[18/04] «La Justicia Humana» -«We have fed you all a thousand years» -
Míting de «Los Amigos de Durruti» -
Quental - Labadie - Manetti - Gouzien - Granach - Sendón -
Ciarravano - López Gracia - Vicente Castells -
Escalé - Morneghini - García Rodríguez
- Briones - Haldimann - Gómez PérezAnarcoefemèrides
del 18 d'abril
Esdeveniments
![Capçalera del primer número de "La Justicia Humana"]( "Capçalera del primer número de \"La Justicia Humana\"")
Capçalera del primer
número de La Justicia
Humana
- Surt La Justicia Humana:
El 18 d'abril de 1886 surt a Barcelona (Catalunya) el primer
número del
periòdic La Justicia Humana. Quincenal comunista
anárquico. Aquesta
publicació de periodicitat en realitat irregular
serà el primer òrgan
d'expressió anarcocomunista de la Península. El
gerent en va ser Francesc Pagès
i altres responsables foren Victorià San José,
Emili Hugas, Martí Borràs Jover i
Jaume Clarà --l'anomenat «Grup de
Gràcia», pel barri barceloní on
actuaven. La
introducció de l'anarcocomunisme a la Península
va suposar un canvi radical en
la concepció de l'organització i aquesta
publicació serà la introductora de la
teoria segons la qual ja no es dipositava cap confiança en
una estructura
perfecta organitzativa anarquista («organització
positiva»), sinó que es
defensava emfàticament l'organització
espontània («organització
negativa») i el
desenvolupament d'aquesta teoria en grups petits, que resultaran
efímers; són
els primers plantejaments teòrics d'allò que
passarà a anomenar-se «grups
d'afinitat», que tanta importància tindran en el
moviment anarquista
peninsular. A mitjans de 1886 només aquesta
publicació defensava el comunisme
anarquista, la resta de periòdics llibertaris (Bandera
Social, El Grito del
Pueblo, La Lucha Obrera, El Cuarto Estado,Los Deseredados,La Asociación, etc.) reivindicaven
l'anarquisme col·lectivista. En varen
sortir vuit números, l'últim el 25 de novembre de
1886. El 2 de juny de 1888
apareixeria el seu successor Tierra y Libertad, que
tindria més sort en
l'escampament de les idees anarcocomunistes.
***
![«We have fed you all a thousand years»]( "«We have fed you all a thousand years»")
We have fed you all a thousand
years
-
Surt We have
fed you all a thousand years: El 18 d'abril de
1908 es publica per primera
vegada a Chicago (Illinois, EUA), en l'Industrial Union
Bulletin,
setmanari de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW,
Treballadors Industrials del Món), el poema We
Have Fed You All a Thousand
Years. Escrit per «Un proletari
desconegut», fou musicat en 1916 per
Rudolph von Liebich. Aquesta cançó, que descriu
la misèria i l'opressió de la
classe treballadora, tingué un gran èxit i
ràpidament es convertí en un himne
de l'IWW.
We have fed you all a thousand years
***
!["Los Amigos de Durruti"]( "\"Los Amigos de Durruti\"")
"Los
Amigos de Durruti"
- Míting de«Los
Amigos de Durruti»: El 18 d'abril de 1937 al
Teatre Poliorama de Barcelona
(Catalunya), ple de gom a gom, l'Agrupació «Los
Amigos de Durruti» realitza el
seu primer míting, presentació pública
de la seva existència i del seu
programa. En van ser els oradors Francesc Pellicer --del Sindicat de
l'Alimentació
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya,
el més nombrós amb
cent mil afiliats--, Pablo Ruiz --delegat de l'Agrupació de
Gelsa de la Columna
Durruti--, Jaume Balius Mir --promotor de l'Agrupació«Los
Amigos de Durruti»-- i
Francisco Carreño --membre del
Comitè de Guerra
de la Columna Durruti. Vicente Pérez Viche (Combina)
--militant molt
popular entre els treballadors, president del Sindicat de Transports i
cap de
la minoria confederal en l'Ajuntament de Barcelona--, que havia de
prendre part
també en l'acte, es trobava a València, d'on
envià la seva adhesió. L'acte fou
presidit per Romero. Aquest començà l'acte
recordant la figura de Durruti per
després passar a parlar sobre el tema de les
subsistències, que havien arribat
a tenir un preu impossible de pagar amb els jornals d'aleshores, i la
necessitat de suprimir els especuladors. Després
prengué la paraula Pablo Ruiz
que enraonà sobre l'exèrcit revolucionari
(formació, vicissituds al front
d'Aragó, comandament únic, necessitat d'adquirir
armament eficient, crítiques a
l'Exèrcit Popular i els seus oficials, etc.). Jaume Balius,
que mai no fou un
bon orador, llegí unes quartilles sobre la guerra i la
revolució, recordà
Ascaso, reivindicà la socialització de les
riqueses del país, criticà durament
la classe que s'havia format de «nous rics» i els
polítics parlamentaris, i
sobre l'obligació de depurar la reraguarda. Francisco
Carreño, que parlà enúltim lloc i al qual se'l demanà«moderació», desenvolupa el tema de la
unitat
sindical i la col·laboració política i
explicà que si per guanyar la guerra es
perdia la revolució, dins d'uns quants anys tornaria a
produir-se altre
moviment feixista; també blasmà contra la
propietat privada, rebutjada pel
poble que lluitava per la socialització, i contra la premsa
burgesa, defensora
de la contrarevolució. Acabà el seu discurs
reivindicant la indispensabilitat
de la unitat sindical i proletària basada en la sinceritat i
demanà la
llibertat dels presos, especialment la de Francisco Maroto del Ojo,
pres pel
governador d'Almeria. Romero, finalment, llegí unes
conclusions i es donà per
acabat l'acte. Russell Blackwell (Rosalio Negrete) i
Hugo Oehler, de la
nord-americana Revolutionary Workers League (RWL, Lliga de Treballadors
Revolucionaris) propera al Partit Obrer d'Unificació
Marxista (POUM), redactaren
un informe escrit sobre aquest acte datat a Barcelona aquest mateix dia
i que
fou publicat per primer cop en Fourth International
aquell any. L'acte
fou ressenyat per diversos periòdics, però fou
silenciat per Solidaridad
Obrera ja que la línia oficial de la CNT era
completament oposada a
l'Agrupació «Los Amigos de Durruti».
