Anarcoefemèrides del 19 de maig

Esdeveniments

Cartell de la conferència de Michel i de Faure

- Conferència de Michel i de Faure: El 19 de maig de 1897 els propagandistes anarquistes Louise Michel i Sébastien Faure realitzen una conferència «pública i contradictòria» a la Grande Salle Rossi, al barri de Les Charteux de Marsella (Provença, Occitània). La conferència, a la qual assistiren 2.500 persones, va ser organitzada per l'anarquista Ferdinand Calazel.

***

Portada d'un número de Tribuna Libertaria

- Surt Tribuna Libertaria: El 19 de maig de 1907 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic mensual anarquista Tribuna Libertaria. Editat pel Centre Internacional d'Estudis Socials (CIES) de Montevideo, es tractava de la segona època –no quarta com diu la capçalera de la publicació, ja que hauria de dir «quart any»– del periòdic d'igual títol editat pel CIES entre el 29 d'abril de 1900 i el 6 de juliol de 1902. Els temes que abordà van ser d'allò més divers: teòrics, científics, notícies nacionals i internacionals, referències bibliogràfiques, col·laboracions dels lectors, notícies orgàniques i sindicals, col·laboracions literàries (poètiques, narratives i dramàtiques), repressió, esperanto, etc. Trobem textos de Santiago Aragó, Francisco C. Arata, Luis Ayala, José G. Bertotto, Juan Bovio, Oscar Manuel Box, Luis Bulffi, Tomás Concordia, H. W. Conn, Francisco Corney, Simón Cuadrado, Christian Dam, Nicolás Damianovich, Nicola Del Pozzo, Max Durand-Savoyat, Ángel Falcó, C. Faruelo, Sébastien Faure, Francesc Ferrer Guàrdia, Marcos Froment, Pedro Froment, Emilio Frugoni, Gayadoy, Urban Gohier, Gómez Cirio, Maksim Gorki, Mariano Gracia, Soledad Gustavo, Clovis Hugues, Z. V. Konopliannikova, Alfredo Krok, Leoncio Lasso de la Vega, Anselmo Lorenzo, Modesto Macaneador, Alberto R. Macció, Charles Malato, Maran, Catulle Mendès, Octave Mirbeau, Luis M. Mocoroa, Manuel Moscoso, Sojnum Odrareg, Pérez y Curis, José E. Peyrot, Francisco Pi y Arsuaga, Rastignac, Emilio Salvat, Máximo Lirio Silva, Walkirio Silva, Heriberto Soles, Herbert Spencer, Enrique Taboada, Lev Tolstoi, Alfredo Urbano, Lirio del Valle, Jules Vallès, Omar Vázquez Lerena i Eduardo Zamacois, entre d'altres. En sortiren 10 números, l'últim l'1 de maig de 1909.

***

Capçalera d'Osvobojdenie

- SurtOsvobojdenie: El 19 de maig de 1914 surt a Ruse (Ruse, Bulgària) el primer número  de la revista mensual Osvobojdenie (Alliberació). Estava editada per l'organització anarquista de Ruse i n'era responsable Goulaptxev. Amb el suport de Nicolas Stoïnov, de Varban Kilifarski i d'alguns independents i socialistes, Goulaptxev va crear la primera editorial llibertària búlgara, que tenia impremta pròpia i funcionava en règim de cooperativa. Aquesta editora va publicar, a més d'Osvobojdenie, nombrosos llibres i fullets, la major part traduïts del rus i del francès.

***

Cartell de l'acte

- Conferència de Binazzi: El 19 de maig de 1914 el propagandista anarquista Pasquale Binazzi, director del setmanari Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia), llegeix a la trattoria Diano d'Alba de Torí (Piemont, Itàlia) la conferència«Socialismo e anarchia». Aquest acte, que admetia controvèrsia, va ser organitzat pel Fascio Libertario Torinese (FLT, Fascio Llibertari Torinès) del barri de San Paolo de Torí.

***

Will Durant i els seus pupils a l'Escola Moderna de Nova York

- Conferència kropotkiana de Durant: El 19 de maig de 1918, al Labor Temple del Fourteenth Street de Nova York (Nova York, EUA), l'escriptor, filòsof i historiador anarquista William James Durant ofereix una històrica conferència kropotkiana sota el títol Peter Kropotkin. The Russian Revolution. Will Durant en aquests anys era professor de l'Escola Moderna de Nova York, inspirada en els fonaments del pedagog llibertari català Francesc Ferrer i Guàrdia.

***

Portada del primer número d'El Amigo del Pueblo

- Surt El Amigo del Pueblo: El 19 de maig de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista El Amigo del Pueblo. Portavoz de Los Amigos de Durruti. De periodicitat irregular, fou l'òrgan d'expressió de l'Agrupació«Los Amigos de Durruti» i li donaren aquest títol en record de la publicació de Marat durant la Revolució francesa. Pretenia palesar les experiències revolucionàries sorgides arran de les jornades de juliol de 1936 i de maig de 1937. Com que el primer número fou mutilat per la censura, el segon sortí de manera clandestina i s'arribaren a editar 15.000 exemplars. Dirigida per Jaume Balius, hi van col·laborar Antonio Bonilla, Ada Martí, Domingo Paniagua, Jaime Rodríguez, Eleuterio Roig, Pablo Ruiz i J. Santana Calero, entre d'altres. Aquesta publicació, que fou duríssima contra els marxistes i contra els petitburgesos, alhora que molt crítica vers les actuacions dels portaveus anarquistes durant els «Fets de Maig» de 1937 a Barcelona, comptà amb el boicot total dels sectors dirigents de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Tot el contingut de la publicació girava al voltant de la defensa de la Revolució de juliol de 1936 i en l'últim número, el 12, de l'1 de febrer de 1938, presentaren el programa de «Los Amigos de Durruti»: junta revolucionària, autonomia municipal, poder sindical i control obrer. Finançat amb aportacions de combatents, aquest periòdic anuncià l'obertura de locals a Sants, Torrassa, Gràcia i Sabadell; hi havia un nucli important a la conca minera del Cardoner i la seva influència creixia entre les Joventuts Llibertàries. També despertava interès a França, on la majoria del moviment sindicalista revolucionari i un sector de l'anarquisme eren molt crítics amb l'actuació de la CNT i de la FAI. Entre juliol i desembre de 1961 el Grup Franco-Espanyol de«Los Amigos de Durruti» (Jaume Balius, Pablo Ruiz, etc.) edità a França quatre números d'una nova sèrie del periòdic, que no tingué gaire ressò. En 1977 diversos grups llibertaris i autònoms barcelonins realitzaren una edició facsímil dels vuit primers números del periòdic original i d'altres materials de l'Agrupació de«Los Amigos de Durruti».

***

Cartell de Maig del 68: La'chienlit' ets tu!

- París (19-05-68): El 19 de maig de 1968 a París (França), a les 11 hores, són requerits pel general De Gaulle el primer ministre Georges Pompidou; el ministre de l'Interior, Christian Fouchet; el ministre d'Informació, Georges Gorse; el ministre dels Exèrcits, Pierre Messner; i el prefecte de Policia de París, Maurice Grimaud. El General vol parlar amb els responsables del manteniment de l'ordre: «La reforma, sí; le chienlit [el caos, la mascarada], no.» De Gaulle exigeix la «neteja» de l'Odéon aquest mateix dia i de la Sorbona l'endemà. També vol tornar a controlar l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF). De Gaulle dona permís per obrir foc siés necessari. Pompidou demana més forces de l'ordre, les vagues s'escampen per tota França; ahir vint esquadrons de la policia parisenca van haver de sortir a«províncies». Fins i tot hi ha sectors de la policia i sindicats policíacs que es plantegen secundar les vagues, com han fet els funcionaris de Correus i de l'Électricité de France (EDF). Mentrestant, els vaguistes dels dipòsits d'autobusos de París bategen el bulevard Malherbes com «Avinguda de la Chienlit».

Naixements

António José Piloto en un gravat de Manuel Cabanas (1983)

- António José Piloto: El 19 de maig de 1886 neix a Vimieiro (Arraiolos, Évora, Alentejo, Portugal) el periodista i ferroviari anarcosindicalista António José Piloto. De ben jove començà a treballar com a oficinista (segon oficial d'escriptori) en el Ferrocarrils de l'Estat i, després de passar per diverses estacions, en 1908 va ser traslladat a Barreiro (Setúbal, Lisboa, Portugal). Forçà actiu en el moviment anarcosindicalista, formà part del Sindicat de Ferroviaris del Sud i Sud-est, juntament amb altres destacats militants (Miguel Correia, Mário Castelhano, Manuel Henriques Rijo, José Nobre Madeira, etc.), i col·laborà en la seva premsa. Fou l'editor del periòdic O Sul e Sueste. Órgão da classe ferroviária do Sul e Sueste, que entre el 7 de setembre de 1919 i 1933. Membre de la direcció de l'Associació de Classe dels Ferroviaris (ACF), en 1918 va ser empresonat amb altres companys, entre ells Miguel Correia, durant una vaga de ferroviaris. El 10 d'abril de 1920, després de patir el 27 de març un escorcoll al seu domicili, va ser detingut durant l'anomenada «Vaga dels 70 dies». Va ser empresonat tant pels governs de la I República portuguesa (1910-1926) com pel règim de l'Estat Nou (1926-1932). Finalment deixà els ferrocarrils, però continuà amb la lluita sindical i llibertària. Participà en la comissió de recaptació de fons per a la creació d'un Dispensari Antituberculós a Barreiro, creada el juny de 1932 i de la qual va ser el seu promotor. El Dispensari Antituberculós de Barreiro començà a construir-se l'1 de maig de 1933 i s'inaugurà el 3 de maig de l'any següent. Aconseguí entrar com a funcionari en l'Institut Nacional d'Assistència als Tuberculosos de Lisboa (Portugal). António José Piloto va morir el 12 de desembre de 1967 a Lisboa (Portugal) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'Ajuda.

***

Josep Peidro Vilaplana a l'exili (1939)

- Josep Peidro Vilaplana: El 19 de maig de 1897 neix a Mutxamel (Alacantí, País Valencià) l'anarcosindicalista Joan Josep Peidro Vilaplana, conegut com Pepet. Originari d'una família alcoiana empobrida, son pare es deia Santiago Peidro Planas, fabricant de «cafè» (beuratge alcohòlic típic alcoià), i sa mare Teresa Vilaplana Jordà, bugadera. Sa família, formada per quatre germans, vivia al barri pobre de Caramanxel d'Alcoi (Alcoià, País Valencià). Com que son pare es va veure inútil d'una cama i no podia fer cap feina, quan tenia set anys, sense haver anat a l'escola, entrà a treballar com a aprenent en una impremta, on començà a conèixer les primeres lletres. Després va fer altres feines amb jornades de 10 i 12 hores i acabà aprenent l'ofici de torner a diversos tallers mecànics. Quan tenia 18 anys caigué malalt de tifus. Va ser donat exempt per a fer el servei militar ja que havia de mantenir sos pares ja majors i malalts. Cap al 1918 s'afilià al Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alcoi, on gairebé tots els metal·lúrgics de la localitat estaven adherits a la socialista Unió General del Treball (UGT). El 16 de novembre de 1922 es casà amb Amparo Montserrat, amiga de la infància que treballava com a bambunera, operària de la fàbrica de paper de fumar«Bambú». Encara que considerat un dels millors torners alcoians, va ser boicotejat per la seva militància i es trobà sense feina. En 1923 el governador militar i civil d'Alacant Cristino Bermúdez de Castro dissolgué els Sindicats Únics i l'Ateneu Sindicalista alcoians i continuà amb detencions, escorcolls i encalçaments dels militants per la Guàrdia Civil. Aquest mateix any nasqué sa primera filla, Empar. En aquest situació, cridat per son germà gran Santiago, a començaments de 1925 marxà a França a la recerca de feina; però, pocs mesos després, retornà ja que les expectatives es van veure frustrades i la pressió policíaca cap als obrers peninsulars militants era obsessiva. Poc després nasqué sa segona filla, Carme. Durant la dictadura de Primo de Rivera milità activament en la clandestinitat. El novembre de 1927, arran d'una vaga a la fàbrica de teixits de llana i de cotó«Terol Hermanos SA» i que acabà implicant tota la classe obrera alcoiana, va haver de fugir de la Guàrdia Civil per les taulades i trobà refugi a Alacant amb uns companys que li van trobar feina de mecànic en un taller d'automòbils. Més tard es reuní amb sa companya i sos dos filles a Alacant. En 1929 tots retornaren a Alcoi, on trobà feina i començà a militar de bell nou. Amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i la legalització de la CNT l'abril de 1930, participà activament en la reorganització del moviment llibertari alcoià, com ara la creació, amb altres companys (Cándido Morales, Josep Julià, Josep Corbí, Balaguer, etc.), del Centre d'Estudis Socials, creat l'agost d'aquell mateix any i del qual fou president, o la constitució del Sindicat Metal·lúrgic el setembre de 1931, mes en el qual nasqué son tercer fill, Albert. Com gairebé tots els militants llibertaris alcoians, va fer costat el«Manifest dels Trenta». El desembre de 1931 aconseguí, amb altres militants (Daniel Llin, Tomás Payá, Constantí Miralles, Emilio Ferri, Gonzalo Bou, etc.), després d'afiliar-se al Sindicat de Metal·lúrgics i Similars de l'UGT, que aquest ingressés en la CNT. També va ser delegat de la Federació Local de CNT. L'estiu de 1932, arran d'un incident amb Quico l'Alt, patró de la fàbrica on treballava, marxà d'Alcoi i s'instal·là a Vila-real (Plana Baixa, País Valencià) on ja li havien buscat feina de torner al taller Casa Diago. Com que no havia Federació Local de CNT a Vila-real, freqüentà el Centre Obrer de l'UGT. L'octubre de 1934 la CNT va ser prohibida i quan fou legalitzada novament l'octubre de 1935 fundà, amb altres companys (Vicent, Ernesto Gómez, Alejandro Navarro, Martín Gil, etc.), el SindicatÚnic d'Oficis Diversos de Vila-real, que es reunia al Centre Obrer «La Unión». Poc després organitzà un míting, dins el marc de la campanya pro amnistia, en el qual van participar Durruti i Ascaso. Va fer viatges propagandístics a Castelló i a València. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 formà part amb José Casinos, en representació de la CNT, del Comitè de Defensa Antifeixista, format per totes les forces esquerranes de la localitat. Volia anar al front, però va ser requerit perquè s'encarregués dels tallers metal·lúrgics i readaptar-los a la producció de material bèl·lic i així les dues centrals sindicals crearen la Cooperativa d'Obrers Metal·lúrgics UGT-CNT composta per cinc tallers, que passaren de produir material de reg a fabricar obusos per al Ministeri de la Guerra. El 6 d'octubre de 1936, amb Martín Gil, ocupà les oficines del Registre de la Propietat i cremaren els llibres i documents del seu interior. En aquestaèpoca intervingué en mítings i conferències. El setembre de 1937 participà en la constitució de la «Col·lectivitat Productora Campesina UGT-CNT» de Vila-real, que estava formada per dues cooperatives de consum, una de la CNT i altra de l'UGT. El juny de 1938, davant l'avanç de les tropes franquistes, fugí amb bicicleta cap Alcoi, quan els feixistes ja trepitjaven els carrers de Vila-real i després de cremar els arxius del sindicat. A Alcoi entrà a treballar al Departament d'Avituallament, dirigit per Vicent Oriola, i on s'encarregà que els repartiments fossin equitatius. El 2 de gener de 1939 va ser nomenat cap de la Conselleria Municipal d'Avituallament, càrrec que abandonà poc després quan va ser cridat a files, però no va anar al front sinó que va ser destinat a la fabricació d'obusos en un taller socialitzat. Quan la victòria feixista era un fet, el 18 de març de 1939 fugí a Alacant i l'endemà salpà a bord del carboner «African Trader» cap a Mèxic, però en alta mar el cuirassat franquista «Canarias» obligà el vaixell a ancorar a Orà (Algèria). Després va ser confinat en diversos camps de concentració i Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) africanes, com ara Camp Morand, Boghari, Oudja, Bou Harfa, Le Kef, Colom-Béchar). Joan Josep Peidro Vilaplana va morir el 22 de juliol de 1940 a l'hospital militar d'Oudja (Rif, Marroc) a conseqüència d'un càncer d'estómac i després d'una operació que res no pogué fer per salvar sa vida. En 2005 els seus familiars Miquel i Andreu Amorós Peidro publicaren José Peidro, de la CNT. Retazos del movimiento obrero y la guerra civil en Alcoi y Vila-real.

Josep Peidro Vilaplana (1897-1940)

***

Necrològica de Pedro Giménez López apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 d'abril de 1970

- Pedro Giménez López: El 19 de maig de 1903 neix a Minglanilla (Conca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Giménez López. En 1936 fou membre del Comitè de Defensa de la Regional de Llevant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, en acabar la guerra, passà al nord d'Àfrica i fou internat al camp de concentració de Morand (Boghari) i, l'any següent, al de Susoni (Boghari). Amb l'Alliberament s'instal·là a Alger, on milità en la Federació Local de la CNT de la capital algeriana. Pedro Giménez López va morir el 25 de febrer de 1970 al sanatori Rivet d'Alger (Algèria) i fou enterrat l'endemà al cementiri europeu d'aquesta ciutat.

***

Daniel Guérin en un míting del Front Popular

- Daniel Guérin: El 19 de maig de 1904 neix al XVIII Districte de París (França) el militant comunista llibertari, historiador, escriptor, tipògraf i lluitador pels drets homosexuals Daniel Eugène Edmond Guérin. Fill d'una família burgesa liberal i dreyfusista, sos pares es deien Louis Marcel Guérin, negociant, i Juliette Cécile Adèle d'Eichthal. Es va llicenciar en Ciències Polítiques i va quedar molt impressionat per les obres de Proudhon, Marx, Pelloutier i Sorel. En 1923 viatja a Itàlia i l'any següent a Grècia; després farà el servei militar com a sotstinent d'infanteria a Estrasburg. Va esdevenir un socialista revolucionari –va participar activament en la campanya contra l'execució de Sacco i Vanzetti– i un antiimperialista arran de la seva estada a Síria, entre 1927 i 1929, i d'un viatge a Indo-xina en 1930. En aquests anys va militar amb els sindicalistes revolucionaris de la revista La révolution prolétarienne, de Pierre Monatte, i va fer feina de tipògraf i de corrector d'impremta –en 1932 es va adherir al Sindicat de Correctors de la CGT al qual restarà afiliat fins a la seva mort. Va viatjar a l'Alemanya prehitleriana amb bicicleta l'agost i el setembre de 1932 i va escriure un llibre amb les seves impressions (La peste brune, 1932). A mitjans dels anys 1930 Guérin va ingressar en el grup de l'esquerra revolucionària de Marceau Pivert, i quan aquesta tendència va ser exclosa de l'SFIO i es va crear el Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP), Guérin va esdevenir-ne un dels responsables, situat a l'esquerra del grup i pròxim a Trotskij, amb qui va mantenir correspondència. El 29 de setembre de 1934 es va casar amb l'austríaca Marie¨Henriette Dorothée Margueritte Fortwngler i d'aquesta unió naixerà Anne, el 22 d'agost de 1936. Durant l'època del Front Popular francès, va ser un membre actiu en el moviment d'ocupacions de fàbriques i cofundador dels Albergues de Joventut. En 1937 va denunciar les maniobres dels stalinistes a Espanya, i amb alguns camarades reagrupats entorn de Maurice Jacquier, va fer costat polític i material a la CNT-FAI i al POUM, tot criticant ferotgement la política de no-intervenció del govern Blum. Va mantenir correspondència amb Ángel Pestaña, de la CNT, per assenyalar-li la importància de la descolonització del Marroc. Exiliat a Oslo (Noruega), on intentarà crear un secretariat internacional contra la guerra, treballa de cambrer en un restaurant. Quan Noruega va ser envaïda pels nazis, va ser detingut l'abril de 1940 per la Wehrmacht i internat a Alemanya fins a 1942, que va ser amollat per problemes de salut. Va participar en la Resistència i, acabada la guerra, als EUA, va prendre part en 1946 en les lluites obreres i racials, abans de ser expulsat en 1949 en plena«cacera de bruixes» maccarthysta. L'esclafament dels consells obrers hongaresos en 1956 i la lectura de les obres completes de Bakunin van acabar per confirmar la seva orientació llibertària. A partir de 1959 i de la publicació de Jeunesse du socialisme libertaire, buscarà una nova via, síntesi entre l'anarquisme i el marxisme, publicant Pour un marxisme libertaire i À la recherche d'un communisme libertaire. En 1960 va signar la«Crida dels 121» pel dret a la insubmissió a la guerra d'Algèria i va ser inculpat, defensant després la independència algeriana des del Comitè França-Magrib. En 1965 va escriure un dels seus llibres més famosos, L'Anarchisme, popularització del pensament llibertari traduït a molts idiomes. Va prendre part en els esdeveniments del Maig del 68 des de les files llibertàries del grup editor de la revista Noire et Rouge i del Moviment 22 de Març, i va crear l'any següent, amb Georges Fontenis, el Moviment Comunista Llibertari, abans d'ajuntar-se amb la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL) en 1980, on militarà fins a la seva mort. En 1979 morirà sa muller i companya llibertària, Marie, fet que el deixarà en un profunda depressió. Més tard participarà en accions antimilitaristes i treballarà amb el Front Homosexual d'Acció Revolucionària (FHAR), intentant plantejar la qüestió homosexual en el món obrer. Com a historiador és autor de Ni Dieu, ni Maître. Anthologie du moviment libertaire (1965), però també de nombrosos assaigs polítics (Les Antilles décolonisées, 1956; Front populaire, révolution manquée, 1963; Décolonisation du noir américain, 1963; Rosa Luxembourg et la spontanéité révolutionnaire, 1971; La Révolution française et nous, 1976; Proudhon oui et non, 1978) i sobre sexualitat (Kinsey et la sexualité, 1955; Shakespeare et Gide en correctionnelle?, 1959; Homosexualité et révolution, 1983; Essai sur la révolution sexuelle après Reich et Kinsey, 1989). Una de les seves últimes aparicions públiques va ser en 1986 en el debat «Il y a 50 ans... en Espagne 36-37: L'expérience révolutionnaire et autogestionnaires», amb Georges Fontenis i nombrosos militants de la CNT espanyola, com ara Enric Marco Nadal i Antonio Rivera. Daniel Guérin va morir el 14 d'abril de 1988 a Suresnes (Illa de França, França). Els seus arxius es troben principalment a la Bibliothèque de Documentation Internationale Contemporaine (BDIC) de Nanterre i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Daniel Guérin. Combats dans le siècle (1904-1988), és el títol d'una pel·lícula francesa, dirigida per Patrice Spadoni i Laurent Mulheisen en 1994, sobre la figura d'aquest influent pensador.

Daniel Guérin (1904-1988)

***

Kati Horna, en una foto atribuïda a Robert Capa, a l'estudi de Jozsef Pesci (Budapest, 1933)

- Kati Horna: El 19 de maig de 1912 neix a Szilasbalhás (Imperi Austroongarès; actual Mezőszilas, Fejér, Hongria) la fotògrafa anarquista Katalin Deutsch Blau, més coneguda com Kati Horna, amb el llinatge de son company. Era la més jove de tres germanes (Kati, Rosa i Sara) d'una família burgesa benestant d'origen jueu. Son pare, Sándor Deutsch, era un banquer establert a Buda (Budapest, Hongria) i sa mare es deia Margit Blau. Quan era adolescent es relacionà a Budapest amb László Moholy-Nagy, fotògraf i professor de la Bauhaus, i amb Simon Guttman, fundador de l'agència de notícies Dephot. En aquest anys s'introduí en la política de la mà del pensador constructivista i activista Lajos Kassák. A la capital hongaresa fou parella sentimental i de militància del fotògraf Endre Friedmann, més tard conegut com Robert Capa, del qual se separà en 1930 quan ella s'establí a Berlín (Alemanya), però amb qui sempre mantingué una estreta amistat. A Berlín entrà com a assistenta en l'Agència Dephot, s'introduí en el cercle de l'escriptor i dramaturg Bertolt Brecht i participà en manifestacions antifeixistes. Després d'assistir el 10 de maig de 1933 a la crema de llibres pels nazis a Berlín, retornà a Budapest. Entre juny i setembre d'aquest any aprengué a Budapest les tècniques fotogràfiques en un curs particular i intensiu al taller del prestigiós fotògraf i músic Pécsi József (Jozsef Pesci). El setembre de 1933, fugint de l'avanç del nazisme a Hongria, es traslladà a París (França), on retrobà ell ja americanitzat Robert Capa, que hi havia muntat un estudi, i completà la seva formació. A París va fer foto fixa en pel·lícules, retocà escenes de moda i realitzà reportatges amb la seva càmera Linhof per a l'agència de notícies francesa Lutetia-Press. D'aquesta època són els seus famosos treballs de fotografia realista Le Marché aux puces (1933, que no es publicarà fins el 1986 sota el títol Mercado de pulgas en la revista mexicanaFoto Zoom) i Reportage dans les cafés de Paris (1934). A més de realitzar obres realistes també conreà la fotografia de caire surrealista, com ara Hitlerei (1937, amb el dibuixant Wolfgang Burger). En 1937 el seu compromís polític, ben igual que Robert Capa, la portà a la Guerra Civil espanyola. A Barcelona (Catalunya) entre gener i juny de 1937 treballà per al Comitè de Propaganda Exterior de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys bèl·lics col·laborà en publicacions anarquistes (Libre-Studio, Mujeres Libres, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad,Umbral, etc.) i altres institucions propagandístiques republicanes. A més de captar els fronts bèl·lics i les col·lectivitzacions de diversos indrets de la Península (Aragó, Catalunya, Andalusia, Madrid, València), sobretot realitzà fotografies i fotomuntatges de la vida quotidiana i dels seus protagonistes (dones, infants, treballadors, no combatents, víctimes, etc.) en la reraguarda: Navidad en España (1937), Vigilando después del bombardeo (1937), Casas bombardeades en Madrid (1937), Evacuación de Terurel (1937), Esperando la ración de comida (1937), Mujeres esperando turno (1937), etc. Quan treballava com a redactora gràfica per a la revista Umbral, conegué son futur company, el pintor i escultor anarquista José Horna Lechuga, i col·laborà amb l'anarcofeminista Lucía Sánchez Saornil. L'octubre de 1937 s'instal·là a València (València, País Valencià) i el desembre d'aquell any es traslladà al front bèl·lic de Terol (Aragó, Espanya). El gener de 1938 retornà a Barcelona, on realitzà nombroses fotografies al Barri Xino de la ciutat, i en aquest mateix any es casà amb José Horna. Amb el triomf franquista la parella s'exilià a París (França) portant-se una col·lecció de 270 negatius sobre la guerra d'Espanya en una capsa de llauna que no veurien la llum fins el 1979, quan aquesta va ser adquirida pel Ministeri de Cultura espanyol a oferiment de la fotògrafa i conservada a l'Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca (Castella, Espanya). En 1939 publicà a París la sèrie Poupées de la peur. La invasió nazi l'obligà, juntament amb son company, a exiliar-se. El 17 d'octubre de 1939, després de rescatar son company d'un camp de concentració francès, embarcà a bord del paquebot De Grasse al port de Le Havre (Alta Normandia, França) cap a Nova York (Nova York, EUA) i d'allà un nou vaixell la desembarcà a Veracruz (Veracruz, Mèxic), on arribà el 30 d'octubre. La parella s'instal·là en una casa de la Colonia Roma (número 198 del carrer Tabasco) de la Ciutat de Mèxic. El 8 de desembre de 1939 publicà el conte visual Así se va otro año, 1939 (rebatejat posteriorment Lo que va al cesto). A Mèxic col·laborà en importants publicacions periòdiques (Arquitectura ENA, Arquitectos de México, El Arte de Cocinar, Diseño,Enigma, Foto Zoom, Mapa, Mexico. This Month,Mujer de Hoy, Mujeres,Nosotros, Obras,Perfumes y Modas, Revista de Revistas, Revista de la Universidad de México, Seguro social,S.nob, Tiempo,Todo, Vanidades, etc.). En 1949 nasqué Norah Horna, filla única de la parella. Entre 1958 i 1963 fou professora de l'Escola de Disseny i Artesanies de la Universitat Iberoamericana i entre 1973 i 1999 de l'Escola Nacional d'Arts Plàstiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), on va forjà tota una nova generació de fotògrafs contemporanis. Durant molts anys realitzà nombrosos reportatges, molts d'ells vinculats al moviment surrealista, com ara La evacuación de los sin culpa (1940), Tránsito (1941), Noche Buena en Europa (1942),Lucha contra las tinieblas (1944), Loquibanbia. La Castañeda (1944), Asilo para ancianos (1944), Títeres en la penitenciaría (1945), Corpo sano (1945), Historia de un vampiro... sucedió en Coyoacán (1962), Fetiche. Oda a la necrofília (1962), Fetiche. Impromptu con arpa (1962), Fetiche. Paraísos artificiales (1962), Mujer y máscara (1963), Los dulces de la ciudad (1963), La ópera del orden (1962), Una noche en el Sanatorio de Muñecas (1963), Recuento de una obra (1995), etc. En 1963, després de la mort de son company José Horna, deixà de fer fotografies i es consagrà a l'ensenyament. Fou íntima amiga de les artistes Leonora Carrington, i del seu company Imre Weisz (Chiki), que ja coneixia a Hongria, i Remedios Varo. Tambéés relacionà estretament amb Benjamin Péret, Edward James, Alejandro Jodorowsky, Mathías Goeritz, Germán Cueto, Pedro Friedeberg, Salvador Elizondo, Alfonso Reyes, Ricardo Legorreta i altres figures de la cultura mexicana. En 1985 donà bona una part del seu arxiu fotogràfic al Centre Nacional d'Investigació, Documentació i Informació d'Arts Plàstiques (CENIDIAP) de la Ciutat de Mèxic. Kati Horna va morir el 19 d'octubre de 2000 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Pòstumament la seva obra ha estat reconeguda amb exposicions i homenatges arreu del món: Universitat de Salamanca (Salamanca, 1992 i 2012), Pallant House Gallery (Chichester, 2010), Museo Amparo (Puebla, 2013-2014), MARCO (Monterrey, 2014), Le Jeu de Paume (París, 2014), etc. Sa filla, Ana María Norah Horna y Fernández, es dedica a conservar i divulgar el patrimoni de sos pares des de l'Arxiu Privat de Fotografia i Gràfica Kati i José Horna.

Kati Horna (1912-2000)

***

Necrològica de Manuel Rubia Ortiz apareguda en el periòdic tolosà El Rebelde d'abril de 1962

- Manuel Rubia Ortiz: El 19 de maig de 1912 neix a Rubite (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Rubia Ortiz. Sos pares es deien Vicente Rubia i Rosario Ortiz. A començament de la dècada dels trenta s'afilià a la Unió General de Treballadors (UGT), l'únic sindicat que existia a Rubite. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra, amb son germà Antonio Rubia Ortiz, lluità voluntari als fronts com a milicià. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà de manobre. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Bordeus (Aquitània, Occitània) on milità en la Federació Local de la CNT i fou membre del grup local de la Regional d'Andalusia-Extremadura de la CNT en l'exili. Sa companya fou Carmen Sánchez. Malalt i enllitat durant mesos, Manuel Rubia Ortiz va morir el 12 de febrer de 1962 a l'Hospital de Saint-André de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Isabel Escudero Ríos

- Isabel Escudero Ríos: El 19 de maig de 1944 neix a Quintana de la Serena (Badajoz, Extremadura, Espanya) la professora, poetessa, cinèfila i assagista anarquista Isabel Escudero Ríos. Era filla d'una família d'intel·lectuals. Després d'estudiar secundària a l'Institut Zurbarán de Badajoz, en els anys seixanta va fer els estudis superiors a la Universitat Complutense de Madrid, on es doctorà en psicologia i filosofia –la seva tesi fou Percepción del entorno físico y social. Representación de la casa (1989)–, i exercí de professora a la Facultat de Ciències d'aquesta universitat i posteriorment de l'assignatura de Psicodidàctica a la Facultat d'Educació de la UNED. Participà activament en esdeveniments culturals organitzats pel moviment llibertari, sobretot de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels Ateneus Llibertaris, com ara conferències a Puerto Real (1992), a l'Exposició Internacional sobre Anarquisme de Barcelona (1993), a l'Ateneu de Madrid (1994), a les Jornades Culturals del Congrés de la CNT celebrat a Granada (1995), a l'Associació Antipatriarcal de Madrid (1995), a l'Ateneu de Granada (1998), a les Jornades Llibertàries de Màlaga (2000), etc. Son company fou el pensador i intel·lectual anarquista Agustín García Calvo, amb qui col·laborà estretament. Entre 1989 i 2015 fou membre del consell de direcció de la revista Archipiélago. A més de conrear la poesia, en les seves facetes compositiva i recitativa, va escriure lletres per a cançons. Va fer nombrosos recitals poètics amb Agustín García Calvo, Amancio Prada Prada, Chicho Sánchez Ferlosio, Miguel Ángel‏ Pons Pereda-Velasco (Miguel Ángel Velasco) i altres, i entre 1975 i 1985 animà infinitat de tertúlies literàries (Café La Aurora, La Mandrágora, La Manuela, Elígeme, etc.). Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com A Distancia,Archipiélago, El Ateneo,  Caminar Conociendo, CNT,Diario 16, Epsilon,Estación Poesía,Icaria, El Mundo, Primeras Noticias,Revista de Filología Francesa, Shangrila,Suma, Sur Express, Thélème, etc. També va fer crítica cinematogràfica en revistes especialitzades (Cinema 2001, Cinema 2002, Banda Aparte, etc.) i assaigs, com Digo yo. Ensayos y cavilaciones (1997). Entre les seves publicacions trobem Coser y cantar (1984 i 1994), Razón común = Razón poética (1984), Percepción del entorno físico y social en los niños (1991), Poemas (1993), El niño preescolar en el hogar (1994), Contra el Hombre (1996, amb Agustín García Calvo), Cancionero didáctico. Cántame y cuéntame (1997), ¿Quién dice no? En torno a la anarquía (1999, amb Agustín García Calvo), El verdadero fundamentalismo. Las mujeres y el dinero (1999), Cifra y aroma. El día menos pensado (2002 i 2008), Fiat umbra (2008), Gorrión, migajas... (2008), Las artes del lenguaje (2009, amb altres), Nunca se sabe (2010), Tratamiento y aplicación de las artes en las diversas áreas del conocimiento (2010, amb altres), Condiciones de luna. Copias y juegos de lengua, ritmo y razón (2013),Las artes del lenguaje. Lengua, comunicación y educación (2013, amb altres), Alfileres. Coplas libertarias (2016), Tinta robada (2018, pòstum), etc. Isabel Escudero Ríos va morir d'una malaltia fulminant el 7 de març de 2017 a Madrid (Espanya).

***

Manel Aisa Pàmpols en la presentació d'un llibre a la Biblioteca Pública Arús (Barcelona, 27 d'abril de 2006)

- Manel Aisa Pàmpols: El 19 de maig de 1953 neix a Barcelona (Catalunya) el documentalista i agitador cultural anarquista Manuel Aisa Pàmpols. Criat al barri del Raval de Barcelona, ben aviat es va relacionar amb el moviment anarquista. Cap al 1973 va participar en l'Associació de Veïns del«Chino» i poc després es va integrar en un col·lectiu llibertari de Sant Antoni-Chino–embrió de l'Ateneu Llibertari del mateix nom– i en una comuna. A finals de 1976 es va afiliar en el ram de la construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va participar activament en la reconstrucció del sindicat anarcosindicalista: secretari d'Organització de la Federació Local barcelonina entre 1977 i 1978, anys d'esdeveniments força importants (Jornades Llibertàries de Barcelona, vaga de les benzineres, míting de Montjuïc, etc.); secretari de Propaganda del Sindicat de la Construcció en 1980, etc. En 1982 va abandonar la CNT i va centrar la seva tasca en el camp cultural, sobretot com a documentalista del Centre de Documentació Històrico-Social (CDHS) i organitzador d'activitats de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), al qual s'havia associat en 1979, i del qual ocuparà càrrecs directius. Aquestes activitats les fa compatibles amb una llibreria especialitzada en temes socials (Llibres Aisa), amb el foment dels llibres de temàtica llibertària a través de l'Editorial Sintra i amb les seves aficions pictòriques –va exposar en la mostra «Artistes per la llibertat» de l'Exposició Internacional de l'Anarquisme de Barcelona de 1993. Ha col·laborat en diverses publicacions llibertàries (Boletín Bibliográfico AEP, Catalunya, Ideas-Orto,La Lletra A, Noticiari AEP, Polémica,Solidaridad Obrera, El Vaixell Blanc, etc.És autor de Cronología. Presencia internacional del anarquismo (1993), L'efervescència social dels anys 20 (Barcelona, 1917-1923) (1999), La Barcelona rebelde: guía de una ciudad silenciada (2003 i 2008, amb altres), La gran desil·lusió. Una revisió crítica de la Transició als Països Catalans (2005, amb altres), La huelga de alquileres y el Comité de Defensa Económica. Barcelona, abril-diciembre de 1931. Sindicato de la Construcción de CNT (2014) i La efervescencia social de los años veinte. Barcelona (1917-1923) (2016), Tras las huellas de una vida generosa. Aurelio Fernández Sánchez y los Solidarios (2017), Anarquismo frente a los nacionalismos (2018, amb altres), Anarquisme i municipalisme al segle XXI (2019), a més de prologar nombrosos llibres.

Continua...

---

Lleonard Muntaner Editor - Repressió i cultura durant el franquisme, de Miquel López Crespí, introducció de Llorenç Capellà; pròleg de Mateu Morro

Llorenç Capellà ha escrit: Quan m’he referit al fet que Miquel López Crespí conrea tots els gèneres literaris, he omès l’assaig. Ho he fet a posta, perquè Repressió i cultura durant el franquisme pertany a aquest gènere. A l’assaig és on es manifesta obertament l’home de combat, l’intel·lectual que passa comptes amb la història. I en concret ens aproxima a dos temes essencials del segle XX. L’un és el de la lluita de l’esquerra per la democràcia en el tardo-franquisme i la Transició, sense obviar els personalismes i les bregues internes entre els diversos partits i sigles per a obtenir el control del vot obrer i progressista. El balanç de la seva visió és una llarga crònica del desencís que aporta una informació de primera mà als historiadors que s’han proposat explicar-se i explicar aquest període del passat més pròxim, força qüestionat actualment. D’altra banda, Miquel López Crespí com a assagista també pren en consideració les conseqüències de la repressió franquista tocant a llengua i cultura i la resposta que en donà el món intel·lectual. Repressió i cultura durant el franquisme, n’és la última mostra. Miquel López Crespí ens ha posat sobre la taula un llibre de denúncia i compromís amb el seu temps i la seva època.

Per Llorenç Capellà Fornés, escriptor

L’escriptor és (o hauria d’ésser) el testimoni de la vida que passa. Ho va deixar escrit, amb paraules si fa no fa semblants, Ramón Gómez de la Serna. Hauria d’haver matisat que aquest testimoniatge que l’escriptor ens llega, ha d’ésser crític amb el poder. En aquest cas, ens vindria a la memòria el retrat de Miquel López Crespí. N’és el paradigma, de l’intel·lectual compromès en la defensa de les llibertats i de la justícia social. Ens ho ha fet saber amb centenars d’articles i una pila de llibres. Aquest que teniu a les mans, Repressió i cultura durant el franquisme, n’és un document inqüestionable. Tanmateix, aquesta voluntat d’escombrar sota les estores, de moure taules i cadires i, en conclusió, de fer dissabte, no ens ha de predisposar a ignorar les múltiples facetes de la seva –d’altra banda amplíssima– producció literària. Perquè Miquel López Crespí conrea tots els gèneres literàries amb idèntica bona traça: una novel·la amb el factor predominant de la memòria, un teatre de combat i una poesia desproveïda de paraules d’oripell. Un dels seus poemes, Els nostres morts, està gravat en el mur de la memòria del cementiri de Porreres. És un poema colpidor, amb un primer vers com una fuetada: “Sentor de sang m’arribava des d’alguna latitud remota”. La carretera de Porreres frega el cementiri. Quan hi passo, faig parada. Per rellegir Els nostres morts. Us recomano que feu el mateix, si ja no ho feu. S’ho paga.

Cal recordar que Miquel López Crespí sempre s’ha mantingut fidel a la memòria dels vençuts de la Guerra Civil...? El mou un doble compromís. Un amb la República i els valors de progrés i llibertat que representava; l’altre, el menys conegut, és estrictament familiar. Tant el seu pare, Paulino López Sánchez, com els seus oncles, Juan i José –els tres eren de Moya, prop de Conca–, feren la guerra a les trinxeres. En retre les armes l’exèrcit popular, l’abril de 1939, Paulino caigué presoner i va ser assignat al Batallón de Trabajadores 151; passà per diversos camps de treball, alguns de Mallorca, i en sortir en llibertat s’hi quedà a viure o a sobreviure. La mare de l’escriptor era dels Verdera, una família de sa Pobla, adinerada i conservadora, amb un avantpassat, Miquel Crespí Pons, que n’havia estat batlle durant la dictadura de Primo de Rivera. De tot plegat, Miquel López Crespí n’ha escrit pàgines emotives, d’una indubtable bellesa. Les trobareu a la seva novel·lística. En els llibres d’assaig o en els milers d’articles que ha escrit, també aflora sovint el xoc ideològic entre els López i els Verdera, l’escàndol que va suposar a sa Pobla el matrimoni entre la néta d’un cacic i un llibertari que havia perdut la guerra, o aquells anys vint, d’Unió Patriòtica, quan el batlle Verdera donava al poble els solars de la seva propietat on s’aixecaria una escola pública per a glòria d’aquell dictador populista que va ésser el marquès de Estella. Però per a l’assagista qualsevol d’aquests fets sempre són motiu d’un comentari punyent, d’una anàlisi que deixa de banda l’àmbit estrictament familiar, i en cerca la projecció col·lectiva des de l’òptica social i ideològica.

Quan m’he referit al fet que Miquel López Crespí conrea tots els gèneres literaris, he omès l’assaig. Ho he fet a posta, perquè Repressió i cultura durant el franquisme pertany a aquest gènere. A l’assaig és on es manifesta obertament l’home de combat, l’intel·lectual que passa comptes amb la història. I en concret ens aproxima a dos temes essencials del segle XX. L’un és el de la lluita de l’esquerra per la democràcia en el tardo-franquisme i la Transició, sense obviar els personalismes i les bregues internes entre els diversos partits i sigles per a obtenir el control del vot obrer i progressista. El balanç de la seva visió és una llarga crònica del desencís que aporta una informació de primera mà als historiadors que s’han proposat explicar-se i explicar aquest període del passat més pròxim, força qüestionat actualment. D’altra banda, Miquel López Crespí com a assagista també pren en consideració les conseqüències de la repressió franquista tocant a llengua i cultura i la resposta que en donà el món intel·lectual. Repressió i cultura durant el franquisme, n’és la última mostra. Miquel López Crespí ens ha posat sobre la taula un llibre de denúncia i compromís amb el seu temps i la seva època. Però alhora és el resultat d’un raonament ètic. Els capítols que el conformen no responen a un ordre temàtic ni cronològic. Tanmateix, formen un mosaic de meditacions en el qual, finalment, cadascuna té el seu encaix harmònic. La raó és clara: segueixen l’ordre de reflexió anàrquica de l’autor. Però, insisteixo, tot té el seu per què. La col·laboració dels germans Villalonga o de Llorenç Riber amb la Dictadura; la pervivència del teatre en els anys difícils i l’evolució posterior vers noves formes d’expressió; el cinema franquista; Gabriel Alomar o Gabriel Janer Manila; les icones que alimenten el propi univers vital i literari, des de Rosselló-Pòrcel a Lautrémont o d’Emiliano Zapata a Karl Marx; el món editorial, Josep Maria Llompart o Alexandre Ballester. Allò que uneix tots aquests noms i referències és el temps viscut i conegut per l’autor. El que porta com una motxilla, penjat a l’espatlla, de la qual mai no es voldrà desprendre malgrat que les experiències acumulades arribin a pesar massa. Repressió i cultura durant el franquisme és un llibre de memòria. En qualsevol cas, Miquel López Crespí, lluitador tossut perquè en la tossudesa alimenta el seu desig de llibertat, cerca l’afecte alliçonador: vol deixar testimoni de les coses i de per què passaren. Ho ha aconseguit.

Palma (Mallorca) 12-IX-2016)

Nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí - Cultura i repressió durant el franquisme (de propera publicació)

Miquel López Crespí i la lluita per la cultura durant el franquisme

És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista. (Mateu Morro)

Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi. (Mateu Morro)

Per Mateu Morro, historiador i exsecretari general del PSM

La trajectòria com a escriptor de Miquel López Crespí és prou coneguda i abasta gairebé la totalitat de gèneres literaris, a més d’una important diversitat de temes i registres. Des de molt prest, des de sempre, ha volgut ser coherent amb un concepte d’escriptor que l’identifica amb el compromís cívic i polític, a partir de la comprensió del paper de la literatura enmig de la societat. Per això López Crespí ha anat elaborant la seva obra amb els patrons que la fidelitat a les seves idees i a ell mateix li imposaven. La feina de l’escriptor, vista des d’aquest punt de mira, no consisteix tant en l’elaboració d’uns escrits genials com en la tasca de reflectir allò que ha vist, coneix i vol canviar per un imperatiu ètic de dignitat i justícia. Enfront de les exquisideses estilístiques s’hi oposa el treball literari que, mot darrera mot, llibre darrera llibre, sense defugir el risc creatiu de l’experimentació formal, es tradueix en una obra extensa i sòlida com la que ha bastit en Miquel López Crespí.

D’altra banda, tot aquest compromís moral amb les pròpies conviccions reporta una nítida marginació dels canals diguem-ne oficials, accessibles amb més facilitat des d’una relació complaent cap el poder instituït. No és possible esdevenir un escriptor àulic si hom s’entesta en romandre fidel a tot allò que ha justificat el seu treball des del primer dia que va començar a escriure. Aquests escriptors, obstinats, entossudits en bastir una obra independent i crítica, no solen rebre les lloances dels comissariats culturals i, ben sovint, esdevenen autors que no transiten amb facilitat pels canals institucionals. Marginats, mal coneguts, deslligats dels cenacles influents, pasturen pels papers impresos com uns veritables “outsiders”, tan sols armats de la seva incorregible voluntat de coherència i de la seva ferma decisió de ser honests, amb ells mateixos i amb els seus lectors.

Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi.

El marxisme, l’oposició a l’estalinisme i a les ortodòxies de qualsevol signe, l’estudi de totes i quantes ideologies revolucionàries han existit i existeixen, cada un dels retalls d’història que fa servir en els seus escrits, no són un codi ideològic inamovible sinó una referència orientadora que Miquel López Crespí utilitza per a no perdre peu i per a mostrar als lectors ell qui és, d’on ve i cap a on va.

En definitiva, en Miquel López Crespí està al costat dels oprimits, del pobres, dels marginats, dels colonitzats, dels oblidats, dels represaliats, dels exiliats, dels incompresos i dels que s’han enfrontat amb el poder. Ell mateix se sent part d’una cultura crítica de la qual no creu que s’hagi d’abdicar. Una cultura que té uns autors, unes teories i unes fites en la història, però que també representa una actitud personal. I tot aquest capital d’experiència i de pensament no està barallat en absolut amb la més profunda tolerància i capacitat de diàleg amb tradicions culturals de diferent signe. Massa bé sap ell quin és el valor alliberador de la cultura, amb tota la seva amplitud universal i humanista. Per això es reivindica com a part d’una rica tradició cultural doblement perseguida: per crítica i per fidel al país.

Cultura i política en el canvi social

El poder polític de totes les èpoques ha col·locat en un primer nivell del seu interès l’escenari cultural. El debat sobre la relació entre cultura i política, d’una manera o de l’altra, és tan antic com la mateixa reflexió sobre les societats humanes. Per això al llarg dels segles XIX i XX, amb l’ascensió dels diversos moviments de masses que protagonitzaren la vida política d’aquells segles convulsos, hi va haver un intens debat teòric sobre el paper de la cultura en el canvi social. Un debat que en Miquel ha seguit de prop, l’ha viscut i l’ha conegut molt bé. Però la cultura no sols ha estat usada en un sentit emancipador. De fet, el feixisme va ser molt actiu en l‘àmbit del front cultural. I el franquisme, com al llarg del llibre sovint surt a col·lació, va voler des del començament utilitzar al seu servei totes les facetes de la cultura per consolidar la seva virulenta dictadura. Trencar aquella presó ideològica va costar molts d’esforços, a molta de gent i en molts de terrenys alhora, i el de la cultura va esdevenir un dels camps de batalla on primer varen triomfar els que defensaven la llibertat i el canvi polític. És de tot això que tracta aquest llibre.

Antonio Gramsci, a la presó feixista on Mussolini l’havia confinat, va encertar a confegir una suggerent teoria que permetia destriar el paper de la cultura i els intel·lectuals en relació als grups socials i a les seves formulacions polítiques, en un moment en el qual la possibilitat d’un canvi social era una opció oberta a Europa. Al llarg del segle XX, molts d’intel·lectuals, més o menys vinculats als moviments populars, treballaren per bastir una cultura alternativa a la del sistema instituït. La necessitat d’un front cultural era una qüestió òbvia, però hi havia també una tradició radicalment obrerista, amb arrels en l’apoliticisme anarquista i en el cristianisme de base, que qüestionava les funcions emancipadores de la cultura més enllà de les expressions directament emanades de la lluita concreta. El que ens diu López Crespí és una altra cosa: que la cultura, tant com la política, és imprescindible en qualsevol canvi social i polític. I la cultura d’un poble és un fet conformat al llarg de la història per una multitud d’aportacions diverses i en diàleg permanent entre elles mateixes.

La consideració dels valors compartits i universals consubstancials al fet cultural no impedeix, però, que López Crespí no separi amb un traç vigorós els posicionaments dels diferents escriptors o artistes davant els fets que varen viure. L’enlluernament, des de l’àmbit de la dreta, cap al nou règim franquista és un fet històric objectiu que en certs casos no s’explica tan sols per la necessitat de sobreviure fos com fos. Hi ha components classistes i ideologies reaccionàries que pesen molt a l’hora d’entusiasmar-se o no amb “el General de l’Espanya una”.

Les formes de l’art i el franquisme

És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista.

Al llarg dels articles inclosos en el recull van compareixent uns episodis poc o gens coneguts, que aleshores varen tenir la seva importància, i que ens permeten conèixer-ne els protagonistes oblidats. Persones que potser no són a les cròniques oficials i que difícilment hi seran, però que l’autor del llibre aconsegueix treure de l’oblit en un molt saludable exercici de memòria històrica.

Sense conèixer aquelles iniciatives i aquells protagonistes, potser un tant aïllats socialment en una Mallorca molt aferrada a l’immobilisme conservador tradicional, podríem arribar a pensar que en aquells anys de grisor res va passar a Mallorca més enllà de la passivitat social –esdevinguda acceptació implícita majoritària- envers el règim de Franco. I d’aquí podríem passar a no reconèixer el caràcter brutal, assassí, d’aquell model polític aixecat sobre una llarga guerra d’extermini. Encara ara, i potser més d’uns anys ençà, no és rar sentir despatxar aquell sistema polític genocida com si fos un episodi més de la nostra història. Com qualsevol altre. Al cap i a la fi “els altres feren el mateix i tot plegat va ser un enfrontament fratricida”. Els tòpics negacionistes i la relativització del caràcter criminal d’aquell règim han fet molt de camí. I no es pot posar al mateix nivell un aixecament militar i feixista contra la legalitat republicana democràticament constituïda, amb una tasca d’extermini cruel de les persones que defensaven ideals democràtics i progressistes, que la defensa aferrissada de la República que, entre altres coses, no es podia separar de l’assoliment d’un nou tipus d’estat que reconegués la pluralitat nacional o que validàs un model social més just. Per tant, treure a la llum la veritable natura del franquisme, i de la guerra que va promoure, és un dels grans mèrits d’aquest llibre.

La victòria del franquisme va ser un desastre històric per a la població dels diversos països inclosos dins l’estat. Va ser una infàmia i un atemptat contra la justícia, la raó, la llibertat i el desenvolupament d’una societat més igualitària, que es va congriar al recer dels estats feixistes d’Alemanya i Itàlia. I no oblidem que primer la victòria i després la supervivència d’aquell règim corrupte sols va ser possible, entre altres coses, per la indiferència o el suport implícit de les potències guanyadores a la Segona Guerra Mundial. Com ja havia passat el 1713 a Utrecht, els nostres pobles varen ser abandonats a la seva sort enfront d’un estat espanyol militarista i profundament reaccionari.

La perspectiva de la història

A hores d’ara ja no podem referir-nos als temps de la transició com si no sabéssim què llamps va passar. Va succeir allò que sabíem que passaria a partir del moment que no va ser factible un procés de trencament clar amb el franquisme. La solució pactada es va imposar amb tots els condicionants que comportava, vetlada gelosament per l’estat franquista, i endegant una constitució gens modèlica des del punt de mira democràtic. Res del que es va posar en marxa aleshores garantia el respecte a la dignitat i la llibertat dels pobles o l’assoliment d’un marc democràtic avançat en el qual tot es pogués debatre i qüestionar. El franquisme va guanyar la seva darrera batalla, tot i perdre-la en aparença. Va guanyar malgrat ell mateix. I va assolir a fer permanent el model d’estat reaccionari que havia desenvolupat, amb unes reformes més o menys importants, però sense tocar les estructures de poder. Potser no hi havia altra opció possible després de decennis de dictadura –o almenys això és el que es deia des del discurs oficial- i ens havíem de menjar amb patates la monarquia borbònica i l’estat espanyol unitari i uninacional, però aquest discurs de la por ja no és suficient per a poder seguir presentant el model sorgit del compromís amb el franquisme com a desitjable, amb valor intemporal i, a més a més, intocable. Aquest és un dels mites que han acabat caient en els darrers temps.

La democràcia és l’expressió de la voluntat majoritària d’un país sense limitacions fraudulentes. I el marc polític sorgit després de la mort de Franco té massa limitacions en tots els sentits. Ara mateix, som al davant d’un procés polític a Catalunya que ens afecta de manera directa, es miri com es miri. Que un poble, amb el qual ens lliga la història i la cultura, després de tres-cents anys d’ocupació i més de cinc-cents de dependència política, bategui amb il·lusió per recobrar les seves llibertats, és un fenomen de gran abast que no ens pot deixar indiferents. No sabem quin serà el devenir, ben segur ple de dificultats, d’aquest combat tan admirable com desigual, però si que sabem que és un procés que no té aturada possible. Tot i que tampoc té una resolució fàcil a curt termini. Estam davant allò que Gramsci, tan estimat per en Miquel López Crespí, en deia “una guerra de posicions”.

