[18/01] Assalt al Banco Nación -
Míting de Goldman i Mannin - Catello - Lami - Panini - Gras
- Cano - Herrera - Claramunt - Téllez - Mancini - Tacconi -
García Cascales - Doussot - Frigerio - Quintanilla -
González Fernández - Jordà - Torralba
- CortezAnarcoefemèrides
del 18 de gener
Esdeveniments
Cotxe que va fer servir el grup"Los Errantes", segons la policia argentina, per a les seves
expropiacions
- Assalt al Banco
Nación de San
Martín: El 18 de gener de 1926 el grup
d'acció i expropiador anarquista «Los
Errantes» assalta la sucursal del Banco Nación
(Banco de la Nación Argentina)
de la ciutat de San Martín (Buenos Aires, Argentina). Set
desconeguts, quatre
d'ells amb antifaços, baixaren d'un doble faetó,
on restà el conductor; quatre
assaltants entraren dins de la sucursal, situada a dues illetes de la
comissaria, mentre la resta de l'escamot esperava amb carrabines a
l'entrada principal.
La banda recol·lectà 64.085 pesos dels calaixos
del banc i no es molestaren a
obrir la caixa de ferro. En aquesta acció morí,
quan intentà fugir, l'empleat
bancari Rafael Ruiz i un altre resultà ferit. El grup
fugí a tota velocitat amb
el cotxe cobrint la retirada a trets. Després de diverses
investigacions, en
les quals ajudà la policia de Barcelona (Catalunya),
s'identificaren quatre
assaltants: Ramón Carcaño Caballero
(en realitat Buenaventura Durruti
Domínguez), Teodoro Pichardo Ramos (Francisco Ascaso
Abadía), Manuel Labrada
Pontón (Alejandro Ascaso Abadía) i Manuel
Serrano García (Gregorio
Jover Cortés). En el grup que actuà en aquest
atracament també es trobaven
Miguel Arcángel Roscigna, Andrés
Vázquez Paredes i Emilio Uriondo, anarquistes
expropiadors argentins que faran una brillant carrera. Per aquest
assalt el
grup comptà amb el suport de l'anarquista argentí
Horacio Badaraco. La policia
extremà la vigilància en els cercles anarquistes
de la capital argentina i
incrementà el control de fronteres i de ports. No obstant
això, els anarquistes
espanyols pogueren embarcar a Montevideo (Uruguai) cap a Europa a
finals de
febrer de 1926.
***
Un
moment d'aquest míting. D'esquerra a dreta: Brockway, Mannin
i Goldman
- Míting de
Goldman i de Mannin: El 18 de gener de 1937 se celebra a
Londres (Anglaterra)
el míting «La Revolució espanyola i la
CNT-FAI». Presidit per Fenner Brockway,
de l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), hi
van
intervenir l'anarcofeminista Emma Goldman i l'escriptora
llibertària Ethel
Mannin. Va ser un dels nombrosos mítings que Goldman va fer
com a propagandista
de la Revolució espanyola, sempre en contacte amb la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). A més de mítings, muntà
exposicions de fotografies, il·lustracions, cartells i
fullets de la Revolució
que s'estava portant a terme a la Península.
Naixements
Elvira Catello
- Elvira Catello: El
18 de gener de 1888 neix a Locorotondo (Pulla, Itàlia)
l'editora, dramaturga i
militant feminista, sindicalista i anarquista Elvira Catello,
també coneguda
per Elvira Perrini, pel seu marit,
i
que va fer servir el pseudònim Una
madre.
De pares desconeguts, dos dies després del seu naixement va
ser abandonada al
torn de l'hospici. L'alcalde de la població li va posar el
nom i la va confiar
a Giacoma Giocovelli. Visqué la seva adolescència
a Contrada Serralta (Locorotondo,
Pulla, Itàlia) i ja gran començà a
tenir contactes amb el moviment socialista
de la zona de Pulla, que es desenvolupà força
arran de la construcció de la
línia ferroviària entre Bari i Locorotondo i la
creació de la Cambra del
Treball. Amb un d'aquests militants, l'escriptor anarquista Paolo
Perrini, es
va casar en 1906 i amb ell tingué set infants. El 25 de maig
de 1907 la parella
es va veure obligada per manca de feina a emigrar als Estats Units. En
1910 Elvira
Catello obrí la llibreria i editorial«Lux» a la Primera Avinguda del barri de
Manhattan de Nova York (Nova York, EUA), que esdevingué un
important punt de
trobada dels anarquistes i subversius nord-americans–Raffaele Schiavina, Carlo
Tresca i els companys del «Circolo Bresci» n'eren
habituals. Durant els anys de
la Gran Guerra, a causa de la seva campanya antimilitarista i
pacifista, hagué
de patir nombroses censures i repressions per part de les autoritats
nord-americanes. A partir de 1915 edità Istruietevi.
Periodico gratuito di propaganda e di Studio per gli operai.
Mantingué un
estret contacte postal amb el propagandista anarquista Ettore Molinari
i
coordinà la seva gira nord-americana d'abril de 1916. Amb
son company, formà
part del grup anarquista «Circolo East Harlem», on
desenvolupà una intensa
tasca de teatre social i feminista, ja que la «Filodrammatica
Moderna» –que prenia
el nom de «Filodrammatica Sovversiva» per a
determinades obres més compromeses
i que acabà tenint com a seu els locals de«Lux»– només representava
obres
escrites per dones (Ninfa Baronio, Nena Becchetti, Ernestina Cravello,
Maria
Roda, Fiorina Rossi, Jeanne Salemme, etc.) i en les quals
només actuaven dones,
com ara Il ribelle, La
figlia dell'anarchico, etc. També
participà
activament en tota mena de manifestacions feministes i en la campanya
de suport
dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti.
