Anarcoefemèrides del 5 de febrer

Esdeveniments

Representació de l'atemptat de Zasulic segons la premsa russa

- Atemptat de Zasulic:El 5 de febrer de 1878–24 de gener per al calendari julià– a Sant Petersburg (Rússia) l'aleshores revolucionaria bakuninista Vera Ivanovna Zasulic dispara amb un revòlver contra el pit del general Fedor Fedorovitx Trepova, prefecte de policia responsable de la flagel·lació d'A. S. Emelianov (Bogolioubov), estudiant membre del moviment anarquista «Terra i Llibertat», que s'havia negat a descobrir-se davant d'ell al presidi. Trepova només resultarà ferit i Zasulic serà jutjada el 31 de març de 1878. Contràriament a totes les expectatives, i gràcies a les simpaties populars de la presa i a la posada en pràctica de la reforma judicial d'Alexandre II, serà absolta pel jurat, i la policia secreta intentarà, senseèxit, detenir-la a la sortida del tribunal. Refugiada a Suïssa, es convertirà en un símbol dels populistes i dels anarquistes russos.

Vera Zasulic (1849-1919)

***

Cartell del míting de Kropotkin

- Xerrada de Kropotkin: El 5 de febrer de 1894, al Co-operative Hall de la High Street de Leicester (Leicestershire, Midlands de l'Est, Anglaterra), el príncep anarquista Piotr Kropotkin va realitzar una de les seves xerrades més populars, What Anarchism Is (Quèés l'anarquisme). L'entrada va ser lliure i es convidava a la discussió.

***

La seu d'El Hijo de El Ahuizote amb el provocador cartell

- «La Constitució ha mort»: El 5 de febrer de 1903, data en la qual se celebra el 46è aniversari de la Constitució Federal dels Estats Units de Mèxic de 1857, els editors de la revista satírica magonista El Hijo de El Ahuizote col·loquen al balcó de les oficines del periòdic a la ciutat de Mèxic (Mèxic) el cartell «La Constitució ha mort» amb un gran crespó negre en senyal de dol, en resposta a la persecució exercida pel dictador Porfirio Díaz contra la llibertat d'expressió i la violació dels locals dels periòdics crítics amb el govern per part de la policia. Després de nombrosos actes repressius contra la publicació llibertària, el 9 de juny de 1903, el govern de Díaz va decretar que cap periòdic o escrit dels germans Flores Magón podria ser publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es prohibirà la publicació de tots els periòdics contraris al regim. L'acció «La Constitució ha mort», promoguda per la revista llibertària El Hijo de El Ahuizote, tingué una gran repercussió i per a molts fou un antecedent de la revolució armada de 1910, que derrocà Porfirio Díaz i que acabarà amb la promulgació de la Constitució Política dels Estats Units Mexicans de 1917 durant el govern de Venustiano Carranza.

***

Capçalera de La Lueur [CIRA]

- Surt La Lueur: El 5 de febrer de 1924 surt a Tours (Turena, França) el primer número del periòdic multicopiat La Lueur. Bi-mensuel anarchiste du Centre (La Claror. Bimensual anarquista del Centre). Fou l'òrgan d'expressió de la Federació Anarquista del Centre (FAC), adherida a la Unió Anarquista (UA). Portava l'epígraf «Ni Déu ni patró. Benestar i Llibertat» i els responsables d'aquesta publicació van ser els germans Marcel i Désiré Lehoux. L'abril de 1924 ambdós van ser inculpats pel Ministeri Fiscal de Tours per un delicte de«provocació al crim i a l'assassinat» arran de l'article«Cottin», aparegut en el número tres d'aquesta publicació, on defensava Émile Cottin, anarquista que el 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar sense èxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, i que aleshores es trobava empresonat. En sortiren cinc números, l'últim l'1 de juny de 1924.

Naixements

Johann Most

- Johann Most:El 5 de febrer de 1846 neix a Augsburg (Baviera, Alemanya) el propagandista anarquista alemany Johann Most. Va treballar d'enquadernador i a l'empara del seu gremi, pren contacte amb la secció suïssa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). D'antuvi socialdemòcrata (1870), s'estableix a Àustria on comença a pronunciar els seus primers discursos. Detingut, és condemnat a cinc anys de presó, però finalmentés amnistiat el 9 de febrer de 1871 i expulsat. Entrà a Alemanya, on continua les seves activitats d'agitador i es dedicà al periodisme. Elegit al Reichstag en 1874, tanmateix és condemnat a presó nombroses ocasions pels seus encesos discursos, que el portaran a l'exili al Regne Unit en 1878. Hi publicarà el periòdic Freiheit (Llibertat) i arran d'un article que glorifica l'atemptat contra el tsar Alexandre II, és condemnat a 16 mesos de treballs forçats. Quan acaba la pena, s'exilia als Estats Units en 1882. Influenciat per les idees de Kropotkin, esdevindrà enterament anarquista. Partidari de la propaganda pel fet, edita una petita guia de com fer i col·locar bombes, després d'haver treballat en un fàbrica de dinamita, fet que li valdrà el pseudònim de Dynamost. Va ser el mestre de molts anarquistes de renom, com ara Emma Goldman, Alexander Berkman o Errico Malatesta. L'11 de maig de 1886 és detingut a Nova York després d'un míting i condemnat el 2 de juny a un any de presó per incitació al motí. Després publicarà als EUA el periòdic Freiheit, que serà l'obra de sa vida. És autor de DieGottespest (La pesta religiosa), Die Freie Gesellschaft (La Societat Lliure), El comunisme llibertari, Reminiscències parlamentàries, L'Anarquia, entre altres obres. Johann Most va morir el 17 de març de 1906 a Cincinnati (Ohio, EUA).

***

Notícia sobre l'organització de la gira propagandística de Malatesta organitzada per Luigi Raffuzzi apareguda en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 9 d'agost de 1913

- Luigi Raffuzzi: El 5 de febrer de 1865 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Luigi Raffuzzi, també conegut com Louis Raffuzzi. Sos pares es deien Domenico Raffuzzi i Domenica Topi. Es guanyava la vida fent de pintor de la construcció. En 1887 passà a França per trobar son germà major Antonio, on s'havia refugiat fugint d'una condemna en rebel·lia de quatre anys de presó per agredir, amb altres companys anarquistes, uns guàrdies de la Seguretat Pública. A París (França) conegué, segons la policia,«perillosos internacionalistes» i en 1890 formà part del parisenc Grup Comunista Anarquista Independent de Llengua Italiana (Francesco Cremonini, Franco Piccinelli, Cesare Tassinari, etc.). En aquest any retornà a Itàlia, on es dedicà a la reorganització de la Secció Anarquista d'Imola i d'altres seccions de Romanya. En aquesta època col·laborà en nombrosos periòdics i números únics anarquistes i fou gerent de La Gentaglia (24 d'agost de 1890) i d'Il Malfattori (18 d'octubre de 1890). També en aquest any va ser condemnat a tres dies de presó per «ultratge» i més tard denunciat per aferrar cartells subversius. Entre el 4 i el 6 de gener de 1891, juntament amb Antonio Castellari i Adamo Mancini, representà els anarquistes d'Imola en l'important Congrés Socialista Revolucionari de Capolago (Ticino, Suïssa), ), on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Andrea Costa, Luigi Galleani, Pietro Gori, Errico Malatesta, Filippo Turati, etc.). De bell nou a Imola, va ser novament condemnat a tres mesos de presó per«possessió d'arma», però fugí cap a França. Constantment vigilat per les autoritats, el 30 de març de 1892 va ser expulsat i a continuació, amb son germà Antonio, passà a Londres (Anglaterra), on mantingué estretes relacions afectives i organitzatives amb els anarquistes locals. En aquesta mateix any, des de Londres, marxà cap a Nova York (Nova York, EUA), juntament amb Vito Solieri, i amb el temps, esdevingué en un dels més fervents animadors del grup anarquista «Gli Oppressi». Amb Vito Solieri, entre juny de 1892 i novembre de 1894, va ser redactor d'Il Grido degli Oppressi, primer periòdic anarquista en llengua italiana als Estats Units, dirigit a Nova York i a Chicago (Illinois, EUA) per Francesco Saverio Merlino iòrgan d'expressió dels grups anarcocomunistes. El 17 de març de 1900, des de les pàgines de La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA), Errico Malatesta el definí, amb Pietro Cane, com a representant de la disputa, política i personal, que s'enfrontà a Giacomo Ciancabila i al periòdic L'Aurora de Paterson, portaveu del corrent antiorganitzador italoamericà. Orador i incansable propagandista, després del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de Gaetano Bresci el 29 de juliol de 1900, a qui havia conegutíntimament a Paterson, es comprometé ferventment en la seva defensa. L'agost de 1900 va fer un míting al Clarenton Hall de Nova York d'exaltació del regicidi i en 1901 publicà a Nova York vuit mil còpies el número únic 29 Luglio. Animador del Cercle de Propaganda Llibertària (CPL), de tendència anarcocomunista, un dels dos grups anarquistes italoamericans novaiorquesos de l'època, continuà tenint viva la memòria de Bresci i en 1902 edità una postal i un fullet commemoratiu. El juliol de 1903 publicà a Nova York un altre número únic, suplement de La Questione Sociale, distribuït gratuïtament en cinquanta mil còpies, sota el significatiu títol Umberto& Bresci. El gener de 1912 retornà per un curt període a Imola, però el febrer retornà de bell nou a Nova York i després marxà cap a Chicago, on va romandre gairebé un any. Entre 1913 i 1915, amb Aldino Felicani, formà part del«Comitè Pro Volontà», que s'encarregava de buscar suport econòmic per al periòdic anarquista Volontà editat a Ancona (Marques, Itàlia) i en 1913 promogué, des de les pàgines de L'Era Nuova de Paterson, una col·lecta de fons per al finançament d'una gira propagandística a Itàlia d'Errico Malatesta. El 17 d'octubre de 1915, juntament amb sa companya Maria i altres membres (Pietro Allegra, Pietro Bambara, Valentino Campanella, Andrea Ciofalo, Nicola Cuneo, C. Franchi, G. Giacobello, Alfonso Grappone, G. Mantese, A. Masini, Giuseppe Sberna, V. Schiera i Carlo Tresca) del novaiorquès Comitato Fascio Rivoluzionari (CFR, Comitè Fascio Revolucionari), organitzà la«Conferència dels Subversius contra la Guerra», que se celebrà als locals del Cercle Gaetano Bresci de Nova York. En aquests anys fou el portaveu del Comitè de Protesta Contra la Guerra de Nova York, membre del Comitè Pro Premsa Llibertària i col·laborà en el periòdic Cronaca Sovversiva –en el número del 28 d'agost de 1909 publicà l'article «Per gli insorti catalani!», sobre els fets de la «Setmana Tràgica» de Barcelona (Catalunya). El 18 de gener de 1916 participà en l'acte d'homenatge a Pietro Gori, que se celebrà a la Union Seattlement Hall de Nova York, a benefici de l'edició d'un número especial de Cronaca Sovversiva («Contro la Guerra, contro la Pace, per la Rivoluzioine!») que es publicà el 18 de març d'aquell any i on també col·laborà amb l'article «La guerra. Il compito nostro». Sa companya Maria fou una destacada militant del Grup de Propaganda Femenina de Nova York. El juliol de 1920 retornà a Imola i enfortí les relacions amb Luigi Molinari i Errico Malatesta. Malalt de l'anomenat«còlic de plom», malaltia professional dels pintors de la construcció, per a no ser una rèmora per a la seva família i companys, Luigi Raffuzzi se suïcidà el 7 de juliol–algunes fonts citen el 17 de juliol– de 1923 a Medfield (Massachusetts, EUA) i, respectant la seva voluntat, va ser incinerat.

***

Foto policíaca d'Armand David (1 de març de 1894)

- Armand David: El 5 de febrer de 1867 neix a Gien (Centre, França) l'anarquista Armand Auguste Théophile David. Sos pares es deien François David, vinyater, i Anne Thevin. Vivia al número 3 del carrer Saint Nicolas de Choisy-le-Roi (Illes de França, França) i treballava a la fàbrica de faiança«Boulanger» d'aquesta població. La seva companya era una costurera anomenada Rollin, la qual vivia al número 4 del camí Maison Alfort de Choisy-le-Roi. Era amic del ceramista anarquista Émile Lenfant. L'1 de març de 1894 el comissari Rougeon de Choisy-le-Roi escorcollà son domicili en una gran agafada d'anarquistes sota l'acusació d'«associació criminal». Detingut, va ser enviat a la presó parisenca de Mazas i el 4 de maig de 1894 va ser alliberat. Entre 1894 i 1896 figurava en els registres d'anarquistes de la policia. L'11 de febrer de 1898 va ser esborrat dels registres d'anarquistes policíacs. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Manuel Devaldès

- Manuel Devaldès:El 5 de febrer de 1875 neix a Evreux (Alta Normandia, França) el pacifista, neomaltusià i individualista llibertari Ernest-Edmond Lohy, més conegut com Manuel Devaldès. En 1895 va fundar La Revue Rouge, on participaran Félix Feneon, Verlaine, Tailhade, entre molts altres. En 1912 va ser un dels membres del grup «Action d'Art». Com a insubmís en 1914 es va haver de refugiar al Regne Unit on se li concedeix l'estatus d'objector de consciència. Entre 1920 i 1925 va editar, amb André Lorulot, Réveil de l'Esclave. A partir de 1945 va participar en el periòdic mensual anarcoindividualista L'Unique, d'Émile Armand. Va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertàries, iés autor de nombrosos llibres i fullets, com ara Hurle de haine et d'amour: poèmes (1897), La chair à canon (1908), Honoré de Balzac (1909), Réflexions sur l'individualisme (1910), Almanach des ennemis de l'autorité (1913) (1912, amb altres), L'individualité féminine (1914), La brute prolifique (1914), La famille néo-malthusienne (1914), Les dernières années de Kropotkine (1921), La cause biologique et la prévention de la guerre(1925),Contes d'un rebelle (1925), Les Raisons de mon insoumission(1926), Han Ryner et le problème de la violence (1927), Des cris sous la meule (1927), La maternité consciente (1927), Anthologie desécrivains réfractairesde langue française (1927, amb altres), La fin du marquis d'Amercoeur et autreshistoires (1931), Figures d'Angleterre: écrivains indépendants (1932), Croître, multiplier, c'est la guerre! (1933), Gérard de Lacaze-Duthiers et la bioesthétique (1934), Louis Moreau, peintre et graveur (1935), Félix Le Dantec et l'égoïsme (1936), Une guerre de surpopulation: les enseignements de la Guerre italo-éthiopienne (1937), La guerre dans l'acte sexuel (1937), Chez les cruels: quatre histoires tragiques (1947), Eugène Humbert: la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien (1947), L'éducation et la liberté (1958, pòstum), entre d'altres. Va traduir de l'anglès nombrosos escrits d'autors socials, com ara Charles T. Gorham, O. A. Shrubsole, Louise Lind-af-Hageby, Herbert Spencer, C. L. James, etc. Manuel Devaldès va morir el 22 de desembre de 1956 a Paris (França).

Manuel Devaldès (1875-1956)

***

Notícia de la detenció de Jesús Tobes Cibrián apareguda en el diari madrileny LaÉpoca del 18 de novembre de 1935

- Jesús Tobes Cibrián: El 5 de febrer de 1897 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Jesús Tobes Cibrián, a vegades els seus llinatges citats com Torbes i Cirbián. Es guanyava la vida com a pintor en obres i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao. El novembre de 1935 va ser detingut a Madrid (Espanya) acusat d'haver estafat l'assegurança d'accidents de la feina. Després de la guerra civil s'exilià a França i durant els anys quaranta s'establí a Nantes (País del Loira, França), on milità en la Regional del Nord de la CNT. Jesús Tobes Cibrián va morir el 6 de juliol de 1960 a França.

***

Luigi Ballarin

- Luigi Ballarin: El 5 de febrer de 1899 neix a Minas Gerais (Brasil) el maçó, anarquista i resistent antifeixista Luigi Ballarin, conegut sota diversos pseudònims, com ara Il Toscanino i Gigi. Fill d'emigrants italians al Brasil, retornà a Itàlia amb sa família quan son pare es posà malalt, el qual morí el juny de 1906. Amb son germà petit Giuseppe, s'enfonsà en el món de la delinqüència i arran de dues condemnes per robatori de un i de tres dies de presó, Luigi va ser enviat en 1910 al reformatori de Bosco Marengo (Piemont, Itàlia), on aprengué l'ofici de mecànic i realitzà el servei militar en una unitat de tiradors d'elit, els Bersaglieri. Un cop llicenciat, va ser batejat amb el malnom d'Il Toscanino, per la seva afició a fumar cigars toscanos, i esdevingué anarquista i maçó. El 3 de setembre de 1923 va ser empresonat per les autoritats feixistes a Adria (Vèneto, Itàlia) per haver cantat en una fonda cants subversius. L'estiu de 1924 va ser alliberat i, després de l'assassinat l'11 de juny de 1924 del diputat socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista, decidí exiliar-se a França. S'establí a Saint-Priest (Roine-Alps, Arpitània), on treballà a la fàbrica Berliet i on conegué sa futura companya Elisa Maniago, amb qui arribarà a tenir set infants. Força actiu durant la campanya de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti, el 9 d'agost de 1927 se li va decretar l'expulsió. Després d'una sèrie d'atemptats –contra el cònsol d'Itàlia a Nancy, contra feixistes de la Costa Blava (Juan-les-Pins i Golfe-Juan), etc.–, va ser declarat sospitós d'haver participat en un atemptat contra una via fèrria i va ser detingut per la policia de Lió i tancat a la presó de Saint Paul de la capital arpitana. Un cop lliure el gener de 1928, fugí cap a Brussel·les (Bèlgica) i després es retrobà amb sa família a Seraing (Lieja, Valònia). Per guanyar-se la vida treballà a les mines de ferro de la regió i visqué amb sa companya i sos infants a l'hotel-cafè Solazzi d'Esch-sur-Alzette (Luxemburg), conegut com a lloc de reunió de la comunitat anarquista italiana. El 17 d'abril de 1929, després d'assabentar-se de la mort de sa primera esposa, es casà amb Elisa. Arran d'un atemptat comès el 9 de maig de 1930 pel seu amic Gino D'Ascanio contra el canceller de la legació italiana, va ser acusat d'haver-li lliurat la pistola amb la qual realitzà l'atemptat i se li va decretar l'expulsió l'agost i el novembre de 1931. El desembre d'aquell any, va ser finalment expulsat de Luxemburg i, amb Elisa i sos infants, passà clandestinament a la zona de Saint-Priest. El març de 1932 va ser detingut i tancat dues setmanes a la presó de Viena del Delfinat. Un cop lliure, marxà amb sa família a Bobigny (Illa de França, França), on van ser albergats per Domenico i Angelo Materiale en un soterrani del seu domicili. El maig de 1932 va ser detingut i tancat durant una setmana a Lió. De bell nou a Bobigny, trobà una feina de ferrer artesà. En aquesta època freqüentà les reunions dels antifeixistes italians que se celebraven a la Sala Tagliaferri, del carrer Sacco i Vanzetti. El novembre de 1933 fou condemnat a una nova pena de dues setmanes de presó, però aconseguí un ajornament de la seva expulsió. L'octubre de 1936 marxà a defensar la Revolució espanyola i s'integrà en la Columna «Giustizia e Libertà» de Carlo Rosselli, on conegué Angiolo Bruschi. Després dels fets de «Maig de 1937» retornà a França. Entrà a treballar d'obrer de calderes en l'empresa «Foneries i Acers» de Noisy-le-Sec (Illa de França, França) i, a partir de 1940, disposà d'un carnet de treballador que havia de segellar mensualment. El maig de 1943, després d'haver atupat un individu que el tractà de feixista i d'un vianant que es ficà enmig, decidí retornar a Itàlia amb sa família. Detingut just arribar a la frontera, va ser tancat a la presó de Tovigo. Jutjat el 18 d'agost de 1943, fou condemnat a tres mesos d'internament a les illes de Tremiti, però finalment va ser internat a Ancona (Marques, Itàlia), on, el 2 de desembre de 1943, arran d'un bombardeig, aconseguí fugir i reunir-se amb sa família. Ajudà presoners anglesos i americans a evadir-se i passar a Iugoslàvia, a més d'amagar soldats britànics al seu domicili; per tot això se li va expedí un certificat d'honor signat pel Comandament Suprem de les Forces Aliades a la Mediterrània. El maig de 1944 s'integrà en un grup partisà de la«Brigada Martello» del Cos de Voluntaris de la Llibertat i participà en la Resistència a la zona d'Adria, especialment en accions per impedir el carregament de les collites de grans amb destinació a Alemanya. Sota el pseudònim de Gigi, formà part del maquis a Venaria Reale (Piemont, Itàlia). Detingut pels nazis, va ser deportat al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya). Sobrevisqué gràcies a la solidaritat entre els companys. El camp fou alliberat la primavera de 1945 i retornà a Adria, on s'encarregà de la distribució de queviures a la població i on se li va demanar que acceptés el càrrec d'alcalde de la població, cosa que refusà, decidint retornar a França. A començament de 1946, després d'haver deixat en un tren cap a Lió tres dels seus infants proveïts amb documentació francesa, passà clandestinament la frontera ja que ell no havia pogut obtenir el visat. Durant el passatge de la frontera, va ser atacat pel seu company de ruta, que el deixà sense diners i l'abandonà enmig de la muntanya pensat que era mort. Recollit i curat per un pastor, pogué arribar a París després de recuperar-se. L'abril de 1947 va fer venir sa companya i la resta de la família, allotjant-se en una casa del XX Districte parisenc. El 5 de maig de 1947 les autoritats franceses confirmaren que el decret d'expulsió de feia vint anys encara era vigent, malgrat un informe favorable sobre la seva participació en la Resistència i els seus lligams francesos. En els últims anys de sa vida col·laborà en Le Libertaire. El 7 de febrer de 1948 Luigi Ballarin va morir d'una crisi cardíaca a París (França), després d'haver confiat la responsabilitat de sa família al company Angiolo Bruschi (Angelo o Ernesto Torres).

Luigi Ballarin (1899-1948)

***

Gino Bibbi

- Gino Bibbi: El 5 de febrer de 1899 neix a Avenza (Carrara, Toscana, Itàlia) l'enginyer anarcoindividualista i militant antifeixista Gino Bibbi. Fill d'un empresari del llenyam benestant, era cosí de l'anarquista Gino Lucetti, que atemptarà contra la vida de Benito Mussolini. Llicenciat com a sotsoficial d'Infanteria, estudià enginyeria a l'Institut Politècnic de Milà, on conegué, en 1922, Camillo Berneri. En 1923 fou apallissat pels «camises negres» després d'haver llançat a la cara del jerarca feixista Renato Ricci, al centre de Carrara, uns pamflets des d'una moto que definien Mussolini com a «tràgic pallasso». Poc després, arran d'una altra agressió feixista, sa mare morí de dolor en veure com havia quedat son fill. Un escamot feixista també calà foc la seva moto i la serradora de son pare. En 1926, amb la complicitat d'altes anarquistes (sa germana Maria, Umberto Tommasini, Leandor Sorio i Stefano Zatteroni), proporcionarà la granada (bomba SIPE) que son cosí Gino Lucetti llançarà l'11 de setembre de 1926 a Roma contra el cotxe de Mussolini. La granada explotà, però el dictador sortirà il·lès. El 24 de setembre d'aquell any fou detingut amb sa germana Maria, però la manca de proves va fer que passés de la presó al desterrament, primer a Ustica i després a Lipari. Sota el pretext de completar els estudis d'enginyeria, aconsegueix que el traslladin a la penitenciaria del Ucciardone de Palerm, d'on fuig embarcant-se cap a Tunísia amb un vaixell argentí, gràcies a la complicitat de mariners anarquistes. Després passà a París, on aprengué a pilotar avions juntament amb el republicà Ramón Franco, germà del futur dictador Francisco Franco Bahamonde, aleshores exiliat a França, amb la finalitat de preparar un atemptat aeri contra Il Duce. Més tard, a Espanya, amb l'anarquista Gigi Damiani i companys de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), preparà un pla d'evasió per a Errico Malatesta, segrestat pel règim feixista al seu domicili del barri Trionfale de Roma; però algun confident alertà l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) i el projecte fou avortat. En 1934 obrí una fàbrica a València i fou acusat pel cònsol italià de produir armes per als anarquistes. En 1936, arran de l'esclat de la guerra civil, esdevingué pilot de caça de l'aviació republicana a Getafe, amb Ramón Franco, Juan Ortiz, Assunto Zamboni i Baldassare Londero, fins que es convertí en un feu estalinista. Comissionat pel Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, gràcies als seus coneixements d'enginyeria, posà a prova les noves armes que es creaven, com ara un llançacoets teledirigit amb un radi d'acció de 10 quilòmetres, que després eren usades per la Columna Durruti. També se li encarregà un projecte de torpede a control remot per atacar les naus feixistes que bloquejaven els ports republicans. El desembre de 1936 fou detingut a València, juntament amb Umberto Tommasini i G. Fontana per la policia republicana sota control estalinista i acusat d'«espionatge al servei de Mussolini» i de«tràfic d'armes». Gràcies a la intervenció del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València pogué salvar la vida. El 20 de febrer de 1937 fou novament detingut a Alacant per la Guàrdia d'Assalt, sota control comunista, juntament amb Umberto Tommasini i altres tres companys llibertaris, tot i que comptava amb autorització del Ministeri de Marina i de l'Aviació per realitzar actes de sabotatge al port franquista de Ceuta (Marroc), utilitzant mines submarines. Tancat en una txeca comunista, fou sotmès durant setmanes a durs interrogatoris i tortures. Tommassi, mentrestant, va aconseguir fugir. Només la intervenció de Joan García Oliver, aleshores ministre de Justícia, davant del socialista Ángel Galarza Gago, ministre de Governació, que havia ordenat la seva detenció, aconseguí salvar-lo. Després d'aquesta experiència, abandonà la Península i des de París organitzà accions antifeixistes i antiestalinistes des d'un grup anarquista independent que fundà. En aquest mateix 1937, amb Tommasini, projectà un nou atemptat contra Mussolini, que no reeixirà. El final de la guerra civil espanyola l'agafà a la Península i creuà els Pirineus, essent tancat al camp de concentració de Gurs. Durant l'ocupació, passà a Itàlia i lluità amb la resistència, participant en l'alliberament de Carrara amb un grup anarquista. Després es refugià a Brasil durant un temps. En 1948 tornà a Carrara amb sa companya i sos dos fills. Adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI), abandonà aquesta organització durant els anys cinquanta al considerar-la massa subordinada al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), encara que era membre d'una tendència minoritària partidària de participar en eleccions polítiques. En el Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) el setembre de 1968, fou un dels partidaris del trencament amb els joves del Maig Francès, representats per Daniel Cohn-Bendit. El seu anticomunisme el portà a començaments dels anys setanta a simpatitzar amb «Nuova Repubblica», moviment fundat per Randolfo Pacciardi, vell amic i excomandant de la Brigada Garibaldi a Espanya, fet que el marginarà totalment del moviment anarquista. Durant els seus últims anys es declarà anarcoindividualista. Gino Bibbi va morir el 8 d'agost de 1999 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou incinerat amb un mocador roig i negre al coll; les seves cendres van ser enterrades al «racó anarquista» del cementiri de Carrara.

Gino Bibbi (1899-1999)

***

Necrològica de José Martínez Pérez apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste de l'11 de febrer de 1965

- José Martínez Pérez: El 5 de febrer de 1900 neix a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Martínez Pérez. Sos pares es deien Ángel Martínez i Francisca Pérez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), patí les típiques cordes de presos que recorrien la Península. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà de jornaler. Milità en la Federació Local d'Anhan (Gascunya, Aquitània, Occitània) i en la seva última etapa en Vic de Fesensac. Sa companya fou Manuela Gracia. Va patir enmig del carrer d'un atac cerebral a Aush (Gascunya, Aquitània, Occitània), quan s'havia traslladat a aquesta localitat per a cobrar la seva pensió; desnonat per la medicina a l'hospital, José Martínez Pérez va morir el 16 de gener de 1965 al seu domicili de Vic de Fesensac (Gascunya, Aquitània, Occitània).

***

Carnet del SIA de Marceau Lefebvre

- Marceau Lefebvre: El 5 de febrer de 1910 neix a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i anarcosindicalista Marceau Lefebvre. Sos pares es deien Achille Lefebvre, jornaler, i Léonie Ceenaeme. En 1916, durant la Gran Guerra, mentre son pare era al front, fou evacuat amb sa família, primer a Bèlgica, després a Les Vans (Occitània), on es reuní amb son pare, i finalment tots s'instal·laren a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). El mateix dia que va fer 13 anys, el 5 de febrer de 1923, començà a treballar a les mines de La Grand Comba. En aquest medi miner esdevingué anarquista, s'afilià a la Unió Anarquista (UA) i a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1937 s'adherí a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i l'any següent en fou nomenat tresorer i secretari del grup local. A finals de febrer de 1939, arran de la Retirada, organitzà una conferència de SIA a La Gran Comba sobre la necessitat de solidaritat vers els refugiats a la qual participaren més de 300 persones i on Maurice Doutreau exposà l'estat de la qüestió, però en la qual no pogueren recaptar diners ja que no havien demanat permís al comissari de policia. Quan esclatà la II Guerra Mundial es casà amb una refugiada espanyola, Carmen Victoria –amb qui tingué un fill, Max–, i decidí, com a antimilitarista, declarar-se insubmís i marxà, amb altres dos anarquistes d'Alès, a les muntanyes. Tres mesos més tard, incapaç de viure d'aquesta manera, s'amagà a casa de sa mare fins al 2 d'agost de 1940, quan es lliurà a la brigada de gendarmeria de Tamaris, a 10 quilòmetres de ca seva, ja que sa companya havia estat amenaçada d'expulsió durant els escorcolls policíacs domiciliaris. Tancat al Font Saint Nicolas de Marsella, sortí el 22 de novembre de 1940 per complir una pena de dos anys de presó imposada per un tribunal militar. Després de l'Alliberament i un cop al carrer, fou nomenat tresorer del grup local de SIA. En 1947 fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). Fou un dels distribuïdors de Le Libertaire, Le Monde Libertaire i Le Combat Syndicaliste. Marceau Lefebvre va morir el 13 de març de 1983 a l'Hospital d'Alèst (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània).

***

Antonio González Gonzñalez [militants-anarchistes.info]

- Antonio González González: El 5 de febrer de 1917 neix a Peñaflor (Grao, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Antonio González González. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers i, sembla, que posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant la primavera de 1940 va caure pres dels ocupants nazis i va ser enviat a Alemanya, on pogué fugir d'un camp de concentració. Després de travessar el riu Rin nadant, es va refugiar a la zona de Florimont (Belfort, Franc Comtat, França), on treballà un temps. Més tard passa al Massís Septentrional i en 1943 s'establí a Salèrn (Alvèrnia, Occitània), on es casà amb una refugiada espanyola, amb qui tingué quatre infants. En aquesta època va fer feina en una CTE a l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Entrà a formar part de la Resistència i en 1944 era un dels 75 membres de la Companyia Espanyola del Batalló«Didier» de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), comandada pel capità Juan Montoliu del Campo, que participà en l'alliberament de la regió. Després de la II Guerra Mundial entrà a fer feina a la fàbrica de cables de Riam (Alvèrnia, Occitània). Malalt d'un càncer de pulmó, Antonio González González va morir en 1969.

***

Rafael Pérez Mur

- Rafael Pérez Mur: El 5 de febrer de 1922 neix a El Burgo de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Pérez Mur. Amb sa família emigrà a Barcelona (Catalunya). Estudià a l'Escola Racionalista de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou amic de la infància de Francesc Sabaté Llopart. Sota el franquisme esdevingué membre de la Guàrdia Urbana de Barcelona i es retirà amb el grau de sergent. Desconeixem si mantingué contactes amb el grup guerriller de Quico Sabaté, però entre 1948 i 1997 mantingué correspondència amb Antoni Téllez Solà. Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou membre del Sindicat d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i col·laborà en les revistes barcelonines Ideas-Orto, la qual sostingué econòmicament, i El Vaixell Blanc, i en Progrés, de l'Hospitalet de Llobregat. Apassionat per la poesia, trobem alguns poemes seus en el llibre col·lectiu España sangra. Poemas libertarios (1985). El gener de 1991 participà en l'homenatge retut a Francesc Sabaté Llopart celebrat a Sant Celoni (Vallès Oriental, Catalunya). Rafael Pérez Mur va morir el 20 de febrer de 2000 a Barcelona (Catalunya).

***

Emili Pardiñas Viladrich

- Emili Pardiñas Viladrich: El 5 de febrer de 1943 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) el sociòleg, advocat i activista anarquista Emili Felip Pardiñas Viladrich, conegut com Pedrals. Sos pares es deien Julià Pardiñas i Elvira Viladrich. Passà la seva infantessa i adolescència al Marroc. Quan estudiava Magisteri milità en grups catalanistes i en el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) i en 1967 marxà a París (França) per continuar els estudis. Participà en els fets de «Maig del 68» parisencs. Entrà a formar part de grups il·legalistes llibertaris i en 1971 va ser detingut, jutjat i condemnat a un any de presó per«robatori a mà armada»; després de tres mesos tancat a la presó parisenca de Fresnes, fou expulsat de França. De bell nou a Barcelona, treballà com a traductor per a les editorials A. Redondo i Dopesa, abans de fer de professor universitari. Amb el pseudònim de Pedrals, el novembre de 1972 entrà en el Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament) i en els seus Grups Autònoms de Combat (GAC), al costa de Salvador Puig Antich, Oriol Solé Sugranyes, José Lluís Pons Llobet, Santi Soler Amigo i Jean Marc Rouillan. Col·laborà en les edicions clandestines de«Mayo 37» del MIL. Les seves tasques en aquesta organització clandestina es concretaren, sobretot, en missions d'enllaç i a efectuar passatges a la frontera francoespanyola. L'agost de 1973 participà a Tolosa de Llenguadoc en el congrés d'autodissolució del MIL. El 21 de setembre de 1973 fou detingut amb sa companya Maria Lluïsa Piguillem Mateos a Barcelona i després van caure la resta de l'organització. En llibertat provisional, va ser jutjat i condemnat el 3 de novembre de 1975 pel Tribunal d'Ordre Públic franquista a tres anys de presó per «associació il·lícita» i«propaganda il·legal». En sortir de la garjola s'instal·là a Girona on exercí de misser. L'abril de 1977 es creà la Coordinadora de Laboralistes de Catalunya, de la qual va ser nomenat membre del seu secretariat. Durant sa vida aplegà nombroses titulacions acadèmiques: Magisteri (Tarragona), Dret (Barcelona), Ciències Polítiques i Sociologia–tesi doctoral «Sociologia america. Funcionalisme»–, Dret Comparat (Estrasburg), etc. Va fer de professor a primària, a secundària i a la universitat; a més d'altres activitats: sociòleg en enquestes polítiques, periodista (Liberación), traductor i corrector d'estil, especialista en Recursos Humans, programador informàtic, productor i mànager musical, etc. En 2004 publicà el llibre testimonial Si este año no tocamos la revolución me aventuro con los caballos salvajes, on fa una valoració sobre el seu pas pel MIL tot reivindicant l'acció directa anarquista com a eina de lluita. En 2006, quan s'estrenà la pel·lícula Salvador, sobre el militant Salvador Puig Antich, acusà, juntament amb altres membres del MIL, de l'Organització de Lluita Armada (OLLA) i dels Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI), el productor del film, Jaume Roures Llop, de manipulació i de revisionisme històric. Aquest mateix any publicà amb Carlos Azagra el còmic històric i autobiogràfic A la revolución en gerundio sobre els turbulents anys que li va tocar viure. Com a advocat, especialitzat en el sector laboralista, ha defensat les causes perdudes, els treballadors, els moviments socials i els companys empresonats. En els seus darrers anys participà en les convocatòries de la«Marxa del Maquis» a Berga i formà part del col·lectiu llibertari «La Lluna Negra» de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya), població on vivia. Emili Pardiñas Viladrich va morir el 23 d'octubre de 2011 a l'Hospital de Sant Camil de Sant Pere de Ribes (Garraf, Catalunya) i va ser incinerat a Sitges (Garraf, Catalunya).

Continua...

---

Els meus primers contactes amb Ràdio Espanya Independent, l'emissora de Santiago Carrillo que emetia des de Bucarest, començà un poc després de les famoses vagues d'Astúries, allà pels anys 1962-63, com he escrit una mica més amunt. Joves com érem, col·laborant per ajudar a crear una consciència democràtica i antifeixista entre el nostre poble, ens sentíem herois de pel·lícula, deixebles dels grans corresponsals esquerrans que visitaren l'Estat espanyol en temps de la guerra. La nostra feina de periodistes clandestins consistia a saber informar breument i amb contundència de les accions del poble mallorquí contra la dictadura. Record ara mateix els articles sobre la vaga d'autobusos de la línia Son Serra-Palma que vaig enviar a l'emissora. Altres materials feien referència a la manca d'habitatges per a les classes populars, a les deficiències en equipaments sanitaris, al mal estat d'escoles i instituts, a l'abusiu cost de l'ensenyament superior per a fills dels treballadors, al problema de l'atur i de l'emigració forçosa... qualsevol mancança política, social o cultural ens era útil per a demostrar, amb els nostres primerencs escrits, la brutor de la dictadura que ens oprimia.

Mallorca 1960: els primers corresponsals antifranquistes

El nomenament de Gina Garcías com a directora i màxima responsable del centre de TVE a les Illes m’ha fet recordar l’inexorable pas del temps. Els anys de la transició i, encara més enrere, els anys seixanta, quan la Brigada Social em detingué tantes vegades per estar lluitant per la llibertat. Gina Garcías és una excel·lent professional, una bona periodista que, en aquests darrers anys, s’ha destacat per estar sempre al servei de la veritat, fent costat als sectors progressistes de la nostra societat. En aquestes dècades sempre l’hem pogut veure, com a professional o com a simple ciutadana, en totes les manifestacions a favor de la pau, la defensa del nostre territori, per la llibertat d’expressió, al capdavant de qualsevol reivindicació política o cultural que ajudàs a consolidar el teixit social de les Illes, els sectors progressistes de la societat mallorquina.

Garcías era aleshores una joveníssima periodista que, procedent de Barcelona, ja era propera als plantejaments de l’esquerra revolucionària del Principat i de l’estat. Em refresc a l’OEC, a les Plataformes d’Estudiants Anticapitalistes on aleshores militaven en Mateu Morro, n’Antoni Mir, en Jaume Obrador, en Francesc Mengod i tants d’altres home si dones capdavanters de la lluita en defensa del socialisme a les Illes.

Aquell dia de setembre de 1976, Gina Garcías, juntament amb alguns dels personatges que acab de citar , tocava el timbre de casa meva en el carrer d’Antoni Marquès de Palma de Mallorca. Aleshores els comunistes de l’OEC treballàvem en plena clandestinitat, perseguitis per les forces repressives, i el motiu d’aquella reunió secreta era mirar d’enllestir una publicació antifranquista que lluitàs a favor de la República i el socialisme. Fa vint-i-vuit anys, que és quan vaig establir els primers contactes amb Gina Garcías, no eren gaires els professionals de la premsa mallorquina i molt manco els intel·lectuals d’altres professions que demostrassin una clara actitud de lluita antifranquista. Els periodistes, escriptors o professionals compromesos en organitzacions d’esquerra es podien comptar amb els dits de les mans. Per això em va sorprendre agradablement que aquella dona jove, valenta i decidida començàs la carrera periodística amb un ferm compromís personal amb la lluita per la llibertat i el socialisme.

Pel setembre de 1976 jo ja era un "vell lluitador antifranquista" si em comparava amb els joves, Mateu Morro, Antoni Mir, Joan Ensenyat, Gina Garcías, Margalida Chicano que, en aquells moments, iniciaven la militància. Jo portava uns deu o dotze anys de lluita més que ells, ja que havia nascut el 1946. Ells començaven quan jo ja estava ben fitxat pels elements de la reacció illenca. Detingut per primera vegada per la Brigada Social del règim franquista l’any 1962, quan les vagues d’Astúries, recentment l’historiador Joan Mas i Quetglas n’ha parlat en el llibre Els mallorquins de Franco: la Falange i el Movimento Nacional. En la pàgina 142 d’aquests llibre editat per Documenta Balear, Joan Quetglas escriu: "La Guàrdia Civil va sorprende tres al·lots que sobre una carretera i les parets del torrent de la Riera pintaven consignes de solidaritat envers els vaguistes de la mineria asturiana. Un d’ells era Miquel López Crespí. L’assumpte va arribar fins al Tribunal de Menors. Els amenaçaren de passar un any al reformatori. Mesos més tard, la Guàrdia Civil va detenir Miquel López Crespí novament. Escorcollaren casa seva i hi trobaren publicacions socialistes, literatura russa i un calendari xinès. L’interrogatori va durar nou hores, i a causa dels antecedents policíacs que això va generar, el Govern Civil li va posar traves a l’hora de sortir a l’estranger".

Fins aquí les paraules de l’historiador. De tot això n’he parlat en el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que l’any 1994 edità Lleonard Muntaner en la col·lecció d’assaig "El Tall". Per això explicava una mica més amunt que, quan Gina Garcías, Mateu Morro i Antoni Mir trucaren el timbre de casa meva aquell llunyà dia de setembre de 1976, jo ja portava molts d’anys en la miñitància antifeixista. Ara s’han complit exactament quaranta-dos anys de defensa continuada i sense defallença dels idees de justícia i canvi social pels quals em detingueren per primera vegada un dia de 1962.

De la lluita dels anys seixanta també en vaig parlar en el II Encontre d’Escriptors Poblers, quan encetàrem el tema dels corresponsals de premsa en temps de la dictadura franquista. En aquest Encontre assistiren els coneguts autors de sa Pobla Miquel Segura, Pere Bonnín, Alexandre Ballester, Rafel Socias... L’encontre que rememor va estar dedicat als corresponsals de premsa. En el local d'Es Cavallets hi hagué un debat força interessant referent al paper del corresponsal i al llenguatge periodístic com a gènere literari. Els participants i escriptors presents respongueren a les preguntes dels estudiants de l'Institut Can Peu Blanc.

Jaume Gelabert, Margalida Socias, Jordi Soler, Joan Payeras, Miquel Segura, Miquel López Crespí, Ramon Beltran, Onofre Pons, Enric Segura, Sebastià Alorda, Jaume i Eugeni Triay, Pere Bonnín, Francesc Gost i Alexandre Ballester evocaren les seves vivències en l'exercici de l'activitat periodística.
Evidentment, en temps de la dictadura, mancats de llibertat, sense poder explicar cap dels autèntics problemes del poble, era un vertader exercici d'intel ligència portar endavant una corresponsalia. Com explicaren Miquel Segura, Pere Bonnín, el mateix Jaume Gelabert, es tractava de fer la crònica d'un poble, la història cultural, esportiva, sentimental, econòmica -i alguna vegada, luctuosa- de la nostra vila tenint cura de no provocar l'animadversió de les "forces vives" (ens referim, és clar, al batle, rector i capità de la guàrdia civil).

Si complicat era provar de fer tasca semblant en un diari del "Movimiento", molt més laberíntic i perillós era ser corresponsal de les emissores de l'oposició antifranquista. Els meus primers contactes amb Ràdio Espanya Independent, l'emissora de Santiago Carrillo que emetia des de Bucarest, començà un poc després de les famoses vagues d'Astúries, allà pels anys 1962-63, com he escrit una mica més amunt. Joves com érem, col·laborant per ajudar a crear una consciència democràtica i antifeixista entre el nostre poble, ens sentíem herois de pel·lícula, deixebles dels grans corresponsals esquerrans que visitaren l'Estat espanyol en temps de la guerra. La nostra feina de periodistes clandestins consistia a saber informar breument i amb contundència de les accions del poble mallorquí contra la dictadura. Record ara mateix els articles sobre la vaga d'autobusos de la línia Son Serra-Palma que vaig enviar a l'emissora. Altres materials feien referència a la manca d'habitatges per a les classes populars, a les deficiències en equipaments sanitaris, al mal estat d'escoles i instituts, a l'abusiu cost de l'ensenyament superior per a fills dels treballadors, al problema de l'atur i de l'emigració forçosa... qualsevol mancança política, social o cultural ens era útil per a demostrar, amb els nostres primerencs escrits, la brutor de la dictadura que ens oprimia. Un dels principals problemes que tenia era aconseguir que la policia política (la temuda Brigada Social del règim) no pogués identificar l'autor de la crònica si la carta queia en poder seu. Nosaltres havíem d'enviar els treballs a adreces de París, Roma o Estocolm (normalment les seus del PC d'aquells països) que podien estar controlades. Aleshores fèiem moltes còpies amb paper de calcar. Imaginàvem que, si interceptaven la carta, no podrien identificar mai el model de màquina d'escriure, i molt manco el nom de l'autor de l'article.

Però parlam del dia que vaig conèixer Gina Garcías. En el capítol "L'Organització d'Esquerra Comunista, OEC", pàgina 95 del meu llibre L'antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (El Tall Editorial, 1994) vaig escriure que, per a l'OEC, per als revolucionaris que no acceptàvem la política de consens amb el franquisme reciclat que practicaven PSOE i PCE, ens era necessari una publicació, perquè la premsa oficial no deia quasi res -i a vegades ho tergiversava tot- de les nostres activitats. Aquesta publicació va ser Democràcia Proletària. La primera reunió de la comissió encarregada de muntar-la va tenir lloc, com ja he dit, en el mes de setembre de 1976. La periodista Gina Garcías, en Mateu Morro, en Josep Capó, n'Antoni Mir i alguns altres companys -seguint les directrius del nostre Comitè de Direcció- enllestírem i encarregàrem els primers articles.

La presentació -a primera plana- i explicació dels objectius de la nova publicació comunista de les Illes (fou la de més durada i més tiratge del temps de la transició) aniria a càrrec d'aquesta comissió. El Comitè d'Illes de l'OICE (aleshores encara no s'havia produït la revolta interna que portaria a la modificació de les sigles, d'OICE a OEC) explicaria la nostra concepció de lluita per la llibertat (que concretàvem en llibertats polítiques per al poble treballador).
El Front Obrer també havia de fer sentir la seva veu davant les maniobres cada vegada més accentuades de consagrar la divisió sindical de la classe obrera i d'acabar amb les experiències de democràcia directa. Igualment els estudiants (les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants) tenien una secció que, amb els mesos, seria l'altaveu de les lluites i reivindicacions que hi hagués per escoles, instituts i facultats. Els fronts de la pagesia, sanitat, hoteleria, barris, intel·lectuals, etc, s'havien d'anar encarregant d'omplir tots els altres espais de la nova publicació amb les seves col·laboracions.

El número u de la revista sortí a començaments del mes d'octubre de 1976. Valia deu pessetes, i en la presentació (pàgs. 1-2-3) es definia ben clarament per la Revolució Socialista enfront els pactes i claudicacions dels partits que es deien d'esquerra (concretament el PSOE i el PCE).
Mentre socialdemocràcia i carrillisme (PCE) iniciaven els primers contactes amb el franquisme reciclat ordint la consolidació de la monarquia que instaurà el dictador o, més endavant, consensuant una constitució que negava el dret a l'autodeterminació de les nacionalitats, nosaltres dèiem: "Precisamente la tarea de Democràcia Proletària, de los comunistas de las Islas, va a ser la de recuperar el protagonismo político y social que siempre nos ha sido negado a la clase obrera y al pueblo trabajador, por los egoismos particularistas de nuestras clases explotadoras, tanto autóctonas como foráneas y por las élites de nuestra pequeño-burgesa 'clase-política'.
'A nuestras clases dominantes, el oportunismo económico y político, la falta de planificación y el absoluto desprecio por el desarrollo estable e integral de nuestra realidad social les ha invalidado definitivamente para la tarea de gestores de los intereses de las Islas". I hi afegíem més endavant: "Sólo la auto-organización de las masas, desde la lucha cotidiana, en organismos regidos por la democracia directa, permite el protagonismo popular en la tarea de transformar la actual realidad. 'Ni los gestores burocráticos emanados del sistema burgués de democracia, ni la burocracia de partido que se autoproclama dirigente del proletariado, pueden garantizar el protagonismo político e histórico de los miles de trabajadores que constituimos los verdaderos agentes del cambio histórico que necesitamos".
I acabava: "Frente a las mentiras y silencios de la prensa burguesa, frente a las deformaciones que del marxismo-leninismo y de los claros combates de clase hace la prensa revisionista, Democràcia Proletària levanta en alto su contenido comunista e inicia la dura batalla por la verdad revolucionaria, contra el continuismo reformista en cualquiera de sus versiones de gobierno, contra la monarquía terrorista del gran capital, por la unidad de la clase obrera basada en la democracia obrera, por la construcción de comités de alianza obrera, por las libertades políticas para la clase obrera y el pueblo trabajador y por la República Socialista de los Trabajadores, basada en los Consejos Obreros".

Després de la mort del dictador (novembre de 1975) es va fer evident que la burgesia monopolista espanyola i l'imperialisme nord-americà necessitaven de la socialdemocràcia i del PCE per a enllestir la maniobra de la transició. Es tractava, com ja hem anat explicant en alguns d'aquests articles, de modificar alguna cosa (els aspectes més tenebrosos de la dictadura feixista) per tal de mantenir intacte el domini del gran capital.

L'esquerra reformista abandonà pràcticament la política de masses. Renuncià igualment a dur a terme cap tipus d'accions autònomes de classe malgrat la seva relativa influència entre els treballadors. El procés de "canvi", en conseqüència, fou dirigit per l'oligarquia i els sectors més intel·ligents del franquisme. Amb la "ruptura pactada"" la burgesia pogué mantenir intacte en tot moment no tan sols el seu poder social sinó també el seu poder polític. Els ajuntaments -en aquells moments cabdals-, l'Administració de l'Estat, els aparats repressius i l'empresa pública, continuaren pràcticament en les mateixes mans de sempre.

