Novetats editorials: Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració Miquel Cladera

I, en aquesta conspiració que ens ocupa, no tan sols eren alguns nobles, professors i mestres equivocats, advocats seduïts per l'exemple del poder absolut que arribava de França, els qui ordien plans contra l'ordre establert. També l'església -si bé en una escala petita i insignificant- s'ajuntava a la conspiració. Per sort hem pogut investigar els papers de Fra Miguel de Santander i del caputxí Fra Diego de Cádiz, i ha estat possible aturar de bon principi una malaltia que amenaçava d'estendre's per seminaris, convents i rectories. (Miquel López Crespí)

Començaré aquest informe amb la narració de la gran traïció que, a imitació dels luctuosos fets de 1789 a París -atac a la Bastilla dia 14 de Juliol; creació de la Guàrdia Nacional; repartició de més de trenta mil fusells entre el poble...-, tenien ordida Miquel Cladera i els seus còmplices. Hem comprovat que molts d'aquests -professors, mestres, opositors a càtedra i alguna gent d'oficis vils com poden esser sabaters, comerciants, impressors o llibreters- eren destacats membres de les lògies maçòniques o de sectes carbonàries. La intenció de Miquel Cladera i els altres conspiradors era, com he dit en el començament d'aquesta relació, trastornar i mudar el nostre catòlic govern a imitació de les novetats esdevingudes a la nació francesa.

Entre els detinguts -provats agents d'Assemblea Nacional, primer, i de la Convenció, després- cal destacar el professor de la Universitat de Salamanca, Ramón de Salas, autor de l'anticristià pamflet clandestí Oració apologètica en defensa del benestar general d'Espanya. Aquesta terrible i diabòlica oració, manuscrita o difosa mitjançant la impremta, és l'escrit que més mal ha fet a la nostra cristianíssima Majestat i a la Santa Fe Catòlica en els darrers anys. I és un exemple que demostra clarament per quins errats camins pot marxar l'ensenyament si no controlam amb fermesa col.legis i universitats. Inquisidors generals, bisbes, ministres del rei hem arribat a la conclusió que molta d'aquesta mala literatura, l'endemesa contraria a la Fe que estam analitzant, anà covant a partir de la nefasta publicació El Censor, que, dirigida per l'advocat Lluís García, ajudà a enverinar la sana ment dels nostres estudiants entre 1781 i 1787 (data en què finalment la publicació fou suprimida). Hom ha trobat còpies d'aquesta nefasta Oració a diversos pobles de Mallorca -concretament a sa Pobla, Muro, Inca i Sineu-, a Madrid, Barcelona, València i ens han arribat informes que parlen de la seva circulació per col.legis i seminaris de L'Havana i Mèxic (sense mancar-hi tampoc algun convent). Particularment sóc de l'opinió que els jesuïtes han tengut part de culpa en la introducció dins del país d'algunes idees contràries a la nostra tradició. La propaganda dels desgraciats exemples dels experiments comunals amb els indis són un bon exemple del que estic explicant. Segons els nostres informes, també els jesuïtes són els introductors a l'Imperi espanyol de l'obra de l'abat Gabriel Bonnot de Mably, destacat seguidor de Rousseau que pretén demostrar que la propietat privada no és un dret natural. Entre d'altres errors, els llibres de Mably (que morí l'any 1785) expliquen que fou en temps d'aquesta societat primitiva -aquella en la qual no era coneguda la propietat- quan la humanitat va esser més feliç. Ramón de Salas ha estat detingut juntament amb el mallorquí Miquel Cladera. Aquest darrer era, evidentment, el cap principal de la conspiració, però li donaven suport i hi col.laboraven activament un tal Josep Lax, mestre d'humanitats; en Sebastià Andrés, opositor a una càtedra de matemàtiques; en Manuel Cortés, ajudant de l'escola d'enginyers; l'advocat Bernat Garasa -arribat recentment de París amb nombroses publicacions revolucionàries que es disposava a traduir al castellà i altres llengües de la nació-. Altres conspiradors que també, d'una manera inexplicable, anaven i venien a l'estranger eren en Joan Pons Izquierdo, que -sotmès a turment- acabà confessant que a França havia ajudat els descreguts que volien acabar amb aquella cristiana monarquia. Monarquia, cal no oblidar-ho, d'on prové la sàvia nissaga dels nostres reis -la casa de Borbó- d'ençà l'any mil set-cents.

Cal tenir en compte que la lluita contra el cristianisme, la "descristianització" de la societat, és una de les tasques essencials de les sectes dels nostres enemics. Hem de recordar que el combat dels jacobins contra la nostra Santa Fe Catòlica augmentà en intensitat a partir dels criminals esdeveniments del 10 d'agost de 1792, quan una massa ferotge d'homes i dones sens ànima, posseïts per l'esperit de l'infern, dominats pel Diabòlic, atacaren el Palau de les Tulleries; i l'Assemblea Nacional, a la força, impulsada per les circumstàncies i la pressió del carrer, decretà l'empresonament del rei i de la reina. Per a la gent d'ordre, per als cristians d'arreu del món, el 10 d'agost és una data trista. Allà hom pogué veure la criminalitat del poble revoltat. Alguns nobles i virtuoses princeses foren executats sense judici pels seus criats. Els caps d'aquests màrtirs del nostre temps foren passejats per la xurma xopa de sang. Un poc més endavant, en plena dictadura jacobina de Marat i Robespierre, fou ordenat el tancament de les esglésies, hom prohibí les misses. Molts capellans foren assassinats sense miraments. La Convenció decretà la llibertat de culte i, el que és encara pitjor, permeté la propaganda dels ateus en contra de qualsevol religió. La follia revolucionària continuà i s'aprofundí. S'inventà un nou calendari. Els noms dels mesos i dels dies fou mudat. La pobra gent s'hagué d'acostumar a dir "germinal" per a parlar dels mesos de març-juny. "Messidor" era juny-juliol, i "termidor" el juliol-agost. Les bogeries s'estenien per tots els aspectes de la vida quotidiana.

Els detinguts, a part de mantenir relacions amb diverses lògies i clubs revolucionaris francesos -especialment els jacobins que tenen el centre d'iradació en el club dels Cordeliers-, han confessat la importància que han tengut determinats diaris en la formació de les llurs equivocades idees. Són publicacions extremadament crítiques i que nosaltres havíem consentit per ignorància del perill que en representava la difusió. Parl especialment de El Observador, editat per l'abat Marchena. Igualment han tengut certes relaciones d'afinitat amb un tal Santibáñez, professor del seminari de Bergara, i amb el noble castellà Santiago Miguel Rubín de Celis. Vivint a França, Marchena i Rubín de Celis enviaven als conspiradors empresonats papers i tractats de notable significació revolucionària per a la seva posterior distribució pel regne. El contracte social de Rousseau ha estat un dels llibres que més mal han fet a la societat. Les acostumades ximpleries fent referència a la bondat congènita de l'home! Entre els nombrosos papers trobats a l'execrable Miquel Cladera cal destacar la proclama A la nación espanyola. Pamflet que serví a l'abat Marchena per a l'admissió al Club d'Amics de la Constitució, a Baiona. Malèfic escrit que comença dient:

"Senyors:

Vénc de la terra de l'esclavatge, de la terra del més arrelat Despotisme Religiós i Civil. Un país on tots el poders s'ajunten per a aixafar alhora els homes honrats. Un país on minut a minut l'home plany la desgràcia d'haver nascut en aquest indret...".

Llegit aquest fragment, ja ens podem imaginar tota la resta!

D'entre tots els papers, cartes i llibres que s'han pogut trobar als detinguts, destaquen per la seva maldat, per la seva insaciable set de sang, els del jacobí Jean-Paul Marat, agitador de professió i ànima de la revolució, maligne esperit que ha inspirat els pitjors crims de l'època del Terror que sacseja la desgraciada nació germana. Resta provat que els acusats es reunien en diversos hostals, tavernes i cases particulars -en farem la relació al final de l'informe- on discutien i traduïen les obres de Marat, Montesquieu, Voltaire, Rousseau i altres pensadors igualment equivocats i anticatòlics. Per a preparar la conspiració havien començat a estudiar totes les revolucions de les quals hi havia constància en els llibres d'història. Defensors d'una pretesa república romana, eren enemics del gran Cèsar conqueridor de les Gàlies i es declaraven partidaris de Brutus, l'assassí, que amb altres conjurats del Senat romà, finí amb la vida del gran dictador. En les seves reunions secretes ressuscitaven la memòria d'Espàrtac, posant com a exemple d'honor i de valentia, no pas la vida dels emperadors (Calígula, el gran Heliogàbal, Vespasià, Tiberi, etc), sinó la dels esclaus, la xurma que cremava temples, calava foc a les viles senyorials, assassinava els seus amos naturals: patricis i generals. Igualment discutiren la revolta de Cromwell a Anglaterra l'any 1668 en contra d'aquell magnífic sobirà que fou -fins a la seva execució per part d'un exèrcit de fanàtics- Carles I. Tot servia, doncs, a llurs sinistres propòsits. La revolta dels comuners castellans contra l'Emperador Carles Vè; la guerra de les Germanies a València i les Illes. Cal llegir, per a creure-ho, les mentides i falsedats que explicaven sobre la sàvia política de Felip V en relació amb una infidel Catalunya que, sense sentit patriòtic, s'havia venut als austríacs posant en perill la unitat d'Espanya i de rebot la fortalesa del nostre Imperi arreu del món.

Sabem que s'inspiraven principalment en el llibre de Marat intitulat Les cadenes de l'esclavatge (un patracol indigest i mal escrit). Aquest metge ressentit -molta gent diu que només va arribar a tenir cura de porcs i animals de granja-, sense clients; aquest "científic" fracassat -l'any 1782 l'Acadèmia de Ciències negà validesa als seus experiments damunt l'electricitat-; aquest personatge tèrbol, castigat per Déu Nostre Senyor, malalt -havia de romandre tot el dia dins d'una banyera-, envejós dels fastos dels nobles i gent d'alta posició social, carregava a la monarquia, a la cort que saviament governava des de Versalles, la culpa de totes les desgràcies de la terra. Mai no s'ha vist escrit en un llibre, des que el món és món, tal quantitat de desbarats acaramullats! Marat escriu sense descans plagiant allò que li convé, modificant el pensament dels clàssics segons els seus interessos, utilitzant citacions de Tit Livi, Tàcit i Plutarc contra prínceps i reis. Falsifica i manipula tota mena de documentació que li arriba a les mans (les històries de les repúbliques italianes); santifica, com ja he informat abans, Cromwell, tots els regicides de qualsevol època o contrada. I... )a quines conclusions arriba aquest ferotge enemic del gènere humà? No cal pensar gaire per a imaginar on condueix el seu pensament. A Les cadenes de l'esclavatge explica fil per randa com és precisament la monarquia la pitjor institució que té la humanitat, el principal obstacle que cal enderrocar si l'home vol assolir la utòpica llibertat que predica. I, )qui serà, qui és, l'heroi, en tan al.lucinant interpretació de la història? Evidentment, l'heroi, el "salvador" del món és el poble inculte, la massa treballadora, els desheretats de la nació, la púrria sens cultura ni sentiments que, per a Marat, són la part més sana del gènere humà. Les constants aberracions del llibre -era a punt de ser traduït!- que hem confiscat a Miquel Cladera i als seus sequaços, no acaben aquí. Marat, inspirat igualment pels enciclopedistes, enemics permanents de la religió, afirma que són els grans financers, la noblesa, els especuladors, els latifundistes, qui causen tots els mals que pateix l'home sobre la terra. I, si encara faltava res per a aconseguir que tots els seus desencaminats lectors anassin a l'infern, el sanguinari botxí ens vol convèncer que és precisament el cristianisme -predicant la santa paciència i la resignació entre els pobres- allò que ajuda els rics a fruir eternament dels seus privilegis.

Aquest era un dels llibres que Miquel Cladera i Josep Lax estaven traduint al castellà i al català en el moment de la seva detenció. Qualsevol paper, qualsevol idea herètica i perniciosa servia als designis dels empresonats. Amb els papers que els arribaven de França confiaven en poder explicar "la bona nova" de la mudança de lleis i costums a totes les regions espanyoles. Amb promeses de repartiment de propietats i d'aconseguir la vertadera justícia a la terra, excitaven la malaltissa imaginació del poble. Confiaven anar arreplegant adeptes i seguidors entre les diverses classes socials -especialment entre la gent més mancada de cultura i més envejosa de la riquesa dels poderosos-. Amb promeses, discursos i alguns regals -sopars i vi gratuïts, festes de balls prohibits als boscos- esperaven anar ajuntant una munió de seguidors que, quan les tropes franceses travessassin les fronteres, s'alçassin en contra del nostre rei, proclamant, de no jurar aquest la Constitució que estaven redactant, una República a imitació de la francesa.

Cal dir que algunes guerres mantingudes pel nostre monarca en defensa de la Santa Fe Catòlica; les calumnies fent referència a les relacions entre la reina Maria Lluïsa i el Príncep de la Pau, Don Manuel Godoy, d'amagat del rei Carles IV; la pesta que assola diversions regions espanyoles; la fam -el blat no basta per a mantenir una població tan afamegada-; la inoperància, aquests darrers anys, del Sant Tribunal de la Inquisició; la disminució de les condemnes i desterraments a penals d'Amèrica (a indrets insalubres d'on poca gent tornava); tot això ha anat creant les condicions necessàries perquè hi hagi un munt d'errats, munió de desesperats, folls de tota mena útils per a anar creant un invisible, però cada vegada més poderós, exèrcit de possibles seguidors dels conspiradors.

Quan es mesclen el fanatisme amb la utopia, la fam amb l'ànsia de novetats, el resultat pot ser completament explosiu!

I, en aquesta conspiració que ens ocupa, no tan sols eren alguns nobles, professors i mestres equivocats, advocats seduïts per l'exemple del poder absolut que arribava de França, els qui ordien plans contra l'ordre establert. També l'església -si bé en una escala petita i insignificant- s'ajuntava a la conspiració. Per sort hem pogut investigar els papers de Fra Miguel de Santander i del caputxí Fra Diego de Cádiz, i ha estat possible aturar de bon principi una malaltia que amenaçava d'estendre's per seminaris, convents i rectories.

Anarcoefemèrides del 10 de maig

Esdeveniments

Assalt policíac a les barricades del carrer parisenc de Guy-Lussac (2.05 de la matinada de l'11 de maig de 1968)

- París (10-05-68): El 10 de maig de 1968 a Nanterre (París, França) els militants del «Moviment del 22 de març» ocupen la facultat que ha esta reoberta. A les 8 del matí ja hi ha 2.000 alumnes d'instituts reunits a la plaça Clichy convocats pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts); passaran per tots els instituts de París. A migdia es troben a Saint-Lazare, ja són 5.000. La vaga és gairebé genera a tots els instituts parisencs. Una nombrosa manifestació arriba durant la tarda al Barri Llatí. Els serveis d'ordre de les manifestacions se suprimeixen. S'aixecaran unes 60 barricades al Barri Llatí. Aquesta nit s'entaularan els combats més violents, serà la«Nit de les Barricades» i commourà tota l'opinió pública per la sagnant repressió (granades de fum, ús de gas tòxics, pallisses, persecucions fins i tot als immobles, etc.) i l'heroica resistència dels manifestants. Va ser l'espurna que va engegar tota la solidaritat popular. Les lluites de carrer seran transmeses en directe per la ràdio, tota França les escoltarà. A les 5.30 de la matinada caurà l'última barricada. El balanç de la «Nit de les Barricades» serà de més de 500 detinguts, un milenar de ferits, alguns greus, 188 automòbils cremats, el Barri Llatí arrasat.

***

Cartell de la gala

- Estrena deLes anarchistes: El 10 de maig de 1968 a la sala de La Mutualité de París (França), durant la gala anual del Grup Llibertari «Louise Michel» i de suport al periòdic Le Monde Libertaire, Leó Ferré interpreta per primera vegada en públic Les anarchistes. Mentrestant, fora, tot el Barri Llatí és ple de barricades.

Léo Ferré: Els anarquistes (1968)

Naixements

Notícia d'una detenció de Jules Régis (Siger) apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 12 de gener de 1886

- Jules Régis: El 10 de maig de 1858 neix a Pera (Constantinoble, Imperi Otomà; actualment Beyoğlu, Istanbul, Turquia) el militant socialista revolucionari i després anarquista Marcellin Jules Régis, més conegut com Siger. Sos pares es deien Luis Marcellin Régis i Rose Chassy. Obrer en una fàbrica de flors artificials, impulsiu i rebel, s'adherí a la secció del II Districte de París (França) del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane. En 1896, quan era secretari de la Cambra Sindical Obrera de la Indústria Floral, assistí a les conferències de Sébastien Faure i esdevingué anarquista. En 1897 reemplaçà Rebut en la gerència de Le Libertaire, càrrec que exercí fins al desembre d'aquell any. El febrer d'aquell any fou l'impressor i gerent, amb el suport de Constant Martin, del periòdic parisenc L'Incorruptible, que només tirà un número consagrat al procés realitzat el 15 de desembre de 1896 contra els militants anarquistes catalans a Montjuïc. Entre abril i juny de 1898 col·laborà en el setmanari Le Droit de Vivre, els gerents del qual van ser Constant Martin i François Prost. L'estiu de 1898 formà part del grup de militants que acusà Sébastien Faure, Jean Grave iÉmile Pouget d'«aprofitar-se de l'anarquia» per als seus interessos. El gener de 1899 reemplaçà Prost en la gerència del bimensual Le Cri de Révolte, fundat per Guillaume Auguste Bordes. En 1899 també participà activament en la campanya a favor d'Alfred Dreyfus portada a terme per Sébastien Faure i el seu periòdic Le Journal du Peuple. L'estiu de 1899 participà en les reunions preparatòries per a l'edició del periòdic L'Homme Libre. Fou condemnat en diverses ocasions per haver fet ús de la violència (cops, ferides, temptatives d'assassinat, etc.). Com a membre del«Grup de Socors als Detinguts Polítics», es caracteritzarà per les seves accions de solidaritat envers les víctimes de la repressió, com ara els casos de Georges Étiévant, que atemptà contra la comissaria de policia del carrer Berzélius de París, i de Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria. També participà en les accions de «La Cloche de Bois», fent mudances d'amagat dels treballadors que tenien deutes amb els propietaris dels habitatges. El 4 de gener de 1900 participà en un míting de protesta contra les condemnes de militants detinguts duran la manifestació d'agost de 1899 contra els fets de«Fort Chabrol» i acusats d'haver saquejat l'església de Saint Joseph. El 19 de maig de 1900 presidí un míting a favor dels anarquistes alliberats de Montjuïc celebrat a la Casa del Poble i en el qual participaren unes 300 persones. Jules Régis va morir en la misèria el 24 de juny –algunes fonts citen erròniament el 12 de juny– de 1900 a l'asil Sainte-Anne de París (França), on havia estat internat, arran d'una crisis de follia. Algunes fonts apuntaren que havia estat assassinat a cops de barres de ferro.

***

Foto policíaca de Karl Frielingsdorf (ca. 1894)

- Karl Frielingsdorf: El 10 de maig de 1860 neix a Kronberg (Hesse, Alemanya) –algunes fonts citen Colònia (Confederació Germànica)– el sastre anarquista Karl Frielingsdorf, sovint transcrit en francès com Charles Frielingsdorf (o Frielengsdorf) i també conegut com Karl Stein,Charles Klein i Le Petit Charles. Emigrat a França, el 24 de juliol de 1892 va ser arrestat per les seves activitats llibertàries a la plaça de la Bourse de París, quan sortia de la lleteria de l'anarquista Constant Martin, arran de les detencions dies abans de Luigi Parmeggiani i de Dufournet. Posteriorment va ser detingut un altre anarquista anomenat Ferdinand. La policia i la premsa presentà aquestes detencions, i altres, com l'avortament d'un pretès«complot terrorista anarquista». Expulsat de França el 27 d'agost d'aquell any, Frielingsdorf va refugiar-se a Bèlgica. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre l'expulsió de Pietro Ghillardini apareguda en el periòdic parisenc Le Rappel del 31 de geneer de 1895

- Pietro Ghillardini: El 10 de maig de 1865 neix a Bagnacavallo (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Pietro Ghillardini (Pierre Ghillardini). Es guanyava la vida treballant en diverses professions (camperol, manobre, sabater). Instal·lat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), en 1894 figurava en un llistat d'anarquistes estrangers. Detingut, el 29 de gener de 1895 se li va decretar l'expulsió de Suïssa per haver albergat a casa seva l'anarquista Bruto Fiorentini (Brutus Fiorentini i Étienne Broghi), expulsat del cantó de Ginebra, i per fer servir el seu domicili per a reunions secretes anarquistes, «reunions on es reivindicava la propaganda pel fet». En 1912 va ser fitxat per la policia de fronteres italiana. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Francisco Portales Sirgado amb sos alumnes de l'escola de Zahínos (1915)

- Francisco Portales Sirgado: El 10 de maig de 1871 neix a Zahínos (Badajoz, Extremadura, Espanya) el mestre anarquista i anarcosindicalista Francisco Portales Sirgado. Sos pares es deien Juan Portales, inspector d'educació, i Catalina Sirgado, mestra. Seguí la professió de sos pares i després de treure's el títol, el 22 de setembre de 1889, va ser nomenat mestre interí de la escola de Zahínos –dos dies abans havia renunciat a l'acta de regidor de l'Ajuntament per incompatibilitat de càrrecs. En 1902 fou un dels fundadors de la Societat Civil «El Progreso de Labradores y Granjeros», que s'encarregava d'organitzar i gestionar la propietat comunal del veïnatge –en 1885 els pagesos del poble havien comprat en subhasta finques desamortitzades–, societat en la qual ocupà diversos càrrecs en la junta directiva fins 1907, incloent la vicepresidència en 1905. Entre 1902 i 1906 va ser nomenat regidor i l'1 de juliol de 1909 va ser elegit alcalde, funció que exercí novament entre l'1 de gener de 1910 i desembre de 1911. El 3 de juny de 1914 va ser jutjat a Jerez de los Caballeros (Badajoz, Extremadura, Espanya) per «detenció arbitrària». En 1919 ocupà la plaça de mestre interí a Santas Martas (Lleó, Castella, Espanya) i en 1922 exercí a l'escola de Sesnández de Tábara (Zamora, Castella, Espanya). Sa companya fou Luisa Casama Portales, amb qui va tenir 14 infants, encara que no suraren tots; aquests tingueren una educació moderna i avançada a la seva època, i tots tingueren idees progressistes, militant en el moviment llibertari tres d'ells (Juan, Luis i Suceso Portales Casamar). Quan esclatà la Revolució, seguint l'exemple de sos tres infants llibertaris, el 28 de juliol de 1936 s'afilià al Sindicat Únic d'Ensenyament de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'1 d'octubre de 1938 a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre novembre de 1936 i abril de 1937 fou delegat de la CNT en la Comissió Provincial d'Abastaments de Guadalajara (Castella, Espanya) i també va col·laborar en una comissió creada per a defensar el patrimoni artístic provincial. Després del triomf franquista, va ser detingut a finals de 1939 a Carrascosa de Henares (Guadalajara, Castella, Espanya) i se li va prendre declaració jurada, on va afermar la seva militància llibertària, a Yélamos de Arriba (Guadalajara, Castella, Espanya), on exercia de mestre. Va ser reclòs primer a la presó de Brihuega (Guadalajara, Castella, Espanya) i després a la de Guadalajara, on es va instruir el procés contra ell i se li va voler implicar en uns assassinats comesos a la presó de Guadalajara. El 27 de maig de 1940 va començar el procés i se li va acusar de militar en la CNT i la FAI, de portar la gorra anarquista, d'ensinistrar sa filla Suceso Portales Casamar en l'ús d'armes de foc, d'escorcollat cases i de confiscar mobiliari per a la seva oficina, tot això deixant de banda la seva feina de mestre. El 26 de juny, després de separar-lo definitivament de la seva professió de docent, va ser condemnat en consell de guerra per «auxili a la rebel·lió militar» a 20 anys, pena que va ser commutada per la de 12 anys i un dia i enviat a la presó de Guadalajara. El 10 de març de 1941 es va ordenar el seu trasllat, juntament amb altres sis presos, al penal de l'illa de San Simón, a la ria de Vigo (Galícia). Durant la conducció en corda de presos, va ser ingressat com a reclús en trànsit a la presó de Valladolid (Castella, Espanya), on el 18 de març de 1941 Francisco Portales Sirgado va morir. Segons l'autòpsia del metge de presons va morir per «col·lapse cardíac a causa d'una insuficiència mitral», però diversos testimonis afirmaren que va ser assassinat d'una pallissa propinada per estar ensenyant a llegir altres presos. Va ser enterrat, sense coneixement de sa família, el 18 de març a la fossa comuna dels pobres (parcel·la 89) del cementiri municipal d'El Carmen de Valladolid. En 2018 sa família demanà la seva exhumació per a ser enterrat dignament.

Francisco Portales Sirgado (1871-1941)

***

Notícia sobre la condemna d'Albert Cusset apareguda en el diari parisenc La Croix del 26 de gener de 1895

- Albert Cusset: El 10 de maig de 1874 neix a Saint-Martin-Boulogne (Nord-Pas-de-Calais, França) l'obrer de sastreria i militant anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Albert Louis Cusset. Sos pares es deien Albert Cusset, jornaler, i Elisabeth Garot, costurera. Vivia a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1892 redactà una poesia «en honor de Ravachol»; processat per amenaces d'assassinat i d'incendi, va ser condemnat a vuit mesos de presó. El 14 de desembre de 1893, després d'un escorcoll al domicili de sos pares a Boulogne-sur-Mer on ell residia, la policia va descobrir un quadern on hi havia adreces de diversos anarquistes francesos i estrangers, entre ells Edmond Marpaux, autor de l'assassinat del sotsbrigadier Colson. El 12 de juny de 1894 un artefacte explosiu va ser descobert sota les finestres de l'agent de policia Roux, al carrer de la Tour-Française de Boulogne-sur-Mer; la metxa es va sufocar pel pes de l'enginy que contenia mitja lliura de pólvora i un quilo de ferralla, claus, cadenes, tisores, 10 claus, ganxos, una planxa i bolles de ferro i de marfil. Cusset, que ja havia amenaçat de fer volar aquest agent, veí seu, es vantava en una taverna d'haver dipositat la bomba per venjar-se. En saber que l'explosió no s'havia produït, va cridar: «Visca Vaillant! Visca Ravachol! Visca l'anarquia!» Aquest mateix dia va ser detingut al moll del Bassin de Boulogne-sur-Mer, després d'haver oposat als agents una forta resistència; tenia a la butxaca una fiola i una metxa d'un metre. En el moment de la detenció una gran multitud el volgué agredir. En els nous escorcolls de casa seva després de la detenció, es trobà una llista de magistrats del tribunal, i el nom d'un capità de la Gendarmeria, amb les seves adreces, i una carta on s'indicava que mantenia correspondència amb anarquistes parisencs, com ara Félix Beaulieu (Henri Beylie) i Henri Gauche (René Chaughi). També estava en relació amb el químic Rateau de Brussel·les (Bèlgica) i grups anarquistes de Torí (Piemont, Itàlia) i dels Estats Units. El 8 de setembre de 1894 va ser condemnat a tres mesos de presó i a cinc francs de multa, probablement pels comentaris anarquistes que havia fet; durant l'audiència va demanar permís per llegir un escrit i davant la negativa del president, va cridar: «Visca l'anarquia i mort alsèmuls de Vidocq!» El tribunal el va condemnar immediatament a vuit mesos de presó i a 1.000 francs de multa per aquestes paraules considerades insults als magistrats. Durant la instrucció de la seva causa per temptativa d'atemptat, va afirmar que havia estat empès per fer aquesta acció per un tal «Senyor Paul», qui li havia lliurat tres francs per comprar la pólvora i que li havia assegurat que després d'aquest atemptat li enviaria bombes elaborades a París per fer volar les cases dels jutges i dels magistrats. Va declarar que l'agent Roux l'havia detingut en diverses ocasions i que no li havia tingut cap respecte. El 25 de gener de 1895 va ser condemnat per l'Audiència de Pas-de-Calais a 10 anys de treballs forçats, pena que purgà, sota la matrícula 27.025, a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa). Durant la deportació conegué Auguste Courtois (Liard-Courtois), que el cita en les seves memòries. Sota la influència de Léon Ortiz, que renegà de les seves idees i acabà col·laborant amb l'administració penitenciària i assistint a la missa dominical, va fer el mateix, tornant als seus orígens d'antic alumne dels Germans de les Escoles Cristianes de La Salle. L'administració penitenciària el considerava com a «anarquista extremadament perillós malgrat la seva joventut, a vigilar especialment», però durant els sis anys que hi va romandre, no va patir cap càstig ni va intentar cap fuga. Albert Cusset va morir el 30 de juliol de 1901 a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa).

***

Victor Méric

- Victor Méric: El 10 de maig de 1876 neix a Marsella (Provença, Occitània) el periodista, escriptor llibertari i antimilitarista Victor Célestin Méric, també conegut com Flax. Sos pares es deien Victor Silvain Méric i Marie Roguenot. Passarà de l'anarquisme al socialisme revolucionari i després al comunisme, abans de crear la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. A París va freqüentar els cercles anarquistes, va col·laborar amb Le Libertaire, on es farà amic de Gaston Couté i de Fernand Desprès, i va participar en la fundació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1906 s'afegeix als socialistes revolucionaris entorn del periòdic de Gustave Hervé La Guerre Sociale, i, en 1907, crea amb Henri Fabre Les Hommes du jour, periòdic il·lustrat per Aristide Delannoy, que té un gran èxit, però que també li reporta dues condemnes per «ultratge a l'Exèrcit», i una, d'un any de presó ferma, serà fatal per a Delannoy. A partir del 4 de juny de 1910 publicarà el periòdic La Barricade. En 1914, socialista, però sempre antimilitarista, serà tanmateix mobilitzat i enviat a primera línia durant quatre anys. Quan retorna la pau, s'entusiasmarà per la Revolució russa i s'adherirà, en 1920, al Partit Comunista Francès (PCF), i serà elegit per al comitè director de L'Humanité. Però, des de 1921, s'oposarà a la disciplina bolxevic i serà exclòs del Partit en 1923. Des d'aleshores, va participar en la creació del Partit Comunista Unitari (PCU), que esdevindrà ràpidament la Unió Socialista Comunista (USC). En 1931, més pacifista que mai, crearà el periòdic La Patrie Humaine i fundarà la Lliga Internacional de Combatents de la Pau, a la qual consagrarà tota l'energia fins a la seva mort, el 10 d'octubre de 1933 a l'Hospital Hôtel-Dieu de París (França) d'un càncer. Victor Méric va ser incinerat el 13 d'octubre de 1933 al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Sa companya fou GermaineÉgé. És autor de nombroses obres, com ara Opinions subversives de M.Clémenceau, chef du gouvernement,Le Bétail: pièce antimilitariste en un acte, Lettre à un conscrit (1904), Le problème sexuel: libre maternité, fécondité, dépopulation (1909), Émile Zola (1909), Comment on fera la révolution? (1910), À propos de la révolution qui vient (1921), Les bandits tragiques (1926), Le crime des vieux, histoire extravagante (1927), La«der des der»(1929),Les compagnons de l'escopette (1930), Jean-Paul Marat (1930), À travers la jungle politique et littéraire (1930-1931), La guerre qui revient: fraîche et gazeuse (1932), La guerre aux civils: discours prononcé au cours de la Croisade de la Paix organisée par la Ligue Internationale des Combattants de la Paix (1932), La véritable révolution sociale (1933), entre altres, i diverses col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste.

Victor Méric (1876-1933)

***

- Pedro Luis de Gálvez: El 10 de maig –algunes fonts citen l'1 de maig i el 3 de maig– de 1882 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'escriptor, poeta, dramaturg, assagista, llibretista de sarsueles, periodista, pintor i activista anarquista Pedro Luis de Gálvez López, que va fer servir diversos pseudònims (Antifaz, Chicot, etc.). Sos pares es deien Pedro Luis de Gálvez, exgeneral carlista molt religiós, i Carmen López. Estudià al Seminari Conciliar de la seva ciutat natal, dirigit aleshores per jesuïtes, del qual va ser expulsat després d'escriure una sàtira en vers contra un dels professors. Es traslladà per motius laborals amb sa família a Albacete (Castella, Espanya) i en 1898 a Madrid (Espanya), on ingressà a la Real Escuela de Bellas Artes de San Fernando. Expulsat d'aquest centre per rebel segons uns o per assetjar les models segons altres, va ser reclòs per son pare al Correccional de Santa Rita. Intentà entrar en el món del teatre com a meritori en la companyia de Rosario Pino Bolaños, però sa família va impedir que hi continués al Teatro de la Comedia. En aquestaèpoca era íntim amic de l'escriptor i dramaturg Maximiliano Muñoz Monje (Maximino M. Monje), amb qui va escriure obres de teatre i va fer mítings. En 1901 il·lustrà el llibre anticlerical de José Ferrándiz y Ruiz Memorias de una monja, sor Teresa. Aquest mateix any marxà a peu cap a París (França), on visqué la bohèmia i la pobresa. De bell nou a la Península, gràcies al passatge de tornada pagat per l'escriptor Enrique Gómez Carrillo, en 1905 es relacionà a Irun (Guipúscoa, País Basc) amb els cercles antimonàrquics i recorregué Andalusia fent propaganda republicanofederal i anarquista pels carrers i atacant durament la monarquia. Aquell mateix any va ser detingut a Pueblonuevo del Terrible (actual Peñarroya-Pueblonuevo, Andalusia, Espanya) per la Guàrdia Civil; jutjat per l'Audiència de Cadis (Andalusia, Espanya) l'octubre de 1905, va ser condemnat per ofenses al rei i a l'exèrcit a 14 anys de presó–l'11 de febrer de 1905 havia participat en un míting republicà a San Fernando (Cadis, Andalusia, Espanya), on havia qualificat el rei «sifilític» com «el major cretí del regne». Reclòs al penal d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya), encapçalà un motí i va ser encadenat a les parets de la cel·la durant tres anys. Durant l'empresonament pogué escriure la novel·la Existencias atormentadas i relats (En la cárcel, etc.), i un d'aquests (El ciego de la flauta) guanyà el primer premi del III Concurs Nacional de Contes del diariEl Liberal, que li donà popularitat i amb el qual aconseguí l'indult. El maig de 1908 va ser posat en llibertat i nombrosos periòdics i revistes li demanaren col·laboració, però el treball fixe no li va motivar gaire i restà en la penúria econòmica. Després d'un temps per Portugal, on treballà pel diario O Mundo, marxà a cobrir la guerra del Marroc per al diari El Liberal. Bohemi de mena, era assidu de la tertúlia del cafè Madrid. Es casà amb la meritòria d'actriu Carmen Sanz, amb qui tingué un fill que nasqué mort. Recorregué Europa: Portugal; França, a París conegué Guillaume Apollinaire, Pablo Ruiz Picasso i José Victoriano González-Pérez (Juan Gris); Bèlgica; Països Baixos; Alemanya,  a Berlín visqué de la pintura i el dibuix; Itàlia, on conegué Filippo Tommaso Marinetti i Gabriele D'Annunzio; etc. En 1914, després de fer costat el príncep Guillem de Wied d'Albània contra la revolta turca que es desencadenà pel seu nomenament, retornà a la Península. Entre 1915 i 1927, apart d'anades i tornades a altres ciutats, visqué a Barcelona (Catalunya). Quan la Gran Guerra es declarà germanòfil. En 1916 fundà a Madrid el periòdic En la Puerta del Sol, escrit íntegrament per ell, que per la persecució policial només pogué editar el primer número. En aquesta època visqué com a negre literari, venen poesies autògrafes, escrivint per encàrrec, vivint de gorra i escandalitzant la societat madrilenya amb el seu bisexualisme, les seves gateres i la seva vagabunderia. En 1920 fou corresponsal del diari madrileny El Pueblo i a Sevilla (Andalusia, Espanya) es relacionà amb els poetes del grup «Ultra». Durant la dècada dels vint començà a estabilitzar-se. En 1923 conegué a Barcelona l'anarcofeminista Dolores Iturbe Arizcuren (Lola Iturbe) i el periodista anarquista Mateo Santos Cantero. A la capital catalana treballà en una fira realitzant exhibicions de vol en globus i venent sonets autografiats a pesseta. En aquells anys intensificà el seu anarquisme, col·laborant en publicacions i editorials llibertàries (Sanxo, Lux, etc.), i escrivint sonets polítics. El juliol de 1925 va ser detingut per haver fet xantatge i apallissar l'escriptor llibertari i bohemi Antonio de Hoyos i Vinent. En 1926 publicà El demonio de San Miguel, on es deixa entreveure el seu anarquisme, i comença l'edició de les seves Obras completes, amb Negro y azul. L'abril de 1926 organitzà una campanya entre intel·lectuals i periodistes per demanar l'indult de l'escriptor Alfonso Vidal y Planas. L'1 de març de 1930 va ser detingut en una manifestació estudiantil antimonàrquica. Durant la II República espanyola la seva vida es centra més i la seva militància anarquista s'accentua. El 6 de juny de 1931 presentà el destacat anarcosindicalista Àngel Pestaña Nuñez en un acte a l'Ateneu de Madrid i posteriorment s'afilià al Partit Sindicalista (PS) encapçalat per aquest. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 prestà el seus serveis a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre 1936 i 1938 fou redactor de la barcelonesa Mi Revista. També en aquesta època col·laborà en el periòdic valencià El Pueblo, sobretot amb poemes, i en El Sindicalista. Segons alguns entrà a formar part d'una brigada anarquista repressiva, el «Grup Cervantes». L'octubre de 1938 s'instal·là a València (València, País Valencià). Quan el triomf franquista era un fet, es negà a abandonar Espanya, pensant que no patiria represàlies.  Denunciat a Madrid pel porter Ricardo Valdegrama Romo, l'11 d'abril de 1939 va ser detingut a València i tancat a la presó madrilenya de Yeserías i després a la de Porlier. Compartí presidi amb el seu amic Antonio de Hoyos y Vinent. Acusat de infinitat de crims (mort de Pedro Muñoz Seca, assassinat de«desenes» de monges, creació d'una sala de tortures, etc.) i no defensat per gent a la qual havia salvat la vida –respongué per Ricardo Zamora Martínez i Ricardo León y Román es refugià a casa seva– o havia signat avals, Pedro Luis de Gálvez va ser jutjat en consell de guerra el 24 de novembre de 1939, condemnat a mort el 5 de desembre per«conspiració marxista i altres càrrecs més» i afusellat el 30 d'abril de 1940 a les tàpies del cementiri de l'Est de Madrid (Espanya)–algunes fonts citen erròniament que va ser afusellat el 20 d'abril de 1940 a la presó madrilenya de Porlier. Sa companya en els seus últims 22 anys, amb qui mai no es va casar, fou Teresa Espíldora Codes, amb qui tingué dos nins (Pedro i José). Trobem textos seus en infinitat de publicacions periòdiques, com ara Los Aliados, Alrededor del Mundo, Azul, Cádiz-San Fernando, Los Contemporaneos, El Diluvio,La Esfera, Grecia,La Hoja de Parra,Hojas Selectas, El Liberal, Luz y Vida, Madrid Cómico, Mi Revista, Motor, Nuevo Mundo, Nosotros,Pero Grullo, Renovación,El Sindicalista, Solidaridad Obrera, Vida Socialista, La Voz, etc. És autor d'El agua brava (sd), Ayer (sd), Desconocidos (sd), La mano roja (sd), Martín Clavijo (sd), Los payasos (sd), La prisión (sd), Redención (sd), La señorita bohemia (sd), La última posta (sd, amb Pedro Mata), La Virgen de la Montaña (sd, amb Fernando Clemente), Alma bohemia. Juguete cómico en un acto en verso (1904, amb Maximiliano M. Monje), La cabeza. Drama en tres actos en prosa (1904, amb Maximiliano M. Monje), Boceto de estudio sobre el Alma andaluza (1905), La cochambrosa (1906 i 2018), En la cárcel. Diario de un preso político (1906), Existencias atormentadas. Los aventureros del arte (1907), La chica del tapicero (1910), Las hembras de las Vistillas (1910), Por los que lloran. Apuntes de guerra del Rif (1910, amb Francisco Martínez), La santita de Sierra Nevada (1910, signada per ell, en realitat l'autor és Javier Bueno Bueno), La rosa blanca (1911), Los siete pecados capitales (1911 i 1925), La tragèdia de DonÍñigo (1911 i 1920), La casa verde (1913), Los caballos negros. La tragedia del juego (1922), La que no supo elegir (1922),¡Buitres! (1923), Las figures del Congreso Eucarístico (1923), La corte del rey Assuero (1924, amb Tomás Casals Marginet), El sable. Arte y modos de sablear (1925 i 2018), El demonio de San Miguel (1926), La reina del Barrio Chino (1926, amb Salanova iÁlvarez Cienfuegos), Poesías seleccionadas (1927), La cazalla (1928, amb Roberto del Real), Gerona (1928), Negro y azul (1929 i 1996), Juan Jacobo Rousseau (1930), Sonetos de guerra (1938), etc. L'anarquista José Maria Puyol Albéniz, bon amic seu, publicà diversos textos biogràfics sobre ell en la publicació parisenca Solidaridad Obrera. En 1996 l'escriptor Juan Manuel de Prada Blanco el convertí en protagonista de la seva novel·la Las máscaras del héroe i el seu nét, l'escriptor Pedro Gálvez Ruiz, ha reivindicat la seva figura.

Pedro Luis de Gálvez (1882-1940)

***

Foto policíaca de Bernard Gorodesky

- Bernard Gorodesky: El 10 de maig de 1886 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarcoindividualista Bernard Gorodesky, també citat com Godoresky i Gorodietzki. Fill d'immigrants russos, sos pares es deien Penkos Paul Gorodesky (Pinkas Gorodietzki), empleat, i Aline Grenitz (Alice Grenetz), costurera. Es guanyava la vida com els seus pares, venen mobles i objectes antics i vells. En 1904 abandonà el domicili familiar. Entrà a formar part del moviment anarquista i es col·locà com a tipògraf en el periòdic L'Anarchie. S'instal·là a Versalles (Illa de França, França), on conegué Henriette Joubert, coneguda pel veïnat, pel seu aspecte sever, com La Générale de l'Armée du Salut (La Generala de l'Exèrcit de Salvació), la qual esdevingué sa companya. En 1911 retornà a París i treballà en diverses impremtes i a la Impremta Municipal de París. Insubmís a la Llei Militar, fou membre actiu de la redacció del periòdic L'Anarchie, al carrer Fessart del barri de Belleville parisenc. Implicat en processament de la«Banda Bonnot», la primavera de 1913 va desaparèixer amb sa companya i fou objecte de dues ordes de detenció (26 de març i 4 d'abril de 1912) inculpat de robatoris, complicitat i encobriment de delinqüents i per associació de malfactors. Jutjat, va ser condemnat en rebel·lia a 10 anys de presó per encobriment i per donar asil a Jules Bonnot i Octave Garnier al seu domicili del carrer Cortot. En 1923 encara apareixia en una llista d'«anarquistes desapareguts del Departament del Sena en crida i cerca». La policia mai no el va trobar i fins i tot va ser buscat pel Marroc. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Grup de cenetistes de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. Tomás Castellote Benito és el primer per la dreta

- Tomás Castellote Benito: El 10 de maig de 1889 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Castellote Benito. Sos pares es deien Ignacio Castellote i Patricia Benito. Carter de professió, s'afilià al Sindicat de Correus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1917 fou membre de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. En 1922 formà part del Comitè Local de la Federació Local de la CNT de Barcelona. El novembre de 1923 fou empresonat acusat de pertànyer a un grup anarquista. Entre 1936 i 1937 va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, l'abril de 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals cenetistes i el maig d'aquell any al Ple Extraordinari confederal. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1945 assistí a París com a delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili, on fou un dels redactors de les ponències. El desembre de 1945, amb Víctor Jurado, va ser delegat de la Federació Local de la CNT de Luzech al Ple Regional de Tolosa de Llenguadoc. Finalment visqué al Villa Cendrier (Saint-Ouen, Illa de França, França). Sa companya fou Asunta Pérez Jarque. Tomás Castellote Benito va morir el 26 d'abril de 1970 a l'Hospital Fernand Widal de París (França).

***

Necrològica de Jaume Folguera Borda apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de març de 1980

- Jaume Folguera Borda: El 10 de maig de 1896 neix a Castellserà (Urgell, Catalunya) l'anarcosindicalista Jaume Folguera Borda. Sos pares es deien Ramon Folguera i Elvira Borda. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), en els anys trenta s'oposà a la tendència trentista, especialment a les maniobres de Josep Moix Regàs, responsable local dels Sindicats d'Oposició confederals. Va ser objecte de nombroses temptatives de corrupció per part de la patronal local, que li oferiren feines directives que sempre rebutjà. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí a Lo Mont, on ocupà regularment càrrecs de responsabilitat orgànica dins de la Federació Local de la CNT. Entre 1978 i 1979 col·laborà en Solidaridad Obrera. Al final dels seus dies ocupava el càrrec de secretari del grup local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Francesca Pablo. Jaume Folguera Borda va morir, mesos després de sa companya Francisca, el 31 de gener de 1980 a l'Hospital General de Lo Mont (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquest localitat.

***

- Vicente Gil Aucejo: El 10 de maig de 1899 neix a Navaixes (Alt Palància, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Vicente Gil Aucejo, conegut com Portela. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i fou membre del Sindicat de Barbers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París (França), on treballà en una perruqueria de senyores a l'avinguda de l'Opéra. Participà activament, especialment amb Aurelio Fernández Sánchez, en les activitats del grup d'anarquistes espanyols que es reunien al domicili d'un tal Garin al carrer de Belleville. De la seva estada a França aconseguí un perfecte domini de la llengua francesa, fet que li va servir en ocasions posteriors. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, fou membre del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), al costat de José Abella Pérez, Serafín Aliaga Lledó i Félix Martí Ibáñez. Dirigí la Secció de Salconduits del Departament de les Patrulles de Control, encarregant-se de la inspecció de les autoritzacions per a circular i dels passaports, i l'abril de 1937 va ser nomenat, en substitució d'Aurelio Fernández Sánchez, secretari general de Seguretat Interior, encarregant-se especialment del control de ports i d'aeroports. El novembre de 1938, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i el 9 de febrer de 1939 figurava en un llistat de militants buscats per la Seguretat Nacional francesa. D'antuvi s'establí a Rodés (Llenguadoc, Occitània) i després de la II Guerra Mundial a Montpeller, on continuà treballant de perruquer. Després de l'escissió milità en la CNT«col·laboracionista» i en 1955 fou delegat per Montpeller en el Ple Regional de Catalunya d'aquesta tendència. Vicente Gil Aucejo va morir el 12 de desembre de 1958 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà.

***

Pedro Zapata Paredes

- Pedro Zapata Paredes: El 10 de maig de 1903 neix a Portmán (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Zapata Paredes, conegut com El Murciano. Sos pares es deien Luis Zapata i Inés Paredes. Emigrà a França, on treballà de mecànic. En 1924 va ser requerit per les autoritats militars per a fer el servei militar. En 1936, quan esclatà la Revolució, retornà a la Península i s'enrolà en la «Columna Durruti». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser enviat a diversos camps de concentració. Posteriorment s'establí a Vénissieux, on fundà les Joventuts Llibertàries i participà en la creació de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica i va ser delegat en diversos plens regionals confederals. També fou responsable del Centre Cultural Espanyol (CCE) i de la Lliga de Mutilats. Tingué molta amistat amb Bartolomé Flores Cano. Sa companya fou Encarnación Jiménez. Malalt dels pulmons, Pedro Zapata Paredes va morir el 29 de juny de 1977 al seu domicili de Vénissieux (Roine-Alps, Arpitània) i va ser enterrat dos dies després en aquesta localitat.

Pedro Zapata Paredes (1903-1977)

***

Sebastián Calvo Sahún

- Sebastián Calvo Sahún: El 10 de maig de 1909 neix a A Buerda (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Sebastián Calvo Sahún. En 1920, amb 11 anys, emigrà a França per a treballar. A França hi vivia son germà, Florencio Calvo Sahún, qui li va ensenyar l'ofici de fuster. Aviat s'involucrà en activitats sindicats i milità en la Confederació General del Treball (CGT), participant en diverses vagues. Hagués pogut demanar la ciutadania francesa, però quan va ser cridat a files retornà a la Península. Va fer el servei militar a la Comandància d'Artilleria de Ceuta i va ser destinat a Laraix (Protectorat espanyol al Marroc). L'1 de novembre de 1931 va ser llicenciat, retornà a França i continuà treballant de fuster. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, retornà a la Península. A Barcelona s'integrà en les milícies confederals i lluità als fronts d'Aragó i de Catalunya. En 1937 era delegat polític d'una Bateria Antiaèria del XI Cos de l'Exèrcit de la II República espanyola als fronts de Terol i de Belchite. Ferit, durant la seva convalescència a A Buerda, s'enfrontà amb el Comitè Comunista de l'Aïnsa (Osca, Aragó, Espanya) per les seves confiscacions arbitràries i excessos de tota mena. A finals de 1938 comandà un polvorí i un magatzem de subministraments instal·lat en una masia de Reus (Baix Camp, Catalunya), on va tenir problemes amb les unitats comunistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Com que tenia permís de treball, residència a França i dominava l'idioma, no passà pels camps de concentració. El març de 1939, sa companya María Pardiña Barrabés, amb un fill de pocs mesos, intentà passar a França, però van ser detinguts a la frontera i tancats vuit mesos al castell de Sant Ferran de Figueres (Alt Empordà, Catalunya). Després de patí diverses penalitats de tota casta, conflictes amb la policia i la justícia inclosos –va ser processat per contraban d'objectes d'art, plata i bitllets de banc, juntament amb José Giménez Miralles i Jacinto Turró Nogué–, se sumà ben aviat a la resistència antinazi, especialitzant-se en accions arriscades (assalt a una caserna de la Gestapo sota comandament britànic, etc.). En aquests anys organitzà i mantingué una xarxa clandestina entre la Península i França a través dels Pirineus aragonesos, que també fa ver servir freqüentment en missions d'evacuació (aviadors aliats, persones perseguides, etc.). En acabar la guerra fou condecorat pels seus serveis pels aliats amb la«Medal of Freedom» (Medalla de la Llibertat) i adoptà la ciutadania britànica, cosa que li facilità la tornada a la Península. De bell nou a Catalunya, començà a lluitar contra el franquisme, sobretot des del punt de vista sindical. El juny de 1944 fou detingut a Barcelona i torturat durant un mes abans de ser traslladat a la presó Model –segons alguns, fou alliberat en un fals trasllat de presó organitzat pels serveis secrets britànics. En 1946 era secretari del Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i poc després fou nomenat membre del Comitè Regional de Catalunya d'aquest sindicat. En aquesta època fou detingut en nombroses ocasions (agafada de maig de 1947, 1949, 1952) per la seva lluita antifranquista (vagues del Primer de Maig, campanyes de desprestigi del règim, fer feina sense carnet del Sindicat Vertical, etc.). Durant la gran agafada de maig de 1947 fou novament detingut. Entre maig i juny de 1949 participà en un projecte d'atemptat contra el dictador Francisco Franco muntat per la Comissió de Defensa«1001», que el portà novament a la presó. A partir de 1952 treballà com a empleat en el cinemaCalifornia de Súria (Bages, Catalunya) i fou membre del Sindicat d'Espectacles de la CNT. El gener de 1952 fou nomenat tresorer del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. A la tardor de 1952 va ser de bell nou detingut a Barcelona en una batuda contra la Comissió Nacional i portat, amb altres companys (Celedonio Pérez Bernardo, José Pardo Andrade Fariñas, Eduardo José Esteve Germen, Cipriano Damián González, José Torremocha Arias, Juan Sana Magriña, Pedro Torremocha Ávila), davant un consell de guerra que se celebrà el 5 de febrer de 1954 a Madrid i que el condemnà a cinc anys de presó. A partir de 1960, quan la presència confederal era gairebé testimonial, fou un dels pocs que continuà lluitant; però en 1966 es mostrà contrari a intensificar la formació de grups confederals. Com a col·laborador del sindicalisme oficial franquista, la Central Sindical Sindicalista (Sindicat Vertical), i implicat en el cincpuntisme, fou membre de la comissió provincial de Barcelona encarregada de coordinar la presència confederal en les eleccions sindicals. Arribà a ser president provincial del Sindicat d'Espectacles Públics de la Central Sindical Sindicalista. En 1973 acceptà l'alcaldia del barri barceloní de Sant Martí i s'allunyà progressivament del moviment llibertari. Durant els seus últims anys desenvolupà una intensa tasca associativa al barri de la Guineueta de Barcelona i fou un dels fundadors de la revista llibertària Polémica. Sebastián Calvo Sahún va morir sobtadament el 3 d'abril de 1983 a A Buerda (Osca, Aragó, Espanya) en una de les freqüents visites que feia al seu poble natal i allà va ser enterrat.

Sebastián Calvo Sahún (1909-1983)

Continua...

---

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - L’endemà de l’Alçament era dilluns - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)

N’Antònia passà al meu costat i em mirà des d’una llarga distància. El seu esguard m’ho digué tot. En uns segons vaig poder guaitar dins la fondària de la seva ànima. Plorava. En unes hores havia envellit molts d’anys. Quina transformació! Els fills, atemorits, l’agafaven de la falda. Era la viva imatge del patiment. D’una rampellada vaig veure que li regalimava sang de les mans. Alguns dels rostres que contemplaven l’escena de les detencions semblaven de pedra. Com si hagués desaparegut la humanitat que pogués haver-hi en el seu cor. (Miquel López Crespí)

L’endemà de l’Alçament era dilluns. Al poble, la vida mai més no va tornar a ser igual. A casa encara estàvem preocupats pels trets a la caserna dels carrabiners, per la marxa apressada de n'Andreu i els amics que provaren de defensar la legalitat republicana. Tot va ocórrer a una velocitat vertiginosa. Com en les pel·lícules que veia a la infantesa, quan per uns cèntims, esvalotats, pujàvem al galliner del cine Metropol, a dues passes de la plaça Major. Ara s’esdevenia el mateix. Pareixia que els rellotges haguessin enfollit i les manetes girassin sense aturar i ningú no pogués aturar-les.

La mare havia canviat d’idea i ara volia que marxàsssim a Son Rapinya, a casa de l’oncle. Passava una penada pel que podia ocórrer. Ara s’adonava del perill que significava per a la supervivència de la família el possible triomf de l’exèrcit i la dreta més extremista. La preocupava aquella fotografia de na Isabel amb n’Aurora Picornell. Les dues filles havíem fet classes a l’Ateneu. Ens coneixien per tots els pobles dels voltants. Ens destàcarem moltíssim en la feina per la victòria del Front Popular aferrant cartells, repartint propaganda electoral, donant suport als candidats d’esquerra que vengueren per la nostra comarca.

Dins meu sentia un terratrèmol immens. Quan el trenta-quatre declararen l’estat de guerra no ens molestaren gaire. Feren anar el pare a declarar a la caserna de la Guàrdia Civil. Li recomanaren que no sortís de casa fins que el govern donàs per acabada la situació excepcional en què vivíem.

Ara tot semblava diferent.

El tarannà de la gent havia mudat de forma radical.

Què fer en aquelles circumstàncies? Començàvem a pensar seriosament a marxar a Palma. Al poble podríem quedar-hi la mare, la padrina Margalida i jo mateixa. Els altres havien de desaparèixer, fer-se fonedissos, restar a l’espera de temps millors amagats en un indret segur.

Encara estàvem pensant el que havíem de fer quan sentírem novament trets i cançons pel carrer. Els homes de Martí Cerol anaven amunt i avall amb fusells i pistoles, exultants d’alegria per la victòria. Els Viva España! ens arribaven fortíssims, talment els trons dels dies de tempesta. Va ser la primera vegada que em vaig topar de front amb els que ens portaven la desgràcia.

Arreu, els fanàtics admiradors de Hitler i Mussolini es dirigien a la sortida del poble per anar a rebre els militars que venien a sufocar la resistència republicana. Coneixia els exaltats. Alguns participaren a les excursions de l’Ateneu, en els balls de Carnaval. Semblaven trastornats. En Felip, un jovençà que volgué festejar-me, en veure que sortia de casa se m’acostà i em digué irat:

-Sabem que el teu nuvi ha marxat a Alcúdia, amb els enemics d’Espanya. Els trobarem ben aviat. Ningú no se salvarà de la justícia. Els càstigs dels que s’han oposat al gloriós Moviment salvador de la pàtria serà exemplar. Un escarment que perdurarà generacions i generacions.

M’examinà de dalt a baix amb accentuat gest de menysteniment, com qui contempla un inferior, algú insignificant al qual poden fer mal.

De seguida vaig pensar: “em mira com a xueta i roja”.

Era una situació prou coneguda al llarg de la meva vida. Al poble sempre ens havien mirat igual. A vegades la gent dissimulava. Nosaltres érem una família amb terres i negocis. Potser ens necessitarien un dia. L’enveja i la hipocresia ens encerclaven des de eia segles. Amb el poder de les armes ja no era necessari dissimular els sentiments. Les pistoles i els fusells els feien sentir-se déus. Em contemplava talment estàs situat a una alçada inassolible per a la resta dels humans. Vaig estar a punt de riure’m d’un posat que em semblava ridícul de no haver estat tan tràgic. Reprimia les meves emocions, el desig d’escopir-li a la cara per l’oi que em produïa el seu comportament. Pensava en la família, en el patiment de la mare si s’agreujava encara més la nostra situació.

Em vaig mossegar la llengua fins a fer-m’hi sang.

Va ser quan, pronunciant lentament cada una de les seves paraules, em digué a dos dits de la meva cara:

-T’equivocares escollint un revolucionari. T’hauria convengut més triar-me a mi. Ara no et veuries en perill.

Es returà un moment i afegí, sec com un tret al cor:

-Els xuetes sempre anau errats. Per què preferires n’Andreu? O no sabies que els que fem costat als rics sempre guanyam les guerres? Preferir un defensor dels jornalers? Quin poc coneixement! Si haguéssim sortit plegats, en casar-nos hauríem pogut ajuntar els horts. No recordes que la sínia dels meus pares és al costat del vostre molí?

Què podia dir-li? Tanmateix no podria entendre res. Sempre la mateixa història: diners, poder, terres, ajuntar les finques!

Em feia fàstic aquella manera d’entendre les relacions personals. Res de bell on el sentiment i l’amor de les persones cobràs vida. Acumular propietats, quatre pessetes a la cartilla d’estalvis, constatar com el temps que ens ha estat concedit anava fonent-se en la buidor més absoluta. Coneixia prou bé el que significava l’univers miserable que em proposava.

