Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12424 articles
Browse latest View live

Biel Barceló: «No pot ser que ens costi tants esforços eliminar els barracons de les escoles mentre unes altres comunitats subvencionen sofàs».

0
0
En el marc de la trobada de feina del Govern per preparar l’any, el vicepresident afirma que el gran repte de les Illes Balears per a 2017 és aconseguir un sistema de finançament just per millorar els serveis públics del país.
 
 Els membres del Govern de les Illes Balears han mantingut aquest dimecres una reunió per repassar les principals accions que s’han dut a terme durant el primer any i mig de legislatura i planificar l’activitat de 2017.

L’encontre ha servit per determinar el nivell de compliment dels objectius fixats als Acords pel Canvi. S’ha constatat que el compliment és molt alt i impulsa l’Executiu a seguir en la línia fixada des d’un inici, amb polítiques que garanteixin el retorn de drets, l’enfortiment dels serveis públics i una millora del model econòmic que avanci cap a la diversificació i la sostenibilitat, i que serveixi per distribuir la riquesa d’una manera més justa.

El vicepresident, Biel Barceló, ha assenyalat que «la creació de la renda social, l’atenció a la dependència, la baixada de les llistes d’espera o la implantació de l’Impost del Turisme Sostenible són algunes de les principals fites que a aconseguit aquest Govern».

Barceló ha apuntat que el gran repte de 2017 serà aconseguir «un finançament just, que acabi amb el maltractament que han patit històricament les Illes Balears», perquè ha recordat que «els serveis públics que donam als ciutadans i ciutadanes d’aquest país depenen del finançament: l’educació, la sanitat, els serveis socials...». I, tot assumint la quota de solidaritat que ens correspon, ha remarcat: «el que no pot ser és que a nosaltres ens costi tants esforços eliminar els barracons de les escoles, reduir les llistes d’espera o aconseguir un finançament sanitari just, mentre unes altres comunitats autònomes es permeten el luxe de treure línies de subvencions a sofàs i cortines».

D’altra banda, amb els recursos disponibles actualment i amb els pressuposts de 2017 aprovats el Govern recuperarà l’esforç inversor que es va abandonar durant la passada legislatura. Així, ha programat tot un seguit d’infraestructures vinculades a serveis públics educatius, sanitaris o de serveis socials, entre d’altres.
 

Conferència de Presidents

La trobada de feina del Govern també ha servit per preparar la Conferència de Presidents que es reunirà a Madrid el proper 17 de gener, a la qual assistirà la presidenta Armengol. Diferents membres de l’Executiu estan mantenint aquests dies reunions sectorials per preparar aquesta conferència, per tal que les Illes Balears vagin a Madrid amb una agenda balear pactada amb entitats, institucions i partits polítics.

Entre les principals reivindicacions hi ha la necessitat d’impulsar mesures de protecció dels treballadors, de millora de competitivitat de les empreses, l’eliminació del copagament farmacèutic o vinculades a la llei de dependència, a més de la millora del sistema de finançament.

El Govern també considera urgent comptar amb un nou REB o la derogació de la reforma laboral i altres iniciatives legislatives que suposen un entrebanc per a la gestió local, com ara la llei d’estabilitat pressupostària (coneguda com «llei Montoro»).

Cultura i país: les mentides de la història oficial

0
0

En aquest darrer quart de segle han sortit editades un munt d´històries oficials de la transició, però poques fent referència o historiant la realitat dels grups alternatius al sistema i als partits que, amb el suport de la dreta i la banca, s'instal·laren en la gestió del règim. Com escrivíem una mica més amunt, munió d'investigadors ben pagats i promocionats pels partits del règim han lloat, i fins i tot inventat, com si d'una novel·la es tractàs, les falses "heroïcitats" de molts tèrbols personatges i partits del sistema que no feren res per la llibertat del poble, ans al contrari, pactant amb els franquistes reciclats i la patronal posaren en tot moment entrebancs al protagonisme popular. I ara, vet aquí el que és la manipulació de la història!, "immortalitzats" en aquestes hagiografies del poder, es presenten com els únics i autèntics protagonistes de la lluita per la llibertat. Una autèntica vergonya, tot plegat. (Miquel López Crespí)


Les mentides de la història oficial


Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

En aquest darrer quart de segle han sortit editades un munt d´històries oficials de la transició, però poques fent referència o historiant la realitat dels grups alternatius al sistema i als partits que, amb el suport de la dreta i la banca, s'instal·laren en la gestió del règim. Com escrivíem una mica més amunt, munió d'investigadors ben pagats i promocionats pels partits del règim han lloat, i fins i tot inventat, com si d'una novel·la es tractàs, les falses "heroïcitats" de molts tèrbols personatges i partits del sistema que no feren res per la llibertat del poble, ans al contrari, pactant amb els franquistes reciclats i la patronal posaren en tot moment entrebancs al protagonisme popular. I ara, vet aquí el que és la manipulació de la història!, "immortalitzats" en aquestes hagiografies del poder, es presenten com els únics i autèntics protagonistes de la lluita per la llibertat. Una autèntica vergonya, tot plegat.

Amb No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), amb Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006) i amb la majoria dels llibres de memòries que he anat publicant en aquests darrers anys el que volia era retre un petit i sentit homenatge als oblidats, als grups i persones que, com les JEC, l'OEC, Gonçal Castelló, Valerià Pujol, Víctor Alba o el dirigent trotsquista Arturo Van den Eynde, que tant feren per la nostra cultura i per la causa del nostre alliberament nacional i social, foren sistemàticament silenciats per la colla d'oportunistes que ha provat de canviar el sentit de la nostra història i de la nostra cultura. En Cultura i antifranquisme i en Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart es tractava de reprendre les qüestions estrictament polítiques de les quals ja havia informat en altres obres i ampliar-les fins al marc cultural per tal de situar amb força l'obra i exemple d'alguns escriptors marginats i obres d'indubtable qualitat silenciades pel comissariat postmodern. Pens que qualsevol persona que conegui mínimament el rerefons del nostre món cultural no ignora com la repressió que la dreta i la pseudoesquerra exerciren contra els partits que lluitaven per la República i l'autodeterminació, pel socialisme, també s'ha exercit i s'exerceix en el camp cultural contra aquells autors i obres considerats "dissolvents". Hem parlat sovint de la campanya per fer oblidar a les noves generacions el mestratge de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Manuel de Pedrolo o Salvador Espriu, per citar només alguns dels intel·lectuals més coneguts. Si el comissariat neoparanoucentista que vol aclaparar-nos ha aconseguit molts dels seus objectius quant a demonitzar, menystenir i ridiculitzar la literatura anomenada "resistencialista"... ¿què en direm de tants i tants d'autors catalans que, en el darrer quart de segle, sense obeir consignes, portats pel seu tarannà independent, han volgut seguir l'exemple dels mestres? La marginalització, el silenci, han estat el que ha rebut i rep bona part de la intel·lectualitat catalana contemporània. Vegeu els noms de qui són promocionats per polítics i institucions. Pensau en qui promocionen les màximes autoritats de l'estat o qui cobrava i cobra bons sous de CiU o el PSOE o el PP i veureu que sempre són els mateixos. Les obres de molts d'altres, sovint magnífiques i d'una qualitat més d'una vegada superior a les dels endollats i promocionats, són sistemàticament silenciades, quan no sotmeses, com és el més freqüent, a campanyes rebentistes ordides pels clans i camarilles de l'endoll aferrades a les mamelles del poder. Els més de nou-cents escriptors de l'AELC en podrien parlar. Si cadascun contàs la història de les travetes que li han fet, dels atacs que ha hagut de patir, se'n podria fer un llibre o, qui, sap, més d'un, un munt de llibres que donarien notícia concreta de tot el que ha passat en aquest darrer quart de segle.

Perquè sabem el que s'esdevé, perquè molts de companys i companyes del gremi ens han contat les malifetes que han hagut de patir en aquests darrers vint-i-cinc anys, perquè qui signa aquest article també ha patit i pateix el mateix que els amics de la confraria literària, és pel que he volgut deixar constància de l'obra de qualitat indiscutible, però que no ha tengut el ressò que mereixia, d'autors com Antoni Vidal Ferrando, Pere Rosselló Bover, Ferran Lupescu, Llorenç Capellà. Joana Serra de Gayeta, Víctor Gayà, Miquel Mas Ferrà, Rosa Maria Colom, Eusèbia Rayó, Miquel Rayó, Joan Soler Antich, Valerià Pujol, Gonçal Castelló, Neus Canyelles, Víctor Alba, David Jou, Josep M. Llompart i tants i tants d'autors que han lluitat i lluiten per ampliar el ressò i qualitat de la cultura catalana en el món.

Qui ha sabut copsar a la perfecció la intenció que hi ha rere la publicació d'aquests llibres i de Cultura i transició a Mallorca ha estat l'escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, que, en el pròleg al llibre que comentam, escriu:

"En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües".

Miquel López Crespí


Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)

[18/01] Assalt al Banco Nación - Míting de Goldman i Mannin - Catello - Lami - Panini - Gras - Cano - Herrera - Claramunt - Téllez - Mancini - Tacconi - García Cascales - Doussot - Frigerio - Quintanilla - González Fernández - Jordà - Torralba - Cortez

0
0
[18/01] Assalt al Banco Nación - Míting de Goldman i Mannin - Catello - Lami - Panini - Gras - Cano - Herrera - Claramunt - Téllez - Mancini - Tacconi - García Cascales - Doussot - Frigerio - Quintanilla - González Fernández - Jordà - Torralba - Cortez

Anarcoefemèrides del 18 de gener

Esdeveniments

Cotxe que va fer servir el grup "Los Errantes", segons la policia argentina, per a les seves expropiacions

Cotxe que va fer servir el grup"Los Errantes", segons la policia argentina, per a les seves expropiacions

- Assalt al Banco Nación de San Martín: El 18 de gener de 1926 el grup d'acció i expropiador anarquista «Los Errantes» assalta la sucursal del Banco Nación (Banco de la Nación Argentina) de la ciutat de San Martín (Buenos Aires, Argentina). Set desconeguts, quatre d'ells amb antifaços, baixaren d'un doble faetó, on restà el conductor; quatre assaltants entraren dins de la sucursal, situada a dues illetes de la comissaria, mentre la resta de l'escamot esperava amb carrabines a l'entrada principal. La banda recol·lectà 64.085 pesos dels calaixos del banc i no es molestaren a obrir la caixa de ferro. En aquesta acció morí, quan intentà fugir, l'empleat bancari Rafael Ruiz i un altre resultà ferit. El grup fugí a tota velocitat amb el cotxe cobrint la retirada a trets. Després de diverses investigacions, en les quals ajudà la policia de Barcelona (Catalunya), s'identificaren quatre assaltants: Ramón Carcaño Caballero (en realitat Buenaventura Durruti Domínguez), Teodoro Pichardo Ramos (Francisco Ascaso Abadía), Manuel Labrada Pontón (Alejandro Ascaso Abadía) i Manuel Serrano García (Gregorio Jover Cortés). En el grup que actuà en aquest atracament també es trobaven Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Paredes i Emilio Uriondo, anarquistes expropiadors argentins que faran una brillant carrera. Per aquest assalt el grup comptà amb el suport de l'anarquista argentí Horacio Badaraco. La policia extremà la vigilància en els cercles anarquistes de la capital argentina i incrementà el control de fronteres i de ports. No obstant això, els anarquistes espanyols pogueren embarcar a Montevideo (Uruguai) cap a Europa a finals de febrer de 1926.

***

Un moment d'aquest míting. D'esquerra a dreta: Brockway, Mannin i Goldman

Un moment d'aquest míting. D'esquerra a dreta: Brockway, Mannin i Goldman

- Míting de Goldman i de Mannin: El 18 de gener de 1937 se celebra a Londres (Anglaterra) el míting «La Revolució espanyola i la CNT-FAI». Presidit per Fenner Brockway, de l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), hi van intervenir l'anarcofeminista Emma Goldman i l'escriptora llibertària Ethel Mannin. Va ser un dels nombrosos mítings que Goldman va fer com a propagandista de la Revolució espanyola, sempre en contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A més de mítings, muntà exposicions de fotografies, il·lustracions, cartells i fullets de la Revolució que s'estava portant a terme a la Península.

Anarcoefemèrides

Naixements

Elvira Catello

Elvira Catello

- Elvira Catello: El 18 de gener de 1888 neix a Locorotondo (Pulla, Itàlia) l'editora, dramaturga i militant feminista, sindicalista i anarquista Elvira Catello, també coneguda per Elvira Perrini, pel seu marit, i que va fer servir el pseudònim Una madre. De pares desconeguts, dos dies després del seu naixement va ser abandonada al torn de l'hospici. L'alcalde de la població li va posar el nom i la va confiar a Giacoma Giocovelli. Visqué la seva adolescència a Contrada Serralta (Locorotondo, Pulla, Itàlia) i ja gran començà a tenir contactes amb el moviment socialista de la zona de Pulla, que es desenvolupà força arran de la construcció de la línia ferroviària entre Bari i Locorotondo i la creació de la Cambra del Treball. Amb un d'aquests militants, l'escriptor anarquista Paolo Perrini, es va casar en 1906 i amb ell tingué set infants. El 25 de maig de 1907 la parella es va veure obligada per manca de feina a emigrar als Estats Units. En 1910 Elvira Catello obrí la llibreria i editorial«Lux» a la Primera Avinguda del barri de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA), que esdevingué un important punt de trobada dels anarquistes i subversius nord-americans–Raffaele Schiavina, Carlo Tresca i els companys del «Circolo Bresci» n'eren habituals. Durant els anys de la Gran Guerra, a causa de la seva campanya antimilitarista i pacifista, hagué de patir nombroses censures i repressions per part de les autoritats nord-americanes. A partir de 1915 edità Istruietevi. Periodico gratuito di propaganda e di Studio per gli operai. Mantingué un estret contacte postal amb el propagandista anarquista Ettore Molinari i coordinà la seva gira nord-americana d'abril de 1916. Amb son company, formà part del grup anarquista «Circolo East Harlem», on desenvolupà una intensa tasca de teatre social i feminista, ja que la «Filodrammatica Moderna» –que prenia el nom de «Filodrammatica Sovversiva» per a determinades obres més compromeses i que acabà tenint com a seu els locals de«Lux»– només representava obres escrites per dones (Ninfa Baronio, Nena Becchetti, Ernestina Cravello, Maria Roda, Fiorina Rossi, Jeanne Salemme, etc.) i en les quals només actuaven dones, com ara Il ribelle, La figlia dell'anarchico, etc. També participà activament en tota mena de manifestacions feministes i en la campanya de suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Quan son company morí de tuberculosi, s'encarregà de la llibreria-editorial juntament amb els fills que quedaven vius. Sota el pseudònim d'Una madre, va escriure nombroses obres de teatre, com ara el drama en quatre actes Il trionfo della verità (sulla religione), que va ser publicat en 1914 a Locorotondo, l'obra en dos actes La sfida o el drama Su la breccia. També col·laborà en el periòdic socialista Sema de Locorotondo. Entre les seves edicions destaca la publicació de la traducció a l'italià de Das Kapital (Il Capital) de Karl Marx i l'edició anual del Calendario Storico-Scientifico-Moderno. Elvira Catello va morir l'1 d'octubre de 1979 a Miami (Florida, EUA). En 2011 Mario Gianfrate, Jennifer Guglielmo i Vito Antonio Leuzzi publicaren la biografia Elvira Catello e la «Lux» tra utopia e libertà, Una pacifista pugliese a New York nel 900. Al seu poble natal un carrer porta el seu nom.

Elvira Catello (1888-1979)

***

Dagoberto Lami

Dagoberto Lami

- Dagoberto Lami: El 18 de gener de 1894 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Dagoberto Lami. Fill de la petita burgesia, sos pares es deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de feltre i de tintoreria, i Gemma Masi. Començà a militar en la Federació de Joves Socialistes (FJS) de Pisa i, ben igual que sos germans (Antonio, Mario i Ottorino), acabà esdevenint anarquista. Juntament amb Mario i Ottorino, treballà com a fuster a les drassanes de la Companyia Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La Spezia, i prengué part activa en l'agitació anarcosindicalista i en les vagues de la zona. En 1919, amb son germà Mario, fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom de«La Comuna». En 1921, arran d'un míting on son germà Mario fou l'orador celebrat el 17 de maig d'aquell any a Muggiano, va ser detingut, juntament amb Antonio, i acusat d'haver format part d'un grup d'obrers que havia linxat un policia de paisà que es trobava entre els assistents. Son germà Mario, considerat l'instigador dels fets, aconseguí fugir, ben igual que Ottorino. El 4 de maig de 1923 Dagoberto va ser condemnat a set anys de presó. Son germà Antonio fou absolt, però així que va sortir del tribunal fou apallissat per un escamot feixista i morí a resultes dels cops rebuts. Dagoberto va ser enviat a la penitenciaria de Citavecchia i després traslladat a la presó política de Soriano del Cimino (Laci, Itàlia), on morí el 18 de març de 1924 en estranyes circumstàncies. Deixà esposa i dos fills, Dina i Spartaco.

***

Ettore Panini

Ettore Panini

- Ettore Panini: El 18 de gener de 1895 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ettore Panini. Sos pares es deien Vittorio Panini i Clarice Bruschi. Durant sa vida treballà de carreter, de paleta i de venedor ambulant. S'acostà al moviment llibertari en 1912. Participà activament en les manifestacions contra la guerra i va ser condemnat per desertor. Després de la Gran Guerra el trobem a totes les campanyes d'agitació promogudes per la Cambra del Treball Sindicalista i per la Federació Comunista Anarquista (FCA). Enfrontat als escamots feixistes, va ser denunciat en diferents ocasions per insults i lesions contra elements seguidors de Benito Mussolini. En 1922 va ser processat, amb Umberto Annovi, i fou reclòs un any a la presó. El setembre de 1923 va ser novament detingut per cridar contra el rei i Benito Mussolini i per haver escridassat «Visca l'Anarquia!». En 1924 passà a França, on treballà de paleta i la policia el fitxà com a lector de la premsa anarquista. A París va ser ferit a cops de navalla d'afaitar el 23 d'octubre de 1924 en una baralla que va tenir amb el feixista Sebastiano Calareri a la sortida del judici contra l'anarquista Ernesto Bonomini, que va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats per l'assassinat de Nicola Bonservizi, responsable local del fascio i redactor del periòdic parisenc feixista L'Italie Nouvelle. En 1925 retornà a Mòdena. Amonestat en 1927, la policia encara el considerava en 1930 «entre els elements més exaltats i capaços de cometre actes violents». En 1936 una font de«confiança» l'assenyalà com a«actiu militant anarquista». El juny de 1936 va ser tancat cautelarment en ocasió d'una visita a Itàlia del dictador alemany Adolf Hitler. En 1942 va ser novament amonestat per «actuar maliciosament amb activitats denigrants contra el Règim». A finals de 1942 va ser detingut, juntament amb altres companys (Renzo Cepelli, Medardo Lusvardi, etc.), com a sospitós d'haver redactat un escrit contra el Duce i contra el feixisme. Després de la II Guerra Mundial es comprometé en la reconstrucció del moviment anarquista a Mòdena i participà en el Congrés Nacional Anarquista que se celebrà entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 a Carrara (Toscana, Itàlia). Milità en la Federació Anarquista de Mòdena i després, quan aquesta es dissolgué, en el grup anarquista «Rivoluzio Gilioli» d'aquesta localitat. Ettore Panini va morir el 16 de maig de 1963 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

Ettore Panini (1895-1963)

***

Fitxa de Joan Gras Puigmartí del registre de deportats

Fitxa de Joan Gras Puigmartí del registre de deportats

- Joan Gras Puigmartí: El 18 de gener de 1897 neix a Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Gras Puigmartí. Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Quan sortí dels camps de concentració francesos, s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a realitzar tasques de fortificació a la Línia Maginot. Quan l'exèrcit francès s'enfonsà, fou detingut per les tropes alemanyes i portat el 13 de desembre de 1940 al camp de concentració nazi de Mauthausen sota la matrícula 10.447. Joan Gras Puigmartí va morir el 21 de novembre de 1941 al camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria,Àustria). Sa companya fou Virgínia Iranzo Pérez.

***

Ángel Cano Casado (abril 1947)

Ángel Cano Casado (abril 1947)

-Ángel Cano Casado: El 18 de gener de 1898 neix a Múrcia (Espanya) el militant anarcosindicalista Ángel Cano Casado. De jove s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Río Tinto (Huelva, Andalusia, Espanya), on treballava a la mina. Aconseguí, de manera autodidacta, una important cultura. En 1934, per fugir de la repressió engegada contra ell per les seves activitats, marxà a Alacant (Alacantí, País Valencià) i s'afilià al Sindicat de la Construcció, on exercí càrrecs de responsabilitat i participà activament el vaga del sector de 1936. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, fou nomenat membre del Comitè d'Enllaç CNT-UGT del Ram de l'Edificació. En aquesta època treballà com a perforador a peu d'obra. Durant la Revolució serà un dels responsables de protecció de combustibles. En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí arribar a Orà (Algèria) i fou internat al camp de concentració de Morand. Arran de la independència algeriana, marxà cap a França. Durant els anys seixanta serà un dels responsables de la Federació Local de la CNT de Saint-Éloy-les-Mines, de la qual va ser nomenat secretari en 1962.  Ángel Cano Casado va morir el 7 de febrer de 1976 a Saint-Éloy-les-Mines (Alvèrnia, Occitània).

