Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12424 articles
Browse latest View live

Tallers de glosa octubre 2019

0
0

Si voleu aprendre a fer gloses, ara mateix tenim tres tallers als quals sereu ben rebuts: Inca, Santa Maria i Cas Concos vos esperen per aprendre a glosar i estimar la poesia oral improvisada.

 

 

 


Records de l'any aquell que no existíem

0
0
Records de l’any aquell que no existíem[1]



Per a Verònica Talaia 
perquè parl del seu padrí 
però pens amb ella.

 

Enmig de nits elèctriques i brutals
Hem sortit a ballar prop de les rates
Gratarem visions de festa
Perquè us pogueu bellugar
Mossegarem amb dents tendres
Per carrers atormentats
I perquè la nit ens gronxa les notes
I els tenim inflats de pressions i paranys
Ballarem danses d’amor i de guerra
Ballarem alegres i desesperats!

Companyia Elèctrica Dharma. L’Àngel de la Dansa, un dels millors discs del punk europeu, publicat el 1978, el mateix anys que es publicà el primer número d’El Correu de Son Coc.


Som aquí per presentar un llibre,[2] encara que jo, més que presentar un llibre, parlaré d’altres temes i, també, de l’objecte d’aquest llibre, que no és altre que l’amu en Pep Ruís, de Taller Llunàtic.
Però sí que en voldria dir un parell de coses, i és que, llegint-lo, he après; que també ens ha il·luminat el futur del nostre passat i, finalment, que és un llibre molt important per Capdepera, que parla d’un gabellí i està escrit per una escriptora que té, si més no, un 25% de sang gabellina. I encara hi voldria afegir que l’autora evidentment signa la seva feina, però també és una feina col·lectiva perquè forma part d’un grup, d’un grup que ha estudiat un altre grup. I, com diu l’amu en Pep Ruís, això és significatiu i encara ho és més que passi a Mallorca.

Bé idò, des de ja fa uns quants anys, ell i jo, entre altres com l’amu Antoni Coix o l’amu en Biel Barona, quan és per aquí, perquè sempre és fora, no sé com s’ho fa!, feim una tertúlia tots els missudies de diumenge al cassinu de l’Orient, allà per Capdepera, i a vegades també els divendres o el dissabtes a vespre.
El tema de les nostres converses és molt variat i depèn de les temporades. Sí, supòs que va per temporades, perquè els nostres interessos són molt amples i abracen des de les arts de la pesca, passant pel vi i la llampuga, fins a la fabricació de llibres i l’olor del seu paper i tinta, pel comentari de l’escriptura colonial que es congria als nostres diaris, a més de l’art de la fotografia, el dibuix i la pintura, i la seva nefasta comercialització i, per tant, banalització.
Sí, el món de l’art i les seves misèries és un dels punts forts de l’amu en Pep Ruís, però darrerament el tema d’aquestes converses missudianes i orientals s’ha anat depurant cap a dos temes de pes, cap a dos temes que han marcat les nostres vides i ens han deixat un senyal inesborrable i que, de qualque manera, ens han convertit en el que som ara.
Aquests dos temes són: Capdepera i la guerra civil.

 L’amu en Pep Ruís va néixer a Capdepera i, encara que no hi ha fet vida sempre, ja que es va traslladar a Ciutat poc després de la gran i mítica nevada de l’any 1956, jo voldria afirmar, abans de res, que és un producte típicament gabellí, com la llata i les vetleries, per exemple. Pens que sense Capdepera l’amu en Pep Ruís és molt difícil d’entendre; però encara diria més: sense Capdepera, l’amu en Pep Ruís no existiria.
Per altra banda, els temes relacionats amb Capdepera, a vegades més i a vegades menys, són una constant en l’obra de l’amu en Pep Ruís, com assenyala l’autora de l’estudi que avui es presenta. A més, Taller Llunàtic va dedicar tota una publicació,[3] que forma part del Procés a la Cultura Catalana, a esbombar mundialment Capdepera amb l’afer Nimfomania, un afer que, com va declarar l’amu Antoni Cataiol,[4] autor del programa de ràdio i del cartell que encetà tota la polèmica, només podia passar a Capdepera.

Capdepera ha donat uns quants homus a Catalunya i a la cultura catalana, uns quants homus que han dedicat la seva vida a deixar ben clara la petjada d’aquesta cultura dins el paisatge gabellí.

El primer és el psiquiatre i humanista Joan Alzina i Melis[5] que va ser col·laborador en la gran obra del Diccionari, que va ser un dels pioners de la creació del llenguatge científic català[6] i que, amb mossèn Alcover i altres, va ser un dels impulsors del Primer Congrès Internacional de la Llengua Catalana del 1906.[7] A més, va fer de pont entre Josep Carner i els noucentistes i Mallorca[8] i va col·laborar a totes les seves revistes i també a les revistes científiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Nosaltres tenim poc a veure amb el Noucentisme i no és la nineta dels nostres ulls precisament, ni tampoc tenim res a veure amb l’integrisme catòlic que representava mossèn Alcover i, en certa manera, també Alzina i Melis, però sí compartim aquella visió de Catalunya en tota la seva extensió.
Som dos catalans gabellins que parlen de Catalunya en un cassinu català i que s’hi passen hores i hores mirant d’entendre i de copsar la magnitud d’aquest miracle que és el nostre país, amb tots els seus personatges i amb totes les seves grans contradiccions, (per exemple, tenim més que sospites que Alzina i Melis també va ser espia d’en Franco, com en Pla i en Sentís),[9] que són, aquestes contradiccions, esclar, les que ens omplen d’alegria, perquè encara que alguns el volen moribund, al nostre país, en nosaltres és ple de vida i de futur.

L’altre personatge és Joan Rai.[10] Un tipus que no es pot explicar sense dir que Capdepera és plena de metodistes que es pegaren trompades dialèctiques amb tots els integristes de Mallorca encapçalats per mossèn Alcover[11] i el gabellí pare Melis,[12] metodistes que feren escoles per ensenyar lletra als pobres;[13] que és plena d’espiritistes[14] que curiosament importaren un pensament laic i estrictament civil a la societat gabellina, espiritistes que, no cal dir-ho, s’enfrontaren obertament al poder de l’església catòlica i del seu Estat i volgueren robar-los el monopoli de la mort; que és plena de dones que sense dir-se feministes donaren el call perquè fossin considerades persones humanes; és plena d’esperantistes que trobaren en l’internacionalisme una altra manera de ser gabellins, i és plena de socialistes i de lliure pensadors que, així com pogueren, tractaren de canviar les coses. I en en Joan Rai hi confluïren moltes d’aquestes tendències, que finalment i malgrat tot, crearen un producte català en la seva persona.

L’amu en Pere de na Gambussina és un altre d’aquests gabellins que han fet una feinada per a la cultura popular i que l’han volguda fotografiar, no per als museus, sinó per a la vida. I el darrer exemple de la seva feina és aquest volum immens que recopila tots els sons de Mallorca.[15] Perquè Capdepera és, també, entre moltes altres coses, com ja vos he contat, un poble musical, on de davall les pedres surten músics i concertistes que ens alegren les festes i acaricien, o destrossen, les nostres orelles de cap a cap d’any.

I finalment, l’altre personatge important per la cultura catalana i per tot el que és Catalunya, no és altre que l’amu en Pep Ruís, amb el qual s’ha acabat de destil·lar tot aquest moviment que hi ha hagut i hi ha per Capdepera, un moviment que a vegades pot semblar contradictori, i de fet ho és, però no més del que ho és la vida.

Ara bé, la guerra civil va representar un gran tall en la vida de Capdepera, tal com va passar per tot Catalunya. Podem dir, sense por a equivocar-nos, que hi ha un abans i un després. I nosaltres som els de després.
Ja a Com a una resistència hi ha un poema sobre la guerra civil, i ara en vos llegiré un fragment:

 

A la casa recobrada història
del temps hi ha una pistola
dins un calaix –a la meva casa hi tenc una pistola
només em resten unes passes i obrir el canterano
per saber que a totes les cases hi resten
una ferum de sang i ferro
com aquesta arma menuda de butxaca
que l’any 36 escoltava l’olor i el greix de mans
per dirigir-la cap a tu
i encara manquen hores o temps
no ho sé
però vull tenir el cap damunt el coll
de la consciència
i no tenir la mirada tèrbola pintada com una barca de bou.[16]

Aquesta pistola era la pistola del seu padrí, falangista, encara que també sospitam, per una carta de Canutto Boloqui,[17] que el seu padrí, millor dit, els seus padrins, foren republicans de centre abans de falangistes i que ja el 3 d’agost del 37 foren acusats pel camarada Boloqui, perquè “se quitaron la camisa de falangista, si bien la ostentan ahora en los actos oficiales”.
Perquè és una de les coses que s’hauran d’anar aclarint amb el temps i l’estudi i la seva consegüent reflexió. Capdepera és complicada, perquè en un espai petit, reduït, hi confluïren totes les ideologies i religions que ens menaren inexorablement cap el desastre. Sense anar més enfora, la família de l’amu en Pep Ruís era falangista, però fins ara i aquí ens han arribat llibres espiritistes i protestants que ells mateixos amagaven dels seus i que s’escaparen de la crema exhaustiva de documentació gràfica i escrita tan sols perquè varen ser valents.
Per altra banda, un altre familiar seu, Joan Albertí Moll, cosí del seu padrí, fou condemant a mort en judici sumaríssim.[18] Amb la pena commutada passà per diferents presons i després de la guerra acabà essent un dels principals propagandistes de la lluita antifranquista i militant del partit comunista.[19]
Crec que això demostra, com també ho fa el cas de Joan Alzina, que la vida no és plana, que efectivament existiren tots els colors del roig i tots els colors del blau, però que també hi havia altres colors i, a més, que els colors es mesclaven.
I per tant, no hem de defugir aquesta realitat, sinó l’hem d’encarar per mirar d’entendre-la i, potser, explicar-la.

I el tema de Capdepera i la guerra civil, ens condueix a un altre tema molt important, com és el tema de la religió.L’any 1893, al setmanari La Voz del Pueblo, va sortir anònimament aquest fragment, encara que crec que puc dir que era del pastor protestant Antoni Sancho i Gili:

“Fa 14 anys complits que predic l’Evangeli en aquest poble, obtenint els més bons resultats; sempre havíem viscut en pau catòlics, indiferents, espiritistes, protestants i demés; però de fa cinc anys ençà han comparegut les germanes de la caritat, etc, etc.”[20]

Fixau-vos bé: en un poble tant petit com Capdepera, l’any 1893 hi havia 3 religions, després hi havia els indiferents, però és que també hi havia els “demés”. Aquests “demés”, pel contexte i pel que va passar després, crec entendre que són els ateus. El ateus militants, com ho foren més tard n’Antoni Domínguez Moll i Bartomeu Gili Cirer es Buuc,[21] entre altres i que posaren la primera pedra en aquest edifici lliure de supersticions religioses en el qual voldríem viure.
Sense anar més enfora, l’altre dia em passaren un llibre del Baró de Holbach,[22] filòsof materialista francès que considerava les religions com a instruments de l’absolutisme, un dels molts que m’ha deixat l’amu Antoni Talaia i que eren del seu pare, l’amu en Joan Coix Talaia, un germà d’aquell frare Talaia que matà sa mare amb destral o martell i que surt citat a Aliorna,[23] llibre que, a més de moltes altres coses, és també un viatge cap a Capdepera, una visita als seus assassins. Bé idò, la data d’aquella mort és molt significativa, perquè va ser el 14 d’abril de 1931.[24] I tal vegada amb aquesta dada podrem resoldre el misteri de per què en un poble tan republicà com Capdepera no es va celebrar com cal l’adveniment de la República. No estaven per repúbliques aquell dia!
De l’amu en Joan Talaia també m’han passat altres llibres, com les obres completes d’Allan Kardec, un dels pilars de l’espiritisme, però també volums per a aprendre esperanto o volums de medicina homeopàtica. I també el famós llibre d’Alexandre Jaume sobre la repercussió del Fets d’Octubre del 34 a Mallorca, on, per cert, es parla de Capdepera.[25] I com que n’hi havia alguns de repetits i amb molt bon estat, sospit que en Talaia es dedicava, quan no feia graneretes, a vendre llibres a mig poble, el mig poble roig, o no...
Bé idò, aquests llibres i molts altres, demostren que a Capdepera hi havia gent preocupada per l’integrisme de tot tipus i que decidiren combatre’l amb les armes de l’escriptura i la lectura.

Ara bé, com diu l’amu en Pep Ruís a Robot Munyidor,[26]“a Capdepera sempre serem espiritistes”, i per això ell, quan és al carrer Fondo, parla amb la seva padrina Magdalena i altres familiars i coneguts i es conten les coses que han passat i les que potser passaran. “...les fotografies són una rella contra la mort una arada romana contra la mort un gatzoll contra la mort...”
Jo, per la meva part, també em comunic amb els meus padrins que no eren falangistes, eren rojos, i els convoc al Recreo, al carrer Baptista o fins i tot en un camarot del Golea, però també a la presó de Manacor, a can Mir, al Castell de Bellver, a la presó dels Caputxins, al Camp de Concentració de Formentera, al manicomi de Palma on veig com don Llorenç Villalonga maneja els seus altres personatges, i també els convoc als arxius militars i als penitenciaris, i les nostres converses són llargues i tranquil·les i sé més coses d’ells ara que quan suposadament eren vius, perquè, amics meus, els papers també parlen de la vida, encara que a vegades facin olor de mort.

Per mi, tota l’obra de l’amu en Pep Ruís és també la culminació d’aquest altre viatge, que ja iniciaren altres gabellins abans, un viatge que porta a l’alliberament de les persones del jou de les religions i les seves extemporànies institucions, sempre arrambades al poder, als poderosos.
I aquí potser arribam al quid de la qüestió. Per Capdepera molta gent es demana, però l’amu en Pep Ruís, és de dretes o d’esquerres? I la resposta és tan senzilla com dir que ni és de dretes ni és d’esquerres. L’amu en Pep Ruís és llunàtic i ser llunàtic no és una ideologia, és una actitud.
L’any 1973 va publicar un article a Última Hora[27] que era una ressenya del llibre de Mirko Lauer titulat Los poetas en la república del poder.[28] L’article acaba així: “Amb l’escriptura s’inventà l’oblit; amb la premsa de Gutenberg, l’oblit; amb els mitjans de comunicació de masses, l’oblit. Cuida’t dels Líders, els Herois i els Organitzadors. Ells són els emissaris del Sistema. M’ho dic diàriament”.

Bé idò, l’amu en Pep Ruís encara s’ho diu diàriament.

Quanta sang a la meva memòria! A la meva memòria hi ha les basses.
Són cobertes de caps de morts.No són cobertes de nenúfars.
A la meva memòria hi ha basses. A les ribes no hi ha estesos els tapalls de dones.
La meva memòria està envoltada de sang. La meva memòria té la cintura de cadàvers!
i metralla de barrals de rom genialment ruixador
de les nostres innobles rebel·lions,
esvaniments d’ulls dolços d’haver-se empassat la llibertat ferotge.[29]

Hi ha hagut gent que no ho ha entès, que s’ha pensat que això era una comèdia i han oblidat que a Capdepera no sempre en feim, de comèdia. Que som capaços d’arribar fins a les darreres conseqüències.
També n’hi ha hagut que han titllat l’amu en Pep Ruís i Taller Llunàtic de nazis i/o feixistes,[30] com és el cas d’ara mateix d’Arnau Pons,[31] que enfoca la seva crítica volguent minimitzar la realitat dels moviments soterrats dels setanta i els vuitanta[32] i l’únic que fa és despullar les seves pròpies manies davant tots nosaltres. Ai, el poder!

Tornem enrera, tornem a aquell any que no existíem. El 24 de novembre de 1931, Antoni Domínguez Moll[33] va publicar aquest article a Nuestra Palabra. Deia així:

La premsa proclamà que Joan March en aquests moments anguniosos es trobava sense bones persones que li fessin costat. És un error; ja que en aquest racó de Capdepera tots els seus eunucs s’han mobilitzat amb gran efervescència. Van cercant signatures, és a dir, fent signar als ignorants en un paper en blanc sense explicar-los el per què. És això una prova palpable i autèntica de la inconsciència mesella que fatalment perdura en la mentalitat col·lectiva del proletariat; l’estigma de la ignorància que sempre fueteja cruelment la dignitat de qui es guanya el pa amb la suor del seu front pel simple fet de satisfer l’instint criminal de la barbàrie burgesa. Els representants d’aqueix Al Capone espanyol no senten vergonya de ser uns lacais d’un contrabandista, d’un defraudador de l’Estat i d’un expert en l’art de robar “honradament”? En quina part del cos resideix la vostra dignitat? La teniu a la caixa forta; allà és sens dubte que es trobaria i no en un altre lloc.[34] 
Aquest article el va portar a la barra i va ser jutjat i condemant a presó o expulsat de Mallorca.[35] Joan March i els seus lacais eren massa poderosos per a sortir indemnes quan els atacaves amb les armes de la paraula, com molt bé sabia Es Mascle Ros.[36]
Antoni Domínguez era comunista i, per tant, no s’enfrontava al Poder. Volia substituir un poder per un altre i no sabia, o no volia sebre, que la Unió Sovètica[37] era un Estat tan criminal com el que combatia aquí. Però a Menorca, l’any 37,[38] va veure la llum i va denunciar el totalitarisme del comissari Quiñones[39] i la seva sed de venjança i de mort, per la qual cosa va ser expulsat del Partit Comunista i va ingressar a l’Exèrcit Popular. Amb la caiguda de Menorca, va ser fet presoner i afusellat a la Mola el 1939,[40] i sembla que els articles contra en Verga i contra els cacics de tot Mallorca i també de Capdepera, hi pogueren tenir qualque cosa a veure.
Bé idò, el 1977 l’amu en Pep Ruís escriu Strong, que el 1981 s’havia de publicar a quaderns camp.aners, de Guaret, dirigits per Damià Huguet i que, segons confessa ell mateix en una carta: “La col·lecció Guaret –que malgrat tot tu estimes tant com jo perquè és també teva–, se’n pot anar en orris si no actuam conjuntament”.[41]
Huguet, incomprensiblement, va pretendre eliminar aquesta part del text:

"la diapositiva que em va fer ejaculant dins el femer del carrer del far de Cala Rajada quan ja duia el nom de Leonor Servera déu l’hagi perdonada esposa d’en Verga de sa Torre Cega pluriadúlter l’últim pirata del pestilent Mediterrani porqueret Joan March que feies vestir de pagesetes les putes que et menaven al Palau els teus majordoms"

Amb més de quaranta anys de diferència, dos gabellins toparen amb Joan March,[42] un personatge clau en la història de la Mallorca del segle xx,[43] clau per entendre una gran part de la història de Capdepera i també clau per entendre la Guerra Civil, la qual va ser finançada en un 10 % per la seva immensa fortuna.[44] Així les coses, dos gabellins travelaren amb la mateixa pedra caciquil que ha seguit actuant a Mallorca en les dictadures i en les democràcies i no dubteu que encara és aquí, entre nosaltres. Caciquisme i colonialisme! “Es qui no ha mort son pare ha mort sa mare!”

Després de tantes guerres, de tanta traïció indiscriminada, de tanta repressió a Manacor, a Capdepera, a Porreres, però també a Menorca durant i després de la guerra, a Barcelona amb els seus passeigs per l’Arrabassada, que ja varen propiciar la primera diàspora catalana,[45] i després en l’intent de genocidi[46] primer físic i més tard cultural que ha desitjat Espanya des de temps immemorial; després de tot això, només ens resta invocar un esperit i aquest, és clar, es diu tan sols Catalunya.

Nosaltres moríem allà la mort de les estrelles
i en el front tenebrós amb les seves llums pàl·lides
només podíem dir desesperats:
han assassinat fins i tot les constel·lacions.[47]

Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
juliol 2009

 



[1] El títol fa referència a un fragment del “Preludi II” del llibre de Josep Albertí Aliorna. Barcelona: Curial, 1974, p. 11: “Però no recordis l’any aquell...”. I és clar, l’amu en Pep Ruís, al qual feim referència al llarg de tot el texte, és Josep Albertí, de Taller Llunàtic.

[2] Muntaner González, Maria: L’escriptura soterrada. La pràctica interartística en l’obra de Josep Albertí. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009.

[3] Taller Llunàtic [Josep Albertí, Bartomeu Cabot]: Nimfomania. La policia de Déu (Genocidi contra la llengua i la plàsica catalanes). Procés a la Cultura Catalana VI. Mallorca: Taller Llunàtic, 1995. Segona edició amb traducció francesa de Bruno Richard.

[4]“Si Capdepera no llega a ser pueblo liberal yo no duro un año en antena”. Entrevista a Antoni Guiscafrè. Baleares (22 abril 1995).

[5]Gran Enciclopèdia de Mallorca, 18. Palma: Promomallorca, 1981, p. 291-292.

[6] March Noguera, Joan: Mossèn Alcover i el món de la ciència: La creació del llenguatge científic català. Palma: Lleonard Mutaner, 2001.

[7] Perea, Maria Pilar: Quaderns de camp: Antoni M. Alcover, Francesc de B. Moll, Joan Benejam, Jaume Sastre. Palma: Conselleria d’Educació i Cultura. Govern de les Illes Balears, 2002 [cd-rom].

[8] Aulet, Jaume: Josep Carner i els orígens del Noucentisme. Barcelona: Curial, 1992.

[9] Pastor Petit, Domènec: Traïdors a Catalunya: La cinquena columna (1936-1939). Barcelona: Base, 2006. p. 290.

[10] DDAA: Joan Rai i el seu petit país. Palma: Documenta Balear, 2008. [inclou DVD].

[11] Alcover, Antoni M.: Desatinos de un protestante. Mallorca, 1893.

[12] Fullana Puiserver, Pere: “L’integrisme a Mallorca. Una aproximació a Pere Antoni Melis Massanet”. En: Comunicació 71 (1991), p. 81-99.

[13] Amengual, Catarina M.; Ballester Colom, Antònia: “L’escola metodista de Capdepera”. En: Educació i Cultura 7 (1989), p. 141-156.

[14] Cuscó i Clarasó, Joan: Francesc Pujols i Morgades, el filòsof heterodox. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008; Horta, Gerard: Cos i revolució: l’espiritisme català o les paradoxes de la modernitat. Barcelona: Edicions del 1984, 2004.

[15] Orpí, Pere: Sons de Mallorca. Instruments tradicionals: música, senyals i cultura de l’oci. Palma: Documenta Balear, 2009.

[16] Albertí, Josep: “Com a una resistència (Poemes 1969-1972)”. En: 72. J. Albertí, D. Huguet, B. Nadal i tres retrats d’en Blai Bonet. Palma: Ed. Mascaró Pasarius, 1972, p. 30.

[17] Causa 776/37. Jutjat Militar de Palma, fol 29.

[18] Causa 300/36. Jutjat Militar de Palma.

[19] Ginard i Féron, David: L’oposició antifranquista i els comunistes mallorquins (1939-1997). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998.

[20]La Voz del Pueblo 25 (20 agost 1893), p. 2.

[21] Es poden llegir els seus articles anticlericals a El Obrero Balear, Nuestra Palabra i Foch-i-Fum.

[22] Holbach, Baró d’ [Paul Henri Thiry Holbach]: ¿Quién fué Jesucristo?: crítica de una creencia. Barcelona: Casa Editorial Maucci, [s.d.].

[23] Albertí, Josep: Aliorna. Barcelona: Curial, 1974, p. 11.

[24] Informació oral de la meva tia Maria Rigus, que encara s’ha de confirmar documentalment.

[25] Aquesta és la seva edició més moderna: Jaume, Alexandre: La insurrección de octubre: Cataluña, Asturias, Baleares. Edición y estudio introductorio: Vaquero Iglesias, Julio; Mella Pérez, Jesús Manuel; Font Jaume, Alexandre. Eivissa: Res Publica Edicions, 1997.

[26] Albertí, Josep: Robot munyidor [http://tallerllunatic.blogspot.com/search/label/robot%20munyidor]

[27] Albertí, Josep: “Como una resistencia”. En: Última Hora (2 març 1973), p. 6.

[28] Lauer, Mirko: Los poetas en la república del poder. Barcelona: Tusquets, 1972.

[29] Césaire, Aimé: Cuaderno de un retorno al país natal [pròleg i traducció d’Agustí Bartra]. Mèxic:  Biblioteca Era, 1969. p. 74 [edició bilingüe francès/castellà].

[30] Muntaner, Maria: “Josep Albertí: la pervivència de l’experiència textual”. En: Margalida Pons (ed.): Textualisme i subversió: Formes i condicions de la narrativa experimental catalana (1970-1985). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007, p. 288-290.

[31] Pons, Arnau: “Amb aquestes mans: la vocació del poeta en l’obra tardana de Miquel Bauçà”. En: Antoni Artigues (ed.): Poesia és el discurs. Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2009, p. 29-78.

[32] Rocha, Servando: Agotados de esperar el fin. Subculturas, estéticas y políticas del desecho. Barcelona: Virus, 2008. Veure especialment les p. 41-84.

[33] Ginard i Féron, David: El moviment obrer de Mallorca i la guerra civil (1936-1939). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999

[34] Domínguez Moll, Antoni: “El Al Capone español”. En: Nuestra Palabra 26 (24 novembre 1931), p. 2

[35]“Ha estado procesado por un delito de propaganda extremista [...] Expulsado de Mallorca”. Causa 518/39, Jutjat Militar de Palma, fol. 4.

[36] Martí Rosselló, Jordi [Es Mascle Ros]: Foch-y-Fum: Setmanari mallorquí polpilá y castellá d’es que susa, inimích de ses penes y amích d’es bon humó. [Estudi i selecció de textos: Joan Font i Roig; Sebastià Serra i Busquets]. Palma: Ajuntament de Palma, 1988.

[37] Chentalinski, Vitali: De los archivos secretos del KGB. Madrid: Anaya & Mario Muchnik, 1994; Volkogónov, Dmitri: El verdadero Lenin. Madrid: Anaya & Mario Muchnik, 1996; Courtois, Stéphane et alt.: Le livre noir du communisme. Crimes, terreur, répression. Paris: Robert Laffont, 1997.

[38] Mercadal Bagur, Deseado: La guerra civil en Menorca1936.1939. Relato de un testigo. Maó, 1994, p. 162. Vegeu també: Ginard i Féron, David: El moviment obrer de Mallorca i la guerra civil (1936-1939). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.

[39] Ginard i Féron, David: Heriberto Quiñones y el movimiento comunista en España (1931-1942). Palma: Documenta Balear, 2000, p. 69.

[40] Causa 518/39. Jutjat Militar de Palma.

[41] Taller Llunàtic [Josep Albertí, Bartomeu Cabot, Lluís Maicas, Jaume Sastre]: La vida pornogràfica de Jesucrist: boixar porcs. La Ciutat de Mallorca: Edició Prínceps, 1985, p. 253.

[42] Ferrer, Pere: Joan March. L’home més misteriós del món. Barcelona: Ediciones B, 2008.

[43] Entrevista a José María Lafuente López. Diario de Mallorca (20 juliol 2009), p. 8-9: "En las elecciones autonómicas de 1983, el PSOE [su candidato era Fèlix Pons] y el PP [su candidato era Gabriel Cañellas] empataron en número de escaños por lo que UM era el partido que decidía. Quien montó todo eso [el pacto entre PP y UM] fue el Grupo March. Con la fuerza de lo que representa la casa March, dijo algo así como que Fèlix Pons debía tener paciencia, que ya tendría sus oportunidades, que las tuvo, y que prefería que Cañellas y Albertí estuvieran al frente de Balears. Todo esto se firmó y se guardó en la caja fuerte de quien entonces era director general de la Banca March”. Sobren els comentaris.

[44] Pastor Petit, Domènec: Traïdors a Catalunya: La cinquena columna (1936-1939). Barcelona: Base, 2006.

[45] Manent, Albert: De 1936 a 1975. Estudis sobre la Guerra Civil i el franquisme. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.

[46] Benet, Josep: Intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrrat, 1995.

[47] Fragment de poema d’Apollinaire. En: Rocha, Servando: Agotados de esperar el fin. Subculturas, estéticas y políticas del desecho. Barcelona: Virus, 2008, p. 147-148.

 

Publicat a Cap Vermell, el 21 de juliol de 2009

Novetats editorials – La premsa de Menorca (IRIS) i el llibre de narracions de Miquel López Crespí UNA HISTÒRIA AMAGADA (Lleonard Muntaner Editor)

0
0

Novetats editorials – La premsa de Menorca (IRIS) i el llibre de narracions de Miquel López Crespí UNA HISTÒRIA AMAGADA (Lleonard Muntaner Editor) -


Per Eduard Riudavets Florit


A Una història amagada vivim la injustícia, coneixem la brutalitat ferotge d’una església catòlica –sempre aliada amb els poderosos-, ens adonem de les desfetes...però tot seguit ens ve al cap el pensament més esperançador. Malgrat la incessant i criminal repressió mai ha cessat la lluita, ningú ha pogut marcir la utopia, no han aconseguit trencar l’esperit que demana –exigeix- un món millor. Les històries amagades surten, prest o tard a la llum- i són fars en el camí. Vet aquí el missatge comú que deia al principi, vet aquí el missatge de López Crespí. (Edudard Riudavets Flori)


Són quatre narracions, quatre històries molt diferents però amb un mateix missatge. Ja en parlarem. M’estic referint a Una història amagada de Miquel López Crespí. Centrem-nos ara en la primera narració.

Tenia desset anys quan vaig conèixer Palma. A finals dels anys setanta començava els meus estudis universitaris a Mallorca. El desconeixement mutu entre les illes era –i és- tan gran que tot em sorprenia. Va ser llavors quan per primera vegada vaig sentir la paraula. Una paraula que només amb el temps va assolir tot el seu significat. Vaig sentir comentar a dos companys d’aula tot referint-se a un tercer “és un xuetó”. No sabia de què parlaven. A Menorca no hi podíem trobar res semblant.

Amb els pas dels anys vaig anar informant-me, vaig saber dels cognoms exposats al convent de Sant Domènec, del fogó dels jueus, del call, de La fe triunfante...

Però, sincerament, no me’n podia avenir que una tradició de marginació hagués pogut mantenir-se al llarg de tants segles fins al punt que, l’any 1977, la paraula xueta encara fons utilitzada com un qualificatiu de menyspreu per dos estudiants de magisteri.

Perdoneu-me aquesta llarga introducció però crec que és necessària per posar en context el primer relat d’aquest llibre que avui vull ressenyar, perquè d’això tracta, de la brutal persecució patida pels xuetes, jueus conversos mallorquins.

Passem ara al segon relat. Estem a una Mallorca convulsa. Fam, misèria, por, epidèmies. Com a únic remei la cremadissa d’heretges, jueus, rebels...

“Heretges, jueus i esclaus, pagesos incultes, menestrals envejosos, que de tot quant hi ha d’esguerrat donen la culpa a la sàvia potestat, en lloc de mirar llurs pecats com a vertadera causa de la fam i la pestilència que ens té aclaparats”

La tercera història ens la narra un aristòcrata, des del seu punt de vista qualsevol dissensió respecte a l’ordre establert és un crim. Envoltat d’un món corrupte, enfonsat en el vici hereu dels seus privilegis, podrit de ment i cos, repassa la història des del fum de l’opi amb l’eixorca visió del que ja és mort sense saber-ho.

“No resta cap partidari dels agermanats per narrar llurs nefastes aspiracions: injustes exaccions de tributs, repartició de terres i cases...”

Arribem finalment a Miquel Cladera, Arribem a l’intent frustrat que els ideals de la revolució francesa travessin els Pirineus i arrelin a terres espanyoles. És el quart i darrer relat. La foscor ofega la llum.

No puc cloure aquesta ressenya sense anar un pas més enllà. No puc limitar-me a explicar-vos a grans trets els arguments. He gaudit massa d’aquesta lectura per deixar-ho així.

Una història amagada és un llibre breu que he pogut llegir en unes poques hores però alhora d’una intensitat i força enormes. Unes narracions que t’atrapen des del primer moment i no et deixen en pau ni després d’haver llegit la darrera pàgina perquè després ve la reflexió.

A Una història amagada vivim la injustícia, coneixem la brutalitat ferotge d’una església catòlica –sempre aliada amb els poderosos-, ens adonem de les desfetes...però tot seguit ens ve al cap el pensament més esperançador. Malgrat la incessant i criminal repressió mai ha cessat la lluita, ningú ha pogut marcir la utopia, no han aconseguit trencar l’esperit que demana –exigeix- un món millor. Les històries amagades surten, prest o tard a la llum- i són fars en el camí. Vet aquí el missatge comú que deia al principi, vet aquí el missatge de López Crespí. Això és el que pens, esper no anar errat.


[05/10] «La Vie Ouvrière» - Varlin - Caglioni - Cunill - Sol - Serrate - Montoya - Del Papa - Esgleas - Tort - Hernández Luna - Tesoro - Boutefeu - Serrano - Berneri - Ramírez - Dagerman - Pons Llobet - Vernet - Enrich - Canal - Liria - Vivancos - Campà - Cuello

0
0
[05/10] «La Vie Ouvrière» - Varlin - Caglioni - Cunill - Sol - Serrate - Montoya - Del Papa - Esgleas - Tort - Hernández Luna - Tesoro - Boutefeu - Serrano - Berneri - Ramírez - Dagerman - Pons Llobet - Vernet - Enrich - Canal - Liria - Vivancos - Campà - Cuello

Anarcoefemèrides del 5 d'octubre

Esdeveniments

Portada de "La Vie Ouvrière"

Portada de La Vie Ouvrière

- Surt La Vie Ouvrière: El 5 d'octubre de 1909 surt a París (França) el primer número de la revista La Vie Ouvrière, editada per Pierre Monatte. D'antuvi bimensual, poc després es va convertir en el setmanari oficial del sindicat revolucionari Confederació General del Treball (CGT). En la seva primera sèrie, fins al 20 de juliol de 1914, serà una revista anarquista i representant del sindicalisme revolucionari, i tindrà més de dos mil subscriptors. Hi van col·laborar Victor Griffuelhes, Cratès, Jean Picton, Schmitz, Alphonse Merrheim, G. Voirin, A. Picart, André Michaux, Elie Murmain, Léon Clément, Henri Normand, Tom Mann, Robert Desailly, entre molts altres. Els anarquistes van continuar col·laborant-hi almenys fins a començaments dels anys vint. La publicació tindrà una llarga vida, interrompuda durant la II Guerra Mundial, però com a òrgan del Partit Comunista Francès (PCF).

Anarcoefemèrides

Naixements

Eugène Varlin

Eugène Varlin

- Eugène Varlin:El 5 d'octubre de 1839 neix al llogarret de Voisins, a prop de Claye-Soully (Illa de França, França), l'enquadernador anarquista i militant de la Internacional Louis-Eugène Varlin. Fill d'una família pagesa pobra, era el major de tres germans i una germana (Louis, Hippolyte i Clémence). Fins als 13 anys anà a l'escola i després entrà en un taller d'un oncle seu a París com a aprenent d'enquadernador, on restarà dos anys. En 1859 fou nomenat capatàs de taller, després d'haver fet feina a sis tallers perfeccionant-se, i a partir de 1962 treballà a ca seva, al número 33 del carrer Dauphine de París. En 1857 participà en la fundació de la Societat de Socors Mutus dels Enquadernadors i entre 1864 i 1865 fou un dels organitzadors de la vaga del sector i, com a reconeixement de la seva tasca, rebé dels seus companys un rellotge d'argent. Més tard fou un dels fundadors de la Societat d'Estalvi i de Crèdit Mutu dels Obrers Enquadernadors, de la qual fou nomenat president. Defensor de la igualtat entre sexes, n'introduí la militant anarquista Nathalie Lemel en el Consell d'administració. A començaments de 1865 s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i col·laborà en Tribune Ouvrière. Entre el 25 i el 29 de setembre d'aquell any fou delegat a la Conferència de Londres de l'AIT, on conegué Karl Marx, i entre el 3 i el 8 de setembre de 1866 al Congrés de Ginebra, on defensarà el treball de les dones contra la majoria, que volia que aquestes restessin a la llar. En 1867 participà en la creació de la cooperativa «La Ménagère» i en 1868 fundà el restaurant cooperatiu «La Marmite» (8.000 afiliats) i formà part de la Segona Oficina de la Internacional de París, per la qual cosa fou perseguit, detingut i condemnat a tres mesos (d'agost a octubre) d'empresonament que purgà a la presó de Sainte-Pélagie. En 1869, com que les vagues es multiplicaven, crea la «Caixa del Sou» per ajudar els vaguistes. Aquest mateix any, afirmà que la revolució política no era res sense una revolució social i assistí, entre el 6 i el 12 de setembre de 1869 a Basilea, al IV Congrés de l'AIT, on es pronuncià per la propietat col·lectiva del sòl. En 1870 realitzà una gira propagandística (Lió, Creusot, Lille, etc.) i hi constituí les respectives seccions de la Internacional. El 19 d'abril de 1870 presidí l'Assemblea General de les seccions parisenques de l'AIT i a final de mes va haver de fugir a Bèlgica per escapar de la policia. En tornà a París després de la caiguda de l'Imperi, fou nomenat delegat del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes i comandant del 193 Batalló de la Guàrdia Nacional. Lluità per la defensa a ultrança de París ja que, segons ell, Prússia representava el «monarquisme» que volia anihilar la democràcia. Arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra la política portada a terme pel Govern de Defensa Nacional fou revocat del seu càrrec de comandant i s'ocupà del subministrament d'aliments durant l'hivern del setge parisenc per part de les tropes prussianes. Candidat socialistarevolucionari a l'Assemblea Nacional, no fou elegit el 8 de febrer de 1871. A partir del 18 de març d'aquell any s'ocupà de l'Estat Major de la Guàrdia Nacional a la Plaça Vendôme i, els dies següents, participà en les negociacions amb els ajuntaments de districte. El 26 de març fou elegit membre de la Comissió de Finances de la Comuna i el 21 d'abril passà a la Comissió de Subsistències. El 2 de maig fou nomenat director general de Manutenció i dels aprovisionaments militars. Fou un dels signants del «Manifest de la Minoria» contra el Comitè de Salvació Pública. Durant la«Setmana Sagnant» dirigí la defensa dels VI i XI districtes. Intentà sense èxit oposar-se a la massacre dels ostatges del carrer Haxo i lluità fins el darrer moment en les últimes barricades del barri de Bellville. Quan prenia alè assegut en un banc del carrer Lafayette, fou reconegut per un capellà i denunciat. Detingut pel lloctinent Sicre, fou traslladat a Montmartre a força de cops --un ull li penjava fora de l'òrbita--; quan arribà a la rue des Rosiers, on era l'Estat Major, ja no podia caminar. Eugène Varlin fou afusellat aquell mateix dia, el 28 de maig de 1871, a la rue des Rosiers del barri de Montmartre de París (França) al crit de«Visca la República! ¡Visca la Comuna!» i el seu cos mutilat posteriorment a cops de baioneta. Sicre li robà el seu rellotge i es va fer un adorn. Nombroses escoles, carrers i places de París i de França porten el seu nom.

***

Luigi Caglioni

Luigi Caglioni

- Luigi Caglioni: El 5 d'octubre de 1889 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Luigi Caglioni. Sos pares es deien Giovanni Gaglioni i Lucia Messi. Son germà Alessandro Caglioni també va ser un destacat anarquista revolucionari que esdevingué comunista. Luigi fou un dels membres més actius del Grup Llibertari de Bèrgam (GLB) de la Unió Anarquista Italiana (UAI), creat l'agost de 1914 per iniciativa de son germà i que fou una organització llibertària autònoma de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) d'aquesta ciutat; del GLB formaven part els anarquistes Giovanni Santo Pasquale Gamba, Vittore Antonio Colla, Romeo Crotti, Egidio Corti, Bernardo Ghibesi, Gaetano Ghirardi, Silvio Lazzaroni i Luigi Marcassoli, entre d'altres. Declarat no apte quan esclatà la Gran Guerra, el 29 d'abril de 1916 va ser cridat a files i integrat en la I Companyia de Llançaflames del I Regiment d'Enginyers Sapadors i enviat al front, on el febrer de 1917 va ser nomenat caporal. El 21 de maig de 1918 va ser condemnat pel Tribunal de Guerra del XX Cos de l'Exèrcit a 20 anys de reclusió militar i a la degradació per un delicte d'insubordinació (rebuig d'ordres dels superiors), condemna que va ser amnistiada gràcies a un decret del primer ministre d'Itàlia Francesco Saverio Nitti. Llicenciat el 2 de setembre de 1919, retornà a Bèrgam, on va ser constantment vigilat per la policia, sobretot després del Primer de Maig de 1920, quan s'assenyalà en la manifestació portant la bandera anarquista per tota la ciutat fins a la seu de la Cambra del Treball. L'octubre de 1920 s'adherí a la Federació Anarquista de Llombardia (FAL), fet pel qual el seu domicili va ser escorcollat per la policia el 22 d'aquell mateix mes sense que es trobés res digne de menció. En aquests mateixos dies, en ocasió de les eleccions municipals, amb els anarquistes Luigi Edmondo Attilio Marcassoli i Bernardo Ghibesi, aferrà manifests de la UAI de Llombardia on es feien una crida a l'abstenció. El 19 de novembre de 1920 redactà, signà i envià des de Bèrgam directament al Ministeri de l'Interior un telegrama de protesta contra la detenció d'Errico Malatesta i d'altres companys. Juntament amb son germà Alessandro, entre 1920 i 1921 participà, a la seu de la Cambra del Treball, en la constitució de la secció de Bèrgam de l'Associació Antialcohòlica de Proletaris Excursionistes (AAPE), oposada a l'associació burgesa Unió Obrera d'Excursionistes Italians (UOEI). En aquesta època estava subscrit al periòdic anarquista romà Fede! Durant el matí del 8 de febrer de 1926, quan no era present a la impremta Mariani on treballava, agents de la policia escorcollaren el seu armariet guarda-roba i trobaren amagats alguns cartutxos de gelatina explosiva i dues bombes rudimentàries fetes amb tubs metàl·lics per omplir. Avisat per l'amo de la impremta, fugí immediatament amb bicicleta, ajudat pel company del GLB Gaetano Ghirardi, i passà a la clandestinitat. Les investigacions policíaques per trobar-lo s'estengueren arreu de la província i la policia de Milà (Llombardia, Itàlia) escorcollà el domicili d'Ersilio Belloni, trobant correspondència epistolar amb Ghirardi que l'incriminava i aquest va ser detingut per haver afavorit la fuga; també va ser detingut Carlo Malaschi, acusat pel mateix delicte sense cap fonament. Caglioni arribà a Marsella (Provença, Occitània), passant abans per Milà, on es refugià al domicili d'Armando Papa, i després s'instal·là a París. El 4 de maig de 1926 el Tribunal de Bèrgam el condemnà en rebel·lia a tres anys de reclusió i a un de vigilància; per complicitat, Ghirardi i Egidio Corti van ser condemnats a sis mesos de reclusió. Luigi Caglioni va morir el 21 de gener de 1928 de tuberculosi a l'Hospital Laennec de París (França).

***

Joan Cunill Cañellas

Joan Cunill Cañellas

- Joan Cunill Cañellas: El 5 d'octubre de 1892 neix a Santa Maria del Camí (Mallorca, Illes Balears) l'anarcosindicalista Joan Cunill Cañellas–el segon llinatge també citat Canyelles. Pastisser de professió, treballà al conegut forn de Sant Crist de Palma (Mallorca, Illes Balears). Militant del Sindicat de Pastissers de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1919 col·laborà en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera. Va fer el servei militar a Barcelona (Catalunya), on prengué part en una vaga de forners i publicà el pamflet Crónica obrera. De bell nou a Palma, en 1921 es traslladà a Cadis (Andalusia, Espanya) contractat per l'industrial gadità Salvador Robles per a treballar fent mil ensaïmades diàries a la seva reconeguda pastisseria Viena. A Cadis conegué sa futura companya (Catalina Aragón Utrera) i en 1924 es casaren. Poc després la parella comprà a terminis el bar «La Diana», ubicat davant la caserna militar de Santa Elena al barri de Santa María de Cadis, on acudien molts de militars. A Cadis formà part de la CNT local i col·laborà en Mundo Obrero. El mateix dia 19 de juliol de 1936, delatat per un cunyat seu, va ser detingut a la porta del bar, que va ser precintat, i reclòs, primer, a la Presó Provincial i, després, a l'anomenada «Fábrica de Torpedos» del barri de San Severiano, habilitada com a presó. Finalment va ser enviat al Penal d'El Puerto de Santa María. Joan Cunill Cañellas va ser afusellat durant la nit del 22 al 23 d'octubre de 1936 a El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i el seu cos llançat a una fossa comuna a Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya). Sa companya, embarassada i amb quatre filles petites, es traslladà a Palma, però, malalta de tuberculosi, retornà a Cadis per morir en 1945. El seu cas un dels que conformen l'anomenada «Querella argentina» (querella destinada al Jutjat Nacional del Criminal i Correccional Federal de Buenos Aires per genocidi i/o crims de lesa humanitat).

***

Miquel Sol Torres

Miquel Sol Torres

- Miquel Sol Torres: El 5 d'octubre de 1897 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) el mestre d'escola anarquista i anarcosindicalista Miquel Sol Torres. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), l'1 de setembre de 1936 va ser nomenat per la Comissaria de la Generalitat de Catalunya de Lleida director administrador de la Casa d'Acolliment. Amb el triomf franquista passà a França. En 1942 el seu domicili del carrer des Polinaires, núm. 27, de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on vivia amb sa companya Pepita Vila Plana i sa filla Margarita, servia de refugi per als guies del grup de Francisco Ponzán Vidal de la Resistència, enquadrat en la xarxa d'evasió de Pat O'Leary, i especialment per a Amadeo Casares Colomer (El Peque), molt lligat a la família Sol. El 3 de febrer de 1943 va ser detingut pels alemanys i enviat a les presons de Fourgole i de Fresnes. Posteriorment fou traslladat al camp d'internament de Compiègne (Picardia, França), d'on fou deportat al camp de concentració nazi de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). Al final de la guerra i durant la desfeta, formà part dels 4.500 deportats que van ser evacuats pels nazis a peu del camp de Lankestein, un dels kommandos del camp de Buchenwald. Esgotat, el 25 d'abril de 1945 Miquel Sol Torres va ser abatut d'un tret al clotell per un guàrdia alemany al costat de la carretera.

***

Necrològica de Ramón Serrate Salabert apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 25 d'agost de 1992

Necrològica de Ramón Serrate Salabert apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 d'agost de 1992

- Ramón Serrate Salabert: El 5 d'octubre de 1899 a neix Alcoleja (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Serrate Salabert. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari. A causa de les seves activitats es va veure obligat a exiliar-se amb sa companya, María Torner, a Barcelona (Catalunya), on continuà amb el seu compromís. Durant la guerra civil fou responsable d'un batalló. Posteriorment, amb sa companya, participà en la col·lectivitat de Castellar del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'establí a Perpinyà, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ramón Serrate Salabert va morir el 20 de juny de 1992 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Notícia sobre el consell de guerra de Manuel Checa Hernández apareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 29 de juliol de 1942

Notícia sobre el consell de guerra de Manuel Checa Hernández apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 29 de juliol de 1942

- Manuel Checa Hernández: El 5 d'octubre de 1902 neix a Baza (Granada, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Manuel Checa Hernández. Emigrà a Catalunya i s'instal·là a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya). Des del 15 d'abril de 1924 treballà com a escrivent a la Colònia Sedó d'Esparraguera i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil formà part del Comitè Revolucionari i de les Patrulles de Control confederals d'Olesa de Montserrat. El 30 de juny de 1938 deixà la feina per entrar a fer el servei militar. Detingut per les tropes franquistes, el 28 de juliol de 1942 va ser jutjat en consell de guerra acusat d'haver assassinat el 24 de juliol de 1936 el rector de la parròquia del poble i a altres veïns ruixant-los amb benzina i calant-los foc, i, més tard, al front, quan serví com a carrabiner voluntari, d'haver matat a diversos soldats que volien passar-se a les files enemigues; condemnat a mort, Melchor Montoya Gallardo va ser afusellat el 10 de març de 1943 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb altes companys cenetistes (Pedro Celestino Prades Gil, José Murcia Martínez, Joaquín Vicente García, Ramón Pla Bel, José Ruiz Solá, Melchor Montoya Gallardo i Cristobal Ramírez Casado), els cossos dels quals van ser llançats al Fossar de la Pedrera.

