Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12424 articles
Browse latest View live

La insoportable levedad de la izquierda balear

0
0

La crisis institucional que vive nuestra comunidad, iniciada a partir de los inacabables conflictos internos de Podemos, está llegando a niveles esperpénticos. El último episodio de esta saga más se parece a un sketch de una película de Luis de Funes que de una sesión parlamentaria.

Durante la reunión donde se tenía que dirimir la destitución de la presidenta Huertas, se descubrió como, incomprensiblemente, la letrada mayor del Parlament había entregado con antelación y sólo al vicepresidente Vicenç Thomás, un documento de gran importancia, pues en él se detallaban los pasos para llevar a cabo dicha destitución. Ni la oposición, ni la propia presidenta habían tenido conocimiento ni acceso a este documento, ni habían podido leerlo, ni analizarlo, en igualdad de condiciones que el Sr. Thomás. Este hecho generaba en el resto de miembros de la Mesa una total indefensión y suponía un precedente inédito en la historia parlamentaria de Baleares.

Lo peor fue la actuación del propio Vicenç Thomás cuando de forma atolondrada y en una actitud infantil, quiso esconder el documento, una vez pillado con las manos en la masa, bajo una carpeta, disimulando y haciendo ver que no lo tenía, y ocultando una realidad que, finalmente, ha tenido que reconocer. Lo más sencillo hubiera sido repartir el documento a todos, hacer un receso, analizarlo con calma, y desarrollar hasta el final la reunión. La actitud obstruccionista de Thomás es intolerable y solo se puede entender bajo la óptica de quienes creen poder actuar desde la impunidad más absoluta, secuestrando al Parlament y dinamitando el principio de transparencia.

Más esperpéntica estuvo la miembro de la Mesa propuesta por Més, Joana Aina Campomar que, fuera de sus casillas, interrumpió una rueda de prensa que, en esos momentos, estaba concediendo la portavoz del PP, Marga Prohens. La situación no podía ser más surrealista.

En resumen, el socialista Thomás ocultando información y la catalanista Campomar impidiendo ejercer el derecho a la libertad de expresión. Estos son algunos de los mimbres que tiene la izquierda para la presidencia del Parlament. El otro mimbre, Marta Maicas de Podemos, acaba de ser imputada por utilizar sin su consentimiento la firma de Montse Seijas. ¿No tiene, la izquierda, algo mejor que ofrecer además de estas tres personas?

Pero esto es solo el último episodio, los episodios anteriores tienen también su miga. Todo viene a raíz del expediente disciplinario que Alberto Jarabo impulsó para cargarse a dos diputadas que le eran molestas y no le daban palmaditas en la espalda. Lo más rocambolesco es que la propia Comisión de Garantías que tramitó el expediente de expulsión de las dos diputadas ha tenido que ser disuelta a raíz de la filtración de algunas conversaciones en las que se demuestran las malas artes de algunos de sus miembros. Según parece, si eres “buena niña” no te pasa nada e incluso te buscan trabajo y, por lo que se ve, si no eres “buena niña”, te expulsan como a Huertas y Seijas. ¿Qué credibilidad puede tener esta comisión de garantías?

En una organización política seria, este simple hecho invalidaría completamente todo el proceso de expulsión iniciado contra la presidenta del Parlament y contra la diputada Montse Seijas, por carecer de todas las garantías jurídicas y haberse desarrollado sin la más mínima objetividad.

Es evidente también que todo este sainete lo ha hecho estallar Podemos para poner en marcha la típica purga stalinista contra aquel que no es sumiso y no le baila el agua al jefe. Es algo muy común en cualquier partido de tradición comunista. Bajo el manto del diálogo, la pluralidad, el consenso, etc., se esconde una férrea dictadura que lamina sin ningún pudor cualquier disidencia. Estamos, por tanto, ante una auténtica purga stalinista, ejecutada sin las debidas garantías, a la que con entusiasmo y estrépito se han sumado el resto de fuerzas de la izquierda; lo que confirma la mediocridad y el vacío intelectual de los partidos autodenominados progresistas.

Es normal que ahora quieran acabar cuanto antes con este estropicio. Y nosotros también. Pero hay que acabarlo haciendo las cosas bien. No queremos ser cómplices de ninguna caza de brujas, ni de intentos de asalto a la presidencia de forma atolondrada, como la del pasado martes. Queremos contar con todos los informes jurídicos necesarios, queremos tener toda la información. No estamos dispuestos a tolerar que se nos escondan documentos sensibles. Y si realmente se quiere terminar con este vodevil, estaría bien que la izquierda se pusiera de acuerdo, de una vez por todas, en la persona que va a sustituir a Chelo Huertas en la presidencia, porque ni de esto son capaces.

Solo ha pasado un año y medio de legislatura y ya han triturado la credibilidad del Consell Consultiu, poniendo al socialista Antonio Diéguez de presidente, han dinamitado la independencia de la Abogacía de la comunidad al cargarse a su director por no seguir las indicaciones del Govern y ahora han hundido en un caos al Parlament.

Nunca nadie había hecho tanto daño en tan poco tiempo.

Foguerons de Sant Antoni i acapta de glosadors a Montuïri, el proper 21 de gener ACTE SUSPÈS

0
0
ACTE SUSPÈS. La societat civil de Montuïri organitza amb ajuda de l'Ajuntament els actes de Sant Antoni. El proper 21 de gener hi haurà els foguerons amb cercavila dels xeremiers i dels glosadors. Hi prendran part els Glosadors de Mallorca Toni Figuerola "Barrotes", Toni Llull "Carnisser" i Macià Ferrer "Noto". S'encendrà el fogueró de Plaça a les 18h i iniciaran la ruta per tots el poble. ACTE SUSPÈS.

La transició i la continuació del franquisme

0
0

...els fets han demostrat que bona part dels espanyols estarien disposats a limitar les llibertats democràtiques per preservar la unitat de la seva nació. No hi ha millor exemple que la pervivència del temut Tribunal de Orden Público sota la postmoderna denominació d'Audiencia Nacional, capaç de perseguir idees, impedir manifestacions o intimidar humoristes. La llei de partits n'és un exemple transparent. En altres termes, l'extermini de l'Espanya republicana, duta a terme per l'«estado nuevo» de 1939, ha acabat imposant un ordre legal i ideològic generador d'una fragilitat democràtica tàcitament acceptada per la societat espanyola. (Xavier Diez)


La transició ha esdevingut la continuació del franquisme per altres mitjans


Per Xavier Diez Publicat a El Punt el 31 d'agost de 2009


Al llarg de les darreres dècades hem assistit al total descrèdit de la transició. Primer foren els dissidents exclosos del joc polític. Posteriorment els historiadors ja vam evidenciar les misèries de la reconversió del franquisme en una democràcia superficial. Finalment, el cor creixent de crítics va incorporant alguns dels seus protagonistes decebuts amb el que s'ha viscut com un frau monumental. Entre els darrers, el filòsof i antic senador socialista Rubert de Ventós, convertit a l'independentisme després que el seu amic Pasqual Maragall, en recuperar l'«Escolta, Espanya» del seu avi, fos lapidat i defenestrat entre la indiferència general.

Precisament el linxament de Catalunya en el trienni convuls 2003-2006 ha fet que l'independentisme es desplaci des dels marges fins al centre polític i social. La virtut inconfessable del nou Estatut fou posar a prova els límits de l'«estat profund» espanyol, és a dir, aquell qui controla subterràniament institucions i opinió pública, i que ha permès constatar l'estret i trampós terreny del joc polític. Els resultats, amb o sense sentència, són clars. Les esperances que una Espanya democràtica superés la llarga nit del totalitarisme i pogués resoldre les assignatures pendents (absència de cultura democràtica, desigualtats socials insostenibles i desencaixament nacional) s'han esvaït del tot. En el seu lloc, una Espanya lampedusiana, en afortunada expressió de l'historiador Bernat Muniesa, on la transició ha esdevingut la continuació del franquisme per altres mitjans. Un país amb un cap d'estat nomenat a dit per un assassí en sèrie. Una constitució prou flexible per tal que les elits actuals, amb cognoms coincidents amb els de la cruzada, imposin una interpretació sempre d'acord amb els seus propis interessos.

Explicava el sociòleg Joaquín Arango, en un dels esmorzars de la Fundació Jordi Pujol, que en la relació Catalunya-Espanya s'enverina a partir d'una constatació. Per a molts espanyols no és tolerable la idea de Catalunya com a nació. És possible ampliar ad infinitum la quantitat de competències d'un govern autònom, sempre que no es produeixi un reconeixement explícit, especialment en l'àmbit simbòlic i lingüístic, perquè això posaria en crisi el monoteisme de la nació única. És més, els fets han demostrat que bona part dels espanyols estarien disposats a limitar les llibertats democràtiques per preservar la unitat de la seva nació. No hi ha millor exemple que la pervivència del temut Tribunal de Orden Público sota la postmoderna denominació d'Audiencia Nacional, capaç de perseguir idees, impedir manifestacions o intimidar humoristes. La llei de partits n'és un exemple transparent. En altres termes, l'extermini de l'Espanya republicana, duta a terme per l'«estado nuevo» de 1939, ha acabat imposant un ordre legal i ideològic generador d'una fragilitat democràtica tàcitament acceptada per la societat espanyola.

El rampant independentisme s'ha d'interpretar no pas com un revifament del nacionalisme (com a molts intel·lectuals espanyols els agrada creure), sinó per l'evidència d'una democràcia incompleta, relativa i fràgil, que posa en perill llibertats d'expressió, reunió i, per descomptat, desconeix el principi d'autodeterminació. Un sistema, a més, fonamentat en una estructura política de repartiment del poder que interfereix en la idea de sobirania popular i dissenyat expressament per a la perpetuació d'un ordre polític amb pocs beneficiaris i una munió d'exclosos. Per tot plegat, Catalunya, amb una memòria i cultura democràtica més profunda, que, a diferència de l'espanyola, no sorgeix de les estructures de la dictadura, sinó de la base i la mobilització ciutadana expressada amb rotunditat amb l'antiga Assemblea de Catalunya, està deixant de creure en la Constitució i l'estat. I considera que potser ha arribat el moment de fer la ruptura democràtica pendent del 1977. En aquest punt, és difícil que les institucions catalanes, que al cap i a la fi van acceptar i participar d'aquest ordre, puguin fer gran cosa, com va demostrar el Parlament en no acceptar la ILP d'un referèndum sobiranista. És per això que, més enllà de plataformes diverses, calgui plantejar-se veritablement la constitució d'una nova Assemblea de Catalunya que des de fora lideri un procés de separació, car aquest sembla l'únic que ens pot protegir d'un antic imperi perifèric, com el rus o el turc, on la democràcia representa més un bonic i voluble embolcall que un sentiment sincer.

Web Llibertat.cat


Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. (Miquel López Crespí)


Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). (Miquel López Crespí)



14-IV-1985. Acte a Son Coletes (Manacor) recordant els republicans assassinats pel franquisme. El pacte entre el franquisme reciclat i la pseudoesquerra es va fer també contra la nostra memòria històrica. L'escriptor Miquel López Crespí (primer a l'esquerra) recorda els oblidats en temps de la transició.

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació.


Particularmente record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils (i plens d'esperances!), era cada volta més complicada la lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars assassinats pel feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d'oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d'"ordre" del PCE s'encarregava d'estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República (enfront de la forma monàrquica d'Estat que ens imposaven els aspirants a entrar en la nòmina institucional). No, ni molt manco. Ara, militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com "els nostres" -el carrillisme illenc- s'encarregaven de la feina que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española. Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols -el PCE- de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients en el Parlament, per a poder trepitjar les catifes dels salons de la burgesia, prendre cafè amb els botxins de la guerra civil i de la llarga postguerra.


Alguna vegada, per allò de "quedar bé" amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d'anat darrere de l'acció, PSOE i PCE s'avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d'amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l'avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Ho feien d'una forma miserable, anant a contracor als actes que l'esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s'havia d'anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya unitària, capitalista i monàrquica, provar d'anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme, la socialdemocràcia finançada per la banca alemanya i l'imperialisme ianqui, esdevenien així els més poderosos enemics d'un autèntic aprofundiment democràtic, els contraris més aferrissats de l'autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia, els agents -ben pagats, evidentment!- d'una monarquia imposada que no havia estat sotmesa a un referèndum popular (per a saber si el poble optava per la monarquia o per la república).


Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s'hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren un homenatge emocionat a qui havia estat l'ànima de l'esquerra a Búger i la seva comarca en temps de la República. Una néta del batle afusellat pels falangistes s'encarregà de col·locar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: "Padrí, quan t'assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida...". Les llàgrimes i l'emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle republicà de Bunyola, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d'ençà les Germanies per recordar tots els desapareguts, víctimes de l'irracional odi del nazifeixisme a tot el que era progrés i cultura.


El moment més àlgid de l'acte fou, després de la lectura d'un comunicat en favor de la República de l'OEC, fou quan els joves de les JEC (les Joventuts d'Esquerra Comunista) desplegaren, enmig d'un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins.


Per acabar, es llegí una carta -aleshores ja estava malament de salut- de l'històric dirigent del PSOE, Andreu Crespí. L'Agrupació Socialista de Santa Maria del Camí tancà l'acte recordant els amics del dirigent republicà assassinat per la reacció que, per l'avançada edat, no havien pogut anar, aquell matí, a Santa Maria per participar, com hauria estat la seva voluntat, en l'homenatge als republicans afusellats en el cementiri.


Amb el temps l'OEC esdevingué l'avantguarda d'aquest tipus d'homenatges (una forma de provar de servar la memòria de la lluita antifeixista del nostre poble). En els meus arxius encara guard, com un inapreciable tresor, els retalls que, des de Menorca i d'altres indrets de les Illes, m'enviaven els companys de l'organització. Com a membre del Consell de Redacció de la revista dels comunistes de les Illes (Democràcia Proletària) i del nostre òrgan federal (La voz de los trabajadores) jo m'encarregava de fer els corresponents resums informatius per a aquestes publicacions i moltes altres. Record ara mateix les cròniques enviades a les nostres publicacions d'Astúries (El comunista), d'Aragó (Surcos) dels Països Catalans (Lluitem), etc.


Miquel López Crespí


"La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició (I)". Del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria polìtica de la transició. Lleida. Edicions El Jonc, 2001.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

[21/01] Saavedra - Taratuta - Fornasari - Pengam - Jahane - Chazoff - Battistelli - Donnay - Ito - Merino - Mers - Romero - Adelantado - Naya - Koechlin - Dwyer - Caglioni - Petraroja - Torres Escartín - Cornelissen - Peña - Jung - Sellier - Cavani - Marín Abad

0
0
[21/01] Saavedra - Taratuta - Fornasari - Pengam - Jahane - Chazoff - Battistelli - Donnay - Ito - Merino - Mers - Romero - Adelantado - Naya - Koechlin - Dwyer - Caglioni - Petraroja - Torres Escartín - Cornelissen - Peña - Jung - Sellier - Cavani - Marín Abad

Anarcoefemèrides del 21 de gener

Naixements

Abelardo Saavedra del Toro

Abelardo Saavedra del Toro

- Abelardo Saavedra del Toro: El 21 de gener de 1860 neix a Villamartín (Cadis, Andalusia, Espanya) l'intel·lectual i pedagog anarquista Abelardo Saavedra del Toro, citat a vegades com Abelardo Saavedra Saavedra. A causa de la seva salut precària no assistí a l'escola i fou educat per sa mare Dolores. Més tard ingressà a la Universitat de Cadis, el rector de la qual era família de sa mare, on estudià farmàcia, professió que exercí un temps a Sevilla. Casat amb Enriqueta Borrejo, tingué quatre fills abans de enviduar en 1895. En aquestaèpoca va realitzar diverses feines a Madrid i a Sevilla, com ara escrivent als arxius catedralicis, preceptor i administrador de diversos aristòcrates, tramviari, apotecari, redactor i corresponsal a Itàlia del periòdic sevillà LaÉpoca, etc. El descobriment de l'anarquisme fou gràcies als contactes amb un camperol andalús i a finals del segle s'erigí defensor de les classes populars des del punt de vista llibertari. Entre 1902 i 1905 dirigí a Morón La Voz del Terruño i fou empresonat durant uns mesos a Sevilla, on conegué Martínez Barrios, aleshores anarquista, però que immediatament es passà al lerruxisme per a sortir de la presó. Va fer amistat amb nombrosos i destacats militants anarquistes, com ara Salvochea, Sánchez Rosa, Vallina, Ojeda i González Sola. També intervingué en la famosa i reexida gira propagandística andalusa de La Revista Blanca. El maig de 1903 representà les societats obreres de Morón, El Coronil, Montellano i Utrera en el Congrés de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) i, a començaments de 1904, va fer mítings per Andalusia (Coronil, Utrera, Morón, Montellano) demanant l'amnistia per als presos de «La Mano Negra». L'abril de 1904, amb Sánchez Rosas, recorregué Múrcia en una gira de propaganda preparatòria del IV Congrés de l'FSORE i a finals d'any, amb Ojeda i Gonzálea Sola, enquadrats en el «Grup 4 de Maig», s'encarregà del setmanari Tierra y Libertad. Després d'ensenyar en una escola laica i amb quaranta processos per delictes d'impremta a les esquenes, abandonà Madrid i marxà a Barcelona. A la capital catalana col·laborà estretament amb Francesc Ferrer i Guàrdia en la redacció de llibres de text per a l'Escola Moderna i també, segons algunes fonts, fundà fins a 148 escoles d'inspiració ferreriana a Andalusia. Empaitat per les forces repressives barcelonines, s'exilià a París, d'on fou deportat, instal·lant-se finalment a Tànger fins a la proclamació de l'amnistia amb motiu de les noces del rei Alfons XIII. A Madrid ajudà Eduardo Barriobero y Herrán en les seves traduccions de Rabelais. En 1905 a la Corunya va participar en el míting del Primer de Maig amb Romeo. El maig de 1906 fou detingut i empresonat arran de l'atemptat de Morral i l'any següent, cridat pels anarquistes cubans, viatjà clandestinament a l'illa caribenya amb Francisco González Sola (Paco Sola). A Cuba ambdós van fer mítings i conferències i es feren càrrec del setmanari ¡Tierra! de l'Havana. Mesos més tard es traslladà a Regla, on organitzà el Centre d'Estudis Socials, i a Cruces, on treballà de sabater. Sembla que intervingué en el Congrés Nacional Anarquista i que creà estructures organitzatives en el sector sucrer. En 1912, a causa de la seva activitat en el moviment obrer, fou deportat pel dictador José Miguel Gómez a Espanya. Instal·lat a Madrid, poc després s'exilià a França arran de l'atemptat de Manuel Pardiñas, anarquista que coneixia, contra el president del Consell de Ministres José Canalejas. En 1913 tornà a Cuba i s'establí a Isabela de Sagua, on desplegà la seva militància. En 1915 fou deportat novament a la Península. Acabat de desembarcar, marxà a Lisboa,on treballà d'impressor, i després a Sevilla, on reprengué les seves relacions amb Ojeda i González Sola. Tot tres organitzaren un negoci de fotografia, que durà poc per discrepàncies amb Ojeda. Instal·lat a Barcelona, desenvolupà una important tasca militant, convertint ca seva en un centre llibertari, alhora que taller de confecció de roba, participant en les tasques del Sindicat del Vestir. També fou assidu del Centre Obrer de Serrallonga, on feia xerrades setmanals. A partir de 1927 visqué a Santa Coloma de Gramanet i durant la dècada dels vint i fins a la Revolució de 1936 viatjà arreu de la Península com a representant de material ortopèdic. Els últims anys de sa vida va haver de patir la follia de sa companya, Jacoba Fernández. Quan esclatà la guerra civil, amb 76 anys, s'obstinà a anar al front a combatre, marxant al d'Aragó. Abelardo Saavedra, que destacà com a conferenciant i orador, però també com a periodista, va morir el 18 de novembre de 1938 a Barcelona (Catalunya).

***

Olga Taratura

Olga Taratuta

- Olga Taratuta: El 21 de gener de 1876 --diverses fonts citen altres anys (1874 i 1878)-- neix a Novodmitrovka (Kherson, Ucraïna, Imperi Rus) la revolucionària anarcocomunista Elka Golda Eljevna Ruvinskaia, més coneguda com Olga Iljinicna Taratuta --encara que va fer servir altres pseudònims (Babushka,Valia, Tania, D. Basist, etc.). Era filla d'una família jueva dedicada al petit comerç. Després d'estudiar magisteri, treballà com a mestra. En 1895 va ser detinguda per les seves activitats polítiques i en 1897 entrà a formar part del grup socialdemòcrata animat pels germans Abram i Iuda Grossman, que també esdevindran anarquistes, a Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk). Entre 1898 i 1901 fou membre de la Unió d'Obrers del Sud de Rússia i del comitè local del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) d'Elizavetgrad (actual Kirovohrad). En 1901 marxà a Alemanya i més tard a Suïssa; durant aquesta època va treballà en el periòdic Iskra (L'Espurna), òrgan dels militants del POSDR exiliats, i conegué Gueorgui Plekhànov i Vladímir Lenin. En 1903, durant la seva estada a Suïssa, evolucionà cap a l'anarcocomunisme. En 1904 retornà a Ucraïna i s'uní al grup anarquista«Neprimirimye» (Els Intransigents) d'Odessa, on també havia seguidors de l'anarquista polonès Jan Waclaw Machajski (A. Wolski). L'abril de 1904 va ser detinguda per les autoritats tsaristes, però va ser alliberada mesos després per manca de proves. Un cop lliure se sumà, sota el nom de Babushka, al Grup d'Obrers Anarcocomunistes d'Odessa. L'octubre de 1905 va ser novament detinguda, però gràcies a l'amnistia política resultant de la Revolució russa de 1905 va ser alliberada. Després s'integrà en l'anarcoterrorista Grup d'Anarcocomunistes del Sud de Rússia, que copejava institucions imperials i representants de la burgesia. El desembre de 1905 participà en l'atemptat al Cafè Libman d'Odessa; detinguda, va ser jutjada i condemnada a 17 anys de treballs forçats. El 15 de desembre de 1906 aconseguí fugir de la presó d'Odessa i s'exilià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). La tardor de 1907 marxà a Iekaterinoslav, a Kiev i a Odessa, on participà en l'organització dels atemptats contra els generals Aleksandr Kaulbars, comandant de la regió militar d'Odessa, i Tolmachev, governador d'aquesta ciutat, a més de la voladura dels tribunals d'Odessa. El febrer de 1908, quan preparava a Kiev amb altres companys l'atac a la presó de Lukiniovka per alliberar els anarquistes presos, el grup va ser encerclat per la policia; pogué fugir, però va ser detinguda a Iekaterinoslav; jutjada en 1909, va ser sentenciada a 21 anys de treballs forçats. El març de 1917 va ser alliberada arran de la Revolució russa i trobà que son fill s'havia fet adult. El maig de 1918 participà en les activitats del Socors Roig Polític (SRP) que feia costat els revolucionaris empresonats de qualsevol tendència política. Amb els fets revolucionaris es mantingué una mica al marge del moviment llibertari, però la repressió que exercia el govern bolxevic va fer que prengués partit pels anarquistes i s'incorporà al periòdic anarcosindicalista Golos Truda (La Veu del Treball) i el setembre de 1920 a la Confederació Nabat. A finals de setembre de 1920, amb la treva entre el govern soviètic i l'Exèrcit Revolucionari Insurreccional d'Ucraïna (Exèrcit Negre) de Nèstor Makhno, retornà a Ucraïna. Amb cinc milions de rubles que els comandants maknovistes li lliuraren a Gulyaipolé, fundà a Khàrkiv la Creu Negra Anarquista (CNA), que ajudava els presoners i els perseguits anarquistes. El 26 de novembre de 1920 va ser detinguda, amb 300 companys, en un gran operatiu repressiu governamental contra els moviments anarquista i makhnovista que s'havien reunit a Khàrkiv per celebrar l'1 de desembre una conferència anarquista. Un cop clausurat el local de la CNA, el gener de 1921 va ser traslladada a la presó de Botyrki de Moscou. Fou una de les preses que va tenir autorització per assistir als funerals de Piotr Kropotkin. El 26 d'abril de 1921 va ser transferida a la presó d'Orlov. Durant els mesos següents el general soviètic Attorney li oferí la llibertat a canvi d'una declaració pública de renúncia del pensament anarquista; la seva resposta fou sumar-se a una vaga de fam amb altres presos llibertaris que durà 11 dies. Malalta d'escorbut, va perdre totes les dents i la seva salut es deteriorà totalment. El març de 1922 va ser confinada a Veliki Ústiug dos anys. En 1924, un cop lliure, s'instal·là a Kiev i a mitjans d'aquell any va ser detinguda per difondre propaganda anarquista, però va ser alliberada poc després. S'establí a Moscou i en 1927 participà activament en la campanya de suport internacional per l'alliberament dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Entre 1928 i 1929 lluità per la creació d'una organització internacional de suport als anarquistes tancats a les presos soviètiques i per això mantingué una extensa correspondència. En 1929 retornà a Odessa, on va ser novament detinguda per intentar organitzar un grup anarquista entre els treballadors ferroviaris; jutjada, va ser condemnada a dos anys de presó. Un cop alliberada, retornà a Moscou, on s'adherí a l'Associació de Presoners Polítics i Exiliats, que lluità per aconseguir, sense èxit, pensions per vellesa, pobresa i malaltia per als antics revolucionaris. En 1933 va ser de bell nou detinguda. En 1937 treballava a Moscou com a obrera en una fàbrica metal·lúrgica. El 27 de novembre de 1937 Olga Taratuta va ser detinguda per última vegada acusada d'activitats anarquistes i antisoviètiques; jutjada el 8 de febrer de 1938, va ser condemnada a mort per l'Alt Tribunal soviètic i executada el mateix dia.

***

Savinio Fornasari

Savinio Fornasari

- Savinio Fornasari: El 21 de gener de 1882 neix a Mortizza (Piecenza, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Savinio Fornasari. Després de llicenciar-se de l'exèrcit, a començaments dels any deu començà a treballar com a obrer als ferrocarrils i s'adherí a la Cambra de Treball i al moviment anarquista de Piacenza. En 1914 era secretari de la Secció de Ferroviaris d'aquesta localitat, membre de la Cambra de Treball i col·laborador del seu òrgan d'expressió, La Voce Proletaria. El juny de 1914, per les seves activitats, va ser traslladat a Isola della Scala i a Poggio Rusco, i el setembre de 1917 a Praia d'Aieta di Tortora, on estava subscrit al setmanari L'Avvenire Anarchico (1911-1922) de Pisa. El maig de 1919 retornà a Piacenza i participà en el moviment contra l'encariment de la vida; també esdevingué membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball, on desenvolupà una intensa propaganda. Per tota aquest activitat, va ser detingut i empresonat entre el novembre de 1919 i el febrer de 1920. Va ser nomenat secretari de la Unió Anarquista de Piacenza, creada el 22 de febrer de 1920 per 16 grups. En aquestaèpoca va ser apallissat en dues ocasions per escamots feixistes. L'1 de setembre de 1923 va ser acomiadat dels ferrocarrils. Constantment amenaçat pels feixistes, en 1925 el seu domicili va ser escorcollat per la policia a la recerca de documents sobre el Sindicat de Ferroviaris. El 2 de juliol de 1925 marxà a França i s'instal·là d'antuvi a Plaisance i després a Tolosa de Llenguadoc amb son germà Giuseppe. Més tard s'establí a Sartrouville. Com a membre de la Unió Sindical Italiana (USI), el setembre de 1925 participà en un congrés celebrat a París i, segons la policia, que apuntà que era amic íntim d'Armando Borghi, el 8 de novembre de 1925 en una reunió secreta d'anarquista italians celebrada a la sala Garrigues (número 20 del carrer Ordener) de París. En 1929 va ser nomenat membre de la Comissió de Correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI), encarregant-se de les relacions amb els companyies que lluitaven a la Itàlia feixista. Arran de la crisi que patí la UAI, participà activament en la seva reorganització i esdevingué membre de la Comissió de Correspondència de la Unió Comunista Anarquista dels Pròfugs Italians (UCAPI), on polemitzà amb Camillo Berneri, que volia obrir-se a les altres organitzacions antifeixistes mentre Fornasari era partidari de construir abans una forta i solidària organització anarquista. En 1930 fou responsable de la Cooperativa d'Edicions de Sartrouville. Després de la transformació en 1934 de la UCAPI en la Federació Anarquista dels Pròfugs Italians (FAPI), entrà a formar part del Comitè Federal d'aquesta nova organització i en la redacció del seuòrgan d'expressió Lotte Sociali. L'octubre de 1935 fou un dels organitzadors del Congrés Italià de Sartrouville que donà lloc a la fundació del Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR), que se celebrà entre l'1 i el 2 de novembre i on participaren, entre altres, Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Giulio Bacconi i Enzo Fantozzi. En 1936, arran de la constitució de la Federació Anarquista Italiana (FAI), va ser nomenat responsable de la seva Federació Regional parisenca. El gener de 1937 fou nomenat membre del Comitè Anarquista de Suport a Espanya i realitzà nombrosos viatges des de París a Barcelona (Catalunya). En 1938 s'instal·là en una petita localitat a prop de Tolosa de Llenguadoc. A finals de 1939 retornà a París. El 17 de novembre de 1940 va ser detingut per la policia alemanya i, després de 16 mesos d'empresonament, va ser deportat a un camp de concentració alemany. El març de 1942 va ser lliurat a les autoritats italianes. Condemnat per un tribunal feixista a dos anys de confinament, va ser internat a illa de Ventotene. En 1943 retornà a Piacenza, però la seva delicada salut, agreujada per les estades als camps de concentració, li van impedir participar en la resistència. Sa companya i sos fills van morir en un bombardeig. Després de la II Guerra Mundial participà de vell nou en la reorganització del moviment llibertari i esdevingué secretari de la Unió Comunista Llibertària (UCL). Savinio Fornasari va morir el 16 de setembre de 1946 a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) després de ser atropellat per un jeep de l'exèrcit britànic.

***

Victor Pengam

Victor Pengam

- Victor Pengam:El 21 de gener de 1883 neix a Brest (Bretanya) el militant anarquista, antimilitarista, neomaltusià, sindicalista i cooperativista Victor Pengam. Orfe, es va criar a l'Orfenat de la Marina de Brest. En 1897 va entrar com a aprenent a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). En 1903 va crear una secció de la Joventut Sindicalista de França, grup format per una seixantena d'obrers de l'Arsenal que se centrava en la cultura i la propaganda maltusiana, alhora que en l'agitació i la propaganda revolucionària, i que organitzava sessions recreatives on es prenien begudes no alcohòliques. El 4 de juliol de 194 es va crear oficialment la Borsa de Treball de Brest i Pengam va ser-ne elegit tresorer i controlador de comptes. El 3 d'octubre de 1905 va ser castigat a cinc mesos sense feina per «incitació a militars a la desobediència» en un acte organitzat a la Borsa del Treball i el gener de 1906 va ser jutjat a l'Audiència de Finistère per aquest delicte, però va ser absolt, gràcies a la creació d'un Comitè de Defensa Social que es va crear en el seu suport. Com a antimilitarista va ser inscrit amb el «Carnet B». Va ser secretari general de la Unió Regional dels Sindicats de la Borsa del Treball de Brest. Com a obrer del port de l'Arsenal, va ser secretari general del nou sindicat anarquista d'obrers del port. En 1909 va participar en el Grup d'Estudis Racionals, creat pels anarquistes Groult i Gosselin, i que agrupava militants anarcocomunistes i individualistes. En 1910 va intervenir activament en la creació del Cercle Neomaltusià (9 rue Fautras de Brest) i va organitzar les xerrades setmanals sobre temes naturistes (anatomia, fisiologia, embriologia, alimentació racional, higiene física, etc.). En 1911, amb Jules Le Gall, va crear el grup anarquista «Les Temps Nouveaux», que va adherir-se en la Federació Comunista Anarquista (FCA) i va participar en el Comitè d'Entesa dels Grups d'Avantguarda, que va organitzar a partir de desembre de 1912 la lluita contra la guerra a Brest; Pengam serà anomenat tresorer del grup. En 1911 també, Pengam i Gourmelon van ser jutjats, el primer per robatori i ultratge a un magistrat i el segon per sabotatge; les multes van ser pagades pel Comitè de Defensa Social. En 1912 va fundar el Grup de Pupils de la Casa del Poble i l'any següent va abandonar les seves activitats a la Borsa del Treball per consagrar-se a l'educació d'un centenar d'orfes, organitzant reunions culturals, esportives, musicals, etc. En 1913 va ser detingut per les seves activitats neomaltusianes. Va fundar una banda que desfilava en els actes del Primer de Maig interpretant peces com L'Hymne au 17e,L'Internationale, etc. Mobilitzat en 1914, va ser ferit en combat i va contreure la tuberculosi. En tornar de la guerra, va obrir un restaurant en règim de cooperativa a l'Arsenal i va reorganitzar, al costat de Paul Gourmelon, el moviment llibertari a Brest. Victor Pengam va morir el 3 de març de 1920 a Brest (Bretanya). Les seves exèquies civils, el 5 de març de 1920, van donar lloc a una gran manifestació de dol on van participar més de 15.000 persones. Un important carrer de Brest porta el seu nom.

