Anarcoefemèrides
del 29 de gener
Esdeveniments
L'Hôtel des Sociétés Savantes
- Míting per la «Mano
Negra»: El 29 de gener de
1903 té lloc a
l'Hôtel des
Sociétés Savantes de París
(França) un míting organitzat pel grup anarquista
dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI),
amb el
suport propagandístic de Le Temps Nouveaux
i de Jean Grave, per
protestar contra la permanència a la presó dels
imputats en l'afer de la «Mano
Negra»
d'Andalusia (Espanya). Hi participaren L. Havet, professor del
Col·legi
de França; Paul Reclus, metge de l'hospital de
París, germà d'Élie i
d'Élisée
Reclus; G. Géailles, professor de la Sorbona; Henriette
Meyer; Georges Yvetot,
secretari de la Federació de les Borses de Treball de
França i de les Colònies;
Jean Jaurès, diputat de Carmaux; Marcel Sembat, diputat de
París; Francis de
Pressensé, diputat de Roine, i s'hi llegí una
carta d'Anatole France, que
reflectia clarament la imatge d'una Espanya inquisitorial que es tenia
arreu
d'Europa, la qual s'anava repetint des dels inicis de la campanya de
Montjuïc.
L'acte, que comptà amb un bon nombre d'adhesions espanyoles
i estrangeres, fou
clos votant per aclamació una moció en
què s'incitava el govern espanyol a
revisar el procés. En aquest míting es
recollí una certa quantitat de diners
destinada a sufragar les despeses que ocasionava la campanya; el
romanent fou
enviat per mitjà de Soledad Gustavo als companys de la «Mano
Negra»
per afrontar
materialment la seva sortida de la presó.
***
Capçalera
de Tiempos
Nuevos
- Surt Tiempos Nuevos: El 29 de gener de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua castellana dels anarquistes espanyols exiliats a França Tiempos Nuevos. Semanario de educación y de lucha. Dirigit per Valeriano Orobón Fernández des de la «Librairie Internationale», era continuació d'Iberión. El primer gerent en va ser Séverin Ferandel. Hi van col·laborar Llibert Callejas, Fontaura, Magriñà, Parra, M. Pérez, Vidiella, Gibanel, Martel, José Martín, entre d'altres. Durant la direcció de Manuel Pérez les col·laboracions internacionals foren traduïdes per Pedro Orobón Fernández. Sortiran almenys 94 números fins al 1927.
***
Cartell
publicitari de Vida
realitzat per Vicent Ballester Marco
- Surt Vida: El 29 de
gener de 1938 surt a València (País
Valencià) el primer número del setmanari
anarcosindicalista Vida. Portavoz de la Federación
Regional de Campesinos de
Levante. CNT-AIT. S'imprimia al Sindicat de la
Indústria Gràfica de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de
València. En sortiren 42 números,
l'últim el 16 de febrer de 1939, amb el triomf feixista. A
València ja s'havien
publicat altres publicacions amb la mateixa capçalera.
***
Portada del disc de Chumbawamba
i Noam Chomsky
- Acció de Chumbawamba: El 29 de gener de 2002 el grup musical britànic anarquista Chumbawamba ven, per a un anunci publicitari enfocat a executius, la sintonia de la seva cançó Pass it Along al gegant de la indústria automobilística General Motors per 70.000 dòlars i lliura aquests diners a grups llibertaris i d'activistes antiglobalització (IndyMedia, CorpWatch, etc.) per realitzar campanyes contra aquesta multinacional i la globalització empresarial en general.
Naixements
Notícia de la detenció de Victor Minne apareguda en el diari parisenc Le Temps del 9 de desembre de 2000
- Victor Minne: El
29 de gener de 1855 neix a Kortrijk (Flandes Occidental, Flandes)
l'ebenista i
propagandista anarquista Victor Polydore Minne. Emigrat a
França en 1888, en
1893 en va ser expulsat per la seva militància
llibertària. El 12 de setembre
de 1898 va ser detingut a Brussel·les (Bèlgica)
per haver aferrat cartells
anarquistes i aquest mateix dia havia participat en
l'ocupació de la redacció
del periòdic Journal du
XXè Siècle.
En 1899 se li a atribuí la paternitat del text, que va ser
publicat
anònimament, Révélations
sur la prétendue
folie de la princesse Louise. El 8 de desembre de 1900 va ser
detingut
repartint pels carrers de Brussel·les el pamflet Testament olographe de la vieille mère
Victoria, reine des poires
d'Angleterre et impératrice des roupies de singes;
després d'escorcollar el
seu domicili, la policia deduí que ell era l'autor d'aquest
text. Jutjat per
l'Audiència de Bravant el 4 de febrer de 1901, pocs dies
després de la mort
Victòria del Regne Unit, va ser absolt dels insults dirigits
contra aquesta
reina. En 1904 publicà a Brussel·les el fullet Les sept années de souffrances de la
princesse Louise, fille du roi
dels Belges. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Fitxa policíaca
d'Amédée Pauwels (1891)
- Amédée
Pauwels:El 29 de gener de 1864 neix a
Bèlgica l'anarquista
il·legalista Amédée Pauwels,
més conegut com Étienne Rabardy.
Blanquer
de professió, va ser amic de Paul Reclus, a qui
arrossegarà a la fàbrica de
sosa de la vall de Meurthe, a Varangeville (Lorena, França),
on compartirà
habitació amb l'anarquistaÉlisée-Joseph Bastard. Després va
instal·lar-se a
Saint-Denis, suburbi al nord de París, on els anarquistes
eren força actius.
