Sopar amb poesia i glosa a Can Calent, el proper 27 d'octubre
[28/09] Fundació de l'AIT - Niederwaldverschwörung - Congrés Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió - Colloque Han Ryner - Prouvost - Dutheil - «João Black» - Balboni - Bueno - Urvanovitch - López Abellán - López Espinosa - Jiménez Sánchez - Merino - Prades - Kupferberg - Ciampi - Fontana - Pere Moragues - Tort - Gillot - Neves - Campio Carpio
Anarcoefemèrides del 28 de setembre
Esdeveniments
Conferència inaugural de l'AIT a Saint Martin's Hall (Londres)
- Fundació de l'AIT: El 28 de setembre de 1864, en una assemblea pública celebrada al Saint Martin's Hall de Londres (Anglaterra) convocada pel London Trade Council, es funda l'Associació Internacional dels Treballallors (AIT) amb la intenció d'establir relacions permanents amb les associacions obreres europees. Després de diversos antecedents que no van reeixir (Flora Tristan en 1843, Marx i Engels en 1847, Dejacque i Coeurderoy en 1855, reunió londinenca de juliol de 1863, etc.), aquesta va crear les bases de l'associació obrera més important de la història. Van participar especialment sindicats obrers britànics i francesos, i també alguns exiliats procedents de diversos països europeus que aleshores residien a Londres. En la conferència inaugural van estar representats quatre països: Regne Unit, França, Bèlgica i Suïssa --o més bé Ginebra, ja que no va acudir cap delegat de la resta de cantons suïssos--, sense comptar els que estaven representats nominalment per exiliats. En va sortir un comitè provisional constituït per Odger, Cremer, Wheeler, Weston, Le Lubez, Fontana, Wolff, Eccarius i Marx, entre altres, on confluïen criteris força dispars (nacionalistes, reformistes, sindicalistes revolucionaris, garibaldians, mazzinians, saint-simonians, proudhonians, blanquistes, antiestatistes, utopistes, mutualistes...). Finalment en aquest comitè hi havia 21 anglesos, 10 alemanys, nou francesos, sis italians, dos polonesos i dos suïsos i va elaborar una declaració de principis i uns estatuts provisionals que va depurar Marx fins convertir-la en el Missatge a les classes treballadores, d'octubre de 1864. La traducció francesa del text va presentar diferències que, amb el temps, es van mostrar essencials en no quedar gens clar si l'acció política era entesa com a mitjà d'emancipació econòmica o si aquella quedava subordinada. El mot «socialisme» no havia estat pronunciat; no havia estat definida cap ideologia ni s'havia previst cap activitat sindical. Es va convocar un Congrés a Brussel·les per a 1865 que finalment va acabar en la Conferència de Londres del 25 al 29 de desembre de 1865.
***
La«Niederwaldverschwörung», segons la premsa de l'època
- Atemptat contra Guillem I: El 28 de setembre de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein, Alemanya), durant la inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en memòria dels exèrcits germànics victoriosos contra França en la guerra de 1870 i de la unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i Franz Reinhold Rupsch atempten infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I, dels prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba, col·locada al canal de drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va explotar perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per estalviar-se uns cèntims de marc no havien comprat una metxa impermeable. Després d'aquest intent frustrat, els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la ciutat propera de Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en commemoració de l'acte; col·locaren els explosius a la paret exterior del saló de festes, aconseguint en aquest cas la detonació, però causant només destrosses materials. La policia va descobrir més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el complot. El cervell d'aquesta acció de «propaganda pel fet», el tipògraf anarquista Friedrich August Reinsdorf, no va poder participar en l'acció perquè, a més de la tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un hospital en l'últim moment. Mesos després van ser detinguts tots tres, jutjats a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a la pàtria» i condemnats a mort. Reinsdorf i Rupsch van ser decapitats el 7 de febrer de 1885 a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt); a Küchler li van commutar la pena per cadena perpètua per la seva joventut. El mateix 1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August Reinsdorf und die Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de«Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de Niederwald) i en 1975 el director alemany Günter Gräwert va realitzar la pel·lícula Ein deutsches attentat sobre el fet.
***
Un
dels cartells del Congrés
-
Congrés
Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió:
Entre el 28 i el 30 de setembre de
1979 se celebra a l'Aula Magna de la Facultat d'Arquitectura de
Venècia
(Vèneto, Itàlia) el Convegno Internazionale di
Studi sull'Autogestione (Congrés
Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió), organitzat pel«Centro Studi
Libertari G. Pinelli» de Milà (Llombardia,
Itàlia) i la revista parisenca Interrogations.
Revue internationale de
recherche anarchiste. Hi van prendre part destacats membres
del moviment
anarquista internacional, com ara Maurizio Antonioli, Eduardo Colombo,
Olivier
Corpet, Marianne Enckell, Carlos Semprún Maura, Luciano
Pellicani, Nico Berti,
Amedeo Bertolo, Franco Crespi, Piero Flecchia, Roberto Guiducci,
René Lourau,
Gian Paolo Prandstraller, Jacques Guigou, Slobodan Drakulic, Murray
Bookchin,
Franco Buncuga, Carlo Doglio, Leopold Kohr, Dario Paccino, Antonino
Porrello,
Yvon Bourdet, Luciano Lanza, Frank Mintz, Stephen Schecter, John
Turner,
Roberto Ambrosoli, Luis Andrés Edo, José
Elizalde, Enzo Ferraro, Akiro
Ishikawa, Michele La Rosa, Stefania Orio, Ferro Piludu, Ruben Prieto,
etc.
Aquest mateix any el «Centro Studi Libertari G.
Pinelli» edità en un volum les
contribucions d'algunes de les intervencions en tres idiomes
(anglès, francès i
italià).
***
Actes du colloque Han Ryner
(2003)
- Colloque Han Ryner:
Entre el 28 i el 29 de setembre de 2002 es
realitza al Teatre Toursky de Marsella (Provença,
Occitània),
organitzat pel Centre Internacional
de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella i Les Amics de Han
Ryner de Villemonble,
el «Colloque Han Ryner», per abordar la vida,
l'obra i la filosofia d'aquest
pensador anarcoindividualista i pacifista, així com el seu
interès per la llengua
occitana. A més d'una exposició consagrada a Han
Ryner, van participar
nombrosos estudiosos d'aquest autor (Pierre Jouventin, Gilbert Roth,
Suzanne
Weigert, Jean-Paul Simon, André Simon, Philippe Equy, Marcel
Bonnet, René
Bianco, Jean Dyris, Claude Barsotti, Dolors Marín, Gilbert
Evenas, Daniel Lérault,
Roland Breton, André Panchaud, Armand Vulliet,
Gérar Lecha, etc.), que
aportaren noves dades biogràfiques i
genealògiques de l'homenatjat, així com
records de família, estudis de la seva obra i dels Cahiers, les
relacions amb Provença i amb Espanya, lectura de poemes
provençals, anàlisis
sobre els seus pacifisme i anticlericalisme, etc.; també hi
hagué una actuació
de Miriam Makeba. En 2003 es van publicar les actes de les sessions
sota el
títol Actes
du colloque Han Ryner, suivi de L'Individualisme dans
l'Antiquité de Han Ryner.
Naixements
Obra de Prouvost
- Léon Prouvost: El 28 de setembre de 1856 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarcoindividualista, antimilitarista i anticlerical Léon Prouvost, també conegut com Le Philanthrope Libertaire. Fill de pares burgesos del nord de França, va encarregar-se dels negocis familiars fins als 48 anys. Després de dos matrimonis i amb una fortuna gens menyspreable, es va instal·lar en 1904 a Sant Rafèu, on va descobrir les idees llibertàries i es va interessar per les comunitats àcrates (milieux libres). Profundament anticlerical, a causa de passar la seva infància en un col·legi religiós, va esdevenir en 1906 secretari de «L'Émancipatrice», secció de la Libre Pensée de Sant Rafèu. Entre 1912 i 1913 va publicar La Revue Sociale,òrgan de propaganda individualista que, a més de l'antimilitarisme i l'acció antireligiosa, reivindica el vegetarianisme, la supressió del tabac i de l'alcohol com a higiene de vida. Amic d'André Lorulot, va publicar un suplement antireligiós enL'Idée Libre i va organitzar en 1917 una biblioteca ambulant. També va col·laborar en La Feuille, de Jules Vignes, en Le Réveil de l'esclave i en La Mêlée, de Pierre Chardon. Va ser investigat nombroses vegades per «propaganda antimilitarista i incitació dels militars a la deserció o a la desobediència», fet que el va portar una condemna d'un any de presó en 1915, i va ser de bel nou escorcollat judicialment el 27 de juliol de 1921. Pocs dies després, l'11 d'agost a Sant Rafèu (Provença, Occitània), es va suïcidar després de llegar una part de la seva riquesa a Lorulot. Entre les seves obres podem destacarLa Vatican et la guerre (1919), L’espionnage du Vatican en France (1920), Jean Huss: les crimes de l’Église (1920), Révolutionnaires et quakers devant la guerre (1921), Le Code bolchevik du mariage (1921), L’Internationale noire (1922), entre altres.
***
Foto
policíaca de Louis Dutheil (3 de juliol de 1894)
-
Louis Dutheil: El
28 de setembre de 1864 neix a Mesonés (Llemosí,
Occitània) l'anarquista Louis
Dutheil. Sos pares es deien Jean Dutheil, colon, i Léonarde
Broise. Obrer de sastreria, treballà un temps a la botiga
del sastre Girard,
al número 16 del carrer Poissonniers de París
(França). Vivia amb sa companya
Bigot, mare d'un infant. Des del 1890 milità en el moviment
revolucionari i
formà part dels grups del seu gremi. En 1891 era gerent del
periòdic londinenc L'International,
aleshores prohibit a
França. El 23 de gener de 1891 participà en una
manifestació d'obrers sense
feina a la plaça de l'Òpera de París i
durant aquesta trencà d'un cop de bastó
un vidre del cafè Américain, fet pel qual va ser
condemnat el 13 de febrer
d'aquell any a 15 dies de presó per«possessió d'arma prohibida i trencament de
mostrador». Després de la seva detenció
a la plaça de l'Òpera, sa companya
intentà sense èxit difondre el
periòdic L'Internacional
en les reunions del Cercle Anarquista Internacional. L'abril de 1891 va
fer un
estada militar de 28 dies a Llemotges (Llemosí,
Occitània), on els companys li
havien encarregat a la seva tornada a París de fer imprimir
un cartell i un
manifest. L'estiu de 1891 s'encarregà de la
recaptació de fons per ajudar la
companya d'Edouard Grangé, condemnat la primavera abans a 12
anys de treballs
forçats, que havia quedat tota sola i que acabava de parir
un tercer infant. En
aquesta mateixa època proposà d'anar a boicotejar
els mítings boulangistes. El
13 de juliol de 1893 va ser posat en llibertat després
d'haver aferrat uns
cartells anarquistes al carrer de Rome. En una reunió
celebrada el setembre
d'aquell any va fer una crida a manifestar-se quan l'arribava dels
mariners
russos. Lligat als anarquistes Lésard, Joseph Decker i Louis
Duprat, la policia
li va atribuir el projecte de fer saltar pels aires la Cambra de
Diputats o la
Prefectura de Policia i el juliol de 1893 intentà recaptar
fons per ajudar a
fugir cap a Londres (Anglaterra) quatre o cinc anarquistes que havien
intentat
un cop a les rodalies de París. El gener de 1894 el seu
domicili va ser
escorcollat en virtut d'una comissió rogatòria
del jutge d'instrucció de
Llemotges i es trobaren un gran nombre de fullets i
periòdics anarquistes (Le
Père Peinard, La
Révolte, etc.) i cartes i rebuts de girs postals
dirigits a
l'anarquista Pétronille Altérant, aleshores
exiliat a Londres. Segons la
policia, l'estiu de 1894 hauria estat l'autor, amb Louis Duprat, del
manifest«On n'en tuera jamais assez». El 30 de juny de 1894
el prefecte de policia signà
una ordre d'escorcoll i d'arrest al seu nom per«associació criminal» i l'1 de
juliol el comissari de policia del barri de Bonne-Nouvelle de
París es presentà
al seu domicili, al número 123 del carrer Montmartre,
trobant-li una desena
d'exemplars del periòdics anarquistes de l'any anterior (L'En Dehors, Le
Père Peinard,La Révolte). Detingut, va
ser portat
a comissaria i en l'interrogatori declarà no ser anarquista
però sí«individualista» i«egoanarquista», rebutjant signar els
interrogatoris davant
el jutge d'instrucció. El 4 de juliol de 1894 va ser tancat
a la presó
parisenca de Mazas i fitxat com a anarquista pel laboratori
policíac d'Alphonse
Bertillon. El 17 de juliol d'aquell any el jutge
d'instrucció el posà en
llibertat provisional. El 4 de juliol de 1895 el jutge
d'instrucció Henri Meyer
va sobreseure la seva inculpació
d'«associació criminal». A finals dels
anys
noranta sembla que vivia al número 38 del carrer Milton de
París. El 30 d'agost de 1910 es casà al XI
Districte de París amb Marie Lachaussée.
Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
João
Salustiano Monteiro (João
Black)
- João Black:
El 28 de
setembre de 1872 neix a Feijó (Almada, Setúbal,
Portugal) el tipògraf, periodista,
bibliotecari, poeta popular i fadista
anarquista i anarcosindicalista João Salustiano
Monteiro, conegut comJoão Black. De nin
quedà orfe de pare
i restà amb un oncle que li donava mala vida.
Després de fer el segon any al Liceu
Nacional de Lisboa (Liceu do Carmo), decidí ser impressor i
periodista i des de
molt jove treballà al periòdic O
Puritano
d'Almada, on va aprendre l'ofici. En 1892, de la mà de
l'escriptor i periodista
Eugénio da Silveira, entrà a fer feina en O
Século. Posteriorment fou alumne de la societat«A Voz do Operário», entrà
en la seva impremta i dirigí el seu òrgan
d'expressió del mateix nom. En A
Voz do Operário publicà entre 1905 i
1920 una columna amb fados sota el
títol «A carteira de um
operário». Entre el 14 i el 17 de març
de 1914 assistí
al Congrés Obrer Nacional de Tomar (Santarém,
Centre, Portugal), que donà lloc
a la creació de la Unió Obrera Nacional (UON), de
la qual va ser nomenat
secretari adjunt. L'octubre de 1915 va ser nomenat en el V
Congrés Nacional del
Partit Socialista de Portugal (PSP) membre del seu Comitè
Nacional i en 1917 va
ser renovat en el càrrec. Entre 1918 i 1925
col·laborà, sobretot amb poesies,
en el periòdic O Arsenalista.
Quan en
1919 es creà el periòdic anarcosindicalista A
Batalha, hi va sovint col·laborar
entusiàsticament. En 1920 va participar
en el grup esperantista Novaj Horistoj
de Lisboa. Fou autor de nombrosos fados
(Fado anarquista, Fado
das Águias, Un fado
só para ti, Mãe,A mina oração,Porque te vendes de negro, etc.),
caracteritzats pel seu compromís
llibertari, i és autor de l'himne revolucionari A Batalha, amb música de
Joaquim Thomaz del Negro (Tomás del
Negro). Cantava els seus fados
a casas de fado, sindicats,
societats recreatives, tabernes de
Cacilhas i Ginjal, carrers, etc., i les seves cançons van
ser censurades per
l'Emissora Nacional i pel Secretariat Nacional d'Informació
de Portugal d'António
Joaquim Tavares Ferro. El febrer e 1933 publicà el
pamflet-poema Jornada luminosa, per
a celebrat el 50
aniversari d'A Voz do Operário.
El
seu pseudònim procedeix d'Alexander Black, el seu protector
anglès que li va
pagar els estudis a Almada. Sa companya fou Bernardina Adelaide de
Azevedo.
Diversos carrers d'Almada i de Setúbal porten el seu nom.
João Black està
considerat, amb Fortunato Coimbra, Carlos Harrington, Júlio
Janota, Aldredo
Marceneiro, Izidoro Pataquinho, João Patusquinho,
José Carlos Rates, Avelino de
Sousa i Francisco Viana, un dels major exponents del fado
social i de la «música de
intervenção»
(cançó protesta) de
Portugal. João Salustiano Monteiro va morir
el 18 de desembre de 1955 a Lisboa (Portugal).
***
Notícia
de l'expulsió de Secondo Balboni apareguda en el diari
parisenc Le
Populaire del 29 de desembre de 1934
- Secondo Balboni: El 28 de setembre de 1882 neix a Rero (Formignana, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Secondo Balboni. Sos pares es deien Giorgio Balboni i Luigia Vincenzi. Es guanyava la vida fent de jornaler i de manobre. En 1898 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI) i després s'uní al moviment anarquista. Durant els governs de Giovanni Giolitti tingué una militància política molt limitada, però en 1912 participà en el congrés anarquista que se celebrà a Migliarino (Emília-Romanya, Itàlia). Després de la Gran Guerra, es va veure involucrat en l'homicidi d'un feixista de Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia), esdevingut el 29 de juliol de 1921, quan un escamot feixista format per sis individus l'assaltà, i per això va ser condemnat a quatre anys i més tard, per contumàcia, a 20 anys de reclusió per«homicidi voluntari». Després d'aquests fets fugí immediatament a França i s'instal·là d'antuvi a Reims (Xampanya-Ardenes, França) i posteriorment a Neudorf (Estrasburg, Alsàcia, França). S'uní a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), realitzant una ingent propaganda antifeixista entre els emigrants italians. En Estrasburg freqüentà el nucli d'anarquistes italians exiliats (Cafiero Luigi Meucci, Gabriele Pezzetti, Giulio Tinti, etc.). En 1927 un tribunal de Colmar (Alsàcia, França) negà la seva extradició a Itàlia. El desembre de 1934, a causa de les seves activitats anarquistes, va ser expulsat de França per«subversiu» amb tota la seva nombrosa família. En 1935 s'establí a Winterthur (Zuric, Suïssa), trobant suport en una cooperativa socialista. En aquesta cooperativa conegué Pietro Nenni, a qui demanà suport per poder passar a l'URSS. Tornà clandestinament a França i a París el Socors Roig li va proporcionar un passaport fals per anar a la Unió Soviètica, on treballà fins a finals de 1937, any que retornà amb un passaport fals a París. Detingut amb documentació falsa, va ser novament expulsat de França. Passà a Brussel·les (Bèlgica), on s'afilià al Partit Socialista. El gener de 1941 va ser detingut a Brussel·les per la policia alemanya i lliurat a les autoritats feixistes de Ferrara, però va ser alliberat perquè el delicte pel qual havia estat condemnat en 1925 havia prescrit. No obstant això, va ser condemnat a cinc anys de confinament i el 2 de juny de 1941 enviat a l'illa de Ventotene. Després de la caiguda del feixisme va ser traslladat al camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on va ser alliberat el 7 de setembre de 1943. A partir d'aquesta data se'n perdé qualsevol rastre de la seva persona.
***
Detenció de Miquel Bueno Gil i altres companys a Berga després de la insurrecció de gener de 1932. Fotografia de Casals publicada en el diar barceloní La Vanguardia del 27 de gener de 1932
- Miquel Bueno Gil: El 28 de setembre de 1882 neix a Moros (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miquel Bueno Gil, que va fer servir els pseudònims Miguel Solano García i Solano. Emigrà a Andalusia, on va fer de pagès i milità en el moviment anarquista. Després s'establí a Catalunya i va fer feina a les mines de Fígols, on escampà l'ideari llibertari com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Cap al 1929 s'instal·là a Berga i el Primer de Maig d'aquell any el celebrà posant una bomba. A la capital del Berguedà destacà com a militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Vivia amb sis miners més, de Fígols, en un pis del número 4 de les Voltes d'en Clarís, a Berga, on es van dur a terme reunions obreres prèvies a la vaga revolucionària del gener de 1932. La constant entrada i sortida de gent del pis aixecà sospites i, després de la detenció d'un dels obrers, el 21 de gener s'hi va presentà el capità de la Guàrdia Civil amb dos números, que foren rebuts amb dues bombes d'escassa potència que van ferir lleument el capità i un dels guàrdies; l'endemà, va arribar el Regiment Núm. 25 i, més tard, el Batalló Núm. 2, que van ser rebuts amb bombes casolanes i trets. Finalment, després d'una llarga i tensa situació, els obrers van ser detinguts i de la casa van treure un gran nombre d'explosius casolans i diverses armes de tota casta. Per aquest fets va ser jutjat amb cinc companys i, només ell, condemnat i tancat a la presó Model de Barcelona. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'allistà en la Columna Durruti. També, durant la guerra, va recórrer la zona de Sant Llorenç de Morunys, la Coma i Berga amb un camió que duia al darrere tot de matalassos i una metralladora força rudimentària. Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i després aconseguí reunir-se amb sa família --va ser el pare d'Alfonsa Bueno Vela, la primera esposa de Josep Ester Borràs. Amb la ocupació nazi, participà indirectament en la xarxa de resistència i, amb son gendre, a partir del gener de 1941, en la cadena d'evasió i d'evacuació d'aviadors aliats organitzada per Pat O'Leary i Francisco Ponzán Vidal. L'octubre de 1943 va ser detingut per la Gestapo --sota el nom de Miguel Solano García-- amb son fill Josep Bueno Vela a Banyuls de la Marenda i ambdós deportats a Mauthausen. Miquel Bueno Gil va ser assassinat el 18 d'agost de 1944 a la cambra de gas del camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) per protestar contra les brutalitats comeses pels agents de les SS. Sa filla, Alfonsa Bueno Vela, participà en els activitats de la resistència amb son marit Josep Ester Borràs, fet pel qual va ser detinguda i deportada al camp de concentració de Ravensbrück, on patí experiments «científics» nazis que li van deixar seqüeles durant la resta de sa vida.
***
- Eugène
Urvanovitch: El 28 de setembre de 1882 neix a Sennely
(Centre, França) el
socialista, després comunista i finalment anarquista
Eugène Pierre Urvanovitch –el
seu llinatge també citat Urvanowitz
i
altres variants–, també conegut com Gégène.
Obrer serrador –son pare també ja ho havia
estat–, d'antuvi milità amb els
socialistes i després amb els comunistes. El 30 de gener de
1927, davant la
seva negativa a pagar l'impost sobre els salaris, el fisc li va
embargar els
mobles del seu domicili, al número 5 del carrer de la Marne
de la urbanització
dels Tilleuds d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França,
França); la Unió dels
Sindicats de la Regió Parisenca va fer una
convocatòria per impedir aquest
llançament. A partir de 1934 es declarà
llibertari. En 1937 era secretari del
Grup Anarquista Autònom d'Aulnay-sous-Bois.
Eugène Urvanovitch va morir el 14
de juny de 1951 a l'Hospital
de Montfermeil (Illa de França, França).
***
Necrològica
d'Alfonso López Abellán apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 11 de juny de 1985
- Alfonso López
Abellán:
El 28 de
setembre de 1898 neix a Águilas
(Múrcia, Espanya)
l'anarcosindicalista
Alfonso López Abellán. Sos pares es deien Alfonso
López i Dolores Abellán.
Durant la dictadura
de Primo de Rivera
s'hagué d'exiliar a França (Lió,
París, Charleroi) i a Brussel·les
(Bèlgica) va
fer amistat amb el pacifista llibertari Louis Lecoin. El 20 de juny de
1936 passà
a Barcelona (Catalunya) i es posà al servei de la
Revolució. L'11 de febrer de
1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a
França, on patí les mateixes
dificultats que la majoria dels refugiats. Posteriorment
treballà en el sector públic i milità
en la Federació
Local de Foix de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Sa
companya fou Julienne Jeanne Van Belle. Alfonso López
Abellán va morir el 27 d'abril de 1985 a Foix
(País de
Foix, Occitània).
***
Necrològica
de José María López Espinosa apareguda
en el periòdic tolosà Cenit del 17 de
gener de 1984
- José
María López Espinosa:
El 28 de
setembre de 1902 neix a Lanteira (Granada,
Andalusia, España)
l'anarcosindicalista José María López
Espinosa. Sos pares es deien Gabriel
López i Casilda
Espinosa. Emigrat a Catalunya, milità en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Sant Adrià de Besòs
(Barcelonès, Catalunya). Durant la
dictadura de Primo de Rivera fou delegat clandestí de grup.
Durant la
guerra
civil lluità com a soldat en unitats confederals. En 1939,
amb el
triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de
concentració.
Després de la II Guerra Mundial fou miner a La Grand Comba
(Llenguadoc,
Occitània) i ocupà diversos càrrecs de
responsabilitat orgànica en la
Federació
Local de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA)
d'aquesta
població on visqué. José
María López Espinosa va morir el 20 de
novembre de 1983 a l'Hospital General d'Alèst (Llenguadoc,
Occitània).
***
El sabater Pedro Jiménez Sánchez
- Pedro Jiménez
Sánchez: El 28 de setembre de 1906 neix a
Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Pedro Jiménez Sánchez. Sos
pares es deien Domingo Jiménez
Romero i María Sánchez Soto. Fill petit d'una
família de cinc germans, de ben
jove aprengué l'ofici de sabater al taller d'Aurelio
Sánchez. Entre de 1927 i
1930 va fer el servei militar a l'Àfrica. De bell nou a
Ubrique, treballà en
una fàbrica local de sabates i s'afilià a la
Societat d'Obrers Sabaters, adherida
a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquesta
societat havia estat
fundada en 1914 i comptava amb 36 membres en 1932. Després
de l'aixecament revolucionar
d'octubre de 1934, la seu de la Societat d'Obrers Sabaters va ser
clausurada
per les autoritats i no pogué obrir fins el maig de 1936,
després de la
victòria del Front Popular en les eleccions. El 23 de juny
de 1936 va ser
nomenat tresorer de la junta directiva del sindicat, juntament amb
Manuel
Solano Díaz (president), Antonio García
Sánchez (vicepresident), Vicente Romero
Barreno (secretari), Miguel Sánchez López
(secretari adjunt), Francisco Ríos Borrego
(comptador) i els vocals Juan Agüera Morales, Blas
Sánchez Gómez, Blas
Domínguez Díaz i José
Ordóñez Jiménez. Quan el cop militar
feixista de juliol
de 1936, el 23 de juliol va ser nomenat representant del sindicat en el
Comitè
de Defensa d'Ubrique, encarregat de la resistència i de
l'administració de la
població. Després de la caiguda d'Ubrique a mans
franquistes, aconseguí
refugiar-se amb sa família a Màlaga (Andalusia,
Espanya). El febrer de 1937,
quan la pressa d'aquesta població, Pedro Jiménez
Sánchez retornà a Ubrique i va
ser immediatament detingut i, sense cap judici, afusellat el 18 de
febrer de
1937 a Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya) i enterrat, juntament amb 18
afusellats més, en una fossa comuna del cementeri local.
Estava casat amb
Remedio Romero González.
Pedro Jiménez
Sánchez (1906-1937)
***
Bernard Merino Peris en el Congrés de la SAC (Estocolm, 1953)
- Bernat Merino Peris: El 28 de setembre de 1912 neix a València (País Valencià) l'anarcosindicalista Bernat Merino Peris, més conegut com Nardo. Sos pares es deien Bernat Merino i Benvinguda Peris. Paleta de professió, de molt jove començà a militar en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. En 1936 fou delegat per Gandia en el Ple de la Regional de Llevant d'aquesta organització, on s'oposà a les tesis partidàries a col·laborar en els governs de Juan López Sánchez; en aquest ple fou elegit, amb José Pros Manzonis i Juan López, representant de la regional en el Ple Nacional. Durant la guerra civil va ser membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT i secretari de la Regional de Llevant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i participà activament en el procés col·lectivitzador. L'octubre de 1938 representà la Regional de Llevant en el Ple de Regionals de Barcelona. El final de la guerra l'agafà a Alacant i pogué passà els Pirineus després de creuar tota la Península. A França fou internat en camps de concentració. Després participà en la reorganització de la CNT en l'Exili i en la resistència des dels nuclis de Marsella. L'octubre de 1943 fou nomenat membre del Comitè Regional clandestí a Marsella i delegat del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) del pantà de l'Aigle, dedicat especialment a les relacions amb la resistència francesa. El desembre d'aquell any representà Marsella en el Ple de Regionals clandestí cenetista realitzat a La Fare de Marsella, en el qual les regionals de la zona ocupada i l'anomenat Comitè de Besiers s'oposaren a la creació de l'Aliança de Forces Democràtiques (AFD). El març de 1944 participà en el Ple de Muret, on fou nomenat per formar part de la Secretaria Nacional de la CNT, i a final de mes participà en una reunió amb la FAI a Tolosa. L'octubre de 1944 fou elegit en el Ple de Tolosa secretari d'Organització del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El novembre d'aquell any intervingué en un míting a Tolosa i el 23 d'aquest mes signà, en nom de la CNT i del MLE l'Acta de Constitució del Comitè de França de la Junta Española de Liberación (JEL) i el novembre va fer un míting a Tolosa. El gener de 1945 fou nomenat responsable de la secció d'Organització del Comitè Nacional de l'MLE a França. El maig 1945, amb Manuel Buenacasa Tomeo i Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), formà part de la comissió organitzadora del Congrés de Federacions Locals de París (Congrés del Palau de la Química) i formà part de la ponència sobre el trienni bèl·lic, però rebutjà formà part del Comitè Nacional que s'hi creà. En aquestaèpoca defensà la línia minoritària partidària de col·laborar amb les forces polítiques republicanes exiliades. Després de l'escissió cenetista de novembre de 1945 entre partidaris de la col·laboració (sector minoritari) i els de la no col·laboració (sector majoritari), formà part de la CNT«col·laboracionista», essent nomenat secretari general de l'organisme d'ajuda Solidaritat Confederal; també participà en el Fons Humanitari Espanyol. En 1946 va escriure per España Libre. Entre el 13 i el 30 de setembre de 1953 representà el Subcomitè Nacional de la CNT de l'Exterior en el congrés de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) a Estocolm. Més tard defensà la reunificació cenetista, que es concretarà en 1960. Quan es jubilà s'instal·là a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) i assistí a congressos i conferències confederals i d'exiliats. En morir Franco creuà els Pirineus per assistir a actes del moviment llibertari. Sa companya fou Simona Brunet. Bernat Merino Peris va morir el 3 de març de 1988 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Els Arxius Cinematogràfics de la Resistència de Torí (Piemont, Itàlia) conserven una entrevista filmada seva.
Bernat Merino Peris (1912-1988)
***
Alfredo
Prades Ribera
- Alfredo Prades
Ribera: El 28 de
setembre de
1915 neix a Massalió (Matarranya, Franja de
Ponent)l'anarcosindicalista
Alfredo Prades Ribera. Sos pares es
deien Julio Prades
Perfagés i María Rosa Ribera Costó.
Llaurador d'ofici, milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble.
Durant la Revolució va pertànyer
a les dues col·lectivitats que hi hagué a
Massalió i fou voluntari a la«Columna Durruti». L'agost de 1937
assistí a l'Escola Preparatòria d'Oficials,
d'on va sortir amb el grau de tinent i s'integrà en el II
Batalló de la III
Companyia de la 120 Brigada Mixta de la 27 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola (antiga «Columna
Durruti»). El setembre de 1938 formava
part del Batalló Disciplinari de Combat del XI Cos de
l'Exèrcit com a caporal,
d'on va ascendir a sergent. Ferit en combat, va ser traslladat a un
hospital de
Barcelona (Catalunya), on va ser apressat per les tropes franquistes en
1939 en
ocupar la ciutat i enviat al camp de concentració de Miranda
de Ebro (Burgos,
Castella, Espanya). Jutjat en consell de guerra a Saragossa
(Aragó, Espanya), el
27 de desembre de 1939 va ser condemnat a 30 anys de
reclusió major per«adhesió a la
rebel·lió». Purgà la pena a
les presons de Saragossa, Barcelona i
Burgos. Un cop lliure es casà i s'establí a
Zestoa (Guipúscoa, País Basc). Alfredo Prades
Ribera va
morir el 28 d'agost de 1986 a Sant Sebastià
(Guipúscoa,
País Basc).
***
Tuli Kupferberg
- Tuli Kupferberg:El 28 de setembre de 1923 neix a Nova York (Nova York, EUA) l'escriptor i poeta del moviment contracultural nord-americà, dibuixant, pacifista, editor, cofundador de la banda de rock The Fugs i militant anarquista Naphtali Kupferberg, més conegut com Tuli Kupferberg. Fill d'una família jueva, tingué el jiddisch com a llengua materna. En 1944 es graduà amb cum laude al Brooklyn College. Després va començar a estudiar sociologia, però abandonà la carrera per lliurar-se a la bohèmia del Greenwich Village. Més tard, en 1958, va fundar la revista Birth, que només va durar tres números, però que va tenir força influència cultural ja que publicaren autors de la Beat Generation (Allen Ginsberg, Diane Di Prima, LeRoi Jones, Ted Joans) i del seu cercle. La seva participació amb el moviment de la Beat Generation ha estat molt estreta i la seva persona ha aparegut en diversos poemes d'aquest corrent poètic. Es va autoeditar diversos llibres, com ara Beatniks o The war against the beats (1961). En 1964, en plena guerra del Vietnam, amb el poeta Ed Sanders, va crear el grup de rock satíric i antimilitarista The Fugs --nom que Kupferberg prengué del substitut de la paraula «merda» que apareix en el llibre de Norman Mailer The naked and the dead--, on va fer de cantant i escrigué moltes de les cançons. També ha publicat alguns discos en solitari, com ara No deposit, no return (1964) i Tuli & Friends (1989). Pel que fa a la literatura, en 1961 va escriure 1001 ways to live without working, que en realitat conté 1005 maneres de viure sense treballar i un fotimer d'anècdotes de tota mena. Però el seu llibre més conegut és 1001 ways to beat the draft (1966), pamflet satíric contra la guerra de Vietnam creada amb textos de Robert Bashlow. En total ha publicat més de cinquanta llibres. En 2000 va treure el còmic Teach yourself fucking, publicat per l'editorial anarquista Autonomedia. Ha participat en diverses pel·lícules underground --com ara W.R.: Mysteries of the organism (1971), Dynamite chicken (1972),Voulez-vous coucher avec God? (1972)--, en vídeos musicals i té el seu propi programa de televisió quinzenal (Revolting News). Tuli Kupferberg participà activament en els cercles anarcopacifistes de Nova York. L'abril de 2009 patí un vessament cerebral a la seva casa de Nova York que el deixà amb deficiències visuals greus. Un cop recuperat després de passar per una residència d'ancians, tornà a escriure cançons i col·laborar per Internet. Tuli Kupferberg va morir el 12 de juliol de 2010 al Dowtown Hospital de Nova York (Nova York, EUA) d'insuficiència renal i septicèmia.
***
Piero Ciampi
- Piero Ciampi: El 28 de setembre de 1934 neix al barri de Pontino de Liorna (Toscana, Itàlia) el cantautor i poeta anarquista Piero Ciampi. Son pare, Umberto Ciampi, fou un petit comerciant de la pelleteria. Després del batxillerat, es matriculà a la facultat d'enginyeria de la Universitat de Pisa, però quan arribà l'hora dels exàmens retornà a Liorna per dedicar-se a la música amb sos germans Roberto i Paolo, formant un grup musical on ell era el cantant. Es guanyà la vida amb feinetes, especialment en una companyia d'oli lubricant al port, fins que va ser cridat a files i enviat al Centro Addestramento Reclute (CAR, Centre d'Instrucció de Reclutes) de Pesaro. Durant les sortides i permisos tocà a petits locals d'aquesta ciutat, on conegué el compositor Gian Franco Reverberi qui intentà introduir-lo en la música professional i d'antuvi tocà el contrabaix en diverses orquestres de Pesaro. En 1957 sense un duro, amb només una guitarra i un bitllet d'anada, marxà a Gènova, on després d'entrevistar-se amb Reverberi i conèixer el pintor Federico Sirigu continuà camí cap a París. A la capital francesa va fer amistat amb el poeta Louis-Ferdinand Céline i escoltà i admirà l'intèrpret llibertari Georges Brassens. Va ser en aquesta ciutat on esdevingué un autèntic cantautor. En 1959 retornà a Liorna sense un cèntim. Després d'un mes anant i venint, sense rumb, embriagant-se dia sí i dia també i amb la idea de fer-se pescador, Reverberi el rescatà i el portà a Milà per fer feina amb ell. Franco Crepax, amic de Reverberi i director artístic de la Companyia General del Disc (CGD), el fitxà com a cantautor de la companyia sota el nom artístic de Piero Litaliano i li publicà alguns discos de curta durada. En 1963 Piero Litaliano publicà el seu primer LP, però descontent amb la política comercial de la companyia, abandonà Milà i retornà a Liorna, on abandonà el nom de Piero Litaliano i començà a escriure cançons amb el seu autèntic nom. Però després de publicar petits treballs, es llançà a vagabundejar arreu d'Europa (Suècia, Espanya, Anglaterra, Irlanda, etc.) i a la beguda. La seva vida sentimental també va ser força agitada: dos matrimonis (Moira, irlandesa, i Gabriella) que acabaren en fracassos. A partir de 1967 es dedicarà a la poesia, abandonant una mica la música. En 1971 publicà el seu segon àlbum i en 1973 el tercer, Io e te abbiamo perso la bussola. Entre 1973 i 1974 els seus problemes amb l'alcohol i baralles amb altres artistes el marginaran encara més. Només es va relacionar amb el cantautor anarquista Fabrizio De André. Així i tot, en aquests anys escriurà algunes de les seves cançons més conegudes, com ara Io e te, Maria o Bambino mio. Mentrestant cantava a petits locals, on no es reprimia d'insultar el públic ric i burgès que el venia a escoltar i on actuava sovint sota els efectes de les begudes espirituoses. En 1975 s'edità el seu quart LP, Andare camminare lavorare e altri discorsi. En 1976 actuà una nit al Club Tenca, concert que anys després serà publicat en disc. En aquest mateix any sortí el seu últimàlbum, el disc doble Dentro e fuori. Entre 1976 i 1977 realitzà una gira de concerts amb diversos autors de la discogràfica RCA (Paolo Conte, Nada i Renzo Zenobi), que no va ser gaire reeixida. Els últims anys de sa vida els passà a Liorna. Piero Ciampi va morir el 19 de gener de 1980 d'un càncer de gola en un hospital de Roma (Itàlia), assistint pel metge i compositor Mimmo Locasciulli, el qual, anys després, li dedicà la cançó Tu no. Pòstumament, en 1981, s'edità l'àlbum La carte in regola i anys després, en 1990, una edició resum de la seva carrera en tres discos,L'album di Piero Ciampi. En 2010 sortí el CD-DVD Piero Ciampi, le canzoni e le sue storie. Les seves cançons han estat objecte de diverses versions realitzades per nombrosos artistes i grups musicals. La seva poesia només va ser publicada pòstumament: Canzioni e poesie (1980), Ho solo la faccia di un uomo. Poesie e racconti inediti (1985) i Tutta l'opera (1992). Des de 1995 existeix a Liorna un «Premio Ciampi» que guardona anualment els millors cantautors novells italians.
Defuncions
Gaetano Agostino Fontana
- Gaetano Agostino Fontana: El 28 de setembre de 1940 mor a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Gaetano Agostino Fontana. Havia nascut el 2 d'agost de 1871 a Pisa (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Amerigo Fontana i Gemma Taccola. Era fill d'una família molt pobra. Des de la seva joventut formà part del moviment anarquista i es guanyava la vida com a cotxer i grum. El 15 de setembre de 1894 va ser condemnat a dos anys de residència obligatòria i en aquests anys patí diverses detencions i amonestacions. En 1897 figurava en una llista de militants interceptada a Errico Malatesta. El 26 de desembre de 1910 assistí al III Congrés Regional Anarquista de Toscana que se celebrà a Pisa. En 1916 formà part de la comissió administrativa del periòdic L'Avvenire Anarchico. El gener de 1919 fou membre del comitè pisà per a l'homenatge a Pietro Gori. Durant el feixisme abandonà qualsevol militància política, però continuà sotmès per les autoritats a una estreta vigilància.
---
VilaWeb entrevista l´escriptor Miquel López Crespí - Escriptors de sa Pobla
Miquel López Crespí: 'Tot allò que va ser demonitzat per pactar la transició ara és de rabiosa actualitat'
Entrevista a l'escriptor mallorquí i autor del bloc de VilaWeb 'Literatura catalans moderna - Illes'
Per Núria Ventura (VilaWeb)
Miquel López Crespí (la Pobla, 1946). És un dels escriptors més prolífics de les Illes. Amb més de seixanta llibres publicats, ha escrit des de novel·la a assaig, passant per la poesia i la dramatúrgia. Va començar a publicar articles a la premsa balear l'any 1969 i ara està jubilat, però continua actiu, sobretot al seu bloc, 'Literatura catalana moderna - Illes', on gairebé cada dia publica apunts. La temàtica més recurrent tant al bloc com als seus llibres és la recuperació de la memòria històrica de la guerra de 1936-1939, el franquisme i la transició, sobretot a les Illes. Crespí considera que la transició o 'restauració borbònica', com en diu ell va ser plena de renúncies d'alguns partits, com ara la lluita per la república o pel dret dels pobles a l'autodeterminació, que actualment han ressorgit inevitablement. És molt crític amb el govern de Bauzá: 'És una espècie de màfia, inculta, anticatalana, antimallorquina i antitot.' Tanmateix, confia que aviat hi haurà un canvi.
Com que és que vàreu obrir el bloc, el febrer del 2006?
Amics meus escriptors em digueren que l'obrís. Jo no en sóc molt d'expert en això, només sé penjar els articles, però sí que ha estat una experiència summament útil. En tots els sentits, a nivell personal i a nivell literari.
Què us ha aportat?
Molt. Me n'he adonat que em serveix molt com a plataforma literària i de memòria històrica, sobretot de Mallorca. I veig que ha servit molt per rompre el blocatge dels mitjans de comunicació clàssics. A nivell de Països Catalans som més de nou-cents escriptors potser. A les Illes potser n'hi ha més de noranta. Però si et fixes en les planes de cultura dels diaris i les revistes, amb algunes excepcions, sempre solen sortir els mateixos.
Qui hi surt?
Els escriptors lligats al poder polític, al poder econòmic o acadèmic. Les tribunes estan una mica copades. I això no va lligat amb la qualitat de les obres. No té res a veure. Pot sortir un escriptor que es faci famós en dos dies perquè té tots els poders fàctics al seu servei però que la qualitat del que escriu sigui minsa. El control de les pàgines literàries de les revistes i els diaris no té res a veure amb la qualitat de les obres. Des de fa molts anys que amb els companys escriptors sempre tenim la mateixa conversa: 'He enviat la novel·la a la redacció i no ha servit de res'.
I quina funció hi fan els blocs de VilaWeb aquí?
L'aparició dels blocs a VilaWeb romp per primera vegada a la història el bocatge dels mitjans. Ja no és el comissari de torn qui decideix quina novel·la surt i quina no. Ets lliure de publicar els comentaris que vulguis, pots publicar alguna crítica que t'hagin fet, pots explicar la història de l'obra literària, etcètera.
I heu pogut interactuar amb els lectors?
Sí, qualsevol lector et pot dir que li ha agradat la novel·la, et pot preguntar què significa alguna cosa del text i li pots contestar. També se'ls pot aconsellar sobre on trobar un llibre, perquè no totes les obres que es fan es poden trobar a les llibreries.
I una altra cosa molt important dels blocs és que quan hi ha un acte cultural també ho pots explicar. En la presentació dels llibres que tenen el suport del govern darrere, l'escriptor no ha de fer res. Els criats del Departament de Cultura fan la feina d'organitzar la presentació. Però la resta d'escriptors han de fer la feina d'enviar les invitacions i organitzar-ho tot. En canvi, amb el bloc hi pots explicar que fas la presentació i aviat has acabat la feina. Són moltes les funcions d'un bloc a VilaWeb!
A les vostres obres, la temàtica que hi predomina és la qüestió de 1936-1939 i la transició.
Jo sempre he fet teatre i poesia, però fa uns quinze anys em vaig aficionar a fer novel·la i vaig començar fent-ne d'històrica. Proa em va publicar 'El darrer hivern de Chopin i George Sand', després El Gall em va publicar 'Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera' i d'altres. I com que el meu pare va ser un presoner republicà que va venir aquí després de la guerra, en un moment em va començar a interessar la memòria històrica de la guerra civil. Una de les darreres coses que he publicat ha estat sobre l'expedició del capità de l'exèrcit de la República Alberto Bayo. I n'he fet uns quants més al voltant de la guerra. I a banda d'això, fa uns anys també vaig optar per analitzar literàriament la vida dels guanyadors: els intel·lectuals feixistes mallorquins i anticatalans com el Llorenç Vilallonga.
Què us inspira, d'aquesta època?
La història està molt lligada a la meva vida particular. El meu pare va estar a un camp de concentració. I després a tot Mallorca encara es respira aquell ambient en alguns llocs. Els nacionals falangistes van matar unes tres mil persones, que és una proporció bestial si es té en compte la població que hi havia. Això condiciona un poble per molts anys. És una cosa que està lligada a la nostra vida quotidiana. La gent de la meva generació encara recorda com van anar les coses. I amb la recuperació de la memòria històrica encara més. Durant la transició aquests temes no anava bé tractar-los perquè s'havia arribat a una mena de pacte per oblidar la guerra i la repressió. Però ara hi ha moltes organitzacions de recuperació de la memòria històrica. Tot aquests temes ara surten a la llum, després de quaranta anys de silenci.
Justament el darrer llibre que heu publicat és 'Els altres comunistes i la transició'. Què hi expliqueu?
Ja he fet força llibres al voltant d'això, que jo en dic 'restauració borbònica'. Però van ser llibres una mica gruixuts i ara Lleonard Muntaner m'ha publicat aquest llibre que és més sintètic. És una espècie de diccionari. Parla de totes les claudicacions dels partits del règim en els temps que van pactar amb el darrer president del 'movimiento nacional', l'Adolfo Suárez. La voluntat és deixar constància de totes aquelles claudicacions, com per exemple l'abandonament de la lluita per la república, de la lluita per la memòria històrica, la criminalització de la lluita pel dret dels pobles a l'autodeterminació, expressament prohibida i signada l'any 1978, etcètera. Tots aquests temes que van ser demonitzats i amagats pels que van pactar la transició amb el franquisme, són ara de rabiosa actualitat.
I no parlem del Principat. Un milió vuit-centes mil persones al carrer, gairebé tots els alcaldes cantant els segadors al Palau de la Generalitat, tretze mil castellers cridant independència a Tarragona La transició es va fer per evitar una mica tot això i després de quaranta anys tot ha rebentat. Avui en dia la crítica als pactes de llavors és una cosa normal i assumida. Fins i tot el Partit Comunista fa crítica i autocrítica.
Quin paper creieu que fa el govern de José Ramón Bauzá?
A això no se li pot dir govern. Això és una espècie de màfia, inculta, anti-catalana, anti-mallorquina i anti-tot. És la gent més inculta que hem tingut mai al govern de la illes. Fins i tot en Biel Canyelles, un antic president del PP condemnat pels tribunals, era més normal que aquesta fera anti-catalana que tenim. Això no té nom.
Però darrerament hi ha una reacció.
Sortosament. Sobretot dels docents. L'any passat per aquestes dates hi va haver una manifestació de més de setze mil persones, tots vestits de verd. És la manifestació més gran que hi ha hagut a la història de Mallorca. És un equivalent a les manifestacions que hi ha hagut a Barcelona, en proporció. Això ha acabat amb una victòria del poble mallorquí i dels docents perquè el TIL ha estat anul·lat pels tribunals.
Quina perspectiva de futur teniu? Sou optimista?
Esperem que l'any que ve ens puguem llevar aquesta llosa. Sí que sóc optimista perquè si hi hagués una unió d'esquerres podríem fer fora el PP. Aquest partit sempre va unit i si s'ajuntés tota l'esquerra es podria guanyar, com ja ha passat altres vegades.
Ara hi ha un projecte interessant que és la unió de tothom a Més per Mallorca, que aglutina el que era el PSM, ERC i Iniciativa Verds, a més de nombroses organitzacions dels pobles. Això és una esperança que tenim per unir les forces d'esquerres i no anar dispersos.
A quina de les vostres obres hi teniu més estima?
Mira, la darrera novel·la que he publicat m'ha agradat molt. Es diu 'Caterina Tarongí' (Llaonard Muntaner) i n'estic molt content. Els amics em diuen que me n'he reeixit una mica. Del que es tracta és de conjuntar la repressió de la guerra feixista amb la repressió del segle XVIII als xuetes mallorquins. Aquí hem tingut sempre aquest problema que s'ha dissolt en els darrers anys, de menysteniment dels mallorquins descendents dels jueus conversos a la força el segle XIV. Caterina Tarongí és la darrera noia xueta cremada viva per la inquisició, però la protagonista de la novel·la és una mestra republicana descendent de na Caterina Tarongí, que es troba amb uns problemes similars. Segles després, es troba amb la repressió contra els republicans. VilaWeb (10-X-2014)
[29/09] Heywood - Borla - Dubois - Nesi - Abós - Aurelio Fernández - Campuzano - Fabert - Espada - Vogel - Angeli - Viver - Bermejo - Armesto - Monter - Szabó - Gómez Rojas - Manzini - Santandrea - Federn - Crespi - Plaza - Ros - Villar - Huertas - Laisant - Barduzal - Carruth
Anarcoefemèrides del 29 de setembre
Naixements
Ezra H. Heywood
- Ezra Heywood: El 29 de setembre de 1829 neix a Wetsminster (Massachusetts, EUA) l'abolicionista, propagandista del feminisme i de l'amor lliure i anarcoindividualista Ezra Hervey Hoar, més conegut com Ezra Hervey Heywood. Sos pares, agricultors, es deien Ezra Hoar i Dorcas Roper. En 1848 el nom familiar de Hoar va ser canviat pel de Heywood. Sos pares, devots baptistes, criaren l'infant a la granja familiar de Princeton (Massachusetts, EUA). Després d'estudiar a l'Acadèmia Westminster, en 1852 abandonà la llar familiar i s'instal·là a Providence (Rhode Island, EUA), on va fer estudis a la Universitat de Brown, centre es graduà en 1855 i aconseguí el màster l'any següent. A continuació restà dos anys a la universitat de Brown preparant-se per a seguir la carrera eclesiàstica. El moviment abolicionista, però, el va trasbalsà i en 1858 decidí deixar l'Església de manera radical i es traslladà a Boston (Massachusetts, EUA). En 1863 publicà The war method of peace. Partidari de l'abolicionisme radical de William Lloyd Garrison, va ser nomenat agent general de la Societat Antiesclavista de Massachusetts. Malgrat tot, en els últims anys de la Guerra Civil nord-americana, trencà amb Garrison perquè considerà que aquest no s'havia esforçat prou en la defensa de la Unió. Posteriorment abraçà el pensament anarcoindividualista de Josiah Warren, el qual havia conegut en 1863. D'antuvi el seu pensament anarcoindividualista es centrà en els aspectes econòmics, defensant una societat lliure no regulada per l'Estat i formada per individus autònoms que donaria lloc a un Estat natural harmònic gràcies al voluntarisme i el suport mutu. Per aquesta finalitat, entre 1869 i 1871, organitzà a Nova Anglaterra diverses grups de les American Labor Reform Leagues (ALRL, Lligues per a la Reforma Laboral Americana), una mena de sindicats que fomentaven l'autogestió entre els treballadors. El 6 de juny de 1865 s'havia casat a Boston amb Angela Fiducia Tilton, amb qui tindrà quatre infants (Vesta, Hermes, Psyche i Angelo). Sa companya exercí una gran influència en el seu pensament radicalitzant-lo, especialment sobre temes relatius al feminisme, com ara la llibertat individual, l'amor lliure, l'anticoncepció, l'educació sexual o el treball femení. En 1871 s'instal·là a Princeton, la ciutat que el va veure créixer, on entre 1872 i 1893 dirigí el periòdic The Word. A Monthly Journal of Reform (La Paraula. Periòdic mensual per la Reforma), on col·laboraren destacats intel·lectuals anarcoindividualistes (Josiah Warren, Benjamin Tucker, J. K. Ingalls, etc.), i l'editorial Co-Operative Publishing Company; a part d'això, creà i animà nombroses organitzacions polítiques i sindicals. En la seva editorial publicà especialment fullets sobre temes econòmics i en defensa dels drets de la dona i en aquest segon camp va ser on tingué una major notorietat. En 1870 publicà el llibre Uncivil Liberty en el qual reivindicà el vot femení. Assetjat pel govern nord-americà, en 1876 edità el llibre Cupid's Yokes, on denuncià el matrimoni com a forma d'esclavatge, alhora que reivindicava que ni l'Església ni l'Estat havia d'exercir cap pressió en les relacions entre els homes i les dones. Aquesta obra era un cop radical contra l'anomenada«Llei Comstock», llei que prohibia la propaganda dels sistemes anticonceptius i de l'educació sexual i que havia estat aprovada tres anys abans amb el suport dels defensors de la moral victoriana nord-americana: la Young Men's Christian Association, la New York Society for the Supression of Vice i el Servei Postat nord-americà, encapçalat pel seu inspector en cap Anthony Comstock. El 2 de novembre de 1877 aquest detingué Heywood durant un congrés a Boston de la Free Love League (FLL, Lliga per l'Amor Lliure) de Nova Anglaterra. Aquest fou la primera de les cinc detencions que Comstock ordenaria contra el propagandista. Jutjat, el 25 de juny de 1878 va ser declarat culpable de dos delictes d'«obscenitat» per haver venut els llibres Cupid's Yokes i Sexual Physiology, de R. T. Trall, i condemnat a dos anys de presó i a 100 dòlars de multa. Després de sis mesos de presó, la campanya que es generà en el seu suport aconseguí que el president Rutherford B. Hayes l'indultés el 16 de desembre de 1878. El 26 d'octubre de 1881 Comstock el detingué novament per publicar i vendre Cupid's Yokes i el full The Word Extra, que contenia dos poemes«obscens» de Walt Whitman, i per difondre publicitat d'un dispositiu contraceptiu en les pàgines de The Word. En el judici, però, després de defensar les seves posicions, va ser absolt. Les dues noves detencions, les de 1883 i de 1887, no van donar lloc a processos judicials. El maig de 1890 va tenir lloc la seva última detenció i fou jutjat per tres càrrecs federals per haver publicat textos en The Word considerats «obscens». Declarat culpable, complir dos anys de reclusió i treballs forçats a la Penitenciaria Estatal de Charlestown. Afeblit i malalt per la seva permanència a la presó i sense recursos econòmics, Ezra Heywood va morir el 22 de maig de 1893 a Boston (Massachusetts, EUA), un anys després del seu alliberament. La figura de Heywood va ser enaltida per la propagandista anarcofeminista Emma Goldman, que el considerava un dels seus pares intel·lectuals, i per l'escriptor llibertari Kenneth Rexroth. En 1985 Martin Henry Blatt edità The Collected Works de Heywood i en 1989 aquest mateix autor publicà la biografia Free Love and Anarchism. The Biography of Ezra Heywood.
