[08/01] «La Revolución
Social» - Adnet - Macchi - Rojas - Niubó - Di
Gaetano - Galán - Pezza - Gori - Blanco - Iglesias - Oset -
Ribé - Serralta - Martín Hormigo -
Véran - Agadia - Conde - Bernardi - Pedrazzi - CaillotAnarcoefemèrides
del 8 de gener
Esdeveniments
![Capçalera del primer número de "La Revolución Social"]( "Capçalera del primer número de \"La Revolución Social\"")
Capçalera
del primer número de La Revolución Social
-
Surt La
Revolución Social: El 8 de gener de
1871 surt a Palma (Mallorca, Illes
Balears) el primer número del setmanari anarquista La
Revolución Social.Órgano de la Federación Palmesana de la
Asociación Internacional de los
Trabajadores. Poc dies abans, el 20 de desembre de 1870, el
Consell Local
de la Federació de les Societats Obreres de Palma, adscrita
a l'Associació
Internacional de Treballadors (AIT) i de caràcter
bakuninista, va signar el«Manifest democràtic socialista als treballadors
de Palma i de la seva
província», on anunciava l'aparició
d'aquesta publicació anarcocol·lectivista
que sortiria els diumenges. Portava el lema «Aspiramos a la
Igualdad de clases
por la igualación económica de todos. Esto
sólo es posible después de la
Revolución Social». Dirigit pel paleta Francesc
Tomàs i Oliver, en el consell
de redacció figuraven Joan Sánchez (ebenista),
Guillem Arbós (sabater), Miquel
Fornés (mariner) i Joan Rotger (sabater). Volgué
continuar la tasca d'El Obrero
(1869-870), però els tres exemplars que publicaren foren
sistemàticament
segrestats pel governador civil i Francesc Tomàs empresonat
després que sortís
l'últim número el 22 de gener; Joan
Sánchez aconseguí lliurar-se de la
presó
perquè el seu patró pagà una forta
fiança. S'edità en paper de color rosa.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Naixements
![Fotografia policíaca de Jeanne Adnet (8 de gener de 1894)]( "Fotografia policíaca de Jeanne Adnet (8 de gener de 1894)")
Fotografia policíaca
de Jeanne Adnet (8 de gener de 1894)
-
Jeanne Adnet: El 8 de gener de 1871 neix a Argentan (Baixa
Normandia, França)
la costurera anarquista Jeanne Marie Alphonsine Adnet, també
coneguda com Jeanne Quesnel, pel
seu marit. El 8 de gener
de 1894 va ser fitxada com a anarquista i en aquesta època
no vivia amb son
marit Emmanuel Quesnel, socialista moderat segons ella, i habitava al
domicili
de sa mare a Levallois-Perret (Illa de França,
França) amb sa germana menor
Clotilde Adnet, a qui havia portat a les idees anarquistes. Desconeixem
la data
i el lloc de la seva defunció.
***
![Eugenio Macchi]( "Eugenio Macchi")
Eugenio Macchi
-
Eugenio Macchi: El 8 de gener de 1890 neix a Varese
(Llombardia, Itàlia)
l'anarquista Eugenio Giuseppe Macchi, també conegut com AntonioAstaldi
o Antonio Ansaldi. Sos pares es
deien Albino
Macchi i Giovanna Gramassi. Després de fer estudis primaris,
quan tenia 11 anys
es va traslladà a Gallarate (Llombardia, Itàlia)
i amb 12 emigrà per feia per
primera vegada a Suïssa. L'estiu de 1907 retornà a
Itàlia i es posà a fer feina
d'ajudant de cuina en un hotel de Milà (Llombardia,
Itàlia), però, després de
demostrar el seus principis anarquistes, va ser acomiadat i
retornà a Suïssa,
instal·lant-se al cantó dels Grisons. El desembre
de 1908 va ser detingut a
Davos (Grisons, Suïssa) per «incitació a
la vaga» als treballadors del ferrocarril
Davos-Filisur i va romandre detingut a Coira (Grisons, Suïssa)
un mes, per ser
a continuació expulsat de la Confederació
Helvètica per tres anys, retornant
amb sa família a Gallarate. Poc després,
però, en 1909 va ser detingut a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) mentre distribuïa pamflets
en un míting de protesta
per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i
Guàrdia. En 1910 va ser
cridat a files i l'any següent, mentre estava de
permís, desertà i passà
novament a Suïssa, primer a Oberhofen (Berna, Suïssa)
i des del 1913 a Locarno
(Ticino, Suïssa), on fundà el grup anarquista de
propaganda «Pietro Gori», on
participaren Giuseppe Braggion, Pietro Frontini i Pietro Barana, i que,
segons
la policia, es dissolgué en 1914. Entre 1914 i 1915
col·laborà amb articles
reivindicant la violència i contra la guerra en el
periòdic socialista Libera Stampa,
escrits que no agradaren
gens a la seva redacció. Amnistiat, en 1914
retornà de bell nou a Itàlia i,
cridat a files l'abril de 1915 en plena Gran Guerra, desertà
novament. S'establí
d'antuvi a Berna, on rebé la visita de Mario Montavani, i
després a Zuric. En
1916 va ser tractat pel doctor Varini a Locarno i en 1917, des de
Berna,
desenvolupà una intensa tasca propagandística a
La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel,
Suïssa). Involucrat en l'anomenat «Procés
de les Bombes», amb Carlo Castagna (Paolo
Bertazzi), Francesco Ghezzi, Giacomo
Magni, Angelo Pozzi i Carlo Restelli, el 5 de novembre de 1918 va ser
detingut.