Entre 1976 i 1979, malgrat que el felipisme fa tot el possible per mantenir i propagar la fal·làcia que el PSOE és un partit d'esquerra, i mentre prediquen al poble que lluitaran aferrissadament per les llibertats polítiques, per la ruptura amb el franquisme, pels drets de les nacionalitats oprimides per l'imperialisme, el cert és que, a poc a poc, van renunciant a tots els principis que de paraula diuen defensar.
Entre el 76 i el 79, el PSOE rebutjà públicament el marxisme (un poc més endavant el PCE faria el mateix amb el leninisme) i abandonà tota mena de mobilització de masses vers la ruptura democràtica.
Igualment el PSOE acceptà de seguida la monarquia reinstaurada pel general Franco, renunciant a la lluita per la República i l'autodeterminació de les nacions oprimides per l'Estat espanyol.

Dos articles: La conquesta de Mallorca i Sa Pobla i el rei Jaume II -

El matí del 5 de setembre de 1229 l'esquadra cristiana del rei Jaume I salpava de Salou, Tarragona i Cambrils. En total: 155 naus que transportaven 1.500 cavallers i 15.OOO peons. Guillem de Montcada anava en el vaixell-ensenya; el seu cosí Ramon de Montcada seria un dels primers cavallers en desembarcar. Els barons decidiren fer-ho a Portopí. Quan la flotilla arribà, el bisbe de Barcelona parlà, tot ajudant a encendre l'esperit de la croada, que era portar les forces cristianes a la victòria. Guillem de Montcada s'uní a l'Eucaristia, oferta dalt del vaixell, "i de genollons rebé el seu Creador, plorant, amb les llàgrimes relliscant-li per la cara". Com a caps de la flotilla, Guillem i Ramon reberen tot el fragor de la resistència sarraïna en la batalla inicial i foren morts.

Els Montcada moriren en la "batalla de Sa Porrassa" el 12 de setembre de 1229.

Fins aquí els fets narrats per les cròniques. Però... )qui eren en realitat els Montcada, aquests descendents d'una de les més importants nissagues catalanes de l'Edat Mitjana? L'historiador John C. Shideler, professor de la Universitat de Spokane (Washington, EUA) ens en dóna abundosa informació en el seu llibre Els Montcada. John C. Shideler ha consultat l'Arxiu de la Corona d'Aragó, els arxius de la catedral i de les diòcesis de Barcelona, Vic, Tortosa, Girona i Urgell, la Biblioteca de Catalunya, l'arxiu municipal de Tortosa, l'Archivo Histórico Nacional de Catalunya i l'arxiu departamental de Perpinyà, entre d'altres.

És evident, com demostra l'estudi de Shideler, que el poder d'uns senyors feudals com els Montcada no hauria pogut existir sense els pagesos. Eren ells els que conreaven la terra, criaven ovelles, porcs i aviram, i mantenien els castells dels senyors. Els pagesos mantenien senyors i cavallers, alimentaven els seus cavalls i subministraven carn, pa i vi a les seves taules. Tota la superestructura jurídica, cultural, religiosa i administrativa d'aquella època estava basada en aquest domini feudal. Eren els pagesos qui pagaven rendes sobre les seves terres, tributs als senyors, delmes a l'Església; i eren ells els que sofrien tota mena de mals usos.

L'ingrés més bàsic i constant dels senyors feudals procedia de les rendes de la terra. Rendes que eren aportades en fraccions de gra, parells de gallines i pernils salats pagats pels llogaters. A més de les rendes de la terra, els senyors recaptaven molts d'altres impostos, entre ells serveis de mà d'obra; l'usatge de farga, l'usatge de forn i altres quotes i drets d'hospitalitat. Els "drets d'hospitalitat" era una de les maneres que tenien els senyors per imposar càrregues addicionals a les comunitats de pagesos que governaven. Una altra de les maneres era fer pagar impostos pels productes excedents amb què els camperols podien comerciar als mercats locals.

Un altre ingrés per als senyors de Montcada procedia dels delmes de l'Església. Encara que teòricament aquests eren recaptats per l'Església, havien arribat a ésser considerats feus del senyor del castell sota la protecció del qual exercia el rector de la parròquia. A més dels ingressos de les rendes, els "usatges", els delmes i les quotes, els senyors de Montcada es beneficiaven de l'administració de justícia. Aquest dret produïa un tant que era compartit pel senyor (dos terços) i el castlà (un terç).

Per si encara mancàs alguna cosa, hem de saber que tota la parafernàlia feudal s'aixecava damunt altres deures i imposicions. Es tracta de les "exaccions". Aquest terme cobreix els tributs forçats de la producció agrícola, els impostos de cap o de cor, els tributs de transferència de la propietat i la recaptació dels mals usos. Hi havia també les questes (pagaments obligatoris sobre la collita), les toltas i les forcies (més tipus de tributs). A part d'això, els Montcada recaptaven igualment l'acapte. A diferència de les questas, toltas i forcias, que gravaven les collites, l'acapte era un tribut pagat personalment pels individus d'un senyor.

Ens podríem allargar encara molt més parlant del poder i de l'explotació que exercien els senyors feudals sobre els pagesos de l'Edat Mitjana però Fets i personatges només ens ha concedit el petit espai que heu llegit (el llibre de John C. Shideler té 238 pàgines!).

Jaume II i la fundació de sa Pobla

Jaume II de Mallorca (Montpeller, 1243-Mallorca, 1311) és un rei problemàtic, difícil de situar políticament si no ho fem dins de les coordenades del feudalisme de l'Edat Mitjana. Per a uns historiadors és un rei culte (estudià a París), preocupat en tot moment per a fer complir, davant les exagerades exigències del seu germà Pere el Gran, el testament del seu pare, Jaume I.

Per a uns altres, Jaume II, a causa de les seves aliances amb el rei de França, esdevé un traïdor a la corona catalano-aragonesa. La GEM (Gran Enciclopèdia de Mallorca) deixa constància de fets tan contradictoris quan diu: "La historiografia romàntica personalitza en el seu caràcter i en el del seu germà i rival, el monarca de la Corona d'Aragó Pere el Gran, els distints destins dels seus regnes. Segons això, Pere el Gran seria el rei enèrgic i resolutiu que la conjuntura política exigia, mentre que Jaume II de Mallorca era un monarca bondadós i, en determinades circumstàncies, traïdor al seu germà".

Les guerres internes entre les diverses terres de la Corona d'Aragó són atribuïdes per l'historiador Ferran Soldevilla a "un mal testament del rei Jaume I". En el llibre Resum d'història dels Països Catalans (pàg. 67) l'autor diu: "Amb tot, va cometre [el rei Jaume I] l'error de dividir els seus Estats entre els seus fills Pere i Jaume, donant al primer Catalunya, València i Aragó, i al segon Balears, el Rosselló, la Cerdanya i Montpeller. Aquesta divisió va afeblir la seva obra i fou origen de lamentables lluites".

Però en aquest treball no ens interessen tant les guerres entre els dos germans (Pere el Gran i Jaume II) sinó el fet que, una vegada recuperat el domini de Mallorca per part de Jaume II (1298), aquest rei es va preocupar de fer tota una sèrie de reformes que varen promoure el creixement econòmic i de població de la part forana de l'illa (no hem d'oblidar que Jaume II ja tenia un coneixement profund dels problemes de les Illes ja que havia administrat l'arxipèlag en nom de Jaume I des de 1256 fins a 1276).

El papa Bonifaci VIII va ser qui impulsà l'entrevista entre representants dels reis de França, Nàpols i Catalunya-Aragó per tal d'aconseguir la pau a Europa. El tractat d'Anagni consagrava la devolució (per part de Jaume II d'Aragó) del regne de Mallorca a la monarquia mallorquina (malgrat que Catalunya-Aragó en retenia el feu).

L'historiador Pere Xamena Fiol (vegeu Història de Mallorca, pàgines 81-82) parla també de la bona disposició de la Corona mallorquina quant a la realització de determinades reformes que promogueren el desenvolupament de l'illa. Escriu l'historiador: "Quan Jaume II hagué recobrat altra volta el domini de Mallorca, tornà a l'illa i hi va viure bastants d'anys, dedicat a organitzar l'administració del regne i atent al benestar dels seus súbdits. Si son pare va merèixer el títol de conquistador, a Jaume II se li podria donar el d'organitzador del regne. Durant aquests darrers anys de la seva vida, Mallorca assolí un gran progrés".

I és dins aquest marc que hem de comprendre la transformació de l'antiga alqueria àrab de Huayar-alfas o Vialfàs, és a dir Fonts del Camp en traducció de Joan Coromines (vegeu l'Onomasticon Cataloniae), o Aigua del Prat (segons la Gran Enciclopèdia de Mallorca) en aquell nou poblament (sa Pobla) cristià del rei Jaume II. Les "Ordinacions" són de l'any 1300. El rei volia desenvolupar a fons la part forana de l'illa, bastant despoblada fins aleshores. És tractava de "poblar" (d'aquí sa Pobla; d'aquí els "poblers" i "pobleres"). Segons l'historiador Pere Xamena (Història de Mallorca, pàg. 91), aquestes noves viles són: Felanitx, Castellitx (Algaida), Llucmajor, Porreres, Campos, Santanyí, Sineu, Huyalfàs (sa Pobla), Manacor, Petra, Rubines (Binissalem), Selva "i possiblement algunes altres".

També en la mateixa pàgina del llibre abans esmentat trobam com havien de ser aquests nous "pobles": "Cada pobla constarà de cent famílies i cada una d'elles rebrà, per devuit diners anuals de cens, un quartó de terra per edificar la casa. Els pobladors proporcionaran espai per als carrers, els quals tendran un destre i mig d'amplària (6,3 m)".

S'ha de tenir en compte que les disposicions que comentam, les "Ordinacions" de 1300, vénen a resoldre un problema provocat per la conquesta catalana de l'Illa. El 1229 Mallorca només tenia un nucli urbà densament poblat -la Madina Mayurqa dels àrabs- i una població dispersa en l'àmbit rural. És evident que, si seguim la imprescindible Història de Mallorca de Pere Xamena Fiol, l'illa dels segles XIII i XIV és encara un territori per estructurar (malgrat que la butlla del papa Innocenci IV de 14 d'abril de 1248 hagués posat trenta parròquies foranes sota la protecció de Roma), D'aquí les instruccions del rei Jaume II (de 1300) encarregant a l'inquer Desbrull i al solleric Sturç l'ordenació urbanística, econòmica i política de les noves viles.

Les "Ordinacions" fan una exempció d'impostos al nous pobladors: "A tots els qui s'installaran a les noves viles de maig de 1300 fins al mateix mes de 1301, se'ls concedirà tres anys de pròrroga per a pagar els deutes que tenguin".

Amb els anys, emperò, s'anaren marcant greus diferències entre Ciutat (l'antiga Madina Mayurqa dels àrabs) i la repoblada part forana de l'illa de Mallorca. Ja pel mes d'abril del 1303 existien greus problemes per a pagar els deutes d'aquests nous pobladors de la part forana, els quals demanen al rei Jaume II de pagar a terminis.

D'aquesta nova problemàtica en parlà Josep Melià en el seu llibre Els mallorquins (capítol "Ciutat i part forana", pàgs. 47-66). Com deia igualment Pere Xamena (Història de Mallorca, pàg. 94) : "A principis del segle XIV, ja comença l'oposició entre la ciutat i la part forana. La causa de les discòrdies solia esser la proporció amb què havien de contribuir, la ciutat i les viles, a les despeses del regne. A vegades la ciutat pretenia que les viles contribuïssin a dispendis que només eren en profit de la ciutat... Devers l'any 1325, al principi del regnat de Jaume III, succeïren unes 'commocions populars' relacionades probablement amb les diferències entre la ciutat i les viles".

Por supuesto que se puede leer este libro como si fuera el primer libro que uno lee de Gabriel Bertotti, la sorpresa y el entretenimiento están asegurados, pero cuenta con ventaja aquel que también haya leído Margen Crítico (un hermoso libro que habla de libros y de literatura con el mayor respeto y la mayor libertad), y todavía más ventaja tendrán  aquellos que leen a diario su libro virtual infinito, en el conocido site del autor, en Facebook. Digo esto, porque para entender, el ambicioso “proyecto literario” del autor- para decirlo de alguna manera, porque Gabriel dispara a todo lo que se mueve-, antes de preguntarse de qué escribe Gabriel o sobre qué escribe este argentino radicado desde hace años en la isla de Mallorca, conviene antes haber leído algo, y no precisamente y exclusivamente todos los libros de Gabriel, tampoco de haber leído mucho o poco, no se trata de cantidad o calidad, sino de haber leído lo suficiente como para amar a los libros, a sus autores y a la literatura tanto como para no poder vivir sin ella. Cumplido este mínimo requisito, a ningún amante de las letras le resultará difícil o extraño leer Margen Cínico y hacerse amigo de Bertotti; con los oídos tapados como los marineros de Ulises subirse a la misma barca, y sin rumbo ni destino remar con él en la misma dirección porque, como ya ha sido dicho, en la experiencia está el sentido.

Otra no queda. Hay que entregarse, porque en Bertotti nada es lo que parece. Por ejemplo, en este libro que habla de cine no estamos leyendo a un crítico de cine; por así decirlo, a la manera de un francés que escribe para los Cahiers du Cinéma, ni leyendo a un cinéfilo erudito, como a nuestro Salvador Samaritano, aquél conductor de TV argentino cuya presentación de las película duraba más que toda la película. Y, aunque Gabriel es un filósofo en toda regla, y de los buenos, de la vieja escuela griega, de aquellos que hacían de la filosofía su forma de vida, tampoco estamos leyendo a un filósofo del cine, o a alguien que pretenda hacer con el séptimo arte una tesis de filosofía. Pues entonces, ¿Cómo hablar de este libro? ¿Cómo calificar este extraño y asombroso libro? Lo diré a riesgo de ser mal interpretado: Margen Cínico es el libro de un escritor que habla del cine como si estuviera haciendo cine. Y hacer cine es hacer arte.

Margen Cínico es un libro de cine y de amor por el cine, un libro que habla de películas, actores, directores, de la industria del cine, del cine como arte y espectáculo mediante escritos breves, impresiones personales, anécdotas, entrevistas, mentiras piadosas, verdades como la copa de un pino, humor, literatura y  poesía.

Como en el cine, supongo que cada una de las partes de este libro ha sido pensada y escrita como si se tratara de escenas aisladas, filmadas sin aparente sentido global, en diferentes tonos y en distintos tiempos, pero rumbo a una sala de montaje donde jamás se montará nada. Por supuesto que Gabriel no se ha dedicado al cine, pero sí resueltamente a escribir. Entonces, “escribir como si filmara” termina por otorgarle a Margen Cínico una estructura narrativa totalmente nueva, inesperada, desconcertante y tan libre y anárquica como encantadora; algo parecido a lo que para Gabriel representa el cine de David Lynch: “es como si el mundo del otro lado de los sueños se hubiera escapado de las mentes sincronizadas de los soñadores y se hubiera instalado entre una hamburguesería y una fábrica abandonada” (Pág.285).

Como lo dije antes, escrito con la total libertad de no ser nadie más que un amante empedernido del cine, que escribe lo que le da la gana, lo que siente, sin prejuicio alguno, sin más límites ni restricciones que el del buen gusto y la buena prosa cuando se hace poesía: “Amanece en Camboya. Dos hombres se alejan de la ribera coronada por las cabezas cortadas de aquellos que murieron alucinados por la irremediable verdad”.  Terrible, escalofriante, escrito como si Gabriel se hubiera quedado en la costa viendo como el soldado loco y el Capitán Willard abandonan el corazón de las tinieblas… (Apocalypse Now, Redux, Pág. 215)

Y también hay buen humor, cuando llegamos a una parte del libro titulada “El esplendor de lo inútil”, un breve diccionario del fracaso. Pero cuidado que el humor está en todas partes: “Wayne es el arquetipo de la pluma. Al verlo no cuesta imaginar a un cowboy cuya ropa interior son unas bragas manchadas”, dice Gabriel sin pudor ni temor cuando habla del legendario e intocable John Wayne. (Pág.414)

Pese a la aversión por las palomitas que el autor de este libro manifiesta en muchas páginas, compremos la canasta más grande y con una sonrisa grande entrémosle a este  libro, entremos al cine:

“Toda tu vida no has sido otra cosa que Bambi”, dice Gabriel en el prólogo, homenajeando a todas aquellas películas de Disney que marcaron nuestra infancia, y que aún hoy, a pesar de la inmediatez y la furia de los videojuegos, estas maravillosas películas, ultramodernas, remasterizadas, en 3D, con alucinantes efectos especiales  a velocidad de vértigo y que con un endemoniado sonido inundan la pantalla, siguen siendo lo que eran, películas para los chicos, cine de la infancia. Porque como dice Gabriel “el cine nunca se nutre de la realidad, sino que se alimenta de sí mismo”. El cine no reproduce ni copia nuestra infancia para embellecerla y hacerla más dulce y placentera: Bambi, Blancanieves, La Bella Durmiente, Mary Poppins, Dumbo, El Libro de la Selva, Peter Pan, así como Harry Potter para nuestros hijos, son la infancia.

“La realidad supera la ficción”, suelen decir los periodistas con nómina cuando algo los conmueve y no saben qué decir. Pues la ficción no supera nada. La ficción es la realidad misma cuando un escritor o un director de cine la toca y la convierte en arte. De todo esto, precisamente de arte, nos habla Gabriel Bertotti cuando en Margen Cínico le toca el turno a John Huston, David Lynch, Stanley Kubrick, Akira Kurosawa, Orson Wells, Chaplin, Buster Keaton, Buñuel, Leos Carax, Los hermanos Cohen, Tarantino, y a tantos otros grandes mencionados en más de 450 páginas de literatura y cine… Y también en esta reseña vale destacar  la valentía del autor cuando habla en serio del cine de Santiago Segura, popular y famoso, pero siempre acosado por el cinismo postmoderno de lo “políticamente correcto”, y quebrar una lanza por el impresentable y querido Torrente, que si ese personaje no es arte le pega en el palo tío…

Por último, en este convulso tiempo plagado de fake news, quisiera advertir a los incautos lectores del peligro que tienen para nuestra salud mental las entrevistas de un tal Alexander G, colaborador de Gabriel en este libro; son tan disparatadas y actuales que al leerlas, para mi alegría pensé que John Ford y Orson Welles todavía seguían vivos, que el “Palacio del Cine” todavía estaba abierto y que mi viejo a la salida del trabajo nos llevaría a ver El bueno, el malo y el feo.

Las fotos, como todo en este libro, son muy raras. Son de Gabriel Bertotti, pero, como aquellas ambiguas pitonisas, cuyo oráculo está en Delfos, no dicen ni ocultan nada. Son también literatura, relato y símbolo; los que frecuentamos los post de Gabriel en Facebook ya lo sabíamos. La foto de contraportada, que supongo no es de Gabriel sino de Alexander G, es de una desoladora belleza pocas veces vista.

Como ya le he dicho a Gabriel respecto a Margen Crítico: “ Che, cuántos libros quedaron afuera…”, ahora le digo cuántas películas quedaron afuera, cuánto cine quedó fuera de este libro… pero no importa querido amigo la vida entera no cabe en un libro, pero seguro que habrá más libros y más vidas.

Alex Armega 

Anarcoefemèrides del 6 de febrer

Esdeveniments

Capçalera de Le Journal du Peuple

- Surt Le Journal du Peuple: El 6 de febrer de 1899 surt a París (França) el primer número del diari anarquista Le Journal du Peuple, dirigit per Sébastien Faure, iòrgan del Comitè de Coalició Revolucionària, creat l'octubre de 1898 com a grup anarcodreyfusià. En van ser gerents Armand Matha, Alla i L. Grandidier. La redacció es composava de dos equips: la redacció periodística, formada exclusivament per anarquistes, que s’encarregava de la composició del periòdic, que estava format per quatre pàgines, tres de les quals estaven dedicades a les notícies diàries, amb seccions fixes (butlletí anticlerical, notícies judicials, tribunals, vagues, teatre polític, reunions del dia, comunicacions, espectacles, curses de cavalls, etc.), i l'última consagrada exclusivament al moviment obrer i a la vida economicosocial, pàgina aquesta confiada a Fernand Pelloutier i a Eugène Guérard, aleshores secretari general de la Federació Revolucionària dels Ferroviaris; i un segon equip format per una dotzena d'escriptors (Aristide Briand, Octave Mirbeau, Pierre Quillard, Bernard Lazare, Pierre Bertrand, Adolphe Rette, Henri Leyrat, Francis De Pressence, Jean Psichari, etc.), encarregats de redactar l'article central; l'editorial sempre l'escrivia Sébastien Faure. Editava un suplement setmanal, Le Libertaire Illustré. El diari, sorgit en ple «Afer Dreyfus», durant gairebé un any va fer campanya a favor dels dreyfusards, denunciant la ignomínia antisemita de la dreta nacionalista, per la qual cosa Sébatiane Faure va rebre suport econòmic de diversos sectors jueus. Entre els seus col·laboradors podem citar Jean Ajalbert, J. Allemane, Pierre Bertrand, Bradamante, Broussouloux, Charles-Albert, René Chaughi, G. Ciancabilla, Jean Degalvès, Henri Delesalle, Robert Depalme, Fernand Desprès, Henri Dhorr, G. Dubois-Desaulle, Sébastien Faure, J. Ferriere, Gustave Franssen, André Girard, Louis Grandidier, Eugène Guérard, Lucien Guerineau, E. Janvion, Octave Jahn, A. Lanpy, Henry Leyret, Louis Lumet, Charles Malato, Ludovic Malquin, Georges Marbois, Constant Martin (Gabriel), Armand Matha (Louis Matha), Victor Meric, Octave Mirbeau, Eugène Moreau, Fernand Pelloutier, Lucien Perrin, Gaëtan Picard, E. Pouget, Francis De Pressense, Jacques Robin, Louis Roges, Léon Rouest, Nicolas Sauvage, Jacques Sever, Laurent Tailhade, Jean Valmaire, André Veidaux i Michel Zevaco, entre d'altres. En van sortir 299 números fins al 3 de desembre de 1899.

***

Premsa llibertària

- Surt L'Ouvrier Conscient: El 6 de febrer de 1909 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalista L'Ouvrier Conscient. Organe mensuel révolutionnaire syndicaliste rédigé par des ouvriers confédérés. Sorgí a iniciativa de l'acabat de crear «Groupe intersyndical», que tenia com a finalitat el reagrupament dels sindicalistes revolucionaris i la crítica de les tendències moderades. El gerent va ser Gustave Cauvin i el tresorer Auguste Berrier, del Sindicat de la Metal·lúrgia. El periòdic atacà el sindicalisme local subvencionat i reivindicà l'esperit de revolta i d'agitació. També atacà el diari socialista Le Petit Provençal i demanà que fos substituït pel també diari Germinal. Trobem escrits de Caroline Amblard, Edouard Barrat, Auguste Berrier, Gustave Cauvin, Antoine Galleano, Joseph Galleno, Antoine Ginouves, Victor Griffuelhes, C. Henry, Augustin Sartoris, a més de nombrosos articles anònims. En sortiren cinc números, l'últim el del 16 de maig al 30 de juny de 1909.

***

Cartell del Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste

- Surt Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste: El 6 de febrer de 1937 surt a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) el primer número del Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste. Organe de la Fédération des Comités Espagnols d'Action Antifasciste en France. Aquest periòdic mensual bilingüe (francès i castellà) al servei de la Revolució espanyola fou publicat a iniciativa de l'anarcopacifista Aristide Lapeyre. Louis Montgon (Vérité), president departamental del Comitè de Defensa de la Revolució Espanyola Antifeixista (CDREA) i de la Federació dels Comitès Espanyols d'Acció Antifeixista de França (FCEAAF), en va ser el gerent, que poc després dimití «en desacord amb la línia política seguida per les organitzacions revolucionàries d'Espanya amb les quals treballa el Comitè», i fou substituït per Jean Ay. Tingué un tiratge de 2.000 exemplars. Els articles anaven sense signar i van recollir nombrosos donatius que van ser lliurats als comitès de suport de la Revolució espanyola. En sortiren 11 números, l'últim el 23 de setembre de 1937 i deixà de publicar-se perquè fou substituït per La Nouvelle Espagne Antifasciste (1937-1938).

***

Capçalera del primer número de ¡¡Campo!!

- Surt ¡¡Campo!!: El 6 de febrer de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista ¡¡Campo!!Órgano del Comité Regional de Relaciones de Campesinos. CNT-AIT. A partir del número 20 (3 de juliol del 1937) portà com a subtítot «Órgano de la Federación Regional de Campesinos de Cataluña. CNT-AIT». L'edició d'aquesta publicació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) va ser acordada en un Ple l'organització agrària confederal celebrat a Barcelona. Fou dirigida per Jacint Borràs Bousquet. Hi van col·laborar Leon de Alba, Herminio Almendros, J. Blasco, Jacint Borràs, Ego, J. M. Valls, E. Llobregat, F. Moas, Ramón Porte, I. Ferrer, F. Peraes, J. Blasco, Boi Juscafreda, J. Casa Grand, Patricio Redondo, Tapia, etc., i tingué dibuixos de Carmona. Aquesta publicació és especialment interessant per investigar el procés col·lectivitzador de la Revolució espanyola. En sortiren 44 números, l'últim el 12 de febrer de 1938.

¡¡Campo!! (1937-1938)

Naixements

Olivier Georget (primer per l'esquerra) amb altres delegats de la regió de l'Oest en el congrés de l'FNTS celebrat entre el 5 i el 6 de febrer de 1912

- Olivier Georget: El 6 de febrer de 1848 neix a Trélazé (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista Olivier-Jean Georget. Son pare, obrer pedraire, es deia Pierre Georget i sa mare Marie Chupin. Quan tenia 10 anys entrà a treballar com a aprenent a la pedrera de l'Hermitage a Trélazé i dos anys després passà a treballar esberlant pissarra. El 27 d'octubre de 1865 creà, amb Ludovic Menar i Louis Monternault, la Société des Compteurs d'Ardoises (SCA, Societat dels Comptadors de Pissarres), mútua que permetia cobrir les malalties i la jubilació dels socis. En 1877 intentà crear un sindicat de pissarrers i 1880 fou un dels fundadors, amb Ludovic Ménard, André Bahonneau i Louis Monternault, de la primera Cambra Sindical dels Obrers Pissarrers d'Angers-Trélazé. Vigilat per la policia per les seves idees llibertàries i per la seva activitat sindical, el gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense resultats, llevat de trobar llibres anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Charles Malato, etc.) i premsa llibertària (La Révolte, etc.). En 1895 un informe policíac anotà que«no reconeix cap govern i detesta els burgesos». Aleshores treballava a la pedrera de Monthibert a Trélazé. Fou un dels principals promotors de les vagues d'aquella època (1891, 1893, 1897, 1903 i 1904) a la zona. En 1897 va ser acomiadat per «anarquista perillós» de la Comissió dels Pissarrers on treballava i entrà en una organització semblant a Renazé (País del Loira, França), la Societat Pissarrera d'Anjou. Amb l'ajuda de Ludovic Ménard i Pierre Gémin, a començaments de 1904 creà un sindicat pissarrer, que acabà adherint-se a la Federació Nacional dels Pissarrers des de la seva creació l'agost d'aquell any. Solter i sense família, en 1907 passà a treballar a la conca pissarrera del País Segréen, a Renazé, on amb Pierre Gémin escampà el moviment sindical en aquesta regió. El març de 1910, en el Congrés d'Albi (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat tresorer de la Federació Nacional de la Indústria de Mines, Mines a cel obert i Pedreres de França, més coneguda com Federació Nacional dels Treballadors del Subsòl (FNTS), de Confederació General del Treball (CGT) que s'acabava de constituir-se amb la unió de les federacions de pissarrers i de miners i la seu de la qual era a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), on ell s'hi trobava en 1914. Quan esclatà la Gran Guerra abandonà Pas-de-Calais i l'agost de 1914 instal·là l'FTS al número 33 del carrer de la Grange-aux-Belles de París (França), a l'immoble de la Casa dels Sindicats de la CGT. Mantingué el contacte amb els militants mobilitzats al front i en 1917 aconseguí que aquests obrers pissarrers fossin destinats a treballar a les mines de ferro i de carbó, fet que afavorí en 1920 la seva assimilació com a obrers miners. Aleshores ell també passà a treballar a les mines de carbó. En 1919 abandonà tota activitat sindical i es retirà a casa d'una neboda a Rablay-sur-Layon (País del Loira, França). Olivier Georget va morir el 18 d'octubre de 1927 a l'Hospital d'Angers (País del Loira, França) on havia estat enviat d'urgències.

***

Adamo Mancini

- Adamo Mancini: El 6 de febrer de 1859 neix a Imola (Emília- Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Adamo Mancini, conegut sota el pseudònim de Damet. Fill d'una família modesta, sos pares es deien Francesco Mancini i Eva Berti. Després de fer els estudis primaris, freqüentà un temps l'Escola Tècnica i esdevingué sabater com son pare i son germà Antonio. Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), seguí els passos polítics d'Andrea Costa i el novembre de 1880 fundà, amb Ugo Lambertini, el Cercle Socialista d'Imola, del qual esdevingué secretari l'any següent. L'abril de 1881 presentà la sol·licitud, amb Andrea Costa i Giuseppe Benati, per a publicar el periòdic Avanti!, i com al seu gerent responsable va patir detencions i dos processos. Lluitador pel dret al sufragi universal, en el congrés del Partit Socialista Revolucionari de Romanya (PSRR), celebrat el febrer de 1882 a Imola, fou partidari de presentar-se a les eleccions municipals, però no a les nacionals. Aquests opinions toparen amb la línia possibilista política d'Andre Costa, qui jurà fidelitat a la monarquia com a diputat, i en el congrés del PSRR de 1883 Mancini abandonà el partit. Contràriament a son germà Antonio, reprengué les tesis llibertàries i aquell mateix any de 1883 reconstituí, amb Antonio Castellari i Giuseppe Benati, la Secció de l'AIT d'Imola, de caire anarquista. El març de 1884 va ser detingut per aferrat un manifest de lloança a la Comuna de París. L'1 de febrer de 1885 el diputat Andrea Costa va fer una interpel·lació parlamentària per a denunciar la seva detenció sense judici. Després de 16 mesos de presó preventiva, el juny de 1885 va ser jutjat a Florència (Toscana, Itàlia) i condemnat a 22 mesos de presó i a una multa. Com que es negà a pagar-la, va ser novament empresonat 11 mesos i a finals de 1886 pogué retornar a Imola. Reprengué l'activitat política i participà en la fundació del Cercle Socialista Revolucionari «I Figli del Lavoro» (Els Fills del Treball) i l'octubre de 1887 començà a col·laborar en el full anarcosocialista de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) La Rivendicazione. Sembla que després de fer un viatge a França en 1888, reprengué amb força la seva militància anarquista i començà a publicar una llarga sèrie de números únics, que arribaran a la quarantena cap el 1920. Alguns títols de la primera sèrie, publicada entre maig de 1890 i juny de 1894, són La Canaglia, La Ciurmaglia, La Poveraglia,La Marmaglia, La Gentaglia, I Pezzenti,I Ribelli, I Miserabili, I Malfattori,Le Forche Repubblicane, La Questione Sociale, La Rivendicazione, Non Votate,Il Ribelle, La Libera Parola, etc. El desembre de 1890 fou un dels signants del manifest per al Congrés Anarquista de Capolago (Ticino, Suïssa), al qual acudí el gener de 1891 en representació dels anarquistes d'Imola. En aquesta època col·laborà en el periòdic La Revendicazione d'Imola. Novament detingut, en 1892 va ser jutjat i absolt. Després emprengué un llarg viatge que el portà a diverses ciutats europees (Marsella, París, Londres, Brussel·les i Canes) i en el qual va aprendre la llengua francesa. Entre el 6 d'agost i el 17 de desembre de 1893 edità el periòdic La Propaganda d'Imola. Arran de les lleis antianarquistes de 1894, retornà a la presó, aquesta vegada amb sa companya, la també militant anarquista Palmira Golinelli. El desembre de 1894 va ser condemnat a tres anys de residència forçada, pena que purgà a Pistoia, Monte Argentario, Nàpols, Ponça i Pantelleria. En aquest període, en senyal de protesta, l'ajuntament de la seva ciutat natal el va nomenar membre del consistori, però ell rebutjà l'elecció per coherència. El novembre de 1896 aconseguí la llibertat condicional. Retornà a Imola amb sa companya i reprengué l'activitat anarquista dedicada sobretot en la crítica a l'administració local socialista, rebutjant totes les seves ofertes, des d'un lloc de feina a la sabateria de l'hospital fins al càrrec de secretari de l'Associació de Jornalers. Entre agost de 1897 i octubre de 1899 edità una segona sèrie de números únics (Imola… Nostra…, Il Patatrac di Imola Nostra!…, La Coda del Patratac di Imola Nostra!…, Imola… Nuova, Imola Vecchia, La Baraonda, La Resurrezione, Imola Ride!…, La Plebaglia), caracteritzats per la seves crítiques a l'administració local i contra els socialistes d'Il Momento. A començament del nou segle continuà amb la seva tasca de propagandista anarquista i fou corresponsal d'Il Grido della Folla (1902), publicant Alberghetti Risorto (1903) i Lo Zigo Zago di Imola Nostra (1904). En 1904 va ser jutjat amb altres anarquistes d'Imola i condemnat a quatre mesos de presó. Col·laborà i difongué una sèrie de fulls de tirada estatal, com ara La Protesta Umana,La Rivolta i L'Agitatore. El juliol de 1912 assistí com a observador al Congrés Anarquista de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) i en 1913 publicà Imola Nostra. En 1914 sortiren les sevesMemorie di un anarchico i el seu fullet Dall'internazionalismo di Andrea Costa al cortigianismo di Leonida Bissolati. Quan esclatà la Gran Guerra s'hi mostrà contrari, polemitzant amb les tesis intervencionistes d'Alceste De Ambris i entrant a formar part del Fascio Llibertari d'Imola. Durant la postguerra continuà amb la seva militància, editant l'última de les seves publicacions, Imola«Nostra» (1920) i col·laborant a partir de 1921 en Sorgiamo! Adamo Mancini va morir el 18 de gener de 1928 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Un carrer a Imola porta el seu nom.

***

Alice Télot (Jacques Fréhel)

- Jacques Fréhel: El 6 de febrer de 1861 neix a Saint-Servan (Bretanya; actualment pertany a Saint-Malo, Bretanya) l'escriptora anarquista Alice Télot, més coneguda sota el pseudònim literari de Jacques Fréhel. Sos pares es deien Jules Alexandre Télot i Honorine Elisa Ponée. Vídua de Jules Martin, l'abril de 1899 conegué l'escriptor anarcoindividualista Henri Ner (Han Ryner) amb qui engegà un relació amorosa gairebé clandestina, ja que ella treballava en la protecció de la infància i en la beneficència privada. Ambdós treballaren entre finals de 1900 i començaments de la dècada de 1910 com a negres per a un escriptor fulletonista. És autora de poemes, de novel·les i de reculls literaris, com ara Dorine (1890), Bretonne (1891), Déçue (1893), Tablettes d'argile (1894), Vaine pâture (1899), Le cabaret des larmes (1902), Les ailes brisées (1903, Premi Jules Favre) i La guirlande sauvage (1911). Entre les seves obres destaca Le précurseur (1905), reeditat pòstumament (1979 i 1989); aquesta novel·la filosòfica, al voltant d'una història d'amor, descriu una mena de falansteri femení basat en els principis de l'estoïcisme, l'epicureisme i el feminisme. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques (Boulevard Montmartre, Le Figaro Illustré, La Fronde,Le Livre, Les Loups, La Nouvelle Revue,Nouvelle Revue Internationale Européenne, La Revue Hebdomadaire, Le Rythme, L'Union Agricole de Quimperlé,L'Union de la Haute-Marne, etc.). Els seus protagonistes gairebé sempre són dones. En 1958 Han Ryner publicà La sillage parfumé, recull de records sobre la seva companya i on publicà nombroses cartes que ella havia cremat. Jacques Fréhel va morir el 5 de gener de 1918 al seu domicili del IV Districte de París (França) a causa d'una congestió pulmonar.

***

John Henry Mackay

- John Henry Mackay:El 6 de febrer de 1864 neix a Greenock (Renfrewshire, Escòcia) el teòric i propagandista de l'anarcoindividualisme, escriptor i poeta, John Henry Mackay. Va ser fill d'una família rica, de pare escocès i de mare hamburguesa, que es va traslladar a Saarbrücken (Alemanya) en 1865. John Henry Mackay creixerà i s'educarà com un alemany i obtindrà aquesta nacionalitat. De jove escriurà poesia i publicarà cinc volums de poemes socials i revolucionaris. Estudiarà filosofia, història de l'art i literatura a les universitats de Kiel, Leipzig i Berlin, i viatjarà per Europa i els Estats Units. De la seva trobada a Londres amb Maria Dänhardt, vídua de Max Stirner, entre 1887 i 1888, naixerà la seva passió per l'autor de L'Únic i la seva propietat; d'aleshores, no cessarà de treure Max Stirner de l'oblit, i amb aquesta finalitat escriurà una biografia del teòric de l'individualisme mort en 1856. En 1891 va publicar la seva novel·la reportatge Die anarchisten (Els anarquistes, 1892), descripció de la misèria obrera londinenca i argumentació individualista oposada a la noció comunista. Aquest llibre serà completat en 1920 per Der Freiheitsucher (Tot buscant la llibertat), de forta càrrega antiestatal, i després per Abrechnung (Ajust de comptes, 1932). En 1898 Mackay farà amistat amb Rudolf Steiner, amb el qual prepararà el pamflet propagandístic Sind Anarchisten Mörder? (Són els anarquistes uns assassins?). Els escrits i les teories de Mackay van tenir molta influència en l'organització de reivindicació homosexual d'Adolf Brand, Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Propis), a la qual s'incorporarà en 1906, essent molt amic del científic i cofundador de l'organització, Benedict Friedlander. A més de Proudhon, de Nietzsche i d'Stirner, l'americà Benjamin R. Tucker, amb qui serà molt amic, tindrà una gran influència en el pensament de Mackay i publicarà articles en la revista Liberty de Tucker. Gràcies a les seves recerques i a la reedició de les obres d'Stirner, serà a Alemanya, abans de 1914, l'origen de la renovació de l'anarquisme individualista. Oblidat de tothom, es va retirat a Berlin-Charlottenburg i es va suïcidar amb una sobredosi de morfina, el 16 de maig de 1933 a Stahnsdorf (Brandenburg, Alemanya), deu dies després de la crema dels llibres i de l'arxiu de l'Institut per la Investigació Sexual efectuada per les Joventuts Nacionalsocialistes. Richard Strauss va musicar en 1894 dos poemes de Mackay inspirats en l'amor pels nois,«Morgen» (Albada) i «Heimliche Aufforderung» (Invitació secreta), de la seva obra Vier Lieder (Quatre poemes), Op. 27, –quatre de les seves millors cançons segons el seu estudiós Michael Kennedy–, i que va oferir com a regal de noces a la seva núvia la soprano Pauline de Ahna. Amb el temps es descobrirà que els articles de temàtica homoeròtica i de reivindicació de la pederàstia signats sota el pseudònim Sagitta van ser escrits per Mackay. L'arxiu-biblioteca de Mackay sobre Max Stirner, el més complet del món (300 manuscrits i 1.200 llibres únics), va ser adquirit en 1925 per David Riazanov per a l'Institut Marx-Engels de Moscou, on es troba actualment.

***

Luigi Bertoni

- Luigi Bertoni: El 6 de febrer de 1872 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'antimilitarista i militant i propagandista anarquista Luigi Bertoni, també conegut com Louis Bertoni i Il Santo. Aprenent de tipògraf a Como, va rebre una important educació republicana, anticlerical i d'un alt nivell cultural per part de sa família. Va treballar després a Mendrisio i Bellinzona. En 1890 va prendre part en la revolució del cantó de Ticino, que va enderrocar el govern regional i va adoptar una constitució democràtica, i després es va refugiar a Ginebra (Suïssa). A més de tipògraf, va esdevenir redactor de VitaNova (1890-1892). Entre 1892 i 1893 va entrar en contacte amb els grups anarquistes ginebrins. Va col·laborar amb  Paolo Schucci en Pensiero e dinamite. Des de finals de 1893 i fins al 1895 va treballar a Brugg. De bell nou a Ginebra, va editar en 1896 L'Emigrante Ticinese Illustrato. En 1899, amb Carlo Frigerio i Émile Held, va editar l'Almanacco socialista-anarchico, pel qual va ser processat pel tribunal federal per infracció a la llei contra l'anarquisme de 1894 i del qual sortirà absolt. Va editar a Ginebra, a partir del 7 de juliol de 1900, el periòdic Il Risveglio. Socialista-anarchico - Le Réveil. Socialiste-anarchiste (El Despertament. Socialista-anarquista), publicat en edició bilingüe italià-francès i on les parts italiana i francesa estaven totalment diferenciades; fins a l'agost de 1940 en van sortir 1.054 números i serà un referent de la premsa anarquista mundial. Un article aparegut en 1902 en Il Risveglio, considera com a apologia del regicidi, va provocar una crisi diplomàtica entre Suïssa i Itàlia, coneguda sota el nom d'«Afer Silvestrelli». Partidari, amb reserves, de l'entrada dels anarquistes en els sindicats, dels quals desconfiava força, va participar activament en la creació en 1905 de la Federació d'Unions Obreres de la Suïssa francesa, exercint com a secretari dels tipògrafs. Durant el congrés anarquista de Amsterdam de 1907 va fer costat Malatesta contra Monatte. Va col·laborar habitualment en el periòdic La Voix du Peuple. Després d'agost de 1914, fidel a l'internacionalisme, va oposar-se a Kropotkin i al seu «Manifest dels Setze» favorable als aliats. Entre 1914 i 1915 va realitzar nombroses conferències antimilitaristes a Lombardia. Va ser detingut en diverses ocasions per les autoritats helvètiques per les seves activitats propagandístiques, i en 1918 va ser empresonat 13 mesos acusat falsament d'instigar l'ona d'atemptats anarcoterroristes a Itàlia, càrrec del qual va ser finalment exonerat i sobre el qual va escriure La Loi défaillante: défense présentée devant la Cour pénale fédérale à Zurich, le 11 juin 1919 (1919). En 1920 Malatesta li va oferir la direcció del periòdic Umanitá Nova, però no va acceptar. En 1922, pel cinquantè aniversari de la Federació del Jura, va organitzar el Congrés de Saint-Imier i la Conferència de Bienne, que va aplegar anarquistes de diversos països. Des de la seva premsa va defensar Sacco i Vanzetti, va criticar la Revolució russa i va lluitar contra el feixisme italià, ell que havia conegut personalment Mussolini entre 1902 i 1903 quan era socialista radical i «anarquista». Durant la Revolució espanyola, va participar –juntament amb Emma Goldman, Sébastien Faure, Camillo Berneri i altres– en un míting a Barcelona, en representació de l'Associació d'Amics de l'Espanya Republicana de Suïssa, i va visitar el front d'Osca, on va trobar companys italians, experiència que després reflectiria en els seus escrits, essent molt crític amb els anarquistes partidaris de participar en el govern de la II República espanyola. Quan les autoritats suïsses van prohibir el periòdic en 1940, va editar clandestinament fins al 1946 «Quelque part en Suisse», fulletons bilingües que sortien sense firma i dels quals es van editar uns 150. Entre les seves obres podem destacar Procès du «Réveil socialiste-anarchiste» (1906), Abbasso l’esercito! (1906), Leur grève et la nôtre: réponse au«Journal de Genève» (1907), Réponse à la brochure«Bertoni doit-il être expulsé?» (1907), Travailleur, ne sois pas soldat (1910), La victoire de tous: guerre, paix et révolution (1915), Gli Anarchici e il regicidio di Monza: autodifesa di L. Bertoni avanti la corte penale federale di Losanna (1919), Faceà la guerre... devant le tribunal militaire de la Première Division,à Lausanne, le 16 mars 1940 (1940, amb Lucien Tronchet), etc. Va traduir a l'italià i al francès Kropotkin, Malatesta i Nettlau. Luigi Bertoni va morir el 19 de gener de 1947 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). El seu arxiu personal, del qual una part són documents de la Guerra Civil espanyola, es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1997 Gianpiero Bottinelli li va dedicar una biografia: Luigi Bertoni, la coerenza di un anarchico.

***

Barbers francesos

- Charles Desplanques:El 6 de febrer de 1877 neix a Ivry (Illa de França, França) el militant anarquista, sindicalista i antimilitarista Charles Desplanques. Barber de professió, va col·laborar en 1898 amb Libertad en l'òrgan d'educació integral Germinal. Entre 1903 i 1905 va ser el responsable de la correspondència i de la tresoreria de la revista sindicalista revolucionària L'Action Directe. Adherit a la Confederació General del Treball (CGT), va esdevenir-ne, en 1908, el secretari adjunt. Va ser un dels col·laboradors de Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, fent les cròniques del sindicalisme revolucionari. El desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a un any de presó i 100 francs de multa per haver signat un cartell de l'Associació Internacional Antimilitarista, creada en juny de 1904 a Amsterdam. Quan Pouget va ser empresonat, el va substituir interinament en la direcció del periòdic de la Confederació General del Treball (CGT) La Voix du Peuple, i juntament amb Georges Yvetot, va ser secretari de la Federació de Borses del Treball. Durant la Gran Guerra serà mobilitzat –ell que no era partidari d'aconsellar la deserció, però que no estava en contra de la deserció– com a infermer i s'allunyarà després del sindicalisme, però continuarà col·laborant en la premsa llibertària i especialment en la revista Plus Loin, del doctor Marc Pierrot, de la qual serà gerent i administrador. A més dels títols de premsa citats, va escriure en L'Almanach de la Révolution,L'Avant-Garde, Le Combat Social,L'Emancipateur, Regeneration,Le Travailleur des Ardennes, i és autor del llibre Barbiers, perruquiers, coiffeurs (1927). Charles Desplanques va morir el 17 de juliol de 1951 a París (França).

***

Necrològica de Maria Macià Trilla apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 20 novembre de 1966

- Maria Macià Trilla: El 6 de febrer de 1882 neix a l'Espunyola (Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Maria Macià Trilla. Sos pares es deien Ramon Macià Torrescasana i Maria Trilla Cardona. En 1906 es casà amb l'anarcosindicalista Valentí Cadena Cots, amb qui tingué dos infants. Milità amb son company en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gironella (Berguedà, Catalunya). En els anys trenta el seu domicili de Gironella sovint va servir de refugi dels companys perseguits. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí a la zona de Masament (Llenguadoc, Occitània), on milità en la CNT de l'exili. Maria Macià Trilla va morir el 15 de juliol de 1966 al seu domicili de Fontalba (Aigafonda, Llenguadoc, Occitània).

- Lanciotto Corsi: El 6 de febrer de 1883 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Lanciotto Corsi. Sos pares es deien Giuseppe Corsi i Elettra Fantozzi. En 1923 emigrà clandestinament a França i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on va el maig de 1924 va ser detingut; jutjat, va ser condemnat per delictes comuns i lliurat a les autoritats italianes. Treballava de portamaletes al port de Liorna i l'abril de 1926 organitzà, amb Corrado Faiani, una protesta dels obrers portuaris arran de la mort a la feina de l'anarquista Oreste Lunardi. El 26 de novembre de 1926 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Liorna com a anarquista i on es va fer notar que freqüentava els«anarquistes més perillosos» de la ciutat i que assistia a totes les convocatòries llibertàries que s'hi celebraven. Va ser detingut en diverses ocasions pels seus enfrontaments amb feixistes i el 21 de maig de 1927, per«activitat anarquista en contacte amb comunistes», es va ordenar el seu confinament per quatre anys i deportat el 25 de juny d'aquell any a l'illa d'Ustica. L'11 d'octubre de 1927 va ser detingut amb altres 56 confinats per«delictes contra el poder de l'Estat» i enviat a un Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat per «reconstitució de partits dissolts, incitació a la insurrecció i propaganda subversiva». L'1 d'agost de 1928 va ser absolt per jutge d'instrucció; excarcerat, va ser traslladat a l'illa de Ponça, on arribà el 17 d'agost. El 16 de novembre de 1928 va ser posat en llibertat condicional i retornà a Liorna, on se li lliurà documentació on s'especificava el seu antifeixisme. Reprengué la seva feina de portamaletes al port i continuà amb la seva militància llibertària. El 29 de juliol de 1929, tres dies abans de la Diada Internacional contra la Guerra, convocada pel Komintern, va ser tancat fins al 3 d'agost. El 29 de desembre va ser detingut el dia abans de les noces del príncep hereu i empresonat fins a l'11 de gener de 1930. El 9 de maig va ser tancat arran de la imminent visita de Benito Mussolini a la Toscana i algunes setmanes després va ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades circumstàncies. A finals d'octubre de 1930, abans del 12 aniversari de la Revolució russa, va ser empresonat fins al 9 de novembre, i posteriorment, entre el 30 de desembre de 1930 i el 15 de gener de 1931, per violència contra un funcionari públic. Amonestat formalment el 29 d'abril de 1931, emigrà il·legalment pel maig i s'establí a Marsella, on treballà de manobre en una cooperativa gestionada per un italià naturalitzat francès. A Marsella vivia al número 138 del bulevard Garibaldi. Inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de busca i cerca amb l'ordre de detenció, el 24 de setembre de 1931 va ser condemnat a dos anys i quatre mesos de reclusió, més dos anys de llibertat vigilada i a una multa de 20.000 lires per«expatriació clandestina a França» i«violació de l'amonestació». Per les seves activitats antifeixistes, en 1933 va ser inclòs en els llistat de Liorna de subversius residents a l'estranger classificat com a terrorista capaç de cometre atemptats. Milità activament en el moviment anarquista italià a França, especialment amb Luigi Anselmi. Obrer en una fàbrica de productes químics marsellesa, el 20 d'agost de 1936 informà a la seva companya Ada, amb qui tenia cinc infants, que estava a punt de marxar cap a Espanya per a combatre el feixisme. A Barcelona (Catalunya) s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i prengué part en diverses batalles al front d'Aragó (Monte Pelado, Tardienta, Almudébar i Carrascal). El juliol de 1938 retornà a França. El 15 de novembre de 1938 residia a Alairàs (Alvèrnia, Occitània), amb un salconduit del Prefecte de Policia dels Pirineus Orientals. El 26 de maig de 1939 va ser obligat a viure al cantó de Caires (Alvèrnia, Occitània), alhora que les Prefectura suggerí el seu internament per les seves idees polítiques d'«extremista comunista». El 16 de novembre de 1939 va ser detingut com a «refugiat polític antifeixista» al departament de l'Alta Savoia, on es va definir com a «llibertari i anticomunista», i reclòs al camp de concentració de Vernet (Barri B, Barraca 9). El 17 de juliol de 1940 va ser extradit a Itàlia i, detingut a la frontera, va ser portat a Liorna i tancat a les presons de San Gimignano i de Civitavecchia, per purgar la condemna imposada el 24 de setembre de 1931. El 13 de gener de 1943 va ser alliberat, però el 2 de març se li va assignar cinc anys de confinament i va ser deportat a l'illa de Ventotene. El 25 de juliol de 1943 va ser traslladat al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia), d'on es va evadir el 8 de setembre de 1943 amb l'armistici –segons altres fonts, va ser alliberat l'agost de 1943 de Ventotene. Lanciotto Corsi va morir el 29 de novembre de 1957 a Liorna (Toscana, Itàlia).