***
Foto
policíaca de Jean Borla (1894)
-
Jean Borla: El 29
de setembre de 1847 neix a Cirié (Piemont,
Itàlia) l'anarquista Giovanni
Michele Borla, també conegut com Jean
Michel Borla. Sos pares es deien Giovanni Borla i Marianna
Rechia. Emigrat
a França, treballà d'obrer en una armeria de
Saint-Étienne (Forez, Arpitània).
El 28 de juny de 1875 va ser condemnat a Lió
(Arpitània) a vuit dies de presó
per «ultratge a agents». A partir de 1877
treballà com a ajustador a la fàbrica
de canons nord-americana Hotchkiss de Saint-Denis (Illa de
França, França), que
s'havia inaugurat dos anys abans. En aquesta època vivia
sense casar-se amb la
bugadera Elisa-Blanche Royer, amb qui havia tingut un infant. Entre
1891 i 1892
estigué relacionat amb el moviment anarquista,
però després cessà de
freqüentar-lo i en 1894 sembla que abandonà la
política. El seu nom figura en
un llistat d'anarquistes aixecat el 20 de febrer de 1894 per la
Prefectura de
Policia i vuit dies després s'ordenà l'escorcoll
de casa seva i la seva
detenció per «associació
criminal». El 2 de març de 1894 el comissari de
policia de Sant-Denis Nord es presentà al seu domicili i
taller, al número 5 del
carrer Strasbourg de Saint-Denis; en aquest escorcoll es trobaren
exemplars de
premsa anarquista (L'Birichin, Il Proletario,
La Riscossa) i el fullet La
société future, obreta que havia estat
distribuïda a la porta de la
fàbrica. Reconegué que llegia Le
Père
Peinard a la fàbrica Hotchkiss. Empresonat
l'endemà a la presó parisenca de
Mazas, va ser posat en llibertat provisional el 6 de març
d'aquell any. El 6 de
juny de 1895 el jutge d'instrucció Meyer va sobreseure el
seu cas per«associació criminal». Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica d'Alcide Dubois apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 14 de setembre de 1912 [On diu Saint-Junien, ha de dir Saint-Imier]
- Alcide Dubois: El 29 de setembre de 1856 neix a Les Bois (Jura, Suïssa) l'obrer rellotger anarquista Alcide Dubois, que va fer servir el pseudònim Addrich. Sos pares es deien Sylvain Dubois, rellotger, i Émélie Schilt. Treballava com a obrer especialitzat muntador de rellotges«faiseur de secrets» –el «secret» era el mecanisme de ressort que permetia obrir les caixes dels rellotges de butxaca– i militava en la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1872 era membre del Centre d'Estudis Socials de Sonvillier (Berna, Suïssa). Fou delegat per la Secció de Saint-Imier i Sonvillier al Congrés de l'AIT que se celebrà entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna (Berna, Suïssa). El 16 d'agost de 1877 va ser condemnat a 30 dies de presó per la seva participació en la manifestació commemorativa de la Comuna de París («Manifestació de la Bandera Roja», bandera aleshores prohibida) que se celebrà el 18 de març d'aquell any a Berna. El desembre de 1889 fou testimoni de descàrrec en el procés que patiren els seus companys Félicien Darbellay, Ferdinand Hänzi i Albert Nicolet, denunciats per difusió del Manifeste des anarchistes suïsses, i en el qual va fer apologia d'aquest manifest. Entre 1886 i 1888 fou membre del comitè de la Federació de Remuntadors de Rellotges, durant la presidència d'Ali Eberhardt, i entre 1887 i 1889 representant obrer en el comitè de la Federació Rellotgera Mixta. En 1891 fou un dels fundadors de la Unió Obrera de Saint-Imier –intentà, sense èxit, introduir en els estatuts l'antielectoralisme– i participà en la creació del periòdic Le Socialiste (1891-1892), col·laborant amb articles llibertaris sota el pseudònim Addrich. En 1892 publicà, amb Jules Coullery i Albert Nicolet, el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent. Dialogue entre ouvriers, signat com «Un groupe d'anarchistes suisses», que va ser traduït i difons àmpliament en italià (Gli anarchici e ciò che vogliono). El març de 1893, el fabricant rellotger Robert Gygax de Saint-Imier acomiadà una desena d'obrers rematadors que havien rebutjar fer hores extres no remunerades; pel maig, intentà baixar els salaris i afavorir els obrers no sindicats. Els obrers respongueren donant els seus salaris quinzenals i el 29 de maig es manifestaren davant la fàbrica, llançant pedres contra les finestres; l'avalot va créixer quan arribaren els gendarmes i els bombers, resultant una vintena de ferits. Els gendarmes arribats de Berna, capital del cantó, detingueren 32 obrers, Alcide Dubois entre ells. Processat entre el 24 d'abril i el 2 de maig de 1894, Alcide Dubois va ser condemnat a 10 mesos de detenció correccional per«instigació» i en el judici es declarà anarquista, ben igual que Jules Coulleroy, Ernest Droz i Alexis Meyrat–més de vint condemnes es pronunciaren, que anaven dels vuit dies als 10 mesos de presó. El 23 d'agost de 1894 el Gran Consell de Berna reduí en apel·lació la pena en un terç. El 26 de setembre de 1894 es va signar un decret d'expulsió«preventiu» de França per notificar-li en cas que fos interceptat. La primavera de 1895 figurava en el llistat d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França i aquest any col·laborà en Solidarité Horlogère, de Biel (Berna, Suïssa). Sempre fidel al moviment anarquista, el 1908 fou un dels animadors del Grup d'Instrucció Mutual de Saint-Imier, amb Jules Coullery, Ernest Droz i Émile Flotron. Corresponsal ocasional del periòdic socialista Le Sentinelle, en 1912 publicà el fullet Patrie. Patriotisme. Réponse à la question figurant au concurs littéraire de 1910, ouvert par la Société des Commerciants de Saint-Imier sur la «Culture du patriotisme au sein de la jeunesse», editat pel Cercle Obrer de Saint-Imier. Estava casat amb Julie-Adèle Sémon Backof i son germà Arnold Dubois també va ser un militant internacionalista. Alcide Dubois va morir el 8 de setembre de 1912 a Saint-Imier (Berna, Suïssa).
***
Rodomonte
Nesi (ca. 1937)
-
Rodomonte Nesi: El
29 de setembre de 1888 neix a Liorna (Toscana, Itàlia)
l'anarquista i lluitador
antifeixista Rodomonte Andrea Nesi –el seu nom a vegades
citat com Lodomonte–,
conegut sota diversos
pseudònims (Fortunato, Lillo, Lillo il
Cieco, Lillo il Ceo).
Sos pares es deien Andrea Fortunato Nesi i Marina Eva Viola. Pescador
de
professió, vivia al barri Il Gigante de Liorna i havia estat
denunciat per
delictes comuns. En 1915 va ser cridat a files i el 17 de juny de 1916
va ser
condemnat pel Tribunal Militar de Florència (Toscana,
Itàlia) a quatre anys de
presó per insubordinació contra els oficials.
Alliberat gràcies a l'amnistia
del 2 de setembre de 1919 del president italià Francesco
Saverio Nitti, cap a
finals d'any retornà a Liorna i va ser detingut i empresonat
en diverses
ocasions pels seus enfrontament amb els escamots feixistes. Borni de
l'ull
esquerre, el 14 de maig de 1925 va perdre dos dits de la mà
dreta. En 1926
entrà a formar part del grup anarquista«Fiorentina», juntament amb Gino
Magnozzi i Pietro Signorini. El 29 de novembre de 1932
intentà, amb obrers
Manrico Ciorini i Gino Silvino, expatriar-se il·legalment
amagant-se durant la
càrrega del vapor espanyol Luchana,
però van ser descoberts i detinguts. El 13 d'octubre de 1933
aconseguí,
juntament amb altres companys (Marcello Berni, Arrigo Catani, Virgilio
Fabbrucchi, Egidio Gioli, Gino Martelloni, Narciso Menicagli, Oreste
Umberto
Pratesi, Federico Turiddu Scarpellini, Dino Turini, etc.), fugir
clandestinament
d'Itàlia a bord d'un vaixell i arribar l'endemà a
Bastia (Còrsega) i poques
setmanes després va ser inscrit en el Bolletino
dell Ricerche com «anarquista expatriat
clandestinament amb propòsits
criminals» amb l'ordre de detenció.
Instal·lat a Marsella (Provença,
Occitània), el 20 de maig de 1934 participà, amb
altres companys (Giulio
Bacconi, Luca Bregliano, Marcello Cicero, Angelo Girelli, Lanciotto
Persico,
Senofonte Pisani, etc.), en una reunió anarquista.
Posteriorment, amb el
comunista Cesare Massini (Silverio),
difongué pamflets i periòdics antifeixistes entre
els mariners italians que
arribaven al port marsellès. A començament de
1935 se li va decretar
l'expulsió, però restà
il·legalment França. El 15 de maig de 1935 va ser
detingut,
jutjat pel Tribunal de Marsella per «vulneració
del decret d'expulsió» i condemnat
a 15 dies de presó. Més tard, l'octubre de 1936,
creuà els Pirineus i es va
incorporar a la Península a les «Brigades
Internacionals». Sergent de la I
Companyia de la «Brigada Garibaldi» de la XII
Brigada Internacional a Albacete
(Castella, Espanya), combaté, sota les ordres de Guido
Picelli, a diversos
indrets (Cerro de los Ángeles, Casa de Campo, Pardo,
Pozuelo, Boadilla del
Monte, Mirabueno, Majahonda, Arganda, Guadalajara,, Jarama, etc.) del
front de
Madrid i de Guadalajara. Rodomonte Nesi va caure el 13 d'abril de 1937
a Morata
de Tajuña (Madrid, Castella, Espanya), durant la«Batalla del Jarama», a
resultes de l'explosió d'un projectil d'artilleria que el
ferí mortalment a
diverses parts del cos –també moriren
l'antifeixista abissini Joseph Ahmed Din
i Erasmo Ferrari. Mesos després de la seva mort, les
autoritats feixistes el
van incloure en el registre de «terroristes residents a
l'estranger» i el 7
d'octubre de 1937 la Prefectura de Liorna anotava que encara no s'havia
comprovat
si realment havia mort en la guerra d'Espanya i si els seus pares
rebien ajuda
del Socors Roig.
***
Miguel Abós Serena (ca. 1921)
- Miguel Abós Serena: El 29 de setembre de 1889 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Miguel Abós Serena. Fill de Juan Abós i de Martina Serena. El febrer de 1916 va participar en el congrés de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa com a secretari de comitè, càrrec que va mantenir fins a la seva marxa a Barcelona en 1917. Va militar en el Ram del Metall de Barcelona, assolint gran prestigi, i va participar activament en la vaga de 1917. En 1918 va ser delegat pels calderers del coure en el Congrés de Sants. També va ser present en el congrés de 1919 i va ser un dels deportats a la Mola (Maó) l'any següent. Va retornar a Saragossa durant els anys del pistolerisme de Severiano Martínez Anido i de Miguel Arlegui, incorporant-se en el Sindicat del Construcció de la CNT on treballava d'administratiu, destacant per les seves dots d'organització. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa i des d'aleshores va comptar amb una sòlida fama com a orador a Aragó, La Rioja i Navarra, a més de com a conseqüent militant en l'acompliment dels càrrecs orgànics. Després de la dictadura de Primo de Rivera, va participar en la reunió organitzadora dels sindicats cenetistes de Saragossa de juny de 1930. Va assistir al congrés de 1931 com a mediador del conflicte miner asturià i també en el regional de setembre d'aquell mateix any on es van imposar les tesis radicals de Joaquín Aznar, Ramón Andrés i Joaquín Ascaso. Durant els anys següents va simpatitzar amb les tesis trentistes encara que sense alinear-s'hi, va mantenir amistat amb els assidus de la Penya Salduba (Antonia Maymón, Servet Martínez, Luis Máinar, Ramón Acín, els germans Alcrudo, Isaac Puente) --tertúlia àcrata que es reunia els diumenges a la tarda al bohemi cafè del mateix nom, propietat de Pepe Domenech, ubicat a l'aleshores plaça de la Constitució saragossana-- i va fer mítings en diversos llocs. En 1933 va ser nomenat secretari de la CNT d'Aragó, Rioja i Navarra. L'abril d'aquell any va participar en el gran míting de Soto de Alzamora, a prop de Saragossa, amb Valeriano Orobón i González Mallada. En 1935 va ser detingut amb Adolfo Arnal i Servet Martínez per ordre del nou governador civil Francisco de Paula Duelo. A començaments de 1936 era membre del Comitè Nacional de la CNT a Saragossa i va ser criticat per alguns sectors durant el congrés de 1936 per haver demanat veladament el vot per a les esquerres. Poc abans de l'aixecament militar feixista va mantenir converses cara a un pacte amb les esquerres, però en realitat va mantenir una actitud vacil·lant, sembla que per confiar en el republicanisme del general Miguel Cabanellas, maçó com ell, i, quan va voler reaccionar, ja va ser impossible dominar els feixistes i Saragossa va quedar fora de l'òrbita republicana sense disparar cap tret. La pèrdua de Saragossa va causar una enorme impressió en els cercles anarquistes i confederals, ja que aquesta ciutat era considerada «la perla anarquista», i van atribuir el fracàs a Abós. A partir d'aquest moment va començar un autèntic calvari per a Abós: detingut pels feixistes, aquests s'estimen més no afusellar-lo per utilitzar-lo i crear sospites en el bàndol cenetista; la seva situació es va tornar més sospitosa en negar-se a marxar de Saragossa quan un grup d'acció havia arribat expressament a la ciutat per alliberar-lo per por a patir represàlies familiars. Les coses se li van complicar enormement quan el gener de 1937 el coronel franquista, però també maçó, Urrutia el va alliberar. De Saragossa va marxar a Farleta i a Bujaraloz, on la Columna Durruti el va rebre bé, però el Comitè Regional d'Aragó el va traslladar a Alcañiz i en una reunió de militants convocada expressament el 31 de gener de 1937 va ser acusat de traïció; per només un vot no va ser afusellat i es va acordar tancar-lo al camp de Valmuel. El juliol de 1937 va ser alliberat i va treballar en una llar de combatents creada per la 127 Brigada Mixta, excolumna «Roja y Negra», a Bellver de Cinca, fins que, després de la pèrdua de Catalunya, va passar a França. Va patir força als camps de Barcarès i de Setfonts, agreujades les penalitats per les injúries dels companys i, després d'una breu estada enrolat en el 553è Grup de Treballadors Espanyols fent feina en una fàbrica de productes químics a Lanemezan, va morir d'un accés pulmonar per l'asma que patia a les 6 del matí del 28 de novembre de 1940 a l'hospital del Camp de Judes de Setfonts (Llenguadoc, Occitània), on havia reingressat el 19 de novembre molt malalt. Miguel Abós va ser enterrat al Cementiri dels Espanyols de Setfonts (tomba número 78).
Miguel Abós Serena (1889-1940)
***
Fitxa
policíaca d'Aurelio Fernández Sánchez
- Aurelio Fernández Sánchez: El 29 de setembre de 1892 neix a La Corredoria (Oviedo, Astúries, Espanya) --alguns autors citen el 28 d'agost de 1898 (o 1897) a Oviedo (Astúries, Espanya)-- l'anarquista i anarcosindicalista Aurelio Fernández Sánchez, també conegut sota diversos pseudònims com El Jerez, El Cojo, Charles Abella, Colas,Marini, González. Participà activament en la vaga revolucionària d'agost de 1917, per la qual cosa hagué de fugir a Logronyo i a Saragossa. Establert a Barcelona, en 1922 el trobem lligat al grup d'acció anarquista «Los Solidarios» (Joan García Oliver, Joaquín Ascaso, Buenaventura Durruti...) i arran del Congrés Anarquista del mateix any va ser l'encarregat dels comitès antimilitaristes de la Comissió de Relacions. L'1 de setembre de 1923 va participar amb el grup«Los Solidarios» en l'assalt al Banc d'Espanya de Gijón i aquest mateix any intentà eliminar Severiano Martínez Anido. Amb l'arribada de Primo de Rivera al poder, va ser detingut el 24 de març de 1924 a Barcelona, però es va escapar emmanillat. Exiliat a França, va viure a París com a ajustador mecànic amb García Oliver i van haver d'estar un temps amagats a Le-Parc-Saint-Maur, ajudats per Manuel Pérez, per l'intent d'acabar amb Alfons XIII; després marxaren a Bèlgica. De tornada a Espanya en 1926 i va ser detingut a Bilbao el desembre d'aquell any amb sa companya María Luisa Tejedor per la seva participació en l'anomenat «Complot del Puente de Vallecas». Alliberat tot d'una, va ser de bell nou detingut i jutjat a Oviedo (juny i setembre de 1927) i a Pamplona (gener de 1928), i empresonat a Cartagena. En 1927 col·laborà en El Noroeste de Gijón. En 1930 encara seguia pres i li demanaven 23 anys de presó. Alliberat gràcies a l'amnistia proclamada arran de la instauració de la II República espanyola, durant aquest nou període es va mostrar molt actiu, intervenint en moltes accions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en íntima relació amb García Oliver i compartint les tesis de la «gimnàstica revolucionària» d'aquest. Va ser delegat de la Construcció d'Oviedo en el Ple Regional asturià de febrer de 1932. Va destacar en la vaga del transport per la qual cosa acabà empresonat al vaixell «Arnús» en 1933 i en la insurrecció general d'aquell any, fets pels quals patí presó a Burgos i a València aquell mateix any. Després va ser militant del Comitè Local de Defensa de Barcelona i de Catalunya. Començada la Revolució de 1936, va representar la FAI en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya i es va encarregar d'organitzar, amb Josep Asens, les patrulles de control barcelonines. Des de setembre de 1936 es va encarregar de la Junta de Seguretat fins que es dissolgué el març de 1937. Des d'abril de 1937 el trobem al front de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat, encara que inicialment s'havia oposat a entrar en el Govern, però que abandonà arran dels fets de maig d'aquell any. Poc després va patir presó arran de l'«Afer dels Maristes» per pressions de la reacció governamental representada pel nacionalisme basc, però va ser alliberat per la intercessió de García Oliver. El desembre de 1937 fou nomenat secretari general de la CNT. També va participar en el Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol (Barcelona, maig de 1938) i, mesos més tard, el gener de 1939, s'exilia amb García Oliver a França. El 14 de febrer de 1939 fou detingut a causa dels seus antecedents penals i se li assignà la residència a Rennes. Després d'uns mesos, s'instal·la a Mèxic, on va assumir les tesis de García Oliver de la Ponència (1942), i va ser secretari de la fracció cenetista en l'exili de Mèxic. Quan es va trencar la CNT, en 1945, es va allunyar de la polèmica i anys més tard es va apropar als escindits. En 1961 va participar en el Congrés Confederal de Llemotges, també anomenat Congrés de Reunificació de la CNT, i en 1965 en el de Montpeller, com a delegat per Tolosa de Llenguadoc. Aurelio Fernández Sánchez va morir el 21 de juliol de 1974 a Puebla (Puebla, Mèxic).
Aurelio Fernández Sánchez (1892-1974)
***
Miguel Campuzano García
- Miguel Campuzano García: El 29 de setembre de 1894 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el mestre i periodista anarquista Miguel Campuzano García. Va fer estudis a la seva ciutat natal i abans de fer els 18 anys aconseguí un títol que l'habilità per exercir l'ensenyament. En 1913 va obrir una escola a Valladolid («La Ilustración»), tancada un any després davant l'oposició clerical, fet pel qual va abandonar la ciutat. Durant els deu anys següents exercí l'ensenyament arreu l'Estat, alhora que prenia consciència dels problemes socials. En 1923 va treballar amb Gaston Leval a l'Escola Racionalista de Vigo (Galícia) i l'any següent, ja completament partidari de les idees anarquistes, s'encarregarà de portar l'Escola Racionalista de la Institució Horaciana de Cultura de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya). En 1929 regentarà l'escola racionalista «El Cabanyal» a València, convertit en abanderat de les innovacions pedagògiques llibertàries, perseguides sempre --fou detingut com a«anarquista perillós». En aquesta època va rebutjar els oferiments de la reaccionària Unión Patriótica que volgué enrolar-lo en els seus quadres pedagògics. Després d'un temps a França, en 1930 vivia a Arcos de Jalón. Durant el període republicà va dirigir l'«Escola Ateneu» de Mataró, fundada pel Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per Joan Peiró, en el portaveu de la qual (Albada) col·laborà amb articles didàctics i pedagògics. Amb la derrota de 1939 es va exiliar a França i a Banyuls de la Marenda va encarregar-se d'una colònia infantil. En 1940 es va traslladar a Santo Domingo, on va col·laborar en Democracia. En 1943 es va instal·lar a Caracas (Veneçuela) i després de recuperar-se d'una crisi de paludisme que gairebé el porta a la tomba, comença una nova etapa vital fonamentada en el periodisme professional: redactor d'El País (1943-1948) i d'Últimas Noticias (1948-1958). Després participarà en la fundació de La República, on treballarà fins a la seva mort. A Veneçuela va participar activament en el món llibertari i en 1946 es mostrà favorable a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Interior i va fer costat la Subdelegació de la CNT veneçolana. En 1963 li va ser concedit el Premi Nacional de Periodisme pel Ministeri d'Educació Pública de Veneçuela i també es va crear una biblioteca amb el seu nom. Fent servir diversos pseudònims (Luz de Castilla, Araceli, Fernando Martorell, Fermín Pinardell,Modesto Educador, Amador de la Paz, etc.), va escriure en nombroses publicacions llibertàries i afins, com ara Acción y Cultura, Acción Social Obrera, Albada, Butlletí de la Societat Ateneu Popular de Mataró, CNT, Cultura Ferroviaria, Llibertat, El Luchador, El Pueblo, La Revista Blanca, Solidaridad, Solidaridad Obrera, La Tierra, Voluntad, etc. És autor de l'obreta, publicada en «La Novela Ideal» de l'editorial barcelonesa de «La Revista Blanca», Armonía (1927). Sa companya fou Harmonia Dalmau, filla d'anarquistes, i la parella va tenir dos fills, Artorix i Acracia. Miguel Campuzano García va morir el 24 de setembre de 1964 a Caracas (Veneçuela).
***
Berthe
Fabert i Eugène Guillot (1960)
[Col·lecció Charles Tella]
-
Berthe Fabert: El
29 de setembre de 1895 neix a la zona d'Esbly i de Meaux (Illa de
França,
França) la militant anarquista i anarcosindicalista Berthe
Suzanne Fabert, també
coneguda com Berthe Fabert-Guillot.
Durant els anys vint va ser la companya del destacat anarquista Severin
Férandel amb qui porta, fins el 1928 quan la parella va ser
substituïda per Nicolas
Faucier, la Llibreria Internacional Anarquista, al carrer des Prairies
de París
(França). En 1927 fou la responsable de les subscripcions i
de la tresoreria de
la nova època del periòdic en llengua castellana Acción, publicat a
París entre desembre de 1927 i gener de 1928, i
que va ser prohibit des del seu primer número arran de la
publicació d'un
article fent una crida a l'assassinat dels sobirans espanyols.
Després de la
marxa cap a Mèxic de Férandel, es
lligà sentimentalment al militant anarquista
espanyol Francisco Ascaso Abadía, aleshores refugiat a
França, i s'instal·la
amb ell a Lió (Arpitània). Després de
l'expulsió d'Ascaso, marxà amb ell cap a
Alemanya i a Brussel·les (Bèlgica), on restaren
fins el 1931, any que la
parella es traslladà a Catalunya arran de la
proclamació de la II República
espanyola. Després de la mort d'Ascaso el juliol de 1936
durant la resposta
armada contra l'aixecament feixista a Barcelona (Catalunya),
conegué a la
capital catalana l'objector de consciència
francès Eugène Léon Guillot (Jacques
Salies), qui esdevingué son nou
company. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, la parella
retornà a
França. El 15 de març de 1939, arran d'un
escorcoll a la seu de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA), va ser interrogada per la policia:
aleshores
viva amb sa germana al número 170 del carrer de
París de Vincennes (Illa de
França, França) i la policia la
qualificà com a «secretària de
relacions
internacionals a Barcelona». En aquesta època
s'encarregà de procurar
documentació falsa als refugiats espanyols, com ara
José García Tella i
família. Durant la II Guerra Mundial, visqué amb
son company sota falsa
identitat a causa de la insubmissió d'Eugène
Guillot i perquè estaven buscats
per la policia. Després de l'Alliberament, milità
a París i fou una de les
animadores del grup anarquista «Amis de Sébastien
Faure». La parella vivia al
número 9 de la plaça Émile Landrin de
París, on ella treballava de conserge.
Quan arribà a la jubilació, les autoritats
cessaren de perseguir-la i la
parella s'establí a Esbly (Illa de
França, França), alhora que
regularitzaren la seva situació matrimonial. En 1978,
després de la mort de son
company, es retirà en una llar de jubilats fins la seva mort
a finals de 1983.
***
Necrològica
de Miguel Espada Bernardo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 4 de març de 1962
- Miguel Espada Bernardo:
El 29 de setembre de 1897 neix a Les Parres de Castellot
(Terol, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Miguel Espada Bernardo, conegut com El
Viejo.
Sos pares es deien Francisco Espada
i
Florentina Bernardo. Militant
de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa
(Aragó, Espanya) i de
Barcelona (Catalunya), després de la guerra civil
s'exilià. S'establí a
Trelhissac, on treballà de guixaire i milità en
la Federació Local de
la
CNT de Perigús
(Poitou-Charentes, França). Sa companya fou Carmen
Cortés. Miguel Espada
Bernardo va morir el 6 de febrer de 1962 al seu domicili de Les Jalots
(Trelhissac, Poitou-Charentes, França) i va ser enterrat dos
dies després al cementiri de Trelhissac.
***
El
soldat Bruno Vogel (1917)
-
Bruno Vogel: El
29 de setembre de 1898 neix a Leipzig (Regne de Saxònia,
Imperi Alemany) l'escriptor,
propagandista pacifista i dels drets homosexuals i anarquista Bruno
Vogel. Son
pare, Emil Bruno Vogel, no era son pare biològic,
però el crià a Bohèmia com si
ho fos, i sa mare es deia Adelheid Josephine Jarolimek. En 1916 es va
presentar
voluntari per a lluitar en la Gran Guerra, primer a la frontera de
l'Imperi
Austro-hongarès, posteriorment al Bàltic i en
1917 a Flandes. Després del
conflicte bèl·lic retornà a Leipzig.
En 1922 fundà, amb Magnus Hirschfeld i
altres, el grup de reivindicació homosexual«Gemeinschaft Wir» (Nosaltres la
Comunitat). Va publicar el seu primer article en el diari Leipziger Wolkszeitung en 1923 i a partir
d'aquest moment
col·laborà en diferents publicacions
periòdiques, com ara Glossen
o l'anarcosindicalista Besinnung
und Aufbruch, un dels òrgans
d'expressió de la Freien Arbeiter-Union
Deutschlands (FAUD, Sindicat Lliure de Treballadors d'Alemanya). Entre
1925 i
1931 col·laborà en el periòdic
anarcosindicalista Syndikalist. En
1925 publicà el llibre Es lebe der
Krieg! Ein Brief, primera obra alemanya antimilitarista
contra la Gran Guerra; aquest llibre va ser denunciat per
blasfèmia i
indecència i es va condemnar a l'editor a destruir els 5.000
exemplars de
l'edició, però tots ja s'havien venut. Aquell
mateix any es va ver una segona
edició de 10.000 exemplars, dels quals les autoritats
pogueren capturar 8.000,
que van ser destruïts. El judici va acabar el març
de 1929 amb una condemna de
l'editorial i la prohibició de diversos capítols
de l'obra. Els pares
l'aplegaren al llit amb un amic i, descoberta la seva homosexualitat,
l'engegaren de casa i s'instal·là a
Berlín. En 1926 fundà a Berlín, amb
Kurt
Hiller, el Gruppe Revolutionärer Pazifisten (GRP, Grup
Revolucionari Pacifista),
que lluità fortament contra la reintroducció del
servei militar obligatori a Alemanya.
En 1928 s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands
(SPD, Partit
Socialdemòcrata Alemany), però
l'abandonà tot d'una. Aquest mateix any publicà Ein Gulasch und andere Skizzen i en 1929
una de les seves obres més discutides i celebrades, Alf, novel·la antimilitarista
i de temàtica homosexual, que ha
esdevingut amb el temps un clàssic en el seu
gènere i ha tingut diverses
reedicions. En 1929 va ser nomenat assessor del Comitè
Executiu del
Wissenschaftlich-humanitäre Komitee (WhK, Comitè
Científic Humanitari), primera
organització de defensa dels drets dels homosexuals i
transsexuals creada al
món. L'estiu de 1931 marxà, amb son company Otto
Böhlmann, cap a Àustria per
estudiar ambdós medicina. A Viena treballà de
traductor en l'editorial de Karl
Schusdek. En 1933, arran de l'incendi del Reichstag alemany i
l'adveniment del
nazisme, abandonà aquest país fins arribar a
Noruega l'octubre de 1933, passant
per Suïssa i París (França). En fugir
havia amagat les seves obres inèdites a
les golfes de casa seva, però anys després va
saber que sa família, amb por,
havia destruït tota la seva producció. El gener de
1934 s'establí en una cabana
a Tromsø (Nord-Norge, Noruega), vivint en condicions molt
difícils del que podia
treure de la terra gairebé sempre gelada. A Noruega
visqué com a professor
d'idiomes i escrivint articles en alemany per a periòdics
noruecs, com ara Arbeiderbladet.
Otto Böhlmann emigrà a
Anglaterra en 1934, però ell, sense passaport,
hagué de restar a Noruega, on
entaulà una nova relació amb Gudmund
Sørem. El gener de 1937, amb el suport
econòmic d'amics i documentació donada pel
canceller Halvdan Koht, pogué
viatjar primer a Londres i després a Sud-àfrica,
on s'instal·là a Ciutat del
Cap amb Otto Böhlmann i Gudmund Sørem. Entre febrer
de 1942 i novembre de 1944
treballà per a l'exèrcit sud-africà.
En 1946 col·laborà per qüestions
econòmiques en la revista gai suïssa Der
Kreis. A Sud-àfrica descobrí la
bisexualitat i tingué un fill amb una
nativa africana. Formà part de la West African Students
Union (WASU, Unió
d'Estudiants de l'Àfrica Occidental) i es va relacionar
sense problemes amb la
població negra, cosa que li va porta més d'un
ensurt. En 1952, fugint del règim
racista de Sud-Àfrica, retornà a Europa i es va
instal·lar a Londres
(Anglaterra), on participà activament en el moviment
antiapartheid. En 1986 Wolfgang
U. Schütte publicà una antologia dels seus articles
sota el títol Ein junger Rebell. Erzählungen und
Skizzen
aus der Weimarer Republik, on es recull molta de la seva
producció
llibertària.Bruno Vogel va morir el
5 d'abril de 1987 al Londoner Royal Free Hospital de Londres
(Anglaterra) i el
seu funeral va ser sufragat pels serveis socials del barri londinenc de
Camden.
L'agost de 2012 les seves obres inèdites Maschango
i Slegs vir Blankes, va ser
publicades
anònimament en Internet.
***
Edoardo Angeli als anys trenta
- Edoardo Angeli: El 29 de setembre de 1903 neix a Mercato Saraceno (Forlì-Cesena, Emília-Romanya, Itália) l'anarquista Edoardo Angeli, també conegut com Dino Angeli i Poupon. A partir de 1917 començà a militar en el moviment llibertari i en aquesta època es guanyava la vida com a segador. Després de la Gran Guerra, participà en totes les lluites socials d'aquells anys. Amb l'arribada del feixisme, en 1923, s'exilià amb tota sa família, a Suïssa. El 8 de desembre de 1924 passà a França i entrà a treballar a la fàbrica Peugeot de Montbelliard. En 1926 s'instal·là a París on restà fins al juny de 1932. Aquest mateix any, després d'una estada a Basilea, es traslladà a Marsella. El gener de 1933 va ser detingut a Niça amb altres companys antifeixistes per haver assistit a una reunió considerada subversiva. En 1934 participà amb altres llibertaris italians (Gino Balestri, Cesare Fietta, Horatio Del Condi, Emilio Predieri, Celso Persici, Pio Turroni, Virgilio Fabrucci, Giulio Bacconi, etc.) en l'organització d'una cooperativa d'obrers de la construcció a Marsella la qual permeté la col·locació de nombrosos companys. Després milità al barri de la Belle-de-Mai en el Grup Comunista Anarquista de la Federació Anarquista del Sud-Est, juntament amb Giulio Bacconi, Celso Persici i altres. Durant els seus nombrosos viatges a Bèlgica conegué Armida Marchetini, que esdevindrà sa companya. El juliol de 1935 entrà a formar part del Comitè de Coordinació de Marsella contra la guerra d'Abissínia i amb altres companys italians participà en aquesta ciutat en la manifestació del Primer de Maig de 1936 rera la bandera negra. A començaments de la guerra civil va estar a la Península, a Catalunya i a Madrid, però no participà en els combats pel seu antimilitarisme. El maig de 1937, pressionat pels seus companys, retornà a França força desencantat. Va fer feina en una fàbrica de ciment que tenia una sucursal a Algèria i poc després amb sa companya s'instal·là a Orà. En aquestaèpoca el seu nom figurava en una llista d'«activitats terroristes» de les forces de seguretat franceses. En acabar la guerra d'Espanya, participà en la xarxa d'evasió dels refugiats que fugien del franquisme cap a Algèria i per la qual cosa va ser detingut el 19 de juliol de 1939 amb Celso Persici i Edmond Lelli i no fou alliberat fins a dos mesos després. Després del termini de les hostilitats en 1940 i de la instal·lació a Orà de la Comissió Italiana d'Armistici, passà clandestinament, amb Celso Persici i Edmond Lelli, al Marroc on va ser acollit per altres companys italians vivint sota falses identitats espanyoles. El setembre de 1943, arran del desembarcament aliat al nord d'Àfrica, retornà a Orà. Amb l'Alliberament participà en les activitats del grup «Libre Examen», amb els companys Jean Ferri, José Giner i Fernando Mateo, entre d'altres, alhora que publicà entre 1944 i1945 a Orà el butlletí trilingüe (castellà, francès i italià) Libre Examen. En 1962, arran de la independència d'Algèria, Angeli i Marchetini retornaren a Marsella, on la parella participà en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA). Durant un dels seus habituals viatges a Itàlia Edoardo Angeli va ser portat d'urgència a l'hospital de Sant'Orsola de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) on morí el 30 d'octubre de 1985.
***
Necrològica
de Ramona Viver Tudó apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 9 de febrer de 1993
- Ramona Viver Tudó:El 29 de setembre de 1908 neix a Maella (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramona Viver Tudó. Sos pares es deien Marino Viver i Carmen Tudó. Quan tenia quatre anys sa família s'establí a Barcelona (Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939 quedà vídua de guerra –son company, enquadrat en la «Columna Roja i Negra», fou abatut al front de Terol– amb un fill de sis anys. A partir de 1940 es dedicà, amb una germana, a vendre i distribuir carbó a Barcelona. Més tard explotà pel seu compte una mina de carbó abandonada als Pirineus catalans. En aquesta mina, durant els anys quaranta, camuflà opositors clandestins al franquisme i insubmisos al servei militar espanyol. El 17 de desembre de 1947 va ser detinguda per la Brigada Políticosocial acusada de mantenir a casa seva, en una carboneria del carrer Bruc de Barcelona, el Comitè Regional i la Federació Local de la CNT clandestins. Jutjada, va ser condemnada a tres anys de presó que purgà a la presó madrilenya de Las Ventas. Hagué de deixar sos fills (un nin d'un any i mig, una nina de tres i el major de 14 anys) amb sa família. Un cop lliure, el setembre de 1952 passà en difícils condicions a França amb sos dos fills menors. En l'exili milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Tolosa de Llenguadoc, juntament amb son nou company Joaquín Raluy Sanmartín. Ramona Viver Tudó va morir el 29 de desembre de 1992 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrada civilment dos dies després al cementiri de Puègbonieu (Llenguadoc, Occitània).
---
Sa Pobla i els assassins de Falange Española Tradicionalista i de las JONS
Sa Pobla i els assassins de Falange Española Tradicionalista i de las JONS -
Al poble anava a tallar-me els cabells a la barberia de can Joanet, prop del Bar Rapinya, a dues passes de la plaça. Un dia hi vaig ser testimoni d´un fet que em va sobtar. A casa havia sentit parlar dels assassins que se´n portaven la gent als murs del cementiri, a les cunetes dels voltants. Matons que torturaven i mataven. Però mai n´havia vist un de prop. Els criminals circulaven lliurement pel poble, sovint situats a llocs de comandament. Uns, endollats a l´Ajuntament, altres a la policia, als sindicats feixistes... Alguna vegada la padrina, quan anava a comprar al mercat del diumenge em deia, amb veu baixeta: Veus aquell que porta capell? És en Tòfol de can Bufa. En va matar molts en temps de la guerra. Era l´encarregat de portar-los a Can Mir, a Palma, però també sabia prémer el gallet quan convenia i li venia de ganes. (Miquel López Crespí)
Em demanava si encara portarien dins la cartera el carnet de Falange, la clau que obria totes les portes en els anys de la guerra civil, el paper de cartró vermell amb el jou i les fletxes que et permetia alçar la veu, assenyalar qui era amic o enemic del règim, entrar a les cases, escorcollar sense permís... Quin poder, el carnet de Falange Española Tradicionalista y de las JONS!
Al poble anava a tallar-me els cabells a la barberia de can Joanet, prop del Bar Rapinya, a dues passes de la plaça. Un dia hi vaig ser testimoni d´un fet que em va sobtar. A casa havia sentit parlar dels assassins que se´n portaven la gent als murs del cementiri, a les cunetes dels voltants. Matons que torturaven i mataven. Però mai n´havia vist un de prop. Els criminals circulaven lliurement pel poble, sovint situats a llocs de comandament. Uns, endollats a l´Ajuntament, altres a la policia, als sindicats feixistes... Alguna vegada la padrina, quan anava a comprar al mercat del diumenge em deia, amb veu baixeta: Veus aquell que porta capell? És en Tòfol de can Bufa. En va matar molts en temps de la guerra. Era l´encarregat de portar-los a Can Mir, a Palma, però també sabia prémer el gallet quan convenia i li venia de ganes.
Els havia vist de lluny. Però ara, a la barberia, mentre esperava el meu torn, vaig sentir la conversa que em va deixar corglaçat.
Jo mirava des de la cadira on esperava que em cridassin. En Joanet tallava els cabells a un pagès que tenia vist sovint a la plaça. Hi tenia una paradeta de venda de verdures. Les dues persones, barber i pagès, s´havien animat conversant i, sense anar a pensar qui pogués haver-hi al local, de cop i volta sortí el nom del mestre socialista Jaume Serra Cardell, assassinat pels militars i falangistes al Fortí d´Illetes. Es parlava de la seva bonior, del suport als pobres i desvalguts, del dia que, juntament amb els carrabiners, va fer front a la sublevació feixista.
Escoltava estranyat. Normalment a la barberia només es parlava del temps que faria, de futbol, de les pel·lícules que s´havien estrenat aquella setmana a can Guixa i can Pelut.
La política era tema tabú. Mai havia sentit cap discussió a un local públic. La por encara planava arreu, forta, poderosa.
Aleshores intervengué en la conversació el senyor Antoni Quetgles, un magatzemista ric i del qual les males llengües deien que estafava els pagesos amb el preu de les patates que exportava a Londres. Romania assegut a un racó llegint una revista esportiva. Potser ningú s´havia fixat en la seva presència. La publicació li tapava el rostre i tots pensàvem que era un client més, esperant el torn, indiferent al que es parlàs en aquell indret.
De cop i volta l´home s´aixecà de la cadira i adreçant-se al pagès li mostra el carnet de Falange i, seriós, li digué: Tú, calla, pagesot. Si encara ets viu és gràcies a mi. Eres a la llista per portar-te al cementiri de Porreres aquell setembre de 1936. O no recordes que aleshores feies feina al meu hort, a Son Amer? Qui et va salvar vaig ser jo. Sí, no posis aquesta cara. Et necessitava a l´hort i per això mateix no volia que et matassin. En cas contrari m´hauria estat ben igual. Un socialista menys al món! No parlis del que no saps. Deixa la política a part i dedica´t a vendre verdures!.
Dit això tornà a amagar el carnet a la butxaca i continuà la lectura com si no hagués passat res. El pobre home no podia avenir-se del que havia sentit. Pagà ràpidament i marxà sense badar boca. Per uns moments la por engendrada per la guerra, que mai no havia marxat de places i carrers, s´ensenyoria, altiva, al meu davant, alçant els antics estendards de bales i sang.
D´una novel·la inèdita de l´escriptor Miquel López Crespí
Glosada a Sóller dia 4 d'octubre a les 19h
L'Ajuntament de Sóller organitza un combat de picat al pati de Ses Escolàpies, el proper 4 d'octubre a les 19h. Hi participaran els Glosadors de Mallorca Maribel Servera "Servereta", Cati Eva Canyelles "Sollerica", Mateu "Xurí" i Ramon Reus.
[30/09] Commutació a Alomà - Estatuts de l'IS - Bovshover - Sbriccoli - Pradier - Lecoin - Gumà - Ainoza - Cano - Muñiz - Manzini - Germans Alcrudo - Cabanellas - Dios - Tuñón - Li Shizeng - Fatsini - Collino - Moragrera - Ballesteros - Dichiara - Abad - Martínez Pérez - Sans
Anarcoefemèrides del 30 de setembre
Esdeveniments
Carta del general Enrique Varela, ministre de l'Exèrcit franquista, a l'esposa d'Alomà, Ángeles Canelo Cardador, comunicant-li l'indult
- Commutació de la
pena de mort a Josep Maria Alomà: El 30 de
setembre de 1940 el dictador
Francisco Franco Bahamonde signa a Madrid (Espanya) la
commutació de la pena de
mort que pesava sobre el pedagog anarquista Josep Maria
Alomà Sanabras per la
de 30 anys de presó, en virtut de les desenes de persones
(aristòcrates,
carlins, falangistes, monàrquics, militars colpistes, etc.)
a les quals havia
salvat la vida durant la guerra. Son germà Pau ja havia
estat assassinat per
les tropes feixistes el 26 de juny de 1940 acusat de«rebel·lió militar» i son
altre germà, Jaume, morí el 24 de març
de 1942 a la presó de Barcelona. Josep
Maria Alomà sortí de la presó el maig
de 1943, després que l'Estat franquista li
hagué requisat tots els seus béns.
***
Cartell situacionista
- Estatuts de la Internacional Situacionista: El 30 de setembre de 1969, durant la VIII Conferència de la Internacional Situacionista (IS), que es va realitzar a Venècia (Vèneto, Itàlia) entre el 26 de setembre i l'1 d'octubre, s'aproven com a document intern uns «Estatuts provisionals de la Internacional Situacionista». L'IS va ser una organització d'intel·lectuals revolucionaris que pretenien acabar amb la societat de classes en tant que sistema opressiu i combatre el sistema ideològic contemporani de la civilització occidental, és a dir, la dominació capitalista. Ideològicament l'IS era una barreja de diferents moviments revolucionaris (marxisme, consellisme, anarquisme, dadaisme, surrealisme, existencialisme, anticonsumisme, psicoanàlisi, etc.). En aquests estatuts es posa de manifest que l'IS és una associació de caire internacional, on participen individus d'una desena de nacionalitats i on s'havia establert quatre seccions internacionals organitzades (americana, francesa, italiana i escandinava). Els estatuts especifiquen la forma d'organització de les seccions nacionals i la coordinació entre elles.
Naixements
- Joseph
Bovshover: El 30 de setembre de 1873 neix a Lyubavitsh
(Moguilev, Imperi Rus; actualment
Bielorússia) el poeta jiddisch anarquista Yoysef Bovshover,
més conegut en la
seva versió anglesa com Joseph
Bovshover,
i que va fer servir els pseudònims M.
Turbov i Basil Dahl. Fill
d'una
família jueva ortodoxa benestant, després
d'estudiar en escoles religioses, son
pare volia que fos rabí, però això no
anava amb la seva personalitat i quan era
molt jove deixà Lyubavitsh. Atret per la poesia de Heinrich
Heine, s'establí a
Riga (Vidzeme, Letònia, Imperi Rus; actualment
Letònia), on va estudiar
l'alemany, alhora que treballava en una botiga de grans. Quan tenia 18
anys,
l'octubre de 1891, emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on
alguns de sos
germans ja s'havien instal·lat. En aquesta ciutat
treballà d'obrer pelleter en
una fàbrica i entrà a formar part del moviment
anarquista. Començà a escriure
poesia en jiddisch i es dedicava a recitar els seus poemes a la
fàbrica. Per
les seves activitats va ser acomiadat de la feina i un dels seus
germans li va
comprar una botiga de queviures, que, donades les seves actituds gaire
comercials,
va fer fallida immediatament, perdent-se tots els diners invertits.
Després va
treballar de periodista i fent classes particulars d'alemany,
però sempre
visqué en la més extrema de les pobreses. Els
seus primers poemes i proses els
publicà, moltes vegades sota el pseudònim M.
Turbov, en periòdics radicals (Arbayter-Tsaytung,Der Nayer Gayst, Fraye
Gezelshaft, etc.). Inicialment inspirat amb altres Sweatshop Poets (Poetes de la
Fàbrica) –moviment
de la literatura moderna en jiddisch creat per treballadors immigrants
que
visqueren en primera persona les inhumanes condicions de vida a les
fàbriques
de l'època–, com ara David Edelstadt, Morris
Rosenfeld, Morris Winchevsky, etc.,
acabà desenvolupant el seu propi estil, deixant de banda la
poesia
revolucionària alemanya i decantant-se per
influències de poetes
nord-americans, com ara Walt Whitman. La seva poesia fou molt popular
entre els
treballadors jueus no només de Nova York, sinó
d'arreu del món. Coneixia molt
bé l'anglès i va traduir la seva poesia en
aquesta llengua, publicant-la en
periòdics en anglès, aconseguint així
una cert fama en els cercles no jueus. També
va escriure directament en anglès sota el
pseudònim Basil Dahl,
col·laborant, entre altres, en la revista anarquista de
Benjamin Tucker Liberty. L'estiu de
1895 un grup d'amics li trobaren una feina en una pelleteria de
Brooklyn, però
durant el primer dia de treball va desaparèixer.
Després va marxar a New Haven
(Nova York, EUA) on al matí venia diaris, al migdia
treballava en un restaurant
pel dinar i cinc centaus i després feia algunes hores de
feina en una botiga de
roba. En 1896, de tornada a Nova York, va trobar feina cuidant un
consultori
mèdic. En 1898 va traduir al jiddisch The
Merchant of Venice (Shaylok, oder
der
koyfman fun venedig), que incloïa una biografia de
William Shakespeare i
una prefaci crític per a la posada en escena; la seva
primera representació es
realitzà en 1901 per Jacob P. Adler per al People's Theatre
de Broodway. Aquesta
traducció l'obrí les portes al teatre jiddisch,
col·laborant posteriorment en
diverses representacions. A partir de 1898
començà a partir problemes mentals i
en 1899 va ser ingressat en un hospital psiquiàtric de
Poughkeepsie fins els
seus últims dies. En 1899 publicà l'assaig Vegn
poezye (Sobre la poesia), on analitzava l'obra
poètica dels seus poetes més
estimats (Goethe, Heine, Milton, Petrarca, Ralph Waldo Emerson, Walt
Whitman i
Edwin Markham). En 1903 el grup editor del periòdic Frayheyt de Londres (Anglaterra)
publicà en jiddisch un recull
poètic seu sota el títol Poetishe
Verke.
En 1911 l'editorial anarquista Freie Arbeiter Stimme va publicar una
antologia
de les seves obres sota el títol Gezamelte
Shriften. Poezye un proza. Joseph Bovshover va morir el 25 de
desembre de
1915 a Poughkeepsie (Dutchess, Nova York, EUA). Sos germans no
informaren ningú
de la seva mort i no fou fins el febrer de 1916 que la
notícia es va fer
pública. Després de la seva mort, va ser
inclòs en el panteó dels grans
escriptors proletaris jiddisch, juntament amb David Edelstadt, Morris
Rosenfeld
i Morris Winchevsky. En 1928 l'editorial de l'impressor anarquista
Joseph
Ishill «The Oriole Press» de Berkeley Heights (Nova
Jersey, EUA) publicà una
traducció en anglès dels seus poemes sota el
títol To the toilers and other
verses. En 1918, en plena Revolució russa,
una selecció dels seus poemes titulada Geklibene
lider va ser publicada a Petrograd (República
Soviètica de Rússia) i en
1931 una col·lecció de la seva poesia en jiddisch
(Geklibene lider) va ser publicada
en l'URSS. Alguns dels seus
poemes han estat musicats.
Joseph
Bovshover
(1873-1915)
***
Bianca Sbriccoli (ca. 1926)
- Bianca
Sbriccoli: El 30 de setembre de 1880 neix a Roma
(Itàlia) l'anarquista Bianca
Sbriccoli Pichioni, també coneguda com Bianca
Fabbri o Bianca Fabbri-Sbriccoli,
i que va fer servir el pseudònim de Rosa
Salvadè. Cosina del destacat
intel·lectual anarquista Luigi Fabbri, sa mare
d'aquest, Angela Sbricconi, n'era sa tia. En 1902 els cosins es van
comprometre
i en 1905 Luigi Fabbri va publicar el llibre Lettere
ad una donna sull'anarchia, recull de
correspondència
política que li havia enviat a Bianca; i dos anys
després la parella es casà
civilment. En 1908 nasqué sa filla Luce Fabbri i en 1910 son
fill Vero.
Participà en totes les activitats culturals anarquistes de
son company organitzà
i s'encarregà de la distribució i de les
subscripcions de la publicació La
Scuola Laica. Rivista Internazionale di
Propaganda per l'Educazione Razionale. En 1925 la parella
abandonà la
Itàlia feixista per exiliar-se primer a Suïssa i
després a França –ella passà
la frontera amb documentació falsa a nom de Rosa
Salvadè–, on la parella va ser ajudada
especialment per Louis Lecoin.