Com ens afectarà aquesta situació? Per molt que hi pensi sols encert a veure al davant uns temps difícils, en els quals fins i tot els limitats avenços democràtics de la transició es poden veure compromesos per l’onada reaccionària que ens pot caure al damunt. Sempre que es sacseja el model d’estat, la reacció dels poders fàctics d’aquest estat és iracunda i un dels seus objectius és aturar el contagi que, en el nostre cas, veuen com un gran perill. El simple intent de defensar la identitat cultural multisecular del nostre poble és vist amb incomprensió o amb rancúnia. De fet, encara retrona a Mallorca el clam dels germans Llorenç i Miquel Villalonga, prou esmentat per Miquel López Crespí, exigint la depuració dels culpables d’expressar afinitats catalanistes. Els nous temps que s’endevinen a l’horitzó tendran molt de resistència davant un poder que disposa de mitjans incommensurablement superiors. En aquesta tasca és ben segur que ens serà imprescindible fer un exercici permanent de memòria i, a la manera d’en Miquel López Crespí, mantenir el timó ben dreturer. No donem res per sabut, no pensem que cap posició sigui segura, no deixem per a l’oblit allò que va passar i ens ho han amagat, recuperem l’orgull de les persones que han treballat per aquesta terra amb dignitat i facem camí.

Santa Maria del Camí (Mallorca) 12-IX-2016

Anarcoefemèrides del 20 de maig

Esdeveniments

Carta de Soldedad Gustavo a Louise Michel sobre el suplement de La Revista Blanca (1901) [IISH]

- SurtTierra y Libertad: El 20 de maig de 1899 surt a Madrid (Espanya) editat per Federico Urales el primer número d'un suplement de La Revista Blanca, que esdevindrà autònom i setmanal dos anys després sota el títol definitiu de Tierra y Libertad. El nom es va prendre del moviment populista rus homònim, per resumir l'anhel dels desheretats del món. Amb aquesta capçalera ja havia aparegut un periòdic quinzenal a Gràcia (Barcelona) que va editar 23 números entre 1888 i 1889. El Tierra y Libertad lligat a Urales va ser diari durant la segona meitat de 1903 i va ser prohibit després de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), motiu pel qual la publicació, aleshores editada per José Estivalis, es traslladà a Niça (Occitània). Suprimit en 1919, el periòdic reapareixerà en 1923 a Barcelona i entre maig de 1930 i 1939 serà l'òrgan de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i portarà a partir d'abril de 1931 el subtítol «Órgano de la Revolución social de España», i serà diari en els anys de la Guerra Civil. Durant el franquisme, va ressorgir clandestinament i esporàdicament a partir de 1946 i durant els anys cinquanta, abans de reaparèixer a Barcelona en 1977 mensualment i com aòrgan de la FAI. Paral·lelament un periòdic que porta aquest nom serà publicat mensualment a Mèxic pels anarquistes espanyols exiliats a partir del 25 de juny de 1944.

Carta de Soledad Gustavo a Louise Michel sobre el Suplemento a La Revista Blanca (20-04-1901)

***

Guerrillers magonistes amb la bandera de "Tierra y Libertad" (Tijuana, 1911)

- Manifest col·lectivista a la Baixa Califòrnia: El 20 de maig de 1911 els magonistes del Partit Liberal Mexicà (PLM) publiquen un manifest incitant a prendre possessió col·lectiva de la terra als territoris alliberats de la Baixa Califòrnia, per una«vida feliç i lliure, sense amos ni tirans». La Rebel·lió de la Baixa Califòrnia o Alliberament de la Baixa Califòrnia van ser uns esdeveniments emmarcats en la campanya militar de caràcter llibertari que va impulsar el Partit Liberal Mexicà al nord de la Baixa Califòrnia en 1911, en plena Revolució mexicana. Els rebels es van enfrontar a les forces del règim dictatorial de Porfirio Díaz i més tard al govern provisional de Francisco I. Madero. La revolta va ser planejada i coordinada per la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà des de LosÁngeles (Califòrnia), amb la finalitat d'escampar la revolució social a la resta del país, enarborant el Programa del Partit Liberal Mexicà de 1906. A més de la Baixa Califòrnia, grups magonistes lliuraven batalles a altres Estats, com ara Sonora, Chihuahua, Coahuila, Tlaxcala, Veracruz, Oaxaca, Morelos i Durango. El control de la península de la Baixa Califòrnia, en la estratègia de la rebel·lió del PLM, era part d'un pla de contingència en cas de patir derrotes als Estats del nord, la qual cosa suposava menor força de les guarnicions federals de la zona, de tal manera que seria fàcil prendre les places i guanyar temps per reorganitzar l'Exèrcit Liberal, per després avançar cap al sud de la península i dirigir-se a Sonora i a Sinaloa. Després de l'aixecament del 20 de novembre de 1910, grups magonistes i maderistes van combinar les seves forces per ocupar places importats als Estats del nord, però les diferències ideològiques entre ambdós grups va provocar que poc temps després sorgissin confrontacions. Els magonistes van perdre presència a Chihuahua i quan alguns es van reagrupar a la Baixa Califòrnia, va començar una nova campanya amb la presa de Mexicali.

***

Emma Goldman a la Union Square de Nova York (20 de maig de 1916)

- Míting d'Emma Goldman: El 20 de maig de 1916, a la Union Square de Nova York (Nova York, EUA), la militant anarquista Emma Goldman realitza un míting a l'aire lliure des d'un automòbil davant una gran multitud d'obrers per protestar per l'empresonament del doctor Ben Reitman per distribuir informació sobre el control de natalitat. Rauh Eastman, Bolton Hall i Jessie Ashley seran detinguts en aquesta manifestació i acusats també de distribució il·legal de propaganda antinatalista.

Míting d'Emma Goldman (20 de maig de 1916)

***

Diversos pamflets demanan la llibertat de Bertoni (1918)

- Detenció de Luigi Bertoni: El 20 de maig de 1918 és detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) Luigi Bertoni, redactor del periòdic anarquista bilingüe Le Réveil / Il Risveglio, per un pretès «Complot de Zuric», fruit de la descoberta d'una bomba per la policia. Realment es tractava d'una manipulació política que pretenia posar davant la justícia Bertoni i altres anarquistes italians culpables, als ulls de les autoritats helvètiques, de ser refractaris a la guerra. Un gran moviment de protesta es va desenvolupar aleshores a tot Suïssa per exigir la llibertat de Bertoni i de la resta d'anarquistes italians empresonats, víctimes del decret de les autoritats suïsses i del muntatge judicial que trobarà el seu epíleg en el judici del 2 de juny de 1919 davant la Cort Federal de Zuric. Els arxius de Bertoni sobre el «Complot de Zuric» es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Jean-Paul Sartre a la Sorbona (20 de maig de 1968)

- París (20-05-68): El 20 de maig de 1968 a París (França) els escriptors ocupen la vil·la de Massa, seu de la «Société des Gens de Lettres» (Societat de la Gent de Lletres); els quadres administratius envaeixen les oficines del Conseil National du Patronat Français (CNPF, Consell Nacional de la Patronal Francesa); les seus dels col·legis d'advocats i de metges són ocupats simbòlicament. Al teatre, vaga il·limitada dels actors: els teatres tanquen. El Conservatori de París vota una vaga de 15 dies prorrogables; els alumnes ocupen els locals des de fa quatre dies; s'organitzen concerts a les fàbriques, a les facultats, als hospitals. Davant la vaga, la Confederació General del Treball (CGT) fa una crida a «augmentar les condicions de lluita», però no llança cap consigna ni cap programa reivindicatiu. S'estima en 10 milions el nombre de vaguistes a l'Estat francès. La benzina s'exhaureix a les gasolineres i es prepara el racionament. Molts ciutadans fan coes als bancs de Ginebra i de Lausana per obrir comptes, llogar caixes de seguretat i es parla d'enormes evasions de capitals. Gairebé tots els instituts de París estan ocupats pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts). Aquesta nit els estudiants rebran a la Sorbona visites de qualitat: filòsofs, sociòlegs i escriptors, com ara Kostas Axelos, Pierre Bordieu, François Châtelet, Marguerite Duras... A les 22 hores arriba Jean-Paul Sartre, que es troba un amfiteatre ple de gom a gom: «Pensava que estàveu farts de classes magistrals», ironitza. Al mati Le Nouvel Observateur havia publicar una entrevista-diàleg entre Sartre i Cohn-Bendit.

Naixements

Autorretrat d'Henri-Edmond Cross amb cigarreta (1880)

- Henri-Edmond Cross: El 20 de maig de 1856 neix a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) l'il·lustrador, pintor puntillista i anarquista Henri-Edmond Delacroix, més conegut com Henri-Edmond Cross. Fill d'una família de comerciants benestants de bijuteria, sos pares es deien Alcide Henri Delacroix i Fanny Woollett, anglesa. Va ser introduït en el món de la pintura per un cosí de son pare, el doctor Auguste Soins. En 1878 ingressà a les Escoles Acadèmiques de Dibuix i d'Arquitectura de Lille, on assistí durant tres anys a l'estudi del pintor Alphonse Colas. En 1881 s'instal·là a París i continuà els seus estudis al taller d'Émile Dupont-Zipcy. Aquell any exposà com per primer cop al Saló i decidí canviar el seu nom pel d'Henri Cross–versió anglesa i reduïda de l'original– per no ser confós amb el famós pintor romàntic; en 1886 adoptà finalment el nom d'Henri-Edmond Cross, per distingir-se de l'escultor francès Henri Cros. En 1884 col·laborà en la fundació de la Societat dels Artistes Independents, on conegué els pintors neoimpressionistes Seurat, Dubois-Pillet i Angrand, però encara durant la dècada dels vuitanta la seva pintura es veurà influïda per Bastien-Lapage, Manet i pintors impressionistes. D'idees llibertàries, fou amic de pintors anarquistes com Félix Féneon, Théo Van Rysselberghe, Paul Signac, Maximilien Luce, Charles Angrand, etc. Col·laborà en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux, il·lustrant-ne les cobertes. També donà aquarel·les, dibuixos i quadres per a tómboles anarquistes per recaptar fons. En 1891, any de la mort de Seurat, fou decisiu en la seva trajectòria artística ja que pintà la seva primera obra neoimpressionista (Portrait de Madame Cross) i, a causa de problemes reumàtics, es traslladà a viure amb la seva futura esposa, la model Joséphine Irma Clare, al Midi, primer a Cabasson i finalment a Saint-Clair, on romandrà la resta de sa vida, llevat de dues estades a Itàlia en 1903 i 1908, i visites anuals a París per exposar al Saló dels Independents. Un any després de la seva arribada a Saint-Clair, Paul Signac fixà la seva residència a Saint-Tropez, a pocs quilòmetres de distància. En companyia de Signac, afermà la seva tècnica, pintant marines i escenes de vida camperola utopicolllibertàries. En aquests anys concorregué a diversos salons de «La Libre Esthétique» a Brussel·les. A partir de mitjans dels anys noranta Signac i Cross abandonaren els diminuts puntets de color per pinzellades més gruixudes i ordenades, semblants a quadrets de mosaics; aquest«neoimpressionisme de segona generació» tindria una gran importància en la gestació del fauvisme, resultat del pas de molts dels futurs artistes fauves (Matisse, Derain, Puy, Manguin, Camoin, Marquet, Valtat) per Saint-Clair i Saint-Tropez a començaments del segle passat. En 1905 exposà per primer cop en solitari a la Galeria Druet i en 1907 Félix Fénéon organitzà una retrospectiva de la seva obra a la Galeria Bernheim-Jeune. Henri-Edmond Cross va morir de càncer el 16 de maig de 1910 a Bòrmas dei Mimòsas (Provença, Occitània).

***

Foto policíaca de Victor Raabe (ca. 1894)

- Victor Raabe: El 20 de maig de 1868 –altres fonts citen el 25 de febrer de 1867– neix a Grosszschocher (Leipzig, Regne de Saxònia) l'obrer pelleter anarquista Viktor Constantin Weilmann Raabe, conegut com Victor Raabe, Victor Rabé i Karl Heintz. Son pare es deia Théodore Raabe i Marie Fortkeate. Treballà en la indústria pelletera a diferents ciutats europes (Sant Petersburg, Berlín, Ginebra, Viena, Londres, etc.). Instal·lat a París (França), va ser detingut sota l'acusació de complicitat en l'atemptat de la bomba de la comissaria del carrer parisenc dels Bons-Enfants del 8 de novembre de 1892; en l'escorcoll del seu habitatge es van trobar formules químiques per a la fabricació d'explosius i un exemplar del llibre L'Indicateur anarchiste. Dies després, l'11 de novembre, se li va decretar-ne l'expulsió per les seves activitats anarquistes i per fabricació de moneda falsa, motiu pel qual, segons la policia, canviava sovint de lloc de residència. Es refugià a Brussel·les (Bèlgica) i posteriorment a Londres (Anglaterra). En el número 2 del setmanari anarquista londinenc Le Tocsin, del 7 de gener de 1893, publicació editada per Charles Malato, es deia que era confident de la policia francesa des de la seva detenció del novembre de l'any anterior i que feia servir el nom de Karl Heintz per contactar amb el seu enllaç policíac. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establer per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1896 viva al número 46 d'Strode Road del barri londinenc de Willesden. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Lucien Jean

- Lucien Jean: El 20 de maig de 1870 neix al XVIII Districte de París (França) l'escriptor anarquista Antoine Lucien Dieudonné, més conegut com Lucien Jean. Fill d'una modesta família d'origen alsacià, sos pares es deien Alphonse Diudonné, policia municipal, i François Muckensturm. De petit assistí a l'Escola Municipal i després fou alumne de l'Escola Turgot; sa mare l'educà en la religió catòlica. Orfe de pare als 16 anys, tingué una salut molt delicada. En 1886 es va fer empleat municipal i entrà com a auxiliar a la Prefectura del Sena de París. Més tard, treballà com a dissenyador en una oficina municipal de l'Avinguda Victoria. Cap al 1895 començà a freqüentar les reunions literàries, com la de la redacció de La Plume, i els cercles anarquistes, on destacà com a orador. Assistí, sobretot, a les reunions anarquistes de la Montagne-Sainte-Geneviève, on va fer amistat amb Zo d'Axa, Jules Guérin, Victor Barrucand, Louis Lumet, Émile Janvion i Georges Deherme, entre d'altres, i les de«L'Art Social», celebrades a Belleville o a Ménilmontant. Escriptor reconegut, només tingué temps per autopublicar-se 200 exemplars d'un petit llibre Dans le jardin (1901) i dos petits opuscles Un vieil homme (1905) i Souvenirs de l'hôpital (1906). Fou col·laborador de nombroses revistes anarquistes i d'avantguarda (Antée, L'Art Social, L'Enclos,L'Ermitage, L'Humanité Nouvelle, Le Mercure de France, La Nouvelle Revue Française, Le Parti Ouvrier, La Plume, La Société Nouvelle, etc.) i fundà la publicació mensual Aujourd'hui, que només publicà quatre números entre el 15 d'abril i l'agost de 1902. En 1904 fundà, amb Émile Janvion i Charles-Louis Philippe, el Sindicat Parisenc d'Empleats Municipals (SPEM), de caire llibertari, adherit a la Confederació General del Treball (CGT). En 1910 son amic Georges Valois arreplegà alguns dels seus millors escrits i els publicà sota el títol de Parmi les hommes, que tingué una segona edició en 1960. Exercí una gran influència sobre Charles-Louis Philippe, el qual el va fer servir en dues ocasions com a model literari: per al seu Louis Buisson en Bubu de Montparnasse i per al seu Lucien Teyssèdre en Croquignole. Lucien Jean va morir l'1 de juny de 1908 al seu domicili del IV Districte de París (França) d'una pleuresia mal curada. Sa vídua, Emma Anne Françoise Archambault, amb qui tingué dos infants (Jean i Lucienne), fruit d'una mena de mania persecutòria, destruí records i escrits deixats per son marit. El crític literari anarquista Henry Poulaille el reivindicà en la seva nòmina d'«escriptors proletaris» i en 1942 publicà el seu llibre L'homme tombé dans un fossé. Michel Ragon també el distingí. En 1952 Louis Lanoizelée publicà l'assaig biogràfic Lucien Jean. L'écrivain, l'apôtre.

***

Izak Samson

- Izak Samson: El 20 de maig de 1872 neix a Amsterdam (Països Baixos) el propagandista anarquista i antimilitarista, socialista abans i socialdemòcrata després, Izak Samson. Nascut en una família jueva, son pare, Israël Samson, era carnisser, i sa mare es deia Rebekka Koek. Durant algun temps va fer servir el nom de son pare (Israël) com a segon nom. S'afilià a la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), de la qual va ser nomenat secretari de la secció d'Amsterdam i distribuí el seu òrgan d'expressióRecht voor Allen (Drets per a tothom). Tallador de diamants de professió, en 1894 participà activament en la vaga del sector i estava afiliat a l'Algemeene Nederlandsche Diamantbewerkersbond (ANDB, Unió General de Treballadors del Diamant d'Holanda), que després d'infinitat de conflictes el va suspendre de militància en 1899 arran d'una forta discussió en una assemblea. El 12 de juny de 1895 es casà amb Judith Silas, amb qui tingué un fill. El maig de 1897 va ser condemnat a tres mesos de presó per«traïció a la pàtria». En 1898 va abandonà la revolucionària Socialistenbond (Lliga Socialista), a la qual s'havia associat, i començà a militar en el moviment anarquista. Entre l'1 de desembre de 1900 i el 22 de novembre de 1902 edità la revista anarcocomunista De Zweep (El Fuet), que aparegué irregularment amb el suport de diversos coeditors, com ara Johan Jacob Lodewijk, Henriëtte Hoogeveen i J.L. Bruijn. Entre 1903 i 1904 col·laborà habitualment en De Vrije Socialist (El Socialista Lliure). El juny de 1904 participà en el Congrés Antimilitarista de l'Amsterdam i s'incorporà a la Secció de l'Haia de la Internationale Anti-militaristische Vereeniging (IAMV, Associació Internacional Antimilitarista). Reivindicà una organització permanent que aglutinés tots els anarquistes i, el 23 d'abril de 1905, participà activament en la creació de la Federatie van Vrijheidlievende Communisten (FVC, Federació dels Comunistes Llibertaris), que en 1907 es transformà en la Landelijke Federatie van Vrijheidlievende Communisten (LFVC, Federació Nacional dels Comunistes Llibertaris), que es va dissoldre dos anys després. En 1905 edità, amb P.M. Wink i Christiaan Cornelissen, l'òrgan de l'FVC De Vrije Communist (El Comunista Lliure). El setembre de 1906 substituí J. C. Stek en el càrrec de president de l'FVC. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam, on es mostrà partidari de la participació dels sindicats en el moviment anarquista. Durant molt de temps va ser membre de la Vereeniging Gemeenschappelijk Grondbezit (GGB, Societat per una Propietat Comuna de la Terra). A principis de 1909 s'incorporà a la nova Socialistenbond, creada l'any anterior, i entaulà relacions amb el seu dirigent G.L. van der Zwaag. L'1 de febrer de 1909 es divorcià de Judit i el 24 de febrer del mateix any es casà amb Adriana Magdalena Sprenger. Després de la desaparició de la Socialistenbond mantingué contactes amb el Sociaal Democratische Arbeiders Partij (SDAP, Partit Socialdemòcrata dels Treballadors), a instàncies de Johannes Cornelis Hendrik Philippus Methöfer, exanarquista i exmilitant de la Socialistenbond, que s'havia afiliat en 1912. Quan esclatà la Gran Guerra marxà al front i va fer de corresponsal per a diversos de periòdics, com ara Het Volk, Algemeen Handelsblad i Het Nieuws van den Dag. A partir de novembre de 1914 marxà a Bèlgica i més tard, fins a finals de febrer de 1917, al front francès. En 1917 aparegué a Amsterdam una antologia dels seus articles sota el títol Brieven, indrukken en beschouwingen door een neutraal journalist aan het Westfront der Geallieerden gedurende de jaren 1914, 1915, 1916, 1917 (Cartes, impressions i observacions d'un periodista neutral en el front occidental dels aliats durant els anys 1914, 1915, 1916, 1917). El 2 de novembre de 1917 es divorcià de sa segona esposa. Després de la guerra, entre 1918 i 1920, va fer de representant d'una fàbrica de cervesa sense alcohol. Més tard es reuní amb son fill D. I. Samson a Anvers, on el 5 d'abril de 1924 es casà amb Maria Henrica Isabella Simkens i on treballà com a llibreter professional. No obstant viure a Bèlgica, continuà militant en l'SDAP i participà en els seus mítings com a orador. A més de les obres citades és autor de Vrijheid of gezag (1897?), Geweld en recht (1897), Aan de onderdanen van koning Alkohol en z'n bestrijders (1900?) i Het nut van arbeidsbeurzen (sd). Izak Samson va morir el 14 de desembre de 1928 a Anvers (Flandes, Bèlgica).

***

Notícia de la detenció de Marius Bayol apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle del 29 de desembre de 1893

- Marius Bayol: El 20 de maig–algunes fonts citen erròniament el 19 de maig– de 1876 neix a Arle (Provença, Occitània) l'anarquista Marius Pascal Bayol. Sos pares es deien Paul Félix Bayol, ajustador, i Marie Anne Finaigre. Treballà de mariner fins 1891, quan, a resultes d'unes febres, hagué de deixar aquesta feina i esdevingué jornaler. Establert a casa de son pare, mecànic, visqué al número 9 del carrer de l'Arsenal de Marsella (Provença, Occitània). En aquests anys assistí nombroses reunions anarquistes, on prenia la paraula. Patí tres mesos de presó preventiva acusat de «robatori amb circumstàncies agreujants». Membre de l'anarquista «Grup dels Joves» (Antoine Baudy, Julius Boisson, Venance Lesbros, Ernest Lavisse, Marius Raphael, Maurice Manuel Ferrier, etc.), en 1893 participà amb aquests companys en la reaparició a Marsella del periòdic L'Agitateur. Organe Anarchiste, que havia sortit l'any anterior. Cap el 1893 marxà cap a Avinyó (Provença, Occitània) a la recerca de feina. El 24 de desembre de 1893 va ser detingut, amb altres dos companys (Léon Blanchard i Marius Madier) al carrer de la République d'Avinyó quan distribuïa el fullet Riches et pauvres i el periòdic La Révolte; també portava un cartell (Les dynamitards aux panamitards), del qual intentà desembarassar-se quan fugia de la vigilància dels policies, i exemplars de La Revue Libertaire, que contenien articles susceptibles de ser denunciats per «apologia de l'assassinat, explosió i incendi». Durant l'interrogatori afirmà penedir-se d'haver freqüentat les reunions anarquistes a Marsella i es comprometé a abandonar aquestes idees. Processat amb els altres dos companys per aquests fets pel Tribunal d'Avinyó el 29 de desembre de 1893, demanà al jutge d'instrucció la seva posada en llibertat provisional retractant-se de les seves idees, fruit de l'«infantilisme». El 10 de juliol de 1894 el seu domicili marsellès va ser escorcollat sense cap resultat. El 4 de setembre de 1894 va ser detingut quan, amb Paul Dallest, retirava un rossinyol amagat en un amagatall de la voravia del carrer Montoux i va ser acusat d'haver participat en robatoris comesos al carrer del Dragon. Després que aquest cas fos sobresegut, el novembre de 1894 abandonà Marsella i signà un allistament militar per quatre anys a Toló (Provença, Occitània), reintegrant-se al seu regiment. Qualificat com«anarquista molt perillós», el 2 d'abril de 1895 va desertar, portant-se les armes i efectes militars, del VIII Regiment d'Infanteria de Marina de Toló al qual havia estat destinat, però el 23 d'abril d'aquell any va ser detingut a Toló. A començament de la dècada de 1900 estava inscrit en un registre d'«anarquistes desapareguts i/o nòmades». En 1907 treballava d'empleat al servei de paqueteria postal de les Missatgeries Marítimes de Marsella. El 26 de novembre de 1907 va ser condemnat per l'Audiència de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), juntament amb Jules Piroux, a una multa de 60 francs per«emissió de moneda falsa» a Montpeller. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre la constitució del «Comitè per l'Espanya Lliure» apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire de l'11 de desembre de 1936

- Louis Radix: El 20 de maig de 1879 neix al III Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista naturista Louis Radix. Sos pares es deien Benoît Radix, empleat de fàbrica, i Marie Dubois. Es guanyava la vida fent de mosso de cafè i de negociant cafeter. A finals dels anys noranta va ser denunciat i condemnat en diferents ocasions, com ara el 26 de juliol de 1898 pel Tribunal de Lió a 16 francs de multa per «possessió d'arma», el 27 de desembre de 1898 a 16 francs de multa per«infracció a la policia ferroviària», el 15 de febrer de 1899 pel Tribunal de Marsella (Provença, Occitània) a dos mesos de presó per «violències i ofenses», etc. Els seus antecedents penals van ser esborrats gràcies a la«Llei del 5 d'agost de 1899 sobre antecedents penals i sobre la rehabilitació del dret». El 2 de gener de 1901 va ser declarat insubmís i es va lliurar a les autoritats davant el cònsol de França a Brussel·les (Bèlgica) el 20 de gener d'aquell any; després d'haver-se beneficiat de la «Llei d'amnistia del 27 de desembre de 1900», va fer el servei militar entre el 4 de juliol de 1901 i el 9 de juny de 1904 en el II Regiment d'Infanteria. Entre 1904 i 1913 residí a Amiens (Picardia, França), Givors (Roine-Alps, Arpitània) i de bell nou a Amiens. Quan esclatà la Gran Guerra, el 13 d'agost de 1914 va ser incorporat en la Infanteria i, per buf cardíac, el 22 de maig de 1915 va ser reclassificat al servei auxiliar. El 24 de juny de 1915 va ser destinat a la 14 Secció d'Infermers acantonats a Lió. Entre 1917 i 1918 freqüentà el cercle artístic anarquista «Le Nid Rouge» de Lió, animat per la parella formada per Albert Chevenard i Jeanne Viollet (Jeanne Chevenard) i altres companys (Théophile Leclair, Georges Navel, etc.), i que jugà un paper important en la propaganda i en la lluita contra la guerra. En aquests anys, per la seva militància anarquista, va ser vigilat per la policia. El 25 de juny de 1917 un informe policíac comunicava que projectava crear un periòdic anarquista. El 26 de juliol de 1917 va ser destinat al 121 Batalló de Caçadors, a l'hospital militar d'Ambrun (Provença, Occitània), i, finalment, el 18 de març de 1919 va ser desmobilitzat. Durant el període d'entreguerres sembla que milità en la Unió Anarquista (UA) i en l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). També col·laborà en la premsa llibertària (Germinal,Le Libertaire, La Voix Libertaire), on publicà alguns articles contra la dictadura comunista. Fou un dels promotors de la republicació, el setembre de 1919, del periòdic Germinal a Amiens, població on vivia al número 34 del carrer Antonin. L'11 de novembre de 1922 va ser detingut, juntament amb altres 33 manifestants (André Alexandre, Raymond Barbet, Georges Bastien, Maurice Mazier, François Rose, Robert Roussel, Joseph Tarlier, etc.), després d'haver cridat«Amnistia!» en una cerimònia oficial celebrada a l'esplanada de l'Ajuntament d'Amiens, però un cop identificats tots van ser amollats. Entre el 12 i el 15 d'agost de 1928 assistí al congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) celebrat a Amiens i del qual va fer una ressenya per a La Voix Libertaire de l'1 de setembre de 1928. En aquesta època vivia al número 16 de la plaça Feurre d'Amiens. El 8 d'agost de 1931, amb una tal Pauwels, adquirí un conjunt de barraques i terres de la colònia anarcovegana de Bascon, a prop de Château-Thierry (Picardia, França), creada el 8 de febrer de 1920 i dissolta el 2 de maig de 1931. El 28 de gener de 1935 participà en el congrés regional que havia de crear la Federació Llibertària del Nord-Est i en el qual presentà l'informe «Les anarchistes et les paysans». En 1936 era membre del grup de Bascon de l'UA. Amb la finalitat de fer costat la Revolució espanyola, va fer una crida als llibertaris de la regió del Nord-Est, publicada en el número del 25 de setembre de 1936 en Le Libertaire, per a crear un setmanari específic sobre el tema que portaria el nom de La Feuille Antifasciste, i també fou el promotor de la fundació de l'anarquista«Comitè per l'Espanya Lliure» de Château-Thierry, que se creà en una reunió celebrada el 6 de desembre de 1936. En 1937 s'integrà en la Federació Anarquista Francesa (FAF) i publicà regularment anuncis en Terre Libre. Per a fer una edició a la zona est d'aquesta publicació, buscà un ciclostil d'ocasió o una màquina impressora. Promogué la xerrada «La naissance et la mort des Dieux» que Sébastien Faure va fer a la sala de conferències de Château-Thierry i de la qual va fer una ressenya publicada en Le Libertaire del 22 de gener de 1937. Continuava vivint a l'antic conjunt de barraques de la colònia anarcovegana de Bascons, la qual es va transformar el setembre de 1937, sota el nom de «La Basconnaise», en un centre naturista de divulgació de l'anarconaturisme, obert als treballadors (sabaters, sastres, ebenistes, tipògrafs, jardiners, etc.) que volguessin establir-se per fer feina i com a colònia vegatariana de vacances. El desembre de 1937 hi instal·là una impremta, oferint tarifes baixes per a l'edició de propaganda; els guanys d'aquesta es destinarien al cinquanta per cent a les caixes de resistència de la Federació Llibertària del Nord-Est i de la FAF. En 1948, encara actiu en la colònia, formà part de l'Alberg de Joventut de Bascon i en aquestaèpoca intentà crear una comunitat agrícola i artesanal sota el nom de«Famille Nouvelle». El 19 de febrer de 1948 es casà a Essômes-sur-Marne (Picardia, França) amb Julie Augustine Cadrot. Louis Radix va morir el 8 de gener de 1951 a Château-Thierry (Picardia, França). El 22 d'abril de 1953 el conjunt de barraques de la colònia va ser venut a particulars.

Notícia del processament de Paul Celton apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 14 d'octubre de 1927

- Paul Celton: El 20 de maig de 1887 neix a Douarnenez (Penn-ar-Bed, Bretanya) l'anarquista i sindicalista Paul Marie Celton. Sos pares es deien Jean Marie Cosentin Celton, sastre, i Marie Louise Joncour. En 1921 treballava com a ajustador als Ateliers de construction du Nord de la France (ANF, Tallers de Construcció del Nord de França), de materials ferroviaris, a Blanc-Misseron (Crespin, Nord-Pas-de-Calais, França), on fou un dels obrers més destacats en els moviments reivindicatius. Residia a l'altra banda de la frontera amb Bèlgica. En un d'aquests desplaçament fronterers, la policia anotà els nom dels llibres i dels fullets que portava, d'autors com Sébastien Faure, Piotr Kropotkin, Romain Rolland, Lev Trotski, Madeleine Vernet, etc. En aquestaèpoca va estar empresonat a Recroi (Xampanya-Ardenes, França) i rebé el suport del moviment obrer, com per exemple el del Sindicat de la Construcció de Sedan (Xampanya, Ardenes, França). Va ser elegit membre del Comitè d'Iniciativa de la Federació Anarquista del Nord-Pas-de-Calais i gerent del periòdic Le Combat en el Congrés Regional celebrat el 27 de gener de 1924 a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), que posteriorment va ser elegit membre del Comitè d'Iniciativa sorgit arran del Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925 a Pantin (Illa de França, França) i reelegit per a les mateixes funcions en el Congrés de la Unió Anarquista Comunista (UAC) celebrat entre el 12 i el 14 de juliol de 1926 a Orleans (Centre, França), on acudí com a delegat de Marcq-en-Barœul (Nord-Pas-de-Calais, França). Entre desembre de 1926 i finals de gener de 1928 fou gerent de Le Libertaire. L'octubre de 1927 va processat, com a gerent de Le Libertaire, per «provocació als militars a la desobediència amb finalitats de propaganda anarquista» per articles publicats entre el 23 i el 27 d'agost i el 21 de setembre en aquest periòdic. En 1927 va ser gerent del periòdic en llengua castellana Tiempos Nuevos, editat per Berthe Fabert i Pierre Odéon a París. El 27 de setembre de 1928 va ser detingut acusat de «provocació al crim» per un article aparegut en Le Libertaire sobre el cas Sacco i Vanzetti i tancat a la presó parisenca de La Santé un mes. Entre 1932 i 1934 col·laborà en L'Éveil Social d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França), el gerent del qual fou Mohammed Sail, que va ser detingut en 1934 arran de la propaganda llibertària feta als cercles nord-africans; aquest periòdic acabà fusionant-se amb Terre Libre,òrgan mensual publicat per l'Aliança Lliure dels Anarquistes del Migjorn (ALAM) a Nimes (Llenguadoc, Occitània). El 27 de gener de 1934 fou delegat al Congrés Regional Anarquista del Nord que se celebrà a Lens i havia estat nomenat membre, amb Thieffry, per Lille (Nord-Pas-de-Calais, França) per a la nova Comissió Administrativa. Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 assistí al Congrés de París (França), on la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) passà a anomenar-se Unió Anarquista (UA). Entre 1937 i 1939 col·laborà en la nova etapa de Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF) publicat a Nimes i a París per André Prudhommeaux. En 1950 vivia al número 22 del carrer de la Grange aux Belles de París, que figurava en la llista de domicilis a vigilar per la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto antropomètrica de Víctor Coma Tuvella (3 de juny de 1914)

- Víctor Coma Tuvella: El 20 de maig de 1888 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Víctor Coma Tuvella. Sos pares es deien Antoni Coma i Paula Tuvella. Tintorer de professió, treballava al tint de Josep Fàbregas, al número 7 del carrer Sicília de Barcelona. El setembre de 1913 emigrà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i s'allotjà al domicili del seu amic anarquista Joan Nogués Rubeye, al Pont Rouge. Treballà a la verema al mas Lavaill de Bompàs (Rosselló, Catalunya Nord), en una fàbrica i a les Nouvelles Casernes, i a finals de novembre de 1913 retornà a Barcelona, on va fer feina a la tintoreria Clotet. A començament de maig de 1914 retornà a Perpinyà i s'allotjà a l'alberg Tubeau, al número 32 del carrer de l'Anguille. El 3 de juny de 1914 la policia de Perpinyà el fitxà com a «conegut anarquista perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Continua...

---

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Una pistola al cap

Què cercaven? Diners amagats entre les pàgines de les novel·les de Gorki, Tolstoi i Valle-Inclán? Amagades instruccions de la conspiració comunista de la qual ens acusaven? Llançaven al carrer les publicacions de l’editorial Cenit, Tierra y Libertad, Revista Blanca. Trepitjaven les obres d’Anselmo Lorenzo, Federico Urales, Álvarez del Vayo, Gabriel Alomar, Marcelino Domingo... Portaven una llista amb els autors que consideraven subversius. Vaig sentir que parlaven d’Antonio Machado i Federico García Lorca talment fossin dos dimonis. En el carrer ja cremaven les obres de Largo Caballero, Lenin, Trotski, Rosa Lusemburg, Fernando de los Ríos i John Reed. La novel·la de Stendhal, El Roig i el Negre, els semblava un tractat d’anarquisme. Dostoievski, un bolxevic. Rússia, el perill, la cultura a exterminar. Els noms i cognoms eslaus esdevenien l’enemic a vèncer. (Miquel López Crespí)

Em costà acostumar-me a l’obscuritat de l’entrada. Quan els meus ulls pogueren veure-hi, tenia al davant una escena que no oblidaré mai. Na Isabel i el pare estaven drets, amb les mans fermades amb filferro. Dins casa nostra, el desordre era total. Un grup nombrós de falangistes anaven amunt i avall obrint armaris a culatades, llançant els llibres al terra. Havien romput els vidres dels prestatges amb els fusells. Cercaven documents comprometedors, diners o tot alhora? En Joan Rupit, un veí a les ordres d’en Martí Cerol, davallà del pis de dalt mostrant el joier de la família.

Ens miràrem sense poder creure-ho. Pensaven robar-nos les joies? No els bastaven la destrossa, els calaixos oberts, les cortines espanyades, les detencions. Encara volien extremar les humiliacions?

En veure-ho, la padrina no pogué contenir-se. Dreta davall l’arc de l’entrada, els digué en veu alta:

-Lladres! Deixau el que no es vostre allà on ho heu trobat. No teniu vergonya!

En Joan Rupit mostrava les arracades i les botonades amb un somriure de satisfacció.

-Ja ho veieu –deia als seus homes-. Els xuetes no fan feina però gaudeixen de tot el que volen: or, plata, llibres, cotxe... Sempre han anat vius. Sense haver d’anar a suar a l’hort saben aprofitar-se de la feina dels pagesos. Són els propietaris dels magatzems més importants d’exportació de patates i mongetes. S’han convertit en senyors. Les filles dels comerciants no han anat mai a regar ni sembrar a marjal. Tampoc les veureu a l’hora de batre, sota el sol abrusador de l’estiu, porgant el blat, ventant el gra. Aquestes al·lotes estudien música, van a Magisteri, saben idiomes. Que no heu vist quina pell més blanca que tenen? Sempre a casa seva, llegint, portant els comptes del negoci de la família.

Una història prou coneguda. Quan podríem viure en pau, sense recordar constantment la cremadissa de l’any 1691? Sempre la presència aclaparadora de La Fe Triunfante del pare Garau. Un llibre que ens ha perseguit durant segles. La seva ombra sangonosa torna a través dels anys. Un malson del qual mai no ens podem desfer. Quan ja creus que tot s’ha acabat, els sacerdots recorden novament els cognoms maleïts, els sambenets penjats a l’església dels dominics.

Els inquisidors aquí, de nou, amb camisa blava i fusells a les mans.

El pare, envoltat de falangistes armats, suportava amb silenci aquella humiliació. Què podíem fer amb tantes pistoles i baionetes que ens apuntaven directament al pit? Vaig notar que tenia els ulls humits. Hauria començat a cridar amb totes les meves forces. Volia pegar els homes que estaven destruint la família, que insultaven les persones que més estimava.

Pensava en la tempesta que ens queia al damunt. No podia consentir el que em veia forçada a contemplar. Si hagués pogut hauria deslliurat na Isabel i el pare del filferro que els lligava les mans. Els botxins, sense cap mena de consideració, l’havien estret amb força. Tenien sang a les mans i no es queixaven. Sabia que els feia més mal el que estaven veient. Però no hi podíem fer res. Eren massa fusells contra les nostres mans nues, la desesperació que ens dominava.

De cop i volta estava navegant per l’interior d’un inesperat malson. Veia com anaven llançant els llibres que trobaven als prestatges al terra. Em preguntava per quin estrany submón viatjava, per quines obscures escales de l’infern havia davallat fins a ensopegar amb els missatgers de la Mort. El que m’envoltava s’assemblava als documentals sobre el triomf del nazisme a Alemanya. El mateix que havíem vist a les projeccions sobre la victòria de Hitler l’any trenta-tres. Els uniformes eren diferents però el que feien els escamots d’assalt hitlerians i falangistes no es diferenciava en res. Idèntics rostres plens d’ira arrabassant els cartells de les seus socialistes i comunistes. La fúria a l’hora de les detencions, els insults, els cops. A Berlín, Frankfurt i Hamburg, els esquerrans, juntament amb els jueus, són obligats a netejar els carrers agenollats damunt les llambordes, mentre són escarnits per un públic que gaudeix contemplant com pateixen. Al·lots i al·lotes de cabells rossos riuen, feliços, en veure com els detinguts són obligats a portar una estrella de David damunt el pit. A uns altres els fan portar grans cartells de cartró amb la paraula “Comunista”. Del darrer documental que veiérem feia uns mesos, poc abans del Primer de Maig, record els camions amb les unitats d’assalt de les SA arribant davant els locals dels partits marxistes, les biblioteques que s’havien de netejar de bolxevisme i judaisme. Ben igual que els que han destrossat casa nostra. Joves enviats pels senyors i la rectoria. Exaltats ansiosos de fer mal. Una joventut ensinistrada per a acabar, mitjançant la violència, amb qualsevol idea de justícia social. Des del Ministeri de Propaganda, Goebels parla d’acabar amb l’``art degenerat”, amb la influència del socialisme judaic dins la cultura d’Alemanya. Dóna ordres de ser implacables amb la música de jazz, amb les creacions de negres i altres races que considera inferiors. Asseguts a la sala de projeccions de la Casa del Poble poguérem veure com els nazis llançaven els mobles i els llibres per les finestres i posteriorment, talment feres sense control, calaven foc a les enormes muntanyes de volums amb les obres dels grans intel·lectuals alemanys i estrangers considerats “perillosos” .

Ara s’esdevenia el mateix a Palma, al nostre poble!

Miraven entre les fulles.

Què cercaven? Diners amagats entre les pàgines de les novel·les de Gorki, Tolstoi i Valle-Inclán? Amagades instruccions de la conspiració comunista de la qual ens acusaven? Llançaven al carrer les publicacions de l’editorial Cenit, Tierra y Libertad, Revista Blanca. Trepitjaven les obres d’Anselmo Lorenzo, Federico Urales, Álvarez del Vayo, Gabriel Alomar, Marcelino Domingo... Portaven una llista amb els autors que consideraven subversius. Vaig sentir que parlaven d’Antonio Machado i Federico García Lorca talment fossin dos dimonis. En el carrer ja cremaven les obres de Largo Caballero, Lenin, Trotski, Rosa Lusemburg, Fernando de los Ríos i John Reed. La novel·la de Stendhal, El Roig i el Negre, els semblava un tractat d’anarquisme. Dostoievski, un bolxevic. Rússia, el perill, la cultura a exterminar. Els noms i cognoms eslaus esdevenien l’enemic a vèncer.

No em vaig poder contenir:

-No vos basta robar les joies de la família? També voleu acabar amb la cultura, com els feixistes de Mussolini a Itàlia i els nazis a Alemanya? Sembla que he perdut l’enteniment! El Roig i el Negre és una novel·la, no un llibre escrit per Proudhom o Bakunin!

En Joan Rupit em mirà amb ràbia continguda. Envermellí, talment li hagués pegat un cop enmig del rostre. Quasi podia sentir els batecs del seu cor, excitat, dominat per aquella ànsia de fer mal, d’imposar la seva voluntat.

-Llibres? Cultura? –i mirava els homes que l’acompanyaven com si nosaltres haguéssim perdut el cap.

Escopia les paraules com si fossin pedres.

-Tanmateix no ens enganyaràs. El perill ve de Rússia. Ho sabem. Ens ho ha dit el rector. Els mestres, periodistes, polítics i escriptors sou culpables de l’anarquia regnant! És a conseqüència dels vostres diaris, de les classes nocturnes a l’Ateneu que l’exèrcit ha hagut de sortir al carrer per salvar les propietats dels bons ciutadans, la santa fe catòlica.

Des de l’indret on em trobava vaig veure com s’agenollava per agafar alguns dels volums que havien tret de la nostra biblioteca. En Joan Rupit sostenia a les mans uns llibres de poemes de Miguel Hernández i Rafael Alberti.

-Amb aquest fems heu omplert el cap als pobres jornalers! –cridava, enfurismat-. Quin sentit tenia ensenyar de llegir i escriure amb fragments d’obres de Bakunin i Marx? Adoctrinar aprofitant les ànsies de saber dels desgraciats. Sabem ben bé quines han estat les vostres tàctiques. Fer creure als toixarruts que voleu ajudar-los només per aconseguir que participin a les vagues contra els senyors que donaven feina, pa i menjar per als seus fills!

Estava davant meu, embogit.

-Bastir falses il·lusions en el cap dels pobres? –continuava, encès-. Per què no et dedicares a fer classes a qualsevol institut de Palma? Potser tot hauria estat ben diferent sense tants de llibres perniciosos, sense mestres com tu i la teva germana.

D’una manotada llançà al terra el volum de poesia que tenia a les mans.

-Ara tendrem molta feina segant la mala herba que heu fet créixer al camp en aquests anys d’infausta República!

La mare plorava desconsoladament.

La padrina Margalida resava el rosari amb els ulls esperitats, com si no sabés el que passava. Des de feia temps estava malament de salut. La inesperada invasió de la casa agreujava encara més la seva situació. I, ara, haver de veure com fermaven els fills i la néta amb filferro la feia empal·lidir. Els tractaven talment fossin lladres o assassins. Veient el que feia aquella gernació d’homes armats, empitjoraria. Bastava veure el tremolor de les seves mans, la mirada ansiosa, el dolor que traspuava el seu rostre. No tenien pietat de veure una dona d’edat, malalta? Com era possible tanta insensibilitat, tal grau de maldat?

En Joan Rupit va mostrar als seus homes el joier que havia davallat de l’habitació dels pares:

-Veieu? Un munt de joies! Possiblement haurien servit per comprar armes per als comunistes! Les hem de portar al local juntament amb totes les que trobem al negoci d’aquest xuetó.

S’aturà un moment i continuà, somrient.

-Imaginàveu que no descobriríem els vostres plans? Ho sabem tot. A la cambra de na Isabel hem trobat un munt d’exemplars de Nostra Paraula, la revista del PCE. Ara, en arribar a l’Ajuntament vos prendrem declaració. Volem saber els plans que teníeu a l’hora de cremar l’església i matar el senyor rector.

Mentre parlava anava agafant les arracades de la mare i la padrina, les polseres d’or heretades dels avantpassats. Vaig veure com es posava a la butxaca les botonades dels padrins. Unes joies que sempre havíem estimat, més que pel valor econòmic que tenien, pel que sentimentalment representaven. El petit tresor que contenia la capsa que mostrava en Joan Rupit significava l’esforç d’unes quantes generacions, el fruit de dècades de fer feina sense descans.

Impossible contenir la meva indignació.

-No estau avergonyits? Robar a la casa d’una família que no ha fet mai mal a ningú, rompre els mobles a culatades, com si fóssiu bèsties. Els animals no tenen un cor tan dolent, serien incapaços de fer patir ningú.

Potser no ho hauria d’haver fet mai. Tenia al meu davant el pare i la germana amenaçats pels fusells, a punt de ser portats no sabíem encara a quin tenebrós indret. I si les paraules que acabava de pronunciar agreujaven més la situació? No era una imprudència per part meva? Però l’escena em sublevava. Més que fer-me tenir por, els fets que contemplava m’enervaven fins a límits insospitats, posaven en tensió el meu esperit rebel. Hauria estat capaç de fer qualsevol cosa. Inconsciència de la joventut? Possiblement. El rostre de la mare era un quadre. Tremolava. Amb la mirada em deia que callàs, que estàvem en perill. El padrí havia pogut marxar. Potser el millor fos entretenir-los amb qualque conversa banal. El pare i na Isabel ja estaven detinguts. Ara ens podien agafar a nosaltres, a les tres dones que quedàvem. Si hi havia sort el padrí podria amagar-se a la muntanya. Tenia amics al port. Qui sap si podria fugir de Mallorca amb una barqueta.

De cop i volta els falangistes es giraren cap a l’indret on jo estava recolzada, amb el braç en el piano de l’entrada. Recordaré per sempre els seus rostres. Els que havien begut m’aguantaren la mirada, sorneguers. El que apuntava la meva germana amb el fusell escopí damunt les rajoles acabades de fregar. En Pancuit i en Robiolet, dos coneguts de la infantesa, acotaren el cap, com si els quedàs encara una mica de vergonya.

Qui no s’acovardà va ser en Joan Rupit.

Em mirà desafiant.

Es va treure la pistola de la cartutxera i, amb l’or de la família dins la butxaca, s’apropà al lloc on jo romania dreta. Els que vigilaven la porta també feren unes passes cap endavant, amenaçadors.

Què ocorria?

No podia reconèixer en Joanet de quan érem infants. Què havia succeït al poble per aconseguir convertir les persones en animals? Caminava lentament vers l’indret on em trobava, recolzada en el piano que el pare m’havia comprat el dia que feia els vint anys, el primer d’abril del trenta-sis. D’ençà que tenia consciència, el meu somni era saber música. Desitjava poder acompanyar al piano les cançons de l’Orfeó, fer concerts, entretenir els amics, organitzar recitals i així poder recollir diners per als presos polítics i publicar les revistes de les nostres organitzacions. Sovint anàvem mancats de diners i aquell em semblava un bon sistema per a recaptar unes pessetes.

N’Andreu estava encantat amb la meva idea. El negoci del pare rutllava a la perfecció i per això mateix la família m’havia regalat el piano.

De sobte vaig ser conscient del que s’esdevenia. En Joan Rupit m’apuntava al cap amb la pistola. Vaig sentir el fred de l’acer damunt el front.

A poc a poc, pronunciant les paraules una a una, em digué:

-Tu, Caterina, ets la que més ha de callar. Ara mateix podria fermar-te, com he fet amb el teu pare i la teva germana. O et penses que som ximples? Els companys de Palma han ocupat les seus dels partits i sindicats que donaven suport al Front Popular. Hem tengut sort. Encara no havien cremat la llista d’afiliats. Tenim els noms. Ningú no escaparà! I la teva germana Isabel és la màxima responsable del jovent esquerrà de la comarca. Vés a saber si va ser la culpable de la destrucció de la creu d’entrada al poble! L’hem de detenir, interrogar i enviar a la comissaria de Francesc Barrado. Aquestes són les instruccions que ens han donat.

Notava com, de forma inconscient, palpava l’or que ens havia robat i que portava dins les butxaques.

-En Barrado sap perfectament el que s’ha de fer amb tots vosaltres. Tanmateix sou uns rojos que volíeu fer la Repartidora –afegí-. N’Andreuet, el teu promès, ha marxat amb els carrabiners i els socialistes. El padrí ha estat el més viu. No l’hem trobat. Sembla que ha botat per la finestra i possiblement pensa amagar-se en alguna cova de la muntanya. Ja caurà en els nostres mans. Els que van a cercar els fugitius no van de bromes. No tenen les meves consideracions. Els que surten de nit a la recerca dels que han marxat ho fan com si anassin de cacera. Sí, ho heu sentit bé: de cacera. Talment anar a matar conills. I tenen bona punteria, us ho puc ben assegurar!

Apropà la cara a la meva i vaig poder sentir la pudor de conyac barat que sortia de la seva boca. Sentia el canó de la pistola en el cap. Em feia mal. “Em deixarà una marca al front”, pensava, sense gosar fer un moviment.

-Val més que callis –afegí novament-. Amb el teu pare president de La Societat, la germana comunista, el nuvi fugint amb els carrabiners, puc fer el que vulgui amb vosaltres. Ara mateix us podria matar com si fóssiu rates.

Deixà d’apuntar-me i retrocedí vers a l’indret on es trobaven el pare i la germana. Rigué, alhora que feia un senyal als seus, com dient-los que se'ls podien emportar.

-Començarem els interrogatoris amb aquests dos. Al teu padrí ja li demanarem comptes més endavant. Això si el porten viu a l’ajuntament.

Tornà a mirar-me de fit a fit.

-Per ara no et faig res. Ja sé que ets igual de perillosa que els altres. A mi no m’enganyes amb aquest posat de nineta bona al·lota. Sou com el dimoni, que sovint es vesteix d’àngel per a fer més mal a la gent! I nosaltres no deixarem cap diable damunt la terra, per molt que vulgui disfressar la seva presència. La teva llibertat és provisional. No cantis victòria. Són nombrosos els detinguts i tenim un excés de feina amb les declaracions. Et vendrem a cercar quan pertoqui.

Se’n portaren el pare i na Isabel ben fermats. Només poguérem acomiadar-nos amb la mirada. El pare no pogué abraçar la padrina, que plorava a un racó de la cuina.

Coneixia la meva germana profundament. La notava ferma, serena. El pare també es mantenia aparentment tranquil. Crec que encara no podien imaginar el seu destí. Provava de consolar-me pensant que el padrí havia pogut amagar-se. Possiblement no el trobassin. Coneixia nombrosos amagatalls secrets a la muntanya, coves desconegudes per a tothom, secrets rierols d’aigua... Jo coneixia cada un dels enfonys on podia restar ocult. Ben cert que posarien vigilància a la casa i que, si ens deixaven en llibertat, farien que algú ens seguís. I, si aconseguíem despistar els cruels perseguidors sempre podríem deixar queviures en indrets que només coneixia el padrí.

Malgrat el valor aparent, em sentia commocionada.

Ara el problema més important era saber què volien fer amb la germana i el pare.

La mare continuava plorant. “Els mataran”, deia sense poder contenir el riu de llàgrimes que li regalimaven per les galtes.

Per quins motius no em portaven amb ells? A què esperaven? Quines intencions tenien? Què volien fer amb nosaltres? D’en Joan Rupit recordava que jugava amb na Isabel i tota la colla del nostre carrer. La mare li havia donat berenar, dues llesques de pa amb botifarró o xocolata!, en moltes ocasions. Quantes vegades no comparegué per la cuina, afamegat, suplicant per aquelles pastilles de xocolata que tant li agradaven!

Però ara s’emportava la família envers un destí incert. Amenaçava a enviar els falangistes a caçar el padrí, “com si fos un conill”, digué.

El padrí, un home que l’havia tengut damunt els genolls! Com era possible una transformació tan radical del cor de les persones? Que s’esdevenia dins l’ànima de la gent? Com era possible que en uns dies s’oblidassin anys d’amistat, els jocs de la infantesa, els favors fets a través dels anys?

Els plors de la mare em portaren de nou a la realitat.

No podia romandre tancada a casa o la pena i la depressió em paralitzarien. Era necessari sortir fos com fos del pou profund de la desesperació. Què més ens podien fer? Portar-me a la presó? I què importava si ja havien detingut el pare i na Isabel, m’havien amenaçat de mort?

Volia saber on els portaven costàs el que costàs.

De la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)

Anarcoefemèrides del 21 de maig

Esdeveniments

Maximilien Luce: Une rue de Paris en mai 1871 (La Commune) (1903) [Musée d'Orsay, París]

- Primer dia de la Setmana Sagnant: El diumenge 21 de maig de 1871, cap a les 15 hores, Ducatel, sobrestant dels Ponts i Dics, obre la poterna del baluard 64, a prop de la porta de Saint-Cloud de París (França), aprofitant que no està vigilada, a les tropes de Versalles, comandades pel mariscal Mac-Mahon.És el començament de la «Setmana Sagnant» i el principi de la fi de la Comuna de París. Les tropes versalleses no troben d'antuvi cap resistència. Sota el comandament dels generals Douay i De Cissey, ocupen les fortificacions i la zona que separa aquestes del ferrocarril de cintura. Del costat de les tropes dels federats, Jaroslaw Dombrowski, absent del seu quarter general, no s'assabenta fins una hora després, que telegrafia al Consell de la Comuna demanant reforços. El Consell estava a punt de jutjar Gustave Paul Clusuret, sota la presidència de Vallès, i decideix continuar amb el judici, del qual va ser absolt, aixecant-se la sessió; serà l'última a l'Ajuntament. Cap mesura es pren, el Consell confia en el Comitè de Salvació Pública, que es contenta amb enviar Assi de reconeixement cap a Passy. Però els barris de Passy i d'Auteuil ja estan ocupats per les tropes de Versalles i Assi cau ferit i presoner. Els afusellaments dels resistents, dels federats i dels guàrdies nacionals comencen, als jardins i als carrers. Dombrowski no rep cap reforç.

***

Els afusellaments de Montjuïc segons el diari madrileny El Imparcial del 28 de maig 1894

- Execucions a Montjuïc: El 21 de maig de 1894, als fossats de la fortalesa de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), són afusellats, als crits de«¡Visca l'Anarquia», sis anarquistes: Josep Codina Juncà, Mariano Cerezuela Subies, Jaume Sogas Martí, Josep Bernat Cirerol, Manuel Archs Solanellas (Pelat) i Josep Sabat Oller. Tots havien estat condemnats, després de dures tortures, a mort en consell de guerra per l'atemptat al teatre Liceu de Barcelona el 7 de novembre de l'any anterior i, de rebot, per haver fabricat la bomba que fou llançada per Paulí Pallàs contra el general Martínez Campos el 24 de setembre del mateix any a la Gran Via barcelonina. En el consell de guerra foren condemnats a cadena perpètua altres quatre militants anarquistes: Rafael Miralles, A. Mir, Joan Carbonell i Villarrubias. La detenció el 2 de gener de 1894 del vertader autor de l'atemptat del Liceu, Santiago Salvador, posà en evidència tant les actuacions policíaques com els mitjans per aconseguir les confessions. El mateix dia fou guillotinat a París el militant anarquista Émile Henry.