Absolt i compensat per un any de detenció preventiva, va ser
expulsat de Suïssa
el 4 de novembre de 1919 i, gràcies a una amnistia,
pogué instal·lar-se el
gener de 1920 a Milà. Amb Antonio Pietropaolo i Carlo
Restelli, obrí un taller
de mecànica al carrer Casale, que esdevingué lloc
de reunió del moviment
anarquista. El setembre de 1920 participà, amb Giuseppe
Mariani i Giuseppe
Boldrini, en el fallida temptativa de transportar armes i explosius a
les
muntanyes del Vèneto per als obrers ocupants de la factoria
industrial «Franco
Tosi». Entre febrer i març de 1921 fou redactor
responsable dels quatre números
del quinzenal milanès L'Individualista,
fundat per Ugo Fedeli, Pietro Bruzzi i Francesco Ghezzi, i gerent dels
dosúltims números d'Umanità
Nova,
publicats a Milà el 23 i el 24 de març,
coincidint amb l'atemptat al teatre
Diana. Implicat en aquest atemptat, va ser jutjat i condemnat a 11
anys, sis
mesos i 10 dies de presó i a dos anys de
vigilància per «associació criminal i
fabricació, possessió i transport de
bombes». Complí, fins el gener de 1930, la
pena a les presons de l'illa de Favignana i a Torí (Piemont,
Itàlia). El juliol
de 1930, tractà de passar clandestinament a Suïssa
per la frontera entre
Saltrio i Arzo, però s'entaulà un tiroteig en el
qual morí un guàrdia de duanes
i un altre resultà ferit. Després d'aquest intent
fracassat, aconseguí passar
la frontera amb un passaport fals. Instal·lat primer a
Ginebra i després a
Cherbourg (Baixa Normandia, França), emigrà
finalment als Estats Units, on
polemitzà durant molt de temps, en el periòdic
anarquista de Nova York (Nova
York, EUA) L'Adunata dei Refrattari,
amb vells companys, com ara Luigi Fabbri, sobre la posició
mantinguda pels
anarquistes sobre l'atemptat del teatre Diana. El setembre de 1930
acusà,
suposadament des de Moscou (URSS), en L'Adunata
dei Refrattari Carlo Restelli d'haver traït els
companys col·laborant amb
la policia i de ser un espia feixista. Segons informes
policíacs, en 1939
residia a Montevideo (Uruguai) sota el nom d'Antonio
Astaldi. Sembla que en 1956 retorna a Itàlia, on
s'hauria entrevistat
amb Giuseppe Mariani a Gènova (Ligúria,
Itàlia) i, després de passar una curta
estada a Gallarate, retornat a Montevideo. Eugenio Macchi va morir l'11
de juny
de 1970 a Atlántida (Canelones, Uruguai).
***
![Manuel Rojas Sepúlveda]( "Manuel Rojas Sepúlveda")
Manuel Rojas
Sepúlveda
- Manuel Rojas
Sepúlveda:El
8 de gener de 1896 neix
al popular barri de Boedo de Buenos Aires (Argentina) l'escriptor
anarquista
xilè Manuel Rojas Sepúlveda. Sos pares foren els
xilens Manuel Rojas Córdoba y
Dorotea Sepúlveda González. En 1899 la
família s'instal·là a Santiago,
però en
1903 sa mare, vídua, tornà a Buenos Aires. Per
raons econòmiques deixà
d'estudiar als 11 anys i quan tenia 16 creuà la serralada
dels Andes,
realitzant a Xile nombroses feinetes: pintor, electricista, veremador,
peó del
Ferrocarril Transandí, estibador, aprenent de sastre,
talabarder, vigilant de
falutxos a Vaparaíso, consueta i actor en companyies
teatrals (Alejandro
Flores) que recorren el país, etc. És en aquestaèpoca quan s'introduí en el
moviment anarquista i adquireix una important cultura autodidacta a
societats
de resistència, ateneus llibertaris i centres d'estudis
socials. S'afilià a
l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors
Industrials del Món) de Xile i
col·laborà en el periòdic anarquista
de Buenos
Aires La Batalla. En 1915 fou empresonat a
Valparaíso per activitats
subversives. Es casà amb María Luisa Baeza, amb
qui tingué tres fills. Treballà
com a linotipista en el diari La Opinión,
en la revista Numen i
en El Mercurio i més tard a la impremta
de la Universitat de Xile i a la
Biblioteca Nacional (1928), alhora que escriu per a diversos
periòdics, com araLos Tiempos i Las Últimas
Noticias, fent servir el pseudònim Pedro
Norte. Treballarà un temps a l'Hipòdrom
Xile. En 1926 fou detingut,
juntament amb una vintena de companys, a la seu de la
Federació Obrera per
ordre del dictador Carlos Ibañez del Campo.
Sobresortirà com a novel·lista i
contista emmarcat en la «Generació del
1927» o superrealista. Després d'enviduar
es casà amb Valeria López Edwards i
realitzà viatges arreu del món (Europa,
Sud-amèrica, Orient Mitjà). Va dictar
càtedres sobre literatura xilena i
americana a universitats dels Estats Units. Per consell de l'escriptor
i poeta
anarquista Domingo Gómez Rojas --que més tard
serà assassinat per la policia--,
es dedica a posar per escrits les seves múltiples
experiències i començà
lliurant cròniques als diaris. Més endavant es
convertirà en professor de
l'Escola de Periodisme de la Universitat de Xile i també en
director de la
revista Anales de la Universidad de Chile. La seva
novel·lística, caracteritzada pel rebuig del
realisme i del
naturalisme, ha estat qualificada com «literatura
proletària» i entre les seves
obres destaquen Hombres
del Sur (1926),El delincuente(1929), Lanchas
en la bahía (1932),La ciudad de
los Césares (1936),El bonete
maulino (1943),Hijo de
ladrón (1951),Mejor que el
vino (1958),Punta de
rieles (1960),Sombras contra
el muro (1964),La
oscura vida radiante (1971),
etc. En 1951 publicà la seva obra més difosa, Hijo
de ladrón,
que introduí importants innovacions en la narrativa xilena.