***

Notícia del judici de Léon Jahane apareguda en el periòdic parisenc "Le Temps" del 22 de juny de 1917

Notícia del judici de Léon Jahane apareguda en el periòdic parisenc Le Temps del 22 de juny de 1917

- Léon Jahane: El 21 de gener de 1887 neix a Mouzeil (País del Loira, França) l'anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Léon Jean Marie Jahane. Fill d'un carreter, treballà cimentant obres i en 1912 fou membre del consell d'administració del Sindicat General de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT) del departament del Sena (París, França). Formà part del grup anarquista «Les Originaires de l'Anjou», adscrit a la Federació Comunista Anarquista (FCA), i fou íntim amic de l'anarquista Louis Bertho (Jules Lepetit). El 18 de desembre de 1912 substituí Henry Combes, que havia hagut de fugir, en la secretaria de la FCA. L'1 de febrer de 1913 va ser detingut, amb un altre company de la FCA, manant pels carrers de parís un automòbil cobert amb grans cartells fent una crida a un míting de la FCA en favor del dret d'asil en ple judici dels supervivents de la «Banda Bonnot». Altres militants de la FCA (Albert Dureau, Jules Barday i Lucien Belin) que transitaven per París en iguals condicions, també van ser detinguts. El 12 d'abril de 1913, en una reunió plenària de la FCA, va ser nomenat secretari de la comissió d'organització del Congrés Nacional Anarquista previst per a l'agost següent, comissió de la qual van ser també membres François Cuisse, Robert Guérard, Ernest Labrousse, Henri Lemonnier i André Schneider. L'endemà, 13 d'abril, en una reunió en petit comitè al bar Chatel, al bulevard Magenta de París, Jahane i Belin, respectivament secretari i tresorer de la FCA, rebutjaren assumir les responsabilitats penals de l'edició del fullet de la FCA Contre les armements, contre la loi de trois ans, contre tout militarisme–la «Llei dels tres anys» de 1913 augmentava la durada del servei militar de dos a tres anys en vistes a preparar l'Exèrcit francès per a una eventual guerra amb l'Imperi Alemany. Charles Gandrey acceptà assumir nominalment la responsabilitat, però Jahane i Belin conservaren la direcció real del secretariat. Les accions judicials contra el fullet s'engegaren efectivament una setmana més tard i Jahane va ser reemplaçat per Albert Goldschild en la secretaria de la comissió d'organització del Congrés Nacional Anarquista. El 19 de desembre de 1913, amb el company Henry, va ser elegit secretari interí de la Unió Regional Parisenca de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), però poc temps després va ser reemplaçat per Victor Delagarde. El 3 de setembre de 1913 fundà amb alguns amics a Vincennes (Illa de França, França) una cooperativa de la construcció, «L'Avenir de la Construction du Bâtiment», de la qual fou membre del seu consell d'administració. En aquestaèpoca, la policia el tenia fitxat com a un dels membres de la FCAR més influents. Quan les eleccions legislatives de la primavera de 1914, va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa per a la Llibertat d'Opinió, que coordinà les candidatures antiparlamentàries dels detinguts polítics. El 30 de setembre de 1914 va ser detingut per insubmissió i l'octubre a Angers (País del Loira, França) va ser declarat exempt del servei militar; la policia sospità que per aconseguir aquesta mesura s'havia reobert una vella ferida, però, no obstant això, en la revisió del 15 de gener de 1915 va ser novament declarat exempt. Durant la Gran Guerra, juntament amb altres anarquistes, va ser destinat a treballar al camp atrinxerat de Longjumeau (Illa de França, França), on restà fins l'octubre de 1914. Segons un informe policíac del 6 de març de 1915, mantingué amb altres companys una activitat clandestina com a membre dels «Amics de Le Libertaire», associació de la qual era el tresorer, recaptant diners amb la finalitat de fer reaparèixer el setmanari. En aquesta època es relacionà estretament amb el grup anarquista parisenc animat per Pierre Martin i amb els llibertaris antimilitaristes empresonats a Caen (Baixa Normandia, França) Louis Lecoin i Pierre Ruff. Participà en les activitats del Comitè per a la Represa de les Relacions Internacionals (CRRI), que feia costat les tesis antibel·licistes adoptades l'agost de 1915 en la Conferència de Zimmerwald, i en el Comitè de Defensa Sindicalista (CDS). El febrer de 1916 obtingué el permís de xofer i a finals d'aquell any adquirí un automòbil per treballar pel seu compte com a taxi, entrant a formar part del Grup d'Acció Sindicalista Revolucionària dels Cotxers-Xofers del departament del Sena. Visqué amb Joseph Halbert i el seu domicili es convertí en lloc de reunions pacifistes. El 13 de setembre de 1916 Lecoin li va escriure des de Caen per a demanar-li que fes difusió del manifest «Als lectors de Le Libertaire», que Claude Content estava editant. El 13 d'abril de 1917, durant una reunió dels «Amics de Le Libertaire» proposà cedir les publicacions a Sébastien Faure per 500 francs. L'1 de juny de 1917 va ser detingut arran de passejar-se per París amb un cotxe cobert amb uns cartells amb el text «Prou homes assassinats, pau!». Jutjat pel X Tribunal Correccional el 19 de juny, el seu advocat Mauranges argumentà que la cita era del president nord-americà Woodrow Wilson i que l'havia feta seva el president del Consell de Ministres francès Alexandre Ribot; però com que un lot de pamflets pacifistes («Al poble de París. La pau sense annexions, sense conquestes i sense indemnitzacions.») també havia estat requisat, va ser condemnat per«expressions alarmistes» a sis mesos de presó i a la suspensió del seu permís de conduir. En el judici, acusà la policia d'haver-li apallissat i per aquest motiu havia d'estar en tractament a la infermeria de la presó de la Santé de París; Jahane abandonà la sala al crit de«Visca l'anarquia!». El 31 d'octubre i el 12 de desembre de 1917, el diputat socialista Jean Longuet intervingué sense èxit per obtenir la restitució del seu permís de conduir i el d'un altre xofer pacifista, Lucien Grossin. El 15 de febrer de 1918, el diputat socialista Pierre Laval intercedí davant el ministre de l'Interior. El 8 d'abril de 1918 la policia redactà un informe sobre les seves activitats pacifistes, les de sa companya, Juliette Leglohaec, i les d'Alphonse Barbé. El març de 1919 fou un dels signants d'una protesta contra els escorcolls a la seu de Le Libertaire arran de l'atemptat d'Émile Cottin contra l'intent d'assassinat del president del Consell de Ministres Georges Clémenceau. El 9 de desembre de 1921 va ser condemnat pel Tribunal Correccional a 100 francs de multa per«injúries». Cap al gener de 1922 la seva militància cessà i el desembre de 1926 es traslladà a Niça (Provença, Occitània) per explotar-hi el garatge Garibaldi i una bijuteria. En 1930 retornà a París per regentar un garatge. El juny de 1931, quan regia la«Societat Parisenca de Garatges» d'Aubervilliers (Illa de França, França), va ser esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1933 liquidà la citada empresa de garatges. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Portada de l'edició de 1998 de l'obra de Chazoff

Portada de l'edició de 1998 de l'obra de Chazoff

- Jules Chazoff: El 21 de gener de 1891 neix a París (França) el militant anarquista Jules Chazanoff, també conegut com Jules Chazoff. En 1912 a París fou secretari del grup Joventut Anarquista --on militaven Maurice Boyer, Pierre Mualdés, Michel Morin, Dremière, Albert Dremière, Carré, etc.--, lligada a la Federació Comunista Anarquista (FCA), i membre de la «Llar Popular de Belleville». Després de la Gran Guerra, col·laborà en Le Libertaire. El 9 d'abril de 1922 fou detingut, amb Emilienne Corroyer, Adolphe Bridoux i Henriette Engrand, per haver distribuït pamflets a favor d'Émile Cottin, que havia disparat contra el president Georges Clemenceau, i jutjat davant un tribunal de Béthune. En 1924, amb Germaine Berton, va fer una gira propagandística per l'amnistia. Aquest mateix any, després d'un viatge a la Rússia comunista com a delegat llibertari al II Congrés de la Internacional Sindical Roja, va escriureLe mensonge bolcheviste, dura crítica al sistema soviètic i anticipació a les obres i crítiques d'Anton Ciliga. A partir de juny de 1925 edità el Bulletin mensuel du Comité de défense des révolutionnaires emprisonnés en Russie. En 1926 fou condemnat a vuit mesos de presó per«provocació de militars a la desobediència». El fet d'haver demanat i d'haver obtingut per aquest afer ajuda del Socors Roig Internacional (SCI) i d'haver agraït aquesta en el periòdic comunista L'Humanité li va valer algunes crítiques des del moviment anarquista. Malgrat tot, continuà col·laborant enLe Libertaire i en 1927 s'adherí a la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), que abandonà l'any següent. En aquesta època col·laborà en l'Encyclopédie Anarchiste. En 1933 abandonà el seu ofici d'electricista i esdevingué corrector. En 1935 participà en la conferència contra el «Pacte Laval-Stalin». El 26 d'agost de 1936 a la Sala Wagram de París participà en nom de la Unió Anarquista (UA) en el gran míting de suport a la Revolució espanyola que aplegà més de tres mil persones. En 1938, enmig dels conflictes arabojueus a Palestina, va escriure dos articles en Le Libertaire --«Quand Israël règne» (18 d'agost de 1938) i «Les juifs et la Palestine» (1 de setembre de 1938)-- on atacà durament la violència sionista contra el poble palestí i el primer article fou contestat pel Grup Anarquista Jueu de París que reivindicava el socialisme sionista emancipador. Arran de la retirada el gener i febrer de 1939 de les forces republicanes de la Península, fou comissionat, amb Lucien Haussard, com a enviat especial de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Portvendres, on ajudarà nombrosos refugiats a fugir de l'internament en camps de concentració. Aquest mateix any publicà La CGT, colonie soviétique. Durant la guerra jugà un gran paper en la reorganització del Sindicat dels Correctors a la regió lionesa. En 1941 fou detingut per primera vegada per les autoritats alemanyes, però fou alliberat per sotmetre's a una intervenció quirúrgica. El novembre de 1943 fou novament detingut i internat a Drancy a partir del gener de 1944 en qualitat de«israelita». L'agost de 1944 fou alliberat per les tropes aliades. Sempre militant anarquista, Jules Chazoff va morir el 19 setembre de 1946 a París (França).

***

Libero Battistelli (1937)

Libero Battistelli (1937)

- Libero Battistelli: El 21 de gener de 1893 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'escriptor, advocat i milicià llibertari Luigi Battistelli, conegut com Libero Battistelli. D'antuvi republicà federal i francmaçó, milità en el Partit Republicà Italià (PRI) i era un admirador del sindicalista Giuseppe Massarenti. En 1915 va ser cridat a files i es va llicenciar en 1919. Després d'estudiar la carrera de Dret, defensà, juntament amb Mario Bérgamo, davant els jutjats els treballadors agraris de Molinella, d'on era la seva companya, Enrica Zuccari (Enrichetta). A començaments de 1927, després que un escamot feixista destrossés el seu bufet a Bolonya, s'exilià voluntàriament a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) amb sa companya, on treballà com a periodista en la premsa antifeixista. Al Brasil mantingué una estreta amistat amb la parella d'anarquistes formada per Nello Garavini i Emma Neri, a més de Francesco Frola i Goffredo Rosini. En aquest país milità en la Lliga Antifeixista, en la Lega Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i en Giustizia e Libertà, de la qual fou un dels primers membres i formà part del seu Comitè Central, juntament amb Carlo Rosselli, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió del mateix nom. A partir del setembre de 1929 entaulà correspondència amb Camillo Berneri, de qui arribarà a ser un gran amic. Col·laborà en la revista llibertària Studi Sociali, publicada a Montevideo (Uruguai) i Buenso Aires (Argentina) per Luigi Fabbri, i en Problemi della Rivoluzione italiana. Quan s'assabentà del cop feixista de juliol de 1936 a Espanya, no dubtà a marxar-hi amb sa companya per lluitar. Embarcat en el vaixell anglès Delambre, arribà a Londres i després, el setembre de 1936, arribà a la Península. S'enrolà com a milicià en el I Batalló de la Brigada«Garibaldi» i en la Secció Italiana de la Columna «Ascaso». Col·laborà en el periòdic anarquista publicat per Camillo Berneri a Barcelona Guerra di Classe (1936-1936) i en Pensieri e Battaglie. En novembre de 1936, durant l'ofensiva contra Almudébar, comandà la bateria d'artilleria «Michele Schirru», gràcies a la seva experiència com a oficial d'artilleria en la Gran Guerra. Fou conseller militar de la Divisió «Ascaso» i va ser partidari, ben igual que Carlo Rosselli, de l'enquadrament dels milicians en l'Exèrcit Popular republicà. El 16 de juny de 1937, quan guiava l'assalt del I Batalló de la Brigada«Garibaldi» contra unes posicions falangistes a la zona d'Osca, va ser greument ferit per una ràfega de metralladora. Libero Battistelli va morir el 22 de juny de 1937 a l'Hospital General de Barcelona (Catalunya) a resultes d'aquestes ferides. Entre les seves obres destaquen I fuori-classe (1931), Inconvenienti di segnare il passo (1932),Appunti sui problemi dell'azione (1933) i La reazione in marcia (1934), i deixà tres llibres inèdits, L'attentato Zamboni (2000), Un operaio qualunque i un volum sobre Bolonya que va escriure abans de marxar a Espanya. Un carrer de Bolonya porta el seu nom.

Libero Battistelli (1893-1937)

***

Alfredo Donnay Gómez

Alfredo Donnay Gómez

- Alfredo Donnay Gómez: El 21 de gener de 1894 neix a Vitòria (Àlaba, País Basc) el poeta, compositor i militant anarquista i anarcosindicalista Alfredo Donnay Gómez --a vegades citat erròniament Donay. Son pare, Carlos Donnay Iriarte, era d'origen belga i d'Iparralde, i sa mare, Petra Gómez del Val, burgalesa. Amb només 12 anys era vocal de l'Agrupació Obrera Republicana de Vitòria i com a tal signà el 21 de juliol de 1907 una petició d'indult per al periodista José Nakens Pérez dirigida al ministre espanyol de Gràcia i Justícia. En 1911 emigrà a l'Argentina, on vivia sa germana Ascensión. S'instal·là a Buenos Aires i després a Pigüe. En 1913 retornà a la Península. El 7 de novembre de 1915 es casà amb Águeda Monreal Martínez, amb qui tindrà quatre fills i tres filles. En 1917 s'integrà en la xaranga«Los Gitanos» i a partir de 1918 compongué la lletra i la melodia per a les comparses del carnaval de Vitòria, tasca que es perllongà fins a la suspensió del carnestoltes arran de la Guerra Civil. Sabé compaginar la seva feina de ebenista --entre el gener de 1921 i el febrer de 1922 va fer feina a la fàbrica de mobles de Sixto Arrieta a Vírgala Mayor, poble veí a Maeztu, i posteriorment a la fusteria de Gabino Cuevas-- amb la militància anarquista i anarcosindicalista. Va ser un dels creadors de la Societat Obrera de Resistència«La Fraternal», que tindrà un paper destacat en les protestes de 1915 per la pujada del preu del pa i l'assalt de fleques. En aquests anys formà part, amb Cosme Aranguren, Alberto Prestamero, Jesús Eseverri, Manuel Zavala, Juan Murga, León Jiménez, Isauro Hidalgo, Martín Ibáñez, Vicente Navarro, Indalecio Díaz i Juan Aranguren, del grup anarquista «Los Conscientes». L'1 de març de 1920 fou un dels refundadors, amb Juan Aranguren, Juan Murga, Daniel Orille i altres, del SindicatÚnic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vitòria, destacant posteriorment en el Sindicat de la Fusta. Va ser corresponsal del periòdic Solidaridad Obrera de Bilbao, destacant la seva secció de poesies revolucionàries «Lacras sociales». Fou l'introductor a l'anarquisme, amb Daniel Orille, del metge Isaac Puente, ja que Águeda Monreal patia d'artritis i va ser atesa per aquest a Birgara, circumstancia que facilità el tracte entre el poeta i el metge. En 1929 començà cantar com a tenor en l'«Orfeón Vitoriano», dirigit per Joaquín Eseberri amb qui aprengué música quatre anys. En 1937 creà el cor«La Armonía», el qual divulgà les seves composicions. En un determinat moment abandonà la militància llibertària i es dedicà plenament a la creació poètica i musical; per aquesta raó, no patí represàlies de la dictadura franquista en acabar la Guerra Civil. Durant sa vida es dedicà a crear un cançoner de senzills compassos i melodies, de temes ingenus que tractaven dels paisatges i dels paisans d'Àlaba, i que entraren a formar part del cançoner popular alabès (Del solar alavés, Los Chinos,Zurbano, Blancas como palomas, Viejo molino,Recordando, Marcha de los montañeros alaveses, Himno al Deportivo Alavés, etc.). El 28 de juliol de 1978 l'Ajuntament de Vitòria batejà amb el seu nom un carrer del barri d'Arriaga de Vitòria. Entre els cançoners que publicà destaquen Senderos de ilusión (1930), Nuevas y viejas canciones alavesas (1942), Nuevas canciones vitorianas (1960), Selección de canciones (1971), Senderos de ilusión. Prosa y verso (1974), Mis canciones (1977) i Del solar alavés (1992, pòstum). Alfredo Donnay Gómez va morir l'1 de març de 1986 a la residència Nuestra Señora de las Nieves de Vitòria (Àlaba, País Basc) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'El Salvador. El 9 de novembre de 1992 va ser nomenat fill predilecte d'aquesta ciutat. A partir de 1994, amb motiu del centenari del seu naixement, es va crear el «Premi Alfredo Donnay», que premia l'alabès i l'alabesa més destacats de l'any. És un personatge de la novel·la Las ruinas de la catedral nueva (2008), de Juan Ibarrondo.

Alfredo Donnay Gómez (1894-1986)

***

Noe Ito

Noe Ito

- Noe Ito: El 21 de gener de 1895 neix a Imajuku, al barri de Nishi-ward de Fukuoka (Kyushu, Japó), l'escriptora i assagista anarcofeminista Noe Ito. Son pare, Kamekichi Ito, era un obrer rajoler. En 1909 acabà els estudis primaris a l'escola estatal d'Imajuku i aconseguí una beca per estudiar secundària al prestigiós Institut Femení d'Ueno a Tòquio al qual entrà l'abril de 1910, després d'haver treballar un temps a l'oficina de correus d'Imajuku per ajudar sa família. En 1912 es graduà i aconseguí una notable cultura, que incloïa llengües estrangeres, i que causà l'admiració de l'escriptor Namiroku Murakami. Son oncle, Jyunsuke Dai, la va casar molt jove en un matrimoni arranjat amb un tal Fukutaro, que acabava d'arribar dels Estats Units. Ella acceptà amb l'esperança de marxar a Amèrica i fugir tot d'una, però això no va succeí i va acabar fugint de son marit ja que aquest no havia complet una clàusula matrimonial segons la qual podria continuar els estudis superiors. Es refugià a casa del poeta dadaista llibertari i antic professor d'anglès a l'institut Jun Tsuji, primer traductor al japonès del filòsof anarcoindividualista Max Stirner. Tsuji la burxarà a continuar els estudis i la parella acabà casant-se el juliol de 1915 i tenint dos fills, Makoto i Ryuji. A Tòquio freqüentà els primers grups feministes que es crearen i el novembre de 1912 començà a col·laborar amb el grup cultural feminista «Seito-sha» (Societat de Literates) i en la seva revista Seito (La Literata), de la qual, quan sortí Hiratsuka Raicho, passarà a ser redactora en cap a partir del gener de 1915 i transformant-la en una publicació netament anarcofeminista. En aquestaèpoca escriví les seves primeres novel·les --Zatsuon (1916, Renous) i Tenkin (1918, Punt d'inflexió)-- i textos de crítica social i traduí l'assaig d'Emma Goldman The tragedy of woman's emancipation. El setembre de 1914 conegué l'intel·lectual anarquista Sakai Osugi i quan el setmanari d'aquest Heimin Shimbun (La Plebs) va ser segrestat per la policia, el defensà des de les pàgines de Seito. A partir de 1916 la parella viurà una relació d'amor lliure que toparà amb els costums de l'època, sobretot quan una examant gelosa d'Osugi, exposa del militant anarquista Ichiko Kamachiko, l'apunyalà i destapà un escàndol i acusacions d'immoralitat tan des de les files conservadores com des de les d'alguns companys, ja que la premsa burgesa i imperial aprofità la feta per desprestigiar el moviment anarquista en general. La parella, que arribaria a tenir quatre filles i un fill, treballà plegada en el desenvolupament dels moviments anarquista i feminista japonesos, destacant les seves conferències; ambdós, però, sempre van estar constantment vigilats per la policia imperial nipona. En 1919 amb Osugi, Kytura Wada i Kenji Kondo, fundà la revista Rodo Undo (Moviment Obrer), que intentà acostar el pensament anarcosindicalista als treballadors industrials japonesos. L'abril de 1921 participà en la creació de «Sekirankai» (Societat de l'Ona Roja), la primera associació socialista de dones, que fou proscrita l'any següent i hagué de passar a la clandestinitat. En aquests anys col·laborà en nombroses publicacions, traduint textos de diferents pensadors llibertaris, com ara Emma Goldman i Piotr Kropotkin. En 1921 conegué l'escriptor Bertrand Russell de viatge al Japó, el qual descriurà aquesta trobada en les seves memòries. El 16 de setembre de 1923, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama, Noe Ito, el seu company Sakai Osugi i Munekazu Tachibana, nebot de Osugi de sis anys d'edat, van ser detinguts, copejats fins a la mort i llançats a un pou d'una unitat de la policia militar de Tòquio (Japó) encapçalada pel tinent Masahiko Amakasu, que havia seguit les ordres de Masatarô Fukuda, general en cap del districte militar de Tòquio. L'«Afer Amakasu», com va ser nomenat el crim, va provocar l'ira de les classes populars japoneses. En 1970 es van publicar a Tòquio les seves obres completes, sota el títol Ito Noe Zenshu.

Sakai Osugi (1885-1923)

Afer Amakasu

***

Notícia de la detenció de Julián Merino Martínez apareguda en el diari madrileny "El Sol" del 31 d'agost de 1935

Notícia de la detenció de Julián Merino Martínez apareguda en el diari madrileny El Sol del 31 d'agost de 1935

- Julián Merino Martínez: El 21 de gener de 1897 neix a Palacios de la Sierra (Burgos, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Julián Merino Martínez. Durant els anys vint visqué a Saragossa (Aragó, Espanya), on treballà com a obrer sucrer i milità en el moviment anarcosindicalista. El 12 de maig de 1921 va ser detingut en aquesta ciutat, portant una pistola, juntament amb Segundo Martínez Fernández, quan recaptava les cotitzacions del SindicatÚnic de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Emigrat a Catalunya, el 29 d'agost de 1922 va ser novament detingut en una agafada al Centre Ferroviari confederal de Barcelona, que havia estat clausurat per les autoritats. Durant els anys de la II República milità en la Secció Marítima del Sindicat del Transport de la CNT de Barcelona, de la qual fou nomenat secretari. El 10 de març de 1932 signà des de la presó barcelonesa, amb altres companys (Ángel Continente Saura, Jaume Giné, Jaume Riera Arbós, Antonio Rodríguez, Luzbel Ruiz, Fernando Tiscar, José Vernet, etc.) un manifest contra d'Ángel Pestaña i la seva estratègia trentista. El novembre de 1933 va jutjat per la Secció Quarta de l'Audiència de Barcelona com a autor d'un article signat sota el pseudònim José Bonet, publicat en el periòdic Solidaridad Obrera, del 31 de maig de 1932, on feia una crida a la rebel·lió, però el cas va ser sobresegut. El 30 d'agost de 1935 va ser detingut al port de Barcelona per les seves activitats propagandístiques i l'octubre d'aquell any va ser processat per un delicte d'associació il·lícita i excitació a la sedició, però novament el cas va ser sobresegut. El 16 de juliol de 1936, dos dies abans de l'aixecament feixista, dirigí l'assalt dels polvorins dels vaixells ancorats al port de Barcelona per apoderar-se de l'armament. Alguns li han atribuït, amb Francisco Carreño i Pablo Ruiz, la convocatòria del Ple de Bujaraloz d'octubre de 1936 que acordà la constitució del Consell de Defensa d'Aragó. Entre 1937 i 1938 fou secretari de la Federació Local de Grups Anarquistes (FLGA) de Barcelona. Durant els «Fet de Maig» de 1937 fou partidari de combatre sense treva la reacció comunista. El juliol de 1937 assistí com a delegat del grup«Cultura y Acción» al Ple de la FAI catalana. El 2 d'abril de 1938 participà en el Ple de grups anarquistes, delegats dels sindicats, militants i comitès de la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de Joventut Llibertàries (FIJL) celebrat a Barcelona, i, en representació de la CNT-FAI, passà a formar part del Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i l'endemà signà, en representació de la FLGA de Barcelona, les resolucions de la ponència del Ple. Amb el triomf franquista passà a França i en 1940 s'exilià a la República Dominicana, per més tard instal·lar-se a Veneçuela. Julián Merino Martínez va morir l'abril de 1977 en aquest país americà.

***

Gilbert Mers (1987)

Gilbert Mers (1987)

- Gilbert Mers: El 21 de gener de 1908 neix a Ponca City (Oklahoma, EUA) el sindicalista wobbly John Gibert Mers. El 6 de novembre de 1915 es casà amb Jessie Elmerita Hunley. En 1918 es traslladà amb sa família a Bisbee (Arizona), on l'any anterior havia hagut una important vaga de miners que implicà la deportació de 1.200 treballadors al desert de Nou Mèxic, i en 1929 a Texas. En aquesta època entrà a treballar com a estibador als molls de Corpus Christi (Texas) i s'introduí en el món del sindicalisme. Sempre militant de la central anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), fou membre de la Maritime Federation of the Gulf Coast (MFGC, Federació Marítima de la Costa del Golf de Mèxic) i de la Corpus Christie Central Labor Council (CCCLC, Consell Sindical de Corpus Christi), organitzacions de les quals n'arribà a ser el president. El desembre de 1931 va ser nomenat president de la Federació Local de Corpus Christi de la International Longshoremen's Association (ILA, Associació Internacional d'Estibadors). A partir de maig de 1934 s'encarregà de l'edició del butlletí oficial de l'American Federation of Labor (AFL, Federació Nord-americana del Treball). Organitzà important vagues del sector, com ara la vaga marítima de 1935. El seu objectiu sempre fou arribar a una unió entre tots els sindicats obrers (estibadors, mariners, etc.) de la Costa del Golf de Mèxic. El març de 1941 va ser cridat a files i després de la guerra s'instal·là a Houston. En 1948 retornà a Corpus Christi. En 1988 publicà la seva autobiografia sota el títol Working the Waterfront. The ups and downs of a rebel longshoreman, resum de la història del moviment obrer d'aleshores. En 1995 s'edità el seu fullet d'assaigs A little working class sense. Essays. Gilbert Mers va morir el 5 de juliol de 1998 a Houston (Texas, EUA). El seu important arxiu es troba dipositat al Houston Metropolitan Research Center (HMRC) de la Houston Public Library.

---

Continua...

---

Escriu-nos

GALERÍA FOTOGRÁFICA: MÉRIDA 3ª Parte (BADAJOZ - EXTREMADURA - ESPAÑA)

0
0
GALERIA FOTOGRAFICA - MÉRIDA 3ª Parte (BADAJOZ - EXTREMADURA - ESPAÑA) 2016  Octubre 2016 (VII)

© Miguel Veny Torres 



pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

«Escenario»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Gradería o Cávea»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Escenario»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Puerta de acceso a Galería (Vomitorio)»
Paus
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Galería (Vomitorio)»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Termas»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Restos de Muro»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Puerta»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Vista posterior del Teatro romano y otros restos arqueológicos»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Vista posterior del Teatro romano y otros restos arqueológicos»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Peristilo (Zona ajardinada)»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Peristilo (Zona ajardinada)»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Peristilo (Zona ajardinada)»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Peristilo (Zona ajardinada)»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Capitel corintio»
Peristilo (Zona ajardinada)
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Azulejos cerámicos del "Teatro romano de Mérida"»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Indicación del Camino de Santiago Mozárabe, Ruta Vía de la Plata»
Oficina de Turismo
c/ Santa Eulalia

«Ventana geminada»
c/ Santa Eulalia

«Jamones y Embutidos "Perera"»
c/ Santa Eulalia

«Vista calle»
c/ Trajano

«Arco de Trajano»
c/ Trajano

«Arco de Trajano»
c/ Trajano

«Arco de Trajano»
c/ Trajano

«Detalle de los sillares de granito de las jambas»
Arco de Trajano
c/ Trajano

«Jazz Bar»
c/ Trajano / c/ Alvarado

«Puerta»
Jazz Bar
c/ Trajano / c/ Alvarado

«Espadañas»
Parador de Turismo (Antiguo Convento de Jesús)
Plaza de la Constitución

«Fuente Monumental del Cerro del Calvario»
c/ Calvario

«Acueducto de los Milagros»
c/ Avenida de Vía de la Plata

«Acueducto de los Milagros y Arroyo de Albarregas»
c/ Avenida de Vía de la Plata

«Acueducto de los Milagros»
c/ Avenida de Vía de la Plata

«Acueducto de los Milagros»
c/ Avenida de Vía de la Plata

«Acueducto de los Milagros»
c/ Avenida de Vía de la Plata

«Acueducto de los Milagros»
c/ Avenida de Vía de la Plata

«Graffiti: Soldado romano "El Narro" (Asterix el Galo)»
Centro de Ocio Joven "El Economato"
c/ Marquesa de Pinares

«Graffiti: Obelix (Asterix el Galo)»
Centro de Ocio Joven "El Economato"
c/ Marquesa de Pinares

«Fuente»
Escultura en "Homenaje a la Arqueología"
Escultor: Juan de Ávalos
Plaza de la Puerta de la Villa

«Pavimentación del suelo "Augusta Emerita"»
c/ Santa Eulalia

«Azulejos cerámicos»
c/ Romero Leal

«Azulejos cerámicos»
c/ Romero Leal

«Ventana»
c/ Romero Leal

«Puerta»
c/ Berzocana

«Ventana»
c/ Berzocana

«Hornito de Santa Eulalia (Capilla)»
Basílica de Santa Eulalia
c/ Avenida de Extremadura

«Basílica y Hornito (Capilla) de Santa Eulalia»
c/ Avenida de Extremadura

«Monumento a D. César Lozano Camberro»
Escultor:
A. Texeira
Basílica de Santa Eulalia
c/ Avenida de Extremadura

«Torre Campanario»
Basílica de Santa Eulalia
c/ Avenida de Extremadura

«Rincón»
Basílica de Santa Eulalia
c/ Avenida de Extremadura

«Rincón»
Basílica de Santa Eulalia
c/ Avenida de Extremadura

«Capitel»
Cripta
Basílica de Santa Eulalia
c/ Avenida de Extremadura

«Basílica de Santa Eulalia»
Paus
Alfama

«Torre Campanario»
Basílica de Santa Eulalia
c/ Avenida de Extremadura

«Etatua de Santa Eulalia»
Basílica de Santa Eulalia
c/ Avenida de Extremadura

«Basílica y Hornito (Capilla) de Santa Eulalia»
c/ Avenida de Extremadura

«Espina»
Circo Romano
c/ Avenida Juan Carlos I

«Plataforma elevada de la espina»
Circo Romano
c/ Avenida Juan Carlos I

«Cocheras»
Circo Romano
c/ Avenida Juan Carlos I

«Cocheras»
Circo Romano
c/ Avenida Juan Carlos I

«Espina»
Circo Romano
c/ Avenida Juan Carlos I

«Porta Pompae»
Circo Romano
c/ Avenida Juan Carlos I

«Espina y Arena»
Circo Romano
c/ Avenida Juan Carlos I

«Puerta»
Circo Romano
c/ Avenida Juan Carlos I

«Arena»
Circo Romano
c/ Avenida Juan Carlos I

«Arena»
Circo Romano
c/ Avenida Juan Carlos I

«Puerta»
Circo Romano
c/ Avenida Juan Carlos I

«Tribunas y Arena»
Circo Romano
c/ Avenida Juan Carlos I

«Termas Romanas de San Lázaro»
c/ Avenida Juan Carlos I

«Acueducto de San Lázaro»
c/ Avenida Juan Carlos I

«Acueducto de San Lázaro»
c/ Avenida Juan Carlos I

«Acueducto de San Lázaro»
c/ Avenida Juan Carlos I

«Acueducto de San Lázaro»
c/ Avenida Juan Carlos I

«Acueducto de San Lázaro»
c/ Avenida Juan Carlos I

«Acueducto de San Lázaro»
c/ Avenida Juan Carlos I

«Acueducto de San Lázaro»
c/ Avenida Juan Carlos I

«Acueducto de San Lázaro»
c/ Avenida Juan Carlos I

«Restos del Acueducto Romano de San Lázaro»
c/ Avenida Juan Carlos I

«Acueducto de San Lázaro»
c/ Avenida Juan Carlos I

«Restos del Acueducto Romano de San Lázaro»
c/ Avenida Juan Carlos I

«Escultura de la Diosa Ceres»
c/ Cabo Verde / c/ José R. Melida

«Veleta»
c/ Cabo Verde

«Escultura "El Porteador"»
Escultor:
Rufino Mesa
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Escultura "El Porteador"»
Escultor:
Rufino Mesa
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Escultura "El Porteador"»
Escultor:
Rufino Mesa
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Escultura "Caminos a Guadalupe"»
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Graffiti»
c/ Paseo de D. José Álvarez Sáez de Buruaga

«Ático»
c/ Legión X / c/ Pizarro

«Plaza de Toros de Mérida (Plaza de Toros del Cerro de San Albín)»
Arquitecto:
Ventura Vaca
c/ Oviedo

«Plaza de Toros de Mérida (Plaza de Toros del Cerro de San Albín)»
Arquitecto:
Ventura Vaca
c/ Oviedo

«Plaza de Toros de Mérida (Plaza de Toros del Cerro de San Albín)»
Arquitecto:
Ventura Vaca
c/ Oviedo

«Plaza de Toros de Mérida (Plaza de Toros del Cerro de San Albín)»
Arquitecto:
Ventura Vaca
c/ Oviedo

«La Piedad»
Escultor:
Juan de Ávalos
Plaza de Miguel Ángel Blanco

«La Piedad»
Escultor:
Juan de Ávalos
Plaza de Miguel Ángel Blanco

«La Piedad»
Escultor:
Juan de Ávalos
Plaza de Miguel Ángel Blanco

«Detalle de "La Piedad"»
Escultor:
Juan de Ávalos
Plaza de Miguel Ángel Blanco

«Tablinium (Sala de Recepción)»
Recinto Arqueológico de la Casa del Mitreo
c/ Oviedo

Palma, 21 de enero de 2017

En Trump té raó, segons En Bancroft-Hinchey.

0
0

 

Normal021falsefalsefalseCAX-NONEX-NONE

                                              En Trump té raó,  segons En Bancroft-Hinchey.

 

 

      He pensat que seria bo difondre l'article d'En Bancroft-Hinchey,  publicat al diari Pravda,  21/01/17; que seria  bo difondre'l entre els internautes catalans.

   Donada la batalla dialèctica,  jo dono per suposat la derrota dels neocons.

   Per altre costat, s'ha de veure que els social-demòcrates europeus (i altres formacions d'esquerra) han adoptat  el discurs dels neoliberals. Segueixen el camí del suïcidi,  jo crec.

    Vegeu el post Trump is right.

 

Tinder glaciar

0
0
Pont d'Arc Una llengua enorme de gel, arribada dels països escandinaus, connecta avui les illes britàniques amb el continent europeu.

Ja no queda cap tipus d'homo per allà dalt. Han partit tots cap al sud, com si fos un d’aquells viatges estiuencs que es feien als segles XX i XXI, amb la diferencia que el viatge és ara individual i la tornada està programada per d’aquí a uns trenta mil anys.

Un dels més forts, de nom Arthur Higgs, ha arribat avui dematí a Pont d’Arc, un pont natural de roca massissa sobre el riu Ardeche, al sud de França. Fa fred i té els morros tallats. No és estrany: els Alps són aquí devora i estan coberts per milions de tones de gel etern. S’enfila damunt el pont de pedra per estudiar les possibilitat de quedar-se una temporada en aquest preciós paratge. La platja fluvial d’avall li recorda les voreres del Loch Leven, a les Highlands escoceses, d’on va sortir fa tres anys amb les pells d’animal que duia posades i un iphone 1427-S, com a únic equipatge.