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Naixements
![Antero de Quental (ca. 1864)]( "Antero de Quental (ca. 1864)")
Antero de Quental (ca. 1864)
-
Antero de
Quental: El 18 d'abril de 1842 neix a Ponta Delgada (Illa
de São Miguel, Açores)
l'escriptor, poeta i pensador anarquista Antero Tarquínio de
Quental. Era fill
de Fernando de Quental, combatent liberal durant la Guerra Civil
portuguesa, i
de Ana Guilhermina da Maia, i tingué vuit germans.
Després de rebre,
especialment de sa mare, una educació religiosa i
tradicional, i de fer els
estudis primaris al Col·legi do Pórtico de la
seva ciutat natal (1852-1853), a l'Escola
Acadèmia de Lisboa (1853-1855) i al Col·legi de
Sao Bento de Coimbra
(1856-1859), amb 16 anys es matriculà en Dret a la
Universitat de Coïmbra (Coïmbra,
Centre, Portugal). En aquesta ciutat descobrí les idees
socialistes i les
lluites d'emancipació nacional de Polònia i
d'Itàlia, i fundà la «Sociedade do
Raio» (Societat del Llamp), societat secreta molt
influenciada per les
pràctiques maçòniques creada amb la
finalitat de renovar el país mitjançant la
literatura i que durant les turmentes elèctriques
realitzaven uns rituals on es
llançaven desafiaments blasfems a Déu. En aquestaèpoca col·laborà en O
Académico. En 1861 publicà els seus
primers sonets i l'any següent, quan es desencadenaren
importants
manifestacions estudiantils, redactà el «Manifest
dels Estudiants de la
Universitat de Coïmbra a la Opinió
Il·lustrada del País», que va ser
signat per
314 estudiants. En 1865 publicà Odes
modernas,
fortament influenciades per la filosofia hegeliana i pel
socialisme de Pierre-Joseph Proudhon i on enaltia l'acció
revolucionària. També
en 1865 s'engegà l'anomenada «Questão
do Bom Senso
e Bom Gosto» (Qüestió del
Sentit Comú i del Bon Gust), també anomenada«Questão Coimbrã»
(Qüestió
Coïmbra),
dura polèmica literària sorgida arran dels atacs
de
l'escriptor romàntic Antônio
Feliciano de Castilho contra Quental i altres poetes (José
Maria
Eça de
Queirós, Teófilo Braga, etc.) acusats d'instigar
la«revolució intel·lectual».
Com a resposta a aquestes atacs, publicà aquell mateix any
els
opuscles Bom Senso e Bom Gosto, carta ao
Exmo. Sr. Antônio
Feliciano de Castilho i A Dignidade
das Letras e as Literaturas Oficiais. També, a
causa d'aquesta polèmica, el
6 de febrer de 1866 es baté en duel amb l'escriptor Ramalho
Ortigão, als
jardins d'Arca d'Água de Porto (Porto, Nord, Portugal), fet
que se saldà amb
una lleu ferida al canell d'Ortigão. En 1866 a Lisboa
(Portugal) aprengué
l'ofici de tipògraf a la Impremta Nacional, es
relacionà amb els cercles obrers
i intentà, sense èxit, allistar-se en
l'exèrcit revolucionari de Giuseppe
Garibaldi. Entre gener i febrer de 1867 decidí viure a
París (França) una«experiència proletària»,
treballant de tipògraf, matriculant-se al
Col·legi de
França i coneixent personalment Pierre-Joseph Proudhon, de
qui era fervent
admirador, i Jules Michelet. En 1868, sense poder adaptar-se al ritme
de la
capital francesa per la seva feble salut, retornà a Ponta
Delgada. El juny de
1869 viatjà als Estats Units d'Amèrica amb el
vaixell d'un amic; visità Nova
York i Halifax i estudià les qüestions socials
relacionades amb els
treballadors nord-americans i el seu sistema polític
federalista, del qual era
partidari i que considerava model per a una futura
Confederació Ibèrica. El
novembre de 1869 retornà a Lisboa, on amb Oliveira Martins,
fundà el periòdic A
República. Jornal da democracia portuguesa.