Arran dels enfrontaments del Primer de Maig de 1891 a Clichy, va ser
expulsat
del territori, però va retornar a França per
cometre atemptats. El 15 de març
de 1894 va morir a resultes de l'explosió anticipada de la
bomba que portava i
que tenia intenció de deixar a l'església de la
Madeleine de París. Dos
atemptats que es van realitzar el 20 de febrer de 1894, dies
després de
l'execució d'Auguste Vaillant i les batudes
policíaques del 17 de febrer, també
li són atribuïdes. Totes les bombes que va
col·locar, fins i tot la que acabà
amb la seva vida, van ser fabricades per altra anarquista
il·legalista famós,Émile Henry.
***
Notícia
del judici a Édouard Mouche apareguda en el diari de
Nantes L'Ouest-Éclair
de l'1 de juny de 1920
- Édouard Mouche:
El 29 de gener de 1878 neix al XI
Districte de París (França) el lampista
anarquista i antimilitarista Édouard
Maxime Mouche. Sos pares es deien Louis Auguste Mouche, venedor de pa a
domicili,
i Marie Clotilde Garnier. L'1 de setembre de 1900 es casà al
XX Districte de
París amb Jeanne Victorine Terrasse. Formà part
del Grup Llibertari per la
Cançó, fundat el maig de 1918 al voltant,
sobretot, de Louis Loréal i del qual
va ser nomenat tresorer. Aquest grup havia de publicar l'agost de 1918
el
periòdic La Gerbe, que no
aparegué a resultes de la prohibició per part
del prefecte de policia de la festa que l'havia de finançar,
i participà en
diverses sortides campestres organitzades per Le Journal du
Peuple. En
1919 va ser nomenat secretari del Grup del XI i XII Districtes de
París de la
Federació de Joves Anarquistes (FJA). A
començaments de 1920 va ser detingut
per haver distribuït pamflets antimilitaristes amb Louis
Lóreal i René Péache,
i no va ser alliberat fins el març d'aquell any. El 7 de
juny de 1920 va ser
jutjat per l'XI Sala del Tribunal Correccional per aquest delicte
juntament amb
sos companys i condemnat a 18 mesos de presó i a 1.500
francs de multa, pena
que va ser confirmada en l'apel·lació d'octubre
d'aquell any. A finals de gener
de 1920, arran de la reconstitució del grup La
Gerbe, al voltant de Léon
Louis, Morthel Oupiter i René Péache,
dimití del seu càrrec de tresorer. En
1921 va ser nomenat secretari del grup del XIII Districte de
París de l'FJA. El
20 de maig de 1921 el seu domicili, com el de molts altres companys, va
ser
escorcollat a la recerca de material antimilitarista. L'estiu de 1921,
arran de
la detenció de René Barril,
reemplaçà aquest en la gerència del
número 5 del
periòdic La Jeunesse Anarchiste,òrgan de l'FJA animat, entre d'altres,
per René Barril, G. Bouvet i André Leroy. En 1923
era membre del «Foyer
Anarchiste» (Hogar Anarquista) del XI Districte parisenc i
del Comitè
d'Iniciativa i de Propaganda de l'Unió Anarquista (UA). En
1929 s'instal·là a
Livry-Gargan (Illa de França, França) i aquest
mateix any era membre de
l'Associació de Federalistes Anarquistes (AFA) i
corresponsal local de La Voix Libertaire.
A començaments de la
dècada dels trenta vivia a Aulnay-sous-Bois (Illa de
França, França) i sembla
que no militava. En 1938, no obstant això, la policia el
tenia fitxat com a
membre d'un grup de l'UA d'Aulnay-sous-Bois. El 21 de desembre de 1940
es casà
a Livry-Gargan amb Fernande Delphine Maugard. Posteriorment
emigrà a Algèria. Édouard
Mouche va morir el 10 de gener de 1959 a Alger (Algèria).
***
Orlando
Bolgioni
- Orlando Bolgioni: El 29 de gener de 1881 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) el picapedrer anarquista i anarcosindicalista Orlando Bolgioni. Sos pares es deien Lorenzo Bolgioni i Adele Baratta. Només pogué estudiar fins el segon grau d'ensenyament primari i es va criar en l'ambient cultural i polític dels picapedres, gairebé tots anarquistes. Fou membre actiu de la Lliga de Resistència dels Picapedrers. Amb 13 anys, ja participà en el motí de 1894. El 12 de setembre de 1909 va ser elegit per primera vegada membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Carrara. En un informe policíac de la Prefectura de Policia del 9 d'octubre de 1909 es diu que «exerceix una certa influència en el partit anarquista» i que era lector habitual d'Il Libertario i La Questione Sociale. Entre l'1 de gener de 1911 i 1913 va ser reelegit en el seu càrrec de membre de la comissió executiva del Cambra del Treball de Carrara i entre el 23 i el 25 de novembre de 1912 participà en el Congrés Nacional celebrat a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), on es va fundar l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En aquest mateix any sostingué activament el cercle anarquista«Luce e Verità». L'estiu de 1911 formà part de la comissió de la Cambra del Treball que es reuní amb els representants industrials durant el conflicte laboral i la vaga, que finalment va concloure amb la victòria parcial dels picapedrers. En 1912 sembla que s'adherí al Fascio Anarchico (FA, Feix Anarquista) de Carrara i en 1913 al grup anarquista «18 Març». El gener de 1920 formà part de la delegació de la Cambra del Treball de Carrara que signà amb la patronal el nou conveni laboral per als treballadors del marbre, agrupats en la Unioni Cavatori (UC, Unió de Picapedrers). El gener de 1921 assistí al Congrés de la Cambra del Treball de Carrara i va ser novament elegit membre de la seva comissió executiva. Col·laborador del periòdic sindical Il Cavatore, després de l'adveniment del feixisme al poder sembla que es desinteressà per la política, dedicant-se, segons un informe de la Prefectura de Massa i Carrara al Ministeri de l'Interior italià, «al treball i a la família», però sense renunciar a les seves idees llibertàries. Durant la dècada dels trenta va ser constantment vigilat juntament amb son fill Ugo Almo Walter, també militant anarquista. L'abril de 1945, l'endemà de l'alliberament de Carrara, formà part del Consell Municipal amb els companys Renato i Aldofo Viti. Després de la II Guerra Mundial reprengué les activitats llibertàries en la Federació Anarquista Italiana (FAI). Orlando Bolgioni va morir, centenari, el 20 de novembre de 1981 a l'Institut Geriàtric de Carrara (Toscana, Itàlia), on va viure els seus últims anys.