***

Saturnino Aransáez Aransáez

- Saturnino Aransáez Aransáez: El 6 de febrer de 1893 neix a Huércanos (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Saturnino Aransáez Aransáez. En 1916 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1925 i l'any següent envià diners als comitès pro-presos des de Portugalete i en aquellaèpoca va crear, amb Pedro Bacigalupe Sánchez, un sindicat cenetista a Bermeo. El 6 de desembre de 1926, en l'anomenat «Complot del Puente de Vallecas», va ser detingut amb altres companys (Mariano Peláez López, Maria Luisa Tejedor, Aurelio Fernández Sánchez, Manuel Truchero). Després de quatre anys tancat, sortí en llibertat provisional i el febrer de 1931 un consell de guerra li demanà 15 anys de presó; però la proclamació de la II República espanyola el salvà de la garjola. Entre el 10 i el 17 de juny de 1931 fou el delegat de Sestao en el Congrés de la CNT a Madrid. En els anys republicans milità en la«Sociedad Crisol» de Santurce. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934, participà activament al costat de son fill Ángel i de Vicente Cuesta. Durant la guerra civil formà part del «Batalló CNT Reserva» i destacà com a orador en mítings i conferències (Cicero, Reinosa, Barakaldo, Solares, Torrelavega, Ampuero, Alonsótegui, etc.). Arran la caiguda del Front Nord, quedà com a responsable d'una fàbrica de sivelles a Barcelona. En acabar la guerra s'exilià a França i milità a Baiona en la tendència«col·laboracionista» de la CNT. El febrer i el juny de 1946 assistí a Baiona al plens del Comitè Regional en representació de Baiona. En aquests anys es guanyà la vida fent espardenyes. En 1955 representà Baiona en el Ple de la Regional Nord a Tolosa de Llenguadoc. En 1956 fou elegit secretari del Subcomitè Regional del País Basc en l'Exili. Saturnino Aransáez Aransáez va morir el 12 d'agost de 1959 a Baiona (Lapurdi, País Basc). Sa companya fou Josefa Caicedo Valdor (1891-1972), durant molts d'anys corresponsal de les publicacions de la família Urales. Els dos fills de la parella, Floreal i Julián Ángel, també van ser destacats militants llibertaris.

***

Gaetano Ghirardi

- Gaetano Ghirardi: El 6 de febrer de 1893 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Gaetano Ghirardi, conegut com Gaeta. Sos pares es deien Pietro Ghirardi i Rosa Benasseni. Pogué fer els estudis elementals. Obrer torner, el novembre de 1912 emigrà a França per motius laborals. Retornà a Itàlia per a fer el servei militar i el 4 de desembre de 1913 va ser enrolat com a mariner al destacament naval de Gènova (Ligúria, Itàlia). L'1 de juny de 1914 esdevingué canoner especialista i el 4 de desembre de 1916 va ser llicenciat amb un certificat de bona conducta, però, en plena Gran Guerra, va ser cridat immediatament a files i enviat al districte militar de Bèrgam. Assidu lector de la premsa anarquista i administrador del Grup Llibertari de Bèrgam, adherit a la Unió Anarquista Italiana (UAI), segons la policia, exercí una gran influència en els seus companys (Vittore Colla, Luigi Caglioni, Egidio Corti, Romeo Crotti, Giovanni Gamba, Silvio Lazzaroni, Luigi Marcassoli, Camillo Mazzoleni, Simone Piccinini, etc.). S'encarregava de la distribució entre els companys de la revista anarquista Fede! i de recaptar els diners de les subscripcions, enviant quantitats a la premsa anarquista i per als detinguts polítics. En 1924 nasqué son primer fill, que anomenà Armando en honor a Armando Borghi. El 7 de febrer de 1926 va ser detingut juntament amb altres companys del Grup Llibertari de Bèrgam com a presumpte còmplice del tipògraf anarquista Luigi Caglioni per possessió d'explosius i per haver facilitar la fugida d'aquest, principal imputat en el cas. Aquell mateix dia el seu domicili va ser escorcollat i se li trobaren exemplars de Fede! i de fullets anarquistes. En aquesta època treballava de mecànic en la Societat del Tramvia a Vapor Bèrgam-Sarnico. Jutjat, va ser condemnat a sis mesos de presó per «complicitat en possessió d'explosius» i va ser alliberat el 7 d'agost d'aquell any. No obstant la repressió, continuà freqüentant els membres del Grup Llibertari de Bèrgam, especialment Egidio Corti, Luigi Marcassoli i Camillo Mazzoleni, a més d'altres antifeixistes, com ara el comunista Battista Bonomi. El 20 d'agost de 1926 es presentà a la Prefectura de Policia de Bèrgam per demanar un salconduit intern per poder viatjar a la recerca de feina que li va ser concedit. El 22 d'agost marxà cap a Monza (Llombardia, Itàlia) i després a Milà (Llombardia, Itàlia), on buscà feina, sense èxit, entre els anarquistes locals. A començament de setembre de 1926 començà a treballar d'obrer mecànic al barri de Valtesse de Bèrgam i el 24 d'octubre trobà feina a Bèrgam, on el 2 de desembre va ser detingut acusat d'«activitats antifeixistes», juntament amb altres 11 antifeixistes considerats perillosos per la policia local: Vittorio Barcella, Giuseppe Beltrami, Battista Bonomi, Alessandro Caglioni, Amedeo Cominetti, Egidio Corti, Guido Galimberti, Angelo Leris, Dino Secco Suardo, Michele Trovesi i Luigi Vitali. El 12 de desembre de 1926 la policia li va assignar tres anys de confinament a la colònia penitenciària de l'illa de Lampedusa. Quan va ser detingut, sa companya estava embarassada i aquesta restà sense cap tipus de suport econòmic. El 20 de desembre de 1926 partí de Bèrgam cap a Lampedusa i el 27 d'abril de 1927 va ser posat en llibertat condicional i dos dies després enviat a Bèrgam amb domicili obligatori. Després de dos mesos sense trobar feina, va ser contractar en una foneria de Bèrgam. Sempre anarquista, decidí, però, no freqüentar els companys. En la segona meitat de 1928 abandonà la foneria per fer feina en una fàbrica de cotó del barri de Redona de Bèrgam. En aquestaèpoca va ser inclòs en la llista de persones a detenir en determinades circumstàncies i va estar constantment vigilat. En 1933, juntament amb sa companya, regentà una taverna al carrer Quarenghi, una de les zones més populars de la ciutat, però després tornà a treballar d'obrer mecànic en diverses fàbriques de la ciutat. La policia el vigilà constantment ja que era considerat«perillós» i perquè, fins a 1940, no havia demanat la inscripció al Partit Nacional Feixista (PNF) com a excombatent, cosa que va fer en 1941, encara que el gener de 1942 la Federació dels Fascios de Combat de Bèrgam no el tenia entre els seus membres. L'agost de 1947 l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA) el reconegué la qualificació d'«anarquista antifeixista i confinat polític». Gaetano Ghirardi va morir el 3 d'abril de 1975 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia).

Continua...

---

Narrativa insular - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -

Fou quan, per divertir-se, decidí cremar llibres i antiquíssims pergamins de la família. Vademècums hebreus salvats de la Inquisició; devocionaris primorosament il.luminats; tractats i receptaris per a assolir la saviesa perfecta heretats religiosament de generació en generació. Els llibres que havia pogut salvar de la biblioteca d'Antoni Villalonga, aquell foll que s'arruïnà provant d'alliberar els esclaus de Puerto Rico. Còdexs salvats miraculosament de l'assalt, en el mes d'agost de 1391, del Call de Mallorca; manuscrits de poesia àrab (vastíssima feina de copista feta per un llunyà cosí jesuïta); escrits de Mossé Gabbay, escriptor hebreu d'una prosa directa, precisa, de clar i expressiu vocabulari. Mossé Gabbay, fugitiu de les persecucions de 1391, emigrà a Àfrica i retornà tres anys després a Mallorca com a agent del rei d'Aragó, Joan I; s'establí novament al Call amb la seva família. Cremaven igualment originals de Mossé Remos, l'Himne de la Creació, ple de filigranes sintàctiques i riquesa de lèxic. Autèntiques creacions d'Ishag ben Natan, poeta que també visqué en el Call vers 1347 i que traduí el comentari que el persa Muhammad al-Tabrizí havia fet de l'obra de Maimònides. Veig, igualment escampades per terra, pàgines del rabí Simeó ben Sémah Duran, del barceloní Ishag ben Sesset Perfecte, la primera edició dels Viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, autor d'aquelles meravelles de països imaginaris com Liliput, Brobdinngnac, Lupata... El Diari d'un seductor, de Soren Kierkegaard. Una edició única d'aquella versió apòcrifa del Quixot que volgué aprofitar l'èxit de Cervantes (qui era en el fons Alonso Fernández de Avellaneda? Algú parla de fra Lluís d'Aliaga, de Bartomeu d'Argensola, de fra Joan Blanco de Paz... també de Lope de Vega, Tirso de Molina, fra Andrés Pérez, Joan Martí. El cert és que, segles després, ningú no sap res d'aquest escriptor amagat eternament sota un indesxifrable pseudònim: Alonso Fernández de Avellaneda, per a sempre perdut entre les escletxes dels segles). Les novel.les filosòfiques de Jean-Jacques Rousseau (per a saber què opinaven, en el segle XVIII els nostres enemics!); aquella utòpica Emili o De l'Educació, on Rousseau pretén ensenyar com s'han de formar moralment els homes sense que entengui la impossibilitat de la tasca degut a la maldat connatural de la humanitat. Quina follia la seva prèdica! El retorn a la natura, creure en l'excel.lència de l'ésser humà... L'absurd de lluitar per un contracte social capaç de protegir els drets dels més desvalguts. Ella, salvatge, incontrolable, només preocupada per alimentar les plantes carnívores, per oferir-se a les nits als servents... )què en sabia de la filosofia de Spinoza, de les aportacions de Rousseau al pensament universal? Quan acabà de destruir els més valuosos volums de la biblioteca, començà de nou la febril tasca amb la col.lecció de documents del meu avi. Cartes autèntiques de Colom, del Papa Climent VII, de l'emperadriu Caterina de Rússia narrant els seus amors amb el Príncep Potiomkim i altres nobles feudals de l'estepa. Allà, a la seva cambra convertida en un infern, suosa per l'esforç, dreta com una deessa grega, amb l'acostumada túnica de seda blanca transparent, marcades encara a les anques les mans brutes de qualsevol criat, llençava aquelles joies raríssimes al foc amb decisió i plaer exacerbat. Partitures originals de Wagner i Verdi; manuscrits del cardenal Mazzarino, el comte-duc d'Olivares, Napoleó I i Napoleó III, la reina Victòria, Pere el Gran, Ramon Llull. Les flames anaven consumint els treballats portolans creats pels hebreus del Call en l'Edat Mitjana, fórmules de verins inconcebibles i per a conquerir l'amor etern d'homes i de dones de totes les edats i posicions socials. La fórmula secreta proporcionada per bruixes i endemoniats de segles antics parlant de vigílies en la nit de Sant Joan on havies de romandre dret, enmig del porxo de la casa, amb una candela encesa on hi havia d'haver fulles d'herba valeriana mirant el cel per tal de collir-hi la llavor que hi floriria; els encanteris per fer venir persones absents i per a enamorar fins a la mort; els pergamins amb les ordres de l'Emperador per a degollar els agermanats empresonats... Era llavors quan em dominaven autèntics desitjos de matar-la, assassinar-la cruelment o, com féu el meu rebesavi amb la seva esposa, tapiar-la amb l'única companyia de les seves plantes carnívores dins d'una habitació sense sortides. Imaginava els seus sofriments sota l'efecte d'una terrible metzina, un verí letal que la matava a poc a poc, entre esgarrifosos patiments. L'hauria contemplada en l'agonia, mentre em demanava ajut, sense moure un dit, sense deixar-me impressionar pels crits d'auxili. Seria el moment adequat per a fer venir la meva orquestra de cambra, de tancar les portes del casal, d'encendre els canelobres i manar als darrers servents que cremassin encens arreu d'aquell món absurd que ens agombolava. Podríem interpretar Mozart o Haydn per a acompanyar l'ària final de la meva dona interpretant una òpera mortal. Una òpera tràgica, que mai s'ha escrit. Potser la darrera fórmula per a atènyer el plaer.

De la narració El Casal (pertany al llibre de narracions Una història amagada publicat per Lleonard Muntaner Editor)

Anarcoefemèrides del 7 de febrer

Esdeveniments

Capçalera de L'Émancipation

- Surt L'Émancipation: El 7 de febrer de 1904 surt a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari anarquista L'Émancipation. Organe Libertaire. Hebdomadaire. Portava com a epígraf una cita d'Élisée Reclus: «La políticaés l'art d'escorxar el poble sense fer-lo cridar.» Els responsables d'aquesta publicació van ser Georges Falempin (administrador), Nicolas Berthet (redacció) i J.-B. Chirat (impressor-gerent). Gabriel Jargeais hi col·laborà.

***

Portada del fullet de la conferència de Juan López

- Conferència de Juan López: El 7 de febrer de 1937 el destacat anarcosindicalista Juan López Sánchez, aleshores ministre de Comerç del Govern republicà de Francisco Largo Caballero, dóna una conferència al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) sota el títol«Concepto del federalismo en la guerra y en la revolución». La conferència era la sisena d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'acte va ser presentat per Jacinto Torhyo, director de Solidaridad Obrera i secretari de les Oficines de Propaganda, que remarcà la importància que té el federalisme en el sindicat anarcosindicalista. López començà dient que l'esperit federalista de la CNT s'ha fet efectiu en les campanyes portades a terme per l'organització contra el centralisme absorbent de la capital de l'Estat, contra el caciquisme i contra totes aquelles tendències que atemptaven la llibertat dels pobles. Segons López, el federalisme, avançada de la Revolució,és fonamental per a guanyar la guerra. Després de lloar el potenciar creador de la Revolució, atacà el «vell nacionalisme de contingut reaccionari» que tendeix a allunyar-se de la resta de pobles per a crear una personalitat pròpia política i econòmica, interpretació del federalisme aquesta completament en desacord amb l'esperit obrerista. Continuà dient que el fet que la CNT participi en el Govern de la II República espanyola no significa que hagi abandonat els seus principis ni les seves tàctiques. La CNT interpreta el federalisme no com a un sistema d'aïllament, sinó com a un sistema superior de convivència social, dins del qual l'individu, com els pobles, poden aspirar a gaudir del màxim de llibertats. Segons López, el federalisme en temps de guerra no és practicable, ja que durant un conflicte bèl·lic el que s'imposa és la unitat fèrria de l'organització militar i econòmica, i recorda que tots els Estats organitzats federativament, en temps de guerra són els més unitaris. Segons el ministre, cal unificació militar i unificació econòmica per a guanyar la guerra. Juan López acabà la seva conferència fent una crida a la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT). Finalment, pels altaveus del local sonaren els himnes Hijos del Pueblo i A las barricades, que el públic corejà amb entusiasme. Ràdio Barcelona i «ECN1-Radio CNT-FAI» retransmeteren la dissertació arreu de l'Estat. El text d'aquesta conferència va ser editat per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI aquell mateix any.

***

Portada del número únic d'Il Cavatore

- Surt Il Cavatore: El 7 de febrer de 1959 surt a Carrara (Toscana, Itàlia) el númeroúnic del periòdic anarquista Il Cavatore. Fontado da Alberto Meschi nel 1911. Editat per la Unió Sindical Italiana (USI) de Carrara, era una publicació en homenatge al destacat anarcosindicalista Alberto Meschi, mort poc abans, l'11 de desembre de 1958. El número, el director responsable del qual fou Carlo Venturotti, repassà la vida de Meschi i del seu temps. Trobem col·laboracions de Giulio Bacconi, C. Ferrari, Carlo Venturotti i Adolfo Tolini.

Naixements

Notícia sobre el judici de Charles Gallo aparegut en el diari algerià La Mahouna.  Journal de l'arrondissement de Guelma del 18 de juliol 1886

- Charles Gallo: El 7 de febrer de 1859 neix a Le Palais (Belle-Île-en-Mer, Ar Mor-Bihan, Bretanya) el militant anarquista Charles Gallo. Fill de mare natural, aquesta, que també era filla natural, es quedà embarassada d'un sabater amb qui convivia. L'infant va ser pujar per l'àvia materna, serventa en una casa burgesa. Després visqué de la caritat pública fins als 14 anys, que entrà a treballar 12 hores diàries per un franc vint-i-cinc la jornada en una filatura de cànem a Angers (País del Loira, França), propietat de l'exdiputat Max Richard. Durant les nits llegia i assistia a cursos d'adults. Intel·ligent i estudiós, va ser convençut per un dels seus professors dels cursos nocturns perquè es presentés als exàmens d'admissió de l'Escola Normal de Mestres d'Angers. A l'examen obtingué la segona plaça per ordre de mèrits –no fou el primer per la seva mala cal·ligrafia– i entrà a treballar d'ajudant de mestre en una escola d'una petita població. Després va fer de passant d'advocat i d'empleat. En aquests anys estudià química pel seu compte i entrà a treballar en algunes fàbriques, però sempre era acomiadat per discussions amb els seus patrons. Sense recursos i sense feina, en 1879 va ser detingut per fabricació de moneda falsa i va ser condemnat a cinc anys de reclusió. Segons va explicar, entrà a la presó com «col·lectivista revolucionari» i sortí com «anarquista». L'octubre de 1884 va ser alliberat i entrà a fer feina en diversos comerços de Nancy (Lorena, França), però sempre era acomiadat per fer propaganda anarquista. Segons algunes fonts, en sortir de la presó es convertí al protestantisme, però això no sembla creïble. L'abril de 1885, per recomanació d'un protector, abandonà Rouen (Alta Normandia, França), on vivia aleshores, i passà a treballar de tipògraf a Nancy. Segons informes policíacs, estudiava moltíssim, es passava les tardes a la biblioteca municipal, gastava tots els seus diners en llibres polítics i parlava sovint de Pietr Kropotkin. Segons alguns, freqüentà el Partit Radical, però trencà amb ells i creà un efímer Cercle d'Estudis Socials, que compta amb el suport d'una desena d'obrers (Astier, Bernard, Godard, Lapègue, Lépollard, etc.). Rebia, del sabater parisenc Bouriant, periòdics i fullets, i les reunions del grup es realitzaven a la seva habitació del barri de Les Trois Maisons de Nancy. En aquesta època treballava de guardià d'una casa rural, on segons la policia hauria albergat l'obre François Martin, buscat per la justícia a París i en suport del qual hauria fet una col·lecta abans de fer-lo passar a Luxemburg. La policia assenyalà que també estava subscrit als periòdics Le Cri du Peuple i La Guerre Sociale, que parlava anglès i alemany i que estudiava l'hebreu. Cap el novembre de 1885 el seu protector de Rouen envià una carta anònima al prefecte de policia assenyalant que Gallo cada vegada era més anarquista, però que sabedor d'un projecte d'atemptat contra la Cambra de Diputats el rebutjà. Galló va decidir cometre un atemptat i des de Nancy va marxar cap a París amb un revòlver que li havia deixat un amic i amb 200 grams d'àcid prússic. A París es registrà en un hotel al número 64 del carrer Mouffetard sota el nom de Serge Pétrowich. El 5 de març de 1886, a les 3 de la tarda, va llançar des de les galeries superiors el flascó d'àcid en mig de Borsa de París. L'ampolleta no esclata, però escampa una olor nauseabunda que provoca el pànic i seguidament va disparar tres trets de revòlver a l'atzar que no van ferir ningú. Detingut, va ser internat a la presó parisenca de Mazas, des d'on va escriure diversos articles per al periòdic Le Révolté i unes memòries («Notes pour servir à l'instruction de mon procés»). El 26 de juny de 1886 va ser jutjat a l'Audiència del Sena i durant el procés va provocar incidents que van fer ajornar la vista: quan va entrar a la sala va cridar «Visca la revolució social! Visca l'anarquia! Mort a la magistratura burgesa! Visca la dinamita!» El 15 de juliol de 1886 va comparèixer de bell nou i a declarar que sentia no haver tingut èxit i no haver matat cap persona amb la seva acció de «propaganda pels fets de les doctrines anarquistes». Va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i constret a relegació com a reincident. Enviat primer a Avinyó (Provença, Occitània) i al penal de Saint-Martin-de-Ré (Poitou-Charentes, França), el 6 de desembre de 1886 va sortir cap a la colònia penitenciària de Nova Caledònia, on va desembarcar el 29 de març de 1887 a l'illa Nou (Nouméa, Nova Caledònia) sota la matrícula 17.142. El 10 de setembre de 1887 va agredir un guardià a qui va propinar un cop de pic al ventre, però ell va sortir amb dos tres al cap i un braç trencat. El 30 de desembre de 1887 va ser condemnat a mort, però el 7 d'agost de 1888 aquesta pena va ser commutada per treballs forçats a perpetuïtat. En 1894, durant una visita, injurià els membres de la comissió disciplinària i el metge-major de l'illa Nou el va fer internar a l'asil d'alineats. En 1902 Jean Grave va llançar una crida de suport en Les Temps Nouveaux sobre la seva situació de«cadàver vivent». L'1 de gener de 1904 passà a primera classe. El 10 de juny de 1907, després de vint anys de relegació, acumulà 29 dies de presó por «inconveniències», 165 dies de presó per «insolència, rebuig d'obeir, imputació calumniosa, amotinament i robatori», i 292 dies de masmorra per «possessió d'escrits anarquistes, rebuig d'obeir, insults i amenaces als metges i imputació calumniosa». L'1 de gener de 1908 la seva pena va ser commutada per 15 anys de treballs forçats i el 14 de desembre de 1913 obtingué una reducció de pena de set anys. En 1916 rebé tres noves penes de 15 dies de cel·la i vuit nits de presó. Charles Gallo va morir el 23 de setembre de 1923 a la infermeria del Camp Est de la colònia penitenciària de l'illa Nou (Nouméa, Nova Caledònia).

***

Henri Gauche

- Henri Gauche: El 7 de febrer de 1870 neix a París (França) el militant i periodista anarquista Henri Gauche, també conegut com René Chaughi i Henri Chaughi. Fill d'una família de la burgesia, als 20 anys va descobrir el pensament llibertari. En novembre de 1893, La Revue Anarchiste publicarà un dels seus primers articles, consagrat a l'anarquista català Paulí Pallàs. Després va participar regularment en la premsa anarquista: La Révolte, de Jean Grave, en la revista artisticoliterària La Plume i en Courrier Européen. Durant la implantació de les mesures repressives antianarquistes conegudes com «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, va ser empaitat per les autoritats. La Revue Libertaire, revista on va col·laborar i de la qual va ser secretari de redacció amb Charles Chatel, relata, en el número de febrer de 1894, l'escorcoll policíac del seu domicili. Per fugir de la histèria antianarquista del moment, es va exiliar un temps a Bèlgica i després a Holanda. De tornada a París en 1895, va encetar una llarga col·laboració amb Les Temps Nouveaux i en els seus suplements, articles que signava sota el pseudònim de René Chaghi, i no va dubtar a mantenir financerament el periòdic durant 20 anys de manera anònima. Sensibilitzat per la condició de la dona, va publicar, en 1898, en les edicions de Le Libertaire, el fullet Immoralité du mariage (1898) i La femme esclave (1901). En 1912 va publicar Les trois complices: les tueurs, les faiseurs de pluie, l'homme qui juge. En 1914, fent costat a la posició de Grave i de Kropotkin (Manifest dels Setze), es va presentar voluntari al front, però, a començaments de 1916, va declarar que havia comès un greu error. Després de la guerra va participar en les reunions mensuals del grup de Le Temps Nouveaux, abans de retirar-se a Elancourt. Henri Gauche va morir el 19 de juliol de 1926 a Elancourt (Illa de França, França).

***

Notícia de la detenció de Julie Béranger apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 25 de febrer de 1919

- Julien Béranger: El 7 de febrer de 1874 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França), en una família belga, l'antimilitarista, sindicalista revolucionari i propagandista anarquista Julien Béranger, conegut com Oscar. Obrer aprestador en la indústria tèxtil, durant els anys 1890 milità a Roubaix. L'1 de gener de 1894 va ser detingut i l'endemà son cosí Pierre Devillée, obrer encolador d'ordits; durant l'escorcoll dels seus domicilis es van trobar nombroses publicacions i fullets anarquistes i com que Julien Béranger era súbdit belga, va ser expulsat de França per les seves activitats de propaganda anarquista. El gener de 1897 retornà a Roubaix, on continuà amb les seves activitats llibertàries. L'11 de desembre de 1910 fou un dels fundadors del Grup d'Acció i d'Educació Sindicalista (GAES) de Roubaix, que arreplegava els llibertaris enquadrats la minoria sindicalista revolucionària de la zona, dominada per una Confederació General del Treball (CGT) controlada pel sector seguidor de Jules Guesde. El 7 de gener de 1911 fou un dels editors de la nova etapa de Le Combat. Organe comuniste révolutionnaire de Nord, del qual fou gerent, i que estava animat pel grup anarquista de Roubaix. Entre el 14 i el 16 d'agost de 1913 fou delegat per Roubaix en el Congrés Nacional Anarquista de París i participà en la redacció, amb Marc Pierrot, Sébastien Faure i Ernest Girault, del manifest fundacional de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). Quan esclatà la Gran Guerra, es mostrà contrari a la Unió Sagrada i en la primavera de 1916 signà el manifest pacifista «La pau per als pobles», oposat al «Manifest dels Setze». En aquest any formava part del grup anarquista «Le Combat» de Roubaix i com a militant pacifista distribuïa i feia propaganda del periòdic antimilitarista Ce qu'il faut dire (CQFD), de Sébastien Faure. Jutjat en consell de guerra, destacà per les seves coratjoses declaracions pacifistes. En 1917 caigué greument malalt i hagué de restar hospitalitzat en un sanatori del País del Loira. El 24 de febrer de 1919, arran de la repressió desencadenada per l'intent frustrat d'assassinat del president del Consell de Ministres Georges Clémenceau per l'anarquista Émile Cottin, quan Béranger era gerent i administrador del periòdic anarquista parisenc L'Avenir International, va ser detingut al seu domicili d'Aubervilliers (Illa de França, França), on regentava amb sa companya una adrogueria i alhora una impremta clandestina; en l'escorcoll de casa seva es trobaren una gran quantitat de propaganda llibertària i se li va acusar d'editar el fullet Aux peuples assassinés. Les governements alliés contre les soviets. Tancat a la presó de la Santé de París, amb altres companys, va ser jutjat el 9 d'abril de 1919 pel VI Consell de Guerra de París i fou condemnat a un any de presó per«difusió d'informacions diplomàtiques amb la finalitat d'atiar el neguit en l'esperit de la població». En 1930 ja vivia a Le Courneuve i en 1935 fou un dels signats del«Manifest per a una conferència contra la guerra i la unió sagrada», publicat en Le Libertaire de juliol d'aquell any, conferència que finalment es realitzà a Saint-Denis (Illa de França, França). Julien Béranger va morir la primavera de 1939 a Le Courneuve (Illa de França, França) i la seva desaparició va ser anunciada en La Révolution Prolétarienne del 10 d'abril d'aquell any.

***

Louis Louvet (Niça, setembre de 1962) [CIRA - Lausana]

- Louis Louvet: El 7 de febrer de 1899 neix a París (França) el militant anarquista i anarcosindicalista Louis Louvet. Durant la primera part de sa vida va fer feina de conductor del tramvia elèctric parisenc. En 1922 es va adherir al grup de la Joventuts Socialistes i va participar en la creació de la Federació de Joventuts Anarquistes. El novembre de 1924 va esdevenir gerent de Le Libertaire,òrgan de la Unió Anarquista (UA). A començaments de 1926, arran de divergències sobre l'il·legalisme, es va allunyar de la Unió Anarquista, arrossegant-hi joves militants. L'abril de 1926, per competir amb Le Libertaire que jutjat força sectari, reedita L'Anarchie, de tendència individualista. El 8 de gener de 1928 va prendre part en la fundació de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Des del 1932 fins a la guerra es va consagrar amb sa companya Simone Larcher a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), continuant la tasca de Libertad, i a l'edició de la revista Controverse, on es reproduïen les conferències i es comentaven les discussions que provocaven aquests debats. En 1937, quan el tramvia va ser suprimit, va passar a fer feina com a corrector de premsa, participant activament en el Sindicat de Correctors d'Impremta des del 8 de gener d'aquell any. Sota l'Ocupació, va ser nomenat vicepresident de l'Associació de Suport Mutu de la Premsa, fundada clandestinament en 1942 i que va mantenir les seves funcions fins a l'Alliberament el novembre de 1944. A partir d'aquesta data, va reprendre les seves activitats militants llibertàries amb la creació, amb Charles-Auguste Bontemps, del Moviment Igualtat (MI) i del periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD). Entre el 6 i el 7 d'octubre de 1945 va participar com a membre del MI en els treballs del congrés constitutiu de la Federació Anarquista (FA) a París, a la qual es va adherir el febrer de 1946. En aquest any també va participar en la reconstitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El desembre de 1953 va prendre part en la reconstitució de la Federació Anarquista. En 1957 va pertànyer a la redacció de Le Monde Libertaire. A més de l'anarcosindicalisme i la participació orgànica en el moviment anarquista, el lliure pensament, l'anticlericalisme, el pacifisme i el neomaltusianisme van ser parts de les seves lluites durant sa vida, mantenint sempre un caràcter força independent. Va editar nombroses publicacions anarquistes, com ara Le Libertaire (1924), L'Éveil des jeunes libertaires (1925), L'Anarchie (1925), La Revue Anarchiste (1925), Controverse (1932), Ce Qu'il Faut Dire (1944-1945), Les Nouvelles pacifistes (1949), Contre-Courant (1951), etc. També va prendre part en diversos projectes editorials, com la Llibreria Sociològica, les EdicionsÉlisée Reclus, o l'Associació dels Amics de Volin, que publicarà La Révolution inconnu de Volin. Entre les seves obres podem destacar Charles d’Avray, pionnier et militant d’avant-garde, Découverte de l'anarchisme (1949), Les anarchistes du Moyen Âge (1951) i Histoire mondiale de l'anarchie (1951), entre d'altres. Louis Louvet va morir de càncer el 15 de març de 1971 a París (França).

***

Necrològica de Blas Huertas Martínez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de febrer de 1985

***

Necrològica de Félix García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 14 de maig de 1991

- Félix García: El 7 de febrer de 1915 neix a Mazarrón (Murcia, Espanya) l'anarcosindicalista Félix García. Miner a les mines d'alums de Mazarrón, a començament de la dècada dels trenta fou el secretari de les Joventuts Llibertàries locals. Durant la Revolució espanyola va ser designat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) per a organitzar i estructurar la col·lectivització del seu poble. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat durant nou mesos al camp de concentració d'Argelers; posteriorment va ser integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar en la construcció d'una pressa a la Savoia (Arpitània). Gràcies a la intervenció d'uns amics, pogué ser traslladat a La Grand Comb per a treballar de minaire. Durant l'Ocupació alemanya pogué reunir-se amb sa companya Margarita i participar en la reconstrucció clandestina de la CNT. El 12 de febrer de 1943 va ser nomenat secretari del primer Comitè Comarcal de la CNT creat a la regió. En acabar la II Guerra Mundial, no suportant més, després de tres anys i mig, el treball a la mina, esdevingué paleta, ofici que exercí fins a la seva jubilació. Ocupà nombrosos càrrecs de responsabilitat orgànica en la Federació Local de la CNT en l'exili de La Grand Comba. Félix García va morir el 24 de març de 1991 a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i, seguint les seves últimes voluntats, va ser incinerat al Centre Funerari d'Aurenja (Provença, Occitània) i les seves cendres dispersades al riu Roine per sa companya Margarita, sa filla Mónica i son nét Thierry.

***

Juan Andrés Álvarez Ferreras quan estava presoner de les tropes italianes (Renteria, 1939)

- Juan AndrésÁlvarez Ferreras: El 7 de febrer de 1916 neix a la Cité du Pinson de Raismes (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Andrés Álvarez Ferreras, conegut com Íbero Galo. Sos pares es deien Félix Álvarez, miner, i Florentina Ferreras. Fill d'immigrants lleonesos anarquistes, en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, sa família tornà a la Península i s'instal·là a Tolosa (Guipúscoa, País Basc). En aquesta ciutat treballà, fins al 1936, com a perruquer i desenvolupà la seva afició ciclista. Membre d'una família que comptà amb nombrosos membres llibertaris, durant els anys republicans participà activament en l'agitació anarquista. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, va ser tancar uns mesos a Ondarreta i a Irun. També com a conseqüència de la vaga del transport al País Basc, va ser empresonat tres mesos a Ondarreta. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va combatre a Sant Sebastià, Bilbao, Irun i Santander enquadrat en el Batalló Malatesta, fins que va ser fet presoner per les forces italianes quan ocuparen Santander. Després de passar per diversos batallons de treballadors (reconstrucció de Belchite, etc.), en 1941 va ser repatriat a França, on havia nascut, i fou tancat a la presó de Fort Montluc de Lió (Arpitània), sota l'acusació de desertor de l'Exèrcit francès. Després va ser enviat com a treballador forçós a Alemanya, on va romandre fins al final de la II Guerra Mundial. Un cop lliure, a partir de 1945, col·laborà en l'organització de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili de Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània) i milità en el grup «Cultura y Acción» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb son germà Félix i Salvador Fernández Canto. El 28 d'abril de 1951 es casà a Montluçon amb Alexandra Ewdokimowa. A partir de 1952 visqué a Canadà, primer al Quebec, on treballà al llac Saint Jean, i després a Calgary (Alberta). En 1962 s'instal·là a LosÁngeles (Califòrnia, EUA). En aquesta faceta americana participà sempre en el moviment llibertari. Col·laborà, fent servir el seu pseudònim, en nombroses periòdics anarquistes, com ara Cenit,Le Combat Syndicaliste, La Escuela Moderna,Espoir, etc. Juan AndrésÁlvarez Ferreras va morir el 29 d'agost de 1999 a LosÁngeles (Califòrnia, EUA).

Juan Andrés Álvarez Ferreras (1916-1999)

FélixÁlvarez Ferreras (1921- 2009)

***

Necrològica d'Antoni Solé Miquel apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de desembre de 1988

- Antoni Solé Miquel: El 7 de febrer de 1916 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Solé Miquel. Sos pares es deien Francesc Solé i Rosa Miquel. Paleta de professió, quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el cop militar feixista de juliol de 1936 es presentà com a milicià en la «Columna Durruti». Després de la militarització de les milícies passà a la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers. Més tard s'establí al departament occità de Gers i, després de no trobar feina de paleta, llogà una petita granja amb un altre company i la treballà en col·lectivitat. Durant l'Ocupació participà en la Resistència i després de la II Guerra Mundial s'establí a Vic de Fezensac, on treballà de paleta artesà. En aquesta població milità en la Federació Local de la CNT, de la quan en va ser secretari. Sa companya fou Josepa Llasera Escanilla. Antoni Solé Miquel va morir el 21 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 20 de setembre– de 1988 a la Clínica Calabet d'Agen (Aquitània, Occitània).

***

Domènec Campà Claverol (1939)

- Domènec Campà Claverol: El 7 de febrer de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Domènec Campà Claverol. Es guanyà la vida treballant de mecànic. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Lluità contra el feixisme com a milicià de la «Columna Ortiz», sobretot a Azaila (Terol, Aragó, Espanya) i fou comissari del Batalló 864 de la 141 Brigada Mixta de la 32 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939 passà a França i va ser reclòs al camp de concentració de Sètfonts (Pavelló 25). El 13 de juliol de 1939 pogué embarcar a Bordeus (Aquitània, Occitània) a bord del Méxique cap a Veracruz (Veracruz, Mèxic). Va rebre el suport del Servei d'Evacuació dels Republicans Espanyols (SERE) i de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE). L'11 de febrer de 1941 va ser nacionalitzat mexicà. Son germà fou el pedagog llibertari Joan Campà Claverol. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Francisco Pérez Ruano

- Francisco Pérez Ruano: El 7 de febrer de 1919 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Pérez Ruano, conegut com Perico. En 1924 emigrà amb sos pares a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Quan tenia 14 anys començà a treballar i s'afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, un poc més tard, a les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari. Quan esclatà la Revolució representà la CNT en el comitè de l'empresa socialitzada on feia feina. El gener de 1938 s'incorporà en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), en la qual lluità fins el final de la guerra com a soldat, donat la seva oposició a portar galons. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració de Vernet. Després fou enviat a una Companyia de Treballadores Estrangers (CTE) per talar arbres al nord de França. Traslladat al departament de les Landes (Aquitània, Occitània), aconseguí escapar-se, però va ser detingut a Dax (Aquitània, Occitània) i inscrit en una companyia per construir barraques i després passà a treballar a la base de submarins que construïen els alemanys a Bordeus. Quan l'ocupació, lluità contra els nazis enrolat en un grup francoespanyol. En 1944, en el Ple d'Agen, va ser nomenat secretari de Coordinació del Comitè Departamental de Lot-Garona i després de la II Guerra Mundial s'establí a Bordeus (Aquitània, Occitània), integrant-se en diversos comitès locals i ocupant diversos càrrecs orgànics (vocal, secretari, etc.). En 1945 fou un dels creadors, amb Francesc Sàbat Romagosa, Josep Padilla Boloix i Fidel Lechón, de la Comissió de Relacions i Solidaritat de Terrassa a l'exili, amb la finalitat de donar suport econòmic i mantenir contacte entre els confederals de Terrassa. Entre 1965 i 1967 i entre 1992 i 2000 ocupà la secretaria departamental de la Gironda. També, entre 1967 i 1971, fou secretari de Coordinació del Secretariat Intercontinental (SI) i, entre 1973 i 1979, secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre 1973 i 1976 fou membre del Comitè Nacional de l'Aliança Sindical i entre 1963 i 1967 de la Comissió Internacional de Relacions (CIR) de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1967 representà la Norsk Syndikalistik Federation (NSF, Federació Sindicalista Noruega) en el congrés de l'AIT de Burdeos. En 1978 fou delegat al Congrés de la  Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA). Fou un dels encarregats de salvaguardar els arxius del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en 1981, amb José Muñoz Congost, formà part de la delegació del Comitè Nacional de la CNT encarregada de peritar els documents dipositats a l'Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola de Salamanca. En 1983 assistí com a observador al Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Fou assidu delegat a plens regionals i nacionals i a congressos de l'interior i de l'exterior, com ara Llemotges (1961), Tolosa de Llenguadoc (1963), Montpeller (1965), Marsella (1967 i 1975), Madrid (Ple Nacional de setembre de 1977 i Congrés de la Casa de Campo de 1979), Granada (1995), etc. Sa companya, Felicidad Díaz, també fou una destacada militant. Col·laborà activament, amb donacions i amb saber, amb el Centre d'Estudis Llibertaris «Frederica Montseny» de Badalona i del Centre d'Estudis Llibertaris«Francesc Sàbat» de Terrassa. Francisco Pérez Ruano va morir el 23 de setembre de 2009 a Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Foto policíaca d'Idilio de León

- Idilio de León: El 7 de febrer de 1944 neix al departament de Tacuarembó (Uruguai) l'activista anarquista Idilio de Léon Bermúdez –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Blum–, conegut com El Gaucho, El Gauchito de León, Àngel,El Pichi o Tito, i que va fer servir el nom Héctor Hugo García Fernández en la clandestinitat. Sos pares es deien Timoteo de León i Hilaria Bermúdez. Fill d'una família molt pobre, només pogué estudiar la primària i començà a treballar (retolista, jornaler, mecànic, etc.) i a militar molt jove. En 1964 s'adherí a la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU) i desenvolupà una intensa tasca al club social i esportiu«La Cumparsita» i a l'Ateneu del barri de La Teja de Montevideo. Aquell mateix any representà la FAU en la marxa dels obrers de la canya de sucre a Montevideo, organitzada per la Unión de Trabajadores Azucareros d'Artigas (UTAA, Unió de Treballadors Sucrers d'Artigas). També participà en les agitacions, manifestacions i ocupacions organitzades per la Resistència Obrero-Estudiantil (ROE). Entre el 9 i l'11 de setembre de 1964 participà en l'ocupació de la Universitat de la República en protesta per la ruptura de relacions diplomàtiques amb Cuba. El 9 d'octubre de 1965 va ser detingut per realitzar pintades. En 1970 passà a la clandestinitat i entrà a formar part del grup d'acció «Resistència» de la FAU. L'1 d'agost de 1970 va ser detingut amb Mario Roger Julián Cáceres. Processat pels delictes d'«atemptat a la Constitució en el grau de conspiració, rapinya i fabricació de certificat públic», va ser reclòs a la presó de Punta Carretas de Montevideo. Participà en la gran evasió del 6 de setembre de 1971, amb altres 104 presos polítics i cinc presos comuns, organitzada pel Movimiento de Liberación Nacional - Tupamaros (MLN-T, Moviment d'Alliberament Nacional – Tupamaros). Després d'un temps amb els Tupamaros, es va reintegrà en la lluita de resistència en l'Organització Popular Revolucionària (OPR), animada per la FAU, i en el seu sector militar, l'«OPR 33», participant en cops d'expropiació econòmica i en accions de suport sindical. Quan l'abril de 1973 la FAU-OPR es va replegar-se «tàcticament» a l'Argentina, el decidí restar en la lluita armada a l'Uruguai. Expulsat de la FAU amb Julio Larrañaga, creà amb aquest i altres companys, entre ells els militants de l'equip«Puñales», el grup d'acció«Los Libertarios», que no tingué cap relació orgànica amb la FAU. Idilio de León va ser abatut per la milícia el 29 d'octubre de 1974 durant una expropiació a un camió de Pepsi-Cola a Montevideo (Uruguai). L'endemà, el lloc de la seva mort aparegué cobert de flors i el seu cos va ser enterrat a la tomba número 1.123 del Cementiri del Nord de Montevideo.

***

Paolo Friz

- Paolo Friz: El 7 de febrer de 1957 neix a Trento (Trentino, Itàlia) el jugador de basquet, veterinari, militant anarquista i activista ecologista i animalista Paolo Friz, conegut com Ufo. D'infant es traslladà amb sa família a Bolzano (Tirol del Sud). Destacat jugador professional de basquet –a Milà (Llombardia, Itàlia) jugà en diversos equips (Billy, Cinzano i Olimpia) i a Bríndisi (Pulla, Itàlia) en Azzurra–, decidí, per mor de la seva passió pels animals, abandonar la seva prometedora carrera esportiva plena de guardons i estudiar veterinària a Bríndisi, especialitzant-se en herpetologia. A Bríndisi formà una família amb Mina, amb qui tingué quatre infants (Niccolò, Valerio, Riccardo i Sabina), i muntà una clínica veterinària, esdevenint un actiu militant de la causa ecologista i animalista, formant part de la Lega Italiana Protezione Ucelli (LIPU, Lliga Italiana de Protecció dels Ocells). Durant els anys setanta fou un dels fundadors de la Coordinadora Anarquista de Salento (Pulla, Itàlia) i redactor del periòdic Senzapatria, editat a Lecce (Pulla, Itàlia). En 1995 participà en la fundació de la comuna llibertària Urupia, a Francavilla Fontana (Pulla, Itàlia), que comptà amb una comuna agrícola i una escola. També participà en el finançament i suport de nombroses revistes anarquistes (A, Umanità Nova, etc.). Gràcies a la seva professió de veterinari, participà a Urupia en campanyes de salvament de centenars d'animals (ocells, tortugues, serps, guineus, etc.) malalts pels herbicides o ferits en incendis, que curava i retornava a la natura cada 2 de juny en una popular festa familiar. Atacat des dels anys noranta d'una variant juvenil genètica de la malaltia de Parkinson, s'hagué d'implantar a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) un sistema electrònic al cervell per a poder-se moure. Malgrat la malaltia, continuà conduint i el 10 d'agost de 2009 patí un accident de cotxe a Specchiolla (Pulla, Itàlia) que el deixà absolutament impedit al llit de l'Hospital Antonio Perrino de Bríndisi, on només podia comunicar-se clicant els ulls. Després de gairebé un any al Centre de Rehabilitació de Ceglie Messapica (Pulla, Itàlia), Paolo Friz va morir, després de 16 mesos d'agonia, el 19 de desembre de 2010 en una residència a Oria (Pulla, Itàlia). Després de la seva mort es va crear a Bríndisi la Biblioteca Popular«Paolo Friz» en el seu honor.

Continua...

---

Jo no soc un crític literari. Si soc re, soc historiador. Però tot i que aquest llibre té un substrat històric, no és evidentment un llibre d’història. Amb això no l’estic desmereixent. No em malinterpretin. De fet, al món anglosaxó ja fa temps que es defensa la ficció com una forma de coneixement. És a dir, entenen que la literatura –a més de l’entreteniment i gaudi estètic que ens pot generar— pot tenir una capacitat de veritat, d’evocació, de coneixement que resulti complementari o fins i tot superador d’aproximacions més històriques.

Passa una mica com amb aquelles bones anècdotes que, potser no són exactes, però són tant potents que aquesta potencialitat supera en valor la seva veracitat.

El llibre d’en Tià aconsegueix això. Perquè sense veure’s limitat pel marc estrictament històric, sinó partint d’ell, recrea (que vol dir crear dues vegades o doblement) una nova realitat que, és evident no va existir exactament així, però que acaba sent més veritable i, sobretot, més útil, més comprensible, més evocadora…

Hi ha un moment en el llibre (ja ho llegiran) en què Joan March contempla com s’elabora un frit mallorquí. No sabem si el frit va existir, però l’escena és valuosíssima per entendre la psicologia del personatge. Perquè a en Joan March i Ordines, en Verga, “el último pirata del Mediterráneo”, tothom es pensa que el coneix. Tothom n’ha sentit a parlar. La bibliografia sobre ell creix any rere any. Gairebé tothom a Mallorca en sap algun pas o té algun parent que el va conèixer. I, tanmateix, d’en Verga no en sabem res.

No sé vostès, però fins dia de Segona Festa, quan se’m va acudir comentar al dinar familiar que havia llegit una novel·la amb en March de protagonista, no vaig saber que just a 50 metres d’aquí, en aquest carrer Major de Manacor, hi tenia una casa. Just davant per davant de Sant Francesc. Era un amagatall per pensar. Quan s’hi instal·lava, només ho feia saber a les monges de davant, que s’encarregaven de dur-li el menjar. Hi ha qui fins i tot xerra d’un túnel per sota del carrer Major. Però els tiets de la meva dona, que són qui van comprar la casa, mai el van localitzar.

Tornant a REIS DEL MÓN, l’escena del frit és ben reveladora de la mallorquinitat del personatge. I això és una cosa compartida amb l’altra protagonista de la novel·la. Tots dos són profundament mallorquins. Deia Joan Miró que calia tenir els peus ben ferms a terra per poder botar ben enfora. O dit d’una altra manera, només des d’allò propi es pot ser universal. March i Mascaró van aconseguir precisament això. Sense deixar de ser malllorquins, ser universals.

March, si podia, només treballava amb gent nascuda a l’illa. Mascaró, a l’exili –i com passa sovint amb els exiliats— va construir (va imaginar) una illa idíl·lica, inexistent. Ser de Mallorca era, sens dubte, un tret definitiu i definitori en ambdós casos.

No era l’únic tret compartit. Tots dos nomien Joan, tots dos eren de Santa Margalida, tots dos va excel·lir en els respectius camps i tots dos, penso, compartien un mateix tipus d’intel·ligència.

Dit pel broc gros, podríem establir que hi ha dos tipus de creadors: aquells que fan la seva obra a partir de barrejar de forma original elements ja existents, és a dir, que creen a partir del vincular àmbits fins aleshores aliens o de trobar relacions fins aleshores inexplorades; i aquells que creen del no-res, aquests últims són intel·ligència pura. Són aquells capaços d’imaginar el futur abans que aquest prengui forma. Els protagonistes d’aquesta novel·la són d’aquests darrers.

March imagina negocis, on ningú hi havia pensat. Negocis amb conseqüències que encara avui són presents… per la família March que encara avui són de les més riques d’Espanya, però també per Mallorca on ‘la reforma agrària’ podríem dir que va ser obra d’en Verga. Per la seva banda, Mascaró va connectar cultures de la mà de la seva increïble capacitat lingüística. Tot i que encara no suficientment valorat i recordat a Mallorca, el seu ressò intel·lectual és encara present, especialment al món anglosaxó, on els seus llibres formen part del cànon occidental i, per exemple, un dels seus llibres està entre els deu més venuts de la col·lecció de clàssics de Penguin.

