[26/04] Procés a Ravachol - Meunier - Lapie -
Einstein - Renard - Zanella - Ciullo - Navarro - Bidoli -
Moltó - Baroni - Parisotto - Pajares - Castellote - Respaut
- Martínez Prieto - RadigalesAnarcoefemèrides
del 26 d'abril
Esdeveniments
Ravachol i
els seus còmplices davant l'Audiència segons el
periòdic parisenc Le Progrès
Illustré de l'1 de maig de 1892
-
Procés a
Ravachol: El 26 d'abril de 1892 a l'Audiència
del Sena de París (França) s'obre
el procés a l'anarcoterrorista Ravachol. El Palau de
Justícia es trobava
totalment pres per les forces de l'ordre ja que el dia abans una bomba
havia
destruït el restaurant Véry, lloc on havia estat
detingut. Amb Ravachol van ser
processats Simon (Biscuit), Chaumartin,
Béala i sa companya Mariette
Soubère, per complicitat en les explosions dels domicilis
del president de
l'Audiència Benoït i del tinent fiscal Bulot. Com a
proves de càrrec figuraven a la sala,
durant la vista del procés en sessió permanent,
els objectes trobats per la
policia a la casa de Ravachol, a Saint Mandé: en una enorme
caixa de fusta hi
havia peces de roba, periòdics, monedes falses de cinc
francs, una barba
postissa, flascons que contenien substàncies perilloses comàcid nítric i altra
amb oli de ricí, plats i safates, una escumadora, dos
fornells per a petroli i
una pantalla de xemeneia, doblegada, i sobre aquesta, una casserola amb
el
residi de cert aliatge metàl·lic que va servir
per fabricar moneda falsa; en un
angle de la caixa de fusta hi havia altra caixa més petita,
de llauna,
destinada a rebre càrrega explosiva, i que Ravachol
hagués portat tancada en la
mateixa maleta negra on va amagar la bomba del carrer de Clichy; dos
revòlvers
de gran calibre i una col·lecció de capells de
forma i de color divers. Quan
tot apuntava a una condemna a mort, l'endemà a les quatre de
la matinada, el
jurat sorprenentment va admetre circumstàncies atenuants i
va pronunciar-se
pels treballs forçats a perpetuïtat per a Ravachol
i per a Simon --els quals
abandonaran la sala als crits de «Visca la
[Revolució] Social! Visca
l'Anarquia!»-- i per l'absolució per a Chaumartin,
Béala i Soubère. Però
Ravachol encara no havia acabat amb la justícia, ja que va
ser novament jutjat
entre el 21 i el 23 de juny a l'Audiència del Loira a
Montbrison per
l'assassinat de l'ermita de Chambles i serà condemnant a
mort i guillotinat
l'11 de juliol de 1892.
Procés a Ravachol
Naixements
Retrat de
Régis Meunier aparegut en el diari parisenc Le
Monde Illustré del 14
d'abril de 1894
- Régis Meunier:
El 26 d'abril de 1864 neix a
Le Champ-Saint-Père (País del Loira,
França) el militant i propagandista
anarquista Régis-Auguste Meunier, conegut com Pieds
Plats. Empleat de comerç i temptat per la
religió, es va fer
caputxí a l'abadia de Fontenay-le-Comte (País del
Loira, França) i després fou
trapenc a Bellefontaine (Baixa Normandia, França),
però en 1886 hi fugí i esdevingué
passant de l'advocat Ruchaud a Luçon (País del
Loira, França). Aquest misser el
va acusar d'havers-se apropiat de 2.410 francs del seu bufet i d'haver
desaparegut el 30 d'abril de 1889. Segons la policia,
dilapidà aquesta suma
viatjant a diferents indrets (Nantes, París, Ginebra,
Marsella, Orà, Alger,
etc.). Detingut el 5 d'agost, va ser condemnat per
l'Audiència de La
Roche-sur-Yon (País del Loira, França) el 29
d'octubre de 1889 a 18 mesos de
presó per «abús de
confiança». Un cop lliure a finals d'abril de
1891, es
consagrà a la propaganda anarquista. Poc després,
el 2 de juliol de 1891, va
ser condemnat per l'Audiència de Nantes (País del
Loira, França) a un any de
reclusió i a 100 francs de multa per«excitació a l'assassinat i al
pillatge»;
en aquest judici es quan es declararà llibertari, tot
cridant «Visca
l'anarquia!», fet pel qual va ser castigat a un mes de
presó suplementari i a
una nova multa de 100 francs. El 30 d'abril de 1892 va ser alliberat. A
començaments de febrer de 1893 es traslladà a
Angers (País del Loira) i entrà a
treballar d'obrer sabater. L'abril d'aquell any, fou un dels
organitzadors de
la vaga d'obrers de la filassa i pels seus discurs del 18 i del 21
d'abril hi
hagué aldarulls. Després d'un temps fora
d'Angers, el juliol de 1893 hi retornà
i s'instal·là a Trélazé
(País del Loira, França), on treballà
d'ataconador de
sabates. Durant aquest 1893 es traslladà en diverses
ocasions a Brest
(Bretanya) per fer-hi conferències i l'octubre d'aquest any
s'instal·là en una
comuna llibertària establerta al carrer Keranfurust Izella
de Lambézellec, a
prop de Brest, coneguda com «La Maison dels
Anarchistes» (La Casa dels
Anarquistes), on també vivien Émile Hamelin,
André Bizien, Jean Marie Petrequin
i les seves respectives companyes. En aquesta època fou un
dels principals
oradors de les conferències anarquistes i anticlericals
organitzades pel citat
grup. El 14 de novembre de 1893 els cercles catòlics de
Brest organitzaren un
acte públic amb l'abat Naudet, director del
periòdic La Justice Social
de Burdeus (Aquitània, Occitània) i ell
intervingué en aquest acte rebatent les tesis del
mossèn amb arguments religiosos
dels quals era un bon coneixedor. Arran d'aquest fet la policia el va
inscriure
en el registre d'anarquistes importants. El 3 de gener de