Quan son
company morí de tuberculosi, s'encarregà de la
llibreria-editorial juntament
amb els fills que quedaven vius. Sota el pseudònim d'Una madre, va escriure nombroses obres de
teatre, com ara el drama
en quatre actes Il trionfo della
verità (sulla
religione), que va ser publicat en 1914 a Locorotondo, l'obra
en dos actes La sfida o el drama Su la breccia. També
col·laborà en el periòdic socialista Sema de Locorotondo. Entre les seves
edicions destaca la publicació de la traducció a
l'italià de Das Kapital (Il Capital) de Karl Marx i
l'edició anual del Calendario
Storico-Scientifico-Moderno. Elvira Catello va morir l'1
d'octubre de 1979 a Miami (Florida, EUA). En 2011 Mario Gianfrate,
Jennifer
Guglielmo i Vito Antonio Leuzzi publicaren la biografia Elvira
Catello e la «Lux» tra utopia e libertà,
Una pacifista pugliese
a New York nel 900. Al seu poble natal un carrer porta el seu
nom.
Elvira Catello
(1888-1979)
***
Dagoberto Lami
- Dagoberto Lami: El
18 de gener de 1894 neix a Pontedera (Toscana,
Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Dagoberto Lami.
Fill de la petita
burgesia, sos pares es deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita
fàbrica
de feltre i de tintoreria, i Gemma Masi. Començà
a militar en la Federació de
Joves Socialistes (FJS) de Pisa i, ben igual que sos germans (Antonio,
Mario i
Ottorino), acabà esdevenint anarquista. Juntament amb Mario
i Ottorino,
treballà com a fuster a les drassanes de la Companyia
Ansaldo, radicades a
Muggiano, a prop de La Spezia, i prengué part activa en
l'agitació
anarcosindicalista i en les vagues de la zona. En 1919, amb son
germà Mario,
fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom de«La Comuna». En 1921, arran
d'un míting on son germà Mario fou l'orador
celebrat el 17 de maig d'aquell any
a Muggiano, va ser detingut, juntament amb Antonio, i acusat d'haver
format
part d'un grup d'obrers que havia linxat un policia de paisà
que es trobava
entre els assistents. Son germà Mario, considerat
l'instigador dels fets,
aconseguí fugir, ben igual que Ottorino. El 4 de maig de
1923 Dagoberto va ser
condemnat a set anys de presó. Son germà Antonio
fou absolt, però així que va
sortir del tribunal fou apallissat per un escamot feixista i
morí a resultes
dels cops rebuts. Dagoberto va ser enviat a la penitenciaria de
Citavecchia i
després traslladat a la presó política
de Soriano del Cimino (Laci, Itàlia), on
morí el 18 de març de 1924 en estranyes
circumstàncies. Deixà esposa i dos
fills, Dina i Spartaco.
***
Ettore
Panini
- Ettore Panini: El
18 de gener de 1895 neix a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ettore
Panini. Sos pares es deien Vittorio Panini i Clarice Bruschi. Durant sa
vida
treballà de carreter, de paleta i de venedor ambulant.
S'acostà al moviment
llibertari en 1912. Participà activament en les
manifestacions contra la guerra
i va ser condemnat per desertor. Després de la Gran Guerra
el trobem a totes
les campanyes d'agitació promogudes per la Cambra del
Treball Sindicalista i
per la Federació Comunista Anarquista (FCA). Enfrontat als
escamots feixistes,
va ser denunciat en diferents ocasions per insults i lesions contra
elements seguidors
de Benito Mussolini. En 1922 va ser processat, amb Umberto Annovi, i
fou reclòs
un any a la presó. El setembre de 1923 va ser novament
detingut per cridar contra
el rei i Benito Mussolini i per haver escridassat «Visca
l'Anarquia!». En 1924
passà a França, on treballà de paleta
i la policia el fitxà com a lector de la
premsa anarquista. A París va ser ferit a cops de navalla
d'afaitar el 23
d'octubre de 1924 en una baralla que va tenir amb el feixista
Sebastiano
Calareri a la sortida del judici contra l'anarquista Ernesto Bonomini,
que va ser
condemnat a vuit anys de treballs forçats per l'assassinat
de Nicola
Bonservizi, responsable local del fascio
i redactor del periòdic parisenc feixista L'Italie
Nouvelle. En 1925 retornà a Mòdena.
Amonestat en 1927, la policia encara el
considerava en 1930 «entre els elements més
exaltats i capaços de cometre actes
violents». En 1936 una font de«confiança» l'assenyalà com a«actiu militant
anarquista». El juny de 1936 va ser tancat cautelarment en
ocasió d'una visita
a Itàlia del dictador alemany Adolf Hitler. En 1942 va ser
novament amonestat
per «actuar maliciosament amb activitats denigrants contra el
Règim». A finals
de 1942 va ser detingut, juntament amb altres companys (Renzo Cepelli,
Medardo
Lusvardi, etc.), com a sospitós d'haver redactat un escrit
contra el Duce i
contra el feixisme. Després de la II Guerra Mundial es
comprometé en la
reconstrucció del moviment anarquista a Mòdena i
participà en el Congrés
Nacional Anarquista que se celebrà entre el 15 i el 19 de
setembre de 1945 a
Carrara (Toscana, Itàlia). Milità en la
Federació Anarquista de Mòdena i
després, quan aquesta es dissolgué, en el grup
anarquista «Rivoluzio Gilioli»
d'aquesta localitat. Ettore Panini va morir el 16 de maig de 1963 a
Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia).