***
Foto
policíaca de Vincenzo Ferrero (1934)
- Vincenzo
Ferrero: El 29 de gener de 1885 –algunes fonts
citen 1895– neix a Cocconato (Piemont,
Itàlia) el propagandista anarquista Vincenzo Ferrero,
anglicitzat Vincent Ferrero i
més conegut com John the Cook.
Sos mares es deien
Giacomo Ferrero i Matilde Marchese. En 1905 emigrà a Nova
York (Nova York, EUA)
i posteriorment s'establí a Chicago (Cook, Illinois, EUA).
Més tard, abans de
la Gran Guerra, s'instal·là a San Francisco
(Califòrnia, EUA). En aquesta
ciutat entrà a formar part del moviment anarquista, sobretot
com a membre del«International Grup», format per militants de
diverses llengües (italians,
espanyols, francesos, russos, jueus, alemanys, xinesos) que
estigué actiu fins
a la dècada dels trenta. També formà
part dels grups anarquistes italians«Libre Pensiero» i«Volontà». En 1917 va ser detingut quan
feia un míting
antibel·lista al carrer sota l'acusació de«vagància» i el 3 de març
d'aquell
any va ser detingut amb Michele Bombino i altres dos membres del grup«Volontà», per passar moneda falsa;
tots, exceptuant ell, van ser sentenciats a
un any de presó. El juliol de 1926 publicà el
número únic de La
Scolta. Publicazione anarchica di
difesa e
avanzamento sociale. Entre el juny de 1927 i l'octubre de
1932
dirigí el periòdic anarquista L'Emancipazione.Mensile libertario
del West, que era una mena d'edició de la Costa
Oeste de L'Adunata dei Refrattari.
El 28 d'agost de 1927 publicà el númeroúnic de Golgota, sobre
l'execució dels militants italoamericans Nicola
Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Organitzà
conferències d'Armando Borghi. El 2 de
desembre de 1929 va ser detingut amb un company després
d'intentar interrompre
una manifestació feixista a Berkeley (Califòrnia,
EUA). En 1932 L'Emancipazione va
ser substituït per Man! The
Measure of All Things,
periòdic anarquista en llengua anglesa. Aquell mateix any,
el consolat italià a
San Francisco declarà que era «un dels anarquistes
més perillosos del districte».
Amb Domenico Sallitto (Dominick)
muntà un petit restaurant a la cantonada dels carrers Ten i
Jefferson d'Oakland
(Califòrnia, EUA), on donaven de menjar de manera
gratuïta els obrers
necessitats i on, a l'altell, instal·laren la
redacció del periòdic anarquista Man!.
Quan el Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal
d'Investigació)
aconseguí la llista de subscriptors d'aquest
periòdic en una estafeta de
correus, decidí engegar un expedient de
deportació a tots els membres de la
llista. L'11 d'abril de 1934 Sallitto i Ferrero van ser detinguts per
agents
federals del Servei d'Immigració, tancats a Angel Island
(San Francisco,
Califòrnia, EUA) i sotmesos a una ordre
d'expulsió sota l'acusació de «ser
autors d'articles destinats al derrocament violent de les institucions
democràtiques». El febrer de 1935, quan el
consolat italià s'assabentà de la
seva detenció, expressà que estava interessat en
la seva deportació a la Itàlia
feixista. Gràcies a una intensa campanya de suport,
organitzada pel«Ferrero-Sallitto Defense Conference»
(Comitè de Defensa Ferrero-Sallitto),
encapçalada pel seu amic Valerio Isca, la International
Ladies' Garment
Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de Treballadores
del Vestit),
l'American Civil Liberties Union (UCLU, Unió Americana per
les Llibertats
Civils) i altres organitzacions, i que tingué seccions a San
Francisco,
Chicago, Cleveland, Filadèlfia i Nova York, s'aconseguiren
recollir els 2.000
dòlars necessaris per a la fiança. Sallitto i
Ferrero reberen el suport de
nombrosos intel·lectuals de l'època, com ara
Sherwood Anderson, Alice Stone
Blackwell, Clarence Darrow, John Dewey, W.E.B. Du Bois, Max Eastman,
Arthur
Garfield Hays, Langston Hughs, Sinclair Lewis, Dorothy Parker, Upton
Sinclair,
Ida B. Tarbell, Norman Thoamas, Mary Heaton Vorse, etc. L'11 de gener
de 1936
van ser traslladats a l'Ellis Island (Nova York, EUA) per a la seva
deportació,
però un habeas corpus
l'evità. Aquest
mateix any s'edità el fullet Fight
against deportation. Free Ferrero and Sallitto. La campanya
de protesta
engegada donà com a resultat l'alliberament de Sallitto,
però a ell se li va
decretar l'expulsió a Itàlia, aleshores sota la
dictadura de Benito
Mussolini. Per
evitar la seva expulsió i
la més que probable execució a la
Itàlia feixista, trencà la llibertat sota
fiança i fugí a Windsor (Ontario,
Canadà). Posteriorment retornà
clandestinament als EUA, perdent el moviment llibertari els 1.000
dòlars de la
fiança. D'antuvi s'establí a Detroit (Wayne,
Michigant) i després treballà de
cuiner, d'aquí el seu malnom, a la zona de San Francisco
sense despertar les
sospites de les autoritats. Durant sa vida es relacionà amb
destacats
anarquistes, com ara Alexander Berkman, Sam Cohen, Rose Fritz, Giuseppe
Ciancabilla, Luigi Galleani, Pietro Gori, Marcus Graham, Red Jones (Jonesie), John Kassel, Angelo Luca,
Errico
Malatesta, Robert Minor, Eric B. Morton, Jules Scarceriaux, Eugene
Travaglio (Gene), Carlo Tresca, John
Vattuone, etc.