Jo també el vaig mirar amb menyspreu. No teníem res a dir-nos. En Felip ja era un botxí i, a més, bastava veure’l, en feia ostentació.

De sobte em donà l’esquena i sense dir-me res més continuà amb aquell grup d’exaltats, proferint crits contra la República i a favor dels militars.

Els fets que ara rememor després de tants d’anys tengueren lloc a migdia. Ningú de la família s’atreví a sortir al carrer. Tan sols el padrí havia anat a l’Ajuntament a primera hora. Marxà cap al seu despatx talment ho feia cada dia d’ençà el nomenarem encarregat de vies i obres. Trobà l’edifici ocupat pels sublevats. Tornà de seguida i ens contà que l’havien encanyonat amb els fusells dient-li que el detendrien si el tornaven a veure. Tots anaven amb camisa blava, amb el jou i les fletxes brodats damunt el pit. Un conegut nostre, en Toniet Molondro, va ser el primer que entrà a l’Ajuntament disparant a l’aire, amenaçant els guàrdies municipals.

-On són els famosos revolucionaris que xerraven tant? O és que, covards, han fugit amb els carrabiners i socialistes? Que surtin i ens veurem les cares! –deia, com si hagués enfollit, disparant un tret al quadre amb la imatge de la República que presidia l’entrada de la Casa de la Vila-.

Després, amb el suport d’un parell de joves uniformats, començà a fer un munt amb els llibres que contenia la biblioteca i els quadres amb les fotografies dels afusellats per la sublevació de Jaca. Fermín Galán i Ángel García Hernández morien dues vegades: per les bales de l’escamot d’execució i per la folla violència dels que no podien veure’ls retratats.

El padrí Rafel tornà de l’Ajuntament esverat. Trobà el despatx remogut, els llibres de comptabilitat destrossats, llançades al terra les fotos que tenia penjades a la paret. Semblava que tothom hagués perdut l’enteniment. Pegaven cops de culata als mobles, rompien els armaris, les cadires, s’asseien posant les sabates brutes damunt la taula del batle.

Escoltàrem el relat sense pronunciar paraula. L’ambient començava a estar carregat. Era un dia d’estiu xafogós. A primera hora del matí el sol ja cremava la pell com si algú et llançàs oli bullint damunt la pell.

Veure un grup de falangistes emmanillant n’Antònia, l’esposa del sergent Llodrà, ens va fer copsar de seguida el perill en què ens trobàvem. Per quins motius detenien una dona que no havia fet res, que només tenia cura dels dos fills i que no havia participat mai en cap activitat política?

N’Antònia passà al meu costat i em mirà des d’una llarga distància. El seu esguard m’ho digué tot. En uns segons vaig poder guaitar dins la fondària de la seva ànima. Plorava. En unes hores havia envellit molts d’anys. Quina transformació! Els fills, atemorits, l’agafaven de la falda. Era la viva imatge del patiment. D’una rampellada vaig veure que li regalimava sang de les mans. Alguns dels rostres que contemplaven l’escena de les detencions semblaven de pedra. Com si hagués desaparegut la humanitat que pogués haver-hi en el seu cor.

Vaig sentir que deia:

-Quin mal he fet? A qui he perjudicat? Per què em portau a tancar? Mai no m’he ficat en política, ho sabeu ben bé. Teniu pietat! No veieu que m’he d’ocupar d’aquests infants?

La gent que envoltava la comitiva començà escopir n’Antònia sense tenir esment dels al·lotets que, tremolosos, caminaven al costat de la mare.

-Matau-los! No deixeu cap comunista! No volem que deixeu en llibertat els que volien cremar les esglésies!

Un calfred em va recórrer l’espinada.

Alguna de les dones que insultaven n’Antònia em senyalaven amb la mà. El cor em bategava fort, com si m’hagués d’explotar enmig del pit. D’on sorgia aquella gernació de feres rabioses? Com s’havia congriat l’odi que vessava pels seus ulls? Uns al·lots del meu carrer s’aproparen als infants de n’Antònia i els pegaren una coça. Els fills del sergent Llodrà començaren a plorar, sense entendre el que passava.

Quan vaig provar d’impedir tanta injustícia, la indecència dels pares i mares que no feien res per a impedir la brutalitat contra els nins de n’Antonia, na Paula Bugadera i na Lluïsa Corró es plantarem al meu davant, amenaçadores:

-I ara què? –digueren, irades-. Els xuetes voleu defensar els comunistes? Ja sabem que la vostra família també ho és, marxista. Comunistes i socialistes sou el mateix! Teniu idèntica bandera, alçau el puny en els mítings, en les manifestacions del Primer de Maig. A les desfilades obreres portau els retrats de Marx i Engels. Hem vist la teva germana Isabel retratada amb n’Aurora Picornell i la gentussa del Molinar, aquell niu de rojos que cal exterminar de rel si volem que la pau torni a Espanya.

La Bugadera s’atreví a agafar-me el braç i, com si de sobte hagués enfollit, continuava parlant, encesa, talment estàs endimoniada.

Al nostre voltant s’havia acaramullat la gentada que anava rere els falangistes. Cap possibilitat d'error: em miraven com si fos un animal que calia exterminar.

-També t’haurien de tancar, ben igual que a n’Antònia. Ningú no ignora que els rojos es reunien a La Societat. El teu pare i n’Andreu, eren els encarregats de repartir les armes per fer igual que a Astúries. Ens volíeu prendre les terres i, com a Rússia, fer la Repartidora. El teu padrí Rafel estava en contacte amb esquerrans dels altres pobles per a començar a cremar esglésies i tancar els sacerdots a la presó. Ho sabem ben cert. Ens ho ha dit el rector.

Les tenia a dues passes, com si fossin cans a punt de mossegar-me. Vaig fer una passa cap enrere. La saliva que escopien m’arribava al rostre. Devien tractar els xuetes que en el passat portaven a la foguera d’igual manera? El padrí Rafel contava que, malgrat els segles, la situació era ben idèntica. Sense cap mena de variació aparent. Els descendents dels jueus conversos enmig de la pols del carrer, sotmesos a l’escarni públic, sense possibilitat de defensa, condemnats pel costum, per la necessitat fomentada pels poderosos que sempre hi hagués en qualsevol circumstància un grapat de persones innocents fent de cap de turc.

Impossible contenir-se davant la mentida i la injustícia.

Mirant els veïns que ens envoltaven vaig exclamar, desafiant:

-Menteixes i ho saps prou bé. Nosaltres mai no hem tengut armes a casa nostra i molt manco a La Societat. Ni una escopeta de perdigons. El pare i el padrí mai no han estat caçadors. Tothom sap que la cooperativa es va constituir per aconseguir queviures més barats i de bona qualitat, per recollir els diners per a la mútua dels metges i ensenyar de llegir i escriure. És un crim voler el benestar de la gent? Heu de matar i torturar pel simple fet de venir a cantar a l’Orfeó, anar d’excursió amb els al·lots i al·lotes de l’Ateneu? Fins a quin punt la rectoria us ha fet perdre l’enteniment?

Miraven en silenci, nervioses, agitades. Sabia que tanmateix no escoltaven els meus raonaments. Romanien enmig del carrer, envoltant-me, histèriques, a punt de mossegar.

No m’atemorien. Les coneixia prou bé. Feia uns dies, abans d’esclatar el Moviment, si haguessin necessitat un favor haurien comparegut per casa nostra suplicants, amb els ulls baixos i el posat humil.

La hipocresia personificada! Aleshores, en voler un sac de blat per arribar a final de mes, un anell pel casament de la filla, uns jornals de feina a la cooperativa del padrí, no deien que érem xuetes i perillosos socialistes.

Pensaven que amb quatre crits podrien fer callar na Caterina Tarongí? No em coneixien prou bé!

Plantada al seu davant, fent front a aquella tropa enfurismada i apropant-me a na Paula Bugadera, li vaig dir:

-Tanmateix no em feu por. O no recordes que el teu pare va ser un dels fundadors de La Societat? Aniràs fins a la tomba que teniu al cementiri, i l’obriràs per veure si també té armes per repartir entre els pobres? El teu germà Joan és un bon caçador. Potser tengui un parell d’escopetes. Si vols, les podem anar a cercar. O ha marxat amb els fanàtics que cerquen esquerrans per les pinedes d’Alcúdia?

El grup que m’encerclava restava silent, atent a cada una de les paraules que pronunciava.

-Tots heu tengut fills, germans, amics que han vengut a una excursió i a aprendre lletra. Mai no us hem cobrat un cèntim.

Alguns dels que venien per la cooperativa a aprendre de llegir, a cercar llibres i revistes, acotaren el cap, avergonyits.

Però em sentia com davant un tribunal que em volgués portar a matar. En segons, mentre intentava defensar el pare, el padrí, a mi mateixa, començava a comprendre el poder paorós de l’enveja i com la gent no podia consentir que algú destacàs una mica, fos feliç. Quin pecat fer evident una engruna de felicitat! Per a odiar-te amb summa intensitat bastava que et veiessin somriure quan passejaves agafada de la mà del nuvi o que s’evidenciàs que la joieria del pare anava bé. Un crim, tenir clients, constatar que el negoci funciona a la perfecció! Ara comprenia les mirades serioses d’algunes veïnes en saber que havíem acabat la carrera de magisteri. Era suficient per a fer néixer el corc de l’enveja en el cor de la gent. Com si odiassin el progrés de la humanitat. No podien consentir el benestar de les persones! D’on sortien tantes ànimes enverinades? Era producte dels sermons dels sacerdots o hi havia alguna cosa més profunda, més difícil de destriar?

No ho sabia.

Possiblement la pobresa, les mancances, els embrutiren de tal manera que ja no eren capaços d’alletar cap noble sentiment. Cadàvers vivents? Persones que només poden sobreviure xuclant la sang dels altres? Com era possible que els que es pegaven tocs al pit quan passava el Bon Jesús ara consentissin que els seus infants fessin mal a uns nins de quatre i cinc anys? Que ningú sortís a defensar n’Antònia, una dona que sempre els havia fet els favors que necessitaven? Quantes vegades no vaig veure l’esposa del sergent Llodrà anar a tenir cura d’un vellet malalt, preparar-li el menjar i rentar-lo?

Ningú no recordava el que n’Antònia havia fet pels coneguts que ara l’insultaven.

De cop i volta vaig pensar que el pare i la mare m’esperaven.

Ens podríem salvar de l’endemesa que s’apropava furient?

De la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)

Anarcoefemèrides de l'11 de maig

Esdeveniments

L'atemptat de Hödel contra l'emperador Guillem I segons un gravat de Hermann Lüders

- Atemptat de Max Hödel: L'11 de maig de 1878, a l'avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de Berlín (Alemanya), el lampista anarquista, aleshores desocupat, Emil Heinrich Maximilian Hödel, de 21 anys d'edat, dispara tres trets sobre l'emperador d'Alemanya Guillem I sense ni tan sols ferir-lo; volia protestar així contra la misèria obrera. El kàiser viatjava amb una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, la gran duquessa de Baden, i son gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van llançar sobre el regicida i en l'aldarull una persona resultà greument ferida i va morir dos dies després. Immediatament fou processat per la Tribunal Superior de Justícia de l'Estat prussià. Durant el judici reivindicà el seu pensament llibertari i el 10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort per«traïció a la pàtria» cridant«Visca la Comuna!». El seu advocat defensor d'ofici va demanar perdó al tribunal per haver defensat un traïdor. Max Hödel, després de rebutjar qualsevol consol religiós, va ser decapitat d'un cop de destral el 16 d'agost de 1878 a la presó de Moabit de Berlín (Alemanya).

Max Hödel (1857-1878)

***

Capçalera del primer número d'El Eco del Rebelde

- Surt El Eco del Rebelde: L'11 de maig de 1895 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número del periòdic El Eco del Rebelde. Periódico comunista anarquico. Era continuació de la publicació anarcocomunista El Rebelde, editada a Saragossa entre setembre i desembre de 1893 i que deixà de publicar-se víctima de la repressió. Va ser dirigit per Juan Palomo, probablement un pseudònim. Tingué una tirada d'uns 1.400 exemplars. Trobem textos de Joan Montseny, Teobaldo Nieva, Palmiro, Juan Palomo, Pujol Enrique, C. Solé i Marcos Zapata, entre d'altres. Prohibit per les autoritats, només en sortiren quatre números (i un suplement al número 3), l'últim el 29 de juliol de 1895, i fou substituït per El Invencible, queúnicament publicà un número el 27 d'agost de 1895.

***

Portada d'un número de Discontent

- Surt Discontent: L'11 de maig de 1898 surt a Lakebay (Washington, EUA) el primer número del setmanari anarquista Discontent. Mother of Progress (Descontentament. Mare del Progrés). L'editor responsable fou Oliver A. Verity i en el consell de redacció figuraven George H. Allen, Charles L. Govan i James F. Morton Jr. Aquesta publicació fou l'òrgan oficiós de la colònia anarquista«Home Colony» (Comtat de Pierce, Washington, EUA), creada en 1896, i, a més de notícies sobre la colònia llibertària, tractà temes d'allò més divers (amor lliure, pacifisme, educació, feminisme, economia, capitalisme, política internacional, religió, salut, vegetarianisme, repressió, llibertats d'expressió i de premsa, poesia, etc.). Trobem textos de George H. Allen, J. I. Arnold, Kate Austin, A. L. Ballou, J. C. Barnes, James Beeson (Image Breaker), Edgar D. Breinkerhoff, Steven T. Byington, Ed. W. Chamberlin, C. H. Cheyse, F. A. Cowell, H. F. Hadley, Lizzie M. Holmes, C. L. James, Nellie M. Jerauld (Juno), J. L. Jones, J. Alfred Kinghorn-Jones, Andrew Klemencic, Joseph A. Labadie (A. Crank), E. C. Miles, James F. Morton Jr, A. Alan Noe, Charles Penhallow, E. J. Schelhous, J. T. Small, Charlotte Perkins Stetson, William H. Van Ornum, A. Warren i Ross Winn, entre d'altres. A partir del 28 de juny de 1899 suspengué l'edició i la reprengué el 2 de maig de 1900 a Home (Comtat de Pierce, Washington, EUA). Aquesta publicació tingué una àmplia difusió i comptà amb dos centres de distribució (Boston i San Francisco), a més de repartidors a Seattle, San Francisco i Honolulu. El maig 1902, després que Charles L. Govan fos acusat de violació de la Llei Comstock arran d'un article defensant l'amor lliure, l'oficina de correus de Home va ser tancada i els inspectors postal la van traslladar a la petita ciutat de Lakebay, a tres quilòmetres enfora. En sortiren 186 números, l'últim el 23 d'abril de 1902, i va ser substituït per Demonstrator, que es publicà a Lakebay i tragué 142 números entre l'11 de maig de 1903 i el 19 de febrer de 1908.

***

L'endema de la "Nit de les Barricades"

- París (11-05-68): L'11 de maig de 1968 a París (França) l'última barricada cau a les 5.30 de la matinada. Una hora després, el Comitè Polític del Partit Comunista Francès (PCF) fa saber que «condemna la ferotge repressió i expressa la protesta indignada dels treballadors, dels intel·lectuals i dels joves». A les 9 del matí, les grans centrals sindicals obreres–Confederació General del Treball (CGT), Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) i Força Obrera (FO)– es reuneixen, a petició d'Alain Geismar, i acorden cridar a la vaga general conjuntament amb la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) el dilluns 13 de maig. Seguidament negocien el recorregut d'una manifestació per París: Geismar, dirigent de l'SNESup, vol que passi pel Barri Llatí, els altres no; finalment, Geismar se sortirà amb la seva. A les 17 hores, un petit escamot dels «Comitès 3 de maig» aconsegueix ocupar el Centre Censier, annex de la Facultat de Lletres i es transformarà en un amfiteatre de discussió permanent de les comissions. Més de mil joves obrers realitzen una manifestació en direcció al Barri Llatí per expressar la seva solidaritat amb els estudiants, molts dels quals participaran, durant la nit, en els debats organitzats al Censier. A les 19 hores, el primer ministre, Georges Pompidou, arriba a Orly després d'un excel·lent viatge per Iran i Afganistan. El cap d'Estat De Gaulle dóna carta blanca a Pompidou i aquest sortirà aquella nit per la televisió pronunciant un discurs conciliador: la Sorbona reobrirà les portes a partir de dilluns i les classes es reprendran; també a partir de dilluns el Tribunal d'Apel·lació podrà, conforme a la llei, estatuir sobre les peticions d'alliberament presentades pels estudiants; el govern, també, activarà les reformes necessàries en la Universitat. Sembla una capitulació, però els moviment rebutja les pseudoconcessions dels gabinet.

Naixements

Foto policíaca de Pilade Tocci (ca. 1894)

- Pilade Tocci: L'11 de maig de 1850 –algunes fonts citen el 24 de maig– neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'agitador anarquista Pilade Baldasare Pietro Tocci, conegut sota diversos pseudònims (Paride Armandi, Armandi-Oreste,Acratos, etc.). Sos pares es deien Andrea Tocci i Carola Vandini. Durant sa vida realitzà diverses feines (barber, ferroviari, quiosquer, etc.) i per això fou un anarquista«itinerant», segons les possibilitats de treball que anava trobant, especialment per la costa tirrena toscana. A començament dels anys setanta a Liorna s'adherí a la secció bakuninista de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Establí estrets contactes amb els internacionalistes de Pisa i en 1878 col·laborà en Il Lavoro, el primer periòdic publicat per aquests. Després s'establí a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on la policia de l'indret el qualificà com d'«anarquista perillós». El febrer de 1889, a resultes de l'acció d'un agent provocador (Angiolo Azzati) que s'havia infiltrat en el grup i havia muntat un fals atemptat amb dinamita per al 19 de febrer de 1889 al Politeama Duca de Gènova, durant una festa de beneficència on havien de ser presents l'aristocràcia i les autoritats militars locals, va ser detingut, juntament amb altres 12 companys (entre ells el sabater Giuseppe Dini), per«associació de malfactors». Durant el judici, celebrat entre el 7 i el 9 d'octubre de 1890, el barroer muntatge policíac quedà palès i l'acusació d'atemptat va ser desestimada, però la d'«associació de malfactors» seguí endavant i restà 15 mesos tancat preventivament a l'espera de judici. El juny de 1890 va ser condemnat pel Tribunal de Sarzana a tres anys i dos mesos de presó i a dos anys de vigilància policíaca. Sospitós d'haver participat en les revoltes de Carrara de 1894, on havia estat acollit per Luigi Molinari des de finals de 1893, el setembre de 1894 va ser detingut a Liorna; jutjat, va ser condemnat a cinc anys d'assignació de residència. No obstant això, abans de la sentència, fugí a Suïssa i s'instal·là a Lugano (Ticino, Suïssa), on trobà Pietro Gori i altres destacats anarquistes. En aquests anys figurava en el llistat d'anarquistes a controlar per la policia de fronteres francesa. El 27 de setembre de 1894 se li va decretar l'expulsió de Suïssa. En 1897 intentà publicar un periòdic, Questioni ardenti, però sembla que no reeixí. En els primers anys del segle XX col·laborà en Il Libertario de La Spezia i en 1911 participà en el Congrés Anarquista Regional de La Spezia. Posteriorment milità en el grup anarquista «Né Dio né padrone» (Ni Déu ni amo), constituït al barri de Migliarina de La Spezia. Pilade Tocci va morir el 9 de desembre de 1916 a La Spezia (Ligúria, Itàlia).

***

Foto policíaca de Charles Simon

- Charles Achille Simon: L'11 de maig de 1873 neix a Saint-Jean-le-Blanc (Centre, França) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Charles Achille Simon, també conegut com Biscuit o Ravachol II. Era fill natural de la modista Marie Simon. Jove aprenent de vidrier a París (França), va ser condemnat a dos mesos de presó per robar una plaça de zinc al seu patró. Es va revoltar per la injustícia del procés de Charles Dardare. Henri Decamps i Louis Léveillé, i va esdevenir còmplice de l'anarquista François Claudius Koënigstein (Ravachol), ajudant-lo a fer explotar els apartaments del president de l'Audiència Edmond Benoît i del seu substitut Léon Bulot. Per aquests fets l'Audiència del Sena el va condemnar, el 26 d'abril de 1892, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a la colònia penitenciària de l'illa de Saint-Joseph (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa), trobà altres companys, com ara l'anarquista Clément Duval. El 22 d'octubre de 1894, durant la «Revolta de les Illes de la Salvació» (Caiena, Guaiana Francesa), es va refugiar en un cocoter i com que no volia baixar-ne a requeriment dels guàrdies, va ser abatut mentre cridava «Visca l'anarquia!».

Charles Achille Simon (1873-1894)

***

Evelio Boal López

- Evelio Boal López: L'11 de maig de 1884 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el tipògraf anarcosindicalista i secretari general de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Evelio Boal López. Sos pares es deien Miguel Boal i María López. Des de molt jove participà en el moviment anarquista. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), on treballà de tipògraf, en 1908 s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona. Aquest mateix any fou nomenat membre de la Junta del Sindicat de l'Art d'Imprimir. Aficionat al teatre, fou primer actor en la Companyia Espantaleón, però abandonà l'escena per les seves idees i per qüestions sentimentals, encara que dirigí el grup artístic del Centre Obrer del carrer de Mercaders, el qual representà obres d'Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Henrik Ibsen, etc. En 1914 assumí la corresponsalia a Barcelona del periòdic de LosÁngeles (Califòrnia, EUA) Fuerza Consciente. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou delegat del Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona al Congrés de Sants, on va ser elegit secretari del Comitè Nacional de la CNT i formà part de la comissió que en redactà la memòria. Amb Manuel Buenacasa Tomeo realitzà tasques propagandístiques i d'organització arreu Castella. El gener de 1919 va ser detingut amb altres membres del Comitè Nacional, però fou alliberat a causa de la seva tuberculosi. Entre febrer i març de 1919 formà part del Comitè de Vaga de l'empresa La Canadenca en representació del Comitè Nacional de la CNT. El 23 de maig d'aquell any va ser detingut per portar propaganda anarquista. L'estiu de 1919 viatjà a Portugal per buscar aliats sindicals i fou un dels primers a suggerir la creació d'una federació anarquista ibèrica. Va ser un dels màxims organitzador del II Congrés de la CNT («Congrés de la Comèdia»), celebrat entre el 10 i el 17 de desembre de 1919 a Madrid, i on fou confirmat en el càrrec de secretari general de l'organització anarcosindicalista. Va ser un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, el qual declarava que la finalitat d'aquesta organització era assolir el «Comunisme Llibertari». El 12 de gener de 1920 va ser detingut al Centre Republicà del carrer del Peu de la Creu, durant un reunió del Comitè Nacional confederal; aprofità la reclusió, que durà fins agost, per a escriure des de la presó per al periòdic Solidaridad Obrera de Bilbao (Biscaia, País Basc). El setembre de 1920 acompanyà Salvador Quemades i Salvador Seguí a Madrid per a formalitzar un pacte contra la repressió amb el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT), fet pel qual va ser criticat per alguns sectors confederals. Entre 1920 i 1921 agafà la corresponsalia a Barcelona de Solidaridad Obrera de Gijón (Astúries, Espanya). En el Ple de Tarragona (Tarragonès, Catalunya) defensà el suport a la vaga de Riotinto i el pacte amb l'UGT. Col·laborà en la premsa llibertària (Fuerza Consciente, El Rayo, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.), sovint fent servir el pseudònim Chispazos. El novembre de 1920, arran de la repressió governamental desencadenada contra el moviment anarcosindicalista, passà a la clandestinitat i va fer servir el nom d'Ángel Fernández. El 3 de març de 1921 va ser novament detingut al domicili d'Ángel Fernández Castaño al carrer de Marina, on vivia clandestinament, i tancat a la barcelonina Presó Model. Arran de l'assassinat el 8 de març del president del Govern espanyol d'Eduardo Dato pels grups d'acció confederals, va ser traslladat la nit del 17 al 18 de juny de 1921 a la Prefectura de Policia, amb els companys Antoni Feliu Oriol i José Domínguez Rodríguez. Tots tres van ser alliberats i immediatament se'ls va aplicar la «Llei de fugues». Evelio Boal López va ser assassinat de diversos trets al cap el 18 de juny de 1921 als voltants de la plaça de Santa Maria del Mar de Barcelona (Catalunya). Partidari de l'amor lliure, deixà companya, amb qui no es casà, i dos infants. Durant els anys de la II República espanyola el carrer de Sant Pere Més Alt de Barcelona portà el seu nom. Evelio Boal va ser un dels organitzadors de la CNT més competents i un dels sindicalistes amb més prestigi entre els companys de tota la història de l'anarcosindicalisme.

Evelio Boal López (1884-1921)

***

Eduardo María Vázquez Aguirre

- Eduardo María Vázquez Aguirre: L'11 de maig de 1887 neix a Vilaoscura (Sober, Lugo, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Eduardo María Vázquez Aguirre, conegut com Bigote. Sos pares es deien Castor Vázquez Otero, llaurador, i Antonia Aguirre Gallastagui. En 1906 emigrà a l'Argentina, on es guanyà la vida fent de tot (perruquer, fuster, sabater, etc.), però sobre tot va fer de xofer. Dirigí la Societat de Resistència de la Unió de Tramviaris i milità en la «Sociedad de Chauffeurs». El gener de 1919 participà activament en els fets de la Setmana Tràgica a Buenos Aires i per això va ser acomiadat del «Tramway Anglo Argentino» on feia feina. El 21 de maig de 1921, quan el local de la Societat de Xofers va ser assaltat per un escamot dels Joves de la Lliga Patriòtica, va ferir un d'aquest en un braç. En els anys vint participà activament en la campanya en suport a Sacco i Vanzetti. Amic de Simón Radowitzky, Kurt Wilckens, Andrés Vázquez, Severino Di Giovanni, Emilio Uriondo i Roscigna, entrà a formar part dels grups d'acció i expropiadors i per la qual cosa va ser empresonat en diverses ocasions. Intervingué en els atemptats contra el cap de la policia de Buenos Aires Ramón Falcón (14 de novembre de 1909) i el tinent coronel Héctor Benigno Varela (25 de gener de 1923), botxí dels jornalers de la Patagònia. També s'encarregà de distribuir explosius emprats per a inutilitzar els taxis esquirols. El 9 de maig de 1923 durant una discussió de feina ferí d'un tret de revòlver el cap de l'estació del metro de Caballito de Buenos Aires i per aquest fet va ser condemnat a 14 mesos de presó. Abans de complir la condemna, va ser deportat a Espanya, però desembarcà al Brasil ajudat per anarquistes peruans i brasilers que li van ajudar a passar a l'Uruguai. Amb Radowitzky intervingué en una expropiació en aquest país abans de retornar clandestinament a l'Argentina. En 1925 ordí un pla amb l'anarquista Boris Wladimirovich per a prendre per assalt l'hospici de les Mercedes i capturar Jorge Ernesto Pérez Millán Temperley, membre de la Lliga Patriòtica que assassinà l'anarquista Kurt Wilckens, amb la finalitat de penjar-lo públicament a la plaça de Mayo de Buenos Aires, pla que fracassà. Sa companya fou Genoveva Valencia, també anarquista. Eduardo María Vázquez Aguirre va morir en 1953 a Buenos Aires (Argentina).

***

Foto policíaca de Marie Vuillemin (21 de gener de 1912)

- Marie Vuillemin: L'11 de maig de 1889 neix a Mons (Hainaut, Valònia) l'anarquista Marie Félicie Vuillemin, també coneguda com Marie La Belge, Marie La Rouge o Marie Schoofs. Quan tenia uns vint anys marxà cap a París (França) on treballà d'obrera per tres francs diaris. Es casà amb un obrer pintor que es deia Schoofs, que ella qualificà de violent i bregador. Finalment abandonà son marit i el juny de 1910 retornà al domicili de sa mare, al número 131 del carrer Tourette de Charleroi (Hainaut, Valònia). Es posà a fer feina al cafè «Au Repos des Travailleurs», regentat pel matrimoni Decuber, al cantó del carrer Zénobe Gramme amb el bulevard del Nord de Charleroi, com a dona de feines. En aquestaèpoca conegué l'anarquista il·legalista i insubmís Octave Garnier, que aleshores treballava en la construcció d'un túnel. La parella decidí anar-se'n a Brussel·les (Bèlgica) i el dia abans de partir el cafè on ella treballava va ser robat. Les autoritats buscaren Garnier com a primer sospitós d'aquest robatori i, pressionats per la policia, ambdós fugiren l'abril de 1911 de Bèlgica cap a  París (França). La parella s'instal·là a la comunitat llibertària de Romainville (Illa de França, França), seu del periòdic anarcoindividualista L'Anarchie, on trobà altres anarquistes (Jean de Boë, Raymond Callemin, Edouard Carouy, Victor Serge, etc.) i anarcoindividualistes partidaris de l'anarquisme il·legalista que acabarien creant la «Banda Bonnot». El 20 de gener de 1912 va ser detinguda durant la investigació sobre l'agressió a un cobrador de la Société Générale, però durant la instrucció no va ser inculpada i fou alliberada el 21 de març de 1912. El 15 de maig de 1912 va ser novament detinguda a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) i durant els primers interrogatoris a la presó parisenca de Saint-Lazare es negà a declarar; posteriorment, en un altre interrogatori, facilità la identificació del seu company. Jutjada per l'Audiència del Sena el 27 de febrer de 1913 en el judici a la «Banda Bonnot» sota l'acusació de complicitat i encobriment de robatori, va ser absolta de qualsevol càrrec i posada en llibertat. Retornà a Cherleroi, on regentà una botiga al carrer de la Régence. Marie Vuillemin va morir en 1963 a Charleroi (Hainaut, Valònia).

***

Bruno Lusvardi

- Bruno Lusvardi: L'11 de maig de 1904 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el paleta anarquista Bruno Lusvardi. Quan encara era molt jove començà a distribuir el diària anarquista Umanità Nova i es va subscriure, amb sos germans, al setmanari Fede! Seguint l'exemple de sos germans grans (Medardo, Filippo, Alfredo i Aldebrando), abraçà l'antifeixisme. Va ser detingut en diverses ocasions i tancat en diferents presons alguns dies acusat d'actituds sospitoses, per raons d'ordre públic i per cops. En 1924 va ser empresonat 10 dies per «distribució de pamflets». En 1926 va ser detingut juntament amb son germà Medardo acusat de ser una«amenaça per a l'ordre públic». També va ser empresonat en 1929 arran d'una visita reial, en 1931 gairebé un mes i també en 1936. Entrà a formar part del grup d'excombatents«Italia Libera – Ciro Menotti». Després de l'exili o de la detenció dels anarquistes més actius de Mòdena, restà aïllat i, per continuar actiu en la lluita antifeixista, entrà en contacte, sense afiliar-se, amb l'estructura clandestina del Partit Comunista d'Itàlia (PCI). Contribuí a l'organització d'alguna cèl·lula i amb Albano Franchini participà el setembre de 1930 en el Congrés de Migliarina, a La Spezia (Ligúria, Itàlia). No obstant això, aquesta col·laboració amb els comunistes li va deixar un mal sabor de boca i es va sentir humiliat i calumniat. Contínuament vigilat per la policia, en 1934, patí una agressió per part d'un escamot format per una vintena de feixistes. Arran de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades del 8 de setembre de 1943, amb sos germans Filippo i Alfredo, que acabaven de venir del seu confinament, s'uní amb Albano Franchini i Aurelio Ferrari per passar-se als partisans. El grup romangué uns dies amb la mare d'Aurelio Ferrari a Coscogno (Pavullo nel Frignano, Emília-Romanya, Itàlia), però no trobaren cap tipus de resistència organitzada. Posteriorment entra a formar part del Partit d'Acció (PdA), del qual esdevingué representant del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), i lluità en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial milità activament en la Federació Comunista Llibertària de Mòdena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció d'Ida Caroni i de Rodolfo Gunscher apareguda en el periòdic parisenc Journal des Débats Politiques et Littéraires del 17 d'abril de 1935

- Ida Caroni: L'11 de maig de 1905 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Ida Caroni, també citat el seu nom com Aida i el seu llinatge com Caronni. Al cantó suís de Ticino, conegué l'anarquista Rodolfo Gunscher, que esdevingué son company i amb qui el febrer de 1933 tingué un fill. Posteriorment la parella passà a França. El 6 d'abril de 1935, amb Rodolfo Gunscher, qui feia servir el nom de Bixio Sorbi, es va embarcar a bord del Duc d'Aumale cap a Tunísia; detinguda la parella sota l'acusació de voler cometre un atemptat contra Benito Mussolini i Pierre Laval durant la Conferència d'Stresa (Piemont, Itàlia) i contra Dino Grandi a Ginebra (Ginebra, Suïssa), fou enviada amb el mateix vaixell cap a Marsella (Provença, Occitània), d'on fou expulsada. En 1936 seguí son company a Espanya, per a participar en la revolució que s'estava gestant. El febrer de 1939 es trobava internada a Julhac (Llemosí, Occitània), on s'encarregava de posar en relació les esposes dels militants internacionalistes amb sos companys i des d'on mantingué correspondència amb el propagandista anarquista Luigi Bertoni. Entre 1947 i 1950 encara estava subscrita al periòdic de Bertoni Le Réveil. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Rodolfo Gunscher (1902-1938)

***

Necrològica de Florencio Ronda Gárate apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 d'octubre de 1962

- Florencio Ronda Gárate: L'11 de maig de 1907 neix a Castillejo de Robledo (Soria, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Florencio Ronda Garate. Sos pares es deien Hipólito Ronda i Inés Gárate. El gener de 1928 va ser cridat a files, però no es va presentar. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà de paleta. Ja abans de la guerra civil milità activament en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Bram. Posteriorment s'establí a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), on treballà de paleta i fou un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT. En 1959 s'instal·là a Biarritz (Lapurdi, País Basc). Florencio Ronda Gárata va morir el 24 d'agost de 1962 al seu domicili de Biarritz (Lapurdi, País Basc) d'un atac de cor.

***

Avelino Fernández Roces, comissari del XVII Cos de l'Exèrcit (novembre de 1937)

- Avelino Roces: L'11 de maig de 1911 neix a Otero (Pando, Langreo, Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista, i després socialista, Andrés Avelino Fernández Roces, més conegut com Avelino Roces, i que va fer servir diversos pseudònims (Luis de Rivals, Yamir, etc.). Autodidacte, des dels 18 anys treballà en l'empresa siderúrgica«Duro Felguera» a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) i s'afilià al Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 començà a col·laborar en la premsa anarcosindicalista, especialment en Solidaridad Obrera, on tenia la secció«Viñetas Asturianas», i en CNT, òrgan d'expressió de la Regional asturiana confederal. El 25 d'octubre de 1932 va ser jutjat per la mort de Manuel Fernández el 18 d'abril d'aquell any durant una discussió d'aquest amb sa mare, María Roces Iglesias; però el tribunal popular considerà que havia actuat en legítima defensa seva i de sa mare i va ser absolt. L'agost de 1933 fou un dels signants del manifest d'Eleuterio Quintanilla Prieto que l'oposició asturiana va envair al Ple de la Regional de Catalunya d'Oposició demanant el retorn a la CNT. El gener de 1934 va ser condemnat a Oviedo, amb altres companys (Fernando Argüelles Felgueroso, Ramón Collado Borbolla, Severino Díaz García, Maximino Román López Tejedor, Pedro Vilarchoa Iglesias), a quatre anys, dos mesos i un dia de presidi menor per«col·locació d'explosius». Participà activament en la Revolució d'Octubre de 1934 i en 1936 va fer una gira propagandística per les zones mineres i industrials d'Astúries (Ciaño, Santa Ana, Mieres, La Felguera, Gijón, etc.), amb Frederica Montseny Mañé i Avelino González Mallada, organitzada pel Comitè Regional d'Astúries i el Comitè Nacional de la CNT. En 1936 formà part, en nom de la CNT, del Comissariat Polític del Consell Interprovincial d'Astúries i Lleó i en 1937 exercí de comissari de Brigada i de comissari general interí del XVII Cos d'Astúries de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola durant els últims mesos de la defensa d'Astúries. En aquesta època militava en el grup«Orto», adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), d'Astúries. A partir d'octubre de 1937 es traslladà a Catalunya i comandà el 569 Batalló d'Infanteria i la 19 Brigada Mixta als fronts de Lleida i de Tarragona. També fou comandant major durant la batalla de l'Ebre. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser tancat durant dos anys i mig pel Govern feixista de Vichy a les presons de Castres (Guiana, Occitània) i de Lopiac de la Rèula (Aquitània, Occitània), fins al seu alliberament en 1944 de la presó de Gaillac (Llenguadoc, Occitània) per part del maquis francès. Establert a Albi (Llenguadoc, Occitània), el setembre de 1944 formà part, en nom de la CNT, del Comitè d'Enllaç CNT-UGT, establert a la Casa del Poble d'Albi. L'octubre de 1944 assistí al Ple de Tolosa de Llenguadoc i entre l'1 i el 12 de maig de 1945, com a secretari del departament del Tarn, al Congrés de Federacions Locals de la CNT de París (França). En 1945 va fer la conferència«Por España, para España». Quan l'escissió es decantà pels reformistes. S'establí a Tolosa de Llenguadoc, on treballà, fins a la seva jubilació anticipada als 60 anys, a la fàbrica de productes químics«Office National Industriel de l'Azote (ONIA, Oficina Nacional Industrial de l'Azot). Entre 1945 i 1946 va fer conferències i mítings a diferents poblacions (Albi, Lió, Montalban, Tolosa, etc.). El 23 de gener de 1948 fou un dels 17 signants del«Manifiesto por un Partido Libertario». El 19 de novembre de 1949 havia de parlar en nom de la CNT en un míting de l'Aliança Democràtica Espanyola (ADE) a Albi, però va ser suspès per les pressions portades a terme pel dirigent comunista Rodolfo Llopis Ferrándiz. En 1957 assistí a una reunió de comitès regionals confederals reformistes i en 1960 abandonà la CNT. En 1962 s'afilià a les seccions tolosanes del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i de la Unió General de Treballadors (UGT). En 1964 representà les agrupacions socialistes de diverses poblacions (Merinhac, Roquefort, Noèr, La Sala i Lanjac) al IX Congrés del PSOE en l'exili. En 1967 representà La Sala i Tolosa en el X Congrés del PSOE. L'agost de 1968 assistí al X Congrés de la UGT i va ser nominat suplent en el Consell General del sindicat. Entre 1968 i 1971 fou vocal de les comissions executives del PSOE i de la UGT en l'exili. En 1970 representà Tolosa, Noèr i Valença en el XI Congrés del PSOE. Després de l'escissió socialista de 1972, entrà a formar part del PSOE (Històric), assistint al seu XII Congrés celebrat el desembre d'aquell mateix any com a delegat de Tolosa, Austràlia i Canadà, essent elegit vocal de la Comissió Executiva, càrrec que mantingué fins el 1974. Posteriorment ingressà al PSOE (Renovat). Trobem escrits seus en diferents publicacions, com ara Antena, CNT,España Libre, Exilio, El Socialista, Le Socialiste, Solidaridad Obrera, etc. En 1985 publicà Hombres y coses. Entre sorbo y sorbo. Cronicas viajeras. Selección de artículos periodísticos publicados, recopilació dels seus articles publicats en la premsa llibertària i socialista. Avelino Roces va morir el 2 de gener de 1990 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Estava casat amb l'anarcosindicalista Isabel Ginel. La seva biblioteca es conserva a la Fundació «José Barreiro» d'Oviedo.

Avelino Fernández Roces (1911-1990)

***

Carmen Bueno Uribes

- Carmen Bueno Uribes: L'11 de maig de 1918 neix a San Clemente (Conca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Carmen Bueno Uribes. Fou la més petita d'una família nombrosa. Son pare morí jove i son germà major, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es traslladà a Madrid, on marxà tota la família posteriorment. En 1935 aconseguí titular-se en infermeria a Valladolid. Afiliada a la CNT com a infermera, participà a Madrid en la revolta popular del 18 de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista. Militaritzada, fou responsable com a tinent d'una sala de 66 llits de l'Hospital de Sang creat a la Sala de Festes de l'Hotel Ritz de Madrid. El setembre de 1938 s'uní amb son company, esperantista i vegetarià, a l'Ateneu Llibertari del Centre i ambdós es traslladaren a València. El 4 de gener de 1939, poc abans del triomf feixista, nasqué sa filla (Carmen Delgado) i es traslladà a Madrid, on fou delatada per un metge feixista i arrestada en diverses ocasions. Durant la postguerra exercí la solidaritat visitant els companys tancats a les presons madrilenyes o enterrant els cossos dels afusellats a les tàpies del cementiri. En 1951 es va separar i reprengué la seva professió i dos anys després es titulà com a comare–portà al món la futura escriptora Almudena Grandes. En 1953 se casà amb l'escriptor i periodista anarquista Eduardo de Guzmán i quan en 1991 morí aquest, s'encarregà de difondre el seu llegat. En 2007 i 2008 participà en els homenatges a Eduardo de Guzmán que van fer, respectivament, la Universitat Popular de Palència i l'Ajuntament de Villada. Carmen Bueno Uribes va morir el 12 de novembre de 2010 en una residència de la tercera edat de Madrid (Espanya), on havia estat portada l'any anterior arran de patir un vessament cerebral que la deixà en una cadira de rodes, i l'endemà fou incinerada acomiadada pels companys del Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT.

***

Necrològica de José Antonio Borrego Velasco apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 d'agost de 1992

- José Antonio Borrego Velasco: L'11 de maig de 1946 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Antonio Borrego Velasco. Sos pares es deien Francisco Borrego i Aurora Velasco. Obrer a la fàbrica d'ascensors Eguren-Kone, residía la Llagosta (Vallès Oriental, Catalunya) i milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Per la seva militància, l'estiu de 1981 va ser acomiadat de la feina. En 1988 va ser nomenat secretari de la Federació de Montcada-La Llagosta i en 1984 membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Va fer nombrosos mítings i conferències (Rubí, 1980; Barcelona, 1982 i 1984; Sagunto, 1983; etc.). Assistí regularment als congressos i durant els anys vuitanta col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com CNT,Eguren-Kone, Solidaridad Obrera i El Vallés Libertario. José Antonio Borrego Velasco va morir el 10 de juliol de 1992 a la Residència Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya).

Defuncions

Nicolas Joukowski fotografiat a Ginebra per Louise Fueslin-Rigaul

- Nicolas Joukowski: L'11 de maig de 1895 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el músic, advocat i propagandista anarquista Nicolaj Ivanovic Žukovskij, més conegut com Nicolas Joukowski, o simplement com Jouk, i transcrit de diverses maneres (Nikolai Shukowski,Zhukovski, Joukovski,Jukovski, etc.), i que cal no confondre amb l'enginyer i savi Nicolaj Žukovskij (1847-1921). Havia nascut el 21 d'octubre de 1833 a Ufà (Orenburg, Imperi Rus). Fill d'una família aristocràtica, sos pares es deien Ivan Vassilievic Žukovskij, jutge de districte, i Marija Andrejvna Schilinina. Després de passar per l'Escola de Dret, estudià jurisprudència a la Universitat de Sant Petersburg (Rússia), d'on sortí llicenciat en Dret. Políglota, s'expressava naturalment en diversos idiomes (rus, francès, alemany, anglès, italià, polonès, etc.). Amic del revolucionari Aleksandr Herzen, tingué una gran popularitat entre els obrers. En 1860 fou secretari d'un grup clandestí a Sant Petersburg de revolucionaris polonesos i socialistes russos que tenia per finalitat fer esclatar la revolució a Polònia i, sota la influència de diversos pensadors (Aleksandr Herzen, Mikhail Bakunin, Nikolaj Ogarev), restituir les terres agrícoles als gmines (comunes). En 1861, perseguit aquest grup per les autoritats tsaristes i acusat d'organitzar una impremta clandestina i de «crim d'Estat», es va veure obligat a fugir a Polònia, on va ser detingut. Traslladat a diverses presons, aconseguí fugir-ne i el juliol de 1862 pogué arribar a Londres (Anglaterra), on s'encarregà de la difusió de la«Libre Imprimerie Russe». En aquesta ciutat esdevingué corrector del periòdic Kolokol (La Campana), publicat per Herzen i Ogarev. En 1864 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on continuà amb els seus contactes amb Herzen, Ogarev i altres revolucionaris russos emigrats. A l'exili es guanyà la vida com a professor d'harmonia i d'acompanyament i gràcies a les seves composicions pianístiques i arranjaments musicals. Entre 1867 i 1868 fou membre de la Lliga de la Pau i la Llibertat i fou cofundador, amb Bakunin, de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i de la seva revista Narodnoje Delo (La Causa del Poble). El 13 d'agost de 1870 va ser expulsat, amb Bakunin, Charles Perron i Armand Ross, de la Secció Central de Ginebra de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1870 fou membre del Consell de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i com a tal fou delegat al Congrés de Saint-Imier celebrat el 9 d'octubre de 1870. Aquest any col·laborà en l'òrgan de la Federació Romanda de l'AIT, La Solidarité, amb Adhémar Schwtizguébel, James Guillaume, Charles Perron, Fritz Robert, C. Monnier. Amb Jules Guesde, fou delegat de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària (SPAR) de Ginebra al Congrés de Sonvilier del 12 de novembre de 1871, on demana l'adhesió de la seva secció a la nova Federació del Jura de l'AIT que es creà. En el Congrés General de la Internacional de l'Haia del 2 de setembre de 1872, que marcà la divisió oficial entre autoritaris i antiautoritaris, amb l'exclusió oficial de Bakunin i de James Guillaume, no va var admès com a delegat. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873, amb Fuliquet, Monin, Noro i Aristide Claris, fou delegat de l'SPAR de Ginebra al IV Congrés General de la Internacional antiautoritària celebrat en aquesta ciutat i participà en l'informe sobre la vaga general. En nom de la Secció de Propaganda Socialista (nou nom de l'SPR), fundà el 20 d'abril de 1874, amb Gustave Lefrançais, Jules Montels, Teulière, Chalain, Auguste Thomachot, La Commune. Revue socialiste; el segon número d'aquest mensual, prohibit per les autoritats, portà el nom de Revue Socialiste i durà fins el novembre de 1874. Encara que aquesta secció s'allunyà de la Federació del Jura per raons personals, fou un dels fundadors en 1874 de la impremta anarquista Rabotnit (El Traballador) i entre 1875 i 1876 fou redactor d'un periòdic del mateix títol. Amb Paul Brousse i Benjamin Chevillard, el 25 de juny de 1876 participà en una assemblea arran de la detenció de Rodolphe Khan i August Reinsdorf a Lausana (Vaud, Suïssa). El 3 de juliol de 1876 parlà en l'enterrament de Bakunin al cementiri de Berna (Berna, Suïssa), amb Adhémar Schwitzguébel, James Guillaume, Élisée Reclus, Carlo Salvioni, Paul Brousse i Betsien. Com a representant de la Secció de Propaganda de Ginebra, que havia retornat a la Federació del Jura, assistí al VIII Congrés General de la Internacional antiautoritària que se celebrà entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna. El 3 de març de 1877, amb Piotr Kropotkin iÉlisée Reclus parlà a Saint-Imier i l'endemà, amb Reclus, va fer una conferència sobre la qüestió d'Orient a La Chaux-de-Fonds. El 20 de maig de 1877, ambÉlisée Reclus, Aleksandr d'Oelsnitz,Charles Perron i Gustave Lefrançais, fundà el mensual Le Travailleur i en 1878 publicà amb Ralli i Stepniak la revista Obchtchina (La Comuna), defensant les posicions del populisme rus. En 1881 va marxar a París (França) per evitar, gràcies als seus serveis jurídics, l'extradició del nihilista Leo Hartmann, que havia atemptat amb Sofia Perovskaïa l'1 de desembre de 1879 contra el tsar Alexandre II. Detingut amb altres companys russos en un alberg de Les Houches (Roine-Alps, Arpitània), el 14 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió d'aquest país, refugiant-se a Suïssa. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Nicolas Joukowski va morir de tuberculosi l'11 de maig de 1895 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), deixant vídua, Adélaïde Zinoviev (Adia), i dos infants, Alexandre i Étienne.

Continua...

---

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - El casalot

Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot. (Miquel López Crespí)

Al cap d´uns dies ens arribà la notícia de la mort, a Inca, de Josep Ferrer. En Martí, el xofer de la camiona, ens ho comunicà de seguida que ho va saber. En Josep s´havia fet imprescindible a les tertúlies nocturnes, a les excursions pels voltants del santuari! Un home que hauria pogut escriure un munt de llibres d´història, la narració exacta de com eren els republicans dels anys trenta. A vegades em demanava com era possible que aquelles persones no haguessin escrit les seves memòries i d´altres, que passaven per autèntics escriptors, narraven fets que no valien dos rals. La vida de qualsevol persona del poble, la més insignificant, la que sembla no té res a explicar, és, sovint, més interessant que el relat de tants volums buits de vertadera saba vital.

Alguns autors es passen la vida tancats en el despatx, sense saber ni endevinar com és la vida que batega fora del seu estret univers. Rendistes de casa bona, gent que sempre ha tengut el plat damunt la taula sense necessitat d´aixecar-se de bon matí per anar a l´hort o, com en el passat, a una fàbrica. Si parlen d´amor o patiments és perquè han memoritzat les emocions humanes mitjançant la literatura, llegint a l´estudi, espipellant d´un autor a l´altre fins a xopar-se amb els sentiments expressats pels autors de totes les èpoques i contrades. Falsa literatura bastida amb idees copiades d´aquí i d´allà, refrit d´emocions que mai no han viscut. Descripció de vivències que mai no han tengut, amors inexistents, falsos patiments existencials.

M´agradaria escriure un dia la vida de Josep Ferrer, la del pare i la mare, la dels padrins. Per això volia ser escriptor; submergir-me en el món de les persones que he conegut, que he tengut al costat i de les quals sé que el que expliquen és autèntic.

La padrina va anar a parlar amb els capellans i pagà diverses misses per l´ànima del vell combatent. Ben segur que en Josep, descregut com tants dels republicans que cremaren esglésies en temps de la guerra civil, hauria dit que valdria més gastar els diners en bons àpats a la seva salut i la de tothom. Ens hauria renyat per un dispendi tan innecessari. En el fons deixava de patir, que era el que cercava de forma inconscient amb la insistència a fumar dia i nit malgrat la prohibició dels metges. Una mort cercada? Possiblement. El que més l´afectà va ser la marxa de la dona quan el negoci va fer fallida i, també, i de forma molt especial, l´insaciable interès dels fills per heretar el poc que restava de la riquesa del passat.

M´hauria agradat estar al seu costat a l´hora de la mort. Que hagués pogut marxar d´aquest món amb el consol d´una veu amiga a la vora. Segurament m´hauria dit: “Ara sabrem de debò si són veritat els sermons dels sacerdots sobre l´existència del cel i l´infern. A mi, de segur, em tocarà anar a veure Llucifer, el Satanàs que ens ha de tenir dins les olles d´oli bullent per a tota l´eternitat”. I hauria afegit: “No ho dubteu: si el cel i l´infern existeixen sereu els primers a assabentar-vos; us vendré a veure en somnis i així podreu saber el que existeix de debò. Si passats uns mesos no he comparegut és que era un conte de fades talment com ho he cregut sempre”.

Sabia que no tornaria. El padrí, incrèdul com en Josep, em comentava com s´havia conjurat amb els amics, els companys de truc de la taverna, els veïns de l´hort de Can Verdera. Un poc més joves que ell, la majoria havien mort. Tots els morts també havien fet idèntica promesa: en morir tornarien a explicar als companys dels jocs de cartes si el cel existia o no. El padrí m´ho contava modulant bé les paraules, una mica trist, enyorant els companys desapareguts: “Et penses que ningú ha tornat del més enllà? Cap ni un! Resten al cementiri, tapats pel marbre de les tombes, podrint-se com un ca abandonat enmig del camp”. I continuava, en veu baixa alhora que amb les tenalles, removia el caliu de la foganya: “Pot ser que hi hagi un Déu més enllà de les nostres percepcions i coneixements, algú que hagi creat de veritat el cel i la mar, els núvols i les estrelles. No ho sé. Però cal no creure mai en les invencions dels sacerdots. És un romanço del qual viuen i gaudeixen de la vida sense necessitat d´anar a llaurar de sol a sol. Sermons que només serveixen per a tenir-nos conformats aquí baix, a la terra. Volen que visquem en l´esperança que si no hi ha justícia en aquest món, la trobarem en el cel. I així passen els anys, els segles, sense que res canviï per al pobre, sempre sotmesos al poder implacable dels rics i militars”.

Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot.

Una de les persones que va tenir més influència en la meva infantesa va ser la repadrina. Com la mare, com tots els que m´envoltaren i em donaren la parla, una determinada manera de copsar la realitat que ens envolta. La meva repadrina (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 63. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural pagesa, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els quaranta i cinquanta.

El repadrí Antoni Caldés ja no el vaig conèixer. Però de la padrina "Nana" (que visqué tota la vida, abans de marxar a Ciutat, en el número 4 del carrer de l'Escola) serv munió de records; anècdotes, històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes, de rondalles (com la majoria de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney, els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

En el fons, sigui contant esdeveniments concrets o les més fantasioses rondalles, ens explicaven a la seva manera la història de sa Pobla. I els professors n´eren els protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les successives generacions que els han succeït no han tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les més de mil sínies que hi havia en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevendria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates i mongetes, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del meu poble.

Potser el vertader progrés de sa Pobla s'inicià cap al 1866 amb l'arribada dels anglesos (Bateman i els enginyers Waring i Green) i els inicis dels treballs de dessecació de l'Albufera. Recordem que aquesta gran obra d'importància cabdal, a part de contribuir a augmentar la riquesa del poble amb totes les quarterades aprofitades amb la dessecació, serví per a acabar amb la pesta --el paludisme!-- que des de feia segles colpejava brutalment la salut dels pagesos. En menys de mig segle sa Pobla triplicà la població, i cap al 1900 ja teníem sis mil habitants.

Dissortadament en els darrers anys s'han deixat perdre molts molins d'aigua i fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'Albufera?

Inclemència del temps que no deixa res dempeus? Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can Verdera i Ca Na Ximbona) a plegar les veles del molí. Encara hi he estat a temps que els padrins m'ensenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. I si la meva fos la darrera generació que veurà treballar els fusters de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro?

Tot es fa malbé.

La repadrina vivia prop de l´església. Jo hi tenia una cambra sempre preparada. Sovint demanava permís als pares i em deixaven anar-hi a dormir o a estar uns dies. Entrar al casalot del carrer de l´Escola era penetrar amb molta cura en un món diferent. Em trobava bé en aquell antic casal. Una vegada, investigant indicis que em permetessin saber més, a l´arc de l´entrada, tapat per dècades de capes de calç, hi vaig poder endevinar una data: 1668. Volia dir que l´edifici s´havia bastit en aquella època? Possiblement era anterior. Pens que la marca que vaig descobrir a l´arc podria correspondre a un temps de reformes, un any en el qual es feren importants modificacions al buc inicial de la construcció. A casa sempre havia existit la tradició de dir que la planta inicial era dels temps dels moros, molt abans de l´existència històrica de sa Pobla, fundada a l´època del rei Jaume II, enmig de les terres insalubres de l´Albufera.

D´on sortien aquestes suposicions? El padrí m´ensenyà el pou d´on trèiem l´aigua abundosa de què ens servíem. Efectivament, mirant amb atenció el coll de la cisterna podia veure com els murs existents corresponien a una sínia antiquíssima. Els experts que visitaren el pou quan el batle Miquel Crespí Pons governava el poble, uns arqueòlegs procedents de Barcelona, confirmaren sense cap mena de dubte que es tractava d´una sínia àrab, ja que era exactament igual a algunes que es conservaven en el camí que portava a la badia d´Alcúdia.

Aleshores es confirmaven les sospites de la família, que, sense tenir estudis, només per les pedres i el tipus de construcció, endevinaren l´època que es construí. Ara entenia a la perfecció per què la repadrina no recollia l´aigua quan plovia! No necessitava omplir la cisterna amb la pluja! Simplement tenia un corrent d´aigua subterrània, un riu!, sota els peus! A diferència de casa nostra, en el carrer de la Muntanya, on sí que disposaven d´una cisterna que s´omplia quan plovia, al casalot del carrer de l´Escola no hi havia aigua corrent. Tota la que es necessitava per al manteniment de la casa i els animals es treia a força de poals. Encara avui, en aquest hivern de pluja, vent i neu puc sentir (o és la meva imaginació?) el soroll del líquid element circulant sota els peus. Com la majoria de cases benestants de la pagesia, la repradina disposava de dues cuines. Una era la bona, la del menjador, enrajolada, moblada amb luxosos mobles dels anys deu, curulla d´inversemblats làmines amb idíl·lics paisatges i composicions plenes de fruites i animals de ploma. Menjador que mostrava, orgullosa, a les visites i on menjàvem i acollíem els convidats. L´altra, ben diferent, més de feina, era al corral, prop de les antigues piques de pedra on es rentava la roba i, els dies que feia bon temps, les dones planxaven la roba amb pretèrites planxes de ferro encalentides al foc o amb carbó dintre.

La cuina del corral era on hi havia el fogó de ferro, la llenya, els plats i les olles, les paelles i torradores. Malgrat l´emblanquinat de cada any, el fum s´ensenyoria de les parets i sempre vaig conèixer aquell indret amb un color grogós. Per molt que emblanquinassis, sempre sortia a relluir, fort i poderós, l´indestructible color producte del foc congriat durant generacions i generacions. Un món increïble, aquell racó de la casa, amb el forn de pedra al costat de l´entrada de la cuina, les grans piques, possiblement del segle XVII (o anteriors), enmig del corral, l´empedrat del patí fet amb còdols anats a cercar al torrent de sant Miquel, les parres protegint-nos del sol. Malgrat la bombeta elèctrica de pocs vats, sempre hi havia els llums d´oli penjats al costat de la foganya. De petit mirava amb extremada curiositat l´operació de posar-hi l´oli, el ble que ens hauria d´il·luminar de nit. /p>

Tot el que anava bastint la repadrina Francesca eren per a mi encateris, misteris indesxifrables, prodigis fets per una fada venguda de la fondària d´un fantàstic conte infantil. Feia rodar el petit molí de farina que tenien a la portassa amb la mà i en sortia una farina blanca mesclada amb segó. Al costat, amb un sedàs, separava la farina del segó i anava a la pastera de fusta de nord on feia el pa. Afegia un poc de llevat i ho tapava tot amb un pedaç blanc que ella mateixa havia cosit feia temps. Es deixava reposar i, quan hi tornàvem, la massa havia pujat fins assolir el punt convenient. Senyal que ja era apta per entrar en el procelós món del foc i el caliu. De feia temps en el forn es cremava intensament fusta de pi mesclada amb branques de figuera. La repadrina deia que un poc de llenya de figuera i olivera esmorteïa la flaire del pi i donava al pa un gust especial que només les velles generacions sabien apreciar.

