Anarcoefemèrides del 14 de gener
Esdeveniments
Portada de Les
Plébéiennes
- Surt Les Plébéiennes: El 14 de gener de 1900 surt a París (França) el primer número de la revista anarquista Les Plébéiennes. Propos d'un solitaire. Hebdomadaire (Les plebees. Paraules d'un solitari. Setmanari), redactat i editat exclusivament per Sébastien Faure, pren el nom del pseudònim que feia servir Michel Zévaco en els seus articles diaris de Le Journal du Peuple. La coberta, que sempre fou la mateixa, estava realitzada pel dibuixant G. Wuyts i representa Sébastien Faure fent una conferència. Faure volia demostrar publicant aquesta revista que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda. Aquesta actitud de Faure fou severament criticada per nombrosos militants àcrates i fins i tot es publicà una«Protesta d'un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. Deixarà de sortir el 3 de juny de 1900 després d'haver publicat 21 números.
***
Capçalera
de L'Amnistie
- Surt L'Amnistie: El 14 de gener de
1933 surt a
París (França) el primer i únic
número del periòdic anarquista L'Amnistie.
Organe du Comité pour l'Amnistie.
Aquesta publicació, que havia de tenir una periodicitat
setmanal, exigia un
projecte d'amnistia per a les víctimes de la Llei de 1920,és a dir, per als
militants neomaltusians i per a tots aquells que havien estat
condemnats per practicar
avortaments provocats. El gerent responsable fou Lucien Chatelain i hi
van
col·laborar Victor Basch, Lucien Descaves, Luc Durtain,
Eugène Humbert, Léon
Jouhaux, Maximilien Luce, Victor Margueritte, Romain Rolland i Henry
Torres,
entre d'altres. A la pàgina 4 es troba el llistat dels 51
advocats parisencs
que s'adreçaren a la Cambra de Diputats fent una crida a
favor de l'amnistia.
També, a la pàgina 3, s'anuncia un gran
míting per al 16 de febrer de 1933 a la
sala parisenca Wagram on havien de prendre la paraula destacats
militants
llibertaris, com ara Georges Bastien, Félicien Challaye, L.
Digat, Sébastien
Faure, Georges Pioch, el professor Lengevin i els diputats Albertin,
Bergery,
Raoul Brandon, Marcel Deat i Louis Sellier. Aquesta
publicació tirà 120.000 exemplars
d'aquest número.
***
Cartell
del Míting Pro-Ateneus del 14 de gener de 1937
- Míting
Pro-Ateneus: El 14 de gener de 1937 se celebra al Gran
Price de Barcelona
(Catalunya) un gran míting pro-ateneus organitzat per
l'Ateneu Llibertari del
Districte V de la capital catalana i amb el suport de la
Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Presidí l'acte el company Grau,
secretari del citat ateneu, i hi
van intervenir Justo Abril, Carme Quintana Villafranca,
Ramón Liarte Viu
(Joventuts Llibertàries de la Seu d'Urgell),
Ginés García (Charlot)
i Jacint Borràs Bousquet; Félix Martí
Ibáñez hi havia
d'intervenir, però finalment no ho va fer. Grau
reivindicà la necessitat
d'unificar tots els ateneus llibertaris i que calia que els diversos
grups
anarquistes s'integressin en aquests; Abril animà a les
Joventuts Llibertàries
a participar-hi; Quintana va fer el mateix amb les dones,
després de fer una
petita història del paper de la dona en el moviment
anarquista; Liarte apuntà
que tothom que no sigui al front ha de ser als ateneus amb la finalitat
d'«encarrilar els destins de la
Revolució»; García parlà
sobre l'obligació de
sumar els esforços culturals dels ateneus buscant el«vertader camí de la seva
emancipació» i Borràs resumí
l'acte remarcant la transcendència d'arribar a un
acord entre «tots els pobles antifeixistes
d'Ibèria».
Míting Pro-Ateneus
(14-01-1937)
Naixements
Francesc Ferrer i Guàrdia
- Francesc Ferrer i Guàrdia:El 14 de gener del 1859 --moltes fonts citen erròniament el 10 de gener-- neix a Alella (Maresme, Catalunya), poble situat a uns vint quilòmetres de Barcelona, el lliurepensador, maçó, militant i pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Fill de Jaume Ferrer i de Maria delsÀngels Guàrdia, propietaris acomodats, catòlics creients i practicants. Fins als 10 anys va estudiar a l'escola municipal d'Alella, i durant els dos anys següents assistí a l'escola de Teià. Quan arribà als 12 anys, s'acabaren els seus dies d'escola. L'octubre de 1873 trobà col·locació a la botiga de Pablo Ossorio, comerciant de teixits amic de sa família, a Sant Martí de Provençals, barri de Barcelona. La influència del seu amo, que era un anticlerical ardent, va minar l'ortodòxia que havia mamat a casa seva i havia dut de casa i de l'escola; però és evident que la llavor de revolta ja era sembrada en el seu esperit abans i tot que marxés d'Alella, i quan va arribar a la maduresa, era un republicà i lliurepensador declarat i apassionat. Amb la feina va poder estalviar per pagar-se l'exempció del servei militar i completar la seva formació aprenent francès. El 30 de juliol de 1878 va entrar al servei de la Companyia de Ferrocarrils, fent serveis a Catalunya, Madrid, Saragossa i Alacant, i poc temps després va casar-se amb Teresa Sanmartí Guiu, una jove que havia conegut al tren. Fent de revisor havia d'anar de la frontera francesa a Barcelona i viceversa, i això li permeté d'esdevenir un valuós mitjà de comunicació entre Manuel Ruiz Zorrilla, el líder republicà, i els seus adherents d'Espanya. En 1884 es va iniciar en la maçoneria, participant en la lògia«La Veritat» de Barcelona. En aquesta tasca insurgent continuà fins el 19 de maig de 1885, que va dimitir del càrrec i s'establí a París. Aquesta decisió està relacionada