 1883, fa amistat amb Andrea Costa, esdevingut parlamentarista i elegit diputat. Però a partir de 1885 va començar a mostrar signes de malaltia mental. Va viatjar després de Corfú a Constantinoble i de tornada a Suïssa va continuar amb la militància. Però la mania persecutòria es va agreujar, va ser internat nombroses vegades i expulsat de Suïssa en dues ocasions (1908 i 1909). Com son company Cafiero, Emilio Covelli va ser internat a l'asil de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia), on va morir el 2 de novembre de 1915. Va publicar dues obres: L’economia politica e la scienza (1874) i Economia e Socialismo (1908).

Emilio Covelli (1846-1915)

***

Foto policíaca d'Antonio Reano (1894)

- Antonio Reano: El 5 d'agost de 1859 neix a Priacco (Cuorgnè, Piemont, Itàlia) l'anarquista Antonio Reano, també conegut com Antoine Reano o Réanno. Fuster de professió, en 1890 treballava a Lausana (Vaud, Suïssa) i posteriorment a Grenoble (Delfinat, Arpitània). Segons informes policíacs, encapçalava un grup anarquista a Lausana i era gran amic de François Claudius Koënigstein (Ravachol), amb qui va compartir habitació a París (França). Instal·lat a Saint-Étienne (Forez, Arpitània), al carrer Treuil, va ser detingut i el 5 d'abril de 1892 expulsat de França. De bell nou a la Confederació Helvètica, s'establí a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa). El setembre de 1892 sembla que era a França i a Toló (Provença, Occitània) se li va decretar la seva detenció per «cops i ferides». Segons informes policíacs, el 19 de febrer de 1894 assistí a una reunió del Grup Anarquista Socialista Alemany celebrada a la cerveseria Theuss de Ginebra (Ginebra, Suïssa), on eren presents unes 250 persones. El juny de 1894 treballava d'ebenista a Cernier (Neuchâtel, Suïssa) i, segons la policia, hauria estat denunciat a Lausana per «robatori». Detingut amb possessió d'un revòlver carregat, el 17 de juliol de 1894 el Consell Federal va decretar la seva expulsió de Suïssa. La seva fitxa figura en un registre per a la «vigilància especial» establert pel servei de policia ferroviària de fronteres francesa aixecat en 1894. El 20 de setembre de 1895 va ser detingut a Toló en un ball popular al barri del Gaz i va ser posat a disposició del procurador. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Antonio Reano (1859-?)

***

Notícia sobre la reunió pública d'Alphonse Pauly publicada en el periòdic parisenc L'Humanité del 29 de novembre de 1918

- Alphonse Pauly: El 5 d'agost de 1879 neix a Saint-Jean-ten-Noode (Brussel·les, Flandes) el propagandista anarquista Alphonse Ferdinand Pauly, conegut com Laupy. A finals de la dècada dels noranta s'encarregà de recollir a Bèlgica els fons en suport dels presos polítics, les llistes dels quals es publicaven en el periòdic Le Libertaire. Col·laborà, sobretot en 1899, en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'An-archiste (1898-1899), publicada a Brussel·les per Jules Pigeon. En 1899 era el portaveu del Cercle Llibertari«L'Idée» de Brussel·les. El 22 d'octubre de 1900 va ser detingut per «emissió de moneda falsa i possessió d'armes», però el 27 de novembre d'aquell any va ser finalment alliberat. Va ser un dels organitzadors, amb altres companys del Cercle Llibertari«Union Bruxelloise» (Émilie Chapelier, Métosgan [o Metorgan], Georges Thonar, etc.), del Congrés Nacional Anarquista que se celebrà entre el 7 i el 8 d'abril de 1901 a Brussel·les. En 1902 va ser nomenat secretari del grup«L'Entente Révolutionnaire par la grève générale» (L'Entesa Revolucionària per la vaga general) i va difondre el «Manifest», sobre el qual va escriure aquell any diversos articles, especialment en Le Réveil des Travailleurs i en La Bataille. El 24 de novembre de 1903, arran d'una sèrie d'articles sobre la vaga general publicats en el periòdic Le Flambeau de Brussel·les, va ser jutjat i condemnat per l'Audiència de Brabant (Flandes), amb Jules Mestag (Julius Mesdag) i Jean Robyn, a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. En 1918 vivia a París (França) i era el president de la Unió dels Socialistes Belgues Residents a França, organització que vetllava pels drets dels refugiats sorgits arran de la Gran Guerra. L'1 de desembre de 1918 presidí, amb Louis Bertrand, una reunió pública a París pel repatriament dels treballadors belgues, on també intervingueren Émile Chapelier i Shaw, entre d'altres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Marcel Froget publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 de setembre de 1950