Guaitant podies veure les darreres flames, el caliu, roig encara, amb petites guspires sorgint dels bocins més grans de la llenya. El pa era situat a un lloc adient, una mica allunyat del caliu. Moreno, la repadrina li havia fet uns talls al damunt per aconseguir que el calor penetràs a fons dins la pasta.

El pa ens durava una setmana sencera i era igual de bo el primer dia que el darrer! Res de semblant al present, el pa industrial fet amb màquines. Ja no existeix cap forner que pasti amb les mans. Motors elèctrics, pales d´acer mogudes per motors per remoure la pasta fan tota la feina que la repadrina feia a mà.

Sovint les gallines, provinents del corral existent al costat de les païsses, compareixien a cercar recapte, insidioses amb les unes insaciables exigències de gra! El gall, eixerit, les seguia vigilant les seves evolucions. Dominant, les feia fugir quan la repadrina treia del sac unes grapades de blat de les índies i els feia menjar dins la mà. Com era que podia aguantar les picotades de l´aviram i a mi de seguida em feien mal? Un dia em vaig fixar força bé en les seves mans aspres i rugoses pels anys de conrear el camp. A casa érem pagesos benestants, però sempre vaig veure tothom fent feina als horts. Les dones no eren les senyores que podies veure sempre al costat de la tauleta, rere les cortines amb randes dels finestrals, brodant o petant la conversa amb les amigues. Quan no hi havia res a fer sí que teníem visites i tertúlies parlant de la vida dels sants i el preu de l´anyada. A mitja tarda, xocolata Rosselló per a tothom. M´enviaven al forn del costat a comprar ensaïmades i pastissos.

La repadrina em mirava satisfeta alhora que les amigues d´aquell horabaixa reien veient els meus mostatxos de xocolata i el sucre de les ensaïmades adornant la meva boca. “Apa, ves de seguida a rentar-te la cara”, em deia, rieta. “No veus que així no pots tornar a casa teva?”.

El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tot presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.

De la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial

He parlat sovint de "després del coronavirus", del desconcert que això provoca, del terratrèmol econòmic que això ocasionarà en una societat basada en el turisme com les Illes Balears i Pitiüses. Cal cercar respostes que no es basin en el sistema depredador que congriam des de fa decennis i que tothom sap que és una fugida cap al col·lapse. Fa uns anys, curiosament, quan l'emergència climàtica no era tan palpable com avui dia, van sorgir “partits verds” que, valgui la redundància, els partits tradicionals van assimilar i diluir. Com si no hi hagués alternativa. El sistema tot ho devora i qui es mou, ni que sigui un mil·límetre del cavat, és titllat d'antisistema, com si això fos un deshonor cercar alternatives al fracàs i fos assimilable a posar bombes. I així ens ha anat. Però cal veure una mica la llum i tenir un bri d'esperança, qualque cosa on agafar-nos per assolir un futur més esperançador.

Per això recoman l'article que la portaveu del GOB, Margalida Buades, va publicar dia 10 de maig a l'Ara sota el títol Imaginar el necessari. Buades, de manera ben argumentada, presenta una iniciativa que han anomenat La vida al centre, expressada mitjançant una pàgina web on han presentat un manifest al qual pot adherir-se tothom que ho desitgi.

Sabem que volem un món millor però necessitam una manera de dur-ho a la pràctica. I és això que precisament ens proposen, “Un canvi de direcció” que defineixi “una estratègia de decreixement turístic consensuada que ens prepari per a afrontar millor el futur i evitar el col·lapse ecològic i social”. Presenten una sèrie de propostes en diferents àmbits: Àmbit social i de cures, Àmbit laboral, Model econòmic, Àmbit agroecològic, Àmbit turístic, Àmbit territorial i ambiental i, finalment, Per a la participació i la democràcia. D'ambició, no els en falta. I jo diria que realisme, perquè si no, a les Illes Balears i Pitiüses tenim els dies comptats.

Em consta que fa un parell de dies, en una vídeoconferència entre col·lectius feministes, moltes de les assistents van enviar l'enhorabona a la presidenta Armengol, mitjançant la representant del PSIB-PSOE que hi havia assistit, per la gestió de la crisi del coronavirus. I és veritat que, en unes circumstàncies difícils, la presidenta de la CAIB ha tingut prou cintura per saber dur i esquivar la pèssima gestió amb què el govern d'Espanya ha afrontat l'emergència sanitària.

Però el que ens espera aquest estiu serà dolorós. En l'article de dia 11 de maig, també a l'Ara, Sebastià Alzamora apunta que, segons dades d'Idescat, Unicef, etc., les Illes té un 24'7% de la població al llindar de la pobresa. I la cosa va in creixendo.

Ha arribat, doncs, el moment de dir prou, de desmarcar-se del sistema depredador que ens ha duit fam i feina. L'Estat espanyol ens ha xuclat els diners, i ens vol xuclar l'ànima. I no d'ara, sinó de molt enrere. I només s'aturarà si la societat illenca diu prou de manera clara i contundent, com vam dir prou a la política suïcida del govern de José Ramón Bauzá en aquella manifestació històrica de 2013.

L'estat d'alarma, a banda de garantir el confinament de la població, ha servit per mantenir el debat a la premsa i a les xarxes. Però els ciutadans de les Illes, un cop passada l'epidèmia, haurem de sortir de nou al carrer per defensar precisament una “nova normalitat”. Però no la que defensen Sánchez, ni Casado ni Arrimadas, sinó la normalitat que encapçala el manifest de propostes per una transició ecosocial:

“Demanam, en primer lloc que es generi l’espai necessari de debat amb tots els actors socials, polítics i empresarials a través d’una taula de diàleg social ampliada per a avançar en l’aprofundiment democràtic en la presa de decisions necessari per envestir una revisió dels pressupostosamb l’objectiu de reordenar prioritats i, posteriorment, reenfocar les polítiques per fer possible aquesta transició socioecològica que posi la vida al centre”.

Dubt molt que això es pugui realitzar d'Espanya estant. Però ben aviat la necessitat serà tan gran, que als sociòlegs i als centres demoscòpics se'ls girarà molta feina. I hi haurà, tant si com no, un enfrontament amb l'Estat espanyol. Qui comandi al Consolat de Mar, ja es pot arromangar.

Literatura catalana contemporània - Les novel·les Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle) – Novel·lar el món cultural i polític dels anys 70 a Mallorca -

Per Miquel López Crespí, escriptor

Fa uns dies, una periodista em demanava per quins motius havia novel·lat aquells anys decisius [el món cultural i polític dels anys 70 a Mallorca]. Li vaig respondre que no ho sabia amb certitud. Potser perquè la vida s’acaba i volem deixar constància del temps que ens ha tocat viure? Ja hem fet els setanta anys. Hem escrit poesia, novel·la, poesia, assaig i sovint ens hem notats summament influïts per aquella època. Recordeu que som fills de la postguerra. Els historiadors, les enciclopèdies literàries, ens defineixen com a membres de la “generació literària dels 70”, malgrat que molts dels autors situats en aquestes coordenades tenguem idees literàries i polítiques divergents. Potser l´únic que ens unifica és època, la situació concreta de la nostra formació en els 50 i 60. Tots, sigui quin sigui el camí que hem escollit, ens hem alletat en els mateixos ambients i, llevat algunes excepcions, som de les mateixes classes socials. Ho he escrit en diversos articles i n’he deixat constància en llibres com Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Cort Edicions), No era això: memòria política de la transició (El Jonc Edicions), L’antifranquisme a Mallorca (1950-70) (El Tall Editorial), Cultura i transició a Mallorca (Roig Editorial) i Novel·la, poesia i teatre (memòries 1968-2008) (El Tall Editorial). (Miquel López Crespí)

Si hagués de respondre a la pregunta quin personatge de les novel·les Allò que el vent no s´endugué (El Tall ·Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle) consider més important, crec que seria difícil esbrinar-ho. Estim molt els meus personatges, tant els autèntics com els de ficció. Tots són bastits amb sang i carn del meu cos. Formen part indestriable de la meva vida. Entre els personatges reals destacaria la presència (amb noms canviats, evidentment) de Mateu Morro, Josep Capó, Jaume Obrador, Andreu Ferret, Domingo Morales, Isidre Forteza, Antoni Mir i tants i tants amics i amigues del món. Sense oblidar l’exèrcit de “secundaris”, de militants de base que encapçalen les lluites d’aquells anys de lluita contínua per la Llibertat.

És evident que em sent molt identificat amb aquests personatges que he anomenat; però sovint els protagonistes d' Allò que el vent no s´endugué i Joc d´escacs només són l’excusa per avançar, a través del record, per l’atmosfera d´una època irrepetible. En aquestes novel·les testimoni no hi surten directament Josep M. Llompart, Francesc de B. Moll, el Che, Andreu Nin, Trotski, els meus pares, l’oncle José, que va ser cap de transmissions de la 22a Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República... ni Lenin ni Karl Marx! Però la seva presència, l’empremta que deixaren en els nostres esperits d’adolescent, hi és present amb força, condicionant tot el panorama d’aquestes obres. Ben igual que la presència de la guerra civil, el Maig del 68, els anys de la Nova Cançó, la Revolució Russa, les lectures d’autors catalans, espanyols i d’arreu del món. La formació cultural i política de l’autor afecta, com és normal, el desenvolupament de les obres literàries. Qui pot escapar de les influències exteriors, de la realitat que l’envolta, com una xarxa invisible, però poderosa?

El meu llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008, El Tall Editorial) situa l’origen de la nostra dedicació a la literatura i avança informació de primera mà sobre els darrers llibres publicats. Vist amb perspectiva històrica, les meves primeres narracions (les que podem trobar en els llibres Notícies d’enlloc i La guerra just acaba de començar, així com també les obres de teatre Autòpsia a la matinada, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, Atzucac...), a més de voler representar una ruptura estètica amb el passat, un combat per anar trobant un nou codi narratiu entroncat als corrents de la literatura mundial que m’interessen, són igualment un manifest subversiu contra el feixisme i contra la podridura ideològica del capitalisme que li dóna suport. La transgressió subversiva, la ruptura que proposen aquestes obres, també esdevé una ruptura personal, activa, contra la societat burgesa que ens esclafa i manipula. Per això l’estreta unitat existent entre les propostes culturals rupturistes i la militància en organitzacions antifeixistes i anticapitalistes. Per a nosaltres s’havia acabat la “torre d’ivori” en què havien viscut alguns escriptors rendistes i profeixistes del passat. No res a veure amb la pràctica literària del clergat i alguns escriptors tradicionals que havien donat suport al cop d’estat del general Franco, cas concret d’intel·lectuals dels tipus Llorenç Villalonga, Josep Pla, Joan Estelrich, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà i tants d’altres.

De la situació cultural i política que condicionà bona part de la generació literària dels 70 en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El Talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’han fet recordar amb precisió des de quins fonaments començ a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que em condicionen els primers llibres, la decisió d’entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article citat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.

‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col·laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.

‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King.

‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl·lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.

A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos a qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.

‘Els grans fets artístics col·lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il·lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.

‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il·lusionada dels seixanta”.

És aleshores, sota aquestes influències, que començ a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).

M’he allargat una mica parlant de les influències culturals i polítiques que teníem a mitjans dels anys seixanta i començaments dels setanta per a fer copsar al lector que lluny som alguns escriptors d’una herència conservadora del fet literari i artístic. I malgrat que escrivim teatre, poesia o narracions seguint a la nostra manera el mestratge d’alguns dels clàssics heretats del nostre recent passat cultural, enteníem, i entenem!, l’art com un poderós instrument de transformació del món i de les consciències. És evident que aquesta concepció de l’art, la cultura i la política no s’hauria pogut consolidar en la nostra forma de ser i pensar sense haver estudiat l’obra d’Antonio Gramsci. El famós llibre de Maria Antonietta Macciochi Gramsci y la revolución de occidente (Madrid, Siglo XXI de España, 1976) ens resumia de forma clara i didàctica tot el que, amb els anys, havíem pogut anar llegint de l’intel·lectual marxista represaliat pel feixisme italià. Els estudis gramscians sobre la superestructura ideològica de la societat capitalista, l’aprofundiment en les qüestions de l’hegemonia cultural i política del bloc històric de les classes populars, el paper de l’intel·lectual en les societats de classes, la necessària creació d’una cultura nacional-popular, feien del tot coincidents les tesis gramscianes amb bona part de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana. Començàvem a aprofundir en la nostra dèria literària sense cap il·lusió quant a la pretesa “independència” de l’intel·lectual en una societat de classes i, molt manco, en una societat feixista com era l’Estat espanyol d’aleshores. De cop i volta fins i tot els nostres clàssics, Ramon Llull per exemple, agafaven una altra volada, eren entesos des d’una nova perspectiva. Ramon Llull, Ramon lo Foll, l’il·luminat, posseït per la dèria de la fe cristiana, era un clar exponent, amb totes les seves contradiccions i conflictes, del que era un intel·lectual compromès totalment i absolutament amb una determinada concepció del món. Nosaltres, llunyans fills d’un dels màxims constructors de la llengua catalana, volíem, ja des dels primers llibres, seguir, amb uns altres objectius, evidentment, la línia marcada per Ramon Llull quan, mitjançant la seva apologètica literària, vol conquerir el món per a la fe cristiana. Nosaltres el volem conquerir per a ampliar i consolidar qualsevol espai de llibertat i de progrés nacional i social. El seu exemple, la forma de concebre la funció de la literatura, el feia molt proper. Com un germà gran, un mestre del qual mai no deixaríem d’aprendre.

Analitzar les diverses tècniques i recursos dels escriptors ens portaria molt lluny, ja que la història de la literatura així ens ho confirma: les tècniques, els trucs, que empren uns autors són completament oposats als que utilitzen uns altres. És molt complicat arribar al fons del motor literari d’un autor, les motivacions conscients i subconscients que l’impulsen en una direcció i no en una altra. Pensem que, més d’una vegada, l’escriptor basteix columnes de fum al seu voltant per tal de dissimular les seves motivacions, per a crear móns imaginaris on portar-hi aquell o aquella que volen saber massa coses. Basta llegir l’obra de Llorenç Villalonga Falses memòries de Salvador Orlan (Barcelona, Club Editor, 1982) per a constatar els esforços, prioritaris en molts dels escrits del famós escriptor, per a dissimular moltes de les seves autèntiques motivacions literàries i polítiques. Un dels assagistes que més s’ha aproximat al coneixement de les coartades d’uns determinats escriptors ha estat Roger Poole, que, en la seva magistral obra assagística La Virginia Woolf desconocida (Madrid, Alianza Editorial, 1982) ens ha ajudat a rellegir l’obra de Woolf. Sense estudiar a fons aquesta aportació de Roger Poole a l’obra de Virginia Woolf poc podrem entendre de les motivacions internes que li feien escriure unes obres i no unes altres. La metodologia analítica de Roger Poole encerta a la perfecció a l’hora de relacionar l’obra escrita de l’autora anglesa amb tots i cada un dels problemes personals que sacsejaren l’existència de l’autora de Les ones, La senyora Dalloway o Diari d’una escriptora.

Fa uns dies, una periodista em demanava per quins motius havia novel·lat aquells anys decisius. Li vaig respondre que no ho sabia amb certitud. Potser perquè la vida s’acaba i volem deixar constància del temps que ens ha tocat viure? Ja hem fet els setanta anys. Hem escrit poesia, novel·la, poesia, assaig i sovint ens hem notats summament influïts per aquella època. Recordeu que som fills de la postguerra. Els historiadors, les enciclopèdies literàries, ens defineixen com a membres de la “generació literària dels 70”, malgrat que molts dels autors situats en aquestes coordenades tenguem idees literàries i polítiques divergents. Potser l´únic que ens unifica és època, la situació concreta de la nostra formació en els 50 i 60. Tots, sigui quin sigui el camí que hem escollit, ens hem alletat en els mateixos ambients i, llevat algunes excepcions, som de les mateixes classes socials. Ho he escrit en diversos articles i n’he deixat constància en llibres com Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Cort Edicions), No era això: memòria política de la transició (El Jonc Edicions), L’antifranquisme a Mallorca (1950-70) (El Tall Editorial), Cultura i transició a Mallorca (Roig Editorial) i Novel·la, poesia i teatre (memòries 1968-2008) (El Tall Editorial).

Possiblement les novel·les Allò que el vent no s’endugué i Joc d’escacs, ben igual que les obres de teatre Carrer de Blanquerna, Acte únic i Els anys del desig més ardent (i alguns dels meus poemaris) volen ser una provatura, qui sap si inútil, de barrar el pas a la desmemòria, al discórrer inexorable dels anys. Aleshores érem joves, teníem vint anys i volíem canviar el món malgrat que fos al preu de la nostra vida! Quan et trobes sol, a casa, davant el paper en blanc, veient com avancen, inexorables, les manetes del rellotge, et sents com un nàufrag provant de sobreviure enmig d´una tempestat. Què va ser de les paraules enceses d’aquelles reunions clandestines, dels mítings a la facultat o d’amagats al bosc on ens reuníem, els habitatges clandestins, els congressos fets als llocs més inversemblants: l’església del poble, un convent de monges... Qui podria saber en el futur com eren aquells anys prenyats d´esperances de llibertat? I dels amors que agombolaren els anys juvenils? Què restaria en el futur dels encesos juraments, de les primeres besades enamorades, del ressò de la veu que ens ensenyà que existien mons desconeguts més enllà de la grisa vida quotidiana que ens encerclava? Tot plegat és una desesperada fugida de la Mort que ens persegueix, ansiosa per veure la nostra sang, per convertir la nostra vida en cendres?

No us ho sabria dir. Per a mi sempre ha estat un misteri endevinar on neix la força misteriosa que obliga un creador a escriure, cantar, compondre, pintar, esculpir.

Anarcoefemèrides del 12 de maig

Esdeveniments

Capçalera de La Sociale

- Surt La Sociale: El 12 de maig de 1895 surt a París (França) el primer número de La Sociale. Paraît tous les dimanches. Editat per Émile Pouget, que acaba de retornar a França gràcies a una amnistia resultat d'una elecció presidencial, era simplement el canvi de nom per a trampejar la llei del periòdic Le Père Peinard, que aleshores estava prohibit. En van ser gerents P. Rogier, J. A. Rogier, A. Gauthey i C. Favier. Els articles no van signats i els únics noms que apareixen, a més de pseudònims, són Pouget i F. Pelloutier. Fou il·lustrat per Bordier, M. Luce, C. Meunir i A. Willette. Aquesta publicació va costar a Pouget una estada de quatre mesos a la presó per un delicte de premsa. Malgrat això, el periòdic continuarà publicant-se fins al número 76, del 18-25 d'octubre de 1896, que es va eclipsar amb la reaparició de Le Père Peinard.

***

Capçalera d'Acracia

- Surt Acracia: El 12 de maig de 1918 surt a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) el primer número d'Acracia. Periódico quincenal. A partir del número 14, del 22 de novembre de 1918, el subtítol serà«Periódico semanal». Editat pel grup «Acracia», fou dirigit per Hermós Plaja Saló i finançat per sa companya Carme Paredes Sans amb els minsos guanys d'una cantina. Recollia una extensa i continuada informació de l'activitat sindical (informació de conferències, mítings, vagues, campanyes de propaganda, etc.) i de la vida orgànica de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El número 11 és un extraordinari dedicat a la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia. Hi van col·laborar Salvio Aiguaviva, Juan Aragonés, José Arranz, Fortunato Barthe, Alfredo Calderón, Juan Campos Villagrán, Eusebi Carbó, Josep Casasola, Rosari Dulcet, Eduardo G. Gilimón, A. Gómez, José Martínez, Antònia Maymón, Higinio Noja Ruiz, Domingo Roca, Anastasio Rodríguez, Josep Roigé, Onésimo Ruiz, entre d'altres. En sortiren 17 números, l'últim el 25 de desembre de 1918. Comptà amb una«Biblioteca Acracia», continuada en la seva segonaèpoca a Reus –cinc números entre el 28 de gener i el 17 de març de 1923–, on s'editaren obres d'Amador, Bakunin, Barthe, Blanqui, Converti, Faure, Girard, Gori, Hucha, Kropotkin, Palmiro Lidia, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Ricardo Mella, Most, Prat, Reclus, Salvochea, Ramón Segarra, Suñé i Torres Tribó, entre d'altres.

***

Sacco i Vanzetti portat als tribunals

- Confirmació de la pena de mort de Sacco i Vanzetti: El 12 de maig de 1926 el Tribunal Suprem de Justícia de Massachusetts (EUA) confirma per unanimitat la condemna a mort dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti que el jutge Webster Thayer havia pronunciat.

***

París en treva

- París (12-05-68): El 12 de maig de 1968 a París (França) els manifestants detinguts durant els aldarulls són alliberats per ordre del procurador de la República. Els estudiants condemnats a penes de presó ferma són posat en llibertat per decisió del tribunal d'apel·lació. Al Barri Llatí totes les forces policíaques es retiren i només queda un agent per regular el trànsit, alhora que sorgeixen controvèrsies entre els sindicats de policia i el govern. Els organitzadors de la manifestació programada per al 13 deliberen deu hores, durant les quals discuteixen, entre amenaces de ruptura, l'itinerari i els eslògans de la manifestació de l'endemà. Els responsables dels principals programes televisius protesten contra l'«escandalosa mancança» d'informació donada per l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) sobre els esdeveniments. Alain Peyrefitte, ministre d'Educació, prepara la seva carta de dimissió, que serà lliurada el matí del 14 de maig a Georges Pompidou, que la rebutjarà. La dimissió del ministre d'Educació serà admesa i anunciada el 28 de maig.

Naixements

Foto policíaca de Vittoria Trucano (19 de març de 1894)

- Vittoria Trucano: El 12 de maig de 1839 neix a San Maurizio Canavese (Piemont, Itàlia) la capellera anarquista il·legalista Vittoria Trucano, també coneguda com Victorine Trucano i Victorine Belloti, pel nom del seu marit, encara que hi ha que diuen que era vídua d'un tal Trucano Belloti. Sos pares es deien Antonio Trucano i Rosa Paliasotti. Entre 1892 i 1893 formà part del grup anarquista il·legalista encapçalat per Léon Ortiz («Banda Ortiz»), més que res com a encobridora. L'octubre de 1893 s'instal·là al número 1 del bulevard Brune del XIV Districte de París (França) amb son fill Louis Belloti, venedor ambulant, i una part de la banda (Paul Chericotti, Marie Milanaccio i son company Orsini Bertani); aquest era el domicili on s'emmagatzemava el botí dels robatoris. El 18 de març de 1894 la policia va irrompre al citat domicili i va ser detinguda i empresonada amb son fill. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjada davant l'Audiència del Sena amb tota la «Banda Ortiz» en l'anomenat«Procés dels Trenta», que processà teòrics anarquistes juntament amb anarquistes il·legalistes; defensada per Félicien Paris, va ser absolta. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Vittoria Trucano (1839-?)

***

Josep Lluís Pellicer i Fenyé dibuixat per Alfredo Perea Rojas i gravat per Arturo Carretero Sánchez publicat en la revista madrilenya La Ilustración Española y Americana del 8 de setembre de 1879

- Josep Lluís Pellicer i Fenyé: El 12 de maig de 1842 neix a Barcelona (Catalunya) el dibuixant, caricaturista i pintor anarquista Josep Lluís Pellicer i Fenyé (o Feñé), també conegut com Gabriel Nyapus o Nyapus. Oncle del també anarquista Rafael Farga i Pellicer. Obligat per sa família estudià per a mestre d'obres (aparellador, agrimensor, etc.), però alhora realitzà estudis artístics (dibuix, pintura, etc.) i fou deixeble de Ramon Martí i Alsina, exposant en la Societat d'Artistes. Cap al 1865 viatjà a Roma per realitzar estudis pictòrics, on pintà olis com Zitto, Silenzio,Che passa la ronda, etc. De ben jovenet col·laborà en setmanaris d'humor (Lo Xanquet, Un Tros de Paper, El Tiburón, Barcelona Cómica, L'Esquella de la Torratxa,La Campana de Gràcia, etc.) i començà a ser conegut com a dibuixant i caricaturista sota el pseudònim de Gabriel Nyapus. Introduït en els cercles republicans, en 1865 fou membre del Comitè Local del Partit Democràtic a Barcelona i el desembre d'aquell any assistí al Congrés de Cooperatives i de Societats d'Ajuda Mútua. En 1867 s'instal·là una temporada a París i escrigué Notas y dibujos sobre la Exposición Universal de París, que més tard publicà per lliuraments en La Vanguardia. A partir de 1869 s'establí a Barcelona, on es presentà a les eleccions municipals i el febrer sortí elegit regidor de l'Ajuntament pel Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF). Poc després participà en la creació de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Barcelona, en una reunió celebrada el 2 de maig de 1869 al seu taller amb el beneplàcit de l'internacionalista i bakuninista Giuseppe Fanelli, on signà com a president el manifest «De la Sección Barcelonesa de la AIT a las secciones de Europa y América». Dies després, el 18 de maig, va firmar el «Pacte Federal de Tortosa» com a membre del Comitè Local del PRDF. En 1871 es traslladà a Madrid i, en produir-se l'escissió marxista de l'AIT, es decanta pel sector bakuninista. En 1872 realitzà la sèrie «La Comuna de París» per a La Ilustración de Madrid. Entre 1872 i 1873 dibuixà per al periòdic anarquista El Condenado i també per al Gil Blas. En 1874, amb Farga, Viñas i altres, assistí a la reunió que acordà reactivar l'Aliança bakuninista. Durant la dècada dels setanta destacà especialment com a il·lustrador de les revistes gràfiques més importats de l'època, fent de corresponsal i d'il·lustrador de les guerres carlines (1872-1876) per a La Ilustración, Le Monde Illustré i The Graphic, entre d'altres. Després de cobrir la guerra russoturca com a agregat de premsa al bàndol del Gran Duc Nicolau com a corresponsal, s'establí un temps a Montsó, on pintà el quadre Las Quintas. En 1878 es traslladà a París, des d'on envià col·laboracions per a La Vanguardia, Diari Català i Renaixença, en les quals introduirà l'impressionisme. De bell nou a Barcelona, destacà com a il·lustrador d'obres literàries (Palacio Valdés, Pérez Galdós, Pitarra, Quevedo, Cervantes, etc.), dibuixà cartells de les exposicions d'arts (1891, 1892, 1894, 1896 i 1898), decorà la Biblioteca Arús, dissenyà capçaleres de periòdics (La Ilustración Artística, Diari Català,El Cohete), dirigí la secció artística de l'editorial Montaner i Simon, participà en l'Exposició Universal de 1888, intervingué en la fundació dels museus Artístic Municipal i de Reproduccions Artístiques, dels quals fou primer director. Entre 1886 i 1888 col·laborà sota pseudònims en Acracia. Durant els seusúltims anys participà amb el grup de Rusiñol a Sitges i amb la segona exposició del Cercle Sant Lluc (1895). En 1898 fundà amb Eudald Canivell i Masbernat i amb l'impressor Josep Cunill l'Institut Català de les Arts del Llibre i fou nomenat acadèmic de Belles Arts de Barcelona. Josep Lluís Pellicer i Fenyé va morir el 15 de juny de 1901 a Barcelona (Catalunya).

***

Eugène Jacquemin (1913)

- Eugène Jacquemin: El 12 de maig de 1876 neix a París (França) el propagandista anarquista, antimilitarista, sindicalista i, després, socialista Louis-Eugène Jakmin, conegut com Eugène Jacquemin. Es guanyava la vida com a ferrador. El 26 de novembre de 1894 va ser condemnat a París a sis mesos de presó per «cops i ferides». El servei militar el va fer a Diego Suarez (actual Antsiranana, Diana, Madagascar), on patí tota mena de tortures i on es desenvolupà el seu antimilitarisme. En 1897 viva al número 64 del carrer de la Villette, a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). Fou gerent del butlletí La Banlieue Anarchiste (1898), òrgan dels grups llibertaris de Pantin i de Le Pré-Saint-Gervais, que no sabem si finalment es publicà. El 14 de juliol de 1907 va ser detingut, juntament amb 36 companys, durant una manifestació antimilitarista i acusats de «provocació a la desobediència de militars, ultratges i rebel·lió als agents, possessió d'armes prohibides i infracció a la llei sobre estrangers». En 1909 fou secretari del Sindicat de Ferradors del Districte del Sena de la Confederació General del Treball (CGT) i fou membre del Comitè Federal de la Federació de Ferradors, representant la tendència revolucionària en front de la moderada encapçalada pel socialista Éloi Hardy. El 6 d'octubre de 1909 aquesta federació es transformà en el Sindicat Nacional d'Obrers Ferradors de França i Colònies, i en va ser nomenat secretari. El 13 de gener de 1910 aquest sindicat engegà una vaga del sector al departament del Sena, que agrupà 1.500 obrers, reivindicant la jornada de nou hores i un augment dels salaris, i de la qual fou membre del seu comitè. El 15 de maig de 1910 a Le Pré-Saint-Gervais, fou un dels fundadors del Grup Llibertari de l'Est de París. L'octubre de 1910 assistí com a delegat de sis sindicats de ferradors al Congrés Confederal de Tolosa de Llenguadoc. En representació dels ferradors, fou membre del Comitè Confederal de la CGT, fins a la fusió del Sindicat de Ferradors en la Federació del Metall en 1912, i formà part, entre 1910 i 1912, de la comissió de vagues i de la de la vaga general. El 13 de novembre de 1910, com a delegat del Grup Llibertari de l'Est de París, fou un dels fundadors de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i, fins al 1914, fou un dels seus principals animadors. El maig de 1911 participà en el Grup Intersindical per a la Propagació de la Llengua Internacional (CIPLI), que feia propaganda de l'ido. El 4 de juny de 1911 participà en el Congrés Regional i atià el sabotatge dels trens per obligar les companyies a readmetre els ferroviaris acomiadats. Entre juny i novembre de 1911, en substitució de Jean Dudragne, va ser gerent de Le Libertaire. En aquests anys col·laborà en La Cravache (1906-1913) i L'Avant-Garde (1913-1914). Fins a la Gran Guerra, prengué la paraula en nombrosos mítings del moviment anarquista i sovint va signar el seus articles com Mainjacques i com Jakmin. El gener de 1912 fou un dels quatre caps del grup d'acció«Bakounistes» de l'FRC i el 27 de gener va ser jutjat en rebel·lia per l'Audiència del Sena per «provocació al pillatge i al robatori» i per«provocació de militars a la desobediència» i condemnat a dos anys de presó i a 500 francs de multa. El 27 de març de 1912, com a gerent de Le Libertaire, va ser jutjat davant l'Audiència del Sena per un dibuix d'André Claudot aparegut en el número del 30 de setembre de 1911; condemnat a un any de presó per«provocació de militars a la desobediència», a començament de maig de 1912 va ser tancat a la presó parisenca de La Santé. Finalment, va ser alliberat gràcies a una amnistia. Entre abril i maig de 1912 va ser membre del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), alhora que un dels fundadors dels «Amics de Le Libertaire». Aquest any va ser nomenat delegat de Propaganda de la CGT a Calvados (Baixa Normandia, França), fent especial atenció en les explotacions mineres. El novembre de 1912 fundà al seu domicili del número 23 del carrer Garde-Chasse de Les Lilas (Illa de França, França), amb Édouard Boudot i Édouard Sené, el periòdic Le Réveil Anarchiste Ouvrier, que tingué per gerents Jean Labbat i Charles Bervilitas, i que aparegué fins el desembre de 1913. Entre gener i desembre de 1913 fou membre de la comissió executiva de la Unió dels Sindicats del Sena. El 3 de març de 1913 parlà en un míting de la Federació Comunista Anarquista (FCA), amb Émile Aubin, Édouard Boudot i Benoît Broutchoux. A partir d'abril de 1913, amb Édouard Sené i Jacques Long (Jacklon), distribuí 2.000 exemplars del fullet En cas de guerre, batejat per la policia com La Brochure Rouge (El Fullet Roig), que va ser enviat a més de cinc cents grups anarquistes i sindicalistes i on s'explicava de manera pràctica com sabotejar la mobilització; alguns paquets del qual van ser descoberts per la policia entre febrer i març de 1914 a diferents poblacions franceses. L'11 de maig de 1913, mentre repartia propaganda antimilitarista contra la«Llei dels tres anys», amb Lucien Valette i Fernand Jouen, va ser detingut al bulevard Saint-Michel de París i, com portava un bastó amb plom al final, va ser tancat 48 hores i multat amb 50 francs per «possessió d'arma prohibida». L'1 de juliol de 1913, arran de diversos motins a diferents casernes, va ser, amb Jean Labbat, dos dels membres de l'FCA dels 22 militants de la CGT, la major part de la Federació de la Construcció, que van ser interpel·lats pel Ministeri de l'Interior. En aquesta època era membre de la comissió executiva de la Unió de Sindicats del Sena i tresorer del Sindicat de Ferradors i col·laborà en Le Combat. L'octubre de 1913, quan el conjunt de la redacció de Le Réveil Anarchiste Communiste era a la garjola, sa companya, la costurera anarquista i sindicalista Émilie Lepreux, s'encarregà del periòdic. Finalment, les autoritats judicials separaren Jacquemin i Labbat de la resta dels acusats i instruïren independentment el seu procés per un article aparegut en Le Réveil Anarchiste Ouvrier on s'incitava els reclutes a una «vaga general militar» si no eren llicenciats en dos anys en comptes de tres. El 22 de novembre de 1913 la VIII Cambra del Tribunal Correccional el va condemnar en absència a 15 mesos de presó i a cinc mesos de presó a Labbat. El seu advocat, Pierre Laval, no aconseguí que el procés tingués lloc en audiència. La seva pena va ser reduïa el 29 de gener de 1914 a un any. Entre l'1 d'abril  i l'1 de maig de 1914 Le Réveil Anarchiste tornà a editar tres números. En 1914 va ser mobilitzat en el II Grup Especial del 45 Regiment d'Infanteria i enviat a un batalló disciplinari a Aïn-Sefra, al sud d'Orà (Algèria), i des d'allà, el juny de 1915, va escriure una carta a Léon Jouhaux on feia costat la posició majoritària de la CGT d'adherir-se a la«Unió Sagrada». Després de la guerra se li va encarregar reorganitzar la CGT al departament de Meurthe i Mosel·la i va ser nomenat delegat de Propaganda per a la regió Est i com a tal col·laborà enL'Humanité. Entre el 15 i el 21 de setembre de 1919 assistí com a delegat al Congrés Confederal de Lió (Arpitània), on declarà que encara era anarquista. El juliol de 1921, durant el Congrés Confederal de la CGT celebrat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), digué que no pertanyia a cap tendència, però condemnava la política confederal i les eventuals exclusions dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), alhora que demanà manteniment de la CGT al si de la Internacional d'Àmsterdam. Mesos després, arran de l'escissió confederal, continuà en la CGT, ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara tresorer del Sindicat de la Construcció de Nancy (1921), tresorer de la Unió Departamental (entre finals de 1921 i abril de 1926), secretari de la Unió Interdepartamental de Meurthe i Mosel·la-Mosa-Vosges (1923), secretari de la Unió Departamental dels Vosges (1924-1926). Un informe policíac del 30 de juliol de 1921 el qualificà de «llibertari perillós, antimilitarista, partidari de l'acció directe, molt intel·ligent, molt actiu, orador de paraula persuasiva». A Nancy (Lorena, França) participà en la fundació de nombroses cooperatives obreres i en l'Impremta Obrera, la qual dirigí, i que a partir de gener de 1921 imprimí Le Réveil Ouvrier, òrgan de la Unió Departamental i del qual va ser gerent des de 1919. En el número del 27 d'agost de 1921 un article sobre la desocupació acabà amb aquestes paraules:«Treballadors, no accepteu l'atur! Preneu la fàbrica, preneu la mina!», fet pel qual va ser condemnat el 3 de desembre a dos mesos de presó i a 2.000 francs de multa per «excitació al robatori i al pillatge»; durant aquest judici, reivindicà el seu anarquisme. A més d'això, va fer costat diferents moviments vaguístics, com ara la vaga de blanquers a Annonay (setembre de 1923), la vaga de l'Havre (octubre de 1923), la vaga dels estibadors de Dunkerque (de juny a octubre de 1926), etc. Contrari a tota escissió sindical, mantingué, almenys un temps, la unitat en el si de la Unió Departamental de Meurthe i Mosel·la. Entre 1925 i 1936 col·laborà en La Révolution Prolétarienne. Malalt, hagué de reduir les seves activitats a partir de 1928 i s'instal·là amb sa companya i son fill en una granja a Dommartin-lès-Toul. En aquesta època final de sa vida s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i va ser nomenat delegat de Toul en el congrés de la Federació Socialista de Meurthe i Mosel·la celebrat el 25 de maig de 1930. Eugène Jacquemin va morir el 26 d'agost de 1930 a Dommartin-lès-Toul (Lorena, França) i fou enterrat dos dies després en aquesta població. En els anys posteriors es creà el «Campionat Eugène Jacquemin» de ciclisme, on participaven nombroses grups d'esportistes obrers.

***

Clodoveo Bonazzi

- Clodoveo Bonazzi: El 12 de maig –algunes fonts citen erròniament el 3 o el 13 de maig– de 1890 neix a Consumaia (Castel Maggiore, Emília-Romanya, Itàlia) el destacat anarquista i anarcosindicalista, i després socialista, Clodoveo Bonazzi, que va fer servir el pseudònim Nello. Sos pares es deien Giuseppe Bonazzi i Albina Costa. Fill d'una família obrera, després de fer el tercer grau de l'escola primària abandonà els estudis i començà a treballar primer com aprenent de paleta i després com a obrer fonedor. Cap el 1906 entrà a formar part del moviment llibertari. El desembre de 1909 va ser denunciat per la policia per haver organitzat a Castel Maggiore una conferència d'Armando Borghi, amb qui farà una gran amistat, sobre Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. En aquests anys distribuïa la premsa llibertària, com ara Il Libertario i L'Alleanza Libertaria. El 12 de desembre de 1909 va ser nomenat delegat al Congrés Anarquista de Romanya celebrat a Castel Bolognese i el 27 de novembre de 1911, després d'haver abandonat la feina, es traslladà a Arcoveggio (Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia). El 25 de febrer de 1912 va ser nomenat membre de la Comissió Executiu de la Cambra del Treball, controlada pel moviment anarcosindicalista i en la qual els socialistes eren minoria. Aquell mateix any esdevingué un dels responsables del Comitè Pro Víctimes Polítiques (CPVP), organització anarquista que ajudava els treballadors perseguits per motius polítics, i el 16 de juny prengué la paraula, amb Domenico Zavattero i Genunzio Bentini, en el congrés d'aquest comitè. El desembre de 1912, quan els socialistes abandonen el sindicat i creen la Cambra del Treball Confederal del Treball, entrà com a membre de la comissió executiva de la que passarà a anomenar-se «Vella Cambra del Treball», controlada pels anarcosindicalistes. El 4 de juliol de 1913 participà en el Congrés Nacional de la Unió Sindical Italiana (USI), que se celebrà a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1914, amb Armando Borghi, defensa la línia pacifista contrària a la guerra en l'USI. En aquests anys intensificà la col·laboració amb la premsa anarquista i sindicalista, especialment en Guerra di Classe, òrgan oficial de l'USI. El 8 d'abril de 1916 assumí la secretaria, en substitució d'Armando Borghi, de la Cambra del Treball de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia), però el juliol va ser cridat a files i enviat al X Regiment d'Artilleria acantonat a Piacenza; després, com a obrer fonedor, va ser reassignat a una fàbrica militaritzada. Sospitós segons la policia de preparar un atemptat, el 23 de desembre de 1916 va ser enviat al front, on restà fins el final del conflicte bèl·lic. El 17 d'agost de 1919 va ser nomenat secretari responsable de la «Vella Cambra del Treball» i poc després membre del Comitè Central de l'USI. Entre el 20 i el 22 de desembre de 1919 participà en el Congrés de l'USI, que organitzà la recuperació sindical de postguerra. El 4 d'abril de 1920, amb el sotssecretari Pietro Comastri i Sigismondo Campagnoli, intervingué en una manifestació convocada per la «Vella Cambra del Treball» a Decima di San Giovanni in Persiceto (Emília-Romanya, Itàlia) per reivindicar demandes pageses; quan la policia volgué interrompre la manifestació es produïren incidents que acabaren amb la vida de vuit treballadors, entre ells Sigismondo Campagnoli, i amb 35 ferits de diversa consideració. El 15 d'agost de 1920 participà, amb altres destacats militants (Errico Malatesta, Gigi Damiani, Diego Guadagnini, Dante Pagliai, Emilio Spinaci, Giuseppe Sartini, Domenico Giulietti, Andrea Pedrini, Cesare Stazzi, Camillo Berneri i Andrea Viglongo), en nom de la Unió Anarquista Italiana (UAI), en el Congrés Nacional Pro Víctimes Polítiques celebrat a Florència (Toscana, Itàlia) i el 20 d'octubre d'aquell mateix any va ser detingut, juntament amb la resta de membres del Consell General de l'USI (Alberto Meschi, Aliprando Giovannetti, Mario Baldini i Giuseppe Di Vittorio) reunits a Bolonya, i empresonat uns dies. Durant la postguerra intensificà les seves col·laboracions amb la premsa anarquista i col·laborà assíduament en Volontà. Quan Armando Borghi deixà Bolonya, esdevingué el sindicalista més destacat i un dels principals exponents del moviment anarquista bolonyès, fet que va atreure les violències feixistes. Durant la nit de l'1 de juny de 1922 cinc membres d'un escamot entraren a casa seva i l'apunyalaren a ell, a sa mare i a sa companya Adalcisa Romagnoli, amb qui s'havia casat el febrer passat. Ràpidament recuperat de les ferides, entre el 16 i el 18 de juny de 1922 participà en la Conferència Internacional dels Sindicats Revolucionaris i Anarcosindicalistes que se celebrà a Berlín (Alemanya). El juny de 1923, arran de la «Marxa sobre Roma», es va veure obligat a abandonar la secretaria la «Vella Cambra del Treball»  i entrà a fer feina a la fàbrica «Brizzi& Grossi» com a fonedor, canviant en diverses ocasions de feina. L'1 de maig de 1925 va ser detingut i posat sota contínua vigilància per la policia. En 1935 va ser classificat com a «subversiu de tercera categoria» entre les persones«políticament perilloses». Durant aquests anys feixistes, mantingué les relacions amb vells companys, especialment amb Nino Samaja, i s'acostà al Partit Socialista Italià (PSI). Durant la II Guerra Mundial formà part, en nom del Partit Socialista d'Unitat Popular (PSUP), del Comitè Sindical clandestí que operà dins la seva fàbrica i l'11 de novembre de 1944, després del Pacte de Roma que establia la unitat sindical, en nom de la «Vella Cambra del Treball», constituí, amb Giuseppe Bentivogli del PSI, amb Paolo Betti del Partit Comunista Italià (PCI) i Angelo Salizzoni de la Democràcia Cristiana (DC), la Cambra del Treball Confederal del Treball, adherida a la Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball). La seva afiliació al PSUP va ser durament criticat per Armando Borghi, qui considerava Bonazzi el seu «fill espiritual». El 21 d'abril de 1945, dia de l'alliberament de Bolonya, va ser nomenat secretari de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) en nom del PSUP; el juny entrà a formar part de la directiva nacional de la CGIL i l'octubre en la comissió de la Federació Sindical Mundial (FSM). Entre març de 1946 i el maig de 1951 va ser membre electe de l'Ajuntament de Bolonya. En 1947, quan l'escissió socialdemòcrata del PSI, s'arrenglerà amb el sector autonomista i lluità contra la integració del PSI en el PCI. En 1947 col·laborà en La Voce del Lavoratori. En 1951 va ser nomenat president de l'Institut Ortopèdic «Rizzoli» de Bolonya, encarregant-se de la seva reestructuració orgànica. Clodoveo Bonazzi va morir sobtadament el 8 de setembre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia); cap periòdic llibertari comentà la mort del seu antic company. La seva documentació personal està dipositada a l'Arxiu Històric «Paolo Pedrelli» de Bolonya. Carrers de Castel Maggiore i Malabergo i una plaça de Bolonya porten el seu nom.

Clodoveo Bonazzi (1890-1955)

***

Renzo Novatore (ca. 1910)

- Renzo Novatore: El 12 de maig de 1890 neix a Arcola (Ligúria, Itàlia) l'anarcoindividualista il·legalista, escriptor i poeta Abele Rizieri Ferrari, més conegut com Renzo Novatore. Fill d'una família pagesa molt humil, no s'integrà en la disciplina escolar i abandonà les classes en el seu primer any. Treballà la terra amb son pare, el qual el va educar de manera autodidacta, especialment en la poesia i la filosofia. Ben aviat s'introduí en el moviment anarquista del seu poble i de la propera La Spezia i començà a llegir els clàssics llibertaris (Errico Malatesta, Piotr Kropotkin, Max Stirner, Pietro Gori, etc.) i filosoficoliteraris (Friedrich Nietzsche, Georges Palante, Oscar Wilde, Henrik Ibsen, Arthur Schopenhauer, Charles Baudelaire, etc.). A partir de 1908 abraçà, per influències stirnerianes, l'anarcoindividualisme. Va ser acusat, amb Abele Ferrari, de calar foc l'església de la Madonna degli Angeli del seu poble durant la nit del 15 al 16 de maig de 1910 i fou tancat durant tres mesos, però la seva participació en aquest fet mai no es va demostrar. En 1911 passà a la clandestinitat ja que la policia el buscava per robatori. El 30 de setembre d'aquell any la policia el detingué per vandalisme. Sempre rebutjà el treball assalariat i reivindicà l'expropiació individual i fins i tot l'ús de la força si calia. En 1912 va ser cridar a fer el servei militar, però va ser eximit per causes que desconeixem. En 1914 començà a col·laborar en periòdics anarquistes i n'arribà a publicar, sota diversos pseudònims (Il soldato del sogno, Mario Ferrento, Andrea Del Ferro, Sibilla Vane, Brunetta l'Incendiaria, etc.), en un gran nombre (Cronaca Libertaria, Il Libertario, Iconoclasta!,Gli Scamiciati,Nichilismo, Il Proletario, Pagine Libere, L'Adunata dei Refrattari, La Testa di Ferro, etc.) i mantingué intensos debats amb altres intel·lectuals anarquistes (Camillo Berneri, Carlo Molaschi, etc.). Cridat a files durant la Gran Guerra, el 26 d'abril de 1918 desertà del seu regiment. El 31 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat en rebel·lia a mort per deserció i traïció per un tribunal militar. En aquellaèpoca ja estava casat amb Chiara Emma Rolla, amb qui tingué tres infants. A finals de 1918 son fill més petit va morir i retornà a ca seva arriscant-se a ser detingut. Amb Auro d'Arcola creà un col·lectiu anarcofuturista a La Spezia, alhora que militava en un grup antifeixista d'«Arditi del Popolo». Fouíntim d'Enzo Martucci i Bruno Filippi. Participà activament en l'aixecament de maig de 1919 a La Spezia i fou membre del seu Comitè Revolucionari, juntament amb sos amics Dante Carnesecchi i Tintino Persio Rasi. Amb la repressió desencadenada arran del seu fracàs, el 30 de juny s'amagà pels camps de Sarzana, però denunciat per un pagès va ser detingut. Jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó, però pocs mesos després fou alliberat gràcies a una amnistia. Amb el creixement del feixisme decidí retornar a la clandestinitat i participar activament en el moviment insurreccional. En 1920 publicà la recopilació d'articles Il mio individualismo iconoclasta. Aquest mateix any, després d'haver intentat fer-se amb un dipòsit d'armes d'una caserna del Val di Formola, va ser novament detingut. Un cop lliure, participà en un intent insurreccional frustrat a La Spezia. L'abril de 1921 publicà, amb Tintino Rasi i Giovanni Governato, la revista Vertice. Rivista anarchica e di pensiero, de la qual només sortí el primer número. Durant l'estiu de 1922 un escamot feixista assetjà ca seva per intentar assassinar-lo, però aconseguí fugir llançant diverses granades. Perseguit, rebutjà la idea d'emigrar i s'uní a la banda expropiadora de l'anarquista Sante Pollastro. Renzo Novatore resultà mort el 29 de novembre de 1922 pels carrabiners durant un tiroteig en una taverna (Osteria della Salute) de Teglia (Gènova, Ligúria, Itàlia); un company del grup tingué la mateixa sort, però Pollastro aconseguí fugir. Pòstumament, en 1924, es van publicar dos fullets recopiladors dels seus articles sota els títols Al disopra dell'arco i Verso il nulla creatore. L'anarquista expropiador Severino Di Giovanni es va veure fortament influenciat per la seva figura i creà a l'Argentina el«Grupo Anarcoindividualista Renzo Novatore» de l'Aliança Antifeixista Italiana (AAI).

Renzo Novatore (1890-1922)

***

Pietro Ferrero

- Pietro Ferrero: El 12 de maig de 1892 neix a Grugliasco (Torí, Piemont, Itàlia) el militant anarcosindicalista Pietro Ferrero. Ben aviat s'integrà en el moviment anarquista i, com a membre fundador del«Fascio Libertario Torinese», participà activament en les accions de protesta contra l'assassinat legal de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 serà un dels primers membres del Centre d'Estudis Socials, a la popular barriada torinesa de la Barriera di Milano, que aviat es transformà en Escola Moderna i de la qual esdevindrà secretari en 1911; aquesta escola, inspirada en els principis de la pedagogia llibertària de Francesc Ferrer i Guàrdia, estava dirigida per Maurizio Garino. Adherit al Sindicat Metal·lúrgic de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), en 1912, després del fracàs d'aquest sindicat en una vaga, s'afilia per unificar la lluita a la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics), adherida a la Confederazione Generale del Laboro (CGL, Confederació General del Treball), esdevenint l'editor responsable de la revista mensual La Squilla, suplement de propaganda del Metallurgico Federale. En 1914 participà en les agitacions sorgides arran de la «Settimana Rossa» italiana. Fou un membre destacats dels grups de protesta contra l'aventura imperial italiana a Líbia. En 1917, amb altres anarquistes de la Barriera di Milano, participà en el motí de Torí contra la patronal i la guerra. En 1918 començà a treballar com a mecànic a la Fabbrica Italiana Automobili Torino (FIAT). En aquests anys es mostrà força actiu contra la deriva reformista de la FIOM, militant, juntament amb el seu company i amic Maurizio Garino, en l'ala intransigent, revolucionària i anticorporativista d'aquest sindicat. En 1919 fou elegit secretari de la FIOM torinesa i decidí abandonar el seu lloc de feina i consagrar-se plenament a la lluita sindical. Durant el seu secretariat es va veure implicat en nombroses lluites laborals, entre les quals destaca l'«Sciopero delle Lancette» –«Vaga de la Busca», efectuada l'abril de 1920 contra la decisió unilateral de la FIAT d'ajustar l'horari laboral a l'horari solar– o el moviment d'ocupació de fàbriques. Amb Garino, redactà el«Manifest pel Congrés dels Consells», apareguda el 27 de març de 1920 en L'Ordine Nuovo. El juliol de 1920, en el moment més explosiu i abans de la primera ocupació, presidí una assemblea del Comitè Intern del Consell de Fàbrica on sostingué que els treballadors torinesos estaven disposats a tot i va fer una crida a la FIOM a fer costat la lluita revolucionària i anarcosindicalista de l'USI. Durant el moviment dels Consells de Fàbriques fou un dels militants més actius i radicals, oposant-se fermament, en el Congrés Nacional de la FIOM a Milà, a la ratificació reformista de l'«Acord D'Aragona-Giolitti», que proposava l'evacuació de les fàbriques i que acabà finalment amb les ocupacions. Pietro Ferrero va morir tràgicament en els fets coneguts com «Strage di Torino» (Matança de Torí), esdevinguts el 18 de desembre de 1922 a Torí (Piemont, Itàlia), quan un esquadró feixista d'una cinquantena de membres capitanejats per Pietro Brandimarte va fer una «batuda correctiva» per tot el Torí proletari. Segrestat a la Cambra del Treball torinesa, després de llargues i atroces tortures que acabaren amb la seva vida, el cadàver fou destrossat i arrossegat pels carrers de Torí fermat a un camió com a un trofeu victoriós. El clima de terror feixista a Torí era tan absolut que al seu enterrament només assistiren 15 persones, quan Ferrero era una de les persones més estimades i conegudes de les classes obreres de la ciutat piamontesa. El 7 de novembre de 1923, la fàbrica d'automòbils «Amo» de Moscou (URSS) prengué el nom de «Pietro Ferrero». Durant la resistència antifeixista, un grup de partisans torinesos, particularment actiu durant la insurrecció al Piemont, prengué el nom de «33 Battaglione Squadre di Azione Partigiana (SAP) Pietro Ferrero», en el seu honor.

***

Marie Morand (Vença, 1954)

- Marie Morand: El 12 de maig de 1895 neix a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) l'antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista MarieÉmilie Morand, també coneguda com Marie Lecoin, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Claude Morand, manobre anarcosindicalista, i Émélie Royer. Des de molt jove freqüentà els cercles llibertaris, juntament amb sa germana Jeanne Françoise Morand (Jane Morand) i sos dos germans Victor Julien Morand i Philibert Marcel Morand, que es declararen insubmisos en 1914 quan la Gran Guerra i s'exiliaren al Regne Unit. En 1915 entrà a fer feina en Postes, Télégraphes et Téléphones (PTT; Correos, Telègrafs i Telèfons) i milità en l'anarcosindicalisme. Cap el 1922 esdevingué companya del destacat militant anarcopacifista llibertari Louis Lecoin, amb qui tingué una filla (Josette) el juny de 1924 i amb qui es casà el 17 d'octubre de 1937. En 1930, a resultes d'una vaga, va ser destituïda per primera vegada del seu lloc de funcionària i una segona vegada poc abans de l'esclat de la II Guerra Mundial. Participà activament en les activitats organitzades pel seu company (defensa dels proscrits i del seu dret d'asil, campanya en suport de Sacco i Vanzetti, Comitè per l'Espanya Lliure, Solidaritat Internacional Antifeixista, etc.) i a partir de 1948, i fins a la seva mort, assumí l'administració, amb el suport de sa filla i de son gendre Jean Béringer, de la revista Défense de l'Homme, fundada per Louis Lecoin. En la dècada dels cinquanta la parella s'establí a Vença (Provença, Occitània). Marie Morand va morir d'una angina de pit fulminant el 30 de desembre de 1956 al seu domicili de Villa «Matin Clair», al Chemin de Notre-Dame, a Valàuria (Provença, Occitània) –algunes fonts citen erròniament el 29 de desembre de 1956 a Vença (Provença, Occitània).

***

Foto policíaca de Philippe Urban

- Philippe Urban: El 12 de maig de 1896 neix a Karlsruhe (Gran Ducat de Baden, Imperi alemany) –altres fonts citen Estrasburg (Alsàcia)– l'anarquista Philippe Jacques Urban. Ciutadà francès per«reintegració», residí a Estrasburg. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat en l'Exèrcit alemany i el 16 d'abril de 1917 caigué presoner. Després de la guerra s'instal·là a Düsseldorf, on milità en les Joventuts Anarcosindicalistes. Durant la postguerra realitzà nombrosos desplaçaments a una banda i altra de la frontera francoalemanya. En 1923, durant el dur període d'inflació econòmica, practicà l'«expropiació dels expropiadors», obligant els automobilistes a la sortida de Düsseldorf, pistola en mà, a lliurar-li diners i objectes de valor. Detingut, va ser jutjat i, segons relatà el seu amic Rudolf Treiber, pronuncià davant el tribunal un discurs de defensa memorable. Un cop lliure retornà a Alsàcia. El 19 d'agost de 1933 va ser condemnat a Estrasburg a un mes de presó i a 25 francs de multa per «cops i ferides» i el 17 de desembre d'aquell mateix any a Dole a 15 dies de presó per«vagabunderia». L'abril de 1935 edità a Estrasburg el primer número del periòdicFreie Erdekk (Terra Lliure), primera publicació anarquista en llengua alemanya que sortí a Alsàcia –no sabem si el segon número, previst per a l'1 de maig, va ser finalment publicat. El 5 d'abril de 1935 va ser detingut a l'obra de la construcció on treballava i fou interrogat durant algunes hores. Assabentat de l'aixecament feixista el juliol de 1936 a Espanya, l'agost d'aquell any viatjà a Barcelona (Catalunya) i s'enrolà en la Columna Durruti, on fou delegat d'una centúria fins que va caure ferit el novembre d'aquell any. Entrà a formar part dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i cap al febrer de 1937, amb altres companys (Helmut i Herbert Aul, Albert Kille, Fritz Koehn, Helmut Klose, Heinz Petry i Richard Winkler), entrà en el «Cos de vigilància de Fronteres de Portbou», unitat de milicians de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després dels fets de «Maig de 1937» marxà a França i s'establí a París, on milità en el grup dels DAS d'aquesta ciutat. En 1937 el seu nom figurava en la llista de la Seguretat General francesa dels anarquistes «terroristes», on figuraven els«individus susceptibles de cometre un atemptat contra el president de la República». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Matteo Avataneo

- Matteo Avataneo: El 12 de maig de 1898 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'antimilitarista anarquista Matteo Avataneo –citat a vegades com Mattei Avataneo. Sos pares es deien Michele Avataneo i Rosa Minelli. Pintor de professió, vivia a Castiglione Di Asti (Piemont, Itàlia). Començà a militar políticament en els agitats anys de la postguerra, assistint assíduament a les reunions dels grups antimilitaristes i anarquistes locals. Membre de l'associació antimilitarista «Fratellanza Internazionale» (Germanor Internacional), esdevingué membre de la comissió executiva del Cercle Llibertari «Borgo di San Paolo». Durant el Bienni Roig (1919-1920) participà activament en les ocupacions de fàbriques que es realitzaren a Torí i es va veure implicat en un enfrontament armat en el qual morien dos membres dels escamots feixistes. Fugint de la detenció, passà a França, però el 13 de maig de 1921 va ser detingut per la gendarmeria a Grenoble (Delfinat, Arpitània) i lliurat a la policia de fronteres italiana el novembre d'aquell any. Durant l'interrogatori de la policia italiana afirmà ser comunista i membre de la comissió executiva del «Cercle Karl Liebknecht». El 23 de març de 1922 va ser jutjat, juntament amb Luigi Monticone, per l'Audiència de Torí i condemnat dos dies després a 30 anys de presó i a 10 de llibertat condicional com a responsable de«segrest i doble assassinat» del guàrdia Costantino Scimula i del feixista Mario Sonzini durant l'ocupació de fàbriques el setembre de 1920. El maig de 1938 va ser alliberat a conseqüència d'una amnistia i va ser inclòs en un llistat de «persones a detenir en determinades circumstàncies», ja que era considerada una persona«perillosa en cas de pertorbació de l'ordre públic perquè és capaç d'organitzar, dirigir i participar en accions delictives col·lectives». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. El més probable és que les fonts mesclin les dades biogràfiques amb les del miner socialista, i després comunista, del mateix nom, nascut en 1878 a Poirino (Piemont, Itàlia) i resident a Torí.