Ettore Panini (1895-1963)
***
Fitxa
de Joan Gras Puigmartí del registre de deportats
- Joan Gras Puigmartí:
El 18 de gener
de 1897 neix a Sant Llorenç Savall (Vallès
Occidental, Catalunya)
l'anarcosindicalista Joan Gras Puigmartí. Milità
en la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa
(Vallès Occidental,
Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a
França. Quan sortí
dels camps de concentració francesos, s'enrolà en
una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) destinada a realitzar tasques de
fortificació a la Línia
Maginot. Quan l'exèrcit francès
s'enfonsà, fou detingut per les tropes
alemanyes i portat el 13 de desembre de 1940 al camp de
concentració nazi de
Mauthausen sota la matrícula 10.447. Joan Gras
Puigmartí va morir el 21 de
novembre de 1941 al camp de concentració de Mauthausen-Gusen
(Alta Àustria,Àustria). Sa companya fou Virgínia Iranzo
Pérez.
***
Ángel Cano Casado
(abril 1947)
-Ángel Cano Casado: El 18 de gener de 1898 neix
a Múrcia
(Espanya) el militant anarcosindicalista Ángel Cano Casado.
De jove s'adherí a
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Río
Tinto (Huelva, Andalusia,
Espanya), on treballava a la mina. Aconseguí, de manera
autodidacta, una
important cultura. En 1934, per fugir de la repressió
engegada contra ell per
les seves activitats, marxà a Alacant (Alacantí,
País Valencià) i s'afilià al
Sindicat de la Construcció, on exercí
càrrecs de responsabilitat i participà
activament el vaga del sector de 1936. Arran de l'aixecament feixista
de juliol
de 1936, fou nomenat membre del Comitè d'Enllaç
CNT-UGT del Ram de l'Edificació.
En aquesta època treballà com a perforador a peu
d'obra. Durant la Revolució
serà un dels responsables de protecció de
combustibles. En 1939, amb el triomf
franquista, aconseguí arribar a Orà
(Algèria) i fou internat al camp de
concentració de Morand. Arran de la independència
algeriana, marxà cap a França.
Durant els anys seixanta serà un dels responsables de la
Federació Local de la
CNT de Saint-Éloy-les-Mines, de la qual va ser nomenat
secretari en 1962. Ángel
Cano Casado va morir el 7 de febrer de
1976 a Saint-Éloy-les-Mines (Alvèrnia,
Occitània).
***
Pedro Herrera en el gran
míting d'unitat sindical celebrat a la plaça
Monumental de Barcelona el 25 d'octubre de 1936. En segon pla Frederica
Montseny. Foto de Torrents
-
Pedro Herrera
Camarero: El 18 de gener de 1909 --algunes fonts citen
1908-- neix a Valladolid
(Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Herrera
Camarero. Ben
aviat començà a militar en el ram ferroviari de
la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en el grup «Nervio» de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
on farà molta amistat amb Diego Abad de Santillán
i Jacinto Toryho. En 1927
vivia a Barcelona i s'encarregava de la distribució de
l'argentí Suplemento
de La Protesta a la Península. En 1934
assistí al Congrés de Madrid de la
Federació Nacional d'Indústria
Ferroviària (FNIF), amb Francisco Díez Sandino,
Antonio Barranco Hanglin, Julián Martínez i
altres. A partir de la Revolució de
1936 començà a ocupar importants
càrrecs orgànics: representà la FAI en
el
Comitè d'Enllaç amb la Unió General de
Treballadors (UGT), el Partit Socialista
Unificat de Catalunya (PSUC) i la CNT (11 d'agost de 1936);
signà el Pacte
d'Unitat d'Acció amb aquestes mateixes forces (25 d'octubre
de 1936); assumeix
la cartera de Sanitat i Assistència Social en el Govern de
la Generalitat de
Catalunya (de desembre de 1936 a abril de 1937) --entre altres mesures,
el
gener de 1937 promulgà el decret sobra la
institució i la regulació de
l'avortament--; encapçala la secretaria general del
Comitè Peninsular de la
FAI, càrrec pel qual fou elegit en el Ple d'agost de 1937, i
al qual representà
en diverses reunions --Ple de Regionals de maig de 1937,
reunió a Pedralbes amb
el president del Consell de Ministres el desembre de 1937, representant
en el
Comitè Nacional de la FAI, la CNT i la Federació
Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) de maig de 1938, etc. L'abril de 1937
fou nomenat president
de la Junta de Comerç Exterior de la Conselleria d'Economia
de la Generalitat
de Catalunya. El juliol de 1937 fou elegit secretari del
Comitè Nacional de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i aquell mateix estiu
formà part
del Comitè Nacional d'Enllaç entre la CNT I la
UGT amb González i Frederica
Montseny. Representà, l'octubre de 1938, la FAI en el Ple
Nacional de Regionals
del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i rebutjà durament la
postura partidària
a Juan Negrín de Mariano Rodríguez
Vázquez (Marianet). Al final de la
guerra fou membre del Comitè Peninsular de la FAI i en el
consell editorial de Tierra
y Libertad, i com a representant d'aquesta
organització, el març de 1939,
s'integrà en el Consell General de l'MLE creat a
París, que fou força criticat.
Fou un dels signataris, en nom de la FAI, de l'acord de
dipòsit dels arxius de
la CNT-FAI a l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam.
Amb el triomf franquista, passà als camps de
concentració francesos (Vernet)
per ordre del Govern de Vichy i, a partir de juliol de 1942, fou
deportat a
Djelfa (Algèria). En acabar la II Guerra Mundial,
milità a Alger i col·laborà
en la premsa confederal (CNT, Solidaridad
Obrera, etc.). Amb
Pérez Burgos publicà a Alger el
fulletó La AIT (1946). En 1947
participà
en la Conferència de Colomb-Béchar.