- Marcel Froget: El 5 d'agost de 1890 neix al XVIII Districte de París l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Marcel Julien Froget. Sos pares es deien Pierre Jules Froget i Julie Augustine Masson. El 15 de juliol de 1920 es casà al XVIII Districte de París amb Geneviève Anne Virginie Godard. Durant els anys trenta fou membre del grup anarquista de Bourg-la-Reine (Illa de França, França). Cobrador de la Societé des Transports en Commun de la Région Parisienne (STCRP, Companyia de Transports Públics de la Regió Parisenca), en 1934 va ser nomenat tresorer adjunt del Sindicat Únic Corporatiu i Reivindicatiu de l'STCRP, del qual Jean Casabianca era el secretari general. Aquest sindicat autònom, fundat el 7 d'octubre de 1933 per un centenar d'afiliats, comptava mesos despès amb 1.250 adherits. Sonòrgan oficial fou el periòdic mensual Le Clairvoyant, el gerent del qual va ser el militant llibertari Charles Durand. Tot i que aquest sindicat es limitava a les qüestions corporatives, es mostrà sensible a la influència llibertària. Més tard s'establí amb sa companya Geneviève a Borgonya, on després de la II Guerra Mundial participà en la reorganització del moviment llibertari de la regió. Fou membre de la Federació Anarquista (FA) i de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). El novembre de 1948 va ser condemnat a uns mes de presó i a 600 francs de multa per«propaganda antimilitarista», pena que es va veure incrementada en l'apel·lació a tres mesos de presó i a 5.000 francs de multa. Marcel Froget va morir el 22 d'agost de 1950 a Villeneuve-sur-Yonne (Borgonya, França). Son fill Jean Froget tambéés militant llibertari.