També
va escriure poesia, com ara Tonada del transeúnte(1927) i Deshecha
rosa (1954),
a més d'assaigs: De la poesía a la
revolución (1938),Pasé
por México un día (1965) i Viaje al país de los
profetas (1969),
entre d'altres. És autor d'un Manual de literatura chilena (1964). En 1957
se li atorgà el Premi Nacional de Literatura de Xile. Entre
1936 i 1937 fou
president de la Societat d'Escriptors de Xile. Fou nomenat fill
il·lustre de la
ciutat de Valparaíso. En els últims anys de sa
vida col·laborà en el periòdic El
Clarín.
Manuel Rojas Sepúlveda va morir l'11 de març de
1973 a la Clínica
Santa María de Santiago (Xile).
***
![Melcior Niubó Santdiumenge]( "Melcior Niubó Santdiumenge")
Melcior
Niubó Santdiumenge
-
Melcior Niubó Santdiumenge: El 8 de gener–algunes fonts citen erròniament el 4
de gener– de 1912 neix a la Fuliola (Urgell, Catalunya) el
dibuixant,
caricaturista, pintor, il·lustrador i animador de
pel·lícules de dibuixos
animats anarquista Melcior Niubó i Santdiumenge, conegut
sota diversos
pseudònims (Niu, N, Niu-Bo,Santdiumenge, etc.) i
que va fer servir el nom d'Óscar Daniel.
Era fill d'una família humil
mancada d'antecedents artístics i aprengué el seu
ofici de manera autodidacta.
Estudià a l'escola pública de la seva localitat
i, un cop se li va despertar la
seva vocació artística,
freqüentà tallers de creadors plàstics i
acadèmies
lliures. Quan tenia 18 anys s'instal·là a
Barcelona (Catalunya) i començà a
treballar d'il·lustrador i dibuixant per a diverses
editorials, especialment
per a l'Editorial Bruguera, on il·lustrà
col·leccions de novel·les populars i
revistes infantils (La Alegría Infantil, Pulgarcito,
etc.). L'agost
de 1930 exposà, amb Salvador Nabau Fitó (Nab), obra diversa a l'Ateneu
Popular de La Fuliola de Tàrrega (Urgell, Catalunya). En
1930 exposà al Saló d'Humoristes i
participà en els successives edicions fins a
l'any 1936. En aquests anys col·laborà amb
dibuixos i caricatures en la premsa
obrera i anarquista, i satírica, dels anys republicans (La
Campana de Gràcia,El Día Gráfico, L'Esquella
de la Torratxa, Fotogramas, Front,La Humanidad, ¡Ja... ja!,Lecturas, Lleida, La
Mainada, Papitu, Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad,
etc.). També va fer mítings per al moviment
anarquista a diferents localitats
catalanes. En 1932 presentà, amb Salvador Nabau
Fitó, una exposició de
dibuixos, caricatures i aquarel·les als locals de la
Societat Coral Sadurnienca
de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya).
Entre el 21 de gener i el 12
de febrer de 1933 participà a la Galeria Emporium en el I
Saló d'Humoristes de
l'Associació d'Humoristes de Barcelona. En 1933 es
casà civilment a Boldú (La
Fuliola, Urgell, Catalunya) amb Maria Daniel Baró–el primer d'aquestes
característiques que es realitzà a la
província de Lleida– i
s'instal·là amb sa
companya al barri de Gràcia de Barcelona. En 1933
s'implicà en la campanya
abstencionista promoguda per la Confederació Nacional del
Treball (CNT) per a
les eleccions parlamentàries de novembre d'aquell any. En
1934 va fer el servei
militar al Regiment d'Infanteria Núm. 20 d'Osca
(Aragó, Espanya) i el 17 de
febrer de 1935 va ser jutjat en consell de guerra per«incitació a la sedició».
L'abril de 1935 va fer una exposició de 85 dibuixos i
caricatures als locals de
la Palestra de Tàrrega, organitzada per la Unió
d'Estudiants Targarins (UET).
En 1936 exposà obra seva al Saló dels Idealistes
Pràctics de Barcelona. Durant
la guerra civil, segons alguns, s'afilià al Bloc Obrer i
Camperol (BOC) i al
Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM); també
entrà a formar part de
l'Associació d'Escriptors i Artistes Socials, promoguda pel
POUM i constituïda
el 29 de juliol de 1936, i en la qual formaven part Alfons Vila
Franquesa (Shum),
Jordi Arquer Saltor, Josep Comabella Rabassa, Josep Contel, Leandre
Cristòfol
Peralba, Antoni García Lamolla, Julián
Gómez García (Julián Gorkin),
Salvador Roca Roca, Emili Sabater, Francesc Serinyà Zarauz i
Joan Baptista
Xuriguera Parramona, entre d'altres, molts d'anarquistes. Durant els«Fets de
Maig» de 1937, participà en les lluites de carrer
al costat dels anarquistes
contra la reacció estalinista. Cap el 1937 es
presentà com a voluntari al front
d'Aragó –les informacions que diuen que fou correu
motoritzat són errònies– i
fou comissari polític amb grau de comandant. L'octubre de
1938 guanyà un premi
de 500 pessetes en un concurs de caricatures antifeixistes organitzat
pel diariVanguardiaPostal,òrgan del Sindicat de Correus de la Unió
General de Treballadors (UGT). El gener de 1939, quan el triomf
franquista era
un fet i deixant sa família a Barcelona, passà a
peu els Pirineus i va ser
tancat al camp de concentració d'Argelers, on
coincidí amb el dibuixant i
col·laborador de Solidaridad Obrera
Gustau Vila Bergadà (Grapa).