Posteriorment tota la família Fabbri emigrà a
l'Uruguai, arribant a Montevideo
el 18 de març de 1929. A finals de 1969 ajudà
Vladimir Muñoz en el seu estudi «Una
cronologia de Luigi Fabbri», que va ser publicat el gener de
1970 en el número
64 de la revista de Buenos Aires (Argentina) Reconstruir.
Bianca Sbricconi va morir el 23 de març de 1972 a
Montevideo (Uruguai).
***
D'esquerra a dreta: Madeleine Beaulaton, Ludovic Pradier i Hirayama Fusako. Conferència Anarquista Internacional (Torí, 10 de novembre de 1970) [CIRA-Lausana]
- Ludovic Pradier:
El 30 de setembre de 1885 neix a Ledenon (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista Ludovic Barthélémy Pradier.
Començà a militar en el moviment
llibertari quan tenia 15 anys i freqüentà els
il·legalistes Jules Bonnot,
Alexandre Jacob i Marius Trevant, formant part de l'escamot
il·legalista del
Grup Anarquista d'Arles (Vallespir, Catalunya Nord), especialitzat a
robar els
trens de mercaderies a l'estació de Tarascó. Quan
li arribà l'edat militar, fou
detingut per insubmissió. Durant els anys vint
participà activament, amb J.
Gadeau, Raoul Raynaud, Mourgues, Candy i altres, en el Grup Anarquista
de Nimes
(Llenguadoc, Occitània) i fou un habitual a la tribuna en
les reunions
públiques organitzades per la Unió Anarquista
(UA), com ara per l'amnistia i la
guerra del Marroc (29 de gener i 29 de juny de 1921, 16 de gener de
1926); el 4
de novembre de 1926 participà en un míting amb
Jean Mathieu Jisca (René Ghislain).
Representà l'UA en la
manifestació unitària del 21 d'agost de 1927 i en
el míting unitari de dos dies
després, celebrats a Nimes per protestar contra
l'execució dels militants
italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant els anys trenta creà
a Nimes un grup
anarquista amb André Prudhommeaux i
col·laborà en Les
Cahiers de «Terre Libre». A partir de
1935, amb Gélestin
Barrial i Prudhommeaux, fou un dels responsables del Comitè
Anarcosindicalista
de Nimes i participà en les campanyes de suport i d'ajuda a
la Revolució espanyola
i en la creació en 1937 de la Secció de Nimes de
Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA), secció que presidí. Poc abans
de la II Guerra Mundial, el
domicili que compartia amb sa companya, Yvonne Raymond, fou objecte de
vigilància policíaca i va ser inscrit a la llista
dels «anarquistes francesos
perillosos per a la seguretat nacional». Quan
esclatà la guerra no fou
mobilitzat, però va ser detingut per la policia del govern
d'Édouard Daladier i
tancat al camp de concentració de Sent Paul
(Llemosí, Occitània), on tindrà com
a company de detenció Nguyễn Sinh Cung (Ho
Chi Minh). Durant l'Ocupació, participà
en la Resistència al Midi amb els
grups guerrillers d'espanyols. Durant la postguerra, fou president de
SIA de
Nimes i prengué part, amb Yves Chapus, en la
creació de la Secció Francesa de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 25 de
novembre de 1956, amb
Raymond Beaulaton, Louis Gallet, Fernand Robert i Guy Badot, entre
d'altres,
fundà a Brussel·les (Bèlgica)
l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) i
col·laborà en
el seu òrgan d'expressió, L'Anarchie.
També fou membre de Libre Pensée. El novembre de
1970 participà en la
Conferència Anarquista Internacional que se
celebrà a Torí (Piemont, Itàlia). En
els seus darrers anys fou membre actiu de la CNT-F i president
degà de SIA. Ludovic
Pradier va morir el 29 d'octubre de 1972 a l'hospital de Nimes
(Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat el 2 de novembre.
***
Louis Lecoin
- Louis Lecoin:El 30 de setembre de 1888 neix a Saint-Amand-Montrond (Centre, França) el militant anarquista i antimilitarista Louis Lecoin, considerat el pare de l'objecció de consciència al servei militar a França. Nascut en una família modesta, de jove va estudiar tres anys a la granja-escola de Laumoy, a prop de Morlac, d'on va sortir diplomat en agricultura. En 1905 va instal·lar-se a París on va fer ara i adés de jardiner, de paleta o de cimentador. En aquesta època, ja preocupat pels problemes socials, va ser condemnat a cinc anys de presó per haver publicat un cartell antimilitarista. Alliberat, va ser incorporat en 1907 a l'Exèrcit, però va rebutjar actuar contra els ferroviaris aleshores en vaga. Un Consell de Guerra a Bourges el va condemnar de bell nou a sis mesos de presó, però, com que va rebutjar les successives noves incorporacions, passarà 12 anys empresonat per insubmissió, abans de ser indultat en 1920. Es va casar amb Marie Morand, filla d'un militant anarcosindicalista, terrelloner de la seva feina, i ambdós marxaran al Midi. L'agost de 1921 va assistir a Lille al congrés de la Confederació General del Treball (CGT) i, davant el rebuig dels dirigents cegetistes de deixar expressar lliurement els representants dels sindicats revolucionaris, va treure el seu revòlver i va engegar uns quants trets. Restaurat l'ordre, va fer un discurs pacifista davant León Jouhaux i el seu grup, tots sindicalistes partidaris de la guerra. Encara que partidari de la no violència i oposat a la guerra i als conflictes, no s'acovardia davant res. Partidari de defensar tot el referent al moviment anarquista, va demanar l'alliberament d'Émile Cottin, jove anarquista de 23 anys que va disparar 10 trets sobre Clemenceau el 19 de febrer de 1919. En una nota d'extrema violència adreçada al president Poincaré, afirmava que aquest era «el més repugnant bonastre de l'època» i que «estava tacat amb la sang de quinze milions d'homes morts a causa de la guerra». Evidentment va ser empresonat i va començar una vaga de fam, que gràcies a les nombroses protestes i la mobilització de l'opinió pública, va obligar el govern a cedir i només va passar sis mesos empresonat. Durant el«Cas Sacco i Vanzetti» va lluitar vehementment contra la seva execució, alhora que va defensar els militants anarquistes espanyols Ascaso, Durruti i Jover, d'una més que probable extradició. Sota el seu impuls, l'afer dels«tres mosqueters», que així eren anomenats els tres anarquistes espanyols, va tenir un gran ressò i per por a no convertir el cas en una qüestió d'Estat, el govern Poincaré va cedir i va ordenar l'alliberament i expulsió dels activistes. Com que no va poder evitar l'execució de Sacco i de Vanzetti, vestit amb un uniforme de l'American Legion es va ficar en una reunió on el govern francès estava convidat i va cridar ben fort: «Visca Sacco i Vanzetti!» Va ser novament empresonat i acusat d'«apologia de fets qualificats com a criminals». Robert Lazurick, futur alcalde de Saint-Amand-Montrond, va assumir la seva defensa i finalment només va estar retingut set dies. Quan va esclatar la II Guerra Mundial, el setembre de 1939, va publicar un pamflet amb el títol Paix immédiate. Nouveau manifeste contre la guerre, que el va portar de bell nou a la presó i no va ser alliberat fins al 1943. En 1958, després de la mort de sa companya a resultes d'un problema cardíac, va tornar a París. Va deixar a Louis Dorlet de responsable de la seva revista Défense de l'Homme, que continuarà fins al 1970. Després, juntament amb Dorlet, fundarà el setmanari Liberté, amb la finalitat de crear campanya per al reconeixement de l'estatut d'objector de consciència en plena guerra d'Algèria, quan els objectors, la major part religiosos, eren tancats a les presons. Després de nombrosos anys de campanya, va obtenir l'alliberament dels objectors que haguessin estat més de cinc anys empresonats. Però la campanya s'allargava a causa d'aquest guerra colonial. Finalment, després de moltes pressions, el general De Gaulle va confiar la redacció de l'estatut d'objector a Lecoin, Nicolas Faucier i Albert Camus, però el text va quedar congelat. El 22 de juny de 1962 Lecoin va decidir posar-se en vaga de fam fins a obtenir l'estatut, amb el suport del periòdic Le Canard Enchaîné. La vaga de fam va dura 22 dies, Lecoin tenia 74 anys. Finalment el govern va cedir i el projecte de Llei va ser lliurat a la Cambra, però va ser ràpidament discutit i considerablement modificat pels parlamentaris i això malgrat les enèrgiques protestes de Lecoin que va assistir a la discussió parlamentària. L'estatut d'objector de consciència, malgrat que fos força distint de l'original, va ser finalment votat. Passat un temps, una nova llei posava entrebancs per a la difusió i divulgació de la llei d'objecció. Després va participar en diverses campanyes i comitès, com ara el d'«Espanya Lliure», el de l'antiesclavisme i el del desarmament unilateral. En 1964 va ser proposat per al premi Nobel de la Pau, però va insistir que fos retirat per afavorir Martin Luther King. Louis Lecoin va morir el 23 de juny de 1971 a Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França) i dies després, el 29 de juny, una concentració de gairebé mil persones va assistir a les seves exèquies i a la seva incineració al cementiri parisenc de Père-Lachaise; entre els presents es trobaven Bernard Clavel, Eugène Descamps i Yves Montant.
***
Salvador
Gumà Clavell en el XXVI Hispano Esperanto-Kongreso
(Palència, juliol de 1965)
- Salvador Gumà
Clavell: El 30 de setembre –algunes fonts citen
erròniament
el 20 de setembre– de 1901 neix
a Alcover (Alt Camp, Catalunya) l'esperantista i militant anarquista i
anarcosindicalista Salvador Gumà i Clavell, conegut com Ganasso. Sos pares es deien Ramon
Gumà, serraller i manyà, i Josepa
Clavell, i tenia un germà, Enric, i una germana, Rosa. En
1916 feia d'aprenent
d'electricista i emigra Barcelona (Catalunya), on trobà
feina repujant en un
obrador d'argenteria. A Barcelona va aprendre l'esperanto a la societat«Paco
kaj Amo» (Pau i Amor), llengua que ja coneixia son pare, i
assistí a classes de
dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis. Examinat per Delfí
Dalmau, aconseguí el
títol de professor d'Esperanto de la Federació
Esperantista Catalana (FEC) i va
fer cursos a sindicats, a associacions i a la Fraternitat Republicana.
En 1923,
fugint del servei militar i de la guerra d'Àfrica, es
refugià a França. Durant
la dècada dels vint a París (França)
participà activament en les activitats de
la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial
Anacional) i va ensenyar
l'esperanto i el català a diverses localitats. A
París es guanyà la vida
repujant i va fer amistat amb Ramon Duncan, germà de la
ballarina Isadora
Duncan. En 1926 Eugène Lanti, fundador de la SAT, li va
oferir la redacció de
la revista Sennaciulo,
responsabilitat que no acceptà a causa de la serva
residència temporal a
França. A París freqüentà
l'anarquista «Foyer Vegetalien» (Llar
Vegà), on hi
anaven molts esperantistes. En 1926 abandonà
París i marxà cap a Occitània. A
començament
de 1930 vivia a la Colònia Llibertària de Lo
Pònt de Soliers (Provença,
Occitània), animada per la parella Estour i on
també residia Luciano Allende.
En aquesta època tenia com a companya Marguerite Estour,
filla de la parella.
En 1933, dos anys després de la proclamació de la
II República espanyola,
retornà a Barcelona i l'any següent es
traslladà amb sa família a Alcover, on
es dedicà al camp i a fer de venedor als vespres al magatzem
d'adobs de la
localitat. En aquesta època freqüentà,
amb Ramon Ferré, Lluís Cesari i altres, el
Centre de Lectura, on ensenyà esperanto, castellà
i català. Durant els anys
republicans ensenyà l'esperanto i va fer
conferències sobre aquesta llengua.
Amant de la música, va fer de pianista d'una orquestrina
local. Cooperativista,
en 1936 ocupava la secretaria del Sindicat Agrícola
d'Alcover de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), on mantingué una actitud
discrepant, fet pel qual
va dimitir. Després del cop militar feixista de juliol de
1936, l'octubre
d'aquell any va ser nomenat tercer conseller municipal de la CNT,
càrrec que
ocupà fins el 1938. També ocupà la
presidència de la Comissió de Cultura,
Economia i Finances fins el gener de 1937, en que ocupà la
presidència de les
seccions de Cultura i Economia. Durant la seva presidència
s'imprimí paper
moneda que portava la seva signatura i que eren coneguts com ganassos, d'aquí el seu
malnom. L'octubre
de 1937 fou membre del consistori pel Sindicat Únic de
Treballadors d'Alcover
de la CNT i el juny de 1938 ostentà el càrrec
d'alcalde segon. En aquesta època
fou un actiu propagandista de les Joventuts Llibertàries.
L'1 de gener de 1938
fou delegat al Ple Regional de Sindicats Pagesos de Catalunya de la CNT
que se
celebrà a Barcelona. En aquesta època era
president de la Secció de Pagesos del
Sindicat Únic d'Oficis Diversos d'Alcover de la CNT. El
novembre de 1938 formà
part de la Junta Municipal Agrària. En 1939 treballava de
comptable de la
foneria Griffoll i el 4 de maig, després de triomf
franquista, va ser detingut,
reclòs incomunicat a Valls (Alt Camp, Catalunya), jutjat per
un tribunal
militar el 16 de juny de 1939 a Tarragona (Tarragonès,
Catalunya) i absolt. En
1940, un cop lliure, es posà a treballar repulsant en un
taller a Alcover. En
1951 s'instal·là a Reus (Baix Camp, Catalunya),
on continuà amb aquesta feina. En
1951 fou un dels organitzadors del XII Hispana Esperanto-Kongreso
(Congrés
Espanyol d'Esperanto), organitzat per la Hispana Esperanto-Federacio
(HEF,
Federació Espanyola d'Esperanto), que se celebrà
a Terrassa, primer congrés
esperantista que s'organitzà després de la guerra
civil. Fou membre del Centre
d'Estudis Alcoverens i va col·laborar en el seu
butlletí. Fou membre del jurat
dels Internaciaj Floraj Ludoj (Jocs Florals Internacionals) i dels
Concursos de
Literatura de la «Fundación Esperanto».
En 1960 guanyà el premi «Belartaj
Konkursoj» de la Universala Esperanto-Asocio (UEA,
Associació Universal
d'Esperanto), organització de la qual era delegat a Reus.
Per al Congrés
Universal d'Esperanto de Madrid (Espanya) traduí diverses
cançons i arranjà
musicalment l'«Ĥoro de Zaragozo» (Cor de
Saragossa). Coedità la revista Horizonto
i col·laborà en La
Gazeto, portant la correcció de les publicacions
esperantistes Kajeroj el la Sudo i Boletin. El 30 de setembre de 2001,
organitzat per la Kultura Asocio Esperantista (KAE,
Associació Cultural
Esperantista) i la Hispana E-Fervojista Asocio (HEFA,
Associació Hispana de
Ferroviaris Esperantistes), se li va retre un homenatge al Centre de
Lectura de
Reus en el seu 100 aniversari, on assistiren prop d'un centenar
d'esperantistes
d'arreu de Catalunya, i on va ser presentat el seu llibre de poemes i
proses en
esperanto Kiam floras la timianoj
(Quan floreix la farigola). Salvador Gumà Clavell va morir
centenari el 23 de
maig de 2003 a Reus (Baix Camp, Catalunya) i va ser enterrat al
cementiri d'aquesta localitat. Molts el consideren
l'esperantista
més important de la Península.
Salvador Gumà Clavell (1901-2003)
***
Necrològica
de José Ainoza Vilas apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de març de 1962
- José Ainoza
Vilas: El 30 de setembre de 1907 neix a Vallobar (Osca,
Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista José Ainoza Vilas –el segon
llinatge a vegades citat erròniament
com Belas. Sos pares es deien
Manuel
Ainoza i Cristina Vilas. Pastor en l'adolescència, no
pogué fer estudis i restà
analfabet. Ben aviat es va afiliar a la Confederació
Nacional del Treball (CNT)
del seu poble natal. En 1932 col·laborà
econòmicament en el suport de Solidaridad
Obrera. En 1933 restà
empresonat set mesos a la presó d'Osca (Aragó,
Espanya). Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936, participà en la
resistència i s'integrà com a
milicià en la «Columna Durruti».
Després de la militarització de les
milícies
confederals, retornà a rereguarda i fou responsable ramader
de la
col·lectivitat agrícola de Vallobar. En 1938,
quan la caiguda d'Aragó,
aconseguí passar el ramat de Vallobar (12.000 ovelles) a
Catalunya. Detingut
pel Govern republicà, restà empresonat–tal vegada perquè no es va voler
integrar en el Regiment d'Artilleria Lleugera 9– en un camp
de concentració
fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França.
Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Bordeus (Aquitània,
Occitània) i
treballà de pintor en la construcció. Sa companya
fou Andresa Begué, amb qui
tingué un infant. José Ainoza Vilas va morir el
12 de febrer de 1962 a Bordeus
(Aquitània, Occitània) en un accident laboral en
l'empresa «Chantiers de la
Gironda» i va ser enterrat tres dies després. Son
germà Francisco Ainoza Vilas
també va ser militant llibertari.
***
Necrològica de Julia Cano Sáez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 9 de gener de 1972
- Julia Cano Sáez:
El 30 de setembre de 1908 neix a Minglanilla (Cuenca, Castella,
Espanya) l'anarcosindicalista
Julia Cano Sáez. Quan era molt jove emigrà a
València amb sos pares, José Cano
Espada i Eusebia Sáez. Començà a
llegir la col·lecció llibertària«La Novela
Ideal» i amb 22 anys esdevingué companya del
militant anarcosindicalista
Ambrosio Serrano Ayuso. El juliol de 1936 participà
activament en la resposta contra
l'aixecament feixista. En 1939 aconseguí l'evasió
del seu company del camp de
concentració d'Albatera gràcies a una falsa ordre
d'alliberament. Durant el
franquisme, restà amb son company a la Península
i s'integrà en la lluita
clandestina. Durament torturada, ser empresonada durant cinc anys per
les
autoritats franquistes. Un cop lliure es troba sola amb dos infants
(Pilar i
Alejandro), ja que son company, resistent antifranquista en la
clandestinitat,
va ser afusellat en 1940 mentre estava empresonada. El 20 de novembre
de 1947
va ser detinguda per la Guàrdia Civil, sota
l'acusació de ser enllaç de Manuel
Villar Mingo, secretari del clandestí Comitè
Nacional de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Julia Cano Sáez va morir el 10
de novembre de 1971 a
València (València, País
Valencià).
***
Román Muñiz Díez
- Román Muñiz Díez: El 30 de setembre de 1914 neix a Sabero (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Román Muñiz Díez. Electricista de professió, milità en les Joventuts Llibertàries i en l'Ateneu Llibertari de Trobajo del Camino (San Andrés del Rabanedo, Lleó, Castella, Espanya). Participà activament en la revolució d'octubre de 1934 des de Lleó; detingut, fou jutjat el 18 de gener de 1935 i condemnat a quatre mesos i un dia de presó. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué fugir de la repressió per Villaobispo cap a Matuecas i arribà a Cármenes. Des del setembre de 1936 lluità com a milicià en el Batalló 207 d'Onofre García Tirador, participant en la pressa de la caserna de Simancas de Gijón i en els combats de Mazucu al costat d'Higinio Carrocera Mortera en la 192 Brigada. Amb el triomf franquista fou detingut i empresonat. Durant els anys de la dictadura franquista ajudà el moviment clandestí de resistència i la lluita guerrillera. Més tard s'establí a Lleó. Donà un important fons bibliogràfic a la biblioteca del sindicat confederal de Puerta Castillo de Lleó, biblioteca que catalogà. Román Muñiz Díez va morir en 1994 a Lleó (Castella, Espanya).
***
Ennio
Manzini
- Ennio Manzini: El
30 de setembre de 1926 neix a Bomporto (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
resistent antifeixista Ennio Manzini, conegut com Nelson.
Sos pares es deien Pio Manzini i Cesira Corradini. El
juliol de 1944 participà en la Resistència
antifeixista, sota el nom de batalla
de Nelson, enquadrat en la Brigada«Ivan»
de la II Divisió «Modena Pianura».
Detingut pels feixistes, va ser durament
torturat i durant la seva detenció conegué un
anarquista qui l'acostà al
moviment llibertari. En la postguerra obrí un taller de
lampisteria i feinetes
diverses i entrà a formar part del moviment anarquista. A
començament de la dècada
dels cinquanta es va traslladar a treballar a Casalbordino
(Abruços, Itàlia),
on romangué uns anys. De tornada a Mòdena,
continuà fent feina de manetes i en
1965 va ser nomenat membre de la Comissió Consultiva per al
Problema del Comerç
de l'Ajuntament de Mòdena. Al començament de la
dècada dels seixanta formà part
del grup anarquista «Rivoluzio Gilioli» de
Mòdena. Després de la mort de Renzo
Cavani en 1966, esdevingué la figura més
destacada del moviment anarquista de
Mòdena, mantenint estretes i constants relacions amb la
resta de grups
anarquistes italians. A partir dels anys setanta fou un important
interlocutor
amb els grups de joves anarquistes que es van constituí a
Mòdena. Patí diverses
denúncies per desacatament i fou responsable d'una parada al
carrer Largo
Garibaldi de Mòdena utilitzada pel moviment anarquista per
exhibir el periòdic Umanità
Nova i manifests i pamflets. Ennio
Manzini va morir l'1 de febrer de 1985 a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia). El
seu arxiu va ser dipositat per Mario Chessa a l'Istituto per la Storia
della
Resistenza e della Società Contemporanea (ISRSC, Institut
per a la Història de
la Resistència i de la Societat Contemporània) de
Mòdena.
Defuncions
Augusto Moisés Alcrudo Solórzano
- Augusto Moisés
Alcrudo Solórzano: El 30 de setembre de 1936és
assassinat a Valdespartera (Saragossa, Aragó, Espanya) el
metge anarquista
Augusto Moisés Alcrudo Solórzano. Havia nascut el
7 de gener de 1892 a La
Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya).
Fill del metge local, José
Alcrudo Roche, que hagué d'abandonar la localitat per les
seves idees liberals
cap a Saragossa, i d'Eugenia Solórzano, i germà
menor del també metge i anarquista
Miguel José. Estudià medicina a Saragossa i entre
1913 i 1915 fou un dels
editors de la revista universitària saragossana Paraninfo.
Entre 1915 i
1920 col·laborà assíduament amb el
periòdic El Ideal de Aragón.
En
aquests anys freqüentà els cercles
artístics i travà amistat amb els pintors
Rafael Barradas i José Zamora i amb l'esmaltador Pedro
Viñado. El juliol de
1916, quan acabà la carrera, treballà com a metge
de malalties «secretes» (venèries)
i amb son germà muntà una mutualitat
mèdica, on assistien sobretot obrers
anarcosindicalistes. Milità en diverses agrupacions
republicanes, com ara el
Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) i la Izquierda
Revolucionària y
Antiimperialista (ARYA), liderada pel peruà César
Falcón. En 1930, però, amb
son germà, s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a la
maçoneria (lògia Moncayo). El seu paper en el
sindicat anarcosindicalista fou
molt més important que el de son germà, que es
decantà més per la maçoneria, i
col·laborà en la premsa llibertària i
realitzà mítings i conferències. L'1
de
maig de 1931 participà en un míting cenetista ambÁngel Pestaña i Ricard Sanz.
En aquesta època formà part de la
redacció del reaparegut Cultura y Acción.
El juliol de 1931 representà al Sindicat d'Higiene i Sanitat
cenetista de
Saragossa en el III Congrés de la CNT, celebrat a Madrid al
teatre del
Conservatori. El novembre d'aquell any assistí a Madrid amb
Isaac Puente al Congrés
de Sindicats Únics de Sanitat que creà la
Federació Nacional d'Indústria de
Sanitat (FNIS), de la qual fou nomenat vicepresident i els estatuts del
qual redactà
amb Orive i Issac Puente. Impartí nombroses
conferències a sindicats i ateneus
saragossans i assistí regularment a la«Peña Salduba», que es reunia al
cafè
saragossà del mateix nom, amb Luis Mainar, Miguel
Abós, Ramón Acín, Servet
Martínez, Isaac Puente i son germà, entre
d'altres. L'1 de gener de 1933 fou
detingut pel governador civil de Saragossa, juntament amb altres
companys, i
passà un temps a la presó. En maig d'aquell any
polemitzà, en el periòdic CNT,
sobre el concepte de comunisme llibertari, mantenint tesis
intermèdies. Proposà
la creació d'una xarxa de comitès de defensa
econòmica i sanitària a Saragossa
que es va debatre en una assemblea local i més tard regional
el juliol de 1933
i que acabà aprovant-se. Entre el 8 i el 14 de desembre de
1933 va formar part
del Comitè Nacional Revolucionari, amb Buenaventura Durruti,
Isaac Puente i
Cipriano Mera, entre d'altres, i fou empresonat, amb son
germà, fins l'abril de
1934 a les presons de Torrero i de Burgos. Un cop lliure,
s'integrà en la
comissió enviada a Madrid per organitzar el trasllat dels
fills dels vaguistes
saragossans de la construcció. En 1935 fou detingut per
ordre del nou
governador Duelo. Cansat de tanta persecució i acabat d'unir
amb Agustina
Andrés, mestra i militant de les Joventuts
Llibertàries, decidí abandonar
voluntàriament la CNT, decisió que fou mal rebuda
pels companys, però mesos
després en tornà. Durant sa vida va
col·laborar en nombrosos periòdics, com ara CNT,Diario de Aragón, Estudios,Hojas Médicas, Independencia,Iniciales, Mañana, Solidaridad
Obrera, Suplemento de
Tierra y Libertad, Tierra, etc. El cop
feixista de juliol de 1936
l'agafà a Saragossa. El 29 de setembre fou detingut a la
seva consulta, després
de delatar-se a les autoritats feixistes perquè havien
amenaçat de mort sa
companya i sa filla Aurora de dos mesos. Augusto Moisés
Alcrudo Solórzano fou
afusellat al migdia del 30 de setembre de 1936 en un descampat de
Valdespartera
(Saragosa, Aragó, Espanya), juntament amb son
germà Miguel José.
***
Germans
d'una lògia maçònica presidits pel
Venerable Mestre
- Miguel José Alcrudo Solórzano: El 30 de setembre de 1936és assassinat a Valdespartera (Saragossa, Aragó, Espanya) el metge anarquista Augusto Moisés Alcrudo Solórzano. Havia nascut el 30 de setembre de 1884 a La Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill del metge local, José Alcrudo Roche, que hagué d'abandonar la localitat per les seves idees liberals cap a Saragossa, i d'Eugènia Solórzano, i germà major del també metge i anarquista Augusto Moisés. Estudià medicina a Saragossa i a partir del gener de 1908 exercí de metge, primer uns mesos a Sòria i a partir d'octubre d'aquell any a Saragossa, on desenvolupà les especialitats de ginecologia, de tocologia i de pediatria. En 1914 fundà, administrà i redactà, fins l'últim número el març de 1918, el butlletí Hojas Médicas. Va fer feina al Dispensari Antituberculós de Saragossa i més tard, amb son germà, muntà una mutualitat mèdica, on assistien sobretot obrers anarcosindicalistes, i sempre es mostrà contrari al mercantilisme mèdic. En 1917 fou vocal de la Junta Directiva del Col·legi de Metges de Saragossa. Durant els anys deu i vint participà activament en la política local: republicà lerrouxista (1917), vicepresident del Directori Local de la Federació Republicana com a membre del Partit Republicà Autònom Aragonès (PRAA) en 1918, i des del 1914, i fins a la seva mort, actiu membre de la lògia maçònica Constància, sota el nom Cajal, i després de la lògia Moncayo. En 1930 s'afilià, amb son germà, a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 8 i el 14 de desembre de 1933 participà en el Comitè Nacional Revolucionari que dirigí l'aixecament de l'Ebre; el fracàs de la revolta implicà el seu empresonament fins l'abril de 1934 a les presons de Torrero i de Burgos, amb son germà. Fou assidu, com son germà, a la«Peña Salduba». Col·laborà, moltes vegades fent servir el pseudònim Dr. Rick, en nombroses publicacions, com ara Democràcia, Estudios,La Idea, El Ideal de Aragón, etc. Estava casat amb la catòlica Ángela Quintana Bellosta, amb qui tingué cinc fills. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Saragossa. La matinada del 29 de setembre fou detingut a ca seva, ben igual que el seu germà. Miguel José Alcrudo Solórzano fou afusellat al migdia del 30 de setembre de 1936, el dia del seu aniversari, en un descampat de Valdespartera (Saragosa, Aragó, Espanya), juntament amb son germà Augusto Moisés.
***
Bartomeu
Cabanellas Botia i la seva companya Joana Aina Cabrer Mariano just
després del seu casament (Lluc, 1934)
- Bartomeu Cabanellas Botia: El 30 de setembre de 1936 és assassinat al camí vell d'Illetes (Calvià, Mallorca, Illes Balears) el llibertari Bartomeu Cabanellas Botia, conegut com Tomeu d'eu Lloquet. Havia nascut el 27 d'abril de 1903 a Pollença (Mallorca, Illes Balears). Sos pares es deien Josep Cabanellas Bisbal i Trinidad Paz Botia, i tingué dos germans, Josep i Joaquim, i una germana, Catalina. Era nebot en segon grau del bisbe Josep Miralles Sbert i la seva professió era la de comerciant. L'11 de juliol de 1934 es casà amb Joana Aina Cabrer Mariano (Rellotgera). Durant la II República espanyola milità en diversos partits polítics a Pollença, com el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) --del qual va ser vocal tercer delegat al Comitè Nacional per la seva Federació de Balears en 1933-- i la Unió Republicana (UR), encara que la seva tendència política era anarquista. Amb Martí Vicens Vilanova (Bonjesús) i altres, formà part del petit grup d'afinitat amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) pollencí. Durant els primers anys republicans fundà i dirigí el periòdic anticaciquil i anticlerical de tendència llibertària Adelante (1931-1932),òrgan d'expressió oficiós del Centre Republicà de Pollença --en aquest periòdic va fer servir el pseudònim Malàmina. Arran de les eleccions de 1936 va ser elegit regidor de la Comissió Gestora del consistori pollencí. Quan el cop feixista de juliol de 1936 es va presentar amb altres companys a l'Ajuntament quan els militars arribaren a Pollença, però no els va quedar més remei que fugir. S'amagà d'antuvi en una cova de la zona de Sant Vicenç i després en una caseta de figueral de Ca n'Escarrintxo de la família de la seva companya, però finalment el 26 de setembre de 1936 va ser detingut pels falangistes. Bartomeu Cabanellas Botia va ser apunyalat fins la mort --altra versió apunta que va ser afusellat-- el 30 de setembre de 1936 al camí vell d'Illetes --quilòmetre 9 de la carretera Palma-Andratx-- (Calvià, Mallorca, Illes Balears). Contem que els seus assassins li van tallar els testicles per posar-los-hi a la boca, tot per fer unes rialles abans de matar-lo. Juntament amb ell van ser assassinats altres dos pollencins, l'espardenyer Josep Pont Cladera (Pep Ros) i el mariner Joan Domingo Covas. Van trobar el seu cadàver el 2 d'octubre i fou enterrat a Calvià. A la seva companya se li va incoar una«causa sumaríssima» (42/1939) per les autoritats franquistes.
---
Josep M. Llompart i els meus primers premis literaris
Record ara mateix els assenyats articles de Gregori Mir, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart, el mateix Frederic Suau [a les pàgines de cultura del diari Última Hora ]... Posteriorment, a començaments dels anys setanta, aquesta moguda cultural catalanista i antifeixista va passar a la secció "Letras" del Diario de Mallorca. "Letras" era dirigida pel periodista Xim Rada, i allà, amb completa llibertat, hi escrivien Jaume Vidal Alcover, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Josep M. Llompart, Francisco Monge, Andreu Ferret, Cristóbal Serra, Joan Adrover, Damià Ferrà Pons, Maria Antònia Oliver, Josep Alberti, Carlos Meneses, Sebastià Verd, Fernando Merino, Gabriel Janer Manila i tants i tants companys de dèries literàries.(Miquel López Crespí)
1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.
Aquests records tenen el seu origen en la carta que m'acaba d'enviar Encarna Viñas [març de 2002], la vídua de Josep M. Llompart, amiga i companya de lluites en aquella època de combats per la llibertat, en defensa de la nostra cultura. N'Encarna m'escriu, amb data de 21-III-02: "Estimat amic: He rebut el teu 'dossier' sobre en Pep. Gràcies. Jo guard tot el que fa referència a ell, per arxivar-ho. Estic subscrita a L'Estel, però em va bé tenir-ne una altra copia. Ara que hi vaig, ho duré a Barcelona, a mostrar-ho als amics. T'ho agraesc molt i, sobre tot, agraesc el que te'n recordis. Abraçades. Encarna".
El material enviat a la vídua de Josep M. Llompart consistia en tres llargs articles il·lustrats amb fotografies, escrits amb la sana intenció de recordar als desmemoriats el paper fonamental de l'insigne autor en la nostra cultura. Paper -tant el literari, com el cívic, en defensa de la llibertat i de lluita contra el feixisme- que sembla vol ser oblidat per tot un sector de cínics i menfotistes.
Posteriorment, la relectura de la introducció de Maria Antònia Perelló Femenia al llibre de Llompart de la Peña Els nostres escriptors (Editorial Moll, 1995) i, més concretament, l'apartat "La Columna de foc" m'ha fet recordar tot un seguit d'històries personals i col·lectives que tenen molta relació amb els treballs enviats a Encarna Viñas. El dictador ja havia mort. Érem a la darreries del feixisme. Com explica Maria Antònia Perelló parlant de la secció del diari Última Hora on vaig col·laborar amb Josep M. Llompart: "El dissabte 14 de febrer del 1976 el diari Última Hora obria per primera vegada una pàgina setmanal en català de caràcter lingüístic i literari, amb el títol de 'La Columna de foc', que durà fins al 23 d'agost del 198O".
Al costat del mateix Josep M. Llompart que a vegades emprava els pseudònims Narcís Vinyoles, Pere Albert o Bernat Fonollar, hi escrivíem Francesc d B. Moll, Aina Moll, Isidor Marí, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Gabriel Bibiloni, Llorenç Capellà, Jaume Corbera i qui signa aquest article.
Cap a les darreries de 1968, i des de les mateixes pàgines d'Última Hora ("Literatura"), ja havíem provat de fer quelcom de semblant. Aleshores la secció cultural era coordinada per Frederic Suau i dins d'aquesta secció hi escrivíem munió d'intel·ectuals del moment. Record ara mateix els assenyats articles de Gregori Mir, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart, el mateix Frederic Suau... Posteriorment, a començaments dels anys setanta, aquesta moguda cultural catalanista i antifeixista va passar a la secció "Letras" del Diario de Mallorca. "Letras" era dirigida pel periodista Xim Rada, i allà, amb completa llibertat, hi escrivien Jaume Vidal Alcover, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Josep M. Llompart, Francisco Monge, Andreu Ferret, Cristóbal Serra, Joan Adrover, Damià Ferrà Pons, Maria Antònia Oliver, Josep Alberti, Carlos Meneses, Sebastià Verd, Fernando Merino, Gabriel Janer Manila i tants i tants companys de dèries literàries.
També coneixia Guillem Frontera (me l'havia presentat l'estiu del 67 en Frederic Suau en el seu pis del carrer Joan Crespí de Ciutat). Una vegada ens llegí unes pàgines de Els carnissers, la novel.la que l'any 1968 guanyaria el Ciutat de Palma. Després vaig conèixer -i amb en Frederic repartírem per tota Mallorca!- l'obra Cada dia que calles (1969). I, pel setanta, quan jo feia el servei militar a Cartagena, enllestiria Rere els turons del record (1970).
En aquests començaments dels setanta és quan a començ a escriure els llibres de narracions que posteriorment seran publicats a la col·leció "Gavilans" de l'Editorial "Turmeda" que dirigeix l'escriptor Antoni Serra. Són els reculls A preu fet (1973) i La guerra just acaba de començar (1974). Aquest darrer llibre havia obtingut el Premi de Narrativa "Ciutat de Manacor 1973" lliurat per un jurat format per Blai Bonet, Manuel Vázquez Montalbán, Guillem Lluís Díaz-Plaja i Antoni Serra. En aquesta mateixa època Josep M. Llompart escriu La Terra d'Argensa (1972) i Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona (1974). L'any 1972 vaig guanyar el Premi de Teatre Carles Arniches per la meva obra Ara, a qui toca? a la ciutat d'Alacant. El 1974 guanyava igualment el "Ciutat de Palma" amb Autòpsia a la matinada i el 1975 el Premi Especial "Born" amb Les Germanies.
Recordem que, més o manco en els mateixos anys, Blai Bonet publica Mister Evasió (1969) i Gabriel Janer Manila edita El cementiri de les roses i Els Alicorns. Maria Antònia Oliver havia publicat Cròniques d'un mig estiu el 1970 i Llorenç CapellàEl pallasso espanyat (1972).
Pere Rosselló, en el llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990), parlarà de la generació d'escriptors dels anys setanta i, analitzant la proliferació de narradors mallorquins, explica en el llibre abans esmentat que "el fet està estretament imbricat amb els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta originats per la política de desenvolupament econòmic, per l'aparent liberalització del franquisme (amb mesures com la Llei de premsa i impremta, 1966) i, sobretot, pel creixement de la indústria turística a les Balears...". En el llistat d'autors dels anys setanta, Pere Rosselló inclou Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel Àngel Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferrà Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.
Parlant dels meus primers llibres i de la participació en aquells concursos literaris, val dir que aleshores destacaven el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, l'Andreu Roig de poesia i el Joan Ballester de narrativa a Campos (del jurat del qual formaven part l'any 1971 Francesc de B. Moll, Gregori Mir, Andreu Ferret, Miquel Pons, etc) i el Llorenç Riber de narrativa a Campanet (Josep M. Llompart). Amb el temps els vaig arribar a guanyar quasi tots (i molts d'altres al Principat i al País Valencià). Tot això era abans de la interrupció (motivada per la meva militància política en l'OEC i el PSM) de quasi nou anys dins de la meva tasca d'escriptor.
Cal tenir present que una de les motivacions importants que m'inclinaven cada vegada més a la dèria literària era també una valoració ben interessada de les "possibilitats" que oferia l'ofici quant a les relacions "forçoses" que mantenia amb la Brigada Social (la policia política del règim) o amb els serveis d'informació de la Guàrdia Civil (em referesc, evidentment, a les contínues detencions per part d'aquests "senyors"). Era clar (i ho vaig anar comprovant amb els anys) que, per a aquests sicaris de la dictadura, la gentussa encarregada de la feina bruta de la repressió, era molt diferent quan començaven els interrogatoris i et demanaven "oficio" dir que eres escriptor que no pas cambrer. Vaig anar copsant (en la pràctica) com, sense deixar de ser uns impresentables i uns grollers, les seves maneres i entonació de veu anaven canviant en saber que el detingut (qui signa aquest article), a més d'haver sortit en els diaris com a guanyador de nombrosos premis literaris, era igualment un escriptor conegut a la "provincia". [...]
El primer premi a què em vaig presentar era el Joan Ballester de narrativa (el jurat era format per Jaume Vidal Alcover, Gregori Mir, Andreu Ferret, Francesc de B. Moll...). Va guanyar l'amic Gabriel Tomàs, d'Andratx, amb una obra que portava per títol L'home que tocava els platerets. El meu llibre de narracions duia per títol Demà els barrobins. Ara mateix no us sabria dir de què anaven els contes. L'original em desaparegué en un d'aquells nombrosos registres dels temps de la clandestinitat. Sé que era l'època de la consolidació de l'embranzida turística dels anys seixanta. Havien estat deu anys de sentir els barrobins destruint cales, platges mallorquines, llocs paradisíacs... una època en què un constructor arribà a declarar que les pedres dels talaiots servirien molt bé per bastir els fonaments dels hotels! Record que ens oposàvem a aquesta destrucció salvatge de la nostra terra. Els contes eren de lluita contra tot el que havíem de veure en aquells moments. Tampoc no podien mancar algunes narracions parlant de la guerra, dels tres mil afusellats pels feixistes... El món que dominava aquell recull era l'opressió feixista de la postguerra i la destrucció per part de les multinacionals de l'especulació i del turisme d'una Mallorca que encara imaginàvem idíl.lica. Aviat descobríem que aquella Mallorca de somni només existia en la nostra imaginació o en la dels aristòcrates. Estudiant a fons la nostra història veurem a la perfecció fam, guerres, repressió per al poble. Però, hi hagués o no una mica de sentimentalisme en aquelles concepcions juvenils, el cert era que no ens agradava -ni ara ens agrada!- constatar com quatre nourics ens vénen Mallorca al millor postor.
En Joan Manresa guanyà el premi de poesia Andreu Roig amb el poemari Res no hauré fet; en Josep Alberti restava finalista amb el seu llibre Un cos que tenia el meu nom. El premi d'assaig el guanyà en Joan Antoni Adrover amb el treball Iniciació a l'estudi d'uns determinats aspectes de la zona de regiu al terme de Campos. Tot això s'esdevenia a la I Festa de les Lletres de Campos i obriren la vetlada cultural (estam parlant del dia 21 d'octubre de 1971) na Maria del Mar Bonet i Madó Buades de sa Pobla. Ara, aviciats per anys de conformisme, potser faci riure pensar en aquell temps carregat d'esperança. Però en la tenebror de la dictadura -malgrat ja quasi fos en les darreries del nacionalcatoliscisme- era emocionant -només ho saben aquells que ho varen viure de veritat- escoltar les cançons combatives de na Maria del Mar o sentir una veu autèntica sortida de la marjal poblera. Parl de les cançons de feina que cantava madó Buades, acompanyada per la seva ximbomba i la veu de la seva néta. Pensau que vivíem en ple regnat de Sarita Monttiel, Lola Flores, Paquita Rico o de la brutor absoluta d'un Raphael. Llavors ja sabíem a la perfecció qui eren els intel·lectuals mallorquins que hi havia rere els premis (Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart o el mateix Francesc de B. Moll eren mestres admirats). Consolidar aquells petits espais de llibertat constituïa una conquesta importantíssima. En aquell moment -ho he escrit en nombrosos articles- les activitats dels comunistes -els únics que feien alguna cosa en la clandestinitat- consistia tan sols en reunions secretes per a comentar la política dels respectius partits i, ja més espaiat, alguna pintada ocasional demanant llibertat pels presos (amnistia). Es feia també alguna repartida nocturna de fulls reivindicatius, però molt poca cosa. El pes de la lluita antifranquista anava a coll d'aquest tipus d'activitats culturals que, sense que ni les mateixes autoritats copsassin el que passava, anaven consolidant una consciència nacional i antirègim.
Recordem que, quan nosaltres entram a col·laborar amb Josep M. Llompart i "La Columna de foc", som en plena lluita per la llibertat i el socialisme. Pel més de març un govern sense escrúpols en el qual hi ha en Suárez i en Fraga Iribarne dóna ordres de reprimir els obrers de Vitòria tancats dins d'una església en defensa dels seus drets laborals i polítics. La policia armada intervé de forma brutal. Hi ha tres morts i nombrosos ferits per les bales de la policia. Aleshores jo militava en l'OEC i portava endavant determinades activitats culturals de la meva organització. Una mica més endavant de l'època que comentam (1976), una vegada realitzades les primeres eleccions dites "democràtiques" (amb tots els partits comunistes prohibits excepció del de Carrillo), Josep M. Llompart, que no veia gens clar les dilacions del Pacte Autonòmic, em convidà a escriure en "La Columna de Foc". Oferiment que vaig acceptar ben de grat perquè, en aquelles alçades de la reforma, eren pocs els mitjans que se'ns oferien als esquerrans mallorquins. Com ja he explicat amb detall a L'Antifranquisme a Mallorca (l950-1970), les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" anticomunista i pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nul·les informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat i encapçalat les primeres lluites ciutadanes en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat; silenci damunt les activitats de les Plataformes Anticapitalites d'Estudiants; tampoc no existíem ni a Sanitat, ni a pobles; a Menorca, l'OEC era una força determinant i també planava el silenci damunt la nostra lluita. No és estrany que actualment els historiadors propers al PCE, persones, en definitiva que no visqueren aquells esdeveniments, ara, consultant els diaris de l'època o parlant solament amb protagonistes d'un partit (especialment partidaris del carrillisme illenc) es pensin que tot a Mallorca, dins del moviment obrer i popular, fou obra de l'estalinisme reciclat (el PCE).[...]
Publicat en la revista L'Estel (1-VII-02)
La primera vegada que vaig veure n'Encarnació Viñas, acompanyant Josep M. Llompart, va ser en temps de les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitzaren (de l'any 1966 fins al 1968) en Jaume Adrover i en Bienvenido Alvárez. Aquestes Aules foren l'activitat cultural antifranquista més important dels anys seixanta. Primer se celebraren a Grifé i Escoda. Més endavant la Casa Catalana els oferí el seu teatret. En Jaume Adrover m'ha explicat sovint com funcionava tot aquell sarau (les diverses maneres de burlar la censura franquista, la dificultat de recollir diners per a pagar viatge i estada de les personalitats convidades, etc., etc.). (Miquel López Crespí)
La darrera vegada va ser el passat dia deu de setembre [2003] quan, ja malalta, vingué a la sala de sessions del Consell Insular de Mallorca a la presentació del meu darrer llibre: Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Entre aquestes dues dates hi ha prop de trenta-sis anys d'amistat, de provar de seguir l'exemple que el matrimoni Llompart de la Peña-Viñas proposaven diàriament, en la lluita en defensa de la cultura catalana i la llibertat, a tots els jovençans de mitjans dels anys seixanta, a les generacions dels anys setanta, vuitanta, noranta i, també, del segle XXI.
Ben cert que sense aquest exemple de combat continu en defensa de la nostra cultura i senyes d'identitat, el destí personal de molts dels joves antifranquistes de fa quaranta anys hauria estat molt diferent. Perquè, i hem de deixar-ne constància, en totes aquestes dècades d'aferrissat combat pel que era i és evident -llengua, cultura, llibertats nacionals, antifeixisme...- veure Encarna Viñas i Josep M. Llompart al capdavant de la manifestació o entre els manifestants, era molt important. La conformació de la consciència d'un poble es basteix damunt l'exemple dels seus millors fills, aquells que, sense defallir mai, malgrat silencis i marginacions, saben on han d'estar, quin és el seu indret en la batalla per la nostra supervivència com a poble.
Tant en Josep M. Llompart com n'Encarnació, no solament ajudaren els escriptors mallorquins amb el seu exemple i ajut constant; feren molt més: saberen donar ales a les potencialitats creatives de la nostra intel·lectualitat. Les desenes de pròlegs amistosos de Josep M. Llompart als joves poetes i narradors del moment, així ho demostren. La carta que em va escriure l'any 1968 és un exemple del que feia Llompart per tal d'encoratjar els joves autors mallorquins.
Cap a 1968 ja feia temps que havia començat a omplir pàgines i pàgines amb versos, i aquell any -parl del 1968-, en arribar del viatge que vaig fer amb el pintor Gerard Mates a Barcelona per a saber notícies de prop de com anava el maig del 68 a París, vaig enviar les meves primerenques provatures poètiques a Josep M. Llompart. Amablement -el seu ofici, en aquells moments de tenebror cultural, era encoratjar sempre els lletraferits- em contestà. La lletra (19 de juliol de 1968), la carta culpable, en certa mesura, d'haver-me dedicat a la literatura, deia, sense comprometre's gaire, però deixant oberta la porta a l'esperança -era l'únic que volíem, aquells aprenents de fa vint-i-cinc anys!-:
"Estimat amic:
'He tornat avui mateix d'un viatge per la península, i, per aquest motiu, no havia pogut correspondre encara a la seva atenta carta del dia 9.
'Una ràpida i absolutament apressada lectura del seu 'rollo' m'ha deixat ben sorprès. Li dic això perquè no es dóna gens sovint el cas d'un jove desconegut que es presenta amb uns versos plens de bones qualitats. Sé per experiència que aquestes presentacions solen esser més aviat decepcionants. A vostè, en canvi, cal prendre'l seriosament.
'Els seus versos m'han interessat. I molt. Jo no gosaria dir que ja són perfectes; però els trob vàlids, i això és lo que més importa. Ara els llegiré amb més calma i provaré de destriar-hi qualitats i defectes. ¿Per què no passa qualsevol tarda per l'editorial, i en parlarem d'aprop i amb calma?
'Moltes gràcies per la confiança amb què m'ha distingit. Li envia una salutació ben cordial,
Josep M. Llompart".
Encarna Viñas, més de trenta-cinc anys després, greument malalta, sabia encara animar, com havia fet sempre Josep M. Llompart, els autors catalans. Quina diferència de tarannà si ho comparam amb tota la colla d'envejosos i malsoferts que només saben demonitzar, atacar aquells autors que destaquen per damunt la grisor i la mediocritat general!
La darrera carta que m'envia Encarnació Viñas, ja greument malalta, porta data de quatre de juliol d'enguany i fa referència als darrers articles que jo havia escrit parlant de l'obra i la vida de Josep M. Llompart.
Em diu n'Encarnació Viñas: "Amic Miquel: No saps com t'agraesc que m'hagis fet arribar el teu article del 26 de juny. M'agrada molt el que hi dius d'en Pep sobre el seu valor cívic (més oblidat avui que el literari). És difícil destriar quin dels dos aspectes era més ell.
'Jo, com que pas per un període fora del món, no he llegit encara el teu llibre. Estic refent-me d'una operació d'un tumor que me té postrada, encara pendent d'anàlisi i revisions".
Però, postrada i tot, greument malalta, va trobar forces per a animar els amics i, decidida, vengué a la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart, possiblement una de les darreres presentacions a què pogué assistir.
Allà, en el saló de sessions del Consell Insular de Mallorca, moments abans que Sebastià Serra, Antoni Mir, el poeta Ferran Lupescu i la presidenta del Consell de Mallorca iniciassin la presentació del llibre, asseguts a un banc, poguérem parlar uns moments de l'obra que acabava de publicat l'Editorial Cort i, també, no en mancaria d'altra, de com, de forma inexorable, havien passat els anys d'ençà ens coneguérem en el teatret de la Casa Catalana de Ciutat en temps de les Aules de Poesia, Novel·la i Teatre.
Aquesta darrera trobada amb Encarnació Viñas va ser emocionant. Trenta-cinc d'anys d'amistat! Tots, indubtablement, havíem envellit, però l'ànima la teníem tots, n'Encarna, els amics del passat, qui signa aquest article, en els mateixos divuit anys d'inici de les nostres provatures literàries, de combat seriós contra el franquisme.
La ideologia ianqui.
Els ideòlegs nord-americans – teòlegs, polítics, escriptors, periodistes, moralistes, professors i d'altres intel·lectuals - es consideraven hereus de l'Empirisme anglès – En Locke era l'autor de major autoritat – i insistien en la necessitat de cultivar la ciència en sentit pràctic, utilitari. La ciència havia de ser un instrument de benestar social(En Francis Bacon també els resultava familiar a aquells teòrics).
Era ben entrat el segle XIX i d'aquella massa d'ideòlegs encara no havia sorgit produccions que es poguessin considerar plenament com a filosòfiques. Encara no hi havia filòsofs ianquis. Els primers autors, En Charles Peirce, En William James i En John Dewey aparegueren a finals de segle.
Tesi: La tardança en el sorgiment dels primers filòsofs nord-americans s'ha d'entendre com a resultat de la pressió de la ideologia dominant que menystenia o desaprovava la dedicació d'un hom a la filosofia pura.
Es poden considerar tres línies de força que anaven en aquesta direcció de desaprovar el cultiu de la filosofia.
La primera, el sentiment profund, expressat a tot arreu, de l'igualitarisme intel·lectual. S'hauria considerat forassenyat que un hom entre iguals, ell sol, pretengués haver trobat el camí de la veritat o haver descobert una altra realitat diferent de la del món real, del món de la vida quotidiana.
La segona, l'emotivisme moral imperant segons el qual els valors morals i la conducta no són el resultat d'un "saber" o d'una suposada investigació. O sigui, els ideòlegs expressaven de continu el fracàs i la inutilitat de les filosofies idealistes clàssiques de Plató, Aristòtil, Aquino, Descartes, Kant i d'altres. Emotivisme moral que enllaçava amb la proclamació dels principis de la moral cristiana.
I la tercera, un positivisme ingenu àmpliament generalitzat, fruit del sentiment, segons el qual allò que importa és dedicar-se a fer coses útils per a la societat. Aquest positivisme, fent referència a les activitats intel·lectuals, donava per suposat que la veritat i de la utilitat es trobaven a les ciències de la naturalesa i a les aplicacions d'aquestes ciències.