***

- Aquilino Moral Menéndez: El 5 d'agost de 1893 neix a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Aquilino Moral Menéndez, conegut com Quilo, que va fer servir els pseudònims de Mario Guzmán i Teócrito. Era el cinquè fill d'un matrimoni format per un treballador de la fàbrica Duro-Felguera i de la seva primera companya, de la qual va enviudà aviat; encara que son pare tornà a casar-se altres dues vegades, donant-li dues germanes més de la seva última esposa. Quan tenia 10 anys començà a treballar recercant carbó als enderrocs, dos anys després fou aprenent de paleta i amb 15 anys entrà de la mà de son pare a Duro-Felguera per fer feina d'obrer metal·lúrgic. Formà part del Centre Obrer «La Justícia», on en 1911, amb José María Martínez Sánchez, fundà el Grup Sindicalista. També fou membre de l'Agrupació Obrera de Gijón (Astúries, Espanya). Després del fracàs de la vaga de 1912, va ser acomiadat de Duro-Felguera i, per evitar les represàlies, amb un nom fals es posà a treballar a la mina, però després pogué retornar a la seva feina a la fàbrica. Arran de la vaga general d'agost de 1917 va ser empresonat a Laviana (Astúries, Espanya). Aquell mateix any va criticar durament en el periòdic anarquista Tierra y Libertad la creació per Laureano Piñeira, secretari de la Confederació dels Metal·lúrgics de tendència anarquista, de l'agrupació política Grup Sindicalista Parlamentari (GSP) que es va presentar a les eleccions municipals a Gijón. Col·laborà habitualment en el diari El Noroeste de Gijón. En 1918 en el periòdic Solidaridad Obrera criticà rotundament la línia sindical dels socialistes. En 1919 ajudà altres companys (Avelino González Mallada i José María Martínez Sánchez) a trobar feina i aquest mateixa any va ser nomenat delegat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Astúries al Congrés Nacional («Congrés de la Comèdia») que se celebrà a Madrid (Espanya). En 1920 participà com a delegat de La Felguera al I Congrés de la CNT d'Astúries que se celebrà a Oviedo. Aquest mateix any va ser administrador del periòdic anarquista de La Felguera El Comunista i presidí el Sindicat del Metall d'aquesta població de la CNT. En aquesta època col·laborà, sota el pseudònim Teócrito, en la revista anarquista Tierra y Libertad. En 1923 fou delegat al Congrés Regional d'Astúries de la CNT i fou un dels fundadors de l'Ateneu Obrer de La Felguera, inaugurat el 16 de setembre de 1924. En 1931 fou un dels organitzadors, amb Benjamín Escobar, Marcelino Magdalena, José Prieto i altres, del nucli asturià del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i l'octubre d'aquell any va ser nomenat vicepresident de l'Associació «El Horreo». Després de participar activament en la Revolució d'Octubre de 1934, fou un dels organitzadors del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) d'Astúries i col·laborà, sota el pseudònim Mario Guzmán, en el seuòrgan d'expressió La Batalla i en Tribuna Socialista. El 10 de gener de 1937 va ser elegit president del Sindicat Obrer Metal·lúrgic Asturià (SOMA) de la Unió General dels Treballadors (UGT). En 1937, després de la caiguda del front nord, va ser detingut i empresonat per l'exèrcit franquista a Burgos (Castella, Espanya). En 1941 aconseguí la llibertat provisional i s'integrà en la CNT clandestina, de la qual va ser nomenat secretari del Comitè Regional. Entre 1960 i 1970 participà en l'intent de creació de l'Aliança Sindical Espanyola (ASE). En 1965 representà Astúries en un ple clandestí de regionals confederals. En 1968 s'encarregà del transport de propaganda entre Langreo i Gijón. Participà activament en diverses organitzacions obreres, com ara el Fons Unificat de Solidaritat Obrera d'Astúries (FUSOA), les Comunes Revolucionàries d'Acció Socialista (CRAS), el Comitè de Solidaritat USO, la Societat Cultural«Gesto» de Gijón, el Comitè de Solidaritat i de Lluita d'Astúries (CSLA), etc. El 6 de març de 1975 va ser entrevistat per l'historiador Ronald Fraser per al seu estudi Recuérdalo tú y recuérdalo a otros. Historia oral de la guerra civil española (1979). El 26 d'agost de 1976 presidí el primer míting legal de la CNT a la Sala de Festes Manacor de La Felguera després de la mort del dictador Francisco Franco i en 1977 va ser nomenat vicepresident de la CNT de la vall del Nalón. Trobem articles seus en diferents publicacions, com ara Acción Libertaria,La Batalla, Sindicalismo i La Voz de Asturias. Setmanes abans de la seva mort, encara repartia pamflets a les portes de les fàbriques. Vegetarià convençut, Aquilino Moral Menéndez va morir el 16 de febrer de 1979 a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) i el seu enterrament, al Cementiri Municipal de Pando d'aquesta localitat, constituí una impressionat manifestació de dol al qual assistiren gairebé totes les organitzacions obreres de la regió. Pòstumament, l'octubre de 2003, l'Ateneu Obrer de Gijón publicà el seu breu relat autobiogràfic sota el títol Mis memorias. Correspondència seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History d'Amsterdam i les cartes que creuà amb Joaquín Maurín Juliá entre 1959 i 1972 es troben a l'Arxiu de la Universitat de Califòrnia (EUA).

Aquilino Moral Menéndez (1893-1979)

***

Nemesio Galve Lisbona (1937)