***

Pedro Herrera en el gran míting d'unitat sindical celebrat a la plaça Monumental de Barcelona el 25 d'octubre de 1936. En segon pla Frederica Montseny. Foto de Torrents

Pedro Herrera en el gran míting d'unitat sindical celebrat a la plaça Monumental de Barcelona el 25 d'octubre de 1936. En segon pla Frederica Montseny. Foto de Torrents

- Pedro Herrera Camarero: El 18 de gener de 1909 --algunes fonts citen 1908-- neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Herrera Camarero. Ben aviat començà a militar en el ram ferroviari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup «Nervio» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on farà molta amistat amb Diego Abad de Santillán i Jacinto Toryho. En 1927 vivia a Barcelona i s'encarregava de la distribució de l'argentí Suplemento de La Protesta a la Península. En 1934 assistí al Congrés de Madrid de la Federació Nacional d'Indústria Ferroviària (FNIF), amb Francisco Díez Sandino, Antonio Barranco Hanglin, Julián Martínez i altres. A partir de la Revolució de 1936 començà a ocupar importants càrrecs orgànics: representà la FAI en el Comitè d'Enllaç amb la Unió General de Treballadors (UGT), el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i la CNT (11 d'agost de 1936); signà el Pacte d'Unitat d'Acció amb aquestes mateixes forces (25 d'octubre de 1936); assumeix la cartera de Sanitat i Assistència Social en el Govern de la Generalitat de Catalunya (de desembre de 1936 a abril de 1937) --entre altres mesures, el gener de 1937 promulgà el decret sobra la institució i la regulació de l'avortament--; encapçala la secretaria general del Comitè Peninsular de la FAI, càrrec pel qual fou elegit en el Ple d'agost de 1937, i al qual representà en diverses reunions --Ple de Regionals de maig de 1937, reunió a Pedralbes amb el president del Consell de Ministres el desembre de 1937, representant en el Comitè Nacional de la FAI, la CNT i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de maig de 1938, etc. L'abril de 1937 fou nomenat president de la Junta de Comerç Exterior de la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya. El juliol de 1937 fou elegit secretari del Comitè Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i aquell mateix estiu formà part del Comitè Nacional d'Enllaç entre la CNT I la UGT amb González i Frederica Montseny. Representà, l'octubre de 1938, la FAI en el Ple Nacional de Regionals del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i rebutjà durament la postura partidària a Juan Negrín de Mariano Rodríguez Vázquez (Marianet). Al final de la guerra fou membre del Comitè Peninsular de la FAI i en el consell editorial de Tierra y Libertad, i com a representant d'aquesta organització, el març de 1939, s'integrà en el Consell General de l'MLE creat a París, que fou força criticat. Fou un dels signataris, en nom de la FAI, de l'acord de dipòsit dels arxius de la CNT-FAI a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Amb el triomf franquista, passà als camps de concentració francesos (Vernet) per ordre del Govern de Vichy i, a partir de juliol de 1942, fou deportat a Djelfa (Algèria). En acabar la II Guerra Mundial, milità a Alger i col·laborà en la premsa confederal (CNT, Solidaridad Obrera, etc.). Amb Pérez Burgos publicà a Alger el fulletó La AIT (1946). En 1947 participà en la Conferència de Colomb-Béchar. Després passà a França, on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica importants de la CNT de l'Exili i sempre en el sector majoritari i anticol·laboracionista, com ara secretari del Comitè Intercontinental (novembre de 1947). El juny de 1948 participà com a delegat de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el Congrés del Comitè de Defensa Sindical de Liorna (Itàlia). En aquests anys fou un dels promotors de SIA. Malauradament un projecte editorial continuador de les edicions barcelonines de «Tierra y Libertad» que creà amb Antoni García Birlán fou un fracàs. Més tard, dimití del Comitè Intercontinental i emigrà a Amèrica. Després d'una temporada a Rio de Janeiro (Brasil), a partir de 1950 s'establí a l'Argentina, on col·laborà més amb la Federació Llibertària Argentina (FLA), de la qual arribarà a ser secretari de Relacions Exteriors, que amb la CNT, guanyant-se la vida com a comptable. Formà part del cercle de Magín Cabruja Martra, Jacobo Prince, Jacobo Maguid i Diego Abad de Santillán, editant llibres i col·laborant per a la revista Reconstruir. Amb el anys s'acostà a posicions més reformistes i durant els anys seixanta fou partidari de les tesiscincpuntistes, com Abad de Santillán i Manuel Villar, però sempre cenetista. Pedro Herrera Camarero va morir el 28 d'octubre de 1969 a Buenos Aires (Argentina). El seu arxiu personal fou recollit per Fernando Gómez Peláez i dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Joan Claramunt Vilamajó

Joan Claramunt Vilamajó

- Joan Claramunt Vilamajó: El 18 de gener de 1911 neix a Albesa (Noguera, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Claramunt Vilamajó –a vegades el seu primer llinatge citat com Claramount. Ben aviat entrà a formar part del moviment llibertari. Arran dels fets insurreccionals de 1934, va ser tancat en un vaixell-presó ancorat a Barcelona. Lluità com a milicià en la guerra civil i amb el triomf franquista passà a França, on patí els camps de concentració d'Agde, Argelers i Sant Cebrià. Cinc membres de sa família van ser deportats a Mauthause-Gusen, on son pare (Josep Claramunt Segura) morí; son germà Llorenç havia mort al front de Terol. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Cornonterral (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, quan aquesta desaparegué, en la de Montpeller, de la qual un temps en fou secretari. A començament dels anys 2000, participà en les activitats de l'Ateneu «Louise Michel» de Perpinyà. Trobem articles seus en Cenit, Le Combat Syndicaliste i Espoir. Sa companya fou Genoveva Giribet, que fou col·lectivista durant la guerra a Suquets (Horta de Lleida, Catalunya). Joan Claramunt Vilamajó va morir el 7 de setembre de 2009 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Antoni Téllez (1948)

Antoni Téllez (1948)

- Antoni Téllez Solà:El 18 de gener de 1921 neix a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) el militant anarquista i historiador Antoni Téllez Solà. Era fill d'un ferroviari destinat a Solo del Rey (Astúries) que va quedar marcat per la Revolució asturiana de 1934. El juliol de 1936 residia a Lleida i es va afiliar a les Joventuts Llibertàries (JJ. LL.); va viure la guerra i l'evacuació successivament de Lleida, Tarragona i Barcelona, fins que fou mobilitzat quan va tenir 18 anys en l'anomenada«quinta del biberó», quan s'enfonsava la República. Va marxar a França el febrer de 1939 i va passar un any al camp de concentració de Setfonts (Occitània). El febrer de 1940, gairebé començada la conflagració mundial, va treballar en la construcció d'una fàbrica de pólvora a Lanemezan, i quan França caigué es va posar a treballar al camp el setembre. Detingut als dos mesos, va ser internat al camp d'Argelers, cinc mesos més tard enrolat en la 321 companyia de treballadors estrangers i enviat a Mende. Va ser enviat a les mines de Collet de Dezey pel seu tarannà rebel i va ser denunciat als alemanys que el van traslladar al camp d'Agde per construir-hi fortificacions. Sabotejà el ferrocarril Perpinyà-Besiers i va fugir a Saint Afrique, a l'Aveyron, on va treballar en un hospital. Quan el volen portar a Alemanya fuig de bell nou i es refugia al campament militar de La Cavalerie, d'on també ha de fugir per haver participat en la fuga de presoners russos. Finalment es va incorporar en un grup de guerrillers espanyols a Decazeville, amb els qui va combatre en la IX Brigada de Forces Franceses de l'Interior (FFI). Va estar implicat, sota el nom de Tarra, en l'operació «Reconquesta d'Espanya» de la Unió Nacional Espanyola (UNE), sota direcció del Partit comunista, i l'octubre de 1944 es va internar a l'Espanya franquista --episodi de la Vall d'Aran, fracassat després de la batalla de Salardú. Retornat a França, es va instal·lar a Tolosa de Llenguadoc, i es va encarregar de recollir armament de la Segona Guerra Mundial --que en gran part va ser emprat per la guerrilla antifranquista durant molts anys--, va realitzar missions d'enllaç entre els companys de França i d'Espanya i va formar part del segon comitè peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) fins a la seva dimissió l'abril de 1946 per traslladar-se a Espanya amb la intenció de prendre contacte amb la guerrilla. Durant tres mesos va recórrer el país i a la seva tornada a França, per divergències orgàniques, no va aconseguir suficient suport per als combatents. Durant els anys de la seva estada a Tolosa de Llenguadoc va estar relacionat amb la flor i nata de la guerrilla: Sabaté, Facerías, Carballeira, Amador Franco, Zubizarreta, etc. A finals de 1946 va marxar definitivament a París i va col·laborar activament en tasques de premsa i organització (Atalaya,CNT, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario, sobretot com a dibuixant). Cansat de les lluites orgàniques, va abandonar la militància orgànica, no la llibertària, engegant una valuosa tasca com a historiador dels guerrillers llibertaris a Espanya. Apàtrida fins a 1978, aquest any va recuperar la seva primitiva nacionalitat i viatjà per primer cop a Espanya de manera legal. En els seusúltims anys va treballar a París com a periodista de l'Agència France Presse (AFP) fins que es jubilà el març de 1986, instal·lant-se aleshores a Ceret, prop de Perpinyà. Posteriorment repartirà el seu temps entre ambdós països. Col·laborà en Anthropos, Atalaya (en el grup editor 1957-1958), Bicicleta,CNT, Cultura Libertaria, Historia Libertaria, Polémica (en el consell de redacció), Ruta (un dels seus eixos a Tolosa de Llenguadoc), Solidaridad Obrera de París, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, etc., i escrigué importants obres, algunes traduïdes a l'alemany, a l'anglès i a l'italià, sobre Remiro, la guerrilla gallega i sobretot sobre Facerías, Sabaté i Ponzán. És autor de La guerrilla urbana en España: Sabaté (París, 1972), La guerrilla urbana. Facerías (París, 1974), La lucha del movimiento libertario contra el franquismo (Barcelona, 1991), Apuntes sobre Antonio Lamolla y otros andares. Recuerdo (Vitòria, 1992, amb Peirats), Historia de un atentado aéreo contra el general Franco (Barcelona-Bilbao, 1993), El MIL y Puig Antich (Barcelona-Bilbao, 1994),La red de evasión del grupo Ponzán (Barcelona, 1996), A guerrilla antifranquista de Mario de Langullo «O Pinche» (Vigo, 2000), Agustin Remiro: de la guerilla confederal a los servicios secretos britanicos (edició pòstuma, Saragossa, 2006)  i els inèdits Album de dessins en couleurs (1948), 30 años deRuta en el exilio (història i documents de l'FIJL de 1945 a 1974),Acción Directa (1979-2004), Tinieblas y sangre (abril 1949 - julio 1952), Diccionario biográfico de la clandestinidad en España: 1936-1975 (en col·laboració amb R. Dupuy), Atalaya,Notas para un eventual esbozo biográfico de José García Tella. Antoni Téllez Solà va morir el 26 de març de 2005 a Perpinyà (Catalunya Nord).

Antoni Téllez Solà (1921-2005)

Ignasi de Llorrens : «Antoni Téllez, in memoriam», en Butlletí Estel Negre, 151 (abril 2005)

Ferran Aisa : «Antoni Téllez, guerriller de la memòria», en Avui, 2 de juliol de 2005

Anarcoefemèrides

Defuncions

Adamo Mancini

Adamo Mancini

- Adamo Mancini: El 18 de gener de 1928 mor a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Adamo Mancini, conegut sota el pseudònim de Damet. Havia nascut el 6 de febrer de 1859 a Imola (Emília- Romanya, Itàlia). Fill d'una família modesta, sos pares es deien Francesco Mancini i Eva Berti. Després de fer els estudis primaris, freqüentà un temps l'Escola Tècnica i esdevingué sabater com son pare i son germà Antonio. Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), seguí els passos polítics d'Andrea Costa i el novembre de 1880 fundà, amb Ugo Lambertini, el Cercle Socialista d'Imola, del qual esdevingué secretari l'any següent. L'abril de 1881 presentà la sol·licitud, amb Andrea Costa i Giuseppe Benati, per a publicar el periòdic Avanti!, i com al seu gerent responsable va patir detencions i dos processos. Lluitador pel dret al sufragi universal, en el congrés del Partit Socialista Revolucionari de Romanya (PSRR), celebrat el febrer de 1882 a Imola, fou partidari de presentar-se a les eleccions municipals, però no a les nacionals. Aquests opinions toparen amb la línia possibilista política d'Andre Costa, qui jurà fidelitat a la monarquia com a diputat, i en el congrés del PSRR de 1883 Mancini abandonà el partit. Contràriament a son germà Antonio, reprengué les tesis llibertàries i aquell mateix any de 1883 reconstituí, amb Antonio Castellari i Giuseppe Benati, la Secció de l'AIT d'Imola, de caire anarquista. El març de 1884 va ser detingut per aferrat un manifest de lloança a la Comuna de París. L'1 de febrer de 1885 el diputat Andrea Costa va fer una interpel·lació parlamentària per a denunciar la seva detenció sense judici. Després de 16 mesos de presó preventiva, el juny de 1885 va ser jutjat a Florència (Toscana, Itàlia) i condemnat a 22 mesos de presó i a una multa. Com que es negà a pagar-la, va ser novament empresonat 11 mesos i a finals de 1886 pogué retornar a Imola. Reprengué l'activitat política i participà en la fundació del Cercle Socialista Revolucionari «I Figli del Lavoro» (Els Fills del Treball) i l'octubre de 1887 començà a col·laborar en el full anarcosocialista de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) La Rivendicazione. Sembla que després de fer un viatge a França en 1888, reprengué amb força la seva militància anarquista i començà a publicar una llarga sèrie de números únics, que arribaran a la quarantena cap el 1920. Alguns títols de la primera sèrie, publicada entre maig de 1890 i juny de 1894, són La Canaglia, La Ciurmaglia, La Poveraglia,La Marmaglia, La Gentaglia, I Pezzenti,I Ribelli, I Miserabili, I Malfattori,Le Forche Repubblicane, La Questione Sociale, La Rivendicazione, Non Votate,Il Ribelle, La Libera Parola, etc. El desembre de 1890 fou un dels signants del manifest per al Congrés Anarquista de Capolago (Ticino, Suïssa), al qual acudí el gener de 1891 en representació dels anarquistes d'Imola. En aquesta època col·laborà en el periòdic La Revendicazione d'Imola. Novament detingut, en 1892 va ser jutjat i absolt. Després emprengué un llarg viatge que el portà a diverses ciutats europees (Marsella, París, Londres, Brussel·les i Canes) i en el qual va aprendre la llengua francesa. Entre el 6 d'agost i el 17 de desembre de 1893 edità el periòdic La Propaganda d'Imola. Arran de les lleis antianarquistes de 1894, retornà a la presó, aquesta vegada amb sa companya, la també militant anarquista Palmira Golinelli. El desembre de 1894 va ser condemnat a tres anys de residència forçada, pena que purgà a Pistoia, Monte Argentario, Nàpols, Ponça i Pantelleria. En aquest període, en senyal de protesta, l'ajuntament de la seva ciutat natal el va nomenar membre del consistori, però ell rebutjà l'elecció per coherència. El novembre de 1896 aconseguí la llibertat condicional. Retornà a Imola amb sa companya i reprengué l'activitat anarquista dedicada sobretot en la crítica a l'administració local socialista, rebutjant totes les seves ofertes, des d'un lloc de feina a la sabateria de l'hospital fins al càrrec de secretari de l'Associació de Jornalers. Entre agost de 1897 i octubre de 1899 edità una segona sèrie de números únics (Imola… Nostra…, Il Patatrac di Imola Nostra!…, La Coda del Patratac di Imola Nostra!…, Imola… Nuova, Imola Vecchia, La Baraonda, La Resurrezione, Imola Ride!…, La Plebaglia), caracteritzats per la seves crítiques a l'administració local i contra els socialistes d'Il Momento. A començament del nou segle continuà amb la seva tasca de propagandista anarquista i fou corresponsal d'Il Grido della Folla (1902), publicant Alberghetti Risorto (1903) i Lo Zigo Zago di Imola Nostra (1904). En 1904 va ser jutjat amb altres anarquistes d'Imola i condemnat a quatre mesos de presó. Col·laborà i difongué una sèrie de fulls de tirada estatal, com ara La Protesta Umana,La Rivolta i L'Agitatore. El juliol de 1912 assistí com a observador al Congrés Anarquista de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) i en 1913 publicà Imola Nostra. En 1914 sortiren les sevesMemorie di un anarchico i el seu fullet Dall'internazionalismo di Andrea Costa al cortigianismo di Leonida Bissolati. Quan esclatà la Gran Guerra s'hi mostrà contrari, polemitzant amb les tesis intervencionistes d'Alceste De Ambris i entrant a formar part del Fascio Llibertari d'Imola. Durant la postguerra continuà amb la seva militància, editant l'última de les seves publicacions, Imola«Nostra» (1920) i col·laborant a partir de 1921 en Sorgiamo! Adamo Mancini va morir el 18 de gener de 1928 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Un carrer a Imola porta el seu nom.

***

Ubaldo Tacconi

Ubaldo Tacconi

- Ubaldo Tacconi: El 18 de gener de 1935 mor a Verona (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i sindicalista, i després sembla que comunista, Avellino Ubaldo Tacconi. Havia nascut el 16 de febrer de 1885 a Verona (Vèneto, Itàlia). Sos pares es deien Angelo Tacconi i Anna Agnelli. Durant sa vida treballà d'oficinista temporal, de missatger i de venedor de verdures. En 1904 ja militava en el moviment llibertari i segons la policia era un dels «instigadors anarquistes» més destacats tant de paraula com d'obra. El 19 d'agost de 1907 va ser denunciat juntament amb altres companys (els socialistes Angelo Donini i Francesco Orna) per mutilació, durant la nit del 17 al 18 d'agost, del monument del rei Humbert I d'Itàlia, però finalment en va ser exculpat. En 1908 el trobem a Gènova (Ligúria, Itàlia), on freqüentà els anarquistes locals i participà en les seves activitats. Formà part, amb altres companys (Giuseppe De Luisi, Giovanni Domaschi, Domenico Maitlasso, etc.), del Grup Llibertari de Verona i mantingué la corresponsalia dels periòdics Conquista i Guerra di Classe. Entrà a fer feina com a oficinista en els taller ferroviaris de Verona i després en les oficines d'equipatges de l'estació ferroviària, i a finals de 1910 era secretari de la secció de Verona del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI). Durant la Gran Guerra va ser traslladat a la província d'Avellino (Campània, Itàlia). Després del conflicte bèl·lic retornà a Verona i es mostrà força actiu en la Cambra del Treball Sindicalista, entrant l'octubre de 1919 en la seva comissió executiva. Entre 1921 i 1922 la policia detectà les seves relacions amb els anarquistes Guglielmo Bravo, Giovanni Domaschi, Paolo Psalidi i Arturo Zanoni, entre d'altres. En 1924 va ser fitxar, juntament amb altres companys (Biagio Crestani, Giovanni Domaschi, Romeo Ettore Marconcini, etc.), com a membre del reconstituït Grup Anarquista de Verona. Poc després, sembla, s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) i prengué part en l'intent de reconstruir la Cambra del Treball Confederal. Son germà Orsmida Tacconi, socialista des del 1896 i empleat del ferrocarril, a començaments de 1914 va ser traslladat a Milà (Llombardia, Itàlia) i en 1926 va ser confinat a Favignana (Sicília). En 1927 Ubaldo Tacconi va ser traslladat a Milà i la policia sospità de les seves visites setmanals a Verona, però els diversos escorcolls contra ell tingueren resultats negatius. En 1930 retornà a Verona, on, després de diversos escorcolls sempre amb resultats negatius, sembla que deixà les activitats polítiques.

***

Mariano García Cascales

Mariano García Cascales

- Mariano García Cascales: El 18 de gener de 1945 es afusellat a Carabanchel (Madrid, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Mariano García Cascales. Havia nascut cap el 1915. Durant els anys de la II República espanyola milità en l'Ateneu Llibertari de la barriada madrilenya del Retiro, del qual va ser nomenat secretari del seu Comitè de Defensa quan esclatà la guerra. Secretari de la Federació Local de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Madrid, el 7 novembre de 1936 va ser nomenat, com a representant d'aquesta organització, conseller d'Informació i Enllaç de la Junta Delegada de Defensa de Madrid, formada pel general José Miaja Menant arran de la marxa del govern republicà de Francisco Largo Caballero a València. El desembre de 1936, quan es reorganitzà la Junta de Defensa, va ser nomenat subdelegat d'Indústries de Guerra. Amb el triomf franquista va ser detingut a Alacant. Internat al camp de concentració d'Albatera, aconseguí fugir aprofitant l'enrenou sorgit amb el repartiment de les sardines i el pa. Detingut de bell nou, va ser tancat a la presó madrilenya de Porlier. Jutjat en consell de guerra, va ser acusat de dirigir la«Txeca de Narváez» al local de l'Ateneu Llibertari del Retiro –situat als números 18 i 20 del carrer Narváez, on era el col·legi del Sagrat Cor, després traslladat a un local més gran, el restaurant Cóndor, al número 68 del carrer Jorge Juan–, d'autoritzar les saques de les presons de Ventas i Alcalá i de ser el segon cap dels Serveis Especials del Ministeri de l'Exèrcit desenvolupant infinitat de missions secretes, i per tot això va ser condemnat a mort. Mariano García Cascales va ser afusellat el 18 de gener de 1945 a Carabanchel (Madrid, Espanya) juntament amb una desena de companys.

***

René Doussot

René Doussot

- René Doussot: El 18 de gener de 1961 mor a París (França) l'activista anarcosindicalista René Maurice Doussot. Havia nascut el 22 de juny de 1904 a París (França). Obrer en una fàbrica d'aixetes i de claus de pas, el febrer de 1922 fou nomenat secretari de la Federació de Joventuts Sindicalistes del Sena. En 1926 fou un dels fundadors de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), organització sindical en la qual ocuparà càrrecs de responsabilitat. Entre 1928 i 1934, amb Richard Andrieux, Pierre Besnard, Deberger, Victor Giraud i Eugène Juhel, entre d'altres, serà membre de la Comissió Administrativa (CA) de la CGTSR, i administrador, alternativament amb Louis Laurent, de Le Combat Syndiacliste, òrgan d'expressió d'aquesta organització en el qual col·laborà. En aquesta època s'afilià al Sindicat del Metall. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1933 participà com a delegat de la CA de la CGTSR al IV Congrés de la CGTSR, on fou reelegit secretari de la CA amb A. Fontaine. En 1937 va ser nomenat tresorer del «Comitè d'Ajuda i de Socors a les Víctimes de la Contrarevolució Espanyola» i en 1938 tresorer del Comitè de Solidaritat Internacional (CSI), secció francesa del Fons Internacional de Socors (FIS) de l'Associació Internacional del Treball (AIT), el secretari del qual era Julien Toublet. Quan esclatà la II Guerra Mundial exercia de tresorer de la CGTSR. Durant la contesa el seu domicili es convertí en lloc de reunions sindicals. Després de la guerra, el seu domicili a l'avinguda de la Porta de Clignancourt figurava en la llista de llocs anarquistes a vigilar per la policia. El desembre de 1946 participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) i en el congrés de constitució fou nomenat tresorer confederal, càrrec que ocupà fins al 1952. Participà en la majoria de congressos de la CNTF. Entre 1947 i 1948 col·laborar en CNT-Action Directe,òrgan del Sindicat del Metall de la regió parisenca.

***

Carlo Frigerio

Carlo Frigerio

- Carlo Frigerio: El 18 de gener de 1966 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'impressor, comptable, periodista, traductor, editor i propagandista anarquista Carlo Frigerio, també conegut com Charles Frigerio. Havia nascut el 7 de març de 1878 a Berna (Berna, Suïssa). Sos pares, l'italià Giuseppe Frigerio i suïssa alemanya Erichetta Selhofer, l'abandonaren aviat i fou criat per l'àvia materna que en 1886 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia). A partir de 1891 formarà part del moviment anarquista milanès i freqüentarà el cercle de Pietro Gori. Fou amic de Sante Caserio, que l'hostatjà a ca seva, i mantingué correspondència amb Errico Malatesta exiliat a Londres. En 1898 fou expulsat d'Itàlia i s'establí de bell nou a Berna. El desembre de 1899, amb Luigi Bertoni i Émile Held, publica L'almanacco socialista-anarchico per l'anno 1900, dins del qual es reprodueix la crida de Malatesta «Contra la monarquia». Per pressions del govern italià, van ser processats pel Tribunal Federal de Lausana el maig de 1900 per l'edició d'aquesta obra. En 1901 emigrà a Londres i participà activament en el cercle malatestià (Malatesta, Attilio Panizza, Carlo colombo, Enrico Carrara, etc.) i en les iniciatives editorials dels anarquistes italians, esdevenint redactor deLo Sciopero Generale / La Grève Générale (1902) i de La Rivoluzione Sociale (1902-1903) i col·laborant en l'únic número editat de La Settimana Sanguinosa (1903). En maig de 1905 marxà a París, d'on fou expulsat, i partirà cap a Bèlgica. L'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam com a membre de la delegació britànica. Expulsat de Bèlgica, el juliol de 1908 tornà a Londres, però en 1909 marxà a Suïssa, on col·laborà en Risveglio / Réveil i en periòdics italians com La Protesta Umana i Il Grido della Folla. Entre el 20 de març de 1911 i el 30 d'agost de 1914 treballà com a director comercial de l'empresa «Cuiros i Pells M. Tedeschi» a Laval-en-Brie, a prop de París. En aquesta època col·laborà en Risveglio de Ginebra i en el setmanal sindicalista revolucionari La Voix du Peuble de Ginebra-Lausana. En 1915 s'instal·là novament a Londres, on signa, el març d'aquell any, amb Malatesta, Bertoni, Emma Goldman, i altres, el «Manifest internacional anarquista contra la guerra». L'abril de 1919 fou expulsat, després d'haver estat sis setmanes detingut, per no haver declarat el canvi de direcció i com a sospitós d'imprimir passaports espanyols falsos. De bell nou a Ginebra, el maig de 1919, amb els companys de Risveglio / Réveil, prendrà posicions contra la Rússia bolxevic, qualificada d'«immensa caserna». El novembre de 1919 tornà a Milà, esdevenint redactor d'Umanità Nova, ocupant-se especialment de la política exterior. Detingut amb Malatesta, fou alliberat després. En 1921 se'l va implicar en un procés per«conspiració contra el poder de l'Estat» obert contra els redactors i principals col·laboradors d'Umanità Nova. Absolt el març d'aquell any, fou novament detingut com a sospitós de complicitat amb els responsables de l'atemptat al teatre Diana de Milà del 21 de març de 1921 i no fou alliberat fins al juny. Quan la redacció d'Umanità Nova es traslladà a Roma, s'establí també a la capital italiana. No obstant l'arribada del feixisme, romangué a Itàlia i a partir de 1924 fou redactor de la revista malatestiana Pensiero e Volontà. Amb la intensificació de la repressió, s'amagarà clandestinament a Torí i, després d'un temps a Marsella, tornarà a Ginebra en 1927, on, a més de col·laborar intensament amb Luigi Bertoni i d'ajudar els exiliats, editarà L'Almanacco libertario pro vittime politiche, editat anualment des del 1919 i fins al 1941. En 1926 acabà la traducció del francès a italià --que ho havia estat de l'alemany al francès per Otto Karmina--, i amb el consentiment de l'autor, de l'obra L'anarchismo, de Paul Eltzbacher. Amb Paolo Flores tradueix el llibre de Max Nettlau Bakunin e l'Internazionale in Italia, que serà editat en 1928 per l'editorial de Risveglio a Ginebra. En 1935 participarà en representació dels companys suïssos en una conferència secreta d'aliança entre els anarquistes italians emigrats a Europa tinguda a Sautrouville, i fou nomenat membre del Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), amb Camillo Berneri, Leonida Mastrodicasa, Gusmano Mariani, Umberto Marzocchi i Bernardo Cremonini. Entre 1933 i 1937 fou president de la secció ginebrina de la Federació Suïssa de Tipògrafs. Com a membre de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) redactà un manifest con criticà durament la Societat de Nacions per la debilitat demostrada contra l'atac imperialista de l'Itàlia feixista contra Etiòpia. Sempre actiu en les relacions amb el moviment anarquista francès, s'encarregà dels contactes orgànics durant la Revolució espanyola i en 1938 edità el fullet Gli anarchici e la rivoluzione spagnola, de Luce Fabbri i de Diego Abad de Santillán. Després de la guerra, en 1947, arran de la mort de Bertoni, serà l'editor del periòdic mensual Risveglio / Réveil anarchiste, juntament amb Alfred Amiguet. Suspesa la publicació en 1950, la capçalera --sempre bilingüe, i amb Carlo Frigerio, Pietro Ferrua i Claudio Cantini com a responsables de la secció italiana-- reapareixerà a començaments de 1957 per deixar de publicar-se definitivament en 1960.