Després passà a França, on
ocupà càrrecs de
responsabilitat orgànica importants de la CNT de l'Exili i
sempre en el sector
majoritari i anticol·laboracionista, com ara secretari del
Comitè
Intercontinental (novembre de 1947). El juny de 1948
participà com a delegat de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el
Congrés del Comitè de
Defensa Sindical de Liorna (Itàlia). En aquests anys fou un
dels promotors de
SIA. Malauradament un projecte editorial continuador de les edicions
barcelonines de «Tierra y Libertad» que
creà amb Antoni García Birlán fou un
fracàs. Més tard, dimití del
Comitè Intercontinental i emigrà a
Amèrica.
Després d'una temporada a Rio de Janeiro (Brasil), a partir
de 1950 s'establí a
l'Argentina, on col·laborà més amb la
Federació Llibertària Argentina (FLA), de
la qual arribarà a ser secretari de Relacions Exteriors, que
amb la CNT,
guanyant-se la vida com a comptable. Formà part del cercle
de Magín Cabruja
Martra, Jacobo Prince, Jacobo Maguid i Diego Abad de
Santillán, editant llibres
i col·laborant per a la revista Reconstruir.
Amb el anys s'acostà a
posicions més reformistes i durant els anys seixanta fou
partidari de les tesiscincpuntistes, com Abad de Santillán i
Manuel Villar, però sempre
cenetista. Pedro Herrera Camarero va morir el 28 d'octubre de 1969 a
Buenos
Aires (Argentina). El seu arxiu personal fou recollit per Fernando
Gómez Peláez
i dipositat a l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam.
***
Joan
Claramunt Vilamajó
- Joan Claramunt
Vilamajó: El 18 de gener de 1911 neix a Albesa
(Noguera, Catalunya)
l'anarcosindicalista Joan Claramunt Vilamajó –a
vegades el seu primer llinatge
citat com Claramount. Ben aviat
entrà
a formar part del moviment llibertari. Arran dels fets insurreccionals
de 1934,
va ser tancat en un vaixell-presó ancorat a Barcelona.
Lluità com a milicià en
la guerra civil i amb el triomf franquista passà a
França, on patí els camps de
concentració d'Agde, Argelers i Sant Cebrià. Cinc
membres de sa família van ser
deportats a Mauthause-Gusen, on son pare (Josep Claramunt Segura)
morí; son germà
Llorenç havia mort al front de Terol. Després de
la II Guerra Mundial s'establí
a Cornonterral (Llenguadoc, Occitània), on milità
en la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i, quan aquesta
desaparegué, en la de
Montpeller, de la qual un temps en fou secretari. A
començament dels anys 2000,
participà en les activitats de l'Ateneu «Louise
Michel» de Perpinyà. Trobem
articles seus en Cenit, Le Combat Syndicaliste i Espoir.
Sa companya fou Genoveva Giribet,
que fou col·lectivista durant la guerra a Suquets (Horta de
Lleida, Catalunya).
Joan Claramunt Vilamajó va morir el 7 de setembre de 2009 a
Montpeller
(Llenguadoc, Occitània).
***
Antoni Téllez (1948)
- Antoni Téllez
Solà:El
18 de gener de 1921
neix a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) el militant
anarquista i historiador
Antoni Téllez Solà. Era fill d'un ferroviari
destinat a Solo del Rey (Astúries)
que va quedar marcat per la Revolució asturiana de 1934. El
juliol de 1936
residia a Lleida i es va afiliar a les Joventuts
Llibertàries (JJ. LL.); va
viure la guerra i l'evacuació successivament de Lleida,
Tarragona i Barcelona,
fins que fou mobilitzat quan va tenir 18 anys en l'anomenada«quinta del
biberó», quan s'enfonsava la República.
Va marxar a França el febrer de 1939 i
va passar un any al camp de concentració de Setfonts
(Occitània). El febrer de 1940,
gairebé començada la conflagració
mundial, va treballar en la construcció d'una
fàbrica de pólvora a Lanemezan, i quan
França caigué es va posar a treballar al
camp el setembre. Detingut als dos mesos, va ser internat al camp
d'Argelers,
cinc mesos més tard enrolat en la 321 companyia de
treballadors estrangers i
enviat a Mende. Va ser enviat a les mines de Collet de Dezey pel seu
tarannà
rebel i va ser denunciat als alemanys que el van traslladar al camp
d'Agde per
construir-hi fortificacions. Sabotejà el ferrocarril
Perpinyà-Besiers i va
fugir a Saint Afrique, a l'Aveyron, on va treballar en un hospital.
Quan el
volen portar a Alemanya fuig de bell nou i es refugia al campament
militar de
La Cavalerie, d'on també ha de fugir per haver participat en
la fuga de
presoners russos. Finalment es va incorporar en un grup de guerrillers
espanyols a Decazeville, amb els qui va combatre en la IX Brigada de
Forces
Franceses de l'Interior (FFI). Va estar implicat, sota el nom de Tarra,
en l'operació «Reconquesta d'Espanya» de
la Unió Nacional Espanyola (UNE), sota
direcció del Partit comunista, i l'octubre de 1944 es va
internar a l'Espanya
franquista --episodi de la Vall d'Aran, fracassat després de
la batalla de
Salardú. Retornat a França, es va
instal·lar a Tolosa de Llenguadoc, i es va
encarregar de recollir armament de la Segona Guerra Mundial --que en
gran part
va ser emprat per la guerrilla antifranquista durant molts anys--, va
realitzar
missions d'enllaç entre els companys de França i
d'Espanya i va formar part del
segon comitè peninsular de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries
(FIJL) fins a la seva dimissió l'abril de 1946 per
traslladar-se a Espanya amb
la intenció de prendre contacte amb la guerrilla. Durant
tres mesos va recórrer
el país i a la seva tornada a França, per
divergències orgàniques, no va
aconseguir suficient suport per als combatents. Durant els anys de la
seva
estada a Tolosa de Llenguadoc va estar relacionat amb la flor i nata de
la
guerrilla: Sabaté, Facerías, Carballeira, Amador
Franco, Zubizarreta, etc. A
finals de 1946 va marxar definitivament a París i va
col·laborar activament en
tasques de premsa i organització (Atalaya,CNT, Ruta, Solidaridad
Obrera, Suplemento Literario, sobretot
com a dibuixant). Cansat de
les lluites orgàniques, va abandonar la
militància orgànica, no la
llibertària,
engegant una valuosa tasca com a historiador dels guerrillers
llibertaris a
Espanya. Apàtrida fins a 1978, aquest any va recuperar la
seva primitiva
nacionalitat i viatjà per primer cop a Espanya de manera
legal. En els seusúltims anys va treballar a París com a periodista
de l'Agència France Presse
(AFP) fins que es jubilà el març de 1986,
instal·lant-se aleshores a Ceret,
prop de Perpinyà. Posteriorment repartirà el seu
temps entre ambdós països.