Però tampoc voldria que pensessin que estem davant dues ànimes bessones. Tampoc és la intenció de la novel·la d’en Tià suggerir aquesta lectura. Si en March va ser un home d’acció i negocis, guiat exclusivament per la recerca del guany econòmic; en Mascaró va ser un home d’idees i ideals, republicà convençut, que va cercar tota la seva vida el coneixement.

Aquesta diferència, paradoxalment, els feia més propers. Per March, Mascaró era un orgull (que un margalidà, que un vilero, tingués aquesta reconeixement intel·lectual) i, al mateix temps, una mena de curiositat entomològica: algú que vivia en i pels ideals… per en Verga era incomprensible. Per Mascaró, March era també una oportunitat d’estudiar i aprofundir en l’ànima humana… en una ànima moguda per uns interessos i afanys que a ell, un home de lletres, li quedaven ben enfora… pel savi afincat a Anglaterra era també incomprensible aquest relativisme.

Per tots dos, es barrejava l’orgull de conèixer algú únic i nascut al mateix poble, amb l’interès pel què és diferent, tot reconeixent en aquesta diferència quelcom de singular.

I, precisament, en Tià fa una mica això… pren aquests dos mallorquins únics i ens permet el luxe de veure’ls, de sentir-los i d’acompanyar-los per la seva relació estesa al llarg de pràcticament una vida. De fons hi ha guerres, exilis, negocis, èxits, reconeixements, traïcions, amors i morts… però tot això passa molt en un segon pla, perquè en primer pla, REIS DEL MÓN, és una conversa sobre l’ésser humà, sobre els seus afanys i les seves pors, sobre els seus somnis i les seves esperances, sobre desenganys i sobre amistat.

Perquè en aquesta conversa, fragmentària i recreada, allò que presenciem és un fragment de vida. Què més se li pot demanar a un novel·la ?

Jaume Claret 

Anarcoefemèrides del 8 de febrer

Esdeveniments

Corda de presos travessant Barcelona cap al Castell de Montjuïc durant la vaga de La Canadenca

- Vaga de La Canadenca: El 8 de febrer de 1919, a Barcelona (Catalunya), comença la vaga anomenada de La Canadenca, pel nom de l'empresa d'electricitat on va començar el moviment que va durar 44 dies; es va escampar a altres empreses, i va paralitzar tota la ciutat i tota la indústria; la vaga va ser general. El govern va contestar empresonant 3.000 vaguistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i va decretar la llei marcial. Però gràcies a la determinació dels treballadors, va acabar a mitjans de març amb un acord favorable: l'empresa va acceptar readmetre tots els obrers amb un augment de salari i es va acordar la jornada de vuit hores; els empresonats per mor de la vaga van ser alliberats. Un míting va reunir més de 20.000 persones: els dirigents de la CNT en llibertat, entre ells Salvador Seguí, prengueren la paraula i es va proclamar la fi de la vaga. Però davant el rebuig dels militars d'alliberar una vintena de militants encara detinguts, es va reprendre de bell nou el 24 de març de 1919.

Naixements

Foto policíaca de François Soubrié (14 de març de 1894)

- François Soubrié: El 8 de febrer de 1855 neix a Livinhac lo Nalt (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista François Soubrié. Fill de pare desconegut, sa mare es deia Rose Soubrié. Miner a Decazeville (Llenguadoc, Occitània), fou delegat dels minaires durant la vaga, que donà lloc, el 26 de gener de 1886, a l'assassinat per defenestració de l'enginyer Jules Watrin, subdirector de l'explotació minera. El 2 de març de 1886 va ser detingut per la policia per haver proclamat, en un míting, que si existia entre els vaguistes un traïdor, seria «watrinat». Jutjat el 8 de març d'aquell any pel Tribunal Correccional per atemptat contra la llibertat de treball, va ser condemnat a quatre mesos de presó, malgrat els testimonis al seu favor dels socialistes Émile Basly i Albert Duc-Quercy i de l'anarquista Pierre Martin. El 2 de maig de 1886, es donà una elecció legislativa al departament del Sena per reemplaçar Henri Rochefort, que havia dimitit. Contra el candidat radicalsocialista Alfred Gaulier, seguidor de Georges Clemenceau, tots els grups socialistes s'uniren en la candidatura d'Ernest Roche, exceptuant la de la Federació de Treballadors Socialistes de França (FTSF) que posà com a candidat Soubrié. Aquestúltim recollí 5.602 vots contra 100.820 de Roche i 146.060 de Gaulier. Soubrié protestà per l'ús del seu nom en un telegrama publicat en Le Cri du Peuplede l'1 de maig de 1886, fent una crida a concentrar tots els vots socialistes en l'obrer gravador Ernest Roche. Posteriorment Soubrié es traslladà a París (França) on es guanyà la vida torrant cafè i participà en les activitats del Cercle Anarquista Internacional, fundat en 1884 i que arreplegava la militància de la flor i nata del moviment anarquista de l'època. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i en aquestaèpoca treballava en una torradora de cafè. El 15 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili del carrer de Ménilmontant de París en el marc d'una gran agafada de destacats militants anarquistes. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894, acusat de pertànyer a una «associació de malfactors», va ser jutjat per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta», del qual va ser absolt com la majoria dels processats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

François Soubrié (1855-?)

***

Foto policíaca de Giovanni Giardo (ca. 1894)

- Giovanni Giardo: El 8 de febrer de 1856 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giovanni Eugenio Abbondio Giardo, també conegut pels seus noms en versió francesa Jean-Eugène-Abondio Giardo. Sos pares es deien Sebastiano Giardo i Rosa Morlia. Emigrà a França, on treballà d'electricista. Arran de la detenció de l'anarquista Ravachol, per les seves activitats se li va decretar l'expulsió el 29 de març de 1892, juntament amb 31 anarquistes de diferents indrets (Itàlia, Bèlgica, Alemania i Àustria) que residien a París (França). En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Pio Menghi

- Pio Menghi: El 8 de febrer de 1866 neix a Santo Stefano (Ville Unite, Ravenna, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Pio Menghi. Sos pares es deien Marco Menghi i Luigia Rossi. Vivia a la veïna població de Campiano (Ravenna, Emília-Romanya, Itàlia). Son pare el va introduir en el pensament anarquistes i des de molt jove milità en el moviment llibertari. Cap el 1882 fundà el grup anarquista de Campiano, que arreplegà uns 45 membres. El 23 d'agost de 1894 va ser detingut, en ocasió de l'execució de Sante Caserio, per haver distribuït manifests anarquistes i haver exhibit una bandera amb inscripcions que contenien «apologia de l'assassinat polític». Condemnat a 18 mesos de deportació, els purgà primer a la colònia penal de Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia), després a l'arxipèlag de Tremiti i finalment a l'illa de Ponça. L'11 de novembre de 1896 va ser alliberat i retornà a Ravenna, on dies després declarà davant la Prefectura de Policia d'aquesta ciutat que continuaria amb els seus principis anarquistes. El desembre de 1897 parteix a Fiumicino (Laci, Itàlia) per a unir-se a la Societat General dels Obrers Jornalers de Ravenna, que defensa sobretot els treballadors que feien feina en la neteja i rehabilitació dels camps, ocupació laboral que es feia en condicions molt difícils. El 12 de març de 1898 fou un dels signants del manifest «Al popolo italiano», elaborat pels anarquistes de la Federació Socialista-Anarquista de Romanya (FSAR) de Campiano i publicat en el número d'abril del periòdic anarquista L'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), on es reivindicava el dret a la lliure associació i expressava la solidaritat amb Errico Malatesta i altres detinguts que esperaven judici pels fets de gener d'aquell any a les Marques. El novembre de 1898, quan es trobava desocupat, les autoritats l'obligaren a retornar a Ravenna. Vuit mesos després, però, el trobem a Fiumicino, on va romandre fins el novembre de 1901, quan, per motius de feina, es traslladà a Gavorrano (Toscana, Itàlia). El maig de 1902 retornà a Campiano. Va ser elegit membre de la Comissió de Control de la Federació de la Lliga dels Jornalers de l'Ajuntament de Ravenna. Dos anys més tard, es va subscriure a L'Aurora, primer periòdic anarquista de Ravenna, per al qual va enviar esporàdicament articles sobre qüestions sindicals dels jornalers i sovint polemitzant amb el periòdic republicà La Libertà. En aquests anys d'intensa activitat organitzativa, el 5 de novembre de 1905 participà en el Congrés de Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia), que arreplegà la gairebé totalitat dels grups llibertaris de Romanya, Bolonya i Ferrara; organitzat per el grup editor de L'Aurora, preparà un programa conjunt sobre com afrontar l'organització i les mobilitzacions sindicals, des d'un punt de vista revolucionari i antimilitarista i sempre amb la intenció de contrarestar l'hegemonia socialista amb propaganda, cultura i educació. Poc després, el 26 de novembre de 1905, la Lliga de Jornalers de Campiano, de la qual ell era un dels màxims exponents, va promoure una reunió antimilitarista on estaven convocades totes les associacions de jornalers de la zona de Ville Unite. En un memoràndum de la Prefectura de Policia del 4 d'abril de 1906 es donava compte de la constitució a Campino d'un cercle antimilitarista, del qual Pio Menghi era un dels«socis més influents». El juny de 1906 entrà a formar part, com a membre de la Federació de la Lliga dels Jornalers, d'una comissió encarregada d'avaluar la possibilitat de portar a terme obres de neteja i rehabilitació de camps a Sardenya. Constantment vigilat, en els anys previs a la Gran Guerra, estava subscrit als principals periòdics«subversius», i no només de la tendència llibertària i organitzadora (La Demolizione), i col·laborà ocasionalment amb L'Agitatore. El maig de 1915 participà en les manifestacions antimilitaristes de Campiano i el 31 de desembre de 1916 fou el portaveu dels anarquistes locals al Congrés d'Emília-Romanya, promogut pel grup llibertari«Emilio Covelli» de Bolonya, celebrat a la Cambra Confederal del Treball de Bolonya, per a concretar un pla de mobilitzacions contra la guerra en curs i recaptar fons per a la publicació d'un òrgan regional; aquesta reunió marcà l'acte fundacional de la Unió Anarquista d'Emília-Romanya. En acabar la guerra, fou víctima d'un cas d'abús policíac, afer del qual fins i tot es va fer ressò el Parlament italià. Son fill Colombo, també anarquista, acusat de deserció, de passar-se a l'enemic i de ser un «agent provocador bolxevic», i condemnat en rebel·lia a ser afusellat per l'esquena, va ser detingut el 3 de juny de 1919 a Innsbruck (Tirol) i empresonat a Trento (Trentino, Itàlia). El 13 de juliol de 1919 aconseguí fugir i son pare va ser acusat per part de la Prefectura de Ravenna d'haver amagat son fill a casa de qualque company anarquista i per aquest motiu s'establí que fos acompanyat dia i nit per una patrulla de carrabiners vestida de paisà. El gener de 1920 el diputat socialista Umberto Bianchi preguntà al ministre de l'Interior perquè«l'honest ciutadà Pio Menghi» estava sotmès a aquest tractament vexatori. Per evitar més problemes a son pare, Colombo Menghi es va lliurar al Districte Militar de Ravenna i el tribunal militar de Venècia (Vèneto, Itàlia) el va absoldre del delicte de passar-se a l'enemic per manca de proves i el va condemnar a dos anys de presó per «deserció simple», pena que va ser suspesa per cinc anys. Tota aquesta maniobra no va desviar-lo de la seva militància política. El desembre de 1920 la Cooperativa de Jornalers de Campiano, de la qual era el responsable, signà una subscripció de 250 lires en suport del periòdic Umanità Nova. El 16 d'octubre de 1921 assistí al Congrés Anarquista de Romanya, reunit a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), amb la finalitat de reconstituir el moviment anarquista de la zona de cara a fer front l'ofensiva d'actuació dels escamots feixistes; en aquest congrés es va decidir la constitució de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) i votà un document per la «pacificació obrera» a Romanya, on es convidava a totes les forces populars a deixar de banda les diferències mútues amb la intenció de formar un front comú contra l'amenaça feixista. El febrer de 1923, fugint de l'assetjament dels escamots feixistes, es traslladà de bell nou, ara de manera definitiva, a Fiumicino. Amb la consolidació de la dictadura de Benito Mussolini, la militància es va haver de minvar, encara que mantenint-se fidel al pensament anarquista. El 8 d'abril de 1928 va ser detingut a Fiumicino per«ofenses al Primer Ministre i al Règim Feixista»; jutjat pel tribunal de Roma, va ser condemnat a un any, dos mesos i cinc dies de reclusió, a més d'una multa de 2.000 lires. La pena va ser reduïda en l'apel·lació i fou alliberat el 9 de setembre de 1928. Ancià, portà la resta de la seva vida apartat, sempre sota l'estreta vigilància de la policia feixista. Pio Menghi va morir el 2 de febrer de 1942 a Fiumicino (Laci, Itàlia). Durant els anys seixanta i setanta existí a Campiano un Grup Anarquista «Pio Menghi».

***

Obrers pissarrers francesos

- Louis Monterneau: El 8 de febrer de 1877 neix a Trélazé (País del Loira, França) l'anarcosindicalista Louis Monterneau. Son pare fou un dels fundadors del Sindicat d'Obrers Pissarrers de Trélazé i de ben jovenet començà a militar amb ell. En 1903, com a militant anarcosindicalista, fou nomenat secretari d'aquest sindicat, càrrec que ocuparà fins al 1932. En 1904 participà activament en la creació de la Federació Nacional dels Obrers Pissarrers, adscrita a la Confederació General del Treball (CGT) i va ser nombroses vegades delegat del seu sindicat en els congressos d'aquesta federació, especialment en 1922 a Angers i en 1924 i 1931 a París. Arran de l'escissió de 1921 restà amb la CGT. En 1936 abandonà la militància, però a començaments dels anys cinquanta s'adherí a la CGT Força Obrera de Trélazé. Louis Monterneau va morir el 9 de desembre de 1959 a Trélazé (País del Loira, França).

***

Acte on parlà Rosario Dulcet (2 de setembre de 1931)

- Rosario Dulcet:El 8 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 2 de febrer– de 1881 neix a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) la militant i propagandista anarcosindicalista Rosa Teresa Dulcet Martí –a vegades el seu primer llinatge citat erròniament com Dolcet–, més coneguda com Rosario Dulcet o Roser Dulcet. Sos pares es deien Jaume Dulcet Cascalló, jornaler, i Manuela Martí Coll. Va ser alumna de Teresa Mañé (Soledad Gustavo), la futura mare de Frederica Montseny, a la seva escola racionalista, on son pare, Jaume Dulcet, republicà federal, l'havia inscrita. En aquesta escola i en les seves lectures, començarà a conèixer l'anarquisme. Va començar a treballar als 14 anys en una fàbrica tèxtil i es va adherir a la societat obrera «Les Tres Classes del Vapor», fundada en 1869 i que en 1913 s'afegiria a la Confederació Nacional del Treball (CNT); en aquesta època va escriure també el seu primer article. Dins de la lluita sindical, se n'adona de la inutilitat de les millores parcials i restringides al salari i reivindicarà una lluita que porti l'alliberament total de l'opressió capitalista. Amb 20 anys s'uneix lliurement amb un home, primer cas de la ciutat, fet que li portarà l'estigma de la societat benpensant i l'acomiadament i la impossibilitat de trobar feina a Vilanova (Pacte de la Fam). En 1913 es va establir a Sabadell, on va participar l'agost d'aquell mateix any en una vaga de teixidors i va prendre per primer cop la paraula en una assemblea; després del fracàs d'aquesta vaga es veurà obligada amb son company a emigrar a França. A Seta, enmig de l'esclat de la Gran Guerra, va participar en l'agitació antimilitarista al costat del soldats que partien al front. Per fugir de la repressió va instal·lar-se a Montpeller, on romandrà uns anys. En 1917 va tornar a Barcelona i va participar activament en la campanya de la CNT per l'abaratiment dels aliments i contra l'especulació fruit de les necessitats bèl·liques europees; va participar en manifestacions de dones que assaltaven els comerços i va intervenir en un míting republicà on va incitar les obreres a abandonar els partits polítics per adherir-se al sindicat. En 1918 va participar en nombrosos mítings de la CNT per Tarragona, tot militant activament en el Sindicat del Tèxtil del Clot de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera i els anys dels assassinats organitzats pel governador de Barcelona Martínez Anido, va acollir nombrosos militants a ca seva, entre ells qui seria son futur company Marcelino Silva, malalt de febres malignes aplegades en la deportació. Amb Libertad Rodenas realitzarà una xerrada a l'Ateneu Científic de Madrid on denunciaran el crims del terrorisme d'Estat comesos a Catalunya. Durant la Dictadura va restar empresonada en diverses ocasions per haver repartir pamflets i per incitació a la rebel·lió. Amb la proclamació de la República s'establirà a Manresa, on participarà en innombrables mítings a tota la zona. El març de 1933 va ser delegada al Ple Regional de la CNT catalana. En 1936 va participar en una gira de propaganda per Aragó a favor de les col·lectivitats. Durant els Fets de Maig de 1937, son company Marcelino Silva serà assassinat pels estalinistes. Amb la derrota republicana, exiliarà a França, on continuarà militant. L'octubre de 1948 va participar com a delegada de la Federació Local de La Marseillette en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Tolosa de Llenguadoc. Més tard s'instal·larà a Carcassona, on militarà en la Federació Local de la CNT fins a la seva mort. Es va negar a aprendre el francès en protesta pel tractament patit pels exiliats espanyols per part de l'Estat gal. Va publicar articles en Alejandra. Publicación anarquista desde las mujeres. Publicación estacional subversiva de debate, expresión y aprendizaje anarquista. Rosario Dulcet va morir el 27 d'octubre de 1968 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) després d'haver estat atropellada per un cotxe.

***

Locals de Régéneration, al número 27 del carrer de la Duée de Paris (març de 1907).
Asseguts: Paul Robin (a l'esquerra) i Fernand Mascaux, fundador de la «Ligue Néo-malthusienne Belgue» (a la dreta).
Drets, d'esquerra a dreta: Eugénie de Bast, Albert Gros, Gabriel Giroul, Fernández, la companya de Fernández, Emilia Souply i Eugène Humbert

- Albert Gros: El 8 de febrer de 1881 neix a Sant Julian e Chaptuèlh (Alvèrnia, Occitania) l'anarquista neomaltusià Joseph Albert Gros. Sos pares es deien Pierre Gros i Marie Vernet. Entre 1901 i 1902 col·laborà en el periòdic anarquista Le Flambeau. Organe des ennemis de l'autorité, publicat a Viena del Delfinat (Arpitània). Militant del moviment neomaltusià i eugenèsic, col·laborà amb Eugène Humbert i Paul Robin en la «Ligue de la Régénération Humaine» (Lliga de la Regeneració Humana), creada pel segon l'agost de 1906. A finals de l'any 1908 es va produir, atiada per Gros, la ruptura entre Humbert i Robin. Robin creà la seva pròpia organització«Génération Consciente» i Gros va excloure Robin. Entre 1908 i 1914 Gros dirigí la revista parisenca Le Malthusien. Revue néo-malthusienne et eugéniste, de la qual encara es publicà un altre número el gener de 1920, i que era continuació de Régéneration (1896-1908). En 1921 vivia al número 51 del carrer Ramus de París. Va ser processat en diferents ocasions per«propaganda anticoncepcional». Sa companya fou Blanche Emilienne Deffrenne. Albert Gros va morir sobtadament el 19 d'agost de 1933 a Villejuif (Illa de França, França).

Albert Gros (1881-1933)

***

Notícia de la persecució de Jules Méline apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 15 d'agost de 1909

- Jules Méline: El 8 de febrer de 1885 neix a Charmes (Lorena, França) l'anarquista individualista Jules-Victor Méline, també conegut com Victor-Émile Méline. Entre 1908 i 1914 col·laborà, majoritàriament amb articles sobre higiene i alimentació, en L'Anarchie. En 1909 vivia amb sa companya, l'anarquista Céline Lambin (Gibout), aleshores embarassada, i amb el desertor anarquista Louis Decroix (Camille Demoor) en un petit habitatge al carrer des Romains de Bar-le-Duc (Lorena, França) i es guanyava la vida fent de venedor ambulant. L'11 de juny d'aquell any, tots tres van ser detinguts i acusats de «pertinença a associació criminal», ja que s'havien trobat utensilis per fer robatoris, de «provocació als miliars a la indisciplina», ja que rebien soldats al seu domicili, i de propaganda anarquista, però finalment en van ser exonerats; encara que Louis Decroix va ser condemnat a quatre mesos de presó per«vagabunderia». Entre juliol de 1910 i abril de 1911, amb el nom de Victor-Émile Méline, visqué, amb sa companya a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on, segons la policia, fou sospitós de «traginar tabac i mistos de contraban» i de relacionar-se amb anarquistes il·legalistes, com ara Alexandre Nourry i Henri Ronne. Entre 1911 i 1912 publicà en La Vie Anarchiste. El maig de 1913 residia al número 20 del carrer de l'Empereur a Orleans (Centre, França) i patí, juntament amb una desena d'altres anarquistes de la població, entre ells E. Armand, un escorcoll policíac en el qual no es va trobar res de compromès. Posteriorment col·laborà en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, obra en la qual redactà sis articles («Jeûne»,«Mastication»,«Nourriture»,«Physique (culture physique)»,«Santé» i«Végétarisme»). El 22 d'abril de 1933 participà en la col·lecta engegada per La Voix Libertaire a favor de Foncette Gaultier, excompanya de Sébastien Faure. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Josep Viladomiu Viñoles aparegua en el periòdic tolosà Espoir del 29 d'octubre de 1967

- Josep Viladomiu Viñoles: El 8 de febrer de 1894 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Viladomiu Viñoles–el segon llinatge també citat Vinyoles– conegut com Xic Rei. Sos pares es deien Pere Viladomiu, industrial forner i botiguer, i Mercè Viñolas. Nascut en una família benestant –era membre de la poderosa família Viladomiu, propietària de dues fàbriques tèxtils de Gironella–, tingué una educació exquisida a l'escola i a acadèmies privades, que li dotà d'una extensa cultura, però mancat de l'ambició paterna, no va voler fer estudis superiors i restà a l'empresa familiar. En la dècada dels vint s'inicià en l'anarquisme gràcies a dos sabaters i reforçà el seu pensament en la lectura de Tierra y Libertad. En aquests anys estava molt unit als anarquistes Joaquim Penina Sucarrats i Prudenci Pey Xandri. En 1918 era secretari de l'Ateneu Gironellenc i en 1920 fou un dels organitzadors del Sindicat d'Oficis Diversos de Gironella, adherit a la Confederació Nacional del Treball (CNT). També fou membre del Casal Democràtic de Gironella. Ben aviat esdevingué un dels militants més importants de la seva comarca i durant les vagues va exercir la seva solidaritat proveint els obrers amb sacs de farina. Pels seus enfrontaments amb la patronal va ser empresonat. En 1923 fou l'autor de diversos manifests publicats en El Trabajo, de Manresa (Bages, Catalunya). Membre del grupàcrata «Amor y Verdad» (Luciana Cadena Cots, Ramon Faura Guitó, Manuel Lladó Cortina, Francesc Vicente, etc.), fou delegat de Gironella en una assemblea anarquista celebrada en 1925 a Manresa. En 1927 va publicar l'obra de teatre Màgica. Etzegallada en un acte, peça dramàtica sobre la pagesia berguedana que va ser representada al Teatre Principal de Gironella. Va participar en l'organització de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on defensà la línia«pura» i «puritana» (no a l'alcohol, ni al tabac, etc.) del moviment. A mitjans d'agost de 1931 presidí un míting en record de son amic Joaquim Penina Sucarrats, afusellat a l'Argentina, i on es posà una placa a la seva memòria en un carrer de la localitat. En 1933 era el principal animador de l'Ateneu Humanista, del qual va redactar el manifest programàtic. En 1935 col·laborà en Solidaridad Obrera. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, presidí el Comitè Revolucionari de Gironella, destacant la seva acció a evitar actuacions arbitràries i comportaments violents, i s'enrolà en la Columna «Terra i Llibertat» (Ramon Casals Orriols, Josep Ester Borràs, Marcel·lí Massana Vancell, Ramon Vila Capdevila, etc.), que actuà al front d'Aragó, on fou responsable dels serveis d'Intendència amb Josep Ester Borràs. El 5 de febrer de 1937, en el Ple de Columnes Anarquistes celebrat a València (València, País Valencià), es pronuncià contra la militarització de les milícies i el març de 1937 assistí, amb Ramon Casals Orriols, a un congrés dels voluntaris de la Columna«Terra i Llibertat», on s'acordà acceptar la militarització, però ell abandonà la columna per a ocupar-se d'una cooperativa a Manresa, població on també fou secretari particular de Joaquim Fornells Parera, l'alcalde cenetista, i formà part del Comitè Comarcal de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial, participà en la reconstrucció de la CNT. Va ser nomenat secretari de la Federació Local de Pàmies (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i com a tal fou delegat en el I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili celebrat el maig de 1945 a París (França). També fou delegat de la Federació Local de Pàmies al Ple Regional de desembre de 1945 celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Fins octubre de 1946 fou secretari departamental d'Arieja. En 1947 s'instal·là a Acs (Llenguadoc, Occitània), on aquest mateix any fou delegat al II Congrés de la CNT celebrat a Tolosa. Més tard fou gerent d'una fàbrica de gasosa a Acs, que només era rendible l'estiu, i autor de peces teatrals, com ara La herencia de la guerra i Casa solariega. Un cop retirat s'establí a Tolosa. Sa companya fou Rafaela Solé i fou sogre dels militants anarquistes Joan Call Bonet, casat amb sa filla Palmira Viladomiu Solé, i Juan Pintado Villanueva. Josep Viladomiu Viñoles va morir el 27 de setembre de 1967 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). L'anarquista Ramon Casals Orriols (Ramonet Xic) es considerà son «fill espiritual».

***

Cristóbal Pariente Ojeda

- Cristóbal Pariente Ojeda: El 8 de febrer de 1916 neix a Osuna (Sevilla, Andalusia, Espanya), en una família nombrosa de treballadors, el militant anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Pariente Ojeda. Adherit molt prest a l'anarquisme i a la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan tenia 14 anys fou detingut per atemptar contra la casa d'un señorito. Durant la República, treballant com a jornaler al camp, fou un actiu militant cenetista, alhora que mostrà inquietuds culturals. Quan el cop feixista s'imposà a la seva localitat el 20 de juliol de 1936, aconseguí fugir, però la repressió deixà unes 200 víctimes. Son germà, Francisco Pariente Ojeda, regidor socialista de l'ajuntament en 1936, malgrat patir presó i tortura, pogué salvar la vida, encara que amb una salut molt ressentida. Després de lluitar en l'Exèrcit republicà, acabà, la primavera de 1939, als camps de concentració francesos. Detingut pels alemanys, fou tancat com a presoner de guerra l'Stalag XI-B a Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 27 de gener de 1941 fou deportat, amb el número de matrícula 5.673, a Mauthausen i finalment traslladat el 8 d'abril de 1941 al camp de Gusen. Cristóbal Pariente Ojeda va morir el 25 de novembre de 1941 al camp d'extermini de Gusen (AltaÀustria, Àustria).

Defuncions

Adolphe Assi fotografiat per Thiébault

- Adolphe Assi: El 8 de febrer de 1886 mor a Nouméa (Nova Caledònia) el garibaldí, communard, francmaçó i revolucionari Adolphe Alphonse Assi. Havia nascut el 27 d'abril de 1841 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). Obrer mecànic de professió, s'enrolà voluntari en l'Exèrcit del II Imperi francès, però en 1859 va desertar i combaté les tropes austríaques a la campanya d'Itàlia en les files de Giuseppe Garibaldi. Quan tornà a França va ser amnistiat i reprengué el seu ofici. A mitjans de 1868 s'instal·là a Le Creusot i entrà a fer feina a les factories Schneider com a mecànic ajustador. El gener de 1870 jugà un paper important en la vaga declarada contra Eugène Schneider per obligar-lo a confiar la gestió de la caixa de secors a un organisme elegit pels obrers. La vaga acabà fracassant i, com que havia estat elegit per a l'organisme citat, va ser acomiadat el 19 de gener de 1870. Entre el 10 i el 25 de febrer de 1870 marxà a París per demanar ajuda a la Federació de les Societats Obreres i establí relació amb diversos revolucionaris i membres de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 21 de març fou l'organitzador, amb Jean-Baptiste Dumay, de la vaga de miners de Le Creusot contra la reducció salarial, però va ser sufocada 23 dies després i seguida d'una ona de detencions i de condemnes de presó entre dos mesos a tres anys. Assi a ser detingut l'1 de maig de 1870 i implicat en el tercer procés contra la Internacional, però va ser absolt. A París, com que no pogué trobar feina als tallers a causa de la seva reputació d'agitador, es dedicà a confeccionar objectes d'equipament militar. Durant el setge de la capital francesa per les tropes alemanyes fou nomenat oficial de l'anomenada«Guerrilla de l'Illa de França» i després passà al 192 Batalló de la Guàrdia Nacional com a tinent d'una companyia de marxa. Sempre lluità per la creació del Comitè Central de la Guàrdia Nacional, del qual formà part des de la seva creació. El 17 de març de 1871 va ser elegit comandant del 67 Batalló i el 19 de març coronel i governador de l'Ajuntament de la ciutat. Destacà com a organitzador de la resistència armada, com a estrateg de les barricades i com a administrador del repartiment de queviures i de municions. Fou partidari de la demolició de la Columna Vendôme. El 26 de març va ser elegit, per 19.890 vots sobre 25.183 votants, representant del XI Districte parisenc al Consell de la Comuna, del qual va formar part del seu Comitè de Seguretat General. Acusat per alguns d'ambició desmesurada i de fer servir la seva posició en la Internacional i en la maçoneria per grimpar, entre l'1 i el 15 d'abril va estar arrestat, però un cop alliberat es reintegrà com a delegat de la Indústria de Guerra. El 21 de maig de 1871 va ser detingut per membres del 37 Regiment de Línia de les tropes de Versalles. Jutjat pel III Consell de Guerra el 2 de setembre de 1871 a Versalles, va ser condemnat a la deportació en recinte fortificat i enviat a Nouméa (Nova Caledònia). Després de l'amnistia de juliol de 1880, decidí restar a Nouméa, on visqué treballant com a mecànic ajustador fins a la seva mort.

Adolphe Assi (1841-1886)

 ***

Hans Jaeger

- Hans Jaeger: El 8 de febrer de 1910 mor de càncer en un hospital d'Oslo (Noruega) l'escriptor i filòsof anarquista, defensor de l'amor lliure noruec, Hans Henrik Jaeger. Havia nascut el 2 de setembre de 1854 a Drammen (Buskerund, Noruega). Fill d'un oficial de policia, va quedar orfe a l'edat de 14 anys. Va haver de lluitar tot sol, embarcant-se en la marina on esdevindrà més tard oficial. En 1875, va començar a estudiar filosofia i va freqüentar la bohèmia de Cristiania (antic nom d'Oslo). A començaments dels anys 1880 hi va crear un grup militant de joves intel·lectuals i pintors, com ara Edvard Munch, que es va mobilitzar per promoure l'amor lliure i blasmar contra el matrimoni. Després d'escriure un assaig sobre Kant i dos peces de teatre, va publicar el 1885 una novel·la naturalista Escenes de la Bohèmia de Cristiania, però el llibre va topar amb «la bona societat» iés de seguida segrestat i prohibit, fins i tot a Suècia, per ultratge als bons costums. Per aquest fet va ser condemnat el 1886 a 60 dies de presó aparellat amb una multa. Aleshores va deixar Noruega per un temps i va marxar a França, on residirà dos anys treballant com a corresponsal per a un periòdic socialdemòcrata, abans de retornar a Cristiania on entrarà en contacte amb l'anarquista danès J. J. Ipsen, qui li descobrirà l'anarquisme, i el doctor Rolf Hammer. En 1906 va publicar a Copenhaguen el llibre Anarkiets Bibel (La Bíblia de l'Anarquisme), veritable discurs de defensa on les preocupacions socials i la vaga general expropiadora s'uneixen a la necessitat d'alliberament individual i sexual. En 1907, va editar amb Ipsen el periòdic de combat social Kosaren (El Corsari) i, el mateix any, Skorpionen (L'Escorpí), que esdevindrà després Revolten (La Revolta).

***

Kropotkin fotografiat per Edward Gooch

- Piotr Kropotkin: El 8 de febrer de 1921 mor a Dmitrov, a prop de Moscou (Rússia), el pensador anarcocomunista Príncep Piotr Aleksejevic Kropotkin. Havia nascut el 9 de desembre de 1842 –el 27 de novembre segons el calendari julià rus– a Moscou (Rússia). Fill d'una família de l'alta aristocràcia russa (els Smolensk), va ser educat en el Cos de Patges del tsar de Peterburg, la més selecta institució militar dels Romanov, i va ingressar en un regiment de cosacs de Sibèria oriental; però va abandonar la carrera militar amb el rang de sergent, descontent amb el tsarisme i oposat a la repressió sorgida arran de la insurrecció polonesa de 1863, i va estudiar en la universitat geografia, zoologia i antropologia, consagrant-se a la investigació i a l'exploració científiques. Va ser membre i després secretari de l'Acadèmia Geogràfica Russa. En 1872, a Suïssa, va prendre contacte amb Bakunin i el seu cercle de la Primera Internacional. Quan va tornar a Rússia es va esforçar, juntament amb un grup d'intel·lectuals del cercle populista de Txaikovski, per atreure la classe obrera al radicalisme social, fins que va ser empresonat en 1874 a la fortalesa de Pere i Pau de Peterburg. Però en 1876 va aconseguir fugir espectacularment de l'Hospital Militar de Peterburg, on havia estat traslladat per malaltia, exiliant-se al Regne Unit, a Suïssa i a França; relacionant-se amb Brousse, Malatesta, Cafiero iÉlisée Reclus. En 1877 va al Congrés de Verviers. En 1878 va fundar a Ginebra (Suïssa) el periòdic anarcocomunista Le Révolté i va ser un dels animadors de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), esdevenint amic personal de James Guillaume. En 1881 va assistir al Congres de la«Internacional Negra», que va aprovar l'ús de tàctiques terroristes, i va ser expulsat de Suïssa. Va participar en la rebel·lió dels obrers seders de Lió, per la qual cosa va ser empresonat en 1883 per «activitats anarquistes». A la presó de Clairvaux va organitzar classes entre els presos, va poder escriure articles per a revistes com Nineteenth Century, així com el terme«anarquisme» per a l'Enciclopèdia Britànica, i col·laborar en la Geografia Universal de l'altre gran geògraf anarquista,Élisée Reclus. De la sentència inicial de cinc anys només va complir tres, gràcies a la campanya dels més prominents intel·lectuals liberals francesos i britànics, entre ells Victor Hugo i Ernest Renan, qui va posar a disposició del pres la seva biblioteca. Quan va recobrar la llibertat, en 1886, gràcies a una amnistia parcial, es va instal·lar al Regne Unit, on va fundar en 1886 la revista llibertària Freedom, i va col·laborar en Nature i The Times, i altres publicacions de la premsa científica i llibertària; va romandre al Regne Unit fins a l'esclat de la Revolució russa, dedicat a la investigació científica i a la producció teòrica sobre els temes més importants de la filosofia llibertària. Poc a poc es va anar convertint en un respectable patriarca de l'anarquisme, moderant –en contacte amb el futur laborisme britànic– els seus punts de vista, allunyant-se de l'acció, encara que sense condemnat mai les accions dels seus companys anarquistes, fins i tot les terroristes més exaltades i incompatibles amb la seva manera de ser. En 1887 va fer una gira de conferències pels Estats Units. En 1899 es va declarar en contra de la Guerra dels Bóers. En 1900 va presentar diversos informes al Congrés Anarquista de París, que va ser prohibit per la policia. En 1902 va realitzar una nova gira pels Estats Units. En 1907 va fundar, amb V. N. Txerkezov, Rudolf Rocker i Alexandre Shapiro, la seu londinenca de la Creu Roja Anarquista –altres es van crear a les principals ciutats europees i nord-americanes. En 1909 va realitzar un impressionant míting en defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1916 va signar el «Manifest dels Setze» que feia costat la causa de les democràcies liberals aliades i l'intervencionisme militar contra l'Imperi Germànic, fet que va causar la incomprensió en els cercles llibertaris internacionals. El juny de 1917, per no restar al marge d'una transformació revolucionària realitzada pel proletariat i després de 40 anys d'exili, va tornar a Rússia i, sense abandonar les seves idees, va fer d'assessor del poder soviètic, sense acceptar, però, cap càrrec oficial ni honorari. Va rebutjar el càrrec de professor de geografia a la Universitat de Moscou per problemes de salut i a participar en el govern de Kerenskij per qüestions polítiques. Va morir sense aconseguir el seu propòsit d'infondre els soviets l'esperit llibertari. Entre la seva magna obra podem destacar Paroles d'un révolté (1885), In russian and french prisons (1887), La conquête du pain (1892), Mutual Aid: a factor of evolution (1892), L'Etat, son rôle historique (1896), Fields, factoris and wokshops (1898), Memoirs of a revolutionist (1899), Autour d'une vie (1902), Russian literature (1905), La Grande Révolution (1909), La science moderne et l'anarchie (1913), Ethika (1922, pòstuma), entre moltes altres. Va defensar la idea de la diversitat d'ocupacions, en l'agricultura i la indústria, davants els obrers condemnats pel capitalisme a un sol ofici. Va criticar la teoria darwiniana de la lluita per la vida i va defensar el suport mutu, la solidaritat, com a condició del progrés. Pensava que l'anarcocol·lectivisme era una etapa transitòria cap a l'anarcocomunisme, sense acceptar els sindicats com a organitzadors de la nova societat. Entre juny i juliol de 1878 va visitar Barcelona, on es va relacionar especialment amb García Viñas, i després, en un curt viatge a Madrid, va intentar resoldre les diferències entre els grups bakuninistes madrileny i barceloní. La influència del seu anarcocomunisme es va produir a la península a partir de 1886, quan La Justicia Humana de Gràcia, Acracia de Barcelona i El Socialismo de Cadis tradueixen per primera vegada els textos kropotkians. Les seves obres es van divulgar sobretot al començament del segle XX, editades en castellà, especialment a Barcelona i València. L'anarcocomunisme va influir especialment en els anarquistes més purs, i va configurar el seu ruralisme i la fe en un comunisme no basat en el sindicalisme.

***

Marius Metge en una foto antropomètrica

- Marius Metge:El 8 de febrer de 1933 mor a Caiena (Guaiana Francesa) l'anarquista individualista i il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Marius Paul Metge. Havia nascut el 7 de juliol de 1890 a Le Teil (Delfinat, Occitània). Va ser criat per l'àvia, una llevadora de Le Teil. En 1910 es va instal·lar a París, on va treballar de cuiner. Insubmís al servei militar, va marxar a Bèlgica, on va trobar Carouy, Garnier i De Boë. De tornada a França, va freqüentar els cercles anarcoindividualistes i il·legalistes de Romainville. Va cometre alguns robatoris, i amb la complicitat de la seva companya Barbe Le Clerch, a Pavillons-sous-Bois, a la vil·la on estava empleada com a minyona; i després va robar l'oficina de correus de Romainville. Durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912, al suburbi parisenc de Thiais, amb Carouy, va cometre un doble crim, assassinant un rendista de 91 anys i la seva anciana criada, amb la finalitat de robar-los més de 20.000 francs. Identificat per un testimoni gràcies a les fotos antropomètriques, va ser detingut amb sa companya Barbe el 4 de gener al seu domicili de Garches. A causa d'una confusió amb les empremtes digitals, es va beneficiar de circumstàncies atenuants i va poder fugir de la pena de mort, però va ser condemnat, el 27 de febrer de 1913, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a la penitenciaria de l'illa de Saint-Joseph (Illes de la Salut, Guaiana Francesa), va acabar com a cuiner del governador. En 1931 va ser alliberat i va exercir els seus talents culinaris en un restaurant de Caiena. Marius Metge va morir el 8 de febrer de 1933 a Caiena (Guaiana Francesa) a resultes d'unes febres bilioses.

Continua...

---

El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones. (Mateu Morro)

CINEMA DEL SEGLE XX DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

Per Mateu Morro, historiador

Miquel López Crespí és un autor prolífic. Ja és difícil saber quants de llibres, dels més diversos gèneres i temàtiques, ha estat capaç d’enllestir. Poc a poc, però, la seva obra va agafant més forma, més coherència i va entrelligant els temes i el móns que l’han atret. Ara en aquest volum sobre el cinema del segle XX arreplega amb molt d’encert un conjunt de treballs amb totes les referències i reflexions biogràfiques, poètiques i ideològiques que a l’autor li inspira el fet cinematogràfic.

El cas és que jo no som, ni de prop fer-s’hi, cap entès en cinema. De fet a l’actualitat em dedic més aviat a tractar temes d’agricultura i alimentació. I per tant som una persona molt poc adequada per a ser aquí avui en aquesta presentació. Pens que en Miquel m’ha convidat, sobretot, perquè som amic seu des de fa molts d’anys, i sap que jo no el deixaré malament. En tot cas, a pesar de la meva incultura, no se m’escapa un fet que per mi és definitori de la manera de pensar d’en Miquel López-Crespí: la seva profunda identificació amb el fet cinematogràfic, tant com a art i com a tècnica, com sobretot com a mirall de la societat i eina de coneixement i transformació.

El segle del cinema

El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones.

Per això en aquest interessantíssim llibre el cinema ens apareix lligat als grans esdeveniments històrics que han marcat el segle passat: la revolució russa, les guerres mundials, el feixisme, els moviments d’avantguarda cultural o les lluites anticolonials.

Evocació del cinema de poble

Però tot començà en un cinema de poble. En Miquel López evoca a la perfecció la seva intensa vida de cinèfil des de la primera infància. És cert que, quan son pare i el seu oncle, aleshores pintors en actiu, dibuixaven el rètol del famós “Salón Montaña” de sa Pobla, en Miquel jugava per la pista de ball i va poder veure la instal·lació de la màquina de projecció. Era l’any 1955. Aquella visió, i més encara amb la seva assistència a totes les estrenes que s’esdevenien en aquell poble tan ben dotat pel que fa a cinemes (el “Cine Principal” (Can Guixa), el “Coliseum” (Can Pelut), el “Gardenia” que era el cinema a l’aire lliure i més tard el luxuriós “Montecarlo”), va ser d’uns efectes impactants sobre aquell nin que, com ara encara, estava posseït per una curiositat fora mesura. D’aquell aparell, a través dels seus rajos de llum, en sortien dones i homes, exèrcits, vaixells, reis i emperadors, soldats i generals, gladiadors i romans, personatges de totes les èpoques i totes les contrades que poblaven aquelles prodigioses pantalles dels cinemes de poble.

Els cinemes de sa Pobla devien ser un poc com tots els cinemes de poble o de barriada. Encara que potser el nivell del “Saló Montaña” o, després, del “Montecarlo” hagi estat poques vegades igualat. Eren cinemes de poble i del poble. Allà dins hi solia haver una gernació. Jo també me’n record: gent de totes les edats i totes les condicions, encara que el públic variava molt segons l’hora de la sessió. Al meu poble record com una cosa apoteòsica les sessions del dissabte vespre, veritablement massives, plenes de matrimonis, gent major i parelles de totes les edats. En canvi el diumenge horabaixa hi anava més tota l’al.lotea. Com és lògic en aquells ambients jovenívols era més fàcil el desbordament del públic, que a vegades s’ho passava més bé amb l’aldarull que suscitava qualsevol interrupció inoportuna que no en la pròpia projecció. En Miquel també ens recorda la tauleta amb cacauets i caramels amb figures populars cabdals com eren l’amo de Can Calent, s’Inquero o en Panero, que venien uns xufles o uns cacauets que havien collit ells mateixos del seu hort o havien comprat als veïnats. Productes, idò, d’alta qualitat alimentària, comparats amb aquests temps actuals de globalització.

En aquells cinemes de poble de la nostra infància, amb el seu flaire de cacauets torrats i els inesperats talls de la llum que feien xiular els espectadors, ens diu Miquel López-Crespí, “hi hagué increïbles descobriments”: Charles Chaplin, encara que no pogués captar encara els misteris i suggeriments de cada un dels seus gestos de La quimera de l’or; les aventures d’Stan Laurel i Oliver Hardy, les anades i vengudes de Buster Keaton a El maquinista de La General o la frescor dels germans Marx a Una nit a l’òpera. La màgia del cinema ja es va fer present i es posaren els fonaments d’una relació que, amb els anys, arribà a la més estreta intimitat.

És potser dins aquest panorama pobler on s’hi pot ubicar la figura de l’actor Simó Andreu, un nom màgic de la infantesa poblera d’en Miquel López. Simó Andreu és una persona que va ser capaç de partir de Mallorca i fer-se un nom en l’àmbit del cinema i del teatre, sense renegar mai de la seva terra i del seu poble. I també cal assenyalar la figura emblemàtica d’Alexandre Ballester que ja feia crítica de cinema a la revista Vialfás.

Una finestra al món en temps de tenebror

Però és a Ciutat on l’interès pel cinema d’en Miquel es realitzà plenament. Aleshores era l’època de màxim esplendor del Teatre Líric, del cine Born i de la Protectora, del Rialto i de l’Avenidas, de la Sala Astoria i de l’Actualidades. Va ser en aquests cinemes on en Miquel continuà el seu aprenentatge amb els seus companys d’escola, fugint sovint de les avorrides classes, o freqüentant-los en companyia de son pare i el seu oncle, antics combatents de l’exèrcit republicà.

“La sessió contínua: per a nosaltres universitat dels pobres, curs permanent de poesia, els misteris més fascinants a l’abast de la retina”. Sobretot el nostre autor dóna importància al “Cineclub Universitari” de Francesc Llinàs i Antoni Figuera, amb en Vicenç Santandreu, n’Emili Garcia i en Joan Escarrer. Al seu costat és just recordar noms pioners com els de Vicenç Mates o de Jaume Vidal Amengual. En aquelles sessions del diumenge de matí, a les 10 o a les 11, s’hi podien veure pel·lícules de gran qualitat. En els anys 1996-67 es projectaren pel.lícules com Las timnieblas del dia de Fabri, Jazz en un día de verano d’Stern, Tierra sin pan de Buñuel, La piel y los huesos de Panigel, Ciudadano Kane de Welles, Psicosis de Hitchcock, El eclipse d’Antonioni, Los cuentos de la luna pálida de Mizogouchi, El año padado en Marienbad de Resnais, El infierno del odio de Kurosawa, La piel suave de Truffaut, Giulieta de los espíritus de Fellini i tants altres films inoblidables. És aleshores quan el cinema esdevengué als ulls d’en Miquel López un mitjà d’expressió formidable i quan es consolidà com una eina que ens aporta instruments d’anàlisi i ens ajuda no sols a entendre el món sinó a transformar-lo. Els llibres, els viatges, la vida, es casen amb el cinema per a obrir un món ple de possibilitats per al somni, per a la fantasia, per a la poesia o per a l’impuls revolucionari.

És en aquests moments quan en Miquel, que ja ho intuïa des de sempre, se n’adona que els seus varen perdre la guerra i que el règim de Franco no és més que l’expressió del poder feixista. És el compromís polític, la identificació amb la lluita dels obrers, la solidaritat amb la vaga d’Astúries, les primeres pintades nocturnes, la primera detenció. En aquestes circumstàncies el cinema, que a la nostra infància havia representat la capacitat màgica de reviure els fets del passat i endevinar els del futur, ara cobra una dimensió nova, igualment fabulosa. A través del cinema es produeix la identificació amb un sistema de valors que fora del cinema està prohibit, perseguit i condemnat. El cinema és la llibertat, una finestra a la veritat en temps de tenebres. La pel·lícula pren una funció quasi mística, iniciàtica, en un camí que ens ha de dur a obrir els ulls a la realitat amagada i prohibida. Els viatges i el cinema tenen un poc la mateixa funció il·luminadora. I en temps de dictadura els viatges també són una manera de veure bon cinema. Però aviat no fa falta sortir a l’exterior de l’estat, perquè el cinema de qualitat també es fa present a les sales mallorquines. El cinema és un art i les dictadures sempre han tengut dificultats per a controlar l’expressió artística.

El cinema de la dictadura

Això ho sabia molt bé el règim de Franco. Ja des del seu inici i amb la creació d’un aparell de propaganda política en el qual el cinema hi jugava un paper molt important. Cal esmentar materials infectes com Raza (1941), un film de José Luís Sáenz de Heredia que dugué a la pantalla un text històric de “Jaime de Andrade”, és a dir del General Franco. És encara l’esperit de la croada contra el marxisme, la república i la democràcia. Cinema d’exaltació feixista i de l’imperi espanyol com Sin novedad en el Alcázar, El Santuario no se rinde, Los últimos de Filipinas, Escuadrilla, A mi la legión, etc. Quan el sistema es fa decrèpit i s’acosta el seu final, incapaç d’aturar uns canvis socials i culturals que, des de la pèrfida Europa, ens van arribant, la cinematografia oficial es va fent de cada cop més barroera, més superficial, més penosa, en el seu intent de contrarestar els símptomes de crítica. És quan es genera allò que el poble va anomenar sàviament una “espanyolada”. Era un cinema “que ens feia créixer en l’esclavatge enmig del més cruel embrutiment de l’esperit”. El Marcelino, pan y vino que ens obligaven a veure aquells miserables capvespres del diumenge. Res a veure, diu en Miquel, amb el fulgor de Godard de Al final de la fugida.

Tot i això, enmig de la tenebror hi ha pel.lícules si més no “estranyes” com La muerte de un ciclista de Bardem, Bienvenido, Mr. Marshall de Berlanga o Surcos de Nieves Conde, “que no saps d’on surten ni com va ser possible la seva realització”. No en parlem ja de Calle Mayor, l’obra més important de Bardem. S’ha de fer referència a revistes com “Nuestro Cine”, “Triunfo” o “Primer Acto” que serviren per donar a conèixer aquell nou cinema i per obrir una reflexió de primer nivell.