---

Continua...

---

Escriu-nos

trucos en redes sociales que ayudarán a que tu marca surja

0
0
Trucos en redes sociales que ayudarán a que tu marcaTrucos en redes sociales que ayudarán a que tu marca surja por seowebconsultora.es Las redes sociales son un instrumento de mucha utilidad, hoy en día tienen que ver casi con todo lo existente. En lo que es la publicidad y el marketing han sido elementos fundamentales para que estos evolucionen y suban de nivel, por lo práctico y fácil de su uso muchas personas han decidido volverlas incluso un negocio, o al menos catapultar los negocios que ya tienen con su ayuda, porque sabemos lo indispensables que son las redes para tu marca en este artículo te traemos algunos trucos en redes sociales que serán de mucha ayuda para tu marca y quien sabe tal vez te cambien la vida en lo que a marketing digital se refiere Aprende estos trucos en redes sociales y que tu marca reine en cuanto a marketing digital se refiere seo. • No te quedes en la antigüedad, conoce lo que está en boga: publicar contenidos que estén de moda mientras lo relacionas con tu producto o servicios te garantizará a un público atento enganchado con cada uno de tus post, asegúrate de que lo que publicas genere un impacto en las emociones del cliente, porque simplemente lo que no emociona no vende y tu objetivo principal, la meta más importante de todas es vender y es uno de los trucos en redes sociales que debes tener siempre presente para que tu marca se haga notar. • Las imágenes atraen la atención del público: si bien un post escrito ingeniosamente atraerá interacciones importantes, las imágenes y los videos son las que captarán la verdadera atención del público, necesitas explotar este hecho lo más posible, créelo, entre más ingeniosas sean tu material audiovisual, más serán tus seguidores, por ende tu marca tendrá más fuerza • Piensa en seguidores, seguidores y más seguidores: dirás que entre los trucos en redes sociales este es el más obvio, pero hay personas aún que no entienden lo imprescindibles que son para el crecimiento de tu empresa. Una forma de ganar seguidores es pagar porque tu cuenta sea publicitada en las distintas redes que manejes, así crecerá tu lista de seguidores como la lista de tus potenciales clientes. • Automatiza todo lo que pueda ser automatizado: ahorrar tiempo es primordial en el mundo moderno, así sean más de una persona en la empresa, es necesario que automatices los procesos como actualizar los post en varias redes a la vez, enviar mails, enviar mensajes de textos, entre otros procesos.

Incompliments i retard en el pressupost

0
0

Denunciam que l’equip de govern (Junts Avançam-Unió Mollera Pollencina) no ha fet encara ni una reunió amb els grups de l'oposició per tractar el pressupost de 2017


El que és normal a qualsevol poble, aprovar el  pressupost com mínim  a començament de l'any ( la seva aprovació inicial segon marca la llei s’hauria d’haver fet en octubre), a Pollença sembla impossible. L'equip de govern de Junts Avançam i Unió Mollera Pollencina ni tan sols han fet una reunió per parlar dels mateixos. El que ens sembla una total irresponsabilitat, més tenint en compte que l'equip de govern es troba en minoria i per tant necessiten arribar a acords per a la seva aprovació. Després vindran les presses i les acusacions als grups de l'oposició del seu retard, com ha passat a les obres de la primera línia del Port de Pollença. 

A més, volem recordar a l'equip de govern que no ha complit amb la majoria de propostes de partides que vàrem negociar a l'anterior pressupost i com ja els vàrem recordar fa un mes (sense cap resposta per la seva part), per negociar els pressupostos 2017 han de complir els acords pendents: redacció d'un projecte de recorregut arqueològic, excavacions al Pedret de Bóquer, promoció del producte local, Pla de recuperació de Cala Sant Vicenç, Pla d'Accessibilitat i eliminació de barreres arquitectòniques, millora del catàleg de camins, conscienciació i mitjans alternatius als herbicides, obertura de passos a la via de circumval·lació, inventari de béns, impuls de la participació ciutadana, pla per la igualtat de gènere, foment de l'economia social, estudi de la situació de l'habitatge.

El pressupost és una eina fonamental en la gestió del municipi i també en la feina de control democràtic per part de l'oposició. El retard al pressupost fa impossible una gestió mínimament planificada i racional de la despesa pública. A més d’impossibilitar el que vàrem acordar amb Junts Avançam a l'acord d'investidura: uns pressuposts participatius on la ciutadania pugui decidir el destí d’algunes partides.

En definitiva a Alternativa per Pollença demanam a l’equip de govern que es posi les piles,  que compleixi els acord de l'anterior pressupost i ens presenti el més aviat possible a tots els grups el seu projecte de pressupost per a la seva aprovació inicial al ple.

 

 

 

Els Reis de Maribel Servera

0
0
 
(publicat a l'AraBalears, 14/1/17)

 

La passada nit de Reis, Maribel Servera, que tots sabeu que és una glosadora molt bona, va publicar aquests versos al seu mur de Facebook:

 

Sabates arrenglerades

amb cura al peu de l'ampit.

Ulls que tresquen dins la nit

per descobrir les petjades.

Alegries desfermades

en trobar els regals a dins.

I sentiments clandestins

de retorn a la infantesa.

I l'absoluta certesa

que els nostres Reis són els nins.

 

No som un expert en la qüestió, però crec que difícilment en podem dir una glosa en sentit estricte: ni per la forma de transmissió (escrita, no oral), ni per la llengua que fa servir (amb trets com l’article literari) ni pel temps de composició (que podem suposar ràpid, però que és difícil creure que sigui el de la improvisació, que Servera també domina).

Existeix, ja ho sé, l’etiqueta “glosa escrita”, però diria que és una casella que a “Reis” (el títol de la composició que acabau de llegir) li queda petita. Perquè el que he escrit abans no és cap crítica ni cap denúncia d’un frau: és la constatació que Maribel Servera, com Mateu Xurí, ens ofereix sovint peces que trenquen del tot les fronteres, per si encara en quedaven, entre poesia popular i poesia “culta”. La forma estròfica hi ajuda: Jorge Guillén, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Llorenç Moyà, entre d’altres, han fet dècimes que tothom entén que són poesia “culta”. Però això tampoc no explica el que volia dir.

El que volia dir és que Maribel Servera i d’altres passegen el títol de “glosadors” però mereixen el de “poetes”, i no precisament dels més fluixos dels que ara fan versos en aquest país nostre. Que hi hagin arribat per un altre camí no té importància. La prova la teniu en la dècima amb què començava aquest escrit: un objecte artístic creat amb paraules ben disposades que provoca en el lector un estremiment. És a dir, un poema. Tornau a llegir-lo i fixau-vos en la descàrrega d’emoció dels dos darrers versos: un poema dels bons.   

 

Febrer 2017

0
0

4 de febrer a vespre a Sencelles, foguerons de Santa Àgueda i gloses amb Pomer, Servereta, Xurí i Noto.

28 de febrer a Can Topa de Santa Eugènia, sopar i combat de picat amb Figona i Noto.

DESESTIMADA LA INDEMNITZACIÓ A L'ULLAL

0
0

Després d'anys d'estires i amolles amb la possible urbanització de Cala Carbó i el seu trasllat a l'Ullal, el Consell de Mallorca va posar-hi punt i final eliminant del Pla Territorial l'Àrea de Reconversió Territorial Cala Carbó-L'Ullal l'any 2011. D'aquesta manera es feia efectiva l'anterior desclassificació de Cala Carbó aprovada per Parlament a la Llei de Mesures Urgents 4/2008.

Els jutjats ja han fallat repetidament a favor de que ni l'Ajuntament ni el Govern Balear han de pagar cap tipus de indemnització per Cala Carbó, més que les obres d'urbanització executades - en tot cas el Govern-. Ara avala també la eliminació de l'Ullal com a futur possible urbanitzable, on una promotora havia comprat terrenys tot pensant en una futura urbanització que no s'executarà mai -a no se que canviïn les lleis-. Anys després arriben els avals judicials a polítiques territorials proteccionistes impulsades per governs de progrés.

Recordem que la passada legislatura l'Ullal va ser objecte d'una forta polèmica, ja que el PP des del govern de l'Ajuntament pretenia al·legar contra el Pla Hidrològic per desprotegir una part de l'Ullal. No tots el governs son iguals.

Un agraïment especial a Joana Lluïsa Mascaró i Toni Alorda que s'implicaren per resoldre definitivament aquesta espasa que penjava damunt Pollença des de feia anys.

Vegeu notícia al Diari Última Hora:

https://ultimahora.es/noticias/part-forana/2017/01/18/242900/desestimada-indemnizacion-millones-por-urbanizar-cala-carbo.html

 

Vegeu articles anteriors:
"Especullal": http://psm-pollenca.balearweb.net/post/114106
"El fantasma de les indemnitzacions a l'Ullal": http://psm-pollenca.balearweb.net/post/111497
"Les al·legacions de l’Ajuntament, una excusa per eliminar la protecció a l’Ullal": http://psm-pollenca.balearweb.net/post/108502
"L'ajuntament descarta al·legar contra la zona humida de l'Ullal: Ple de Febrer":http://psm-pollenca.balearweb.net/post/108516

 



L'aristocràcia i la burgesia espanyoles. De revolució burgesa espanyola no n'hi ha hagut mai.

0
0

           L'aristocràcia i la burgesia espanyoles. De revolució burgesa espanyola no n'hi ha hagut mai.  

 

 

 

    Des del segle XIX, la base intel·lectual del discurs social i polític a Espanya i a Catalunya majorment és esbiaixat en el sentit que és un discurs que interpreta de manera distorsionada la realitat social de l'Estat espanyol.

     Exposaré un seguit de breus comentaris, a
manera de lluernes, per tal de fer un poc més de llum al debat ideològic català.

    Aclariment previ: Des de l’antiguitat, la classe social dominant ha sigut la dels grans propietaris de terra. A Roma es denominaren
”patricis” (els forjadors de la pàtria i els seus descendents); però, la denominació més universal ha sigut la de ”l’aristocràcia” o ”la noblesa”. El nom de ”oligarquia” es una altra denominació de la dita classe social.

Al llarg del segle XIX, les diverses reformes legislatives democràtiques a l’Estat espanyol (Les primeres foren les de les Cortes de Cádiz, 1811) rebaixaren l’estatus de l’aristocràcia espanyola; al 1837, fou abolit el ”règim de senyoriu”. Durant el segle XX, continuaren les reformes democràtiques per tal d’eliminar els últims privilegis legislatius de la noblesa. Però encara es va haver d’esperar a l’any 1984 per abolir el dret de passaport diplomàtic del que encara gaudien ”los grandes de España”.

Certament, des dels anys 30 del segle passat, es pot afirmar que l’aristocràcia espanyola va deixar de figurar com a classe social específica, segons la legislació. Però allò que interessa subratllar és que les famílies aristocràtiques espanyoles continuaren disposant d’immensos recursos econòmics i socials.

Tesi: L’oligarquia castellano-andalusa és la classe dominant a l’Estat espanyol des de la formació d’aquest Estat al 1714 (com a conseqüència de la victòria franco-espanyola a la guerra de successió).

Qüestió de noms: uso l’expressió
”oligarquia castellano-andalusa” per tal de destacar el nucli dur de la classe dominant a l’Estat espanyol. Pel contrari, l’expressió ”oligarquia espanyola” és més confusa posat que amaga la confrontació entre la nació
imperialista, l’Espanya estricta (el que era la Corona de Castella), i les nacionalitats sotmeses (Galícia, Euskadi i Catalunya).

   Qüestió de noms: S’ha d’entendre que fins als anys 1930, els membres de les famílies aristocràtiques constituïen la base majoritària de l’oligarquia. O sigui, s’ha d’entendre que l’oligarquia incloïa un nombre creixent d’individus sense títol nobiliari però formant un sol bloc de classe dominant integrats amb l’aristocràcia.

   Aclariment: L’aristocràcia catalana (de la Catalunya sencera) fidel als interessos de la nació va desaparèixer de l’escena històrica com a conseqüència de la derrota a la Guerra de Successió. Només va romandre la noblesa catalana botifler, la qual va quedar formant part del conjunt de la noblesa espanyola. O sigui, a partir de 1714, l’aristocràcia catalana va restar absolutament desnacionalitzada.

   Aclariment: El grau de poder i de prestigi de l’aristocràcia espanyola (al igual que les diverses aristocràcies) es basava en la propietat de la terra. Es pot dir que el conjunt dels latifundistes era quasi idèntic als dels grans aristòcrates. O sigui, fins al segle XX, molt rarament es podria donar el cas d’un gran terratinent espanyol sense títol nobiliari. Els ”grandes” de l’aristocràcia d’Espanya (uns cinc-cents) eren els majors terratinents de l’Estat. La ”grandesa” dels ”grandes” era proporcional a l'extensió de les terres de cadascun.

   Tesi: Si bé la propietat de la terra era la base econòmica de la noblesa, des de sempre els nobles van participar en altres activitats econòmiques per tal d’incrementar la seva riquesa. A l’època moderna, s’incrementà la participació dels aristòcrates en activitats econòmiques relacionades amb la indústria i el comerç.

   Per posar un exemple aclaridor: La introducció del molí de vent (segle XII) fou l’avanç tecnològic més important de la baixa edat mitjana. Doncs bé, els terratinents, o sigui, els nobles, de bell antuvi, decretaren el monopoli del molí de vent. Per descomptat, els senyors no s’ocupaven directament de l’explotació industrial dels molins, explotació comercial que era una concessió del senyor.

   Tesi: A part del benefici de la producció primària dels seus latifundis, en tot temps, les diverses aristocràcies han intervingut en l’activitat econòmica, però sempre a la manera aristocràtica: per mitjà de privilegis, monopolis, concessions i llicències.

   A manera d’exemple: Com a cosa inaudita, N’Alfons XIII tenia un patrimoni més aviat escàs (No era propietari de cap gran finca). Posat que amb el pressupost de la casa reial no cobria les seves despeses, el rei participà en nombroses iniciatives de les elits econòmiques madrilenyes, de manera que en poc temps aconseguí una millora substancial dels seus ingressos.

En referència a l’Estat espanyol i al segle XX, passo a exposar els següents enunciats:

   Tesi: No és el cas que l’aristocràcia com a classe dominant tradicional fos substituïda per la burgesia moderna.


   Tesi: Fou la pròpia classe aristocràtica la que establí la manera de com fer front a les amenaces de la modernitat sense perdre la seva hegemonia econòmica i social.

   L’aristocràcia espanyola anà incorporant als
seus cercles socials nombrosos grups d’individus no pertanyents a la noblesa. Aquest nou conglomerat social es correspon amb la denominació de ”oligarquia castellano-andalusa”, denominació que faig servir preferentment.

   Tesi: Els jerarques de l’Església catòlica també formaven part essencial de l’oligarquia castellano-andalusa.

   Que resti clar: No és el cas que a l’Estat espanyol hi hagi cap jerarquia catòlica no sotmesa a l’espanyola (Si de cas, la del País Basc, als anys trenta, en seria una excepció).


   Tesi: Aquesta oligarquia, tot i centrar el seu poder econòmic en la renda de la terra, disposava també del control de les grans finances, i participava en la major part de grans projectes econòmics de l’Estat. Els oligarques eren els accionistes majoritaris de les noves grans empreses com eren la telefònica estatal, els ferrocarrils, les elèctriques, aviació, els embassaments i d’altres.

   Tesi: L’oligarquia castellano-andalusa del segle XX mantingué el control dels poders de l’Estat; de l’exèrcit i del Poder judicial, en especial.

   Tesi: La imprevista instauració de la República Espanyola fou entesa per l’oligarquia com a una greu amenaça al seu domini. D’aquí que, d’immediat, inicià la conspiració contra la República (El general Sanjurjo feu el primer intent de cop d’Estat al 1932).

   Tesi: La jerarquia catòlica espanyola (la catalana en formava part) va constituir una peça clau de la conspiració contra la República. I no fou solament que la jerarquia disposés del consentiment del Vaticà, sinó que el seu cap, En Pius XI, s’implicà personalment en la conspiració. La trama conspiradora del Papa era cent vegades més potent que la dels agents d’En Mussolini.

   L’oligarquia guanyà la guerra i anorreà les conquestes socials de la República.

   Tesi: El Règim del general Franco fou
expressió dels interessos de l’oligarquia (Cal recordar que, al cop d’Estat de 1936, dels vuitanta-vuit generals de l’exèrcit espanyol solament dos es mantingueren fidels a la República).

   Tesi: No és el cas que amb la denominada
Transició Democràtica Espanyola l’oligarquia deixés d’ésser la classe social dominant. Ans al contrari, l’oligarquia negocià amb l’oposició democràtica des d’una posició de força de manera va mantenir intactes els seus privilegis i el seu poder.

O sigui,

   Tesi: L’oligarquia espanyola mai ha sigut
vençuda per una revolució democràtica (una ''revolució burgesa'',  diria En Marx).

  Tesi: L’oligarquia castellano-andalusa continua essent la classe dominant, continua administrant les corporacions financeres i continua controlant els mecanismes de poder de l’Estat espanyol.

   Exposats els enunciats precedents, he de
fer un seguit de consideracions que mostren la inconsistència del discurs polític de les formacions polítiques de l’esquerra de l’Estat espanyol.

   Des de l’esclat dels conflictes socials a principis del segle XX, el discurs polític de l’esquerra s’afanyà a imitar el discurs de l’esquerra europea. Els partits obreristes i els sindicats obrers feren seus els plantejaments marxistes i anarquistes més generals.

   Per a centrar la qüestió: Les formacions
obreristes basaren el seu discurs en ''el conflicte de classes entre la burgesia i el proletaria''.

    Les formacions obreristes de les diverses
nacions de l’Estat espanyol, tot i que posteriorment van   suprimir les crides a la insurrecció armada, han mantingut el discurs marxista fins a l’actualitat.

    Al voltant d’aquesta qüestió, exposaré una bateria de comentaris que mostren el biaix del discurs de les formacions obreristes.

''Burgesia espanyola''.

    Sostenen que el conflicte bàsic a l’Estat espanyol és entre una suposada burgesia i un suposat proletariat, reproduint així el discurs marxista.

    Als anys 30, certament s’havia dut a
terme una modesta revolució industrial a l’Estat espanyol, però aquesta industrialització es concentrava a Catalunya Principat i a Euskadi (També abastava a les zones mineres asturianes).

   Per altra banda, a Catalunya l’expansió industrial (tèxtil, bàsicament) es concentrava al Barcelonès.

   Tesi: El concepte de ”burgesia espanyola” no s’adequava a la realitat social de l’Estat. Era un concepte arbitrari, que encobria l’autèntica realitat social que era l’oligarquia catellano-andalusa. El concepte de burgesia industrial només es corresponia amb la realitat social catalana o basca, però no en absolut a la realitat social de l’Espanya pròpiament dita.

    Es podria pensar que a Madrid havien aparegut qualcunes grans empreses de manera que també hi hauria una burgesia madrilenya encara que fos modesta. Però aquesta suposició seria errònia. La realitat social del Madrid dels anys trenta era una continuació d’una realitat social on l’oligarquia mantenia el monopoli dels principals recursos econòmics, cosa que havia fet sempre.

   Per descomptat, en referència a Madrid,
l’oligarquia era el nucli de les societats anònimes que controlaven nous monopolis econòmics de la ciutat. No hi havia un sol moviment econòmic que no estigués controlat i utilitzat per l’oligarquia. Eren individus de l’oligarquia els qui constituïen les noves societats econòmiques madrilenyes. L’oligarquia, tal com havia fet sempre, establia els nous monopolis comercials i industrials de
Madrid. Així, sorgiren les grans companyies d’electricitat, d’aigües, telefònica, del transport urbà,  aèria, de ferrocarrils,  de grans empreses comercials i d’altres.

   Actualment, l’oligarquia manté el seu domini de classe. Respecte a això, reprodueixo uns paràgrafs d’un escrit meu (Espanya impossible) que fan així: ”Podria semblar que, a començament del segle XXI, l’Estat espanyol havia entrat definitivament a la via de la modernitat. Però no ens hem enganyar,  haurem de veure que ni l’oligarquia ni l’Església catòlica han estat vençudes; que no han estat retirades de la història; que continuen mantenint el seu poder i els seus privilegis.

   Al meu parer, de moment, l’oligarquia està guanyant la partida. Guanyar la partida consisteix en assegurar el seu poder i esdevenir la classe clarament hegemònica. La major part de tractadistes parlen exclusivament de burgesia espanyola sense fer distinció d’aquesta suposada burgesia respecte de les burgesies clàssiques d’Europa i Nord-amèrica. Allò que vull posar de manifest als lectors
és que ha estat l’oligarquia tradicional la que ha adoptat tot l’aire d’una burgesia típica; però les aristocràcies no actuen ni es comporten a la manera burgesa sinó a la manera aristocràtica.

  A excepció del títol de rei, sembla que tots els títols nobiliaris no tenen validesa al codi civil.
Però els descendents de les gran famílies aristocràtiques espanyoles, amb títol nobiliari o sense, constitueixen el gruix dels grans propietaris de terra.

   Tesi: la major part dels individus que conformenla denominada “gran burgesia espanyola” establerta a Madrid no són una suposada segona generació d’industrials, uns fills d’uns suposatscapitans d’indústria. Més aviat són la nova figura de l’oligarquia. majormentsón oligarques, o clients principals de l’oligarquia.

   Madrid és ple de grans empresaris, però hi ha pocs capitans d’indústria.

   Ja durant el franquisme, l’oligarquia havia decidit fer de Madrid un gran centre industrial i financer. El Gran Madrid esdevingué la ciutat més populosa de l’Estat.

   No és el cas de que al Madrid dels anys de desenvolupament s’hagués iniciat una política d’estímul als petits comerciants i petits industrials per tal que esdevinguessin capitans d’indústria.

   Durant el franquisme i després, fins el dia d’avui, s’ha seguit aplicant el mètode econòmic de l’oligarquia per a estimular el creixement de Madrid. Per mitjà dels privilegis, els monopolis, les exclusives i les concessions, Madrid ha esdevingut el principal nucli industrial i financer de l’Estat. Per suposat, les conseqüències d’aquesta política econòmica anava – i va – en detriment de la resta d’àrees industrials, de les catalanes i basques, en particular”.




   Als anys trenta, el discurs de les formacions obreristes no solament era esbiaixat per a definir la classe dominant. De manera semblant, feia un
plantejament esbiaixat sobre un suposat proletariat i, alhora, cultivava amb delectació el mite del poder revolucionari del ''proletaria''. Es pot dir, sense exagerar, que el discurs obrerista era mitòman, de manera exaltada. Ho eren les formacions llibertàries, en especial, però també el PSOE de Largo Caballero.
   Dit de manera esquemàtica, el discurs de les formacions obreristes creava el mite d’un proletariat espanyol gegant, amb força més que sobrada per
trencar les cadenes socials. El discurs establia els seus fonaments teòrics en la confrontació de la burgesia espanyola i el proletariat, però ambdós
conceptes expressaven miratges, no realitats.


   Tesi: No hi havia una burgesia espanyola com a classe sorgida de la revolució industrial, per la senzilla raó que a l’Espanya estricta no es va
donar la revolució industrial. Així, per exemple, les empreses comercials i industrials del Madrid de 1930 eren un monopoli de l’oligarquia. O sigui, no fou el cas que a Madrid
aparegués una burgesia industrial com a nova classe que competís amb l’oligarquia. Per suposat, la burgesia tradicional, la dels menestrals i dels petits
comerciants, que tenia segles d’existència sí era present a les ciutats espanyoles,  tan endarrerides i poc poblades.
Respecte a la significació de la burgesia espanyola, es pot fer el següent enunciat: L’Espanya de 1930 estava sotmesa a l’immobilisme social decretat per l’oligarquia.


     Tesi: Als anys trenta, la burgesia i les classes treballadores urbanes de l’Espanya estricta, eren una continuació de la burgesia tradicional i de les classes treballadores urbanes de sempre (Els menestrals constituïen el gruix de la burgesia industrial tradicional; i la major part dels treballadors urbans ho eren dels tallers dels menestrals). O sigui, la burgesia moderna era totalment absent.