amb la insurrecció de Santa Coloma de Farners, de la qual va prendre part. Els primers anys de Ferrer a París foren anys de pobresa i lluita. De primer va regentar una botiga de vins a la rue Pont Neuf 19, que transformarà en un petit restaurant anomenat«Llibertat»; i durant el seu temps lliure llegia els autors llibertaris i establia una estreta amistat amb l'anarquista Charles Malato. Del 1889 endavant es guanyà la vida donant lliçons d'espanyol, mentre feia de secretari sense sou de Ruiz Zorrilla del Partit Republicà Progressista. En 1890 es va afiliar a la lògia maçònica «Les Vrais Experts de París». En 1892 va participar en el Congrés Lliurepensador de Madrid. En aquella època pensava en l'organització d'un gegantí complot revolucionari, però no gaire desprès de l'ensorrament de la seva vida familiar --des d'abril de 1899 vivia maritalment amb Léopoldine Bonnard, parisenca i 13 anys més jove que Ferrer--, s'inicià un canvi en la seva actitud envers el partit republicà i envers l'acció política en general, militant decididament en el moviment anarquista. Breument, pervingué a sentir que les revolucions polítiques no podien donar fruits duradors a Espanya mentre més del cinquanta per cent dels seus compatriotes romanguessin analfabets, i l'educació de la resta, miserable, tant de mètodes com d'esperit. Per això va tornar a Barcelona, amb els diners legats (un milió de francs) per la seva alumna Ernestine Meunier, i el setembre de 1901 l'Escola Moderna fou oberta al número 56 del carrer de Bailén. En aquesta empresa tindrà el suport de la mestra Soledad Villafranca, que esdevindrà sa nova companya. Ferrer no era tan l'iniciador com el sistematitzador del moviment per l'ensenyament racionalista. La novetat de l'Escola Moderna era, en primer lloc, l'aplicació de mètodes moderns i científics de pedagogia, i en segon lloc, la introducció d'una filosofia definidament racionalista, humanitària i antimilitarista. Ferrer no pensava pas que la seva missió fos simplement de donar als seus compatricis quelcom de millor que l'educació deplorable servida per l'Estat i l'Església. Creia que el seu sistema era un millorament, no sols respecte a l'ensenyament espanyol --fet que hauria estat una pretensió modesta--, sinó respecte a l'ensenyament tal comés practicat en el món en general. S'adonava prou de la dificultat de dur a compliment les seves idees --de trobar professors, llibres de text i material escolar adequats al seu punt de vista. Però que aquest punt de vista era absolutament bo, no per a Espanya solament, sinó per a tota la humanitat, no en tenia cap dubte. S'havia convençut que les coses extraterrenals o no existien o no importaven, i li semblava que el seu primer deure d'educador era de dur aquesta idea a la ment dels infants. I encara més profunda que la rebel·lió contra el sobrenaturalisme, hi havia la rebel·lió contra la dominació i explotació de classe. Per altra banda, l'educació estatal era als ulls de Ferrer almenys tan nociva com l'educació eclesiàstica. L'Escola Moderna era clarament i obertament una escola de ciutadans rebels, una escola que es proclamava anarquista. Era ben natural, doncs, que excités el més gran horror en els esperits clericals i conservadors. Ferrer s'havia convençut que Espanya no estava madura per a la Revolució; però l'objecte de la seva obra era d'esmenar la immaduresa educant lliurepensadors. Per tant, els seus enemics afirmaven que el seu «revolucionarisme» era sinònim de terrorisme. Per dur a terme l'educació que es proposa Ferrer crea l'editorial de l'Escola Moderna: publica una sèrie de més de quaranta volums de coberta vermella i variats en llur contingut. Alguns d'ells són textos elementals de lectura, aritmètica, geografia, gramàtica, etc. Altres són tractats més complexos com l'Origen del Cristianisme, de Malvert; La substància universal, de Bloch i Paraf-Javal; i l'Evolució superorgànica, de Lluria, proveïda d'un prefaci del doctor Ramón y Cajal. Més important, tanmateix, que els llibres de text, com a testimoniatge de l'esperit i els mètodes de l'Escola Moderna, és el Butlletí mensual que publicava. Entre les dues sèries o«èpoques» d'aquesta publicació, aparegueren en total seixanta-dos números. El Butlletíés, de fet, un periòdic pedagògic adreçat, no als infants, sinó als pares, i molt especialment als mestres. Consisteix en gran part en traduccions d'obres de Paul Robin,Élisée Reclus, Flammarion, Anatole France, Gustave Hervé, Herbert Spencer, Haeckel, Kropotkin, Gorki, Tolstoi, i especialistes francesos, belgues, italians i americans en qüestions d'educació i d'higiene. També l'editorial publicarà el periòdic anarquista La Huelga General, que reivindicarà i justificarà aquesta mesura revolucionària com a eina de lluita. No cal dir que la coeducació era un principi fonamental de l'Escola; i que els mestres havien de renunciar a tot càstig, material o moral, llevat del que pogués haver-hi en les necessàries conseqüències de la falta mateixa. Les recompenses també eren tabú com els càstigs, i l'incentiu de fer la competència eliminat fins on era possible. S'insisteix sovint en els mèrits de l'ensenyament«integral», és a dir, l'educació no basada en distincions de classes, sinó igualment adequat per a tots els ciutadans. El 31 de Maig de 1906, Mateu Morral, que havia fet de bibliotecari a l'Escola Moderna va tirar una bomba als reis d'Espanya acabats de casar, quan la comitiva