A la capital portuguesa crea el Cenáculo, grup
d'intel·lectuals bohemis (Eça de
Queirós, Abílio de Guerra Junqueiro, Ramalho
Ortigão, Teófilo Braga, etc.) reunits
per discutir els temes que preocupaven a la seva generació
(política, arts,
ciències, filosofia, etc.) i que en
1871
organitzà les «Conferències
Democràtiques» de Lisboa, també
anomenades«Conferències
del Casino». Ell pronuncià la
conferència
inaugural, Causas da decadência dos
povos peninsulares nos últimos três
séculos–que segons ell eren les més importants la
contrareforma, l'absolutisme i l'expansió
ultramarina–, però finalment aquestes
conferències, cinc en total, van ser
prohibides per les autoritats. En aquest mateix 1871 es
reuní a la capital
lusitana amb els internacionalistes anarquistes Anselmo Lorenzo,
Gonzaléz
Morago e Francisco Mora, delegats de l'Associació
Internacional dels
Treballadors (AIT), i fou un dels fundadors de l'Associació«Fraternidade
Operária», nucli de l'AIT de Lisboa. En 1871
publicà anònimament el fullet O
que é a Internacional i en 1872, amb
José Fontana, fundà la revista O
Pensamento Social. En 1873, a causa de la mort de son pare,
passà una
temporada a São Miguel i heretà una considerable
fortuna, que el va permetre
viure de rendes. Malalt de tuberculosi, l'any 1874 hagué de
dedicar-lo al
descans. Amb José Fontana, Azedo Gneco, Nobre
França i Felizardo de Lima,
s'encarregà, el gener de 1875, de redactar el programa del
Partit Socialista
Portuguès (PSP). També en 1875 reeditàOdes
modernas. En 1877 viatjà a París per a
posar-se a les mans del prestigiós neuròleg
Jean-Martin Charcot i rebé una cura
d'hidroteràpia. A París s'enamorà
d'una
aristòcrata francesa i aquest fracàs
amorós serà per a molts l'accelerant del
seu desequilibri mental. En 1879 s'instal·là a
Porto i l'any següent adoptà
dues filles –Albertina (tres anys) i Beatriz (18
mesos)– del seu amic Germano
Meireles, mort en 1877. En 1878 rebutjà presentar-se com a
diputat republicà
socialista pel Cercle d'Alcântara de Lisboa. Entre setembre
de 1881 i maig de
1891, amb petits intervals a les illes Açores i a Portugal,
per raons de salut
i per consell mèdic, visqué a Vila do Conde
(Porto, Nord, Portugal), que sempre
considerà el millor període de sa vida. En
aquests anys llegí Friederich
Schopenhauer, Karl-Robert-Eduard von Hartmann, els místics
hindús i textos de
filosofia budista i panteista. En 1886 publicà Sonetos completos, amb moltes
referències autobiogràfiques i
simbolistes i considerat per molts com la seva millor obra
poètica. Entre març
i octubre de 1887 visqué a les Açores i
després retornà a Vila do Conde. En
1890, a causa de la reacció nacional contra l'anomenat«Ultimàtum Britànic» de
l'11 de gener, que exigia la retirada de les tropes militars de les
colònies
portugueses de Moçambic i d'Angola, acceptà
presidir la Lliga Patriòtica del
Nord, però l'existència d'aquesta fou
efímera. El maig de 1891, quan retornà a
Lisboa, s'instal·là a casa de sa germana Ana de
Quental. Malalt de psicosi
maníaco-depressiva (trastorn bipolar), caigué en
un estat de depressió
permanent i el 5 de juny de 1891 retornà a Ponta Delgada.
Antero de Quental es
va suïcidar, amb dos trets a la boca amb un
revòlver que havia comprat, l'11 de
setembre de 1891 en un banc del jardí al costat del Convent
de l'Esperança, al Campo
de São Francisco de Ponta Delgada (Illa de São
Miguel, Açores), just on apareix
una cartell amb la paraula «Esperança»,
i fou enterrat al cementiri de São
Joaquim. Durant sa vida col·laborà en nombroses
publicacions periòdiques, com araRenascença (1878-1879?), O Pantheon (1880-1881), Branco
e Negro (1896-1898), Contemporânea
(1915-1926), A Imprensa (1885-1891)
i O Thalassa (1913-1915), entre
d'altres. A
més de los obres citades és autor de Sonetos
de Antero (1861), Beatrice e Fiat
Lux
(1863), Defesa da Carta Encíclica
de Sua
Santidade Pio IX (1865), Portugal
perante a Revolução de Espanha (1868), Primaveras
românticas (1872), Considerações
sobre a filosofia da história literária portuguesa
(1872), A poesia na actualidade
(1881), A filosofia da natureza dos naturistas
(1886), Tendências gerais da
filosofia na
segunda metade do século XIX (1890), Raios
de extinta luz (1892), etc.
Antero de Quental
(1842-1891)
***
![Jo Labadie fotografiat per Millard (Detroit)]( "Jo Labadie fotografiat per Millard (Detroit)")
Jo Labadie fotografiat per
Millard (Detroit)
- Joseph Labadie: El
18 d'abril
de 1850 neix a Paw Paw (Michigan, EUA) l'escriptor, poeta, editor,
periodista,
sindicalista i anarcoindividualista Charles Joseph Antoine Labadie,
conegut comGentle Anarchist (L'Anarquista Suau). Son pare,
Euphrosyne Labadie,
descendent d'una família hugonot francesa, feia de
intèrpret entre els
missioners jesuïtes i les tribus índies, i es va
casar amb una índia nativa. Jo
Labadie, com era conegut per tothom, només va rebre estudis
uns mesos en una
escola parroquial. Als 17 anys va recórrer el
país fent feines d'impremta i va
acabar instal·lant-se a Detroit, on va treballar a la
impremta del periòdic The
Detroti Post and Tribune. En 1877 es va adherir a l'acabat de
crear
Socialist Labor Party (SLP, Partit Socialista Obrer) de Detroit. Aquest
any
també es va casar amb la seva cosina Sophie Elizabeth
Archambeau, devota
catòlica; la parella, que va dur bé les
diferències religioses, ja que Jo
Labadie feia gala del seu agnosticisme, tindrà tres fills:
Laura, Charlotte i
Laurance, que també serà un destacat assagista
anarquista. Com a impressor que
era, va participar en la Unió Tipogràfica de
Detroit i va ser un dels dos
delegats al congrés de la Unió
Tipogràfica Internacional l'any 1878 a Detroit.
Aquest mateix any va participar en la creació a Detroit de
l'organització
secreta sindical d'inspiració maçònica«Knights of Labor» (Cavallers del
Treball), però a partir de 1883, influenciat per Josiah
Warren, Benjamin Tucker
i les lectures de Proudhon, va esdevenir un militant propagandista de
l'individualisme anarquista i de l'associació
voluntària. En aquesta època la
seva tasca periodística es va desenvolupar força,
publicant temes laborals en Detroit
Times, Advance and Labor Leaf, Labor
Review, The
Socialist, Lansing Sentinel, etc.; sense oblidar les seves
col·laboracions
en el periòdic anarcoindividualista de Tucker Liberty.