***

Notícia del cicle de conferències d'Emma Goldman apareguda en el periòdic Los Angeles Herald del 20 de maig de 1907

- Conferències de Goldman: El 21 de maig de 1907 a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman engega un cicle de conferències sobre el pensament anarquista organitzades pel Social Science Club (SSC, Club de Ciències Socials). Aquell dia parlà al Burbank Hall sobre la «Idea equivocada d'Anarquisme» i el 24 de maig conferencià sobre «La construcció del vertader caràcter». L'endemà 25 de maig, al Naturopathic Hall, el tema a tractar fou«Crims dels pares i educadors». El diumenge 26 de maig realitzà els dos actes finals del cicle a Burbank Hall; a la tarda parlà sobre «L'esperit revolucionari i el drama modern» i a la nit va fer un debat amb el metge socialista Claude Riddle sobre«Acció directe versus acció política». Després d'unes quants debats entre Goldman i Riddle, aquest segon abandonà el socialisme i es declarà anarquista.

***

Parísés ple de brutícia

- París (21-05-68): El 21 de maig de 1968 esclata la vaga a la banca de França i el mercat londinenc de divises deixa de cotitzar el franc francès. Daniel Cohn-Bendit marxa a Berlín (Alemanya) i a Amsterdam (Holanda) en viatge de propaganda i Paris-Match posa a la seva disposició cotxe i xofer, a condició de poder acompanyar-lo. Aquest mateix dia, Christian Fouchet, ministre de l'Interior, signa la prohibició de residencia en territori francès de Cohn-Bendit; la notícia es farà publica l'endemà. Al Parlament es debat una nova moció de censura al govern; és la primera vegada en la història que es retransmet íntegrament en directe per la televisió, és una imposició dels periodistes de l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) a la direcció. La benzina es raciona; els metges o els periodistes tenen dret a abastir-se i a les poques gasolineres obertes hi ha grans coes. Les bicicletes tornen a París. La gent comença a acaparar articles de primera necessitat (sucre, arròs, etc.). Els fems s'amunteguen pels carrers, arribant sovint a l'alçada del primer pis. No hi ha correu, ni trens, ni avions, ni metre, ni autobusos; els cafès són plens de gent que discuteix. Comencen les manifestacions pageses a l'Allier i a Bretanya. Les seus del periòdic comunista L'Humanité i del Conservatori de Música de París, ocupat pels estudiants, són atacats per escamots feixistes del grup «Occident».

***

Cartell de la xerrada de Maurice Joyeux

- Conferència de Joyeux: El 21 de maig de 1971, a l'Ajuntament de Cachan (Illa de França, França), organitzat pel Grup Llibertari Kropotkin, de la Federació Anarquista (FA), l'intel·lectual anarquista Maurice Joyeux imparteix la conferència-debat«La vertadera cara de l'Anarquia».

Naixements

Hutchins Hapgood fotografiat per Carl Van Vechten (26 de setembre de 1933)

- Hutchins Hapgood: El 21 de maig de 1869 neix a Chicago (Illinois, EUA) el periodista, escriptor i pensador anarcoindividualista Hutchins Hapgood. Va créixer a Alton (Illinois), a la vorera del riu Mississipí, on realitzà els estudis primaris a diverses escoles públiques. Ben igual que son pare i sos dos germans, estudià a la Universitat de Harvard, on es llicencià en Filosofia i Lletres (1892) i, després d'ampliar estudis (sociologia i filosofia) a les universitats de Berlín i Friburg, doctorà (1897). Es va veure fortament influenciat pels filòsofs Max Stirner i Friedrich Nietzsche. Entre 1895 i 1896 realitzà un viatge al Japó amb la col·leccionista de pintura i mecenes artística Leo Stein, germana de Gertrude. Durant un temps ensenyà redacció anglesa a les universitat de Harvard i de Chicago. Després de realitzar diversos feines, esdevingué periodista com son germà major Norman, especialitzant-se en el periodisme muckraker (remenar la merda), com eren coneguts els articulistes que es dedicaven a denunciar públicament la corrupció política, l'explotació laboral i els abusos, les immoralitats i els draps bruts de personatges i d'institucions de l'època. La seva primera feina com a periodista fou en The New-York Commercial Advertiser, de la mà de Lincoln Steffens. El 22 de juny de 1899 es casà amb la periodista i escriptora Neith Boyce (1872-1951), secretària aleshores d'Steffens. En 1904 entrà com a crític teatral de The Chicago Evening Post. De bell nou a Nova York, va fer d'editorialista per als periòdics The Evening Post,The Press i The Globe. La feina de periodista la compaginà amb la publicació de llibres, com ara Paul Jones (1901), The spirit of the ghetto (1902), The autobiography of a thief (1903), The spirit of labor (1907), An anarchist woman (1909) i Types from city streets (1910). En 1912 prologà el llibre d'Alexander Berkman Prison memoirs of an anarchist, publicat per l'editorial Mother Earth, d'Emma Goldman, de qui era íntim amic. En 1916 va escriure, amb Neith, l'obra en un acte Enemies, que explora les relacions de parella des d'un punt de vista feminista. En 1919 publicà anònimament Story of a lover, on descrivia les seves relacions«obertes» amb sa companya, obra que fou prohibida inicialment per pornogràfica i que el catalogà com a un dels grans defensors de l'«amor lliure». En 1933 sortí la seva autobiografia, A victorian in the modern world, considerada una de les seves grans obres. Fou un gran amic de l'escriptora i patrocinadora artística Mabel Dogge Luhan i freqüentà assíduament el seu saló-tertúlia de la 5a Avinguda. Altres amics seus van ser Bernard i Mary Berenson, Jacob Epstein, Max Eastman, Anton Johanson, Walter Lippmann, Robert Morss Lovett, Gertrude i Leo Stein, Alfred Stieglitz, Maurice Sterne, i Mark Sullivan, entre d'altres. Fou, amb sa dona i altres, un dels fundadors del grup d'escriptors i artistes coneguts com els «Provincetown Players», que estrenarà l'obra Enemies. La seva carrera de periodista declinà a partir de 1918, amb la mort de Boyce, son fill major, i del final de l'era muckraker. Els últims anys de sa vida els passà amb Neith a Ney West (Florida), a la seva casa de Provincetown (Massachusetts) i en una granja a Richmond (New Hampshire). Hutchins Hapgood  va morir el 19 de novembre de 1944 a Provincetown (Massachusetts, EUA) i fou enterrat al panteó familiar de l'East Cemetery de Petersham (Massachusetts). Pòstumament, en 1953, fou publicat el llibre, fet amb sa companya Neith, The story of an american family. Letters and commentary on the Hapgood family (1648-1917), on es relaciona la família Hapgood amb la història dels Estats Units.

Hutchins Hapgood (1869-1944)

***

Émile Méo (Tissier)

- Tissier: El 21 de maig –algunes fonts citen erròniament el 29 de maig– de 1875 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista, i després«socialista nacionalista», Émile Vincent Méo, més conegut com Émile Tissier o, simplement, Tissier. Sos pares es deien François Alberi Méo, empleat, i Marie Félicité Tissier. Quan era adolescent seguí les classes de l'Escola Professional de Tipografia Gutenberg. A partir dels 15 anys començà a participar en manifestacions i en 1894 entrà a formar part del grup anarquista «LesÉgaux du XVIIe» (Els Iguals del XVII Districte de París). En 1897 va ser condemnat a un any de presó per participar en una manifestació contra el tsar. El gener de 1899 participà en l'efímer periòdic Le Camarade. Partidari dels «Milieux Libres» (Comunes Llibertàries), administrà La Revue Communista (1903-1904), revista fundada pels membres de la Colònia Comunista Anarquista de Vaux (Poitou-Charentes, França), primera comuna llibertària francesa creada sota l'impuls de Georges Butaud i Henri Beylie. A començaments de 1908 fou membre del Comitè de Socors als Detinguts (CSD), encarregat de portar una campanya de suport a E. Armand, tancat aleshores a la presó de La Santé com pres comú encausat en un procés per emissió de moneda falsa. A partir de 1909 fou secretari del Comitè de Defensa Social (CDS) i entre desembre d'aquell any i octubre de 1912 va ser secretari de redacció del Bulletin du Comité de Défense Sociale. El 24 de març de 1910 fou un dels 16 signataris del cartell «À bas Biribi!», imprès pel CDS per a exigir justícia en l'«Afer Aernoult-Rousset»; aquestes 16 persones van ser jutjades entre el 4 i el 5 de juliol de 1910 per «provocació a l'assassinat i a la desobediència», però van ser absoltes. Aquest procés implicà el seu acomiadament del banc on treballava com a empleat. Després d'això, esdevingué redactor en el periòdic La Guerre Sociale, de Gustave Hervé. Durant la primavera de 1910 fou membre del Comitè Antiparlamentari, que portà una campanya abstencionista. El 5 d'octubre de 1911 va ser jutjat, amb altres companys de la redacció de La Guerre Sociale (Miguel Almereyda, Jean Godschild, Marius Truchard, Maurice Baur, Christian Michel, René i Georges Dulac), per haver segrestat tres excamarades (Eugène Bled, Jean Dudragne i Lucien Métivier), els quals acusaven de ser confidents de la policia i agents provocadors i de jutjar-los en un«Tribunal Revolucionari», però tots els encausats van ser absolts. A començaments de 1912, en nom del CDS, intercedí sobre el general Barrau, a Versalles (Illa de França, França), per mitigar l'empresonament del soldat revolucionari Victor Bintz. El març de 1912, amb Charles Albert, participà en el Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), comissió formada per 25 destacats anarquistes i sindicalistes revolucionaris i impulsada per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), creada per a portar la campanya abstencionista durant les eleccions municipals de maig, però l'abandonà a començaments d'abril després d'haver pres la paraula en un míting el 29 de març. Deixà el CDS, juntament amb altres companys, arran de la agitada reunió del 27 de juliol de 1912. En La Guerre Sociale del 10 de desembre de 1912, amb altres sis llibertaris d'aquesta publicació (Miguel Almereyda, René Dolié, Émile Dulac, Jean Goldschild, Eugène Merle i Albert Rigaudie), signà la declaració«Pourquoi nous entrons au Parti Socialiste» (Perquè entrem al Partit Socialista). El 26 d'agost de 1914 es casà a París amb Rosalie Ango. Durant la Gran Guerra continuà col·laborant en La Guerre Sociale, que canvià el títol per La Victoire. Quotidien socialiste national, organe de la République Autoritaire, assumint el càrrec de redactor en cap. Fidel a Gustave Hervé, evolucionà amb ell i durant el període d'entreguerres milità en el Partit Socialista Nacional (PSN) fundat per aquest. En les eleccions legislatives d'abril de 1928 es presentà pel PSN en la I Circumscripció del XI Districte parisenc obtinguen 201 vots (2% dels sufragis emesos). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Ugo Rindi

- Ugo Rindi: El 21 de maig de 1882 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el tipògraf anarquista Ugo Rindi. Sos pares es deien Emilio Rindi i Rosa Lorenzetti. Tipògraf de professió i destacat militant anarquista, era secretari de la Federació del Llibre de Pisa. Durant la nit del 8 al 9 d'abril de 1924 un escamot feixista que retornava de San Giuliano Terme (Toscana, Itàlia) d'una«expedició punitiva» contra Ulico Caponi, pagès que havia votat per una llista antifeixista, declarà davant els seus superiors que havien estat víctimes d'una emboscada en la qual havia estat ferit greument un dels seus membres i el qual morí dies després. En realitat el feixista havia estat ferit pels seus companys quan disparaven contra Caponi en fuita. Aquella mateixa nit, en represàlia d'aquest fet, un escamot feixista dirigit per Alessandro Carosi, aleshores alcalde de Vecchiano (Toscana, Itàlia), Giulio Malmusi i Giuseppe Biscioni decidí portar a terme una «acció exemplar» contra l'oposició antifeixista. Després d'irrompre en diverses residències sense èxit, el grup arribà al domicili de Rindi i l'assassinaren a sang freda de dues punyalades a uns metres de la porta de casa seva al barri de Porta a Lucca de Pisa. Aquest crim tingué un gran ressò a la premsa local i estatal i el periòdic catòlic Il Messaggero Toscano obrí una subscripció popular per a la família del tipògraf anarquista assassinat. El seu funeral fou una gran manifestació antifeixista. La reacció popular fou tant important, que la Federació del Partit Nacional Feixista (PNF) de Pisa va ser dissolta. Els autors de l'assassinat van ser detinguts i empresonats, juntament amb Francesco Adami,«cònsol» de la Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional (MVSN); Antonio Sanguigni, secretari del Fascio de Avane; Ovidio Chelini, secretari del Fascio de Nodica; i Filippo Morghen, president del Consell Provincial i exsecretari de la Federació Feixista de Pisa. El procés tingué lloc el setembre de 1925 a Gènova (Ligúria, Itàlia) en un clima de forta pressió política i els acusats van ser absolts i rebuts a Pisa com a herois per les autoritats feixistes. El «Cas Rindi»és un més dels centenars d'assassinats polítics durant l'època feixista que restaren impunes. Després de la II Guerra Mundial, en 1945, el Tribunal de Cassació anul·là la sentència i en 1947 se celebrà un nou judici en el qual alguns imputats van ser condemnats a 21 anys de presó. L'autor material del crim, Alessandro Caros, va ser tancat a Sicília per l'assassinat, trossejament i cremació del cos de la seva amant; però aquest, amb el suport del serveis secrets italians, aconseguí fugir i amb nom fals, visqué i treballà d'apotecari a Roma (Itàlia) tranquil·lament fins a la seva mort en els anys seixanta. El carrer on fou assassinat Ugo Rindi (via del Marmigliaio) porta des del 21 d'abril de 1945 el seu nom.

***

Notícia de l'escorcoll del domicili de Charles Astier apareguda en el diari parisenc Le Gaulois del 7 de juny de 1921

- Charles Astier: El 21 de maig de 1894 neix a París (França) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Charles Théodore Astier. Sos pares es deien Charles Henri Astier, cisteller, i Catherine Boisberthelot; no estaven casats, però el pare reconegué l'infant en el moment de registrar-lo. Es guanyà la vida com son pare fent de cisteller. Fitxat com a destacat antimilitarista, en 1913 era secretari de les Joventuts Sindicalistes de Boulogne-sur-Seine, actual Boulogne-Billancourt (Illa de França, França). Va ser mobilitzat com a sergent en el 36 Regiment d'Infanteria en 1914. El 22 de maig de 1920 es casà a Boulogne-sur-Seine amb Susanne Charlotte Potel. El 20 de juny de 1921 el seu domicili, al número 64 del carrer de Silly de Boulogne-sur-Seine, i el de René Grondin van ser escorcollats per la policia judicial i ambdós inculpats de provocació a la desobediència amb finalitats anarquistes. El 31 d'octubre de 1929 es casà a Boulogne-Billancourt amb Amélie Léa Renaud. Charles Astier va morir el 17 de maig de 1980 a Arpajon (Illa de França, França).

***

Necrològica de Manuel Hernández García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de juny de 1970

- Manuel Hernández García: El 21 de maig de 1896 neix a Garrucha (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Hernández García–el segon llinatge citat erròniament en algunes fonts com Cortés. Sos pares es deien Manuel Hernández i Beatriz García. Ebenista de professió, milità al barri barceloní de Sants i fou membre del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1930, en representació del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou membre del Comitè Revolucionari de Catalunya, constituït per portar a terme un moviment conspirador contra la monarquia. També fou membre de la Comissió de Relacions de la FAI i del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) pel Sindicat de la Fusta. Després de la dictadura de Primo de Rivera, participà en la reconstitució de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya Juana Carmona i sos infants i va ser internat al camp de concentració de Bram. Després de la II Guerra Mundial treballa d'ebenista i milità en la Federació Local de Llemotges de la CNT. En 1963 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Manuel Hernánez García va morir el 21 de març de 1970 al seu domicili de Llemotges (Llemosí, Occitània).

***

- Alpinolo Bucciarelli: El 21 de maig de 1901 neix a Montevarchi (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alpinolo Bucciarelli –el seu nom a vegades citat com Mario–, també conegut com Mario Toscani i Il Toscanino. Sos pares es deien Adolfo Bucciarelli i Emma Baglioni. Treballà de pintor decorador i de ben jovenet formà part del consell directiu d'una cooperativa socialista a Levane de Montevarchi. S'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI) des de la seva creació en 1921 i fou un dels fundadors de la secció de Liorna (Toscana, Itàlia) d'aquesta organització. En 1922 es va traslladar a Trieste  (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès), on començà a freqüentar els cercles anarquistes. Va ser condemnat a 90 dies de presó per«possessió d'armes» i per haver disparat en un lloc públic. Un cop lliure entrà a treballar a la ferreria siderúrgica de ferro colat«Servola» –altres diuen que va ser contractat pels ferrocarrils–  d'on va ser acomiadat per indisciplina. En aquesta època era subscriptor de la revista anarquista Pensiero e Volontà. En 1926 es va casar amb l'anarquista Lucia Minon (Luci), infermera voluntària de la Creu Roja Italiana originària del Friül que va ser empresonada per distribuir una circular de la Federazione Giovanile Comunista Italiana (FGCI, Federació Juvenil Comunista Italiana) i textos poètics revolucionaris (Inno dei socialisti anarchici i Addio Lugano bella). Perseguit pels escamots feixistes –en aquesta època va fer servir el pseudònim Il Toscanino i el nom Mario Toscani–, el 30 de novembre de 1936 passà clandestinament, amb sa companya i dos companys (Ernesto Ferluga i Carlo Fon), a Iugoslàvia. Posteriorment la parella es traslladà a Viena (Imperi Austrohongarès, actual Àustria) i després a París (França), on ell treballà de sabater. El juliol de 1927 la parella passà a Brussel·les (Bèlgica), d'on va ser expulsada el novembre d'aquell any, i finalment a Luxemburg, d'on va ser expulsada en 1928 per possessió de passaports falsos. En 1933 va ser inscrit en els registres policíacs de recerca i de fronteres, amb l'anotació d'«anarquista a detenir». De bell nou a França, després d'un temps al departament de la Mosel·la, el maig de 1938 es va establir a París, on freqüentà els cercles llibertaris, treballà de decorador i on nasqué son fill Libero. La parella realitzà una intensa activitat entre el anarquistes exiliats, tant pel que feia a la propaganda com en l'elaboració d'estratègies de defensa contra els decrets d'expulsió de França. En aquesta època visqué a Alfortville (Illa de França, França) i durant els primers mesos de 1935 participà activament en reunions que, sovint, es celebraven a la seu de la Confederació General del Treball (CGT) de París, juntament amb altres exiliats italians (Camillo Berneri, Virgilio Gozzoli, Umberto Marzocchi, Umberto Tommasini, etc.), sempre sota la vigilància de l'espia feixista Bernardo Cremoni, que enviava informes a l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). Malalt de tuberculosi pulmonar, en 1936 ingressà al sanatori de Saint-Martin-du-Tertre (Borgonya, França). A finals de 1936, després de deixar internat son fill adolescent en un col·legi francès, passà amb sa companya a Catalunya per Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), juntament amb altres companys (Aurelio i Terzilio Aiacci, Gualterio Livi, Alessandro Maffei, Paquale Migliorini i Adolfo Pintucchi), i ambdós s'enrolaren l'1 de febrer de 1937 en la Secció Italiana de la«Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on trobaren alguns companys que havien freqüentat a Trieste, com Umberto Tommasini i Rodolfo Gunscher. Licia Minon va fer d'infermera de la Creu Roja en tres hospitals militars. Després d'haver estat hospitalitzat en una clínica de Barcelona per un atac d'hemoptisi, segons es desprèn d'una carta enviada a sa mare a Montevarchi interceptada per la policia, el maig de 1938 retornà a París i el desembre d'aquell any va ser hospitalitzat uns mesos a la clínica parisenca de Saint-Antoine. Lucia Minon restà a la Península fins el final de la guerra el febrer de 1939. Després del retrobament de la parella, en 1939 aquesta intentà embarcar cap a Amèrica, però sense resultat. El 4 de juny de 1940 ambdós van ser detinguts a Bardonescha (Piemont, Itàlia) quan pretenien entrar a Itàlia. Se li va assignar confinament primer a l'illa de Tremiti i despres, a partir de setembre de 1941, a l'illa de Ventotene, on la parella entrà a formar part de la colònia anarquista deportada a l'illa. En 1942 un informe de la Prefectura de Littoria (actualment Latina, Laci, Itàlia) revelà que«mantenia inalterables les seves conviccions polítiques». L'1 de juny de 1943 va ser alliberat formalment del seu confinament per malaltia, però va continuat internat i després, el 25 de juliol de 1943, ambdós va ser enviats al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia). Després de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943 fugí amb altres presos. S'instal·là amb sa companya a Roma, on continuà militant en el moviment anarquista. Alpinolo Bucciarelli va morir en 1945 a l'Hospital Carlo Forlanini de Roma (Italia), especialitzat en tuberculosi. Els arxius soviètics el qualificaren d'«anarcoide» hostil a la II República espanyola i molt«dubtós».

***

Notícia de la detenció d'Achille Lausille apareguda en el diari de Chalon-sur-Saône Courrier de Saône-et-Loire del 25 de maig de 1925

- Achille Lausille: El 21 de maig de 1901 neix a Llemotges (Llemosí, Occitània) l'antimilitarista i militant anarquista Achille Lausille –a vegades el seu llinatge citat erròniament Lauzille. Sos pares es deien Auguste Lausille, jornaler, i Anne Laurent. Treballà de pintor en la construcció i d'aferrador de cartells a París (França). El febrer de 1925 substituí Georges Lachaume, que acabava de morir, com a gerent del diari Le Libertaire. També en aquell any fou gerent del Bulletin Mensuel du Comité de Secours aux Anarchistes Persécutés en Bulgarie i de La Revue Anarchiste. El 24 de maig de 1925 va ser detingut pels Guardians de la Pau i per agents de la comissaria del Pont-de-Flandre, amb tres companys (Gaston Fournier, Jean Laporte i Robert Papet), aferrant pels carrers de París els cartells antimilitaristes «La guerre au Maroc» i «Le sang coule au Maroc». Processat per «propaganda antimilitarista» per aquest fet, l'agost de 1925 va ser condemnat, juntament amb Gaston Fournier i Robert Papet, a quatre mesos de presó, mentre Jean Laporte ho va ser a sis mesos. Tancat amb Jean Girardin a la presó parisenca de La Santé, ambdós se solidaritzaren amb l'antimilitarista anarquista Jules Chazanoff (Jules Chazoff), qui portava una vaga de fam per a aconseguir l'estatus de «pres polític» i la reducció d'un quart de la seva pena. Després de 25 dies de vaga, la seva demanda va ser acceptada. En 1927 va ser novament empresonat a La Santé, juntament amb Jean Girardin i Jean Bucco. Després d'una nova vaga de fam, va ser traslladat a l'Hospital Cochin, d'on el 10 de juliol de 1927 va ser alliberat. Es presentà, com a candidat «anarquista comunista», a les eleccions legislatives d'abril de 1928 per la I Circumscripció del XIII Districte de París. El 7 de setembre de 1929 es casà a Bury (Picardia, França) amb Henriette Louise Butteaux. El 7 de febrer de 1932 resultà ferit, juntament amb altres vuit companys, quan aquests venien el periòdic La Patrie Humaine pels carrers del Barri Llatí de París i van ser agredits per un grup d'una cinquantena estudiants feixistes d'«Antion Française». En 1933 fundà, amb Lucie Huberty, el periòdic parisenc L'Action Libertaire (1933-1934), el gerent del qual va ser René Podevin. El 4 de juny de 1933 fou delegat al XIII Congrés de la Federació Anarquista de París (FAP) i entre el 14 i el 16 de juliol d'aquell any fou delegat dels grups dels V i XIII Districte de París al Congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), que se celebrà a Orleans (Centre, França). Posteriorment es retirà d'aquesta organització ja que estava en desacord amb les posicions sindicals sorgides arran del Congrés d'Orleans i se li va reprotxava de fer apologia de la Confederació General del Treball (CGT). El 22 d'abril de 1934 aconseguí 27 vots a la I Circumscripció del IX Districte de París en les eleccions legislatives per l'anomenat«Partidaris del Dret a Viure per a Tothom», candidatura lligada a la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), organització de la qual era membre. Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 fou delegat del grup del X Districte de París al X Congrés («Congrés de la Unitat») de la Unió Anarquista Comunista (UAC), que se celebrà a París. En el camp sindicalista fou partidari d'una acció comuna amb la Confederació General de Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En aquesta època vivia al número 294 del carrer Saint Jacques del V Districte de París i figurava en un llistat de domicilis anarquistes a controlar. Achille Lausille va morir el 21 de març–algunes fonts citen erròniament el 20 de març– de 1936 a l'Hospital Lariboisière de París (França) arran de patir un accident laboral després de caure d'una escala a l'obra on treballava.

***

Luigi Crisai

- Luigi Crisai:El 21 de maig de 1902 neix a Pula (Ístria, actualment Croàcia) l'anarquista Luigi Krizai, més conegut com Luigi Crisai. Durant la postguerra s'adherí al grup de joves anarquistes italians i eslaus de Pula, els quals s'hagueren d'enfrontar en diverses ocasions amb els escamots  feixistes. En 1927, arran d'un decret feixista, el seu llinatge es va llatinitzar pel de Crisai. Sense feina, en 1931 emigrà a França i s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on s'integrà en grups llibertaris i antifeixistes. Quan esclatà la guerra d'Espanya vingué com a voluntari a la Península. Com a milicià, entrà a formar part de la primera columna italiana formada per militants anarquistes i membres del grup «Giustizia e Libertà», la qual s'enquadrà en la «Columna Ascaso» i fou destinada al front d'Aragó. A finals d'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado i durant latardor en la defensa de Tardienta (Osca, Aragó, Espanya). El 24 de novembre de 1938 a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) Luigi Crisai participà en l'atac amb granades a l'estació i, cegat per l'explosió d'una bomba, va ser capturat per les tropes franquistes i executat immediatament. Crisai va morir aquell dia com molts altres companys seus: André Cauderay, Vittorio Golinelli, Natale Cozzucoli, Giuseppe Livolsi, Filippo Pagani, Corrado Silvestrini, etc.

***

Necrològica d'Eduardo Frauca Ferrer apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 10 de maig de 1983

- Eduardo Frauca Ferrer: El 21 de maig de 1912 neix a Penyalba (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Eduardo Frauca Ferrer. Sos pares es deien Blas Frauca i Vicenta Ferrer. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es presentà voluntari a la «Columna Durruti», on fou responsable d'una centúria i participà en diverses accions, com ara la presa de les poblacions saragossanes d'Osera de Ebro, Monegrillo i Farlete. Després de la militarització de les milícies, va ser nomenat tinent d'Infanteria i després capità de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on combateren també tres germans seus. Cap del sector de la Noguera Pallaresa, participà en els combats de Bastús i de Sant Romà d'Abella (Pallars Jussà, Catalunya), on van caure presoners vuit-cents soldats del «Batalló de Ceriñola» i del «Batalló d'Arapiles» de l'exèrcit franquista. Sa germana Rosario Frauca Ferrer va ser empresonada pel feixistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a La Ròca d'Òlmes, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Amparo Reblet. Eduardo Frauca Ferrer va morir el 23 de desembre de 1982 al seu domicili de La Ròca d'Òlmes (Llenguadoc, Occitània).

***

Ugo Gobbi

- Ugo Gobbi: El 21 de maig de 1921 neix a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) el pediatra i pedagog anarquista Ugo Gobbi. En 1939 es matriculà a la facultat de Medicina de la Universitat de Bolonya i va fer pràctiques a l'Hospital Civil de Rimini. En 1941 es casà i amb el temps tingué dos nins i dues nines. El 7 de desembre de 1945 es llicencià (cum laude) en Medicina a la Universitat de Bolonya. L'1 de maig de 1946, amb Margherita Zoebeli i el suport del Soccorso Operaio Svizzero (SOS, Assistència Suïssa del Treball), fundà el Centro Educativo Italo-Svizzero (CEIS, Centre Educatiu Italosuís) de Rimini, del qual va pertànyer al seu consell d'administració des del 1951. En aquesta experiència educativa basada en la pedagogia laica i llibertària, passaren pedagogs com Lamberto Borghi i Aldo Visalberghi, i anarquistes com Armando Borghi, Lamberto Borghi, Pietro Spada, Tonino Scalorbi, Gaetano Gervasio, Pio Turroni o Carlo Doglio, i hagué de patir durs atacs de l'autoritarisme del Partit Comunista Italià (PCI). El 30 de juny de 1947 aconseguí el títol d'especialització en pediatria mèdica i durant quatre anys exercí la seva professió a Bolonya. Entre 1952 i 1974 fou especialista en pediatria clínica i neonatologia a l'Hospital Infantil d'Ajuda Materna de Rimini. Durant els anys setanta s'oposà a la política sanitària de l'administració municipal comunista i socialista, i aquesta oposició l'obligà a traslladar l'Hospital Infantil a Fano (Marques, Itàlia), on el dirigí entre 1974 i 1986. En 2001 publicà en el Bolletino Archivio G. Pinelli l'assaig històric «Trent'anni all'asilo svizzero e dintorni (frequentazione di anarchici al CEIS)». Entre el 12 i el 14 de maig de 2006 a Rimini participà en el congrés«Libertaria-Mente. Igiene mentale? Libero pensiero!», organitzat per Zona Temporaneamente Libertaria (ZTL). Apassionat de la ceràmica, era membre de l'associació «Amici della Ceramica e del Museo Internazionale in Faenza» i fou un dels principals experts europeus de la majòlica del segle XVII. També fou un entusiasta de la bicicleta, mitjà de transport que reivindicà contínuament. En la seva carta de visita es definia com a «jubilat, ateu, anarquista i epicuri». Ugo Gobbi va morir el 19 de juny de 2012 a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) i el seu cos fou incinerat.

Ugo Gobbi (1921-2012)

***

Daniel Barret a la seva biblioteca personal (2008)

- Daniel Barret:El 21 de maig de 1952 neix a Montevideo (Uruguai) el sociòleg, periodista, professor universitari i destacat militant anarquista Rafael Spósito Balzarini–també citat com Expósito–; conegut, a partir del 2001, sota el pseudònim de Daniel Barret, en homenatge a l'escriptor anarquista Rafael Barrett. Nascut a la Villa del Cerro, barri obrer de Montevideo (Uruguai) de reconeguda tradició llibertària i on viurà sempre, cap al 1967, encara adolescent, entrà en el moviment llibertari, destacant com a organitzador en el moviment estudiantil i, més tard, en el moviment sindical i veïnal. Cursà estudis de medicina, economia ecològica, filosofia i lògica, entre d'altres. S'afilià a la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU), però quan aquesta organització abandonà la seva tradició anarquista, deixà de participar-hi. Durant els anys setanta, arran de la repressió contra els moviments esquerrans en general i anarquista en particular a l'Uruguai, s'instal·là a Buenos Aires (Argentina). En 1976, el cop d'Estat dels militars argentins, el tornà a portar al seu país. Caiguda la dictadura a l'Uruguai, va participar en el rellançament de la FAU i entre 1986 i 1987 va ser secretari general d'aquesta organització, però per fortes diferències ideològiques–criticà la noció d'«antiimperialisme» i el concepte pseudollibertari de«poder popular»– presentà la dimissió i l'abandonà. A partir d'aquest moment participarà de manera individual i independent en diversos projectes llibertaris i es dedicà sobretot al periodisme i a la sociologia llibertaris. Va ser bon amic de Raúl Zibechi, René Lourau i Abraham Guillen. En 1989 va ser un dels fundadors de la revista cultural llibertària Alter, editada a Montevideo. Participà activament en el «Moviment de Veïns del Cerro contra el Port de l'Armada», quan l'Exèrcit uruguaià volgué construir un port militar al seu barri. Fins al 1999 va ser professor de la Facultat de Medicina de la Universitat de la República de Montevideo. En 1999 participà en la Trobada Llibertària de Tolosa de Llenguadoc. Entre d'altres experiències de gestió sociocomunitària, participà, com a representant de la Unió de Professors, en un projecte universitari sobre educació i salut a barris populars. Interessat pel projecte de la «Democràcia Inclusiva»–en 2002 prologà la traducció castellana (Hacia una democracia inclusiva. Un nuevo proyecto liberador) del llibre de Takis Fotopoulos–, va ser membre del International Advisory Board del International Journal of Inclusive Democracy. Participà en les activitats del Grupo d'Apoyo a los Libertarios y Sindicalistas Independientes de Cuba (GALSIC), creat en 2004. A partir de 2006 participà activament en les activitats del Fòrum Social Alternatiu i aquest mateix any realitzà un cicle de conferències a Mèxic. Entre el 6 i el 7 de desembre de 2007 assistí a Santiago de Xile al I Congrés d'Hermenèutica Llibertària. Aquest mateix any, juntament amb els companys d'El Libertario de Caracas, es posicionà contra la «Revolució Bolivariana» veneçolana. Publicà articles en revistes de sociologia (Democracy& Nature, etc.) i col·laborà en nombroses publicacions llibertàries (¡Libertad!, El Libertario, Tierra y Tempestad, etc.). Sota diversos pseudònims, publicà centenars d'articles, fulletons i llibres. Sa companya, Rosario Furest. Daniel Barret va morir, víctima d'un càncer, el 24 d'agost de 2009 a Montevideo (Uruguai) i, segon el seu desig, les seves cendres va ser dipositades el 5 de setembre al «Memorial dels Desapareguts», al Parc Vez Ferreyra de la Villa del Cerro de la capital uruguaiana. Deixà tres llibres inèdits: Los sediciosos despertares de la Anarquía (publicat en 2011), Cuba: el dolor de ya no ser. El dilema del socialismo y la libertad i La arquitectura del encierro. Donà la seva biblioteca llibertària a l'Ateneu Anarquista d'El Cerro.

Continua...

---

El diari Última Hora va publicar un extens reportatge de quatre pàgines sobre els darrers presos polítics mallorquins de Franco (Isidre Forteza, Miquel López Crespí, Ramon Molina). El reportatge, amb nombroses fotografies d’aquella època de lluita per la llibertat, la República i el Socialisme, és de Gonzalo Nadal. Cal recordar que Gonzalo Nadal i David Mataró han estat els encarregats d’enregistrar per a IB3TV el documental que explicarà els darrers anys de la dictadura feixista a Mallorca. El documental encara és en fase de preparació. Segurament es podrà veure en un mes o dos. L’article publicat ahir a Última Hora (“Los últimos presos de Franco”) pot permetre al lector una aproximació al significat de la lluita que portàvem endavant els antifeixistes de les Illes. (Miquel López Crespí)

“Yo fui preso político”

Los últimos condenados y encarcelados por ideas políticas en Baleares visitan la vieja prisión de Palma y recuerdan aquellos años de militancia clandestina, lucha antifranquista y represión continua hasta finales de 1976

Texto: Gonzalo Nadal

“Lo teníamos claro; había que luchar por la libertad y la democracia costase lo que costase”. Miquel lo dice frente a las puertas de la vieja prisión de Palma. “los amigos y todos los compañeros del partido nos acompañaron hasta la misma puerta; entramos en la cárcel con el puño en alto y cantando La Internacional”. Treinta y cuatro años después recuerda perfectamente aquel día. El traslado de los presos al nuevo centro penitenciario de Palma dejó tal fue la cárcel de la carretera de Sóller, testigo muda de desesperaciones anónimas y fracasos del sistema. Aún hoy permanecen en sus celdas objetos personales de los últimos internos, restos de comida mohosa sobre los catres, mantas húmedas, revistas, calcetines, notas y leyendas en barrotes y paredes. Nadie se preocupó de dar un uso a la vieja cárcel, ni siquiera se molestaron en limpiarla como si se hubiera desalojado con prisas, de repente, y para siempre. De los cajones de la enfermería asoman gasas, jeringuillas y pastillas. “Está tal cual… exactamente igual”; estremece la mirada perdida al decirlo del que es hoy uno de los escritores vivos más prolíficos y premiados en lengua catalana.

Últimos meses del franquismo. El dictador español había muerto un año antes pero durante las navidades de 1976 aún permanecían presos políticos en la cárceles de Baleares por delitos diversos como vender publicaciones comunistas, presentar partidos políticos u organizar mítines clandestinos, actos todos ellos juzgados sumariamente por el Tribunal de Orden Público, últimos coletazos de la institución judicial franquista que perseguía, entre otros delitos, la libre expresión de pensamientos contrarios o críticos con los ideales del Movimiento. La transición a la democracia se estaba pactando en Madrid; Adolfo Suárez había sustituido a Arias Navarro al frente del gobierno y mantenía habituales contactos con los líderes políticos de la Izquierda, algunos de ellos exiliados o clandestinos; Felipe González, Alfonso Guerra, Santiago Carrillo, Marcelino Camacho… en esos encuentros se gestaban los acuerdos con los ex ministros de Franco que permitieron la aprobación parlamentaria de la Ley de la Reforma Política refrendada por el pueblo español el 15 de diciembre. El camino hacia la democracia, aunque lento, era inevitable. Los socialistas, sindicalistas y comunistas de Carrillo, ilegales pero ya no clandestinos, comenzaban a mostrarse públicamente en mítines disfrazados de manifestaciones o actos culturales. Pero la izquierda obrera y republicana, aquella que no aceptaba una transición pactada con los franquistas bajo el auspicio de un rey que juró los principios del Movimiento, continuó proscrita y perseguida. Cuando nueve de cada diez españoles votaron a favor de aquellas normas pactadas el diario Ultima Hora tituló en portada ‘Aires de Libertad’ el sentimiento colectivo caminaba hacia una dirección; Pero en las celdas de la cárcel de Palma permanecían, aún, once presos políticos, la mayoría encerrados por pertenecer a partidos de la izquierda obrera, pero también sindicalistas y trabajadores de la hostelería detenidos en la manifestación del 12 de noviembre reprimida salvajemente por la policía franquista en la Plaza de España: “los grises nos dieron por todas partes” recuerda Isidre, que hoy continua militando como dirigente político.

Miquel revive aquellos primeros momentos como otro recluso cualquiera: “Lo primero que me hicieron nada más entrar fue desposeerme de todo objeto personal, desnudarme y mirarme en todos los agujeros de mi cuerpo para luego meterte durante cuarenta y ocho horas en una celda de castigo”, que así era como conocían los internos a las oficiales ‘celdas de observación’. “Para que te fueras acondicionando a tu nueva vida te metían ahí sin preguntar” explica Ramón, dirigente de un partido trotskista por aquella época y hoy profesor de historia económica en la universidad; “en aquel diminuto e inmundo espacio sólo había una letrina y un colchón de alambre. Si uno no acataba las normas podías pasar días enteros ahí dentro, solo, y con el único contacto con el cabo, un preso de confianza, la del funcionario, que te hablaba por la pequeña mirilla de la puerta y te traía la comida”.

Tres de los once presos políticos han querido volver a aquella prisión. La filmación de un documental sobre la presión social y mediática que consiguió liberarles lo ha hecho posible. Isidre, que salió en libertad la tarde del 23 de diciembre de 1976 se convirtió, con la supresión del TOP pocas semanas después, en el último preso político de las islas: “no me arrepiento de nada; no sé si realmente mi lucha clandestina por la libertad y la democracia sirvió de algo o fue algo romántico, pero haría lo mismo hoy si existiera un peligro de involución”. A Isidre, apodado el valenciano, le detuvieron en la calle Savella del casco antiguo de Palma: “dos grises me pararon al doblar la esquina de la Iglesia de Santa Eulalia; tenían informes que me vinculaban con un partido ilegal; de hecho, todos los partidos políticos lo eran; y era cierto, yo era el secretario del Movimiento Comunista de Ses Illes. No opuse ninguna resistencia”. Durante la misma semana habían detenido a Miquel por presentar en su casa de Blanquerna el partido Organización de Izquierda Comunista bajo las siglas OICE (foto 10). No fue la primera vez, ni la última; aquel mismo año visitó los calabazos por distribuir en Inca la publicación Democracia Proletaria durante el Dijous Bó (foto 11). Ya estaba fichado desde que, aún adolescente, le detuvieron por escribir la palabra libertad en un muro de la calle General Riera: “La represión aumentó aquel año, cuando fuimos más perseguidos que nunca, y eso que se supone que la democracia estaba en camino; socialistas y carrillistas nos dieron la espalda. Nosotros no entrábamos en el juego de los pactos; perseguíamos la recuperación, sin matices, de la república derrocada ilegalmente en 1936. Las detenciones indiscriminadas y las torturas continuaban vigentes”.

Ramón, máximo responsable del Partido Obrero Revolucionario Español en Baleares, el conocido como PORE, aceptó sin pestañear la sentencia del TOP que le ordenaba ingresar en prisión sin fianza por hacer pública su actividad: “entrar en la cárcel no fue traumático en mi caso porque no era la primera vez; mi padre me enseñó que lo más importante en la vida es luchar por la dignidad de las personas pobres” pero con el paso de los días “la monotonía, el silencio y la total sumisión a las normas penitenciarias hace que te replantees las cosas. La privación de la libertad más esencial es lo peor que se le puede hacer al ser humano”. Como ver el sol cuando uno quiere, reservado entonces a los escasos momentos de paseo por el patio. “Ocupar tiempo era lo más importante en el día a día en tu celda. Los minutos parecían horas, y los días, semanas” recuerda Miquel mientras pasea por los pasadizos, “igual de fríos” que entonces, buscando la celda desde donde escribió un libro de poemas que se publicó de manera clandestina y sirvió para recaudar fondos en la campaña de amnistía que a nivel estatal la izquierda republicana había iniciado bajo el nombre de Per Nadal, Tots a casa. “Miquel escribía en su celda, se pasaba el día escribiendo…” recuerda Isidre. A pesar de las diferencias ideológicas “aquí dentro compartimos momentos duros y el apoyo mutuo fue fundamental; todos estábamos ahí por lo mismo y para lo mismo y, aunque todos seguíamos dando consignas a los compañeros de fuera, dentro sólo éramos personas que compartían la lucha por unos valores”.

Ramón camina sin prisas por la galería superior sabiendo que reconocerá su celda nada más verla. Una pared de azulejos matados por el polvo le da la pista definitiva para saber que está cerca; recuerda frente a las duchas que “aquel año fue un diciembre muy frío y no había agua caliente ni calefacción; eso sí, si sobornabas al responsable de la enfermería te dejaba duchar con agua caliente una vez por semana” narra con distancia y sin juicio. Miquel, sí: “Convivíamos con asesinos. Pasé miedo. De cualquier cosa hacían un arma blanca. Lo peor eran las noches; largas, tú solo y tus pensamientos”. A Miquel le estremece que continúen ahí los mismos sonidos, y los mismos silencios. Ramón reconoce que “teníamos muy poca relación con los presos comunes. Ellos nos veían diferentes, y más por el hecho de estar ahí de manera, para ellos, voluntaria. Recuerdo que hice amistad con matacuatro, un recluso de larga duración que decían había matado a cuatro personas. Convenía tener amigos así aquí dentro. Por alguna extraña razón él nos respetaba y su presencia nos tranquilizaba frente los demás presos”. Como líderes de partidos democráticos no podían aceptar, para ser libres, pagar una multa o una fianza por un delito que ellos no aceptaban como tal; la expresión y divulgación, de manera pacífica y democrática, de unas ideas políticas. “La libertad no se compra” sentencia Isidre, que sonríe amargamente tras reconocer en un vidrio roto lo que queda de lo que fueron los fríos locutorios donde se permitían los bis a bis : “la vida era ordenada, el mismo orden que te imponen de niño; comienzas el día de la misma manera y a la misma hora. Despertarse, asearse, comer, esperar y dormir. Un día es igual al otro y sólo las visitas rompían la rutina”. Con el paso de los días desvela Isidre que “decidimos comenzar a reivindicar cosas al director de la prisión; libros, un espacio para habilitar una biblioteca, los presos políticos en una misma galería, la luz encendida de la celda hasta altas horas… seguíamos siendo los máximos dirigentes de nuestros respectivos partidos y había que continuar trabajando. También aprovechamos para explicar nuestras reivindicaciones políticas a los demás reclusos y mejorar sus condiciones”. Ramón reconoce que el estatus de presos políticos les permitió una comunicación más fluida con los funcionarios “porque eran unos momentos donde se intuía el inicio de una transición democrática y el funcionario no quería problemas con el que pensaba que, quizás en el futuro, le gobernaría”. Así sucedió meses después tras las primeras elecciones, pero ellos aún no lo sabían.

Miquel sale al patio y se sienta reflexivo en un banco de piedra, el mismo desde donde tantas veces observó, bajo un pedazo de cielo, el inmenso muro que les separaba de una sociedad por la que luchaban: “aquí dentro te llegas a replantear todo, si la lucha vale la pena, si tus familiares y amigos merecen sufrir por tus ideales”. Finalizan el recorrido en el patio desde donde, cada domingo, escuchaban los gritos de ánimo de cientos de compañeros de partido y amigos que, concentrados ante las puertas de la cárcel, esperaban su liberación organizando campañas de solidaridad y presionando mediáticamente. Cae el sol y Miquel, Ramón e Isidre se disponen a recoger su identidad en la garita. Esta vez sí saben que, ahí, no volverán a entrar jamás. Los recuerdos y las emociones se han agolpado por unas horas, y una sola convicción final: “Sí, valió la pena”.

Última Hora (6-III-2011)

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. (Miquel López Crespí)

Un míting per l’amnistia (1976)

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".

En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica

Celestí Alomar en temps de la transició. Quan l´Assemblea Democràtica de Mallorca no volgué fer res pels presos polítics republicans

El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos.

Vist amb la perspectiva històrica que dóna haver passat ja tants d'anys dels fets que narram, és interessant constatar -en la documentació que hem consultat per escriure aquest article- les dèries que determinats sectors oportunistes han tengut sempre contra els esquerrans. Un personatge molt curiós d'aquesta època que analitzam era Celestí Alomar, militant marxista-leninista de l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja), després membre del PCE i un dels fundadors més coneguts (juntament amb Antoni Tarabini) del PSI. Més endavant va ser cap de campanya electoral d'Unió Autonomista (1977). El 1982 el trobam fent feina en el CDS i a partir d'aquests contactes va ocupant alts càrrecs de responsabilitat amb tota mena de governs. En temps de la clandestinitat només vaig coincidir una vegada amb ell i n'he parlat d'una forma amistosa en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (vegeu pàgines 64-69). Aquest personatge, l'actual Conseller de Turisme del Govern Balear, i que l'any 1976 era bastant important en la presa de decisions de l'Assemblea Democràtica, escrigué un insolidari article a la revista Cort tot dient que els presos polítics de Ciutat (Xavier Serrano, Pere Ortega, Jaume Obrador Soler, Maria Dolors Montero, Ramon Molina, Antonio López, Maria del Carme Giménez, Isidre Forteza, Manuel Carrillo, Josep Capó i qui signa aquest article) ens arreglàssim amb els "nostres" problemes amb el franquisme (pagar multes, romandre a la presó per idees polítiques). El personatge en qüestió (i molts d'altres que no s'atrevien a posar per escrit les seves opinions) criminalitzava així els antifeixistes republicans mallorquins del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de l'OEC i independents. Celestí Alomar deia concretament en el número 780 de Cort (3-10 desembre de 1976, pàg. 4): "Esta semana han ingresado en la prisión provincial los tres miembros de OICE para cumplir el arresto sustitutorio por el incumplimiento del pago de una multa que se les había impuesto a raíz de la presentación de su organización". Un poc més avall l'home intentava justificar la seva crida a no fer res en favor de l'amnistia dels detinguts amb unes estranyes explicacions. "Explicacions" que només amagaven l'evident voluntat de Celestí Alomar i de l'Assemblea de no fer res per nosaltres (i a part de no fer res de collocar-nos, aprofitant l'ocasió, el sambenet de violents). Deia Celestí Alomar en la seva secció "Política" de la revista Cort: "Es evidente que todo demócrata rechaza estas acciones [el fet que el franquisme ens hagués tancat a la presó] represivas contra señores que lo único que hacen es defender unas ideas... Pero lo que no es posible, por lo mismo que decíamos antes, es que todos actuemos y pensemos igual. Los de la OICE tenían previsto con su comportamiento arrancar un movimiento de protesta y una manifestación en la calle, que los mismos de la Asamblea Democrática no aceptaron. Y sencillamente no aceptaron, porque no es conveniente repetir el número del día 12...". Vet aquí la raó de la negativa a la lluita per la llibertat dels presos polítics, a accelerar la lluita antifranquista: "No es conveniente repetir el número del día 12 [de novembre de 1976]". Cal recordar que precisament la manifestació del 12 de novembre a Ciutat va significar un dels punts més àlgids de la lluita per la llibertat i contra la dictadura a les Illes. Per això cal -diu Celestí Alomar- "no repetir el número de día 12".

Vist que aquests "demòcrates" no volien fer res en favor dels presos polítics, un dels nostres militants (Joan Coll Andreu, dirigent del front obrer) es va veure obligat a escriure una carta de protesta a la direcció de Cort. Crec que degut al fet que jo era collaborador habitual i amic de Coco Meneses i d'Antoni Tarabini, no hi hagué gaire problemes en la seva publicació. La resposta a Celestí Alomar sortí publicada en el número 782 de la revista en la secció "Cartas al director". Deia el nostre militant: "Sr. Director del Semanario Cort:

'Me ha dejado sorprendido el comentario que el Sr. Celestí Alomar incluye sobre el ingreso en prisión de los miembros de la OICE, Josep Capó, Jaume Obrador y Miquel López Crespí, en la sección de Política de 'les Illes' de esta semana, en la revista que Ud. dirige.

'En primer lugar, creo que hay que aclarar que lo que el Sr. Celestí Alomar llama el 'número del día 12' fue una negación clara y tajante del derecho de los trabajadores a manifestarse [Joan Coll recorda que la manifestació del 12 de novembre de 1976 fou brutalmenr reprimida per la Policia Armada franquista]. En este sentido, si la 'oposición' renuncia a plantear en la calle, y en todos los lugares que sea preciso, la defensa de los más elementales derechos democráticos, mal avanzaremos hacia esa democracia de la que tanto se habla.

'En segundo lugar, no entiendo la expresión 'mucho más cuando la OICE nunca ha querido participar en la Asamblea y más de una vez la ha criticado". ¿O es, Sr. Celestí Alomar, que la ADM sólo va a luchar por la libertad de los partidos que están en su seno? Si el Sr. Celestí Alomar piensa esto, bien pobre es la comprensión que tiene de la democracia.

'En tercer lugar, si el Sr. Celestí Alomar piensa que "la Asamblea es mucho más partidaria de los pagos de las multas", ¿cómo se explica Sr. Celestí Alomar las siguientes cuestiones?:

' -Que en el Comité de Solidaridad montado al efecto, la mayor parte de los partidos de la ADM brillen por su ausencia.

'- Que partidos económicamente tan 'bien dotados' como los integrantes de la ADM no hayan aportado NADA para sacar de la cárcel a estos luchadores presos.

'-¿Es que piensan que las multas se van a satisfacer haciendo el comunicado de rigor?

'En resumen, Sr. Celestí Alomar, ¿cómo se concreta para la ADM, el 'estar por la Amnistia'.

Joan Coll Andreu".

Evidentment Celestí Alomar mai no va contestar al nostre amic del front obrer i, com era normal, tampoc no es va poder celebrar a Palma la manifestació en favor de la llibertat i per la sortida de la presó de tots els presos polítics! Precisament en uns moments que, arreu de l'Estat, la consigna més important i que mobilitzava més gent en la lluita per la llibertat era... la de l'amnistia!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 22 de maig

Esdeveniments

Les tropes de Versalles ocupant París

- Segon dia de la Setmana Sagnant: El 22 de maig de 1871 a París (França) les tropes de Versalles prenen les portes d'Auteuil, de Passy, de Sèvres i de Versalles; instal·len bateries sobre el turó de Chaillot i a la glorieta de l'Étoile, i prenen totalment els districtes XV (Vaugirard) i XVI (Passy). Charles Delescluze, delegat de la Guerra, fa penjar una proclama en forma de cartell on fa una crida a la «guerra revolucionària» contra les tropes monàrquiques i de l'Església fent servir qualsevol arma. Una gran part de communards es repleguen per a defensar barri per barri, sense cap pla de lluita coordinada. Al matí, una vintena de membres del Consell de la Comuna que es troben a l'Ajuntament decideixen marxar a les barricades per defensar amb l'exemple els seus barris. Les barricades s'aixequen per tot París: a la placeta de Saint-Jacques, als carrers d'Auber, de Châteaudun, del Faubourg Montmartre, de Notre-Dame de Lorette, a la Trinité, la a Chapelle, a la Bastilla, a les Buttes Chaumont, al bulevard Saint-Michel, al Panthéon, etc. –164 comptaran les tropes de Versalles–; defensades per homes, dones i infants. Mentrestant, els versallesos avancen lentament, tenen forces suficients per escombrar tot el que trobin, per obrir bretxes, per ocupar els eixos principals i no deixar darrera cap niu de resistència, però els oficials es reprimeixen; cal que la lluita sigui llarga per augmentar la ràbia i que l'ocupació sigui clarament una victòria. Són 130.000 versallesos dins París i ocupen tot l'oest de la ciutat. La resistència es violenta a Batignolles, però les tropes prussianes han donat permís a la divisió de Montaudon perquè travessin la zona neutral i poder atacar el barri per la reraguarda. L'Élysée, l'estació de Saint-Lazare, L'Escola Militar, on estan emplaçats els canons de la Comuna, cauen, però els federats es fortifiquen als voltants de la Concorde, la muntanya de Sainte-Geneviève, la Butte-aux-Cailles. S'hi baten sense afluixar, mentre que el president Louis Adolphe Thiers, després d'haver felicitat els seus generals, declara davant l'Assemblea:«L'expiació, en nom de les lleis, per les lleis, amb les lleis, serà completa.» Les execucions sumàries per «fornades» són un fet, especialment a la caserna del carrer de Baylone.

***

Borsa de Treball de París (Primer de Maig de 1906) [cartoliste.ficedl.info / Coll. part. E.B-C]

- Inauguració de la Borsa de Treball: El 22 de maig de 1892 s'inaugura a instàncies del Consell Municipal la Borsa de Treball de París (França), a la rue du Château d'Eau, 3. Era l'onzena Borsa que s'inaugurava a l'Estat francès. Un cop federades totes les Borses de l'Estat en la Federació de Borses de Treball de França, impulsades per l'anarquista Fernand Pelloutier, van esdevenir una formidable eina del sindicalisme revolucionari, ja que tenien múltiples funcions: oficina de col·locació, seu de societats obreres de resistència, suport mutu per als obrers de pas, assegurances (atur, malaltia, accidents...), ateneus culturals i professionals (cursos d'ensenyament tècnic, biblioteca...) i caixa de resistència, entre d'altres.