Passarà la nit a la cova de Chauvet, en companyia de les mil·lenàries pintures rupestres, un petit foc i un parell de ratapinyades. En haver sopat obrirà el Tinder, però no hi haurà cap dona a cinc milles a la redona, i somiarà que un d’aquells cavalls pintats a la paret cobra vida.

Cavalca en el somni per una glacera, aferrat ben fort a la crin de l’animal. De sobte, el llom del cavall comença a tornar blanc fins que es confon amb la neu que trepitja. La crin es transforma en cabells humans de color bru, el color de les muntanyes de Glencoe a l’hivern. El cavall es regira i li diu “no t’aturis ara o te mat”. El rostre també ha canviat i ara és el d’aquella al·lota alemanya amb la que va conviure sis mesos al poble de Kandern.

“La vida dels nous cavernícoles europeus no és tan fàcil com la dels cavernícoles d’un temps” -pensa el nostre homo tecnologicus després d’obrir un ull i comprovar que no té cap notificació al mòbil. Aprofita així mateix per fer fotos a aquell rinoceront pintat a la roca amb un efecte rudimentari de moviment.

“L’accelerador de partícules de Ginebra havia ajudat a la humanitat a entendre com funciona el cicle del temps a l’univers, però alhora cap d’aquells científics havia pogut preveure que acabaríem a les coves, com havíem començat”. Somriu l’Arthur, tot sortint de la cova amb aquest raonament.

L’escocès no és l’únic home que vaga pel món amb les seves pells de caribú i el seu dispositiu mòbil al canell. És molt típic dels homes i dones que no suporten la vida tribal que domina aquesta cinquena era glacial. Ell ha provat d’integrar-se des de que va travessar el canal congelat de la Mànega, però qualque cosa li diu que no està fet per a aquella vida. Sempre s’ha sentit incòmode a les ciutats i a les orgies de més de dues persones. Al final acaba tenint problemes pel seu caràcter possessiu i antisocial.

Aquests nous cavernícoles viuen, per tant, en contacte permanent amb la natura i, fins que no els queda més remei, al marge de la societat. Són vists per les tribus com a gent solitària, trista, i fins i tot perillosa, per les seves idees rupturistes.

A la vegada, els cavernícoles pensen que no encaixar dins el sistema els fa més lliures per viure experiències que els altres no viuran mai.

Utilitzen Tinder com a aplicació de culte per cercar persones afins a la seva filosofia i, sobretot, per mitigar la terrible solitud que els envaeix de tant en tant. Tinder es una aplicació del segle XXI que aquesta contracultura ha rescatat de 2.000 anys d’oblit. No se sap com funcionava un temps, però n’Arthur creu que el cor vermell podria haver indicat algun tipus d’esport o activitat cardiovascular entre dues o més persones que es posen d’acord. Tenia sentit, perquè quan dues persones pitjaven el cor sortia la paraula “Match”. La creu, en canvi, era tot un misteri per a ell i no la pitjava mai.

Fa un dia radiant i una temperatura agradable de vuit graus. Es torna encamellar damunt el Pont d’Arc i obri l’aplicació Radar del seu iphone. Avui li agradaria caçar un porc senglar. No veu cap “WP” (wild pig) al radar, només un parell de “R” de conills a 30 passes i una “H” misteriosa que es desplaça riu avall cap allà on és ell. Pitjant damunt la “H” s’obri el perfil d’aquest ésser humà:

CAROLINA PUCCINI

Italy

32 years old

Created by: Piamonte Bionica e Genetica

Social awards: 26 (open list)

Penalties: 5 (open list)

Li agradaria obrir la llista de penalitzacions, però na Carolina ja està arribant amb la barca a la platja fluvial i li fa senyes per a que davalli de l’arc. Se la veu en forma. D’un bot ha posat peu damunt l’arena i estira la gòndola passant-se una corda per darrera la cintura.

- Ets Arthur, no?

- Sí

- M’ajudes?

L’home s’acosta i enrevolta amb el seu braçot el cap de lleona tallat en fusta a la proa. La dona li mira les mans i un tros de cama que ha sortit a la llum de davall aquell pelatge, mentre arrossega amb força la barca. L’olor de pell de caribú fumada té una feromona que l’atreu i la mareja a la vegada. Se’n va a rentar les mans a l’aigua per agafar distància i observar amb una més ample perspectiva aquella obra d’art de l’institut de genètica de Glasgow.

- Et pots treure aquestes pells?

- No. Per què? Fa fred.

La italiana es desembotona la parca i s’alça el jersei de llana fins a damunt el pit.

Ell se la mira embadalit.

- Treu-te això i entra dins la barca.-insisteix ella.- Bé, espera! Renta’t les mans i els genitals abans d’entrar.

- Fa fred – repeteix n’Arthur, ara amb un somriure murri a la cara.

Ella li fa l’ullet i es davalla els calçons de trekking per demostrar-li que valdrà la pena passar un poc de fred.

La góndola està molt ben condicionada per a les relacions sexuals. Té un bon matalàs, un edredó de plomes i un petit motor de quarks que dona calefacció i aigua calenta per quan has acabat. L’escocès pensa que per ventura enyorava més el matalàs i l’aigua calenta que el sexe. Però el que enyorava de debò era l’escalfor humana, i poder tenir una conversa interesant com la que tendrien ara.

- No tens Tinder, Carolina?

- Sí.

- No et vaig trobar ahir vespre. Eres a més de cinc milles?

- No ho sé. Jo et vaig veure a tu. De vegades fa coses rares. Mira-ho ara.

N’Arthur treu les mans de davall les plomes i manipula l’iphone un moment.

- Ja et veig! A veure... coret... Match!

Na Carolina riu i s’empegueeix. I nota la vibració de la notificació al seu canell.

- Que creus que vol dir el cor vermell i la creu? – li demana ell.

- Diuen que el cor era la representació de l’amor durant els primers mil·lennis.

- Però l’amor és una idea creada pel nostre intel·lecte, no? en tot cas hauria de ser un cervellet... El cor només empeny la sang.

- Un temps representava l’amor entre persones. Però un amor diferent al d’avui en dia. I te diré més: crec que utilitzaven Tinder per formar famílies.

- “Famílies”? Que és això?

- La paraula “família” és un arcaisme que no s’ha utilitzat en mil anys. Significa la unió per amor entre un home i una dona. Hi ha una teoria que diu que en aquella època la gent vivia en parelles i no en tribus com ara.

- Que vols dir? Cada un amb la seva parella? Sempre la mateixa?

- Sí

- Ostres

La italiana agafa unes galetes de xocolate d’un estant i n’hi ofereix a n’Arthur, que s’ha quedat en estat de xoc.

- L’individualisme està molt bé, Arthur, però potser conviure amb la mateixa parella durant molts anys és “la gran experiència” que estem cercant.

- Però per què estimar només a una persona quan en pots estimar a deu o dotze?

- Què té més força, les partícules disgregades per l’espai o aquestes mateixes partícules concentrades a un sol punt?

- I el sexe?

- La fidelitat sexual és la clau de tot. Es tracte de viure un amor tan fort entre dues persones que transformi poc a poc les dues ànimes en una sola.

- Ho expliques com si ja ho haguessis viscut.

- Ho he intentat un parell de vegades, però sense massa bons resultats, la veritat.

Un any i mig després d’aquesta conversa, na Carolina i n’Arthur són a Mallorca. Ell ha canviat les pells per un abric de plomes i unes botes militars i ella ha canviat la góndola per un veler de vint peus. Han passat tot aquest temps viatjant junts per la conca mediterrània.

La població de l’illa es d’allò més tradicional i serà tot un repte encaixar com a parella dins aquella societat individualista i llibertina. Han sentit a parlar, no obstant, d’una comuna una mica més alternativa on es respecte la vida en parella: la comuna de Bunyola.

És una zona molt tranquil·la al peu de la muntanya i la gent és amable. Aviat descobreixen, no obstant, que no és tan alternativa com els hi havien pintat: i és que també s’hi fan les tradicionals orgies i intercanvis de parella, però al manco ningú els mira estranyat quan es passegen pel carrer agafats de la mà.

S’han fet amics d’una pseudo-parella mallorquina i queden de vegades per sopar. Són tots dos molt simpàtics i curiosos, tan simpàtics i curiosos que semblen una espècie d’infiltrats que treballen en nom de la resta del poble, i que tenen com a única missió saber el que s’amaga darrera la parella nouvinguda, saber perquè mantenen aquella fidelitat extrema.

- Com vos vàreu conèixer? – demana ella.

- Pura casualitat – contesta n’Arthur.

- No pot ser! No vàreu utilitzar Tinder ni cap altre tecnologia.

- No. Bé, sí: el radar de caça.

Els quatre esclaten a riure i l’escocès explica tot allò que va passar just davall el Pont d’Arc.

- I vosaltres? Com va ser? - Demana na Carolina, un poc cansada de ser el centre de la conversa.

- Tinder - contesta el mallorquí, encongint-se d’espatlles. – 68 % d’afinitat – afegeix mirant a la seva parella amb complicitat.

- No sabia que Tinder et digués l’afinitat entre dues persones. –se sorprèn l’estranger.

- Clar que t’ho diu! A quin món vius?

El mallorquí li mostra a n’Arthur la versió actualitzada de Tinder al seu iphone 3429.

- És fantàstic! Mira... Han integrat per una banda els paràmetres genètics i biomètrics dels individus fertilitzats a tots els instituts d’Europa, i per una altra banda tots els paràmetres bàsics que surten al perfil del radar (premis i penalitzacions socials, habilitats adquirides, estat de salut, perfil psicològic, etc.). L’algoritme, apart, també té en compte totes les recerques d’informació que has fet, les pel·lícules que has vist, la música que has escoltat, els jocs que has jugat,... És molt acurat. Pots fer cerques de gent fins a 200 km. a la redona, i no fa falta fer match per saber on són o comunicar-te amb ells.

- Has vist això Carolina? On ets?

La italiana fa com si no ho hagués sentit i se’n va a obrir la porta al dron que reparteix les pizzes.

El matí següent n’Arthur s’aixeca amb una idea clavada al cap.

- Carolina, estàs desperta?

- Digués.

- Quan ens vàrem conèixer tenies el Tinder actualitzat?

Na Carolina es gira per mirar-lo als ulls.

- Sí.

- Així... No ens vàrem conèixer per casualitat.

Ella fa que no amb el cap.

- Quin percentatge tenim d’afinitat?

- 76 per cent.

- I perquè no m’ho has dit fins ara?

- No ho sé amor meu.

A partir d’aquest dia, la relació es va deteriorant.

El problema no és l’afinitat entre ells: 76 per cent està prou bé. I per tenir mil anys de falta de pràctica en la monogàmia, no han fet un mal paper. Però n’Arthur s’ha descarregat l’actualització per no estar en desavantatge i ella s’ho ha pres malament. Ara cada un pensa que l’altre cerca d’amagat una persona amb afinitat més alta.

Tanmateix, el problema tampoc és trobar afinitats més altes amb altre gent. El problema és, com sempre, la ruptura de la confiança i la por de no tenir la força necessària per completar junts aquest viatge contracorrent.

GALERÍA FOTOGRÁFICA: MÉRIDA 4ª Parte (BADAJOZ - EXTREMADURA - ESPAÑA)

0
0
GALERIA FOTOGRAFICA: MÉRIDA 4ª Parte (BADAJOZ - EXTREMADURA - ESPAÑA) 2016  Octubre 2016 (VIII)

© Miguel Veny Torres 



pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

«Mosaico Cosmológico»
Tablinium (Sala de Recepción)
Recinto Arqueológico de la Casa del Mitreo
c/ Oviedo

«Detalle de Mosaico Cosmológico»
Tablinium (Sala de Recepción)
Recinto Arqueológico de la Casa del Mitreo
c/ Oviedo

«Habitación de las Pinturas (Viridarium)»
Recinto Arqueológico de la Casa del Mitreo
c/ Oviedo

«Jardín (Viridarium)»
Recinto Arqueológico de la Casa del Mitreo
c/ Oviedo

«Mosaico»
Recinto Arqueológico de la Casa del Mitreo
c/ Oviedo

«Habitaciones subterráneas»
Recinto Arqueológico de la Casa del Mitreo
c/ Oviedo

«Termas»
Recinto Arqueológico de la Casa del Mitreo
c/ Oviedo

«Tablinium (Sala de Recepción)»
Recinto Arqueológico de la Casa del Mitreo
c/ Oviedo

«Camino de Cipreses»
Entre el Recinto Arqueológico de la Casa del Mitreo y los Columbarios
c/ Oviedo

«Fuente»
Columbarios
c/ Vía Ensanche

«Enterramiento de época visigoda»
Columbarios
c/ Vía Ensanche

«Enterramiento de época visigoda»
Columbarios
c/ Vía Ensanche

«Cupa (Monumento funerario monolítico)»
Columbarios
c/ Vía Ensanche

«Sarcófago de tipo bañera»
Columbarios
c/ Vía Ensanche

«Pintura Mural»
Mausoleo de los Voconios
Columbarios
c/ Vía Ensanche

«Pozo y Piscina»
Columbarios
c/ Vía Ensanche

«Azulejos cerámicos»
c/ Oviedo

«Plaza de Toros de Mérida (Plaza de Toros del Cerro de San Albín)»
Arquitecto:
Ventura Vaca
c/ Oviedo

«Edificio»
c/ Oviedo

«Puerta de la Muralla»
Alcazaba árabe
c/ Graciano

«Puerta de la Muralla»
Alcazaba árabe
c/ Graciano

«Puerta de la Muralla»
Alcazaba árabe
c/ Graciano

«Puerta de la Muralla»
Alcazaba árabe
c/ Graciano

«Cigüeña y Veleta»
Campanario
Concatedral de Santa María la Mayor
Plaza de España

«Fuente»
Plaza de España

«Fuente»
Plaza de España

«Fuente»
Plaza de España

«Fuente»
Plaza de España

«Detalle de Fuente»
Plaza de España

«Campanario»
Concatedral de Santa María la Mayor
Plaza de España

«Palacio de la China»
Plaza de España

«Escudo de Augusta Emerita»
Plaza de España

«Azulejo cerámico»
Palacio de la China
Plaza de España

«Azulejo cerámico»
Palacio de la China
Alfama

«Cortador de jamón»
Plaza de España

«Patio interior»
Hotel Ilunion Mérida Palace (Antiguos Palacios de los Vera-Mendoza y de los Pacheco)
Plaza de España

«Patio interior»
Hotel Ilunion Mérida Palace (Antiguos Palacios de los Vera-Mendoza y de los Pacheco)
Plaza de España

«Puerta»
Hotel Ilunion Mérida Palace (Antiguos Palacios de los Vera-Mendoza y de los Pacheco)
Plaza de España

«Patio interior»
Hotel Ilunion Mérida Palace (Antiguos Palacios de los Vera-Mendoza y de los Pacheco)
Plaza de España

«Patio interior»
Hotel Ilunion Mérida Palace (Antiguos Palacios de los Vera-Mendoza y de los Pacheco)
Plaza de España

«Rincón»
Hotel Ilunion Mérida Palace (Antiguos Palacios de los Vera-Mendoza y de los Pacheco)
Plaza de España

«Patio interior»
Hotel Ilunion Mérida Palace (Antiguos Palacios de los Vera-Mendoza y de los Pacheco)
Plaza de España

«Patio interior»
Hotel Ilunion Mérida Palace (Antiguos Palacios de los Vera-Mendoza y de los Pacheco)
Plaza de España

«Fuente»
Hotel Ilunion Mérida Palace (Antiguos Palacios de los Vera-Mendoza y de los Pacheco)
Plaza de España

«Capilla Mayor»
Ábside
Concatedral de Santa María la Mayor
Plaza de España

«Órgano»
Concatedral de Santa María la Mayor
Plaza de España

«Querubines»
Talla de la Inmaculada Concepción
Concatedral de Santa María la Mayor
Plaza de España

«Talla de la Inmaculada Concepción»
Concatedral de Santa María la Mayor
Plaza de España

«Arco de Trajano»
c/ Trajano

«Escudo»
c/ Trajano

«Puerta y Escudo»
c/ Trajano

«Balcón»
c/ Alvarado

«Fachada»
Parador de Mérida (Antiguo Convento de Jesús)
Plaza de la Constitución

«Chimenea»
Parador de Mérida (Antiguo Convento de Jesús)
Plaza de la Constitución

«Pozo»
Claustro
Parador de Mérida (Antiguo Convento de Jesús)
Plaza de la Constitución

«Claustro»
Parador de Mérida (Antiguo Convento de Jesús)
Plaza de la Constitución

«Claustro»
Parador de Mérida (Antiguo Convento de Jesús)
Plaza de la Constitución

«Fuente»
Jardín de Antigüedades
Parador de Mérida (Antiguo Convento de Jesús)
Plaza de la Constitución

«Jardín de Antigüedades»
Parador de Mérida (Antiguo Convento de Jesús)
Plaza de la Constitución

«Jardín de Antigüedades»
Parador de Mérida (Antiguo Convento de Jesús)
Plaza de la Constitución

«Fuente»
Jardín de Antigüedades
Parador de Mérida (Antiguo Convento de Jesús)
Plaza de la Constitución

«Jardín de Antigüedades»
Parador de Mérida (Antiguo Convento de Jesús)
Plaza de la Constitución

«Ventana»
Parador de Mérida (Antiguo Convento de Jesús)
Plaza de la Constitución

«Claustro»
Parador de Mérida (Antiguo Convento de Jesús)
Plaza de la Constitución

«Fuente»
Plaza de la Constitución

«Escultura»
Asamblea de Extremadura (Antiguo Hospital San Juan de Dios)
Plaza de San Juan de Dios

«Escultura»
Asamblea de Extremadura (Antiguo Hospital San Juan de Dios)
Plaza de San Juan de Dios

«Escultura»
Asamblea de Extremadura (Antiguo Hospital San Juan de Dios)
Plaza de San Juan de Dios

«Escultura "Ascensión: fortaleza de Extremadura"»
Escultor:
Miguel Sansón
Asamblea de Extremadura (Antiguo Hospital San Juan de Dios)
Plaza de San Juan de Dios

«Museo del Arte y la Cultura Visigoda »
Plaza de Santa Clara

«Escultura de D. José Álvarez Sáenz»
Escultor:
E. Zancada
Plaza de Santa Clara

«Museo del Arte y la Cultura Visigoda »
Plaza de Santa Clara

«Museo del Arte y la Cultura Visigoda »
Plaza de Santa Clara

«Museo del Arte y la Cultura Visigoda »
Plaza de Santa Clara

«Museo del Arte y la Cultura Visigoda »
Plaza de Santa Clara

«Balcones»
Palacio de la China
Plaza de España

«Palacio de la China»
Plaza de España

«Edificio»
Plaza de España

«Cigüeñas»
Campanario
Concatedral de Santa María la Mayor
Plaza de España

«Casa Consistorial (Ayuntamiento)»
Plaza de España

«Balcón»
Plaza de España

«Edificio»
Plaza de España

«Río Guadiana»
Vista desde el Puente Romano

«Vista de la Alcazaba»
Desde el Puente Romano

«Detalle de la Muralla»
Desde el Puente Romano

«Escudos»
Junta de Cofradías
c/ del Puente

«Ventana»
c/ del Puente

«Balcón»
c/ del Puente
  

Palma, 22 de enero de 2017


Llibres de memòries i dietaris: el Tall Editorial publica Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008)

0
0

El teatre esdeveia “antiteatre”, seguint els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, política, literatura, revolució, experimentalisme... (Miquel Lópezx Crespí)


El Tall Editorial publica Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008)


El llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008), aquesta petita aproximació a quatre dècades de conreu de la literatura i el periodisme d’opinió, comença, com hem indicat en un altre article, sota l’”advocació” del Maig del 68. Record la passió d´aquells dies plens d´esperances i d´il·lusions com si fos ara mateix. Mai no hauríem imaginat les tones d´oportunisme i de cinisme que, amb el temps, caurien damunt les idees de llibertat, socialisme i autodeterminació de les nacions oprimides. En aquells anys --embarcats en l'extraordinària aventura de voler canviar el món érem ja plenament conscients que la futura revolució havia de servir --a més d'alliberar la força de treball de l'esclavitud assalariada-- per a alliberar tota la creativitat del poble ofegada per la implacable divisió burgesa del treball (uns neixen per a dedicar-se al treball físic, per a ser dirigits; altres neixen per a ocupar-se de les activitats intel.lectuals, per a dirigir). Aleshores els partits d'aquesta esquerra empegueïda de lluitar contra el capitalisme no qüestionaven cap aspecte de la dominació burgesa dels esperits i les consciències.



Els mateixos que no desitjaven un art crític amb la situació establerta, un art al servei de l'alliberament social i cultural de la humanitat, també blasmaven, per a fer-los oblidar, els inicials aspectes antiautoritaris de les grans revolucions del segle XX (el Mèxic Insurgent de John Reed, 1917 a Rússia --el mateix Reed en féu la més meravellosa i objectiva crònica històrica que mai s'ha fet d'un esdeveniment històric en el llibre Els deu dies que trasbalsaren el món-- les insurreccions consellistes d'Alemanya i Hongria els anys 18-19; la Comuna de 1934 a Astúries; la guerra contra el feixisme a la península ibèrica; el despertar de la Xina sota el comandament de Mao Zedong; l'alliberament de les colònies a ran de l'exemple del disset a Rússia; la revolta hongaresa de 1956 contra la burgesia "roja" estalinista) restaven completament silenciades i ocultades pels historiadors afins als règims del socialisme degenerat de l'Est o del funcionariat cultural al servei de la superstructura ideològica capitalista. ¿Què fer per a impedir arribar un dia al Món feliç de Huxley, al Nosaltres de Zamiatin o al 1984 d'Orwell? ¿Què fer per a impedir que l'art, la cultura, la psicologia, esdevenguessin, en mans del poder establert, els nous sistemes per a dominar el poble sense necessitat dels fusells i la repressió sagnant a l'estil de Franco, Pinochet o Videla? La televisió, la feina dels intel.lectuals promocionats pels grans mitjans de desinformació.... ¿seria la nova policia, els "cans guardians del sistema" dels quals parlava Paul Nizan abans de caure combatent contra els nazis en els anys quaranta? Walter Benjamin, en el seu estudi sobre Baudelaire i les influències de les grans ciutats (París concretament) damunt els artistes, havia deixat escrites genials intuïcions. Els tècnics de la manipulació de les consciències diuen que un poble que veu una mitjana de cinc hores diàries de televisió esdevé dòcil com un xotet a les indicacions del Poder. Es votarà a qui digui el "Gran Germà" orwel.lià per a la pantalla; es consumiran els productes que surtin per la televisió; es llegiran els llibres que recomanin els programadors de les consciències. Fa unes dècades... ¿es podia imaginar un control més barat i eficient de la societat? Fer intervenir la policia, apallissar manifestants, matar de tant en tant un obrer enmig del carrer, només es farà contra col·lectius marginals (àrabs, sud-americans sense contracte fix, obrers acomiadats i sense possibilitat d'indemnització o jubilació anticipada). Fins i tot les grans centrals sindicals, amb bona part de les seves direccions pagades per l'Estat, pacten contínuament amb la patronal o amb els representants d'uns estats que ja no volen enderrocar per a instaurar la societat justa i sense classes dels evangelis o del Manifest Comunista. Les grans masses de treballadors que resten fora del sistema productiu, els milions d'aturats que cobren puntualment l'assegurança d'atur, no exigiran mai més un canvi de sistema, un art nou, una forma diferent, més participativa, de fer política o d'entendre el món i la natura. Altra vegada ensopegam amb Gramsci i la seva anàlisi del paper dels intel·lectuals orgànics del sistema. ¿Qui deia que el component revolucionari del marxisme estava superat? ¿Qui afirmava que Kafka no era realista? En La colònia penitenciaria... ¿no sentim els gemecs, els crits, la desesperació, totes les humiliacions d'una humanitat crucificada a Hiroshima, Gernika, Auschwitz, Grozni o Sarajevo? ¿Qui parla encara de l'art per l'art? ¿Ens arribaran a fer creure que la cendra és la norma del foc? Lukács defineix a la perfecció aquesta necessitat del realisme a superar les troballes dels novel.listes burgesos o aristòcrates del segle XIX --i pens concretament en Tolstoi i Balzac, ben coneguts i estudiats tant per Lenin (el primer) com per Karl Marx (el segon)--. Lukács ens en parla extensament a Realisme crític i avantguardaquan defineix els conceptes cabdals de la decadència cultural burgesa. És evident que, quan Karl Marx o Vladímir Ilitx Lenin recomanaven a les noves generacions d'autors revolucionaris l'estudi d'aquests clàssics, encara no coneixien les aportacions d'un Joyce, un Moravia o un Faulkner, per posar uns exemples. n dependència. Tampoc no podíem ni imaginar els pactes de la transició –la restauració borbònica-- entre el franquisme reciclat i l´esquerra de la moqueta el cotxe oficial.

Molts d’altres aspectes de la lluita per la renovació de la literatura i el teatre i que informen sobre la situació cultural i política d’aleshores els podem trobar en els capítols “Contracultura i subversió en els anys setanta i vuitanta” i “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta”. La militancia partidista ens havia robat molt de temps. Provàvem de reiniciar algunes de les experiències literàries deixades de banda en els anys més durs de la repressiò feixista, quan érem detinguts i torturats per la Brigada Politico-Social del règim. En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974) --que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià)-- ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos. No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovador, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica. El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, política, literatura, revolució, experimentalisme... Ho podem trobar en els primers contes de Notícies d’enlloc. Basta llegir “Suicidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Genteta de ciutat” o “100 milions contra l’agressió” per tenir a l’abast aquesta mescladissa de formes d’escriure i temes que no tenen res a veure amb el que s’havia escrit fins aleshores. La narrativa ens serveix per a teoritzar amb el lector sobre la situació política, sobre la lluita cladestina, del paper de l’escriptor i la literatura en la societat contemporània... És “literatura”, un dietari especial o un manifest cultural rupturista? El cert era que pensàvem que la tradició literària anterior ens havia de servir per bastir la nova literatura que pensàvem que necessitava la societat del segle XX. No ens sentíem identificats ni en la forma d’escriure ni en molts dels temes plantejats per la narrativa del passat. Consideràvem que si érem revolucionaris en la nostra pràctica quotidiana, és a dir, militants d’organitzacions antifeixistes i anticapitalistes, també ho havíem de ser en la pràctica literària. I per això mateix els experiments textuals i ideològics en La guerra just acaba de començar (narrativa), Autòpsia a la matinada (teatre), Notícies d’enlloc (narrativa), Homenatge a Rosselló-Pòrcel (teatre), Necrològiques (narrativa), Atzucac (teatre), Foc i fum (poesia), Les Germanies (teatre), Ara, a qui toca (teatre), Premi Carles Arniches de teatre en català a Alacant...

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Un pla de residus ambiciós amb un govern mediocre

0
0

Publicam un resum de la reunió sobre el Pla de Residus a la que vàrem participar fa uns dies. En el seu moment, ja vàrem informar de la diagnosi que es va realitzar de cara a la redacció del Pla: http://alternativa.balearweb.net/post/122322.

Finalment, s'ha imposat el seny i no es farà el sistema de recollida, que va ser presentat amb bombo i platerets a la premsa, i que explicava que Pollença seria pionera a nivell de l'Estat amb un sistema que controlaria, per mitjà d'un xip a les façanes, el volum de cada una de les fraccions reciclades i pesades a peu de carrer. Veure La millor recollida de residus de la Mediterrània? Ens conformam amb que simplement sigui efectiva...

El Pla de Residus té com a objectius incrementar la recollida selectiva, afavorir la reducció i reutilització dels residus, reduir costos de tractament, aplicar el principi de qui contamina paga...

Van assistir a la reunió en Tomeu Cifre Bennassar i na Iliana Capllonch de Junts Avançam, na Maria Buades de Tots per Pollença, Guillem Barceló per part nostra, en Pere Soberats de l'empresa Gram que va redactar el Pla, el tècnic de medi ambient i l'encarregat i gerent d'EMSER. Sorprenentment no va venir a una reunió tan important el regidor delegat d'EMSER, n'Andrés Nevado d'UMP.


En el Pla de Residus, la Recollida Porta a Porta està projectada per Pollença i Sant Vicenç. S'iniciarà entre novembre-desembre de 2017 i gener de 2018.

Es va parlar de:

-Recollida Selectiva

-Retirada de contenidors

-Creació de 3 minideixalleries

-Opció d'una taxa de residus diferenciada (160 i 240 euros) en tant que es recicli o no.

-Control i seguiment diari d'incidències.


Abans de la posada en marxa del Pla:

-S'han d'aprovar les ordenances de residus i posar en marxa la de publicitat dinàmica.

-Entre setembre i octubre de 2017 s'ha d'aprovar la nova taxa de residus.

-A l'estiu de 2017 es vol fer un mostreig de les cases vacacionals per poder tenir més informació de cara a fer la taxa. A Pollença hi ha 1522 cases vacacionals declarades, amb 6 places resgistrades la major part d'elles, que dóna un total d'aproximadament 9.000 places. Hi ha una planta de 77 establiments hotelers amb 7.134 places hoteleres.

-Recollida Selectiva

La recollida es farà amb els camions petits d'EMSER:

  • El paper i el vidre es traurà en bosses o poals que aportarà l'usuari.

  • Els envasos es trauran en bosses de plàstic (no descarten al principi regalar bosses transparents per poder controlar millor com es treuen els envasos).

  • El rebuig es traurà en bosses o poal de l'usuari.

  • Per l'orgànic es regalarà un poal a cada casa, que durà un xip incorporat per poder fer estudis discreccionals.

  • La recollida serà porta a porta. En els blocs de pisos de fins a sis habitatges també es farà porta a porta. De sis a setze s'estudiarà fer-ho amb un pal amb ganxos identificats a fora o en el portal, depenent de cada cas. Optaran per solucions individualitzades segons cada tipus de bloc de pisos. També per les més grosses.

Els horaris hauran de variar. Es posarà un horari per treure els residus entre les 21 i les 23 (no és definitiu) i la recollida es farà de prest. Tota la recollida serà nocturna excepte el vidre que serà el matí.

-Retirada de contenidors i creació de 3 minideixalleries

Es preveu llevar els contenidors espargits pel municipi i amagar un poc més els del Port de Pollença que queden molt a la vista de la circumvalació tot d'una que comenci la implantació.

Posaran 3 minideixalleries i s'obrirà la deixalleria nova. Les mini s'ubicaran a Can Escarrinxo, al solar de darrera la Renault, i al solar municipal del Port de Pollença.

- Opció d'una taxa de residus diferenciada en tant que es recicli o no.

S'ha optat per la taxa diferenciada i no pel xip o la bossa vermella. La raó és que troben que per començar és la millor opció, després d'haver vist molts d'exemples a molts de llocs.A Catalunya ha abusat de la tecnologia, sense saber exactament que se cerca amb el xip. Els pobles que ho apliquen no ho acaben de tenir clar, tot i que poden tenir avantatges en un futur.

Tampoc s'opta per la bossa vermella. Els pobles de Mallorca que més reciclen i que empren la bossa vermella tenen una migració de residus a altres pobles d'entre un 25-27%. No descarten implantar-la en un futur (o també l'opció de poals reduïts), però ha de ser quan la recollida ja estigui assentada.

Per tant, l'opció que s'aplicarà aquí és la de la tarifa diferenciada segons si es fa bé el reciclatge o no. Com hem dit abans, els poals d'orgànic duran un xip, però no té un objectiu de rebaixa, sinó de control discreccional per poder dirigir millor les campanyes d'orientació a l'usuari, per saber qui treu i qui no, i poder detectar si hi ha problemes.

En aquest enllaç es poden trobar els nous horaris de recollida i la zonificació del casc urbà.

És evident que amb l'aplicació del pla de residus sorgiran problemes i queixes. De fet, amb la nova zonificació i els nous horaris que hi ha a la web de l'Ajuntament, ja hi ha hagut problemes: ciutadans que van rebre el paper informatiu a casa només se'ls ha informat que canvien els horaris però no se'ls ha comunicat el canvi de zonificació, abans eren quatre zones diferenciades (vermella, verda, groga i blava). Ara són tres i algunes tenen carecterístiques de comercial.

El pla de residus és molt ambiciós i pensam que és molt necessari, però comportarà molts canvis que s'haurien d'explicar clarament abans de la seva implantació, perquè els ciutadans sàpiguen exactament què fer i amb què es trobaran. Tot això necessita una campanya informativa constant i potent porta a porta, informació individualitzada per cada ciutadà; d'aquesta forma el ciutadà es veu de qualque manera recolzat i recomfortat per l'Ajuntament. Fer tants canvis i no informar pot comportar molts problemes i queixes, i fins i tot el fracàs de les mesures. La gent agraeix molt la informació de primera mà i la veritat es que de moment ja hi ha molta confusió i això només ha fet começar. Serà possible desenvolupar aquest pla amb un govern tan mediocre com l'actual? Voldríem que fos així, tot i tenir els nostres dubtes.

 Pla de Residus

 

[22/01] Atemptat contra Michel - Enterrament de Michel - Atemptat de Berton - Conferència de Riquer i Palau - «Voz Anarquista» - Coeurderoy - Govaerts - Peukert - Piccinelli - Tricheux - Mareš - Perfetti - Sáez Barcina - Rüdiger - Laisant - Kirschey - Moriones - Agustín - Vergara - Coutant - Meta - Jover - Galtier-Boissière - Nourrisson - Puzo - Quintero

0
0
[22/01] Atemptat contra Michel - Enterrament de Michel - Atemptat de Berton - Conferència de Riquer i Palau -«Voz Anarquista» - Coeurderoy - Govaerts - Peukert - Piccinelli - Tricheux - Mareš - Perfetti - Sáez Barcina - Rüdiger - Laisant - Kirschey - Moriones - Agustín - Vergara - Coutant - Meta - Jover - Galtier-Boissière - Nourrisson - Puzo - Quintero

Anarcoefemèrides del 22 de gener

Esdeveniments

L'atemptat contra Michel segons l'"Illustration" del 28 de gener de 1888

L'atemptat contra Michel segons l'Illustration del 28 de gener de 1888

- Atemptat contra Louise Michel: El 22 de gener de 1888, a la Sala de l'Élysée, a prop del Rond-Point, de Le Havre (Alta Normandia, França), després d'impartir una conferència, la destacada militant anarquista Louise Michel pateix un atemptat. Hores abans, al migdia, al teatre de la Gaieté havia fet una altra conferència. El bretó Pierre Lucas, sota els efectes de l'alcohol, se li acostà i li disparà dos trets al cap per l'esquena. Una de les bales fou aturada pel seu capell i l'altra la ferí no mortalment, però aquesta restarà al cap durant tota la seva vida, ja que la intervenció quirúrgica era massa perillosa, produint-li constants cefalees. La policia detingué Lucas quan aquest estava a punt de ser linxat per les més de 2.000 persones que omplien la sala. En els cercles anarquistes es pensà que Lucas era un agent secret de la prefectura de policia o de la dreta orleanista, que a Normandia era força activa. Durant el judici, Michel testimoniarà a favor de l'absolució del seu agressor, dient que l'acusat el que necessitava era medicina, no justícia burgesa. Pierre Lucas fou absolt i ingressat a l'Hospici General de La Havre, on morí de tisi el 16 de gener de 1890.