Al camp de concentració realitzà dibuixos sobre«la bona acollida dels
refugiats republicans a França». Quatre mesos
després va ser traslladat al camp
de concentració de Brams, on també va fer
dibuixos. En 1940 visqué a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània), on col·laborà
en algunes revistes sota el pseudònim Óscar
Daniel. Durant l'ocupació alemanya, a finals de
1941, retornà a Barcelona,
amb el nom d'Óscar Daniel,
pseudònim que ja havia fet servir des de
1936, i s'instal·là al barri de Horta,
incorporant-se en diferents revistes (Lecturas,Pulgarcito, TBO, etc.). Entre
1942 i 1949 treballà per a l'estudi
d'animació «Dibujos Animados
Chamartín», a la Casa Batlló d'aquesta
ciutat,
participant en nombroses pel·lícules,
especialment en la secció de fons i de
maquetes, com ara La sartén de Civilón
(1942), Garabatos José Nieto
(1944), Garabatos Valeriano León (1944),
etc. En 1943 va fer una
exposició a les Galeries Laietanes de Barcelona. En 1949
entrà a treballar en l'empresa
de dibuixos animats «Estela Films», on
col·laborà en la pel·lículaErasé una
vez... (1950). Posteriorment es guanyà la vida com
pogué fent dibuixos
(historietes infantils, llibres de literatura infantil i de poemes,
postals,
felicitacions nadalenques, acudits gràfics, quaderns per
acolorir, etc.) per a
diferents editorials (Baguñà Hermanos, Bruguera,
Ediciones Generales, Hércules,
Hispano Americana, Mateu, Roma, TBO, Toray, Torras, etc.). En 1963
exposà al
Centre Lleidatà de Barcelona una sèrie de
caricatures dels membres d'aquesta
associació. Melcior Niubó Santdiumenge va morir
el 31 de desembre de 1983 –algunes
fonts citen erròniament 1982– a l'Hospital de
Bellvitge de l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat
l'endemà al seu poble natal,
on figura oficialment com a lloc de defunció. En 2013 el
Reial Cercle Artístic
de Barcelona li va retre una exposició d'homenatge.
Homenatge
a Melcior Niubó Santdiumenge «Niu», en
Barret Picat (Linyola, juny de 2013)
***
![Dante Di Gaetano]( "Dante Di Gaetano")
Dante
Di Gaetano
- Dante Di
Gaetano: El 8 de gener de 1924 neix a Milà
(Llombardia, Itàlia) el ferrer anarquista
Dante Di Gaetano. Son pare, Salvatore, també fou ferrer i
anarquista. Quan
encara era adolescent s'integrà en el moviment llibertari.
Quan la II Guerra
Mundial, formà part de la «Brigada
Bruzzi-Malatesta», grup de la resistència
partisana anarquista que operava a Milà. Després
de la guerra milità en la
Federació Anarquista Italiana (FAI) i a
començament dels anys cinquanta jugà un
paper important en el «Grup Juvenil» per a atreure
els joves al moviment. El
novembre de 1955, amb Franco Leggio, organitzà una
Comissió Provisional de
Relacions de les Joventuts Llibertàries, de la qual va ser
nomenat secretari, i
que tenia com a finalitat organitzar un congrés
internacional i fundar una nova
organització, la Federació Anarquista Juvenil
(FAJ), que arreplegués militants
italians, francesos i espanyols, centrada en la lluita antifranquista.
El 25 i
el 26 de desembre de 1955, amb Mario Barbani, organitzà a
Liorna (Toscana,
Itàlia) un congrés nacional de joves anarquistes
i intentà formar una
organització seguint el model de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries
(FIJL), establint una important correspondència amb els
grups i individualitats
d'arreu d'Itàlia, la qual posteriorment va ser llegada a
l'Archivio Proletario
Internazionale de Milà. Fou col·laborador d'Umanità
Nova i Il Libertario. El
juliol de
1956 fou un dels organitzadors al Teatro Nuovo de Milà d'una
gran manifestació«Per la llibertat del poble espanyol» en la qual
participaren tots els
moviments antifeixistes de la ciutat. L'assassinat de Giuseppe Pinelli,
el 15
de desembre de 1969, l'afectà profundament, ja que el
considerava com a un
germà. En 1995 el seu testimoni va ser recollit en el
documental Gli anarchici nella Resistenza.
En 1997
son fill Libero també morí, cosa que
també el deixà molt afligit. Abans de
morir llegà la seva biblioteca a la FAI de Milà.
Dante Di Gaetano va morir l'11
d'abril de 2010 a Milà (Llombardia, Itàlia) i fou
enterrat dos dies després al
cementiri milanès de Musocco.