***

Novament barricades a París

- París (22-05-68): El 22 de maig de 1968 el govern francès fa pública la notícia de la prohibició del permís de residència de Daniel Cohn-Bendit. A les 17 hores, els representants estudiantils Geismar i Sauvageot, en roda de premsa, convoquen una manifestació de protesta a les 19 hores a la plaça de Saint-Michel. A les 18.30, la Confederació General del Treball (CGT) posa en guàrdia els seus afiliats contra aquesta «nova provocació». A partir de les 19 hores es manifestaran milers de persones pel Barri Llatí, amb banderes roges i negres al capdavant i llançant un crit: «Tots som jueus alemanys», en referència a Cohn-Bendit. A les 21.30 hores la comitiva de la manifestació decideix anar cap al Parlament, on, després de dos dies de debats, s'ha de votar la moció de censura. Els confidents de la policia, infiltrats en la manifestació, previstos de petites emissores portàtils prevenen la Prefectura, que immediatament desplacen diverses unitats policíaques a la Cambra. Quan els manifestants hi arriben decideixen tornar al Barri Llatí, on començaran els enfrontaments. Els manifestants, organitzats en petits grups, ataquen els locals de suport del general De Gaulle del carrer Solférino. Altres grups ataquen la comissaria del districte del Panthéon i intenten assaltar-la. El Barri Llatí queda sembrat de barricades i d'incendis. Els combats duraran fins a les sis de la matinada.

***

Cartell de la II Fira del Llibre Anarquista de Lisboa

- II Fira del Llibre Anarquista de Lisboa: Entre el 22 i el 24 de maig de 2009 se celebra al Barri Alt de Lisboa (Portugal) la II Fira del Llibre Anarquista de Lisboa. A més de parades d'editorials i de llibres, es realitzaren tallers (pràctiques de resistència, enquadernació, etc.), cinema («Cinema & Anarquia), xerrades (anarquisme i moviments socials, habitatges dignes, British Columbia Anarchist Tour, treball, grups d'afinitat, insurreccionalisme, presons, etc.), exposició de cartells, recitals de poesia, projeccions de documentals, concerts, etc.

Naixements

Foto policíaca de Rosendo A. Dórame

- Rosendo Dórame: El 22 de maig de 1879 neix a Sonora (Mèxic) el sindicalista revolucionari, anarquista i magonista Rosendo A. Dórame. Fill d'una família originària de Sonora (Mèxic), possiblement d'indis ópates, que emigrà a Florence (Arizona, EUA). Treballà a diversos oficis, com ara barber, miner, fuster i, fins i tot, xèrif a Arizona una breu temporada. Afiliat a la Western Federation of Miners (WFM, Federació de Mineres de L'Oest), entre 1903 i 1906 participà activament en la vaga dels miners de Crippe Creek (Colorado, EUA). En 1906 fundà, amb Fernando Velarde, la Secció Local (272) de Phoenix (Arizona, EUA) de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de la qual va ser secretari. En 1909 col·laborà en La Unión Industrial,únic diari redactat en castellà dels wobblies nord-americans. En 1910 fou candidat del Socialist Party (SP, Partit Socialista) i s'afilià al Partit Liberal Mexicà (PLM) dels germans Flores Magón, realitzant una intensa tasca propagandística del magonisme a Bisbee, Tombstone i altres poblacions mineres del sud dels Estats Units. En 1911 reclutà voluntaris als campaments miners d'Arizona i s'integrà en l'exèrcit llibertari del PLM per a la invasió de Mèxic amb la finalitat d'instaurar el comunisme llibertari. Amb un grup de 16 magonistes actuà pel districte d'Altar de Sonora (Mèxic), fins que la partida va ser derrotada el febrer de 1911. Empresonat un temps, un cop lliure es reintegrà a la lluita i l'octubre d'aquell any encapçalava un grup de tres-cents magonistes que actuaven entre Pitiquito i Caborca (Sonora, Mèxic). Va ser nomenat delegat en cap de l'exèrcit del PLM per als estats mexicans de Chihuahua, Sonara i Sinaloa i membre de la Junta Organitzadora del PLM. El desembre de 1911 fou detingut a El Paso (Texas, EUA) amb altres companys (Rafael Molina, Jorge Aldape, José Elizondo, Santiago Hawkins, Félix Roque, José Navarrete, Fernando Palomares, Efrén M. Franco, José R. Aguilar, Silvestre Lomas, Trinidad Loya, Juan Hidalgo, José Aguilar, José Santana Gómez i Valeriano Vaquero, entre d'altres); jutjat, va ser condemnat per «violació de la Llei de neutralitat» i tancat un any a la presó de Leavenworth (Washington, EUA). Un cop lliure, en 1913 organitzà, amb altres membres dels IWW (Fernando Palomares, Silvestre Lomas, etc.), una vaga de metal·lúrgics a El Paso. En 1917 participà en la vaga dels miners del coure de Bisbee (Arizona, EUA) i fou un dels més de mil deportats per les autoritats nord-americanes al desert de Nou Mèxic. A finals d'aquella dècada es traslladà al Sud de Califòrnia. Rosendo Dórame va morir el 10 d'octubre de 1932 a LosÁngeles (Califòrnia, EUA) i està enterrat al cementiri d'Evergreen d'aquesta ciutat –la seva làpida porta la inscripció «An injury to one is an injury to all» (Si ens toquen a un, ens toquen a tots).

Rosendo Dórame (1879-1932)

***

Jack White (ca. 1930)

 - Jack White: El 22 de maig de 1879 neix a White Hall (Broughshane, Comtat d'Antrim, Irlanda del Nord) el militar, sindicalista i revolucionari socialista, i després anarquista, James Robert White, conegut com Captain Jack White (Capità Jack White). Era l'únic fill del mariscal de camp George Stuart White, terratinent i heroi de guerra. Després d'estudiar a l'Escola Pública de Winchester (Hampshire, Anglaterra), seguí les passes de son pare i entrà en una acadèmia militar, el Royal Military College (RMC) de Sandhurst (Berkshire, Anglaterra). Amb 18 anys lluità com a tinent en la Guerra dels Bòers a Sud-àfrica enquadrat en la I Gordon Highlanders i va ser condecorat el 2 de juliol de 1901 amb la Distinguished Service Orden (DSO, Ordre de Serveis Distinguits). Va ser a Sud-àfrica on nasqué la seva aversió a les classes dominants i governants britàniques. Entre 1901 i 1905 exercí d'ajudant de camp de son pare, aleshores governador de Gibraltar, i hi conegué l'espanyola Mercedes Mosley (Dollie), filla d'una família d'empresaris catòlics gibraltarenys. Malgrat les objeccions d'ambdues famílies per qüestions religioses, ja que ell era anglicà, en 1905 la parella es casà i amb el temps tingué una filla, Ave. Després continuà la seva carrera militar a l'Índia i a Escòcia. Molt influenciat per Lev Tolstoi, en 1907, deixant clar la seva desafecció a l'Exèrcit britànic i al seu paper colonial, renuncià al seu càrrec. Durant els anys següents rodà món, va fer de mestre d'anglès per Bohèmia, aleshores part de l'Imperi Austrohongarès, visqué en una colònia tolstoiana vegetariana a Anglaterra i viatjà pel Canadà treballant de llenyataire. Després d'un temps a la colònia comunista que Francis Sedlak tenia a les muntanyes angleses de Cotswolds, comunitat nudista i partidària de l'amor lliure, en arribar a Irlanda es trobà amb la campanya desencadenada per Edward Carson contra l'aplicació de l'autonomia (Home Rule) a Irlanda i en el moment del naixement dels Voluntaris de l'Uster, organització creada per fer costat l'autogovern. Amb Roger Casement, organitzà la primera reunió de protestants proautonòmics a Ballymoney, amb la finalitat de mobilitzar l'opinió protestant contra el Partit Unionista (PU) i contra el fanatisme de les associacions protestants conservadores. Arran d'aquesta reunió, marxà a Dublin, on conegué James Connolly, qui el va introduir en el pensament socialista i sindicalista. Col·laborà amb l'Irish Transport and General Workers' Union (ITGWU, Unió General de Treballadors del Transport d'Irlanda), amb seu al Liberty Hall de Dublín, i parlà en mítings amb destacats sindicalistes, com ara Francis Sheehy-Skeffington, Bill Haywodd, James Connolly, etc. En 1913, amb James Larkin i James Connolly, creà l'Irish Citizen Army (ICA, Exèrcit Ciutadà Irlandès), milícia obrera de voluntaris entrenats creada per protegir les manifestacions obreres contra els atacs de la Policia Metropolitana de Dublín. Més tard posà els seus serveis a disposició dels Voluntaris Irlandesos de Derry i de Tyrone, escamots formats majoritàriament per exmilitars de l'Exèrcit britànic; però acabà abandonant l'organització ja que pensava que actuaven sectàriament i no feien costat tots els treballadors sinó només els protestants. Quan esclatà la Gran Guerra marxà a França com a infermer en una ambulància i fou al front quan s'assabentà de l'Aixecament de Pasqua de 1916 i retornà a Irlanda. Quan Connolly va ser condemnat a mort arran d'aquests fets, intentà portar els miners de Gal·les del Sud a la vaga per intentar salvar-li la vida. Per aquestes accions, va ser condemnat a tres mesos de presó per sedició. Traslladat de la presó de Swansea (Gal·les) a la de londinenca de Pentonville el dia abans de la mort de Roger Casement, pogué sentir com aquest va ser penjat l'endemà (3 d'agost de 1916). En 1919 publicà The significance of Sinn Fein. Psychological, political and economic. Retornà a Irlanda en plena guerra per la independència i col·laborà amb el Partit Comunista d'Irlanda (PCI) que s'acabava de crear, encara que mai no es va afiliar perquè mantenia moltes reserves. En aquests anys col·laborà en el periòdic An Phoblacht,òrgan del Sinn Féin. Retornà a Anglaterra i participà amb la Workers' Socialist Federació (WSF, Federació de Treballadors Socialistes), grup comunista antiparlamentari encapçalat per Sylvia Pankhurst. En 1930 publicà Misfit. An autobiography, que parla dels fets de 1916, obra que no agradà gens a sa família pel seu posicionament polític. En 1934 participà en la Convenció de Athlone (Westmeath, Irlanda), on assistiren 200 exvoluntaris de l'Irish Republican Army (IRA, Exèrcit Republicà Irlandès) i un gran nombre de destacats militants socialistes, comunistes i sindicalistes, reunits amb la intenció de crear un Congrés Republicà que es posicionés a l'esquerra de l'IRA, i ell creà a Dublín la branca d'aquesta organització formadaúnicament per exmilitars britànics. Aquest Congrés Republicà finalment es va dividir entre els que defensaven la independència de classe i una república de treballadors i els comunistes, que volien una aliança amb Fianna Fáil, el partit polític republicà més important d'Irlanda. Després que la major part dels membres del primer grup s'unissin al Partit Laborista (PL), ell va romandre en aquesta organització aleshores molt afeblida. En 1936, en el vintè aniversari de la mort de Roger Casement, publicà Where Casement Would Stand Today. Aquest mateix any, quan esclatà la Guerra Civil espanyola, marxà cap a Catalunya com a metge de la Creu Roja Britànica i prestà els seus serveis al front d'Aragó, on també ensinistrà milicians i grup de dones en l'ús de les armes de foc. Impressionat pels èxits de la Revolució espanyola, entrà a formar part del moviment anarquista i col·laborà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), publicant articles en CNT-AIT. Boletín de Información. Profundament anticomunista i antiestalinista, el grup anarquista londinenc«Freedom» li publicà el fullet The meaning of anarchy, on explicà els fets de«Maig de 1937» als carrers de Barcelona (Catalunya). Retornà a Londres, on treballà estretament amb Emma Goldman en nom de la CNT, i col·laborà activament amb el grup editor de Spain and the World, publicació anarquista en suport de la Revolució espanyola. Es relacionà amb el grup londinenc «Freedom» i fou un dels organitzadors de les reunions del National Trade Union Club (NTUC, Club Sindical Nacional), que treballà molt contra el feixisme italià i en suport dels anarquistes espanyols. A Londres conegué Noreen Shanahan, filla d'un funcionari del govern irlandès, qui esdevingué sa segona esposa en 1937 i amb qui tinguí tres fills (Anthony, Alan i Derrick). En 1937 publicà el pamflet Anarchism. A philosophy of action. En 1938 retornà a la seva propietat a White Hall, que havia heretat de sa mare a la mort d'aquesta en 1935, on visqué amb sa família de la venda d'uns terrenys annexes a la finca i de col·laboracions periodístiques. Encara que aïllat, mantingué contactes amb la política i amb militants, però l'esclat de la II Guerra Mundial paralitzà tot això. En 1945 es presentà com a candidat republicà socialista per la circumscripció d'Antrim per a les eleccions generals. Col·laborà amb l'anarquista Matt Kavanagh en una investigació històrica sobre el moviment obrer irlandès i les seves relacions amb l'anarquisme. Mantingué una estreta amistat amb destacats personatges del seu temps, com ara Herbert George Wells, David Herbert Lawrence, Lev Tolstoi, George Bernard Shaw, Artur Conan Doyle, Sean O'Casey o la comtessa Constance Markievicz. Jack White va morir el 2 de febrer de 1946 de càncer en una residència d'ancians de Belfast (Ulster, Irlanda del Nord) i, després d'una cerimònia privada, va ser enterrat al panteó familiar de la First Presbyterian Church de Broughshane. Sa família, avergonyida de la seva política revolucionària, destruir tots els seus papers, incloent un estudi sobre el soviet de Cork Harbour (Comtat de Cork, Irlanda) de 1921 que havia escrit i diversos textos referents a la Revolució espanyola. En 2014 Leo Keohane publicà la biografia Captain Jack White. Imperialism, Anarchism and the Irish Citizen Army. Son fill petit, Derrick White, fou un membre destacat del Partit Nacionalista Escocès (PNE) i després del Partit Socialista Escocès (PSE).

Jack White (1879-1946)

***

Martí Laviña, al centre de la foto

- Martí Laviña Torroella: El 22 de maig de 1884 –algunes fonts citen erròniament el 26 de maig– neix a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya) el llibreter anarquista Martí Laviña i Torroella. Fou el mitjà de tres germans i era fill de Nicolau Laviña Cairó i de Francesca Torroella Noguer. Son pare, membre de la lògia maçònica «Luz» de Palafrugell, tenia la barberia al carrer Estret d'aquesta localitat. Després de fer els estudis elementals, Martí començà a fer feina de menestral en una fàbrica surera i entrà en contacte amb les idees socialistes i anarquistes que es debatien al Centre Obrer de Palafrugell i començà a militar en els grups anarquistes de la vila («Luz y Armonía»,«El Justiciero», «El Despertar», etc.). El febrer de 1904 va ser cridat a files fer per el servei militar, però en sortí exclòs del sorteig per «curt de talla»; l'estiu de 1907 aconseguí l'exclusió definitiva. El 25 de desembre de 1904 va ser elegit vocal de la Junta Directiva del Centre Obrer de Palafrugell. En aquestaèpoca realitzava diverses feinetes i ajudava son pare a la barberia. El 14 de setembre de 1909 es casà amb l'obrera modista Engràcia Carreras (Na Gracieta). El setembre de 1910 participà en la creació del Centre de Cultura Popular de Palafrugell, desvinculat de tota tendència politicosocial i on participaren els intel·lectuals de la vila. A començaments d'abril de 1912, com a membre del Comitè d'Empresa de la fàbrica surera Can Torres, participà activament en la vaga dels obrers surers, que es perllongà fins al 23 de juny i la qual implicà un gran desplegament de la Guàrdia Civil. Quan son pare es retirà, heretà la barberia, però no continuà amb el negoci i obrí una llibreria al mateix local, on oferia publicacions anarquistes i de l'esquerra catalanista. Com que el negoci no donava molt –fiava llibres a molta gent, com ara l'escriptor Josep Pla i Casadevall–, compaginà la llibreria amb la feina de barber i sa companya treballant en una fàbrica. En 1914, any del naixement de son fill Lluís, creà a la llibreria unes sessions de lectura d'autors catalans sota el títol «Lectura Popular» i després traslladà la llibreria a un local més adient al carrer dels Valls. En 1918 nasqué el segon fill de la parella, Rosa, que també militarà en el moviment anarquista. El maig de 1924 va ser detingut per la Guàrdia Civil, juntament amb altres veïns, per fer classes de català; com que era el representant de la l'Associació Internacional Anarquista (AIA) a Palafrugell, un cop alliberats els detinguts, ell va haver de romandre empresonat durant uns quants dies més. El 26 de febrer de 1927 va se nomenat vocal associat de la Junta Municipal de la vila. El 31 de maig de 1928 publicà al setmanari palafrugellenc Baix Empordà un article, el primer d'un seguit de col·laboracions a partir d'aquell moment i fins 1930, on remarcà les excel·lències de la trofologia, ciència dintre del naturalisme que tracta de l'alimentació i la nutrició i de l'harmonia alimentària. A partir de 1932 col·laborà en el diari Ara amb articles naturistes i de medicina alternativa. El 25 d'abril de 1933 participà en la fundació de l'Ateneu Cultural Racionalista de Palafrugell, que en 1936 es transformà en l'Ateneu Llibertari de la localitat i que era conegut com la«Casa Àcrata». Com a membre del Centre Fraternal, el juny de 1933 proposà uns nous estatuts d'aquesta institució per aconseguir major transparència en la gestió. Entre 1934 i 1936 els seus articles en Ara versaren sobre economia, la guerra i la Revolució i l'antifeixisme. Durant la guerra albergà nombrosos membres de les Brigades Internacionals i refugiats, un d'aquests, que es feia dir Vladimir, amb el temps es va saber que es tractava de Josip Broz Tito, futur president iugoslau. Amb el triomf feixista, creuà els Pirineus. Malalt, Martí Laviña Torroella va morir en 1939 al camp de concentració d'Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) d'una congestió pulmonar.

Valeri Mas Casas al seu despatx de conseller de Serveis Públics, Economia, Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya

- Valeri Mas Casas: El 22 de maig de 1894 neix a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya) l'anarcosindicalista Valeri Mas Casas. Quan tenia 14 any s'afilià al Sindicat de Cilindradors de Teixits de Granollers. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), com a contramestre fabril, fou un destacat militant del ram tèxtil del Vallès Oriental dins de la Federació Obrera de Granollers i promotor del Sindicat de Contramestres «El Radium». Durant la dictadura de Primo de Rivera fundà, amb altres companys, l'Ateneu Llibertari de Granollers. Entre el 5 i el 13 març de 1933 fou delegat al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la CNT celebrat a Barcelona. El 24 de març de 1934 va ser detingut, amb altres 14 companys, en una reunió clandestina a la redacció de Solidaridad Obrera on es tractaven qüestions referents a la vaga del ram de l'aigua que es portava a terme aleshores. El juny de 1934 va ser novament detingut a Barcelona i participà activament en l'aixecament d'octubre d'aquell a Granollers, promogut per la CNT; perseguit per les autoritats per aquests fets, s'instal·là a Barcelona. Quan esclatà la guerra en 1936, passà a ocupar càrrecs de responsabilitat orgànics: representà la CNT en el Comitè Central de Proveïments durant els primers mesos de la contesa, secretari del Comitè Regional de Catalunya (entre novembre de 1936 i maig de 1937) i, després, secretari de Propaganda. El gener de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç entre la CNT, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), la Unió General de Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Arran dels «Fets de Maig de 1937», i després de dimitir del seu càrrec de secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT a causa de les violentes crítiques dels militants vers l'actitud dels responsables cenetistes davant aquells fets, ocupà, entre el 7 de maig i el 29 de juny de 1937, la Conselleria de Serveis Públics, Economia, Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya en nom de la CNT. En 1938 va fer un míting a l'Hospitalet de Llobregat amb Josep Xena Torrent i Sara Berenguer Laosa. El 2 d'abril de 1938 a Barcelona assistí al Ple conjunt de CNT, FAI i Joventuts Llibertàries, que tractà sobre l'evacuació de Lleida. Durant el conflicte bèl·lic mostrà postures conciliadores i no acceptà els suggeriments del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) per intentar neutralitzar l'estalinisme. En acabar la guerra, passà els Pirineus per Girona. El març de 1939, a Perpinyà, en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, fou un dels creadors del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i elegit membre del Consell General d'aquesta organització. A partir de setembre de 1939 fou internat al camp de concentració de Vernet i el juliol de 1942 deportat a l'Àfrica del Nord, amb altres companys (Félix Gurucharri, Antonio Ortiz Ramírez, Ramon Liarte, Josep Joan Domènech, Ricard Sanz García, Germinal de Souza, Pedro Herrera, Francesc Isgleas Piernau, Fernando Alemany, etc.), i tancat al camp de Djelfa. Després del desembarcament aliat i l'alliberament del camp, s'instal·là a Orà, on trobà son gendre Fernando Alemany. El maig de 1945 assistí al Congrés de París de reorganització de la CNT com a delegat d'Àfrica del Nord i participà en la ponència sobre el balanç de la guerra, oposant-se al sector «col·laboracionista». L'agost de 1946 formà part de la comissió organitzadora de la Conferència Intercontinental al Ple Nacional de Regionals de Tolosa de Llenguadoc. Durant els anys següents ocupà càrrecs orgànics de responsabilitat enquadrat en el sector ortodox: assistí al Congrés de 1948 i al Ple Intercontinental de 1950, fou delegat de l'MLE a l'Àfrica del Nord, membre del Secretariat Intercontinental (1949-1950, 1952 i 1954-1955), membre del Comitè Pro Búlgars Exiliats, etc. En 1949 treballava en una granja a l'occitana Sabardu. Entre el 19 i el 23 de juliol de 1953, juntament amb Frederica Montseny i Roque Santamaría, representà la CNT en l'Exili en el VIII Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat a Puteaux. Trobem textos seus en Tierra y Libertad de Mèxic i col·laborà en la inacabada Historia de la CNT de Renée Lamberet. Valeri Mas Casas va morir el 19 de juliol de 1973 a Lissac (País de Foix, Occitània).

Valeri Mas Casas (1894-1973)

***

Georgi Popov

- Georgi Popov:El 22 de maig de 1900 neix a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària) el mestre, poeta i propagandista i organitzador de diversos grups anarquistes búlgars Georgi Simeonov Popov. Va ser membre de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) i un dels membres del Comitè d'Acció Revolucionària, organitzador del moviment insurreccional contra el cop d'Estat de juny de 1923. La insurrecció va ser sufocada després d'una setmana de combats contra l'exèrcit. Popov es va refugiar a les muntanyes, formant amb altres companys grups de guerrilles anarquistes, que van hostilitzar mitjançant sabotatges els destacaments militars; però el seu amagatall va ser descobert i encerclat per l'exèrcit. Georgi Popov va decidir suïcidar-se, el 31 de gener de 1924, abans de caure a mans enemigues. Sa germana, Nadedja Popova, també va ser una destacada guerrillera llibertària juntament amb son company Dimitar Balkhov.

***

- Martí Pago Tomàs: El 22 de maig de 1901 neix a Godall (Montsià, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Martí Pago Tomàs. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va fer el servei militar als Tambors d'Infanteria de les Forces Regulars Indígenes del Protectorat Espanyol al Marroc. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou membre d'un grup anarquista adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); posteriorment fou un dels fundadors de la CNT de Godall. Entre 1927 i 1928 va fer costat les subscripcions a favor dels presos polítics portades a terme per La Revista Blanca. Durant els anys trenta treballà de cambrer pels cafès i a les caves de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya). Durant la Revolució participà activament en les col·lectivitzacions agràries, organitzà combois de queviures cap a Madrid (Espanya) i fou milicià en una columna confederal al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de la CNT de Torrelles de la Salanca (Rosselló, Catalunya Nord). En 1946 va ser nomenat secretari de la reorganització dels militants de Godall exiliats a França. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Catalunya i participà en la reorganització de la CNT de Godall. Quan es va trobar major, es retirà a casa de sa filla a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Son germà Josep Pago Tomàs també va ser militant llibertari. Martí Pago Tomàs va morir el 25 de setembre de 1991 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Necrològica de Rufino Meseguer González apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 29 d'octubre de 1972

- Rufino Meseguer González: El 22 de maig de 1902 neix a Mont-roig de Tastavins (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Rufino Meseguer González. Sos pare es deien Martín Meseguer i Filomena González. Militant de la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 formà part del Comitè Revolucionari del seu poble. Ferit al front al final de la guerra, el febrer de 1939 passà a França i va ser hospitalitzat un temps. Després de la II Guerra Mundial, treballà com a obrer agrícola a Cauçade (Llenguadoc, Occitània), on continuà militant en la CNT de l'exili. Aconseguí que sa família es reunís amb ell i amb l'acord dels companys llogà un petit terreny per a conrear hortalisses. Després de tres anys, malgrat el consolat espanyol de Tolosa  (Llenguadoc, Occitània) li va negar l'autorització per a tornar a la Península, sa família retornà deixant-lo tot sol a Cunhaus (Llenguadoc, Occitània). Quan passaren cinc anys de la sol·licitud, a finals dels anys seixanta, decidí retornar clandestinament a la Península, on no va tenir cap problema. Rufino Meseguer González va morir el 23 de gener de 1972 a Lliçà d'Amunt (Vallès Oriental, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològia de Carmen Oto Esquerra publicada en el periòdic tolosà Cenit del 21 de febrer de 1984

- Carmen Oto Esquerra: El 22 de maig de 1908 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Carmen Oto Esquerra. Sos pares es deien Joaquín Oto i Joaquina Esquerra. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Albalat de Cinca, tingué com a company l'anarcosindicalista Miguel Castro Gil, secretari de la Federació Local d'aquesta població. El seu domicili serví de refugi de la militància perseguida i de lloc de tertúlia dels companys, entre ells Felipe Alaiz de Pablo. S'exilià amb son company a França. Carmen Oto Esquerra va morir el 8 d'octubre de 1983 al seu domicili d'Escalquens (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia sobre Maurice Roumilhac apareguda en el diari de Bordeus La France de Bordeaux et du Sud-Ouest del 19 de novembre de 1932

- Maurice Roumilhac: El 22 de maig de 1908 neix a Caudéran (Aquitània, Occitània; actualment és un barri de Bordeus) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Maurice Jean Léopold Roumilhac. Sos pares es deien Jean Roumilhac, boter, i Catherine Marie Louise Fouilloux. Orfe durant la Gran Guerra, en 1919 va ser adoptat per l'Estat francès. D'antuvi es guanyava la vida com a escultor en fusta. Des de 1932 milità en la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) i col·laborà en Le Combat Syndicaliste. El 30 de març de 1932, al bar de la Poste de Caudéran, presidí la reunió de fundació del grup local de Joves Pacifistes de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (Auboin, Bonnet, Clerc, Dieuaide, Garnier, Lafferrère, Lestrade, Viane, etc.), i del qual va ser nomenat secretari. En aquesta època vivia al número 43 del camí Lehu de Caudéran. El novembre de 1932 era delegat regional de la Internacional dels Joves Pacifistes (IJP), que es reunia al bar de l'Avenue de Caudéran, i que realitzava mítings de suport a l'objecció de consciència i feia col·lectes per als antimilitaristes empresonats. Entre 1936 i 1937 treballà d'obrer agrícola a Bèucaire (Llenguadoc, Occitània) i fou membre, amb Auguste Boulet i Jean Fracchia, del buró de la Unió Local de la CGT-SR, amb seu al carrer de l'Avenir. En aquestaèpoca continuava col·laborant en Le Combat Syndicaliste. L'abril de 1937 la policia el considerava com a un dels principals activistes del grup anarquista de Bèucaire, que comptava amb una quinzena de membres, la major part espanyols, i que utilitzava els locals de la CGT-SR. Cap el 1950 col·laborà en Cahiers du Socialisme Libertaire. Revue mensuelle d'études sociologiques, de Gaston Leval. Es casà en tres ocasions, amb dos divorcis. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Germinal de Sousa (ca. 1938)

- Germinal de Sousa:El 22 de maig de 1909 neix a Bonfin (Porto, Portugal) el militant anarquista i anarcosindicalista Germinal de Sousa (també citat Souza). Era fill del conegut anarquista Manuel Joaquin de Sousa. Des de ben petit va viure a Lisboa i des de 1925 milità en les Joventuts Sindicalistes i en el grup específic «Germinal», al costat d'Emídio Santana. A partir de 1926 formà part com a tipògraf de la clandestina aleshores Confederació General del Treball (CGT) lusitana i dels seus comitès d'acció. En maig de 1926 participà, com a secretari general de la CGT, en el «Congrés d'Agrupacions Llibertàries de llengua espanyola» que se celebrà a l'Estaque (Marsella), on participaren nombrosos llibertaris peninsulars i d'altres indrets. Durant una curta temporada milità en el grup«Bien Être et Liberté» de Tolosa de Llenguadoc. Poc després es traslladà a Madrid (Espanya) i en 1928 s'integrà en el grup anarquista«Solidaridad» de Barcelona, promogut per Ángel Pestaña, que pretenia unir els militants confederals per reforçar la CNT abans d'una normalització política. De bell nou a Portugal, en 1931 intervingué en la constitució de l'Aliança Llibertària i també en l'organització de la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP), molt lligada a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 davant la forta repressió, va emigrar a Espanya –fet que fou criticat per alguns companys que restaren a Portugal–, on portà una activa militància sobre tot en els grups específics de la FAI («Nervio», etc.). L'estiu de 1933 viatjà a Portugal clandestinament per reunir-se amb el Comitè Confederal de la CGT. En 1935 fou expulsat d'Espanya acusat per «anarquista perillós», però retornà clandestinament. Quan esclatà la guerra de 1936 fou membre del Comitè Peninsular de la FAI i, com a tal, assistí a la reunió del 3 de novembre de 1936 a Barcelona on es va fer costat la incorporació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el Govern republicà. Des del setembre de 1936 encapçalà la «Columna Tierra y Libertad», que va combatre al front madrileny (Tarancón i Cuenca) i que el novembre d'aquell any volgué acompanyar Cipriano Mera en la defensa de Madrid, oferta que fou rebutjada per aquest. En 1938 fou nomenat secretari del Comitè Peninsular de la FAI, organització a la qual representà en nombroses reunions, com ara la dels Comitès Nacionals de CNT, FAI i Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de maig de 1938, o la de la secció política del Comitè Nacional de la CNT. Partidari del revisionisme, s'oposà emperò amb força a les tesis d'Indalecio Prieto que pretenia convertir la FAI en un partit polític. En 1938, amb Diego Abad de Santillán, representà la FAI en el Comitè Nacional del Front Popular. Entre el 16 i el 30 d'octubre de 1938 intervingué a Barcelona en el Ple Nacional de les Regionals del Moviment Llibertari. Quan la derrota era un fet, després de la reunió del Moviment Llibertari del 15 de gener de 1939 a Barcelona, creuà la frontera amb Pedro Herrera. Fou membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) creat a París el 22 de març de 1939. Després patí els camps de concentració: Vernet, Bjelfa (1942) i Berrouaghia (fins al maig de 1943). En 1943 s'establí a Alger fins al 1948, militant en el moviment anarquista, però sense tenir càrrecs de relleu. En 1948 les seves relacions amb els alts comitès llibertaris s'havien refredat, fins al punt que quan tornà a Portugal aquell any, la CGT rebé una carta de prevenció de l'Associació Internacional del Treball (AIT) sobre ell i, encara que ho sol·licità, no trobà suport per sortir de Portugal i establir-se a Barcelona, on residia sa companya, Modesta Flores. Germinal de Sousa va morir el 3 de novembre de 1968 a Lisboa (Portugal), d'una trombosi cerebral; al seu enterrament, després d'esquivar una sèrie de dificultats, hi assistí Modesta Flores. A l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam es trobem dipositats importants documents seus de quan fou secretari general del Comitè Peninsular de la FAI.

Germinal de Sousa (1909-1968)

***

Dolores Jiménez Álvarez (Blanca) i son company Teófilo Navarro Fadrique (Negro) [La fotografia, de Sofía Moro, es titula Blanca y Negro]

- Dolores JiménezÁlvarez: El 22 de maig de 1918 neix a Abejuela (Gúdar-Javalambre, Aragó, Espanya) la militant anarquista i anarcosindicalista Dolores Jiménez Álvarez, també coneguda com Blanca. Era la filla major d'una família nombrosa, republicana i anticlerical, emigrada cap el 1925 a Catalunya. Quan tenia uns 11 anys abandonà l'escola i començà a treballar en una botiga familiar, integrant-se poc després en el moviment llibertari. Amb 16 anys entrà a formar part, amb son pare i ses dues germanes, en el grup teatral «Penya Abissínia» i conegué el militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Teófilo Navarro Fabrique (El Negro), que es convertirà en son company. En aquests anys llegí força la literatura popular llibertària (La Novela Ideal i La Novela Libre). Quan esclatà la guerra civil, després d'un temps treballant a la seu de la CNT preparant roba i menjar per als combatents del front, en 1937 s'incorporà a la «Columna Durruti». Després de patir la retirada d'Aragó, va romandre al front, malgrat la prohibició de permanència de milicianes, adscrita als grups de la xarxa encapçalada per Francisco Ponzán Vidal. Després d'uns mesos a Lanaja (Osca, Aragó, Espanya) fent costat les col·lectivitats i realitzant tasques culturals i artístiques (xerrades, representacions teatrals, etc.), fou detinguda a Mollerussa (Plana d'Urgell, Catalunya) per tropes comunistes comandades per Valentín González González (El Campesino), però aconseguí escapar a Lleida (Segrià, Catalunya) i marxar cap a Balaguer (Noguera, Catalunya), on trobà forces confederals reagrupades i son company. Quan la derrota era un fet, el 7 de febrer de 1939 passà a França per Puigcerdà-El Pertús amb un camió de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i fou internada en un convent de monges a Saug (Alvèrnia, Occitània). En 1940 es reuní amb son company a Còrdas (Llenguadoc, Occitània) i participà activament en el moviment anarquista, en la resistència antinazi i en lluita antifranquista, formant part dels grups de Francesc Sabaté Llopart i Josep Lluís Facerías. Intervingué en la fundació de SIA i de la CNT de la zona. En 1946 col·laborà en Ruta. El 9 desembre de 1946, a instàncies de Germinal Esgleas, secretari general del Comitè Nacional de la CNT, entrà clandestinament a Catalunya per estudiar la possibilitat d'organitzar un pas per determinat lloc, i contactà amb son company, que havia estat detingut mesos abans amb altres membres d'un grup d'acció i es trobava tancat a la Presó Model de Barcelona. El 7 de gener de 1947 tornà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) amb la informació que havia pogut obtenir. En aquesta ciutat milità en activitats culturals (teatre, dansa, etc.), sobretot amb les Joventuts Llibertàries, i recaptant diners per als comitès pro presos. Més tard, a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), desenvolupà càrrecs orgànics: tresorera de SIA i del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), secretària de Premsa i Propaganda del Comitè Nacional, etc. En aquestaèpoca organitzà debats específics per a dones, on participaren Amparo Poch Gascón i Frederica Montseny Mañé. Durant els anys setanta, juntament amb son company, facilità armes i infraestructura al Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) i als Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI). En la dècada dels noranta vivia a Tolosa. Dolores Jiménez Álvarez va morir el 30 de març de 2012 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Teófilo Navarro Fadrique (1915-2008)

Continua...

---

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els amors juvenils (XXXI) -

Hauríem d’haver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven l’enteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni d’estiu, la follia de la sang que bull a les venes, l’efecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana… (Miquel López Crespí)

La metzina que he pres funciona a la perfecció. Potser hauré de canviar d´opinió sobre receptes de mèdiums i curanderes. A mesura que passen els minuts not que no sóc senyor de la meva voluntat. La realitat que m´envolta es va difuminant lentament. Com si caminàs enmig d´un somni, talment penetràs en l´encanteri de les rondalles que em contaven de petit.

La padrina em mira preocupat, com si tengués por que hagi recaigut en la malaltia. Es senya i treu el rosari. Comença a resar amb fervor. Li faig un gest amb la mà per dir-li que no passi ànsia, que no és res. “Tenc son”, li dic amb veu baixa. Però el cert és que les herbes em fan efecte. Fins i tot Pedrona, l´al·lota del forn, s´apropa on estam asseguts per demanar si necessitam res. Veig la gent boriosament, com si formàs part d´un paisatge llunyà.

Viatj a una velocitat vertiginosa pel que serà el meu proper futur. Tot es desenvolupa com una pel·lícula de Chaplin o Buster Keaton. Els personatges que hi surten caminen acceleradament, cent vegades més ràpids que en una filmació actual. Les escenes avancen i l´una substitueix l´altra sense arribar a copsar mai quin ha estat el final de l´anterior. Només uns ulls experimentats poden copsar l´argument. Em reconec amb dificultat; no és estrany. Qui, a no ser per les fotografies, podria reconèixer el rostre que tenia als catorze o els vint anys? A la platja, un estiu dels seixanta, conec una al·lota danesa.

Quan dic a la mare que em cas amb una estrangera em diu, esverada: “Miquel, no tens el cap bé! Ets massa jove per fer aquesta passa. Vols dir que el que et dóna el pare al taller et bastarà per portar endavant una casa? I si us arriben els fills? Has pensat que fins ara has fet el que volies, sense que ningú et digués res, sense responsabilitats concretes?”. Em mira preocupada. No pot entendre que pugui cometre un error que podria ser la meva ruïna. “El matrimoni és prou complicat amb gent de la mateixa terra. Els problemes sorgeixen cada dia i, si ja és difícil mantenir una relació amb una persona del país, de la teva cultura, amb els mateixos costums i tradicions… imagina el que pot esdevenir-se amb estrangeres! No són com les mallorquines, pensa-ho bé. O no has vist les pel·lícules americanes? Allà, reflexiona, les dones són diferents. Per no-res demanen el divorci. Basta que l’home engreixi un poc, que deixi els mitjons en terra, que ronqui a la nit, que no es dutxi amb freqüència o que perdi la feina per uns mesos, per a separar-se! Una mallorquina és capaç de portar la casa si l’home és a l’atur. Si trobes una bona al·lota del poble, tendràs la roba neta damunt el canterano, els fills sempre ben cuidats i endreçats. No hi ha dubtes al respecte. Tendries manco problemes. Recorda el que et dic: les estrangeres no tenen paciència per fer feina com les d´aquí. Vénen a Mallorca pel sol, per la platja, pel cel blau, pel clima fabulós que tenim. Dinamarca! Llargs hiverns a l’interior de les cases. Boira, neu i obscuritat!”.

Ja entenc les seves raons. Però… com convèncer un jove que ha acabat de fer el servei militar, que comença a publicar els primers articles i ha guanyat alguns premis literaris? No; no escolt els pares. Anika, cabells rossos i esplendents ulls verds! Com va començar una relació que finí bruscament cinc anys després? En aquella època no existia Internet i era normal que els joves establissin correspondència amb persones d’altres països. Per a mi, la correspondència era una forma de conèixer el món, d’entretenir-me amb joves d’indrets llunyans i exòtics, de contrades on no regnava el poder omnímode del franquisme. Vaig enviar la meva adreça a una revista juvenil internacional i, al cap d’una setmana, començaren a arribar cartes provinents de París, Londres, Roma, Moscou, Belfast… La carta d´Anika deia que tenia dinou anys, estudiava Filosofia a la universitat de Copenhaguen, li agradava l’intercanvi de discos i postals i pensava venir de vacances a Palma el juliol. Ho record com si fos ara mateix: el juliol de 1967.

Hauríem d’haver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven l’enteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni d’estiu, la follia de la sang que bull a les venes, l’efecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana…

Qui sap! Li agradaven els racons solitaris on podíem romandre hores i hores sentint la remor de la mar, el batec dels cors. A Deià, davallàvem a peu a la cala, coincidint sovint amb Robert Graves que, a l´horabaixa, finida la feina, senalleta al braç, anava a nedar. Quants records acaramullant-se a la memòria! Anika a un Llucalcari llunyaníssim en els replecs de la meva existència! Els còdols ardents, les ones colpejant rítmicament les roques, el verd maragda de les aigües en calma que ens fan oblidar les misèries de la vida quotidiana, la dalla de la rutina esperant rere les cantonades! Com era possible que no intuíssim que vivíem, talment els acròbates del circ, sobre un dèbil filferro que passava per damunt de fondals immensos, abismes sense fi? Quina metzina aconseguia l´amnèsia que posseïa aquella lluminosa esperança lliurada a la saladina de la platja?

De sobte, coincidint amb un sotrac del vehicle, la pel·lícula que contempl desapareix de la pantalla. Tot s´esdevé ben igual que, quan al poble, la cinta es cremava i, en reanudar-se la projecció, trobaves que els protagonistes actuaven en una nova situació. Vull submergir-me més i més en aquest curiós futur que la metzina del vell republicà em permet albirar. Però no puc aturar les imatges, fer retrocedir el que estic veient. El tren avança per nombroses estacions i en cap moment s´atura per a poder mirar amb calma el paisatge. Passen al meu voltant amics als quals quasi no puc reconèixer: Gerard Matas, el seu estudi del carrer Boch de Palma. Hi compareixen el pintor Gabriel Noguera i el seu germà, el director de teatre Pere Noguera, en Bernat Homar, Antoni Catany. Llargues nits de debats parlant d´art, literatura, música, política. Aleshores tot es difumina novament. Ara ja no som a l´estudi sentint Jacques Brel i Brassens. Em veig reunit amb Antoni Mir, Biel Matamalas, Mateu Morro, en una casa de camp dels afores de Palma. Hi compareixen els exmissioners Jaume Obrador i Mateu Ramis. Parlam en veu baixa. Fa temps que militam en un partit que no accepta els pactes de l´esquerra amb els hereus del franquisme. Lluitam pel poder obrer i popular sense saber encara que molts dels nostres militants tan sols volen un augment de sou, poder comprar un cotxe nou, gaudir del darrer aparell de televisió en color que ha sortit al mercat. Tot plegat, just; reivindicacions a les quals donam suport, però no tenen res a veure amb el món nou que somniam. Què saben els companys venguts de fóra de la història de la nostra terra, trepitjada durant segles per la bota dels borbons? Quin sentit té per a ells el combat per una llengua que no coneixen? Una llengua que molts arribaran a estimar, però que ara els manca temps per arribar a comprendre aquesta justa aspiració.

La majoria dels treballadors que venien de la península, de les zones més subdesenvolupades, cercaven el que no havien tengut mai a casa seva: un nivell de benestar que només es podia aconseguir si dedicaves les vint-i-quatre hores del dia a la feina.

Quin era l´origen de les nostres diferències? Qui sap si el problema venia d´haver sentit sempre les històries del pare i l´oncle, salvats miraculosament de la mort en els fronts de batalla. Potser pel plaer que sentíem en estudiar els clàssics del pensament revolucionari mundial, la filosofia propagada pel Maig del 68 i els situacionistes, els hippies de Califòrnia, les ensenyances del Che Guevara, la Nova Cançó. Lenin ho deixà ben escrit en el Què fer: allà on hi hagi un obrer amb consciència socialista, el partit ha de procurar alliberar-lo del treball embrutidor. S´ha d´aconseguir que tengui temps per a formar-se culturalment a fi de convertir-lo en un bon propagandista i organitzador. Paul Lafarge, el gendre de Karl Marx, anava encara més lluny que Lenin i, en El dret a la peresa, proclamava l’exigència de defugir per sempre el treball alienat, la feina esclava decretada per la burgesia.

Amb els companys i companyes que acabaven d’arribar de d´Extremadura, de Castella i d´Andalusia, era difícil debatre aquestes qüestions. Per a nosaltres, la dedicació quasi professional a la Revolució era l´únic que tenia importància. Molts havien deixat els estudis per a dedicar-se en cos i ànima a l’organització. Vivíem de feines ocasionals: ocupacions que ens servien per a pagar el lloguer i el menjar, per a les cotitzacions del partit, per fer, si era possible, algun viatge a l’exterior i sortir uns dies de l’asfíxia que ens oprimia. Record un treball de delineant, a seixanta pessetes per hora, la venda d’enciclopèdies casa per casa, amb una exigua comissió de l’editorial. I la feina a diverses llibreries de Palma. Uns indrets ideals per a organitzar activitats culturals que et permetien entrar en contacte i captar els joves d’esquerres que compareixien a adquirir llibres prohibits. Tot servia per a sobreviure: dibuixar plànols, vendre llibres, pintar cotxes, escriure als diaris... Quina santa innocència, la joventut! Creure´s capaç de canviar el món, mudar els costums, bastir un nou tipus d´existència!

Com fer entendre als nouvenguts que no ens interessava el tipus de vida que ens oferia la societat capitalista? Feina de sol a sol per a pagar la hipoteca del pis i el cotxe quan podíem llogar un piset a un barri extraradial i sobreviure amb manco diners? I les obligades despeses per tenir els mobles de moda? Fermats una eternitat per a poder pagar la cuina, el sofà i les butaques, el televisor? Com era possible que els companys no veiessin que, en el segle XX, les cadenes ja no eren de ferro? Ara ens feien esclaus a força de signar les lletres dels terminis! Per què hipotecar-nos si podíem bastir els prestatges de la llibreria pintant les caixes que trobàvem al carrer, prop dels contenidors? Prestatges inabastables, sempre a la nostra disposició, per no res!

Empràvem les cadires velles que no volien a casa nostra. Tauletes trobades prop dels contenidors, velles màquines d´escriure llançades als fems! Aquell armari arnat, però bellíssim! I què en diríem del canterano de la repadrina, preciós, encara amb el marbre on, en un passat llunyà, hi tenia ramells de flors coral·lines, esgrogueïdes fotografies amb familiars ja irreconeixibles, un sant Antoni de fusta al qual, abans de dormir, sempre resava les oracions acostumades, de petit.

Cap necessitat de comprar quadres al Corte Inglés per decorar les parets! Joves amics ens regalaven les primeres experimentacions pictòriques. Anàvem a cercar cartells a les sales d’art modern, empràvem els pòsters de les velles pel·lícules dels anys trenta i quaranta com a meravellós sistema de decoració. Casablanca, El falcó maltés, El tresor de Sierra Madre, Allò que el vent s’endugué cobrien les parets de cambres i passadissos dels nostres pisos ocasionals...

Obr els ulls. La fina brusquina continua caient, lenta, insistent. Amb un esforç sobrehumà puc netejar el vidre entelat. Encara som enmig del terme de Caimari. Entre la boira distingesc les marjades, les oliveres mil·lenàries; l´esforç de generacions i generacions de pagesos passa per davant la retina. Mig adormit, sent que el conductor informa que aviat arribarem a Inca. Tenc por de no poder acabar de veure tot el que la metzina em permet albirar. I si en sortir de la camiona, en trepitjar terra ferma, el món que estic veient es dissol com el sucre dins l´aigua? Fermat a les imatges de la pantalla no vull abandonar aquest estrany viatge als racons més amagats del futur.

Imagín aquelles tribus llunyanes que bastiren la metzina miraculosa. Silenciosos homes i dones descobrint el dia que arribarien els conqueridors al capdamunt dels cavalls, coberts d´acer, amb esmolades llances, cans assassins ensinistrats a matar persones, canons que vomiten metralla. Com fer front a les espases de Toledo amb les mans, amb escuts fets de canyes, adornats amb plomes d´aus exòtiques? Hi hagué una època en què les guerres es feien mitjançant balls i cançons. El camp de batalla era una clariana de la selva on compareixien les tribus enfrontades. Hi havia intercanvi de regals. El bruixot principal oferia a l´enemic les millors peces obtingudes en la caça, els vestits més acolorits que havien fet les dones del poblat en mil nits d´històries i càntics. Qui ballava millor, que podia encaptivar els altres amb uns nous ritmes, qui resistia més a la clariana de la selva, dret, endiumenjat amb les seves plomes més vistoses, guanyava la batalla.

Ara, submergits en la letargia que proporcionaven les herbes, no oposen gaire resistència a la Mort que arriba precedida per la Creu dels sacerdots i la Inquisició. Tanmateix ja saben el futur que els espera: cadenes als peus, fuetades a l´esquena, homes i dones penjats i esquarterats de viu en viu si s´oposen a la conquesta, a la violació de les al·lotes, al treball esclau dins les mines. Molt abans que arribassin a la selva, els indis ja eren conscients del futur que els arribava amb els lladrucs dels cans i els càntics religiosos.

Però ara sóc jo que endevina el que m´ha de succeir. Arriben detencions, interrogatoris a les casernes de la Guàrdia Civil, als soterranis de la Brigada Social.

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)

Anarcoefemèrides del 23 de maig

Esdeveniments

Barricada davant de l'església de la Madeleine

- Tercer dia de la Setmana Sagnant: El 23 de maig de 1871 a París (França) el Comitè de Salvació Pública i el Consell de la Comuna fan penjar, a l'atenció dels soldats versallesos, cartells on es crida a la confraternitat. Serà una vana il·lusió. Les hostilitats cessen a Batignolles i a Montmartre caigut sense combat. Jaroslaw Dombrowski, comandant en cap dels federats es fa matar en una barricada del carrer Myrrha, de Montmartre, sens dubte per«salvar l'honor». La resistència persisteix a la Butte-aux-Cailles, comandada per Walery Wroblewski, al Panthéon, dirigida per Maxime Lisbonne, als carrers de la Université, de Saint-Dominique, de Vavin, de Rennes i a l'estació de l'Est. Les tropes de Versalles ocupen l'Opéra, el faubourg Montmartre, la Concorde i l'Observatoire, i procedeixen a execucions en massa a Montmartre, al parc Monceau i a la Madeleine. Comencen els grans incendis que assolaran nombrosos monuments parisencs: el Palau de les Tulleries, el Tribunal de Comptes, el Consell d'Estat, el Palau de la Legió d'Honor, el Ministeri de Finances... No se sap ben bé si fruit de l'acció de communards incendiaris, dels obusos versallesos, del sabotatge d'agents bonapartistes afanyats en destruir arxius comprometedors, o de tot plegat. La nit és roja de sang i de foc.

***

Capçalera del primer número de Ni Dieu ni Maître

- Surt Ni Dieu ni Maître: El 23 de maig de 1885 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic bimensual Ni Dieu ni Maître. Organe communiste-anarchiste. Era continuació de L'Insurgé (1885). Prohibit a França, passarà a ser setmanari a partir del número de febrer-març de 1886. Va ser editat per Égide Govaerts i, a partir del segon número (juny de 1885) per A. De Roy. Eren membres de la redacció una trentena de militants anarquistes, com ara Pierre Auguste Joris, François Ernest, Ferdinand Monier, Henri Wysmans, Henri Pintelon, Xavier Stuyck, Alexandre Colignon, Modeste Winandy i els tres germans Deroy, entre d'altres, i es reunien al cafè de Eugène Verpoest, al número 35 del carrer d'Onze-Heerstraat del barri brussel·lès de Saint-Josse-ten-Noode. En total es publicaran 23 números, l'últim el del 22 de maig de 1886, quan és reemplaçat per La Guerre Sociale i La Liberté (1886). Els epígrafs de la capçalera són unes cites de Bakunin: «Si Dieu existait il faudrait l'abolir» (Déu existís, caldria abolir-lo) i de La Fontaine «Notre ennemi, c'est notre maître» (El nostre enemicés el nostre amo) i a l'interior del periòdic trobem cites d'Émile Pouget («Matar un diputat, un patró o un magistrat, es mejor que cent mil discursos»), d'Émile Gautier («El sufragi universal és la mistificació més gran del segle») o de Louis Alibeaud («El pa no el mendico, el guanyo i qui m'impedeix guanyar-lo, el mato») que encapçalen les pàgines.

***

Portada de l'únic número de Teatro Social

- Surt Teatro Social: El 23 de maig de 1896 surt a Barcelona (Catalunya) el primer i únic número del periòdic anarquista Teatro Social. Boletín de la Compañia Libre de Declamación. Dirigida per Felip Cortiella, era una publicació dedicada exclusivament al teatre. La Companyia Lliure de Declamació, que va durar entre 1894 i 1896, era un grup de teatre que pretenia mostrar les obres modernes del teatre europeu que les empreses burgeses rebutjaven. Aquest número serà una mena de monogràfic dedicat a Henrik Ibsen: retrat i biografia de l'autor escrita per Clarià, un estudi del drama La casa de les nines, una salutació de Raimon Costa i un article sobre el teatre i l'anarquisme. La publicació es repartia en les representacions de les peces muntades per Cortiella. Es dóna la casualitat que Ibsen va morir el 23 de maig de 1906, just 10 anys després de la publicació d'aquest homenatge.

***

Anagrama de la futura FIJL

- Constitució de les Joventuts Revolucionàries d'Aragó: El 23 de maig de 1931 es constitueixen a Saragossa (Aragó, Espanya), mitjançant una assemblea presidida per Miguel Chueca Cuartero, les Joventuts Revolucionàries d'Aragó, fruit de la transformació de les Joventuts Republicanes Aragoneses en aquesta nova organització de caire llibertari. Arribaren a comptar amb un setmanari, La Antorcha, dirigit per Chueca i més tard per José Rodríguez, que publicà vuit números amb una tirada entre dos i tres mil exemplars. D'antuvi foren presidides per Marcelino Esteban, amb José Rodríguez de secretari i Joaquín Ascaso i Jesús Logroño en altres càrrecs del comitè; els primers foren substituïts més tard per Julio Gracia i Manuel Salas. Foren les precursores a Aragó de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) creades el juny de 1932. Sembla que desaparegueren abans del setembre de 1933, data de celebració a Saragossa del primer Ple Regional de les Joventuts Llibertàries.