***

"Les obsèques de Louise Michel", obra d'Albert Peters-Desteray (1905)

Les obsèques de Louise Michel, obra d'Albert Peters-Desteray (1905)

- Enterrament de Louise Michel: El 22 de gener de 1905 un seguici de més de 100.000 persones acompanya el taüt de la militant anarquista Louise Michel cap el cementiri de Levallois-Perret (Illa de França, França). Michel havia mort el 9 de gener d'aquell any a Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrada momentàniament al cementiri marsellès de Saint-Pierre fins al seu trasllat definitiu a París. El fèretre havia arribat el dia abans a l'estació de Lió i l'endemà, a les vuit del matí, la manifestació roja, per mor dels milers de banderes vermelles communardes --la bandera negra estava prohibida i hagué càrregues policíaques quan es desplegaren--, sortí d'allà i arribà, després de recórrer 14 quilòmetres, cap a les 14 hores al cementiri de Levallois, on l'anarquista fou enterrada no lluny del seu gran amor Théophile Ferré. El desplegament de forces policíaques per contenir la gentada fou impressionant i el prefecte de la Policia de París, Louis Lépine, que intentà seguir la comitiva, fou expulsat pels llibertaris. El carro de difunts que portà el taüt fou de«setena classe», també anomenat«dels pobres», i estava cobert amb una bandera roja amb les vores negres. La gran manifestació popular acabà amb un míting a la Sala Rivay de la Borsa del Treball de Levallois-Perret d'unes 1.500 persones, el doble de la cabuda oficial, on van parlar Miguel Almereyda, Sébastien Faure, Charles Malato, Georges Yvetot, Pierre Monatte --que substituïa Benoît Brooutchoux que no pogué anar perquè estava empresonat-- i Séverine, entre d'altres. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba tenia lloc cada any.

Enterrament de Louise Michel (22-01-1905)

***

La notícia de l'atemptat de Germaine Berton apareguda en "Le Petit Journal" de París del 23 de gener 1923

La notícia de l'atemptat de Germaine Berton apareguda en Le Petit Journal de París del 23 de gener 1923

- Atemptat de Germaine Berton:El 22 de gener de 1923 la militant anarcoindividualista Germaine Berton compareix a la seu de l'organització d'extremadreta Lliga d'Acció Francesa, situada al carrer Roma de París (França), amb la intenció d'assassinar el seu líder Léon Daudet, però és rebuda per Marius Plateau, cap dels també extremistes «Camelots du Roi» i secretari general d'aquesta lliga. Després d'insultar-lo verbalment, el mata d'un tret de revòlver i immediatament intenta suïcidar-se amb un tret al cap que només la deixà ferida. A la tarda d'aquell mateix dia, la milícia ultradretana dels «Camelots du Roi» assaltaren la impremta de L'Oeuvre i les oficines de L'Ère Nouvelle i intentaren sense èxit arribar fins a la seu del periòdic comunista L'Humanité. L'endemà, 23 de gener, la policia escorcollà diversos locals anarquistes --de «La Librairie Sociale», seu de Le Libertaire; de l'Unió Anarquista (UA); i de La Fraternelle-- i domicilis de militants destacats a la recerca de qui hagués pogut armar Berton. Defensada en un procés força mediàtic pel prestigiós advocat comunista Henri Torrès i, gràcies a una campanya de solidaritat organitzada pel periòdic Le Libertaire --arribà a tirar 54.000 exemplars-- i amb el suport de nombrosos militants anarquistes (Lecoin, Séverine, etc.), Germaine Berton fou absolta el 24 de desembre de 1923 per l'Audiència del Sena de París. Els surrealistes li reteren homenatge, felicitant-la per la seva acció i qualificant-la de la«primera antiheroïna surrealista».

***

Cartell de la conferència de Josep Maria de Riquer i Palau

Cartell de la conferència de Josep Maria de Riquer i Palau

- Conferència de Riquer i Palau: El 22 de gener de 1937 el periodista i mestre racionalista anarquista Josep Maria de Riquer i Palau imparteix a l'Ateneu Llibertari del Districte V de Barcelona (Catalunya) la conferència«La mujer y la revolución», organitzada per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Josep Maria de Riquer i Palau era fill del polifacètic artista Alexandre de Riquer i Ynglada.

***

Capçalera del primer número de "Voz Anarquista"

Capçalera del primer número de Voz Anarquista

- Surt Voz Anarquista: El 22 de gener de 1975 surt a Almada (Setúbal, Portugal) el primer número del periòdic mensual Voz Anarquista. Edição do Grupo de Cultura e Acção libertaria FAI-IFA-AIT. Va ser editat pel Centre de Cultura Llibertari d'Almada del Moviment Llibertari Portuguès (MLP) sota la direcció de Francisco Quintal. L'últim número apareixerà el gener de 1984. Entre els seus col·laboradors podem destacar Júlio de Castro, Emiliano Bastos, Adriano Botelho, Júlio Figueiras, Ramón Liarte i Sidónio Gouveia.

Anarcoefemèrides

Naixements

Ernest Coeurderoy

Ernest Coeurderoy

- Ernest Coeurderoy: El 22 de gener de 1825 neix a Avallon (Borgonya, França) l'escriptor socialista llibertari Ernest Coeurderoy. Després d'educar-se a Tonnerre, entre 1842 i 1845 va estudiar medicina a París.«Metge dels pobres», a partir de 1846 s'encarregarà dels malalts mentals de l'hospital parisenc de la Salpêtrière. El fracàs de la Revolució de Juny de 1848 i la posterior repressió del proletariat el van radicalitzar en les seves posicions polítiques. Com a membre dels Comitès Socialistes parisencs, va veure's obligat a exiliar-se, després de la manifestació del 13 de juny de 1849, a Ginebra; ja mai més no tornaria a França, llevat una curta estada clandestina per visitar sos pares. El novembre de 1849 l'Alt Tribunal de Versalles el va condemnar a la deportació en rebel·lia, juntament amb Ledru-Rollin, Delescluze, Considerant, Pyat i molts d'altres. Les pressions polítiques el van obligar a abandonar Suïssa en 1851 i va marxar a Brussel·les, però una setmana després va ser expulsat instal·lant-se a Londres, on enviarà articles al periòdic L'Union républicaine. Entre abril i juny de 1853 va viatjar a Espanya i a Madrid, entre juliol i agost d'aquell any, escriurà bona part del seu llibre Jours d'exil. Abans de traslladar-se de bell nou al Regne Unit per revisar la publicació de la primera part de l'obra citada, va passar clandestinament a França. Més tard retornarà a Espanya (Bilbao, Sant Sebastià, Santander, Vigo, La Corunya, Madrid). En 1854 es va traslladar a Itàlia, on publicarà a Torí el seu llibre més conegut, Hurrah!!!. El 6 de juny de 1855 es va casar a Ginebra amb Marie-Justine Rampont, filla d'un amic de son pare, Germain Rampont-Léchin, representant demòcrata del departament d'Yonne en la Constituent. El 17 d'agost de 1859, l'emperador Napoleó III va promulgar unaàmplia amnistia, però Coeurderoy la va rebutjar i va enviar una carta al National de Brussel·les explicant-ne raons. Després de fer propaganda pel grup «Fraternitat i Resistència a l'Opressió», malalt, desesperat i frustrat, Ernest Coeurderoy es va suïcidar el 26 d'octubre de 1862 a Fossaz, a prop de Ginebra, (Vall d'Aosta, Arpitània). A més de nombrosos articles, va publicar algunes obres sublims sobre la revolució i l'exili: La barrière du combat, ou Dernier grand assaut qui vient de se livrer entre les citoyens Mazzini, Ledru-Rollin, Louis Blanc,Étienne Cabet, Pierre Leroux, Martin Nadaud, Malarmet et autres Hercules du Nord (1852, amb Octave Vauthier), De la révolution dans l'homme et dans la société (1852), Jours d'exil (1854-1855, en dos volums), Trois lettres au journal L'Homme, organe de la démagogie française à l'étranger (1854) i Hurrah!!! Ou la révolution par les cosaques (1854). Actualment s'ha reeditat Corrida, que forma part del llibre Jours d'exil, i que es tracta d'una escrit contra la cursa de braus. Max Nettlau el va reivindicar com a un dels llibertaris més importants, juntament amb Joseph Déjacque, d'abans del naixement de la Internacional. Coeurderoy va lluitar en solitari contra els caps republicans i socialistes les ambicions i disputes dels quals van ser les responsables segons ell de la derrota de la revolució proletària de 1848. Sota la triple influència de Fourier, Pierre Leroux i Proudhon, el seu sistema era una síntesi de col·lectivisme i mutualisme llibertari. Reivindicava la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, el lliure accés de tots als instruments de treball, la propietat individual i l'intercanvi dels productes del treball. En 2005 Alain Brossat li va dedicar una biografia: Ernest Coeurderoy (1825-1862). Révolution, désespoir et prophétisme.

Ernest Coeurderoy (1825-1862)

***

Notícia judicial sobre Egide Govaerts apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 24 de setembre de 1885

Notícia judicial sobre Egide Govaerts apareguda en el diari parisenc Le Temps del 24 de setembre de 1885

- Egide Govaerts: El 22 de gener de 1839 neix a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista Egide Goverts. En 1861 un tribunal militar el condemnà a quatre anys de treballs forçats i expulsió de l'exèrcit per«provocació i complot a la deserció», a més de«venda de pagarés». En aquests anys es guanyava la vida com podia, venen diaris, fent de sastre, de secretari, de tipògraf, etc. En 1877 s'afilià al Socialistsche Partij (SP, Partit Socialista) de Brabant (Flandes), que advocava per una«evolució socialista» i per això també era anomenat «Partit Evolucionista». El setembre d'aquest any assistí al Congrés Internacional que se celebrà a Gant (Flandes Oriental, Flandes). En 1878 abandonà el socialisme i es declarà anarquista i internacionalista. Entre 1877 i 1880 fou membre d'un grup de lliurepensadors radicals, «Les Cosmopolitains» i entre 1878 i 1881 de la Secció Local de Brussel·les de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1879, segons la policia, havia organitzat una societat secreta anarquista partidària de la «propaganda pel fet» a Brussel·les i era membre del grup radical «Cercle Démocratique». En 1879 també assistí a les reunions del grup«Les Solidaires», el qual representà en el Congrés Internacional Racionalista que se celebrà entre el 29 d'agost i l'1 de setembre de 1880 a Brussel·les. Entre 1879 i 1880 fou membre de la Ligue Collestiviste Anarchiste (LCA, Lliga Col·lectivista Anarquista). En aquesta època fou una de les principals figures de la Internacional i el desembre de 1880 va ser nomenat, amb Charles Dubuyger, secretari de la Secció Local de Brussel·les. En el Congrés Nacional Revolucionari, celebrat el 19 de setembre de 1880 a Brussel·les, va ser nomenat membre de la mesa nacional de la Unió Revolucionària (UR) i assistí regularment a les reunions dels revolucionaris «Cercles Réunis». Entre 1880 i 1881 col·laborà en diverses publicacions revolucionàries, com ara La Persévérance i La Révolution Sociale, i fou membre del consell de redacció de La Justice Sociale. Estava casat amb la costurera Elisabeth Van Rinsveld, amb qui tingué tres infants, el primer mort el febrer de 1879 i el tercer en néixer en 1880; el segon fill, Eva, nasqué en 1873. Durant la dècada dels anys 1880 fou un dels principals animadors dels aldarulls i de les vagues a Borinage (Hainaut, Valònia). Durant la vigília de l'any nou de 1881 cantà la cançó La Prolétarienne en una reunió anarquista. Condemnat en diverses ocasions per deserció, rebel·lió i ultratges als agents, fou membre del comitè belga encarregat de recollir fons per als militants anarquistes torturats a Espanya. El 28 de febrer de 1883 pronuncià l'elogi fúnebre al cementiri d'Evere de Brussel·les del jove militant anarquista francès Paul Métayer, mor per l'explosió d'una bomba que transportava en companyia d'Antoine Cyvoct. El 15 de juliol de 1885 va ser condemnat pel tribunal de policia per haver allotjat estrangers en situació il·legal i quan l'apel·lació la pena va ser augmentada per «injúries al tribunal». A finals de juliol va ser detingut durant una manifestació contra l'expulsió de Joseph Furet i Marie-Alphonse Montant, dos joves militants francesos; jutjat, el 22 de setembre de 1885 va ser condemnat per diversos delictes (difamació als gendarmes, cops als agents, rebel·lió) a dos mesos de presó, a 23 dies més i a una multa de 52 francs. Fou l'editor responsable de molts periòdics anarcocomunistes publicats a Brussel·les, gairebé tots estampats a la seva impremta, com ara L'Insurgé (1885), Ni Dieu ni Maître (1885-1886), La Guerre Sociale (1885-1886), L'Interdit (1886), L'Anarchiste (1886). L'abril de 1895 fou testimoni en el procés contra Henri Willems, administrador de Le Libertaire, acusat de publicar un article considerat ofensiu, i on ell es declarà autor de l'article, encara que el tribunal no tingué en compte la seva declaració. En 1902 col·laborà en Le Petit Anarchiste, editat pel Cercle Llibertari de Micheroux (Lieja, Valònia). La policia va fer córrer el rumor que era alcohòlic i un infiltrat. Son germà, Gérard Govaerts, també va ser militant anarquista. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Josef Peukert (1876)

Josef Peukert (1876)

- Josef Peukert: El 22 de gener de 1855 neix a Albrechtice nad Orlicí (Bohèmia, Imperi austrohongarès; actualment Txèquia) el propagandista anarcocomunista Josef Peukert, també citat com Joseph Peukert. Fill d'una família molt pobra, sa mare morí quan era molt petit. Quant tenia sis anys ajudava son pare en la seva feina d'artesà vidrier i quan va fer els 11 anys abandonà l'escola per a treballar. Cap al 1871 abandonà la llar familiar i recorregué l'Imperi austrohongarès (Hamburg, Hannover, etc.) fent petites feines ocasionals (pintor en la construcció, etc.) i estudiant pintura artística. En 1874 retornà a casa i entrà en un grup socialdemòcrata que s'havia acabat de crear. En 1877, un cop mort son pare, passà tres mesos a Metz i després va anar caminant fins a París, on després d'uns mesos marxà a Bordeus. En aquesta aventura aprengué el francès perfectament i participà activament en el moviment anarcocomunista gal, on va fer servir els pseudònims Jacques Bernard i Eduard Pohl i entaulà amistat amb Émile Gauthier, Élisée Reclus i Otto Rinke. Atret pel moviment anarquista espanyol, des de Bordeus passà a la Península, però va haver de tornar poc després per ajudar els companys arran d'una onada repressiva que es desencadenà a França. El 30 de novembre de 1880 en va ser expulsat i marxà a Suïssa on començà a militar en el moviment anarcocomunista local de caire kropotkià. En 1881 fou un dels delegats de Suïssa en el Congrés Internacional de Londres (Anglaterra). Fortament influenciat pel propagandista anarquista Johann Most, el 5 de desembre de 1881 arribà a Viena amb la intenció de crear una organització secreta i, gràcies al seu gran talent com a orador, assolí un cert prestigi tant a Bohèmia com a Graz. El 13 de desembre, però, va ser detingut i empresonat per«conspiració» fins al 6 de març de 1882. El juliol de 1882 fou nomenat pels editors director del periòdic Die Zukunft (L'Avenir), òrgan del corrent radical de la socialdemocràcia austríaca, i també va fer un cicle de conferències a Viena. A finals d'agost de 1882 va ser detingut amb altres companys arran de l'«Afer Merstallinger» --atac i pillatge a mà armada d'un domicili realitzat el juliol de 1882--; jutjat el 21 de març de 1883, va ser absolt. En aquests anys fou redactor de Der Rebell (El Rebel). Convençut de la inutilitat de l'electoralisme i del parlamentarisme, reivindicà la violència i el terrorisme com a eines de lluita. Arran d'una sèrie d'atemptats contra les forces de l'ordre esdevinguts entre 1882 i 1884, la intensificació de la repressió i la detenció de la major part dels dirigents socialdemòcrates, moderats i revolucionaris, l'obligà a finals del gener de 1884 a fugir de l'Imperi austrohongarès el dia abans de la promulgació d'una llei d'excepció antianarquista. En 1885 s'instal·là a Londres (Anglaterra), on aquest mateix any publicà el fullet Gerechtigkeit in der Anarchie (La Justícia en l'Anarquia), reeditat en 1910. A la capital anglesa distribuí el periòdic de Johann Most Freiheit (Llibertat) i en 1886 fou un dels fundadors, amb P. Wallhausen (Sign. X) i R. Gundersen, del periòdic Die Autonomia. Anarchistisch-communistisches Organ (L'Autonomia.Òrgan Anarcocomunista), portaveu del londinenc Deutscher Anarchistischer Klub«Autonomie» (Club Anarquista Alemany«Autonomia»), de caràcter kropotkià. En aquesta època formà part de la Lliga Socialista britànica i fou molt amic del esoterista socialista Theodor Reuss; aquesta amistat disgustà l'anarquista Victor Dave, que no es refiava de Reuss, situació que portà tensions en la Lliga Socialista. El febrer de 1887 Peukert i Reuss marxaren plegats en un viatge a Bèlgica, on el segon va passar informació a la policia que portà a la detenció de l'anarcocol·lectivista Johann Neve a Lieja i a la seva condemna  l'octubre d'aquell any a 15 anys de presó; aquest episodi danyà severament la reputació de Peukert, però també la de Dave --aquest tèrbol incident va ser tractat per John Henry Mackay en el seu llibre Die Anarchisten. Kulturgemälde aus dem Ende des XIX Jahrhunderts (Els anarquistes. Retrat de la cultura de finals del segle XIX), publicat en 1891. Entre 1889 i 1895 edità amb Claus Timmermann el periòdic Der Anarchist (L'Anarquista). Malalt, la primavera de 1889 passà a Espanya per guarir-se i, abans d'emigrar als Estats Units, passà un temps a Bordeus, París i Londres. A principis de juny de 1890 arribà, amb Otto Rinke, a Nova York (Nova York, EUA). Va fer mítings a New York, Brooklyn i New Yersey i entrà a formar part de la Radikale Arbeiterbund (RA, Associació de Treballadors Radicals) i de l'Autonome Gruppen Amerikas (AGA, Grups Autònoms d'Amèrica). Els constants conflictes amb Johann Most van fer que l'avinentesa entre ambdós propagandistes anarquistes fos impossible i fins i tot s'arribà a parlar de«Bruder-Krieg» (Guerra de Germans), que va fer que el moviment anarquista alemany nord-americà es dividís en dos grups irreconciliables. Durant uns anys col·laborà amb Emma Goldman i Alexander Berkman, encara que aquest dos estaven més atrets per Most. El setembre de 1893 assistí com a delegat de la United Autonomist Groups (UAG, Grups Autònoms Units) de Nova York a la Conferència Internacional Anarquista de Chicago i, com que la policia novaiorquesa el buscava perquè el creia implicat en l'intent d'assassinat de Henry Clay Frick per Alexander Berkman, s'instal·là en aquesta ciutat. El novembre d'aquell any, el Chicago Debating Club (CDC, Club de Debat de Chicago), un dels pocs grups alemanys anarquistes que encara quedaven actius a la ciutat, va triar un comitè d'investigació format per sis membres per presentar totes les proves, nacionals i internacionals, relacionades amb l'«Afer Never»; un any més tard, el comitè va concloure que totes les denúncies contra Peukert eren calúmnies basades en mentides, però molts d'anarquistes no van acceptar el resultat de la comissió i fins i tot posaren sota sospita el propi comitè --Freiheit s'abstingué de publicar el resultat de la investigació. Josef Peukert va morir el 3 de març de 1910 a Chicago (Illinois, EUA) en la més absoluta pobresa i marginat per gairebé tots els companys. Durant sa vida va ser inculpat en nombroses ocasions de ser un agent provocador, acusació a la qual s'intentà disculpar en les seves memòries Erinnerungen eines Proletariers aus der revolutionären Arbeiterbewegung (Memòries d'un proletari del moviment obrer revolucionari), publicades pòstumament en 1913 a Berlín per Gustav Landauer i reeditades en 2002 a Frankfurt; aquesta obra va tenir un gran ressò i va ser criticada per l'historiador anarquista Max Nettlau, que considerava que la precisió historiogràfica de les seves afirmacions eren força discutibles. L'arxiu de Peukert es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Josef Peukert (1855-1910)

***

Foto policíaca de Franco Piccinelli (ca. 1894)

Foto policíaca de Franco Piccinelli (ca. 1894)

- Franco Piccinelli: El 22 de gener de 1866 neix a Montepulciano (Toscana, Itàlia) l'anarquista Franco Piccinelli, també conegut com François Piccinelli. Sos pares es deien Giuseppe Piccinelli i Assunzione Bolognesi. Es guanyava la vida fent de perruquer i emigrà a França, on milità en el moviment llibertari. A París (França) s'associà amb el també barber anarquista Louis Armand Matha (Belle-Barbe). El 23 de gener de 1891 va ser detingut amb molta resistència, juntament amb altres tres-cents companys, en una manifestació d'obrers sense feina que partí de la plaça de l'Opera de París; en l'escorcoll se li va trobar una llima esmolada i per aquest motiu va ser denunciat per portar «armes prohibides». Per un decret del 7 de febrer de 1891 va ser expulsat de França i es refugià a Londres (Anglaterra) on exercí la seva professió. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Posteriorment emigrà als Estats Units. Franco Piccinelli va morir el 12 d'octubre de 1913 en un hospital de Nova York (Nova York, EUA). A instàncies d'A. Baillif, s'obrí una subscripció de suport per a la vídua en el periòdic Le Temps Nouveaux, publicació a la qual va ajudar molt el finat.

***

Alphonse Tricheux (1936)

Alphonse Tricheux (1936)

- Alphonse Tricheux: El 22 de gener de 1880 neix a Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Alphonse Tricheux. Obrer del metall, fou sindicalista com son pare i va militar amb sos dos fills, Eugène i Marius, i Alexandre Mirande, V. Nan, Teulé, Membrado, Chartris, Bodomini, Vlado, Georges Adam i altres, en el grup anarquista «Bien-Être et Liberté» de la Unió Anarquista de Tolosa. Després de la mort del militant anarquista i guerriller búlgar Dimitar Balkhov (Gaidarov), el 20 de febrer de 1932, Tricheux adoptà son fill, Georges Balkhov, que restà com a un membre més de sa família. En 1925 esdevingué un dels responsables de la Federació Anarquista del Midi i entre el 15 i el 16 d'agost d'aquell any representà els obrers tolosans en el Congrés de la Federació Revolucionària del Llenguadoc, amb Jean Artigolle, René Ghislain, Montgon, Respaut, Marcel Raynaud, Darguy i Bertrand.  L'abril de 1926 fou condemnat a vuit mesos de presó per un delicte de premsa («provocació de militars a la desobediència»). Després es va adherir a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), de Pierre Besnard, i milità en la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), i organitzarà l'octubre de 1931 un congrés a Tolosa. Com a pacifista estava afiliat a la«Lliga internacional dels combatents de la pau». El juliol de 1936, amb sa companya Paule Tricheux i sa filla Noëla, marxà a l'Espanya revolucionària i prengué part en les col·lectivitzacions llibertàries, especialment a Puigcerdà. Paule hi participà en la creació del«Grup d'acció cultural i d'educació de dones llibertàries», del qual va ser la responsable de propaganda, i que a causa dels esdeveniments es transformà en centre d'acollida i de solidaritat del Comitè Pro Refugiats de Puigcerdà per als asilats que fugiren de Màlaga. El 27 d'abril de 1937 el govern català, obeint els estalinistes, posaren terme a les col·lectivitzacions a Puigcerdà, com ho feren una setmana més tard a Barcelona. Els guàrdies d'assalt mataren nombrosos anarquistes, com ara Antonio Martín, i els militants francesos foren expulsats o empresonats, com Alphonse Tricheux, qui fou acusat calumniosament de robatori. Alliberat, es reincorporà a la seva petita granja a Tolosa, la qual serví durant la guerra de lloc de trobada discret pels anarquistes, els quals hi organitzaren el 19 de juliol de 1943 un congrés clandestí, amb Étienne Guillemeau, René i Marcelle Clavé, Charles i Maurice Laisant, Volace, André Arru i Noël, entre d'altres. Després de la guerra i fins a la seva mort milità en el grup de Tolosa de la Federació Anarquista (FA). Alphonse Tricheux va morir el 6 d'octubre de 1957 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Michal Mareš (1920)

Michal Mareš (1920)

- Michal Mareš: El 22 de gener de 1893 neix a Teplice-Šanov (Ústí nad Labem, Txèquia, Imperi Austrohongarès; actualment Teplice (Teplice, República Txeca) l'escriptor, poeta, dramaturg, actor i periodista anarquista Josef Mareš, més conegut com Michal Mareš–prengué el nom de Michal (Miquel) en honor de Mikhail Bakunin–, encara que també va fer servir els pseudònims Michal Josef Mareš, Antonín Mareš i Luděk Marks. Havia nascut. Sos pares es deien Emil Mareš i Anna Matuška. Quan era infant sa família es traslladà a Praga, on freqüentà l'escola elemental de nins alemanys del Mercat de «Masny trh» (Mercat de la Carn), a la ciutat antiga. Realitzà els estudis secundaris a l'Escola de Comerç alemanya de Praga, però quan tenia 17 anys, edat en la qual ja formava part del moviment anarquista del nord de Bohèmia, va ser expulsat dels instituts de l'Imperi Austrohongarès per la seva protesta contra l'execució del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia. Per guanyar-se la vida treballava en nombroses feines, com ara comptable en un banc, passant de la casa Halphen, venedor de bombetes elèctriques de l'empresa Metallum o de pinzells per al pare de l'escriptor Eduard Bass, etc. A partir de 1910 freqüentà les reunions anarquistes que es realitzaven als cafès dels barris de Karlín i de Královské Vinohrady de Praga. En aquesta època abandonà oficialment l'Església catòlica i participà en accions antimilitaristes. S'entretenia amb els companys a abocar anilina a les aiguabeneiteres de les esglésies i en llançar petards als peus dels penitents que participaven en les processons. Va ser nombroses vegades detingut i interrogat per la policia per difusió de pamflets prohibits, participació en manifestacions, incitació a la insubordinació, etc., que el portaren en diverses ocasions a la presó, on compartí cel·la amb assassins molt coneguts a l'època. Poc abans de la Gran Guerra, marxà cap a Hamburg (Imperi Alemany), on treballà com a obrer al port i tocant el tambor per a l'Exèrcit de Salvació. Antimilitarista com era, va fer tot el possible per a no anar al front i treballà d'antuvi en una petita fàbrica que fabricava suro per a l'exèrcit, a prop de Roudnice nad Labem (Ústí nad Labem, Txèquia), després a les sitges de la intendència de Praga i, finalment, fou destinat a una xarcuteria a l'engròs de Jan Satrapa a Studená (Banská Bystrica, Eslovàquia) que fabricava conserves càrnies per a la tropa. Abans de 1918 s'havia casat amb la filla del director general de les fàbriques siderúrgiques de Most (Ústí nad Labem, Txèquia). Després de la guerra fou durant un temps accionista de la xarcuteria de Satrapa, amb la finalitat de guanyar diners per a poder viatjar a l'estranger. Col·laborà com a periodista en diferents publicacions (Tribuna, Prager Mittag, Prager Tagblatt, etc.) i viatjà arreu d'Europa (Alemanya, França, Itàlia, etc.) i d'Àfrica, on comercià amb diversos articles (vidre, joies, malt, llúpol, xarcuteria, conserves, etc.) i serví un temps en la Legió Estrangera. Fou membre de laČeská Anarchistická Federace (ČAF, Federació Anarquista Txeca) i en 1921 fou un dels fundadors del Komunistická strana Československa (KSČ, Partit Comunista de Txecoslovàquia), col·laborant en el seuòrgan d'expressió Rudým Právo. En 1928 publicà l'obra de teatreSing-Sing, sobre les execucions dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. En aquests anys es relacionà amb nombrosos escriptors txecs i alemanys, com ara Jaroslav Hašek, Karel Čapek, Ferdinand Peroutka, Max Brod, Egon Erwin Kisch, etc., però molt especialment amb Franz Kafka, de qui fou un bon amic. En 1938, davant la més que provable ocupació nazi del seu país, es presentà voluntari per defensar les fronteres i durant tota la II Guerra Mundial lluità en la clandestinitat i amb un grup d'antifeixistes alemanys, amb el suport de gendarmes txecs, organitzà una xarxa de suport al camp de concentració nazi de Theresienstadt (actual Terezín). Després de l'Alliberament, el 17 de maig de 1945, sota la sospita d'haver ajudat un agent alemany, va ser detingut per error pel Narodni Komissariat Vnútrennikh Del (NKVD, Comissariat del Poble d'Afers Interiors), la policia secreta de la Unió Soviètica, que falsificà diversos testimonis per condemnar-lo a mort, però finalment aconseguí demostrar la seva innocència, encara que sempre restà vigilat per la policia secreta de l'Estat. Entre 1946 i 1948 es dedicà a denunciar la corrupció i les maquinacions de les autoritats locals comunistes, les atrocitats per part dels colons txecs que tingueren lloc a la frontera durant i després de l'expulsió dels alemanys dels Sudets i les injustícies que es cometien als camps de concentració estalinistes, especialment des de les pàgines del periòdic Dnešek, de l'escriptor dissident Ferdinand Peroutka. Tots aquests fets no agradaren al ministre d'Informació txecoslovac Václav Kopecký i a principis de 1947 va ser expulsat del KSČ. Arran del cop d'Estat comunista de febrer de 1948 a Txecoslovàquia, la seva vida perillava i el març de 1948 va ser detingut amb acusacions absurdes, jutjat i condemnat a set anys de presó i a la privació dels drets polítics. Amb la salut molt malmesa, el març de 1955 va ser alliberat i en sortir s'assabentà que sa mare, a la qual havia estat enviant cartes des de la presó, havia mort feia tres anys. Amb la prohibició de publicar a Txecoslovàquia, la resta de sa vida la visqué en la més absoluta pobresa i en l'oblit. Escriptor bilingüe (txec i alemany), és autor de Disharmonie (1916), Přicházím z periferie (1920),Policejníšťára (1922), Anděličkářka (1922), Oasa. Africký román utrpení a lásky (1924),Zápisky z výčepů lihovin, nevěstinců, Afriky, Prahy a odjinud (1926), Zelená garda (1927), Pan Václav. Český trhan v cizině (1928), Internacionální patriot. Pan Václav doma (1931), Ze vzpomínek anarchisty, reportéra a válečného zločince (1999, pòstum) i Přicházím z periferie republiky (2009, pòstum), entre d'altres. Michal Mareš va morir el 17 de febrer de 1971 a Praga (Txèquia, Txecoslovàquia; actual República Txeca). El setembre de 1991, el Tribunal Suprem txecoslovac anul·là la sentència i el rehabilità.

Michal Mareš (1893-1971)

***

Paolo Perfetti

Paolo Perfetti

- Paolo Perfetti: El 22 de gener de 1895 neix a Massa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Paolo Perfetti. Es guanyava la vida tallant marbre. El 28 de setembre de 1917 va ser condemnat a 35 dies de presó pel Tribunal de Belluno (Vèneto, Itàlia) per«amenaces» i el 2 de maig de 1919 va ser amonestat formalment per«ociós i vagabund». En 1921 s'oposà amb les armes a la mà als feixistes i en 1922 es va veure obligat a emigrar clandestinament a França, després d'haver patit reiterades agressions. El 20 de gener de 1923 va ser absolt pel Tribunal de Massa de l'acusació de«tinença d'explosius» i l'abril de 1926 va ser expulsat de França i portat a la frontera de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), on va ser multat amb 90 lires per haver lliurat documentació falsa als guàrdies fronterers. Portat a Carrara (Toscana, Itàlia), mesos després s'exilià novament. En 1929 son germanastre anarquista Gino D'Ascanio matà el secretari de la Legació italiana a Luxemburg. El maig de 1933 es presentà al consolat italià de Barcelona (Catalunya) sense recursos ni documents. En la primavera de 1934 aconseguí obtenir del consolat italià de Barcelona un certificat de nacionalitat i l'estiu següent va enviar 700 francs a la seva germanastra Maria D'Ascanio al Principat de Mònaco. En 1935 sol·licità un subsidi al consolat italià de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i la primavera de 1936 es presentà novament al consolat italià de Barcelona després d'haver creuat els Pirineus a peu. Expulsat de la Prefectura francesa de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per vagabunderia, l'agost de 1936 retornà a Catalunya i s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna «Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), lluitant a diversos fronts aragonesos (Monte Pelado, Tardienta, Almudébar i Carrascal d'Osca). El 22 de novembre de 1937 el cap de la policia feixista telegrafia al Prefecte de Regne d'Itàlia que havia estat inscrit en el registre de la policia de fronteres i que s'havia enrolat en la«milícia roja espanyola». Traslladat a la XII Brigada Internacional«Garibaldi», participà, durant la segona meitat de 1938, en l'ofensiva de l'Ebre i va ser ferit durant els durs combats. Inscrit per la Prefectura de Massa en la llista de«terroristes subversius que viuen a l'estranger», a principis de 1939 abandonà la Península i pogué evitar els camps de concentració francesos. Tres anys més tard encara romania expatriat. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Foto de Vicenta Sáez Barcina del Registre d'Estrangers del Servei de Migració mexicà (1939)

Foto de Vicenta Sáez Barcina del Registre d'Estrangers del Servei de Migració mexicà (1939)

- Vicenta Sáez Barcina: El 22 de gener de 1898 neix a La Vid de Bureba (Burgos, Castella, Espanya) l'anarquista Vicenta Sáez Barcina --Sáenz, segons alguns. Companya del militant llibertari Justo Donoso Millán (Donoso Germinal), durant els anys vint emigrà a Barcelona, on treballà de teixidora. A la capital catalana entrà a formar part del moviment anarquista, mostrant-se especialment activa en el suport dels activistes d'acció i en la l'ajuda als presos. A causa de les seves activitats en els anys del pistolerisme hagué d'exiliar-se cap al 1927 a França amb son company. En 1931, amb la proclamació de la II República, retornà a la Península, on Donoso ocupà el càrrec d'administrador del setmanari Tierra y Libertad, activitat a la qual ella ajudà força. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilià amb son companya a França. El 27 de juliol de 1939 arribà al port de Veracruz (Veracruz de Ignacio de la Llave, Mèxic) amb el vapor francès Mexique, instal·lant-se amb Donoso al país asteca. Vicenta Sáez Barcina va morir el 13 d'abril de 1971 a Mèxic.