    De bell antuvi, l’ús del terme ”burgesia” ha sigut un niu de confusió. Els teòrics socials, majorment, equiparen ''burgesi'' amb la classe dels capitalistes. Sovint es deixa de banda el fet social determinant: que els menestrals i els petits comerciants constituïen la base dels burgs. Tots aquells burgs on no s’ha produït la revolució industrial fan testimoni del manteniment de la menestralia i del petit comerç tradicionals.


    Respecte de la realitat social de la burgesia i dels treballadors industrials urbans al Principat dels anys
trenta, és veritat que hi havia hagut una modesta revolució industrial (amb la indústria del tèxtil com a nucli); és veritat que havia aparegut la nova burgesia industrial capitalista i el proletariat de
les grans empreses. Però, respecte a això, s’ha de fer el següent aclariment.  Allò a considerar: Que la
revolució industrial catalana es concentrava a Barcelona i al seu anell industrial. Queala majoria de les comarques catalanes (i a
Barcelona mateix) continuava immòbil
l’estructura econòmica i social de sempre.


    S'ha de saber: Al costat (i en contra) del concepte marxista de ''revolució burgesa'',  els capitalistes ianquis (En Rockefeller,  primer gran promotor) difongueren el concepte de ''revolució burgesa'', segons el qual l'activitat dels emprenedors,  quan es dóna un marc de lliure comerç,  crea riquesa i llibertat (En Fredrich Hayek, el guru dels neocons, fou promogut per En Rockefeller,  als anys 20) 
Però la nova burgesia barcelonina dels anys vint i trenta en lloc d’impulsar una ''revolució burges'' va portar una pràctica social i política confrontada
les demandes de les classes treballadores, i en tot moment es va mostrar inclinada a pactar amb les forces més reaccionàries (En Francesc Cambó, el
líder de la Lliga, al 1936,  iniciada la guerra civil, va fer una proclama a favor del general Franco, i d'immediat va fer generoses contribucions econòmiques al bàndol colpista).
   La nova burgesia catalana dels anys vint i trenta no estava per cap tipus de ”revolució burgesa”. I els que donaven suport al catalanisme ho feien majorment per mitjà de formacions polítiques dretanes.
   El proletariat de l’Estat espanyol, definit a la manera marxista com al conjunt d'obrers de les grans empreses industrials, abastava solament una petita porció de les classes treballadores. El proletariat català era sens dubte el més nombrós de l’Estat. Però s’ha d’entendre que estava concentrat a l’àrea industrial del Barcelonès i que els obrers de les grans fàbriques continuava essent una porció modesta del total del treballadors catalans.


Tesi: El proletariat espanyol dels anys trenta fou' ''un tigre de paper''.


Les formacions obreres dels grans nuclis industrials
tingueren una capacitat d’organització i de mobilització,  al costat de la qual  els gremis tradicionals no tenien color  . Per altra banda, s’ha d’entendre que aquesta gran capacitat d’organització dels obrers catalans era semblant a la dels obrers d’altres àrees industrials d’Europa.

     Però a diferència de les de l’Europa
democràtica, les formacions obreres catalanes – i les de la resta de l’Estat –, debut a la seva aparent fortalesa semblaven un colós revolucionari, un tigre
disposat a saltar. Però haurem de veure que, en realitat, era ”un tigre de paper”.


    Tesi: Fou per causa de l’endarreriment social i polític de l’Estat espanyol que les organitzacions obreres de les àrees industrials tingueren una
incidència social tan accentuada.
   A principis de segle, les organitzacions obreres que sorgien a l’Estat espanyol anaven més enllà dels objectius sindicals.  Però a l’Estat espanyol no s’havia produït la revolució democràtica.
L’oligarquia tractava d’acomodar-se a la modernitat però sense voler cedir cap parcel·la de poder.


   Tesi: L’oligarquia castellano-andalusa, alhora que parlava d’europeïtzació i de modernització, intensificà la repressió contra les demandes de les classes oprimides de les diverses nacions de l’Estat.
L’oligarquia refermà la seva aliança estratègica amb l’Església catòlica per tal de bastir una ciutadella conservadora.


   Tesi: La multiplicació d’organitzacions obreres i l’expansió de les grans centrals sindicals (la CNT i
la UGT, bàsicament) esdevingueren el gran instrument de les classes treballadores per a reivindicar l’establiment dels drets democràtics més elementals.
   En referència a Catalunya, el moviment obrer català va caure dins una fatal deriva espanyolista.
   Tesi: Les organitzacions obreres de Catalunya, majorment, rebutjaren les reivindicacions del catalanisme polític. A la revolta de ”solidaritat
catalana”, les organitzacions obreres del Barcelonès hi contraposaren ''la solidaridad obrera''.


    De bell antuvi, el que seria el sindicat majoritari a Catalunya, adoptà la denominació de Confederación Nacional del Trabajo (CNT, amb les sigles). La
CNT va decidir usar l’espanyol com a llengua vehicular. A més a més, els dirigents del sindicat van incloure a la denominació del sindicat el terme
”nacional”, però amb aquest ”nacional” es referien a ”la nació espanyola”. Els líders anarquistes
declararen, majorment, que el concepte de ”nació catalana” era una invenció de la burgesia catalana.   (Per cert, l’ús del terme ”nacional” no pot ésser més
contradictori per una formació obrera que es declara anarquista).

   Per entendre la cosa: A Barcelona i al cinturó industrial de Barcelona,  a la major part de grans empreses,  era molt elevat el percentatge de treballadors immigrats castellano-parlants. La conseqüència fou que la minoria de treballadors espanyols s'imposà grollerament i negà els drets elementals dels treballadors catalans. Els líders anarquistes feien com si ni s'adonessin que el seu anticatalanisme era una deriva de l'oligarquia espanyola,  com si no s'adonessin que la imposició del seu espanyolisme era una conseqüència de l'opressió a que estava sotmesa Catalunya Catalunya Sencera) des de 1714.

    Per entendre la cosa: El gran líder anarquista En Buenaventura Durruti,  nascut al si d'una família obrera de Lleó; traspuava l'espanyolisme barroer de la plebs castellana. Con a indicador: Dos germans de N'Urruti s'inscrigueren a Falange espanyola,  formant part dels escamots feixistes contra el sindicats obrers.

 


Per a entendre l’extraordinària expansió de les organitzacions obreres (de les centrals sindicals, especialment), podeu veure el següent enunciat:

   Tesi: A una època d’agreujament dels conflictes socials, les organitzacions obreres de les grans àrees industrials (Barcelona, Bilbao, Astúries, Madrid)
esdevingueren el pal de paller de la resta d’àrees, socialment més endarrerides (Madrid, tot i que no tenia de grans nuclis industrials, així mateix disposava de grans empreses de serveis que empraven un gran nombre de treballadors, com per exemple, les dels transport).

Normal021falsefalsefalseCAX-NONEX-NONE

Algunes conseqüències dels pactes de l´esquerra borbònica amb els franquistes

0
0

La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans). (Miquel López Crespí)


Abans del 23-F: desmobilització popular, desencís, involucionisme (i II)



Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans).

El famós "Congrés d'Unitat" (3 i 4 de febrer de 1979) entre el Moviment Comunista i l'Organització d'Esquerra Comunista va ser una gran mentida. Al Congrés no hi arribà ni un deu de per cent de militants de l'antiga OEC. La majoria de l'organització entengué el procés com a simple integració dins el MC i no acceptà el diktat del partit "germà". El número 140 (febrer de 1979) de Combate, la revista de la LCR, explicava: "Lo que sí parece claro es que, básicamente, esta unificación se ha producido sobre la ideología, la estrategia, la táctica e incluso la estructura organizativa de MC, lo que le da más un carácter de integración de OIC en este partido que de verdadera fusión. De hecho, y desde hace ya tiempo, OIC atravesaba un prolongado proceso de crisis, con numerosas escisiones internas y pérdida de militantes. En el fondo de estas escisiones ha estado presente la negativa de sectores de militantes a aceptar lo que se ha llamado el 'proceso de reactificación marxista-leninista de la OIC', al que se acusaba de abandono irresponsable de la línea política de este partido, para llevar, 'cueste lo que cueste, al partido al MC' (de la resolución de los escindidos de Guipúzcoa)".



Com deia una mica més amunt, la crisi de les organitzacions que es reclamaven del comunisme a l'Estat espanyol i als Països Catalans requeriria un llibre especial. Però, resumint, i centrant-nos en el cas de l'Organització d'Esquerra Comunista, podríem dir que els principals errors del partit (els nostres errors!) els podríem situar en un accentuat espontaneisme (anar sempre i d'una manera acrítica rere qualsevol iniciativa obrera i popular) i un total economicisme (creure que només la lluita en defensa de les reivindicacions materials dels treballadors era "lluita de classes", tot considerant que la lluita cultural, política i ideològica contra el sistema era una qüestió "superstructural"). Tot això, combinat amb una manca de formació prou preocupant (descuidar la formació de quadres en les idees del marxisme revolucionari), va fer que no sapiguéssim enfrontar els reptes de la nova etapa de democràcia restringida que sorgia de les eleccions del 15 de juny de 1977. I, més que res, ens afectà greument la manca de consolidació d'una estructura de partit ferma, leninista. En efecte: portats per aquell seguidisme tan accentuat envers el moviment obrer, cometíem el greu error de desatendre tasques imprescindibles, com ara la consolidació organitzativa de l'OEC i la formació política de la militància. Tot plegat anà portant a la desintegració del 78-79.



1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

La desfeta de l'esquerra revolucionària també facilità la regressió quant a les conquestes dels anys d'ofensiva obrera i popular (especialment de 1976). En el moment més greu de la reforma, quan, a les eleccions autonòmiques d'Euskadi i del Principat (1980), amb un 40% i un 41% respectius d'abstenció, l'UCD s'enfonsà i els estalinistes i reformistes de tota mena retrocediren, no hi hagué a l'esquerra del PCE-PSOE cap partit capaç de representar els interessos populars ni de superar aquella onada de desencís. A Euskadi, ETA i Herri Batasuna aguantaven l'endemesa; Euskadi es consolidava com a únic bastió de resistència al règim, a l'Estat i al sistema: el reformisme pactista hi havia fracassat, i la dinàmica popular i rupturista continuava desenvolupant-s'hi.

El 1980 també assenyala l’inici de la crisi final de l'eurocomunisme. Els motius d’aqueixa ensulsiada internacional serien analitzats amb extrema lucidesa pel cèlebre historiador marxista britànic Perry Anderson en l’article "La paràbola de la socialdemocràcia", publicat a L’Avenç, núm. 112 (febrer 1988), pàgs. 50-58: "Essencialment, aquest [l’eurocomunisme] va consistir en l’abandonament, per part dels partits comunistes del Sud, de les tradicions de la Tercera Internacional, força alterades des dels anys vint, però encara visibles en els seixanta, i l’adopció de perspectives estratègiques similars a les dels partits socialdemòcrates del Nord al començament de la seva carrera, és a dir, quan encara concebien explícitament una transició real al socialisme. Gairebé tots els temes del nou discurs eurocomunista ressuscitaven, de fet, el discurs original socialdemòcrata de la Belle Époque, sobre la via gradual pacífica constitucional al poder. [...] El resultat fou que, generalment, l’eurocomunisme simplement preparà el camí per a l’ascens de l’eurosocialisme, és a dir, l’inesperat ascens de partits socialdemòcrates pròpiament dits, nous o renovats, des de posicions molt modestes fins al centre de l’escenari, a costa dels propis partits comunistes. La lògica d’aquesta substitució no és pas un misteri: si, en una societat capitalista avançada, les masses han de triar entre dos partits, proclamant tots dos una política socialdemòcrata, és molt probable que hi hagi una forta tendència a triar la versió més coherent, és a dir, la basada en models socialdemòcrates d’organització i afiliació internacionals" (pàg. 54). La cita és llarga, però realment valia la pena. Aixií doncs, pel gener de 1980 Carrillo és a Romania per a demanar instruccions al dictador Ceausescu; però ja és tard: ni Berlinguer ni Marchais, secretaris generals dels partits comunistes oficials italià i francès, poden fer ja res per a ressuscitar el cadàver eurocomunista. La burocràcia imperialista i estalinista del PCUS ha envaït l'Afganistan i exigeix als PC finançats directament o indirectament per Moscou que el rescabalin en forma de suport polític a aqueixa invasió. Carrillo està dividit entre la lleialtat envers la burocràcia espanyola proianqui i la pressió dels sectors proestalinistes del PCE mateix. Dins el PCE comencen els preparatius escissionistes dels "prosoviètics": Ardiaca i Clemente al Principat; Gallego a la resta de l'Estat. Al cap d'uns anys, hi organitzarien, respectivament, el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) i el Partido Comunista de los Pueblos de España (PCPE). Enrique Líster, líder d'un fantasmal Partido Comunista Obrero Espanol (PCOE), era ja des de feia temps al servei de la burocràcia del Kremlin.

Davant el liquidacionisme de l'esquerra pactista, la bancarrota o debilitat dels partits que es reclamaven del comunisme (OEC, MC, PTE-ORT-PT, POUM, AC...) i la crisi de la CNT, la classe obrera i els sectors populars només poden portar endavant lluites de resistència, tot i que de vegades arribin, a peu, davant el Congrés i mostrin les dents a un diputats lliurats en cos i ànima a la burgesia. Són els combats heroics dels vuitanta: els estibadors, els obrers i obreres de Nervacero, Crimidesa, Olarra... Crimidesa encara serví per a commocionar la consciència de l'esquerra d'aquells anys: la solidaritat encara va ser potent. A partir de 1980 l'esquerra oficial multiplicarà els esforços per aïllar les lluites antisistema; per a aillar-les, silenciar-les, ofegar-les. L'exemple més evident de mobilitzacions heroiques (abandonades per l'esquerra dels pactes malgrat el cost de morts que tengueren) varen ser la dels treballadors d'"Euskalduna" (sector navall) d'Euskadi. La lluita d'Euskalduna va ser narrada fil per randa en el llibre La batalla de Euskalduna escrit pel "Colectivo Autónomo de Trabajadores" i publicat per Editorial Revolución l’any 1985.

Com les altres forces anticapitalistes, l’independentisme revolucionari dels Països Catalans visqué llavors uns anys ben negres: era el principal enemic a abatre, des del moment que, a més del règim postfranquista i del sistema capitalista, qüestionava la mateixa existència dels estats opressors francès i espanyol.

Recordem que l’escola política de l’independentisme revolucionari català sorgit pels volts del 1968 no havia estat tant la tradició nacionalista del país com, sobretot, la rica experiència tercermundista de lluites d’alliberament nacional i de classe, a què ja ens hem referit. Ho analitza amb gran agudesa Josep Ferrer en el pròleg a Les nacions de l’Europa capitalista, d’Imma Tubella i Eduard Vinyamata (Barcelona, La Magrana, 1977; vegeu, en particular, pàgs. 7-33). Activíssim i combatiu, contínuament sotmès a la repressió tant pel feixisme com per la democràcia burgesa, aquest independentisme de nou encuny (que recuperarà aviat la memòria d’un Jaume Compte i d’un Andreu Nin) percep l’alliberament nacional com a alliberament de classe, i viceversa, i és la primera força políticament organitzada a plantejar-se com a marc nacional d’actuació política tot el conjunt dels Països Catalans, i no ja aquesta o aquella regió aïlladament: de fet, l’independentisme és el principal factor que aplica en la pràctica les riques lliços de Joan Fuster.

En aquest període a què ens referim, les principals organitzacions de l’independentisme revolucionari eren la nordcatalana ECT (Esquerra Catalana dels Treballadors, 1971) i el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans), nascut, aquest, el 1969 a partir de l’escissió que el 1968 protagonitzaven les joventuts de l’històric FNC (Front Nacional de Catalunya, 1940). Més a l’esquerra, acabaven de dibuixar una nova estratègia de futur sengles escissions d’aqueixos partits: respectivament, l’OSAN (Organització Socialista d’Alliberament Nacional, 1977/1978) i el PSAN-P (Partit Socialista d’Alliberament Nacional provisional, 1974). També hi hagué intents d’impulsar la lluita armada: ÈPOCA (Exèrcit Popular Català, 1970), FAC (Front d’Alliberament Català, 1970), OLLA (Organització de Lluita Armada, 1974), RCAN (Resistència Catalana d’Alliberament Nacional, relacionada amb el PCE-i)... Dos militants del FAC, Carles Garcia Solé i Ramon Llorca, prengueren part en la cèlebre Fuga de Segòvia (abril 1976), juntament amb altres vint-i-set militants d’ETA i d’altres organitzacions revolucionàries.

Durant la transició, i mentre ECT evolucionava cap a l’autonomisme burgès, el PSAN pateix un seguit d’escissions per l’ala dreta, les quals acabaren deixant-lo poc menys que en quadre en 1979-1980, però alhora li permeteren un exercici de clarificació i consolidació amb què projectar-se endavant. Fou també en aquest 1979 desolat quan acabaven de perfilar-se les grans línies de desenvolupament que seguiria l’independentisme en el període ulterior, mitjançant la naixença d’IPC (Independentistes dels Països Catalans) com a fusió entre el PSAN-P i l’OSAN (3 de març), així com les prineres accions de l’organització armada Terra Lliure (26 de gener). Fonts valuoses sobre aquestes primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); "L’esquerra nacionalista, avui", monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984).

Miquel López Crespí

Publicat en la revista L'Estel (1-VIII-05)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Ver Barcelona vs Real Sociedad EN VIVO Cuartos de Final Copa del Rey 2017 Online

0
0
CLIC AQUÍ PARA VER BARCELONA VS REAL SOCIEDAD EN VIVO

Ver Barcelona vs Real Sociedad en vivo online en directo hoy jueves 19 de enero 2017. El partido en vivo Real Sociedad vs FC Barcelona online por los cuartos de final ida de la Copa del Rey en vivo online. Ver Barcelona vs Real Sociedad En Vivo 19 Enero 2017. En esta web podrás ver todos los de Real Sociedad vs Barcelona Online en vivo. Ver Repetición Barcelona vs Real Sociedad en vivo y en directo online. Seguramente te preguntarás; ¿Donde puedo ver Barcelona vs Real Sociedad En Vivo Online? A que hora es el partido Real Sociedad contra Barcelona en vivo online? a que juega Real Sociedad vrs Barcelona 2017? Por donde pasan Real Sociedad versus Barcelona en vivo? por Sky Sports HD, Facebook Live, Papucho TV, Youtube Live Horario del Partido Barcelona vs Real Sociedad hoy? Resultados Barcelona vs Real Sociedad Cuartos de Final Ida Copa del Rey Jueves 19 de Enero 2017.

Ver Real Sociedad Barcelona en vivo gratis por internet. Ver EN VIVO Barcelona Real Sociedad . Barcelona vs Real Sociedad en vivo gratis. A las 14:15 horas se mueve el esférico en el estadio de Anoeta. Mirar Barcelona vs Real Sociedad en vivo online por internet. Watch Real Sociedad vs Barcelona live stream. Barcelona vs Real Sociedad en vivo online por celular y tablet, descargar, bajar app para ver online Barcelona vs Real Sociedad Google Play, Apple Store 2017!

Ver Partido Barcelona vs Real Sociedad EN VIVO ONLINE HD. Jornada de Fútbol EN VIVO. vs vs vsx x xHD HD HD Barcelona vs Real Sociedad en vivo y en directo. | Barcelona contra Real Sociedad En Vivo Hoy. | Barcelona vrs Real Sociedad en vivo gratis. | Barcelona versus Real Sociedad en vivo online 2017. | Ver Barcelona vs Real Sociedad en vivo por Celular y Tablet. | Mirar Barcelona vs Real Sociedad en vivo online. | Barcelona vs Real Sociedad Live Stream 2017. | Assistir Real Sociedad x Barcelona ao vivo jogo 2017.

No te olvides de ver el encuentro entre Real Sociedad vs Barcelona en vivo online Copa del Rey 2017!

Ahora puedes ver todo el futbol online en vivo y en directo gratis! Podrás ver cualquier partido de fútbol en vivo gratis, ya sea el mundial de rusia 2018 en vivo, Premier League, Champions League, Europa League, Copa Libertadores, Liga MX, Eurocopa 2020, Liga Águila, Copa América, Liga BBVA, etc… Aparte podrás ver canales de TV en vivo y gratis en chivas69.com.

¿Donde puedo ver Barcelona vs Real Sociedad En Vivo Online Copa del Rey 2017?

Sigue a tu equipo favorito en todos los partidos si no tienes cable donde poder ver el partido o no sirve tu TV puedes ver online por internet en tu PC, computadora ó dispositivo móvil. Recopilamos los mejores enlaces para ver fútbol online y todos los eventos deportivos (NBA, NFL, Box, UFC, Voley, Rally, etc…) a través de internet.

Links para ver Barcelona vs Real Sociedad En Vivo Online por Celular y Tablet Copa del Rey 2017!

Si hay problemas para ver el partido Barcelona vs Real Sociedad en vivo online por los cuartos de final ida de la copa del rey 2017 en los enlaces actuales puedes buscar otros entre los canales de chivas69.com.

A l'antic "boy scout" Josep Segura i Salado, bon amic i antic company de feina arxivística

0
0
Mentre m'empàs el berenar, al bar de Ciutat on acostumen a preparar-me un llonguet ben exquisit, llegint el diari, m'adon de la mort recent del bon amic i antic company de feina a l'Arxiu del Regne de Mallorca, l'antic escolta Josep Segura i Salado

Li desig que descansi en pau, després de tantes feines feixugues realitzades en aquest món de llàgrimes i de misèries, però també de riqueses i d'alegries incalculables.

A la dècada dels anys vuitanta del segle passat (any 1985-86), amb Antoni Mut i Calafell, com a director, en Pep Segura i Salado, subaltern, i jo administratiu -encarregat de fer traduccions al català de textos redactats en castellà, com també de revisar i corregir textos redactats en català-, juntament amb altres companyes i companys treballam junts, colze a colze, a les dependències de l'Arxiu del Regne de Mallorca. En Pep se n'arriba a fer un gran coneixedor i molt bon investigador.

Entre moltíssims d'altres assumptes que va tractant durant més de tres dècades seguides, investiga i publica diversos treballs sobre el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, sent-ne ell mateix un dels «scouts» mallorquins més antics.

Se'n poden consultar: «Els exploradors de Manacor» (I) (1978, Perlas y Cuevas, 14 gener); «Al·lots de Muntanya» (1984, Revista Lluc); «Els Trescadors del P. Vives» (1988, Revista Cala Murta, núm. 9), etc.

Trenta anys després d'haver-hi col·laborat, fa poc més d'un any, l'11 de gener de 2016, convidat per l'Obra Cultural Balear a la seva seu de Manacor, quan se'm demana de parlar-hi sobre els orígens de l'Escoltisme a Mallorca, des de la perspectiva d'un ex consiliari escolta, a la dècada dels anys 70 del segle passat... lògicament, no puc deixar de recórrer a l'obra ingent publicada pel bon amic Josep Segura Salado sobre el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca. Em serveix d'orientació i guia magnífics.

Record perfectament la darrera vegada que ens veim i coincidim plegats, en Pep i jo. Ni més ni pus que al darrer acte de lliurament dels Premis i concurs de fotografia 2016, convocat i organitzat pel Patronat de la Fundació Maria Ferret -Escoltisme i Guiatge de Mallorca- al parc de Tecnologies Ambientals -TIRME- el 25 de novembre de l'any passat.


Ens hi asseiem junts, un devora l'altre... Cosa que ja no podrem tornar a fer pus mai més...

Descansa en pau, bon amic Josep, juntament amb tants d'altres que ja ens heu precedit en l'arribada a dalt del cim de la muntanya més alta.

[19/01] Atemptat d'Étiévant - Spooner - Wintsch - Faiani - Cecili - Riera - Robin - Illfeld - Costa Truco - Canuto - Costa - Vannucci - Reclus - Bertoni - Molist - Giusti - Torner - Caba - Ródenas - Ciampi - Rodríguez Portugal

0
0
[19/01] Atemptat d'Étiévant - Spooner - Wintsch - Faiani - Cecili - Riera - Robin - Illfeld - Costa Truco - Canuto - Costa - Vannucci - Reclus - Bertoni - Molist - Giusti - Torner - Caba - Ródenas - Ciampi - Rodríguez Portugal

Anarcoefemèrides del 19 de gener

Esdeveniments

L'atemptat d'Étiévant segons la premsa de l'època

L'atemptat d'Étiévant segons la premsa de l'època

- Atemptat d'Étiévant: El 19 de gener de 1898 el tipògraf anarquista GeorgesÉtiévant apunyala el sentinella Renard de la comissaria del carrer Berzélius de París (França) i quan es portar pels guàrdies a l'interior de l'edifici, sense haver estat escorcollar, treu un revòlver i fereix d'un tret l'agent Le Breton. Ambdós policies no van tenir més que ferides lleus. Claude-François GeorgesÉtiévant, nascut el 8 de juny de 1865 a París (França), havia estat jutjat el 25 de juliol de 1892 per l'Audiència de Versalles, amb Auguste Faugoux, Benoît Chevenet i Drouhet, per complicitat amb Ravachol en el robatori de cartutxos de dinamita a Soisy-sous-Étiolles (Illa de França), i condemnat a cinc anys de presó per aquest motiu. Durant el judici no va poder llegir la seva declaració de defensa (Défense de G.Étiévant aux assises de Versailles), però fou publicada i traduïda nombroses vegades, convertint-se en un clàssic de la«propaganda pel fet». Després d'haver purgat la pena a la presó de Clairvaux, col·laborà en Le Libertaire i per un article titulat «La lapin et le chasseur» (El conill i el caçador), aparegut en el número 103 d'aquest diari, va ser condemnat en rebel·lia el desembre de 1897 a tres anys de presó. Quan la policia el buscava i pensava que havia fugit a Bèlgica,és quan es produí l'agressió de la comissaria de Berzélius. Jutjat per l'Audiència del Sena el 15 de juny de 1898 i, encara que no havia matat ningú, fou condemnat a mort. La pena, finalment, fou commutada per treballs forçats a perpetuïtat a colònia penitenciària. Georges Étiévant fou enviat a les Illes de la Salvació (Guaiana Francesa), on morí el 6 de febrer de 1900.