Tesi: Aquest pragmatisme vulgar de la societat nord-americana sorgí el Pragmatisme com a filosofia hegemònica dins el pensament nord-americà.
Es pot dir que el Pragmatisme és la filosofia típica nord-americana. Però s'ha de tenir en compte que al llarg del segle XX, als Estats Units es desplegà un poderós pensament positivista al costat del pragmatisme. Però també feren acte de presència altres corrents filosòfics, si bé de menor difusió social. Per altra banda, els pensadors que discreparen – o discrepen - de la ideologia dominant tingueren – o tenen - una projecció social molt més inferior a la dels autors pragmatistes o positivistes. O sigui, com sempre s'esdevé, el Poder intenta marginar o anul·lar les mostres d'ideologia dissident.
D’antuvi, el Pragmatisme es mostrà com un decidit escut en defensa de la ideologia dominant als Estats Units. Especialment notables foren els seus esforços per donar suport a la teologia de les esglésies protestants. Mentre autors positivistes com En Popper es limiten a dir que s’ha de ser respectuós amb les creences religioses, els pragmatistes despleguen arguments i teories intentant construir uns fonaments ideològics com a nou suport de la religió. En Charles Peirce i En William James des de joves es mostraren preocupats al entendre que l’avanç de la ciència posava en perill les creences religioses.
Per a En James, la millor proposta del pragmatisme consisteix en servir d'intermediari entre "l'esperit rude" - empirisme radical, materialisme – i "l'esperit delicat" – racionalisme, idealisme -. Segons el seu argument, la discussió interminable entre els qui afirmen que els fenòmens i les lleis de Naturalesa és una conseqüència de la matèria i dels processos d'aquesta matèria i els qui sostenen que Déu fou el creador de l'Univers i que aquest Déu creador és el que manté l'ordre de l'Univers. En James pensa haver demostrat que sigui quina sigui la postura adoptada, "rude" o "delicada", no afecta les activitats quotidianes; o sigui, la investigació que du a terme un científic segueix els mateix procediment sigui quin sigui el seu "esperit". Per altre costat, segon En James, la major part dels homes són religiosos i tenen un comportament moral segons les seves creences religioses; considera que no solament s'ha de respectar les creences religioses, sinó també acceptar la veritat de l'experiència religiosa (Ell mateix, segons confessa, tingué intenses experiències místiques que el salvaren de la depressió i de les tendències suïcides). En James sosté que l'home corrent – l'home ianqui típic – és un home religiós i té experiències religioses; no es tracta de cercar grans experiències místiques, sinó a les experiències religioses de la vida quotidiana, com pugui ésser l'emoció promoguda per una oració, un acte de fe, un acte litúrgic. Treu la conclusió de que la fe religiosa i la ciència afirmen la veritat. Estableix la teoria de les "dues creences", la d'aquells que creuen en Déu i la d'aquells que "creuen" que solament hi ha la Naturalesa. Al llibre titulat "Pragmatisme" declara de manera solemne que allò més important per a l'home modern és establir un nou teisme que sigui perfectament compatible amb la ciència. Que la importància del pragmatisme rau en que serveix de pont entre l'experiència religiosa i la ciència. En paraules seves, a "Pragmatisme", pàgina 72, "...el pragmatisme, tot i que es dedica als fets ("els fets" és la paraula que usa En James per a referir-se a la ciència), no té una base tan materialista com l'empirisme comú. A més a més no té res a objectar a l'ús de l'abstracció...Interessat (El pragmatisme) en aquelles conclusions en que laboren conjuntament els nostres esperits i les nostres experiències, no té prejudicis a priori contra la teologia. Si les idees teològiques proven posseir valor per a la vida, seran vertaderes per al pragmatisme en la mesura que ho aconsegueixin. La seva veritat dependrà completament de les seves relacions amb les altres veritats les quals també han de ser conegudes".
El plantejament bàsic d'En James és que una idea és vertadera en quant és beneficiosa per a la vida dels éssers humans. Així, a la pàgina 78, diu "El seu únic criteri de la veritat probable (del pragmatisme) és que serà millor per a orientar-nos, que s'adequa millor a la vida i se combina amb el conjunt de demandes de l'experiència, sense ometre res. Si les idees teològiques fessin això, si la noció de Déu en particular demostrés que ho feia així, com podria negar el pragmatisme l'existència de Déu? No tindria sentit considerar com a no vertadera una noció que pragmàticament tenia tant d'èxit".
En James entenia que el desplegament de la ciència moderna i, en especial, el darwinisme havien deixat descol·locada la religió. Considerava que la deriva dels teòlegs cap les filosofies idealistes deixava a la religió en inferioritat de condicions. La seva proposta és la d'oferir una nou camí per a les religions (en especial, per a les nord-americanes típiques, per a les protestants), de manera que les veritats de la religió puguin conviure còmodament amb les veritats del darwinisme. Així, al final del llibre esmentat, fa una crida convidant a la nova doctrina del teisme pragmatista, i, amb un llenguatge volgudament planer (El llibre és un recull de conferències), escriu "Però si vostès no són esperits rudes (és a dir, empiristes agnòstics o ateus) ni delicats ("esperits delicats" vol dir els qui són religiosos i antimaterialistes) en un sentit radical i extrem, sinó de complexió mixta, com la majoria de nosaltres, tal vegada els sembli que el tipus de religió pluralista i moralista que els he ofert constitueix una síntesi tan bona com qualsevol altra. Entre els dos extrems, de cru naturalisme d'un costat, i absolutisme transcendental de l'altre, advertiran que allò que jo me prenc la llibertat d'anomenar teisme pragmatista o meliorista(en el sentit que s'ha de defugir el teisme dogmàtic) és exactament el que vostès necessiten".
En Peirce i En Dewey també consideren com a tema central de la seva filosofia la recuperació d'un esperit religiós acomodat a la modernitat i a la ciència. Així, En Dewey, al final de la seva obra més ambiciosa "La reconstrucció de la filosofia" fa un resum del que entén que ha de ser la tasca filosòfica, i exposa "La poesia, l'art i la religió són coses precioses. No poden sostenir-se quedant retardats en el passat i anhelant fútilment la restauració del que ha estat destruït per la marxa dels esdeveniments en la indústria, en la ciència i en la política...El vent de l'esperit bufa on ell vol i el Regne de Déu no advé en aquestes coses mitjançant l'observació. Però, si és impossible conservar i recuperar per un acte deliberat volitiu les velles fonts de la religió i de l'art que ja perderen el seu crèdit, sí que és possible activar el desenvolupament de les fonts vitals d'una religió i d'un art que encara estan per néixer...Quant la filosofia hagi cooperat amb el curs dels esdeveniments i hagi fet clar i coherent el significat del detall diari, la ciència i l'emoció es compenetraran mútuament; la pràctica i la imaginació es donaran una abraçada. La poesia i el sentit religiós brotaran llavors com a flors espontànies de la vida. La tasca i el problema de la filosofia durant l'època de transició consistiran en afavorir aquesta articulació del curs corrent dels fets i la revelació dels seus significats".
En Charles Peirce sembla que és el representant més prestigiós del pragmatisme. Al meu parer, és l'autor que presenta una argumentació més sòlida i profunda de pragmatisme. De manera semblant als altres pensadors pragmatismes, En Peirce considera com a nucli més valuós del seu pensament el conjunt d'arguments segons els quals la metafísica, la religió i l'ànima humana queden demostrades com a "realitats pragmatistes". El rigor d'En Peirce deriva de la seva formació científica (va exercir com a físic professional durant 30 anys) i de la seva dedicació a l'estudi de la lògica i de la semiòtica.
Tot i que hi ha escrits d'En Peirce sobre temes de metafísica de quan encara era un jovenet, no fou fins a una edat avançada que es manifestà com a metafísic. Quan tenia vint anys, va deixar escrit "Assaig sobre els límits del pensament religiós escrit per a demostrar que podem raonar respecte de la naturalesa de Déu" (Ho podeu baixar de la Xarxa, Ensayo sobre los límites del pensamiento religioso escrito para probar que podemos razonar acerca de la naturaleza de Dios. Quasi tota la seva obra és disponible en versió espanyola, per iniciativa de la Universitat de Navarra. Hem d'entendre que l'Opus Dei, amb l'aprovació de Roma, considera molt valuós el pensament d'En Peirce amb l'objectiu un nou ordre mundial respecte a la metafísica i la filosofia). En Peirce considerà que els filòsofs de la història de la filosofia van demostrar que eren incapaços de fer una filosofia científica. Pensa que els científics estan en millors condicions per a intentar elaborar una filosofia científica i una metafísica científica.
En Pierce alhora que mostra la inconsistència de del racionalisme d'En Plató i d'En Descartes, ell mateix es construeix una caverna a la manera d'En Plató. El seu argument central consisteix en afirmar que els filòsofs – els homes, en general – no han estat capaços d'elaborar una metodologia científica (són dins la caverna platònica confonent la realitat amb les aparences) capaç de desplegar una filosofia científica i una metafísica igualment científica (Moltes de les seves obres de semiòtica són considerades .incloses dins el corrent del positivisme lògic. En Popper, segons diuen, va afirmar que En Pierce era el pensador més gran del segle XX).
Segons En Peirce, la voluntat de desplegar una metafísica que demostri que Déu existeix, tot i que arranca del sentiment, això no s'ha de considerar com una manca de garanties per a trobar la veritat. El científic que investiga en un laboratori també ho fa a partit d'una emotivitat originària. Sense una passió per la veritat no hi hauria ciència. Ciència de la naturalesa i ciència filosòfica tenen el mateix impuls originari de recerca de la veritat.
En Pierce i En James no amaguen que l'objectiu principal de la seva filosofia és donar noves ales a les creences – i la resta d'autors pragmatistes, també, si bé no tan apassionadament -. Però En Pierce no es conforme amb un deisme a la manera dels il·lustrats; sinó que vol demostrar la veritat del cristianisme i la veritat de les doctrines de les esglésies reformades.
Aquest pensador afirma que cal superar els filòsofs racionalistes i fer una filosofia científica aplicant una lògica rigorosa – i, en especial, la lògica de relacions -. Però, tant bon punt En Pierce es dedica a fer filosofia de la història i història de la filosofia, els seus escrits són un devessall d'incompliments de les "normes científiques" que postulava per la filosofia. En lloc d'explicar de quina manera s'ha de fer per a aconseguir la "cientificitat" de la filosofia, es llança a fer atrevides suposicions històriques d'una manera alegre i confiada, com si tothom hi hagués d'estar d'acord. Per posar un exemple d'aquests procediments audaços, vegem aquest text on En Peirce sembla un prestidigitador extravagant: "... Ara bé, narradors eren un cúmul de les ments més sanes i sòbries de l'Antiguitat: Plató, Aristòtil, Ciceró, Sèneca, Plini, Plutarc, Llucià, Elià i altres més (Aquí va fer una barreja explosiva per l'asimetria dels autors i per les desiguals posicions ideològiques. No té cap sentit que posés En Llucià, el gran narrador satíric i més aviat pròxim als cínics). Els grecs esperaven que la filosofia afectés a la vida, no per un lent procés de filtració de formes... sinó directament a la persona i a l'ànima del filòsof mateix, diferenciant-lo dels homes normals en les seves idees sobre la recta conducta... N'Aristòtil, d'altra banda, planteja correctament aquesta qüestió. N'Aristòtil no tenia gaire de grec. No és probable que tingués enterament sang grega. Està clar que no era en absolut un home de mentalitat grega. Encara que pertanyia a l'escola d'En Plató, quan va ser allà era ja un estudiós, potser deixeble personal d'En Demòcrit, ell mateix un altre tracià; i durant seus primer anys a Atenes no va poder haver tingut molta relació amb En Plató, que passava una gran part del temps a Siracusa... Aristòtil era un pacient científic, tal com ho veiem en l'actualitat, llevat que ell incloïa tot el coneixement. Com home d'instint científic situava la metafísica, en la que no dubto incloïa la lògica, com a una cosa normal, entre les ciències - ciències en el nostre sentit, vull dir, el que ell anomenava ciències teorètiques - junt amb la matemàtica i la ciència natural (aquesta incloïa el que diem, en general, les ciències físiques i les psíquiques). Per a ell, aquesta ciència teorètica era una cosa animada per un esperit, que tenia com a última finalitat i objectiu el coneixement de la teoria. Els estudis d'estètica eren de tipus radicalment diferent; mentre que la moral, i tot el que es refereix a la conducta de la vida, formava un tercer departament de l'activitat intel·lectual, radicalment estrany, en la seva naturalesa i idea, els altres dos. Ara bé, cavallers, en començar aquest curs, els he de confessar que, referent a això, em presento davant de vostès, com a aristotèlic i científic, condemnant amb tota la força de la meva convicció la tendència hel·lènica a barrejar filosofia i pràctica ("La filosofia i la conducta a la vida", apartat 46). Aquest apartat número 46 és un cúmul d'afirmacions que entren en contradicció amb la seva proposta de fer una "filosofia científica". Allò més escandalós és que pretén fer una contraposició entre En Plató i N'Aristòtil. Al llarg de la seva obra, En Peirce sempre posa En Plató com exemple de mal camí filosòfic. Com la major part d'homes de formació científica, En Pierce mostra una clara insuficiència de coneixements sobre temes d'història. Aquest comentaris tan rotunds sobre una suposada significació progressista de N'Aristòtil posen de relleu el greu desordre intel·lectual inicial d'En Peirce. Sense fer comentaris ni donar explicacions, En Peirce trenca la tradició empirista molt crítica amb la filosofia de N'Aristòtil i de N'Aquino. He de pensar que En Peirce, realment, no era un bon coneixedor de la física de N'Aristòtil. No sé què s'empatolla sobre si Aristòtil tenia poca sang grega. Allò a destacar és que N'Aristòtil – i el seu pare – era al servei personal del rei de Macedònia. En Peirce, astrònom i físic, va desaprofitar l'oportunitat de denunciar la deriva anticientífica de N'Aristòtil. (N'Aristòtil, en qüestions morals és intel·lectualista, al igual que En Sòcrates i En Plató; i en qüestions de física és antiempirista en línia platònica. Podeu veure una explicació sobre aquest tema a la web Aristòtil i Tomàs d'Aquino). En general, els filòsofs pragmatistes fan arguments a favor de la "veritat" de la religió i, en especial de la religió cristiana de les esglésies reformades. En aquesta línia, En Pierce és el més extremista al pretendre construir una metafísica com a ciència, on es demostraria l'existència de Déu. El pragmatisme nord-americà acompleix la tasca que es pròpia d'una filosofia, crear una trama sistemàtica d'arguments en suport de la ideologia de la qual ha sorgit. Construeix una trama d'arguments on reafirma les idees bàsiques del calvinisme i de l'empirisme, i les idees en suport de la ciència i la tècnica al servei del benestar dels ciutadans. Són conservadors en el sentit que defensen la idea de conservar les essències de la societat nord-americana. En Pierce, En James i En Dewey van suposar que l'afebliment del sentiment religiós entre les amples masses i, en especial, a les grans ciutats, era debut als grans avenços de la ciència i de la tècnica així com del formidable procés d'industrialització. Van considerar que aquest procés de descristianització era la pitjor amenaça per a la societat nord-americana.Els autors pragmatistes, sense excepció, fan una defensa aferrissada del sistema social i polític tradicional. Els més progressistes, en la línia d'En Dewey, es limiten a proposar algunes reformes. En general tracten de puntetes el tema del capitalisme i de les conseqüències del capitalisme dins la societat nord-americana.
El Neopragmatisme de Richard Rorty representa l'últim intent de la ideologia nord-americana per a produir nous arguments per a justificar de la religió i del cristianisme. Mentre per un costat fa una crítica de la inconsistència de la filosofia – "La filosofia i el mirall de la naturalesa" -, per l'altre allò que fa és un assalt a la raó tot afirmant un escepticisme nihilista que va més enllà de la crítica a la filosofia agafada en bloc. El seu sistema nihilista el duu a afirmar que la ciència, en darrer terme, també és un "joc de llenguatge". Al meu parer, l'objectiu últim d'En Rorty és crear unes ales noves al "joc de la religió" i a l'instrumental ideològic de les esglésies cristianes. Per a no repetir-me, podeu veure el meu anàlisi sobre la filosofia d'En Rorty a la web Richard Rorty o la confusió.
(Aquest escrit continua amb La ideologia nord-americana 3)
Xirinacs i les traïdes de l´esquerra borbònica
L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). (Miquel López Crespí)
Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. (Miquel López Crespí)
Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....
Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada transició, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional --reafermanent de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries meu, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1979). La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotsquistes com l´amic i company Van den Eynde, l´Anibal Ramos de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.
A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les possibilitats nacionalistes de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències més avançades, tant les fetes en temps de la guerra i de la postguerra com les dels anys seixanta i setanta. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´Anibal Ramos El proletariado contra la Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1984) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.
Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976. I afegia: Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública.
L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).
Fonts valuoses sobre les primeres dècades de lindependentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre daltres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per lalliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a lEstatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); Lesquerra nacionalista, avui, monogràfic de la revista Quaderns dalliberament, núm. 7 (febrer 1982); Lindependentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de lÍndex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de lorganització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, dECT, i La Nova Falç, de lOSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu dinformació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.
Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)
MÉS PER MALLORCA DEMANA AL PSIB QUE ELEGEIXI ENTRE ELS APLAUDIMENTS DE LA DRETA REACCIONÀRIA I LA FEINA DE LESQUERRA TRANSFORMADORA
L’Executiva de MÉS per Mallorca ha tractat amb molèstia les dues darreres propostes del PSIB-PSOE que aplaudeixen PP, Cs i VOX: per part de la consellera Pilar Costa, l’eliminació del requisit de català per a la direcció de l’Institut d’Indústries Culturals; per altra banda, la intenció de la portaveu Sílvia Cano de fer una normativa per evitar els llaços grocs al Parlament.
Guillem Balboa, coportaveu de la formació ecosobiranista, ha dit que "no estam en una legislatura d’aritmètica variable: no es pot governar contra els socis que votàrem la investidura i que participam compromesament del govern de les institucions, i molt manco per a rebre els aplaudiments dels cantants del Cara al Sol". Per això, Balboa ha demanat al PSIB-PSOE que decideixi "entre els aplaudiments de la dreta reaccionària i la feina compromesa que estam fent des de MÉS per Mallorca, perquè amb VOX no permetrem ni una sola equidistància".
L’altra portaveu dels mallorquinistes, Bel Busquets, ha mostrat la seva incomprensió amb aquestes iniciatives "ja que a la passada legislatura vàrem tornar al consens lingüístic, a la voluntat de normalitzar el català i a la llibertat que impedia la Llei de Símbols; voler fer passes enrere cap a Bauzá no podrà ser amb la participació de MÉS per Mallorca". Busquets ha demanat "la suspensió immediata del concurs per a la direcció de l’ICIB, i que els signants dels pactes de Bellver i Raixa siguin fidels a la seva lletra i al seu esperit".
[01/10] «Freedom» - «Ciencia Social» - «Tierra y Libertad» - Atracament del Rawson - «L'Éveil des Jeunes Libertaires» - «Afirmación» - «Cultura Ferroviaria» - «Frente Libertario» - Pelloutier - Carrera - Ferrer - Sanjuán - Moreno - Mouna - Casares - Ajuria - Aranda - Vázquez García - Esteban Gracia - Aguéli - Álvarez Portela - Catello - Ayora - Sequeira
Anarcoefemèrides
de l'1 d'octubre
Esdeveniments
Portada del primer
númer de Freedom
- Surt Freedom: Per l'octubre de 1886 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic mensual anarcocomunista Freedom. A journal of anarchist socialism, editat pel Cercle d'Anarquistes Anglesos a iniciativa de Charlotte Wilson, que el va finançar generosament, i de Piotr Kropotkin. El juny de 1889 va tenir com a subtítol«Publicació del Comunisme Anarquista». Paral·lelament al periòdic es desenvoluparà una gran activitat editorial (Freedom Press), publicant pamflets, fullets i llibres de bona part dels autors del moviment anarquista internacional (Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Malatesta, Landauer, Grave, Nettlau, Pouget, Txerkezov, Goldman, Berkman, Spencer, Morris, etc.); també va promoure debats i mítings. Alfred Marsh va succeir Wilson entre 1895 i 1912, en que va ser rellevat per Tom Keell. El mensual, que va arribar a ser el principal periòdic anarquista en llengua anglesa, s'interromprà el desembre de 1927. Entre 1930 i 1936 va sorgir un Freedom paral·lel, fruit d'una escissió, impulsat per John Turner i Oscar Swede. Quan va esclatar la Guerra Civil i la Revolució Social a Espanya, Freedom Press va ajudar a la difusió d'aquests esdeveniments i va reavivar el moviment anarquista britànic amb la publicació d'Spain ant the World, editat per iniciativa de Vernon Richards i de Maria Luisa Berneri, que va aparèixer quinzenalment entre desembre de 1936 i desembre de 1938, canviant després el nom per Revolt. Amb el començament de la II Guerra Mundial va aparèixer un nou periòdic de Freedom Press, War Commentary, que va començar a publicar-se a partir de novembre de 1939. Es van reprendre altres publicacions, es va adquirir una impremta a Whitechapel i es va obrir una llibreria. War Commentary va col·laborar amb pacifistes radicals i amb els pocs socialistes que van fugir de les directrius dels partits laborista i comunista, i la Freedom Press es va involucrar en activitats subversives i de propaganda antimilitarista, fet que va implicar la intervenció de l'editorial per les autoritats i l'empresonament de tres dels seus responsables just quan la guerra acabava a Europa. L'agost de 1945, quan la guerra mundial va acabar totalment, es va reprendre de bell nou Freedom, que s'ha mantingut des d'aleshores. En 1951, Vernon Richards va començar a llançar Freedom com a setmanari, i hi va publicar per lliuraments el seu llibre Ensenyances de la Revolució espanyola. En 1964 va abandonar momentàniament la direcció, però va reprendre la tasca novament quan va considerar que els seus successors portaven el periòdic per camins equivocats, continuant amb la direcció fins als anys 90. Freedom Press ha editat més periòdics, com ara la revista mensual Anarchy, durant els anys 60, i la trimestral The Raven, el primer número de la qual va aparèixer el novembre de 1986; també han entrat nous autors anarquistes en el seu catàleg, com ara Clifford Harper, Dennis Gould, Nicolas Walter, Colin Ward, Murray Bookchin, Gaston Leval, William Blake, entre d'altres. La llibreria va ser atacada i parcialment incendiada el 18 de març de 1993 per un grup neofeixista Combat. Bona part de l'arxiu i hemeroteca de Freedom Press es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Portada d'un exemplar de Ciencia Social
- Surt Ciencia Social:Per l'octubre de 1895 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista mensual anarquista Ciencia Social. Sociología, artes y letras, fundada i dirigida per Anselmo Lorenzo i editada pel tipògraf anarquista Cayetano Oller. Es tractava d'una publicació molt acurada en impressió i en continguts que pretenia atreure la intel·lectualitat i els estudiants universitaris catalans. Víctima de la repressió sorgida arran de l'atemptat de Canvis Nous, va deixar de publicar-se el juny de 1896, quan només havia publicat nou números, amb la detenció i empresonament dels caixistes i d'alguns redactors. Hi van col·laborar Pompeu Gener, Coromines, Unamuno, Brossa, Verdes Montenegro, Dorado, Mella, Tárrida del Mármol, Azorín, Vives, Artigues, Pelloutier, Lence, Grave, Hamon, Kropotkin, Friman, Brunellière, About i els germans Reclus, entre altres. Va ser continuada a Buenos Aires (Argentina), entre l'abril de 1897 i febrer de 1900, per l'anarquista italià Fortunato Serantoni com a director i van col·laborar nombrosos intel·lectuals llibertaris de l'època (William Morris,Élisée Reclús, Sébastien Faure, Errico Malatesta, Jean Grave, Charles Malato, Altair, J. Molina y Vedia. F. Basterra, John Creaghe, Miguel de Unamuno, Pietro Gori, etc.). A més de temes anarquistes, tant a Barcelona com a Buenos Aires, la revista va defensar l'avantguarda artística i literària.
***
Guerrillers magonistes amb la bandera de "Tierra y Libertad" durant la insurrecció de la Baixa Califòrnia (Tijuana, 1911)
-«Tierra y
Libertad»: L'1 d'octubre de 1910 a
Mèxic el llibertari Partit
Liberal Mexicà (PLM) adopta oficialment el lema«Tierra y Libertad», pres dels
populistes russos, com a símbol de la seva lluita.
L'eslògan s'escriurà al
final de les actes constitutives dels grups d'afinitat i de les
circulars i
manifests del PLM. També les milícies magonistes
usaran aquesta divisa i
l'escriuran a les seves banderes roges anarquistes durant la
insurrecció de la
Baixa Califòrnia de l'any següent.
***
Pàgina del periòdic Crítica dedicada a la fuga de la banda de Roscigna
- Atracament del Rawson: L'1 d'octubre de 1917, a l'hospital Rawson de Buenos Aires (Argentina), els anarquistes expropiadors Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Paredes i els germans Antonio i Vicente Moretti assalten el pagador dels sous. Els tres primers, amb embenats simulant accidentats, esperen el pagador i l'agent de policia que l'escorta, campió de tir. Vicente Moretti roman fora al volant d'un faetó. Durant el cop, l'escorta Francisco Gatto resultarà mort quan intenta disparar per evitar el robatori. El botí fou important: 141.000 pesos. La banda de Roscigna decideix fugir del país i amb el suport de Bustos Duarte, llanxer anarquista andalús d'El Tibre, Roscigna i els germans Moretti creuen el delta amb el bot «E pur se muove» i arriben a l'Uruguai, refugiant-se a Montevideo. Vázquez Paredes prendrà altre rumb. Les autoritats argentines engegaren una recerca dels activistes sense parangó. El botí del Rawson va ser destinat a la solidaritat anarquista i al finançament de falsificacions de diners argentins per l'alemany Erwin Polke.
***
Capçalera del primer número de L'Éveil des Jeunes Libertaires
- Surt L'Éveil des Jeunes Libertaires: L'1 d'octubre de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual L'Éveil des Jeunes Libertaires. Organe de la Fédération des Jeunesses Anarchistes (El Desvetllament dels Joves Llibertaris). Portava l'epígraf «Ni Déu, ni amo». Sortí com a reacció al poc espai que, segons els editors, donava Le Libertaire als joves anarquistes, circumscrit tot just a una columna del periòdic. Els redactors d'aquesta publicació, òrgan de la Federació de Joventuts Anarquistes (FJA), van ser Louis Louvet i Simone Larcher, i Gaston Vaudelin (Duanville), secretari de l'FJA, en fou el gerent. Es creà el grup «Les Amis de l'Éveil» (Els Amics de l'Éveil) per a la difusió del periòdic, que compta amb J. Darras, Jean Guingant i J. Roty, entre d'altres. El número 3, de l'1 de desembre de 1925, tracta de la mort de Philipe Daudet. L'FJA, en desacord amb la Unió Anarquista (UA), només publicà set números, l'últim el 15 de març de 1926, i reemplaçà la publicació per L'Anarchie (1926-1929), oberta a tots els sectors antiautoritaris sense distinció de tendències.
***
Capçalera d'Afirmación
- Surt Afirmación: L'1 d'octubre de 1928 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic Afirmación. Publicación anarquista. A la capçalera portava una cita de Rafael Barrett:«No desig portar la convicció, sinó despertar el dubte. Em complau que el vostre intel·lecte segueixi funcionant després del meu, encara que sigui contra el meu.» Van col·laborar en aquesta publicació Francisco Lattelaro, F. Martínez, Fernando del Intento, A. Scarfó, Guyau, R. Mella, R. B. Cienfuegos, Oscar Belda, Miguel Ramos, J. E. Rodó, Jesús Montoya, Zeta, Whitlock, Juan Crusao, entre d'altres. Sortí, com a mínim, fins al 1930.
***
Capçalera
del primer número de Cultura Ferroviaria
- Surt Cultura Ferroviaria: L'1 d'octubre de 1931 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Cultura Ferroviaria.Órgano de la Federación Nacional de la Industria Ferroviaria. CNT. Aquesta publicació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) tingué una periodicitat irregular i nombroses seus de redacció i d'impressió. A més dels temes sindicals propis del sector, tracta temes sobre història de les reivindicacions dels ferroviaris, comunicats dels comitès, qüestions d'actualitat, etc. Hi van col·laborar A. P. Santos, Antonio Castillejo García, Luis Q. Martínez, Martín García Novoa, Avelino G. Mallada, Luis Castro, etc. En sortiren 21 números, l'últim l'1 d'agost de 1934.
***
Capçalera de Frente Libertario
- Surt Frente Libertario: L'1 d'octubre de 1936 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Frente Libertario. Órgano de las milicias confederales. A partir del 30 de novembre de 1938 va ser editat pel Comitè de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Regió del Centre. Publicació de distribució gratuïta als fronts bèl·lics, d'antuvi sortí dues o tres vegades per setmana i a partir del número 20, del 6 de desembre de 1936, passà a ser diari, tirant uns 40.000 exemplars. Dirigit per José García Pradas, comptà amb la col·laboració de Mauro Bajatierra Morán. Trobem articles de Ezequiel Endériz, L. R. Foucaud, Ismael Martí, Carlos Matato, Miralles, Fidel Miró, Novillo Cruza, Samuel del Pardo, Félix Paredes i M. A. Tejedor, entre d'altres. Temàticament és d'allò més variat: debat amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE), defensa d'un front antifeixista, notes sobre el conflicte bèl·lic i els fronts, parts de guerra, notícies internacionals, notes d'altres publicacions (Castilla Libre, CNT, etc.), ressenyes del Congrés Universal Esperantista, etc. Existiren edicions en italià, alemany i suec. Es publicaren 736 números, l'últim el 26 de març de 1939. En 1947 sortí clandestinament a Madrid la mateixa capçalera publicat per la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT. També s'edità mensual a París (França) entre juliol de 1970 i març de 1977 una publicació amb el mateix nom.
Naixements
Fernand Pelloutier
- Fernand Pelloutier:L'1 d'octubre de 1867 neix al XVII Districte de París (França), en una família burgesa, el polític socialista republicà i després anarquista i militant sindicalista revolucionari Fernand Léonce Émile Pelloutier. Sos pares es deien Saint-Ange Adrien Léonce Pelloutier i Amélie Marie Couillaud. Quan tenia 12 anys, son pare, funcionari de correus, va ser traslladat a Sant Nazer (Bretanya). Fou internat al petit seminari religiós de Guérande del qual va intentar fugir dues vegades, però finalment va ser expulsat per haver escrit un pamflet anticlerical. Matriculat al col·legi de Sant Nazer en 1883, va demostrar ser un alumne brillant, encara que fantasiós. En 1885 va suspendre els exàmens de batxillerat i es va dedicar al periodisme, col·laborant amb el seu amic Aristide Briand en La Démocratie de l'Ouest, fundat pel tipògraf Eugenio Courronné, i en diferents periòdics i revistes que fundà. Entre els anys 1888 i 1889 va començar a manifestar-se el lupus facial d'origen tuberculós que el portarà a la tomba. Després d'un repòs d'alguns mesos a prop de la mar, va tornar a Sant Nazer la tardor de 1889 i va fer costat la campanya d'Aristide Briand, candidat republicà radical en les eleccions legislatives; però va recaure i va haver de restar inactiu durant dos anys. El gener de 1892 torna a Sant Nazer, després de passar una temporada al camp, i accepta el càrrec de cap de redacció de La Démocratie de l'Ouest. Evolucionat cap al socialisme, s'adherirà al Partit Obrer Francès (POF) de Jules Guesde i n'esdevindrà secretari de la secció de Sant Nazer («L'Émancipation»). Atret per les qüestions econòmiques, va contribuir a la fundació de la Borsa del Treball de Sant Nazer. Entre el 3 i el 5 de setembre de 1892 va participar en el Congrés Regional Obrer (possibilista) de l'Ouest, on va exposar la seva idea de «vaga general universal», pacífica i legal, com a eina de lluita obrera. El sector guedista va rebutjar la proposta, però durant el VI Congrés Nacional de Sindicats el setembre de 1894 els guedistes van ser derrotats i els partidaris de la vaga general van prendre les regnes. A finals de 1892, arran de la polèmica amb Guesde, va dimitir del POF i es va instal·lar a París. Esdevingut llibertari, gràcies a l'amistat amb Augustin Hamon, i sindicalista revolucionari, va rebutjar el pensament i l'obra d'anarquistes com Tortelier, Émile Pouget o Ravachol. En 1895 va esdevenir secretari general de la Federació Nacional de les Borses de Treball de França i va llançar la seva idea d'identificació entre sindicalisme i anarquia, intentant convèncer els militants anarquistes de la necessitat de sindicar-s'hi, i que va exposar en el seu fullet Qu'est-ce que la grève générale? (1895). En 1897 va crear la revista mensual d'economia social L'Ouvrier des Deux-Mondes, alhora que col·laborava en diferents publicacions (Le Temps Nouveaux, L'Enclos,La Revue Socialiste, La Société Nouvelle, L'Avenir social,L'Art Social, etc.). El setembre de 1898 va participar en el Congrés de Rennes, el qual va empitjorar la seva malmesa salut. El gener de 1899 es va instal·lar en un petit pavelló a Bruyères de Sèvres, però ja estava condemnat. Impossibilitat per tasques dures i en la misèria, va obtenir una plaça d'inspector temporal en una oficina de treball del Ministeri de Comerç. El setembre 1900, ja molt malalt, va assistir a París al VIII Congrés de la Federació de les Borses del Treball, però va acabar al llit, on va morir després d'una llarga agonia el 13 de març de 1901 al seu domicili de Sèvrés (Illa de França, França).
***
Antonio
Carrera
- Antonio Carrera: L'1 d'octubre de 1886 neix a Averara (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Antonio Carrera, conegut com Carrara. Sos pares es deien Giacomo Carrera i Lucia Simonetti. Assistí a l'escola elemental al seu poble natal. Es guanyà la vida fent de picapedrer. Entre 1906 i 1907 va ser condemnat per robatori en tres ocasions a petites penes pels tribunals llombards de Bèrgam i Brescia. Durant el seu servei militar en el 78 Regiment d'Infanteria establert a Bèrgam, va ser condemnat el 21 de maig de 1912 pel Tribunal Militar de Milà (Llombardia, Itàlia) a dos anys i dos mesos de reclusió per insubordinació, però el 16 de gener de 1914 absolt d'aquest delicte pel Tribunal Militar de Nàpols (Campània, Itàlia). El 2 d'agost de 1914 fou un dels militants que constituí, a la seu dels locals de la Unió Sindical Italiana (USI) de Bèrgam, del Grup Llibertari de Bèrgam, que desenvolupà una intensa propaganda entre la classe obrera. El setembre de 1914, sense feina, hagué de viure amb sa germana i son cunyat. El setembre de 1915 va ser mobilitzat per a lluitar en la Gran Guerra enquadrat en el 63 Regiment d'Infanteria. El novembre de 1929 residia a Bèrgam, però el 2 de desembre d'aquell any emigrà a França. El 27 d'octubre de 1930 retornà a Itàlia i treballà provisionalment com a venedor d'aus de corral a Bèrgam, vivint a l'alberg popular d'Opera Bonomelli. L'11 de gener de 1931 va se esborrat del llistat de subversius de la província de Bèrgam. El 4 de maig de 1945 va ser ferit durant un enfrontament armat amb les tropes alemanyes; Antonio Carrera va morir l'endemà, 5 de maig de 1945, a Brixen (Tirol del Sud) a conseqüències de les ferides.
***
Àngel
Ferrer Jordà
- Àngel Ferrer
Jordà: L'1 d'octubre de 1895 neix a
Alcoi (Alcoià, País Valencià)
l'anarcosindicalista Àngel Ferrer Jordà.
Sos
pares es deien Bernardo Ferrer i Roser Jordà Domenech. Quan
tenia 16 anys s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) d'Alcoi. En 1930, amb Emili Mira i Vicent
Lloret, va
fer un míting i l'any següent un altre amb Emili
Mira, Cándido Morales, Enric Barberà
Tomàs i altres destacats militants alcoians. Teixidor de
professió, el gener de
1932 va ser nomenat
delegat del Sindicat Fabril i Tèxtil alcoià al
Ple Regional de Llevant i el Primer
de Maig va fer un míting a Alcoi. Després del cop
militar feixista de juliol de
1936, va ser nomenat secretari de la Federació Local de
Sindicats d'Indústria
d'Alcoi. El juliol de 1937 fou delegat del Sindicat de la Pell d'Alcoi
al
Congrés Regional de Llevant. Fou regidor municipal en nom de
la CNT i el 6 de
juny de 1938 va ser nomenat alcalde d'Alcoi, càrrec en el
qual romangué fins
l'1 de febrer de 1939, quan marxà al front. El 28 de
març de 1939, quan el
triomf franquista era un fet, aconseguí embarcar a bord del
vapor Stanbrook al port d'Alacant
cap a Orà
(Algèria). Després de la II Guerra Mundial
milità en la Federació Local d'Orà
de la CNT, on, amb el company Joaquim Lino Balaguer,
constituí una important
biblioteca, de la qual en va ser responsable. A començament
dels anys seixanta
va ser repatriat a França i
s'instal·là a Saint-Genis-Laval
(Roine-Alps, Arpitània). Sa companya fou Francisca Blasco
Jordà. Malalt durant molts d'anys,Àngel Ferrer Jordà va
morir el 6 de gener de 1976 a l'Hospital de Pierre-Bénite
(Roine-Alps,
Arpitània).
***
Mariano
Sanjuán Chuchí
- Mariano Sanjuán
Cuchí: L'1 d'octubre de 1905 neix a Mequinensa
(Baix Cinca, Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista Mariano Sanjuán Cuchí–algunes fonts citen erròniament el
segon llinatge com Cueto–,
sovint
catalanitzat com Marià Sanjuan
Chuchí,
i conegut com El Canero. Sos
pares es
deien Manuel Sanjuán i Josefa Cuchí. Quan tenia
22 anys, després d'haver fet el
servei militar a Saragossa (Aragó, Espanay),
emigrà a Viladecans (Baix
Llobregat, Catalunya) i el 20 de juny de 1929 es posà a fer
feina de peó a la foneria«Roca Radiadores», especialitzant-se finalment com
a esmaltador. Ràpidament
s'integrà en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i participà en les
lluites socials i obreres clandestines durant la dictadura de Primo de
Rivera. Va
ser un dels fundadors del Sindicat Únic de Treballadors de
Gavà (Baix Llobregat,
Catalunya) de la CNT, autoritzat el 25 de juliol de 1930, del qual va
ser nomenat
comptador. En els anys republicans col·labora en Solidaridad Nacional. El desembre de 1932
es casà a Móra la Nova
(Ribera d'Ebre, Catalunya) amb Joana Domènech
Pérez. Va ser reclòs al
vaixell-presó Argentina
pels fets
revolucionaris d'octubre de 1934. El juliol de 1936, en nom de la CNT,
fou
nomenat president del Comitè Antifeixista de Viladecans. Va
ser nomenat alcalde
segon del Consell Municipal de Viladecans, i conseller, en
representació de la
CNT, entre el 20 d'octubre de 1936 i el 16 d'octubre de 1937 i des
d'aquesta
data fins el 10 de juny de 1938, respectivament. Fou dipositari de la
signatura
dels bitllets locals editats durant la Revolució, destacant
pel seu suport al
procés col·lectivitzador. Fou membre del
Comitè d'Empresa de «Roca Radiadores»
quan aquesta va ser intervinguda el desembre de 1936 per la Generalitat
de
Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Després de la II
Guerra Mundial s'establí a Bedarius (Llenguadoc,
Occitània), població on havia
nascut sa companya, militant en la Federació Local de la
CNT. En 1947 va ser
delegat de nombroses Federacions Locals confederals, entre elles la de
Bedarius
i la de Lo Pojòl (Llenguadoc, Occitània), al
Congrés de la CNT que se celebrà a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Mariano Sanjuán
Cuchí va morir el 5 d'abril de
1987 a l'Hospital de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va
ser enterrat dos
dies després a Bedarius. Des de 1998 un carrer de Viladecans
porta en el seu
nom en homenatge a la seva gestió durant la guerra civil.
Mariano Sanjuán
Cuchí (1905-1987)
***
-
Antonio Moreno
Ronchas: L'1
d'octubre de 1910 neix a Medina de
Rioseco (Valladolid, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista
Antonio
Moreno
Ronchas. Era el tercer de 13 germans. Quan tenia quatre anys tota sa
família
emigrà a París. Son pare, Antonio Moreno
Fernández, llibertari i
antimilitarista, es va afiliar a la
Confederació General del Treball Sindicalista
Revolucionària (CGTSR). En 1925
conegué Buenaventura Durruti i Nèstor Makhno en
els seus exilis parisencs. En
1930 tornà a Valladolid amb intenció de fer el
servei militar, però son pare el
va dissuadir. De bell nou a París, va treballar per
Iparralde i per Castelló i
sovint, pel seu esperit reivindicatiu, fou acomiadat de moltes feines.
Quan va
esclatar la Revolució de 1936, mentre sos germans Isidoro i
Lázaro combatien,
en la Columna Durruti i en una unitat comunista, respectivament,
Antonio Moreno
lluità des del primer moment a Sant Sebastià en
les milícies de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Guipúscoa, primer a Sant
Sebastià --presa dels
hotels, cementiri de Polloe, casernes de Loiola-- i més tard
a Oiarzun, frenant
l'avanç feixista. Quan va caure Irun fou un dels que va
poder passar a Hendaia
i d'allà a Barcelona. Es va enrolar en la «Columna
Roja i Negra», on es va
oposar a la militarització que la convertiria en la 28
Divisió. Va estar un
temps en el III Batalló de la 127 Brigada Mixta i
després com a xofer en el IV
Batalló de la IV Companyia de Transports. En acabar la
guerra, passà a França.
Gràcies al seu coneixement de l'idioma, del país
i de la seva geografia va
poder fugir amb altres refugiats dels camps de concentració,
però va passar una
temporada als de Barcarès i Bram. Davant
l'amenaça nazi s'enrolà en el III
Batalló d'Estrangers i fou destinat a l'Orient
Mitjà (Síria i Líban).
L'armistici de Petain el va obligar a tornar a Francia i el destinaren
a Brest,
on calia mà d'obra per construir les bases submarines
alemanyes. Allà ajudà a
fugir espanyols condemnats a treballs forçats, fet que va
implicar la seva
detenció per la Gestapo, però un jutge
benèvol l'alliberà. Després de
l'Alliberament es va dedicar principalment a la propaganda en la
Federació
Local de la CNT en l'Exili de Saint-Denis (París). Durant
els anys seixanta es
va relacionar amb emigrants vallisoletans arribats a França,
intentant
associar-los en la CNT francesa. Durant els fets de Maig del 68
intentà
guanyar-se els joves més radicals a fi i efecte d'imprimir
un caire més
llibertari a les mobilitzacions estudiantils. En aquestaèpoca
va participar en la formació de l'Organització
Revolucionària Anarquista (ORA) i
freqüentà les
reunions del grup editor de Frente
Libertario. Després de la
mort de Franco i
seguint l'exemple de son pare, principal impulsor de la CNT de Medina
de
Rioseco, va intentar obrir un local cenetista a la localitat,
però aleshores no
va trobar gent disposada. Durant els últims vint anys de sa
vida residí a
Benquet i a Tartàs (Aquitània,
Occitània), des d'on va desenvolupar una intensa
campanya propagandística per denunciar en diversos mitjans
de comunicació i en
diverses instàncies oficials la bàrbara
repressió feixista que va haver al seu
poble natal durant la guerra: un total de 155 habitants de Medina de
Rioseco
foren afusellats i altres 37 «desaparegueren». Un
dels primers assassinats va
ser son pare Antonio Moreno Fernández, fundador de la CNT
durant la República;
altres tres familiars seus també foren afusellats. Se suposa
que les restes
reposen als Montes Torozos. En 2004 va morir sa companya, Lorenza
Ronchas
Martín, també de Medina de Rioseco i amb alguns
familiars assassinats --sos
pares i sa germana major, socialistes--; els companys vallisoletans li
van
retre un homenatge al cementiri de Medina l'1 de desembre de 2004, quan
les
seves cendres foren dipositades al nínxol familiar. Antonio
Moreno Ronchas va
morir el 24 d'agost de 2006 a Morcens (Aquitània,
Occitània) i va llegar,
mitjançant testament hològraf davant notari, tots
els seus béns a la CNT de
Valladolid, amb l'esperança que, gràcies a la
propaganda i l'acció sindical, es
formi en un futur un nucli confederal i llibertari a la seva vila natal.
***
Aguigui Mouna (1981)
- Aguigui Mouna: L'1 d'octubre de 1911 neix a Meythet (Arpitània) l'agitador, propagandista pacifista, ecologista, filòsof i anarcoindividualista André Dupont, més conegut com Aguigui Mouna. Orfe des dels nou anys, va començar a treballar a partir dels 13 anys en una fàbrica, i després farà de cambrer, compaginant-lo amb l'atur. Amb 17 anys es va enrolat un temps en la marina. Mobilitzat en 1939 durant la «Guerra Divertida» es farà antimilitarista. Després de l'Alliberament es farà membre del Partit comunista, però a partir de 1951, expulsat del partit per«excentricitat», prendrà el seu vertader camí i la seva vertadera consciència filosòfica, barreja de pacifisme, d'ecologisme i d'individualisme anarquista, i serà aleshores que prendrà el nom d'Aguigui Mouna. Després es va instal·lar a París, on va muntar un restaurant a Montmartre, però farà fallida quatre anys després, tornant-se un«caca-pipi-talista». Fent vida pels carrers parisencs, es dedicarà a arengar els vianants; serà, segons ell,«l'últim entretenidor de París»; també va actuar per la Costa Blava amb la seva inseparable bicicleta. Antinuclear des de bon començament, va crear el seu propi periòdic, Le Mouna Frères, que difondrà el mateix. Sempre hi era on havia de ser i es va presentar nombroses vegades a les eleccions presidencials com a«no-candidat», tot reivindicant la seva«Vélorevotution» (Bicirevolució). Sempre anticonformista, Aguigui Mouna va morir el 8 de maig de 1999 a l'hospital Bichat de París (França) a causa d'una crisi cardíaca i les seves cendres van ser escampades, segons la seva darrera voluntat, pel Sena. El cineasta Bernard Baissat li va consagra en 1989 una pel·lícula (Mauna) i la periodista Anne Gallois una biografia en 2004 (Aguigui Mouna. Gueule ou crève).
***
Amadeo Casares Coloner
- Amadeo Casares Colomer: L'1 d'octubre de 1915 neix a Almansa (Albacete, Castella, Espanya) el resistent antifeixista anarquista Amadeo Casares Colomer, també conegut amb diversosàlies, com ara El Tete, El Peque, Armando Cortés. Sos pares es deien José Casares i Rosa Colomer. Abans de la Guerra Civil espanyola va militar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries de València. En acabar la guerra va formar part del primer Comitè Nacional clandestí de la CNT (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu. Les seves dots de dibuixant van permetre que falsifiqués documents que facilitaren la llibertat de molts companys. Durant el seu exili a França, formà part de la xarxa de resistència antinazi organitzada per Francisco Ponzán Vidal, en substitució de Joan Català Balaña quan fou detingut, participant en l'evacuació cap a Espanya de pilots aliats, de jueus i de persones buscades per les autoritats alemanyes, alhora que evacuava d'Espanya cap a França els militants evadits dels camps i de les presons franquistes. El 14 d'octubre de 1942 fou detingut a Tolosa de Llenguadoc amb Ponzan, Vicente Moriones i altres membres de la xarxa i tots foren empresonats al camp de Vernet. El 22 de desembre d'aquell any, gràcies a una falsa ordre d'alliberament realitzada pels serveis secrets francesos lligats a la resistència, foren alliberats del camp Francisco Ponzán Vidal, Miguel Chueca, Vicente Moriones, Juan Zafón, els germans Pascual, Eusebio López Laguarta i Amadeo Casares. Amb la residència assignada a Tarbes per les autoritats, tots retornaren a Tolosa per continuar amb les activitats de resistència. En aquesta ciutat va viure sota la identitat d'Armando Cortés, amb Miguel Sol Torres, sa companya Pepita Vila Plana i sa filla Margarita, que va anar a buscar a la Península l'agost de 1942. Molt lligat a la família Sol, el seu domicili va esdevenir refugi per als guies del grup de Ponzán. El març de 1944, durant una missió a la Península, fou detingut a Barcelona, juntament amb Pascual López Laguarta (Sixto). Condemnat per espionatge, el 22 de desembre de 1945 sortí de la presó en llibertat condicional. En 1978 vivia a València. Amadeo Casares Colomer va morir l'1 de juliol de 2004 al seu domicili de València (València, País Valencià) i va ser incinerat en aquesta població.
Amadeo Casares Colomer (1915-2004)
***
- Inés Ajuria de la Torre: L'1 d'octubre de 1920 neix a Guernica (Biscaia, País Basc) la militant anarcosindicalista Inés Ajuria de la Torre. L'abril de 1937 va patir el tristament famós bombardeig de la seva ciutat natal, on va morir sa mare i un germà, restant a mans d'un pare poc comprensiu i havent de compaginar estudis amb la cura de sos germans. La seva entrada en el moviment llibertari data de la postguerra, quan va conèixer Francisco Martínez de Lahidalga, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) instal·lat a Guernica, i que serà son futur company. Farts de detencions i de persecucions, a finals de 1946 van fugir a França a peu pels Pirineus. Van residir a París, fins al 1951; a Xile, entre 1951 i 1957; a l'Uruguai, entre 1957 i 1964; i de bell nou a París. En 1975, poc abans de morir Franco, van tornar a la Península, instal·lant-se a Vitòria, on van jugar un paper important en la reconstrucció de la CNT entre 1976 i 1977, formant part del grup inicial, amb Macario Illera, Vicente Cuesta, Atanasio Gainzarain, Miguel Íñiguez, Manuel Gutierrez, José María Izquierdo, entre altres. Durant la dècada dels anys 80, després de la mort de son company, va participar en l'Associació Isaac Puente. Sempre afiliada a la CNT, Inés Ajuria de la Torre va morir el 4 d'agost de 2007 a Vitòria (Àlaba, País Basc) i dos dies després va ser enterrada al cementiri d'El Salvador d'aquesta ciutat amb els carnets de la CNT dins del taüt i la bandera roja i negra a sobre. El 29 de setembre de 2007 els companys cenetistes de Vitòria i de Miranda li van retre un homenatge davant la tomba.
Inés Ajuria de la Torre (1920-2007)
***
Plácida Aranda Yus
- Plácida Aranda Yus: L'1 de novembre de 1926 neix a Segura de los Baños (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista Plácida Aranda Yus. Membre de les Joventuts Llibertàries, en la dècada dels cinquanta formà part del confederal Grup Artístic «Iberia» de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), especialitzat en la realització d'obres teatrals. Companya del militant anarcosindicalista José Luis Sos Yagüe, el pis on vivia la parella serví com a refugi i dipòsit d'armes del Moviment Popular de Resistència – Comitè d'Ajuda a la Resistència Espanyola (MPR-CARE) i de Defensa Interior (DI). L'11 de setembre de 1963 va ser detinguda amb son company, acusada d'encarregar-se de la recaptació dels diners en suport de l'«Afer Conill» –Jordi Conill Valls, condemnat a mort per acusat de col·locació d'explosius. L'estiu de 1965 col·laborà en l'organització del Congrés Intercontinental de Federacions Locals de la CNT en l'Exili que se celebrà de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). El 6 d'abril de 1968 se li obrí expedient d'expulsió de França juntament amb altres companys (José Luis Sos Yagüe, Josep Peirats Valls i Makno Cuevas), però finalment la mesura no va ser aplicada. Son germà Pablo Aranda Yus també fou militant llibertari.
***
Necrològica de Jaime Vázquez García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de setembre de 1994
- Jaime Vázquez García: L'1 d'octubre de 1929 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Jaime Vázquez García. Era fill de pares murcians que s'havien establert a Barcelona per qüestions econòmiques. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, son pare passà a França i fou internat en un camp de concentració. En 1949, amb sa mare i sos germans, creuà clandestinament els Pirineus. Instal·lat a Fumèl (Aquitània, Occitània), milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Esdevingué molt proper a la família Gómez, que havia estat puntal de la Col·lectivitat de Queretes (Matarranya, Franja de Ponent) durant la Revolució. En 1955 es casà amb Mauricia Gómez, militant de la CNT, amb qui tingué dos infants. Després d'haver aprés l'ofici d'enguixador, treballà pel seu compte. Jaime Vázquez García va morir el 24 de juliol de 1994 a Pau (Aquitània, Occitània).