***

Helmut Rüdiger

Helmut Rüdiger

- Helmut Rüdiger: El 22 de gener 1903 neix a Frankenberg (Saxònia, Alemanya) el periodista, escriptor, traductor i intel·lectual anarcosindicalista Helmut Rüdiger. Fill d'un teòleg liberal, de molt jovenet participà a Chemnitz en el moviment estudiantil Wandervogel i en la xarxa de suport als desocupats. En 1922 s'afilià a la Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventut Anarcosindicalista Alemanya) i després a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys). Va estudiar llengües germàniques i història de l'art a Munic i a Leipzig. En aquests anys va estar molt influenciat per Gustav Landauer, de qui es considerava deixeble. Amb Gerhard Wartenberg --que després es transformà en un expert sobre anarquisme al servei dels nazis-- i Ferdinand Götze va fundar a la Universitat de Leipzig un grup de discussió social, compost per joves treballadors i professors universitaris. En 1928 es va veure obligat a deixar la Universitat perquè sa família li retirà el suport econòmic per les seves idees polítiques. A partir de 1930 va ser l'editor a Berlín de l'òrgan d'expressió de la FAUD, Der Syndikalist, i intimà amb Erich Mühsam i Rudolf Rocker. Va estar unit amb la militant anarquista Dora Gollin. A partir de 1931 fou l'editor responsable de Besinnung und Aufbruch, de la FAUD. En aquest mateix any assistí al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Madrid en representació de la FAUD. A partir de 1933, fugint del nazisme i dels conflictes interns de l'anarcosindicalisme alemany, s'instal·là a Catalunya i participa en el seu moviment anarcosindicalista, alhora que col·laborà en la premsa llibertària germana de l'exili. En 1936, amb altres anarquistes alemanys, com ara Carl Einstein o Augustin Souchy, participarà en la Revolució espanyola. Fou un dels responsable de la propaganda en alemany de la CNT-FAI. Va prendre part en diversos combats integrat en el Grup Internacional de la Columna Durruti i fou el secretari entre 1936 i 1938 de l'AIT a Espanya des de Barcelona. L'agost de 1937 assistí al Ple de Regionals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en representació de l'AIT. Home de confiança del Comitè Nacional de la CNT, va presentar el 7 de desembre de 1937 un informe secret sobre la situació a Espanya en el Congrés Extraordinari de l'AIT de París, on va defensar el«governamentalisme» cenetista. Instal·lat com a refugiat polític a París en 1938 i després a Suècia des de 1939, va ser membre de la central anarcosindicalista sueca Sverges Arbetares Centralorganisation (SAC) i responsable del seuòrgan d'expressió Arbetaren, on es va defensar la participació llibertària alsòrgans de govern estatals sota el pseudònim Ivar Bergeren. Juntament amb Henry Bergman, Rudolf Rocker i Fritz Linow va participar en els anys quaranta en la Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS, Federació dels Socialistes per la Llibertat), que publicà entre 1949 i 1953 la revista Die Freie Gesellschaft. A partir de 1949 va escriure al periòdic anarquista alemany Die Freie Gesellschaft i aquest mateix any adquirí la nacionalitat sueca. Durant els anys cinquanta representà la SAC en nombrosos congressos de l'AIT: Tolosa de Llenguadoc (1951), Puteaux (1953), Montpeller (1956, que abandonà amb tota la delegació de la SAC). Durant el franquisme sempre fou partidari de les tesis de la CNT clandestina de l'Interior. Sempre antiautoritari, en molts dels seus articles criticà les dictadures comunistes. En els seusúltims anys, juntament amb Albert de Jong, Arthur Lehning i Agustí Souchy va formar part del Comitè de Premsa de la Internationalen Antimilitaristischen Kommission (IAK, Comissió Antimilitarista Internacional). Com a periodista va fer servir diversos pseudònims (Rüdigen, Rüdigez,D. Rodríguez, A. Rodrigues, Ivar Bergegren, M. Dashar; etc.) i podem trobar articles seus en nombroses publicacions, com ara Arbetarekalendern,España Libre, Die Freie Gesellschaft, Junge Anarchisten, Opposition und Ziel, Syndikalismen, Zenith, etc. Amb el pseudònim M. Dashar la Libertarian Publishin Society de Nova York li va publicar en 1934 un fullet, The Revolucionary Movement in Spain, que va ser novament editat en 1967, amb un pròleg d'Albert Meltzer, per la londinenca Coptic Press, sota el títol The origens of the Revolutionary Movement in Spain. De 1938 és el seu llibre El anarcosindicalismo en la Revolución española. També publicà Ensayo crítico de la Revolución española (1940) i Rapport du sécretariat de Barcelona pour le Congrès de l'AIT à Paris, le 7 décembre de 1937, entre d'altres, a més de molts articles teòrics sobre el federalisme llibertari. Helmut Rüdiger va morir d'un atac de cor el 9 de juny de 1966 a Madrid (Espanya), quan es trobava en un viatge comissionat per la SAC per avaluar la situació espanyola i la divergències sorgides en la CNT. El seu arxiu personal (documents, correspondència, manuscrits, etc.) es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Helmut Rüdiger (1903-1966)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[23/01] Míting de «La Panthère des Batignolles» - «La Liberté» - Brousse - Ceretti - Martínez Rizo - Mastrodicasa - Bill - Monclús - Meca - Millán - Mawet - Gourdin - Masachs - García Vivancos - Allende - Portales

0
0
[23/01] Míting de «La Panthère des Batignolles» - «La Liberté» - Brousse - Ceretti - Martínez Rizo - Mastrodicasa - Bill - Monclús - Meca - Millán - Mawet - Gourdin - Masachs - García Vivancos - Allende - Portales

Anarcoefemèrides del 23 de gener

Esdeveniments

Dibuix d'Hévizu del míting de la Boule-Noire imprés per Henri Dochy i publicat en el periòdic parisenc "Le Monde Illustré" del 5 de febrer de 1887

Dibuix d'Hévizu del míting de la Boule-Noire imprés per Henri Dochy i publicat en el periòdic parisenc Le Monde Illustré del 5 de febrer de 1887

- Míting de«La Panthère des Batignolles»: El 23 de gener de 1887 té lloc a la Sala de la Boule-Noire, al número 96 del bulevard Rochechouart de París (França), un «míting d'indignació» organitzat pel grup anarquista «La Panthère des Batignolles». El míting es realitzà en honor de l'anarquista Clément Duval, membre del citat grup que el 12 de gener d'aquell any havia estat condemnat a mort per un robatori al domicili de Madeleine Lemaire i el seu posterior incendi i on un agent de la policia resultà ferit. L'acte tingué com a secretari de mesa Alexandre Murjas i hi van intervenir Thévenin, Leboucher, Normand, Tortellier, Hippolyte, Vertu, Joanne, Brunot, Bebin, Ricouar i Louise Michel, entre d'altres. Durant el febrer de 1887 la pena de mort de Duval va ser commutada per la de treballs forçosos a perpetuïtat i enviat a la Guaiana Francesa.

***

Portada d'un número de "La Liberté"

Portada d'un número de La Liberté

- Surt La Liberté: El 23 de gener de 1893 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del setmanari en llengua francesa La Liberté. Organe ouvrier, paraissant tous les lundis. Fortament inspirat pel periòdic Le Révolté, de Jean Grave, era de tendència kropotkinana antiorganitzativa i anarcoindividualista, tot reivindicant alhora l'ús de la violència. Els editors van ser Joaquín Alejo Falconnet (nascut Alexandre Falconnet i que es feia dir Pierre Quiroule),Émile Piette (propietari de la Llibreria Internacional i que havia dirigit un periòdic homònim a Europa) i Alexandre Sadier. Era l'òrgan d'expressió del grup anarquista francès que es reunia a la Llibreria Internacional del Buenos Aires. Entre els seus col·laboradors va tenir Auguste Vaillant, durant el temps que residí a l'Argentina, i Jean Raoux. Estava orientat gairebé a la situació europea i entre el maig i juliol de 1894 no tractà cap tema argentí. Des de l'editorial se suposava que la revolució es desencadenaria a Europa i després seria seguida pels països americans. Van publicar en fulletó A mon frère, le paysan, d'Élisée Reclus. En van sortir 13 números en 1893 i 26 en 1894; l'últim fou el del 9 de setembre de 1894 i aquesta publicació no va ser continuada per cap periòdic en llengua francesa.

Anarcoefemèrides

Naixements

Paul Brousse fotografiat per Manuel

Paul Brousse fotografiat per Manuel

- Paul Brousse:El 23 de gener de 1844 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'internacionalista de la Federació del Jura, metge, militant anarquista i després socialista reformista, Paul Brousse. Va d'estudiar medicina i va militar en les files republicanes radicals fins a 1872, quan s'adhereix a la Internacional (AIT). En 1873 és condemnat a quatre mesos de presó, 50 francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona, on el 4 d'abril de 1873 fundarà amb Charles Alerini i Camille Camet el«Comitè de propaganda revolucionària socialista de França meridional», que publicarà un«Manifest» on s'anuncia la pròxima aparició del periòdic La Solidarité Révolutionnaire i explica que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de França i donar fe de la naixent revolució espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris del seu país.  Participarà en el Congrés de Ginebra de setembre de 1873, tot reivindicant l'anarquisme com a única manera d'organització possible. Ingressa aleshores en la Federació del Jura, participant en la redacció del seu Bulletin de la Fèdèration Jurassienne amb James Guillaume i P'otr Kropotkin. El 18 de març de 1877 pren part a Berna en una manifestació glorificant la Comuna, que acaba en enfrontaments amb la policia, i és condemnat a un més de presó. El 15 d'abril de 1879, després de la publicació d'un article publicat en el periòdic que dirigirà, L'Avant-Garde (1877-1878), titulat «Propagande par le fait» publicat l'agost de 1877 que justifica els atemptats d'Hoedel i de Nobiling --és la primera vegada que apareix el terme «propaganda pel fet» en la premsa llibertària i a partir d'aquí es popularitzarà entre els cercles anarquistes--, és de bell nou condemnat a dos mesos de presó i després expulsat de Suïssa. A França, en 1880, s'allunyarà de les concepcions anarquistes per militar en el Partit Obrer i, després d'una escissió, amb els anomenats possibilistes de la Federació dels Treballadors Socialistes de França (FTSF). En el Congrés Internacional de Londres, l'agost de 1886, juntament amb Jules Guesde, votarà l'exclusió dels anarquistes. D'aleshores ençà el seu nom estarà lligat al Partit Socialista, al reformisme i a l'electoralisme. Paul Brouse va morir l'1 d'abril de 1912 a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França), i va ser enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise (divisió 97, cara al Mur dels Federats). Hi ha nombrosos hospitals a França que porten el seu nom.

***

Celso Ceretti

Celso Ceretti

- Celso Ceretti: El 23 de gener de 1844 neix a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) el garibaldí, internacionalista anarquista i, després, polític socialista Celso Ceretti. Sos pares es deien Luigi Ceretti i Maria Malagodi. Quan tenia 14 anys s'enrolà com a voluntari en l'expedició de Giuseppe Garibaldi a Sicília. Es convertí en un dels acòlits més propers a Garibaldi i serví d'enllaç entre aquest i el moviment obrer. En 1871 participà a París (França) en la defensa de República francesa i de la Comuna i aquest mateix any creà a Mirandola la Societat Anticatòlica Republicana (SAR). Fou un dels fundadors de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la qual va ser membre de la Comissió d'Estadística, i mantingué estrets contactes epistolars amb Mikhail Bakunin. Detingut per les seves activitats internacionalistes, l'11 de març de 1873, després de cinc mesos d'empresonament, va ser jutjat per «conspiració» i absolt. Aquest mateix any intentà, sense èxit, organitzar el II Congrés de la Internacional a Mirandola, però va ser prohibit per les autoritats. En 1876 dirigí l'expedició garibaldina de suport a la revolta contra la dominació turca primer a Hercegovina i després a Sèrbia, on demostrà la seva capacitat de comandament i el seu carisma de combatent. En 1886 fundà la Società dei Reduci Radicali (Societat dels Veterans Radicals). En 1888 patí un atemptat a ganivetades a París i l'ambaixada italiana acusà l'anarquista il·legalista Vittorio Pini de l'acció ja que determinats sectors del moviment anarquista estaven convençuts que Ceretti era un confident de la policia. En 1888 fundà i dirigí a Mirandola el periòdic socialista Il Sole dell'Avvenire (El Sol del Futur). En 1890 va ser el primer socialista en entrar en el Consell Municipal de Mirandola. Durant sa vida mantingué correspondència amb Giusseppe Garibaldi, Giussepe Mazzini, Mikhail Bakunin, Errico Malatesta i Andrea Costa, entre d'altres. Celso Ceretti va morir el 12 de gener de 1909 a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia). En 2007 Franco Verri publicà la biografia Celso Ceretti. Garibaldino mirandolese.

***

Alfonso Martínez Rizo (ca. 1924)

Alfonso Martínez Rizo (ca. 1924)

- Alfonso Martínez Rizo: El 23 de gener de 1877 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Caravaca (Múrcia, Espanya)– el mestre racionalista, enginyer militar, periodista, naturista i intel·lectual anarquista i anarcosindicalista Alfonso Martínez Rizo, que va fer servir el pseudònim Un Ingeniero Español. Son pare, Isidoro Martínez Rizo, fou –a més de maçó sota el nom de Cincinato, cronista de la ciutat de Cartagena, membre de la Reial Acadèmia de la Història i amic d'Isaac Peral– un republicà federal que s'enfrontà a Cartagena als republicans centralistes; sa mare, cosina de son pare, es deia Teresa Rizo López. En 1895 ingressà en l'Acadèmia d'Enginyers Militars de Guadalajara (Castella, Espanya); en 1897 ascendí a segon tinent i a primer tinent dos anys després, en 1905 va ser nomenat capità, grau amb el qual va ser expulsat de l'exèrcit per«professar idees lliures i fer propagandes en pro del proletariat» –altres fonts diuen que deixà voluntàriament la carrera militar– el febrer de 1913 quan estava destinat a la Companyia de Sapadors de Maó (Menorca, Illes Balears). Entre 1904 i 1906 col·laborà en la revista Madrid Cienfífico. Coneixia el francès i l'anglès. En 1913 residia a Melilla (Nord d'Àfrica), on va fer de cronista per a diferents diaris, i poc després encapçalà una Agrupació de Joves Bàrbars a Barcelona (Catalunya). L'agost de 1914 va ser tancat a la Presó Model de Barcelona per un article publicat en el diari El Progreso, del qual era col·laborador, on s'injuriava el Kàiser d'Alemanya. En 1916 demanà solidaritat amb Joan Salvat Papasseit (Gorkiano), condemnat a dos mesos de presó per un delicte d'impremta, en el periòdic El Motín de José Nakens Pérez. En aquests anys col·laborà en periòdics republicans, sobretot republicans radicals i federals, i sembla que també va exercir de mestre racionalista. El setembre de 1921 s'allistà a Barcelona en el Terç d'Estrangers de Melilla. En la dècada dels vint visqué un temps a Madrid (Espanya). En 1924 era corresponsal de la revista gaditana España y América en Barcelona. En els mesos precedents a l'adveniment de la II República espanyola dirigí a Barcelona la col·lecció«Estrellas del Amor», biografies de dones cèlebres, i l'editorial barcelonina Mar, en la qual va publicar, en la col·lecció «Divulgación Sociològica», nombroses obres seves. El maig de 1931 fou un dels fundadors de l'Agrupació Espanyola d'Amics de Catalunya, que reivindicava una Catalunya federada amb la resta d'Estats Ibèrics i que feia costat l'estratègia de Francesc Macià i Llussà. També en 1931 treballà a Barcelona com a periodista i corresponsal de l'Agencia Internacional Arco. Amb el nou règim republicà, desenvolupà una intensa tasca de divulgació de temes científics i sindicalistes, treballà en l'editorial Horizonte, participà en les activitats de l'associació «Idealistas Prácticos» i milità en el Sindicat d'Obrers Intel·lectuals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, que vicepresidí entre 1932 i 1936. Entre abril de 1934 i juny de 1937 dirigí«Al día con la ciencia», secció científica de la revista Estudios. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, combaté en la «Columna Ascaso»–algunes fonts citen la «Columna Durruti»– com a milicià, tècnic militar i cronista de guerra –fou corresponsal de Solidaridad Obrera al front d'Aragó des dels començaments–, fins que va ser enviat a la rereguarda per mor de la seva edat, treballant com a enginyer en la«Compañia de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA) de Barcelona, destacant la seva tasca en l'electrificació de la línia Barcelona-França. El 2 de setembre de 1937 assistí, com a vicepresident de l'Associació Regional de Tècnics, a la inauguració del Laboratori Confederal d'Experimentacions de Barcelona. El gener de 1938 participà en el Ple Nacional Econòmic Ampliat de la CNT que se celebrà a València. En 1939, amb el triomf franquista, desaparegué. En els anys quaranta reaparegué a Catalunya, on va oferir el seu suport al moviment llibertari antifranquista, col·laborant assíduament, fent servir diversos pseudònims, en el periòdic Ruta, publicat a França. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Acracia,Biofilia, Cuadernos de Cultura, Estudios,Helios, Juventud Libre, Liberación,Orto, Revista de Ambos Mundos, Ruta,Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad,X-46, etc. En els seus escrits analitzà les possibilitats econòmiques necessàries per a la realització del comunisme llibertari, i tractà temes d'urbanisme –se li ha adscrit a l'«urbanisme organicista»– defensant la dualitat «ciutat-camp», de naturisme, de nudisme i de qüestions científiques en general. Reivindicà el paper de l'anarcosindicalisme i de la federació de municipis cenetista. Entre les seves obres destaquen La aventura marroquí, colonización, las minas de Oriente (sd), Capitalismo. Crítica social de la organización capitalista. Su historia. Su presente. Su porvenir (sd), Cervantes y el estatuto (sd), Las cinco épocas culminantes en la transformación de la historia: Roma, Inglaterra, Rusia, Europa contemporánea (sd), Comunismo (sd), Comunismo libertario (sd), Cooperativismo. Reivindicación social sin violencia, ni colaboración. Lucha en el terreno puramente económico (sd), Europa contemporánea (sd), Fascismo. La tiranía fascista vista por el obrero español (sd), Francia (sd), La gran batalla interior (sd), Inglaterra (sd), Laicismo (sd), Militarismo Anacronismos que deben desaparecer (sd), Paritarismo (sd), Parlamentarismo. La tragicomedia de la democracia. Teatralidad parlamentaria. Tenores, payasos y jabalíes. El Político profesional. Los códigos (sd), El paro forzoso (sd), Pistolerismo (sd), Postitución. 1º Cómo se empieza, 2º Cómo se vive, 3º Cómo se muere (sd), La República tres veces laica (sd), Resistencia de materiales (sd), Roma (sd), Sexualismo (sd), Sindicalismo El sindicato único. Su significación. Su ideario. Su actuación (sd), El socialismo español. Su ideario. Su fuerza. Sus hombres. Su actuación (sd), Traficantes de carne de mujer. Lo que ninguna mujer debe ignorar (sd), La trata de blancas (chulos, rameras y burdeles) (sd), Rutas heroicas. De España a América (1926, amb Segundo Palazuelo), Anarquismo. Influjo del ideal libertario, su historia, su definición, su importancia, sus efectos (1931), El despertar de un pueblo. Apuntes a vuela pluma sobre el advenimiento de la República y sus causas (1931), 1945, el advenimietno del comunismo libertario. Una visión novelesca del porvenir (1932), El Ama Niña (1932), El amor dentro de 200 años. La vida sexual en el futuro. Visión novelesca de rebeldías futuras (1932), La ciudad en el porvenir comunismo libertario (1932), El comunismo libertario expuesto por un ingeniero español (1932), Desnudismo. Naturismo. Almanaque (1932),Pacifismo impuesto por los pueblos, no cencedido por los estados. Barcelona, sede de la Sociedad de Pueblos, Ginebra de la democracia (1932), El triunfo de la pobreza (1932), El urbanista del porvenir (1932), Federalismo. Explicación de los estatutos federales de todas las federaciones (1934), Agrarismo. Antecedentes estadísticos. Situación actual del campo español (1936), Óbito (1936), ¡Venceremos! (1936), Los Aguiluchos en Aragón (1937), etc. Alfonso Martínez Rizo, sembla, que morí en 1951 a Barcelona (Catalunya), encara que alguns diuen, sense massa fonaments, que marxà cap a Mèxic.

***

Foto policíaca de Leonida Mastrodicasa (1939)

Foto policíaca de Leonida Mastrodicasa (1939)

- Leonida Mastrodicasa: El 23 de gener de 1888 neix a Ponte Felcino (Perusa, Úmbria, Itàlia) el destacat anarquista i anarcosindicalista Leonida Mastrodicasa, també conegut com Numitore. Fill de l'anarquista Liborio Mastrodicasa i de Rosa Santovecchio, començà a treballà molt jove a les fàbriques d'acer de Treni, on entrà en contacte amb el moviment anarquista. En 1906 fou un dels fundadors de les Joventuts Anarquistes de Ponte Felcino i patí les primeres detencions. Fou cridat a files en 1909, però desertà passats uns mesos i es refugià a Milà. En 1911 es beneficià d'una amnistia i tornà a Perusa, on treballà en un taller mecànic. Mobilitzat arran de l'aventura colonial de Líbia, desertà novament i s'exilià a Suïssa. En 1914, instal·lat a Ginebra, freqüentà el grup de Luigi Bertoni i col·laborà en el seu periòdic Il Risveglio. Quan esclatà la Gran Guerra, refusà tornar a Itàlia i fou novament declarat desertor. El novembre de 1919 fou detingut per les seves activitats llibertàries arran dels «Fets de Zuric», internat a la colònia penitenciària d'Obre i finalment expulsat de Suïssa. A Itàlia fou enviat a fer el servei militar i a començaments de 1920 novament desertà, però fou detingut dies després i destinat a Albània. Després d'haver agafat la malària i d'haver-se restablert, fou enviat el desembre de 1920 a un regiment d'Infanteria a Venècia, per a ser llicenciat el gener de 1921. Novament establert a Perusa, amb ajuda de son germà Maro, trobà una feina en la Società Industrie Areonautiche Meccaniche Italia Centrale (SIAMIC, Societat Industrial Aeronàutica Mecànica Itàlia Central). En aquesta època lluità activament contra la pujada del feixisme i fou perseguit l'abril de 1921 per«associació de malfactors i fabricació d'explosius», per la qual cosa va haver de viure amagat fins el novembre d'aquell anys quan en fou exculpat per manca de proves gràcies a les gestions d'Oro Nobili, advocat socialista de Terni. En 1922 s'instal·là a Milà i milità en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El juny de 1925 participà a Gènova en el Congrés de l'USI. El maig de 1927 emigrà clandestinament a França amb l'ajuda d'un guia alpí que treballa amb son germà Maro a la Vall d'Aosta. D'antuvi a Marsella, on trobà nombrosos militants anarquistes (Giulio Bacconi, Angelo Diotallevi, Celso Persici, etc.), després s'instal·là a la regió parisenca (Alts del Sena), amb sa companya Linda Tellini i sa filla. Aleshores col·laborà en el periòdic La Lotta Umana, el gerent del qual era Séverin Ferandel i la direcció corria a càrrec de Luiggi Fabbri i que estava publicat pel grup «Pensiero e Volontà». Amb la transformació d'aquest grup en la Unione Comunista Anarchica dei Profughi Italiani (UCAPI, Unió Anarquista Comunista dels Pròfugs Italians), esdevindrà, amb Bernardo Cremonini i Camillo Berneri, el director del seuòrgan d'expressió, Lotta Anarchica (1929-1933), els gerents del qual foren Rebeyron i Alban Fontan. En aquesta època va fer servir nombrosos pseudònims (Mastro,P. Felcino, Maniconi, Nemo,Leomas, Leo), però el que tindrà més fortuna serà Numinatore. També col·laborà en Studi Sociali, realitzat a Montevideo per Luigi Fabbri; en Fede, dirigit per Virgilio Gozzoli i Henri Lequin en la gerència; i en L'Aduanata dei Refrattari, de Nova York. En 1933 fou membre del«Comitè Nacional per a les víctimes polítiques d'Itàlia» i de la Liga Italiana dei Diritti dell’Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 participà en la creació a Puteaux de la Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (FAPI, Federació Anarquista dels Pròfugs Italians), de la qual esdevindrà un dels redactors del seu òrgan, Lotta Sociali (1933-1935), que defensà les tesis de la tendència partidària de la necessitat de l'existència d'una organització que aglutinés el moviment anarquista italià. El 22 de desembre de 1932 fou detingut amb la finalitat d'expulsar-lo, però finalment aconseguí un pròrroga renovable. En 1935 participà en les reunions amb altres organitzacions antifeixistes per portar a terme una campanya en favor del dret d'asil i entre l'1 i el 2 de novembre d'aquell any assistí al«Congrés d'Entesa» de Sartrouville que reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica i que donà lloc al Comitato Anarchico d’Azione Rivoluzionaria (Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual seran Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. El 19 de gener de 1936 fou detingut per infracció al decret d'expulsió i condemnat a 15 dies de presó per utilització de documentació falsa, però novament obtingué autorització per restar a França i s'instal·là a Suresnes. Quan esclatà la Revolució espanyola, formà part, amb Virgilio Gozzoli i Umberto Tommasini, del comitè anarquista encarregat de reclutar voluntaris per lluitar a la Península. El novembre de 1936 marxà a Barcelona (Catalunya) i s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), inscrivint-se en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Entre el gener i l'agost de 19 37 col·laborà en el periòdic Guerra di Classe (Barcelona, 1936-1937) i visqué amb Camillo Berneri. Després dels«Fets de Maig de 1937» i l'assassinat de Berneri i Francisco Barbieri a mans de sicaris estalinistes, passà a França. Entre el 25 i 26 de desembre de 1937 participà a Marsella en el Congrés Nacional dels Anarquistes Italians de l'Exterior, on es decidí la transformació de la Federació Anarquista Italiana (FAI) en Unió Anarquista Italiana (UAI) i on fou nomenat, amb Virgilio Gozzoli, director del seuòrgan, Il Momento (1938), el gerent del qual fou René Podevin. També fou corresponsal del Bolletine d'Informazione dell'UAI (1938-1939). Quan es desencadenà la II Guerra Mundial, per fugir una expulsió segura i ja malalt de tuberculosi, s'inscriví en la Legió Estrangera i participà en la defensa de París. El gener de 1941 fou detingut per la policia nazi i immediatament deportat a Alemanya amb altres anarquistes, com ara Giovanna Berneri, Angelo Diotallevi, Augusto Mione i Savino Fornasari. Internat al camp de concentració«Stalag 12D» de Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya), Leonida Mastrodicasa hi va morir, segons la policia, de tuberculosi el 20 de maig de 1942 i enterrat al cementiri del camp. Amb l'Alliberament, el govern francès el condecorà amb la Legió d'Honor a títol d'«heroi partisà» i acordà donar una pensió a sa companya considerada com a«vídua de guerra». En 1968 un carrer principal de Ponte Felcino fou inaugurat al seu nom.

Leonida Mastrodicasa (1888-1942)

***

Charles Bill segons la premsa de l'època

Charles Bill segons la premsa de l'època

- Charles Bill: El 23 de gener de 1892 neix a Nancy (Lorena, França) l'anarcoindividualista, partidari de l'il·legalisme revolucionari, Charles Bill. Havia nascut. Ben igual que sos tres altres germans grans, fou fuster ebenista, vegetarià, antialcohòlic i anarquista a Nancy. A començaments de segle mantingué una estreta amistat amb l'anarquista Eugène Diudonné. En 1909 va ser condemnat a dos mesos de presó per «possessió d'armes i trencament d'objecte públic». Cap el 1911 vivia amb el company Charles Reinert al número 14 del carreró de la Madeleine. Quan el cas de la «Banda Bonnot» i durant el procés dels seus membres, assassinà el 4 de maig de 1912 a trets el fuster Charles-Auguste Blanchet a Neuves-Maisons (Lorena, França), qui hauria denunciat a la policia una falsa coartada d'Eugène Dieudonné. En fuita i desaparegut, l'1 de desembre de 1913 va ser condemnat per contumàcia a mort per l'Audiència de Meurthe i Mosel·la. Refugiat a Portugal, retornà a França quan esclatà la Gran Guerra. Allistat en l'exèrcit amb una cartilla militar falsa a nom de Charles Masson, va ser incorporat en l'Artilleria i va ser ferit al front en dues ocasions. El 4 de desembre de 1916 va ser denunciat per un soldat del seu batalló del 60 Regiment d'Artilleria que l'havia reconegut, detingut amb resistència al centre d'entrenament del camp militar d'Avord (Centre, França) i reclòs a la presó de Bourges (Centre, França). Jutjat de bell nou el 23 de març de 1917 pel Tribunal de l'Alt Marne per l'assassinat de Blanchet, va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Charles Bill va morir el 18 de març de 1918 a la Presó Central de Poissy (Illa de França, França) i la seva defunció només es va fer pública a finals d'aquell mes.

***

Vicente Monclús Guallar

Vicente Monclús Guallar

- Vicente Monclús Guallar: El 23 de gener de 1911 neix a Abiego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Vicente Monclús Guallar. Obrer agrícola, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries de la comarca aragonesa de Barbastre. Quan el cop militar feixista, el 20 de juliol de 1936 participà en l'assalt de la caserna de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). Son germà Joaquín Monclús Guallar, també confederal, va ser afusellat el 30 d'agost de 1936 per les tropes franquistes. Vicente marxà com a milicià al front d'Osca formant part de la Columna «Roja i Negra» i posteriorment enquadrat en la companyia de metralladores del Batalló 508 de la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on obtingué el grau de comissari de campanya. Després d'haver combatut als fronts de Saragossa (Aragó, Espanya) i del Llevant peninsular, en 1938 s'integrà en l'Escola d'Aviació de Santiago de la Ribera (San Javier, Múrcia, Espanya) i formà part d'un grup de 186 alumnes pilots de l'Exèrcit republicà que el desembre de 1938 van ser enviats a la Unió Soviètica per a rebre classes de pilotatge de caces als aeròdroms de Kirovabad, al Caucas (actual Gandja, Azerbaidjan). En 1939, després del triomf franquista, refusà, com altres pilots espanyols, de posar-se al servei del govern soviètic i demanà poder emigrar a França o als Estats Units. El 2 de maig de 1939 va ser enviat a l'Escola Política de la Internacional Comunista de Planiersnaya, a prop de Moscou, amb la intenció de rebre formació política i dissuadir-lo de la seva idea d'abandonar l'URSS; en aquesta tasca dissuasiva intervingué el militar comunista Enrique Líster Forján. Després de diversos enfrontaments amb les autoritats soviètiques, el 17 de desembre de 1939 va ser rebut, juntament amb Agustí Puig, pel cap del Negociat del Ministeri d'Assumptes Exteriors de l'URSS per demanar passaports per a una trentena d'alumnes per a traslladar-se a Mèxic. El 29 de gener de 1940 va ser detingut a Moscou amb set pilots més (José Giménez Llop, Josep Gobart, Luis Milla, Juan Navarro, Francisco Pac, Juan Sola Pala i Francisco Tares) i, després d'un judici format per delegats del Partit Comunista d'Espanya (PCE) en el qual aquests demanaren penes de mort, enviats tots a la presó moscovita de Butyrskij i després a Lubianka, quarter general de la policia política de Moscou. Després de vuit mesos tancats en cel·les individuals d'aïllament i apallissats brutalment, el setembre de 1940 van ser jutjats i condemnats a la deportació a camps de treball de Sibèria. Tots els seus set companys van morir un després d'altre de fam i de fred i ell, que va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats per «agitació imperialista», no va ser enviat al camp Núm. 99 de Kharagandí (Kazakhstan), on van ser deportats un grup de mariners i de pilots republicans espanyols, sinó que va ser internat en diversos camps, especialment en els de Potma i de Vorkutà (Komi, Rússia). En 1947 la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i son secretari Josep Ester Borràs engegà una campanya internacional per obtenir l'alliberament dels pilots i dels mariners republicans espanyols detinguts als camps de concentració soviètics. El 29 de gener de 1948 el Soviet Suprem el va indultà, però va ser deportat forçosament a Samarcanda (Uzbekistan) i allà, sense feina per la seva condició de deportat, es va veure obligat a viure de la mendicitat. El 20 d'abril de 1950 va ser detingut a la sortida d'un teatre i acusat d'espionatge per haver parlat amb un ciutadà nord-americà al pati de butaques. Després d'apallissat, va ser obligat a signar una autoinculpació i el 28 de desembre de 1950 va ser condemnat a 10 anys de presó sense cap judici. No obstant això, va ser enviat a treballar a una fàbrica secreta a prop de Moscou, on troba dos companys espanyols en la mateixa situació. La campanya de la FEDIP, que comptà amb el suport d'organitzacions antifeixistes espanyoles exceptuant les comunistes, aconseguí la primavera de 1954 la llibertat i el repatriament d'alguns dels supervivents, però Monclús no n'entrà en aquesta llista. L'abril de 1955 va ser traslladat a un complex industrial a Mordovia i el 6 de gener de 1956 va ser traslladat a la presó moscovita de Lubianka. Després de 16 anys passats en el gulag comunista, el 23 de març de 1956 va ser alliberat pel Tribunal Militar del Consell Suprem de l'URSS i enviat set mesos a Dnipropetrovsk (actual Dnipró, Ucraïna), on treballà en una fàbrica. Per mediació de la Creu Roja Internacional, pogué contactar amb son germà Isidre, qui s'ocupà de les gestions per al seu repatriament a França. El 23 de novembre de 1956 arribà a París (França), on es reuní amb son germà, aleshores exiliat a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) i militant de la Federació Local de la CNT. Segons algunes fonts, Vicente emigrà a l'Argentina i en 1959 publicà a Buenos Aires les seves memòries sota el títol 18 años en la URSS. Viacrucis en el paraiso soviético. Como vive, estudia, trabaja y trata el pueblo ruso, on denuncia durament el règim estalinista. El 16 de maig de 1959 va fer una conferència als locals de la Federació Local de París de la CNT titulada«Problemas sobre Rusia» i l'11 de març de 1961 a la CNT d'Orleans (Centre, França) titulada «La clase obrera y campesina en la URSS». Vicente Monclús Guallar, sembla, va morir cap el 1999 i està enterrat a Alacant (Alacantí, País Valencià).

Vicente Monclús Guallar (1911-1999?)