***

Foto policíaca de Romualdo del Papa (1939)

Foto policíaca de Romualdo del Papa (1939)

- Romualdo del Papa: El 5 d'octubre de 1903 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Romualdo del Papa. Son pare fou el destacat militant anarquista Ugo del Papa. Des de la seva adolescència, Romualdo, formà part del Cercle de Joventuts Anarquistes «Bruno Filippi» de Carrara. El juliol de 1921 emigrà clandestinament a França, establint-se d'antuvi a Brignoles i, a partir de 1927 amb sa companya Henriette Louis Tallandier, a Toló, on tindrà tres infants. A França mantingué un estret contacte amb nombrosos militants italians exiliats, com ara Camillo Berneri, Gino Bibbi o Ugo Boccardi, i participà activament en la lluita antifeixista. Segons la policia francesa participà durant la nit del 24 al 25 de gener de 1922, amb altres tres companys italians, en l'assalt a trets de revòlver contra els duaners que vigilaven un tren de mercaderies i que resultaren ferits. El 19 d'agost de 1924 va ser condemnat a Toló a 25 francs de multa per violències («Afer dels antifeixistes»). En 1935 visqué al barri de les Mouissèques de La Sanha de Mar de Toló, sempre sota l'amenaça d'expulsió. En 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà a Catalunya i s'enrolà en la Columna Durruti. Malalt, el juny de 1937 retornà a França. Treballà a les drassanes de de La Sanha de Mar fins a la declaració de guerra, quan va ser detingut per la policia i tancat al Fort de Sainte Catherine de Toló. El 13 de novembre de 1939 se li obrí expedient d'expulsió, acusat de «líder anarquista» violent i perillós, i enviat al camp de concentració de Vernet. El 17 de setembre de 1941 fou portat per gendarmes francesos a la presó de Menton i lliurat a les autoritats feixistes italianes. El 12 de novembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a l'illa penitenciària de Ventotene. El maig de 1943, en acabar el confinament, retornà a Carrara, on entrà a formar part de la resistència. El 8 de setembre de 1943, arran de l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi, va fer una crida als soldats de la caserna de Dogali perquè es neguessin a obeir el manament, desertessin i ingressessin en la resistència. Durant les setmanes següents, participà en reunions amb les diverses forces antifeixistes que van constituir un Comitè de Salvació Públic que va esdevenir posteriorment el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), els primers delegats anarquistes del qual van ser, a més d'ell, Renato Viti i Ugo Mazzucchelli. Malgrat tot, gairebé tots els partisans anarquistes, que aleshores eren hegemònics a la regió, estaven en contra de la participació llibertària en el CLN per considerar-lo un instrument «polític». Participà en nombroses accions de la resistència i arran de l'Alliberament de Carrara el febrer de 1945 entrà a formar part, amb altres militants llibertaris (Onofrio Ludovici, Ismaele Macchiarini, Renato i Adolfo Viti, etc.), de la Junta Provisional de Govern que feia les funcions de Consell Municipal. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 fou delegat de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara, juntament amb Ugo Mazzucchelli, Mario Perossini i Stefano Vatteroni, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que es realitzà a Carrara. Després fou nomenat redactor responsable d'Il 94, òrgan d'expressió de l'FCL de Carrara i del qual només sortiren dos números (15 de setembre de 1945 i 10 de febrer de 1946). Mantingué una dura i llarga polèmica amb Ugo Marzucchelli sobre les seves respectives concepcions d'anarquisme. Romualdo del Papa va morir el 20 de desembre de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia)

*** 

Germinal Esgleas en l'exili

Germinal Esgleas en l'exili

- Germinal Esgleas: El 5 d'octubre de 1903 neix a Malgrat (Maresme, Catalunya) el militant anarcosindicalista i anarquista Josep Esgleas i Jaume, més conegut com Germinal Esgleas. Va passar la seva infància al Protectorat Espanyol del Marroc, on en una razzia de la població autòctona en resposta a les campanyes militars de l'exèrcit espanyol, son pare i un germà seu van ser passats a ganivet. En 1919 es va establir amb sa mare, Rosa Jaume Parareda, a Calella, Malgrat de Mar i Mataró, treballant en la fusta i el tèxtil. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove, amb 17 anys serà secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de Calella i empresonat unes quantes vegades. Va començar a sobresortir en 1923 quan comença a fer mítings, es nomenat secretari de la CNT catalana i membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT arran del Ple de Mataró de desembre; també va presidir l'assemblea provincial cenetista de Granollers que va analitzar els intents bolxevics de controlar el port barceloní. En 1926 va ser empresonat amb Joan Montseny (Federico Urales), fundador de La Revista Blanca i pare de la que serà sa futura companya Frederica Montseny.  Entre 1928 i 1929 va ser empresonat després d'un ple clandestí i després farà de mestre en una escola racionalista del sindicat vidrier de Mataró. Delegat per Blanes, Calella i Malgrat en el Congrés de 1931, va defensar la intransigència política i ideològica de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan va començar la guerra va formar part de la comissió, amb Mascarell i Roca, encarregada de comprar armes; també va representar la CNT en el Departament d'Economia de la Generalitat el juny de 1937, encara que no va prendre possessió. En maig de 1938 va ser membre del Comitè Executiu creat per García Oliver i va ser delegat per la CNT, juntament amb Marianet i Martínez Prieto, al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Quan acabava la guerra va participar en el comitè català de la FAI i el 9 de febrer de 1939 va passar a França. Va ser internat al camp de concentració d'Argelers i després confinat a Combs-la-ville. L'octubre de 1941 va ser detingut i condemnat pel règim de Vichy, el 24 de setembre de 1942, a tres anys i empresonat a Tolosa, Mauzac i Nontron, on va ser alliberat pel maquis el juny de 1944. El novembre de 1944 es va instal·lar amb sa família a Paulhac. Derrotats els nazis, la figura d'Esgleas passa a primer pla en negar-se a cedir la representació de l'anarcosindicalisme a la línia de Juanel, nomenat secretari, fundant-se en el seu càrrec de vicesecretari del Consell General del Moviment Llibertari, tossudesa que responia a la lluita interna de tendències que entre 1943 i 1945 sacsejà la CNT i que va acabar dividint-la. Esgleas considerava que la derrota de 1939 era deguda a l'abandó dels principis anarquistes i es va convertir en un ferm representant de la línia ortodoxa i anticol·laboracionista en uns moments d'evident tensió, línia que es va imposar en el Congrés de París de 1945 i que va portar Esgleas a la secretaria general del Comitè Nacional. Entre 1945 i 1946 va desenvolupar una important campanya de mítings (Tolosa, París, Orleans...). Durant els anys posteriors va ocupar càrrecs del més alt nivell dins del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i va ser delegat en diversos congressos de l'AIT. La seva tendència en l'exili francès va donar nom a la fracció majoritària (esgleisme), direcció força discutida i valorada de manera molt distinta: per a uns representava la regeneració de la CNT i de l'anarquisme i per a altres l'oficialisme immobilista que es va fer ortodox per seguir vivint dels càrrecs retribuïts --els crítics li havien posat diversos malnoms: El Fraile, El Padre Prior, Fray Gerundio de Campazas... La interpretació d'Esgleas va ser dominant en l'exili confederal durant més de trenta anys, a la qual cosa va ajudar notablement el fet que sa esposa fos Frederica Montseny. Va escriure nombrosos articles en la premsa anarquista (Cenit, El Combate Sindicalista, Espoir, Luz y Fuerza, Nueva Senda, La Revista Blanca, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, Umbral,Vértice, etc.) i és autor de Decíamos ayer. Verdades de todas horas i Sindicalismo: orientación y funcionamiento de los sindicatos y federaciones obreras (1933). Germinal Esgleas va morir el 21 d'octubre de 1981 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Salvador Tort Fernández

Salvador Tort Fernández

- Salvador Tort Fernández: El 5 d'octubre de 1903 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Salvador Tort Fernández. Obrer d'una fàbrica de teixits, milità en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Andreu de Barcelona. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilia a França. Arran de la declaració de guerra contra Alemanya, s'allistà voluntari en un regiment de marxa de l'Exèrcit francès fins a la seva desmobilització el 9 de setembre de 1940. Durant l'ocupació nazi participà en la Resistència. Salvador Tort Fernández va morir el 7 de gener de 1948 al llogaret de Marchais Chenu (Villeneuve sur Yvonne, Borgonya, França). Son germà Pere també va ser un destacat militant anarquista.

***

Necrològica de Carmen Hernández Luna apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 18 d'octubre de 1994

Necrològica de Carmen Hernández Luna apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 d'octubre de 1994

- Carmen Hernández Luna: El 5 d'octubre de 1907 neix a Nueva Carteya (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Carmen Hernández Luna. Sos pares es deien Manuel Hernández i Josefa Luna. Vivia en unió lliure amb l'anarquista Nemesio Oteros Polo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, organitzà la resistència a Nueva Carteya. Després de la caiguda a mans franquistes de Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya), la parella abandonà Nueva Carteya i arribà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on restaren fins el final de la guerra civil. Passaren a França per Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir, Catalunya Nord), però de la manera que va ser rebuda a per les autoritats franceses, decidí retornar a la Península malgrat tots els riscos. Patí tota mena de maltractaments i humiliacions per part dels falangistes locals i en 1948 intentà passar clandestinament a França, però va ser detinguda a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) i reclosa en diferents presons, entre elles la de Còrdova. Un cop lliure, passà a França per Andorra i retrobà son company a Brageirac, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Trevall (CNT). Carmen Hernández Luna va morir el 23 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 24 d'agost– de 1994 a l'Hospital Samuel Pozzi de Brageirac (Aquitània, Occitània) i va ser enterrada en aquesta població.

***

Emilio Tesoro Linares

Emilio Tesoro Linares

- Emilio Tesoro Linares: El 5 d'octubre de 1907 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) el propagandista anarquista i militant anarcosindicalista Emilio Tesoro Linares. Fou fill d'una família modesta, formada per sos pares (Juan i Teresa) i cinc germans (José, Manuel, Mercedes, María i Juan Antonio). Sos germans, José i Manuel, arribaran a ser destacats militants socialistes. Membre de les Joventuts Llibertàries des de començaments de 1936, Emilio Tesoro s'enquadrà en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per lluitar contra el feixisme l'estiu d'aquell any. En acabar la guerra visqué a Barcelona i després s'exilià. En 1947 s'instal·là a São Paulo (São Paulo, Brasil), on participà activament en el Centre de Cultura Social d'aquesta ciutat. Arran del cop militar de 1964, de les persecucions polítiques i de la crisi econòmica subsegüent, es traslladà a Caracas (Veneçuela). A la capital veneçolana, on vivien tres de sos germans (Manuel, María i Juan Antonio), s'integrà en la militància llibertaria de l'exili espanyol. Durant els anys vuitanta formà part del Col·lectiu Autogestionari Llibertari (CAL), el qual edità per primer cop el periòdic El Libertario. A començaments dels anys noranta edità la revista Misceláneas Libertarias. En 1996 fou un dels creadors de la Comissió de Relacions Anarquistes (CRA), la qual reprengué l'edició d'El Libertario, encarregant-se la pàgina d'ajuda i de solidaritat amb els presos polítics i socials. En aquesta època impulsà la creació de la Creu Negra Anarquista (CNA) de Veneçuela. A més dels seus articles en El Libertario va col·laborar en diverses publicacions anarquistes de la Península, com ara Bicel,CNT i Solidaridad Obrera. Emilio Tesoro Linares va morir d'un càncer de pell el 10 d'octubre de 2003 a Caracas (Veneçuela). A la capital veneçolana existeix des del 2004 el Centre de Documentació Emilio Tesoro, lligat a la CNA i especialitzat en la problemàtica carcerària.

***

Roger Boutefeu

Roger Boutefeu

- Roger Boutefeu: El 5 d'octubre de 1911 neix a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França) l'antimilitarista i anarquista i després escriptor petainista Roger André Boutefeu, conegut sota diversos pseudònims, com ara Coudry,A. Duret o Le Pediculeux. Fill d'un obrer de cautxutar, tingué una infància miserable i el seu poble fou gasejat durant la Gran Guerra. Quan tenia 12 anys resta orfe i ben aviat es va veure obligat a guanyar-se la vida aquí i allà vagabundejant i fent petites feines (jornaler a les granges, lampista, quincaller, impressor, etc.). És en les seves constants travessies que estableix els primers contactes amb el moviment llibertari de la mà de llenyataires anarquistes. En 1929 s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). Establert a París abans de la II Guerra Mundial, treballà com a empaquetador de diaris en una empresa de premsa. A partir de gener de 1937 exercí de gerent del periòdic Rectitude,òrgan de la Lliga d'Objectors de Consciència (Centre de Defensa dels Objectors de Consciència), fundada per Gérard Leretour, i en el qual col·laborà sota el pseudònim d'A. Duret. L'estiu de 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, marxà a la península i es presentà com a voluntari, escrivint articles i cròniques sobre la guerra i el procés revolucionari per al periòdic Le Libertaire. De bell nou a França, entre el setembre de 1937 i l'octubre de 1938 fou gerent de Le Libertaire. En 1938, amb Georges Gourdin, fou el responsable del butlletí L'Exploité,òrgan dels grups de fàbrica de la Unió Anarquista (UA) En 1939 va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa de l'UA. També fou un dels secretaris de la Joventut Anarquista (JA) i figurava entre els oradors habituals que intervenia en els mítings de l'UA i de la JA. El gener de 1939 va ser condemnat a 12 i a 18 mesos de presó per «provocació de militars i desobediència amb finalitats propagandístiques anarquistes». Durant la seva detenció a la presó de la Santé llegí els Evangelis i es convertí al catolicisme. En sortir de la garjola, el 2 de setembre de 1939, s'adherí al petainisme i començà a publicar obres en les quals narrava la seva «trobada amb Déu» i altres «visions». Casat dues vegades, tingué cinc infants. En aquesta segona etapa de sa vida es dedicà a fer de pastor. Entre les seves obres les úniques destacables són Veille de fête (1950), autobiografia del seu període anarquista, i Le mur blanc (1965), novel·la ambientada en la guerra civil espanyola –el «mur blanc» fa referència a les tàpies dels afusellaments. Roger Boutefeu va morir el 24 de juliol de 1992 a Agey (Borgonya, França).

***

Antonio Serrano González (Caracas, julio 2005)

Antonio Serrano González (Caracas, julio 2005)

- Antonio Serrano González: El 5 d'octubre de 1918 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Serrano González. Quan tenia sis anys quedà orfe i a partir dels 13 anys començà a treballar, primer de pastisser i després de sastre. En 1933, per la influència del sastre confederal Manuel Ibarra Campanero, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i freqüentà l'Ateneu de Divulgació Social de Màlaga. En 1934 va ser nomenat vicesecretari del Sindicat de Sastres de la CNT malaguenya. Arran de l'aixecament feixista, s'enrolà en la «Columna CEFA» (Confederació Espanyola de Federacions Anarquistes), que sortí de Màlaga el 28 de juliol de 1936 cap a Granada. Més tard lluità en una columna confederal al sector de Ronda, fins la pèrdua de Màlaga. El febrer de 1937, després de la militarització de les milícies, lluità en la 82 Brigada Mixta. Després de la pèrdua de Terol, passà a la 45 Brigada Mixta, marxant a l'Ebre i després a cobrir la retirada catalana. Quan el triomf franquista era un fet, el 7 de febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou reclòs als camps de concentració d'Argelers i de Brams, dels quals sortí el febrer de 1940 per fer feina en una fàbrica de confecció de roba militar a Carnaux. Després de la derrota de França quedà indocumentat i des de febrer de 1941 a octubre de 1943 treballà de pagès. Durant l'Ocupació, fou secretari de Propaganda de la CNT de Tarn, alhora que treballà de bell nou de sastre. En acabar la guerra organitzà les Federacions Locals confederals de La Bastida Roairós i Sant Jòri, del Llenguadoc (Occitània). En 1947 va ser nomenat delegat d'Albi al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa. Decidí emigrar a Amèrica i el 21 d'abril de 1950 arribà a Veneçuela, on s'havia instal·lat un germà seu. A Caracas treballà durant quaranta anys de llibreter (Libreria Minerva, Palacio del Libro, Libreria Lectura i Libreria ABC), alhora que milità en el moviment llibertari, especialment en la CNT de l'Exili i en la Federació Obrera Regional de Veneçuela (FORVE). En 1965, fugint del revisionisme de l'agrupació encapçalada per Manuel Lara favorable a la creació d'un partit socialista llibertari, s'uní al grup anarquista de Josep Xena Torrent. En 1995 formà part del grup editor de la nova època d'El Libertario, publicació en la qual col·laborà de manera regular. En 2004 fou un dels creadors del Centre d'Estudis Socials Llibertaris (CESL). Entre el 17 i el 24 de juny de 2005 se li reté un homenatge a Caracas sota el títol «Vivir la utopía», muntat per l'Organització Nelson Garrido (ONG), el CESL i el periòdic El Libertario. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Acontecimiento,Cenit, CNT,Le Combat Syndicaliste, Espoir,El Libertario, Orto,Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Antonio Serrano González va morir el 14 de juliol de 2008 a Caracas (Veneçuela).

Antonio Serrano González (1918-2008)

***

Giliana Berneri

Giliana Berneri

- Giliana Berneri:El 5 d'octubre de 1919 neix a Florència (Toscana, Itàlia) la metgessa anarquista Giliana Berneri. Segona filla de Camillo Berneri i de Giovanna Caleffi, va estudiar medicina a París i es va especialitzar en pediatria i en psicoanàlisi. Amb son company Jean Senninger (Serge Ninn), amb qui es va casar en 1945, va militar en el moviment llibertari francès. El 17 d'octubre de 1947 va rebre la nacionalitat francesa i va afrancesar el seu nom per Giliane. Va pertànyer al grup«Sacco i Vanzetti» de la Federació Anarquista en Llengua Francesa (FAF) del Barri Llatí parisenc, la finalitat del qual va ser impedir l'execució dels companys anarquistes. En 1949, amb son company, participà en la fundació de l'Organisation Pensée Bataille (OPB). Més tard va fer costat el grup «Kronstadt», exclòs en 1954 de la Federació Comunista Llibertària (FCL) --va ser una de les principals redactores, amb Louis Blanchard, del «Memoràndum del grup"Kronstadt"», on es denunciaven les maniobres de l'OPB. La seva casa al Barri Llatí (240 rue Saint-Jacques) estava constantment vigilada per la policia. També va participar en nombroses iniciatives culturals llibertàries, va fer conferències amb molts intel·lectuals, com ara Albert Camus, i va col·laborar en el periòdic Le Libertaire. Va participar en nombroses campanyes de solidaritat, com la que demanava l'alliberament del company Ernesto Bonomini del camp de concentració de Tolosa de Llenguadoc i el seu exili als EUA en 1939. Amb sa germana Marie Louise va popularitzar les teories psicoanalítiques de Wilhelm Reich en la premsa llibertària. Va deixar el moviment en la dècada dels anys 50 desil·lusionada per la trajectòria de l'FCL. Després de la mort de sa mare, en 1962, va fer donació de l'arxiu familiar (documents, correspondència, biblioteca, hemeroteca, fotos...) al centre de documentació promogut per Aurelio Chessa. Va exercir la medicina fins a 1989. Giliana Berneri va morir el 19 de juliol de 1998 a París (França) i reposa al petit cementiri de Saint-Laurent-Nouan (Centre, França).

Giliana Berneri (1919-1998)

***

Francisco Ramírez Izquierdo

Francisco Ramírez Izquierdo

- Francisco Ramírez Izquierdo: El 5 d'octubre de 1921 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Francisco Ramírez Izquierdo, conegut com Paco Ramírez. Fill d'una família republicana, sos pares es deien Francisco Ramírez i Josefa Izquierdo. Quan tenia 14 entrà a treballar d'aprenent en una fàbrica de sabates i s'afilià al Sindicat de la Indústria Tèxtil (Secció Calçat) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució de juliol de 1936 ingressà com a alumne a l'Internat«Durruti», creat per la CNT amb la finalitat de capacitar la joventut llibertària, i posteriorment a l'Institut Obrer de València, on estudià el batxillerat. Durant el franquisme es caracteritzà per la solidaritat que exercí amb companys i companyes. Treballà durant més de quaranta anys com a marbrista lapidari en l'empresa«Marmolista Valenciana» i després va ser conservador de la «Casa de les Roques», ocupant-se d'explicar l'origen i el significat d'aquest museu a les visites. Fou membre de l'Associació Cultural Institut Obrer (ACIO) de València i soci honorífic de la «Fundació Salvador Seguí». Els últims anys de sa vida els passà postrat en una cadira de rodes i cec, situació que va ser més suportable gràcies a la visites dels companys que rebia. En 2011 el seu testimoni va ser recollit per Cristina Escrivá Moscardó en el llibre El Internat-Escuela Durruti (1937-1939). Francisco Ramírez Izquierdo va morir el 17 de juny de 2014 al seu domicili de València (València, País Valencià) i fou enterrat dos dies després al Cementi General d'aquesta ciutat.

Francisco Ramírez Izquierdo (1921-2014)

***

Stig Dagerman

Stig Dagerman

- Stig Dagerman: El 5 d'octubre de 1923 neix a Älvkarleby (Uppsala, Suècia) el novel·lista, dramaturg, periodista i militant anarcosindicalista Stig Dagerman, un dels escriptors suecs més importants de la seva generació (fyrtiotalisterna, escriptors dels quaranta). Fill natural de pares treballadors --Helmer Jansson, instal·lador de rails i miner de túnels i militant anarcosindicalista, i Helga Andersson, telefonista--, va ser criat pels avis paterns (Frans i Erika Jansson) en una petita granja al camp. En 1932 s'instal·là a Estocolm per viure amb son pare i acabar els estudis. Influït per son pare començà a militar de ben jove en els cercles llibertaris, escrivint en la seva premsa i integrant-se en la secció juvenil de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), organització anarcosindicalista a la qual pertanyia son pare des de 1920. Per pagar-se els estudis, vendrà diaris als vaixells de la Companyia Waxholm, que asseguraven les comunicacions marítimes a l'arxipèlag d'Estocolm. Apassionat pel cinema i per la literatura, a partir de 1941 participarà en la revista experimental 40-tal, col·laborarà assíduament en el periòdic anarcosindicalista Arbetaren (Treballador) i anarquista Storm (Tempesta) i escriu per diversos periòdics ocupant-se de la secció cultural. L'agost de 1943 es casà amb Anne Marie Götze, filla de refugiats alemanys (Ferdinand i Elly), amb la qual cosa es pogué beneficiar de la nacionalitat sueca i restar al país, mentre son pare, militant llibertari que havia lluitat en la Guerra Civil espanyola (1936-1939), era buscat a l'Alemanya nazi. Entre 1944 i 1949 la seva activitat literària és força fructífera, ja que escriurà quatre novel·les, quatre obres de teatre, una col·lecció de relats i un gran nombre d'articles, cròniques i reportatges. En 1945, influït pels narradors nord-americans de la«Generació Perduda» (Hemingway, Faulkner, etc.) i per Kafka i Camus, publicà la novel·la Ormen (La serp), fortament antimilitarista, que el consagrà com a capdavanter de la nova literatura sueca, amb Karl Vennberg i Erik Lindegren. En 1946 estrenà l'obra de teatre Den dödsdömde (Condemnat a mort). En acabar la II Guerra Mundial, entre 1946 i 1947, visità Alemanya (Berlín, Munic, Stuttgart i Hamburg) i testimonià com a corresponsal del diari Expressen les condicions miserables i el patiment del poble alemany, castigat pel nazisme i pels bombardeigs aliats; d'aquesta experiència sorgirà el recull de cròniques Tysk höst (Tardor alemanya, 1947). L'any següent publicà Bränt barn (El nen abrusat) i Nattens lekar (Jocs nocturns), però a partir de 1949 es trobarà incapaç d'expressar-se i bloquejat per continuar escrivint a causa de problemes psicològics. En 1950 es divorcià de sa dona Anne Marie i engegà una relació amb l'actriu sueca Ana Björk, amb qui es casarà en 1953 i tindrà una filla. En 1952 va escriure Vårt behov av tröst är omättligt (La nostra necessitat de consol és insaciable), una mena de testament vital. En 1954, poc abans de morir, es publicà una selecció dels seus 2.067 mordaços poemes d'actualitat, publicats durant molts anys en l'anarcosindicalista Arbetaren, sota el títol Dagsedlar. De tarannà depressiu, el 4 de novembre de 1954 Stig Dagerman es tancà al garatge de la seva casa al barri de Danderyd d'Estocolm (Suècia) i se suïcidà per asfixia deixant el motor del seu cotxe en marxa, trobant-se el cos sense vida l'endemà. La seva obra, reunida en 11 volums, aborda les grans preocupacions universals (moralitat, consciència, sexe, amor, filosofia social, compassió, justícia, por, ansietat, fracàs, destrucció, culpabilitat, soledat, mort, etc.) i ha estat llegida a altres països europeus, especialment França i Itàlia. Existeix una«Societat Stig Dagerman» a Suècia que cada any atorga un important premi a les persones que, com Dagerman, promogueren la comprensió.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Ramon Llull i Tomàs d'Aquino. Comentaris impertinents. Reedició

0
0

 El títol original d'aquest escrit és "92 tesis contra l'Intel·lectualisme". El canvi de títol el faig amb l'objectiu d'aconseguir una difusió més ampla a la Xarxa.

  

    Aquest escrit és un recull de breus enunciats. Tot i la diversitat de temes a que fan referència, mantenen un fil conductor que els uneix. La finalitat de l'escrit és posar de manifest i denunciar el virus intel·lectualista que infecta la major part de les obres de filosofia. Molts d'aquests enunciats, a manera de tesis, resten pendents d'un possible desplegament posterior. Ara queden com a indicadors ideològics que avisen dels esculls.

 

   No és el cas que sigui una dedicació erudita fer referència als grans autors clàssics de l'intel·lectualisme.  Actualment, l'intel·lectualisme és un virus que infecta diverses línies de pensament dels filòsofs actuals (Com veurem més endavant, En Heidegger proposa un retorn a Plató). Per altra banda, la immensa maquinària de la propaganda catòlica continua projectant al món les idees de N'Aristòtil i d'En Tomàs d'Aquino.

 

   N'Aristòtil era al servei del rei de Macedònia. Acusat de traïció a la ciutat, hagué de fugir de l'Atenes democràtica.

 

   Sòcrates figura com a creador d'allò que es denomina intel·lectualisme moral, concepció segons la qual hi ha una moralitat autèntica i única a la que solament es pot accedir per mitjà de l'intel·lecte. Solament el savi – el savi autèntic - pot abastar el Bé moral.

 

   Sòcrates, Aristòtil i Plató són la tríada reaccionària que impulsaren l'intel·lectualisme moral (Vegeu la Web El blog d'En Joan Quetgles | Sòcrates el reaccionari).

  Segons el trio, el bé moral és el producte de l'activitat intel·lectual. Afirmen que únicament el savi coneix les veritats morals.

 

     Segons N'Aristòtil, la felicitat autèntica és la del filòsof que es dedica a l'activitat intel·lectual. Per això, un hom ha de ser de la classe dels propietaris de terra, o, si més no, una persona rica, que no treballi. N'Aristòtil diu expressament que el filòsof ha d'estar alliberat de les preocupacions materials; d'aquí ve la conveniència de disposar d'esclaus; afegeix que també s'ha de disposar de bona salut. Dit planerament, la felicitat s'aconsegueix per mitjà de la riquesa, la salut i la meditació epistemològica (epistemològica; és a dir, la del savi; la meditació de les persones vulgars és "doxa", opinió vulgar i no té validesa).

 

   A L'Antic Testament, o sigui, a la Torà, les recompenses ofertes per En Jahvè als bons complidors de la Llei sempre són bens concrets que, majorment, es gaudiran en vida. No hi ha cap referència a un altra vida per a després de la mort. Al Nou Testament, en canvi, hi ha la promesa explícita de la vida eterna. I encara més: s'estableix com a dogma que hi haurà una resurrecció general dels cossos i que les ànimes afortunades amb el seu cos recuperat viuran per a sempre al Cel.

 

    Tesi: el Cel del cristians és intel·lectualista.

 

   Vida eterna, sí, però vida contemplativa. La promesa de recompensa cristiana és radicalment intel·lectualista. La vida contemplativa cristiana coincideix amb l'ideal de Plató i Aristòtil. Allà, al Cel dels catòlics, els benaventurats estaran quiets i immòbils extasiats amb la contemplació de Déu. Es dóna a entendre que els cossos ressuscitats tindran una activitat molt limitada; sembla que hi veuran i que hi sentiran, i que, fins i tot, és possible que cantin himnes, però poca cosa més.

 

   N'Agustí d'Hipona, entusiasta del pensament platònic, fou l'encarregat d'elaborar la primera filosofia cristiana, una filosofia en concordança amb els dogmes de fe i amb els projectes socials i polítics de l'Església catòlica (Abans de N'Agustí, els grans teòrics del cristianisme, els denominats "Pares de l'Església, es limitaren a condemnar la filosofia, en general). Com a recompensa al seu esforç intel·lectual, N'Agustí  i la seva mare – Mònica -  serien beatificats (Com explica una web catòlica, "church.org": "Milers de mares i d'esposes s'han encomanat a tots aquests segles a Santa Mònica, perquè els ajudi a convertir els seus marits i fills, i han aconseguit conversions admirables").

    N'Agustí mostrava sovint el seu fervor a les idees d'En Plató. Així diu "...d'on es desprèn que també els platònics mateixos han de sotmetre els seus piadosos caps a Crist, rei únic i invicte, tan sols canviant unes quantes coses, d'acord amb les exigències de la fe cristiana"(Epístoles, 56). 

   La filosofia de N'Agustí fou reconeguda com a la pròpia de l'Església catòlica durant bona part de l'Edat mitjana, fins al segle XIII.  En aquest segle, en efecte, la Cúria romana procedí a establir la filosofia d'En Tomàs d'Aquino com a doctrina oficial de l'Església, tot i que no s'invalidava o reprovava l'agustinisme (L'Església de Roma, en cap situació,  mai  reconeix haver comès un error o un crim; per això no donà cap justificació pel canvi d'orientació ideològica).

 

  En Tomàs d'Aquino fou l'encarregat de confeccionar un nou marc filosòfic per a ús de la teologia catòlica. En base al concepte de Philosophia ancilla Theologiae, la nova filosofia d'En Tomàs seria l'instrument escaient. La Summa Theologica esdevindria el llibre essencial de les càtedres de teologia. Fins avui, el tomisme s'ha mantingut com a  filosofia oficial de l'Església catòlica.

 

    Plató, Aristòtil, Agustí, Tomàs, tots eren intel·lectualistes i afirmaven l'intel·lectualisme moral.  N'Agustí  bevia d'En Plató, i En Tomàs, de N'Aristòtil.

   En Plató i N'Aristòtil no sabien – i no explicaven – de quina manera s'havia de distingir els filòsofs autèntics dels espuris (Hem de suposar que En Plató estava improvisant quan intentava convèncer al tirà Dionisi I perquè apliqués algunes de les idees de la República). Per altra banda, entenien que solament uns pocs afortunats poden accedir al cultiu de la filosofia.

   N'Agustí i En Tomàs disposaven, en canvi, d'una extraordinària situació de privilegi intel·lectual, impensable a la l'època de la Grècia clàssica.

   N'Agustí i En Tomàs partien amb l'avantatge que coneixien i disposaven de la veritat revelada per Déu a les Sagrades Escriptures; uns llibres sants i una paraula de Déu que tenia el reconeixement universal; uns llibres que eren declarats com a la suprema autoritat moral i intel·lectual.

   A l'època d'En Tomàs, no era admesa cap autoritat intel·lectual fora de l'Església catòlica. El Papa era infal·lible en matèria de fe i de moral. I la Cúria romana es reservava l'autoritat suprema en matèria de la ciència.

   En Tomàs no hagué de fer cap concurs de mèrits, ni es veié en la necessitat de fer una promoció de la seva Summa. El Papa, la Cúria romana, feia públic a tota la cristiandat que En Tomàs era el savi màxim i que la seva obra, en tot moment, havia de servir d'orientació.

   El Papa i els cardenals tripulaven la nau de l'Església. S'havia de considerar que eren els més savis i els més sants; i que, a més a més, tenien la garantia de la protecció de l'Esperit Sant.

   La Cúria considerà que l'accés a la Bíblia s'havia de reservar als savis. Per això la Inquisició prohibí – i destruí – les versions en llengües modernes (Segons la GEC, foren cremats els exemplars de diverses versions en llengua catalana).

 

   En Ramon Llull exposa quin és l'ideal de l'intel·lectualisme catòlic al segle XIII. En Blanquerna, el protagonista de la seva novel·la exemplar,  viu diverses experiències de la vida humana: ell i la seva promesa renuncien al matrimoni hi entren en sengles convents; més tard es nomenat bisbe, després cardenal i, finalment Papa. Una vegada que el Papa En Blanquerna ha dut a terme la reforma de la cristiandat i ha creat un món feliç on regnen les virtuts, renuncia al papat i esdevé un senzill eremita dedicat a la vida contemplativa, a la qual se li uneix l'Emperador. O sigui, el món feliç lul·lià vendria a ser la fi de la història, la desaparició de la espècie humana. Seria un món d'ermitans i ermitanes mal nodrits i sense reproducció.

 

   Segons l'intel·lectualisme catòlic de l'època, l'estat suprem de perfecció de l'home era la renúncia al món i el lliurament a la vida contemplativa, és a dir, a la meditació, l'estudi sant,  la pregària, la lectura de llibres pietosos i, si es podia, l'èxtasi místic.

 

   En Pau, a les Epístoles, aconsella com ideal de vida cristiana l'abstenció sexual; i, afegeix que aquells que no puguin es casin. O sigui que si s'aconseguia l'estat ideal paulí universal, significaria l'extinció de l'espècie humana.

  

   Els llibres de text donen a entendre – i desorienten els lectors – que l'Església catòlica fou la impulsora de la filosofia. La veritat històrica és que, fins al trencament luterà, tot allò que fos considerat activitat intel·lectual era controlat per la Cúria romana.

 

   Ofereixen tot de noms de filòsofs de l'època pre-luterana com si hi hagués llibertat de pensament; i com si fos un període d'avenços del saber, de la ciència i de la filosofia. Així, fan referència a Escot Eriúgena, Anselm, Roscelin, Pere Abelard, Hildegard, Pere Llombard, Albert Magne, Bonaventura, Mestre Eckhart, Ramon Llull, Tomàs d'Aquino, Jean Buridan i molts d'altres.

   Però la realitat històrica és que tots aquests autors no feien sinó repetir el punts bàsics de la Philosophia perennis. Aquests autors no s'apartaven de la "veritat oficial" dictada pel Papa i la Cúria romana. Feien com si caminessin en el camí de la Ciència, però, en realitat, romanien immòbils, clavats al mateix lloc.

   

   Tan bon punt un d'aquells frares (els anomenats filòsofs quasi tots pertanyien a una ordre religiosa) escrivia alguna teoria en desacord amb la doctrina oficial, corria el risc d'ésser processat per la Inquisició (Com fou el cas d'En Guillem d'Ockham).

 

    S'ha de desmuntar l'Imaginari conservador de l'Univers català (El que fou creat majorment pels homes de la Lliga, del pujolisme i pels abats catalans). En Ramon Llull es situava un poc al marge del pensament oficial de Roma; però convé fer veure que En Llull s'inclinava cap al tombant més extremista. En Ramon Llull pretenia demostrar racionalment els dogmes catòlics. Amb la seva Art havia de convertir els mahometans al cristianisme. Aquest Llull intel·lectualista extrem era, alhora,  fervent partidari d'usar l'espasa per a convertir els musulmans.

 

    Tot i que les amples masses eren pagesos analfabets, rebien una formació cristiana suficient – segons la Cúria – per aconseguir la salvació i la vida eterna.  El Vicari de Crist els guiava intel·lectualment i moral; a més a més, disposava dels sagraments, instruments de santificació.

   Aquelles masses d'analfabets catòlics també eren convidats – i obligats – a practicar els principis de l'intel·lectualisme en virtut del guiatge dels seus pastors. Eren convidats a participar de la vida contemplativa. El més humil dels catòlics – el més pobre i el més ignorant – tenia al seu abast esdevenir sant. Calia, doncs, que els més miserables fessin dejunis i abstinències, rebutgessin els plaers, es mortifiquessin, fessin oració.

  

 A la pràctica, les societats medievals cristianes miraven de mal ull a aquells que dedicaven la seva activitat a l'enriquiment personal; en especial, els comerciants i tot tipus d'activitats comercials eren considerades negativament. En tot temps, els predicadors no s'estaven d'avisar de les penes de l'infern que esperaven als comerciants desaprensius. El treball manual i els oficis tradicionals no eren mal considerats, però tota innovació tècnica aixecava sospites als pastors del ramat cristià.

 

   Aquest ordenament tingué conseqüències funestes. La societat de Castella del sis-cents en fou un paradigma (Em refereixo a Castella perquè és una de les societats històriques sobre la qual ens donen més informació). Castella acabà arruïnada i despoblada. 

   A tenor del Poder i de la ideologia dominant, la salvació terrenal – i la felicitat personal – només era possible si un hom pertanyia a les classes que monopolitzaven la dita salvació, a saber, la gran noblesa (que eren els grans propietaris de terra), la petita noblesa (petits propietaris o hidalgos "pelats",  que en cap cas es dedicaven al comerç o a un treball productiu.  Representaven 10 per cent de la població – uns 600.000 individus –), i els religiosos (En aquest estat confluïen els nobles i els d'origen plebeu. De totes maneres, els grans càrrecs eclesiàstics – que, alhora, proporcionaven més ingressos econòmics – corresponien a la gran noblesa).

   La carrera social de la noblesa castellana només era possible bé com a servidor del Rei a l'exèrcit (Considereu que En Cervantes es va haver de conformar a fer de soldat ras), o bé com a servidor del Rei a l'administració, o bé com a servidor d'un gran noble,  o bé seguint la carrera eclesiàstica.

 

   Els nobles de la Cort d'En Felip III, s'oposaven a que el rei concedís el títol de noblesa a En Velázquez; argumentaven que treballava per diners, cosa que no podia fer un noble;  per a superar el conflicte, En Velázquez hagué de declarar formalment que no treballava per diners, que la seva activitat pictòrica era feta sense ànim de lucre, per amor a l'art.

 

   Amb uns sous de misèria, molts de jornalers preferien afegir-se a les fileres dels mendicants. Fileres inacabables de pobres que recorrien la ruta dels convents que subministraven la sopa boba. En cap moment, els pobres eren culpables; ans al contrari, d'antuvi, la pobresa era considerada com una mena de mèrit; així, comunament, els religiosos feien vot de pobresa.

 

   L'objectiu de l'Església catòlica no era treure els pobres de la pobresa, sinó el d'aconseguir la santificació per la pobresa.

 

    Aquestes tradicions socials, mantingudes al llarg dels segles, han deixat caràcters indelebles a la societat castellano-andalusa, al meu parer. Hem de considerar que actualment, en ple segle XXI, els mecanismes socials tradicionals es mantenen funcionals. Tot i que els privilegis nobiliaris foren formalment abolits al segle XIX, la noblesa espanyola mai fou desposseïda de les seves propietats.

   Aquelles inèrcies continuen actuant de diversa manera dins els processos socials presents. L'oligarquia actual és l'hereva de l'aristocràcia tradicional. Si de cas, nous grans propietaris s'han sumat a la classe dels grans propietaris tradicionals. Ara, els grans propietaris de terra, acomodats a la modernitat, han passat a ser també grans propietaris d'altres bens que no són terres. L'oligarquia continua fent ús  de les seves maneres per a l'exercici de poder.

   

   La societat castellano-andalusa actual s'ha modernitzat, certament. Però no hem de perdre de vista que els protagonistes actuals despleguen els rols tradicionals. Tots continuen actius: els grans propietaris, l'Església catòlica i la versió modernitzada del que  era la classe de la petita noblesa.

 

  

  

     Si bé el pensament positivista és formalment hegemònic a l'Univers ideològic espanyol, la filosofia intel·lectualista  continua ocupant importants espais culturals i centres de difusió d'ideologia. Filosofia intel·lectualista: s'ha d'entendre aquella que és una continuació de la filosofia aristotèlica-tomista i , la qual encara és la filosofia oficial de l'Església catòlica. També s'ha d'entendre com a intel·lectualistes  aquells autors relacionats amb el pensament platònic. A l'Univers ideològic català la situació és molt semblant.

   Per altra banda, l'intel·lectualisme i la filosofia intel·lectualista també és activa en molts altres països d'Europa i Amèrica.

   A l'Estat espanyol, l'oligarquia castellano-andalusa continua mantenint els seu poder i els seus privilegis; l'Església catòlica, també.  A la Universitat i a altres institucions de l'Estat, l'oligarquia manté les seves posicions de poder. Sobre aquest tema, podeu veure la Web El blog d'En Joan Quetgles | La guerra ideològica.

 

    Aclariment:  quan dic els llibres de text, en refereixo a tot tipus de programació de l'Administració de l'Estat. Quan dic enciclopèdies, en vull referir a les enciclopèdies i a altres llibres de divulgació que majorment són sota el control de l'oligarquia i de l'Església catòlica. Per suposat, els Poders també disposen d'amples dispositius a la Xarxa (I no desaprofiten l'ocasió d'ocupar espais a les diverses viquipèdies )

   Actualment,  a Catalunya, la premsa és en mans de l'oligarquia espanyola o de gent implicada amb l'oligarquia.

 

    Els llibres de text i les enciclopèdies ofereixen una versió de la història d'acord amb els interessos de l'intel·lectualisme. Aquesta versió és una manipulació de la realitat històrica.

 

   Els llibres de text i les enciclopèdies fan una contínua discriminació. Estableixen unes llistes dogmàtiques de filòsofs i de savis més importants o menys importants.

 

   Per posar un exemple:  referent al món antic, sense vacil·lar, afirmen que En Sòcrates, En Plató i N'Aristòtil són els tres filòsofs més grans. Tal afirmació coincideix amb la que fan les enciclopèdies catòliques.

 

    La programació del Ministeri d'Educació obliga als alumnes a considerar que l'obra dels grans filòsofs conté uns tresors de saviesa. Es dóna per cert que els alumnes estaran més formats si són capaços d'escriure sis línies sobre l'hilemorfisme de N'Aristòtil.

 

   Els supòsits del Ministeri d'Educació són sense els fonaments de la modernitat; la programació del Ministeri mostra que l'intel·lectualisme ranci continua essent hegemònic.

 

   La contraprogramació feria veure que, per exemple, En Plató era un aristòcrata ressentit contra la democràcia atenenca;  o que els llibres de Física de N'Aristòtil mostren la incompetència de l'autor en matèria de física i d'astronomia. Podeu veure més detalls a la web  Intel·lectualisme i reacció. Apunts

 

   l'Intel·lectualisme dóna per suposat que el pensament i l'obra dels grans filòsofs determina el procés de la història. En Nietzsche arriba a l'extrem d'afirmar que el pensament d'En Plató – juntament amb la posterior activitat ideològica d'En Pau de Tars – fou la causa del triomf del cristianisme i de "la corrupció d'Occident" (Per a En Nietzsche, la Història d'Europa, no és altra cosa que una suposada corrupció moral provocada pel cristianisme, la història de la corrupció d'Europa). Per descomptat, En Pau de Tars i els denominats apòstols no en sabien res d'En Plató;  si de cas, feien una condemna expressa de la filosofia en general.

 

   En contra dels mites de l'Intel·lectualisme, es pot constatar que, durant l'Imperi romà, En Plató i N'Aristòtil eren pràcticament uns desconeguts de la cultura llatina. Solament alguns pocs autors llatins fan alguna cita d'En Plató. A les biblioteques dels patricis molt rarament es veia un llibre de filosofia.

 

    El patriciat romà desaprovava que un hom es dediqués a la filosofia; si més no, ho consideraven una cosa inútil, una pèrdua de temps. És per aquest motiu que, pròpiament, no hi ha filòsofs llatins. Als llibres de text hi fan figurar Sèneca, Ciceró, Lucreci,  Marc Aureli, Boeci, Casiodor i pocs més. Els fan figurar com a filòsofs menors, però, pròpiament, no es dedicaven al cultiu de la filosofia; cap d'aquests autors es declarava filòsof ni es dedicava a preferentment al cultiu de la filosofia.

   L'emperador Marc Aureli figura com a filòsof als llibres de text pel simple fet d'haver escrit un llibre titulat Reflexions. Com a membre distingit de la classe alta romana, En Marc Aureli  recomana  que els joves s'abstinguin de perdre el temps llegint obres de filosofia.

 

    Que els llibres de text d'història i de filosofia mostrin tants de components d'origen intel·lectualista no ens ha de venir de nou. Durant segles, les qüestions de teologia i moral foren competència de l'Església catòlica; ni un sol paper podia circular sense el nihil obstat. Actualment, els llibres de text d'història i de filosofia se semblen molt als de l'última etapa del franquisme.

 

   Els llibres de text d'història d'Espanya no condemnen expressament el franquisme ni molt menys el suport que va rebre de l'Església catòlica. En tot moment, aquests llibres de text presenten una Església catòlica que desplega unes suposades accions beneficioses.

 

    Tot i que la Constitució espanyola declara el laïcisme de l'Estat,  de fet, a la manera espanyola – fent cas omès del principi de contradicció –  , l'ensenyament oficial encara inclou l'assignatura de  l'apologia de la religió catòlica.

 

  Els diversos governs socialistes han sigut  incapaços de fer la reforma de les Facultats de filosofia. Així, continua el reconeixement oficial – administratiu – de les càtedres d'unes ciències de l'època medieval que es diuen: ontologia, metafísica, estètica, teoria de coneixement, psicologia filosòfica (aquesta psicologia és un derivat de la ciència de l'ànimatomista, barrejat amb autors moderns de psicologia positiva  i amb En Freud ben present;  per a accedir a la càtedra, els opositors han de ser uns experts en  la psicologia d'En Plató i de N'Aristòtil).

 

   Una i altra vegada, els programadors de la ciència espanyola intentaren utilitzar l'escola com a instrument de control ideològic i de projecció ideològica. Però comprovaren que els seus somnis no es complien. De la implantació a l'escola de la Formación del Espíritu Nacional i de l'apologia de la religió catòlica no sorgí una nova generació d'espanyols imbuïda de la idea de Por el Imperio hacia Dios; aquells estudiants acabaven els estudis i no demostraven cap especial entusiasme ni pel franquisme o ni pel catolicisme.

 

   Després del desastre del 98, l'oligarquia considerà que s'havia de fer un esforç de modernització. Pensaren que, posat que Espanya era bàsicament agrària, l'escola podria ésser un instrument  per a la modernització de l'agricultura. Així, els Ministeri disposà que l'assignatura d'agricultura formés part del programa del batxillerat, i que, semblantment, s'inclogués als  estudis de magisteri. Als anys 1960, els estudiants de magisteri encara seguien estudis d'agricultura. Per suposat, mai s'ha vist un pagès fent consultes a un mestre d'escola sobre qüestions d'agricultura.

  

[06/10] «L'Associazione» - «La Feuille» - Conferència de Pelletier - Ple Bujaraloz - «Le Monde Libertaire» - «La premsa llibertària de clandestinitat (1939-1975)» - Sassi - Carreras - Mannin - Bregliano - Souvenance - Llorens - Caparrós - Pallàs - Carranque - Castillejo - Gil Calvo - Tricheux - Trigari - Wisner - Bosque - Ayora - Tena

0
0
[06/10] «L'Associazione» -«La Feuille» - Conferència de Pelletier - Ple Bujaraloz - «Le Monde Libertaire» -«La premsa llibertària de clandestinitat (1939-1975)» - Sassi - Carreras - Mannin - Bregliano - Souvenance - Llorens - Caparrós - Pallàs - Carranque - Castillejo - Gil Calvo - Tricheux - Trigari - Wisner - Bosque - Ayora - Tena

Anarcoefemèrides del 6 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de "L'Associazione"

Capçalera de L'Associazione

- Surt L'Associazione: El 6 d'octubre de 1889 surt a Niça (País Niçard, Occitània) el primer número del periòdic anarcocomunista clandestí L'Associazione. Periodico settimanale. Publicat en italià per la colònia anarquista italiana exiliada, va ser dirigit per Errico Malatesta i la gerència la portava Giacomo Faraut, amb el suport de Galileo Palla (Venerio Landi). El novembre de 1889 Malatesta, que es trobava clandestinament a Niça, encalçat per la policia fugí a Londres (Anglaterra), des d'on s'editaren els següents números del periòdic a partir del quatre. En les seves pàgines advocà per la creació d'un Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR). En sortiren 7 números, l'últim el 23 de gener de 1890. Malatesta edità quatre publicacions en la «Biblioteca dell'Associazione»: Appello (Niça, 1889), La politica parlamentare nel movimento socialista (Londres, 1890), Fra contadini (Londres, 1890) i In tempo de elezioni. Dialogo (Londres, 1890).