GeorgesÉtiévant (1865-1900)

Anarcoefemèrides

Naixements

Lysander Spooner fotografiat per Hardy a Boston

Lysander Spooner fotografiat per Hardy a Boston

- Lysander Spooner:El 19 de gener de 1808 neix a Athol (Massachusetts, EUA) l'abolicionista, iusnaturalista i teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Lysander Spooner. Jurista de formació i de professió, va militar en les files dels abolicionistes, desplegant una gran activitat contra el judici i l'execució del líder abolicionista John Brown (1859). En 1834 va escriure el seu primer assaig, un pamflet contra el clericalisme i la religió. Empleat comptable en el Banc Nacional de Nova York, decideix marxar a Ohio on compra un terreny, però s'arruïnarà pledejant contra l'Estat per l'anul·lació d'un projecte de tancament. En 1843 publica un assaig de reforma bancària que preconitza una economia basada sobre la lliure cooperació dels individus desembarassada de la tutela de l'Estat. En 1845 va escriure Unconstitutionality of slavery, assaig radical contra l'esclavitud, i en 1850, A defense for fugitive slaves, on defensava el dret de fuga dels esclaus. En 1870 escriu The constitution of no authority, on es manifesta com a pensador anarquista radical en definir qualsevol govern com una associació de lladres i d'assassins i en rebutjar tota legislació, ja que s'oposa al dret natural i és, per tant, criminal. Aquest llibre tindrà una gran influència entre els filòsofs anarquistes nord-americans. Considerat una figura excepcional del seu temps, la seva concepció llibertària del dret natural --queés una definició sui generis dins de l'anarquisme-- parteix de la premissa que diu que, segons el dret natural, els individus tenen drets (a la vida, a la llibertat, a la propietat, etc.), però el capitalisme, l'Estat i els seus monopolis impedeixen aquests drets. Aleshores, segons el seu llibre Natural Law, or The Science of Justice (1882), si es vol estar conforme amb el dret natural, entès aquest en el sentit religiós i de naturalesa, cal desobeir i aixecar-se contra tot allò que se li enfronti, com ara el capitalisme, l'Estat, l'exèrcit, etc. Enèrgic anticapitalista i enemic de l'Estat, reconeix que la policia i els exèrcits dels Estats no són més que guàrdies de seguretat privats que protegeixen els rics i els monopolis del capitalisme, del qual diu que només pot existir a partir de l'extorsió i del robatori. En The vices are no crimes (1875) exposa que els vicis no poden ser castigats ja que són assumptes personals, sempre que no afectin la resta de persones. La seva definició de l'ètica diu que tots els individus tenen els mateixos drets morals objectius, però és qüestió de cadascú acomplir-los, és a dir, el seu complimentés netament voluntari. Una de les seves accions més conegudes és la creació d'una petita empresa de correus en 1844 (The American Letter Mail Company) que competiria amb l'empresa estatal de correus i amb la qual buscava demostrar que qualsevol acció particular, autònoma o descentralitzada és més eficient que l'acció estatal o centralitzada; a més a més feia palesa la seva insubordinació a l'Estat, ja que aquest tenia el monopoli de correus. Agosaradament va oferir a l'Estat nord-americà els serveis de la seva petita empresa per millorar el servei, però la resposta que va rebre de les autoritats va ser l'expropiació i el seu pas a règim estatal. En teoria econòmica va aprofundir els seus estudis en les propostes d'un lliure mercat de crèdits en la banca mutualista. Va col·laborar amb el seu amic Benjamin Tucker en el periòdic individualista de tendència mutualista Liberty i en The Radical Review. Lysander Spooner va morir 14 de maig de 1887 a Boston (Massachusetts, EUA). El seu arxiu va passar a Tucker qui va publicar nombroses obres inèdites, però un incendi va destruir els seus manuscrits i el fons editorial de Benjamin Tucker.

***

Jean Wintsch amb sa companya i sos fills (Lausana, ca. 1922)

Jean Wintsch amb sa companya i sos fills (Lausana, ca. 1922)

- Jean Wintsch: El 19 de gener de 1880 neix a Odessa (Ucraïna, Imperi Rus)–altres fonts citen Varsòvia (Polònia, aleshores Imperi Rus)– el metge, professor universitari, mestre i propagandista anarquista i sindicalista Jean Wintsch. Era fill d'una família originària d'Illnau-Effretikon (Zuric, Suïssa) i sos pares es deien Johannes Wintsch, sastre, i Susanna Artmann. Després d'estudiar a l'institut de Lausana (Vaud, Suïssa), realitzà la carrera de medicina a Lausana i a Zuric (Zuric, Suïssa). Des de juliol de 1901, quan encara estudiava medicina, i fins el 1914 col·laborà en el periòdic quinzenal Le Réveil Socialista-Anarchiste, que editava Luigi Bertoni, Eugène Steiger i Georges-Henri Herzig a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1903 es llicencià en medicina i des d'aquest mateix any col·laborà en el periòdic maltusià Régéneration. El gener de 1904 es casà amb Nathalie Maléeff, amb qui tingué dos infants. El 8 de juliol de 1906 assistí al IV Congrés de la Fédération des Unions Ouvrières de la Suisse Romande (FUOSR, Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de cultura francesa) que se celebrà a Friburg (Friburg, Suïssa) i amb Louis Avennier i Louis Bertoni parlà en el míting de clausura. En 1907 realitzà l'entrada «Le syndicalisme en Suisse» per al llibre col·lectiu Mouvement socialiste. Entre 1907 i 1914 col·laborà, sobretot amb articles sobre malalties professionals i sobre el control de natalitat, en La Voix du Peuple,òrgan sindicalista revolucionari de la FUOSR, i en altres periòdics anarquistes, com ara La Révolution. Quotidien de lutte sociale, que publicà en 1909 Émile Pouget. Per al Congrés Anarquista d'agost de 1907 celebrat a Amsterdam (Països Baixos) redactà un informe sobre la situació de la Federació Comunista Anarquista de la Suïssa Romanda (FCASR) que va ser presentat per Amédée Dunois. En 1908 fundà el Grup Maltusià de Lausana. Entre 1908 i 1913 col·laborà en L'Almanach des Travailleurs. Fou orador en nombroses assemblees –amb Giovanni Devincenti i Louis Avennier, a finals de maig de 1909 en un míting a la Casa del Poble de Lausana en defensa de Luigi Bertoni, aleshores detingut arran d'una vaga de tipògrafs, o amb Giovanni Devincenti, Gustave Noverraz i Émile-François Duvaud, en un míting de protesta al mateix local per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia– i intèrpret en reunions –com ara el Congrés Antimilitarista de novembre de 1909 celebrat a Biel (Berna, Suïssa) patrocinat per la FUOSR, grups anarquistes suïssos, la Lliga Revolucionària de Zuric i altres organitzacions. Entre 1910 i 1911 col·laborà en la revista sindical La Vie Ouvrière i entre 1910 i 1919 en L'ÉcoleÉmancipée. L'1 de novembre de 1910 creà l'Escola Ferrer de Lausana, centre educatiu inspirat en el pensament pedagògic de Ferrer i Guàrdia i en l'anomenada«Educació Integral» (Paul Robin, Sébastien Faure, etc.), que comptà amb el patrocini de diverses entitats (FUOSR, sindicats, grups anarquistes, maçons, lliurepensadors, etc.) i que, malgrat infinitat de dificultats, durà fins el 15 d'abril de 1919; també fou l'administrador del Bulletin de l'École Ferrer que publicà 30 números entre abril de 1913 i maig de 1921. Entre 1911 i 1912 col·laborà en Le Temps Nouveaux, de Jean Grave, i en 1912 en Les Petits Bonshommes. En 1914, quan la Gran Guerra, encara que es declarés antimilitarista, fou partidari dels intervencionistes segons l'opinió que, només França, pàtria de la Revolució i dels drets de l'home, era capça, amb el suport dels aliats, destruir el militarisme alemany, obrint així la via a la supressió del tots els militarisme. Per aquesta opinió va ser obligat a deixar de col·laborar en Le Réveil, marcadament antiintervencionista. El seu nom aparegué en la segona llista dels signants del «Manifest dels Setze», publicat en el primer número Le Bulletin des Temps Nouveaux, de maig de 1916. En aquests anys el moviment anarquista es dividí i les dificultats en els intercanvis i en les comunicacions durant els anys bèl·lics no ajudaren a clarificar les posicions de les dues opinions. En 1915 col·laborà en La Bataille. Entre 1915 i 1919 edità a Lausana el periòdic La Libre Fédération. Organe socialiste, syndicaliste, fédéraliste i entre 1915 i 1918 fou editor responsable del periòdic de La Libre Pensée. En 1917 col·laborà en La Clairière. Revue syndicaliste humaniste i entre aquest any i 1918 en L'Aube. Revue politique et littéraire de Lausana. En 1918 signà el manifest Une sequestration, contra la llarga detenció preventiva que patia Luigi Bertoni a Zuric. Entre 1919 i 1920 publicà a Lausana amb sa companya el Bulletin Russe. En 1921 aconseguí el doctorat en medicina. Entre 1923 i 1937 col·laborà en La Bruchure Mensuelle i entre 1925 i 1939 en la revista parisenca Plus Loin, del doctor anarquista Marc Pierrot. En 1931 esdevingué metge de les escoles de Lausana i membre de la Comissió Escolar de la ciutat, desenvolupant noves tasques (servei d'infermeres escolars, colònies de vacances, refectoris, etc.). També en aquesta època ensenyà higiene a l'Escola Superior de Senyoretes i psicologia aplicada, amb Jean Piaget, a l'Escola de Ciències Socials i Polítiques de la Universitat de Lausana. Publicà nombrosos articles en publicacions científiques (Annuaire de l'Instruction en Suisse, La Médecine Scolaire, La Pédiatrie pratique, Pro Juventute, Revue Médicale de la Suisse Romande, Revue Suisse d'Hygiène,Zeitschrift fur Kinderpsychiatrie, etc.) i obres especialitzades sobre higienisme i pedagogia. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, marxà amb son fill Pierre cap a la Península i en retornar va fer conferències, especialment a la Casa del Poble de Lausana, i articles. En aquests anys fou membre dels Amics de l'Espanya Republicana (AER) del cantó de Vaud. Entre el 24 de juliol i l'1 d'agost de 1937 assistí al I Congrés Internacional de Psiquiatria Infantil que se celebrà a París (França). En 1937 va vendre el seu arxiu i biblioteca, que conté correspondència amb destacats anarquistes (Piotr Kropotkin, Luigi Bertoni, Georges Herzig, etc.), a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Ente 1938 i 1939 col·laborà i patrocinà el setmanari antifeixista ginebrí La Semaine. En 1939 fou un dels promotors de la fundació cultural «Pro Helvetia».És autor de Ce qu'est le syndicalisme. Définition et but. L'oeuvre à accomplir (1908), Centralisme et fédéralisme. Un groupe de syndicalistes (1910, atribuïda), Une révocation, une école (1910), Les ouvriers et la science. Renaissance intellectuelle (ca. 1912), Un essai d’institution ouvrière, l'Ecole Ferrer (1919 i 2009), Les nouveaux aspects du socialisme. Socialisme, syndicalisme, fédéralisme (1919), Un artiste lausannois. Steinlen, notice biographique (1921),De la prophylaxie des maladies vénériennes (1921),Essai sur l'orientation professionelle (1929), Le depistage precoce des oligophrenes (1934), Enquête sur le bruità l'école (1935), Le dessin comme temoin du developpement mental (1935), Les premières manifestations motrices et mentales chez l'enfant.Étude physiologique, clinique et pédagogique (1935), L'Ecole espagnole. Notice présentée aux «Amis de l'Espagne républicaine» (1937), Les facteurs constitutionnels dans les troubles du comportement (1937), Sur la nature de l'intelligence (1937) iLes enfants délinquants. Questions d'hygiène infantile et mentale (1939), entre d'altres. Jean Wintsch va morir el 27 d'abril de 1943 a Lausana (Vaud, Suïssa).

***

Foto policíaca de Conrado Faiani

Foto policíaca de Conrado Faiani

- Conrado Faiani: El 19 de gener de 1891 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Conrado Faiani. Bastaix de professió, en 1906 emigrà a França i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània). El 21 de març de 1910, arran d'una baralla, en va ser expulsat i retornà a Itàlia. Quan esclatà la Gran Guerra, el Tribunal Militar Marítim de La Spezia el condemnat a presó per deserció. El març de 1919 va ser alliberat gràcies a una amnistia. En aquestaèpoca es declarà obertament anarquista i participà en la fundació de la Cambra del Treball de Liorna. En 1923, fugint d'una nova detenció, marxà a França i l'octubre de 1924 s'establí a La Sanha (Provença, Occitània). Mesos després retornà a Liorna, on se subscriví al setmanari anarquista romà Fede. Després d'organitzar una manifestació d'obrers portuaris, a resultes de la mort en la feina del militant anarquista Lanciotto Corsi, el 8 d'abril de 1926 va ser detingut. L'octubre d'aquell any entrà il·legalment a França i s'instal·là a Marsella. El 7 de setembre de 1927 va ser detingut a Sant Geli (Llenguadoc, Occitània) i el 20 de setembre va ser condemnat a Nimes a 15 dies de presó per infracció al decret d'expulsió de 1910. El 15 de novembre de 1927, i per la mateixa raó, va ser condemnat a Marsella a 20 dies de presó. En 1928 se subscriví al periòdic La Diana i vivia amb sa companya Dina Iacoponi i els seus infants. A començaments dels anys trenta s'establí a Còrsega. El 21 d'octubre de 1931 a Bastia va ser condemnat a 40 dies de presó per «frau alimentari». Amb l'anarquista Corrado Vannucci, el març de 1932 a Còrsega, retrobà Eugenio Bini, antic secretari de la Cambra del Treball de Liorna. Més tard marxà a la regió parisenca (Illa de França) i residí a Le Pecq i a Vincennes, freqüentant companys, com ara Virgilio Gozzoli i Francesco Barbieri. Al seu domicili allotjà el militant comunista Natale Vasco Iacoponi, germà de sa companya, i modestament participà en el suport econòmic del «Comitè anarquista en favor de les víctimes polítiques d'Itàlia». En 1934 marxà a Niça, on el desembre de 1936 va ser detingut i condemnat a un mes de presó per infracció a l'ordre d'expulsió. Sa companya i sos fills, sense documents legals de residència, van ser condemnats a la mateixa pena. El desembre de 1938 sa companya fou repatriada i en arribar declarà davant les autoritats feixistes«desaprovar sempre la conducta» de son marit i de son germà Natale. En 1939, després de malviure a Niça, Conrado va ser internat al camp de concentració de Vernet. El juliol de 1939 va ser detingut a Vintimiglia i traslladat a Liorna on va ser interrogat, tot negant la seva pertinença al moviment anarquista. Un cop lliure, trobà feina de peixater i, encara que es mantingué al marge de tota activitat política, va ser vigilat per les autoritats feixistes fins a la caiguda del règim. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Spartaco Cecili

Foto policíaca d'Spartaco Cecili

- Spartaco Cecili: El 19 de gener –algunes fonts citen el 17 de gener o el 12 de gener– de 1903 neix a Ancona (Marques, Itàlia) l'anarquista Spartaco Cecili. Sos pares es deien Raniero Cecili i Elvira Zucchi. Entrà a formar part del moviment anarquista des de molt jove i es guanyà la vida fent de bastaix. Encara adolescent, quan la Gran Guerra, va ser cridat a files i va ser enrolat en la Marina, al destacament de La Maddalena (Sardenya), i poc mesos després del final de la guerra va ser reclòs en una presó militar. Amb 17 anys era un actiu militant anarquista i el juny de 1920, quan esclataren els motins a Ancona, dirigí un grup de rebels resolts a assaltar la Prefectura. El 27 de juny de 1920 va ser detingut i immediatament jutjat, però va ser absolt en primera instància, encara que el novembre d'aquell any el tribunal d'apel·lació el condemnà a 15 dies de presó per«ultratge a l'autoritat». El 22 de juny de 1922, amb els companys anarquistes Lorenzini i Bruno Stecconi, s'enfrontaren a trets a Ancona amb els feixistes Negroni, Olivieri i Flauto, i per aquest motiu va ser condemnat a sis anys i dos mesos de reclusió. El 6 de març de 1925 va sortir de la presó de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) gràcies a un benefici penitenciari que va reduir la seva pena i immediatament reprengué la seva lluita contra el feixisme. Va ser denunciat 11 dies després per lesions en una baralla, tret d'arma de foc i crits sediciosos, i va ser novament empresonat, però una amnistia l'agost d'aquell any el tornà a alliberar. El 4 de desembre de 1926 la Comissió Provincial per a l'Assignació de Confinament de la policia l'assignà cinc anys de deportació a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari, Comissió que desestimà un recurs posterior. Arran d'una protesta contra la reducció del subsidi diari per als confinats polítics, va ser reclòs a la presó de Portici (Campània, Itàlia). Entre el 28 de febrer de 1927 i el 12 de setembre de 1933 va estar confinat a l'illa de Ponça. En 1933 retornà a Ancona, on començà a treballar de fruiter. En 1940 s'instal·là a Milà. Spartaco Cecili va morir el 8 d'abril de 1964 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Certificat de defunció d'Eduard Riera Juncosa del registre de deportats

Certificat de defunció d'Eduard Riera Juncosa del registre de deportats

- Eduard Riera Juncosa: El 19 de gener de 1903 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eduard Riera Juncosa. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Tancat en un camp de concentració, després va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per anar a fortificar la«Línia Maginot». Fet presoner pels alemanys, va ser deportat al camp nazi de Mauthausen sota la matrícula 4.450. Eduard Riera Juncosa va morir el 2 de setembre de 1943 al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria).

***

Armand Robin i la seva ràdio

Armand Robin i la seva ràdio

- Armand Robin:El 19 de gener de 1912 neix a Plouguernével (Bretanya), en una família bretona d'agricultors, l'escriptor, poeta, traductor i periodista anarquista Armand Robin. Va haver d'aprendre el francès a l'escola i aviat s'apassionarà per l'estudi de les llengües, arribant a parlar-ne un gran nombre i a comprendre'n més de vint. Després d'una estada a l'URSS en 1933, farà una crítica acerba del règim soviètic i de la dictadura. Va traduir poesia russa i va donar a conèixer autors d'aquest país desconeguts aleshores (Essenine, Blok, Maiakovski, Pasternak, etc.). Era també radioaficionat, altra de les seves passions, especialment d'ona curta; un fet que l'obligarà, quan va esclatar la guerra, a col·laborar tècnicament amb el Ministeri d'Informació en el servei d'escoltes radiofòniques en llengües estrangeres i a redactar els «butlletins d'escoltes» i que després desviarà a la resistència. A partir de 1944, i fins 1958, publicarà periòdicament en Le Libertaire. En 1945 s'adhereix a la Federació Anarquista, que publicarà els seus Poèmes indésirables, dedicats als pobles martiritzats, i freqüentarà Georges Brassens, Michel Ragon, Pierre Béarn, Maurice Nadeau, entre altres intel·lectuals llibertaris. En 1946 serà nomenat secretari de la Federació Anarquista de la Regió Sud de París i de la del Sena. Entre 1947 i 1948 realitzarà un llarg viatge per Europa (Holanda, Bèlgica, Suïssa, Regne Unit, Suècia...) amb moto. En La fausse parole, publicat en 1953, analitza els mecanismes de propaganda als països totalitaris. Entre 1956 i 1957 farà costat al moviment independentista algerià d'una manera força provocativa. La seva tasca traductora i poètica va ser ingent fins a la seva mort, per causes obscures: el 27 de març de 1961 deixa ca seva i sembla que va tenir un altercat amb uns jugadors de bitlles en un cafè veí, l'amo crida la policia i Robin és portat manu militari a la comissaria i, d'allà, a la infermeria de la presó provisional de la Prefectura de Policia --de sinistra reputació al París de l'època-- on morirà dos dies després, el 29 de març de 1961, per causes desconegudes. A part de les obres apuntades, en poesia s'ha publicat pòstumament Le monde d'une voix (1968), Fragments (1992), Le cycle du pays natal (2000); la novel·la Le temps qu'il fait (1942); i, també pòstumament, els assaigs L'homme sans nouvelle (1981), Écrits oubliés (1986), Expertise de la fausse parole (1990), a més d'un bon conjunt de traduccions d'obres poètiques i teatrals, transcripcions d'emissions radiofòniques, correspondència, etc., moltes d'elles publicades en editorials llibertàries.

***

Egon Illfeld (1938)

Egon Illfeld (1938)

- Egon Illfeld: El 19 de gener de 1914 neix a Battenberg (Waldeck-Frankenberg, Hessen, Imperi Alemany) –algunes fonts citen erròniament Wartenberg (Erding, Baviera, Imperi Alemany)–, en una família jueva, el militant comunista i després anarquista Egon Illfeld, també conegut com Ginés García. Tipògraf de professió, milità en el Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya). L'agost de 1934 va ser condemnat a Munic (Baviera) a sis mesos de presó per activitats d'«alta traïció». Posteriorment emigrà a Neunkirchen (Saarland) i, via Suïssa, a l'Espanya republicana. A començaments de 1936 va ser detingut per «vagabunderia» i empresonat. Alliberat després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà en el«Batalló Thälmann», unitat militar formada sobretot per voluntaris jueus alemanys que s'integrà en la XII Brigada Internacional i amb la qual lluità al front d'Aragó fins el setembre de 1936. Després s'adherí als Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i fou un dels principals responsables del control polític d'estrangers de llengua alemanya a Barcelona. Amb Ferdinand Götze, Arthur Lewin, Fred Hessenthaler, Helmut Kirschey i altres, formà part d'un grup, a les ordres del Comitè d'Investigació i Seguretat Interior, dirigit per Dionís Eroles Batlle i Manuel Escorza del Val de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que s'encarregà dels escorcolls i requises de pisos, negocis i locals dels nazis alemanys establerts a la capital catalana. També treballà a l'Oficina de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Arran dels fets de «Maig de 1937», va ser detingut el juny d'aquell per la reacció estalinista i tancat, acusat d'«espionatge» a l'espera de la seva expulsió, a diverses presons i txeques (convent de Santa Úrsula, Segorbe, Model, València, etc.) fins a l'abril de 1938. En aquesta època es casà amb una espanyola i per aquest motiu no va poder ser expulsat, treballant fins el final de la guerra al servei del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou internat al camp de concentració de Gurs. El març de 1939, amb Karl Brauner, Paul Czakon, Helmut Klose i Michel Vorobiev, formà part de l'anomenat «Comitè de Redacció» de la IX Companyia, que agrupava exvoluntaris estrangers de la guerra civil que es negaven a sotmetre's a les ordres dels refugiats estalinistes que controlaven el camp. Durant la II Guerra Mundial, aconseguí viure clandestinament, sota el nom de Ginés García, pseudònim que ja havia fet servir a la Península, a Bordeus (Aquitània, Occitània) i després del conflicte s'instal·là a París (França), on treballà a la ràdio. En 1948 emigrà amb sa família a Veneçuela i a començaments de 1959 retornà a Alemanya. Egon Illfeld va morir a mitjans dels anys 1980 a Munic (Baviera, República Federal Alemanya).