Vincenzo Ferrero va morir el 8 de febrer –algunes fonts citen
l'11 de febrer– de
1985 a San José (Santa Clara, Califòrnia, EUA).
Paul Avrich recollí el seu testimoni
en el llibre Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism
in America
(1995).
***
Jean
Duval
- Jean Duval: El 29 de gener de 1891 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'activista anarquista Jean Duval, també conegut com Camille Mosset. Fill d'un daurador sobre fusta amb pocs recursos i d'una mare que finà després de surar sis infants. Quan tenia set anys, amb dos germans, ingressà en un orfenat. Alguns anys després, son pare, casat de bell nou, reprengué els fills. Quan tenia 14 anys abandonà la llar i trobà una feina rentaplats en un cafè, però pel simple fet que quedar-se una propina el portà al jutge de menors i fou enviat a un correccional fins que tingués la majoria d'edat. Quan tenia 19 sortí sota la garantia d'un germà seu que l'acollí a Douai. Com que no hi trobava feina, i amb la possibilitat de ser novament tancat al correccional, s'allistà per cinc anys a Vesoul. Influenciat per la propaganda antimilitarista que la Confederació General del Treball (CGT) portava aleshores, desertà ben aviat. Detingut a resultes d'una delació, fou condemnat a 18 mesos de presó que purgà a la penitenciaria d'Abbeville de Savoia. Un cop lliure després de complir la pena, fou novament enviat a un nou regiment, però desertà immediatament. Instal·lat a París, on va fer feina a obres de construcció, entrà en contacte amb les idees anarquistes. En 1913 va ser nomenat tresorer del grup de la Joventuts Llibertàries. Enrabiat pels abusos patits a Abbeville, decidí venjar-se i comprà un revòlver i disparà contra el capità i l'ajudant responsables de la penitenciaria, ferint-los lleument. Malferit a la cama pels gendarmes que hi acudiren, es disparà un tret al cap. Només ferit, fou hospitalitzat un temps abans de ser internat a la presó de Chambéry. Durant el procés el procurador demanà la pena de mort, però finalment fou condemnant a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a Caiena (Guaiana Francesa), hi restà 10 anys i després de nombroses temptatives d'evasió, en 1923 aconseguí fugir i passar al Brasil. En 1926, amb l'ajuda de companys, i sota el nom de Camille Mosset, aconseguí instal·lar-se a Brussel·les (Bèlgica), on va treballar com a cambrer en un cafè i obtingué la nacionalitat belga. En 1936 fou denunciat per un antic conegut parisenc que havia estat detingut per malversació de fons i condemnat per «ús de documentació i passaport falsos» i extradit a França. L'Audiència de Chambéry, sense tenir en compte la vida exemplar que havia portat a Bèlgica, l'envià a la presó especial de Fontevrault (Maison Centrale de Fontevrault), ja que mentrestant la colònia penitenciària de Caiena havia estat suprimida. El setembre de 1940, entrà en contacte amb l'anarquista Nicolas Faucier, reclòs per haver rebutjat l'ordre de mobilització. Arran de l'Alliberament, Faucier, que havia aconseguit evadir-se el desembre de 1943, emprengué una campan.ya que va permetre obtenir la seva llibertat en 1947. Durant els anys seixanta, Faucier va obrir des del periòdic Liberté, de Louis Lecoin, una subscripció en favor de Duval, que vivia a Lilla en magra situació econòmica. En 1966 la subscripció li reportà 4.000 francs. En els anys setanta fou admès a la residència d'ancians de «La Libre Pensée», a prop d'Angers. Jean Duval es va penjar durant la nit del 30 de juliol de 1980 a la residència d'Angers (País del Loira, França) després de deixar una nota de comiat als seus amics.