- Nemesio Galve Lisbona: El 5 d'agost –alguns autors citen el 18 d'agost– de 1905 neix a Palomar de Arroyos (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Nemesio Galve Lisbona, també conegut com Cholas. D'antuvi es dedicà a la fusteria, però després es decantà pel periodisme. En 1923 emigrà a França, on milità destacadament en el moviment anarquista. Treballà de fuster a Lavelanet, fins al 1927, i a Perpinyà, fins al 1930, any en el qual s'establí a París amb sa companya Josefa Salas –també citada com Josefa Fernández. Sempre estretament vigilat per la policia («freqüenta grups anarquistes i segueix un règim vegetarià»), el 27 d'abril de 1930 fou detingut a París en una agafada durant una assemblea general de la Federació Anarquista de Llengua Espanyola del Sena. Amb la proclamació de la II República espanyola, tornà a la Península i el 30 de juliol de 1931 fou detingut acusat de «revolta a mà armada». El maig de 1932 es trobava tancat a la presó de Barcelona, on, amb Arcadio Durán, s'encarregà de la biblioteca. Ja lliure, el març de 1933 va fer un míting al barri barceloní de Sant Andreu. Quan esclatà la Revolució llibertària, exercí importants funcions a Madrid i a França com a home de confiança del secretari general del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), com ara delegat permanent del Comitè Regional de Catalunya en el Comitè Nacional de la CNT presidit per Horacio Martínez Prieto (octubre de 1936) i membre del secretariat de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a París. Com a delegat permanent de la CNT a Europa amb residència a Paris, s'encarregà a partir de setembre de 1937 de reunir fons i de comprar clandestinament armes a Bèlgica i a Holanda per a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i la CNT; de fundar i de dirigir el periòdic bilingüe La Nouvelle Espagne Antifasciste / Nueva España Antifascista, defensor de la línia oficial revisionista de la CNT-FAI, i deLe Journal de Barcelone (1937), editat per l'Oficina de Premsa i d'Informació de la Generalitat de Catalunya; de fer de corresponsal de Solidaridad Obrera i de Fragua Social, tot fins a la seva expulsió l'abril de 1938 acusat d'«anarquista perillós» i ser substituït per Manuel Mascarell i Facundo Roca. Mesos després, fou enviat a Amèrica en una gira de propaganda i per recaptar fons –arreplegà uns 5.000 dòlars– en nom de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), juntament amb Félix Martí Ibáñez. En acabar la guerra, s'instal·là a París i participà en el Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Quan França fou ocupada per les tropes nazis, s'establí amb Manuel Mascarell a Brussel·les i treballà de mecànic. En maig de 1945, quan era propietari d'una petita botiga i taller de mecànica a Brussel·les, la comissió (Angel Aransaez, Antonio Zamorano, V. Gutiérrez i Josep Teixidor) nomenada en el Congrés de París de l'MLE per aclarir les activitats durant la guerra (Resistència, col·laboració amb els serveis secrets aliats, etc.) d'alguns militants rebé algunes denúncies de la Federació Local de Brussel·les contra ell (propietari de petit comerç, negativa a justificar fons rebuts, no ajudar els companys, col·laborar amb la franquista«Beneficiencia Espanyola», etc.), però la comissió mai no conclogué res. Després d'aquest afer, es va perdre tot rastre de Nemesio Galve Lisbona.

***

Salvador Sarrau Español

- Salvador Sarrau Español: El 5 d'agost de 1905 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Sarrau Español. Emigrà molt jove a Barcelona (Catalunya), on es guanyava la vida com a forner i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a l'Argentina, on milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1930 la dictadura del general José Félix Uriburu l'empresonà i dos anys després fou expulsat. De vell nou a Barcelona, fou un destacat militant de la Secció de Forners del Sindicat de l'Alimentació de la CNT i fou membre de la Comissió de Defensa Confederal de la Federació Local de la CNT de Barcelona. Participà activament en els jornades de resposta contra el cop militar feixista de juliol de 1936 i fou especialment actiu durant la Revolució espanyola. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i fou reclòs als camps de concentració de Barcarès i d'Agde. En 1939 son germà Antonio Sarrau Español, també militant anarquista, fou afusellat pels feixistes. Sota l'ocupació nazi milità a Fumel (Aquitània, Occitània) i posteriorment retornà a Catalunya, on formà part de grups clandestins antifranquistes. Acabà establint-se a Tolosa de Llenguadoc, on treballà de paleta. En 1951 fou membre de la Comissió de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en 1970 secretari d'Organització de l'Alt Garona-Gers. Fou l'oncle del destacat militant anarquista Liberto Sarrau Royes. Salvador Sarrau Español va morir el 28 de juliol de 1987 a la Clínica du Parc de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Salvador Sarrau Español (1906-1987)

***

Necrològica d'Eduard Vives apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 d'octubre de 1972