nupcial passava per la Calle Mayor de Madrid. Van sortir-ne il·lesos però hi hagué vint-i-sis morts i molts ferits. Ferrer fou detingut el 4 de juny i va estar-se més d'un any a la Presó Model de Madrid. L'Escola Moderna i moltes d'altres foren tancades, i encara que ell fou absolt de complicitat en l'acte de Morral, allò fou indubtablement per a ell el començament de la fi. En sortir de la presó, Ferrer provà d'obtenir autorització per a tornar a obrir la seva escola; però després d'ajornar-ho durant dos anys, el ministeri d'Instrucció Pública va decidir, tot just abans de la seva mort, que l'autorització no podiaésser acordada. La raó al·legada era que els llibres emprats no complien els requisits reglamentaris. Privat de dur a terme la seva obra en el camp que havia triat, es veié forçat a crear-ne un de més ample per a les seves energies: la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància. Aquesta organització internacional no era més que una conseqüència lògica dels seus principis. Anatole France esdevingué president honorari de la Lliga; Ferrer n'era president; C. A. Laisant, vice-president; Charles Albert, secretari; i el Comitè internacional estava constituït per Ernest Haeckel (Alemanya), William Heaford (Anglaterra), Giuseppe Sergi (Itàlia), Paul Guille (Bèlgica), i H. Roorda van Eysigna (Suïssa). Tenia per òrgan una revista anomenada L'Ecole Rénovée, fundada per Ferrer a Brussel·les, però posteriorment traslladada a París. També va reprendre la publicació del Butlletí mensual de l'Escola Moderna, i la seva obra editorial. Aquesta lliga comptava a finals de 1908 amb només 442 socis, la meitat a França. A començament de juliol de 1909 s'inicia la guerra amb el Marroc i el govern mobilitza l'exèrcit i els reservistes. Aquest fet provocarà la Setmana Tràgica, per als reaccionaris, o la Revolució de Juliol, per als insurgents. La guerra és rebutjada per l'esperit popular per tres raons. En primer lloc, l'anarquisme que domina entre els obrersés essencialment una doctrina internacionalista i pacifista. Mira la bandera sense emoció i considera l'«honor nacional» com un mite inventat pels militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el procés d'explotació que aquest anomenen govern. En aquest aspecte, les opinions dels socialistes són pràcticament idèntiques a les dels anarquistes. En segon lloc, aquesta campanya tenia l'aparença d'una guerra de pura agressió, empresa al dictat d'un grup de milionaris, estretament relacionats amb el Govern, els interessos dels quals eren completament estranys a l'obrer espanyol. Es creia, també, amb raó o sense, que moltes de les accions mineres eren dels jesuïtes o per els jesuïtes. Tercerament --i això és el que dugué les dones a milers als rengles dels contestataris-- la qüestió del servei militar era exasperadorament injusta. D'una banda, el fill del burgès, que podia permetre's de pagar tres-cents duros per l'exempció, no li calia poc ni molt presentar-se a files; d'altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren cridats eren homes que després de passar dos anys a l'exèrcit, havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven de ses mullers i de ses famílies, per malbaratar-ne la vida. Durant tots els trasbalsos les dones representaren un paper principal. Era en bona mesura una revolta de dones. Les manifestacions i els actes de protesta contra la guerra són cada cop més nombrosos. Es forma un Comitè de vaga amb tres membres (Antoni Fabra Ribas, Miguel Villalobos Moreno i F. Miranda) que representen els sindicalistes, els socialistes i els anarquistes. Per mitjans senzills, però efectius, la proclamació de la vaga general per al dilluns dia 26 de juliol s'estén per les poblacions manufactureres de Catalunya. Nominalment havia d'ésser una protesta pacífica, només de vint-i-quatre hores, contra l'aventura marroquina. En front dels primers disturbis es declara l'estat de guerra. El moviment s'havia ja escapat llavors completament del control del Comitè de vaga. Però no fou cap ordre dels caps que va portar a l'esclat decisiu. Fou en part la impaciència dels reservistes, fou en part que els líders es mantenien de banda, consternats, i fou en part un rumor molt estès que deu soldats catalans havien estat afusellats en arribar a Melilla. Ferrer i Guàrdia fou detingut el 31 d'agost per membres del sometent d'Alella acusat de ser l'autor i cap de la revolta; resulta que els dies de gestació i de desenvolupament de la insurrecció, Ferrer ni era a Barcelona, era a la seva masia de Mongat. Els deu mil volums de la llibreria de l'Escola Moderna seran requisats i 34 centres que impartien ensenyament segons els criteris ferreristes van ser clausurades pel governador. Un dels principals diaris catòlics, El Universo, en un article publicat immediatament abans de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com en el procés de Madrid del 1907, s'escapés de les mans d'un tribunal civil. Els tribunals civils, observava, tenien el costum d'insistir a demanar «proves de culpabilitat clares, precises i decisives»; i assenyalava la superior escaiença dels tribunals d'honor militars i navals, els quals «no necessiten de sotmetre's a proves concretes, sinó que se satisfan amb una convicció moral, formada en la consciència dels qui els componen». L'estat de guerra havia cessat feia temps, i la llei normal del país havia reprès la seva vigència. Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra l'exèrcit havien de ser jutjades per l'exèrcit, i segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició més desavantatjosa. El dissabte dia 9 d'octubre, es constituí el Consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a judicar Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial militar, grosserament injustes com són envers l'acusat, no foren observades en el seu cas; va ser un judici farsa espectacular. Fou condemnat a mort, i, malgrat les manifestacions de protesta que s'organitzaren arreu d'Europa, el 13 d'octubre de 1909 fou afusellat al fossat del castell de Montjuïc (Barcelona, Catalunya); les seves últimes paraules van ser: «Sóc innocent. Visca l'Escola Moderna!». Tant a Espanya com fora d'Espanya, Ferrer ha estat sovint anomenat «el Dreyfus espanyol». Les semblances entre ambdós «afers» són, verament, claríssimes. En cada cas veiem el militarisme, inspirat pel clericalisme, trepitjant asprament els principis i les pràctiques judicials més planers. La víctima és en cada cas un personatge odiat per l'Església --a França un jueu, a Espanya un lliurepensador. Però la gran diferència entre els dos casos radica en el fet que el Govern espanyol va matar la víctima. Potser va tenir en compte el cas Dreyfus i decidí de cercar la seguretat en l'irreparable. Mantenen actualitat les paraules pronunciades per P'otr Kropotkin a Londres després de la mort de Ferrer i Guàrdia: «Ara és mort, però és el nostre deure explicar la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxes que mantenen a la humanitat sota el jou de l'Estat, el capitalisme i la superstició». Després de la seva mort multitud de centres basats en els postulats de l'Escola Moderna es van escampar arreu del món, des de Suïssa fins a Amèrica --una de les més importants va ser la Modern School de Nova York, fundada en 1911. Nombrosos carrers europeus porten el seu nom. A Brussel·les, el 5 de novembre de 1911, es va erigir un monument, obra de l'arquitecte Adolphe Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans, fruit d'una subscripció popular internacional. El 13 d'octubre de cada any, la Universitat Lliure de Brussel·les ret un homenatge en honor seu davant la seva estàtua. Durant la Revolució espanyola la plaça barcelonina d'Urquinaona prendrà el seu nom, així com el Teatre Borràs de la ciutat. A finals de 1987 es va constituir a Barcelona la Fundació Francesc Ferrer Guàrdia, dedicada a promoure la seva figura i les seves idees. Francesc Ferrer i Guàrdia està enterrat al cementiri de Montjuïc al costat de Durruti i d'Ascaso.
***
Filippo
Pernisa
- Filippo Pernisa:
El 14 de gener de 1878 neix a Massa Lombarda
(Emília-Romanya,
Itàlia)
l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Filippo
Pernisa. Bastaix
de professió, la seva feina el deixà coix. Durant
els anys noranta començà a
col·laborar en la premsa anarquista com a
distribuïdor i corresponsal. El gener
de 1898 fou un dels organitzadors de la resposta obrera contra la
desocupació,
fets pels quals va ser condemnat a 39 dies de presó i a una
multa. Aquest
mateix any signà un manifest de suport a Errico Malatesta i
altres processats,
manifest que va ser publicat en el periòdic L'Agitazione
d'Ancona. En 1904 va ser denunciat com a organitzador d'una
reunió clandestina
a favor dels presos polítics i finalment fou tancat quatre
dies a la presó. En
1909, fugint de la vigilància policíaca,
marxà a Trieste buscant feina, però va
ser expulsat per les autoritats austríaques. Fou un dels
responsables de la Lliga
dels Bastaixos, adherida a l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana (USI), i
membre de la Cooperativa dels Bastaixos. Amic íntim del
destacat
anarcosindicalista Armando Borghi, es mostrà especialment
actiu com a
sindicalista a Emília Romanya, Toscana i Ligúria.
En 1912 va ser buscat per la
policia per la seva campanya contra el colonialisme italià a
Líbia. El juny de
1914 participà activament en les manifestacions de la«Setmana Roja» a Massa
Lombarda. El juny de 1921 va ser detingut amb Alfredo Grandi,
però va ser alliberat
pocs dies després arran de l'agitació portada a
terme a la regió. En 1927, sota
l'amenaça de ser detingut, passà a la
clandestinitat i s'amagà a les valls de
Comacchio. Per evitar les represàlies contra sa
família, renuncià a tota
activitat clandestina i canvià l'ofici pel de comerciant de
brisa. En 1943
s'integrà a la lluita armada de resistència
contra el feixisme enquadrat en el Comitato
di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament
Nacional) de Massa
Lombarda. Després de la caiguda de Mussolini i l'armistici
del 8 de setembre de
1943, els feixistes havien abandonat la ciutat, però un
escamot d'uns cinquanta
feixistes amb un camió armat amb una metralladora
realitzà una incursió a la
localitat. Filippo Pernisa caigué mortalment ferit el 24
d'octubre de 1943 quan
intentava refugiar-se a la fonda Zani de Massa Lombarda
(Emília-Romanya,
Itàlia), on li esperava el seu company Ferdinando Bassi, i
morí poc després a
l'hospital on havia estat traslladat. Tota la població
assistí al seu
enterrament tres dies després. Amb l'Alliberament el grup
llibertari de Massa
Lombarda prengué el nom de «Gruppo Anarchico
Filippo Pernisa». L'octubre de
1946, tres anys després de la seva mort, Armando Borghi i
altres companys
inauguraren una placa commemorativa col·locada al lloc on
caigué ferit de mort.