***
![Belén Galán Sosa]( "Belén Galán Sosa")
Belén
Galán Sosa
- Belén
Galán Sosa:
El 8 de gener de 1988 neix a Càceres (Extremadura, Espanya)
l'activista anarquista
i anarcosindicalista María Belén Galán
Sosa. Amb sa família es traslladà a Algesires
(Cadis, Andalusia, Espanya). Cap el 2002 entrà a formar part
de l'Ateneu
Llibertari de La Línea de la Concepción (Cadis,
Andalusia, Espanya). En 2005 es
traslladà a Granada (Andalusia, Espanya), on
començà a estudiar Ciències de
l'Educació i s'afilià al Sindicat d'Ensenyament
de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Granada, encarregant-se de l'organització
de la Biblioteca del
sindicat i ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara les
secretaries d'Acció
Social i Pro-Presos. També formà part de
diferents col·lectius llibertaris, com
ara el «Centro Social Okupado de los 15 Gatos» o la
Creu Negra Anarquista
(CNA). En aquesta època treballà en l'hostaleria
i en empreses de telefonia. En
2006 participà en el Congrés Internacional de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) que se celebrà a Manchester (North West
England,
Anglaterra). Col·laborà activament en la
Coordinadora Estatal de l'Ensenyament
de la CNT i en les mobilitzacions a Granada contra el «Pla
Bolonya». També actuà
en representacions teatrals de caràcter social i en altres
iniciatives
culturals. Els últims quatre anys de la seva vida els
patí lluitant contra el
càncer. Belén Galán Sosa va morir el
22 d'agost de 2010 a Granollers (Vallès
Oriental, Catalunya) i fou incinerada, escampant quatre dies
després les seves
cendres en un bosc granadí.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Defuncions
![Grup de garibaldins]( "Grup de garibaldins")
Grup de
garibaldins
-
Vincenzo Pezza:
El 8 de gener de 1873 mor a Nàpols (Campània,
Itàlia) l'agitador anarquista i
internacionalista bakuninista Vincenzo Pezza, també conegut
com Burbero.
Havia nascut en 1841 a Milà (Llombardia, Itàlia)
en una família burgesa.
D'antuvi republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, en 1866
s'enrolà en les
columnes de voluntaris garibaldines (Corpo Volontari Italiani),
després d'haver
seguit Giuseppe Garibaldi en la conquesta de Sicília uns
anys abans. Després
fou redactor del periòdic republicà Il
Gazzettino Rosa, editat pel
garibaldí Achille Bizzoni (Fortunio) i on
col·laboraven Felice Cameroni,
Giuseppe Mussi, Andrea Ghinosi, Antonio Billia, Carlo Tivaroni, entre
d'altres.
L'exemple de la Comuna de París el decantà cap a
l'anarquisme i s'acostà a
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), en la
seva versió
antiautoritària. Seguidor de Mikhail Bakunin, el 15
d'octubre de 1871 el
conegué a Locarno, amb qui va fer una gran amistat. El 16 de
febrer de 1871
fundà a Milà el setmanari Il Martello.
Giornale democratico socialista degli
operai (El Martell), òrgan del Circolo Operaio
Milanese (Cercle Obrer
Milanès), i que només publicà quatre
números, segrestats tots per la policia. A
finals de març de 1871 fou detingut per editar aquest
periòdic, jutjat el maig
i condemnat a cinc mesos de presó, però abans
d'acabar el juliol fugí de la
presó i marxà a Suïssa.
Després es lliurà a escampar arreu
d'Itàlia seccions
italianes de la Internacional, que finalment es reuniren el 4 d'agost
de 1871
en la Conferència de Rimini per crear la
Federació Italiana de la
Internacional, de caire antiautoritari bakuninista. A Zuric (Zuric,
Suïssa)
compartí exili amb Errico Malatesta. El 18 d'agost de 1872 a
La Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa) assistí, amb Carlo
Cafiero, al Congrés de la Federació del
Jura. També assistí, el 15 de setembre de 1872,
al Congrés de Saint-Imier de
l'AIT. Poc mesos després, força malalt, Vicenzo
Pezza va morir tuberculós el 8 de
gener de 1873 a Nàpols (Campània,
Itàlia) a braços de son pare Luigi. Els seus
funerals laics, realitzats dos dies després, van ser seguits
per una gentada
formada per obrers i estudiants. Les autoritats es negaren a autoritzar
el seu
enterrament al cementiri catòlic local, però
pressionats pels amics i companys,
permeteren finalment que fos sepultat en una zona perifèrica
reservada als
infants que naixien morts, basant la seva decisió, en
què «qui està mancat de
religió és com qui no ha viscut mai».
***
![Pietro Gori (Rosignano Marittimo, gener 1910)]( "Pietro Gori (Rosignano Marittimo, gener 1910)")
Pietro
Gori (Rosignano Marittimo, gener 1910)
-
Pietro Gori: El 8
de gener de 1911 mor a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia)
l'advocat i
propagandista anarquista Pietro Gori. Havia nascut el 14 d'agost de
1865 a
Messina (Sicília, Itàlia). De pares toscans, en
1878 la família es va
traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una
associació monàrquica
de la qual és expulsat per «conducta
indigna»; després va col·laborar en La
Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la
Universitat de Pisa i
ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del
qual arribarà a
ser una de les figures més influents. En 1887 va ser
detingut per un article
escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per
haver denunciat la presència de
vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de
l'associació d'estudiants, va organitzar la
commemoració del 340 aniversari del
naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va
llicenciar en Dret amb la
tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel
prestigiós jurista Francesco
Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el
pseudònim Rigo
(anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli,
que
conté textos de les seves primeres conferències;
aquesta publicació va implicar
la seva detenció per «instigació a
l'odi de classe», acusació de la qual
sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats,
companys i professors de la
universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser
novament detingut com a organitzador de la manifestació del
Primer de Maig a
Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que
es va reduir
després de l'apel·lació,
però romandrà empresonat, primer a Liorna i
després a
Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a
Milà, va exercir de misser
amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico
Malatesta
en la Conferència de Capolago, on es va decidir la
fundació del Partit
Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va
participar a Milà
en el Congrés del Partit Obrer Italià i va
traduir per a la Biblioteca Popular
Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels.