***
Alberte
de Esteban Gracia
- Alberte de Esteban Gracia: L'1 d'octubre de 1949 neix a Ribadeo (Lugo, Galícia) el professor i militant anarquista i anarcosindicalista Alberte de Esteban Gracia, conegut com Alberte o Roxo. Fill d'anarquistes aragonesos, va estudiar nàutica a la Corunya (la Corunya, Galícia) i navegà arreu del món com a oficial de màquines quatre mesos a l'any entre 1968 i 1980. En 1971 conegué la militant anarquista Rosa Bassave Roibal, amb qui es casà civilment l'any següent. En 1973, encara que anarquista, s'uní a la Unión do Povo Galego (UPG, Unió del Poble Gallec) i fou membre d'un escamot que col·laborava en tasques de propaganda amb el front militar. En 1976 va estar un mes pres i entre aquest any i 1978 fou membre dels comitès central i executiu d'aquest partit, fins a la seva expulsió en 1978. Mentre compaginava aquesta faceta nacionalista, passà temporades a Londres (Anglaterra), París (França) i Barcelona (Catalunya), fins que s'establí a Santiago de Compostel·la, on estudià entre 1974 i 1978 la carrera d'història. En 1979 s'integrà en la Federació Anarcocomunista Gallega (FAG). En 1980 abandonà la marina i treballà amb sa companya i Martín Blanco García en la Societat Cooperativa«Reprografia 1846». En 1981 fou un dels promotors de la revista anarquista Arco da Vella. Pensamento libertario galego. En 1983 participà en la reconstrucció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santiago de Compostel·la, de la qual va ser secretari de Premsa en diverses ocasions. Durant tres anys fou actor en la cooperativa teatral«Antroido» i des de 1984 va fer classes de llengua i literatura gallegues a diversos instituts de Galícia (Lugo, Pontevedra, A Guarda, A Estrada i Padrón). En 1989 va ser nomenat secretari general de la CNT de Santiago de Compostel·la. Va ser delegat als congressos confederals de Granada (Andalusia, Espanya) i de Perlora (Carreño, Astúries, Espanya), i assistí a reunions del sector de l'ensenyament. Entre 1993 i 1996 participà en ambaixades de solidaritat amb Amèrica Llatina. En aquests anys participà activament en l'Ateneu Llibertari de Santiago de Compostel·la. Assistí a la reunió llibertària gallega que se celebrà el novembre de 2000 a Santiago de Compostel·la. En 2001 va fer nombroses conferències i mítings a diverses poblacions gallegues (Padrón, Muros, la Corunya, Ribadeo, Vigo, Ferrol, Moaña, etc.) i peninsulars (Vitòria, Madrid, etc.). Membre de l'Associació Gallega de la Llengua, el juliol de 2009 signà el«Manifest per l'hegemonia social del gallec». Entre el 18 i el 22 de febrer de 2014 participà en les XII Jornades Llibertàries de Ferrol (la Corunya, Galícia). Traductor al gallec d'Ángel Cappelletti (A ideoloxía anarquista) i de Félix Rodrigo Mora (O atraso político do nacionalismo autonomista galego), trobem col·laboracions seves en diferents publicacions llibertàries, com ara Anarquista,Arco da Vella, CNT,A Nosa Terra, Oustrasvozes,A Protesta, etc.
---
[02/10] «La Libre Fédération» - Biblioteca CGT Sevilla - Netxaiev - Louis - Laurent - Domènech - Setti - Borillo - Pérez Montes - Basa - Rosemont - Sacchetti - Colombo - Benito - Ros - Rodríguez González - Suárez Salvador - Llorens - De Bläsus - Gally - Amat - Aparisi
Anarcoefemèrides
del 2 d'octubre
Esdeveniments
Capçalera de La Libre Fédération
- Surt La Libre Fédération: El 2 d'octubre de 1915 surt a Lausana (Vaud, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual anarquista intervencionista La Libre Fédération. A partir del número 22, del 15 d'abril de 1918, portarà el subtítol Organe socialiste, syndicaliste, fédéraliste. L'editor responsable fou el metge i mestre llibertari Jean Wintsch i l'administrador Davoust. Se'n tiraren 2.500 exemplars. Va ser, d'alguna manera, el refugi del sector«bel·licista» del moviment anarquista durant la Gran Guerra i, després del número 133 del periòdic La Bataille del 14 de març de 1916, publicà en maig el famós«Manifest dels Setze», on incloïa signants addicionals d'individualitats que feien costat el document després de la seva publicació original. Trobem articles de Mario Aldegli, Charles Andler, Louis Avennier, Casimir Bartuel, Jacques Bonhomme, Henri-Ernest Bornand, Victorine Brocher, Max Clair, Maria Corn, Emilio Costa, Davoust, A. Depre, Georges Durupt, Jules Ferdmann, Louis Geberel, Gagnebin, Oberdan Gigli, André Girard, Jean Grave, Jacques Guérin, Georges Herzig, H. L. Jeanmaire, Joseph Karly, Pierre Lachambeaudie, Jean-François Le Lève, Gustave Lefrançais, Arthur Leuba, Paul H. Loyson, Mathalie Maleeff, Karl Marx, P. Merli, Véra Michel, V. Pavesio, Marc Pierrot, Eugène Pottier, Paul Richard, Théodore Rochat, Auguste Rodin, Minna Tobler, Arnold Wieser i Jean Wintsch. En sortiren 41 números, l'últim el 15 de febrer de 1919, i es fusionà amb Le Temps Nouveaux (1919-1921), publicat per Marc Pierrot a París (França).
***
Biblioteca de la
Federació Provincial de la CGT de Sevilla
- Biblioteca CGT Sevilla: El 2 d'octubre de 2003 es va inaugurar a Sevilla (Andalucia, Espanya) la Biblioteca de la Federació Provincial de la Confederació General del Treball (CGT). Promoguda per la CGT sevillana i l'Escola Lliure d'Historiadors, pretén donar a conèixer la història del moviment obrer en general i de l'anarquisme en particular. La biblioteca està formada per un milenar de llibres, a més de fullets, periòdics, revistes i documents. Entre els seus fons es troben llibres anarquistes d'edicions llatinoamericanes i decimonòniques. Una part important del fons procedeix de l'Escola Lliure d'Historiadors, grup nascut en 1990 que reuneix llicenciats, professors, historiadors, estudiants i altres especialistes dels moviments socials, i que organitzen debats, congressos i tallers als barris.
Naixements
Sergei Netxaiev (ca. 1865)
- Sergei Netxaiev: El 2 d'octubre --20 de setembre segons el calendari julià rus-- de 1847 neix a Ivanovo (Ivanovo, Rússia) el nihilista i revolucionari anarquista, apologeta del terrorisme, Sergei Guennadievitx Netxaiev, més conegut simplement com Serge. Nascut en una família de classe humil d'Ivanovo, principal centre tèxtil de l'Imperi, on son pare, Guennadi Pavlovitch, s'encarregava d'un celler i també feia d'emblanquinador, i sa mare, Praskoia Petrovna Litvinovna, filla de pagesos serfs, feia de costurera. Amb nou anys ja era el noi dels encàrrecs d'una fàbrica, alhora que s'apassionà per la lectura, fent amistat amb el futur escriptor populista F. D. Nefedov. L'agost de 1865 es traslladà a Moscou, amb la intenció d'estudiar Magisteri, però fracassà en els exàmens d'admissió, posant-se a fer feina per a l'historiador Mikhail Pogodin. L'abril de 1866 s'instal·là a Sant Petersburg com a professor en pràctiques, relacionant-se amb els joves intel·lectuals universitaris de la capital de l'Imperi i entrant, a partir de la tardor de 1868, en la universitat con a «oient lliure». Entre 1868 i 1869 participà activament en l'agitació estudiantil clandestina, encapçalant amb Piotr Nikititx Tkatxëv un sector força radical molt influenciat pel Desembrisme, pel Cercle Petrashevski i per Mikhail Bakunin, que pretenia assumir la direcció del moviment estudiantil. En 1868 va escriure el Programa d'accions revolucionàries, en col·laboració amb Tkatxëv, i el Catecisme del revolucionari, la difusió del qual el va fer força popular i que moltes vegades s'ha atribuït erròniament per sectors marxistes i reaccionaris a Bakunin. El 4 de març de 1869, tement la detenció, creuà la frontera i va fugir cap a Ginebra (Suïssa), on es reuní amb Bakunin i el seu col·laborador Nikolai Ogarev. L'agost de 1869 sortí de Suïssa i, pels Balcans, retornà a Rússia, on creà la tardor d'aquell any, amb Piotr Gavrilovitx Uspenski, la societat secreta «Narodnaia Rasprava» (Venjança del Poble). De tornada a Suïssa publicà diversos articles, entre ells Els fonaments del sistema social del futur. En 1870, a Londres, continuà amb les seves tasques editorials, així com a París en 1871 i a Zuric en 1872. El juny de 1870 Bakunin va escriure una llarga carta a Netxaiev on reconegué la seva ingenuïtat en haver tingut tractes amb ell i haver participat en la creació del «mite Netxaiev» (model de revolucionari per excel·lència), alhora que l'acusava de manipulador i de fal·laç; poc després, el 24 de juliol del mateix any, envià una carta a A. Tallandier, socialista francès emigrat a Londres, on definia l'estofa moral del personatge i el posava en guàrdia contra ell. El 14 d'agost de 1872, amb la col·laboració de la policia secreta russa, va ser detingut a Zuric per assassinar el 21 de novembre de 1869 Ivan Ivanovitx Ivanov, un estudiant de l'Acadèmia Agrícola de Moscou i company de la seva societat secreta, en un atac paranoic després de pensar que era un delator en oposar-se a algunes de les seves directrius. Extraditat a Rússia, el 8 de gener de 1873 fou condemnat a 20 anys de katorga (treballs forçats) i després a exili perpetu a Sibèria. A la presó mantingué contactes amb el Comitè Executiu del grup radical secret «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble). Sergei Netxaiev va morir d'escorbut el 3 de desembre --el 21 de novembre segons el calendari julià rus-- de 1882 a la cel·la número 5 del fossat d'Aleix de la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg (Rússia), on havia viscut en total aïllament des del seu tancament. En 1872 Fiódor Dostoievski acabà de publicar la seva novel·la Els dimonis, on retratarà Netxaiev sota el personatge de Piotr Verjovenski. En 1951 Albert Camus en el seu llibre L'homme révolté estudiarà filosòficament les posicions revolucionàries de tres«possessos»: Pisarev, Bakunin i Netxaiev. La seva obra més coneguda de Netxaiev, Catecisme del revolucionari, on proposa l'abolició de l'Estat, l'eliminació dels opositors i la tesi segons la qual quan més pateixi el proletariat més rebel serà, ha tingut gran influència sobre diversos sectors extremistes de diverses ideologies i s'ha reeditat en nombroses ocasions i traduït en moltes llengües.
***
Foto policíaca de Louise Louis (ca. 1894)
- Louise Louis: El 2 d'octubre de 1866 neix a Oriol (Oriol, Imperi Rus) la militant anarquista Louise Louis. Son pare es deia Charles Louis i sa mare Marie Plusiniski. A començament dels anys 1890 vivia amb son company, l'anarquista rus Nicolai Nikitine, a Levallois-Perret (Illa de França, França), on treballava de criada. El 23 de setembre de 1893 ambdós van ser expulsats de França i es refugiaren a Londres (Anglaterra). En 1894 figurava en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària francesa de fronteres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
D'esquerra a dreta: Ludovic Pradier, Raymond Beaulaton, Louis Laurent i Madeleine Beaulaton. Trobada de l'AOA (Lamotte-Beuvron, 1967) [CIRA-Lausana]
- Louis Laurent:El 2 d'octubre de 1883 neix a París (França) el militant llibertari i sindicalista revolucionari Louis Laurent. Es guanyava la vida com a agent de canvi. Membre de la Unió Anarquista Revolucionària i de la Federació Anarquista del Llenguadoc durant els anys 30. Fou delegat del grup d'Aulnay i redactor de la comissió sobre solidaritat en el congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) de Tolosa del 17 i 18 d'octubre de 1931. L'any següent fundà a Aulnay el periòdic mensual anarcocomunista L'Éveil Social (29 números entre el gener de 1932 i el maig de 1934), el gerent del qual fou Mohammed Sail, qui després de la seva detenció per propaganda a Algèria fou reemplaçat per Sylvain Chevalier. El desembre de 1935 reemplaçà Julien Toublet com a tresorer del Comitè Pro Presos dels companys espanyols. Entre el 15 i el 16 d'agost de 1936 participà a Tolosa en la fundació de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), constituïda en oposició a la Unió Anarquista (UA) considerada massa centralista.En 1937 va esdevenir secretari de la Comissió Administrativa de la FAF i responsable de l'edició parisenca de l'òrgan de la FAF, el periòdic Terre Libre, i després de les seves edicions regionals i de l'edició alemanya. El 6 de desembre de 1936 fou nomenat tresorer de la FAF i F. Planche fou el secretari. També va militar en la Lliga d'Objectors de Consciència, amb el càrrec de secretari del comitè local, i en el Sindicat Únic d'Empleats del Sena de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), constituïda en 1926 per Pierre Besnard, esdevenint l'administrador i el tresorer del seu periòdic Combat Syndicaliste amb René Doussot. A partir d'octubre de 1936 fou l'administrador del periòdic L'Espagne Antifasciste. Durant l'ocupació alemanya va pertànyer al grup clandestí de llibertaris --amb Henri Bouyé, Jean-Louis Lefevre, Émile Babouot, André Senez, Renée Lamberet, Louis Louvet i Georges Vincey, entre altres-- que van mantenir el contacte entre els militants de la regió parisenca. També va en aquests anys va proveir de documentació falsa a nombrosos jueus. Amb l'Alliberament, presidí la primera assemblea de militants amb la finalitat de crear la Federació Anarquista (FA). A partir d'octubre de 1944 fou el responsable de la primera sèrie de Lien, butlletí intern de la FA. En 1945 va ser elegit tresorer de l'organisme de sollidaritat «L'Entraide». Va ser també l'administrador de Le Libertaire entre el 17 de maig i l'11 d'octubre de 1946 en substitució de Louis Hass. En 1949 exercí càrrecs de responsabilitat en el Sindicat d'Empleats de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i en Le Combat Syndicaliste. En 1951 fou membre, amb Georges Vincey, Henri Bouyé, Maurice Joyeux, Renée Lamberet i altres, de la Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA), formada arran del Congrés de Lille de la FA en oposició a la tendència de Georges Fontenis. Durant els anys seixanta va fer contactes amb l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) de R. Beaulaton i l'octubre de 1967 participà a Lamotte-Beauvron en un de les seves trobades. També en 1967 col·laborà en La Lettre Syndicaliste de l'Ouest, publicada per André Senez Va ser director del periòdic Le Libertaire. Journal des anarchistes, òrgan de la Unió Federal Anarquista (UFA) a la qual s'havia adherit, entre gener de 1968 i febrer de 1972. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Louis Laurent va morir el 10 d'abril de 1972 a París (França).
***
-Àngel Domènech
Navarro:
El 2 d'octubre de 1888 neix a Tivissa (Ribera d'Ebre, Catalunya)
l'anarcosindicalista Àngel Domènech Navarro. Sos
pares es deien Josep Domènech i Joaquima Navarro. Quan
era
molt jove començà a
treballar a les mines de lignit de Mequinensa (Franja de Ponent) i
s'afilià a
la Confederació Nacional del Treball (CNT). A
començament
dels anys trenta
s'instal·là a Gavà (Baix Llobregat,
Catalunya), on
el seu domicili sovint va
servir de refugi per als companys perseguits, entre ells als germans
Cano Ruiz.
Després del cop militar feixista de juliol de 1936,
s'enrolà com a milicià en
la «Columna Durruti» i participà en
diversos combats
al front d'Aragó, com ara
Belchite i La Puebla de Híjar. Després
formà part
de la Comissió de Control de
la Paperera Col·lectivitzada al Prat de Llobregat (Baix
Llobregat, Catalunya). En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
va ser
internat en diversos
camps de concentració. Posteriorment
s'instal·là a
Carmauç, on treballà de
paleta fins a la seva jubilació. En dues ocasions va ser
secretari de la Federació
Local de Carmauç de la CNT. Operat de l'aparat digestiu,Àngel Domènech Navarro
va morir el 16 de juny de 1966 al seu domicili de Carmauç
(Llenguadoc,
Occitània) a resultes
d'una intervenció quirúrgica d'una
hèrnia i fou
enterrat civilment l'endemà. Sa companya fou
Magdalena
Cervelló.
Àngel Domènech
Navarro (1888-1966)
***
Francesco
Setti
-
Francesco Setti:
El 2 d'octubre de 1895 neix a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista
Francesco Setti. Sos pares es deien Anselmo Setti i Elena Barbolini.
Estudià
fins el tercer de primària i ben aviat entrà a
formar part del moviment
anarquista, esdevenint fogoner ferroviari. En 1919 es
traslladà a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) per qüestions
de feina. En 14 d'octubre de 1920
intervingué en una manifestació convocada pels
sindicats bolonyesos en
solidaritat amb els presos polítics i protestar contra la
política del govern
italià de confrontació amb la Rússia
revolucionària. En acabar la manifestació,
formà part d'un grup de militants anarquistes que, contra
l'opinió d'Errico
Malatesta que havia parlat amb altres en la manifestació,
marxà cap a la presó
de San Giovanni in Monte. Arran dels incidents d'aquest grup contra la
policia,
especialment davant la caserna de Casermona de la Guàrdia
Reial, moriren set
persones, cinc treballadors i dos agents de policia, a més
de nombrosos ferits.
Detingut, juntament amb altres 31 persones, va ser exonerat durant la
instrucció del procés de qualsevol
càrrec i alliberat el 18 d'abril de 1921.
Novament detingut el 22 d'agost de 1922 sota l'acusació
d'haver llançat una
granada contra un feixista, va ser exonerat durant la
instrucció i alliberat el
10 d'octubre d'aquell any. Fugint de la persecució dels
escamots feixistes, en
1923 passà clandestinament a França, on
s'afilià al Partit Socialista Italià
(PSI). El 8 de novembre de 1929, quan retornava a Itàlia, va
ser detingut a
Bardonecchia (Piemont, Itàlia), fitxat i confinat per cinc
anys sota l'acusació
d'«activitats antifeixistes a l'estranger».
Marxà cap a l'illa de Ponça, on el
24 de setembre de 1930 va ser detingut per infracció del
reglament de
confinament i condemnat a 2 mesos i 15 dies de reclusió. Per
aquest mateix
motiu va ser detingut en dues ocasions més i condemnat l'11
de desembre de 1930
i el 6 de febrer de 1933, respectivament. El 28 de maig de 1933 va ser
classificat com a «anarquista», advertit formalment
i alliberat. Per mor dels
seus antecedents polítics, en 1934 se li va negar el
passaport per anar a
França. L'últim control policíac del
qual es té notícia seva és del 9 de
maig
de 1942. Francesco Setti va morir el 10 de maig de 1963 a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
Necrològica
de Vicent Borillo Mezquita apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 8 de juny de 1980
- Vicent Borillo Mezquita: El 2 d'octubre de 1906 neix a Vila-real (Plana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Borillo Mezquita –el primer llinatge citat a vegades erròniament com Borrillo o Burillo–, conegut com Vicentet. Sos pares es deien Vicent Borillo i Carmen Mezquita. Quan era molt jove emigrà amb sa família a Catalunya i s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya). En 1927 formà part, amb Joan Arqué Bover, del clandestí Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Badalona. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser perseguit pels pistolers del Sindicat Lliure i hagué d'exiliar-se a França, però retornà abans de la instauració de la II República espanyola. En 1930 fou un dels reorganitzadors del Sindicat de la Construcció de Badalona de la CNT i amb Antonio Leal s'encarregà de legalitzar la CNT de Catalunya. Entre 1930 i 1937 col·laborà en Unión Petrolífera i entre 1931 i 1932 fou redactor de La Colmena Obrera de Badalona. Durant els anys republicans treballà de soldador en la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA). El setembre de 1932 representà, amb Ramon Bach, la Regional Catalana en el II Congrés de la Federació Nacional de la Indústria del Petroli de la CNT que se celebrà a Madrid (Espanya), congrés que presidí. Durant la Revolució espanyola«Ràdio Badalona» passà a anomenar-se «Radio CNT-FAI» i la CNT aportà 30.000 pessetes per a millorar l'emissora amb material que ell va portar de França. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França amb sa companya Eulalia Blanco i son fill Mario, i fou internat en diversos camps de concentració. A l'exili tingué dos infants més, Ester i Oscar. Després de la II Guerra Mundial, i fins la seva jubilació en 1972, va fer feina com a soldador especialitzat d'una companyia estatal de dedicada a la recerca de gas i de petroli i per aquest motiu treballà arreu de França i del desert algerià. El maig de 1945 formà part de la ponència del I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a París (França) i més tard a Tolosa de Llenguadoc ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT i en el Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 29 de febrer de 1976 participà en l'assemblea clandestina de reorganització de la CNT que se celebrà al barri barceloní de Sants. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Vía Libre, etc. Després d'un any malalt, Vicent Borillo Mezquita va morir el 24 d'abril de 1980 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri de Marçan (Llenguadoc, Occitània).
***
José
Pérez Montes
- José Pérez Montes: El 2 d'octubre de 1915 --alguns autors citen 1917-- neix a Santander (Cantàbria, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista José Pérez Montes, conegut com Pepín. Durant el període republicà va formar part dels grups d'afinitat de les Joventuts Llibertàries i participà activament en l'Ateneu Obrer de Santander. En 1932 s'afilià al Sindicat d'Oficina i de Banca de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Més tard, realitzà tasques d'agitació i de propaganda durant la preparació del moviment revolucionari d'octubre de 1934. Quan esclatà la Guerra Civil en 1936 es va enrolà en la primera columna confederal i s'integrà en el Comitè de les Joventuts Llibertàries de Santander. En 1937 va retornar al combat a Noceco, al front de Burgos, i posteriorment participà en els comitès (local, comarcal i interregional) de les Joventuts Llibertàries del Nord i com a col·laborador del periòdic Adelante. Quan s'enfonsà el front del Nord, es traslladà a Catalunya fins al final de la guerra. Exiliat a França, conegué els camps de concentració de Barcarès i de Gurs, i després participà en la resistència antinazi. Amb l'Alliberament, va accentuar la seva militància. Entre 1945 i 1946 realitzà nombrosos mítings (Grenoble, Casteljaloux, Narbona). En aquesta època va formar part del Comitè de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i realitzà nombroses incursions a la Península. A començaments de 1946 fou nomenat delegat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a l'Interior i en compliment de les seves funcions viatjà per Santander i el País Basc --assistí al Ple Regional de Barakaldo-- per reorganitzar la resistència. A Madrid va fer contacte amb Juan Gómez Casas per coordinar la FAI i l'FIJL. En 1946 també va fer de delegat de la FAI a l'Interior. En el Ple de la FAI de Madrid de juliol de 1947 en fou elegit membre del Comitè Peninsular. Durant el seu últim viatge clandestí a la Península d'octubre de 1947 com a delegat del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) mor en estranyes circumstàncies quan anava cap al II Congrés de la CNT a Tolosa de Llenguadoc; el seu cos serà trobat ofegat a la desembocadura del riu Bidasoa, despullat de totes les seves pertinences, llevat d'un segell del Comitè Peninsular de la FAI. José Pérez Montes fou inhumat anònimament al petit cementiri de Biriatu (Iparralde, País Basc). Son germà, Santiago, fou militant en el Sindicat d'Oficis Diversos i de Banca de la CNT de Santander des de 1931 i a partir de 1944 participà en el sector ortodox a Baiona.
***
Necrològica d'Àngel Basa Vallès apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 25 de setembre de 1980
- Àngel Basa
Vallès: El 2 d'octubre de 1920 neix a
Granollers
(Vallès Oriental, Catalunya) l'anarcosindicalistaÀngel Francisco Basa Vallès --a vegades el primer
llinatge citat Bassa.
Sos pares es deien Sebastià Basa Roig, contramestre, i
Dolors Vallès Roig. Durant la guerra
civil, enrolat en les columnes de la Confederació Nacional
del Treball (CNT),
lluità al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf
feixista, passà els Pirineus i
patí les penúries de gairebé tots
(camps de concentració, Companyies de Treballadors
Estrangers, etc.). Lluità en la Resistència
contra l'ocupació nazi i després de
la II Guerra Mundial participà en la
reorganització de la CNT. Treballà de
miner als Pous Ricard de Gardana (Provença,
Occitània) i vivia a Cité Biver,
petit llogaret d'aquesta població. En 1948 fou secretari de
la Federació Local
de Gardana de la CNT, juntament amb J. Figuerola, Blas Mayordomo,
Francisco Moreno
i Antonio Navarro. En 1949 va ser nomenat secretari de la
Federació Local de Mairuelh
(Provença, Occitània) per un curt
període de temps. Posteriorment ocupà la
secretaria de la Federació Local de Gardana durant 25 anys.
Trobem articles
seus en Boletín Interno CIR i Espoir.
Malalt, Àngel Basa Vallès va ser
hospitalitzat a Ais (Provença, Occitània), on
després de tres mesos i dues
operacions, va morir el juliol de 1980, essent enterrat el 26 de juliol
de 1980
a Gardana (Provença, Occitània).
***
Franklin Rosemont parlant en un congrés del Movement for a Democratic Society (MDS) a Chicago (10 de novembre de 2007)
- Franklin Rosemont: El 2 d'octubre de 1943 neix a Chicago (Illinois, EUA) l'escriptor, poeta, artista surrealista, activista anarquista i historiador del moviment llibertari nord-americà Franklin Rosemont. Fill d'una família modesta, son pare, Henry, era un impressor anarcosindicalista afiliat al Sindicat de Tipògrafs que jugà un paper molt important durant la gran vaga d'impressors de premsa (1947-1949), i sa mare, Sally, intèrpret de jazz que va tocar a locals clandestins durant la dècada dels vint i que anys més tard va ser presidenta d'un sindicat local de dones músiques. De ben jove seguí l'exemple de sos pares i s'afilià a l'organització anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Després d'estudiar el batxillerat a l'institut de Maywood --barri de Chicago--, freqüentà la biblioteca del Chicago's Art Institute i s'especialitzà en diversos temes: el moviment dels drets civils als Estats del Sud, l'afroamericanisme, la revolució cubana, el jazz, el còmic polític, el surrealisme, etc. Quan tenia 15 anys, sota la influència de Jack Kerouac i els escriptors de la Beat Generation, va fer autoestop fins a Califòrnia per conèixer Lawrence Ferlinghetti i altres autors beats. En 1962 començà a estudiar antropologia a la Roosevelt University, on prengué part en el moviment estudiantil afiliat als Studens for a Democratic Society (SDS, Estudiants per una Societat Democràtica). En 1964 participà activament, editant material gràfic (cartells, fullets, periòdics, pamflets, etc.), en la vaga dels collidors de nabiu a Michigan organitzada pels wobblies. En aquests anys també formà part del grup Rebel Worker i participà en les activitats de la llibreria Solidarity Bookshop. Durant l'hivern de 1965 abandonà la carrera i marxà a París amb sa companya, l'escriptora i pintora automatista llibertària Penelope Rosemont. A la capital francesa entrà en contacte amb André Breton i el grup surrealista parisenc. De bell nou a Chicago, amb el pintor Gerome Kamrowki i el poeta Philip Lamantia, artistes amb els quals havia participat en la revista VVV, i altres joves escriptors (Paul Garon, Joseph Jablonski, etc.), fundà el Chicago Surrealist Group (CSG, Grup Surrealista de Chicago), amb un caràcter políticament llibertari i en un país on la tradició surrealista era inexistent. En 1968 realitzà a la Gallery Bugs Bunny de Chicago l'Exposició Surrealista Mundial, barreja d'art i de política. En 1970 publicà la revista Radical America. Surrealism in the service of the Revolution. En 1976 organitzà l'exposició surrealista internacional Marvellous freedom - Vigilence of desire, que agruparà al voltant de 150 artistes de 31 països. En 1978, amb un editor anònim de San Francisco, publicà a Chicago la revista Arsenal. Surrealist Subversion, on trobem textos nombrosos surrealistes nord-americans i estrangers i de diferents escriptors (Jayne Cortez, Philip Lamantia, Paul Garon, T-Bone Slim, Nancy Joyce Peters, Nelson Algren, Paul Buhle, Marcel Duchamp, Robert Green, C. L. R. James, Ted Joans, Georges Bataille, Benjamin Paul Blood, André Breton, Luis Buñuel, Leonora Carrington, Benjamin Péret, Dave Roediger, Karl Marx, George Orwell, Mary Low, Errico Malatesta, Herbert Marcuse, etc.) i de la qual van sortir quatre números fins al 1989. En 1978 edità What is surrealism? Selected writings, d'André Breton, la primera antologia d'obres de l'escriptor francès a l'anglès. Entre abril i maig de 1992 el CSG manifestà el seu suport a les revoltes populars que es van produir a Los Ángeles. A més de les citades, edità nombroses revistes i publicacions, com ara Surrealism The Octopus Typewriter,Cultural Correspondence, Bulletin of Surrealist Information,International Surrealist Bulletin, Race Traitor, etc.És autor de nombroses monografies --moltes elles editades per la Charles H. Kerr Publishing Company, una de les editorials obreres més antigues dels EUA i que dirigí amb sa companya--, com ara Surrealism & Revolution (1966, amb altres), The morning of a machine gun. Twenty poems and documents (1968), Apple of the automatic zebra's eye (1971), In memory of Georg Lukacs (1973, amb altres), Marvelous freedom - Vigilance of desire. Catalog of the 1976 World Surrealist Exhibition (1976), André Breton and the first principles of Surrealism (1978), 100th Anniversary of Hysteria. Catalog of 1978 Intl Surrealist Exhibition (1978), Surrealism and its popular accomplices (1980), Mr. Block. Twenty-Four IWW Cartoons (1984, amb Ernest Riebe), You have no country! Workers' struggle against war (1984), Juice is stranger than friction. Selected writings of T-Bone Slim (1985, edició), Haymarket Scrapbook (1986, amb David Roediger), The Surrealist Movement in the United States, in conjunction with the International Surrealist Movement presents Arsenal Surrealist Subversion (1989), Lamps hurled at the stunning algebra of ants (1990), Isadora speaks. Writings and speeches of Isadora Duncan (1994, edició), Paschal Beverly Randolph (1996, amb John Patrick Deveney), Penelope. A poem (1997), The forecast is hot! Tracts and other collective declarations of the Surrealist Movement in U.S. (1997, amb sa companya Penelope Rosemont), Hobohemia. Emma Goldman, Lucy Parsons, Ben Reitman and other agitators and outsiders in 1920/30s Chicago (2000, amb Frank O.), An open entrance to the Shut Palace of Wrong Numbers (2003),l The Rise & Fall of the Dil Pickle: Jazz-Age Chicago's wildest & most outrageously creative hobohemian nightspot (2003, edició), Joe Hill. The IWW & The making of a revolutionary working class counterculture (2003), Revolution in the service of the marvelous (2003), Dancin' in the streets!. Anarchists, IWWs, surrealists, situationists & provos in the 1960s (2005), Jacques Vaché and the roots of surrealism. Including Vache's war letters and other writings (2007), The Big Red Songbook (2007, amb altres), Black, Brown & Beige. Surrealist writings from Africa and the diaspora (The Surrealist Revolution) (2009, amb Robin D. G. Kelley), etc. Franklin Rosemont va morir el 12 d'abril de 2009 a Chicago (Illinois, EUA) a causa d'un aneurisma cardíac.
***
Giorgio
Sacchetti
-
Giorgio
Saccchetti: El 2 d'octubre de 1951 neix a Castelfranco di
Sopra (Castelfranco
Piandiscò, Toscana, Itàlia) l'historiador del
moviment anarquista Giorgio
Sacchetti. En 1983 es va graduar en ciències
polítiques a la Universitat de
Florència (Toscana, Itàlia) amb la tesi sobre el
moviment anarquista Sovversivi in Toscana (1900-1919) i en 2002 es va doctorar a Teramo
(Abruços, Itàlia) amb l'estudi Ligniti
per la Patria. Collaborazione, conflittualità, compromesso.
Le relazioni
sindacalinelle miniere del Valdarno Superiore (1915-1958). Ha
estat
professor associaciat universitari d'història
contemporània i a partir de 2006
la seva activitat didàctica i d'investigació es
desenvolupà a les universitats
de Trieste, Pàdua i Rio de Janeiro. Membre de diversos
comitès científics
italians i estrangers, entre 1994 i 2004 dirigí de la Rivista Storica dell'Anarchismo. Ha estat
becat per la Fundació«Luigi Salvatorelli» i ha col·laborat
amb l'Escola Francesa de Roma. Des de
2014 és professor de la Universitat de Pàdua.És membre de la Societat Italiana
per l'Estudi de la Història Contemporània i soci
fundador de la Societat
Italina d'Història del Treball i de la Societat
Històrica Aretina. Actualmentés redactor de l'espanyola Germinal.
Revista de estudios libertarios i de la revista francesa Dissidences. Ha publicat assaigs i
monografies sobre diversos camps d'investigació,
especialment sobre la història
social i política dels segles XIX i XX, la
història dels moviments obrer i
subversiu, el sindicalisme revolucionari, l'antifeixisme i
l'anarquisme. Ha
estat redactor del Dizionario biografico
degli anarchici italiani i del Dizionario
del Futurismo i a col·laborat en nombroses
publicacions acadèmiques i
llibertàries (A, Ammentu, Annali
Aretini, Atti e memorie della
Accademia Petrarca di
lettere, arti e scienze, Diacronie,Germinal, Giornale
di Storia Contemporanea, Bollettino
del Museo del Risorgimento, Dissidences,Il Mestiere di
Storico, Notizie di Storia,Officina della Storia, Pagine Altotiberine, Quaderni
Risorgimentali, Revista
Ameríndia, S-Nodi
Pubblici e Privati nella Storia Contemporanea, Storia
e Futuro, Studi Emigrazione,Toscana
Novecento, Zapruder,
etc.). Entre
les seves obres podem destacar Presenze
ebraiche nell'Aretino dalla fine del XVIII al XX secolo
(1990, amb altres),Otello Gaggi Vittima del fascismo e dello
stalinismo (1992 i 2015), Il
Sindacato Ferrovieri Italiani dalle origini al fascismo (1907-1925)
(1994,
amb altres), Camicie nere in Valdarno.
Cronache inedite del 23 marzo 1921 (Guerra sociale e guerra civile)
(1996),Il minatore deputato. Priamo Bigiandi
(1900-1961)
(1998), Presenze anarchiche nell'aretino
dal XIX al XX secolo (1999), L'imboscata.
Foiano della Chiana (1921). Un episodio di guerriglia sociale
(2000), Ugo Fedeli. Congressi e convegni
della
Federazione Anarchica Italiana. Atti e documenti (1944-1995)
(2001), Sovversivi agli atti. Gli anarchici
nelle
carte del Ministero dell'interno. Schedatura e controllo poliziesco
nell'Italia
del Novecento (2002), Ligniti per
la
Patria. Collaborazione, conflittualità, compromesso. Le
relazioni sindacali
nelle miniere del Valdarno superiore (1915-1958) (2002), Senza frontiere. Pensiero e azione
dell'anarchico Umberto Marzocchi (1900-1986) (2005), Attilio Sassi detto Bestione. Autobiografia di un
sindacalista
libertario (1876-1957) (2008, amb altres), Macchinista
ferroviere. Il giornalismo sindacale di categoria in Italia
durante la guerra europea (1914-1918) (2008), Sovversivi
e squadristi (1921). Alle origini della guerra civile in
provincia di Arezzo (2010), Un
libertario in Europa. Camillo Berneri: fra totalitarismi e democrazia.
Atti del
convegno di studi storici, Arezzo, 5 maggio 2007 (2010, amb
altres), Elementi libertari nel Risorgimento
livornese e toscano. Atti del convegno di studi di Livorno, 26 marzo
2010 in
memoria di Luigi Di Lembo (2012, amb altres), Lavoro,
democrazia, autogestione. Correnti libertarie nel sindacalismo
italiano (1944-1969) (2012), Renicci
1943. Internati anarchici. Storie di vita dal Campo 97
(2013), L'anarchismo italiano nella crisi di
fine
secolo. Atti del convegno di studi storici (Carrara, 29 ottobre 2011)
(2013,
amb altres), Carte di gabinetto. Gli
anarchici italiani nelle fonti di polizia (1921-1991) (2015),Vite di partito. Traiettorie esistenziali
nel PCI togliattiano. Priamo Bigiandi (1900-1961) (2016), Eretiche. Il Novecento di Maria Luisa
Berneri e Giovanna Caleffi (2017), etc.
Defuncions
Foto policíaca de Carlo Colombo
-
Carlo Colombo: El
2 d'octubre de 1911 mor a Milà (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista Carlo Luigi
Colombo. Havia nascut el 17 de març de 1855 a Merate
(Llombardia, Itàlia). Sos
pares es deien Serafino Colombo i Giuseppa Consonni. Es
guanyà la vida fent de
sabater i de porter i fou un dels anarquistes més actius de
Milà, mantenint
correspondència amb els llibertaries d'altes ciutats
italianes i estrangeres,
sobretot a Londres (Anglaterra) i Paterson (Nova Jersey, EUA). Es va
fer amb la
flor i la nata dels anarquistes del seu temps, com ara Pietro Gori,
Giovanni
Baracchi, Enrico Carrara, Felice Mazzocchi, Giovanni Vignati, Francesco
Cafassi, Amos Mandelli, Carlo Frigerio, Arcangelo Faccà,
etc. Signà, amb
centenars d'anarquistes d'arreu d'Itàlia, la crida«Al popolo italiano!», que
aparegué com a suplement del periòdic d'Ancona
(Marques, Itàlia) L'Agitazione
del 31 de març de 1898. El
30 de juliol de 1900 va ser detingut i involucrat en l'atemptat de
Gaetano
Bresci acusat de complicitat amb el regicidi, però va ser
absolt per manca de
proves. A la presó va contreure una greu pleuresia que
minà irremissiblement la
seva salut. Quan en 1902 s'inicià la publicació
del setmanari Il Grido della Folla,
la policia considerà
aquest «perillós anarquista
individualista» com el«capità» del seu grup
editor, encara que, com sabem, foren altres els encarregats de
l'edició, però
com que era un dels màxims difusors de la premsa anarquista (L'Avvenire Sociale, L'Agitazione,
etc.), se li encolomà l'autoria. Repetidament
incriminat i empresonat, i malmenat per diaris locals (Il
Tempo, L'Italia del Popolo,
etc.), fins el punt que son advocat parlés de«persecució sistemàtica», el
maig
de 1902 va ser sorprès, amb Artur Vaj, quan volia enviar
1.500 exemplars d'un
número segrestat i condemnat a un mes de presó.
L'any següent, amb Giovanni
Straneo, va ser condemnat més durament per
difusió d'un manifest programàtic d'Il
Grido della Folla. El maig de 1903,
també va ser detingut, amb altres companys (Giovanni
Straneo, Gaetano Abbiati,
Ricciotti Longhi i els germans Mazzocchi) pels anomenats«Fets del carrer
Legnano». El desembre de 1905 marxà cap a Ginebra
(Ginebra, Suïssa) i visqué al
domicili de l'anarquista Diego Bottazzi. A Ginebra formà
part del grup«Germinal» i col·laborà en el
mensual L'Azzione
Anarchica, destacant la seva posició
antisindicalista, contraposada amb la
d'Il Risveglio Socialista Anarchico,
de Luigi Bertoni. Després passà un temps a Berna
(Berna, Suïssa). De bel nou a
Milà el setembre de 1906, assumí la
gerència d'Il Grido della Folla.
Fugint d'una nova detenció, el juny de 1907
s'exilià a París (França), on
visqué amb Angelo Emilio Scolari, i, després
d'una estada a Berna (juliol), passà a Lugano (Ticino,
Suïssa), on visità el 29
de juliol sa filla Silvia acompanyat de Giuseppe Campagiorni, i a
Niça el
setembre i octubre de 1908 (País Niçard,
Occitània), fins que retornà a Milà,
on va ser novament detingut el 12 d'octubre de 1908 amb un fullet sobre
fabricació d'explosius a la butxaca, passant un mes a la
presó a causa d'una
vella condemna. El 29 de març de 1909, durant la campanya
electoral, va ser detingut,
amb Armando Luraghi, Angelo Ambrosoli i altres 16 anarquistes, per
haver xiulat
un míting del socialista Filippo Turati. Les dificultats, la
mala salut i l'obsessiu
control policíac li van produir una mena de mania
persecutòria que el va portar
a viure enfollit i de manera clandestina. A Milà
restà hospitalitzat per la
seva tuberculosi durant dos mesos. El març de 1910 el trobem
a Roma i després
novament hospitalitzat a Milà. El 5 d'abril de 1910
assistí a una conferència
de Lorulot a Ginebra i el maig de 1910 passà a
París, on visqué malalt i ajudat
econòmicament pels companys. El 6 d'abril de 1911
tornà a Milà amb sa filla
Silvia ja molt malalt. Carlo Colombo va morir el 2 d'octubre de 1911 a
l'Hospital Major de Milà (Llombardia, Itàlia). Sa
companya fou Angela Molteni.
***
Félix
Benito Martínez
- Félix Benito
Martínez: El 2 d'octubre de 1936 és
assassinat a Saragossa (Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista
Félix Benito Martínez. Havia nascut el 12 d'agost
de 1910 a
Sartaguda (Navarra). Jornaler de
professió, militava en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Sartaguda. Estava casat amb Felisa
Moreno, amb
qui tingué una filla Felisa Benito Moreno. Apressat pels
feixistes, va ser
obligat a formar part del «Tercio Legión General
Sanjurjo». Félix Benito
Martínez va ser assassinat pels feixistes el 2 d'octubre–algunes fonts citen
el 10 d'octubre– de 1936, juntament amb son germà
major Francisco Benito
Martínez, i molts altres companys, a Saragossa
(Aragó, Espanya) i enterrat en
una fossa al cementiri de Torrero d'aquesta ciutat.
***
Càndid Ros Llimona al terrat de casa seva
- Càndid Ros Llimona: El 2 d'octubre de 1942 és afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Càndid Ros Llimona. Havia nascut el 15 de març de 1911 a Molins de Rei (Baix Llobregat, Catalunya). Sos pares es deien Pau Ros Casanoves i Isabel Llimona Planas i la parella tingué cinc infants (Josep, Enric, Agustí, i els bessons Càndid i Joan). Va fer estudis al Seminari Conciliar de Barcelona i el 13 de setembre del 1929 va prendre l'hàbit de monjo com a novici al monestir de Montserrat amb el nom de Narcís Maria. Posteriorment, el 16 de gener de 1930, va haver de deixar el monestir per raons de salut. A Barcelona treballa a la casa Pagès i Rocafort. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Molins de Rei i es guanyà la vida gràcies a una botiga familiar situada al mateix domicili on vivien. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'inscrigué en les Milícies Antifeixistes i el 28 d'agost de 1936 ingressà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, servint a la 126 Brigada Mixta. Un mes més tard s'allista a la divisió Ascaso i lluità als fronts d'Osca, Llevant i Extremadura, obtenint la graduació de tinent. Detingut per les tropes franquistes, va ser tancat al camp de presoners de Ciudad Real (Castella, Espanya) i al Reformatori d'Adults d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya). El 30 de març de 1940 va ser traslladat a la Presó Provincial de les Comendadoras de Madrid, i el 25 de febrer de 1941, a la presó Palacio de las Misiones de Barcelona. Durant la seva estada fou cantant solista del cor de la presó. Jutjat en consell de guerra el 7 de juliol de 1942, va ser condemnat a mort sota l'acusació de pertànyer al Comitè Revolucionari i a les Patrulles de Control de Molins de Llobregat. Càndid Ros Llimona va ser afusellat el 2 d'octubre de 1942 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc de la capital catalana. Son germà Enric, militant de la Unió General de Treballadors (UGT) i regidor de l'Ajuntament de Molins de Llobregat durant la guerra, fou condemnat a 12 anys i un dia de reclusió.
Càndid Ros Llimona (1911-1942)
---
Sa Pobla i la guerrilla antifeixista Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) València, Conca, Terol en els anys 40 (I)
Sa Pobla i la guerrilla antifeixista Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) València, Conca, Terol en els anys 40 (I) -
Ens perdíem per carrers plens de cases abandonades, sense teulada. Els casals en runes palesaven l´existència de velles nissagues, grans riqueses que el pas inexorable del temps esvaní, talment el sol del matí sen porta la boirina que cobreix les serralades. D´on sorgí, a l´antigor, el poder que evidenciaven els escuts nobiliaris tallats en pedra viva, coberts de verdet, altius encara, dalt les entrades dels palaus sense portes? Quins foren els motius de la decadència? Mirava les esglésies fetes malbé pel vent i la pluja, les tempestes de neu que tot ho cobrien a lhivern. Els convents en runes, els claustres deserts, sense rastre de portes a les cambres on resaren i es flagel·laren generacions de monges de clausura. El meu home mensenyava la història de cada poblet abandonat, em feia copsar la corprenedora bellesa, la importància dels bocins de pintures murals que es conservaven a les parets dels temples. Arreu, quasi irrecognoscibles, els bancs de fusta corcats, desfets per la inclemència dels anys, les bigues caigudes a terra, els sants de guix desfigurats per dècades de pluja caient sense aturar. Seguia les explicacions, del meu home. El veia feliç de trobar-se entre els seus després de la forçada absència. Dalt dalgun turó, les runes d´una ermita del segle XII o XIII, palesaven la importància del cristianisme i les ordes militars en la guerra contra els musulmans. (Miquel López Crespí)
De nit no hi havia llum a cap poble de la comarca. Fèiem de moliners i els pagesos dels voltants ens duien el blat a moldre. Els camperols pagaven la feina amb sacs de blat, amb sucre i, quan en tenien, amb mel. Fèiem uns grans torrons amb mel i sucre i els posàvem a refredar sobre muntanyes de neu: sempre recordaré aquella neu tan blanca, el fred que gelava. M´arraulia a prop del meu home i ell em donava calor agafant-me, ben fort, entre els braços. Sensació de joia i de felicitat absoluta. La vida, l´existència d´una persona cobra sentit si hom pot gaudir de moments semblants. Per rentar-te els matins, primer havies d'encendre foc i fondre l'aigua glaçada. No record d´on ni com aconseguíem el cafè. Eren temps de privacions. El meu home, reia, sense voler contestar-me quan li ho demanava. Què hauria pagat, on l´havia anat a cercar, a quins deutes s´hauria compromès per trobar-ne un paquet? De bon matí, el marit feia una bona cafetera i em portava el desdejuni al llit. Pa torrat al caliu, pernil, pastissos fets al forn del molí. Teníem dos cans i tres moixos que anaven a lloure per la casa i, en sentir la flaire de la pitança, deixondits, pegaven un bot damunt el llit i em disputaven les menges. Aleshores em quedava mirant per la finestra; tot era blanc, blanc a molts de quilòmetres al voltant. Quan feia sol arribava a fer mal als ulls. Com les façanes emblanquinades de les cases d´Alcanada, a Mallorca. El mateix esclat brillant de claror en la retina. De sobte, recordava els estius al xalet de l´oncle Miquel Crespí. Les ulleres de sol que em va regalar, enveja de les amigues de la meva edat. Ningú no portava aleshores ulleres de sol. Capricis de rics. En el molí vivíem bé malgrat que, arreu, tan sols veies dones endolades, dones amb l'home o el fill mort a qualsevol trinxera. Famílies on quasi tothom havia estat afusellat. Quina angoixa i profunda tristor en el rostre dels sobrevivents! Mai no havia vist tanta gent endolada! També hi havia exiliats patint a França, Mèxic, Rússia, qui sap! Nosaltres vivíem la lluna de mel i la nostra felicitat s´estroncava en adonar-nos dels nins magres que ens allargaven la mà demanant almoina, un bocí de pa.
Arreu, cares fosques, trets en la nit, llàgrimes en els veïns que ens contemplaven, desesperats.
Molts de guàrdies civils, patrulles militars -això sí que ho tenc ben present en la memòria- una munió de guàrdies civils i patrulles militars pels pobles sense jovent, curulls de velles silencioses, talment estàtues tallades en pedra viva, amb interrogants a la mirada, demanant en silenci pel fill tancat a la presó, pels familiars que eren a les muntanyes.
El teu pare sho mirava tot amb els ulls esglaiats. De cop i volta, ara ho comprenc, copsava la grandària de la derrota.
Potser va ser un error provar de reconstruir la vida que havia portat al poble, retrobar-se amb la família i els amics, tornar a posar en marxa el molí de farina. Malgrat haver viscut a fons la repressió, pens que encara no havia copsat a fons els canvis esdevenguts als pobles, la ruptura que significà la guerra. Res ja no era ni seria igual. Ho havies de viure, palpar, contemplar amb els ulls les arestes de l´infern. No el vaig voler desanimar perquè jo era la primera que volia marxar de Mallorca. Una fugida envers el desconegut? El cert era que desitjava deixar al darrere el que havia viscut fins aleshores. Estava cansada, avorrida de tanta hipocresia i mentides, de la feina de sol a sol, dels rosaris de les Filles de Maria, dels sermons del rector, dels deures i obligacions de les afiliades dAcció Catòlica, de no poder anar a ballar a la Plaça, de considerar la rialla un pecat, de les llambregades valorant la possible herència, la capacitat de feina dels meus braços. En aparença, una al·lota de casa bona tenia el món obert al davant. No era veritat. Hagués tengut l´univers a l´abast si els pares mhaguessin fet estudiar una carrera, a Palma o Barcelona. Així sí que hauria pogut guaitar el que hi havia més enllà de la creu del terme. Algunes de les meves amigues, amb menys possibilitats que nosaltres, estudiaren a lInstitut, a Ciutat. Jo vaig haver de deixar els estudis de seguida. Saber llegir i escriure, fer quatre números, ja era massa per a una dona del meu temps. Lesglésia i les monges tampoc no eren cap suport per a la dona mallorquina dels anys vint. Ans al contrari, els sacerdots, des de la trona, predicaven que les al·lotes només shavien de preocupar de la llar. Anar a missa, cosir, planxar, tenir cura de lespòs i els fills. La resta era pecaminós. El pecat! Qualsevol fet, per senzill que fos, podia portar-te a l´infern: somriure, cantar, passejar amb els joves coneguts, anar al teatre, nedar, córrer, olorar les flors, gaudir del paisatge... què era el que no era pecaminós, condemnat per l'església? Una dona havia de caminar sense alçar els ulls del terra, sense mirar mai els homes directament a la cara. A les festes, per Sant Jaume, podies anar a veure la banda de música de l´Ajuntament si hi anaves al costat dels pares, sempre sota la vigilància de la mare. Anar a lloure, riure els acudits dels al·lots que t´anaven al darrere, tan sols ho podien fer les jornaleres, les filles de casa pobra, les noies que mai no serien admeses com a membres d´Acció Catòlica o del selecte grup de les Filles de Maria.
Ell vivia en preocupació constant pels pares, pels germans. Patia, en no saber què seria de la família sense el suport que sempre els havia donat. Feia el possible perquè no m´adonàs del que sentia, de les seves contradiccions internes. Però no em podia enganyar. Notava que, per dins, el rosegava un desig dajudar els germans. Abans de la guerra, el molí fariner era un negoci relatiu. Donava per menjar, per fer algun petit estalvi. Una economia de supervivència. La família feia funcionar el molí talment com al meu poble els pagesos sostenen la casa: tothom fent feina, contribuint a portar els horts o el negoci amb energia i dedicació absoluta. Portar la terra requereix lesforç de tothom. Des dels més joves als més vells. En cas contrari la finca no pot funcionar.
La feina, al molí, era ben igual.
Marxàrem sense saber lexacta fondària dels canvis esdevenguts amb la derrota de la República. Des de Mallorca, el temps que durà la Guerra Mundial, durant els anys que romangué en el camp de treball, ho podia endevinar. Eren intuïcions. Arribaven notícies fragmentàries. Els presoners, mitjançant les informacions proporcionades per les noves remeses de condemnats, talment aquell que va ajuntant les peces d´un trencaclosques, anaven reconstruint el que sesdevenia als seus pobles. Així i tot, era una lleugera aproximació del que passava de veritat. Quan algun estiu els germans anaven a veurel al camp, li ho explicaven. Per això sabia quants amics havien mort en el front, eren a la presó o havien estat afusellats. Eren noves dels escapats a França, al Marroc. Li feien arribar noticies dels que preferiren tornar a agafar les armes i anar a les muntanyes. El maquis actuava intensament en aquella zona fronterera amb València. Ningú no desconeixia que hi havia forts enfrontaments entre els maquis i la Guàrdia Civil.