Col·laborà en Anthropos, Atalaya
(en el grup editor 1957-1958), Bicicleta,CNT, Cultura Libertaria, Historia
Libertaria, Polémica
(en el consell de redacció), Ruta (un
dels seus eixos a Tolosa de
Llenguadoc), Solidaridad Obrera de
París, Suplemento Literario de
Solidaridad Obrera, etc., i escrigué importants
obres, algunes traduïdes a
l'alemany, a l'anglès i a l'italià, sobre Remiro,
la guerrilla gallega i
sobretot sobre Facerías, Sabaté i
Ponzán. És autor de La guerrilla urbana
en
España: Sabaté (París,
1972), La guerrilla urbana. Facerías
(París,
1974), La lucha del movimiento libertario contra el franquismo
(Barcelona, 1991), Apuntes sobre Antonio Lamolla y otros
andares. Recuerdo (Vitòria,
1992, amb Peirats), Historia de un atentado aéreo
contra el general Franco
(Barcelona-Bilbao, 1993), El MIL y Puig Antich
(Barcelona-Bilbao, 1994),La red de evasión del grupo Ponzán
(Barcelona, 1996), A guerrilla
antifranquista de Mario de Langullo «O Pinche»
(Vigo, 2000), Agustin
Remiro: de la guerilla confederal a los servicios secretos britanicos
(edició pòstuma, Saragossa, 2006) i els
inèdits Album de dessins en
couleurs (1948), 30 años deRuta en el exilio
(història i documents de l'FIJL
de 1945 a 1974),Acción Directa (1979-2004), Tinieblas y
sangre (abril 1949 - julio 1952), Diccionario
biográfico de la
clandestinidad en España: 1936-1975 (en
col·laboració amb R. Dupuy), Atalaya,Notas para un eventual esbozo biográfico de
José García Tella. Antoni
Téllez Solà va morir el 26 de març de
2005 a Perpinyà (Catalunya Nord).
Antoni Téllez Solà
(1921-2005)
Ignasi de Llorrens : «Antoni
Téllez, in memoriam», en Butlletí
Estel
Negre, 151 (abril 2005)
Ferran Aisa : «Antoni
Téllez, guerriller de la memòria», en Avui,
2 de juliol de 2005
Defuncions
Adamo Mancini
- Adamo Mancini:
El 18 de gener de 1928 mor a Imola (Emília-Romanya,
Itàlia) el propagandista anarquista
Adamo Mancini, conegut sota el pseudònim de Damet.
Havia nascut el 6 de febrer de 1859 a Imola (Emília-
Romanya, Itàlia). Fill
d'una família modesta, sos pares es deien Francesco Mancini
i Eva Berti. Després
de fer els estudis primaris, freqüentà un temps
l'Escola Tècnica i esdevingué
sabater com son pare i son germà Antonio. Membre de
l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT), seguí els passos
polítics d'Andrea Costa i el novembre
de 1880 fundà, amb Ugo Lambertini, el Cercle Socialista
d'Imola, del qual
esdevingué secretari l'any següent. L'abril de 1881
presentà la sol·licitud,
amb Andrea Costa i Giuseppe Benati, per a publicar el
periòdic Avanti!, i com
al seu gerent responsable
va patir detencions i dos processos. Lluitador pel dret al sufragi
universal,
en el congrés del Partit Socialista Revolucionari de Romanya
(PSRR), celebrat
el febrer de 1882 a Imola, fou partidari de presentar-se a les
eleccions
municipals, però no a les nacionals. Aquests opinions
toparen amb la línia
possibilista política d'Andre Costa, qui jurà
fidelitat a la monarquia com a
diputat, i en el congrés del PSRR de 1883 Mancini
abandonà el partit.
Contràriament a son germà Antonio,
reprengué les tesis llibertàries i aquell
mateix any de 1883 reconstituí, amb Antonio Castellari i
Giuseppe Benati, la Secció
de l'AIT d'Imola, de caire anarquista. El març de 1884 va
ser detingut per
aferrat un manifest de lloança a la Comuna de
París. L'1 de febrer de 1885 el
diputat Andrea Costa va fer una interpel·lació
parlamentària per a denunciar la
seva detenció sense judici. Després de 16 mesos
de presó preventiva, el juny de
1885 va ser jutjat a Florència (Toscana, Itàlia)
i condemnat a 22 mesos de
presó i a una multa. Com que es negà a pagar-la,
va ser novament empresonat 11
mesos i a finals de 1886 pogué retornar a Imola.
Reprengué l'activitat política
i participà en la fundació del Cercle Socialista
Revolucionari «I Figli del
Lavoro» (Els Fills del Treball) i l'octubre de 1887
començà a col·laborar en el
full anarcosocialista de Forlì (Emília-Romanya,
Itàlia) La Rivendicazione.
Sembla que després de fer un viatge a França en
1888, reprengué amb força la seva
militància anarquista i començà a
publicar
una llarga sèrie de números únics, que
arribaran a la quarantena cap el 1920.