1894 el seu domicili del carrer Keranfurust
Izella de Lambézellec va ser escorcollat en ple clima
de repressió contra l'anarquisme i es van trobar dues
ampolletes que contenien
glicerina, notes de conferències i periòdics i
cançons anarquistes. Processat
pels incidents lligats a la vaga de Trélazé i per
les conferències de Llemotges
i de Brest, el 30 de maig de 1894 va ser condemnat per
l'Audiència d'Angers, per
mor del clima d'histèria antianarquista creat
després de l'execució de
l'anarquista Auguste Vaillant, a set anys de treballs
forçats i a 10 anys de
prohibició de residència per«associació de malfactors» i per«temptativa
d'atemptat amb dinamita». Desterrat a Saint-Laurent-du-Maroni
(la Guaiana
Francesa), treballà a la bòbila d'aquesta
colònia penitenciària per un salari
de misèria (2,75 francs diaris; el pa tenia un preu de 0,40
francs els 500
grams). Fou company de l'anarquista Clément Duval, condemnat
a treballs forçats
a perpetuïtat, a qui ajudà a evadir-se. Commutada
la pena el 18 de juny de
1901, gràcies al clima creat arran de l'«Afer
Dreyfus» i a les reivindicacions
de la Lliga dels Drets de l'Home, en 1902 tornà a
França. En arribar, la
Biblioteca Popular Llibertària de Bordeus
organitzà una subscripció i vetllades
(tómbola, xerrada, lectura de poemes, cançons,
ball, etc.) per recaptar fons al
seu favor. El 5 de juliol de 1902 va fer una conferència
sobre les religioses. Sembla
que visqué a prop de Llemotges (Llemosí,
Occitània), on en 1903 era membre de
la Lliga dels Drets de l'Home, de les Joventuts Llibertàries
i de la Libre
Pensée. En aquesta època es dedicà a
fer conferències antireligioses,
organitzades per diversos grups (Joventuts Sindicalistes, Universitats
Populars, Lliga dels Drets de l'Home, etc.). La seva
conferència Christianisme et
Liberté, la fin des
religions et l'avénement du Beau, du Vrai et du Bien,
la porta a moltes
ciutats franceses. A Llemotges va ser detingut durant la revolta obrera
d'abril
de 1905 i expulsat de la ciutat. Posteriorment s'establí a
Brest, on continuà
amb la seva propaganda anarquista. El setembre de 1910
participà en la gira de míting
de protesta contra el Biribi (treballs forçats als batallons
africans) al
Llemosí organitzada pel Comitè de Defensa Social
(CDS) i on també participaren Adrien
Boudet, Georges Durupt, Mauricius i Jean Peyroux. Régis
Meunier va morir el 26
de juny de 1936.
***
Armand
Lapie a la seva llibreria de Lausana
- Armand Lapie: El
26 d'abril de 1865 neix a Saint-Erme (Picardia, França) el
llibreter i editor
anarquista Armand Désiré Célestin
Lapie, conegut com Le Père Lapie.
Havia nascut). Era fill d'Alcindor Lapie, carrosser
i militant blanquista que s'havia refugiat a Londres (Anglaterra) i que
morí
accidentalment el 24 d'octubre de 1870, durant el setge de
París (França), quan
l'esclat de la fàbrica de bombes Orsini. Després
de treballar en una
calceteria, cap el 1886 Armand visqué un temps a Buenos
Aires (Argentina), on
es trobà amb l'anarquista Claude Thomachot, i
treballà a les comunitats
agrícoles russes i va fer de llibreter. Es
relacionà força amb les colònies
d'exiliats italiana, russa i catalana. Fou a l'Argentina on
conegué sa futura
companya, una suïssa del cantó de Vaud. De bell nou
a Europa, fou gerent i
col·laborador del periòdic Le
Père
Peinard. A resultes d'una condemna, es refugia a Londres, on
en 1892
regentava una llibreria al número 30 de Goodge Street, que
esdevingué, amb
l'adrogueria de Victor Richard, lloc de trobada de la
colònia anarquista
francesa exiliada (Ernest Delebecque, François Duprat, Jules
Corti, Pétronille
Altérant, etc.). Segons la policia, en 1894 vivia al
domicili de Cesare Cova a
Sherperd's Bish, anarquista il·legalista que
freqüentava el grup «L'Anonimato»,
de Luigi Parmeggiani (Bertoux).
Segons un informe policíac, amb Louis Ségaud iÉmile Bidault, imprimí a Londres
el cartell «À Carnot le tueur» (A Sadi
Carnot l'assassí), signat per «Un grup
anarquista» i que havia estat redactat per Alexandre Cohen,
que sortí al carrer
el 6 de febrer de 1894, l'endemà de l'execució de
l'anarquista Auguste
Vaillant. En aquest mateix 1894 el seu nom figura en un llistat
d'anarquistes a
controlar establert per la policia ferroviària de fronteres
francesa. A finals
de 1895, en el clima d'extremes sospites que hi havia aleshores, va ser
acusat
per diversos companys, argumentant obscures raons, de ser un confident
de la
policia i el grup «L'Anonimato» publicà
alguns cartells contra ell. En 1896
vivia a Ravenscourt Park de Londres. Després, per
influències de sa companya,
s'instal·là
a Lausana (Vaud, Suïssa), on en 1899 obrí una
llibreria de vell i popular
(«Librairie française Armand Lapie») al
número 5 del carrer de la Louve, per on
passaren generacions d'estudiants. L'aleshores socialista Benito
Mussolini, durant
la seva estada a Lausana, era assidu d'aquesta llibreria i Lapie li
prestà, a
més de diners, el llibre de Georges Sorel Réflexions
sur la violencia. En 1900 participà en la
fundació, amb Paul Peitrequin, de
la Casa del Poble i en 1905 fou un dels ensenyants de l'Escola Lliure
de
Lausana, on donava tots els diumenges classes sota
l'organització de «La Libre
Pensée». També formà part
del primer comitè de l'Escola Ferrer de Lausana.