***

Un exemplar de "La Feuille"

Un exemplar de La Feuille

- Surt La Feuille: El 6 d'octubre de 1897 surt a París (França) el primer número del periòdic anarcopacifista realitzat en la seva totalitat per Zo d'Axa, La Feuille. Com el seu nom indica aquest pamflet de periodicitat irregular és un full amb el recto il·lustrat per litografies de vuit artistes de talent (René Hermann-Paul, Maximilien Luce, Théophile Steinlen, Adolphe Léon Willette, Charles Léandre, Léon Couturier i Louis Anquetin) i el verso amb un article de Zo d'Axa. Fins al seu últim número, el 25 del 28 de març de 1899, Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos articles antimilitaristes i anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició de les penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille va triar un ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot París. El dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un carro tirat per un ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la manifestació detenint l'ase, després d'una colossal batalla campal, i va portar-lo al dipòsit d'animals. S'han realitzat tres edicions facsímils del periòdic: la de 1900, editada per l'a Société Libre d'Édition des Gens de Lettres, sota el títol Les feuilles de Zo d'Axa; la de 1978, publicada per Le Vent du Ch'min amb una introducció de l'artistaàcrata Léo Campion; i una última edició en 2000 editata per Du Lérot amb un prefaci de Béatrice Arnac-d’Axa.

***

Cartell de la conferència de Madeleine Pelletier [placard.ficedl.info]

Cartell de la conferència de Madeleine Pelletier [placard.ficedl.info]

- Conferència de Madeleine Pelletier: El 6 d'octubre de 1920, a la Sala du Foyer (95, rue de Charonne) del Districte 11 de París (França), la psiquiatra i feminista Madeleine Pelletier imparteix una conferència-debat sota el títol«La dictadura del proletariat a Rússia». L'acte, dirigit a totes les escoles socialistes, fou organitzat pel«Foyer du XIè», grup d'obrers lligats al moviment anarquista i a la publicació Le Libertaire. Pelletier, que en la seva adolescència havia format part de grups anarquistes, aleshores militava en la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO); el desembre de 1920 assistí al Congrés de Tours de l'SFIO i, arran de l'escissió, s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), futur Partit Comunista Francès (PCF). El juliol de 1921 viatjà il·legalment a l'URSS i en tornà publicà Mon voyage aventureux en Russie communiste, primer en la revista La Voix de la Femme i després com a llibre en 1922, on criticà el terror, la burocràcia, la misèria, el misticisme bolxevic i la situació de la dona en el món comunista. En 1926 abandonà categòricament el comunisme i abraçà, després d'anar i de venir, l'anarquisme definitivament.

***

Membres de la Columna Durruti a Bujaraloz

Membres de la Columna Durruti a Bujaraloz

- Ple Extraordinari de Bujaraloz: El 6 d'octubre de 1936 se celebra a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya), seu del Quarter General de la«Columna Durruti», el Ple Extraordinari de Sindicats i Columnes del Comitè Regional d'Aragó, Rioja i Navarra de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Assistiren 174 representants dels sindicats cenetistes de 139 pobles aragonesos, del Comitè Nacional de la CNT i de diferents columnes confederals («Columna Durruti»,«Roja y Negra», «Los Aguiluchos», «Columna Carod-Ferrer», etc.), a més de nombrosos militants de la CNT de Catalunya. Hi eren presents els màxims representats de les columnes, com ara Buenaventura Durruti, Gregorio Jover, Antonio Ortiz  Cristóbal Aldabaldetrecu, Julián Merino, etc. La convocatòria d'aquesta important reunió corregué a càrrec de Francisco Carreño, Pablo Ruiz i Julián Merino, i el Ple havia de debatre la posició a adoptar sobre una hipotètica col·laboració amb elsòrgans de govern republicans o sobre la necessitat de crear, al marge dels governs republicans, Consells Regionals de Defensa vinculats de manera federada a un Consell Nacional de Defensa que exerciria de govern central i així poder sustentar de manera segura les conquestes revolucionàries. Tots els representants admeteren la necessitat de crear un Consell Regional de Defensa d'Aragó (CRDA), però les diferències es manifestaren sobre el seu caràcter i l'amplitud de les seves competències. Mentre els sindicats dels pobles veien necessari la creació d'un poder civil que garantís als aragonesos la gestió de la reraguarda i la direcció de la guerra enfront de les intromissions de les milícies acantonades a les comarques,és a dir, un nou òrgan que tingués competències absolutes en tots els àmbits–justícia, obres públiques, indústria, agricultura, propaganda, transports, ordre públic, sanitat, educació, economia i guerra– («ComandamentÚnic»), els representants de les columnes, per contra, es mostraren disconformes amb que el CRDA tingués poder de decisió en qüestions bèl·liques. Curiosament destacats militants, com Máximo Franco o Buenaventura Durruti, es mostraren partidaris que fos el CRDA el que portés la coordinació militar. La posició defensada per les columnes, malgrat fos minoritària, s'imposà i el nou òrgan nasqué sense un departament dedicat a la guerra, depenent en aquesta matèria, com fins aleshores, del Departament de Guerra de la Generalitat de Catalunya. Es prengueren a més altres dues decisions complementàries: en el Departament de Guerra de la Generalitat hauria d'haver dos representants del CRDA i es creà també un Comitè de Guerra de les forces militars al front d'Aragó, que assumia la responsabilitat del moviment de les columnes. La composició i funcionament del CRDA es decidiren en una reunió del Comitè Regional de la CNT a Alcanyís. Es fixà provisionalment la seva seu a Fraga i s'acordà la creació de set departaments (Agricultura; Economia i Abastaments; Informació i Propaganda; Instrucció Pública; Justícia i Ordre Públic; Treball; i Transports i Comerç), que assignaren en la seva totalitat a militants de la CNT, a l'espera de la incorporació de dos representants de la Unió General de Treballadors (UGT) i d'un representant dels partits republicans, tal com s'havia acordat en el Ple de Bujaraloz. La presidència del CRDA recaigué sobre el destacat militant anarcosindicalista Joaquín Ascaso Budría.

***

Cartell de "Le Monde Libertaire" (1977)

Cartell de Le Monde Libertaire (1977)

- Le Monde Libertaire setmanari: El 6 d'octubre de 1977 el periòdic anarquista editat a París (França) Le Monde Libertaire, òrgan de la Federació Anarquista (FA), mensual des del seu primer número d'octubre de 1954, passa a ser setmanari. En 2004, per a celebrar el seu cinquantè aniversari, el periòdic va publicar un número extraordinari i una antologia del seus millors articles sota el títol Et pourtant ils existent!

***

Cartell de l'exposició

Cartell de l'exposició

- Exposició«La premsa llibertària de clandestinitat (1939-1975)»: Entre el 6 i el 19 d'octubre de 2008 té lloc a la Residència d'Investigadors del CSIC, al carrer Hospital de Barcelona (Catalunya), l'exposició «La premsa llibertària de clandestinitat (1939-1975)», organitzada per l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) d'aquesta ciutat i amb la col·laboració del Centre Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) i del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. La mostra arreplegà un bon recull de publicacions llibertàries que es van editar clandestinament durant el franquisme. Com a complements d'aquesta exposició, el 8 d'octubre es realitzà la conferència-debat «La clandestinitat llibertària durant els anys 60. La lluita de Defensa Interior (DI)», a càrrec de Octavio Alberola, Ariane Grasnac, Lluis Andrés Edo i Carles Sanz; i el 15 d'octubre el debat-col·loqui «La clandestinitat llibertària durant els anys 40 i 50», a càrrec de Manel Aisa i Adolf Castaños. Aquesta mostra va ser exposada posteriorment, entre el 10 i el 19 de desembre de 2008, al local de la Societat Coral «El Micalet» de València (País Valencià), enquadrada en les X Jornades Llibertàries de la Confederació General del Treball (CGT) de València; i entre el 30 de gener i el 8 de març de 2009 a l'Espai Obert de Barcelona, dins del marc del «Febrer Llibertari 2009».

Anarcoefemèrides

Naixements

Attilio Sassi

Attilio Sassi

- Attilio Sassi: El 6 d'octubre de 1876 neix a Castel Guelfo di Bologna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarcosindicalista Attilio Sassi, conegut com Bestione. Nascut en una modesta família bolonyesa, on son pare, analfabet, era militant internacionalista fortament influenciat per figures com Andrea Costa i Amilcare Cipriani. Paleta de professió, en 1895 Attilio emigrà al Brasil on d'antuvi treballà a Belo Horizonte i després a les mines de manganès de Minais Girais i de llenyataire. En aquests anys es formà sindicalment amb la lectura d'Arturo Labriola i de Georges Sorel i entrà en contacte amb nombrosos immigrants italians llibertaris. En 1904 retornà a Itàlia i participà activament en l'agitació política a Castel Guelfo i a Imola. Els informes policíacs d'aleshores el qualificaven de «rebel, mal educat, força intel·ligent i de discreta cultura». En 1905 es casà amb Maria Lucia Coraluci, amb qui va tenir cinc infants, tres dels quals van morir molt joves. Entre 1906 i 1907 romangué com a emigrant a Suïssa, treballant de paleta i aconsellant els sindicats locals. De bell nou a Itàlia, establí relacions amb Luigi Fabbri i Errico Malatesta, formant part del grup «Amilcare Cipriani» d'Imola. En aquesta època col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara Il Pungolo, La Voce Proletaria i Agitatore. Denunciat per propaganda anticlerical, va ser absolt. En aquesta època estava afiliat a la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball), en el corrent del sindicalisme revolucionari, i fou nomenat secretari del Sindicat de Paletes d'Imola. Participà en el Comitè Nacional d'Acció Directa (CNAD) i en 1912 en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI). Amb un gran prestigi arreu d'Itàlia, la seva activitat sindical es desenvolupà especialment a Imola, Crevalcore i Piacenza, on prengué part en la «Setmana Roja» i formà part del comitè de suport als anarquistes antimilitaristes Augusto Masetti i Attilio Moroni. Quan esclatà la Gran Guerra va fer costat el sector antimilitarista, col·laborant en La Voce Proletaria, Guerra di Classe i Volontà, i enfrontant-se fins i tot al carrer amb els partidaris de la intervenció. Durant la postguerra contribuí al desenvolupament de la USI, sempre sotmès a vigilància policíaca i empresonat durant breus períodes de temps. Va fer costat la fuga de desertors cap a Suïssa i l'abril de 1917 participà a Florència, amb altres companys (Armando Borghi, Pasquale Binazzi, Temistocle Monticelli, Virgilio Mazzoni i Torquato Gobbi), en una reunió clandestina de la USI on es decidí imprimir un manifest dirigit al poble revolucionari rus, preparar un pla insurreccionalista i adherir-se al Congrés Internacional d'Estocolm. L'agost de 1917, amb Borghi, s'entrevistà amb dos representants del soviet rus. En substitució d'Enrico Melandri, el setembre d'aquell any fou enviat a Valdarno en nom de la USI per representar 5.000 miners i treballadors. En 1919 obtingué, després d'una vaga d'11 setmanes al crit de «Les mines per als miners», la jornada de sis hores i mitja per als minaires de Valdarno, primers del món a aconseguir aquesta conquesta juntament amb els picapedres del marbre de Carrara. Durant el Bienni Roig participà en un míting juntament amb Errico Malatesta i envià una carta al president del Consell de Ministres Francesco Saverio Nitti amenaçant-lo d'engegar una vaga general si el Govern italià bloquegés el subministrament de paper per al diari anarquista milanès Umanità Nova. El 23 de març de 1921 els minaires de San Giovanni Valdarno s'aixecaren contra els patrons i els feixistes locals, i calaren foc les oficines de la direcció de la Societat Minera, provocant la mort de l'enginyer Agostino Longhi; en el procés judicial, Sassi va ser condemnat a 16 anys de presó i 55 treballadors a diverses penes fins a 30 anys. Després de complir la pena en dures condicions carceràries i sotmès a continus trasllats (Perugia, Spoleto i Portolongone), en 1925 va ser alliberat per un indult, però tres anys més tard va ser confinat a l'illa de Ponça, pena que finalment va ser commutada per una amonestació. Sempre vigilat fins a la caiguda del feixisme, les autoritats certificaren la seva relació amb antifeixistes francesos. Al final de la II Guerra Mundial, en 1945 contribuí a la reconstrucció de la Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball) i fou nomenat secretari de la Federazione Italiana Minatori e Cavatori (FIMEC, Federació Italiana de Minaires i Picapedrers), sempre defensant el sindicalisme llibertari i l'acció directa. Amb Mario Mari promogué el Comitè Provisional de la Cambra del Treball reunit a Arezzo i a Valdarno. En 1947 col·laborà amb el sindicalista, aleshores comunista, Giuseppe Di Vittorio a Roma, fet que no va ser ben vist pel sector anarcosindicalista. No obstant això, sempre manifestà el seu rebuig al comunisme soviètic. En 1956 va fer el seu últim discurs en el IV Congrés de la CGIL celebrat a Roma. Attilio Sassi va morir el 24 de juny de 1957 a Roma (Itàlia) i el seu funeral va ser compartit per militants de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i del Partit Comunista d'Itàlia (PCI), realitzant el parlament fúnebre Armando Borghi. En 2001 el municipi de Caviglia posà el seu nom a un dels seus principals carrers. En 2008 Tomaso Marabini, Giorgio Sacchetti i Roberto Zani publicaren la biografia Attilio Sassi detto Bestione. Autobiografia di un sindacalista libertario (1876-1957).

Attilio Sassi (1876-1957)

***

Bruno Carreras Villanueva (1939)

Bruno Carreras Villanueva (1939)

- Bruno Carreras Villanueva: El 6 d'octubre de 1889 neix a La Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Bruno Carreras Villanueva. Sos pares es deien Felipe Carreras i Cipriana Villanueva. Ebenista de professió, en setembre de 1908 va ser detingut amb altres companys per haver boicotejat uns actes religiosos a Saragossa amb motiu d'una peregrinació a la Basílica del Pilar. En 1919 es traslladà a Santander (Cantàbria, Espanya), on treballà al taller d'ebenisteria Restegui i milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT), arribant a ser el president de la Federació Local de Santander d'aquest sindicat. Segons alguns, fou delegat al II Congrés de la CNT («Congrés de la Comèdia»), que se celebrà entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. Fou membre del grup anarquista«Nuevo Rumbo» de Santander i el març de 1920 va fer un míting en el seu nom a Torrelavega (Cantabria, Espanya). El 8 d'agost de 1920 va fer un míting a Santander, amb Emilio Rodríguez Julio Roig i Eduardo Romeral, en suport de la vaga de la Companyia Transatlàntica. El 5 de setembre de 1920, també en suport d'aquesta vaga, va fer un nou míting a Santander amb Galó Díez Fernández i Hilario San Miguel. El 11 de febrer de 1921 va ser detingut a Santander amb altres sis companys; empresonats governativament, no van ser alliberats fins el 20 de setembre d'aquell any. El 15 de febrer de 1922 va ser jutjat, amb altres companys, a Santander per «associació il·lícita» i«estafa» (recaptació de quotes sindicals), però finalment la fiscalia retirà els càrrecs el maig d'aquell any. El novembre de 1922 participà en un míting a Santander i en 1923 era responsable des de Santander del Comitè de Relacions Anarquistes de la Regional Nord. El febrer de 1923 participà en la campanya pro amnistia, intervenint, com a delegat del Comitè Nacional de la CNT, en un míting a la Corunya (la Corunya, Galicia) i el març d'aquell any en un mític pro presos socials al teatre Tamberlick de Vigo (Pontevedra, Galícia). Per tota aquesta activitat, el març de 1923 va ser detingut. El 21 d'abril de 1923 representà Santander en el Congrés Regional de la Confederació Regional del Treball del Nord (CRTN) de la CNT. El 30 de maig de 1923 participà en un míting a Santander amb Joan Peiró Belis i Ángel Pestaña Núñez. El 28 de desembre de 1923 va ser detingut ambÁngel Iturbide per un suposat complot hispanolusità i va ser alliberat l'1 de febrer de 1924. Finalment, en 1924, a causa de la repressió de la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a França, on participà en el Congrés Anarquista de l'Haÿ-les-Roses (Illa de França, França), formà part de Comitè Pro-Presos i freqüentà la Llibreria Social Internacional de París. Entre 1927 i 1928 fou secretari del Comitè Nacional de la CNT a París, en estret contacte amb els conspiradors encapçalats per José Sánchez Guerra y Martínez. En 1927 col·laborà en Acción Obrera i entre 1928 i 1930 en ¡Despertad!. El gener de 1928 participà amb una trentena de militants (Francisco Ascaso Abadía, Joaquín Cortés Olivares, Buenaventura Durruti Domínguez, etc.) en una assemblea de grups anarquistes de llengua espanyola del departament del Sena amb la intenció de preparar un congrés nacional que s'havia de celebrar el 19 de febrer següent. El 16 de juny de 1928 representà els exiliats a França en el clandestí Ple Nacional de la CNT que se celebrà a Barcelona i en retornar a França va ser detingut i empresonat sota l'acusació de falsificació de documents. Secretari dels Quadres Sindicals des treballadores refugiats a França, el setembre de 1930 participà en el Comitè de Quadres Sindicals. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a la Península i ocupà càrrecs de responsabilitat en la CNT. Posteriorment passà a formar part del Partit Sindicalista (PS). Durant la guerra civil, entre el 22 de novembre de 1936 i el 12 de juny de 1937, va ser nomenat comissari general de Madrid i representà el PS en el Comitè Provincial d'Investigació Pública. Formà part de les madrilenyes «Txeca de Fomento» i «Txeca de Bellas Artes». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i l'agost d'aquell any s'exilià a Mèxic. En 1947 era secretari de l'Agrupació de la CNT i administrador de CNT. Entre 1956 i 1966 fou vocal del comitè de l'Agrupació de Militants de la CNT, favorable a la fusió amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT) i al cincpuntisme. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Ethel Mannin fotografiada per Paul Tanqueray (1930)

Ethel Mannin fotografiada per Paul Tanqueray (1930)

- Ethel Mannin: El 6 d'octubre de 1900 neix a Clapham, suburbi de Londres (Anglaterra), la popular novel·lista i escriptora de viatges llibertària Ethel Edith Mannin. D'origen irlandès, fou la major de tres germans de la parella socialista formada per Robert Mannin i Edith Gray Mannin. Començà a escriure quan tenia set anys i als 10 publicà el primer conte. En 1915 acabà la seva educació formal, sempre a escoles públiques, i començà a treballar de taquígrafa per a l'agència de publicitat de Charles F. Highman. En 1917 es convertí en l'editor associat del periòdic esportiu i teatral The Pelican, càrrec que ocuparà fins al 1919, quan aquesta revista deixà de publicar-se. Aquest mateix any es casà amb Alexander Porteous, que també treballava en l'agència Highman i de la qual arribarà a ser el gerent general; d'aquest matrimoni naixeria un fill, Jean. En 1923 presentà la primera novel·la a un concurs literari i malgrat no aconseguí el guardó els patrocinadors li publicaren l'obra. En 1925 aconseguí el primerèxit comercial i de crítica amb la novel·la Sounding brass. En 1930 publicà la seva primera autobiografia, Confessions and impressions, que fou considerada força escandalosa a causa de les descripcions de les seves relacions extramatrimonials i dels seus costums bisexuals. Entre 1934 i 1935 mantingué una intensa, però problemàtica, relació sentimental i intel·lectual amb el poeta William Butler Yeats; també fou amant un temps de Bertrand Russell. A poc a poc es convertí en una autora prolífica --publicà més de cent llibres (novel·les, viatges, autobiografies, llibres infantils i educatius, contes, etc.) i la seva intenció era publicar una novel·la i una obra de no ficció cada any--, alhora que en una dona políticament i socialment compromesa, ja que els seus temes foren la dona treballadora, el feminisme, el sexe, el pacifisme, l'anarquisme, la Guerra Civil espanyola, l'anticolonialisme, l'agnosticisme i altres temes socials. D'antuvi va fer costat el Partit Laborista, però ja durant els anys trenta es va desil·lusionar del socialisme. En 1936 visità la Unió Soviètica i tornà horroritzada del comunisme. Milità en l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), però dins l'anarcosindicalisme i l'anarquisme. Quan esclata la Revolució espanyola, participà activament amb Solidaritat Internacional Antifexista (SIA) i féu costat Emma Goldman, de qui escriurà un assaig titular Red Rose (1941). Dedicava molt poc temps a son marit, estimant-se més la companyia de literats i de polítics de l'esquerra, per la qual cosa el matrimoni entrà en crisi i es divorciaren en 1938. Aquest mateix any es casà amb Reginald Reynolds, un quàquer activista pacifista i amic de Mahatma Gandhi. En 1948 publicà una de les seves novel·les més populars, Late have I Loved thee. Fou una fervent antisionista i sempre es mostrà molt preocupada per la situació dels refugiats palestins, dedicant molts d'articles al tema. En 1958, després de la mort de son segon marit, es dedicar a viatjar arreu del món i a escriure reportatges i llibres infantils. Encara que gran part de sa vida transcorregué a Anglaterra (Wimbledon i Devon), també visqué a Connemara (Irlanda). En 1975 es retirà de l'escriptura. Ethel Mannin va morir el 5 de desembre de 1984 a l'hospital de Teignmouth (Devon, Anglaterra) per les complicacions sorgides després de fracturar-se la pelvis en una caiguda a la seva casa de Shaldon el juliol d'aquell any. Molts lectors de la llengua anglesa es van introduir a l'anarquisme llegint les seves obres.

***

Luca Bregliano

Luca Bregliano

- Luca Bregliano: El 6 d'octubre de 1901 neix a Ospedaletti (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Luca Pierre Bregliano, conegut com Luc Bregliano. En els anys vint ja el trobem expatriat a Marsella (Provença, Occitània), on formà part del moviment anarquista amb altres companys, com ara Giovanni Dupuy, Giulio Bacconi i Sabatino Gambetti. A començament dels anys trenta entrà en el grup Action Libertaire (AL) de Marsella, organitzat, entre d'altres, per Martial Desmoulins. En 1934 ingressà en el grup «Aurora» (Angelo Girelli, Edoardo Angeli, Celso Persici, Marcello Cicero, etc.), adherit a la Federació Anarquista del Sud-est. El 20 de maig de 1934 participà en una reunió anarquista amb altres companys (Giulio Bacconi, Marcello Cicero, Angelo Girelli, Rodomonte Nesi, Lanciotto Persico, Senofonte Pisani, etc.), trobada que fou reportada per la policia. Durant els anys del Front Popular formà part de la Federació Anarquista Provençal (FAP) i en 1937 va ser nomenat secretari de la Joventut Anarquista de Marsella. En aquests anys col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara La Voix Libertaire i Le Combat Syndicaliste,òrgan de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). El seu nom figurava en el registre dels anarquistes a vigilar per les autoritats de Marsella. En 1938 formà part d'un nou grup format per una dotzena de membres, sobretot antics militants del grup«Germinal», que actuava sota el nom de «Les Anarquistes de Provence» i que es mostrà en desacord amb les posicions adoptades per la Unió Anarquista (UA). Després de la II Guerra Mundial fou membre de la Federació Anarquista (FA) i de la 19 Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF), de la qual fou primer tresorer i, a partir de 1952, secretari. Entre el 19 i el 23 de juliol de 1953 participà com a delegat en el VIII Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a Puteaux (Illa de França, França). En 1958 respongué l'enquesta patrocinada per Le Monde Libertaire sobre el referèndum constitucional, que fou publicada el setembre d'aquell any sota el títol Les anarchistes et le référendum. Enquête du «Monde libertaire». A més dels citats periòdics, trobem articles seus en Le Libertaire, Le Monde Libertaire iBulletin Intérior de la FAP. Luca Bregliano va morir en 1967 o 1968 a Marsella (Provença, Occitània).

Luca Bregliano (1901-196?)

***

Portada d'un llibre de Jean Souvenance

Portada d'un llibre de Jean Souvenance

- Jean Souvenance: El 6 d'octubre de 1903 neix a Antrain (Bretanya) l'escriptor, dramaturg, pacifista, lliurepensador i llibertari Serge Grégoire, més conegut com Jean Souvenance. De família modesta, va estudiar secundària a Saint-Brieuc. Va guanyar-se la vida com a cap d'oficina de la prefectura de Morbihan. Va col·laborar en nombroses publicacions anarquistes i anticlericals (Le Semeur,La Voix Libertaire, L'Idée Libre,L'Unique, Ce qu'il faut dire, Défense de l'homme). Com a militant pacifista va fundar, amb Léo Lambert, la Unió Internacional de les Joventuts Pacifistes; va ser membre del Comitè Director de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau; i, després de la II Guerra Mundial, va fundar el Partit Pacifista Internacionalista (PPI). Va obtenir un càrrec a Saint-Brieuc i s'hi va instal·lar, fent una gran amistat amb l'escriptor socialistaLouis Guilloux. Va presidir la Libre Pensée de Côtes-du-Nord (Bretanya) fins a la seva mort. És autor de nombrosos llibres, fullets i peces teatrals, com ara Amour d'enfance (1926),Comment elles se donnent: quelques-unes parmi d’innombrables (1930), Alger (1931), Louis Grégoire, artiste-peintre (1872-1928) (1931), Réformé 100 pour 100: tragique histoire d’un ancien poli (1931), Le livre de l’adieu (1932), Anthologie desécrivains pacifistes (1933 i 1937, dos toms), Un Matricule? Non! Un homme (1934), Rammler, héros méconnu (1935), Jours sombres: tristes souvenirs de la vie militaire (1935), A travers l'Europe centrale: souvenirs et impressions de voyage (1936) (1938), Retour d’Italie fasciste (1938), Vengeance féminine: théâtre (1940), Frères inférieurs (1943), Lettres sur l’Islam (1944), Pour un Parti Pacifiste Internationaliste, PPI (1945), Médaillons: notes sur Espé de Metz (1870-1937) et L. Barbedette (1890-1942) (1945), Pour elle (1945), Ce qui fut (1946), Fraternité (1947), La muflerie en guerre (1948), Les hommes déculottés (1952), Rêves et combats (1961), entre altres. Jean Souvenance va morir el 25 de desembre de 1962 a Saint-Brieuc (Bretanya). Un grup de la Federació Anarquista francesa va prendre, en 2003, per nom «Jean Souvenance».

***

Necrològica de Salvador Llorens Estruch apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 31 de juliol de 1958

Necrològica de Salvador Llorens Estruch apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 31 de juliol de 1958

- Salvador Llorens Estruch: El 6 d'octubre de 1906 neix a Vilallonga (Safor, País Valencià –algunes fonts citen erròniament Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya)– l'anarcosindicalista Salvador Llorens Estruch. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Sant Feliu de Guíxols, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A l'exili milità en la Federació Local del barri de Saint-Henri de Marsella (Provença, Occitània) de la CNT. Malalt, Salvador Llorens Estruch va morir l'1 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 13 de juliol– de 1958 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània).

***

Diego Caparrós Pérez

Diego Caparrós Pérez

- Diego Caparrós Pérez: El 6 d'octubre de 1907 neix a Cuevas de Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Diego Caparrós Pérez, membre de la família coneguda com Los Lobones. Sos pares es deien Francisco Caparrós i Concepción Pérez. Emigrà a Catalunya, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona abans de la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. S'establí a La Sala (Llenguadoc, Occitània) i treballà a les mines de carbó. Milità en la CNT i en 1948 era membre de la Comissió de Relacions de la barriada del Prat Vermell de Barcelona en l'exili. Diego Caparrós Pérez va morir el 9 d'octubre de 1994 a Vedène (Provença, Occitània). Son germà José Caparrós Pérez també va ser militant anarcosindicalista.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Afusellament de Paulí Pallàs segons "La Campana de Gràcia"

Afusellament de Paulí Pallàs segons La Campana de Gràcia

- Paulí Pallàs i Latorre: El 6 d'octubre de 1893 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Paulí Pallàs i Latorre. Havia nascut l'1 de desembre de 1862 a Cambrils (Baix Camp, Catalunya) i era fill d'un picapedrer de Maella. Va tenir una infància molt dura i va aprendre l'ofici de caixista, convertint-se en un gran lector i un convençut anarquista. Va viatjar molt per França i Itàlia. A l'Argentina va conèixer Errico Malatesta amb qui va viatjar fins a la Patagònia. Va residir a Rosario, on va obtenir fama de culte i instruït; com a anarcocomunista va fer mítings a l'Argentina i se celebra molt el de l'1 de maig de 1890 a Rosario. Segons alguns historiadors, l'1 de maig de 1891 va llançar una bomba al teatre Alcántara de Rio de Janeiro (Brasil). Perseguit, va tornar a Barcelona, on va retrobar Malatesta que acabava d'arribar. Com no va trobar feina, va comprar una màquina de cosir i va fer feines per a una fàbrica tèxtil. En aquella època va pertànyer al grup anarquista barceloní«Benvenuto Salud», del qual formaven part Manuel Archs Solanelles i Pere Marbà. El 24 de setembre de 1893, dia de la Mercè, patrona de Barcelona (Catalunya) va llançar dues bombes Orsini al crit de «Visca l'anarquia!» als peus del cavall del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos y Antón quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner de la Ciutat Comtal en venjança per les execucions de quatre militants obrers a Jerez. Va causar la mort d'un guàrdia civil (Josep Tous) i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general i tres generals. Amb la confusió dels fets van morir vuit persones més, uns trepitjats pels cavalls dels militars i altres com a conseqüència dels trets efectuats per membres de la guàrdia civil. Pallàs no va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un tribunal militar el 29 de setembre d'aquell mateix any i pocs dies després, el 6 d'octubre, va ser afusellat al castell de Montjuïc (Barcelona); les sevesúltimes paraules van ser premonitòries: «La venjança serà terrible.» La seva acció vindicativa --l'«Atemptat de la Gran Via», com va ser anomenat-- va tenir molt de ressò i el Congrés Anarquista de Chicago d'aquell any va justificar la seva conducta. Va impressionar la gran enteresa amb la qual va suportar l'execució i els periòdics anarquistes de l'època (La Controversia, El Oprimido, La Revancha), es van fer ressò de la seva figura. Va justificar la seva acció contra Martínez de Campos en considerar que era una ofensa contra la humanitat nomenar-lo capità general de Catalunya. Una carta seva autobiogràfica escrita el 3 d'octubre de 1893 va ser publicada un dia després de la seva mort en el periòdic El País. Com a fet paradoxal es va donar la circumstància que després de l'execució de Pallàs, el cruel general Martínez Anido va protegir especialment sa família de Pallàs: va posar sa companya a fer feina de cuinera a ca seva i va protegir son fill durant tota sa vida, que va acabar sent un destacat militant del Sindicat Lliure. Com a protesta per l'execució de Pallàs, Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, començant així una llarga etapa anarcoterrorista a Barcelona.

Paulí Pallàs i Latorre (1862-1893)

***

Carranque de Ríos durant la promoció de la seva primera novel·la (1934)

Carranque de Ríos durant la promoció de la seva primera novel·la (1934)

- Andrés Carranque de Ríos: El 6 d'octubre de 1936 mor a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i actor cinematogràfic anarquista Andrés Carranque de Ríos. Havia nascut el 25 d'abril de 1902 a Madrid (Espanya). Fou el fill major d'una família humil nombrosa d'origen manxec formada per 14 germans, dels quals només sobrevisqueren la meitat, que vivia a la zona del rastro madrileny. Son pare, Juan de Mata Carranque, era el porter de l'Escorxador Municipal de Madrid i sa mare, Custodia Ríos del Campo, cosia a casa per encàrrec. Gairebé no va anar a l'escola i quan tenia sis anys començà a vendre diaris pel carrer per ajudar sa família. Quan va fer els 13 anys entrà com a model a l'Escola de Belles Arts i poc després d'aprenent en una ebenisteria. En aquestaèpoca fundà, amb Ramón J. Sender i altres, el grup anarquista «Spartacus». L'agost de 1917 participà activament en la vaga general revolucionària i en l'assalt de les botigues de queviures, fet pel qual va ser tancat a la presó Model de Moncloa, moment que aprofità per escriure poemes. En aquests anys viatjà freqüentment amb sa mare per pobles de la Manxa (Almagro, Daimiel, etc.). En 1918 abandonà la llar familiar i va fer de tot per tot --peó miner i envernissador a Bilbao, descarregador del moll a Santander, etc.-- i s'embarcà en un vaixell mercant fent-se passar per fogoner, però quan va ser descobert fou abandonat a Anvers (Flandes), on va fer d'estibador portuari. Fent de rodamón per París (França) va ser empresonat i en 1920 retornà a la Península. Després d'un temps per Sant Sebastià passant misèries, regressà a Madrid. Arran de l'assassinat del president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier, el 8 de març de 1921 a Madrid, a mans d'un escamot anarquista, imprimí i repartí un manifest subversiu on justificava la seva«execució» i feia una crida a la lluita armada; per aquest fet hagué de fugir i va ser detingut a Fuengirola per la Guàrdia Civil --mentre es banyava nu a la platja-- i empresonat a Màlaga i després a la presó Model de Madrid mig any, mesos que dedicà a la lectura. Un cop en llibertat provisional, entre 1922 i 1923 visqué a París, on treballà d'envernissador amb el suport d'amics anarquistes. A la capital francesa començà a interessar-se per la literatura (François Villon, Paul Verlaine, etc.), freqüentant biblioteques i museus. De bell nou a Madrid, intentà viure de les lletres, publicant un llibre de poemes misticoàcrates, Nómada (1923), editat pel ouataire anarquista Miguel Pérez Ferrero i del qual només es van vendre cinc exemplars. Entre 1923 i 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, va fer el servei militar, primer en Artilleria i després a les oficines del Govern Militar, experiència que li resultà força dura. Després va fer un munt de feinetes a Madrid i a diversos pobles castellans (paleta, rajoler, venedor ambulant de navalles i tabac, fent subscripcions de revistes«porta a porta», lector d'auques ambulant, mànager de boxa del seu germà Juan de Mata, model de nus a l'Escola de Belles Arts, etc.). En aquesta època conegué Eugenia Castañer (Ena o Enina), dona liberal i amb fort caràcter que esdevingué sa companya. Després s'introduí en el món del cinema, mut aleshores, de la mà de la penya de cineastes «Los Caimanes» i arribà a ser un actor de cert renom, protagonitzant en 1927 la surrealista i futurista Al Hollywood madrileño, amb Estanislao María de Aguirre, guió de Pío Baroja i dirigida per Nemesio M. Sobrevila --actualment desapareguda. En 1928 participà en la pel·lícula Zalacaín el aventurero, dirigida per Francisco Camacho, oportunitat que aprofità per conèixer personalment Baroja. En 1929 treballà en la pel·lícula La del Soto del Parral, de León Artola, i en El héroe de Cascorro, d'Emilio Bautista. Entre 1930 i 1931 visqué novament a París amb l'objectiu d'obrir-se a noves perspectives com a actor de doblatge en el cinema sonor als estudis de Joinville de la Paramount, coneixent l'escriptor Jean Cassou i fent amistat amb el poeta surrealista René Crevel. Decebut per la manca de contractes cinematogràfics, es lliurà a la literatura, passant privacions de tota casta --es diu que es guanyava la vida com a gigoló a Madrid i Barcelona. En 1934 l'editorial Espasa li va fer un contracte i li publicà la seva primera novel·la, Uno, prologada per Pío Baroja --que el va nomenà«golfante», qualificatiu que no va agradar al prologat--, que havia escrit dos anys abans sota la influència dels escriptors russos (Dostoievski, Krupin, Andreiev, Gladkov, Gogol, Txékhov, etc.) i que va ser traduïda al rus immediatament. En 1935 viatjà a París amb la delegació espanyola al I Congrés Internacional per a la Defensa de la Cultura com a corresponsal del periòdic Heraldo de Madrid. Aquest mateix any publicà la seva segona novel·la, La vida difícil, i l'any següent Cinematógrafo, crítica esteticosocial novel·lada amb fortes influències dostoievskianes. La seva obra, de clars tons barojians, és marcadament antiretòrica i realista, dirigida i protagonitzada per a les classes menys afavorides (obrers, presos, anarquistes, nihilistes, etc.) i força revolucionària i crítica. A més de les tres novel·les citades publicà contes i relats breus: Un astrónomo (1924), En invierno (1933), En la cárcel (1933), El método (1933), Los primeros pasos (1933), De la vida del señor Etcétera (1933), Los trabajadores (1933), Gente joven (1934), De tres a cinco de la madrugada (1934), El señor director (1935), Y el sol sale (1935), etc. Publicà (articles, contes, poemes, etc.) en nombroses publicacions periòdiques, com Ahora,Bidasoa, Ciudad, España,Estampa, Heraldo de Madrid, Línea, Nuevo Mundo, La Pantalla, Tensor,¡¡Tierra!!, La Voz, etc. Ándres Carranque de Ríos va morir el 6 d'octubre de 1936 a Madrid (Espanya) a conseqüència d'un càncer d'estómac. Pòstumament, en 1998, es publicaren les seves obres completes editades per José Luis Fortea. En 2006 Asís Lazcano publicà La sombra del anarquista, biografia novel·lada de l'escriptor.

***

Luis Castillejo Villar

Luis Castillejo Villar

- Luis Castillejo Villar: El 6 d'octubre de 1936 és afusellat davant els murs de la fortalesa militar del Monte Hacho (Ceuta, Nord d'Àfrica) el destacant militant anarcosindicalista Luis Castillejo Villar. Electricista de professió, treballava per a una empresa d'enllumenat. Durant els anys vint fou un dels militant més importants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Ceuta i amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i la consegüent reorganització del moviment anarcosindicalista la seva figura sobresortí especialment. Durant els anys de la II República espanyola es distinguí com a orador en mítings i fou detingut en diverses ocasions durant reivindicacions obreres. El juny de 1935 fou un dels organitzadors del Partit Sindicalista, fundat per Ángel Pestaña l'abril de 1933, i del qual fou president. Fou un dels principals organitzadors dels actes del Primer de Maig de 1936. El 17 de juliol de 1936, en les primeres hores de l'aixecament, fou detingut pels insurgents feixistes. Les autoritats militars muntaren un macrojudici amb cinquanta militants ceutins (anarcosindicalistes, socialistes i uns pocs comunistes), entre els quals posaren de relleu Castillejo com a cap de turc, i tots sota l'acusació d'«adhesió a la rebel·lió». El macrojudici es dividí en quatre consells de guerra (16, 17 i 19 de setembre i 3 de novembre de 1936) a la Caserna de Sanitat del Rebellin i com a resultat van ser afusellades 26 persones i la resta foren condemnades a llargues penes de presó.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XV) - El general Primo de Rivera

0
0

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XV) - El general Primo de Rivera -


Ens arriben noves de la península. El general Miguel Primo de Rivera, d’acord amb el rei Alfonso XIII, ha suspès la Constitució de 1876, dissolt el Parlament i prohibit els partits polítics que portaven la nació al desastre. Ara haurem de veure com es van desenvolupant els esdeveniments. Sortosament per a la pàtria, el destí de la civilització, de la unitat d’Espanya i del catolicisme estarà a partir d’ara en bones mans. Que el protagonista dels fets sigui un heroi nacional, el militar que ens pot salvar de les hordes Abd-el-Krim és una garantia que em permet moments de calma i oració.


Ens arriben noves de la península. El general Miguel Primo de Rivera, d’acord amb el rei Alfonso XIII, ha suspès la Constitució de 1876, dissolt el Parlament i prohibit els partits polítics que portaven la nació al desastre. Ara haurem de veure com es van desenvolupant els esdeveniments. Sortosament per a la pàtria, el destí de la civilització, de la unitat d’Espanya i del catolicisme estarà a partir d’ara en bones mans. Que el protagonista dels fets sigui un heroi nacional, el militar que ens pot salvar de les hordes Abd-el-Krim és una garantia que em permet moments de calma i oració.

De fer-se càrrec de la direcció de la guerra hauran acabat les derrotes, misèria i llàgrimes per a les mares espanyoles. Qui no recorda les matances de Monte Arruit, el Barranco del Lobo... L’agonia dels fortins espanyols assetjats per aquelles tribus bàrbares, obligats a rendir-se en no tenir aigua ni queviures, massacrats els nostres soldats sense pietat per feres assedegades de sang cristiana.

Tots seguíem la guerra del Marroc amb el cor tremolant.

La derrota del general Silvestre, un heroi dels combats contra els mambises cubans, em colpejà fortament i pensàvem que la pàtria no podria salvar-se de l’endemesa enemiga. Deu mil soldats morts a Annual i Monte Arruit! Les notícies que ens arribaven dels corresponsals destacats a Ceuta i Melilla no donaven gaire esperances. Els espanyols eren encerclats. Malgrat el valor del general Silvestre, sovint, en sentir els trets de l’enemic, les tropes fugien en desbandada i eren exterminades un cop i un altre pels seguidors d’Abd-el-Krim.

El Senyor no escoltava les nostres pregàries. Malgrat les misses i novenes que es feien a tot Espanya, continuava la retirada espanyola enmig d’espantoses matances, i ningú no veia el moment en què podíem aconseguir una victòria. Déu volia castigar-nos pels nostres pecats? Era una maledicció divina per la cremada d’esglésies en temps de la Setmana Tràgica, a Barcelona? Què havíem fet malament?, ens demanàvem sense trobar mai resposta a les preguntes que ens fèiem diàriament.

Què fer enmig d’aquesta situació espaventosa?


Tenc pensat fer un número extraordinari de Sa Marjal per a parlar de les esperances que s’obrin als espanyols de bona voluntat. Precisament ahir comparegueren per casa un munt d’amics interessats en els fets, preocupats per a esbrinar per on capllevarien a partir d’ara els destins d’un país, Espanya, que fa uns segles tengué la força i la voluntat de dominar el món. Basta pensar en les heroïcitats dels conqueridors, en aquella fe que movia muntanyes, en l’esforç de Hernán Cortés, Pedro de Valdivia, Francisco Pizarro, Cristòfor Colom i tants d’altres defensors del catolicisme. Homes que a força de sacrificis portaren la llum del cristianisme a un món que patia l’obscurantisme de la idolatria i vivia sotmès a reis tirànics, ignorants, lladres, que s’aprofitaven de la bondat del poble. Monstres que practicaven el canibalisme i oferien a llurs déus sacrificis humans dalt de les altíssimes piràmides dels seus temples sempre coberts de sang. Hernán Cortés ho explica en el relat de la conquesta de Mèxic. L’horror que li produí ser testimoni dels bàrbars costums d’unes races que, sense el valor dels espanyols, haurien viscut sempre dins el més tenebrós esclavatge. Sempre m’ha emocionat la descripció que fa en els seus relats de com, el primer que feien en entrar a un poblat era cremar enmig de la plaça tots els ídols que trobaven als temples i cabanes de la població. Feien igualment amb els vells documents que relataven les rondalles dels seus déus. Menció especial, històries que et fan tremolar, és saber com eren de cruels les lleis i ordenaments d’uns cacics sense sentiments. Cortés narra la visió terrífica d’uns temples les parets dels quals portaven encara la sang de segles de sacrificis. A l’altar de les ofrenes hi havia els cors arrancats del pit del condemnat enmig dels xiscles més horrorosos que hom pot imaginar. El gran conqueridor ens explica com la pudor de la sang putrefacta i dels cors podrits a l’altar feia impossible d’estar-se, ni que fos per una estona, en aquells enfonys de tortures.

Encara avui dia em costa molt comprendre com resten tants seguidors de Fra Bartolomé de las Casas, entestat a fer unes descripcions del tot innexactes del paper heroic dels nostres conqueridors. Com és possible defensar civilitzacions endimoniades, “cultures” que no tenen res a veure amb l’autèntica civilització, amb el progrés existent a Itàlia, França o Anglaterra? La defensa dels indis que va fer Bartolomé de las Casas només ha servit per a engreixar els arguments dels enemics d’Espanya, per a menystenir tot el que va significar la labor positiva feta pels frares i sacerdots, per la Santa Inquisició, a terres d’Amèrica.

A la reunió d’ahir per parlar dels fets que vivim comparegueren Lloreç Riber, mossèn Antoni Maria Alcover, alguns dels comerciants i propietaris més rics d’Albopàs encapçalats pel nostre bon amic Martí Socies i, des de la seva possessió de s’Allapassa, a Llucmajor, hi vengué també la gran poetessa Maria Antònia Salvà. Record que la sala del meu despatx era plena de gom a gom. No hi mancà una bona representació de l’Ajuntament. Igualment el metge Nofre Busquets deixà totes les feines de l’apotecaria i hi comparegué summament interessat pel que poguéssim enraonar.

A na Catalina, la criada, no li agraden aquestes compareixences. Diu que a anar al meu darrere ja significa una feina mala de portar i que la presencia de convidats només li fa endarrerir les obligacions amb la casa.

--Vostè, senyor vicari –m’escomet--, només va a la seva i, perdut entre misses, sermons i lectures, no sap el que s’ha de fer per tenir-ho tot en ordre i ben net. Anar a comprar, fer el dinar i el sopar, netejar, fer el llit, tenir cura de l’hortet i el jardí, enllestir la bugada... Les visites dels seus amics signifiquen tenir preparada la xocolata, els cafès adients. Haver fet el dia abans els pastissos que agraden al senyor Llorenç Riber, a la senyora de s’Allapassa que, per cert, és una golafre primmirada que només vol coques bambes per mullar amb la xocolata.

L’escoltava amb el posat dels homes que senten l’acostumada renyina de l’esposa per qualsevol nimiesa. Què havia de dir-li? Tanmateix tenia raó en tot el que predicava.

--O no ha vist com queda el despatx i la sala les visites quan marxen? –continuava, alçant cada vegada un poc més la veu per fer-me coneixedor de les raons que l’emparaven--. Tots fumadors, el vici més dolent que pot tenir una persona juntament amb les cartes i la beguda. No basten els cendrers que abans de l’arribada situu aquí i allà. Sembla que tots tenen criats a casa seva. Deixen caure la cendra damunt les rajoles. Alguns escupen al terra, hi tiren les llosques. I això que, molt abans que truqui a la porta el primer, ja he situat escopidors als racons del despatx i de la casa! Molt de parlar de poesia i política, d’història i altres matèries rarísimes, però la veritat és que si no fos per la gent que hi va al darrere viurien com els porcs, dins una soll.

Catalina és la criada imprescindible que em soluciona multitud de problemes que jo no podria ni sabria resoldre. Nerviosa. Capficada en el seu món i responsabilitats, sempre ho ha tengut tot a punt, mai ha fallat en els quefers quotidians de tenir la casa del vicari preparada per a qualsevol eventualitat. És evident que res no l’atemoreix. No l’amoïna tenir cura de mi o de les persones que hi puguin comparèixer a fer una xerrada. Sempre diu que pitjor és la feina al camp, de sol a sol, segant blat o mongetes a quaranta graus de temperatura. De jove va anar de jornalera i m’ha explicat sovint el mal viure d’aquelles persones que, de bon matí, s’han d’aplegar? a la plaça Major esperant que algun propietari les vulgui llogar.

--Qui més nerviosa em posa és la senyora de s’Allapassa –afirma, convençuda--. Quan hi compareix, no diu ni bon dia ni bona tarda. No et mira mai de cara. No et veu. Ets invisible. Envoltada des del naixement de criades i randes, per a ella els jornalers, la gent que no és de la seva “categoria”, no existeix. A les seves converses he sentit a dir que escriu unes belles poesies, que descriu de forma adient la vida de la pagesia mallorquina. Sovint tenc ganes d’intervenir a les discussions. Senyor, que sap una rica propietària del patiment i les necessitats de la gent que fa feina per a ella d’ençà que va néixer! Em fan riure les poesies a les pagesetes! La voldria veure arromangada, cavant la terra, tenint cura dels ramats d’ovelles, recollint l’ametla, sembrant, munyint les vaques de la possessió.

La deix remugant.

En Ros, el moix, assegut enmig del rebedor, l’ha estat escoltant en silenci, bellugant la cua, com si digués “deixau de predicar i donau-me recapte, que ja és hora”. En Ros la segueix fins a la cuina i na Catalina continua enraonant amb l’animal talment parlàs amb una persona. Potser considera en Ros més persona que tots els que compareixen per la rectoria, vés a saber! S’entenen prou bé i, sovint, el moix s’estima molt més anar a dormir amb ella que no pas venir a la meva cambra a fer-me companyia.

El primer a comparèixer, suat, cansat, és mossèn Antoni Maria Alcover. Em fa una aferrada alhora que es treu la suor amb un mocador. Demana un tassó d’aigua fresca que na Catalina li serveix, diligent.

--Joan –em diu--. Estic molt preocupat. Creus que en sortirem d’aquesta? Bastarà la voluntat del rei i del general per aturar el negre futur que s’endevina per a Espanya? Sí, a Itàlia ho han fet bé. Sortosament els italians, amb el suport de Roma i del Papa, han pogut aconseguir aturar l’onada anarquista i socialista que envaeix el món. Però serem capaços de fer el mateix aquí? No ho sé, no ho sé. T’ho volia consultar.