El cinema crític

Aquest és el cinema que interessa a Miquel López-Crespí. Ell sempre ens ha parlat d’Eisenstein, Dziga Vertov, Fritz lang, Elia Kazan, Visconti, Buñuel, Forman, Ford, Rossellini, Orson Welles, Antonioni, Bergman o Kubrick Ens remarca, per exemple, el seu primer contacte amb Fellini, que s’esdevengué el mes d’octubre del cinquanta-vuit, quan a sa Pobla, al “Montecarlo”, s’estrenà Las noches de Cabiria. “En plena època daurada del nacional-catolicisme i de les pel.lícules de consum sense gaire qualitat artística, el xoc amb el cinema de Fellini va ser vertaderament impactant”. Ens parla de la influència del neorealisme italià, del poder suggestiu del realisme a El salari de la por de George Clouzot.. I després de Bardem, de Berlanga, de Saura. Un cinema molt diferent de les produccions del règim. El descobriment de Rainer Werner Fassbinder, de Wuilhelm Murnau, d’Otto Preminger o de Joseph Losey són fets que assoleixen una importància per ells mateixos i que defineixen l’especial relació d’en Miquel amb l’art i amb la política, és a dir amb el cinema.

Des de mitjans dels anys seixanta en Miquel començà a preocupar-se sobre el compromís de l’intel·lectual –fos aquest director de cinema o fos simple mestre d’escola- amb el seu poble. De fet el seu primer escrit a “Última Hora”, de la mà de Pepín Tous i Frederic Suau, va ser l’article “El compromiso político del escritor”. I el cinema és un aspecte més, de gran importància, en aquesta vinculació que uneix la manera de pensar de Miquel López-Crespí i la seva experiència de l’expressió artística. Podríem parlar, potser, d’una relació d’amor. De l’amor al cine que es demostra en la seva presència a totes les estrenes d’interès, en l’època del “Cineclub Universitari”, en el llibre de poemes “Temps moderns: homenatge al cinema”, en els viatges a l’estranger per veure les pel.lícules prohibides per la dictadura i també en cada un dels escrits recollits en aquest llibre.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Un viatge al futur (XXIII)

Alguns matins, acabades les misses de cada dia, anava a l´església i m´asseia en un dels bancs del cambril de la Verge. L´església, d´estil renaixentista, va començar a construir-se el 1622 i es va acabar el 1691. Travessava lentament la planta de creu llatina d´una sola nau mirant les tres capelles existents a cada costat. Alçava la vista cap amunt, extasiat amb la cúpula, grandiosa, de bellesa sublim. Amb els dits palpava lentament les parets de pedra viva sentint el batec dels segles en la pell. Com si la sang circulàs pel seu interior, talment un organisme viu que m´enviàs rius de força del passat. La història, penetrant pel cos, transportant-me a espais inquiets i tremolosos! (Miquel López Crespí)

Alguns matins, acabades les misses de cada dia, anava a l´església i m´asseia en un dels bancs del cambril de la Verge. L´església, d´estil renaixentista, va començar a construir-se el 1622 i es va acabar el 1691. Travessava lentament la planta de creu llatina d´una sola nau mirant les tres capelles existents a cada costat. Alçava la vista cap amunt, extasiat amb la cúpula, grandiosa, de bellesa sublim. Amb els dits palpava lentament les parets de pedra viva sentint el batec dels segles en la pell. Com si la sang circulàs pel seu interior, talment un organisme viu que m´enviàs rius de força del passat. La història, penetrant pel cos, transportant-me a espais inquiets i tremolosos!

Volia desaparèixer per unes hores, perdre'm pels viaranys dels records. Potser retrobar-me, ara que em sentia habitant d´un terreny de ningú. El temple, la soledat en aquelles hores matinenques, era el meu refugi més estimat. Un indret on podia estar temps sense que ningú interrompés les meves meditacions. M´entretenia contemplant el retaule de Jaume Blanquer, amb la imatge de santa Maria situada en el centre d´un giny giratori. Em seduïa l´esponerosa decoració barroca que es va fer seguint les instruccions d´Antoni Gaudí. La decoració encegadora et preparava per a iniciar qualsevol viatge a través d´un temps que ens encerclava talment una presó. Com si els arquitectes del segle XVII i els reformadors del XX haguessin volgut fer un món a part, un temple obert a tots els misteris de l´existència. Devia ser per això que el culte a la Verge s´havia estès tant arreu de Mallorca? Què era el que seduïa la munió de pagesos i gent procedent de les més diverses classes socials per acudir de forma constant a la basílica? Existia, potent, un poder ocult que desconeixíem? Era per aquestes raons que, instintivament, cercava recer a l´ombra de la història?

Penetrava silenciosament en el cambril. El director dels blauets ens havia explicat que la imatge que s´hi adorava era feta de marès policromat. Possiblement, segons els experts, es tractava d´una talla feta en els segles XIII o XIV. En uns quadres pintats per Salvador Torres podies veure, il·lustrada, la llegenda de la trobada de l´escultura i, més enllà, a les altures, els dibuixos dels escuts dels pobles de Mallorca. Tan sols unes dèbils bombetes il·luminaven aquella sala de rere l´altar major. Pels estius, quan arribaven autocars amb turistes espanyols, la visita obligatòria era anar a resar un parenostre i unes avemaries al cambril. O, simplement, fer la processó per veure la imatge i tocar l´escultura amb les mans. Els catòlics es senyaven amb mostres d´autèntica devoció. A mi, les imatges fetes amb fusta i guix sempre m´havien semblat ídols d´un cultura remota que havia sobreviscut a través del temps mitjançant guerres d´extermini, cambres de tortura i fogueres aixecades arreu les places de l´Europa cristiana.

Però aquell hivern, a Lluc, no hi havia turistes ni estiuejants. Els pocs habitants del gran edifici del santuari només érem suficients per omplir una taula del bar de la cantonada. I, una vegada acabada la missa, el temple era buit, a no ser que arribassin visitants inesperats.

Quan volia restar sol m´amagava en el cambril, reclòs en els meus pensaments. Amb la padrina sempre hi havia tema de conversa. I, al bar, els entreteniments eren abundosos: les notícies i les cançons de la ràdio que en Nofre sempre tenia en marxa, la plàtica constant de la padrina amb madò Juliana i Margalida de can Toniet, les històries de la guerra de Josep Ferrer... Restar a l´habitació tampoc no era cap solució. L´abundor de llibres que havia portat de Palma, la dèria que em dominava per provar d´escriure en el bloc encara sense una retxa... Tot plegat em dificultava la concentració.

En la meva imaginació juvenil, anar unes hores al cambril era com entrar en una càpsula espacial. La ment es preparava per a iniciar el viatge a qualsevol regió remota del passat o del futur. La imatge de la Verge, l´únic lloc il·luminat d´aquell espai miseriós, era talment el quadre de comandament de la nau. Per a dissimular, portava el rosari de la padrina i el seu llibre d´oracions. Assegut al banc, movia els llavis mecànicament en previsió que, d´improvís, entràs algun sacerdot. Trampes per a amagar el meu estat de tensió. Una vegada hi comparegué el director del museu amb una visita. Volia mostrar la Verge a una parella ja ben entrada d´anys. Eren estrangers. El sacerdot els parlava en francès. De primer no s´adonaren de la meva presència, però quan em veren assegut, resant el rosari, feren alguns comentaris en veu baixeta. No sé què digueren, però de segur que no podien avenir-se que un jove de catorze anys tengués tan forta devoció a la Mare de Déu!

No resava a la imatge que tenia al davant! Havia engegat els motors de la nau i començava a enlairar-me. Cap on viatjaria aquell matí? Ningú ho podia saber. Ni jo mateix podia endevinar per on anirien els meus pensaments! També era possible que la pressió dels records m´anul·làs el pensament i romangués mig adormit a la solitària sala.

Sortosament la visita no va durar gaire i, al cap d´una estona, estava sol novament. El cap em feia voltes, impulsant-me cap al futur. Era com si m´hagués posseït una força que no podia dominar. De sobte em trobava llançat a una velocitat vertiginosa. Els fulls dels calendaris anaven caient un rere altre. El sol sortia i es ponia de forma ininterrompuda, com les manetes que marquen els segons en els rellotges. Notava que el cos canviava. S´endurien i allargaven els membres. Per uns moments vaig pensar en la metamorfosi de Kafka. Esdevendria un immens insecte, un monstre contemplant el món des d´unes coordenades inexistents, situat a l´aire, volant, sense poder aterrar mai a la terra, recuperar l´antiga forma humana? En el fantasmagòric viatge mirava les mans, els peus. Volia comprovar si el malson era real, si em convertia en el terrífic insecte.

De cop i volta notava com el sol sortia i desapareixia amb més lentitud; com un cotxe que va frenant lentament. Per sort el meu cos no s´havia transformant en l´insecte que descriu l´escriptor de Praga. Em deman on sóc. On he aterrat després de la llarga travessia. En el trespol hi ha un calendari obert per una pàgina que diu “Abril de 1975”.

Abril de 1975? Aleshores he avançat dotze anys? Em mir les mans. La sang hi batega! Vol dir que dotze anys endavant encara no hauré mort? Seré viu, trepitjant les mateixes rajoles, mirant idèntiques parets del santuari?

Encara no ho puc creure! Ha passat més d´una dècada d´ençà que vaig entrar al cambril de la Verge? Intent recordar què feia l´any 1963, assegut a l´interior de l´església, provant de reflexionar, imaginar què seria de la meva vida. Un miracle de la figura màgica que em contempla, hieràtica, muda, des de la trona on està instal·lada? Hauré de tornar a creure en sants, déus i dimonis com quan era petit? Assolir el coneixement del futur sempre m´havia intrigat. Em demanava si, amb el pas inexorable del temps, tot es transformaria en el meu interior. Arribaria als trenta completament canviat, sense que restàs dins meu cap de les passions que m´alletaren de jove? Seria capaç de creure encara en un món més just i solidari? En el viatge a través dels anys que just acabava de fer veia com companys amb idees fermes, amics amb els quals sortíem a fer pintades contra la dictadura, mudaven de pell com les serps i esdevenien fidels guardians de l´ordre establert, màquines aptes solament per a complir instruccions, botxins al servei de l´explotació i la mort programada des de les altures.

El cambril de la Verge continuava en silenci. Tan sols una polsina daurada s´anava difuminant, resplendent, creant estranyes tonalitats dins l´espai tancat que m´envoltava. Era l´única prova del miracle que havia tengut lloc en aquell indret silenciós. Els meus pensaments anaven prenent forma. Començava a recordar a la perfecció què feia, què pensava, quines eren les meves idees en els anys finals de la dictadura. Sé que havíem de planificar un Primer de Maig que fos sonat. A la fi, després de nombroses reunions, els diferents grups de les Illes arribàrem a l´acord de sortir, junts, al carrer. La festa que el Santuari organitzava per motius religiosos, amb gent venguda de tots els pobles de Mallorca seria l´indret adequat per a fer sentir la nostra veu, repartir entre els assistents els fulls volanders que portaríem impresos. La Casa Regional Catalana havia organitzat una trobada sardanística, la qual cosa faria augmentar encara més l´assistència a la muntanya sagrada.

El record dels actes de Primer de Maig acut a la ment com si haguessin esdevingut ahir. El final de la dictadura s'anava acostant d'una forma irreversible. Pel 1974 el règim havia nomenat president del govern el "carnisser de Màlaga", Arias Navarro, que guanyà aquest malnom a causa de la ferotge repressió contra els republicans que exercí a la ciutat andalusa, en temps de la guerra (dirigí l'afusellament de milers de treballadors). El 12 de febrer hi hagué el cèlebre discurs que consagrà el fantasmal “espíritu del 12 de febrero”. Fou una provatura fracassada de seguida. Es tractava de permetre certes "asociaciones políticas" --tot respectant els principios fundamentales del Movimiento-- que, en opinió dels feixistes, haurien de contribuir a aturar l'onada de mobilitzacions populars que sacsejaven l'estat. La nit del 12 de febrer fou força tenebrosa. Jo no tenia televisió i vaig anar a sentir i veure el discurs del "carnisser" a casa dels arquitectes Guillem Oliver i Neus Inyesta, prop de Llibres Mallorca. Sopàrem de pa amb oli i pernil sense dir paraula, mirant la pantalla del televisor que reflectia --en blanc i negre-- el rostre sense ànima del botxí.

Havia travessat una ciutat trista, deserta. Anava capbaix, demanant-me quan ens seria possible assolir la llibertat per la qual havien donat la vida tants companys, herois anònims de la resistència, dels quals ens sentíem hereus

Una vegada escoltat el discurs constatàvem que no podíem esperar res --talment com suposàvem- del règim franquista--. La llibertat i el socialisme només vendrien portats per la lluita popular, o no vendrien. Pel març, el govern "aperturista" dava garrot a l'anarquista Puig Antich; pel setembre de l'any següent, després del decret antiterrorista (una llei que permetia matar a voluntat qualsevol membre de l'oposició), foren afusellats per la Policia Armada i la Guàrdia Civil cinc joves militants antifranquistes: tres membres del PCE(m-l) pro-albanès i del FRAP, i dos d'ETA. La dictadura moria matant. Fou un any de nombroses accions, quasi diàries, en contra el règim.

Anar a Lluc a fer una manifestació antifeixista? Com ho podia haver imaginat en el 63, quan hi anàrem amb la padrina a causa de la meva malaltia fictícia? Qui hauria pogut pensar que, anys més endavant d´aquella estranya estada al Santuari, hi tornaria, però aquesta vegada acompanyat pels companys del partit. Ara ja no era l´incipient grup del col·legi, els amics de Nova Mallorca. En els deu anys que havien passat ja militava en un partit d´esquerres, compromès en la lluita final contra el franquisme. Aleshores... no havia traït les idees de quan era un jovenet? Tenia els mateixos ideals?

Record que el Primer de Maig del 75 havia de ser sonat. En Jaume Pinya, un bon amic del PCE --i que no podia consentir que jo treballás per a l'esquerra revolucionària--, em donà la llauna un parell de dies fins a convèncer-me per anar amb un "comando" d'"independents" (és a dir, no sotmesos a la disciplina dels seguidors de Santiago Carrillo) a fer les pintades rituals que fèiem els primers de maig. Vaig acceptar amb la condició de tenir llibertat absoluta amb el que feia a les consignes a pintar. Vaig sortir, doncs, amb el grup de Jaume Pinya i alguns anònims militants del PCE, i, amb esprai, ens passàrem un munt d'hores pintant per la barriada de General Riera, Magisteri, fins a la plaça de Toros, i arribàrem prop de Son Serra-la Vileta. Les consignes que vaig deixar marcades a les parets no eren exactament les del PCE (només tenien ordres de pintar "Visca el primer de maig!"). Jo hi afegia "Visca el Primer de Maig... Roig!" o diferents "Visca la República!" i "La llibertat serà comunista!", frases que eren considerades molt extremistes. Un dels contactes de seguretat --per a saber que no hi havia detencions-- era veure'ns a determinades hores a la gasolinera de la carretera de Valldemossa, prop de Magisteri. Allà vaig trobar Sebastià Serra, posant benzina i amb cara de preocupació, vigilant la feina.

Les pintades rutllaren a la perfecció. Com succeïa la majoria de vegades, no hi hagué entrebancs seriosos i tothom tornà a casa després d'haver deixat ben clara l'evidència palpable de la revolta.

Embarcats en aquella frenètica activitat --quasi diària--, a l'endemà també em vaig apuntar a una moguda que diverses organitzacions tenien muntada a Lluc aprofitant unes ballades de l'aplec de sardanistes de la Casa Regional Catalana.

Quan arribàrem al Santuari ja hi havia càntics i moviment de gent amunt i avall. Senties cançons folk catalanes: "No serem moguts" i altres. Una gernació de companyes i companys amb actitud combativa portaven banderes de les quatre barres (les roges amb la falç i el martell estaven preparades per a ser enlairades d'un moment a l'altre). Arreu hom podia distingir tipus sospitosos, guàrdies civils sense uniforme i alguns membres de la Social que coneixíem prou bé. L'ambient s'anà encalentint i, de sobte, amb força, començaren els crits demanant "Llibertat, Amnistia, estatut d'Autonomia!", a part d'altres de més radicals. La policia es començà a posar nerviosa. En un determinat moment, des de la teulada del Santuari, els companys començaren a llançar fulls volanders damunt la gentada. Llavors, els crits augmentaren d'intensitat. El poble, sense por, aixecava el puny, i vaig sentir com alguns començaven a cantar la Internacional. M'hi vaig afegir. Just en aquest moment començaren les corregudes i els cops. Vaig veure com la Guàrdia Civil detenia Biel Bassa, el fill de na Francesca Bosch, i més endavant, Baltasar Darder. De cop i volta, Sebastià Serra, perseguit per un membre de la Social, em va passar corrents per davant. L'anaven a agafar (al final l'agafaren), però, instintivament, en un reflex inconscient, en veure com perseguien un company, vaig pegar una potada ben forta al policia que l'empaitava. Ben segur que aquell home degué veure les estrelles. De seguida es girà i em detingué. Record que ens pujaren a cops al primer pis d'una casa de la plaça. El social cridava ¡Comunistas, os vamos a hostiar!. Al pis ja hi havia els altres detinguts, drets, amb un guàrdia civil que els apuntava amb una metralleta i amb la prohibició de xerrar --com vaig poder comprovar a l'instant--. Hi vaig veure Joan Antoni Alomar, Biel Bassa, Miquel Bueno, Sebastià Serra, Maria Mairata, Aurora Vidal, Jaume Serra, Baltasar Darder, Cathy Sweeney i alguns altres. Al final érem tretze els detinguts. La gent començà a dispersar-se; els uns a casa seva; els altres, els més compromesos, a muntar accions de solidaritat per si l'arrest s'allargava massa.

Allò, una detenció massiva d'antifeixistes, representava un problema per a la Guàrdia Civil. Hagueren d'avisar al Govern Civil per a demanar un autocar. No tenien cotxes abastament per portar-nos a la caserna d'Inca!

Finalment, emmanillats de dos en dos, ens dugueren a Inca. A Palma, els companys ja s'havien mobilitzat i avisat premsa i ràdio. El primer que hi comparegué preocupat per la nostra sort fou en Xim Rada, del Diario de Mallorca. Després hi aparegueren altres mitjans de comunicació, i els advocats progressistes començaren a fer passes. El vicari general de la diòcesi, en representació del bisbe, també va fer acte de presència demanant pels detinguts; es tractava d'impressionar els responsables de la repressió a fi que no ens apallissassin més: alguns rebérem fort! El servei d'informació de la Guàrdia Civil ens interrogà a fons, però no tragueren res en clar. A l'endemà ens posaren en mans del jutge i aquest decretà la nostra llibertat provisional. Potser rebé instruccions des d'amunt de no complicar més el problema. Hi havia massa mestres, professors, intel·lectuals coneguts, i no era qüestió de fer el joc a l'oposició muntant un procés monstre que es podria girar en contra del règim. De totes maneres l'enrenou va ser sonat. Mallorca i la resta de l'estat s'assabentaren de l'acte antifranquista de Lluc!

Va ser just en aquell moment que vaig sentir la veu de la padrina, insistent, imperiosa: “Què fas aquí, tot sol, a les fosques?”, deia, preocupada. “T´he cercat arreu i no et trobava. Portes més de tres hores desaparegut, sense dir res. Pensava que havies tengut algun accident. Per què no has dit on anaves? Almanco hauria estat tranquil·la, sense passar aquesta penada”.

Anava despertant del somni o del viatge a altres coordenades del temps. Mentre tornava a la realitat, la veu de la padrina ressonava, potent, dins el meu cervell, obligant-me a tornar a la realitat. “I si haguessis caigut dins un pou, dins un avenc de la muntanya, i ningú pogués sentir els teus crits demanant auxili?” afegia, agafant-me del braç per fer-me aixecar del banc. “No recordes quan, de petit, caigueres dins la sínia de Son Amer? Aquella vegada et salvares perquè feinejàvem ben prop del pou. T´hauries pogut ofegar. La sort va ser que aquella horabaixa havíem regat i el pou estava buit. Els homes que davallaren al fons per a salvar-te et trobaren tremolant de fred, assegut damunt les cadenes del cadufos, amb els peus dins l´aigua que, sortosament, no et tapava. No et sentíem fins que, acabat de regar l´hort, el motor s´aturà i poguérem sentir els crits demanant auxili”.

Es deturà un moment per agafar aire. Suava. Estava summament agitada. Jo ja m´havia despert i veia el seu rostre a dos pams del meu. Encara no sabia si havia viatjat al futur o tot era un somni produït per l´ambient misteriós del cambril. Feia dies que no menjava bé. Era l´estat de debilitat el que em portava a veure visions, perdre'm pels viaranys ocults de la imaginació?

Anarcoefemèrides del 9 de febrer

Esdeveniments

Portada del primer número de La Federación Igualadina

- Surt La Federación Igualadina: El 9 de febrer de 1883 surt a Igualada (Anoia, Catalunya) el primer número del periòdic setmanal anarcocol·lectivista La Federación Igualadina. Órgano de las Secciones Federadas en Igualada. Eco del proletariado. Portava el lema bakuninista «Anarquia, federació i col·lectivisme». Sorgida arran d'un acord del Consell Local de les Seccions Obreres d'Igualada, era el portaveu de les seccions sindicades en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) d'aquesta localitat. El consell de redacció estava format per Bonaventura Botines Codina, Frederic Carbonell Barral, Josep Carreres Llansana, Pau Font Poch, Lluís Llansana Sabaté, Pere Marbà Cullell, Josep Paloma i Francesc Serra Constansó; i es reunia, d'antuvi, al mateix local del carrer de Santa Caterina d'Igualada on s'hostejava la Societat de Vetaires de Cotó, i més tard al carrer de Santa Anna. Els articles no porten signatura o van firmats amb pseudònims, però sí les cartes (Abayá, Maria Casanellas, Salvador Espí, Lluís Gili, Magí Jordana, Joan Portús, Marià Tassis, etc.). Publicava moltes circulars i comunicats oficials de les respectives seccions o unions, així com notícies sobre congressos obrers (FTRE, Unió Manufacturera, rams d'ofici, etc.) i conflictes obrers. Publicità repetidament el I Certamen Socialista de Reus (1885). Arribà a tirar 5.000 exemplars, que es distribuïen arreu la Península. Publicà per lliuraments el fullet A los jóvenes, de Piotr Kropotkin. En sortiren 128 números, l'últim el 17 de juliol de 1885 i deixà de publicar-se pels problemes sorgits arran de l'epidèmia de còlera d'aquell any.

***

Capçalera del primer número de Le Bandit du Nord

- Surt Le Bandit du Nord:El 9 de febrer de 1890 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del periòdic setmanal Le Bandit du Nord. Organe Anarchiste. El principal redactor, que signava anònimament, va ser Anthelme Girier (Lorion), el gerent François Donolet i l'administrador Vercruyze. Era continuació del pamflet revolucionari Écho de la misère (1889) i només va publicar dos números: el 9 i el 16 de febrer.

***

Portada del primer número d'Alba Roja [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Alba Roja: El 9 de febrer de 1948 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del periòdic Alba Roja. Publicación mensual. Difusión de ideas sociales. Aquesta publicació del moviment llibertari espanyol en l'Exili, especialment de les Joventuts Llibertàries, tingué com a editor Marío Díez Sánchez, com a director Manuel G. Salazar i com a administrador Octavio Alberola Surinach. Hi van col·laborar Manuel Acuña, Molton Gare i M. Pérez, entre d'altres. Aquesta mateixa capçalera s'havia fet servir en diverses ocasions a la Península i a Mèxic.

Naixements

Alceste Marini

- Alceste Marini: El 9 de febrer de 1866 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alceste Marini. Sos pares es deien Gaetano Marini i Fortunata Costa. Fuster de professió, durant molts d'anys portà una vida itinerant, viatjant arreu d'Itàlia, França i nord d'Àfrica. En 1889 va ser amonestat formalment per un jutge de Liorna per la seva manera de viure. En 1890 fou condemnat a tres mesos de presó per«contravenció de l'amonestació» i l'any següent patí altres tres mesos de reclusió per reincidència. Després residí en diverses poblacions (Marsella, Pistoia, Canes, Niça, Gènova i Florència), tenint problemes amb la justícia per vagabunderia i per manca de recursos. En 1892 va ser detingut a Gènova (Ligúria, Itàlia) i el 25 de maig d'aquell any la Comissió Provincial de Confinament de Liorna el condemna a tres anys d'assignació domiciliària i fou deportat a la colònia penitenciària existent a l'arxipèlag de Tremiti. En 1895 aconseguí la llibertat, però sota vigilància especial. El 12 de juliol de 1899 va ser fitxat novament per la Prefectura de Policia de Liorna que el qualificà de «dedicat més a l'oci que al treball», de «pèssima fama pel seu caràcter prepotent» i de«propagandista de la teoria anarquista, capaç d'influir en els seus companys de Liorna, Pisa, Marsella i altres ciutats italianes i franceses». També l'informe policíac citava que a Florència (Toscana, Itàlia) va ser acusat d'agressió i d'«injúries al rei i la reina», però que finalment el procediment judicial contra ell no va ser admès. En 1904 el trobem a Tunísia, en 1906 es traslladà a Niça (País Niçard, Provença, Occitània) i en 1908 romania a Bona (actual Annaba, Algèria), sempre en contacte amb anarquistes i subversius. En 1911 va ser considerat per les autoritats «anarquista perillós» i en 1913 marxà cap a Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània), on treballà de pintor i freqüentà els cercles revolucionaris. Cap el 1922 era de bell nou a Marsella, on freqüentà destacats anarquistes (Angelo Ancillotti, Giulio Bacconi, Ugo Boccardi, Paolo Bonatti, Giuseppe Clerico, Vezio Del Nudo, Emilio Giammattei, Odaire Martelli, Alfeo Pietrini, Albino Zazzeri, etc.). En 1926 vivia a La Ciutat (Provença, Occitània), on s'integrà en el cercle anarquista al voltant de Paolo Schicchi i s'encarregà de la difusió del periòdic parisenc La Diana, del marsellèsIl Pozzo dei Traditori i publicacions anarquistes sicilianes. En 1927 vivia a La Sanha (Provença, Occitània) i a altres ciutats provençals, en estret contacte amb destacats anarquistes, com ara Paolo Bonatti, Giuseppe Clerico, Corrado Faiani, Emilio Giammattei, Adarco Giannini, Odaire Martelli i Marino Pucci. A finals d'aquest any rebé correspondència de Paolo Schicchi i va ser acusat d'haver enviat a l'anarquista Calogero Aronica Pontillo un sobre amb el primer número de La Diana i un retall del periòdic parisenc Il Becco Giallo, contenint un article injuriós contra Benito Mussolini. En 1928 retornà a Marsella i en 1929 visqué al barri d'Endoume d'aquesta ciutat. En 1937 va ser inscrit en el registre de subversius recercats de Liorna i en 1941 l'anarquista Lanciotto Persico explicà que des de feia uns anys havia estat admès en un llar d'ancians, però en 1942 les autoritats italianes deien que era a l'estranger. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Tomaso Sartorio (ca. 1894)

- Tomaso Sartorio: El 9 de febrer de 1870 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Tomaso Sartorio. Sos pares es deien Pietro Sartorio i Rochelle Mercondoti. Emigrat a França, el 16 de maig de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries, retornant a Itàlia. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jean Achille Cauvin i Elia Quinquis

- Jean Cauvin: El 9 de febrer de 1876 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista Jean Achille Cauvin. Manobre de professió, durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i lluità als Dardanels. Mentre era als fronts, sa companya, Elia Quinquis, va morir de la gran pandèmia de grip («grip espanyola») i, quan retornà a casa seva després de la guerra, hagué d'encarregar-se de tres infants. En 1927 es tornà a casar i visqué a Le Ruisan i a Saint-Pierre-Quilbignon, fent feina muntant maquinària al creuer Duquesne. Militant del moviment llibertari, el 18 de juliol de 1927, durant una vaga, 120 obrers empleats de muntatge de maquinària crearen un sindicat autònom d'obrers muntadors d'empreses privades que treballaven a les drassanes de Brest i el nomenaren secretari. Jean Cauvin va morir el 24 de juny de 1951 a Brest (Bretanya).

***

Bontemps en un retrat realitzat per sa companya Aline Aurouet (1969)

- Charles-Auguste Bontemps: El 9 de febrer de 1893 neix a Billy-sur-Oisy (Borgonya, França) el pacifista, naturista i conferenciant i militant anarquista Charles-Auguste Bontemps. Orfe de pare als set anys, viu pobrissonament amb sa mare i sa germana. El seu esperit lletraferit es veu trucat quan ha de deixar l'escola després de l'ensenyament primari i posar-se a treballar. S'instal·la a París amb 17 anys i prossegueix els seus estudis de manera autodidacte. Freqüenta aleshores els medis anarquistes i pacifistes i col·labora en Ce qu'il faut dire (CQFD), periòdic creat per Sébastien Faure. Fins al començament de la Gran Guerra farà de comptable aquí i allà. Incorporat al front el setembre de 1917, és ferit i desmobilitzat l'abril de 1919. Comptable i corrector d'impremta, s'adhereix en 1920 a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) enmig de l'entusiasme suscitat per la Revolució russa, però l'abandonarà ràpidament després d'adonar-se del seu error. Passa després a militar en la Lliga Internacional de Refractaris a la Guerra i en diverses organitzacions contra l'antisemitisme i el racisme.És en aquestaèpoca quan pren part en el ressorgiment del moviment naturista sorgit al voltant del periòdic Vivre d'Abord. En 1937, participa en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin en suport dels republicans espanyols. És novament mobilitzat en 1939 a Bourges, però serà llicenciat poc abans de la invasió i podrà retornar a París. Durant l'Ocupació seguirà pertanyent al clandestí Sindicat de Correctors parisenc. Després de l'Alliberament, reprendrà la seva col·laboració enCe qu'il faut dire –reprès per Louis Louvet–, contribuint a la reconstrucció de la Federació Anarquista, tant en 1945 com en 1953, participant especialment en la redacció dels actuals estatuts de la Federació Anarquista. Durant els anys 50 definirà en multitud de fulletons el seu concepte d'«individualisme social» i manifestarà les seves preferències per una evolució vers un«col·lectivisme de les coses i un individualisme de les persones» i pel valor d'egoisme ben entès. A més a més de nombrosos articles en la premsa llibertària, pacifista, naturista i atea (Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Défense de l'homme, Le Droit de vivre, Liberté, La Raison, Le Réfractaire etc.), és autor de molts llibres, molts fruit de les seves conferències, com ara Ton coeur et ta chair: l'amour et le mariage à travers les âges (1926), L'Oeuvre de l'homme et son immoralité (1927), Les majordomes du ciel, la congrégation et les droits de l'enfant (1928), Les serfs du Vatican: l'Église contre le peuple, de Marc Sangnier au P. Philippe (1929),Dieu et mon roy: le pape contre Maurras (1929), L'esprit libertaire (1946), Le démocrate devant l'autorité (1949), Synthèse d'un anarchisme évolutif (1952), L'Anarchisme et le réel: essai d'un rationalisme libertaire (1963), Individualisme Social (1967), o Pro Amicis (una petita autobiografia). Charles-Auguste Bontemps va morir el 14 d'octubre de 1981 a l'hospital Bichat de París (França) i els seus arxius es troben dipositats al parisenc l'Institut Francès d'Història Social (IFHS).

***

Notícia de la mort de Louis Chedeau apareguda en el diari parisenc Le Matin del 12 de juliol de 1934

- Louis Chedeau: El 9 de febrer de 1893 neix a Issoudun (Centre, França) l'artesà serraller anarquista Louis Camille Marius Chedeau. Sos pares es deien Louis Chedeau i Rachel Marie Renouard. Quan tenia 16 anys començà a militar en el moviment anarquista. Quan rodava pels camins, conegué E. Armand a Lió (Arpitània) que el va fer decantar per l'anarcoindividualisme. Quan la Gran Guerra, passà 18 vegades pel control de reclutament abans d'aconseguir ser donat de baixa per al servei militar. A partir de començament dels anys trenta milità activament en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en el pacifista i antifeixista «Comitè Amsterdam-Pleyel», creat en 1933. El 12 d'octubre de 1932 allotjà Sébastian Faure quan passà per a la seva regió durant una gira propagandística. Molt lligat a l'insubmís Pierre-Valentin Berthier, el visità a l'hospital de Tours (Centre, França) quan aquest va estar internat. Louis Chedeau va morir l'11 de juliol de 1934 a l'Hospital General d'Issoudun (Centre, França) a resultes de l'electrocució patida quan tocà amb una barra de ferro un transformador mentre treballava. Sa companya fou Yvonne Armantine Perruchot.

***

Joan Bernis Medina

- Joan Bernis Medina: El 9 de febrer de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Joan Bernis Medina. Es guanyava la vida fent de mecànic en la reparació de màquines d'escriure. El febrer de 1930 envià un article per a ser publicat en Tierra Libre, publicació que substituïa Tierra y Libertad aleshores prohibit. En aquesta època formava part de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera del Prat Vermell. El febrer de 1933 signà des de la Presó Model de Barcelona un manifest contra la repressió republicana cap el moviment obrer. Quan la Revolució, fou membre del Comitè Agrícola de la col·lectivització de la barriada del Prat Vermell de Barcelona. Sa companya fou Encarnació Gallent Lara, que pertanyia a l'Ateneu«Faros» i al quadre escènic de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera del Prat Vermell. Joan Bernis Medina va morir el febrer de 1959 a Barcelona (Catalunya). Son germà Josep Bernis Medina també fou militant llibertari.

***

Necrològica de Josep Farré Sullà apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 9 de gener de 1990

- Josep Farré Sullà: El 9 de febrer de 1904 neix a Salàs de Pallars (Pallars Jussà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Farré Sullà. Sos pares es deien Francesc Farré i Josepa Sullà. Quan era molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1929 residia a Valls (Alt Camp, Catalunya), des d'on va fer una subscripció en favor dels presos polítics organitzada per La Revista Blanca. En 1939, amb el triomf franquista, va ser internat a diversos camps de concentració i presons. Posteriorment passà a França i milità en la Federació Local de Banhèras de Bigòrra, població en la qual vivia. Josep Farré Sullà va morir el 19 de desembre de 1989 a la llar d'ancians de Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Gabriel Albiol Balaciart apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de novembre de 1980

- Gabriel Albiol Balaciart: El 9 de febrer de 1906 neix a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Gabriel Albiol Balaciart. Sos pare es deien Manuel Albiol i Bàrbara Balaciart. Actiu militant del Sindicat de la Pesca de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en els anys republicans, quan esclatà la Revolució espanyola ocupà càrrecs de responsabilitat en la col·lectivitat pesquera de Vinaròs. Durant la guerra, i després del tall de Llevant, formà part dels grups guerrillers que propiciaven desembarcaments a la zona dominada pels feixistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la Federació Local de la CNT de Llemotges (Llemosí, Occitània). Gabriel Albiol Balaciart va morir el 19 d'agost de 1980 a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià), dos dies després d'haver retornat per primer cop a la seva població natal, i va ser enterrat en aquesta població.

***

Necrològica de Ramon Falgàs Miralles apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 21 de juny de 1994

- Ramon Falgàs Miralles: El 9 de febrer de 1906 neix a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) –algunes fonts citen a la Torre del Comte (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Ramon Falgàs Miralles. Sos pares es deien Fidel Falgàs i Francesca Miralles. Ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista i el desembre de 1933 intervingué en l'aixecament revolucionari de l'Ebre, fet pel qual va ser empresonat set mesos. En 1936 participà en l'alliberament de Calaceit, Alcanyís i altres localitats de la zona, i després s'integrà en la«Columna Carod-Ferrer» fins a la militarització de les milícies. Posteriorment col·laborà en el procés col·lectivitzador de Vall-de-roures fins la caiguda d'Aragó. Passà a Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i, després de deixar sa companya Remeis Dolors Agut Carceller i un fill d'un any a Barcelona (Catalunya), retornà al front i s'integrà en el Batalló de Metralladores C de la unitat guerrillera encapçalat per Agustín Remiro Manero. El 21 de juliol de 1938 formà part d'un dels tres grups, formats per 94 homes, enviats a realitzar sabotatges a territori enemic a la zona de Sort (Pallars Sobirà, Catalunya); perdut amb altres companys a zona franquista, finalment pogué passar a zona republicana. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser reclòs als camps de concentració d'Argelers, Barcarès i Rivesaltes, i posteriorment en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Aconseguí fugir i es refugià a Vendôme (Centre, França) juntament amb sos cunyats Casimir i Manuel Agut Carceller. Més tard formà part de la Federació Local de Montpeller de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1951 es pogué reunir amb sa família que no havia vist des de la guerra civil. Ramon Falgàs Miralles va morir el 23 d'abril de 1994 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Josep Puig Serrau

- Josep Puig Serrau: El 9 de febrer de 1909 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Josep Puig Serrau. Nascut en una família llibertària, quan tenia tres anys aquesta s'instal·là en una petita vila a prop de Lleida; hi visqué fins als 11 anys llevat d'una temporada a Fraga. Quan tenia 10 anys començà a treballar i cap al 1920 s'establí a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Amb 14 anys treballà en la construcció com a paleta i s'afilià a l'aleshores clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la instauració de la II República milità activament en el Sindicat de la Construcció de la CNT –carnet confederal número 4 (son germà Gregori en tenia el número 1). El 16 de febrer de 1932 participà activament en l'aixecament revolucionari i en la presa de l'Ajuntament de Terrassa, fets pels quals va ser detingut i empresonat a Barcelona; jutjat amb altres companys en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys de presó. En 1936 col·laborà en el periòdic Vida Nueva, de Terrassa. El juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, s'integrà en els Grups de Defensa de Costes a Cambrils (Baix Camp, Catalunya) i poc després en una unitat confederal amb la qual lluità al front d'Aragó fins el final de la guerra. En 1939 va ser detingut a Alacant i fou tancat al camp de concentració d'Albatera. Finalment pogué fugir del camp i, després d'un any amagat per les muntanyes, el març de 1940 creuà els Pirineus. Fins al final de la II Guerra Mundial visqué com pogué i després s'instal·là a Autariba, on formà part de la CNT local. Josep Puig Serrau va morir el 15 d'abril de 2008 a Autariba (Llenguadoc, Occitània).

Josep Puig Serrau (1909-2008)

***

Notícia de la detenció de Félix García Muñoz i altres companys apareguda en el diari valencià Las Provincias del 12 de desembre de 1934

- Félix García Muñoz: El 9 de febrer–algunes fonts citen erròniament el 7 de febrer– de 1915 neix a Massarró (Murcia, Espanya) l'anarcosindicalista Félix García Muñoz. Sos pares es deien Félix García López, maquinista, i Catalina Muñoz Muñoz, i tingué dues germanes (Inés i Juana). Miner a les mines d'alums de Massarró, a començament de la dècada dels trenta fou el secretari de les Joventuts Llibertàries locals. El desembre de 1934 va ser detingut –juntament amb Saturno Navarro Vera (Lenin), tresorer de la CNT; José Ras Muñoz; i Alfonso Vélez Granado (El Picante), corresponsal de Solidaridad Obrera–, sota l'acusació d'haver posat una bomba al domicili del rector Soriano del poble. Durant la Revolució espanyola va ser designat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) per a organitzar i estructurar la col·lectivització del seu poble. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat durant nou mesos al camp de concentració d'Argelers; posteriorment va ser integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina en la construcció d'una pressa a la Savoia (Arpitània). Gràcies a la intervenció d'uns amics, pogué ser traslladat a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) per a treballar de minaire. Durant l'Ocupació alemanya conegué Marguerite María Moulière (Margarita), que esdevingué sa companya, i participà en la reconstrucció clandestina de la CNT. El 12 de febrer de 1943 va ser nomenat secretari del primer Comitè Comarcal de la CNT creat a la regió. En acabar la II Guerra Mundial, no suportant més, després de tres anys i mig, el treball a la mina, esdevingué paleta, ofici que exercí fins a la seva jubilació. Ocupà nombrosos càrrecs de responsabilitat orgànica en la Federació Local de la CNT en l'exili de La Grand Comba. Félix García Muñoz va morir el 24 de març de 1991 a l'Hospital Art et Loisirs de Nimes (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània)– i, seguint les seves últimes voluntats, va ser incinerat al Centre Funerari d'Aurenja (Provença, Occitània) i les seves cendres dispersades al riu Roine per sa companya Margarita, sa filla Mónica i son nét Thierry.

Félix García Muñoz (1915-1991)

Defuncions

Émile Masson

-Émile Masson:El 9 de febrer de 1923 mor a París (França) el militant, escriptor i propagandista socialista llibertari Émile Masson (Emil ar Mason, en bretó) –va utilitzar el pseudònims Brenn, Ewan Gweznou i Ion Prigent. Havia nascut el 28 de juliol de 1869 a Brest (Bretanya). D'origen modest, va fer estudis molt brillants i va obtenir la llicenciatura de Filosofia a la Sorbona (París) i una altra de Llengua anglesa. En aquesta època va freqüentar els cercles socialistes revolucionaris, anarquistes i antimilitaristes, i a París va fer amistat amb Charles Péguy, Romain Rolland, Louise Michel,Élisée Reclus i Piotr Kropotkin. Va prendre part especialment en les Universitats Populars (1899-1905). Després de fer de passant a Saint-Brieuc, va ensenyar a Loudun, a Saumur (Filosofia) i després a Pontivy (anglès) entre 1904 i 1921. En 1908 va establir correspondència amb Jean Grave i va començar a interessar-se per la llengua bretona per la qual veia un mitjà per introduir el socialisme llibertari (i no jacobí) en el món proletari bretó. Va començar a publicar Rebelles, contes «anarquicobretons», i va escriure diversos articles per a Les Temps Nouveaux i per a periòdics de la Federació Regionalista Bretona i del Partit Nacionalista Bretó, moviments amb els quals va col·laborar estimant que la llibertat de l'individu passa per la reapropiació de la seva identitat i de la seva cultura, oposant-se de fet als socialistes jacobins, però també a certs llibertaris. Va traduir un fullet d'Éliée Reclus,A mon frère le paysan, en dialectes bretons. Amb el seu amic Gustave Hervé, socialista revolucionari del periòdic La Guerre Sociale, impulsarà una propaganda socialista i antimilitarista en bretó, amb el suport dels militants Pierre Monatte i François Le Levé; però l'amistat amb Hervé es trencarà pel canvi ideològic d'aquest en 1914. De gener de 1913 a juliol de 1914 va editar també en bretó i en francès la revista mensual llibertària d'educació pagesa Brug/Bruyères. Traumatitzat per la guerra, refusarà participar totalment en la follia bèl·lica. En 1921 va col·laborar en La Bretagne libertaire. Entre les seves moltes obres podem destacar Yves Madec, professeur de collège (1905), Les rebelles (1908), Les bretons et le socialisme (1912),Le livre des hommes i leurs paroles inouïes (1919) i L'utopie desîles bienheureuses dans la Pacifique en 1980 (1921).

***

Necrològica de Nicasio Domingo Gascón apareguda en el periòdic saragossà La Voz de Aragón del 10 de febrer de 1933

- Nicasio Domingo Gascón: El 9 de febrer de 1933 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) el destacat anarquista i anarcosindicalista Nicasio Domingo Gascón –erròniament el primer llinatge a vegades citat com Domínguez i el segon com Gascó. Havia nascut cap el 1860 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Martín Domingo i Mariana Gascón. Fuster de professió, es guanyava la vida fent cadires en bova i espardenyes i era membre de la Societat de Cadiraires. Fou amic del revolucionari cubà José Martí, quan aquest residí a Saragossa entre maig de 1873 i novembre de 1874. El desembre de 1893 va ser processat amb altres companys (Antonio Alberg, Manuel Beilou, Pascual Benabarre, Joaquín Ejarque, Nicolás Gutiérrez i Luis Martínez) per un delicte de «provocació a la rebel·lió per mitjà de la premsa i de la propaganda sediciosa anàrquica» per articles publicats en el periòdic saragossà El Rebelde. En 1895 fou responsable de correspondència dels periòdics anarquistes saragossans El Eco del Rebelde i El Invencible, tots dos publicats. El maig de 1897 va ser condemnat en consell de guerra a Osca (Saragossa, Aragó, Espanya) a dos anys de presó correccional per «propaganda de sedició a les forces que marxaven cap a Cuba»; un company seu, Pedro Ruiz Layunta, en va ser condemnat a sis mesos. L'octubre de 1901 participà, en representació de «La Autonomia», societat que presidia, en el II Congrés de Societats de Resistència de la Federació Regional de Treballadors d'Espanya (FRTE) que se celebrà a Madrid (Espanya). El 8 de setembre de 1901 va fer un míting amb Francisco Salas al Teatre Principal d'Osca. En 1903 participà en l'Excursió Nacional de Propaganda amb Teresa Claramunt Creus i Gregorio Jiménez Zapatero, que els acompanyà amb el seu ase. El 7 d'agost de 1904 participà en dos grans mítings a la Casa Lonja de Saragossa, un per preparar la vaga general per les vuit hores amb altres organitzacions, i altre, anarquista i prohibit per Governació, per a demanar la llibertat dels presos socials. Fou un dels organitzadors de les protestes que es realitzaren el gener de 1905 a Saragossa per l'encariment de les subsistències. També fou membre del Comitè Pro Escoles Racionalistes de Saragossa. El 21 de març de 1907 parlà, en nom de la Federació Local de Societats Obreres, en la «Festa del Racionalisme», que se celebrà al Teatre Pignatelli de Saragossa, organitzada pel Patronat d'Escoles Laiques de Saragossa que presidia. El 25 de juliol de 1909 va ser detingut amb altres companys (Lucas Castelar Cavero, Juan Domingo i Venancio Sarría) per«desordres» antimilitaristes en suport de la«Setmana Tràgica» de Barcelona i tancat. En 1910 fou un dels redactors del periòdic Cultura y Acción. El 2 d'agost de 1910 participà en un gran míting al Circ de Saragossa sobre la vaga que hi havia aleshores a Bilbao (Biscaia, País Basc); un míting semblant i per a la mateixa finalitat es repetí l'1 de setembre d'aquell any a la Plaça de Braus de Saragossa. Per aquests mítings, el novembre de 1910 va ser processat, amb Luis Fons, per«incitació a la vaga revolucionària» i Teresa Claramunt Creus per «injúries contra la Benemèrita». Fou un dels fundadors, el 19 de desembre de 1912, del Cercle Obrer d'Estudis Socials de Saragossa, societat que passà a presidir a partir de 1914. El 22 de gener de 1917 va ser detingut per la Guàrdia Civil durant la vaga general de Saragossa en solidaritat amb els obrers metal·lúrgics. El 16 de desembre de 1917 participà, amb Ángel Laborda, Antonia Maymón Giménez, Francisco Pérez i Antonio Roa, en un míting en favor de l'amnistia celebrat al Cercle Republicà-Socialista de Saragossa. El 12 de gener de 1920 va ser detingut a Saragossa amb altres 16 anarcosindicalistes. El 10 de novembre de 1920 va ser detingut a Saragossa amb Agustín Pallaruelo, per«coaccions», però dies després, 19 de novembre, va ser posat en llibertat perquè havia mort la seva companya a Calatorao (Saragossa, Aragó, Espanya). Formà part de la comissió del congrés anarquista de 1923, al costat de Maura Bajatierra Morán, Manuel Buenacasa Tomeo i Francisco Goñi. L'abril de 1924 entrà a formar part del Comitè Nacional de la CNT clandestina a Saragossa (Ángel Benito García, José Montuenga Galvano, Ángel Peribáñez Ranera, Fernando Ramos Sánchez, José Torregrosa i Salvador Valero Bercé), encapçalat pel secretari José Gracia Galán, que va caure el 2 de juny de 1924 i tots els seus membres van ser empresonats. Durant la dictadura de Primo de Rivera restà a Saragossa i en 1930 fou un dels reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou amic de Anselmo Lorenzo Asperilla i de Ricardo Mella Cea, entre d'altres. Vidu de María Gálvez Porcal, tingué sis infants (Nicasio Joaquín, Antonio, Juan, Julia, Sara i Germinal Domingo Gálvez, tots militants anarquistes i anarcosindicalistes –Nicasio Joaquín, Antonio i Julia van ser assassinats pel feixisme. Nicasio Domingo Gascón va morir el 9 de febrer de 1933 al seu domicili de Saragossa (Aragó, Espanya) de broncopneumònia i va ser enterrat al cementiri de Torrero d'aquesta localitat. El fet que un dels fills s'anomeni com el pare pot fer que algunes dades biogràfiques se solapin.

***

- Lorenzo Nannini: El 9 de febrer de 1935 mor a Pietranera (Bastia, Còrsega) l'anarquista Lorenzo Nannini. Havia nascut el 6 d'agost de 1866 a Cargedolo (Frassinoro, Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Nannini i Marianna Marchetti. Es guanyava la vida fent de mosso de botiga i a la petita població on va néixer destacà com a anarquista, topant especialment amb les forces catòliques de la zona. En 1901 es traslladà a Còrsega, on desenvolupà diferents activitats. En 1914 retornà a Cargedolo i intentà realitzar tasques de propaganda anarquista entre els obrers i pagesos de la zona, sense obtenir grans resultats. Segons la policia, es va veure obligat a romandre en un hostal perquè fins i tot sa família el rebutjava per les idees anarquistes que professava. De bell nou a Còrsega, obrí un restaurant al port de Bastia. Entre 1924 i 1927 retornà al seu poble per curtes estades per qüestions de salut, però sempre retornant a Còrsega. En 1929 va escriure al cònsol italià a Còrsega una invectiva contra el règim feixista. Identificat per la policia com a distribuïdor de material i de propaganda antifeixista entre els italians de Còrsega, i cap a Itàlia, va fer servir el seu restaurant per convocar reunions antifeixistes de l'illa. Algunes d'aquestes reunions tenien com a finalitat recaptar fons per a la premsa i per al Socors Roig Internacional (SRI). Per mor d'aquestes activitats, en 1932 va ser inscrit en el butlletins de recerca i en els registres de fronteres com a anarquista a identificar i escorcollar. Lorenzo Nannini va morir el 9 de febrer de 1935 a Pietranera (Bastia, Còrsega).