***
Giovanni
Dettori
- Giovanni
Dettori: El 29 de gener de 1899 neix a Orgosolo (Sardenya)
l'anarquista i
resistent antifeixista Giovanni Antioco Dettori, conegut com Bande Nere. Sos pares es deien Salvatore
Dettori i Raffaella Puggioni. Sembla que abans d'anarquista fou
simpatitzant
socialista. Fou molt amic de la mestra Angela Maccioni i de la parella
formada
per Dino Giacobbe i Graziella Sechi, tots destacats antifeixistes. En
1917 va
ser cridat a files i lluità als fronts fins al final de la
Gran Guerra. En 1921
va ser condemnat a 15 dies de presó per«ultratges» i en 1922 emigrà
clandestinament a Marsella (Provença, Occitània),
on freqüentà el destacat
anarquista Paolo Schicchi. Més tard s'establí a
Gassin (Provença, Occitània),
on treballà d'obrer en una pedrera. Arran d'una
explosió d'un cartutx de
dinamita a la feina, va perdre una mà. També va
treballar a les drassanes
navals de La Sanha (Provença, Occitània). Segons
la família, en aquesta època
s'hauria encarregat de preparar la passada a l'Argentina dels militants
anarquista
italoamericans Nicola Sacco i Vartolemeo Vanzetti en una eventual
evasió. El
novembre de 1926 es va instal·lar a Tunísia,
sense deixar de tenir relacions
amb Paolo Schicchi. La policia en aquesta època el
definí com a «anarquista
convençut i irreductible». Fou membre del grup
anarquista italià format per
Emilio Atzori, Raimondo Mereu, Antonio Piras, Francesco Piras, Nunzio
Valenza i
altres, i les autoritats feixistes locals l'involucraren, juntament amb
Emilio
Atzori, Giovanni Curti i Alberto Tarchiani, en l'atemptat al consolat
italià i
a la seu del periòdic feixista Unione,
esdevinguts respectivament el 28 de desembre de 1928 i el 18 d'abril de
1929 a
Tunis (Tunísia) –algunes fonts diuen que va ser
aquí on va perdre la mà. En
aquesta època, segons la policia, també hauria
intervingut en intent d'evasió
de l'illa de Lipari dels confinats polítics Emilio Lussu,
Francesco Fausto Nitti
i Carlo Roselli. Abandonà Tunísia i el juliol de
1931 va ser detingut a
Ventimiglia (Ligúria, Itàlia); jutjat, va ser
condemnat a un mes i mig de presó
per «possessió injustificada d'arma».
Davant el dubte que la seva repatriació
respongués a motius polítics, el 20 d'agost de
1931 se li va decretar el
confinament per tres anys. Deportat a Ponça, el 10 de juny
de 1933 va ser
detingut i denunciat per haver participat en una protesta de 150
confinats contra
una ordenança de la direcció de la
colònia penitenciària. Condemnat a 15 mesos
d'arrest, va veure reduïda la condemna a quatre mesos en
l'apel·lació, però,
segons les autoritats, no mostrà senyals de pediment i
continuà freqüentant«elements hostils al règim feixista». El
2 d'agost de 1934 retornà a Nuoro
(Sardenya) i quatre dies després va demanar el passaport per
anar a reunir-se
amb sa família a Tunísia. El 23 d'octubre de 1934
obtingué aquest document i el
26 marxà des de Cagliari (Sardenya) cap a la
colònia francesa. A Tunísia
treballà de venedor ambulant i fou un dels capdavanters de
la vaga dels
pedrapiquers de Djebel Oust (Zaghouan, Tunísia), que es va
estendre a altres
sectors (construcció, forners, moliners, etc.) durant les
setmanes següents. El
juliol de 1936 participà en una manifestació
antifeixista, juntament amb altres
companys (Luigi Damiani, Vicenzo Mazzone, Giovanni Antonio Puggioni,
etc.), on
va ser detingut; acusat d'«incitació a l'odi de
classe», se li va decretar
l'expulsió. Revocada la mesura, la tardor de 1936
marxà de Tunísia cap a
Marsella, juntament amb altres companys (Giovanni Fontana, Mario
Giudice, Vincenzo
Mazzone i Antonio Puggioni), i el 25 d'octubre de 1936
arribà a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) i d'allà
passà a la Península per a lluitar contra
el feixisme. Allistat en el Grup Internacional de la «Columna
Durruti» –altres fonts
citen XIII Brigada Internacional«Dombrowski»–, va ser ferit en diverses
ocasions. Giovanni Dettori va morir en acció de guerra el 15
de gener de 1937
al front de Terol (Aragó, Espanya). Sa companya fou
l'anarquista Giuseppina
Puggionni, amb qui va tenir tres fills (Giuseppe, Marius i Jean), els
quals
s'allistaren tots tres en les forces armades de França
Lliure durant la II
Guerra Mundial.
***
Faustino
Giuseppe Braga
- Faustino
Giuseppe Braga: El 29 de gener de 1903 neix a Virle
Treponti (Rezzato,
Llombardia, Itàlia; actual Virle) l'anarquista Faustino
Giuseppe Braga, també
conegut com Fausto Braga i Mario Braga. Sos pares es deien Giuseppe
Braga i Oliva Piccinelli. Només va poder assistir als
primers cursos de
primària i de ben jove aprengué a treballar l'art
de la pedra picada. Després
d'una breu militància socialista,
abraçà l'anarquisme, esdevenint un actiu
propagandista en el «Bienni Roig» (1919-1920). El
19 d'octubre de 1921 va ser
condemnat a 25 dies de presó per «ultratge a un
funcionari públic» i el 9 de
juliol de 1922 patí una altre condemna per«lesions». Va ser detingut en
diferents ocasions pels seus enfrontaments amb els escamots feixistes.
Emigrà
per motius laborals a França, on va romandre fins
març de 1926, quan hagué de
retornar a Itàlia per fer el servei militar. El 28 d'abril
de 1926 va ser
absolt, per «inexistència de delicte»,
de l'acusació de deserció. Llicenciat la
primavera de 1927, va ser denunciat per la Comissió
Provincial de Brescia com a«element perillós a l'ordre nacional de
l'Estat» i el 26 d'abril d'aquell any
va ser amonestat oficialment. El 21 d'octubre de 1927 va ser condemnat
pel
Tribunal de Brescia a tres mesos d'arrest per«violació de l'amonestació».