En 1887, encara
que no feia costats els seus sistemes de lluita, va visitar els presos
anarquistes del «cas Haymarket»,
víctimes de la histèria antianarquista. En
1888 va presentar la dimissió en «Kinghts of
Labor», ja que el seu líder,
Terence Powderly, l'havia repudiat pel seu suport als acusats de l'afer
de
Haymarket, i va fundar la Michigan Federation of Labor (MFL,
Federació Obrera
de Michigan), de la qual es va convertir en el seu primer president i
va forjar
una aliança amb el sindicalista moderat Samuel Gompers. En
1894 va crear
nombrosos clubs de discussió sobre l'anarquisme i va
organitzar mítings d'Emma
Goldman. Es va autoeditar artesanalment la seva poesia en la
col·lecció «The
Labadie Booklets». En 1908 l'inspector postal de Detroit va
prohibir la seva
correspondència perquè els sobres portaven
adhesius amb cites anarquistes i un
mes més tard va ser acomiadat de la Junta d'Aigües
on feia feina --havia deixat
les impremtes perquè l'aire enrarit de les tintes
destrossava la seva salut--
per expressar les seves idees llibertàries; en
ambdós casos les protestes
populars van ser sonades, ja que era una persona molt popular. A
començaments
de segle va llegar la seva important biblioteca i el seu arxiu a la
Universitat
de Michigan, sota l'esment d'Agnes Inglis, fons que passarà
a anomenar-se«Labadie Collection» i que és la
col·lecció més completa de literatura
radicals
dels Estats Units. Entre les seves obres destaquen Who should
be socialists?
(188?, amb altres), Anarchism: what it is and what it is not
(189?), What
is love (1909), Doggerel for the under dog
(1910), I welcome
disorder (1910), The red flag and other verses
(1910), What is
love?, and other fancies (1910), Workshop rimes
(1911), Songs of
the spoiled (1922), My friend indeed. A friend's
acceptance (1922), Windows
(1924), Anarchism: genuine and asinine (1925), Russian
verses
(1932), Anarchism (1932), entre d'altres. Joseph A.
Labadie va morir el
7 d'octubre de 1933 a Detroit (Michigan, EUA).
***
![Silvio Giovanni Manetti]( "Silvio Giovanni Manetti")
Silvio
Giovanni Manetti
-
Silvio Giovanni
Manetti: El 18 d'abril de 1873 neix a Gavello
(Vèneto, Itàlia) el propagandista
anarquista Silvio Giovanni Manetti. Sos pares es deien Valentino
Manetti i
Gioseppina Cappato. Acabà els estudis primaris i el 25
d'abril de 1882 emigrà
amb sa família a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). Treballà en diferents feines
(xarcuter, hostaler, cuiner, etc.). Quan tenia 17 anys
s'enrolà voluntari com a
mariner a la Marina, on va romandre gairebé set anys,
aconseguint el grau de sotscaporal
timoner, però va ser degradat just abans de ser llicenciat.
Va casar-se amb
Maria Maccapani, amb qui tingué 11 infants. Subscriptor del
periòdic anarquistaL'Agitazione, va signar la protesta
per l'aplicació de l'article 248 del Codi Penal a les
associacions anarquistes
que va promoure aquesta publicació d'Ancona (Marques,
Itàlia). Segons la
policia, realitzava propaganda anarquista dins els cercles obrers. El 2
d'agost
de 1898 va ser sentenciat per la Prefectura de Bolonya a 19 dies de
reclusió
per «lesions personals». El setembre de 1898 va
anar a Iselle (Trasquera,
Piemont, Itàlia) buscant feina a les obres de
construcció del túnel de
Sempione, però, sense treball i sense mitjans de
subsistència, va ser detingut
i traslladat a Bolonya. En 1899 la policia assenyalà la seva
participació en
conferències i reunions anarquistes i la seva activitat
propagandística. En
1902 retornà a Gavello i participà en el moviment
sindicalista de les lligues,
essent nomenat tresorer de la Lliga de la Millora Local.
També participà en les
organitzacions dels treballadors vaguistes enquadrades en la
Federació de la
Lliga del Millorament de Polesine (Vèneto,
Itàlia). Va fer de corresponsal dels
periòdics La Lotta i Il Gazzettino. Després de la
derrota del
moviment de les lligues, reprengué la seva vida de
rodamón i durant uns anys va
fer el servei militar. En 1904 era per Alemanya i en 1908
retornà a Gavello. En
1911 el trobem a Loreo (Vèneto, Itàlia) i en 1912
a Venècia (Vèneto, Itàlia),
on s'embarcà com a cuiner en un vaixell mercat de vapor fins
l'esclat de la
Gran Guerra. En 1915 trobà feina al canal de Cannareggio.de
Venècia. Entre 1925
i 1930 es va embarcar com a cuiner en diversos vaixells de vapor,
viatjant arreu
d'Europa i dels Estats Units. En 1931 treballava a la
fàbrica de la «Società
Alluminio Veneto Anonima» (SAVA, Societat Anònima
d'Alumini del Vèneto) de Marghera
(Venècia, Vèneto, Itàlia); acomiadat
el novembre de 1936 per les seves idees
polítiques, va ser reintegrat a la feina a principis de
desembre d'aquell any. A
partir de 1937 les autoritats policíaques els classifiquen
com a «simpatitzant
de l'actual Règim», és a dir, el
feixisme, i en 1942 les autoritats deixaren de
controlar-lo. Silvio Giovanni Manetti va morir el 24 de desembre de
1949 a
Venècia (Vèneto, Itàlia).