***

Adrián del Valle Costa

- Adrián del Valle Costa: El 9 de febrer de 1945 mor a l'Havana (Cuba) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i naturista Adrián del Valle Costa, més conegut sota el pseudònim de Palmiro de Lidia, encara que en va fer servir altres (Fructidor,Hindus Fakir). Havia nascut el 27 de juny de 1872 a Barcelona (Catalunya). Fill d'un republicà federal que el va introduí en la lectura amb Las ruinas de Palmira de Volney –d'aquí agafà el pseudònim–, amb 13 anys ja es declarava republicà i lliurepensador. En els seus anys d'estudiant, va ser redactor d'un setmanari estudiantil. En 1886 fundà la Societat Lliurepensadora«Joventud», aviat dissolta, i el mateix any ingressà en l'Associació Lliurepensadora «La Luz», de la junta directiva de la qual formà part i on conegué Gaspar Sentiñón. Cap al 1887, en llegir el periòdic anarcocol·lectivista El Productor, es decantà per l'anarquisme; es passà per la seva redacció, al Centre Obrer«Regeneración», i s'afilià a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Amic de Pere Esteve i d'Antoni Pellicer Paraire, capdavanters d'aquesta publicació, l'introduïren en la redacció –signà els seus articles, entre els quals destaquen les celebrades «Cartas, a un amigo, sobre socialismo», amb el pseudònim Palmiro– i fundaren plegats, amb Fernando Tarrida del Mármol, el grup anarquista«Benevento». En 1889 col·laborà en l'organització del II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1891 conegué Errico Malatesta, que l'animà a continuar en la militància, i l'any següent marxà amb Esteve a París i a Londres; en aquesta gira es relacionà amb Jean Grave, Émile Pouget, Charles Malato, Piotr Kropotkin i Louise Michel, i Malatesta li recomanà que emigrés a Nova York. Seguí el consell de l'amic i, després d'un temps a Tampa (Florida, EUA), on col·laborà en la premsa llibertària (La Revista Cubana, El Esclavo i Verdad y Tierra), es traslladà a Nova York, on dirigí El Despertar i col·laborà en Cultura Obrera. En 1895 es traslladà a l'Havana, però expulsat per les autoritats espanyoles retornà a Nova York, on fundà El Rebelde. Defensor de la independència cubana per escrit i oralment, es relacionà amb diversos conspiradors revolucionaris (Enrique Creci, etc.) i quan l'illa s'alliberà del colonialisme espanyol s'establí a l'Havana on desenvolupà una intensa tasca propagandística i periodística. En 1899 fundà El Nuevo Ideal, col·laborà en nombroses publicacions (Tiempos Nuevos, Cuba y América, El Mundo, Revista y Repertorio Bimestre de la Isla de Cuba, LaÚltima Hora, Heraldo de Cuba, La Reforma Social, La Nación, ¡Tierra!,El Dependiente,Revista Bibliográfica Cubana, etc.), fou secretari de redacció de Revista Cubana de los Amigos del País–s'encarregà en 1914 de la biblioteca de la institució la qual arranjà segons criteris biblioteconòmics moderns–, va ser membre de la junta directiva de la «Sociedad del Folklore Cubano» i dirigí alguns periòdics (El Tiempo, El Audaz, etc.). Durant la Gran Guerra escriví articles pacifistes i contra el conflicte bèl·lic. El 14 de maig de 1917 publicà en El Dependiente un dur atac contra el Comitè Pro-conferències Panamericanes de Treballadors, que aleshores reivindicava el socialista exanarquista Carlos Loveira, criticant l'exclusivisme continental del projecte i les coincidències amb l'American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), organització autoritària i conservadora. Fou molt amic d'Alfredo López i de Marcelo Salinas. Entre juliol i setembre de 1927, a petició de Federico Urales, publicà una mena de memòries del seus records barcelonins en La Revista Blanca. Destacat defensor del naturista social i integral, en 1928 dirigí la revista Pro-Vida,òrgan de la Societat Naturista Cubana. També defensà en els seus articles el neomaltusianisme. En 1930, després de molts anys allunyat, visità la Península i mantingué estretes relacions amb la família Urales, la qual li va publicar nombroses obretes en«La Novela Ideal» (Mi amigo Julio,Jubilosa, Camelanga, Arrayán,Aristócratas, Ambición,El príncipe que no quiso gobernar,Contrabando, Cero, Tiberianos,De maestro a guerrillero,La mulata Soledad, Náufragos, etc.). Traduí Cuba a pluma y lápiz, de Samuel Hazard, i, amb Fernando Ortiz, Cuba antes de Colón, de Marck Raimond Harrington. Trobem col·laboracions seves en nombroses publicacions d'arreu del món i no només llibertàries, com ara Acracia, Almanaque de La Novela Ideal, Cultura Obrera,Cultura Proletaria, El Dependiente,El Despertar, El Diluvio, El Esclavo, Ética, Eugenia,La Ilustración Artística, Inquietudes,Natura, El Porvenir del Obrero, El Productor, Progreso,La Protesta, La Revista Blanca, Revista de Filosofía,Revista Única, Suplemento de la Protesta, Tiempos Nuevos, Los Tiempos Nuevos, ¡Tierra!,Verdad y Tierra, La Voz del Obrero, etc. Entre les seves obres podem citar Narraciones rápidas. Marta (1894), Fin de la fiesta. Cuadro dramático (1898), El ideal del siglo XIX (1900), Socialismo libertario (1902), Cuentos inverosímiles (1903 i 1921), Por el camino (1907), Parnaso cubano (1908, antologia), Ferrer. Recopilación de documentos históricos que immortalizarán al caído (1909), Cultura psicofísica. Para vivir cien años (1911 i 1920), Los diablos amarillos (1913), Jesús en la guerra (1917), Tradiciones y leyendas de Cienfuegos (1919, amb Pedro Modesto Hernández), El mundo como pluralidad (1924), Kropotkine, vida y obras (1925), Juan sin pan. Novela social (1926), El naturismo (1926 i 1932), Evocando el pasado (1886-1892) (1927), Compendio de la historia de la Sociedad Económica de Amigos del País de La Habana (1930), Historia documentada de la conspiración de la Gran Legión del Águila Negra (1930, obra premiada en un concurs de 1929), Índices de las Memorias de la Sociedad Económica de Amigos del País (1793-1896) (1938), etc.

Continua...

---

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- Enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça (XVII)

El pare, que mai anà de senyors, i manco si aquests explotaven cinquanta o seixanta treballadors, somreia, descregut, quan la padrina explicava la bonior d´aquells grans propietaris de vides i hisendes. “No res d´estimar la terra”, intervenia en la conversa; “pur interès material”. Vigilar la feina dels pagesos per a controlar qui era bon llaurador, pastor experimentat o excel·lent cuinera, com madò Juliana. Sovint, amo i missatges aprofitaven l´absència dels senyors per fer menys feina o apropiar-se d´algunes gallines, saquets de blat o d´ametles per compensar el migrat sou que rebien. Els Ferrà de Montpeller ho sabien i per això mateix s´estimaven més romandre a la possessió, atents al desenvolupament de les feines agrícoles dels seus terrenys. (Miquel López Crespí)

El bar de la plaça, el negoci que regentaven Nofre Seguí i na Margalida de can Toniet, seria el nostre centre d´operacions, l´indret on ens podria trucar la família i nosaltres a ells. Un lloc excepcional, amb bons amics i servei de menjar bo i barat. Coneixíem el bar per les nostres estades estiuenques; però no hi havíem anat mai a l´hivern, a no ser per fer la xocolata després de sentir la Sibil·la. La mare de Nofre Seguí, madó Juliana, era experta en menges de primera qualitat. Ho sabíem per les vegades que hi anàvem a dinar i sopar en els estius de feia uns anys. La fama arribava fins a tots els pobles dels voltants, i es donava el cas que alguns senyors de Palma feien excursions fins a Lluc tan sols per tastar les seves receptes.

Quin era el secret que la feia coneguda arreu?

La padrina i la repadrina deien que de joveneta havia estat cuinera a la possessió de son Ferrà, prop de Valldemossa. Els Ferrà de Montpeller eren aquella classe d´aristòcrates en curs d´extinció. Aferrats a la terra, no eren dels que solament anaven a veure les terres alguns dies a l´any i es conformaven amb el que l´amo els portava al casalot de Palma. Ben al contrari, mai no deixaren de viure a la possessió i establiren una relació ferma amb els missatges i jornalers d´aquells immensos terrenys que en el segle XIX volgué comprar l´arxiduc i que la rica família no va vendre mai.

El pare, que mai anà de senyors, i manco si aquests explotaven cinquanta o seixanta treballadors, somreia, descregut, quan la padrina explicava la bonior d´aquells grans propietaris de vides i hisendes. “No res d´estimar la terra”, intervenia en la conversa; “pur interès material”. Vigilar la feina dels pagesos per a controlar qui era bon llaurador, pastor experimentat o excel·lent cuinera, com madò Juliana. Sovint, amo i missatges aprofitaven l´absència dels senyors per fer menys feina o apropiar-se d´algunes gallines, saquets de blat o d´ametles per compensar el migrat sou que rebien. Els Ferrà de Montpeller ho sabien i per això mateix s´estimaven més romandre a la possessió, atents al desenvolupament de les feines agrícoles dels seus terrenys.

El pare continuava fent la rialla en sentir parlar de senyors bons o dolents. “O no veieu que tots són iguals?”, demanava, inquisitiu. “Els bons, els que donen alguna almoina a final d´any, una camisa nova el dia de festa senyalada, un pa el cap de setmana si els jornalers han fet feina com pertoca, només ho fan per tenir el personal content. Tanmateix... quina despesa important significa lliurar unes camises, dues coques bambes, un pa gran als missatges? Tot reverteix en la millora de la possessió. Tan sols ho donen a qui s´ho ha guanyat, a qui sua de veritat, als que hi deixen la vida damunt el terrós. Són bons treballadors; Produeixen com pertoca: no és qüestió de deixar que marxin. I si els nous jornalers no donen els beneficis dels actuals? Val més mantenir el ramat content que no haver de provar amb gent que no coneixes i no saps quin rendiment els pots treure, pensen, alhora que assaboreixen la xocolata de l´horabaixa que els ha portat la criada”.

El pare encenia una cigarreta i continuava, sorneguer: “Pensau en el que fan quan els servents han envellit: la dida, la cuinera, el pastor, l´amo són foragitats de la possessió sense cap misericòrdia. Generacions i generacions d´excel·lents missatges han acabat al carrer, sense diners, mancats de recursos, perquè ja no podien carregar un sac a l´esquena o no tenien forces per llaurar, recollir l´anyada d´ametles, tondre les ovelles, anar a recollir figues, segar faves i mongetes. Per als senyors, són improductius, un destorb del qual desfer-se ràpidament. Ja no els poden explotar. Adequar una cambra a la possessió, mantenir-los fins a la mort? Qualsevol proposta en aquest sentit seria considerada una bogeria. El senyor que s´atrevís a fer-ho seria blasmat per boig pels altres propietaris”.

“En aquest aspecte, continuava, mentre acabava de fumar, “no hi ha cap diferència entre senyors bons i dolents. Tots són igual, actuen amb idèntica indiferència amb les persones que els han ajudat a enriquir-se, a viure durant generacions d´esquena dreta, sense fer mai res a no ser gaudir dels més increïbles àpats i anar a missa els diumenges”.

Quan acabava, ningú deia res. En el fons, tothom sabia que la vida a les possessions era així, i els exemples que confirmaven el que deia el pare eren innumerables.

Els Ferrà i Montpeller sabien que mentre els criats fossin joves i sans tot rutllava a la perfecció. Per això no anaven quasi mai a Palma: alguna vegada, per arreglar determinats assumptes amb les autoritats, anar el teatre o a la sarsuela, que era l´espectacle que més agradava al senyor de Montpeller. Dies especials on es treien les robes de festa i ostentació. Una feinada per a les criades planxant camises i vestits amb les antigues planxes de ferro que s´encalentien damunt el foc. Els missatges netejant les tartanes, els cavalls que havien d´estar a punt, netíssims, adornats amb els millors ormejos que s´empraven en aquestes ocasions.

Madó Juliana, la mare de Nofre Seguí, sempre havia tengut a l´abast els millors productes de la terra. No res de comprat a Palma! Tot cultivat a la possessió! El blat per al pa, panades i coques, la verdura fresca, just a l´hortet proper a la cuina: cebes, albergínies, llorer, moraduix, alls, pebres, tomàtigues... I els llimoners i tarongers de la clastra! Les cireres, els pomers, els magraners. I, a cura dels missatges, munió d´animals de ploma i el porquim. Tot era sempre a disposició de la cuina i la taula dels senyors: ànecs i conills, gallines, indiots, coloms per quan volien brou de colomí. No em parlem del rebost curull fins a les bigues d´olles plenes de tallades de porc amb saïm, els botifarrons, camaiots i sobrassades; el bisbe, la sobrassada més preuada, presidint el rebost. De la carn de xot i vedella s´encarregava el pastor, un bon carnisser a les ordes de madó Juliana. Les receptes que podia fer amb els productes de la possessió eren infinites! I les mil combinacions que preparava feien que fos una de les treballadores més estimades de la casa. Les seves indicacions eren llei per a qualsevol servent. El dia que digué als senyors que marxava, que volia anar a ajudar el fill que havia obert un bar a Lluc, hi hagué dol a la possessió. No volien que marxàs. Li oferiren augment de sou, vestits per als dies de festa, vacances, cosa excepcional en aquella època! Però madó Juliana es va mostrar inflexible. Primer era la família; després els altres.

Just acabat d´aixecar-nos, el primer que férem va ser anar a saludar els propietaris del bar. Ambdós, en veure´ns, tengueren una gran alegria. Margalida, que em coneixia de petit, em va donar una forta abraçada i, de seguida, demanà per la repadrina i els pares.

Vaig comprovar que les informacions rebudes al poble no eren falses: na Margalida somreia, com sempre, xalesta i feliç. No hi havia res que denotàs que enyorava la vida amb el ferrer. Pel que podia comprovar, el poc temps viscut amb en Tomeu de can Serrall era una història finida, antiquíssima. Ni ella ens va demanar per l´espòs ni nosaltres en férem cap menció. La vida fa aquestes voltes i els camins de l´amor són inescrutables. El que avui sembla ferm i perdurable es pot desfer en uns minuts. Impossible analitzar les causes autèntiques d´una separació! Des de l´exterior, sense haver viscut els problemes íntims de la parella, ens podem errar en les nostres apreciacions. La subjectivitat campa arreu, victoriosa, i cada un dels implicats té arguments de sobres per justificar les seves accions. El que pot semblar blanc a un observador podria ser que, en realitat, fos negre. El cert és que na Margalida es sentí seduïda per la presència d´en Nofre i el resultat va ser la separació amb el seu home.

La padrina li havia portat un regalet: un rosari de plata comprat en un viatge a Lorda, quan feia poc hi havia anat en peregrinació amb altres amigues a veure la verge miraculosa.

Les vaig deixar enraonant, fent recordatori de velles històries del passat, parlant dels anys de la jovenesa de na Margalida, quan compareixia tan sovint per la casa dels padrins.

En Nofre, després de demanar pels pares, per la feina del taller, a Can Ripoll, em serví un cafè amb llet i una ensaïmada. La flaire del forn inquer on les feien m´entabanà. Em sentia en el paradís. Lluny dels meus deures amb els estudis, fora de la mirada vigilant del pare i la mare, a la fi podria llegir i pensar amb tranquil·litat. Em vaig instal·lar en una de les tauletes de marbre de l´establiment. En el centre del bar, la foganya cremant abundosa llenya. M´agradava assaborir la flaire dels trons d´olivera, d´ametler, de figuera, la fullarraca del pi que cremava a la xemeneia creant un ambient tebi, de benestar, en tota l´amplària de la sala. De lluny estant m´arribava el soroll esmorteït de la ràdio. A la programació de discos sol·licitats, els nuvis i els amics es dedicaven cançons. Antonio Machin, Gloria Lasso, Antonio Molina, los Tres Sudamericanos, Lucho Gática, el Dúo Dinámico, Nat King Cole sonaven evanescents, ambientant el gran saló amb la música del moment. Les brodadores i cosidores dels pobles s´entretenien sentint aquestes cançons i, més que res, les radionovel·les, que els feien somniar amors impossibles, viatges que mai no farien, aventures que les allunyaven per uns instants de la grisa estretor quotidiana.

En Nofre continuava amb els seus quefers, taral·lejant alguna de les cançons que sonaven per vell Telefunken dels anys quaranta. La televisió, just acabada d´instal·lar, romania en silenci: la programació televisiva començava d´horabaixa i els matins eren propietat exclusiva de la ràdio. A uns prestatges, sota l´aparell just acabat d´estrenar, un munt de diaris i revistes em feia saber que durant totes aquestes setmanes tendria a la meva disposició material informatiu. Per curiositat em vaig aixecar per mira què hi trobava. A part del diari del Movimento, el Baleares, hi vaig veure el Diario de Mallorca, el Siete Fechas, uns números endarrerits d’El Ruedo, exemplars de Diez Minutos i El Caso.

Novament a la tauleta, assaboria aquells moments de felicitat. El sol, penetrant pels grans vitralls de l´entrada, anava ocupant lentament l´espai del saló. Si t´hi fixaves amb deteniment podies contemplar com anava avançant mil·límetre a mil·límitre fins a ensenyorir-se de taules i rajoles del bar. Els dos moixos de la casa restaven instal·lats prop de la xemeneia, endormiscats, tranquils. Ni s´havien immutat quan hi havíem entrat... Després sabria que el negre era en realitat una moixa, na Nit, i el gris era en Mostatxos, jove i juganer, que s´entretenia atacant la vella moixa del local.

Na Nit no feia cas de les provocacions del moixet. El deixava jugar. Permetia que li mossegàs la cua, les orelles, que li pujàs damunt l´espinada. Però tot tenia un límit: quan es cansava de tantes malifetes, amb un simple urpada el llançava al terra.

Inútil que provàs de desfer-se de les seves provocacions. En un segon, en Mostatxos era novament al damunt i de nou començava la batalla.

Na Nit, que es considerava, amb tota la raó del món, reina i senyora absoluta del local, tan sols obria un ull per controlar què passava al voltant. Després, es girava d´esquena i continuava dormint fins que la fam o la set la feien anar a fregar l´espinada a les cames d´en Nofre o na Margalida.

Quina diferència amb el tragí de l´estiu, quan no hi ha cap tauleta buida i els infants van i vénen sense aturar, jugant i fent impossible la vida de pares i padrins! No res de la calma del present! A la plaça, cotxes i motos arriben a cada moment. Diàriament, algun autocar ple de turistes ve a fer l´obligada visita al santuari. Com a ramats d´ovelles els he vist davallar del vehicle i, amb presses, fer l´oportuna visita al cambril de la Verge, fer una volta pel pati, retratar-se davant el monument al bisbe Campins, comprar unes postals a la botiga de souvenirs i marxar a la mateixa velocitat amb què han comparegut.

És la follia del món modern! Quedar-se en la superficialitat de les coses, no aprofundir mai en la història de l´indret que visites. Què pots saber de Lluc, d´Alcúdia o Palma si només tens unes hores a l´abast? Sí, potser que abans de partir d´excursió, els més llegits s´han entretingut amb una guia per a turistes; però són la minoria. La majoria de visitants espanyols i estrangers no saben res de la terra que trepitgen i, possiblement, tampoc no els interessa gaire. La nostra terra, per al noranta-nou per cent de visitants, és un espai de sol i platges. A les nits, festa a les discoteques, molt de beure i, a l´endemà, estendre la tovallola damunt la sorra i cremar-se la pell fins a fer-se plagues.

Al cap d´una estona, mentre assaboria aquells moments de felicitat infinita, entrà a l´establiment mestre Josep Ferrer. Ens havien dit que era a Lluc per provar de guarir-se la tisi. Amb l´única diferència essencial que la seva era una malaltia real i la meva completament fictícia.

Li podies notar al rostre una blancúria sospitosa, com si la sang no circulàs per les venes, talment estàs posseït per una anèmia inaturable.

L´home, ben vestit, just acabat d´afaitar, ens digué bon dia i s´assegué a una tauleta a la meva esquerra després de deixar l´abric al moblet de l´entrada.

Anà a agafar un dels diaris de sota l´aparell de televisió i s´assegué a una taula.

Em saludà novament.

--Bon dia? Sou nous per aquí? –demanà, després de comanar un cafè amb llet al propietari.

--Sí -li vaig contestar--. Arribàrem ahir, però fins ara mateix no hem sortit de l´habitació. Diluviava i no teníem cap desig d´agafar un xop.

Va ser la conversa inicial que encetà una amistat que durà tot el temps de la nostra estada a Lluc. Amb els dies Josep Ferrer ens explicà munió de detalls de la seva vida. En pocs moments s´adonà, parlant amb la padrina, de qui érem, que el meu pare era un presoner de guerra republicà, i, el fet li va fer obrir el cor a tota mena de confidències.

Crec que es sentia perdut. Els metges no li donaven gaire esperances. La seva arribada a la desesperada a Lluc era, possiblement, la darrera taula de salvació. Vidu d´ençà feia deu anys, només li restava una filla, a Barcelona, que, per motius de feina, no el podia atendre. Potser mai havia vist un home tan abatut. Li costava parlar i, cada moment, s´havia de treure el mocador per portar-lo a la boca. També vaig saber que els propietaris del bar li tenien reservats plats i tassons especials. L´admetien, com sempre havien acollit els malalts, però volien anar amb compte amb un possible contagi als clients. Per sort Mallorca i els mallorquins ja no eren com els dels temps de la vinguda a l´illa de George Sand i Frederic Chopin, quan els feren sortir de Son Vent i el propietari cremà els mobles que havien emprat.

De seguida s´adonà que podia parlar amb confiança. Jo era fill d´un defensor de la República! I ell, pel que ens explicà, també havia lluitat en defensa de la Llibertat.

Josep Ferrer pogué salvar-se de la inicial repressió dels sublevats gràcies a formar part de l´expedició de mallorquins que anava a l´Olimpiada Popular de Barcelona. Com a membre destacat de la CNT era un dels dirigents més coneguts del ram del comerç, a Palma. La nit que embarcaren cap a Barcelona, tot eren rialles i cançons. Prop de mil persones marxaven a la capital del Principat sense saber que aquella nit era la de la sublevació. L´exèrcit d´Àfrica ja afusellava al Marroc, Ceuta i Melilla, just en el moment que ells, a coberta del vapor, agitaven banderes republicanes, roges i de la CNT.

Jo havia acabat de berenar i la padrina, asseguda al meu costat, després de les respectives presentacions, escoltava amb deteniment. Al vell cenetista li brillaven intensament els ulls, com si ressuscitàs, com si l´únic que el fes viure altra volta fos navegar fins al passat, sentir-se de nou un jove de vint anys dalt de la coberta de la nau que l´allunyava de Mallorca just en el moment que el general Goded treia les tropes al carrer i els falangistes començaven les primeres detencions.

El sol li il·luminava la cara i, per uns moments, es transformà. Mentre explicava la història de l´anada a Barcelona veia al meu davant el mateix jovenet que feia tants d´anys agitava la bandera de la CNT al capdamunt de la nau.

--En arribar a Barcelona –continuà, emocionat-- no ens permeteren desembarcar. Se sentien canonades i trets de metralladora. Els treballadors assaltaven les casernes i es bombardejava el Govern Militar, just davant el port. Vèiem passar cotxes i camions amb banderes onejant al vent. Pels crits que sentíem des de la distància ens adonàvem que la batalla girava a favor nostre. Com era possible que no ens deixassin desembarcar? Qui era el responsable de la malifeta? Què pretenien? Que no anàssim a reforçar les milícies? Si haguéssim pogut posar peus a terra, ben segur que centenars de mallorquins haurien anat a combatre a favor de la República!

Finalment, el capità del vaixell rebé ordes d´anar fins a Tarragona, i al cap de dos dies d´haver marxat de Mallorca, desembarcàrem en el port de l´antiga Tàrraco romana.

Josep Ferrer aturava l´explicació per prendre aire. Estava malalt de veritat. Li costava parlar, es returava de tant en tant. A moments s´aixecava i anava als serveis. Senties tossir. Crec que ho feia per tal que nosaltres no veiéssim la sang. La padrina em mirava preocupada. Amb la seva ullada podia llegir les preguntes que es feia: No seria millor que estàs internat a Caubet? Què fa per aquestes muntanyes sense ningú que li tengui cura?

Eren els meus mateixos interrogants.

Hauria vengut a morir en un indret solitari, a una habitació per a peregrins lluny del món i de la frenètica activitat dels hospitals? Tot era possible. En Josep em feia la impressió d´un home que s´acomiadava de la vida, del que ha estat fonamental en la seva existència: les idees de la joventut, l´amor per una dona i els fills, el treball. Ara només li restaven guspires enceses en la mirada, en les paraules que pronunciava per fer saber a algú qui ha estat, quins foren els fonaments de la seva existència.

Quan es reincorporà a la conversa, parlà amb dificultat.

--Bé; m´ha agradat molt fer aquesta xerrada. Però avui estic cansat. Demà, si voleu, us contaré com va ser el desembarcament del capità Bayo l´any 1936.

El vaig veure sortir per la porta del bar. La seva figura va desaparèixer de sobte enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça.

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)

Anarcoefemèrides del 10 de febrer

Esdeveniments

Execucions de Jerez del 10 de febrer de 1892

- Execucions de Jerez:El 10 de febrer de 1892 a la plaça Belén de Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) són executats amb garrot pels botxins de Madrid, Sevilla i Granada, els anarquistes Manuel Fernández Reina (Busiqui), José Fernández Lamela, Manuel Silva Leal (El Lebrijano) i Antonio Zarzuela Granja, víctimes de la repressió sorgida arran de la revolta pagesa del mes anterior. El 8 de gener de 1892 va esclatar, al crit«Visca la Revolució social!», una insurrecció camperola a Jerez, ràpidament sufocada. Els dirigents d'aquest assaig de col·lectivisme agrari en foren detinguts i torturats. Fou l'executor madrileny qui primer va estrènyer la rosca a Busiqui; després el sevillà va fer el mateix amb Lamela i, finalment, el granadí acabà amb la vida de Zarzuela i d'El Lebrijano. No arribà a quinze minuts el temps que passà perquè tot acabés. Després, per exemple públic, els cadàvers romangueren exposats fins cap al tard. Aquestes execucions provocaran la radicalització de les postures d'alguns grups anarcocomunistes partidaris de la línia d'acció directa i individual. L'atemptat de Paulí Pallàs, del 24 de setembre de 1893, obrirà la dinàmica de repressió-anarcoterrorisme-repressió, que ja no s'aturarà fins als inicis del segle XX.

***

Capçalera de La Révolte

- Surt La Révolte: El 10 de febrer de 1935 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic bimensual La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest. Era una mena de continuació de Lucifer. Organe de Pensée Libre et de culture individuelle (1929-1931, 1934-1935). Va ser editat pels germans Aristide Lapeyre, que s'ocupà de la redacció i de l'administració, i Paul Lapeyre, que s'encarregà de la gerència, la qual fou continuada per D. Fourton. Tractà especialment el procés judicial anomenat de «Les esterilitzacions de Bordeus», del qual Aristide Lapeyre n'era un dels protagonistes. En el número 16, de l'1 de novembre de 1935, publicà un «Appel aux groupes anarchistes-communistes de Toulouse», de la Federació Local dels Grups Anarquistes de Tolosa de Llenguadoc. Trobem articles de Lucien Barbedette, Raoul-Albert Bodinier, Charles Boussinot, Paul Caubet, G. Coupe, Fred Durtain, Fernand Elosu, Henri Eychenne, Henri Fourcade, D. Fourton, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Émile Lecouturier, L. Lorillard, Arthur Mallet, Max Maury, Marius Parsonneau, André Prévotel i Jean Serru, entre d'altres. El periòdic edità al menys dos fullets, Le 6 février (1935), de Paul Lapeyre, i Allons enfants de la Patrie! Jeunes gens, voulez-vous vivre ou mourir? (1936), de Raoul-Albert Bodinier. En sortiren 21 números, l'últim el 5 de juny de 1936.

Naixements

Octave Jahn

- Octave Jahn: El 10 de febrer de 1869 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) el militant i propagandista anarquista Octave Jahn, també conegut com Souvarine. Telegrafista als 15 anys, va organitzar en 1884 la primera vaga d'aquest sector a París. Son pare el va amenaçar a internar-lo en un reformatori i va decidir a fugir; sortosament va trobar refugi a casa de la periodista llibertària Caroline Remy (Séverine). En 1886 va participar amb Tortelier, Marie Murjas, Tennevin, Niquet, Bidault i altres en la creació a París de la Lliga dels Antipatriotes, que va editar nombrosos cartells i va organitzar conferències antimilitaristes. En 1887 va ser un dels redactors amb Tennevin, Murjas i Paillette del periòdic parisenc L'Avant-garde Cosmopolite. També va fundar el grup«Les pieds plats», especialitzat en realitzar les mudances clandestines dels llogaters que no pagaven els arrendaments, i de la qual va compondre una cançó del mateix que es va popularitzar. Fugint de diverses condemnes i de la repressió es va refugiar a Bèlgica, on va prendre part en la vaga de maig de 1897 a la conca de l'Hainault, on es va distingir en els mítings pel seu discurs vehement i revolucionari. Detingut, va ser condemnat a dos anys i mig de presó per«provocació i destrucció de la propietat». Va ser internat a la presó de Mons, on el febrer de 1898 va caure malalt. Va ser alliberat la primavera de 1899 i va marxar a Barcelona, per retornar aviat a causa de la persecució de les autoritats espanyoles. El juliol de 1899 va realitzar una gran gira de conferències per Occitània. Instal·lat a Lió, va organitzar mítings, conferències i campanyes abstencionistes, fets pels quals va aconseguir nombroses condemnes i multes. L'agost de 1890 va començar a treballar de tipògraf i va ser un dels organitzadors del grup«La Jeunesse Cosmopolite», format per una vintena de militants especialitzat en la lluita antimilitarista i d'ajuda als desertors i insubmisos, i que tenia la seva seu al cafè Marcellin (105 Avenue de Saxe). El 16 i 17 d'agost de 1890 va participar com a delegat de Cambéry en el congrés de grups anarquistes de la regió de Ginebra, que va donar lloc a la fundació de la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries, el secretari de la qual serà Chomat. L'11 d'octubre de 1890 va fer, amb Paul Bernard i Claude Colas, una conferència a Roanne a resultes de la qual van ser condemnats tots tres en rebel·lia a un any de presó i a 100 francs de multa per fer «crida a l'assassinat». Amb Paul Bernard va participar en la preparació d'un Congrés Regional de la Regió Est fundador d'una Federació dels Obrers Reunits, basat en la tàctica de la vaga general i en l'entrada dels anarquistes en els sindicats; aquest congrés va ser presidit per un míting a la Sala Rivière el 31 d'octubre de 1890, on es va reivindicar la vaga general, el Primer de Maig i la propaganda pel fet. L'endemà, l'1 de novembre, va començar al cafè Marcellin el congrés que va agrupar 150 delegats, malgrat el boicot de certs anarquistes contraris a les posicions violentes de Jahn. El 2 de novembre la policia va detenir cinc delegats, però Jahn no va ser detingut ja que davant el boicot a les seves postures havia marxat a Suïssa. El 22 de novembre de 1890 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 100 francs de multa per «provocació a l'assassinat i al pillatge». Alguns dies més tard, el 8 de desembre, l'Audiència del Loira el va condemnat a una nova pena d'un any de presó i a 100 francs de multa per les mateixes raons. Refugiat de bell nou a Catalunya, va militar al País Valencià i va fundar en 1893 el periòdic La Controversia, del qual es van editar cinc números. Des de la península va enviar articles al periòdic Le Pot à Colle, publicat per L. Guérineau. En 1894, després d'una breu estada a Alger, on va ser condemnat l'abril d'aquell any a un mes de presó, va retornar a França on ràpidament va rebre noves condemnes: dos anys de presó per «provocació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi» (20 de maig de 1894 a l'Audiència del Roine), sis mesos de presó (15 de juny de 1894 al Tribunal de Marsella), un any de presó per«provocació a l'assassinat i al pillatge» (15 de juny de 1894 a l'Audiència del Loira). El maig de 1894 va fugir de Lió i des de Marsella va embarcar-se a Algèria, però va ser detingut i transferit a Marsella el juny de 1894. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, va passar dos anys a la presó per una nova condemna de la qual no va poder fugir. Alliberat el setembre de 1897, va marxar a Londres, on va treballar de rentaplats en un restaurant. L'abril de 1898 es va instal·lar a Marsella, després de passar per Jarnac. Va albergar la militant anarquista catalana Salut Borràs Saperas (1878-1954) –vídua de Lluís Mas, afusellat a Montjuïc (Barcelona) el 1897, i filla de l'internacionalista anarquista Martí Borràs– i sos dos infants, i amb qui s'unirà més tard sentimentalment; també va albergar un temps Jean Marestan. Fins al març de 1899 va participar en totes les activitats anarquistes dels grups de Marsella i es va especialitzar en cantar cançons anarquistes en festes familiars i de companyó. Entre març i juny de 1898 va participar en la redacció de Le Libertaire instal·lat aleshores a Marsella. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara Le Cri de révolte, fundat per G. A. Bordes, i Le Journal du Peuple, fundat per Sébastine Faure. En 1899 es va instal·lar al barri parisenc de la Goutte d'Or. A partir de 1901 es va instal·lar a Angulema on va fer feina de representant d'un fabricant de conyac. Després va marxar de bell nou a Catalunya, on es va casar amb Salut Borràs i on va romandre fins al 1909, quan va emigrar a Mèxic sota el pseudònim de Souvarine. Al país asteca va col·laborar en el moviment revolucionari i en 1915 va participar en la revista Ariete,òrgan de la «Casa del Obrero Mundial». Entre gener i setembre de 1915 va ser secretari d'un coronel de l'exèrcit d'Emiliano Zapata. El 10 d'octubre de 1915 va participar en la inauguració de l'Escola Racionalista de Mèxic, segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia, i el novembre, amb Rafael Quintero, Agustín Aragón, L. Camacho Escamilla i altres, va fundar l'«Ateneo Ciencia, Luz y Verdad». En 1916, com a delegat de la «Casa del Obrero Mundial» i del sindicat dels terrelloners mexicans, va realitzar una gira de conferències a França sobre la Revolució mexicana i va escriure nombrosos articles sobre el tema, especialment al periòdic Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure, realitzant també un monogràfic sobre el president mexicà Carranza en el periòdic Les Hommes du jour. El 12 d'agost de 1916 va ser un dels oradors, juntament amb Sébastien Faure, Lepetit i Schneider, en el funeral de Pierre Martin al cementiri parisenc de Père-Lachaise. L'octubre de 1916 va retornar a Mèxic. Octave Jahn va morir el 9 de juny de 1917 a Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Eugène Bigel a Caiena

- Pierre Bigel: El 10 de febrer de 1872 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista, partidari de l'acció directa, Pierre Eugène Bigel. Sos pares es deien Michel Bigel i Élisa Geoffroy. Fill d'una família obrera benestant, estudià a l'institut de Charleville (Xampanya-Ardenes, França) fins als 12 anys i una de ses germanes freqüentà l'Escola Normal d'aquesta població. Son temperament exaltat va fer que deixés els estudis i es posà a treballar d'antuvi com a aprenent d'ajustador a la fàbrica «Dupont& Fould» d'Apremont-sur-Aire (Xampanya-Ardenes, França), on destacà per la seva violència. Després va fer feina en diversos establiments de Charleville, entre ells«Périn Frères» i«Demangel», abans de treballar, a partir de 1891, a Revin (Xampanya-Ardenes, França). Després de diversos informes policíacs, sembla que la seva conducta va ser bona, però el seu natural romangué violent. Gràcies als seus companys de feina, especialment Henri Chuillot i Clovis Bourgeois que li donaren a llegir publicacions, entrà a formar part del moviment anarquista, decantant-se per la«propaganda pel fet» com a única solució per intimidar la patronal i posar fi a les vagues que havien esclatat a les fàbriques«Faure» de Revin, vagues que es perllongaren durant els mesos d'hivern de 1890 i 1891. Participà en aquestes vagues i l'1 de maig de 1891, amb son company de taller Clovis Bourgeois, intentà per tres indrets diferents calar foc els boscos de Revin. L'estiu d'aquell any fou l'autor dels atemptats amb dinamita que es realitzaren a Charleville, fent explotar durant la nit del 21 al 22 de juny alguns cartutxos de dinamita a la gendarmeria i posant, durant la nit del 15 al 16 de juliol, un aparell explosiu a les finestres de l'industrial Deville de Charleville, enginy que no esclatà. Els cartutxos, que restaren intactes, estaven embalats en un catàleg on la germana de Bigel havia escrit el seu nom, fet que va permetre la policia identificar-ne immediatament l'autor. El 17 de juliol de 1891 va ser detingut i arran de la seva declaració van ser detinguts els seus còmplices i, de rebot, alguns socialistes de la vall del Mosa. També fou un dels autors de l'explosió que tingué lloc la nit de l'11 al 12 de juny de 1891 als soterranis de la gendarmeria de Revin. L'11 de novembre de 1891 l'Audiència de les Ardenes el condemnà per«destrucció amb dinamita d'edificis públics» a set anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició domiciliària. Malalt a la Prefectura Central de Melun (Illa de França, França), on va ser sovint ficat en una masmorra, en 1894 retornà a les Ardenes per ser jutjat novament pels incendis de l'1 de maig de 1891 i el 23 de novembre de 1894 va ser condemnat per l'Audiència de les Ardenes a 12 anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició domiciliària per aquests incendis –Clovis Bourgeois i Désiré Badré van ser condemnats a la mateixa pena, mentre que Joseph Badré, Ernest Laheurte i Joseph Blin van ser absolts. Pierre Bigel va ser deportat a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa), sota la matrícula 26.844, on morí pocs mesos després, l'11 de novembre de 1895.

***

Giuseppe Pasotti

- Giuseppe Pasotti: El 10 de febrer de 1888 neix a Conselice (Romanya, Itàlia) el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Giuseppe Pasotti. Fill d'una família que havia participat en les lluites republicanes i anticlericals als Estats Pontificis: l'avi fou republicà i son pare i son germà Romolo socialistes. Giuseppe Pasotti des de molt jove milità en el moviment anarcosindicalista i en 1911 fou condemnat a tres mesos de presó per haver impedit fer feina uns esquirols. Com a fervent antimilitarista, fou un dels animadors en 1914 de la «Setmana Roja». En 1915 fou detingut per la seva participació en les manifestacions contra la guerra i per incitar els joves a la deserció. En 1916 s'instal·là a Milà on s'adherí a la secció local de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i l'any següent fou perseguit per un delicte de premsa. El 18 de gener de 1918 fou condemnat pel Tribunal Militar de Milà per«incitació a la desobediència i a la deserció» i tancat a la fortalesa d'Aosta fins al final de la guerra. Durant la seva detenció, sa companya, Maria Bernardi, va morir de grip espanyola. En 1920, en qualitat d'obrer mecànic, esdevingué secretari sindical a la casa Alfa-Romeo de Milà. Quan esclataren a Itàlia els moviments populars inspirats en la Revolució russa fou un dels capdavanters, però no s'adherí a la III Internacional i sempre restà fidel al pensament anarquista. Més tard, s'oposarà radicalment al feixisme i en 1924 va haver de fugir de Milà, escapant pels pèls de la repressió engegada pels escamots d'Italo Balbo. En tornar a la regió milanesa, començà a treballar com a muntador mecànic en una empresa de Malnate, a prop de Varese, feina que li permetia viatjar a través del país i mantenir contacte amb els companys llibertaris d'arreu. Però els disturbis sorgits arran de l'execució de Sacco i de Vanzetti l'assenyalaren de bell nou a les autoritats feixistes. Obligat a amagar-se, emigrà clandestinament a França en 1929, instal·lant-se d'antuvi a París. En 1930, després de treballar uns mesos a Alemanya aprenent l'ús dels motors diesel, s'instal·là amb sa nova companya, Maria Linari, a Tolosa de Llenguadoc, on reprengué les seves activitats llibertàries. En aquesta ciutat freqüentà la llibreria del professor antifeixista italià Silvio Trentin, lloc de reunió dels emigrats italians de la regió. En aquesta època exercí de corresponsal dels periòdics anarquistes L'Adunata dei Refrattari, que apareixia als EUA, i Il Risveglio Anarchico, de Ginebra. El maig de 1932, a Perpinyà, centralitzà, com a president de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de la regió, les activitats antifeixistes d'aquesta zona de l'Estat francès. Dirigí una pensió, al número 3 del carrer Duchalmeau, que albergà nombrosos companys. En 1935, juntament amb Raniero Cecili, Ernesto Bonomini, Leonida Mastrodicasa, Luigi Daminai i nombrosos antifeixistes italians, li fou incoat un expedient d'expulsió, però aquesta mesura fou prorrogada, perquè el 31 de maig de 1936 participà a Chambéry en el Congrés de la LIDU. A partir de juliol de 1936 i fins al final de la guerra, va fer d'intermediari entre el moviment llibertari espanyol –fou cap de l'Oficina d'Investigacions Polítiques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)– i els companys italians que partien cap a la Península a combatre. El seu domicili, al carrer Grande-la-Réal, esdevingué el centre d'organització i de pas dels voluntaris italians (Centrone, Girotti, Bilfolchi, Perrone, Bonomini, etc.) que marxaren a Catalunya. També s'allotjà a casa seva Carlo Rosselli, que més tard fou assassinat per un escamot de La Cagoule –sobrenom de la feixista Organització Secreta d'Acció Revolucionària Nacional (OSARN)–; el filòsof llibertari Camillo Berneri, que serà assassinat pels estalinistes a Barcelona durant els Fets de Maig de 1937; el periodista Luigi Campolonghi, membre actiu de la LIDU; i altres. El novembre de 1936 la policia el considerà com un dels principals activistes del moviment llibertari dels Pirineus Orientals. En aquests anys fou membre del grup de Perpinyà de la Federació Anarquista del Midi, que segons informes policíacs comptava 25 membres, 21 dels quals eren estrangers (espanyols i italians), i que tenia la seva seu al domicili de Louis Montgon (Vérité), al número 13 del carrerÉmile Boix. Portà una lluita acarnissada contra el representant consular italià que residia a Portvendres, que era el centre de les conxorxes franquistes a Perpinyà, fins a la seva declaració com a persona non grata per les autoritats franceses i la seva expulsió. Arran d'un atemptat comès l'11 de març de 1937 contra el tren Marsella-Portbou, fou detingut amb l'anarquista espanyol Melchor Escobar y Moliner i implicat en el robatori de correspondència d'unes cartes dirigides a militants franquistes en un hotel de la ciutat; i el 2 de juny de 1937 fou condemnat a tres mesos de presó per«violació de correspondència» pel tribunal de Perpinyà, malgrat que la LIDU havia encarregat la seva defensa als prestigiosos advocats Louis Noguères i Léon-Jean Grégory. El 19 d'agost de 1937 fou emesa una ordre d'expulsió i, buscat per la policia, es refugià a Marsella. El 19 de setembre fou novament detingut per «infracció a l'ordre d'expulsió» i, després d'un breu tancament, s'amagà durant unes setmanes al domicili de Louis Montgon, a Haut-Vernet. Continuà, però, entrant regularment a la Península i participant en l'organització de l'ajuda entre París, Marsella, Niça i Espanya. A la primavera de 1938, gràcies al suport dels anarquistes marsellesos, aconseguí arribar a Tunísia, on reprengué les activitats polítiques i organitzà un grup anarquista en col·laboració amb el periodista i escriptor llibertari Luigi Damiani, hereuàcrata d'Errico Malatesta, que havia freqüentat Milà durant els anys vint i també Tolosa. El 5 d'abril de 1939, arran d'un atemptat contra una empresa feixista, fou detingut com a presumpte còmplice, però aviat fou amollat. En 1943, després de la invasió de Tunísia per les tropes de l'Eix, passà a Algèria. Encara que antimilitarista, s'enrolà, malgrat els seus 55 anys i la mala salut, en les forces francobritàniques, però sense portar armes, per la qual cosa fou nomenat intendent i cuiner del grup de voluntaris italians. En acabar la guerra, tornà a Itàlia i a partir de 1946 militarà en el grup de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Villadossola. En el II Congrés de la FAI tingut a Bolonya entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí com a delegat dels grups de la Vall d'Aosta. Encarregat de reorganitzar els moviment llibertari a la zona de Ferrara, a començaments de 1948 s'instal·là a Pontelagoscuro, però, decebut per la situació política que prenia el seu país gens revolucionària–«Compromís Històric» entre el Partit Comunista Italià (PCI) i la Democràcia Cristiana–, retornà a Tunísia. Giuseppe Pasotti va morir el 21 d'abril de 1951 a Tunísia.

***

Giuseppe Guelfi

- Giuseppe Guelfi: El 10 de febrer de 1894 neix a Niça (País Niçard, Provença, Occitània) l'anarquista Giuseppe Guelfi, que va fer servir nombrosos pseudònims (Juan Torres Gouvece, Elia Ascenzi, Juan Casedemunt,José Juifrut, Giuseppe Martinelli, Luigi Contri, Umberto Fei, etc.). Sos pares es deien Oreste Guelfi i Ernestina Babbini. Passà la seva adolescència a Massa (Tosca, Itàlia), ciutat originària de sos pares, on s'acostà al moviment anarquista. Es guanyà la vida com a pintor decorador i mecànic. En 1914 va ser cridat a files i participà en la Gran Guerra com a soldat de cavalleria. Involucrat en delictes contra la propietat i condemnat per deserció militar, en 1921 s'exilià a França. Expulsat en 1928, va ser localitzat a Savona (Ligúria) i detingut. Després de complir tres anys de reclusió militar a Gaeta (Laci, Itàlia), s'expatrià novament. A França desenvolupà una intensa tasca subversiva, fent servir els seus nombrosos pseudònims, i va ser buscat per la mort de dos gendarmes. La policia i les autoritats consulars el localitzaren en diferents indrets, com ara Suïssa, Bèlgica, Països Baixos, Portugal i Espanya. El gener de 1932 participà en la revolta de l'Alt Llobregat (Catalunya) i aquest any va ser empresonat a Barcelona (Catalunya) juntament amb altres anarquistes italians, com ara Egidio Bernardini, Pietro Bruzzi, Luigi Sofrà, Burno Toccafondi i Nicola Turcinovic. El 27 de juliol d'aquell any va ser inclòs en el «Butlletí de recerca» de la policia. En el número de març de 1933 de la revista anarquista de San Francisco (Califòrnia, EUA) Man!, publicà una carta («Restles Spain»), expedida des de la presó de Barcelona al periòdic L'Adunata dei Refrattari, on explicava la revolució anarquista de gener d'aquell any. Ben conegut en els cercles dels exiliats polítics, col·laborà en el periòdic anarcosindicalista català Solidaridad Obrera. En 1934 el trobem oficialment al servei de la policia, desenvolupant la seva tasca d'informador presentant detallats informes sobre les activitats conspiradores tant a Itàlia com a l'estranger. La policia l'encarregà la desarticulació d'un comitè nacional d'agitació anarquista a Liorna (Toscana, Itàlia), sorgit del Comitè d'Agitació Antifeixista de Montreuil (Illa de França, França). El juny de 1934, després de la seva denúncia, 23 escorcolls simultanis de domicilis de companys anarquistes, tots amics d'Augusto Consani, es desencadenaren, però tots donaren resultats negatius. També fallà l'intent de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) d'introduir-se, fent servir el nom de Paolo Schicchi, en la correspondència del Socors Anarquista Internacional (SAI). La seva següent missió fou enviar informes sobre els confinats polítics de l'illa de Ponça, intentant, sense èxit, recollir les confidències, entre d'altres, del periodista anarquista Vincenzo Capuana, que acabava d'arribar de Nova York (Nova York, EUA). Després va ser traslladat a altres colònies penitenciàries (Ustica, Fonni, Tremiti, Lampedusa, Favignana i Ventotene) i a les presons de Nàpols i Trapani, enviant informes, vertaders o falsos, sobre els projectes insurreccionals dels investigats. Perduda tota la seva credibilitat com a delator davant les autoritats, intentà desesperadament fugir del confinament. Giuseppe Guelfi va morir el 14 de maig de 1940 a l'Hospital Pace de Nàpols (Campània, Itàlia).

***

Necrològica de Manuel Gavira Castillo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de maig de 1971

- Manuel Gavira Castillo: El 10 de febrer de 1900 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Gavira Castillo. Sos pares es deien Francisco Gavira i Encarnación Castillo. Treballava al dic de Matagorda, a les drassanes de Puerto Real (Cadis, Andalusia), i cap el 1920 s'adherí al moviment llibertari. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou un dels organitzadors del Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i un dels distribuïdors a Cadis de la premsa llibertària clandestina editada a França per exiliats espanyols (Iberión, Rebelión, etc.), que rebia en una petita població de la província i que la policia mai no descobrí. Després d'una crisi en el sector de la metal·lúrgica i mancat de feina, s'enrolà com a mariner i a cada vaixell que hi anava fou el responsable confederal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, navegava per a la Companyia Mediterrània i dies després marxà cap a Barcelona (Catalunya), on s'integrà immediatament en el Sindicat de Mariners de la CNT. També va ser nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració i, posteriorment, en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, fou membre de la Federació Local de Florença (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Vidu de Pastora Lagraña, es casà posteriorment amb Donata Margarita Casero. En 1947 s'instal·là a Castèlgelós i va ser nomenat tresorer de la Federació Local de la CNT, càrrec que ocupà fins al 1962, quan va caure greument malalt. Manuel Gavira Castillo va morir el 7 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 6 de febrer– de 1971 al seu domicili del barri de Lirac de Castèlgelós (Aquitània, Occitània). 