***

Notícia de la detenció de Pedro Meca López i d'altres companys apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 3 de juny de 1950

Notícia de la detenció de Pedro Meca López i d'altres companys apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 de juny de 1950

- Pedro Meca López: El 23 de gener de 1914 neix a Múrcia (Castellà, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Pedro Meca López. Es guanyava la vida fent de representant de comerç i en 1933 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1934 va ser empresonat per la seva militància. Durant la guerra civil combaté el feixisme com a membre de la «Columna Ascaso» i després de la militarització va ser ascendit a tinent de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Durant la postguerra milità en la clandestinitat i en 1944 va ser empresonat. Després entrà a formar part dels grups d'acció i el 27 de maig de 1949 va ser detingut a Barcelona (Catalunya). El 23 d'agost d'aquell any sortí en llibertat provisional, però el 3 de maig de 1950 va ser novament detingut durant una batuda i fou empresonat amb altres cenetistes d'antics grups desmantellats l'octubre de 1949. El 6 de febrer de 1952 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb una trentena de supervivents i col·laboradors d'aquests grups d'acció, i fou condemnat a 25 any de presó; altres nou companys no tingueren tanta sort i van ser condemnats a mort, dels quals cinc van ser afusellats el 14 de març d'aquell any al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Julio Millán Hernández

Julio Millán Hernández

- Julio Millán Hernández: El 23 de gener de 1935 neix a Villamantilla (Madrid, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Julio Millán Hernández, citat a vegades com Julián i conegut comEl Pipa. Obrer en un taller de serigrafia, durant els anys seixanta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en les activitats clandestines de les Joventuts Llibertàries de Madrid. En 1961 abandonà la capital de l'Estat i s'establí a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Amic de Joaquín Delgado Martínez, de Francisco Granado Gata i d'altres companys de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), efectuà nombrosos viatges entre Espanya i França. El 17 d'octubre de 1967, durant un d'aquests viatges, va ser detingut al tren de Portbou a Barcelona portant una pistola. Acusat de terrorisme per les autoritats franquistes, que li atribuïren dos atemptats amb explosius–al Tribunal de Comptes de Madrid (2 de desembre de 1962) i en el vol de la companyia aèria Aviaco entre Madrid-Barcelona-Palma (4 de març de 1963)– que no causaren víctimes durant la campanya de la FIJL contra el turisme a Espanya, després de quatre anys i mig en detenció preventiva, l'11 de febrer de 1972 va ser jutjat en consell de guerra a Madrid i condemnat per un «delicte de terrorisme consumat i un delicte de tinença il·lícita d'explosius» a 20 anys de reclusió i a tres de presó. Gràcies a una campanya internacional de suport organitzada pel moviment llibertari que es portà a terme a diversos països europeus (França, Itàlia, Regne Unit, etc.), la pena va ser reduïda el 31 gener de 1973 en un segon consell de guerra a 18 anys de presó. Restà empresonat vuit anys.

***

Chiquet Mawet (anys vuitanta)

Chiquet Mawet (anys vuitanta)

- Chiquet Mawet: El 23 de gener de 1937 neix a Verviers (Lieja, Valònia) la dramaturga, narradora, poeta, professora, activista ecologista i social i militant anarquista Michelle Beaujean, més coneguda com Chiquet Mawet o  La Woow. Militant de les Joventuts Comunistes de Verviers, en els anys cinquanta fou partidària del socialisme autogestionari iugoslau (Titisme). Amb 18 anys marxà cap a Novi Sad (Sèrvia, Iugoslàvia; actual Sèrbia) i restà sis anys estudiant lingüística, serbocroata i eslavisme; en aquesta època conegué el seu primer marit, actor, director teatral i acordionista. Amb un grup de teatre universitari recorregué diverses ciutats iugoslaves. En 1961 retornà a Valònia i esdevingué ensenyant i treballà amb diversos grups teatrals. En els anys setanta participà activament en el moviment ecologista i en 1975 representà l'Associació per a la Protecció contra les Radiacions Ionitzants (APRI) en el Front des Actions Anti-Nucléaires (FAAN, Front de les Accions Antinuclears). El 12 de març de 1976, durant l'assemblea general constitutiva de la secció belga d'Amics de la Terra (AT) celebrada a Namur (Namur, Valònia), va ser nomenada membre del consell d'administració d'aquesta nova associació ecologista. Activa militant del moviment antinuclear radical, coordinà la partida des de Bèlgica per a la gran manifestació del 31 de juliol de 1977 contra la central nuclear Superphénix de Creys-Malville (Creys-Mépieu, Roine-Alps, Arpitània) i en la qual morí un manifestant a resultes dels durs enfrontaments amb la policia. En 1989 participà en la fundació de l'associació«Silence, les Dunes!», que arreplegava una desena d'artistes de la zona de Verviers. Durant la dècada dels noranta col·laborà regularment amb el periòdic mensual Alternativa Libertaire i en 1997 col·laborà en el llibre col·lectiu Le hasard et la nécessité. Comment je suis devenu libertaire. El juliol de 1997 participà en la creació a la zona de Lieja del «Cercle Carlo Levi» del col·lectiu «Chômeur, Pas Chien!» (Desocupat, no un ca!), creat per aturats i associacions diverses per a denunciar la pràctiques discriminatòries de les reglamentacions i de les polítiques belgues cap els sense feina. Autora de nombroses peces teatrals, entre elles destaquen La véritable histoire de Juliette et Roméo (1988), Piratons Perrault! ou L'horrible fin du sapiens. Sortie sur le parvis du XXI siècle (1990), Caius et Umbrella (1990), La pomme des hommes (1991), La reine des gorilles (1991), Le Pape et la putain (1994), Le Prince-Serpent (1994) i Nuinottenakt (1995), entre d'altres. Malalta de càncer des de feia un any, Chiquet Mawet es negà a rebre més tractament i morí durant la nit del 4 al 5 de juliol de 2000 a Lieja (Lieja, Valònia); essent incinerada dos dies després. Son segon marit fou l'escultor Michel Barzin.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Georges Gourdin

Georges Gourdin

- Georges Gourdin: El 23 de gener de 1945 mor al camp de concentració d'Ellrich (Turíngia, Alemanya) el militant anarquista i resistent antifeixista Georges Louis Désiré Joffret Gourdin. Havia nascut l'11 d'abril de 1915 a Livry-Gargan (Illa de França, França). Com a dissenyador industrial treballà per a la «Compagnie des Freins et Signaux» (Companyia de Frens i Senyals), subsidiària de la nord-americana Westinghouse European Brake Company, a la fàbrica de Freinville a Sevran. Abans de la II Guerra Mundial fou un destacat militant de les Joventuts Anarquistes i formà part de la Federació de Tècnics de la Confederació General del Treball (CGT). En 1937 fou el secretari de la Federació Local de Montfermeil de la Unió Anarquista (UA) i col·laborà en el setmanari Le Libertaire. En aquestaèpoca representà en nombrosos mítings la UA. El març de 1937, en nom del comitè«Espagne Libre», organitzà a Noisy-le-Sec una projecció de pel·lícules (La tragedia española i Los aguiluchos de la FAI) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb la presència d'Émilienne Durruti. En 1938 fou l'administrador durant un temps de L'Exploité,òrgan dels Grups de Fàbrica de la UA de l'Illa de França. Durant la guerra, amb altres companys (Henri Bouyé, Louis Laurent, Jean-Louis Lefevre, E. Babouot, André Senez, Renée Lamberet, Louis Louvet, Georges Vincey, etc.), reconstituí el moviment llibertari clandestí a la regió parisenca. Sempre fou partidari de la fusió de la UA i de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) en una única organització. També formà part de la xarxa de la resistència «Libération Nord», on s'encarregà de realitzar documents falsos i d'abastir d'armament la regió parisenca. Durant aquests anys de resistència es caracteritzà per ajudar nombrosos companys a fugir dels escorcolls de la policia alemanya i francesa. El 8 de maig de 1944 fou detingut per la milícia feixista al cafè «À l'ami René». Tancat a la presó de Fresnes fins a l'agost de 1944, fou durament torturat per la Gestapo i, després, deportat a Alemanya. El 15 d'agost de 1944 sortí de l'estació de Pantin en un delsúltims combois i arribà el 20 d'agost al camp de concentració de Buchenwald, amb la matrícula 78.064, i el 21 d'agost de 1944 fou traslladat al de Ravensbruck. Georges Gourdin va morir el 23 de gener de 1945 al camp de concentració d'Ellrich, a prop de Nordhausen, (Turíngia, Alemanya).

---

Continua...

---

Escriu-nos

Registrada petició a la DG Espais Naturals i Biodiversitat en defensa de la zona humida de la Gola

0
0

Hem registrat una petició a la Direcció General d'Espais Naturals i Biodiversitat per tal que rebutgi la proposta de l'equip de govern de fer una zona recreativa i d'aparcament a la zona humida de la Gola.


 

Des d'Alternativa per Pollença, hem registrat una petició a la Direcció General d'Espais Naturals i Biodiversitat per a que rebutgi la proposta de l'equip de govern municipal, en allò referent a la realització d'una zona recreativa i aparcament de cotxes a la parcel·la 38, a l'entorn de la zona humida de la Gola. Tot i que desconeixem aquesta proposta amb detall, ja que no ha estat presentada als partits de l'oposició ni publicada als mitjans de comunicació municipals, però segons declaracions del regidor de medi ambient es tractaria de millorar la plantació d'arbres i donar-li usos diversos com a zona recreativa permetent aparcar-hi cotxes.

Una àrea recreativa urbana, amb tots els problemes que suposa (fems, renous, massificació...), just al costat de la zona humida de la Gola suposaria augmentar la degradació de la zona i no va en la línia d'allò demanat per l'informe de funcionament del Centre de Turisme Ornitològic de la Gola de febrer del 2016, ja què és més que previsible que amb una àrea recreativa al costat de la zona humida augmentarien els conflictes, en aquest cas, entre els usuaris de la zona recreativa i els observadors d’aus i ocells. Cal tenir en compte que a més no s'ha fet pública cap demanda social de fer una àrea recreativa a la zona, sí de fer un aparcament a la zona (sembla que l'àrea recreativa només és una excusa per permetre aparcar a la zona) i que al Port de Pollença hi ha altres zones verdes més adients per fer una zona recreativa, si realment existeix aquesta necessitat.

En referència a l'aparcament a la zona hem de dir que aquest, a més dels problemes de contaminació ambiental que suposaria, per a l'únic Centre de Turisme Ornitològic que tenim a les Illes Balears, és totalment innecessari, ja que al Port de Pollença hi ha comptabilitzades fins 1.625 places d'aparcament poc utilitzades..

Des d'Alternativa per Pollença el que demanam a la Direcció General d'Espais Naturals i Biodiversitat és que es recuperi i millori la reforestació que es va fer a la citada zona verda. Un projecte de restauració forestal, a l'octubre del 2011 que va ser finançat per l'Obra Social de La Caixa amb 18.000 euros. Es varen sembrar 2000 arbres i plantes (pins, alzines, àlbers, garballó, romaní i xiprers) per una millora ambiental i paisatgística, fent una pantalla verda respecte a la carretera, i que no va rebre cap tipus de cura ni per part del Govern, ni per l'Ajuntament (governats pel Partit Popular) a la passada legislatura. Cal ampliar el parc de la Gola amb terrenys naturals o naturalitzats que siguin un bon lloc per a determinades aus i que sigui una zona d'amortiment per a la zona humida, posant en valor aquest espai natural.

Des d'Alternativa per Pollença demanam també la realització d'un Pla de Gestió integral de tota la Gola (zona humida, Centre de Turisme Ornitològic i parcel·la 38), millorant la seva conservació i potenciant la recuperació d'hàbitats, sense ocupar ni degradar més la zona humida, promocionant tot el conjunt com una part de l’oferta de turisme de natura de Pollença i també per a la població local, millorant la seva dotació de personal, el seu manteniment i vigilància i el programa d'activitats

.

Visquen les roges del Molinar!

0
0

L’emotiu i encoratjador homenatge a Aurora Picornell i a les roges del Molinar, al Teatre del Mar, va dur a la memòria el que varen fer, el que representen i com el seu llegat continua més vigent que mai.

L’acte organitzat pel col·lectiu Blanquerna i presentat per l’activista Marcel Pich, va alternar reflexions de quatre dones compromeses amb la lluita i les cançons del cantautor valencià Pau Alabajos. Les paraules de Maria Antònia Oliver de Memòria de Mallorca tornaren al present els noms i llinatges de les dones assassinades pel feixisme. "Perquè aquest acte no és només en record de les roges del Molinar. La regidora de MÉS per Palma i representant de l’ajuntament Neus Truyol ha recuperat el fil de la lluita d’Aurora Picornell i les roges del Molinar perquè "nosaltres som elles". Unes dones que "sembraren la Palma feminista i unes lluites q ueseguim ara amb fermesa i alegria". Truyol va assegurar que elles serien present en totes les lluites que fa l’esquerra ecologista, en defensa del territori i d’una societat més justa i també haurien reivindicat l’esbucament de la Feixina, que serà una realitat durant aquesta legislatura. "L’esbucarem!", afirmà.

 

Convidada especial a l’acte les paraules de la batlessa de Badalona Dolors Sabater també ha reivindicat la lluita d’Aurora i les roges del Molinar i ha fet un a deixar en evidència el feixisme que encara s’amaga amb l’aparença de democràcia.

El president del Consell de Mallorca, Miquel Ensenyat i la consellera de Transparència, Participació i Cultura, Ruth Mateu han participat en l’acte on s’ha recordat el fet històric de l’obertura de la fossa de Porreres, impulsat per la seva conselleria i que ha estat possible gràcies a la llei de Fosses coordinada per na Margalida Capellà qui també hi era present.

La memòria dels vençuts en la literatura catalana contemporània

0
0

... l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme... (Pere Rosselló Bover)


Núria i la glòria dels vençuts forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.

Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. (Pere Rosselló Bover)


La novel·la històrica. El desembarcament del capità Bayo en el Port de Manacor.



Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.


Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.


Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.


La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.


Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novella de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.


Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novella Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.


l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novella sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.


Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!


Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).


Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat. (Miquel López Crespí)


La memòria dels vençuts: Mallorca i la guerra civil



La trilogia formada per Estiu de foc, L'Amagatall i Núria i la glòria dels vençuts s'ha anat bastint amb el temps, amb la lenta sedimentació, dins del subconscient del novel·lista, d'infinitat d'anècdotes contades pels homes i dones que visqueren la guerra civil, la repressió franquista. Caramull d'històries verídiques que, a poc a poc, s'han transformat, en els personatges de ficció de les obres abans esmentades.

En la novel·la Núria i la glòria dels vençuts hi ha desenes d'informacions concretes, aventures increïbles, fets que potser no coneix cap historiador, que vaig sentir contar a la família durant anys i més anys. És evident que, dins aquesta recordança, no hi podien mancar les experiències vitals que em contaren desenes de vells lluitadors republicans.

Record ara mateix les històries contades per José Hernández, un carrabiner (exmilitant del PCPE i del PCEml), que vaig conèixer en els anys que vaig ser vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" (mitjans dels vuitanta). I el tinent de la República Manuel Gómez Simón, el qual, malalt i amb greus dificultats amb la vista, encara anava per tots els pobles de Mallorca aferrant cartells esquerrans. I caldria parlar també d'un home excepcional per tot el que va significar en la lluita per la llibertat; em referesc a Gaspar Soler, amic íntim de la dirigent del PCPE pro-soviètic Francesca Bosch. En Gaspar morí el 1990 després de tota una vida dedicada a la lluita pel socialisme, en defensa dels drets dels treballadors.

Em ve igualment a la memòria el company Antonio Abarca Zurita (de l'OEC, que participà en la campanya del "Front de Treballadors" de l'any 1977)... I tots els altres, els herois anònims, els antics lluitadors antifeixistes que, complint les normes de seguretat dictades per l'OEC, no donaven el seu nom autèntic i que jo coneixia pel nom de guerra: "Juan", "Toni", "Teresa"... Tants excel·lents amics que han anat morint en el més perfecte anonimat i als quals mai ningú podrà agrair prou el que feren per portar la llibertat al nostre poble, a tots els pobles de l'Estat.

Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat.

Però que facin els servils la seva història. Nosaltres servarem la dels "vells", dels nostres herois, dels Jaume Serra Obrador (el nebot d'aquell pobler heroic, en Jaume Serra Cardell, afusellat en el Fortí d'Illetes l'any 1937), amb el qual encara vaig participar en una manifestació contra el dictador Pinochet fa uns anys; i d'en José Hernández i els germans José, Paulino i Juan López. Sense oblidar tampoc Guzmán Rodríguez Fernández, un lluitador basc que restà a viure a sa Pobla i que, durant anys, petava la conversa amb el pare i l'oncle, molts d'horabaixes, mirant de reüll la Guàrdia Civil, mentre fumaven una cigarreta en el taller de Can Ripoll, just davant la plaça del Mercat; i Juan Alzamora, que amb n'Aurora Picornell anà amunt i avall, per uns carrers de Palma plegats de falangistes, demanant armes a Antonio Espina; armes per als sindicats de les Illes, armes per a defensar la República... que el governador republicà no volgué lliurar als treballadors antifeixistes.

Són les històries vitals d'aquesta generació d'homes i dones que ho donaren tot per la causa de la llibertat del nostre poble les que, convenientment passades per la màgia de la imaginació i la literatura, naveguen per les pàgines de Núria i la glòria dels vençuts, Estiu de foc i L'Amagatall.

Moltes d'aquestes històries, la presència omnipotent de la guerra, la revolució i l'exili (d'una manera directa o indirecta) ja l'havíem copsat en l'obra de Carner, de Riba, de Pere Quart, de Bartra, d'Espriu, Prous i Vila, Ramon Tor, Ferran Soldevilla, Agustí Esclasans, Joan Sales, Clementina Arderiu, Màrius Torres, Janés i Olivé, Isidre Molas, Fèlix Cucurull, Joan Fuster, Joaquim Horta, o Francesc Vallverdu (entre molts d'altres).

Aquesta és la base cultural (entre moltes altres coses) que ajuden a bastir Núria i la glòria dels vençuts, L'Amagatall i Estiu de foc.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


[24/01] Fundació AIT - Conferència de García Oliver - Perrare - Humbert - Pitarch - Benito - Cazorla - Kotoku - Kim Jwa-Jin - Bettazzi - Gambino - Jori - Mosso - Nebra - Castagnoli - Proix - Medina

0
0
[24/01] Fundació AIT - Conferència de García Oliver - Perrare - Humbert - Pitarch - Benito - Cazorla - Kotoku - Kim Jwa-Jin - Bettazzi - Gambino - Jori - Mosso - Nebra - Castagnoli - Proix - Medina

Anarcoefemèrides del 24 de gener

Esdeveniments

Fanelli (al cim) amb el Nucli Provisional de l'AIT de Madrid

Fanelli (al cim) amb el Nucli Provisional de l'AIT de Madrid

- Fundació AIT: El 24 de gener de 1869 al «Círculo Republicano Antón Martín», al carrer de la Yedra de Madrid (Espanya), es funda el nucli provisional de la Internacional. En aquesta reunió van assistir 21 obrers --entre ells Francisco Mora, sabater; Anselmo Lorenzo, tipògraf; Ángel Mora, fuster; Tomás González Morago, gravador; Juan Alcázar, paperaire-- i un periodista. Aquests van constituir el nucli organitzador de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) dins de l'àmbit estatal i el van anomenar«Federació Obrera Regional Espanyola», es van acceptar els estatuts de l'AIT, van constituir tres comissions organitzadores (administrativa, correspondència i propaganda) i van decidir la redacció d'un reglament orgànic intern. El president de la Secció va ser Ángel Canegorta (sastre), i els secretaris Francisco Mora (sabater) i Enric Borrel (sastre). El«Nucli Provisional de l'Associació Internacional dels Treballadors d'Espanya, secció de Madrid» es va transformar en Secció de l'AIT el 21 de desembre de 1869. La primera iniciativa seriosa per propagar la I Internacional a Espanya va ser de Bakunin i de la «Aliança Internacional de la Democràcia Socialista». Amb motiu de la Revolució de Setembre de 1868, Bakunin va enviar Fanelli a la península, perquè va creure en la possibilitat de capgirar la revolució setembrina conforme els seus plans de revolució universal. Fanelli també és portador d'un missatge del Comitè ginebrí de l'AIT, signat el 21 d'octubre de 1868, per als treballadors espanyols on es desenvolupen els principis de l'Aliança bakuninista i on se'ls exhorta a l'ingrés en l'AIT: «Germans d'Espanya, veniu, ingresseu en la nostra organització en massa. No us deixeu enganyar pels eterns explotadors de totes les revolucions, ni pels generals, ni pels demòcrates burgesos. Recordeu, sobretot, que el poble mai no obté reformes com no sigui arrancant-les; que mai en cap país les classes dominants no han fet concessions voluntàries.» El 4 de novembre de 1868 Fanelli va arribar a Madrid, on es va entrevistar en diverses ocasions, a casa del litògraf català Juli Rubaudonadeu, amb el grup obrer del «Fomento de las Artes», espècie d'ateneu popular fundat en 1847, format per exrepublicans i excarbonaris, del qual sorgiria el grup que fundaria el nucli provisional de la Internacional.

***

Cartell de la conferència de García Oliver

Cartell de la conferència de García Oliver

- Conferència de García Oliver: El 24 de gener de 1937 al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) el destacat militant anarcosindicalista Joan Garcia Oliver, aleshores ministre de Justícia de la II República espanyola, fa una important conferència sota el títol El fascismo internacional y la guerra antifascista española, quarta d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). La sala es trobà plena de gom a gom i molta gent hagué d'escoltar la conferència amb altaveus fora del local. L'acte començà amb una presentació de Jacinto Toryho, cap de les Oficines de Propaganda CNT-FAI i director deSolidaridad Obrera. Després parlà García Oliver que anuncià que la conferència la donava com a militant anarquista i no com a ministre. Primerament blasmà contra els feixismes internacionals i contra la «hipocresia internacional» de les democràcies i comentà les relacions d'aquests dos factors amb les conquestes revolucionàries. Propugnà la creació d'unòrgan de defensa de la Revolució espanyola, que no era altra cosa que un «exèrcit revolucionari»: «La garantia de la Revolució és la formació de l'exèrcit revolucionari. Si l'haguéssim tingut, la temptativa feixista no duraria tant de temps.» Després digué que al capitalisme internacional li interessava que la guerra es perllongués. Continuà relacionant els problemes amb els quals se troba la Revolució espanyola i finalment parlà sobre l'estructuració de la nova economia, basada en la nacionalització, la socialització i la col·lectivització. L'acte acabà amb sonors aplaudiments i amb l'auditori victorejant a crits la FAI i la Revolució social. La conferència es va transmetre en directe per les emissores ECN 1 (Radio CNT-FAI), Ràdio Barcelona i Radio Associació de Catalunya per a tota la Península. Aquell mateix any s'edità la conferència en fulletó, amb el mateix títol, per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI.

Conferència de García Oliver (24-01-1937)

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Antoine Perrare (10 de març de 1894)

Foto policíaca d'Antoine Perrare (10 de març de 1894)

- Antoine Perrare: El 24 de gener de 1841 neix a Saint-Didier-sur-Beaujeu (Roine-Alps, Arpitània) el communard i militant anarquista Antoine Perrare. A començament de la dècada dels setanta vivia al número 150 del carrer Bougeaud de Lió (Arpitània) i portava un negoci de venda de vins a la plaça Brotteaux d'aquesta ciutat. Freqüentava les reunions públiques i participà en els fets insurreccionals del 22 de març de 1871 com a membre de la Comissió Provisional de la Comuna de Lió. Afiliat a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), el 26 de març de 1871 va ser nomenat delegat de la Comissió Executiva proclamada pel poble a la plaça pública de Lió. Quan la desfeta de la Comuna es refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i entre juliol i octubre de 1871 formà part de la Secció Central de Ginebra de l'AIT, de tendència marxista, amb Gustave Lefrançais, Benoît Malon i Charles Ostyn. El 2 de setembre de 1871 va ser condemnat en rebel·lia per un consell de guerra francès a la deportació en recinte fortificat. El 23 de novembre de 1871, en una assemblea general de les seccions ginebrines de l'AIT, es discutí el que havia passat a la Conferència de Londres (Anglaterra), de tendència marxista i, amb Benoît Malon, Charles Ostyn i Gustave Lefrançais, atacaren vigorosament les resolucions d'aquesta conferència i s'oposaren a la seva adopció; la discussió fou tant acalorada que s'hagué de convocar una nova sessió el 2 de desembre d'aquell any, on es produí l'escissió internacionalista. Després d'aquests fets, formà part de la Federació del Jura de l'AIT, de tendència bakuninista, i amb altres companys (Charles Alerini, Paul Brousse, Jules Montels i Jean-Louis Pindy) representà diverses seccions franceses en el VI Congrés de l'AIT (antiautoritari) que se celebrà entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 a Ginebra. En aquest congrés reivindicà una AIT reservada als obrers manuals. El 27 de gener de 1875, a Ginebra, fou un dels 54 signataris del manifest Au citoyen Garibaldi, adreçat als«proscrits de la Comuna». En 1876 pertanyia, amb François Dumartheray, Jean Dumay i Jean-Claude Lauprêtre, a la secció«L'Avenir» de la Federació del Jura de Ginebra, primera secció que propagà el comunisme anarquista. En aquest mateix any publicà dos pamflets de propaganda anarquista que s'editaren a Ginebra: Aux trevailleurs manuels de Lyon i Encore un soufflet. Aux lyonnais–també per aquesta època publicà el pamflet Fais ce que veux. El 26 d'abril de 1879 va ser amnistiat per la República francesa, però rebutjà aquesta gràcia i decidí no retornar a França. El 18 de març de 1881 prengué la paraula, amb Piotr Kropotkin i altres, en un míting que se celebrà a Ginebra per commemorar la Comuna i celebrar l'execució del tsar Alexandre II. En aquesta època mantingué una estreta correspondència amb Jean Grave, Jacques Gross, Georges Herzig i Élisée Reclus. En 1885 va ser investigat, amb molts altres militants, per les autoritats suïsses per les seves activitats anarquistes. En aquesta època freqüentava la redacció del periòdic Le Révolté i l'«Imprimerie Jurassienne», i era membre de la Secció de Propaganda, amb François Dumartheray Jean Grave i Georges Herzig. El 16 de juliol de 1889, a resultes d'una intervenció tumultuosa en una assemblea de desertors franceses, va ser expulsat, amb Toussaint Bordat, Ferdinant Niquet i Authelme Philippot, del Cantó de Ginebra. S'instal·là primer a Lió i després a París, on milità en el moviment anarquista. Vivia a la parisenca plaça del Trocadéro i regentava un magatzem de bicicletes, que en 1892 va ser destruït pel foc. Després treballà uns mesos a la fàbrica dirigida per Paul Reclus a Varangéville (Lorena, França). En 1894, després de l'establiment de les repressives «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), va ser inclòs en el registre de la policia ferroviària de fronteres francesa. A partir del 15 de febrer de 1899 impartí cursos setmanals de mecànica a l'Escola Llibertària, que tenia la seu a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París. El 15 de març de 1904, en la inauguració dels locals de la Unió Obrera del Moble, al número 4 del passatge Davy de París, va fer la conferència «Le mouvement communaliste de 1871, les causes de sa défaite». En 1907 viva al número 39 del bulevard Ney de París. Antoine Perrare va morir, asmàtic, el 5 de març de 1912 a Niça (País Niçard, Provença, Occitània).

Antoine Perrare (1841-1912)

***

Jeanne Humbert

Jeanne Humbert

- Jeanne Humbert: El 24 de gener de 1890 neix a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània) la pacifista, neomaltusiana, naturista i militant anarquista Henriette Jeanne Rigaudin, més coneguda com Jeanne Humbert, amb el llinatge de son marit. Nascuda en una família petitburgesa, va ser educada a Tours pel teixidor anarquista Auguste Delalé, company de sa mare. Quan aquest va ser acomiadat de la feina per les seves activitats militants, van marxar a París, on van ser ajudats per Alfred Fromentin, conegut com L'anarquista milionari. En 1908 entrarà a formar part de la Lliga per a la Regeneració Humana (LRH) del militant llibertari i neomaltusià Eugène Humbert, amb qui tindrà una filla el 17 setembre de 1915 i es casarà en 1924. En l'LRH va començar a realitzar tasques de secretariat, gracies a les lliçons de mecanografia que havia après de Miguel Almereyda i havia esdevingut la padrina laica de son fill, el futur cineasta Jean Vigo. Durant la Gran Guerra marxarà a Barcelona (Catalunya) per trobar-se amb son company que s'hi havia exiliat per antimilitarista i hi restaran fins a l'armistici. Va ser pionera de la lluita per la contracepció i va col·laborar en Génération Consciente i en La Grande Réforme, periòdics fundats per Eugène Humbert, i per això va haver de patir la repressió sorgida arran de la llei de 1920 que prohibia els mitjans contraceptius i la propaganda antinatalista. El 27 d'octubre de 1921 va ser condemnada amb son company a dos anys de presó, que va purgar a Saint-Lazare i a Fresnes, i a 3.000 francs de multa. Quan va sortir, el 30 de juliol de 1922, va ser condemnada de bell nou a dos anys de presidi per «complicitat en avortament». La parella va participar en la creació de la secció francesa de la Lliga Mundial de la Reforma Sexual. Entre 1932 i la declaració de guerra va ser membre de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), fundada per Victor Méric. En aquesta època va col·laborar en les revistes Controverse i Lucifer, editada per Aristide Lapeyre. Va ser autora de nombrosos articles de l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Va recórrer totes les regions franceses per realitzar més de cent conferències a favor del control de natalitat i del pacifisme. Durant una conferència de la LICP a Vire (Normandia) va citar la frase de Victor Margueritte del seu llibre La patrie humaine (1931): «I d'antuvi les dones no han de tenir més infants mentre que les pàtries tinguin el dret d'assassinar-los», fet que li va implicar una nova condemna, el 18 de juliol de 1934, de tres mesos de presó i 100 francs de multa; però no va ser empresonada arran de les protestes de nombrosos amics escriptors i intel·lectuals. Durant la guerra es va refugiar a casa de sa filla Claure a Lisieux, on Eugène Humbert serà detingut i empresonat abans de morir sota un bombardeig a Amiens el 25 de juny de 1944. Després de la guerra va reprendre la publicació de La Grande Réforme (1946-1949), amb Henri Brisemur com a gerent, però va haver de deixar de editar-la per manca de fons. Entre 1950 i 1960 va ser membre de «La Ruche cultural i llibertària», que agrupava al voltant de May Picqueray artistes, oradors i cantautors llibertaris --el desembre de 1968 va ser-ne elegida membre de la direcció. A partir de 1974 ajudarà May Picqueray en la fundació de Le Réfractaire, del qual no va poder assumir la direcció ja que estava privada dels drets cívics arran de les seves condemnes. En aquesta època va col·laborar en diverses revistes llibertàries (La Rue, Le Monde Libertaire, etc.). En 1981 el realitzador Bernard Baissat va realitzar un documental, Écoutez Jeanne Humbert, on aquesta explica sa vida. A més de la premsa citada, va col·laborar en Cahiers du socialisme libertaire, Ce Qu'il Faut Dire, Contre-Courant,Défense de l'Homme, L'Homme et la vie, Liberté,Les Nuvelles Pacifistes, Pensée et Action, Le Barrage, etc. Entre les seves obres podem destacar En pleine vie. Roman précurseur (1931), Le pourrissoir (Saint-Lazare). Choses vues, entendues et vécues (1932), Sous la cagoule. A Fresnes, prison modèle (1933), Contre la guerre qui vient (1933), Eugène Humbert: la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien (1947), Sébastien Faure: l'homme, l'apôtre, uneépoque (1949), Gabriel Giroud (Georges Hardy): disciple et continuateur de Paul Robin pionner du néo-malthusianisme en France, fondateur de Régénération (1948), Jean Vigo, cinéaste d'avant-garde (1957), Une grande figure: Paul Robin (1837-1912) (1967), Les problemes du couple (1970), Deux grandes figures du moviment pacifiste et néo-malthusien: Eugène Humbert et Sébastien Faure (1970), entre d'altres. Jeanne Humbert va morir l'1 d'agost de 1986 a París (França). L'arxiu d'Eugène i Jeanne Humbert es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1990 Roger-Henri Guerrand i Francis Ronsin, Francis li van dedicar una biografia Le sexe apprivoisé. Jeanne Humbert et la lutte pour le contrôle des naissances.

***

Notícia sobre Manuel Pitarch Llorca apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 23 de febrero de 1961

Notícia sobre Manuel Pitarch Llorca apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 23 de febrero de 1961

- Manuel Pitarch Llorca: El 24 de gener de 1892 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Pitarch Llorca. Sos pares es deien Vicens Pitarch i Josepa Llorca. Treballador en el sector tèxtil, milità en el sindicat del seu ram de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1923 va ser nomenat president del Sindicat del Tèxtil i Fabril de Barcelona quan la tendència comunista del sindicat restà minoritària. El 26 de juliol de 1927 va ser elegit vocal obrer del Comitè Paritari Circumstancial de l'Art Tèxtil del Pla de Barcelona. Després de la Guerra Civil s'exilià a França i a partir d'Alliberament va ser membre de la Federació Local de la CNT de La Bastida Roairós (Llenguadoc, Occitània). En 1945 fou delegat d'aquesta federació en el Ple de la II Regional confederal celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Apassionat per la història de la CNT, col·laborà amb la historiadora Renée Lamberet en el seus estudis. Greument malat, en 1964 se li va declarar invàlid i cinc anys després fou ingressat en un sanatori. Manuel Pitarch Llorca va morir el 10 d'abril de 1972 a l'Hospital Saint-Jacques de Masamet (Llenguadoc, Occitània). La interessant correspondència creuada entre Manuel Pitarch i Renée Lamberet es troba dipositada a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París.