Els germans ens havien contat el que sesdevenia al poble. Així i tot, malgrat les informacions de primera mà, des de l´illa no podíem saber com es vivia el dia a dia a Castella. Ha estat necessari el pas dels anys, que morís Franco i que alguns joves historiadors volguessin investigar el paper de la guerrilla a la postguerra, per copsar el que de veritat s´esdevengué, la càrrega de sofriment que comportà la desfeta republicana i la magnitud de la repressió. Ningú, encara que visqués en aquells indrets, podia saber el que de veritat sesdevenia a les muntanyes.
Amb na Mònica, la mare, hi restaven els dos germans del meu home. El molí era als afores, just on començava la serralada que, poblada de pins i vells roures, pujava fins a tocar el cel. Mai no havia vist muntanyes tan altes! Les nostres, a Mallorca, fins i tot el Puig Major, semblaven turonets davant laltura de les altíssimes formacions rocoses que tenia al meu davant. Univers de boscúries impenetrables, poblades solament per colles de carboners i llenyataires, que havien quedat quasi despoblades després de la guerra. Les terres havien estat col·lectivitzades per la CNT i la UGT. La cooperativa de carboners sencarregava denviar carbó als habitants de Madrid assetjats per les tropes franquistes i, una bona part de les colles de joves llenyataires, eren a les milícies. Molts ja no tornaren i els pocs que sobrevisqueren a la guerra, foren afusellats en els quaranta.
En arribar poble i durant les primeres setmanes, tot foren descobriments. Un món nou, desconegut, talment un llibre obert, s´obria davant els meus ulls. Aquelles valls i serralades eren plens de pobles abandonats, de mil·lenàries esglésies en runes, de castells daltes torres damunt dincreïbles altures, bastits en els llocs més inaccessible dels roquissars.
Lluna de mel en plena postguerra.
Provar de ser feliços quan la majoria plorava els morts.
Els absurds de la vida!
Una felicitat quasi perfecta si no hagués estat per la difícil situació que es vivia sota el signe duna postguerra que semblava no finiria mai.
Ens perdíem per carrers plens de cases abandonades, sense teulada. Els casals en runes palesaven l´existència de velles nissagues, grans riqueses que el pas inexorable del temps esvaní, talment el sol del matí sen porta la boirina que cobreix les serralades. D´on sorgí, a l´antigor, el poder que evidenciaven els escuts nobiliaris tallats en pedra viva, coberts de verdet, altius encara, dalt les entrades dels palaus sense portes? Quins foren els motius de la decadència? Mirava les esglésies fetes malbé pel vent i la pluja, les tempestes de neu que tot ho cobrien a lhivern. Els convents en runes, els claustres deserts, sense rastre de portes a les cambres on resaren i es flagel·laren generacions de monges de clausura. El meu home mensenyava la història de cada poblet abandonat, em feia copsar la corprenedora bellesa, la importància dels bocins de pintures murals que es conservaven a les parets dels temples. Arreu, quasi irrecognoscibles, els bancs de fusta corcats, desfets per la inclemència dels anys, les bigues caigudes a terra, els sants de guix desfigurats per dècades de pluja caient sense aturar. Seguia les explicacions, del meu home. El veia feliç de trobar-se entre els seus després de la forçada absència. Dalt dalgun turó, les runes d´una ermita del segle XII o XIII, palesaven la importància del cristianisme i les ordes militars en la guerra contra els musulmans.
El meu home mho explicava, content dhaver pogut retrobar novament els amagatalls secrets de la infantesa, les terres que conegueren els primers jocs o les caminades, amb el seu pare, per anar a comprar carbó o portar carregaments de pedres, dels edificis senyorials en runes, per fer cases per als pagesos.
Sen reia, sorneguer, del final que havien tengut els grans palaus, les lloses bellament cisellades de les tombes de ducs i marquesos.
-Davant la fam i la necessitat no hi ha art ni joia arquitectònica que valgui em deia, palpant amb les mans els relleus finament treballats de les columnes del claustre abandonat, les estàtues cobertes de verdet de vells cementiris envaïts per les arrels i els arbres dels boscos.
Després d´un silenci atent, afegia, amb veu tranquil·la:
-Pensa que aquests homes havien viscut abandonats de la mà de Déu durant generacions i generacions. La picota enmig de la plaça els recordava quin havia estat el destí dels avantpassats, dels nostres avantpassats! Segles de treballar de sol a sol pels senyors, patint sota el domini de lesglésia, útils tan sols com a carn de canó per a les guerres de limperi, per anar a morir a Amèrica o a Flandes o, en cas dexpressar la més mínima protesta, engrillonats en una galera de per vida. I, els que romanien al poble, fent feina al camp, tenint cura dels ramats dels marquesos, portant el producte de l´esforç quotidià al pati del castell per rebre a canvi una petita almoina.
Des dels amplis finestrals sense vidres, sense portes, fitant el pla i les muntanyes des daquelles àmplies sales abandonades, continuava dient-me, submergit enmig de la munió d´esplendents records que el dominaven:
-Per què ens hauríem destranyar que no tenguessin cap mena de respecte per servar lherència arquitectònica dels que consideraven els seus botxins? Durant dècades, les pedres dels palaus en runes, els blocs de granit i marbre dels castells i convents foren transportats amb carro fins a les planures on vivia el poble i serviren per anar bastint els humils habitatges de la pagesia. Sovint, professors de ciutat sespantaven, en veure les làpides de marbre emprades per fer abeuradors per a les vaques, solls per als porcs. Potser era una forma instintiva de venjança. El treball realitzat per un antic familiar del moliner o del carboner ara, segles després, era útil als descendents per provar de sobreviure en el present.
Callava uns instant, i afegia:
-D´infant, amb la colla d´amics, en acabar l´escola, veníem fins a les esglésies en runes. En aquell temps encara podies trobar, pel terra, els tubs d´estany dels grans orgues destrossats. Els fèiem servir de trompetes d´una imaginària banda de música que interpretava desafinats concerts sense cap ni peus. Jugar damagatotis entre els tombes dels cementiris abandonats. Algun company, el més valent i eixerit, compareixia poc després amb la rentada calavera d´un mort ignot, qui sap si un antiquíssim familiar, els ossos del qual ara ens servien d´improvisada joguina. Quan més temps quedàvem entre les descurades tombes, més valents ens sentíem. Jocs per sentir-te home abans d´hora, malgrat la por viatjàs per dins i pugnàssim perquè ningú no se nadonàs.
Imaginàvem les festes, la música antiga, les rialles de comtes i marquesos, poderosos, en els anys de màxim poder. I la picota enmig de les places plenes dherba indicant el destí que esperava a qui gosàs oposar-se als desigs de qui manava. Un altiu univers que va desaparèixer, engolit per la voracitat dels anys. Què en restava de l´altiu poderiu basat en el treball dels pagesos i menestrals, en les expedicions contra els reialmes àrabs dels voltants? Algun porc senglar furgava amb el morro entre el fang dels grans salons senyorials que conegueren els àpats de la victòria sobre els sarraïns, les festes ofertes als reis de Castella o dAragó quan venien de cacera. Les serps niaven als racons de les llars ja per sempre apagades, sense caliu. Alguna vegada ensopegaven amb velles espases rovellades, inservibles canelobres que mai més no il·luminarien les alegries i misèries dels poderosos.
A vegades trobàvem algun pastor que coneixia l´home, que l´havia vist jugar, amb la colla d´amics per aquelles boscúries. Compartíem el pa i el formatge, asseguts a la gran pedra que sostenia la picota de la plaça abandonada, es passaven hores rememorant el passat, com era la vida abans de lalçament militar. Sorgien novament els noms dels amics desapareguts, dels homes i dones que havien estat companys d´infantesa del meu home i que, a dadolescents compartiren idees i esperances.
En parlar de l´Ateneu, de la venguda al poble de Federico García Lorca i els actors i actrius de La Barraca, baixaven la veu, mirant endavant i endarrere, com si, de sobte, pogués comparèixer la Guàrdia Civil.
A la tardor el temps era inestable i, setmanes abans de les grans nevades, el vent i els aiguats queien sense interrupció formant rius en els indrets menys inesperats. Es desbordaven rierols, els torrents que davallaven de les muntanyes fins a les fèrtils planures que albiràvem des de dalt de les murades dalgun castell de la serra.
En ploure, ens agafàvem de les mans i corríem a refugiar-nos on podíem. Alguna de les cases abandonades, portes obertes a tots els vents del món, encara conservava part de la teulada i ens permetia protegir-nos del ruixat.
Filosofia emergent. Reedició.
Filosofia emergent
Es pot dir que aquest escrit és un conjunt de “Consideracions sobre la nova filosofia emergent des d’una perspectiva catalana”.
Preàmbul.
Aquest escrit, en efecte, consisteix en un seguit de tesis o enunciats, el conjunt dels quals conformen una proposta de programació – com una mena de “lletra de convit” – per a la construcció de la nova filosofia; una lletra de convit adreçada als lectors catalans i des d’una perspectiva catalana.
Com a punt de partida exposo les tesis fonamentals que ja he exposat en altres escrits.
Tesi: El conflicte de classes – d’interessos socials contraposats – fa esclatar el conflicte ideològic. La ideologia dominant és la imposada per la classe dominant – la classe que té el Poder -. El triomf de les revolucions democràtiques significa la pèrdua del poder de la classe dominant; és a partir de llavors que la nova ideologia democràtica surt de la foscor i esdevé la nova ideologia dominant.
Tesi: Les revolucions democràtiques són una resposta original de les classes socials oprimides.
Tesi: Primerament, s’esdevé la revolució democràtica, i, a un segon moment, els filòsofs “revolucionaris” poden publicar els seus escrits en relació amb la nova societat democràtica. O sigui, com digué En Hegel, “la filosofia és com l’òliba, emprèn el vol quan ja el sol és post”.
Tesi: No és el cas que la ideologia revolucionària sigui producte d’un filòsof o d’un privilegiat social; és una creació dels individus pertanyents a la classe oprimida.
Tesi: En contra d’En Hayek, no és el cas que “la gent” s’apunti o no a la idea inventada per “un emprenedor”. Les idees socials i polítiques són producte del sentiment; les idees socials revolucionàries són producte del sentiment i de les passions de les amples masses.
Tesi: La filosofia és el producte d’una passió. Els filòsofs inicien la seva activitat intel·lectual a partir del sentiment o la passió; d’un sentiment o passió a favor d’un projecte social o moral, o en contra d’una determinada ideologia.
Tesi: Els filòsofs – i els teòlegs – fan tot tipus de teories al servei d’un projecte ideològic; o sigui, elaboren productes al servei de la ideologia dominant o, pel contrari, si són dissidents, les seves idees són en suport dels interessos de les classes oprimides o del bàndol dissident. Els filòsofs mai són ideològicament neutrals. Els filòsofs, al igual que la resta dels humans, despleguen la seva activitat social a partir de la ideologia de la que s’han imbuït originàriament (En Hayek, la gran icona dels neoliberals, era de família aristocràtica catòlica, a la catòlica Àustria de quan hi havia l’imperi austríac; es va impregnar de la ideologia pròpia de l’aristocràcia, una ideologia fortament elitista, antidemocràtica, reaccionària i antisemita. En Hayek mentia cínicament quan deia que ell a la universitat estava entre els grups socialistes fabians. En Hayek es congrià com a catòlic i reaccionari, i aquesta ideologia impregna tota la seva obra).
Tesi: La nova filosofia té possibilitats d’emergir – de fer-se pública – gràcies a que es van donar les revolucions democràtiques triomfants. O sigui, actualment vivim de les rendes ideològiques de les revolucions democràtiques del segle XVIII.
Tesi: En contra d’En Hayek i dels Rockefellers, les normes morals – i les lleis – no són senderes del bosc
iniciades per qualque “emprenedor virtuós”.
Sens dubte que moltes societats de cultura paleolítica (les nacions autòctones d’Amèrica del Nord, per exemple)
disposaven de sistemes socials majorment democràtics; però, en tot moment, en aquest escrit sempre em refereixo exclusivament a la democràcia de les societats històriques.
Tesi: Amb el triomf de les revolucions democràtiques a les ciutats gregues – segle VI aC -, la concepció de “l’emotivisme moral” i la del convencionalisme social impregnaren la ideologia democràtica (Per entendre’ns: la moral tradicional declarava que era expressió de la voluntat de Déu; i “l’intel·lectualisme moral” – defensat per Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí, Tomàs d’Aquino, Ramon Llull i Descartes, entre d’altres idealistes – sosté que existeixen unes idees morals eternes i que únicament són accessibles per mitjà de l’intel·lecte, o sigui que la moral esdevé objecte de ciència, “episteme”).
Tesi: La ideologia democràtica fou anul·lada no per causa de la dialèctica platònica, sinó per la força de les armes (d’Esparta, primer, i de Macedònia, després).
Tesi: Al llarg de 2.000 anys, les aristocràcies disposaren del monopoli del Poder, per mitjà d’Imperis o de monarquies absolutes (L’exemple mes destacat és el de l’Imperi de Roma).
Tesi: A l’època moderna, tan bon punt triomfaren les revolucions democràtiques a Europa, d’immediat tornà a aparèixer les concepcions bàsiques de la ideologia democràtica: la de llibertat de consciència, l’emotivisme moral i el convencionalisme.
Fins aquí les tesis ja publicades; el desplegament de les quals el podeu veure al meu escrit a la Xarxa La filosofia i la religió sense màscares.
Els llibres d’història de la filosofia publicats per la jerarquia catòlica (sempre amb el “nihil obstat”) fan el plantejament general segons el qual l’esdeveniment central de la història de la humanitat és el naixement de Jesucrist, la intervenció directe de Déu fet home dins la història. Segons aquests llibres, les veritats essencials estan contingudes a la Bíblia, i, en especial, al Nou Testament.
Segons aquests llibres d’història, En Tomàs d’Aquino – doctor màxim de l’Església catòlica -, al segle XIII, elaborà la definitiva “filosofia cristiana”, el “tomisme”, la qual és qualificada com a “philosophia perennis”. “Filosofia perenne” que actualment continua essent l’oficial de l’Església catòlica (la filosofia vertadera, acomodada a la modernitat, segons declaren).
Els seus llibres d’història continuen presentant Sòcrates, Plató i Aristòtil com els grans filòsofs de l’Antiguitat; assenyalen a N’Agustí com el forjador de la primera “filosofia cristiana”; fan saber que l’agustinisme resta incorporat a la tradició filosòfica catòlica; i que la filosofia d’En Tomàs d’Aquino és la culminació del procés de creixement de “la filosofia cristiana”.
No és casual que als programes d’ensenyament de la filosofia s’acomodin a la programació catòlica. Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí i Tomàs continuen figurant com a autors màxims (aquests cinc autors sempre figuren a les llistes dels deu o dotze “grans filòsofs” seleccionats per a les proves de Selectivitat).
Segons la història de la filosofia catòlica, els corrents de pensament que s’allunyaren del tomisme i del catolicisme formen el conjunt denominat “errors moderns”, errors que s’haurien iniciat amb el racionalisme de Descartes. O sigui, la filosofia catòlica considera erronis pràcticament quasi la totalitat dels corrents filosòfics.
Aquestes consideracions són a manera de preàmbul a als enunciats que segueixen.
Aparentment, sembla que hi ha una gran dispersió de corrents filosòfics de manera que resulta fàcil trobar arguments en contra de la filosofia en general. Seria allò de “Pourquoi des philosophes?” d’En Jean-François Revel; representaria un creixement de l’escepticisme entre els intel·lectuals però també entre les amples capes de població. Però en contra de la posició intel·lectualment laxa, s’ha d’advertir que l’escepticisme també és una posició filosòfica. En Revel era un campió de la denúncia contra el “gulag” soviètic, però callava com un mort respecte dels crims de l’imperialisme francès; i, quan el seu fill va declarar que es feia budista, no fou el cas que escrigués una mena de “Pourquoi des religions?”. O sigui, l’escepticisme respecte del cultiu de la filosofia és també un corrent filosòfic majorment de tendències reaccionàries.
Tesi: La dispersió de corrents filosòfics no és el resultat de la casualitat, sinó que representa un moment de la guerra ideològica entre les classes socials enfrontades per causa de la diversitat d’interessos.
Tesi: Aparentment, les propostes ideològiques i filosòfiques són moltes i diverses. Però la lluita de classes continua essent clara i simple. Hi ha unes elits econòmiques i socials dominants que s’esforcen per a assegurar els seus privilegis i incrementar el seu percentatge d’apropiació de la renda, i unes classes treballadores que se’n adonen de la situació d’injustícia social, classes treballadores que reclamen un repartiment més just de la renda econòmica.
Tesi: La lluita de classes es manifesta en una lluita ideològica; però no és el cas que hi hagi una gran diversitat d’interessos ideològics. La guerra ideològica respon als interessos de les classes en lluita, classes socials concretes i evidents. La guerra ideològica, per tant, és manté entre dos bàndols enfrontats, un bàndol representa els interessos de les elits i l’altre el de les classes oprimides.
Tesi: La dispersió ideològica i l’escepticisme filosòfic són fomentats per la maquinària de propaganda del Poder. Les elits fomenten tot allò que contribueix a escindir les classes populars.
N’Henry Ford va promoure un antisemitisme molt virulent (Difongué entre les classes populars ianquis el famós pamflet “Els protocols dels savis de Sió”, entre d’altres publicacions antisemites). S’ha de considerar que l’antisemitisme al si de les classes treballadores significa el creixement de l’extrema dreta, extrema dreta que és un instrument al servei dels interessos del gran capital.
Com és sabut, al cas d’un creixement “amenaçador” de les reivindicacions de les classes treballadores, les elits capitalistes fomenten el creixement de les formacions d’extrema dreta com a escut per a la defensa del capital. O sigui, les elits aconsegueixen que un segment de les classes treballadores esdevingui un instrument contra les organitzacions polítiques i socials de d’aquestes mateixes classes.
Tesi: El concepte d’alienació de Marx és una pura invenció manllevada a En Hegel, però, a més a més, aquest concepte no fa sinó contribuir a la confusió ideològica.
Dins els sistemes socials esclavistes, no és el cas que els esclaus estiguin alienats; en tot moment, els esclaus estan disposats a fugir o a rebel·lar-se. No és per causa de cap tipus d’alienació que els esclaus es mantenen sotmesos. De manera semblant, els obrers de la indústria, tot i que, a una situació històrica determinada, es sentin explotats i oprimits, pot ésser que no trobin l’estratègia per a aconseguir millorar les seves condicions socials. Per altra banda, es pot constatar fàcilment que les creences religioses i els moviments religiosos poden ésser utilitzats per les classes populars com a instrument aglutinador; i més encara: es pot comprovar que les revolucions democràtiques modernes s’iniciaren tot fent ús dels moviments religiosos luterans i calvinistes.
Al llarg dels segles i fins a la modernitat, les monarquies absolutes – sistema de domini de la classe dels grans propietaris de terra – imposaren el despotisme.
Tesi: El despotisme significà la prohibició i repressió contra tot intent de dissidència intel·lectual o moral, de manera que el conflicte ideològic semblés inexistent. El despotisme de la monarquia consistí en l’exercici del monopoli ideològic a càrrec l’Església catòlica, de manera que tota la població era sotmesa a la més estricta vigilància moral i intel·lectual, i també sotmesa a una cruel repressió, és clar.
Durant més de mil anys, del segle V al segle XVI, la filosofia oficial fou expressió dels interessos ideològics de la classe aristocràtica i de l’Església catòlica. A l’Univers catòlic – i als Universos espanyol i català – els llibres d’història de filosofia, majorment, fan entendre que durant aquest període hi hagué una diversitat de filòsofs i de tendències filosòfiques i ideològiques. Però la realitat històrica fou una altra ben diferent.
Tesi: Durant aquest període històric la diversitat dels suposats filòsofs fou pura aparença. Quasi sense excepció, els autors de llibres sobre qüestions filosòfiques eren teòlegs catòlics (majorment, religiosos de carrera eclesiàstica); i no per casualitat o per tradició, sinó perquè l’Església catòlica es reservava el monopoli de la producció i distribució dels materials ideològics.
Tesi: La realitat històrica és que la desfilada de frares filòsofs al llarg de l’Edat Mitjana és una desfilada on els qui desfilen porten models filosòfics creats per un sol dissenyador; són models dissenyats o bé segons el patró de N’Agustí – Plató – o bé el d’En Tomàs – Aristòtil -. Tota la col·lecció de frares filòsofs s’acomoda a un projecte ideològic únic.
O sigui, no és el cas qui hi hagués una diversitat de filosofies, sinó una única i exclusiva filosofia o ideologia, cultivada pels diferents teòlegs. Es poden citar Escot Eriügene, Anselm de Canterbury, Roscelin de Campiègne, Pere Abelard, Pere Llombard, Grosseteste, Albert el Gran, Roger Bacon, Bonaventura, Ramon Llull, Siger de Brabant, Mestre Eckhart, Duns Scot, Tomàs d’Aquino, Guillem d’Ockam i Jean Buridan, com a més destacats entre centenars (o milers) d’altres teòlegs filòsofs de la “Cristiandat”. Els dissidents, els qui es rebel·laren contra el despotisme, foren silenciats de manera que no se’n tingués notícia de les seves idees. El frare català N’Anselm Turmeda (Palma de Mallorca, 1355) en seria un cas excepcional a la història de la filosofia. Es convertí a l’Islam i escriví en àrab “Contra els partidaris de la creu”, 1420, obra molt famosa al món islàmic. Els seus escrits en català sobrevisqueren portentosament gràcies al suport popular (La virulència anihiladora de la Inquisició feu desaparèixer el seu popular escrit “La disputa de l’ase”, obra que es va poder “ressuscitar” a partir d’una versió en francès).
Aquells teòlegs catòlics feien una mena de representació d’un suposat moviment ideològic allà on res es movia. Podríem dir que era la representació del “moviment immòbil”.
Tesi: Als Universos de predomini conservador, els llibres de text i les enciclopèdies (com, per exemple, l’Enciclopèdia Catalana) fan entendre que l’Església catòlica, a l’Edat Mitjana, fou la gran impulsora de la cultura, de filosofia i de la ciència . Res de més fals que això. La realitat històrica fou que l’Església catòlica exercí un despòtic control ideològic a tots els nivells de la societat, de manera que fou un greu obstacle per al desplegament de la ciència. En tot moment, amenaçà en gravíssimes penes a tots aquells que s’apartessin del pensament propugnat per la Cúria romana (Tal volta el cas més escandalós fou el procés a Galileu, procés instruït pel cardenal Roberto Bellarmino, el qual en recompensa fou canonitzat; ara figura als calendaris catòlics amb celebració el dia 17 de setembre). Tenia en estreta vigilància els llibres però també vigilava el “comportament moral” de les persones més humils i apartades; cap activitat dels humans defugia la seva fúria inquisitorial.
Que resti clar: Durant els mil anys de domini despòtic, l’Església catòlica desenvolupà una immensa pseudociència construïda sobre unes bases teòriques que serien absolutament invalidades per la ciència moderna. Ens ha deixat una muntanya de llibres que son inacabables col·leccions de supersticions, prejudicis i disbarats científics.
Així com explico als meus escrits, s’ha d’entendre que les primeres revolucions democràtiques triomfants anaren embolcallades en forma de dissidència religiosa. En Martí Luter s’enfrontava a Roma com a profeta d’un nou cristianisme, però al proclamar “la llibertat de consciència del cristià” feia la proclamació universal de la llibertat de consciència.
Tesi: La revolta religiosa de Luter esdevenia alhora una revolta política. El triomf del luteranisme significava el trencament del despotisme de l’Església catòlica i alhora la confirmació de l’autoritat política dels prínceps alemanys i de les “ciutats lliures alemanyes” enfront del Poder de Roma (O sigui, fou “la nació alemanya” que es manifestà políticament).
Tesi: La revolta d’En Luter significà el principi de la fi de la monarquia absoluta i del despotisme de Roma. Significà el punt de partença de les revolucions democràtiques modernes.
Tesi: Les classes populars alemanyes i els prínceps alemanys feren seva la reforma de Luter de manera que servia als seus interessos socials i polítics.
Tesi: Amb el triomf del luteranisme, s’establia de fet la llibertat de consciència. Dos mil anys després, es recuperava una pràctica democràtica de l’època de les ciutats gregues (A vegades la pinça catòlico-marxista intenta amagar la grandesa del nivell de llibertat aportada pels luterans; en contra d’aquesta pinça, és fàcil fer veure i comprovar que hi molts d’exemples d’il·lustrats francesos perseguits que cercaren refugi a l’Alemanya luterana, com fou el cas notable d’En La Mettrie, el qual fou protegit per En Frederic el Gran i pogué publicar el “Discurs sobre la felicitat”, Berlín, 1748, llibre que era pedra d’escàndol i que fou rebutjat pels il·lustrats Voltaire, Diderot i D’Holbach).
A l’Univers francès (i també als Universos espanyol i català, els quals, sovint, fan seguiment del francès), predomina la versió segons la qual la filosofia de Descartes – el Racionalisme – contribuí de manera decisiva al desplegament de la modernitat. Segons aquesta versió, el Racionalisme i l’Empirisme serien els moviments filosòfics que inauguraren la modernitat. Però haurem de veure que aquesta versió no s’acomoda a la realitat històrica, i, a més a més, crea confusió (Podeu veure aquesta qüestió a La filosofia i la religió sense màscares, pàgina 43 i següents). Es pot comprovar que En Descartes va oferir els seus serveis com a filòsof a l’autoritat eclesiàstica de la Universitat de París (En darrer terme, l’autoritat màxima era l’Arquebisbe de París); oferia els seus serveis “contra els enemics de la fe catòlica”.
Tot i que pot semblar que qualques filòsofs racionalistes es mantenien independents respecte de la filosofia tomista de les universitats, el cert és que els racionalistes coincidien amb els fonaments essencials de l’idealisme tomista – aristotèlic – o agustinista – platònic -.
Tesi: El pensament de Descartes fou una pura especulació gratuïta que no significà cap amenaça per al despotisme de Roma (Prova d’això és que en Descartes mai fou perseguit i la seva obra filosòfica fou inclosa a l’Índex quan l’autor ja havia mort).
Tesi: El pensament de Descartes i dels racionalistes no fou la conseqüència de cap moviment religiós, social o polític.
Tesi: Del pensament de Descartes, Spinoza, Malebranche i Leibniz no va sorgir – ni podia sorgir – cap moviment social o ideològic. El Racionalisme d’arrel cartesiana feia costat a l’idealisme tomista imperant.
Tesi: En Descartes fou conservador respecte de la moral, la societat, la política i la religió.
Tesi: Les teories cartesianes foren un fre contra la física de Newton.
He fet aquests enunciats sobre el Racionalisme com a preàmbul a la tesi principal d’aquest escrit.
En Hayek i dels neocons es situen a un nivell de manca d’exigència intel·lectual. En Hayek entén la història com una pura acumulació d’iniciatives dels “homes emprenedors”. Segons explica, les iniciatives dels “emprenedors, si tenen èxit, fan que les seves idees “siguin imitades” i es posin de moda a una societat; a “Camí de servitud”, En Hayek compara el procés de la història de la humanitat a la formació de les senderes del bosc: els “emprenedors” estrenen o inventen una sendera, els altres homes comproven aquesta sendera, i, si és molt transitada, esdevé camí, que pot ésser útil a tota la societat.
En base a això, a En Hayek li basten dues o tres línies per a explicar que l’aparició de les idees de llibertat a Holanda i a Anglaterra al segle XVII fou debut a que a aquestes nacions havien desenvolupat un mercat lliure i competitiu, és a dir que els “emprenedors” havien creat l’economia de lliure mercat. En contra de l’irracionalisme de Hayek, exposo les tesis que segueixen.
Tesi: L’arribada de la llibertat a Holanda i a Anglaterra fou per mitjà de revoltes armades i de guerres “devastadores”
Tesi: Foren guerres revolucionàries contra l’absolutisme i contra el despotisme de Roma. I hi participaren les diverses classes socials, inclosa la noblesa (la petita noblesa menava furioses campanyes contra Roma) . I, més encara, a les noves monarquies democràtiques, l’aristocràcia continuà essent la classe prominent, en contra de la teoria marxista de “les revolucions burgeses” .
Tesi: El luteranisme amb el calvinisme fou l’instrument històric que permeté l’aglutinació de les diverses classes socials contra l’absolutisme i el despotisme de Roma (Es pot constatar que els Països Baixos meridionals, que eren catòlics, es desafectaren de la revolta contra el domini espanyol.
Tesi: En contra dels supòsits de Marx i de Hayek (I de Weber), l’establiment dels primers règims democràtics moderns – Suïssa, Holanda, Anglaterra – fou el factor determinant del desenvolupament econòmic.
Un exemple notable que posa en evidència la relació causal entre democràcia i desenvolupament econòmic la proporciona els procés històric de la formació dels Estats Units d’Amèrica. Els Estats Units, constituïts com a primera república de l’època moderna (la més llibertària del món, i amb l’avantatge afegida de no tenir classe aristocràtica) desplegà una activitat econòmica tan intensa que va batre tots els rècords de creixement econòmic i demogràfic, i, amb un poc més d’un segle, esdevingué la primera economia mundial.
Tesi: A totes aquelles àrees històriques on l’aristocràcia aconseguí un predomini absolut entraren en fase letal d’estancament econòmic i social, com fou el cas de la Castella del segle XVI, la qual patí la ruïna de les seves ciutats.
Tesi: L’ofec econòmic a les àrees sota el poder absolut de l’aristocràcia ve determinat per causa que la gran aristocràcia passà a disposar del monopoli de totes les activitats econòmiques (La gran noblesa es reservava la titularitat de les grans empreses econòmiques, i, per mitjà de concessions i representacions, encarregava als “plebeus” les tasques de l’explotació econòmica. Així, per exemple, es reservà el monopoli del comerç amb Amèrica, monopoli que va implicar reservar l’exclusiva comercial al port de Cadis).
A Nova Anglaterra, els colons disposaven d’una inaudita autonomia econòmica i política; s’autoorganitzaven seguint l’ideari republicà i llibertari que es desprenia del calvinisme originari dels “Pelegrins dels Mayflower”; tot i essent súbdits del rei d’Anglaterra, el govern reial, majorment, es limitava a donar el vist i plau a les iniciatives dels colons; i, com si realment estiguessin emparats per la divina providència – cosa que ells creien -, a Nova Anglaterra no s’hi congrià la classe aristocràtica autòctona (Deixo de considerar els sorgiment dels terratinents esclavistes de les colònies del Sud).
En contraposició a Nova Anglaterra, les colònies espanyoles foren organitzades seguint aberrants projectes ideats per l’aristocràcia i per la jerarquia catòlica, projectes que, com era d’esperar, produïren uns resultats econòmics molt pobres.
Tornant al tema que motiva aquest escrit, jo afirmava que era entre les classes oprimides on havia sorgit el ferment de les revolucions democràtiques; i que el triomf de la democràcia va significar l’establiment de la ideologia democràtica com a ideologia dominant. A partir d’aquí, m’interessa fer qualques enunciats que deriven de l’anàlisi del conflicte ideològic a l’actualitat. Però, prèviament, ha de quedar clar qualques idees fonamentals:
Tesi: La ideologia de les noves societats democràtiques recollia, espontàniament, les concepcions bàsiques de les polis democràtiques de l’antiguitat: “l’emotivisme moral” i el convencionalisme o pacte social, concepcions de les quals en deriven les constitucions democràtiques.
Tesi: La filosofia d’En John Locke fou la que expressava, a la manera d’exposició teòrica argumentada, la ideologia democràtica.
Tesi: L’Empirisme fou la nova filosofia que recollia i expressava les crítiques contra l’Idealisme i contra les pretensions absolutistes de la teologia catòlica.. S’ha d’assenyalar que el Racionalisme (Descartes) no entrava a formar part de la modernitat; el Racionalisme era objecte directe de les crítiques empiristes.
Tesi: L’Empirisme esdevingué la filosofia dominant.
Aclariment: No s’ha d’entendre “filosofia dominant” en el sentit de que sigui la filosofia amb més seguidors, o la filosofia en nom de la qual es facin més publicacions. Més que pel nombre de seguidors, la filosofia dominant és aquella que els principis de la qual determinen l’ordenació de la societat; O sigui, determinen les normes morals – en el sentit més ample – que regulen la societat, així com les normes de funcionament de l’Estat.
Tesi: Actualment, les idees bàsiques de l’Empirisme continuen conformant la ideologia dominant de les societats democràtiques. O sigui, no és el cas que l’Empirisme hagi sigut impugnat per una nova filosofia. El Positivisme i el Neopositivisme no fan sinó confirmar els conceptes bàsics de l’Empirisme.
Una vegada tractades aquestes idees, passo a exposar els enunciats que fan referència a la filosofia emergent.
Tesi: No fou el cas que les denominades societats democràtiques haguessin previst a les seves constitucions el desplegament del capitalisme.
A Anglaterra en especial, de manera imprevista, aparegué un nou tipus d’activitat econòmica que es caracteritzava per una inaudita concentració de capital a les noves empreses industrials. Allà aparegueren les empreses capitalistes en substitució de les empreses de taller tradicionals. La revolució econòmica significà l’aparició de les noves classes socials, els obrers industrials – els proletaris – i els capitalistes.
L’expansió del sistema capitalista fou universal; i també es desenvolupà a països no democràtics, com per exemple a Espanya o Rússia al segle XIX.
Tesi: És fàcilment comprovable que els capitalistes dels països no democràtics en tot moment s’oposaren a les reformes democràtiques o les frenaren.
En contra d’En Hayek i dels neocons, és a l’abast mostrar nombrosos exemples de destacats capitalistes que van donar suport a governs despòtics i criminals, com per exemple – per citar uns noms -, Joan March i Francesc Cambó – suport al general Franco -, i Hayek mateix – que va fer costat al general Pinochet -.
Tesi: De bell antuvi, les elits econòmiques – o sigui, els capitalistes – i les elits socials – on també s’hi han d’incloure les jerarquies religioses – han estat construint trames per de reforçar el seu poder i blindar els seus privilegis, creant un esvoranc al sistema democràtic on despleguen la seva activitat.
Tesi: La classe dels capitalistes es declara fidel als principis democràtics, però les seves pràctiques econòmiques i socials són una contínua negació d’aquests principis.
Tesi: Les elits econòmiques i socials, de fet, constitueixen una nació dins la nació, un Estat dins l’Estat. Apartades de la resta de població, les elits viuen a un món propi on han desenvolupat una mena de sistema aristocràtic que rutlla segons uns principis i unes normes que són antidemocràtics i ocultes.
Tesi: La nova aristocràcia capitalista crea ciutadelles amb l’intent de blindar el seu poder i els seus privilegis.
Tesi: Els capitalistes, majorment, a la seva pràctica econòmica i social fan negació dels tres principis democràtics essencials: Fan negació de la llibertat, de la igualtat i de la solidaritat.
Tesi: La negació de la igualtat és la peça mestra de la bastida capitalista. De la negació de la igualtat, se segueix la negació de la llibertat i la de la solidaritat.
Com destacava En Thomas Paine, les colònies de Nova Anglaterra, al moment de la revolta contra la metròpoli, constituïen la nació més lliure i igualitària del món. . Al seu escrit “El sentit comú”, es pot llegir “…tenim totes les oportunitats i tots els encoratjaments davant de nosaltres, per formar la constitució més pura de la Terra. Tenim el poder de començar el món una altra vegada. Una situació similar a la present no ha passat mai des dels dies d’En Noè fins ara. L’aniversari d’un món nou és a la mà, i una raça d’homes… ha de rebre la seva porció de llibertat de l’esdeveniment d’aquí a uns quants mesos”. Allò a destacar del procés social que van seguir els Estats Units fou que va passar d’ésser una república de pagesos molt igualitària, sense aristocràcia – si bé ja tenia importants elits de grans propietaris de terra i de grans comerciants – , a una nova i imprevista dinàmica social on el capitalisme irrompia amb una força descomunal de manera que l’igualitarisme inicial real es convertí en “igualitarisme verbal”. En Tocqueville ho expressava dient a “La democràcia a Amèrica”, 1835,: “Amèrica presenta doncs, dins el seu estat social, el més estrany fenomen. Els homes s’hi mostren molt iguals per la seva riquesa i per la seva intel·ligència, o, amb altres paraules, més igualment forts com no en trobaríem en cap altre país del món i de totes les èpoques de la història” Amb el desenvolupament del capitalisme es conformaren les grans fortunes i s’establien les elits econòmiques i socials, elits que ben aviat havien de constituir-se en la classe hegemònica. La classe dels capitalistes construeix trames per tot arreu i a totes les nacions del món, excepte a la Xina i qualque altre país comunista. Les trames de la classe dels capitalistes demostren la seva eficàcia per a augmentar la seva proporció de la renda nacional. Les estadístiques econòmiques dels Estats Units dels darrers anys mostren la terrible habilitat dels estols capitalistes per a incrementar el seu nivell de renda. Segons les dades estadístiques aportades per l’economista En Martín Seco, recollides de l’Oficina Pressupostària del Congrés dels Estats Units, es mostra clarament que durant aquests darrers 27 anys ha augmentat la desigualtat social nord-americana. Tot i que la renda va augmentar un 50 %, el repartiment de la renda fou desigual. Segons les dades, el 80 % de la població està per sota de la mitjana, i els més rics, l’altre 20 % obtenen un augment del 86 %. Les llars en menors ingressos, els pobres, ( un 20 % de la població) que a 1979 obtenia el 6,8 % de la renda total, a 2006 li correspon únicament un 4,7 %, mentre que el sector social de major renda, un 20 %, passa de percebre el 42,4 % de 1979 al 52,1 % de 2006. I diu que la dada més escandalosa seria la que fa referència a l’increment del percentatge de la renda dels més rics, dels qui tenen uns majors ingressos, que són l’1 % de la població. Segons la dada, aquest 1 % a 1979 es quedava amb un 7,5 % de la renda total; i al 2006, el 16 %. Resta palès que les societats democràtiques no han aconseguit fins ara frenar i controlar la voracitat de la classe dels capitalistes. Sembla que també s’ha fet evident que la lògica del sistema capitalista mena a l’acumulació de la renda a mans d’una minoria que esdevé la gran aristocràcia capitalista. Fa temps que els Rockefellers van iniciar l’estratègia de confondre a l’opinió pública per mitjà de la seva colossal maquinària de propaganda. Dit esquemàticament, els neocons van donar per suposat que si controlaven els mitjans de comunicació (que, en efecte, ho aconseguiren) guanyarien la guerra ideològica. Tesi: La ideologia dominant fa que aparegui un discurs filosòfic – una filosofia – que li és propi, discurs que li serveix com a escut i espasa contra els enemics ideològics (Aquesta és la meva definició del que és la filosofia). Tesi: Amb l’objectiu de manipular la ideologia expressada a les constitucions democràtiques, els neocons apostaren per impulsar una nova filosofia que fos l’espasa i l’escut de la ideologia neoconservadora. Una de les icones d’aquesta filosofia neocon és En Friedrich Hayek Per a explicar aquestes tesis, reprodueixo tantost un escrit que vaig publicar fa poc, intitulat “El llibertarisme capitalista”.
El llibertarisme capitalista
Les elits econòmiques i socials espanyoles i catalanes han pres partit decididament a favor l’estratègia ideològica de les elits ianquis (Ja al 1989, En Jordi Pujol va concedir el Premi Internacional de Catalunya a Karl Popper. I el GrupHayek fou creat a Barcelona a 1996).
Amb matisos, han fet seva l’estratègia ideològica del neoliberalisme nord-americà.
Actualment, la lluita de classes es manifesta més confusa. Sembla com si amb la caiguda del mur de Berlín el combat contra el capitalisme s’hagués situat en una pausa d’espera; com si les classes treballadores restessin indecises respecte a l’estratègia a seguir en la seva lluita contra l’espoli i l’opressió.
De totes maneres, a la guerra ideològica no es fa cap treva; continua en tota intensitat. Guerra ideològica entre els que postulen que el capitalisme – “l’economia de lliure mercat”, que diuen ells – és la millor fórmula social per a crear riquesa i assegurar la llibertat, i els que condemnen el capitalisme i fan propostes polítiques de sistemes alternatius.
En contra de la doctrina d’En Hayek (icona dels “neocons”), no és el cas que els agents de la guerra siguin uns suposats portadors d’idees diferents. O sigui, no són les idees dels filòsofs o dels ideòlegs les que provoquen i mantenen la guerra. La causa de la guerra ideològica – com veurem – és la guerra social entre les elits i les amples masses.
(Aclariment: “neocons” és una abreviatura “neoconservadors” que s’estila als Estats Units. A Europa, té preferència la denominació de “neoliberals”; però als Estats Units “liberal” té la significació de partidari del socialisme o socialdemòcrata. Per altra banda, “conservador”, als Estats Units significa “partidari de la tradició republicana dels Pares fundadors”; en canvi, a Catalunya “conservador” pot significar el partidari de la tradició catòlica, tradició que s’oposava als valors republicans).
Els qui declararen “la fi de la història” (En Fukuyama fou un dels encarregats d’anunciar-la) donaven per suposat que havien guanyat la guerra. Però van veure que no, que la guerra continuava.
L’estratègia del bàndol capitalista
Els neocons despleguen la seva estratègia a partir de l’afirmació “del principi republicà de la igualtat de tots els nord-americans”. I també del principi de la llibertat; tal com proclama la constitució de la República.
Donen per indiscutible que si s’afirma que els nord-americans són lliures i iguals, llavors no és pot introduir el concepte de divisió de la societat en classes socials per motius econòmics.
Segons els neocons, el concepte de “lluita de classes” és un invent d’En Marx que utilitzen de manera perversa els “liberals”, els comunistes i els totalitaris.
Establert el postulat de que no hi ha classes socials i, per tant, tampoc lluita de classes, llavors les confrontacions ideològiques són simplement confrontació d’idees. Segons això, els nord-americans – “lliures i iguals” – s’adscriuen o no a unes determinades idees i s’adjunten o no a unes determinades organitzacions ideològiques. En conseqüència, es conformen una multitud d’organitzacions socials d’acord amb els seus objectius ideològics.
Segons els neocons, els “homes lliures” promouen lliurement les seves idees i donen suport a les organitzacions que els són afins.
Els neocons afirmen que el principi essencial de la llibertat és la llibertat de comerç, la lliure competència entre emprenedors en un mercat lliure. I posen com a axioma que el lliure mercat és el millor regulador possible de l’activitat econòmica.
Segons els neocons, l’Estat s’ha de l
Sa Pobla i la guerrilla antifeixista Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) València, Conca, Terol en els anys 40 (II)
Sa Pobla i la guerrilla antifeixista Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) València, Conca, Terol en els anys 40 (II) -
Els maquis operaven per les muntanyes i de tant en tant sentíem el renou dels combats. De nit, camions de soldats arribant al poble. Escorcolls, detencions de veïns a qualsevol hora del dia. Pallisses i brutals interrogatoris a la caserna de la Guàrdia Civil. Se sentien els crits dels torturats d´un quilòmetre enfora. Un hivern, la guerrilla, segurament espitjada per la fam, comparegué al molí i sendugué el blat i els pernils amb la colla de mules que portaven. Una altra vegada, quan tornava del riu, vaig veure unes mongetes amb barba de dies i el cul d'una metralladora per davall de les faldilles. El maquis era arreu. Com si visqués al nostre costat. O, qui sap, amagats sota terra. El meu home sempre duia el matxet els vespres quan havíem de davallar al poble per a qualsevol urgència. Les serralades eren plenes de combatents republicans que no havien volgut lliurar les armes a lenemic. Sabien el que els esperava si queien en mans dels guanyadors i per això mateix molts preferiren continuar lluitant amb les armes a la mà. Morir per morir, havien escollit el cara a cara, lenfrontament directe amb els que els perseguien. Sempre existia l´esperança d´un desembarcament aliat a Andalusia, a les costes del País Valencià o les Illes. La fi del feixisme, a Itàlia, havia començat amb l´arribada de les tropes anglo-americanes al nord d´Àfrica. A mitjans dels anys quaranta després de la derrota dels exèrcits alemanys a Stalingrad... Qui podia sospitar que el règim de Franco no fos aïllat i enderrocat per les potències aliades? (Miquel López Crespí)
Els maquis operaven per les muntanyes i de tant en tant sentíem el renou dels combats. De nit, camions de soldats arribant al poble. Escorcolls, detencions de veïns a qualsevol hora del dia. Pallisses i brutals interrogatoris a la caserna de la Guàrdia Civil. Se sentien els crits dels torturats d´un quilòmetre enfora. Un hivern, la guerrilla, segurament espitjada per la fam, comparegué al molí i sendugué el blat i els pernils amb la colla de mules que portaven. Una altra vegada, quan tornava del riu, vaig veure unes mongetes amb barba de dies i el cul d'una metralladora per davall de les faldilles. El maquis era arreu. Com si visqués al nostre costat. O, qui sap, amagats sota terra. El meu home sempre duia el matxet els vespres quan havíem de davallar al poble per a qualsevol urgència. Les serralades eren plenes de combatents republicans que no havien volgut lliurar les armes a lenemic. Sabien el que els esperava si queien en mans dels guanyadors i per això mateix molts preferiren continuar lluitant amb les armes a la mà. Morir per morir, havien escollit el cara a cara, lenfrontament directe amb els que els perseguien. Sempre existia l´esperança d´un desembarcament aliat a Andalusia, a les costes del País Valencià o les Illes. La fi del feixisme, a Itàlia, havia començat amb l´arribada de les tropes anglo-americanes al nord d´Àfrica. A mitjans dels anys quaranta després de la derrota dels exèrcits alemanys a Stalingrad... Qui podia sospitar que el règim de Franco no fos aïllat i enderrocat per les potències aliades?
Els assalts als locals de Falange eren abundosos. A poc a poc, saccentuà la presència de la Guàrdia Civil i lexèrcit. La caserna naugmentà la dotació i, de mitja dotzena d´homes va passar a tenir-ne més de trenta. Pel poble compareixia gent sospitosa, viatjants que anaven casa per casa a vendre productes inversemblants: curiosos raspalls de dents de coloraines que sespanyaven en dos dies; plomes estilogràfiques que no necessitaven tinta; líquids dimaginaris poders màgics que servien, deien, per llevar les taques a la roba sense haver de rentar-la; llums de carbur amb formes mai vistes, hams destranys dibuixos que en teoria eren útils per a pescar alhora peixos i anguiles... Ningú no sabia si eren autèntics viatjants o membres disfressats del servei d´informació de la Guàrdia Civil per poder entrar més fàcilment a cases i negocis. Per si de cas, quan algú desconegut entrava en una taverna o un comerç, cessaven les converses i la gent començava a parlar del temps i de qualsevol qüestió irrellevant. Un món despionatge i sospita contínua que enraria lambient i complicava les relacions personals.
Els guerrillers havien cobrat força amb les derrotes dels alemanys i la caiguda de Berlín. Nhi havia que, després dhaver lluitat contra els nazis a França o Rússia, travessaven els Pirineus a peu i, de la manera que podien, amb documentació falsa, arribaven als seus pobles o a lindret on els enviaven les organitzacions de lexili. Organitzaven o reforçaven els grups de combat per atacar aquells que col·laboraven amb els falangistes.
Ho vàrem anar comprovant a mesura que passaven els dies. La nostra situació era compromesa i delicada. Després, molts danys més tard, vàrem saber que érem ben a prop duna de les bases guerrilleres més importants de la contrada. Teníem el molí a menys d´un quilòmetre don estaven amagats els membres del maquis i nosaltres no ho sabíem, malgrat que el meu home i els germans ho sospitaven. Haguéssim estat cecs de no veure aquelles ombres misterioses que passaven prop del molí. Teníem les nostres sospites, però no podíem saber si eren membres dels escamots especials de la Guàrdia Civil. Aquestes unitats es disfressaven de pagesos, de pastors o de llenyataires. Anaven d´un poble a laltre amb càrregues de llenya o pins fent veure que negociaven la venda de fusta per a les industries del moble de València o combustible per als forns.
Responíem al bona nit, amb certa por, sense poder saber mai qui era qui ens saludava o a qui responíem nosaltres.
Em parlàvem al costat de la llar, mentre sentíem els trets dels enfrontaments amb la Guàrdia Civil.
-Hi ha combats prop del castell. Demà sabrem qui ha guanyat.
Guanyàs qui guanyàs, al matí tothom ho sabria. Si els morts eren guerrillers, els deixaven uns dies al bell mig de la plaça, allargassats, amb un rètol damunt el pit que deia Bandolero. Els cans shi apropaven i compixaven els cadàvers foradats per les bales o destrossats per les bombes de mà. Volien que la vista pública dels morts servís de lliçó, perquè hom sadonàs del que significava oposar-se a Franco. Cercaven els maquis com els assenyats cans eivissencs van rere les llebres. Torturaven els pastors, els carboners per tal de trobar informació per saber per on capllevaven. Aleshores ajuntaven la majoria de forces de la comarca i, sense demanar que es rendissin o deixassin les armes, la feina era matar-los allà on els trobaven, sense presoners. En alguns pobles, la Guàrdia Civil no volia enterrar els guerrillers morts. Deixaven que els cossos es podrissin a la vista de la gent. Cap familiar podia apropar-se a tapar els cadàvers amb un llençol o portar-los al cementiri. Els sacerdots no els volien enterrar en lloc sagrat. Normalment, i vaig veure molts foguerons, els portaven al corral dels suïcidats i els cremaven amb petroli. El fum es podia veure des de molts quilòmetres de distància. Els sobrevivents, si és que en aquell combat algú havia pogut escapar del setge de la Guàrdia Civil, els que encara romanien amagats a les muntanyes, podien contemplar la columna de fum que pujava, amenaçadora, vers el cel. El fum certificava quin seria el destí final d'aquells que havien gosat agafar les armes per lluitar contra el règim. Arreu se sentia l´olor de carn cremada mesclada amb petroli. Si el vent bufava en direcció al poble, la gent shavia de tapar el nas amb un mocador. Durant unes hores llargues, eternes, no senties la flaire dels pins o el romaní del bosc.
Sovint detenien la dona, la mare, els fills dels que havien estat caçats per la Guàrdia Civil. Se sabia de gent que havia mort a les casernes a conseqüència de les pallisses o a la presó, on eren condemnats a llargs anys de presidi per haver donat suport a la guerrilla.
Plors a les cases dels morts i flaire de carn cremada.
Tenia ganes de vomitar.
Em vaig negar a anar a missa, a ajuntar-me amb aquells falsos beats que vivien, panxacontents, indiferents al sofriment de la població. Hipòcrites que es donaven copets pel pit, però que fruïen intensament en veure com mataven els guerrillers.
Tant mera el que pensasin les senyoretes del poble. Jo no les saludava quan ens topàvem pel carrer. Elles tampoc no em dirigien la paraula perquè mhavia casat amb un republicà i ningú no sabia si el dia menys esperat també tocarien a la porta del molí per anar a cercar-lo.
Un dia havia davallat al poble per deixar una carta per a la família. Els vidres de la finestra de correus eren tancats. Els pocs clients que eren en la petita habitació, als baixos de lAjuntament, miraven en silenci la columna de fum que senlairava fins als núvols. De cop i volta, talment caigués una pedregada o una poderosa calabruixada, vaig notar com les espurnes del fogueró copejaven els vidres. Tothom escoltava en silenci la sinistra i inesperada música. Mai no havia sentit tan dins meu la pena i el dolor. Jo no coneixia de res els guerrillers que cremaven en un corral dels afores. Però les seves cendres em parlaven i les veus que sentia, els cops contra els vidres, em xiuxiuejaven en la mateixa llengua del meu marit i em feien arribar, des de lunivers dels desapareguts, una munió de somnis inabastables, un univers esplendent didees de justícia i llibertat que arribava amb les guspires del foc. Era el llenguatge secret de les cendres! La demostració que res podia fer callar la veu del poble! Per un moment vaig creure en la reencarnació, en la transmutació dels cossos i les ànimes. Aquell renou era com un Morse invisible, com les paraules d´una telegrafia sense fils escrivint un missatge que només uns pocs sabíem llegir, copsar-ne el significat. O potser era tot el poble el que sabia llegir en les cendres que escampava el vent? Per què callava la gent, per quins motius els tallers havien deixat de treballar, què era el que feia que no es sentís el soroll del martell del ferrer?
Se sentien gemecs desesperats en una casa del costat.