***

Pedro Bonias Pardo

- Pedro Bonias Pardo: El 10 de febrer de 1903 –algunes fons citen erròniament 1906– neix a Cofrents (Valls d'Aiora, País Valencià) l'anarcosindicalista Pedro Bonias Pardo, conegut com El Gato. Sos pares es deien Pedro Bonias i María Pardo. Amb son germà gran José Bonias Pardo emigrà a Barcelona (Catalunya) i visqueren a les «Cases Barates» de Can Tunis del barri barceloní d'Horta. Els dos germans treballaren a les extraccions de sorres a les platges de Can Tunis explotades pel Consorci del Port Franc promoguda pel Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sindicat en el qual militaren. El maig de 1930 foren fundadors de l'Ateneu Cultura de Defensa Obrera de la Marina del Prat Vermell de Barcelona. Durant la Revolució i la guerra fou membre de les Patrulles de Control. Amb el triomf franquista, el 5 d'agost de 1939 va ser detingut; jutjat en consell de guerra, el 30 de maig de 1943 va ser condemnat a tres anys de presó menor. Pedro Bonias Pardo va morir el 30 de març de 1990 a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser enterrat a Cofrents.

***

Alberto Vecín Gómez [militants-anarchistes.info]

- Alberto Vecín Gómez: El 10 de febrer de 1906 neix a La Faba (Vega de Valcarce, Lleó, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Alberto Vecín Gómez, també conegut com Capitán Gallego i Cesareo Gancedo Gómez. Quan esclatà la Revolució espanyola fou responsable del XII Centúria de la Columna «Roja i Negra» al front d'Aragó (Espanya). Després de la militarització de les milícies la columna esdevingué 127 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser nomenat capità d'una de les seves companyies. Durant la guerra, per evitar represàlies contra sa família, restà a Lleó i canvià son nom pel de Cesareo Gancedo Gómez. Després del conflicte bèl·lic treballà de paleta i patí diversos consell de guerra, però, sembla, que les autoritats franquistes no descobriren la seva veritable identitat. Fins a la mort del dictador Francisco Franco suportà nombrosos controls, vigilàncies i persecucions, sense mai no renunciar als seus ideals llibertaris. Alberto Vecín Gómez va morir el 4 de desembre de 1993 a Lleó (Castella, Espanya).

***

Alex Comfort fotografiat per Vernon Richards en 1946

- Alex Comfort: El 10 de febrer de 1920 neix al barri d'Edmonton (Middlesex, Londres, Anglaterra) i l'investigador científic, metge, sexòleg, gerontòleg, psiquiatra, novel·lista, dramaturg, poeta, pacifista, objector de consciència i anarquista Alexander Comfort. Era l'únic fill d'Alexander Charles Comfort, funcionari d'educació, i de Daisy Elizabeth Fenner, professora de llengües modernes. Amb 14 anys, mentre feia experiments per millorar la fórmula de la pólvora a l'Escola Highgate de Londres, una explosió li volà la mà esquerra i només li deixà el polze–posteriorment afirmà que d'aquesta manera la mà esquerra li resultava moltútil per a les «exploracions uterines». En 1938, quan encara estudiava en aquesta escola, va publicar el seu primer llibre, The Silver River. Being the diary of a schoolboy in the South Atlantic (1936), relat d'un viatge que havia fet dos anys abans amb son pare a l'Argentina i al Senegal. Abandonà l'escola i sa mare, aleshores retirada, l'educà a casa. Posteriorment estudià medicina al Trinity College de la Universitat de Cambridge (Cambridgeshire, Anglaterra), a l'Hospital de Londres (actual Royal London Hospital) i a diverses institucions acadèmiques (Col·legi Reial de Metges, Col·legi Reial de Cirurgians, etc.), arreplegant sis graus de diverses disciplines (medicina, cirurgia, bioquímica, psiquiatria, etc.). Després de treballar com a metge resident a l'Hospital de Londres, esdevingué professor de fisiologia al Col·legi de Medicina de l'Hospital de Londres. En 1945 es diplomà en salut infantil i realitzà doctorats en 1950 i en 1963 al Col·legi Universitari de Londres. En 1943 es casà amb Ruth Muriel Harris i en 1946 tingué son únic fill, Nicholas. Entre 1943 i 1944 edità, amb John Clifford Bayliss, la revista New Road. New directions in european art and letters. Anarquista, antimilitarista i pacifista, malgrat la seva mutilació a la mà que li impedia anar al front, es declarà objector de consciència i el 2 d'abril de 1943, en plena II Guerra Mundial, va enviar una carta a la revista Tribune denunciant els bombardeigs aliats indiscriminats contra la població civil alemanya. Fou membre destacat de la Peace Pledge Union (PPU, Unió per la Promesa de Pau) i de la Campanya pel Desarmament Nuclear. En aquestaèpoca publicà nombrosos textos anarquistes, com ara Peace and disobedience (1946); On this side nothing (1949), fortament influenciat per Albert Camus, autor a qui admirava; i Authority and delinquency in the modern state. A criminological approach to the problem of power (1950). Sota el pseudònim Obadiah Hornbrooke, intercanvià una correspondència pública i agre polèmica en defensa del pacifisme amb George Orwell, qui el va qualificar de«profeixista». Entrà a formar part del cercle intel·lectual editor (Marie Louise Berneri, Nicholas Walter, Herbert Read, Vernon Richards, George Woodcok, etc.) del periòdic anarquista Freedom. En 1948 Freedom Press li va publicar el llibre Barbarism and sexual freedom. Lectures on the sociology of sex from the standpoint of anarchism, basat en un cicle de conferències que realitzà al London Anarquist Group (LAG, Grup Anarquista de Londres). En 1951 signà la«Authors World Peace Appeal» (AWPA, Crida dels Autors per la Pau Mundial), però més tard renuncià al seu comitè al·legant que l'AWPA estava controlada per incondicionals soviètics. Posteriorment en aquesta dècada va fer costat el«Comitè d'Acció Directa contra la Guerra Nuclear» i el «Comitè dels 100», format per destacats intel·lectuals. Durant la Pasqua de 1958 participa en la primera marxa antinuclear que recorregué 83 quilòmetres entre Londres i Aldermaston (Berkshire, Anglaterra). El setembre de 1961 va ser empresonat un mes amb altres companys, entre ells Bertrand Russell, per incitació a la desobediència civil durant una important protesta a la plaça de Trafalgar de Londres. En 1962 va escriure la cançó protesta One man's hands, que va ser musicada i cantada per Pete Seeger, i aquest mateix any publicà el fullet de cançons pacifistes Are you sitting comfortably? The Alex Comfort song book. El número 33 (novembre de 1963) de la revista Anarchy li dedicà un monogràfic. Durant la dècada dels cinquanta i dels seixanta s'especialitzà en biogerontologia i (biologia de l'envelliment) i en biomedicina gerontològica (prolongació mèdica de la vida humana) i dedicà molts d'esforços a la seva divulgació, formant part del Club for Ageing (Club de l'Envelliment), creat en 1947, i de la British Society for Research on Ageing (BSRA, Societat Britànica per a la Recerca sobre l'Envelliment). En 1964, arran d'un viatge a l'Índia dos anys abans, publicà la seva traducció del sànscrit del tractat d'erotologia clàssica medieval Koka Shastra i en 1968, quan es trobava en una reunió científica a Txecoslovàquia, pogué assistir a la«Primavera de Praga». En 1969 se li atorgà el Premi Karger de Medicina. En 1972 publicà la seva obra més coneguda The joy of sex. A gourmet guide to lovemaking, manual de sexologia que va escriure en dues setmanes i autèntic best-seller traduït a multitud de llengües i amb el qual guanyà tres milions de dòlars pels 12 milions d'exemplars venuts; però no estava satisfet de ser conegut com Dr. Sex i que les seves altres obres fossin desconegudes. Després de la publicació d'aquesta obra, es divorcià de Ruth Harris i mesos després, en 1973, es casà amb l'economista Jane Tristram Henderson, la millor amiga de la seva exesposa amb qui mantenia un romanç des de feia una dècada –les famoses, i agosarades, 84 il·lustracions de The joy of sex es basaven en instantànies polaroids que els amants s'havien autofotografiat. El Center for the Study of Democratic Institutions (CSDI, Centre per a l'Estudi de les Institucions Democràtiques) li donà una feina i la parella es traslladà a Santa Bàrbara (Califòrnia, EUA), on el citat thik tank liberal tenia la seu. Entre 1974 i 1983 fou conferenciant en el Departament de Psiquiatria de la Universitat Stanford (Palo Alto, Califòrnia, EUA) i també va ser professor en l'Institut de Neuropsiquiatria de la Universitat de Califòrnia a Santa Bàrbara. En aquesta època la parella era assídua del Sandstone Retreat, al Sandstone Ranch, a les muntanyes de Santa Mònica (Califòrnia, EUA), comunitat naturista de sexualitat lliure i d'intercanvi de parelles. Amb el temps, però, Jane Henderson es cansà de l'amor lliure i, després de durs plets amb el CSDI, que el denuncià per incompliment de contracte, en 1985 la parella retornà a Anglaterra i s'instal·là al comtat de Kent. En 1989 publicà una carta en The Guardian contra la imposició de l'impost regressiu (Poll Tax) i la política econòmica del govern presidit per Margaret Thatcher. En 1991 patí una hemorràgia cerebral severa i a partir d'aquest moment son fill Nicholas actuà com a gerent i administrador dels seus interessos econòmics. Aquell mateix any Jane Henderson morí d'una hemorràgia. Trobem articles polítics seus en multitud de publicacions, com ara Center Magazine, Consciencious Objector, Freedom,Life and Letters To-Day, New Statesman and Nation, Now,One World, Peace News, Public Opinion, Resistance, etc. A més de les obres citades, és autor de No such Liberty (1941), Three new poets (1942, amb Roy McFadden i Ian Serraillier), Into Egypt. A miracle play (1942), The almond tree. A legend (1942), A wreath for the living (1942), Cities of the plain. A democratic melodrama (1943), Elegies (1944), The power house (1944), The song of Lazarus (1945), Art and social responsibility (1946), The signal to engage. Poems (1946), Letters from an outpost (1947), Gengulphus (1948), Sexual behaviour in society (1950), Civil defence. What you should do now! A message to every householder (1950), And all but he departed. Poems (1951), Delinquency (1951), A giant's strength (1952), The biology of senescence (1956 i 1964),Sex and violence and the origin of the novel (1961), Come out to play (1961 i 1975),Haste to the wedding (1962), Darwin and the naked lady (1962), Sex in society (1963 i 1975), Process of Ageing (1964), The nature of human nature (1966), The anxiety makers. Some curios preoccupations of the medical profession (1967), Art and social responsibility. Lectures on the ideology of romanticism (1971), «What rough beast?» And «What is a doctor?» (1972), More Joy of sex. A lovemaking companion to The Joy of Sex (1973), A good age (1976), The novel and our time (1977) I and that. Notes on the biology of religion (1979), Poems for Jane (1979), The fast of love. Loving, loving and growing up (1980), Practice of geriatric psychiatry (1980), Tetrach (1981), Reality and empathy. Physics, mind and science in the 21st century (1984), Imperial patient. The memoirs of Nero's doctor (1987), The philosophers (1989), Anarchism and religion (1991), The new Joy of Sex. A gourmet guide to levemaking for the nineties (1992), Writings against power and death. The anarchist articles and pamphlets (1994), Mikrokosmos (1994), Sexual positions (1997), Sexual fantasies (1997), Kisses and caresses (1997), entre d'altres. Alex Comfort va morir el 26 de març de 2000 en una residència de la tercera edat de Banbury (Oxfordshire, Anglaterra). El seu arxiu científic es troba dipositat al Kinsey Institute for Research in Sex (KIRS, Institut Kinsey de Recerca sobre Sexe) a Bloomington (Indiana, EUA) i la seva documentació política a la biblioteca de l'University College London (UCL).

Alex Comfort (1920-2000)

***

José Hernández Montané

- José Hernández Montané: El 10 de febrer de 1921 neix a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista José Hernández Montané. Sos pares es deien José Hernández i Josefa Montané, militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ferroviari de la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE), estava afiliat al Sindicat dels Transports de la CNT i lluità sindicalment en la clandestinitat. El seu domicili va ser lloc de reunió entre els militants de l'interior i els vinguts de l'exterior. Després de la mort de dictador Francisco Franco, fou administrador del periòdicSolidaridad Obrera en diverses ocasions (1979, 1982 i 1984-1985) i sempre va col·laborar directament amb el Comitè Regional de Catalunya de la CNT. També formà part activa de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. José Hernández Montané va morir el 27 d'octubre de 1998 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerat.

Defuncions

Retrat atribuït, sense cap fonament, a Jacques Roux

- Jacques Roux: El 10 de febrer de 1794 el revolucionari Jacques Roux s'apunyala dins la cel·la que ocupava a la presó de Bicêtre, a prop de París, (Illa de França, França). Nascut el 21 d'agost de 1752 a Pranzac (Llemosí, Occitània), aquest capellà roig, era vicari de Saint-Nicolas-des-Champs de París, despietat i a vegades cruel, serà un precursor del socialisme i de l'anarquisme moderns. No va tenir prou a denunciar els revolucionaris acaparadors, els especuladors i els mercaders, les seves diatribes tingueren com a objectiu el govern i tot l'aparell de l'Estat parlamentari, així com diversos representants de l'autoritat. És l'autor del cèlebre Manifeste des Enragés (Manifest dels Enrabiats) que van signar Varlet i Leclerc d'Oze. Partidari de l'acció directa, va esperonar els pillatges de magatzems. Va ser el portaveu dels més pobres dels sans-culottes, incitant les dones a reivindicar els seus drets. El Manifeste des Enragés serà la causa de la seva caiguda. La Convenció es va sentir atacada i va detenir Jacques Roux el 22 d'agost de 1793, amb la intenció de guillotinar-lo, a través del tribunal revolucionari. La repressió s'abatrà tot d'una entre els seus partidaris, i el Club des Femmes, suport dels enragés, serà dissolt.

Jacques Roux (1752-1794)

***

Notícia de l'accident de Georges Lachaume publicada en el periòdic Le Petit Parisien del 10 de febrer de 1925

- Georges Lachaume: El 10 de febrer de 1925 mor a Clichy (Illa de França, França) l'anarquista Georges Lachaume. Havia nascut cap el 1885. Instal·lat a La Garenne-Colombes (Illa de França, França), treballà com a ajustador i milità en el grup de Bezons (Illa de França, França) de la Unió Anarquista (UA). El gener de 1925 va ser nomenat gerent del periòdicLe Libertaire. Netejant la seva pistola Browning se li va disparar i la bala li perforà el fetge; portat a l'Hospital Beaujon de Clichy (Illa de França, França), Georges Lachaume va morir el 10 de febrer de 1925 durant operació. Va ser substituït en la gerència de Le Libertaire per Achille Lausille.

Continua...

---

“Miquel López Crespí acaba de publicar Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, la segunda parte de una trilogía sobre el escritor mallorquín Llorenç Villalonga. López Crespí ha vivido intensamente la aventura de sumergirse en nuestra historia reciente para explorar sus miserias y analizar la psicología contradictoria e interesante del autor de ‘Bearn’.”. (Maria de la Pau Janer)

“Villalonga es un auténtico personaje de novela” (Miquel López Crespí)

Per Maria de la Pau Janer, escriptora

-¿De dónde surge el título de su último libro?

-Se titula Les vertaderes memories de Salvador Orlan. Se basa en las Falses memòries de Salvador Orlan, una autobiografía novelada del escritor Llorenç Villalonga en la que encontramos su visión de la Guerra Civil, y de la Mallorca de los años 20, 30, 40... En realidad mi obra forma parte de una trilogía sobre Villalonga. El primer libro fue Una Arcàdia feliç publicada por Lleonard Muntaner y Premio Pare Colom 2010.

-Por qué esa primera parte se titula Una Arcàdia feliç?

-La expresión parte de unas palabras de Villalonga con las que pretendía definir cómo era Mallorca durante la Guerra Civil. Explicaba que la vivió en Binissalem, donde podía escribir tranquilamente ensayos literarios, mientras los payeses le visitaban para ofrecerle los frutos del campo. Se casó con Teresa Gelabert en noviembre del 36, en plena guerra, y se fueron a vivir a la casa de ella en el pueblo. En realidad, ambos libros formaban parte de una única obra que comienza en julio del 36 y dura hasta mediados del 37. Una novela que he tenido que adecuar por cuestiones editoriales en dos volúmenes. Aún queda un tercero por publicar.

-Hábleme de su interés por Villalonga.

-Me interesa Villalonga porque él mismo es un auténtico personaje de novela, y también por la época que le tocó vivir: la anterior a la República, la República, la Guerra Civil i la postguerra. Fue un personaje conflictivo e interesante. Tuvo una gran capacidad de adaptación a cada circunstancia histórica. Cuando tuvo que ser falangista, lo fue. Cuando tuvo que ejercer como catalanista, lo hizo. Me seducía su mundo: poder indagar en la psicología del escriptor en una época tan conflictiva en la que mataron a tres mil mallorquines. Como médico del Psiquiátrico, en la calle Jesús, hacía guardias nocturnas. Podía oír perfectamente los disparos de los asesinatos del cementerio, minetras hacía arengas en la radio contra los de izquierdas y los catalanistas.

-Un personaje ciertamente complejo.

-Me interesan las contradicciones de un intelectual joven que leía a Proust y a Voltaire... A Villalonga sólo le preocupaban sus intereses. Su obsesión era ser escritor. Primero lo intentó en castellano, pero no fue reconocido como tal. En un determinado momento, le ‘descubren’ algunos personajes importantes de la literatura catalana, como el editor Joan Salas, el investigador Sanchis Guarner, el poeta Josep M. Llompart... Se fijan en él porque a principios de los 60 había un vacío en la novela en lengua catalana en Mallorca. Había muchos poetas, pero aún no había aparecido la llamada generación de los 70.

-¿Había un vacío literario?

-Existía la necesidad de construir un novelista moderno, del siglo XX. Joaquim Molas también contribuye a la construcción del personaje. Se explica que ha sido falangista circunstancialmente, sólo una temporada (curiosamente la más sangrienta). Sin embargo, en los años 30, escribió Centro, que se convirtió en una pequeña biblia para la gente que se oponía a la modernización de la sociedad. Hubiese deseado ser un aristócrata francés, alejado de la literatura rural y clerical. No mantuvo contacto alguno con la Escola Mallorquina. Todo ello se reflejaba irónicamente en Mort de dama. Pienso que Baltasar Porcel también le ayudó. Hubo muchas personas que colaboraron en la construcción del mito. Se inventaron el personaje del Villalonga moderno y el invento funcionó.

-Hábleme de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

-Me he divertido haciendo jugar a algunos de los personajes de las novelas de Villalonga, que resucitan y aparecen en mi obra. Un ejemplo es Xima, de Bearn, que se le aparece al mismo Villalonga. A partir de las líneas de sus falsas memorias he reconstruido las verdaderas. Aparece el escritor que piensa y escribe sus reflexiones literarias y políticas. Es la historia de un hombre que quiere escribir. No le gustaba ser médico. Al casarse con Teresa puede rodearse de las condiciones óptimas para hacer literatura. La Mallorca más moderna no le gusta. Odia los nuevos inventos, los coches, los trenes, los teatros populares. Su novela Andrea Victrix es un alegato contra la Mallorca moderna. Esa Mallorca cuestionará sus privilegios. Teme el progreso, la libertad de expresión... Es lector de Freud, de los filósofos alemanes... Se siente por encima de los que leen a Costa i Llobera.

Diari Última Hora (1-IV-2012)

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn? (Miquel López Crespí)

Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan publicada per Onada Edicions del País Valencià, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Les vertaderes memòries de Salvador Orlan és la segona obra d’aquesta trilogia. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en fase de redacció.

Parlem, doncs, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la.

Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn?

Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.

Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí.

Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.

Anarcoefemèrides de l'11 de febrer

Naixements

Notícia de l'expulsió de Joseph Drescher apareguda en el periòdic parisenc La Matin del 12 de setembre de 1894

- Joseph Drescher: L'11 de febrer de 1865 neix a Kützberg (Schweinfurt, Ducat de Baviera) el fuster anarquista Joseph Drescher. Establert a Basilea (Basilea, Suïssa), en un cabaret d'aquesta ciutat mostrà les seves simpaties anarquistes i aprovà l'assassinat del president de la República francesa Marie François Sadi Carnot a mans de l'anarquista Sante Caserio el 24 de juny de 1894; per aquest motiu, l'11 de setembre de 1894, el Consell Federal de Suïssa decretà la seva expulsió del país. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

José Pasín Romero

- José Pasín Romero: L'11 de febrer de 1878 neix a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista i polític republicà José Pasín Romero, que va fer servir els pseudònims Espartaco i Jovita. Era fill d'Antonio Pasín, serraller, i de Josefa Romero, llauradora del barri de Santa Marta de Santiago de Compostel·la. D'educació autodidacta, quan era seminarista, adquirí fama després d'organitzar una vaga d'escolans, a partir de la qual esdevingué absolutament anticlerical. Quan tenia 14 anys entrà d'aprenent de tallista al taller d'ebenisteria de Jesús Landeira Iglesias, on va treballar durant 27 anys. D'adolescent s'interessà pel republicanisme federal i freqüentà el Centre«Unió Republicana», a l'antic edifici del Tribunal de la Inquisició. El setembre de 1892 va escoltar Francesc Pi i Margall al Teatre Principal de la seva ciutat, fet que el va marcar força i de qui esdevingué ferm partidari per sempre. A partir de 1894 començà a militar en els cercles obreristes i en 1898 participà en una vaga de picapedrers de pedrera, que va ser durament reprimida i que implicà la dispersió dels militants més destacats (Eusebio Alonso Vieites, José Lamarca, etc.). En 1901 fundà a Santiago de Compostel·la la Societat d'Ebenistes i en 1902 s'encarregava d'un taller finançat per Jesús Landeira Iglesias a Pontevedra (Pontevedra, Galícia). En 1907 retornà a Santiago de Compostel·la, treballant per l'enfortiment de la solidaritat i establint relacions amb destacats anarquistes corunyesos (Ricardo Cotelo Palleiro, Juan Dopico Sánchez, Juan Nó Iglesias, etc.), fet que implicà que la Societat d'Ebenistes ingressés en la Federació Nacional del Ram d'Elaborar Fusta, de tendència llibertària. Durant els anys següent intentà compaginar el seu republicanisme –va ser elegir regidor diverses vegades (1909, 1912, 1922 i 1931) i dirigí La Defensa. Órgano del Partido Republicano de Santiago. Defensor de Compostela. Defensor de la clase obrera (1913-1914)–, les seves activitats culturals i musicals, i la seva militància sindical –el 7 de juliol de 1916 creà, malgrat les reticències d'anarcosindicalistes (llevat de Manuel Fandiño Ricart i Jesús Posse García) i socialistes (José Mareque Santos i José Silva Martínez), la«Federació de Societats Obreres i Agrícoles de Santiago de Compostel·la i pobles de la comarca», que presidí; en 1917 fou un dels promotors de la vaga antidinàstica de sis dies d'aquell any, fet pel qual va ser detingut i empresonat uns mesos al Castell de San Antón de la Corunya; i fundà i dirigí, amb altres companys (Valentín Canedo Vázquez, Jesús Posse García, Marcelino Puente González, Ezequiel Rey Turnes, José Silva Martínez, etc.), el setmanari obrer de Santiago de Compostel·la, Lucha Social. Órgano de las Sociedades Obreras de Resistencia de Santiago y sus contornos (1919-1921), on col·laborà sota els pseudònims Espartaco i Jovita. Es casà amb Luisa Noya Martínez, amb qui va tenir vuit infants (Marcelino, Modesto, Palmiro, Luis, Celia, Florentino, Flora i Laura), i vivia a Conxo (Santiago de Compostel·la, La Corunya, Galícia). A finals de 1921 assumí la direcció del periòdic La Redención, òrgan de la Federació d'Agricultors de Padrón (La Corunya, Galícia). En 1922 assistí al Congrés Regional de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1923 entrà a treballar de comptable. En aquesta època, després dels seus intents frustrats d'acostar els obrers confederals al republicanisme, es va allunyar progressivament del sindicalisme. En 1930 va fer mítings amb polítics, amb José Villaverde Velo i amb Àngel Pestaña Núñez. Va ser elegit regidor en els comicis municipals del 14 d'abril de 1931 i formà part de la Federació Republicana Gallega. Entre 1932 i 1934 fou tinent d'alcalde de Santiago de Compostel·la, càrrec del qual va ser expulsat després de la frustrada revolució d'octubre de 1934. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'amagà i va romandre ocult a les petites poblacions de la zona durant quatre anys. En 1936, els seus fills Marcelino i Modesto Pasín Noya, van ser afusellats pel franquisme; altre fill, Luis Pasín Noya, després de diversos processos, va ser enviat al front en tropes disciplinàries; sa companya i els altres germans i germanes patiren tota mena d'humiliacions. En 1939, després d'un bàndol del governador Manuel Gómez Cantos, es lliurà a les autoritats franquistes que el deixaren en llibertat vigilada. Jutjat per responsabilitats polítiques, va ser condemnat a pagar una multa de 200 pessetes i a la inhabilitació per a exercir càrrecs públics durant sis anys. José Pasín Romero va morir el 10 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 30 de juliol– de 1960 al seu domicili de Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) i fou enterrat al cementiri de Santo Domingo d'aquesta ciutat. Va escriure unes Memorias, que resten inèdites. En 2012 Dionisio Pereira González publicà la biografia José Pasín Romero: Memoria do proletariado militante de Compostela, que inclou diversos fragments de les seves Memorias, i que amplià i corregí en una nova edició en 2016. Un carrer de Conxo porta el seu nom.

José Pasín Romero (1878-1960)

***

D'esquerra a dreta, els futuristes: Filippo Tommaso Marinetti, Carlo Carrà, Umberto Boccioni i Luigi Russolo

- Carlo Carrà: L'11 de febrer de 1881 neix a Quargnento (Piemont, Itàlia) el pintor, crític artístic i escriptor, d'antuvi anarquista i després feixista Carlo Dalmazzo Carrà. Son pare, terratinent caigut en desgràcia, es guanyava la vida com a sabater artesà. D'infant, a causa d'una llarga malaltia que el postrà al llit, aprengué a dibuixar i quan tenia 15 anys començà a treballar de decorador mural a Valenza, estudiant art durant les nits en una escola de dibuix, i a partir de 1895 a Milà, on freqüentà museus i galeries d'art. En aquesta època es va veure força influenciat per la pintura simbolista de Giovanni Segantini. Entre 1899 i 1900 residí a París per treballar en la decoració dels pavellons de l'Exposició Universal. A la capital francesa era assidu del Louvre i es familiaritzà amb l'art contemporani, especialment l'impressionisme, i amb la literatura francesa (Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, Musset, Rostand, Racine, etc.), a més de fer amistat amb diversos artistes i escriptors (Guillaume Apollinaire, Amedeo Modigliani, Picasso, etc.). Després passà sis mesos a Londres, on s'apassionà per la pintura de John Constable i de William Turner i va entrar en contacte amb els cercles d'italians anarquistes exiliats. En 1901, després d'un temps a Suïssa, retornà a Itàlia i en 1905 va fer cursos a l'Escola Superior d'art Aplicada del Castello Sforzesco. En 1906, gràcies a dos premis artístics i al suport econòmic d'un oncle patern, pogué matricular-se a la prestigiosa «Accademia di Belle Arti di Brera» de Milà i seguir els cursos de Cesare Tallone fins al 1909. La seva passió pels grans novel·listes russos, per Poe i per Leopardi arrancarà en aquests anys. L'11 de febrer de 1910, amb Giacomo Balla, Umberto Boccioni, Luigi Russolo i Gino Severini, signà el«Manifest dels pintors futuristes», que feia costat el «Manifest del Futurisme», signat el febrer de l'any anterior per Filippo Tommaso Marinetti. En 1910 i en 1911 pintà dues versions de la seva obra més famosa, I funerali dell'anarchico Galli–l'anarquista Angelo Galli va ser assassinat per la policia durant la vaga general de 1904 i el seu enterrament acabà en una batalla campal entre obrers i les forces de seguretat. En aquests anys futuristes estigué lligat sentimentalment a l'anarquista Leda Rafanelli, que s'havia acabat de separar del seu marit, el també llibertari Ugo Polli, i col·laborà activament en la revista literària Lacerba, fundada per Giovanni Papini i Ardengo Soffici. L'època futurista acabà amb el començament de la Gran Guerra i el conflicte l'exaltà força, prenent part d'antuvi en la propaganda intervencionista, amb el suport de Cesare Battisti, i després als fronts. En 1915 publicà Guerrapittura. Futurismo politico. Dinamismo plastico. Però l'experiència bèl·lica va ser tan forta que acabà reclòs a la secció«nerviosa» de l'Hospital Militar Territorial de Ferrara. En aquesta ciutat, en 1917, amb Giorgio De Chirico i Filippo De Pisis, fundà el moviment«Pintura Metafísica». En 1919 es casà amb Inés Minoja i entre aquest any i 1921 col·laborà en la revista artística romana Valori Plastici. En 1922 abandonà la«metafísica» i s'abocà a una pintura més«transcendent», a la recerca de Déu i del sentit de la vida. Ben igual que altres futuristes (Marinetti, Giorgio Morandi, etc.), restà seduït pel feixisme de Mussolini –en 1922 col·laborà en Il Popolo d'Italia– i adoptà opinions reaccionàries, ultranacionalistes i irredemptistes. Entre 1922 i 1938 col·laborà estretament amb el diari L'Ambrosiano de Milà. En 1933 signà, amb Mario Sironi, Massimo Campigli i Achille Funi, el «Manifest de la pintura mural». Entre 1936 i 1938 es dedicà a pintar frescos monumentals. A més d'articles en la premsa (La Voce, Esprit Nouveau, La Fiera Letteraria, etc.), publicà nombrosos llibres sobre art i estètica, i des de 1941 assumí la càtedra de pintura a la milanesa Acadèmia de Brera on havia estudiat de jove. En 1943 publicà l'autobiografia La mia vita. Carlo Carrà va morir el 13 d'abril de 1966 a Milà (Llombardia, Itàlia) d'una malaltia fulminant. En 1978 es van publicar, a cura de Massimo Carrà, tota la seva obra literària sota el títol Tutti gli scritti.

Carlo Carrà (1881-1966)

***

José María Martínez Sánchez

- José María Martínez Sánchez: L'11 de febrer de 1884 neix a Prunales de Castiello (Parres, Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José María Martínez Sánchez. Son pare, Antonio Martínez, era sereno de l'ajuntament i morí en acte de servei quan impedia un robatori a la Casa Consistorial, i sa mare es deia Perfecta Sánchez; tingué un germà, Manuel. A finals de segle sa família es traslladà a Gijón i ell començà a treballar com a fabricant d'ampolles a la vidrieria «La Indústria», un dels centres de forma implantació anarcosindicalista. En 1908 es casà amb Amparo Prieto, amb qui tingué quatre infants (Enrique, Acracio, Armando i Armonia). Militant de primer ordre (organitzador, orador, propagandista, home d'acció), en 1912 treballava a La Felguera i aquest mateix tingué el seu primer problema amb la policia en oposar-se a l'acomiadament d'una tripulació al port pesquer del Musel de Gijón. Fou un dels fundadors del primer sindicat anarquista de miners asturians, «El Despertar del Minero» de Langreo. Acomiadat també aquest any de la seva feina a la siderúrgica «Duro Felguera», treballà en el servei de transport de cavalleries i com a corresponsal d'El Comercio de Gijón. En aquesta època era conegut sota el pseudònim de José María Riestra. En 1914, durant la vaga a Langreo contra la pujada del preu del pa, pistola en mà, arengà la multitud de La Felguera, s'enfrontà a la Guàrdia Civil trencant el cordó militar i assaltà al cap de la gentada la fleca d'Enrique Menéndez. Per aquest fets es refugià durant un any a Portugal i després passà a Bilbao. A finals de 1916 retornà a Gijón. Deixeble d'Eleuterio Quintanilla, en 1918 lluità per a una acció conjunta entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), que culminà en la unió de les dues organitzacions del ram metal·lúrgic i amb la seva elecció com a president del sindicat a partir de juliol d'aquest any i com a director del periòdic El Metalúrgico. Aquest mateix any acudí, amb Wenceslao Carrillo, al Congrés Nacional de la UGT, on proposà un pacte de fusió entre la CNT i la UGT. Durant el Congrés Nacional de la CNT de 1919, amb Manuel Álvarez, representà el sector metal·lúrgic de Gijón i presidí diverses sessions. A finals d'aquest any s'instal·là a Lleó. A començaments dels anys vint destacà com a orador en diferents mítings i conferències (La Felguera, Oviedo, Gijón, Bilbao, etc.). En 1920 va ser processat per agressió a la força pública i romangué empresonat alguns mesos; també se li va intentar implicar en diversos atemptats contra la patronal. El 14 de febrer de 1921 va ser detingut arran d'un atemptat contra el patró metal·lúrgic Joaquín Belio i son fill Santiago esdevingut l'11 de gener, però va ser absolt en el consell de guerra del 18 de juliol d'aquell any, encara que romangué empresonat a instàncies dels militars per a ser jutjat per intent d'agressió a la força pública, delicte pel qual també va ser absolt. Mentrestant el seu cap va ser posat a preu per la patronal. En 1921, també, va ser empresonat acusat de posar un petard durant una vaga; des de la presó aprofità per col·laborar en la premsa asturiana. Entre 1922 i 1923 romangué diverses ocasions a la garjola. En la Conferència de Saragossa de 1922 va ser proposat per a un gran comitè executiu confederal que finalment no es creà. En 1922 publicà Táctica e ideología de la Confederación Patronal Española. El setembre de 1923 va fer un míting amb Mauro Bajatierra a Avilés. Fugint de les persecucions policíaques, passà una temporada per la conca minera del riu Nalón afiliat a l'associació de minaires anarquista «El Despertar del Obrero». Sembla que  durant la dictadura de Primo de Rivera deixà la militància, encara que alguns citen que en 1923 fou director o redactor de Solidaridad Obrera. Amb la proclamació de la II República espanyola la seva figura despunta i assumeix importants tasques orgàniques. En 1931 va fer fora dels sindicats miners anarquistes el sector marxista i en el Ple Extraordinari de la Confederació Regional del Treball d'Astúries, Lleó i Palencia del 13 de setembre d'aquell any polemitzà amb els comunistes. El gener de 1932 envià una carta a Ángel Pestaña tendent a la unificació sindical i l'abril de 1932 presidí la sessió inaugural del IV Congrés de Sindicats de la CNT de Gijón. Entre 1931 i 1932 intervingué en diferents conferències i mítings (Gijón, La Felguera, Oviedo, Sotrondio, Laviana, Villaviciosa, etc.), tot alternat amb diversos empresonaments. Amb Avelino González Mallada, Segundo Blanco, José García, Juan Naranjo, José de Arriba, Marcelo Lamar, Avelino Martínez Madrera i Ramón Álvarez Palomo, entre altres, formà part del grup anarquista «Solidaridad», integrat en la Federació de Grups Anarquistes de Gijón i adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1933 participà en el Ple Nacional de la FAI i presentà la ponència sobre el concepte de comunisme llibertari. Durant aquest any va fer mítings a Candás, La Corunya, Lleó, Betanzos, Monforte, Lugo i La Felguera. A finals de 1933 va ser empresonat per la  seva participació en la vaga general i fou tancat a la presó del Coto amb altres companys. Des d'aquesta presó, amb Avelino González Mallada, Acracio Bartolomé, Segundo Blanco, Horacio Argüelles, José Dorado, Avelino Martínez Madrera i Pelayo Cifuentes, signà una carta dirigida al Comitè Regional de la CNT on demanava l'«Aliança Obrera Revolucionària». El març de 1934 representà la CNT asturiana en l'Aliança amb la UGT, fet pel qual va ser criticat en el Ple Regional de maig. El 23 de juny de 1934 va ser durament censurat per Eusebi Carbó Carbó i Buenaventura Durruti en el Ple Nacional de Regionals de Madrid, oposats ambdós a l'estratègia aliancista. En aquesta conjuntura va fer conferències pro Aliança a Gijón i a Mieres. Participà activament en la organització de la Revolució asturiana de 1934 i fou membre del Comitè Revolucionari d'Oviedo. José María Martínez Sánchez va morir el 12 d'octubre de 1934 a l'estació de ferrocarril de Peñón de Sotiello (Gijón, Astúries, Espanya) quan, sembla, se li va disparar accidentalment el fusell que portava durant aquest aixecament revolucionari. El fet, però, és que abans de morir portava una important suma de diners del Comitè Revolucionari Central de la insurrecció i en trobar-lo mort no duia ni un cèntim. Fou enterrat al cementiri municipal de Ceares. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, moltes vegades fent servir pseudònims (Ismael,José Riestra, Rubiera, et.), com ara CNT, El Libertario,Lucha Social, Solidaridad Obrera, Solidaridad, etc. En 1990 Ramón Álvarez Palomo publicà la biografia José María Martínez. Símbolo ejemplar del obrerismo militante caido, arma al brazo, en la Revolución del 34.

José María Martínez Sánchez (1884-1934)

***

Virgilia D'Andrea

- Virgilia D'Andrea: L'11 de febrer de 1888 neix a Sulmona (Abruços, Itàlia) la mestra, poetessa i propagandista anarquista i anarcosindicalista Virgilia D'Andrea. Sos pares es deien Stefano D'Andrea i Nicoletta Gambascia. Òrfena de mare des de nina, son pare en tornà a casar de bell nou, però va ser víctima d'un crim passional a mans de l'amant de la seva esposa, crim del qual ella va ser testimoni. Els seus familiars la van confiar quan tenia sis anys a un col·legi religiós, on patí una educació rígida i dogmàtica, de la qual fugí refugiant-se en la lectura (Giosuè Carducci, Giacomo Leopardi, Ada Negri, Mario Rapisardi, etc.). En 1900 les monges obligaren les noies a resar per la mort del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci, titllat per les religioses com a«un boig i un criminal»; fou el seu primer contacte amb l'anarquisme. En 1909 aconseguí el diploma de mestra d'educació primària i a la Universitat de Nàpols (Campània, Itàlia) acabà els estudis i obtingué la titulació per a ensenyar, començant a treballar en alguns pobles propers a Sulmona. A partir de 1915, quan Itàlia entrà en la Gran Guerra, començà a participar en actes i conferències antimilitaristes i durant aquesta època formà una Secció Femenina del Partit Socialista Italià (PSI) a Popoli (Abruços, Itàlia) i va conèixer alguns membres del moviment anarquista dels Abruços. En 1917, quan feia de mestra a Terni (Úmbria, Itàlia), acompanyà l'advocat Mario Trozzi, amb el grup socialista del qual col·laborava, a Impruneta (Toscana, Itàlia), on estava confinat el destacat anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi per haver mantingut posicions antiintervencionistes arran dels disturbis de la«Settimana Rossa» (Setmana Roja) de juny de 1914. Borghi la va impactar força, des del punt intel·lectual i personal, fins el punt que amb el temps esdevingué son company. A partir d'aquest moment es decantà clarament pel moviment anarquista i la policia la posà en el seu punt de mira, essent contínuament controlada. Quan Borghi va ser confinat a Isernia (Molise, Itàlia), ella el va ajudat en l'edició del periòdic Guerra di Classe,òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI), i a mantenir contactes amb el moviment anarquista. Un cop acabada la guerra, Borghi pogué abandonar el confinament i la parella s'abocà en la propaganda anarquista, recorrent Itàlia. El 15 de gener de 1919 participà amb Borghi en el congrés del Sindicat de Ferroviaris, celebrat a Roma (Itàlia), per tractar el tema de l'escissió sindical. El 6 d'abril de 1919 va fer la conferència«Il proletariato nell'attuale momento politico» al teatre municipal de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia). El dia abans de la vaga general del 20 i 21 de juliol de 1919 per protestar contra la carestia de la vida, va ser detinguda juntament amb altres companys del Comitè Permanent de l'USI (Enrico Bolognini, Armando Borghi, Enrico Meledandri, Riccardo Sacconi, Giuseppe Sartini, etc.) i 10 dies després van ser alliberats. Entre el 20 i el 21 de desembre de 1919 participà en el III Congrés de l'USI que se celebrà a Parma (Emília-Romanya, Itàlia), on es va reafirmar la total autonomia de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i es tractaren temes com l'antiparlamentarisme i els Consells de Fàbrica; en aquest congrés va ser nomenada membre del secretariat de la CGdL com a responsable de Propaganda. El 14 de març de 1920 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia) i la seu de l'USI, al número 8 del carrer Achille Mauri, esdevingué la seva llar, la de Borghi i la d'Errico Malatesta, que havia retornat recentment a Itàlia. En aquesta època la seva amistat amb Malatesta es consolidà força i la seva activitat propagandística (conferències, intervencions públiques, etc.) s'incrementà enormement. Quan el retorn de Malatesta publicà Il ritorno dell'esule. En 1920 sortí La presa e la resa delle fabbriche, on descriu la lluita obrera i les esperances sorgides amb la Revolució russa, i Resurrezione, que dedicà als rebels del Ruhr. En aquests anys col·laborà en Guerra di Classe i en Umanità Nova, òrgan de la Unió Anarquista Italiana (UAI), i una recopilació d'aquests articles va ser publicada en 1922 sota el títol Tormento. El 27 d'octubre de 1920 va ser per primer cop empresonada sota l'acusació de «conspiració contra els poders de l'Estat, incitació a la insurrecció, instigació al crim i apologia del delicte». El 30 de desembre de 1920 va ser posada en llibertat condicional i continuà en la seva tasca propagandística, sobretot en el rellançament d'Umanità Nova. Durant el seu empresonament va escriure el poema Non sono vinta. En març de 1922, participa en el IV Congrés de l'USI, on la secretaria liés de bell nou confiada, juntament amb el seu company. El 13 de març de 1923 la policia milanesa va denunciar el seu llibre Tormentoper «vilipendi i instigació a l'odi de classe». Amenaçats de mort per les seves activitats després de la «Marxa sobre Roma» feixista i amb un procés penal en marxa, la parella decidí exiliar-se. Aconseguí el passaport i el 22 de desembre de 1922 marxà cap a Berlin (Alemanya), on va participar, amb Borghi, en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que se celebrà entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923. A Berlín conegué destacats intel·lectuals i militants del moviment anarquista, com ara Alexander Berkman, Emma Goldman, Rudolf Rocker, Alexander Schapiro, Volin, Milly Witkop, etc. Posteriorment amb Borghi marxà cap a Amsterdam (Països Baixos), on va romandre al domicili de Bart de Ligt, i en 1924 a París (França). A la capital francesa vivia al carrer Melebranche i entrà a formar part dels cercles antifeixistes, matriculant-se en 1925 en la Universitat de la Sorbona. En 1925 també publicà un recull d'escrits sota el títol L'ora di Maramaldo, on analitza especialment el fenomen feixista. Fundà i dirigí la revista anarquista Veglia (maig de 1926 - desembre de 1927). En aquesta època els seus problemes de salut s'accentuaren. Participà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El 9 de novembre de 1928 obtingué del consolat nord-americà de París el permís per visitar temporalment els EUA. Amb Borghi es reuní a Nova York (Nova York, EUA), on s'havia traslladat clandestinament dos anys abans. Les autoritats feixistes italianes comunicaren immediatament a les nord-americanes que es tractava d'una perillosa propagandista i organitzadora anarquista. Fent honor als informes policíacs, com a bona oradora que era, engegà una gira propagandística arreu dels EUA fins a Califòrnia i col·laborà en L'Adunata dei Refrattari. El 3 de desembre de 1931, al Somerset Hall de Somerville (Massachusetts, EUA), va fer la conferència «I delitti della patria borghese, i diritti della patria umana». El 20 de març de 1932 va fer a la Rand School de Nova York la conferència«Chi siamo e cosa vogliamo», que ve a ser una mena de recull del seu pensament i que va ser editada pòstumament en 1947 sota el títol Due conferenze. Chi siamo e cosa vogliamo. Patria e religione. El 21 de juny de 1932 va fer a Cleveland (Ohio, EUA) la conferència «L'arte, il pensiero e la tradizioni italiane rinnegate e tradite dal fascismo». Aquest mateix any de 1932, després d'una crisi hemorràgica a Boston (Massachusetts, EUA), patí la seva primera intervenció quirúrgica a mans de la doctora Ilya Galleani, filla de l'anarquista Luigi Galleani, però el dolor no va impedir que continués en la redacció de Torce nella notte, el seu últim llibre. L'1 de maig de 1933 s'aguditzà la seva malaltia, un càncer al recte, i es va veure obligada a ingressar a l'hospital, on va ser sotmesa a una nova intervenció. Després de 10 dies de patiment, Virgilia D'Andrea va morir l'11 de maig de 1933 a l'Hospital de la Cinquena Avinguda de Nova York (Nova York, EUA) i va ser enterrada el 15 de maig al cementiri novaiorquès d'Astoria.

Virgilia D'Andrea (1888-1933)

***

Necrològica de Juan García Lozano apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1967

- Juan García Lozano: L'11 de febrer de 1893 neix a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan García Lozano. Sos pares es deien Salvador García i Ascensión Lozano. Quan era adolescent s'afilià al Sindicat de la Indústria Gastronòmica «Vida Nueva» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i en 1945 era membre de la Federació Local de Montendre de la CNT, de la qual exercí en diverses ocasions de secretari. Greument malalt, Juan García Lozano va morir el 8 de febrer de 1967 al seu domicili de Montendre (Poitou-Charentes, França) i va ser enterrat el dia del seu aniversari. Deixà companya, Antonia Delgado, i fills.

***

Primo Parrini

- Primo Parrini: L'11 de febrer de 1898 neix a Perugia (Úmbria, Itàlia) el propagandista anarquista, feixista després i finalment socialista, Primo Parrini. Sos pares es deien Vittorio Parrini i Antonietta Serpicante –altres fonts citen Enrichetta Sepicacchi. Ben educat, treballà d'empleat. Durant la Gran Guerra lluità voluntari com a oficial geotelegrafista i cap d'estació del III Regiment d'Enginyers i el 15 de juny de 1918 va ser condecorat amb la medalla de plata a Fossalta di Piave (Vèneto, Itàlia). Després de la guerra, s'acostà als cercles llibertaris de Milà (Llombardia, Itàlia), desenvolupant una intensa propaganda anarquista. La policia en aquesta època destacà les seves dots d'orador. Treballà com a proveïdor de publicitat en el periòdic Avanti! i fou redactor d'Umanità Nova, publicació amb la qual també col·laborà amb il·lustracions a l'estil del dibuixant antimilitarista Giuseppe Scalarini. El maig de 1920 va ser detingut per primera vegada a prop de la plaça del Duomo de Milà i denunciat per «violència contra els funcionaris de la Seguretat Pública» –s'havia defensat amb el pal d'una bandera. A partir d'aquesta data patirà nombrosos arrests i curts períodes de detenció. En 1921, encara que considerat com a «anarquista moderat» i sempre contrari a la violència, va ser detingut, juntament amb Mario Orazio Perelli i Antonio Pietropaolo, arran de l'atemptat al Teatre Diana del 23 de març de 1921; jutjat, va ser condemnat l'1 de juny de 1922 a 16 anys i un més de presó per «associació criminal i fabricació, possessió i transport de bombes». A la presó es convertí al feixisme, mostrant expressions de simpatia pel règim, motiu pel qual entre els interns va ser anomenat El Feixista; sembla, però, que el que volia era aconseguir el famós advocat Francesco Bonavita i ser alliberat el més aviat possible. No obstant això, la seva llibertat no arribà fins el desembre de 1929, data en la qual va ser indultat i posat en llibertat vigilada fins el 31 de gener de 1931. A Milà entrà a fer feina a l'editorial Rizzoli i durant un temps col·laborà en el periòdic feixista Il Popolo d'Italia. En 1935 obtingué el passaport per a l'Àfrica Oriental Italiana i viatjà per la zona com a cap de vendes i de distribució del l'editorial Rizzoli. El maig de 1943 el seu nom va ser eliminat del llistat de subversius en virtut de la seva «regular conducta política». A finals de 1944 es traslladà a Roma (Itàlia), on, amb Pietro Nenni, fundà l'edició romana del periòdic socialista Avanti! i el 15 de gener de 1945 creà amb el democratacristià Giuseppe Liverani i el comunista Amerigo Terenzi l'Agenzia Nazionale Stampa Associata (ANSA, Agència Nacional de Premsa Associada). Durant la postguerra treballà en el món editorial («Messaggerie Romane», «Messaggerie Nazionale»), publicant diversos periòdics (Don Basilio, Il Pettirosso, Telestampa, etc.). El seu pas a les files socialistes i la seva reconversió a l'antifeixisme després d'acabada la guerra, va ser resposta amb sarcasme per les publicacions anarquistes i pels seus antics companys de militància. Posteriorment creà l'agència de distribució«Primo Parrini & C.». Primo Parrini va morir el 22 d'agost de 1961 a Roma (Itàlia).

***

Necrològica de Joan Rofes Llorens apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de juny de 1974

- Joan Rofes Llorens: L'11 de febrer de 1899 neix a Colldejou (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Rofes Llorens–també citat Llorenç. Visqué des d'infant a Reus (Baix Camp, Catalunya). En 1913 s'afilià al Partit Republicà Federal (PRF) d'Alejandro Lerroux García, de moda aleshores, però cap al 1919 es decantà per l'anarquisme i l'anarcosindicalisme, afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest sindicat destacà com a organitzador dinàmic en els Sindicats Únics confederals i com a home d'acció durant els anys del pistolerisme patronal. Obrer tèxtil, ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el Sindicat Tèxtil de la CNT i formà part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de les Grups de Defensa Confederal. Durant els anys republicans fou detingut i apallissat en diverses ocasions, com ara el gener de 1932, arran dels moviments insurreccionals anarquistes, i com a conseqüència dels fets d'octubre de 1934, que estigué tancat al vapor «Manuel Arnús» al port de Tarragona. Va sortir elegit com a regidor de Colldejou per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) en les eleccions municipals del 14 de gener de 1934. Quan esclatà l'aixecament feixista, com a membre del Comitè Revolucionari de Reus, fou un dels que assumí tasques de control dels feixistes locals i en les milícies antifeixistes. En 1939 es refugià a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT en diverses localitats. Instal·lat a Bedarius, formà part de la Federació Local de Besiers (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya, Concepció Banqué, era filla del dirigent comunista reusenc Josep Banqué i Martí–abans havia estat llibertari. Joan Rofes Llorens va morir en 1974 a Bedarius (Llenguadoc, Occitània). Son germà petit, Bonaventura Rofes Llorens, també va ser militant llibertari.