Sa companya fou la també anarquista Ginevra Dalle Vacche.
***
Foto policíaca d'Émile Bachelet
-Émile Bachelet: El 14 de gener de 1888 neix a Corné (País del Loira, França) --altres fonts citen Avion (Nord-Pas-de-Calais, França)-- l'anarcoindividualista i antimilitaristaÉmile Bachelet, conegut com Milo. Fou fill d'un forner anarquista que regentava una botiga de begudes al barri parisenc de Ménilmontant. Fuster artesà, recorregué França vagabundejant com a membre de la societat gremial «Compagnon du Tour de França» i, finalment, en 1907 s'instal·là a París, on començà a freqüentar els cercles anarcoindividualistes al voltants del propagandista Libertad i del periòdic L'Anarchie. També participà activament en les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) de la rue du Chevalier de la Barre, on acabarà instal·lant-se amb Alice Morand, germana de la militant anarcoindividualista Jeanne Morand, companya aleshores de Libertad. En 1908 es declararà insubmís al servei militar --ben igual que son germà Ernest que fugirà al Caire (Egipte)-- i viurà amb una falsa identitat, sota la qual serà condemnat dues vegades per delictes menors. A començaments de 1912 el seu domicili a Maisons-Alfort fou escorcollat en el marc de les investigacions lligades a la «Banda Bonnot» i la policia descobrí un revòlver, eines per perpetrar robatoris, fulletons llibertaris i llibres sobre alimentació vegetariana, «proves» de la seva militància anarquista. Detingut, fou lliurat a les autoritats militars que l'enviaren als batallons disciplinaris africans («Bat'd'Af»). Hi veurà partir nombrosos companys cap a les colònies penitenciàries o a la guillotina, com ara el pare i la mare de l'infant que adoptarà i que esdevindrà son gendre. Més tard s'instal·là al molí de Pouligny, on es dedicà a l'apicultura i a la fabricació de ruscs ajudat per son gendre, i crearà una petita comunitat rural llibertària autosuficient, la qual serà freqüentada per l'escriptor llibertari Michel Ragon. Entre 1946 i 1947 col·laborà en Les Cahiers du Peuple. Publicà les seves memòries de vagabund en dos volums: Mais un vagabond passa (1946) i Trimard (1951), amb un prefaci d'Édouard Dolléans, i deixà un llibre inèdit Chemin scabreux.Émile Bachelet va morir el 17 d'abril de 1967 a Pouligny (Saint-Germain-des-Prés, Centre, França).
***
Maurice Dommanget
- Maurice Dommanget:El 14 de gener de 1888 neix a París (França) l'historiador del moviment obrer, lliurepensador i militant sindicalista revolucionari francès Maurice Dommanget. Es va dedicar a l'ensenyament i a la pedagogia com a professió. Va ser secretari general de la Federació Unitària de l'Ensenyament (1926-1928), militant socialista i després comunista dissident. Va mantenir correspondència amb Trotskij. És autor de nombroses obres sobre la Revolució francesa (Manifeste des Enragés, Babeuf et la conjuration des égaux, Saint Just,La Jacquerie, etc.), així com sobre Owen, Blanqui, Varlin, Proudhon, Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Hem Day, la Comuna (La Commune et les communards, Hommes et choses de la Commune), i la història del socialisme (L'histoire du drapeau rouge,Les grans socialistes et l'éducation, L'introduction du marxisme en France) La seva obra més coneguda, que ha tingut infinitat de reedicions,és Histoire du Premier Mai (1953). Maurice Dommanget va morir el 2 d'abril de 1976 a Senlis (Picardia, França) i els seus arxius es troben a l'Institut Francès d'Història Social de París.
***
Necrològica
d'Alonso Martínez-Marín Lajarín
apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de
novembre de 1962
- Alonso
Martínez-Marín Lajarín:
El 14 de gener de 1893 neix a Alhama
de Múrcia (Múrcia, Espanya)
l'anarcosindicalista Alonso Martínez-Marín
Lajarín. Sos pares es deien
Nicolás Martínez-Marín i
María Antonia Lajarín. Quan tenia 15 anys
emigrà a Catalunya. Establert a
Vilassar de Mar (Maresme, Catalunya), s'afilià al Sindicat
de Camperols de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità
durant la guerra civil. En
1939, amb el triomf franquista, passà a França,
deixant a Catalunya sa companya
i son fill. Internat en diversos camps de concentració,
posteriorment va ser
enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant
l'Ocupació,
fugint dels alemanys, recorregué diverses regions fins
arribar a Corgol
(Alvèrnia, Occitània), on trobà un
petit grup de companys. Després de la II
Guerra Mundial treballà d'obrer forestal,
s'instal·là a Chambon-sur-Lac
(Alvèrnia, Occitània) i
s'integrà en la Federació Local de
la CNT. Després de diversos mesos de malalt de bronquitis
crònica, Alonso
Martínez-Marín Lajarín va morir el 26
de juliol de 1962 a
l'Hospital Hôtel-Dieu de
Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània). La direcció de l'hospital havia
col·locat un crucifix al taüt, el qual va ser
retirat, per petició dels
companys, en el moment de ser enterrat al cementiri de Saint-Jacques
d'aquesta
localitat.
***
Félix
Likiniano Hériz
- Félix Likiniano
Hériz: El 14 de gener de 1909–algunes fonts citen el 4 d'abril– neix a
Eskoriatza (Guipúscoa, País Basc)
l'anarcosindicalista Félix Likiniano Hériz–el seu primer llinatge també transcrit en
castellà com Liquiniano–,
conegut com Liki.