***

Feliciano Benito Anaya

Feliciano Benito Anaya

- Feliciano Benito Anaya: El 24 de gener de 1894 neix a Tabladillo (Segovia, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Feliciano Benito Anaya. Sos pares es deien Eugenio Benito i María Anaya. Fuster de professió, s'instal·là a Madrid, on va ser un dels militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) més destacats. Formà part dels grups anarquistes «Los Iguales» (Pedro Merino, Mauro Bajatierra, Moisés López, etc.) i, durant els anys vint, «Los Libertos» (Celedonio Pérez, Melchor Rodríguez, Francesc Tortosa, Francisco Trigo, Salvador Canorea, Manuel López, Santiago Canales, Luis Jiménez, Avelino González Mallada, José Barrios, Guerra, etc.) de la FAI, que actuava a l'Ateneu de Divulgació Social --del qual era membre de la Junta Directiva amb el càrrec de comptador-- i que no era partidari de l'«acció directa» i reivindicava l'«anarcohumanisme» i l'«anarcopacifisme». L'agost de 1922 va ser detingut, amb Alfredo Moreno Martín, Modesto Magro García i Ángel Díaz, membres del Comitè de Ram de la Fusta, acusat d'haver preparat un atemptat contra Félix Graupera Lleonart, president de la Federació Patronal Espanyola, i contra el patró Vicente Pérez Martín. L'1 de setembre de 1923 va ser detingut, amb Manuel González Marín, acusat de l'atracament a mà armada a Villaverde del caixer de la «Companyia Bilbaïna de Construccions Euskalduna», empresa en la qual havia fet feina; considerat per la policia com a un «anarquista individualista i teòric», va ser tancat a les presons madrilenyes de la Model i de Getafe. Per aquest delicte va ser jutjat el 26 de novembre de 1925. El març de 1930 va ser un dels signants, amb un gran nombre de militants d'esquerres de totes les tendències, del«Manifest a la joventut espanyola» contra la monarquia i el militarisme. El 10 d'agost de 1930 fou un dels oradors, amb Melchor Rodríguez García, Luis Caballero Montalbán i José Olalla García, del Míting Pro Amnistia celebrat al Teatre Fuencarral de Madrid, i una setmana després, el 17 d'agost, representant a la Societat de Fusters del Formigó, amb Melchor Rodríguez (Societat de Constructors de Carruatges), Mateo López (Federació Tabaquera), Juan Gallego Crespo i Antonio Paulet participà en un míting pro amnistia al Centre de la Federació Tabaquera. El 13 de setembre de 1930 participà, amb Luis Zulillaga i Olalde, Miguel González Inestal, José Antonio Balbontin i José Martínez Pastor en un míting contra la dictadura celebrat a l'Ateneu de Divulgació Social. El 4 de novembre de 1930, amb Pedro Correa, Vicente García Muisa i José Olalla, participà en el míting de presentació de la Societat de Paletes «El Avance» celebrat al Cine Victoria del barri madrileny de Tetuán. El 24 de maig de 1931 participà en el míting organitzat per la Federació Local de SindicatsÚnics de Madrid al Teatre Fuencarral contra la campanya de descrèdit i confusionisme portada a terme per desprestigiar la CNT, i on intervingueren també NicasioÁlvarez de Sotomayor, Pedro Palomín, Mora, Miguel González i Gallego Crespo. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 assistí a Madrid al III Congrés de la CNT com a delegat del Sindicat de Fusters d'aquesta ciutat. En aquesta època era membre del grup anarquista «Los Intransigentes» (Cipriano Mera, etc.). El 14 de setembre de 1931 parlà en el míting d'orientació sindical celebrat als locals de la Federació de Sindicats Únics de Madrid i on també intervingueren Miguel González, Anselmo Sánchez, Gregorio Antón i Pablo María Yusti. En 1932 va ser nomenat administrador del periòdic CNT. Amb Cipriano Mera, Teodoro Mora i Miguel González Inestal, va ser un dels principals defensors de l'exclusió dels bolxevics del Sindicat de la Construcció de Madrid. En 1933 va fer un míting a Navalmoral i l'any següent presidí un acte públic a Madrid. Arran de la insurrecció d'octubre de 1934 va ser empresonat. En 1934 publicà Cómo traicionaron los socialistas el movimiento revolucionario de diciembre. Durant els anys republicans va ser redactor de la publicació clandestina Revolución Social. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT celebrat a Saragossa. Quan esclatà la guerra, comandà una columna de la CNT-FAI que portà el seu nom, que després d'alliberar Alcalá de Henares el 20 de juliol, continuà la seva marxa cap a Guadalajara, on participà en la derrota dels aixecats feixistes. Aquesta columna es traslladà als límits de la província per intentar ocupar posicions per a frenar l'avanç de les tropes del general Emilio Mola des d'Aranda del Duero i Sòria. També lluità amb la Columna Mera en la defensa de Madrid. El desembre de 1936 comandà el Batalló Sigüenza, en el qual va romandre arran de la militarització. Després passà a ser inspector de Milícies de l'Exèrcit Republicà i més tard comissari en cap del IV Cos de l'Exèrcit, establert a Guadalajara, fins al final de la guerra. El febrer de 1937 assistí en representació de les Milícies del Centre al Ple de Columnes celebrat a València. Trobem articles seus en Castilla Libre, Construcción,Solidaridad Obrera, ¡Rebeldía!,La Tierra, etc. Amb el triomf feixista va ser detingut, processat, entre altres acusacions, com a responsable de la Txeca de les Ursulines de Guadalajara, i condemnat a mort. Feliciano Benito Anaya va ser afusellat el 26 d'octubre de 1940 al cementiri de Guadalajara (Castella, Espanya). 

Feliciano Benito Anaya (1894-1940)

***

Foto policíaca de Juan Cazorla Pedrero

Foto policíaca de Juan Cazorla Pedrero

- Juan Cazorla Pedrero: El 24 de gener de 1920 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'activista anarquista i anarcosindicalista Juan Cazorla Pedrero, conegut en la guerrilla llibertària com Tom Mix. Establert a Catalunya, fou militant de les Joventuts Llibertàries de La Torrasa (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, Catalunya). Arran de l'aixecament feixista, combaté en la Columna Roja i Negra. Després dels Fets de Maig de 1937 fou empresonat a la Model de Barcelona i als Omells de na Gaia. En acabar la guerra s'exilià a França. Detingut pels alemanys, fou tancat al camp de concentració de Mauthausen. Amb l'Alliberament entrà a formar part de la guerrilla antifranquista llibertària. En 1945 tornà a la Península i s'encarregà de la secretaria de Defensa del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Interior i de les Joventuts Llibertàries. Al seu domicili del Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat va mantenir en funcionament la impremta clandestina de Tierra y Libertad. L'agost de 1945 desplegà tres banderes de la FAI per terrasses de La Torrassa. El 31 de maig de 1947 participà en un assalt a Granollers amb Ramón González Sanmartí (El nano de Granollers). El juliol d'aquell any s'integrarà en el Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El novembre de 1947 entrà a la Península amb el grup d'acció de Face (José Lluís Facerías, Ramón González Sanmartí, Francisco Ballester Orovitg, Celedonio García Casino i Domingo Ibars Juanias) i intervingué en un atracament a Barcelona el mes següent. El 13 de maig de 1948 fou ferit al ventre en un tiroteig al cantó dels carrers Tallers i Valldonzella de Barcelona en un parany policíac, en el qual Raul Carballeira Lacunza també pogué fugir, però no Ramón González Sanmartí, que resultà mort. Guarit pel doctor Josep Pujol Grua, el 10 de juny de 1948 participà en un altre atracament. El 15 d'agost d'aquell any aconseguí passà la frontera cap a França amb un grup guiat per Francisco Denis Díez (Català). El setembre de 1948 formà part del Comitè de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tolosa de Llenguadoc. En 1951 fou membre de la Comissió de Relacions de la FAI, encapçalada per José Borrás Cascarosa. En 1961 fou expulsat de França i marxà a Caracas (Veneçuela), on formà un grup de la FAI amb Pablo Benaiges i Francisco Portela. En aquesta època col·laborà en la premsa llibertària, moltes vegades fent servir el pseudònim Isidro Maltrana (personatge de La Horda de Blasco Ibáñez) i ocupà la secretaria de Propaganda de la CNT. Amb la mort del dictador Franco, viatjà a la Península en diverses ocasions. Malgrat les dificultats econòmiques que passà durant els seus darrers anys, es negà a rebre l'ajuda governamental espanyola que li corresponia. Trobem col·laboracions seves en Cenit, CNT,Ekintza Zuzena, Espoir,Ideas, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Juan Cazorla Pedrero va morir el 27 de novembre de 2005 a Barquisimeto (Lara, Veneçuela). Documents seus entre els anys 1952 i 1954 es troben dipositats al«Fons Josep Ester Borràs» de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Shusui Kotoku

Shusui Kotoku

- Shusui Kotoku:El 24 de gener de 1911 és executat a Tokio (Japó) Shusui Denjiro Kotoku, una de les figures més destacades de l'anarquisme japonès. Havia nascut el 22 de setembre de 1871 a Nakamura (Shikoku, Japó). Fill d'un apotecari, va estudiar medicina. D'antuvi deixeble del rousseaunià japonès Tsomin Nakae, evolucionarà després vers el socialisme i l'anarquisme. En 1901, ja periodista del diari Yorozu Chôhô (Notícies de tots els matins) i escriptor, va publicar el seu primer llibre L'imperialisme, monstre del segle XX, i dos anys més tard L'essència del socialisme. Amb el periodista Toshihito Sakai va fer costat el Partit Socialdemòcrata Japonès, van traduir El Manifest Comunista, de Marx, i van crear el setmanari Heimin Shimbun (La Plebs), que va ser prohibit arran dels seus articles contra la guerra russojaponesa i l'ocupació de Corea. En 1905 va ser empresonat durant cinc mesos per propaganda subversiva i serà a la presó on descobrirà l'anarquisme llegint Camps, fàbriques i tallers, de Kropotkin. Alliberat, va marxar als Estats Units, el novembre de 1905, on prendrà contacte amb grups anarquistes californians, es va afiliar a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i podrà llegir la literatura anarcocomunista que no era accessible al seu país. De tornada al Japó, li van realitzar un míting de benvinguda el 28 de juny de 1906, on va exposar tot el que havia après als Estats Units (antiparlamentarisme, vaga general, anarcosindicalisme wobbly, etc.); i va decidir reeditar el periòdic Heimin Shimbun, ara amb caràcter llibertari. El febrer de 1907 va declarar en un article publicat en Heimin Shimbun ser partidari de l'acció directa i contrari al parlamentarisme i a l'emperador. Malgrat la forta repressió, va ser molt actiu en la propaganda i quan va ser novament prohibit Heimin Shimbun, va crear una nova revista,Yaradsu Chohu (Acció Directa), i va lluitar per la creació de sindicats mitjançant gires propagandístiques. Però en 1908 la repressió es va intensificar encara més i nombrosos anarquistes van ser empresonats. Kotoku va continuar escrivint assaigs on denunciava el militarisme i on es demostrava la inexistència de Jesucrist. El març 1909 va traduir La conquesta del pa, de Kropotkin, al japonès (Pan no ryakushu), editant-se clandestinament mil còpies que van ser distribuïdes entre estudiants i treballadors. Va ser un autor força prolífic i la recopilació dels seus articles van necessitar nombrosos volums. En 1910 quatre anarquistes van ser detinguts després de descobrir-se un equip de fabricació de bombes. Aquesta era la oportunitat que el govern estava esperant per acabar amb el gran desenvolupament que estava agafant el moviment llibertari. Centenars de militants van ser posats sota custòdia policíaca. Kotoku va ser detingut l'agost quan intentava embarcar per anar a Europa al Congrés Socialista Internacional de Copenhaguen. Finalment 26 anarquistes, entre ells quatre monjos budistes anarquistes, van ser portats a judici sota el pretext d'un complot per assassinar l'emperador i sa família Meiji. Tots, llevat de dos, van ser sentenciats a mor per traïció el 18 de gener de 1911 en un procés sumaríssim anomenat«Judici de la Gran Traïció» (Taigyaku Jiken); 12 van veure commutades les seves sentències per cadena perpètua, i 12, entre ells Kotoku i sa companya Suga Kanno, van ser executats --també va ser ajusticiat Gudo Uitxiyama, sacerdot zen llibertari que havia muntat darrera l'estàtua de Buda una impremta anarquista al seu temple budista. Shusui Kotoku va ser penjat el 24 de gener de 1911 a Tokio, juntament als altres 11 companys, i Suga Kanno va ser penjada l'endemà, no per cap privilegi, sinó perquè es va fer tard el dia anterior. Després d'aquestes morts, moltíssims militants llibertaris van haver d'exiliar-se i els que van quedar van patir la presó; va ser la destrucció no només de l'anarquisme sinó de tota la dissidència. Kotoku va ser enterrat al seu poble natal de Nakamura on la seva tomba es venerada amb devoció gairebé religiosa.

***

Kim Jwa-Jin

Kim Jwa-Jin

- Kim Jwa-Jin: El 24 de gener de 1930 és assassinat a Shinmin (Manxúria) el destacat guerriller anarquista Kim Jwa-Jin, més conegut com Baekya o«El Makhno coreà». Havia nascut el 16 de desembre de 1889 a Hongseong (Chungcheong, Corea) en una família benestant; son pare fou Kim Kyeong-Gyu. Quan tenia 15 anys, va vendre la seva casa, amb més de 80 habitacions, on sa família havia viscut de generació en generació, i es va mudar a una de més petita. Tres anys després, alliberà 50 famílies esclaves i públicament cremà els registres d'esclavatge, alhora que proporcionà a cada família prou terra per viure; aquest fou el primer acte d'emancipació d'esclaus a la Corea contemporània. També obrí l'Escola de Homyeong, dedicada a fomentar les ciències modernes entre les classes populars, i creà la «Fundació Giho Heunghakhoe», que becava joves de les zones rurals per a fer estudis a Seül. Cap al 1909, amb Yi Chang Bong, fundà un orfenat a Seül. A més d'això creà diverses empreses que funcionaven en règim cooperativista i dirigí un diari a Hongseong. Ben aviat començà la seva lluita contra l'imperialisme japonès i en 1919 concebí l'Exèrcit del Nord per aconseguir la independència de Corea, ocupada per les tropes nipones. El 21 d'octubre de 1920, ja amb el grau de general, va parar una emboscada a Chingshanli (Sibèria), amb el suport d'altre general dels exèrcits independentistes Hong Beom-Do, a un regiment de 3.000 soldats japonesos encapçalats pel comandant Kano, causant 1.200 baixes mortals a l'exèrcit invasor, incloent Kano, i centenars de ferits. Poc després Kim portarà els seus exèrcits a la victòria en la cabdal batalla de Cheongsanni (Manxúria). Amb aquest triomf, fou nomenat president del Comitè Executiu coreà i intentà unificar tots els grups del moviment independentista a Manxúria, on vivien més de dos milions d'immigrants coreans. Quan la Federació Anarquista Comunista de Corea (FACC) fundà una comunitat rebel independent a la província de Shinmin, a la Manxúria ocupada pel Japó en 1929, sota l'administració de l'Associació Popular de Corea, fou nomenat cap de les seves forces armades i encarregat de dirigir la guerrilla contra les tropes nipones. La comuna llibertària de Shinmin s'estructurà de manera descentralitzada i federal, constituint-se en tres tipus de consells (municipals, de districte i regionals) i funcionant de manera cooperativa per fer front a les necessitats vitals (agricultura, educació, finances, etc.). Encara que les tropes japoneses estaven millor armades, Kim defensà ambèxit la comuna llibertària de Shinmin i amb el suport d'altres grups del nord-est d'Àsia pogué resistir els ocupants. La figura de Baekya passà a ser llegendària a Manxúria i a Corea del Nord. Kim Jwa-Jin va ser assassinat el 24 de gener de 1930 a Shinmin (Manxúria), quan reparava un molí d'arròs que la FACC hi havia construït. Malgrat que el criminal material del seu assassinat, un militant de les Joventuts del Partit Comunista de Corea (PCC), mai no fou trobat, l'instigador directe del crim fou detingut i executat. Després de l'assassinat de Baekya, el moviment anarquista a Manxúria i a Corea fou objecte d'una repressió en massa. Japó envià exèrcits per atacar la comuna llibertària de Shinming des del sud, alhora que els estalinistes soviètics i xinesos, anteriorment aliats dels anarquistes, atacaren pel nord. Durant l'estiu de 1932, els anarquistes més destacats de Shinmin van ser assassinats i la guerra des dels dos fronts resultà insostenible. Els llibertaris passaren a la clandestinitat i la comuna llibertària de Shinmin fou anihilada. Kim Jwa-Jim és recordat tant a Corea del Nord com a Corea del Sud com a un dels líders de la independència nacional. En 1991 Hongseong restaurà la seva casa natal i en va fer un museu. Anualment, per l'octubre, se celebra un festival en honor seu.

***

Giustino Bettazzi

Giustino Bettazzi

- Giustino Bettazzi: El 24 de gener de 1944 és afusellat a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giusto Bettazzi, més conegut com Giustino Bettazzi. Havia nascut el 27 de setembre de 1899 a Prato (Toscana, Itàlia), on milità d'antuvi en els cercles socialistes. Visqué a Torí entre 1924 i 1930, data en la qual per raons polítiques passà clandestinament a Marsella (Provença, Occitània). En 1933 retornà a Itàlia i a Prato treballà de drapaire per a l'empresa «Chilleri». En 1943 es traslladà a Torí per a treballar amb son germà Donatello que era fotògraf. A partir de 1944 va fer feina per a un magatzem de draps torinès. Quan l'Ocupació nazi, s'uní a la «Bruno Balzarini», petita brigada de la resistència urbana. El 7 de gener de 1944 va ser detingut arran d'una delació sota l'acusació de «possessió d'armes» recollides en una caserna abandonada des del 8 de setembre de 1943 i tancat a la presó torinesa de Le Nuove.Quan era a la presó, el 22 de gener es produí un atemptat partisà contra l'Albergo Genova, al carrer Sacchi de Torí, on residien nombrosos militars nazis. El 24 de gener de 1944, Giustino Bettazzi, juntament amb altres detinguts anarquistes (Brunone Gambino, Carlo Jori i Maurizio Mosso) i el socialista Aldo Camera, va ser tret de la presó i afusellat com a represàlia al camp de tir del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia). Els cossos dels cinc antifeixistes van ser exposats davant l'Albergo Genova, on actualment una placa recorda aquest crim feixista.

***

Brunone Gambino

Brunone Gambino

- Brunone Gambino: El 24 de gener de 1944 és afusellat a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Brunone Luigi Gambino. Havia nascut el 19 de desembre de 1906 a Torí (Piemont, Itàlia). Es guanyava la vida com a magatzemer. Militant anarquista, durant la II Guerra Mundial entrà a formar part dels primers grups de la resistència antifeixista de Torí. L'1 de gener de 1944 va ser detingut amb altres companys i tancat a la presó torinesa de Le Nuove. El 22 de gener de 1944 l'Alberg Genova, del carrer Sacchi de Torí, ocupat per les tropes alemanyes, patí un atemptat partisà amb quatre bombes de dinamita en el qual moriren tres persones i en represàlia cinc resistents antinazis (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino, Carlo Jori i Maurizio Mosso, militants anarquistes; i Aldo Camera, militant socialista) van ser condemnats a mort per l'exèrcit d'ocupació nazi. Brunone Gambino va ser afusellat, juntament amb els altres quatre companys, el 24 de gener de 1944 al camp de tir del Sacrario del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia) i el seu cos exposat al lloc de l'atemptat.

***

Carlo Jori

Carlo Jori

- Carlo Jori: El 24 de gener de 1944 és afusellat a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Carlo Jori, conegut com Mimmo. Havia nascut el 25 de març de 1909 a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia). S'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà com a mecànic. En 1937 va ser detingut per repartir propaganda antifeixista, jutjat, va ser condemnat i confinat a Calàbria. En 1941 va ser alliberat i després de l'Armistici entre Itàlia i les forces armades aliades (8 de setembre de 1943) entrà, a partir d'octubre, a formar part de la resistència enquadrat, sota el nom de batalla de Mimmo, en la 21 Brigada de l'«Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana) que actuava a la zona piamontesa de Vanchiglia. El 9 de gener de 1944 va ser detingut per un grup de l'Ufficio Politico Investigativo (UPI, Oficina d'Investigació Política) després d'haver trobar armes durant l'escorcoll del seu apartament al carrer Artisti de Torí. Interrogat i torturat a la Casa Littoria, va ser jutjat per un tribunal feixista i condemnat a mort tot el mateix dia. Quan era a la presó, el 22 de gener es produí un atemptat partisà contra l'Albergo Genova, al carrer Sacchi de Torí, on residien nombrosos militars nazis. El 24 de gener de 1944, Carlo Jori, juntament amb altres detinguts anarquistes (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino i Maurizio Mosso) i el socialista Aldo Camera, va ser tret de la presó i afusellat com a represàlia al camp de tir del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia). Els cossos dels cinc antifeixistes van ser exposats davant l'Albergo Genova, on actualment una placa recorda aquest crim feixista. La carta d'adéu que Jori dirigí a sa mare, forma part del llibre Ultime lettere di condannati a morte e di deportati della Resistenza (1943-1945) (2005).

***

Maurizio Mosso

Maurizio Mosso

- Maurizio Mosso: El 24 de gener de 1944 és afusellat a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Maurizio Mosso. Havia nascut el 25 de setembre de 1898 a Grazzano Badoglio (Piemont, Itàlia) l'anarquista Maurizio Giuseppe Mosso. D'antuvi, es guanyà la vida com a guixaire i, després, treballà d'ajustador mecànic. L'octubre de 1904 es trasllada amb sa família a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà de drapaire. Sota el nom de Marco, actuà en els primers grups de treballadors anarquistes de la resistència que actuaren a la zona Cit Turin de Torí. Detingut, el 4 de gener de 1944 fou empresonat. Quan era a la presó, el 22 de gener es produí un atemptat partisà contra l'Albergo Genova, al carrer Sacchi de Torí, on residien nombrosos militars nazis. El 24 de gener de 1944, Maurizio Mosso, juntament amb altres detinguts anarquistes (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino i Carlo Jori) i el socialista Aldo Camera, va ser tret de la presó i afusellat com a represàlia al camp de tir del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia). Els cossos dels cinc antifeixistes van ser exposats davant l'Albergo Genova, on actualment una placa recorda aquest crim feixista.

***

Necrològica de Miguel Nebra Lisbona apareguda en el periòdic parisenc "CNT" del 5 de març de 1950

Necrològica de Miguel Nebra Lisbona apareguda en el periòdic parisenc CNT del 5 de març de 1950

- Miguel Nebra Lisbona: El 24 de gener de 1950 mor a Lo Mont (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Miguel Nebra Lisbona. Havia nascut el 22 d'agost de 1894 a Oliete (Terol, Aragó, Espanya). A finals de la dècada dels deu s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1920 emigrà a Barcelona (Catalunya) i entrà a formar part del la Secció de Neteja i Regs del Sindicat de Serveis Públics de la CNT. El juliol de 1936 lluità als carrers de Barcelona contra l'aixecament feixista. Quan el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Lo Mont.

---

Continua...

---

Escriu-nos

No avançam. Ple ordinari de gener

0
0

 Aquest dijous 26 hi ha ple ordinari a les 20 h a la Sala Consistorial. Hi podeu assistir de públic o seguir-ho en directe per Ràdio Pollença, al 107.9FM a www.radiopollença.net. Al nostre perfil de facebook  us informarem del desenvolupament del ple


A aquest ple no presentam moció, tenim pendent de resposta per part de l'equip de govern 25 preguntes del darrer ple ordinari de novembre més 20 preguntes que hem registrat a aquest ple. Teníem la intenció de presentar l'aprovació inicial del reglament de participació ciutadana a aquest ple però la ineptitud de l'equip de govern de Junts Avançam i Unió Mollera Pollencina, que no ens va presentar fins ahir dilluns una nota de la Secretària amb objeccions al reglament. Finalment hem proposat fer una reunió de tots els grups per analitzar la nota de la Secretària i dur el reglament al ple de febrer.


Per altra part iniciam l'any amb nous reconeixements d'extrajudicials i dació de comptes de factures irregulars. Passa la legislatura i segueixen sense avançar en la regularització de contractes. Es va fer una Junta de portaveus al mes de maig, i es va fer un calendari de contractacions que l'equip de govern es va comprometre a complir i que no ha fet.

1-Reconeixement extrajudicial

Primer ple i primer reconeixement d'extrajudicials. Factures per valor de poc més de 27.000 euros. N'hi ha algunes que tenen objecció per part de l'interventor i altres no. El tema és que són feines del 2016 que han presentat o conformat factura a 2017.

2- Dació de compte

Primer ple i primera dació de comptes de factures irregulars per valor de més de mig milió d'euros . Una de les poques coses positives de la Llei de Sostenibilitat Pressupostària de l'any 2013 (més coneguda com a Llei Montoro) és l'obligació que tenen els que governen de donar compte al Ple de les factures a les quals l'Interventor hi ha posat alguna objecció normalment relacionada amb algun incompliment de la llei de contractes o de les bases d'execució del pressupost municipal. Una obligació que ha facilitat la labor de control de l'oposició però que no ha suposat que l'equip de govern hagi estat capaç de regularitzar alguna d'aquestes contractacions.No es vota

3- Informació sobre l'execució pressupostària.

Podem dir que en referència a la majoria de les nostres propostes que es van aprovar al pressupost del 2016 no s'han realitzat, redacció d'un projecte de recorregut arqueològic, excavacions al Pedret de Bóquer, promoció del producte local, Pla de recuperació de Cala Sant Vicenç, Pla d'Accessibilitat i eliminació de barreres arquitectòniques, millora del catàleg de camins, conscienciació i mitjans alternatius als herbicides, obertura de passos a la via de circumval·lació, inventari de béns, impuls de la participació ciutadana, pla per la igualtat de gènere, foment de l'economia social, estudi de la situació de l'habitatge.

4- Aprovació de les bases per subvencions a empreses per utilitzar el català.

Bàsicament han ampliat el màxim a percebre per cada empresa, ja que no executaven tota la partida mai. Enguany han donat uns 800 euros, és a dir tan sols 5 o 6 empreses han demanat i rebut la subvenció.

5- Adhesió al protocol de col·laboració entre Forces o Cossos de seguretat de l'estat i la policia local per a la protecció de les víctimes de violència domèstica de gènere.

Es tracta que la policia local pugui tenir accés a la base de dades de la Guàrdia Civil.

6- Reconeixement de la compatibilitat d'un professor de l'escola de música per poder fer feina al conservatori.

7- Mocions d'urgència.

II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT

1.- Informació de Batlia.

2.- Dació de compte de resolucions de Batlia.

3.- Precs i preguntes.

Com hen dit encar han de contestar als precs i preguntes de l'anterior ple ordinari de novembre

 

 

 

 


EXCURSIÓ DIUMENGE 29 GENER -

0
0

 

 

Bones a tots!

Aquest diumenge, si no plou i Déu ho vol, anirem d'excursió a les Ermites Velles de Valldemossa.

TÍTOL DE L'EXCURSIÓ (Adults) : Les ermites velles de Valldemossa i els miradors de l'Arxiduc.
TEMPS EFECTIU DE CAMINAR: Al voltant de cinc hores.
GRAU DE DIFICULTAT: Mig

En principi, la ruta seria:
Aparcament mado Pilla-Ermites i miradors - coll de Son Gallard-mirador de ses puntes-pla des pouet-coll de Son Gallard-ca mado Pilla


El punt de trobada per fer cotxades serà l'Estació de Tren de Manacor , a les 08.00 h (per qui vulgui fer es cafè , ens veim a Sa Sínia, just allà mateix a s'Alamera )

Si voleu venir, es prega enviar un mail a 

 tramuntanya@gmail.com 

 

 

I la lum torna a pujar

0
0

La llum torna a pujar per enèsima vegada,això és increible per que l'electricitat no és un luxe del que pots prescindir,és ben necessaria però cada vegada més famílies es troben que no poden pagar la factura,fins i tot una dona major va morir per culpa d'un espelma ja que l'havien tallat el corrent.

Aquestes pujades deuen ser per que els polítics que són als consells d'administració de les elèctriques cobrin encara més,ja está bé de portes giratories.S'ha de cercar una solució per qué no hi hagin noves pujades,tenim una de les factures d'electricitat més cares d'Europa i un dels salalaris més baixos de la UE i ningú diu res,tothom calladet mestres el poble és qui pateix,o es fa una vaga o una manifestació multitudinaria per què les elèctriques posin preus raonables

 o ens seguiràn prenent el pèl.

 

[25/01] Atemptat contra Larroca - Míting a Melilla - Atemptat contra Varela - Míting per Sacco i Vanzetti - Roger - Cucca - Giannini - Perrone - Bernasconi - Kaneko - Millà - Lissagaray - Saladrigas - Fontán - Ruju - Bilbao

0
0
[25/01] Atemptat contra Larroca - Míting a Melilla - Atemptat contra Varela - Míting per Sacco i Vanzetti - Roger - Cucca - Giannini - Perrone - Bernasconi - Kaneko - Millà - Lissagaray - Saladrigas - Fontán - Ruju - Bilbao

Anarcoefemèrides del 25 de gener

Esdeveniments

Ramon Larroca i Pascual, governador civil de Barcelona

Ramon Larroca i Pascual, governador civil de Barcelona

- Atemptat contra Larroca: El 25 de gener de 1894 a Barcelona (Catalunya) el manobre de 37 anys Ramon Murull atempta contra el governador civil de Barcelona Ramon Larroca i Pascual. Va disparar un tret amb un revòlver, ferint-lo lleument a la galta esquerra, i va ser detingut quan es disposava a efectuar altre dispar. Segons la premsa, l'obrer havia atemptat contra el governador civil en considerar-lo un dels responsables principals de la forta repressió contra els cercles anarquistes i de les tortures infligides als detinguts arran de l'atemptat contra el Gran Teatre del Liceu del 7 de novembre de 1893. No obstant això, Murull va reconèixer que no era anarquista, encara que desitjava, com aquests, l'extermini de l'autoritat; va declarar que amb l'atemptat buscava ocasió perquè el matessin, ja que estava fart de privacions i cansat de viure. Segons la premsa, Murull portava una vida dissoluta, dilapidant diners i dedicant-se al joc, essent conegut com a busca-raons, jugador i buidaampolles; ja en una ocasió havia tractat de suïcidar-se, ferint-se lleument. El més provableés que els mòbils que van impulsar Murull no tinguessin cap relació amb l'anarquisme, sinó que es tractava simplement d'una venjança contra el governador que havia perseguit amb insistència el joc a Barcelona. No era lògic que si els anarquistes s'haguessin decidit a liquidar el governador, fessin servir únicament una mala pistola, quan disposaven d'altes mitjans (bombes i explosius) molt més eficaços. A més de Murull, van ser detinguts com a còmplices de l'atemptat Ramon Felip, Ramon Carné i Baltasar Balleras. En la vista del procés per jurats, que es va celebrar a mitjans de juliol, Murull va ser condemnat a 17 anys de presó, mentre que els altres tres detinguts van ser absolts; però més tard, van ser novament detinguts i un en va morir a causa de les tortures.

***

Notícia sobre el míting apareguda en el diari de Melilla "El Telegrama del Rif" del 25 de gener de 1914

Notícia sobre el míting apareguda en el diari de Melilla El Telegrama del Rif del 25 de gener de 1914

- Míting a Melilla: El 25 de gener de 1914 se celebra el primer míting obrer a la «plaça de sobirania espanyola» de Melilla (Nord d'Àfrica). L'acte, organitzat per la Societat Obrera «La Defensa», se celebrà al Teatre Alfonso XIII de la ciutat. De tendència anarquista, «La Defensa» havia estat fundada el setembre de 1913 per Paulino Díez Martín. En aquellaèpoca Melilla estava sota administració militar i l'Estat espanyol no reconeixia cap dret polític ni social dels vigents a la resta d'Espanya, per això aconseguir el permís per fer el míting per part del comandant general de Melilla Francisco Gómez Jordana va ser tot unèxit dels obrers de la ciutat. El míting va estar presidit per Victoriano Mairena, aleshores president de «La Defensa», i actuaren com a secretaris Pedro Orte i Baldomero Salinas. Hi van prendre la paraula Ángel Merino, que centrà la seva intervenció en la manca de treball, en l'alça dels preus dels articles de primera necessitat i en l'elevat preu dels lloguers dels habitatges. El capità de la Guàrdia Civil Gerardo Alemán assistí al míting com a responsable de l'autoritat per a impedit que es diguessin coses no acceptades i el sabater José Estapé, segon dels oradors del míting, va ser«invitat» a callar-se quan es va sortir del guió. Tancà l'acte Victoriano Mairena, qui atacà els arrendadors i proposà una vaga de llogaters si en dos mesos no s'havien rebaixat les rendes. Finalment s'aprovaren unes conclusions: exigir als propietaris de finques urbanes el sanejament de les mateixes i l'abaratiment dels lloguers; desgravació de duanes i arbitris de materials de construcció procedents de la península com a mitjà de facilitar les edificacions i posar fre als abusos dels propietaris; desgravació o municipalització del mercat, únic mitjà d'abaratir els productes de primera necessita; i concedir als propietaris un termini de dos mesos per a rebaixar els lloguers o en cas contrari declarar la vaga. Al final del míting, al qual assistiren unes 400 persones sense cap incident, es va fer una col·lecta a favor dels familiars dels pescadors perduts en el naufragi de la barca Pepe y sus hermanos.

***

Reconstrucció de l'atemptat de Varela segons la revista argentina "Caras y Caretas" del 3 de feber de 1923

Reconstrucció de l'atemptat de Varela segons la revista argentina Caras y Caretas del 3 de feber de 1923

- Atemptat contra Varela: El 25 de gener de 1923 --algunes fonts citen erròniament el 27 de gener--, al carrer Fitz Roy del barri de Palermo de Buenos Aires (Argentina), el militant anarquista i pacifista tostoià alemany Kurt Gustav Wilckens executa el tinent coronel Héctor Benigno Varela, responsable directe de l'assassinat de 1.500 obrers agrícoles en vaga a Santa Cruz (Patagònia) a finals de 1921, perpetrat pel Regiment 10 de Cavalleria de Línia d'Hússars de Pueyrredón que comandava. A les 7 del matí d'aquell dia, quan Wilckens està a punt de llançar una bomba de mà --que li havia proporcionat Andrés Vázquez Paredes, vinculat amb els grups «expropiadors»-- contra Varela, una nina de 10 anys, María Antonia Palazzo, travessa el carrer i Wilckens frena l'acció i espanta la nina perquè fugi («Alerta el cotxe!»), fet que alerta Varela i obliga Wilckens a tirar la bomba sense protegir-se, resultant ferit en una cama. Varela, amb 12 ferides produïdes per l'explosió, intenta desembeinar el seu sabre i Wilckens li dispara cinc trets amb el seu colt matant el botxí. Entrebancat amb les ferides de la metralla a la cama, l'anarquista intentà arribar a l'avinguda Santa Fe, a pocs metros de l'indret. Els curiosos i veïns no gosaven detenir-lo ja que encara portava el revòlver, fins que dos vigilats (Díaz i Serrano) li apuntaren amb les seves armes reglamentàries. Wilckens les lliurà el colt mentre deia:«He venjat els meus germans.» L'agent Nicasio C. Serrano li arrià uns cops, mentre d'un regiment situat gairebé davant, s'acostaren oficials i soldats amb la intenció de linxar l'anarquista. Un oficial d'escrivania de la policia frenà l'envestida i amb fermesa assenyalà que el detingut era responsabilitat seva. Detingut, Wilckens només va dir: «Jo no sóc necessari en la vida, he complit amb el meu deure, poden matar-me.»