***
![Notícia sobre la condemna de Pierre Gouzien apareguda en el periòdic parisenc "L'Humanité" del 4 de gener de 1923]( "Notícia sobre la condemna de Pierre Gouzien apareguda en el periòdic parisenc \"L'Humanité\" del 4 de gener de 1923")
Notícia
sobre la condemna de Pierre Gouzien apareguda en el periòdic
parisenc L'Humanité
del 4 de gener de 1923
- Pierre Gouzien: El
18 d'abril de 1889 neix a Lambézellec (Bretanya)
l'anarquista i
anarcosindicalista Pierre Gouzien. En 1913 entrà com a
funcionari en pràctiques
a la Llotja Municipal del Peix de l'Ajuntament de Brest i
acabà la seva carrera
com a redactor a l'oficina de beneficència. Militant
anarcosindicalista, entre
1922 i 1923 reemplaçà el comunistaÉmile Carn en la secretaria del Sindicat
dels Treballadors Municipals. En 1922 va ser nomenat secretari de la
Borsa del
Treball de Brest i col·laborà en el
periòdic de la Confederació General del
Treball (CGT) Le Syndicaliste de l'Ouest
i en l'òrgan de la Confederació General del
Treball Unitària (CGTU) Le
Syndicaliste du Finistère. Arran de
la publicació en el número 1 de Le
Syndicaliste du Finistère, l'agost de 1922, de
l'article col·lectiu «Plus
que jamais Vive Cottin», on feia costat Émile
Cottin, anarquista que el 19 de
febrer de 1919 intentà assassinar sense èxit
Georges Clémenceau, president del
Consell de Ministres francès, va ser condemnat a tres mesos
de presó, juntament
amb René Martin, militant anarquista, i Louis Marchand i
Pierre Camblan,
militants comunistes. El 22 d'agost de 1922 abandonà el lloc
de treball, en
tant que delegat sindical, per assistir, malgrat l'opinió
contrària de
l'alcalde socialista, al funeral de François Dravalen,
exsecretari de la Unió
Departamental del Finisterre de la CGT; per aquest fet, el 7 de
setembre de
1922 va ser portat davant un consell disciplinari i advertit
formalment. El 27
de maig de 1923 assistí a la reunió constitutiva
de la VI Regió (Finisterre,
Mayenne, Costes del Nord i Ille i Vilaine) com a delegat de la
tendència
anarquista, juntament amb Louis Quemerais i René Martin, i
el novembre de 1923
al II Congrés de la CGTU celebrat a Bourges (Centre,
França), esdevenint
tresorer de la Federació Unitària dels Serveis
Públics. El maig de 1924 va ser
nomenat secretari de la Unió Departamental de la CGT de
Finisterre. En 1935 el
seu nom figurava en el llistat d'anarquistes de la policia del
departament de
Finisterre i també estava inscrit en el «Carnet
B» dels antimilitaristes.
Casat, fou pare d'una filla. Pierre Gouzien va morir el 17 de febrer de
1942 a
Brest (Bretanya).
***
![Alexander Granach (1920)]( "Alexander Granach (1920)")
Alexander
Granach (1920)
-
Alexander
Granach:El 18
d'abril de 1890 neix a Wierzbowce
(Imperi Austrohongarès) --actualment Verbovcy
(Ivano-Frankivsk, Ucraïna)--, en
una família jueva, el comediant i actor
cinematogràfic llibertari Jessaja
Szajko Gronish, conegut com Alexander Granach. De
jovenet va treballar
de forner i va contactar amb els cercles anarquistes i estudiantils de
jueus
russos, descobrint el teatre jiddisch. En 1905 es traslladà
a Londres on creà
amb altres anarquistes un grup de teatre. Freqüentà
Errico Malatesta, Piotr
Kropotkin i, sobretot, Rudolf Rocker, tots exiliats com ell. En 1906,
procedent
de Viena, s'instal·là a Berlín on
treballà de forner, entrà a formar part d'un
grup de teatre jiddisch i es va veure obligat a aprendre l'alemany que
només
xampurrejava una mica. En 1909 realitzà cursos amb Max
Reinhardt al Deutsches
Theater de Berlín i començà la seva
carrera d'actor professional amb el paper
de Hamlet de Shakespeare, quan substituí l'actor principal
malalt. Representà
nombroses obres al prestigiós teatre Volksbühne de
Berlín. Entre 1914 i 1918,
durant la Gran Guerra, fou mobilitzat en l'Exèrcit
austrohongarès; lluità al
front dels Alps, a la frontera amb Itàlia, i va caure
presoner de guerra per
les tropes italianes. Després de la guerra a la capital
Alemanya va fer obres
al Berliner Theater i al Preussischen Staatstheater. Des de 1920
engegà a
Berlín una gran carrera cinematogràfica a partir
del rodatge de Nosferatu
(1921), de F. W. Murnau, i després Kameradschaft
(1931), de G. W. Pabst.
En 1927 va ajudar econòmicament, a través de
Rudolf Rocker i Eric Mühsam, els
anarquistes Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, la qual cosa els
permeté
refugiar-se a Bèlgica. Va tenir el paper principal en la
peça teatral Staatsraison
(Raó d'Estat), escrita pel seu amic Erich Mühsam;
aquesta obra és un vibrant
homenatge en favor de Sacco i de Vanzetti alhora que una
denúncia de la màquina
judicial nord-americana. En 1933, fugint de les persecucions
antisemites del
règim de Hitler, marxà a Suïssa i
després a Varsòvia, on fundà una
companyia de
teatre jiddisch. En 1935 rebé una oferta de feina per al
teatre jiddisch de
Kiev i s'instal·là a la Unió
Soviètica, on tenia alguns amics revolucionaris. A
l'Estat soviètic realitzà dues
pel·lícules. En 1937, arran d'una purga
estalinista, fou detingut i empresonat. Un cop alliberat,
gràcies a la
intervenció de Lion Feuchtwanger, marxà a
Suïssa i en la primavera de 1938
emigrà, sense saber anglès, als Estats Units, on
continuà la seva carrera
cinematogràfica amb èxits com Ninotchka
(1939), d'Ernst Lubitsch; For
Whom the Bell Tolls (1943), de Sam Wood, que serà
un dels seus darrers
films --en filmà una cinquantena--; i sense oblidar
l'antifeixista The
Hitler Gang (1944). Realitzà nombrosos films
antinazis. En aquests anys va
donar suport als refugiats polítics que fugien tant del
feixisme com del
comunisme, i els trobà feina a la indústria
cinematogràfica. Durant sa vida va
conviure amb dues dones: Martha Guttman, amb qui va tenir son fill
Gerhard (Gad
Granach), que emigrà en 1936 a Palestina, i de la
qual es divorcià en 1921,
i amb Lotte Lieven-Stiefel, amb qui no es va casà,
però que sempre considerà
esposa legítima. Alexander Granach va morir d'una
embòlia pulmonar a resultes
d'una apendicectomia el 14 de març de 1945 a Nova York (Nova
York, EUA) i es
troba enterrat al cementiri Montefiore (Saint Albans, Queens County,
Nova York,
EUA). Aquest mateix any va ser publicada la seva autobiografia There
Goes an Actor, reeditada en 2010 sota el títol From
the shtetl to the stage. The odyssey of a wandering actor. En 1997 son fill Gad Granach
publicà la seva autobiografiaHeimat los! Aus dem Leben eines juedischen Emigranten,
traduïda a
l'anglès com Where is home? Stories from the life
of a german-jewish émigré
(2009), on hi ha nombroses referències a son pare.