A finals de 1891 va
començar a publicar L'Amico del popolo,
un periòdic que s'autodefinia
com «socialista anàrquic» i del qual va
treure 27 números, tots segrestats, i
que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una
conferència sobre «Socialisme legalista i
socialisme anàrquic» celebrada a
Milà, va explicar les postures anarquistes fortament
criticades pel socialisme
reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost
de
1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i
Socialistes
celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la
majoria reformista
que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que
després passarà
a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la
policia, quan arribava el
Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament.
En un d'aquests
arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una
de les cançons més
famoses: Inno del Primo Maggio. La seva obra
poètica Alla conquista
dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie,
publicades mesos després, es
van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de
9.000 còpies. La seva
activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a
conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va
participar en
el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i
va fundar la
revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu
vida a causa de les
contínues intervencions de les autoritats.
Després de l'aprovació per part del
govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol
de 1894,
va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat
del
president francès Sadi Carnot perquè havia
defensat en un procés a Milà i havia
mantingut correspondència amb el seu assassí,
Sante Caserio. Per evitar una
condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano
(Suïssa). El gener de 1895 va
ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i,
després de dues
setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta
ocasió va
compondre la lletra de la que serà la seva
cançó anarquista més famosa: Addio
a Lugano. Després de passar per Alemanya i
Bèlgica, es va instal·lar a
Londres, on va conèixer els principals exponents de
l'anarquisme mundial.
Després del seu breu període angles, va viatjar a
Nova York on va començar unaàmplia gira de conferències --més de
400 en un any-- pels Estats Units i per
Canadà. Durant aquesta època va
col·laborar en la revista La Questione
Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per
participar com a
delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon
Congrés de
Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va
ser ingressat al
National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos
parlamentaris, el
govern italià va acceptar el seu retorn al país,
però obligat a residir en
principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els
contactes amb el moviment
anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys
llibertaris i en la col·laboració en
periòdics anarquistes, com ara Agitazione,
d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de
protestes
arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre
amb duresa. El 7 de
maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va
ordenar l'Exèrcit
disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones --el
nombre de
morts varia segons la font. La repressió contra els partits
d'esquerra i els
sindicats també va ser força dura. Gori va haver
d'exiliar-se de bell nou per
evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va
embarcar cap a
l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats
política i
científica; a més de promoure
sindicats --va participar en 1901 en el congrés
constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que
donarà naixement en
1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)--, va
impartir cursos de
criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología
Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i
gràcies a una
amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb
Luigi Fabbri, va
fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un
viatge a Egipte i a
Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a
Itàlia, ocupat en les
seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat
defensor
dels companys detinguts. En morir va deixar una gran
producció literària, que
va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres
anarquistes,
passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de
les seves famoses
conferències i cançons. La plaça
principal de Portoferraio, on es troba
l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom. Pietro Gori
està enterrat al
cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia).
***
![Joaquín Blanco Martínez]( "Joaquín Blanco Martínez")
Joaquín
Blanco Martínez
-
Joaquín Blanco
Martínez: El 8 de gener de 1933 mor a Barcelona
(Catalunya) el militant
anarcosindicalista Joaquín Blanco Martínez,
també conegut com El Picón o El Valladolid.
Havia nascut
cap al 1901 a Valladolid (Castella, Espanya). Polidor d'ofici i
militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), fou
col·laborador de «Los Solidarios»,
grup d'acció que s'oposà al pistolerisme de la
patronal catalana. Durant la
dictadura de Primo de Rivera milità en el Sindicat
Metal·lúrgic cenetista.
Acompanyava permanentment Ángel Pestaña en
prevenció de possibles agressions.
En 1922, amb José Alcodori Villalba i José
Claramonte Gómez, participà en un
intent d'atemptat contra Martínez Anido. En aquestaèpoca feia servir el nom deJosé Picón Martínez
(El Valladolid) i també era membre del
grup
de xoc de Josep Batlle Salvat i de Ramon Rius. El 25 de setembre de
1924 fou
jutjat i condemnat a cadena perpètua i a 14 anys de
presó per les morts, el 4
de juny de 1923 al carrer del Carme de Barcelona, d'un agent de
vigilància, Jesús
Fernández Alegría, i d'un taverner que passava
per allà, Pere Garriga Busquets,
que es van posar enmig quan anaven a liquidar Pere M. Homs Sord,
advocat de la
CNT que s'havia fet confident de la policia i que finalment
resultà sa i
estalvi. Fou un dels 74 anarquistes presos a la Model de Barcelona que
signà la«Carta abierta a los camaradas anarquistas»
publicada en Solidaridad Proletaria
de Barcelona el març de 1925 i on es
plantejava la necessitat de crear una federació anarquista
d'àmbit ibèric, idea
que dos anys més tard donà lloc a la
creació de la Federació Anarquista
Ibèrica
(FAI). Tancat al penal de Figueres, pogué fugir-ne l'11 de
febrer de 1930 amb
altres cinc companys (Amadeu Samartí
Suñé, Pere Oro Ricart, Joaquim Pons Gilmar,
Bernat Ramis Visellarch i David Piedrahita Luis). Detingut amb aquests
companys
a l'estació de Perpinyà, fou tancat per«ús de documentació falsa i
vagabunderia». Els cinc foren exonerats de
l'acusació, però van ser traslladats
a la presó de Montpeller perquè pesava una ordre
d'extradició per l'atracament
de la Casa Salisachs. Finalment, gràcies a una intensa
campanya de suport, fou
alliberat el juny de 1931 i expulsat de França. Novament a
Catalunya,
s'incorporà al Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT
barcelonina. Formà part del
Comitè Revolucionari que encapçalà la
insurrecció anarquista de gener de 1933.