Matteo Avataneo (1898-?)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 13 de maig

Esdeveniments

João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

- Inauguració de l'Escola Moderna Núm. 1 de São Paulo: El 13 de maig de 1912 s'inaugura l'Escola Moderna Núm. 1 al carrer Saldanha Marinho del barri de Belenzinho de São Paulo (São Paulo, Brasil). La iniciativa, que comptà amb el suport dels sindicats de la Confederació Obrera Brasilera (COB), va ser fruit d'una intensa mobilització proletària i la col·lecta de fons necessària per a la seva creació començà el 14 d'octubre de 1909, l'endemà de l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrida a Barcelona (Catalunya). Aquesta recaptació de diners va ser centralitzada per la Comissió Pro-Escola Moderna de São Paulo, que recollí les aportacions de diversos subcomissions creades a diversos barris de la ciutat i de l'interior d'Estat (Bauru, Cãndido Rodrigues, São Caetano, etc.) i de Rio de Janeiro. Aquest projecte rebé el suport de molts de sectors socials interessats en la pedagogia racionalista i llibertària, com ara obrers, membres de professions liberals i, fins i tot, industrials, i de diversos grups politicosocials (positivistes, militars, higienistes, metges, francmaçons, lliurepensadors, etc.). La Comissió Pro-Escola Moderna de Rio de Janeiro, per exemple, va estar formada per cinc obrers, tres industrials, un metge i un advocat; i la de São Paulo per dos industrials (un d'ells, Dante Ramenzoni, en fou el tresorer), un negociant, un comptable (l'anarquista Leão Aymoré, que n'exercí de secretari), un artesà i els periodistes llibertaris Neno Vasco, Edgard Leuenroth, Oreste Ristori i Gigi Damiani. La idea era fundar a São Paulo una institució que creés una escola per a infants, una centre de formació per a professors amb una biblioteca específica i una editorial de llibres i de periòdics de pedagogia anarquista; és a dir, crear a São Paulo allò que Ferrer i Guàrdia creà a Barcelona. L'Escola Moderna Núm. 1 de São Paulo va estar dirigida pel pedagog i periodista anarquista João Penteado–en 1917 va ser substituït per un curt període pel professor anarquista Primitivo Soares (Florentino de Carvalho). En 1915 l'escola es va traslladà al carrer Celso Garcia, on funcionà fins el seu tancament. Des de la seva inauguració l'escola funcionà amb classes mixtes de nins i de nines i la proposta curricular estava basada en el racionalisme ferrerià, abraçant tota mena de matèries (lectura, cal·ligrafia, gramàtica, aritmètica, geografia, geometria, botànica, geologia, mineralogia, física, química, història, dibuix, mecanografia, etc.), a més de nombroses sortides a l'exterior (excursions, horts, etc.). També es feien classes nocturnes per als adults. L'escola tenia entre 45 i 50 alumnes durant les classes diurnes i entre 12 i 15 durant les nocturnes. Des del punt de vista editorial publicà el Boletim da Escola Moderna–tres números entre el 13 d'octubre de 1918 i l'1 de maig de 1919, amb articles sobre ensenyament racionalista, efemèrides llibertàries, anuncis de conferències i de festes, etc.– i O Início–escrit i dirigit pels alumnes i del qual sortiren tres números entre el 5 de setembre de 1914 i el 19 d'agost de 1916, amb redaccions de l'alumnat, notificacions, festes a favor de l'escola, debats sobre diversos temes, etc. Poc temps després de la creació d'aquesta escola s'inaugurà l'Escola Moderna Núm. 2 al carrer Müller de São Paulo, dirigida per Adelino de Pinho, mestre llibertari que ja s'havia encarregat de l'Escola Social de la Lliga Obrera de Campinas; en 1914 es crearen la de Bauru, dirigida per Joseph Joubert, i la de Cãndido Rodrigues, dirigida perÉlvio Nervi; i el desembre de 1918 s'inaugurà l'Escola Moderna de São Caetano, barri de São Paulo, dirigida per l'activista anarquista José Alves. Arran d'un important període vaguístic i de la mort del citat José Alves a causa d'una explosió a casa d'uns companys del barri del Brás, el govern brasiler decidí reprimir qualsevol iniciativa llibertaria i el 19 de novembre de 1919 João Penteado rebé una notificació oficial de Oscar Thompson, director general d'Instrucció Pública de l'Estat de São Paulo, on s'anul·lava l'autorització de funcionament de les escoles modernes amb caràcter definitiu. L'Escola Moderna Núm. 1 va haver de transformar-se en Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després en Col·legi Saldanha Marinho, on João Penteado va romandre com a director fins a la seva mort en 1965.

***

París, 13 de maig de 1968

- París (13-05-68): El 13 de maig de 1968, la ciutat de París (França), commocionada per la resistència heroica dels estudiants, contempla la més gran manifestació de masses organitzada des d'Alliberametn. De les 13 a les 21 hores, gairebé un milió de ciutadans desfilen a través de la ciutat ocupant el carrer des de la plaça de la República a la plaça de Denfert-Rochereau; quan la manifestació arriba a Denfert-Rochereau encara hi ha gent que no ha sortit de la plaça de la República. S'entonen eslògans de tota casta, violents, polítics o humorístics: «Feliç aniversari, general» –el 13 de maig precisament es feien 10 anys de l'ascensió al poder de Charles de Gaulle–,«Amb deu anys n'hi ha prou», «Pompidou a l'inodor»,«De Gaulle assassí», «Govern popular», «Una desena iracunds», «Tots som rabiosos»,«Roma! Berlín! Budapest! La mateixa lluita», etc. Estudiants, obrers, professors, artistes, marxen amb el puny alçat, cantant La Internacional. Abunden les banderes roges i negres i milenars de cartells evoquen totes els problemes: la repressió, els escamots de la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat), De Gaulle, la solidaritat obreroestudiantil, la Universitat, el poder al carrer, la joventut, l'atur... El servei d'ordre de la Confederació General del Treball (CGT) intenta inútilment treure fora els manifestants que porten la bandera negra anarquista; és el seu concepte d'«unitat». L'ambient varia segons l'indret: crits davant el Palau de Justícia, on el Tribunal d'Apel·lació havia decidit la llibertat provisional dels estudiants detinguts. Sorprèn el silenci a l'entrada del Barri Llatí, quan la manifestació s'acosta als llocs on van esdevenir les sagnants batalles estudiantils. A tot París, no s'observen policies ni CRS, només helicòpters de l'exèrcit sobrevolen la ciutat; els esquadrons blindats de l'exèrcit estan a l'aguait a la base de Satory. Més tard, els estudiants ocupen la Sorbona i hi estableixen debats permanents. A la cúpula onegen tres banderes: la roja, la negra i la del Viet Cong. Noves consignes: prosseguir la vaga, boicotejar els exàmens, ocupar les facultats, portar l'agitació a la jove generació obrera.

***

Manifest d'Els Gnomos

- Manifest d'Els Gnomos: El 13 de maig de 1982, a Palma (Mallorca, Illes Balears), el col·lectiu llibertari Els Gnomos llança el seu «Manifest de presentació», un decàleg de principis. El grup hi actuava des de feia un parell de mesos, però aquest manifest n'és la presentació oficial. Els Gnomos estava format inicialment per un grup d'universitaris llibertaris amb una peculiar forma de veure la lluita política, que per a ells havia de ser una lluita lúdica: acudien disfressats a les manifestacions, llançaven minúscules paperines amb missatges càustics, feien actuacions de teatre de carrer, pintades surrealistes amb betum, happenings, animació infantil, petits sabotatges, provocacions als partits polítics establerts, etc. El grup es va dissoldre en 1987 quan va canviar d'estratègia i es va integrar en el naixent Ateneu Llibertari Estel Negre que va ajudar a crear.

Els Gnomos: Manifest de presentació (13 de maig de 1982)

Naixements

Josep Negre Oliveras

- Josep Negre Oliveras:El 13 de maig de 1875 neix a Lludient (Alt Millars, País Valencià) el tipògraf, periodista, orador i militant anarcosindicalista Josep Negre Oliveras. Instal·lat a Barcelona, va ser un dels organitzadors del congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'últim secretari de «Solidaritat Obrera» i primer de la CNT. En 1908 va polemitzar, juntament amb Tomás Herreros Miquel i Bueso, amb els seguidors de Lerroux, destacant en la vaga contra el periòdic lerrouxista El Progreso, que durarà nou mesos. Com a president de la societat «L'Art d'Imprimir», va participar en el comitè de vaga que va actuar durant la Setmana Tràgica de 1909. També aquest any va parlar en la inauguració de l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. Durant el Congrés de 1910 va defensar la necessitat de la nova organització obrera i va formar part de la ponència de reglaments. L'agost de 1910 va ser nomenat vicepresident de la Secció d'Obrers Ferroviaris de la Regió Catalana, que s'acabava de crear, malgrat no pertànyer al sector, precisament per evitar les represàlies contra els ferroviaris. Entre 1910 i 1911 va fer mítings cenetistes a Barcelona i a París, i després de la vaga general en solidaritat amb els miners bascos de 1911 va patir presó, fruit de la delació de Leroy que el va acusar de participar en un pretès Comitè Revolucionari. Un cop reorganitzada la CNT, va assumir novament la secretaria del sindicat anarcosindicalista. Va representar les societats de Puerto Real i Vigo i a l'Ateneu Sindicalista de Barakaldo en el congrés de 1911, al final del qual va ser detingut i empresonat. En 1912 va ser assidu del Centre Obrer Barceloní, amb Seguí, Lorenzo, Cuadros, Aragó i altres. En 1913 va ser membre de l'Assemblea Catalana de CNT i de la comissió clandestina de la CNT catalana entre 1913 i 1914. Va assistir amb Romero al Congrés Sindicalista Internacional de Londres del 27 de setembre al 2 d'octubre de 1913, on, segons l'anarquista exiliat a Londres Vicente García, va fer la seva intervenció en català. Pel 1914 va intentar amb Lorenzo llançar una revista i va formar part d'una comissió clandestina de la Confederació Regional del Treball de Catalunya que va intentar reorganitzar la CNT. Quan en 1914 la CNT va tornar a la legalitat, va ser nomenat secretari general del nou Comitè Nacional. Durant la Gran Guerra va pertànyer a l'equip de Solidaridad Obrera, de la qual seria director en 1916, i va ser acusat per Salvador Seguí, Salvador Quemades i Manuel Buenacasa de germanòfil i de relacionar-se amb l'ambaixada alemanya, crítiques que el van afectar profundament fins el punt que l'agost de 1917 va abandonar tota activitat orgànica i va enemistar-se profundament amb els sectors directius cenetistes. El novembre de 1917, però, va col·laborar en Solidaridad Obrera i el desembre de 1918 va integrar-se en la campanya de propaganda de la CNT. En 1919, amb la repressió de la vaga de La Canadenca, va ser empresonat a la nau Pelayo al port de Barcelona. Arran de la Revolució de 1936 demanà la reintegració a la CNT i participà en diverses campanyes de propaganda, en el Sindicat d'Indústries Siderometal·lúrgiques i en el cercle«Los de Ayer y los de Hoy». Durant sa vida va col·laborar en diverses publicacions llibertàries (Cultura Obrera, Ilustración Ibérica,El País, El Progreso,Ruta,Los Nuevos, El Rayo, Tierra y Libertad, La Unión Ferroviaria, La Voz del Obrero, Solidaridad Obrera, etc.) iés autor de ¿Qué es el sindicalismo? (1919), Recuerdos de un viejo militante (1936) i ¿Qué es el colectivismo anarquista? (1937). En acabar la guerra va exiliar-se a França. Josep Negre Oliveras va morir el 24 de desembre de 1939 al camp de concentració d'Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) i sa companya i sos infants van ser recollits a prop de Souillac per l'anarquista Maxime Mattéi, conegut de Negre.

Josep Negre Oliveras (1875-1939)

***

Lima Barreto

- Lima Barreto: El 13 de maig de 1881 neix a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el periodista i escriptor anarquista Alfonso Henriques de Lima Barreto. Fill del mulat nascut lliure João Henriques de Lima Barreto i de la filla d'esclava lliberta Amàlia Augusta Barreto. Son pare feia de tipògraf, professió que aprengué a l'Imperial Institut Artístic, on s'imprimia el famós periòdic A Semana Ilustrada, i era monàrquic, lligat al vescomte d'Ouro Preto, padrí del futur escriptor; i sa mare tingué una acurada educació amb la qual arribà a formar-se com a professora. Amàlia morí jove de tuberculosi en 1888 i João hagué de criar els quatre fills. Lima Barreto, mulat i per tant víctima del racisme en un Brasil que acabava d'abolir oficialment l'esclavitud, pogué gaudir d'una bona instrucció escolar gràcies al suport del seu padrí. Els primers estudis els realitzà a Niterói, a l'escola pública de Teresa Pimentel do Amaral, i després es matriculà en l'única institució d'ensenyament secundari de l'època, el prestigiós Col·legi Pedro II, al centre de Río de Janeiro, els estudiants del qual eren fills de l'elit politicoeconòmica. En 1897 fou admès en el curs d'enginyeria de l'Escola Politècnica, al Largo de São Francisco. En 1902, però, hagué d'abandonar els estudis per assegurar el manteniment de sos germans, ja que son pare havia enfollit. Malgrat ser profundament antimilitarista, en aquests anys treballà com a funcionari amanuense en la Secretaria de Guerra, càrrec que compaginava amb col·laboracions en diversos periòdics (Correio da Manhã, Jornal do Commercio, Gazeta da Tarde, Correio da Noite, A Quinzena Alegre, Tagarela, O Diabo, Revista da Época, etc.), on signava sota diversos pseudònims (Rui de Pina, Dr. Bogoloff, S. Holmes, Phileas Fogg). En 1907 edità amb alguns amics llibertaris i intel·lectuals (Fábio Luz, Domigos Ribeiro, Elísio de Carvalho) l'efímera revista Floreal. En 1909 publicà a Lisboa el seu primer llibre, amb aspectes autobiogràfics i de crítica social, Recordações do escrivão Isaías Caminha. El setembre de 1909 es produí a Rio de Janeiro la «Primavera de Sang»–manifestació estudiantil contra l'arbitrarietat policíaca que acabarà amb diversos ferits i dos morts a mans de la policia– i en el judici als policies fou cridat per formar part del jurat, qui votarà per la condemna dels acusats. L'episodi fou un gran escàndol en l'època i, a causa de la seva posició durant el judici, mai no tingué cap ascens en el seu càrrec d'empleat públic en la Secretaria de Guerra. A partir de 1911 publicarà en lliuraments en el Jornal do Commercio una de les seves obres més importants, Triste fin de Policarpo Quaresma. A partir de 1916 el seu alcoholisme s'agreujà i tingué forts episodis de depressió i de neurastènia, que el portaren a l'internament psiquiàtric. En 1917, en plena agitació social (vagues, repressió, etc.), començà a col·laborar en la premsa anarquista (A Plebe, A Voz do Trabalhador, A Lanterna) i defensà públicament les víctimes de la repressió política. Com molts companys anarquistes durant els primers anys, va fer costat la Revolució bolxevic i publicà el maig de 1918 el Manifesto Maximalista:Ave Rússia. En 1920 va veure frustrats els seus intents d'entrar a l'Acadèmia Brasilera de Lletres. Entre les seves obres destaquen O Subterrâneo do Morro do Castelo (1905), Recordações do escrivão Isaías Caminha (1909), O Homem que Sabia Javanês e outros contos (1911), Triste fim de Policarpo Quaresma (1915), Vida e morte de M. J. Gonzaga de Sá (1919), Cemitério dos vivos (1920), Histórias e sonhos (1920), Os Bruzundangas (1923, pòstum), Clara dos anjos (1948, pòstum), Outras histórias e contos argelinos (1952, pòstum), Coisas do Reino de Jambom (1953). Lima Barreto va morir d'una crisi cardíaca l'1 de novembre de 1922 al suburbi empobrit de Todos Os Santos de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Molt influenciat pels autors russos clàssics, fou el crític més agut de l'època coneguda com «República Velha» al Brasil i la seva obra, de temàtica social i militant, privilegià els pobres, la classe treballadora, els arruïnats, els bohemis. Va ser durament criticat pels seus contemporanis pel seu estil nu i col·loquial, estil que influí especialment els escriptors modernistes.

***

Félix Bour

- Félix Bour: El 13 de maig de 1881 neix al IX Districte de París (França) el tipògraf i anarquista il·legalista Félix Bour, també conegut com Herselin i Tellier. Era fill natural de la minyona Félicie Aimei Moulard i fou criat per l'àvia a Brumetz (Picardia, França); el fill va ser finalment reconegut per Félix Joseph Bour per matrimoni celebrat l'11 de novembre de 1901 al XVIII Districte de París. Un cop va aconseguir el certificat d'estudis, esdevingué aprenent de tipògraf a París. En 1901 va conèixer l'anarquista Alexandre Jacob en les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars), organitzades per Albert Libertad al XVIII Districte parisenc, i ràpidament es va comprometre amb la banda il·legalista dels «Treballadors de la Nit», capitanejada per Alexandre Jacob i dedicada a realitzar robatoris per al moviment anarquista. El primer que en va realitzar fou la nit del 22 al 23 de novembre de 1902 a l'església i el castell de Brumetz, juntament amb Alexandre Jacob, Léon Ferré i Alcide Ader. Després de nombrosos robatoris, el 22 d'abril de 1903 l'agent de policia Pruvost demana la documentació a Jacob, Bour i Léon Pélissard a l'estació de Pont Rémy (Picardia); Bour, per protegir la fuita obre foc matant Pruvost. Jacob i Pélissard seran detinguts el mateix dia i Bour l'endemà. La confessió de la seva amant, Léontine Tissandier, permet desmantellar completament l'organització il·legalista creada per Jacob. Félix Bour va ser jutjat entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens acusat de pertànyer a la banda de«malfactors» anomenada «Treballadors de la Nit», formada per una vintena de persones, d'haver comès 13 robatoris i de l'assassinat de l'agent Pruvost. Va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Matriculat amb el número 34.198, va acumular nombrosos càstigs a la colònia penitenciària, a més de tres intents d'evasió (en 1906, en 1907 i en 1913). Félix Bour va morir foll, amb l'esòfag perforat després d'empassar-se una espina, el 7 de setembre de 1914 a les masmorres de l'illa de Saint Joseph (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa).

***

Notícia de la detenció de Lucien Hautreux apareguda en el diari tolosà L'Express de Midi del 2 d'abril de 1904

- Lucien Hautreux: El 13 de maig de 1881 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Lucien Aguste Jules Hautreux. Sos pares es deien Jules Arthur Hautreux, rellotger, i Marie Félicie Dubois. A començament del segle XX milità a Bèlgica, on treballà de vidrier i de cisellador. Arran d'un atemptat comès durant la nit del 18 al 19 de març de 1904 contra el domicili del comissari en cap de la policia Ernest Laurent, encarregat de la vigilància dels anarquistes refugiats, al carrer Montagne-Sainte-Walburge de Lieja (Valònia), on hagué sis ferits, i d'un altre comès el 22 de març a Saint-Nicolas (Lieja, Valònia), hagué de fugir-ne. Retornà a França i el 31 de de març de 1904, acusat de vagabunderia, va ser detingut al carrer Montmartre de París quan feia un discurs revolucionari improvisat al carrer; a sobre, segons l'atestat policíac, se li van trobar fullets anarquistes, retalls de diaris on es parlava de l'atemptat de Lieja, la fórmula d'un explosiu i un full sobre com fabricar bombes. El 28 de febrer de 1925 es casà al XVIII Districte de París amb Octave Annette Boyer, jornalera i vídua d'Henri Derouin. En aquestaèpoca feia de jornaler i vivia al número 3 bi del carrer Bonnet de París.  Al final de sa vida treballà de conserge. Lucien Hautreaux va morir el 5 de gener de 1955 a l'Hospital Bichat de París (França).

***

Clovis Poirier

- Clovys: El 13 de maig de 1885 neix al II Districte de París (França) el cantautor, compositor i intèrpret anarquista i pacifista Clovis Poirier, més conegut sota el seu nom artístic de Clovys. Era fill de Pierre Poirier (Élie Poirier), cuiner, i Marie Anne Joseph Couillez, dona de fer feines; la parella no estava casada, però posteriorment, el 14 de desembre de 1886 es casaren al IV Districte de París i reconeguen son fill Clovis i un altre, Kléber, que havia nascute el 7 de juliol d'aquell any; la parella, finalment, es passà al comerç de vins. En sortir de l'escola primària, Clovis Poirier entrà com a aprenent d'enquadernador i després farà tota mena de feinetes (bastaix, transportista, empleat de comerç, mecànic, obrer pintor, etc.), però interessat des de molt jove en la cançó social. Anarquista des dels 25 anys, no aturarà durant mig segle de consagrar el seu talent a la propaganda per la cançó. Després d'interpretar les cançons dels seus predecessors (Pottier, Rictus, Couté, etc.), cantarà el seu propi repertori, que passarà a ser molt popular. Exempt en 1914, no serà mobilitzat durant la Gran Guerra, però intentarà, malgrat la censura, fer viure el seu ideal pacifista mitjançant les seves cançons, amb el suport d'altres cantants no mobilitzats (Mouret, Coladant, M. Hallé, etc.). En aquests anys col·laborà força amb«L'Avenir Social», l'orfenat de Madeleine Vernet. En aquesta època va escriure el seu famós poema pacifista Zimmerwald-Kienthal. En 1918 treballà coma cap de servei de la Unió dels Cooperants. Entre 1917 i 1926 dirigirà i animarà «La Muse Rouge», una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris, com ara Doublier, Claudine Boria, Jeanne Monteil, Thérèse, Margot, Madeleine Ferré, entre molts d'altres. Entre 1918 i 1930 col·laborà en els fascicles Nos Chansons, publicats per Coladant amb el patrocini de «La Muse Rouge». Entre 1922 i 1926 s'encarregà de publicació de la primera sèrie de La Muse Rouge. Revue de propagande révolutionnaire par les arts, impressa a«La Fraternelle» de Sébastien Faure, i on es van publicar nombrosos textos i cançons d'Eugène Bizeau, André Colomer, Gaston Couté, Sébastien Faure, C. A. Laisant, Louis Loréal, Jules Rivet, Madeleine Vernet, etc. La segona sèrie (1932-1934) va ser editada per Jean-Paul Monteil. També col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, especialment en Le Libertaire, i participà en tota mena de festes llibertàries i sindicalistes. El 26 d'abril de 1927 es casà a Levallois-Perret (Illa de França, França) amb Germaine Guiniond i el 24 de setembre de 1935 a Marsell (Provença, Occitània) amb Jeanne Marguerite Faroche, de qui es va divorciar el 21 de novembre de 1942. A la mort de Sébastian Faure, el 14 de juliol de 1942, li dedicarà alguns sonets d'adéu. Després de la II Guerra Mundial continuà col·laborant en la premsa llibertària (Le Combat Syndicaliste, Défense de l'Homme, Le Libertaire, Pensée et Action, L'Unique,La Voie de la Paix, Contre-Courant, etc. El 14 de març de 1953 participà en un gala de suport en benefici del periòdic Contre-Courant, de Louis Louvet, a la Sala de les Sociétés Savantes de París, amb Rachel Lantier, Léo Campion i Paul Primert, entre d'altres. Passarà els últims anys a l'hospici d'Ivry en la més absoluta misèria i un comitè d'ajuda publicarà un quadernet amb un recull dels seus millors poemes i cançons, a més d'organitzar una gala en favor seu el 13 de febrer de 1955. No és va restablir del tot i Clovys va morir poc temps després, el 25 d'abril de 1955, a l'Hospital de Saint-Antoine de París (França).  

Clovys (1885-1955)

***

Necrològica d'Anna Rigall Oliveras apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de gener de 1966

- Anna Rigall Oliveras: El 13 de maig de 1887 neix a la Jonquera (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Anna Rosa Maria Rigall Oliveras, també coneguda com Anita Gou, pel llinatge del seu company. Sos pares es deien Pere Rigall Sagué i Maria Oliveras Vinyas. Esdevingué companya del militant anarcosindicalista Josep Gou Pericot, amb qui va tenir tres infants, dos morts durant la guerra d'Espanya i l'altre durant la campanya de Tunísia durant la II Guerra Mundial. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb son company a França. Posteriorment la parella s'establí a Algèria on milità en l'Agrupació Llibertària de Orà. A mitjans dels anys seixanta ambdós van ser repatriats a França. Anna Rigall va morir el 8 d'octubre de 1965 a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras (Provença, Occitània).

***

Víctor Blanco Noguero (1938)

- Víctor Blanco Noguero: El 13 de maig de 1901 neix al Campell (Llitera, Franja de Ponent) el mestre anarquista i anarcosindicalista Víctor Blanco Noguero. Sa mare es deia Francisca Noguero Bosch i son pare, Joaquín Blanco Caset, era un petit propietari agrícola que durant la I República espanyola formà part de grups anticlericals i antimonàrquics partidaris de l'ensenyament laic. Quan tenia 16 anys Víctor emigrà a Barcelona (Catalunya), on esdevingué mestre titulat i seguidor de la pedagogia de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà al Campell i des de l'1 de gener de 1932 fou mestre racionalista de l'Escola Ferrer, sucursal del Liceu Escolar de Lleida, que els obrers del Sindicat Agrícola de la Confederació Nacional del Treball (CNT) havien creat, fent classes diürnes als infants i nocturnes als adults. Al seu poble conegué Julia Ardanuy Sallan, militant anarcosindicalista que esdevingué sa companya. Arran de la insurrecció de desembre de 1933, va ser detingut i empresonat a Jaca (Osca, Aragó, Espanya); jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó. Després d'una amnistia, el maig de 1934 va ser alliberat de la presó de Chichilla (Albacete, Castella, Espanya) i reprengué la seva tasca pedagògica al Campell. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, presidí l'Assemblea General d'Habitants que portà a terme la col·lectivització local. A finals d'agost de 1936 va ser cridat a Barcelona per Joan Puig Elías perquè s'integrés en el Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) i dirigís una colònia infantil al front d'Aragó. En 1937 va ser nomenat secretari de la seva Secció de Mestres del CENU i en 1938 conseller d'Economia del Consell Nacional d'Infància Evacuada (CNIE), que s'encarregava d'administrar les colònies infantils. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i destinat a la Companyia de Mines de La Grand Comba. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Champclauson (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània), on en 1946 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT. A l'exili treballà de delineant i al final de sa vida milità en la Federació Local de Versalles. Víctor Blanco Noguero va morir d'una crisi cardíaca el 7 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 5 d'abril– de 1975 a l'Hospital Richaud de Versalles (Illa de França, França) i va ser enterrat dos dies després. Conreà la poesia i deixà inèdites unes memòries, que van ser publicades en apèndix en 1977 en la reedició del llibre d'Agustín Souchy Bauer Entre los campesinos de Aragón. El comunismo libertario en las comarcas liberadas (1937). Sa germana, María Blanco Noguero, també va ser militant llibertària.

Víctor Blanco Noguero (1901-1975)

***

Elio Vimini (amb una bena al cap) amb Arturo Zanoni durant la guerra d'Espanya

- Elio Vimini: El 13 de maig de 1906 neix a Pesaro (Marques, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Elio Vimini, també conegut com Elio Wimini. Va anar a escola fins als 14 anys i després es guanyà la vida fent pasta alimentària, ben igual que son pare Augusto Vimini. L'agost de 1930 va ser condemnat a sis mesos de presó per «ofenses al Duce». En 1932 passà clandestinament a França i s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on treballà de pintor en la construcció i freqüentà els cercles anarquistes. L'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) emeté una ordre de busca i cerca al seu nom. El 28 de gener de 1934 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Tolosa a tres mesos de presó i a 50 francs de multa per«cops i ferides» durant una vaga. El setembre de 1936 marxà cap a Espanya per a lluitar contra el feixisme com a milicià i s'enrolà en la III Companyia del«Batalló Garibaldi», lluitant al front de Madrid (Cerro Rojo, Casa de Campo i Pozuelo de Alarcón). L'1 de desembre de 1936 va ser ferit per metralla a la base del crani a Pozuelo de Alarcón (Madrid, Castella, Espanya) i patí una trepanació. Un cop guarit, passà a la «Brigada Garibaldi» fins a finals de 1937 que retornà a França. S'establí de bell nou a Tolosa, a casa de sos pares, al número 9 del carrer Cantegril, i continuà treballant de pintor de la construcció amb son germà Virgilio Vimini. El 30 d'agost de 1938, al barri de Saint-Simon de Tolosa, durant una discussió on exigí el pagament d'un deute de 2.600 francs d'unes feines fetes durant set mesos entre 1935 i 1936 al petit empresari de la construcció italià Giacomo Toffoli, disparà contra aquest amb el seu revòlver ferint-lo al ventre de mort. Aconseguí fugir del lloc del crim amb motocicleta gràcies a l'ajuda de son amic Dante Mazzaschi, que també lluità amb ell a la guerra d'Espanya, però finalment va ser detingut l'endemà a Agen (Aquitània, Occitània); Toffoli, després d'operat a l'Hôtel-Dieu, va morir cinc dies. Jutjat per aquest fet, l'1 de febrer de 1939 va ser condemnat per l'Audiència de Tolosa a dos anys de presó, a una multa de 25 francs i a 10 anys de prohibició de residència. Durant la II Guerra Mundial lluità en la resistència. El març de 1942 va ser detingut pels nazis a París; traslladat a la presó Lafayette de Nantes, va ser jutjat per un Tribuna Militar alemany en aquesta ciutat, condemnat a 10 anys de treballs forçats i deportat cap a Alemanya. A finals de març de 1944 va ser alliberat. Elio Vimini va morir el 28 d'octubre de 1986 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Elio Vimini (1906-1986)

***

Foto de Juan Rueda Ortiz del Servei de Migació mexicà (1939)

- Juan Rueda Ortiz: El 13 de maig de 1911 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el mestre, professor, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Juan Rueda Ortiz. Era fill del destacat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Juan Rueda Jaime. Estudià magisteri a l'Escola Normal de València (País Valencià), es llicencià en Filosofia i Lletres a Granada (Andalusia, Espanya) i es doctorà a Madrid (Espanya). Cap el 1931 es va establí a Mislata (Horta Oest, País Valencià), on amb son pare va fer mítings. En aquest any també participà força en l'Ateneu Llibertari de Mislata, fou mestre de l'Escola Sindical de Petrer (Vinalopó Mitjà, País Valencià) i col·laborà en Solidaridad Obrera de Barcelona, que sembla dirigí un temps. En 1932 va fer un míting a València. En 1935 publicà Abisinia, preludio de una nueva hecatombe mundial i en aquestaèpoca dirigí l'escola per als ferroviaris d'Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya). En el Congrés de la CNT de maig de 1936 s'enfrontà amb son pare i per aquestes dates va fer un míting al cinema Ideal d'Alaquàs (Horta Oest, País Valencià), amb Vicent Torralba i altres. Durant la Revolució espanyola fou membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT. En 1937 va fer un míting a Castelló (Plana Alta, País Valencià) i col·laborà en la revista valenciana Argos. L'octubre de 1937 representà el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en un acte de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) a Alacant (Alacantí, País Valencià). El 17 de setembre de 1938 va ser nomenat vocal de representació obrera en el Consell de Treball del Ministeri de Treball i Assistència Social del Govern de la II República espanyola. En 1938 representà el Comitè Nacional de la CNT en el Comitè Nacional d'Ajuda a Espanya i en 1939 fou membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en nom de la FIJL. També en 1938 fou delegat oficial en la Conferència Internacional per la Pau, que se celebrà a París (França), i publicà, amb Francisco Direitiño i altres, l'informe CNT. Cómo se enfrentó al fascismo en toda España, sobre els esdeveniments de juliol de 1936 a Melilla del qual va ser testimoni. Amb el triomf franquista passà a França i el 3 de març de 1939 arribà a Nuevo Laredo (Tamaulipas, Mèxic). A Mèxic exercí un càrrec de diplomàtic especial de la Presidència de la II República espanyola en l'exili. Posteriorment treballà com a mestre i el 15 d'octubre de 1940 es nacionalitzà mexicà. Participà activament en les activitats de la Casa Regional Valenciana i col·laborà en el seu butlletí mensual. Entre 1966 i 1969 dirigí al país asteca el Boletín de la Agrupación de Militantes de la CNT en México, que va fer costat les tesis cincpuntistes i en el qual va col·laborar molt. En aquesta època, per la seva dissidència, va ser expulsat de la CNT. A Cuernavaca fou membre de diferents institucions acadèmiques, com ara l'Acadèmia de Lletres, la Societat Mexicana de Geografia i Estadística –de la qual fou professor del «Portafolio Académico» i vicepresident– o l'Institut Mexicà de Ciències i Humanitats –de la qual fou membre fundador i president vitalici. A Mèxic fou redactor del diari El Universal i dirigí el periòdic Regeneración i les revistes Época i Vértice, entre d'altres. També ocupà el càrrec de primer vicepresident i president de la Federació Iberoamericana d'Associacions de Periodistes, presidí l'Associació d'Escriptors i Artistes Espanyols a Mèxic i dirigí l'Associació Mexicana de Periodisme Científic, a més de membre acadèmic i directiu de la Legió d'Honor Nacional mexicana i rector de l'Institut Benito Juárez de Mèxic. Obtingué el títol de Doctor Honoris Causa en Filosofia per la Universitat«Alexander von Humboldt» i fou membre destacat del«Club de Leones». En 1998 es creà l'Acadèmia de Lletres «Juan Rueda Ortiz». Trobem articles seus en diferents publicacions, com ara Comunidad Ibérica,Fragua Social, Liberación de Alicante, Mi Revista, Nosotros, Senyera, Solidaridad Obrera, etc. És autor dels llibres Panamá. Cintura del continente americano (1982), Búcaro de sueños (1983), Los factores del cambio (1983), Tres ensayos. La elocuencia y su filosofía, la conciencia y sus atributos, la memoria social (1984), Raíces sobre la tierra. Poema (1989), 50 años después. Poemario, la epopeya republicana española (1990), Dinámica de la cultura (1990), El leonismo en México. Una historia con 60 años de existència (1995), Glosario,La rama rota, etc. Juan Rueda Ortiz va morir el 13 de maig de 1999, dia del seu aniversari, a Cuernavaca (Morelos, Mèxic). Pòstumament, en 2002, va ser publicat el seu assaig Frente al tercer milenio. Documentació orgànica seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Juan Rueda Ortiz (1911-1999)

***

Virgili Batlle Vallmajo a Catalunya abans de l'exili

- Virgilio: El 13 de maig de 1915 neix, al carrer de Sant Cristòfol del barri del Pont d'Olot (Garrotxa, Catalunya), el pintor anarquista Virgili Batlle Vallmajó, més conegut com Virgilio o Virgilio Vallmajó. Sos pares es deien Josep Batlle Casadellà i Rosa Vallmajó Costa i tingué tres germans. Era fill d'una família treballadora, encara que acomodada, ja que son pare feia d'encarregat en una empresa relacionada amb el ram del tèxtil al poble veí de Sant Jaume de Llierca. Va fer els primers estudis a les Escoles Pies i de ben jovenet va començar a treballar al taller de d'imatgeria religiosa de Can Castellanas, on es va introduir en el món de la pintura. Posteriorment entrà a fer feina a la fàbrica tèxtil de Can Jombi, lloc on començaren les seves activitats anarcosindicalistes. En aquesta època participà en les activitats del Centre Obrer d'Olot. Més tard, passà a treballar a la paperera Torras de Sant Joan les Fonts (Garrotxa, Catalunya), on destacà com actiu militant llibertari. Soci de l'Orfeó Popular, en 1935 va ser nomenat vicepresident d'aquesta societat cultural i recreativa, de la qual va formar part del seu esbart dansaire i del seu equip de futbol. També jugà en la Joventut Obrera i en el CD Montsacopa. Quan el cop feixista de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Antifeixista de Sant Joan les Fonts, dominat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), organitzacions a les quals estava afiliat i per a les quals realitzà tasques propagandístiques. Poc després, marxà voluntari al front d'Aragó, integrant-se, probablement, en la Columna «Los Aguiluchos». Fou membre del Cos de Sapadors i Minadors, que tenia la seu al castell de Bizién (Osca, Aragó, Espanya), i participà en diversos combats a Belchite i Fuentes del Ebro. Malalt de tuberculosi retornà a Olot i va anar a un sanatori del Montseny; el 25 de febrer de 1938 ingressà a l'Hospital de Girona i el 16 de març d'aquell any el Tribunal Mèdic el va declarà inútil per al servei militar. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà el Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració d'Argelers, del qual pogué fugir. Instal·lat a París, establí contacte amb Pablo Picasso, artista al qual realitzà diversos retrats, i entaulà una estreta amistat amb el poeta Jaume Sabartés Gual, amb qui discutirà sobretot de filosofia, a més de relacionar-se amb la colònia d'exiliats republicans. L'esclat de la II Guerra Mundial i l'agreujament de la seva malaltia el van obligar a passar a la «França Lliure». Fou internat a l'hospital de Montalban (Guiena, Occitània), on conegué Jeanne Marcelle Daynès, infermera i diplomada en farmàcia, a més de ser d'una família aristocràtica i monja de l'orde de sant Vicenç de Paül, amb qui es casarà després que aquesta abandonés els hàbits. A Montalban col·laborà amb l'artista Sébastienne Marre, filla del pintor Henri Marre, i gràcies a ella conegué l'obra de diversos autors d'avantguarda jueus refugiats al Midi fugint de l'ocupació nazi, com ara Otto Freundlich i Sonia Delaunay. Un cop casat, es traslladà a Tolosa de Llenguadoc, on muntà un taller de fusteria (Maison Batlle), on fabricà joguines. A Tolosa es relacionà amb la colònia d'artistes exiliats (Manuel Camps-Vicens, Antoni Alos Moreno, Hilari Brugarolas, Joaquim Vicens-Gironella, etc.) i muntà l'única exposició individual de pintura de què es té constància. Durant l'ocupació participà en activitats de la Resistència i després de l'Alliberament, s'afilià al Partit Sindicalista Espanyol (PSE). En aquests anys, passà per diversos sanatoris perquè li tractessin la malaltia, com ara el dels Banys d'Arles o l'Hospital de Revel. En 1947 nasqué sonúnic fill, Michel. Virgili Batlle Vallmajó va morir de tuberculosi el 29 d'agost de 1947 a la seva casa (número 40 del Quai de Tounis) de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). L'artista Virgilio era gairebé un desconegut fins que la galeria madrilenya José de la Mano el reivindicà per primera vegada arran de la trobada d'un conjunt de les seves pintures (aquarel·les, olis i dibuixos) en un graner del seu domicili i, entre el 20 d'octubre i el 17 de novembre de 2005, muntà l'exposició «Virgilio Mallmajó (1914-1947). Del neocubismo a la abstracción geométrica». Entre el 5 d'octubre i el 27 de desembre de 2011 es pogué veure a la Imaginart Gallery de Barcelona l'exposició «Virgilio Vallmajó (1914-1947). El Matisse Constructivista» i gairebé alhora, entre el 15 d'octubre de 2011 i el 22 de gener de 2012, es mostrà al Museu Memorial de l'Exili (MUME), a La Jonquera (Alt Empordà, Catalunya), l'exposició «"Virgilio". Virgili Batlle Vallmajó. La radicalitat estètica d’un pintor català anarcosindicalista exiliat a Tolosa», el comissari de la qual fou l'historiador de l'art Narcís Selles Rigat i de la qual s'edità un llibre-catàleg.

Narcís Selles: «El llegat de Virgili Batlle, "Virgilio". Entre la revolució social i la revolució artística», en Revista de Girona, 274 (set-oct. 2012). pp. 40-43

***

Antonio Sánchez Rodríguez

- Antonio Sánchez Rodríguez: El 13 de maig de 1917 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sánchez Rodríguez. Primogènit d'una família de set fills, son pare, militant anarquista i propietari d'un comerç, arreplegà una important biblioteca, amb abundant literatura llibertària, i sabé transmetre l'amor a la cultura a son fill. Durant els anys republicans estudià magisteri i milità en les Joventuts Llibertàries. El cop militar feixista de juliol de 1936, a més de cremar la biblioteca de son pare, va impedir que exercís la seva professió de mestre. Arran de la caiguda d'Almeria a mans de les tropes franquistes, pogué amagar-se i aconseguí arribar a la zona republicana per València. S'integrà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser nomenat comissari polític, dedicant-se sobretot a l'alfabetització i la formació ideològica dels combatents. Amb el triomf franquista va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a tres penes de mort, però la condemna fou reduïda a cinc anys de presó. En aquests anys sa família va ser durament reprimida (humiliacions, comerç i habitatges familiars requisats, etc.) per les autoritats franquistes. Un cop lliure, patí tota mena de represàlies, sobretot després de negar-se a ocupar un càrrec en Falange que implicava el permís per treballar de mestre, i fins i tot li van voler encolomar tota mena de delictes comuns. Sense treball i vigilat per la Guàrdia Civil, malgrat el suport d'amics, la situació va ser insostenible i en 1958 emigrà a Badalona, on treballà de comptable en una empresa tèxtil i entrà en contacte de bell nou amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció del moviment anarcosindicalista i fou un dels fundadors de la Federació de Badalona de la CNT. Amb més de setanta anys, exercí de mestre a Mataró durant un breu període de temps. Trobem articles seus en Orto i Solidaridad Obrera. Antonio Sánchez Rodríguez va morir el 15 de febrer de 1998 a Badalona (Barcelonès, Catalunya).

Continua...

---

No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai. (Miquel López Crespí)

El dietarisme a les Illes: records dels anys 70

En llibres de narracions com La guerra just acaba de començar hi ha molt de l’experimentalisme que vaig practicar en aquells començaments dels anys setanta. I, què vull dir exactament amb la paraula “experimentalisme”? Em referesc, i ho he explicat en altres articles, a portar a la pràctica moltes de les idees que, i ara ho veig amb certa perspectiva històrica, s’havien congriat en la meva imaginació a ran d’haver fet meves moltes de les idees rupturistes de les avantguardes literàries i artístiques de començaments del segle XX, passades pel sedàs del situacionisme –Guy Debord, Raul Vaneigem!—i la militància antifeixista. Pens en els contes guardonats amb el Ciutat de Manacor per un jurat format per Manuel Vázquez Moltalbán, Blai Bonet, Antoni Serra, Josep Melià i Guillem Lluís Díaz-Plaja. Narracions com “El grup”, “La guerra just acaba de començar”, “Amb els ulls plens de pànic”, “La presó”, “Aquesta illa on et duré”, “La nostra herència”, “Pàgines d´un diari”, “Ningú no romp el silenci”, “Genteta de Ciutat”, “L’home que cada dia anava a comprar el diari”, “Notícia dels escriptors illencs”, “La Perla Balear”, “Passa que...” i “Fugir”, ho demostren. És la influència del surrealisme, de certs aspectes del nouveau roman i, més que res, de les teoritzacions artístiques del situacionisme, com ja he dit. El collage esdevé element essencial de moltes d’aquestes narracions. L’autor ho adverteix ben explícitament en la introducció de La guerra just acaba de començar quan escriu: “Per a la realització d’algunes de les narracions d’aquest llibre s’han utilitzat fragments dels següents materials: La isla de la calma (Santiago Rossinyol); Socialisme, sindicalisme i comunisme a Mallorca (Pere Gabriel); Gent del carrer (Antoni Serra); Los grandes cementerios bajo la Luna (Bernanos); Guia Turistica y comercial de Mallorca 1943; La Nostra Terra (Novembre 1934); Joanot Colom (Oliver)”. El conte de La guerra just acaba de començar titulat “La Perla Balear” és bastit quasi completament amb fragments de la Guia Turistica y comercial 1943, i el titulat “Aquesta illa on et duré” es va fer com una mena de collage amb frases agafades a l’atzar dels diaris. També s’hi troben paràgrafs complets de determinats llibres que llegia en el moment exacte de posar-me a escriure. Altres narracions del llibre són simples pràctiques d’escriptura automàtica seguint les instruccions de Breton als inicials components dels grups surrealistes. A vegades una aplicació mecànica de les instruccions que Freud donava als seus pacients per a aprofundir en el subconscient de les persones... També s’hi poden trobar contes escrits a partir de fragments de cartes personals i altres experiments, alguns fins i tot d’utilització de la tipografia per ressaltar més allò que l’autor vol expressar. Però no em semblava el més adient considerar que els jocs tipogràfics fossin l´únic sistema, o el sistema més important, per eixamplar els límits del codi lingüístic de l’escriptor. Segurament mai em va interessar a fons la simple experimentació textual. Crec que en aquell temps els jocs tipogràfics ens semblaven desfasats, fora d’època, un vulgar seguidisme de determinades pràctiques parisenques de començament de segle XX. No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai.

Però el que em seduïa més en el moment d’escriure els contes que conformen La guerra just acaba de començar era la idea que la narració, el llibre, no es bastia com un intent de construir una “joia” literària experimental de validesa eterna. Ni molt manco! L’autor volia emprar, i de fet així ho feia, la literatura per establir un diàleg de complicitat amb el lector. El lector esdevenia així confident de dèries amoroses, polítiques, culturals de l’escriptor. Els experiments fets aleshores s’inscrivien, doncs, en el marc d´una concepció efímera del fet literari, quasi situacionista, i la importància del text no consistia tant en la simple experimentació formal, sinó en el fet que les narracions esdevenien una part activa d’una revolta global, d’acord amb les noves sensibilitats sorgides a ran d´una nova situació històrica i cultural.

Amb l’agreujament de la lluita de classes cultural, política i econòmica també s’anaren modificant alguns dels pressupòsits inicials que teníem quan començarem a escriure a finals dels anys seixanta. L’augment dels crims de la dictadura, l’assassinat d’obrers a les fàbriques en vaga, la mort a garrot vil de l’anarquista Puig Antich, els afusellats del 27 de setembre de 1975, les declaracions de l'almirall Carrero Blanco i altres jerarques del règim dient que mai hi hauria democràcia a l’estat espanyol, feien que ens anàssim implicant més i més en la militància antifeixista. Record que molts companys de “revolta textual i literària”, molts “revolucionaris de tipografia”, amics de xerrada de cafè, no volgueren fer aquest pas en el camí d´una autèntic combat contra la putrefacció regnant, tant política com cultural. Sembla que no anaven més enllà de la provatura malgirbada, de l’avorrit entreteniment de senyorets desenfeinats. Quants pamflets “rupturistes”, copiats del moviment Dadà, dels surrealistes dels anys vint no eren sinó l’expressió enrabiada d´una malaltissa enveja contra els grans escriptors del moment. Ràbia contra Joan Fuster, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Jaume Vidal Alcover, Pere Quart, Vicent Andrés Estellés... la impotència d’escriure res de vàlid, ni comparable en aquests grans autors es concretava en aquells jocs de mans lluny de qualsevol ruptura seriosa envers la societat capitalista.

La implicació personal en la lluita subversiva per a mudar la cultura burgesa, la pseudocultura produïda pel feixisme i els intel·lectuals de dreta, va ser el pas que alguns férem. Aleshores, fent costat als companys i companyes de partit, a conseqüència de la participació en centenars de reunions clandestines, en accions enmig del carrer, també anà variant la meva concepció del que era art i literatura experimental.

Fent nostres molts conceptes del teatre de la guerrilla, dels futuristes russos del 17, del teatre d’agitació polític català i espanyol del temps de la guerra civil, de les propostes de Raul Vaneigem i de Guy Debord, els situacionistes que impregnaren amb les seves idees el Maig del 68, vaig passar a considerar “nova cultura revolucionària”, “art experimental”, “teatre subversiu” molt del que fèiem a fàbriques, hotels, facultats, carrers i indrets clandestins de reunió. Hi ha dos llibres bàsics per a copsar aquest canvi de percepció, descobrir l’explicació de perquè, a mesura que s’anava complicant la lluita contra la dictadura, també s’anava modificant la nostra concepció quant als experiments de simple “revolta” de saló. Els dos llibres que entre molts d’altres ens condicionaren i condicionen encara eren La société du spectacle de Guy Debord i el famós Traité de savoir-vivre à l’usage des jeunes générations que havia estat publicat per Edicions Gallimard de París el 67, un any abans dels esdeveniments dels Fets de Maig parisencs de 1968. I com ens havien fet canviar la sensibilitat artística i política els llibres dels situacionistes?

La realitat que ens encerclava era vista aleshores des d’una òptica diferent. Caldria recordar l’ambient “teatral” existent en les assembles d’estudiants i obrers antifeixistes dels anys setanta. Una passió i una creativitat revolucionària avui dia desapareguda sota les tones de ciment armat on han provat d’enterrar la Revolució els menfotistes i endollats del règim. Hom recorda com si fos ahir mateix els cartells subversius penjats a les parets, les cançons revolucionàries cantades pels improvisats cors de les assemblees, pels participants a les manifestacions il·legals. Tot cobrava un sentit quasi èpic, experimental: la intervenció dels delegats de curs, de les comissions de col·lectius solidaris que venien a parlar a l’assemblea per a exposar els problemes des d´un hotel o des de les associacions clandestines de barris. O, també, del més diversos comitès de solidaritat amb col·lectius represaliats pel feixisme, i de presos polítics. Recordem com, dalt l’escenari de la sala d’actes, els estudiants que sabien cantar interpretaven les cançons de Raimon, Lluís Llach, tonades de la guerra civil, els himnes de les brigades internacionals. Era una època en què molts estudiants i obrers, nombrosos ciutadans i ciutadanes antifeixistes sabien de memòria el repertori d´himnes del moviment revolucionari mundial. Des d’Els Segadors fins a La Internacional, passat per l´himne de la CNT, La Jove Guàrdia o algunes cançons d’Eisler. Jo m´ho mirava des de la butaca, esperant el meu torn per intervenir, si és que aquell dia em tocava dir res. Veia el desenvolupament de l’assemblea com si fos una gran obra de teatre escrita per tothom, una obra del nou teatre, la vida de la nova societat que el poble bastia amb la seva lluita, amb bocins de la seva vida.

La revolta quotidiana, la subversió practicada pels sectors més combatius del poble, eren situacionisme pur! Com podíem haver escrit un guió, per molt “obert” que fos, que hagués estat capaç d’incorporar tanta vitalitat, tan gran quantitat de matisos? I això sense tenir en compte la mateixa ruptura del concepte d’actor professional, com a persona “diferent” del poble, dels treballadors! Aquesta, i no unes altres, eren les nostres “experimentacions” del moment, el que de veritat ens seduïa, el canvi cultural subversiu al qual lliuràrem els millors anys de la nostra joventut.

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 14 de maig

Esdeveniments

Lector de tabaqueria cubà

- Prohibició de la lectura de tabaqueria: El 14 de maig de 1866 a través d'un decret de la Capitania General de Cuba, aleshores colònia espanyola, es prohibeix a tota l'illa la lectura col·lectiva als tallers de tabaqueria. El costum de l'ús de lectors de tabaqueria es va fer habitual a molts de tallers i tingué un paper essencial en el desenvolupament de la consciència proletària. Cada operari contribuïa amb una quota perquè el lector pogués rescabalar-se del jornal que deixava de cobrar durant el temps que emprava en la lectura. La força d'aquesta activitat va ser reconeguda i temuda pel alguns empresaris, que desencadenaren en la seva contra una campanya ferotge. S'adduïa que, a causa d'aquestes lectures públiques, les reunions d'artesans es convertien en cercles polítics i que dels periòdics es passava a llibres sediciosos que alteraven la moral i l'ordre públic. Amb el decret quedava prohibit «distreure els operaris de les tabaqueries amb tota classe de lectura de llibres i periòdics i de discussions estranyes a la feina» i es recomanava la constant vigilància per a impedir aquestes activitats. Nombrosos propagandistes revolucionaris, sobretot anarquistes –entre els quals destaca Luisa Capetillo– i independentistes, van fer de lectors i, malgrat les prohibicions, la lectura continuà no només a tota Cuba sinó també a les tabaqueries nord-americanes de Cayo Hueso, Nova York i Tampa. La lectura pública serví com a excel·lent vehicle per a la propaganda revolucionària que culminà amb la independència de Cuba i, sobretot, contribuí de manera eficaç a la propagació de la cultura entre les classes treballadores. En 1902 amb la instauració de la República de Cuba, aquesta activitat, qualificada per José Martí com a«tribuna avançada de la llibertat», continuà com a catalitzador en el moviment obrer. Els obrers tabaquers, el sector proletari més destacat de la lluita social, la utilitzaven per donar a conèixer els abusos contra la classe obrera, difondre coneixements, preparar l'organització sindical i fer costat les vagues.

***

Fàbriques, Universitats, Unió

- París (14-05-68): El 14 de maig de 1968, a les 7.35, el general De Gaulle parteix de París (França) cap a Romania en visita oficial; aquest dies la cúpula de l'Estat aprecia molt la política exterior i el General no ha volgut ajornar aquest viatge a un país de l'Est, les vel·leïtats independentistes pel que fa Moscou del qual beneficien la seva política contra els«blocs». Ceaucescu, amb qui va a congratular-se el cap de l'Estat francès, estava aleshores en els començaments de la seva sagnant carrera de dictador. A les 9 hores, a la fàbrica Sud-Aviation, de Bouguenais, a prop de Nantes, els obrers, que reclamen des de fa algunes setmanes un augment salarial de 35 cèntims pler compensar una disminució de la durada de la feina, voten aquest matí fer vaga sense previ avís, és a dir, una vaga il·legal,«salvatge». Durant tot lo dia continuaran les discussions amb la direcció pels 35 cèntims. Com a últim recurs, a la tarda, els dos mil obrers decideixen ocupar la seva fàbrica i segresten el director i els administratius d'aquesta empresa nacionalitzada dins despatxos les portes dels quals solden. A París la Sorbona, declarada«Comuna Lliure», resta oberta als treballadors; és un símbol important. Manifestacions estudiantils i de grups dels comitès d'acció parteixen cap a les fàbriques cridant la consigna: «UUU. Usines, Universités, Union» (Fàbriques, Universitats, Unió). Nombroses vagues esclaten arreu de l'Estat.

Naixements

Portada del llibre Common-sense country (1895) de Louisa Bevington

- Louisa Bevington: El 14 de maig de 1845 neix a Saint John's Hill (Battersea, Surrey, Anglaterra) –actualment pertany a Londres (Anglaterra)– la poetessa, periodista i assagista darwinista i anarquista Louisa Sarah Bevington, també coneguda amb el llinatge Guggenberger del seu marit. Nascuda en una família de quàquers benestant, sa mare es deia Louisa De Horne i son pare Alexander Bevington, un avantpassat del qual havia estat tancat de jove a la presó de Nottingham amb George Fox, fundador de la Societat Religiosa d'Amics. Era la primogènita de vuit infants, set dels quals nines. Atreta per la ciència, la música, la metafísica i la poesia, des de la infància va escriure poemes, alguns dels quals es publicaren en la publicació quàquera Friends' Quaterly Examiner. Molt influenciada, com George Eliot i Constance Naden, pel filòsof i sociòleg Herbert Spencer, especialment per la seva teoria sobre l'evolució de l'univers i del món, establí una relació intel·lectual amb ell i aquest la introduí en els cercles científics i literaris. En 1876, sota el pseudònim Arbor Leigh–recordant l'epònima heroïna Aurora Leigh d'Elizabeth Barret Browning–, publicà en edició privada el seu primer llibre de poemes –Herbert Spencer estampà quatre d'aquests poemes en la revista nord-americana Popular Science Monthly sota el títol «Teachings of a day». A aquest llibre li seguirien Key-Notes (1879) –recull de tota la seva poètica fins aleshores– i Poems. Lyrics and sonnets (1882). Va escriure i impartí conferències sobre el racionalisme, la religió, la propietat i la filosofia determinista i el darwinisme social –va ser qualificada com «la poetessa de la ciència de l'evolució» i el mateix Charles Darwin havia llegit Keynotes, després de confessar que no havia obert cap llibre de poesia des de feia 15 anys–, i publicà nombrosos articles qüestionant el cristianisme. En 1879 publicà l'article «Modern atheism and Mr Mallock» en la revista Nineteenth Century, que fou força comentat. En aquest mateix any col·laborà amb textos sobre determinisme en la revista Mind. The psychological quarterly. En 1881, a instàncies de Herbert Spencer, publicà un article defensant la moral evolucionista («The moral colour of rationalism») en TheFortnightly Review. En 1883 marxà a Alemanya on es casà amb l'artista pintor muniquès Ignatz Felix Guggenberger. En 1890, després del fracàs del seu matrimoni, retornà a Londres on començà a freqüentar els cercles anarquistes, gràcies a la seva amistat amb Charlotte Wilson, fundadora en 1886 del periòdic llibertari Freedom, i entrà a formar part del cercle de Piotr Kropotkin. En aquesta època signà els seus escrits poètics i assagístics amb el seu nom de fadrina i va fer conferències a l'Autonomie Club londinenc. Les seves dèries de portar els cabells curts, la falda minsa i botes d'home donà que parlar a les dames victorianes de l'època. En 1891 la Ethical Society l'encarregà el capítol sobre l'evolució per a l'edició ampliada del llibre Religious systems of the World i aquest mateix any publicà el Dame nature's dumb sermon. Oposada a la «propaganda pel fet», col·laborà en el periòdic anarcocomunista londinenc Liberty. A journal of anarchist communism, fundat el gener de 1894 pel sastre James Tochatti, i on publicà nombrosos poemes, faules morals, articles i assaigs. També col·laborà en els periòdics The Torch of Anarchy–publicat per les nebodes, Helen i Olivia, de l'artista Dante Gabriel Rossetti– i Commonwealth. Amiga de Louise Michel, traduí a l'anglès el seu assaig sobre la Comuna de París. En 1894 publicà amb William Morris el llibre The why I ams, ella amb«Why I am a expropriationist» i ell amb«Why I am a communist». Amb Tochatti intentà organitzar una Aliança Comunista Anarquista per a la qual redactà An anarchist manifesto que va ser distribuït l'1 de maig de 1895, però sense ressò. Aquest mateix any publicà la col·lecció de poemes Liberty lyrics, l'assaig Common-sense country i el fullet Chiefly a dialogue. Concerning some difficulties of a dunce. Malalta d'insuficiència cardíaca, Louisa Bevington va morir el 28 de novembre de 1895 a la seva casa del carrer Lechmere de Willesden (Middlesex, Anglaterra)–actualment Londres (Anglaterra)–, després de patir sis mesos d'hidropesia i quatre anys d'una malaltia crònica al mitral del cor. El seu funeral laic del 3 de desembre al cementiri de Saint Pancras de Finchley (Barnet, Middlesex, Anglaterra) comptà amb la presència de Piotr Kropotkin, James Tochatti i les germanes Rossetti, entre molts altres companys. Pòstumament, en 1896, Tochatti publicà el seu fullet Anarchism and violence.