Entre 1903 i 1920 edità una vintena de llibres a Lausana,
com ara l'obra de
Victorine Brocher Souvenirs d'une morte
vivante (1909), el fullet de Jean Wintsch sur
Théophile Steinlen (1919), o
textos de Claude Tillier i traduccions de Romeo Manzoni.
Adoptà la filla d'un
company que havia estat communard,
que esdevingué actriu a Lausana. Quan la Gran Guerra,
s'arrenglerà amb els
intervencionistes i esdevingué francòfil, fins el
punt que se li atorgà la
Medalla d'Honor del Ministeri d'Assumptes Exteriors. L'1 de juny de
1917
impartí a Lausana la conferència En
convoyant des rapatriés français, que
publicà en fullet aquell mateix any
amb un pròleg de Louis Avennier i on explica els dos viatges
que va fer a
través de Suïssa i de França amb els
combois de presoners repatriats durant el
conflicte bèl·lic. En 1925 sa llibreria
passà a mans de Charles Bornand i ell retornà
a França i, després d'un temps a Reims (Xampanya,
França), s'instal·là a Lió.
Fou molt amic dels escriptors llibertaris Jules Renard i d'Octave
Mirbeau.
Armand Lapie va morir el 30 de maig de 1940 a Lió
(Arpitània).
***
Carl
Einstein dibuixat per Ludwig Meidner (1913)
-
Carl Einstein: El
26 d'abril de 1885 neix a Neuwied (Renània-Palatinat,
Alemanya), en una família
jueva, el poeta,
escriptor, historiador de l'art i combatent anarquista Carl Einstein,
també
conegut com Karl Einstein. En 1918 va prendre part
en la Revolució
Espartaquista a Berlín. Apassionat per l'art, va
freqüentar els cercles
artístics --va ser bon amic de George Grosz, Georges Braque,
Picasso-- i va
esdevenir un representant dels moviments expressionista i dadaista
alemanys,
tot descobrint al món Picasso, el cubisme i l'art
africà. Arran d'una campanya
de difamació portada a terme per l'extrema dreta contra la
seva peça teatral Die
Schlimme Botschaft va ser condemnat per blasfèmia
en 1922 i va exiliar-se
d'Alemanya per instal·lar-se finalment a França
en 1928, on va fundar, amb
Georges Bataille i Michel Leiris, la revista Documents.
Va coescriure
amb el director Jean Renoir la pel·lícula Toni
(1934). En 1936, amb
altres companys com Helmut Rudiger, marxarà a lluitar en la
Revolució espanyola
combatent en les files de la Confederació Nacional del
Treball
(CNT), integrant-se en el Grup Internacional de la
Columna Durruti, però serà ferit en combat. Va
ser a
Barcelona, el 22 de
novembre de 1936, per pronunciar el discurs fúnebre de
Durruti.
Quan la guerra
va acabar, va travessar els Pirineus i va ser internat als camps de
concentració del sud de França amb els combatents
antifeixistes i la població
peninsular que fugia de les tropes franquistes. El 5 de juliol de 1940,
completament deprimit i temorós de caure a mans dels nazis
en
veure la
impossibilitat de passar la frontera hispanofrancesa, Carl Einstein es
va
suïcidar llançant-se al torrent pirinenc anomenat
Gave de
Pau (Bétharram, Aquitània, Occitània).
Una estela
al cementiri de Boel-Bezing (Aquitània,
Occitània)
recorda el seu combat per la llibertat. Entre les seves obres
literàries podem destacar la novel·la Bebuquin
oder die Dilettanten des
Wunders (1912) i la seva obra teatral Die Schlimme
Botschaft (1921),
i entre els seus assaigs de crítica artística Wilhelm
Lehmbrucks graphisches
Werk (1913), Negerplastik (1915), Afrikanische
Plastik
(1921), Der frühere japanische Holzschnitt
(1922), M. Kisling
(1922), Entwurf einer Landschaft (1930), Giorgio
di Chirico
(1930), Georges Braque (1934), entre altres. La
seva obra Die Kunst
des XX. Jahrhunderts (L'Art del segle XX), publicada en 1926,
va
revolucionar la manera d'abordar la pintura i les arts
plàstiques d'aleshores,
barrejant l'estètica amb la política. El director
Lilo Mangelsdorff va
realitzar en 2000 una pel·lícula sobre la seva
vida i la seva obra titulada Der
Bebuquin. Rendezvous mit Carl Einstein.
***
Foto
policíaca de Joseph Renard (1 de febrer de 1912)
- Joseph Renard:
El 26 d'abril –la partida de defunció cita el 26
d'agost i una fitxa policíaca
el 26 de gener– de 1885 neix al vilatge de Charancy
(Iguerande, Charolles, Borgonya,
França) l'anarquista individualista i
il·legalista Joseph Léon Renard, conegut
com Bouquet i Oscard
Wild. Sos pares es deien François Renard (Patat) i Marguerite Royet. En 1898
obtingué el certificat d'estudis a l'escola municipal
d'Iguerande i amb 13 anys
es posà a fer feina de criat en una granja de la zona. Quan
tenia 15 anys deixa
el poble natal i marxà cap a París i Marsella.
Entre 1906 i 1907 treballà com a
obrer planxista en una empresa que fabricava vagons de metro. A partir
de 1908
freqüentà els cercles anarcoindividualistes
il·legalistes i va fer amistat amb
Charles Mauger, de qui utilitzà la seva
documentació, i Léon Bergeal. També es
lligà amb Octave Garnier (Le
Terrassier),
un dels membres de la «Banda Bonnot» amb qui
visqué a París, Louis Rimbault iÉlie Monnier (Simentov).