Quan era un infant es traslladà a Arrasate
(Guipúscoa, País Basc) i estudià,
sense gaire èxit, a la ciutat guipuscoana de Sant
Sebastià. Es posà a treballar
de paleta amb son pare, contractista de la construcció.
Després d'un temps a
Vitòria (Àlaba, País Basc),
passà a Madrid (Espanya), on en 1929 s'afilià a
la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i entrà
en contacte amb els Grups de
Defensa Confederal. Durant el servei militar, organitzà, amb
altres companys, a
la Caserna d'Enginyers de Sant Sebastià una acció
de protesta contra la mala qualitat
del ranxo que es donava als soldats; jutjat el juny de 1932 per aquest
fet, va
ser condemnat a dos anys i mig de presó, pena de la qual
només complí tres
mesos. Arran de la vaga general revolucionària de desembre
de 1933 a Sant
Sebastià, va ser detingut i tancat a les presons
d'Ocaña i de Cartagena.
Posteriorment va ser condemnat a 15 anys de presó per
participar en l'aixecament
asturià d'octubre de 1934. Un cop excarcerat
gràcies a l'amnistia de 1936, es
lliurà a l'organització de les Joventuts
Llibertàries i de la CNT a la zona de donostiarra.
Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, combaté els
rebels enquadrat en
la Comuna de Sant Sebastià, dirigint la defensa de la seu de
la CNT de
Larramendi i la presa de les casernes de Loiola. Quan caigué
Guipúscoa a mans
feixistes, continuà la lluita a Madrid, Aragó i
Catalunya. En maig de 1937,
juntament amb sa companya Casilda Hernández Vargas (Casilda, la Miliciana), va defensar la«Casa Gran» de Barcelona –l'exedifici
Cambó de la Via Laietana, seu dels comitès
nacional i regional de la CNT–
contra la reacció comunista. Amb el triomf franquista,
passà a França i fou
internat als camps de concentració de Sant Cebrià
i de Gurs. Quan esclatà la II
Guerra Mundial fugí d'aquest últim camp i
s'integrà en la Resistència,
col·laborant en els sabotatges antialemanys a Bretanya,
especialment a les vies
fèrries. Durant els anys quaranta fou un dels militants
més destacats de la
Regional Nord de la CNT, participant en alguns fets conflictius, com
ara la
seva participació, amb Candido Armesto Sanz, en nom de la
CNT, el desembre de
1944 en el Bloc Nacional Basc (BNB) o la signatura el 17 de
març de 1945 del«pacte de fidelitat» al govern republicà
del lehendakari José
Antonio Aguirre y Lecube, conegut com «Pacte de
Baiona». El juliol de 1945 assistí a la
reunió que tractà a Baiona (Lapurdi,
País Basc) sobre el Consell Consultiu Basc (CCB) i
elegí el Comitè Regional.
Poc després, el novembre d'aquell any, participà
en la reunió que confirmà la
ruptura de la CNT basca, integrant-se en el Comitè Regional.
El febrer i el
juny de 1946 assistí a Baiona a les plenàries del
Comitè del Nord de la CNT«reformista» en representació de
Guipúscoa i el novembre al Ple Regional que
acordà entrar en el Govern basc i on va ser nomenat per al
Comitè Regional en
representació de Guipúscoa. A més en
1947 fou suplent de Daniel Orille Orive
per a representar la CNT del Nord en el CCV. Entre gener i febrer de
1948
assistí al Ple Regional celebrat a Baiona. A partir dels
anys seixanta va fer
costat la lluita independentista basca i, aficionat com era a la
pintura i a
l'escultura, dissenya l'emblema d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA). El seu
domicili
a Biarritz es convertí en refugi de militants llibertaris i
independentistes
bascos. Va ser amic íntim de Manuel Chiapuso Hualde i de
Universo Latorre
Crespo. Félix Likiniano Hériz va morir el 23 de
desembre de 1982 a Biarritz
(Lapurdi, País Basc). Sos germans Eduardo i José
Antonio també va ser militants
confederals. En 1994 Pilar Iparragirre Lazkano publicà la
biografia Félix Likiniano.
Miliciano de la utopía.
Félix
Likiniano
Hériz (1909-1982)
Casilda Hernáez
Vargas (1914-1992)
***
Rosa
Laviña (Palafrugell, 1937)
- Rosa Laviña Carreras:
El 14 de gener de 1918 –algunes fonts
citen el 19 de gener– neix a Palafrugell (Baix
Empordà, Catalunya) l'anarquista
Rosa Laviña i Carreras. Filla del barber llibertari
Martí Laviña Torroella, que
en heretar la barberia paterna al carrer Estret de Palafrugell
decidí no seguir
amb el negoci familiar i muntà una llibreria, i
d'Engràcia Carreras (Gracieta),
obrera del suro i modista. En 1925, a mode d'escarni, va ser
intencionadament
elegida per lliurat un ram de flors de benvinguda al rei Alfons XIII en
ocasió
de la inauguració de les escoles «Torres
Jonama». En l'adolescència llegí la
literatura anarquista que es venia a la llibreria familiar i
entrà a treballar
d'aprenenta de sastressa a can Sitges de Palafrugell, però
va ser acomiadada,
amb Carmen Moreno, per celebrar el Primer de Maig i va anar a fer feina
a la
sastreria Làrios. Durant els anys
bèl·lics començà a militar
en les Joventuts
Llibertàries de Palafrugell, de les quals va ser
secretària, en «Mujeres
Libres» i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).