***

- Attilia Pizzorno: El 14 de maig de 1885 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'apotecària i militant anarquista Attilia Pizzorno. Sos pares es deien Giuseppe Pizzorno i Erichetta Marchisio. El gener de 1906 va ser detinguda durant una manifestació«Pro Rússia», jutjada i condemnada per violència i ultratges a un comissari de policia. El maig d'aquell any s'instal·là a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia), al costat de l'anarquista Domenico Zavattero, de qui sembla va ser amant, col·laborant en el periòdic llibertari L'Aurora. Quan encara era estudiant universitària de Farmàcia i d'auxiliar de clínica, el juny de 1906, va ser denunciada per un delicte contra la llibertat de culte durant la celebració del Corpus Christi en una església de Ravenna. Aquell mateix any esdevingué companya de vida i de lluita d'Omero Giovanni Tommaso Maria Gavilli, músic invident i militant molt destacat del moviment anarquista. El desembre de 1907 es traslladà amb Gavilli a Sampierdarena, un dels barris més populars de Gènova (Ligúria, Itàlia). El 16 d'octubre de 1911 va ser detinguda per arriar un cop de puny a la cara d'un funcionari de policia que havia interromput una conferència del seu company. Entre l'abril de 1913 i el juny de 1914 formà part, amb altres companys (Luigi Laguzzi, Giovanni Rolando, Giovanni Zunino, etc.), del grup editor del periòdic anarcoindividualista i antiorganitzador Gli Scamiciati, que dirigí son company a Novi Ligure (Piemont, Itàlia). Aquest mateix grup publicà el 29 de març de 1913 també a Novi Ligure unúnic número del periòdic Lo Scamiciato. Amb Gavilli, amb qui mai no es va casar, tingué quatre infants –un dels quals, Amino Pizzorno (Attilio), esdevingué un destacat militant i polític comunista. Després de la mort de Giovanni Gavilli, sobrevinguda el 12 de desembre de 1918, Attilia Pizzorno col·laborà en la represa de la publicació de Gli Scamiciati, que va publicar 14 números entre març de 1920 i novembre de 1921 a Multedo (Pegli, Ligúria, Itàlia). Entre 1919 i 1921 s'abocà en l'ajuda –prestant assistència i ajuda econòmica, proveint de documentació falsa, facilitant l'embarcament, etc.– dels companys que buscaven expatriar-se, això amb el suport del capità Giuseppe Giulietti, sindicalista de la Federazine Italiana dei Lavoratori del Mare (FILM, Federació Italiana dels Obrers del Mar), organització per a la qual ella treballava de secretària administrativa–també feia tasques d'oficina a la «Cooperativa Garibaldi» que regentava Giulietti. El desembre de 1926 va ser detinguda, juntament amb Giovanni Rolando, exdirector de Gli Scamiciati, i va ser condemnada per«activitats anarquistes» i per ser«políticament perillosa per a l'ordre nacional» a dos anys de vigilància especial. En 1928 va ser denunciada per la policia perquè rebia publicacions anarquistes de l'estranger. El 23 de novembre de 1932 la Prefectura de Policia, segurament amb la intenció d'impedir una represa de l'activitat anarquista a la conca genovesa de Valpolcevera, la detingué, juntament amb altres companys (Silvio Battistini, els germans Giacomo i Giovanni Gaggero, i Giovanni Rolando), per ser la cap del grup«Alleanza Anarchica» (Aliança Anarquista) i per ser corresponsal del periòdic anarquista Il Grido della Folla de Milà (Llombardia, Itàlia). Sempre sota vigilància, fins al 1938 va figurar en el registre de «persones a detenir en determinades circumstàncies» i patí nombroses detencions i escorcolls. Attilia Pizzorno va morir el 26 d'agost de 1944 a Gènova (Ligúria, Itàlia).

***

Carta enviada per Roger Fourcade publicada en el diari parisenc La Matin del 16 d'abril de 1914

- Roger Fourcade: El 14 de maig de 1892 neix a França l'anarcoindividualista Germain-Roger Fourcade. Es guanyava la vida com a calderer en coure. Entre el gener i el febrer de 1913 fou gerent del setmanari anarquista individualista parisenc L'Anarchie, en substitució de la vídua Abrial. Va ser demandat per un article sobre els jurats del procés seguit contra la«Banda Bonnot», titulat«Aux douze fantoches», que havia signat A. Géladan (André Lorulot); l'article incriminat donava els noms, dades personals i adreces dels jurats. Jutjat per aquest motiu el 19 de febrer de 1913, va ser condemnat, com a gerent del periòdic L'Anarchie, on s'havia publicat l'article el 6 de febrer de 1913, a cinc anys de presó i a 1.000 francs de multa per«provocació a l'assassinat». En la gerència de L'Anarchie va ser substituït per Louis Jean i en la redacció per René Hemme. El 24 de febrer de 1913 quatre presos polítics anarquistes (Robert Lafon, conegut com Lanoff; Louis Lecoin; Pierre Ruff; i André Parmeland), tancats a la presó parisenca de La Santé, redactaren una carta en el seu suport que dirigiren al president del Consell de Ministres francès. El 28 d'octubre de 1913 la pena va ser reduïda en l'apel·lació pel IX Tribunal Correccional de París (França) a dos anys de presó i a 1.000 francs de multa. El 23 de febrer de 1914, amb altres companys anarquistes (André Mournaud, Edouard Boudot, André Parmeland i Louis Lecoin) tancats a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes, França), envià una carta al director del diari parisenc La Lanterne on denunciava la violació de la seva correspondència per part de les autoritats penitenciàries. En les eleccions legislatives d'abril de 1914, quan era a la presó i en plena campanya de denúncia sobre la situació dels detinguts polítics, va ser «candidat de la llibertat» per a Sceaux (Illa de França, França); altres «candidats de la llibertat» van ser Pierre Ruff, André Mournaud, Edouard Boudot i Louis Lecoin. El 14 d'abril de 1914 dirigí una carta des de la presó de La Sante a la redacció del periòdic parisenc Le Matin, que havia qüestionat el seu antiparlamentarisme, on es ratificava en el seu pensament anarcoindividualista. Entre 1926 i 1928 fou gerent del periòdic anarcosindicalista Le Combat Syndicaliste,òrgan de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), i entre 1935 i 1936 col·laborà en La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Marcelino Sanz Mateo

- Marcelino Sanz Mateo: El 14 de maig de 1894 neix a Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Marcelino Sanz Mateo. Fill de Juan Sanz Ballester i de Valera Mateo Bielsa, pagesos aragonesos. De ben petit es dedicà a les tasques del camp, però aprengué les lletres i l'aritmètica al convent de frares del poble. En 1918 es casà amb Benigna Formento Espallargas, amb qui tindrà tres filles (María, Juana i Alicia) i cinc fills (Sebastián, Valero, Anastasio, Lauro i Daniel). El 14 d'abril de 1935 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), interessant-se pe les idees col·lectivistes. Després de la victòria del Front Popular, el 15 d'agost de 1936 l'Ajuntament d'Alcorisa el nomena delegat d'Agricultura. Durant la guerra obrí ca seva als soldats republicans i als combatents de les Brigades Internacionals que arribaven per reprendre forces dels combats al front d'Aragó. Fugint de la tropes franquistes sa família marxà cap a Catalunya i l'abril de 1938, després d'una caminada de més de 200 quilòmetres amb carro, arribà a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya) i s'instal·là a la cooperativa agrària cenetista «La Peregrina», que tenia bones relacions amb la cooperativa d'Alcorisa. Quan els exèrcits feixistes creuaren l'Ebre, tornà a carregà el carro i, amb una caravana formada per les famílies de «La Peregrina», fugí cap a França. Després de més de 200 quilòmetres de retencions, arribà a La Jonquera i creuà la frontera el 9 de febrer de 1939. Concentrats els exiliats a El Voló (Rosselló, Catalunya Nord), els militars francesos, ajudats per soldats senegalesos, separaren a la força els homes de les dones i els infants. Marcelino fou tancat al camp de concentració d'Argelers i la resta de sa família va ser allotjada en un hotel de Mézin (Aquitània, Occitània) requisat. Entre el 13 de març de 1939 i l'1 de juny de 1940 Marcelino va escriure 72 cartes a sa família i que van ser publicades l'agost de 2006 pel seu net Norberto Artal Sanz sota el títol Francia no nos llamó. Cartas de un campesino aragonés a su familia en la tormenta de la guerra y del exilio (1939-1940). Després ingressà en la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i quan les tropes nazis ocuparen França ingressà en l'Exèrcit francès. Detingut pels ocupants, després de passar pels camps de Parpaillon, a La Condamine, i de Gorze, fou deportat a Alemanya. Marcelino Sanz Mateo va morir el 19 de juliol de 1941 al camp de concentració de Gusen, a prop de Mauthausen (Mühlviertel, Àustria).

Marcelino Sanz Mateo (1894- 1941)

***

D'esquerra a dreta: Raffaele Puddu, Mameli Steverino i Paolo Puddu. Foto realitzada per Tomaso Serra a Mont-Saint-Martin (Xampanya-Ardenes, França)

- Paolo Puddu: El 14 de maig de 1898 neix a Gairo Nuovo (Nuoro, Sardenya) l'anarquista i lluitador antifeixista Paolo Puddu. Sos pares es deien Daniele Puddu i Maria Rosa Mameli. Fill d'una família nombrosa llibertària, quan tenia 11 anys començà a treballar de soldador i de serraller. En 1914 emigrà a França i dos anys després retornà a Itàlia. En 1921 tornà a sortir i retornà en 1926. Es casà amb Silvia Gavarria i amb sa companya passà a França i s'instal·là a Lo Canet (Provença, Occitània). Milità en el moviment anarquista, ben igual que sos germans petits Enrico i Angelo. El 17 d'octubre de 1927 se li va decretar l'expulsió, però restà al país. Detingut, el 25 de setembre de 1929 va ser condemnat a Niça (País Niçard, Occitània) a 15 de presó per«infracció a l'ordre d'expulsió». Va ser nomenat secretari de la secció de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de Lo Canet i per les seves activitats antifeixistes en 1930 va ser expulsat, reunint-se amb sa mare a Bèlgica. En 1932 visqué a Namur (Namur, Valònia) i a Tournai (Hainaut, Valònia), on treballà de gelater i de venedor de llibres per a l'anarquista Eugenio Mastini. En 1935, amb son cossí Tomaso Serra, desplegà una important campanya propagandística anarquista. Durant la segona meitat de 1936 va ser vigilat per la policia ja que s'ocupava del subministrament clandestí d'armes per als milicians del moviment llibertari espanyol en lluita contra el franquisme, eludint les prohibicions del «pacte de no intervenció». En aquesta mateixaèpoca, sos dos germans lluitaren a Espanya contra els aixecats feixistes. Enrico fou assessor de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a València (País Valencià); va ser detingut pels estalinistes i reclòs al camp de concentració d'Alzira fins el 1939 que pogué passar a França i acabà tancat als camps de concentració d'Argelers i de Vernet. Angelo s'enrolà en la «Columna de Ferro», va ser ferit a Terol (Aragó, Espanya) i hospitalitzat a Sarrión (Terol, Aragó, Espanya), mentre els feixistes italians el van incloure entre els«terroristes subversius». Paolo Puddu va ser estretament vigilat per les autoritats franceses per la seva militància anarquista i per les seves relacions amb el «Comitè Pro Espanya» de París i fitxat el 5 d'agost de 1938. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista a Tournai. A començament de 1940 viatjà sovint a Brussel·les (Bèlgica) per reunir-se amb els anarquistes Mario Mantovani i Vittorio Cantarelli, fins que va ser detingut pels nazis a Tournai i portat al pas de Brennero, on va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes el 17 de juny de 1941. Portat a Nuoro, el 2 d'agost de 1941 va ser condemnat a la deportació per cinc anys i enviat una setmana després a l'illa de Ventotene. Son germà Enrico també hi va ser deportat a la mateixa colònia penitenciària i el 25 de juliol de 1943 ambdós van ser traslladats al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on van ser alliberats el 8 de setembre d'aquell any per les tropes aliades. Pel que fa Angelo, després d'haver deixat València l'abril de 1939, va ser internat al camp de concentració d'Orà (Algèria) i posteriorment combaté els nazifeixistes a l'Àfrica septentrional enquadrat en l'exèrcit francès del general Charles de Gaulle, participant en 1943 en el desembarcament aliat de Salern (Campània, Itàlia). Es desconeix la data de defunció dels tres germans.

***

Foto d'Albert Daunay durant el seu judici per homicidi publicada en el periòdic parisenc Le Matin del 20 d'abril de 1929

- Albert Daunay: El 14 de maig –algunes fonts citen el 14 d'abril– de 1903 neix a La Bazoge (País del Loira, França) l'anarquista i antimilitarista Albert Daniel Daunay. Objector de consciència, es guanyava la vida fent d'ajustador electricista i mecànic. El 13 de novembre de 1928, durant una baralla al bulevard de Montparnasse de París (França) amb el boxejador Albert Guédon, antic macarró de Germaine Renouf –prostituta que Daunay havia tret del carrer i havia convertit en sa companya des de feia tres anys–, aquest últim resultà mort d'una punyalada; jutjat el 19 d'abril de 1929, va ser absolt pel jurat de l'Audiència del Sena en considerar que havia actuat en legítima defensa. El 13 de novembre de 1933, amb l'anarquista Gérard Bernard Leretour i el suport del militant llibertari cabilenc Saïl Mohamed, mutilà i sollà amb tinta xinesa l'estàtua de Paul Déroulède,fundador de la «Lliga dels Patriotes», situada davant de la petita placeta Laborde, al costat de l'església de Sainte Augustin al VIII Districte de París, amb la finalitat de cridar l'atenció sobre la vaga de fam portada a terme des de feia 27 dies pel militant llibertari i objector de consciència Henri Ferjasse, alhora que respondre a les accions contra les estàtues d'Aristidi Briand que regularment eren destrossades pels Camelots del Rei. Per aquesta acció va ser condemnat el 20 de novembre d'aquell any pel XIII Tribunal de Policia Correccional a sis mesos de presó i son company Leretour a un any. Després de l'apel·lació presentada pels condemnats, el X Tribunal de Policia Correccional augmentà la pena a Daunay a vuit mesos i la de Leretour a un any i mig. Arran d'aquest afer, la «Lliga dels Objectors de Consciència» fou dissolta oficialment per la I Cambra del Tribunal Civil el 17 d'octubre de 1934, però fou reconstituïda en 1936. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Marcelino Radigales Marsol

- Marcelino Radigales Marsol: El 14 de maig de 1909 neix a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Marcelino Radigales Marsol. Era membre d'una família nombrosa llibertària formada per vuit germans. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Esplucs, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la proclamació del comunisme llibertari al seu poble i després s'enrolà de milicià, tal vegada en la «Columna Durruti», i marxà al front de Madrid i de Catalunya, especialment com a telefonista. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner i va ser reclòs durant tres anys al camp de concentració de Reus (Baix Camp, Catalunya). Un cop lliure, aconseguí feina de ferrer al Mas del Lleó d'Almacelles (Segrià, Catalunya), on durant anys va ser sotmès a controls setmanals i mensuals per part de la Guàrdia Civil, que no excloïen pallisses. No obstant això, sobretot entre 1944 i 1945, l'indret serví com a punt de suport i passatge de companys que s'infiltraven des de França a la Península, com ara Francisco Denís Díez (Català) i el grup guerriller de «Los Maños». Una de ses filles, Joaquina Radigales Ortiz, de nou anys, serví de correu amb bicicleta per anar a altres granges de la zona i advertir els companys dels possibles llocs on romandre. L'indret va ser escorcollat per la Guàrdia Civil en diferents ocasions sense que mai no trobessin ningú. Marcelino Radigales Marsol va morir el 12 d'octubre de 1958 a Almacelles (Segrià, Catalunya) d'una perforació a l'estomac, resultat dels maltractaments patits al camp de concentració de Reus i a les pallisses patides a la caserna de la Guàrdia Civil d'Almacelles.

***

Necrològica de Mariano Montes Mantilla apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de novembre de 1979

- Mariano Montes Mantilla: El 14 de maig de 1913 neix a Areños (Palència, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Mariano Montes Mantilla –el segon llinatge citat a vegades erròniament com Montilla. Sos pares es deien José Montes i Catalina Mantilla. Quan encara era un infant emigrà amb sos pares a Catalunya. De molt jove començà a treballar a les mines de Fígols (Berguedà, Catalunya) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en una centúria de la «Columna Durruti». Després de la militarització de les milícies fou un dels responsables de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i participà en els combats a Aragó i a Catalunya. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França per la Tor de Querol (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i va ser internat al Fort de Mont-Louis. Posteriorment passà pels camps de concentració de Vernet i de Sètfonts. El novembre de 1939 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a les mines de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on treballà durant molts d'anys de miner al pou Ricard. Durant l'Ocupació participà en l'organització clandestina de la CNT. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la Federació Local de la Grand Comba de la CNT, de la qual va ser en diferents ocasions membre de la seva comissió i de la comissió de relacions de l'Erau-Gard-Losera. Un cop retirat, amb una silicosi del 100 per 100, s'establí amb sa companya Antonia Teresa Martí i ses dues filles (Catalina i María Teresa) a Mazac (Sent Privat dels Vièlhs, Llenguadoc, Occitània). Mariano Montes Mantilla va morir el 19 d'abril de 1979 a l'Hospital de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Mazac.

***

Richard Kostelanetz

- Richard Kostelanetz: El 14 de maig de 1940 neix a Nova York (Nova York, EUA) l'artista, crític artisticoliterari, poeta i escriptor anarquista Richard Cory Kostelanetz. Fill de l'emigrat rus i advocat Boris Kostelanetz i d'Ethel Cory,és nebot del compositor André Kostelanetz. En 1962 es graduà a la Universitat de Brown i entre 1964 i 1965 estudià al King's College de Londres amb una Beca Fulbright; en 1966 obtingué un màster d'Història d'Amèrica per la Universitat de Columbia. Ha aconseguit nombroses beques internacionals (Guggenheim, Pulitzer, Vogelstein, Pollock-Krasner, etc.) que l'han portat a treballar (docent, conferències, etc.) a diferents llocs del món (Londres, Berlín, Estocolm, Jerusalem, etc.) i a fer feina en diferents camps (periodisme, ràdio, música, arts plàstiques, etc.), sempre defensant les avantguardes artístiques. Col·laborador habitual de prestigioses revistes literàries i d'assaig (Partisan Review, The Hudson Review, etc.), s'encarregà de fer els perfils biogràfics dels grans mestres (artistes, músics, escriptors, etc.) per a The New York Times Magazine, que després recopilà en Master minds (1969). Entre les seves obres de crítica literària, sempre polèmiques, destaquen The end of intelligent writing. Literary politics in America (1974), A dictionary of the Avant-Gardes (1999) i SoHo. The rise and fall of an artists' colony (2003). Entre les seves obres de ficció, considerades d'allò més radical, podem citar In the Beginning (1969),Short Fictions (1974),More Short Fictions (1980),Furtherest Fictions (2007), etc.; i les de poesia visual Visual Language (1970),I Articulations (1974),Wordworks (1993), More Wordworks (2006), etc. A més d'obres literàries ha treballat les arts plàstiques gairebé des de tots els camps (teatre, pintura, audio, cinema, fotografia, vídeo, holografia, gravats, llibres d'art, instal·lacions digitals, etc.) i moltes vegades alhora, creant el concepte de«polyartist». Ha editat treballs musicals a B.B. King i Philip Glass. La seva estètica estaria a cavall entre el minimalisme, el constructivisme, el formalisme radical, l'experimentació total i la provocació. Entre els seus assaigs de temàtica anarquista sobresurten Political Essays (1999) i Toward Secession. More Political Essays (2008), i des del 1987 forma part del consell editorial de la revista llibertària Liberty. Ha donat part del seu important arxiu a la Fales Library de la Universitat de Nova York.

***

Valerie Powles

- Valerie Powles: El 14 de maig de 1950 neix a Birmingham (West Midlands, Anglaterra) la mestra, historiadora vocacional i activista veïnal anarcoindividualista Velerie Gay Powles. A principis dels anys setanta s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on es guanyà la vida com a mestra. Interessada pel moviment llibertari durant la Guerra Civil, va fer estudis des del Centre de Recerca Històrica del Poble Sec i des de l'Associació per a la Recerca Històrica i Documentació. En 1977 s'instal·là al Poble Sec, barri al qual es vinculà políticament i emocionalment. Organitzà la defensa contra la destrucció del Refugi 307, resguard antiaeri de la Defensa Passiva barcelonina construït durant la Guerra Civil al Poble Sec per defensar-se dels bombardeigs de l'aviació feixista; aquesta gesta va ser explicada per Joan Villarroya i Judit Pujadó en el llibre El Refugi 307. La Guerra Civil i el Poble-Sec (1936-1939) (2002). En 1997 se li atorgà el VI Premi Sants-Montjüic. En 1998 fou la promotora de la plataforma «Salvem El Molino pel barri»–després «Fem girar El Molino»–, per aturar la destrucció a mans del nou propietari de la seva decoració modernista dissenyada per Manuel Raspall en 1913 i que va implicar veïns, comerciants i col·lectius d'artistes; dels contenidors d'escombraries va poder recuperar molta documentació d'aquest cabaret que després va ser donada a l'Institut del Teatre de Barcelona. En els seus últims participà en la recuperació i ocupació del Teatre Arnau i en la del Bahía (La Lleialtat) i es preocupà per la supervivència de l'antiga Font d'en Conna, menjador popular a l'aire lliure que va ser retratat per Santiago Rusiñol i que era el preferit de les famílies obreres per a celebrar la revetlla de Sant Joan. Amiga d'Abel Paz, Manel Aisa Pàmpols i la poetessa Giomar Castaños, era sòcia activa de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP). En 2010 publicà, amb Manel Risques, Manel Aisa, Oriol Granados, Ramon Anglès i Antonio Santafé, el llibre Montjuïc i el seu entorn (1936-1939). Xerrades i itineraris, editat pel Centre d'Estudis de Montjuïc. Valerie Powles va morir el 13 de juny de 2011 a Barcelona (Catalunya) i fou incinerada dos dies després al cementiri de Montjuïc.

***

José Luis Humanes Bautista

- José Luis Humanes Bautista: El 14 de maig de 1957 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista José Luis Humanes Bautista. Després de fer els estudis de batxillerat, en 1974 entrà a treballar com a administratiu a la banca, professió en la qual romandrà fins a la seva prejubilació en 2005. Educat en el cristianisme, al final de la dictadura franquista assumeix els principis llibertaris sota la influència de companys de feina. En 1977 s'afilià al Sindicat de Banca de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid. En 1983 acceptà les tesis del sector que s'escindí de la CNT i que acabà creant en 1989 la Confederació General del Treball (CGT), sindicat en el qual s'afilià i on ocupà càrrecs de responsabilitat. Entre 1986 i 2005 fou delgat sindical en la seva empresa i entre 1983 i 1993 i 2001 i 2003 secretari d'Organització de la Secció Sindical. Durant un temps fou secretari general del Sindicat de Banca de la CGT i entre 1983 i 1988 secretari d'Organització de la Federació Local de la CGT de Madrid. Entre 1988 i 1992 ocupà el càrrec de secretari d'Organització de la Federación de Sindicatos de Banca, Bolsa, Ahorro y Crédito (FESIBAC, Federació de Sindicats de Banca, Borsa, Estalvi i Crèdit) i entre 1993 i 2001 de tota la CGT. Des del 1996 és coordinador de la Comissió Confederal de Solidaritat amb Chiapas de la CGT, viatjant en repetides ocasions a Mèxic, i a impartit nombroses conferències arreu de la Península sobre el tema zapatista. En 1998 fou membre de la I Comissió Civil Internacional d'Observació pels Drets Humans (CCIODH) a Acteal (Chiapas, Mèxic). És assidu a tots els congressos, conferències sindicals i plens, gairebé sempre com a delegat, de la CGT. Trobem articles seus en diferents publicacions, com ara Alternative Libertaire, El Bicho, La Campana, CNT, Debates,Libertad, Librer Pensamiento, Rojo y Negro, etc.

Defuncions

Lysander Spooner

- Lysander Spooner: El 14 de maig de 1887 mor a Boston (Massachusetts,EUA) l'abolicionista, iusnaturalista i teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Lysander Spooner. Havia nascut el 19 de gener de 1808 a Athol (Massachusetts, EUA). Jurista de formació i de professió, va militar en les files dels abolicionistes, desplegant una gran activitat contra el judici i l'execució del líder abolicionista John Brown (1859). En 1834 va escriure el seu primer assaig, un pamflet contra el clericalisme i la religió. Empleat comptable en el Banc Nacional de Nova York, decideix marxar a Ohio on compra un terreny, però s'arruïnarà pledejant contra l'Estat per l'anul·lació d'un projecte de tancament. En 1843 publica un assaig de reforma bancària que preconitza una economia basada sobre la lliure cooperació dels individus desembarassada de la tutela de l'Estat. En 1845 va escriure Unconstitutionality of slavery, assaig radical contra l'esclavitud, i en 1850, A defense for fugitive slaves, on defensava el dret de fuga dels esclaus. En 1870 escriu The constitution of no authority, on es manifesta com a pensador anarquista radical en definir qualsevol govern com una associació de lladres i d'assassins i en rebutjar tota legislació, ja que s'oposa al dret natural i és, per tant, criminal. Aquest llibre tindrà una gran influència entre els filòsofs anarquistes nord-americans. Considerat una figura excepcional del seu temps, la seva concepció llibertària del dret natural –que és una definició sui generis dins de l'anarquisme– parteix de la premissa que diu que, segons el dret natural, els individus tenen drets (a la vida, a la llibertat, a la propietat, etc.), però el capitalisme, l'Estat i els seus monopolis impedeixen aquests drets. Aleshores, segons el seu llibre Natural Law, or The Science of Justice (1882), si es vol estar conforme amb el dret natural, entès aquest en el sentit religiós i de naturalesa, cal desobeir i aixecar-se contra tot allò que se li enfronti, com ara el capitalisme, l'Estat, l'exèrcit, etc. Enèrgic anticapitalista i enemic de l'Estat, reconeix que la policia i els exèrcits dels Estats no són més que guàrdies de seguretat privats que protegeixen els rics i els monopolis del capitalisme, del qual diu que només pot existir a partir de l'extorsió i del robatori. En The vices are no crimes (1875) exposa que els vicis no poden ser castigats ja que són assumptes personals, sempre que no afectin la resta de persones. La seva definició de l'ètica diu que tots els individus tenen els mateixos drets morals objectius, però és qüestió de cadascú acomplir-los, és a dir, el seu complimentés netament voluntari. Una de les seves accions més conegudes és la creació d'una petita empresa de correus en 1844 (The American Letter Mail Company) que competiria amb l'empresa estatal de correus i amb la qual buscava demostrar que qualsevol acció particular, autònoma o descentralitzada és més eficient que l'acció estatal o centralitzada; a més a més feia palesa la seva insubordinació a l'Estat, ja que aquest tenia el monopoli de correus. Agosaradament va oferir a l'Estat nord-americà els serveis de la seva petita empresa per millorar el servei, però la resposta que va rebre de les autoritats va ser l'expropiació i el seu pas a règim estatal. En teoria econòmica va aprofundir els seus estudis en les propostes d'un lliure mercat de crèdits en la banca mutualista. Va col·laborar amb el seu amic Benjamin Tucker en el periòdic individualista de tendència mutualista Liberty i en The Radical Review. Després de la mort d'Spooner el seu arxiu va passar a Tucker qui va publicar nombroses obres inèdites, però un incendi va destruir els seus manuscrits i el fons editorial de Benjamin Tucker.

***

Jesús Posse García

- Jesús Posse García: El 14 de maig de 1938 mor a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) el periodista anarquista i anarcosindicalista Jesús Posse García –el primer llinatge a vegades citat com a Pose– i que va fer servir el pseudònim Esop. Havia nascut cap el 1892 a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia). Va fer estudis a la Secció Artística de l'Escola Especial d'Arts i Indústries de Santiago de Compostel·la. Entre 1913 i 1914 fou redactor del setmanari La Defensa. Órgano del Partido Republicano de Santiago. Defensor de Compostela. Defensor de la clase obrera. Participà, amb Manuel Fandiño Ricart, José Pasín Romero, José Silva Martínez i altres, en el desenvolupament de la Federació Local de Societats Obreres de Santiago de Compostel·la. Milità, amb Manuel Fandiño Ricart i José María Quintans, en el grup anarquista «Aurora Libertaria» i en 1916 participà en la fundació del grup teatral «Brisas Futuras», que representà obres de contingut social. Posteriorment s'integrà en el grup teatral «A Terriña». En 1918 fou un dels fundadors de l'Ateneu Sindicalista. En 1920 estrenà, en el Dimecres de Cendra, l'obra Momo o el sueño de un fumador, escrita amb Juan López Gacio. Entre abril i juliol de 1921 dirigí el setmanari Lucha Social de Santiago de Compostel·la, on col·laborà amb poesies revolucionàries que signava sota el pseudònim d'Esop. Fou soci de«Germinal» de la Corunya (La Corunya, Galícia). El juliol de 1931 entrà a treballar com a bidell de la Universitat de Santiago de Compostel·la. També fou secretari del Centre Republicà Federal d'Esquerra Gallega i col·laborà en el seu periòdic Galicia Federal (1931-1932). En 1935 va rebre un homenatge per la seva trajectòria com a lluitador organitzat per la revista Ser. Semanario Gallego de Izquierdas, on van intervenir Arturo Cuadrado Moure, José Pasín Romero i Ramón Suárez Picallo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va patir represàlies i fou suspès de sou i feina per dos mesos del seu treball a la Universitat. Jesús Posse García va morir de tuberculosi el 14 de maig de 1938 a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia).

Continua...

---

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els amors juvenils (XXXI) -

Hauríem d’haver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven l’enteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni d’estiu, la follia de la sang que bull a les venes, l’efecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana… (Miquel López Crespí)

La metzina que he pres funciona a la perfecció. Potser hauré de canviar d´opinió sobre receptes de mèdiums i curanderes. A mesura que passen els minuts not que no sóc senyor de la meva voluntat. La realitat que m´envolta es va difuminant lentament. Com si caminàs enmig d´un somni, talment penetràs en l´encanteri de les rondalles que em contaven de petit.

La padrina em mira preocupat, com si tengués por que hagi recaigut en la malaltia. Es senya i treu el rosari. Comença a resar amb fervor. Li faig un gest amb la mà per dir-li que no passi ànsia, que no és res. “Tenc son”, li dic amb veu baixa. Però el cert és que les herbes em fan efecte. Fins i tot Pedrona, l´al·lota del forn, s´apropa on estam asseguts per demanar si necessitam res. Veig la gent boriosament, com si formàs part d´un paisatge llunyà.

Viatj a una velocitat vertiginosa pel que serà el meu proper futur. Tot es desenvolupa com una pel·lícula de Chaplin o Buster Keaton. Els personatges que hi surten caminen acceleradament, cent vegades més ràpids que en una filmació actual. Les escenes avancen i l´una substitueix l´altra sense arribar a copsar mai quin ha estat el final de l´anterior. Només uns ulls experimentats poden copsar l´argument. Em reconec amb dificultat; no és estrany. Qui, a no ser per les fotografies, podria reconèixer el rostre que tenia als catorze o els vint anys? A la platja, un estiu dels seixanta, conec una al·lota danesa.

Quan dic a la mare que em cas amb una estrangera em diu, esverada: “Miquel, no tens el cap bé! Ets massa jove per fer aquesta passa. Vols dir que el que et dóna el pare al taller et bastarà per portar endavant una casa? I si us arriben els fills? Has pensat que fins ara has fet el que volies, sense que ningú et digués res, sense responsabilitats concretes?”. Em mira preocupada. No pot entendre que pugui cometre un error que podria ser la meva ruïna. “El matrimoni és prou complicat amb gent de la mateixa terra. Els problemes sorgeixen cada dia i, si ja és difícil mantenir una relació amb una persona del país, de la teva cultura, amb els mateixos costums i tradicions… imagina el que pot esdevenir-se amb estrangeres! No són com les mallorquines, pensa-ho bé. O no has vist les pel·lícules americanes? Allà, reflexiona, les dones són diferents. Per no-res demanen el divorci. Basta que l’home engreixi un poc, que deixi els mitjons en terra, que ronqui a la nit, que no es dutxi amb freqüència o que perdi la feina per uns mesos, per a separar-se! Una mallorquina és capaç de portar la casa si l’home és a l’atur. Si trobes una bona al·lota del poble, tendràs la roba neta damunt el canterano, els fills sempre ben cuidats i endreçats. No hi ha dubtes al respecte. Tendries manco problemes. Recorda el que et dic: les estrangeres no tenen paciència per fer feina com les d´aquí. Vénen a Mallorca pel sol, per la platja, pel cel blau, pel clima fabulós que tenim. Dinamarca! Llargs hiverns a l’interior de les cases. Boira, neu i obscuritat!”.

Ja entenc les seves raons. Però… com convèncer un jove que ha acabat de fer el servei militar, que comença a publicar els primers articles i ha guanyat alguns premis literaris? No; no escolt els pares. Anika, cabells rossos i esplendents ulls verds! Com va començar una relació que finí bruscament cinc anys després? En aquella època no existia Internet i era normal que els joves establissin correspondència amb persones d’altres països. Per a mi, la correspondència era una forma de conèixer el món, d’entretenir-me amb joves d’indrets llunyans i exòtics, de contrades on no regnava el poder omnímode del franquisme. Vaig enviar la meva adreça a una revista juvenil internacional i, al cap d’una setmana, començaren a arribar cartes provinents de París, Londres, Roma, Moscou, Belfast… La carta d´Anika deia que tenia dinou anys, estudiava Filosofia a la universitat de Copenhaguen, li agradava l’intercanvi de discos i postals i pensava venir de vacances a Palma el juliol. Ho record com si fos ara mateix: el juliol de 1967.

Hauríem d’haver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven l’enteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni d’estiu, la follia de la sang que bull a les venes, l’efecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana…

Qui sap! Li agradaven els racons solitaris on podíem romandre hores i hores sentint la remor de la mar, el batec dels cors. A Deià, davallàvem a peu a la cala, coincidint sovint amb Robert Graves que, a l´horabaixa, finida la feina, senalleta al braç, anava a nedar. Quants records acaramullant-se a la memòria! Anika a un Llucalcari llunyaníssim en els replecs de la meva existència! Els còdols ardents, les ones colpejant rítmicament les roques, el verd maragda de les aigües en calma que ens fan oblidar les misèries de la vida quotidiana, la dalla de la rutina esperant rere les cantonades! Com era possible que no intuíssim que vivíem, talment els acròbates del circ, sobre un dèbil filferro que passava per damunt de fondals immensos, abismes sense fi? Quina metzina aconseguia l´amnèsia que posseïa aquella lluminosa esperança lliurada a la saladina de la platja?

De sobte, coincidint amb un sotrac del vehicle, la pel·lícula que contempl desapareix de la pantalla. Tot s´esdevé ben igual que, quan al poble, la cinta es cremava i, en reanudar-se la projecció, trobaves que els protagonistes actuaven en una nova situació. Vull submergir-me més i més en aquest curiós futur que la metzina del vell republicà em permet albirar. Però no puc aturar les imatges, fer retrocedir el que estic veient. El tren avança per nombroses estacions i en cap moment s´atura per a poder mirar amb calma el paisatge. Passen al meu voltant amics als quals quasi no puc reconèixer: Gerard Matas, el seu estudi del carrer Boch de Palma. Hi compareixen el pintor Gabriel Noguera i el seu germà, el director de teatre Pere Noguera, en Bernat Homar, Antoni Catany. Llargues nits de debats parlant d´art, literatura, música, política. Aleshores tot es difumina novament. Ara ja no som a l´estudi sentint Jacques Brel i Brassens. Em veig reunit amb Antoni Mir, Biel Matamalas, Mateu Morro, en una casa de camp dels afores de Palma. Hi compareixen els exmissioners Jaume Obrador i Mateu Ramis. Parlam en veu baixa. Fa temps que militam en un partit que no accepta els pactes de l´esquerra amb els hereus del franquisme. Lluitam pel poder obrer i popular sense saber encara que molts dels nostres militants tan sols volen un augment de sou, poder comprar un cotxe nou, gaudir del darrer aparell de televisió en color que ha sortit al mercat. Tot plegat, just; reivindicacions a les quals donam suport, però no tenen res a veure amb el món nou que somniam. Què saben els companys venguts de fóra de la història de la nostra terra, trepitjada durant segles per la bota dels borbons? Quin sentit té per a ells el combat per una llengua que no coneixen? Una llengua que molts arribaran a estimar, però que ara els manca temps per arribar a comprendre aquesta justa aspiració.

La majoria dels treballadors que venien de la península, de les zones més subdesenvolupades, cercaven el que no havien tengut mai a casa seva: un nivell de benestar que només es podia aconseguir si dedicaves les vint-i-quatre hores del dia a la feina.

Quin era l´origen de les nostres diferències? Qui sap si el problema venia d´haver sentit sempre les històries del pare i l´oncle, salvats miraculosament de la mort en els fronts de batalla. Potser pel plaer que sentíem en estudiar els clàssics del pensament revolucionari mundial, la filosofia propagada pel Maig del 68 i els situacionistes, els hippies de Califòrnia, les ensenyances del Che Guevara, la Nova Cançó. Lenin ho deixà ben escrit en el Què fer: allà on hi hagi un obrer amb consciència socialista, el partit ha de procurar alliberar-lo del treball embrutidor. S´ha d´aconseguir que tengui temps per a formar-se culturalment a fi de convertir-lo en un bon propagandista i organitzador. Paul Lafarge, el gendre de Karl Marx, anava encara més lluny que Lenin i, en El dret a la peresa, proclamava l’exigència de defugir per sempre el treball alienat, la feina esclava decretada per la burgesia.

Amb els companys i companyes que acabaven d’arribar de d´Extremadura, de Castella i d´Andalusia, era difícil debatre aquestes qüestions. Per a nosaltres, la dedicació quasi professional a la Revolució era l´únic que tenia importància. Molts havien deixat els estudis per a dedicar-se en cos i ànima a l’organització. Vivíem de feines ocasionals: ocupacions que ens servien per a pagar el lloguer i el menjar, per a les cotitzacions del partit, per fer, si era possible, algun viatge a l’exterior i sortir uns dies de l’asfíxia que ens oprimia. Record un treball de delineant, a seixanta pessetes per hora, la venda d’enciclopèdies casa per casa, amb una exigua comissió de l’editorial. I la feina a diverses llibreries de Palma. Uns indrets ideals per a organitzar activitats culturals que et permetien entrar en contacte i captar els joves d’esquerres que compareixien a adquirir llibres prohibits. Tot servia per a sobreviure: dibuixar plànols, vendre llibres, pintar cotxes, escriure als diaris... Quina santa innocència, la joventut! Creure´s capaç de canviar el món, mudar els costums, bastir un nou tipus d´existència!

Com fer entendre als nouvenguts que no ens interessava el tipus de vida que ens oferia la societat capitalista? Feina de sol a sol per a pagar la hipoteca del pis i el cotxe quan podíem llogar un piset a un barri extraradial i sobreviure amb manco diners? I les obligades despeses per tenir els mobles de moda? Fermats una eternitat per a poder pagar la cuina, el sofà i les butaques, el televisor? Com era possible que els companys no veiessin que, en el segle XX, les cadenes ja no eren de ferro? Ara ens feien esclaus a força de signar les lletres dels terminis! Per què hipotecar-nos si podíem bastir els prestatges de la llibreria pintant les caixes que trobàvem al carrer, prop dels contenidors? Prestatges inabastables, sempre a la nostra disposició, per no res!

Empràvem les cadires velles que no volien a casa nostra. Tauletes trobades prop dels contenidors, velles màquines d´escriure llançades als fems! Aquell armari arnat, però bellíssim! I què en diríem del canterano de la repadrina, preciós, encara amb el marbre on, en un passat llunyà, hi tenia ramells de flors coral·lines, esgrogueïdes fotografies amb familiars ja irreconeixibles, un sant Antoni de fusta al qual, abans de dormir, sempre resava les oracions acostumades, de petit.

Cap necessitat de comprar quadres al Corte Inglés per decorar les parets! Joves amics ens regalaven les primeres experimentacions pictòriques. Anàvem a cercar cartells a les sales d’art modern, empràvem els pòsters de les velles pel·lícules dels anys trenta i quaranta com a meravellós sistema de decoració. Casablanca, El falcó maltés, El tresor de Sierra Madre, Allò que el vent s’endugué cobrien les parets de cambres i passadissos dels nostres pisos ocasionals...

Obr els ulls. La fina brusquina continua caient, lenta, insistent. Amb un esforç sobrehumà puc netejar el vidre entelat. Encara som enmig del terme de Caimari. Entre la boira distingesc les marjades, les oliveres mil·lenàries; l´esforç de generacions i generacions de pagesos passa per davant la retina. Mig adormit, sent que el conductor informa que aviat arribarem a Inca. Tenc por de no poder acabar de veure tot el que la metzina em permet albirar. I si en sortir de la camiona, en trepitjar terra ferma, el món que estic veient es dissol com el sucre dins l´aigua? Fermat a les imatges de la pantalla no vull abandonar aquest estrany viatge als racons més amagats del futur.

Imagín aquelles tribus llunyanes que bastiren la metzina miraculosa. Silenciosos homes i dones descobrint el dia que arribarien els conqueridors al capdamunt dels cavalls, coberts d´acer, amb esmolades llances, cans assassins ensinistrats a matar persones, canons que vomiten metralla. Com fer front a les espases de Toledo amb les mans, amb escuts fets de canyes, adornats amb plomes d´aus exòtiques? Hi hagué una època en què les guerres es feien mitjançant balls i cançons. El camp de batalla era una clariana de la selva on compareixien les tribus enfrontades. Hi havia intercanvi de regals. El bruixot principal oferia a l´enemic les millors peces obtingudes en la caça, els vestits més acolorits que havien fet les dones del poblat en mil nits d´històries i càntics. Qui ballava millor, que podia encaptivar els altres amb uns nous ritmes, qui resistia més a la clariana de la selva, dret, endiumenjat amb les seves plomes més vistoses, guanyava la batalla.

Ara, submergits en la letargia que proporcionaven les herbes, no oposen gaire resistència a la Mort que arriba precedida per la Creu dels sacerdots i la Inquisició. Tanmateix ja saben el futur que els espera: cadenes als peus, fuetades a l´esquena, homes i dones penjats i esquarterats de viu en viu si s´oposen a la conquesta, a la violació de les al·lotes, al treball esclau dins les mines. Molt abans que arribassin a la selva, els indis ja eren conscients del futur que els arribava amb els lladrucs dels cans i els càntics religiosos.

Però ara sóc jo que endevina el que m´ha de succeir. Arriben detencions, interrogatoris a les casernes de la Guàrdia Civil, als soterranis de la Brigada Social.

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)

Anarcoefemèrides del 15 de maig

Esdeveniments

Capçalera del primer número de L'Affamé

- Surt L'Affamé: El 15 de maig de 1884 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic bimensual L'Affamé. Organe communiste-anarchiste paraissant tous les quinze jours (L'Afamegat.Òrgan comunista-anarquista que apareix tots els 15 de cada mes). Va ser administrat per Auguste Chauvin i la gerència la portà Louis Bouisson i C. Godard. Encara que els articles es publicaren anònimament, hi van col·laborar Louis Buisson,Étienne Bellot, Auguste Chauvin, Prosper Ferrero, C. Godard, Justin Mazade, Alphonse Montant (Monat) i Joseph Torrens. Aquest periòdic sortí en un període de recessió econòmica i durant una epidèmia de còlera que deixà nombroses víctimes entre les capes més desafavorides de la població –el seu primer gerent, Bouisson, caigué malalt el juliol d'aquell any i per això va ser substituït per Godard. Alguns articles es publicaren en llengua italiana. En sortiren sis números, l'últim el 27 de juliol de 1884, i els seus responsables van ser perseguits, jutjats i condemnats per la justícia.

***

Capçalera de L'Ère Nouvelle

- SurtL'Ère Nouvelle: Pel maig de 1901 surt a París (França), editada per E. Armand i Marie Kugel, el primer número de la revista mensual L'Ère Nouvelle. Quan va morir Kugel, Armand va seguir tot sol la publicació. La revista tindrà diversos subtítols («Guerra a les iniquitats socials», «Revista d'emancipació individual», «Unió Evangèlica Independent»,«Revista mensual», etc.), segons l'evolució d'Armand mateix, que des del cristianisme llibertari evolucionarà fins a l'anarquisme individualista. El 16 de maig de 1901 inauguraren la seu de la revista (carrer Julie, 42, i Joannès, 2, de París). La revista es va suspendre durant l'empresonament, a partir del 6 d'agost de 1907, d'Armand per emissió de falsa moneda i es va reprendre amb el número 46 d'abril de 1910; l'últim número serà el 56, de maig-juny de 1911. La tirada era d'uns 2.500 exemplars i en determinats moments es va publicar a Billancourt i a Orleans. Entre els col·laboradors trobem A. Blanc, Madeleine Carlier, Alfonse Chafo, Ernst Crosby, A. Fromentin, J. B. Henry, Ch. Hotz, Kropotkin, Marie Kugel, Jacques Le Peager, Mealy, Octave Mirbeau, Max Nettlau, Raoul Odin, J. Prudhommeaux, Paul Richard, Jean Roth, Edouard Rothen, A. Sartoris, J. Tregouboff, Samuel Vincent, T. Waffler, Henri Zisly, entre d'altres. També va editar fullets de diversos autors:Émile Armand, Marie Kugel, Constantin Gherer, Madeleine Vernet, Voltairine De Cleyre, etc.

***

Capçalera d'El Preso Social

- Surt El Preso Social: Pel maig de 1926 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de l'anual El Preso Social. Publicación del Comité Pro Presos Sociales de Buenos Aires. En sortiren set números, l'últim en 1931.

***

Edició de la conferència

- Conferència de Han Ryner: El 15 de maig de 1927, a l'«Escola del Propagandista» de París (França), organitzada per Georges Chéron, l'intel·lectual anarcoindividualista Han Ryner pronuncia una reeixida conferència sobre Élisée Reclus. El gener de 1928 serà editada en «La Brochure Mensuelle» amb el número 61 sota el títol Élisée Reclus (1830-1905). Posteriorment serà reeditada en diverses ocasions pel«Grup Maurice-Joyeux».

***

Portada d'un exemplar de La Grande Réforme

- Surt La Grande Réforme: Pel maig de 1931 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual La Grande Réforme, amb un llarg subtítol: Organe de la Ligue de la Régéneration Humaine fondée par Paul Robin en 1896. Culture individuelle - Réforme de la morale sexuelle - Transformation social. Aquesta publicació neomaltusiana, la va dirigir Eugène Humbert i va deixar de publicar-se al número 100, coincidint amb la declaració de guerra l'agost de 1939. Després de la guerra, en 1946, es reprendrà fins a 1949 quan deixarà de publicar-se per manca de mitjans; en aquest temps, i sota la direcció de Jeanne Humbert, sortiren 32 números. Es finançava de la venda de  preservatius. Els arxius de la publicació i els d'Eugène i de Jeanne Humbert es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Capçalera de Terre Libre

- Surt Terre Libre: Pel maig de 1934 surt el primer número del periòdic mensual Terre Libre, editat per l'Aliança Lliure dels anarquistes de la regió del Midi. Canviarà nombroses vegades de subtítol i en 1936 esdevindrà l'òrgan de la Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF). Va dedicar moltes pàgines a la Revolució espanyola. Realitzat a Aulnay-sous-Bois i després a Nimes, sortirà a la regió parisenca i es publicarà fins a la declaració de guerra (juny i juliol de 1939). Un dels principals responsables va ser André Prudhommeaux. També editaren uns quaderns mensuals signats per diversos autors (Malatesta, Lafargue, Rolland, Nizan, Bouët, Weil, Fouyer, Lapeyre, Berneri, etc.).

Terre Libre (1934-1939)

***

Portada del número d'Inquietudes dedicat al 19 de juliol

- Surt Inquietudes: Pel maig de 1947 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic mensual anarquistaInquietudes. Revista de las Juventudes Libertarias. Editat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), abordà una gran quantitat de temes, especialment culturals i tingué una tirada de 2.000 exemplars, distribuint-se arreu de l'exili i a l'interior de la Península. Va ser administrat per Faustino Piquer Nicolao i comptà amb les col·laboracions d'Azucena Adell, Felipe Alaiz de Pablo, Vicent Artés Tornero, David Antona Domínguez, J. Borraz, Francesc Botey Badosa, Severino Campos Campos, Campio Carpio, Eusebi Carbó Carbó, Alberto Carsí Lacasa, Chueca, Gustavo Cochet, Miguel P. Cordón, Alejandro Daudet (Alejandro Sux), Joan Ferrer Farriol, Herrero Flores, José García Pradas, S. González,Ángel Guzmán, Ben Karius, Aristide Lapeyre, J. Llagostera, J. López, Frederica Montseny Mañé, Volga Marcos Calvo, Benito Milla Navarro, Mingo, Julio Montanes, Antonio Morales Guzmán, M. Moya, Floreal Ocaña, Gregorio Oliván García, Cristóbal Parra, E. Pascualena, Josep Peirats Valls, José Pérez Burgos, José María Puyol Albéniz, Román, Albà Rosell Llongueras (Laureano d'Ore), Àngel Samblancat Salanova, José de Tapia, Aurora G. Vidal, N. L. Warruelo, entre d'altres; i els dibuixos de Antoni García Lamolla i de J. Piquer. El número 3 fou un número extraordinari dedicat al 19 de juliol. En sortiren sis números, l'últim el de novembre-desembre de 1947.

***

Capçalera de La Rue

- Surt La Rue: Pel maig de 1968 surt a París (França) el primer número de La Rue. Revue trimestrielle culturelle et littéraire d'expression anarchiste. Editada pel «Grup Llibertari Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA), recuperava la capçalera de l'únic número que havia publicat en 1966 el «Grup Jules Vallès». En aquesta publicació de gran qualitat –entre 80 i 100 pàgines i amb nombrosos números especials (anarquisme i marxisme, Bakunin, ecologia, sexe, etc.)–, els gerents de la qual foren Suzy Chevet i Maurice Joyeux, escriuran nombrosos col·laboradors, com ara F. Agry, J. Barrue, Roland Bacri, Guy Benoit, P. V. Berthier, Hellyette Bess, Roland Brejon, C. A. Bontemps, Catherine Boisserie, Annie Bizeau, Michel i Dany Bonin, R. Bosdeveix, R. I Odile Caffenne, Jean Roger Caussimon, M. Cavallier, Bernard Clavel, J. P. Chabrol, Jacques Champagne, Paul Chauvet, Louis Chavance, Paul Chenard, Suzy Chevet, Joël Cochot, Alain Crapaud, Ronald Creagh, Ch. Despeyroux, Hem Day, Guy Dejardin, J. C. Devinck, A. Devriendt, Joël Essemble, Maurice Fayolle, Léo Ferré, Maurice Frot, J. L. Gerard, Gérard Gemelweiss, Roger Grenier, Daniel Guerin, Robert Guillaume, Henri Gougaud, R. Hagnauer, Jeanne Humbert, Isidore Isou, Maurice Joyeux, Pierre Jovenintin, Jean Lacassagne, B. Le Hyaric, M. Laisant, A. Lehning, Serge Livrozet, R. Marques, Jean Maitron, A. Mira-Milos, Pierre Meric, P. Nurnberg, Mathilde Niel, Marc Prevotel, Ramon Pino, Jean-Loup Puget, A. Proudhommeaux, Jean Yves Queffelec, Michel Ragon, Jean-Paul Richepin, J. M. Raynaud, Jean i Marie Rollin, Bernard Salmon, A. Sadik, Gui Segur, Louis Simon, Jean-Ferd. Stas, etc. En sortiren 37 números, l'últim el segon trimestre de 1986. També tenia una editorial («Editions La Rue»), que publicà dos discs i llibres i fullets (Paul Chauvet, Roland Bosdeveix, Maurice Fayolle, Maurice Joyeux, Paraf-Javal, etc.).

***

L'Odéon ocupat

- París (15-05-68): El 15 de maig de 1968 el «Comitè d'Ocupació» de la Sorbona de París (França), en assabentar-se de l'ocupació de la fàbrica Sud-Aviation, envia un telegrama de suport al comitè de vaga, «de la Sorbona ocupada a la Sud-Aviation ocupada». A la fàbrica Renault de Cleón, a prop de Rouen, 4.500 obrers decideixen declarar-se en vaga i ocupar la seva fàbrica, seguint l'exemple dels seus companys; també en segresten el director i sis membres de l'administració, és la«Nanterre obrera». A la Sorbona els estudiants emprenen el difícil aprenentatge de la democràcia directa. El«Comitè d'Ocupació», elegit en assemblea general, on es troba René Riesel, un«rabiós» situacionista de Nanterre, polemitza amb el «Comitè de Coordinació», on es troben Jean-Louis Péninou i Marc Kravetz, antics quadres de la Unió Nacional d'Estudiants Francesos (UNEF) esquerrana i futurs periodistes de Libération, que intenten organitzar una comuna estudiantil. El debat entre«irresponsables» i «buròcrates» s'accentua. L'assemblea general tracta de conciliar, inútilment, les postures: el poder no es comparteix. El«Comitè de Coordinació» suggereix al «Comitè d'Ocupació» que es retiri. René Riesel s'encolereix i«apel·la a la base», arengant la multitud al pati de la Sorbona. Es realitza una nova assemblea general i s'exigeix als«buròcrates» que s'expliquin. Cap al tard, entre dues i tres mil persones ocuparan el teatre Odéon, queés a prop de la Sorbona, després de la representació vespertina. Al cap i a la fi, és al perímetre alliberat; i el teatre dirigit per Jean-Louis Barrault i Madeleine Renaud té major capacitat que l'aula més espaiosa de la Sorbona. El nou programa s'hi penja tot d'una al vestíbul: «Quan els parlaments es converteixin en un teatre burgès, tots els teatres burgesos han de convertir-se en"parlaments".» La policia no intervé. Els taxis parisencs es declaren en vaga 24 hores.

***

Capçalera d'A Ideia

- Surt A Ideia: Pel maig de 1974 surt a París (França) el primer número de la revista trimestral A Ideia: Órgão anarquista especifico de expressão portuguesa, editada pel grup d'exiliats llibertaris portuguès«Os Iguais» (Els Iguals). Amb la Revolució portuguesa es traslladarà a Portugal, on es lligarà a l'Editorial Sementeira de Lisboa, i tindrà com a subtítol«Revista trimestral de cultura e pensamento anarquista». Se'n publicaran 55 números fins a 1991 i a partir de maig de 2001 es tornarà a editar anualment a Ourém (Portugal) per João Carlos de Oliveira Moreira Freire (João Freire).

Naixements

Antonio Gagliardi, Errico Malatesta i Luigi Bertoni (probablement a l'estació de Saint Imier, 1922) [CIRA-Lausana]

- Antonio Gagliardi: El 15 de maig de 1866 neix a Biogno-Breganzona (Ticino, Suïssa) l'anarquista Antonio Gagliardi. Fill d'una família benestant i religiosa, sos pares es deien Luigi Gagliardi i Teresa Boffa. Estudià a l'Institut Landriani de Lugano. En 1885, arran de conèixer militants llibertaris toscans que havien estat condemnats en rebel·lia durant el procés florentí contra Errico Malatesta i Carlo Caffiero, esdevingué anarquista i participà activament en l'ajuda dels proscrits. Propietari d'una empresa de vi a Melide (Ticino), en 1890, amb l'arribada a Lugano de Francesco Cini i Mario Paoletti –que els associà al seu negoci– i amb altres companys, com ara Isaia Santo Pacini i Attilio Panizza, creà la base del grup anarquista italià de Lugano. Va ser un dels organitzadors del Congrés Anarquista de Capolago, que se celebrà el 6 gener de 1891 en aquesta localitat del cantó de Ticino i on conegué Amilcare Cipriani, Francesco Saverio Merlino, Errico Malatesta, Ettore Molinari i Pietro Gori, entre d'altres. El febrer de 1891 fou nomenat membre del Comitè Directiu de l'acabat de crear Cercle d'Estudis Socials «Humanitas», el qual, sota l'aparença d'un grup cultural, amagava la nova organització anarquista fundada a Lugano i de la qual formaven part Attilio Paniza, Isaia Pacini, Innocenti Francesco i Mario Paoletti, entre d'altres. En 1893 conegué Sante Caserio a Lugano i, després de l'assassinat del president de la III República francesa Marie François Sadi Carnot a Lió (Arpitània) per aquest, va ser acusat per la premsa gal·la de ser, amb Edoardo Milano, el promotor de la reunió celebrada entre març i juliol de 1893 a Lugano on es va planejar l'atemptat. En 1894, amb Arturo Boffa, regentà el «Caffé Rossini», lloc de reunió dels grups anarquistes, fins al setembre d'aquell any que va rebre l'ordre de cessar aquests aplecs. Arran de l'atemptat del qual va ser víctima Pietro Gori el 15 de setembre de 1894, amb Attilio Panizza, creà una mena de servei de vigilància armat amb un gruixut bastó per evitar noves agressions a l'advocat anarquista. Després de l'expulsió de Gori i d'altres militants italians, mitigà forçadament les seves activitats. Entre 1896 i 1897 conegué el comte Giuseppe Griffith, simpatitzant llibertari, i especialment la seva esposa B. Rosalia Fagandini Griffith, que en 1898 esdevindrà la seva companya. Aquest mateix any, amb sa nova companya, marxà a la Suïssa alemanya i milità a Basilea, a Sankt Gallen i a Zuric, on regentà amb l'anarquista Giuseppe Bonaria el magatzem de queviures «Il Risveglio». Fou un dels 112 signants del manifest «Els antimilitaristes suïssos als treballadors», que aparegué publicat en Il Risveglio el 28 d'abril de 1906. Per les seves activitats de comerciant en vins, en 1913 va ser nomenat secretari de Relacions amb els grups anarquistes italians a Suïssa, càrrec en el qual va ser refermat en el Congrés dels Anarquistes Italians de 1918, i sempre en estret contacte amb Luigi Bertoni. En 1918, a causa de la Gran Guerra, retornà amb sa família a Lugano, on llogà uns terrenys a Molino Nuovo, a prop del cementiri de la localitat, on es dedicà al conreu de tomàtigues que exportava a Zuric. Amb l'excarceració de Bertoni, el 26 de juliol de 1919 organitzà una conferència sobre el dret d'asil a Lugano que resultà un fracàs pel boicot de l'Ajuntament de la localitat. En 1921 es traslladà a Bellinzona on creà, amb Giuliani Fichter-Jaeckli de Basilea, la«Destilleria Vinicola, SA». En 1922, quan Luigi Bertoni organitzà una reunió per celebrar el cinquantenari del Congrés de Saint Imier, entrà clandestinament el setembre d'aquell any a Suïssa Errico Malatesta que encara mantenia la seva ordre d'expulsió. Arran de la pressa del poder pels feixistes, amb sa companya Rosalia i altres militants (Carlo Vanza, Clelia Dotta, Giuseppe Peretti, Franz Moser, Savino Poggi, etc.), creà des de Bellinzona una xarxa d'evasió a través de les muntanyes que ajudà més de cent companys a fugir d'Itàlia i a passar a Suïssa. Aquesta xarxa, després d'aconseguir documentació falsa i gràcies al suport de Ferdinando Balboni, aconseguí passar clandestinament molts de refugiats a França barrejats entre els treballadors d'una pedrera situada a la frontera francosuïssa. En aquestaèpoca muntà a Bellinzona una empresa de vins amb el seu amic Giuseppe Bonaria («G. Gagliardi e G. Bonaria & Cie»), la seu del qual va ser el «quarter general» de les gires propagandístiques que Luigi Bertoni realitzava regularment a Ticino. Antonio Gagliardi va morir el 6 de maig de 1927 a Bellinzona (Ticino, Suïssa) i fou incinerat el 7 d'agost a Lugano després d'unes paraules de Bertoni.