El 5 de
febrer de 1908 es declarà insubmís i no es
presentà al seu destí per a fer el
servei militar, decidint emigrar a Amèrica, però
va ser detingut. Jutjat el 7
de juliol de 1909 en consell de guerra a París, va ser
condemnat a nou mesos de
presó per un delicte d'insubmissió i tancat a la
presó militar d'Amiens
(Picardia, França). Un decret presidencial del 29 de
desembre de 1909 li redimí
de la resta de la pena i fou alliberat. Després
entrà a treballar de
terrelloner i posteriorment passà a Brussel·les
(Bèlgica), on la policia
d'aquell país el fitxà com a anarquista. Durant
la nit del 30 al 31 de gener de
1912, amb Alexandre Britannicus, rebentà la porta de
l'economat de l'estació
dels Aubrais, a Orleans (Centre, França); sorpresos in fraganti mentre es portaven 150 francs
després d'haver forçat
els calaixos de la caixa, obriren foc i feriren dos empleats abans de
saltar a
un tren en marxa cap a París. A l'estació
d'Étranges la policia esperava el
tren, però els perseguits aconseguiren fugir a trets i matar
d'un tret el
brigadier Élie-Jules Dormoy. Per complicar més la
situació, un desertor que
viatjava sense bitllet, Jean-Baptiste Pascal, i que res tenia a veure
amb els
anarquistes, quan va veure l'estació plena de policia,
acabà suïcidant-se d'un
tret al cap. Renard i Britannicus fugiren en direcció
contrària perseguits pels
agents. Britannicus –que d'antuvi va ser identificat
erròniament per la policia
com Alexandre-Marie Lebourg– fou abatut al prat
pantanós de Petit-Saint-Mars,
entre Étranges i Angerville; Renard va ser detingut arribant
a l'estació
d'Étréchy i quan la policia li va demanar el seu
nom, va respondre Oscard Wild (Oscar Wilde). Els agents descobriren que
les armes que portaven
provenien un cop comès l'octubre de 1911 en una armeria del
carrer Lafayette,
com les pistoles brownings que
havien
trobar durant l'escorcoll policíac del 31 de gener de 1912 a
la seu del
periòdic L'Anarchie.
Jutjat el 10 de
novembre de 1912 a Versalles per l'Audiència de Sena i Oise,
va ser condemnat a
la pena capital per la mort del brigadier Dormoy. Joseph Renard va ser
guillotinat l'1 de febrer de 1913 a Versalles (Illa de
França, França) i
enterrat a la secció dels executats del cementiri dels
Gonards.
Joseph
Renard
(1885-1913)
***
Giuditta
Zanella i Ilario Margarita
- Giuditta Zanella:
El 26 d'abril de 1885 neix a Barzola (Angera,
Varese, Llombardia, Itàlia) la propagandista anarquista
Giuditta Maria Zanella,
també coneguda com Yudith. Sos pares es
deien Liberale Zanella i Letizia
Carrieri. D'antuvi milità en el Partit Socialista
Italià (PSI). En contacte amb
el grup editor del periòdic anarquista Le
Réveil de Ginebra (Ginebra, Suïssa),
destacà com a propagandista entre els cercles obreristes,
especialment els de
dones. En 1915 va ser detinguda per la seva militància i la
seva participació
en manifestacions de la «Setmana Roja» del mes de
juny de l'any
anterior. Prengué part en el
motí antimilitarista de 1917 i en el moviment
d'ocupació de fàbriques a Torí
(Piemont, Itàlia). En
aquesta època s'uní sentimentalment amb el
militant anarquista Ilario
Margarita. En 1920 col·laborà amb el grup editor
del periòdic anarquista Cronaca Sovversiva
de Torí. Durant els anys vint la parella visqué
clandestinament a França,
Bèlgica, Cuba i els Estats Units. En 1931, arran de la
proclaració de la II
República espanyola, marxà amb son company a
Barcelona (Catalunya), on visqueren
amb identitat falsa i constantment vigilats per la policia
política feixista
italiana. El juliol de 1932 ambdós van ser detinguts i el 20
de setembre
expulsats cap a França per assistir a «reunions
anarquistes clandestines», però
retornaren clandestinament a Catalunya. Participà activament
amb son company en
les jornades de juliol de 1936 a Barcelona i ambdós
s'enrolaren com a
milicians, ell en la «Columna Ortiz» i ella en la«Columna Durruti» marxant
al
front de Saragossa (Aragó, Espanya), on era coneguda sota el
pseudònim de Yudith.
En
1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Sempre
companya d'Ilario
Margarita, Giuditta Zanella va morir el 5 d'agost de 1962 a
Torí
(Piemont, Itàlia).
Giuditta Zanella (1885-1962)
***
Pícnic
d'anarquistes italoamericans (Mohegan, 1949). D'esquerra a dreta:
drets, John Vattuone, Laforese, Ciccone, Pasquale Buono, Rudolf Rocker,
Armando Borghi, Massima Pirani; assegudes, Ida Pilat Isca, Catina
Ciullo, companya de Borghi, Elvira Vattuone, Sara Buono, Caterina
Ciccione. La nina és la neboda d'Elvira Vattuone
- Catina Ciullo: El
26 d'abril de 1899 neix a Sicília
l'anarquista Caterina D'Amico Willman, més coneguda com Catina Ciullo o Catina
Willman. De ben joveneta emigrà amb sa
família als Estats Units i
s'instal·là al barri de Brooklyn de Nova York
(Nova York, EUA). En 1915 es casà
a Rocherter (Nova York, EUA) amb l'italià Charles Ciullo.
Entre 1917 i 1925
tingué quatre filles (Frances, Beatrice, Ribelle i Aurora).