Un home molt vell que era al meu costat digué, sense baixar gens ni mica la veu, com si parlàs per a ell mateix.
-Són els plors de Maria Antònia, la dona del sabater. Tota la vida treballant de sol a sol, fent jornals a les cases dels rics per ajudar lhome i poder surar la filla que ara crema, al corral, amb els que fa uns dies matà la Guàrdia Civil. Mercedes López Sánchez, 24 anys. El seu company morí en la conquesta de Terol. Era soldat de la XXII Brigada Mixta, la que comandava el capità Francisco Galán, el germà de Fermín, l´heroi de la revolta de Jaca.
Si qualque falangista lhagués sentit pronunciar la paraula heroi referint-se a Fermín Galán, lhagués pogut matar d´un tret davant tothom i ningú no hagués demanat cap responsabilitat. Aleshores, la vida no valia dos rals i eren en mans del primer caprici dels guanyadors, d´una denúncia d´algú que et volgués perjudicar.
No solament morien guerrillers en aquells anys. També vaig veure guàrdies civils i falangistes, el batle, el secretari de lAjuntament, penjats d´un arbre amb un cartell que deia Per haver col·laborat amb la dictadura. O altres, morts per haver parlant i denunciat els guerrillers.
Sesdevenien fets molts estranys, membres de la guerrilla que, penedits, tornaven al poble. Jo vaig conèixer en Joan de la ferreria. Un antic cenetista que marxà a les muntanyes en acabar la guerra. Tothom sabia que era amb els maquis i la gent del poble, damagat de les autoritats, li feia arribar una mica de blat, alguns diners, les millors tallades de la matança del porc a la seva mare. Però no tots els que havien marxat a les muntanyes eren capaços de resistir la duresa daquella vida. Jo ja era al poble quan un dia el meu home mindicà que el fill del ferrer havia tornat. Anava ben vestit, sense rastre de tortures ni patiments. També es veren alguns detalls que no passaren desapercebuts en una època curulla de misèries i dificultats. De sobte posà cortines noves a la casa de la mare, i la fusteria començà a bastir tota una sèrie de mobles nous, prou cars per a una persona a la qual no se li coneixia cap mena d´ingrés i que, en altres circumstàncies hauria destar mort per haver col·laborat amb el maquis o, almanco, tancat a la presó. Em sobtà que ningú del poble el saludàs, exceptuant els falangistes i el rector, quan el trobaven pel carrer.
El meu home em digué:
-Ha traït els de les muntanyes. No gaudirà gaire del que li han donat per haver denunciat els nostres. És un home sentenciat. Quan menys ho esperi, rebrà dos trets al cap. Ja no hi haurà mai calma per a ell. Tot el que li resti de vida haurà de vigilar les ombres, el soroll del vent. Els arbres, les roques, l´ombra de les cases poden amagar els guerrillers a laguait. I els amics de la infantesa que ja no et saluden quan ensopeguen amb ell pel carrer. I la primera al·lota, aquella noia amb qui sortia a passejar quan tenien quinze anys i que ara, en veurel li escup als peus com a senyal inequívoc de tot el menyspreu que sent per ell. Fins i tot la Guàrdia Civil que li ha donat una pistola perquè pugui protegir-se, el saluden sorneguers, com si pensassin: Quin miracle, encara no lhan mort! Ja no poden trigar gaire.
Els sogres varen ser els primers que ens aconsellaren regressar a Mallorca. Malgrat no poguessin portar el molí, podien defensar-se amb les quatre coses que sembraven a lhortet. I tenien el corral, amb gallines i conills. Tanmateix, el moldre ja no donava com en el passat. Començava a ser un negoci ruïnós. Amb la guerra, els pobles havien quedat despoblats. Els camps, ara abandonats, eren a mans de falangistes i requetès que es feien amb les propietats dels republicans. Quin negoci, la guerra! Sovint pensàvem què havíem de fer davant una situació tant preocupant. Malgrat que no hi havia cap acusació concreta contra la família del meu home, la situació no deixava de ser angoixosa. La més mínima sospita de col·laboració amb el maquis ens hauria pogut costar la vida. I jo tampoc no nhauria sortit ben parada, per molt que tothom sabia que la mallorquina just acabada darribar al poble, era filla d´una coneguda família conservadora.
Començàrem a pensar seriosament en les recomanacions dels sogres. Em resistia a prendre aquella decisió. Ja havia començat a estimar una terra que havia fet meva des del moment que vaig conèixer el meu home. Els turons, les muntanyes, les valls que descobríem quan sortíem a trescar món, em tenien corpresa. El paisatge era tan diferent al Pla de Mallorca! Sentia que formava part dels humils llogarets que trescava a peu, dels rius; propera al pastor que ens feia compartir el bocí de pa, el formatge que tenia. Els al·lotets desvalguts que compareixen pel molí a cercar unes grapades de blat, mig quilo de farina, ja eren com si fossin fills meus. Donar suport als fills dels republicans morts o represaliats no era ben vist, entre les autoritats de la contrada,. M´era ben indiferent el que poguessin pensar de mi les esposes i filles dels caps de Falange! Havia fet nombroses amigues entre les dones que anaven a rentar la roba al riu, just al costat del molí. Un dia que rentàvem a la vorera del riu, Joana, una veïna que perdé l´home a la batalla de lEbre i que, amb dos fills petits, sobrevivia fent alguns jornals pels rics, em féu unes confidències que em sobtaren.
-Va ser una alegria poder tornar a veure sa i estalvi el fill de la Mònica. En acabar la guerra arribà la notícia que lhavien tancat a Alacant. Algú el va veure entre la corrua de presoners que eren portats, a cops, a punta de baioneta fins al camp d´Albatera. Altres digueren que l´havien mort els falangistes que anaven a caçar rojos als centres d´internament. Posteriorment la teva sogra ens digué que era a Porlier. Informacions procedents del Socors Roig clandestí! Porlier és una de les presons més sinistres de Madrid. No volguérem preocupar la Mònica, però tothom imaginava el pitjor. Finalment ens assabentàrem que era a Mallorca. Els germans anaren a veure'l per la primavera del 41. En tornar ens tranquil·litzàrem. Semblava que es trobava prou bé i no hi havia cap acusació greu en contra seva. La família del teu home no havia tengut morts a la guerra. Jo no havia tengut tanta sort. El que més ens sobtà, quan comparegueres pel poble, va ser la teva alegria, la felicitat que traspuava el teu rostre. No podies amagar la joia que templenava quan passejaves agafada de la mà amb el fill de la Mònica. Que en el poble hi hagués una persona jove, rient! Com abans de la guerra i de totes les desgràcies! Feia anys que no havíem vist riure ningú, excepte els falangistes. D´entre els nostres, ningú no reia. El pes de la derrota i la repressió queia, com una llosa damunt la gent. Quina enveja més sana, en constatar l´alegria que portaves dins i que et vessava pels ulls! Va ser com si un raig de sol fes desaparèixer la fosca més densa. Tu no te nadonaves, la teva vitalitat produïa ones de calor que ens feia confiar en lendemà, a tenir esperança en larribada d´un temps millors.
[03/10] «Vía Libre» - Míting a la Mutualité - Bara - Faggioni - Torres Tribó - Peñalver - Croix - Roig Soler - Call - Massana - Gracia Fleringan - Waisbrooker - Grosser - García Álvarez - Ziglioli - Camisan - Gumsay - Carbó - Botey - Trabal
Anarcoefemèrides del 3 d'octubre
Esdeveniments
Portada del primer número de Vía Libre
- Surt Vía Libre: El 3 d'octubre de 1936 surt a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Vía Libre. Portavoz de la Confederación Nacional del Trabajo y de la Federació Anarquista Ibérica de Badalona. Fou dirigit per Rizal Robert, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Van ser redactors Eliseu Paradell (FAI); Bartolomé Escalado, del Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT); Juan Rectores, del Sindicat Únic de la Metal·lúrgia de la CNT; Vicens Turón, del Sindicat Únic d'Empleats Municipals de la CNT; i Joan Sans, de Consciències Lliures. Pedro Portas en fou l'administrador, Antonio Sánchez el comptador i Salvador Martínez el caixer. En la seva Comissió de Propaganda figuraven Santiago Alonso, Francisco Crisol, Joaquín Guevara, Francisco Lozano i Jaime Perera. Hi van col·laborar José Calvete, Joan Sans Sicart, Joan Manent, Joan Sans Amat, Nicolau Capó, S. Comar, María Luisa Luqui, José Blanco, Jaime Campaña, Francesc Favà Pla, Domingo Costa, Vicens Turón, Joan Mercader, Joaquim Aubi, Diego Sánchez Ravengar, E. Marín Jauregui, Ángel Gill, Cayo Gonzalo, Fernando Martínez Aznar, M. Ventura Bort, Javier de Silva, Ángel Domínguez, Josep Sales, Fernando Salinas, entre molts altres. Els temes que tractà foren d'allò més variat: moviment sindical (avisos, comunicats, assemblees, convocatòries, etc.), naturisme, pedagogia, cultura, poesia, notícies del front i de les col·lectivitats, temes ideològics, Joventuts Llibertàries, etc. El número 42, del 17 de juliol de 1937, és un extraordinari dedicat al primer aniversari del 19 de juliol. A partir del número 44, del 21 d'agost de 1937, canvia el disseny de la capçalera. L'últim número, el 69, del 10 de febrer de 1938, fou extraordinari i publicà els dictàmens aprovats en el Ple Nacional Ampliat de València de gener de 1938; un d'aquest dictàmens, sobre regularització de les publicacions confederals, fou el que decidí el tancament del setmanari. Alguns articles es publicaren en català.
***
Propaganda
del míting publicada en el diari socialista
parisenc Le
Populaire del 2 d'octubre de 1936
- Míting a la
Mutualité: El 3 d'octubre de 1936 se celebra a
la Mutualité de París (França)
un gran míting en suport a la Revolució
espanyola, organitzat per la V Secció
de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) de
París i la Unió
Anarquista (UA) de la regió parisenca. Foren els seus
oradors Pierre Audubert,
secretari de la V Secció de l'SFIO; Sébastien
Faure, de l'UA; Émilienne Morin (Émilienne
Durruti), delegada de la«Columna Durruti»; Marceau Pivert, de la
Comissió Administrativa del Partit
(CAP) de l'SFIO; René Antonine Ringenbach (René
Ringeas), de les Joventuts Anarquistes; i Lucien Weitz,
secretari de les
Joventuts Socialistes del Sena. En aquesta vetllada també es
projectaren els
primers films realitzats per la Confederació Nacional del
Treball (CNT) durant
la Revolució. Així mateix els «Faucons
Rouges» del «Grup Jean Jaurès»
interpretaren cançons revolucionàries.
Naixements
Colònia
anarcocomunista d'Aiglemont
- Louis Bara: El 3
d'octubre de 1881 neix a Denain
(Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista, sindicalista,
antimilitarista i
partidari de les comunitats llibertàries Louis-Alphonse
Bara, citat en ocasionsBarra. Sos pares es deien Pierre Bara, obrer
laminador, i Victorine
Stevenin. Es guanyà la vida com a obrer en una
fàbrica de Mohon
(Xampanya-Ardenes, França) i després com a obrer
laminador a Château-Regnault
(Xampanya-Ardenes, França). En 1907 militava en la
Unió dels Sindicats de les
Ardenes i el desembre d'aquell any va ser condemnat juntament amb
Alphonse
Taffet, secretari de la citada unió, a tres dies de
presó i 25 francs de multa
per insultar un guàrdia rural. Va ser membre de la
colònia anarcocomunista«L'Essai» d'Aiglemont (Xampanya-Ardenes,
França), fundada per Fortuné Henry en
1903. El 21 de gener de 1909 va ser condemnat amb Taffet a sis dies de
presó
arran d'una baralla amb obres no sindicats. Va ser condemnat novament,
l'1 de
febrer de 1911, a 18 mesos de presó, arran de la
manifestació del 17 d'octubre
de 1910, per haver incitats els soldats a la deserció
cantant la peça Gloire
au 17ème, pena que purgà a Clairvaux
(Xampanya-Ardenes, France). El
setembre de 1911 la Lliga dels Drets de l'Home demanà la
seva llibertat. En
1913, des de Nouzon (Xampanya-Ardenes, França), va
col·laborar en el setmanari
antimilitarista La Guerre Sociale, de Gustave
Hervé. El 3 d'octubre de 1917
es casà amb Valentine Gilberte Cortet al II Districte de
Lió (Arpitània) i
posteriorment va estar casat amb Augustine Jacquemart. En elsúltims anys de sa
vida treballà de fogoner. Louis Bara va morir el 19 de juny
de 1935 a l'Hospital
de Mézières (Xampanya-Ardenes,
França), població on vivia.
***
- Emilio Faggioni:
El 3 d'octubre de 1890 neix a Cadimare (La Spezia, Ligúria,
Itàlia) l'anarquista
Emilio Faggioni. Sos pares es deien Girolamo Faggioni i Ida Mori. No
pogué anar
molt a l'escola i s'hagué d'adaptar a tota mena de treballs,
alhora que entrà
en contacte amb el moviment anarquista. L'octubre de 1922
participà amb altres
anarquistes en un tiroteig amb un escamot feixista. Acusat per les
autoritats
d'ús il·legal d'armes i de receptació,
per fugir de la detenció passà a
França
i s'establí al País Niçard
(Occitània). El setembre de 1926 el cònsol
d'Itàlia
a Marsella (Provença, Occitània)
informà que es trobava en aquesta ciutat, on
continuava militant i fent propaganda de les idees anarquistes. El
desembre de
1926 es va traslladar a Lo Pòrt de Boc (Provença,
Occitània), on començà a
col·laborar amb l'anarquista Paolo Schicchi i va
estrènyer relacions amb altres
llibertaris, com ara Francesco Barbieri, Ugo Boccardi i Romualdo Del
Papa. En
aquests anys es mostrà molt actiu, participant en reunions
antifeixistes,
recollint fons pro víctimes polítiques i
sostenint la premsa anarquista en
llengua italiana (Il Monito, etc.).
Vigilat
per les autoritats, va ser inscrit en el registre de la policia de
fronteres
per les seves activitats antifeixistes i anarquistes, essent considerat«un
individu perillosíssim, capaç d'organitzar
complots i atemptats i realitzar
actes insurreccionals». Durant un temps s'establí
a Bèlgica, però retornà a
França, on el 19 de novembre de 1941 va ser detingut i
enviat al camp de
concentració de Vernet, on va romandre internat fins 1942.
El 20 de maig de
1942 va ser lliurat a les autoritats italianes, que l'assignaren cinc
anys de
confinament, i enviat a la colònia penitenciària
del l'arxipèlag de Tremiti.
Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943 va ser
alliberat. Emilio
Faggioni va morir el 12 de maig de 1964 a La Spezia
(Ligúria, Itàlia).
***
Josep
Torres Tribó
- Josep Torres
Tribó: El 3 d'octubre de 1899 neix a Mollerussa
(Pla d'Urgell, Catalunya)–algunes fonts citen erròniament Arbeca (Les
Garrigues, Catalunya)–
l'escriptor, poeta,
mestre, pacifista i anarcoindividualista Josep Antoni Torres
Tribó, que va fer servir
el pseudònim Sol de la Vida. Sos pares
es deien Roc Torres Bonet, llaurador, i Teresa Tribó
Taqués. Fill d'una
família pagesa, pogué compaginar
les feines al camp amb els estudis de magisteri. Quan tenia 17 anys
obtingué el
títol de mestre a l'Escola Normal de Lleida
(Segrià, Catalunya) i exercí la
docència al seu poble natal. En aquesta època es
relacionà amb els joves
republicans catalanistes de Mollerussa i amb el ferroviari anarquista
AníbalÁlvarez fundà la revista anticlerical i atea Cap
de Ruc, fet pel qual va
ser desterrat. Després d'una curta estada a Madrid
(Espanya), on treballà com a
crític d'art i com a apuntador en la companyia de teatre de
Catalina Bárcena,
retornà a Lleida. Pel seu antimilitarisme, va ser jutjat en
consell de guerra i
condemnat a dos anys de presó. També era contrari
a l'alcohol i al tabac. En
1918 col·laborà en el periòdic El
Ideal, òrgan de les Joventuts
Republicanes Revolucionàries (JRR) de Tortosa i Roquetes
(Baix Ebre,
Catalunya). Entre 1918 i 1919 formava part de la redacció de
la revista
quinzenal saragossana Voluntad, amb Felipe Alaiz de
Pablo, Manuel Albar
Catalán i Ángel Abella. L'agost de 1919 va ser
detingut a Albelda (Llitera,
Franja de Ponent) i l'any següent fou membre del Centre
d'Estudis Socials de
Tarragona (Tarragonès, Catalunya), amb Felipe Alaiz, Josep
Cinca Vilagener, Hermós
Plaja Saló i Pere Segarra Boronat, entre d'altres. En
aquests anys escrivia
poesies, articles i lletres anarquistes, cantades amb
músiques populars. En
1921 restà empresonat a Saragossa (Aragó,
Espanya) i l'any següent dirigí Voluntad
i prologà el fullet de Felipe Alaiz El trabajo
será un derecho.
L'octubre de 1922 formà part del grup anarquista«Crisol», amb els germans
Ascaso Budría, Gregorio Jover Cortes i Buenaventura Durruti
Domínguez. En 1923
fou responsable de la revista infantil anarquista barcelonina Libertín
i
el març d'aquell any va fer un míting a Barcelona
al costat de Novella,
Sebastià Clarà Sardó, José
Alberola Navarro i Vicente Martínez López (Armando
Artal). En 1928 publicà Elogi de la
mentida, la seva obra més
coneguda i fortament influenciada pel nietzschianisme i
l'espiritualisme
tolstoià. En els anys finals de la dictadura de Primo de
Rivera exercí de
mestre a l'Escola Nova del barri barceloní del Clot.
Col·laborà amb Joan Puig
Elias i després en diverses iniciatives
pedagògiques en centres sindicals, com
ara l'Ateneu Llibertari de La Segrera, a Sant Andreu de Barcelona. No
es
considerava racionalista, sinó seguidor «a la seva
manera» de la tradició de
Francesc Ferrer i Guàrdia. Entre 1932 i 1936
regentà una escola pròpia al barri
del Guinardó de Barcelona, en la qual sa companya Guadalupe
Cuadrado Serrana,
filla de família confederal, li ajudava en el parvulari. En
aquesta època
s'integrà en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Durant la guerra civil
visqué al Masroig (Priorat, Catalunya), on va fer de mestre,
alhora que portava
la comptabilitat de la col·lectivitat agrícola.
També ajudà en la legalització
de les col·lectivitats de Valls, Mora d'Ebre i Falset.
Posteriorment passà a
Valls (Alt Camp, Catalunya) i va fer conferències a
poblacions de la comarca
(Puigpelat, Bràfim, etc.). En 1938 substituí Pere
Segarra Boronat en la
direcció d'Acció Sindical,
portaveu de la Federació Comarcal de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Valls-Montblanc.
En 1939, amb el
triomf franquista, creuà els Pirineus i fou
reclòs al camp de concentració
d'Argelers. D'allà sortí enquadrat en una
Companyia de Treballadors Estrangers
(CTE) per fer feina als Alps i, amb la declaració de guerra,
s'enrolà en
l'exèrcit francès. A Dunkerque (Flandes del Sud)
caigué presoner dels alemanys
i va ser portat el 6 d'agost de 1940, amb la matrícula
65.137, a l'Stalag VII-A
de Moosburg (Baviera, Alemanya); el 24 de gener de 1941, amb la
matrícula
3.444, va ser enviat al camp de Mauthausen, on coincidí amb
quatre deixebles
seus; i, finalment, amb la matrícula 9.742, al camp auxiliar
de Gusen. Josep
Torres Tribó va ser assassinat
(«desinfectat») en una cambra de gas el 22 de
setembre de 1941 al castell de Hartheim (Alkoven, AltaÀustria, Àustria), on
havia estat portat per al seu extermini. Durant sa vida
publicà articles en
nombroses publicacions, com ara Acracia, Crisol,Fructidor,Los Galeotes, Libertín,Solidaridad Obrera, Vida Obrera,
etc. És autor, a més de les obres citades, d'Al
pueblo, cultura (1922), Aurorita.
Cuento infantil (1922 i 1939), Técnica
social (1922), La Ciutat
ens pren els fills. Comèdia dramàtica en tres
actes (1925, inèdit), Elídolo (1926), La loca vida. Drama en
tres actos (1926) i La
redención del Pierrot (1926). Sa filla, Hortensia
Torres Cuadrado, també
fou una destacada anarquista.
Josep Torres Tribó (1899-1941)
***
Juan
Peñalver Fernández
- Juan Peñalver Fernández: El 3 d'octubre de 1905 neix a Corvera Alta (Corvera, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Peñalver Fernández. Emigrà a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), on va fer de pagès i s'introduí en la literatura anarquista. En 1931 retornà a Corvera, però fugí aviat a causa de la constant vigilància de la Guàrdia Civil. Durant els anys de la II República participà activament en els cercles llibertaris i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Baix Llobregat. El març de 1933 fou delegat del sindicat de Sant Feliu al Ple Regional de Catalunya de la CNT. El febrer de 1936 va ser membre del Comitè de Defensa de Barcelona i fou delegat per la Federació Local de la CNT de Sant Feliu al Congrés de Saragossa d'aquell any. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra els sollevats i destacà en la defensa de les col·lectivitats de Sant Feliu. El 21 de juliol de 1936 assistí al Ple Regional on els delegats del Baix Llobregat, entre els quals es trobava, sol·licitaren la presa del poder per part de la CNT. Després marxà al front d'Aragó enrolat en la Columna Ortiz. Encapçalà la Centúria Peñalver de Letux, a la comarca de Belchite, on formà part del Comitè Antifeixista que engegà el procés col·lectivista. Amb la militarització de les milícies, tornà a Sant Feliu. A causa d'un accident laboral hagué de romandre mesos enllitat ferit en una cama. Després va fer feina en una escola barcelonina. Durant la tardor de 1937 entrà en el Servei d'Investigació Militar (SIM). En 1938 s'encarregà de les col·lectivitats agrícoles del Baix Llobregat i representà aquesta comarca catalana en el Congrés Econòmic de València. Amb el triomf feixista passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers; després fou destinat a les tasques de construcció d'un arsenal a Angulema enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). El maig de 1940, amb l'ocupació alemanya, marxà cap a Tolosa de Llenguadoc i es reuní amb sa companya a Montpeller. Després de residir un temps a Marsella, a finals de 1940 establí a Grenoble. En 1941 fou nomenat secretari de la V Regió. Després de l'Alliberament fou nomenat secretari de la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). Fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1947 fou delegat de Grenoble al II Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc. En 1958 i 1962 va fer conferències a Grenoble. Durant els anys setanta fou el responsable de l'Associació Francoespanyola de Grenoble i sempre milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste i Solidaridad Obrera. Juan Peñalver Fernández va morir el 29 d'abril de 1983 a Grenoble (Delfinat, Occitània).
***
- Alexandre Croix:
El 3 d'octubre de 1909 neix a Aubervilliers (Illa de França,
França) el
periodista anarquista i sindicalista Alexandre Croix, que va fer servir
diversos pseudònims (Charles
Alexandre,Anastygmat, Barcelone,
etc.). Era fill únic i son pare, Alexandre Croix, feia
de xofer i sa mare, Berthe Richon, regentava un cafè a
Saint-Denis (Illa de
França, França). Després de fer els
estudis secundaris i d'estudiar lletres i
ciències socials, començà a treballar
en el full financer La Gazette de Franc
com a secretari de la seva fundadora Marthe
Hanau. Posteriorment va fer feina de corrector d'impremta en L'Ordre, d'Émile
Buré. Durant molt de
temps col·laborà en Le
Crapouillot.
Magazine non-conformiste, de Jean
Galtier-Boissière, amb son nom o sota el
pseudònim Charles Alexandre.
Després
de la Gran Guerra col·laborà en nombroses
publicacions llibertàries, com ara L'Encyclopédie
Anarchiste (1925-1934) i Plus Loin
(1925-1939). En 1927 va ser
fitxat com a anarquista i en 1928 fou un dels promotors, amb
Eugène Humbert, Victor
Margueritte i el doctor Pierre Vachet, del comitè
neomaltusià «Pro Amor»,
enquadrat en la Lliga Mundial per a la Reforma Sexual (LMRS). En 1929
treballava en la redacció de Le
Libertaire sota el pseudònim Barcelone
i signà els seus articles sota diversos
pseudònims (Paul Monfret,Randal, Raskolnikoff,Raynal, Charles
Robert,
etc.). El novembre de 1929 fou delegat del Grup Anarquista de
Saint-Denis en el
congrés de la Fédération Anarchiste du
Midi (FAM, Federació Anarquista del
Migdia) que se celebrà a Besiers (Llenguadoc,
Occitània) i l'abril de 1930 en
el congrés de la Unió Anarquista Comunista
Revolucionària (UACR). En els anys
trenta vivia al número 231 de l'Avenue du
Président Wilson de Saint-Denis i
figurava en el llistat de domicilis anarquistes a controlar
bimensualment establerta
per la policia. En aquests anys va fer nombroses gires
propagandístiques i
conferències per la regió parisenca. Gran lector,
també en castellà i en
italià, amb una gran memòria, fou temut com a
pamfletista. Va ser un dels col·laboradors
en un número especial sobre la Guerra Civil espanyola de la
revista Vu (Vu
en Espagne), publicat el 29 d'agost de 1936, parlant sobre
els anarquistes
i la seva revolució. El gener de 1937 viatjà com
a corresponsal del diari L'Ordre,
encara que a les ordres del
govern francès del Front Popular, a Galícia
(Espanya), amb gran perill per a la
seva vida, a la recerca del dirigent comunista Joaquín
Maurín Juliá, sindicalista
que ell coneixia, desaparegut l'endemà del cop militar
feixista del 18 de
juliol de 1936 –aquesta episodi va ser narrat en 2009 per
Yveline Riottot en la
seva novel·la Les chemins de Croix
ou les
tribulations d'un journaliste français en Galice franquiste.
Iniciativa
seva, amb Jean Bernier i Victor Serge, fou el número
especial de gener de 1938
sobre «L'Anarchie» de Le
Crapouillot.
En aquesta època col·laborà en La Flèche
de Paris. Hebdomadaire politique de combat. En 1939, quan
esclatà la II
Guerra Mundial, es declarà insubmís i amb
André Prudommeaux passà a Suïssa; per
aquest fet, en 1942, va se jutjat i condemnat a cinc anys de
presó i a la
confiscació dels seus bens presents i futurs. A
Suïssa va ser acollit, entre
d'altres, per Luigi Bertoni. En aquest mateix 1942
col·laborà en el text
biogràfic Un home dans la
mêlée sociale.
Louis Bertoni, publicat per «Les Amis de Louis
Bertoni». Finalment, pogué
retornar a França i l'1 d'abril de 1948 fou admès
en el Sindicat de Correctors
d'Impremta. Entre 1948 i 1949 ajudà Jean
Galtier-Boissière en la seva obra en
dos volums Histoire de la guerre
(1939-1945). Durant la postguerra continuà
col·laborant en la premsa
llibertària, com ara La
Révolution
Prolétarienne, de Pierre Monatte; Le
Réfractaire, de May Picqueray i L'Intrus,
de René Ringenbach (René
Ringeas). En
els anys cinquanta viva a París sota el nom de Charles Errard (o Herrard).
En 1958 ajudà estretament Louis Lecoin en la sortida del
periòdic Liberté,
i, amb aquest i Albert Camus,
fou un dels promotors del Comitè d'Ajuda als Objectors de
Consciència. Fou
autor de Tixier-Vignancour. Ombres et
lumières (1965) i de Jaurès
et ses
détracteurs. L'histoire à travers la
polémique (1967). Un text seu sobre
l'assassinat d'Andreu Nin va ser afegit a l'edició de 1975
de l'obra de Katia
Landau Espagne, les fossoyeurs de la
révolution sociale. Alexandre Croix va morir el 8
de juny de 1976 a
l'Hospital Lariboisière de París
(França). En el moment de la seva mort
treballava en diferents obres, especialment en Cinquante
ans de la Révolution Prolétarienne, de
la qual Roger
Hagnauer acceptà reprendre la publicació.
L'Institut d'Histoire Sociale.
Fondation Boris Souvarine de París conserva els seus
dossiers de premsa. Cal no
confondre'l amb el militant anarquista való Charles
Alexandre, col·laborador de
la premsa anarquista belga (Le Combat,L'Emancipateur, etc.) i autor del
fullet L'Homme et ses dieux (1937).
***
Ismael
Roig Soler
- Ismael Roig Soler: El 3 d'octubre de 1913 neix a Benissoda (Vall d'Albaida, País Valencià) l'anarcosindicalista Ismael Roig Soler. En 1923 va ser enviat per son pare al seminari d'Agres (Comtat, País Valencià), però tres anys després abandonà el seu futur sacerdotal i es traslladà a Albaida (Vall d'Albaida, País Valencià), on s'havia instal·lat sa família. Treballà en una impremta fins al 1929, any en el qual marxà a Carcaixent (Ribera Alta, País Valencià), on vivia una germana. En aquesta ciutat, amb la proclamació de la II República espanyola en 1931, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Juntament amb altres companys (Josep Granell, Paco Cucarella, Vicent Sanmartí i Vicent Estrada), fou un dels militants més actius en les lluites socials d'aleshores. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, lluità en la«Columna de Ferro», en la Columna Confederal «Llevant» i en la 82 Brigada Mixta, en aquesta darrera com a tresorer pagador, fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista aconseguí fugir del cercle d'Alacant i arribar a França, on fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Poc després retornà clandestinament a la Península i s'integrà a Barcelona (Catalunya) en el grup «Levante», al voltant del seu gran amic Ginés Camarasa García. El juny de 1945 va ser detingut, però un mes més tard va ser alliberat ja que no fou identificat. Participà activament en el Comitè Regional de Catalunya, encapçalat per Cèsar Broto Villegas, sobretot en la confecció i impressió deSolidaridad Obrera. El novembre de 1945 va ser novament detingut, però aconseguí fugir de la Prefectura de Policia de Barcelona. Durant els anys cinquanta passà a un segon pla en la lluita clandestina, però en 1954 va ser reconegut per un falangista de Carcaixent i fugí cap a França. Posteriorment passà a Amèrica. Fins a 1960 residí a Montevideo (Uruguai) i a Veneçuela fins al 1975, any que retornà a la Península. Visqué a València i, des de 1976, a Barcelona. En 1997 col·laborà en el Boletín Amicale 26ème División, publicat a Tolosa de Llenguadoc per exmilicians de la «Columna Durruti», i en 1999 publicà el llibre de memòries Así luchábamos. República, guerra, clandestinidad y exilio de un anarcosindicalista. Ismael Roig Soler va morir el 17 de febrer de 2001 a Barcelona (Catalunya) i fou incinerat al cementiri de Collserola. El seu testimoni va ser recollit en el llibre de Judit Camps i Emili Olcina Les milícies catalanes al front d'Aragó (1936-1937).
***
Joan
Call Bonet (Call)
- Joan Call Bonet:
El 3 d'octubre de 1914 neix a
Barcelona (Catalunya) el mestre
racionalista, dibuixant
artístic i militant anarquista Joan Call Bonet, conegut
simplement com Call. Sos pares es
deien Joan Call i
Antònia Bonet Bosch. Fill d'una família obrera,
va fer
estudis a l'Escola
Normal de Barcelona. Apassionat del futbol jugà amb el FC
Barcelona. A
Gironella (Berguedà, Catalunya) fou mestre racionalista en
una escola depenent
de la Generalitat de Catalunya i s'uní sentimentalment a
Palmira Viladomiu,
filla del destacat militant anarcosindicalista Josep Viladomiu
Viñoles. Durant
la Guerra Civil lluità en la «Columna
Durruti» i amb la militarització de les
milícies ensenyà dibuix a l'Escola de la 26
Divisió, amb seu a Prats. En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i
patí el camp de concentració de
Vernet. Esdevingué un dels animadors del club de futbol de
Luzenac, a prop de
Vernet. Aconseguí reunir-se amb la família
Viladomiu i a Pàmies (Llenguadoc,
Occitània) treballà en el metall.
Després s'instal·là a Acs (Llenguadoc,
Occitània) on va fer feina en una fàbrica de
gasoses que la família Viladomiu
arrendà, però que només era rendible
l'estiu. En 1947 a Tolosa fou delegat
d'Acs al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE).
S'establí a Tolosa,
on començà a treballar com a pintor decorador,
feina a la qual va anar especialitzant-se
artísticament fins esdevenir un distingit dibuixant
publicitari, col·laborant
en la premsa llibertària i, a partir de 1954, en el
periòdic tolosà La
Depêche du Midi, on entre aquest any
i 1979, any de la seva jubilació, fou responsable de la
Secció de Dibuixants. En
1947 participà, amb l'obra titulada Terror,
en l'exposició organitzada per la Secció de
Cultura de l'MLE i de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) a Tolosa. En aquests anys fou professor de
dibuix en
el curs impartit per l'Obra Cultural de l'MLE-CNT a França i
mantingué estret
contacte amb artistes catalans exiliats (Carlos Pradal, Joaquim Vicens
Gironella, Manuel Camps Vicens, Francesc Forcadell Prats, Hilari
Brugarolas,
etc.). Realitzà els calendaris de 1948 i 1949 de Solidaritat
Internacional
Antifeixista (SIA) i nombrosos cartells d'actes, com ara el de la III
Exposició
d'Artistes Espanyols celebrada en 1958 al Palais des Beaux Arts de
Tolosa. Les
seves il·lustracions les podem trobar en nombroses
publicacions llibertàries,
com ara CNT, Espoir,El Frente, Ruta,Solidaridad Obrera, Umbral,
etc., i en portades de revistes i de llibres, sobretot de l'Editorial
Ideas de
Tolosa. També col·laborà en els anys
cinquanta amb el grup teatral llibertari
tolosà «Terra Lliure». El 4 de febrer de
1988, en aplicació de l'amnistia, va
ser reintegrat en el Cos de Professor d'EGB com antic funcionari de la
Generalitat de Catalunya. En 2010 la seva obra es pogué
veure en l'exposició
antològica Toulouse et les
artistes
espagnols de l'exil celebrada a l'Ensemble Conventuel des
Jacobins de Tolosa. Joan Call Bonet va morir el 21 de maig de
2002 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
Joan Call
Bonet (1914-2002)
***
Marcel·lí
Massana
- Marcel·lí Massana i Vancell: El 3 d'octubre de 1918 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) el guerriller anarcosindicalista Marcel·lí Massana Vancell, també conegut com Panxo (o El Gras). Era el més petit de tres germans i va perdre sa mare als set dies de néixer; aleshores Filomena Solé, La Dida, li va fer de mare. Orfe als cinc anys, quan son pare va patir un accident a la mina de Vila Forniu, va viure la seva primera infància a Llinàs i a partir dels set anys al col·legi religiós dels Germans de les Escoles Cristianes de Solsona, tutelat per son oncle Joan Massana, capellà de la vila, i passant els estius a Berga. Va abandonar el col·legi als 13 anys i després d'un any al Mas Recaus, a Sallent, amb sos oncles, va començar a treballar als 14 anys com a aprenent al taller mecànic de Ramon Canues, El Pixa-Vi. En 1934 feia feina de mecànic a l'empresa tèxtil de Can Rodergas, a Berga, i l'any següent va ingressar en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Berguedà, encara que sembla que ja va participar en el moviment anarquistes durant la revolució de Fígols. Quan l'aixecament feixista del 1936, va ingressar en el Comitè de Milícies de Berga i l'agost d'aquell any, s'enrola en la Columna Terra i Llibertat, intervenint en el front madrileny. De tornada a Catalunya es va allistar en la Columna Carot i Castan i, quan es militaritza, en la 25 Divisió, en la Brigada 118, combatent a Aragó des d'octubre de 1936 fins al final de la guerra --des d'abril de 1938 com a tinent-- que el sorprèn a Alacant. Va passar per diversos camps de concentració i presons (Albatera, Bétera, Porta Coeli, Manresa, Barcelona, Madrid) i va ser alliberat provisionalment en 1942. Mesos després, va negar-se a fer el servei militar i va passar a la clandestinitat, instal·lant-se a Organyà, contactant amb els contrabandistes de la zona i fent-se un especialista dels passos fronterers. En 1944 viu a Tarascon-d'Arièja i organitza la lluita guerrillera que el farà famós. En 1947 s'instal·la a Tolosa de Llenguadoc. En 1950 va tenir un conflicte amb carrabiners francesos i va haver de deixar la lluita de guerrilles. Els problemes amb el govern francès se salden inicialment amb un mes de presó, però per pressions del règim franquista, que també demana l'extradició, patirà de bell nou presó i després confinament a Deux-Sèvres i Leucamp fins al 1956, any que, lliure, es trasllada a París. A la capital francesa treballarà de mecànic i de jardiner, i ja malalt s'allunyarà de l'activisme resistint les pressions de Sabaté primer i més tard, a començaments dels seixanta, de Mera, Alberola i García Oliver per reincorporar-se a la lluita armada. Finalment es trasllada al Llenguadoc i rellançada la CNT, s'afilia al sindicat metal·lúrgic barceloní. El seu gran prestigi com a una de les principals figures del maquis llibertari rural es fruit de la seva intensa lluita antifranquista entre els anys 1944 i 1950, anys durant els quals va realitzar nombroses accions als Pirineus catalans (voladures de torretes elèctriques d'alta tensió i de dipòsits d'aigua, i altres sabotatges; segrests de destacats franquistes; expropiacions a falangistes, terratinents, empresaris; atracaments a fàbriques i mines; passades de frontera amb documentació, armes i combatents; etc.) fent servir com a bases Osseja, Berga i Manresa. Freqüentment va estar acompanyat per altres guerrillers, com ara Vila Capdevila, Busquets, Antonio Sánchez, Puig Torres, Pons Argilès, Dot, Saborit, Saturnino Sanz, Pérez Pedrero, Adrover, Massip, Crespo, Benítez, F. Martínez, Arcos, Puig Costa, M. Sabaté, Pepe Blanco, El Rana, Pometa, El Gachas, etc. Entre 1948 i 1949 va actuar intensament a la zona de Manresa, Sant Vicenç de Castellet, Rocafort i Tarrassa, amb notable suport popular. Possiblement sigui l'únic grup guerriller a tot l'Estat espanyol que mai no va tenir cap baixa, ni morts, ni ferits, ni presoners. També cal destacar la tasca feta amb els joves de les Joventuts Llibertàries compromesos en l'edició del Ruta clandestí. Marcel·lí Massana va morir el 21 de maig de 1981 al mas Letallet (Les Bordes-sur-Lez, País de Foix, Occitània) d'un atac de cor sobtat, al costat de sa companya Maria Calvó. El grup de rock català Brams li va dedicar en 1995 una de les seves cançons (Massana) i l'historiador Josep Clara una biografia en 2005 (Marcel·lí Massana, l'home més buscat. Un mite de la guerrilla anarquista).
***
Simón
Gracia Fleringan
- Simón Gracia
Fleringan: El 3 d'octubre de 1923 neix a Utebo (Saragossa,
Aragó, Espanya) el
resistent antifranquista llibertari Simón Gracia Fleringan,
conegut sota els
pseudònims de Miguel Montllor
i Aniceto Borrel. Son pare i son
oncle,
militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), van
ser afusellats a
Utebo per les tropes franquistes arran de l'aixecament feixista de
juliol de
1936. A finals dels anys quaranta treballà com a traginer de
llet i l'11 de
febrer de 1949 a Saragossa entrà a formar part del grup
d'acció anarquista «Los
Maños», encapçalat per Wenceslao
Jiménez Orive (Wences).
El 2 de març de 1949, amb els germans Francesc i Josep
Sabaté Llopart, Wences, José López
Penedo i Carlos Vidal Pasanau, participà a
Barcelona en l'atac de l'automòbil del cap de la Brigada
Políticosocial Eduardo
Quintela Bóveda i en el qual resultaren morts el secretari
del Front de
Joventuts del districte universitari Manuel Piñol Ballester
i el seu xofer
Antonio Norte Juárez; José Tella Badoy, cap
d'Esports del Front de Joventuts
resultà ferit. Després participà en la
gira expropiadora que el grup realitzà
per Barcelona, Madrid, Màlaga, Sevilla i França.
El 2 de gener de 1950 tornà a
Barcelona i arran de la delació d'un dels membres del grup,
Aniceto Pardillo
Manzanero (El Chaval), el 9 de gener
de 1950 va ser detingut amb Plácido Ortiz Gratal, hores
després de caure mort
Wences. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort.
Simón Gracia
Fleringan va ser afusellat el 24 de desembre de 1950 a Barcelona
(Catalunya),
juntament amb Victoriano Muñoz Tresserras i
Plácido Ortiz Gratal, i el seu cos
llançat en una fossa comuna.
Simón
Gracia
Fleringan (1923-1950)
Defuncions
Lois Waisbrooker
- Lois Waisbrooker: El 3 d'octubre de 1909 mor a Antioch (Califòrnia, EUA) l'anarcofeminista radical, lliurepensadora, espiritista, escriptora i editora Adeline Eliza Nichols, més coneguda com Lois Waisbrooker. Havia nascut el 21 de febrer de 1826 a Catharine (New York, EUA). Defensora de l'amor lliure, estava fermament convençuda no de la igualtat dels sexes, sinó de l'absoluta superioritat de les dones. Embarassada als 17 anys, va ser obligada a casar-se amb George Fuller el 12 d'abril de 1843 a Cuyohoga (Ohio), fet que la fastiguejarà i radicalitzarà. Va ser detinguda acusada de violar les Lleis de Comstock contra l'enviament de materials«obscens», però el cas va ser sobresegut. En 1901, després de l'assassinat del president William McKinley, va ser novament encausada per obscenitat com a una part del muntatge policíac que l'Estat va orquestrar contra el moviment anarquista i en aquesta ocasió va ser declarada culpable per la Cort Federal el juliol de 1902. Va ser autora de nombrosos fullets i llibres sobre la revolució anarcofeminista, com ara Suffrage for woman: The reasons why (1868), Alice Vale: A story for the times (1869),Helen Harlow’s Vow (1870),Mayweed blossoms (1871), Nothing like it or Steps to the Kingdom (1875), From generation to regeneration (1879), Facts and figures for working men (1886), Perfect motherhood or Mabel Raymond's resolve (1890), The fountain of life, or The three fold power of sex (1893), A sex revolution (1893, novel·la feminista utopicopacifista), My century plant (1896), The temperance folly (1900), Eugenics (1907), entre altres. Va editar tres periòdics (Our Age, Foundation Principles i Clothed with the Sun), va participar en l'edició i en la direcció del setmanari anarquista i lliurepensador Lucifer. The Light-Bearer, i va escriure a nombroses publicacions espiritistes (Banner of Light, Religio-Philosophical Journal, Hull’s Crucible, Woodhull& Claflin’s Weekly) i anarquistes (Free Society,Discontent).
***
Philip Grosser
- Philip Grosser: El 3 d'octubre de 1933 mor a Boston (Massachusetts, EUA) l'anarquista i antimilitarista d'origen jueu Philip B. Grosser. Havia nascut en 1890 a Boston (Massachusetts, EUA). El desembre de 1917, durant la Gran Guerra, va ser detingut per negar-se a fer el servei militar. Jutjat per un tribunal militar, el 25 d'agost de 1918 va ser condemnat a 30 anys de presó per negar-se a obeir la llei de reclutament, per amotinament i per escriure textos a favor de l'objecció de consciència. Tancat a diverses presons militars (Forts Jay, Leavenworth etc.), el juny de 1919 va ser traslladat al penal militar federal de l'illa d'Alcatraz (San Francisco, Califòrnia, EUA). L'anarquista Alexander Berkman, que coincidí amb ell a la presó, el considerà com «un dels seus millors companys». Durant els seus tres anys de presidi es va negar a ser jutjat per les autoritats i la seva resistència passiva va ser ferma, negant-se a portar uniforme i a formar militarment, a trencar les pedres dels seus«treballs forçats», etc. Tot això li va portar continus càstigs (encadenaments, cops, prohibició d'anar els lavabos, gàbies de tortura, masmorres subterrànies, etc.) i períodes de confinament en solitari. Fou alliberat el 2 de desembre de 1920. Va ser el primer a escriure les impressions del seu tancament a la presó Alcatraz, revelacions que van ser publicades per Excelsior Press pòstumament en 1933 en forma de pamflet per un grup d'amics, amb un pròleg d'Alexander Berkman, sota el títol Uncle Sam's Devil's Island. Experiences of a conscientious objector in America during the First World War i que van ser reeditades en 2007 per la Kate Sharpley Library a Londres (Anglaterra). Philip Grosser, sumit en la misèria i en la depressió, es va suïcidar llançant-se davant un tren en marxa el 3 d'octubre de 1933 a Boston (Massachusetts, EUA) i va ser enterrat el 20 d'octubre.
***
Antonio
García Álvarez (1935)
- Antonio GarcíaÁlvarez: El 3 d'octubre de 1940 és
afusellat a Màlaga (Andalusia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Antonio GarcíaÁlvarez, conegut com El
Chófer. Havia nascut cap el 1914 a
Nerja (Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien
Antonio García i
Encarnación Álvarez. Rebel de mena, es
guanyà la vida fent de taxista a Màlaga.
Fou un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries
malaguenyes. En 1932 va ser
empresonat governativament 15 dies per oposar-se a la policia, que
intentava
prohibir una gira propagandística de l'Ateneu de
Divulgació Social (ADS). Un
cop lliure, es va lliurar a la creació de grups anarquistes
a les barriades i a
la difusió dels periòdics llibertaris, realitzant
boicots i accions contra la
premsa burgesa. En aquests anys republicans participà en
totes les vagues que
es convocaren. L'abril de 1934 va ser detingut, juntament amb Miguel
Molina
Salado, sota l'acusació d'haver mort un guàrdia
d'assalt durant una vaga a
Màlaga; jutjat el maig de 1934 per un Tribunal
d'Urgència, va ser absolt. També
va ser acusat d'haver participat en un atemptat contra el torero
José García
Carranza (Pepe El Algabeño),
a qui
implicaven en la mort de diversos confederals. El setembre de 1935 va
ser
detingut ferit en una cuixa; empresonat, el juliol de 1936
pogué evadir-se de
la presó amb altre vuit companys. Un cop lliure,
s'afilià a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i entrà a formar part del
Comitè de Salut Pública. Durant la
guerra lluita primer a Màlaga, dins els Quadres de Defensa
Confederal, i
després a Almeria i Pozoblanco, com a xofer
d'ambulància de Sanitat enquadrat
en la Brigada 88 de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. Tenia per
companya María González, amb qui
tingué dos infants (Paquita i Rosita). En
1939, amb el triomf franquista, va ser apressat i enviat a un camp de
concentració de presoners republicans a Alacant
(Alacantí, País Valencià).
Amagat a Màlaga a casa de sa germana Mariana, el 18 de maig
de 1939 va ser
detingut i tancat a la Presó Provincial de
Màlaga. Jutjat en consell de guerra
sumaríssim –en el judici es declarà«anarquista revolucionari»–, el 16 de
febrer de 1940 va ser condemnat a mort per«patruller» de la FAI i per«adhesió
a la rebel·lió militar». Antonio
García Álvarez va ser afusellat el 3 d'octubre
de 1940 al cementiri de San Rafael de Màlaga (Andalusia,
Espanya), lloc on va
ser enterrat. La nit abans es va intentar suïcidar tallant-se
les venes amb una
llauna a la presó, però va ser curat per a
poder-lo afusellar. El 2 d'abril de
1941, ja mort, se li va commutar la pena per presó atenuada.
Sobre unes cartes
seves i un Libro de poemas que va
escriure clandestinament a la presó en 1940 dedicat a
María Roa Jiménez, al·lota
amb la que mantingué una relació sentimental
durant un any i mig mentre era al
front de guerra al Valle de los Pedroches (Còrdova,
Andalusia, Espanya) i que
esperava un fill seu, en 2016 es va estrenar el documental Libertad Negra. Poemas de amor de un condenado a
muerte, de Jorge
Peña i José Enrique Sánchez,
així com l'edició del poemari.
Antonio GarcíaÁlvarez (ca. 1914-1940)
---
Exposició "Assaig per un autoretrat" a la Biblioteca de Gironella.
[04/10] «The Alarm» - Mougeot - Checa - Ghezzi - Cañizares - Lamberet - Tronchet - Botey - Sánchez Fuertes - Danussi - Granado - Bianco - Corti - Gross-Fulpius - Saldaña - Pérez Bouzas - Hermosillo - Vidiella - Arranz - Ocaña - Biard - O'Neill
Anarcoefemèrides
del 4 d'octubre
Esdeveniments
Capçalera
de The Alarm
- Surt The Alarm: El 4 d'octubre de 1884 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del periòdic setmanal anarquista The Alarm,òrgan de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional del Poble Treballador). Editat per Albert Richard Parsons i sa companya Lucy Parsons. Després de la detenció i l'execució d'Albert Richard Parsons, serà el també anarquista Dyer D. Lum qui continuarà amb la publicació ajudat per Lizzie Holmes. Després d'una interrupció, es tornarà editar a Nova York entre juny de 1888 i febrer de 1889. Encara tornarà a reaparèixer en 1915.
Naixements
Notícia de la condemna d'Auguste Mougeot apareguda en el diari parisenc La Matin del 28 de febrer de 1926
- Auguste Mougeot: El 4 d'octubre de 1878 neix a Golbey (Lorena, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Auguste Mougeot. Guixaire i pintor en la construcció, abans de la Gran Guerra fou membre del grup anarquista d'Épinal (Lorena, França), animat per Victor Loquier, de qui era molt amic, i col·laborà en la tercera i última etapa del seu òrgan d'expressió La Vrille (1901-1914). En 1911 col·laborà en Les Temps Nouveaux. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, després del conflicte bèl·lic ajudà nombrosos companys a entrar i a sortir il·legalment de França, com ara Clara Zetkin el desembre de 1920 perquè pogués participar en el Congrés de Tours de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 27 de febrer de 1926 va ser condemnat, juntament amb Henri Martin, a vuit mesos de presó i a 100 francs de multa per haver aferrat cartells antimilitaristes a Nancy (Lorena, França)–son company Martin va ser condemnat a un mes de presó. Militant sindicalista revolucionari, en 1929 s'adherí durant una breu temporada a l'oposició trotskista en el si de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i fou un dels fundadors en 1930 de la Lliga Comunista (LC) a Longwy (Lorena, França), ciutat on visqué força temps, i mantingué una interessant correspondència amb Lev Trotski; però ben aviat retornà a les seves idees llibertàries. En 1935 es retirà a Melay. En 1938 signà la crida «Pel respecte al dret d'asil» promoguda pel periòdic La Révolution Prolétarianne. Fou molt amic de Simone Weil. Auguste Mougeot va morir el 20 de juliol de 1961 a Melay (Borgonya, França). Documentació i correspondència seves es troben dipositades al Museu Social de París.
***
Isidoro
Checa Valero
- Isidoro Checa
Valero: El 4 d'octubre de 1889 neix a Jaén
(Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista
Isidoro Checa Valero –a vegades el primer llinatge citat
erròniament com Checo.
Sos pares es deien Antonio Checa
i Francisca Valero. Emigrà a Catalunya i en 1923
s'establí amb sa companya i
ses filles a Sant Cugat del Vallès (Vallès
Occidental, Catalunya). També s'hi
instal·là
son germà José Checa Valero, anarcosindicalista
com ell. Treballà
d'electricista als Ferrocarrils de Catalunya i en 1931
s'afilià en la Secció de
Barcelona de la Federació Nacional de la
Indústria Ferroviària (FNIF) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la
proclamació de la II República
espanyola esdevingué un membre destacat del seu sindicat a
l'empresa i també
fou membre del Sindicat Únic d'Arts i Oficis de Sant Cugat.