Antonio Gagliardi (1866-1927)

***

Jacob Law

- Jacob Law: El 15 maig de 1885 neix a Balta (Transnístria, Ucraïna, Imperi Rus), en una família jueva, l'anarcoindividualista, partidari de la «propaganda per l'acció», Yankev Lev, més conegut com Jacob Law o Israël Lew. Després de dos anys a Odessa, en 1905, fugint dels pogroms i del servei militar, emigrà amb sa família als Estats Units i s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA), on el seu nom va ser transcrit pel de Jacob Law, nom amb el qual signarà des d'aleshores. A Nova York treballà de pintor decorador i de sastre. Poc després, el juliol de 1906, abandonà el domicili familiar i s'embarcà amb un vaixell de bestiar cap a Liverpool (Anglaterra). El 8 d'agost de 1906 arribà a París (França) i s'albergà una temporada amb una tia seva, Sarah Krupp, la qual treballava de venedora al mercat parisenc de les Halles. A París Jacob treballà de manera irregular com a sastre. En aquestaèpoca deia que havia esdevingut anarquista llegint el poeta llibertari en jiddisch David Edelstadt, a més dels clàssics (Bakunin, Kropotkin, Élisée Reclus, Nietzsche, Schopenhauer, Kant, etc.). Durant la manifestació del Primer de Maig de 1907 a París, a la plaça de la República, disparà cinc trets de revòlver sobre els cuirassers muntats des de la imperial de l'òmnibus Madeleine-Bastille. Només el cuirasser Ollagnier resultà lleugerament ferit. Detingut immediatament pels viatgers de l'òmnibus, fugí miraculosament del linxament. El 8 d'octubre de 1907 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i es va declarar anarquista individualista, fet pel qual va ser condemnat l'endemà a 15 anys de treballs forçats a l'illa de Saint-Joseph, a la Guaiana Francesa, i a 20 anys d'assignació de residència. Sa mare, que havia vingut expressament dels Estats Units per assistir al judici, patí una crisi de nervis en escoltar la sentència. En 1922 el periòdic Le Libertaire llançà una campanya per aconseguir la seva amnistia i la d'altres companys (Germaine Berton, Louis-Émile Cottin, Gaston Rolland, etc.) i entre altres accions edità milers de petits cartells engomats. A la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa restà 18 anys en unes condicions terribles i sempre es declarà anarquista, negant-se a realitzar els treballs obligatoris, fet pel qual passà llargues temporades a la masmorra. El 10 de maig de 1924 va ser alliberat i l'any següent retornà a París, on freqüentà les reunions llibertàries. En 1926 publicà el llibre Dix-huit ans de bagne, amb un prefaci d'André Colomer i Georges Vidal i il·lustracions de Jules Grandjouan, on explicà l'horror del sistema carcerari de les colònies penitenciàries d'ultramar i no deixà en molt bon lloc els seus companys llibertaris. Després d'això, les autoritats franceses decretaren la seva expulsió i a partir d'aquí es perdé el seu rastre. En 2005 i 2013 el seu llibre fou reeditat.

***

Necrològica de Tomàs Aysa Piqué apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 13 d'agost de 1959

- Tomàs Aysa Piqué: El 15 de maig de 1889 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Tomàs Aysa Piqué–també citat erròniament Aisa–, conegut com El Nano. Sos pares es deien Bartomeu Aysa i Maria Piqué. Paleta de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya). El 8 de maig de 1923 va ser detingut amb Sebastià Riera Alujas per haver amenaçat de mort el contractista d'unes obres de l'Avinguda d'Icària. Durant la guerra civil i la Revolució espanyola fou delegat del Consell de Fàbrica on treballava. Amb el triomf franquista passà a França. Milità en la Federació Local de la CNT de Caen (Baixa Normandia, França), de la qual va ser nomenat tresorer. Per mor d'una malaltia hagué de deixar de treballar i en 1952 s'integrà en la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Le Vigan, Llenguadoc, Occitània), comunitat llibertària agrícola organitzada per la CNT i per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) per acollir els companys amb aquests problemes o que tenien una edat avançada. Per la seva professió, a la Colònia Llibertària d'Aymare contribuí a la construcció de la granja avícola, del conillar i d'altres edificis similars. Després milità a la Federació Local de la CNT de Solhac (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Maria Capou. Tomàs Aysa Piqué va morir el 4 de juny de 1959 d'asma a l'Hospital de Gordon (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto antropomètrica de Francesc Bartrés Colomé (1914)

- Francesc Bartrés Colomé: El 15 de maig de 1892 neix a Cardedeu (Vallès Oriental, Catalunya) l'anarquista Francesc Bartrés Colomé. Sos pares es deien Miquel Bartres i Maria Colomé. Cisteller de professió, treballà a Barcelona (Catalunya) per a la vídua Viñols. Després de ser sortejat a Mataró per a fer la mili, es declarà insubmís i el 8 de gener de 1914 fugí cap a França. Amb dos companys (Legua i Selva), va anar directament a veure son germà Josep Bartrés Colomé, mosso a l'Hôtel desÉtrangers del carrer de Montenotte, al XVII Districte de París (França). El 18 de gener de 1914, amb sos dos companys, arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà per a un tal Benz i s'allotjà a l'alberg Duclos. A finals del gener de 1914 va ser fitxat per la policia de Perpinyà com a «anarquista perillós i propagandista militant». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Romeo Marconcini

- Romeo Marconcini: El 15 de maig de 1892 neix a Isola Rizza (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Romeo Ettore Marconcini. Sos pares es deien Umberto Marconcini i Amalia Dall'Agnello. Només arribà al quart grau de l'escola elemental, però aconseguí un gran nivell intel·lectual. Es guanyava la vida fent de ferrer armer. Segons la policia, era assidu de les reunions anarquistes de Verona i rebia i llegia periòdics i opuscles subversius i de propaganda. En 1912 envià regularment correspondència a Il Libertario i fou membre destacat del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) veronès. Després d'haver promogut, amb altres companys, accions contràries a la intervenció italiana en la Gran Guerra, en 1916 va ser cridat a files i romangué a l'Exèrcit fins a finals de 1918, participant en la campanya d'Albània i durant la qual va contraure la malària. Entre 1921 i 1922 fou secretari del Comitè Pro Víctimes Polítiques. Segons un informe policíac, estava considerat com a «perillós per a l'ordre públic» i «en casos d'avalots, capaç d'incitar les masses a l'aixecament». En 1924, amb Giovanni Domaschi, Biagio Crestani, Ubaldo Tacconi, era considerat un dels membres més destacats del Grup Anarquista de Verona, format per una trentena de militants. El 13 de març de 1928 va ser detingut i processat pel Tribunal Especial en l'anomenat«Cas Marinoni-Domaschi». Durant un escorcoll se li van trobar unes claus que, segons el prefecte, haurien facilitat la fugida del confinat anarquista Giovanni Domaschi quan aquest havia estat desterrat a Verona; però va ser absolt per manca de proves i alliberat el 13 de setembre de 1928. Durant els anys posteriors va ser sotmès a una estreta vigilància, amb escorcolls i detencions freqüents. En aquest llarg període, segurament per intentar despistar la policia, s'afilià al Sindicat Feixista de la Indústria (SFI), participà en manifestacions del règim i demanà la inscripció al Partit Nacional Feixista (PNF). El juliol de 1940 el seu nom va ser esborrat del llistat de subversius. Malgrat tot això, no renegà de les seves idees llibertàries. En un article publicat el 16 de maig de 1948 en Umanità Nova, on es confirmava la mort al camp de concentració alemany de Gusen-Mauthausen de son germà Giuseppe Marconcini–també ferrer armer com ell, socialista maximalista, exsecretari de la secció veronesa del Partit Socialista Italià (PSI), militant d'Italia Libera (IL, Itàlia Lliure) i membre del II Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Verona, juntament amb Giovanni Domaschi–, la redacció d'aquest periòdic anarquista el definia com «el nostre company». Romeo Marconcini va morir el 25 de juny de 1964 a Verona (Vèneto, Itàlia).

***

Nellie i Jim Dick a la colònia llibertària d'Stelton (setembre de 1921)

- Nellie Dick: El 15 de maig de 1893 neix a Kiev (Ucraïna, Imperi Rus; actualment Ucraïna) la pedagoga anarquista Naomi Ploschansky, més conegut pel llinatge de son marit com Nellie Dick. Filla d'una família jueva molt pobra i nombrosa –van ser vuit germans en total–, quan tenia nou mesos emigrà amb un germà i sos pares a Londres (Anglaterra), mentre dues germanes majors restaren a Kiev. Son pare, Salomon Ploschansky, d'antuvi treballà d'ajudant de forner i després fent gorres, alhora que s'integrà en el moviment sindicalista. Sa mare, Hanna Kiselevsky, originària d'una família de rabins propietària d'un molí de cereals, era jueva ortodoxa, però reivindicava els drets de la dona. En la seva adolescència Nellie s'adherí al moviment llibertari i mantingué estret contacte amb destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Rudolf Rocker, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta o Rudolf Grossmann (Pierre Ramus). El periòdic en llengua jiddisch Arbeter Fraynd, que editava Rudolf Rocker, es publicava al domicili dels seus pares a l'East End de Londres i aquest fet propicià l'acostament de la família Ploschansky al moviment anarquista i l'abandó del judaisme. En 1906 es responsabilitzà dels cursos per a infants que es realitzaven en el «Worker's Club» de Londres, lloc on conegué James Hugh Dick (Jim Dick, també conegut com Jimmy), que esdevingué son company. En 1912 fundà amb Jim Dick l'International Modern School, escola llibertària basada en els principis pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia, d'antuvi al domicili de son pare i després de la Gran Guerra al barri londinenc de Whitechapel. Amb els infants de l'escola i una pancarta que posava «Escola Anarquista-Socialista», participà en la manifestació del Primer de Maig de 1913. A més d'això, va fer cursos d'anglès per a estrangers al«Jubilee Street Club» i durant la I Guerra Mundial va fer feina per a l'Invalid Children's Aid Association (ICAA, Associació d'Ajuda per als Infants Minusvàlids). També va estudiar esperanto en aquesta època. Durant la guerra els locals de l'escola van servir per a nombroses reunions antimilitaristes i patiren nombrosos escorcolls policíacs, on nombrosos companys va ser detinguts, entre ells Rudolf Rocker, que va ser enviat a un camp de concentració. En aquestaèpoca bèl·lica, Nellie i Jim es casaren per intentar evitar el reclutament. El gener de 1917, quan començaren a cridar a files els homes casats, la parella emigrà a Amèrica i s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA), on entrà en contacte amb el Centre Ferrer i amb Emma Goldman. El març de 1917 ambdós s'integraren en la colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey, EUA), on animaren una escola moderna. Entre 1924 i 1928 s'encarregaren de l'escola moderna de la colònia llibertària de Lake Mohegan (Nova York, EUA) i el juny de 1928 retornaren a Stelton. En aquests anys realitzà dos viatges a l'URSS per a veure sa família –on son pare havia retornat en 1917 per unir-se a la revolució, esdevenint comunista; però una de ses germanes passà 15 anys en un camp de concentració estalinista–, un en 1930-1931 i un altre dos anys després amb son company i son fill; posteriorment, en 1960, en realitzà un altre. També en aquesta època es relacionà amb Alexander Sutherland Neill i la seva escola de Summerhill a Nova York. En 1933 fundà amb son company la seva pròpia escola moderna a Lakewood (Nova Jersey, EUA), que tingué activitat fins el 1958, any en el qual la parella s'instal·là a Miami (Florida, EUA), on en 1965 Jim morí. En 1973 vengué la seva casa, es traslladà a un pis i es posà a realitzar activitats relacionades amb la tercera edat. El seu testimoni va ser recollit per Pau Avrich en els llibres The Modern School Movement. Anarchism and Education in the United States (1980) i Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995). En 1989 Jerry Mintz estrenà el documental-entrevistaNellie Dick and the Modern School Movement. En 1990 deixa Miami i es traslladà a Oyster Bay per viure amb son fill únic James Dick (1919-2006), pediatra de Long Island. Nellie Dick va morir el 31 d'octubre de 1995 a Oyster Bay (Comtat de Nassau, New York, EUA).

Nellie Dick (1893-1995)

***

Notícia de la detenció d'Édouard Arestein publicada en el diari marsellès Le Petit Marseillais del 2 de maig de 1921

- Édouard Arestein: El 15 de maig de 1902 neix a Solhac (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista Édouard Clément Arestein. Es guanyava la vida com a tamisador de farina. En 1919 s'establí a Marsella (Provença, Occitània) i en 1921 formava part del Sindicat d'Obrers Moliners, que s'havia adherit al Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR), creat durant el congrés celebrat a Lió (Arpitània), que reintegrà els opositors a la majoria en el si de la Confederació General del Treball (CGT). Durant la nit del 30 d'abril de 1921, amb Charles Aigon i Adolphe Boissin, va ser sorprès per guàrdies de la pau quan aferrava a les parets de l'edifici de Correus els cartells antimilitaristes «Contre la guerre, contre le crime», signats pel Grup de les Joventuts Anarquistes de la Unió Anarquista (UA) per al «Primer de Maig»; jutjat pel Tribunal Correccional de Marsella per «provocació de militars a la desobediència», el 2 de juny de 1921 va ser condemnat a un mes de presó. Arran d'aquesta condemna, va ser acomiadat de la farinera Roger, al barri de la Timone de Marsella, on treballava amb son pare fent de tamisador de farina, i a partir d'aquell moment es dedicà a la feina de mosso de restaurant. En 1922 era un dels membres més actius del grup de la Joventut Anarquista, que es reunia al Bar du Coq de Marsella. En aquesta època vivia al número 50 del carrer Minimes amb son pare, sa tia, son germà i sa germana. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Francisco Saldaña Hernández publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 17 d'octubre de 1957

- Francisco Saldaña Hernández: El 15 de maig de 1904 neix a Bédar (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Saldaña Hernández–el primer llinatge sovint citat erròniament Sardaña. Sos pares es deien Diego Saldaña García, jornaler, i Isabel Hernández Rumi. Establert a Barcelona (Catalunya), milità en la Secció de Lleters del Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà a les mines. Visqué a Gilly-sur-Isère (Savoia, Arpitània) i milità en la Federació Local d'Ugine (Savoia, Arpitània) de la CNT «ortodoxa». Francisco Saldaña Hernández va morir el 4 d'octubre–algunes fonts citen erròniament setembre– de 1957 a Albertville (Savoia, Arpitània), després d'una llarga malaltia contreta a la feina, i fou enterrat l'endemà. Deixà companya, María Martínez Cazorla, i descendència.

***

Necrològica de Pablo Barba Nieto apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 de març de 1986

- Pablo Barba Nieto: El 15 de maig de 1910 neix a Yeste (Albacete, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Pablo Barba Nieto. Sos pares es deien Pablo Barba i Josefa Nieto. Barber de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí a la regió parisenca. Després de la II Guerra Mundial, durant molt de temps, fou un dels barbers del local de la CNT, al número 24 del carrer Sainte-Marthe, al X Districte de París. Bon guitarrista, fou un dels animadors de les reunions i festes que el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) organitzava. En 1984 va esdevenir gairebé cec i hagué d'abandonar la militància. Sa companya fou Llum Fort Castelló. Pablo Barba Nieto va morir el 20 de gener de 1986 a l'Hospital Avicenne de Bobigny (Illa de França, França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Bondy (Illa de França, França), població on residia.

***

Nicolás Mallo Fernández

- Nicolás Mallo Fernández: El 15 de maig de 1915 neix a la Corunya (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Nicolás Mallo Fernández. En 1936, quan esclatà la guerra, fugí de Galícia i s'establí a Astúries. Amb el triomf franquista passà a França i a finals de 1939 marxà, amb José Ledo, a Amèrica (República Dominicana, Cuba i Mèxic). A finals de 1945 retornà a França. Acostat al corrent moderat de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan l'anarcosindicalista José Expósito Leiva va ser ministre del Govern de José Giral Pereira de la República espanyola en l'exili s'encarregà a París (França) de la Direcció General de Muntanyes i Boscos. Gairebé de seguit marxà a Madrid per reforçar el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries dels anomenats«col·laboracionistes», al qual representà el març de 1946 en el Comitè Nacional de la CNT. El març de 1947 assistí a Madrid al clandestí Ple de Regionals i el 24 d'aquell mes va ser detingut quan viatjava amb tren per lliurar documentació orgànica del congrés a les regionals d'Astúries i de Galícia. Jutjat, va ser condemnat a 30 anys de presó i fou tancat a la penitenciaria valenciana de Sant Miquel dels Reis, on en 1958 encara romania malalt de tuberculosi òssia. Més tard, s'acostà al sector cincpuntista i en 1967 va ser nomenat secretari per a l'Exterior del Comitè Nacional de la CNT encapçalat per Francisco Royano Fernández. Després de la mort del dictador Francisco Franco, ben igual que altres antics confederals, col·laborà en la fundació, el 20 d'octubre de 1978, de la Unió Democràtica de Pensionistes (UDP), creada per assessorar els jubilats i pensionistes dels diversos règims de la Seguretat Social i on desenvolupà diversos càrrecs, com ara secretari de Premsa i de Relacions Públiques i vicepresident; des de 1984 i fins a la seva mort ocupà el càrrec de president de la UDP. L'abril de 1992 el Govern espanyol li concedí la Medalla al Mèrit en el Treball en la seva categoria d'or. Nicolás Mallo Fernández va morir el 26 de juliol de 1994 a Madrid (Espanya).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 16 de maig

Esdeveniments

Portada del primer número de Le Droit Social

- Surt Le Droit Social: El 16 de maig de 1885 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic quinzenal Le Droit Social. Organe anarchiste. Portava el lema«Mort als burgesos!». Era continuació de Le Droit Social (1882) de Lió (Arpitània). El gerent va ser Alphonse Lauze i comptà amb el suport d'Étienne Bellot i de Jean Auguste Joly. Els articles no van anar signats, però hi van col·laborar, a més dels citats, Auguste Chauvin, Georges Deherme, Théophile Gouzet, Minnie Lecompte, Justin Mazade i el barceloní Josep Torrens. Només es publicà un altre número el 13 de juny de 1885, on demostrà la inutilitat del sufragi universal i aconsellà «votar anarquista», és a dir, calar foc les urnes electorals; també en aquest segon número publicà alguns articles en italià.

***

La Sorbona ocupada

Naixements

Necrològica de Pierre Fauvet publicada pel periòdic parisenc Le Libertaire del 31 de març de 1901

- Pierre Fauvet: El 16 de maig –algunes fonts citen erròniament el 15 de maig– de 1859 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el militant anarquista francès Pierre Fauvet. Sos pares, obrers de passamaneria, es deien Jean Baptiste Fauvet i Marguerite Reymond. Per mor de les seves activitats militants i per la seva vida errant i borrascosa Fauvet va patir entre 1878 i 1891 dotze condemnes per robatori, vagabunderia, cops i ferides, amenaces i violència contra els agents a Sant-Etiève i Montbréson, Lió i Lausana (Suïssa) i va treballar en diferent activitats (obrer armer, venedor ambulant, etc.). En maig de 1886 va participar en un assumpte de falsificació de moneda i en juny de 1891 va ser alliberat després de ser sospitós d'haver participat amb Ravachol en l'assassinat de l'ermità de Chambles. Membre dels grups anarquistes de Sant-Etiève, organitzarà les gires de Sébastien Faure en aquesta regió d'octubre a desembre de 1891, i va ser perseguit per infracció a la Llei de 30 de juny de 1881 sobre les reunions públiques. El maig de 1886 es va veure implicat en una estafa i patí 15 mesos de presó. El 28 de març de 1892, ben igual que a altres 13 anarquistes, el seu domicili, al número 11 del carrer de l'Hôpital, lloc on es reunia un dels dos grups anarquistes de Saint-Étienne, va ser escorcollat per la policia. El 21 de novembre de 1893 patí un nou escorcoll. L'1 de gener de 1894 va ser detingut, juntament amb Mourgues i Peronnet, arran d'un escorcoll de l'edifici del carrer de l'Hôpital, a tres pisos diferents, i on la policia no va poder trobar la biblioteca del grup, amb més de tres-cents volums, que havia estat desallotjada dies abans; només una vintena de llibres i una vintena de fullets, que portaven el segell de l'Alliance Anarchiste i del Groupe Communiste Anarchiste Stéphanois, va ser trobades al seu pis, però no va poder ser acusat d'«associació criminal». Durant uns mesos de 1894 visqué a Anonai (Vivarès, Occitània), on el juny d'aquell any, a resultes de l'aparició a les parets de la població d'un cartell imprès a Londres (Anglaterra), el seu domicili va ser escorcollat, però no va ser detingut. En octubre de 1896 ca seva va ser escorcollada i s'hi va trobar nombrosa propaganda subversiva, però no explosius que era el que es buscava. El setembre de 1900 va ser designat per portar a París les queixes dels firaires de Sant-Etiève. El nom de Pierre Fauvet és un dels que apareix amb major freqüència en els documents policíacs, malgrat l'estreta vigilància a la qual estava sotmès. Pierre Fauvet va morir el 23 de març de 1901 a Sant-Etiève (Arpitània).

***

Fotografia policíaca de Jean Kachindzew (ca. 1894)

- Jean Kachindzew: El 16 de maig de 1860 neix a Khàrkiv (Ucraïna, Imperi Rus) l'anarquista Jean Kachindzew, conegut com Annanico. Sos pares es deien Nicolas Kachindzew i Catherine Calvet. Emigrà a França per ampliar estudis. El maig de 1890 va ser detingut amb altres exiliats russos sota l'acusació d'haver tramat una conxorxa per atemptar contra el tsar de Rússia. El juliol de 1890 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional amb altres«nihilistes» russos (Lavrenius i Levof) i condemnat per fabricació d'explosius. El 2 de setembre de 1892 se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Auguste Delalé (1907)

- Auguste Delalé: El 16 de maig de 1864 neix a Tours (Centre, França) el militant anarquista i sindicalista André Auguste Delalé. Sos pares es deien Philippe Delalé, teixidor de seda, i Jeanne Suzanne Matraz, obrera de seda. Fill d'una família pobra de teixidors, de jove també farà d'obrer teixidor, però aviat aprendrà l'ofici de sabater a Romans d'Isèra (Occitània), centre important de la indústria sabatera. Va militar en diversos grups anarquistes del departament del Droma, com ara «Les Indignés», i, a partir de 1888, de Viena del Delfinat. Posteriorment s'instal·là a París (França) i col·laborà en el periòdic La Révolte, de Jean Grave. De març al 20 d'octubre de 1893 va ser gerent de Le Père Peinard, d'Émile Pouget, en substitució d'Aristide Gardrat, i va patir dues condemnes per difamació –una a Cherbourg, el desembre de 1893, i altra a Grenoble, el març i abril de 1894. En aquesta època era obrer sabater a Romans d'Isèra. Va haver de fer un període militar de 28 dies a Viena del Delfinat i en acabar s'instal·là a Lo Borg dau Peatge, on fou portaveu del grup anarquista i intervingué en nombroses reunions públiques. La seva companya, la militant anarquista Blanche Marie Blanc (Aline), exesposa de Frédéric Rigaudin, que havia conegut a la Casa del Poble de Romans d'Isèra, era mare de la futura neomaltusiana llibertària Jeanne Humbert. Entre 1898 i 1899 participà amb una escissió socialista de Romans d'Isèra en la constitució d'una efímera «Lliga de la Coalició de Forces Revolucionàries de Romans d'Isèra i Bourg-de-Péage». El 23 de gener de 1900 prengué la paraula en una xerrada contradictòria amb Jules Guesde i Alexandre Zévaès a Romans d'Isèra. A començament de 1901 s'instal·là a Besançon (Franc Comtat, Arpitània) per treballar de representant de joieria i més tard a Tours (Centre, França) per fer feina de teixidor. A Tours creà un grup anarquista i organitzà conferències amb destacats militants llibertaris (Jean Marestan, Louise Michel, Laurent Tailhade, Alexandre Jacob, etc.). També a Tours denuncià un convent que explotava mà d'obra infantil. El maig de 1903 retornà amb Aline a París. Els companys li trobaren un allotjament al carrer Cavé, al barri de Montmartre, i reprengué el seu ofici de sabater i les seves col·laboracions en Le Libertaire. El juliol de 1903, dos articles («À l'oeuvre» i «Anarchismes»), apareguts en els números de l'1 i del 15 de maig de 1903 de Le Libertaire, van fer que fos condemnat a dos mesos de presó per difamació a Dijon (Borgonya, França). En sortir de la garjola s'integrà en el moviment sindicalista. El maig de 1904 reemplaçà el sabater Le Mao com a gerent deL'Ouvrier des Cuirs et Peaux, òrgan oficial de la Federació Nacional dels Cuiros i Pells. En aquesta mateixa època va ser nomenat secretari ajudant del Sindicat de Sabaters de París, càrrec que ocupà alternativament amb l'anarquista Brossard, qui li va succeir definitivament en 1907. El juny de 1904, juntament amb Georges Yvetot, representà la Borsa del Treball de París en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) celebrat a Amsterdam (Països Baixos) i quan la Secció Francesa de l'AIA va ser creada el setembre de 1904, en va ser nomenat tresorer. El gener de 1905 fou secretari del«Comitè Pivoteau», creat en 1903 per fer costa un obrer ajustador, Victor Pivoteau, que havia matat a trets i a cops de punxó un capatàs que es negava a tornar-lo a contractar; l'adreça d'aquest comitè fou el seu despatx a la Borsa del Treball de París i malgrat tots els esforços Pivoteau va ser condemnat el 9 de gener de 1905 a 10 anys de presó. El 29 d'abril de 1907 va ser detingut, juntament amb Jean Bousquet i Albert Lévy, per les paraules dites en un míting celebrat el 25 d'abril a la Borsa del Treball, i acusat de«provocació directa al robatori, a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi». Aquell mes també, arran d'una vaga de sabaters, va ser acusat d'«incitació a la revolta», però el procés va acabar sobresegut. El 16 de maig de 1907 participà, amb altres destacats militants (Alphonse Merrheim,Émile Pouget, Marcel Sembat i Miguel Almereyda) en un gran míting públic al Palais du Travail del carrer Belleville de París contra les detencions preventives dels membres de La Guerre Sociale. El 7 de setembre de 1907 participà, amb Miguel Almereyda i Eugène Merle, en la conferència contradictòria«Les partis politiques et l'action ouvrière» a la Sala Aumaitre de La Plaine Saint-Denis (Illa de França, França). El 13 de setembre de 1907 va ser absolt en l'Audiència del Sena en un judici amb altres nou antimilitaristes del delicte d'haver aferrat el 8 d'agost d'aquell any un cartell contra la repressió de les vagues de Raon-l'Étape (Lorena, França). Entre el 20 i el 22 de febrer de 1908 va ser jutjat, amb altres 11 militants de la Confederació General del Treball (CGT), pel cartell«Govern d'assassins», editat el juny de 1907 durant la lluita dels vinyataires occitans, però «Els Dotze» van ser absolts. El juny de 1908 va ser delegat de la CGT arran d'una vaga de cosidors de sabates a París i l'octubre d'aquell any participà en la fundació del Comitè de Defensa Social (CDS). L'11 de desembre de 1908 va ser nomenat membre de la Comissió de Vagues i de la Comissió de la Vaga General de la CGT en nom de la Secció de les Borses del Treball. El març de 1909, en substitució del seu anterior gerent Léopold Verrier, va demanar el permís per a editar el setmanari anarquista en llengua xinesa Xin Shiji (1907-1909), subtitulat en esperanto La Novaj Tempo i en francèsLe Nouveau Siècle; aquest periòdic va ser fundat per Li Shizeng, Wu Zhihui i Zhang Jingjiang. En aquestaèpoca no trobà feina de sabater i treballà de representant, militant en el sindicat dels viatjants de comerç. L'abril de 1909 va fer costat una vaga de botoners a Méru (Picardia, França) i va ser atacat per una laringitis tuberculosa que s'agreujà pel fred i la pluja. Durant l'albada de l'11 de juny de 1909 el seu domicili, al número 21 del carrer Pradier de París, va ser escorcollat per la policia durant una investigació sobre l'ona de sabotatges a les línies telegràfiques i telefòniques que s'havia desencadenat aleshores. Auguste Delalé va morir el 12 de maig de 1910 al seu domicili del XIX Districte de París (França) i el seu cos va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Al seu enterrament van assistir-hi personalitats del món sindical i llibertari, com ara Henri Dret, Charles Malato, Gaston Montéhus i Alexandre Luquet.

***

Fitxa de la policia francesa d'Eugenio Agustinucci

- Eugenio Agostinucci: El 16 de maig de 1867 neix a Genzano di Roma (Roma, Laci, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Eugenio Agostinucci. Sos pares es deien Giuseppe Agostinucci i Caterina Duri. Empaperador i pintor de professió, els primers informes de la Prefectura de Policia de Roma el qualifiquen de «poc amant de la feina» i «un dels sectaris més temibles del districte». Entre finals de la dècada dels vuitanta i principis de la del noranta, època d'una profunda crisi en el sector de la construcció, fou un dels protagonistes del moviment dels desocupats a Roma. Fou un dels organitzadors entre els treballadors desocupats de la construcció romans dels disturbis que tingueren lloc el 8 de febrer de 1889. A partir de 1890, en estreta col·laboració amb Pietro Calcagno i Ettore Gnocchetti, es dedicà a la creació i enfortiment de la Federació Anarquista. Va ser condemnat a tres mesos de presó i multat per haver intervingut en la manifestació del 19 de març de 1891 a la plaça Dante. Formà part de la comissió que s'encarregà de l'organització de la Festa del Treball i prengué part en els fets del Primer de Maig de 1891 que tingueren lloc a la plaça Santa Croce in Gerusalemme de Roma, on unes dues-mil persones es manifestaren sota la bandera de la Federació Anarquista Revolucionària (FAR); aquesta manifestació, feta amb la finalitat de construir una gran organització obrera des d'una perspectiva insurreccionalista i animada per la presència d'Amilcare Cipriani, acabà en greus enfrontaments entre els obrers i la policia, amb un mort i centenars de ferits entre els manifestants. Per la seva participació en aquest fet, el 4 de juliol de 1892 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació a 28 mesos i 15 dies de presó i a un any de vigilància especial. Amnistiat, encara patí altres petites condemnes, però continuà amb la seva propaganda anarquista. Participà en les protestes, sobretot a Roma, contra la matança del 17 d'agost de 1893 a Aigüesmortes (Llenguadoc, Occitània), quan un nombre imprecís d'obrers italians van ser assassinats per una turba de treballadors francesos encegats pel xovinisme. L'agost de 1893 va ser novament detingut i acusat, segons l'article 248 del Codi Penal, de «pertinença a associació criminal», però l'octubre d'aquell any el seu cas va ser sobresegut. Durant la nit del 7 de gener de 1894 participà, juntament amb Ettore Gnocchetti, en una reunió que va acabar al carrer Lungaretta del barri roma del Trastevere amb un enfrontament amb la policia al crit de«Visca la Revolució! Visca l'Anarquia!»; fet que es va tancar amb una condemna de dos anys i tres mesos de presó. En 1895 se li va assignar la residència i va ser deportat a l'illa de Ponça. Després de purgar la pena, pogué retornar a Roma sota vigilància especial. En 1899, després d'una temporada a Bucarest (Romania), retornà a Roma, però poc després, el 27 de juny de 1900, passà a Niça (País Niçard, Occitània), on treballà amb un negociant de paper pintat i entrà en contacte amb els anarquistes italians residents. En aquesta època la policia francesa el qualificà «d'una intel·ligència superior i dotat d'una força física poc comuna» i el considerà «molt perillós», ressenyant que assistia a totes les reunions llibertàries i sindicalistes. A finals de gener de 1901 va ser processat amb Umberto Mancini i Andrea Venturi, per«violències lleugeres». El Primer de Maig de 1901, en un acte al restaurant Cuggia, al barri de Saint Sylvestre de Niça, organitzat per la Federació Socialista Revolucionària Italiana (FSRI), cridà, amb un grup d'altres sis italians (Casalini, De Angelis, Ferrini, Oberti, Pero i Venturi), eslògans com«Visca Bresci!, Mort al Rei! I Visca l'Anarquia». Assistí a la Borsa del Treball de Niça i contribuí a la seva divisió i escissió, organitzant-se una nova organització independent, la Federació de Cambres Sindicals Obreres de Niça, molt més radical que l'anterior submisa a l'Ajuntament de la ciutat; aquesta nova Borsa del Treball s'adherí al sindicalisme revolucionari a la Confederació General del Treball (CGT). Fou un dels animadors de la vaga dels obrers pintors, recorrent les obres i denunciant els esquirols. Durant la vaga de descarregadors, formà part del comitè que tenia permanència a la seu del sindicat i al Borsa del Treball independent. Entre novembre de 1902 i març de 1903 va romandre a Roma i l'estiu de 1903 passà una temporada a Antíbol (Provença, Occitània), amb Antonio Motta i Andrea Venturi. També participà activament en la vaga general de setembre de 1903 a Niça. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907 prengué part en el Congrés Nacional Anarquista que se celebrà a Roma. Posteriorment compaginà estada entre Roma, Niça i Marsella. Fou un dels atiaren la idea de crear a Niça un comitè compost per anarquistes, socialistes i republicans per a lluitar per l'excarceració de l'anarquista antimilitarista Augusto Masetti i per a l'organització d'una subscripció i una campanya de conferències antimilitaristes arreu d'Itàlia. En contacte amb anarquistes residents als Estats Units, distribuí el periòdic Cronaca Sovversiva. Entre 1909 i 1910 col·laborà, sota el pseudònim Miorn, en el periòdic en llengua castellà de Niça Tierra y Libertad. El 23 d'abril de 1911 la policia el detectà a Roma. En 1919 residia a Niça, on treballava de guardià a Villa Mireille, però aquest mateix any passà a treballar en l'empresa de pintures Demagistri de Vichy (Alvèrnia, Occitània). Sembla que s'allunyà del moviment anarquista, ja que quan es va adherí a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) es declarà socialista. L'avançada edat i la mala salut el separaren progressivament de la militància política. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.  

***

Foto policíaca de Paolo Zanella

- Paolo Zanella: El 16 de maig de 1871 neix a Verona (Vèneto, Itàlia) el paleta i pintor anarquista Paolo Zanella. Sos pares es deien Gaetano Zanella i Caterina Zampieri. La seva fitxa policíaca el qualificava d'actiu propagandista anarquista i de «perillós home d'acció» i molt relacionat amb els anarquistes Amedeo Bragantini i Giusto Annibale Danen. L'octubre de 1891 va ser detingut amb altres companys (Amedeo Bregantini, Giacomo Colli, Annibale Maraschini i Attilio Zago), sota l'acusació de pertànyer a «associació criminal» i denunciat per haver danyat el monument a Paolo Veronese (Paolo Caliari) i per haver proferit crits sediciosos («Visca l'anarquia»); se'n sortí amb una multa i el desembre d'aquell any va ser posat en llibertat. El gener de 1892 va ser novament detingut amb Amedeo Bregantini i Attilio Zago sota l'acusació de«enrenous nocturns». El setembre de 1892 va ser denunciat juntament amb Amedeo Bragantini i Attilio Zago per haver decapitat l'estàtua de Sant Francesc a Dossobuono (Vèneto, Itàlia) i per haver realitzat pintades subversives contra el Govern i contra la propietat, alhora que glorificava l'anarquia i la revolta, però finalment no va ser processat. El maig de 1893 amb Amedeo Bragantini i altre company va anar a la redacció del diari L'Adige i, segons la policia, va exigir amb amenaces la rectificació d'un article ofensiu per al moviment anarquista. El 25 d'octubre de 1893 va ser detingut juntament amb Amedeo Bragantini i Annibale Danen i condemnat a tres mesos de presó per ultratge i violència contra dos policies. El febrer de 1895, marxà cap a Gènova (Ligúria, Itàlia) i d'allà cap al Brasil, d'on retornà el gener de 1897. El març d'aquest any es va traslladar a Zuric (Zuric, Suïssa) d'on, arran d'un escorcoll el novembre, va ser acusat de possessió de 300 còpies d'un periòdic anarquista i per aquest motiu el 21 d'octubre de 1898 es va decretar la seva expulsió, juntament amb altres set companys (Alfredo Bacci, Davide De Benedetti, Pietro Capelli, Enrico Vincenzo Carrara, Francesco Giovanni Coletto, Antonio Galanti i Raffaele Maccaro). Posteriorment s'establí a Brussel·les (Bèlgica) i després a París (França). Expulsat de França, va ser localitzat per les autoritats a Torí (Piemont, Itàlia) i l'agost de 1902 traslladat a Verona. El juny de 1903 establí a Milà (Llombardia, Itàlia), on freqüentà els cercles anarquistes i rebé periòdics anarquistes americans. El 29 de juliol de 1910 assistí a una conferència de Maria Rygier sobre el regicidi d'Humbert I d'Itàlia en el seu desè aniversari. En els anys successius continuà fidel a les idees anarquistes, però sense tenir una militància destacada. Paolo Zanella va morir el 8 de maig de 1920 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Retrat d'Émile Ricbourg, realitzat a partir de la foto antropomètrica d'Aphonse Bertillon, publicat en el diari parisenc Le Petit Journal del 6 d'agost de 1902

- Émile Ricbourg: El 16 de maig de 1872 neix a Albert (Picardia, França) l'anarquista Émile Alfred Honoré Ricbourg –el llinatge citat sovint erròniament de diferents maneres (Richbourg, Rubourg, etc.). Sos pares es deien Narcisse Désiré Honoré Ricbourg, peó de camins dels Ferrocarrils del Nord, i Maria Fernet. Es guanyava la vida com a emmotllador en metalls. A finals dels anys vuitanta fou membre del grup anarquista d'Amiens (Picardia, França), del qual formaren part Louis Gosselin, Jules Lemaire, Harles Leoy i els germans Tarlier (Camille, Charles, Eugène, Emilien i Joseph), entre d'altres. En aquesta època vivia a Albert, separat de sa companya. Posteriorment s'instal·là a Puteaux (Illa de França, França), al número 4 del carrer Pitois. L'octubre de 1900 va ser detingut al voltants del Bosc de Boulogne per un agent de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) sota l'acusació d'haver intentat provocar un descarrilament en furtar 17 peces de coure dels rails de la línia del tramvia Neuilly-Boulogne; jutjat per aquest fet, va ser condemnat a un mes de presó per«robatori de material de la línia fèrria». El juliol de 1901 va ser acusat d'implicació en la fabricació de moneda falsa després de la detenció de tres anarquistes (Marie Boucaux, Paul Chartier i Émile Haraucourt). El setembre de 1901 fugí cap a Amiens, on visqué a casa de Jules Lemaire, i va fer la verema al Marne juntament amb els germans Tarlier. De bell nou s'establí a Puteaux (Illa de França, França), on muntà el seu taller al número 83 del carrer de París. El 3 d'agost de 1902 va ser detingut, juntament amb sa companya Berthe Cadet, amb qui estava casat, i els anarquistes Guillaume-Joseph Mauguard (Raoul l'Anarchiste) i Louise Zoucker, sota l'acusació de fabricació de monedes de plata de 10 i 20 francs falses; jutjat per aquest fet, l'1 de maig de 1903 Mauguard va ser condemnat a cinc anys de presó i ell va ser absolt. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

José María Puyol Albéniz

- José María Puyol Albéniz: El 16 de maig de 1882 –algunes fonts citen erròniament 1881 o 1883– neix a Lugo (Lugo, Galícia)–algunes fonts citen erròniament Cascante (Tudela, Navarra) i Daimiel (Ciutat Real, Castella, Espanya)–, on son pare, empleat de Correus i Telègrafs, havia estat destinat, el periodista i militant anarquista i anarcosindicalista José María Puyol y Albéniz. Sos pares es deien Emiliano Puyol y Fisac i Jovita Albéniz. Es crià a Cascante, d'on era natural son pare, i estudià al seminari de Tudela (Tudela, Navarra), on aconseguí una sòlida cultura. Aficionat al teatre, va ser actor com altres membres de sa família –sa germana fou primera actriu d'una reconeguda companyia teatral. Emigrà a Amèrica i residí uns anys a l'Argentina i a l'Uruguai. Moltes fonts diuen que retornà en 1931 a la Península amb la proclamació de la II República espanyola, però el cert és que en 1921 residia a Oviedo (Astúries, Espanya), on aquell any el Jutjat d'Instrucció d'aquella ciutat el processà per «injúries i desacatament». Instal·lat a València (València, País Valencià) en els anys republicans, va ser un dels responsables de diverses publicacions (Heraldo de Aragón, El Imparcial, El Liberal,El Sol, etc.). Durant la Revolució espanyola, amb altres companys anarquistes vinguts de l'Argentina (Blancho, Rodolfo González Pacheco, Lanuza), col·laborà en la premsa llibertària i fou, amb José Muñoz Congost, responsable del diari alacantí Liberación (1937-1938). També, amb José Pérez Burgos, dirigí el diari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) editat a Almeria (Andalusia, Espanya) Emancipación (1937-1939). El 28 de març de 1939, quan el triomf franquista era un fet, aconseguí embarcar des del port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) a bord del carboner britànicStanbrook cap a l'Àfrica del Nord i fou internat al camp de concentració de Relizane (Relizane, Algèria). Posteriorment residí a Alger (Algèria) i a Boufarik (Blida, Algèria), on rebé el suport de l'anarcosindicalista Amèlia Jover Velasco. En 1945 col·laborà en el periòdic algerí Solidaridad Obrera,òrgan del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) d'Àfrica del Nord. En aquesta època va fer nombroses conferències tant a Alger com a l'Agrupació Llibertària d'Orà (Orà, Algèria). En l'exili va relacionar-se molt amb Pedro Herrera Camarero, José Muñoz Congost, José Pérez Burgos i Antonio Verardini Díaz-Ferreti. En 1945 va publicar el fullet Prensa burguesa y prensa proletaria. Cháchara por acuerdo de los compañeros de Boufarik. Fidel cervantista, el 18 de novembre de 1945 fou l'orador de la cerimònia d'inauguració d'una placa en honor a Miguel de Cervantes Saavedra a Alger, de qui es considerava deixeble, a la zona de la cova que li va servir de refugi en una temptativa d'evasió. Sobre aquest escriptor va publicar en 1946 el llibre Don Quijote de Alcalá de Henares. Racimo cervantino. L'estiu de 1947 participà, amb Conrado Lizcano Montealegre, en l'Exposició d'Art i d'Artesania Espanyols organitzat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a Orà. En 1948 publicà la novel·leta Guingul o el rodar de las almas. Novela dialogada inédita. Hospitalitzat a Orà després d'un accident, marxà posteriorment cap a França i passà a residir a la colònia agrícola d'Aymare (Guiana, Occitània), organitzada per l'MLE per acollir en una propietat de 120 hectàrees els companys ancians, malalts o mutilats de guerra, fins a 1959, any en el qual entrà a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). A més de les citades, durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Acció Sindical,Boletín Confederal, Boletín Informativo, Cenit, Le Combat Syndicaliste, Espoir,Inquietudes, Nao,Nosotros, Ruta,Solidaridad Obrera, Suplement Literari de Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Deixà inèdita una biografia, la primera coneguda, de l'escriptor Pedro Luis de Gálvez, gran amic seu, amb qui va escriure obres conjuntes, va viure un temps a Saragossa (Aragó, Espanya) i qui li va dedicar un poema («Mariá Pujol»)–Puyol publicà sobre Luis de Gálvez nombrosos records en Solidaridad Obrera. José María Puyol Albéniz va morir el 24 de setembre de 1964 a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras (Provença, Occitània) –el certificat de defunció cita el seu domicili– i fou enterrat l'endemà religiosament, fet que va impedir que nombrosos companys assistissin als seus funerals. Segons alguns, sempre s'havia vist atret pel misticisme i mai no havia deixat de ser catòlic.

José María Puyol Albéniz (1882-1964)

***

Maria Lacerda de Moura

- Maria Lacerda de Moura:El 16 de maig de 1897 neix a la hisenda «Monte Alverne» a Manhuaçu (Minas Gerais, Brasil) la feminista llibertària, escriptora polèmica, oradora prestigiosa i activista cultural i política del Brasil de les primeres dècades del segle XX Maria Lacerda de Moura. Cinc anys més tard, sos pares (Modesto de Araujo Lacerda i Amelia de Araujo Lacerda) es van traslladar a Barbacena. En aquesta ciutat Maria Lacerda va començar els seus estudis primaris a l'«Externato del Asilo de Huérfanos», tenint com a professora una religiosa, la Germana Rosa. Per contrarestar la influència de l'ensenyament religiós que rebia sa filla, Modesto Lacerda, home culte i anticlerical, va convèncer Maria, que tenia entre 10 i 12 anys, perquè traduís el gran pensador anticlerical Maurice Lachâtre.  Es va llicenciar a l'Escola Normal de Barbacena el 1904, i es va interessar per les idees anticlericals i pedagògiques dels anarquistes, especialment de Francesc Ferrer i Guàrdia. Maria El 14 de gener de 1905 es va casar amb Carlos Ferreira de Moura. Va dedicar-se a ampliar la seva educació (música, pintura, xilografia, pirografia, brodadura, etc.), sense abandonar la lectura. Quan tenia 21 anys va ser nomenada professora de Treballs Manuals de l'Escola Normal de Barbacena, passant després a ensenyar pedagogia, higiene, i acabar com a directora del«Podagium», annex de l'escola. Va buscar finançament per solucionar la situació d'un grup de gent que mal vivia a xaboles i que va donar lloc a la creació del conjunt«Vila D. Vicoso» de 22 habitatges construïts a la Colina de Barbacena. Es va dedicar a l'ensenyament gratuït fundant la Lliga Contra l'Analfabetisme, en col·laboració amb els Oficials de l'Escola Militar, on va intentar aplicar els mètodes de Montessori, Robin, Faure i Ferrer i Guàrdia. Va escriure nombrosos articles i llibres criticant la moral sexual burgesa, denunciant l'opressió sexista exercida sobre les dones, riques i pobres. En 1920, a Rio de Janeiro, va fundar la Lliga per a l'Emancipació Intel·lectual de la Dona, que lluitava a favor del sufragi femení. Entre els temes triats per l'escriptora tenim l'educació sexuals de les joves, la virginitat, l'amor lliure, el dret al plaer sexual, el divorci, la maternitat conscient i la prostitució, qüestions poc discutides per les dones de l'època. Va publicar articles en diversos periòdics, sobretot en la premsa anarquista brasilera (A Plebe, O Combate), argentina i espanyola, i va editar en 1923 la revista Renascença, especialitzada en les qüestions sobre la formació intel·lectual i moral de les dones. Va atacar durament la societat caduca, la desigualtat social, la corrupció, l'ús dels càstigs corporals en l'ensenyament, els vicis, les drogues, el joc; la seva bandera de lluita era l'emancipació de la dona, la divulgació de les arts sanes, de la poesia, de la música, dels llibres i de la qüestió social. En aquest mateix any va desagradar molts anarquistes per referir-se positivament a les reformes educatives promogudes pels bolxevics a la URSS, tota vegada que ja s'havien denunciat les persecucions que patien els anarquistes russos per part dels comunistes. Les invitacions per part del Partit Comunista Brasiler, acabat de crear, perquè ingressi a les seves files seran constants. De la mateixa manera, va publicar diversos assaigs, com ara: Em torno da educação (1918), A mulher moderna e o seu papel na sociedade atual (1923), Religião do Amor e da Beleza (1926), Han Ryner e o amor plural (1928), Fascismo: filho dileto da Igreja e do Capital (1928), Amaie não vos multipliqueis (1932) o A mulher é uma degenerada? (1932). Maria de Lacerda Mouraés considerada una de les pioneres del feminisme a Brasil, fundadora en 1921 de la Federació Internacional Feminista. Es va convertir en una difusora al Brasil del pensament del filòsof anarquista Han Ryner i va ser molt popular a l'Uruguai, Xile i Mèxic, països on va fer una important gira propagandística en 1929. Com a anarcofeminista es va unir als moviments obrers i sindicals de la seva època, i entre 1928 i 1937, corresponent al període més intens de la seva activitat intel·lectual, va formar part d'una comunitat llibertària autogestionària a Guararema (São Paulo), formada principalment per anarquistes individualistes i desertors espanyols, francesos i italians de la Gran Guerra. Va descriure l'experiència d'aquesta època d'aquesta manera: «Lliure d'escoles, lliure d'esglésies, lliure de dogmes, lliure d'acadèmies, lliure de proteccions, lliure de prejudicis governamentals, religiosos i socials.» La repressió política durant el govern de Getúlio Vargas va obligar a la dissolució de la comunitat, havent de fugir a Rio de Janeiro, on  va treballar a Ràdio Mayrink Veiga llegint horòscops. Va formar part de la maçoneria i dels Rosa-Creu, però es va distanciar d'aquesta públicament quan va saber que la seva seu a Berlín havia estat cedida als nazis. La seva última conferència (O Silêncio) va ser realitzada al Centre Rosa-Creu, al qual va tornar a lligar-se durant els últims anys de sa vida. Maria Lacerda de Moura va morir el 20 de març de 1945 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil).

Maria Lacerda de Moura (1897-1945)

***

Luigi Peotta

- Luigi Peotta: El 16 de maig de 1901 neix a Grancona (Vèneto, Itàlia) –altres fonts citen el 8 de maig de 1901 a Vicenza (Vèneto, Itàlia)– l'anarcoindividualista il·legalista Luigi Enrico Peotta, conegut sota diversos pseudònims (Biondino,Bimbo, Garibaldi Pedrocco, Garibaldi Pedrocca,Giulio Coccari,Singru, Zingaro, etc.). Sos pares es deien Eugenio Peotta, obrer metal·lúrgic que treballava a l'Alfa Romeo, i Almerica Marconato. Quan era un infant sa família s'instal·là a Novi Ligure (Piemont, Itàlia), on son pare havia trobat feina en una fàbrica metal·lúrgica. Quan sos pares es traslladaren a Sesto San Giovanni (Llombardia, Itàlia), ell restà a Novi Ligure, on treballà de manobre en una foneria. Anarquista individualista i autodidacte, entrà en contacte amb els cercles llibertaris i s'integrà en el grup il·legalista de Sante Pollastri (o Pollastro, com ell signava), on també hi participava Marco Ventura, Achille Casalegno, Martino Massari i Abele Rizieri Ferrari (Renzo Novatore), amb els quals participà en diverses expropiacions i tiroteigs amb la policia, com ara el de la nit del 18 de juny de 1926 a Lomellina (Llombardia, Itàlia) i el 6 de desembre de 1926 a prop de Vintimiglia (Ligúria, Itàlia), on havien matat a trets Nino Gavarino, empleat feixista del consolat general d'Itàlia a Niça (Provença, Itàlia), quan intentaven passar a França. En 1926, sota el nom de Garibaldi Pedrocco, visqué a París (França) amb Caterina Piollatto, que coneixia de Novi Ligure i era l'excompanya de l'il·legalista Giuseppe Di Luisi. En aquestaèpoca va anar i venir entre París, Ligúria i Bèlgica. El 11 d'agost de 1927 va ser detingut per la policia judicial francesa a Lieja (Valònia) amb possessió d'un passaport a nom de Giulio Coccari; jutjat, va ser considerat el «lloctinent» de Pollastri i condemnat a uns quants mesos de presó per ús de documentació falsa. L'abril de 1928 va ser extradit a Itàlia, on va ser jutjat el 7 d'octubre de 1929 i condemnat a cadena perpètua, amb cinc anys d'aïllament en una cel·la. El 10 de desembre de 1929 va ser traslladat a la penitenciaria de Porto Longone, actual Porto Azzurro, a l'illa d'Elba (Toscana, Itàlia). A començament dels anys quaranta, va ser enviat al camp de concentració de Fossoli (Emília-Romanya, Itàlia), on, a resultes d'un bombardeig aliat, va perdre una cama. L'abril de 1944 va ser traslladat a la presó de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i el 17 de juny d'aquell any lliurat a les autoritats alemanyes. El 24 de juny de 1944 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria) sota la matrícula 76.668. Luigi Peotta va morir el 2 de maig de 1945 al camp auxiliar d'Ebensee (Traunviertel, Alta Àustria, Àustria), depenent del de Mauhausen –algunes fonts citen el camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). Hi ha teories que diuen que podria haver sobreviscut a la II Guerra Mundial i que morís, sota una falsa identitat, en 1965 a Sesto San Giovanni.

Luigi Peotta (1901-1945)

Continua...

---

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- Enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça (XVII)

El pare, que mai anà de senyors, i manco si aquests explotaven cinquanta o seixanta treballadors, somreia, descregut, quan la padrina explicava la bonior d´aquells grans propietaris de vides i hisendes. “No res d´estimar la terra”, intervenia en la conversa; “pur interès material”. Vigilar la feina dels pagesos per a controlar qui era bon llaurador, pastor experimentat o excel·lent cuinera, com madò Juliana. Sovint, amo i missatges aprofitaven l´absència dels senyors per fer menys feina o apropiar-se d´algunes gallines, saquets de blat o d´ametles per compensar el migrat sou que rebien. Els Ferrà de Montpeller ho sabien i per això mateix s´estimaven més romandre a la possessió, atents al desenvolupament de les feines agrícoles dels seus terrenys. (Miquel López Crespí)

El bar de la plaça, el negoci que regentaven Nofre Seguí i na Margalida de can Toniet, seria el nostre centre d´operacions, l´indret on ens podria trucar la família i nosaltres a ells. Un lloc excepcional, amb bons amics i servei de menjar bo i barat. Coneixíem el bar per les nostres estades estiuenques; però no hi havíem anat mai a l´hivern, a no ser per fer la xocolata després de sentir la Sibil·la. La mare de Nofre Seguí, madó Juliana, era experta en menges de primera qualitat. Ho sabíem per les vegades que hi anàvem a dinar i sopar en els estius de feia uns anys. La fama arribava fins a tots els pobles dels voltants, i es donava el cas que alguns senyors de Palma feien excursions fins a Lluc tan sols per tastar les seves receptes.

Quin era el secret que la feia coneguda arreu?

La padrina i la repadrina deien que de joveneta havia estat cuinera a la possessió de son Ferrà, prop de Valldemossa. Els Ferrà de Montpeller eren aquella classe d´aristòcrates en curs d´extinció. Aferrats a la terra, no eren dels que solament anaven a veure les terres alguns dies a l´any i es conformaven amb el que l´amo els portava al casalot de Palma. Ben al contrari, mai no deixaren de viure a la possessió i establiren una relació ferma amb els missatges i jornalers d´aquells immensos terrenys que en el segle XIX volgué comprar l´arxiduc i que la rica família no va vendre mai.

El pare, que mai anà de senyors, i manco si aquests explotaven cinquanta o seixanta treballadors, somreia, descregut, quan la padrina explicava la bonior d´aquells grans propietaris de vides i hisendes. “No res d´estimar la terra”, intervenia en la conversa; “pur interès material”. Vigilar la feina dels pagesos per a controlar qui era bon llaurador, pastor experimentat o excel·lent cuinera, com madò Juliana. Sovint, amo i missatges aprofitaven l´absència dels senyors per fer menys feina o apropiar-se d´algunes gallines, saquets de blat o d´ametles per compensar el migrat sou que rebien. Els Ferrà de Montpeller ho sabien i per això mateix s´estimaven més romandre a la possessió, atents al desenvolupament de les feines agrícoles dels seus terrenys.

El pare continuava fent la rialla en sentir parlar de senyors bons o dolents. “O no veieu que tots són iguals?”, demanava, inquisitiu. “Els bons, els que donen alguna almoina a final d´any, una camisa nova el dia de festa senyalada, un pa el cap de setmana si els jornalers han fet feina com pertoca, només ho fan per tenir el personal content. Tanmateix... quina despesa important significa lliurar unes camises, dues coques bambes, un pa gran als missatges? Tot reverteix en la millora de la possessió. Tan sols ho donen a qui s´ho ha guanyat, a qui sua de veritat, als que hi deixen la vida damunt el terrós. Són bons treballadors; Produeixen com pertoca: no és qüestió de deixar que marxin. I si els nous jornalers no donen els beneficis dels actuals? Val més mantenir el ramat content que no haver de provar amb gent que no coneixes i no saps quin rendiment els pots treure, pensen, alhora que assaboreixen la xocolata de l´horabaixa que els ha portat la criada”.