Cap el 1918,
després de sentir un discurs a l'aire lliure de Luigi
Galleani, la parella
entrà a formar part del moviment llibertari i
milità en el Grup Anarquista
Italoamericà del Sud de Brooklyn, que organitzava
conferències de destacats
militants llibertaris i antifeixistes, i en el «Circolo
Volontà», grup seguidor
dels postulats de Luigi Galleani. Formà part de grups de
teatre anarquistes i
participà activament en la campanya de suport als
anarquistes italoamericans
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, als quals visità sovint
a la presó de
Dedham (Massachusetts, EUA). Va testificar a favor dels anarquistes
Calogero
Greco i Donato Carrillo, absolts en 1927 de l'assassinat de dos
feixistes
italians a Nova York. En aquest ambient, conegué el
propagandista anarquista i
anarcosindicalista Armando Borghi, exiliat clandestinament als EUA des
de
l'octubre de 1926 amb sa companya Virgilia D'Andrea. Entre les dues
parelles
nasqué una estreta amistat, trencada l'11 de maig de 1933
amb la mort de
Virgilia D'Andrea, que deixà Borghi en una profunda
depressió. Amb greus
dificultats econòmiques Borghi passà a viure amb
la parella Ciullo-D'Amico. En
1945, després de la caiguda del feixisme, Borghi
retornà a Itàlia i participà
en la reestructuració del moviment anarquista. En 1947, per
problemes de salut,
retornà als Estats Units, que abandonà per sempre
en 1953 per establir-se a
Roma (Itàlia). Mentrestant, el 31 de desembre de 1949,
Charles Ciullo morí
d'una hemorràgia cerebral. En 1953 Catina, viuda,
marxà cap a Itàlia per
visitar sa família i es retrobà amb Borghi a
Roma, decidint a partir d'aquest
moment viure en parella. El 21 d'abril de 1968 Armando Borghi
morí i en 1969
Catina retornà las Estats Units per estar a prop de ses
filles i sos néts.
Posteriorment visità en diverses ocasions Itàlia,
visitant Castel Bolognese (Emília-Romanya,
Itàlia), ciutat natal de Borghi i on està
enterrat. Participà activament en la
creació de l'«Arxiu Armando Borghi», amb
donació de documents i suport
econòmic. Catina Ciullo va morir el 13 de novembre de 1991
en un hospital de
Nova Jersey (EUA).
Catina Ciullo (1899-1991)
***
Acta
de defunció de Juan Navarro Pérez
- Juan Navarro Pérez:
El 26 d'abril de 1901 neix a Alhabia (Almeria,
Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Juan Navarro
Pérez. Emigrat
a Catalunya, s'afilià a la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Terrassa.
En acabar la guerra civil, s'exilià a França, on
fou internat a diversos camps
i després enviat formant part d'una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE)
a treballar a les fortificacions de la Línia Maginot. Durant
l'ocupació
alemanya fou fet presoner i deportat, primer al camp de Moosburg, i
després, el
6 d'agost de 1940, amb la matrícula 9.497, al camp de
Mauthausen, per acabar
tancat al de Gusen (Alta Àustria, Àustria) a
partir del 24 de gener de 1941, on
morí el 2 de juliol d'aquell any.
***
Giovanni
Bidoli
- Giovanni Bidoli:
El 26 d'abril de 1902 neix a Banne (Trieste, Friül)
l'anarquista Giovanni
Bidoli, conegut com Nini. Sos pares
es deien Arturo Bidoli i Teresa Hrovatin. Entre 1922 i 1924 vivia
clandestinament a París (França) buscant una
feina estable. En 1924 es va
inscriure en la Unione Sportiva Metallurgica, que, segons la policia,
era una
tapadora d'activitats subversives dels obrers. Acomiadat de la seva
feina als
ferrocarrils, abandonà el Sindicat de Ferroviaris.
Mantingué correspondència
amb l'anarquista Alpinolo Bucciarelli, que vivia a França, i
amb Giuseppe
Zuder, sindicalista metal·lúrgic i comunista
confinat a Ustica, considerat«lligat als anarquistes» com a company de
l'anarquista Giovanna Montani (Nina Longa)
i amfitrió d'Umberto
Tommasini. A finals de 1927 va ser amonestat formalment per les
autoritats
feixistes i el gener de 1928 fitxat per la policia com a«comunista perillós» i
inscrit, per un temps no especificat, en el Partit Comunista
d'Itàlia (PCI). A
Trieste en el moviment antifeixista i subversiu no es distingia entre
comunistes,
anarquistes i republicans. Durant la primavera de 1928, amagat en un
vagó de
transport de vi, pogué passar a Iugoslàvia i
posteriorment arribà a París, on
col·laborà amb el moviment dels exiliats
anarquistes, especialment en els
procedents de Trieste. L'agost de 1929 participà en la
recaptació de fons per a
les despeses de la defensa de Vittorio Repich, detingut a
París acusat de
robatori. Durant la dècada dels trenta va ser expulsat de
França, de Bèlgica i
de Luxemburg, però sempre pogué retornar a
París, on visqué
semiclandestinament. El febrer de 1931 va ser detingut per
violació del decret
d'expulsió i per possessió d'un bon grapat de
targetes d'identitat amb
diferents noms. L'estiu de 1931 la policia el localitzà a
Barcelona
(Catalunya), on col·laborà amb Luigi Damiani.
Participà en l'agitació
revolucionària de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), especialment en
la vaga general del 3 de setembre de 1931, en solidaritat amb els
anarquistes
detinguts a la Presó Model en vaga de fam. Fou un dels
defensors de la seu del
Sindicat de la Construcció de la CNT de l'assalt per part de
la policia i, després
de l'intercanvi de foc, va ser detingut, ben igual que altres sis
italians,
entre ells Egidio Bernardini i Nicolò Turcinovich, i
empresonat al vapor Antonio López
amarat al port de
Barcelona. Expulsat cap a Portugal, a mitjans d'octubre de 1931 va ser
detingut
a Porto (Nord, Portugal) i, amb Giuseppe Volonté i Cesare
Cuffini, el 6 de
novembre extradit cap a Palerm (Sicília) a bord del vapor Saturnia. Detingut en arribar a
Itàlia per les autoritats, a finals
d'aquell mes va ser classificat com a «anarquista
perillós» i «terrorista»,
mentre esperava, empresonat a Roma (Itàlia), una ordre de
confinament, que
finalment li va ser assignada a l'illa de Ponça per un
període de cinc anys.