- Eduard Vives: El 5 d'agost de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eduard Vives. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove, durant la Revolució de 1936 formà part de les Patrulles de Control i lluità als fronts (Terol) en la Columna «Los Aguiluchos», on va ser ferit en diverses ocasions. En 1938 va ser capturat per les tropes franquistes; setmanes més tard, després de ser condemnat a mort, aconseguí fugir el dia abans de la seva execució i passar a la zona republicana. Reincorporat en l'Exèrcit republicà, arriba a ser comandant condecorat. Quan la guerra acabava, el 9 de febrer de 1939 passà els Pirineus. Després d'un any tancat en un camp de concentració i de passar per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), s'establí amb sa companya Rosa a Castèlhgelós (Aquitània, Occitània). En 1945 fundà la Federació Local de CNT de Castèlhgelós i en fou nomenat secretari. En 1959 marxà als Estats Units, on dirigí un departament d'una fàbrica electrònica. A Nova York lluità en els grups antifranquistes, col·laborà amb el periòdic España Libre, participà en les activitats del grup editor de Cultura Proletaria i del Centre Llibertari novaiorquès, i fou secretari de la delegació nord-americana de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Eduard Vives va morir el 20 d'octubre de 1971 a Woods (Nova York, EUA) a conseqüència d'una operació d'estómac.

Defuncions

Tomba d'Émile Eudes al cementiri parisenc de Père-Lachaise (91 divisió, primera línia)

-Émile Eudes: El 5 d'agost de 1888 mor a París (França) el communard blanquista Émile François Désiré Eudes, conegut com Général Eudes. Havia nascut el 12 de setembre de 1843 a Roncey (Baixa Normandia, França). Després d'educar-se a Saint-Lô, va establir-se a París i va fer estudis de farmàcia, alhora que va militar en els grups blanquistes i es va consagrar ben aviat enterament a la militància. Regentà un temps una llibreria i va esdevenir gerent de La Libre Pensée, caracteritzat pel seu anticlericalisme radical. En aquesta època va participar en activitats maçòniques. Cap al final de l'Imperi, va ser responsable, amb Ernest Henri Granger, dels grups de combat de la riba esquerra del Sena a París. Ambdós, a començaments d'agost de 1870, van convèncer Blanqui per passar a l'acció. D'antuvi van planejar atacar el fort de Vincennes, però Blanqui va optar per fer-se primer amb la caserna dels bombers de La Villette i així aconseguir armes. L'acció, que va començar a les 15.30 hores del diumenge 14 d'agost de 1870 va ser un fracàs total. Detingut amb Gabriel Marie Brideau, ambdós van ser condemnat a mort el 29 d'agost per un consell de guerra. La capitulació de Sedan i la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870 els va salvar la vida, ja que l'endemà van ser alliberats de la presó del Cherche-Midi pels manifestants. Aleshores va prendre el partit de la defensa de París a ultrança, assetjada per les tropes alemanyes. Va col·laborar en La Patrie en danger, treballà en l'organització del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i va esdevenir cap del 138 Batalló de la Guàrdia Nacional, però la seva participació en la insurrecció del 31 d'octubre, contra el Govern de Defensa Nacional, va fer que fos destituït d'aquest comandament. El 18 de març de 1871 va dirigir, amb Gabriel Ranvier, els batallons de Belleville, que s'apoderaren de l'Ajuntament de París, i va estar a favor de marxar sobre Versalles, on es trobava l'Assemblea Nacional i el govern de Thiers. El 24 de març va ser nomenat delegat de la Guerra, amb Paul Antoine Brunel i Émile Victor Duval, per al Comitè Central i dos dies després va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XI Districte (19.276 vots sobre 25.183 votants). El 29 de març de 1871 va ser nomenat mentre de la Comissió Executiva i membre de la Comissió Militar; va abandonar la primera el 3 d'abril, dia de la desastrosa l'ofensiva communard contra les tropes de Versalles. El 20 d'abril va esdevenir inspector general dels forts de la riba esquerra del Sena. El 5 de maig va comandar la Segona Brigada Activa de Reserva, el quarter general de la qual es trobava al Palau de la Legió d'Honor. El 9 de maig va ser elegit per al Comitè de Salvació Pública. Durant la Setmana Sagnant, Eudes va lluitar al costat d'Eugène Varlin a les barricades del carrer de Rennes i de la cruïlla de la Croix-Rouge. Va poder fugir de la repressió i va arribar a Suïssa i després a Londres, on s'instal·la el setembre de 1871. Durant el Tercer Consell de Guerra se li va imputar l'incendi i el pillatge del Palau de la Legió d'Honor i va ser condemnat a mor en rebel·lia el 2 d'agost de 1872. Va viure miserablement a Anglaterra fins a l'amnistia. Un cop a França de bell nou en 1880, va participar en la fundació del periòdic de Blanqui, Ni Dieu ni Maître. Després de la mort de Blanqui, va llançar L'Homme Libre, amb Edouard Vaillant. Émile Eudes va morir de sobte d'una ruptura d'aneurisma el 5 d'agost de 1888 durant un míting a la Sala Favié de Belleville (París, França) mentre feia un discurs excessivament violent en defensa dels terrissaires parisencs en vaga. El seu funeral va donar lloc a manifestacions que van ser durament reprimides per la policia a causa de les provocacions boulangistes. Es troba enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Le Père Lapurge