Alguns títols de la primera sèrie, publicada
entre maig de 1890 i juny de 1894,
són La Canaglia, La Ciurmaglia, La
Poveraglia,La Marmaglia, La
Gentaglia, I Pezzenti,I Ribelli, I
Miserabili, I Malfattori,Le Forche Repubblicane, La Questione Sociale, La
Rivendicazione, Non Votate,Il Ribelle, La
Libera Parola, etc. El desembre de
1890 fou un dels signants del manifest per al Congrés
Anarquista de Capolago
(Ticino, Suïssa), al qual acudí el gener de 1891 en
representació dels
anarquistes d'Imola. En aquesta època
col·laborà en el periòdic La Revendicazione d'Imola. Novament
detingut, en 1892 va ser jutjat i absolt. Després
emprengué un llarg viatge que
el portà a diverses ciutats europees (Marsella,
París, Londres, Brussel·les i
Canes) i en el qual va aprendre la llengua francesa. Entre el 6 d'agost
i el 17
de desembre de 1893 edità el periòdic La
Propaganda d'Imola. Arran de les lleis antianarquistes de
1894, retornà a
la presó, aquesta vegada amb sa companya, la
també militant anarquista Palmira
Golinelli. El desembre de 1894 va ser condemnat a tres anys de
residència forçada,
pena que purgà a Pistoia, Monte Argentario,
Nàpols, Ponça i Pantelleria. En
aquest període, en senyal de protesta, l'ajuntament de la
seva ciutat natal el
va nomenar membre del consistori, però ell
rebutjà l'elecció per coherència. El
novembre de 1896 aconseguí la llibertat condicional.
Retornà a Imola amb sa
companya i reprengué l'activitat anarquista dedicada
sobretot en la crítica a
l'administració local socialista, rebutjant totes les seves
ofertes, des d'un
lloc de feina a la sabateria de l'hospital fins al càrrec de
secretari de
l'Associació de Jornalers. Entre agost de 1897 i octubre de
1899 edità una
segona sèrie de números únics (Imola…
Nostra…, Il Patatrac di Imola
Nostra!…, La Coda del
Patratac di Imola Nostra!…, Imola…
Nuova, Imola Vecchia, La
Baraonda, La Resurrezione, Imola
Ride!…, La Plebaglia),
caracteritzats per la seves crítiques a
l'administració local i contra els socialistes
d'Il Momento. A
començament del nou
segle continuà amb la seva tasca de propagandista anarquista
i fou corresponsal
d'Il Grido della Folla (1902),
publicant Alberghetti Risorto
(1903)
i Lo Zigo Zago di Imola Nostra
(1904). En 1904 va ser jutjat amb altres anarquistes d'Imola i
condemnat a
quatre mesos de presó. Col·laborà i
difongué una sèrie de fulls de tirada
estatal, com ara La Protesta Umana,La Rivolta i L'Agitatore.
El juliol de 1912 assistí com a observador al
Congrés
Anarquista de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) i
en 1913 publicà Imola Nostra.
En 1914 sortiren les sevesMemorie di un anarchico i el seu
fullet Dall'internazionalismo di Andrea
Costa al cortigianismo di Leonida Bissolati. Quan
esclatà la Gran Guerra
s'hi mostrà contrari, polemitzant amb les tesis
intervencionistes d'Alceste De
Ambris i entrant a formar part del Fascio Llibertari d'Imola. Durant la
postguerra
continuà amb la seva militància, editant
l'última de les seves publicacions, Imola«Nostra» (1920) i col·laborant
a
partir de 1921 en Sorgiamo! Adamo
Mancini va morir el 18 de gener de 1928 a Imola
(Emília-Romanya, Itàlia). Un
carrer a Imola porta el seu nom.
***
Ubaldo
Tacconi
- Ubaldo Tacconi: El
18 de gener de 1935 mor a Verona (Vèneto, Itàlia)
l'anarquista i sindicalista,
i després sembla que comunista, Avellino Ubaldo Tacconi.
Havia nascut el 16 de
febrer de 1885 a Verona (Vèneto, Itàlia). Sos
pares es deien Angelo Tacconi i
Anna Agnelli. Durant sa vida treballà d'oficinista temporal,
de missatger i de
venedor de verdures. En 1904 ja militava en el moviment llibertari i
segons la
policia era un dels «instigadors anarquistes»
més destacats tant de paraula com
d'obra. El 19 d'agost de 1907 va ser denunciat juntament amb altres
companys
(els socialistes Angelo Donini i Francesco Orna) per
mutilació, durant la nit
del 17 al 18 d'agost, del monument del rei Humbert I
d'Itàlia, però finalment en
va ser exculpat. En 1908 el trobem a Gènova
(Ligúria, Itàlia), on
freqüentà els
anarquistes locals i participà en les seves activitats.
Formà part, amb altres
companys (Giuseppe De Luisi, Giovanni Domaschi, Domenico Maitlasso,
etc.), del
Grup Llibertari de Verona i mantingué la corresponsalia dels
periòdics Conquista i Guerra di Classe. Entrà a fer
feina com a oficinista en els taller
ferroviaris de Verona i després en les oficines d'equipatges
de l'estació
ferroviària, i a finals de 1910 era secretari de la
secció de Verona del
Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI). Durant la Gran Guerra va ser
traslladat a la província d'Avellino (Campània,
Itàlia). Després del conflicte
bèl·lic retornà a Verona i es
mostrà força actiu en la Cambra del Treball
Sindicalista,
entrant l'octubre de 1919 en la seva comissió executiva.