El pare encenia una cigarreta i continuava, sorneguer: “Pensau en el que fan quan els servents han envellit: la dida, la cuinera, el pastor, l´amo són foragitats de la possessió sense cap misericòrdia. Generacions i generacions d´excel·lents missatges han acabat al carrer, sense diners, mancats de recursos, perquè ja no podien carregar un sac a l´esquena o no tenien forces per llaurar, recollir l´anyada d´ametles, tondre les ovelles, anar a recollir figues, segar faves i mongetes. Per als senyors, són improductius, un destorb del qual desfer-se ràpidament. Ja no els poden explotar. Adequar una cambra a la possessió, mantenir-los fins a la mort? Qualsevol proposta en aquest sentit seria considerada una bogeria. El senyor que s´atrevís a fer-ho seria blasmat per boig pels altres propietaris”.

“En aquest aspecte, continuava, mentre acabava de fumar, “no hi ha cap diferència entre senyors bons i dolents. Tots són igual, actuen amb idèntica indiferència amb les persones que els han ajudat a enriquir-se, a viure durant generacions d´esquena dreta, sense fer mai res a no ser gaudir dels més increïbles àpats i anar a missa els diumenges”.

Quan acabava, ningú deia res. En el fons, tothom sabia que la vida a les possessions era així, i els exemples que confirmaven el que deia el pare eren innumerables.

Els Ferrà i Montpeller sabien que mentre els criats fossin joves i sans tot rutllava a la perfecció. Per això no anaven quasi mai a Palma: alguna vegada, per arreglar determinats assumptes amb les autoritats, anar el teatre o a la sarsuela, que era l´espectacle que més agradava al senyor de Montpeller. Dies especials on es treien les robes de festa i ostentació. Una feinada per a les criades planxant camises i vestits amb les antigues planxes de ferro que s´encalentien damunt el foc. Els missatges netejant les tartanes, els cavalls que havien d´estar a punt, netíssims, adornats amb els millors ormejos que s´empraven en aquestes ocasions.

Madó Juliana, la mare de Nofre Seguí, sempre havia tengut a l´abast els millors productes de la terra. No res de comprat a Palma! Tot cultivat a la possessió! El blat per al pa, panades i coques, la verdura fresca, just a l´hortet proper a la cuina: cebes, albergínies, llorer, moraduix, alls, pebres, tomàtigues... I els llimoners i tarongers de la clastra! Les cireres, els pomers, els magraners. I, a cura dels missatges, munió d´animals de ploma i el porquim. Tot era sempre a disposició de la cuina i la taula dels senyors: ànecs i conills, gallines, indiots, coloms per quan volien brou de colomí. No em parlem del rebost curull fins a les bigues d´olles plenes de tallades de porc amb saïm, els botifarrons, camaiots i sobrassades; el bisbe, la sobrassada més preuada, presidint el rebost. De la carn de xot i vedella s´encarregava el pastor, un bon carnisser a les ordes de madó Juliana. Les receptes que podia fer amb els productes de la possessió eren infinites! I les mil combinacions que preparava feien que fos una de les treballadores més estimades de la casa. Les seves indicacions eren llei per a qualsevol servent. El dia que digué als senyors que marxava, que volia anar a ajudar el fill que havia obert un bar a Lluc, hi hagué dol a la possessió. No volien que marxàs. Li oferiren augment de sou, vestits per als dies de festa, vacances, cosa excepcional en aquella època! Però madó Juliana es va mostrar inflexible. Primer era la família; després els altres.

Just acabat d´aixecar-nos, el primer que férem va ser anar a saludar els propietaris del bar. Ambdós, en veure´ns, tengueren una gran alegria. Margalida, que em coneixia de petit, em va donar una forta abraçada i, de seguida, demanà per la repadrina i els pares.

Vaig comprovar que les informacions rebudes al poble no eren falses: na Margalida somreia, com sempre, xalesta i feliç. No hi havia res que denotàs que enyorava la vida amb el ferrer. Pel que podia comprovar, el poc temps viscut amb en Tomeu de can Serrall era una història finida, antiquíssima. Ni ella ens va demanar per l´espòs ni nosaltres en férem cap menció. La vida fa aquestes voltes i els camins de l´amor són inescrutables. El que avui sembla ferm i perdurable es pot desfer en uns minuts. Impossible analitzar les causes autèntiques d´una separació! Des de l´exterior, sense haver viscut els problemes íntims de la parella, ens podem errar en les nostres apreciacions. La subjectivitat campa arreu, victoriosa, i cada un dels implicats té arguments de sobres per justificar les seves accions. El que pot semblar blanc a un observador podria ser que, en realitat, fos negre. El cert és que na Margalida es sentí seduïda per la presència d´en Nofre i el resultat va ser la separació amb el seu home.

La padrina li havia portat un regalet: un rosari de plata comprat en un viatge a Lorda, quan feia poc hi havia anat en peregrinació amb altres amigues a veure la verge miraculosa.

Les vaig deixar enraonant, fent recordatori de velles històries del passat, parlant dels anys de la jovenesa de na Margalida, quan compareixia tan sovint per la casa dels padrins.

En Nofre, després de demanar pels pares, per la feina del taller, a Can Ripoll, em serví un cafè amb llet i una ensaïmada. La flaire del forn inquer on les feien m´entabanà. Em sentia en el paradís. Lluny dels meus deures amb els estudis, fora de la mirada vigilant del pare i la mare, a la fi podria llegir i pensar amb tranquil·litat. Em vaig instal·lar en una de les tauletes de marbre de l´establiment. En el centre del bar, la foganya cremant abundosa llenya. M´agradava assaborir la flaire dels trons d´olivera, d´ametler, de figuera, la fullarraca del pi que cremava a la xemeneia creant un ambient tebi, de benestar, en tota l´amplària de la sala. De lluny estant m´arribava el soroll esmorteït de la ràdio. A la programació de discos sol·licitats, els nuvis i els amics es dedicaven cançons. Antonio Machin, Gloria Lasso, Antonio Molina, los Tres Sudamericanos, Lucho Gática, el Dúo Dinámico, Nat King Cole sonaven evanescents, ambientant el gran saló amb la música del moment. Les brodadores i cosidores dels pobles s´entretenien sentint aquestes cançons i, més que res, les radionovel·les, que els feien somniar amors impossibles, viatges que mai no farien, aventures que les allunyaven per uns instants de la grisa estretor quotidiana.

En Nofre continuava amb els seus quefers, taral·lejant alguna de les cançons que sonaven per vell Telefunken dels anys quaranta. La televisió, just acabada d´instal·lar, romania en silenci: la programació televisiva començava d´horabaixa i els matins eren propietat exclusiva de la ràdio. A uns prestatges, sota l´aparell just acabat d´estrenar, un munt de diaris i revistes em feia saber que durant totes aquestes setmanes tendria a la meva disposició material informatiu. Per curiositat em vaig aixecar per mira què hi trobava. A part del diari del Movimento, el Baleares, hi vaig veure el Diario de Mallorca, el Siete Fechas, uns números endarrerits d’El Ruedo, exemplars de Diez Minutos i El Caso.

Novament a la tauleta, assaboria aquells moments de felicitat. El sol, penetrant pels grans vitralls de l´entrada, anava ocupant lentament l´espai del saló. Si t´hi fixaves amb deteniment podies contemplar com anava avançant mil·límetre a mil·límitre fins a ensenyorir-se de taules i rajoles del bar. Els dos moixos de la casa restaven instal·lats prop de la xemeneia, endormiscats, tranquils. Ni s´havien immutat quan hi havíem entrat... Després sabria que el negre era en realitat una moixa, na Nit, i el gris era en Mostatxos, jove i juganer, que s´entretenia atacant la vella moixa del local.

Na Nit no feia cas de les provocacions del moixet. El deixava jugar. Permetia que li mossegàs la cua, les orelles, que li pujàs damunt l´espinada. Però tot tenia un límit: quan es cansava de tantes malifetes, amb un simple urpada el llançava al terra.

Inútil que provàs de desfer-se de les seves provocacions. En un segon, en Mostatxos era novament al damunt i de nou començava la batalla.

Na Nit, que es considerava, amb tota la raó del món, reina i senyora absoluta del local, tan sols obria un ull per controlar què passava al voltant. Després, es girava d´esquena i continuava dormint fins que la fam o la set la feien anar a fregar l´espinada a les cames d´en Nofre o na Margalida.

Quina diferència amb el tragí de l´estiu, quan no hi ha cap tauleta buida i els infants van i vénen sense aturar, jugant i fent impossible la vida de pares i padrins! No res de la calma del present! A la plaça, cotxes i motos arriben a cada moment. Diàriament, algun autocar ple de turistes ve a fer l´obligada visita al santuari. Com a ramats d´ovelles els he vist davallar del vehicle i, amb presses, fer l´oportuna visita al cambril de la Verge, fer una volta pel pati, retratar-se davant el monument al bisbe Campins, comprar unes postals a la botiga de souvenirs i marxar a la mateixa velocitat amb què han comparegut.

És la follia del món modern! Quedar-se en la superficialitat de les coses, no aprofundir mai en la història de l´indret que visites. Què pots saber de Lluc, d´Alcúdia o Palma si només tens unes hores a l´abast? Sí, potser que abans de partir d´excursió, els més llegits s´han entretingut amb una guia per a turistes; però són la minoria. La majoria de visitants espanyols i estrangers no saben res de la terra que trepitgen i, possiblement, tampoc no els interessa gaire. La nostra terra, per al noranta-nou per cent de visitants, és un espai de sol i platges. A les nits, festa a les discoteques, molt de beure i, a l´endemà, estendre la tovallola damunt la sorra i cremar-se la pell fins a fer-se plagues.

Al cap d´una estona, mentre assaboria aquells moments de felicitat infinita, entrà a l´establiment mestre Josep Ferrer. Ens havien dit que era a Lluc per provar de guarir-se la tisi. Amb l´única diferència essencial que la seva era una malaltia real i la meva completament fictícia.

Li podies notar al rostre una blancúria sospitosa, com si la sang no circulàs per les venes, talment estàs posseït per una anèmia inaturable.

L´home, ben vestit, just acabat d´afaitar, ens digué bon dia i s´assegué a una tauleta a la meva esquerra després de deixar l´abric al moblet de l´entrada.

Anà a agafar un dels diaris de sota l´aparell de televisió i s´assegué a una taula.

Em saludà novament.

--Bon dia? Sou nous per aquí? –demanà, després de comanar un cafè amb llet al propietari.

--Sí -li vaig contestar--. Arribàrem ahir, però fins ara mateix no hem sortit de l´habitació. Diluviava i no teníem cap desig d´agafar un xop.

Va ser la conversa inicial que encetà una amistat que durà tot el temps de la nostra estada a Lluc. Amb els dies Josep Ferrer ens explicà munió de detalls de la seva vida. En pocs moments s´adonà, parlant amb la padrina, de qui érem, que el meu pare era un presoner de guerra republicà, i, el fet li va fer obrir el cor a tota mena de confidències.

Crec que es sentia perdut. Els metges no li donaven gaire esperances. La seva arribada a la desesperada a Lluc era, possiblement, la darrera taula de salvació. Vidu d´ençà feia deu anys, només li restava una filla, a Barcelona, que, per motius de feina, no el podia atendre. Potser mai havia vist un home tan abatut. Li costava parlar i, cada moment, s´havia de treure el mocador per portar-lo a la boca. També vaig saber que els propietaris del bar li tenien reservats plats i tassons especials. L´admetien, com sempre havien acollit els malalts, però volien anar amb compte amb un possible contagi als clients. Per sort Mallorca i els mallorquins ja no eren com els dels temps de la vinguda a l´illa de George Sand i Frederic Chopin, quan els feren sortir de Son Vent i el propietari cremà els mobles que havien emprat.

De seguida s´adonà que podia parlar amb confiança. Jo era fill d´un defensor de la República! I ell, pel que ens explicà, també havia lluitat en defensa de la Llibertat.

Josep Ferrer pogué salvar-se de la inicial repressió dels sublevats gràcies a formar part de l´expedició de mallorquins que anava a l´Olimpiada Popular de Barcelona. Com a membre destacat de la CNT era un dels dirigents més coneguts del ram del comerç, a Palma. La nit que embarcaren cap a Barcelona, tot eren rialles i cançons. Prop de mil persones marxaven a la capital del Principat sense saber que aquella nit era la de la sublevació. L´exèrcit d´Àfrica ja afusellava al Marroc, Ceuta i Melilla, just en el moment que ells, a coberta del vapor, agitaven banderes republicanes, roges i de la CNT.

Jo havia acabat de berenar i la padrina, asseguda al meu costat, després de les respectives presentacions, escoltava amb deteniment. Al vell cenetista li brillaven intensament els ulls, com si ressuscitàs, com si l´únic que el fes viure altra volta fos navegar fins al passat, sentir-se de nou un jove de vint anys dalt de la coberta de la nau que l´allunyava de Mallorca just en el moment que el general Goded treia les tropes al carrer i els falangistes començaven les primeres detencions.

El sol li il·luminava la cara i, per uns moments, es transformà. Mentre explicava la història de l´anada a Barcelona veia al meu davant el mateix jovenet que feia tants d´anys agitava la bandera de la CNT al capdamunt de la nau.

--En arribar a Barcelona –continuà, emocionat-- no ens permeteren desembarcar. Se sentien canonades i trets de metralladora. Els treballadors assaltaven les casernes i es bombardejava el Govern Militar, just davant el port. Vèiem passar cotxes i camions amb banderes onejant al vent. Pels crits que sentíem des de la distància ens adonàvem que la batalla girava a favor nostre. Com era possible que no ens deixassin desembarcar? Qui era el responsable de la malifeta? Què pretenien? Que no anàssim a reforçar les milícies? Si haguéssim pogut posar peus a terra, ben segur que centenars de mallorquins haurien anat a combatre a favor de la República!

Finalment, el capità del vaixell rebé ordes d´anar fins a Tarragona, i al cap de dos dies d´haver marxat de Mallorca, desembarcàrem en el port de l´antiga Tàrraco romana.

Josep Ferrer aturava l´explicació per prendre aire. Estava malalt de veritat. Li costava parlar, es returava de tant en tant. A moments s´aixecava i anava als serveis. Senties tossir. Crec que ho feia per tal que nosaltres no veiéssim la sang. La padrina em mirava preocupada. Amb la seva ullada podia llegir les preguntes que es feia: No seria millor que estàs internat a Caubet? Què fa per aquestes muntanyes sense ningú que li tengui cura?

Eren els meus mateixos interrogants.

Hauria vengut a morir en un indret solitari, a una habitació per a peregrins lluny del món i de la frenètica activitat dels hospitals? Tot era possible. En Josep em feia la impressió d´un home que s´acomiadava de la vida, del que ha estat fonamental en la seva existència: les idees de la joventut, l´amor per una dona i els fills, el treball. Ara només li restaven guspires enceses en la mirada, en les paraules que pronunciava per fer saber a algú qui ha estat, quins foren els fonaments de la seva existència.

Quan es reincorporà a la conversa, parlà amb dificultat.

--Bé; m´ha agradat molt fer aquesta xerrada. Però avui estic cansat. Demà, si voleu, us contaré com va ser el desembarcament del capità Bayo l´any 1936.

El vaig veure sortir per la porta del bar. La seva figura va desaparèixer de sobte enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça.

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Caterina Tarongí enmig de les flames

Els “pecats” del nostre poble! Quantes injustícies hem patit! Voler servar la llei de Moisès, practicar els dejunis de la reina Ester, anar a resar, obligats per les persecucions, als horts dels afores de Palma, no voler menjar carn de porc? O somniar en Liorna, en els països on podies practicat lliurement qualsevol religió. Crims suficients per a perdre vides i propietats? Aquestes eren les acusacions contra els habitants del Call. (Miquel López Crespí)

De lluny estant, anant cap a casa nostra, ja vaig veure dos falangistes que eren davant el portal. Anaven amb camisa blava, pistola a la cintura i portaven els fusells amb la baioneta calada.

L’ànima em va caure als peus.

En arribar a la porta m’apuntaren amb les seves armes, amenaçadors.

Els coneixia des que érem infants. Com era possible aquella sobtada transformació? O el mal covava des de sempre i no ho havíem sabut veure?

-No hem trobat el teu padrí. Segurament ha fugit per la finestra de la cuina. Però no anirà gaire lluny. Ja caurà, en pots estar ben segura. Ningú no escapa a la justícia de Franco!

La justícia de Franco! De quina justícia parlaven els que anaven a detenir innocents? La justícia de Franco consistia a empresonar, matar, insultar els homes i les dones pel fet de tenir unes idees? Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?

Quina ximpleria haver cregut en l’avenç inexorable del progrés humà! Com si enderrocar el convent i l’església dels dominics bastàs per esborrar segles d’ignomínia contra els habitants del Call! Talment fos suficient llevar els monuments als reis, no deixar ni els ciments de la Casa Negra per aconseguir ser lliures!

Ara m’adonava de la força de la ignorància que covava dins el cor de les persones. Tot esdevenia fosc. Eterns presagis de tempesta. Com quan els soldats de l’emperador Carles I anaven casa per casa per cercar els pagesos i menestrals compromesos amb la Germania! Què era el que ens feia diferents als pobles que havien aconseguit la llibertat? Els segles d’infàmia i ignomínia, la flaire de la carn cremada que s’enlairava dels foguerons encesos a les places de Palma? Les forques aixecades pels camins de Mallorca, les despulles dels agermanats penjades a una gàbia de ferro damunt la Porta Pintada? La justícia dels senyors sempre present –els ossos dels rebels executats i escorxats de viu en viu- a les entrades de pobles i ciutats per atemorir els camperols durant generacions i generacions? La por per tantes morts havia arribat a fer-se part consubstancial de la nostra sang? Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al fogó dels jueus instal·lat al bosc de Bellver. Disbauxa popular alimentada per l’aristocràcia palmesana i els dominics. Marqueses i comtes ben abillats i empolsats presideixen les tribunes de fusta cobertes de murta. Algunes cases principals es fan portar neu des de la serra per gaudir de gelats amb gust de canyella i llimona quan els reus comencin a cridar. Na Caterina Tarongí, en Rafel Benet Tarongí i en Rafael Valls no han volgut claudicar davant el poder de l’església catòlica. La immensa gentada arreplegada a la vista del Castell de Bellver pensa que l’espectacle serà inoblidable. Avui cremaran xuetes i es podran sentir els gemecs que sortiran de les seves gargamelles ben a la vora! Quina sensació més estranya veure el rostre del reu mentre es consumeix i crida, desesperat, emportat pel dolor. Algunes dones de la noblesa consideren enervant veure a uns metres de distància el patiment dels condemnats. Un espectacle grandiós! És la millor obra de teatre que poden presenciar! Autenticitat en els sermons dels inquisidors, els càntics dels sacerdots que acompanyen la processó fins a Bellver, les oracions dels reconciliats, els juraments contra els torturadors pronunciats pels que veuen com les flames els mengen la carn, el repicar de totes les campanes de les esglésies de Palma, el renou dels tambors acompanyant condemnats i autoritats. A vegades se sent el renill dels cavalls, atemorits davant tant de soroll estrany. Algunes de les xuetes que seran escanyades en arribar a Bellver s’agenollen davant cada una de les esglésies per on passa la processó i demanen al poble que contempla el seguici una oració, un parenostre. Tothom a veure la crema dels jueus, falsos cristians que, fent creure que s’havien convertit de veritat, continuaven practicant els seus pèrfids costums. Són els israelites, els maleïts que crucificaren Crist. Sis segles de persecució i calúmnies. Centúries d’assalts als calls, de conversions a punta d’espasa, de pacífics comerciants passats a degolla per aconseguir l’or que tenen, la plata, els mobles, els horts, la casa. Infinites dècades provant d’escapar de la mort, dels salvatges que, atiats pels bisbes i sacerdots violen les dones, cremen els llibres amb les lleis de Moisès. Els habitants de Palma i dels pobles de Mallorca que s’han arreplegat davant els fogons on patiran els reus semblen contents. Avui hi haurà jueus que cridaran de dolor, els faran patir de veritat. Quin sentit tenia assistir, com en altres ocasions, a una cremadissa de cadàvers? La llei era la llei. La Inquisició tenia pietat dels condemnats a la foguera i, en cas de fer públic penediment dels errors, el botxí els escanyava abans de prendre foc a la llenya. Les confessions eren summament avorrides. Els desgraciats que sortien de les cel·les de la Casa Negra, després d’anys d’obscuritat i tortures no tenien forces per portar la contrària als confessors que, cridant enmig del temple, els demanaven la retractació dels seus errors si volien salvar l’ànima i assolir el Regne de Déu, el paradís poblat d’àngels i arcàngels.

Els “pecats” del nostre poble! Quantes injustícies hem patit! Voler servar la llei de Moisès, practicar els dejunis de la reina Ester, anar a resar, obligats per les persecucions, als horts dels afores de Palma, no voler menjar carn de porc? O somniar en Liorna, en els països on podies practicat lliurement qualsevol religió. Crims suficients per a perdre vides i propietats? Aquestes eren les acusacions contra els habitants del Call.

El pare m’explicava que tot eren excuses per a robar els jueus conversos. Els judicis de la Inquisició com a sistema d’acumulació de capital, deia n’Andreu. Era evident que existien xuetes rics. Feien préstecs a nobles i pagesos. Sovint els assalts al Call servien per a fer desaparèixer els documents que obligaven a la devolució dels diners deixats pels prestamistes. Una forma de desviar la ràbia dels camperols, esgotats sempre per injustes imposicions aristocràtiques, farts de veure els fills morts de fam, la malaltia ensenyorint-se dels seus pobles. Quan arribaven a Palma, desesperats per dècades de feina esclava, disposats a fer justícia, calar foc als palaus de la noblesa, penjar els comtes i marquesos que robaven el blat, l’oli, els queviures aconseguits a força de suor, sempre hi havia mercenaris que dirigien la ràbia contra nosaltres. Bastava poc per a desviar l’odi envers els nobles cap a les cases dels argenters i els propietaris dels negocis de roba i espècies. Els nobles i el clergat repartien vi, pa, alguns rals entre els més exaltats i la riuada humana que semblava que acabaria amb els senyors desviava el seu camí i penetrava furient, salvatge, a les cases dels atemorits xuetes.

Na Caterina Tarongí, en Rafael Benet i en Rafel Valls miren amb indiferència la multitud arreplegada a l’explanada de Bellver. No han volgut cedir a les insinuacions dels sicaris del pare Garau. Però tenen por. Els altres jueus conversos seran escanyats abans que comenci a cremar la llenya. Fins quan podran resistir sense cridar, sense pugnar per desfer-se de les cadenes de ferro que els tenen fermats al tronc que hi ha enmig del fogueró? Quant de temps s’estorba un cos a ser consumit pel foc? Quan el fum comença a emboirar la vista de na Caterina Tarongí encara pot distingir com les senyores deixen de parlar per restar més atentes al patiment dels condemnats. Es pregunta com és possible que tanta gent pugui gaudir amb els crits d’angoixa i dolor que comencen a sortir d’uns llavis llepats per les flames. S’hauria d’haver tallat la llengua amb les dents per no donar-los aquest plaer? D’on ha tret fins ara la força per resistir, sense claudicar, anys de tortures a les cel·les governades pel carceller Antoni Mas? De petita la mare li ensenyà que només existia la llei de Moisès i que els cristians havien canviat el sentit de les Sagrades Escriptures. Ara veu com els botxins acosten la flama a la llenya verda que l’envolta. Encara té temps per divisar com els pares situen els infants en un indret proper a on hi ha instal·lats els foguerons. Volen que contemplin l’espectacle. Segurament els pegaran una bufetada a la galta a fi que no oblidin mai l’esdeveniment. Els cristians? La mare li parlava amb menyspreu dels idòlatres, adoradors de figures de fusta i guix. Com poden els homes i les dones agenollar-se davant déus que es corquen, que porten cucs al seu interior? Quina ignorància!

Ara el foc obri escletxes dins la carn.

Na Caterina Tarongí sap que en segons arribarà l’instant del pànic inabastable, del cos esdevengut flama. El foc, fent de carnisser, obrint les venes i els nervis que un dia foren acaronats per la suau brisa marina, pel vent de les tempestes quan encara hi havia amor sobre la terra i el seu promès la feia somniar amb països llunyans sense persecucions ni tortures.

Era abans del triomf del Front Popular. No record amb exactitud l’any. Encara vivíem l’alegria de la caiguda de la monarquia, de l’exili del rei Alfonso XIII. L’esperança en el canvi republicà, en les il·limitades possibilitats que s’obrien davant nostre. Ningú no ens havia obert els ulls en referència a les dificultats que aniríem trobant.

Els anarquistes tenien una visió més precisa de la història de la humanitat. No eren tan il·lusos com els republicans, com alguns dels socialistes que jo coneixia.

Una vegada anàrem a Inca, a sentir un míting de na Frederica Montseny. Ens ajuntàrem totes les colles d’esquerra de la comarca. Anarquistes i socialistes, comunistes i republicans. També hi vengueren joves dels grups naturistes, els estudiants d’esperanto, que es pensaven que amb una llengua universal s’acabarien les guerres. Era el jovent amb alguna preocupació política i cultural. Una felicitat absoluta! Cantàvem cançons mallorquines, els himnes dels treballadors. Intercanviàvem revistes de les organitzacions. El tren era una festa. Alguns havien portat guitarres, altres, les banderes de cada partit i sindicat. No hi mancaven tampoc membres dels grups musicals dels ateneus populars. Ens repartíem el menjar. Com anar de romeria. Ben igual que els viatges que, quan érem infants, fèiem a Lluc, amb els pares i els veïns del nostre carrer. Na Frederica Montseny vengué de Barcelona per parlar de la necessitat de fomentar el cooperativisme si un dia volíem una societat on la riquesa no estigués en mans d’uns pocs privilegiats. Un món on el producte de la feina del treballador no anàs a parar a quatre propietaris ociosos i servís per a bastir escoles i hospitals, llars de la infància, residències per als vells.

Les propostes de na Frederica Montseny ens seduïen. Unes explicacions ben diferents a les dels vells socialistes que coneixíem, els nostres mestres del passat, els doctes savis de la teoria de la lluita de classes explicant que de res no servia provar d’accelerar la història com els bolxevics, a Rússia. Deien que era necessari esperar que la classe obrera, la pagesia, madurassin culturalment i políticament.

Els joves no ho teníem tan clar. Érem vitals, impacients, amb unes ànsies infinites d’acabar amb les injustícies que cada dia ens copejaven els ulls.

Aquells doctes especialistes en la història del moviment obrer volien que entenguéssim que els sistemes econòmics canvien imperceptiblement. Deien que provar de suprimir etapes en el desenvolupament econòmic de la humanitat com va fer Lenin podia ser contraproduent. Sabíem la lliçó: del comunisme primitiu a la societat de classes, de l’esclavisme al feudalisme; de la societat feudal al capitalisme i, finalment, de forma inexorable, amb el naixement de la classe obrera a conseqüència de la Revolució Industrial: el socialisme, la nova era, l’home i la dona nous que somniàvem.

Els vells dirigents del Partit Socialista eren de l’opinió que no podíem acabar de forma voluntarista, per decret, amb els sistemes de producció.

-La vida d’una persona no significa res en comparació amb la durada d’un determinat sistema de producció. El canvi és inexorable i portarà la maduració de la societat. No cal forçar els esdeveniments. Establir el poder dels treballadors com s’ha fet a Rússia pot allunyar-nos de la meta que volíem assolir. La dictadura d’un partit polític pot esdevenir la dictadura del secretari general. Un secretari general omnipotent que priva de llibertat els treballadors que enderrocaren per la força el vell sistema... què hauríem aconseguit si substituïm un poder omnímode per un altre?

En parlàvem a l’Ateneu, després de les classes o dels assaigs de l’Orfeó. Aleshores, si el final del capitalisme estava determinat per la història... quin sentit tenia la lluita popular, les organitzacions polítiques en les quals militàvem? No ho acabàvem d’entendre. La maquinària inexorable del temps substituïa l’acció conscient de les masses? Els companys del POUM que vengueren a parlar de marxisme explicaven que sense la voluntat dels homes no hi ha canvi possible.

Per què marxistes de tendències diferents mai no es posaven d’acord?

N’Andreu deia que si a França no haguessin existit els jacobins, l’aristocràcia hauria acabat amb la provatura revolucionària de 1789. Igualment, a Rússia, malgrat la derrota en la Gran Guerra, els milions de morts i els segles de fam i esclavatge, mai no s’hauria instaurat el socialisme sense de la voluntat decidida dels bolxevics.

Els assenyats seguidors de Pablo Iglesias no ens acabaven de convèncer. Jo no era comunista però l’experiència de Lenin i Trotski volent capgirar el sentit de la història em seduïa. Mai no hagués existit la revolució dels consells obrers sense l’acció decidida d’un partit amb ferrenya voluntat de canviar el món! Els marxistes clàssics, els partidaris de Plejanov, eren com els nostres professors. Consideraven la Revolució un moviment profund de la terra, inexorable, que arribaria a poc a poc, impulsant un canvi lent però imparable de l’economia.

Els joves érem exigents. Desitjàvem veure les somniades transformacions socials amb els propis ulls. Confiar en el temps per a constatar el final del capitalisme? I si no ho arribàvem a veure mai? L’existència era tan curta! Ens semblava una covardia, una traïció a la memòria dels milers de morts que donaren la vida per acabar amb la manca de llibertat de la humanitat. Volíem participar en els esdeveniments nosaltres mateixos, sense haver d’esperar asseguts davant el portal de casa el pas dels segles!

Pensàvem que anar al míting de na Frederica Montseny ens podria servir per il·luminar els nostres dubtes, per trobar resposta a preguntes i interrogants.

Va ser una visita que remogué l’ambient de la comarca. Mai no sabérem qui va enderrocar la creu d’entrada a Inca. Qui podia ser? Quan vaig provar d’esbrinar-ho només trobava evasives, rialletes de complicitat. Tot plegat em feia copsar que molts joves no solament sabien el que havia passat sinó que -no en tenia cap dubte en veure el seu rostre resplendent de felicitat-, participaren activament en el fet.

L’església féu córrer que era un atemptat organitzat pels comunistes i anarquistes per acabar amb el cristianisme. Hi hagué novenes per provar d’apaivagar la ira divina i sermons des de les trones anunciant l’apocalipsi final, la fi del món pronosticada a les Sagrades Escriptures.

Què ens importava aleshores el que pogués pensar la beateria? El jovent que anàvem en el tren per sentir el míting cantàvem “La Jove Guàrdia” i “Els Segadors” sense cap mena de preocupació o remordiment.

N’Andreu s’apropà al meu seient i em digué a cau d’orella:

-No es podia consentir que el símbol de dos mil anys d’ignorància i opressió rebés una representant tan destacada de la lluita contra l’esclavatge material i espiritual de la humanitat!

Va riure i em besà als llavis.

Havia estat l’organitzador, el cap de la colla que de nit sortí a esbucar la creu d’entrada al poble?

Quan li ho demanava no em volia contestar. Era un dels seus secrets.

N’Andreu aprofitava per vendre les obres socials d’en Juan B. Bergúa. Tenia una comissió de l’editorial que després lliurava a l’Orfeó Proletari. Les obres més venudes eren Los Credos Liberadores i La Salvación Roja. Na Frederica Montseny ens parlà de la victòria dels nazis a Alemanya, de com havíem d’estar alerta davant l’avenç continuat del feixisme i el nazisme arreu del món. Explicà els crims dels hitlerians, les persecucions contra l’esquerra, la manca de llibertat existent a Itàlia i Alemanya. I, en acabar, ens advertí del perill que significaria, per a l’avenç de les idees col·lectivistes el triomf d’un règim semblant al que propugnava José Antonio Primo de Rivera per a Espanya.

Era la primera vegada que sentíem dir que Falange podia esdevenir un problema greu per als treballadors. Record que les paraules de na Frederica Montseny no ens atemoriren gaire. Abans de la guerra érem summament inconscients. Els esquerrans estaven segurs de la nostra força. Sabíem que Falange Española era formada per un grupet d’exaltats que anaven a la garriga i feien pràctiques amb fusells i pistoles. Potser va ser un error no estar alerta. El cert era que menysteníem els feixistes. Els teníem per tan poca cosa que mai no pensàrem que poguessin representar un autèntic perill per a nosaltres.

Però ara eren a casa, enmig del carrer, disparant, matant a la llum del dia, anant a cercar les persones que s’havien distingit en la defensa del Front Popular.

Inexorablement, el temps canviava de forma irreversible.

Què ens havia de passar a nosaltres?

De la novel·la Caterina Tarongí (El Tall Editorial)

Anarcoefemèrides del 17 de maig

Esdeveniments

L'atemptat contra el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, segons el diari madrileny La Correspondencia de España del 18 de maig 1923

- Atemptat contra Fernando González Regueral: El 17 de maig de 1923, al carrer Cervantes de Lleó (Castella, Espanya), durant la celebració de la Festa Major, l'exgovernador de Biscaia, el tinent coronel Fernando González Regueral --un dels responsables del pistolerisme patronal i de la ferotge repressió contra la classe obrera de començaments dels anys vint, i membre del Partit Conservador– és assassinat a trets quan sortia del Teatre Principal de veure la sarsuela El rey que rabió i es dirigia a ca seva. L'autoria d'aquest assassinat mai no es va saber, encara que la policia sospità dels anarquistes Gregorio Suberviola Baigorri (Toribio Soberviola o Torinto) i Antonio el Toto, membres del grup d'acció anarquista «Los Solidarios»; Laurentino Tejerina Marcos va ser detingut, però no va ser processat per manca de proves. Els activistes van aconseguir fugir del lloc dels fets malgrat la presència de nombrosos guardaespatlles i policies.

Atemptat contra Fernando González Regueral (17 de maig de 1923)

***

Capçaleres de Lucha Libertaria i de Voluntad

- SurtLucha Libertaria: El 17 de maig de 1957 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic mensual Lucha Libertaria. Órgano de la Federación Anarquista Uruguaya. Aquesta federació va ser creada l'octubre de 1956 i va participar en l'edició del periòdic, Voluntad; de fet el primer exemplar de Lucha Libertaria portarà el número 171, ja que en realitatés el mateix periòdic amb nom distint. Avui en dia encara es publica.

***

Les fàbriques pels obrers

- París (17-05-68): El 17 de maig de 1968 la vaga s'escampa per tota França. Els obrers comencen les seves accions sense previ avís i ocupen les seves fàbriques arreu (Berliet, Rhodiaceta, Rhône-Poulenc, SNECMA... Exigeixen «els nostres 1.000 francs, ni un més; les nostres 40 hores, ni una menys». A París, el metro entra en vaga, començant per la línia 2. A les 14 hores, l'assemblea general de la Sorbona decideix fer una altra marxa a Billancourt a partir de les 17 hores. La Confederació General del Treball (CGT) reacciona tot d'una i difon un pamflet a la Sorbona abans de les 16 hores «desaconsellat enèrgicament» que es mantingui la iniciativa, considerada una «ingerència externa»; els estudiants, però, decideixen marxar de tota manera. A Billancourt, malgrat la pressió de la CGT, hi ha molts d'obrers esperant-los. Un cartell a la porta de la fàbrica els posa en guàrdia: «Joves treballadors, hi ha elements revolucionaris que intenten suscitar la divisió en les nostres files per debilitar-nos. Aquests extremistes no són més que agents de la burgesia, que fins i tot reben grans recompenses de l'empresariat.» El festival de cinema de Canes s'ha inaugurat, encara que el ministre Georges Gorse no ha pogut assistir a la cerimònia. A París els alumnes de l'escola de cinema de la rue Vaugirard l'han ocupat. Avui es celebrarà l'Assemblea Nacional del Cinema Francès; convoquen«tots els realitzadors, productors, distribuïdors, actors, periodistes i membres del jurat presents a Canes a oposar-se, en col·laboració amb els seus homòlegs estrangers i amb els mitjans al seu abast, a la continuació del festival». El festival és al carrer. La convocatòria de manifestació davant de l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) convocada pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts), pel «Moviment del 22 de març», per la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i pel Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup), per protestar pel tractament informatiu dels esdeveniments–els noticiaris televisius només dediquen un minut i mig a la insurrecció estudiantil mentre que la ràdio no parla d'altra cosa–, patirà un canvi. Quan els estudiants, amb el suport dels tècnics i dels periodistes, decideixen manifestar-se pel control de l'ORTF pels seus treballadors i pel dret a la informació, el Partit Comunista Francès (PCF) avisa els obrers i la joventut perquè no caigui en aquesta«provocació». La CGT pressionarà la UNEF perquè desconvoqui la manifestació per«irresponsable». Finalment es comunica una nota: «Després de la convocatòria de la manifestació davant l'ORTF d'aquesta tarda, i sota la pressió del personal de l'ORTF, hem aconseguit l'aparició en televisió dels responsables del moviment estudiantil i universitari. Així doncs, transformem la nostra convocatòria de manifestació d'aquesta tarda davant l'ORTF en una crida a un suport concret a les lluites obreres.» No es produirà la temuda ocupació salvatge de l'ORTF, però durant una hora Sauvageot, Geismar i Cohn-Bendit parlaran en la televisió en directe amb tres periodistes de dretes. Malauradament per al govern, que esperava un efecte contrari, els estudiants surten ben parats del debat televisiu. Immediatament el primer ministre parlarà després dels revoltosos en un programa en diferit que resultarà contraproduent; el directe va guanyar al diferit. En acabar el dia, França compta amb més de 600.000 obrers en vaga.

***

Notícia de l'assassinat de Calabresi

- Atemptat contra Luigi Calabresi: El 17 de maig de 1972, a les 9.15 del matí, és assassinat de dos trets davant ca seva, al carrer Cherubini de Milà (Llombardia, Itàlia), el comissari de policia Luigi Calabresi, responsable de la mort del ferroviari anarquista Giuseppe Pinelli el 15 de desembre de 1969. Tres militants d'extrema esquerra, Adriano Sofri, Giorgio Pietrostefani i Ovidio Bompressi seran condemnats l'11 de novembre de 1995 per aquest atemptat a 22 anys de presó, malgrat les seves declaracions d'innocència i l'absència de proves que els incriminin.

Naixements

Notícia de l'agressió d'Abel Hochepied a sa companya apareguda en el periòdic parisenc Le Matin del 10 de novembre de 1904

- Abel Hochepied: El 17 de maig de 1868 neix a Blaincourt-lès-Précy (Picardia, França) l'anarquista Abel Alexandre Hochepied. En 1892 vivia al barri de la Guillotière de Lió (Arpitània), on treballava de terrissaire, i el juny d'aquell any va ser condemnat a 18 francs de multa per agredir un tal Goussin que havia insultat els treballadors del seu gremi. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut per haver cridat«Visca l'anarquia!» quan els funerals del president de la República francesa Sadi Carnot, assassinat per l'anarquista Sante Geronimo Caserio. El 14 d'agost de 1894, segons un informe policíac, marxà de Moulins (Borbonès, Occitània) cap a Lunéville (Lorena, França), on treballà de terrissaire de faiança. El desembre de 1896 va ser esborrat de la llista d'anarquistes. El 9 de novembre de 1904, en procés de divorci amb sa companya (Eustache de llinatge), mare de quatre infants i aleshores embarassada, quan es trobava al Tribunal de Lunéville per a intentar una conciliació, l'apunyalà greument; jutjat per aquests fets, l'11 de gener de 1905 va ser condemnat a 10 mesos de presó per«cops i ferides». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Georges Mocquet (6 de gener de 1894)

- Georges Mocquet: El 17 de maig de 1876 neix al IX Districte de París (França) l'anarquista Georges Gustave Mocquet. Obrer tapisser de professió, vivia amb sos pares al número 104 del bulevard de Clichy de París. El 6 de gener de 1894 va ser fitxat com a anarquista i segons la policia a començament de la dècada havia introduït molts de joves a les idees anarquistes. El 19 de setembre de 1896 va ser detingut, juntament amb sa companya, la criada Marie Octavie Hubert, per«emissió de moneda falsa»; còmplices seus van ser Raphaël Labeyrie i sa germana Lucie Labeyrie, també detinguts. El 13 de juliol de 1897 va ser condemnat per l'Audiència del Sena i Oise a cinc anys de presó per «emissió de moneda falsa». El 30 d'abril de 1899 va ser alliberat i el 3 de maig d'aquell any va ser incorporat en les seccions d'activitat dels exclosos d'activitat o de mobilització de l'exèrcit a Toló (Provença, Occitània). El 28 de maig de 1901, rellevat del servei dels exclosos, va ser enviat a la penitenciaria militar d'Aïn El Hadjar (Bouira, Algèria). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Adelino Paini

- Adelino Paini: El 17 de maig de 1888 neix a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) el sabater anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Adelino Paini, conegut sota diversos pseudònims, com ara Dino,Pinoto, Pinotto i Carégä. Sos pares es deien Giuseppe Paini i Caralina Allodi. Només estudià els primers cursos de primària i de ben jovenet entrà a formar part dels ambients anarquistes, subversius i marginals dels subproletariat. El novembre de 1903 va ser detingut a Milà (Llombardia, Itàlia) per un delicte contra la «seguretat pública» i enviat a Parma amb residència obligatòria. El febrer de 1904, arran d'una violenta discussió amb un sacerdot, va ser denunciat per «ús de la violència, amenaces i ultratges» contra els guàrdies que el detingueren. Participà activament en la vaga general del setembre de 1904 i en el Primer de Maig de 1906. En aquests anys freqüentà els anarquistes Emilio Moranti i Odoardo Alfieri i, a més de ser fitxat com a anarquista, patí diverses condemnes per delictes comuns. L'octubre de 1908 va ser enrolat en la Infanteria, però l'abril de l'any següent desertà. Refugiat a Suïssa, va ser expulsat i, detingut a la frontera el maig de 1909, va ser reclòs un any en una presó militar. En acabar la pena, va ser retornat al seu regiment, però el gener de 1912 va ser llicenciat perquè patia una «psiconeurosi histericoepilèptica». El febrer de 1913 era a Niça (País Niçard, Occitània), però poc després es traslladà a Savona (Ligúria, Itàlia) per a treballar a la fàbrica de sabates Ferretti. Posteriorment entrà a formar part del grup anarquista«Pietro Gori», amb Lorenzo Gamba, Giuseppe De Ceglie, Giuseppe Segatta, Umberto Marzocchi i altres. En 1920 retornà a Parma i el novembre de 1921 de bell nou a Savona. En 1924, amb Umberto Marzocchi, s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània). En aquestaèpoca va ser inscrit com a anarquista en el «Registre de Fronteres». En 1926 s'establí a París (França) on freqüentà els cercles d'exiliats antifeixistes italians i l'any següent s'instal·là a Versalles (Illa de França, França). El novembre de 1930 el trobem a Brussel·les (Bèlgica) militant força activament en un grup anarquistes d'emigrats italians, juntament amb Mario Mantovani, Eugenio Nastini, Giuseppe Bifolchi, Vittorio Cantarelli i Celso Bendanti, entre d'altres. En aquesta època, segons la policia, va ser acusat per alguns membres del seu grup de no haver ajudat suficientment Michele Schirru en el seu pla d'atemptar en 1931 contra Benito Mussolini. En 1932 un informe del Ministeri de l'Interior el considerava «particularment perillós» per la seva activitat i va ser inscrit en el «Butlletí de Recerca» i el juny d'aquell any el seu nom apareix com a «terrorista» en la llista de«subversius residents a l'estranger». El febrer de 1935 forma part, com a un dels seus exponents màxims, del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) de Brussel·les. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França); promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. El març de 1936 s'adherí al grup anarquista «Pensée et Action» de Brussel·les, al voltant de Hem Day. El desembre de 1936 viatjà a Espanya i s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1937, després de fugir d'Espanya arran dels «Fets de Maig» d'aquell any, el trobem de bell nou a París. El juliol de 1941 va ser detingut per la policia alemanya i enviat al camp de concentració de Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya), on va ser testimoni de la mort de Leonida Mastrodicasa. El 16 de març de 1942 va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes; jutjat, va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a l'illa penitenciària de Ventotene. El juliol de 1943 va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on aconseguí fugir el desembre d'aquell any i retornar a Parma. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en el moviment anarquista de la seva ciutat i es mostrà tot l'actiu que la seva mala salut li va permetre. Adelino Paini va morir el 26 de maig de 1950 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i fou enterrat al cementiri Della Villetta de la ciutat.

Adelino Paini (1888-1950)

***

Vincenzo Chiossi

- Vincenzo Chiossi: El 17 de maig de 1893 neix a Carpi (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Vincenzo Chiossi. Sos pares es deien Olivo Chiossi i Luisa Albarani. Mecànic de professió, s'acostà al moviment anarquista en la primera meitat de la dècada dels deu, juntament amb son germà Umberto Chiossi, que en 1908 esdevingué secretari de la Lliga de Paletes de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Va ser acusat de «pertorbació de serveis religiosos», però va ser absolt. Participà, en representació del Grup Revolucionari de Mòdena, en el Congrés Anarquista d'Emília-Romanya, que se celebrà el 31 de desembre de 1916 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), i en el curs del qual es va fundar la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER). Quan la Gran Guerra va ser cridat a files i es va llicenciar amb el grau de sergent del 158 Regiment d'Infanteria i amb una medalla de bronzo al valor militar. Després del conflicte bèl·lic es mostrà força actiu en la Federació Comunista Anarquista (FCA) i en la Cambra del Treball Sindicalista, de la qual fou membre del seu consell executiu. A començament de 1920 emprengué una gira propagandística pel Vèneto i el maig d'aquell any fou un dels organitzadors del robatori de metralladores efectuat pels anarquistes de Mòdena per a defensar-se en les manifestacions obreres després de la matança del 7 d'abril d'aquell any en aquella ciutat. Detingut amb altres 28 destacats militants de la FCA i de la Cambra del Treball Sindicalista, va ser jutjat i condemnat a dos anys i sis mesos de presó. Un cop lliure després de complir la pena, fou un més actius reorganitzadors del moviment anarquista i de la Unió Sindical Italiana (USI) de Mòdena. Després de l'assassinat del polític socialista Giacomo Matteotti en 1924, promogué el maig d'aquell any la constitució d'un Grup Juvenil Anarquista al barri de la Madonnina de Mòdena, que arreplegà 17 companys. Entre el 28 i el 29 de juny de 1925 participà, amb Giuseppe Luppi, en el Congrés de l'USI clandestí de Gènova (Ligúria, Itàlia), on es va proposar la reorganització del moviment sindicalista d'orientació revolucionària. El 24 de novembre de 1926 va ser condemnat a cinc anys de confinament, que posteriorment van ser reduïts a dos, que purgà a l'illa de Lipari. Intentà en diferents ocasions tornar a casa, amb repetides peticions a Benito Mussolini, havent deixat la seva esposa i sa mare sense cap sosteniment. Al seu favor intervingué, cosa força rara, fins i tot l'empresa Barbieri de Mòdena en la qual treballava. Quan pogué retornar a Mòdena, restà contínuament vigilat, però no desenvolupà cap activitat política. En l'empresa Barbieri esdevingué capatàs i expressà lliurement les seves idees llibertàries, afavorint la presa de consciència antifeixista en alguns joves obrers. En 1934 son germà Umberto encara era secretari del Sindicat de Paletes de Mòdena i segons el prefecte de policia calia vigilar-lo ja que encara militava en el moviment anarquista. Quan la caiguda del feixisme Vincenzo s'encarregà de la reorganització del sector sindical en el Comitè «Itàlia Lliure», nascut el 28 de juliol de 1943, i que estava compost també per Carlo Baroni, Confucio Basaglia, Luigi Benedetti, Gaetano Bertelli, Aurelio Ferrari, Albano Franchini, Odoardo Francia, Oberdan Golfieri, Bruno Lusvardi, Ennio Pacchioni, Gino Sintini i Arnaldo Zanuccoli. Durant la lluita partisana col·labora amb el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) provincial, assumint tasques delicades, relacionant-se amb exsindicalistes revolucionaris, com ara Nicola Vecchi. En 1945 participà, en representació del corrent anarcosindicalista, en les reunions clandestines que crearen la Cambra Confederal del Treball Unitària. Després de l'Alliberament, amb Aladino Benetti, fundà la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Mòdena, que tingué la seu al mateix edifici de la Cambra del Treball. Mesos després esdevingué director de l'Oficina Provincial del Treball i s'acostà al Partit Socialista Italià (PSI). Vincenzo Chiossi va morir el 26 de maig de 1950 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Pablo Mayo Mayo

- Pablo Mayo Mayo: El 17 de maig de 1899 neix a Uztárroz (Sangüesa, Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Pablo Mayo Mayo –el segon llinatge a vegades citat erròniament Maya. Sos pares es deien Santiago Mayo, llaurador, i Juliana Mayo. El desembre de 1919 va ser expulsat de França i el 23 de novembre de 1922 va ser jutjat per l'Audiència Provincial d'Osca (Aragó, Espanya) per contraban. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'instal·là a les «Cases Barates» de Can Tunis del barri d'Horta. Pintor de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Membre dels grups d'acció, va ser detingut en diverses ocasions (sabotatges, possessió d'armes i explosius, etc.). També milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Empresonat a començament de 1931, l'abril d'aquell any va escriure, amb altres companys, una carta de protesta des de la presó que va ser publicada per Solidaridad Obrera. Un cop lliure, va ser detingut l'1 de maig de 1931 durant la manifestació a la plaça de Sant Jaume de Barcelona i tancat a la Presó Model de Barcelona. Processat per la seva participació en la insurrecció anarquista de l'Alt Llobregat i del Cardoner del gener de 1932, va ser empresonat governativament i el febrer d'aquell any va ser deportat des de Barcelona cap a Bata (Guinea) amb el vapor Buenos Aires, juntament amb molts altres companys. Finalment acabà deportat a Villa Cisneros (actual Dakhla, Sàhara Occidental), on va romandre fins agost de 1932. El maig de 1933 va ser detingut per una reunió clandestina a Barcelona i el juliol d'aquell any per coaccionar un obrer pintor a abandonar la feina durant la vaga de la construcció. El 18 de març de 1935 el seu domicili de les «Cases Barates» de Can Tunis va ser escorcollat i es va trobar un immens arsenal d'armament i d'explosius, a més de nombrosa documentació orgànica de la CNT i de la FAI. Detingut per aquests fets, el 18 de juny de 1935 va ser jutjat per un Tribunal d'Urgència, amb Juan Bueno Hernández, per «tinença il·lícita d'armes i municions»; defensat per Eduardo Barriobero y Herrán, va ser condemnat a sis anys, vuit mesos i un dia de presó, mentre que Juan Bueno Hernández va ser absolt. El 24 de juliol de 1935 va ser jutjat amb altres companys per un atracament a la Fàbrica Anís Morera, però el seu cas va ser sobresegut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Víctor Muela Íñiguez apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'1 de març de 1983

- Víctor MuelaÍñiguez: El 17 de maig de 1899 neix a Soto en Cameros (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Víctor MuelaÍñiguez. Sos pares es deien Dionisio Muela i IsabelÍñiguez. El juliol de 1915 va ser multat a Logronyo (La Rioja, Espanya) amb 25 pessetes, juntament amb Rafael Ocio Leza, per«escàndol». El 14 de febrer de 1916 va ser detingut, juntament amb Fernando García Martínez, quan intentava penetrar en un magatzem d'ultramarins del carrer de Boterías de Logronyo. El 17 de novembre de 1916 va ser jutjat, juntament amb altres, en consell de guerra a la caserna del Regiment de Cantàbria de Logronyo i a finals de novembre d'aquell any va ser empresonat governativament 15 dies «per deambular sense ofici ni benefici». El 20 de gener de 1917 va ser detingut a Calahorra (La Rioja, Espanya) quan intentava robar en una fàbrica de conserves. El 8 de juny de 1917 va ser condemnat per l'Audiència de Logronyo a 200 pessetes de multa per robatori. Començà a militar en el Sindicat de Cambrers de Saragossa (Aragó, Espanya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i posteriorment en el Sindicat del Transport i Comunicacions de Barcelona (Catalunya) de la CNT. El 13 de desembre de 1934 va ser detingut a Barcelona, juntament amb els confederals Ramón Mulero Martínez i Agapito Martínez González, per assistir a una reunió del Ple de la Federació Local dels Sindicats Únics. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà com a obrer en la construcció a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i continuà militant en la CNT. Amb Joaquím Bassons Viñas s'encarregà del Sindicat del Transport i Comunicacions de Barcelona de la CNT en l'exili. En elsúltims anys de sa vida formà part del Sindicat d'Oficis Diversos de Castres de la CNT. Sa companya fou María Domínguez. Víctor Muela Íñiguez va morir el 6 de gener –algunes fonts citen erròniament el 10 de gener– de 1983 a l'Hospital de Castres (Llenguadoc, Occitània).

*** 

Joan Saña Magrinyà

- Joan Saña Magrinyà: El 17 de maig de 1899 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Joan Saña Magrinyà –el segon llinatge sovint castellanitzat per Magriñá. De jove, quan treballava d'aprenent de mecànic ajustador, s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell. El desembre de 1920 va ser detingut amb una vintena de companys a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) per intentar celebrar una reunió clandestina. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut en diverses ocasions, com ara el juliol de 1929 a Barcelona amb Pere Foix Cases, Pere Carles Boix i Joan Mut Novell, i conegué les cadenes de presos que es desplaçaven a peu de presó en presó. Fugint del servei militar, s'exilià tres anys a París (França). En 1928 fou membre, amb Ángel Pestaña Núñez, Joan Peiró Belis i Pere Foix, entre d'altres, del grup anarquista barceloní«Solidaridad», i fou responsable, amb Antonio García Birlán, del seu òrgan d'expressió, la revista Mañana (1930-1931). Va ser nomenat president del Sindicat del Metall confederal de Barcelona i membre del Comitè Nacional de la CNT. En 1934, amb Joan Peiró, va ser nomenat gerent del Consell Tècnic de la Cooperativa del Vidre de Mataró. Segons alguns, fou l'organitzador del moviment revolucionari d'octubre de 1934 a Igualada. Fidel seguidor del corrent trentista, formà part dels Sindicats d'Oposició. Durant els anys bèl·lics encapçalà el Comitè Regional de Catalunya de la CNT i fou administrador del Servei d'Higiene Infantil. A partir del 2 de juliol de 1937 i fins el final de la guerra, presidí el Comitè de Producció Cinematogràfica d'Espectacles Públics (CPCEP), a petició de Marcos Alcón Selma, president del Sindicat de la Indústria de l'Espectacle confederal i germà de sa companya Ángela. L'experiència serví de base per a la creació del Consell Superior de la Indústria del Cinema, que acabà presidint. Aquest CPCEP produí unes setanta pel·lícules i defensà el salari únic en el sector. Tingué greus problemes amb alguns actors, com ara el famós tenor Hipólito Lázaro. Amb el triomf franquista passà a França i, quan la invasió nazi, retornà clandestinament a Barcelona, però va ser detingut dies després. Un cop lliure, s'integrà en la lluita antifranquista i el seu domicili esdevingué un lloc de contacte dels comitès nacionals i regionals confederals, dels quals formà part. En 1943 sembla que fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, amb Camil Piñón Oriola de secretari. Durant aquests anys patí nombroses detencions i empresonaments, com ara el de desembre de 1944, fins sumar cinc processaments i 11 anys de presó al llarg de sa vida. En aquests anys treballà d'electricista al Teatre Romea de Barcelona i fou membre del clandestí Sindicat de la Indústria de l'Espectacle de la CNT. Entre 1951 i 1952 fou secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. El gener de 1953 va ser detingut per darrer pic a Barcelona; jutjat en consell de guerra el 5 de febrer de 1954 a Madrid, va ser condemnat a cinc anys de reclusió, que purgà a la presó d'Alcalá de Henares. Quan aconseguí la llibertat s'instal·là a la capital catalana. El 15 de novembre de 1985 va participar en un col·loqui, amb Josep Eduard Adsuar i Abel Paz, sobre «La resistència a Catalunya (1939-1950)» a la Casa de la Caritat de Barcelona. En aquests últims anys de sa vida formà part de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. Joan Saña Magrinyà va morir el 9 de febrer de 1992 a Barcelona (Catalunya). Son fill, Heleno Saña Alcón, és un destacat intel·lectual llibertari.

***

Necrològica de José Miras Asencio apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de febrer de 1968

- José Miras Asencio: El 17 de maig de 1903 neix aÁguilas (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista José Miras Asencio. Sos pares es deien Domingo Miras i Luisa Asencio. Quan era adolescent emigrà a Catalunya. Instal·lat a Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica durant la guerra i la Revolució. En 1938 formà part, en nom de la CNT, de l'Ajuntament de Montcada i Reixac, amb Pedro Contreras Ortega, Francisco Carreño Villar, José Martí Maimó (alcalde), Antoni Monreal Villalva i Josep Mulet Mir. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Briva la Galharda de la CNT. Sa companya fou Catalina López Hernández. José Miras Asencio va morir el 18 de novembre de 1967 al seu domicili de Briva la Galharda (Llemosí, Occitània).

***

Necrològica de Jorge Casado apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de setembre de 1992

- Jorge Casado Meler: El 17 de maig de 1904 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Jorge Casado Meler, conegut com Jorge de Soladas. Sos pares es deien José Casado i Isidora Meler. El petit de quatre germans, tots militants confederals, emigrà d'antuvi a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), on vivia una germana, i després a Barcelona (Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta, arran del moviment insurreccional a Aragó, quan quatre companys d'Albalat de Cinca estaven empresonats a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent), els visità a la presó per a lliurar-les el resultat d'una col·lecta popular realitzada a Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després treballà com a obrer agrícola en una granja i aconseguí poder reunir-se amb sa família –estava casat amb Asunción Hernández Gil. Després de la II Guerra Mundial fou un dels reorganitzadors de la CNT en el exili a la Borgonya i milità en la Federació Local de Perigús de la CNT. Sa companya fou Asunción Hernández Gil (María de Tonio), també militant confederal. Jorge Casado Meler va morir el 3 de juny de 1992 a l'Hospital de Perigús (Poitou-Charentes, França).