- Constant Marie: El 5 d'agost de 1910 mor a París (França) el communard, militant i cantautor anarquista Constant Marie, més conegut com Le Père Lapurge. Havia nascut el 27 d'agost de 1838 a Sainte-Honorine-du-Fay (Baixa Normandia, França). Paleta d'ofici, va participar en la Comuna de París i serà ferit durant els combats al fort de Vanves, ferides que l'obligaran a canviar d'ofici; es farà sabater, una de les professions més arrelades en el moviment llibertari. Va ser l'autor i el compositor de cançons revolucionàries molt conegudes, com ara Dame Dynamite, Le Père Lapurge (de la qual li vindrà el nom), L'affranchie, C'est d'la blague, Internationale féministe (a la memòria de Louise Michel), Vive la canaille!, Y a d'la malice, Michel, etc. Moltes d'aquestes cançons es van publicar en Le Père Peinard d'Émile Pouget i foren editades en petits fulletons il·lustrats per Maximilien Luce i Henri Gabriel Ibels, entre d'altres artistes. De la seva cèlebre cançó de revolta La muse rouge, derivarà el nom del conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901 que farà seu el patrimoni de Marie. Com a propagandista actiu va participar en multitud de festes de grups anarquistes cantant les seves cançons de virulentes lletres que sempre atreien l'atenció de la policia. L'1 de juliol de 1894 ca seva va ser escorcollada i li van embargar llibres i partitures de les seves cançons; detingut i acusat d'«afiliació a una associació de delinqüents», va passar algunes setmanes tancat a la presó de Mazas.

Constant Marie (1838-1910)