***

Anagrama d'ASO

- Creació de l'Aliança Sindical Obrera (ASO): El 23 de maig de 1961 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), després d'un període de gestació davant el ressorgiment de la conflictivitat obrera, se signa un pacto entre la Confederació Nacional del Treball (CNT) –per la CNT unificada van signar Roque Santamaría i Josep Borràs–, la Unió General de Treballadors (UGT) i l'Euskal Langileen Alkartasuna (ELA, Solidaritat dels Treballadors Bascos), que serà anomenat Aliança Sindical Obrera (ASO) i que va regir fins al final del franquisme, però que només fins al 1966 va tenir alguna rellevància a l'interior de la península (Catalunya, País Basc i Astúries); entre 1967 i 1975 va tenir els seus moments crítics: la CNT rebutjarà la incorporació de nous grups, l'ELA s'oposarà a la constitució de comitès al marge de l'Aliança, la UGT defensarà unitats circumstancials amb la Unió Sindical Obrera (USO) i les Comissions Obreres (CCOO); i el final vindrà marcat per la constitució de la Coordinadora entre CCOO, UGT i USO, que venia a confirmar l'aparició de noves tendències sindicals cristianes i comunistes. La iniciativa a favor de l'aliança va partir del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exili que ho va proposar a UGT en 1957; l'abril de 1958 va néixer a Perpinyà el Comitè d'Enllaç Metal·lúrgic amb UGT, CNT i ATC de Catalunya, criticat per la UGT i el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) estatals. El congrés ugetista de 1959 va donar llum verda, mentre la CNT ortodoxa romandrà al marge per estar present l'altre sector. El 25 de febrer de 1960 es va adherir a l'acord d'abril entre PSOE i cristians per formar la Unió de Forces Democràtiques (UFD). L'Aliança es va retardar un any pel procés de reunificació confederal i com que s'imposen els ortodoxes cal renegociar les bases (Consell economicosocial, gestió sindical de les assegurances socials i les universitats laborals, etc.). L'Aliança va tenir més incidència a l'Estat francès que a l'Estat espanyol: es creen comitès a nombroses ciutats gales que organitzaren mítings, assemblees, col·lectes, propaganda entre els immigrants i cercles afins. A la Península les coses eren força més difícils i només a Catalunya, País Basc i Astúries va tenir alguna importància. L'Aliança al País Basc va trobar-se amb diferents problemes: com una CNT dèbil, amb les discrepàncies entre UGT i ELA –volia anar a les eleccions–, amb l'aparició d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País Basc i Llibertat); en 1966 es va reforçar amb USO, i fins al 1970 va convocar manifestacions el Primer de Maig, vagues (octubre de 1963, maig de 1964, abril de 1967, gener de 1969 i desembre de 1970). L'Aliança a Catalunya arriba l'octubre de 1962 després d'un pacte entre CNT, UGT i el Sindicat Obrer Català (SOC) que es vinculava a altre d'abast estatal després d'una reunió celebrada l'octubre a Madrid –que va prendre el nom d'Aliança Sindical Obrera d'Espanya (ASOE), més coneguda com ASO– i que pretenia: enderrocar el franquisme, constituir un ample front de conspiració antifranquista, un règim provisional que consulti el poble, dirigir les lluites reivindicatives, arribar a una fusió sindical, relacionar-se amb tot el moviment internacional antifranquista; el procés per CNT el porta Calle i per UGT Martínez Amurrio; reclamava autonomia pel que fa el sector de l'exili, futura unitat sindical, participació en eleccions sindicals, federacions d'indústria, comissions obreres d'empresa, així com l'obertura vers l'obrerisme catòlic i fins i tot vers el Partit Comunista d'Espanya (PCE), però el fet que la UGT de Martínez Amurrio comptés amb molt poca base i que la CNT de l'Exili trenqués amb l'ASO en 1964 per entendre que més que un pacto era un fusió de sindicats, alhora que l'aparició del«cincpuntisme», va liquidar l'ASO el setembre de 1966. A Astúries també es va arribar a un Comitè d'Enllaç CNT-UGT que va llançar alguns manifests entre 1960 i 1971, un butlletí l'últim any, i en 1969 el Comitè de Solidaritat Obrera (USO, CRAS, UGT, PSOE i CNT) i al qual en 1971 es va afegir el PCE.

***

Les forces de l'"ordre"

- París (23-05-68): El 23 de maig de 1968 a París (França) la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) convoquen una gran manifestació contra la denegació del permís de residència a Daniel Cohn-Bendit per a l'endemà, 24 de maig. A la Sorbona es produeix una Assemblea General dels Comitès d'Acció on es decideix manifestar-se immediatament, a la tarda, des de la plaça de Saint-Michel. La gent concentrada, davant les fileres de la la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) que intercepten el pont, la tensió augmenta de mica en mica. Els manifestants són cada cop més nombrosos, ràpidament sobrepassen els cinc mil. Les escaramusses amb la policia, cada cop més freqüents. Algun cosa crema a la plaça Saint-André des Arts. Arriben els bombers, però els manifestants els ataquen. La policia decideix desallotjar el sector. Comença una batalla de gran calibre. Els manifestants cremen tot el que troben, arranquen arbres, llancen branques i es formen barricades al bulevard Saint-Michel, al carrer Saint-Jacqeus, al carrer des Écoles. La UNEF i l'SNESup intenten calmar el tumult, Geismar demana el final dels combats; cal reservar forces per demà. Així i tot, hi haurà 200 ferits i 200 detinguts. A les 23 hores, el govern francès prohibeix les retransmissions en directe dels reportes de ràdios perifèriques sota el pretext que la policia necessita totes les freqüències per coordinar l'acció policíaca a la zona. De fet, però, es tracta de controlar un mitjà de comunicació massa desobedient. De Gaulle ha demanat fermesa en la submissió de la ràdio i de la televisió.

***

Cartell de l'acte

- Conferències sobre Berneri: El 23 de maig de 1987 se celebren a la Sala Convegni, al carrer Isolato San Rocco de Reggio Emilia (Emília-Romanya, Itàlia), quatre conferències al voltant de la figura de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. L'acte, organitzant per la Federació Anarquista de Reggio Emilia (FARE), adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), es realitzà en ocasió del cinquantè aniversari de l'assassinat de Berneri. Hi van intervenir Giorgio Sacchetti, que parlà sobre la formació política de Berneri; Gigi Di Lembo, sobre el seu antifeixisme; Claudio Venza, sobre la seva actuació a Espanya; i Massimo Varengo, sobre la seva actualitat.

Naixements

Foto policíaca de Frédéric Mazzoldi (23 de març de 1894)

- Frédéric Mazzoldi: El 23 de maig de 1839 neix a Ala (Trentino, Imperi Austrohongarès; actualment Itàlia) l'anarquista Frédéric-Jean-Baptiste Mazzoldi –a vegades citat Mazoldi. Sos pares es deien Josef Mazzoldi i Lucia Malfati. A Viena (Imperi Austrohongarès) va ser condemnat per «homicidi». Es guanyava la vida fent de llauner, de calderer i de fumista de manera ambulant pels carrers de París (França). Va ser condemnat en dues ocasions per robatori. El juliol de 1880 comprà un habitatge al número 77 de l'avinguda de París de Villejuif (Illa de França, França), on s'instal·là amb sa companya, sos dos fills i un nebot (Aristide Pitois). Propietari del seu habitatge, el 10 d'agost de 1881 l'assegurà contra incendis. El 20 de desembre de 1881 el seu domicili fou destruït per les flames; detingut, va ser jutjat l'11 d'abril de 1882 per l'Audiència del Sena per haver calat foc el seu domicili per a cobrar l'assegurança i condemnat a cinc anys de presó i a 10 anys de vigilància en expirar la pena. Més tard vivia al número 4 del carrer dels Cendriers, amb el també anarquista i llauner Lucien Mauzon. El 27 de febrer de 1894 se li va decretar l'expulsió de França i el 23 de març va ser detingut amb els companys Jean Couchot, Lucien Mauzon i Toulet (Leclerc); en l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda anarquista. Expulsat de França, trobà refugi a Luxemburg. Aquest mateix any de 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després passà a Suïssa, d'on va ser expulsat del cantó de Ginebra. El 23 de setembre de 1898 va ser expulsat de Suïssa juntament amb altres 35 anarquistes després de l'assassinat de l'emperadriu Elisabeth d'Àustria (Sissi) a mans de Luigi Lucheni. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Frédéric Mazzoldi (1839-?)

***

Sanshirô Ishikawa

- Sanshirō Ishikawa: El 23 de maig de 1876 neix a Saitama (Honshu, Japó) el teòric, historiador, traductor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Sanshirō Ishikawa (Ishikawa Sanshirō, en japonès), també conegut com Kyokuzan o Asahiyama. Fou educat en una escola cristina. En 1901, després d'estudiar filosofia i dret a Tòquio, es llicencià d'advocat. En 1903 s'adherí a l'«Heimin Sha» («Societat de l'Home del Poble»), fundada per l'anarquista Shusui Denjiro Kotoku, per a la qual escrigué nombrosos articles contra la guerra russojaponesa. Influenciat pel cristianisme social, fundà en 1905 la revista Shin Kigen (Nova Era) i de la qual esdevindrà redactor en cap. Després de la desaparició d'aquesta revista en 1906, esdevé l'any següent el director de la nova revista Sekai Fujin (Dones al Món) i des del primer número (25 de gener de 1907) del diari Heimin Shinbun (Diari de l'Home del Poble). Arran dels seus escrits fou detingut el març de 1908 i restà empresonat a Tòquio fins al maig de 1908. El maig de 1910 fou novament detingut per un delicte de premsa i tancat a la presó de Chiba fins al juliol. A principis de la dècada dels deu, quan al Japó es desencadena una ona repressiva contra els moviments socialista i anarquista, aconseguí escapolir-se de la detenció i l'1 de març de 1913 fugí amb un vaixell francès del país, arribant a Europa l'abril d'aquell any. Primer s'exilià a Brussel·les (Bèlgica), a casa de l'enginyer anarquista Paul Reclus, i després a França, on entrà en contacte amb l'escriptor llibertari Edward Carpenter –amb qui viurà una temporada al Regne Unit–, i amb els quals perfeccionà la seva formació política. A començaments de la Gran Guerra començà a escriure el seu Diari dels dies del segle, primer a Brussel·les, i a partir del febrer de 1915 a París, abans d'instal·lar-se en 1917 a la casa de Borgonya de Paul Reclus. Entre novembre de 1919 i juny de 1920 s'estigué al Marroc amb Paul Reclus i sa família. L'octubre de 1920 retornà al Japó i creà un grup anarquista, on participà Miura Seiichi, que edità un periòdic, Kokusen. Però la seva cooperació amb l'anarcosindicalisme dividirà el moviment anarquista japonès. Va ser detingut, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre de 1923 que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama i desencadenà una ona repressiva contra el moviment anarquista, i pogué salvar la vida gràcies a la intervenció del botànic Yoshichika Tokugawa, noble japonès força influent. Amant de la vida agrícola, s'instal·là en un petit poble a prop de Tòquio per a fer de pagès. En 1927 fundà la«Societat d'Educació Mútua» i la revista Dinamikku (Dinàmic), en la qual redactà números monogràfics consagrats a Élisée Reclus, Edward Carpenter i Han Ryner, entre d'altres. També traduí i edità les obres de Piotr Kropotkin. A partir dels anys trenta es dedicà a l'estudi de la història de l'Orient antic sobre la qual publicà nombroses obres. El maig 1946 prengué part com a assessor en la creació de la Federació Anarquista Japonesa (FAJ) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Heimin Shinbun (Diari de l'Home del Poble). També va fer estudis sobre història i teoria anarquistes. És autor de nombroses obres: sobre l'anarquisme des del punt de vista estètic i sobre els seus principis teòrics, sobre la història dels moviments socials europeus i americans, sobre la mitologia japonesa; també té una biografia d'Élisée Reclus i d'Edward Carpenter, i ha traduït nombrosos textos coneguts de l'anarquisme i de la literatura francesa (Alphose Daudet, Émile Zola, etc.). En 1956 s'edità una autobiografia seva (Jijoden) en dos volums. Sanshirō Ishikawa va morir el 28 de novembre de 1956 a la seva casa del barri de Setagaya (Tòquio, Japó) d'una congestió cerebral i fou enterrat el 2 de desembre.

Sanshirō Ishikawa (1876-1956)

***

Felipe Alaiz

- Felipe Alaiz de Pablo: El 23 de maig de 1887 neix a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) el periodista, escriptor i militant anarquista Felipe Alaiz de Pablo. Sos pares es deien Felipe Alaiz, capità d'infanteria que havia lluitat a la guerra de Cuba, i Felisa de Pablo. Va estudiar a Lleida i a Osca. Entre 1915 i 1920 va constituir a l'Alt Aragó amb Bel, Acín, Samblancat i Maurín un grup d'oposició a les forces reaccionàries. El seu interès per la literatura el va portar a fer de professor a Lleida i com a peridista va publicar amb Ramón Acín diverses revistes aragonesistes a Osca i a Saragossa –Aragón, que va dirigir en 1914, Caridad, Floreal,Revista Aragonesa– i va ser redactor en 1914 del Diario de Huesca. Instal·lat a Madrid, va viure la seva bohèmia i va ser amic de Pío Baroja, a qui va acompanyar, juntament amb el pintor Miquel Viladrich Vila, en el seu viatge electoral per Aragó «per fer-li fracassar»; també va intentar ser funcionari de l'ajuntament madrileny. En 1917 era redactor del periòdic El Sol, d'Ortega y Gasset, però va canviar la seva prometedora carrera periodística pel moviment anarquista. El desembre de 1919 va participar en el Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Teatre de la Comèdia de Madrid. Entre 1920 i 1950 va assolir una notable rellevància com a periodista de la premsa anarquista: fundador d'Impulso (1919), director de Los Galeotes (1920-1921), Superación (1937), Hoy (1937-1938), La Revista Nueva, Fructidor,CNT, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Solidaridad Obrera, etc. A començaments de 1921 va formar part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT per Tarragona i l'any següent va assistir a la Conferència de Saragossa. Va posar en marxa i dirigir Solidaridad Obrera de Sevilla en 1922, que va abandonar per les maniobres del grup procomunista, i va fer conferències a Sevilla i a Còrdova. El 24 d'agost de 1930 va fer un míting a Barcelona. El setembre de 1931 va ser l'únic redactor de Solidaridad Obrera que no va dimitir i l'octubre d'aquell any va ser-ne elegit director, càrrec que va ser ratificat el juliol de 1932. Va ser detingut arran de la revolució de l'Alt Llobregat de gener de 1932. Transhumant pel que fa a la geografia –va viure a Madrid, a Barcelona, a Tarragona, a Saragossa, etc.–, també ho va ser en el terreny ideològic –en 1942 va suggerir la creació del Partit Llibertari; en 1944, època en la qual va assistir als plens de Tolosa i de Tourniac, va signar la ponència col·laboracionista i era partidari de presentar-se a les eleccions municipals, però mesos després s'agrupava en les files ortodoxes– encara que gairebé sempre va estar arrenglerat amb els defensors del purisme, malgrat que en ocasions el perjudiqués personalment –va rebutjar la direcció del CNT francès per mantenir una línia de la qual discrepava– i fins i tot el portés a la presó –va ser empresonat quatre anys per la República per delictes d'opinió, adscrit a la línia de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) contra eltrentisme. Després del triomf franquista es va exiliar a França: entre 1939 i 1943 a Montpeller, Charlas, Perpinyà al costat de Paul Reclus, i més tard dirigirà CNT fins al 1948 a París. Va publicar milers d'articles –d'un estil irònic, crític i erudit–, fent servir diversos pseudònims (Rodela,Clavileño, Calatraveño, etc.) en infinitat de publicacions llibertàries, com ara Ação Directa, Acracia, ¡¡Campo!!,Cenit,CNT, CNT del Norte, Cultura y Acción, El Día Gráfico,Esfuerzo, Ética, FAI,El Ideal de Aragón, La Ilustración Ibérica, Inquietudes,Juventud Libre, Lucha Obrera, El Luchador, La Noche,Proa, Redención,La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra Libre, Tierra y Libertad, Umbral,Voluntad, etc. Va traduir Sinclair, Nettlau, Puig i Ferrater, Dos Passos, Berneri, Wells, etc. És autor d'El trabajo será un derecho (1922), El Cardenal Soldevila (1923), Oro molido (1923), Elisabeth (1923), Quinet (1924),Amor mío, ven temprano (1926), El grumete (1927), El voluntario superviviente (1931), Sociología del lobo (1931), Un club de mujeres fatales (1931), María se me fuga de la novela (1932), Los aparecidos (1933), La expropiación invisible (1933), Cómo se hace un diario (1933), Reforma agraria y expropiación social (1935), El problema de la tierra (1935), Por una economía solidaria entre el campo y la ciudad (1937), Durruti: biografía del héroe de la revolución de julio (1937),  Vida y muerte de Ramón Acín (1937),La Universidad Popular (1938), Arte de escribir sin arte (1945), Hacia una Federación de Autonomías Ibéricas (1945-1948), Indalecio Prieto, padrino de Negrín y campeón anticomunista (1947), La zarpa de Stalin sobre Europa (1948), Tipos espanyoles (1962-1965, pòstuma), La nueva maldición del practicismo (1976, pòstuma), Azaña: combatiente en la paz, pacifista en la guerra, La jueza, etc. Va deixar nombroses obres inacabades i inèdites, com ara Biografía de Reclus, Siglo y medio de España pendular, Historia de la literatura castellana, etc.Felipe Alaiz de Pablo va morir en la misèria el 18 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 8 d'abril– de 1959 a l'Hospital Broussais de París (França).

Susanna Tavera García:«Alaiz de Pablo, Felipe», en Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000, pp. 48-49

***

Foto policíaca d'Indalecio Ibáñez Campos

- Indalecio Ibañez Campos: El 23 de maig de 1890 neix a Sidi-bel-Abbès (Sidi-bel-Abbès, Algèria) l'anarquista il·legalista Indalecio Ibañez Campos, conegut com Denis i Dionisio. Fill d'immigrants espanyols, sos pares es deien Indalecio Matías Ignacio Ibáñez López, jornaler nascut a Felix (Almeria, Andalusia, Espanya), i Antonia Josefa Tomasa Campos, nascuda a Asp (Vinalopó Mitjà, País Valencià). A començament dels anys 1910 vivia a París (França), on compartia habitatge amb la seva amant Barbe Leclerch (Marthe) i excompanya de l'anarquista il·legalista Marius Metge (Mistral), al número 12 del carrer des Panoyaux, a Ménilmontant. Es guanyava la vida fent de ferrer i venen productes d'higieneíntima, a més de fullets dels quals feia publicitat per catàleg, fent servir l'adreça postal del restaurant de la Cooperativa Obrera «La Solidarité», lloc on dinava, per a les comandes. Feia treballs de composició i de comptabilitat a la redacció del periòdic L'Anarchie, freqüentà la llibreria de Jules Erlebach (Ducret), seu de la revista anarcoindividualista L'Idée Libre, i mantingué contactes amb els anarquistes il·legalistes Jules Bonnot i Octave Garnier. El 9 de novembre de 1912 va ser detingut a París en possessió de 103 francs que argumentà que provenien de la venda a un editor d'un llibre sobre hipnotisme que havia escrit, fet que posteriorment es va demostrar ser cert (Cours d'hypnotisme et d'éducation de la volonté, signat com «Denis, professeur d'hypnotisme») i que també treia un sobresou com a hipnotitzador (Professor Denis) amb Marthe com a mèdium. En l'escorcoll del seu domicili els agents trobaren robes brutes de fang i de sang i un revòlver Browning les bales del qual coincidien amb la marca dels projectils que es disparen durant l'atracament, el dia anterior, de l'oficina de correus de Bezons (Illa de França, França), efectuat, segons la policia, per Léon Lacombe (Léontou,Nez de Chien) i Alexandre-Louis Noury, i que mataren Henri Cartier, marit de l'administradora del local, emportant-se 388,60 francs de botí. Implicat en aquest sumari, el 28 de març de 1914 va ser condemnant per l'Audiència del Sena a treballs forçats perpetus per«complicitat»; Noury va ser condemnat a la mateixa pena per «homicidi voluntari», mentre Lacombe no va poder ser jutjat perquè es va «suïcidar» l'abril de 1913 a la presó de La Santé. Portat a una colònia penitenciària, aconseguí fugir-ne, però va ser detingut el febrer de 1919 a Dacs (Aquitània, Occitània) i portat de bell nou a la deportació. Posteriorment s'instal·là a Algèria on entrà com a soldat en el II Regiment de Tiradors i més tard fou, a Orà (Orà, Algèria), brigadier d'una Brigada de Reconeixement dels ferrocarrils estatals. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Egisto Gori

- Egisto Gori: El 23 de maig de 1893 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Egisto Gori, conegut com Minos. Quan tenia 15 anys entrà a formar part del grup anarquista de Pistoia, on militaven Virgilio Gozzoli, Tito Eschini i Dino i Alfredo Gori, entre d'altres. Antimilitarista convençut, s'oposà a l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra. El juny de 1914 va ser detingut amb altres companys per haver participat en una manifestació contra les companyies disciplinàries i a favor de l'antimilitarista llibertari empresonat Augusto Masetti i fou denunciat per«difusió de manifests subversius i propaganda antimilitarista». Aquest clima d'insurgència donà lloc a la coneguda com «Setmana Roja». Va ser enviat a la força al front enquadrat en un grup d'Enginyeria Telegràfica i durant la retirada es presentà voluntari per estendre una línia telegràfica amb una brigada d'Infanteria que havia quedat incomunicada pels bombardeigs alemanys, acció per la qual va ser condecorat amb la medalla d'argent al valor, medalla que llançà immediatament i, per aquest fet, va ser reclòs en règim d'aïllament. Arran dels insults proferits contra un oficial, el qual volia fer castigar tot l'escamot si no sortia el responsable, es presentà com a culpable encara que era innocent. Portat davant un tribunal militar acusat de«desobediència i insults a un oficial», va ser finalment absolt després d'haver capgirat l'acusació. Mecànic ferroviari de professió, a finals de 1921 va ser nomenat secretari del Sindicat de Ferroviaris de la Unió Sindical Italiana (USI) i fou corresponsal del periòdic Guerra di Classe a Pistoia. El 31 de juliol de 1922 un escamot feixista assassinà son germà Fabio, amb qui l'havien confós. Després de la Vaga General Antifeixista, portada a terme entre l'1 i el 3 d'agost de 1922, va ser acomiadat dels Ferrocarrils Estatals de Florència i per guanyar-se la vida reobrí el taller de fusteria de son germà Fabio. Ja abans de la caiguda de Benito Mussolini (25 de juliol de 1943) participà en la lluita clandestina i a partir de l'Armistici (8 de setembre de 1943), amb altres companys (Borregone, Barba, etc.), organitzà els primers nuclis de resistència a la zona de Pistoia. Buscat per les autoritats feixistes de la República Social Italiana, es refugià durant una temporada a Florència (Toscana, Italia) a casa d'un familiar. De bell nou a Pistoia, representà la Federació Anarquista Italiana (FAI) en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la FAI. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 representà, amb Dino Gori, Alfredo Gori, Tito Eschini, Mario Eschini i Ezio Domenichini, la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Pistoia en el Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat al Teatre Verdi de Carrara (Toscana, Itàlia). Egisto Gori va morir el 21 de maig de 1965 a Pistoia (Toscana, Itàlia). Son fill Minos Gori també fou un destacat militant anarquista.

Egisto Gori (1893-1965)

***

Fotografia d'Angelo Bonisoli de la policia francesa

- Angelo Bonisoli: El 23 de maig de 1897 neix a Castelbelforte (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Angelo Bonisoli –alguns autors citen Camillo Bonisoli. Quan tenia 16 anys abandonà l'orfenat on s'havia criat. Després de la Gran Guerra va ser definit per les autoritats com a «comunista revolucionari». En 1923 fugint d'un empresonament segur per antifeixista emigrà clandestinament a França. El 7 de gener de 1926 va ser condemnat a Nimes (Llenguadoc, Occitània) a un any de presó per «robatori i violació del decret d'expulsió». A primers de novembre d'aquell any participà en la frustrada expedició armada organitzada per Francesc Macià Llussà a Prats de Molló contra la dictadura de Primo de Rivera. El 28 d'abril de 1927 va ser condemnat de bell nou a Grenoble (Delfinat, Occitània) a tres anys de presó per«violació del decret d'expulsió». Després d'una estada a Luxemburg, retornà a França, on el 20 de març de 1930 va ser novament condemnat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a un any i un dia de presó per «utilització de passaport fals». Segons la policia, en aquesta època estava en contacte amb el militant anarcosindicalista Louis Montgon (Vérité). En 1931, després de ser expulsat de Bèlgica, s'instal·là a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on treballà com a cambrer en un cafè. A la Península realitzà diverses estades a Barcelona (Catalunya) on col·laborà en diverses revistes i milità a favor d'un anarquisme no violent i naturistavegetarià. En 1933 va ser expulsat per les autoritats espanyoles i l'11 d'octubre d'aquell any va ser condemnat a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) a dos mesos de presó per «violació del decret d'expulsió». En 1934, quan es trobava novament a la Península, després d'haver denunciat el règim soviètic en una conferència a Toledo (Castella, Espanya) i de ser acusat d'«expia de Mussolini», va ser novament expulsat per les autoritats espanyoles; però restà clandestinament a la Península i, arran de l'esclat de la Revolució espanyola, esdevingué un dels representant de les Joventuts Llibertàries a Manzanares (Ciudad Real, Castella, Espanya). Com a partidari d'un front únic antifeixista, entrà en conflicte amb nombrosos companys i alguns l'amenaçaren de mort; per aquest motiu, l'agost de 1936, demanà al consolat madrileny d'Itàlia el seu repatriament. El 16 de novembre de 1936 va ser condemnat a Ceret a quatre mesos de presó per «violació del decret d'expulsió». Un cop es trobà a Itàlia, va ser condemnat a cinc anys de confinament a l'arxipèlag de Tremiti. En 1942 la policia judicial de Màntua (Llombardia, Itàlia) tancà, no sabem per quins motius, el seu expedient. Després d'això es perd tot rastre de la seva persona.

***

Notícia de la detenció de José Margeli Naudín apareguda en el diari madrileny La Correspondencia de España del 5 de novembre de 1921

- José Margelí Naudín: El 23 de maig de 1897 neix a Saragossa (Aragó, Espanya), en una família d'origen magribina, el propagandista anarcosindicalista José Margelí Naudín –el segon llinatge a vegades citat com Marguelí–, conegut com Joselito. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on exercí el seu ofici de caixista a la impremta del periòdic Tierra y Libertad i milità en el Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on destacà en tasques organitzatives i propagandístiques. En 1919 participà en la vaga de «La Canadenca». Amb Rafael Vidiella Franch, gran amic seu, fou un dels responsables a començament de la dècada dels vint del periòdicSolidaridad Obrera, quan s'edità a València (País Valencià) a causa de la repressió. L'agost de 1920 va ser detingut a València amb altres companys arran de l'atemptat mortal contra l'exgovernador de Barcelona, José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra. Governativament va ser desterrat a Villarroya de los Pinares (Terol, Aragó, Espanya), però retornà clandestinament a València. El 4 de novembre de 1921 va ser detingut, amb altres companys (Rafael Ruiz Romero i Ramón Inza), inculpat de l'atemptat comès a València contra Domingo Martínez García, confederal acusat d'haver malversat fons del sindicat. En 1926 s'adherí a la francmaçoneria. Amb el temps, entrà a fer feina en el diari barceloní La Vanguardia com a linotipista i corrector de proves. Els companys el coneixien pel malnom de Joselito, per les seves aficions taurines. Durant els anys republicans fou delegat confederal als tallers de La Vanguardia. Quan el cop feixista de juliol de 1936 participà en les lluites als carrers de Barcelona i fou membre del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de la ciutat, on defensà la conveniència de provocar un aixecament independentista al Marroc per entrebancar la reraguarda feixista, entrevistant-se per a tal fi amb el Comitè d'Acció Marroquí a Ginebra. Més tard entrà a formar part del Servei d'Informació del Departament de Guerra. Amb el triomf franquista, s'exilià a França i el gener de 1940 passà, amb sa companya Julia Justo Sala, a Santo Domingo (República Dominicana), per acabar establint-se a Mèxic. Al país asteca es mostrà contrari amb les estratègies de la Delegació de CNT i del grup editor del periòdic Tierra y Libertad i a partir de 1942 va fer constat les tesis de la«Ponència» del seu amic Joan García Oliver. En 1947, amb Cristobal Aldabaldetrecu Irazábal, Gregorio Jover Cortes i Luis García, milità en la Subdelegació confederal de Mèxic i es mostrà a favor de la CNT de l'Interior. L'11 de juny de 1953 presidí un acte contra el pacte economicomilitar signat entre els governs nord-americà i franquista celebrat al teatre Arbeu de la capital mexicana. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic tolosà España Libre i envià suport econòmic als combatents i presos de l'Interior. En 1956 va ser nomenat vocal de l'Agrupació de Militants de la CNT de Mèxic i en 1966 vicesecretari d'aquesta, la qual va fer costat l'estratègia cincpuntista. José Margelí Naudín va ser enterrat el 27 d'abril de 1969 a Mèxic (Mèxic).

***

Josep Fontcuberta Nivera (dret segon per l'esquerra) al front [losdelasierra.info]

- Josep Fontcuberta Nivera: El 23 de maig de 1901 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fontcuberta Nivera, també conegut com Pep Tortosa. Quan era adolescent s'instal·là a Caldes de Montbui (Vallès Oriental, Catalunya), on treballà de paleta –va fer el paviment de l'església del poble– i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta localitat conegué Francesca Font Domenec, que esdevindrà sa companya i amb qui tindrà dos infants, Àngela i Joan. Durant la guerra civil lluità com a voluntari al front de l'Ebre, on era conegut com Pep Tortosa. Quan acabà la guerra, sembla, va ser denunciat per un company de feina i detingut. Tancat a la presó Model de Barcelona, Josep Fontcuberta Nivera va ser afusellat el 18 de maig de 1939 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) –son fill Joan aconseguí veure'l la nit abans de la seva execució.

Josep Fontcuberta Nivera (1901-1939)

Continua...

---

La novel·la històrica a les Illes - Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí - El polifacètic escriptor de sa Pobla publica una novel·la testimoni sobre les lluites de la Transició – Joc d´escacs (Llibres del Segle) - Per PERE ANTONI PONS (Ara Balears)-

Miquel López Crespí va viure intensament els anys 70, va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària.

Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores. (Pere Antoni Pons)

Varen ser uns anys d’esperança i d’expectatives, però també de decepcions i de por. Uns anys de grans paraules, però també de lluites subterrànies i callades. Uns anys en què tot havia de canviar per sempre, però en què ja es veia que algunes coses -potser les més centrals i transcendents- en realitat no arribarien a canviar mai. A Mallorca, igual que arreu de l’estat espanyol, la dècada dels 70 va estar marcada per la llarga agonia del franquisme, primer, i després per les maniobres -ben intencionades i amb unes ànsies autèntiques de progrés en uns casos, reaccionàriament maquiavèl·liques i conspiratives en altres- de la Transició.

Miquel López Crespí, el polifacètic escriptor de sa Pobla (1946), va viure intensament els 70. Va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària, va estar tancat uns mesos a la presó, va esmerçar moltes hores i energies en la causa de l’antifranquisme i del socialisme i, a la fi, es va sentir desconcertat i traït pels pactes a què els principals partits de l’esquerra espanyola (PSOE i PCE) arribaren amb les elits del franquisme per dur a terme el que ell qualifica de “restauració borbònica”, en la qual encara vivim.

Recuperació

Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores.

“La meva voluntat inicial era literaturitzar unes experiències dels anys 70 i, a la vegada, fer un homenatge a tota la gent de Mallorca i dels Països Catalans que va militar en l’antifranquisme”, resumeix l’escriptor. El punt de partida de la novel·la és una anècdota que, vista amb perspectiva, té una certa gràcia, però que en la grisa i convulsa Espanya del postfranquisme era greu i seriosa. “Jo militava a l’Organització d’Esquerra Comunista i, tot i que érem pertot arreu, als barris, als instituts, a les fàbriques, ningú parlava de nosaltres als mitjans. Per solucionar-ho -diu López Crespí-, convocàrem una roda de premsa clandestina, a la qual només vingueren l’ Última Hora i el Diario de Mallorca. Sabíem que ens la jugàvem i, en efecte, l’endemà ens detingueren. Passàrem uns dos mesos a la presó”. Era a finals del 1976 i ja es veia -segons l’escriptor- que “la Transició era una estratègia de la burgesia espanyolista per controlar els moviments populars. Nosaltres ja vèiem que més que una lluita per la llibertat -argumenta-, tot allò era una reforma del règim per continuar amb l’essencial, que era la unitat d’Espanya, els Borbons i el capitalisme”.

Joc d’escacs té un interès documental evident. Hi surten personatges molt representatius de l’època. Hi ha, per exemple, una comunista tan sectàriament proletària que considera que els llibres i tota forma de cultura són imperdonablement burgesos. Curiosament, el personatge en qüestió -una dona- va ser de les primeres militants que, a finals dels 70, va abandonar la causa de la revolució i es va apuntar, des de les files del PSOE, a la política institucional. “Aquest personatge no està basat en una persona concreta, sinó en desenes!”, exclama López Crespí. També hi ha escenes que retraten amb exactitud el món de la clandestinitat. Per exemple, les interminables reunions secretes, espesses de fum de tabac i de retòrica ideològica inflamada. “Les reunions eren molt llargues perquè ho discutíem tot. Cada pàgina que redactàvem era debatuda paraula per paraula, línia a línia, paràgraf a paràgraf -explica l’autor-, perquè no ens podíem desviar del que era correcte. Fèiem les reunions en pisos llogats, o en esglésies i seminaris”.

Un altre aspecte interessant de la novel·la és que mostra les interioritats d’una esquerra revolucionària poc tractada des del món de la cultura. “El nostre objectiu, com a OEC, era el socialisme, però veníem de l’herència del POUM i no tinguérem mai contacte amb l’esquerra estalinista, és a dir, amb el PCE. A diferència d’ells -continua López Crespí-, que només llegien material oficial (Dolores Ibarruri, Carrillo, documents de la Tercera Internacional), nosaltres érem uns heterodoxos que llegíem de tot, des de Gramsci i Marcuse fins a Wilhelm Reich, passant per Rosa Luxemburg, el Che, Sartre i Andreu Nin”.

Vinculació

Per López Crespí, un fet clau va ser la vinculació amb la cultura catalana de Mallorca i d’arreu dels Països Catalans, que, segons diu, els diferenciava del neoestalinisme i dels grups maoistes, en general més espanyolistes. “Per a mi i per a molts altres, l’Editorial Moll, Josep Maria Llompart i l’Obra Cultural Balear varen ser determinants. Ens varen fer obrir els ulls. Per a uns autodidactes que no havíem posat un peu a la universitat, poder disposar dels seus llibres era com tenir una fàbrica d’armament”.

Palma 30/06/2018

Sa Pobla (Albopàs) - Un poble en marxa – Records dels anys 10 i 20 (IV)

El que avui és Alpobàs era fa mil·lennis una gran llacuna. La mar penetrava molt endins de la terra i encara no s’havia format la barrera d’arena i pins que la convertiria en l’indret que ara coneixem. Talaiòtics, romans i àrabs no s’atreviren a bastir-hi les seves poblacions. Les runes d’aquests pobles s’han trobat prop de l’oratori de Crestatx, lluny del gran estany que omplia l’ampla planura on s’ajuntava l’aigua de la mar i la que provenia de la serra de Tramuntana. Fins a les ordinacions del rei Jaume II en el segle XIII, poca gent s’atreví a viure prop d’aquí. Els més valents dels pobladors romans o àrabs feien servir l’ample espai existent per a pasturar ramats de vaques, pescar-hi anguiles i caçar fotges, tota mena d’aviram i ocells que hi vivien a recer de l’inabastable bosc de canyes existent. (Miquel López Crespí)

És un hivern molt dur per a la pagesia. Trona i diluvia sense aturar. Ja fa setmanes que els pagesos no poden anar a feinejar. Podria pensar que estam a les portes d’un nou diluvi universal. L’aigua corr, violenta, pels carrers del poble, i d’un moment a l’altre hom tem el desbordament dels torrents que envolten Albopàs. No seria la primera vegada que l’aigua recupera la seva primitiva ubicació i converteix sa marjal, la terra tan difícilment conreada en l’antiga albufera que era tot el pla que ens envolta fins arribar als voltants de Búger, Muro i Campanet. Segles de feina esclava per a convertir el poble en un verger, de robar espai a l’aigua, desfets en uns dies.

El que avui és Alpobàs era fa mil·lennis una gran llacuna. La mar penetrava molt endins de la terra i encara no s’havia format la barrera d’arena i pins que la convertiria en l’indret que ara coneixem. Talaiòtics, romans i àrabs no s’atreviren a bastir-hi les seves poblacions. Les runes d’aquests pobles s’han trobat prop de l’oratori de Crestatx, lluny del gran estany que omplia l’ampla planura on s’ajuntava l’aigua de la mar i la que provenia de la serra de Tramuntana. Fins a les ordinacions del rei Jaume II en el segle XIII, poca gent s’atreví a viure prop d’aquí. Els més valents dels pobladors romans o àrabs feien servir l’ample espai existent per a pasturar ramats de vaques, pescar-hi anguiles i caçar fotges, tota mena d’aviram i ocells que hi vivien a recer de l’inabastable bosc de canyes existent.

Des d'èpoques ignotes era impossible viure-hi amb els milions de moscards que propagaven –i encara propaguen, però manco que en el passat-- el paludisme entre els habitants de la comarca. Trist univers de les tercianes producte de les picadures del moscard anòfeles. Fins que els metges no tengueren a l’abast la quinina, la mort segava vides a centenars. Era el preu de conrear sa marjal, de xipollejar tot el dia dins l’aigua estancada i insalobre per tal de treure del fons de l’albufera el fang que serviria per assegurar un bocí de terra. Mai no s’havia vist miracle tan gran! Fer d’un espai insalubre un verger per sembra-hi moniatos, albergínies, melons, arròs i síndries. Era el preu per a no morir de fam. Inventar del no-res, des del fons de síquies i rierols, la terra que serviria per a alimentar la família.

He parlat amb molts vells del poble. M’han contat records dels padrins i repadrins. He arribat a la conclusió que la nostra dèria a fer foguerons a les cantonades podia ser una pervivència de costums ancestrals per a desfer-se del mortal enemic dels albopassins. L’amo Xesc Cantallops encara recorda com per sant Antoni, a l’hora d’encendre els foguerons, s’encarregava, manat per la Sala, d’anar fogueró per fogueró a deixar-hi unes grapades de sofre.

A l’hora de la cassalla i la simbomba molts albopassins ballaven jotes i boleros envoltats pel fum que, ensofrat, els semblava una metzina que allunyava el perill de les tercianes. Altres, els més rics, anaven fins a la rectoria a comprar uns grams d’encens, que aleshores era un producte de luxe, per a cremar a les cases dels senyors. Es cremava l’encens posat en un platet especial i es deixava que el fum regnés dins la cambra per l’espai d’unes hores. Els vells expliquen que era un sistema excel·lent per a acabar amb les febres que causaven tants morts.

El fum dels foguerons, del sofre i de l’encens, les oracions, les misses que els particulars feien dir per a salvar una persona, la fe cega en els comprovats miracles de la Verge de Lorda, de la Mare de Déu de Lluc, dels sants de més devoció de cada família, van ser durant segles, fins a l’aparició de la quinina, els remeis que s’empraven per a foragitar el Mal.

És bo d’imaginar el terror, l’angoixa, la misèria patida des de sempre pels albopassins. Nits tenebroses a mercè de la Mort. Gemecs a les cases. Talment l’àngel que Nostre Senyor va enviar per matar els primogènits dels egipcis que no volien deixar marxar els jueus, així l’existència dels nostres avantpassats. A la claror d’un llum d’oli, atemorits, esperar que el fosc núvol de la destrucció penetri per davall de la porta i s’apoderi dels habitants de la casa.

Malalties, la fam i la pesta, cavalcant, sinistres, per les planures, entrant vencedores a tots els enfonys habitats, demostrant que res no podia aturar el seu designi destructiu. No era estrany que en un recent passat Albopàs i molts pobles de Mallorca tenguessin una gran quantitat de bruixes i curanderes. Quan les oracions no bastaven per a gaudir la dissort, el pagès acudia a cases on per uns cèntims s’oferien fórmules, estranyes pregàries, escapularis dels sants més estranys, herbes medicinals, ungüents que, deien les bruixes, podien comportar una curació certa.

Quantes vegades no he parlat d’aquestes tristes històries des de les pàgines de Sa Marjal!

No era estranya aleshores la vigilància de l’església cap als venedors d’il·lusions. En cas contrari, mèdiums i curanderes s’haurien pogut apoderar de la ment dels pagesos. Els miracles de la Santa Església Catòlica són certs, provats per eminents doctors, per bisbes i tota la Cúria romana. Però com es pot creure en les promeses de quatre velles que no saben de llegir i escriure, que mai no han sortit del seu enfony?

Sense les disposicions del rei Jaume II res no hauria canviat en segles. Com fou possible transformar l’antiga alqueria àrab de Huayar-alfas o Vialfàs, en l’Alpobàs actual? Ens hauríem de remuntar a les Ordinacions que el rei va decretar l’any 1300. El monarca volia desenvolupar a fons la part forana de l'illa, bastant despoblada fins aleshores. Es creen noves viles: Felanitx, Castellitx (Algaida), Llucmajor, Porreres, Campos, Santanyí, Sineu, Albopàs, Manacor, Petra, Rubines (Binissalem), Selva i possiblement algunes altres.

Com poblar aquests indrets insalubres, poc aptes per a l’agricultura? A les Ordinacions trobam l’explicació. Hi llegim: “Cada pobla constarà de cent famílies i cada una d’elles rebrà, per devuit diners anuals de cens, un quartó de terra per edificar la casa. Els pobladors proporcionaran espai per als carrers, els quals tendran un destre i mig d’amplària (6,3 m)”.

I, per si no bastaven aquestes condicions, el rei ofereix als nous pobladors una important exempció d’impostos: “A tots els que s’instal·laran a les noves viles de maig de 1300 fins al mateix mes de 1301, se’ls concedirà tres anys de pròrroga per a pagar els deutes que tenguin”.

Amb aquests avantatges oferts per la corona, començaren a comparèixer pobladors des de tots els indrets de l’Illa. Havia nascut Albopàs!

Els albopassins sempre hauran de donar gràcies al Senyor per la venguda a Mallorca de l’enginyer anglès John Frederic Bateman, que, juntament amb l’altre enginyer, el senyor Green i Waring portaren endavant la colossal obra de la dessecació de l’Albufera. Abans dels anglesos ja havia provat de portar a terme tan magna empresa el senyor Juan María Villaverde sobre uns estudis d’Antonio López, però no va ser possible: era l’any 1853 i els albopassins mal aconsellats per determinats senyors es pensaren que la dessecació de la bufera (com diuen ells) podria suposar la ruïna del poble. Creien que es farien malbé les terres salvades de l’aigua i que les obres també llevarien l’aigua de les més de vuit-centes sínies que hi havia per aquells indrets. L’Ajuntament es mobilitzà contra el projecte; el poble insistia en les grans pèrdues que podrien patir; i, finalment, per ordre de Madrid, el projecte que ja aleshores hauria salvat tantes vides, quedà relegat en els caixons de l’oblit fins a l’arribada dels enginyers anglesos que, a força de raons i molts diners, van convèncer els albopassins i autoritats de la bondat del projecte.

Com sempre, maçons i anarquistes donen la culpa l’Església d’aquell endarreriment en les obres. Expliquen, sense cap mena de fonament, que era la por d’una congregació de més de mil treballadors venguts de totes les parts d'illa i de fora de Mallorca el que atemoria el clergat. Milers de treballadors junts podrien esdevenir el nucli d’un poderós sindicat no controlat per les autoritats i els sacerdots, la possibilitat d’una consolidació de les organitzacions dissolvents al servei dels tèrbols interessos d’ateus i gent de mal viure.

Ho entenc. Possiblement si hagués viscut en aquells temps també m’hauria atemorit veure els núvols de fum de les màquines de vapor emprades per a dessecar l’Albufera. Ben cert que el paisatge s’havia transformat en un infern aparent! Els pagesos, els homes que pasturaven les vaques pels aiguamolls, devien veure aquella invasió de ginys sorollosos com qui veu dimonis sorgits de la profunditat de les aigües. El progrés no respecta res ni ningú! Aparells capaços de transportar l’aigua a dos metres d’alçada per enviar-la pel canal que desembocada a mar oberta. No res a veure amb el lent feinejar de les sínies, la calmosa caminada dels ases que, tapats els ulls amb cucales, amb el seu esforç treuen l’aigua mitjançat els antiquíssims cadufos que, en dies de festa, serveixen igualment per a fer simbombes.

Es pot imaginar-se el trull, el moviment incessant d’homes i carros enmig del renouer eixordador de les màquines de vapor! S’obren canals per portar l’aigua de la gran llacuna fins a la platja, tranquil·la fins aquells moments; els grans aparells de trencar pedra no aturen la seva feina destructiva del rocam granític més fort i poderós i, amb carros, el porten enmig de les aigües estancades per fer-hi camins i murs de contenció. Poderoses grues transporten els maons fins a l’indret corresponent, servides per munió de jornalers que, ben pagats pels anglesos, suen de sol a sol en la realització de l’obra faraònica. Els millors picapedrers i mestres d’obra de l’illa aixequen cases per als treballadors. Del no-res sorgeix Gata-moix, es basteix una esgleieta per a tenir cura de les necessitats espirituals de la gentada que participa en esforç tan titànic.

Els vells encara conten com, a vegades, a causa de l’esforç continuat, algun d’aquells aparells sortits de l’avern esclatava causant ferits i morts. Les famílies eren compensades de forma immediata pels anglesos, cosa mai vista per aquestes contrades fins que va arribar Bateman! Passats els dies de dol establerts, la feina continuava, ferrenya, com si no s’hagués esdevingut res. Un exèrcit de treballadors pul·lulava arreu bastint, amb centenars de pins que enfonsaven dins el fang, els murs de contenció, els fonaments dels ponts que s’anaven construint. Ben igual de com es va alçar Venècia de sota les aigües. Troncs de pi verd que, mesclats amb el fang del fons, no es podrien mai, i que encara avui, tants d’anys després, resisteixen, igual que el primer dia, el fort embat de les riuades.

Tot ha mudat de forma rapidíssima. El progrés ha anat avançant a un ritme accelerat i res no l’ha pogut aturar malgrat que sempre s’han aixecat veus en relació al perill que representava o representa. Quantes veus no s’aixecaren en temps de la dessecació de l’Albufera per l’enginyer Bateman! Escrits i més escrits enviats per determinats propietaris a Madrid raonant que el projecte seria la ruïna de la pagesia. En llur ignorància, aquests sectors endarrerits imaginaven que la dessecació perjudicaria l’extracció d’aigua de les sínies. Només pensaven en els guanys materials, mai en la salut dels albopassins!

Estudiant els vells escrits de l’arxiu municipal he pogut copsar la rapidesa dels canvis esdevenguts en mig segle. Encara no havia començat la febre de construcció de molins d’aigua. L’economia es basava en les vuit-centes sínies existents cap a l’any 1859. El cens que he trobat a la casa de la vila així ho confirma. I una bona part d’aquestes famílies eren les que més enrenou feren quant a la dessecació. Una vella petició adreçada a les autoritats informa que: “Se calcula que las 800 Norias ó mas que hay existentes en este distrito Municipal, sufriran de perjuicio anual cada una por la mengua de las Aguas que actualment abundan la suma de 256.000 rerales”.

Curtor de mires! És com si diguessin que l’arribada del tren perjudicaria la construcció de carros, la venda de cavalls i someres. La gent, indubtablement, vivia aferrada a velles tradicions, a prejudicis heretats del passat. Alpobàs era contrari a les innovacions exceptuant el sector que, lúcid, comprenia que no es podia aturar el pas al progrés. L’oposició a la construcció del tren també va ser feresta, malgrat la visió moderna dels albopassins que la impulsaren. L’Església tampoc no va ser part neutral en aquest primigeni rebuig a la modernització del poble. Més d’un sacerdot afirmava des de la trona que amb el tren arribarien persones indesitjables. Qui sap si més gitanos dels que campaven a la plaça del Mercat i pels voltants del poble. Hi havia la possibilitat que, amb la facilitat que representava venir amb dues hores des de Palma, els comerciants de Ciutat enviassin venedors ambulants de roba o altres productes i arruïnessin així els comerços. Potser podrien comparèixer-hi prostitutes els dies de mercat. Dones de mal viure que, instal·lades en tavernes de baixa categoria, vendrien a guanyar-se el jornal augmentant els pecats dels albopassins. Xiuxiuejaven que seria molt més freqüent l’arribada de predicadors protestants, demagogs socialistes, gent que, amb la seva facilitat de paraula i manca d’escrúpols, podien pervertir els costums cristians servats de generació en generació.

Cap d’aquests mals es féu notar en excés. Els comerciants que enviaven els seus representants, els gitanos que compareixien a vendre llençols, adobar cossiols i olles espanyades, continuaren arribant com de costum sense que es notàs gaire la seva influència en els guanys dels botiguers.

Tanmateix poc poden fer els sermons contra la urgència de les necessitats econòmiques d’un poble; els sacerdots, la Santa Mare Església, ho hauríem de tenir sempre present. Qui hauria dit que aquesta terra sense aigua, com narraven els historiadors, esdevendria el verger que és ara? A poc a poc, Alpobàs va esdevenir un dels pobles més feiners i amb aigua més abundosa de Mallorca. Cap a l’any 1885 s’hi inicià la construcció de molins. El geni natural dels nostres pagesos havia copsat la importància del giny en veure’l en funcionament quan es començava la dessecació del pla de sant Jordi. He escrit aquesta història a Sa Marjal, la nostra revista. Va ser l’amo Tomeu Pericàs, Borneta, qui, pel mes de juliol d’aquest mateix any, ja tenia construït el primer molí de treure aigua. A partir d’aquest moment el molí va anat substituint la majoria de sínies existents. Ferrers, manobres i fusters tenien tanta feina que no donaven abastament. Hi vengué gent d’altres pobles. Arreu es foradava la terra per a trobar la vena adient. Just fet el pou es començava a bastir l’alta torre, bastida primer amb les pedres que es trobaven al mateix hort o s’anaven a cercar al torrent de sant Miquel. Després, un petit exèrcit de treballadors dels oficis abans esmentats tenien cura d’acabar aquest insubstituïble instrument de treure aigua. Es feren famosos per la qualitat del treball realitzat els ferrers Joan Trobat, que en poc temps en muntà quaranta-set, i mestre Juan Grau, de can Aixut, que en va fer uns cinquanta. Ara, ja són centenars i centenars els molins de veles de fusta, ferro o roba de cànyom que, amb una bomba de 35 centímetres de diàmetre, poden treure més de 122 metres cúbics del preciat element.

Ho veig cada dia amb els meus ulls: els horts sembrats d’ametlers i figueres són substituïts de forma accelerada per quartons on es poden sembrar tota mena de productes útils, no solament per al consum intern, sinó, i això és summament important, per a l’exportació.

En veure el progrés d’Albopàs, ben igual que amb la dessecació de l’Albufera i l’arribada del tren, es tornaren a alçar veus preocupades perquè la riquesa pogués influir en l’espiritualitat de la pagesia que, fins aquells moments, s’havia conformat amb el que podien conrear amb l’aigua de les sínies o amb el que produïen els terrenys de secà. Van ser molt comentats els fets de la construcció del tercer molí, el de l’amo Sebastià Crespí, de can Xino, bastit l’any 1890. L’Església no va poder impedir una folla processó que volia barrar el pas a l’explotació intensiva de l’aigua. Els promotors feien córrer per bars i tavernes i en dies de mercat que les noves venes d’aigua que s’anaven trobant eixugarien el cabdal de les sínies existents. Albopàs es trobava en la mateixa situació de quan vengué al poble l’enginyer Bateman i els equips de tècnics anglesos. Incomprensió, incultura, ignorància fomentada pels sectors més endarrerits de la població. La processó, digna d’una pintura de Goya, anava encapçalada per alguns estendards presos, sense permís, de la rectoria, de la Congregació i dels magatzems on es tenien guardats els passos de Setmana Santa.

Com de costum quan hi ha aldarulls, molta gent s’hi apuntà creient que era una romeria per a anar a Crestatx a retre honors a la nostra verge de Lorda. Però en arribar a l’hort de l’amo Sebastià Crespí un grup d’albopassins començà a llançar la terra que s’havia tret del pou dins l’enfony obert pels jornalers. Sortosament, alguns dels participats en acte tan vandàlic va córrer a avisar el rector. Aquest, enfurismat, hi comparegué de seguida i predicant dalt d’un carro va poder convèncer els eixelebrats de tornar al poble sense fer-hi més destrosses.

Va ser la primera i darrera manifestació contra la modernització de la vila de què tenc notícia segura.

De la novel·la inèdita El vicari d´Albopàs

Sale una mujer de un portal que parece la entrada a una cueva. Si entras verás los zaguanes siempre iguales, terrazo sucio y gastado, buzones arrancados y nombres antiguos todavía insertados en algunos de ellos. Nombres que se personas que se marcharon, apellidos antiguos, la mayoría se marcharon un día para vivir en otro lugar o simplemente murieron.

Las puertas están numeradas de forma precaria e inconsciente. De la puerta uno salta a la cuatro. Una puerta negra junto a una blanca; luz junto a oscuridad. Al subir las escaleras verás una ventana que da al patio interior, es triste, apenas entra la luz. Un perro mil leches te mira desde un diminuto patio de la planta baja, parece que te saca los dientes, pero en realidad le falta un trozo de labio.

Al llegar al rellano das a la luz de la escalera pero no se enciente. El suelo está lleno de mugre, papelillos y colillas, una mugre que se ha hecho permanente, y que alguien debe de limpiar cuando. Una mujer abre la puerta de uno de los pisos, huele a limpio, amoniaco, su olor baja las escaleras hasta perderse por la ventana del montpeller, donde te miró el perro. Se oyen voces atravesando las paredes, ruido de televisión. El volumen no está alto, pero el sonido se propaga por las paredes y los tabiques como si fueran papel.

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Diluvi de pedres

Quins eren els pensaments del pare els dies i setmanes abans del Moviment? Qui ho sap! Segurament pensava que una família sencera era mala d’amagar i que tard o d’hora ens trobarien si s’ho proposaven. Crec que no hi veia solució. “D’una illa mai no en pots sortir”, m’explicava, de nina, quan rememorava les persecucions dels jueus conversos. Teníem prohibit embarcar, marxar del Call. Els nostres avantpassats somniaven en un viatge cap a països on poguessin practicar lliurement la seva fe. Algun valent ho aconseguia al preu de perdre totes les seves propietats. (Miquel López Crespí)

De cop i volta el poble havia mudat. Els carrers, els rostres de la gent ja no eren els mateixos. Arreu podies veure els uniformes de Falange, banderes de la monarquia penjant dels balcons. Les campanes de l’església ressonaven amb força. Talment com si s’hagués declarat un paorós incendi en un indret indeterminat i tothom anàs a apagar el foc. D’on sortia aquella inesperada gernació d’homes i dones que bravejaven cantant el Cara al sol? Com era que no havíem volgut creure na Joanaina Marió quan, esverada, li digué a la meva mare:

-Anau amb compte. Vénc de can Tomeu Caragolí, i he vist quatre dones brodant el jou i les fletxes en un munt de camises blaves. Crec que en preparen una de grossa. Ja saps que som Filla de Maria i cosina llunyana del rector. Per això no s’amagaven de parlar al meu davant. Deien que els primers que anirien a cercar quan esclatàs el Moviment seria el president de La Societat i els afiliats als partits i sindicats d’esquerra.

Passats uns dies, la mare ens va recordar les paraules de na Joanaina. Dinàvem en silenci preocupats per les notícies que circulaven parlant d’un possible cop d’estat.

El pare no ho volia creure.

-Martina... i ara què dius? No veus que, si hi ha una sublevació, la República l’aturarà ben igual que va fer amb la del general Sanjurjo? Els militars han jurat fidelitat al nou règim. Vols dir que serien capaços de trair el seu compromís? No passarà res. Ja ho veuràs. Molts que estan disconformes han demanat la baixa aprofitant les lleis del president Manuel Azaña. S’estimen més cobrar sense haver de fer res.

La meva mare movia el cap en senyal de disconformitat.

-Gabriel, ets massa confiat. Na Joanaina em digué que cusen uniformes de Falange, fan llistes amb els noms dels que volen anar a cercar. Jo ho tendria en compte i pensaria què hem de fer.