Alexander
Granach (1890- 1945)
***
![Claro José Sendón Lamela]( "Claro José Sendón Lamela")
Claro
José Sendón Lamela
- Claro José
Sendón: El 18 d'abril
de 1897 neix a Louro (Muros, la Corunya, Galícia) el
propagandista anarquista i
anarcosindicalista Claro José Sendón Lamela. Sos
pares es deien Pío Sendón
Sieira i María Lamela García. A
començaments dels anys vint emigrà a
Amèrica. A
Buenos Aires (Argentina) treballà d'estibador al port i
venent diaris. Més tard
marxà als Estats Units, a la zona de Filadèlfia i
després a Nova York, on
treballà de mariner i de cambrer. Als EUA conegué
el moviment llibertari
espanyol, aleshores amb una important implantació, i es va
fer amb una
important cultura autodidacta que el va permetre intervenir en
activitats
propagandístiques (mítings,
conferències, premsa, etc.). Arran de la crisi de
1929, les seves accions de propaganda s'incrementaren, denunciant
l'atur i
reivindicant l'anarquisme. Als EUA col·laborà en Cultura
Proletaria, però també en diverses
publicacions
llibertàries de la Península, com ara ¡Despertad!–destaquen les seves «Crónicas de
Yanquilandia» (1928)–, Solidaridad Obrera
i Tierra y
Libertad. També participà en les
activitats dels grup anarquista «Floreal» i
en els diversos actes dels centres socials establerts per la
colònia
d'emigrants gallecs. En 1931, amb la proclamació de la II
República espanyola,
retornà a Galícia per Vigo amb una important
quantitat de diners. S'establí a
la Corunya i s'afilià a la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Membre de
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
s'oposà a la moderació de José
Villaverde Velo, no obstant això, el defensà de
les calumnies llançades per
Federico Urales. Escampà la seva tasca
propagandística per les comarques de
Muros i Noia de la Corunya. Entre 1932 i 1933 va fer mítings
i conferències,
sovint en gallec, i participà en polèmiques
(Vivero, Puerto del Son, Vigo, la
Corunya, Cambre, Órdenes, Monforte, Payosaco, Sada, Lugo,
Sanjenjo, Poyo, San
Pedro de Nos, Mondego, Betanzos, Madrid, Barcelona, Talavera, Castro
del Río,
Lleó, Cadis, etc.). En 1933 també
dirigí, en substitució de José
Villaverde
Velo, Solidaridad Obrera de la
Corunya i a partir d'agost d'aquell any entrà en la
redacció de CNT, fins el
seu empresonament el
desembre. En el Ple Regional de la CNT celebrat a Santiago,
representà Noia. L'1
d'octubre de 1933 participà en una important
controvèrsia pública amb militants
dels Partit Comunista d'Espanya (PCE) a Castro del Río
(Còrdova, Andalusia,
Espanya). En 1934 va fer mítings a la Corunya, ciutat en la
qual s'havia
instal·lat a partir de l'aixecament revolucionari d'octubre.
També en 1934
publicà en «La Novela Ideal» l'obreta Amor
que se afirma. A començaments de 1935
s'establí a Lousame, on treballà de
peó a les mines de wolframi de San Finx fins el seu
acomiadament. També va fer
de mestre dels infants dels miners en una escola habilitada per la
companyia
anglesa que explotava la concessió minera i
desenvolupà, amb Enrique Fernández
Maneiro, una important tasca orgànica en el Sindicat Miner i
Professions
Diverses i en la Federació Comarcal de Noia. A finals de
1935 va fer una gira
propagandística per Galícia (Orense, Betanzos, la
Corunya, Cariño, Lugo,
Ferrol, Carballo, etc.) amb Jaime Baella Pérez i Frederica
Montseny, i a
començaments de 1936 va intervenir a Villagarcía,
Barrio, Noia, Cruceiro,
Escarabote, Vivero i Carril. El maig de 1936, cridat per la CNT de
Huelva
(Andalusia, Espanya), participà en l'organització
del Sindicat de la Indústria
Pesquera i va fer mítings amb Arturo Parera Malí,
Francisco Martínez Arín i
María Durán, a més de treballar a les
mines de Riotinto. Quan l'aixecament
feixista de juliol de 1936, lluità contra les forces de la
Guàrdia Civil a
Huelva fins que les tropes franquistes ocuparen la ciutat;
després aconseguí
amb una barca pesquera passar a Àfrica (Casablanca,
Orà i Alger) i durant la
tardor de 1936 retornà a la Península. A Madrid
treballà en la redacció de CNT
i després es traslladà a València.
El novembre de 1936 signà un manifest de suport a la unitat
sindical amb la
Unió General de Treballadors (UGT) i el desembre d'aquell
any va ser nomenat
delegat del Comitè Regional de Llevant en el
Comitè Nacional de la CNT, jugant
un paper important en la secció de Propaganda.
Intervingué en nombrosos mítings
amb Frederica Montseny i altres. Representà
l'Agrupació d'Amics de Mèxic de
València en diferents actes. El juliol de 1937 va ser enviat
amb Serafín Aliaga
Lledó, Juan López Sánchez i Avelino
González Mallada als EUA i a Mèxic en
viatge propagandístic. Claro José
Sendón va morir l'1 de desembre de 1937
a Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) d'un atac d'asma.
A més dels citats, trobem escrits seus, moltes vegades
signats tota el
pseudònim Clarín
Libertario, en Castilla Libre,Fragua Social, Indomptable,Juventud Libre, El
Luchador, Solidaridad
i Umbral.