***

- J. M. Aranda: L'11 de febrer de 1905 neix a Eixea (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista J. M. Aranda. Militant llibertari des de l'adolescència, durant els anys vint, i especialment durant la dictadura de Primo de Rivera quan va ser desterrat, un dels puntals del Sindicat de l'Alimentació de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava a Navarra. Detingut, va ser jutjat i condemnat a mort, pena que va ser commutada per la de presó. En 1945 va ser posat en llibertat condicional i participà en les activitats de la CNT clandestina saragossana. J. M. Aranda va morir el 12 de març de 1965 a Saragossa (Aragó, Espanya).

***

Ferdinand Gross

- Ferdinand Gross: L'11 de febrer de 1908 neix a Viena (Àustria)el militant anarquista i antimilitarista Ferdinand Karl Gross. Després de l'escola primària es va instal·lar a Graz amb sos avis. Va veure's fortament influenciat per les idees de l'activista anarquista Rudolf Grossmann (Pierre Ramus), que va freqüentar al començaments dels anys trenta arran de les reunions de militants pacifistes i d'anarquistes que aquest últim organitzava al seu domicili de Klosterneuburg, a prop de Viena. Després de la mort de Ramus en 1934, amb el futur psicoterapeuta llibertari Friedrich Liebling, continuarà militant en les«Arbeiterbildungsvereine» (Societats Educatives de Treballadors, espècie d'ateneus populars que tindran molta importància en el sorgirem de la socialdemocràcia a Alemanya i a Àustria) de Viena i de Graz, i en l'anarcosindicalista «Bund Herrschaftsloser SozialistenÖsterreichs» (Unió dels Socialistes Lliures Austríacs). Va participar activament en el grup de suport a la Revolució espanyola que es va crear a Graz en 1936. El març de 1938, amb l'ocupació nazi d'Àustria, Liebling es refugiarà a Suïssa, però Ferdinand Gross serà detingut l'1 de març de 1939 i interrogat per la Gestapo. Va ser alliberat amb la condició que a la més petita «anomalia» seria internat en un camp de concentració. Denunciat per negar-se a realitzar la salutació nacionalsocialista, va ser internat al camp de concentració de Dachau en qualitat de «pres a protegir» per una duració indeterminada i, a partir de la tardor de 1939 al camp de Flossenbürg, per tornar en la primavera de 1940 novament a Dachau. L'estiu de 1944 el van assignar als comandos destinats a la mort. Aprofitant el caos durant un bombardeig aliat, va aconseguir fugir. Després de la guerra va instal·lar-se a Graz, on va conrear el record de Pierre Ramus. A partir de setembre de 1947 publicarà Die Freie Generation (Generació Lliure) i advocarà pel pacifisme i la no violència, editant nombroses publicacions antimilitaristes. El novembre de 1992, en ocasió del cinquantè aniversari de la mort de Ramus, crearà la «Pierre Ramus-Gesellschaft». Ferdinand Gross va morir el 12 de gener de 1998 a Graz (Estíria, Àustria).

***

Gino Cerrito

- Gino Cerrito:L'11 de febrer de 1922 neix a Messina (Sicília) el militant anarcosindicalista i historiador anarquista Biagio Cerrito, més conegut com Gino Cerrito. Cap al 1943 començà a militar en el moviment llibertari amb Piero Butitta i Michela Bicchieri, entre d'altres, i prengué part en la lluita antifeixista. Fou un dels creadors del Grup Anarquista de Messina i participà en la reorganització de la Borsa del Treball i del moviment sindicalista. Com a funcionari municipal, fou elegit delegat sindical per la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball). A més de fer feina, acabà els estudis d'Història a la Universitat de Messina, on es llicencià amb la tesi «Radicalismo e socialismo in Sicilia (1860-1882)». Amb altres companys, com ara Alfonso Failla, Ugo Mazzuchelli, Mario Mantovani i Umberto Marzocchi, lluità per la revifalla de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i amb aquest objectiu participà en nombroses reunions arreu d'Itàlia amb la finalitat de redactar un nou Pacte Associatiu de la FAI, que finalment serà aprovat en el Congrés de Carrara d'octubre de 1965. Aquest congrés implicarà una escissió entre el sector proorganització i els anarcoindividualistes, els quals, reunits a Pisa, crearen els Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA). Cerrito serà acusat per aquest grup i sobretot pels companys exiliats als EUA com el responsable d'aquest viratge proorganització. Com a professor d'Història Contemporània a la Facultat de Magisteri de la Universitat de Florència, realitzà una important tasca d'investigació sobre temes llibertaris (insurreccionalisme, antimilitarisme, organització, etc. En 1970 fou nomenat encarregat de la Comissió de Correspondència i de les relacions exteriors de la FAI, però un problema cardíac en 1971 l'obligà a frenar la seva activitat. Aleshores es consagrà a la publicació de textos d'intel·lectuals anarquistes (Kropotkin, Malatesta, Berneri, Pitrè, etc.), a estudiar l'emigració anarquista italiana als Estats Units d'Amèrica i altres temes (Resistència, novel·la popular, etc.). Entre les seves obres podem destacar La rinascita dell'anarchismo in Sicilia (1956), Radicalismo e socialismo in Sicilia (1860-1882) (1958), I Periodici di Messina. Bibliografia e storia (1961, edició), L'antimilitarismo anarchico in Italia nel primo ventennio del secolo (1968), Le origini del movimento operaio in Italia (1969, edició), Geografia dell'anarchismo. Istantanee di mezzo secolo (1971), Anarchici e anarchia nel mondo contemporaneo (1971, amb altres), Il ruolo dell'organizzazione anarchica. L'efficientismo organizzativo, il problema della minoranza, il periodo transitorio, classismo e umanesimo (1973 i 1998), Dall'insurrezionalismo alla settimana rossa. Per una storia dell'anarchismo in Italia (1881-1914) (1977), Antología anarquista (1980, recopilador), Andrea Costa nella storia del socialismo italiano (1982), Gli anarchici nella Resistenza apuana (1984, amb M. Pacini Fazzi), I fasci dei lavoratori nella provincia di Messina (1989), etc. Biagio Cerrito va morir el 4 de setembre de 1982 a Florència (Toscana, Itàlia). A l'Istituto Storico della Resistenza in Toscana, del qual era assessor, existeix un «Fondo Gino Cerrito» de documentació seva sobre la resistència llibertària.

Gino Cerrito (1922-1982)

***

Libertario Gelabert Mayol

- Libertario Gelabert Mayol: L'11 de febrer de 1933 neix a Palma (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista Libertario Gelabert Mayol, conegut com Tàrio. Son pare, Joan Gelabert Vallori (Pinyol), va ser un obrer del vidre de Casa Llofriu del barri de Santa Catalina de Palma i un destacat militant del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); sa mare es deia Maria del Carme Mayol Cerdà i era profundament catòlica. Tingué tres germans: Antoni, Aurora i Galileo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, son pare aconseguí fugir a Barcelona (Catalunya) via Cabrera. Després de la Guerra Civil, son pare va ser detingut i empresonat a Maó (Menorca, Illes Balears), on restà fins a 1943. En aquestaèpoca, les autoritats franquistes el van obligar a canviar-se el nom pel de Juan i son germà Galileu pel de Jaime. De jove, amb son germà Antoni, ajudà son pare en la distribució de propaganda i premsa llibertàries clandestines, qui va ser detingut i empresonat en diverses ocasions. Quan tenia 14 anys abandonà els estudis per ajudar sa família i es posà a fer feina en un taller de fusteria regentat per un antic militant de les Joventuts Llibertàries. Després treballà en diferents feines, sobre tot en l'artesania en fusta. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reorganització de la CNT a l'illa i fou membre de l'associació per a la recuperació de la memòria històrica«Memòria de Mallorca», fent conferències pels instituts d'ensenyament de l'illa. En 2009 ell i son germà Galileo recuperaren oficialment els seus noms originaris. Libertario Gelabert Mayol va morir a conseqüència d'un càncer el 8 de març de 2011 a Palma (Mallorca, Illes Balears). Deixà inèdites unes memòries.

Libertario Gelabert Mayol (1933-2011)

Joan Gelabert Vallori (1899-1950)

***

Marcelino Jiménez Cubas

- Marcelino Jiménez Cubas: L'11 de febrer de 1937 neix a Penén de Albosa (Requena, Plana d'Utiel, Castella, Espanya; actualment pertany al País Valencià) l'anarquista i resistent antifranquista Marcelino Jiménez Cubas–a vegades el seu primer llinatge citat com Giménez. Militant de les Joventuts Llibertàries, formà part del moviment anarquista de resistència antifranquista, ingressant en el grup Defensa Interior (DI). El 29 d'agost de 1962 va ser detingut a Barcelona (Catalunya), amb Jordi Conill Vall i Antonio Mur Peirón, també membres d'aquesta organització, sota l'acusació de ser els autors de tres atemptats amb bomba, reivindicats per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), comesos el 30 de juny de 1962 a Barcelona contra un local de la Falange, a prop de la plaça Lesseps, contra el Col·legi Major Monterols de l'Opus Dei i contra els locals de l'Institut Nacional de Previsió (INP). Aquestes tres detencions eren part d'una ona repressiva en la qual van ser apressats i empresonats 30 companys, tots víctimes d'un policia provocador infiltrat, Jacinto Guerrero Lucas, i que van donar lloc a una campanya de protestes i d'accions directes internacionals, que van incloure el segrestament a Itàlia d'Isu Elías, vicecònsol general honorari espanyol a Milà, pel «Gruppo Giovenile Libertario». El 21 de setembre de 1962 van ser jutjats en consell de guerra a Barcelona i l'endemà ell va ser condemnat a 15 anys de presó, Conill Valls a 30 i Mur Peirón a 18. En l'apel·lació del 5 d'octubre de 1962 celebrada a Madrid (Espanya) per part de la IV Regió Militar davant el Consell Superior de Justícia Militar es confirmà la sentència anterior per a Conill i Mur, però n'augmentaren la seva a 25 anys de presó. Després va ser traslladat al penal de Burgos (Castella, Espanya), on conegué el militant anarquista Joan Busquets Verges. En 1970 va ser posat en llibertat condicional. Marcelino Jiménez Cubas va morir el 17 d'octubre de 2009 a Barcelona (Catalunya).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 12 de febrer

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Le Droit Social

- Surt Le Droit Social: El 12 de febrer de 1882 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari Le Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire. Portava l'epígraf«Llibertat - Igualtat - Justícia». Fou el primer periòdic anarquista editat a Lió i l'òrgan de la Federació Socialista Revolucionària Lionesa. Publicà molts escrits dels Grups de Dones Revolucionàries i d'altres organitzacions. Van ser gerents Louis Dejoux i, després, Adolphe Bonthoux. Hi trobem articles de Félicien Bonnet, Adolphe Bonthoux, Toussaint Bordat, Chavrier, Claude Crestin, Antoine Crie, Antoine Cyvoct, Joseph Damians, François i Louis Dejoux, Amédée Denéchère, C. Dervieux, Jean-Marie Dupoisat, Gustave Faliès, Feuillade, Georges Garraud, Émile Gautier, Joseph Genoud, Jean Grave, Louise Michel, Jules Morel, Pierre Lucien Pemjean,Élisée Reclus, Thomas, Frédéric Alexandre Tressaud, Eugène Vermesch, Charles Voisin, entre d'altres. Dues sèries d'articles («La société au lendemain de la Révolution» i «Organisation de la propagande révolutionnaire») es van editar en futlletó. El primer gerent, Louis Dejoux, va ser condemnat el 25 de maig de 1882 per l'Audiència del Roine a un any de presó i a 200 francs de multa per diversos articles on exalçava l'acció de Fournier, jove obrer sense feina de 19 anys que el 24 de març de 1882 disparà a Roanne contra el seu patró Bréchard, i fugí a Suïssa. En sortiren 24 números, l'últim el 23 de juliol de 1882 i fou substituït per L'Étendard Révolutionnaire. Organe anarchiste hebdomadaire (1882).

***

Émile Henry al cafè Terminus segons Flavio Costantini

- Bomba al Terminus: El 12 de febrer de 1894, una setmana després de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, Émile Henry, amb la intenció d'atacar la burgesia, llança una bomba al cafè Terminus de l'estació de Saint Lazare de París (França), amb el resultat d'un mort, una vintena de ferits i importants danys materials. Després d'una persecució, durant la qual Henry fereix un policia, va ser detingut. Jutjat més tard, va ser executat el 21 de maig del mateix any.

***

L'Hôtel des Sociétés Savantes

- Inauguració de l'Escola Llibertària de l'Hôtel des Sociétés Savantes: El 12 de febrer de 1899 s'inaugura una escola llibertària a l'Hôtel des Sociétés Savantes (Palau de les Sàvies Societats), al número 28 del carrer Serpente de París (França). El projecte inicial, organitzat pel grup «L'Éducation Libertaire» i sostingut per Jean Grave, Piere Quillard, C. Papillon i Francis Prost, d'obrir una escola llibertària per a la infantesa –basats en els principis pedagògics de Paul Robin i d'André Girard– no es va poder aconseguir encara, ja que únicament s'impartien «Cursos Llibertaris d'Educació Superior» nocturns per als adults. El 3 de novembre de 1899, Le Journal du Peuple, assenyalava la represa de les classes amb la participació de Domela Nieuwenhuis. L'any següent, s'editarà la revista L'Éducation Libertaire.

***

Dibuix antimilitarista de Tardi

- Publicació del manifest «La Internacional anarquista i la guerra»: El 12 de febrer de 1915 es fa públic en tres idiomes (anglès, francès i alemany), a Londres (Anglaterra), el manifest antibel·licista «La Internacional anarquista i la guerra» (L'Internationale Anarchiste et la guerre; International Anarchist Manifesto on the War), que serà publicat en el número de març de la revista londinenca Freedom. Va ser signat per 36 companys i companyes anarquistes: Leonard D. Abbott, Alexander Berkman, Luigi Bertoni, L. Bersani, G. Bernard, G. Barrett, A. Bernardo, E. Boudot, A. Calzitta, Joseph J. Cohen, Henry Combes, Nestor Ciele von Diepen, F. W. Dunn, Ch. Frigerio, Emma Goldman, V. García, Hippolyte Havel, M H. Keell, Harry Kelly, J. Lemaire, E. Malatesta, H. Marques. F. Domela Nieuwenhuis, Noel Panovich. E. Recchioni, G. Rinjders, J. Rochtechine, A. Savioli, A. Schapiro, William Shatoff, V. J. C. Schermerhorn, C. Trombetti, Pedro Vallina, G. Vignati, Lillian G. Woolf i S. Yanowsky. Van romandre fidels al seu ideal antimilitarista, afirmant: «No existeix distinció possible entre guerres ofensives i guerres defensives [...]. Només existeix una guerra d'alliberament: la que a tots els països es realitza pels oprimits contra els opressors, pels explotats contra els explotadors. El nostre paperés el de cridar els esclaus a la rebel·lió contra els seus amos. La propaganda i l'acció anarquista han d'aplicar-se amb perseverança per debilitar i disgregar els diversos Estats, per cultivar l'esperit de rebel·lió i per crear el descontent en els pobles i en els exèrcits.»

***

Portada del primer número d'A la Lucha

- Surt A la Lucha: El 12 de febrer de 1937 surt a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) el primer número del periòdic anarquista A la Lucha. Órgano de la Federación Comarcal de JJ.LL. CNT-FAI. Portava el lema:«Anarquía es superación». Aquest òrgan de les Joventuts Llibertàries, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), publicà molts d'articles sobre el món sindical, especialment referents als sindicats agrícoles, i notícies comarcals i culturals. Encara que molts d'articles van anar signat amb pseudònims (Aurelio, Espartacus, Febo, Quim, Reporter Callejero, etc.), hi van col·laborar Gregorio Campos, M. Cros, V. González, Joan Oliveras, Frederic Pujol, J. Sagols, Joan Sans Sicart i Pau Vergés, entre d'altres. L'últim número conegut és l'11, del 23 d'abril de 1937.

***

Cartell de la conferència a Marsella

- Conferència sobre Camus: El 12 de febrer de 1967 a la Sala Mazenod de Marsella (Provença, Occitània) l'intel·lectual anarquista Maurice Joyeux fa una conferència sota el títol Albert Camus et la Révolte. L'acte, organitzat pel grup«Culture et Liberté», era la cloenda d'una petita gira que havia començat el 10 de febrer a l'explanada de la Sala del Pavelló Popular de Montpeller i l'endemà a la Sala de l'Ajuntament d'Avinyó, organitzada pels grups anarquistes locals. Maurice Joyeux fou íntim amic d'Albert Camus.

Conferència sobre Camus (12 de febrer de 1967)

Naixements

Francesca Saperas Miró

- Francesca Saperas Miró: El 12 de febrer de 1851 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Francesca Saperas i Miró. En 1869 es va casar amb el sabater anarquista Martí Borràs Jover, primer director de Tierra y Libertad. En 1889, en solidaritat amb els obrers i obreres d'Alemanya en vaga, va participar en l'organització d'un gran míting a la plaça Catalunya que no s'arribà a portar a terme perquè la policia va detenir els membres de l'organització. En 1894 quedà viuda quan son company es va suïcidar a la presó. Va convertir la seva casa al carrer Tallers de Barcelona en un centre d'acollida d'anarquistes perseguits. Més tard es va unir a Ascheri Fossatti, que acabà afusellat. Durant el procés de Montjuïc va patir un any de presó i tortures, juntament amb les dones d'altres condemnats. En 1897 fou desterrada a França, on va participar activament en la campanya internacional contra els processos de Montjuïc, però hi tornà l'any següent. Més tard es va unir a Francisco Callis, un dels torturats en els processos de Montjuïc, que també es va suïcidar, incapaç de superar les seqüeles psíquiques dels patiments soferts. Va emigrar a Amèrica i entre 1912 i 1914 visqué a Buenos Aires (Argentina) amb son gendre Josep Fontanillas. De bell nou a Barcelona, va tornar a Amèrica, instal·lant-se entre 1919 i 1923 a Mèxic amb sa filla Salut. En 1923 tornà a Barcelona i es va relacionar amb Teresa Claramunt, que visqué a ca seva. Durant els anys vint la seva salut es va afectar per la paràlisis i en 1929 s'organitzà una comissió per ajudar-la. Dels 10 fills que va tenir només van sobreviure cinc nines. Gendres seus foren Lluís Mas, Joan Baptista Oller i Josep Fontanillas. Va estar molt lligada a les revistes La Nueva Idea (1895) i Tierra y Libertad (1888-1889). Francesca Saperas Miró va morir el 21 d'agost de 1933 a Barcelona (Catalunya).

Francesca Saperas Miró (1851-1933)

Antoni Dalmau i Ribalta: «Martí Borràs i Jover (1845-1894) o el primer comunisme llibertari», en Revista d'Igualada, 26 (setembre 2007). pp.14-31

***

Marc Druard [militants-anarchistes.info]

- Marc Druard: El 12 de febrer de 1854 neix a Guise (Picardia, França) el propagandista anarquista Marc Aimé Melchior Druard. Quan era molt jove començà a treballar a la foneria del Familisteri de Guise, on residia amb sa companya, Félicie Bourdelot, amb qui es casà el 31 de desembre de 1879 i amb qui tingué cinc fills i una filla. En 1888 va ser acomiadat de la feina per les seves idees i, segons la policia, convocava reunions i incitava els companys a cridar«A baix la burgesia! Visca la Comuna, la bandera roja i l'anarquia». Inscrit en la llista negra dels patrons, no trobà feina. Abandonà sa companya malalta i, després de deixar els fills en una institució de caritat, emigrar a Bèlgica amb la seva amant, anomenada Jacob Tennelier (o Vennelier). Treballà a la foneria de Nestor Martin a Molenbeek-Saint-Jean (Brussel·les, Flandes) i freqüentà els grups anarquistes de la regió de Brussel·les. Expulsat de Bèlgica, el març de 1889 retornà a França i troba feina com a obrer modelista a la fàbrica «Brichet» de Revin (Xampanya-Ardenes, França). Anomenat cap de taller, fou un dels principals propagandistes anarquistes de la regió. En aquesta època sembla que tornava a viure amb la seva esposa Félice Bourdelot. El 26 de juliol de 1891 va ser detingut a Fumay (Xampanya-Ardenes, França), juntament amb Auguste Martin-Coupaye i Henry Chuillot, quan tenien una reunió preparatòria per activar el moviment anarquista a la ciutat, i va ser acusat d'haver amagat al seu jardí la dinamita que havia servit per realitzar els atemptats comesos el juny anterior a Charleville i a Revin contra gendarmeries i contra el domicili d'un industrial. L'11 de novembre de 1891 va ser jutjat per l'Audiència de les Ardenes i absolt per manca de proves, mentre Henry Chuillot, Eugène Bigel i Clovis Alcide Bourgeois, autors dels atemptats, van ser condemnats a dures penes de presó. No obstant això, segons l'informe policíac, ell tingué la idea d'usar la dinamita que Auguste Martin-Coupaye li havia donat durant una conferència de l'anarquista Jean-Baptiste Clément, la qual va lliurar a Henry Chuillot –fets dels quals es podrien deduir que va ser víctima d'una conxorxa policíaca. Acomiadat de la fàbrica«Brichet», trobà nova feina en un taller de ferreteria, però el març de 1892 va ser també engegat. Vidu, es traslladà al Nord i després a París, on s'ajuntà amb una criada jove anomenada Cotis. Marc Druard va morir en data indeterminada a la regió parisenca.

***

Francesco Ippoliti

- Francesco Ippoliti: El 12 de febrer de 1865 neix a San Benedetto dei Marsi (Abruços, Itàlia) el metge anarquista Francesco Ippoliti. Sos pares es deien Siverio Ippolitti, petit terratinent, i Rachele Ottavi. En 1894 es llicencià en medicina i cirurgia a Nàpols. Format en un ambient republicà i positivista, arribà al socialisme llibertari. Va ser conegut com «El metge dels pobres», ja que es dedicà sobretot a assistir els més necessitats, als quals socorria de franc. En 1901 va ser nomenat metge municipal d'Aschi, a Ortona dei Marsi. Entre 1902 i 1914 fou regidor municipal socialista a Pescina. Fundà i animà el Cercle «Il Progresso» de San Benedetto dei Marsi, on s'agrupaven els anarquistes i socialistes del poble i el qual reivindicà l'autonomia municipal d'aquesta localitat de la de Pescina. Entre 1903 i 1907, amb algunes interrupcions, continuà exercint de metge municipal a Aschi. El novembre de 1905 assistí com a delegat al congrés de la Federació Anarquista Socialista Làcia (FASL) celebrat a Roma. L'abril de 1907 organitzà una recollida de signatures dirigida al Ministeri de l'Interior per demanar l'autonomia municipal de San Benedetto dei Marsi, poblada per 4.000 persones. A partir de gener de 1908 va ser nomenat metge municipal de Castellafiume. Aquest mateix any va escriure anònimament en I Piccoli Farabutti, versos satírics rimats per a ser instrumentats i cantats de denúncia contra la corrupció dels polítics, religiosos i militars, cançons que encara actualment es canten a la zona. El 22 de juliol de 1911 va ser condemnat pel tribunal d'Avezzano a 10 mesos de presó i a 1.000 lires de multa per«difamar i injuriar», en el periòdic La Marsica i en un full volant, Vincenzo de Sanctis, metge municipal de San Benedetto dei Marsi d'aleshores –mai no es complí aquesta condemna. Després exercí de metge municipal a Spurgola i a Ronciglione, on els informes policíacs l'acusaven de fer propaganda subversiva en conferències privades. Entre 1915 i 1919 exercí de metge municipal a Bagnorea –més tard Bagnoregio–, on restarà fins a finals de 1920. Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919 fou delegat per Bagnorea al congrés fundacional de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI), que se celebrà a Florència. El setembre de 1921 retornà a San Benedetto dei Marsi, on mentrestant s'havia constituït un nucli anarquista adherit a la Federació Anarquista Abrucesa (FAA). Participà en la preparació del III Congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI), que se celebrà entre l'1 i el 4 de novembre de 1921 a Ancona. Mantingué una estreta correspondència amb el destacat anarquista romà Temistocle Monticelli i amb Attilio Conti, i una gran amistat amb Errico Malatesta i Ottorino Manni, entre d'altres; a més d'intensos contactes amb la colònia llibertària italiana establerta als Estats Units. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques (L'Adunata dei Refrattari, Avanti!, L'Avvenire, Fede,Il Germe, Libero Accordo, La Marsica,Pagine Libertarie, etc.) i va escriure poemes, fulletons i opuscles. Fou un dels organitzadors dels jornalers de San Benedetto dei Marsi i instigà els pagesos a la rebel·lió contra el «feudalisme» del Príncep Torlonia, el qual s'havia enriquit dessecant el Fucino –tercer llac de la península italiana en grandària–, que donà lloc a 16.000 hectàrees de terreny per conrear, i que governava el seu feu amb regles medievals amb el suport del clergat i de la forces de l'ordre corruptes. Entre el 14 de gener i l'11 de maig de 1923 fou hoste d'Ottorino Manni a la seva casa de Senigallia, lloc on passarà diverses temporades. Després de patir una«expedició punitiva» d'un escamot feixista, en 1924 passà temporades a Sulmona i a Scanno. El 10 de febrer de 1925, en un escorcoll del seu habitatge, els carrabiners li van confiscar exemplars de L'Adunata dei Refrattari. L'octubre de 1925 marxà a Roma, on el 24 d'abril de 1926 va ser apallissat per un escamot feixista comandat pel capitost Nicola Tarquini. En 1926 publicà l'opuscle Storia morale ed amministrativa del comune di Pescina, on relata la història de la «camorra política local» des del 1870; però l'11 de juny d'aquell any, els carrabiners segrestaren tots els exemplars acusant-lo d'atiar l'«odi de classes» entre la població del Fucino. El 19 de juliol d'aquell any, la policia segrestà tres còpies d'aquest fullet i exemplars de Il Libero Accordo i deL'Adunata dei Refrattari a casa del seu amic Francesco de Rubeis. El 6 d'agost de 1926, en un altre escorcoll, la policia descobrí a casa del metge sis còpies del fullet i a casa de De Rubeis, dues pistoles automàtiques no declarades, dos carregadors de recanvi, 132 cartutxos i 47 exemplars de L'Adunata dei Refrattari. Ambdós van ser acusats d'«incitar l'odi de classes» i condemnats a cinc anys de reclusió a l'illa de Pantelleria. El 21 de gener de 1927 la pena per al metge es va reduir a tres anys i el 26 de maig de 1927 va ser posat en llibertat condicional a causa de la seva salut. El 6 de juny de 1927 retornà a San Benedetto dei Marsi. El 27 de setembre de 1927, a causa del contingut d'una carta enviada des dels EUA, va ser novament detingut i confinat a Lipari. Durant la seva estada en aquesta illa va escriure un diari, Lipari - Deportazione. Sette mesi e mezzo di dimora (30 settembre 1927 - 12 maggio 1928). A l'illa conegué Luigi Galleani i mantingué estrets contactes amb representants dels moviments anarquistes d'Itàlia i d'altres països i amb la premsa llibertària. A causa de la seva edat i de la seva salut, el confinament va ser substituït per dos anys d'amonestació i el 16 de maig de 1928 ja era de bell nou a San Benedetto dei Marsi i fou inscrit en la llista de persones a detenir en determinades circumstàncies. El 17 de juliol i el 22 i 29 de desembre de 1928 patí escorcolls policíacs. El 31 de desembre de 1928 va ser detingut preventivament en ocasió de les noces d'Humbert II de Savoia. Entre finals de 1928 i principis de 1929, com que encara no podia viatjar, mantingué una important relació epistolar amb Osvaldo Maraviglia, que l'ajudà econòmicament, Attilio Conti, Paolo Schicchi i Camillo Berneri, entre d'altres. Després passà temporades a Bagnoregio i a Curadi Vetralla i el novembre de 1929 retornà al seu poble. El 22 de maig de 1930 patí un nou escorcoll. El 3 de juny de 1930 va ser denunciat per distribuir un manifest subversiu anarquista i el 25 d'agost d'aquell any arribà al seu domicili un paquet des de Bagnoregio on, entre llibres de medicina i cirurgia, havia una gran quantitat de revistes, llibres i periòdics llibertaris; per tot això va ser detingut acusat de propaganda anarquista. Decidí, a la manera franciscana, desprendre's de tots els seus quantiosos béns, per«ser el més pobre dels pobres, per no ser còmplice». Francesco Ippolitti va morir debilitat físicament, tot sol i relegat a l'oblit–només rebé el suport de Francesco de Rubeis i sa companya Pasqualina Martino–, el 7 de gener de 1938 –alguns citen el 8 de gener– a San Benedetto dei Marsi (Abruços, Itàlia). Des de 1997 un carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom. En 2007 Oliviero La Stella publicà la biografia Francesco Ippoliti. Un anarchico abruzzese agli inizi del Novecento.

Francesco Ippoliti (1865-1938)

***

Foto policíaca de Pierre Henkès (ca. 1894)

- Pierre Henkès: El 12 de febrer de 1867 neix al XII Districte de París (França) l'ebenista anarquista Pierre Henkès. Sos pares es deien Mathias Henkès i Marie Deker. El 16 d'abril de 1888, per les seves activitats llibertàries, se li va decretar l'expulsió de França i es va refugiar a Bèlgica. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre Louis Scaglia apareguda en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux del 20 de setembre de 1906

- Louis Scaglia: El 12 de febrer de 1886 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista Louis Johannes Alphonse Scaglia. Fill d'italians naturalitzats francesos, sos pares es deien Émile Jean Baptiste Scaglia i Victoire Anne Madelaine. Es guanyava la vida com a obrer jornaler i com a venedor ambulant. El setembre de 1906 va ser nomenat secretari de la Joventut Sindicalista (JS) de Le Havre i el 19 juny de 1911 participà, amb altres companys Benoît Cantin, Louis Verdière, Linotte i Maxime Letellier, en la fundació del Grup d'Estudis Socials (GES), cercle llibertari d'aquesta localitat. Durant la primavera de 1914 participà en la campanya abstencionista portada a terme pel grup local de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), grup en el qual havia participat en la seva fundació, amb altres companys (Benoît Cantin, Maxime Letellier, Henri Offroy, Auguste Hamard, Linotte, Jules Loisel, Marcel Prévost, Louis Verdière, etc.) el 15 d'abril d'aquell any. Després de la Gran Guerra esdevingué venedor ambulant i participà en la reconstrucció del grup llibertari. Sa companya fou Anne Marie Joseph Le Mercier. Louis Scaglia va morir el 24 de novembre de 1940 a Le Havre (Alta Normandia, França).

Foto policíaca de Joan Aligué Casals (1914)

- Joan Aligué Casals: El 12 de febrer de 1892 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista Joan Aligué Casals –el seu primer llinatge també citat Aliguer. Sos pares es deien Valentí Aligué i Dolors Casals. Treballà de llauner i milità en el moviment llibertari de Terrassa. En 1911 va ser nomenat secretari auxiliar de l'acabat de fundar Ateneu Sindicalista de Terrassa i en 1913 col·laborà en el periòdic La Voz del Pueblo d'aquesta localitat. El 4 d'agost de 1913, quan era secretari del Sindicat de l'Art Fabril, va ser detingut a Terrassa, juntament amb el regidor i president d'aquest sindicat Jeremies Busqué, arran d'uns enfrontaments amb la Guàrdia Civil durant la vaga general del ram fabril declarada arreu de Catalunya. Fugint del servei militar, és declarà insubmís i creuà els Pirineus, arribant el gener de 1914 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Participà en la fundació del «Centro Español de los Pirineos», del qual va ser nomenat president, encara que després va ser exclòs per la seva oposició a portar una insígnia amb la bandera espanyola. En 1918 treballà com a llauner al taller de Moli Martin de Perpinyà i va ser fitxat com a «anarquista militant, propagandista i amb sentiments germanòfils». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

José Penido Iglesias

- José Penido Iglesias: El 12 de febrer de 1894 –algunes fonts citen erròniament el 13 de febrer de 1895– neix a Conxo (Santiago de Compostel·la, la Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista José Penido Iglesias. Emigrà a Amèrica amb sa companya Encarnació Mora. A Cuba, on nasqué sa filla Olga en 1927, començà a militar en el sindicalisme i per aquest motiu va ser expulsat de l'illa. En retornar a la Península, s'instal·là d'antuvi a Santander i després a Gijón, on treballà, com a Cuba, de taxista. Entre 1932 i 1933 estudià la titulació de practicant a la Universitat de Santiago de Compostel·la i en acabar la carrera treballà a l'Institut de Malalties Venèries de Gijón. Durant els anys de la II República espanyola, estigué afiliat durant un temps a Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana) i després entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Astúries. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Gijón (Astúries, Espanya), on formà part del grup «Tierra», que s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Fou responsable d'organitzar la sanitat de la seva comarca, creant petits hospitals de sang, com ara el de Somió a Gijón. La seva relació amb els metges de la zona, la majoria de dretes, fou bona, com es va veure durant el judici que se li va realitzar en acabar la contesa. El setembre de 1936 s'incorporà com a voluntari al Batalló 219, també anomenat«Batalló Galícia», del qual va ser comandant en diverses ocasions i amb el qual lluità a Astúries (batalla d'El Mazucu) i a Bilbao, al front de la III Brigada Mixta. El gener de 1937 era cap del Batalló 19 («Batalló Astúries»). Participà en l'assemblea de l'Agrupació Confederal Galaica, celebrada el 17 de gener de 1937 al Cinema Roxy de Gijón, on va ser nomenat delegat de Propaganda Escrita. Durant la primavera de 1937 fou cap de la Brigada Expedicionària del Cos de l'Exèrcit d'Astúries. Quan la zona nord de la Península caigué a mans feixistes, aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya) i després passà a Madrid, on va ser nomenat major de milícies de les brigades 39 i 183. Més tard es posà al front de la V Divisió de l'Exèrcit Republicà del Centre i, segons algunes fonts, encapçalà també la«Columna de Ferro» un cop militaritzada. Amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant, amb sa companya i sa filla de nou anys, i tancat al camp de concentració d'Albatera, on treballà a la infermeria i des d'on pogué establir contactes amb la militància amb la intenció de reorganitzar la CNT. El juliol de 1939 va ser traslladat a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli i el març de 1940 a la de Gijón, on va ser condemnat el maig d'aquell any a 12 anys i un dia de presó. En 1942 va ser traslladat a la presó de Alfaro i encara passà per la de Sant Sebastià. Un cop alliberat, el març de 1943 començà a participar en la reorganització del moviment llibertari clandestí a Gijón i La Felguera, des del sector«col·laboracionista» o«possibilista», tot aprofitant la seva feina de practicant que li permetia viatjar sense aixecar sospites. Ocupà càrrecs orgànics d'importància, com ara la secretaria de la CNT d'Astúries, i estigué relacionat amb la xarxa d'evasió de Francisco Ponzán Vidal. L'1 de gener de 1945 va ser detingut al seu domicili de Gijón amb Jacinto Rueda Pérez i Porfirio Blanco García, que es trobaven en missió orgànica, i tots tres van ser interrogats a la Direcció General de Seguretat de Madrid, però van ser alliberats el 6 de gener per manca de proves. També en 1945, en representació del Comitè Nacional de la CNT, assistí al Ple Regional del Nord que se celebrà a Barakaldo (Biscaia, País Basc), i el 22 de març de 1946 al Ple Nacional de la CNT, on va ser nomenat delegat general en l'Exterior, en substitució de Manuel Vicario. Des de Barcelona passà a França clandestinament. Com a delegat del Comitè Nacional de la CNT en l'Exterior, mantingué relacions amb la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). El desembre de 1947 intervingué en el Ple de Tolosa de Llenguadoc amb la ponència sobre relacions amb la Unió General de Treballadors (UGT). En 1948 acceptà com a estratègia la restauració borbònica i alguns el titllaren d'«anarcomonàrquic». Amb Miguel Vázquez Valino i José Luis Chamorro Castro, formà part del Comitè Regional gallec, el qual edità entre 1948 i 1950 el butlletí Solidaridad. A començament dels anys cinquanta passà a Veneçuela. A Caracas treballà d'infermer en un hospital psiquiàtric i després es va fer representant de la multinacional alemanya de fàrmacs Hoesch fins a la seva jubilació. En 1956 era president del Centre Gallec de Caracas. Entre 1961 i 1962 formà part del Consell Directiu de la«Hermandad Gallega» de Veneçuela. En 1964 morí sa companya i l'octubre d'aquest any retornà a la Península. El novembre de 1966 s'instal·là a Madrid amb sa filla. José Penido Iglesias va morir el 6 de novembre de 1970 a Madrid (Espanya). Trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Acción,CNT i Exilio.

***

Necrològica d'Antoni Vidal Dalmau apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1972

- Antoni Vidal Dalmau: El 12 de febrer de 1898 neix a Valls (Alt Camp, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antoni Vidal Dalmau, conegut com Vidalet de la Fusta i Florehlio. Sos pares es deien Antoni Vidal i Maria Dalmau. Començà a militar en el moviment llibertari en l'adolescència. Bon lector, aconseguí una remarcable cultura. Fuster de professió, en 1918 s'afilià al Sindicat Únic de la Fusta de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sorgit, després d'una vaga de quatre mesos, de la unió de les societats obreres de fusters i d'ebenistes, i en el qual ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera i del pistolerisme, va ser empresonat en diferents ocasions, on ensenyà a llegir i a escriure a companys analfabets, i en 1925 es va veure obligat a amagar-se a Manresa (Bages, Catalunya). Amic d'Ángel Pestaña Núñez i de Joan Peiró Belis, l'1 de gener de 1926 signà el manifest fundacional del grup editor del periòdic Vida Sindical, que sortí publicat en el número 1 del 16 de gener d'aquell any; aquest manifest va ser firmat per un grup de 22 coneguts militants cenetistes catalans, que va tenir molt de ressò, i que alguns han interpretat com a un precedent directe del trentisme, per mor de les seves concomitàncies pel que fa a idees i a persones. Aquell mateix any fou delegat al Ple Intercomarcal clandestí de l'Alt Llobregat i en 1927 assistí com a delegat de Catalunya a la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El novembre de 1932 va ser nomenat secretari del SindicatÚnic de la Fusta i va ser detingut arran de la insurrecció anarquista de gener de 1933. Membre de la redacció de Solidaridad Obrera, hi col·laborà sota el pseudònim Florehlio, síntesi del nom de sos dos fills. Duran la Revolució, participà en la col·lectivització de la indústria de la fusta i va ser nomenat president del Sindicat de Construcció de Barcelona. L'agost de 1937 va fer a Barcelona la conferència «Misión y responsabilidad de la militància confederal y anarquista». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració d'Argelers, Ribesaltes i Vernet. Finalment va ser deportat a l'Àfrica de Nord, on va reclòs als camps algerians de Djelfa i Colomb-Béchar. Posteriorment treballà en la construcció de la línia ferroviària transsahariana. Després del desembarcament aliat al Nord d'Àfrica, milità en la Federació Local d'Alger (Algèria) de la CNT. Quan les lluites intestines entre les tendències«col·laboracionista» i«ortodoxa», en 1945, després de publicar un fullet (La emancipación de los trabajadores ha de ser de los trabajadores mismos), va ser exclòs de la Federació Local d'Alger de la CNT que no combregava amb la seva línia «reformista», però acabà reintegrant-se en el sector«ortodox». En 1963 encara vivia a Alger, on col·laborava en el setmanari tolosà Espoir amb secció pròpia («Al compàs de las hores»). Repatriat en 1964, es retirà, amb sa companya Enriqueta Raimundo Vila, al Centre Geriàtric Beauséjour d'Ieras, on continuà col·laborant en Espoir i exercint de secretari de la Federació Local de la CNT. Antoni Vidal Dalmau va morir el 26 d'abril –algunes fonts citen erròniament altres dates– de 1972 al Centre Geriàtric Beauséjour d'Ieras (Provença, Occitània). Deixà textos i una novel·la inèdita i llegà tots els seus bens a la subscripció confederal «Pro Espanya Oprimida».

Antoni Vidal Dalmau (1898-1972)

***

Fernand Planche segons una xilografia de Jean Lébédeff

- Fernand Planche: El 12 de febrer de 1900 neix a Saint-Rémy-sur-Durolle (Alvèrnia, Occitània) l'escriptor i militant llibertari Fernand Claude Planche, també conegut com Fernand Granier. Fill d'un modest artesà, que morí poc després del seu naixement, també va perdre sa mare quan tenia set anys i va ser recollit pels avis materns. Son avi el ficà com a aprenent de polidor de vidres a les moles del riu Durolle, al seu pas per Thiers. Cap al 1919, quan sos avis ja eren morts, s'instal·là a París. Després va fer el servei militar com a mecànic d'aviació a Dijon i a Alemanya, on la misèria feia estralls. Tota aquesta experiència va fer que esdevingués antimilitarista. Quan tornà a la vida civil va treballar de ganiveter i començà a freqüentar els cercles anarquistes. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 assistí a Levallois al III Congrés de la Unió Anarquista (UA). Durant les eleccions legislatives d'abril i maig de 1924 es presentà com a candidat abstencionista per la llista llibertària de la IV Circumscripció de Saint-Denis i Sceaux. Entre desembre de 1923 i març de 1925 col·laborà en Le Libertaire i, a partir del 8 de gener de 1928, en La Voix Libertaire,òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Fou un dels promotors de la cooperativa creada per a subministrar diners per a l'adquisició d'un terreny amb la finalitat de construir la «Maison Anarchiste», que finalment fou edificada a París. En 1934, amb Émile Bidault, fundà La Conquête du Pain, periòdic obert a totes les tendències de l'anarquisme («Síntesi anarquista») i del qual s'editaren 45 números fins al 1935. També col·laborà en La Brochure Mensuelle. En una botiga del barri parisenc de Boulogne-Billancourt venia tota mena d'estris tallants, que també reparava i esmolava. Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 assistí a París al Congrés de la Unió Anarquista («Congrés de la Unitat»). En 1936 fou nomenat secretari de la Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF), que s'havia creat arran del congrés tingut a Tolosa de Llenguadoc entre el 15 i el 16 d'agost d'aquell any en oposició a la Unió Anarquista, criticada com a centralista i com a acostada a la esquerra politicosindical marxista francesa (Plataformisme). Entre març i agost de 1937 fou el responsable de l'administració i de la redacció de Terre Libre, òrgan de la FAF. A finals de 1936 marxà a Barcelona (Catalunya) per fer costat la Revolució que s'havia engegat. En 1939 va ser inculpat de complicitat en un delicte de deserció i tancat durant l'hivern de 1939 i 1940 a la presó parisenca de la Santé; després fou internat com a «mesura administrativa» al camp de Maisons-Laffitte. Quan la desfeta, els detinguts van ser evacuats cap a Pau. Després del bombardeig de Meung aconseguí escapar furtant una bicicleta i retornà a París, on retrobà sa companya Laure i es posà a treballar en una fàbrica. El seu cas es va reobrir i, sota l'amenaça de ser detingut, s'allistà per un any com a treballador voluntari a Alemanya i marxà a Berlín. En 1942, encara fugat, fou inculpat de provocació a la insubmissió i fou cridat a comparèixer davant un tribunal correccional, però no s'hi presentà. Aleshores va ser condemnat a sis mesos de presó que estaven coberts preventivament. Quan acabà el seu allistament a Alemanya, tornà a París. El seu nou domicili al III Districte fou lloc de reunió del moviment anarquista clandestí. Amb l'Alliberament esdevingué el representant de les ganiveteries d'Alvèrnia i participà activament en la reconstrucció del moviment anarquista, col·laborant en Le Libertaire, L'Unique i Pensée et Action. Durant l'hivern de 1945 i 1946, entre París i Martinet-sur-Durolle, va escriure el seu primer assaig, La vie ardente et intrépide de Louise Michel (1946 i 2005). En 1947 ajudà en l'edició de La Révolution inconue, de Volin. El febrer de 1948 publicà Durolle–reeditat en 1986 sota el títol Durolle au pays des coutelliers– i l'octubre Kropotkine, en col·laboració amb Jean Delphy. El novembre de 1948 reedità L'unique et sa propriété, de Max Stirner –redactà el pròleg iÉmile Armand el prefaci. La fallida de la seva editora (Slim) va posar fi a la seva carrera d'escriptor i aleshores esdevingué presentant. En 1950, davant el perill d'una nova guerra, emigrà amb sa companya a Nova Caledònia amb una màquina de fer maons, amb la idea d'elaborar totxos per a la construcció; però el projecte fou un fracàs ja que la sorra canac no era idònia per a l'artefacte. Laura, que mostrava signe de desequilibri mental arran de la guerra, acabà internada en un hospital psiquiàtric de l'illa Nou, on finà, i ell tornà al seu antic ofici de polidor de vidres. A Oceania continuà amb la propaganda anarquista, distribuint cinc números de Défense de l'Homme, periòdic fundat per Louis Lecoin. Entre 1954 i 1957 realitzà i edità tot sol un periòdic mimeografiat, La Raison. Organe de l'Association des Libres Penseurs de Nouvelle Calédinie et dépendances. En aquests anys realitzà programes radiofònics, entre els quals destaquen el del cinquantenari de l'aniversari de la mort de Louise Michel i el del centenari de la Comuna de París. A Nova Caledònia s'oposà al règim colonial, defensant, com ja va fer Louise Michel, el poble canac. Després va comprar uns terrenys al sud de l'illa amb la intenció de practicar la ramaderia, però el projecte fou un fracàs a causa de les constants baralles que tenia amb els nadius melanesis de l'illa Ouen situada davant de la seva propietat. Finalment es lliurà a la pesca i la venda de petxines, que compaginà fent de vigilant nocturn. Fernand Planche va morir el 20 d'abril de 1974 a Nouméa (Nova Caledònia), atropellat per un cotxe quan circulava amb bicicleta.

Fernand Planche (1900-1974)

***

Eugenio Vallejo Isla (1937)

- Eugenio Vallejo Isla: El 12 de febrer de 1901 neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Eugenio Vallejo Isla. Obrer metal·lúrgic de la Hispano-Suïssa, de la qual era membre del seu Comitè Obrer, milità en el Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) i fou membre del Comitè Local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Fou força actiu durant les vagues del sector en el període republicà. Entre 1932 i 1938 col·laborà en Solidaridad Obrera. En 1933 va fer una gira de conferències a diferents sindicats i ateneus (Barcelona, Poblet, Sabadell, La Torrassa, etc.) i l'octubre d'aquell any es llicencià de l'Exèrcit. El 13 de desembre de 1934 va ser detingut, amb Rafael Sellés, per la Brigada Especial com a caps del moviment de protesta contra la jornada de 48 hores al ram de la metal·lúrgia. L'abril de 1936 participà en un míting a Barcelona. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 va ser nomenat delegat de confiscacions d'instal·lacions industrials del Departament de Guerra del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya. A petició de Buenaventura Durruti, que el considerava el més preparat del seu sindicat, va ser nomenat membre de la Comissió d'Indústries de Guerra (CIG) de la Generalitat de Catalunya en la Secció de Siderometal·lúrgica, que es va constituí el 7 d'agost de 1936. D'antuvi confeccionà un balanç de la situació de les fàbriques i dels tallers i proposà un pla de producció d'armament. Seguidament contactà amb els sindicats confederals de productes químics i amb el de mineria de Sallent amb la finalitat d'engegar la producció en massa de productes bèl·lics. Abans que la Generalitat se n'adonés, posà en marxa les indústries de guerra i els consells d'obrers i soldats. La seva tasca va ser tan efectiva –290 fàbriques i 150.000 treballadors i treballadores dedicats a la fabricació d'armament en juliol de 1937– que quan la Generalitat, mitjançant el conseller d'Hisenda Josep Tarradellas Joan, controlà la situació el van respectar en el seu càrrec, convertint-se en l'home de confiança de la CNT dins la CIG. El setembre de 1937 negocià, amb Alejandro Otero Fernández, subsecretari d'Armament i Municions del Govern de la II República espanyola, i els seus assessors soviètics, la integració de la indústria catalana amb la de la resta de l'Estat. També frenà la producció de material de guerra al marge de la CIG. En la seva tasca rebé el suport i l'assessorament de Teodoro Colomina, Ferran Latorre i Vladimir Bisxitzki, entre d'altres. Malgrat l'oposició del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a la seva tasca i la manca de suport del govern republicà espanyol, el conseller Tarradellas el defensà, a ell i a la seva gestió, ja que, malgrat els sabotatges comunistes (robatori de blindats, entrebancs posats pel govern per a la concessió de les divises necessàries per a importar matèries primeres, dificultats en l'abastiment de materials, declaracions injurioses a la premsa, etc.), creà del no-res una indústria bèl·lica eficient. El maig de 1938 la CIG es remodelà i passà a anomenar-se Consell Tècnic de la CIG i ocupà el càrrec fins l'agost de 1938 quan aquest Consell Tècnic va ser dissolt arran de perdre la Generalitat la titularitat de les seves fàbriques i magatzems i passar aquests a poder estatal. A partir de maig de 1938 dirigí la fàbrica F-14 de Sarrià, on es muntava el mosquetó Mauser. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Luz y Fuerza, Nuevo Aragón i Solidaridad Obrera. Quan el triomf feixista era un fet, el gener de 1939 creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Barcarès. A finals de 1940 retornà a Catalunya i muntà un taller de metal·lúrgia a Esplugues de Llobregat. Aquest fet va ser censurat per la CNT que el repudià i l'expulsà de l'organització. Eugenio Vallejo Isla va morir el 20 de gener de 1969 a Barcelona (Catalunya).

Eugenio Vallejo Isla (1901-1969)

Continua...

---