-No passis ànsia –li contestava el pare-. És la moda d’Itàlia i Alemanya. A Alemanya, abans de la pujada de Hitler al poder també l’esquerra anava uniformada. Als joves els agrada desfilar com si fossin soldats. Fins i tot aquí, quan arriba el Primer de Maig, els amics de na Caterina i na Isabel volen anar com els companys de Madrid i Barcelona. Per això els anarquistes no es fien de socialistes i comunistes. Diuen que, si hi hagués un poder marxista com a Rússia, tornarien els oficials, les estrelles i medalles, els privilegis per damunt la tropa. Potser tenguin raó i la moda d’anar uniformats marcant el pas, talment els reclutes a la caserna, sigui una malaltia que es pot curar amb l’augment de la cultura, llegint. El dia de demà tot això que comentam, els rumors de cops d’estat, la necessitat de tenir líders, la dependència d’aquell que sap xerrar millor al míting, anirà desapareixent. En pots tenir la més completa seguretat. Aleshores serà el moment més feliç de la humanitat. Quan ja no hi hagi necessitat de burocràcies ni dirigents. Quan cada persona sigui responsable i pensi en el benestar general. No sé si la societat del futur serà comunista o socialista o semblant a la que prediquen els seguidors de Bakunin. El cert és que ja no serà mai més igual a la que hem conegut durant la nostra existència.

Mentre parlava, el pare m’acaronava els cabells.

Na Isabel també escoltava amb summa atenció. Sempre ens havien interessat les explicacions que ens contava sobre la societat futura. Com llegir una novel·la de Verne. Descrivia un univers fantàstic on regnava la justícia i la igualtat. Record que jo l’escoltava embadalida. La mare em donava un toquet a l’espatlla, recordant-me que es refredava el dinar.

Però ara parlàvem d’un possible cop d’estat, del fet que ens podrien venir a cercar a casa nostra.

-A més, si fos així com dius, si hi hagués tants falangistes com explicau, si de veritat ens venguéssin a detenir com en temps de les antigues persecucions... on ens podríem amagar? A la caseta de l'hort? Quants dies creus que hi estaríem sense que ens trobassin? Tres, quatre, una setmana? Qui ens podria portar el menjar si establien una estricta vigilància a l’entrada del poble? O creus que no anirien al camp a cercar els fugitius? No hi hauria cova, enfony, indret de la muntanya i la costa que no anassin a mirar! Ens agafarien en un parell de dies!

Va ser per això, perquè pensava que no hi havia amagatall possible que no donava importància als rumors de cop d’estat?

Quins eren els pensaments del pare els dies i setmanes abans del Moviment? Qui ho sap! Segurament pensava que una família sencera era mala d’amagar i que tard o d’hora ens trobarien si s’ho proposaven. Crec que no hi veia solució. “D’una illa mai no en pots sortir”, m’explicava, de nina, quan rememorava les persecucions dels jueus conversos. Teníem prohibit embarcar, marxar del Call. Els nostres avantpassats somniaven en un viatge cap a països on poguessin practicar lliurement la seva fe. Algun valent ho aconseguia al preu de perdre totes les seves propietats.

El pare contava que mai no era segura la teva llibertat. Els inquisidors no descansaven. Es posaven en contacte amb les autoritats del llunyà país on s’havien amagat i, a vegades, els feien retornar per a cremar-los davant la Porta de Jesús.

Quanta por dins l’ànima! Com marxar si sabien que després perseguirien els familiars que restassin a Mallorca? La sortida hauria de ser de tota la família o ningú no s’atrevia a marxar imaginant els patiments i tortures a què serien sotmesos els que quedaven.

Alguna vegada succeïa el miracle. Un matrimoni amb els seus fills podia embarcar cap a València o Barcelona i aconseguir després pujar a un altre vaixell que els deixàs en un port estranger. Els capitans i mercaders d’altres indrets que arribaven a Palma portaven notícies dels fugitius. Les noves corrien en secret i la felicitat dels que pogueren escapar era celebrada amb alegria pels habitants del Call. “Han arribat a Alexandria!”, es comentava en veu baixa. “Han pogut mudar de nom i poden assistir lliurement a la Sinagoga”.

En aquells moments jo encara no tenia por. Patia per n’Andreu, pel pare i na Isabel, pel padrí Rafel. El temor s’apoderà de mi una mica més endavant, passats uns dies. Ara em posseïa la ràbia, la indignació, en constatar com, en poques hores, tants d’amics i coneguts mudaven d’idees. Ho vaig comprovar en sortir de casa. La primera imatge que em sobtà va ser veure na Catalina Coco, una vídua que devia nombrosos favors al pare i que ara donava de beure als que havien escorcollat i fet malbé casa nostra. La veies amb semblant feliç, com si estàs de festa, donant anís i casalla als falangistes que portaven fermats els meus familiars.

No ho podia creure! Aquesta Catalina que reia amb els botxins era la que tocava humilment a la nostra porta demanant un sac de blat per a poder passar l’hivern, oferint-se per anar a l’hort de prop del torrent per segar, sembrar mongetes o llevar-hi l’herba? El seu home morí gat, quan sortia de la taverna on es gastava els pocs diners que guanyava vigilant el magatzem de Can Vicenç. Passaven fam. Els dos fills que tenien sovint venien a casa suplicant per una mica de berenar. La meva mare sempre els va donar el mateix que ens preparava a nosaltres: pa amb una rajola de xocolata o formatge. Però no era suficient. Aleshores na Catalina compareixia i quasi plorant ens demanava un sac de blat per a poder tenir farina i s’oferia a pagar-ho amb jornals quan fos hora de treure les patates o batre a l’era.

Mai no vaig poder veure cap llambregada d’enveja en la seva mirada. Ho dissimulava bé? Qui ho sap! Jo no cercava maldat en els ulls de la gent. Per a mi era com si fos de la família. De petits ens tengué cura. Jugàvem al voltant de les seves faldes. El mal covava per dins. Ara era al meu davant amb un posat d’altiva superioritat. Llegia el seu rostre. Em mirava de forma descarada i l’alegria que traspuaven els seus ulls eren un missatge clar i llampant, com si digués: “I ara què fareu, com podreu tirar endavant sense el pare i la germana, amb el padrí amagat?”. Era possible que la misèria de les persones arribàs al grau de només gaudir de la felicitat contemplant la desgràcia dels altres? Com eren possibles unes transformacions tan sobtades? Havia fingit una amistat que no sentia només per aprofitar-se’n, per a poder aconseguir uns jornals?

Em preguntava què feia enmig de tants fanàtics, l’alegria frenètica que dominava els exaltats amb camisa blava, enlairant les banderes de la monarquia i imatges de la Verge Maria i Sant Josep.

No perdia de vista el pare.

Caminava entristit, sense dir res. Podia sentir el seu cor com si fos el meu. Bategaven junts. El meu i el del pare. El cor de na Isabel i el meu. El cor de n'Andreu i el de tots els homes i dones de Mallorca que eren detinguts i escarnits. Coneixia a fons el pare. Ens estimava fora mida. Sabia ben cert que en aquells moments atziacs no passava pena per ell. Patia per la família. Jo anava al seu costat, sense importar-me els insults que ens queien al damunt. Els crits eren esfereïdors: “Matau-los a tots! Que no quedi cap roig al poble! Hem de segar la mala herba de rel!”.

Aquelles paraules pronunciades amb tanta ràbia em feien mal. En dominava el dolor. Com els dies que tenia mal de cap. No entenia el que passava. El món havia enfollit de cop i volta? Podia distingir les Filles de Maria, el seguici que sempre anava a missa primera, les beates que combregaven cada dia i, rere les cortines de casa seva, criticaven les que portàvem la falda una mica curta, els joves que venien a aprendre de llegir i escriure a l’Ateneu. Animaven els falangistes. Aplaudien, enlairant les imatges de José Antonio i Calvo Sotelo. Eren les que sempre parlaven malament de les al·lotes que participaven en les excursions organitzades per l’Ateneu, dels membres de l’Orfeó proletari.

Resaven el rosari alhora que confeccionaven les llistes dels que serien detinguts quan esclatàs l’Aixecament? El cert era que la rectoria esdevenia el centre principal de la conspiració antirepublicana. Una força efectiva. Talment un poderós exèrcit encarregat d’acabar amb nosaltres. Els bastava dir uns noms, sentenciar que aquell era un esquerrà i mai no tendria un jornal en els seus horts. “Que us doni de menjar la República”, afirmaven, sense cap mena de consideració per les famílies que no tenien feina.

Algunes feien costat al joier Eduard Sales, un personatge de dretes que no podia consentir que el meu pare fos millor argenter i tengués una clientela excepcional. Caminava exaltat al costat dels jovençans uniformats. En sentir el que deia em vaig esglaiar. Com si estigués esperitat, no deixava d’exclamar:

-Per què no tancau na Caterina Tarongí? Té les mateixes idees que la seva germana Isabel. També ensenyava el catecisme comunista als joves del poble, no ho oblideu!

El catecisme comunista? Vaja, quina forma de voler fer mal, de propagar infundis. Alguns dictats amb fragments d’obres d’Anselm Turmeda, Gabriel Alomar, Benito Pérez Galdós i Lleó Tolstoi! Era això predicar el socialisme? La cultura era “marxisme” per a aquesta tropa de toixarruts carregats de finques i diners?

En passar al seu davant, vaig escopir al terra. Els falangistes que portaven el pare detingut ho veiren, però ningú no em digué res. Potser pensaven que amb la detenció de bona part de la família ja m’havien castigat prou.

El més trist d’aquella caminada enmig de la gent va ser quan passàrem davant la joiera La Estrella, el negoci familiar. Quan el pare va veure que estava obert i que els feixistes se'n portaven capses plenes de rellotges, les arracades d’or, les polseres i collars, els anells... es va returar. Es va haver de sostenir en un dels homes que el portaven presoner. Impressionant espectacle de desolació. Ens ho llevaven tot a la llum del dia, sense cap mena de vergonya, a la vista de tothom! Els coneixia prou bé. Davant la porta de la joieria hi tenien el cotxe del batle Melcior Torrandell, d’Esquerra Republicana i bon un amic nostre. Col·locaven les capses plenes de joies al costat dels munts de roba agafats d’altres indrets. Què feien? Semblava que anaven traient el material dels comerços dels esquerrans que detenien i portaven a l’Ajuntament.

La gentada que ocupava el carrer em forçava a continuar caminant. Però en passar davant la joieria i guaitar a l’interior vaig veure com havien obert a culatades els armaris on el pare guardava les joies. Arreu vidres pel terra, calaixos oberts. Munió d’al·lots i veïns eren a l'aguait per a entrar igualment a robar. Es perdia el sentit antic de la convivència. Tothom semblava haver enfollit. Jo mateixa em sentia immersa dins una orgia diabòlica, envoltada de monstres sorgits de les fondàries dels somnis més obscurs.

En Martí Cerol, que era el cap de l’escamot que assaltava negocis i cases, en veure’ns passar manà aturar un moment la comitiva. Aleshores, sense cap mena de vergonya, malgrat que veia que el meu pare no s’aguantava dret, li plantà una capsa de polseres d’or al davant i la hi acostà a la cara.

-Gabriel, és l’or amb el qual volies comprar armes per fer la Repartidora. Ho sabem tot. Ben aviat hauràs d'aclarir comptes amb el Moviment. Explicar fil per randa quins són els teus amics, què volies fer amb tanta riquesa. S’ha acabat la conspiració. Ara l’or i la plata serviran per salvar Espanya del comunisme.

El pare, que gairebé no podia caminar, encara va tenir forces per dir en veu alta, perquè tothom el pogués sentir:

-Saps que dius mentides. Les joies són per vendre al poble. Ho saps prou bé. Per quin motius vols embullar la troca? Que no vengueres a comprar els anells de casament? No em donares les gràcies perquè t’havia fet un bon preu?

Es dirigí a la gent que ens envoltava:

-En Martí Cerol em donà les gràcies i em digué que si no hagués estat pel favor no hauria sabut què fer per comprar les tumbagues que necessitava per al dia de la boda.

No va poder continuar.

Va rebre un fort cop de pistola al rostre. Amb les mans fermades provà de llevar-se la sang que li regalimava del nas. Na Isabel volgué acostar-s’hi per ajudar-lo, però s’interposaren els falangistes.

En arribar prop de la cantonada de l’Ajuntament ja constatàrem que no érem els únics detinguts. Des del carrer Major i de la Muntanya compareixien nous grups d’exaltats amb més coneguts entre fusells. Eren amics de n’Andreu, els mateixos que feia uns mesos havien armat renou davant la porta de l’església perquè el rector no volia deixar entrar unes al·lotes amb màniga curta. Hi hagué crits i corregudes. El sacerdot cridà les beates que tenia al costat i les va encendre dient que els esquerrans volien profanar el temple. Els joves es defensaven dient que només feien costat a les al·lotes de Muro que volien veure l’interior de l’església. No va ser possible l’enteniment. La Guàrdia Civil hi intervengué i va prendre declaracions a un munt de joves. A partir d’aquell moment els amics del meu promès ja no trobaren feina en els negocis i horts dels senyorassos. Havien d’anar a cercar-ne a altres indrets. Jo els veia sovint, de bon matí, quan marxaven en bicicleta fins a Inca i Santa Margalida.

Per la banda del carrer Muntanya venien les germanes Fiol. Na Maria i n’Aina compareixien sovint per La Societat. Cercaven diaris i revistes que després llegien als veïns del carrer de la Font, sortint del poble. Na Maria i n’Aina, les filles de mestre Paraire, eren molt conegudes perquè una vegada, per riure’s una mica de les beates, brodaren uns dimonions i els cosiren a la solapa de la camisa. No crec que fos un acte irreverent envers l’església. Coneixent el seu tarannà, diria que era una forma més de jugar. Talment encara fossin unes nines de deu anys. Sabien que escandalitzarien les quatre Filles de Maria del seu carrer. Mai no degueren imaginar que el rector i els partits de dretes s’ho prenguessin tan seriosament.

Ben cert que ens erràrem. Na Maria i n’Aina, el pare, n’Andreu, tots els esquerrans del poble. Els seguidors de Gil Robles no jugaven. Es consideraven amenaçats per la República i l’enfortiment dels partits obrers. El clergat no perdonava res. Qualsevol pretext servia per atacar el que fèiem i pensàvem. Qui més seriosament s’ho va agafar va ser el rector Palou. Va emprar a fons la història dels dimoniets cosits a les camises per atemorir encara més la beateria. Des de la trona, a l’ofici de les onze, digué que l’esquerra era aliada de Satanàs i bastava veure com ara, les jovenetes, enlloc de portar la santa creu cristiana, passejaven sense cap mena de vergonya la imatge del dimoni penjada damunt el pit.

-Els nostres morts, els pares i els padrins, es remouen dins les tombes, indignats! És la nefasta influència de Francesc Ferrer Guàrdia, que torna novament a remoure les tranquil·les aigües de la vida cristiana –cridava, enfollit des de dalt la trona, talment hagués d’arribar la fi del món.

No volia entrar a l’església, però tenia curiositat per constatar personalment les bestieses que propagava. Em vaig posar prop de la porta per on entraven les dones. Unes amigues m’havien parlat de les proclames incendiàries del rector Palou. No ho podia creure. El que m’explicaven era veritat. Vaig quedar esglaiada escoltant absurds discursos sense cap ni peus. Pensava que els sacerdots i dominics del passat devien predicar així quan perseguien els jueus conversos. Des de feia un parell de diumenges, el rector tornava a fer sermons contra els perills de la llibertat, el pecat fomentat pels afiliats a La Societat. Blasmà contra l’Ateneu per ensenyar de llegir i escriure als que no sabien lletra emprant autors dissolvents com Tolstoi. Quina ignorància! Qualificar Lleó Tolstoi d’enemic dels Evangelis quan representava l’essència del cristianisme rus! Un cristianisme, emperò, que el gran escriptor volia sense les injustícies del clergat i l’aristocràcia. Atacà La Societat com a instrument principal de foment de la dissolució moral i espiritual. Mesclà les cooperatives de consum amb l’herència de les Germanies, els liberals que s’enfrontaren a Ferran VII i els apostòlics. Recordà la Setmana Tràgica de Barcelona, la cremada d’esglésies i convents a Madrid quan es va proclamar la República i tornà a repetir una i mil vegades que el socialisme volia acabar amb la família. Al·lucinat, pronosticava l’arribada de l’Apocalipsi. Els republicans prendrien els horts als pagesos i enviarien els fills a escoles laiques on no s’ensenyaria religió. Digué que el grup naturista que es reunia una vegada cada quinze dies a l’Ateneu practicava el nudisme a la platja de Son Caliu.

En sentir les recomanacions del rector, les beates se senyaven un parell de vegades. Alguna d’elles es girà, i en veure'm al costat de la porta, em mostrà la creu del rosari tres vegades seguides, espantada.

No podia resistir tanta mentida i falsedat.

Vaig optar per anar-me’n; no fos que la meva presència causàs un altre incident. Mentre davallava els graons de l’escala, encara sentia el sacerdot estigmatitzant els joves que, deia, practicaven el llibertinatge i fomentaven els mals costums. També parlava de les al·lotes que es penjaven dimonis a la camisa i que anaven al Salón Gardenia a ballar el tango i el fox-trot.

Na Maria i n’Aina anaven acompanyades per dos guàrdies civils. S’apropava un temps terrible. Em demanava d’on sorgien les amenaçadores tenebres que s’ensenyorien de la nostra existència. On havíem arribat? Quina follia dominava el món, quan bastava una broma, els dimonis damunt la solapa dels vestits, per tancar-te a la presó i fer-te desaparèixer sense que ningú no pogués demanar cap explicació?

Quan entràvem a la plaça encara hi fórem a temps per veure com dos dels fanàtics amb camisa blava llançaven al terra la bandera republicana i posaven en el seu lloc la bicolor i la roja i negra amb el jou i les fletxes de Falange. Els exaltats que eren davant l’entrada, en veure caure al terra la tricolor s’hi llançaren al damunt i, amb una ràbia fora mida, l’estriparen. Aleshores, algú va comparèixer amb una llauna de benzina i la va cremar. Tot foren aplaudiments i crits d’alegria. Arreu de la plaça se sentien, potents, els Arriba Espanya! i el Viva Franco! El Cara al sol ressonava amb força mentre entraven els detinguts a culatades dins la fosca de la sala principal de l‘Ajuntament.

Va ser la darrera vegada que vaig veure el pare. Es girà i m’envià un darrer missatge amb la mirada. Com si digués: “No et preocupis per mi. Mira què pots fer per na Isabel, per la teva mare, pels padrins”. Després, juntament amb la meva germana i els altres presoners, desaparegué del meu angle de visió.

Una nova època començava. Ningú encara no podia imaginar la quantitat de sang i patiments que anaven congriant aquelles manifestacions. Què fer davant la inesperada tempesta? Com barrar a la inundació que s’emportava a la mar els dies antics, els anys més feliços de la nostra existència?

Preguntes sense resposta em queien al damunt talment un diluvi de pedres.

De la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)

Anarcoefemèrides del 24 de maig

Esdeveniments

París incendiat durant la Setmana Sagnant segons un gravat de l'època

- Quart dia de la Setmana Sagnant: El 24 de maig de 1871 a París (França), a les 8 hores del matí, els 15 membres del Consell de la Comuna que encara s'hi troben decideixen l'evacuació de l'Ajuntament. Dues hores després, Jean-Louis Pindy dóna l'ordre de calar foc l'edifici; Théophile Ferré igualment pren foc el Palau de Justícia i la Prefectura de Policia. Els incendis del dia anterior continuen i s'escampen, arribant a immobles habitats dels carrers Lille, Saint-Sulpice i del Bac. Charles Delescluze i els despatxos de la Guerra es repleguen a l'alcaldia del XI districte; el Comitè de Salvació Pública s'hi afegeix. Les tropes de Versalles capturen la flotilla de llanxes canoneres del Sena i s'apoderen del barri del Louvre, de la Banca de França, de la Borsa, del Palais-Royal, del carrer d'Assas, de Notre-Dame des Champs. A la riba esquerra del Sena, la fàbrica de pólvora de Luxemburg esclata pels aires al migdia, restant les tropes federades sense municions. Les tropes de Versalles ataquen les barricades del carrer Soufflot i del carrer Gay-Lussac. Les conquereixen poc a poc i, a la tarda, han ocupat tot el barri. Als voltants del Panthéon massacren sumàriament centenars de presoners i de sospitosos. Ferré signa l'execució de sis ostatges (l'arquebisbe de París Georges Darboy, el president Bonjean, l'abat Deguerry i tres jesuïtes), que seran afusellats a la presó de la Roquette a les 19 hores per un escamot de voluntaris. Els communards ja només controlen alguns districtes (XI, XII, XIX i XX) i algunes illetes (dels III, V i XIII).

***

Portada del primer número de Le Drapeau Rouge

- Surt Le Drapeau Rouge: El 24 de maig de 1885 surt a París (França) el primer número del setmanari Le Drapeau Rouge. Organe Révolutionnaire, Anarchiste, International. Portava l'epígraf «Contre la tyrannie tous les moyens sont légitimes» (Contra la tirania tots els mitjans són legítims). El gerent d'aquesta publicació, que es declarava «anarquista internacional», fou Amédée Denéchère. Els articles sortiren sense signar, però hi trobem textos de Maxime Ducamp i Eugène Vermersch. En sortiren cinc números, l'últim el 4 de juliol de 1885. Ja havia aparegut en 1880 una capçalera amb el mateix títol a Brussel·les (Bèlgica) i una altra apareixerà en 1889 a Lió (Arpitània). El 18 de març de 1882, durant un míting a París, Louise Michel demanarà l'adopció de la bandera negra per al moviment anarquista.

***

Ilya Repin: Míting anual en memòria de la Comuna al Mur dels Federats al cementiri de Père-Lachaise de París (1883) - Galeria Tretyakov (Moscou)

- Enfrontaments a Père-Lachaise: El 24 de maig de 1885, al cementiri de Père-Lachaise de París (França), durant el míting anual en memòria de la Comuna de París, van tenir lloc enfrontaments entre la policia, que carregà amb baioneta al fossar mateix, i els manifestants. A l'exterior la cavalleria va dispersar els obrers a cop de sabre. Balanç de la jornada: 40 ferits i 60 detinguts. El govern de«concentració republicana», dirigit pels radicals, volia impedir el desplegament de la bandera roja, un «emblema de la guerra civil». Els enfrontaments extremadament violents entre els manifestants i les«forces de l'ordre» a la necròpolis, i davant mateix del Mur dels Federats, on ondejava una gran bandera roja de la Unió Socialista Revolucionària. Le Cri du peuple denunciarà les «massacres» i la seva premeditació; de la banda del poder, el prefecte de policia Gragnon processarà els«instigadors» i les «bandes armades», i el ministre de l'Interior François Allain-Targé, blasmarà contra la«minoria d'agitadors que ha volgut desbordar la democràcia parisenca». A partir d'aleshores, cada any es desencadenarà una «guerra de banderes» al cementiri de Père-Lachaise durant la commemoració de la Comuna de París.

***

Propaganda del míting apareguda en el setmanari parisenc Le Drapeau Rouge del 24 de maig de 1885

- Míting d'aniversari de la «Setmana Sagnant»: El 24 de maig de 1885 se celebra al «Café du Vingtième Arrondissement» de París (França) un gran míting revolucionari d'aniversari de la «Setmana Sangnant». L'acte, que va ser organitzat pels editors del periòdic anarquista Le Drapeau Rouge, que sortí aquell mateix dia, portà com a títol «Les conséquences de la chute de la Commune» (Las conseqüències de la caiguda de la Comuna). En acabar, els grups anarquistes parisencs organitzaren una gran reunió pública a la Sala Graffard, al número 138 del bulevard de Ménilmontant del XX Districte de París.

***

Intervenció de Vicente Ballester Tinoco en el míting per la unitat proletària a la Plaça de Toros de Cadis (24 de maig de 1936)

- Míting per la unitat proletària: El 24 de maig de 1936 se celebra a la plaça de toros de Cadis (Andalusia, Espanya) un míting per la unitat proletària organitzat per la Federació d'Arts Gràfiques i presidit pel socialista Mariano Cancelo Sibello. El primer en intervenir va ser Vicente Ballester Tinoco, de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que atacà el feixisme i assenyalà la necessitat d'unificar les forces proletàries, com a primer pas per aconseguir el triomf de la revolució. Després intervingué Francisco Largo Caballero, secretari general de la Unió General de Treballadors (UGT), el qual afirmà l'existència de la lluita de classes i agregà que el feixisme es trobava incrustat en totes les institucions de la II República espanyola (Exèrcit, Magistratura, força pública, etc.) i que calia una «republicanització» d'aquestes institucions. Acusà els capitalistes d'obstaculitzar la producció i de boicotejar econòmicament el govern republicà. També reivindicà l'aliança sindical i la«unificació» proletària (anarquistes, socialistes i comunistes) i exposà que la dictadura del proletariat no era opressió contra el proletariat mateix, sinó contra la classe capitalista. Acabà la seva intervenció amb un record a Luis Carlos Prestes, dirigent comunista empresonat per la dictadura de Getúlio Vargas al Brasil. La plaça de braus gaditana estava de gom a gom.

Míting per la unitat proletària (24 de maig de 1936)

***

Els manifestats armats amb l'atrezzo de l'ocupat teatre Odéon

- París (24-05-68): El 24 de maig de 1968 a París (França) la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) convoquen per a les 19 hores davant l'estació de Lió, a la riba dreta del Sena, una gran manifestació; el «Moviment del 22 de març» i els «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts) són presents. El motiu és protestar contra la denegació del permís de residència a Daniel Cohn-Bendit, però els coordinadors de la revolta estudiantil tenen altres ambicions. A l'Estat francès hi ha 10 milions de vaguistes; els manifestants parisencs són cada vegada més nombrosos, més decidits i entrenats per al combat de carrer. Els partits d'esquerra, o bé romanen muts com els diversos partits socialistes, o bé s'ha quedat retardats pel que fa el moviment, com ara el Partit Comunista. El poder està indecís. Ni De Gaulle ni Pompidou aconsegueixen presentar un programa acceptable a la massa insubmisa partidària de la vaga salvatge. Els revolucionaris del Barri Llatí es troben en una posició força bona per prendre iniciatives i avui és un dia idoni per avançar una passa més. Es parla d'ocupar l'Ajuntament, com van fer els communars justament per aquestes dates fa gairebé un segle; altres parlen del Ministeri d'Economia, altres de la Borsa. La Confederació General del Treball (CGT) també havia convocat una manifestació a París, però comparada amb l'estudiantil queda enormement deslluïda. La gendarmeria no pot controlar la situació i l'Estat es planteja la necessitat de recórrer a l'Exèrcit per salvar la«crisi»: són posats en alerta els paracaigudistes de Castres i de Carcassona, els soldats d'Infanteria de Marina de Toló i les brigades motoritzades de Monthéry i de Maisons-Lafitte; per arrodonir l'estratègia es decideix atacar psicològicament: la segona brigada blindada de Rambouillet farà una tournée per les portes de París, concretament per Issy-les-Moulineaux. Per altra banda, des del 18 de maig tres organitzacions trotskistes, la Joventut Comunista Revolucionària (JCR), la Veu Obrera (VO) i el Partit Comunista Internacionalista (PCI) s'han constituït en«Comitè Permanent» conscients que el moment necessita d'una avantguarda obrera que «dirigeixi» la revolució. La reacció gaullista decideix posar en marxa els Comitès de Defensa de la República. Cohn-Bendit intenta entrar a Franca per la duana a prop de Forbach i es rebutjat. A l'estació de Lió són milers de persones, vingudes de tot el gran París; algunes molt preparades i «armades». Mentrestant, per primer cop des del començament de la crisi, el president de la República, el general De Gaulle es dirigeix per ràdio i per televisió a la població i anuncia un plebiscit per al 16 de juny sobre el que anomena «la participació», a fàbriques, a universitats, etc. i la «renovació del país». Com que l'Ajuntament està fortament protegit l'objectiu serà la Borsa. Els organitzadors només havien aconseguit un permís de concentració no de manifestació i quan aquesta comença i la policia ho impedeix, comencen ha construir-se barricades. La lluita està servida: còctels molotov, llambordes, arbres tallats–en seran 130 avui–; i la policia contesta: autobombes amb mànegues, bulldozers antibarricades, gasos lacrimògens. Les pallisses policíaques avui són especialment contundents. Una «petita» manifestació d'unes 5.000 persones trenca el cercle i arriba fins a la Borsa que es troba totalment desprotegida i poc després les flames s'escampen pel símbol del poder econòmic. Les comissaries del carrer Beaubourg, de la plaça del Panthéon i del barri dels Archives són assaltades. Fins a les sis de la matinada la guerra urbana serà l'ama del centre de París; una nit de 800 detinguts i de 450 ferits. A Bordeus (69 policies i 40 estudiants ferits), a Nantes, a Tolosa, a Estrasburg, a Grenoble, la nit també serà de sang i foc. A Lió el comissari de policia M. Lacroix mor trepitjat per un camió conduït per uns delinqüents barrejats entre els manifestants.

***

Portada del primer número de L'Enragé

- Surt L'Enragé: El 24 de maig de 1968 surt a París (França) el primer número del setmanari satíric de tendència llibertària–no anarquista stricto sensu– L'Enragé. Comité d'Action. Enquadrat en els fets de«Maig del 68» i com a resposta a Action, fou editat per Jean-Jacques Pauvert i dirigit per Jean-Pierre Castelnau. Fou imprès en diverses impremtes llibertàries semiclandestines, fugint de les pressions policíaques i de les del Partit Comunista Francès (PCF), i s'editaren uns 100.000 exemplars. La revista es compon essencialment de dibuixos (Blachon, Bosc, Cabu, Carbon, Flip, Gébé, Godot, Jad, Lacroix, Lagneau, Malsen, Pestre, Philippe, Reiser, Sabadel, Sesamo, Siné, Soulas, Roland Topor, B. Ward, Willem, Wolinski, etc.) i d'alguns textos de Siné. En sortiren 12 números, l'últim el 25 de novembre de 1968.

Naixements

Notícia sobre el judici de Clair Sicard apareguda en el periòdic de Bourges L'Independent du Cher del 22 de setembre de 1891

- Clair Sicard: El 24 de maig de 1840 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Joseph Clair Sicard –a vegades el llinatge citat erròniament Siccard o Sicart– i que va fer servir el pseudònim de Victor Sicard. Sos pares es deien Joseph Sicard, sastre, i Louise Val. Antic communard esdevingut anarquista, heretà l'ofici de son pare. Fou un dels gerents del periòdic parisenc Le Père Peinard, d'Émile Pouget. En 1889 era membre del Comitè de Socors als Familiars i Detinguts Polítics, el secretari del qual era Benoît Morel i el tresorer Gabriel Cabot. El juny de 1891 reemplaça Georges Berthault en la gerència de Le Père Peinard, condemnat a dos anys de presó per«incitació a militars a la desobediència civil i per incitació a l'assassinat, el pillatge i l'incendi». El 21 de setembre de 1891, com a gerent de la citada publicació, va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó, a 3.000 francs de multa i a dos anys de detenció de constrenyiment per un article sobre unes maniobres militars («Les grans manoeuvres») on s'insultava el general Félix Gustave Saussier aparegut el 13 de setembre d'aquell any, pena que va se confirmada el 12 d'octubre d'aquell any per l'Audiència del Sena–en aquesta ocasió sí que acudí al judici, però fugí durant l'interval en el qual el jurat deliberava abans de ser detingut. Arran de la condemna, va ser reemplaçat per Jules Dejoux. Es va refugiar d'antuvi a Brussel·les (Bèlgica) i després a Londres (Anglaterra), on va fer servir el pseudònim de Victor Sicard, vivint al número 5 de Wardour Street i freqüentant els cercles anarquistes francesos. Vidu, l'octubre de 1894 es casà per papers amb Ernesta Forti, companya de l'anarquista Constant Martin –aquest ja estava casat i ell s'esposà perquè ella, italiana, pogués obtenir el dret de residència a França–, amb el matrimoni també reconegué son fill, Alfred Forti, també anarquista, que passà a ser Alfred Sicard. A Londres albergà l'anarquista Antoine Vignaud (Négrot). Segons la policia, amb Jules Corti i Federico Mattaini, compraven, fabricaven i assajaren amb explosius. Segons els informes policíacs, estava en la misèria, treballant en petites reparacions de sastreria al seu apartament d'una peça al número 9 d'Stanhope Street. En 1894 va ser inscrit en el registre de vigilància especial de la policia de fronteres francesa. Beneficiat amb la Llei d'amnistia del 28 de gener de 1895, retornà a França el setembre d'aquell any i s'establí a París, al carrer de la Goutte d'Or, i posteriorment s'instal·là a Marsella. A finals de 1896 viva al número 5 del carrer Gérando de París. També fou membre del Grup de Socors als Detinguts, creat en 1898. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Partitura d'una obra d'Émile Spencer

- Émile Spencer: El 24 de maig de 1859 neix a Brussel·les (Bèlgica) el pianista i compositor musical anarquista Alexis Spencer-Owen, més conegut com Émile-Alexis-Xavier Spencer o, simplement, Émile Spencer. Estudià piano al Conservatori de Brussel·les i destacà com a compositor musical i professor. En 1879 viatjà a París (França) i poc després entrà com a director d'orquestra en un teatre de Luxemburg. En 1881 s'instal·là a París i treballà de professor al Concert des Ambassadeurs i per al cantant Émile Duhem. En 1881 s'instal·là a París, on es dedicà principalment a fer peces musicals per a vodevils i cafès cantants. L'execució en 1894 de l'anarquista Auguste Vaillant engegà la indignació del moviment llibertari el qual adoptà com a himne la cançó La complainte de Vaillant, amb text de F. Xan-Neuf i música d'Émile Spencer, que reemplaçà La Ravachole. Va compondre gairebé 4.000 cançons per a una gran quantitat de destacats cantants (Adolphe Bérard, Jeanne Bloch, Dranem, Yvette Guilbert, Paulus, Polin, Sulbac, etc.), entre les quals destaquen L'anatomie du conscrit, Les conseils de la gran soeur, Côté pile, côté face, La fée verte, Gervaise,En revenant de Suresnes, L'océan,Les petits pois, Le rapin, La travailleuse,Vautour d'enfer, Voulez-vous des z'homards i, sobre tot, La jambe de bois. Émile Spencer va morir el 24 de maig de 1921 a Nanterre (Illa de França, França) i fou enterrat quatre dies després al Cementiri del Centre d'aquesta localitat.

***

Zo d'Axa

- Zo d'Axa: El 24 de maig 1864 neix a París (França) l'anarquista individualista, antimilitarista, propagador del pensament llibertari i periodista satíric Alphonse Victor Charles Jules Gallaud de la Pérouse, més conegut  com Zo d'Axa. Era el primogènit d'una família burgesa, descendent del navegador Gallaud de la Pérouse, net de l'abastador de llet del Princep imperial, i fill de Charles Gallaud, alt funcionari dels ferrocarrils d'Orleans esdevingut més tard enginyer de París, i de Julie Adèle Damoiseau. Sa germana, Marie, passarà alguns anys al Tibet on viatjarà vestida com un home acompanyada d'un sherpa, i publicarà en 1929 una història del budisme. Després dels estudis al col·legi Chaptal, Zo d'Axa s'allista en 1882 en el Cos de Caçadors d'Àfrica, però desertarà ràpidament, després d'haver seduït l'esposa del seu oficial superior. Refugiat a Brussel·les, va col·laborar en Les Nouvelles du Jour i després esdevindrà un temps secretari del teatre de l'Alcázar i més tard del teatre de l'Éden. Després de publicar un assaig poètic titulat Au galop, Zo d'Axa s'instal·la a Roma i freqüenta la Villa Mèdici on trobarà pintors com ara Scipione Vannutelli, Constant Montald i Cesare Biseo, pels quals posarà. Va col·laborar aleshores en el periòdic L'Italie, on va exercir la crítica artística. L'amnistia de 1889 li va permetre tornar a França i és en aquests moments que Zo d'Axa s'introdueix en els cercles llibertaris, encara que el seu individualisme l'empeny a rebutjar l'etiqueta d'anarquista. En maig de 1891 funda L'En dehors (Des de fora), un setmanari el títol del qual resumeix la seva forma de pensar i que publicarà 91 números fins a 1893 -el títol serà reprès en 1922 per Émile Armand. Els col·laboradors, anarquistes o no, hi van ser molt nombrosos: Tristan Bernard, Georges Darien, Lucien Descaves, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Charles Malato, Louise Michel i Octave Mirbeau, per anomenar només alguns. En una atmosfera de propaganda pel fet i d'atemptats, L'En dehorsés ràpidament el blanc de les autoritats, i patirà escorcolls judicials, persecucions i segrests. D'Axa, Louis Matha i Lecoq acabaran per ser condemnats. Després de la detenció de Ravachol i dels seus companys, Zo d'Axa llançà una subscripció pels infants dels detinguts i distribueix els diners a les famílies, fet que el portarà a la seva detenció per «participació en una associació de malfactors». Empresonat a Mazas, va rebutjar respondre els interrogatoris i signar cap paper, i va ser posat en incomunicació, sense visites i sense advocat. Posat en llibertat provisional després d'un mes, Zo d'Axa va declarar irònicament en sortir de presó:«La nostra pobra llibertat, provisional sempre.» Després del seu alliberament, Zo d'Axa va intensificar la seva acció pamfletària i un article de Jules Méry, jutjat ofensiu per l'Exèrcit, li va portar noves persecucions. Fastiguejat, marxa a Londres on trobarà Charles Malato, Louise Michel –qui havia conegut son avi–, Georges Darien, Émile Pouget, així com els pintors Maximilien Luce, Camille Pissarro i James Whistler. Partirà, després, amb una companyia de músics ambulants pels Països Baixos i després per Alemanya, on farà una estada amb els llenyataires de la Selva Negra. Més tard marxarà a Milà, on s'estava portant un procés contra anarquistes. Detingut en plena nit, és expulsat d'Itàlia amb alguns anarquistes italians. Després d'haver organitzat una revolta a bord del vaixell que el portava a Grècia, visitarà Atenes i dormirà a les runes del Partenó. Partirà ràpidament a Constantinoble, on serà detingut i després alliberat, marxant a Jaffa el gener de 1893, on també serà detingut algunes setmanes, fins que aconsegueix evadir-se i refugiar-se al consolat del Regne Unit, però és posat en mans de les autoritats franceses i embarcat a bord del vaixell La Gironde cap a Marsella. En arribar, Zo d'Axa passarà alguns dies a la presó de Marsella, com a presoner de dret comú. Transferit a París, va estar-se 18 mesos a la presó de Sainte-Pélagie com a pres polític i rebutjant signar una demanda de gràcia. Zo d'Axa va ser alliberat el juliol de 1894 i publicarà De Mazasà Jérusalem, que havia escrit a la presó i que va rebre crítiques ditiràmbiques i unànimes. Malgrat l'èxit del llibre, Zo d'Axa és ple de deutes, el seu periòdic mor i els seus col·laboradors es dispersen, cessant tota activitat pública fins a l'afer Dreyfus. Va esdevenir dreyfusard pel principi de justícia i per oposició a l'Exèrcit, encara que Dreyfus li era antipàtic. Va fundar un nou periòdic, La Feuille, on va editar textos seus essencials, il·lustrats per Steinlen, Luce, Anquetin, Willette i Hermann-Paul, entre d'altres. Fins a 1899 Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos articles antimilitaristes i anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició de les penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille va triar un ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot París. El dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un carro tirat per un ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la manifestació detenint l'ase, després d'una colossal batalla campal, i va portar-lo al dipòsit d'animals. Però tota aquesta activitat va cansar Zo d'Axa i va partir de bell nou en 1900 als Estats Units, a Canadà, a Mèxic, a Brasil, a Xina, a Japó, a l'Índia... I va enviar sobre tots aquests països articles on palesava la seva set inexhaurible de justícia. Als Estats Units, per exemple, va visitar la vídua de Gaetano Bresci, l'anarquista que va assassinar el rei Umberto I d'Itàlia. De tornada a França va viure un temps en una barcassa per acabar a Marsella. El 3 d'abril de 1913 es casà al XIV Distrecte de París amb la italiana Beatrice Pierina Alexandrina Salvioni. Elsúltims anys de sa vida els va viure enfastidit i pessimista sobre la natura profunda de l'ésser humà, i finalment va decidir suïcidar-se el 30 d'agost de 1930 a Marsella (Provença, Occitània), després d'haver cremat la nit abans tots els seus papers.

***

Foto policíaca de Francesca Guasco (1936)

- Francesca Guasco: El 24 de maig de 1892 neix a Alessandria (Piemont, Itàlia) l'anarquista Francesca Maria Guasco. Sos pares es deien Antonio i Carolina. Filla d'una família pagesa, aviat quedà orfe i amb 10 anys es posà a treballar en diverses feines (bugadera, aiguadera, filadora, etc.). Quan tenia 17 anys començà a fer feina d'infermera en un manicomi. Es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia), on es guanyava la vida com a venedora ambulant de quincalla. Aprofitava la seva professió per repartir propaganda anarquista i antifeixista nacional i internacional arreu dels mercats on hi anava. Estava casada amb l'anarquista Michele Guasco, amb qui vivia al barri obrer torinès de la Barriera di Nizza i amb qui militava en el grup anarquista clandestí que hi operava. Ajudà son company en l'expatriació il·legal de militants i en la logística de suport creada per fer costat la Revolució espanyola. L'octubre de 1936 va ser detinguda quan repartia manifests antifeixistes del grup«Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat) i processada pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat per «conspiració política mitjançant associació per atemptar contra la constitució de l'Estat». Alliberada per manca de proves dos mesos després, va ser requerida per la Comissió Provincial de Torí i condemnada a dos anys de confinament, que patí a Sant'Elia a Pianisi (Molise, Itàlia). L'estiu de 1938 la pena que li quedava va ser reduïda a una amonestació. Alliberada alguns mesos després, restà vigilada fins a la caiguda del feixisme. Escalivada, les mesures disciplinàries que patia el seu marit a la penitenciaria de Civitavecchia (Laci, Itàlia), van fer que s'apartés de la militància política. Un fill de la parella fou partisà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Francisco Bajén Blanch apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 24 de setembre de 1967

- Francisco Bajén Blanch: El 24 de maig de 1893 neix a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Francisco Bajén Blanch –a vegades el segon llinatge citat erròniament com Blan–, conegut com El Tío Paco. Sos pares es deien Juan Bajén i Manuela Blanch. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al barri del Clot de Barcelona (Catalunya), on era conegut com El Tío Paco. El seu domicili sovint va servir de refugi per als anarquistes perseguits. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració i enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tours, on milità en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser membre del seu comitè en diferents ocasions. Francisco Bajén Blan va morir el 10 de maig –algunes fonts citen erròniament el 9 de maig– de 1967 a l'Hospital Bretonneau de Tours (Centre, França) i fou enterrat civilment. Deixà companya, Pilar Castells Castro, i fills.

***

- Ferreira de Castro: El 24 de maig de 1898 neix a Salgueiros (Ossela, Oliveira de Azeméis, Porto, Nord, Portugal) l'escriptor i periodista anarquista José Maria Ferreira de Castro. Era el fill major d'una família molt humil. Sos pares es deien José Eustáquio Ferreira de Castro i de Maria Rosa Soares de Castro. Quan tenia vuit anys va quedar orfe de pare i la seva educació va ser ruda i exigent, fet que marcà en ell una personalitat trista. En 1904 entrà a l'escola primària d'Ossela, on nasqué la seva passió per la lectura. Fugint de la misèria, amb 12 anys, el 7 de gener de 1911 emigrà a bord del Jerôme rumb a Belém (Pará, Brasil). Durant quatre ans va treballar de seringueiro en règim de semiesclavatge a la plantació de cautxú Paraíso, en plena selva d'Amazones, a la vora del riu Madeira. Va ser aquí on va entrar en contacte amb el moviment anarquista en rebre suport dels anarcosindicalistes del lloc, a més de la lectura de literatura social (Victor Hugo, Émile Zola, etc.) i de pensadors anarquistes (Pietr Kropotkin, Élisée Reclus, etc.). Després de deixar Paraíso, va viure a Belém (Pará, Brasil) en precàries condicions, treballant en allò que va poder (aferrant cartells, embarcat amb vaixells per l'Amazones, etc.). En 1916 publicà la seva primera novel·la Criminoso por ambição, que distribuí porta a porta, i a partir d'aquí col·laborà en alguns diaris locals (Jornal dos Novos, A Cruzada, etc.). En 1917 fundà, amb João Pinto Monteiro, el setmanari Portugal. En 1919 retornà a Portugal i s'instal·là a Lisboa. En 1920 fundà, amb Nuno Romano, el diari O Luso, que tenia l'objectiu d'acostar Brasil a Portugal. Fou redactor del diari O Sécolo, director del setmanari cultural anarquista O Diabo i col·laborador de revistes, com ara O Domingo Ilustrado (1925-1927) i Ilustração (1926-1939). També començà a col·laborar en el periòdic anarcosindicalista A Batalha. En aquests anys formava part del grup anarquista integrat per destacats militants i intel·lectuals, com ara Julião Quintinha, Jaime Brasil, Assis Esperança, Roberto Nobre, Mário Domingues, Nogueira de Brito, Pinto Quartin i altres. En 1927 va ser nomenat president del Sindicat dels Professionals d'Impremta de Lisboa i aquest mateix any passà a conviure amb l'escriptora Maria Eugénia Haaz da Costa Ramos (Diana de Liz). Amb António Ferro, dirigí una pàgina portuguesa en la revista madrilenya La Gazeta Literária. En 1928 fundà i dirigí, al costat de Campos Monteiro, la revistaCivilização. Grande Magazine Mensal. El 30 de maig de 1930 va morir la seva companya Diana de Liz, que el deixà molt abatut i abandonà la direcció de Civilização. Per al diari O Sécolo, dirigit per João Pereira da Rosa, va fer reconegudes cròniques, algunes censurades, com ara quan va restà tancat a la presó lisboeta del Limoeiro per testimoniar la vida dels reclusos; l'entrevista en exclusiva que va fer a Dublín (Irlanda) aÉamonn de Valera, líder del Sinn Féin en 1930; l'explotació dels miners anarcosindicalistes de São Domingos (Cap Verd) a finals dels anys vint; o les vagues andaluses de començament dels anys trenta. En 1938 es casà amb la pintora Elena Muriel, amb qui tingué una filla. En les eleccions presidencials de 1949 va fer costat el Moviment d'Unitat Democràtica (MUD) i en 1954 s'integrà en la Societat Portuguesa d'Escriptors. En 1958, degut al prestigi que tenia, el Partit Comunista Portuguès (PCP) el va temptar perquè es presentés a la presidència de la República portuguesa. Al final de sa vida es va quedar sord i deixà de relacionar-se. En la seva literatura de ficció, precursora del neorealisme, va tenir un paper primordial l'aspecte social i ideològic del seu pensament anarquista i anarcosindicalista, a més de la seva frontal oposició a la dictadura d'António de Oliveira Salazar. Va col·laborà en diferents publicacions anarquistes i anarcosindicalistes, especialment en A Batalha i Renovação (1925-1926). Durant sa vida va guanyar diversos premis literaris. És autor de Criminoso por Ambição (1916), Alma Lusitana (1916), Rugas Sociais (1917-1918), Mas... (1921), Carne Faminta (1922), OÊxito Fácil (1923), Sangue Negro (1923), A Boca da Esfinge (1924), A Metamorfose (1924),A Morte Redimida (1925), Sendas de Lirismo e de Amor (1925), A Epopeia do Trabalho (1926), A Peregrina do Mundo Novo (1926), O Drama da Sombra (1926), A Casa dos Móveis Dourados (1926), O Vôo Nas Trevas (1927), Emigrantes (1928), A Selva (1930, obra de la qual es va fer una pel·lícula en 2002), Eternidade (1933, novel·la de la qual es va fer una pel·lícula en 1992), Terra Fria (1934, obra de la qual es va fer una pel·lícula en 1991), Pequenos Mundos, Velhas Civilizações (1937), A Volta ao Mundo (1940 i 1944), A Tempestade (1940), A Lã e a Neve (1947, de temàtica anarquista), A Curva da Estrada (1950), A Missão (1954, obra de la qual es va fer una sèrie televisiva sota el títol Terra Instável en 1991), As Maravilhas Artísticas do Mundo (Vol. I) (1959), As Maravilhas Artísticas do Mundo (Vol. II) (1963),O Instinto Supremo (1968), Os Fragmentos (1974, de temàtica anarquista), O Intervalo (1974, escrita en 1936, on relata la insurrecció anarquista de Casas Viejas) i Sim, uma Dúvida Basta (1994, escrita en 1936). Ferreira de Castro va morir el 29 de juny de 1974 a Porto (Porto, Nord, Portugal) i va ser enterrat a Serra de Sintra. Entre 1987 i 1992 existí el Prémio Literário Ferreira de Castro instituït per l'Ajuntament de Sintra (Lisboa, Portugal). La seva casa natal a Ossela es va convertir en museu i el carrer on es troba porta el seu nom. L'octubre de 2002 es publicà el llibre de Ricardo António Alves Anarquismo e Neo-realismo. Ferreira de Castro nas encruzilhadas do século. Entre el 8 de juny i el 29 de juliol de 2016 es va fer una gran exposició sobre la seva vida i obra, sota el títol Ferreria de Castro. 100 anos vida literària, a la Biblioteca Nacional de Portugal de Lisboa.

Ferreira de Castro (1898-1974)

***

Necrològica de Luis Andrés Restori publicada en el periòdic tolosà Espoir del 10 de desembre de 1967

- Luis Andrés Restori: El 24 de maig de 1907 neix a Alhabia (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Luis Andrés Restori. Sos pares es deien José Andrés i Elvira Restori. En el anys vint emigrà a França i milità en els grups anarquistes de llengua espanyola. Durant la Revolució i la guerra es mostrà especialment actiu en els comitès de suport a Espanya, organitzant festes, rifes i subscripcions populars en favor del moviment llibertari espanyol. Es guanyava la vida com a obrer polidor. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local d'Albi de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Luis Andrés va morir el 18 d'octubre de 1967 a l'Hospital d'Albi (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà.

***

Camp d'internament de Royallieu (Compiègne)

- Josep Albalat Ripollès: El 24 de maig de 1909 neix a Albocàsser (Alt Maestrat, País Valencià) el resistent antifranquista llibertari Josep Albalat Ripollès. Fuster ebenista de professió i exiliat a França després de la Guerra Civil, va fer de guia i d'emissari de la xarxa d'evasió llibertària de Francisco Ponzán Vidal. El maig de 1940 va ajudar a passar la frontera Ponzán i tres companys més fins a Boltaña camí d'Osca per establir els seus contactes. Detingut per la policia del Govern de Vichy el 14 d'octubre de 1942 en un pis franc a Tolosa amb altres membres del grup –Francisco i Pilar Ponzán Vidal, Pascual López Laguarta, Vicente Moriones Belzunegui (José Luis Márquez Boya), Eusebio López Laguarta (Luis García), Amadeo Casares Colomer i Miguel Chueca Cuartero–, va ser tancat al camp de Vernet. Tot el grup va ser posat en llibertat el 22 de desembre gràcies a una falsa ordre d'alliberament emesa per la resistència, llevat Albalat perquè havia una errada en el nom. El febrer de 1943 els alemanys el van enviar a treballar a Donibane Lohizune, però va escapar a Perpinyà. El 2 de novembre de 1943 va ser detingut per la Gestapo a Banyuls de la Marenda i portat a París, on va ser torturat salvatgement i portat a la presó de Fresnes. Transferit al camp de trànsit de Royallieu a Compiègne, va ser deportat a Alemanya i tancat a diversos camps de concentració (Neu Bremm, Mauthausen, Melk i Ebensee) fins al seu alliberament per les tropes aliades. En 1982 vivia per la zona oest d'Occitània. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Jacinto Lombarte Estupiña apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 13 de desembre de 1994

- Jacinto Lombarte Estupiña: El 24 de maig de 1911 neix a Mont-roig de Tastavins (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Jacinto Lombarte Estupiña. Fill d'un militant llibertari, abans de la guerra civil s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on formà part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà activament en els moviments socials. Durant la guerra lluità com a milicià i el febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1948, s'establí a Bolena, on milità en la CNT de l'exili. Jacinto Lombarte Estupiña va morir el 7 de febrer de 1994 a Bolena (Provença, Occitània). Estava casat amb María Franco Bello, amb qui tingué una filla.

***

Notícia sobre la condemna de Santiago Cadenas Pontaque apareguda en el periòdic saragossa La Voz de Aragón de l'1 de març de 1934

- Santiago Cadenas Pontaque: El 24 de maig de 1912 neix a Lanaja (Osca, Aragó, España) l'anarcosindicalista Santiago Cadenas Pontaque –el segon llinatge també citat Pentaque. Jornaler de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran dels fets revolucionaris de desembre de 1933, quan es proclamà a Lanaja el comunisme llibertari, va ser carturat i tancat a Jaca (Osca, Aragó, Espanya); jutjat per un Tribuna d'Urgència el 27 de febrer de 1934 a Jaca, va ser condemnat, juntament amb José Pontaque Lorda i Elías Salillas Ezquerra, a vuit anys i un dia de presó major per «delicte contra la forma de govern»–Santiago Puyol Bierge va ser condemnat pel mateix delicte, amb una atenuant, a sis anys i un dia de presó i indemnització. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè Revolucionari de Lanaja i a començaments de 1937 va ser nomenat membre del consell municipal. El maig de 1937 s'allistà en la 101 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Santiago Cadenas Pontaque va desaparèixer en combat el 19 de juliol de 1937 a Brunete (Madrid, Castella, Espanya). Sa companya fou Fermina Camón Bistué.

Continua...

---

  Els savis de Madrid van descobrir una nova llengua.

     Els savis de Madrid van descobrir el valencià com a nova llengua espanyola.

Segons aquests savis, les lengües espanyoles serien cinc, a saber: el castellà. el català, el valencià, el gallec i l'euskera.  Es veu que, de moment, encara no volen descobrir l'idioma balear.

    Per riure un poc he confeccionat una llista de vocabulari essencial referit al cos humà que  es propi dels parlants del Principat de Catalunya, de València , de les Balears i de Castella.

    Principat  -  València - Balears - Castella

Cap     - cap -- cap -- cabeza

front  - front  - front - frente

nas  -  nas -  nas   - nariz

galta   -  galta  -  galta  -  mejilla

orella   -  orella  - orella - oreja

dent  -  dent - dent - diente

ull  -  ull  - ull  -  ojo

coll  -  coll  -  coll  - cuello 

ma   -  ma   - ma   -  mano  

esquena  -  esquena -- esquena -  espalda 

cor   -  cor   -  cor  -  corazón

pit  -   pit  -  pit  - pecho

panxa  -  panxa  -  panxa  -  barriga  

fetge  -  fetge   - fetge --  hígado  

bras  -  bras - bras - brazo

cama  -  cama  -  cama - pierna

genoll  -  genoll - genoll - rodilla

cuixa  -  cuixa -  cuixa -  muslo

peu   -  peu   peu  - pie

ungla -  ungla - ungla  -  uña  

Sa Pobla, Anys 50 – Les festes de sant Jaume, la pagesia i el turisme -

El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió. (Miquel López Crespí)

El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent.

Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de la terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.