***

Aristide Ceccarelli

- Aristide Ceccarelli: El 5 d'agost de 1919 mor a Roma (Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Aristide Ceccarelli, també conegut com Refrattario. Havia nascut el 24 de març–algunes fonts citen el 27 de març– de 1872 a Ceccano (Laci, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Ceccarelli, estanyador, llauner i lampista, i Giuseppa Bucciarelli. Es guanyà la vida fent de fuster i amb només 20 anys ja era un dels militants anarquistes més destacats de Roma (Itàlia), participant en la propaganda, organitzant reunions i creant grups llibertaris. El març de 1894 va ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat per un any a causa de seu «rebuig». De bell nou a Roma, reprengué la seva activitat en el cercle anarquista «9 Febbraio» i el juliol d'aquell any va ser detingut juntament amb altres companys. Denunciat a l'autoritat judicial, va ser absolt per manca de proves, però se sol·licità dos anys de confinament. Detingut novament el 27 d'agost de 1894, va ser traslladat el 25 de febrer de 1895 a Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia) i el maig enviat definitivament a la colònia penitenciària de l'arxipèlag de Tremiti, on romangué fins el març de 1896, quan sortí en llibertat condicional. Retornà a Roma i immediatament va ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat definitivament. En 1897 es casà amb Adele Bottini, amb qui tingué dues filles, Bianca i Fernanda. Reprengué la seva activitat militant, esdevenint un dels militants més importants després de la fi de les lleis d'emergència i refundant el primer grup anarquista romà, «La Rivendicazione». En estreta relació amb Errico Malatesta, defensà el naixement d'una nova federació amb una comissió de correspondència, capaç de relacionar els diversos grups anarquistes romans amb els de la resta del país. També va estar molt relacionat amb el grup editor del periòdic L'Agitazione, d'Ancona (Marques, Itàlia). Malgrat només tenir educació primària, esdevingué un dels conferenciants punters del moviment i, sota el pseudònim de Refrattario, col·laborà en la premsa llibertària. En 1898 fou un dels signants del manifest publicat en L'Agitazione contra el procés d'uns companys per «associació per a delinquir» i per «solidaritat amb els anarquistes detinguts». El setembre d'aquest any va ser detingut amb Ettore Sottovia i jutjat en un procés a 44 anarquistes romans que havien expressat la seva solidaritat amb Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria, i en el qual van ser tots absolts. El mateix passà el 9 de juny de 1900, quan el Tribunal d'Apel·lació de Teramo (Abruços, Itàlia) el va absoldre del delicte de conspiració amb Pietro Acciarito, autor de l'atemptat frustrat contra el rei Humbert I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897; rossegava aquesta causa des de novembre de 1897 quan va ser processat amb altres anarquistes (Pietro Colabona, Cherubino Trenta, Ernesto Diotallevi, Federico Gudino, Ettore Sottovia, Umberto Farina i Eolo Varagnoli) per complicitat en el magnicidi. El 25 d'agost de 1901 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, esdevenint-ne el 7 de setembre secretari. En aquesta època sindicalista no s'allunyà del moviment anarquista, participant directament en el renaixement de L'Agitazione, embarcant-se en una llarga gira de conferències propagandístiques (Ancona, Fabriano, Foligno, Ravenna, Forlì, Rimini, Tivoli, Perugia), participant en la redacció amb Luigi Fabbri del «Programa Socialista Anàrquic» adoptat per l'acabada de crear Federació Socialista Anarquista del Laci (FSAL) i reprenent la seva col·laboració amb el grup de redacció de L'Avvenire Sociale de Messina (Sicília). En aquests anys estava fortament convençut de la necessitat per part dels anarquistes d'organitzar-se i d'intervenir en les estructures del moviment sindicalista a fi i efecte de contrarestar el reformisme. Entre finals d'agost i primers d'octubre de 1901, com a secretari de la Cambra del Treball de Roma, romangué un breu període a Carrara (Toscana, Itàlia), on, a més de mantenir correspondència amb L'Agitazione, treballà intensament per aconseguir la constitució de la Federazioni Arti Edili ed Affini (FAEA, Federació de l'Art de la Construcció i Afins; coneguda com «Edilicia»), que agrupava els treballadors del marbre de la Lunigiana. Malalt de tuberculosi, en 1903 es va veure obligat a romandre una temporada a l'Hospital de Nettuno (Laci, Itàlia). En 1904 edità el fullet L'anarchia volgarizzata, que va ser immediatament segrestat. El 19 de gener de 1905 emigrà a l'Argentina amb tota sa família, amb sa germana Fabrizia inclosa. La nit abans de partir, molts amics i militants anarquistes romans i d'Itàlia central l'acomiadaren en una gran festa. El maig de 1906, quan arribà a l'Argentina, l'ambaixada italiana a Buenos Aires havia donat ordre que fos vigilat com a un dels anarquistes més actius del país. Immediatament es posà en contacte amb els grups llibertaris italoargentins, participant en una sèrie de conferències. El 19 d'agost de 1907 retornà a Itàlia i s'establí novament a Roma. Amb Luigi Fabbri marxà cap a Amsterdam (Països Baixos) per assistir al Congrés Anarquista Internacional en representació de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Posteriorment va ser denunciat per apologia del delicte durant un míting a Milà (Llombardia, Itàlia). El desembre de 1908 participa en l'assemblea de la FSAL, on va ser nomenat, amb Luigi Fabbri, corresponsal de la mateixa en el Comitè Internacional Llibertari (CIL) de Londres (Anglaterra). En aquesta anys seguí amb les seves conferències propagandístiques a Itàlia, on abordà, entre altres qüestions, l'organització del treball agrícola i obrer. També participà en el congrés organitzat pels anarquistes d'Ancona, Pesaro i Perugia, i en una sèrie de conferències a l'illa d'Elba. En aquesta mateixa època, fou tresorer de la FSAL, col·laborant entre 1908 i 1911 en Alleanza Libertaria, on, amb Ettore Sottovia, continuà destacant la necessitat de la participació del moviment anarquista en els sindicats, i posteriorment, entre 1913 i 1914 en Il Pensiero Anarchico. En 1910 col·laborà en La Plebe i es publicà una nova edició del fullet L'anarchia volgarizzata. El 3 de novembre de 1910 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, després de la fusió esdevinguda l'estiu anterior entre la Cambra del Treball reformista i la Lega Generale del Lavoro (LGdL), i el juliol de 1911 de la comissió executiva del Congrés Anarquista que s'havia de celebrar el setembre següent. Realitzà una nova gira propagandística i el 7 de gener de 1912 participà en la commemoració del primer aniversari de la mort de Pietro Gori a Rosignano Marittimo (Toscana, Itàlia). En aquestaèpoca lluità activament per l'antimilitarisme i contra la guerra i pels principis del comunisme anarquista. El 28 d'abril de 1913 va ser nomenat membre de la secretaria del Fascio Comunista Anarquista (FCA) de Roma, nascut el 28 de febrer anterior, però el 14 de juliol deixà el càrrec i assumí la direcció del periòdic Il Pensiero Anarchico. Arran de l'esclat de la Gran Guerra, es centrà en la lluita antimilitarista i per la pau, intentant contrarestar la tendència intervencionista que també existia en el moviment anarquista. Malgrat els seus greus problemes de salut, fou un els promotors del nou periòdic anarcocomunista La Favilla, que sortí el 16 d'octubre de 1917, i el 4 d'agost de 1918 acceptà la direcció el Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA), en substitució de Temistocle Monticelli. A partir de 1919, quan la seva salut empitjorà considerablement, es retirà progressivament de les activitats orgàniques, mantenint, per un curt període, les periodístiques. Aviat es va veure obligat a suspendre la redacció i publicació de La Favilla i a deixar fins i tot la seva militància en el grup anarquista romà«I Martiri di Chicago», que havia fundat en 1918. Aristide Ceccarelli va morir de tuberculosi el 5 d'agost de 1919 a Roma (Itàlia) i fou enterrat tres dies després acompanyat d'una gran manifestació de milers d'obrers anarquistes i socialistes. Pòstumament, en 1920, es va publicar la seva traducció del llibre de Paul Berthelot Il Vangelo dell'Ora. En 1984 sa filla, Bianca Ceccarelli, coneguda pel seu nom artístic de Bianca Star, publicà la biografia Mio padre, l'anarchico, i en 2009 Aldo Papetti Aristide Ceccarelli. L'anarchico di Ceccano, tribuno del popolo.