El
19 d'agost de 1934 va emigrar legalment a França i
s'establí a
Saint-Martin-sur-Ocre (Centre, França). Per les seves
activitats subversives i
els seus enfrontament amb feixistes, en 1935 se li va decretar
l'expulsió de
França, però continuà
il·legalment al país. L'estiu de 1936
marxà cap a
Barcelona (Catalunya), on s'enrolà, amb Ateo Scorticatti, en
la Secció
Italiana, de majoria anarquista, de la «Columna
Ascaso» i posteriorment
s'integrà en la III Companyia del«Batalló de la Mort». El 9 de desembre
de
1936 la direcció de «Giustizia e
Libertà» (GL) va enviar a Enrico Giussani el
llistat de voluntaris que havien arribat a la Península amb
el suport d'aquesta
organització i el seu nom hi figurava. El 2 de juliol de
1937 el periòdic
parisenc Giustizia e Libertà
anuncià
que havia caigut al front d'Osca (Aragó, Espanya),
però el 9 de juliol la
notícia va ser desmentida, ja que el 16 de juny havia
resultar ferit al cap en
la batalla d'Osca. Un cop guarit, tornà al front i
prestà els seus serveis en
un batalló d'enginyers estacionat a Terol (Aragó,
Espanya). El 26 de juliol de
1938 va ser inscrit com a anarquista en el registre de fronteres i el
30 de
setembre de 1938, segons els informes policíacs italians,
encara estava
integrat en la «milícia roja espanyola».
El 6 de febrer de 1939 retornà a
França i va ser reclòs al camp de
concentració d'Argelers, on s'adherí al grup
anarquista «Libertà o Morte», juntament
amb altres companys anarquistes, molts
dels quals havien lluitat a la guerra d'Espanya (Armando Bientinesi,
Ernesto
Bonomini, Angiolo Bruschi, Liberato Clerico, Aldo Demi, Cornelio
Giacomelli,
Lorenzo Giusti, Gennaro Gramsci, Settimo Guerrieri, Ilario Margarita,
Leonida
Mastrodicasa, Carlo Montresor, Guglielmo Nannucci, Ermanno Neri,
Giovanni
Sandri, Muzio Tosi, Giovanni Zazzu, etc.). El maig de 1939 va ser
traslladat al
camp de concentració de Gurs i posteriorment va ser enviat a
una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina en la
fortificació de la frontera
francobelga. Capturat per l'exèrcit alemany a Dunkerque
(Flandes del Sud), a
finals de 1940 va ser retornat a les autoritats franceses i tancat a
l'antic
hospital militar de Reims (Xampanya-Ardenes, França),
transformat aleshores en
camp de concentració, juntament amb altres«milicians rojos» (Carlo Aldegheri,
Massimo Ardemagni, Pietro Aureli, Egidio Fossi, Lorenzo Giusti,
Leonardo
Rizzotto, Romeo Scanziani, etc.). A començament de 1941
demanà poder-se establir-se
a París amb son germà Giuseppe Braga,
naturalitzat francès, però el juliol
d'aquell any va ser internat al camp de concentració de
Casaus de Larbost
(Llenguadoc, Occitània). A partir d'aquesta data es va
perdre el seu rastre.
***
Barnett
Newman fotografiat per Aaron Siskind (ca. 1935)
- Barnett Newman:
El 29 de gener de 1905 neix a Lower East Side (Manhattan, Nova York,
Nova York,
EUA) el pintor, escultor, crític artístic i
intel·lectual anarquista Barnett
Baruch Newman (Barney), un dels màxims
representants de l'expressionisme
abstracte i del color-field painting. Havia nascut
en una família de
jueus polonesos immigrants i sos pares es deien Abraham i Anna. Va fer
els
estudis primaris i secundaris a Manhattan i al Bronx i sempre
assistí a les
escoles hebrees. Entre 1923 i 1927 aprengué dibuix amb
Duncan Smith a l'Art
Students League, on va fer una gran amistat amb Adolph Gottlieb.
Després estudià
filosofia amb Scott Buchanan i Morris Raphael Cohen al City College of
New York
(CCNY), sense obtenir bones qualificacions, i treballà a la
fàbrica de roba
masculina propietat de son pare que intentà fer surar arran
de la crisi de 1929.
A partir dels anys trenta començà a pintar
quadres d'estil expressionista, però
finalment destruí tota l'obra d'aquesta època. En
1931 intentà fer-se professor
artístic en el sistema escolar públic de Nova
York, però no aprovà l'examen i
restà com a professor substitut; l'any següent
entrà com a professor
d'apreciació artística a la Grover Clevelant High
School de Ridgewood a Queens.
En 1933 publicà el manifest On the Need for
Political Action by Men of
Culture (Sobre la necessitat de l'acció
política dels homes de la cultura),
que reivindica una educació mésàmplia, un major èmfasi en les arts i oficis i
el foment de la vida cultural, i amb Alexander Borodulin i aquest
programa es
presentaren com a candidats a l'alcaldia de Nova York sota el lema«Vota't a tu
mateix». En 1935 es va fer gerent una companyia de teatre
jiddisch d'esquerra i
aprengué aquesta llengua per poder llegir les importants
publicacions
anarquistes que s'editaven en judeoalemany. En aquesta època
col·laborà en la
revista The Answer. America's Civil Service Magazine
(La Resposta.
Revista del Servei Civil Americà) amb una columna de
crítica literària, on
recomanà obres de Baruch Spinoza, Plató i Piotr
Kropotkin, i condemnà les de
Hegel, Marx i Lenin. El 30 de juny de 1936 es casà amb
Annalee Greenhouse, que
havia conegut dos anys abans, i durant el seu viatge de noces a Concord
(Massachusetts) visità l'estany de Walden i les cases
d'Henry David Thoreau,
Ralph Waldo Emerson i Nathaniel Hawthorne, tres dels seus mestres
intel·lectuals. Després treballà com a
escriptor i crític artístic, redactant
prefacis per a catàlegs d'exposicions, fent
crítiques per a revistes
especialitzades i muntant exposicions. El gener de 1942, arran de
l'entrada
dels EUA en la II Guerra Mundial, malgrat haver estat incapacitat del
servei
militar per raons físiques, es declarà objector
de consciència. A finals dels
anys quaranta començà a exposar obres de tipus
surrealista a la Galeria Betty
Parsons i a poc a poc es va anar deslligant de les
influències contemporànies.