Entre juny de 1933 i febrer de 1935, participà en dues
protestes col·lectives i
va ser condemnat a cinc i a 10 mesos de presó. L'abril de
1937 va ser
traslladat a l'arxipèlag de Tremiti, on el juliol d'aquell
any va ser detingut per
haver-se negat a saludar a la romana com era prescriptiu. El 8 de gener
de 1938
va ser alliberat, però immediatament va ser condemnat a cinc
anys de
confinament per la seva qualitat d'«element
irreductible». A l'illa de Ventotene
retrobà companys que, després de la Guerra Civil
espanyola, s'havien refugiat a
França i havien estat lliurats a les autoritats feixistes.
El març de 1943 el
prefecte s'oposà a qualsevol mesura de gràcia ja
que, després de gairebé 10
anys de confinament, s'havia solidaritzat amb un altre confinat a qui
intentà
enviar una suma de diners que havia estat recaptada pel moviment
anarquista. El
setembre de 1943 va ser alliberat i pogué arribar a Trieste,
on s'integrà en
una formació de partisans comunistes i comandà un
escamot autònom anarquista. Detinguts
pels nazis, i després d'un temps tancat a la
presó de Coroneo de Trieste, el
juny de 1944 va ser deportat, amb la matrícula 7449, al camp
de concentració de
Dachau (Alta Baviera, Baviera, Alemanya). Giovanni Bidoli va morir
entre el 13
i el 23 d'abril de 1945 durant l'evacuació del camp auxiliar
de Zwickau del
camp de concentració de Flossenbürg (Neustadt an
der Waldnaab, Alt Palatinat,
Baviera, Alemanya), al qual havia estat deportat, cap a Nuremberg
(Francònia
Mitjana, Baviera, Alemanya). En 2006 Luisa Nemez publicà la
biografia Zio Nini, o La rivoluzione umana.
Dal
confino fascista ai campi di concentramento nazisti.
Giovanni Bidoli
(1902-1945)
***
Salomé
Moltó Moltó
- Salomé
Moltó
Moltó: El 26 d'abril de 1943 neix a Cocentaina
(Comtat, País Valencià) la
historiadora, escriptora, poeta i militant anarquista i
anarcosindicalista
Salomé Moltó Moltó. Filla d'una
família humil, després de fer estudis en un
col·legi
de monges, del qual té un mal record, treballà en
un forn, en empreses tèxtils
i en una oficina, compaginant aquestes feines amb els estudis de
comerç. Cap el
1962 emigrà a París (França), on es
diplomà en francès per «L'Alliance
Française». Retornà a la
Península en 1967 i treballà com a professora i
traductora. D'antuvi interessada pel comunisme, acabà
decantant-se per
l'anarquisme i en 1977 s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). A
partir de 1979 lluità per la reunificació
confederal i acabà afiliant-se a la
CNT escindida d'Alcoi (Alcoià, País
Valencià). No conforme amb l'orientació del
sector escindit l'abandonà i passà a militar, amb
son company Conrado Lizcano
Montealegre, en la CNT d'Alcoi i d'Alacant (Alacantí,
País Valencià). Entre
1984 i 1985 es dedicà a la investigació de les
col·lectivitats alcoianes durant
la Revolució espanyola. Fou una de les fundadores de
l'Ateneu d'Alacant, però
l'abandona en no compartir la seva línia. En 1991
s'integrà, com a encarregada
de Premsa, en el Comitè Regional de Llevant de la CNT. A
partir de 1995, entre
Alacant i Alcoi i unida a l'anarcosindicalista Floreal
Rodríguez de la Paz,
entrà a formar part de la Fundació Anselmo
Lorenzo d'Alacant, en els grups«Dones 8 de Març» i «Mujeres
Libres» i en la Societat Naturista Vegetariana
d'Alcoi. Ha participat en diverses iniciatives activistes, com ara
l'aixecament
del monòlit al camp de concentració d'Albatera
(Baix Segura, País Valencià),
l'acampada de Finestrat (Marina Baixa, País
Valencià), etc. Entre 1987 i 2003
fou col·laboradora habitual de Cenit.
El 30 de juliol de 1995 va ser una conferència a Alacant i
el maig de 1996 altra
a Lorca (Múrcia, Espanya). És membre de la
direcció i redacció de la revista
anarquista Siembra i ha estat
redactora de la revista Ateneo de Alcoy.
Ha estudiat sociologia i a ocupat diversos càrrecs
orgànics en la CNT, com ara
la secretaria de la Federació Local en 1999. A
més a més de les citades, trobem
col·laboracions seves en diferents publicacions, com ara Acción Libertaria, Adelfa,Albor, Canfali,Ciudad de Alcoy,CNT, Evocación,Ideas-Orto, La
Oveja Negra, Pluma y Tintero,Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad,La Tira de Papel, La
Voz Libre del Carrión, Yunque
Libertario, etc. És autora dels llibres
d'història Una nueva economia.
Socialización y colectivizaciones alcoyanas
(1936-1939) (1986), Retazos
históricos de la posguerra (1939-1953) (2011) i Alcoi (1936-1953). Socialización,
colectivización y represión (2015).
També conrea la poesia i la narrativa, i és
membre honorífica de l'Associació
Llatinoamericana de Poetes i Artistes (ASOLAPO). Actualment viu a Alcoi
amb son
company Floreal Rodríguez de la Paz.