Llorenç Riber arriba més descansat. El porta la vella tartana de dos cavalls que mena el conductor. Mai no té pressa. Aprofita el temps que triga per venir des de Campanet per a prendre notes per als seus escrits o per a llegir els clàssics: Plató, Suetoni, Marc Aureli, Juli Cèsar... Res no escapa al seu interès innat per a la cultura universal. M’admira la seva capacitat de feina. Sap combinar a la perfecció l’exercici del sacerdoci amb una ingent tasca literària. Té la mateixa força creativa que mossèn Antoni M. Alcover, però amb una perspectiva més àmplia. Com si volgués bastir les columnes d’un temple com el Partenó dedicat solament a la cultura, al conreu de la bellesa més perfecta. Davant la presència d’aquests dos grans homes em sent empetitit. Quan pens en la seva feina m’adon de la relativitat de la meva lluita, de la manca del geni que els posseeix i els fa superiors a qualsevol altre home.

Ens ha portat paners amb albercocs i figues. Una llebre que dóna a na Catalina. Na Catalina el mira amb suficiència. Sense agrair els obsequis. Possiblement pensa: “Aquest capellanet em porta més feina. O és que pensa que jo no sé anar a comprar el que necessit?”.

Mai no li han agradat els obsequis de menges. Creu que és una intromissió en els seus quefers. No aprecia els detalls. Només té en compte com afecta el control de la cuina i el rebost.

Riber s’apropa allà on som i, espolsant-se les sabates amb el raspall que porta sempre a la butxaca, ens mira interrogant.

--Com acabarà tot això? –ens diu, guardant el raspall--. Pensau que podrem avançar cap a un redreçament de la pàtria?

Els explic que, segons el meu punt de vista, la suspensió de la Constitució por ser un avanç per anar pacificant el país.

-No ho sé --contesta mossèn Antònia M. Alcover--. M’amoïna que els socialistes li donin un cert suport. Voleu dir que tot plegat no és simplement una maniobra per aturar el creixement de l’anarquisme i, de rebot, consolidar el poder del PSOE i UGT?

S’atura un moment i afegeix amb gest de preocupació:

--Veurem què fa el general en els propers mesos. Espanya necessita una autèntica commoció, un canvi en profunditat, acabar amb la influència perniciosa que, procedent de l’estranger, ha soscavat els fonaments dels nostres costums.

Potser mossèn Alcover té raó i es necessita mà de cirurgià.

Fa uns anys pensava que amb el nomenament per Dato de Martínez Anido com a governador militar de Barcelona hauríem pogut acabar amb l’hidra anarquista, amb el poder creixent i perillós de la CNT. Anido va organitzar prou bé la defensa de la patronal. Recordeu que s’establí la llei de fugues, tan criticada pels sectors dissolvents de la nostra societat però que tant bons resultats va donar per a acabar amb els grups terroristes de Catalunya. Que hi hagué alguna injustícia? Ningú no ho dubta. Però la preservació de l’orde, els resultats aconseguits, superen qualsevol crítica que se li pugui fer.

--D'ençà els ignominiosos fets de la Setmana Tràgica –diu Riber--, amb la persecució de religiosos i la cremada de convents havíem arribat a una situació insostenible. Encara no m’he recuperat del que vaig patir aquells dies. Com era possible que haguéssim arribat a tal punt de salvatgeria i anarquia? De què han servit tants segles de predicar pau, bondat, paciència i resignació als humils?

En Riber té tota la raó del món. Qui no resta traumatitzat en constatar la força del poder de Satanàs sobre els homes? Qui hauria pogut imaginar que un poble aparentment devot s’alçàs en armes contra la religió, contra els militars i els propietaris que donen feina als obrers?

L’amo Martí i Socies, que fins al moment no havia obert boca, aprofita una pausa per dar la seva opinió.

--Crec que cal tenir confiança en les decisions del rei i el general Primo de Rivera. Recordau que Martínez Anido, amb una experiència prou provada per aturar l’avenç de l’anarquia, hagi estat nomenat ministre de l’Interior és una bona garantia de la voluntat existent d’extirpar de rel les males herbes.

Na Catalina hi compareix de sobte amb la tauleta on porta la xocolata just acabada de fer i un munt d’ensaïmades que ha comprat de bon matí. No ha oblidat l’ampolla d’anís per a la copeta de Maria Antònia Salvà ni el conyac que tant agrada al senyor Martí Socies. Els altres ens conformam amb un tassó d’aigua fresca. Na Catalina n’ha tret un poal i el serveix amb la gerra de vidre que només empra per a ocasions especials com aquesta.

Per uns moments el silenci és absolut.

En Ros miula demanant recapte. Es frega a la sotana com dient “No m’oblidis. Sóc aquí. Dóna’m un poc d’ensaïmada!”. Sé ben cert que si li acostàs la tassa fumejant amb la xocolata la miraria amb deler, s’asseuria al davant remenant la cua i en refredar aniria llepant el contingut fins no deixar-ne ni una gota. Malgrat que després tengués mal de panxa! És un bon golafre, aquest Ros! Però tot s’ho mereix per la companyia que em fa! Com si fos un fill, l’hereu que mai no he tengut ni tendré. En Ros sempre està a l’aguait del que fa Catalina a la cuina per pispar el que pot: ara una arengada, un bocí de llom, les restes del pollastre o conill que troba a l’abast. I no en parlen quan hi ha peix! Per moltes granerades que li peguin sempre torna a la cuina, indiferent als crits i les malediccions que li puguin caure al damunt!

Maria Antònia Salvà és la primera a acabar-se la xocolata amb l’ensaïmada. Es neteja el sucre dels llavis amb un mocadoret de randes. Es treu el ventall i, com si fes una calorada, comença a ventar-se abans d’iniciar la conversa.

--Sí, crec que amb el general Primo de Rivera podrem avançar en la solució dels greus problemes que ens afecten.

S’acaba de netejar el sucre de la boca i afegeix, amoïnada:

--S’Allapassa sempre havia estat una bassa d’oli fins aquests darrers temps. Allà, per sort, ningú no sap de llegir ni escriure. Un avantatge, a l’època de desordre que patim!

Se senya, com si volgués protegir-se d’un perill imminent.

--Ningú no sap llegir –repeteix recalcant bé les paraules. Es torna senyar i diu:

--Però darrerament passen coses estranyes. Na Rosa i na Bel, les dues criades que tenc per al meu exclusiu servei, em conten el que s’esdevé a la possessió. Els darrers mesos hi ha hagut reunions estranyes a les païsses. Amb excusa de ser familiars dels pastors o els llauradors, hi han comparegut personatges curiosos que, d’amagat, lligen llibres als missatges i jornalers. És evident que de seguida que m’ho han contat he donat ordres a l’amo de prohibir l’entrada a ningú que no fos de la possessió. Fet un escorcoll al lloc secret de les reunions, hi hem pogut trobar novel·les de Zola i fulletons de sindicats obrers socialistes.

S’exalta i, nerviosa, expressa el que sent.

--Fins aquí podíem arribar! Una cosa és que els nostres jornalers resin el rosari en acabar la feina. Fins i tot podria permetre que algú de la rectoria els llegís vides de sants i màrtirs cristians. Però no vull sentir-ne parlar de literatura dissolvent, creadora de falses il·lusions i rebel·lia entre els pobres.


Combat de picat a Alaró, el proper 6 d'octubre

0
0
En motiu de la Fira de Gremis Artesans d'alaró, el proper 6 d'octubre la Plaça acollirà un combat de picat a les 17:30h amb els Glosadors de Mallorca Alícia Olivares, Maribel Servera "Servereta" i Mateu "Xurí".

"És intolerable que la dreta usi la llengua per crear conflicte"

0
0
El portaveu de MÉS per Mallorca al Parlament, Miquel Ensenyat, acusat avui als partits de la dreta de generar un debat fals i atiar la confrontació amb la seva proposta de retirada d’ajuts a les entitats que defensen el català. Segons Ensenyat, "voler crear un conflicte on no n’hi ha i treure rèdit polític de la confrontació lingüística. Això és imperdonable".

Ensenyat ha avançat que MÉS per Mallorca votarà en contra d’aquesta proposta en la sessió de demà al Parlament i ha lamentat que els atacs constants per rompre el consens polític i social del model lingüístic de les Balears En aquest sentit, ha recordat que les llengües "són una eina per a entendre’s i no per a crear conflictes". Segons Ensenyat aquest "no és el camí", pel que considera que s’ha de fer una crida al retorn al consens "sobre un tema que no hauria de generar polèmica".

[07/10] Estrena de «Dolora» - Judici a Ascaso, Durruti i Jover - Míting commemoratiu de la Revolució d'Octubre de 1934 - Manzini - Barrucand - Joe Hill - Padrós - Locatelli - Tartari - Esteban Valero - Schwarzbeck - Villar - Robla - Colli - Colomer - Labadie - Mazas - Regueiro - Tejedor - Balta - Carrasquer - Tombolino - Padín

0
0
[07/10] Estrena de «Dolora» - Judici a Ascaso, Durruti i Jover - Míting commemoratiu de la Revolució d'Octubre de 1934 - Manzini - Barrucand - Joe Hill - Padrós - Locatelli - Tartari - Esteban Valero - Schwarzbeck - Villar - Robla - Colli - Colomer - Labadie - Mazas - Regueiro - Tejedor - Balta - Carrasquer - Tombolino - Padín

Anarcoefemèrides del 7 d'octubre

Esdeveniments

Anunci de l'acte en el diari barceloní "La Vanguardia" del 5 d'octubre de 1903

Anunci de l'acte en el diari barceloní La Vanguardia del 5 d'octubre de 1903

- Estrena de Dolora: El 7 d'octubre de 1903 té lloc al Teatre-Circ Espanyol del Paral·lel de Barcelona (Catalunya) una vetllada dramàtica organitzada pel Centre Fraternal de Cultura, entitat de caràcter literari propera al moviment llibertari català fundada per Felip Cortiella, Joan Casanova i Pere Ferrets. La sessió consistí en una conferència de Cortiella sobre L'obra moratiniana al teatre i l'art dramàtic del nostre temps; en la representació de La comedia nueva o El café, de Leandro Fernández de Moratín; i, com a cloenda, en l'estrena de l'obra Dolora, peça en un acte de Cortiella, on, a través de la història de Germínia i l'anarquista Aubel, casat i amb un fill, s'exalta l'amor lliure llibertari.

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

***

Notícia del judici apareguda en el periòdic comunista parisenc "L'Humanité" del 8 d'octubre de 1926

Notícia del judici apareguda en el periòdic comunista parisenc L'Humanité del 8 d'octubre de 1926

- Judici a Ascaso, Durruti i Jover: El 7 d'octubre de 1926 són jutjats per la Sala Correccional núm. 11 de l'Audiència de París (França) els activistes anarquistes Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domínguez i Gregorio Jover Cortés. El 30 d'abril anterior havien desembarcat a Le Havre, procedents de Montevideo (Uruguai), sota els noms de Roberto Cotelo, Salvador Arévalo i Luis Vitorio Rejetto, respectivament. Dos mesos després van ser detinguts per les autoritats franceses. El dictador Primo de Rivera i el rei Alfons XII d'Espanya tenien previst realitzar una visita oficial a París per al mes de juliol i poc abans del viatge, el Govern espanyol demanà al francès que investigués en els cercles d'exiliats espanyols per a evitar qualsevol sorpresa. Va ser prohibida una manifestació de protesta prevista davant l'estació d'Orsay i la policia detingué uns dos-cents espanyols. Entre aquests els anarquistes Ascaso, Durruti i Jover. Quan el monarca ja havia abandonat la ciutat, camí de Londres, les autoritats franceses els van acusar de preparar un atemptat contra el rei. La judicatura francesa obrí un doble expedient: un perús de documentació falsa i portar armes sense llicència i altre d'extradició per les demandes d'Espanya i d'Argentina, i la causa va ser instruïda durant l'estiu d'aquell any. Els tres anarquistes van ser defensats per Henry Torrès, conegut advocat d'origen nord-africà dels cercles esquerrans i que durant sa vida defensà coneguts anarquistes (Samuel Schwartzbard, Germaine Berton, Ernesto Bonomini, etc.), i André Barthon, diputat socialista. Durant les seves intervencions els anarquistes no negaren les seves idees polítiques, fent una forta crítica a la dictadura de Primo de Rivera, però van rebutjar que pretenguessin assassinar Alfons XIII, ja que les seves intencions reals eren segrestrar-lo i, així, provocar una revolució a Espanya. La vista demostrà que es tractava d'un judici polític atiat per l'ambaixada espanyola contra uns lluitadors que representaven els grups més avançats de l'oposició contra la dictadura en l'exili. Els jutges van dictar una sentència que contemplava penes no massa fortes: sis mesos per a Ascaso, acusat de resistir-se a la detenció, d'ús de passaport fals i de possessió d'armes prohibides; tres per a Durruti, pels dos últims delictes anteriors; i dos per a Jover, per infracció a la llei d'estrangeria. D'aquesta manera, només Ascaso havia de romandre empresonat ja que li faltava un més per a complir la pena, però cap dels tres va ser alliberat ja que els governs argentí i espanyol havien demanat l'extradició per diversos delictes anteriors. Durruti i Jover van ser traslladats de la presó de la Santé a la Conciergerie, on van romandre retinguts a disposició de la policia internacional; i Ascaso continuà empresonat fins al compliment de la pena en desembre. Els defensors, per evitar l'extradició, van recórrer la sentència davant el Tribunal Suprem, guanyant temps i evitant que la policia actués pel seu compte, i van engegar una gran campanya de mobilització pública presentant el cas com a una persecució política.

***

Cartell de l'Acte [IISH]

Cartell de l'Acte [IISH]

- Míting commemoratiu de la Revolució d'Octubre de 1934: El 7 d'octubre de 1945 se celebra al cinema Plaza de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) un míting per a commemorar l'onzè aniversari del moviment revolucionari d'octubre de 1934 a la Península. L'acte, organitzat pel Comitè de Relacions de la Regional d'Astúries, Lleó i Palència de la Confederació Nacional del Treball (CNT), comptà amb el suport de la socialista Unió General de Treballadors (UGT) d'Astúries. Presidit per Andrés Avelino Fernández Roces (Avelino Roces), hi parlaren per la CNT RamónÁlvarez Palomo i Acracio Bartolomé Díaz i per l'UGT José Barreiro García i Lorenzo López Mulero, que va ser alcalde socialista d'Oviedo (Astúries, Espanya).

Anarcoefemèrides

Naixements

Giuseppe Manzini

Giuseppe Manzini

- Giuseppe Manzini: El 7 d'octubre de 1853 neix a Vicofaro (Pistoia, Toscana) l'anarquista Giuseppe Manzini. Sos pares es deien Giovanni Manzini i Giulia Martinelli. Abandonà la seva família benestant i els estudis de secundària sense obtenir la titulació i es posà a treballar de mecànic. Posteriorment farà feina de comerciant de xarcuteria i després d'orfebre i de rellotger. D'antuvi republicà i seguidor de Giuseppe Mazzini, de seguida es passà a l'internacionalisme anarquista. Col·laborà en diversos periòdics (La Favilla, Il Sempre Avanti!, La Lotta di Classe) i en 1883 dirigí a Pistoia L'Ilota, orientant la seva línia editorial cap a l'aliança entre anarquistes internacionalistes i socialistes seguidors d'Andrea Costa. En aquests anys estava en estret contacte amb Errico Malatesta. El juny d'aquest mateix any patí una condemna de 15 dies de presó per haver posat una corona commemorativa de Garibaldi amb la inscripció «Els socialistes de Pistoia a Giussepe Garibaldi». El 23 d'agost de 1884 va ser condemnat a 14 mesos de reclusió per un delicte de premsa i de manifestació, després d'haver expressat la seva solidaritat en un manifest públic amb Errico Malatesta i Francesco Saverio Merlino, condemnats per un tribunal de Roma per«organització criminal». Fugint de la pena, s'instal·là amb Manrico Marracini a Lugano (Ticino, Suïssa), on entrà en contacte amb la activa colònia anarquista local. El 30 de juny de 1885 va ser novament condemnat en rebel·lia per un delicte d'impremta a 23 mesos de presó. El 10 de juny de 1887 va ser amnistiat i retornà a Itàlia, on reprengué la seva activitat política. L'agost de 1894, durant una visita a l'anarquista Isaia Santo Pacini, va ser detingut a Lugano i portat per la policia a l'estació ferroviària. El desembre de 1894, arran de l'atemptat de l'anarquista Giovanni Paolo Lega contra el president del Consell italià Francesco Crispi, les autoritats italianes li van assignar la residencià a Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia) per un període de cinc anys. El juliol de 1895 va ser posat en llibertat condicional i sotmès a vigilància especial. En aquesta època es casà amb Leonida Mazzoncini i en 1896 tingué una filla, Gianna. En 1896 va ser traslladat a Grosseto (Toscana, Itàlia), on va fer feina en un comerç de xarcuteria del seu sogre. En 1900 se separà de sa companya i retornà a Pistoia, on continuà amb les seves activitats polítiques i exercí de comerciant d'orfebreria i de rellotgeria. En 1913 la policia encara el tenia com a membre del Grup Llibertari de Pistoia. Perseguit pel feixisme, Giuseppe Manzini passà els seus últims anys de vida confinat a Cutigliano (Toscana, Itàlia), on morí el 29 de setembre de 1925. El 1971 sa filla Gianna Manzini publicà una biografia de son pare sota el títol Ritratto in piedi.

***

Victor Barrucand

Victor Barrucand

- Victor Barrucand:El 7 d'octubre de 1864 neix a Poitiers (Poitou, França) el poeta, músic, periodista i escriptor Victor Barrucand; primer militant anarquista, després federalista i finalment humanista burgès, defensor dels drets dels algerians. Amb 16, orfe de pare, arriba a París on treballarà d'obrer. Comença a freqüentar la bohèmia parisenca en qualitat de música ambulant. Félix Fénéon l'introduirà en el món del teatre i de l'anarquia. Va col·laborar en el periòdic L'En Dehors, de Zo d'Axa. En 1893 participa en conferències del grup anarquista del periòdic L'Idée Nouvelle i és implicat en el procés contra Émile Henry. En aquesta èpòca va escriure en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. El juny de 1895 llança la campanya nacional «Pa gratuït per a tothom», que rebrà el suport de Kropotkin,Émile Pouget, Tortelier i de diversos periòdics llibertaris, però que serà considerada reformista per alguns anarquistes (Élisée Reclus, Sébastien Faure, etc.); la idea, no obstant, serà represa pel sindicalista revolucionari Charles Dhooghe en 1906. En 1897 es declara socialista federalista i serà en 1899 un dels delegats del Congrés Socialista de París. En 1898 va editar el periòdic La Cité Libre i en 1899 va col·laborar en La Revue Blanche. Fidel defensor de Dreyfus, és enviat a Algèria per la Lliga dels Drets de l'Home per contrarestar l'antisemitisme. Esdevé més tard redactor en cap de Nouvelles i després crític literari i artístic del diari Le Dépêche Algérienne. A partir del 30 de novembre de 1902, publica el seu propi setmanal bilingüe arabofrancès L'Akhbar on lluitarà per un «colonialisme més humà», pel reconeixement dels drets dels indígenes algerians i contra l'arabofòbia; també publicarà reportatges d'Isabelle Eberhardt. En 1919 obté algunes conquestes polítiques pels «combatents indígenes», supervivents de la Gran Guerra, però es trobarà més proper al reformisme burgès i al parlamentarisme polític que a les aspiracions revolucionàries i llibertàries. Avec le feu (1900) és una novel·la ambientada en el món anarquista molt digna a tenir en compte. Victor Barrucand va morir el 13 de març de 1934 a El-Biar (Alger, Algèria).

***

Joe Hill

Joe Hill

- Joe Hill: El 7 d'octubre de 1879 neix a Gävle (Gästrikland, Suècia) el músic, poeta, cantautor i militant anarcosindicalista Joël Emmanuel Hägglund, més conegut com Joe Hill. Fill d'una família humil de religió protestant luterana i aficionada a la música, fou un dels cinc supervivents d'un total de nou germans. Aprengué a tocar l'òrgan, el piano, l'acordió, el banjo, la guitarra i el violí. Son pare, Olof, treballador ferroviari, va morir en un accident laboral quan Joel tenia vuit anys, motiu pel qual es va veure obligat a deixar l'escola i començar a treballar, primer en una fàbrica de cordes i després com a bomber en una grua a vapor. Als dotze anys es traslladà a Estocolm per tractar-se una tuberculosi que li afectava la pell i les articulacions i de bell nou ha de posar-se treballar per poder pagar un tractament a base de radiacions que, finalment, no funcionà i per la qual cosa acaba sotmetent-se a unes operacions que li deixen cicatrius a coll i nas. Uns mesos després va morir sa mare, Margareta Katarina, fruit d'una llarga malaltia a l'esquena. En 1902, decebut amb el seu nivell de vida, decideix emigrar als Estats Units d'Amèrica juntament amb son germà Paul buscant noves oportunitats. Arribà a l'illa d'Ellis l'octubre d'aquell any i després restà a Nova York, on va viure i treballar durant uns mesos; però finalment agafà carretera sota el nom de Joseph Hillström, que amb el temps esdevingué Joe Hill. Quan abandonà Nova York viatjà constantment, establint-se i treballant en diferents oficis (mariner, miner, fuster, estibador, portuari, etc.) en curts períodes de temps a diferents indrets de la geografia nord-americana, com ara Cleveland o San Francisco, coincidint la seva estància en aquesta darrera amb el gran terratrèmol del 1906, sobre el qual escrigué un article pel diari local de Gävle. Aquest model de vida, conegut als EUA i altres països anglosaxons amb el nom de hobo, li fou característic al llarg de tota sa vida i generà moltes llegendes al voltant de la seva persona a partir del moment que esdevingué una figura cèlebre del moviment obrer, motiu pel qual es fa difícil fer un registre veraç dels indrets on va viure i dels fets històrics als que va assistir. Arran de la seva pròpia experiència i del contacte amb altres treballadors itinerants i amb els campaments de desocupats va adquirint una consciència política. En 1910, quan es trobava treballant al port de San Pedro (Califòrnia), va fer contacte per primera vegada amb els wobblies, militants de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), i participà activament en la vaga dels treballadors del moll. A partir d'aleshores, la seva vida girarà al voltant d'aquesta organització anarcosindicalista, publicant articles en els periòdics de la IWW (Industrial Worker i Solidarity), on relata la violència de la que són objecte els treballadors o de com la policia maltracta els hobos. En 1911, a Tijuana (Mèxic), participà en la insurrecció llibertària de la Baixa Califòrnia, que atià la Revolució mexicana contra la dictadura de Porfirio Díaz. En 1912 fou apallissat per pistolers de la patronal després de ser detingut després de fer un míting a San Diego. També participà en les Free Speech Battles, mítings improvisats a places i carrers, que a mesura que proliferaren van ser vetats. Per tal d'evitar la prohibició, començà a escriure cançons propagandístiques i de denúncia que poguessin ser cantades a la tribuna, alhora que col·laborà amb la «Coalició per la Llibertat d'Expressió» (Free Speech) amb wobblies, socialistes, sufragistes i membres de l'American Federation of Labor (AFL). El seu particular estil consistia a canviar les lletres de melodies populars i d'himnes religiosos, de manera que quan fossin cantades els vianants les reconeguessin i ràpidament les poguessin seguir. Moltes d'aquestes melodies pertanyien a cançons del Salvation Army (Exèrcit de Salvació), una organització caritativa cristiana el discurs de la qual era ridiculitzat sovint pelswobblies. En una de les seves primeres cançons, The preacher and the slave (1911), ironitzà sobre la promesa cristiana d'una vida reconfortant després de la mort i reanomena aquesta organització Starvation Army (Exèrcit de Fam). A les seves lletres es tracten temes com ara l'abús que pateixen els treballadors immigrants a mans dels sharks --taurons, agents de treball que cobren un percentatge per la seva mediació-- (Coffee an’, 1912), la força que podrien tenir els treballadors si s'unissin en «un gran sindicat» (Workers of the world, 1914) o experiències concretes de conflictes laborals als quals participava o donava suport. Casey Jones, the union scab (1912) fou escrita durant la vaga general de ferroviaris d'aquell any i The white slave fou un homenatge a les protagonistes de la gran vaga de la indústria tèxtil de Lawrence del 1912, d'on sortí la després cèlebre consigna We want bread, and roses too (Volem pa i també roses). Aquestes i d'altres cançons foren recollides en Little Red Songbook, un cançoner que la IWW editava regularment com a propaganda. La fama que Joe Hill guanyà entre els treballadors amb les seves cançons fou enorme i esdevingué una icona per a la organització. Tingué força amistat amb alguns dels seus líders més carismàtics, com Bill Big Haywood o Elizabeth Gurley Flynn. En 1913 s'instal·là a l'Estat d'Utah i comença a treballar a les mines de Silver King de Park City, ciutat propera a la capital, feina que es va veure obligat a abandonar a causa d'una pneumònia. Poc després s'establí en una habitació d'una família coneguda, els Eselius, a Salt Lake City, ciutat originàriament fundada per mormons i amb una potent industria minera i siderúrgica, la qual es concentrava principalment a mans d'empresaris també de religió mormona. Mesos abans de l'arribada de Hill s'havien produït violents conflictes laborals a les mines de l'Utah Cooper Company, principal trust miner de la zona, per reclamar millors condicions i la supressió de la mediació d'agents en la contractació. El matí de l’11 de gener de 1914 va ser detingut i empresonat pel presumpte doble assassinat de John i Arling Morrison, un botiguer local i son fill, en un atracament a mà armada la nit anterior. Segons el testimoni del fill menor, Marlin Morrison, que es trobava al magatzem de la botiga, un dels dos atracadors havia rebut un impacte de bala a l'espatlla quan Arling es va intentar defensar. Aquella mateixa nit Hill es va presentar a casa del doctor Frank McHugh, amic de la família Eselius, per guarir una ferida de bala a l'espatlla sobre la que no va voler donar explicacions, excepte que fou per una trifulga per una dona. El matí de l’11 de gener McHugh va informar a la policia i Hill va ser detingut. La policia en un primer moment no va creure que el seu veritable nom fos Joseph Hillstrom, sinó que li atribuïren la identitat de Frank Wilson, un exconvicte que havia amenaçat de matar John Morrison, que abans de ser botiguer havia treballat com a oficial de policia. A partir del moment que en fou confirmada la identitat, el cas prengué una gran rellevància política. S'abandonaren totes les altres línies d'investigació i la fiscalia es concentra a demostrar la seva culpabilitat. Aquest sempre negà la implicació en els fets, però rebutjà defensar-se, al·legant que és l'acusació qui n'ha de demostrar la culpabilitat, i acomiadà tots els advocats d'ofici que li van ser proporcionats. Després d'un judici bastant ràpid, en el qual es prengueren per principals proves la coincidència dels esdeveniments i el testimoni del fill menor, Merlin, que diu reconèixer-lo, és condemnat a la pena de mort. Es creà aleshores una campanya per la commutació de la pena i es generà una confrontació entre diferents estaments polítics. El govern de Utah, presidit pel republicà William Spry, n'exigí l'execució; el govern Federal, amb el demòcrata Woodrow Wilson com a president, n'exigí l'ajornament fins que les proves fossin concloents i presentà una apel·lació que va ser denegada; l'ambaixada sueca demanà un judici just i pressionà ambdós governs. També organitzacions polítiques i socials de diverses tendències, com l'AFL, el Partit socialista, petits sindicats o el bisbat de Utah, demanaren la commutació de la pena i un judici amb proves fermes. Personalitats com Hellen Keller i Virginia Snow, professora a la Universitat de Utah i filla d'un líder de l’església mormona, també intervingueren a favor de la commutació. Durant tot el procés, que es prolongà diversos mesos, Hill es mantingué en la postura de no defensar-se, tot i que sempre negà la seva culpabilitat. Finalment, Joe Hill fou afusellat el 19 de novembre de 1915 al pati de la presó estatal de Salt Lake City (Utah, EUA) amb la presència vetada als membres de la IWW. La sevaúltima paraula fou dirigida a l'escamot d'afusellament: «Fire!» (Foc!). El seu cos fou traslladat a Chicago, on participaren 30.000 companys vinguts de diferents països en el seu funeral al West Side Auditorium el 25 de novembre. Fou incinerat, seguint la seva voluntat, al cementiri de Graceland de Chicago i es van fer parlament en diferents idiomes (anglès, suec, rus, hongarès, polonès, castellà, italià, alemany, jiddisch i lituà). Les seves cendres es repartiren en 600 sobres que van ser enviats als diferents sindicats afiliats a la IWW per tal que fossin escampades a diversos indrets l'1 de maig de 1916. Joe Hillés considerat un dels precursors del folk polític als Estats Units i la seva curta obra ha estat font d'inspiració per músics posteriors, com ara Woody Guthrie, Phil Ochs, Bob Dylan, Joan Baez o Pete Seeger. Mai no enregistrà cap disc, pero els 53 temes que va compondre encara se segueixen cantant en piquets de vaga, en reunions sindicals, en mítings i en manifestacions. En 1965, coincidint en el cinquantenari de la seva mort, Philip S. Foner edità el llibre The case of Joe Hill, sobre el judici i els fets relacionats amb el seu procés, concloent que aquest fou clarament un muntatge policiacojudicial. En 1970 el cineasta suec Bo Widerberg estrenà The ballad of Joe Hill, pel·lícula sobre la seva figura. El Partit Comunista dels EUA en més d'una ocasió ha citat que Joe Hill en fou membre, fet absolutament fals, ja que sempre va formar part de la branca anarcosindicalista de la Industrial Workers of the World (IWW); a més a més, el Communist Party of the United States of America (CPUSA) fou fundat en 1919, quatre anys després de la mort de Joe Hill.

Joe Hill (1879-1915)

***

Jaume Padrós

Jaume Padrós

- Jaume Padrós: El 7 d'octubre de 1890 neix al barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Jaume Vilajuana Padrós, més conegut com Jaume Padrós. Fill d'una família obrera catalana establerta al Poblenou, son pare feia de boter i sa mare tenia una patent per a vendre carn de xai. Quan tenia vuit anys quedà orfe de pare i sa mare començà a endeutar-se i a manllevar els béns familiars al mont de pietat. Quan gairebé feia dos anys que estava escolaritzat, hagué de deixar el col·legi i començar a treballar en una fàbrica de blanqueig, tints i aprests de teixits del Poblenou, on s'adherí ben aviat a l'associació obrera de resistència de l'indret. En 1901, arran d'una vaga del sector metal·lúrgic, participà activament en la vaga general que immediatament s'engegà. Aleshores republicà, es va veure fortament influenciat pel pensament llibertari i l'anticlericalisme de Francesc Ferrer i Guàrdia. Després d'assistir a una conferència d'aquest últim, començà a integrar-se en el moviment anarcosindicalista. En 1905 organitzà la Joventut Republicana del seu barri i participà en el grup de teatre obrer local. En 1909 prengué part en lluites de barricades i en l'aixecament al Poblenou que passarà a la història sota el nom de «Setmana Tràgica». En 1911, d'acord amb sa mare, es declarà insubmís al servei militar i fugí a França, instal·lant-se d'antuvi a Marsella i després a Lió. Com que no trobà feina en el sector tèxtil, entrà a treballar de peó a la fàbrica Berliet de Monplaisir, on trobà alguns obrers torners catalans que l'encarrilaren cap a l'anarquisme. En 1912 participà en la primera vaga que es realitzà a França contra la introducció de màquines de fitxar controladores de les entrades i les sortides dels empleats. També s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació General del Treball (CGT) que el decantà definitivament cap a l'anarcosindicalisme. En aquesta època freqüentà les reunions del grup comunista llibertari que es reunia al cafè Chamarande del barri lionès de Villette/Paul-Bert. El juny de 1912, després d'una setmana de vaga, abandonà la fàbrica Berliet i, sota la recomanació d'un company que havia après l'ofici al taller, entrà a la factoria Pilain com a perforador. Entre 1912 i 1920 fou un dels militants més destacats, juntament amb Nicolas Berthet, Henri Raitzon i Nury, del Sindicat del Metall. Des del setembre de 1914 i al juny de 1915 ragué a Barcelona. Entre 1916 i 1922 freqüentà les vetllades antimilitaristes i musicals i les excursions campestres del grup de propaganda per la cançó «Le Nid Rouge», on va fer amistat amb Jeanne i Albert Chevenard, els seus principals animadors. Amb sa companya Marie Louise, entre 1916 i 1920 ocupà un habitatge al barri del Transvaal on cada diumenge era visitat pels companys i les seves famílies. En 1917 entrà a treballar com a obrer fresador a Visy, fàbrica d'automòbils convertida aleshores en indústria de guerra i l'hivern d'aquell any participà en la vaga dels obrers de l'armament. El setembre de 1919 assistí al Congrés de la CGT celebrat a Lió, on mostrà la seva oposició contra la guerra. Pare de tres infants, participà activament en les vagues sorgides just acabar la guerra i en els «sopes comunistes» instal·lades als jocs de boles i als grups escolars per avituallar els vaguistes. En 1920 treballà novament a Berliet. Amb el temps esdevingué un destacat propagandista, prenent la paraula en reunions i assemblees, cosa que implicà la seva expulsió de França per «agitador revolucionari». Abans que la seva expulsió fos aplicada, passà una temporada a París on treballà com a metal·lúrgic. Aquesta ordre d'expulsió mai no va ser condonada i hagué de retornar a Barcelona. A la capital catalana s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre 1920 i 1925 residí a Cerdanyola, on treballà en la cooperativa «La Constància», de la qual va ser nomenat en 1923 secretari. També organitzà un ateneu a Cerdanyola i s'enemistà amb Federico Urales. En 1921, amb Josep Negre, va ser membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Amic de la família Archs, refugià Amor Archs abans que aquesta passés a França després de l'atemptat contra el president del Consell de Ministres Eduardo Dato. En 1924, amb Formós Plaja i Acracio Vidal, va ser membre del Comitè per l'Alliberament de Shum, pseudònim d'Alfons Vila Franquesa, dibuixant anarquista empresonat. En 1925, per fugir de la repressió, es traslladà a Barcelona on participà en els «debats contradictoris» animats per Formós Plaja, Fortunato Barthe, Jaume Rosquillas Magrinyà, Felipe Alaiz i Josep Cinca. En 1928, fugint del pistolerisme, passà a França i s'establí a Viena del Delfinat (Arpitània). Fins al 1938 milità en la«fracció revolucionària» del Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). A partir del 1938 treballà a la fàbrica Weitz, on havia estat contractat gràcies al seu company Paul Massoubre, i participà en la vaga general metal·lúrgica del 30 de novembre de 1938, que implicà el seu acomiadament. A començaments dels anys trenta formà part del grup teatral espanyol de Viena del Delfinat patrocinat per la CGTU, destacant com actor sobretot en l'obra Les mauvais bergers, d'Octave Mirbeau. Durant el període d'entreguerres fou un lector habitual del periòdic bilingüe francoitalià Le Réveil / Il Risveglio, publicat per Luigi Bertoni, i de La Feuille, de Jules Vignes. Quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp de concentració de Vernet. Durant l'ocupació participà en la reorganització clandestina de la CNT espanyola en l'Exili, organització en la qual milità després de l'Alliberament. En 1951 fou membre del Comitè Pro Presos a França i en 1952 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Lió. En els anys seixanta destacà com a orador en diferents conferències impartides per la CNT a Lió i a Grenoble. En 1965 assistí al Congrés de Montpeller i en 1967, durant els enfrontaments interns del moviment llibertari espanyol, com altres militants, com ara Vicente Galindo Cortés (Fontaura), va ser exclòs de la CNT i s'acostà a la tendència editora del periòdic Frente Libertario. En 1970 assistí a la Conferència de Narbona. En 1972 participà en la commemoració del centenari del Congrés de la Internacional bakuninista celebrat a Saint-Imier. En 1968 sa companya Marie Louise, amb qui havia tingut cinc infants, morí. Quan tenia 86 anys es casà de bell nou amb Luisa Pujadas. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions llibertàries (Atalaya,Le Combat Syndicaliste, Espoir, Frente Libertario, Solidaridad Obrera, etc.) i acumulà una important documentació sobre el moviment llibertari. Els últims anys de sa vida visqué retirat a Prada (Conflent, Catalunya Nord), ciutat on morí en 1982. Jaume Padrós fou incinerat al columbari de La Guillotière de Lió en presència de nombrosos companys anarquistes i de La Libre Pensée, organització a la qual va pertànyer des dels anys vint. Deixà inèdit tres volums de memòries escrits en català: De una a altra banda dels Pirineus.

***

Angelo Natale Locatelli

Angelo Natale Locatelli

- Angelo Natale Locatelli: El 7 d'octubre de 1892 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Angelo Natale Locatelli. Sos pares es deien Santo Locatelli i Caterina Lussana. El juny de 1912 fou declarat «no apte» per al servei militar per problemes gàstrics. L'agost de 1914 fou un dels principals promotors del Grup Llibertari de Bèrgam (GLB) que, d'acord amb l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), intentà reunir en una estructura unitària les forces dissidents sindicalistes i socialistes. Molt actiu en el GLB, va ser nomenant secretari i recaptador de quotes. També col·laborà en la revista Libertà. Quindicinale di propaganda libertaria, òrgan del GLB i del qual va ser gerent Camillo Mazzoleni. Passà a França amb passaport i el març de 1915 es traslladà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on romangué fins finals de maig de 1915, quan, cridat a files, retornà a Itàlia, encara que la declaració de «no apte» es confirmà. El juliol de 1915 treballà com a tipògraf en el diari ginebrí La Tribune i vivia a Carouge (Ginebra, Suïssa). El gener de 1916 va ser novament cridat per a una revisió militar, però no es presentà i el març d'aquell any va ser declarat «apte» de Primera Classe i destinat a tasques d'oficina. Un informe policíac de desembre de 1917 fa saber a les autoritats que freqüenta les reunions del grup editor del periòdic ginebrí anarquista Il Risveglio. El 29 de novembre de 1918 va ser qualificat per la policia d'«anarquista perillós». El maig de 1920 retornà a Itàlia per regularitzar la seva situació militar, però dies després retornà a Ginebra. El 15 de gener de 1921 el Tribunal Militar de Milà (Llombardia, Itàlia) el condemnà a 10 anys de presó militar, condicionalment, pel delicte de deserció. En aquest mateix any se separà legalment de la seva esposa a Itàlia. En 1923 s'establí a Gallarate (Llombardia, Itàlia) i son fill, de 16 anys, estava inscrit en 1928 en la Cambra del Treball. El 2 de març de 1930 la policia segrestà una carta d'un «periòdic subversiu» dirigida a ell, que, segons la policia, havia esdevingut socialista, i el seu domicili va ser escorcollat sense èxit. En 1930 treballà de tipògraf a Gallarate i, posteriorment, a Varese (Llombardia, Itàlia) i estava afiliat al Sindicato Fascista Poligrafici (SFP, Sindicat Feixista de Tipògrafs), però no al Partit Nacional Feixista (PNF). El 12 de setembre de 1938 la Prefectura de Varese l'esborrà de la llista dels subversius. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Remo Tartari

Remo Tartari

- Remo Tartari: El 7 d'octubre de 1902 neix a Santa Maria Maddalena (Occhiobello, Vèneto, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Remo Tartari. Havia nascut en una família de jornalers anarquistes. Quan era jove s'instal·là a Pontelagoscuro (Emília-Romanya, Itàlia) i en 1929, per la seva activitat llibertària, es va veure obligat a exiliar-se a França. En 1936 marxà a la Catalunya revolucionària i lluità als fronts. De bell nou a Itàlia, participà en la Resistència i va ser empresonat pel règim feixista. Després de la II Guerra Mundial, el setembre de 1945 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Italiana (FAI) en el Congrés de Carrara. També milità en la Federació Comunista Llibertària de Ferrara, la qual representà en diversos congressos anarquistes. En 1968 va ser processat per participar en les manifestacions estudiantils d'aquell any. En 1994 Marco Felloni estrenà el documental Quando si beveva l'acqua del Po, sobre la seva vida i amb la seva participació. Remo Tartari va morir el 3 de maig de 1997 a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) i fou enterrat al Cementiri Comunal de Pontelagoscuro. Els seus llibres van ser donats a l'Instituto di Storia Contemporanea (ISC, Institut d'Història Contemporània), el qual creà el «Fons Remo Tartari». En 2011 es creà a Ferrara el «Gruppo Libertario Remo Tartari» i el 20 d'octubre de 2012 aquest grup li reté un homenatge a la Sala de Conferències de la Residenza Santo Spirito de Ferrara.

Remo Tartari (1902-1997)

***

Marcelino Esteban Valero

Marcelino Esteban Valero

- Marcelino Esteban Valero: El 7 d'octubre de 1903 neix a Godos (Torrecilla del Rebollar, Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Marcelino Esteban Valero –a vegades el segon llinatge citat erròniament com Valera. Sos pares es deien Pedro Esteban i Dolores Valero. Fuster i ebenista, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) quan era aprenent del seu ofici. A començament dels anys vint era secretari del Sindicat de la Fusta de Saragossa (Aragó, Espanya) de la CNT. En 1924, quan les autoritats clausuraren els locals confederals i detingueren els secretaris dels sindicats de la CNT, aconseguí escapar de l'arrest. En 1931 fou un dels animadors, amb Domingo Pascual, de les lluites sindicals portades a terme pel Sindicat de la Fusta confederal. El maig de 1931, quan les Joventuts Republicanes Aragoneses (JRA) prengueren el nom de Joventuts Revolucionàries Aragoneses (JRA) i s'integraren més tard en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), en va se nomenat president. El juliol de 1931 participa activament en la vaga de la Telefònica. L'1 de setembre de 1931, arran d'una acció contra els esquirols, va ser detingut després d'haver estat sorprès al Paseo de la Independencia de Saragossa tallant els fils telefònics que s'acabaven de reparar. La mort d'un vaguista assassinat per la Guàrdia Civil que protegia els esquirols, va provocar una crida a la vaga general a Saragossa convocada per la CNT amb el suport del sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT). Un cop lliure, tornà a la feina als tallers Avenia. En aquests anys fou assidu de la penya «Salduba». El setembre de 1932 presidí l'assemblea plenària del Sindicat de la Fusta on es van debatre els acords presos pel Ple de Sindicats de la Regional d'Aragó, Rioja i Navarra. Entre octubre i desembre de 1933 fou tresorer del Comitè Nacional de la CNT, aleshores amb la seu a Saragossa. Quan la insurrecció anarquista de desembre de 1933 va ser detingut a Saragossa i traslladat a la presó de Pamplona (Navarra). El juny de 1934 va ser arrestat a Saragossa en una agafada policíaca que va detenir més de cinquanta companys. A començament de 1936, quan la vaga de 36 dies del sector de la fusta, organitzà l'enviament d'infants de vaguistes a diverses poblacions. Cap al final d'aquesta vaga, va ser detingut en una reunió celebrada en un bosc a la riba de l'Ebre i va ser empresonat. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 i la caiguda de Saragossa a mans rebels, aconseguí fugir de la ciutat el gener de 1937, juntament amb Miguel Abós Serena i José Hipólito Melero Sanjuán. Tots tres van ser considerats pels companys confederals com els principals responsables de la caiguda de la capital aragonesa a mans franquistes i portats pel Consell d'Aragó davant un Tribunal Popular reunit el 31 de gener de 1937 a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Acusats sobretot per Miguel Chueca Cuartero de connivència amb l'enemic, aconseguiren per només un vot salvar-se de la pena de mort i van ser condemnats per«traïció» a treballs forçats al camp de Valmuel a Alcanyís. El juliol de 1937 van ser alliberats pel Consell d'Aragó i amb José Hipólito Melero Sanjuán s'integrà en la col·lectivitat de Mas de las Matas (Terol, Aragó, Espanya), la qual posteriorment presidí. En 1938 fou membre del«Batalló de Metralladores C», unitat formada per Agustín Remiro Manero encarregada de missions d'intel·ligència i de sabotatges a zona franquista. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb el grup d'Agustín Remiro Manero a França i va ser internat, primer, al camp de concentració de Maseras i, després, al de Vernet, on treballà especialment en l'habilitació dels barracons. Traslladat a Fenollet, més tard va ser enviat al camp de concentració de Récébédou, creat el febrer de 1941 al sud de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) per a l'internament de jueus i d'espanyols, on treballà també en el condicionament dels barracons. Posteriorment va ser enviat pels alemanys a fer feina a les fortificacions de la costa atlàntica. El maig de 1943 aconseguí evadir-se i pogué arribar a Tolosa, on s'integrà en la Resistència i esdevingué agent d'enllaç del grup espanyol de l'anomenat «Batalló Roche». En 1945, patint seriosos problemes d'asma, va ser ingressat a l'Hospital Varsovie de Tolosa i patí una operació d'estomac. Pels problemes de salut no va poder seguint exercint la seva professió d'ebenista a Tolosa i s'instal·là a Saverdun (Llenguadoc, Occitània), on continuà militant en la CNT de l'exili. Marcelino Esteban Valero va morir el 14 de gener de 1974 a l'Hôtel Dieu de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat el 2 de febrer al cementiri de Terre-Cabade d'aquesta ciutat.

Marcelino Esteban Valero (1903-1974)

***

Hubert Schwarzbeck

Hubert Schwarzbeck

- Hubert Schwarzbeck: El 7 d'octubre de 1906 neix a Maribor (Estíria, Imperi Austrohongarès; actualment pertany a la regió de Podravska d'Eslovènia) l'enginyer i lluitador antifeixista anarquista i anarcosindicalista Hubert Schwarzbeck. Estudià enginyeria a l'Institut de Tecnologia de Graz (Estíria,Àustria) i milità en la secció local d'aquesta ciutat del Bund herrschaftsloser Sozialisten (BhS, Confederació dels Socialistes Anarquistes), organització llibertària creada per Rudolf Grossmann (Pierre Ramus) durant la Revolució de 1918. En aquests anys mantingué un estret contacte amb els germans i metges anarquistes Johann i Clemens Bartošek, propagandistes de la vasectomia. L'agost de 1932 s'instal·là a Madrid (Espanya), on treballà d'enginyer al departament de disseny de l'empresa de fabricació d'ascensors i elevadors mecànics «Boetticher y Navarro» i es casà amb Carmen Palencias Bravo. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1936 entrà formar part d'un batalló d'Obres i Fortificacions del Cos de Terra de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Nomenat capità, comandà com a major el 31 Batalló a Madrid. Després del triomf franquista, el 6 d'abril de 1939 va ser detingut per agents alemanys i interrogat per membres de la Legió Condor. Jutjat, el 9 de febrer de 1940 va ser condemnat a 20 anys i un dia de presó. En 1944 fou posat en llibertat condicional, però poc després va ser novament detingut i enviat al camp de treball d'Herrera de La Mancha (Manzanares, Ciudad Real, Castella, Espanya). El setembre de 1946 va ser repatriat, amb sa companya i dues filles, i arribà, via Gènova (Ligúria, Itàlia), a Graz. Posteriorment va ser nomenat director tècnic de l'Hospital Especial Estatal de Graz. Hubert Schwarzbeck va morir el novembre de 1989 a Graz (Estíria,Àustria).

***

Luis Villar Sánchez

Luis Villar Sánchez

- Luis Villar Sánchez: El 7 d'octubre de 1910–algunes fonts citen erròniament altres dates– neix a Vigo (Pontevedra, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Villar Sánchez –el segon nom, Rafael, que figura en algunes fonts, no consta en la seva partida de naixement. Sos pares es deien Luis Villar Pérez i Carlota Sánchez Rey. Dibuixant de professió, milità en les Joventuts Llibertàries, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan la guerra civil, el febrer de 1937 ingressà en el «Batalló Galícia» que actuà a Astúries, del qual arribà al grau de tinent. També formà part del Comitè de l'Agrupació Confederal Galaica, encarregant-se de les visites als hospitals asturians, i fou tresorer de les Joventuts Llibertàries Galaiques al nord peninsular. Apressat pels feixistes, Luis Villar Sánchez va ser afusellat, juntament amb altres 15 companys, el 29 d'octubre de 1937 al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) i enterrat el 4 de novembre al cementiri d'aquesta localitat. En 1979, com que no s'havia trobat el cos, el jutjat donà com a data de defunció oficial l'1 de gener de 1937.