Membre de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1932 fou
un dels fundadors de l'Ateneu
Obrer Cultural, del qual va ser nomenat secretari i son
germà bibliotecari;
aquest centre anarquista va ser clausurat arran dels «Fets de
Ripollet» de 1933
i dels «Fets d'Octubre» de 1934, tancament que no
s'aixecà fins després de les
eleccions de 1936. El novembre de 1932 representà els
ferroviaris catalans en
el Congrés de l'FNIF celebrat a Madrid (Espanya). Fou membre
del sector
minoritari anarquista a Sant Cugat proper a FAI, quan en 1933 la CNT
passà a
estar controlada pels comunistes del Bloc Obrer i Camperol (BOC). En
1933
col·laborà en Solidaridad
Obrera. A
finals de 1935 participà en la reorganització de
la CNT, sindicat que havia
estat clausurat arran dels «Fets d'Octubre» de
1934, moment en el qual passà a
ser controlat pel sector anarcosindicalista. En aquestaèpoca s'encarregà de la
distribució al poble de la premsa anarquista (Estudios,
etc.). També va ser secretari de la Cooperativa«La
Unidad Obrera», cooperativa de consum impulsada per
sindicalistes, anarquistes
i comunistes, que després dels «Fets
d'Octubre» de 1934 va ser rellançada per a
lluitar contra la repressió econòmica i adherida
a la Federació de Cooperatives
de Catalunya (FCC). Quan esclatà la Revolució de
juliol de 1936 representà la
CNT en el Comitè Central dels Ferrocarrils de Catalunya
Col·lectivitzats i fou
membre del Comitè de Milícies Antifeixistes de
Sant Cugat del Vallès. A més a
més, l'octubre entrà com a representant de la CNT
en el consistori del poble i
a partir del 14 d'octubre de 1936 va ser nomenat segon alcalde. Fou
conseller
per la CNT durant tota la guerra i durant un tems fou cap d'Economia i
més tard
cap dels Serveis Públics. Arran dels «Fets de
Maig» de 1937, quan es va prohibir
la possessió d'armes a la rereguarda, l'11 d'agost de 1937
va ser detingut per«tinença il·lícita d'armes
de foc» i empresonat a Terrassa (Vallès
Occidental,
Catalunya) i a partir de setembre a la Presó Model de
Barcelona. El 17 de
desembre de 1937 va ser alliberat, en considerar el jutge que les armes
trobades a casa seva eren inservibles, i el gener de 1938 el seu cas va
ser
sobresegut. El 12 de gener de 1938 es va reincorporà a
l'Ajuntament de Sant Cugat
del Vallès i el 3 de maig de 1938 en va ser nomenat alcalde,
l'últim alcalde
republicà de la població. A finals de gener de
1939, quan el triomf franquista
era un fet, passà amb sa companya, Emília Mayen
Balaguer, i ses tres filles
(Mercè, Lluïsa i Isidora), son gendre i una neta de
només un any. Internat uns
mesos al camp de concentració d'Argelers, acabà
instal·lant-se a Agen
(Aquitània, Occitània). A l'exili
treballà d'electricista als ferrocarrils i
milità en l'FNIF i en la Federació Local d'Agen
de la CNT. En la primavera de
1947 va ser nomenat tresorer de la Federació Local de la
Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) i a partir de 1955 fou
secretari de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). Malalt, Isidoro Checa Valero va morir
el 14
de maig de 1956 a Agen (Aquitània, Occitània).
Isidoro Checa
Valero (1889-1956)
***
Fitxa policíaca de Francesco Ghezzi
- Francesco Ghezzi: El 4 d'octubre de 1893 neix a Cusano Milanino (Llombardia, Itàlia) l'anarcosindicalista Francesco Ghezzi. Fill d'una família obrera, comença a treballar als set anys i als 16 esdevé anarquista. Entre 1914 i 1921, com a membre de la Unió Sindical Italiana (USI), participarà activament en la protesta política i en la lluita antiimperialista. Sovint haurà d'exiliar-se a París i a Suïssa per evitar les detencions. En 1919 va ser detingut i empresonat per haver participat en l'organització de la insurrecció de Zuric, però va ser alliberat gràcies a una campanya pública, encara que després va ser expulsat de Suïssa per haver-se oposat a una manifestació patriòtica. Després de l'atemptat del teatre Diana de Milà de 1921, per fugir de la repressió antianarquista va ser comissionat per l'USI com a delegat anarcosindicalista en el Profintern (Internacional Sindical Roja) i va arribar a Moscou el juny d'aquell any. Les relacions entre els anarcosindicalistes i els dirigents comunistes són força tibants; el Profintern nega autonomia al sindicat i les detencions són força nombroses. Gràcies a les protestes formals d'Emma Goldman i d'Alexander Berkman, alguns anarquistes i anarcosindicalistes russos són alliberats, i uns pocs en van participar a Alemanya el 1922 en la constitució de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Ghezzi va entrar il·legalment a Alemanya per participar en el Congrés i va ser detingut i amenaçat d'extradir-lo a l'Estat italià que l'acusava de terrorisme. Sa companya Olga li va informar que havia estat processat en contumàcia i condemnat a mort pel govern feixista en cas que tornés a Itàlia. La premsa esquerra va organitzar una campanya per la seva alliberació i l'advocat Michel Frenckel va obtenir un document on es certificava que Ghezzi era ciutadà soviètic, gràcies al suport del ministre Esteri Narkomindel, i així va poder tornar a la Unió Soviètica. Entre el 1923 i el 1926 va viure i treballar en una comunitat agrícola a Jalta i se les apanya per posar-se en contacte amb els anarquistes estrangers. En 1926 va ser contractat com a obrer a Moscú i va mantenir contactes amb el moviment anarquista rus semiclandestí, especialment amb Nicolas Lazarévitx, i amb anarquistes estrangers com Pierre Pascal. Amb el filòsof Borovoi, de qui aconseguirà enviar clandestinament un pamflet a l'estranger, i amb altres, s'unirà al grup del Museu Kropotkin que durarà fins al 1928 i del qual sorgiran dues tendències contraposades: els «ideòlegs» i els«anarcomístics», guiats per Alexei Solonovitx. Com a alternativa a la Creu Negra d'aquestsúltims, els anarquistes expulsats del Museu Kropotkin fundaran una nova Creu Negra, on Ghezzi s'ocuparà de la gestió de les donacions de l'estranger. Entre 1929 i 1930, com a resultat d'una nova onada de detencions, es detingut acusat d'activitats contrarevolucionàries i de ser un «agent de l'ambaixada feixista», i el 31 de maig de 1929 és condemnat a tres anys en un camp de treball i confinat a Suzdal, a 250 quilòmetres al nord-est de Moscou. A l'estranger es va organitzar una àmplia campanya pel seu alliberament gràcies al Comitè per l'Alliberament de Ghezzi, format per Nicolas Lazarévitx, Luigi Fabbri, Pierre Monatte, Ugo Fedeli, Panaït Istrati, Boaris Souvarine i Jacques Mesnil, entre altres, i l'escriptor francès Romain Rolland va enviar una carta a l'escriptor rus Maksim Gor'kij perquè intercedís directament a Stalin; Gor'kij va exposar la qüestió a Stalin i al cap de la OGPU, la policia soviètica, Genrikh Jagoda, però en va. Gràcies a la insistent campanya, en 1931, després de ser enviat a l'exili a Kazakhstan, va ser alliberat, però amb l'obligació de quedar a la Unió Soviètica. Després tornarà a Moscou, on reprèn la seva feina d'obrer, es diploma a l'Institut Tècnic, es casa en segones núpcies amb Olga Gaake, amb qui té una nina. A Moscou continuarà la lluita anarquista i seguirà mantenint contactes amb l'estranger, oferint ca seva als activistes que fugen a l'exili. En 1933, a traves de la Creu Roja, farà gestions per a l'alliberament del trotskista Gurevich i ajudarà a sa muller exiliada de Victor Serge, Liobov Rusakova-Kibaltxitx. En 1936 va demanar repetidament ser enviat com a voluntari a la guerra d'Espanya, però els permisos seran denegats. El 5 de novembre de 1937 és novament detingut acusats de realitzar accions contrarevolucionàries al lloc de feina i de ser partidari del nazisme. Les investigacions duraran un mes i Ghezzi rebutjarà totes les acusacions, compresa la de ser filotrotskista. Fins a la sentencia de culpabilitat restarà tancat a Lubianka, la presó interna de l'NKVD i després serà enviat a un camp de treball més enllà del Cercle Polar, encara que els metges de la presó li havien diagnosticat tuberculosi. El 3 d'abril de 1939 la comissió especial de l'NKVD el va condemnar a un altre any de treballs forçats i dos setmanes després va ser enviat al camp de Vorkuta. En 1943 un altre decret de l'NKVD el condemna a l'afusellament, però la sentència no es va poder executar perquè Ghezzi mentrestant havia mort el 3 d'agost de 1942 a Vorkuta (Komi, Rússia). En 1956, a requeriments d'Olga Gaake, Nikita Khruscov accedeix a reobrir el cas Ghezzi per rehabilitar-lo i es va demostrar que les seves confessions i els seus testimonis eren fruit de la tortura. El 21 de maig de 1956 un tribunal moscovita que dictar que «les proves contra ell no eren suficients» i la sentència de l'NKVD quedava invalidada, encara que Ghezzi no serà mai rehabilitat.
***
Notícia
de la conferència de Tomás Cañizares
Barraján publicada en La Vanguardia del 4
d'octubre de 1932
- Tomás
Cañizares
Barraján: El 4 d'octubre de 1898 neix a Almagro
(Ciudad Real, Castella,
Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Cañizares
Barraján. Emigrat a Catalunya, visqué
al barri del Tibidabo de Barcelona i milità en el Sindicat
de la Pell de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de la capital
catalana. Durant la vaga
general de novembre de 1930 va ser detingut amb altres companys i
processat per
sedició. El juny de 1931 representà el Sindicat
de la Pell barceloní en el
Congrés de la CNT celebrat a Madrid. El 5 d'octubre de 1932
va fer la
conferència «¿Hacia dónde
camina la humanidad» a la Cooperativa Popular de
Teixidors a Mà de Barcelona. Durant la guerra civil fou
comissari polític i
realitzà nombroses gestions per obtenir l'alliberament els
companys
empresonats. Arran dels fets de «Maig de 1937» va
ser detingut i empresonat per
la reacció comunista. En 1939, amb el triomf franquista,
s'exilià a França. Amb
la matrícula 49 s'integrà en la 225 Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE),
establerta a Le Petit-Bornand-les-Glières
(Arpitània). Durant l'ocupació formà
part del nucli clandestí de la CNT que actuà a
Garait (Llemosí, Occitània).
Després s'instal·là a Corbigny
(Borgonya, França) i aprofità els seus
desplaçaments professionals per contactar amb els companys.
En 1954 representà
la federació local de Roanne (Arpitània) en el
ple de la tendència col·laboracionista
o possibilista de la CNT en l'Exili
que se
celebrà a Tolosa de Llenguadoc. Tomás
Cañizares Barraján va morir el 23 de juny
de 1998 a Narbona (Llenguadoc, Occitània).
***
Renée Lamberet en el
Congrés de l'AIT de Tolosa (1952)
- Renée Lamberet:El 4 d'octubre de 1901 neix a París (França) la historiadora i militant anarquista Renée Lamberet. Filla de pares lliurepensadors, cap al 1924, quan era estudiant, va començar a militar en el grup de Le Temps Nouveaux, del doctor Marc Pierrot. En 1928 va aconseguir el càrrec de professora agregada d'Història i Geografia i més tard el de catedràtica d'Història. A finals dels anys 20 va aprendre castellà i cada estiu passava les seves vacances a Lleida (Catalunya) en una família aprenent guitarra i sa germana Madeleine pintura. Fidel col·laboradora de Max Nettlau, en 1936, durant la seva estada a la península, es va interessar apassionadament per les col·lectivitzacions de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'1 de setembre de 1936 va obtenir autorització del Comitè Revolucionari de la Seu d'Urgell per instal·lar-se en un hotel socialitzat per la CNT i va començar a recopilar documentació i a prendre notes sobre el procés revolucionari. Fent tasques de propaganda confederal, va conèixer a Barcelona el mallorquí Bernat Pou Riera, secretari de Premsa i Propaganda de la CNT, que acabarà sent el seu company. En 1937 va visitar les mines col·lectivitzades de Cardona i de Sallent, i la col·lectivitat agrícola de Balsereny. A partir de juny de 1937 va participar en la nou nata Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en la colònia d'infants «Spartaco», organitzada a Argentona pel Sindicat de Ferrocarrils de la CNT, i en la colònia de Llançà del SIA per acollir infants refugiats del País Basc, d'Astúries i del front de Madrid. En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista peninsular (Solidaridad Obrera,Catalunya, Nuestro, etc.). Va ajudar els militants exiliats a França després la derrota republicana en el Comitè d'Ajuda a l'Espanya Revolucionària, amb Nicolas Faucier. Durant l'ocupació nazi de França va intentar organitzar en la clandestinitat la Federació Anarquista Francesa, amb Henri Bouyé a la Borsa de Treball de París, i va participar amb sa germana Madeleine i May Picqueray en un taller de falsificació de documents per a la resistència organitzat per l'anarquista espanyol Laureano Cerrada. En acabar la Segona Guerra Mundial va ser nomenada membre del Comitè Nacional de la Federació Anarquista i va col·laborar en Le Libertaire. El febrer de 1947 va ser una de les organitzadores de la Conferència Anarquista Europea. Va presidir la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars víctimes de la repressió estalinista i va intervenir en 1949 en la creació de l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París, amb Jean Maitron i Edouard Dolléans. L'estiu de 1951 va ser membre, juntament amb altres militants llibertaris (Vincey, M. Joyeux, Danon, Lanen, Henri Bouyé, L. Louvet, Louis Laurent, Roger i Marcelle Auchère, etc.), de la Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA). En 1953 va ser elegida secretària general de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el Congrés de Puteaux, càrrec que mantindrà fins al 1956. Va ser responsable de redacció del Bulletin de l'AIT entre 1953 i 1954. A finals dels anys seixanta es va acostar a la Unió Federal Anarquista (UFA), fundada per Henri Bouyé, Louis Laurent i René Lechainche. En aquesta època va col·laborar en Le Libertaire, en Liberté i en Le Réfractaire. Tota aquesta tasca orgànica la va realitzar sense deixar els seus estudis d'història social i llibertària, dels quals sorgirà la monumental Mouvements ouvriers et socialistes. Chronologie et bibliographie. L'Espagne (1750-1936) (1953) o la minuciosa edició de la magna obra de Nettlau La Première Internationale en Espagne (1868-1888) (1969). A partir de 1975 va participar en les reunions del Seminari de Poesia Anarquista de la Universitat de París. En 1979 assistí al Congrés sobre la Guerra d'Espanya a Barcelona. Va ajudar a examinar els arxius de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) dipositats a Amsterdam. Renée Lamberet va morir de càncer el 12 de març de 1980 a l'hospital de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França), quan encara no havia acabat el seu magne projecte de diccionari biogràfic anarquista, i va ser enterrada el 18 de març de 1980 al cementiri de Brunoy. El seu arxiu està dipositat a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París.
***
Lucien
Tronchet
- Lucien Tronchet: El 4 d'octubre de 1902 neix a Lió (Arpitània) --altres fonts citen Ginebra (Ginebra, Suïssa)-- l'anarquista i sindicalista Lucien Tronchet. Nascut en una família pobra, de molt jove, juntament amb Clovis Abel Pignat, s'adhereix a la Federació Obrera de la Fusta i de la Construcció. El 19 de maig de 1928 esclata una «vaga salvatge» en el ram de la construcció, instigada per Tronchet, Pignat i Vuattolo, que durarà 15 dies i que obligarà els patrons a cedir sobre la reducció del temps de feina, el mínim salarial i altres reivindicacions. Durant els anys trenta, Tronchet serà un dels responsables de la Lliga d'Acció de la Construcció, que practicarà l'acció directa contra els patrons. El 9 de novembre de 1932 es detingut arran d'una manifestació antifeixista que va acabar amb 13 morts i 65 ferits per la metralla dels militars. En 1936 parteix cap a Espanya amb Bertoni, combatent a les files anarquistes, i després ajudarà sense afluixar els companys antifeixistes italians. En 1940 es condemnat a vuit mesos de presó pel delicte d'insubmissió. Després de la guerra mundial continuarà la seva tasca sindicalista i lluitarà a més a més en diversos fronts (dret a l'avortament, antimilitarisme, cooperativisme...), però des de les files socialistes. En 1978 va fer costat al moviment okupa de Ginebra i en aquest mateix any va crear la Fundació del Col·legi del Treball a Ginebra amb el seu arxiu i la seva biblioteca per preservar la memòria del moviment obrer, institució que va presidir fins a la seva mort. Lucien Tronchet va morir el 24 de febrer de 1982 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).És autor de la biografia Clovis Pignat, una vocation syndicale internationale (1971) i d'una autobiografia Combat pour la dignité ouvrière (1979), entre altres obres.
***
Francesc Batey Badosa (La Treille, 1996)
- Francesc Botey Badosa: El 4 d'octubre de 1912 neix a Premià de Mar (Maresme, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Francesc Botey Badosa. Sos pares es deien Francisco Botey Ballester i Consuelo Badosa Caritg. De ben jovenet introduït en el moviment anarquista, entre el 5 i el 13 de març de 1933 a Barcelona representà els 800 afiliats al SindicatÚnic de Treballadors de Premià de Mar en el Ple Regional de SindicatsÚnics de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1937, com a membre de les Joventuts Llibertàries, lluità al front d'Aragó enquadrat en la XIV Divisió i fou també el director de Titán, òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En aquesta època va col·laborar en el periòdic Alba Roja i fou redactor de Juventud Libre. Quan la guerra es va perdre, es va exiliar primer a Tolosa de Llenguadoc i després a Marsella, on va arribar l'agost de 1939. En aquesta ciutat va fer contacte amb altres exiliats peninsulars que es reunien al bar «Chez Vous», al carrer de Chateaudun, a prop de la vella Borsa del Treball, regentat pel simpatitzant llibertari Janot i que morirà, víctima d'una delació, en un camp de concentració alemany en 1943. En 1941 conegué l'anarquista italià Fioro del Conte que el posà en contacte amb Tony Peduto, de la federació anarquista local. Gràcies a Peduto, s'adherirà al grup anarquista clandestí animat per André Arru i que aplegava una dotzena de militants francesos (com Paul Chauvet), russos (com Volin), italians i espanyols (com Jaime Mariano) i les activitats del qual consistien a imprimir i difondre materials de propaganda així com a la fabricació o falsificació de documents d'identitat destinats a les persones en perill i especialment als jueus perseguits pels nazis. En 1941 s'instal·là a La Treille (Marsella, Provença, Occitània) amb sa companya fou Francisca Jolis Puig (Paquita). El mateix dia d'agost de 1943 que Arru i Chauvet foren detinguts, va poder escapar i previngué la resta de membres del grup que decidí aleshores dissoldre's. El setembre 1944 a Marsella fou membre del primer comitè de redacció en l'exili de Ruta,òrgan de l'FIJL, assegurant l'aparició dels vints primers números abans de traslladar-se el periòdic a Tolosa el juliol de 1945. El maig de 1945 albergà a la seva casa de La Treille, on vivia des del 1941, durant més de dos mesos Volin que acabava de sortir de l'hospital, però que acabarà morint d'esgotament poc després, el 18 de setembre a l'hospital Laennec de París. Botey participà activament en la reconstrucció del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i milità en la Federació Anarquista de Marsella. En 1947 va col·laborar en el periòdic Inquietudes, de Bordeus. Durant els anys seixanta va participar en les activitats del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA). Fou amicíntim de Víctor García i de Josep Peirats. Francesc Botey Badosa va morir el 3 d'octubre de 2000 al seu domicili de La Treille (Marsella, Provença, Occitània).
***
Manuel
Sánchez Fuertes
- Manuel Sánchez Fuertes: El 4 d'octubre de 1912 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Sánchez Fuertes --a vegades el segon llinatge citat erròniament com Fuerte. Sos pares es deien José Sánchez i María Fuertes. Milicià durant la guerra civil, hagué de fugir per la carretera d'Almeria («Caravana de la Mort») amb sa família durant la caiguda de Màlaga. Després d'un temps a Orà, s'exilià a França fins a la mort de Franco. A Màlaga s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Col·laboracions en Espoir. En 2006 participà en el documental A sangre y fuego: Málaga 1936. Guerra y Revolución en la Ciudad del Paraíso d'Ezequiel Caldas. Sa companya fou Ana Campoy Vargas. Manuel Sánchez Fuertes va morir el 17 de novembre de 2007 a l'Hospital Doctor Pascual de Màlaga (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al Parc Cementiri d'aquesta ciutat.
***
Luis Danussi en una assemblea al Luna Park (1958)
- Luis Danussi: El 4
d'octubre de 1913
neix a Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina)
l'anarcosindicalista i
propagandista llibertari Luis Danussi Ciancio, també conegut
com Luis Ciancio. Fou el menor de
quatre
germans d'una família d'immigrants italians. En 1927, quan
tenia 14 anys,
s'introduí en l'anarquisme gràcies a la campanya
organitzada a Bahía Blanca pel
moviment obrer en suport als militants llibertaris italoamericans
Nicola Sacco
i Bartolomeo Vanzetti. En 1929 s'afilià a
l'Associació Juvenil Antimilitarista
(AJA) de la seva ciutat natal, vinculada al periòdic de
Buenos Aires Bandera Negra. El cop
militar del
general José félix Uriburu del 6 de setembre de
1930 avortà ràpidament tota
aquesta activitat i fou detingut per primer cop. Durant aquests anys
treballà al
taller metal·lúrgic de sos germans i
milità el Gremi de Metal·lúrgics,
destacant
com a organitzador sindical. En el debat entre protestistas,
sector més moderat del moviment llibertari que
editava La Protesta, i els antorchistas, més radical que
editava La Antorcha,
s'inclinà per aquest últim grup.
A finals de la dictadura d'Uriburu marxà cap a Rosario
(Santa Fe, Argentina),
fent servir el pseudònim de Luis
Ciancio,
pel seu llinatge matern. En aquesta ciutat milità en les
Joventuts
Llibertàries, que a vegades feien front comú amb
els comunistes, i participà
activament en el Congrés Regional Anarquista de 1932, que
aplegà destacats
militants, com ara Enrique Balbuena i Diego Abad de
Santillán, i en la campanya
contra el Congrés Eucarístic de 1934. Per tota
aquesta activitat, va ser
detingut sota l'acusació de «comunista».
De bell nou a Bahía Blanca,
intervingué en la campanya de solidaritat amb el poble
espanyol durant la guerra
civil i intentà, sense èxit, viatjar a la
Península. A finals de 1937 vivia a
Buenos Aires a casa del seu amic Fernando Quesada i
col·laborà amb la
propaganda antifeixista a Espanya que desenvolupava la
Federació Anarco
Comunista Argentina (FACA). En 1939 entrà a treballar com a
retrogravador als Tallers
Gràfics Estampa, on va ser nomenat delegat de la
secció sindical del Gremi dels
Gràfics. En aquests tallers conegué
María Celsa Rodríguez, amb qui es casa el
21 de febrer de 1942 i amb qui tingué dos infants,
Rocío i Ariel. Fou secretari
del Comitè de Vaga en la esclatà al seu taller
entre febrer i abril de 1943.
Aquest mateix any va ser nomenat secretari d'actes de la
Federación Gráfica
Bonaerense (FGB). Després d'una breu passada pel grup
anarquista al voltant de
Francisco Aragón, s'incorporà a
l'Agrupació Sindical «Unidad
Gráfica», formada
per diversos corrents polítics. El desembre de 1945
representà l'FGB en la
Conferència Nacional de Sindicats Lliures, convocada per a
aglutinar el
moviment obrer no peronista. Entre el 5 de febrer i el 5 de
març de 1949,
participà activament en la vaga dels gràfics de
Buenos Aires, on el gremi
s'enfrontà a la seva pròpia direcció,
a la Confederació General del Treball
(CGT) i al govern peronista, que acabà amb l'empresonament
de molts militants,
ell inclòs. A començaments de 1954, quan el seu
nom encapçalava el periòdic Reconstruir,
va ser novament detingut
durant 15 dies, arran de la publicació d'un manifest de la
FACA crític amb el
règim peronista. Amb la caiguda de Juan Domingo
Perón, col·laborà en la
gestió
interventora militar de la Federació Gràfica
Argentina (FGA), antiga Federació
Argentina de Treballadors d'Impremta (FATI), que culmina en 1957 amb
eleccions
internes i en un congrés nacional que restituí el
tradicional federalisme
gremial. Aleshores fou elegit secretari de l'FGB i el juliol de 1957
prosecretari
de la FATI, càrrec que ocupà fins l'abril de
1963; després fou nomenat
secretari general. Sota la dictadura el general Juan Carlos
Onganía, impulsà
durant la crisi de l'FGB la nova agrupació dels anomenats«Gremis Democràtics» i
hagué d'abandonar el càrrec de director de la
Caixa de Jubilacions de Gràfics i
Periodistes, que ocupava des del setembre de 1960. En 1957
s'entrevistà amb el
general Pedro Eugenio Aramburu com a membre d'una delegació
que reclamava
millores salarials. Com a representant de la FATI entre els 32 Gremis
Democràtics, el sector que disputava a les 62 organitzacions
la direcció del
moviment obrer, s'oposà a algunes vagues generals
proclamades pels sindicats
peronistes i impugnà judicialment la Llei d'Associacions
Professionals que
reinstaurava un gran poder d'intervenció dels sindicats. En
aquests anys
rebutjà tot verticalisme i insurreccionalisme. A mitjans de
1959 viatjà als
EUA, convidat per organitzacions sindicals nord-americanes, i
retornà a través
de Puerto Rico, Cuba i Equador. També viatjà a
l'Uruguai i a Xile en
representació de la Federació
Llibertària Argentina (FLA). A part de la seva
activitat sindical, desenvolupà importants actuacions dins
del moviment
llibertari, participant en congressos, comissions,
conferències, delegacions i
redaccions de publicacions, ja fos de la FACA o de l'FLA, de la qual va
ser
nomenat secretari general en alguns períodes fins a la seva
jubilació en 1969.
Impulsà durant anys una escola cooperativa a Wilde
(Avellaneda, Buenos Aires,
Argentina). Trobem articles seus en nombroses publicacions
periòdiques, com araAcción Libertaria, Hombre de América, El Obrero Gráfico, Reconstruir,Solidaridad Obrera, etc.
També
destacà com a escriptor de contes, obtenint dos premis en
aquest camp. En 1974,
a causa dels seus problemes cardíacs, se li va implantar un
marcapassos. Luis
Danussi va morir, d'una septicèmia sorgida arran d'aquesta
implantació, el 5 de
maig de 1978 a Villa Domínico (Avellaneda, Buenos Aires,
Argentina) i les seves
restes van ser vetllades a la seu de l'FLA. En 1981 Jacinto Cimazo i
José
Grunfeld publicaren Luis Danussi en el
movimiento social y obrero argentino (1938-1978). L'arxiu de
Danussi es
troba dipositat al Centro de Documentación e
Investigación de la Cultura de
Izquierdas (CeDInCI) de Buenos Aires.
***
Francisco
Granado
- Francisco Granado Gata:
El 4 d'octubre de 1935 neix a Valencia
del Ventoso (Badajoz, Extremadura, Espanya) el militant
llibertari i resistent antifranquista Francisco Granado Gata. Amb 18
anys va marxar a Madrid
en busca
de feina, treballant a Agromán i després a la
Maestranza d'Artilleria. En 1956
es va casar i a l'any següent va fer el servei militar. En
l'Exèrcit li van
detectar una greu malaltia, leucèmia, que li va obligar a
romandre
hospitalitzat alguns mesos. Un cop llicenciat, va marxar a
França en busca de
fortuna amb un amic, creuant la frontera per Irun cap a Bordeus,
instal·lant-se
dos dies després a Alès. Els primers mesos va fer
feina de jornaler al camp,
fins que va aconseguir una feina estable de forjador, obtenint la carta
de
treball, l'autorització de resident i el permís
per poder portar la família. Va
prendre contacte amb un grup d'exiliats llibertaris i va oferir-se a
col·laborar en les Joventuts Llibertàries.
Decideix integrar-se en l'activisme
antifranquista i entra en la secció clandestina de Defensa
Interior, creada en
1961 a Madrid en el si del Moviment Llibertari. En juliol de 1963és enviat a
Madrid amb el company Joaquín Delgado Martínez,
ebenista fresador i secretari
de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries a Grenoble, amb la missió de
prendre contactes amb l'objectiu d'organitzar un atemptat contra
Franco. Però,
per una manca de coordinació, un altre grup comet dos
atemptats el 29 de juliol
de 1963: un contra la Direcció General de Seguretat, i
l'altre contra la seu
dels sindicats franquistes. Detinguts Granado i Delgado en
possessió d'armes i
d'explosius, la tortura els fa confessar la culpabilitat dels dos
atemptats que
no han comès. El 13 d'agost de 1963 un Consell de Guerra els
condemna a mort
sense cap prova. El 17 d'agost de 1963, a les 5 de la matinada, a la
presó de
Carabanchel (Madrid, Espanya), són executats a garrot vil
Francisco Granado
Gata i Joaquín Delgado Martínez. Des de 1999 els
seus familiars i diversos
grups llibertaris han intentat, sense èxit, la
revisió de la seva condemna a
mort davant diverses instàncies, Tribunal Constitucional
inclòs.
***
René
Bianco (Marsella, 1989) [militants-anarchistes.info]
- René Bianco: El 4 d'octubre de 1941 neix a Marsella (Provença, Occitània) el militant i historiador anarquista, lliurepensador i francmaçó René Bianco d'Acierno. Era fill d'un empleat de correus llibertari d'origen italià, Antonin Louis Bianco.És enLe LibertaireiLe Canard enchaîné, periòdics als quals son pare està subscrit, on aprendrà a llegir. Després d'un batxiller de filosofia, va exercir diverses feines (obrer en una fàbrica que joguines, llibreter, dependent de farmàcia) abans d'entrar en 1961 en la universitat, però no acabarà la carrera d'Història i Geografia sinó molt més tard. A començaments de 1960 va conèixer André Arru i va començar a freqüentar el grup anarquista Marsella-Centre de la Federació Anarquista (FA). La militància també es va estendre a l'«ÉcoleÉmancipée», a «Libre Pensée» i a la francmaçoneria --va adherir-se a una lògia del Gran Orient de França, on ocuparà diversos càrrecs, inclòs el de president. El 14 d'abril de 1960 va participar en la creació del grup de les Joventuts Llibertàries de Marsella i també prendrà part en l'organització dels Càmpings Llibertàris Internacionals, a més de dedicar el seu temps en activitats de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries i de suport als exiliats llibertaris espanyols. Durant la guerra d'Algèria, que no va fer ja que va aconseguir que el donessin de baixa, va participar en un petit grup clandestí de lluita contra l'Organització Armada Secreta (OAS) i d'ajuda als insubmisos. Va fer costat a la vaga de fam de Louis Lecoin per a l'obtenció d'un estatut per als objectors de consciència. En 1965, amb el seu amic Roland Lewin, fundarà el grup de Grenoble de la Comissió d'Història i d'Edició de l'FA. En aquest mateix any serà un dels membres fundadors del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella; i en desembre es casarà amb sa companya Lilyane Naviuat, amb qui tindrà una filla, Karine, nascuda el juliol de 1967. Va participar en nombroses accions culturals (teatre, poesia, etc.) i va cofundar, en 1967, l'associació Cultura i Llibertat. En 1968 va reemplaçar Aristide Lapeyre com a responsable delBulletin Interirieurde l'FA i va assistir al Congrés Anarquista Internacional de Cararra (Itàlia). A partir de 1971 va ocupar-se de les relacions internacionals anarquistes. Aquesta activitat militant no li impedí reprendre en 1969 els seus estudis superiors a la Facultat de Lletres d'Ais de Provença. En 1971 va obtenir el diploma de l'Institut d'Estudis Polítics; en 1977, fa el doctorat de tercer cicle d'Història, i en 1988 una tesi doctoral de sis toms tituladaUn siècle de presse anarchiste d'expression française dans le monde (1880-1983). En 1979 va participar en la creació de la Federació Internacional de Centres d'Estudi i de Documentació Llibertaris (FICEDL). A més de biògraf de nombrosos anarquistes en elDictionnaire biographique du mouvement ouvrier françaisi en la premsa llibertària, és l'autor de un bon grapat d'estudis sobre personatges tan diversos com Paraf-Javal, Han Ryner o Louise Michel, així com d'estudis històrics sobre la Comuna de Marsella, els anarquistes provençals o sobre la Resistència, que seran publicats especialment en els butlletins del CIRA. En 2002 es va retirar i es va dedicar als seus estudis històrics fins a la seva mort el 31 de juliol de 2005 a Marsella (Provença, Occitània).
Defuncions
Tomba d'Elia Corti al cementiri d'Hope de Barre
- Elia Corti: El 4
d'octubre de 1903 mor a Montpelier (Comtat de Washington, Vermont, EUA)
l'escultor
anarquista Elia Corti. Havia nascut el 21 de desembre de 1869 a
Viggiù
(Llombardia, Itàlia). Son pare es deia Giovanni Corti.
Aprengué l'ofici
d'escultor en marbre a Itàlia i en 1892 emigrà
als Estats Units. S'instal·là a
Barre (Comtat de Washington, Vermont, EUA), un dels centres
més destacats de
l'escultura nord-americana i on hi havia una de les comunitats
anarquistes més
importants dels EUA. D'antuvi treballà a la pedrera i
després com a escultor a«Barclay Brothers Granite Company», la major
empresa de granit de la ciutat.
Destacà tant que abandonà la seva feina a la
fàbrica i muntà una empresa pròpia
amb alguns socis, entre ells Samuele Novelli (Sam),
esdevenint un dels escultors més reputats de la sevaèpoca. Una
de les seves obres més importants fou els baixos relleus del
monument dedicat al
poeta Robert Burns, situat al Vermont History Center de Barrer.
També destacà
en la seva militància llibertària dins de
l'estesa comunitat italiana local. Amb
son germà Guglielmo Corti (William
o Bigin) i son cunyat John Comi (Crosta), també escultors,
militaren en
el mateix grup anarquista, un dels molts grups del moviment llibertari
de Barre,
el qual es dividia per l'origen ètnic, l'idioma i la
professió, i del qual va
ser secretari. Es va casar amb Ernestina Maria Comi (La
Miet) i tingué tres filles petites (Lelia, Mary i
Emma). El 3
d'octubre de 1903, quan el socialista Giacinto Menotti Serrati,
director d'Il Proletario de Nova
York, enfrontat a
l'anarquista Luigi Galleani i els seus seguidors, havia de realitzar la
conferència The Methods of
Socialist
Struggle a l'Old Labor Hall, al carrer Granite de Barre, es
desencadenà una
baralla entre socialistes i anarquistes que acabà a trets, i
ell va rebre un
dispar a l'estómac, allotjant-se la bala a la columna
vertebral. Elia Corti va
morir hores després, el 4 d'octubre de 1903 a l'Hospital
Heaton de Montpelier
(Comtat de Washington, Vermont, EUA) i va ser enterrat dos dies
més tard, en un
dels funerals més concorreguts de Barre, al cementiri d'Hope
d'aquesta
localitat. La seva sepultura, realitzada en una peçaúnica de granit, va ser
esculpida per son germà, Guglielmo Corti, i per son cunyat,
John Comi. Tots
tres van ser socis de l'empresa d'escultura en granit«Novelli & Corti». La
vídua retornà, amb les seves tres filles, a
Viggiù. Allessandro Garetto (Alex),
guardaespatlles de Giacinto
Menotti Serrati, va ser detingut acusat del crim; jutjat, va ser
condemnat el
23 de desembre de 1903 a vuit anys de presó, amb l'atenuant
de «provocació»; un
cop sortí en llibertat de la presó de Windsor
(Comtat de Windsor, Vermont,
EUA), on havia purgat la pena, retornà a Barre,
però poc després marxà cap a
Itàlia. Giacinto Menotti Serrati, considerat per Galleani
l'inductor del crim,
va ser absolt.
Elia Corti (1869-1903)
---
Sa Pobla i la guerrilla antifeixista Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) València, Conca, Terol en els anys 40 (i III)esca Crespí Caldés (Verdera) València, Conca, Terol en els anys 40 (i III)
Sa Pobla i la guerrilla antifeixista Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) València, Conca, Terol en els anys 40 (i III) -
Les accions del maquis eren ràpides, inesperades. Quaranta o cinquanta guerrillers es concentraven en un indret determinat i, com a fantasmes sorgits de les fondàries del bosc, assaltaven les casernes de la Guàrdia Civil per apoderar-se de les armes i requisar tot el menjar que podien trobar. Sovint, agafats de sorpresa, els civils de la caserna es rendien sense disparar. Segons qui era el cap de la guerrilla, solament donava ordres per a reunir els habitants del llogaret enmig de la plaça. Es llegia un manifest a favor de la República i contra Franco. Els homes del destacament que havien davallat al poble col·locaven banderes republicanes al balcó de lAjuntament. Es cremaven els retrats de Franco i José Antonio, els arxius de Falange. En altres ocasions sestablien forts combats a tot o res, desesperats. No hi havia pietat pels ferits. Els Guàrdies Civils o els maquis agafats en els enfrontaments eren rematats dun tret al cap en el mateix indret de la batalla. Els pagesos amics ens narraven els assalts de la guerrilla a la recerca de subsistències o diners. Uns sacs de mongetes o de blat portats per mules fins als amagatalls de les muntanyes, significaven resistir un parell de mesos més en els caus que tenien en els roquissars. Larribada de les unitats guerrilleres a determinats tallers en el moment de lliurar el pagament als obrers, dinamitar la caixa forta dels bancs, les confiscacions de joies als pagesos benestants, assaltar els trens que portaven saques amb les pagues dels militars o els sous dels obrers de les poques fàbriques existents a les rodalies... eren alguns dels sistemes emprats per proveir-se de diners. En sentir un tret davís disparat per alguns dels maquis que vigilaven lassalt, els altres desapareixen cap a la serralada. Sovint, la Guàrdia Civil, excepte que comptàs amb forces superiors, no satrevia a perseguir-los. Era el moment denterrar els morts, de fer els informes corresponents per enviar a Madrid. Plors entre els partidaris del règim, alegria amagada entre aquells que tenien familiars afusellats pels guanyadors o fills i esposos tancats a les presons de la dictadura. (Miquel López Crespí)
La meva alegria, en una tèrbola època de por i de grisor absoluta! Possiblement era producte d´una certa inconsciència juvenil, lenamorament que em posseïa, el fet dhaver pogut sortir per primera vegada en ma vida de l´illa. Jo no havia patit en la meva carn el grau de sofriment i humiliacions que queien, implacables, sobre els vençuts. Mai no mhe sentit vençuda i, molt manco, sense forces per continuar endavant. Era esquerpa, rebel, ho reconec. Mai ningú, a Mallorca, mhavia fet acotar el cap. No era cap mèrit especial. Ho sabia, era la meva situació social la que majudava a ser altiva, segura de mi mateixa. Qui podia dir res a una filla de Can Ximbó, una al·lota que portava a les venes la sang d´una de les més antigues nissagues del poble? Mai ningú no havia gosat humiliar-me, portar-me la contrària.
A Castella, la por més profunda regnava arreu.
Una por que patíem no solament els que havien perdut la guerra, com lhome i la família. També tenien por els guanyadors malgrat el posat cínic i desimbolt que lluïen pel carrer. Qui podia garantir la seguretat al batlle, als regidors posats per Falange Española en aquelles contrades abandonades de la mà de Déu? A les poblacions més importants hi havia la caserna de la Guàrdia Civil, els destacaments que sortien per anar a cercar els guerrillers. A daltres indrets, els falangistes no tenien tanta protecció. Estaven sols, a casa seva, armats, vigilants, però una pistola no garantia la seguretat. Els assalts del maquis en aquests petits llogarets eren constants i, així com la Guàrdia Civil primer disparava als sospitosos i després demanava, igualment feien els combatents de les muntanyes. Pels comentaris que els pagesos que venien a moldre feien en veu baixa, mirant endavant i endarrere, sabíem qui havia estat el darrer batlle afusellat per la guerrilla. Tampoc no sen salvaven els sacerdots ni qualsevol que fos considerat un actiu col·laborador del règim franquista.
Les accions del maquis eren ràpides, inesperades. Quaranta o cinquanta guerrillers es concentraven en un indret determinat i, com a fantasmes sorgits de les fondàries del bosc, assaltaven les casernes de la Guàrdia Civil per apoderar-se de les armes i requisar tot el menjar que podien trobar. Sovint, agafats de sorpresa, els civils de la caserna es rendien sense disparar. Segons qui era el cap de la guerrilla, solament donava ordres per a reunir els habitants del llogaret enmig de la plaça. Es llegia un manifest a favor de la República i contra Franco. Els homes del destacament que havien davallat al poble col·locaven banderes republicanes al balcó de lAjuntament. Es cremaven els retrats de Franco i José Antonio, els arxius de Falange. En altres ocasions sestablien forts combats a tot o res, desesperats. No hi havia pietat pels ferits. Els Guàrdies Civils o els maquis agafats en els enfrontaments eren rematats dun tret al cap en el mateix indret de la batalla. Els pagesos amics ens narraven els assalts de la guerrilla a la recerca de subsistències o diners. Uns sacs de mongetes o de blat portats per mules fins als amagatalls de les muntanyes, significaven resistir un parell de mesos més en els caus que tenien en els roquissars. Larribada de les unitats guerrilleres a determinats tallers en el moment de lliurar el pagament als obrers, dinamitar la caixa forta dels bancs, les confiscacions de joies als pagesos benestants, assaltar els trens que portaven saques amb les pagues dels militars o els sous dels obrers de les poques fàbriques existents a les rodalies... eren alguns dels sistemes emprats per proveir-se de diners. En sentir un tret davís disparat per alguns dels maquis que vigilaven lassalt, els altres desapareixen cap a la serralada. Sovint, la Guàrdia Civil, excepte que comptàs amb forces superiors, no satrevia a perseguir-los. Era el moment denterrar els morts, de fer els informes corresponents per enviar a Madrid. Plors entre els partidaris del règim, alegria amagada entre aquells que tenien familiars afusellats pels guanyadors o fills i esposos tancats a les presons de la dictadura.
En arribar la nit començaven les preocupacions. Xiulava el vent damunt les teulades. Ens miràvem als ulls en silenci. M´apropava al meu home i, sense parlar, li demanava què faríem. El xiscle de les òlibes, enfilades al capdamunt dels arbres centenaris, cobraven significats estranys. A Mallorca, el cant de l´òliba sempre havia estat signe de mals averanys, una premonició de mort o de desgràcies. A les serralades de Castella, el crit esdevenia un trencaclosques mal d´ajuntar. Era, efectivament, el senyal inconfusible de l´animal que cercava ratapinyades en la fondària de la nit o, com podria ser el cas, el secret llenguatge nocturn de la Guàrdia Civil o els guerrillers? Qui ho podia saber? Començava a adonar-me de la difícil situació en què ens trobàvem. Què fer si algú, desconegut, tocava a la porta? Com reaccionar perquè no ens costàs la vida? Més d´una vegada, algun grup armat havia arribat, de matinada, fins al molí, demanant menjar. Com endevinar si era el maquis o els civils disfressats? Al principi de la nostra arribada al poble, quan encara no sabíem el que sesdevenia a la contrada realment, quins eren els límits de salvatgisme i crueltat existents, donàrem queviures als que venien en nom del maquis. Ens hauria pogut costar la vida. El meu home tenia cosins a les muntanyes. No sabíem que aquell simple fet, el proporcionar una poc de farina o un bocí de pernil a qui tho demanava en la nit era pena de mort. Els germans ens ho feren saber i, de seguida, actuàrem amb extremada precaució. Però quan començàrem a saber que alguns dels nostres veïns havien estat morts per la Guàrdia Civil per haver proporcionat provisions a la guerrilla començàrem a pensar molt seriosament a tornar a Mallorca. Un dia o laltre podríem caure en algun parany muntat per les unitats especialitzades en la repressió del maquis. Cada dia ens arribaven noves de veïns executats davant el portal de casa seva per haver volgut ajudar la guerrilla. Mataven els pagesos davant els fills, les al·lotes embarassades, els joves. Res no assaciava la set de venjança de les forces enviades per acabar amb els guerrillers. Lexèrcit i els sometents de falangistes tenien carta blanca per fer el que volguessin. Acabar amb els bandolers, era prioritari en aquells primers anys de la postguerra. Tot era permès i qualsevol càstig, per ferotge i brutal que fos, s´aplicava d´immediat, sense haver de demanar permís als jutges ni emprar cap mena de formalitat. Era la llei de l´extermini, de segar la resistència darrel.
Cada volta la situació esdevenia més problemàtica. Els membres dels serveis especials de la Guàrdia Civil sovint es disfressaven, fent creure que feinejaven de traginers o de comerciants. Anaven per les cases de pagès a recaptar informació. Altres es feien passar per guerrillers. Si, com nosaltres que ho havíem fet més d´una vegada, aquell llenyataire, el pastor o el moliner savenia a donar menjar als qui li ho demanaven, podia ser executat al moment. Com saber, a les tres de la matinada, si els que trucaven a la porta eren guerrillers o membres de les patrulles de lexèrcit? Vivíem dominats per aquest insoluble dilema. Va ser quan els germans també començaren a pensar a deixar el poble i anar a cercar feina a Barcelona. Mònica, la mare, era la primera que volia que marxàssim. Els tres fills shavien salvat de morir a la guerra. Eren l´única família sortada de la zona. Qui més patí era va ser el meu home, amb els anys passats al camp de treball. Així i tot era evident que els moliners tengueren una sort extraordinària. Els sogres neren ben conscients i no desitjaven que sesdevengués quelcom dinesperat. Imaginaven que, lluny del poble, si aconseguien trobar feina a la ciutat, podrien passar desapercebuts.
Na Mònica deia que la situació no era tranquil·la, que alguna mala ànima podria bastir la denúncia més inesperada, recordar que els seus fills havien lluitat amb els comunistes i els anarquistes. Volia que els tres provassin de refer la vida lluny de la contrada. No tenia por a romandre al molí, amb l´home. Vivien per als fills i si aquests estaven bé, allunyats del perill que rondava pel llogaret ja eren feliços.
El que m'atemoria de veres eren aquelles serps grosses i llargues que trobaves pertot arreu i el seu xiulet. Quin xiulo, les serps, si thi apropaves! Un dia me'n vaig trobar una d'enrotllada prop de la cisterna. Tot era nou per a mi i, malgrat la guerra que rondava per les muntanyes, el paisatge, el clima, era un món nou, estrany i alhora suggeridor que em tenien fascinada. Les reaccions de la gent: un llibre obert per estudiar la maldat, i també la capacitat de sacrifici de la humanitat. I la neu, caient sense aturar, durant setmanes senceres! A Mallorca, si no eres d´un poble muntanyenc, només veies la neu cada vint anys o més. Thavies de conformar contemplant els cims blancs del Puig Major, la serralada de Tramuntana, tan lluny dels pobles del Pla. De joves encara anàvem amb carro arreu, no és com ara que en una hora de cotxe pots arribar sense cap mena desforç a Lluc.
En el passat no era així.
Anar a veure la verge de Lluc, pujar pels estrets caminois de la serra era una aventura que durava un parell de dies, amb parada als hostals de la carretera, cançons dalt dels carros, joia per haver deixat per uns dies la dura feina camperola.
Al poble del meu home la neu començava a caure a mitjans d´octubre, de forma continuada, intermitent. De Nadal a març els camins tornaven intransitables. Davant la porta del molí, lalçada de la neu arribava als dos metres. Mai no havia vist aquelles nevades! No podíem sortir de la casa en setmanes. Tots feinejaven amb les pales per obrir un caminoi i poder anar fins a lestable on teníem els animals. Pel que fa a la resta, ens passaven les setmanes que durava la nevada tancats dins del molí. Guaitàvem el blanc paisatge, embadalits. Ens estimàvem intensament. Llegíem tota mena de llibres i el munt de revistes endarrerides que teníem a labast. Si no hi havia feina, el meu home pintava quadres, com quan el vaig conèixer, sota les pinedes de la badia dAlcúdia. Els germans sentretenien fent sants de fusta que, en arribar la primavera baixaven a vendre als botiguers dobjectes religiosos de València. Al matí, de seguida que ens despertàvem obria la porta i agafava uns bons bocins de gel fondrels dins lolla. Així teníem aigua per a tot el dia. Quina alegria pensar que no tenia cap altra obligació que estar al costat de la persona que estimaves, veure com creava paisatges amb el pinzell, mirar per la finestra veient caure la neu, silenciosa, cobrint ermites i caminois, els petits llogarets que salbiraven des de la finestra del molí. Només sentia el batec del meu cor anant a mil per hora desitjant que, la felicitat que gaudia, no acabàs mai. Si fos una beata hagués resat el rosari cada dia, per aconseguir-ho! De no haver estat per la guerra a les muntanyes, hauria volgut no marxar mai del poblet, restar sempre al costat de lespòs, tenint totes les hores per contemplar el paisatge, els arbres blancs, les llunyanes xemeneies dels pobles perduts per valls i muntanyes anunciant indrets encara més misteriosos, ànimes amb les seves històries bategant al costat de les foganyes.
La felicitat que jo sentia en el fons del cor era una joia que poca gent coneixia. Bastava mirar el trist posat de les dones endolades que em miraven sense arribar a entendre l'origen de la meva rialla als llavis. Era la felicitat d´una núvia acabada de casar. Com ho podien entendre si tot ho havien perdut? Així i tot mestimaven perquè mhavia casat amb un dels seus. Per a ells ja pertanyia a la gran família dels vençuts.
Però jo anava en bicicleta i a la postguerra poques dones hi anaven. Jo no era del poble i no havia viscut ni els bombardeigs ni, posteriorment, les pallisses i afusellaments. La meva vida era completament oberta a l´esperança. Cantava, quan al matí veia el cap endormiscat del meu marit i sentia el renou de l'aigua del riu que feia girar les pales del molí de moldre.
Sense adonar-nos del pas del temps, enamorats com estàvem, potser que, de forma inconscient, havíem bastit un món fet a la nostra mida. Després daquella trobada sobtada a la platja, el dia que vaig acompanyar el pare a cercar algues per a lhort, les hores només tenien un sentit per a mi: trobar temps per estar al seu costat, per parlar amb ell, per sentir-li explicar tantes històries sobre la República, el món del futur pel qual lluitaven. La meva família, malgrat una inicial oposició, acabà per acostumar-se a la idea que la filla sortia amb un presoner. Tanmateix, n´hi havia molts que shavien adaptat completament als costums del poble i shavien casat amb al·lotes de la comarca. A mesura que anaven passant els anys i arribaven les ordres des de la península dalliberar els presos, a lestació sempre podies ensopegar amb la mateixa escena de llàgrimes i acomiadaments. Els que shavien integrat, casant-se o trobant un treball al poble, anaven a veure sortir el tren que semportava els sobrevivents i que tornaven a Bilbao, Pamplona, Donosti o Santander. Si podia deixar lhort, acompanyava el teu pare a lestació. Hi anàvem plegats, parlant del que faríem nosaltres quan ens casàssim i poguéssim marxar. Ambdós volíem reconstruir la nostra vida lluny del record de tants danys mancats de llibertat.
A lestació, els homes es feien el valent, provant de deturar les llàgrimes que pugnaven per sortir, imparables, si no fos per un poderós esforç de voluntat. Els homes no podien plorar. S´havien de contenir, fent-se els valents. Els veies nerviosos. Entre la guerra i el temps de treballs forçats havien passat set o vuit anys mancats de llibertat. I gràcies que ningú no els havia denunciat o atribuït algun inexistent delicte.
Els cinc anys passats en el camp havien passat d´una volada.
Quan el comandament del camp li lliurà lordre de llibertat, no ho podíem creure. La guerra mundial havia finit amb la victòria dels aliats. Al poble, a poc a poc, quasi de forma imperceptible, els falangistes havien reduït les aparicions públiques. Encara nhi havia que portaven la camisa blava i la gorra roja dels requetès, però daltres anaren deixant l´uniforme arraconat al racó més amagat de les golfes. Després de la derrota dels alemanys a Stalingrad, ja es va fer més notori aquest canvi dactituds. Els més fanàtics, il·lusos, somniaven amb les misterioses armes secretes de Hitler, les bombes d´increïble potència que en un parell de setmanes capgirarien la guerra. Al bar, els pragmàtics, els que ja havien deixat de posar-se la camisa blava, els escoltaven amb mitja rialleta als llavis, sorneguers. El rector encara feia misses i organitzava rosaris pels valents voluntaris de la División Azul que, predicava, donaven la seva vida per defensar el cristianisme amenaçat de mort per la barbàrie dels bolxevics. Només els més exaltats anaven encara cada 20 de novembre, laniversari de lafusellament de José Antonio, a cantar el Cara al sol al teatre del poble, a escoltar la lectura del discurs fundacional de Falange.
Quan ens trobàvem amb el teu pare, ens fartàvem de riure comentant les falses esperances dels guanyadors, ara amb la por dins el cor, passant pena pel que farien amb ells, els aliats, si desembarcaven a Mallorca.
L´esperança covava a l´interior de les cases.