Durant una temporada
fou cap dels tallers de confecció del Sindicat del
Tèxtil de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Palafrugell. Després va fer el
servei militar i
es preparà per a la feina d'infermera. En 1939, amb el
triomf feixista, passà
els Pirineus i durant un any patí el camp de
concentració d'Argelers, on va fer
d'ajudant d'infermera. Al camp d'Argelers conegué son futur
company Pere Vaqué
(Migreio). En 1940 entrà com a minyona en
una casa a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord); esclavitzada, fugí en poder. De bell nou a
Argelers, amb sa
mare va sortir poc després contractada per feines hoteleres
al Voló (Rosselló,
Catalunya Nord) i en acabar ambdues retornaren a Argelers. Duran
l'ocupació
nazi i després de la II Guerra Mundial les seves cases de
Montalban
(Llenguadoc, Occitània) i de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) van ser lloc de pas
cap a la Península i de refugi de guerrillers llibertaris
(Marcel·lí Massana
Vancell, Ramon Vila Capdevila, etc.). A partir de febrer de 1953
albergà un
temps a la seva casa de Montalban l'anarquista escalenc Antoni Puig
Artigas (Tonet),
el qual li dedicà tres sardanes de les quals era compositor,
i poc després, amb
37 anys, hi morí de leucèmia son company Pere
Vaqué, amb qui havia tingut una
filla, Diana. En 1954 s'establí a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on treballà
de modista i s'uní sentimentalment amb l'esperantista
llibertari Étienne Guillemeau,
amb qui muntà un restaurant vegetarià i una
botiga de productes naturistes i
dietètics. En aquests anys va ser secretaria de la
Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL), membre del Comitè
Nacional i tresorera de SIA i
realitzà viatges clandestins a la Península per a
la CNT per dur a terme
accions d'ajut a famílies de militants tancats a les presons
franquistes. Va
estar molt acostada a Frederica Montseny Mañé i
al seu cercle. El 16 de juliol
de 1999 morí a Tolosa son company Guillemeau. Hi trobem
col·laboracions seves
en Cenit, Espoir, La
Proa i Ruta, entre d'altres.
El seu testimoni ha estat recollit per Antonio Soriano en el seu llibreÉxodos.
Historia oral del exilio republicano español en Francia
(1939-1945) (1989),
per Eduard Pons Prades en Las guerras de los niños
republicanos (1936-1995)
(1997), per Antonina Rodrigo en Mujeres y exilio, 1939
(1999), per
Antoni Martí en el documental Anònims
del segle XX (2001), per l'actriu
Susana Saenz Díaz (Susana Koska) i el
cantant José María Sanz (Loquillo)
en el projecte multimèdia Mujeres en pie de guerra
(2003-2004), per«Radio Campus FM Toulouse» en el projecte
multidisciplinar Mirada. Regard
sur la guerre civil d'Espagne (1936-1939) (2004-2010) i per
Sofía Moro en Ellos
y nosotros (2006). Va cedir bona part de la seva
documentació a l'Arxiu
Municipal de Palafrugell i escrits seus es conserven al Museu Memorial
de
l'Exili (MUME) de la Jonquera. Durant un temps tornà a viure
a Palafrugell i va
fer costat Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)–participà com a suplent en
les seves llistes electorals de Palafrugell per a les eleccions
municipals de
2003. Des de març de 2011 un carrer de Palafrugell porta el
seu nom. Rosa
Laviña va morir el 29 de maig de 2011 a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània).
Rosa
Laviña i
Carreras (1918-2011)
Defuncions
Ramon Recasens Miret
- Ramon Recasens
Miret: El 14 de gener de 1926 és guillotinat a
Bordeus (Aquitània, Occitània)
l'activista anarquista Ramon Recasens Miret –els seus
llinatges també són
citats com Requesens i Muset–, conegut com El Maño. Milità a
Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Forner
de professió, el 7 de setembre de 1918 va ser detingut amb
altres companys
(Domingo gil, José Carreras, Joaquín Bayona,
Ramon Ayxelà i Juan Plaza) durant
la vaga de forners de Barcelona. El 30 de novembre de 1920 va ser
deportat a
bord del vaixell Giralda a la
fortalesa de la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears) amb
altres 36 militants
llibertaris. Encara a Menorca, el juliol de 1921 va ser processat, amb
altres
companys (Francesc Ferrer Giner, Pere Ubach Sallés i
Vicenç Valls Rovira) per
l'assassinat de Josep Figueres Tolosa, patró d'una fleca,
esdevingut el 13
d'abril de 1920 a Barcelona i el setembre de 1921 fou reclamat per
l'Audiència
de Barcelona per processar-lo pels aldarulls del setembre de 1919 arran
de la
vaga de flequers. Membre d'un grup d'acció, amb altres
companys (Marcelino
Silva Vilasuso, Antonio Jiménez Martín, Francesc
Cunyat Marcó, Manuel Ramos
Alonso, Vicente Luero Lahoz, Antoni Mas Gómez, Carles
Anglès Corbella i Josep
Francès Jorquès), l'1 de setembre de 1922
assaltà el tren
Madrid-Saragossa-Alacant al seu pas pel Poblenou de Barcelona, que
portava la
paga per als obrers del ferrocarril dels tallers del Camp de la Bota,
aconseguint
un botí de 140.000 pessetes, diners que van ser lliurats en
la seva totalitat
al Comitè Pro-presos, el secretari del qual era aleshores
Ramón Arín. Ferit al
muscle esquerre durant aquest cop per un soldat del destacament del
Camp de la
Bota mentre fugia, després d'unes setmanes amagat a la
barriada d'Hostafrancs
de Barcelona, aconseguí passar a França
gràcies al suport de la seva companya
Maria Camarasa, del metge Simó Solà Gandia i
d'altres militants. Després d'una
temporada a Perpinyà s'instal·là a
París, on les autoritats franceses l'implicaren
en la preparació de l'assalt de la caserna de les Drassanes
de Barcelona, el 6
de novembre de 1924. L'11 de juliol de 1925 participà, amb
Isidre Casals,
Benito Castro i Joaquín Aznar Solanas (El
Negro), en un cop a la casa Harribey de Talence, a prop de
Bordeus, però va
ser detingut juntament amb els dos primers. El 30 d'octubre de 1925 va
ser
jutjat pel Tribunal de la Gironda per assalt, robatori i homicidi i fou
condemnat a mort juntament amb Benito Castro; Isidre Casals fou
condemnat a
treballs forçats a perpetuïtat. Ramon Recasens
Miret va ser guillotinat el 14
de gener de 1926 a Bordeus (Aquitània, Occitània)
després de cridar «Visca l'anarquia!»