Defuncions
Ilio Baroni
- Ilio Baroni: El 26
d'abril de
1945 mor a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i
lluitador antifeixista Ilio
Baroni, conegut com Il Moro. Havia nascut el 25 de
maig de 1902 a Massa
Marittima (Toscana, Itàlia). Emigrà amb sa
família a la ciutat toscana de
Piombino, on a començaments dels anys vint
començà a militar en el moviment
anarquista. Com a membre del 144 Batalló dels«Arditi del Popolo» participà en
els enfrontaments amb els escamots feixistes. El juny de 1925, fugint
de la
repressió, s'establí a Torí. A la
capital del Piemont va fer feina de mecànic a
la fàbrica Fiat Ferriere, on intentà mantenir la
lluita sindical i fer costat
els companys empresonats. En aquests anys va estar constantment vigilat
per la
policia feixista per les seves activitats llibertàries.
L'estiu de 1936, arran
de l'aixecament militar a Espanya, decidí marxar a la
Península per fer costat
la Revolució llibertària, però fou
detingut a la frontera per gendarmes
francesos i repatriat a Itàlia. De bell nou a
Torí, instal·là una ràdio
clandestina que li va permetre escoltar Ràdio Barcelona i
informar els companys
sobre els esdeveniments revolucionaris i l'evolució del
conflicte bèl·lic. Quan
estava a punt de intentar de bell nou marxar a la Península,
els Fets de Maig
de 1937 i l'assassinat de companys a mans del comunisme estalinista, li
van fer
recular. El desembre de 1937 va ser detingut a Torí i el
juny de 1938 fou
condemnat a cinc anys de confinament a Treniti per«activitats antifeixistes i
propaganda anarquista». El 6 de desembre de 1942 va ser
alliberat i retornà a
Torí, on participà activament durant les vagues
fabrils de 1943 i 1944 com a
membre del Comitè d'Agitació. Arran de
l'ocupació de la ciutat per les tropes
alemanyes, s'integrà immediatament a la
resistència. Fou un dels organitzadors
i animadors del grup armat «Squadre d'Azione
Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció
Partisana). Sota el pseudònim d'Il Moro
comandà la VII Brigada SAP «Edoardo
de Angeli». Des d'octubre de 1944 fou un dels primers
subscriptors del butlletí
clandestí Era Nova, redactat per
Fioravanti Meniconi, Dante Armanetti,
Antonio Garino i Italo Garinei. Els tres primers números
d'aquesta publicació
clandestina van ser distribuïts per fàbriques i en
grups de partisans
anarquistes, especialment per Domenico Molinero. Ilio Baroni
caigué mort el 26
d'abril de 1945 durant els combats per l'alliberament de
Torí (Piemont, Itàlia)
quan intentava socórrer uns companys ferits.
***
Piero
Parisotto
-
Piero Parisotto: El
26 d'abril de 1953 se suïcidà a Savona
(Ligúria, Itàlia) l'anarquista i
resistent antifeixista Piero Parisotto, conegut com Comandant
Alce o simplement Alce.
Havia nascut el 20 de setembre de 1925 a Savona (Ligúria,
Itàlia). Sos pares es
deien Fauto Parisotto i Natalia Perlo. Orfe de pare des que era infant,
quan
estudiava secundària començà a
participar en el moviment antifeixista. En 1943 entrà
a formar part del Fronte della Gioventù (FJ, Front de la
Joventut) i el març de
1944 es va fer partisà en la lluita ciutadana, organitzant
el destacament«Gatti», enquadrat en la «Brigada
Falco» de la Divisió de l'Squadre d'Azione
Partigiane (SAP) «Antonio Gramsci», que
operà a l'est del torrent de Letimbro
als barris de Lavagnola, Santuario i Vallepiana de Savona. Sota el
pseudònim deComandant Alce, fou considerat per
les seves accions com un dels partisans més coratjosos i
atrevits. Després de
l'Alliberament (25 d'abril de 1945), entrà a formar part de
la policia
partisana i del Partit Comunista Italià (PCI), dins de l'ala
antirevisionista i
antilegalista. En aquesta època creà un grup
format per joves comunistes, en el
qual formaren part els anarquistes Antonio Bogliani i Arrigo Cervetto,
entre
d'altres. En 1946 abandonà el PCI i promogué la
formació del grup anarquista
juvenil «Né Dio né padroni»
(Ni Déu ni amo) a Savona. En aquests anys, amb
altres joves, freqüentà el domicili de l'anarquista
Umberto Marzocchi i començà
a col·laborar en Umanità
Nova,
sobretot amb recensions de llibres (Howard Fast, Tom Kromer, George
Orwell,
etc.). L'agost de 1950 publicà en Il
Libertario l'article «Non anticomunisti ma
antistaliniani», on sostingué
que la Revolució russa, aïllada, va ser presa pels
estalinistes, però els
anarquistes encara tenien l'oportunitat de reprendre la bandera del
comunisme.
Posteriorment, en el mateix periòdic, publicà
l'article Americanismo e fordismo di A.
Gramsci. En aquesta època, mentre
continuà treballant amb el seu grup i fent propaganda arreu
la costa lígur,
s'adherí als Grups Anarquistes d'Acció
Proletària (GAAP), formats per joves
comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats
al voltant de Pier Carlo
Masini. Però, molt decebut de la direcció que
prenia el moviment revolucionari,
Piero Parisotto entrà en una greu crisi fisicomoral i el 26
d'abril de 1953 se
suïcidà d'un tret a la costa de Savona
(Ligúria, Itàlia); una gran bandera roja
i negra acompanyà el seu funeral.