De la novel·la Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)

Anarcoefemèrides del 25 de maig

Esdeveniments

Execució sumària, el 25 de maig a les 18.30 hores, de communards agafats armats al carrer Saint-Germain-l'Auxerrois

- Cinquè dia de la Setmana Sagnant: El 25 de maig de 1871 a París (França), a la riba esquerra del Sena, les tropes federades de la Comuna no controlen més que la Butte-aux-Cailles. Sota el comandament de Walery Wroblewski, i malgrat un violent bombardeig, hi resisteixen fins a mitja tarda, i després es replegaran cap a la Bastilla. Darrere d'ells, les tropes de Versalles ocupen tota la riba esquerra. A l'altra riba, la batalla es desencadena al Marais i sobretot als voltants de la plaça del Château-d'Eau –actual plaça de la República–, on Brunel a pres la direcció de la resistència. Els cinc dominics d'Arcueil i nou dels seus mossos presos com a ostatges el 19 de maig, transferits al fort de Bicêtre el 25, són morts durant la confusió regnant durant el bombardeig, quan són traslladats de lloc. Al cap vespre, quan el sol s'amaga a la plaça, Charles Delescluze, delegat de la Guerra de la Comuna, grimpa lentament la barricada del bulevard Voltaire i es deixa matar. Paul Antoine Brunel, Maxime Lisbonne i Auguste Vermorel seran ferits. Als barris ocupats, els presoners i sospitosos són afusellats amb metralladores per fileres.

***

Capçalera del primer número de La Boje! [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt La Boje!: El 25 de maig de 1885 surt a Vercelli (Piemont, Itàlia) el primer número del periòdic anarquista La Boje! Grido dei lavoratori (La Boje! Crit dels treballadors). «La Boje!» és el nom que van prendre les revoltes pageses que entre 1882 i 1885 tingueren lloc a la zona llombarda de Màntua. «La Boje!» significa en llengua vèneta«l'olla que bull» i ve de l'expressió que cridaven els camperols revolucionaris «La boje, la boje e de boto la va' de fora!» (Bull, bull i d'un cop trabuca!). Aquest setmanari va ser editat pel propagandista anarquista Luigi Galleani i només va treure un altre número, el 4 de juny de 1885. Portava la dita: «La Boje! È campo libero alla collaborazione operaia» (La Boje! Camp lliure a la col·laboració obrera) i un epígraf d'Olindo Guerrini (Lorenzo Stecchetti):«Noi plebe, non morremo: Ma nel gran giorno, in faccia al sol lucente, giuistizia ci faremo!» (Nosaltres el poble, no morim: Però quan arribi el gran dia, amb el sol lluent a la cara, justícia hi farem!).

***

Nold i Bauer

- Alliberament de Nold i Bauer: El 25 de maig de 1897 els anarquistes Carl Nold i Henry Bauer, empresonats per complicitat en l'atemptat d'Alexandre Berkman contra el patró Henry Clay Frick durant la vaga de Homestead en 1892, són alliberats de la penitenciaria de l'Estat de Riverside a Pittsburgh (Pennsilvanià, EUA), després d'haver estat tancat quatre anys i tres mesos. Havien estat condemnats a cinc anys de treballs forçats, però la pena fou reduïda per bona conducta. Els grups anarquistes d'Alleghany organitzaren un gran recepció i una festa a Hazelwood per celebrar el retorn dels dos anarquistes. Berkman sortirà de presó en 1906.

***

Anagrama de la FORA

- Constitució de la Federació Obrera Argentina (FOA): Entre el 25 i el 26 de maig de 1901 a Buenos Aires (Argentina) té lloc el Congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA). Cinquanta delegats obrers, socialistes i anarquistes, representants de 35 societats obreres de la capital i de l'interior del país hi van prendre part, entre ells l'anarquista italià Pietro Gori. En aquest congrés, la FOA es reconeix autònoma vers els partits polítics, acorda la fundació de Borses de Treball, es pronuncia en favor de la vaga general, del boicot i del sabotatge com a formes de lluita, aprova la instal·lació d'escoles lliures patrocinades per la Federació i la necessitat de lluitar per la rebaixa o supressió dels lloguers. D'aquestes reivindicacions es desprèn l'existència d'un clar predomini anarquista entre els delegats al Congrés. Per altra banda, són aprovats diversos punts d'organització relatius al sistema de cotitzacions, a la pràctica de congressos anuals i a la representació de delegats –les seccions federals tindrien un delegat per cada 300 socis en el Comitè Federal, sense passar de tres delegats, fins i tot en el cas que la secció tingués més de 900 delegats. El congrés es va cloure amb una«salutació al proletariat universal que lluita per la seva emancipació, tot solidaritzant-se amb les seves lluites i desitjant bona salut al gènere humà per mitjà de la revolució social». Però des del II Congrés (abril de 1902), les divergències entre els anarquistes, més influents, i els socialistes es van manifestar i prepararen la seva separació. Arran del IV Congrés (juliol 1904), l'organització va prendre el nom de Federació Obrera Regional Argentina (FORA), però no serà fins al V Congrés (26 d'agost de 1905), quan afirmarà la seva veritable orientació comunistallibertària. La FORA va arribar a tenir 250.000 membres i després de promoure nombroses vagues generals, en 1909, s'escindirà en dues organitzacions: FORA del IX Congrés (reformista) i FORA del V Congrés (fidel a l'ideal llibertari).

***

Georges Taupin segons Le Petit Parisien del 26 de maig de 1923

- Atemptat de Taupin: El 25 de maig de 1923, a la seu del grup catòlic i monàrquic Acció Francesa i del seu periòdic Action Française, al carrer de Roma de París (França), l'anarquista Georges Taupin, després de buscar inútilment per tot el local el líder d'aquest grup nacionalista d'extrema dreta Charles Maurras, dispara un tret de revòlver al sostre. Aquesta acció es realitza mesos després de l'atemptat de l'anarquista Germaine Berton, el 22 de gener d'aquell any al mateix lloc, i on resultà mort Marius Plateau, cap dels extremistes «Camelots du Roi». L'agressor va ser detingut sense oferir cap resistència per l'agent Joly al mateix lloc de la feta i portat a la comissaria de la Madeleine al carrer d'Anjou on fou interrogat per l'inspector Torlet. Taupin, obrer constructor de carcasses metàl·liques de 24 anys i resident a Ivry-sur-Seine, que havia sol·licitat entrar en Le Libertaire per reemplaçar el seu gerent Albertini aleshores empresonat, fou delegat en congressos de metal·lúrgics. Processat, va ser defensat pel prestigiós advocat Henry Torrés. Durant el judici, el 6 de juny de 1923, afirmà que no volia matar ningú sinó simplement mostrar que els anarquistes no tenien por de les amenaces d'Acció Francesa. Taupin va ser condemnat per«estralls, violències i ús d'arma prohibida» a 15 dies de presó i 25 francs de multa.

***

Cartell anunciador de l'exposició de Ramón Acín al Rincón de Goya (maig de 1930)

- Exposició d'Acín: El 25 de maig de 1930 s'inaugura al Rincón de Goya, al Parque de Buena Vista de Saragossa (Aragó, Espanya), l'exposició antològica d'obres (pintures, xilografies, escultures, obres en metall, etc.) de l'artista anarquista i anarcosindicalista Ramón Acín Aquilué. Poc abans, entre el 6 i el 20 de desembre de 1929, havia exposat amb gran èxit 60 obres a les Galeries Dalmau de Barcelona (Catalunya), una de les més prestigioses d'Europa. Amb aquesta exposició saragossana de 70 obres, molt influenciada per diverses corrents d'avantguarda (racionalisme, neocubisme, ultraisme, etc.), l'artista reté un homenatge al pintor Francisco de Goya y Lucientes i a l'arquitecte Fernando García Mercadal, qui projectà l'edifici racionalista Rincón de Goya entre 1926 i 1927, l'aixecà entre 1927 i 1928 i que acabà inaugurant-se el 16 d'abril de 1928, coincidint amb el centenari de la mort de Goya. Aquesta exposició s'emmarcà en els actes del centenari del romanticisme. La premsa d'aleshores es va fer ressò de l'exposició i a les primeres pàgines dels seus principals diàries (Cierzo,Diario de Huesca, Heraldo de Aragón, Montearagón,La Tierra, Tierra Aragonesa, La Voz de Aragón, etc.) es publicaren nombrosos articles al respecte; des del 31 de maig fins al 12 de juliol de 1930, aparegueren diferents ressenyes, comentaris i crítiques, signats per Marín Sancho, José Jarne, Zeuxis, «Albareda Hermanos» (José i Joaquín Albareda Piazuelo), Eloy Yanguas, Rafael Sánchez Ventura, Gil Bel, entre d'altres. Rebé dures crítiques, les úniques discordants de tota la premsa aragonesa, dels«Albareda Hermanos», que qualificaren Acín d'«avantguardista» i les exposicions d'avantguarda de«malalties infeccioses».

Exposició de Ramón Acín al Rincón de Goya

***

Manifestació de la gent de l'espectacle: Jean-Pierre Cassel, Michel Piccoli, Micheline Presle, Samy Frey, François Fabian, Jacques Brel i Jean Ferrat, entre d'altres

- París (25-05-68): El 25 de maig de 1968 a París (França), al matí, el primer ministre Georges Pompidou, en unes declaracions a la premsa diu que els esdeveniments desencadenats a França són una«temptativa evident de desfermar la guerra civil» i que a partir d'ara «tota reunió serà dispersada amb la major energia». A les 15 hores, comencen al Ministeri del Treball del carrer de Grenelle, les majors negociacions socials des del 1936, on s'ha intentant que tothom (sindicats, patronals, petites i mitjanes empreses, representants de les classes mitjanes, organitzacions agrícoles, etc.) hi participi. De Gaulle ha donat carta blanca al primer ministre per aconseguir la pau social. Pompidou, amb el suport de la patronal, d'arrencada concedeix un augment del 35% dels salaris mínims. 25 hores de negociacions caldran per arribar als acords socials més importants de tots els temps, amb un augment per al conjunt dels sous d'un 10%, i això sense gaire discussions. Mentrestant, els periodistes de les ràdios i de les televisions públiques es declaren en vaga; l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) només difonen un butlletí de notícies a les 20 hores, reclamen llibertat d'expressió. En aquesta vaga se sumarà tot el sector artístic (actors, directors de cinema i de teatre, músics, cantautors, etc.). 120 periodistes de l'ORTF serà acomiadats, entre ells Michel Drucker, Thierry Roland i Roger Coudrec.

Naixements

Max Hödel, segons Le Voleur. Cabinet de Lecture Universel el 19 de juliol de 1878

- Max Hödel: El 25 de maig de 1857 neix a Leipzig (Saxònia, Alemanya) l'anarquista, partidari de la propaganda per l'acció, Emil Heinrich Max Hödel, que va fer servir el pseudònim Lehmann. D'antuvi s'afilià al Sozialistische Arbeiterpartei Deutschlands (SAPD, Partit Socialista Obrer d'Alemanya), però ben aviat trencà amb els socialistes argumentant que molt prometien emperò res no feien. A Leipzig es guanyà la vida com a lampista, però després es dedicà a la venda de periòdics (Die Fackel, Vorwärts, etc.) i a la difusió d'impresos polítics, fins i tot del socialistes cristians. El SAPD l'acusà que quedar-se amb  la recaptació de la venda de la seva premsa i l'expulsà oficialment del partit el 9 de maig de 1878, dos dies abans de cometre l'atemptat que el faria famós. Després marxà de Leipzig i anà a Nuremberg, on fou buscat pel procurador de l'Estat que l'acusà d'ofenses a l'emperador. Més tard viatjà per Alsàcia, Lorena, Silèsia i Westfàlia, escampant propaganda socialista i anarquista. Segons alguns va pertànyer al sector bakuninista de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), però la policia mai no ho va confirmar i en els interrogatoris a vegades deia que era socialista i altres absolutament anarquista. Sense feina, el 25 d'abril de 1878 s'instal·là a Berlín. Pocs dies després, l'11 de maig de 1878, a l'avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de Berlín, dispara tres trets sobre l'emperador d'Alemanya Guillem I sense ni tan sols ferir-lo; volia protestar així contra la misèria obrera. El kàiser viatjava amb una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, la gran duquessa de Baden, i son gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van llançar sobre el regicida i en l'aldarull una persona resultà greument ferida i va morir dos dies després. Immediatament fou processat per la Tribunal Superior de Justícia de l'Estat prussià. Durant el judici reivindicà el seu pensament llibertari i el 10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort per«traïció a la pàtria» cridant «Visca la Comuna!». El seu advocat defensor d'ofici va demanar perdó al tribunal per haver defensat un traïdor. Max Hödel, després de rebutjar qualsevol consol religiós, va ser decapitat d'un cop de destral el 16 d'agost de 1878 a la presó de Moabit de Berlín (Alemanya). Els atemptats de Hödel i de Karl Nobiling, uns dies més tard, el 2 de juny, contra l'emperador alemany van servir de pretext al canceller Otto von Bismarck per promulgar una Llei antisocialista l'octubre d'aquell 1878.

Max Hödel (1857-1878)

***

Varban Kilifarski

- Varban Kilifarski: El 25 de maig de 1879 neix a Harsovo (Razgrad, Bulgària) el militant, propagandista i pedagog anarquista Varban Kilifarski. Havia nascut en una família d'origen pagès, encara que per les seves formes semblava un aristòcrata. Son pare, originari de Kilifarevo, a prop de Tirnovo, feia de mestre a l'escola primària d'Harsovo. Més tard la família s'instal·larà a Razgrad. Varban passarà la major part del temps, sobre tot a l'estiu, a Teketo, a prop de Ichiklar, on s'ocupava, amb altres cinc famílies, de l'agricultura i de la silvicultura de l'immens bosc de Déliorman. De molt jove va descobrir les idees llibertàries de la mà d'un dels seus professors d'institut anarquista tolstoià i ja en aquell temps va ser detingut per primer cop per protestar contra els privilegis davant la presència d'unes autoritats. Enrolat en una organització socialdemòcrata, amb Mikhael Guerdjikov i Gotze Detxev, va participar en el moviment revolucionari federalista d'alliberament de Macedònia. En tornar a Bulgària en 1907, i després de passar un temps a la presó de Razgrad per una acció contra el milionari Guéchev, va crear amb Mikhael Guerdjikov i Nicolas Stoïnov nombrosos periòdics anarquistes (Svobodno Obshestbo,Bezvlastié) i l'editorial «Bezvlastié» (Acràcia), que publicarà en búlgar les principals obres de l'anarquisme. Aquesta feina intel·lectual la compaginava amb la feina agrícola a Teketo i va ser delegat al Congrés de la Unió Agrària. Influenciat per l'experiència de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, començarà a engegar una escola llibertària a Teketo, amb el suport del seu germà Christo, tolstoià antimilitarista, antic mestre d'escola a Kharkov (Rússia) que aconseguirà els permisos del Ministeri d'Educació per obrir una escola privada; però aquesta no reeixirà a causa de l'inici de la guerra als Balcans, que va tancar les escoles i va mobilitzar els mestres. Antimilitarista, es va exiliar a Suïssa, on va intentar construir amb companys búlgars i russos una comuna agrícola, però que no va reeixir per manca de fons. El gener de 1912 es va instal·lar a París i a partir de maig d'aquell any va esdevenir professor a l'escola llibertària «La Ruche», de Sébastien Faure, i això sense conèixer el francès. A «La Ruche» va organitzar el jardí i les terres de conreu, ajudat pels infants, i va fer feina a la seva impremta. El febrer de 1913 va marxar de«La Ruche» acompanyat de Jeanne Lebin, una de les col·laboradores anarcocristiana tolstoiana de l'escola, i es van instal·lar al barri parisenc de Villejuif, per ocupar-se de la propaganda anarquista. Va intervenir en un gran míting contra la prohibició de les autoritats franceses d'una visita de Kropotkin. En aquestaèpoca va fer feines de tota casta per a subsistir: reparació de carrers, jardineria, instal·lació de calefaccions, etc.; a més de mantenir un hort de llegums a Villejuif que aprovisionava mig París llibertari. Quan va esclatar la Gran Guerra, el seu antimilitarisme el va obligar a exiliar-se, amb sa companya, a Florència (Itàlia) a partir de febrer de 1915, on va engegar una important campanya antireligiosa quan va veure la importància que jugava la religió a Itàlia. Obligat a fitxar la seva residència a Luca, va reprendre la feina agrícola i, com que tenia un hospital militar a prop, va engegar una campanya antimilitarista entre els soldats ferits. La seva companya va ser detinguda i expulsada d'Itàlia cap a França, quedant Varban tot sol amb una nina de cinc anys (Lilka) i malalt de tuberculosi i paludisme; i poc després, va ser internat a Campobasso fins al final de la guerra. Un cop la família es va reunir de bell nou, es va instal·lar a Lucca i Pisa. Va retornar a Bulgària amb sa família, però de Teketo només quedaven les ruïnes. Abans de morir va intentar aixecar de bell nou en aquells terrenys una comuna i un escola, però sense gaire èxit a causa del càncer. Varban Kilifarski va morir el 20 de gener de 1923 a Sofia (Bulgària). Va ser enterrat en mig d'un bosc propietat de sos parents.

***

Alfred Duchesnay [militants-anarchistes.info]

- Alfred Duchesnay: El 25 de maig de 1887 neix a Le Grand Andely (Les Andelys, Alta Normandia, Normandia) l'anarcoindividualista Alfred-Eugène Duchesnay. Era el fill primogènit de Michel-Élie Duchesnay, paleta, i de Constance-Euphrasie Feuillette, jornalera i obrera en seda. Visqué en una mansarda al número 250 del carrer Convention del Districte de Vaugirard de París (França). Es guanyava la vida com a obrer enrajolador. El 4 de març de 1911 es casà al XV Districte de París amb Henriette Marie Thérèse Boissier, cobradora de la Companyia de Tramvies de París en la línia«Hôtel de Ville-Clamart», amb qui tingué aquell mateix any una filla. Durant la Gran Guerra fou membre del grup dels «Amics de Par delà la mêlée», publicació anarcoindividualista publicada per E. Armand i fou mobilitzat com a obrer enrajolador a les fàbriques Renault de Billancourt (Illa de França, França). Entre el 15 de març de 1918 i el febrer de 1920 publicà, amb Pierre Chardon i Marcel Sauvage, el bimensual anarcoindividualistaLa Mêlée. Libertaire, Individualiste,Éclectique. En 1920 la mansarda on vivia fou l'adreça postal i seu, com ja havia passat amb La Mêlée, dels periòdics anarcoindividualistes L'Un, que publicà un número el març, i Un, que publicà set números entre juny i desembre d'aquell any, i que van ser les publicacions que substituïren La Mêlée. Cap al 1922 s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània). Divorciat de la seva primera companya l'11 de maig de 1933, el 20 de setembre de 1934 es casà amb Gisèle Marie Veggian. Alfred Duchesnay va morir el 25 de juny de 1947 a Niça (País Niçard, Occitània).

***

Necrològica de Juan Mínguez Martínez apareguda en el periòdic tolsosà Espoir del 27 de març de 1978

- Juan Mínguez Martínez: El 25 de maig de 1892 neix a El Esparragal (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Mínguez Martínez. Sos pares es deien Juan Mínguez i Josefa Martínez. De jove emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya), milità activament en la naixent Confederació Nacional del Treball (CNT), on va ser nomenat president del Sindicat Tèxtil de Badalona. El 2 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França amb sa companya Teresa Fernández Ruiz –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Hernández–, també militant anarcosindicalista, i sa filla Isabel Mínguez Fernández (nascuda en 1929). En arribar separaren sa família; ell va ser tancat al camp de concentració de Bram i sa companya i sa filla van ser enviades a Morcens (Aquitània, Occitània). El setembre de 1940 sa família ja tornava a estar unida. Després d'un temps a Démouville (Baixa Normandia, França) i per Normandia, intentar refugiar-se sense èxit a Mèxic. En 1949, s'establí a Albi (Llenguadoc, Occitània), on va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT, càrrec que exercí durant uns anys. Juan Mínguez Martínez va morir el 26 de novembre de 1977 a l'Hospital d'Albi (Llenguadoc, Occitània). Alguns l'identifiquen, no sabem amb quin fonament, amb el manobre anarcosindicalista de Badalona Joan Minguet.

***

Emilio López Arango

- Emilio López Arango: El 25 de maig de 1893 neix a Cudillero (Astúries, Espanya) el teòric i propagandista anarcosindicalista Emilio López Arango, també conegut sota el pseudònim de Xáxara. Fill d'una família modesta de pescadors, era el segon de nou germans. Fins als 11 anys anà a escola, però després va haver de fer feina per ajudar sa família. El 14 de setembre de 1907, cridat per un oncle, emigrà a Cuba. A l'illa caribenya treballà de dependent en una botiga de Quinta (Santa Clara) durant dos anys i quatre mesos; a Las Vueltas, dos mesos en una botiga; i a altres localitats fins a la tornada a Espanya en 1910. El setembre d'aquest any marxà a l'Argentina, on va fer d'aprenent al gremi de forners. Sempre en contacte amb el món proletari, en 1912 començà a conèixer l'anarquisme a través de la lectura de Kropotkin. Juntament amb altres forners revolucionaris (Avelino Alarcón, Diego Mosquera), amb els quals viu i milita, participà en les vagues del gremi de 1912 i 1913, que van ser un fracàs i que el portaren 15 mesos a la presó. Durant el tancament a la Presó Nacional aprengué moltíssim d'altres interns (Apolinario Barrera, Teodoro Antillí, etc.), alhora que aprofità el temps amb la lectura i l'escriptura de poemes. El 13 de setembre de 1915 fou alliberat i immediatament entrà en la Societat de Resistència d'Obrers Forners de Buenos Aires, el portaveu de la qual, El Obrero Panadero, redactà a partir de l'1 de gener de 1916 i fins a la seva mort. En 1916 també començà a col·laborar en La Protesta, en una època d'importants lluites intestines (debat sobre el sovietisme, campanyes unificadores, il·legalisme iús de la violència, etc.), i en el setmanari satíric El Burro–tres números entre l'1 i el 14 de maig de 1917. El 13 de gener de 1919 fou detingut i el maig d'aquell any, prohibida la premsa anarquista, marxà a Santa Fe. En 1919 publicà en aquesta ciutat, amb Diego Abad de Santillán i José Torralvo, La Campana, però fou expulsat de Santa Fe. De bell nou a Buenos Aires, treballà d'estibador i participà en l'organització dels formers. Entre 1920 i 1922 col·laborà en El Repartidor de Pan, altra publicació d'aquest gremi. En aquesta època formà part del Consell Federal de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i col·laborà en al seva premsa. En el Congrés Continental de maig de 1929 de Buenos Aires, del qual sorgí l'Associació Continental Americana de Treballadors (ACAT), representà la FORA i fou elegit secretari de Relacions Internacionals de l'ACAT. Defensà un anarquisme intransigent i lluità contra el comunisme, el reformisme i l'i·legalisme violent expropiador–representat pel sector de La Antorcha i per Severino di Giovanni–, alhora que palesava la necessitat d'una presència anarcosindicalista important; però aquesta línia el creà opositors que l'apartaren un temps de la redacció de La Protesta i del seu Suplemento. La virulenta polèmica portada a terme amb Abad de Santillán en La Protesta contra els atemptats i les expropiacions dels grups anarquistes il·legalistes (anarcobanditisme) fou la seva sentència de mort. Emilio López Arango fou assassinat el 25 d'octubre de 1929 a Buenos Aires (Argentina) amb tres trets de pistola a la porta de ca seva. Deixà companya, Carmen, i tres fills de curta edat. Els assassins foren militants anarquistes d'altra tendència, molt probablement per Severino di Giovanni. Les seves restes foren vetllades a la seu de la FORA per milers de treballadors. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, com ara Alborada,¡Despertad!, Nuevos Caminos, Prometeo, Revista Única,Suplemento de Tierra y Libertad,Tribuna Proletaria, etc. És autor d'El anarquismo en el movimiento obrero (1925, amb Abad de Santillán) i Ideario (1942, pòstum). En 2007 Carlos Penelas publicà l'assaig Emilio López Arango. Identidad y fervor libertario.

Emilio López Arango (1893-1929)

***

Necrològica de Pere Oró Ricart apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de gener de 1972

- Pere Oró Ricart: El 25 de maig de 1893 neix a Arenys d'Empordà (Garrigàs, Alt Empordà, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Alcanó (Segrià, Catalunya)– l'activista anarquista i anarcosindicalista Pere Oró Ricart. Sos pares es deien Josep Oró i Maria Ricart. Començà a treballar com a calderer i metal·lúrgic a Sabadell, on pertanyia al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la vaga revolucionària de 1917, va ser un dels protagonistes de la lluita a les barricades sabadellenques i per això va haver de fugir cap a França, i a Bèlgica després, països d'on fou expulsat per les seves activitats llibertàries. De tornada a Barcelona es va integrar en els grups d'acció anarquistes que combatien el pistolerisme patronal i en els grups d'expropiació. L'agost de 1923 fou detingut amb Josep Espuñes Bach per la mort de l'agent del cos de vigilància Jesús Fernández Alegria, però fou alliberat per manca de proves. Dies després, el 29 d'agost, fou ferit de bala durant l'atracament del despatx de la indústria farinera de Pere Salisachs de Barcelona, on resultà malferit de mort Pere Vilalta Gras–gerent i caixer de l'entitat; republicà, era corresponsal a Barcelona d'El Motín i amicíntim de José Nakens– i 10 persones més –entre elles el caporal de la Guàrdia Civil Salvador Galeoto– durant el tiroteig de la fugida del grup, format, com a mínim, per Joaquim Pons Dílmer (Ramon Peris Llansà o El Americà), Enrique Alvareda Miró, Amadeo Sanmartín Suñé, Vicente Martín Fernández i Manuel González Serrano (Bautista Peroni), que van ser detinguts i jutjats –Antonio Dehesa Bayona i Ricardo Sanz García, van ser arrestats i processats, però finalment alliberats per manca de proves. Des de la presó signà la «Carta abierta a los camaradas anarquistas», publicada el març de 1925 en La Protesta i en Solidaridad Proletaria, on criticava la manca d'acció dels sectors més sindicalistes de la CNT. El juny de 1926 fou processat per un delicte de «lesa majestat» per insultar el Rei a crits a la seva cel·la. Finalment, després de més de tres anys, el grup d'acció anarquista fou jutjat entre el 10 i 11 de gener de 1927 per l'assalt a la casa Salisachs i condemnat a cadena perpètua, a indemnitzar la família de la víctima i al reintegrament de la quantitat furtada. Quan purgava la pena a la presó de Figueres, protagonitzà una fugaç fugida que fou avortada pel sometent. Alliberat amb la proclamació de la República, trobà feina a Barcelona i s'afilià al Sindicat Fabril, Ram de l'Aigua de la CNT. Durant la guerra civil, lluità a la Secció d'Artilleria «Sacco y Vanzetti» de la Columna «Tierra y Libertad». Ferit durant l'atac a Toledo, retornà a Catalunya i es féu càrrec de la col·lectivitat de Cordelles, a Cerdanyola. En acabar la guerra, fugí a França i va passar per diversos camps de concentració (Argelers, Bram i Gurs). Després fou destinat a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) per realitzar tasques agrícoles. Participà en la fundació de la CNT a Aush, organització en la qual milità fins a la seva mort. Sa companya fou Manuela Torres Motis. Pere Oró Ricat va morir el 27 de juny de 1971 a Aush (Llenguadoc, Occitània).

***

Francesco Carmagnola (Sydney, començament de la dècada dels vuitanta)

- Francesco Carmagnola: El 25 de maig de 1900 neix a San Vito di Leguzzano (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i agitador antifeixista Francesco Giuseppe Carmagnola, conegut simplement com Frank. Fou fill d'una família pagesa molt pobra; sos pares es deien Lino Carmagnola i Emilia Basso. Treballà com a obrer tèxtil i començà a militar en els grups llibertaris de ben jovenet, destacant com a conferenciant encara que només tenia estudis elementals. Quan feia el servei militar a Bolonya portà una intensa tasca propagandística entre els seus companys de caserna i per aquest motiu va ser traslladat a una unitat disciplinària militar creada especialment per a subversius. Un cop llicenciat, participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i combaté fins i tot armat en els enfrontaments que es generaren. A la província de Vicenza lluità contra els escamots feixistes organitzats i, fugint de la repressió, emigrà el 23 de febrer de 1922 a Austràlia, arribant a Sydney el 13 de maig d'aquell any amb el vaixell «San Rossore». Immediatament marxà a Ingham, al nord de l'Estat de Queensland, per treballar com a tallador de canya a la safra. En aquest país s'implicà en la lluita antifeixista organitzada des de la comunitat d'exiliats italians i els enfrontaments violents amb els grups feixistes locals el portaren en diferents ocasions a la presó. Sempre vigilat per la policia secreta i el cos consular italians, treballà per aconseguir la unitat entre l'esquerra australiana, tant dels obrers de la immigració com dels anglosaxons, fugint sempre de mantenir relacions amb el Partit Comunista d'Itàlia (PCI) i el Communist Party of Australia (CPA, Partit Comunista d'Austràlia) i qualificant el règim soviètic de «feixisme roig». Entre 1926 i 1927 promogué a Melbourne la campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. A finals de 1926 cofundà a Sydney amb Giovanni Terribile Antico el grup «Lega Antifascista» (Lliga Antifeixista), especialitzada d'antuvi en la publicació de pamflets subversius i que arribarà a ser el grup esquerrà més important de la comunitat italiana a Austràlia. El juliol de 1927 començà a publicar a Sydney el primer periòdic antifeixista a Austràlia, Il Risveglio (El Despertar), que tractà la problemàtica local i publicà articles de militants anarquistes dispersos arreu del món (França, Suïssa, Argentina, Estats Units, etc.). El tercer número, publicat després de l'execució de Sacco i de Vanzetti, portà el títol «Lunga vita all'anarchia. Dagli anarchici seranno vendicati!» (Llarga vida a l'anarquia. Els anarquistes seran venjats!) i això serví de pretext perquè Grossardi, cònsol general d'Itàlia, exigís del primer ministre australià Stanley Bruce la immediata clausura del periòdic, que es va fer efectiva el 23 d'agost d'aquell any. El desembre de 1927 fundà amb altres companys el «Club Social Matteotti» –en honor de Giacomo Matteotti, socialista italià assassinat pels escamots feixistes–, al carrer Spring de Melbourne, del qual va ser nomenat secretari. L'1 de desembre de 1928 aquesta organització es traslladà a un nou local més gran al carrer Victoria de Melbourne i fundà el Comitè de la Lliga Australiana de Lluita contra el Feixisme. El «Club Matteotti» publicà entre 1928 i 1929, sota la direcció d'Isidoro Bertazzon, diferents publicacions periòdiques antifeixistes efímeres (L'Azione, Giacomo Matteotti, Germinal,In Memoria i Il Risveglio). Entre 1930 i 1932 col·laborà en els periòdics de Melbourne L'Avanguardia Libertaria, publicat per Bertazzon, i en l'antifeixista La Riscossa, editat per Valentino Ciotti. L'octubre de 1930 la policia australiana escorcollarà en dues ocasions el «Club Matteotti». L'1 de maig de 1931 es dirigí a una multitud de set mil treballadors que es manifestava per la riba del riu Yarra al crit de «Mort a Mussolini!». Després de la crisi interna del «Club Matteotti» en 1931 per lluites intestines entre Carmagnola i Bertazzon, que portarà a la seva dissolució oficial el 15 de desembre de 1933, i a causa de la depressió econòmica que patia l'economia del país, l'octubre de 1931 marxà novament a Ingham, al nord de l'Estat australià de Queessland, per treballar en la recol·lecció canya. La topada directa el 26 de desembre de 1931 amb Mari Melano, vicecònsol general d'Itàlia a Townsville, de visita a Ingham, el portà a un procés polític amb dos companys (Mario Tardiani i Tom Saviane) entre l'11 i el 12 de febrer de 1932 a la Cort Suprema de Townsville on es defensà atacant durament el feixisme i el racisme de les autoritats australianes contra els immigrants, judici del qual va ser absolt. L'agost de 1934, amb son company Francesco Fantin, fou un dels organitzadors de la gran vaga de la recol·lecció de canya de sucre contra la gran empresa Colonial Sugar Refining Company (CSR, Companyia Colonial Refinadora de Sucre) portada a terme per l'Australian Workers' Union (AWU, Unió de Treballadors Australians) i que a més de reivindicacions laborals exigia mesures contra el morbo de Weils, malaltia infecciosa que portava a la tomba nombrosos obrers de la safra. Aquestes reivindicacions dugueren a l'obligatorietat de cremar els camps de canya com aúnica mesura de lluitar contra la malaltia, pràctica usada encara en els nostres dies. Com que va ser inscrit en la llista negra de la patronal i no trobava feina, retornà a Melbourne per a treballar com a obrer en una fàbrica. En 1938 organitzà la difusió de la propaganda antifeixista que es repartia al port de Melbourne entre els mariners dels vaixells italians que hi ancoraven. El 15 de febrer de 1938, durant un d'aquests repartiments, un grup de mariners feixistes del vaixell de guerra «Raimondo Montecuccoli» atacaren salvatgement el xofer d'un taxi que havien confós amb Carmagnola. Dos dies després s'organitzà una manifestació de protesta al port de Melbourne de més de 12.000 persones i en la qual prengué la paraula i Mussolini va ser cremat en efígie. Arran de l'entrada en la II Guerra Mundial de la Itàlia feixista, molts d'italians, considerats com a potencials enemics, van ser internats en camps de concentració. Aquest fet va ser durament denunciat per ell ja que en aquests camps es tancaven sense cap discriminació italians defensors del feixisme i militants antifeixistes, produint-se constants agressions –el seu company Fantin va ser assassinat en 1942 en un d'aquest camps per interns feixistes, crim que restà impune. El 27 de juliol de 1940 va ser detingut a Sydney mentre distribuïa pamflets emparedat amb un cartell que deia «Tots els italians no són feixistes.», amb caricatures de Mussolini i fotografies de antifeixistes empresonats. Després de la guerra, encara que fidel al pensament anarquista, reduí la seva militància activa. Retirat a Camden, a prop de Sydney, durant els últims anys de sa vida es reunia amb els joves militants del moviment llibertari. Malalt de càncer, Francesco Carmagnola va morir el 27 de febrer de 1986 al barri de Lugarno de Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i fou enterrat al cementiri de Camden.

Francesco Carmagnola (1900-1986)

***

Ilio Baroni

- Ilio Baroni: El 25 de maig de 1902 neix a Massa Marittima (Toscana, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Ilio Baroni, conegut com Il Moro. Emigrà amb sa família a la ciutat toscana de Piombino, on a començaments dels anys vint començà a militar en el moviment anarquista. Com a membre del 144 Batalló dels «Arditi del Popolo» participà en els enfrontaments amb els escamots feixistes. El juny de 1925, fugint de la repressió, s'establí a Torí. A la capital del Piemont va fer feina de mecànic a la fàbrica Fiat Ferriere, on intentà mantenir la lluita sindical i fer costat els companys empresonats. En aquests anys va estar constantment vigilat per la policia feixista per les seves activitats llibertàries. L'estiu de 1936, arran de l'aixecament militar a Espanya, decidí marxar a la Península per fer costat la Revolució llibertària, però fou detingut a la frontera per gendarmes francesos i repatriat a Itàlia. De bell nou a Torí, instal·là una ràdio clandestina que li va permetre escoltar Ràdio Barcelona i informar els companys sobre els esdeveniments revolucionaris i l'evolució del conflicte bèl·lic. Quan estava a punt de intentar de bell nou marxar a la Península, els Fets de Maig de 1937 i l'assassinat de companys a mans del comunisme estalinista, li van fer recular. El desembre de 1937 va ser detingut a Torí i el juny de 1938 fou condemnat a cinc anys de confinament a Treniti per «activitats antifeixistes i propaganda anarquista». El 6 de desembre de 1942 va ser alliberat i retornà a Torí, on participà activament durant les vagues fabrils de 1943 i 1944 com a membre del Comitè d'Agitació. Arran de l'ocupació de la ciutat per les tropes alemanyes, s'integrà immediatament a la resistència. Fou un dels organitzadors i animadors del grup armat «Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana). Sota el pseudònim d'Il Moro comandà la VII Brigada SAP «Edoardo de Angeli». Des d'octubre de 1944 fou un dels primers subscriptors del butlletí clandestí Era Nova, redactat per Fioravanti Meniconi, Dante Armanetti, Antonio Garino i Italo Garinei. Els tres primers números d'aquesta publicació clandestina van ser distribuïts per fàbriques i en grups de partisans anarquistes, especialment per Domenico Molinero. Ilio Baroni caigué mort el 26 d'abril de 1945 durant els combats per l'alliberament de Torí (Piemont, Itàlia) quan intentava socórrer uns companys ferits.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 26 de maig

Esdeveniments

Recreació de les execucions del carrer Haxo. Fotografia d'E. Appert

- Sisè dia de la Setmana Sagnant: El 26 de maig de 1871 a París (França) ja no existeixen ni el Consell de la Comuna ni el Comitè de Salvació Públic. El Comitè Central de la Guàrdia Nacional es replega al carrer Haxo i rep plens poders sota el control de Louis Eugène Varlin. La lluita es concentra al barri de la Bastilla, que resisteix durant tota la jornada, i al barri de La Villette, els defensors del qual acaben replegant-se a Bellville. Cap al tard, de la Comuna no queda més que aquesta barriada popular, on els canons de Buttes-Chaumont i de Père-Lachaise disparen sobre les tropes de Versalles fins que acaben les municions. Durant el dia, a l'escalinata del Panthéon, Jean-Baptiste Millière ha estat afusellat al crit de «Visca l'Humanitat!», juntament amb centenars de communards. Les tropes de Versalles fins i tot assassinen els ferits a les ambulàncies. A la tarda, una multitud furiosa es venja executant cinquanta ostatges–11 capellans i religiosos, 35 gendarmes i quatre ancians confidents de l'Imperi– al carrer Haxo, malgrat les súpliques de Varlin, que serà maltractat per la massa immisericordiosa.

***

Capçalera de Le Quotidien [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- SurtLe Quotidien: El 26 de maig de 1901 surt a Lió (Arpitània) el primer número del diari llibertari Le Quotidien. Organe de revendication ouvrière, editat per Sébastien Faure. El gerent en va ser B. Martenot i hi van col·laborar Victor Charbonnier, Sébastien Faure, Guerdat, Hubert Lagardelle, Marius Montet, E. Philip, Henri Ponard i Michel Zévaco, entre d'altres. En sortiren 294 números, l'últim el 15 de març de 1902.

***

La plana major comunista durant la Conferència de Grenelle: Benoît Frachon (a l'esquerra) i Georges Séguy (a la dreta)

- París (26-05-68): El 26 de maig de 1968 a París (França)és dia de negociacions. La Conferència de Grenelle continua per tancar els acords. La Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i la policia negocien per preparar un míting demà matí a l'estadi de Charléty, a prop de la Ciutat Universitària. El Ministeri de l'Interior i l'Elisi perquè De Gaulle accepti la celebració d'aquest míting. El premi Nobel Jacques Monod intercedeix altra vegada en favor dels estudiants. La policia està molt preocupada pel que faran els«extremistes» del «Moviment 22 de Març». El General De Gaulle dóna el vistiplau a Jacques Foccart perquè organitzi una gran manifestació de suport gaullista per al 31 de maig, que finalment tindrà lloc el 30. A Château-Chinon, on és alcalde, François Mitterrand presideix amb Guy Mollet, Gaston Defferre i René Billères una manifestació que reuneix 8.000 participants.

Naixements

Felice Vezzani

- Felice Vezzani: El 26 de maig de 1855 neix a Novellara (Emília-Romanya, Itàlia) el pintor, decorador i propagandista anarquista Felice Gaetano Vezzani, conegut sota diversos pseudònims (V. Enizza, Lux, Felix). Sos pares es deien Alessandro Vezzani i Giuseppa Rossi. De ben jovenet s'adherí al socialisme i en 1888, sota el pseudònim de V. Enizza, col·laborà en la revista satírica Bononia Rider, fundada a Bolonya per un grup d'estudiants socialistes (G. Podrecca, G. Galantara, etc.). Més tard va ser nomenat secretari de la Societat de Socors Mutus i de Resistència dels Obrers Forners i vicepresident de la Societat Obrera de Bolonya, esdevenint un dels animadors socialistes més importants de la regió. Fou un dels organitzadors de la manifestació del Primer de Maig de 1891, època en la qual s'acostà a les idees anarquistes. A partir de l'agost de 1892, arran del congrés del Partito dei Lavoratori Italiani (PdLI, Partit dels Treballadors Italians) celebrat a Gènova, en el qual participà i on els anarquistes van ser atacats pels seus companys socialistes, s'adherí definitivament al moviment llibertari. Decidí emigrar i el gener de 1893 arribà al Brasil. A finals d'aquell any fundà el setmanari anarquista humorístic L'Asino Umano, que publicà a São Paulo 28 números fins al 25 de març de l'any següent i per al qual realitzà dibuixos i poemes satírics. El 15 d'abril de 1894 va ser detingut juntament amb una quinzena de militants anarquistes i socialistes (Antono Maffucci, Galileo Botti, André Allemos, Arturo Campagnoli, Suppo Serafino, Augusto Bargioni, Francesco Patelli, Alfredo Innocenzi, Giuseppe Bacchini, etc.) quan sortia d'una reunió preparatòria del Primer de Maig al Centre Socialista Internacional (SCI), del qual era president, i va ser empresonat durant set mesos a São Paulo i a Rio de Janeiro. Un cop alliberat, començà a col·laborar en L'Avvenire (1894-1895) de São Paulo, amb Giuseppe Consorti, Augusto Donati i Lodovico Tavani, entre d'altres. En aquesta època també col·laborà en el periòdic Lo Schiavo Bianco. El març de 1895 va ser novament detingut i expulsat cap a l'Argentina, on a partir del novembre de 1895 dirigí a Buenos Aires L'Avvenire,òrgan d'expressió dels anarquistes italians que publicà 250 números entre el 10 de novembre de 1895 i el 20 de febrer de 1904. També col·laborà en el bimensual romà Il Pensiero Moderno. El març de 1897 retornà a Itàlia i començà a col·laborar en el periòdic d'Ancona L'Agitazione (1897-1898) i en el seu suplement diari. El 14 de novembre de 1897 participà en el número únic del periòdic Il Domocilio Coatto, publicat a Forli, on denuncià la Llei d'assignació de residència. El març de 1898, amb Vivaldo Lacchini i Nino Samaja, cosignà, en nom del Cercle d'Estudis Socials de Bolonya, el manifest «Al popolo italiano» (Al poble italià), en favor dels militants anarquistes jutjats a Ancona i que sortí publicat com a suplement del periòdic L'Agitazione. Després dels enfrontaments de maig de 1898 a Milà, va ser condemnat a dos anys, 10 mesos i cinc dies de presó per«incitació a la desobediència i a l'odi de classes mitjançant la premsa» i fugí clandestinament a Lugano. L'estiu de 1898 participà en el periòdic anarcocomunista L'Agitatore, publicat a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) per Giuseppe Ciancabilla, Domenico Zavattero i Ersila Cavedagni Grandi, però, en desacord amb els redactors, cessà de col·laborar-ne el 27 d'agost. A finals de 1899 marxà a París (França) on el contractaren en les obres de l'Exposició Internacional de 1900 i trobà nombrosos companys de la redacció de L'Agitazione i altres militants (Guglielmo Barnaba, Domenico Zavattero, Ernesto Cantoni, Pio Semeghini, Vivaldo Lacchini, Nino Samaja, Demetrio Francini, etc.). Aquest mateix 1899, sota el pseudònim de Felix, les edicions de Les Temps Nouveaux li van publicar el fullet Alle madri d'Italia. Des de la capital francesa, sovint sota el pseudònim Felix, col·laborà en diferents periòdics anarquistes italians, com ara L'Avennire Sociale (signant Dalla Francia),L'Agitazione,Combattiamo,Pro Justicia, etc. Formà part del Grup de Solidaritat Internacional i de Suport als Detinguts, animat per Charles-Albert, Jean Grave, Paul Delesalle i altres. Fou un dels corresponsals, amb Samaja i Lacchini, des de la seva fundació el juliol de 1900 a Ginebra per Luigi Bertoni, del periòdic Il Risveglio. Distribuí a França nombroses publicacions italianes, com l'abans citada, L'Avvenire de Buenos Aires i La Questione Sociale de Patterson. En 1901, durant la visita oficial del tsar Nicolas II a París, va ser decretada la seva expulsió, que finalment va ser suspesa arran de la intervenció de diverses personalitats polítiques franceses, especialment de Jean Allemane. El 30 de gener de 1902 col·laborà en el número únic de Pro Calcagno e contro il domicilio coatto, publicat a Messina, i, aquest mateix any, en L'Armonia de Nàpols. En aquesta època esdevingué un dels principals animadors de l'anarquisme italià a París, acostat al grup editor de Le Temps Nouveaux–a instància seva aquesta publicació tirà milers de targetes postals amb el retrat de Gaetano Bresci, que havia assassinat el rei Humbert I d'Itàlia– i establint estrets contactes regulars amb Luigi Bertoni a Ginebra i amb Errico Malatesta a Londres. Després col·laborà, amb Charles Malato, Carlo Frigerio i Amilcare Cipriani, en l'únic número de Verso l'Emancipazione, publicat l'1 de maig de 1906 a París per Malatesta. En 1913 participà en la campanya organitzada pel Comitè de Defensa Social (CDS) a favor de l'antimilitarista anarquista Augusto Masetti i en l'únic número de Liberiamo Masetti, publicat en novembre d'aquell any a París. Quan esclatà la Gran Guerra, marxà a Londres, però l'abril de 1916 retornà a París, on continuà amb els seus contactes amb Luigi Fabbri, Armando Borghi i altres. En aquesta època col·laborà en Umanità Nova sota el pseudònim Lux. L'agost de 1917, després de la mort de sa companya, tornà a Itàlia, però en 1922 retornà definitivament a París, reprenent els seus contactes amb els exiliats italians i col·laborant en diferents publicacions anarquistes, com ara Fede (Roma), L'Agitazione a favore di Castagna e Bonomini (París, 15 de desembre de 1924), Il Monito (París), Germinal (Chicago), L'Adunata dei Refrattari (Nova York), Il Risveglio (París), Fede (París), Vogliamo (Biasca), etc. El 23 de gener de 1927 el Grup Artístic Internacional de Marsella li estrenà l'obra dramàtica Demenza giustiziera. L'octubre de 1927 cofundà, amb Luigi Fabbri, Camillo Berneri, Ugo Fedelli i Torquato Gobbi, el periòdic La Lotta Umana, publicat entre l'1 d'octubre de 1927 i el 18 d'abril de 1929 a París. Sa companya fou Maria Angela Rondini. Felice Vezzani va morir l'11 de febrer de 1930 al seu domicili del carrer dels Cloys de París (França). Pòstumament, en 1932, el Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques de París li publicà el fullet Fascismo. Bozzetto sociale in due atti. Com a artista realitzà diversos retrats de militants anarquistes (Virgilia D'Andrea, Giuseppe Ciancabilla, etc.).

Felice Vezzani (1855-1930)

***

Paul Reclus fotografiat per Nadar (ca. 1906)

- Paul Reclus:El 26 de maig –algunes fonts citen erròniament el 25 de maig– de 1858 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el militant anarquista, enginyer i professor Paul André Reclus, també anomenat Georges Guyou. Fill d'Élie Jean Pierre Michel Reclus i de MartheÉlisabeth Noëmi Reclus, els primers anys de sa vida els va passar en la «gran família» llibertària dels Reclus. Quan la Comuna de París va ser anihilada en 1871 es va haver d'amagar un temps abans de reunir-se amb els seus familiars a Suïssa. En 1877 tornà a París on farà uns brillants estudis i esdevindrà enginyer en 1880, ocupant aquesta funció en diverses indústries, especialment a Bessèja (Llenguadoc, Occitània), i haurà de dimitir en nombroses ocasions del càrrec per haver fet costat als vaguistes. Propagandista de l'anarquisme, partidari de la conquesta individual i de la propaganda pel fet, serà després de la instauració de les Lois Scélérates (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, inculpat en el «Procés dels Trenta»; però es va refugiar a Londres (Anglaterra), on viurà un temps en una petita comunitat anarquista. En 1895 s'establí a Escòcia, on treballà com a cartògraf i després com a professor. En 1903 Élisée Reclus el demana i s'estableix a Bèlgica per ajudar a acabar l'edició de L'Home et la Terre, tasca que assumirà fins a 1908, després de la mort de son oncle. Autoritzat a retornar a França en 1914, serà un dels signataris del «Manifest dels Setze», de caire intervencionista. En 1919 s'establí a Dordogne i després a Montpeller, on es lliurarà a treballs científics. En 1925 funda, amb el Dr. Marc Pierrot, el periòdic anarquista Plus Loin, que apareixerà fins a 1939. En 1937 va participar en la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en diversos organismes d'ajuda als anarquistes espanyols durant la Guerra Civil. Entre les seves obres podem destacar L'Anarchie et l'Église (1901), La Mano Negra (1903), Étude sur un cas de conscience (1911), Questions de tolérance et d'éducation (1911), Absolu et relatif (1916), Les Frères Élie et Élisée Reclus, ou Du protestantisme à l'anarchisme (1964, pòstum). Paul Reclus va morir el 19 de gener de 1941 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Existeix un Museu Etnològic Paul Reclus a Domme instal·lat en una vil·la dels segles XV a XVIII, on es recullen els records d'aquest intel·lectual i de la història local i regional de la zona (eines, reconstrucció d'oficis, sobre la Gran Guerra, etc.).

Paul Reclus (1858-1941)

***

- Francis Vielé-Griffin: El 26 de maig de 1864 neix a Norfolk (Virgínia, EUA) el poeta simbolista llibertari Francis Eybert Louis Viélé, més conegut com Francis Vielé-Griffin. Son pare, descendent d'una família protestant de Lió (Arpitània) que emigrà als Estats Units durant el segle XVII, fou el general i arquitecte nord-americà Egbert Ludovicus Viele i sa mare es deia Térèsa Sands, que descendia d'una família catòlica escocesa que fugí de les persecucions d'Oliver Cromwell. Quan tenia vuit anys, sos pares se separaren i l'abril de 1872 s'establí amb sa mare a París (França) –un germà seu restà als EUA i esdevingué novel·lista. Amb dos institutrius, una polonesa i altra suïssa, aprengué el francès i estudià al catòlic Col·legi Stanislas i més tard a l'Escola de Dret. En 1885 es casà i tingué quatre filles. En aquestaèpoca, amb son amic Henri de Régnier, que havia conegut al Col·legi Stanislas, fou partidari del general Georges Boulanger. Cap el 1889, buscant la natura i la soledat, s'instal·là a la Turena (Centre, França) –durant els anys de la Gran Guerra visqué a la seva propietat de la Thomasserie, a prop d'Amboise (Centre, França)– i posteriorment al Perigord (Aquitània, Occitània). En aquests anys viatjà per Europa (Itàlia, Grècia, etc.). Amb Gustave Kahn, fou un dels teòrics del «vers lliure», del qual fou un fervent practicant. Mantingué una amistat íntima, gairebé filial, amb Stéphane Mallarmé. Es relacionà força amb els poetes Francis Jammes, André Gide, Albert Mockel, Paul Valery i Paul Verlaine. També fou molt amic del poeta Émile Verhaeren i del pintor Théo van Rysselberghe, ambdós anarquistes. Entre 1890 i 1893 codirigí amb Paul Adam i Bernard Lazare la revista cultural anarquista Les Entretiens Politiques et Littéraires i entre 1890 i 1907 col·laborà en la revista literària L'Ermitage, on escrivien nombrosos anarquistes (Bernard Lazare, Laurent Tailhade, Alphonse Retté, etc.). Va fer costat Alfred Dreyfus i la Revolució espanyola de 1936. Fou un dels fundadors de l'Acadèmia Mallarmé, institució que presidí, i entre el 5 de desembre de 1931 i el 12 de novembre de 1937 fou membre de l'Académie Royale de Langue et de Littérature Françaises de Belgique (ARLLFB). Va ser nomenat commandeur de la Legió d'Honor. Traduí de l'anglès al francès diversos autors, com ara Stephen Crane, Algernon Charles Swinburne i Walt Whitman. Trobem escrits seus en nombroses publicacions (Antée, L'Écho de Paris, Mercure de France, La Nouvelle Revue Française,La Phalange, La Proue, Revue de Paris,Vers et Prose, etc.)  i en col·laborà en llibertàries, com ara Le Coq Rouge, L'En Dehors, La Revue Blanche,La Société Nouvelle, etc. És autor deCueille d'avril (1886), Les cygnes. Poésies (1885-86) (1887), Ancaeus (1885-86), Joies. Poèmes (1888-1889) (1889), Diptyque (1891), Les cygnes. Nouveaux poèmes (1890-91) (1892), La chevauchée d'Yeldis et autres poèmes (1892),  Pagai (1894), Swanhilde. Poème dramatique (1890-1893) (1894), La clarté de vie. Chansons à l'ombre (1897), Phocas le jardinier (1898), La Partenza (1899), La légende ailée de Wieland le forgeron (1900), Sainte-Agnes (1900), L'amour sacré. Poèmes (1903),La lumière de Grèce (1912), Voix d'Ionie (1914), Couronne offerte à la muse romaine (1922), La rose au flot. Légende du Poitou (1922), Le domaine royal. Discours lyriques (1923), Choix de poèmes (1923), Le livre des reines (1929) i Souvenirs d'enfance et de première jeunesse (1939, pòstum), entre d'altres. Francis Vielé-Griffin va morir el 12 de novembre de 1937 a Bergerac (Aquitània, Occitània) i fou enterrat, amb sa mare, al cementiri parisenc de Père Lachaise. Sempre conservà la nacionalitat nord-americana.

Francis Vielé-Griffin (1864-1937)

***

Auguste Linert dibuixat per Lucien Métivet

- Auguste Linert: El 26 de maig de 1867 neix a Drosnay (Xampanya-Ardenes, França) l'escriptor, dramaturg i propagandista anarquista Eugène Auguste Linert. Sos pares es deien Michel Auguste Linert, venedor de llauneria, i Caroline Zoélie Berton. Amant de la literatura i de la dramatúrgia, fou un dels joves autors del Teatre Libre, creat per André Antoine. En 1885 fundà a Reims (Xampanya-Ardenes) la revista artística mensual Essor Littéraire, que durà tres mesos, i publicà la comèdia en un acte Le billet comique. En 1886 sortí el poemari Premiers bourgeons i marxà a París buscant feina i per completar la seva formació. Poc després dirigí La Revue Champenoise. Organe de l'Académia Champenoise, publicada aÉpernay entre 1887 i 1888, i dirigí aquesta acadèmia. A la capital francesa freqüentà les vetllades del cenacle «Coup de Feu», organitzades per l'advocat i antic communard Eugène Chatelain. En una d'aquestes vetllades conegué Louise Michel que havia vingut a fer una xerrada sobre les seves experiències a Nova Caledònia. El 26 i el 27 de desembre de 1890 representà al Teatre Libre el lúgubre Conte de Noël. Mystère moderne en deux tableaux, en prose, que narra la història de Rosa, dona del pastor Chariot, que infanta la nit de Nadal, massa d'hora a parer de son marit, i lliura l'inoportú infant als porcs perquè se'l mengin amb el dolç acompanyament de les nadales. En 1891, després de fer el servei militar, fundà a París, amb Gabriel de la Salle i Ludovic Hamilo, la revista L'Art Social (1891-1896), amb la finalitat d'ajudar a la transformació de la societat mitjançant l'art com a medi d'acció i on van col·laborar, entre d'altres, Augustin Hamon, Bernard Lazare, Maximilien Luce, Charles Malato, Paul Minck, Eugène Pottier, Augustin Hamon, A. Zevaés, Léon Riotor, Valois, Fernand Pelloutier, Gustave Lerouge, etc. Després el grup escampà la seva propaganda a la companyia Teatre d'Art Social, que havia de presentar la tragèdia en cinc actes Danton, de l'anarquista Paul Napoléon Roinard, al Teatre des Fantaisies Parisiennes, però finalment, mancats de suficients actors, el projecte va ser abandonat. Gràcies a una subscripció llançada en els cercles socialistes i anarquistes, el 12 de març de 1893 pogué representar en sessió privada la seva peça La cloche de Caïn. Synthèse révolutionnaire en trois parties al Teatre des Fantaisies Parisennes. Aquesta«espectacle d'assaig» denuncia els «dimonis del capital» i reivindica la destrucció del capitalisme per la dinamita i l'incendi. Els crits de «Visca l'Anarquia! Visca la Social» llançats pels espectadors en acabar l'actuació, van fer que l'autor acabés a la comissaria de policia. El text de La cloche de Caïn no s'ha conservat. Entre abril de 1932 i juny de 1932, publicà en els números 84, 85 i 86 de la revista Plus Loin una mena de memòries: Souvenirs des temps d'anarchie. Una de les seves màximes era: «L'art ha de ser terrible per a ser vertader.» Auguste Linert va morir el 21 d'octubre de 1946 a Les Lilas (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament Noisy-le-Sec (Illa de França, França).