***

Necrològica de Pedro Aldama Martínez apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste de l'11 d'abril de 1963

- Pablo Aldama Martínez: El 17 de maig de 1908 neix a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Pablo Aldama Martínez –algunes fonts citen erròniament el seu nom com Pedro. Sos pares es deien Eleuterio Aldama i Salustiana Martínez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a La Rioja, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Galhac, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat i fou membre del seu Comitè Local, encarregant-se de la distribució de la premsa llibertària i de la propaganda. Pablo Aldama Martínez va morir el 17 de març de 1963 al seu domicili de Galhac (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Juventí Moliner Barreda apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 de juliol de 1968

- Juventí Moliner Barreda: El 17 de maig de 1912 neix a Culla (Alt Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Juventí Moliner Barreda. Sos pares es deien Josep Domènec Moliner i Maria Barreda. A finals de la dictadura de Primo de Rivera s'instal·là a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, on ocupà càrrecs de responsabilitat. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità en les columnes confederals al front d'Aragó i després en l'operació, frustrada, de reconquista de Mallorca. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Vernet. Després s'instal·là a Acs, on treballà de fuster i milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Marcelle Françoise Jeanne Barrére. Juventí Moliner Barreda va morir el 28 de febrer de 1968 al seu domicili d'Acs (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat embolicat amb la bandera roja i negra.  

Ernest Roman Alfonso

- Ernest Roman Alfonso: El 17 de maig de 1912 neix a Monòver (Vinalopó Mitjà, País Valencià) l'anarcosindicalista Ernest Roman Alfonso, que va fer servir el pseudònim Ibero. Era fill de l'empresari Pere Roman Deltell, constructor de la plaça de bous Monòver i fundador de la fàbrica de vímet «Roman», i de Francesca Alfonso Crespo, i tingué quatre germans (Francesca, Joaquim, Pere i Caritat). Durant els anys de la II República espanyola milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El març de 1934 es casà amb Emília Albert Corbí, amb qui tingué una filla, Mireia Roman Albert. Quan la Revolució espanyola, des del 15 d'octubre de 1936, fou membre del Consell Municipal d'Administració Monòver i el 3 de març de 1937 va ser nomenat primer tinent d'alcalde del citat ajuntament. En 1937 col·laborà en el periòdicCrisol sota el pseudònim Ibero. Fou membre destacat de la Cooperativa de Producció i Consum«Universo», creada a finals de 1937. El 30 de gener de 1938, amb els altres membres de la CNT, abandonà el Consell Municipal d'Administració de Monòver. Detingut al final de la guerra per les tropes franquistes, va ser empresonat. Ernest Roman Alfonso va ser afusellat el 12 de febrer de 1940 a Alacant (Alacantí, País Valencià).

Ernest Roman Alfonso (1912-1940)

***

Necrològica de Manuel Pérez Cotán apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 4 de novembre de 1986

- Manuel Pérez Cotán: El 17 de maig de 1913 neix a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Pérez Cotán. Sos pares deien Antonio Pérez i Dolores Cotán. Militant de les Joventuts Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal, duran la guerra civil lluità als front d'Andalusia i d'Extremadura. Al final de la guerra va caure presoner a Alacant (Alacantí, País Valencià) i va ser internat als camps de concentració Albatera i de Los Almendros. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a treballs forçats i enviat a treballar com a mà d'obra esclava a les obres del Canal del Baix Guadalquivir («Canal dels Presos»). En morir el dictador Francisco Franco, participà en la reorganització de la CNT de Dos Hermanas. En 1979 col·laborà en CNT. Sa companya fou Ana González Acuña, amb qui va tenir dos infants (María Dolores i Ana María). Manuel Pérez Cotán va morir el 17 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 18 d'agost– de 1986 al seu domicili de Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya), moment en el qual ocupava el càrrec de tresorer de la Federació Local de la CNT, i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Alfonso Bailac Asín

- Alfonso Bailac Asín: El 17 de maig de 1914 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Alfons Bailac Asín. Sos pares es deien Domingo Bailac Viver i Dolores Asín Figols. Fill d'una família anarquista, abans de l'aixecament feixista de juliol de 1936 vivia amb sos pares al carrer Collado de Massalió. Llaurador d'ofici, milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la Revolució participà en les col·lectivitats del seu poble. El 9 d'agost de 1936 marxà com a voluntari al front amb la «Columna Hiario Zamora», que posteriorment s'integrà en la«Columna Sud-Ebre» («Columna Ortiz»); amb la militarització de les milícies passà al III Batalló de la II Companyia del I Regiment de la I Brigada de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Va lluitar en diferents fronts fins al final de la guerra. Capturat per les tropes franquistes, va ser empresonat, jutjat en consell de guerra i condemnat per«adhesió a la rebel·lió». Després d'un temps al 94 Batalló Disciplinari de Treballadors Penats, entre el 24 de gener de 1939 i el març de 1940 va estar empresonat a Oviedo (Astúries, Espanya), entre el 7 de març de 1940 i el 28 de juliol de 1941 a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i entre aquesta última data i el 5 d'agost de 1942 a Saragossa (Aragó, Espanya). A la Presó Provincial de Saragossa Alfonso Bailac Asín va emmalaltir de tuberculosi pulmonar i va ser traslladat el 5 d'agost de 1942 a la infermeria de camp de concentració de San Juan de Mozarrifar de Saragossa, on va morir el 21 de maig de 1943.

Continua...

---

La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional"és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco? (Llorenç Buades)

Edicions El Jonc publica una història alternativa de la restauració borbònica: No era això: memòria política de la transició

Per Llorenç Buades Castell

Coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa de les Illes)

Exdirigent de la LCR

La transició política mereixia una crònica: no la crònica oficial, políticament correcta i feta per encàrrec i subvenció de poders fàctics que comparteixen la ideologia del pensament únic, o si més no, almenys la pràctica diària de l'administració neoliberal de l'Estat; sinó una crònica històrica des d'una perspectiva militant.

En Miquel López Crespí és a Mallorca un dels pocs que és on era, al seu lloc de la barricada, amb la ploma abans i l'ordinador ara, capaç de defensar la memòria històrica des del punt de vista dels de baix, sense necessitat que un partit o institució determinada unti les corrioles a fi que la història passi pel sedàs d'allò que els tecnòcrates de la gestió ciutadana en diuen oportunitat política. La mateixa oportunitat política que serví a l'estalinisme per arreglar la història.

En Miquel és un militant amb cor, caparrut, mal de doblegar, i per això mateix reacciona davant la manipulació interessada d'una història que ell mateix va patir. La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional"és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco?

De la lluita, de les hores perdudes, de les militàncies, se'n beficiaren molts dels venedors de títols i tractaren els moviments socials com a simples mercaderies que venudes a l'alça podrien donar prou benefici a les tecnocràcies. A Suresnes, al congrés del PSOE imposaren el felipisme des de la Casa Blanca i Alemanya. Ho va dir Pablo Castellanos i només fa uns mesos ho repetí Nines Maestro a la Sala Groga de CC.OO.

El felipisme va ser un dels elements claus per a la venda del moviment, mitjançant la construcció d'un aparell incentivat econòmicament que havia pescat poc al llarg del franquisme, però que seria un bon venedor de peix.

L'eurocomunisme era lloat pertot arreu com un element genial de transformació que de la mà de Berlinguer i Carrillo ens duria a una revolució política i social, pacífica i de majories. I de tant de vendre el peix es quedaren sense paradeta: els Pactes de la Moncloa dugueren els treballdors a perdre divuit punts de poder adquisitiu en un no-res.

Vaig durar un any al PCE. Jo era del PCE i, en aquell any, gairebé totes les crides anaren en el sentit de no caure en provocacions, d'actuar responsablement, de tenir por del PSOE, un partit poc homegeni que pot caure en mans dels infiltrats trotskistes. Els atacs a l'esquerra eren constants. Tot allò formava part d'un procés ben estudiat de desactivació de l'esquerra. I aquella desactivació era tant o més possible en un partit disciplinat, acrític, un partit covat per l'estalinisme i dirigit per una tecnocràcia gairebé infallible. Fins i tot els militants més combatius es doblegaren a la raó que el fi justificava qualsevol mitjà. I si, efectivament, la lectura positiva per part de la militància estalinista del pacte de Hitler amb Stalin havia superat fins i tot la sang fresca dels republicans morts a les voreres dels camins o a les parets dels cementiris, qualsevol cosa podria ser assumible.

Els partits socialdemòcrates tampoc són partits internament demòcrates: com tots sabem, es fonamenten en una tecnocràcia professional activa i una adherència acrítica passiva on els corrents són més per a guanyar posicions de poder que per raons ideològiques. Eurocomunistes i socialdemòcrates (ara neolliberals de fets) desactivaren el moviment; i els esquerranistes, empresonats de sectarismes i, a vegades, d'oportunismes, no saberen capgirar la situació. Jo vaig continuar lluitant a la LCR i a l'esquerra sindical de CC.OO., i continuu lluitant ara a la CGT, però veig el tall generacional que les burocràcies de l'esquerra han provocat i ara més que mai, quan a tot el món es reactiven els moviments (salvant el sindical), són necessàries referències textuals, fonts, com les que descriu en Miquel López Crespí i, sobretot, memòria històrica, de manera que el jovent, el protagonista de les lluites d'avui i de demà, arribi a comprendre quines són les passes que han fonamentat la seva precarietat laboral i, en definitiva, la consolidació del poder del capital, i la minva de llibertat real dels treballadors a les empreses.

La LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)

Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)

Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).

Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.

Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.

Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).

A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 18 de maig

Esdeveniments

Bitllets de treball del Cincinnati Time Store

- Inauguració del Cincinnati Time Store: El 18 de maig de 1927, a Cincinnati (Ohio, EUA), Josiah Warren (1798-1874), considerat el primer anarquista individualista americà, inaugura el primer Time Store (Magatzem del Temps), on posarà en pràctica les seves idees econòmiques basades en la teoria del valor-treball i del comerç just. En aquesta botiga minorista, els articles són venuts al seu preu real, en funció del temps de treball que s'ha necessitat per realitzar-se i vendre's; els intercanvis eviten la moneda capitalista americana i es porten a terme amb labor notes (bitllets de treball). Aquest reeixit experiment durarà fins a maig de 1830, quan Warren portarà aquesta idea a la comunitat New Harmony entre 1842 i 1847. El Cincinnati Time Store serà la primera experiència mutualista de la història, però Warren també serà el primer editor del primer periòdic netament anarquista, The Peaceful Revolutionist (El revolucionari pacifista), publicat el gener de 1833. Warren va adoptar la teoria del valor-treball segons la qual el valor d'un producte és la suma de l'esforç realitzat en produir-lo o adquirir-lo, i conseqüentment no era ètic carregar un bé amb un preu més alt que el del cost assumit pel venedor quan l'introdueix en el mercat; en definitiva, s'oposava als guanys. Warren va resumir aquesta política en la frase: «El cost és el límit del preu.» I, creient en la feina com el cost bàsic de les coses, va sostenir que a igual quantitat de feina naturalment rebria igual compensació material. Es va plantejar examinar si les seves teories podien ser posades en pràctica establint la seva«botiga de treball per treball». Si el seu experiment reeixia, el pla era establir diverses colònies on tots els participants acceptessin usar«el cost com a límit del preu» en totes les seves transaccions econòmiques, esperant que tota la societat eventualment adoptés aquest precepte en tots els assumptes econòmics. A la botiga, els consumidors podien comprar béns amb«bitllets de treball», que representen un conveni per exercir una feina. Els articles de la botiga s'apujaren inicialment un 7% per comptar el treball requerit per introduir-los en el mercat amb el preu incrementat segons el temps que un consumidor gasta amb el botiguer, mesurat amb un comptador de temps; després aquesta apujada va ser reduïda a 4%. El blat de moro va ser usat com regla (12 lliures de blat per hora de feina). El resultat d'aquest sistema va ser que ningú no va poder-se lucrar de la feina dels altres; tot individu rebia el producte complet de la seva feina. Es van fer ajustaments per la dificultat i els desacords sobre la consideració de l'esforç realitzat, ja que aquest temps no va ser l'únic factor pres en compte. Warren també va posar pissarres a la paret on les persones podien publicar quina mena de serveis buscaven o quins venien perquè altres poguessin respondre, i comerciar entre ells usant«bitllets de treball». Després d'un difícil període inicial, la botiga va demostrar ser força reeixida. Els béns de Warren van ser molt més barats que els de la competència, encara que va insistir que no volia posar les altres botigues fora de mercat. Altra botiga veïna es va adherir als mètodes de Warren. El fet que els preus dels béns apugessin el consum amb Warren, la majoria de vegades, va donar com a resultat transaccions molt eficients. Warren va dir que estava fent més negocis en una hora que en un negoci normal en un dia, motiu pel qual tancava la botiga part del dia per descansar. Encara que el magatzem va ser unèxit, el problema de considerar el mateix temps de feina per diferents dificultats de feina va ser una gran preocupació per a Warren, que no estava disposat a reconciliar el mètode subjectiu per determinar el valor de les coses amb les seves teories que no fos altra que confiar que el judici individual. Les idees de Warren han tingut una gran influència en el «comerç just».

***

Capçalera d'El Perseguido

- Surt El Perseguido: El 18 de maig de 1890 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic anarquista clandestí El Perseguido. Periódico comunista-anárquico. Va ser publicat pel grup Los Deseredados, format per llibertaris espanyols, principalment, argentins i alguns francesos (Gregori Inglán Lafarga, Rafael Roca, Manuel Reguera, Beltrán Cosini, Fortunato Serantoni, Ingla Lafargue, Cerambide, B. Salheens, S. Requena, J. Roux, Ragazini, Pierre Quiroule, Alex Sadier). La publicació tindrà una certa influència entre els treballadors europeus emigrats i era partidària de la«propaganda pel fet», publicant lloances quan es produïen atemptats i realitzant col·lectes per a les famílies dels anarquistes repressaliats, com ara Paulí Pallàs. Estava en contra de qualsevol forma d'associació llibertària organitzada (comissions, reglaments, federació, confederació, sindicat,«partit anarquista»...) tot reivindicant el «grup d'afinitat» sota el principi ideològic que «l'anarquismeés específicament inorganitzable»; també va rebutjar de manera taxativa els plantejaments anarcocol·lectivistes. Va ser dirigit per Rafael Roca i per l'ebanista català Gregori Inglán Lafarga, i entre els seus col·laboradors va tenir a Pierre Quiroule. A Xile es va distribuir i va tenir una gran acollida. Malgrat ser un periòdic clandestí la difusió del qual era molt perillosa, va passar d'un tiratge inicial de 1.000 exemplars a 1.700 en el número 26 i a 2.000 a partir del 36, per acabar amb un tiratge de 4.000 des del número 60. Va tenir una gran durada per a l'època, ja que va deixar de publicar-se el gener de 1897, però els anarcocomunistes antiorganització publicaran a partir de 1898El Rebelde.

***

Portada del primer número de Germinal

- Surt Germinal: El 18 de maig de 1918 surt a Igualada (Anoia, Catalunya) el primer número de Germinal. Hoja quincenal libertaria. Va ser dirigida per Joan Ferrer Farriol. Hi van col·laborar Fortunato Barthe, Ramon Bonjoch, Josep Casasola, Josep Estrañi, Joan Ferrer, Leandro Flancho, Vicente Franco, Vicentina Israc, Ernesto Lecocg, Ángeles López de Ayala, Anselmo Lorenzo, Nisck, Riffle, Lluís Umbert, J. Vidal i A. Zozaya, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 28 de juliol de 1918.

***

Capçalera de Proa

- Surt Proa: El 18 de maig de 1935 surt a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià) el primer número del periòdic anarquista Proa. Semanario de doctrina, crítica y combate. Els responsables de la publicació foren Antoni Esteve i José Juan Romero. Hi van col·laborar, entre d'altres, Acracio Progreso, Mingo, Miguel González Inestal, Manuel Fonfría i Gaston Leval. En sortiren com a mínim 17 números, l'últim el 14 de setembre de 1935, encara que es probable que continués fins al desembre de 1935 quan hagué de suspendre la publicació per dificultats econòmiques. Era una segona època d'aquesta mateixa capçalera publicada a Elda entre 1931 i 1932 com a òrgan d'expressió del Sindicat Únic de Treballadors de la Confederació Nacional del Treball - Associació Internacional dels Treballadors (CNT-AIT).

***

La manifestació pels carrers de París

- Manifestació anarquista: El 18 de maig de 1947, per celebrar l'aniversari de la Comuna de París, tres mil persones es manifesten, malgrat la pluja i la repressió policíaca, pels carrers de París (França). La manifestació, convocada per la Federació Anarquista (FA) i la Federació de Joventuts Anarquistes (FJA), transcorregué des de la plaça de la Bastilla fins al cementiri de Père-Lachaise, portant nombroses pancartes, entre elles una que deia«Désobéissez à l'État Saigneur» (Desobeïu l'Estat Assassí). Davant el«Mur dels Federats» del cementiri de Père-Lachaise nombrosos oradors prengueren la paraula, com ara Maurice Joyeux, de la FA de la Regió Parisenca, que denuncià la provocació policíaca; Bouillé, que resumí la història de la Comuna de París; Pierre Jacquelin, que associà la Confederació Nacional del Treball (CNT) a aquesta manifestació revolucionària; Paul Champs, en nom de la FJA, que parlà sobre la necessitat d'unió contra la repressió; i Georges Fontenis, secretari de la FA, que després d'homenatjar els màrtirs, entonà L'Internacional. La policia realitzà 13 detencions i confiscà les pancartes.

Manifestació anarquista (París, 18 de maig de 1947)

***

Tot França paralitzada...

- París (18-05-68): El 18 de maig de 1968 l'ona de vagues i d'ocupacions s'escampa per tot França: vaga i ocupació a Thomson-Houston de Chauny; vaga escalonada a les mines de potassa d'Alsàcia; aturada i míting als«Chantiers de l'Atlantique» de Saint-Nazaire; interrupció de la feina a les mines de carbó del Nord; deu empreses metal·lúrgiques en vaga i ocupades a l'Havre; ocupació de les drassanes del Sena; a la regió parisenca, vaga a Balcock-Atlantique a La Courneuve, Farman a Boulogne, Alsthom a Saint-Ouen, Chausson a Gennevilliers, Ericsson a Boulogne, Nouvelles Messageries de la Presse Parisienne (NMPP, Noves Agències de Distribució de la Premsa Parisenca) a Bobigny, Idéal-Standard a Dammarie; a Lió, 30.000 obreres en vaga –Berliet, Rhodiacéta, Rhône-Poulenc, Fivers-Lille, Richard Continental, Gendrom i Normacen han estat ocupades–; vaga i ocupació a Rhodiacéta Besançon, a Forges i Acieries del Creusot; aturades espontànies als transports parisencs; interrupció gairebé total del trànsit a la Société Nationale des Chemins de Fer Français (SNCF, Societat Nacioinal dels Ferrocarrils Francesos); els centres de classificació postal de París, Marsella, Lió i Rouen han estat ocupats; el moviment s'estén a la construcció aeronàutica; totes les fàbriques Renault estan en vaga i ocupades... A la tarda, l'emissora radiofònica Europe 1 anuncia dos milions de vaguistes. A petició del jurat, se suspèn el festival de Canes, on la majoria de directors francesos havien retirat les pel·lícules en competició. A les 22.30 hores, el general De Gaulle arriba a l'aeroport d'Orly; la diplomàcia romanesa compren que hagi decidit acurçar la seva estada al país. Pompidou ofereix la seva dimissió, però el general la rebutja.

***

Cartell del míting

- Míting confederal: El 18 de maig de 1980 se celebra al cinema Oscar Palace d'Amposta (Montsià, Catalunya) un míting anarcosindicalista organitzat per la Federació Local d'Amposta i el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi van parlar Joaquim Pascual Rodríguez (Quimet), com a secretari general del Comitè Regional de Catalunya; Josep March Jou, com a secretari general de la Federació Local de Barcelona; Severino Campos Campos, com a director de Solidaridad Obrera; i Frederica Montseny Mañé, entre d'altres. En aquest míting d'afirmació anarcosindicalista es reivindicà la llibertat sindical i es blasmà contra la «farsa política» i l'explotació obrera.

Naixements

Carlo Bertini (ca. 1870-1872)

- Carlo Bertini: El 18 de maig de 1836 neix a Pomarance (Toscana, Itàlia) el sastre i professor d'art internacionalista anarquista Carlo Bertini. Son pare es deia Giusto Bertini. Aprengué l'ofici a Florència (Toscana, Itàlia), gràcies als auspicis del mecenes capitalista François Jacques de Larderel, i cap el 1856 superà una crisi ascètica. Aficionat a l'astronomia, en els anys seixanta esdevingué ateu i lliurepensador, declarant-se republicà i garibaldí. Fundà i presidí al seu poble nata el II Col·legi de la Societat de la Fraternitat Artesana d'Itàlia, definida per les autoritats com a «turbulenta» i instigadora de «descontents». A Pomarance obrí, amb escàs èxit, una escola laica per als joves. El 7 de març de 1871 signà un manifest convidant els habitants de Pomarance a participar en les eleccions municipals del 19 de març d'aquell any fent costat els candidats democràtics i contra l'aristocràcia local. Posteriorment s'acostà als ideals internacionalistes, decantant la societat que presidia a aquestes idees, i esdevingué un dels principals propagandistes llibertaris més importants de la seva zona. Orquestrà una campanya contra el seu antic patró De Larderel, propietari d'una important indústria d'àcid bòric a la localitat. En 1873 el II Col·legi de la Societat de la Fraternitat Artesana d'Itàlia delegà en Andrea Costa perquè el representés en el II Congrés de la Federazione Italiana dell'Associazione internazionale dei lavoratori (FIAIL, Federació Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors). El 9 de maig de 1873 el II Col·legi de la Societat de la Fraternitat Artesana d'Itàlia va ser dissolt per decret per la Prefectura de Policia sota l'acusació d'«incitació a l'odi entre les diferents classes socials». Relacionat amb Andrea Costa i Fortunato Serantoni, amb els quals mantingué correspondència, a finals dels any setanta emigrà a l'Argentina. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre.

Carlo Bertini (1836-?)

***

Andrés Cepeda

- Andrés Cepeda: El 18 de maig de 1869 neix a Brandsen (Buenos Aires, Argentina) el poeta lunfardo i anarquista Andrés Cepeda Romero, conegut com El Divino de la Prisión, encara que va ser nomenat de diferents maneres (El Poeta, Cantos Tristes, François Villon argentino, etc.), i que va fer servir diversos pseudònims (Rogelio Domínguez, Rufino Domínguez, Domingo Remigio, Andrés Romero,Manuel González, LC, etc.). Fill d'una família obrera, aconseguí una cultura important. Abandonà els estudis per males companyies i es dedicà a recórrer el gran Buenos Aires vivint de manera bohèmia i treballant en el que podia (venent cigarretes i diaris, llustrant botes, fent de jornaler, etc.). Quan tenia 15 anys va caure malalt i el tornaren a casa seva al barri de San Cristóbal; son pare ja havia mort i es va fer molt amb sa germana Zulema, qui li llegia poesies criolles. Conegué molts payadores, entre ells Evaristo Barrios i Luis Acosta García. Va ser detingut en infinitat d'ocasions per delictes menors (furts, estafes, portar armes, bregues, ebrietat, desordres, desertor a la llei d'enrolament, amenaces, agressió a l'autoritat, etc.) i passà la major part de sa vida empresonat a la Penitenciaria Nacional o en comissaries –com a«LC» (Lladre Conegut; lletres amb les quals signà alguns dels seus poemes), patí l'anomenada yira o mangiamiento (el pres anava de comissaria en comissaria per a ser reconegut pel personal de cada una d'elles i aquest«passeig» podia durar més d'un mes)–; encara que alguns apunten que les causes reals de les seves constants detencions eren la seva militància anarquista i la seva condició homosexual. En 1889 conegué Errico Malatesta i amb el seu amic Gabriel Alnoy realitzà treballs al local on s'imprimia el periòdic anarquista La Hoja Obrera. Publicà Versos pamfletarios, contra la Llei d'Enrolament, promulgada en 1901. També col·laborà en la revista anarquista Martín Fierro, encara que no signà els articles ni les poesies. A la presó es dedicà a escriure poesia, la sensibilitat de la qual va colpir els joves músics i payadores populars de Buenos Aires, que musicaren i difongueren la seva obra. Son amic Carlos Gardel inclogué en el seu primer enregistrament de 1912 per a la Casa Tagini, encarregada de Columbia Records a l'Argentina, sis poemes seus musicats (Me dejaste, La mariposa, El almohadón, Yo sé hacer,Pobre madre i El sueño). També Lola Membrives enregistrà la cançó amb lletra sevaEl pingo del amor, que fou tot unèxit, i Linda Thelma cantà textos seus. Andrés Cepeda va morir assassinat d'una punyalada a l'engonal, que li seccionà la vena femoral, el 30 de març de 1910, davant el cafè «La Loba Chica», al Paseo Colón, a l'alçada dels carrers Estados Unidos i Independencia, de Buenos Aires (Argentina), en una brega entre homosexuals, negant-se en la seva agonia a denunciar el seu assassí. Va ser vetllat pels seus amics més íntims al carrer San Juan, entre Solís i Entre Ríos, però la policia va interrompre la vetlla del difunt i detingué els presents. En vida publicà dos llibres de poemes Tristes i Hojas sueltas, i pòstumament s'edità el fullet Sangre de las guitarras, que recull la major part de la seva obra. El primer número de la revista El Payador (12 de gener de 1925) estigué dedicat a la seva persona. Els tangos Sangre maleva (música de Dante Tortenese i lletra de Juan Velich i Pedro Platas) iNo fue un batidor (música d'Enrique Mora i Germán Rienda), estan inspirats en la vida i en la mort de Cepeda i reivindiquen moralment el fet que no hagi estat un batidor (delator). El cèlebre tango Tiempos viejos (música de Francisco Canaro i lletra de Manuel Romero) també el mencionava en la seva lletra original de 1926, però Carlos Gardel demanà als autors que canviessin la lletra i així ho van fer.

***

Madeleine Pelletier

- Madeleine Pelletier: El 18 de maig de 1874 neix al II Districte de París (França) la psiquiatra, feminista i socialista Anne Madeleine Pelletier. Sos pares, venedors de fruita ambulant, es deien Louis Pelletier i Anne Passavy. Conegué una infantesa molt pobre i ben aviat s'encarà amb sa mare, dona dura i dominant. Quan tenia 13 anys freqüentà un grup anarquista, però se n'allunyà per consagrar-se a la lluita feminista. En 1897 aprovà el batxillerat, que havia estudiat per lliure, i l'any següent aconseguí entrar a estudiar a la Facultat de Medicina de París a força de voluntat i malgrat els nombrosos obstacles que trobà com a dona lliure i emancipada. Com a antropòloga, començà a estudiar les relacions entre la talla del crani i la intel·ligència, segons les teories de Paul Pierre Broca, amb Charles Letourneau i Léonce Manouvrier. En oposició a la idea segons la qual la intel·ligència estaria en proporció al volum del crani i que fonamentava la inferioritat intel·lectual de la dona, trencà amb l'antropologia i decidí consagrar-se a la psiquiatria a partir de 1906 i fou la primera dona a França que obtingué el diploma de psiquiatria mèdica; també fou la primera dona que aconseguí una plaça en un psiquiàtric de l'Estat. En 1904, s'havia adherit a la maçoneria, participant en la lògia mixta (homes i dones) «La Nouvelle Jérusalem», però fou obligada a abandonar-la per la seva defensa a la contracepció i a l'avortament. Assídua a les reunions feministes i anarquistes des de l'adolescència, en 1905 s'afiliarà a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) –entre 1905 i 1914 fou membre del Consell Nacional de l'SFIO– pensant que era un mitjà eficaç de propagar la causa de la dona i a partir de 1906 esdevindrà secretària del grup feminista «La Solidarité des femmes», una de les més radicals de l'època i que reivindicava els mètodes violents de propaganda. Es definia com a una feminista integral i reivindicava totes les emancipacions possibles (polítiques, econòmiques, socials, intel·lectuals, sexuals, etc.) de la dona. Entre 1907 i 1914 editarà La Suffagiste, publicació centrada en la reivindicació del vot de la dona. En 1908 representà «La Solidarité des femmes» en les manifestacions sufragistes de Hyde Park a Londres. En 1910 serà la primera candidata femenina, pel XVIII Districte parisenc, en les eleccions legislatives. Durant aquests anys, va participar en la majoria dels congressos internacionals socialistes en representació de l'SFIO. En 1913 va fer propaganda antimilitarista en els àmbits femenins i participà en nombroses manifestacions antibel·licistes. L'adhesió dels seus companys socialistes a la«Unió Sagrada» ho va veure com a una traïció, fet pel qual s'allunyà de l'SFIO. Durant la Gran Guerra treballà per a la Creu Roja, auxiliant els soldats de tots els països combatents. Després de la guerra començà a col·laborar en Le Libertaire i en L'Idée Libre amb articles antimilitaristes, educatius, feministes, etc. Pròxima al moviment neomaltusià, col·laborà en nombroses publicacions llibertàries d'aquest corrent. En la seva vida privada fou coherent amb la seva manera de pensar i era partidària de la«masculinització» o«virilització» de la dona: portava els cabells curts, es vestia com un home i decidí no tenir relacions sexuals; tot plegat fou vist pels sectors reaccionaris com un atemptat contra la identitat sexual. El desembre de 1920 assistí al Congrés de Tours de l'SFIO i, arran de l'escissió, s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), futur Partit Comunista Francès (PCF). El juliol de 1921 viatjà il·legalment a l'URSS i en tornà publicà Mon voyage aventureux en Russie communiste, primer en la revista La Voix de la Femme i després com a llibre en 1922, on criticà el terror, la burocràcia, la misèria, el misticisme bolxevic i la situació de la dona en el món comunista. En 1926 abandonà categòricament el comunisme i abraçà, després d'anar i de venir, l'anarquisme definitivament. En aquesta època escriurà per a l'Encyclopédie Anarchiste. En 1927 defensà Nèstor Makhno en el periòdic La Fronde. Després va escriure novel·les utòpiques i en 1933 publicà la seva autobiografia, La femme vierge. Aquest any també s'adherí al «Grup Fraternal de pacifistes integrals Mundia». En 1937 patí una hemiplegia que la deixà parcialment paralitzada, però continuà practicant avortaments obertament i gratuïtament, per la qual cosa, en 1939, fou detinguda arran d'una denúncia. Jutjada segons la«Loi Scélérate» (Llei Perversa) de 1920, va ser condemnada, però per raons de salut fou internada a l'asil d'Épinay-su-Orge (Illa de França, França), on morí confinada el 29 de desembre de 1939. Madeleine Pelletier va publicar nombrosos llibres sobre els drets de la dona, entre els quals destaquen La femme en lutte pour ses dorits (1908), Idéologie d'hier. Dieu, la morale, la patrie (1910), L'émancipation sexuelle de la femme (1911), La droit à l'avortement (1913) i L'éducation féministe des filles (1914). En 1992 Charles Sowerwine i Claude Maignien publicaren la biografia Madeleine Pelletier, une féministe dans l'arène politique.

***

Gigi Damiani (ca. 1919)

- Gigi Damiani: El 18 de maig de 1876 neix a Roma (Itàlia) el poeta, periodista, militant i propagandista anarquista Luigi Damiani, més conegut com Gigi Damiani, encara que va fer servir altres pseudònims (Ausinio Acrate,Simplicio, etc.). Nascut en una modesta família catòlica, quedà orfe de mare, per la qual cosa aviat acabà en una casa correccional per miners a Nàpols. Després d'organitzar una revolta per intentar fugir, fou empresonat. En sortir marxà a Roma on treballà a la botiga de son pare. Després de conèixer la història de Ravachol en la premsa burgesa descobrí l'anarquisme i a partir de 1892 esdevingué una actiu propagandista. El setembre de 1894 fou confinat per la seva militància a Porto Ercole i després a l'illa de Tremitie, Favignata i Lipari. De bell nou a Roma, el setembre de 1896 començà a col·laborar en el periòdic L'Avvenire Sociale (1896-1905). Durant la manifestació del«Primer de Maig» de 1897 fou detingut i tancat a la presó amb Romeo Frezzi. El 28 de setembre de 1897 emigrà al Brasil i s'instal·là a l'Estat de São Paulo, d'antuvi a Tieté i després a Alto da Serra, on va viure confeccionant decorats teatrals. La seva primera contribució a la premsa anarquista en llengua italiana al Brasil fou una poesia («Ad una contessa») apareguda el 28 de novembre de 1897 en el periòdic La Birichina, dirigit per Galileo Botti a São Paulo. Després continuarà col·laborant en la premsa anarquista italiana i portuguesa de São Paulo. Quan arribà al Brasil coincidí amb una ona repressiva per part de l'Estat que havia expulsat nombrosos militants anarquistes italians (Felice Vezzani, Arturo Campagnoli, etc.) i contribuí a la revifalla del moviment llibertari i a la creació a São Paulo, amb Alfredo Mari, del periòdic Il Risveglio (1898-1899). En 1900 fou empresonat alguns mesos sota l'acusació de «violència sexual» per haver ajudat son company José Sarmento a «raptar» una jove que volia fugir de sa família per amor. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic Il Dirito (1899-1902), fundat per Egizio Cini a l'Estat de Paraná, on acabà instal·lant-se en 1902. També col·laborà en el periòdic anarquista en llengua portuguesa O Despertar, publicat per José Buzzetti. En aquests anys va fer de corresponsal a Curitiba de La Battaglia (1904-1912), el qual publicarà en fullet una de les seves novel·les socials, L'ultimo sciopero. En 1908 tornà a São Paulo i en 1911 reemplaçà Oreste Ristori al front de La Battaglia i altres capçaleres posteriors –La Barricata (1912-1913) i La Barricata / Germinal (1913). En 1914 substituí Alessandro Cerchiai en la direcció de La Propaganda Libertaria (1913-1914) i en 1916 Angelo Bandoni en la gerència de Guerre Sociale (1915-1917). Les seves nombroses poesies socials i els seus articles exposen conceptes de teoria social, alhora que són una crònica de la societat brasilera i de la colònia italiana de São Paulo. El juliol de 1917 participà activament en la vaga general, que serà resposta amb una brutal repressió policíaca. Arran d'un nou moviment vaguístic durant la tardor de 1917, fou expulsat del Brasil i retornà a Itàlia. En arribar a Gènova fou detingut i només fou alliberat vint dies després gràcies a la campanya de Pascuale Binazzi des del setmanari Il Libertario, publicació en la qual passarà a col·laborar des d'aleshores, així com en Guerra di Classe i el diari anarquista Umanità Nova, dirigit per Errico Malatesta. Després de la detenció l'octubre de 1920 de tota la redacció d'aquest últim periòdic, el publicà regularment i clandestinament. Arran de l'atemptat del teatre Diana el març de 1921, reprengué la publicació del diari el juliol i la continuarà fins al 28 d'octubre de 1922, quan la impremta romana del periòdic fou destruïda pels feixistes. Després d'aquest fet, fugí, amb sa companya Lidua Meloni, a Palerm o el juliol de 1923 nasqué sa filla Valeria. El setembre de 1923 retornà a Roma i fundà el setmanari Fedé (1923-1926), que editava 13.000 exemplars. També fundà els periòdics mensuals Vita(1925) i Parole Nostre (1925). El 25 de setembre de 1926, després de l'atemptat de Gino Lucetti contra Mussolini, el seu domicili fou escorcollat i el 13 d'octubre marxà cap a Gènova i Milà, per passar clandestinament a França, on, el novembre, s'instal·là a Marsella. Entre 1926 i 1927 col·laborà en el periòdic de Virgilia d'Andrea Veglia i fundà el mensual gratuït marsellès Non Molliamo (1927), editat a Marsella pel Comitè Italià d'Acció Antifeixista i que tindrà difusió clandestina a Itàlia. El maig de 1927 nasqué a Marsella son fill Andrea. El setembre d'aquell any fou expulsat de França i s'establí a Bèlgica. El setembre de 1928 fou detingut a Lieja per «temptativa d'assassinat» i empresonat fins al desembre. A començaments de 1929 passà a Luxemburg i entrà clandestinament a França. Després de ser allotjat per diversos companys, com ara Damonti a Amiens, retrobà sa família a Puteaux i participà en una nova època de Fedé (1929-1931), dirigida per Virgilio Gozzoli. El març de 1930 fou novament detingut per«infracció al decret d'expulsió» i empresonat vint dies. De bell nou a Bèlgica, no li fou autoritzada la residència i rodà per diversos països, d'antuvi a Hamburg, on treballà com a traductor, i, arran de la proclamació de la República espanyola, a Barcelona, on preparà un pla per fer fugir Malatesta d'Itàlia. El setembre de 1931 fou expulsat d'Espanya i arribà amb sa família al nord d'Àfrica, primerament a Orà i després a Tunísia, on sa companya morí el desembre de 1932. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics anarquistes italians de l'exil, com L'Adunata dei Reffrattari,La Lanterna i Il Risveglio. Després d'obtenir, no sense problemes, un salconduit de les autoritats franceses, aconseguí arribar a Itàlia el febrer de 1946 i s'integrà en la redacció d'Umanità Nova. Durant el Congrés Interregional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat entre el 21 i el 26 de febrer de 1948, fou nomenat gerent d'aquest setmanari. Però, arran del deteriorament progressiu de la seva visió a causa d'un glaucoma del qual havia estat operat a Tunísia, hagué de mitigar les seves activitats periodístiques. El juny de 1951 fou denunciat per «apologia d'atemptat» contra el consolat francès a Gènova i condemnat a vuit mesos de presó. Després d'una nova operació d'oftalmologia, es retirà a Carrara i després a Roma. Gigi Damiani va morir el 16 de novembre de 1953 a Roma (Itàlia). Entre les seves obres destaquen L'ultimo sciopero, La Repubblica, I paesi nei quali non bisogna emigrare. La questione sociale al Brasile (1920),Il didietro del re. Memorie di un mancado regicida raccoltre e tradotte da simplicio (1921), Il problema della liberta (1924), Voci dell'ora, riflessioni (1924), La palla i el galeotto (1927), La Bottega. Scebe della roconstruzione fascista (1927),Cristo e Bonnot (1928),Fecondita (1929), Viva Rambolote (1929), Del delito et della pene nella societa di domani (1930), Astorno, una vita (1930), I ceti medi e l'anarchismo (1937), Carlo Marx e Bakunon in Spagna (1939),Razzismo e anarchismo (1939),Rampogne, versi di un ribelle (1946), Il problemo della liberta (1946),Sgraffi (1946), Discorsi nella notte (1947), Le ragioni di una antitesti tra comunisti ed anarchici (1948),L'utopia anarchica e la realta anarchica (1948), Diabolica carmina. Poesie panagerggianti e anticlericale (1949),La mia bella anarchia (1953), entre d'altres.

***

Maurice Arondel

- Maurice Arondel: El 18 de maig de 1887 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) l'anarquista i anarcosindicalista Maurice Lucien Léon Arondel. Sos pares es deien Jean Baptiste Arondel, calderer, i Marie Elise Allix. Calderer en coure de professió com son pare, després de la mort de sa mare es va veure molt afectat i s'enrolà a la Marina per set anys. A resultes d'una brega amb un contramestre que havia insultat sa mare, fou condemnat a cinc anys de treballs forçats a les colònies penitenciàries de l'Àfrica del Nord. Aconseguí evadir-se quan picava pedra amb un grup de forçats a cent metres de la línia fèrria i saltà a la plataforma d'un vagó de tren que passava; després d'una marxa nocturna de tres setmanes pel desert, aconseguí arribar a Alger on una nit fou sorprès per una patrulla quan es disposava a dormir en una xalupa esperant ser embarcat clandestinament cap a França. Aquesta detenció implicà una nova condemna afegida. Quan esclatà la Gran Guerra, com a molts membres dels «Bats d'Af» (Batallons d'Àfrica), fou enviat al front. Durant el quart dia de trinxeres, calmà la set amb el aigua dipositada en un clot d'obús que resultà estar contaminada pel gas mostassa. Greument gasejat, tornà cec i fou enviat a reraguarda i lliurat a la vida civil. El 8 de març de 1924 es casà al XVIII Districte de París amb Mathilde Pauline Fleury. En aquestaèpoca vivia al número 37 del carrer Poteau del XVIII Districte de París. A finals de 1926 s'integrà en el moviment llibertari i participà en les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) organitzades per Louis Louvet. Durant els 10 anys següents participà amb aquest grup –aferrant cartells, assistint a les xerrades i manifestacions, etc.– i agafà el costum de denunciar els servidors del poder presents sota el crit d'«Eux autres» (Els altres), nom amb qui designava l'enemic. En 1928 s'adherí a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i participà activament en el moviment de solidaritat amb els anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant una campanya electoral, fou condemnat a una pena de presó per haver atupat un polític. Després de la II Guerra Mundial treballà en la construcció a París i en 1945 s'afilià a la Federació de la Construcció i de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). A partir de 1946 fou nomenat tresorer de la II Regió del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, SindicatÚnic de la Construcció), càrrec que ocupà fins al 1950. També fou l'administrador de Le Travailleur du Bâtiment (1950), òrgan nacional del SUB i de l'òrgan regional del Sindicat de Treballadors Públics de la Regió Parisenca SUB (1948-1953). El març de 1952 fou elegit tresorer de l'Oficina Confederal en el Congrés Confederal de la CNTF. Maurice Arondel va morir el 13 de febrer de 1961 a l'Hospital Bichat de París (França) i, després d'incinerat, les seves cendres van ser dipositades el 16 de febrer al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Notícia de la condemna de Félix Mato Payeta, i d'altres companys, apareguda en el diari madrileny El Sol del 28 de gener de 1934

- Félix Mato Payueta: El 18 de maig de 1903 neix a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Félix Mato Payueta. Sos pares es deien Ramón Mato i Antonia Payueta. Jornaler de professió, milità en el moviment anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament revolucionari anarquista de desembre de 1933 a San Vicente de Soncierra, va ser condemnat per un Tribunal d'Urgència a Logronyo (La Rioja, Espanya) a 10 anys i un dia de presó per «delicte contra la forma de govern». Capturat arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser assassinat el 3 de setembre de 1936 a Puente Cañas (Viana, Estella, Navarra). Sa companya fou Matea Apilánez Prado, amb qui tingué dos infants. Son germà major, Eugenio Mato Payueta, socialista, havia estat assassinat el 24 de juliol d'aquell any a San Vicente de la Soncierra.

***

Necrològica de Remedios Semprere Roig apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de gener de 1985

- Remedios Sempere Roig: El 18 de maig de 1904 neix a Petrer (Vinalopó Mitjà, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià)– l'anarcosindicalista Remedios Sempere Roig –el primer llinatge citat a vegades erròniament com Sampere. Sos pares es deien Tomás Sempere i Remedios Roig. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) durant els anys republicans –en 1935 col·laborà en l'alcoià Boletín– i sota el franquisme fins que va poder passar clandestinament a França, on formà part de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1951 col·laborà en Solidaridad Obrera. Remedios Sempere Roig va morir el 3 de novembre de 1984 al seu domicili de Nimes (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---

La jugada de la burgesia, per marginar les organitzacions que no acceptàvem els pactes antipopulars a esquenes del poble, va esser legalitzar el carrillisme. A partir d'aleshores els grans mitjans de comunicació silenciaren totes les lluites i alternatives dels altres partits comunistes (POUM, OEC, PTE, MCI, LCR, POR...). Pareixia que només existien uns comunistes: els carrillistes. Fou una jugada perfecta per anar acabant amb el republicanisme històric i qualsevol referència autèntica al socialisme i al comunisme. (Miquel López Crespí)

Miquel López Crespí i la transició

Per Miquel Payeras, periodista (Memòria Viva)

-Com van ser els seus primers contactes amb l'oposició?

-Des de molt petit em vaig interessar pel problema de la injustícia social. La lluita contra el que considerava injust fou el que em va fer entrar en la política. Per exemple, al col.legi Lluís Vives teníem una cèl.lula juvenil comunista sense cap contacte amb el P"C"E d'aquí. Tenia 15 anys. Per les nits escoltàvem Ràdio España Independiente que tenia una secció setmanal en català. Va esser llavors quan descobrírem que hi havia una cultura que ens amagaven. En els col.legis, en l'ambient de la cultura oficial tot era Franco, José Antonio i el Imperio Español. La primera vegada que vaig sentir en Raimon va esser per Ràdio España Independiente. Varen passar Al Vent quan encara no existia el disc. Jo era el corresponsal a Mallorca i signava "Nova Mallorca". Més endavant, a Llibres Mallorca, vaig descobrir tot un món: llibres en català, les rondalles mallorquines, Espriu, Rosselló-Pòrcel, Pere Quart, discos -començava la Nova Cançó. Cabdals foren també els primers recitals de cançó catalana organitzats per Joventuts Musicals al castell de Bellver. En Llompart de la Peña n'animà a escriure. Vaig aprendre a escriure en català d'una manera autodidacta i amb la gramàtica d'en Moll.

-I entra al PCE?

-Mai no vaig entrar al P"C"E d'aquí?

-Aleshores?

-Formàvem part d'una cèl.lula juvenil comunista i érem estudiants de quart de batxiller (any 62). Teníem contacte directe amb París i no teníem res a veure amb el P"C"E d'aquí. Les primeres detencions són de l'any 62 per fer unes pintades a favor de la vaga d'Astúries. Ens agafaren a la carretera de Son Rapinya. Es parlà d'una condemnà d'un any de reformatori que finalment no es concretà per raons d'amistats familiars. L'any 63 em varen tornar a detenir amb motiu de l'assassinat per part de la dictadura de Julià Grimau. A començaments dels anys seixanta, la nostra activitat principal consistia en comentar les informacions de la ràdio i en fer pintades.

-Per què no entra al PCE?

-Ja abans del 68, amb les lectures que feia (Marx, Lenin, Che Guevara, Rosa Luxemburg, Andreu Nin Trostqui, Gramsci...) i amb el meu progressiu coneixement de la història del moviment obrer (degeneració burocràtica de la Revolució soviètica, extermini per part del P"C"E dels revolucionaris del POUM l'any 37, etc) m'adonava que la direcció carrillista del P"C"E havia abandonat qualsevol perspectiva de lluita anticapitalista. Era un discurs sense cap mena de relació amb el marxisme. No podia militar dins d'un partit que només pretenia l'establiment d'una democràcia formal burgesa. I això era molt abans del maig del 68! Reconec l'heroisme dels militants anònims del P"C"E que durant quaranta anys lluitaren per la llibertat però en aquell temps jo ja tenia clar que Carrillo no volia ni el socialisme ni la República. Vendria la lluita dels seus militants per qualsevol almoina que li oferís el poder. No em vaig equivocar.

-En què discrepava?

-Durant la transició vérem com el P"C"E no qüestionava els aparells d'Estat heretats del feixisme. Per exemple: els torturadors de la Brigada Social eren intocables (els carrillistes no volien sentir parlar de la dissolució de la Brigada Social). Bona part de l'actual corrupció ve donada per haver acceptat totes aquestes herències del franquisme sense exigir-ne una depuració dels elements més corruptes. Els dirigents del P"C"E també es convertí en enemiga aferrissada de la lluita per la República (el P"C"E es va tornar monàrquic) i del dret d'autodeterminació de les nacions oprimides de l'Estat. El carrillisme acceptà igualment l'economia de mercat capitalista -amb totes les injustícies del sistema actual d'explotació- i, amb la Constitució pactada amb els franquistes, barraven el pas a qualsevol possible canvi socialista.

-Als 70 entra a l'OEC.

-Sí, en aquells moments l'OEC arreplegava -a part de nombrosos militants- bona part de gent avui dia molt coneguda en diferents formacions polítiques, culturals i empresarials mallorquines: Jaume Obrador, Paco Mengod, Antoni Mir, Mateu Morro, Josep Capó, Margarida Chicano, Guillem Coll, Jaime Bueno, Maria Duran, Dora Muñoz, Mateu Ramis, Guillem Ramis, Antònia Pons, etc, etc.

-I arriba el 77 i la transició.

-La jugada de la burgesia, per marginar les organitzacions que no acceptàvem els pactes antipopulars a esquenes del poble, va esser legalitzar el carrillisme. A partir d'aleshores els grans mitjans de comunicació silenciaren totes les lluites i alternatives dels altres partits comunistes (POUM, OEC, PTE, MCI, LCR, POR...). Pareixia que només existien uns comunistes: els carrillistes. Fou una jugada perfecta per anar acabant amb el republicanisme històric i qualsevol referència autèntica al socialisme i al comunisme.

-Com arriba al PSM?

-A partir de les eleccions del 77 la majoria de l'OEC (agrupacions de barris, hotels sabata, fusta, estudiants...) no várem estar d'acord amb l'entrada de l'OEC dins el Moviment Comunista (MC). Ens decidírem a fer un procés unitari amb el PSM. Un petit grup dirigit per Antoni Mir decidí entrar dins el MCI.

-I després del seu pas pel PSM?

-A mitjans dels anys vuitanta vaig deixar la militància partidista i vaig reiniciar la meva antiga tasca d'escriptor. Aquests darrers anys he guanyat la majoria de premis literaris dels Països Catalans tant en poesia, teatre com en narrativa.

Miquel Payeras (Memòria Viva)

Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions d’aquest procés: mai no es va desmantellar l’estat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La “classe dominant” va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (“hegemonia” seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. D’altra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions d’un estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització d’un model d’Europa, el que s’anava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de “No és això companys”, però tampoc no hi havia a l’horitzó l’opció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat. (Mateu Morro)

ELS ALTRES COMUNISTES I LA TRANSICIÓ (Lleonard Muntaner Editor)

Per Mateu Morro Marcé, historiador

Miquel López Crespí tracta en aquest llibre un tema, el de la història de “l’altre comunisme” (el comunisme no estalinista) en els anys de la transició, que ell no ha deixat de tractar mai, tant en els seus escrits d’assaig com en els de ficció. De totes aquelles sigles i moviments que floriren aquells anys previs al final del franquisme no n’ha quedat gairebé res. També el comunisme oficial ha estat reduït a poca cosa, fins a la seva pràctica desaparició o transformació en noves formulacions polítiques.

De fet, el disseny del model polític de la transició espanyola va ser el d’un model de tendència bipartidista, basat tan sols en dues forces, diferents entre elles, però que estableixen una alternança en el govern fonamentada en l’acceptació dels elements bàsics del sistema de poder: el model econòmic neoliberal i el model d’estat monàrquic i unitari. Sols l’emergència d’unes realitats nacionals diferenciades, també en el pla electoral, va rompre l’homogeneïtat de l’esquema. Salvant les diferències, que són moltes sense dubte, el règim de la Restauració monàrquica de 1874 té semblances amb el règim de la Restauració monàrquica de 1975. L’estabilitat política i institucional, tant llavors com ara, s’assegurava sobre el compromís compartit pels partits del sistema a no emprendre reformes estructurals que modifiquin l’equilibri del poder. El sistema sorgit de la transició ha resultat estable durant un llarg període de temps, d’acord amb les previsions dels que l’organitzaren. Tan sols a partir de la crisi econòmica i financera han emergit a la llum pública els caires més ominosos del règim: la força totpoderosa dels grups de poder i influència, el classisme a ultrança, un sistema judicial mediatitzat pel poder polític i econòmic, l’hostilitat al reconeixement de la diversitat nacional o la debilitat del muntatge monàrquic. I amb aquestes evidències a la vista han aparegut nous subjectes col·lectius mobilitzats i reivindicatius, però que res tenen a veure amb aquelles avantguardes de finals dels seixanta i principis dels setanta.

La revolució xinesa i cubana, els moviments anticolonials, el maig de 1968, la revolta estudiantil, l’enfonsament de les “democràcies populars” i un renovellat moviment obrer i popular configuraren un ventall de propostes diverses, a vegades en un garbuix poc coherent, que confluí en un moment que semblava ser de canvi i que realment ho era, tot i que aquell canvi havia de ser molt més limitat i controlat en tots els seus aspectes del que en aparença donava e entendre. Les organitzacions d’esquerra revolucionària naixien, s’escindien i es dissolien en un moviment convuls, sovint víctimes de la seva pròpia inconsistència. El final del franquisme i les primeres eleccions de 1977 varen ser el seu propi final.

S’entrà en una nova etapa en la qual aquelles formacions no hi tenien cap paper a jugar. Però tota aquella moguda, tot aquell esplet de sigles, totes aquelles lluites, vagues i mobilitzacions, no aportaren res de positiu? Mantenir aquesta afirmació seria molt gratuït. Aquells grups, que lluitaven per consolidar-se enmig d’una sopa de lletres de sigles de partits maoistes, trotsquistes i consellistes, jugaren un paper actiu en la mobilització contra el franquisme, en la difusió de noves idees transformadores i en l’aportació d’elements avançadors del que després serien els posteriors moviments crítics. Entre altres aspectes, potser un dels més remarcables sigui el de la defensa de la democràcia directa i participativa, la reivindicació del valor democràtic de l’assemblea per davant de les formes de delegació de la representativitat.

Aquells moviments aportaven també una crítica global al sistema, l’anticapitalisme, amb una rotunditat que sols a partir del 2007/2008 hem pogut tornar veure reaparèixer en la lletra impresa, però ja no tant a partir dels hereus polítics d’aquelles formacions, que avui són més aviat escassos, com a partir d’altres línies de pensament de diversa procedència, en general desconnectades de les velles ortodòxies teòriques. I és que la història s’escriu cada dia, no és mai esclava del passat.

Hi havia il·lusió pel canvi i voluntat altruista de contribuir-hi. Encara no havia arribat el moment de les grans estructures polítiques professionalitzades. La feina voluntària era generosa i s’expandia entre tots els sectors socials i polítics. La desil·lusió es va anar consolidant més tard, poc a poc, i es va transformar en un fort desencís. Però cal insistir que les pròpies conviccions no s’han de moure al compàs de les modes o de les encalentides transitòries, sinó que han de descansar sobre el dia a dia de les feines que tenen continuïtat en el temps perquè cerquen uns objectius precisos.

Però a més de les consideracions sobre la nostra història recent, en Miquel López Crespí va més enllà i estableix una reflexió sobre la història, èpica i tràgica a la vegada, del comunisme a partir de la Revolució Russa.

El comunisme en el segle XX

El sotrac revolucionari de 1917 era un resultat de la profunda crisi de la socialdemocràcia europea, que a la vegada era expressió de la crisi del capitalisme que va dur a l’enfrontament bèl·lic de 1914-1918. El moviment obrer es va escindir entre reformistes i revolucionaris, i la influència bolxevic va ser extraordinària per tot arreu. La posterior evolució de la URSS cap a un sistema dictatorial va tenir greus conseqüències. Mentrestant aparegueren els feixismes i totalitarismes reaccionaris. La història del segle XX va esdevenir violenta i terrible, a mercè de les cruentes guerres mundials i dels règims totalitaris generats pel feixisme i l’estalinisme. Però així i tot, va ser el moviment obrer i popular el que va fer possible la resistència democràtica per tot arreu i va obrir després les portes, a partir de 1945, a formes més justes de la societat europea.

Sovint s’intenta desacreditar la història del moviment obrer pels desastres del règim estalinista, tanmateix aquell règim no va deixar de ser una resposta disforja al desastre bel·licista i imperialista, una resposta obrera i popular que va acabar engolint els seus propis fills en una espiral perversa de repressió i terror. Per tot això i per moltes més coses la història del comunisme és heroica i tràgica a la vegada. Heroica per l’abnegació i sacrifici de les persones unides en una causa transformadora; tràgica perquè sovint aquesta empresa titànica acabà devorant els mateixos militants. La causa era bona, però els mètodes errats i els resultats no foren els esperats.

Enfront de l’escolàstica soviètica aparegueren un grapat de pensadors crítics capaços de mantenir viu el marxisme com a una filosofia alliberadora. Luxemburg, Korsch, Bloch, Lukacks, Trotski, Gramsci són els noms mítics del comunisme heterodox. I també Andreu Nin. El marxisme català, minoritari enfront de la poderosa CNT, no va voler seguir les passes de l’estalinisme i va generar organitzacions pròpies com el BOC i el POUM. Però, estrets entre la brutalitat estalinista i la brutalitat feixista no hi havia massa possibilitats de reeixir. “Els altres comunistes”, com assenyala Miquel López Crespí, varen ser víctimes d’una doble repressió, amb moments tràgics com els assassinats del propi Andreu Nin o del mateix Trotski de banda de Ramon Mercader. Moments horribles que varen ser justificats per l’aparell de propaganda dels partits comunistes oficials. Fets que, com assenyala Miquel López Crespí, molt sovint s’han amagat o s’han tergiversat. Però no es pot culpar el conjunt de militants dels partits comunistes oficials d’aquesta història de terror. Creien en la idea, tenien fe, eren fidels al partit i ells mateixos patiren múltiples purgues. Al final el segle XX és ple de màrtirs laics, obrers i revolucionaris, empresonats i assassinats per les dictadures i els feixismes, però també per l’estat soviètic i les seves zones d’influència. Però, com he dit, els obrers comunistes, els resistents antihitlerians i antifranquistes no en podien ser mai els culpables.

br>

Els límits de la transició

Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions d’aquest procés: mai no es va desmantellar l’estat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La “classe dominant” va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (“hegemonia” seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. D’altra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions d’un estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització d’un model d’Europa, el que s’anava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de “No és això companys”, però tampoc no hi havia a l’horitzó l’opció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat.

El problema de la transició és que a l’estat espanyol no s’arribà a produir mai una derrota dels grups dominants hereus de l’estat franquista, i no s’arribà a produir perquè aquests grups eren forts i gaudien d’un gran suport internacional, més que no un moviment popular actiu però alhora escalivat i poruc (la llarga ombra de la Guerra Civil serà molt mala d’esvair). Hi hagué una crisi institucional del sistema a partir de la decadència i mort del dictador, però el moment no tenia res a veure ni amb 1917, ni amb 1931, ni amb 1945. Hi havia un moviment popular actiu, potser fort, però l’estat no havia perdut cap dels seus elements coactius. Haguessin pogut passar les coses d’una altra manera? Potser sí, però no era gens fàcil. Tal vegada s’haguessin pogut limitar prerrogatives i posicions de domini impròpies d’estats democràtics. Entre altres incongruències la definició de l’estat espanyol com un estat unitari i l’adopció d’una constitució que nega la pluralitat nacional és un dels resultats més negatius d’aquest procés dirigit des del poder.

La crisi econòmica ha posat de manifest les limitacions d’aquest sistema. Res és etern. Tampoc ho és el model polític sorgit de la transició. Moltes idees intocables comencen a mostrar esquerdes. Començam a sospitar que hem estat víctimes d’una gran operació de camuflatge polític del vell “establishment”, que allò que semblava modèlic es fonamentava en bona mesura en la por i en la imposició. Això obre les portes a noves lectures de la nostra història més propera i, en aquesta mesura, és bona la feina de Miquel López Crespí de recuperar la memòria històrica d’aquells anys i aquella gent, quan tot semblava possible.

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)

Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.

Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.

Disn aquest brutal contetx repressiu d’esdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).

A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)