quan pujà al cadafal. Benito Castro fou guillotinat el
mateix dia.
***
Notícia
de l'empresonament de Joan Pi Arnó apareguda en La Vanguardia del
14 de desembre de 1933
- Joan Pi Arnó:
El
14 de gener de 1941 és afusellat a Barcelona (Catalunya)
l'anarquista i
anarcosindicalista
Joan Pi Arnó. Havia nascut cap el 1903 a Mataró
(Maresme, Catalunya). Jornaler
analfabet, milità en la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Sarral
(Conca de Barberà, Catalunya). Participà
activament en l'aixecament anarcosindicalista de desembre de 1933 a
l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), fet pel
qual va ser detingut
amb altres companys i empresonat. Després de la guerra civil
va ser detingut
per les autoritats franquistes i jutjat el 9 de gener de 1940 en
consell de
guerra a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) sota
l'acusació d'haver estat membre
de les Patrulles de Control i d'un comitè de
fàbrica. Condemnat a mor, Joan Pi
Arnó va ser afusellat el 14 de gener de 1941 a Barcelona
(Catalunya) i enterrat
al fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc de la
capital catalana.
Jean Ajalbert
- Jean Ajalbert: El 14 de gener de 1947 mor a Caors (Guiana, Occitània) el poeta impressionista, escriptor naturalista, crític d'art, advocat i anarquista Jean Ajalbert. Havia nascut el 10 de juny de 1863 a Bredons (Alvèrnia, Occitània). Autor de nombroses novel·les, va participar en nombrosos revistes literàries i en la redacció de molts periòdics. A partir de 1892 va començar a freqüentar els cercles anarquistes, participant amb els seus articles en la premsa llibertària (Le Potà Colle, L'Endehors, Le Plébéien, Les Temps Nouveaux,Almanach de la Question Sociale), i n'esdevingué el misser. El desembre de 1893 fou triat per Auguste Vaillant per defensar-lo; notificat només uns dies abans que el judici tindria lloc el 10 de gener de 1894, refusa defensar-lo com a mitjà de protesta i serà substituït per Labori. Sense il·lusions sobre la justícia, s'oposarà a l'Ordre rebutjant defensar cap causa arran del procés de Vaillant, per denunciar el simulacre de justícia, i abandonarà després l'advocacia. Ardent defensor d'Alfred Dreyfus, serà un dels primers a denunciar el seu linxament mediàtic i a fer costat Émile Zola i el seu J'acusse. Va col·laborar en Le Journal du Peuple, creat per Sébastien Faure per defensar Dreyfus i s'incorporarà en la redacció de Droits de l'Homme on es mostrarà com un terrible polemista, que fins i tot el portarà a batre's en duel el gener de 1898. En 1899 formà part, juntament amb Paul Adam, Lucien Descaves, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, del Comitè General organitzador del Congrés Internacional d'Art Social. Es va rebel·lar contra la gràcia atorgada a Dreyfus, perquè per a ell no hi havia altra sortida que la innocència, i això li va portar molts enemics, fins i tot jueus, a més de la impossibilitat d'escriure a nombrosos diaris. Sense ingressos, Aristide Briand, l'ancià teòric de la vaga general, li va confiar missions a Indo-xina que li inspiraran temes per a les seves novel·les. Va començar a col·laborar enL'Humanité i en L'Action, allunyant-se definitivament de l'anarquisme. Després va ser nomenat conservador del museu del castell de Malmaison (1907-1917) i més tard administrador de la Manufactura Nacional de Tapisseria de Beauvais (1917-1934). En 1917 va ser triat com a membre de l'Acadèmia Goncourt. Però malauradament les seves relacions amb el Poder el portaran durant l'ocupació nazi a participar activament amb el règim de Petain i a col·laborar en el diari L'Émacipation nationale, de Jacques Doriot, òrgan del Partit Popular Francès (PPF). Amb l'Alliberament, el març de 1945, haurà de patir una estada forçada a la presó del fort du Hâ, a prop de Bordeus, com a col·laboracionista. En sortir-ne, serà apartat de l'edició i expulsat de l'Acadèmia Goncourt poc abans de morir. Jean Ajalbert va morir el 14 de gener de 1947 mor a Caors (Guiana, Occitània) i fou enterrat a Bredons.
---