En 1948 realitzà la seva primera exposició
individual. En aquests anys es
relacionà força amb la bohèmia
artística novaiorquesa (Studio 35, Uptown Group,
etc.). Encara que la seva obra sembla purament abstracta, es va veure
fortament
influenciada per les seves arrels jueves místiques i
espirituals. Les seves
obres es caracteritzen per senzilles composicions
pictòriques (olis i,
posteriorment, acrílics) en les quals una àmpliaàrea de color és tallada per
una o dues fines línies verticals (zips,
cremalleres). Les escultures
que realitzà són gairebé zips
tridimensionals. També realitzà
litografies i aiguaforts. Entre els seus escrits teòrics
més importants, que
publicà en els periòdics La Revista
Belga, Tiger's Eye i Partisan
Review, destaquen The plasmic image
(1945), The first man was an
artist (1947), The sublime is now (1948)
i Feeling is all
(1952). En 1968 va escriure l'assaig «The true revolution is
anarchist!» (La
vertadera revolució és anarquista!), que
serví de pròleg per a la nova edició
que Horizon Press va fer de les Memoirs of a revolutionist
de Kropotkin.
Barnet Newman va morir el 4 de juliol de 1970 d'un atac de cor a Nova
York
(Nova York, EUA). En 1979 la seva esposa Annalee Newman creà
la Barnett Newman
Foundation a Nova York. Barnett Newman durant tota la seva vida es
definí com a
anarquista i reivindicà una forma de vida no
jeràrquica i antiautoritària.
***
Maurice
Joyeux
- Maurice Joyeux:El 29 de gener de 1910 neix al X Districte de París (França), en una família obrera relativament benestant, el destacat intel·lectual i militant anarquista Maurice Alexis Joyeux, també conegut com Liron. Son pare, militant socialista, era venedor en un magatzem de mobiliari i secretari del diputat de Levallois, Jean Bon, i sa mare feia de tintorera, però també de secretària de Cochon, el fundador de la Federació de Llogaters. Son pare morirà a la batalla del Marne i sa mare, Rosine, es tornarà a casar amb Alfred Liron, també militant socialista i maçó, que introduirà Maurice en el moviment obrer. Quan tenia 14 anys sa família va deixar Levallois-Perret, a prop de París, on vivia, i es va instal·lar a Deauville (Baixa Normandia), on va començar a fer d'aprenent de serraller; serà la seva primera experiència en el món laboral i també en la revolta: va trencar una costella al seu patró que volia atupar-li i va ser condemnat a una multa de 1.000 francs. Després de passar per Brest i Rouen, va tornar a París, i des d'aquell moment va decidir no dependre mai de ningú. Amb 17 anys, arran una manifestació contra la condemna a mort de Sacco i Vanzetti, el 23 d'agost de 1927, coneixerà el moviment llibertari i s'afilià al Sindicat de Serrallers de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En 1928, per acabar més aviat les obligacions militars, es va presentar voluntari per fer 18 mesos, i al Marroc la seva revolta contra el fet imbècil i absurd de pagar la patenta a l'Exèrcit el portarà a la presó on passarà tres anys i serà jutjat dues vegades en Consell de guerra. En 1932, arran de la crisis econòmica, va conèixer l'atur i els albergs i les sopes de beneficència, i va participar en el Comitè dels Aturats, del qual arribarà a ser secretari. En 1933 entrà a formar part del Grup Anarquista del XVII Districte de París. El 16 de febrer de 1933, en una acció solidària amb els immigrants polonesos del Comitè dels Aturats, consistent en l'atac al Consolat polonès a Levallois-Perret, va ser detingut. Tancat a la presó de la Santé, el 12 d'abril d'aquell any fou jutjat al XIII Jutjat Correccional, on fou condemnat a tres mesos de presó i a 25 francs de multa per «trencament de tanca, violació de domicili i vagabundejaria», que purgà a la presó de Fresnes. En sortir de la presó el maig, s'adherí al Socors Roig Internacional (SRI) i al Comitè de Lluita contra la Guerra. Com a membre de la CGTU, va participar en el Congrés Antifeixista de Pleyel en 1933 i en el de Huygens en 1934. En 1935 es va adherit a la Unió Anarquista i va ser condemnat a sis mesos de presó per violència contra els agents. En 1936 va participar en les ocupacions de fàbriques i en el Front Revolucionari. Les seves idees sobre l'anarquisme i l'anarcosindicalisme les va desenvolupar en el llibre Autogestion, gestion directe, gestion ouvrière (1972). El 9 de setembre de 1937 fou condemnat a 15 dies de presó per mendicitat i en sortir fou«hospitalitzat» a Nanterre. Insubmís a la guerra, va ser detingut en 1940 per no respondre la seva crida de mobilització i va ser condemnat pel Tribunal Militar de Lió el 23 de gener de 1942 a tres anys de presó. Tancat a la fortalesa de Montluc (Lió), va evadir-se després d'haver fomentat un motí en 1941 –aquest episodi l'explicarà en el seu llibre Mutinerieà Montluc (1971)–; novament detingut, serà condemnat a 20 anys de presó, però finalment serà alliberat en 1944. Durant tota sa vida, Joyeux va sumar 10 anys de presó, i durant aquests anys de tancament va poder descobrir Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Stirner, Malatesta, Reclus, etc., coneixements que va completar amb la literatura popular i social (Hugo, Zola, London, etc.). A partir de l'Alliberament va participar en la construcció de la