Egon Illfeld (1914-ca. 1985)

***

Antonio Costa Truco

Antonio Costa Truco

- Antonio Costa Truco: El 19 de gener de 1916 neix a Peralta de la Sal (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Costa Truco. Era el fill petit d'una família pagesa humil de quatre germans. Quan tenia cinc anys assistí a l'escola amb els escolapis i després treballà al camp. Aficionat a la música i a la lectura, arribà a comptar amb una important cultura autodidacta. Entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i realitzà viatges a Barcelona i a Saragossa, centres llibertaris de primer ordre. Quan tenia 20 anys s'instal·là a Barcelona (Catalunya) i durant la guerra civil recorregué la Península observant la revolució i lluitant contra el feixisme allistat en les Forces Aèries republicanes enquadrat en l'Estat Major de l'Exèrcit de l'Aire. En 1939, amb la caiguda de Catalunya a mans del franquisme, passà a Seta (Llenguadoc, Occitània), però retornà a la Península (València i Madrid). Quan acabà la guerra va ser detingut a Madrid pel feixistes i va ser reclòs a camps de concentració (Irún i Santoña) i a presons (Larrínaga a Bilbao, Torrero a Saragossa, Osca). Jutjat, va ser condemnat a vuit anys, però va ser alliberat ràpidament amb l'obligació de residir a Peralta de la Sal. Poc després, eximit del seu desterrament, s'establí a Barcelona. El febrer de 1942 es casà amb Mercè Vidiella Esbrí. Detingut per la Guàrdia Civil, va ser portat a fer feina en un batalló de treballadors a la zona madrilenya de Villaverde. El juny de 1943 va ser alliberat i a Barcelona treballà de peó en el sector tèxtil i posteriorment de comptable en la fàbrica La Seda, de la qual presidí el seu Comitè d'Empresa i on romangué fins a la seva jubilació. Durant els anys quaranta participà discretament en la lluita clandestina. Després de la mort del dictador Francisco Franco presidí el Sindicat Textil de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer conferències a Barcelona i altres indrets, formà part de la redacció del periòdic Ideas i col·laborà en la premsa llibertària (Cenit, Crisol,Ideas-Orto, Pandora,El Pensador, Solidaridad Obrera, El Textil Libertario,Tierra y Libertad, Yunque Libertario, etc.). És autor de La ciencia y los científicos (2004) i deixà moltes obres inèdites (novel·les, poesies i assaigs), com ara Campesino, obrero, empleado, Historia y vida. Crónicas de Barcelona (obra autobiogràfica), Erupciones mentales, Gestos sublimes,Hablan los oráculos, El parto andrógino o la gran mascarada,Ritmos líricos de amor y de combate,Si fue Marx ¿por qué no pudo ser Bakunin?,Verdades borrascosas, etc. Antonio Costa Truco va morir el 17 d'abril de 2005 a Barcelona (Catalunya).

***

Canuto Pedro Marcos Centenera (Canuto), poc després d'allistar-se en la 49 Brigada Mixta

Canuto Pedro Marcos Centenera (Canuto), poc després d'allistar-se en la 49 Brigada Mixta

- Canuto: El 19 de gener de 1920 neix a Guadalajara (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Canuto Pedro Marcos Centenera, conegut com Canuto. Havia nascut). Era fill d'una família molt humil simpatitzant de la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Sos pares es deien Greogrio Urbano Marcos Córdoba i Saturnina Centenera Camarna. Quan tenia vuit anys començà a treballar en feines rurals (ocupar-se dels porcs, recollir llenya, etc.). Amb 14 anys, en plena II República i influenciat per son germà Emiliano Marcos Centenera, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i freqüentà l'escola i biblioteca que la CNT havia muntat en un local de la plaça San Esteban de la ciutat. Quan esclatà la Guerra Civil, s'enrolà com a milicià del «Batalló Rosemberg» l'agost de 1936 i després de la militarització de les milícies fou soldat de la 49 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, unitat aquesta majoritàriament comunista. Lluità a diversos fronts (Sigüenza, El Doncel, Guadalajara, Jadraque, Don Benito, etc.). Per un incident amb un sergent li donaren de baixa per menor d'edat i a Guadalajara es tornà a enrolar. Va ser enviat a l'Acadèmia de Forces Blindades, on fou instruït per militars soviètics. Acabà la guerra amb el grau de sergent i com a cap de tanc de les Forces Blindades, després de lluitar a diversos fronts (Nules, Vinaròs, Extremadura, etc.). Apressat per les tropes franquistes després de diverses vicissituds, romangué pres dos anys al Batalló Penal de Treballadors de Terol (Aragó, Espanya). Son germà Emiliano fou afusellat el 9 de març de 1940. Un cop lliure, treballà a Guadalajara de cambrer i després en la construcció, mantenint com pogué contacte amb membres de la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reorganització del sindicat anarcosindicalista. Canuto Pedro Marcos Centenera va morir el 9 d'octubre de 2012 a l'Hospital de Guadalajara (Castella, Espanya) i fou enterrat l'endemà, al costat de son germà Emiliano, al cementiri d'aquesta localitat.

Canuto Pedro Marcos Centenera (1920-2012)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Andrea Costa

Andrea Costa

- Andrea Costa: El 19 de gener de 1910 mor a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el militant de la Internacional, anarquista i després socialista Andrea Costa. Havia nascut el 30 de novembre de 1851 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) en una modesta família catòlica. En 1870 es matriculà en Lletres a la Universitat de Bolonya i freqüentà els cercles revolucionaris garibaldins. En 1871 quedà commocionat pel triomf i la derrota de la Comuna de París. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 prengué part en la bakuninista Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que donarà lloc a la creació de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Entre el 15 i el 16 de setembre del mateix any assistí al Congrés de Saint-Imier (Suïssa). El 16 de març de 1873 participà en la insurrecció revolucionària de Bolonya, juntament amb Errico Malatesta i Mikhail Bakunin i en 1877 en l'aixecament atiat per l'anomenada «Banda del Matese» a San Lupo di Benevento. El 9 de juny de 1877 impartí a Ginebra una anomenada conferència sobre la«propaganda pel fet», estratègia que serà recollida per Paul Brousse i adoptada com a eina de conscienciació popular en el Congrés de Londres de 1881. Fugint de la persecució repressiva contra el moviment anarquista, en 1878 s'exilià a Suïssa, on establí contactes amb Carlo Cafiero i James Guillaume i els companys de la Federació del Jura, i després marxà a París, on fou detingut i condemnat a dos anys de presó. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics llibertaris, com ara Fascio Operaio, La Plebe i Il Martello, entre d'altres, i fou corresponsal d'Il Messaggero. El 5 de juny de 1879 fou expulsat de França i retornà a Suïssa, on s'ajuntà sentimentalment amb la militant anarquista Anna Kulisciov. El 3 d'agost d'aquell any publicà una carta en el periòdic Plebe titulada«Ai miei amici di Romagna» (Als meus amics de Romanya), on criticà durament l'estratègia insurreccionalista i qualificà de«secta» la Internacional. De fet, aquest any, juntament amb sa companya Kulisciov, abandonà l'anarquisme en favor del socialisme parlamentari. En 1880 creà la Rivista Internazionale del Socialismo, a Milà, i en 1881 creà el periòdic Avanti!, a Imola, que esdevindrà més tard en l'òrgan històric del Partit Socialista Italià (PSI). L'agost de 1881 fundà el Partit Socialista Revolucionari Italià (PSRI), que es fonamentava en el principi federatiu de caire llibertari i estarà obert a totes les tendències socialistes, fins i tot als anarquistes. En 1882 esdevindrà el primer diputat socialista de la República italiana. El seu pas al parlamentarisme serà un mal tràngol per als anarquistes i suscitarà un enorme i agre debat. L'agost de 1883 crearà, per a coordinar l'oposició de l'esquerra, el «Fascio della Democrazia», juntament amb Giovanni Bovio i Felice Cavallotti. Durant el seu manament parlamentari criticà severament l'aventura colonial africana del govern de Crispi (Massacre de Dogali de 1887), l'autoritarisme d'Humbert I d'Itàlia i la repressió policíaca. El 5 d'abril de 1889 fou condemnat per un tribunal romà a tres anys de presó per «rebel·lió contra la força pública» arran dels desordres sorgits durant una manifestació en memòria de Guglielmo Oberdan. El març de 1890 fou condemnat per«rebel·lió» per haver participat a Roma en les mobilitzacions dels obrers de la construcció. En 1893 fou elegit alcalde d'Imola i entre 1908 i 1910 exercirà de vicepresident de la Cambra dels Diputats. A Imola fou president de la Congregació de Caritat. Deixà publicats Memorie inedite (1873), Bagliori di Socialismo (1900) i Il 18 marzo e la Comune de Parigi (1902), entre d'altres. Una part del seu arxiu es troba dipositat a la Fundació Giangiacomo Feltrinelli de Milà i a la Biblioteca Municipal d'Imola. A la seva vila natal una placa recorda la casa on nasqué i l'equip de bàsquet en porta el seu nom.

***

Tebaldo Vannucci

Tebaldo Vannucci

- Tebaldo Vannucci: El 19 de gener de 1932 mor a Roma (Itàlia) l'anarquista Tebaldo Vannucci. Havia nascut el 12 de setembre de 1882 a Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Fortunato Vannucci i Paola Ceccarini. Es guanyava la vida fent d'obrer, envernissador i pintor. A començaments de segle formà part de l'anarquista Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i de l'Associació Racionalista de Liorna, encarregant-se de la distribució dels periòdics Il Seme i Sorgiamo. El 29 de gener de 1911 va ser cridat a La Spezia (Ligúria, Itàlia) per a reparar el vaixell rus Averoff, però just arribar va ser sotmès a una vigilància especial per part de les autoritats i detingut arbitràriament en dues ocasions. Pel maig, un cop reparat el vaixell rus, retornà a Liorna, encara que l'agost de 1911 era de bell nou a La Spezia. Novament vigilat, les autoritats van fer constar que son germà Amedeo era membre de la«secta anarquista» i administrava els periòdics Giornale di Classe i Sorgiamo. En 1912 treballà a les drassanes Orlando de Liorna, estava subscrit al periòdicGerminal d'Ancona i feia propaganda anarquista. Mesos més tard es traslladà a Nàpols (Campània, Itàlia), on treballà a les drassanes Pattison. Quan esclatà la Gran Guerra, formà part del sector antimilitarista i «derrotista» del moviment llibertari i el maig de 1917, en un informe d'un confident, és definit com un dels anarquistes més actius de Nàpols. En aquesta època va estar constantment vigilat per la Prefectura napolitana. A començaments de 1921, després de la sobtada mort de sa companya Ines Rossi, esdevinguda el 27 de gener a Nàpols, retornà a Liorna amb sos fills Comunardo, Ferrerino i Ferrerina. En aquesta ciutat va ser constantment vigilat, estigué subscrit a Umanità Nova i a partir de 1922 participà activament en la lluita contra els escamots feixistes. Posteriorment es traslladà a Roma.

***

Autoretrat de Paul Reclus durant el seu exili a Anglaterra

Autoretrat de Paul Reclus durant el seu exili a Anglaterra

- Paul Reclus:El 19 de gener de 1941 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista, enginyer i professor Paul Reclus, també anomenat Georges Guyou. Havia nascut el 25 de maig de 1858 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Fill d'Élie, els primers anys de sa vida els va passar en la «gran família» dels Reclus. Quan la Comuna de París va ser anihilada en 1871 es va haver d'amagar un temps abans de reunir-se amb els seus familiars a Suïssa. En 1877 tornà a París on farà uns brillants estudis i esdevindrà enginyer en 1880, ocupant aquesta funció en diverses indústries, especialment a Bessèja (Llenguadoc, Occitània), i haurà de dimitir en nombroses ocasions del càrrec per haver fet costat als vaguistes. Propagandista de l'anarquisme, partidari de la conquesta individual i de la propaganda pel fet, serà després de la instauració de les Lois Scélérates (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, inculpat en el «Procés dels Trenta»; però es va refugiar a Londres (Anglaterra), on viurà un temps en una petita comunitat anarquista. En 1895 s'establí a Escòcia, on treballà com a cartògraf i després com a professor. En 1903 Élisée Reclus el demana i s'estableix a Bèlgica per ajudar a acabar l'edició de L'Home et la Terre, tasca que assumirà fins a 1908, després de la mort de son oncle. Autoritzat a retornar a França en 1914, serà un dels signataris del «Manifest dels Setze», de caire intervencionista. En 1919 s'establí a Dordogne i després a Montpeller, on es lliurarà a treballs científics. En 1925 funda, amb el Dr. Marc Pierrot, el periòdic anarquista Plus Loin, que apareixerà fins a 1939. En 1937 va participar en la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en diversos organismes d'ajuda als anarquistes espanyols durant la Guerra Civil. Entre les seves obres podem destacar L'Anarchie et l'Église (1901), La Mano Negra (1903), Étude sur un cas de conscience (1911), Questions de tolérance et d'éducation (1911), Absolu et relatif (1916), Les Frères Élie et Élisée Reclus, ou Du protestantisme à l'anarchisme (1964, pòstum). Existeix un Museu Etnològic Paul Reclus a Domme instal·lat en una vil·la dels segles XV a XVIII, on es recullen els records d'aquest intel·lectual i de la història local i regional de la zona (eines, reconstrucció d'oficis, sobre la Gran Guerra, etc.).

Paul Reclus (1858-1941)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Més irregularitats a EMSER

0
0

NOTA DE PREMSA. MÉS IRREGULARITATS EN LA CONTRACTACIÓ D'EMSER

 

 Més irregularitats a EMSER: una nova contractació a dit incomplint el conveni i l'ordre de la llista del borsí.


 

Des d'Alternativa denunciam públicament una nova irregularitat en la contractació d'EMSER, l'empresa municipal que s'encarrega de la recollida de residus i de l'aigua: un contracte a dit, incomplint el conveni i l'ordre de la llista del borsí.

Fa uns dies ens arribaren informacions referents a que s'havia contractat un treballador, per cobrir una substitució per vacances, saltant-se l'ordre de la llista del borsí.

El conveni laboral d'EMSER diu en el seu article 50 b): «La contractació temporal es realitzarà per ordre rigorós de llista. Una vegada finalitzat el seu contracte, el treballador passarà a l'últim lloc de la llista, sempre i quan hagi treballat un mínim de dos mesos.» És, per tant, ben clar i explícit.

Des d'Alternativa, que som membres del Consell d'Administració de l'empresa municipal, vàrem demanar aclariments i explicacions al gerent de l'empresa, Tomeu Servera, i al president de l'empresa Miquel Àngel March i regidor responsable Andrés Nevado.

Per tota resposta hem obtingut un escrit del gerent en què, lluny d'atribuir-ho a un error, confirma la irregularitat i la justifica dient que és «el més lògic i convenient per l'empresa» ja que aquest treballador ja coneix la ruta i el funcionament de la grua del lloc d'anteriors substitucions. Que això pot ser una avantatge no ho negam però resulta que, a diferència d'una empresa privada en què l'amo fa el que vol, en una pública s'han de seguir les normes que allunyin l'arbitrarietat, abús de poder i possibles clientelismes. Què ens assegura que no hi ha altres interessos per part de la gerència en aquesta contractació? El conveni està fet per alguna cosa, i no per a què el gerent faci i desfaci i l'incompleixi quan ell vulgui. O quina part del concepte «ordre rigorós de llista» no ha entès? Des d'Alternativa ja hem reclamat en diverses ocasions que es fixin els objectius (que no estan fixats) pels quals el gerent de l'empresa cobra 5.000 euros cada any de plus: quasi que ens conformaríem amb què complís la normativa i el conveni laboral. Cal recordar, fet que ho agreuja, que el gerent ja va ser demandat per un treballador per incompliment del mateix article del conveni, ja que el va saltar en la llista del borsí, i en la sentència li va ser reconegut el dret de ser cridat per ordre rigorós de llista.

Però encara més greu és que aquesta actuació de la gerència està amparada, o com a mínim consentida per l'equip de govern que, en la nostra demanda d'informació, han transmés la decisió del gerent sense qüestionar-lo per res. Sembla ser que aquesta empresa en lloc de ser pública i per tant tenir una direcció política, ha passat a ser «el cortijo» del gerent, amb la connivència del batle March.

Sopar i gloses a Es Centro de Porreres, el proper 20 de gener a les 21h

0
0
El Restaurant Es Centro, a Porreres organitza un nou sopar amb gloses. Serà el dia 20 de gener a les 21h i hi prendran part els Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí", Maribel Servera "Servereta" i Miquel Àngel Adrover "Campaner". Cal fer reserves al 971647547

El càncer que rosega els Estats Units, segons En Jack Ma.

0
0

 

 

Normal 0 21 false false false CA X-NONE X-NONE

                El càncer que rosega els Estats Units,  segons En Jack Ma.

 

 

      A Davos estant,  el multimilionari xinès En Jack Ma (el fundador de la multinacional Alibaba) s'atreveix a dir quina és la causa de la ruïna dels Estats Units. Alhora que els 40.000 ''experts occidentals''  passen de puntetes,  tot siulant.

    He pensat que seia bo difondre les declaracions d'En Ma entre els navegants catalans. Per això he penjat aquest post. Vegeu-lo:   solonews.net/672631/news/alibaba-founder-us-spent-trillions-on-war-not-on-itself.html - Traductor.

 

Lletres i memòria: la revista Lluc (1968)

0
0

Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. (Miquel López Crespí)


Mallorca 1968: Gramsci i la Revista Lluc (pàgines del meu dietari)


Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. A Barcelona, per exemple, la manifestació de l'Onze de Setembre de 1964 (ens arribaven ecos per Ràdio Espanya Independent, Ràdio Moscou, París, Londres o Praga, o pels amics que hi tenien algun contacte), resultà una lliçó important per a la policia. La concurrència a la manifestació antifeixista (malgrat el perill que comportava: detencions, possibles tortures, pèrdua de la feina, etc, etc) fou nombrosíssima. La premsa estrangera dedicà igualment un gran espai al renaixement (ja constatat els anys anteriors) de la consciència antifranquista dels pobles de l'Estat i principalment del catalans.

El 15 d'octubre del mateix any (parlam de 1965) es complien vint-i-cinc anys de la mort de Lluís Companys. Tots coneixíem la història de la seva mort tràgica i alhora heroica. Reclamat pel govern feixista de la burgesia espanyola, el president de la Generalitat fou detingut a Bretanya per la policia de Pétain, lliurat a la Gestapo i conduït a Barcelona. Un tribunal militar el condemnà a morir afusellat. En la farsa de judici fou acusat de "rebel.lió militar" pels mateixos militars que se sublevaren contra la República i les institucions d'autogovern del nostre poble. En l'aniversari d'aquella iniquitat, alguns grups de catòlics (progressistes influïts per les resolucions del Concili Vaticà II) adreçaren una crida a quatre-cents pares conciliars reunits a Roma. El text, escrit en francès, recordava les circumstàncies de la mort de Companys.


A Ciutat una colla d'amics (els germans Pere i Biel Noguera, Frederic Suau, Guillem Frontera, n'Adela Caselles, en Sebastià Puigserver, el poeta i cantautor inquer Antoni Alomar ens solíem veure i petar la xerrada cultural i antifranquista en el pis de Frederic Suau, en el carrer de Joan Crespí de Ciutat. Guillem Frontera (abans de guanyar el Ciutat de Palma 1968 amb Els carnissers) havia esdevingut un dels poetes més coneguts del moment. Ell i en Jaume Pomar dirigien la col.lecció de poesia "La Sínia" (1965-68). A "La Sínia" en Guillem publicaria A ritme de mitja mort (1965) i El temps feixuc (1966), i en Jaume Tota la ira dels justos (1967), poemari que recull altres treballs d'en Pomar (Finestres a la llum, A vint anys i un dia, Poemes a Michelle i L'esperança enfonsada). Aquest poemari (Tota la ira dels justos) guanyaria el premi Ciutat de Palma de poesia l'any 1966.

Per altra banda, "La Sínia" també editaria dos llibres emblemàtics d'aquella època. Ens referim a Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera i Calaloscans de Bartomeu Fiol.

Amb en Frederic comentàvem els darrers llibres (fos novel.la, assaig, marxisme o poesia) que ens havien sobtat. Record que per la primavera-estiu del seixanta-vuit comentàvem sovint els escrits de Gramsci. Començàvem a estar una mica preocupats per l'estret economicisme (pensar només en les reivindicacions salarials) de les naixents organitzacions revolucionàries mallorquines (embrions, és clar, grupets de tres o quatre amics que el que més fèiem era sortir a pintar consignes en pro de la llibertat o la República a les nits).

Tot era molt fantasmal aleshores. Però es començava a consolidar aquella nefasta idea (que tant combateren Lenin o els situacionistes) que només la lluita per un sou més elevat és l'"autèntica" lluita revolucionària. Gramsci prioritzava (i això ens feia pensar, ens aguditzava la intel.ligència) aspectes de la lluita de classes política, cultural i ideològica, que les naixents burocràcies reformistes no tenien en compte. És cert que en la Itàlia del compromís històric amb el Vaticà (aliança dels"comunistes" amb la democràciacristiana vaticanista), els dirigents del PCI havien fet una lectura reformista de Gramsci (accentuació dels aspectes electoralistes de la lluita obrera, com si només importàs ocupar poltrones a les institucions de l'Estat capitalista). No era aquesta la lectura que en fèiem els revolucionaris. Almanco no era aquest el tema de les nostres discussions. Que jo recordi, era ben lluny de les nostres intencions aigualir les troballes de Marx o Lenin, de Fanon o Malcolm X, del Che o de György Luckács, amb una lectura reformista del gran dirigent comunista italià, segrestat i vilipendiant pel feixisme mussolinià.


Ens interessava especialment el paper que Gramsci atribuïa al partit polític del poble treballador. Per a Gramsci, el partit ja no era, solament, l'avantguarda popular en la lluita per l'alliberament nacional i social, sinó que havia d'esdevenir "l'intel.lectual orgànic" del poble. Alhora, el gran revolucionari italià analitzava (en l'obra El Príncep modern) el paper dels intel.lectuals clàssics en la formació (o deformació) de la consciència popular. Per a Gramsci, en el segle XX, l'encarregat de deslliurar el poble de la seva secular opressió a mans de les classes dominants ja no pot ser un home, un Cap, un Cèsar (un President, diríem ara), sinó que ha d'ésser un grup, un col.lectiu i, més concretament, un "intel.lectual col.lectiu": el partit polític.

Es tracta que el partit lluiti (igual que ho fa en primera línia en contra de l'explotació de l'home per l'home, o de l'opressió nacional) per anar creant un nou tipus d'home i de dona allunyats del sotmetiment moral i cultural a les reaccionàries idees de la burgesia i els seus intel.lectuals (els sacerdots, entre ells).

Per a Gramsci, els intel.lectuals no són simplement els especialistes en l'elaboració de conceptes: són tots els qui participen en l'organització concreta del consentiment, no sols en sentit ideològic, sinó també en sentit institucional i fins i tot administratiu. Copsàvem així -estudiant les obres del gran teòric italià empresonat per la burgesia feixista- el paper que els intel.lectuals (professors, escriptors, periodistes, dirigents de tot tipus, sacerdots, mestres, administratius...) exercien en l'organització del consentiment dels governats i, per tant, en la consolidació i reproducció del poder de les classes dominants (tant en temps de dictadura feixista de la burgesia com en temps de dictadura democràtica de les classes opressores).



Palma (Mallorca). Hivern de 1967. Mímica contra el franquisme. Actuació del grup Farsa en el saló d'actes del col·legi Sant Francesc. (Fotografia de Miquel López Crespí)

Era evident per a nosaltres, els joves revolucionaris mallorquins de començaments dels anys seixanta, que la destrucció del poder terrorista del gran capital no seria possible sense que el partit treballàs en la direcció d'aconseguir la ruptura ideològica, política i cultural de les classes oprimides amb les concepcions del món reaccionàries que propagaven (des de la premsa, la televisió, l'escola, o la universitat) els intel.lectuals orgànics dels opressors. S'havia d'anar treballant cap a la ruptura de l'hegemonia política i ideològica de la classe dominant. Per això, escrivia Gramsci, cal un nou tipus d'intel.lectual, col.lectiu com el que serveix d'instrument a la classe dominant, i com ell inserit en la realitat viva del país, però, al revés d'ell, no per a consolidar-la, sinó per a transformar-la. El proletariat, les classes populars, només podran encapçalar el nou bloc històric si és capaç de superar la visió estretament corporativa, sindicalista, economicista, i d'arribar a una visió global, nacional i universalista del procés històric. Aquest és el sentit exacte de la fórmula leninista: "...els obrers no poden tenir consciència socialista. Aquesta només pot ésser introduïda des de fora". I, per a Gramsci, l'"introductor" d'aquesta consciència, d'aquesta perspectiva global, nacional i universalista, és el partit polític de les classes oprimides pel capitalisme, el seu "intel.lectual col.lectiu" orgànic.

Dins d'aquesta perspectiva -aprofundir dins del pensament gramscià- la "batalla" pel control (polític, ideològic) de la revista Lluc era el tema de conversa de totes les nostres reunions. Una quimera, tot plegat (que l'esquerra antifeixista pogués arribar a controlar un òrgan de l'Església), ara que ho miram amb la perspectiva de trenta anys. Però en aquells moments, allò era per a nosaltres el màxim de la lluita política, cultural i ideològica que es podia donar a Mallorca i a les Illes en aquella conjuntura concreta.