***

Autoretrat de Chris Lebeau (ca. 1935-1940)

- Chris Lebeau: El 26 de maig de 1878 neix a Amsterdam (Països Baixos) l'artista, professor d'art, teòsof i anarquista Joris Johannes Christiaan Lebeau, conegut com Chris Lebeau i que solia signar CLB. Era el quart iúltim infant d'una família treballadora empobrida. Sos pares es deien Jacques Charles Lebeau, socialista inclinat a l'alcohol que es va veure obligat per aquest motiu a canviar sovint de treball (maquinista, xofer, comerciant, etc.), i Grietje Scholte, costurera. En la joventut ajudà son pare a la venda del periòdic anarquista Recht voor Allen i l'alcoholisme d'aquest li va fer que ell restés tota sa vida abstinent, vegetarià, no fumador i, fins i tot, sense veure ni cafè ni te. De molt jove es va veure atret pel dibuix i entre 1892 i 1895 va estudiar a l'escola d'arts aplicades Quellinus d'Amsterdam. Entre 1895 i 1899 continuà la seva formació a l'Escola Estatal d'Arts Aplicades d'Amsterdam. El 7 de maig de 1902 es casà amb Anna Maria Leverington, amb qui va tenir una filla. Entre 1904 i 1914 va ensenyar a l'Escola d'Arts Aplicades d'Haarlem (Holanda Septentrional, Holanda), on va ser professor de Johan Briedé, que esdevingué un dissenyador gràfic molt influent. També va fer cursos de dibuix a l'Escola Vahana de la Societat Teosòfica (Karel de Bazel, Mathieu Lauweriks, etc.), que li van influir força, tant en el camp espiritual com artístic. Considerat com un dels artistes més representatius de l'Art Decó i del modernisme holandès, desenvolupà el seu art en totes les disciplines (dibuix, pintura, disseny, bàtik, ceràmica, mural, gravat, litografia, il·lustració, decoració, escenaris teatrals, arts menors, etc.). En 1904 fou un dels fundadors de la Nederlandsche Vereeniging voor Ambachts- en Nijverheidskunst (VANK, Associació Holandesa per a l'Artesania i l'Art Industrial), que reivindicava l'artesania contra la producció mecànica capitalista, seguint l'exemple de Walter Crane i William Morris. En 1908 va treballar un temps a Anvers (Flandes) i en 1914 passà sis mesos per les Índies Orientals Neerlandeses (actualment Indonèsia) fent escenaris i cartells per a la companyia de teatre «Hagespelers» d'Eduard Verkade. En tornar d'Àsia s'establí a La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos), on va perdre molta feina durant l'incendi del remolc on treballava. El 22 de juny de 1915 deixà sa companya i s'emparellà amb Nella Augusta Heijting, vídua d'Abraham van des Vies, que tenia una filla i un fill. En 27 de febrer de 1919 es va divorciar d'Anna Maria Leverington. En 1922 es va presentar a les eleccions parlamentàries d'aquell any pel Kunstenaarspartij (KP, Partit dels Artistes), creat ad hoc per a defensar la visió dels artistes revolucionaris. En 1922, també, durant el Congrés Sindical Internacional de caire socialdemòcrata celebrat a Amsterdam, dibuixà retrats d'alguns participants (F. Adler, E. Fimmen, L. Jouhaux, K. Radek, P. J. Troelstra, etc.). La unió lliure que mantenia amb Nella Augusta Heijting acabà el març de 1925. Entre 1926 i 1929 va romandre diverses vegades a Bohèmia, on elaborà vitralls. Entre 1926 i 1928 va fer murals a l'antiga església catòlica de Leiden (Holanda Meridional, Països Baixos) i en la representació de la «Fe» en aquesta església va incloure els anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti executats aleshores i els caps de Gandhi i de Lenin. També va treballà posteriorment a Bèlgica i a França. El 7 de maig de 1932 s'uní amb Maria Sofia Herman i el 12 de novembre de 1935 es casà amb Ilse Ruth Voigt a Londres (Anglaterra), matrimoni que es dissoldre el 14 de gener de 1937. Es definia com a «anarcocomunista religiós», però el seu anarcocristianisme era molt distint al d'altres llibertaris holandesos (Félix Ortt, Lodewijk van Mierop), basat en les filosofies orientals i en la teosofia i manifestat més en la seva manera de viure que en la militància. Per exemple, es va negar a fabricar botelles destinades a begudes alcohòliques o a dissenyar segells postals que representessin la reina. No obstant això, col·laborà estretament amb l'anarcosindicalista Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV, Aliança Sindicalista Holandesa) i assistí a actes anarquistes i antimilitaristes; també va fer dibuixos, pancartes i cartells per a la revista De Wapens Neder, de la Internationalen Anti-Militaristische Vereeniging (IAMV, Associació Internacional Antimilitarista), i per a les publicacions anarquistes Bevrijding, Licht en Waarheid,  De Maker, entre d'altres. A més va dissenyar l'exlibris de Bart de Ligt i va fer un retrat a Albert de Jong, almics seus i anarquistes destacats. En 1933, quan els nazis assumiren el poder del govern a Alemanya, concertà un matrimoni de conveniència amb una refugiada jueva alemanya. En aquestaèpoca tenia com a aprenent l'artista Sixta Lamchiena Saltet-Heddema (Sixta Heddema). Durant l'ocupació nazi, amb Heddema, utilitzà els seus coneixements artístics per a la falsificació a gran escala de documents per a la Resistència. El 3 de novembre de 1943 va ser detingut, juntament amb sa companya i Heddema, sota l'acusació d'haver ajudat jueus holandesos. Ell assumí tota la responsabilitat i sa companya va ser posada en llibertat. Els nazis li donaven la llibertat si prometia no participar en tasques il·legals i contra el règim en el futur, però es va negar a fer-ho. Després de passar pel camp de concentració d'Herzogenbusch (Vught, Brabant Septentrional, Països Baixos), on es va mantenir vegetarià donant el menjar als companys, el 24 de febrer de 1944, va ser traslladat el 25 de maig d'aquell any al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya), on Chris Lebeau va morir malalt de tifus i d'esgotament durant la nit de l'1 al 2 d'abril de 1945 –algunes fonts citen el 27 de març i el  30 d'abril de 1945. Un cop lliure, Heddema guardà l'obra de Lebeau a lloc segur i posteriorment la llegà a la Fundació de Belles Arts. El 9 de desembre de 1961 va ser enterrat al Camp de l'Honor del cementiri de Loenen (Gelderland, Països Baixos). La seva col·lecció es troba des dels anys setanta al Museu Drents d'Assen (Drenthe, Països Baixos) i en 1987 es va fer una retrospectiva de la seva obra. El 18 de febrer de 1981 el Memorial de Yad Vashem de Jerusalem (Palestina) el reconegué com a «Justos entre les Nacions» per ajudar els jueus víctimes de la persecució. Entre el 12 de novembre de 2011 i el 29 de gener de 2012 es va fer al Museum Willem van Haren de Heerenveen (Frísia, Països Baixos) l'exposició Chris Lebeau (1878-1945). Kunstenaar en anarchist.

Chris Lebeau (1878-1945)

Mariano Costa Iscar

- Mariano Costa Iscar: El 26 de maig de 1883 neix a Pamplona (Navarra) l'anarcoindividualista Mariano –també citat Manuel– Costa Iscar, també conegut com Antonio Faciabén Esquer. Son pare fou un metge gallec i sa mare, Mercedes Iscar, havia nascut a Valladolid. A Pamplona realitzà els estudis primaris i secundaris i son pare desitjà que estudiés medicina, però es decantà per les lletres. Cap al 1901 marxà, amb dues germanes, a Barcelona a viure amb una tia. A la capital catalana s'introduí en el moviment anarquista i començà a col·laborar en la premsa llibertària, sobretot Tierra y Libertad, periòdic dirigit per Tomás Herreros Miquel, i El Sembrador. Intimà amb nombrosos militants anarquistes, com ara Francesc Ferrer i Guàrdia, Ángel Pestaña, Salvador Seguí, Federico Urales, etc. En 1912 marxà a peu a París i es posà a fer feina de repartidor de pastissos i en una impremta. A París conegué sa futura companya, Juliette Hart, belga que s'havia refugiat en 1914 a França a causa de la Gran Guerra. En 1914, amb altre company anarquista, retornà a Barcelona a peu; poc després, també a peu i tota sola, Hart marxà també a la capital catalana. En 1916 publicà la traducció del llibre El anarquismo individualista. Lo que es, puede y vale, d'Émile Armand, a Barcelona, i aquest mateix any sortí el seu fullet Generalidades educativas, editat pel Grup d'Investigació Pedagògica amb el qual participava, que cridà l'atenció d'Eleuterio Quintanilla. A Barcelona va fer feina de carter. En 1917 participà en el grup barceloní «JuventudÁcrata», amb Salvio Aiguaviva Vila i Saturnino Meca González. A Barcelona també mantingué contactes amb Gaston Leval i amb Victor Serge. El juny d'aquell any Hart i Costa Iscar s'uniren sentimentalment i en 1920 retornaren plegats a París i després marxaren a Brussel·les, ciutat natal de Juliette Hart. Sense diners, decidiren partir cap a Vigo i ell ho va fer com a polissó en un vaixell. Descobert en alta mar, fou desembarcat a Exeter (Devon, Anglaterra) i tancat durant dos mesos a la presó. Aconseguí la llibertat gràcies al suport dels quàquers i d'un pastor protestant que el volgué convertir. Després embarcà en un vaixell espanyol i aconseguí arribar a Vigo i sa companya hi arribà amb tren. A la ciutat gallega va fer amistat amb l'anarquista José Villaverde Velo i participà en l'edició galaica de Solidaridad Obrera. Després la parella s'instal·là a la Corunya. En aquestaèpoca col·laborà en nombroses publicacions llibertàries (Estudios,Proa,La Revista Blanca, etc.), a més de militar en la Lliga d'Educació Racionalista. En 1920 ambdós decidiren emigrar al Brasil. Com que anaven curts de cabals, ell embarcà clandestinament en un vaixell i en aquesta ocasió arribà sense problemes a Rio de Janeiro; poc després, Hart hi arribà pagant el seu bitllet en una altra nau. Al Brasil va fer feina de tipògraf. El 23 d'octubre de 1923 s'embarcà a bord del vaixell«Araguaya» al port de Santos cap a Buenos Aires (Argentina) i Hart partí el 24 de desembre d'aquell any del port de Rio de Janeiro per a reunir-se amb son company. A l'Argentina, fugint de ser molestat per les autoritats, prengué el nom d'Antonio Faciabén Esquer, ja que el seu estava força marcat com a anarquista a la Península. En aquests anys començà a introduir a Sud-amèrica i a la Península el pensament i la filosofia anarcoindividualista de Han Ryner i d'Émile Armand, traduint al castellà nombrosos articles i fulletons seus –de Han Ryner traduí, entre d'altres, Pequeño manual individualista (1928) i La sabiduría riente (1935). També col·laborà en publicacions franceses (Umbral,Cenit, etc.) i mexicanes (Tierra y Libertad, etc.), i fou redactor de La Protesta. A Buenos Aires treballà en diverses feines (tipògraf, monotipista, corrector, traductor, etc.) per a revistes, entre elles Caras y Caretas. La seva darrera feina, en la qual treballà 15 anys, fou la gerent de l'Institut Argentí de les Arts Gràfiques. Força il·lustrat en literatura i ciències socials, animà nombrosos projectes educatius racionalistes. En 1949 realitzà conferències sobre Han Ryner a la Biblioteca José Ingenieros i l'Associació Racionalista Jueva de Buenos Aires. Trobem articles seus en Al Margen, Cenit,Estudios,Ética,Helios,Humanidad,Iniciales,Nervio,Nosotros,Proa,La Revista Blanca, Salud y Fuerza, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Entre les seves obres destaquen El feminismo (1914), Generalidades educativas (1916), Crítica y concepto libertario del naturismo (1923), La paz mundial y las condiciones de su realización (1950, amb altres) iLa enseñanza laica ante la racionalista (1960, amb altres). Durant sa vida mantingué una interessant correspondència amb nombroses personalitats de l'època, com ara Han Ryner, Émile Armand, Pau Casals, Dr. Diquiera, Florencio Escardó, Vicente Fatone, Pedro Herrera, Panaït Istrati, Louis Lecoin, Gérard de Lacaze-Duthiers, Gérard Leretour, Eugèn Relgis, Eduardo Zamacois, etc. Mariano Costa Iscar va morir el 28 de juliol de 1966 a Buenos Aires (Argentina).

***

Fitxa policíaca francesa de Felipe Sandoval (1925)

- Felipe Sandoval: El 26 de maig de 1886 neix al barri de Las Injurias de Madrid (Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Felipe Emilio Sandoval Cabrerizo, també conegut com Doctor Muñiz. Fill de pare desconegut i d'una bugadera que rentava al riu Manzanares, es crià en un orfenat (Asil d'Infants de Bugaderes) sota la tutela de les monges Filles de la Caritat. Manobre de professió, després d'haver fet abans de cambrer, fou un activista anarquista dels durs. Tancat a la presó Model de Barcelona per un robatori, en 1919, després d'intentar fugir, rebé una pallissa que el desfigurà el rostre. Sortí de la Península i s'instal·là a París (França), on durant un temps fou ajuda de cambra en una noble família parisenca i després viurà gràcies a estafes diverses. A la capital francesa, cap al 1926, participà en les tertúlies de Joan García Oliver i d'altres grups d'anarquistes exiliats. De bell nou a Madrid, en 1932 intervingué, amb altres tres companys, en l'assalt del domicili d'Agapito Velasco, abastador municipal a qui acusaven de quedar-se amb els diners dels menjadors de l'Assistència Social, i al qual furtaren 35.000 pessetes. El 8 d'abril de 1933 atracà, amb set companys, una sucursal madrilenya del banc de Biscaia, amb un botí de 40.000 pessetes. Poc després atracà Juan Pérez de Seoane, comte de Riudoms, a la carretera de Burgos quan el vell monàrquic fugia en cotxe, amb sa família i les seves pertinences, a l'exili. Després del robatori d'un arsenal d'armes, fou detingut per la Guàrdia Civil a l'estació d'Atocha i empresonat a Colmenar Viejo, d'on aconseguí fugir mesos després ferint un funcionari de presons. Segons fonts franquistes, començada la guerra, dirigí dues txeques madrilenyes, especialment la que funcionava al Cinema Europa de Cuatro Caminos. També se l'atribueix la preparació de l'assalt i crema de la presó de Madrid el 22 d'agost de 1936, que acabà amb la matança de coneguts polítics de dretes (Melquíades Alvarez, Rico Avello, Jose María Albinyana, Fernando Primo de Rivera, etc.), encara que ell sempre negà aquesta acusació. Per a molts fou un autèntic botxí de la revolució. Després del desmantellament del sistema de txeques per part de la Junta de Defensa de Madrid, passà a desenvolupar tasques d'espionatge a Barcelona i a València, i posteriorment tornà a Madrid, malalt de tuberculosi i desenganyat. Detingut el 16 de juny de 1939 a Alacant en l'agafada coneguda com«Expedició dels 101»–dirigents polítics i sindicals i periodistes detinguts al port d'Alacant quan volien fugir. Després de dures tortures, escrigué una llarga confessió indigna i delatora a la Brigada de la Divisió d'Investigació Política franquista. Felipe Sandoval se suïcidà el 5 de juliol de 1939 llançant-se al buit des de la finestra de la casa habilitada com a presó al carrer Almagro de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà en una tomba de tercera del cementiri madrileny de l'Est; ningú no reclamà el seu cadàver. En 2007 el pintor i escriptor Carlos García Alix li dedicà un documental i un llibre sota el títol El honor de las injurias.

Felipe Sandoval (1886-1939)

***

Auguste Nouvellon al seu estudi fotogràfic

- Auguste Nouvellon: El 26 de maig de 1889 neix a Sars Poteries (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarcopacifista, anarcosindicalista i esperantista Auguste Nouvellon, conegut com Pacemulo (Pacifista, en esperanto). Era el fill primogènit de Louis Auguste Nouvellon, matalasser, i de Catherine Augustine Martin, jornalera. De jove aprengué l'ofici de vidrier durant anys d'aprenentatge itinerant emparat pel seu gremi («Tour de France du Compagnonnage»), alhora que començà a lluitar en el moviment sindicalista. El 24 de febrer de 1913 es casà a Choisy-le-Roi (Illa de França, França) amb Louise Antoinette Gouget. Després marxà a la Península i treballà com a fotògraf ambulant a Alacant i a Catalunya, on esdevingué anarquista. En els anys posteriors residí a Espanya, Marroc i Algèria. En 1946 exercia de president del grup anarcopacifista«Athénée Science et Nature» (Ateneu Ciència i Natura) d'Orà, que arreplegava militants francesos i espanyols, i on impartia un curs d'esperanto. Mantingué estreta relació amb el periòdic anarcoindividualista L'Unique (1945-1956), d'Émile Armand, i durant els anys cinquanta va fer costat i difusió del periòdic Contre-Courant (1950-1968), de Louis Louvet. Auguste Nouvellon va morir el 30 de juliol de 1953 a Orà (Orà, Algèria) després de patir una malaltia llampant.

Auguste Nouvellon (1889-1953)

***

Josep Piñas Serra

- Josep Piñas Serra: El 26 de maig de 1899 neix a Valls (Alt Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Piñas Serra. Fill de família pagesa, va anar a l'Escola Pública i després a la racionalista del Centre Obrer Instructiu que regentava, sota els principis de l'Escola Moderna, el mestre Amadeu Martorell. Amb 12 anys començà a treballà al camp. Abandonà la religió –fou escolà a l'església de Sant Antoni i arribà a ser escolà major– quan assistí als debats dialèctics a la Societat Agrícola, on conegué l'anarquista Fidel Martí Parés. Distribuí la premsa obrera (Tierra y Libertad i La Voz del Campesino), fet que possibilità la seva relació amb els militants de tota la comarca. Participà en les lluites socials d'aleshores i va fer costat les vagues agràries de la seva zona. Entre 1921 i 1924 va fer el servei militar a l'Àfrica durant la Guerra del Rif i visqué la batalla d'Annual –el seu testimoni figura en l'anomenat«Expedient Picasso». De bell nou a Catalunya participà en les activitats clandestines de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Cap el 1925 es matriculà a l'Escola del Treball. Durant la dictadura de Primo de Rivera va estar empresonat per encobrir un fals militant confederal. En 1929, quan es constituí l'Ateneu Popular, va ser nomenat president de la seva junta directiva. Durant la Dictablanda de Dámaso Berenguer y Fusté formà part d'una comissió de protesta per l'expulsió de Francesc Macià Llussà creada el setembre de 1930. A començaments d'aquell any havia enviat diners per als presos en una col·lecta organitzada pel periòdic ¡Despertad! de Vigo. El 7 de juliol de 1931 signà els estatuts del Sindicat de Treballadors del Camp de Valls que van ser presentats al Govern Civil de Tarragona. Va participar en l'assemblea de constitució de la Federació Regional de Camperols de Catalunya (FRCC) i el setembre de 1932 en va ser elegit secretari a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya). En 1932 va restar empresonat i els sindicats vallencs van fer vaga per demanar que no fos processat. Quan l'escissió confederal s'arrenglerà amb el sector trentista, amb la majoria dels pagesos de Valls, i se separà del sector dominat de la CNT partidari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El març de 1933 fou delegat per diverses localitats de la comarca d'Alt Camp (Pla de Cabra, Cabra de Camp, Figuerola i Vallmoll) al Ple Regional de Catalunya de la CNT i el juny d'aquell any representà set sindicats de Valls al I Ple Regional de Catalunya de Sindicats d'Oposició que se celebrà a Barcelona. El 17 de novembre de 1933 va fer un míting a Valls. Durant la Revolució del 6 d'octubre de 1934 va ser detingut, jutjat el setembre de 1935 i condemnat a sis anys i un dia de presó com a organitzador de la vaga general revolucionària. Mentre estava engarjolat, els pagesos li recollien solidàriament les garrofes del seu tros de terra. El 17 de febrer e 1936 va ser alliberat i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va presidir el Comitè de Milícies Antifeixistes de Valls, que es constituí l'agost d'aquell any. El setembre de 1936 assistí al Ple de Pagesos de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), que se celebrà a Barcelona. Entre l'11 d'octubre de 1936 i el 18 de novembre de 1937 fou alcalde de Valls. Des del seu càrrec defensà, enfrontant-se al Comissariat de Museus de la Generalitat de Catalunya, les històriques rajoles de la capella del Roser al·legòriques a la batalla de Lepant. També fou regidor fins el novembre de 1938, quan va ser cridat a files i destinat a la Secció Forestal de Valls. Entre el 8 i el 9 de gener de 1938, com a secretari de la secció de Treball Col·lectiu de la Col·lectivitat Agrícola de Valls, participà en el Ple de la Federació Regional de Sindicats i Col·lectivitats Camperoles de la CNT que se celebrà a Barcelona. Entre el 28 de febrer i el 12 de juny de 1938 fou secretari del Comitè Comarcal de Valls-Montblanc, que englobava tots els sindicats de pagesos de la comarca. Durant aquests anys republicans va ser membre de la Comissió Mixta de Revisió dels Fulls de Contractes de Conreu, en representació de l'estament parcer, mitger i arrendador. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració de Sant Cebrià, on emmalaltí de paludisme, i d'Argelers, del qual va sortir enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a anar a treballar durant dos anys a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). Posteriorment residí a Montasèls (Llenguadoc, Occitània) i després a Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània) amb sa família. Fou, amb Ramon Porté Dalmau, Joan Arans Nin i Pere Sagarra Boronat, un dels principals militants de les tesis trentistes de la seva comarcal. Trobem col·laboracions seves en diferents publicacions llibertàries, com ara Acció Sindical, Sindicalismo, Solidaridad Obrera i El Trabajo. Josep Piñas Serra va morir el 19 d'octubre de 1986 a Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània). El setembre de 2017 l'historiador Antoni Gavaldà Torrents publicà la biografia Josep Piñas Serra. Enmig d'un riu desbocat. President del Comitè i alcalde de Valls en temps de guerra.

Josep Piñas Serra (1899-1986)

Continua...

---

“(...) els diners no tenen essència. No són res «en realitat»; per tant, la seva naturalesa ha estat i seguirà sent un afer de discussió política”.

 David Graeber

“El primer que cal entendre és la veritable naturalesa dels diners. La gent no sap què són, encara que en faci ús cada dia. Molts economistes tampoc no ho entenen. No són una mercaderia. No són or ni plata ni bitcoins... Són una invenció social. Són una promesa. La promesa de pagar. No són més això”.

Ann Pettifor

Fa uns quants dies van entrevistar l'economista Xavier Sala i Martín al Matí de Catalunya Ràdio sobre la (mala) relació entre els Estats Units i la Xina. La crisi del Coronavirus ha accelerat tendències que venien d'enrere, sobretot d'ençà de la crisi de 2008. S'augura, o més aviat ja en som víctimes i partícips, una nova "guerra freda" entre els dos gegants mundials, dues cares de la mateixa moneda que mantenen un pols per la supremacia: l'American First de Donald Trump contra el pragmatisme de Xi Jinping. Us encoman que presteu especial atenció quan l'economista català explica que la Xina, d'ençà d'una vintena d'anys, ha comprat una gran quantitat de bons del tresor dels EUA-devers 1,13 bilions de dòlars en títols de deute- i que, ara, la superpotència occidental, sottovoce, amenaça de no retornar el deute contret. És lògic, per tant, que qualcú es demani per què el major rival dels Estats Units li compra bons del tresor. Doncs, entre altres coses, "per mantenir el valor del dòlar i, així, el poder adquisitiu dels consumidors estatunidencs". Consumidors que, després, compren els productes fabricats a la Xina per mà d'obra barata, en general, a fàbriques altament contaminants. La pregunta és formulada per David Graeber, autor d'En deuda. Una historia alternativa de la economía, una obra que estic convençut que esdevindrà un clàssic imprescindible per entendre l'economia mundial.

Segons Graeber, antropòleg i activista anarquista (va sortir per la porta de darrere de la Universitat Yale per haver defensat un alumne que volia formar un sindicat d'estudiants, però actualment ocupa la càtedra d'antropologia a la London School of Economics), aquesta mena de tribut que suposa per a la Xina la compra dels bons americans és una de les estratègies que, a llarg termini, l'imperi Xinès ha fet servir des de fa més de 2.000 anys. Es tracta d'un "sistema tributari especial pel qual, a canvi de reconèixer a l'emperador xinès com a sobirà mundial, aquest es mostra disposat a inundar als seus súbditsⁱ de regals molt més valuosos que els tributs que ells paguen". De fet, continua Graeber, mentre els Estats Units van ser, sense cap mena de discussió, "la potència econòmica mundialment predominant, va poder permetre's mantenir tributaris a l'estil xinès" (Graeber 2012: 491). De manera aparent si més no, fent-hi pèrdues. "Però l'emergència del gegant xinès va afegir un nou element al joc. Hi ha totes les raons per pensar que, des del punt de vista de la Xina, es tracta de la primera fase d'un llarg procés per convertir els Estats Units en quelcom semblant a un Estat client de la Xina” (Graeber 2012: 491). Per tant, aquesta tindria la pretensió de convertir-se en el nou líder mundial. Cal dir que l'obra de Graeber és anterior a la crisi de la COVID-19. I abans, fins i tot, de la presidència de Donald Trump, aconseguida -netament o no- sota el lema "America First". Paradoxalment, l'eslògan triomfal de Trump es tradueix en el reconeixement implícit del declivi dels Estats Units. L'autoafirmació trumpiana simbolitza la pèrdua de poder i influència de l'imperi americà. I això, no només a l'àmbit econòmic i financer, sinó també a l'àmbit bèl·lic, per exemple, amb el fracàs a l'Afganistanⁱⁱ.

No està de més recordar que la despesa desorbitada de la Guerra del Vietnam va ser una de les causes de l'abandó del patró or per part del president Nixon, cosa que va suposar l'entrada "en una nova fase de la història financera; una nova fase que ningú no comprèn del tot" (Graeber 2012: 478). De llavors ençà, són molts els que creuen que el valor del dòlar recau en el poder militar. I el deute americà, precisa Graeber, és "un deute per guerres: els Estats Units segueixen gastant en les forces armades més que tota la resta nacions juntes, i la despesa militar no només és la base de la política industrial governamental, sinó que arrasa amb una part tan gran del pressupost nacional que, segons moltes estimacions, si no fos per això, els Estats Units no serien deficitaris" (2012: 483). (Si parlam de l'Estat espanyol, segons dades del Stockholm Internationial Peace Research Institute (SIPRI) en col·laboració amb el Centre Delàs d'Estudis per a la Pau,

el 2018 la despesa militar va ser de 16.360 milions d'euros. La notícia, recollida per Público, aclareix que Espanya és el setzè Estat del món que més despesa militar genera. La dada contrasta amb la despesa educativa que, segons dades publicades per Eurostat en una notícia publicada a Catalunya Plural“Espanya és el cinquè país europeu que menys despesa pública dedica a l’educació. Darrera Espanya només hi ha Romania (3.1%), Irlanda (3.7%), Bulgària i Itàlia (ambdós amb un 4%)”. Això, amb dades dels de 2015, suposaven 973 euros per habitant, mentre que la mitjana europea era de 1.405 eurosⁱⁱⁱ).

Tornem, però, al dèficit dels Estats Units. En aquest punt, ens podem demanar què en fa el govern dels Estats Units, del seu dèficit: literalment el fa circular per tot el planeta mitjançant el dòlar. De manera que els bancs centrals dels països estrangers es veuen forçats a comprar bons del tresor estatunidenc i, així, el "dòlar s'ha convertit en la divisa de reserva mundial" (Graeber 2012: 484). Amb la particularitat que, com assenyalà el reconegut economista Michael Hudson (citat per Graeber), aquests préstecs no es paguen mai: només "canvien de mans indefinidament", convertint-se en "un impost a expenses de tota la resta del món". És a dir, en el tribut de què parlàvem respecte de la Xina. Mentre que tots els estats s'han de fer càrrec dels seus deutes, tothom dóna per entès que "el poder imperial estatunidenc es basa en un deute que mai no podrà ni voldrà pagar" (...) És més, l'estatus global del dòlar es manté, en gran mesura, pel fet que, novament des de 1971, és l'única divisa usada per comprar i vendre petroli" (Graeber 2012: 485). Ja veurem com evoluciona aquesta qüestió quan sobrevengui la crisi dels hidrocarburs i el conflicte climàtic.

Segons això, l'amenaça velada dels Estats Units de deixar la Xina amb el deute a la boca no és res que ens hagi de venir de nou. Però és realment així? Tot fa pensar que l'actitud de l'egocèntric i desequilibrat president Trump és capaç d'això i més. Però els xinesos són més pacients. Un article de La Vanguardia de fa un any es feia exactament aquesta pregunta: Perquè la Xina no s'atreveix a vendre el deute dels Estats Units? En aquella data, com he apuntat més amunt, la Xina posseïa 1,13 bilions de dòlars en títols de deute estatunidenc, però havia començat a comprar or "per diversificar els seus actius", sense desfer-se realment del gruix dels bons. Tanmateix -i aquesta és la gran pregunta- si els xinesos decidissin de manera ferma desprendre's dels bons americans "qui els compraria? Amb total probabilitat la Reserva Federal, que es posaria a imprimir bitllets provocant un terrabastall en els tipus de canvi", afirma l'economista Luis Torras al mateix article de La Vanguardia. La venda dels bons, finalment, provocaria una caiguda del dòlar, la qual cosa encariria els productes xinesos als Estats Units. En primer lloc, doncs, la Xina exportaria menys i, com a efecte de la desvaloralització del dòlar, el renminbi -la moneda xinesa- es veuria reforçada. Tot plegat, seria contrari als interessos de la fàbrica del món, que veuria incrementada la taxa d'atur. Potser sí que, per a la Xina, el "tribut" dels bons sigui un mal menor o una estratègia a llarg termini. Tanmateix durant el mes de març de 2020 la Xina i Rússia continuaven adquirint or, convençudes que els Estats Units caurien en una nova crisi. Cercaven un refugi inversor. I l'or s'hi avenia a la perfecció.

Michael Hudson(EUA, 1939) esmentat abans per Graeber, té una llarga carrera com a economista, analista de Wall Street, professor, a més d'haver treballat a la Reserva del Tresor dels Estats Units. Hudson, en una entrevista a Crònica Popular, també manté que el deure d'usar la moneda nord-americana com a reserva per mantenir el comerç internacional "en realitat és un tipus de tribut. Europa i la resta del món estan finançant el dèficit de la balança de pagament dels Estats Units". I Rússia i la Xina se'n volen despenjar, en una mena de guerra financera, afegeix Hudson, en què els americans intenten frenar l'economia xinesa tant com sigui possible. La Xina, per a Trump, és l'enemic a batre, perquè és l'únic que li pot fer ombra; mentre que russos i xinesos tenen per objectiu "retornar a l'antic patró or".

Però amb la pandèmia del coronavirus han canviat les regles del joc. Tant, que ha posat en evidència les carències de la globalització neoliberal. Sala i Martín ho exposa a l'entrevista que he esmentat al principi: el que fins ara havia estat un mètode excepcional -com a mínim per al negoci capitalista- davant l'emergència sanitària ha mostrat les febleses d'un sistema de producció basat en la deslocalització i en un sistema de producció altament especialitzat que, davant una paralització com la que vivim, queda desprotegit. Simplement no hi ha manera de completar aquesta mena de puzle les peces del qual estan escampades per tot el món, especialment a Àsia. Com muntar un simple cotxe quan les fàbriques de mig planeta estan paralitzades? Pinelopi K. Glodberg, catedràtica d'Economia a la U. Yale i execonomista en cap del Banc Mundial, no dóna el braç a tòrcer (tampoc no degué donar suport a cap sindicat estudiantil) i manté en un article reproduït a l'Ara que cal persistir tant sí com no en la globalització. Les vulnerabilitats de les cadenes de subministrament globals han estat fortuïtes i poden resoldre's amb una millor gestió del risc, basada en la diversificació: "Si es tenen operatives diverses plantes en diverses ubicacions, els negocis poden minimitzar el risc d’interrupció sistèmica quan una ubicació deixa de funcionar (a causa d’un desastre natural, per exemple). De la mateixa manera, les empreses poden mitigar els riscos associats a convulsions polítiques estenent les operacions en uns quants països. Distribuir la producció globalment no només maximitza l’eficiència sinó que també implica una bona gestió dels riscos".

És destacable el fet que, entre els riscos, Godberg, inclogui les "convulsions polítiques", eufemisme que pot voler dir, per exemple, "cop d'estat", "guerra civil", "genocidi", o vés a saber. Res de bo, naturalment. Podríem pensar que els desastres naturals -una pandèmia com la de la COVID-19 s'hi podria incloure- són difícils de preveure i, per tant, no poden ser considerats un entrebanc per al model econòmic global. I com era d'esperar, ni mitja paraula sobre la crisi climàtica.

Però això simplement no és cert perquè fa temps que els epidemiòlegs, com ara Michael T. Osterholm, autor de La amenaza más letal, anticipaven el perill real d'un virus. I pitjor encara, pronostiquen que en vindran més: i la globalització, tal com s'ha dut a terme, serveix perquè s'escampin a major velocitat arreu del món. I on són els sistemes de protecció, si ni tan sols hem estat capaços de crear un lligam sòlid a la UE?

Hom té la sensació que, tot plegat, el que menys importa a certs economistes i polítics és el benestar de la gent. O més aviat, confonen deliberadament el benestar i la riquesa amb el consum. La consigna és: incrementeu el PIB a qualsevol preu! Però fins i tot estudis publicats per CaixaBank -Reflecteix el PIB el benestar dels països?, de l'economista Maria Gutiérrez-Domènech- admetien l'any 2014, a tall d'exemple, que “una explotació dels recursos naturals podria impulsar el creixement en un moment donat, però a costa d’esgotar els recursos i de contaminar l’entorn, la qual cosa redueix el benestar present i futur d’una població”, qüestió que la tècnica de La Caixa després matisava i endolcia, però òbviament sense fer desaparèixer el problema.

És precisament ara quan hauria d'entrar en joc la teoria del decreixement. Un article molt oportú de 28 de març d'enguany, La teoria del decreixement es posa a prova, dona veu a defensors de marcs econòmics i socials diametralment oposats als que defensa Pinelopi K. Glodberg i tota la carretada de polítics i economistes neoliberals, ja siguin xinesos o nord-americans. Un d'ells, Federico Demaria, investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la UAB, coautor de Pluriverse^iv, a postdevelopment dictionary, aclareix que el diccionari post-desenvolupament “és una crítica a les propostes reformistes que vénen dels anys 80 com el desenvolupament sostenible que, després de tres dècades, podem dir que ha fracassat en el seu objectiu de fomentar la sostenibilitat de la vida".

La clau rau, novament, en un eufemisme: desenvolupament sostenible, un terme vague i impossible de satisfer perquè no s'adreça a l'arrel del problema. És sostenible, per exemple, el decret del Govern de les Illes Balears que permet un increment d'un 15% de la superfície dels hotels de les Balears, sense llicència urbanística i amb només una “declaració responsable” en què es comprometin a complir amb la normativa?

Carles Manera, president del Consell Econòmic i Social de les Illes Balears i exconseller d'Economia del Govern de llles Balears en temps de Francesc Antich (PSOE), en una entrevista a l'Ara, explica clarament quina és la situació econòmica a les Illes: “En aquests moments és una catàstrofe econòmica en tota regla. Ens pot dur a un atur del 20% a les Illes, uns 130.000 treballadors sense feina. El 80% del PIB balear són sectors de serveis. I dins el 80%, la part més important és el turisme. A l’Arxipèlag, el 2019 varen venir 16 milions de turistes durant tot l’any. Els cinc primers mesos del 2019 varen venir a les Balears més de 4 milions de turistes. Ara no hi són”. El monocultiu turístic, davant la pandèmia, ens ha passat factura. I així com en la crisi de 2008 el turisme va ser un element reactivador de l'economia, aquest cop la indústria turística serà la darrera que se'n sortirà. I, quan a instàncies del periodista Antoni Bassas, respon si el Govern Balear té recursos suficients per afrontar la baixada enorme d'ingressos per la fallida del turisme, afirma que som “una economia que genera molta riquesa però tenim una administració pobra en recursos. En això, el Govern balear està com el català o el valencià. Nosaltres, pitjor, segurament. El nostre dèficit fiscal és entre un 12% i un 14% per sobre del PIB, depèn del mètode i dels autors. És el més elevat d’Espanya, més que el de Catalunya”. A la vista de la xifra del dèficit brutal a què l'Estat espanyol ens sotmet, Manera creu que, després de tot el que les Illes van aportar per sortir de la crisi de 2008, “ara és Espanya qui ens ha d'ajudar”. Què farà Espanya? Ho sabrem ben aviat, en els mesos vinents, després d'un estiu pràcticament desèrtic des del punt de vista econòmic. Destacar, finalment, la crítica de l'exconseller a les “idees utòpiques tipus 'oblidem el turisme'. Aquí a les Illes hi ha veus per una desturistització de l'economia. I principi de precaució: reconèixer que és veritat que el turisme genera externalitats (la cursiva és meva) ambientals, culturals i socials i no corregir-ho seria un segon error”. És curiós com en lloc de dir les coses pel seu nom, a l'hora de referir-se a problemes greus -ambientals, culturals i socials- l'economista, com abans Pinelopi K. Glodberg, generalment els economistes fan ús de tecnicismes com “externalitats”, una mena d'efectes secundaris que, segons l'Enciclopèdia Catalana, poden ser positius o negatius. Però hauríem de ser capaços de definir aquestes externalitats i arribar a un acord o consens sobre la seva naturalesa. I, ni en temps de la crisi més que hem patit mai, no som capaços d'entendre el problema en profunditat. Una llàstima, perquè hi ha un principi segons el qual no pots posar solució a una qüestió si no la defineixes -si no la dius- abans. En termes matemàtics, això seria impensable. En canvi, en el món de l'economia hom pot fer jocs lingüístics, tot pensant que el marc ideològic del lector o de l'interlocutor ho passarà per alt. Que no se n'adonarà o que, si se n'adona, ho disculparà. En el cas de la CAIB hi ha dos elements comuns a tots els governs, hagin estat del PP o del PSOE:

1. La principal i única sortida econòmica de les Illes és i serà el turisme.

2. Les Illes formen i formaran part de l'Estat espanyol.

Aquestes dues premisses ens situen en un context inalterable i sense solució possible: les Illes Balears i Pitiüses són una regió d'Espanya que es dedica al turisme. La resta només són petites variants i excuses de mal pagador.

Tothom que s'oposi aquest context (in)alterable es trobarà davant d'un enemic comú que no farà distinció entre pressumptes dretes o esquerres perquè el marc doctrinal (el context) és un altre. Es tracta, amb paraules del sociòleg Lluís V. Aracil^v, d'un estereotip, d'una “pretensió de saber abans d'indagar res. Every schoolboy knows allò que li han inculcat” (Aracil 1983: 6).

La conclusió de tot plegat és que qui s'oposi a la doctrina general serà considerat un boig, un utòpic o un traïdor; en definitiva, una persona non grata que es desacredita a ella mateixa amb les seves opinions o teories. El polític, l'hoteler, el treballador a compte d'altri, el petit autònom, el sindicalista... Tothom es troba en la disjuntiva: què fer davant “una catàstrofe econòmica en tota regla”, com apuntava Carles Manera. Ara és l'hora de capgirar-ho tot, quan estam davant el precipici?

L'arrel del problema no és el decret d'urgència de què parlàvem, sinó el marc mental que no veu altra sortida que una nova fugida cap envant, que no té en compte els efectes a mitjà termini i a curt termini, en el medi ambient i en la qualitat de vida dels ciutadans de les llles Balears i Pitiüses. És que no podem aspirar a res més, com deia Ismael Pelegrí, que ser un país de cambrers i paletes?

Un bon govern no es construeix només amb una presumpta bona voluntat! Hem d'esprémer cada centímetre quadrat del nostre territori? Quan serà el moment d'establir el nostre límit? Són suficients 16 milions de turistes anuals? Cal ampliar l'aeroport de Palma? Els ciutadans de les Illes Balears i Pitiüses podem decidir res que sigui realment rellevant al nostre territori?

Com en el conflicte entre els Estats Units i la Xina, no hi haurà solució possible si no som capaços de canviar de perspectiva i enfocar la realitat des d'un altre angle: pensar que la nostra visió, que el nostre sentit comú no és infal·lible. Com diu Aracil, un “sentit comú establert dóna la raó a un ordre establert del qual és solidari i que és un cert ordit o canemàs de relacions subjacents. (...) De fet, un sentit comú establert és una pretensió de saber que es refusa a entendre (fins i tot a escoltar i veure) tot allò que no li dona pas raó. (...) És, doncs, reconèixer que tot sentit és naturalment un interès, una raó i una necessitat d'algú. I la qüestió seriosa és com coexisteixen els interessos, les raons de gents distintes (Aracil 1983: 9).

Per acabar amb una petita nota d'optimisme. Anna Pettifor, economista especialitzada en el sistema financer i econòmic global, diners i política monetària, directora de PRIME (Policy Research in Macroeconomics), en una altra entrevista a l'Ara, tot i manifestar-se molt crítica amb Green Deal Europeu (llegiu això per favor) per no haver-hi invertit prou diners, diu que està “molt emocionada, perquè almenys als 28 estats originals de la UE [amb el Regne Unit que ara és fora], que comprenen 500 milions de persones, s’ha començat a parlar per primer cop de com afrontar aquesta crisi. La Xina i els EUA no ho estan fent, però la UE pot tenir un paper de lideratge i forçar-los a seguir aquest camí”.

En una altra entrevista a XL Semanal, just a l'inici de la crisi del coronavirus, Pettifor analitza la sortida en fals de la crisi de 2008 i aposta pel Green New Deal, del qual és la principal artífex. El 2006 va predir la crisi del 2008 i, actualment, alerta novament dels perills: “La situació actual és pitjor que la de llavors. No només ho dic jo. Només cal amb mirar els informes de l'OCDE, de l'FMI... I els mercats borsaris s'han tornat bojos. Han perdut el contacte amb la realitat. Tornarà a succeir, l'hi garantesc. La qüestió és quan i què la desencadenarà. Pot ser aquesta pandèmia. El coronavirus ja està afectant l'economia. O una crisi climàtica”.

La solució rau en el deute. És així. Igual que David Graeber, Pettifor parla del deute i de l'emissió de crèdit que cal reconduir, i no caure en el mateix error del 2008 en què es van finançar els projectes equivocats. Cal salvar les empreses i els petits negocis productius. No els especuladors. “Cal donar crèdits sempre que creïn llocs de treball. Perquè els llocs de treball generen ingressos als treballadors i, mitjançant els imposts, ingressos tributaris a l'Estat”.

Si els diners i el deute han servit històricament per finançar la guerra, ara que financin la regeneració del planeta.

Sa Pobla (Albopàs) - Els foguerons de Sant Antoni – Records dels anys 10 i 20 (II)

En els anys tenebrosos de la pesta ja s’encenien foguerons a les cantonades i enmig de la plaça Major. El foc, sempre, des de totes les èpoques com a eina màgica per salvar els homes del que és desconegut, per a foragitar la por que agita els nostres cors quan ens topam amb perill imminent, amb els animals salvatges, amb plagues mortals que no podem aturar. Amb el foc els homes primitius es defensaven de les feres que rondaven les coves d’aquells éssers, pobladors dels espais tenebrosos del passat. Fer fugir els ossos, els lleons, els tigres que rondaven els llocs habitats. La foguera purificadora en tota època i circumstància, ara, avui mateix, útil per barrar el pas al verí ateu i protestant. (Miquel López Crespí)

A l’ofici de diumenge, a les onze, hi compareixen tots: homes i dones. Els homes al davant, com correspon al cap de segles de llarga tradició. Les dones, a les fileres del darrere, amb vel, màniga llarga i sense mostrar cap centímetre de la pecaminosa carn que va portar la Humanitat a tots els patiments que coneixem. La temptació de la serp, saber-se nus, el càstig de l’expulsió del Paradís terrenal per haver aprofundit en la saviesa que els estava negada, patrimoni exclusiu de Déu. L’home era innocent; no tenia cap mala intenció. Van ser els suggeriments de la dona que precipità el destí atziac del gènere humà. Per què volgueren conèixer els misteris de la ciència del Bé i el Mal? No eren feliços sota el poder de Déu, els sants, àngels i arcàngels?

Per l’errat camí de voler anar més enllà dels manaments de l’Evangeli, pel desig de conèixer els llibres prohibits per la Santa Mare Església, entren tots els mals. Per això el control vigilant de Roma sobre el que es publica arreu del món. Què seria de nosaltres sense la guia de l’Índex de llibres prohibits, aquesta possibilitat de preservar el nostre esperit de les males influències provinents dels enemics? Esper que aviat es publiqui el magnífic original que ha escrit sobre la Inquisició mossèn Antoni Maria Alcover en el qual ens explica les mentides de la propaganda calvinista i luterana contra la sagrada actuació del benèfic tribunal. Parlar dels crims i tortures ordenats pels catòlics quan ells mateixos, els promotors de la Llegenda Negra contra Espanya, són els primers que ompliren presons i fogueres arreu de l’Europa que dominaven! Quin manipulació més grossa de la història! Que hauria estat i què seria de la nostra Fe sense les precises orientacions de l’Índex? Va ser el gran Papa Lleó X qui l’any 1515 establí la censura per a tota la Cristiandat, seguint les instruccions donades pel V Concili del Laterà. Per quins motius des de totes les tribunes del perniciós liberalisme i la maçoneria s’ataca la gran tasta de la Santa Església? O no va ser el nefast Enric VIII qui, abans de la ruptura amb Roma, va publicar el primer índex de llibres prohibits? I de Luter, què en diríem? O no se sap que va ser també uns dels primers redactors de la llista dels escrits considerats herètics? Què han de retreure a la Cúria Romana si ells són els primers que, a la seva manera, vetllaren en la defensa de les seves malifetes i mentides religioses?

Per què els catòlics hauríem de perdre el temps i condemnar la nostra ànima llegint els pamflets d’Erasme de Rotterdam, Rabelais, Giordano Bruno, René Descartes, Thomas Hobbes. Denis Diderot, Honoré de Balzac, David Hume? Què han fet pel benestar de l’home, aquests pensadors? Jo sempre tenc l’Índex obert damunt la meva tauleta del despatx per memoritzar els noms maleïts! És un deure de tot sacerdot saber el nom dels autors i els títols dels llibres que haurem de portar a la foguera!

Quin sant Antoni més gloriós tendríem si un dia poguéssim fer els foguerons amb un munt de volums prohibits! Veure com són consumits per les fames els assaigs filosòfics, les obres de Michel de Montaigne, Kant, Francis Bacon, George Sand, Karl Marx, Copèrnic! Seria el dia més joiós de la meva vida! Contemplar els dimonis ballant envoltant les flames, botant damunt el caliu, sentir la simbomba acompanyant les glosses dels pagesos que parlarien de la victòria del sant davant l’Avern! Foguerons a cada cantonada del poble! Llenya de pi, olivera i ametlers, ben seca, que cremi maldament plogui. Que res pugui aturar el fervor místic d’una nit dedicada a foragitar els mals esperits que ens envolten sense cessar des de l’aparició d’Adam i Eva!

Si l’afany de saber es limita als llibres autoritzats per la Santa Mare Església, no hi ha res de perniciós a aprofundir en el coneixement del món que ens envolta. Però amb la invenció de la impremta editors sense escrúpols, empesos per l’afany de guanyar diners, han escampat arreu munió de publicacions infectes que tant {de} mal han fet a la societat. Les autoritats tampoc no han sabut vigilar com pertoca l’edició d’aquests materials innobles causants de tants mals i revolucions.

Qui podia imaginar en el segle XVIII que l’Enciclopèdia francesa coordinada per Denis Diderot i Jean-le-Rond d’Alembert seria la bomba de rellotgeria que, al cap dels anys, acabaria amb la monarquia?

L’excusa inicial del projecte va ser bastir un diccionari de les ciències, arts i oficis. Intenció aparentment innocent d’antuvi. Però la maçoneria d’aleshores, que dominava tot el món intel·lectual, tenia altres intencions: dinamitar els fonaments de la religió emprant el cavall de Troia de la recerca científica. Cal dir que, de seguida, les persones més intel·ligents de la Cort i de Roma captaren la intencionalitat del projecte i provaren d’oposar-s’hi. Madame de Pompadour, els jesuïtes i la Cúria romana detectaren el perill que comportava autoritzar la publicació d’aquella metzina. El Consell d’Estat, alertat, en va prohibir la publicació i la lectura dels dos primers volums, els únics que havien sortit al carrer. El papa Climent XIII va disposar que aquesta obra entrés a formar part de l’Índex de llibres prohibits i va ordenar taxativament “a tots els catòlics, sota pena d’excomunió, de cremar els exemplars que en tinguessin disponibles”.

Tanmateix, la maçoneria era infiltrada a les altes instàncies de la Cort i un aliat de Diderot, Malesherbes, que era director de llibreries i l’encarregat de la censura, en va tornar a autoritzar el pamflet enciclopèdic i es tornà a editar. Amb l’expulsió dels jesuïtes de França, els més clarividents en la visió dels mals que representava el projecte, ja no hi hagué impediments, i la nefasta obra continuà destil·lant el seu verí trastocant tots el que havien estat els fonaments d’una societat tranquil·la i sense problemes.

Com devien anyorar l’aristocràcia, les famílies catòliques, els amants de l’ordre i la pau, l’època en què la Santa Inquisició sabia aturar el mal de rel! Quan arreu dels regnes catòlics d’Europa s’encenien foguerons amb els llibres que propagaven el missatge de Satanàs!

Ho he debatut sovint amb Mossèn Antoni M. Alcover, que m’ha deixat llegir el llibre que prepara sobre la Inquisició.

--El perill essencial de l’Enciclopèdia –afirma, amb gran coneixement de causa-- és que Diderot i els seus consideraven la religió com a una simple branca de la filosofia i no pas com el recurs bàsic del coneixement i la moral. I el més terrible del missatge gens ocult entre les seves pàgines: propagar el dubte entre els lectors sobre l’autenticitat dels fets històrics descrits a la Bíblia, qüestionant la mateixa existència de Crist, els miracles que va fer a Palestina i la possibilitat de la Resurrecció.

Vet aquí el que volgueren aturar a temps les autoritats franceses de l’època i, de forma covarda, lluny del seny i l’obligació de vetlar per la moral dels ciutadans honrats, permeteren aquells censors. A poc a poc a poc, malgrat la insistència de Climent XIII, s’anà consolidant un exèrcit del Mal que comptava amb un miler d’impressors, gravadors, dibuixants, enquadernadors, i en la qual col·laboraren fins a 160 literats, científics, artistes, magistrats i artesans. El càncer que volia destruir tot el que ens ensenyava Déu Nostre Senyor mitjançant la revelació divina continguda a la Bíblia ja s’havia estès per tot el cos de la societat, emmetzinant vida i pensaments.

Arribaren exemplars de l’Enciclopèdia a Albopàs? Ho dubt. En aquell temps la vigilància de les fronteres era molt severa i es controlava de forma excel·lent cada un dels llibres que entraven a Espanya, i si aquests eren considerats perniciosos eren confiscats sense miraments i els propietaris multats o empresonats.

I d’altres autors assenyalats a l’Índex de Llibres Prohibits? Potser no en trobaríem gaire exemplars a Albopàs. Però ara vivim una època diferent, en què fan estralls els mals causats pel mal ús de la impremta. Però jo sé qui en té: els descreguts que quan van a Palma i Barcelona els compren i els porten d’amagat. En fan lectures col·lectives en cases que caldria marcar amb tinta negra que penetràs fins al fons del marès i no es pogués esborrar. Talment una indicació als purificadors que armats de torxes i llanderes escorcollarien despatxos i amagatalls secrets per llançar al carrer tot el que es brut i nefast. Moltes de les dones d’aquests lliurepensadors m’ho han dit en secret de confessió, atemorides per la possibilitat d’anar a l’infern si no ho explicaven al vicari i al rector. Res no escapa a l’ull vigilant de la Fe: els debats sobre republicanisme i federalisme, la negació de l’existència de Déu, el suport a l’Escola Moderna, la necessària organització d’obrers i jornalers en els sindicats socialistes.

Per sant Antoni, el dia de la cremada general, la banda de música podria interpretar la millor selecció de jotes i boleros, l’himne d’Espanya! Tothom aportant a la foguera els diaris liberals i esquerrans. Els pamflets que ens arriben des de Palma i la península, alguns des de l’estranger! I que els descarrilats lligen d’amagat, creient trobar la salvació en aquest material infecte. Sentir, olorar la flaire santificant del paper que desapareix, es converteix en cendra consumit per poderoses, vivificants llengües de foc. L’Ajuntament podria repartir conyac i cassalla entre el poble per animar encara més la gran festa de depuració dels esperits. Tenir un poble sense cap llibre dissolvent. La notícia es podria enviar a les rectories del país, fer arribar els fets a Roma. Potser fins i tot rebríem una felicitació de bisbes i cardenals, del sant Pare!

En els anys tenebrosos de la pesta ja s’encenien foguerons a les cantonades i enmig de la plaça Major. El foc, sempre, des de totes les èpoques com a eina màgica per salvar els homes del que és desconegut, per a foragitar la por que agita els nostres cors quan ens topam amb perill imminent, amb els animals salvatges, amb plagues mortals que no podem aturar. Amb el foc els homes primitius es defensaven de les feres que rondaven les coves d’aquells éssers, pobladors dels espais tenebrosos del passat. Fer fugir els ossos, els lleons, els tigres que rondaven els llocs habitats. La foguera purificadora en tota època i circumstància, ara, avui mateix, útil per barrar el pas al verí ateu i protestant.

Haurem de fer feina en aquest sentit.

Hem de mantenir el ramat dins la línia que marquen els concilis. Per això mateix, i ho vaig explicar com pertoca a Miquel Costa i Llobera, mai s’ha de defallir en la tasca que pot fer un sacerdot des de la trona.

D´una novel·la inèdita de l´escriptor Miquel López Crespí