Atemptat contra Varela (25-01-1923)

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Míting per Sacco i Vanzetti: El 25 de gener de 1925 al Paine Memorial Hall, al núm. 9 del carrer Appleton de Boston (Massachusetts, EUA), se celebra un míting multitudinari en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti aleshores condemnats a mort i per demanar un judici d'apel·lació just. Va ser presidit per la feminista Elisabeth Gurley Flynn, de l'American Civil Liberties Union (ACLU, Unió Nord-americana per les Llibertats Civils), i hi van intervenir el sindicalista Joseph James Ettor (Smiling Joe), dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), que parlà en anglès; i el professor i periodista de la publicació llibertària La Notizia Felice Guadagni, del «Comitè de Defensa de Sacco& Vanzetti», que ho va fer en italià.

Anarcoefemèrides

Naixements

Portada de "Le Père Peinard"

Portada de Le Père Peinard

- Émile Roger: El 25 de gener de 1871 neix a les Ardenes (França) el militant anarquista Émile Roger. Va ser membre dels grups anarcocomunistes de Nouzon «Les Deshérités» (1892-1894) i «Les Libertaires de Nouzon», creat en 1897 i instal·lat més tard a la colònia anarquista d'Aiglemont, i on participaran François Malicet, Henry Gualbert, Gustave  Bouillard, Jules Desgrolard, Victor Dubuc, Jules Herbulot, Adonis Roger i Lucien Hulot, entre d'altres. Va ser el distribuïdor, no sense problemes, de Le Père Peinard a Nouzon. En 1905 era militant de«Libre Pensée» i corresponsal del periòdic La Guerre Social, de Gustave Hervé. Entre 1905 i 196 va col·laborar en el periòdic llibertari L'Affamé Ardennais. Al finals dels seus dies va decantar-se cap el sindicalisme i la col·laboració amb els socialistes.Émile Roger va morir el 14 de febrer de 1917.

***

Francesco Cucca en una fotografia enviada al seu amic Attilio Deffenu des de la ciutat tunisiana de Tabarka (juny de 1914)

Francesco Cucca en una fotografia enviada al seu amic Attilio Deffenu des de la ciutat tunisiana de Tabarka (juny de 1914)

- Francesco Cucca: El 25 de gener de 1882 neix a Nuoro (Barbagia, Sardenya) l'escriptor i poeta anarquista Francesco Cucca. Orfe de pare (Salvatore Cucca) i de mare (Caterina Zunnui) de petit, amb nou anys començà a treballar de pastor a Nuoro i a Fonni. En 1896, arran d'una crisi agrària, abandonà la Barbagia i partí cap al poble d'Iglesias, al sud de l'illa, on treballà com a aprenent en una taverna. Més tard entrà a fer feina en una mina d'aquesta localitat, on entrà en contacte amb el pensament anarquista. Mentre, durant les nits estudiava, llegia i es conreava de manera autodidacta. A poc a poc, va anar arreplegant llibres, revistes, periòdics i reculls antològics dels autores de la literatura de la seva època, com ara Salvatore Satta, Giosuè Carducci, Giovanni Pascoli, Gabriele D'Annunzio, Olindo Guerrini (Lorenzo Stecchetti), etc. Després entrà a fer feina en l'empresa«Cignoni & Lumbroso», de Liorna, que importava fusta africana i amb 20 anys va ser enviat a Tunis (Tunísia) com a representant, agent i administrador, on va romandre fins al 1939. Viatjà per les ciutats i pobles magrebins (Marroc, Algèria i Tunísia), coneixen els seus habitants i els seus costums i estudiant les cultures araboberber i islàmica, sense oblidar la lectura i l'aprenentatge de llengües. A Tunísia començà a escriure en prosa i en vers. S'adherí al socialisme revolucionari i a l'anarquisme i sempre mantingué una postura anticlerical, anticolonialista –fou incondicional de Paul Vigné d'Octon– i antiintervencionista. Establí estretes relacions amb nombrosos escriptors (Sebastiano Satta, Attilio Deffenu, Grazia Deledda, Paolo Orano, Giuseppe Lipparini, Mario Puccini, Ezio Bartalini, etc.) i amb els moviments anarquista i socialista de la sevaèpoca. Col·laborà amb el periòdic anarquista i anticolonialista L'Unione di Tunisi, dirigit per Ettore Sottovia, i en diverses publicacions (Il Convegno, Il Nuraghe, Rivista Sarda, etc.). A Tunísia entaulà una estreta amistat amb l'anarquista Niccolò Converti. Sostingué econòmicament la revista Sardegna!, del seu amic Attilio Deffenu. En 1939, arran de l'esclat de la II Guerra Mundial, deixà definitivament l'Àfrica i s'instal·là a Roma, on entrà com a empleat en el Ministeri d'Indústria, i, posteriorment, a Nàpols. La temàtica de la seva literatura se centra en la història de Sardenya, en l'imaginari dels pagesos i pastors, en les tradicions locals, en el món dels bandits sards, en la infància, etc. Entre les seves obres destaquen Poemetto del dolore (sd), I racconti del Gorbino (1909), Veglie beduine (1913 i 1993), Galoppate nell'Islam (1922 i 1993), Muni rosa del Suf (1996, pòstuma), Algeria,Tunisia, Marocco (1998, pòstuma), etc. Francesco Cucca va morir, en la més absoluta pobresa i soledat, el 7 de maig de 1947 a Nàpols (Campània, Itàlia).

***

Aristide Giannini

Aristide Giannini

- Aristide Giannini: El 25 de gener de 1894 neix a Massa (Toscana, Itàlia) el paleta anarquista Aristide Giannini. Sos pares es deien Benedetto Giannini i Assunta Tognarelli. El 5 de febrer de 1916 el prefecte provincial de Massa i Carrara en una carta enviada al Ministeri de l'Interior assenyalava que era membre del Cercle Anarquista «Cafiero» de Capaccola (Toscana, Itàlia). Per qüestions de feina emigrà d'antuvi a França i després a Albània i a primers dels anys vint s'establí a Ligúria. El 27 de gener de 1929 la semblança biogràfica enviada per la Prefectura de La Spezia (Ligúria, Itàlia) indicava que durant el «Bienni Roig» (1919-1920) va participar en totes les manifestacions revolucionàries. El 14 de gener de 1929 va ser denunciat perquè en un lloc públic de San Terenzio (Lerici, Versilia, Ligúria, Itàlia) havia reprès un feixista amb les següents paraules: «Què fas amb aquesta insígnia, avui, que aquest símbol s'està morint de fam?»; acusat d'«ultratge als distintiu del feixisme» (fascio littorio), va ser condemnat a 45 dies de presó. En sortir de la garjola se li va notificar per part de la policia de Sarzana (Ligúria, Itàlia) que no podia retornar a la província de La Spezia. El febrer de 1938 va ser inclòs en el llistat de «terroristes perillosos» de la província de Massa i Carrara. Fins a principis dels anys quaranta va ser vigilat per les autoritats feixistes i en la seva fitxa del Registre Polític Central de la Policia anotava que havia de ser confinat en cas de guerra. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Vincenzo Perrone

Foto policíaca de Vincenzo Perrone

- Vincenzo Perrone: El 25 de gener de 1899 neix a Salern (Campània, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Perrone. Sos pares es deien Leonardo Perrone i Antonietta Padula. El juliol de 1917 va ser enrolat en l'exèrcit italià i, després de participar en diversos combats de la Gran Guerra, va se enviat a Tripolitània per participar en les operacions militars contra les revoltes líbies. El 20 de desembre de 1920 va ser desmobilitzat i entrà a formar part de la secció de Salern dels«Combattenti ed ex Arditi di Guerra» (excombatents). Funcionari dels ferrocarrils estatals, participà en diverses vagues i en 1923 va ser cessat per les seves activitats polítques. Com a sospitós de ser membre del grup antifeixista «Italia Libera» (Itàlia Lliure), el 29 d'abril de 1925 va ser detingut amb un grup de militants comunistes quan intentaven aferrar manifests a favor del Primer de Maig. El juliol de 1925 abandonà Salern amb el militant anarquista Gerardo Landi i s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia), on freqüentà els cercles llibertàries i, sota la influència de Gino Bibbi, esdevingué anarquista. L'agost de 1926 retornà a Salern i a partir d'aquesta data patí nombrosos escorcolls per part de la policia feixista. El 17 de novembre de 1926 va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 15 dies de presó per «portar una navalla». Un cop lliure, va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a diverses colònies penitenciàries (Favignata, Ponça i Lipari). Amb altres companys (Emilio Lussu, Francesco Fausto Nitti i Carlo Rosselli), participà en un projecte d'evasió de l'illa de Lipari. L'agost de 1928 va ser portat davant un Tribunal Especial per «activitats comunistes», però finalment va ser absolt per manca de proves. El 29 de febrer de 1932 va ser alliberat i el novembre de 1933 passà clandestinament a França i després a Suïssa, on a Ginebra establí contacte amb Luigi Bertoni. El març de 1934 marxà cap a Tunísia, on, gràcies als militants anarquistes Luigi Damiani, Antonio Casubolo i Giulio Barresi, obtingué l'autorització per a residir-hi. Treballà com a representant comercial i per aquest motiu realitzà nombrosos viatges a França. El juliol de 1936, quan es trobava a París i esclatà la guerra d'Espanya, amb altres companys (Camillo Berneri, Michelle Centrone, Mario Girotti, Giuseppe Bifolchi, Ernesto Bonomini, etc.), formà part del grup d'anarquistes que, després de passar per Perpinyà, entraren a la Península gràcies al suport de Giuseppe Passoti. Milicià enquadrat en el«Batalló Giacomo Matteotti» de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», partí cap al front d'Aragó per lluitar contra les tropes franquistes. Vincenzo Perrone caigué abatut el 28 d'agost de 1936 durant els combats al Monte Pelado, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i fou enterrat al cementiri de Bizién (Osca, Aragó, Espanya). Giustizia e Libertà, de París; L'Adunata dei Refrattari, de Nova York; L'Avanti, de París; Tunis Socialiste, de Tunis;Il Risveglio Anarchico, de Ginebra; iGuerra di Classe, de Barcelona, entre altres publicacions, li van retre homenatge i recordaren el seu sacrifici. En 1999, pel centenari del seu naixement, Giuseppe Galzerano publicà la biografia Vincenzo Perrone. Vita e lotte, esilio e morte dell'anarchico salernitano volontario della libertà in Spagna.

Vincenzo Perrone (1899-1936)

***

Emilio Bernasconi

Emilio Bernasconi

- Emilio Bernasconi: El 25 de gener de 1901 neix a Vercelli (Piemont, Itàlia) l'anarquista Emilio Bernasconi. Sos pares es deien Antonio Bernasconi i Carlolina Giordano. Quan era adolescent emigrà a Torí (Piemont, Itàlia), on començà a treballar amb son germà qui feia feina en una barberia. Amb gairebé 16 anys participà activament en els motins populars contra l'apujada dels preus i la Gran Guerra que esclataren l'agost de 1917 al Piemont. En 1920 va ser detingut quan es disposava a cometre un atracament a mà armada; jutjat per l'Audiència de Torí, va ser condemnat a 10 anys i vuit mesos de presó, més dos anys de vigilància especial, i a la prohibició perpètua d'exercir càrrecs públics. Portat a la colònia penitenciària de l'illa de Pianosa, el 29 d'abril de 1928 va ser alliberat gràcies a un indult. De bell nou a Torí, s'integrà immediatament en la lluita antifeixista. Difongué activament publicacions anarquistes que l'enviaven des de França exiliats anarquistes, es comprometé en la recaptació dels fons pro víctimes polítiques i en l'organització de l'expatriació clandestina de militants. També s'encarregà de proporcionar informació sobre l'estat d'ànim dels treballadors i de la població en general a Cesare Sobrito, corresponsal a Torí, sota el pseudònim Germinal, del periòdic llibertari Il Risveglio Anarchico de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i de L'Adunata dei Refrattari de Nova York (Nova York, EUA) i estretament lligat a Luigi Bertoni. La rebotiga de la seva barberia, al carrer Saluzzo de Torí, esdevingué un lloc de reunió clandestí del moviment llibertari. L'estiu de 1930 va ser identificat com a el cap del grup anarquista clandestí «Barriera di Nizza» (Michele Candela, Michele Guasco, Vittorio Levis, Eugenio Martinelli, Cesare Sobrito, etc.) i va ser fitxat com a«una de les figures més destacades del moviment anarquista torinès». En la semblança biogràfica enviada al Ministeri de l'Interior, el comissari de Torí el va definir com a «element molt perillós i digne de disposicions especials de penalització, per les seves tenaces conviccions polítiques, per la seva animositat i el nodrit odi que sent contra el règim i per la seva capacitat de cometre accions violentes i impulsives quan l'ocasió sigui favorable». El febrer de 1931 va ser detingut i va ser proposat per la Comissió Provincial per a l'Assignació al Confinament per a una amonestació formalment. Poc mesos més tard, va ser inscrit en la cinquena llista de persones a detenir en determinades circumstàncies. A partir d'aquest moment, sense deixar de banda els seus ideals llibertaris, reduí dràsticament les seves activitats antifeixistes sense, però, abandonar definitivament la militància. El juny de 1942 se li va enviar una petició explícita a Benito Mussolini perquè fos esborrat del registre de persones a detenir en determinades circumstàncies, però aquesta instància va ser rebutjada a causa dels seus antecedents polítics i perquè no havia demostrat amb evidències concretes el seu penediment. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Fumiko Kaneko

Fumiko Kaneko

- Fumiko Kaneko: El 25 de gener de 1902 neix a Yokohama (Kanagawa, Japó) la militant anarquista Fumiko Kaneko. Nascuda en una família molt pobra, on els pares no estaven casats i passaven d'una relació a l'altra, va ser criada a Corea per una tia. En tornar al Japó, va treballar a Tokio de criada i de venedora de diaris i de sabó en pols a domicili. En aquests anys va llegir moltíssim, sobretot temes polítics i socials. A Tokio coneixerà el militant llibertari i antiimperialista coreà Yôl Park, fundador del grup clandestí anarconihilista«Futeisha» (Societat dels Insubmisos o Revoltosos), amb qui compartirà sa vida, el pensament anarquista i els desigs d'alliberament de l'opressió nipona a Corea. Ambdós van fundar la «Societat Negra dels Treballadors». Després del gran terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre de 1923, les autoritats imperials van aprofitar l'avinentesa per desempallegar-se dels revolucionaris i va inventar una pretesa conxorxa encaminada a assassinar l'Emperador. Detinguts i jutjats, Fumiko Kaneko i Yôl Park, amb falses confessions, van ser condemnats a mort el 25 de març de 1926 per alta traïció; però el 5 d'abril les penes van ser commutades, per pressions diplomàtiques, per treballs forçats a perpetuïtat. Quan el director de la presó d'Ichigaya li va lliurar el certificat de la commutació, el va destrossar en bocins davant d'ell. Traslladada a la presó d'Utsunomiya, es va negar a realitzar cap feina i va ser tancada en règim d'aïllament. Després de tres mesos va demanar fer feina al taller de realització de cordes de cànem. Fumiko Kaneko va suïcidar-se l'endemà, el 23 de juliol de 1926 a la presó de dones d'Utsonomiya (Tochigi, Japó), amb una corda que ella mateixa havia elaborat. Després de la seva mort, el germà major de Park va traslladar el cos a Corea, on va ser enterrat al cementiri familiar dels Park a Pallyeong-ni (Mungyeong, Corea). Son company, Yôl Park, restarà empresonat fins a l'octubre de 1945, en acabar la Segona Guerra Mundial. Kaneko va deixar escrites unes memòries sobre la seva estada a la presó i sobre el seu interrogatori, que només van ser publicades després de la guerra del Pacífic i que han estat traduïdes a l'anglès i al francès, on revela les seves idees polítiques (igualitarisme radical, antimilitarisme, antiimperialisme, crítiques al socialisme i al cristianisme, etc.) i feministes (crítica a l'estructura familiar nipona, divorci, etc.). El novembre de 2003 el cos de Kaneko va ser traslladat i enterrat de bell nou al jardí de la casa on va néixer Park a Maseong-myeon (Corea). La televisió pública coreana (Korea Broadcasting System, KBS-TV) va estrenar l'agost de 2006 una pel·lícula documental (Kaneko Fumiko) sobre la seva vida.

***

Carme Millà Tersol davant la sala «Selecciones Jaimes» (Barcelona, maig 1959)

Carme Millà Tersol davant la sala «Selecciones Jaimes» (Barcelona, maig 1959)

- Carme Millà Tersol: El 25 de gener de 1911 –moltes fonts citen 1907– neix a Barcelona (Catalunya) la dibuixant, dissenyadora, publicista i cartellista anarcosindicalista Carme Millà Tersol. Estudià a l'Escola Municipal Patronat Domènech del barri de Gràcia de Barcelona, on coincidí amb el pedagog Artur Martorell i Bisbal. En 1930 participà en el concurs per al cartell del Club Femení i d'Esports de Barcelona, sense ser premiada. Entre els anys 1931 i 1934 fou alumna en els cursos de gravat artístic de l'Institut Català de les Arts del Llibre. En 1931 treballava en l'agència de publicitat Valor i entre 1934 i 1936 realitzà els dibuixos per a les cobertes i interiors de la revista La Piel y sus industrias. També realitzà figurins de moda i composicions decoratives en laca. Vinculada amb la impremta obrera col·lectiva i cooperativa «La Neotipia», regida per son pare Francesc Millài Gàcio, dibuixà per a la publicitat d'aquest establiment i realitzà el seu calendari per a l'any 1936. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, fou una de les creadores, juntament amb altres companys (Enric Money, Gustau Cochet, Frank Alpresa, Ricardo Fernández, Lluís Alsina, Enrique del Amo, Enric Saperas, Josep Ballús, Ramon Saladrigas Ballbé, Joaquim Cadena, Josep Company, Eduard Badia Vilató, Albert Sanmartí, etc.), l'agost de 1936, de la Secció de Dibuixants, Pintors i Escultors del Sindicat Únic de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, conegut com «Dibuixants CNT», i va ser nomenada vocal de la seva Secretaria de Dibuix. El juliol de 1936 redactà els estatuts del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU) i dissenyà el seu cartell Escola Nova, poble lliure. L'octubre de 1936, amb Ramon Saladrigas Ballbé, formà part, en nom de la CNT, del Comitè Permanent d'Enllaç amb el Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP), afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT). El maig de 1937, arran dels fets sagnants que es produïren a Barcelona, signà, amb altres militants confederals i ugetistes, un manifest demanant que s'aturés tota violència entres els obrers; en aquesta mateixa data, va ser nomenada professora d'art de la Generalitat de Catalunya. En 1938 es casà amb el dibuixant anarcosindicalista Ramon Saladrigas Ballbé, amb qui romandrà fins el 1959. El març de 1938 va ser nomenat vicepresidenta de la junta directiva de «Dibuixants CNT», presidida pel seu company Ramon Saladrigas. L'abril de 1938 signà, juntament amb els companys cenetistes Ramon Saladrigas, Eugenio Vicente, Ramon Arqués, Felipe Prado, Emili Freixes, Josep Company, Gaietà Marí i Joan Abellí, un manifest dirigit al poble de Catalunya demanant la resistència contra l'atac feixista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i pogué embarcar, amb son company, cap a Amèrica. El 27 de juliol de 1939 arribà a bord del Mexique al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). En 1941, amb Pere Calders i Ramon Saladrigas Ballbé, va fer una exposició a Veracruz. A Mèxic il·lustrà nombrosos llibres, com ara 13 ½ cuentos, de José M. Francés, i Los senderos fantásticos, de Jaime F. Gil de Terradillos, i encapçalà l'equip de dibuixants del Diccionario Enciclopédico de l'editorial UTEHA, a més de pintar murals i dedicar-se a la decoració d'interiors. En 1959 tornà a Barcelona, on el maig realitzà una exposició d'aiguades sobre indis mexicans a la sala «Selecciones Jaimes». En 1960 retornà a Mèxic i en 1961 s'instal·là definitivament a Barcelona, dedicant-se a la publicitat. Un cop jubilada continuà amb activitats artístiques, fent dibuixos sobre ceràmica, i participant en diferents activitats culturals, com ara les realitzades per la Unió Excursionista de Catalunya (UEC). Carme Millà Tersol va morir l'1 de desembre de 1999 a Barcelona (Catalunya).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Prosper-Olivier Lissagaray

Prosper-Olivier Lissagaray

- Prosper-Olivier Lissagaray:El 25 de gener de 1901 mor a París (França) el periodista socialista i communard Hippolyte Prosper-Olivier Lissagaray (Lissa). Havia nascut el 24 de novembre de 1838 a Aush (Gascunya, Occitània) en una família basca. Després dels seus estudis de Filologia Clàssica i d'un viatge a Amèrica, es va instal·lar a París en 1860, on va crear una mena d'Universitat Popular («Conferències Literàries de la rue de la Paix»), amb el suport de diversos intel·lectuals (Jules Vallès, Eugène Pelletan, Charles Floquet,Élisée Reclus, etc.), i on feia xerrades sobre literatura i editava la Revue des cours littéraires. En 1864 va publicar la conferència Alfred de Musset devant la jeunesse. L'agost de 1868 va fundar a Aush el periòdic L'Avenir du Gers, on va criticar l'Imperi. Es va batre en duel amb el seu cosí, el diputat bonapartista Plaul de Cassagnac. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara La Réforme, de Vermorel, i La Marseillaise, de Rochefort. Mentrestant, multes i penes de presó no van deixar de caure-li, ja fossin per difamació vers l'Estat o per «incitació a l'odi governamental». El 10 de maig de 1870 va fugir a Bèlgica per escapar d'una condemna d'un any de presó. Va tornar a França amb la caiguda de l'Imperi i va ser nomenat per Gambetta comissari de Guerra a Tolosa de Llenguadoc, organitzant els exèrcits de reserva. Traslladat al front el gener de 1971, allà li sorprèn l'armistici. Desmobilitzat, va tornar a París el 18 de març de 1871 amb l'esclat de la revolució, però no va voler ser ni membre, ni militar, ni funcionari, ni empleat de la Comuna, només va voler servir-la com a periodista llançant L'Action i Le Tribun du Peuple, i com a combatent durant la Setmana Sagnant. D'antuvi es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), on va publicar Les huit journées de mai derrière les barricades (1871), primer esborrany de la seva història de la Comuna, i després al Regne Unit, on va fer cursos i conferències. En 1873, a Brussel·les, va publicar La vision de Versailles, evocació literària dels malsons dels jutges de Versalles que assisteixen a la resurrecció de les seves víctimes. Va freqüentar la casa de Karl Marx a partir de 1874 i sembla que va haver projectes de matrimoni entre ell i Eleanor, tercera filla de Marx. Amnistiat en 1880 amb l'últim grup de communards, va tornar a París, on va crear el periòdic La Bataille, que tindrà dues etapes (1882-1885 i 1888-1893). Va lluitar pel socialisme, denunciant el general Boulanger i defensant Dreyfus, però sense adherir-se mai a cap partit i propugnant sempre la unió de tots els sectors de la família socialista; va simpatitzar pels blanquistes anticlericals, pels anarquistes i va ser sempre fidel al seu amic llibertari Amilcare Cipriani. Va ser candidat a les eleccions legislatives en 1885 i 1893. La seva Histoire de la Commune de 1871, publicada a Brussel·les en 1876 i augmentada en la reedició de París de 1896, és la millor història mai no escrita, pel seu rigor i informació, sobre aquest esdeveniment revolucionari, i que va estar molts anys prohibida a França. En 1991 René Bidouze li va dedicar una biografia, Lissagaray, la plume et l'épée.

***

Necrològica de Joan Saladrigas Amigó apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 13 de febrer de 1964

Necrològica de Joan Saladrigas Amigó apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 13 de febrer de 1964

- Joan Saladrigas Amigó: El 25 de gener de 1964 mor a París (França) l'anarcosindicalista Joan Saladrigas Amigó. Havia nascut cap el 1904. Pagès, quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i durant la Revolució espanyola participà activament en la col·lectivitat agrícola d'aquesta localitat. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i s'instal·là a París, on milità en la seva Federació Local de la CNT. Joan Saladrigas Amigó va morir, després d'una llarga malaltia, el 25 de gener de 1964 a l'Hospital de Saint-Louis de París (França).

***

Necrològica de Vicenta Fontán Pérez apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" de l'11 de juny de 1985

Necrològica de Vicenta Fontán Pérez apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'11 de juny de 1985

- Vicenta Fontán Pérez: El 25 de gener de 1985 mor a Samadèth (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Vicenta Fontán Pérez, coneguda com Vicenteta. Havia nascut cap el 1896 a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya) en una família llibertària, on tres de sos germans (José, Francisco iÁngel) van ser militants, com ella, de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb son company, l'anarcosindicalista Emilio Bastida, i sos infants Ángel i Eugenio –un altre, José, havia estat detingut per les tropes franquistes i empresonat. Durant tota la II Guerra Mundial i l'Ocupació acollí a casa seva nombrosos companys que treballaven en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) establerta a Florença (Gascunya, Occitània). Després de l'Alliberament s'instal·là amb son company a Samadèth. Sa filla, Emilia Bastida Fontán, no pogué passar en 1939 i hagué de retornar a Esplucs amb dos infants petits i va ser agafada pels feixistes, que la raparen i la purgaren amb oli de ricí, no poden reunir-se amb la resta de sa família fins els anys cinquanta. Son germà, Ángel Fontán Pérez va morir en 1941 gasejat al camp de concentració nazi de Mauthausen.

***

Antonio Ruju en el documental "Antonio Ruju. Vita di un anarchico sardo"

Antonio Ruju en el documental Antonio Ruju. Vita di un anarchico sardo

- Antonio Ruju: El 25 de gener de 2002 mor a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Antonio Ruju. Havia nascut el 2 de juny de 1911 a Tissi (Tataresu, Sardenya). Fill d'una família pagesa amb grans dificultats econòmiques, sos pares es deien Giuseppe Ruju i Baingia (Gavina) Masala. Quan tenia sis anys començà a treballar al camp llevant les pedres de les terres plantades amb vinyes. Quan pogué, intentà allistar-se a la Marina, però la sol·licitud va ser rebutjada per la seva «absència total de coneixements alfabètics». Després treballà traginant cabassos de tova. Emparat per un oncle matern, brigadier de la Policia Financera, aquest aconseguí que amb 18 anys pogués entrar en el cos, on va aprendre a llegir i a escriure, on tascà per primera vegada el cafè i on es calçà per primera vegada un parell de sabates. Després d'un primer entrenament militar, va ser destinat primer a Ligúria i després al Piemont. Durant la II Guerra Mundial entrà en contacte amb el moviment antifeixista i col·laborà amb la 43 Divisió «Sergio De Vitis» partisana de la Val Sangone piemontesa. Acostat al moviment anarquista, destacà en una operació particularment delicada que consistí en la rendició de la guarnició alemanya d'Avigliana (Piemont, Itàlia); proposat per a una creu militar al valor, la rebutjà per coherència a les seves idees llibertàries. Participà en les iniciatives dels grups àcrates adherits a la Federació Anarquista Italiana (FAI) i conegué destacats militants, com ara Armando Borghi, Italo Garinei, Ilario Margarita, Giuseppe Mariani, Ernesto Rossi i Geatano Salvemini. Després de la guerra abandonà la Policia Financera i emprengué una carrera com a comptable, després com a assessor financer i finalment com a agent de canvi a la Borsa de Tori, activitats que li reportaren una riquesa considerable, amb la qual finançà nombroses iniciatives llibertàries. Participà en diversos congressos i reunions de la FAI i, amb Antonio Strinna i E. Bertran, en representació del Grup«Errico Malatesta» de Torí, assistí al V Congrés de la FAI que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1955 a Civitavecchia (Laci, Itàlia) i al Congrés Nacional de Liorna (Toscana, Itàlia) celebrat entre l'1 i el 2 de maig de 1954. Durant els anys cinquanta mantingué polèmiques amb el comunista Palmiro Togliatti. En 1960 col·laborà en L'Adunata dei Refrattari, de Nova York (Nova York, EUA). Després del Congrés de Carrara (Toscana, Itàlia) de la FAI de 1965 i el naixement dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), el Grup «Errico Malatesta», del qual formà part, s'adherí al nou moviment. Entre novembre de 1976 i juny de 1979 s'encarregà de l'edició del butlletí Informatore anarchico fra compagni e gruppi aderenti ai GIA, òrgan d'aquesta organització. En els setanta mantingué polèmiques amb l'anarquista Pietro Valpreda. Durant elsúltims anys de sa vida s'acostà a la FAI i en 1993 decidí donar la seva biblioteca–uns 2.000 documents– a Tissi. També en 1993 publicà la seva autobiografia Dall'abisso alla vetta, amb un prefaci del seu amic Norberto Bobbio. En 2001 el cineasta Roberto Nanni estrenà el documental Antonio Ruju. Vita di un anarchico sardo. Antonio Ruju va morir el 25 de gener de 2002 a Torí (Piemont, Itàlia). El 13 de novembre de 2004 se celebrà una jornada d'homenatge a Tissi, organitzada pel «Sistema Bibliotecari Coros-Figulinas», sota el nom Un anarchico in borsa. Il fondo Antonio Ruju della Biblioteca di Tissi.

***

Marcelino Bilbao al cementiri parisenc de Père-Lachaise

Marcelino Bilbao al cementiri parisenc de Père-Lachaise

- Marcelino Bilbao Bilbao: El 25 de gener de 2014 mor a Châtellerault (Poitou-Charentes, França) el milicià confederal Marcelino Bilbao Bilbao. Havia nascut el 16 de gener de 1920 a Alonsotegi (Biscaia, País Basc). Abandonat pels seus pares biològics a la riba del riu Kadagua al seu pas per Alonsotegi, no es coneix amb exactitud la data i lloc de naixement, però el més probable és que siguin les dades apuntades. Va ser acollit per la família López-Iglesias, nombrosa i humil, i l'infant prengué els llinatges d'expòsit Bilbao Bilbao. Quan tenia 12 anys el mestre l'obligà a abandonar l'escola i hagué de començar a treballar temporalment amb son pare a la mina «La Primitiva» de Kastrexan. Poc després començà a fer feina a la fàbrica de filatures de jute «Rica», lloc on va debutar en l'activisme polític. A l'empara de son germà Jesús, quan tenia 13 anys començà a participar en diverses manifestacions, vagues i sabotatges que es realitzaven a Bilbao durant la II República. Afiliat a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), quan esclatà la guerra s'afegí a un grup d'anarquistes mobilitzats per fer front l'aixecament feixista al País Basc. El setembre de 1936, quan es formaren els primers batallons anarquistes, s'integrà al«Batalló Isaac Puente» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En la primera topada amb l'exèrcit franquista, destacà en una acció valerosa i es guanyà l'afecte dels companys anarquistes que en principi n'havien desconfiat per la seva filiació comunista. Entre el febrer i el març de 1937 el«Batalló Isaac Puente», integrat en la I Brigada de les Brigades Expedicionàries Basques, lluità per la conquesta d'Oviedo; però hagué de tornar al País Basc per frenar l'ofensiva del general Emilio Mola sobre Biscaia. El 26 d'abril de 1937 fou testimoni del bombardeig de Guernica, on ajudà la població civil a evacuar la vila. Després continuà lluitant amb efectius asturians a Sollube i a Peñas de Lemona i fou ferit en dues ocasions. Després de la caiguda de Bilbao fou nomenat tinent, grau amb el qual combaté fins al final de la guerra. Quan Santander va caure a mans feixistes, els batallons bascos «Isaac Puente»,«Larrañaga» i«Zabalbide» van continuar lluitant a la zona nord de la Península fins al final de la contesa. A Astúries, el «Batalló Issac Puente» destacà en els combats del Mazuco i per aquestes accions aquesta tropa fou condecorat pel president del Consell d'Astúries, Belarmino Tomás, amb la Medalla de la Llibertat, lliurada al comandant Antonio Teresa de Miguel. Amb la desfeta del front nord, amb altres companys intentà evadir-se per mar cap a Gijón, però la presència de la quinta columna els va dissuadir i finalment aconseguiren embarcar a Avilés rumb a Bordeus. Més tard passà a Catalunya amb tren i, després d'uns dies de descans a Figueres amb les Brigades Internacionals, el desembre de 1937 s'enquadrà en la 63 Companyia de Metralladores Maxim de la Defensa Especial Contra Avions (DECA) com a responsable de tres metralladores antiaèries que es transportaven amb camions Katiuska. El febrer de 1937 participà en la batalla de Terol, on va conèixer Valentín González (El Campesino). Després del fracàs de l'ofensiva sobre Terol, la companyia reculà pel riu Segre fins a Lleida, on coincidí amb El Campesino i Enrique Líster. A finals de 1938 fou traslladat a la Bateria 528 Oerlikon de la DECA i el 9 de febrer de 1939 passà la frontera per La Jonquera. A França passà per diversos camps de concentració: Sant Cebrià, d'on intentà fugir sense resultat; Argelers; i Gurs, on conegué José María Aguirre Salaberria, futur cunyat seu. Després fou traslladat a Tarba, on fou obligat a ingressar en la 25 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Passada d'una curta estada a Setfonts, amb José María Aguirre, fou enviat a treballar a la Línia Maginot. El juny de 1940 va ser fet presoner pels nazis a Épinal i traslladat al camp de concentració d'Estrasburg, amb la identificació número 3.293. El 13 de desembre de 1940 fou enviat al camp de Mauthausen amb el número 4.628, on trobà coneguts, com ara Ángel Elejalde. A Mauthasen patí la pedrera i un experiment del doctor Aribert Heim (injeccions de benzè al cor), del qual, de 30 presoners, només sobrevisqueren set. El 10 d'abril de 1944 fou traslladat al camp annex d'Ebensee, on aconseguí col·locar-se a les cuines. Participà en l'aparell de resistència, que propiciarà l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945. Després d'una odissea arreu d'Àustria amb altres companys, arribà a peu a París. Davant la impossibilitat de torna a la Península, s'establí a casa del company José María Aguirre a Châtellerault, on conegué sa futura companya Mercedes Aguirre i amb qui tindrà dues filles. Per guanyar-se la vida va fer de lleter durant 17 anys i en el seu temps lliure jugà al futbol amb l'equip de Dissay. Després, durant 15 anys i fins a la seva jubilació, treballarà en una fàbrica petroquímica. En aquesta fàbrica de 300 empleats, s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT) francesa, submergint-se en el món sindical. En 1969 el seu testimoni va ser recollit en el llibre Triangle Bleu. Les républicains espagnols à Mauthausen (1940-1945), de Manuel Razola i Mariano Constante. En 2002 Euskal Telebista (ETB) estrenà el documental Esclavos vascos del III Reich, on prestà el seu testimoni. El 18 de juny de 2006 va rebre a la muntanya Artxanda de Bilbao, amb altres companys de les milícies confederals basques, un homenatge oficial de la CNT. En 2014 Montserrat Llor publicà Vivos en el averno nazi on es narra la seva odissea.

 Escriu-nos

Actualització: 25-01-17

Viewing all 12424 articles
Browse latest View live