Josep Massot i Muntaner

Aqueixes il.lusions (de controlar la revista) són insinuades per Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Els mallorquins i la llengua autòctona (apartat "Una nova etapa de Lluc", pàgs. 172-175), quan diu: "A partir de gener de 1968, Mallorca té -pràcticament per primera vegada des del 1936- una revista mensual en la nostra llengua. Lluc, que en els seus cinquanta anys d'existència ja havia passat per diferents etapes de bilingüisme i per fluctuacions motivades per circumstàncies diverses, ha iniciat una època nova sota la direcció -teòrica si més no, fins al 1970- del P. Cristòfor Veny, Missioner dels Sagrats Cors, i -per exigències de la llei de premsa- del periodista Gabriel Fuster i Mayans (més conegut pel seu pseudònim literari Gafim) (...) Després d'uns sèrie de vicissituds que no ve a tomb de detallar, la redacció està pràcticament en mans del poeta Miquel Gayà, antic 'blauet' de Lluc".

Imagineu-vos la "batalla" de l'any 1968! Allò que per a algun sector de la nostra cultura constituïa una "renovació", per a nosaltres -fills de Fanon i els agermanats, hereus dels republicans assassinats per Falange, el nacional-catolicisme i els militars a l'any 36 era pur i simple continuisme.

Els nostres "oponents" a la reacció política i cultural eren precisament l'avantguarda autèntica de la lluita contra tot el que representaven els senyors abans esmentats. Parl d'intel.lectuals del tipus Jaume Adrover, Josep M. Llompart, Frederic Suau, Ramon Oró i molts d'altres, dels quals parlarem en els proper capítol.

Ara -imaginem que som a dia 15 d'abril de 1968- la batalla entre la reacció i el progressisme només és a punt de començar. Totes les possibilitats resten obertes a l'esperança. Els homes i les dones que intel.lectualment, des de finals dels anys cinquanta i durant tots els anys seixanta, han portat a coll l'esforç de la lluita per la nostra llibertat... ¿podran vèncer la reacció clerical-reaccionària? La reunió constitutiva del nou consell de redacció de Lluc ha estat convocada per dia 16 d'abril de 1968 a les 10, 30 de la nit.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

El bisbe Sebastià Taltavull, en la seva primera festa onomàstica a Mallorca

0
0
10:30 h de dia 20 de gener de 2017. Com cada any em faig present a la missa solemne que el dia de Sant Sebastià, patró de la ciutat de Palma, se celebra a la seu catedral de Mallorca, presidida pel bisbe...


Aquests darrers tretze anys, a més de veure'n força canviada la decoració ornamental externa, a l'interior del temple catedralici -sobretot pel que fa a la presència oficial de representants institucionals acadèmics, civils i militars-  n'hi he arribat a veure quatre, de bisbes presidint-ne la celebració: Teodor Úbeda Gramage (1972-2003), Jesús Murgui Soriano (2003-2012), Xavier Salinas Viñals (2012-2016) i, avui mateix, Sebastià Taltavull i Anglada (com a administrador apostòlic).

Aquest bisbe actual, un menorquí amb qui m'uneix una certa coneixença i amistat, des de fa dècades, hores d'ara m'inspira grans dosis de confiança, sobretot si atenem els moments que vivim a Europa, pel que fa a les jerarquies eclesiàstiques de l'Església catòlica al nostre redol més immediat...

Des de la meva perspectiva personal, com a capellà mallorquí secularitzat, -una condició que compartesc amb més d'un centenar de companys d'estudis eclesiàstics i de pràctiques pastorals de temps enrere-, desig de bon de veres que aquest bisbe contribueixi, de manera notòria i eficient, al veritable «aggiornamento» que el papa Joan XXIII proposa amb la convocatòria i celebració del concili Vaticà II, cinquanta-cinc anys enrere... Una veritable renovació de l'Església, adaptació o nova presentació dels principis catòlics, que la capaciti per transmetre, com cal, el missatge evangèlic al món d'avui. 

Cosa que els seus successors en la seu vaticana -Pau VI (1963 -1978), Joan Pau I (1978), Joan Pau II (1978 -2005) i Benet XVI (2005 - 2013)- per un motiu o un altre, amb més o manco intensitat, sembla que s'han estimat més arraconar-la i deixar-la oblidada dins algun calaix d'alguna cambra pontifícia... El papa Francesc (2013), com el bisbe Taltavull, fan la impressió de tenir-ne ganes...

Aquesta visió personal positiva que tenc de l'administrador apostòlic de la diòcesi de Mallorca, veig que també és força compartida per altres companys capellans mallorquins, tant dels que són en actiu com de secularitzats. Cosa que m'alegra enormement:

«Et puc dir que ja són un bon grapat els companys capellans mallorquins secularitzats que han rebut una telefonada del bisbe Taltavull, interessant-se per la seva situació personal. En conec més de 4 casos... (PJM, BBP, SSA, MRG, RBC

«Es tracta d'un col·lectiu de capellans, madurs, profundament creients, amants de l’església de Mallorca, que han nascut en ella i que l’estimen. La seva maduresa els ha vingut del mateix seminari, de la família que han format, del desengany que el sistema els ha causat i de les energies cristianes de servei que aquest col·lectiu té actualment i que l’església de Mallorca oficialment ignora, prescindeix o no alimenta. Crec que la resposta que aquesta església té pendent, tal volta la nova mentalitat del bisbe Taltavull pot començar a pensar i decidir. Segons com manegi aquest tema el nou bisbe, provocarà escàndol a certes persones... Te repetesc lo primer que te vaig dir: “No tengueu rues a sa llengo (l’Església de Mallorca ha de demanar perdó dels seus pecats i esmenar-se!)...» (MTL)

«El bisbe em telefonà a les 25h. Fou molt amable... Em sembla que aquest bisbe confia més amb els «ex» que no amb els «in», o sia amb els «adsum»... (SSA)

«Sobre la voluntat manifestada pel bisbe Taltavull, de reunir-se amb capellans mallorquins secularitzats, pens que és un gest positiu que té el bisbe i que hi sobren interpretacions. Una abraçada i bon Nadal...» (BCJ)

Aquesta visió personal positiva que tenc d'aquest bisbe menorquí, avui, festa de Sant Sebastià, se m'ha vist incrementada considerablement. Malgrat només sigui pel detall tan insignificant que significa i comporta el seu gest d'acostament personal, que hom pot veure en un vídeo que he gravat, al final de la missa pontifical a Palma... 


M'hi he quedat tan mut i astorat, -quan, pronunciant el meu primer llinatge, m'ha dit que ja m'havia vist abans i que ens hem de veure prest, amb els companys capellans mallorquins secularitzats...- que ni tan sols m'ha vengut al cap felicitar-lo amb motiu de la seva festa onomàstica...

Per molts d'anys, bisbe Sebastià!


[20/01] Conferències de Goldman - «Nuevo Aragón» - «L'Intrus» - Hamon - Bastard - Rousset - García Oliver - Costa - Miravé - Mendívil - Ramos - Renaud - Kilifarski - Mejías - Quaresma - Barranco - Gonçalves - Canek

0
0
[20/01] Conferències de Goldman -«Nuevo Aragón» -«L'Intrus» - Hamon - Bastard - Rousset - García Oliver - Costa - Miravé - Mendívil - Ramos - Renaud - Kilifarski - Mejías - Quaresma - Barranco - Gonçalves - Canek

Anarcoefemèrides del 20 de gener

Esdeveniments

Emma Goldman en una de les seves famoses conferències

Emma Goldman en una de les seves famoses conferències

- Conferències d'Emma Goldman: Entre el 20 i el 30 de gener de 1936 l'activista anarcofeminista Emma Goldman fa tres de les seves més conegudes conferències a Londres (Anglaterra). La primera al Workers Circle House sota el títol The Two Communisms (Bolshevist and Anarchist. A Parallel) [Els dos comunismes (Bolxevic i anarquista. Un símil)], que fou interrompuda per militants estalinistes; la segona al National Trade Union Club anomenada Russian Literature [Literatura russa]; i la tercera Mussolini, Hitler and Stalin (How far do their common methods lead to similar results?) [Mussolini, Hitler i Stalin (Fins a quin punt els seus mètodes comuns porten a resultats similars?)], a Hammersmith.

***

Portada d'un número de "Nuevo Aragón"

Portada d'un número de Nuevo Aragón

- Surt Nuevo Aragón: El 20 de gener de 1937 surt a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el primer número del periòdic Nuevo Aragón. Diario de la mañana. Fou el portaveu del Consell Regional de Defensa d'Aragó, organisme creat l'octubre de 1936 i reconegut i legitimat pel govern central del Front Popular el mes següent. Juntament amb el Boletín del Consejo de Defensa, serà l'instrument bàsic per seguir les vicissituds de la guerra i de les transformacions socials a l'Aragó republicà. Tècnicament ben editat, va disposar de vuit pàgines habitualment. Creat per col·laboradors de Solidaridad Obrera, donava especial relleu als escrits referits als pagesos, però també s'ocupava de la política nacional i internacional, i de les activitats del propi Consell. Els textos i les il·lustracions anaven a càrrec de Jaime Bagaría, Estivil, Saturnino Carod, Rosa Chacel, A. Orts, Julián Floristán, Ponzán, Ana María Sagi, Viñuales, Zamacois, entre altres. De la redacció s'encarregaven Bagaría, Carlos Sampelayo, José Carrasquer Launed, Baltasar Miró, José Almenar, Masachs i Launión. Ives Levy fou el corresponsal a París. Estava dirigit per Carlos Gamón i fou substituït al mes per S. López Muñoz. L'11 d'agost de 1937 les tropes del comandant comunista Enrique Líster irrompen al local del periòdic Nuevo Aragón a Casp i el tanquen. Aquest mateix dia s'havia publicat el número 175, que serà l'últim.La dissolució del Consell d'Aragó pel govern del Front Popular l'estiu del 1936 va portar-se Nuevo Aragón, que serà substituït per altre diari, El Día, que ja havia començat a publicar-se el 24 de juliol de 1937 i que se subtitulava «Portavoz del Frente Popular».

***

Portada d'un exemplar de "L'Intrus"

Portada d'un exemplar de L'Intrus

- Surt L'Intrus: El 20 de gener de 1966 surt a Saint-Ouen (Illa de França, França) el primer número del setmanari anarquista L'Intrus. Publicat per«Editions du Vieux Saint-Ouen», de René Ringenbach (René Ringeas) --antic membre de la Joventut Anarquista, de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) i col·laborador de Le Libertaire abans de la guerra--, en tragué 15 números, l'últim el 28 d'abril de 1966. Hi col·laboraren Pierre Chémeré, Alexandre Croix, Germain Delatousche, Philippe Delessert, Georges Habert, Henri Mace, Fernand Pouey, Gérard Renouf, René Ringenbach (René Ringeas), I. I. Zoubrov, entre d'altres. Nombrosos articles estaven relacionats amb els serveis secrets francesos i la seva història (afer Penkovsky, Sorge, etc.), sobre el cas Ben Barka, ressenyes de literats (Jean Galtier-Boissière, etc.), reproducció de correspondències (Aragon, Darien, etc.). Les il·lustracions (Philippe Delessert) i els còmics hi jugaren un gran paper. Les «Editions du Vieux Saint-Ouen» publicaren tres llibres, dos de Alexandre Croix --Tixier-Vignancourt. Ombres et Lumières (1965) i Jaurès et ses détracteurs. L'histoire à travers la polémique (1967)-- i un de René Ringeas --Gaston Couté, l'enfant perdu de la révolte (1966), amb il·lustracions de Germain Delatousche. En 1967 la seu de la revista i de l'editorial fou assolada per un incendi i René Ringenbach renuncià a continuar amb la seva tasca editorial.

Anarcoefemèrides

Naixements

Augustin Hamon

Augustin Hamon

- Augustin Hamon:El 20 de gener de 1862 neix a Nantes (Bretanya) el sociòleg, historiador i militant anarquista, després socialista, Augustin Frédéric Adolphe Hamon. En 1893 va introduir en l'anarquisme Fernand Pelloutier, futur creador de les Borses de Treball. En 1895, Hamon va publicar una enquesta sobre els anarquistes de l'època, Psychologie de l'anarchiste-socialiste. El 27 de juliol de 1896 va participar, com a delegat de la Borsa de Treball de Nantes, amb Malatesta, Pelloutier i altres, en el Congrés Internacional Obrer Socialista a Londres, que va acabar sis dies després per l'exclusió dels anarquistes per part dels marxistes. Hamon relatarà aquests esdeveniments en Le socialisme et le Congrès de Londres. A més, és autor de L'agonie d'une société (1890), La France sociale et politique (1891), Psychologie du militaire professionnel (1893), Les hommes et les théories du l'anarchie (1893), Patrie et Internacionalisme (1896), Un anarchisme, fraction du socialisme? (1896), etc. Va crear en 1897 la revista llibertària L'Humanité Nouvelle i va col·laborar en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. Va ser també traductor (Bernard Shaw) i pedagog llibertari, impartint cursos lliures a les universitats de París, Londres i Brussel·les. En 1901 es casarà amb Henriëtte Rynenbroeck, de Brussel·les. En 1904 deixarà París i s'instal·larà a Côtes-du-Nord (Bretanya). Més tard s'allunyarà de les concepcions llibertàries i esdevindrà socialista, participant en la fundació de les primeres seccions de la regió, especialment la de Lannion en 1905. Maçó des de 1894, també serà membre de l'Associació de Lliurepensadors de França. Com a membre de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) de Côtes-du-Nord, s'arrenglarà en l'oposició d'esquerra a la direcció, ocupant càrrecs de responsabilitat en les seccions regionals. L'agost de 1932, va ser un dels 20 membres de l'SFIO presentes, malgrat l'oposició de la Internacional, en el Congrés Mundial d'Amsterdam contra la Guerra i el Feixisme, esdevenint l'únic socialista del secretariat del comitè. En aquesta època va publicar Les maîtres de la France (1936-1938, en tres volums). Va bastir una casa a Port Blanc que va batejar per provocar «Ty an Diaoul» (Cal Dimoni). En 1944, poc abans de morir, abandonarà l'SFIO i s'adherirà al Partit comunista. Augustin Hamon va morir el 3 de desembre de 1945 a Port-Blanc-en-Penvénan (Bretanya). Els seus arxius es troben repartits entre el Centre d'Histoire du Travail (CHT) de Nantes i l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Foto policíaca d'Élisée Bastard (20 d'agost de 1893)

Foto policíaca d'Élisée Bastard (20 d'agost de 1893)

- Élisée Bastard: El 20 de gener de 1871 neix a Bornel (Picardia, França)–altres fonts citen Bonnières (Picardia, França)– el propagandista anarquista Élisée-Michel-Joseph Bastard. Sos pares es deien Joseph Bastard, també militant llibertari, i Louise Michel. Va ser batejat Élisée en honor d'Élisée Reclus. Treballà d'obrer polidor de metalls. Visqué a Villeneuve-la-Garenne (Illa de França, França) i a Saint-Denis (Illa de França, França), on compartí habitatge amb son pare Joseph Bastard. A Saint-Denis fou un dels fundadors del grup anarquista de la localitat (Pétronille Altérant, Josep Gauthier, Auguste Heurteaux, etc.). El 20 de febrer de 1891 participà a Saint-Denis al rebuig col·lectiu contra el sorteig de la lleva i va ser detingut juntament amb una vintena de companys i companyes (Colliaux, Thierry Decaen, Hamelin,Élisée Lebrun, Perrin, Segard, Émile Voyez, etc.); jutjat, va ser absolt. El 25 d'abril de 1891, per preparar el Primer de Maig, va fer una conferència a la sala Mérot de París sota el títol«L'extinció de les pàtries davant la humanitat». Arran del Primer de Maig d'aquell any, patí l'ona de repressió que es desencadenà entre els cercles anarquistes i fou condemnat per l'Audiència del Sena. Després es refugià una temporada a Londres (Anglaterra), on retrobà son pare. El 16 de febrer de 1892 va ser novament detingut en una nova manifestació contra el sorteig de quintes. Aquest mateix 1892 va ser condemnat a sis dies de presó pel robatori d'un bistec a la carnisseria on aleshores treballava. Posteriorment va ser contractat per les «Soldadures de la Meurthe» a Varangéville (Lorena, França), on treballà al servei de Paul Reclus; en aquests tallers va fer propaganda anarquista i conegué l'anarquista Désiré Pauwels (Étienne Rabardy), amb qui compartí cambra. L'agost de 1893 va ser candidat abstencionista per a la II Circumscripció de Saint-Denis i en aquest mateix mes en un informe policíac es va fer costar que era «molt militant i acostumat a viatjar». L'1 de gener de 1894 el seu domicili fou escorcollat i se li va trobar nombrosa propaganda anarquista. Aquest any conegué Rudolf Rocker, aleshores resident a Saint-Denis, el qual el qualificà com «un dels oradors anarquistes més coneguts de l'època i excel·lent company». La nit del 20 de febrer de 1894 va ser detingut, amb altres quatre companys (Lucien-Pierre Sagasse, Charles Meyer, Henri-Léon Guérin i Lucien Bécu), acusat d'haver posat una bomba el dia anterior i tancat a la presó parisenca de Mazas. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència de París en el conegut com«Procés dels Trenta», on es processaren 30 destacats militants anarquistes, cinc d'ells en rebel·lia, acusats de pertànyer a una «associació de malfactors creada per cometre crims contra les persones i les propietats», però fou absolt com la major part dels jutjats. Immediatament després es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. De bell nou a Saint-Denis, el 14 de gener de 1895 va ser detingut amb son pare a resultes d'una explosió el dia abans al carrer Monceau de París i el 26 d'abril d'aquell any va ser detingut després de grimpar pel reixat de l'Hospital de Saint-Denis per recollir un pom de liles per lliurar a sa companya Jeanne Boudet. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

Élisée Bastard (1871-?)

***

Émile Rousset (1909)

Émile Rousset (1909)

- Émile Rousset: El 20 de gener de 1883 --oficialment el 22 de gener-- neix a Lió (Arpitània) el terrelloner anarquista ÉmileÉtienne Rousset. Nascut en una família obrera humil lionesa, quan tenia 11 anys quedà orfe de pare. Aran d'un robatori, va ser portar a fer el servei militar als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af»). El febrer de 1908 arribà a Medea (Algèria), on immediatament va ser condemnat a tres mesos de presó per una brega amb navalles. En sortir del calabós, va ser enviat al camp disciplinari (Biribi) de Djenan el-Dar. El 2 de juliol de 1909 fou testimoni de la mort del també terrelloner llibertari Albert Aernoult, que hi havia arribat al camp el dia anterior, a resultes de les tortures infligides; la versió oficial fou que morí per un «cop de calor» i «sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. Rousset alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per«desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité,La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social (CDS), la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11 de febrer de 1912 les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloireà Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones --només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el seguici-manifestació van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset, internat al penal de Douera d'Alger, gràcies a la pressió popular, havia estat finalment indultat el 13 d'abril de 1910. Poc després, de tornada a Medea, va ser acusat d'assassinar un company (Brancoli) durant una baralla i, encara que la víctima abans de morir l'exculpés, el 8 de desembre de 1911 va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i a 20 anys de desterrament. Gràcies a la campanya portada a terme pel CDS, el 24 de setembre de 1912 aconseguí el sobreseïment. En tornar a la metròpoli, argumentant el seu desterrament, la policia li va impedir d'assistir a la gran manifestació que es realitzà a París per celebrar el seu alliberament. Així i tot, continuà lluitant contra el Biribí i aquest mateix 1912 publicà en les edicions de Le Temps Nouveaux el fulletó Du fond de l'abîme. Lettres d'Émile Rousset (1908-1912) i en 1913 «Mes Mémoires» en lliuraments en La Bataille Syndicaliste i en Le Combat. En 1914 es va reincorporar en el 75 Regiment d'Infanteria i enviat al Marroc. Amenaçat de bell nou a comparèixer davant d'un consell de guerra, a petició seva i amb el suport d'amics seus, entre ells l'escriptor anarquista Charles-Ange Laisant, va ser enviat al front. En acabar la Gran Guerra, començà a militar en el moviment anarquista. En 1950 era membre de la Federació Anarquista (FA) a la regió parisenca i participà activament en les reunions i gales organitzades pel periòdic Liberté.Émile Rousset va morir el 15 de juliol de 1961 a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) i fou enterrat en aquesta localitat.

Émile Rousset (1883-1961)

***

Joan García Oliver al seu despatx del Comité Central de Milicies Antifeixistes de Catalunya (1936)

Joan García Oliver al seu despatx del Comité Central de Milicies Antifeixistes de Catalunya (1936)