Joaquín Blanco Martínez caigué mort el
8 de gener de 1933 a les escales del
Sindicat de la Indústria Hostalera (Sindicat
Gastronòmic) de Barcelona
(Catalunya) durant el setge policíac arran de l'aixecament
anarcosindicalista
d'aquell dia. Deixà una important biblioteca.
***
![Tomás Iglesias Iglesias]( "Tomás Iglesias Iglesias")
Tomás
Iglesias Iglesias
-
Tomás Iglesias Iglesias: El 8 de gener de 1942
mor al camp de concentració de
Güsen (Alta Àustria, Àustria)
l'anarcosindicalista Tomás Iglesias Iglesias.
Havia nascut el 9 de juny de 1903 a Casas del Monte
(Càceres, Extremadura,
Espanya). A començament de la dècada dels trenta
emigrà a Catalunya i a inicis
de 1936 s'instal·là a Sitges (Garraf, Catalunya),
on entrà a treballar en una
fàbrica de ciment i s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). A
Sitges conegué Ana Carrión (Anita),
que esdevindrà sa companya. Arran del cop militar feixista
de juliol de 1936
s'allistà a les milícies i l'agost de 1936
participà en l'intent fracassat de
conquesta de Mallorca, que havia quedat en mans feixistes. El 18 de
febrer de
1937 el Comitè de Defensa de Sitges el va unir«lliurement» amb sa companya. El
febrer de 1938 nasqué sa filla Llibertat. El gener de 1939,
quan el triomf
franquista era un fet, passà a França, quedant sa
família a Sitges. Anita
tingué molt de problemes amb les autoritats feixistes, ja
que no reconeixien la
seva «unió lliure» i obligaren a canviar
de nom sa filla, que de Llibertat
passà a dir-se Encarnación, com sa padrina.
Internat al camp de concentració
d'Argelers, acabà enrolant-se en la XI Companyia de
Treballadors Estrangers
(CTE) i va ser enviat als Alps, on treballà en la
construcció de ponts i de
carreteres. Després va ser enviat a La Condamine
(Alsàcia, França) per a
treballar en la «Línia Maginot». Entre
febrer i març de 1940 romania a Gorze
(Lorena, França). Detingut per les tropes alemanyes, va ser
enviat, amb la
matrícula 86.877, l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa
Saxònia, Alemanya) i el
27 de gener de 1941 arribà, amb la matrícula
5.991, al camp de concentració de
Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 30 de juny
de 1941 va ser traslladat a
Gusen. Tomás Iglesias Iglesias va morir el 8 de gener de
1942 al camp de
concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria).
***
![Jorge Oset Palacios]( "Jorge Oset Palacios")
Jorge
Oset Palacios
- Jorge Oset Palacios:
El 8 de gener de
1953 és executat a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista i resistent
antifranquista Jorge Oset Palacios, també citat com a
José i com aÁngel i els llinatges com a Osset i com a Palacio. Havia
nascut el 3 de juliol de
1920 a Madrid (Espanya). Impressor de professió, estava
afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra
civil fou comissari
de guerra. Amb el triomf feixista s'exilià a
França. Instal·lat a Tolosa de
Llenguadoc, a mitjans de setembre de 1951 creuà els
Pirineus, com a membre un
grup d'acció comissionat per la CNT, amb José
Avelino Cortés Muñiz i Pedro González
Fernández, amb la finalitat d'eliminar el traïdor
Macario P. Laissés. A
Barcelona el grup contactà amb el guerriller llibertari
Josep Lluis Facerías,
el qual els proveí d'un amagatall i de diners. El 21
d'octubre de 1951
participà amb el grup de Facerías en el cop al
prostíbul Meublé Pedralbes, on
fou abatut el destacat feixista Antonio Massana Sanjuán. El
24 d'octubre,
després d'una reunió amb Facerías, el
grup decidí fer costat un projecte de
distribució de propaganda antifranquista a gran escala,
projecte que fou
finançat mitjançant una col·lecta
publicada en el periòdic parisenc Solidaridad
Obrera. L'endemà, 25
d'octubre de 1951, després de ser interceptat per les
autoritats franquistes,
va ser ferit i detingut, juntament amb González, per la
policia franquista;
posteriorment va ser també detingut Cortés.
Tancats a la presó Model de
Barcelona, van ser absolutament abandonats pel Moviment Llibertari
Espanyol
(MLE). El setembre de 1952 van ser jutjats en consell de guerra i
condemnats a
mort. Jorge Oset Palacios, i els seus dos companys, van ser garrotats
el 8 de
gener de 1953 al pati de la presó Model de Barcelona
(Catalunya). Josep Lluís
Facerías va escriure un text en la seva memòria
sota el títol «Para que su
muerte no haya sido en vano», que va ser publicat en el
número 2, del 15 de
febrer de 1953, del periòdic anarquista italià Lotta Anarchica.