Entre 1921 i 1922 la
policia detectà les seves relacions amb els anarquistes
Guglielmo Bravo,
Giovanni Domaschi, Paolo Psalidi i Arturo Zanoni, entre d'altres. En
1924 va
ser fitxar, juntament amb altres companys (Biagio Crestani, Giovanni
Domaschi, Romeo
Ettore Marconcini, etc.), com a membre del reconstituït Grup
Anarquista de
Verona. Poc després, sembla, s'afilià al Partit
Comunista d'Itàlia (PCdI) i
prengué part en l'intent de reconstruir la Cambra del
Treball Confederal. Son
germà Orsmida Tacconi, socialista des del 1896 i empleat del
ferrocarril, a
començaments de 1914 va ser traslladat a Milà
(Llombardia, Itàlia) i en 1926 va
ser confinat a Favignana (Sicília). En 1927 Ubaldo Tacconi
va ser traslladat a
Milà i la policia sospità de les seves visites
setmanals a Verona, però els
diversos escorcolls contra ell tingueren resultats negatius. En 1930
retornà a
Verona, on, després de diversos escorcolls sempre amb
resultats negatius,
sembla que deixà les activitats polítiques.
***
Mariano García
Cascales
- Mariano García
Cascales: El 18 de gener de 1945 es afusellat a
Carabanchel (Madrid, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Mariano García Cascales.
Havia nascut cap el 1915.
Durant els anys de
la II República espanyola milità en l'Ateneu
Llibertari de la barriada
madrilenya del Retiro, del qual va ser nomenat secretari del seu
Comitè de
Defensa quan esclatà la guerra. Secretari de la
Federació Local de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de
Madrid, el 7 novembre de 1936 va
ser nomenat, com a representant d'aquesta organització,
conseller d'Informació
i Enllaç de la Junta Delegada de Defensa de Madrid, formada
pel general José
Miaja Menant arran de la marxa del govern republicà de
Francisco Largo
Caballero a València. El desembre de 1936, quan es
reorganitzà la Junta de
Defensa, va ser nomenat subdelegat d'Indústries de Guerra.
Amb el triomf
franquista va ser detingut a Alacant. Internat al camp de
concentració
d'Albatera, aconseguí fugir aprofitant l'enrenou sorgit amb
el repartiment de
les sardines i el pa. Detingut de bell nou, va ser tancat a la
presó madrilenya
de Porlier. Jutjat en consell de guerra, va ser acusat de dirigir la«Txeca de
Narváez» al local de l'Ateneu Llibertari del
Retiro –situat als números 18 i 20
del carrer Narváez, on era el col·legi del Sagrat
Cor, després traslladat a un
local més gran, el restaurant Cóndor, al
número 68 del carrer Jorge Juan–,
d'autoritzar les saques de les
presons de Ventas i Alcalá i de ser el segon cap dels
Serveis Especials del
Ministeri de l'Exèrcit desenvolupant infinitat de missions
secretes, i per tot
això va ser condemnat a mort. Mariano García
Cascales va ser afusellat el 18 de
gener de 1945 a Carabanchel (Madrid, Espanya) juntament amb una desena
de
companys.
***
René Doussot
- René Doussot:
El 18 de gener de
1961 mor a París (França) l'activista
anarcosindicalista René Maurice Doussot.
Havia nascut el 22 de juny de 1904 a París
(França). Obrer en una fàbrica
d'aixetes i de claus de pas, el febrer de 1922 fou nomenat secretari de
la
Federació de Joventuts Sindicalistes del Sena. En 1926 fou
un dels fundadors de
la Confederació General del Treball Sindicalista
Revolucionària (CGTSR),
organització sindical en la qual ocuparà
càrrecs de responsabilitat. Entre 1928
i 1934, amb Richard Andrieux, Pierre Besnard, Deberger, Victor Giraud i
Eugène
Juhel, entre d'altres, serà membre de la Comissió
Administrativa (CA) de la
CGTSR, i administrador, alternativament amb Louis Laurent, de Le
Combat
Syndiacliste, òrgan d'expressió
d'aquesta organització en el qual
col·laborà. En aquesta època
s'afilià al Sindicat del Metall. Entre l'11 i el
13 de novembre de 1933 participà com a delegat de la CA de
la CGTSR al IV
Congrés de la CGTSR, on fou reelegit secretari de la CA amb
A. Fontaine. En
1937 va ser nomenat tresorer del «Comitè d'Ajuda i
de Socors a les Víctimes de
la Contrarevolució Espanyola» i en 1938 tresorer
del Comitè de Solidaritat
Internacional (CSI), secció francesa del Fons Internacional
de Socors (FIS) de
l'Associació Internacional del Treball (AIT), el secretari
del qual era Julien
Toublet. Quan esclatà la II Guerra Mundial exercia de
tresorer de la CGTSR.
Durant la contesa el seu domicili es convertí en lloc de
reunions sindicals.
Després de la guerra, el seu domicili a l'avinguda de la
Porta de Clignancourt
figurava en la llista de llocs anarquistes a vigilar per la policia. El
desembre de 1946 participà en la fundació de la
Confederació Nacional del
Treball de França (CNTF) i en el congrés de
constitució fou nomenat tresorer
confederal, càrrec que ocupà fins al 1952.
Participà en la majoria de
congressos de la CNTF. Entre 1947 i 1948 col·laborar en CNT-Action
Directe,òrgan del Sindicat del Metall de la regió
parisenca.
***
Carlo Frigerio
-
Carlo Frigerio: El 18 de gener de 1966 mor a Ginebra
(Ginebra, Suïssa) l'impressor,
comptable, periodista, traductor, editor i propagandista anarquista
Carlo Frigerio,
també conegut com Charles Frigerio.