- Joan García Oliver: El 20 de gener de 1902 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Joan García Oliver. Fill d'una família d'obrers tèxtils; son pare, Josep García Alba, de Xàtiva, paleta de professió, i sa mare, Antònia Oliver Figueres, de Reus, era pagesa, i ambdós treballaven 11 hores diàries a la Fabril Algodonera (El Vapor Nou) de Reus. Quan tenia 11 anys, un cop acabat el període d'escolarització, començà a fer feina a la Casa Lluís Quer, empresa de distribució vinícola, i, després, d'aprenent de cuiner i de cambrer a Reus i Tarragona, el seu ofici més freqüent. En 1917 marxà a Barcelona en busca de feina, on visqué la vaga general d'aquell any i va fer de cambrer a l'Hotel Jardí de la plaça del Pi. Durant la primavera de 1918 treballà a la Colònia Puig de Montserrat. En 1919 s'afilià a la Societat de Cambrers «L'Aliança», acostada a la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Després s'introduí en els cercles anarquistes i anarcosindicalistes i participà en la fundació del Sindicat de Cambrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la seva federació. En aquestaèpoca s'integrà en el«Grupo Regeneración» (Rico, Bover, Romà, Pons, Alberich), al qual representà en la Federació Local de Grups Anarquistes Bandera Negra. Després d'un temps tancat a la presó Model de Barcelona --on conegué destacats militants anarquistes, com ara Ramon Archs Serra, Llibert Callejas, Tomás Herreros, els germans Playans, Suñer, etc.-- arran d'una vaga, en 1920 marxà a Reus comissionat per la CNT per a crear Sindicats Únics al Baix Camp i organitzar grups d'acció. En contacte amb Ramon Archs, aconseguí diners d'Evarist Fàbregues, important empresari reusenc, per comprar la moto amb la qual s'atemptarà posteriorment contra el president del Govern espanyol Eduardo Dato a Madrid --també va aixecar el mapa de l'edifici de la Presidència de Govern per preparar l'acció. Durant la primavera de 1921 va fer-se càrrec del Comitè Provincial de Tarragona i a finals d'any va ser empresonat. A partir de 1922 participà en la creació a Barcelona del grup d'acció «Los Solidarios» (Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Aurelio Fernández, Ricard Sanz, Gregorio Jover, etc.) i participarà en nombroses accions, a més d'editar la revista Crisol. Aquest mateix any assistí en representació de Reus a la Conferència de Saragossa i a la reunió de Les Planes d'Hostoles, on demanà l'assalt al poder i criticà durament el reformisme de Salvador Seguí, alhora que les passava magres econòmicament per València i el Barcelonès. En 1923 representà Reus en el Ple Regional de Catalunya de la CNT. En aquesta època s'enfrontà al Comitè Nacional cenetista, poc inclinat a convocar la vaga general demanada pels grups anarquistes. Assabentat que José Luis Laguía, del Sindicat Lliure, sospitós d'haver preparat l'atemptat contra Salvador Seguí, s'amaga a Manresa, el 6 d'abril de 1923 el tiroteja al bar Alhambra de la ciutat; Laguía sortí il·lès, però els seus tres guardaespatlles caigueren ferits. Per aquest fet fou jutjat i condemnat en rebel·lia el 23 d'octubre d'aquell any juntament amb els reusencs Joan Figueres i Francesc Roig, ambdós del Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT de Manresa. A partir d'aquest fet, el grup «Los Solidarios» decideix deixar d'enfrontar-se directament amb els pistolers del Sindicat Lliure i preparar allò que García Oliver denominarà«Gimnàstica revolucionària», començant per recaptar fons per a preparar la revolució. El 7 d'agost de 1923 participà en l'atracament de la Fonda de França i l'endemà en el de l'Empresa Arrendatària de Contribucions del carrer d'Avinyó de Barcelona. El maig de 1924 assistí al Ple confederal de Sabadell. Poc després va ser detingut i passarà un any tancat al penal de Burgos. En sortí de la presó, marxà a França. A París treballà d'envernissador i, amb un grup format per Alfonso Miguel, Arroyo, Pérez Combina i«Los Solidarios», decideix preparar un atemptat contra Benito Mussolini, projecte que fou abandonat per inhibició dels fuorusciti (exiliats polítics) italians, i altre contra Alfons XIII el juliol de 1925, que l'obligà a amagar-se amb l'ajuda de Aurelio Fernández i Manuel Pérez. Després residí una curta estada de temps a Brussel·les (Bèlgica) amb Aurelio Fernández. El maig de 1926 assistí al Congrés Anarquista de Marsella, que abandonà quan la seva proposta de pacte amb el dirigent catalanista Francesc Macià fou rebutjada --amb el temps negà aquest intent de pacte. A finals d'octubre de 1926 va anar a parar a Pamplona, fou detingut per la Guàrdia Civil i empresonat a Tafalla (Navarra), després de fracassar la temptativa de Prats de Molló i gairebé al mateix temps que la policia va descobrir l'anomenat «Complot de Vallecas». Jutjat per un «intent frustrat de regicidi», fou condemnat el desembre de 1928 a 10 anys de presó i tancat al penal de Burgos. En 1931, amb la proclamació de la II República, fou alliberat. El Primer de Maig d'aquell any participà activament en la manifestació convocada sota el lema «1 de Maig. Festa internacional de la gimnàstica revolucionària» davant el Palau de Belles Arts i que marxà fins a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, realitzant dures arengues revolucionàries on reivindicava que la República es transformés en un «règim sindical» i que acabarà amb forts enfrontaments amb la policia quan els manifestants intentaren assaltar el Palau de la Generalitat. En aquesta època, com a secretari general del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'enfrontarà amb la Cambra de la Propietat Immobiliària catalana per l'augment del preu dels lloguers i la carestia de l'habitatge. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 defensarà la revolució i combaté les federacions nacionals d'indústria en el Congrés del Conservatori a Madrid de la CNT, on fou delegat per Alforja, Duesaigües, Reus, Riudecols i Riudecanyes. El 2 d'agost de 1931 participà en l'assemblea popular celebrada al Saló de Belles Arts de Barcelona on es va debatre la repressió del governador civil Anguera de Sojo contra els obrers catalans, que omplien la presó Model. L'octubre d'aquest any entrà com a redactor del periòdic Solidaridad Obrera, on escriurà fins a la seva clausura en 1934. El 30 de novembre de 1931 fou detingut, però va ser alliberat poc després. El 27 de desembre parlà en un míting amb Durruti, Arturo Parera i Josep Corbella al Gran Kursal de Manresa. A petició del Comitè Regional de Catalunya de la CNT s'encarregà de formar part del grup organitzador de la insurrecció anarquista de gener de 1932, on es proclamà el comunisme llibertari a diversos pobles de la conca minera de l'Alt Llobregat i per aquest fet fou detingut i tancat a la presó Model de Barcelona. El 10 de març de 1932 signà, des de la presó i juntament amb la majoria dels reclosos cenetistes, la resposta contra el «Manifest Trentista», tot demanant l'expulsió de la CNT d'Ángel Pestaña i de la resta de signants d'aquest document. El maig de 1932 fou alliberat i participà en una gira de mítings arreu de Catalunya. El 20 de setembre d'aquell any fou de bell nou detingut en una batuda policíaca al Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona. Com a membre del Comitè Revolucionari, fou un dels organitzadors de la vaga general de ferroviaris de caràcter insurreccional que es declarà el 8 de gener de 1933, fel pel qual fou detingut immediatament, a més de durament apallissat amb Gregorio Jover i altres --la mare de Joan García Oliver morir de l'esglai en saber que son fill estava mig mort a la Jefatura Superior de Policía de Barcelona. Restà empresonat fins pocs dies abans de les eleccions de novembre d'aquell any. En aquestaèpoca, amb antics companys de «Los Solidarios», crearà el grup «Nosotros», que no s'integrà en la FAI fins a ben entrat 1934. A causa de les contínues clausures del periòdic Solidaridad Obrera, marxà a Madrid durant els mesos d'abril a juny de 1934 per, des de la publicació CNT, llançar una campanya de denúncia per les arbitrarietats de les mesures governatives catalanes, alhora que demanà la llibertat dels presos i l'amnistia. El febrer de 1936, amb els companys del grup «Nosotros», formà part del Comitè de Defensa Confederal de Catalunya i realitzà nombrosos mítings arreu del país (Barcelona, Granollers, Montcada, Lleida, Vic i Igualada). El maig de 1936 assistí com a delegat del Sindicat Fabril i Tèxtil al Congrés de Saragossa, on defensà la reincorporació a la CNT dels Sindicats d'Oposició, que durant l'anterior Congrés de Madrid s'havien separat de l'organització anarcosindicalista, en nom de la unitat sindical, alhora que exposà tesis sobre comunisme llibertari. El maig de 1936 va fer un míting, amb Torres i Frederica Montseny, a Sevilla. En aquesta època defensà la creació d'una organització paramilitar per lluitar contra una possible insurrecció feixista, opinió contrària a la de Durruti, partidari de la formació de guerrilles. El 19 de juliol de 1936, durant els enfrontaments contra els militars insurgents, dirigí l'assalt a la Universitat de Barcelona, on s'havien parapetat tropes en els primers moments de l'aixecament. L'endemà, juntament amb Mariano Rodríguez Vázquez (Marianet), secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, i Jacinto Toryho, director de Solidaridad Obrera, va confiscà en nom de la CNT de l'edifici del Foment Nacional de la Via Laietana barcelonina, nova seu de l'organització anarcosindicalista («Casa CNT-FAI»). Immediatament després fou nomenat secretari del Departament de Guerra del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya (CCMAC) i, en un Ple Regional catalana defensà «anar a per totes», que alguns anomenaren«dictadura anarquista», opinió que no fou assumida per la CNT. Intervingué en la creació de l'Escola Popular de Guerra i en l'Escola de Militants; també organitzà la Columna «Los Aguiluchos», amb la qual lluità a Aragó durant els mesos de juliol i d'agost. El 10 d'agost de 1936 parlà en el primer míting després del triomf revolucionari al Teatre Olímpia de la Ronda de Sant Pau barcelonina, juntament amb Francisco Isgleas i Marianet. Després assumí importants càrrecs a la reraguarda, com ara la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya. El novembre de 1936 acceptà formar part del govern de Francisco Largo Caballero i es va fer càrrec del Ministeri de Justícia. Arran dels «Fets de Maig de 1937», viatjà a Barcelona per intentar calmar els ànims i immediatament dimitirà del govern com la resta de ministres cenetistes. El 28 de juny de 1937 fou nomenat Conseller de Serveis Públics de la Generalitat de Catalunya, càrrec que no acceptà com tampoc cap dels companys cenetistes. Aquell mateix estiu, entrarà a formar part de la Comissió Assessora Política (CAP) del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, que s'encarregà de dirigir la «política anarquista» durant la guerra, enfront de Juan Negrín López i els seus sequaços estalinistes. En 1937 publicà els discursos i conferències Dos meses de actuación en el Ministerio de Justicia, El fascismo internacional y la guerra antifascista española i Mi gestión al frente del Ministerio de Justicia. Durant aquesta època assistí als plens de regionals d'abril de 1937, a l'extraordinari de maig i, amb caràcter informatiu, al de setembre de 1937 --on formà part de la ponència que redactà un dictamen «liquidacionista» i suggerí la redacció d'un manifest als vells militants per fer-los comprendre la necessitat d'adaptar-se als nous temps-- i s'integrà en el Comitè Executiu CNT-FAI-FIJL d'abril de 1938. A finals de 1938 intentà organitzar la defensa de Barcelona, però el projecte fou un fracàs. El 27 de gener de 1939 creuà els Pirineus --el 3 de febrer va retornar a Catalunya per contactar amb el Comitè Nacional de la CNT i intentar organitzar el pas de militants anarcosindicalistes a França-- i a París fou nomenat vocal del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Després, amb el suport del sindicat anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i del Servei als Refugiats Espanyols (SERE), es traslladà a Suècia. Durant la seva estada al país nòrdic es dedicà a mantenir correspondència (Jover, García Vivancos, Domènech, etc.) i a proposar la creació del Partit Obrer del Treball (POT), projecte que no reeixí. En 1940 marxà a Mèxic via Moscou, Vladivostok i Estats Units. Establert al país asteca des del gener de 1941, continuà amb les seves activitats confederals, defensant la unitat republicana antifranquista, posició que provocà una escissió en la CNT de Mèxic. També estigué interessant en la participació en el Govern republicà en l'Exili de Giral. En aquests anys es guanyà la vida, patint penúries econòmiques, treballant com a representant de l'empresa química Imperial Chemical Industries (ICI). Amb la reunificació confederal durant els anys seixanta, tornà a Europa per ocupar un lloc de responsabilitat en Defensa Interior (DI), però l'abandonà aviat convençut de la seva poca eficàcia. El 19 de gener de 1964 morí en accident automobilístic son únic fill Joan i en 1968 ell mateix fou atropellat per una moto conduïda per un oficial del Departament de Trànsit de Léon (Guanajuato, Mèxic) que el deixà gravíssim, fets que el deixaren força desolat. En morir el dictador Franco es negà a cobrar la pensió de ministre si no li pagaven els endarreriments. En 1978 publicà en Ruedo Ibérico les seves famoses i polèmiques memòries sota el títol El eco de los pasos. Durant sa vida va publicar articles en nombrosos periòdics anarquistes, com ara CNT, Fructidor,Libre-Studio, El Luchador, Tierra y Libertad, etc. Joan García Oliver va morir el 13 de juliol de 1980 a Guadalajara (Jalisco, Mèxic).

Joan García Oliver (1902-1980)

***

Josep Costa Font

Josep Costa Font

- Josep Costa Font: El 20 de gener de 1906 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Josep Costa Font. Era fill d'un republicà radical que fou regidor de l'ajuntament badaloní. Només va assistir a l'escola entre els quatre i els nou anys, però adquirí una gran educació autodidacta. En 1918 es posà a treballar en una granja a Barcelona i en 1923 la deixà per retornar a Badalona, on començà com a aprenent de teixidor --a partir de la dècada dels trenta es convertirà en un expert en qüestions tèxtils. En 1924 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a partir de 1926 treballarà en la«Cooperativa La Moral» de Badalona. En 1927 milità en el sindicat professional«El Radium», del qual serà secretari a Badalona, i durant la dictadura de Primo de Rivera s'acostà al catalanisme, però sense participar en política. En 1930 fou tancat per solidaritat i fou alliberat després d'una vaga en suport seu, però va ser acomiadat per la seva pertinença al comitè de fàbrica i perseguit, refugiant-se a Roda de Ter. En 1931 participà en la proclamació de la República a Badalona, però poc després marxa a Barcelona per alliberar els presos. A partir de 1931 formarà part de la Junta del Sindicat Fabril i Tèxtil de Badalona. Quan les tensions entre la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i el sector «trentista» s'accentuaren, s'automarginà fins a la tornada de la unitat a Badalona en 1935. A començaments de 1936 fou nomenat secretari del Sindicat Tèxtil badaloní, que comptava amb 4.000 afiliats, i fou, amb Ramón Martínez González, fou l'eix de l'autogestió tèxtil, col·lectivitzant 39 fàbriques. En 1938, després de l'enfonsament del front aragonès, s'incorporà a la XXVI Divisió (excolumna Durruti) de l'Exèrcit Popular, on fou delegat de la IV Centúria. En 1939 s'exilià a França, on acabà al camp de concentració de Sant Cebrià. En 1941, amb Ramon Martínez, treballà a Castres, on participà en diverses actuacions del maquis llibertari. Després va fer feina en diversos batallons de treballadors estrangers (pagès, llenyataire, paleta, fonedor, obrer tèxtil) fins al 1944, quan fou detingut pels alemanys, però poc després aconseguí fugir. Va viure a França fins al 1951, any que tornà a la Península, on prengué contactes amb les restes de la CNT. Després de muntar una fàbrica de teixits per encàrrec a Miranda de Ebro (Burgos, Espanya), tornà a Catalunya (Guissona, Barcelona, Badalona), on realitzà treballs en el sector tèxtil. El 24 d'octubre de 1963 representà Catalunya en una reunió entre el Secretariat Intercontinental (SI) i la CNT de l'Interior. En 1965 s'instal·la a Badalona i anys després a Barcelona. Durant els anys seixanta mantingué contactes des del clandestí Sindicat Fabril de Badalona amb els sectors partidaris de la Central Nacional Sindicalista (CNS, «Sindicat Vertical») i per aquest motiu en 1965 fou expulsat de la CNT durant un viatge a Perpinyà. Mort Franco, es mostrà força actiu en la reconstrucció confederal, participant en el míting de Mataró del 31 d'octubre de 1976 i tres anys després fou nomenat secretari del Sindicat de Professions Liberals de Barcelona. Durant els seus últims anys participà en nombroses iniciatives: Associació de Jubilats, Associació de Veïns de Badalona, Museu de Badalona, tertúlia del Centre Lleidatà, conferències, delegat a congressos, entrevistes, col·laboracions a periòdics i revistes, etc. Arran del V Congrés de la CNT va fer costat els escindits, participant en conferències i gires propagandístiques. En aquesta època mantingué una estreta relació amb la Fundació Salvador Seguí. Va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Amicale Durruti, Anthropos, Catalunya,CNT, Historia Libertaria, Polémica, Solidaridad Obrera, La Voz Confederal de Rubí, etc. És autor dels llibres Proyección y actuación de la CNT y el anarquismo en la sociedad actual (1978, amb Severino Campos), Cuando los mitos sólo son mentira. Una FAI adulterada vista por dentro (1980) i deixà inèdit un escrit conjunt amb Ramón Martínez González, Por qué fuimos militantes de la CNT. Josep Costa Font va morir el 17 de novembre de 1990 al Centre Mèdic de Cant Ruti (Badalona, Barcelonès, Catalunya). En 2008 el Centre de Documentació Antiautoritari i Llibertari (CEDALL) i el «Centre d'Estudis Llibertaris Frederica Montseny» publicà l'inèdit Memorias de un colectivista libertario badalonés.(1936-1939).

***

Julia Miravé Barrau i Miguel Vallejo Sebastián (Tolosa de Llenguadoc, 1948)

Julia Miravé Barrau i Miguel Vallejo Sebastián (Tolosa de Llenguadoc, 1948)

- Julia Miravé Barrau: El 20 de gener de 1911 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) la militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista Julia Miravé Barrau –citada de diverses maneres (Miravet, Mirabé Vallejo, Mirabé Barreau, etc.)–, coneguda com La Maña. Filla d'una militant anarcosindicalista, la seva infància i adolescència transcorregué de vaga en vaga, de manifestació en manifestació, o visitant les dones sindicalistes empresonades. Quan tenia 10 anys començà a treballar en una fàbrica i en 1925 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i posteriorment a les Joventuts Llibertàries. Durant els anys republicans destacà, juntament amb María Castañera, pel seu compromís militant. Entre 1935 i 1936 formà part, amb Manuel Sales Blasco, els germans Muñoz i altres, del grup teatral «Renacer» de Saragossa, que representà obres d'Ibsen, Zola, Dickens i Guimerà. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué amagar-se uns dies juntament amb María Mañas Zubero i ambdues aconseguiren dues setmanes després passar-se a zona republicana disfressades de beates. Durant la guerra civil treballà un temps en una col·lectivitat agrària a Alcanyís i després en un hospital. Compartí habitatge a Moncada amb María Mañas, Cayetano Continente, Luis Montoliu Salado i Saturnino Carod. Amb el triomf franquista, formà part del primer Comitè Nacional (Junta Nacional del Moviment Llibertari) clandestí de la CNT encapçalat per Esteve Pallarols Xirgu (Riera), servint sobretot d'enllaç amb la militància confederal catalana. Fou una de les principals organitzadores, amb Carmen Herrera, Lidia Sánchez (Aroma) i Trinidad Llorens, de l'evasió i l'evacuació de presoners dels camps d'internaments alacantins d'Albatera i Los Almendros i del castell de Santa Bárbara també d'Alacant gràcies a la falsificació de les ordres d'alliberament i dels salconduits realitzats per companys infiltrats en la Falange. A finals de 1939 va ser detinguda amb la caiguda del Comitè Nacional confederal; jutjada en consell de guerra, va ser condemnada a mort, pena que fou commutada el 7 de novembre de 1944 per la de 12 anys de presó menor. Passà per diverses presons i centres de reclusió: presó provincial de dones de València, convent de Santa Clara (Vallència), presó de Predicadores (Saragossa), Sant Sebastià, Pamplona i Barcelona. Un cop excarcerada a finals de 1952 marxà a França, on es reuní amb son company Miguel Vallejo Sebastián a Tolosa de Llenguadoc. Continuà militant en la CNT de l'exili. En 1992 retornà a la Península i passà a viure en una residència de la tercera edat; rebel, reuní diverses companyes i juntes marxaren a viure a un pis. Julia Miravé Barrau va morir l'11 de novembre de 2000 a Saragossa (Aragó, Espanya).

***

Sebastian Mendívil Urquijo, tinent de l'Exèrcit republicà

Sebastian Mendívil Urquijo, tinent de l'Exèrcit republicà

- Sebastian Mendívil Urquijo: El 20 de gener de 1915 neix al barri de Done Bikendi de Barakaldo (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista i després socialista Sebastian Mendívil Urquijo, conegut com Poli. Era fill d'una família obrera socialista. Estudià en l'escola pública, però sos pares també el van inscriure en una escola laica de pagament de la localitat. En 1931 començà a treballar en la cooperativa dels alts forns de Barakaldo. Quan esclatà la guerra civil es presentà voluntari en el «Batallón Bakunin» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i lluità al front de Guipúscoa. Després de la militarització de les milícies, va ser nomenat tinent del XIV Cos de l'Exèrcit d'Euskadi i participà en la batalla de Villareal i en la defensa de Bilbao. Militant anarcosindicalista, aprengué l'esperanto i fou la cara visible del «Batallón Bakunin». Després del «Pacte de Santoña» del 24 d'agost de 1937, intentà fugir amb un vaixell cap a França per a retornar i reprendre la lluita, però la nau va ser interceptada pels feixistes i detingut. L'octubre de 1938 va ser jutjat i condemnat, però aconseguí fugir de la presó d'Escolapis de Bilbao i, després de diverses peripècies, creuà els Pirineus. En arribar a França va ser internat al camp de concentració de Gurs. Durant la II Guerra Mundial va ser enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) comandades pels ocupants nazis i enviat a treballar a les construccions de fortificacions a Normandia. Aprofità l'avinentesa per a col·laborar amb la Resistència francesa. El desembre de 1943 aconseguí fugir i romangué clandestinament a França fins l'Alliberament. El juny de 1949, acollint-se a un indult, retornà amb sa família al País Basc, però no va ser fins el 1961 que el seu expedient va ser definitivament cancel·lat. Membre de la Unió d'Excombatents de la Guerra Civil, lluità pel reconeixement dels drets dels militars republicans; també fou membre de l'associació d'expresoners del camp de concentració de Gurs. Es guanyà la vida com a comptable i, seguint la seva tradició familiar, s'afilià al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Sa companya fou Cecilia Urquiaga Loizaga, més coneguda com Teodora o Teo, perruquera (Saló de Bellesa «El Capricho») simpatitzant del Partit Nacionalista Basc (PNB) i amb qui tingué tres infants: Isabel, que morí en l'exili, Miguel i Hipólito. En 1992 publicà el llibre Miliciano, militar y fugitivo (Memorias de un baracaldés) i en 1996 Euskal Herria. La nación de los vascos. Reflexiones de un baracaldés. Sebastian Mendívil Urquijo va morir el 4 de juny de 2014 a Bilbao (Biscaia, País Basc).

Sebastian Mendívil Urquijo (1915-2014)

---

Continua...

---

Escriu-nos

GALERIA FOTOGRAFICA - MÉRIDA 2ª Parte (BADAJOZ - EXTREMADURA - ESPAÑA)

0
0
GALERIA FOTOGRAFICA: MÉRIDA 2ª Parte (BADAJOZ - EXTREMADURA - ESPAÑA) 2016  Octubre 2016 (VIII)

© Miguel Veny Torres 



pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

«Campanario»
Concatedral de Santa María
Plaza de España

«Casa Consistorial (Ayuntamiento)»
Plaza de España

«Casa Consistorial (Ayuntamiento)»
Plaza de España

«Fuente»
Plaza de España

«Detalle de edificio»
c/ Romero Leal

«Templo de Diana»
c/ Santa Catalina

«Templo de Diana»
c/ Santa Catalina

«Templo de Diana»
c/ Santa Catalina

«Templo de Diana»
c/ Santa Catalina

«Ventana de estilo mudejar»
Palacio del Conde los Corbos ("Casa de los Milagros")
Templo de Diana
c/ Santa Catalina

«Templo de Diana»
c/ Santa Catalina

«Mercado de Calatrava»
c/ Santa Catalina

«Mercado de Calatrava»
c/ Santa Catalina

«Fruterías»
Mercado de Calatrava
c/ Santa Catalina

«Fruterías»
Mercado de Calatrava
c/ Santa Catalina

«Pescaderías»
Mercado de Calatrava
c/ Santa Catalina

«Pescaderías»
Mercado de Calatrava
c/ Santa Catalina

«Pescaderías»
Mercado de Calatrava
c/ Santa Catalina

«Fruterías»
Mercado de Calatrava
c/ Santa Catalina

«Portada»
Mercado de Calatrava
c/ Santa Catalina

«Picantes»
Mercado de Calatrava
c/ Santa Catalina

«Azulejos cerámicos»
Panadería "Don Mollete"
Mercado de Calatrava
c/ Santa Catalina

«Azulejos cerámicos»
Panadería "Don Mollete"
Mercado de Calatrava
c/ Santa Catalina

«Azulejos cerámicos "Chocolate Amatller"»
Supermercado Feliciano Becerra e Hijos
c/ Santa Eulalia

«Azulejos cerámicos "Anís del Mono"»
Supermercado Feliciano Becerra e Hijos
c/ Santa Eulalia

«Azulejos cerámicos "Ana, Chocolates Lloveras"»
Supermercado Feliciano Becerra e Hijos
c/ Santa Eulalia

«Azulejos cerámicos "Champán Ezcaba"»
Supermercado Feliciano Becerra e Hijos
c/ Santa Eulalia

«Azulejos cerámicos "Anís las Cadenas"»
Supermercado Feliciano Becerra e Hijos
c/ Santa Eulalia

«Músico»
c/ Moreno Vargas

«Cine y Teatro "Liceo de Mérida"»
c/ Santa Eulalia / c/ Moreno Vargas

«Escultura en "Homenaje a la Arqueología"»
Escultor: Juan de Ávalos
Plaza de la Puerta de la Villa

«Edificio (Oficina de Turismo)»
c/ Santa Eulalia

«Detalle de Edificio (Oficina de Turismo)»
c/ Santa Eulalia

«Balcón»
c/ Berzocana

«Jardín»
Anfiteatro y Teatro romanos
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Puerta de acceso»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Puerta de acceso»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Restos arqueológicos y Teatro romano»
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Calzada»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Foso, Arena y Gradería o Cávea»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Gradería o Cávea»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Gradería o Cávea»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Puertas de acceso y Gradería o Cávea»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Puerta de acceso»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Puerta de acceso»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Puerta de acceso, habitaciones para gladiadores o fieras y Gradería o Cávea»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Puerta de acceso»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Galería»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Galería y Puerta de acceso»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Arco»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Arcos»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Letrinas»
Teatro y Anfiteatro romanos
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Jardín»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Jardín»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Jardín»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Jardín»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Puerta de acceso»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Puerta de acceso»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Puerta de acceso»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Peristilo (Zona ajardinada)»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Puerta principal de acceso»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Vista del Peristilo (Zona ajardinada)»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Puerta de acceso y Graderías o Cáveas»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Vista del foso, la arena y Gradería o Cávea»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Puerta principal de acceso»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Puerta principal de acceso»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Puerta de acceso y habitaciones para los gladiadores o fieras»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Gradería o Cávea»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Vista del foso, la arena y Gradería o Cávea»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Puerta»
Peristilo (Zona ajardinada)
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Monumento a Margarita Xirgú (1933)»
Escultor:
Eduardo Acero
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Monumento a Margarita Xirgú (1933)»
Escultor:
Eduardo Acero
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Monumento a Margarita Xirgú (1933)»
Escultor:
Eduardo Acero
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Puerta principal de acceso»
Anfiteatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Peristilo (Zona ajardinada)»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Puerta de acceso»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Galería (Vomitorio) con acceso a la Gradería o Cávea»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Estatua de Ceres o Livia (esposa de Augusto, deificada)»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Puerta central de entrada al Escenario (Valva regia) con la estatua de la diosa Ceres (o Livia, esposa de Augusto deificada)»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Puerta lateral de entrada al Escenario (Valva hospitalia)»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Gradería o Cávea»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Galería (Vomitorio)»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Galería (Vomitorio)»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Estatua»
Escenario
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Estatua»
Escenario
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Escenario»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Escenario»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Escenario»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Escenario»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Puerta central de entrada al Escenario (Valva regia) con la estatua de la diosa Ceres (o Livia, esposa de Augusto deificada)»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Escenario»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Estatua»
Escenario
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Escenario y Gradería o Cávea»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Escenario»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

«Escenario»
Teatro romano
Plaza del Teatro Romano Margarita Xirgú

Palma, 20 de enero de 2017

Viewing all 12424 articles
Browse latest View live