Claro José Sendón
Lamela
(1897-1937)
***
![Maria Ciarravano]( "Maria Ciarravano")
Maria
Ciarravano
-
Maria Ciarravano:
El 18 d'abril de 1904 neix a Salcito (Molise, Itàlia) la
costurera anarquista
Maria Ciarravano. Sos pares es deien Valerio Ciarravano, paleta de
professió, i
Vincenza Donadoni, i era la tercera de set germans. Es va traslladar a
Cerignola (Pulla, Itàlia) i posteriorment a Roma. En 1924 es
casà amb Sergio Di
Modugno, també anarquista, amb qui tingué un
fill, Icilio. Després d'un temps
empresonat, a començament de 1927 Di Modugno
emigrà clandestinament a París
(França). El 13 de setembre de 1927 Di Modugno es
presentà al consolat italià
de París per demanar un passaport a nom de la seva companya
i del seu fill i
davant la negativa del vicecònsol Carlo Nardini, boig de
ràbia, el matà de dos
trets de pistola, patint seguidament una greu crisi
epilèptica que va impedir
qualsevol interrogatori per part de la policia i que acabà
portant-lo a un
manicomi de la ciutat. El 10 d'octubre de 1927, acusada de compartir
les
mateixes idees que el seu marit, la Comissió Provincial de
Roma li va assignar
confinament per cinc anys i el 19 de novembre va ser portada amb son
fill a Lipari.
En aquesta illa conegué l'anarquista Giovanni Domaschi,
també confinat, que
esdevingué son company. El 31 de desembre de 1927, a Lipari,
arran de protestar
per la reducció de les assignacions per als confinats, va
ser detinguda;
jutjada el 14 de gener de 1928, va ser condemnada a 15 dies de
presó per
ultratges a un sergent de la Seguretat Pública. Des de
febrer de 1928 Domaschi
va ser reclòs a la presó de Lipari mentre
esperava ser jutjat per un Tribunal
Especial i ella va contribuir a l'organització de la seva
evasió de l'illa i la
d'altres companys. Mentrestant, el juliol, va ser arrestada alguns dies
per
violació del confinament. El 20 de juliol de 1928 Domaschi,
Alfredo
Michelagnoli, Giovanni Battista Canepa i Mario Magri aconseguiren
evadir-se,
però el grup va ser enxampat dos dies després. El
novembre de 1928 va ser
jutjada per aquest intent d'evasió i condemnada per un
tribuna de Messina
(Sicília) a tres mesos de presó per incompliment
de les obligacions del
confinament. El gener de 1929 adquirí les eines
necessàries per a un segon
intent d'evasió de Domaschi que efectuà, amb
Antonio Spangaro, el 16 de febrer
de 1929, però van ser capturats dies després. A
Ponza entaulà relacions amb l'anarquista
Ludovico Zamboni, germà d'Anteo, també confinat.
El febrer de 1931 l'ordre de
confinament va ser commutada per una amonestació.
Després es traslladà a
Alessandria (Piemont, Itàlia), on visqué amb
Zamboni i, el març de 1932,
d'aquesta unió nasqué un fill que va ser batejat
com Anteo. El novembre de 1932
va ser absolta de la seva amonestació en ocasió
del desè aniversari de la«Marxa sobre Roma». El juliol de 1933 el seu nom va
ser inscrit en el llistat del
prefecte d'Alessandria de subversius terroristes o capaços
d'efectuar actes
terroristes. El setembre de 1933 es va traslladar a Bolonya
(Emília-Romanya,
Itàlia) amb Ludovico Zamboni i el petit Anteo. El juliol de
1937 va ser inclosa
pel Ministeri de l'Interior en la llista de subversius terroristes o
capaços de
cometre atemptats. Entre 1937 i 1938 va ser detinguda uns dies en
ocasió de la
visita dels reis i d'Adolf Hitler. El novembre de 1938 va ser inclosa
en la
relació de persones a detenir en determinades
circumstàncies. L'últim document
sobre la seva persona és del 19 de febrer de 1945, aixecat
per la Prefectura
Republicana de Bolonya, on diu que resideix en aquesta ciutat i que de
la seva
conducta no política no hi ha res a dir. Maria Ciarravano va
morir en 1965 a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).
Giovanni Domaschi
(1891-1945)
***
![Elías López Gracia]( "Elías López Gracia")
Elías
López Gracia
-
Elías López
Gracia: El 18 d'abril de 1904 neix a Apiés
(Osca, Aragó, Espanya) –algunes fonts
citen Santolarieta (Santa Eulalia de La Peña, Nueno, Osca,
Aragó, Espanya)–
l'anarcosindicalista Elías López Gracia. Vivia a
Osca (Aragó, Espanya), on
treballava en diferents feines (paleta, jornaler i forner) i militava
en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la vaga
general d'abril de 1933
va ser detingut. Quan el cop militar feixista, el 19 de juliol de 1936
pogué
passar a zona republicana i a finals d'agost d'aquell any
intervingué en la
presa d'Apiés. Enrolat en la 28 Divisió«Ascaso», Elías López Gracia
va morir
en combat el 30 d'octubre de 1938 a Valsequillo (Còrdova,
Andalusia, Espanya). Altres
fonts dient que en 1938 estava tancat a la presó d'Osca i
que després passà per
un camp de concentració de la zona de València
(País Valencià) i que, tal
vegada, acabà exiliant-se.
***
![Joan Vicente Castells]( "Joan Vicente Castells")
Joan
Vicente Castells
- Joan Vicente Castells:
El 18
d'abril de 1921 neix al barri de Gràcia de Barcelona
(Catalunya) el geòleg,
arqueòleg, activista cultural i militant llibertari Joan
Vicente i Castells.
Quan tenia quatre anys es traslladà amb sa
família a Santa Coloma de Gramenet i
va fer estudis a al col·legi Salvatella i l'Escola Nacional
de Sant Adrià de
Besòs. Quan tenia 13 anys deixà l'escola i
començà a treballar d'aprenent en
una fusteria i durant les nits acudia a la societat «El
Pensament», al Fondo de
Santa Coloma, per aprendre esperanto. Més tard
treballà com a oficinista a Material
i Construccions SA (MACOSA) i en sortir de la feina continuava els
estudis a
l'Escola Complementària d'Arts i Oficis del Clot. En 1936,
quan esclatà la
guerra, passà a fer feina en una empresa
siderometal·lúrgica de Barcelona.