Havia nascut el 7 de març de 1878 a
Berna (Berna, Suïssa). Sos pares, l'italià Giuseppe
Frigerio i suïssa alemanya
Erichetta Selhofer, l'abandonaren aviat i fou criat per
l'àvia materna que en
1886 es traslladà a Milà (Llombardia,
Itàlia). A partir de 1891 formarà part del
moviment anarquista milanès i
freqüentarà el cercle de Pietro Gori. Fou amic de
Sante Caserio, que l'hostatjà a ca seva, i
mantingué correspondència amb Errico
Malatesta exiliat a Londres. En 1898 fou expulsat d'Itàlia i
s'establí de bell
nou a Berna. El desembre de 1899, amb Luigi Bertoni i Émile
Held, publica L'almanacco
socialista-anarchico per l'anno 1900, dins del qual es
reprodueix la crida
de Malatesta «Contra la monarquia». Per pressions
del govern italià, van ser
processats pel Tribunal Federal de Lausana el maig de 1900 per
l'edició
d'aquesta obra. En 1901 emigrà a Londres i
participà activament en el cercle
malatestià (Malatesta, Attilio Panizza, Carlo colombo,
Enrico Carrara, etc.) i
en les iniciatives editorials dels anarquistes italians, esdevenint
redactor deLo Sciopero Generale / La Grève
Générale (1902) i de La
Rivoluzione
Sociale (1902-1903) i col·laborant en
l'únic número editat de La
Settimana Sanguinosa (1903). En maig de 1905 marxà
a París, d'on fou
expulsat, i partirà cap a Bèlgica. L'agost de
1907 participà en el Congrés
Anarquista Internacional d'Amsterdam com a membre de la
delegació britànica.
Expulsat de Bèlgica, el juliol de 1908 tornà a
Londres, però en 1909 marxà a
Suïssa, on col·laborà en Risveglio
/ Réveil i en periòdics italians com La
Protesta Umana i Il Grido della Folla.
Entre el 20 de març de 1911 i
el 30 d'agost de 1914 treballà com a director comercial de
l'empresa «Cuiros i
Pells M. Tedeschi» a Laval-en-Brie, a prop de
París. En aquesta època
col·laborà en Risveglio de
Ginebra i en el setmanal sindicalista
revolucionari La Voix du Peuble de Ginebra-Lausana.
En 1915 s'instal·là
novament a Londres, on signa, el març d'aquell any, amb
Malatesta, Bertoni,
Emma Goldman, i altres, el «Manifest internacional anarquista
contra la
guerra». L'abril de 1919 fou expulsat, després
d'haver estat sis setmanes
detingut, per no haver declarat el canvi de direcció i com a
sospitós
d'imprimir passaports espanyols falsos. De bell nou a Ginebra, el maig
de 1919,
amb els companys de Risveglio / Réveil,
prendrà posicions contra la
Rússia bolxevic, qualificada d'«immensa
caserna». El novembre de 1919 tornà a
Milà, esdevenint redactor d'Umanità Nova,
ocupant-se especialment de la
política exterior. Detingut amb Malatesta, fou alliberat
després. En 1921 se'l
va implicar en un procés per«conspiració contra el poder de l'Estat»
obert
contra els redactors i principals col·laboradors d'Umanità
Nova. Absolt
el març d'aquell any, fou novament detingut com a
sospitós de complicitat amb
els responsables de l'atemptat al teatre Diana de Milà del
21 de març de 1921 i
no fou alliberat fins al juny. Quan la redacció d'Umanità
Nova es
traslladà a Roma, s'establí també a la
capital italiana. No obstant l'arribada
del feixisme, romangué a Itàlia i a partir de
1924 fou redactor de la revista
malatestiana Pensiero e Volontà. Amb la
intensificació de la repressió,
s'amagarà clandestinament a Torí i,
després d'un temps a Marsella, tornarà a
Ginebra en 1927, on, a més de col·laborar
intensament amb Luigi Bertoni i d'ajudar
els exiliats, editarà L'Almanacco libertario pro
vittime politiche,
editat anualment des del 1919 i fins al 1941. En 1926 acabà
la traducció del
francès a italià --que ho havia estat de
l'alemany al francès per Otto
Karmina--, i amb el consentiment de l'autor, de l'obra L'anarchismo,
de
Paul Eltzbacher. Amb Paolo Flores tradueix el llibre de Max Nettlau Bakunin
e l'Internazionale in Italia, que serà editat en
1928 per l'editorial de Risveglio
a Ginebra. En 1935 participarà en representació
dels companys suïssos en una
conferència secreta d'aliança entre els
anarquistes italians emigrats a Europa
tinguda a Sautrouville, i fou nomenat membre del Comitato Anarchico
d'Azione
Rivoluzionaria (Comitè Anarquista d'Acció
Revolucionària), amb Camillo Berneri,
Leonida Mastrodicasa, Gusmano Mariani, Umberto Marzocchi i Bernardo
Cremonini.
Entre 1933 i 1937 fou president de la secció ginebrina de la
Federació Suïssa
de Tipògrafs. Com a membre de la Liga Italiana dei Diritti
dell' Uomo (LIDU,
Lliga Italiana dels Drets de l'Home) redactà un manifest con
criticà durament
la Societat de Nacions per la debilitat demostrada contra l'atac
imperialista
de l'Itàlia feixista contra Etiòpia. Sempre actiu
en les relacions amb el
moviment anarquista francès, s'encarregà dels
contactes orgànics durant la
Revolució espanyola i en 1938 edità el fullet Gli
anarchici e la rivoluzione
spagnola, de Luce Fabbri i de Diego Abad de
Santillán. Després de la
guerra, en 1947, arran de la mort de Bertoni, serà l'editor
del periòdic
mensual Risveglio / Réveil anarchiste,
juntament amb Alfred Amiguet.
Suspesa la publicació en 1950, la capçalera
--sempre bilingüe, i amb Carlo
Frigerio, Pietro Ferrua i Claudio Cantini com a responsables de la
secció
italiana-- reapareixerà a començaments de 1957
per deixar de publicar-se
definitivament en 1960.
---
Continua...
---