***

Luis Robla

Luis Robla

- Luis Robla: El 7 d'octubre de 1917 neix a San Andrés de Rabanedo (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifranquista Luis Fernández Robla, més conegut com Luis Robla, ja que mai no va fer servir el seu primer llinatge. Sos pares es deien Luis Fernández i Modesta Robla. Durant els primers anys de la postguerra participà en la clandestinitat llibertària a Lleó i després, ajudat per uns pescadors bascos, passà a França. Esdevingué col·laborador i gran amic de Laureano Cerrada Santos i del seu cercle activista antifranquista. En 1946 participà des de París (França) en la subscripció «Pro Espanya». Membre del Comitè Intercontinental (CI) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1947 va se nomenat delegat de la Comissió Nacional de Relacions Anarquistes de la Federació Anarquista Iberica (FAI) per al Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El desembre de 1947 marxà cap a Saragossa (Aragó, Espanya) amb la missió de reconstituir el Comitè Regional d'Aragó de la CNT i de crear una xarxa de passades i de bases per als grups d'acció i la guerrilla llibertàries. Per a aquesta finalitat va crear l'empresa de transports «Galicia», on els camions, amb un doble fons, servien per a passar armes i material propagandístic. En 1948 participà amb Ureña en el Ple clandestí celebrat a la Ciutat Universitària de Madrid (Espanya). Membre de l'anomenada «Comissió Conspiradora de la CNT» (Laureano Cerrada Santos, Georges Fontenis, Antonio Ortiz Ramírez, Primitivo Pérez Gómez, José Pérez Ibáñez, etc.), també en 1948, durant un viatge a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), amb la finalitat de preparar un atemptat aeri contra el dictador Francisco Franco, realitzà un informe detallat de les fortificacions costeres. El juny de 1948, quan l'onada de detencions a Madrid, passà a França, però retornà per a la realització de l'atemptat planejat. El 12 de setembre de 1948, amb José María Larrea, advertí telefònicament des de Sant Sebastià Laureano Cerrada Santos a França de la presència d'un vaixell amb Franco dins la badia i donà el vist i plau per a l'enlairament d'un petit avió carregat amb quatre bombes incendiàries d'un pes total de 120 quilograms. L'avió, a bord del qual es trobaven els companys Antonio Ortiz Ramírez, Primitivo Pérez Gómez i José Pérez Ibáñez (El Valencia), va ser interceptat per un caça i, després d'haver llançat les bombes a la mar, hagué de retornar a França. També va participar en un projecte d'atemptat («Plan Pánico») contra l'arquebisbe i el governador de Saragossa que no reeixí. Després d'això retornà a França. Durant els anys seixanta i setanta freqüentà els locals de la CNT francesa, al carrer de la Tour d'Auvergne de París, i visqué a la rue Jean-Pierre Timbaud de la capital francesa, on treballà com a muntador d'ascensors. A finals dels anys setanta patí un robatori i passava pena que la pistola que li havia acompanyat durant la seva llarga vida clandestina, ara furtada, caigués en «vils mans». A començament dels anys vuitanta s'instal·là a Dortan (Roine-Alps, França), però continuà militant en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de París. Malalt, Luis Fernández Robla va morir el 25 d'abril de 1994 a Oyonnax (Roine-Alps, França); incinerat tres dies després a Bourg-en-Bresse (Roine-Alps, França), les seves cendres van ser escampades al seu Lleó natal.

Luis Robla (1918-1994)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí - Cultura i repressió durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor)

0
0

Nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí - Cultura i repressió durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor)


Miquel López Crespí i la lluita per la cultura durant el franquisme


És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista. (Mateu Morro)


Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi. (Mateu Morro)


Per Mateu Morro, historiador i exsecretari general del PSM


La trajectòria com a escriptor de Miquel López Crespí és prou coneguda i abasta gairebé la totalitat de gèneres literaris, a més d’una important diversitat de temes i registres. Des de molt prest, des de sempre, ha volgut ser coherent amb un concepte d’escriptor que l’identifica amb el compromís cívic i polític, a partir de la comprensió del paper de la literatura enmig de la societat. Per això López Crespí ha anat elaborant la seva obra amb els patrons que la fidelitat a les seves idees i a ell mateix li imposaven. La feina de l’escriptor, vista des d’aquest punt de mira, no consisteix tant en l’elaboració d’uns escrits genials com en la tasca de reflectir allò que ha vist, coneix i vol canviar per un imperatiu ètic de dignitat i justícia. Enfront de les exquisideses estilístiques s’hi oposa el treball literari que, mot darrera mot, llibre darrera llibre, sense defugir el risc creatiu de l’experimentació formal, es tradueix en una obra extensa i sòlida com la que ha bastit en Miquel López Crespí.

D’altra banda, tot aquest compromís moral amb les pròpies conviccions reporta una nítida marginació dels canals diguem-ne oficials, accessibles amb més facilitat des d’una relació complaent cap el poder instituït. No és possible esdevenir un escriptor àulic si hom s’entesta en romandre fidel a tot allò que ha justificat el seu treball des del primer dia que va començar a escriure. Aquests escriptors, obstinats, entossudits en bastir una obra independent i crítica, no solen rebre les lloances dels comissariats culturals i, ben sovint, esdevenen autors que no transiten amb facilitat pels canals institucionals. Marginats, mal coneguts, deslligats dels cenacles influents, pasturen pels papers impresos com uns veritables “outsiders”, tan sols armats de la seva incorregible voluntat de coherència i de la seva ferma decisió de ser honests, amb ells mateixos i amb els seus lectors.

Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi.

El marxisme, l’oposició a l’estalinisme i a les ortodòxies de qualsevol signe, l’estudi de totes i quantes ideologies revolucionàries han existit i existeixen, cada un dels retalls d’història que fa servir en els seus escrits, no són un codi ideològic inamovible sinó una referència orientadora que Miquel López Crespí utilitza per a no perdre peu i per a mostrar als lectors ell qui és, d’on ve i cap a on va.

En definitiva, en Miquel López Crespí està al costat dels oprimits, del pobres, dels marginats, dels colonitzats, dels oblidats, dels represaliats, dels exiliats, dels incompresos i dels que s’han enfrontat amb el poder. Ell mateix se sent part d’una cultura crítica de la qual no creu que s’hagi d’abdicar. Una cultura que té uns autors, unes teories i unes fites en la història, però que també representa una actitud personal. I tot aquest capital d’experiència i de pensament no està barallat en absolut amb la més profunda tolerància i capacitat de diàleg amb tradicions culturals de diferent signe. Massa bé sap ell quin és el valor alliberador de la cultura, amb tota la seva amplitud universal i humanista. Per això es reivindica com a part d’una rica tradició cultural doblement perseguida: per crítica i per fidel al país.


Cultura i política en el canvi social


El poder polític de totes les èpoques ha col·locat en un primer nivell del seu interès l’escenari cultural. El debat sobre la relació entre cultura i política, d’una manera o de l’altra, és tan antic com la mateixa reflexió sobre les societats humanes. Per això al llarg dels segles XIX i XX, amb l’ascensió dels diversos moviments de masses que protagonitzaren la vida política d’aquells segles convulsos, hi va haver un intens debat teòric sobre el paper de la cultura en el canvi social. Un debat que en Miquel ha seguit de prop, l’ha viscut i l’ha conegut molt bé. Però la cultura no sols ha estat usada en un sentit emancipador. De fet, el feixisme va ser molt actiu en l‘àmbit del front cultural. I el franquisme, com al llarg del llibre sovint surt a col·lació, va voler des del començament utilitzar al seu servei totes les facetes de la cultura per consolidar la seva virulenta dictadura. Trencar aquella presó ideològica va costar molts d’esforços, a molta de gent i en molts de terrenys alhora, i el de la cultura va esdevenir un dels camps de batalla on primer varen triomfar els que defensaven la llibertat i el canvi polític. És de tot això que tracta aquest llibre.

Antonio Gramsci, a la presó feixista on Mussolini l’havia confinat, va encertar a confegir una suggerent teoria que permetia destriar el paper de la cultura i els intel·lectuals en relació als grups socials i a les seves formulacions polítiques, en un moment en el qual la possibilitat d’un canvi social era una opció oberta a Europa. Al llarg del segle XX, molts d’intel·lectuals, més o menys vinculats als moviments populars, treballaren per bastir una cultura alternativa a la del sistema instituït. La necessitat d’un front cultural era una qüestió òbvia, però hi havia també una tradició radicalment obrerista, amb arrels en l’apoliticisme anarquista i en el cristianisme de base, que qüestionava les funcions emancipadores de la cultura més enllà de les expressions directament emanades de la lluita concreta. El que ens diu López Crespí és una altra cosa: que la cultura, tant com la política, és imprescindible en qualsevol canvi social i polític. I la cultura d’un poble és un fet conformat al llarg de la història per una multitud d’aportacions diverses i en diàleg permanent entre elles mateixes.

La consideració dels valors compartits i universals consubstancials al fet cultural no impedeix, però, que López Crespí no separi amb un traç vigorós els posicionaments dels diferents escriptors o artistes davant els fets que varen viure. L’enlluernament, des de l’àmbit de la dreta, cap al nou règim franquista és un fet històric objectiu que en certs casos no s’explica tan sols per la necessitat de sobreviure fos com fos. Hi ha components classistes i ideologies reaccionàries que pesen molt a l’hora d’entusiasmar-se o no amb “el General de l’Espanya una”.


Les formes de l’art i el franquisme


És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista.

Al llarg dels articles inclosos en el recull van compareixent uns episodis poc o gens coneguts, que aleshores varen tenir la seva importància, i que ens permeten conèixer-ne els protagonistes oblidats. Persones que potser no són a les cròniques oficials i que difícilment hi seran, però que l’autor del llibre aconsegueix treure de l’oblit en un molt saludable exercici de memòria històrica.

Sense conèixer aquelles iniciatives i aquells protagonistes, potser un tant aïllats socialment en una Mallorca molt aferrada a l’immobilisme conservador tradicional, podríem arribar a pensar que en aquells anys de grisor res va passar a Mallorca més enllà de la passivitat social –esdevinguda acceptació implícita majoritària- envers el règim de Franco. I d’aquí podríem passar a no reconèixer el caràcter brutal, assassí, d’aquell model polític aixecat sobre una llarga guerra d’extermini. Encara ara, i potser més d’uns anys ençà, no és rar sentir despatxar aquell sistema polític genocida com si fos un episodi més de la nostra història. Com qualsevol altre. Al cap i a la fi “els altres feren el mateix i tot plegat va ser un enfrontament fratricida”. Els tòpics negacionistes i la relativització del caràcter criminal d’aquell règim han fet molt de camí. I no es pot posar al mateix nivell un aixecament militar i feixista contra la legalitat republicana democràticament constituïda, amb una tasca d’extermini cruel de les persones que defensaven ideals democràtics i progressistes, que la defensa aferrissada de la República que, entre altres coses, no es podia separar de l’assoliment d’un nou tipus d’estat que reconegués la pluralitat nacional o que validàs un model social més just. Per tant, treure a la llum la veritable natura del franquisme, i de la guerra que va promoure, és un dels grans mèrits d’aquest llibre.

La victòria del franquisme va ser un desastre històric per a la població dels diversos països inclosos dins l’estat. Va ser una infàmia i un atemptat contra la justícia, la raó, la llibertat i el desenvolupament d’una societat més igualitària, que es va congriar al recer dels estats feixistes d’Alemanya i Itàlia. I no oblidem que primer la victòria i després la supervivència d’aquell règim corrupte sols va ser possible, entre altres coses, per la indiferència o el suport implícit de les potències guanyadores a la Segona Guerra Mundial. Com ja havia passat el 1713 a Utrecht, els nostres pobles varen ser abandonats a la seva sort enfront d’un estat espanyol militarista i profundament reaccionari.


La perspectiva de la història


A hores d’ara ja no podem referir-nos als temps de la transició com si no sabéssim què llamps va passar. Va succeir allò que sabíem que passaria a partir del moment que no va ser factible un procés de trencament clar amb el franquisme. La solució pactada es va imposar amb tots els condicionants que comportava, vetlada gelosament per l’estat franquista, i endegant una constitució gens modèlica des del punt de mira democràtic. Res del que es va posar en marxa aleshores garantia el respecte a la dignitat i la llibertat dels pobles o l’assoliment d’un marc democràtic avançat en el qual tot es pogués debatre i qüestionar. El franquisme va guanyar la seva darrera batalla, tot i perdre-la en aparença. Va guanyar malgrat ell mateix. I va assolir a fer permanent el model d’estat reaccionari que havia desenvolupat, amb unes reformes més o menys importants, però sense tocar les estructures de poder. Potser no hi havia altra opció possible després de decennis de dictadura –o almenys això és el que es deia des del discurs oficial- i ens havíem de menjar amb patates la monarquia borbònica i l’estat espanyol unitari i uninacional, però aquest discurs de la por ja no és suficient per a poder seguir presentant el model sorgit del compromís amb el franquisme com a desitjable, amb valor intemporal i, a més a més, intocable. Aquest és un dels mites que han acabat caient en els darrers temps.

La democràcia és l’expressió de la voluntat majoritària d’un país sense limitacions fraudulentes. I el marc polític sorgit després de la mort de Franco té massa limitacions en tots els sentits. Ara mateix, som al davant d’un procés polític a Catalunya que ens afecta de manera directa, es miri com es miri. Que un poble, amb el qual ens lliga la història i la cultura, després de tres-cents anys d’ocupació i més de cinc-cents de dependència política, bategui amb il·lusió per recobrar les seves llibertats, és un fenomen de gran abast que no ens pot deixar indiferents. No sabem quin serà el devenir, ben segur ple de dificultats, d’aquest combat tan admirable com desigual, però si que sabem que és un procés que no té aturada possible. Tot i que tampoc té una resolució fàcil a curt termini. Estam davant allò que Gramsci, tan estimat per en Miquel López Crespí, en deia “una guerra de posicions”.

Com ens afectarà aquesta situació? Per molt que hi pensi sols encert a veure al davant uns temps difícils, en els quals fins i tot els limitats avenços democràtics de la transició es poden veure compromesos per l’onada reaccionària que ens pot caure al damunt. Sempre que es sacseja el model d’estat, la reacció dels poders fàctics d’aquest estat és iracunda i un dels seus objectius és aturar el contagi que, en el nostre cas, veuen com un gran perill. El simple intent de defensar la identitat cultural multisecular del nostre poble és vist amb incomprensió o amb rancúnia. De fet, encara retrona a Mallorca el clam dels germans Llorenç i Miquel Villalonga, prou esmentat per Miquel López Crespí, exigint la depuració dels culpables d’expressar afinitats catalanistes. Els nous temps que s’endevinen a l’horitzó tendran molt de resistència davant un poder que disposa de mitjans incommensurablement superiors. En aquesta tasca és ben segur que ens serà imprescindible fer un exercici permanent de memòria i, a la manera d’en Miquel López Crespí, mantenir el timó ben dreturer. No donem res per sabut, no pensem que cap posició sigui segura, no deixem per a l’oblit allò que va passar i ens ho han amagat, recuperem l’orgull de les persones que han treballat per aquesta terra amb dignitat i facem camí.

Santa Maria del Camí (Mallorca) 12-IX-2016


[08/10] «L'Avenir» - Detenció de Català - Setmana Roja de Barrancabermeja - Gala de «Le Monde Libertaire» - Chatel - Acuña - Barbieri - Besnard - Fantozzi - Soto - Scolari - Sorinas - Friedetzky - Cottin - Hans - Recoule - Wolf - Rigall - Varo - Morros - Casado - Martínez - Oto - Serra - Margalef - Ramos - Pasello - Vega Álvarez

0
0
[08/10] «L'Avenir» - Detenció de Català - Setmana Roja de Barrancabermeja - Gala de «Le Monde Libertaire» - Chatel - Acuña - Barbieri - Besnard - Fantozzi - Soto - Scolari - Sorinas - Friedetzky - Cottin - Hans - Recoule - Wolf - Rigall - Varo - Morros - Casado - Martínez - Oto - Serra - Margalef - Ramos - Pasello - Vega Álvarez

Anarcoefemèrides del 8 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "L'Avenir"

Capçalera del primer número de L'Avenir

- Surt L'Avenir: El 8 d'octubre de 1893 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual anarquista L'Avenir. Organe ouvrier indépendant de la Suisse romande. Aquest primer número ortava l'epígraf, en forma de pregària, de Carl Vogt (1847): «Vine, doncs, oh dolça emancipació del món!, vine benvolent anarquia, tu, cap a la qual també s'aixequen els seus sospirs les ànimes deprimides dels governats com a l'única arca de salvació enmig de la prostració i de la confusió universal, vine i allibera'ns del mal anomenat Estat.»; però en cada número l'epígraf era diferent. L'editor responsable fou Auguste Pacifique Bérard, amb el suport de Jean-Albert Karlen. Hi van col·laborar Victor Barrucand, Elémir Bourges, Walter Crane, Louis Duchosal, Jean-Marie Guyau,Émile Henry, Joris, C. V. Laval, Maurice Montegut, Félix Pyat, Jean Richepin, Joseph Henri Rosny, Herbert Spencer, Maurice Talmery, Claude Tillier, entre d'altres. En sortiren 17 números, l'últim el 30 de juliol de 1894. A l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam es conserva una galerada de la qual s'editaren 30 exemplars el 9 de setembre de 1894.

***

Borsa de Treball de París

Borsa de Treball de París

- Detenció de Català: El 8 d'octubre de 1924 és detingut a París (França), quan rebia d'una parella de companys llibertaris dos fardells d'armes, l'activista anarquista Ramon Català. Exiliat a França durant la dècada dels vint a causa del pistolerisme, organitzà a Firminy (Forez, Occitània), amb son germà Josep Català, el grup anarquista«Els Inseparables». El juliol de 1924, quan son germà Josep marxà a Elbeuf (Normandia, França), s'instal·là a la regió parisenca. Participà activament en nombroses reunions d'exiliats espanyols a la Borsa de Treball de París i al«Foyer Végétalien», organitzades pel Comitè de Relacions Anarquistes, que substituïa la Lliga de Militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de París, il·legalitzada per les autoritats franceses el setembre de 1924.

***

L'Standard Oil Company segons un dibuix satíric de l'època

L'Standard Oil Company segons un dibuix satíric de l'època

- Setmana Roja de Barrancabermeja: El 8 d'octubre de 1924 esclata la primera vaga al centro petroler de Barrancabermeja (Santander, Colòmbia), el més important del país. Des de 1919 la Tropical Oil Company (la Troco), filial de la nord-americana Standard Oil Company, s'havia establert a Colòmbia. Les condicions insalubres de la feina --segons un informe oficial, el 36% dels 2.838 obrers havien caigut malalts durant el primer trimestre de 1924--, la manca d'hospitals, la discriminació salarial entre obrers estrangers i nacionals, el tractament autoritari per part dels capatassos i els acomiadaments en massa, van motivar la mobilització dels obrers. La Societat Obrera de Barrancabermeja, creada poc abans amb l'assessorament del destacat militant Raúl Eduardo Mahecha Caycedo, va signar el març de 1924 un pacte amb l'empresa, segons el qual aquesta es comprometia a millorar les condicions de feina. Mahecha, una mena d'anarcocomunista cristià, va mantenir sempre el principi de l'acció directa, és a dir, que la classe obrera s'havia d'organitzar totalment al marge dels partits polítics. Davant l'incompliment del pacte, una minoria d'obrers va començar la vaga el 8 d'octubre i als pocs dies la totalitat dels treballadors, més de tres mil, es van integrar en el moviment; a més dels comerços i colons, afectats pel monopoli establert per la Troco. L'empresa es va negar a negociar, al·legant que no es podien acordar augments salarials sense l'acord de la central nord-americana. De bon començament, l'Estat colombià es va solidaritzar amb la Tropical Oil Company, declarant la vaga il·legal. En polaritzar-se la situació, la vaga va assumir característiques insurreccionals: els treballadors van organitzar grups d'autodefensa (Exèrcit Popular). Buscant paralitzar totalment les activitats de la regió, van aixecar les vies ferroviàries i van bloquejar les carreteres. Barrancabermeja va ser presa totalment pels treballadors, però no va haver enfrontaments armats de consideració. Les circumstàncies de desenvolupament de la vaga, els mètodes de lluita emprats, la paralització de les activitats de la regió i el control obrer sobre la ciutat reflecteixen l'existència d'una nova consciència col·lectiva entre un sector dels treballadors. Aquesta consciència, si bé va manifestar una ruptura ideològica en relació a l'organització social dominant, en la mesura que va subvertir les normes de comportament establertes, no va tenir l'oportunitat d'erigir formes alternatives d'organització social. L'amatent intervenció del govern, que va enviar a Barrancabermeja al seu ministre de Indústries, el general Diógenes A. Reyes, el 14 d'octubre, va aconseguir finalment liquidar el moviment. Aquell mateix dia, la majoria dels treballadors van acceptar un «acord» netament desavantatjós pactat entre l'empresa i el govern --on es rebutja tot augment salarial, es fan vagues al·lusions a millores de les condicions de salubritat i es deixa a l'empresa total llibertat per exercir represàlies sobre els vaguistes--, fet que testimonia la derrota del projecte radical de caire llibertari, predominant durant els primers dies, i l'adhesió de la majoria a la institucionalitat vigent. Els treballadors es van reintegrar als seus llocs de feina i la pau va tornar a regnar a Barrancabermeja. Als pocs dies Mahecha i altres activistes són empresonats i expulsats de la regió, acusats de «sedició, ferides, robatori i homicidi». Mahecha romandrà 17 mesos tancat a Medellín i en només 20 dies 1.200 obrers seran acomiadats i deportats.

***

Cartell de la gala

Cartell de la gala

- Gala de Le Monde Libertaire: El 8 d'octubre de 1980 se celebra a l'hipòdrom Jean Richard, a la Porta de Pantin de París (França), una gala de suport al periòdic Le Monde Libertaire organitzada per la Federació Anarquista (FA). L'objectiu concret de l'acte era recaptar fons per a l'adquisició d'un nou local per a la llibreria llibertària Publico. El concert tingué com a protagonista el cantant Bernard Lavilliers i el seu grup. Malgrat la manca de difusió als mitjans de comunicació i gràcies a l'aferrada de 25.000 cartells arreu l'Illa de França, al concert assistiren al voltant de 9.000 espectadors.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Charles Chatel (ca. 1894)

Foto policíaca de Charles Chatel (ca. 1894)

- Charles Chatel: El 8 d'octubre de 1868 neix al XVIII Districte de París (França) el poeta i propagandista anarquista Charles Chatel. Sos pares es deien Auguste Chatel i Malvina Picard. En 1889 fou secretari de redacció de la parisenca Revue Européenne socialiste, littéraire et artistique. El novembre de 1891 reemplaçà A. Ritzerfeld com a gerent del periòdic àcrata L'En Dehors, dirigit per Zo d'Axa. Condemnat a una multa de 1.000 francs per un article, va ser reemplaçat el gener de 1892 en el seu càrrec de gerent per Armand Matha. Tot seguit col·laborà en el periòdic de Jean Grave La Révolte. En 1893 cofundà amb André Ibels la Revue Anarchiste. Science et Art, que publicà vuit números entre agost i desembre i que posteriorment edità cinc números sota el títol LaRevue Libertaire. El 9 de febrer de 1894, amb Henri Gange i una trentena de companys i artistes, reté un homenatge a l'anarquista Auguste Vaillant, guillotinat dies abans, davant la seva tomba al cementiri d'Ivry (Illa de França, França). El 14 de març de 1894 va ser detingut al domicili del doctor Bertrand, al número 6 del carrer Turbigo del III Districte de París, on s'hi havia refugiat arran de la repressió desencadenada contra el moviment anarquista després de l'atemptat amb bomba contra el cafè Terminus de París. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat, acusat de ser un dels teòrics de l'anarquisme i de l'il·legalisme, per l'Audiència del Sena en l'anomenat«Procés dels Trenta». En aquest judici es declarà «anarcoindividualista» i«rebel a qualsevol acció comuna», afirmant que no freqüentava les reunions anarquistes; defensat per Jean Ajalbert, va ser absolt. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després, amb André Ibels, publicà el periòdic bimensual Le Courrier Social Illustré, del qual sortiren quatre números entre novembre i desembre de 1894. Entre febrer i juny de 1895 col·laborà en el periòdic marsellès L'Oeuvre Social i entre desembre de 1895 i juliol de 1896 en el diari de Pierre Martinet, La Renaissance. Henri Zisly, dans el número 32 (estiu de 1895) del periòdic Le Phare de Montmartre, publicà un article sobre ell. Charles Chatel va morir de tuberculosi pulmonar el 5 de juny de 1897 en la més absoluta pobresa al seu domicili del número 49 del carrer del Cardinal-Lemoine del V Districte de París (França). Dos dels seus amics, M. Thiercelin, estudiant de medicina, i Stuart Meryl, poeta, ajudaren sa vídua, Agathe, en el pagament de les exèquies. 

Charles Chatel (1868-1897)

***

Membres de la VI Missió Cultural (1927). D'esquerra a dreta: Jesús Camacho Arce, Raquel Portugal, Elisa Acuña Rosseti, Samuel Pérez i Albino R. López

Membres de la VI Missió Cultural (1927). D'esquerra a dreta: Jesús Camacho Arce, Raquel Portugal, Elisa Acuña Rosseti, Samuel Pérez i Albino R. López

- Elisa Acuña: El 8 d'octubre de 1872 neix a Real del Monte --actual Mineral del Monte-- (Hidalgo, Mèxic) la mestra i periodista anarcofeminista María Elisa Brígida Lucía Acuña Rosete --el seu nom figura transcrit de diverses maneres (Elisa Acuña Rosseti, Elisa Acuña Rossetti, Elisa Acuña y Rossetti i Elisa Acuña de Rossetti), però ella signava Elisa Acuña Rosseti. Després d'estudiar magisteri, en 1900 obtingué el títol de mestra i l'any següent s'afilià al Club Liberal«Ponciano Arriaga», creat per Camilo Arriaga i del qual arribà a formar part del seu Centre Director, i s'acostà al grup creat al voltant dels germans Ricardo i Enrique Flores Magón. En 1901 participà en el I Congrés de Clubs Liberals. Atacà el govern de Porfirio Díaz en els seus articles dels periòdics Excélsior i El Duende de Veracruz. En 1903 formà part de la direcció del Club Liberal Mexicà (CLM), amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i María del Refugio Vélez, i el 23 de febrer d'aquell any signà el«Manifest a la nació del Club Liberal "Ponciano Arriaga"», redactat per Camilo Arriaga des de la Ciutat de Mèxic i publicat en El Hijo del Ahuizote, i on es demanava llibertat d'expressió i l'organització de més clubs liberals. S'afilià al Club Antirreeleccionista Redenció (CAR) i redactà articles per a l'òrgan d'expressió d'aquesta organització. En 1903 va ser detinguda i tancada a la presó de Belén de la Ciutat de Mèxic, juntament amb els germans Flores Magón, Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, Camilo Arriaga i Juan Sarabia, i alliberada a començaments de 1904. Amb la periodista i poetessa anarcosindicalista Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, que havia conegut a la presó, redactà el periòdic Fiat Lux. Fugint de la repressió s'exilià als Estats Units i, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Sara Estela Ramírez, fou membre de la redacció de la nova etapa del setmanari Vésper a San Antonio (Texas). En 1907 fundà, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Dolores Giménez Muro, «Las Hijas de Anáhuac», grup format per unes tres-centes dones llibertàries que exigien mitjançant vagues millores condicions laborals per a les dones. Després entrà a formar part de la direcció del Partit Liberal Mexicà (PLM). En 1908 fundà, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, José Edilberto Pinelo i Elisa Acuña, Dolores Jiménez Muro, l'organització obrerista «Socialisme Mexicà» al districte de Mèxic. Continuà editant el periòdic Fiat Lux, ara com a òrgan de la Societat Mutualista de Dones. Després d'un intent fracassat de rebel·lió patrocinat pel Cercle «Ponciano Arriaga» fou detinguda amb altres companyes (Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, Dolores Jiménez Muro i María Dolores Malvaes) i tancada a la presó de l'illa de Sant Juan de Ulúa (Golf de Mèxic). L'abril de 1910 participà en l'organització de la Gran Convenció Nacional Independent, que es realitzà al Tívoli del Eliseo de la Ciudad de Mèxic i que va fer costat la candidatura de Francisco Ignacio Madero González a la presidència de Mèxic. En 1910 va fer costat el Club Femení Antirreeleccionista «Hijas de Cuauhtémoc», fundat per Dolores Jiménez Muro, i fundà el periòdic La Guillotina. Entre 1911 i 1912 col·laborà en Nueva Era. En aquesta època es distancià de Ricardo Flores Magón. El març de 1911 va fer costat el «Complot de Tacubaya», organitzat per Camilo Arriaga per derrocar Porfirio Díaz. En 1911, per lluitar contra la reelecció de Madero i fer costat Emiliano Zapata, creà amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Dolores Jiménez Muro, entre d'altres, l'organització «Amigas del Pueblo», que demanava el vot femení per al president provisional Francisco León de la Barra. El juny de 1911 aquest grup organitza una manifestació a la colònia Santa Julia que va ser reprimida amb un resultat de nou morts. Atacà la dictadura de José Victoriano Huerta Márquez (1913-1914) amb manifests, pamflets i articles als diaris (La Voz de Juárez, Sinfonía,Combate, Anáhuac, etc.) fins a l'entrada d'Álvaro Obregón Salido a la capital mexicana el 14 d'agost de 1914. Aquest mateix any es declarà partidària d'Emiliano Zapata i va ser nomenada cap de Propaganda del seu moviment a l'Estat de Puebla per lluitar contra Victoriano Huerta; també va fer d'enllaç entre els zapatistes i els carrancistes. En 1914, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, edità La Reforma, primer periòdic mexicà destinat a reivindicar la causa dels pobles indis. Després de la Revolució treballà en el Consell Feminista Mexicà i en la Lliga Panamericana de Dones. A partir de 1920 va ser destinada al Departament de Premsa de la Biblioteca Nacional, que en 1932 es transformà en l'actual Hemeroteca Nacional de Mèxic. En 1927 dirigí la VI Missió Cultural («Creuada contra la Ignorància») de la Secretaria d'Educació Pública (SEP), que recorregué les comunitats indígenes dels Estats de Zapatecas, Aguascalientes i San Luis Potosí i que tenia com a finalitat portar l'educació a totes les comunitats rurals mexicanes; els altres «missioners» van ser Raquel Portugal, Jesús Camacho Arce, Albino R. López i Samuel Pérez. Aquesta Missió instal·là set Instituts Socials: dos a Zapatecas, un a Aguascalientes i quatre a San Luis Potosí. Elisa Acuña va morir el 12 de novembre de 1946 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) d'un càncer gàstric. El 16 de novembre de 2010, en ocasió del Centenari de la Revolució Mexicana, les seves restes van ser traslladades del «Pateón Civil de Dolores» de la Ciutat de Mèxic, on havia estat enterrada en morir, a la«Rotonda de los Hidalguenses Ilustres» de Pachuca de Soto (Hidalgo, Mèxic). La seva figura inspirà el personatge d'Emilia Sauri de la novel·la Mal de amores d'Ángeles Mastretta.

***

Pompeo Barbieri

Pompeo Barbieri

- Pompeo Barbieri: El 8 d'octubre de 1881 neix a Mezzana (San Giuliano Terme, Toscana, Itàlia) l'anarquista Pompeo Scipione Barbieri. Sos pares es deien Carlo Barbieri, obrer perforador, i Angela Morganti. De ben jove s'acostà al pensament llibertari i esdevingué en poc temps un destacat propagandista. En 1907 impartí nombroses conferències a diferents indrets de la Toscana. Entre aquest any i 1910 treballà a Fàbrica Italiana d'Automòbils de Torí (FIAT) de La Spezia i en aquests anys col·laborà en el setmanari Il Libertario i va fer una bona amistat amb Pasquale Binazzi i Zelmira Peroni. El 26 de desembre de 1910 assistí al III Congrés dels Anarquistes de la Toscana celebrat a Pisa. Entre 1911 i 1912 participà activament en la campanya antimilitarista i va fer diverses conferències i mítings a Pisa i a Livorno contra la guerra italoturca. Col·laborà en el setmanari L'Avvenire Anarchico i el maig de 1914 prengué part en el V Congrés dels Anarquistes de la Toscana celebrat a Pisa, on fou nomenat secretari de la recentment constituïda Unió Anarquista Toscana (UAT), encara que deixà el càrrec el setembre d'aquell any. Aquest mateix any, cridat pels obrers friülans de Càrnia, va fer una gira propagandística a la zona d'Udine. Decidit adversari de la intervenció italiana en la Gran Guerra, el maig de 1915 va ser detingut a Pisa per haver participat en una manifestació antimilitarista no autoritzada i fou tancat durant dos mesos. A finals de 1919, per qüestions laborals, s'establí a La Spezia, on reprengué la seva col·laboració amb Il Libertario i on trobà altre company pisà, Mario Lami. Durant el Bienni Roig prengué part en les lluites obreres i en les primeres accions armades contra el feixisme. El febrer de 1923, després d'una nova detenció, decidí emigrar clandestinament i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on continuà la seva tasca d'agitació anarquista, especialment en la companya per l'alliberament de Sacco i Vanzetti. Després va fer feina a les drassanes navals de La Sanha. Pompeo Barbieri va morir el 15 de juny de 1928 en un accident laboral a La Sanha de Mar de Toló (Provença, Occitània).

***

Pierre Besnard

Pierre Besnard

- Pierre Besnard: El 8 d'octubre de 1886 neix a Montreuil-Bellay (País del Loira, França) el militant anarcosindicalista Pierre Eugène Besnard. L'1 de març de 1909 va entrar com a factor auxiliar en els ferrocarrils de l'Estat a Chinon i després com a factor en cap a l'estació d'Auteuil-Boulogne. El 4 de maig de 1920 va ser elegit secretari interí de la Comissió Permanent de l'Oficina Mixta dels Sindicats Parisencs de Ferroviaris i era el principal dirigent del moviment per a la regió parisenca; i deu dies després, va ser cessat dels ferrocarrils per haver fet vaga. També va ser membre de la Comissió Executiva de la Federació Nacional de Ferroviaris. A partir de l'1 de juliol de 1920 va entrar com a taxador de la Companyia Piemontesa de Transports. El 20 de maig de 1921 va substituir Monatte com a secretari general del Comitè Central dels Comitès Sindicals Revolucionaris (CSR), principal força de l'oposició en el si de la Confederació General del Treball (CGT) dirigida per Jouhaux. Abans, en febrer de 1921, havia fundat el «Pacte», societat secreta a l'estil bakuninista que tenia com a finalitat orientar els CSR i la CGT cap a l'anarcosindicalisme. En 1926 fundarà, escindint-se de la CGT, la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), sindicat revolucionari afiliat a la nova Associació Internacional de Treballadors (AIT, no autoritària), creada en 1922 a Berlín per Rudolf Rocker. En 1928 publicarà Le Combat Syndicaliste,òrgan de la CGTSR. Quan esclata la revolució espanyola participarà en la creació dels Comitès Anarquistes Sindicalistes per a la Defensa del Proletariat Espanyol i va ser elegit com a secretari de la Conferència d'aquests comitès que es van reunir entre el 24 i el 25 d'octubre de 1936, i va ser confirmat en aquesta funció en el Ple de l'AIT que va tenir lloc a París entre el 15 i el 17 de novembre amb la finalitat d'intensificar la propaganda internacional en favor de l'Espanya llibertària. Durant la II Guerra Mundial es va refugiar al Midi i amb l'Alliberament serà elegit vicepresident de la Confederació General Pacifista creada entre el 9 i el 16 de desembre de 1945 i de la qual Louvet seria secretari general. Pierre Besnard va morir el 19 de febrer de 1947 a Bagnolet (Illa de França, França), i va ser incinerat el 24 de febrer al cementiri parisenc de Père-Lachaise (urna 10.759). Entre les seves obres podem destacar Les syndicats ouvriers et la révolution sociale (1930), Le monde nouveau (1936), L'Éthique du syndicalisme (1938) i col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure.

***

Fotografia d'una fitxa policíaca d'Enzo Fantozzi

Fotografia d'una fitxa policíaca d'Enzo Fantozzi

- Enzo Fantozzi:El 8 d'octubre de 1886 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'antimilitarista, maçó, anarquista i anarcosindicalista Enzo Luigi Ferruccio Fantozzi, conegut com Ricciotto. Sos pares es deien Vittorio Fantozzi i Sofia Degli Innocenti. Després d'estudiar en una escola tècnica, entrà a fer feina en els ferrocarrils i s'afilià al Sindicat Ferroviari, del qual arribà a ser membre del Comitè Nacional, participant en diverses vagues. En 1906 es traslladà a Florència, on va ser qualificat per la policia com a«socialista antimilitarista» i «actiu propagandista». El 10 de desembre de 1909 participà en el Congrés de Ferroviaris d'Ancona i entre l'1 i el 3 d'octubre de 1911 en el Congrés Nacional de Ferroviaris de Florència. El 12 de juliol de 1914 va ser un dels oradors en l'enterrament de Placido Calderai, obrer mort durant els fets de la«Setmana Roja». Fitxat per la policia, aquesta ressaltà la seva oratòria violenta, d'incitació a la vaga i a la revolució. El 4 de desembre de 1914, amb Mario Garuglieri, Gregorio Benvenutti i altres 200 anarquistes i socialistes, participà en la fundació del Comitè Internacional contra la Guerra. El febrer de 1915 proposà, en cas de mobilització, un pla d'aillament de la ciutat, que implicava el sabotatge de les línies telefòniques, el bloqueig de les vies fèrries i dels ponts, confiscació d'armament i altres mesures revolucionàries. Edità, amb altes companys del Comitè Internacional contra la Guerra, el periòdic antipatriota Civiltà (Civilització), el primer número del qual sortí el 25 de març de 1915 a Florència. El 22 de maig de 1915 va ser detingut a Liorna acusat d'haver organitzar la resistència al reclutament i d'haver proposat el sabotatge de les línies fèrries. Alliberat el 5 de juny, el novembre va ser enviat a files i incorporat en un regiment d'Infanteria a Gènova. En 1916 en va ser eximit, però va ser comminat a treballar en una fàbrica de munició a Liorna i l'any següent la seva exempció va ser anul·lada i reenviat a l'exèrcit. El 5 de març de 1918, durant un congrés de ferroviaris celebrat a Roma, dirigí un violent discurs de suport a la Revolució russa. De tornada a Florència, entre l'1 i el 3 de juliol de 1920 participà en el II Congrés de la Unió Anarquista Italiana (USI). El febrer de 1923 va ser detingut a La Spezia i el juliol va ser acomiadat dels ferrocarrils arran de la seva participació en la vaga general antifeixista d'agost de 1922. Enviat a la força a Liorna, la seva casa va ser atacada per un escamot feixista i ell obligat a veure oli de ricí. En 1924 emigrà clandestinament a França i s'instal·là a la regió parisenca. Membre de la Secció de Ferroviaris Italians en l'Exili, en 1925 participà a París, amb altres companys (Armando Borghi, Alberto Meschi, Erasmo Abate, etc.), en la fundació del «Grup Anarquic Pietro Gori». L'11 de setembre de 1925 va ser objecte d'un decret d'expulsió, però aconseguí una pròrroga renovable que li va permetre viure a França, establint-se a Sartrouville. A començaments de 1926 participà en una gira propagandística a Lió i a Marsella on reivindicà un frontúnic proletari de lluita contra la dictadura feixista, tot criticant els«anarquistes intransigents» que rebutjaven tota col·laboració amb altres forces antifeixistes. Com a membre del Comitè Internacional de Propaganda Anarquista va ser acusat en 1928 per les autoritats feixistes d'haver projectat d'assassinar a Itàlia el Rei i Benito Mussolini, juntament amb altres companys (Quisnello Nozzoli i Angelo Diotallevi) que vivien amb ell a Garges-lès-Gonesse. Després s'establí a Alençon, on fou membre del grup llibertari italià«Caserio». En aquests anys col·laborà en Il Martello. En 1932 retornà a París i novament va ser acusat per les autoritats feixistes de preparar un atemptat contra Mussolini. L'abril de 1934 prengué la paraula, juntament amb Alberto Tarchiani, Ernesto Bonomini i Maria Luisa Berneri, en l'enterrament d'Emilio Recchioni al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Durant el Congrés de la Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de l'Illa de França, va ser nomenant, amb Carlo Roselli i Angelo Monti, membre del seu Comitè Executiu. L'octubre, durant el Congrés Nacional de la LIDU celebrat a Grenoble, invità els congressistes a protestar contra la detenció de l'anarquista Petrini a la Unió Soviètica. Membre de la francmaçoneria, fou Orador de la lògia «Italia Nuova» de París. Entre el 12 i el 13 d'octubre participà en el Congrés Antifeixista de Brussel·les, on va treure de nou el cas de Petrini, fet que engegà les protestes dels comunistes. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí, amb Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo Bruschi, Antonio Cieri i Giulio Bacconi, al congrés dels refugiats italians celebrat a Sartrouville que arreplegà una cinquantena de militants de França, Suïssa i Bèlgica i on es va fundar el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936 formà part del primer grup de militants italians (Berneri, Bifolchi, Centrone, Girotti, Perrone, Bonomini, etc.) que passaren a Catalunya per Perpinyà per combatre en la guerra d'Espanya. Enquadrat en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», va ser nomenat membre del seu Estat Major. El 28 d'agost de 1936 lluità als combats de Monte Pelado al front d'Aragó. Després va ser nomenat membre del Comitè d'Investigació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), encarregat de rebre a la frontera de Portbou els voluntaris italians i estrangers i de controlar els passaports; en aquesta tasca va ser ajudat per Ernesto Bonomini, Francesco Barbieri, Ludovico Rossi, Renato Castagnoli i Domenico Ludovici. L'abril de 1937 retornà a Barcelona, on visqué en un pis de la plaça de l'Àngel amb altres companys italians (Berneri, Barbieri, Mastrodicasa, Fosca Corsinovi i Tosca Tantini). Detingut per agents estalinistes arran dels fets de«Maig de 1937», aconseguí eludí en dues ocasions l'execució i va ser amollat després de 15 dies de detenció gràcies a la intervenció de Luis Gertsch, promotor de l'organització maçònica de socors Comitè Central de Coordinació (COCECOO, també anomenat «Solidaritat Pro-Espanya Antifeixista»), i de Cesare Collaveri, representant de la Gran Lògia de França. El juliol de 1937 retornà a França on dimití de la LIDU per protestar contra la influència comunista. En aquestaèpoca treballà en una cooperativa de construcció. En 1937 va ser inscrit en la llista «Menées terroristes» (Ardits terroristes), emesa per la Direcció de la Seguretat General francesa, i el 18 de juliol de 1938 va ser detingut a París arran de la visita dels sobirans britànics i, novament, amenaçat amb l'expulsió. Durant la primavera de 1939 auxilià els companys perseguits, entre ells Bonomini, al qual ajudà a arribar als EUA després de la seva evasió del camp de concentració de Riucròs. En 1940 vivia a Fontenay-sous-Bois i figurava en una llista de militants a detenir lliurada per les autoritats feixistes italianes a l'exèrcit alemany. Durant l'ocupació nazi participà en la resistència i en un grup del maquis abans de retornar a Itàlia. Després de l'Alliberament s'instal·là a Liorna, on continuà la seva militància. En 1947, amb Augusto Castrucci, David Martini, Nino Malara i Camillo Signorini, fundà la Federació Apartidista Italiana Sindical Ferroviària (FAISF), que després esdevingué Federació Apartidista Sindical dels Ferroviaris Italians (FASFI), i que finalment serà dissolta el 25 de febrer de 1949 a Roma. Enzo Fantozzi va morir el 27 d'octubre de 1960 a Liorna (Toscana, Itàlia).

Enzo Fantozzi (1886-1960)

***

Antonio Soto a Río Gallegos

Antonio Soto a Río Gallegos

- Antonio Soto Canalejo: El 8 d'octubre de 1897 neix al carrer Pardo Baixo de Ferrol (La Corunya, Galícia) el militant anarquista Antonio Gonzalo Soto Canalejo, conegut com El Gallego Soto. Son pare (Antonio Soto Moreira) morí a la guerra de Cuba, en l'enfonsament del vaixell «Oquendo» durant la batalla de Santiago de Cuba contra l'armada nord-americana, quan tenia un any. En 1900, amb sa mare (Concepción Canalejo González), novament casada, emigrà a Buenos Aires (Argentina), però retornarà a Ferrol a causa de discrepàncies amb son padastre, Eduardo Rey. Va viure amb unes ties --germanes de son pare-- beates i autoritàries i, encara adolescent, comença a llegir literatura anarquista i s'apassiona amb l'antimilitarisme de Tolstoi. En 1914, contrari a la guerra colonial al Marroc, es declara insubmís a l'exèrcit i emigra a l'Argentina, on treballarà com a tramoista en la companyia teatral Serrano Mendoza, que feia gires teatrals i de sarsueles pels ports de la Patagònia. La Revolució russa de 1917 el marcà fortament. En 1920 arribarà amb la companyia a la ciutat patagònica de Trelew, on participarà en activitats de protesta, intervindrà en mítings i patirà la primera detenció, que implicarà la seva expulsió de la província de Chubut. Després, amb la companyia, marxà a Río Gallegos, també a la Patagònia, on s'involucrà en les activitats de la Societat Obrera, adherida a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Poc després, a petició d'un dels seus assessors, el periodista basc José Maria Borrero, abandona el teatre per dirigir el moviment obrer de la comarca. El 24 de maig de 1920 fou elegit secretari general de la Societat Obrera de Río Gallegos i adquirí notorietat entre els obrers rurals. Amb el suport de Domingo Barón, Baltasar Lorido i altres llibertaris, es converteix en el cap de la Patagònia insurgent. El juliol de 1920 fou detingut a causa de la vaga del Gran Hotel de Puerto Gallegos i el setembre d'aquell any fou de bell nou pres per intentar retre un homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia; intentant, senseèxit, les autoritats expulsar-lo del país el mes següent. Amb Manuel Outerelo, Argüelles, Font i altres, desenvoluparà una gran tasca de propaganda per tota la regió alhora que desaprova les accions violentes de la banda d'El Toscano. A finals de 1920 la rebel·lió patagònica s'engega amb els obrers de Río Gallegos i orientats per Soto i altres anarquistes espanyols (Leoncio Alonso, Antonio Fernández, Antoni Freire, Domingo Tarragó, Eligio Bautista, José Traba, José Díaz, Francisco García, Paulino Martínez, Enrique García) adquireix un caire revolucionari. Soto, al front d'un grup de 500 genets, aconsegueix prendre diverses hisendes, però l'exèrcit argentí, comandat pel tinent coronel Héctor B. Varela, contraatacarà. que implicarà una forta repressió. Aconsegueix arribar a Buenos Aires i representa, amb Daniel Blanco, la Societat Obrera de Río Gallegos en el XI Congrés de la FORA, on denuncia la repressió i l'actitud de la burocràcia de la FORA de Buenos Aires, sense trobar cap ressò ni tan sols en les files anarquistes. El 6 de desembre de 1921, Soto i el seu grup són finalment encerclats a La Anita, una hisenda de l'alta muntanya. L'exèrcit venç els aixecats, afusella més de 120 revolucionaris i indulta aquells que són més aptes per al treball. Soto, amb un grup de 12 lleials, pogué fugir per les muntanyes i entrà a Xile pel pas de Sentinela, després de negar-se a lliurar les armes i perseguit per l'exèrcit argentí i els carrabiners xilens que no volien que entrés al país. En aquestaèpoca patí una campanya difamatòria per part dels dirigents de la FORA del IX Congrés, però seguí comptant amb un gran prestigi entre els sindicats argentins. A Xile deambulà per diverses ciutats: Puerto Natales, Punta Arenas, Valparaíso --en aquesta ciutat es casà amb Amanda Souper i d'aquest primer matrimoni naixeran sis fills (Alba, Antonio, Mario, Aurora , Amanda i Enzo)--, Iquique, etc. A Santiago va fer feina de xofer del seu propi autobús recorrent Xile de nord a sud --patí diversos accidents de trànsit importants-- i pogué reprendre la seva militància anarquista. En 1932 s'intal·là a Punta Arenas. Més tard obrí un cinema, anomenat «Libertad», a Puerto Natales, on també assessorà sindicalment els obrers de la indústria frigorífica. Quan esclatà la Revolució espanyola no hi pogué marxar a causa de la seva mala salut. El 5 de març de 1938 es casarà de bell nou, amb Dorotea Cárdenas, de l'illa de Chiloe, amb qui tindrà una filla, Isabel. En 1945 es traslladà a Punta Arenas, on va fer feina en una foneria on adobaven motors de vaixells i després va viure d'una parada de fruites al mercat. Més tard passà una temporada errant per Tierra de Fuego i després retornà finalment a Punta Arenes, on obrí un restaurant anomenat«Oquendo», en honor del vaixell on navegà son pare. En aquesta ciutat participà activament en diverses entitats, com ara el Centre Republicà Espanyol, el Centre Gallec (1950), el Club Esportiu de Pesca i Caça (1951), la Creu Roja Internacional, la Societat d'Amics de la Unió Soviètica --malgrat el seu reconegut i inequívoc anarquisme-- i fins i tot féu costat la candidatura de Salvador Allende. La salut l'obligà a deixar el restaurant i muntà una pensió que portarà el seu llinatge, situada al carrer Ecuatoriana, i que s'ajudarà econòmicament amb un camió que portava càrregues des del port. En 1962 abandonà tota mena de treball. Sembla que va estar força unit a la fracció espanyola de la FORA (Abad de Santillán, Manuel Villar Mingo, Emilio López Arango, José Torralvo, etc.). La seva figura ha estat protagonista de diverses pel·lícules --La Patagonia rebelde (1973), Patagonia, utopía libertaria (1998)-- i de llibres i assaigs (José María Borrero, González, Osvaldo Bayer, Lois Pérez Leila, etc.). Antonio Soto Canalejo va morir a causa d'una trombosi cerebral l'11 de maig de 1963 a Punta Arenas (Magallanes, Xile). A Buenos Aires existeix el Centre Gallec-Argentí d'Estudis Sindicals i Socials «Antonio Soto» i a Ferrol un carrer porta el seu nom.