Federació Anarquista, assistint al Congrés Llibertari de juliol de 1945, i en l'edició de Le Libertaire, amb Vincey, els germans Lapeyre i una militant que esdevindrà sa companya, Suzy Chevet. Fou membre del Comitè Nacional de la Federació Anarquista (FA) i participà en gires de conferències. En 1947 va començar a militar en la Confederació General del Treball - Força Obrera (CGT-FO), acabada de crear, defensant les idees anarcosindicalistes i el concepte de«vaga gestionària». Entre el 21 d'agost de 1947 i el 5 d'agost de 1949 assumirà la gerència de Le Libertaire. Per un article publicat el 3 d'abril de 1947 en aquest periòdic titulat «Préparation militaire», fou condemnat pel XVII Jutjat Correccional el 17 de febrer de 1948 a 5.000 francs de multa. El 4 de novembre de 1950 també fou condemnat per «apologia de l'assassinat» arran de la publicació el 17 de febrer d'aquell any d'un article en Le Libertaire a 40.000 francs de multa. El desembre de 1950 perdé ells càrrecs de responsabilitat en la FA i en Le Libertaire arran de dissensions més personals que ideològiques. Cap al 1952 va obrir una llibreria anarquista al barri de Montmartre de París, «Le Château des brouillards» («El castell de les boires»), que es va veure obligar a vendre el juny de 1958. Juntament amb altres militants (Aristide i Paul Lapeyre, Fayolle, Arru, Vincey, etc.), fou exclòs de la FA després del Congrés de Bordeus, celebrat entre el 31 de maig i el 2 de juny de 1952, per oposar-se a la política del seu secretari general Georges Fontenis. El desembre de 1953 es va produir l'escissió en el moviment anarquista francès quan Fontenis va crear el grup secret «Organisation Pensée Bataille» (OPB) dins de la Federació Anarquista, provocant el sorgiment de noves organitzacions, com la Federació Comunista Llibertària (FCL); però Joyeux, arran del Congrés de la FA de Vichy celebrar entre el 19 i el 21 de maig de 1956, va reconstruir la Federació Anarquista al voltant del nou periòdic Le Monde Libertaire, setmanari que encara es publica, i de la seva llibreria, tot atiat per clima suscitat pel Maig del 68. A principis de la dècada dels seixanta entrà en l'Associació per l'Estudi i la Difusió de les Filosofies Racionalistes, constituïda per evitar que elements favorables a una organització autoritària prenguessin el control de la FA. Hostil amb la guerra d'Algèria com altres anarquistes, el febrer de 1961 publicà en el Bulletin Intérieur de la Fédération Anarchiste una declaració contra el nou nacionalisme algerià i el Front d'Alliberament Nacional algerià. En 1967 va publicar L'hydre de Lerne, on explica la història de la Federació Anarquista i manifesta el seu antimarxisme, que evitarà a tota costa la introducció de desviacions esquerranes i neomarxistes (marxisme llibertari). En 1968, amb sa companya Suzy Chevet i el«Grup Louise Michel», va crear la revista trimestral d'expressió cultural llibertària La Rue; en aquest mateix any va participar en el Congrés Internacional de Federacions Anarquistes de Carrara (Itàlia). El setembre de 1981 va ser el primer convidat de Radio Libertaire, radio lliure de la Federació Anarquista a París i que encara emet. Fou íntim amic de d'André Breton, d'Albert Camus, de Jean Cassou, de Georges Brassens i de Léo Ferré, entre molts d'altres companys. A més de dos llibres de memòries, Souvenirs d'un anarchiste (1910-1944) (1986) i Sous les plis du drapeau noir (1988),és autor de nombrosos fullets i llibres, com ara Le consulat polonais(1957), Le dénonciateur (1968),L'anarchie et la société moderne.Précis sur une structure de la pensée et de l'action révolutionnaires et anarchistes (1969), L'anarchie et la révolte de la jeunesse: une hérésie politique dans la société contemporaine(1970), Mutinerieà Montluc (1971), Autogestion, gestion directe, gestion ouvrière (1972), Les anarchistes et la guerre en Palestine (1974), L'écologie (1975), Bakounine en France (1976), Crise... Riposte! (1976),L'anarchie et la société contemporaine:une hérésie nécessaire?(1977), Karl Marx, le ténia du socialisme!(1983), Ce que je crois!: réflexions sur l'anarchie (1984), Histoire du journal de l'organisation des anarchistes: du «Libertaire» au«Monde libertaire» (1984), Albert Camus ou la révolte et la mesure (1984), entre d'altres. Va ser íntim amic d'André Breton, d'Albert Camus, de Georges Brassens i de Léo Ferré. En 1984 J. Lamant va realitzar un documental, Foi d'Anar: Maurice Joyeux, on l'entrevista sobre sa vida. Maurice Joyeux va morir el 8 de desembre de 1991 a París (França). En 1998 es va crear a París el «Grup Maurice-Joyeux» de la Federació Anarquista en la seva memòria. Roland Bosdeveix va publicar en 2005 una biografia, Maurice Joyeux, editada per Les Editions du Monde Libertaire.
---
![[23/04] «Freie Gesellschaft» - «La Gioventù Libertaria» - Mella - Kasperski -...](http://www.estelnegre.org/fotos/fernandezseco.jpg)
![[22/04] Atemptat d'Acciarito - «Actualité de l'anarchisme» - Gallea -...](http://www.estelnegre.org/documents/arandamarti/arandamarti01.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/documents/pedrolopezcalle/pedrolopezcalle02.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/fotos/albertpierre.jpg)
.jpeg)