Aristide Ceccarelli (1872-1919)

Continua...

---

Mallorca i el preu de la lluita contra els borbons - 1994: Les agressions contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes

"El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".

"En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)

A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquillament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.

Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida.

El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.

Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de Mallorca. 1994).

'El revuelo se armó en la órbita de los antiguos dirigentes del PCE y actuales propulsores de Izquierda Unida. El libro de López Crespí se limitaba a reivindicar a la extrema izquierda revolucionaria en la lucha contra el franquismo y a demostrar que muchos de los que ahora viven de las rentas de aquella dura etapa, tampoco cargaron entonces con el peso de la lucha y en cambio hicieron mucho daño a la causa de los trabajadores en la época de la llamada 'transición'".

En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes).

Na Marisa Gallardo, la directora de Baleares (i antiga militant trosquista illenca), ho deixava ben escrit en un article publicat a Baleares el 25 de març del 1994 (pàg. 41) quan deia: "Los pactos de la Moncloa diseñaron en España un modelo de transición por el que sellaba la 'reconciliación' nacional. Fruto de aquellos pactos nadie pidió cuentas de su gestión política a todos aquellos que con tanto entusiasmo como dedicación habían colaborado con la dictadura: el pasado quedaba enterrado. Y, poco a poco, por esa tendencia anteriormente descrita, se fue maquillando al muerto de tal manera que, a veces, se llega a dar la sensación de que, sobre todo en el tardofranquismo, todo el mundo en España era demócrata, todos luchaban por la libertad, todos menos Franco, naturalmente, y unos pocos más".

I més endavant afegeix: "López Crespí dirige su mirada hacia ese pasado, y es la suya una memoria distinta, una memoria que rescata la lucha de aquellos hombres y mujeres de Mallorca que se enfrentaron a la dictadura y que lo hicieron desde posiciones abiertamente opuestas a las de la socialdemocracia o el estalinismo. Esas gentes que, herederas de una cultura de izquierdas, denunciaron el papel que jugaban los partidos socialdemócratas en la Europa Occidental y el de las capas burocráticas en los países del Este... Rescatar del olvido esa historia, esa 'otra historia', tejida de enfrentamientos, de miedo, de agrias disputas ideológicas y de esperanzas, es sin duda el mayor mérito de la obra de López Crespí.

Miquel López Crespí