***

Foto policíaca de Carlo Scolari

Foto policíaca de Carlo Scolari

- Carlo Scolari: El 8 d’octubre de 1898 neix a Val Marchirolo (Llombardia, Itàlia) l’anarquista Carlo Scolari. Sons pares es deien Luigi Scolari i Maria Colombo. Fins als 15 restà a Val Marchirolo i després marxà amb son pare a Zuric (Zuric, Suïssa) per treballar de paleta. En 1914, quan esclatà la Gran Guerra, ambdós van ser repatriats i ell va fer el servei militar en Artilleria. Fou enrolat, però no va participar en els combats a causa d’una malformació a la mà esquerra. En 1919 va ser desmobilitzat i reprengué el seu ofici de paleta. En 1926, després d’haver passat temporades a França, es va instal·lar als Pirineus. En 1930, després d’haver passat un temps a Alger, marxà a Toló, on treballà a l’Arsenal (drassanes marítimes). Des de 1933 la policia italiana el tenia sota vigilància i el Consolat d’Itàlia de Toló el considerà un dels anarquistes «més turbulents i actius subversius» de la ciutat. Sos pares retornaren a Itàlia i a la primavera de 1936 marxà de Toló i s’instal·là a La Sanha de Mar, on conegué Miguel Balard (Michel Balard). Ambdós entraren a Catalunya el 28 d’agost de 1936 i a Barcelona s’allistaren en el Grup Internacional de la «Columna Durruti», marxant a Pina. Militarista convençut, durant els tres mesos que restà al front sempre va anar desarmat i es dedicava a recollir els companys ferits. Contrari a la militarització de les milícies, després es desplaçà a Barcelona on entrà a treballar en una cooperativa de distribució d’aliments, abans d’emplear-se com a ajudant de fuster al port. També s’incorporà, amb Carpentier i Balart, durant algunes setmanes al Servei d’Investigacions de Control de Fronteres de Portbou, dirigit pels anarquistes catalans. El maig de 1937, amb Charles Carpentier i Balart, participà activament en els combats de carrer contra la reacció comunista des d’una metralladora que havien instal·lat a la terrassa de la fàbrica de sabó Myrurgia, a prop de la Sagrada Família. Després retornà a França. En 1940 es trobava detingut juntament amb altres subversius al fort de Sainte-Catherine de Toló. El 23 de novembre de 1941 quan intentà creuar la frontera francoitaliana per Bardonescha (Piemont, Itàlia), va ser detingut i interrogat. El 29 de desembre de 1941 va ser jutjat i condemnat a cinc anys de deportació a Ventotene. Després es va perdre el seu rastre.

***

Camp de concentració de Setfonts

Camp de concentració de Setfonts

- Mariano Sorinas Bernad: El 8 d'octubre de 1906 neix a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Mariano Sorinas Bernad. Sos pares es deien Manuel Sorinas Abad, paleta, i Encarnación Bernad Arias. Quan tenia 17 anys emigrà a Catalunya, on començà a treballar de paleta i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'allistà a les milícies per combatre al front d'Aragó (Osca, Saragossa, etc.) i participà en la col·lectivitat de Binacet exercint càrrecs de responsabilitat. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat als camps de concentració de Vernet i de Setfonts. Durant l'ocupació alemanya treballà de llenyataire, de carboner i de paleta a diverses regions gal·les. Després de l'Alliberament, va participà en la reconstrucció del país a diverses regions en el ram de la construcció. Més tard s'instal·là a Orlhac (Alvèrnia, Occitània), on treballà de paleta, i, després de la jubilació, a Perpinyà i Montpeller. Sempre va pertànyer a la CNT i participà en les activitats de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Mariano Sorinas va morir el 4 de juliol de 1997 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Sa companya, Pilar Gistau, nasqué el 15 de setembre de 1916 a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) i morí el 7 d'abril de 2008 a Reims (Xampanya, França).

***

Heinrich Friedetzky

Heinrich Friedetzky

- Heinrich Friedetzky: El 8 d'octubre de 1910 neix a Bebra (Hessen, Imperi alemany) l'anarcosindicalista Heinrich Friedetzki. Fou l'últim fill d'una família nombrosa de vuit germans. En 1912 sa família s'instal·là a Ratibor (Alta Silèsia, Imperi alemany) --actual Racibórz (Silèsia, Polònia). Sa mare morí en 1913 i son pare, ferroviari, en 1920. Quan tenia 14 anys deixà l'escola popular i estudià durant tres anys i mig l'ofici d'electricista. Després de llegir el fullet Moses oder Darwin?, d'Arnold Dodel, abandonà el catolicisme i radicalitzà les seves idees. En 1928 s'afilià a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i, més tard, als grups de defensa antinazis «Schwarze Scharen» (Escamots Negres) de Ratibor. També participà en un grup de teatre obrer i s'educà de manera autodidacta. En 1933, durant un viatge de sis mesos a la Península Ibèrica amb Max Piechulla i Adolf Blodarcz, trobà a Barcelona (Catalunya) nombrosos companys de l'Alta Silèsia --Paul Czakon, Alfons Malina i Bernhard Pacha, entre ells-- que s'havien exiliat a la capital catalana fugint de la repressió desencadenada arran del descobriment un amagatall d'armes dels «Schwarze Scharen» a Beuthen per part de la policia alemanya. Els tres companys, després d'haver travessat a peu Txecoslovàquia, Àustria i Suïssa vivint de la venda de postals, s'havien dispersat a França per passar per separat clandestinament la frontera a Espanya. Friedetzki, des de Perpinyà, arribà a Barcelona amagat sobre els eixos d'un vagó de tren alemany i en aquesta ciutat, per intermediació de Solidaridad Obrera aconseguí contactar amb un company alemany i trobar Czakon i els altres; després de viatjar per València i Almeria, retornà, sempre a peu, a Alemanya amb els altres companys de viatge. En 1937, en plena guerra d'Espanya, amb Max Piechulla, intentaren des de Perpinyà entrar clandestinament a la Península i arribar a Barcelona on serien atesos per Augustin Souchy; senseèxit, marxaren a París on, sense mencionar la seva pertinença a la FAUD, s'allistaren a les Brigades Internacionals. Un cop a Barcelona, no pogueren separar-se, com era la seva intenció, del grup de voluntaris estrangers i van ser integrats en una unitat de les Brigades Internacionals (Batalló Ernst Thälmann de la XI Brigada) a València. Després d'un curs de formació, el febrer de 1938 van ser enviats al front, on van ser objecte de vigilància per part dels comissaris polítics comunistes i finalment empresonats acusats d'espionatge nazi. En març de 1938 ambdós van caure presoners de les tropes italianes i van ser tancats al monestir burgalès de San Pedro de Cardeña. Friedetzki, que parlava perfectament el polonès i el txec, per evitar ser deportat a l'Alemanya nazi, es va fer passar per ciutadà txecoslovac. A començaments de 1939, quan la invasió de Txecoslovàquia, va ser lliurat a la Gestapo i deportat a Alemanya. Assabentats de la seva vertadera identitat, el novembre de 1939 va ser condemnat pel Volksgerichtshof (Tribunal del Poble nazi) a dos anys i mig de presó per«combatent de l'Espanya roja» i internat fins al final de la guerra als camps de concentració de Sachsenhausen i de Ravensbrück. Gràcies al seu ofici d'electricista pogué salvar la vida fins l'alliberament del camp per les tropes soviètiques l'abril de 1945. Després de la guerra, fugint de l'ocupació comunista de Silèsia, s'establí amb la seva companya i sos tres fills a Lübeck (Slesvig-Holstein, Alemanya) on milità en la Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS, Federació dels Socialistes Llibertaris), organització successora de la FAUD, i formà part del Comitè dels Exinternats dels Camps de Concentració. En 1993, després de la mort de sa companya i emmalaltit, s'instal·là a Colònia (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya) per viure a prop d'un nebot i on establí contacte amb joves militants anarquistes, realitzant conferències sobre les seves experiències a diferents indrets. A partir de 1994 passà els hiverns a Alacant (Alacantí, País Valencià), on el clima era més benigne per a la seva malaltia; en aquesta ciutat es relacionà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). Heinrich Friedetzky va morir el 14 de maig de 1998 a Colònia (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya), l'endemà d'haver retornat d'Alacant.

Heinrich Friedetzky (1910-1998)

---

Continua...

---

Escriu-nos

L´antifranquisme cultural a Mallorca en els anys 70

0
0

L'antifranquisme cultural en els anys setanta.



Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

La premsa informa aquestes dies de la desaparició de la històrica llibreria Logos. De cop i volta, sense que hi pogués fer res, el record dels anys que vaig compartir hores amb Domingo Perelló i tants i tants d’amics que hi compareixien a petar la conversa cultural i política, han tornat a la meva memòria. Parlam de començaments dels anys setanta. Jo havia acabat de guanyar el Premi Ciutat de Palma de Teatre. Érem a les acaballes de la dictadura. La societat mallorquina començava a despertar després de tants d'anys d'opressió, d'indiferència dels poders públics envers les necessitats més imperioses de la nostra terra. En Domingo Perelló, el propietari de Logos era un llibreter d'un tarannà i una categoria professional que ara seria difícil de trobar. Aquell mateix any (1973), en Josep Melià, en Blai Bonet, n'Antoni Serra i en Manuel Vázquez Montalbán m'havien concedit el premi de narrativa "Ciutat de Manacor" per un recull de contes titulat La Guerra just acaba de començar.



Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

En aquells anys que ara rememor la llibreria Logos es convertí -juntament amb la Tous-, en un dels caus ciutadans on tothom podia trobar el material marxista o anarquista que desitjava. Era una època en què les editorials catalanes i espanyoles ja editaven legalment algunes obres essencials dels clàssics del marxisme i la història del moviment obrer fins aleshores prohibides.


Per la llibreria venien a proveir-se de material "de combat" -tant individualment com per a les diverses organitzacions antifranquistes que començaven a funcionar- la gent que es movia per les catacumbes clandestines. Els llibres més venuts -per a muntar seminaris de formació marxista- eren, evidentment, els manuals de Marta Harneker, les obres de Lenin, Mao, Gramsci, Trostki i uns petits quaderns amb obres cabdals de Marx i Engels (Salari, preu i benefici, entre d'altres). "Fundamentos" ja havia editat les obres completes de Mao Zedong, i els maoistes les compraven a quilos. En Miquel Tugores, del PTE, quedava extasiat davant els llibres del revolucionari xinès, com espiritat, i les recomanava a tothom. A vegades, la Brigada Social hi compareixia a escorcollar, però dins la botiga tot el que teníem era completament legal. El truc que empràvem per a enganar els policies era tenir allò més compromès dins del cotxe, el qual deixàvem aparcat als carrers dels voltants de la plaça dels Patins. En Domingo, que tenia permís d'importació, aprofitava les seves comandes de llibres de text a l'estranger (normalment material d'idiomes per a col.legis i instituts) per a incloure, dins de la comanda, títols prohibits d'editorials sud-americanes o d'"Ebro", "Ruedo Ibérico" o l'Editorial "Progreso" de Moscou. Els llibres subversius ens arribaven mesclats amb les gramàtiques d'anglès o alemany, i de seguida l'amagàvem dins del cotxe. Quan compareixia un client que volia aquest material, jo els acompanyava al vehicle, i allà, d'amagat, miraven les novetats que havien arribat. N'Isidre Forteza, que ja pertanyia al Grup de Formació Marxista-Leninista (a punt d'unificar-se amb el MCE) era uns dels clients més habituals de la secció prohibida.



Activitats culturals de la Llibreria Logos organitzades per Domingo Perelló i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra literària del Premi Nobel de Literatura Miguel Angel Asturias (primer a l'esquerra). Miquel López Crespí és el tercer per la dreta.

Malgrat certa fama d'esquerrà radical, la gent d'en Carrillo encara provava de captar-me (com més endavant, en els anys que vaig dirigir amb Francisca Bosch a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", ella mateixa em confessà). En Miquel Miravet, un fiscal afiliat al PCE molt famós aleshores entre l'oposició al règim, muntà un seminari especial a casa seva per a convèncer-me de la bondat de la política carrillista de reconciliació amb els franquistes moderats. Però les provatures d'incorporar-me al PCE per part d'en Miquel Miravet no reeixiren.


Per la llibreria compareixien també nombrosos amics més o manco relacionats amb la lluita per la democràcia. En Xim Rada, futur director del Diari de Mallorca, n'era client habitual. Ens entenguérem, i un dia (ja havia llegit alguna de les meves col.laboracions literàries a Ultima Hora), em convidà a escriure al suplement de cultura del diari on treballava. Fou aleshores quan vaig conèixer en Paco Monge, un home curiós i intel.ligent que portava de cap el PCE amb els seus articles damunt aspectes amagats de la història del moviment obrer. En Paco Monge escandalitzava el reformisme parlant del POUM i d'Andreu Nin, els clàssics de l'anarquisme, la revolució cultural xinesa, de l'afer de Kronstadt, del maig del 68, les purgues estalinistes i molts d'altres temes conflictius. A les pàgines de cultura del Diario de Mallorca hi col.laboraven aleshores personatges de molta anomenada dins el món cultural illenc. Començant per Francesc de B. Moll, el llistat s'estenia per Damià Huguet, Tòfol Serra, Paco Monge, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Pep Albertí, el mateix Xim Rada, Carlos Meneses... Jo era tan jove i il.lús que em pensava que aquella secció podia ser un front més de la lluita cultural contra la dictadura. Vés a saber, per ventura sí que ho era! Vaig escriure damunt Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, Lukács, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Celine, Jean-Paul Sartre, Reich. Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudo-marxisme i alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. La meva dèria era, com de costum, el necessari compromís de l'intel.lectual amb la societat. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa.


A la llibreria -copiant una mica el que es feia a la Tous- portàrem també escriptors coneguts. Record, per la influència que va exercir en les meves concepcions polítiques i literàries, la visita de Miguel Ángel Asturias. Asturias, com a la nostra terra Llompart, Espriu o Estellés, Pedrolo o M. Aurèlia Campmany, era l'exemple viu d'escriptor compromès amb un tipus de literatura de qualitat i revolucionària. El professor Fernández Díaz de Castro, client assidu, també combregava amb les concepcions del fet literari i polític que va exposar Miguel Ángel Asturias.


Entre els molts estudiants i personatges de la resistència antifranquista que aleshores compareixien per la Llibreria Logos on jo treballava, hi havia (com he explicat en el començament d'aquests dos articles) en Miquel Àngel Riera (el fill del malaguanyat pintor Ignasi Riera) i n'Isidre Forteza, que més endavant seria representat del MCI en les fantasmals i inoperants reunions de l'Assemblea Democràtica de Mallorca. Amb en Miquel Àngel Riera manteníem un interessant intercanvi de material subversiu (revistes, premsa revolucionària, clàssics del pensament social d'arreu del món...). La majoria dels sectors juvenils dels grups marxistes en formació compareixien per casa meva a demanar-me llibres. Sembla que s'havia estès per Ciutat la "fama" de la meva biblioteca, i sempre tenia gent trucant el timbre. Com dic, amb els estudiants del grup de Miquel Àngel Riera (alguns formarien part, més endavant del Grup de Formació Marxista-Leninista i del Moviment Comunista de les Illes) teníem molt bones relacions.


Amb la desaparició de llibreria Logos desapareix un dels indrets que han condicionat la nostra existència d’una manera positiva.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


Art i subversió a Mallorca en els anys 70



Gabriel Noguera a començaments dels anys setanta

Gabriel Noguera és un pintor força conegut amb una obra prou sòlida i fermament consolidada. D’ençà l´any 1978, amb la primera exposició que va fer la Galeria Arc Da Vella, a Lugo, les mostres de la seva pintura han sovintejat en exposicions personals i col·lectives. Una vida dedicada a l’art, a la pintura. I és just en aquests moments de completa plenitud quan em deman, encuriosit, des de quan conec Gabriel Noguera. O potser el conec des de sempre i no m’ho havia demanat abans perquè era part indestriable de la meva vida, de la vida cultural mallorquina d’ençà fa més de quaranta anys? El conec de quan, a començament dels anys seixanta, estudiàvem junts i compartíem el mateix pupitre per a dos alumnes de la classe de quart de batxillerat del col·legi Lluís Vives de Ciutat. Possiblement el vaig veure fer els primers dibuixos de la seva vida. Record a la perfecció aquelles horabaixes grises i avorrides en els baixos del col·legi on estudiàvem. Per a entretenir-nos i vèncer tant avorriment record que jo començava a escriure unes esburbades narracions que, evidentment, mai no han vist la llum. Gabriel Noguera dibuixava. Feia uns dibuixos fantàstics, transformant la realitat que ens encerclava, bastint imaginàries clarors futures, la Ciutat Imaginada de Gabriel Alomar, provant de servar els colors d´una Mallorca que començava a desaparèixer engolida per l’allau turística. O, també, inventava personatges d’historieta que em seduïen.



L'escriptor Miquel López Crespí i el pintor i escultor Gerard Matas en una fotografia d'Antoni Catany de l'any 1966.

Des de sempre he sabut que Gabriel Noguera era un gran artista. Anys endavant, a finals dels seixanta i començaments del setanta, compartírem els somnis d’aquella joventut alletada amb els fets del Maig del 68 i la renovació de la plàstica i la literatura mallorquina. Pintors i escriptors. Somnis i esperances d´una generació que volia rompre amb la pastisseria de la pintura mallorquina, en el cas dels joves pintors, o de l’herència de l’Escola Mallorquina, quan es tractava d’escriptors. Jo vaig començar a publicar els primers articles de crítica literària devers l’any 1968. Amb Gabriel Noguera ens trobàvem a l’estudi del pintor Gerard Matas, on també hi compareixia el poeta Joan Manresa, el fotògraf Antoni Catany, el director de teatre Bernat Homar, alguns cantants de la Nova Cançó quan venien per Ciutat a donar alguns d’aquells perseguits concerts de la cançó catalana: Marià Alberó, Ovidi Montllor, Guillem d’Efak... parlàvem de música, teatre, literatura, cinema. Aleshores érem molt joves, però alguns ja havíem passat pels indrets de detenció de la Brigada Social del règim en el carrer de la Soledat número 8, de Palma (Mallorca). La lluita per la llibertat era una dèria que ens dominava, obsessivament. Donàvem suport a les activitats culturals rupturistes com les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, a les manifestacions culturals del grup Bes, Art Pobre, Ensenya-1, Criada 74, Ensenya-2... Es feien manifests, proclames, accions culturals de tot tipus. L’art havia de ser compromès, rupturista, heterodox. Com a col·laborador de la premsa de Ciutat, escrivint a Última Hora, a la revista Cort, a Diario de Mallorca, procurava donar suport al pop-art, l’hiperrealisme, el minimalisme, l’art pobra, el realisme màgic. Són els anys en els quals començaven a ser coneguts, almanco dins el somort ambient provincià per on ens movíem nosaltres, els noms de Ramon Canet, Miquel Barceló, Andreu Terrades, Joan Bennàssar, Horacio Sapere, Páez Cervi, Gabriel Noguera, Gerard Matas i Katty Bonnín, entre molts d’altres, els quals ens ensenyaven a veure l’art, la natura, els colors, les possibilitats de subvertir els valors estètics (és un dir) heretats de la burgesia i el franquisme. Descobríem les possibilitats revolucionàries de la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Gabriel Alomar, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Bertolt Brecht, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. Uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Éditions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger. El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.



1967: Antoni Catany i Miquel López Crespí .

En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

La pintura de Gabriel Noguera, depurada amb magistral exquisidesa de les influències que no anaven amb el seu tarannà sempre inquiet, amb els anys ha assolit la solidesa a què ens té acostumats. Els crítics parlen de la “perfecta simetria del somni”. Alguns altres han teoritzat les reminiscències musicals dels seus collages. N’hi ha que diuen que la pintura de Gabriel Noguera “posa ordre en la matèria”. Potser és l´ombra del Maig del 68 alçant-se sobre les runes que ha creat la postmodernitat. Pens que és una obra que s’obre vers contrades que no són als mapes, a tots els suggeriments que ens ofereix aquesta tenebrosa època incerta. La depurada essència dels nostres somnis retornant, refulgents, de la segura mà de l’artista. Mir els seus quadres i no puc de deixar de llegir l’eco de les antigues converses del passat, les músiques que ara s’han convertit en autèntics himnes de la resistència. Em deman com ho pot fer per a bastir aquesta bellesa quasi perfecta amb el munt d’ombres, plors i somnis assassinats per cínics i malfactors que només té a l’abast. Des de quin amagat refugi aconsegueix fer-nos sentir tota la gravitació de les il·lusions recobrades? La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió.

Miquel López Crespí

La narrativa insular i sa Pobla

0
0

L'avantguarda narrativa dels anys 70 i 80

"Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat". (Joan Triadú)


La narrativa catalana experimental. Coberta del llibre de Miquel López Crespí A preu fet publicat per l'Editorial Turmeda.

En altres capítols d'aquesta història personal i col.lectiva de la lluita antifeixista a Mallorca ja he parlat de la importància que tenia, per a un militant revolucionari de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, que la Brigada Social (la policia política del règim) et tengués certa "consideració" per allò que publicaves llibres i col.laboraves en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat. Aquestes coses, per a un escriptor que no es distingís en la lluita per la llibertat del nostre poble, no significaven res (perquè no es jugava anys de presó, insults, cops a comissaria, tortures); per a nosaltres, en canvi, era bàsic garantir el mínim de bufetades físiques (el feixisme i els seus servils no ens podien colpejar moralment, car nosaltres ens consideràvem a mil quilòmetres de les seves baixeses humanes).


L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

Joan Triadú, a començaments dels anys setanta, parlà sovint de nosaltres a les pàgines de la revista montserratina Serra d'Or ("Panorama de narració breu: el conte com a revelació" i, per l'octubre de l'any 1975, "Panorama de narració breu: les veus solitàries d'una forma lliure"). Maria-Aurèlia Capmany també analitzaria les nostres obres (les de Blai Bonet, Gabriel Janer Manila, Jaume Vidal Alcover, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Maria-Antònia Oliver, Pau Faner, Antoni Serra, Biel Mesquida, Antoni Lluc-Ferrer, Carme Riera i Miquel Àngel Riera) en "Novel.listes i narradors a les Illes". En el primer dels estudis abans esmentats, i en l'apartat "Una altra revelació: Miquel López Crespí", Joan Triadú parla del meu primer recull de contes, A preu fet, que acabava de publicar a l'Editorial Turmeda. Deia el crític de Serra d'Or: "Els qui vam començar a treure el nas cap a l'any 1940, no crec que puguem deixar de pensar si n'han tingut, de sort, els joves que ara tenen entre vint-i-cinc i trenta anys, els quals s'han trobat amb editorials (alguna, almenys), concursos amb abominables premis (algun en guanyen) i articles i entrevistes als diaris, al costat dels anuncis dels seus llibres (alguns anuncis amb fotografies). Però tot això no s'hauria de dir ara. És millor esperar i tenir en compte sempre que cadascú se sent el seu mal... Així, com Josep Albanell, l'escriptor de sa Pobla (Mallorca) Miquel López Crespí, que se'n va als vint-i-quatre anys d'edat, obtingué el premi "Llorenç Riber", fou finalista del "Ciutat de Manacor" i obtingué el premi "Joan Ballester" a la II Festa de les Lletres celebrada a Campos. També fou premiat com a autor de teatre. Al llibre de narracions A preu fet (Llibres Turmeda, Col.lecció Gavilans, de narrativa, Editorial J. Mascaró Pasarius, Palma de Mallorca 1973), un llibre breu, Miquel López Crespí inclou els contes del recull que dóna títol al llibre i un altre recull titulat Somnis dúctils. En conjunt, una altra revelació i una nova aportació mallorquina a la narrativa d'avui. Per què "mallorquina"? Quina significació té el fet de dir-ho, si és que en té cap? López Crespí almenys aporta el seu mallorquinisme (i no em refereixo al llenguatge que els mallorquins es distingeixen per dominar molt bé, menys engavanyats pel castellà) en forma d'un romanticisme declarat de la millor mena, sense vergonya, i que porta a la crítica directa, a l'inconformisme jove i de carrer. Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat.

L'avantguarda narrativa dels anys setanta i vuitanta. (II)

"...tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carles García Delgado, Manolo Cabellos; l'arquitecte del Brasil, però d'origen català, Joao Vila, etc). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria l'Ull de Vidre, membres dels grups Comunismo i Lluita de Classes (de Barcelona i Menorca), i l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...". (Miquel López Crespí)



Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel.la, poesia i teatre. El cert és què, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)".


Manacor 1973. Un jurat en el qual hi havia Blai Bonet, Josep Melià, Antoni Serra, Guillem Díaz-Plaja i Manuel Vázquez Montalbán lliurava el Premi Ciutat de Manacor, un dels més prestigiosos d'aleshores a Miquel López Crespí per la seva obra La guerra just acaba de començar. L'obra, rupturista tant de forma com de contingut va ser segrestada pel TOP, el "Tribunal de Orden Público" franquista.

Vist amb perspectiva, ara que han passat prop de vint-i-quatre anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes que fundàrem a començaments dels anys seixanta, etc, etc). El cert és que en un determinat moment de la història que estem contant -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carles García Delgado, Manolo Cabellos; l'arquitecte del Brasil, però d'origen català, Joao Vila, etc). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria l'Ull de Vidre, membres dels grups Comunismo i Lluita de Classes (de Barcelona i Menorca), i l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico, el qual, en assabentar-se de la persecució contra el meu llibre, m'escrigué des de París (carta del 28 de juny de 1974) dient-me:

"Estimat Miquel:

'Uns amics m'han fet arribar a aquesta adreça [Ruedo Ibérico. 6, rue de Latran, París 5] uns cinc llibres teus, que he llegit amb molt d'interès. M'agrada molt. Si està prohibit del tot, com em sembla que ho està, potser et seria útil posar-te en contacte amb les Edicions Catalanes de París, 18 rue Jobbé-Duval, París 15.

'Tinc notícies que Ruedo Ibérico prepara un número dels Cuadernos dedicat a la censura a Espanya, i especificament a la censura sota el govern Arias Navarro i el tàndem Pío Cabanillas-Ricardo de la Cierva. No et dono més detalls perquè no els sé tots, i perquè no em sembla apropiat fer-ho per carta. Penso que si poguessis fer un article (en català) sobre el teu llibre, el premi, la prohibició, el procés judicial, etc., aniria molt bé a aquest número i donaria una contribució illenca molt honorable.

'Una abraçada.

'J. Martínez Alier (París)".

El que sí record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi en va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos. Militants del PCE (el PSOE no existia encara, almenys nosaltres, els lluitadors d'aquells anys, no el trobàvem per part ni banda) del tipus Jaume Bonnín, es comportaren molt dignament, venent un llibre que (basta llegir alguna de les narracions) no anava gaire en la línia de renúncies i claudicacions davant la burgesia que Carrillo defensava en aquell moment.

En Jaume Bonnín, des de Cartagena, on complia el servei militar, m´havia escrit, de seguida de llegir el llibre (carta del 16 de març de 1974) el següent, emocionat:

"Cartagena, 16-III-74

'Estimat amic:

'He rebut el teu darrer llibre. Gràcies. L'he llegit tot d'una tirada, al sol, assegut a la coberta. Acabàvem d'arribar de fer um tomb amb el vaixell de dos dies i ha estat una sorpresa molt agradable.

'L'he llegit aviat i el tornaré a llegir encara. Ara ja més tranquil. M'ha parescut magnífic. Sobretot des d'un punt de vista estilístic. Ideologicament sorgeixen les diferències, que quan escrigueres el llibre em semblen més grosses que el que darrerament pensava.

'No les vull discutir aquí perquè no és el mitjà més adequat. Ja hi haurà temps de fer-ho. Així i tot voldria dir-te que em sembla que prens una actitud molt pessimista cap a la gent de Ciutat. Efectivament són la genteta que contes, però no creus que no hi ha res més?

...

'He mostrat un parell de coses a uns companys. Hi ha hagut una incredulitat total respecte a que fos un text publicat legalment. La veritat es que, a pesar de tots els 'peròs' que t'hi posaré, és el document més fort que he llegit mai damunt la influència del feixisme a l'Illa, damunt la nostra gent. Un dels companys és de l'Opus. Vaig xerrar un dia amb ell i és d'una tal manera reaccionari que no m'arrib a creure que xerri seriosament. Segons ell a l'Opus el consideren 'progresista'. Per a nosaltres no hi hauria paraules per a situar-lo. Tot el que els preocupa és una mena de salvació metafísica i estranya per a unes minories selectes econòmicament i socialment. L'hi he fet llegir un parell de retxes [de La guerra just acaba de començar] i no se'n podia avenir.

'Poca cosa més per ara. Et tornaré escriure quan hagi rellegit el llibre. Suposo que et durà molts problemes amb tot déu. Sort! Maldament no estiguem del tot d'acord, crec que tots dos provam de lluitar pel mateix.

'Jaume Bonnín".

Però no tohom dins del carrillisme illenc era tan obert culturalment com Jaume Bonnin. Els sectors més endarrerits politicament i culturalment, els més lligats al recent passat feixista, els més compromesos en l'abandonament de la lluita pel socialisme, l'autodeterminació i el leninisme, de seguida alçaren veus de crítica en contra d'aquest element "esquerranista i perillós" que, pel seu compte, "s'atrevia a criticar la gloriosa construcció del socialisme tant a l'URSS com en els altres països 'socialistes". Per entendre la ràbia del carrillisme contra La guerra just acaba de començar, cal llegir, per exemple, la narració "La nostra herència", on, entre moltes d'altres coses, el protagonista del conte demostra que la seva herència cultural no té res a veure amb el pretès "socialisme" de les castes parasitàries de l'URSS, la nova burgesia "roja" que viuen de la plus-vàlua popular com a vulgars capitalistes disfressats amb la bandera del proletariat universal. Però, com dèiem de bon començament, les actituds favorables al llibre, tant a nivell de premsa diària com a nivell de venda personal directa i militant, sobrepassaren en tot moment l'estret dogmatisme carrillista. Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts, tant a les Illes com a la resta de Països Catalans, l'Estat i l'estranger. Hagueren de menjar morena, els agents de la dictadura. Els hi havíem fet la punyeta! Amb els companys, el recordat Guillem Oliver, en Joan Vilà, i altres amics d'aquella època de lluites i esperances, ho anàrem a celebrar. Mai no havíem cantat les cançons de la resistència amb tanta alegria i fervor! Eren poques les alegries que teníem els antifeixistes; i aquella, vèncer les disposicions de la dictadura, aconseguir que el segrest del llibre no es fes efectiu, aconseguir distribuir-lo en porques setmanes, ho era, un triomf, un gran triomf de l'antifeixisme i de la cultura mallorquina; i així ho celebràrem.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

'Els contes de López Crespí, doncs, tenen aquestes qualitats. Hi ha moments en què la visió del món és expressada d'una manera més elusiva (com en el conte 'Amor'..., tan valent) i esquiven tot excés d'expressivitat. És un món que té camins, bé que en aquests reculls no en predomini encara ben bé cap, entre la lírica i la sàtira, que en el món en què vivim tot s'ho té prou guanyat".

Feia anys -d'ençà el 1969- que diverses publicacions de les Illes i del Principat (també algunes de l'Espanya) es feien ressò de les meves activitats literàries i de les dels altres companys de generació (Antoni Serra, Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, etc, etc). No cal dir que aquests articles parlant de les nostres incipients obres (articles com l'abans esmentat de Joan Triadú, altres d'Antoni Serra, Josep M. Llompart, Agustí Pons, Francesc Candel, Blai Bonet, etc, etc), a part d'encoratjar-me, com he explicat al començament de l'article, servien per a aconseguir que la Brigada Social ens "respectàs" una mica. Escric "respectàs" entre cometes perquè, aleshores, en plena dictadura, els antifeixistes no teníem cap garantia -ni una!- de ser "respectats" de caure en mans de la "social". Ara sembla que aquesta cosa tan senzilla i tan fàcil -sortir en els diaris- no tengui cap importància. Però en aquells moments era molt útil per a la nostra seguretat personal. Tenc al davant un article publicat per Francesc Candel en el diari Última Hora el disset d'agost de l'any 1973 i que es titula "Una novelística mallorquina". Aquest article de Candel anava il.lustrat amb fotografies de Joan Manresa, Antoni Serra i jo mateix (s'ha de recordar que l'amic Joan Manresa acabava de publicar Primer banyador blau marí, i Antoni Serra La gloriosa mort de Joan Boira). Candel comentava, doncs, aquests darrers llibres editats a Mallorca (A preu fet, entre ells). Sabíem que la Brigada Social, que ens seguia els passos i controlava en tot el que podia (domicili, correspondència, etc), n'estaria assabentada: entre les seves feines hi havia retallar els articles de la premsa illenca que feien referència a "actes subversius" -normalment conferències o presentacions de llibres- o a "destacats elements perillosos" -indiscutiblement els escriptors d'esquerres i procatalanistes: els tres autors abans esmentats.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

[09/10] Judici Ferrer i Guàrdia - «Tierra y Libertad» - «Le Révolté» - «Guerra di Classe» - Míting per Ferrer - Federscher - Sanromà - Persici - Maguid - Hooton - Martínez Sorroche - Bjørneboe - Earnshaw - Elizalde - Castillo Barreiro - Dopico - Abadía - Pampuro - Gómez - Isart - Señer - Méndez - Caparrós - Miller - Canuto

0
0
[09/10] Judici Ferrer i Guàrdia -«Tierra y Libertad» - «Le Révolté» - «Guerra di Classe» - Míting per Ferrer - Federscher - Sanromà - Persici - Maguid - Hooton - Martínez Sorroche - Bjørneboe - Earnshaw - Elizalde - Castillo Barreiro - Dopico - Abadía - Pampuro - Gómez - Isart - Señer - Méndez - Caparrós - Miller - Canuto

Anarcoefemèrides del 9 d'octubre

Esdeveniments

Ferrer Guàrdia (primer a la dreta) durant el seu judici

Ferrer Guàrdia (primer a la dreta) durant el seu judici

- Judici contra Ferrer i Guàrdia: El 9 d'octubre de 1909 és jutjat a la presó Model de Barcelona (Catalunya), en Consell de Guerra Sumaríssim, per la seva presumpta responsabilitat en els fets de la Setmana Tràgica, el pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. La Cort Marcial fou presidida pel tinent coronel Eduardo Aguirre de la Calle. El judici comença a les nou del matí i Ferrer demanà la tribunal que l'excusés per no comparèixer amb un vestit més adequat, però quan volgué protestar per haver estat privat de les seves robes i haver d'anar al judici com un apatxe, el president el féu callar. Després tot fou molt ràpid, perquè no s'escoltà cap testimoni. El comandant Raso, que havia actuat com a jutge instructor, llegí un extens resum del sumari i a continuació, després de dues hores de descans, presentaren els seus informes el fiscal, capità d'Infanteria Jesús Marín Rafales, i el defensor, capità d'Enginyers Francisco Galcerán Ferrer. Després d'una breu declaració del processat, en la qual va dir que el seu únic delicte era crear escoles per elevar el nivell cultural del proletariat, el tribunal es retirà a deliberar a tres quarts d'una. El fiscal, que demanà, segons el paràgraf segon de l'article 242 del Codi de Justícia Militar, la pena de mort per a Ferrer com a cap d'una rebel·lió militar, s'esforçà a provar la culpabilitat d'aquest partint de les declaracions d'una quinzena de testimonis i de la documentació confiscada al processat, però la seva argumentació fou molt poc convincents. No havia cap testimoni directe que demostrés que hagués actuat com a cap de la rebel·lió i els documents més comprometedors per a Ferrer eren les circulars revolucionàries que havia redactat en 1892, 17 anys abans. El capità Galcerán, defensor de Ferrer, només va disposar de 24 hores per examinar els 600 folis del sumari i protestà per la manera que s'havia instruït el procés --no s'acceptaren els testimonis de la defensa, s'havien acceptat com a vàlides denúncies anònimes, els escorcolls policíacs s'havien fet sense testimonis, les proves documentals no foren peritades ni sotmeses a contradicció--, criticà la campanya de la premsa conservadora i del Partit Radical republicà contra el seu defensat i demanà la seva lliure absolució. La sentència fou dictada el mateix dia i es considerava per unanimitat que els fets jutjats eren constitutius d'un delicte consumat de rebel·lió militar, amb la concurrència de circumstàncies agreujants, per la qual cosa dictava una condemna de pena de mort i indemnització de danys i perjudicis. El veredicte fou remés a l'auditor de la IV Regió Militar perquè emetés el seu preceptiu dictamen i fos enviat al capità general per a la seva aprovació. El mateix 9 d'octubre el capità general aprovà la sentència i la comunicà, a través del Consell Superior de Guerra del Ministeri de la Guerra, al Govern presidit pel mallorquí Antoni Maura a l'espera de la seva conformitat. A dos quarts de nou de la nit del 12 d'octubre, el comandant Raso, jutge instructor de la causa, llegi a Ferrer, al despatx del governador del castell de Montjuïc, al qual el reu havia estat traslladat la nit abans, la seva sentència de mort que signà amb total serenitat. Francesc Ferrer i Guàrdia fou afusellat l'endemà, 13 d'octubre de 1909, al fossat del castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), mentre accions i manifestacions de protesta per aquesta execució es portaven a terme arreu del món.

***

Capçalera de "Tierra y Libertad"

Capçalera de Tierra y Libertad

- Surt Tierra y Libertad: El 9 d'octubre de 1909 surt a Niça (Provença, Occitània) el primer número del setmanari anarquista en llengua castellana Tierra y Libertad. Després de la Setmana Tràgica de Barcelona els periòdics anarquistes van ser prohibits a Espanya i alguns d'ells, com ara Tierra y Libertad, es publicaran a França i entraran clandestinament a la península. José Estivalis, més conegut sota el pseudònim d'Armand Guerra, en serà el responsable. En sortiren almenys dos números.

***

Capçalera de "Le Révolté"

Capçalera de Le Révolté

- Surt Le Révolté: El 9 d'octubre de 1910 surt a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari llibertari Le Révolté. Organe hebdomadaire d'union, d'action et d'éducation révolutionnaire regional --en números posteriors el subtítol perdrà l'adjectiu«regional». Aquesta publicació sorgí arran de la fusió de L'Action Syndicale (1904-1910) i Le Combat (edició del Nord) i es distribuïa per tota la regió hullera. El seu gerent va ser Henri Dupuy i els redactors Benoît Broutchoux, Adrien Dolly, Raoul Lenoir i Henri Zisly. Jules Grandjouan col·laborà amb dibuixos. L'últim número fou el del 28 de setembre de 1913 i va ser substituït per L'Avant-Garde (1913-1914).

***

Capçalera del primer número de "Guerra di Classe"

Capçalera del primer número de Guerra di Classe

- Surt Guerra di Classe: El 9 d'octubre de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista en italià Guerra di Classe,òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI) afiliada a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Fundat per l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri estava dirigit als voluntaris italians que participaven en la Guerra Civil espanyola. En les seves pàgines a criticar durament la socialdemocràcia i el moviment comunista (Stalin i l'URSS, especialment) en un moment en que la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) no es plantejava aquesta crítica, fet que va fer que aquestes organitzacions llibertàries es mantinguessin força crítiques amb la publicació. També el cònsol general de l'URSS a Barcelona, Antonov Ovseenko, es mobilitzarà contra Berneri pels seus escrits en aquest setmanari. Davant els processos de Moscou, Berneri defensarà els bolxevics purgats, al costat del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i d'altres sectors marxistes revolucionaris, mentre la CNT-FAI guardava silenci. Molt llegida i comentada va ser la polèmica entre Camillo Berneri i Frederica Montseny d'abril de 1937 en les seves pàgines. Després de l'assassinat de Berneri, el 5 de maig de 1937, Virgilio Gozzoli el substituí en la direcció del periòdic. En sortiren 30 números, l'últim el 30 de novembre de 1937. Guerra di Classe ja havia estat editada anteriorment a París, Brussel·les i altres ciutats italianes i europees, també com a òrgan de l'USI-AIT.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Míting per Ferrer i Guàrdia: El 9 d'octubre de 1959 se celebra a la Sala de la Mutalité de París (França) un gran míting commemoratiu del centenari del naixement i del cinquantenari de l'assassinat del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. L'acte, organitzat per diversos grups (Associació Internacional dels Treballadors, Confederació Nacional del Treball d'Espanya, Confederació Nacional del Treball de França, Federació Anarquista Francesa, Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries, Grup Socialista Llibertari, Libre Pensée, Lliga Espanyola dels Drets de l'Home, Lliga Francesa dels Drets de l'Home, Ruche Culturelle-Societat d'Amics de Sébastien Faure i Unió Racionalista), fou presidit per Sol Ferrer, filla de l'homenatjat, i per Jeanne Humbert. A la vetllada van prendre la paraula Josep Ballester, Suzanne Collette-Kahn, Denis Forestier, Hem Day, André Lorulot, Aristide Lapeyre, Frederica Montseny i Albert Camus.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia del judici de Grégoire Federscher apareguda en el diari parisenc "La Lanterne" del 5 de maig de 1883

Notícia del judici de Grégoire Federscher apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 5 de maig de 1883

- Grégoire Federscher: El 9 d'octubre de 1858 neix a Bălți (Bessaràbia, Imperi Rus; actual Moldàvia) l'anarquista Grigoriy Nukhinov Federscher, més conegut com Grégoire Féderscher, i que va fer servir el pseudònim d'Isaac Imbaschi (o Imboschi). Després de fer estudis de mecànica i d'enginyeria a Odessa (Ucraïna, Imperi Rus) es refugià a París (França). En 1882 visqué, sota la identitat d'Isaac Imbaschi, al domicili del company Hubert Delsaute, al carrer de l'Association de Brussel·les (Bèlgica). En aquesta època es guanyava la vida com a obrer òptic. Amb els anarquistes Antoine Cyvoct, Paul Métayer, Antoine Didier i Alexis Lewin, s'exercità en la fabricació de bombes. Arran de l'explosió del 23 de febrer de 1883 a Ganshoren (Brabant, Bèlgica), on resultà mort Métayer, va ser detingut, juntament amb Didier. Jutjats el 2 de maig de 1883 pel Tribunal Correccional de Brussel·les, Didier va ser condemnat a tres mesos de presó i ell a set per ús de nom i de documentació falses. En 1892 residia a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on formà part de l'actiu grup anarquista local. Un informe de la policia suïssa el situà a La Chaux-de-Fonds el 15 d'abril de 1893 i l'agost de 1894. El desembre de 1893 la seva sol·licitud de naturalització suïssa va ser rebutjada. En 1898 sembla que obtingué aquesta després d'establir-se a Zuric (Zuric, Suïssa). Posteriorment publicà articles científics, s'especialitzà en obres públiques i deixà de figurar en les llistes d'anarquistes a controlar per les autoritats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Marià Sanromà Grau apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'1 d'octubre de 1967

Necrològica de Marià Sanromà Grau apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 d'octubre de 1967

- Marià Sanromà Grau: El 9 d'octubre de 1894 neix a Arnes (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Marià Sanromà Grau –a vegades el primer llinatge citat erròniament Samroma. Sos pares es deien Marià Sanromà i Josepa Grau. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la zona tarragonina i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. S'establí a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Durant els anys seixanta patí un accident laboral que l'obligà a romandre hospitalitzat en una casa de repòs de Carcassona. Malalt de la pell, va ser traslladat a l'Hospital de La Grave. Marià Sanromà va morir el 7 de juny de 1967 en aquest hospital de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat el 15 de juny en aquesta població.

***

Celso Persici

Celso Persici

- Celso Persici: El 9 d'octubre de 1896 –algunes fonts citen erròniament el 9 de desembre– neix a Crespellano (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista i anarcosindicalista Celso Persici. Sos pares es deien Giuseppe Persici i Giuseppina Barbieri. Des de molt jove, influenciat per l'ambient familiar, formà part del moviment anarquista i ja en 1913 va ser condemnat per la seva militància. Membre actiu de la Unió Sindical Italiana (USI) de Bazzano (Emília-Romanya, Itàlia)–amb Armando Borghi, Luigi Fabbri, Gino Balestri, Primo Proni, Emilio Predieri, Castagnoli, etc.– prengué part el 4 de desembre de 1919, després d'un míting a Bazzano, en una revolta; detingut, fou acusat d'«incitació a l'odi de classes». Fou un dels militants més actius de la Unione Giovanile Rivoluzionaria (UGR, Unió Juvenil Revolucionària), creada arran del congrés de la USI celebrat entre el 20 i el 22 de desembre de 1919 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia). Col·laborà en Umanità Nova i Guerra di Classe. Detingut amb una seixantena de persones, fou processat el 6 de març de 1920 i condemnat el 27 de maig de 1921 a vuit mesos i 22 dies de presó, que purgà a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Entre 1920 i 1923 va ser membre del secretariat de la Borsa de Treball Vella. El 27 de maig de 1921 va ser condemnat a vuit mesos i 22 dies de presó. En 1923, arran de les accions feixistes contra ell i sa família, s'exilià amb son germà Antonio Persici a França. Treballà per a la Casa «César Ranuzzi» a Dieulouard (Lorena, França). Cap el març de 1924 s'establí a la regió parisenca i residí a Choisy i a Fontanay-sous-Bois, al domicili de Onofrio Gilioli. A París i a Marsella s'ajuntà amb altres refugiats italians (Edoardo Angeli, Gino Balestri, la família Berneri, Aurelio Chessa, la família Fabbri, la família Giglioli, Leonida Mastrodicasa, Giuseppe Mioli, Antonio Persici, Emilio Predieri, Pio Umberto Marzocchi, Turroni, Randolfo Vella, Felice Vezzani, etc.) i forma una cooperativa de paletes i de decoració de mosaics que permetré els companys tenir un treball i legalitzar la seva situació. Els guanys se'n destinaren al moviment anarquista. També prengué part en la construcció dels casinos de Vichy i de Donibane Lohizune, i en la construcció del Monte Carlo Sporting Club de Niça. El setembre de 1925 participà en el Congrés de Refugiats Italians celebrat a París. Després de dos anys a Niça, s'instal·là per qüestions de salut el 17 d'abril de 1934 a Marsella juntament amb sa companya Libera Proni, on treballà d'obrer especialitzat en una cimentera per a la Casa«Aixandro et Goyet» i com cap d'obra en una empresa de la construcció. En aquesta ciutat participà en les activitats de la Universitat Proletària i va militar en el Grup Comunista Anarquista «Belle de Mai» de la Federació Anarquista del Sud-est, amb Edoardo Angeli Giulio Bacconi, Umberto Ceccotti, Marcelo Cicero, Celso Persici i altres. En 1934 era membre del grup anarquista«Belle-de-Mai» de la Federació Anarquista de Sud-est. L'octubre de 1934 marxà a Algèria durant uns mesos per qüestions de feina abans de retornar a Marsella. Vigilat per la policia, en una ocasió evità un segrest amb la finalitat de lliurar-lo secretament a la policia de Benito Mussolini. Amb una ordre d'expulsió signada el 14 de novembre de 1935, va ser detingut dos dies després, portat a la comissaria marsellesa d'Eveche i finalment expulsat de França. Marxà a Catalunya, on uns mesos més tard lluità en els combats de Barcelona del 19 de juliol de 1936 i en el triomf de la revolució. Participà en l'organització dels voluntaris que venien per lluitar i passà un temps al front d'Osca (Aragó, Espanya). En 1937 va treballar en la Secció Italiana del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona, juntament amb Francesco Barbieri i Camillo Berneri, i representà l'USI, amb Virgilio Gozzoli i Domenico Ludovici, en el Comitè Regional de Catalunya de la CNT-FAI. També treballà, amb Martín Gudell i Augustin Souchy en el Servei de Propaganda de la CNT. Després de l'assassinat de Barbieri i Berneri per agents estalinistes el maig de 1937, tornà a França on visqué clandestinament a Brest (Bretanya) gairebé durant dos anys. Buscat per la policia francesa, aconseguirà, amb el company Edmond Lelli, arribar a Marsella i embarcar cap Alger, on viu el seu amic Eduardo Angeli (Dino Angeli). Però un dia després de la seva arribada, el 19 de juliol de 1939, són detinguts a Orà amb Angeli. Dino només fou tancat dos mesos, però Persici i Lelli van ser empresonats durant un any per ús de documentació falsa. Després de l'armistici de 1940, els tres companys marxaren a Casablanca (Marroc), on participaren, amb el suport de Mario Pisanchi (Luis Rodríguez Castro), en la resistència marroquí amb falses identitats espanyoles i en una xarxa de fugida de antifeixistes establerta a Orà. El setembre de 1943, després del desembarcament aliat al Nord d'Àfrica, retrobà sa companya a Orà. Després de la II Guerra Mundial, Persici retornà a Bolonya, on retrobà sa companya Libera Proni (1898-1973) i son fill Vertice (1931-2000), que també serà militant anarquista, i participà en la reconstrucció del moviment llibertari italià. En 1947 retornà a Marsella amb Vertice i l'any següent substituí Gusmano Mariani com a responsable de la subsecretaria de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per a Europa Occidental. Durant els anys seixanta ajudà els joves llibertaris i a René Bianco en la fundació de la seu marsellesa del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA), i col·laborà en el setmanariEspoir, on defensà els principis de l'AIT. Finalment s'establí a Niça, on continuà militant en l'anarquisme. Celso Persici va morir el 15 de setembre de 1988 a la Residència «Les Palmiers» de Niça (País Niçard, Occitània).