***
![Necrològica de Josep Ribé Soperas apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" de l'11 de febrer de 1954]( "Necrològica de Josep Ribé Soperas apareguda en el periòdic parisenc \"Solidaridad Obrera\" de l'11 de febrer de 1954")
Necrològica
de Josep Ribé Soperas apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera de l'11 de febrer de 1954
-
Josep Ribé Soperas: El 8 de gener de 1954 mor a
Sent Gironç (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista Josep Ribé
Soperas. Havia nascut en lloc i data
indeterminats. A començament del segle
començà a militar en els files dels
grups populistes dels «Joves Bàrbars»
del Partit Republicà Radical (PRR)
d'Alejandro Lerroux García, però,
després d'adonar-se de l'ambigüitat d'aquest
moviment, amb 15 anys, s'integrà en els grups anarquistes i
en el Sindicat Únic
de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del
Treball (CNT),
participant en els fets revolucionaris de la «Setmana
Tràgica» de 1909. En els
anys vint, durant l'època del governador civil de Barcelona
Severiano Martínez
Anido i del cap de policia Miguel Arlegui Bayones, va estar tancat en
diverses
ocasions a la Presó Model de Barcelona. Tramoista de
professió, estava afiliat
al Sindicat Únic d'Espectacles Públics (SUEP) de
Barcelona de la CNT i fou un
dels organitzadors i impulsor de la lluita sindical i de les vagues
contra la
patronal dels cinemes i dels teatres barcelonins, aconseguint un gran
augment
del nombre d'afiliats al sindicat, en detriment de la
militància del sindicat
socialista Unió General de Treballadors (UGT). El maig de
1926 va ser denunciat
al Jutjat Municipal de Barcelona per una brega al Teatre Eldorado amb
Josep
Soler Iniesta, tramoista company de feina. Quan el cop militar feixista
de
juliol de 1936, participà en la resposta popular als
carrers, especialment a la
zona del Paral·lel. Com a membre del Comitè
Central del SUEP, el Comitè
Regional de Catalunya de la CNT el nomenà, amb Vicente
Barriendos i Lacalle, responsable
de la col·lectivització dels espectacles
públics a Barcelona i de
l'organització del sector als pobles catalans. En aquestaèpoca realitzà
diferents gires propagandístiques a França. El
febrer de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, passà a França i va ser
internat en diversos camps de
concentració. Després
s'instal·là a Tarba (Llenguadoc,
Occitània). Quan
l'ocupació alemanya, va ser detingut per la Gestapo i enviat
a Dunkerque (Flandes
del Sud) enquadrat en el Servei de Treball Obligatori (STO). Encara que
malalt,
aconseguí fugir-ne i arribar a Occitània, on
participà en la resistència a la
zona de Sent Gaudenç. Després de la II Guerra
Mundial, les seves malalties
(patiments al cor, asma, bronquitis aguda i crònica, etc.)
s'agreujaren i es va
veure obligat a romandre hospitalitzat durant llargues estones i
impossibilitat
per a la feina. Durant la postguerra milità en la CNT i en
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA), i membre de l'Spanish Refugee Aid
(SRA, Ajuda
al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York
(Nova
York, EUA), organitzacions de les quals va rebre ajuda. Josep
Ribé Soperas va
morir, allunyat de sa família, que havia quedat a Barcelona,
el 8 de gener de
1954 a l'Hospital de Sent Gironç (Llenguadoc,
Occitània).
***
![Joan Serralta Miralles]( "Joan Serralta Miralles")
Joan
Serralta Miralles
-
Joan Serralta Miralles: El 8 de gener de 1970 mor, sembla,
a Pesenàs
(Llenguadoc, Occitània) l'escultor anarcosindicalista Joan
Serralta Miralles.
Havia nascut el 15 d'agost de 1904 a Vinaròs (Baix Maestrat,
País Valencià). Emigrat
a Barcelona (Catalunya), treballà d'escultor de pedra i
milità en el Sindicat
de la Construcció de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) d'aquesta ciutat.
A començament de novembre de 1931 estava pres al
vaixell-presó Antonio
López, ancorat al port de
Barcelona. El 10 de març de 1932, des de la presó
i juntament amb la majoria
dels reclosos cenetistes, signà la resposta contra el«Manifest Trentista», tot
demanant l'expulsió de la CNT d'Ángel
Pestaña Núñez i de la resta de
signants
d'aquest document. En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França i, sembla,
acabà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que
va ser destinada
als treballs de les fortificacions de la «Línia
Maginot». Durant l'ocupació
alemanya, va ser fet presoner la primavera de 1940 i reclòs
a l'stalag V-D d'Estrasburg
(Alsàcia). El 13
de desembre de 1940 ingressà al camp de
concentració de Mauthausen (AltraÀustria, Àustria) sota la matrícula
5.281. En aquest camp va ser obligat a
esculpir un bust de la mare d'Adolf Hitler. Després de
l'alliberament del camp
el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades, va ser repatriat a
França. Va ser
nomenat secretari de la CNT en l'exili. Instal·lat a
Pesenàs (Llenguadoc,
Occitània), fou membre de la Zona 6 de la
Federació Espanyola de Deportats i
Interns Polítics (FEDIP). Malalt durant molt de temps, Joan
Serralta Miralles
va morir el 8 de gener de 1970, sembla, a Pesenàs
(Llenguadoc, Occitània). El
seu testimoni sobre Mauthausen va ser recollit pel Museu Memorial de
l'Exili
(MUME) de la Jonquera (Alt Empordà, Catalunya).
---
Continua...
---
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
![Portada d'un número d'"El Luchador" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/elluchador.jpg "Portada d'un número d'\"El Luchador\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
![Charles Aigon (dreta) [ca. 1920] [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/documents/aigon/aigon01.jpg "Charles Aigon (dreta) [ca. 1920] [militants-anarchistes.info]")
![Jesús Veiga Fervenza (esquerra) amb un company (Bordeus, ca. 1948) [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/veigafervenza.jpg "Jesús Veiga Fervenza (esquerra) amb un company (Bordeus, ca. 1948) [militants-anarchistes.info]")
![Fernado Santos Arranha (ca. 1960) [Projecto Mosca]](http://www.estelnegre.org/fotos/arranhafernandosantos.jpg "Fernado Santos Arranha (ca. 1960) [Projecto Mosca]")