***
Nicasio
Pajares
- Nicasio Pajares:
El 26 d'abril de 1956 mor a Madrid (Espanya)
el periodista, escriptor i dramaturg anarquista Agapito Francisco
Nicasio
Pajares Ogeros –el segon llinatge citat sovint com Ojeros. Havia nascut el 15 de desembre–segons la partida de
baptisme el 15 de desembre i segons alguns autors l'11 de
desembre– de 1881 a A
Trabanca de Arriba (Padrón, Padrón, la Corunya,
Galícia). Sos pares es deien
Celestino Pajares Miguens, alferes d'infanteria, i Esclavitud Ogeros
Tarela. Va
fer els primers estudis al seu poble natal i a l'escola
pública municipal
d'Antonio Trasmonte Velasco. En 1896, amb 14 anys, emigrà a
Montevideo
(Uruguai) cridat pel seu oncle Vicente Pajares Miguens, comandant en un
destacament militar del país, però
rebutjà la carrera militar i retornà un any
després a la Península. En morir son pare, a
resultes de les ferides d'un tret
al cap durant la guerra de Filipines, i després d'estudiar
comptabilitat i
tenidoria de llibres en un col·legí de Madrid per
a orfes de militars, emigrà a
Buenos Aires (Argentina), on entrà a treballar als magatzems
de teixits dels
fills de Gumersindo Eiriz Solar, metge natural de Padrón.
Poc després fundà a
Buenos Aires –algunes fonts citen erròniament
Rosario (Santa Fe, Argentina)–,
amb José Carballas Rey, J. B. Fernández i
José María López, el setmanari
anarquista El Despertar Hispano.
Publicación semanal de caràcter absolutamente
independiente. Especialmente
destinada a la defensa de la Colonia Española de la Argentina
(1906-1907). A
la capital argentina estudià literatura i entrà a
formar part del moviment
anarquista, col·laborant en la seva premsa. En aquestaèpoca freqüentà la
bohèmia, vivint com pogué, venent alcohol
il·legal i beuratges miraculosos
arreu del país, fent de pagès, etc., i
aconseguint fama de faldiller. En 1906 viatjà
a la Península per visitar sa família,
però en desembarcar el 3 d'agost a Vigo
(Pontevedra, Galícia), va ser detingut pels carrabiners per
portar literatura
anarquista, entre ella exemplars d'El
Despertar Hispano, i per haver fet propagandaàcrata al vaixell, i reclòs
durant tres setmanes a la Corunya (La Corunya, Galícia).
Pocs mesos després,
retornà a Buenos Aires, on es dedicà plenament a
escriure en la premsa
argentina (Fomento de la Instrucción Gallega,Fray Mocho) i arribà a
ser redactor en cap de Mundo Argentino.
En 1910 retornà a la Península, però
en 1912 el
tenim de bell nou a l'Argentina. En 1914 fou reporter de futbol de
l'equip de
Buenos Aires «River Plate», en el qual
jugà de porter. En 1919 retornà
definitivament a la Península i s'establí a
Madrid, col·laborant en diferents
publicacions (Alfar, La
Esfera, España,Mundo Gráfico, Nuevo Mundo, etc.). El 2 de setembre de
1920 es casà amb María Escolano, amb qui
tingué tres infants (María del Carmen,
Juan Manuel i Melania; els dos últims morts durant la
infància). Portà a terme
una destacada obra literària com a novel·lista i
dramaturg, caracteritzada pel
seu humor satíric. La seva obra literària,
crítica de la realitat social i
política de l'Argentina i dels països sud-americans
en general, ha estat
titllada per alguns de racista, ja que no dissimulava el seu menyspreu
per
indígenes, mulats i italians. Posteriorment el seu pensament
derivà al
republicanisme esquerrà i milità en el Partit
Republicà Radical Socialista
(PRRS), de Félix Cordón Ordás i
Marcelino Domingo Sanjuán, i durant els anys de
la guerra civil s'afilià al Socors Roig Internacional (SRI).
Cec i malalt, va
caure gairebé en l'oblit, relegació que el
salvà de la repressió franquista. Fou
autor de Teatro de la emigración
(Honrado
comercio. El triunfador Castineiras) (1922 i 1925), El conquistador de los Trópicos
(1924, 1929 i 2000), El pensador en la selva
(La indiada, la
negrada y la gringada de las repúblicas del Plata). Ideas,
impertinencias,
diatribas, extravagancias y fantasías del pensador
celtíbero don Fernández
Sinsegundo, fallecido en América (1926), Atorrántida. La vida en
América. Novela romántica (1929), Don Quijote y Tío Sam. Novela
pseudo-histórica y fantástica (1930) i Cómo
pervirtieron a Palleiros (1931 i 2000, novel·la
autobiogràfica). Nicasio
Pajares va morir el 26 d'abril de 1956 a Madrid (Espanya) i fou
enterrat al
cementiri de la Almudena d'aquesta ciutat. Sa filla donà
documentació seva a la
Fundació Pública Gallega Camilo José
Cela.
Nicasio Pajares (1881-1956)
***
Tomás
Castellote Benito
- Tomás Castellote
Benito: El 26
d'abril de 1970 mor a París (França)
l'anarcosindicalista Tomás Castellote
Benito. Havia nascut el 10 de maig de 1889 a Caudete (Albacete,
Castella,
Espanya).
Carter de professió, s'afilià al Sindicat de
Correus de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). En 1917 fou membre de la Junta de Defensa dels
Serveis de
Correus de Barcelona. En 1922 formà part del
Comitè Local de la Federació Local
de la CNT de Barcelona. El novembre de 1923 fou empresonat acusat de
pertànyer
a un grup anarquista. Entre 1936 i 1937 va ser regidor de l'Ajuntament
de
Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de
la CNT, l'abril de
1937 assistí al Ple Nacional de Regionals cenetistes i el
maig d'aquell any al
Ple Extraordinari confederal. En acabar la guerra s'exilià a
França. En 1945
assistí a París com a delegat al I
Congrés del Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) en l'Exili, on fou un dels redactors de les ponències.
El desembre de
1945, amb Víctor Jurado, va ser delegat de la
Federació Local de la CNT de
Luzech al Ple Regional de Tolosa de Llenguadoc.
---
Continua...
---