Celso Persici (1896-1988)

***

Jacobo Maguid a la redacció de "Tierra y Libertad" (Barcelona, 1937)

Jacobo Maguid a la redacció de Tierra y Libertad (Barcelona, 1937)

- Jacobo Maguid: El 9 d'octubre de 1907 neix Santa Fe (Santa Fe, Argentina) el propagandista anarquista Jacobo Maguid, també conegut com Jacinto Cimazo i Macizo. Sos pares, immigrants que havien arribat un any abans des d'Ucraïna (Imperi Rus), es deien Alter Maguid, ebenista i fuster, i Sofía Sapadensky; la parella tingué vuit infants, dues dones i sis homes. Després d'estudiar primària i secundària a Santa Fe, en 1936 començà estudis universitaris d'enginyeria a La Plata (Buenos Aires, Argentina) i treballà com a tècnic per costejar-se la carrera. A La Plata participa en diverses campanyes de l'Agrupació Llibertària«Ideas», com ara les de suport a Sacco i Vanzetti i a Simón Radowitzky, i comença a introduir-se en el pensament anarquista. En aquesta època va ser nomenat membre de la Comissió Directiva del Centre d'Estudiants d'Enginyeria i fundà, amb altres companys, el Partido Universitario de Izquierda (PUI, Partit Universitari d'Esquerra), dirigint el seu òrgan d'expressió Palabras Rebeldes. Quan el cop militar de José Félix Uriburu, el 6 de setembre de 1930, la impremta clandestina de l'Agrupació«Ideas», on s'imprimia Palabras Rebeldes, va ser violada pels colpistes i ell detingut durant 40 dies al Departament de Policia. Durant la dictadura militar hagué d'interrompre els seus estudis universitaris. En 1931, durant la vaga general estudiantil contra la dictadura, va ser detingut i, juntament amb dos germans, va ser portat a la presó de Villa Deboto de Buenos Aires. A la penitenciaria, juntament amb altres militants (Enrique G. Balbuena, José Perano, Jesús Villanas, Victorino Rodríguez, José Grunfeld, Antonio Rizzo, Pedro Martínez, Bartolomé Lorda), organitzà l'anomenat «Petit Congrés Anarquista», on de manera assembleària es tractaven temes i s'acordaven mètodes d'acció. El febrer de 1932, poc abans de la proclamació d'Agustín Pedro Justo, va ser alliberat i marxà cap a Santa Fe, on es reuní amb companys (Diego Abad de Santillán, Horacio E. Roqué i Enrique Balbuena) i s'incorporà en la redacció de La Protesta (Abad de Santillán, Manuel Villar, etc.) que reobrí el periòdic el febrer de 1932 després de l'aixecament de l'estat de setge. El local de la redacció de La Protesta, al carrer Perú, va ser violant per la policia en diverses ocasions. Pels seus articles va ser detingut i processat dues vegades, tenint com a defensor Carlos Sánchez Viamonte. Com a membre de la Federación Obrera Local Bonaerense (FOLB), adscrita a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), intervingué en nombrosos actes públics a places i barriades. Vuit mesos després de la seva reaparició, La Protesta va ser clausurada i hagué de sortir de manera clandestina. Entre setembre i octubre de 1932 participà en el II Congrés Regional Anarquista, celebrat a Rosario (Santa Fe, Argentina), les actes del qual resumí en La Protesta. En aquest congrés s'aprovà la creació d'una organització anarquista específica i col·laborà en la creació del Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), que treballarà durant tres anys fins a la fundació de la Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). En 1933, a instàncies dels seus companys, continuà els estudis a La Plata i el març de 1934 aconseguí el títol d'enginyer civil amb les màximes qualificacions. En 1934 retornà a Santa Fe i participà activament en la Federació Obrera Local de la FORA, en la Biblioteca«Emilio Zola» i en l'Agrupació Anarquista. En aquesta època engegà una correspondència amb Pascual Vuotto, un dels tres presos de Bragado, condemnats a cadena perpètua malgrat la seva provada innocència. En aquest mateix 1934 realitzà gires propagandístiques organitzades pel CRRA amb la finalitat de crear agrupacions noves i d'impulsar les campanyes de solidaritat amb els «Presos de Bragado» (Pascual Vuotto, Reclús de Diago i Santiago Mainini). El desembre d'aquell any començà la gira mes ambiciosa, de tres mesos de durada, arreu les províncies del nord i centre de l'Argentina. El 3 de febrer de 1935, mentre parlava a la tribuna en un acte de la FORA a la Plaza de España de Santa Fe, la multitud fou atacada per un escamot de la feixista Aliança Nacionalista Argentina (ANA) i un obrer, Benjamín Salvatierra, fou abatut a trets. Poc després, viatjà a Buenos Aires, on amb Enrique Balbuena, del CRRA, preparà el congrés constituent de la FACA. En aquesta època publicà el seu primer llibre, Todos, ahora, contra la guerra. L'octubre de 1935, en un congrés realitzat a La Plata, es constituí la FACA, la qual, en 1954, adoptarà el nom de Federació Llibertària Argentina (FLA). Durant l'hivern de 1936, amb la professora Reyna Suárez Wilson, realitzà una gira propagandística arreu la província de Córdoba i, en algunes ciutats, amb Jacobo Prince, prosseguí amb la campanya pels«Presos de Bragado». Abans de finalitzar la gira, va ser nomenat pel Consell Nacional de la FACA, per anar com a delegat a Espanya i col·laborar en la Revolució i la lluita contra el feixisme que s'estaven gestant. Amb un vaixell francès arribà a Le Havre (Alta Normandia, França) i a París conegué Sébastien Faure i Louis Lecoin, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Amb aquest darrer viatjà a Catalunya, arribant el 24 de novembre de 1936 a Barcelona, integrant-se a la «Casa CNT-FAI», seu central de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de les Joventuts Llibertàries. A proposta d'Abad de Santillán, el Ple de la FAI el nomenà director del setmanari Tierra y Libertad, el qual dirigí des de desembre de 1936 fins el 1938, i col·laborà en el Comitè Regional de Catalunya de la FAI. A Barcelona visqué en un apartament amb altres companys argentins (Jacobo Prince, José Grunfeld i Anita Piacenza) i es relacionà amb Antonio Casanova, Pedro Di Césare, Laureano Riera, José María Lunazzi, Roberto Cotelo, etc. S'integrà en el grup anarquista«Nervio» i assistí a nombroses reunions, plens i congressos. Per al setmanari recollí informació a fàbriques, tallers, col·lectivitats, centres de salut i d'ensenyament, etc., i s'entrevistà amb destacats militants, com ara Camillo Berneri, Agustín Souchy, Abelardo Iglesias, Pablo Polgare, Gastón Leval o Emma Goldman. A la seu de Tierra y Libertad, ajudà Aldo Aguzzi a realitzar el periòdic Guerra di Classe, després de l'assassinat de Berneri el maig de 1937. A començaments de 1938 el Comitè Peninsular de la FAI l'encarregà visitar València i Madrid i participar en el Ple Regional de la FAI que se celebrà a Baza (Extremadura, Espanya), havent de deixar la direcció deTierra y Libertad. En elsúltims mesos de 1938 s'encarregà, a instàncies de la FAI, d'ordenar diversos materials d'arxiu sobre la Revolució, materials que posteriorment van ser publicats a Buenos Aires per la FACA. El 26 de gener de 1939, dia de la caiguda de Barcelona a mans dels feixistes, sortí, amb Jacobo Prince, en un camió de Solidaridad Obrera cap a l'exili. Amb una credencial de la FAI creuà la frontera. Després d'una caiguda, va ser hospitalitzat al Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) i setmanes després fou enviat amb tren a Marsella i tancat en un vaixell hospital ancorat al port. Després fou internat al camp de concentració d'Argelers, d'on aconseguí fugir. A Marsella, a instàncies del Comitè Peninsular de la FAI, treballà en la redacció d'unes memòries. Malalt, decidí retornar a l'Argentina i, després de dos viatges a París per realitzar els tràmits, embarcà a Cherbourg (Alta Normandia, França) en un transatlàntic anglès. En arribar a Buenos Aires, va ser detingut per dos policies al port i posteriorment interrogat per Morano, cap d'Ordre Social, sortint aviat en llibertat. Després de realitzar diversos informes per a la FACA i de visitar sa família a Santa Fe, s'instal·là a Buenos Aires, on treballà conjuntament amb el doctor Juan Lazarte. Fruit d'aquesta col·laboració, s'edità el llibre Definición de la guerra. A finals de 1939 començà la gira propagandística més important de la campanya pels «Presos de Bragado», alhora que informà sobre el que ha viscut a Espanya, de tres mesos de durada i que es realitzà en més de 20 localitats del nord, oest i centre de l'Argentina. En 1940 realitzà tres noves gires de continuació, visitant nombroses localitats del nord-est de la província de Buenos Aires, de Bahía Blanca i de la província d'Entre Ríos. En 1941 reinicià l'exercici de la seva professió a Santa Fe i posteriorment a Buenos Aires, sempre sense cap feina estable. En aquesta època col·laborà en diverses publicacions llibertàries i anarcosindicalistes, com ara Acción Libertaria, Hombre de América, Reconstruir o Solidaridad Obrera. En 1942 formà parella amb Juana Quesada, filla i germana d'anarquistes, amb qui conviurà la resta dels seus dies. A mitjans de 1942 els «Presos de Bradado», per commutació de penes, va ser alliberats després de patir 11 anys de presó. A partir de 1943 participà activament en el moviment llibertari, integrant-se en agrupacions, assistint a plens i congressos, col·laborant en la premsa llibertària i parlant en diferents actes. En 1944 nasqué sa filla Alicia. L'Editorial Reconstruir publicà successivament els seus tres llibres biogràfics dedicats a militants morts: Fernando Quesada, un trozo de historia libertaria (1979), Luis Danussi, en el movimiento social y obrero argentino (1981, amb José Grunfeld) iUna voz anarquista en la Argentina. Vida y pensamiento de Jacobo Prince (1989). El gener de 1989 publicà el seu llibre Escritos libertarios, recull d'articles publicats entre 1941 i 1988. A partir de 1985 col·laborà en El Libertario, òrgan de la FLA. L'abril de 1991 participà en les «Jornades Interdisciplinàries sobre Anarquisme», celebrades a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires. Entre el 27 de setembre i el 10 d'octubre de 1993, participà, amb sa companya Juana Quesada, en l'«Exposició sobre Anarquisme», que se celebrà a Barcelona. En 1994 publicà La revolución libertaria española (1936-1939) i l'any següent les seves memòries sota el títol Recuerdos de un libertario. Setenta relatos de la militancia. Jacobo Maguid va morir en 1997 a l'Argentina.

Jacobo Maguid (1907-1997)

***

Harry Hooton

Harry Hooton

- Harry Hooton: El 9 d'octubre de 1908 neix a Doncaster (South Yorkshire, Anglaterra) el poeta, escriptor i filòsof anarquista Henry Arthur Hooton, conegut com Harry Hooton, un dels fundadors de l'anomenada anarcotecnogràcia. Sos pares es deien Levi Hooton, guardaagulles ferroviari, i Margaret Lester-Glaister, i tenia un germà major, Frank. Estudià a la socialista Sunday School i entre 1922 i 1923 al Christ's College de l'East Finchley de Londres. El 28 d'octubre de 1924, amb 16 anys, arribà a Syney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) a bord del Demosthenes, formant part, amb altres 59 infants, del «Dreadnought Trust», pla econòmic de l'Imperi britànic consistent en enviar infants del Regne Unit a Austràlia per a la seva formació com a treballadors rurals qualificats --son germà Frank va ser enviat al Canadà. El juny de 1925 fugí de la Government Agricultural Training Farm (Granja Agrícola Governamental de Formació) d'Scheyville, a prop de Syndey, amb un petit robatori i va fer de rodamón per la zona nord de Nova Gal·les del Sud i Queensland. Declarat culpable de «robatori sense armes», va ser condemnat a vuit mesos, que purgà a la presó de Maitland (East Maitland, Nova Gal·les del Sud). A la garjola l'únic llibre que pogué llegir fou la Biblia i això el va influir de valent. En sortí va canviar de domicili i de feinetes en diferents ocasions. Es va instal·lar a Newcastle, on el 3 de novembre de 1936 es casà a l'església anglicana de Saint John amb l'empleada Thora Zilma Isabel Hatch, que donà a llum bessonada (Frank i Valerie). Després de canviar de domicili en diverses ocasions, la parella se separà. En aquesta època treballà del que va poder: venen fotografies a domicili, com a obrer de fàbrica, fent de pastor, jugant al billar, vivint d'ajudes públiques, etc. En 1936 la poetessa anarcofeminista Marie E. J. Pitt el va introduir en el món de la literatura, però la seva relació només fou epistolar. D'antuvi acostat al trotskisme, en 1939 participà en la vaga de desocupats de Newcastle. Ja anarquista i membre dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), col·laborà amb articles sobre política local i internacional en els periòdics Newcastle Morning i Miner's Advocate, sempre donant un punt de vista llibertari i donant branca a comunistes, feixistes i conservadors. Des del 1940, en plena II Guerra Mundial, va ser sotmès a vigilància per part de la policia militar. En 1941 publicà el seu primer llibre de poesia, These poets, que s'autoedità amb una tirada de 400 exemplars, la majoria dels quals regalà o intercanvià, i això que va ser força aclamat per la crítica. En 1943 va fer amistat amb els escriptors Nettie Palmer i Miles Franklin durant un viatge per Newcastle, els quals els van fer conèixer els poemes de Carl Sandburg i les noves propostes de la literatura nord-americana d'aleshores. En 1943 s'instal·là a Sydney i treballà al The Daily Telegraph --on usà el pseudònim Philistine-- fins a la vaga de periodistes d'octubre de 1944. A partir d'aquesta data mai no va treballar i moltes vegades sobrevisqué de la generositat dels amics. En aquestaèpoca freqüentà la tertúlia que es reunia a casa de l'anarquista Angela Westbrook. En 1943 publicà el poemari Leave yourself alone, que no tingué gaire ressò i, aquest mateix any, s'autoeditàThings you see when you haven't got a gun, escrit filosòfic pel qual va ser qualificat per un crític com a «bou anarquista que corre enfollit a través de la seva boira intel·lectual». En 1943 també publicà, juntament amb A. D. Hope i Gary Lyle, poemes en la revista alternativa literària No 1 --en 1944 apareixeria No 2 i en 1948 No 3. En aquests anys col·laborà amb Industrial Worker, dels IWW de Chicago. Després de la II Guerra Mundial, formà part activa dels cercles intel·lectuals de la Universitat de Sydney, del moviment «Sydney Push», de la societat artística que es reunia al Lincoln Inn Coffee Shop i del grup del Tudor Hotel. En aquests cercles es mostrà contrari a la filosofia realista de John Anderson i pel feia a la literatura, criticà durament els autors de moda (Joyce, Yeats, Pound, Eliot, etc.), els quals qualificà d'«antiartistes, filisteus i xarlatans», reivindicant sempre figures com Whitman, Wilde, Nietzsche o Henry Lawson. Va saber compaginar la bohèmia amb la literatura i mantingué correspondència amb nombrosos escriptors d'arreu del món (Japó, Índia, Grècia, Sud-àfrica, Regne Unit, França, Nova Zelanda, EUA etc.). Especialment forní una estreta relació epistolar amb els representants del moviment contracultural californià, com ara l'anarquista Tuli Kupferberg, que més tard creà el grup de rock The Fugs. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques australianes i de l'estranger (Londres, San Francisco, Chicago, Nova York, etc.), com ara Inferno,Industrial Worker, Meanjin,Flame, The Southerly, Coastlines, The Australian Quarterly, Coastlines,Australian Highway, Odyssey,The Bulletin, Aesthetics,Olivant Quarterly, Conditional Culture, Beloit Poetry Journal,Trace, Language, etc. Fou secretari de la secció de Newcasthe de la Peace Pledge Union (PPU, Unió per un Compromís per la Pau). Filosòficament sostenia que el gènere humà ha de tenir poder sobre les coses, màquines incloses, però mai sobre les persones, pensament que definí com a anarcotecnocràcia. En 1952 conegué la cinematògrafa Margaret Elliot (Margaret Fink, més tard), amb qui va viure durant set anys a Potts Point. Entre el setembre de 1955 i 1957 publicà la revista 21st Century. The magazine of a creative civilization, que comptà amb la col·laboració de diferents intel·lectuals d'arreu del món. En el primer número d'aquesta revista publicà el text«The politics of things» i, també en 1955 a San Francisco, l'assaig Power over things, reformulació dels seus postulats anarcotecnòcrates. El seu pensament filosòfic el va plasmar en l'obra inacabada Militant materialism, del qual va completar sis dels vuits capítols. Només va poder veure les galerades del que va ser el seu últim llibre, It is great to be alive, publicat pòstumament. Harry Hooton va morir de càncer el 27 de juny de 1961 a Syney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i fou incinerat al crematori d'Eastern Suburbs. El dia abans del funeral, el seu gran amic, el músic Bob Cummig, es va suïcidar amb les restes de píndoles que Hooton usava per tractar la seva malaltia. En 1966, com que ningú havia reclamat les cendres, van ser llançades en una fossa comuna. En 1969 Arthur i Corinne Cantrill estrenaren la pel·lícula experimental Harry Hooton. Outsider poet, on el poeta anarquista resumia la seva filosofia social en una sèrie d'entrevistes enregistrades en 1961 poc abans de morir. En 1990 es va publicar l'antologia Poet of the 21st Century. Collected poems. Harry Hooton.

Harry Hooton (1908-1961)

***

María Martínez Sorroche

María Martínez Sorroche

- María Martínez Sorroche: El 9 d'octubre de 1914 neix a la cantina de«Los Patitas», al Rascador de Las Menas, aldea minera de Serón (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista María Martínez Sorroche. Quan tenia quatre anys, son pare, Juan Martínez Cano (Patitas), morí. En 1924 sa mare, Ángeles Sorroche Pozo, amb l'avia i sos quatre germans i germanes emigraren a França i s'instal·laren a la zona de Lió (Villeurbanne i Vaulx-en-Velin). Amb 10 anys començà a treballar en una gran fàbrica de seda artificial de Vaulx. En 1926 sa família s'instal·là al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) i amb 12 anys, i fins al 1932, treballà a la fàbrica «La Seda de Barcelona» del Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Per influències de son cunyat Luis Cano Pérez arribà a les idees anarquistes. En 1931, durant la dura vaga del sector tèxtil, formà part del seu comitè. Milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries als barris barcelonins de Sants i de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat, sobretot en el cercle llibertari de Félix Carrasquer Launed, realitzant diferents tasques (transport d'armes, cotitzacions, propaganda, etc.) durant els períodes de clandestinitat. A partir de 1932 treballà com a obrera fornera. Quan l'aixecament feixista, el 19 de juliol de 1936 participà en la presa de la caserna de Pedralbes i s'allistà com a miliciana en la Columna «Los Aguiluchos», amb la qual va combatre fins al setembre de 1936 a Osca, participant en els combats del cementiri d'aquesta ciutat. De bell nou a Barcelona, fou elegida membre del Comitè Econòmic de la Indústria del Pa de la Generalitat de Catalunya, gestionat per la CNT i per la Unió General de Treballadors (UGT), i fins al gener de 1939 s'encarregà d'abastir i de tramitar la producció i la distribució del pa a Barcelona. Amb el triomf franquista s'exilià a França i patí els camps de refugiats de Golbey Epinal i La Godelle. A partir d'octubre de 1939 treballà com a minyona a Pau (Aquitània, Occitània). Després de la II Guerra Mundial milità activament en la CNT de la tendència reformista. En 1952 aconseguí un passi de les autoritats franquistes i pogué visitar sa família a Serón. Son company fou el també militant confederal Federico Martínez Pérez. Entre 1995 i 2003 va escriure unes memòries (Vida para una vida) que resten encara inèdites, però son fill Fredy Martínez n'ha publicat abundants fragments en una pàgina web amb nombroses fotografies. María Martínez Sorroche va morir el 10 de novembre de 2010 a Pau (Aquitània, Occitània) i fou enterrada tres dies després al cementiri de Lons-Lartigue d'aquesta ciutat.

María Martínez Sorroche (1914-2010)

Fragments deVida para una vida

***

Jens Bjørneboe

Jens Bjørneboe

- Jens Bjørneboe: El 9 d'octubre de 1920 neix a Kristiansand (Vest-Agder, Noruega) l'escriptor, dramaturg, poeta, assagista, pintor i pedagog anarcoindividualista i antropòsof Jens Ingvald Bjørneboe. Fou el més jove de tres fills d'una família acomodada enriquida arran de la Gran Guerra; son pare Ingvald Bjørneboe era un navilier d'origen belga, cònsol de Bèlgica i polític conservador, i sa mare es deia Maja Svensson, coneguda com Sørlandets vakre Maja (Maja, la bella del Sud), per la seva joventut. La seva infància va està marcada per la depressió i la malaltia; hagué de romandre anys al llit afectat per una pneumònia greu, temps que va dedicà a la lectura i a l'escriptura. Quan tenia 12 anys començà a consumir alcohol amagat dels pares i quan tenia 13 anys va intentar suïcidar-se penjant-se d'un arbre, però la branca es va trencar. A l'escola mostrà una actitud rebel i va ser expulsat de l'Escola Catedralícia de Kristiansand, per mantenir relacions sexuals amb una nina més petita, i d'altres centres educatius. En 1938 morí son pare i l'any següent viatjà amb sa mare a Itàlia i a l'Alemanya nazi. En 1940, quan Alemanya envaí Noruega, es va presentà voluntari a l'exèrcit, però va ser rebutjat per la seva salut. L'estiu d'aquell any es va embarcar com a grumet, viatjant als EUA i a l'illa d'Svalbard, més enllà del cercle polar àrtic. Després es traslladà a Dinamarca i més tard s'instal·là a Oslo, on visqué en els cercles bohemis, artístics i llibertaris. A la capital danesa aprengué a pintar, assistí a l'Escola d'Arts i Oficis i s'interessà per la literatura i la filosofia danesa, especialment per la de Søren Kierkegaard; també es relacionà molt amb els refugiats europeus que fugien de la guerra. A Oslo entrà en contacte amb l'antroposofia, formant part del seu cercle, amb Karl Brodersen i André Bjerke. En 1943, fugint amb Karl Brodersen de l'«Arbeidstjeneste» (Servei de Treball obligatori alemany), s'establí a Estocolm (Suècia), on conegué la pintora i fotògrafa antropòsofa judeogermana Louise Charlotte Funk (Lisel), amb qui es casà. Funk el va introduir en la literatura, la dramatúrgia i l'art alemanys (Bertolt Brecht, Friedrich Durrenmatt, Georg Büchner, etc.), aspecte que li influencià força. La lectura de Die Moorsoldaten (1935), de Wolfgang Langhoff, on es descriu les dures condicions dels presoners del camp de concentració d'Oranienburg, li va impressionar fortament. De bell nou a Oslo en 1945, es dedicà la pintura simbòlica i a l'escriptura. També en 1945 va viatjar pel Berlín en reconstrucció. La seva predisposició vers l'antroposofia es va veure palesa quan en 1950 entrà com a mestre de fusteria i d'altres matèries en una escola Waldorf (Escola Rudolf Steiner) d'Oslo, experiència pedagògica que duraria fins al 1957, i en 1951 quan publicà el seu primer llibre Dikt, recull de poemes de fort contingut misticoreligiós i influïts per Rainer Maria Rilke. Després es passà a la literatura de marcat contingut criticosocial, com ara Før hanen galer (1952), dura invectiva contra la postguerra i l'horror nazi; Jonas (1955), contra el sistema escolar autoritari i l'Estat, i Den onde hyrde (1960), novel·la anticarcerària escrita després de passar un temps a la presó condemnat per conduir ebri. En 1952 abandonà la«Den norske Forfatterforening» (DnF, Associació d'Escriptors Noruecs) i fou un dels fundadors, amb son cosí l'escriptor i poeta André Bjerke (1918-1985), de la«Forfatterforeningen av 1952» (Associació d'Escriptors de 1952), partidaris de l'estàndard riksmal o bokmal en el debat sobre la llengua noruega. En 1957 va patir una forta depressió que el llançà encara més a la beguda, que intentà equilibrar viatjant (Itàlia, etc.). En 1959 va fer una visita al Berliner Ensemble, i va fer amistat amb alguns dels seus membres. Aquest mateix any va conèixer la jove actriu Tove Tveteraas i en 1961 es va separar de Lisel. En 1961 mateix es casà amb Tveteraas, amb qui va tenir tres fills. A partir de 1964 es dedicà força al teatre, col·laborant amb Eugenio Barba a l'Odin Teatret d'Oslo. Entre 1966 i 1973 publicà la trilogia «Bestialitetens historie» (La història de la bestialitat), amb empremtes pel filòsof Michel Foucault i considerada per molts com la seva obra mestra, formada per Frihetensøyeblikk (1966), Kruttarnet (1969) i Stillheten (1973). En 1966 s'edità anònimament la novel·la Uten en trad, per la qual va ser processat l'any següent per «pornografia i obscenitat», confiscant l'edició de l'obra i prohibint-la a Noruega. El judici, del qual va ser absolt finalment, li va suposar una enorme promoció i el llibre va ser traduït a diverses llengües europees. En 1974 va publicar la seva última gran obra, Haiene. Poc abans de morir sortí l'obra de teatre Rode Emma (Emma la Roja), sobre la vida de l'agitadora anarquista Emma Goldman. Minat per la depressió i l'alcoholisme, Jens Bjørneboe es va suïcidar penjant-se el 9 de maig de 1976 a Veierland (Nøtterøy, Vestfold, Noruega). Entre els seus assaigs destaquen Semmelweis. Et anti-autoritært skuespill (1968), Norge, mitt Norge. Essays om formyndermennesket (1968), Vi som elsket Amerika. Essays om stormaktsgalskap, straffelyst, kunst og moral (1970), Anarkismen. I dag? (1971) i Politi og anarki. Essays om katter, domstoler og mennesker (1972). Marcat pel pensament de Friedrich Nietzsche, sempre es va autodefiní com«anarconihilista». Bjørneboe està considerat com un dels autors noruecs més importants de la postguerra.

---

Continua...

---

Escriu-nos


Diana Nyzkovska

0
0
Fecha de Nacimiento:18/12/2009.
Procedencia: Ucrania.
Situación: Familia muy humilde, monoparental y numerosa . Vive en la zona contaminada de Chernóbil.
Años de acogida: Verano 2019.
Familia: De la fuente - Martínez.

[10/10] Emma - Radowitzky - Creus - Trigari - Ábalos - Eckstein - Marzocchi - Borràs - Campio Carpio - Dolgoff - Rubel - Golosio - Vega Álvarez - Babec - Defendi - Dórame - Méric - González Rocamonde - Montoya - Manzano - Regales - Arellano - Labornia - Colomina - Vincileoni - Tesoro

0
0
[10/10] Emma - Radowitzky - Creus - Trigari -Ábalos - Eckstein - Marzocchi - Borràs - Campio Carpio - Dolgoff - Rubel - Golosio - Vega Álvarez - Babec - Defendi - Dórame - Méric - González Rocamonde - Montoya - Manzano - Regales - Arellano - Labornia - Colomina - Vincileoni - Tesoro

Anarcoefemèrides del 10 d'octubre

Naixements

Portada del llibre "Un anno di reclusorio militare"

Portada del llibre Un anno di reclusorio militare

- Rocco Emma: El 10 d'octubre de 1878 neix a Scordia (Sicília) el sabater antimilitarista i anarquista Rocco Emma. Sos pares es deien Giuseppe Emma i Vincenza Carpice. En 1895 es traslladà a Catània (Sicília), on entrà a treballar en un taller de sabateria. Quan va fer el servei militar s'adherí al moviment anarquista i el 10 de març de 1899 va ser empresonat per insubordinació. Jutjat, el 14 d'abril d'aquell any va ser condemnat a un any de presó militar. Un cop purgada la pena, retornà a Scordia, on es dedicà a la propaganda llibertària, i en 1901 marxà cap a França. S'establí primer a Niça (País Niçard, Occitània) i després a París (França), retornant de tant en tant a Itàlia. En estret contacte amb els cercles anarquistes internacionals, mantingué correspondència i col·laborà en la premsa antimilitarista, especialment en La Pace de Gènova (Ligúria, Itàlia). En 1904 el trobem a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on fou membre del «Gruppo Germinal» i en 1906, amb Henri-Louis Truan, col·laborà en L'Action Anarchiste/L'Azione Anarchica de Ginebra, deixant palès la seva posició insurreccionalista i antisindicalista. En 1907 va ser denunciat per la fiscalia. Ezio Bartalini el va convèncer que escrigués un llibre sobre els seus records a la presó i aquest va ser publicat en 1908, amb un prefaci de Fanny Dal Ry, sota el títol Un anno di reclusorio militare. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada durant el Congrés Internacional Antimilitarista celebrat entre el 26 i el 28 de juny de 1904 a Amsterdam (Països Baixos), reprengué un viatge arreu del món, mantenint correspondència amb els companys italians. En 1908 era a París i participà en les activitats del Grup Comunista Anarquista Italià, fent xerrades. Durant la Gran Guerra visqué a Torí (Piemont, Itàlia), on participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i, després que aquest acabés, en el de solidaritat amb els detinguts. El 18 de març de 1922 participà en el acte organitzat pels anarquistes a la Cambra del Treball de Torí, que va ser boicotejat pels comunistes. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic Il Vespro Anarchico, de Paolo Schicchi. Fou membre del grup antifeixista anarquista creat al voltant de Paolo Schicchi i en 1929, amb altres emigrats anarquistes sicilians (Giuseppe Amari, A. Dell'Aria, A. Dell'Isola, L. Occhipinti, Paolo Schicchi, etc.) signà el manifest insurreccionalista Siciliani!, que va ser publicat en el periòdic L'Aurora de Boston (Massachusetts, EUA) i introduït clandestinament en milers de còpies a l'illa, on s'incita els sicilians a repetir la gesta de les Vespres Sicilianes medievals. Rocco Emma va morir el 25 de setembre de 1933 a Les Lilas (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Simón Radowitzky (1909)

Foto policíaca de Simón Radowitzky (1909)

- Simón Radowitzky: El 10 d'octubre de 1889 --moltes fonts citen setembre o novembre de 1891-- neix a Stépany (Rivne, Ucraïna), en una família obrera humil d'origen jueu, l'activista anarquista Szymon Radowicki, més conegut en la seva versió al castellà com Simón Radowitzky. Havia nascut A començaments de segle amb sos pares es traslladà a la ciutat industrial d'Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk), ja que el petit poble d'Stépany no tenia escola. Quan tenia 10 anys hagué d'abandonar els estudis i entrà com a aprenent en un taller de serralleria. La filla estudiant del seu mestre manyà l'introduí en l'anarquisme. El juny de 1904 participà en una manifestació reivindicativa per aconseguir la jornada laboral de 10 hores que va ser durament reprimida per una companyia de cosacs; lacerat al pit per un cop de sabre es va veure obligat a restar al llit d'un hospital durant sis mesos recuperant-se de la ferida. Un cop sanat, va ser detingut per repartir premsa obrera, jutjat i condemnat a quatre mesos de presó. Durant el tancament conegué l'anarquista Fedosei Zuberov, que acabà suïcidant-se abans de ser deportat a Sibèria. Després passà a treballar a la planta siderúrgica «Shla» d'Iekaterinoslav, on va ser elegit segon secretari sindical. Quan esclatà la Revolució russa de 1905 treballava a la fàbrica «Brandskizi Zawot» i va ser nomenat membre del soviet d'aquesta empresa. Després del fracàs de la revolució, aconseguí d'antuvi fugir de la repressió tsarista; però, després de furtar el sabre i la pistola a un soldat, va ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de deportació a Arcangelsk. Després de sis mesos tancat a la presó d'Iekaterinoslav, son pare pogué obtenir la seva llibertat. Decidí exiliar-se i passà a l'Imperi Alemany, del qual fou deportat poc després per participar en una vaga. Sota el perill de ser desterrat a Sibèria, aconseguí documentació falsa i es traslladà a Riga, on embarcà en un vapor transoceànic cap a Amèrica. El març de 1908 arribà a l'Argentina i s'establí a Campana (Campana, Buenos Aires, Argentina), on treballà com a obrer mecànic als tallers del Ferrocarril Central Argentí. Establí contactes amb l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i la redacció de La Protesta. Després es traslladà a Buenos Aires, on treballà al taller mecànic Zamboni del carrer Charcas i es relacionà amb diversos intel·lectuals llibertaris russos exiliats (Pablo Karschin, José Buwitz, Iván Mijin, Andrés Ragapelov, Máximo Sagarín, Moisés Scutz, etc.). L'1 de maig de 1909 participà en la gran manifestació de la plaça Lorea del barri de Montserrat de Buenos Aires convocada per la FORA --altres manifestacions estaven organitzades per la central sindicalista revolucionària Unió General de Treballadors (UGT) i pel Partit Socialista (PS). A la plaça Lorea es reunien els anarquistes des de 1890 per recordar els«Màrtirs de Chicago» i aleshores es trobava en obres per reformar-la en la plaça del Congrés, un dels símbols urbanístics de la burgesia al poder. La policia, comandada pel coronel Ramón Lorenzo Falcón, reprimí durament amb tropes d'Infanteria i de Cavalleria la manifestació; l'hora de lluita se saldà amb tres anarquistes morts, que aviat serien 11, i més d'un centenar de ferits. Falcón ordenà la clausura dels locals llibertaris i socialistes, així com els seus òrgans d'expressió, i durant la setmana següent de protestes i de vaga general, convocada per la FORA, la UGT i el PS, que ha passat a la història sota el nom de «Setmana Roja», el moviment obrer exigí la dimissió de Falcón, mentre les forces de seguretat parlaren de «complot russojudàic». El 4 de maig de 1909 més de 80.000 persones formaven el seguici que acompanyà els fèretres dels obrers assassinats fins al cementiri de la Chacarita, manifestació de dol que va ser reprimida per la policia. Després d'aquests fets, Radowitzky decidí atemptat contra la vida de Falcón. El 14 de novembre de 1909 preparà un artefacte explosiu al taller Zamboni i el llançà dins del carruatge tirat per cavalls del coronel al seu pas pel cantó dels carrers Quintana i Callao quan venia de l'enterrament de Ballvé, director de la Presó Nacional de Buenos Aires, al Cementiri del Nord. L'artefacte ferí de mort Falcó i el seu secretari Juan Alberto Lartigau; ambdós van morir durant aquell dia. Perseguit per les forces de seguretat, intentà suïcidar-se disparant-se al pit dret --fallà perquè disparà amb la mà esquerra-- a pocs carrers del lloc de l'explosió al crit de«Visca l'anarquisme!». Portat a l'Hospital Fernández, se li diagnosticà ferides lleus al pit dret i fou portat immediatament a la comissaria núm. 15. Com que no duia identificació i es negava a fer cap declaració, la inquietud de trobar-se davant un complot portà el president José Figueroa Alcorta a decretar l'Estat de setge, que es mantingué dos mesos i durant els quals s'engegà una dura repressió contra el moviment anarquista. Durant el judici, la impossibilitat de determinar la identitat de l'acusat causà nombrosos problemes, fins que l'ambaixada argentina a París facilità els seus antecedents obtinguts a Ucraïna --segons els quals havia participat a la Revolució de 1905 a Kiev i per la qual cosa havia estat condemnat a sis mesos de presó--, però la seva edat quedava incerta. El fiscal Manuel S. Beltrán, després d'ordenar un peritatge mèdic que conclogué que tenia entre 20 i 25 anys i de considerar que havia actuat sense cap còmplice, sol·licità la pena de mort. Però un cossí seu, Moisés Radowitzky, aportà una còpia d'una partida de naixement on es confirmava que només tenia 18 anys i per tant era menor d'edat. Encara que el document no tenia validesa legal, el jutge Sotero Vázquez commutà la pena màxima per la de reclusió per temps indeterminat a la Penitenciaria Nacional, pena a la qual s'afegí un càstig addicional de reclusió a pa i aigua durant vint dies cada any coincidint amb l'aniversari de l'atemptat. El jutge federal Horacio Rodríguez Larreta porta el cas a la Suprema Cort, però aquesta aprovà la sentència de la justícia ordinària. El 6 de gener de 1911, Salvador Planas Virella i Francisco Solano Regis, dos anarquistes condemnats també per atemptat contra les autoritats que compartien reclusió amb Radowitzky, aconseguiren fugir reeixidament, amb 11 presos comuns més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a través d'un túnel. Radowitzky no pogué sumar-se al grup fugitiu perquè va ser cridat en l'últim moment a la impremta del presidi. L'operació, que comptà amb el suport de l'exterior i la connivència de guàrdies de l'interior, atemorí les autoritat carceràries i decretà el seu trasllat al penal d'Ushuaia, reservat generalment per a criminals d'extrema perillositat. El costum de confinar els presos anarquistes i polítics en aquesta duríssima penitenciaria es «popularitzaria» a partir d'aquí. En aquesta presó se li denegaren els pocs drets que tenien la resta de presidiaris --només podia llegir la Bíblia-- i, considerat el promotor de vagues de fam de protesta per les males condicions penals, fou sotmès a constants maltractaments i tortures. En 1918 va ser violat per part de Gregorio Palacios, subdirector del penal, i tres carcellers (Alapont, Cabezas i Sampedro). Immediatament La Protesta publicà el fullet de Marcial Belascoain Sayós El presidio de Ushuaia, que causà un gran ressò i obligà el govern d'Hipólito Yrigoyen a obrir una investigació sobre les condicions penals a Ushuaia i a rellevar de les seves funcions els tres carcellers implicats. El 7 de novembre de 1918, amb el suport de grups anarquistes xilens i argentins, aconseguí evadir-se del penal d'Ushuaia, l'única fugida que reeixí de la seva història. Els anarquistes argentins Apolinario Barrera i Miguel Arcángel Roscigna i els xilens Ramón Cifuentes i Ernesto Medina llogaren el cúter «Ooky», propietat de una dàlmata i de bandera austríaca, a la ciutat xilena de Punta Arenas. Radowitzky, coordinat amb els companys, aconseguí un uniforme de carceller i abandonà el penal de bon dematí aprofitant el relleu i l'arribada d'un grup de carcellers nous, trobant-se amb Barrera en una cala no molt llunyana. El pla original era desembarcar-lo en qualque lloc apartat, amb queviures i estris per resistir-hi un temps fins que la recerca hagués minvat, però finalment pensaren que a Punta Arenas passaria desapercebut. Després de quatre dies de navegació, i ja en aigües xilenes de la península de Brunswick, la goleta va ser abordada per un vaixell de l'Armada xilena, alertat per les autoritats argentines de l'evasió. Radowitzky pogué fugir nedant abans de la topada, però la tripulació dàlmata va ser detinguda i interrogada a la presó fins que el maquinista de l'«Ooky» confessà on havia aconseguit arribar a terra el fugitiu. Poques hores després, va ser detingut a Aguas Frías mentre intentava arribar a Punta Arenas caminant i portat d'antuvi al calabós del buc de guerra«Centeno» i dues setmanes després de bell nou a Ushuaia. El càstig per evasió era dos anys de confinament en solitari amb només mitja ració d'aliments. Durant els anys posteriors, les campanyes pel seu alliberament dels grups anarquistes i de la premsa obrera es van incrementar fins al punt que el 14 d'abril de 1930 el president Yrigoyen, que 14 anys abans havia promès per motius electorals a una delegació anarquista el seu immediat alliberament, l'indultà amb un conjunt de 110 presos, però amb l'obligació d'abandonar el país. El 14 de maig de 1930 el vaixell «Vicente Fidel López» el portà al port de Buenos Aires i des d'allà fou obligat a agafar el remolcador «Mediador» fins a Montevideo sufragat el viatge amb diners seus i sense cap mena de documentació. Gràcies al suport dels grups anarquistes uruguaians aconseguí salvar els entrebancs burocràtics i poder desembarcar. A la capital de l'Uruguai, després que les autoritats soviètiques li neguessin el passaport i així poder retornar a Ucraïna --Radowitzky desconeixia la repressió que patia el moviment anarquista a l'Estat soviètic--, reprengué la seva professió de mecànic. Durant la seva estada a l'Uruguai realitzà diversos viatges al Brasil, sembla que per tasques de coordinació entre els moviments anarquistes dels dos països  fugint i de la dictadura, residint durant temporades a São Paulo. El març de 1933 assistí al Congrés Antimilitarista Llatinoamericà que se celebrà a Montevideo. El 7 de desembre de 1934, però, el govern dictatorial de Gabriel Terra pretengué expulsar-lo del país aplicant la llei d'estrangers indesitjables. Els companys anarquistes li van demanar que no acatés la mesura per a no crear un precedent i per això va ser portat al penal de l'illa de Flores. El 21 de març de 1936 l'advocat del moviment llibertari Emilio Frugori aconseguí la commutació de la pena per la d'arrest domiciliari, però com que no tenia domicili propi, hagué de romandre encara empresonat fins al 25 de juny. Quan esclatà la guerra civil espanyola marxà a Catalunya i s'allistà en la 28 Divisió de l'Exèrcit republicà, composta principalment per anarquistes i comandada pel destacat militant Gregorio Jover. Al front d'Aragó va fer amistat amb Antonio Casanova, anarquista gallec emigrat a l'Argentina on fou un dels fundadors de la Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). Amb una salut malmesa, fruit dels més de 21 anys d'empresonament, realitzà tasques culturals i sindicals per a la Secretaria de Cultura i Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona i a València. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Més tard aconseguí embarcar cap a Mèxic, on el poeta Ángel Falco, cònsol de l'Uruguai a la Ciutat de Mèxic, li proporcionà una feina a la delegació sota el nom de José Guzmán. Durant la postguerra treballà per a la secció mexicana del International Rescue and Relief Committee (IRRC, Comitè Internacional de Socors i Salvament) de suport per als refugiats europeus. Sempre actiu en el moviment llibertari, publicà revistes anarquistes i realitzà viatges als Estats Units. Treballà elsúltims anys de sa vida en una fàbrica de joguines. També va fer servir a Mèxic el nom de Raúl Gómez. Simón Radowitzky va morir d'un atac de cor el 29 de febrer de 1956 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Els companys li compraren una senzilla tomba on fou enterrat; el discurs fúnebre el llegí Liberto Callejas.

Simón Radowitzky (1891-1956)

***

Salvador Creus Collell

Salvador Creus Collell

- Salvador Creus Collell: El 10 d'octubre --algunes fonts citen erròniament l'1 d'octubre-- de 1892 neix a Manlleu (Osona, Catalunya) l'anarquista Salvador Narcís Ignasi Creus Collell --algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Colell. Sos pares es deien Pere Creus Homs, jornaler, i Teresa Collell Codina. Sabater de professió, el 17 d'agost de 1912 es casà amb Marie Louise Brial a Illa (Rosselló, Catalunya Nord) i en 1919 ja tenia dos infants. Residí habitualment a Illa. El febrer de 1919 va ser fitxat per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a «propagandista anarquista»; també, segons la policia, era intel·ligent, llegia periòdics anarquistes i freqüentava Pau Rovira Prat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Gaetano Trigari

Gaetano Trigari

- Gaetano Trigari: El 10 d'octubre de 1895 neix a Granarolo dell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Gaetano Trigari. Sos pares es deien Agostino Trigari i Rita Brogli. Es guanyava la vida fent de ferrer. Antimilitarista convençut, en 1914 aconseguí ser declarat exempt per fer el servei militar per«malaltia mental», però fou internat en un hospital psiquiàtric a Bolonya. En 1921 s'exilià clandestinament a França i posteriorment a Luxemburg i a Suïssa. L'estiu de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità com a milicià en l'anarquista «Columna Roja i Negra» al front d'Aragó. L'abril de 1937 va ser ferit a la cama esquerra durant els combats a Osca. L'octubre de 1938 retornà a França i fou internat als camps d'Argelers, Gurs i Vernet. El gener de 1941 creuà clandestinament la frontera italiana i el 10 de març va ser detingut a Bolonya. Jutjat, el 15 d'abril de 1941 va ser condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943 va ser alliberat i, encara que sota vigilància, establí contacte amb la Resistència, però el 19 de setembre d'aquell any fou novament detingut per activitats antifeixistes. Tancat a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya, el 28 de febrer de 1944 va se deportat pels nazis al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya) i després traslladat al de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria). Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, pogué retornar a Itàlia. Després de la II Guerra Mundial, fou reconegut com a partisà des del novembre de 1943. Gaetano Trigari va morir el 6 d'octubre de 1957 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Antonio Ábalos Lara

AntonioÁbalos Lara

- Antonio Ábalos Lara: El 10 d'octubre de 1900 neix a Archidona (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista AntonioÁbalos Lara. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'enrolà en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i, quan esclatà la II Guerra Mundial, en els Batallons de Voluntaris Estrangers (BVE). En la primavera de 1940 va caure presoner dels alemanys a la zona de Belfort (Franc Comtat, França) i va ser internat en el camp de concentració (Stalag 341) d'Altengrabow (Möckem, Saxònia-Anhalt, Alemanya; actual Dörnitz), on durant l'hivern de 1941 ocupà la barraca número 16. El 26 d'abril de 1941 va ser traslladat, sota la matrícula 4.506, al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria), on va ser enviat a treballar a la pedrera i més tard al taller de sabateria. Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, va ser repatriat a França i hospitalitzat dos mesos a Tours (Centre, França). En 1947, a causa de les condicions patides durant de la deportació, caigué greument malalt. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) fins a la seva mort. Antonio Ábalos Lara va morir el 16 de novembre de 1965 a França.