Atret per la lectura de la revista llibertària Estudios s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
finals de 1936 entrà en les Joventuts
Llibertàries de Santa Coloma, on realitzà
importants tasques: bibliotecari, cap de la Secretaria de Propaganda i
Propaganda, membre de l'equip fundacional del periòdic Aurora Libre, etc. En 1939, amb el triomf
franquista, s'exilià a
França, però en 1941 retornà a
Catalunya i l'any següent es va veure obligat a complir
el servei militar, que va fer com a topògraf. En 1943 es
casà amb Anna Vila i
poc després nasqué sa filla Roser. A partir de
1945 s'interessà per la geologia
i cap al 1950 entrà en contacte amb Joaquim Juan Pastor, el
qual, en sortir de
la presó, creà a València Ediciones
Pastor, que publicà la «Colección
Estudios.
Enciclopedia Educativa Popular» i recuperà part
del fons editorial de «La
Biblioteca de Estudios». A més de distribuir
aquestes publicacions, creà un
grup amb altres companys dedicat a escampar el pensament anarquista i
la
cultura en general, fent cursos d'esperanto, d'arqueologia, de
ciències
naturals, etc. També establí contactes amb
l'editorial Regina i, a partir de
1952, amb el Centre Excursionista Puig Casteller, on amb Manuel Llatser
Tomàs, Joan Vaello Sarrión i
altres companys, organitzà activitats culturals i
llibertàries. En 1952 fou
nomenat per l'Ajuntament de Santa Coloma delegat local d'Excavacions
per a la
salvaguarda del poble ibèric de Puig Castellar. En aquests
anys cinquanta
s'interessà per l'espeleologia i muntà, amb Enric
Suñer Coma i Enric Boixadera,
un equip multidisciplinari. El 9 de maig de 1955 va ser detingut acusat
de
ajudar en l'elaboració de premsa clandestina (Solidaridad
Obrera i CNT)
i tancat durant vuit mesos a la presó de Barcelona. Un cop
lliure continuà amb
la seva tasca cultural i durant dos anys va fer conferències
a l'escola
L'Esperança. En 1961 fundà la revista Puig
Castellar, butlletí de la Secció
d'Estudis del Centre Excursionista de
Santa Coloma, que tingué dues èpoques. Es va fer
monitor de grups infantils,
que va fer mixtos, coeducació que aleshores era prohibida
per les autoritats
franquistes. En els anys posteriors creà el Museu Municipal,
el qual dirigí i va
fer funcionar de manera autogestionada entre 1974 i 1985. En aquestaèpoca
animà José Berruezo Silvente a escriure les seves
memòries, que van ser
publicades en 1987 sota el títol Por
el
sendero de mis recuerdos: veinte años de militancia
libertaria en Santa Coloma
de Gramanet (1920-1939). En 1974 s'especialitzà en
estudis en ciències
geològiques. Després de la mort del dictador
s'adherí a la CNT i va fer que
bona part de la plantilla de l'editorial Regina se
n'afiliés, destacant en la
vaga d'arts gràfiques de 1978. Quan es creà
l'Ateneu Llibertari de Santa
Coloma, hi col·laborà activament, així
con en el seu Grup d'Estudis
Històrico-Socials, participant en l'edició de
diversos llibres de companys
llibertaris. També formà part de la
Unió de Joves Antifeixistes (UJA) de Santa
Coloma de Gramenet i participà en les seves Jornades
Antifeixistes. Donà una
important col·lecció bibliogràfica a
la Biblioteca Social «La Hoguera». En
1980, amb Josep Xena Torrent, Joaquín Amores
Ortíz i Severino Campos Campos, promogué
l'edició de la revista Ideas.
En 1985
fundà el Centre d'Estudis de la Natura del
Barcelonès Nord i en 1990 proposà a
l'Ajuntament de Santa Coloma, sense èxit, la
creació d'una Universitat Popular.
El maig de 1991, amb Joan Ros, Fátima Carrasco, Silver Ruiz
i M. Valero, creà
la revista Gramenet de Besòs,
de
l'Ateneu Llibertari, substituïda en 1999 per Liber,
de la Biblioteca Llibertària de Santa Coloma. En 2002 va ser
guardonat amb el Premi Ciutat de Santa Coloma. La seva intensa tasca
científica
s'ha vist reflectida en centenars d'articles, especialment en els camps
de
l'arqueologia, de la geologia, de l'espeleologia, de la paleontologia i
de la
paleobotànica, impresos en infinitat de publicacions
periòdiques de caire
acadèmic --Acta
Geológica Hispánica, Butlletí
de l'Institut d'Estudis de la Natura,CSIC, Instituto
Geológico y Minero de España, Puig Castellar, Speleon,
etc.-- i obres monogràfiques --La
flora
fósil de Montjuïc (1988), Los
hipogeos de Santa Coloma de Gramenet (1999), Losíberos de Puig Castellar (2001, ambÀngel Martínez i Hualde), Nuevos
aspectos de la historia de Santa
Coloma de Gramenet (2002), Estudio
morfológico de la Flora Cretàcica de Isona
(Pallars Jussà) (2002), Nuevos
aspectos de la historia de Santa
Coloma de Gramenet (2002), etc. També
conreà l'art poètic i en 2005 publicàRecull de poesies. El novembre de
2008 se li va dedicar l'exposició «Anarquisme
Ibèric», organitzada per la
Biblioteca Can Peixauet i la Fundació d'Estudis Llibertaris
i
Anarcosindicalistes (FELA). Joan Vicente i Castells va morir el 9 de
març de
2010 a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). El
27 de març de 2011
l'Ajuntament de Santa Coloma inaugurà
l'Ecometròpoli (Centre de Recerca Joan
Vicente i Castells), espai dedicat a la divulgació de
l'entorn natural de la
ciutat, en homenatge a la seva memòria i on es conserva el
seu arxiu particular.
Joan
Vicente Castells (1921-2010)
---
Continua...
---
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
![Carnet de combatent de la Resistència de Manuel Gómez [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/manuelgomez.jpg "Carnet de combatent de la Resistència de Manuel Gómez [militants-anarchistes.info]")