***

Emmy Eckstein i Alexander Berkman fotografiats per Senya Fléchine (ca. 1929)

Emmy Eckstein i Alexander Berkman fotografiats per Senya Fléchine (ca. 1929)

- Emmy Eckstein: El 10 d'octubre de 1900 neix a Berlín (Prússia, Imperi Alemany) la feminista anarquista Emilia Eckstein, més coneguda com Emmy Eckstein. Filla d'una família jueva burgesa, sos pares es deien Julius Eckstein, editor de llibres hongarès, i Paula Silberknopf, excantant d'òpera, i tingué quatre germans. En 1922 conegué a la terrassa d'un cafè berlinès el propagandista anarquista Alexander Berkman (Sasha) i s'enamoraren, però la seva família desaprovà aquestes relacions per la gran diferència d'edat (52 anys d'ell i 20 d'ella) i per la seva forma de pensar. Mantingueren correspondència i cap el 1925 la parella es reuní a Saint-Cloud (Illa de França, França). En 1930 ajudà la propagandista anarcofeminista Emma Goldman en el mecanografiat del manuscrit de les seves memòries Living my life, que van ser publicades l'any següent. En 1935 visqué amb Berkman a Sant Tropetz (Provença, Occitània), molt a prop de la residència d'Emma Goldman, que havia estat amant de Berkman durant molts d'anys, essent les relacions de tots trets sorprenentment harmonioses. Després del suïcidi de Berkman el juny de 1936, restà sola i en la misèria. Posteriorment visqué un temps a Brno (Moràvia, Txèquia). Emmy Eckstein va morir el 8 de juny de 1939 a la Clínica Belvedere de Niça (País Niçard, Occitània) després de patir sis operacions greus a l'estomac. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Umberto Marzocchi (1927)

Umberto Marzocchi (1927)

- Umberto Marzocchi: El 10 d'octubre de 1900 neix a Florència (Toscana, Itàlia) el militant anarquista i anarcosindicalista Umberto Marzocchi. Obrer a les drassanes navals Vickers de La Spezia, ben aviat va descobrir l'anarquisme i va ser nomenat, quan tenia 17 anys, secretari de la Unió dels Obrers Metal·lúrgics, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Després del primer conflicte mundial, va prendre part en l'agitació anarquista juntament amb Pasquale Binazzi, aleshores director de Libertario. En 1920 va formar part del grup anarquista que va atacar la fàbrica de pòlvora de La Spezia amb la finalitat d'impulsar un moviment revolucionari. En 1921, establert a Roma, s'ocupa de l'organització antifeixista Arditi del Popolo. Fitxat per la policia com a «anarquista molt perillós a vigilar amb atenció», serà obligat a exiliar-se amb l'arribada del feixisme a Itàlia. En 1923 emigra a França i a París coneix l'anarquista italià Umberto Tommasini amb qui militarà. Expulsat de França, s'estableix a Bèlgica on continuarà l'activitat en el Comitè de Suport a les Víctimes Polítiques. Durant la tardor de 1936 s'ajuntarà amb els combatents anarquistes italians al front d'Aragó (Espanya). Durant l'estiu de 1937, després dels assassinats de Berneri i de Barbieri --serà ell qui reconeixerà oficialment els cadàvers--, retornarà a França on s'ocuparà dels refugiats espanyols. Va participar seguidament en la resistència antifeixista en el maquis pirinenc dins d'una formació de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), composta per anarquistes, comunistes i socialistes. En 1945 tornà a Itàlia i participà en la reconstrucció de la Federació Anarquista Italiana i en el desenvolupament de la propaganda. En 1968 va ser un dels organitzadors del Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) i durant una dotzena d'anys serà el secretari de la IFA, participant també en un nou congrés a Carrara en 1978. En 1975 va participar a Vendôme (França) en el Congrés de la Federació Anarquista Francesa. Als 77 anys, el 30 de gener de 1977, va ser detingut a Barcelona (Catalunya), en una gran batuda (58 detinguts, tots espanyols, llevat d'un portuguès i dos italians, Marzocchi entre ells) per participar en una reunió clandestina de reestructuració de la Federació Anarquista Ibèrica. Durant elsúltims anys de sa vida va crear amb Carlo Cassola la Lliga per al Desarmament Unilateral d'Itàlia. Umberto Marzocchi va morir el 4 de juny de 1986 a Savona (Ligúria, Itàlia). A més de nombrosos articles en la premsa llibertària és autor d'un llibre de records sobre la Guerra Civil espanyola. En 2005 l'editorial italiana Zero in Condotta va publicar-ne una biografia, Senza frontiere. Pensiero e azione dell'anarchico Umberto Marzocchi (1900-1986), de Giorgio Sacchetti.

***

Jacint Borràs Bousquet

Jacint Borràs Bousquet

- Jacint Borràs Bousquet: El 10 d'octubre de 1901 neix a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista i periodista Jacint Borràs Bousquet. Amb 11 anys ja treballa d'aprenent de vidrier i es va incorporar al moviment anarquista cap al 1918 col·laborant en el setmanari clandestí Bandera Roja i després fent classes nocturnes al Centre Racionalista del carrer Vallespir de Barcelona, impartides per Roigé. Després va militar en el grup de defensa «Espartaco», enfrontat amb les armes al terrorisme de Miguel Arlegui i de Severiano Martínez Anido, fet que el va portar a la garjola --el 6 d'abril de 1921 fou detingut per primera vegada, amb María Sanahuja i Custodio Beltrán, i arribà a acumular cinc anys de presó. Amb el temps va arribar a tenir una respectable cultura autodidacte, participant en actes públics com a orador i escrivint en la premsa llibertària. Durant el secretariat d'Andreu Nin, va formar part del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Formà part de la Comissió Revisora de Credencials del Congrés Extraordinari de la CNT, celebrat a Madrid d'11 al 16 de juny de 1931, a més de delegat del Sindicat de Treballadors d'Arbeca, de la Secció d'Oficis Diversos de Cervera i del Sindicat Únic d'Alfarràs. En maig de 1932 va fer mítings a Cervera. Fou un dels protagonistes de la polèmica entre anarquistes i membres del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i de la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB) respecte a qüestions d'organització i de control dels sindicats, que fou especialment greu a les comarques lleidatanes des de setembre de 1931. En el Ple Provincial, celebrat el 6 de setembre de 1931, es mostrà partidari de l'organització dels sindicats en federació provincial i no en organitzacions comarcals com propugnaven els comunistes. Va adoptar la mateixa postura en la seva intervenció en el míting que va tenir lloc a la ciutat del Segre els primers dies de desembre d'aquell 1931 i en el qual van participar també Ángel Pestaña, Emili Mira i Francisco Martínez (Arín). Malgrat tot, el març de 1932, fou expulsat del seu càrrec de delegat del Comitè Regional pels sindicalistes del BOC, amb gran força a Lleida en aquells moments. En el Ple de Regionals d'agost de 1932 representà Catalunya amb Patricio Navarro. En 1933 va ser secretari provincial de la FAI, de la qual es va separar en 1937 després de la seva politització. En 1933 va fundar, entre altres, a Lleida el periòdic Acracia. Va participar en una gira de mítings amb Antonio Ortiz i Frederica Montseny per Barcelona, Sant Cugat, Cervera, Terrassa, Vic i Sallent en gener i febrer de 1936. A partir d'octubre de 1936 exercí de corresponsal de Solidaridad Obrera a Madrid. Entre 1937 i 1938 va dirigir el periòdic ¡Campo!, i com a tal assistí a la Conferència Nacional de Premsa Confederal de març de 1937. El setembre de 1937 va fer un míting a Santa Coloma i va fer uns mesos de redactor de Solidaridad Obrera i també en La Noche, dirigida per Balius. En acabar la guerra, va exiliar-se a França, on va patir els camps de concentració de Gurs. En 1945 va assistir en les files del sector moderat al Congrés de París, participant en la ponència sobre «Actuació en 1936-1939». Va fer mítings a França (Alès, 1945) i com a secretari del departament de Pau va assistir al Ple Departamental del 2 de desembre de 1945. Amb l'escissió de la CNT en l'exili, va ser elegit com a administrador del periòdic del sector reformista España Libre. En 1962 va fer conferències a Besiers i Narbona i l'any següent a Besiers. Després del congrés de reunificació a Montpeller va quedar fora de l'organització i l'octubre de 1968 va ser present en la reunió dels que s'oposaven als ortodoxes a Montpeller. Durant elsúltims anys de sa vida va militar en l'Agrupació Confederal i Llibertària de Perpinyà --lligada al periòdic Frente Libertario--, assistia a les conferències de Narbona d'aquesta tendència i feia viatges a Espanya, on defensava les tesis d'acostament i de moderació. Va col·laborar en diversos periòdics, com ara Acracia,Bandera Roja, ¡Campo!,CNT, España Libre, Espoir,Exilio, Frente Libertario, La Ilustración Ibérica, Inquietudes,La Noche, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Umbral, entre altres; iés autor d'unes memòries inèdites, Una vida en la CNT. Lo que ví, y como lo ví. Jacint Borràs Bousquet va morir el 13 de juny de 1982 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Campio Carpio

Campio Carpio

- Campio Carpio: El 10 d'octubre de 1902 neix a Vigo (Pontevedra, Galícia) l'intel·lectual, periodista, escriptor, poeta, sociòleg i propagandista anarquista Campio Pérez Pérez, més conegut sota el pseudònim de Campio Carpio. Quan tenia 17 anys, per a no ser enviat a la guerra colonial del Marroc, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires entrà a formar part del moviment llibertari, el qual d'antuvi l'educà intel·lectualment, i, posteriorment, s'acostà als cercles universitaris i artístics. Durant els anys vint milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i en diversos grups anarquistes. Entre 1937 i 1938, en plena guerra civil espanyola, fou corresponsal a Buenos Aires del periòdic Galícia Libre, òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) gallega que s'editava a Madrid. En la seva faceta intel·lectual destacà com a poeta i sociòleg, escrivint nombroses obres de diferents temàtiques (art, literatura, crítica, etc.) i col·laborant en diferents publicacions periòdiques (Cenit, Claridad, CNT,Le Combat Syndicaliste, Dealbar,¡Despertad!, Espoir, Ética,Frente Libertario, Galicia Libre, Hombre de América, Ideas-Orto,Inquietudes, ¡Liberación!,Mañana, Mujeres Libres, Orto, La Razón, Reconstruir,La Revista Blanca, Revista Iberoamericana, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra y Libertad, Umbral, etc.). També destacà en la seva vessant universitària. Entre les seves obres podem destacar Humiliados (1928), Milicias de la aurora (1928), El mundo agonizante (1929), ¡También America! La lucha entre la plutocracia y la libertad (1930), El destino social del arte (1933), Pensaminento de González Pradas (1934), Democracia (1937), Lamento de la tierra encadenada (1939), Misión de América (1943), 36 poemas de autores brasileños contemporaneos (1944), Antología de pensamientos (1947), Curros Enríquez, poeta épico de la España heroica (1949), Pasión y poesia. Ensayos (1949), Genio y figura de Álvaro Yunque (1950), Perfil y drama de Jorge Lima (1957), Buscando el camino por la ruta de los maestros (1959), Radiografía cordial de América (1960), Ronda de la luna (1960), Poesía del destierro (1962), Labradores del espíritu (1965), Interpretación del anarquismo (1969), No hay tiempo para morir (1969), Cadenas para la revolución (1971), Canto contigo libertad (1971), Sangre ibérica fecunda (1971), Antología poética de Guerra Junqueiro (1972), Pendones insurgentes (1972), Peán, coro y lágrimas que consumiero imperios (1973), Los anarquistas y la revolucion social. Reportaje en Australia a Salvador Torrens (1975), Frente ibérico de la revolución (1975), Con cincel y candil. Exposición confederal (1976), Héroes para la columna (1976), Caminos por la revolución ibérica. Porvenir del pensamiento libertario (1978), Interludio ibérico (1978), Iberión, liberión, balada (1980), Áscua de tu lumbre (1981), Frente Ibérico de Liberación (1983), El arte reivindicativo de Castelao (1984), etc. Va tenir una estreta amistat amb destacats militants anarquistes, com ara Diego Abad de Santillán, Emilio Pita, Arturo Cuadrado, José Planas, Luis Danussi, Dalmacio Bragado, José Ledo Limia, Daniel Seijas, Fernando Quesada, etc. En 1987 proposà el nom del seu amic FélixÁlvarez Ferreras per al premi de literatura«José Vasconcelos». Sa companya, durant gairebé cinquanta anys, fou Mina. En elsúltims anys de sa vida, angoixat per la malaltia i a causa de la dictadura militar argentina, s'apartà del moviment llibertari. Campio Carpio va morir el 28 de setembre de 1989 a la seva casa de Monte Grande (Esteban Echeverría, Buenos Aires, Argentina).

***

Sam Dolgoff

Sam Dolgoff

- Sam Dolgoff: El 10 d'octubre de 1902 neix al shtetl (poblet jueu) d'Ostrovski, de Vítsiebsk (Vítsiebsk, Imperi Rus; actualment pertany al districte de Bešankovičy, Bielorrússia) l'escriptor, editor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Sholem Dolgopolski, més conegut com Sam Dolgoff, i que va fer servir el pseudònim Sam Weiner. Son pare era un treballador del ferrocarril i son oncle, Tsadik Dolgopolski, fou un conegut escriptor i mestre jiddisch que acabà morint en un camp de concentració estalinista. En 1905, per evitar el reclutament obligatori del pare durant la guerra russojaponesa, sa família emigrà als Estats Units i es va criar al Lower East Side de Manhattan i al Bronx de Nova York. Amb 11 anys començà a treballar i amb 14 s'inicià com a ajudant de son pare pintant parets, feina amb la qual es va guanyar sa vida fins a la seva jubilació. Assistí a l'escola pública de Nova York i una mica a l'escola nocturna, encara que la bona cultura que tingué l'aconseguí de manera autodidacta; també estudià idiomes a la Rand School, però va aprendre les sis llengües que coneixia sobretot llegint. En 1917 entrà a formar part de la Young People's Socialist League (YPSL, Lliga dels Joves Socialistes), secció juvenil del Socialist Party USA (SPUSA, Partit Socialista dels EUA), però aviat considerà que el socialisme era massa moderat i fou expulsat per les seves critiques. Cap el 1920 s'acostà als grups anarquistes, com ara «Road to Freedom» (Camí cap a la Llibertat), que editava el periòdic The Road to Freedom, i en 1922 s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), els wobblies. Bona part de la seva joventut la va passar anant i venint amb ferrocarril d'una part a l'altra dels Estats Units fent propaganda anarquista i anarcosindicalista en diferent llengües i lluitant contra el sindicalisme reformista rival de la American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), la policia repressora, la reacció de la incultura nord-americana, els matons a sou de la patronal i els comunistes, que tots plegats li feien la vida impossible. En aquests anys va treballar en diferents campanyes de solidaritat, com ara la de Thomas Mooney i Warren K. Billings i la de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1924 edità el seu propi periòdic, Friends of Freedom, que durà uns mesos. En 1925 es traslladà a Chicago (Illinois, EUA), on conegué Lucy Parsons i Ben Reitman, i s'uní al grup multicultural anarquista«Free Society» (FS, Societat Lliure), format per jueus, italians, espanyols i russos, que organitzà conferències i debats setmanals. Molt influenciat per l'intel·lectual anarquista rus exiliat Grigorij Petrovic Maksimov, que fou el seu mentor i el va introduir en els clàssics anarquistes i l'anarcosindicalisme, a finals de la dècada dels vint denuncià en les seves gires propagandístiques la dictadura soviètica i els perills que per al moviment obrer portava el comunisme. En una de les seves gires propagandístiques, en 1930, mentre travessava Cleveland (Cuyahoga, Ohio, EUA), conegué l'anarquista d'origen rus Esther Miller, que esdevingué la seva companya, i amb qui s'establí a Nova York, on criaren sos dos infants, Abraham i Anatole. En 1931 assistí al Congrés Anarquista del Mitjà Oest, celebra a Chicago, que tingué com a objecte la creació de nou grups anarquistes i la coordinació dels ja existents. Entre 1932 i 1934 la parella visqué a la colònia anarquista d'Stelton (Nova Jersey, EUA), on publicà el periòdic Looking Forward!, experiència que valorà molt críticament. En 1932 participà en la creació del grup anarcocomunista «Vanguard» de Nova York, que organitzà debats setmanals i edità el periòdic Vanguard. A Journal of Libertarian Communism. Durant els anys trenta va fer costat les tesis anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant el període revolucionari i la guerra civil espanyola fou membre del consell de redacció del periòdic mensual Spanish Revolution, òrgan de les United Libertarian Organizations (ULO, Unió d'Organitzacions Llibertàries). En 1938 participà en la creació del grup anarquista «Challenge», que edità un periòdic d'igual títol. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions anarquistes (Vanguard, Challege, etc.), moltes vegades fent servir el seu pseudònim Sam Weiner. Durant la II Guerra Mundial formà part del grup anarcopacifista«Why?» i en 1943 fou un dels fundadors del periòdic Why?, que posteriorment passà a anomenar-se Resistance. Després de la guerra fou un membre destacat del Libertarian Book Club (LBC, Club del Llibre Llibertari). El 19 de juliol de 1954 fundà amb sa companya Esther i Russell Blackwell la Libertarian League (LL, Lliga Llibertària) de Nova York, grup anarcosindicalista que s'encarregà d'organitzar conferències setmanals, distribuir literatura, organitzar actes per recaptar diners, treure un periòdic (Views and Comments) i mantenir correspondència amb anarquistes d'arreu del món. La LL mantingué un front obert d'accions contra els interessos de la dictadura franquista als EUA i contra la repressió als anarquistes dels països comunistes, especialment a Bulgària. A partir de 1961, amb els companys novaiorquesos de LL, del grup anarcosindicalista jiddisch «Freie Arbeiter Shtimme» (FAS) i dels anarquistes ibèrics exiliats del grup editor del periòdic Cultura Proletaria, denuncià la dictadura de Fidel Castro i la repressió que exercia contra el moviment anarquista a Cuba, col·laborà amb la premsa llibertària de l'exili (Guangara Libertaria) i va fer costat els expatriats que fugien de l'illa cap a Miami, alhora que recaptava fons per als presos que es consumien a les garjoles cubanes. En 1965 la LL deixà d'existir per diferents problemes. Durant els anys setanta i vuitanta, generalment acompanyat d'Esther, va fer conferències a facultats i col·legis universitaris d'arreu els Estats Units i pronuncià discursos en homenatges a Mikhail Bakunin, Emma Goldman i els màrtirs de Haymarket. A mitjans dels anys setanta viatjà amb Esther a Israel i s'entrevistà amb els anarquistes del grup editor del periòdic Problemen i altres militants destacats. Entre 1972 i 1979 col·laborà amb el centre d'estudis anarquistes «Freespace Alternative U», que edità la revista Freespace. En 1976, amb Abe Bluestein, Murray Bookchin i Gabriel Javsicus, publicà el periòdic News from Libertarian Spain, que posteriorment passà a nomenar-se Anarchist News, per explicar la nova etapa que l'anarcosindicalisme estava prenent a la Península després de la mort del dictador Francisco Franco i l'octubre 1977 amb Esther hi viatjà (Madrid, Barcelona i Màlaga), on s'entrevistà amb nombrosos militants llibertaris. La seva tasca com a assagista fou força prolífica i entre les seves obres podem destacarEthics and American Unionism (1958),The Labor Party Illusion (1961, sota el pseudònim Sam Weimer), Bakunin on Anarchy. Selected works by the activist-founder of World Anarchism (1971, 1973 i 1980), Le Néo-anarchisme américain. Nouvelle gauche et gauche traditionnell (1973, publicat en Le Mouvement Social, 83),The anarchist collectives. Workers' self-management in the Spanish Revolution (1936-1939) (1974),Notes for a discussion on the regeneration of the American labor movement (1975), The Cuban revolution. A critical perspective (1976), The relevance of anarchism to modern society (1977, 1979, 1989 i 2001), The American labor movement. A new beginning (1980 i 1990), Third world nationalism and the state (1982), A critique of Marxism (1983) i Modern Technology and Anarchism (1986). També destacà des del punt de vista editorial, publicant nombrosos llibres de temàtica llibertària (Mikhail Bakunin, Errico Malatesta, Max Nettlau, Rudolf Rocker, Klara Klebhanova, George Woodcock, biografies d'anarquistes, anarquisme cubà, Revolució espanyola, etc.) fins a finals dels anys vuitanta. En 1986 publicà les seves memòries sota el títol Fragments. A memoir. Amb Richard Ellington edità en 1992 l'autobiografia d'Augustin Souchy sota el títol Beware, anarchist! A life for freedom. An autobiography. Encara no feia un any que sa companya Esther havia finat quan Sam Dolgoff va morir d'insuficiència cardíaca el 24 d'octubre de 1990 al seu petit apartament de Lower East Side de l'illa de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA). Una part important del seu arxiu es troba dipositat al Tamiment Library & Robert F. Wagner Labor Archive de Nova York.

Sam Dolgoff (1902-1990)

***

Maximilien Rubel

Maximilien Rubel

- Maximilien Rubel:El 10 d'octubre de 1905 neix a Czernowitz (Imperi Austrohongarès, Romania a partir de 1919 i Ucraïna actualment) el sociòleg i«marxòlogo» llibertari Maximilien Rubel. Va estudiar dret i filosofia a Viena i Czernowitz abans de traslladar-se a França en 1931 per estudiar alemany a la Sorbona de París, on es va llicenciar en Lletres en 1934. A partir de 1937 es va convertir en ciutadà francès  i poc després va publicar la revista literària Verbe. Cahiers humains, abans de realitzar el servei militar. A causa dels seus orígens jueus, va viure semiclandestinament a París sota l'ocupació nazi. En les seves reunions amb els militants marxistes de la resistència va quedar perplex per la incoherència i la confusió que envoltava Karl Marx i el seu «socialisme científic». Gran especialista en Karl Marx, de qui reivindicava el seu esperit llibertari, va crear el terme«marxologia» per referir-se a l'acostament erudit i sistemàtic de Marx i del marxisme, coses totalment diferents per a ell. A partir de 1947 va participar en el Centre d'Estudis Sociològics al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS). En 1954 es va doctorà a la Sorbona i en 1959 va crear la revista Études de marxologie. Comunista dels Consells, va mantenir contactes amb el grup de socialistes llibertaris francesos de «Socialisme o Barbàrie», amb la revista dels anarquistes comunistes Noir et Rouge i amb el grup britànic llibertari Solidarity. També va fer feina amb Rene Lefeuvre i la seva editorial anarquista Spartacus especialitzada en llibres llibertaris, sobre el Comunisme dels Consells i de crítica marxista. Va editar les obres de Marx en la famosa «Biblioteca de la Pléiade» de Gallimard. També milità en els moviments feminista i ecologista. Maximilien Rubel va morir el 28 de febrer de 1996 a París (França) i fou incinerat el 8 de març al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Participació al Dia Mundial de la Salut Mental a Manacor, el proper 10 d'octubre

0
0
La Plaça Ramon Llull de Manacor acollirà els actes en motiu del Dia Mundial de la Salut Mental que organitza Estel de Llevant. A partir de les 12h hi haurà diferents actes i actuacions, i entre elles a les 16h un combat de picat entre els Glosadors de Mallorca Antònia Nicolau "Pipiu", Toni Darder "Mosset" i Miquel Servera "Boireta"

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els nou rics (XXX)

0
0

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els nou rics (XXX) -


El fred em fa tremolar. Ens asseim a un racó del vagó lluny de les portes d´entrada i sortida. Tot al meu voltat és summament desconcertant. Mirant per la finestra veig ametllers curulls de taronges, cans que volen, perseguint el tren. Hi ha també munió de pirates portant prisioners cristians i fogueres enmig de les eres amb xueus conversos que cremen. M´adon que el tren ja no és el mateix. Han mudat l´antiga màquina de vapor per uns vagons que van amb diessel. En comparació, és com viatjar en un núvol evanescent. No entren les guspires de fa mesos, aquella carbonilla que et feina plorar en introduir-se als ulls de forma continuada. Just quan arrancava la sorollosa màquina dee vapor el primer que s´havia de fer era tancar les finestres. En cas contrari les molesties podien ser infinites. (Miquel López Crespí)


Aquest beuratge té propietats desconegudes. No solament et fa avançar cap al futur sinó que muda realitat del que t´envolta. El paisatge, els rostres de les persones, tot pren uns colors inimaginables. L´interior del tren que ens porta a Palma és d´un refulgent color blau que em recorda el matísos de la mar certs dies a Can Picafort. Les persones que han pujat a Inca caminen de forma lenta, com si l´escena que estic veient no hagués d´aturar mai. La veu de la padrina m´arriba des d´una llunyana distància, talment em parlàs des de la fondària d´un pou molt profund. Per uns moments pens si he fet bé bevent l´estranya metzina. Podia ser que el tren desviàs la seva direcció i enlloc d´anar a Ciutat es perdés per les senderes de l´immens avenc del temps.

El fred em fa tremolar. Ens asseim a un racó del vagó lluny de les portes d´entrada i sortida. Tot al meu voltat és summament desconcertant. Mirant per la finestra veig ametllers curulls de taronges, cans que volen, perseguint el tren. Hi ha també munió de pirates portant prisioners cristians i fogueres enmig de les eres amb xueus conversos que cremen. M´adon que el tren ja no és el mateix. Han mudat l´antiga màquina de vapor per uns vagons que van amb diessel. En comparació, és com viatjar en un núvol evanescent. No entren les guspires de fa mesos, aquella carbonilla que et feina plorar en introduir-se als ulls de forma continuada. Just quan arrancava la sorollosa màquina dee vapor el primer que s´havia de fer era tancar les finestres. En cas contrari les molesties podien ser infinites.

El revisor, amb dos àngels jugares a cada costat que ens fan jupiris és al meu davant i demana els bitllets a la padrina. Els travessa amb una maquineta especial. Em fa mal a les mans. Com si enlloc de travessar el cartró m´hagués foradat a mi. La sang em regalima i taca el terra. Una sang d´un roig intens enmig de la claror metàl·lica del vagó. Instintivament em trec el mocador de la butxaca i prov d´aturar el líquid vital que continua rajant. La padrina em fa tres vegades la creu damunt la ferida que m´ha fet el revisor i la sang deja de rajar.

Em deman en quina aventura m´he estraviat. Dubt si encara som viu o, simplement, estic redactant la història d´uns joves dels anys seixanta en el meu bloc de notes. Confondrre la realitat amb la fantasia? I si res del que he explicat fins ara fos veritat? Però conec el paisatge. Guaitant per la finestra puc veure el cel encés. Les forces desembarcades a Alcúdia per l´Emperador Carles I entren a matadegolla a Pollença, sa Pobla i Muro. Des del vagó en marxa es dintingueixen incendis, esgléssies que cremen amb centenars de persones en el seu interior. Els crits de les dones i els infants em penetren dins el cervell i em fan mossegar la llengua. No hauria d´estar avançant cap el futur? Per quins motius el viatge retrocedeix inesperadament? Em vol indicar l´origen de tot plegat, que recordi els familiars morts pels mercenaris de l´Emperador?

Havíem sortit d´Inca amb una brusquina insistent. Però ara és de nit i en el cel distingesc tres llunes roges. Estels de bruixes cridaneres passen volant prop d ela finestra i ens llancen ramells de flors negres. Un dels ramell entra dins el vagó i quan la padrina la va a agafar hi surten dues serps grogues. Hi ha dones que xisclen i pugen dalt dels seients. Un home amb una fitora prova de matar-les. Quan ja sembla que no poden fugir els hi surten ales de ratapinyada i surten volant llançant uns crits molts semblants als humans, com si fossin persones condemnades per un bruixot a restar per a tota l´etermnitat presoners dins el seu terrible captiveri.

El tren avança xisclant enmig del núvols i veig com els anys passen a una velocitat tan inusitada que m´impedeix copsar en quina època em trob. Els avions aterren un rere l´altre a l´aeroport. La pista es va bastir damunt un antic poblat talaiòtic: Son Oms. Asfalt damunt la nostra història. Per les carreteres, llargues cues de camions porten ciment a totes les platges i cales de les Illes. Encimentar! Reialment dels maons i les grues. Els pagesos deixen el camp i ballen jotes i boleros al costat d´inmenses paelles farcides de bocins de pollastre i gambes. Els propietaris de bars, restaurant i botigues de souvenirs ofereixen herbes dolces i moscatel als turistes que pugen i baixen dels autocars. Per Algaida, el Dimoni fa jutipiris a un estel d´estrangeres en bikini. Qui podia haver imaginat canvis tan sobtats només fa uns anys? Els pobles eren pobres, exceptuant aquells que tenien molta d´aigua a l´abast per poder-hi sembrar. Qui podia estudiar aleshores? Quatre fills de rics. Els altres eren condemnats a patir l´esclavatge dels senyors o marxar a l´estranger, a la recerca d´un pervindre millor.

Sorgia, a velocitat vertiginosa, una nova classe de nou rics sense cap mena d´escrúpols a l´hora de destruir recursos i territori. Res era sagrat per a aquesta gent que, de les espardenyes i les quatre figueres a l´hort, passava a administrar els hotels que s´aixecaven a les cales i platges més belles de les Illes. No sabien ni volien conèixer res de la nostra història. Només tenien el número del compte corrent i els guanys econòmics dins del cap. Destruïen tot el que trobaven a l´abast. Es vanaven d´enderrocar cases antigues aixecades en temps del rei Jaume II. Ciutat i pobles eren devastats per la força bestial de centenars d´excavadores. La dinamita feia volar les muntanyes per a obtenir grava per als fonaments dels xalets i hotels gegantins. Els horts amb les sínies del temps dels àrabs esdevenien polígons industrials on s´acaramullaven més màquines, material de construcció, totxos, els més diversos tipus de ciment, rajoles, marbres provinents de tot el món per a bastir centenars i centenars de piscines, sales de festes on la música cridanera de mil improvisats conjunts barroers apagaven el ressò de l´antiga música popular.

La incultura de la majoria d´empresaris enriquits amb el turisme la vaig conèixer de primera mà en entrar a fer feina a la llibreria. Semblava que visitar un local amb llibres els atemoria. Compareixien caminant a poc a poc, mirant a dreta i esquerra, com si devallassin a un pou sense fons, un indret on podien ser engolits per forces obscures i desconegudes. Miraven els prestatges amb por. Vés a saber si pensaven que els llibres podien ser perillosos habitants d´un terrífic univers, pobladors de móns ignots que havien vengut a la terra per convertir els rics en estàtues de sal.

En veure’ls guaitar per la porta ja sabíem a què venien. Sempre el mateix, amb idèntiques paraules, assenyalant els volums de llom daurat, que eren els únics que els cridaven l’atenció.

Volien decorar el menjador i algú els havia insinuat que una casa sense llibres estava ben vista. Aficionats a les pel·lícules americanes més dolentes, sabien que era normal l´existència de prestatgeries amb llibres a les cases de metges i advocats, d´empresaris i sacerdots. Anaven al cine per a estudiar com ser iguals que els multimilionaris dels Estats Units. Es delien per les piscines, els cotxes que veien a la pantalla. Maldaven per convertir l´hort dels pares que havien encimentat en un xalet de tres pisos, en una pista de tennis i, si tenien el terreny adient, en un camp de golf on poder practicar els esports que veien en films que no requerien gaire esforç mental.

Amb el temps, amb el constant augment del nombre de turistes que cada estiu ocupaven fins el racó més amagat de Mallorca, la manca de cultura dels especuladors augmentà fins a límits inconcebibles. Quan obrien la porta del negoci ja sabies que, en realitat, no volien cap novetat, cap novel·la recomanada a les nostres pàgines literàries o de moda en aquell moment. No tenien ni la més remota idea del que era una obra apta per a la lectura, útil per a submergir-se en un món d´il·lusió i fantasia. Tampoc no els interessava la ciència-ficció, les novel·les de policies i gàngsters. Podien gastar qualsevol fortuna adquirint el maderam més car i exòtic, en marbres de Carrara, grifoneria especial, quadres dels pintors de moda, cuines importades d’Itàlia... tot els anava bé manco els llibres!

Compareixien cercant falsos volums, capsetes de cartró imitació d’un llibre. Ens exigien que el llom fos “decoratiu”, dels colors més diversos. Ens mostraven fotografies del terra, dels mobles del menjador, de la pintura de les parets. Volien que els volums d’imitació tenguessin idèntiques tonalitats que els mobles, les bigues de caoba, l´arrambador de l´escala, el sofà importat de París o Milà.

Era una feinada explicar-los que només teníem llibres de veritat, no imitacions de cartró amb els títols d´una fictícia novel·la i l’autor gravats amb lletres daurades a la coberta.

Marxaven amb un evident posat de frustració. No entenien el que passava. No disposar de llibres d’imitació per omplir els prestatges del xalet! Crec que tampoc podien comprendre com era possible que hi hagués mallorquins que es dedicassin a un negoci que imaginaven estrany i ruïnós. Un tipus de feina per a gent sospitosa, per a persones que, possiblement, haurien d’estar a un manicomi i no en un local del centre de Palma, a un indret que, dedicat a vendre sabates, joies, roba per als turistes i souvenirs seria més rendible.

El nostre món s´incendiava, esclatava en mil direccions, esdevenint centra. D´on sorgia la necessitat psicòtica d´endevinar quin seria el nostre futur si ja havia estat esborrat dels mapes? Què restava de les cançons de recollir olives, de batre, de llaurar la terra dels avantpassats? Quin sentit tenia el beure beuratges misteriosos, voler aprofundir en el què serà de nosaltres?

La padrina resta preocupada. Em posa bé l´abric, em toca el front per a comprovar si m´ha tornat la febre. Però davant els meus ulls l´incendi es fa més gran. Les flames de l´exterior pugnen per penetrar en el vagó. El revisor s´ha aturat novament al davant i m´amenaça amb la maquineta de foradar billets. De forma maquinal em protegesc el rostre amb les mans. Encara port el mocador per evitar desagnar-me. Però no hi ha sang. Què ha passat? No ho entec. Fa just uns moments la ferida rajava i semblava que podia morir d´un moment a l´altre? Què m´havia donat el vell combatent republicà? Una metzina per veure el futur o un verí per aconseguir que mai ho arribàs a albirar?

Sent la veu de la padrina dient que no em procupi, que ja arribam i que el pare agafarà un taxi per a portar-nos a casa.

-No serà res –la sent, al costat. Segurament t´has costipat durant els darrers dies. Ja et vaig dir que no sortissis a passejar amb aquell fred. Caparrut com el padrí, sempre has volgut fer la teva voluntat. Quan tornares de la Font Coberta et vaig veure blanc, com si tenguessis anèmia. No recordes que et vaig fer menjar un bonc bistec. Aquestes setmanes tot havia anat bé. Era feliç veient la teva recuperació. I ara, aquesta febre sobtada. No ho entec. Com si algun bruixot t´hagués fet beure un verí.

Qui sap si els misteriosos déus que poblaven les montanyes havien volgut castigar el meu atreviment. Voler saber que seria de nosaltres el dia de demà! Quin atreviment! Caldria saber que la nostra vida és un atzar imprevisible. Penses anar en una direcció i, de cop i volta, et trobes a un indret no esperat. Avançar és sovint retrocedir. Quan el pare entrà a Terol l´any trenta-set semblava que anava per una determinada ruta. La victòria damunt els feixistes semblava encara possible. Podia imaginar-se un nou país, lluny de la misèria, l´analfabetisme, el poder dels rics. No s´adonava que amb cada pasa que avançava cavava un sinistre esdevenidor de presons i camps de concentració. Li era impossible imaginar el sabor amarg de la derrota, la insidia i crueldat dels guanyadors, les mil formes de tortura que patiria.

El tren travessa el pont de les Estacions i comença a frenar. Xiscla damunt el raïls talment un animal que porten a l´escorxador. L´incendi ha desaparegut de l´horitzó i, a poc a poc, torn a distinguir cases, vehicles, persones. Quan ens apropam a l´estació, just davall el rellotge que hi ha damunt la porta d´entrada, distingesc el pare i la pare que ens fan gests amb les mans.

Demanar que serà de mi el dia de demà, com serà el món en els propers cinquanta anys? Tanmateix hi veig la mateixa història repetida fins a l´infinit. La metzina que m´ha donat el vell republicà té uns efectes perdurables i el vent ara em parla, talment un diari obert.

Amors de la clandestinitat (records dels anys 70)

0
0

Amors de la clandestinitat (records dels anys 70)


Ens havíem citat al Bar Cristal, cantonada de la plaça d'Espanya, on ara farà cinquanta anys hi havia instal.lats, amenaçadors, els canons que apuntaven cap al magatzem de can Mir. Dintre hi romanien presos, esperant la darrera matinada, molts d'esquerrans mallorquins. No record exactament on ni en quines circumstàncies ens havíem conegut. )En una reunió de partit o en una repartida nocturna d'octavetes? Difícil destriar-ho en aquests moments. Els anys d'adolescència, l'aferrissada militància a les Joventuts Revolucionàries -aleshores ens sentíem hereus de l'Oposició Obrera Internacional, rebutjàvem l'estalinisme, llegíem Trotski, el qual consideràvem fidel continuador de Lenin-. El cert era que semblàvem esser vells coneguts, pertanyents quasi a la mateixa família. La gran família dels derrotats a la guerra civil! (Miquel López Crespí)


Ens havíem citat al Bar Cristal, cantonada de la plaça d'Espanya, on ara farà cinquanta anys hi havia instal.lats, amenaçadors, els canons que apuntaven cap al magatzem de can Mir. Dintre hi romanien presos, esperant la darrera matinada, molts d'esquerrans mallorquins. No record exactament on ni en quines circumstàncies ens havíem conegut. )En una reunió de partit o en una repartida nocturna d'octavetes? Difícil destriar-ho en aquests moments. Els anys d'adolescència, l'aferrissada militància a les Joventuts Revolucionàries -aleshores ens sentíem hereus de l'Oposició Obrera Internacional, rebutjàvem l'estalinisme, llegíem Trotski, el qual consideràvem fidel continuador de Lenin-. El cert era que semblàvem esser vells coneguts, pertanyents quasi a la mateixa família. La gran família dels derrotats a la guerra civil! En la meva joventut -que coincidí amb les grans vagues d'Astúries de l'any seixanta-dos-, coneixíem les al.lotes a les reunions clandestines, en viatges obscurs a la recerca de paperassa subversiva. Els nostres pares -fitxats per la Guàrdia Civil o la Social per haver lluitat amb els republicans-, plens de por, patien a més no poder en constatar els perills que ens amenaçaven. Els padrins d'ella moriren afusellats per l'agost del trenta-sis, coincidint amb el desembarcament del Capità Bayo i les columnes anarco-sindicalistes a Portocristo. Que n'estàvem, llavors, d'allunyats dels fills dels guanyadors, els jovençans de la nostra edat, que als instituts aprenien a resar el rosari, complir com déu mana amb els ensenyaments des cursets de cristiandat. Joventut conservadora, sense res dins del cap que no fos el futbol. Nosaltres érem ben diferents. Fills dels vençuts, la nostra escola no fou mai el discurs del capellà o el frare dalt de la trona. A les nits, enlloc d'estudiar l'odiosa Formación del Espíritu Nacional o una falsa Historia de la Religión, engegàvem la ràdio i escoltàvem les notícies de Ràdio Espanya Independent o la BBC de Londres informant de la soterrada lluita per la llibertat que començava a fer tremolar els corcats fonaments de la dictadura. Assegut a una tauleta del bar, recordant la tenebrosa història de la qual procedíem, la veia venir de lluny, enmig de la gentada d'un estiu ple de turistes, amb aquell vestit blanc primaveral que li marcava abruptament les formes. Mentre s'acostava a la taula on l'esperava em vaig adonar de com havien passat els anys. Ens havíem convertit en homes i dones ben concrets sense quasi adonar-nos-en. La lluita, la difícil recerca d'una feina per a anar subsistint, les detencions, ens allunyaren de sales de festa i caus de moda -els llocs on la majoria de joves de la nostra generació anaven a distreure's sense saber res del que passava a les comissaries, a les presons franquistes. La transició tampoc no marxà com havíem imaginat. Els pactes i les traïdes dels dirigents ensorraren les esperances en un canvi real de la societat. L'esquerra esdevengué monàrquica i defensora de la propietat privada dels mitjans de producció. El dret d'autodeterminació de les nacions oprimides fou llençat al cubell de les escombraries.

Ja feia anys que havia deixat la militància activa. Amb la caiguda del mur de Berlín fins i tot els darrers grups que es reclamaven del marxisme abandonaren llurs tradicions revolucionàries i blasmaren públicament en contra del seu passat esquerrà conseqüent. En uns mesos els pro-albanesos demanaren l'ingrés dins del partit del Govern, els trotsquistes de la LCR es convertiren en fervents defensors de l'actual constitució espanyola oblidant vint anys de lluita pel Poder dels Treballadors i l'ensorrament dels privilegis burgesos.

Ara ja no parlàvem de política. Sé que ella s'apropava a la meva taula somrient, saludant-me des de ben lluny. Ignor de què xerràrem aquell capvespre. Potser recordàrem quan ens coneguérem en aquelles combatives reunions de partit. Per la meva part, després d'haver exercit molts d'oficis ocasionals -venedor de llibres, empleat, delineant- vaig acabar dedicant-me a la pintura. Aquella horabaixa parlàrem d'anar fins a la caseta de camp de la família -el pare no pogué gaudir d'una vellesa tranquil.la: morí dues setmanes després d'haver aconseguit la jubilació. Guanyava poc amb els quadres. Just per a menjar, llibres, les petites despeses d'un enemic aferrissat d'aquesta absurda societat de consum. )Treballar per a pagar terminis? )Viure només per a consumir aparells i absurds programes de televisió? No tenia lògica. M'estimava més la soledat creativa. Sovint venien a veure'm alguns companys de lluita que s'havien mantengut ferms en llurs creences de justícia i igualtat sense caure en cap circumstància en els paranys del poder. A l'estudi, acompanyat només per la música i la natura, m'hi trobava a gust, feliç. L'antiga dèria revolucionària em mantenia, malgrat tot això, ocupat. Actiu participant a totes les manifestacions contra la guerra, per la salvació de la nostra terra amenaçada per l'especulació, hi havia molta gent pensant que encara portava el carnet d'algun partit amagat dins les butxaques. )Una manera de no rompre definitivament amb el passat? No ho sé. Moltes vegades em cridaven per a donar conferències -gratuïtes, és clar!. Quan aquests grups culturals de pobles, l'associació de veïns de qualque barriada, em cridava, mai no demanava el que volíem cobrar per una hora de parlar de cultura. Es donava per suposat que els esquerrans ho havíem de fer gratuïtament imaginant que, en esser d'esquerres, no necessitàvem menjar o pagar el lloguer del pis. Mai no els hagués passat pel cap cridar un llanterner o un pintor de parets per a fer una feina sense pagar. Ho haguessin considerat un crim! Què hi havíem de fer! Després, la mateixa gent que t'obligava a treballar de gratis feien venir un conjunt de rock, un conferenciant des de Barcelona o Madrid i, sense discutir el preu, els pagaven religiosament. Les coses anaven així. Davant aquesta situació només calien dues opcions: o negar-se a anar als pobles i barriades extraradials o, seguint un vell impuls d'estar amb la gent, participar-hi sense fer coneixedor res del que et passava pel cap davant aquesta congènita fredor davant la situació del creador o de l'intel.lectual no sotmès a cap dictat del poder o institució.

A ella la seduïa aquell petit refugi ple de quadres, prop de la muntanya, voltat d'arbres. Als matins, en lloc del renouer eixordador dels cotxes, un milió d'ocells et despertaven sense faltar mai a la cita.

Després del fracàs de la lluita pel socialisme, quan tots els grups acceptaren les lleis dels rics, dels repressors esdevenguts "demòcrates" de nou encuny, solíem anar algun cap de setmana fins al meu estudi. Agafàvem el tren carregat de turistes, i després, en arribar al poble, caminàvem en silenci fins ensopegar amb les parres que donaven ombra al porxo del meu refugi. El món es fonia al nostre darrere. Hi havia núvols tremolosos, allà dalt, que ens seguien des d'una distància infinita. Fugir de la corrupció política que tot ho omplia. El cas Roldán. Filesa. La història tenebrosa del GAL. Els pobres estafats que havien confiat en UGT per arribar a assolir una casa, un pis barat... Els estalvis de vint anys desapareguts en un obrir i tancar d'ulls. Per a estalviat cinc milions de pessetes un treballador amb fills ha d'estar vint-i-cinc anys malvivint. Molts no poden guardar ni un duro en el banc. Feines insegures. Contractes per a feines ocasionals. Pagar lloguer tota la vida. Cada any els propietaris augmenten el preu. Per això tants companys s'aferraren a l'esperança de la cooperativa PSV-UGT. Desaparèixer per uns dies de tota aquesta putrefacció era com viure sota l'aigua, en el silenci. Calia marxar de tota la brutor de l'art oficial emprat pels polítics per a ampliar l'esquifit curriculum personal. Absurdes inauguracions de pintor marginals els quals proven de recuperar després de morts, abandonats en llur estudi. Marxar lluny de galeries i el món podrit dels marxants, dels vividors que prosperen damunt el nostre esforç i la nostra suor. Era el silenci perfecte i a ella li agradava. A vegades em deia "Viuria eternament sota l'ombra de les parres acompanyada només per peixos i algues".

Record perfectament el dia que em mostrà -guardada com un tresor- la carta de la seva padrina abans d'esser afusellada pels falangistes:

"Palma, prisión calle Salas 12-10-1936

Querida familia: he recibido la vuestra fecha 8 en ella veo que estais bien de salud la mía igual. También he recibido el papel, sellos y el estambre para hacer unos jerseys para las niñas, os mando la medida, pronto os mandaré el nuevo, resultará muy bonito, es una lana estupenda. De Miguel desde que he ingresado en este reformatorio no he recibido noticias, supongo que vosotros sí. Dinero no necesito, mil gracias. Hoy he tenido la nena, se pone muy gorda. Nada más, besos para Josefina y un abrazo para todos, vuestra

Margarita".

Miràvem la carta sense parlar. Per què parlar? Havíem gastat quasi totes les nostres paraules en mil baralles inútils. Ens era molt més còmode callar, no dir res. Els polítics que havien malvenut la lluita popular i que vivien a costa dels impostos i contribucions que estàvem obligats a pagar xerraven per nosaltres. Ordiren confuses lleis electorals per a eternitzar-se en el poder, per a marginar la dissidència. Els anys calcigats que succeïren la derrota del referèndum sobre l'OTAN ens havien fet avorrir tota aquesta gent que parla hores senceres per a no arribar a dir res. Ciutat havia esdevengut sufocant. Talment una esmolada urpa que ens agafava del coll amb totes les seves absurdes obligacions. Sovint havíem parlat mig en broma mig seriosament de formalitzar la nostra situació sentimental. Ens repugnava signar papers, oficialitzar un fet íntim. La nostra dèria antiburocràtica! El somni per un món sense pòlisses i segells! A la caseta hi havia portat bona part de les meses riqueses i servava el pla gens amagat d'anar-hi a viure de seguida que pogués finir amb les meves obligacions ciutadanes -unes poques classes de dibuix a un institut que em permetien romandre lluny dels marxants-. Al meu abast sempre tenia els llibres curulls d'històries utòpiques, viatges a contrades inversemblants. Les meves enciclopèdies d'animals inexistents, de països que hom no podia trobar als mapes i de victorioses revoltes populars que mai no s'esdevengueren. Poques coses més havia pogut arreplegar en tots aquests anys de resistència. Els discos, la meva capsa de pintures i unes teles on provava de detenir inútilment la fugacitat de la vida i de les sensacions, tots els colors de la natura que m'entraven pels ulls, inabastables.

-Ets més ric que jo. Mai no he tengut res que pugui dir "això és meu, propietat particular".

Ho deies sense gens ni mica de rancúnia, constatant una senzilla realitat.

-Amb la guerra i l'afusellament dels padrins restàrem sense res. El pare -una vegada sortit de la presó- em contava com l'any trenta-set, poc temps després d'aquest assassinat, un alt càrrec de Falange -que amb l'arribada de la democràcia esdevengué centrista de tota la vida, i els fills dirigents del partit de Santiago Carrillo- li havia ordenat traslladar els mobles del pis dels padrins a un xalet que ell tenia a s'Indioteria. Els traslladà tots: fins i tot el bressol de la mare.

-Fou el destí de molts dels nostres. Les riqueses d'algú havien de sortir de la misèria d'uns altres. Nosaltres érem els "altres". -La tia Joana guardava com un tresor una senalleta d'espart de la padrina -l'única propietat que tengué mai. M'hagués agradat tant, poder guardar aquella senalleta!

-Ets una romàntica impenitent.

Llavors el pes feixuc de la història s'havia fet massa present. Sortíem a donar una volta pel bosc, aprofitant delerosament els darrers raigs de sol de qualsevol horabaixa radiant.

-És curiós, -digueres una vegada. Allà dalt hi ha núvols i el cel pareixia clar fa una estona.

M'agafares de sorpresa i no vaig saber què contestar-te. Estava pensant en tot el que m'estaves contant. La sangnant repressió a la nostra terra; els milers de cadàvers esventrats a les cunetes del camí dels Reis, el cementiri de Porreres o Manacor, a qualsevol entreforc de camí. La meva pintura, plena de negres i grisos, rostres esmicolats, ombres esmunyedisses que volien reflectir aquest concret paisatge de por d'on procedíem. )Pintar marines, natures mortes, fer quadres d'amples i lluents colorins curulls de melons i síndries perquè els nou-rics els posin en el menjador i els contemplin entre eructe i eructe? )Experimentar amb l'abstracció, jugar a decorar hotels i aeroports, perdre la memòria històrica, viure només per a guanyar diners? Per això més valdria haver posat una hamburgueseria, una botiga de souvenirs a s'Arenal.

-No són núvols -et vaig respondre. Són les hores que hem perdut en el passat i que vénen ara al nostre encontre.


(Se sentia el cruixit de la fusta vella, mil.lenària, de totes les naus que s'enfonsaren cap a la negror de les profunditats. Cada nau amb el nom d'una de les antigues presons on patiren els nostres pares: Can Mir, la presó d'Illetes, can Sales, el vaixell Jaume I, Sant Carles... Ambdós procedíem del mateix aljub de solituds. Encara digueres: "El vent allisa els plecs d'aquest crepuscle". Érem enmig d'un eix buit, veient morir els arbres de totes les esperances servades en quaranta anys de victòria. Com en una vella pel.lícula en blanc i negre rodada feia segles, novament enllà, davant dels murs blanquíssims dels nostres cementiris del Pla, davallant dels camions, trepitjant una terra sense heura, una terra calcigada per l'odi i l'enveja -"si guanyen els esquerrans ens demanaran augment de sou, qui sap si voldran fer la repartidora com a Rússia". Horabaixa. Tots dos, esperant jorns sense final. Bell adagi de la memòria. Em xiuxiuejares a cau d'orella: "Quin doll de llum enllà de tot silenci!")

Viewing all 12424 articles
Browse latest View live